Sant Jordi es converteix, a mes a mes, en un instrument de presligi i control social de la Festa per la propia burgesia, en tant que c!asse hegemónica local. La noslra realitat festiva deis Moros i Cristiana, dones, está conformada per diversos ingredients histories, religiosos, culturáis i antropologías. Ara be, com a element de reflexió, m'tnteressa subratllar el referit a la seua doble vessanl ritual i lúdica. "La festa -s'ha dit- es com l'expressió comunitaria, ritual i alegre d'experiéncies i anhels comuns, centráis en un fet historie passat i contemperan i". I m'interessa destacar-ho, no tant per fer patés a nivell cognoscitiu aquesta realitat que es sabuda i sentida per molts, sino per fixar la reciprocitat en qué interactuen ambdós vessants; es a dir, el ritu i lo lúdic no son mons que operen separadament, com dos línies paral-leles, en la conformado i vivenciaiitat de la festa, sino, peí
112
contrari, com dos ingredients que es coimpliquen mútuament en el sentit social-participatiu d'aquesta. Quelcom que, malauradament, s'oblida amb freqüéncia. El ritu es ia formalització de l'acte, repetitiu i comunicatiu, que en et cas nostre, expressa un feí historie i religiós. Alió lúdic té un doble sentit; per una banda, estétic, en referencia a la indumentaria, llum i el color de la festa, per exemple; per altra, aníropológic i psicológic, en quant joc, divertiment i aliiberament personal que es dona en els individus de la noslra comunitat. El ritu, en quant formalització, pertany al camp de les formes, ai camp de i'estética. Per tañí, ja en una primera instancia, veiem el sentit lúdic compartit amb el ritual. Pero es que, a mes a mes, a l'ésser un ritu festiu, i rnés en unes Pestes de Moros i Cristians que es singularitzen per una ampia participado popular, no pot susíraure's ell mateix al caire de divertiment i
distracció psicológica. L'Entrada, per exemple, es representació commemorativa d'un fet historie de la Reconquesta, pero, a mes, diversió de l'indtvidu fester i de l'espectador. Alió ritual i alió lúdic, del que també es desprén tot alió que es desenvolupa fora del ritu, que, a la seua vegada també té caracteristiques d'aquest, formen conjuntament el eos de la festa. En conseqüéncia, la nostra festa no es un auto sagramental ni una representació "stricto sensu", es una celebració, en alió que té d'experiéncia compartida per un poblé, ritual i alegre. Pero que aixó que teóricament -formant part de la tradició- la major part deis ciutadans i ciutadanes accepten, no vol dir que en la praxi es sápiga valorar i concretar, especialment, per l'organització d'aquesta. I d'ací se'ns deriven molts problemes.
Josep Albert Mestre Moltó