L’acció de dirigir-se pot traduir-se per anar cap a. Potser, per ser més exactes, hauríem de dir que són sinònims. En qualsevol cas, significa desplaçament. La idea d’anar cap a un lloc, sigui un acte físic o imaginari, sempre té interès. En el procés de fer sempre hi ha un desplaçar-se. (Desplaçar: treure d’un lloc una cosa i portar-la a un altre lloc.) El fet d’anar cap a una idea o cap a una imatge està ple d’esdeveniments; anar cap a un espai físic, també. El temps utilitzat a fer coses sempre està ple de desplaçaments. El concepte de temps en si mateix ja és un desplaçament. Anar caminant, apartant. El núvol es desplaça ràpidament cap a l’Est, el buc desplaça cinquanta tones, una escultura s’emplaça en un lloc desplaçant un tros d’espai buit. En una figura, el pes, el signe, el moviment, la quietud, la idea, tenen a veure amb l’espai. Per tant, la construcció d’aquesta figura desplaça moltes coses. Com a mínim, la figura resultant és el cos del temps transcorregut mentre s’executa. Una de les estranyes servituds que tenim els escultors és l’obligació d’ocupar un espai. La corporeïtat del seu ésser sembla que ho exigeixi, és inevitable. És una obvietat, però, tot i així, insistim. Però si només es tractés d’una qüestió de volum o massa, conclouríem que un cotxe, un arbre, una pedra o una casa serien també escultures, i no ho són. L’escultura és temporal. ¿Com es maneja el temps? Un rellotge tampoc és una escultura, és només un objecte que contínuament està pautant, marcant el temps. L’escultura que demana ser observada, mirada, no fa més que mostrar-nos l’inici i el final d’un accident, d’un fet; marca el començament i potser el final dels esdeveniments, actua com una fita. L’escultura és una okupa. ¿Què passa amb una pedra disposada verticalment? Stonehenge. ¿Què passa amb el gest de Donatello? El bust de Niccolò da Uzzano. ¿Què passa amb la brillantor d’un bronze polit de Brancusi? Ocell en l’espai. ¿O amb els moviments de terra de Smithson? Spiral Jetty. En aquest sentit, potser la millor escultura és la parada de l’autobús que marca l’origen i el final del trajecte. Però no és així, perquè la parada ens ho mostra explícitament, i l’art és el contrari, és allò que no es mostra.
71