Cap a la ciutat de Cardedeu by M. Buldó

CAP A LA CIUTAT DE CARDEDEU Estudi de la conﬁguració urbana d’un municipi a través de tres episodis signiﬁcatius. Martí Buldó Ibáñez

CAP A LA CIUTAT DE CARDEDEU Estudi de la conﬁguració urbana d’un municipi a través de tres episodis signiﬁcatius

Treball Final de Grau Autor: Martí Buldó Ibáñez Tutor: Joan Moreno Sanz Quadrimestre de primavera 2022 Grau en Estudis d’Arquitectura Escola Tècnica superior d’arquitectura del Vallès (ETSAV) Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)

Al pare,

ABSTRACT e aim of this project is to study the urbanism and its evolution in a village - Cardedeu- that in the last quarter of the 19th century had 2000 residents and at the beginning of the 21st is close to 20.000. In 150 years Cardedeu becomes a city in a specific and peculiar way, but meaningful at the light of the great urbanism and the spirit of every moment. e project is organized on three episodes or processes that are arranged in chronological order representing the urban idiosyncrasy of the village. e social contexts that made it possible, the technical characteristics and the outcomes are explained. Sant Antoni street and the widening that surrounds it, the first product of the modern urban planning in Cardedeu, appears at the end of the 19th century. e 20’s and 30’s of the 20th century is the garden city moment with the Angel Guimerà Avenue axis. Els Estalvis neighborhood illustrates the growth of the 70’s and 80’ more organic but not alien to the previous rational plans. e project is completed with an analysis of the three present urban fabrics with sample squares of 250 meters sideways, where the occupation, building, age and uses of the construction and the residents’ economic factors are studied. e project conclusions show the guiding thread of the urban planning process and a reflection on the future challenges. Cardedeu - urbanism - city - episodes - context

RESUM Aquest treball té per objecte d’estudi l’urbanisme i la seva evolució en un poble -Cardedeu- que l’últim terç del segle XIX tenia 2000 habitants i als inicis del segle XXI en té a la vora de 20000. En 150 anys Cardedeu esdevé una ciutat i ho fa d’una manera específica i particular, però comprensible a la llum del gran urbanisme i de l’esperit de cada moment. El treball s’organitza a partir de tres episodis o processos que, ordenats en el temps, marquen la idiosincràsia urbanística de la vila. S’expliquen els contextos socials que els van fer possible, les característiques tècniques i els resultats. A finals del segle XIX apareix el carrer de Sant Antoni l’eixample que l’envolta, primer producte de l’urbanisme modern a Cardedeu. Els anys 20-30 del segle XX és el moment de la ciutat-jardí, amb l’eix de l’avinguda Àngel Guimerà. El barri dels Estalvis representarà el creixement dels 70-80, més orgànic però no aliè als plans racionals anteriors. Amb el temps, el barri consolidarà una nova centralitat. El treball es completa amb una anàlisi de la situació dels tres teixits urbans en l’actualitat amb quadrícules de mostra de 250 metres de costat, on s’estudia l’ocupació, edificabilitat, edat i usos de l’edificació i factors econòmics dels residents. Les conclusions del treball mostren el fil conductor del procés urbanístic i fan una reflexió sobre els reptes futurs de Cardedeu. Cardedeu - urbanisme - ciutat - episodis - context

ÍNDEX Introducció Motivació i objectius..................................................................................12 Metodologia................................................................................................13 0. CONTEXT TEÒRIC I HISTÒRIC 0.1. Urbanisme i ciutat...............................................................................16 0.2. Origen evolutiu de la pràctica urbanística.......................................18 1. CAP A LA CIUTAT DE CARDEDEU 1.1. Context urbanístic de Cardedeu...................................................27 1.2. Primer epiosodi: el carrer Sant Antoni i la modernitat.............39 1.1.1. Anàlisi d’una mostra de texit en l’actualitat.............................47 1.3. Segon episodi: l’avinguda Àngel Guimerà i la ciutat-jardí.........53 1.2.1. Anàlisi d’una mostra de texit en l’actualitat.............................62 1.4. Tercer episodi: el barri dels Estalvis i una nova centralitat.......67 1.3.1. Anàlisi d’una mostra de texit en l’actualitat.............................75 1.3.2.Comparativa i resultats............................................................79 Conclusions i agraïments......................................................................................81 Bibliograﬁa..................................................................................................................83 Recull d’imatges.........................................................................................................93

INTRODUCCIÓ

MOTIVACIÓ I OBJECTIUS

1. Segons la llei municipal vigent a Catalunya des del 2003: els municipis poden usar el títol de vila si tenen més de 5.000 habitants i el de ciutat si en tenen més de 20.000.

Cardedeu és una població de 18.609 habitants amb una tendència demogràfica positiva. El municipi es troba en un moment determinant, en que s’aventura a convertir-se, a efectes de llei1, en una ciutat. Tanmateix, l’optimisme i la il·lusió institucional del nou repte demanen d’una reflexió calmada i prudent dels elements urbans i processos de transformació que l’han convertit en el que és i serà. Elements i processos que, més o menys encertats, responen a un context social, econòmic i polític. Formes de pensar i estils de vida que es tradueixen en accions urbanístiques concretes i van modificant la forma de la vila fins a l’actualitat. D’aquesta manera, l’objectiu principal del treball és estudiar i entendre la configuració de Cardedeu, dins la seva complexitat, a través de tres episodis que han trascendit urbanísticament i han traçat les directrius identitàries en el creixement urbà dels últims cent-cinquanta anys. El treball té també una doble intenció: per una banda acostar la reflexió i la crítica urbanística en el debat de la ciutat futura de Cardedeu a les persones interessades en aquest fet social i per l’altra aportar el cas d’estudi de Cardedeu, amb les seves singularitats i influències, a la ciència urbanística i la seva acadèmia. És per aquest motiu que el treball intenta mantenir un equilibri entre el rigor acadèmic i un caràcter divulgatiu més distès. Pel que fa a el format i en relació al to proper: el treball està pensat per acompanyar-te allà on vagis. Portable i còmode per ser llegit en el moment més quotidià: al sofà de casa, esperant el tren -sempre impuntual- o en un banc del poble que has vist créixer.

METODOLOGIA El treball es divideix en tres parts: - La primera part constitueix el context teòric i històric del treball. En primer lloc, conté una aproximació teòrica als termes d’urbanisme i ciutat. En segon lloc, proporciona una base de coneixement sobre l’origen i l’evolució històrica de la pràctica urbanística a les ciutats, fent èmfasi als segles XIX i XXl.

- La segona part comprèn una petita introducció de la història urbanística del cas que ens ocupa, Cardedeu, i els tres episodis urbanístics paradigmàtics i representatius que ens ajuden a comprendre la configuració actual del municipi. Els episodis corresponen a tres moments històrics distants -compresos entre el segle XIX i XX-, tres emplaçaments diferents i tres idees urbanístiques. L’explicació dels episodis consta de dates, fets històrics, detalls, esdeveniments, interpretacions i imatges d’arxiu. Al final de cada episodi una part analítica d’alguns paràmetres urbanístics bàsics d’una mostra de 250mx250m dels teixits que deriven de cada cas, a partir de les tecnologies gis. La part acaba amb una petita conclusió i comparació dels tres teixits analitzats. - La tercera part són les conclusions del treball relacionant totes les parts. Es reflexiona sobre els episodis i si realment aquests expliquen i ens ajuden a entendre la configuració urbana de la ciutat actual i el seu èxit o fracàs.

CONTEX TEÒRIC I HISTÒRIC

URBANISME I CIUTAT

rbanisme i ciutat són termes que han anat sempre de la mà. El primer deriva de la paraula llatina que fa referència a la condició material i formal de cohabitar de la ciutat romana: els edificis, els carrers i la infraestructura. El segon terme prové de complementària a l’ romana, referent a la concurrència d’individus de diferents orígens que convivien sota la mateixa llei, compartint esfera pública i esdevenint conciutadans. Avui, l’evolució del llenguatge ens porta a parlar de l’urbanisme com a estudi, pràctica i tècnica de l’ordenació de les ciutats i el territori; i la urbanística com la pròpia disciplina científica de la planificació urbana. Per altra banda, la ciutat s’entén com un assentament humà implementat en un lloc concret: un entorn amb una població. Un fenomen històric que ha anat evolucionant al llarg dels temps.

“Així aquelles antigues ciutats que al principi només van ser llogarets i es van convertir, per la successió dels temps, en grans ciutats, estan normalment tan mal compostes, que en veure els seus carrers corbs i desiguals es diria que la casualitat, més que la voluntat dels homes usant la seva raó, és la que les ha disposat d’aquesta manera” (Descartes, 1637)

A la història de les ciutats se solapen els fragments desenvolupats de manera espontània i els planejats. Si bé és cert que no hi ha formes urbanes absolutament casuals -sempre ha existit un procés racional més o menys explícit darrere de l’elecció de l’emplaçament i la morfologiaes poden distingir els moments en els quals predomina el creixement espontani -a partir d’iniciatives puntuals basades principalment en les lògiques de les preexistències topogràfiques- i els que són producte d’un desenvolupament ordenat, dissenyat, influenciat, sotmès a regles explícites de traçat i condicions edificatòries, és a dir, sotmès a una planificació (López de Lucio, 1993: 53-54). Aquesta planificació converteix la construcció de les ciutats en un fet intel·lectual i voluntari, objecte de reflexió i de projecte. Una obra humana i, en el millor dels casos, una obra artística. (Mumford, 1938) 17

FIG.01 Fotograﬁa del tram inicial del carrer Sant Antoni -Primer Episodi- durant la dècada dels anys 20. (Cardedeu) Font: l’Abans, p. 162 FIG.02 Imatge aèria de la ronda Sant Antoni: l’Eixample a l’esquerra i el Raval a la dreta. (Barcelona) Font: Google Earth.

ORIGEN EVOLUTIU DE LA PRÀCTICA URBANÍSTICA L’ANTIGUITAT CLÀSSICA 2. El Lahun va ser un exemple documentat de ciutat amb un traçat ortogonal. La ciutat estava organitzada de manera regular amb dos barris i la piràmide del faraó Senusert II al centre. La distribució es diu que hauria permès a un únic vigilant nocturn supervisar fàcilment l’àrea. Totes les cases tenien el mateix patró bàsic i disposaven de vies pavimentades amb canals de drenatge.

3. Vitruvi plantejava la morfologia que havia de tenir la ciutat fortiﬁcada des d’un punt de vista defensiu, tenint en compte: la forma, la ubicació, els murs i les torres.

ls primers assentaments planiﬁcats coneguts daten del segle XIX a.C. a la llera del riu Nil, l’Antic Egipte, on s’hi han documentat les primeres poblacions amb un traçat ortogonal2 (Lacasa, 2017: 229). Els sistemes urbans que es van originar a les civilitzacions egípcies i babilòniques es van estendre a Grècia on van agafar una altra dimensió a partir del segle V a.C. a través d’una estructura de planiﬁcació urbana característica i exemplar que ha sigut repetida al llarg dels anys: el pla hipodàmic de Hipòdam de Milet, considerat per molts el primer urbanista. Hipòdam organitzava la ciutat mitjançant una quadrícula ortogonal que generava illes rectangulars tot buscant relacions numèriques, divisions lògiques i simetria, aspectes propis del pensament de l’època. Els romans van reproduir aquesta estructura urbanística a partir de la tradició hel·lenística, donant més importància a les dues artèries principals de la quadrícula: el Cardo i el Decumanus, amb el fòrum a la intersecció. Al segle I a.C. Vitruvi3 va escriure el tractat “De Architectura”, on resumia els procediments de l’arquitectura romana i l’urbanisme amb un caràcter divulgatiu. En el tractat, Vitruvi va introduir la teoria de la ciutat radio-céntrica com a evolució de la ciutat ortogonal.

EL RENAIXEMENT

mb la caiguda de l’Imperi Romà es va perdre l’herència del planejament urbà del món clàssic, i no va ressorgir ﬁns al segle XV amb el Renaixement, on es professa l’antiguitat clàssica -Roma i Grèciacom a representació d’un ideal inassequible i sempre vàlid (Chueca Goitia, 1989: 128). Els idealistes urbans del Renaixement, inﬂuenciats per l’obra de Vitruvi, van provar de racionalitzar la ciutat i extreure’n els tres elements de projecte urbà que se’n deriven: la carretera principal rectilínia, els barris basats en la retícula i la plaça com a recinte espacial (Morris, 2011:176). Amb aquestes premisses va néixer la ciutat com a obra d’art promoguda pel desenvolupament de la perspectiva en el Barroc i un context de capitalisme expansiu.

Durant els següents segles, mentre el pensament utòpic dibuixava ciutats geomètriques ideals, l’activitat urbanística es va reduir a la reforma de l’interior de les velles ciutats, l’agregació de nous barris residencials amb traçats regulars i la creació de ciutats de nova planta4 sobretot a partir de l’experiència colonial europea (Chueca Goitia, 1989: 136).

4. Palmanova és una ciutat renaixentista construïda al 1593 a l’orient de Venècia, pensada per protegirse de l’amenaça turca segueix els principis de Vitruvi. Un polígon de nou costats amb una plaça al mig i anells concèntrics. FIG.03 Fotograﬁa aèria de Palmanova (Itàlia) Font: Luca Titton

LA CIUTAT MODERNA Al segle XVIII l’urbanisme Barroc va entrar en crisis i es van posar en marxa les bases de la teoria de la ciutat moderna: la racionalitat il·lustrada trencava amb l’hegemonia arquitectònica dins el projecte urbà i introduïa noves disciplines dins el món urbanístic que feien de la ciutat una ciència. Es multiplicaren els instruments pragmàtics de planejament, es dictaren les primeres ordenances que regulaven l’altura dels ediﬁcis en funció de l’amplada dels carrers el 1667 a Londres i aparegueren també els primers Plans Regulars d’Eixample i de Reforma Interior en algunes de les principals ciutats europees. Un exemple va ser el projecte de barri residencial unitari de la Barceloneta el 1753. 5. L’any 1845 Engels publica “La situació de la classe obrera a Anglaterra” on critica el model de producció capitalista i hi inclou un capítol sobre “les grans ciutats” on, amb un estil periodístic i directe, descriu la situació de pobresa i insalubritat dels barris obrers de Manchester.

6. Charles Fourier, socialista utòpic, planteja el 1822 els Falansteris, comunitats autònomes de grans ediﬁcis al camp amb serveis públics al centre. Buscava la dignitat de l’individu i una concòrdia entre classes.

A partir del segle XIX l’arribada de la Revolució Industrial, basada en els postulats de l’utilitarisme i el liberalisme, acompanyada d’un gran creixement demogràﬁc i d’un èxode rural, va propiciar un creixement desmesurat de les ciutats industrials on la nova mà d’obra, la classe obrera, vivia en unes condicions miserables5. La nova ciutat esdevingué objecte de reﬂexió i de crítica, i es van plantejar les primeres propostes utòpiques: societats organitzades col·lectivament, de mida reduïda, on es complementava el treball agrícola amb les activitats industrials6. Per altra banda, des de l’Administració es continuaven desenvolupant les tendències reformistes amb mesures de caràcter higienista, plans d’alineació, reglaments i ordenances policials. S’ampliaren les capacitats públiques d’expropiació del sòl per infraestructura de transport, es van sanejar barris insalubres i es van promoure barris d’habitatges per a la classe obrera amb unes condicions mínimes d’habitabilitat i higiene (López de Lucio, 1993: 69-74).

A partir del 1850, amb la Revolució Industrial totalment implantada i amb l’ascens al poder de la burgesia, les polítiques urbanístiques europees van prendre un altre rumb caracteritzat per un pacte entre l’Administració Pública i els interessos privats. L’Administració s’encarregava d’ordenar i gestionar la ciutat per un funcionament més eficient mentre que els interessos privats controlaven i es beneficien de les plusvàlues generades en les operacions urbanes. La ciutat s’entenia com a màquina eficient dins les lògiques productivistes (Benevolo, 1979). Es creaven infraestructures per l’intercanvi amb noves avingudes d’accés i bulevards dins de la ciutat i a la perifèria7; es buscava el manteniment del control social i l’ordre públic dels barris obrers per seguir reproduint els interessos del capital; i es produïa un nou espai social residencial i comercial representatiu de la nova classe social dominant, la burgesia. 21

Entre les operacions més representatives hi va haver la reforma interior de París de Georges-Eugène Haussmann que la convertiria en una ciutat centrista econòmica i socialment. Executada entre 1853 i 1869, la reforma va ser l’origen del sistema de grans bulevards i places que encara ara és el centre de París. Una altra actuació que marca un abans i un després en la història de les ciutats és el Pla Cerdà en el que es va definir l’expansió de Barcelona fora de les muralles amb una quadrícula hipodàmica de illes de 113x113 metres. Amb el pla, Ildefons Cerdà va introduir per primer cop a la història el terme urbanística identificant els fonament científics de la disciplina i va desenvolupar aquest camp de coneixement relacionant-ho amb el dret públic, l’economia i el disseny espacial des d’una perspectiva global i una integració holística. Els instruments tècnics d’aquest urbanisme que van establir les bases de planificació de les ciutats modernes evolucionaren i es van mantenir fins a principis del segle XX8.

Com veurem en el primer episodi: el carrer Sant Antoni i la modernitat.

8. Els Manuals urbanístics de Baumeister(1876), Stübben (1890) i Eberstadt (1909) van ser els més usats en el planejament de les ciutats durant aquella època.

L’any 1898, en canvi, Ebenezer Howard va plantejar una solució radicalment diferent a la ciutat industrial amb el model de la Ciutat Jardí9, on plantejava la manera d’escapar de les males condicions dels barris amb una millor qualitat de vida en contacte amb la naturalesa i els espais rurals.

FIG.04 Imatge aèria de l’Arc de Triomf amb les dotze avingudes disenyades en el pla Hausmann (París) Font: Google Earth. 9. Com veurem en el episodi: l’avinguda Àngel Guimerà i la ciutat-jardí.

En el període d’entreguerres i amb l’arribada del trànsit rodat, els arquitectes del Moviment Modern plantejaren una segregació d’usos amb la separació de l’habitatge de les zones de producció i oci: La ciutat funcionalista. Aquest model de ciutat va ser teoritzat als congressos CIAM on es va plantejar un estil internacional per les ciutats del segle XX i es va formular els postulats tant urbanístics com arquitectònics del Moviment Modern. Després de la Segona Guerra Mundial i amb un altre èxode del camp a la ciutat, l’activitat urbanística es va centrar en reconstruir les ciutats afectades per la guerra i donar una solució pel problema habitacional. La solució que es va adoptar en la majoria dels casos va ser la construcció massiva de polígons d’habitatges a les perifèries de les ciutats. En el ﬁnal del s.XX i inicis del XXI les solucions del passat s’han convertit a vegades en problemes; la segregació d’usos i els polígons de vivendes han entrat en crisis. L’automòbil, gran aliat en l’expansió del fet urbà, s’ha convertit en l’enemic, tant des del punt de vista econòmic com ambiental. L’urbanisme de les ciutats ara gira al voltant de mitjans públics de transport, la peatonalització de zones de la ciutat i la voluntat d’aconseguir ciutats més sostenibles i humanes.

CAP A LA CIUTAT DE CARDEDEU

CONTEXT URBANÍSTIC A CARDEDEU

’origen de les poblacions obeeix a raons lògiques. Lògiques comercials com a encreuament de rutes concorregudes, lògiques militars en territoris estratègics i lògiques agrícoles en terrenys productius.

Cardedeu, com tota la seva comarca del Vallès, es troba a la Depressió Prelitoral Catalana, el principal corredor natural del continent europeu a la Península Ibèrica. Gaudeix de planes fèrtils, una capa freàtica propera a la superfície que permetia la construcció de pous, un clima suau amb pluges suﬁcients i proximitat al mar. Pel Vallès hi passava la primera gran infraestructura urbana, la Via Augusta, i diverses vies secundàries que la convertien en zona de pas de rutes comercials i militars. Les motivacions comercials i -sobretot- les agrícoles semblen essencials per explicar el naixement de Cardedeu. El primer element documentat de la vila medieval és la parròquia de Santa Maria el 1012 com a pertanyent al terme de jurisdicció reial del Castell de Vilamajor. En aquell període el poblament deuria ser de caràcter dispers amb masos i viles rurals pel territori. El 1272, havent estat zona de pas del rei Jaume I, se li va atorgar certs privilegis 10 a la vila per mitjà de la i s’ hi fa passar el camí reial en la ruta de Barcelona a Girona i França. El poblat era petit i comprenia el conjunt de cases al voltant de la petita església romànica. L’any 1384 les parròquies

10. la carta de poblament buscava obtenir una repoblació de zones poc habitades amb un interès econòmic i estratègic durant la Conquesta. Aquesta donava el dret a construir una muralla, celebrar el mercat i una ﬁra al setembre. Per altre banda eximia la població de pagar alguns impostos. FIG.05 Ortofoto del 1945 amb el model d’elevacions. Ens mostra la conﬁguració territorial. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:50.000 Font: elaboració pròpia

de Vilamajor, incloent la de Cardedeu, van ser nomenades “carrer i braç de Barcelona” obtenint els drets i deures de la Ciutat Comtal gràcies a un pacte amb els membres del Consell de Cent. Es té constància que el 1470 hi havien 51 focs i dos capellans, el que representa uns 200 veïns. El 1599 es va concedir la separació de Cardedeu de Vilamajor. El municipi s’havia desenvolupat al llarg del carrer Major que travessava la vila d’oest a est -posterior carrer de Baix, Hospital, Teresa Oller i del Pedró- i formaven amb la plaça Major -actual plaça de l’Església- i la plaça Vella i dels Llobins -posterior Plaça Anselm Clavé- el nucli de la població. Les cases eren majoritàriament d’un o dos pisos amb les parets de pedra tallada i bigues de fusta.

La Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió va portar saquejos i incendis. El 1777 una inundació per desbordament de la riera de Cànoves va fer aparèixer el primer plànol a càrrec de l’agrònom Joan Masriera. Malgrat aquests fets el municipi va créixer ﬁns a arribar als 1085 habitants a l’any 1787 mantenint el nucli antic envoltat de camps i cases pairals. Cardedeu començà a ser la vila moderna que coneixem a partir de l’arribada del ferrocarril el 1860 i la nova carretera provincial de Caldes a Sant Celoni el 1864, totes dues vies de comunicació pràcticament paral·leles entre si i paral·leles a l’antic Carrer Major però situades a 130 metres aproximadament cap al sud. Les bones comunicacions, juntament amb el clima suau i la proximitat del mar i de la muntanya, van convertir Cardedeu i el Vallès Oriental en un destí per la nova burgesia barcelonina. La voluntat de fer salut i refugiar-se de la insalubritat de les ciutats, promoguda per la corrent de l’higienisme que de-

FIG.07 L’agrònom Joan Masriera el 1777 va dibuixar el primer plànol que tenim de Cardedeu on es marcava la partio inundàda dels carrers de la vila. Font: Arxiu Municipal de Cardedeu

FIG.06 Diagrama interpretatiu de la conﬁguració urbana de Cardedeu l’any 1800. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia

fensava els aires, les aigües, el camp i la natura, va originar el fenomen de l’estiueig. La colònia, nom que rebia el conjunt d’estiuejants, traslladava a la zona d’estiueig les seves maneres de fer i relacionar-se, expandint els models de vida i forma urbana de la ciutat causant al seu torn un trasbals important en la quotidianitat de la població de no més de 2000 habitants. Aquest creixement de la població -encara que estacional- va implicar un creixement necessari del poble i canvis urbanístics, impulsats pels mateixos estiuejants i l’Ajuntament, seguint les corrents de l’època i exportant l’estil de la ciutat de traçats rectes i ordenats. D’aquesta manera Cardedeu, ﬁns aleshores aïllat dels corrents de pensament de l’època, es proposava esdevenir ciutat moderna. 31

El primer canvi urbanístic important va ser l’obertura del carrer Sant Antoni11 l’any 1877. El carrer va ser el símbol i referència del creixement de la vila cap al sud aprofitant l’espai entre el carrer Major i les noves vies de comunicació. En aquest espai s’instal·laren les primeres torres d’estiueig, la colònia d’estiuejants creixia. Va ser l’època de la dita “un palco en el Liceu i una torre en Cardedeu”. En el canvi de segle va aparèixer la figura de l’arquitecte municipal Manuel Joaquim Rapall que va tenir un paper fonamental en l’urbanisme de Cardedeu durant el segle XX i també en alguns dels edificis més representatius del poble. Es volia disposar d’espais propis de relació representatius de les noves classes socials i el seu poder econòmic; amb aquesta intenció es van realitzar reformes a l’interior de la vila i es creen noves places. Un exemple el trobem en l’enderroc el 1915 de l’antiga Torre Lledó, d’origen medieval, per crear l’actual plaça de Sant Joan, d’estil

FIG.08 Fotograﬁa de l’estació de Cardedeu (1900) Font: J.A. Méndez Marcos

11. Com veurem en el primer episodi: el carrer Sant Antoni i la modernitat.

FIG.09 Diagrama interpretatiu de la conﬁguració urbana de Cardedeu l’any 1900. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia

modernista. També en la creació al 1932 de la plaça d’Anselm Clavé, enderrocant ediﬁcis i fent desaparèixer la plaça dels Llobins.

Es van definir també noves zones de creixement urbanístic com l’urbanització de Ca n’Amat, a l’espai que hi havia entre la carretera provincial i la línea de tren al sud-oest, però segurament la decisió més significativa urbanisticament va ser la creació dels eixos de creixement cap al nord i nord-est. Per una banda, el disseny i creació de la carretera de Cànoves al 1910 que era la continuació natural del carrer de Sant Antoni després de travessar el nucli antic. Per l’altra, l’Avinguda Àngel Guimerà12 construïda al 1930 que també allargava cap al nord el que era la carretera de Dosrius i Mataró. Entre aquests dos eixos nord-sud quasi paral·lels i en el creixement al nord s’instaurarà un model de ciutat-jardi característic. Al voltant dels anys 20 es van construir les primeres fàbriques tèxtils a Cardedeu. S’instal·laren en el que llavors eren les afores del poble, al pla a l’est del que serà l’Avinguda Angel Guimerà. Al seu voltant van aparèixer petits nuclis de cases: era l’inici del barri dels Estalvis13. El nucli original del barri dels Estalvis va anar creixent a poc a poc fins a l’arribada als anys 50 de l’onada migratòria que va portar a la construcció dels primers pisos per via de l’urbanització general i creixement d’aquesta zona els anys 60-70-80 amb un disseny d’eixample menor. La població va créixer, no només al barri de l’Estalvi sinó també al Poble Sec, al sud de la via del tren i seguint la carretera de Dosrius i Mataró. També es van connectar amb el poble petites agrupacions de cases dis-

FIG.10 Fotograﬁa de la plaça de Sant Joan d’estil modernista, antiga Torre Lledó. (1920) Font: l’Abans, p. 170

12. Com veurem en el segon episodi: l’avinguda Àngel Guimerà i la ciutat-jardí

13. Com veurem en el tercer episodi: el barri dels Estalvis i una nova centralitat FIG.11 Diagrama interpretatiu de la conﬁguració urbana de Cardedeu l’any 1950. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia

perses entre els camps, potser aproﬁtant els eixos principals de comunicacions o creant-ne de nous: el barri de la Creu, de la Granada, el de Bellavista, el de Can Canyes, el de Can Monteis o els Dominics. Els més antics i provinents d’antics veïnats de cases ja instal·lades seguirien una orientació est-oest seguint la carretera provincial (la Creu, la Granada, Bellavista); els més moderns (Can Canyes, Can Monteis, Dominics) presentaven una urbanització menys espontània i tindrien una direcció predominant nord-sud.

A partir de la dècada dels 90 Cardedeu va torna a créixer amb força com a alternativa de primera residència pels habitants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Ja no són els estiuejants de l’alta burgesia, ara és la classe mitjana que busca una qualitat de vida familiar difícil a la gran urbs i que continuen valorant les bones comunicacions i l’entorn amable de Cardedeu. Aquest creixement és absorbit pels barris perifèrics però també per el creixement incessant de la ciutat-jardí i l’alliberament dels terrenys industrials que encara queden en alguns sectors, especialment el dels Estalvis. 18.609

FIG.12 Diagrama interpretatiu de la conﬁguració urbana de Cardedeu l’any 2020. Orientat a nord. (a la pàgina anterior) E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia

1.533

1900

1950

2000

FIG.13 Gràﬁc de densitat de població. Font: elaboració pròpia

PRIMER EPISODI

3 2

Estació de Cardedeu Carretera provincial

Carrer major

La riera de Cànoves

Plaça dels Llobins

Camí de Cànoves

EL CARRER SANT ANTONI I LA MODERNITAT

l carrer de Sant Antoni és la intervenció urbanística precursora de la modernització de Cardedeu; no només per la seva morfología i orientació, sinó que també pel seu contingut ideològic i polític que va marcar un abans i un després en la manera d’entendre el poble i el fet urbà.

El tren arribava al poble el 1860 juntament amb la carretera provincial de Caldes a Sant Celoni l’any 1864. Fins aleshores, Cardedeu era un poble rural amb el seu casc antic envoltat de camps i cases pairals, absent de la ciutat. Les noves infraestructures i els estiuejants nouvinguts van portar noves necessitats així com noves solucions pròpies de les corrents urbanístiques de l’època. Les dues vies de comunicació quedaven al sud del casc antic de la vila, paral·leles al carrer Major, en el mateix eix est-oest. D’aquesta manera existia una necessitat de comunicar el casc antic de la vila amb l’estació i la carretera en l’eix nord-sud, aconseguint així una nova avinguda d’accés per l’intercanvi de mercaderies i moviment de persones, una porta de Cardedeu al progrés. Per l’ajuntament liberal de l’època i els primers estiuejants es tractava d’una operació urbanística prioritaria per la

FIG.14 Imatge aèria actual del carrer Sant Antoni mirant el nord. (al plec anterior) Font: Google Earth. FIG.15 Diagrama interpretatiu de la conﬁguració urbana de Cardedeu l’any 1900 amb el carrer Sant Antoni i els elements importants del episodi. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia FIG.16 Fotograﬁa de la carretera provincia -actual Av. Rei en Jaume- al seu tram central davant l’estació de Cardedeu. Font: Memòria de l’inventari de Cardedeu p.152

qual es va demanar prestacions personals i subvencions a la Diputació -sense èxit- i es va procedir a expropiacions i indemnitzacions diverses.

FIG.17 Fotograﬁa de l’antiga plaça dels Llobins, actual plaça d’Anselm Clavé. (1920) Font: l’Abans p.380

La nova avinguda es va fer a partir de la plaça dels Llobins -actual Anselm Clavé- a través d’un carrer de traçat perpendicular a la carretera i al carrer Major. El primer carrer artificial, regular i planificat de Cardedeu es contraposava a la idea de carrer present fins aleshores: el carrer Major, resultat d’un camí orgànic, natural i geogràfic que s’havia adaptat al pas dels animals, a les rutes de les persones i els carruatges, fins a constituir la principal via urbana del poble. Abans no s’entenia el carrer com element de projecte o arquitectònic sinó més aviat com a accident topogràfic. Amb el nou projecte innovador però, es plantejava una idea d’imatge i d’espai que, encara que ens pugui semblar ara òbvia i intuïtiva, ha precedit el desenvolupament del municipi fins al dia d’avui. Per altra banda, el nou traçat també esdevé disruptiu en la seva orientació. El casc antic havia crescut en el eix est-oest perquè aquesta era la seva naturalesa de ser, seguint el corredor prelitoral sota el Montseny, zona de pas entre Granollers i Vilamajor, Barcelona i Girona. En l’eix nord-sud només hi havia la riera i diversos camins veïnals secundaris que conectaven les cases pairals de la zona amb el centre. El nou projecte i el nou eix urbà artificial perpendicular a l’eix natural -el carrer Major- imposaven una nova direcció en el creixement del municipi que es reflectiria, anys després, en l’avinguda Àngel Guimerà o, més tard, el carrer de la Mare de Déu del Pilar.

El carrer es va obrir el 1877, d’uns 125 m de llargada i uns 8-9 d’amplada, amb un traçat perfectament regular i rectilini que presenta unes visuals llargues des de l’estació fins a la plaça. Els terrenys a banda i banda es van expropiar i van ser adquirits per nous propietaris que van anar edificant durant els següents anys, el primer el 1878. En aquell moment el carrer encara no tenia nom i en la sol·licitud es cita eloqüentment com: Les edificacions eren entre mitgeres amb un front de façana lineal de planta baixa i dues plantes. El sistema compositiu en les façanes de les primeres construccions es recolzava en els models més usats que utilitzaven els mestres d’obres i arquitectes de l’època -finals del segle XIX- amb un estil classicista i absència d’ornamentació. El front de carrer presentava una certa homogeneïtat en relació a l’alçada dels edificis i l’amplada; era una nova arquitectura representativa de façanes compostes i regulars, inexistent en els antics carrers. Aquesta voluntat regularitzadora es relacionava en certa manera amb els “suposats” valors de la nova clase social burguesa que s’apropiava dels termes de llibertat i igualtat.

FIG.18 Fotograﬁa del tram inicial del carrer Sant Antoni Sant Antoni durant la dècada dels anys 20. (Cardedeu) Font: l’Abans, p. 162

També el carrer Sant Antoni tenia el valor simbòlic de representar una nova forma de ciutat, lligada a Barcelona i a la modernitat, i per tant una nova manera d’entendre l’habitatge on s’introdueixen factors com la ventilació creuada i la llum, noves distribucions molt diferents, habitacions principals que donaven al carrer amb grans balcons i, en alguns casos, baixos amb nous usos comercials.

FIG.19 Pla Geomètric i de Reforma Urbana. (1885) Font: Arxiu Municipal de Cardedeu

El comerç al detall en planta baixa, era quasi inexistent en els camins antics on els baixos estaven pensats per el carruatge o al taller. De fet, el nou model de comerç al detall que s’hi presentava va sorgir a partir de la segona revolució industrial i l’evolució del mode de producció capitalista. Així doncs, el carrer es plantejava com un espai representatiu de la nova era econòmica. Emmirallats amb les grans avingudes de Barcelona, com el Passeig de Gràcia, encara que amb unes mides i proporcions molt diferents: els nous carrers comercials canviaven el significat de sortir el carrer i feien del fet de comprar l’espai de socialització per defecte. El carrer passava a ser espais il·luminats i luxosos; voreres protectores amb acàcies a banda i banda que donaven comfort i aparença d’urbanitat. Un nou edifici al carrer Sant Antoni també representa aquest canvi d’ús i de concepte: la Casa Lluís Espinach, projectada al 1899 a l’extrem nord del carrer i fent cantonada amb la plaça dels Llobins, edifici plurifamiliar amb baixos dedicats al comerç, una tipologia nova a la vila. Amb el carrer també es va iniciar el creixement del poble al sud fins a la carretera provincial. El primer arquitecte municipal de Cardedeu, Pere

Samsó Heras, va projectar i concretar aquest creixement en el Pla Geomètric i de Reforma Urbana el 1885. En el pla es definia el creixement del poble en el sector sud-est i sud-oest basat en illes rectangulars i carrers de traçat rectilinis. En el sud-oest, la projecció del passeig de les Acàcies -actual passeig Pau Gesa- seguia la idea del passeig tradicional de la Garriga i va esdevenir el primer nucli de creixement de l’estiueig on s’hi construïren les primeres cases unifamiliars aïllades envoltades de jardí privat: les torres d’estiueig. Per altre banda, al llarg dels següents anys els nouvinguts també van remodelar i reconstruir les antigues cases del centre del poble seguint la nova corrent del Modernisme. El 1928 ja estava tot edificat i la zona es considerava plenament dins del nucli urbà, amb el carrer Sant Antoni com a centre neuràlgic del poble i lloc de celebració del mercat setmanal. El 1930 l’eix del carrer Sant Antoni agafa un major significat amb el pla d’alineacions de la Secció A redactat per l’arquitecte municipal M.J. Raspall. En ell es plantejava la continuïtat del traç del carrer amb el creixement del municipi al nord, relacionant-ho amb la carretera de Cànoves construïda el 1909, un projecte redactat per la Diputació Provincial que millorava el camí veïnal de Cànoves. Amb el projecte es van enderrocar edificacions antigues amb l’objectiu d’obrir les places i els seus accessos en aquest eix nord-sud per tal de millorar la circulació. La plaça dels Llobins es va unificar amb la plaça Vella en una única plaça, la plaça Anselm Clavé, amb l’enderrocament -promogut pels veïns estiuejants- de les edificacions que les dividien. Després de la Guerra Civil el carrer va perdent importància a mesura que el poble creix en altres direccions

FIG.20 Fotograﬁa de la carretera provincia -actual Av. Rei en Jaume- al seu tram central davant l’estació de Cardedeu. Font: Memòria de l’inventari de Cardedeu p.152

FIG.21 Pla d’alineacions de la Secció A redactat per l’arquitecte M.J. Raspall on es projecta la continuitat de l’eix del Carrer Sant Antoni (1931) Font: Arxiu Municipal de Cardedeu

però conserva sempre la funcionalitat de lligam amb l’estació del tren i la seva identificació amb el centre del poble. Van canviant els elements urbans: desapareix l’arbrat per permetre la circulació dels automòbils i es re-edifica bona part de la plaça Anselm Clavé amb edificis plurifamiliars de planta baixa i cinc pisos, respectant-se casualment els edificis compartits amb el carrer de Sant Antoni. Als anys 70 es converteix en via de sortida per un creixent flux de vehicles que, des del nord de Cardedeu i les urbanitzacions veïnes, van cap a la carretera provincial i l’autopista. A l’inici del s.XXI, la creació de vies de sortida alternatives i la peatonalització del centre urbà li ha permès retrobar i confirmar la vocació d’unió entre dues entitats oposades però complementàries. Des de la plaça Anselm Clave la visual del carrer ens porta als cotxes que van passant per la carretera amb l’estació de tren com a teló de fons. Des de la carretera, en el punt oposat, intuïm l’eixamplament de la plaça, amb la gent passejant i les taules dels bars que ens conviden al vermut. El carrer Sant Antoni es converteix, doncs, en el primer projecte urbanístic que va marcar les traces primordials i necessàries en el creixement de Cardedeu. Un projecte que volia aportar un component urbà en una vila rural que, en certa manera, ja volia ser ciutat.

ÀNALISI D’UNA MOSTRA DE TEXIT EN L’ACTUALITAT Tipus de teixit: Creixement suburbà / Casc antic Qualiﬁcació del sòl en el planejament: Nucli antic (1c) % Superfície en el municipi 6,97 % Barri: Centre EDAT DE L’EDIFICACIÓ Segons dades cadastrals

<1900

2020

<1900

1925

1950

1975

2000

OCUPACIÓ NETA PARCELA m2 sòl ediﬁcat / m2 sòl ediﬁcable

0.00

1,00

Ocupació neta total de la mostra:

0,8

0,00

1,00

EDIFICABILITAT NETA PARCELA m2 sostre ediﬁcat / m2 sòl ediﬁcable

0,00

7,00

2,08

Ediﬁcabilitat neta total de la mostra

USOS DE L’EDIFICACIÓ Segons dades cadastrals

Residència (92,4%) Industria (1,8%) Oﬁcina (2,5%) Comerç (1,2%) Equipament (2,1%)

RENDA ANUAL DEL BARRI Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística

33.040 €/habitatge 34.012 €/habitatge mitjana municipi

Salaris (62,6%) Pensions (17,1%) Atur (2,1%) Prestacions (3,3%) Capital i act. econòmiques (14,9%)

a mostra correspon al teixit del casc antic previ del carrer Sant Antoni i la seva evolució amb el projecte fins al dia d’avui. Un àmbit embrionari de la vila on hi ha les primeres places, institucions municipals i l’església. Morfològicament els carrers -excepte el carrer Sant Antoni i els seus vials que se’n deriven- no responen a un traçat rectilini i tampoc mantenen una amplada constant. Tant les illes com les parcel·les presenten poca homogeneïtat. Les edificacions són, en gran part, del segles XVII, XVIII i XIX, les més antigues col·locades als carrers més irregulars, i presenten una ocupació alta, de 0,8 metres quadrats de sol edificat per cada metre quadrat de parcel·la. Les edificacions més antigues tenen en general poca alçada, alineades al carrer i situades entre parets mitgeres. En canvi, les més actuals s’han fet amb més alçada augmentant així la edificabilitat de la mostra, de 2,08. D’aquesta manera, podem observar una certa relació entre la edificabilitat neta de la parcela i l l’edat de l’edificació: com més actual és la construcció més altura i, per tant, més edificabilitat. Per altre banda, en els usos de l’edificació segons cadastre veiem que la funció principal és residencial, però existeixen espais d’equipaments, oficina, comerç i indústria. Finalment, la renda anual del barri ens mostra una realitat social diversa. Es troba per sota de la mitjana del municipi, amb un percentatge alt de capital o activitats econòmiques -relacionades amb el patrimoni, rendes i inversions- propi de zones riques i un percentatge alt de prestacions i atur propi de zones desfavorides. Això ens fa pensar en la mixtura de processos que s’han viscut des dels orígens medievals de la vila, amb l’arribada de la modernitat lligada a la burgesia i la posterior migració d’aquesta en barris més residencials.

FIG.22 Mostra de 250x250m del teixit a analitzar. 1:3500 Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.23 Mapa d’edat de l’edificació de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.24 Gràfic d’edat de l’edificació de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia. FIG.25 Mapa d’ocupació neta de les parceles de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.26 Gràfic de l’ocupació neta de les parceles de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia. FIG.27 Mapa d’edificabilitat neta de les parceles de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.28 Mapa d’usos de l’edificació de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.29 Diagrama de renda anual per habitatge del barri segons l’INE. Font: Elaboració pròpia

SEGON EPISODI

Ca n’Amat Carretera de Cànoves

El parc dels Pinetons

Avinguda Àngel Guimerà

L’AVINGUDA ÀNGEL GUIMERÀ I LA CIUTAT-JARDÍ

A 53

mb l’obertura i la rectiﬁcació de l’antic camí de Mataró, actual Avinguda Àngel Guimerà, i l’eixample projectat per l’arquitecte municipal Manuel Joaquim Raspall en el sector nord-oest, es va consolidar el model de creixement urbanístic que anys després abarcaria la meitat de l’extensió del parc residencial en el municipi: la ciutat-jardí. La casa unifamiliar dins una malla extensiva de carrers ortogonals va ser la última evolució del fenomen social de l’estiueig a Cardedeu. El moviment urbanístic de les ciutats-jardí naixia a l’Anglaterra del s. XIX buscant una millor qualitat de vida en contacte amb la natura com a solució per escapar de les males condicions de les ciutats insalubres. La proposta es basava en combinar els avenços de modernitat urbana amb els avantatges de la vida rural: unir camp i ciutat, rural i urbà, amb un fort contingut comunal i d’autogestió oposat a la especulació urbanística creixent. Aquesta idea, però, va ser pervertida pel capitalisme i les classes adinerades que buscaven un espai residencial prou representatiu i privilegiat per la integritat de clase i l’estatus econòmic, lluny del soroll i el fum de les fàbriques i les ciutats. D’aquesta manera al Vallès Oriental naixia la ‘ , símbol de la segona residència. La ‘ ’ deﬁnia la casa d’estiueig pròpia de l’època: una planta baixa envoltada de jardí, pis i golfes, corona-

FIG.30 Imatge aèria de l’avingua Àngel Guimerà mirant el nord. (al plec anterior) Font: Google Earth.

FIG.31 Diagrama interpretatiu de la conﬁguració urbana de Cardedeu l’any 1950 amb l’avinguda Àngel Guimerà i els elements importants del episodi. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia

FIG.32 Fotograﬁa de la Torre Pons. (1930) Font: l’Abans p.287 12. La Casa Pere Llibre - Torre Pons (1889) del Mestre d’obres Eudald Pagès Comas fou la primera que es va construir en una situació urbana. Aproﬁtava l’obertura de la carretera provincial que es va convertir en un eix de projecció d’una gran part de l’arquitectura d’autor i prestigi de la vila.. La casa va ser reformada el 1930 per Eusebi Bona Puig i constitueix l’element més notable de l’estil decó a Cardedeu.

FIG.33 Fotograﬁa de la urbanització ca n’Amat amb la plaça i la primera torre, la torre Amat. (1930) Font: l’Abans p.290

des per una torre. La casa responia a les necessitats de les famílies burgeses; hi havia espais d’ús social on l’amo ostentava la seva riquesa i fomentava la relació entre veïns de la mateixa condició, espais privats per els moments íntims de la família i espais pel personal de servei -moltes vegades la mateixa població local- on el personal vivia i treballava. Les primeres torres de Cardedeu van ser construïdes a prop del casc antic al llarg de les línies urbanitzadores del tren i la carretera provincial. En els seus inicis aquests dos eixos s’entenien com elements de màxima modernitat i urbanitat; poder veure o sentir el tren i els automòbils des de casa era en certa manera un privilegi per les classes benestants, a més de la pròpia connectivitat que oferien. En aquest mateix sentit, a l’est de la carretera provincial, entre els dos eixos, s’hi va ubicar la urbanització privada Ca n’Amat com a nou centre de la colònia d’estiuejants, aquest cop aïllada del centre antic del poble, amb una estructura autònoma i inconnexa amb l’urbanisme exis-

tent. En la urbanització del 1920 el promotor Joan Amat va adquirir àmplies quantitats de terreny que va urbanitzar sota el seu criteri: parcel·lant, condicionant el terreny i promocionant la venda de les parcel·les llestes per a la construcció. En el plànol de parcel·lació Joan Amat inclou la seva gran ﬁnca a la parcela principal i una plaça d’ús públic al centre d’estil modernista. Els mateixos estiuejants de la colònia, anys després, van promoure la construcció, a l’altre banda de la carretera, del camp d’esports i el casino per fer-hi vida social. D’aquesta manera la conﬁguració urbana del municipi va quedar desmembrada al llarg de la carretera provincial de la mateixa manera que ho havia fet en els seus orígens al llarg del carrer Major, sense una idea de creixement clara, estructurada i unitaria.

El 1930, en canvi, l’arquitecte municipal Raspall va proposar un altre tipus de creixement al nord del casc antic, en el Pla d’alineacions de la Secció A, amb les mateixes idees teòriques que van propiciar el primer creixement urbanístic modern de la vila a partir del carrer Sant Antoni. La idea era acollir els eixos nord-sud com a eixos estructuradors de referència en l’urbanisme del municipi, en equilibri amb els eixos est-oest imposats i prestablerts: la via del tren, la carretera provincial i el Carrer Major. En aquest sentit, el pla d’ordenació de la Secció Nord A que projectava el creixement de la vila prenia la carretera de Cànoves -la continuïtat del carrer Sant Antoni sobre el casc antic- com a element central des d’on obrir una sèrie de carrers transversals i paral·lels de marcada regularitat. Aquests carrers formaven illes rectangulars on s’hi ediﬁcaren cases de tipologia ciutat-jardí, acompanyades pel parc dels Pinetons a l’oest projectat per el mateix arquitecte. Raspall donava el valor estructural i urbanitzador a aquests nous carrers convertint-los en línies mestres del creixement urbà del municipi. Amb aquesta mateixa idea,

FIG.34 Fotograﬁa de l’eixample nord de Raspall a la carretera de Cànoves, amb el Monseny al fons i el parc dels Pinetons a l’esquerra, (1935) Font: l’Abans p.237

a partir de l’obertura i sanejament de l’Avinguda Àngel Guimerà el 1930, Raspall va projectar el 1933 tot el sector nord-est del municipi. Aquest cop ho fa a través d’una proposta urbana diluida en el territori amb un creixement al nord aparentment il·limitat dins una malla de carrers perpendiculars i paral·lels a l’eix principal. Un nou urbanisme burgès amb una disponibilitat infinita del sòl, baixa densitat d’edificació i un ordre racional; un model en constant evolució i creixement en el temps i en l’espai, en oposició a les parts del municipi finalitzades i inmutables. La malla es fragmentava amb vies diagonals, com la avinguda Vilamajor, que solucionaven les necessitats de comunicació dels antics camins veïnals. La proposta de creixement ens pot recorda en certa manera al Pla Cerdà de l’eixample de Barcelona, en el sentit extensiu i ortogonal, com també en la importància de la higiene pública i en el valor de la mobilitat del trànsit rodat. Per entendre la gran importància d’aquesta mobilitat cal parlar de l’efecte de l’automòbil en l’urbanisme. A les primeres dècades del s.XX l’automòbil s’havia convertit en el vehicle de transport per excel·lència de la burgesia. El que al principi havia sigut un signe de distinció i posició

social només a l’abast de molts pocs ara s’anava estenent. L’automòbil es convertia en el principal subjecte de l’urbanisme, canviava les percepcions de distància i, d’aquesta manera, potenciava el fenomen de l’estiueig. Sense la introducció del cotxe no podríem entendre la carretera de Cànoves ni l’Avinguda Àngel Guimerà i tota la malla circulatòria que se’n deriven. El valor de la nova mobilitat es pot percebre en els xamfrans de 45 graus d’algunes illes per millorar les condicions de visió del gir i circulació. També, la mida de 6 metres de la calçada permetia dos carrils en doble direcció per l’automòbil.

El nou eix de referència, l’avinguda Àngel Guimerà, travessava el poble en el sentit nord-sud al límit del casc antic. Situant-se a l’est de la carretera de Cànoves i el carrer Sant Antoni, tallava amb la carretera provincial i es convertia en la carretera de Dosrius en el creixement del municipi al sud amb el barri del Poble Sec. L’avinguda, per una banda, projectava la nova escala del municipi i, per l’altre, cosia el casc antic situat a l’oest amb les noves fàbriques i els barris naixents de l’est. D’aquesta manera, si

FIG.35 Fotograﬁa de l’Avinguda Àngel Guimerà en el creixement del municipi en el nord amb la tipologia ciutatjardí. (1935) Font: l’Abans p.460

observem un plànol actual de la vila, veiem la importància de l’eix i la seva ubicació cèntrica en la totalitat del creixement urbà.

FIG.36 Ortofoto històrica de l’urbanització. Vol del 1945 Font: ICGC

FIG.37 Ortofoto històrica de l’urbanització. Vol del 1975 Font: ICGC

Amb l’obertura de l’avinguda es van ediﬁcar les primeres construccions d’aquest sector Nord: torres modernistes i noucentistes del mateix Raspall que mantenien el caràcter senyorial i burgès del municipi. La colònia d’estiuejants, que en uns inicis estava colocada al centre amb torres o en cases de cos reformades i posteriorment a Ca n’Amat, ara es desplaçava al Nord de la vila al voltant de la carretera de Cànoves i l’avinguda Àngel Guimerà buscant aquests espais tranquils, ordenats i verds. Amb tot això, el fenomen d’estiueig ja no només era present únicament en l’alta burgesia sinó que amb els anys va aparèixer la petita burgesia i l’aristocràcia obrera que, sense tenir les mateixes condicions econòmiques que les primeres, es podien permetre el privilegi d’estiuejar però no el privilegi de ser propietaris. Així és com va aparèixer als anys 30 i 40 les torres d’estiueig de lloguer a la vila i la cultura rentista s’estenia al poble. Un exemple són les primeres torres de l’avinguda, totes construides per un mateix promotor: Adolf Agustí. Així doncs, veiem com les operacions urbanes i les construccions anaven cada cop més lligades del negoci especulatiu i la creació de plusvàlues dins les lògiques productivistes en el creixement de l’època. La trama de carrers va anar creixent al llarg dels anys tal com estava pre-

vista i es van anar ediﬁcant habitatges aïllats d’estils i arquitectures diferents en una tensió entre les lleis generals del pla i les solucions particulars, regularitat i varietat, urbanisme i arquitectura. Cada cop més, l’ús va ser com a primera residència i actualment, el model de ciutat-jardí ocupa més de la meitat de la superfície residencial de Cardedeu, extesa per nous barris creats sobretot al nord de la vila -Can Monteis i els Dominics- i s’ha convertit en una taca d’oli que, amb una densitat molt baixa, s’estén pel territori menjant-se el seu entorn, amb una idea de sostenibilitat força qüestionable.

FIG.38 Ortofoto actual de l’urbanització. Font: ICGC

ÀNALISI D’UNA MOSTRA DE TEXIT EN L’ACTUALITAT Tipus de teixit: Ciutat-jardí Qualiﬁcació del sòl en el planejament: Habitatge aïllat (5a/5b/5c/5d/5e) % Superfície en el municipi 49,92 % Barri: Can Diumer / Can Belsolà EDAT DE L’EDIFICACIÓ Segons dades del Cadastre

<1900

2020

<1900

1925

1950

1975

2000

OCUPACIÓ NETA PARCELA m2 sòl ediﬁcat / m2 sòl ediﬁcable

0.00

1,00

Ocupació neta total del àmbit:

0,29

0,00

1,00

EDIFICABILITAT NETA PARCELA m2 sostre ediﬁcat / m2 sòl ediﬁcable

0,00

7,00

0,42 Ediﬁcabilitat neta total del àmbit

USOS DE L’EDIFICACIÓ Segons dades del Cadastre

Residència (99,6%) Industria (0,1%) Oﬁcina (0,0%) Comerç (0,0%) Equipament (0,3%)

RENDA ANUAL DEL BARRI Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística

50.341 €/habitatge 34.012 €/habitatge mitjana municipi

Salaris (64,6%) Pensions (14,6%) Atur (1,2%) Prestacions (2,7%) Capital i act. econòmiques (17,3%)

’anàlisis del creixement urbà en ciutat-jardí ens presenta un teixit amb una extensió de casi el 50% de la superfície residencial del municipi. Els edificis estan aïllats dins la parcel·la i queden separats del carrer i dels veïns. L’urbanització és de carrers rectilinis, ortogonals i ordenats, que es veuen fragmentats per les dues diagonals. Les primers edificacions són del 1930 i el creixement es manté constant per tongades i illes fins al dia d’avui. Té una ocupació baixa de 0,29 metres de sòl per cada metre quadrat de parcel·la que ens mostra la poca densitat edificatòria de la mostra. Això ho veiem també amb la edificabilitat neta de la parcela que és de 0,42. Amb les dues dades intuïm que l’altura de la majoria d’edificacions és de dues plantes. És un àmbit residencial (99,6%) sense una mixtura d’usos. La renda del barri (50.341 €/hab.) es troba molt per sobre de la mitjana del municipi i ens indica una condició econòmica benestant. En el mateix sentit l’alt percentatge d’ingresos relacionats amb el patrimoni i les activitats econòmiques ens assenyala aquesta condició de clase adinerada.

FIG.39 Mostra de 250x250m del teixit a analitzar. 1:3500 Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.40 Mapa d’edat de l’edificació de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.41 Gràfic d’edat de l’edificació de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia. FIG.42 Mapa d’ocupació neta de les parceles de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.43 Gràfic de l’ocupació neta de les parceles de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia. FIG.44 Mapa d’edificabilitat neta de les parceles de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.45 Mapa d’usos de l’edificació de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.46 Diagrama de renda anual per habitatge del barri segons l’INE. Font: Elaboració pròpia

TERCER EPISODI

3 7

4 2

Plaça Joan Alsina

Fàbrica Senesteve

La Hilandera Camp Municipal d’esports

4 6

Carrer Balmes Avinguda Àngel Guimerà

Carrer Dr.Klein

Carrer de la Mare de Déu del Pilar

EL BARRI DELS ESTALVIS I UNA NOVA CENTRALITAT

A 67

mb la plaça Joan Alsina i el creixement del barri dels Estalvis la residència obrera va constituir un entorn urbà d’identitat pròpia arrel de la reindustrialització i la forta migració exterior. Aquest fenomen es va traduir aquí en un creixement d’eixample menor amb heterogeneïtat tipològica i coexistència d’usos. La conﬁguració urbana del barri no es va generar a partir d’un procés únic sinó d’un procediment complex i dispers en el temps que responia a iniciatives, interessos i poders econòmics molt diversos i fraccionats. Amb la revolució industrial a principis del s. XIX les estructures preindustrials van fer una transició cap a les formes d’economia de mercat. Les primeres indústries a Catalunya van aparèixer a Barcelona i en poblacions interiors com Igualada, Manresa o Olot. A Cardedeu la indústria apareix al 1914 en posicions allunyades al centre amb l’arribada de la llum. La primera va ser la fàbrica tèxtil Senesteve, actual Tèxtil Rase, ediﬁcada sobre la continuïtat de l’antic carrer Major a l’est de la vila -la carretera vellaamb unes dimensions importants. La plana a l’est del casc antic, sobre la carretera provincial, eren camps de cultiu i horts amb un parell de masies i el cementiri municipal inagurat l’any 1868 al costat de la carretera de Mataró i allunyat del centre. La nova fàbrica va marcar els inicis d’un creixement en aquest

FIG.47 Imatge aèria del barri dels Estalvis mirant al sud. (al plec anterior) Font: Google Earth.

FIG.48 Diagrama interpretatiu de la conﬁguració urbana de Cardedeu l’any 2020 amb el barri del Estalvis i els elements importants del episodi. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia

sector amb un fort caràcter industrial. Uns anys després, el 1920, es va inagurar la fàbrica de “La Hilandera”, coneguda com “Can Borràs”, al costat de la carretera de Mataró, futura Avinguda Àngel Guimerà. Al mateix moment s’estava urbanitzant l’inici de la barriada. FIG.49 Fotograﬁa de Can Borràs amb la carretera de Mataró. (1925) Font: l’Abans p.271

13. Els carrers van ser batejats pel mateix Balvey amb els noms de “Treball”, “Honradesa”, “Activitat”, “Energia” i “Estalvi” indicant que practicant aquestes virtuts era com s’aconseguia ser propietari i no pas sent la enèsima generació d’una familia d’apotecaris amb una farmàcia al poble des del s.XVII.

FIG.50 Fotograﬁa de la tèxtil Rase. Al fons, el barri dels Estalvis i el camp d’Esports. (1943) Font: l’Abans p.273

El Sr. Balvey, farmacèutic i prohom del poble, havia iniciat la construcció de casetes a les terres que posseïa darrere l’actual camp d’esports al nord de la fàbrica Tèxtil Rase. La urbanització era privada i, tot i que en certa manera respectava l’orientació dels carrers amb els eixos estructuradors del poble, alguns vials havien sortit irregulars ja que seguien els límits del terreny en propietat13. Hi va plantar arbres, bancs de pedra i va ordenar construir les dues primeres cases, d’una sola planta amb un hort al darrera, al carrer de “L’Estalvi”, actual carrer Balmes, que conectava la urbanitzacó amb la carretera de Mataró de manera perpendicular. Balvey oferia a

canvi de pocs diners tenir una caseta amb hortet; es pagava una entrada i un cens anual. A diferència del caràcter d’alta burgesia de la urbanització Ca n’Amat la nova barriada tenia un caràcter popular, lligat al creixement d’una classe menestral. El rètol que Balvey va col·locar a l’entrada de la urbanització hi deia “És propi de l’home entenimentat procurar-se un aixopluc per a la vellesa”. Els nous vials que s’anaven obrint, lluny dels inicials, es van anar coneixent amb el nom de ”Els Estalvis”.

L’any 1930 amb l’obertura i la rectificació de l’antic camí de Mataró els propietaris van cedir els terrenys per obrir nous carrers. Rossend Klein, metge i empresari de Barcelona, va cedir els seus per poder perllongar el carrer que ara porta el seu nom i comunicava la plaça de l’església amb el nou barri i el Camp d’Esports creuant amb l’Avinguda Àngel Guimerà. Amb el temps i el creixement de la vila, el carrer Doctor Klein, en sentit est-oest, va tenir un paper capdavanter tot i que actualment potser una mica menystingut, en la connexió entre barris i teixits. L’any 1934 es començaven a edificar els nous carrers del sector del cementiri vell que havia sigut clausurat l’any 1921 i traslladat el 1931 al nou cementiri modernista de Raspall al oest del municipi. L’any 1935 es van fer els plànols de la urbanització de la zona i s’hi delimità una plaça de 100mx70m que seria més endavant la plaça Joan Alsina. La casualitat de col·locar una plaça sobre la desamortització d’un antic cementiri ens porta a pensar en les places del casc antic de Barcelona; la utilització d’espais prèviament definits i precintats a l’interior de les trames de carrers antics que un cop buidats conformàven l’espai públic. En el cas de

FIG.51 Fotograﬁa del carrer de la Verge del Pilar. A la dreta, un dels primers pisos a construir-se en el barri. Al fons, la plaça de Joan Alsina sense urbanitzar. (1960) Font: l’Abans p.222

Cardedeu és simplement una coincidència; el cementiri no era un espai deﬁnit dins del teixit del poble i quedava aïllat de manera residual lluny del centre. Després de la guerra a l’any 1939 es va projectar la nova urbanització però va ser ﬁns l’any 1967 que es va dur a terme.

FIG.52 Ortofoto històrica del barri. Amb la Textil Rase abaix la Hilandera i la urbanització de Balvey Vol del 1945 Font: ICGC

14. La fàbrica de plàstics “Intermas” amb un paper important en la reindustrialització del poble es construeix sota el carrer Doctor Klein a l’any 1958.

Amb la reindustrialització del país després de l’autarquia, la demanda de mà d’obra de les noves indústries converteix Catalunya en el destí de moltes famílies migrades. D’aquesta manera la clase obrera i la respectiva urgència habitacional agafa una nova dimensió i es converteix en element clau en el desenvolupament urbà dels pobles i les ciutats. Fins aleshores el municipi de Cardedeu no tenia un marcat caràcter obrer i el proletariat com a classe no tenia una dimensió cultural rellevant; hi havia una certa heterogeneïtat de camperols, gent d’oﬁci i clase obrera entre el casc antic i barris exteriors com el Poble Sec, la Granada, els Estalvis i el barri de la Creu. La classe social més marcada eren els estiuejants, en les seves zones residencials, que constituïen unitats tancades amb entitat propia, coneguts com “la Colònia” i que s’organitzaven formalment en El Casino. Amb la nova realitat social, el barri dels Estalvis es va convertir en el focus de residència obrera del poble amb la creació de noves vivendes per els treballadors de les fàbriques que es construïen al mateix barri. Les noves indústries de segona generació es van aixecar sobre la carretera provincial al costat de la Tèxtil Rase14, La fàbrica de plàstics “Intermas” amb un paper important en la reindustrialització del poble es construeix sota el carrer Doctor Klein a l’any 1958. Paral·lelament creixia el barri residen-

cial al nord i nord-est de les fàbriques seguint els antics traçats de la barriada i adaptant-se als eixos de l’avingudà Àngel Guimerà a l’oest i la nova avinguda Eduard Corbella al nord que la separava de la ciutat jardí.

El gran creixement va venir anys després a partir de la plaça Joan Alsina i una nova teoria de la edificació pròpia d’un eixample menor. La plaça, amb un espai central per jugar la mainada, jardins, una font i bancs, es va convertir en un espai de centralitat i va propiciar la creació d’un un fort teixit veïnal al barri. El barri residencial va començar a créixer al voltant de la plaça als fronts de carrer i carrers continus en escuadra respectant alguns teixits existents de l’inici de la barriada i sense contradir el projecte existent abans de la Guerra Civil. El tramat parcel·lari regular més o menys ortogonal i modulat per edificacions de promoció múltiple va establir una continuïtat del teixit nou en equilibri amb l’existent. Una configuració ordenada entre tipologies heterogènies de fileres suburbanes unifamiliars, edificis en altura plurifamiliars, comerç i indústria conformava l’eixample. D’aquesta manera, la pluralitat de la nova ciutat industrial moderna anulava la idea d’un sistema urbà únic. La nova edificació contemporània era més complexa: 5 pisos amb uns baixos pensats pel nou comerç en col·laboració a les noves mides generoses del voral, patis de ventilació interior, escala de veïns i 4 habitatges per replà de si fa no fa 100 m2. Per altra banda la parcel·lació regular imposava uns interiors sense una façana continua però amb una idea d’espai de conjunt prou perceptible; els patis interiors d’illa de l’eixample aquí es veuen desdibuixats amb profunditats i amplades variables. Els nous edificis i la progressiva disminució de les mides dels habitatges converteix la vivenda en un gran generador de plusvalía. Si bé és cert que la cultura rentista ja estava present molt anys

abans amb habitatges de lloguer al centre, a l’avinguda Àngel Guimerà o ﬁns i tot en els inicis de la mateixa barriada amb les primeres cases del Sr. Balvey, aquesta va arribar en la seva màxima expressió en els nous ediﬁcis que permetien als promotors treure una rendibilitat molt més alta respecte a la superfície de parcela. Així, l’habitatge es converteix en un bé d’intercanvi i especulatiu en la seva essència. FIG.53 Ortofoto històrica del barri industrial Vol del 1975 Font: ICGC

FIG.54 Ortofoto actual del barri. Font: ICGC

De mica en mica es van anar edificant tot l’entorn de la plaça i es va anar densificant el barri. Al costat de l’avinguda Àngel Guimerà a l’oest de la plaça s’hi van col·locar dues escoles al 1965. Els equipaments tenien una importància clau en el barri en aquest equilibri mixt d’usos. També hi havia el camp d’esports, anys després s’hi va inaugurar un pavelló esportiu cobert i ja més a l’actualitat la biblioteca municipal, el centre d’atenció primària i la policia, aquests dos últims aprofitant l’estructura de les antigues indústries. El creixement residencial del barri s’ha produït durant els darrers anys a partir del carrer de la Mare de Déu del Pilar que conecta la plaça Joan Alsina amb la carretera provincial en el sentit nord-sud. En aquest eix s’hi han construir unitats residencials d’ordenació unitaria que constitueixen un front de carrer regular i homogeni que, juntament amb la gran amplada de la vorera i els comerços a planta baixa, converteixen el carrer en una petita rambla.

D’aquesta manera, el que en l’inici era una plana de camps i horts, es converteix en mig segle en el barri més dens del municipi, fortament lligat a la indústria i la classe obrera. Un equilibri de tipologies i teixits amb característiques pròpies dels eixamples i trets dels creixements suburbans. I amb una mixtura d’usos: equipament, industrial, residencial i comercial.

ÀNALISI D’UNA MOSTRA DE TEXIT EN L’ACTUALITAT Tipus de teixit: Eixample menor Qualiﬁcació del sòl en el planejament: Eixample (3b) % Superfície en el municipi: 22,60 % Barri: Els Estalvis EDAT DE L’EDIFICACIÓ Segons dades del Cadastre

<1900

2020

<1900

1925

1950

1975

2000

OCUPACIÓ NETA PARCELA m2 sòl ediﬁcat / m2 sòl ediﬁcable

0.00

1,00

Ocupació neta total del àmbit:

0,75

0,00

1,00

EDIFICABILITAT NETA PARCELA m2 sostre ediﬁcat / m2 sòl ediﬁcable

0,00

7,00

2,23 Ediﬁcabilitat neta total del àmbit

USOS DE L’EDIFICACIÓ Segons dades del Cadastre

Residència (85,8%) Industria (12,0%) Oﬁcina (0,0%) Comerç (2,2%) Equipament (0,0%)

RENDA ANUAL DEL BARRI Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística

32.442 €/habitatge 34.012 €/habitatge mitjana municipi

Salaris (68,0%) Pensions (19,1%) Atur (1,9%) Prestacions (3,3%) Capital i act. econòmiques (7,7%)

’eixample menor comparteix les característiques dels eixamples però, com podem veure en aquesta mostra, és menys regular. Té característiques dels eixamples i trets de creixements suburbans. En aquesta mostra es manifesta una mescla clara tipologies edificatòries que es tradueix en una ocupació i edificabilitat irregular. La ocupació neta de l’àmbit és alta, de 0,75, i l’edificabilitat de 2,23. Aquesta última podem observar que és més alta sobretot en els edificis que donen a la plaça, que són més alts i conformen tots junts un front de façana. La majoria de l’edificació ve a partir del 1960 amb la reindustrialització i el creixement del barri. Hi ha una mixtura d’usos en aquestes noves edificacions, amb una major part de residencia però amb un percentatge alt d’indústria i comerç. La renda del barri es troba per sota de la mitjana del municipi i prové en la seva majoria de salaris. D’aquesta manera es fa patent el caràcter obrer present al barri. L’alt percentatge de pensions, per altra banda, ens mostra una població envellida. Podem suposar, en certa manera, que aquesta població envellida són les mateixes famílies treballadores que van venir en la dècada dels 60/70 i s’han mantingut al barri.

FIG.55 Mostra de 250x250m del teixit a analitzar. 1:3500 Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.56 Mapa d’edat de l’edificació de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.57 Gràfic d’edat de l’edificació de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia. FIG.58 Mapa d’ocupació neta de les parceles de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.59 Gràfic de l’ocupació neta de les parceles de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia FIG.20 Mapa d’edificabilitat neta de les parceles de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.60 Mapa d’usos de l’edificació de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.61 Diagrama de renda anual per habitatge del barri segons l’INE. Font: elaboració pròpia

OCUPACIÓ NETA

FIG.62 Gràﬁc de l’ocupació neta de les 3 mostres. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS.

casc antic (0,8) ciutat-jardí (0,29)

eixample menor (0,75) 0,00 FIG.63 Gràﬁc de l’edat de l’ediﬁcació de les 3 mostres. Font: elaboració pròpia

1,00

EDAT DE L’EDIFICACIÓ

casc antic

Segons dades del Cadastre

eixample menor ciutat-jardí <1900 FIG.64 Gràﬁc d’usos no residencials de les 3 mostres. Font: elaboració pròpia

1925

1950

% USOS NO RESIDENCIAL

1975

2000

EDIFICABILITAT NETA

Segons dades del Cadastre

FIG.65 Gràﬁc de l’ediﬁcabilitat neta de les 3 mostres. Font: elaboració pròpia

RENDA ANUAL DEL BARRI Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística

32.442 €/hab

33.040 €/hab

FIG.66 Gràﬁc de la renda anual del barri de les 3 mostres. Font: elaboració pròpia

50.341 €/hab

0,4 %

Salaris Pensions Atur Prestacions

casc antic

ciutat-jardí

eixample menor

Capital i act. ecow

COMPARATIVA I CONCLUSIONS - La ocupació neta de les mostres del casc antic i l’eixample menor estan molt per sobre de la de la ciutat-jardí. Les dues tenen una ocupació semblant però el casc antic té més parcel·les ocupades al 100%.

- L’edat de l’edificació ens constata el que s’ha mostrat en els episodis. Un casc antic amb les primeres edificacions de la vila, prèvies al segle XX, un teixit d’eixample menor amb un gran impacte en el 1960 amb la reindustrialització i una ciutat jardí de creixement constant fins a l’actualitat com a model principal del creixement urbà del municipi.

- Els usos de l’ediﬁcació de cadastra, tot i que la informació no és massa rellevant ja que no té en compte els usos en planta baixa, ens permet una comparativa força interessant i representativa. Una ciutat jardí purament residencial i l’eixample menor amb el percentatge més alt d’usos no residencials.

- L’ediﬁcabilitat neta ens demostra que els pisos més alts respecte les parceles es troben en el casc antic i l’eixample menor, fruit de la ediﬁcació plurifamiliar i el creixement en altura, aliè a la ciutat-jardi.

- La renda anual del barri ens presenta realitats socio-econòmiques diferents i oposades. El barri de la ciutat-jardí és el més ric per sobre la mitjana i l’eixample menor i el casc antic es troben per sota amb un alt percentatge d’envelliment.

CONCLUSIONS

Els tres episodis que hem estudiat ens mostren tres elements urbans de dimensions i funcions diferents que junts tracen uns principis, en la forma o la idea, definitoris en el desenvolupament urbà del municipi. Mostren, sobretot els dos primers episodis, com Cardedeu és deutora d’idees urbanístiques que pocs anys abans ja s’havien aplicat a Barcelona i que arriben de la mà dels arquitectes municipals -nova figura, inexistent abans- i d’un nou veïnatge -la burgesia barcelonina- que, malgrat l’estacionalitat, és sovint protagonista i impulsora dels canvis. Els dos primers episodis mostren la importància de l’orientació dels traçats. El traçat estructurador nordsud respecte al traçat més natural i imposat est-oest. El creuament de les dues traces, com si del Cardo i Decumanus es tractés, defineixen el creixement del municipi. En primera instància en el creixement més local al centre del poble, amb els carrers estructurals Sant Antoni i la carretera de Cànoves en relació el carrer Major natural i històric, en segona instància en el creixement territorial de gran escala, amb l’avinguda Àngel Guimerà estructuradora i la carretera provincial -actual avinguda Rei en Jaume- imposada. Per altra banda podem veure en el primer episodi els inicis de la vila moderna i com es defineixen formalment les idees de la classe burgesa en els traçats, la forma arquitectònica, els nous usos i els nous espais de relació que canvien la morfologia del centre del poble i la idiosincràsia del fet urbà. En el segon episodi entenem el que serà la forma de creixement més extensiva en el territori, que actualment ocupa la meitat de la superfície residencial. Llegim el creixement del poble a través del moviment de l’estiueig i l’impacte de les “torres” i la ciutat-jardí. Un creixement

lligat a l’Avinguda Àngel Guimerà, que al mateix moment cus la part antiga del municipi -el centre- amb el que més endavant serà un nou espai de centralitat -els Estalvis-. Amb els Estalvis entenem l’impacte de les primeres indústries al municipi; la introducció d’una nova teoria ediﬁcatòria, que marca una nova solució en l’augment de població i que inﬂuirà en el creixement del municipi al sud amb el Poble Sec; l’accentuació de la problemàtica en l’habitatge com a bé d’intercanvi especulatiu i de l’urbanisme -institucional i públic- com a creador de plusvàlues -privades-; la plaça com a espai de centralitat del barri i del municipi respectant l’orientació i el traçat d’aquest.

Amb cadascun d’aquests elements sobreposats podem assimilar la complexitat de Cardedeu i l’estudi de les ciutats. Elements que s’expliquen entre ells, imprescindibles en la lectura de les parts i del total amb una gran coherència en el seu temps i moment. Parts que es respecten, s’alineen i es dilueixen en un projecte urbà unitari, no en la forma, sino en els eixos projectuals de ciutat. Parts que han canviat amb el pas del temps però que no s’han pervertit. D’aquesta manera podem concloure que Cardedeu, en certa manera, té un urbanisme d’èxit. I així ho demostra el creixement demogràfic controlat i continu que no ha desdibuixat la identitat de la vila, encara que inevitablement l’ha transformat. Per altre banda, el creixement i la demanda d’habitatges provoca efectes adversos: un encariment de l’habitatge en el context de lliure mercat i una incipient gentrificació que obliga al desplaçament de cardedeuencs cap a pobles veïns. I és que l’èxit urbanístic no sempre es reflexa en un èxit pels veïns. Per aquest motiu, el moment actual reclama de paciència i reflexió en la projecció del futur creixement urbà de Cardedeu, per evitar que el poble no mori. D’èxit.

Aquest estudi, l’urbanisme que necessita Cardedeu per evolucionar sense perdre la identitat, és un camp obert per nous treballs. Quan jo era un nen -un nen de Cardedeu-, la plaça Joan Alsina era urbanisme d’èxit. Hi podia jugar a futbol amb els meus amics i la felicitat perfecte venia pels dos arbres que ens feien de porteria. El coneixement urbanístic del grau en Arquitectura i sobretot aquest treball, m’han obert la mirada sobre els carrers que trepitjo; i el trepitjar els carrers sobre els que parlo tenyeix també el meu treball i la meva reﬂexió acadèmica. Potser amb subjectivitat, però també amb vida.

AGRAÏMENTS Al Víctor Rufart, company i amic, amb qui he tingut el plaer de compartir els millors moments de la carrera. Al meu tutor Joan Moreno, per la dedicació i l’acompanyament, aportant el rigor acadèmic que el treball mereixia. Al pare, la mare i la Berta, que m’han recolzat durant aquests mesos en la recerca i el treball. El meu poble és allà on estigueu vosaltres.

BIBLIOGRAFIA

Disponible en: https://arqunmhistoria.ﬁles.wordpress. com/2016/09/origenes-del-urbanismo-benevolo-arqui-libros-al.pdf

DE SOLÀ-MORALES, Manuel (2008) . Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. DE SOLÀ-MORALES, Manuel (1997) Barcelona: Edicions UPC. DENFANTE, Charles ( 2006) Madrid: editorial Abada. EIZAGUIRRE, Xabier (2019) Barcelona: Laboratori d’Urbanisme de Barcelona (UPC). GINJAUME, Ricard (2020) lona: editorial Efadós.

Barce-

HARVEY, David (2013) . Madrid. Ediciones Akal. LACASA, Carmen (2017) Urbanismo en el Antiguo Egipto. Ciudad orgánica frente a función estatal en el Reino Medio: Lahun y Elefantina. , núm.26 pp.195-232. Disponible en: https://www.aedeweb.com/assets/7-URBANISMO-EN-EL-ANTIGUO-EGIPTO.CIUDAD-ORG%C3%81NICA-FRENTE-A-FUNDACI%C3%93N-ESTATAL-EN-EL-REINO-MEDIO.-LAHUN-Y-ELEFANTINA.pdf

LÓPEZ DE LUCIO, Ramón (1993) Universidad de València. Servei de Publicacions. Disponible en: https://oa.upm.es/13414/1/CIUDADYURBANISMOFINALESS.XX.pdf MARTÍ UMBERT, Laura (2003) Barcelona: Editorial Efadós. MORRIS, A. E: J. (1979) industrial. Barcelona: Editorial Gustavo Gili. Disponible en: https://urbanismoamartillazos.ﬁles.wordpress. com/2020/03/morris-historia-de-la-forma-urbana.-desde-sus-oricc81genes-hasta-la-revoluciocc81n-industrial. pdf MUMFORD, Lewis (2018) groño: Pepitas de calabaza.

. Lo-

Papers, número 21. Disponible en: https://iermb.uab.cat/ ca/revistapapers/n-21-el-valles-oriental-planejament-urbanistic-i-problematica-territorial/ VV.AA (1998) El Vallès Oriental: entendre el present, projectar el futur. La població. L’economia. La societat. El territori. Els espais naturals.

(2003), catàleg de l’exposició (Cardedeu 2003). Museu Arxiu Tomàs Balbey i Ajuntament de Cardedeu, Barcelona.

LLISTAT D’IMATGES

FIG.0 Portada Font: elaboració pròpia FIG.01 Fotografia del tram inicial del carrer Sant Antoni -Primer Episodi- durant la dècada dels anys 20. (Cardedeu) Font: l’Abans, p. 162 FIG.02 Imatge aèria de la ronda Sant Antoni: l’Eixample a l’esquerra i el Raval a la dreta. (Barcelona) Font: Google Earth. FIG.03 Fotografia aèria de Palmanova (Itàlia) Font: Luca Titton FIG.04 Imatge aèria de l’Arc de Triomf amb les dotze avingudes disenyades en el pla Hausmann (París) Font: Google Earth. FIG.05 Ortofoto del 1945 amb el model d’elevacions. Ens mostra la configuració territorial. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:50.000 Font: elaboració pròpia FIG.06 Diagrama interpretatiu de la configuració urbana de Cardedeu l’any 1800. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia FIG.09 Diagrama interpretatiu de la configuració urbana de Cardedeu l’any 1900. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia FIG.11 Diagrama interpretatiu de la configuració urbana de Cardedeu l’any 1950. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia FIG.12 Diagrama interpretatiu de la configuració urbana de Cardedeu l’any 2020. Orientat a nord. (a la pàgina anterior) E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia FIG.13 Gràfic de densitat de població. Font: elaboració pròpia FIG.14 Imatge aèria actual del carrer Sant Antoni mirant el nord. (al plec anterior) Font: Google Earth. FIG.15 Diagrama interpretatiu de la configuració urbana de Cardedeu l’any 1900 amb el carrer Sant Antoni i els elements importants del episodi. (a la pàgina anterior)

Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia FIG.16 Fotografia de la carretera provincia -actual Av. Rei en Jaume- al seu tram central davant l’estació de Cardedeu. Font: Memòria de l’inventari de Cardedeu p.152 FIG.17 Fotografia de l’antiga plaça dels Llovins, actual plaça d’Anselm Clavé. (1920) Font: l’Abans p.380 FIG.18 Fotografia del tram inicial del carrer Sant Antoni Sant Antoni durant la dècada dels anys 20. (Cardedeu) Font: l’Abans, p. 162 FIG.19 Pla Geomètric i de Reforma Urbana. (1885) Font: Arxiu Municipal de Cardedeu FIG.20 Fotografia de la carretera provincia -actual Av. Rei en Jaume- al seu tram central davant l’estació de Cardedeu. Font: Memòria de l’inventari de Cardedeu p.152 FIG.21 Pla d’alineacions de la Secció A redactat per l’arquitecte M.J. Raspall on es projecta la continuitat de l’eix del Carrer Sant Antoni (1931) Font: Arxiu Municipal de Cardedeu FIG.22 Mostra de 250x250m del teixit a analitzar. 1:3500 Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS.

FIG.23 Mapa d’edat de l’edificació de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.24 Gràfic d’edat de l’edificació de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia. FIG.25 Mapa d’ocupació neta de les parceles de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.26 Gràfic de l’ocupació neta de les parceles de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia. FIG.27 Mapa d’edificabilitat neta de les parceles de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.28 Mapa d’usos de l’edificació de la mostra 1 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.29 Diagrama de renda anual per habitatge del barri segons l’INE. Font: Elaboració pròpia FIG.30 Imatge aèria de l’avingua Àngel Guimerà mirant el nord. (al plec anterior) Font: Google Earth. FIG.31 Diagrama interpretatiu de la configuració urbana de Cardedeu l’any 1950 amb l’avinguda Àngel Guimerà i els elements importants del episodi. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia

FIG.32 Fotografia de la Torre Pons. (1930) Font: l’Abans p.287 FIG.33 Fotografia de la urbanització ca n’Amat amb la plaça i la primera torre, la torre Amat. (1930) Font: l’Abans p.290 FIG.34 Fotografia de l’eixample nord de Raspall a la carretera de Cànoves, amb el Monseny al fons i el parc dels Pinetons a l’esquerra, (1935) Font: l’Abans p.237 FIG.35 Fotografia de l’Avinguda Àngel Guimerà en el creixement del municipi en el nord amb la tipologia ciutat-jardí. (1935) Font: l’Abans p.460 FIG.36 Ortofoto històrica de l’urbanització. Vol del 1945 Font: ICGC FIG.37 Ortofoto històrica de l’urbanització. Vol del 1975 Font: ICGC FIG.38 Ortofoto actual de l’urbanització. Font: ICGC FIG.39 Mostra de 250x250m del teixit a analitzar. 1:3500 Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.40 Mapa d’edat de l’edificació de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.41 Gràfic d’edat de l’edificació de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia. FIG.41 Mapa d’ocupació neta de les parceles de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.43 Gràfic de l’ocupació neta de les parceles de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia. FIG.44 Mapa d’edificabilitat neta de les parceles de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.45 Mapa d’usos de l’edificació de la mostra 2 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.46 Diagrama de renda anual per habitatge del barri segons l’INE. Font: Elaboració pròpia FIG.47 Imatge aèria del barri dels Estalvis mirant al sud. (al plec anterior) Font: Google Earth. FIG.48 Diagrama interpretatiu de la configuració urbana de Cardedeu l’any 2020 amb el barri del Estalvis i els elements importants del episodi. (a la pàgina anterior) Orientat a nord. E. 1:10.000 Font: elaboració pròpia

FIG.49 Fotografia de Can Borràs amb la carretera de Mataró. (1925) Font: l’Abans p.271 FIG.50 Fotografia de la tèxtil Rase. Al fons, el barri dels Estalvis i el camp d’Esports. (1943) Font: l’Abans p.273 FIG.51 Fotografia del carrer de la Verge del Pilar. (1960) Font: l’Abans p.222 FIG.52 Ortofoto històrica del barri amb la Textil Rase Vol del 1945 Font: ICGC FIG.53 Ortofoto històrica del barri industrial Vol del 1975 Font: ICGC FIG.54 Ortofoto actual del barri. Font: ICGC FIG.55 Mostra de 250x250m del teixit a analitzar. 1:3500 Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.56 Mapa d’edat de l’edificació de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.57 Gràfic d’edat de l’edificació de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia.

FIG.58 Mapa d’ocupació neta de les parceles de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.59 Gràfic de l’ocupació neta de les parceles de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia FIG.60 Mapa d’edificabilitat neta de les parceles de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.60 Mapa d’usos de l’edificació de la mostra 3 a partir de cadastre. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.61 Diagrama de renda anual per habitatge del barri segons l’INE. Font: elaboració pròpia FIG.62 Gràfic de l’ocupació neta de les 3 mostres. Font: elaboració pròpia amb tecnologies GIS. FIG.63 Gràfic de l’edat de l’edificació de les 3 mostres. Font: elaboració pròpia FIG.64 Gràfic d’usos no residencials de les 3 mostres. Font: elaboració pròpia FIG.65 Gràfic de l’edificabilitat neta de les 3 mostres. Font: elaboració pròpia FIG.66 Gràfic de la renda anual del barri de les 3 mostres. Font: elaboració pròpia