El dia 20, últim dia del Tríduum, va oficiar el Vicari Episcopal, D. José Antonio Varela Ferrandis, que al final de la celebració va recordar als presents que des de Sant Vicent Màrtir, en el segle IV, no hi havia hagut cap diaca permanent a la Diòcesi de València, i ara en teníem en la persona de D. Luis Sanus, que era el predicador d’aquest any. D. Luis va tancar les homilies recordant la santedat de Sant Jordi que es basa en el mateix camí que Jesús, és a dir, en l’amor i en el seu martiri que, mitjançant l’eucaristia i l’oració, li permeteren donar testimoni de la fe. Les celebracions religioses dels tres dies, amb molt bona participació de devots, van seguir el ritus de Glòria donades les dates del calendari eclesiàstic en què estavem. L’Orquestra Simfònica Alcoiana i el grup Cantores de Alcoy, tots dirigits per José Antonio Llinares donaren la solemnitat musical a les eucaristies a més d’interpretar el Walí Walí de José Espí Ulrich. Els actes tingueren la cloenda amb el cant de l’Insigne Màrtir, finalitzat amb un fort visca Sant Jordi, que l’últim dia va proclamar, Marcos Llopis, Sant Jordiet 2006. V.- MÚSICS DE BLAU, HARMONIES D’ABRIL La vesprada del 21 d’abril està assolellada, encara que amb una mica de vent, quan a les set i mitja en punt comença, des de la cruïlla de Santa Llúcia amb l’Avinguda del País Valencià, en un nou itinerari, la desfilada de les bandes de música que anuncien la Festa. Ix en primer lloc l’Agrupació Musical Serpis d’Alcoi, dirigida per Francisco Carchano Moltó, que interpreta “Un moble més”. Immediatament, amb airosos i “sentats” pasdobles, van eixint molt seguides la resta de les bandes fins un total de 22, tancant les tres bandes veteranes de la ciutat. Primerament la Corporació Musical Primitiva interpretant, sota la direcció de Gregori Casasempere, “Els xiulitets. Desperta’t Alcoi” que, a més, acompanyava a Mario Ferrer Bataller, cantant de fama que ha estat primer baríton de la Compañía Lírica Española i que tindria l’honor, la responsabilitat i la satisfacció de dirigir l’Himne de Festes. Segueix la Societat Musical Nova als sons de la composició “Kat-HaChan”, encapçalats pel seu director Pedro Lara. Tancava l’Entrà de les
bandes la Unió Musical, sota la direcció de Francecs Xavier Martínez, interpretant la peça “Cent anys d’Unió”, que amb motiu del seu primer centenari, ha fet el gran compositor Rafael Mullor. Si açò és motiu de satisfacció, no ho és menys fer l’escorta de Marcos Llopis Torregrosa, Sant Jordiet 2006, que saluda, simpàtic i obert al públic que l’ovaciona. Aquest any, l’Ajuntament havia convocat un concurs per premiar a les dos millors bandes tant en interpretació com en uniformitat, i això va fer que es poguera viure una tarda del dia dels Músics excel·lent, ja que les bandes van posar un gran interés, esmerant-se en la interpretació i augmentant el nombre de components. Per raons evidents les bandes alcoianes no van participar en aquest concurs, que va guanyar la Societat Musical de Torís amb la peça “Mi Barcelona”, obtenint el segon premi la Societat Musical “La Alianza” de Mutxamel amb el pasdoble “Muchamiel”. Ja concentrades a la Plaça d’Espanya totes les bandes, a la tribuna d’autoritats, on entre altres personalitats estaven els senyors Eduardo Zaplana, Julio de España i José Joaquín Ripoll, l’alcalde d’Alcoi, En Jordi Sedano, lliura la batuta a Marcos Llopis, per a què aquest li la done a Mario Ferrer, director de l’Himne. Són les 9 i 11 minuts de la nit quan, amb gest enèrgic, Mario Ferrer dóna entrada a les immortals notes del mestre Barrachina. Tot el públic canta amb un únic cor, ple d’emoció. Emoció que s’intensifica quan a la segona passada de l’Himne sonen les campanes de Santa Maria amb un cadenciós volteig. Quan les últimes notes es perden en l’aire esclata un clam unànim: la Festa ha començat. Esclata el castell de foc i s’encén l’enramà, mentre Mario Ferrer, íntimament commogut i que quasi més ha dirigit les veus que els instruments, rep múltiples felicitacions, fent-li viure un dia inoblidable. Amb l’acte acabat els festers van a les filaes, per celebrar la Nit de l’Olla i fer l’última entradeta amb desimbolts pasdobles, encara que alguna filà va entrar amb marxa cristiana, assaborint la nit en l’ansiosa espera del multissecular esclat de la Festa.
VI.- AIRES DE MARIOLA, REMOR DEL SERPIS És nit fosca quan molts festers s’adrecen a l’església de Santa Maria, per assistir a la Missa del Fester, oficiada per D. José Cascant, que en la seua homilia desitja unes bones Festes, que sens dubte seran les millors i que honoren Sant Jordi. Ara el centre és la Plaça, on, a les sis en punt, en mig d’un silenci respectuós, el Vicari de Sant Jordi resa l’Avemaria, seguida per la interpretació de l’Himne i el volteig de les campanes de la parròquia, mentre és hissada al castell l’ensenya de la creu vermella. La gent, que emplena la Plaça està expectant en espera de l’arrancada de la Diana. Arrancada que fan els Muntanyesos, la filà del Capità, als sons de “Musical Apolo”, en mig d’un enorme clam quan el Sergent, Juan Abad, lluïdor i complit, baixa la llança i fa pujar les armes. La Diana ha arrancat i un public fidel aplaudeix les filaes cristianes que van en seguiment dels Muntanyesos, destacant els Gusmans, que van traure una esquadra amb els més veterans de la Filà amb un fastuós pur de regalèssia. Finalitzat el bàndol cristià, a les set en punt arranquen els Moros, encapçalats pels Cordoneros. Tornen a ser ensordidors els apludiments al moment en què Juan Luis Guitart, Sergent moro, elegant i senyorial fa avançar la filà del Capità, mentre sonen les notes de “La Canción del Harem”. La Diana es fa molt seguida per totes les filaes i a les set i quaranta cinc, després de l’eixida dels Marrakesch, arriben els Muntanyesos a la Plaça, acabant davant el Círcul Catòlic d’Obrers. Els Benimerins, l’última del matí, fa la seua arrancada a les 7 i 57, presenciada encara per bastant públic. Precisament, per la fidelitat que demostra el públic, que una hora abans ja emplena les cadires, deuria de tenir-se un major mirament a l’hora de fer el “cabo” en l’arrancada, doncs molts ho van fer de forma dolenta i, fins i tot, algunes filaes van arrancar amb el pas canviat o, el que és més cridaner, meitat i meitat. La Diana recorregué el seu itinerari habitual amb festives composicions, encara que, com passa des de fa una quants anys, pel carrer Sant Nicolau va haver una excessiva
33