__MAIN_TEXT__

Page 1

Plantes autòctones del País Valencià per al jardí mediterrani sostenible Manel Casanova

www.menudanatura.com


Als meus amors, Imma, Tània i Gonçal, que han donat sentit a la meua existència, i a Rafa i Cristina, companys de vida dels meus fills. Aquest treball ha sigut preparat als primers mesos del 2018, mentre l’estimada Cristina gestava el meu primer net, Aleix, amb qui anheli recórrer els camins de les nostres muntanyes

2


Leguas enteras están embalsamadas con la fragancia de muchas plantas aromáticas, y todo el reyno sumamente vistoso por la multitud y variedad de plantas y flores A. J. Cavanilles

Feliç el país on l’home no fa malbé la terra on viu. Alexander von Humboldt

3


ÍNDEX

5

INTRODUCCIÓ

6

GUIA BÀSICA DE SEMBRA I ESQUEIXAT

8

ARBRES

20

ARBUSTS I LIANES

56

MATES I HERBES

120 FALGUERES

124 ÍNDEX DE PLANTES AUTÒCTONES (Nom científic i comú)

126 ÍNDEX DE NOMS CIENTÍFICS

128 ÍNDEX DE NOMS COMUNS

130 UTILITZACIÓ EN JARDINERIA

131 BIBLIOGRAFIA

Primera edició: Setembre 2018 2018 © Manel Casanova Zamora (text) 2018 © Manel Casanova Zamora (fotografies) Maquetació: Manel Casanova Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

4


INTRODUCCIÓ Als darrers anys la jardineria s’ha convertit en una activitat popular a l’abast de tothom. No és estrany perquè aquest passatemps ens permet descobrir el infinit, bell i sorprenent món de les plantes a canvi de molt poc. Al nostre jardí, gran o petit, al pati, a la terrassa, al balcó o dins de casa podem conrear milers d’espècies que ens faran feliços només mirant els colors, les formes i els aromes que són capaços de generar els éssers fabulosos que són les plantes.

Aquest llibre va dirigit als practicants de la jardineria casolana que volen construir un jardí respectuós amb el medi, que no malbarati recursos escassos com l’aigua i que es negui a utilitzar productes fitosanitaris i adobs contaminants que posen en perill la fauna i contaminen el terra, l’aigua i l’aire. Però també a aquells que són conscients del desbarat que provoca la introducció d’espècies exòtiques que alteren el fràgil equilibri dels nostres ecosistemes mediterranis.

A través de l’elaboració del blog menudanatura.com, dedicat a difondre la flora de la Serra Grossa, dins del territori Diànic, he descobert l’encant de moltes de les nostres plantes autòctones, amb un gran potencial per a ser usades com ornamentals. A l’atractiu de les flors, fullatge i estructures vegetals cal afegir que són plantes amb milers d’anys d’adaptació al nostre medi, preparades per a créixer al nostre sòl, suportar el nostre clima i el irregular règim de pluges que caracteritzen aquest racó del món, amb sequeres prolongades.

En aquestes pàgines trobarà el lector fitxes amb descripcions d’espècies recolzades amb fotografies; unes notes sobre els requeriments per conrear-les; la utilització que pot fer-se’n al jardí segons el tipus de planta; la manera de reproduir-les i, finalment, els usos en medicina popular, cuina o altres que tradicionalment se’n ha fet de cadascuna. La divisió en quatre grups: arbres, arbusts i lianes, mates i herbes, i falagueres, respon als requeriments propis de la jardineria que ha de tindre en compte la grandària de cada planta per a la seua ubicació. Es completa la publicació amb una guia bàsica de sembra i esqueixat per explicar alguns termes utilitzats en les fitxes i, finalment, els índex de noms científics i de noms comuns més freqüents que ens ajudaran a localitzar amb facilitat l’espècie desitjada.

La finalitat d’aquest treball és intentar que mirem amb altres ulls el món vegetal que ens envolta, que ens fixem en la seua bellesa i pensem que podem reproduir-la a casa nostra, a la nostra terrassa o al nostre jardí. Que pensem el baix manteniment que requereixen les plantes que creixen, viuen i es reprodueixen a la natura més pròxima sense necessitat de la nostra intervenció. Que podem frenar el balafiament de recursos i la contaminació del medi sense renunciar a gaudir d’un jardí fascinant i viu, animat per papallones i altres insectes. L’objectiu d’aquest llibre és, per tant, suggerir que pensem en una jardineria més propera, en la qual participem des de la recol·lecció de les llavors, la sembra i el conreu d’espècies de la rica i variada flora autòctona, per conèixer-la i estimar-la.

5


GUIA BÀSICA DE SEMBRA I ESQUEIXAT REPRODUCCIÓ SEXUAL (Sembra) La reproducció sexual és la manera que tenen les plantes de mantenir la població i adaptar-se a les variacions del medi. Per a nosaltres serà un mitjà senzill i barat de reproduir plantes seguint passos bàsics. Les llavors Obtenció de llavors: Podem comprar-les però també recollir els fruits quan estan ben madurs, triant els que tinguin millor aspecte i no presentes taques ni danys, de plantes el més properes possible d’on anem a cultivar-les. Extracció de les llavors: Normalment les llavors estan cobertes per altres parts del fruit que cal eliminar. Els fruits secs en càpsula gran es sembren directament, com la carrasca. Els fruits alats, amb vil·là o amb el calze persistent hauran d’assecar-se, fregar amb les mans i passar pel garbell per eliminar els residus. A les baies i fruits carnosos, si la llavor es gran, es trau sense problemes però si no són grans caldrà xafar el fruit i separar la polpa amb aigua a pressió; Els llegums els deixarem assecar i quan el cordó siga arrugat serà el moment de traure les llavors. Les pinyes i gàlbuls de coníferes les deixarem en un cabàs o bossa de paper, en un llocs airejat per a que vagin obrint-se i soltant les llavors. Algunes llavors presenten letargia i necessiten un tractament abans de la sembra per aconseguir una germinació ràpida i uniforme. Es poden posar a remulla amb aigua calenta o amb aigua freda. Algunes llavors de coberta dura poden escarificar-se, és a dir, podem fregar la superfície amb alguna cosa rasposa, passar-les per la batedora a baixa velocitat o colpejar lleument amb un martell. Però de vegades la letargia no es deu a la coberta sinó que és interna i aleshores cal estratificar, que consisteix en deixar les llavors en un medi humit, per exemple arena humida, a uns 34oC, la temperatura normal d’un frigorífic, durant un temps variable segons l’espècie. Cal dir, però, que per a sembres casolanes d’espècies autòctones, en la majoria dels casos, només cal sembrar i esperar que la natura i el ritme de les estacions facin germinar les llavors. Per això caldrà sembrar a la tardor les llavors amb letargia per a que germinen a la primavera i tindrem cura de cobrir el planter durant l’hivern. Les llavors sense letargia o estratificades normalment es sembrem en primavera. La sembra La sembra depèn molt de la grandària de la llavor. Com a regla general procurarem que el substrat siga humit i no cobrir mai la llavor amb una capa de substrat superior al doble del seu diàmetre. Podem utilitzar safates planes, d’alvèols, tests o qualsevol contenidor reciclat, tipus safata de suro blanc, envàs de iogurt, botella de plàstic, tetrabric, etc. només caldrà foradar el fons per el drenatge. El temps que tarden en germinar depèn de l’espècie i de si hem fet o no tractament previ però en general tarden entre 3 i 6 setmanes. És convenient mantenir la humitat fins al moment de la germinació i els primers dies de la plàntula. El reg serà amb polvoritzador per no desplaçar les llavors o trencar les dèbils tiges. També caldria controlar la temperatura entre16 y 25oC, i la llum perquè quan apareixen els cotiledons ja necessiten llum. Poca llum farà créixer les plantes llargues i dèbils però un excés les pot cremar. El repicat Quan les plàntules disposen de 4-6 fulles vertaderes les arranquem del planter, amb cura de no danyar-les, i les passem a contenidors individuals amb més espai per a que es desenvolupi millor i més forta. És el que es denomina repicat. El trasplantament Amb la planta ben desenvolupada i aclimatada es trasplanta al lloc definitiu que pot ser el jardí o altre contenidor, test, jardinera, etc. 6


REPRODUCCIÓ ASEXUAL (Esqueixat) La reproducció asexual o vegetativa és la manera d’obtenir una planta completa partint d’una porció de la que denominem planta mare. El resultat és un clon, una planta genèticament idèntica a la planta mare, sense variabilitat genètica. Però s’obtenen de manera ràpida i eficaç plantes de reproducció sexual lenta o difícil. Esqueixos Consisteix en separar un fragment de una planta (tija, arrel, fulla) i posar-lo en bones condicions per que arreli. Segons el tipus de planta hi ha una època més òptima per arrelar però sempre caldrà respectar una sèrie de normes bàsiques per a l’èxit de l’esqueixat. Mantenir alta la humitat relativa, perquè l’esqueix no té arrels i cal evitar que s’assequi, cobrint amb plàstic o altra coberta transparent i airejant, si més no cada dos dies per evitar excés d’humitat i incrementar el diòxid de carbono. Una temperatura entre 18 i 20oC és la ideal. I una bona il·luminació sense sol directe per incrementar la fotosíntesi i el procés d’arrelament. De vegades és interessant aplicar hormones d’arrelament. Colgats Aquest sistema de reproducció consisteix en forçar a la tija a produir arrels abans de separar-la de la planta mare. No totes les plantes admeten aquest sistema. Normalment es fa a la primavera per traure l’esqueix arrelat a la tardor. Es tria una tija i a un pam de l’extrem es trauen uns dos centímetres d’escorça, amb una navalla, i es colga subjecta per a que no es solti. A la tardor es talla de la planta mare. Una variant del colgat és el colgat aeri, que consisteix en embolcallar la tija on hem tret l’escorça amb substrat humit, sostingut per un plàstic que lligarem pels dos extrems. Quan haja arrelat només cal tallar la tija i plantar. Aquest sistema pot emprar-se amb plantes que poden emetre arrels des de qualsevol tija o branca. Divisió de mata Un sistema fàcil i ràpid per aconseguir plantes adultes. Per regla general les plantes que floreixen en primavera i principi d’estiu han de dividir-se a la tardor, i les que floreixen a l’estiu i tardor han de dividir-se a la primavera. Consisteix en descolgar la planta i, amb cura, dividir el cepelló. En acabant es planta cada part en bon substrat i es rega bé, per evitar bosses d’aire. Fillols Separar els fillols de la planta mare i plantar, preferentment en primavera.

7


Arbres

Pi pinyoner

Quan diem arbres ens referim a plantes perennes, llenyoses, amb una altura superior als cinc metres, amb un troc ben aparent, monopòdic o simpòdic, que comença a ramificar a partir d’un nivell més o menys alt.

8


Celtis australis L. (Llidoner. Lledoner) DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot arribar als 25 m d´alçada amb escorça quasi llisa de color gris plom-blanquinós. Fulles simples amb disposició alterna, de limbe oval lanceolat una mica asimètric a la base, acuminades, de pecíol llarg i amb el marge doblement dentat. L´anvers de la fulla és de color verd obscur amb pels al tacte que li confereixen certa esperesa, amb tres nervis més patents que la resta, i de revers més clar i pubescent. Flors diminutes sense valor ornamental, masculines i hermafrodites, axil·lars i solitàries, sobre pedicels acrescents. Són verdoses i monoclamídies, amb cinc tèpals soldats i campanulats. Androceu amb cinc estams inserits a la base del periant. Floreix en març i abril. Fruit en drupa globosa comestible amb molt d´os i poca carn, rodona i llisa, de la grandària d´un pèsol, llargament pedunculada, al principi de color verd i finalment quasi negre. ATENCIONS: Pot créixer bé sobre qualsevol tipus de sòl, inclosos els pobres i pedregosos però prefereix els profunds, sols i frescs.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Arbre molt valorat en jardineria per la densa capçada i el esvelt tronc gris i llis. S’empra en places i parcs, com exemplar solitari, i en alineacions de carrers i avingudes. De les fulles del lledoner s'alimenten les erugues d'una de les papallones més singulars d'Europa, coneguda científicament amb el nom de Libythea celtis. El fet que creixi espontàniament en barrancades, peus de cingle, etc., és degut, en part, a que els ocells disseminen les llavors, després de menjats els fruits, juntament amb les seves dejeccions. MULTIPLICACIÓ: Només cal desprendre la polpa dels fruits madurs i sembrar les llavors, que tardaran entre un i dos mesos en germinar. USOS I CURIOSITATS: Els fruits i les fulles s’han emprat en medicina popular perquè tenen propietats emmenagogues i astringents. La seva bullida combat la disenteria, els fluxos menstruals excessius i les hemorràgies. La seva fusta s'utilitza per fer estris diversos: es va utilitzar per fabricar rems, llantes, tacs de billar, culates de fusells, bastons, forques, eixos de carros i carruatges, en la fabricació de violins i per a la producció estàtues. També s'aprofiten els fruits dolços i comestibles. Una característica botànica d’aquest arbre ha sigut ben aprofitada pels homes del camp per fer forques d’una sola peça. Es tracta del tipus de ramificació dística i molt densa, és a dir, que en un punt determinat les rames s'arrengleren en dues fileres i molt estretides, de manera que el forcaire podia guiar l’arbre per aconseguir el número de pollegons (pues) que formaran la pala de la forca. 9


Ceratonia síliqua L. (Garrofer) DESCRIPCIÓ: Arbre de gran port, de tronc curt, gros i irregular, però amb llargues i poderoses branques, de capçada arrodonida i gran. Fulles alternes, persistents, compostes, pinnades, de tres a cinc parells de folíols coriacis i el·líptics de vores senceres i sense pels, verd brillant per davant i verd pàl·lid pel revés. Flors: és un arbre polígam, uns amb raïms de flors masculines, altres amb flors femenines i altres poden dur raïms hermafrodites. Les floretes són menudes sense corol·la i sense valor ornamental. Les femenines només amb pistil, les masculines amb cinc estams i, de vegades, hermafrodites amb les dues parts. Aquestes flors es troben en peus diferents. El fruit és un llegum de 10 a 25 cm de color bru fosc que conté una polpa dolça utilitzada per a diverses finalitats, i les llavors: els garrofins. ATENCIONS: És una planta estrictament mediterrània que només creix als dominis climàtics de temperatures temperades i estiu sec. La garrofera forma part del patrimoni natural dels valencians. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És un arbre amb personalitat que es planta con exemplar solitari. És un arbre ideal per plantar en llocs secs, pedregosos o inclinats, on és difícil el reg. Només requereix que deixem espai suficient per a desenvolupar la seua capçada. MULTIPLICACIÓ: Cal treure les llavors, els garrofins, i escaldar-los en aigua ben calenta, després es sembren i, en més o menys un mes, hauran germinat. USOS I CURIOSITATS: L’escorça és astringent i el fruit laxant. Dioscòrides ja deia que les garrofes, menjades fresques, relaxen el ventre, però madura és astringent. La polpa, molt dolça, s’utilitza com a farratge. També per a preparar succedanis de la xocolata i del café, i per a la producció de licors i espesseïdors. La fusta, molt dura i densa, s’utilitza en ebenisteria, torneria i fusteria, en la construcció (parquet) i per a carbó. Els tanins de les fulles i l’escorça s’empren en l’adob de pells. Les llavors, els garrofins, són els “quirats” emprats antigament per a pesar joies i medicaments. En entren cinc en un gram. 10


Ficus carica L. (Figuera) DESCRIPCIÓ: És la única espècie de Ficus autòctona del Mediterrani. Arbre que pot arribar als 10 metres d’alçada, caducifoli, amb làtex blanc irritant. Fulles grans (10 a 20 cm), palmatipartides, amb nervació palmada i peciolades, amb polimorfisme. La més típica amb 3-5 lòbuls. Flors diminutes i tancades dins del receptacle denominat siconi (la figa). Són unisexuals, hi ha flors masculines i femenines. Fruit: les flors en madurar donen un fruit sec (aqueni) amb periant carnós i dolç. El conjunt d’aquests petits fruits madurs, dins del receptacle, diguem que és una infructescència (el siconi) que és el que coneguem per figa. Els ocells s’empassen, juntament amb la polpa, les menudes llavors que conté el fruit i les dispersen amb les deposicions. És així com arriben a murs i llocs encinglerats i en molts campanars i torres, on les veiem créixer. ATENCIONS: Podem dir que es cuida sola. S’adapta a qualsevol tipus de sòl, no necessita reg, i el nostre clima temperat és el idoni. Cal podar en hivern per controlar el creixement i regenerar el brancatge. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: La figuera no pot faltar a l’hort-jardí mediterrani perquè els seus fruits serveixen d’aliment a humans, ocells i insectes. En tot cas cal saber que si no es cullen els fruits poden caure embrutar la terrassa o la piscina, i que les arrels són invasives. MULTIPLICACIÓ: Per esqueix a finals de l’hivern. Arrela amb facilitat però caldrà regar mentre les arrels no estiguin prou fortes. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular les figues tenen propietats expectorants, energètiques, laxants (els egipcis ja utilitzaven les figues com a laxant) i balsàmiques. També s’empra com antiinflamatòria i digestiva. Va bé contra les afeccions respiratòries, irritacions gastrointestinals e inflamacions locals. El làtex que surt de les fulles quan es trenquen s’ha emprat per combatre les berrugues i les càries dentals. Les figues seques es conserven tot l’any i són una font important de calories, i el làtex de les fulles qualla la llet tant com el quall, per a fer formatge, però si es tira a la llet quallada la desfà com el vinagre. Se la relaciona sovint amb rituals de fecunditat i de fertilitat. Per això conten que els romans, en edificar una nova ciutat, plantaven una figuera per facilitar la creixença de la nova població. I encara abans, els grecs deien que la figuera va protegir a Gea de la persecució del seu fill Zeus, per la qual cosa li s’atribueix el poder d’allunyar els llamps. 11


Fraxinus ornus L. (Fleix de flor. Freixe de flor) DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli amb escorça grisenca i llisa, copa esfèrica, de fins 15 metres d’alçada, tot i que no sol passar dels 4-5. Androdioic, és a dir, que hi ha peus amb flors hermafrodites i altres peus amb flors només masculines. Fulles oposades, compostes, imparipinnades, amb (5)7-9 folíols ovalats amb un curt pecíol i el marge serrat, de color verd clar. Flors flairoses en panícules terminals que surten al mateix temps que les fulles. Calze molt petit amb quatre sèpals soldats a la base. Corol·la amb quatre pètals lliures, blancs, molt llargs i estrets. Floreix a maig i juny. Fruit sec alat (sàmara) per facilitar la dispersió de les llavors pel vent. ATENCIONS: Creix a zones humides i fresques, als barrancs de les nostres muntanyes, i suporta bé el fred i la calor. Només cal regar sense embassar, especialment als mesos de més calor, i aplicar podes suaus de formació i manteniment. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És un bon arbre per a jardins grans i petits, on podrà lluir els ramells de flors fragants, i el canvi de color de les fulles, des del verd viu de primavera i estiu als grocs i rogencs de la tardor. Com més s’empra és en alineacions de carrer per les mides reduïdes de l’arbre.

MULTIPLICACIÓ: Els fruits madurs poden sembrar-se directament o després de tenir-los dos mesos a la nevera. Una vegada germinades creixen de pressa. USOS I CURIOSITATS: Les fulles, l'escorça i el suc, obtingut mitjançant la incisió de l'escorça en exemplars joves (manà), són medicinals. El manà es comporta com a laxant suau, tot i que pot ser purgant a dosis elevades. Es un diürètic osmòtic i antiinflamatori. Especialment indicat, per el seu mecanisme suau d'acció, per tractar l'estrenyiment en nens i ancians, diluït en aigua, llet o suc de fruites, en dosis variables segons l'edat. També indicat per millorar varius, flebitis i morenes. Les melíades eren, segons la mitologia grega, les nimfes dels freixes de flor. Van nàixer de Gaia (la terra) fecundada per la sang d’Urà (el cel) en ser mutilat per Cronos. 12


Olea europaea L. (Olivera) DESCRIPCIÓ: Arbre de fulla perenne que pot arribar als 10 metres d’alçada, amb el tronc gruixut i tortuós d’escorça amb esquerdes (fissurada) i de color gris. És un arbre que pot viure molts anys, fins i tot arribar al mil·lenni. Fulles oposades, enteres, lanceolades i de consistència coriàcia, amb curt pecíol, limbe de color verd per l’anvers i blanquinoses pel revés que està cobert de borra. Flors en panícules que surten de les axil·les de les fulles. Masculines o hermafrodites (andromonoic), amb quatre peces per verticil (tetràmeres), blanques i molt petites. Calze de sèpals soldats, acabats en quatre lòbuls, igual que la corol·la. Dos estams inserits a la corol·la. Ovari súper amb un estil i un estigma amb dos lòbuls. Floreix d’abril a juny. Fruit en drupa, la oliva, que és verda primer i negra quan madura. Conté una sola llavor (el pinyol). El fruit de la varietat sylvestris és més petit que el de la varietat cultivada (var. europaea). Del fruit s’obté el preat oli d’oliva. ATENCIONS: L’olivera requereix poques atencions perquè creix en terrenys secs i pobres però a ningú amarga un dolç, així que en bona terra anirà millor, sempre que estiga ben assolellada i ben drenada. L’olivera cultivada és la varietat europaea, que ens donarà arbre, i l’ullastre és la varietat sylvestris, que sol tindre forma arbustiva. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: L’ullastre rebrota bé pel que s’empra per fer bardisses retallades i topiària. Amb un sol peu es presta a les retallades artístiques que veiem a les rotondes. L’olivera com arbre aïllat o formant bosquets. MULTIPLICACIÓ: Per llavor és fàcil però molt lent, per això s’empra la reproducció per estaquetes semi-llenyoses que arrelen amb facilitat. USOS I CURIOSITATS: Del fruit s’obté el preat oli d’oliva. S'utilitza tant per amanir com per fregir aliments. La seva composició lipídica aporta certs àcids grassos que són essencials pel nostre organisme i ajuda a algunes vitamines a ser absorbides pel cos humà. També s'usa en ferides, cremades i contra l'estrenyiment. A més, la bullida de les fulles té propietats hipotensores i combat el reuma i la gota. L’oli és un excel·lent conservant alimentari per la quantitat d’antioxidants que té. El formatge amb oli o els productes del porc conservats en l’olla coberts d’oli són exemples d’ús tradicional com a conservant. La fusta de l'olivera és de les més dures i compactes i s'utilitza en ebenisteria, escultura, torneria, artesania i marqueteria. Els grecs li atribuïren un origen mitològic, una creació de la deessa Atenea per un oferiment de Zeus com a recompensa per aconseguir la ciutat d’Atenes. A l'Antiga Grècia l'oli d'oliva era considerat sagrat i era usat per ungir reis i atletes. Els guanyadors dels Jocs Olímpics eren coronats amb branques d’olivera silvestre, equivalent a la medalla d’or actual. Els mercaders fenicis són els principals responsables de l’extensió del cultiu i de l’arribada a la Península Ibèrica de l’olivera, on les cultures ibèriques s’encarregaren d’empeltar-les en ullastres. El jaciment del Castellet de Castelló, corresponent a l’edat de bronze, alberga els indicis més antics d’olivera al País Valencià.

13


Pinus halepensis Miller (Pi blanc. Pi) DESCRIPCIÓ: Arbre monoic (flors masculines i femenines al mateix arbre) d’escorça blanquinosa amb escletxes rogenques. La capçada és cònica als exemplars joves i arrodonida al més vells que poden arribar als 20 metres d’alçada. Fulles perennes, aciculars, curtes (6-10 cm) i estretes (fins un mil·límetre) flexibles i en fascicles de dos, de color verd clar, unides a l’extrem inferior per una petita beina (braquiblast). Flors masculines agrupades en gran número, en cons allargats portadors dels sacs pol·línics. Les flors femenines s’agrupen en un con violaci del qual sortiran les pinyes. Floreix de febrer a l’abril. Fruit en pinyes còniques allargades de color rogenc, un poc asimètriques, amb un gros peduncle corbat vers la branca que les sosté; tarda dos anys a madurar i obrir-se per deixar caure dues llavors amb un ala allargada, per cada escata, que alimenten a petits mamífers. Les pinyes obertes resten a l’arbre durant bastants anys. ATENCIONS: És l’arbre més característic de les terres baixes mediterrànies i pot formar grans masses forestals des del nivell del mar fins els mil metres d’altitud, especialment als terrenys calcaris i secs, pobres i esquelètics. Resisteix molt bé la sequera i una vegada arrelat no requereix cap atenció. Si de cas controlar la processionària del pi, la plaga més important. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: S’empra en parcs i jardins sobre sòls difícils com els calcaris, gipsícoles o arenosos. S’utilitza, doncs, en zones àrides on altres espècies fracassen, en talussos secs o zones àrides del litoral. MULTIPLICACIÓ: cal plantar les llavors a la primavera o la tardor sense cap tractament o, si de cas, deixant-les a la nevera 2-3 mesos. USOS I CURIOSITATS: De la seua fusta de densitat mitjana es fan caixes d’embalatge, taulers, mobles i s’empra en la construcció i, abans, per a fer les travesses del ferrocarril. De l’escorça s’obtenen productes per adobar les pells, i amb la resina es fa l’oli de trementina. També la resina s’empra per a evitar que el vi es faça agre, empalustrant l’interior de les barriques i els suros de les botelles amb la resina. Les fulles i l’escorça són tintoreres i tinten de color bru groguenc. A la mitologia grega el pi s’associa al déu Pan, déu dels pastors, dels ramats i de la fertilitat. Se li atribueixen propietats afrodisíaques a les llavors mesclades amb mel i preses en dejú. 14


Pinus pinea L. (Pi pinyoner) DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli que pot sobrepassar els 25 metres d’alçada amb la capçada arrodonida, ampla i plana a la part superior, en forma de para-sol, sostinguda per un tronc robust marró rogenc amb l’escorça que va desprenent-se en plaques poligonals. Es ramifica a la part superior només. Fulles denominades acícules, en fascicles de dos en els braquiblasts. De 10-20 cm de llarg per 1,5-2 mm de gruix, arquejades, flexibles, de color verd intens. Flors masculines en cons, agrupats a la base dels brots anuals, formats per esquames en espiral amb dos sacs pol·línics cadascuna. Els estròbils femenins estan formats per dos tipus d’esquames lliures també disposades en espiral. Unes són estèrils i les altres són fèrtils, les seminíferes, que són les úniques que creixen i es lignifiquen formant la pinya. Floreix de març a maig. Fruit en pinyes grosses i arrodonides amb curt peduncle que maduren al tercer any. Els escudets tenen forma de piràmide baixa de cares convexes. Les pinyes cauen senceres al terra i comencen a obrir les esquames per deixar sortir els pinyons comestibles que són grossos, d’uns 2 cm, protegits per una closca molt dura. ATENCIONS: Prefereix el substrat silícic i arenós i apareix de natural en brolles, carrascars i dunes marines fixades. És molt resistent a la sequera i al vent però no suporta gelades intenses i prolongades. Una vegada arrelat vegetarà bé amb una mínima atenció. Cal però vigilar les bosses de la processionària del pi (Thaumeotopoea pityocampa) la plaga més important. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És el pi més utilitzat com ornamental pel seu port elegant, com exemplar aïllat o formant bosquets, als parcs i jardins. Cal tenir en compte que posseeix un potent sistema radicular. A més de servir d’aliment als humans són una font important d’aliment per aus, rosegadors i mamífers com el porc senglar. Diu Joan Manuel Serrat en una cançó: Pare / si no hi ha pins / no es fan pinyons /ni cucs, ni ocells. MULTIPLICACIÓ: Cal arreplegar els pinyons de les pinyes caigudes i posar-los en aigua per triar els bons. Els que suren estan buits i no germinaran. A continuació s’enterren els pinyons, només un centímetre en el substrat, i en un mes, més o menys, germinaran. USOS I CURIOSITATS: És un dels pins amb major valor ornamental, però el principal aprofitament és la producció dels pinyons comestibles, amb alt valor comercial, que s'usen en pastisseria i cuina, i les pinyes buides es fan servir com a combustible. La fusta és resistent a la flexió i s'ha fet servir per travesses per trens o per construcció. L'escorça conté tanins i s'ha fet servir per adobar el cuir amb certa eficàcia, a més a més, com de tots els pins es pot extraure la trementina i per tant l'aiguarràs. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany. En medicina popular s’ha emprat les gemmes i brots tendres contra el reuma, el constipat i per mitigar la tos. 15


Quercus rotundifolia Lam. (Carrasca. Alzina) DESCRIPCIÓ: Arbre de fins 15 metres d’alçada, rarament arbust, que forma boscos molt extensos i densos per l’ampla capçada arrodonida. Fa un tronc fort amb escorça grisenca i gruixuda, amb escletxes longitudinals però no suberosa. Fulles persistents simples i alternes, de limbe el·líptic i marge enter o dentat amb espines, de consistència coriàcia. Anvers grisenc i revers tomentós. Tenen de 5 a 8 parells de nervis. Flors unisexuals, les masculines i les femenines al mateix peu (monoic). Les masculines agrupades en aments terminals, pènduls, de fins 8 cm, amb el raquis tomentós. Les femenines són axil·lars i solitàries, amb un involucre d’esquames que formen la cúpula. Fruit en núcula, cobert parcialment per la cúpula, ovo-oblong, lluent, que anomenem gla (bellota). La gla sovint és dolça. ATENCIONS: Suporta bé la sequera i no té preferència de sòls però prefereix els solts i profunds. Aquest arbre era l’espècie principal del nostre territori però l’agricultura als plans i els pins a la muntanya, l’han substituït. . Malauradament ara només podem gaudir del carrascal de la Font Roja d’Alcoi, conservat com a parc natural. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Des de fa poc temps s’empra la carrasca en jardineria plantada en carrers, places, parcs i jardins públics, en alineacions o formant bosquets. Pot ser, amb el temps, el punt central del jardí, pel seu gran port, A la natura, l’ombra de les capçades contínues de les carrasques proporciona al sotabosc un clima de temperatura més moderada i més humit permetent el desenvolupament d’espècies que, sense aquesta cobertura, no poden sobreviure. Les glans són molt apreciades com aliment per petits rosegadors i porcs senglars. MULTIPLICACIÓ: Cal sembrar les bellotes madures en contenidors alts i estrets, perquè fa una llarga arrel pivotant, i només un mes sortiran les plantetes. Millor si les deixem un any, més o menys, per plantar al lloc definitiu. USOS I CURIOSITATS: : En medicina popular s’empra com astringent i antihemorràgic per hemorràgies superficials, varius, hemorroides, o ferides bucals. També s’utilitza com antidiarreica i antiinflamatòria. De tots els Quercus europeus és l’única espècie que fa bellotes dolces, raó per la qual ha format part de la dieta humana des de la prehistòria, i en temps més recents en situacions d’escassesa, s’han consumit les glans torrades en substitució del cafè o, moltes i fetes farina, per fer pa o pastissos. La fusta, pesant, compacta i molt dura, té diverses aplicacions en ebenisteria, per fer eines de treball, etc. És excel·lent com combustible, pel gran poder calorífic que té, i per fer carbó vegetal d’excel·lent qualitat. 16


Sambucus nigra L. (Saüc) DESCRIPCIÓ: Petit arbre de fulla caduca que pot arribar als 10 metres d’alçada, amb capçada densa i arrodonida, branques proveïdes d’una medul·la blanca característica i tronc amb l’escorça suberosa. Fulles oposades, peciolades, imparipinnades, amb 5-7 folíols ovatlanceolats de marge serrat. Flors en inflorescències corimbiformes multiflores amb flors hermafrodites, actinomorfes i pentàmeres. Calze amb cinc lòbuls triangulars. Corol·la rotàcia amb cinc lòbuls d’un blanc groguenc. Androceu de cinc estams lliures inserits a la part superior del tub de la corol·la, exserts. Gineceu amb ovari ínfer i estigma trilobat sèssil, sense estil. Floreix de febrer a maig. Fruit en drupa, negra quan madura, glabra

ATENCIONS: Creix als llocs humits i ombrívols, boscos de ribera, sovint amb port arbustiu. És un arbret molt rústic. Vegeta bé en tot tipus de sòl, inclús el pobre però ha de ser fresc. Suporta les gelades i té pocs requeriments.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Té valor ornamental l’espectacular florida, pels fruits negres i pel verd obscur de del fullatge. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits i desfer-se’n de la polpa, deixar 24 hores a remulla en aigua calenta i sembrar. Germinarà a la primavera. També podem reproduir el saüc per esqueix de fusta dura a l’hivern i de fusta tendra a l’estiu.

USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empren les flors, fulles i fruits per alleugerar refredats, grip i malalties respiratòries, contra la retenció de líquids, varius, i nafres. La infusió fresca de saüc és excel·lent per rentar els ulls, i la infusió de les seves flors s'empra per fer gargarismes contra la faringitis i en cas de genives inflamades. El vinagre de saüc s'utilitza com a desinfectant. Amb els fruits madurs (verds poden provocar trastorns digestius) es fan melmelades i confitures. Excepte les drupes, tota la planta presenta oxalat càlcic que la fa tòxica. 17


Taxus baccata L. (Teix) DESCRIPCIÓ: Arbre que pot arribar als 15 metres d’alçada, amb capçada piramidal, però per l’acció de l’home és rar veure teixos arboris, sovint solen ser arbusts ramificats, amb les tiges de fusta rogenca. Fulles esparses, de disposició pinnada, linears, agudes, que cobreixen densament les branques, de color verd fosc per l’anvers i pàl·lid pel revers. Les fulles són tòxiques. Flors unisexuals i disposades en arbres diferents (dioic) hi ha doncs arbres mascles i arbres femelles. Les flors masculines groguenques amb esquames peltades, que són els estams; les femenines són verdes. Floreix a la primavera, en març i abril. Fruit amb les granes cobertes d’una cúpula carnosa de color roig que s’anomena aril. Les fulles són tòxiques i la llavor també però l’aril és innocu i comestible. Els ocells mengen l’aril i dispersen les llavors. ATENCIONS: Prefereix el sòl calcari i llocs frescos i humits, evitant el sol directe i la calor excessiva. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Es pot plantar aïllat, formant bosquet o en alineacions. Resisteix molt bé el tall, raó per la qual s’empra per formar bardisses i en topiària. És ideal per embellir espais i racons ombrívols, plantat en terra o en contenidors, perquè és un arbre elegant. MULTIPLICACIÓ: La reproducció per llavor és complicada perquè cal arreplegar les llavors d’un arbre que tinga a prop un altre arbre mascle per assegurar que està fecundada i, després de sembrar, tarda més d’un any en germinar. Però també es pot reproduir pes estaqueta semillenyosa, plantada en ambient humit i amb calor. USOS I CURIOSITATS: El teix té fama des de l'antiguitat d'emmenagog i narcòtic. És una planta molt tòxica que produeix hipotensió, depressió cardíaca i la mort. Últimament s'ha descobert que el taxol, que s'extreu de l'escorça del teix, és una substància amb propietats anticanceroses, eficaç contra el càncer d'ovari, pell, mama i còlon La fusta és dura, compacta, resistent, elàstica, molt estimada per ebenistes; antigament, s'utilitzava per a fabricar arcs i també llances, que els romans anomenaven taxus. Per la resistència a la putrefacció, alguns faraons l'utilitzaven per a construir-ne sarcòfags. L'exemplar més antic d'Espanya es troba a Bermiego, Astúries. Es coneix com Teixu l'Església, té 15 m d'alçada amb un diàmetre tronc de 6,82 m, un diàmetre de corona de 15 m i una vida estimada en uns 2000 anys. Va ser declarat Monument Natural el 27 d'abril de 1995 pel Govern asturià i està protegit pel Pla de Recursos Naturals. 18


Ulmus minor Miller (Om) DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli de fins 25 metres d’alçada, de capçada densa, ramatge frondós i tronc gruixut i recte, d’escorça fissurada longitudinalment de color gris fosc. Fulles alternes de pecíol curt i limbe asimètric, romboïdal a el·líptic-lanceolada, de marge serrat i tacte aspre, nervació pinnada patent amb els nervis rectes i paral·lels. Flors apareixen en glomèruls apegats a la branca abans de que surtin les fulles. Flors poc vistoses, monoclamídies, tetràmeres, de color rogenc i verd. Androceu amb 3-5 estams d’anteres vermelloses. Ovari súper amb dos estils i estigmes decurrents. Floreix en febrer i març. Fruit en sàmara arrodonida, glabra, amb curt pedicel, amb una sola llavor envoltada per un ala a tot el seu voltant, emarginada a l’àpex, entera i papiràcia. ATENCIONS: Prefereix terreny calcari profund i fèrtil, amb molta llum i certa humitat. Abans de la malaltia formava boscos de ribera als marges dels rius junt a l’àlber, el salze i el freixe, i també als voltants de fonts de muntanya. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: S’utilitza com arbre ornamental en alineacions de carrers, en parcs i jardins, tot i que quasi desapareix a causa de la grafiosi. Per aquesta raó està sent substituït per l’om de Sibèria (Ulmus pumila) més resistent a la malaltia. A molts pobles l’om era el centre de la plaça principal, donant ombra als parroquians. MULTIPLICACIÓ: És de fàcil reproducció a partir de les llavors quan estan madures, a partir d’abril. Només cal sembrar-les en contenidors alts, per a que l’arrel principal puga desenvolupar-se bé, o directament en terra. Tarda dues o tres setmanes en germinar. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra l’escorça com antidiarreic i per combatre malalties de la pell. En els últims anys els oms han estat atacats per la grafiosi (o mal holandès de l’om) que ha causat la mort d'un gran nombre d'exemplars d’om, l’espècie que poblava els boscos de ribera. Aquesta malaltia és causada per l'ascomicet Ceratocystis ulmi, que utilitza escarabats del gènere Scolytus per disseminar les espores.

19


Arbusts i Lianes

Arbocer

Denominem arbusts a les plantes perennes, llenyoses, d’alçada superior a un metre i inferior a cinc, que es ramifiquen a nivell del sòl. Les lianes són plantes enfiladisses de llargària considerable, de tija relativament prima, que s’enfila per damunt d’altres plantes buscant l’anhelada llum.

20


Anthyllis cytisoides L. (Albada. Botja blanca) DESCRIPCIÓ: Arbust que sobrepassa el metre d’alçada, de color grisenc, amb branques llenyoses, erectes, cobertes de toment blanquinós. És un arbust de fulla perenne però en períodes de forta sequera perd les fulles que rebrotaran quan hi haja unes condicions d’humitat adequades. Fulles inferiors simples i les superiors trifoliades, amb un folíol central allargat i ovalat bastant més gran que els altres dos laterals. Les fulles tenen un color verd grisenc, com les tiges. Flors en fascicles sèssils, de fins cinc flors, a l’axil·la d’una bràctea simple, formant així espigues laxes a l’àpex de les branques. Flors hermafrodites, papilionades. Calze amb cinc dents iguals, més curt que el tub de la corol·la, i cobert de pèls. Corol·la de color groc. Floreix de maig fins l’agost. Fruit en llegum ovoide, sense pèls i molt petit, que conté una sola llavor. ATENCIONS: Molt poc exigent. Creix en tot tipus de sòl, ja siguin calcaris, margosos o gipsífers. En llocs assolellats. Suporta molt bé la sequera. És una planta molt valuosa des del punt de vista ecològic, doncs rebrota i germina amb facilitat després d’un incendi, suporta la sequera i, junt a altres espècies, és una bona defensa del sòl contra l’erosió, protegint i enriquint el terreny que habita per la capacitat d’acumular matèria orgànica. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Pel seu color grisenc fa un bonic contrast amb el verd de la resta de plantes, a més del groc de les flors durant la primavera i l’estiu. Per la seua rusticitat s’empra per regenerar talussos i en jardineria viària, rotondes, etc. admet be la poda, pel que també s’utilitza per fer bardisses baixes. MULTIPLICACIÓ: Quan els llegums estan madurs i secs, a finals de setembre, s’extrauen les llavors i es sembren. En mes i mig hauran germinat, i en uns mesos més estaran preparades per anar al lloc que hagem designat al jardí. USOS I CURIOSITATS: Hi ha la creença popular de que només per portar una branqueta de la planta damunt es curen les hemorroides. També s’ha emprat per alleugerar l’asma i els refredats però no és aconsellable l’ús per la seua toxicitat. Abans les branques, rectes i flexibles, s'usaven per fer els llits dels cucs de seda i per fer graneres. La seua llenya també alimentava el foc dels forns. Actualment s'empra com a planta mel·lífera.

21


Arbutus unedo L. (Arbocer. Arboç) DESCRIPCIÓ: Arbust, que pot arribar a fer-se arbret de fins 10 metres d’alçada, amb l’escorça vermellosa que es desprèn en làmines quan envelleix. Les branquetes joves, rosades, tenen pèls glandulosos. Fulles alternes, lanceolades, acuminades i base atenuada, sense pèl i amb el marge lleugerament dentat; pecíol curt i rosat. Les fulles es tornen rogenques a l’hivern. Flors agrupades en panícules terminals bracteades i pèndules, hermafrodites, pentàmeres, blanques, rosades o verdoses, en forma de campaneta o de perolet invertit (urceolada) que penja cap avall, amb cinc dents a l’àpex cargolats cap a fora. Calze amb cinc sèpals soldats a la base. Floreix entre la tardor i l’hivern. Els fruits són baies esfèriques, vermelles quan són madures i comestibles: els arboços. Són carnosos, groguencs per dins i granulosos, amb papi-les còniques i aspres per fora que va passant del verd al groc, al taronja i finalment al roig. Tenen un 20% de sucre i certa quantitat d’alcohol. ATENCIONS: És un arbust d’ombra. Vol sòls frescs, profunds, ombrius, humits i poc assolellats. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Es planta com exemplar aïllat o en grup, per donar color als racons més ombrívols. És molt apreciat pel verdor lluent del fullatge persistent, les flors i els fruits colorits, que mantenen el color durant tot l’hivern. Els fruits tarden un any a madurar, per la qual cosa coexisteixen amb les flors de l’any següent. MULTIPLICACIÓ: És fàcil de reproduir per llavors, separant-les de la polpa dels fruits ben madurs, durant el mes de novembre i sembrant-les a l’ombra i en terra fèrtil. En unes 4-6 setmanes germinaran i sortiran les plantetes. USOS I CURIOSITATS: Fruits i fulles tenen propietats antiinflamatòries, diürètiques i antireumàtiques. Les fulles tenen tanins i s’usen com astringents contra diarrees i disenteries; en infusió és diürètic i antisèptic de les vies urinàries. Amb els arboços es preparava una beguda pareguda a la sidra, i també vinagre casolà. A algunes zones del Mediterrani es fa una salsa per acompanyar carn de caça. També se’n pot fer melmelada o confitura, fàcils de preparar, que són molt populars a Itàlia i a Còrsega. A l’Algarve és típic el licor d’arboç. Segons la mitologia grega el primer arbocer va brotar de la sang del gegant Gerió, mort per Hèrcules en el desè treball. Els romans l’utilitzaven l’arbocer, arbre consagrat a la nimfa Cardea, als funerals perquè era el símbol de la immortalitat. Quan s’invocava a Cardea, s’usava una vareta d’arbocer per a fer tres tocs a les portes i els portals de les cases per esvair els mals. Al Magrib és un arbre beneït que espanta maleficis i protegeix de tota desgràcia. Els berbers el planten a la porta de les cases i les branques amb fruits són utilitzades per espantar mals i dimonis. 22


Capparis spinosa L. (Taperera) DESCRIPCIÓ: Arbust semicaducifoli molt ramificat amb llargues tiges flexuoses, de fins metre i mig, que creixen esteses per terra o erectes. Sovint creix a penya-segats, parets i murs formant coixins penjants. Fulles alternes amb un curt pecíol, limbe el·líptic o ovat sense pèls. A la base del pecíol poden aparèixer estípules en forma d’espina. Flors solitàries, hermafrodites, amb quatre peces per verticil i peduncle. Mesuren entre 4 i 7 cm de diàmetre. Calze amb 4 sèpals caducs molt còncaus. Corol·la amb 4 pètals obovats blancs o rosa suau. Nombrosos estams de llarg filament de color purpuri i les anteres grogues. Ovari súper amb carpòfor que s’allarga a la fructificació. Floreix d’abril a setembre. Fruit en baia de 2 a 5 cm en forma de pera situada sobre el carpòfor, amb nombroses llavors en forma de ronyó. ATENCIONS: Molt resistent a la sequera i adaptada a tot tipus de sòl, inclús els més pobres i raquítics. Creix a ple sol en els marges de pedra, talussos, i murs. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En jardineria s’empra per a les rocalles, per cobrir murs, marges de pedra, i pendents assolellades. MULTIPLICACIÓ: Amb llavor fresca dels fruits ben madurs, per octubre, sembrar directament en cossiols o entre les pedres, o als clevills i badalls de roques o parets. Les llavors velles requereixen d’estratificació en fred. També podem reproduir la taperera amb estaquetes plantades en terra solta i humida. USOS I CURIOSITATS: Es conrea per obtenir els seus botons florals (les tàperes), i els fruits immadurs (els taperots), que es mengen envinagrats i en salmorra. Tant uns com els altres, i també l'arrel, es consideren estimulants, vermífugs, diürètics, astringents, antihemorràgics, aperitius i antiescorbútics. La bullida dels fruits s'usa per curar les llagues de la boca i combatre les úlceres. A més, l'extracte de l'arrel és eficaç per lluitar contra la caiguda del cabell. Les tàperes i taperots s'empren en vinagre com a condiment, per exemple, de la salsa tàrtara. A la cuina italiana les tàperes són un ingredient essencial d'algunes salses per la pasta, com la salsa puttanesca. També es fan servir com a condiment de la pizza. A la cuina occitana són el ingredient indispensable de la tapenada, un mullador amb tàperes i anxoves. A Grècia, no solament els fruits, sinó també les fulles de la taperera són molt apreciades. Els grecs fan servir les fulles de taperera com a condiment per amanides i plats de peix. Les fulles de taperera en conserva són difícils de trobar fora de Grècia. Pareix ser que és una planta originària d’Àsia que els fenicis portaren al Mediterrani des d’on els grecs la van escampar per tot arreu. 23


Chamaerops humilis L. (Margalló) DESCRIPCIÓ: Palmera petita, quasi sempre en forma arbustiva, amb un tronc columnar que pot arribar als 4 metres d’alçada i 35 cm de diàmetre però normalment és molt més curt. És una planta polígam-dioica, és a dir, que els peus masculins poden tindre flors hermafrodites i unisexuals. Fulles perennes, palmades, en forma de ventall, de consistència coriàcia, amb un llarg pecíol de 20 a 40 cm amb agullons als marges. Flors en inflorescències en espàdix ramificat i erecte, amb dos espates bassals. Flors grogues, trímeres i unisexuals o hermafrodites, amb sis tèpals disposats en dos verticils. Les flors masculines amb sis estams i les femenines amb ovari súper acabat en un estigma. Floreix a la primavera (abril, maig i juny). Fruit en baia més o menys ovoide de color vermell fosc que van fent-se negres. És el que anomenem dàtils de rabosa. ATENCIONS: Creix a ples sol, en llocs oberts i àrids. Molt resistent a la sequera. Molt rústic. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: A les nostres terres és molt cultivat en jardineria, perquè és una de les plantes més representatives de la vegetació mediterrània occidental. Solen plantar-se solitaris ja que desenvolupen diversos peus que formen grups atractius, o formant bosquets. Com que necessiten sòls poc profunds, donen bon resultat en cossiols i jardineres als carrers, patis i terrasses. MULTIPLICACIÓ: Cal llevar la polpa dels fruits ben madurs, allà pel final de la tardor o l’hivern, deixar les llavors un parell de dies a remulla i sembrar-les. En mes i mig o dos mesos germinaran. USOS I CURIOSITATS: Els fruits, els dàtils de rabosa, són de sabor aspre pels tanins que contenen però bons per combatre les diarrees. Els ulls i les inflorescències tendres, les espates, del margalló són les filloles comestibles, així com el cor dels troncs joves i tendres, que també es mengen. Les fulles s’han emprat per fer graneres, barrets, estores i objectes de cistelleria com, per exemple, els cofins, que eren uns cabassos per guardar les figues seques. És l’única palmera autòctona de la península, i bioindicador del piso termomediterrani perquè marca el límit dels mil metres d’altitud. Resisteix els cremats doncs rebrota després d’un foc, raó per la qual abunda en llocs castigats pels incendis.

24


Cistus albidus L. (Estepa blanca. Estepa) DESCRIPCIÓ: Arbust amb tiges erectes, ramificades, lignificades i grisenques, igual que les fulles, que arriba al metre i mig d’alçada. Fulles perennes, de color gris pàl·lid perquè estan cobertes per pèls blancs o tricomes estrellats (pel que rep el nom de albidus), ovals o lanceolades amb tres nervis principals prominents i marge enter i lleugerament revolut. Són sèssils (sense pecíol) de distribució dística, és a dir, oposades en parelles entrecreuades, de manera que, si mirem la tija des de dalt, veurem quatre rengleres de fulles alineades perfectament. Flors grans i vistoses, de 4-6 cm de diàmetre, amb cinc pètals rosats (rarament blancs), en cimes terminals. Bràctees foliàcies que cauen. Els pètals, arrugats, també cauen prompte. Nombrosos estams. Floreix en primavera i principi d’estiu, entre abril i juliol. Fruits són càpsules ovoides que s’obrin en cinc valves que contenen les llavors xicotetes, molt nombroses i seques. ATENCIONS: És heliòfila, és a dir, amant del sol i de la llum, per la qual cosa viu en llocs assolellats. Indiferent al substrat. I també és perennifòlia però per adaptació als climes eixuts, en temps de sequera persistent, les fulles es poden marcir i fins i tot caure per evitar la pèrdua d’aigua i poder brotar quan les condicions siguin favorables. I per últim també és pirofítica perquè s’adapta i trau profit al foc, sent una de les primeres plantes que creixen després d’un incendi. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: El fullatge grisenc i la llarga floració fan de l’estepa blanca una planta ideal per contrastar amb altres de fullatge verd. La resistència a la sequera aconsellen aquesta plata per a talussos i llocs amb pendent i assolellats que no poden regar-se. MULTIPLICACIÓ: Cal arreplegar les capsules abans de que s’abriguin, deixar-les assecar i desprès trencar-les per aconseguir les llavors. Si esperem massa i s’obrin a la planta no trobarem les llavors, que ja hauran volat. A les 56 setmanes desprès de plantar ja hauran germinat. Quan tinguin quatre dits d’alçada cal repicar-les a contenidors i en 4-5 mesos més ja estaran bones per plantar. USOS I CURIOSITATS: Les fulles han sigut utilitzades pels magribins com te, perquè són digestives, per alleugerar les digestions pesades. Per les nostres terres, en temps no massa llunyans d’escassetat, les fulles seques es fumaven com substitut del tabac. S’ha emprat tradicionalment com fregall per rentar plats. Se’n va fins i tot el greix encara que escurem només amb aigua clara. Diu Joan Pellicer al Costumari botànic: “Fregall del caminant i de l’excursionista, raspall del boletaire i paper higiènic del pastor” 25


Cistus salviifolius L. (Estepa borrera. Estepa negra) DESCRIPCIÓ: Arbust de fins un metre d’alçària, molt ramificat des de la base, amb les tiges d’escorça rogenca, les joves cobertes de pèls fins i estrellats. Fulles molt rugoses, ovades i arrodonides, amb pecíol i sense estípules, oposades, no viscoses però cobertes de pèls per l’anvers i pel revers, d’un verd obscur i amb marge rugós. Flors en cimes terminals, amb cinc pètals blancs, amb una taca groga a la base, que formen una corol·la d’uns 4-5 cm de diàmetre; calze amb cinc sèpals peluts en forma de cor, acuminats, els exteriors majors que els interiors. Nombrosos estams, un estil amb un estigma en forma de disc. Floreix de març a juny. Fruit en càpsula pubescent, globosa, amb cinc valves que s’obrin per deixar eixir les llavors ATENCIONS: Creix sobre sòls de terra rossa descalcificada i eixuta, preferentment. Aquesta estepa borrera és la que més resisteix la sequera de totes les estepes i, com quasi totes és una pirofítica oportunista que té la qualitat de ser de les primeres en brotar després d’un incendi, però així protegeix el terreny i evita l’erosió. Una de les plantes més rústiques de les xeròfites. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Vegeta bé en els llocs més secs i inhòspits del jardí, formant agrupacions arbustives on destacarà per les blanques flors i la llarga floració, o en bardisses baixes. MULTIPLICACIÓ: Al més de setembre ja podem arreplegar les càpsules que haurem de deixar assecar bé, desfer-les per extraure les llavors i plantar. Aproximadament en un mes hauran germinat. Repicar quan mesuren uns tres dits d’alçada i després d’uns mesos ja estaran fortes per plantar-les al lloc definitiu. USOS I CURIOSITATS: Les fulles en infusió s’empren com antibronquitic, expectorant i antitussigen, a més de rebaixa la sang i millora la circulació sanguínia.

26


Clematis flammula L. (Vidiella. Vidriella) DESCRIPCIÓ: Planta sarmentosa, enfiladissa amb tiges semillenyoses. Fulles bipinnades, oposades, sense pèl i amb pecíol. Cada una està formada per dos folíols que s’encontren amb altre a l’extrem, de textura coriàcia, de limbe el·líptic i marge enter. Pecíols prènsils que s'entortolliguen en els suports que troben entre la vegetació. Les fulles piquen com un vitet. Les flors tenen quatre tèpals blancs en forma de creu, un poc pilosos pel revers, nombrosos estams amb les anteres estretes i més llargues que el filament. Les flors desprenen una fragància que recorda al gesmil (gessamí). Floreix des de maig fins ben entrat l’estiu. El fruit està format per quatre a sis fruitetes lenticulars (núcula) amb un plomall de pèls blancs de dos a tres centímetres de llarg que permet a l’aire dur la llavor lluny de la planta mare. ATENCIONS: Prefereix llocs ben assolellats, oberts, sobre sòls calcaris. Necessita un suport per on enfilar-se. Molt resistent a la sequera. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En murs i marges de pedra ben assolellats. Fins la primavera estarà verda, després s’adornarà amb el blanc i el flaire de les flors i al final de l’estiu i la tardor estarà coberta pels blanc del plomall de les llavors. MULTIPLICACIÓ: Cal sembrar les llavors, ben madures, allà per setembre o l’octubre, per a que germinen a la primavera següent. Els plantons estaran llestos per plantar al lloc definitiu a la tardor.

USOS I CURIOSITATS: És tòxica però s’ha emprat en medicina popular. És molt irritant i vesicant, és a dir, produeix ardor i inflamació en la pell i pot produir ulceracions. Té virtuts rubefaents però no s’aconsella el seu ús sense control facultatiu. Antigament s'emprava contra la lepra i la sarna, però degut a la seva toxicitat s'ha deixat d'usar en medicina natural. Triturada en fresc és molt irritant. En sec perd aquesta qualitat i serveix d'aliment per al bestiar. 27


Colutea arborescens L. (Espantallops) DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli de tiges dretes que pot arribar als 2-3 metres d’alçada. Fulles imparipinnades amb 2-6 parells de folíols el·líptics o ovats molt regulars i finament pubescents, de marge enter. Estípules molt petites. Flors en raïms axil·lars més curts que la fulla corresponent. Calze amb les dents desiguals. Corol·la papilionada de color groc fort amb l’estendard gran, arrodonit, emarginat i dret, i les ales molt curtes. Floreix d’abril a juny. Fruit en llegum de 5-7 cm molt inflat, de parets membranoses i translúcides. És l’element més notable de l’espantallops. El nom popular d’espantallops és degut al soroll que fan els llegums madurs, amb les llavors soltes dins la beina, quan el vent les sacseja, semblant al sonall dels nadons.

ATENCIONS: Creix sobre terreny calcari pobre, en llocs ombrívols i un poc humits. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Fa una floració molt cridanera en primavera i uns fruits originals que duren molt de temps sobre la planta. S’empra en solitari o en grups per donar color als racons més ombrívols del jardí. També és una espècie interessant per a rotondes i jardineria viària, sempre en orientacions ombrívoles. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els llegums abans de que esclaten, en agost o setembre, i es deixen assecar. Després es trauen les llavors i es posen a remulla durant 24 hores amb aigua ben calenta (sense que arribi a bullir) i es sembren. Al cap de dues o tres setmanes hauran germinat, i en 6-7 mesos ja estaran disposades pe3r plantar al jardí. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’ha emprat les fulles com laxant, porgant i diürètic, però els principis tòxics desaconsellen el seu ús.

28


Crataegus monogyna Jaq. (Arç blanc. Espinal. Garbuller) DESCRIPCIÓ: Arbust, o petit arbre, caducifoli amb tiges erectes que poden arribar als sis metres de llargues, armades amb espines d’1-2 cm. Fulles peciolades, alternes, molt dividides, pinnatipartides, amb 3-5 lòbuls enters o dentats a l’àpex. Estípules enteres. Flors en corimbe cimós, flairoses, hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, que surten abans que les fulles. Calze amb cinc sèpals que surten de la part superior del hipant. Corol·la amb cinc pètals blancs, obovats, que fan 8-16 mm de diàmetre, amb nombrosos estams (fins 25) amb anteres rosades. Fruit en forma de drupa vermella de fins 1 cm de diàmetre, coronada pel calze persistent, amb un sol pinyol. Maduren a la tardor, quan perd les fulles

ATENCIONS: És molt rústic necessita poca aigua, i suporta molt bé el fred però prefereix llocs sense sol directe i frescs. Admet la poda. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: S’empra especialment per a fer bardisses i tanques per evitar el pas, perquè les seues espines són convincents, però és un arbust que quedarà molt bé sol o formant grups amb altres, per l’espectacular floració i la bellesa dels fruits rojos sobre el fondo verd de les fulles. En agricultura i jardineria s'ha emprat com a patró per empeltar diversos arbres fruiters i també per formar tanques vives. El que més s’ha fet servir en jardineria ha sigut l’híbrid Crataegus x media, del qual hi ha diversos cultivars. És important per a la fauna, especialment per a les aus perquè el fruit, que madura a la tardor, proporciona ric aliment durant tot l’hivern. MULTIPLICACIÓ: El percentatge de germinació és prou baix però, no obstant això, si recollim els fruits madurs a la tardor, els llevem la polpa i els deixem a remulla 24 hores, podem sembrar les llavors i, de segur, que alguna germinarà. Per esqueix de fusta verda en estiu i de fusta dura a l’hivern USOS I CURIOSITATS: Les fulles, flors i fruits tenen substàncies usades per combatre la diarrea i els problemes circulatoris, i també com a calmant, antipirètic, cardiotònic i diürètic. Dels fruits se n'obté una beguda, per maceració dels fruits en aiguardent, en llocs tan distants com l’Alcoià (migjorn valencià) i Sakartvelo (Georgia). Les fulles s’empren en amanida i, en infusió, com substitut del te. 29


Daphne gnidium L. (Matapoll) DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli que pot assolir els dos metres d’alçada, molt ramificat, amb moltes fulles dirigides cap amunt com espases per dalt i ben pelat per la part de baix, mostrant les cicatrius de les fulles caigudes. Pot confondre’s amb una Euphorbia (lleterola), però no té làtex. Fulles esparses, un poc coriàcies, entre linears i lanceolades, de marges enters, mucronades i sense pèls, atenuades en un curt pecíol. Flors en panícules terminals que surten de l’axil·la de les fulles de l’extrem superior de les branquetes. La flor només té un calze tubulós amb quatre lòbuls petaloides de color crema. Són tetràmeres i hermafrodites. Floreix des de juny fins l’octubre. El fruit és una xicoteta drupa, roja quan està madura, de la grandària d’un pèsol, amb un pinyolet dins. Les flors i els fruits poden estar presents al mateix temps.

ATENCIONS: Suporta la sequera, creix en llocs eixuts i pobres, sobre sòls calcaris. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Té una llarga floració que coincideix durant un temps amb els fruits que van passant del color verd al taronja i al roig. Pot plantar-se en agrupacions d’arbusts, on aportaran color; en bardisses i bordures. Els fruits són atractius però tòxics pel que cal mantenir-ho allunyat dels xiquets. Té una notable capacitat per rebrotar ràpidament després d'un foc. MULTIPLICACIÓ: cal llevar la polpa dels fruits ben madurs, posar-los a remulla durant 24 hores i plantar. Germinen en poques setmanes. Per esqueix en juny o juliol USOS I CURIOSITATS: És tòxica i irritant. L’escorça té un glucòsid, la dafnina i una resina que és inflamatòria, vesicant i porgant dràstic. L’aigua de matapoll s’ha utilitzat per matar polls, formigues, xinxes, etc. Des de la prehistòria s’ha emprat com amulet per allunyar els esperits dolents. En el sud de la península s’utilitza contra els conjurs i en Galicia es creu que protegeix contra les bruixes. 30


Erica multiflora L. (Petorret. Bruc d’hivern. Cepell) DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli molt ramificat que pot arribar sobrepassar el metre i mig d’alçada. Tiges erectes, atapeïdes de fulles linears i estretes, petites, agrupades en verticils que cobreixen tota la branca, amb el marge revolut, l’anvers verd i el revers blanc i tomentós però tapat pel marge revolut. Flors rosades agrupades en raïms densos de llargs peduncles, situats a la part final de les branques. Anteres color marró fosc exsertes, és a dir, que sobresurten de la corol·la que té forma d’olleta. Calze molt més curt que la corol·la. Pedicels rogencs. Floreix a finals d’agost fins gener. Fruit és una càpsula seca, sense pèl, molt xicoteta, que s’obri per quatre valves. ATENCIONS: Molt rústica. Creix als llocs més eixuts i pobres, amb la característica de ser l’única espècie del gènere que vegeta be en sòls calcaris però ben drenats. Suporta altes temperatures i fins -12 o C sota zero. A ple sol i mitja ombra.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Floreix a la tardor i l’hivern, quan el jardí està més necessitat del color de les flors. El petorret o cepell té una prolongada i espectacular floració que pot donar color a qualsevol racó del jardí, en agrupacions arbustives amb espècies de floració primaveral o estival o en rocalles. També en zones litorals. És una bona planta mel·lífera que atrau nombrosos himenòpters. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits ben madurs a finals de gener o en febrer. Deixar que s’assequen i traure les llavors que són molt menudes. Sembrar i esperar uns tres mesos o més fins que germinen. El percentatge de germinació és prou baix, pel que cal sembrar-ne moltes. Per estaqueta en juliol o quasi tot l’any. Per colgat fer-ho en estiu. USOS I CURIOSITATS: Diürètica i sedant de les vies urinàries, depurativa, astringent i antireumàtica. De fusta d’arrel de petorret feia el llaurador les agulles saqueres i de cosir cuiro, i el pastor duradors i sonors batalls d’esquelles, deia Joan Pellicer. Recorde com mon pare el tirava al foc per sentir els esclafits que feia al crema, com una petita traca. D’ací el nom popular de petorret. 31


Hedera hèlix L. (Hedra. Heura) DESCRIPCIÓ: És una planta enfiladissa que trepa per sobre d’altres plantes o parets rocoses mitjançant petites arrels, que surten de les branques, que fan d’ancoratge. Fulles peciolades, alternes, coriàcies, de color verd fosc i brillant. Les fulles de les tiges fèrtils són romboïdals, mentre que la resta tenen lòbuls en forma palmada. Flors en umbel·les amb 12-20 flors. Calze amb cinc sèpals triangulars. Corol·la amb cinc pètals també triangulars, d’un verd groguenc, del mateix color que els cinc estams. Ovari ínfer amb un estil. Floreix a finals de l’estiu i tardor. Fruit en petites baies carnoses de la grandària d’un pèsol de color verd fosc o negres. ATENCIONS: Creix en llocs ombrívols i humits, defuig del sol directe. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: L’hedra o heura s’empra en jardineria des d’antic, pel que hi ha diverses varietats domèstiques. S’utilitza per cobrir marges, murs i parets. També es fa servir com entapissant, substituint la gespa en llocs no trepitjats. MULTIPLICACIÓ: Tot i quer pot reproduir-se per llavor, la forma més ràpida és plantar trossets amb arrels adventícies, en primavera o estiu. En poc temps tindrem plantes per trasplantar al lloc definitiu.

USOS I CURIOSITATS: Els saponosids li confereixen una acció vasoconstrictora, antifúngica, antibacteriana, antihelmíntica, antiprotozoària. S’ha comprovat que la infusió de fulles seques poden ser útils contra la tos espasmòdica i la bronquitis. Però l'administració oral s'ha de fer exclusivament per prescripció i sota control del metge. Tota la planta, sobretot les baies, són tòxiques. En el Dioscórides renovado diu que, per a llevar els ulls de poll, posar una fulla a remulla en vinagre fort 24 hores i, a continuació, posar un tros de fulla sobre el ull de poll sostenint-la amb una gasa i, a les 24 hores, l’ull de poll saltarà amb facilitat. En l'Antiga Grècia les corones d'hedra representaven el símbol de la fidelitat, adornant les celebracions matrimonials.

32


Ilex aquifolium L. (Grèvol) DESCRIPCIÓ: Arbust, que de vegades pren l’aspecte d’arbret, dioic, que pot assolir els vuit metres d’alçada, de capçada densa i piramidal, amb el tronc d’escorça grisenca i llisa. Fulles de distribució alterna, el·líptiques, amb curt pecíol, coriàcies, de color verd fosc, semblants a les fulles de la carrasca però glabres i un xic més grans, amb petites espines al marge que és ondulat. Flors petites, blanques, solitàries o en cimes, unisexuals, tetràmeres. Calze amb les peces unides, acabat en 4-5 lòbuls ovats. Les masculines amb la corol·la rotàcia amb 4-5 lòbuls còncaus amb 4-5 estams soldats a la corol·la. Les flors femenines amb gineceu súper amb un sol estil acabat en 3-4 estigmes. Floreix entre maig, juny i juliol. Fruit en drupa vermella quan madura, de 8-10 mm. amb diverses llavors. ATENCIONS: Aquest arbust resisteix les gelades però no resisteix les sequeres. Creix en llocs ombrívols i humits de sòl preferentment silícic. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: El grèvol s’ha utilitzat en jardineria des d’antic, per la verdor lluenta de les seues fulles i la bellesa dels seus fruits. Admet la poda pel que es fa servir en bardisses modelades en zones d’obac. També com arbret aïllat o en grup monoespecífic. Pel seu creixement lent és ideal per conrear en cossiols o jardineres que embelleixen cases, patis i jardins ombrívols. Els fruits rojos sobre el verd lluent de les fulles són el principal atractiu del grèvol. Quan els fruits acaben de madurar a la tardor són un aliment important pels animals MULTIPLICACIÓ: La reproducció és complicada. Per esqueix de fusta verda, a finals d’estiu i tardor, en ambient molt humit. Per llavor tarden en germinar. Cal recollir els fruits madurs a la tardor, posar-los a remulla i triturar-los per traure les llavors que sembrarem. USOS I CURIOSITATS: La fusta és dura i s’empra en ebenisteria. En medicina popular, s'han utilitzat les fulles per les propietats diürètiques i laxants que suposadament tenen. Els fruits tenen propietats emètiques i purgants. S’han donat casos d’intoxicació en menuts que han menjat els fruits. Les branques carregades de fruits vermells i lluents s'utilitzen per adornar les cases per Nadal. Espècie protegida, prohibida la seua recol·lecció en tot el territori espanyol. 33


Jasminum fruticans L. (Gesmil groc. Llessamí groc) DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli de tija quadrangular d’entre un i tres metres d’alçada, formant mates denses, amb fulles alternes, de dues maneres: unes simples i altres trifoliades, amb els folíols oblongs lanceolats i el central amb peciòlul. Aquestes últimes a la part baixa de la planta. En situacions de molta sequera o baixes temperatures pot perdre les fulles. Flors en inflorescències en cimes de 1-5 flors grogues i hermafrodites, de 1-2 cm de diàmetre. Calze campanulat molt petit amb 4-9 segments linears. Corol·la amb un tub llarg i prim acabat en 5-6 lòbuls patents, oberts en estrella. Dos estams amb curt filament. Ovari súper amb un sol estil. Floreix des de l’abril fins a l’agost. Fruit en forma de baia globosa de color negre quan madura que és tòxica.

ATENCIONS: Ben adaptada a tot tipus de sòls i a la sequera però tem al fred, tot i que prefereix el sòl calcari i pot suportar -15 oC. Plantar a ple sol o mitja ombra. Suporta molt bé la poda. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En jardineria pot emprar-se en solitari o en agrupacions arbustives, on destacarà per les fulles perennes i la floració vistosa. Amb tutors pot emprar-se com enfiladissa, o per cobrir pedregars i marges, talussos secs. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits ben madurs a la tardor, desfer-se’n de la polpa per traure les llavors i sembrar. Si volem sembrar a la primavera caldrà estratificar en arena humida en la nevera durant dos mesos. Per esqueix de fusta tendra a l’estiu i amb estaques de fusta dura a la tardor o l’hivern. També pot reproduir-se per colgat. USOS I CURIOSITATS: Els fruits són tòxics i poden produir rigidesa muscular i convulsions

34


Juniperus oxycedrus L. (Càdec. Ginebre) DESCRIPCIÓ: : Arbust dioic molt freqüent per les nostres terres, que excepcionalment arriba a tindre l’envergadura d’un arbret de fins 4 metres, de parar cònic, ramificat des de la base, amb branques penjants que donen un aspecte característic. Fulles perennes, punxents en forma d’agulla que creixen en verticils de tres en tres. A l’anvers tenen dues línies blanques. Flors masculines i femenines en peus diferents (dioic). Les masculines són cons globosos, solitaris i axil·lars; les femenines són estròbils (pinyes) rogencs. Floreix a finals de l’hivern i la primavera. Fruit en gàlbul globós, de fins 10 mm de diàmetre, que va adquirint el color del coure segons va madurant, que conté, generalment, tres llavors. ATENCIONS: És molt rústica, vegeta en sòls pedregosos, eixuts i poc profunds, en ubicacions assolellades UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Com exemplar aïllat o en grup monoespecífic que, en créixer, poden formar un petit bosquet. Per formar bardisses i bordures baixes, pel lent creixement. Els exemplars femenins mantenen el colorit dels fruits durant molt de temps i a més no produeixen pol·len. Els fruits són consumits pels ocells. Als extrems dels brots del càdec poden aparèixer cecidis o agalles provocades per un dípter de la família Cecydomyiidae, anomenat Oligotrophus panteli . El cecidi hipertròfia les tres fulles del verticil que s’eixamplen en la base i s’uneixen a l’àpex, tancant una cambra on es desenvoluparà la larva. MULTIPLICACIÓ: És preferible reproduir per esqueix de fusta tendra en estiu. Les llavors del càdec presenten una letargia interna que cal superar estratificant en arena humida durant tres mesos a 40-50 oC i continuar amb l’estratificació en nevera durant altres tres mesos. Així i tot el percentatge de germinació és baix en les llavors del càdec. Sembrar a la tardor.

USOS I CURIOSITATS: De la cocció de la planta s’extrau l’oli de càdec (la miera dels castellans), que servia per evitar la caiguda del cabell quan queia a rodals (per alopècia areata). També s’utilitzava per als dolor de queixal posant una goteta on estava picada i calmava el dolor i queia el queixal. En ramaderia també s’emprava l’oli de càdec per al tractament de ferides i de la sarna del bestiar. Els fruits del càdec s’empren, com els del ginebre, per fer ginebra.

35


Juniperus phoenicea L. (Savina) DESCRIPCIÓ: Arbret sempre verd d’1 a 8 metres d’alçada, sovint reduït i d’aspecte arbustiu, de creixement molt lent i llarga vida; el parar és cònic amb el tronc recte d’escorça rogenca que es desprèn en tires estretes, sovint ramificat des de la base. Fa flors unisexuals, masculines i femenines, ambdues al mateix peu (monoic). Fulles en plantes joves aciculars i mucronades, semblants a les del càdec (Juniperus oxycedrus) amb dues bandes estomàtiques com aquell, sovint són oposades i disposades en quatre files. Les fulles adultes en forma d’escata superposades unes sobre les altres en verticils de tres, semblants a les del xiprer. Les fulles adultes tenen una glàndula resinífera al dors, i el marge escariós. (La tradició popular diu que” la savina naix ginebre”). Flors en forma d’estròbil. El masculí el formen bràctees peltades, a la terminació de les branquetes, que porten els sacs pol·línics a la cara inferior. El femení està format per tres esquames verticil·lades amb 1 o 2 primordis seminals a la cara superior. Floreix a final de l’hivern i principi de la primavera. Fruits en forma de gàlbuls esfèrics i rogencs a la maturitat, amb una cobertura de polpa, que porten a l’interior de 4 a 9 llavors. El fruit es forma als dos anys de la fecundació. ATENCIONS: Creix sobre sòls calcaris pobres i poc profunds, en llocs secs i amb pendent, pel que juga un paper molt important en els ecosistemes on habita per la capacitat de frenar l’erosió. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Com arbust aïllat o formant grups. També s’empra per formar bardisses, fent el mateix paper que el xiprer. Pel lent creixement pot conrearse en cossiols o jardineres per terrasses, patis o entrades de cases de camp. MULTIPLICACIÓ: La reproducció té les mateixes dificultats que l’espècie anterior, el càdec (Juniperus oxycedrus), i cal fer el mateix. També podem arreplegar els fruits ben madurs, desfer-se’n de la polpa, deixar a remulla les llavors durant 24 hores i sembrar però la germinació serà molt més lenta i amb un percentatge menor de germinació. USOS I CURIOSITATS: Els gàlbuls i parts tendres són tòxiques i poden produir dermatitis i irritacions per contacte i irritació de l’aparell reproductiu femení per ser avortiu. L'oli de la saba s'usa en cosmètica. S’ha utilitzat com a combustible i per fer carbó, el que ha causat la sobreexplotació i reducció dels antics savinars.

36


Lavandula dentata L. (Espígol dentat) DESCRIPCIÓ: Arbust que pot sobrepassar el metre i mig d’alçada amb gran nombre de tiges erectes, de secció quadrangular, lignificades a la base i tomentoses. Fulles oposades, estretament lanceolades amb els marges revoluts amb dents arrodonides i pèls glandulífers que li donen un color verd grisenc per l’anvers i gris tomentós pel revers. Flors en inflorescència en espiga terminal sostinguda per un llarg peduncle, que s’alça per damunt de les fulles, i coronada per bràctees de color porpra. Flors en verticils de 6-10 flors. Calze de 5-7 mm, amb cinc dents petites. Corol·la de 7 mm, blavosa o violàcia, bilabiada, amb el llavi superior partit en dos lòbuls i l’inferior en tres. Floreix des de l’hivern fins l’estiu, entre maig i juny. Fruits són núcules el·lipsoides de color bru. ATENCIONS: Creix en llocs pedregosos i àrids, preferentment sobre sòls calcaris. Suporta malament el fred i les gelades. Cal retallar les inflorescències i podar per mantenir la planta compacta i vigorosa. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: tota la planta és aromàtica i es diu que el seu perfum allunya al poll i altres insectes perjudicials de les plantes del voltant. És una bona opció per formar massissos o bardisses baixes en llocs secs i pobres. MULTIPLICACIÓ: Només cal recollir les pigues seques per traure les llavors i sembrar per aconseguir que germinen en dues o tres setmanes. El percentatge de germinació és molt elevat. Per esqueis d’estaquetes tendres en primavera o estiu. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra per alleujar les malalties de l’estomac i dels ronyons. És digestiva i diürètica, a més de ser antisèptica i bactericida, pel que es fa servir per desinfectar ferides En aromateràpia s’usa per les propietats relaxants i calmants però no s’utilitza en perfumeria com altres espígols. Com tots els espígols s’empra com ambientador, per aromatitzar la casa o la roba dels armaris, posant-la en petites bosses de tela. Al País Valencià és una de les “Espècies regulades comercialment”, és a dir, que és necessària autorització prèvia per a la seua recol·lecció amb finalitat comercial. Es permet, no obstant, la recollida de les summitats florals i les llavors. 37


Lonicera implexa Aiton. (Lligabosc) DESCRIPCIÓ: Liana perennifòlia que viu estenent sobre altres plantes les seues tiges molt ramificats des de la base, de fins 4 metres de llargària. Fulles oposades, disposades en parells cadascun en angle recte respecte als parells immediats superior i inferior (decussades), enteres, sense peduncle (sèssils) ni pèls (glabres), coriàcies, amb el revers blanquinós i un estret marge translúcid. Les més pròximes a les flors estan soldades per la base formant una espècie de cassoleta. Flors en raïms sèssils a les axil·les de les fulles soldades (connates). Flors hermafrodites i pentàmeres. Molt oloroses. Calze amb cinc lòbuls triangulars. Corol·la formada per un tub llarg acabat en dos llavis desiguals, de color rosat o groc rosat; el llavi superior dividit en quatre lòbuls i el inferior enter. Cinc estams amb filaments desiguals més curts que la corol·la a la que estan soldats. Té un llarg estil filiforme acabat en un estigma capitat. Amb freqüència hi ha flors estèrils. Surten les flors flairoses entre la meitat de la primavera fins la meitat de l’estiu. Fruit és una baia globosa, rogenca, que conté entre 1 i 5 llavors. La disposició de les baies en les fulles soldades sembla un petit niu amb els ous. ATENCIONS: Creix als llocs ombrívols i frescs sobre sòls calcaris o silícics. Suporta bé la sequera i les altes temperatures però li afecten les gelades reiterades i fortes. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: La floració primaveral és molt cridanera i els acolorits fruits també són vistosos i decoratius. Pot emprar-se per decorar glorietes, murs, columnes o per cobrir pèrgoles. MULTIPLICACIÓ: Només cal recollir els fruits madurs a finals de l’estiu, separar la polpa de les llavors i sembrar. En uns dos mesos hauran germinat. El percentatge de germinació és d’un 50% aproximadament. Amb esqueis tendre en estiu i d’estaquetes dures a l’hivern. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’ha fet servir perquè té propietats antisèptiques, diürètiques, astringents i laxants. No obstant això cal anar en compte perquè els fruits contenen substàncies tòxiques per als humans que poden provocar vòmits, diarrees i altres alteracions gastrointestinals. Les flors s'obrin cap al vespre i són pol·linitzades per papallones nocturnes. Durant la primera nit, mostren la corol·la blanca, els estams ben drets i l'estil torçat; d'aquesta manera la flor es troba en fase masculina, disposada a donar pol·len. A l'endemà, el tub de la corol·la es corba i pren un color més groguenc, mentre l'estil es redreça i ocupa la posició central; així podrà rebre el pol·len d’altres flors quan la visiten. 38


Myrtus communis L. (Murta) DESCRIPCIÓ: Arbust de fins a 3 metres d’alçada, de fullatge perenne, dens i molt ramificat, amb pèls glandulars en les branques joves. És molt aromàtica. Fulles lluentes, coriàcies, lanceolades, enteres, quasi sèssils, disposades per parelles, oposades, àpex acuminat i base atenuada, amb petits punts translúcids al limbe. Flors cícliques, solitàries, actinomorfes, sobre llargs pedicels axials. Corol·la amb cinc pètals blancs i calze amb cinc sèpals. Androceu amb nombrosos estams exserts. Ovari ínfer amb un sol estil. Floreix entre maig i agost. Fruit en baia d’un centímetre aproximadament, anomenada murtó, de color blau obscur, comestible, cobert d’una capa pruïnosa quan madura i coronat pel calze persistent.

ATENCIONS: Està adaptada a medis amb climes temperats i càlids, a sòls calcaris o silícics però necessita certa humitat tot l’any. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Com arbust aïllat o en grup però on més s’empra és en la confecció de bardisses i tanques perquè permet la retallada reiterada. Es fa servir especialment en jardins d’estil hispano-àrab, junt a les fonts o corrents d’aigua que caracteritzen aquest tipus de jardí, perquè per als musulmans, la murta fou un dels elements que Adam va portar del Paradís. MULTIPLICACIÓ: Cal traure les llavors dels murtons madurs i secs, a finals de l’estiu o la tardor, i sembrar. En tres o quatre setmanes hauran germinat. També per esqueix de fusta verda terminal a l’estiu. USOS I CURIOSITATS: Té propietats medicinals com a balsàmica, antisèptica i sedant, però la murta s'utilitza bàsicament en el camp de la perfumeria, més concretament en els perfums masculins. Arbust emblemàtic de la cultura mediterrània associat a moltes tradicions i costums. Entre els grecs antics, la murta era la planta consagrada a Afrodita, la deessa de l'amor, i com a tal es considerava símbol de l'amor i la bellesa. A més la murta era per als grecs, junt al llorer, un símbol d’honor i autoritat, i els jutges d’Atenes la portaven en l’exercici de les seues funcions. 39


Nerium oleander L. (Baladre) DESCRIPCIÓ: Arbust de fulla perenne de tiges erectes i amb làtex que pot arribar als quatre metres d’alçada. Fulles oposades, sèssils, amb la consistència del cuir (coriàcies), lanceolades, marge enter i amb el nervi central ben marcat. Flors formant ramells terminals. Flor hermafrodita amb cinc peces per nivell (pentàmeres) Calze de cinc sèpals soldats. Corol·la de pètals soldats formant una sola peça, de 3-5 cm de diàmetre de color variable, entre blanquinós i vermell, més sovint rosa; els lòbuls tenen una esquama a la base que forma com una corona anomenada lígula corol·lina. Els estams, inserits dins del tub de la corol·la, s’entortellen en espiral al voltant de l’estigma. Floreix des de maig fins ben entrada la tardor. Fruit en doble fol·licle de 8-16 cm de llarg, amb parets coriàcies, que s'obri per una sola fissura longitudinal deixant eixir les llavors amb plomall. ATENCIONS: Creix sobre sòls calcaris o silícics i suporta bé la calor però necessita cert grau d’humitat freàtica. Per això surt als barrancs o prop de cursos d’aigua permanents o temporals. No suporta bé les gelades. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: S’empra per fer bardisses que adoraran, amb el color de les flors, i ens protegiran del soroll i de la contaminació. En jardins pot usar-se aïllat o formant grups per poder gaudir de la prolongada floració. També en cossiols o jardineres. MULTIPLICACIÓ: Cal extraure les llavors a l’hivern i plantar. Germinen en un parell de setmanes. També es reprodueix molt bé per esqueix de fusta verda a l’estiu. Per esqueix sortirà una planta amb les flors iguals que les de la planta mare, perquè n’és un clon, mentre que per llavor pot eixir diferent. USOS I CURIOSITATS: Té substàncies d’interès farmacològic, com tònics cardíacs i hipotensors però és tan verinosa que per contacte pot produir dermatitis i, en persones sensibles, vòmits i nàusees. Per ingestió pot produir la mort dels humans i dels animals que la mengen. Abans s’emprava per a combatre la sarna, utilitzant fulles fresques barrejades amb mel i aplicant-ho com un ungüent. El baladre és la flor oficial d’Hiroshima, perquè va ser la primera en florir després de l’explosió de la bomba atòmica en 1945. 40


Osyris alba L. (Ginestó) DESCRIPCIÓ: Planta dioica, que fa una mata vivaç de més d’un metre, i fins tres, d’alçada, molt ramificada amb tiges verdes, llargues i primes. És una planta hemiparàsita no especialitzada d’arrels, és a dir, que fa la fotosíntesi però també parasita arrels d’altres plantes indeterminades. Fulles petites (1,5 a 3 cm de llarg per 1-4 mm d’amples) esparses, lanceolades, sèssils, amb el marge enter i sovint aplicades a la tija. Flors unisexuals, monoclamídies i desprenen olor a mel. Les masculines en cimes laterals de poques flors; les femenines solitàries i terminals, amb estams atrofiats. Periant petaloide amb 3-4 lòbuls triangulars al voltant d’un disc nectarífer pla. Les masculines tenen 3-4 estams amb el filament curt. Les femenines amb l’ovari ínfer, un estil curt i un estigma normalment trilobat. Floreix d’abril a juliol. Fruit és una drupa globosa i vermella, amb una sola llavor, que madura d’agost a setembre. ATENCIONS: Sense preferència edàfica, sòls pobres, en ambients secs i temperats. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Per fer bardisses lliures, no retallades. Per grups arbustius on ressalta pel verd glauc de les fulles i els vistosos fruits vermells. MULTIPLICACIÓ: Quan arrepleguem fruits de plantes dioiques cal assegurar-nos que hi ha a prop algun exemplar mascle per poder fecundar les femelles i obtindré, així, llavors viables. Recollirem els fruits ben madurs, els deixarem un dia a remulla i els fregarem per obtindré les llavors i poder plantar-les. El percentatge de germinació no sol passar del 50%.

USOS I CURIOSITATS: Les arrels i els fruits tenen propietats astringents però es considera tòxic i no es fa servir. S’ha emprat per fer graneres i com a combustible per encendre forns

41


Phillyrea angustifolia L. (Aladern de fulla estreta) DESCRIPCIÓ: Arbust molt ramificat, amb branques d’escorça grisenca, erectes, que poden arribar als 3 metres d’alçada. Fulles semblants a les fulles d’olivera, peciolades, oposades, estretes i allargades en forma de punta de llança, amb el marge enter i amb 4-6 parells de nervis secundaris poc visibles. Són esclerofil·les, és a dir que són fulles perennes, dures i coriàcies, ben adaptades a la sequedat. Flors en petits raïms axil·lars. Poden ser hermafrodites o unisexuals. Tetràmeres. Calze amb quatre lòbuls. Corol·la rotàcia amb el tub molt curt, petita, verdosa, amb quatre lòbuls més llargs que el tub. Dos estams. Ovari súper i estigma bilobat. Floreix durant la primavera, entre els mesos de març, abril i maig. Fruit en drupa ovoide, apiculada, de color negrós i 3-5 mm de diàmetre. Tot i que sembla una oliva petita, no és comestible pels humans.

ATENCIONS: És poc exigent respecte al sòl, vegeta bé inclús en terrenys pobres; resisteix bé la sequera, tot i que prefereix sòls frescs; és poc sensible a plagues i s’adapta bé a les podes.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Per fer bardisses naturals o retallades. Es pot plantar com arbust solitari o en agrupacions arbustives. Tot i que les flors són ornamentalment insignificants, és una bona planta mel·lífera pel nèctar que produeixen que atrau les abelles i altres insectes pol·linitzadors. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits ben madurs, a la tardor, i desfer-se’n de la polpa sense remullar-los, abans de sembrar les llavors. Germinaran a la primavera, en tres o quatre mesos. USOS I CURIOSITATS: : Els fruits, l’escorça i les fulles tenen propietats astringents i és un bon antisèptic bucal aplicat en col·lutoris i gargarismes. També s'apliquen sobre les ferides per curar-les.

42


Pistacia lentiscus L. (Llentiscle. Mata) DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli, dioic, que pot prendre la forma d’arbret, de fins cinc metres d’alçada, que desprèn un aroma resinós característic. Fulles alternes, compostes paripinnades amb el raquis lleugerament alat i de 6 a 12 folíols oposats coriacis i lluents de forma ovada o el·líptica acabats en un petit mucró; la fulla acaba en dos folíols, el que caracteritza la fulla de llentiscle. Sovint es troben folíols parasitats per un homòpter, un pugó anomenat Aploneura lentisci, que forma un cecidi roig de forma arronyonada. Flors apètales en raïms axil·lars, masculines i femenines en peus diferents (dioic); les masculines amb calze dividit en cinc lòbuls, sense pètals, i cinc estams rogets; les femenines amb calze de tres o quatre lòbuls i un estil trífid. Fruit en drupa roja, que es fa negra quan madura, d’uns quatre mil·límetres de diàmetre. ATENCIONS: No és molt exigent en quant al substrat però prefereix sòls frescos i profunds. Tot i això suporta la sequera i el fred moderat de les nostres terres. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Les flors no tenen valor ornamental però els fruits rojos si. S’empra en solitari, en grups o per fer bardisses perquè respon bé a la poda. MULTIPLICACIÓ: Per reproduir el llentiscle només cal recollir els fruits ben madurs, mirant que hi haja algun exemplar mascle a prop per assegurar la pol·linització, deixar-los una nit a remulla, desfer-se’n de la polpa fregant sobre una superfície aspra i plantar. Entre mes i mig i dos mesos sortiran les plantetes. Els esqueixos arrelen molt malament. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’ha emprat per combatre els constipats pulmonars, la gota i el reuma. També s’ha usat com aperitiva i contra la diarrea, . Les fulles són reforçants dentals i hipoglucemiants. Sagnant el tronc pot obtindre’s una resina, el màstic, que abans s’utilitzava com xicle per perfumar l’alè i enfortir les genives. El màstic es recomana, en ús extern, contra les ferides amb hemorràgia o les picades d’insectes. Aquesta goma aromàtica, el màstic, és usada en odontologia per preparar ciments dentaris. També es Fa servir per fer vernissos i per aromatitzar licors. La seua fusta és molt dura i d’alta densitat per la qual cosa s’utilitza en torneria i per a fer un carbó menut, carbonissa, que es manté encès fins que s’esgota completament 43


Pistacia terebinthus L. (Cornicabra. Terebint) DESCRIPCIÓ: Arbust dioic, caducifoli, lax, de flaire resinosa, que pot arribar als cinc metres d’alçada, poc compacte i glabre. És fàcil de diferenciar del llentiscle (Pistacia lentiscus L.) perquè a diferència d’aquest té les fulles amb folíols més grans amb un folíol terminal (imparipinnades). Fulles alternes, imparipinnades, caduques, amb 5-11 folíols ovats i mucronats. Raquis no alat. Són paregudes a les fulles de garrofer (Ceratonia siliqua L.) però no coriàcies. A la tardor, abans de caure, van prenent un color vermell peculiar. Flors en amples panícules axil·lars, unisexuals en peus diferents, sense pètals. Les masculines amb cinc sèpals i cinc estams amb filament purpuri, les femenines amb 3-4 sèpals, estil curt acabat en tres estigmes. Floreix entre maig i juny. Fruit en drupa petita (5-7 x 4-6 mm), vermellosa que es torna bruna a la maturitat i de color blavós si és fèrtil. ATENCIONS: Creix sobre qualsevol tipus de sòl, calcari o silícic, i pobres; suporta millor el fred que el llentiscle però és més sensible a la sequera i a la calor. Prefereix llocs ombrívols. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En racons ombrívols pot alegrar agrupacions arbustives amb els colors vermellosos de les fulles a la tardor. És un indicador ecològic de zones ben conservades i amb poca intrusió humana, a més d’alimentar, amb els fruits, aus i petits mamífers. MULTIPLICACIÓ: Cal triar el fruits madurs de color blavós perquè els de color vermell seran, amb tota probabilitat, estèrils. A la tardor recollirem els fruits i els posarem a remulla dos o tres dies, ens desfarem de la polpa i plantarem. En uns dos mesos germinaran. USOS I CURIOSITATS: De la resina que s'obté dels cecidis, escorça i fulles, s’elabora l'oli de terebintina, trementina o aiguarràs, utilitzat des de temps dels romans en l'adobatge de pells, i que encara avui empren els adobadors de cuir de Marroc. Cal diferenciar l'aiguarràs d'origen vegetal, del que es coneix pel nom d'aiguarràs mineral o símil, que és un derivat del petroli que es fa servir com a succedani de l'aiguarràs, en la preparació de pintures i vernissos. Els cecidis del cornicabra són produïts per pugons del gènere Pemphigus. Els cecidis globosos els provoca Pemphigus utricularius (= Geoica utricularia), mentre que els que són en forma de banya es formen pel pugó Pemphigus cornicularius. Aquest darrer cecidi és el responsable del nom comú “cornicabra”, doncs té forma de banya de cabra. On conviuen Pistacia lentiscus i Pistacia terebinthus pot aparèixer un híbrid anomenat Pistacia X saportae, Burnat. fruit del creuament dels dos: P. lentiscus x P. terebinthus. amb caràcters intermedis. 44


Quercus coccifera L. (Coscolla. Coscoll. Garric) DESCRIPCIÓ: Arbust molt ramificat, perennifoli, que arriba als dos metres d’alçada i rarament adquireix forma arbòria. Les tiges s’entrelliguen de manera que formen garrigues impenetrables. Fulles de consistència coriàcia, dures, ovades i ondulades amb el marge punxent, d’un verd brillant per l’endret i pel revers (el que les diferencia de les fulles de les carrasques o alzines que tenen el revers cobert de pilositat que les fa de color grisenc). Flors unisexuals i monoclamídies. Les masculines disposades en dicasi, en aments pènduls molt nombrosos. Les flors masculines estan formades per un sol verticil de sis tèpals amb 6-12 estams lliures. Les flors femenines són axil·lars, solitàries, envoltades d’un involucre acrescent de bràctees que forma la cúpula; sis tèpals soldats; ovari ínfer; estils divergents amb estigmes reflexos. Floreix d’abril a maig. Fruit en núcula dita gla o bellota (de l' àrab ballūta, alzina) característica dels Quercus, amb cúpula hemisfèrica coberta d’escates espinescents, molt variables en grandària, oblongs o el·líptics, que tarden dos anys en madurar. Té un gust amarg i aspre. ATENCIONS: Creix sobre qualsevol tipus de substrat, preferentment calcari, suporta bé la calor, la sequera i el fred moderat. Una vegada arrelat no necessita cap atenció, fora de la retallada si cal, perquè pot viure en sòls pobres, secs i assolellats. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És una espècie ideal per fer bardisses impenetrables en llocs eixuts on cap altre arbust podria viure. En zones pedregoses amb sòl pobre i escassa pluviositat és un element indispensable per oferir protecció i aliment a espècies silvestres, com les aus que nien, les raboses, rosegadors i porcs senglars. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les glans a la tardor i triar les bones posant-les en aigua per rebutjar les que suren. Sembrar les glans en envasos alts perquè es desenvolupi bé l’arrel pivotant. En mes i mig o dos mesos hauran germinat. USOS I CURIOSITATS: L’epítet específic coccifera deriva del llatí “coccum” una cotxinilla que parasita les branquetes de la coscolla. Del cecidi d’aquesta cotxinilla (Plagiotrochus quercusilicis) s’extrau la grana, un colorant vermell intens que es fa d'aquest paràsit. Els àrabs anomenaven quermes aquest paràsit, origen dels termes carmesí i carmí. En temps de la Hispania romana es pagava un tribut a Roma amb aquest colorant que empraven per tintar la “bistincta” que adornava la toga que usaven els membres del Senat. La fusta s’usava per fer llenya per cremar i fer carbonissa, i l'escorça, que és rica en tanins, s’emprava per adobar el cuir. Els glans, ben torrats al foc, eren consumits pels humans com substitutiu del cafè. 45


Retama sphaerocarpa (L.) Boiss. (Ginesta. Vimenera) DESCRIPCIÓ: Arbust sub-afil·le, perenne, ramificat des de la base, de branques estriades erectes o pèndules i primes, assimiladores (realitzen la funció fotosintètica), d’un verd grisenc i glabres, que pot arribar als tres metres d’alçada. Fulles alternes, reduïdes a petits folíols lanceolats (de 6-10 per 1-2 mm) de curta vida. Flors en raïms densos amb bràctees que duren poc, hermafrodites amb la típica morfologia papilionada i molt petites. Calze petit (3 mm) bilabiat i persistent. Corol·la groga, amb l’estendard i les ales de la mateixa mida i la carena més llarga. Androceu amb 10 estams monadelfs. Gineceu amb ovari súper amb estil filiforme i recorbat. Floreix d’abril a juliol. Fruit en llegum llis, ovoide o esferoïdal, de color groc palla, d’un centímetre màxim, amb una o dues granes. ATENCIONS: És indiferent al tipus de sòl però prefereix els calcaris i margosos. No suporta el fred ni l’excés d’humitat ambiental. Està especialment adaptada a la sequera, als sòls pobres i llocs assolellats. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És emprada en jardineria per restaurar talussos secs i pedregosos o marges de carreteres, en sòls secs i assolellats. Com exemplar aïllat, en grup monoespecífic o agrupacions arbustives ressaltarà l’abundant floració. També en massissos amb altres espècies de flor, o per formar bardisses. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits ben madurs, extraure les llavors i sembrar. Hi haurà més èxit si deixem a remulla les llavors en aigua a punt de bullir fins que es refredi, abans de sembrar. En tres o quatre setmanes germinaran. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’ha fet servir com a diürètic, tònic cardíac i laxant. Popularment s'emprà com a emmenagoga i abortiva, però el seu ús no és aconsellable per la coneguda toxicitat, especialment dels fruits. En veterinària tradicional s'han usat les tiges verdes per fer cataplasmes que ajudarien a immobilitzar les fractures òssies dels animals. Diu Font i Quer en El Dioscórides renovado que hi ha llegendes que conten que en la ginesta estava el secret de la immortalitat. Contaven que allà dins, a les arrels més profundes de totes, en l’arrel més fina que arribava a les entranyes de la terra, hi havia una boleta redona que anomenaven “panacea”, la qual, si la menjaves, restablia la vista, feia sortir les dents, renovava la sang i tornava la joventut als vells.

46


Rhamnus alaternus L. (Aladern. Coscollina) DESCRIPCIÓ: És un arbust dioic que pot prendre la forma d’un petit arbre de fins cinc metres d’alçada. A les nostres terres, potser pels freqüents incendis, no passa de la forma arbustiva. Fulles alternes, de limbe ovat, de textura coriàcia, color verd lluent i en el marge petites dents. La fulla és semblant a la de la coscolla però el aladern és menys punxós i té una petita línia translúcida al llarg del marge. Flors poc vistents agrupades formant petits raïms. Les flors masculines i femenines surten en peus diferents (dioic). Les flors només tenen una coberta floral: el calze dividit en cinc lòbuls. Les masculines amb cinc estams i les femenines amb el pistil al fons. Floreix a finals de l’hivern i primavera. Fruit és una drupa globosa, rogenca i un poc carnosa de 4-5 mm de diàmetre, que es fan negres a la maturitat, amb dos o tres solcs. ATENCIONS: Creix en llocs secs i assolellats o a mitja ombra, sobre sòls calcaris o silícics, pobres i pedregosos. Però prefereix llocs amb un poc d’ombra i humitat. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Per la seua rusticitat i poca exigència és ideal per jardineria viària. Als jardins s’utilitza com exemplar solitari o en agrupacions arbustives, o per fer bardisses naturalitzades o retallades. Suporta molt bé les podes i els retalls, això unit a l’atractiu del seu fullatge ho fa interessant com a planta de jardineria. A més els fruits són molt estimats pels ocells que contagiaran la seua alegria al jardí. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits ben madurs, quan són ben negres, i desfer-se’n de la polpa abans de sembrar. També es pot reproduir per esqueix de fusta dura en hivern. USOS I CURIOSITATS: S’ha utilitzat en medicina popular perquè l’escorça és porgant i les fulles astringents i per rebaixar la sang.

47


Rhamnus lycioides L. (Arçot. Espí) DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli d’entre un i dos metres d’alçada, espinós i molt ramificat, intricat, amb les branques que divergeixen en un angle molt obert. Fulles enteres, estretament espatulades i sense pecíol, que s’agrupen formant fascicles (braquiblasts) o esparses. Tenen petites estípules a la base. Flors també en fascicles, o solitàries, de color groguenc, normalment hermafrodites. Peduncle més llarg que e calze. Calze campanulat amb quatre sèpals en tub acabat en quatre lòbuls triangulars i aguts. Els pètals són molt petits o inclús poden no aparèixer. Androceu amb quatre estams. Ovari súper amb tres o quatre estils acabats en estigmes petits. Floreix a la primavera, de març a juliol. Fruit en drupa de color verd que vira al roig i canvia al negre al madurar, amb 1-3 llavors. A les muntanyes del País Valencià viu Rhamnus lycioides L. subsp. borgiae Rivas Mart., un arbust espinós de fulles linears i branques aplicades al substrat. Es diferència d’altres subespècies per ser eminentment rupícola i per les fulles aciculars i curtes. ATENCIONS: Aquesta espècie és especialment rústica perquè suporta la sequera i el fred i viu sobre sòls pobres i poc profunds, calcaris o silícics, en llocs assolellats. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: S’empra en jardineria viària perquè no necessita reg; per fer bardisses i tanques defensives que les espines fan impenetrables. Juga un important paper ecològic proporcionant aliment, i lloc segur per nidificar, a les aus que visitaran el jardí alegrant-nos amb les seues refilades. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits ben madurs, quan són negres, allà pel final de l’estiu i la tardor, i desfer-se’n de la polpa abans de sembrar. Tarden entre 8 i 10 setmanes en germinar i ho fan en un percentatge prou baix. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular es fa servir la infusió de les flors per alleujar el dolor de gola i combatre l’afonia, i la bullida dels fruits per a fer banys oculars contra la hipertensió ocular. La seua fusta l’utilitzaven els pastors per a fer batalls per els esquellots.

48


Rosa canina L. (Roser silvestre. Gavarra) DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli de fins sis metres d’alçada, tot i que no sol passar dels 3 metres, amb tiges llenyoses cobertes per agullons corbats. Fulles de distribució esparsa, imparipinnades, amb 5-7 folíols ovats o ovat-lanceolats i aguts, de marge serrat amb dents simples o dobles, glabres, sense glàndules al revers, si de cas alguna al marge. Estípules soldades a la base del pecíol. Flors solitàries o en corimbes, hermafrodites, actinomorfes, pentàmeres, de 2,5-4 cm de diàmetre. Calze format per cinc sèpals reflexes, que cauen abans de madurar el cinoròdon, enters o amb lòbuls laterals, amb pèls a la cara interna. Corol·la amb cinc pètals lliures de color blanc o rosa suau, un poc escotats. Androceu format per nombrosos estams. Gineceu amb hipant d’on surten molts estils lliures però formant una unitat, una petita columna més curta que els estams. Floreix de maig a juliol. Fruit en cinoròdon globós, urceolat o el·lipsoïdal de 10-18 mm, generalment glabre, de color roig brillant. El fruit es pot formar sense fecundació prèvia, fet que dóna lloc a complexos grups de formes, que s'autoperpetuen asexualment. Incloem en aquesta fitxa de Rosa canina diverses espècies de rosers silvestres del gènere Rosa amb característiques similars. ATENCIONS: Vegeta en sòls calcaris o silícics, en llocs secs i assolellats. Per la resistència a la sequera i a la cals del terreny s’empra com peu portaempelts de diverses varietats de rosers UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: S’empra en jardineria per la gran rusticitat en clima i sòl, i la magnífica floració. Pot plantar-se solitari o formant grupets arbustius a les rocalles o els llocs més eixuts i assolellats, o per fer bardisses defensives impenetrables. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits a la tardor, extraure les llavors i sembrar per a que germinen a la primavera següent. Les llavors presenten letargia interna pel que calen sis mesos per germinar. També podem estratificar les llavors mantenint-les sis mesos a la nevera en arena humida i plantar en primavera. Amb esqueix de fusta verda pot reproduir-se tot l’any, i amb estaqueta de fusta dura a l’estiu i la tardor. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’han emprat els fruits perquè són astringents i rics en vitamina C, diürètics, digestius, antidiarreics i antiescorbútics. Amb els fruits es pot fer melmelada i confitures que conserven la vitamina C i, per tant, les propietats antiescorbútiques. 49


Rosmarinus officinalis L. (Romer. Romaní) DESCRIPCIÓ: Arbust molt conegut i popular de més d’un metre d’alçada, amb tiges molt ramificades i llenyoses, quadrangulars i tomentoses quan són joves. Fulles oposades, linear- lanceolades, revolutes, acuminades, dures i verdes per l’anvers amb el revers blanquinós cobert per pilositat, amb glàndules que tenen olis essencials que li donen la fragància característica. Flors blavenques en conjunts racemosos curts. Les flors són hermafrodites, zigomorfes i pentàmeres. Calze bilabiat, com la corol·la, d’una sola peça amb dos llavis ben marcats. Corol·la blavosa amb el llavi superior amb dos lòbuls i el inferior amb tres lòbuls, el central molt major. Androceu amb dos estams corbats exserts. Pot florir tot l’any però sol tindre una florida a la tardor i altra a la primavera. Fruits són tetraquenis, amb quatre llavors petites, que apareixen al fons del calze persistent. ATENCIONS: Pot créixer sobre sòls silícics però prefereix els calcaris, en llocs secs i també en els humits, però, en general, és una planta que resisteix la sequera, la calor i el fred. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Per l’aroma que desprèn, i perquè admet molt bé la poda, s’empra per fer bardisses aromàtiques, per agrupacions arbustives o per rocalles. També en cossiols i jardineres per a patis i terrasses ben assolellades. MULTIPLICACIÓ: Caldrà recollir les flors seques i extraure les llavors abans de sembrar-les. Si es manté una temperatura entre 18-20 oC germinaran en unes tres setmanes en un alt percentatge. Per esqueix de fusta verda en estiu arrela bé. USOS I CURIOSITATS: Diu un refrany que “de les virtuts del romer pot escriure’s un llibre sencer”. Pius Font i Quer diu que “...es té per estimulant, antiespasmòdic i lleugerament diürètic; actua també com colagog, això és, sobre la secreció biliar. Els herbolaris valencians el recomanen per rebaixar la sang. A l’exterior s’utilitza per lluitar contra els dolors articulars així com para tonificar el cos cansat per treballs violents o per haver caminat massa”. El romer s’utilitza freqüentment a la cuina tradicional mediterrània, condimentant una gran varietat d’aliments. El nèctar de les seves flors és excel·lent i atreu les abelles. És molt apreciada la mel de romer. La seua fragància fa que s’utilitzi en perfumeria. Gràcies a les investigacions d’Arnau de Vilanova va ser obtingut per destil·lació l’oli de romer vers 1330. Linné va dir: ”creix a Espanya tan abundant, que els navegants, abans d’albirar terra, reben la seva olor”. 50


Ruscus aculeatus L. (Rusc. Galzeran) DESCRIPCIÓ: Arbust que sobrepassa el metre d’alçada, de tendència dioica, que té la particularitat d’haver substituït les fulles per branques aplanades amb aparença de fulles anomenades cladodis o fil·locladis. Té, doncs, dos tipus de tiges, unes normals, que surten en gran nombre des de la base i altres convertides en les falses fulles acabades en punta punxent que són els cladodis. Fulles vertaderes han quedat reduïdes a petites escates poc aparents i de les seues axil·les surten els cladodis. Són triangulars i escarioses, i cauen prompte de la planta. Flors de color verdós, poc aparents, que surten solitàries, o màxim tres, al damunt dels cladodis i a l’axil·la d’una bràctea, el que demostra la seua naturalesa caulinar, de tija del cladodi. Flors unisexuals, trímeres i pedunculades. Està composta per dos verticils de tres tèpals verdosos. Sis estams amb els filaments units en un tub de color lila. Ovari súper i un estil acabat en tres estigmes. Floreix a l’hivern i primavera. Fruits arrodonits, en baia de color vermell, amb dos llavors, que és un dels valors ornamentals del rusc. ATENCIONS: Indiferent a tipus de substrat, aquesta planta defuig el sol directe i cerca els indrets més humits i ombrívols. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En cossiols i jardineres per a dins de casa o als patis en llocs sense sol. Per bardisses baixes o per ocupar els racons ombrius. Resulten cridaners els fruits d’un roig viu sobre el verd de la planta a la tardor i l’hivern, quan hi ha poques flors i al jardí manca el color. I a més alimenten els ocells. MULTIPLICACIÓ: És una planta protegida i no es pot recollir el fruit ni traure el rizoma subterrani sense permís. Si aconseguim fruits cal desfer-se’n de la polpa abans de sembrar. Germinaran als cinc o sis mesos. També podem estratificar les llavors en calent (20oC) durant 1-2 mesos i a continuació estratificar en arena humida en la nevera durant 2-3 mesos, abans de sembrar en primavera. USOS I CURIOSITATS: El rizoma té propietats diürètiques, i s'empra per combatre les pedres de la bufeta, la hidropesia, la icterícia, la clorosi, les escròfules i les afeccions de les vies urinàries. S’empra també, en medicina natural, per al tractament de venes varicoses i hemorroides. Té propietats protectores i tòniques sobre les venes dels membres inferiors (cames cansades). A Espanya s’hi comercialitzen dues especialitats farmacèutiques. 51


Smilax aspera L. (Sarsaparrella. Arítjol) DESCRIPCIÓ: Planta dioica, és a dir, que hi ha peus mascles i peus femelles. És una liana perennifolia, enfiladissa, que se’n apuja als arbres amb els circells. Té un rizoma subterrani molt potent i ramificat, que pot tindre alguns metres. Les branques són fines i amb espines. Les fulles, alternes, són coriàcies, sense pèls, de forma variable però el més corrent és que tinguen forma acorada, de vegades amb espinetes al marge però sempre amb les orelles basals arrodonides. Nervació reticulada, el que és atípic en les monocotiledònies. El pecíol també té espines i dos circells en la base. Dels mateixos nusos on naixen les fulles, a la base del pecíol, surten els circells, de dos en dos, amb els quals s’agafa per enfilar-se. Les flors són petites, amb sis pètals color crema. S’agrupen en umbel·les que pengen d’un peduncle. Les masculines amb sis estams lliures i les femenines amb un pistil ovoide amb tres estigmes sèssils. Floreix a finals de l’estiu. El fruit és una baia globosa de la grandària d’un pèsol, de color roig que es fa negre quan madura, formant un raïm. ATENCIONS: Creix sobre tot tipus de sòl, en llocs ombrívols o a l’ombra dels arbres o arbusts que utilitza per enfilar-se cercant la llum; en climes temperats perquè no suporta el fred intens. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Enfiladissa bona per cobrir murs i parets, espatlleres o pèrgoles MULTIPLICACIÓ: Com passa amb totes les plantes dioiques haurem de recollir els fruits de plantes que tinguin a prop altra planta masculina per assegurar-nos que les flors han sigut fecundades; ens desfarem de la polpa i sembrarem. Cal paciència perquè germinaran als 10-12 mesos. Si plantem un tros de rizoma avançarem. USOS I CURIOSITATS: D’Amèrica va vindre la moda de consumir la sarsaparrella que ja utilitzaven els natius per a sanar la sífilis i purificar la sang. El rizoma, en infusió, és sudorífic i diürètic. Disminueix el nivell de colesterol en sang. El Dioscòrides li adjudica propietats contra els verins. La “zarzaparrilla” s’anomena a una beguda refrescant que s’obté de les arrels de la planta. És una beguda molt antiga d’origen espanyol i semblant a la CocaCola. Abans que es comercialitzés la Coca Cola al nostre país, la sarsaparrella era el seu homòleg i triomfava la marca coneguda com “Zarzaparrilla 1001”, "el cap i cua de la simpatía española".

52


Tamarix africana Poir (Tamariu. Tamarit) DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre de fulles caduques, que pot assolir entre els dos i els cinc metres d’alçada, molt ramificat des de la base amb branquillons obscurs i glabres. Fulles enteres, sèssils, molt menudes, formant una esquama que s’abraça a la branqueta i acaba en punta aguda, de 2-4 mm de llargada. Són molt paregudes a les fulles del xiprer, amb el que no té cap relació. Flors en inflorescències en espiga densa de prop d’un centímetre d’amplària, amb flors de color blanquinós que surten sobre branques velles, al contrari d’altres Tamarix que desenvolupen les inflorescències sobre branques joves no lignificades. Les flors són hermafrodites, pentàmeres. Calze amb cinc sèpals aguts. Corol·la amb cinc pètals ovats blanquinosos. Cinc estams. Gineceu súper amb un sol estil acabat en diversos estigmes. Floreix de març a maig. Fruit en càpsula atenuada a l’àpex amb llavors proveïdes d’un plomall de pèls ATENCIONS: Creix en llocs salobrosos i humits, vores de torrents, rius i, també, a la vora de la mar, sobre terrenys calcaris. Suporta malament les gelades. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: S’empra per la fixació de dunes i com arbre ornamental de zones properes al mar com passejos marítims. En agrupacions arbustives o en bardisses. En forma d’arbret en jardins petits plantat en solitari o formant bosquets. MULTIPLICACIÓ: Pot reproduir-se per llavor però com les estaquetes arrelen molt bé cal multiplicar-lo per esqueix de fusta verda en estiu, i de fusta dura a la tardor i hivern.

USOS I CURIOSITATS: Les branques tenen propietats astringents i s'han usat contra les diarrees però també com a diürètiques i aperitives. La fusta s’ha utilitzat com a combustible i els branquillons per la fabricació de cistelles.

53


Typha latifolia L. (Boga. Bova) DESCRIPCIÓ: Planta perenne rizomatosa, de 1-3 metres d’alçada, amb tiges florals cilíndriques. Fulles basals, linears, de més 15 mm d’amplada, semicilíndriques i molt llargues. Flors unisexuals disposades en un espàdix compacte amb les flors masculines a la part superior, amb tres estams i el periant reduït a filaments indiferenciats, i les femenines a la part inferior, més ampla i de color bru, amb un pistil estret acabat en un estigma perllongat, embolcallat pels filaments que formen el periant. Les dues parts estan unides sense a penes espai entre elles (a diferència de Typha angustifolia que té una separació considerable entre les inflorescències). Floreix de maig a l’agost. Fruit en aqueni fusiforme petit, d’1-1,5 mm, cobert de pèl per facilitar la dispersió.

ATENCIONS: Creix en estanys i vores d’aigües quietes, en sòls inundats per l’aigua dolça. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Per a plantar als estanys, fonts o rierols artificials MULTIPLICACIÓ: El més ràpid és mitjançant esqueixos del rizoma plantat a l’hivern. Per llavor podem recollir-les a partir de setembre i plantar directament en substrat ben humit, on germinaran en poques setmanes. USOS I CURIOSITATS: La boga ha sigut per a moltes cultures una font d’aliment, medicina i productes manufacturats. En medicina popular les fulles i les arrels tenen propietats astringents i hemostàtiques; s’empra en menstruacions abundants, hemorràgies i ferides, i també en genives sagnants. Les fulles s’empren per fer els seients de les cadires i per confeccionar cistelles, estores i altres útils per la llar. Les inflorescències en ornament floral, i el pol·len, que és molt inflamable, s’ha utilitzat per fer efectes en focs artificials. El plomalls dels fruits es fan servir per farcir coixins i, els brots tendres, es menjaven com la verdura. 54


Viburnum tinus L. (Marfull) DESCRIPCIÓ: Arbust de que manté la fulla tot l’any i que pot arribar a fer-se com un petit arbre de fins tres metres d’alçada, amb tiges ramificades des de la base. Fulles oposades o en verticils de tres, amb pecíol, ovades o el·líptiques, dures, de color verd obscur per l’anvers, amb el marge enter i amb pèls suaus pel revers. Flors petites agrupades en inflorescències compostes per corimbes que semblen umbel·les. Flors hermafrodites, blanques o rosades, de calze amb cinc lòbuls triangulars i corol·la amb cinc pètals soldats acabats en lòbuls arrodonits. Cinc estams amb anteres grogues i gineceu amb estigma capitat. Floreix a finals de l’hivern o principis de primavera, entre gener i abril. Fruit en forma de drupa ovoide de color blau metàl·lic al principi i negrosa a la maturitat, acabada en una coroneta de cinc puntetes que corresponen al calze. ATENCIONS: Sobre sòls silícics o calcaris però en llocs ombrívols i humits amb temperatures suaus, perquè no suporta les gelades fortes ni el sol directe. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Com arbust o arbret solitari, o en agrupacions arbustives ressaltarà la seua floració espectacular i els fruits de color blau metàl·lic que es mantenen durant la tardor i part de l’hivern. És un arbust mel·lífer, apreciat per les abelles perquè és de les primeres plantes en florir a finals de l’hivern, i els fruits alimenten els ocells. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits a finals de l’estiu, desfer-se’n de la polpa i sembrar. Tarden bastant en germinar, així que cal paciència. També podem optar pels esqueixos de fusta verda en estiu o de fusta dura a la tardor i l’hivern. USOS I CURIOSITATS: Els fruits són purgants i rebaixen el líquid retingut pels teixits (hidropesia). La tintura de marfull s'està utilitzant darrerament en fitoteràpia com un remei contra la depressió.

55


Mates i Herbes

Margarideta

Les mates són petits arbusts de menys d’un metre d’alçada, amb les tiges lignificades, si més no a la base, mentre que les herbes tenen les tiges verdes i, generalment, moren en acabar l’estació favorable o, si són vivaces, renoven la part aèria cada any.

56


Allium roseum L. (All bord. All de bruixa) DESCRIPCIÓ: Planta bulbosa amb olor a all i amb una tija erecta de secció circular de fins 80 cm d’alçada. Fulles lluentes de color verd viu, linears, planes i més curtes que la tija a la qual embeinen per la base. Flors en inflorescència en umbel·la hemisfèrica amb bràctea (espata) de 3-4 lòbuls i persistent. Flors hermafrodites amb llarg peduncle, trímeres, amb dos verticils de tres tèpals aguts de color rosa o blanc rosat amb el nervi central més fosc. Sis estams d’anteres grogues. Gineceu súper amb un sol estil acabat en un estigma capitat. De vegades les flors avorten i són substituïdes per bulbils a la inflorescència. Floreix a la primavera. Fruit en càpsula piriforme o globosa.

ATENCIONS: Creix a les vores de camins, marges, erms i cultius de secà, perquè és molt rústic, viu en tot tipus de sòls i suporta la sequera. L’excés de reg pot podrir els bulbs. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Ideal per rocalles i massissos de flor. És emprada en jardineria per la facilitat de cultiu i multiplicació a través dels bulbs, i les floracions ornamentals de primavera. A més el fort olor i el gust fa fugir a certs animals que fan malbé els jardins. MULTIPLICACIÓ: Podem recollir els fruits ben madurs, traure les llavors i plantar-les a l’estiu, o bé agafar els petits bulbs que creixen junt al bulb inicial i replantar-los. USOS I CURIOSITATS: La medicina popular hi atribueix les mateixes propietats que a l’all de cuina (Allium sativum) però amb menor efectivitat. Així doncs, combat el reuma, dilata les venes, rebaixa la pressió sanguínia, facilita la digestió, actua com a bactericida eliminant espècies patògenes i expulsa els cucs intestinals. Els diferents components de l'all s'eliminen a través dels pulmons, per això pot ser beneficiós contra certes afeccions de les vies respiratòries. Els bulbs s’utilitzen com els alls de cuina, per condimentar i aromatitzar el menjar. 57


Anemone palmata L. (Anemone palmada) DESCRIPCIÓ: Herba vivaç de rizoma tuberós, gros i irregular, del qual surt una tija de 10-50 cm d’alçada. Fulles en roseta bassal amb el limbe suborbicular amb 3-5 lòbuls poc marcats i dents irregulars. Flors terminals solitàries, formades per sèpals petaloides, lliures, de color groc, rarament blancs, amb pèls per la part exterior, de 34 cm de diàmetre. Estams nombrosos més curts que els sèpals amb les anteres grogues. Involucre allunyat de la flor, format per bràctees cuneïformes profundament dividides i concrescents a la base. Les flors tendeixen a tancar-se al ple de mig dia i tornen a obrir-se al matí següent. Floreix a finals de l’hivern i la primavera. Fruit en poliaqueni ovoide llanut amb l’estil persistent que surt entre l’embolic dels pèls

ATENCIONS: Prefereix sòls descalcificats, en llocs frescs a mitja ombra, ben drenats. Durant les èpoques de fred i de calor estival perd la part aèria i es manté sota terra. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Són plantes de floració primaveral per plantar en cossiols, jardineres massissos junt a altres plantes també de floració primaveral d’altres colors, o en plantació monoespecífica.

MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les llavors abans de que se les endugui el vent i plantar. Una vegada disposem de plantes establertes és més ràpid reproduir per divisió del rizoma tuberós.

USOS I CURIOSITATS: Diverses aplicacions en medicina popular però sempre en ús extern, perquè, igual que l’Anemone nemorosa pot ser tòxica si s’ingereix. 58


Antirrhinum barrelieri Boreau (Conillets. Gossets. Boca de dragó) DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia lignificada a la base, molt ramificada, amb tiges que poden arribar a fer més d’un metre d’alçada, amb pèls a la part inferior que són glandulosos a la part superior. Fulles linears o linear-lanceolades, de vegades reflexes, les inferiors oposades i les superiors alternes, amb un curt pecíol. Flors en inflorescències en raïm en forma d’espiga. Bràctees estretament lanceolades i un curt pedicel. Flors hermafrodites, zigomorfes. Calze amb cinc sèpals linears i aguts. Corol·la de color rosat, bilabiada amb el llavi superior bilobat i el inferior trilobat, amb una protuberància al llavi inferior que tanca l’accés al tub de la corol·la, i una gepa a la base (personada). Quatre estams. Ovari súper amb un sol estil acabat en un estigma capitat. Floreix de març a octubre. Fruit en càpsula ovo-oblonga amb pèls glandulosos que s’obri per dos porus a l’àpex per on surten les llavors. ATENCIONS: Prefereix els sòls calcaris, ben adaptada a la sequera i al fred no extrem. Creix en llocs ben assolellats, vores de camins i carreteres, pedregars, marges i murs. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Una planta amb l’atractiu de les flors per decorar les rocalles, en grups de flors, massissos, bordures, etc. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits ben madurs a l’estiu i traure les menudes llavors que sembrarem en safates. En unes poques setmanes germinaran però en un percentatge inferior al 50%. USOS I CURIOSITATS: Joan Pellicer al seu Costumari botànic diu que s’empra “fent glopeig amb el decuit o aigua de les rames per a llevar el mal de queixal i per trencar els queixals corcats”.

59


Aphyllanthes monspeliensis L. (Jonça) DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, amb una tija horitzontal subterrània amb aspecte d'arrel, que en la part aèria forma feixos espessos de tiges (tofes) d’un verd grisenc amb aspecte de jonc de fins dos pams d’alçada. Fulles reduïdes a unes beines basals escarioses per la qual cosa són les tiges les encarregades de realitzar la fotosíntesi. Flors terminals, agrupades en glomèruls amb una a tres flors de color blavós. Al voltant de les flors es formen bràctees. Flors trímeres, hermafrodites, amb dos verticils de tres tèpals lliures cadascun. Sis estams. Ovari súper amb tres lòculs. Floreix en primavera i principis d’estiu. Fruit en càpsula dehiscent a l’interior de l’involucre.

ATENCIONS: Creix als prats no especialment secs, pedregars assolellats moderadament humits, sobre sòl preferentment calcari, pobre però ben drenat. Suporta les altes temperatures i les gelades moderades mediterrànies.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Es manté verda tot l’any i a la primavera i estiu fa una floració abundant. Per la seua rusticitat s’empra en talussos, pedregars, rocalles MULTIPLICACIÓ: Recollir les llavors madures a finals de l’estiu i sembrar a finals d’hivern o primavera coberts per una fina capa de substrat. En un o dos mesos hauran germinat. També per esqueix del rizoma a la tardor. USOS I CURIOSITATS: La flor de la jonça té un gust dolç que la fa comestible. Agrada a cabres, ovelles i altres animals domèstics. 60


Asphodelus fistulosus L. (Gamó. Porrina. Vareta de sant Josep) DESCRIPCIÓ: Herba vivaç, perenne, amb rels gruixudes sense arribar a ser tuberoses i tiges fistuloses de fins setanta cm d’alçada. Fulles totes basals, linears, semicilíndriques, buides a dins (fistuloses) i molt nombroses. Flors en raïm; bràctees florals en forma de membrana; pedicels articulats. Flors hermafrodites homoclamídies, trímeres; amb sis tèpals el·líptics, blancs amb el nervi del mig rogenc. Sis estams amb els filaments amples a la base i fusiformes a l’àpex. Ovari súper amb un estil acabat en un estigma trífid. Floreix a principi de la primavera (febrer, març, abril). Fruit en càpsula globulosa, de 4-5 mm de diàmetre, que s’obri per tres valves per lliurar sis llavors per fruit.

ATENCIONS: Creix als camps, erms, marges i vores de camins, cunetes i zones alterades, adornant amb les seues flors els camins i les carreteres. En terrenys eixuts assolellats i ben drenats, inclús pobres i poc profunds, silícics o calcaris. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Té una floració espectacular i duradora. S’empra en parterres, massissos de flor, entre altres herbàcies o en rocalles. És una de les primeres plantes en florir, anunciant la primavera. Les flors són diürnes, el que vol dir que per la nit, i el dies nuvolats, resten tancades. MULTIPLICACIÓ: Recollir els fruits ben madurs i extraure les llavors abans de sembrar. Germinen en uns dos mesos. També es pot reproduir per divisió de les arrels tuberoses. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra contra l’èczema, fregant un tros de les arrels tuberoses, i les tiges i fulles com vulneràries. És una planta molt tòxica. Els pastors de Castelló l’anomenen “argènit”, segurament una corrupció d’arsènic, perquè diuen que porta molt de verí i cap animal se les menja. En l’antiga Grècia s’utilitzaven en les cerimònies fúnebres perquè tenien la creença que aquesta planta facilitava el trànsit dels difunts als Camps Elisis que estaven plens d’Asphodelus.

61


Aster sedifolius L. (Indiana. Fadrins-i-fadrines) DESCRIPCIÓ: Herba vivaç amb varies tiges erectes, de fins 60 cm d’alçada, que es ramifiquen a la part superior. Fulles linear-lanceolades, alternes, glabrescents, amb el marge enter, tres nervis paral·lels i amb puntets glandulosos al limbe. Flors en inflorescències corimbiformes de capítols amb vàries files de bràctees més o menys obtuses. Flors externes amb lígula de color blau violaci, d’un centímetre de llargària, i flors interiors tubuloses i grogues, o ataronjades, acabades en cinc lòbuls, amb estams i estigma sobreeixint. Floreix a la tardor, en setembre i octubre. Fruit en aqueni ATENCIONS: Creix sobre sòls margosos, calcaris o gipsífers ben drenats, en llocs assolellats. Suporta la sequera i quan fa fred i hi ha gelades perd la part aèria fins que arribi el bon temps. Per a fer-la més compacta cal retallar-la en acabar la floració. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Fa una florida espectacular a la tardor, quan queden poques plantes en flor, i atrau abelles, papallones i altres insectes a libar el seu nèctar. Adequades per a composar parterres, massissos de flor, rocalles o bordures.

MULTIPLICACIÓ: Recollir les llavors, posar-les a remulla una nit i sembrar-les. Si les hem deixat un parell de mesos a la nevera, abans de sembrar, germinaran en unes dues setmanes. Per divisió de mata a l’hivern, quan acabi la floració.

USOS I CURIOSITATS: Hi ha una varietat, Aster sedifolius 'Nanus', comercialitzada com planta ornamental. Recentment l’han canviat de gènere i ara es coneix per Galatella sedifolia (L.) Greuter. Com sempre, però, no tots els experts estan d’acord.

62


Bellis Sylvestris Cyr. (Margarideta) DESCRIPCIÓ: : Herba, de fins un pam d’alçada, amb una roseta de fulles bassals d’on surt un llarg peduncle amb el capítol. Planta pubescent que en l’estació desfavorable manté els rizomes arran del sòl mentre que les parts aèries es marceixen i desapareixen. Fulles totes bassals en roseta, espatulades, amb poques dents i tres nervis longitudinals. Flors en capítols solitaris de 2-3 cm de diàmetre que coronen un llarg escapus. Flòsculs grocs al centre rodejats de flors amb lígules allargades blanques per l’anvers i rosades pel revers, embolcallades per bràctees involucrals desiguals, amb pèls. Cinc estams. Ovari ínfer amb dos carpels i estigma bífid. Floreix a la tardor i l’hivern, entre setembre i gener. Fruit en aqueni amb el marge pubescent i, en lloc del vil·là plomós, una petita corona d’esquames triangulars.

ATENCIONS: Creix en prats ombrívols i humits, al voltant de fonts i rierols. Sobre sòls margosos, gipsífers o calcaris però rics en nutrients. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En massissos d’hivern per destacar el colorit d’altres flors, en parterres i jardineres de flor hivernal. En llocs ombrívols o en mitja ombra, on no es trepitgi sovint, pot servir de cobertora. Les seues flors animaran aquells racons on altres plantes, que necessiten llocs assolellats, no poden vegetar.

MULTIPLICACIÓ: Només cal recollir les llavors ben madures dels capítols i sembrar directament sobre el terreny o en safates. Una vegada establertes sortiran les modestes però belles flors cada tardor sense haver de sembrar de nou. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empren els capítols florals, en infusió, com antitussigen, balsàmic, depuratiu, diürètic, i en rentats i compreses s’ha fet servir com cicatritzant i vulnerària. Les fulles tendres poden menjar-se en amanida o bullides en sopa o minestra.

63


Calendula arvensis L. (Meravella silvestre. Calenduleta. Boixac de camp) DESCRIPCIÓ: És una planta anual, herbàcia, pubescent, amb poc més d’un pam d’alçada, molt freqüent en camps de secà als quals cobreix amb el color de les seues flors a la tardor. Fulles superiors sèssils, però les inferiors amb un curt pecíol, allargades lanceolades, simples, alternes, pubescents, amb el marge enter o irregularment dentat. Flors en capítols de lígules i flòsculs de color groc taronja més llargues que les bràctees involucrals. Les flors ligulades exteriors són unisexuals femenines i els flòsculs de l’interior són masculins. Fruit en forma aquenis sense vil·là, del tipus cípsela, amb tres tipus diferents de fruits provinents de les flors femenines (ligulades). Uns tenen membranes a les vores per ser dispersats pel vent; altres tenen pèls ganxuts perquè els animals els dispersen; i un tercer tipus que no tenen cap tipus de dispositiu per la seua dispersió.

ATENCIONS: Molt rústica. Suporta bé la sequera i creix en sòls silícics o calcaris, en erms, prats i vores de camins. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En rocalles o com planta cobertora als llocs secs i assolellats, on farà una catifa daurada amb l’abundosa i prolongada floració.

MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les llavors madures i sembrar-les directament al lloc que hem assignat, removent lleument el substrat per cobrir les llavors. USOS I CURIOSITATS: Té les mateixes propietats i característiques que la Calendula officinalis de la qual es diferència per tindre els capítols florals més xicotets i menys lígules. Té propietats farmacològiques com a emmenagoga, sudorífica, antiespasmòdica, estimulant, colerètica, colagoga, hipotensora, antibacteriana, fungicida, vasodilatadora, antisèptica, antiinflamatòria, vulnerària i cicatritzant. Té propietats colorants per la qual cosa ha sigut utilitzat per substituir i falsificar el safrà. A més, aquesta planta no és tòxica.

64


Catananche caerulea L. (Cerverina. Cervellina) DESCRIPCIÓ: Planta vivaç, que rebrota cada primavera, si més no durant tres o quatre anys, de fins 90 cm d’alçada, amb tiges piloses, ramificades i afil·les. Fulles totes basals, linears, llargues, estretament lanceolades, trinervades, enteres o amb quatre dents o lòbuls linears. Flors en capítols solitaris al cap de llargs peduncles nus, amb involucre ovoide de bràctees apiculades, platejades, escarioses, translúcides amb el nervi medial opac. Flors en tub amb lígula blava acabada en cinc puntes, majors quan més al exterior del capítol. Les flors s’obrin o es tanquen segons l’hora del dia (fotonàstia). Floreix de maig a juliol. Fruit en aqueni estriat amb petit vil·là.

ATENCIONS: Creix als pedregars, marges i llocs secs i assolellats, sobre sòls calcaris i pobres però ben drenats. Gran resistència a la sequera però a l’estiu caldrà regar un poc fins que la planta sigui ben establerta, a l’hivern gens. Per forçar noves floracions cal retallar les flors marcides UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En agrupacions florals, arbustives o bulboses, en parterres i rocalles però també en tests o jardineres. Es fa servir com a flor tallada i com flor seca MULTIPLICACIÓ: Recollir les llavors madures a l’estiu i sembrar a finals de l’hivern, cobrint les llavors lleugerament. Si les sembrem a l’interior en primavera i amb una temperatura sobre els 20o C germinarà en uns 20-30 dies. Floreix des del primer any. USOS I CURIOSITATS: Els grecs de l’antiga Grècia empraven les flors per elaborar una poció d’amor que feia que qui la prenia s’enamorava irremeiablement, d’aquí la referència al nom comú de “Flor o Dard de Cupido” en diferents idiomes. En realitat no té cap efecte com a droga.

65


Centaurium quadrifolium L. (Pericó roig. Centaula. Fel de la terra) DESCRIPCIÓ: Herba erecta que no sol sobrepassar el pam d’alçada amb una o diverses tiges quadrangulars ramificades a la part superior. Sol tindre una roseta bassal i de vegades dos. Fulles en roseta bassal linear-espatulades amb l’àpex obtús i 13 nervis. Les fulles de les tiges (caulinars) són linears o linearslanceolades, més petites quan més amunt. Flors en cima corimbiforme de pedicels curts. Flors hermafrodites i pentàmeres de 2-3 cm de diàmetre. Calze en tub amb cinc lòbuls linears profundament dividits. Corol·la en forma d’embut amb cinc lòbuls oblong-el·líptics de color rosa purpurescent o rarament blanques. Androceu amb cinc estams inserits al tub de la corol·la, amb anteres exsertes i torçudes en espiral. Ovari súper amb estil bífid. Floreig des de maig fins a setembre. Fruit en càpsula, que ultrapassa el calze, que conté moltes llavors.

ATENCIONS: Creix als pradells cespitosos, sovint calcigats i compactes, en terrenys calcaris margosos per on s’escola l’aigua de pluja però suporta bé la sequera i les ubicacions assolellades. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Dona un bonic toc de color a les rocalles durant l’estiu. En massissos, sola o amb altres plantes de flors. MULTIPLICACIÓ: Només cal recollir els fruits ben madurs i secs a final de l’estiu o principi de la tardor, traure les menudes llavors i sembrar-les molt superficialment. En poc mesos tindrem plantetes disponibles per plantar. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra com aperitiva, digestiva, carminativa, desinfectant, cicatritzant i antiinflamatòria. També és antibacteriana i antifúngica. És molt amarga i pot irritar l’aparell digestiu si s’abusa. Forma part de nombrosos aperitius, vins aromatitzats i vermuts casolans.

66


Centranthus ruber (L.) DC (Valeriana roja. Herba de sant Jordi) DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, perenne, pluricaule, molt ramificada, cultivada als jardins però també naturalitzada a escletxes de parets i als herbassars ruderals, que pot arribar fins als 80 cm d’alçada. Les fulles basals són peciolades i les superiors sèssils i més petites quan més amunt, oposades, lanceolades i de marge enter, de color verd grisós. Les flors apareixen, des d’abril a setembre, en cimes corimboses denses de petites flors vermelles, rosades o rarament blanques, amb esperó i fragants. Fruit en aqueni amb vil·là plomós característic. ATENCIONS: És una planta molt rústica, resisteix la sequera i tot tipus de sòl. Inclús els pobres en nutrients si estan ben drenats. Gaudeix del sol directe i vegeta bé a mitja ombra però la resistència la fred és moderada. És aconsellable la poda després de la floració. Un excés d’humitat pot provocar que les tiges siguin massa tendres i fràgils. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En jardineria s’empra per l’espectacular floració en rocalles, murs vells, desnivells, marges de pedra o en massissos, especialment en jardins de condicions dolentes, en llocs àrids i difícils. També es pot conrear en cossiol o jardinera per a patis i terrasses.

MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les llavors a principi de l’estiu, quan estan ben madures, i sembrar. Germinen amb facilitat. També poden reproduir-se per divisió de mata. USOS I CURIOSITATS: Les fulles són mengívoles i es poden consumir en amanida. L’arrel té efectes semblants a la Valeriana com sedant i ajuda a dormir. Els gats gaudeixen de menjar les fulles pels efectes psicoactius. 67


Convolvulus arvensis L. (Corretjola. Corriola) DESCRIPCIÓ: Com a planta reptant i lianoide, la corriola s’enfila per sobre d’altres plantes, per parets o estén per terra les tiges, primes i tendres, que arriben a mesurar un metre de llargària. A les èpoques desfavorables manté les gemmes arran de terra o soterrades. Fulles simples i esparses, sense estípules, sagitades (en forma de punta de fletxa), amb els dos lòbuls de la base del limbe divergents, marge enter i pecíol curt. Flors hermafrodites i pentàmeres, en grups de dos o solitàries a les axil·les de les fulles. Calze amb cinc sèpals lliures. Corol·la de pètals soldats (simpètala) en forma d’embut blanc o amb tires blanques i rosades, d’uns 2 cm. Cinc estams a la base de la corol·la. Ovari súper amb un estil acabat en un estigma bilobat. Floreix en primavera i estiu. Fruit en càpsula ovoide i glabra que s’obri en quatre valves per deixar eixir les granes puntejades.

ATENCIONS: Creix en terres de conreu o ruderals, al voltant dels habitatges humans, vores de camins i marges, sobre sòls humits o secs, silícics o calcaris, a ple sol. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: A la floració forma espectaculars catifes cobertores de flors blanques en marges, rocalles o talussos. L'eruga del borinot gris (Agris convolvuli) menja voraçment les seues fulles, per això es coneix també com a borinot de les corrioles. MULTIPLICACIÓ: Recollir les càpsules per extraure les llavors que plantarem a la primavera següent. En un parell de setmanes hauran germinat. USOS I CURIOSITATS: La tintura de l'arrel s'utilitzava en medicina popular per a les afeccions estomacals. Té una acció hipotensora i, en ús extern, s'empra com a cicatritzant. La bullida de fulles i arrels s'usa com a purgant en els tractaments per eliminar els cucs intestinals. És un bon menjar per als conills i pel ramat.

68


Convolvulus lanuginosus Desr. (Campaneta cabdellada) DESCRIPCIÓ: Mata erecta de tiges llenyoses a la base de fins 40 cm d’alçada, molt ramificada i totalment coberta d’un dens indument de pèls llargs i sedosos que li dona un color grisenc característic. Fulles alternes, molt piloses, linears. Les bassals amb curt pecíol i les superiors sèssils. Flors blanques amb nervis rosats i curt peduncle, pentàmeres. Apareixen agrupades en glomèruls terminals voltats de bràctees i van rellevant-se per obrir-se, de forma que sols hi ha una flor oberta per cada glomèrul. Calze amb cinc sèpals lanceolats, acuminats i molt pilosos. Corol·la en forma d’embut de fins 2,5 cm de diàmetre. Cinc estams inserits a la base de la corol·la. Ovari súper amb estil acabat en estigma bilobat. Floreix entre febrer i octubre. Fruit en càpsula glabra que obri per quatre valves

ATENCIONS: Creix a les brolles clares i assolellades i pinars secs, sobre sòl calcari ben drenat. Per aconseguir plantes més compactes cal retallar-les després de la florida.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Com entapissant, en massissos, bordures o rocalles lluiran el blanc immaculat del interior de les flors i els matisos de color rosa del exterior, mentre que el platejat de les tiges i les fulles contrasten amb el verd de la resta de plantes. També en cossiols i jardineres.

MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les càpsules ben madures per traure les llavors que sembrarem després de deixar-les a remulla 24 hores. També per esqueix de fusta verda a finals d’estiu o a la tardor. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’ha emprat com purgant, febrífuga i antiinflamatòria i especialment com laxant però no s’empra perquè té elements tòxics. Espècie de distribució limitada al sud de França, est i sud de la Península Ibèrica i Marroc. 69


Coris monspeliensis L. (Pinzell) DESCRIPCIÓ: Petita mata vivaç que no passa del pam d’alçada, molt ramificada des de la base, amb tiges llenyoses (sufruticosa) i erectes. Fulles linears, esparses, de marge enter o sinuat, que cobreixen tota la tija, sense pèls (glabres) que recorden les Erica (petorrets) en petit. Flors agrupades en glomèruls terminals en forma d’espiga. Flors pentàmeres, hermafrodites. Calze campanulat, membranós, amb dues fileres de dents, les dents exteriors espinoses i de llargària similar al tub de la corol·la; les interiors triangulars amb taques rogenques o negres. Corol·la rosa o purpúria i bilabiada, amb el llavi superior tripartit i el inferior bipartit. Cinc estams desiguals que surten del tub (exserts). Ovari súper amb un estil d’estigma en forma de cap (capitat). Floreix entre abril i juliol. Fruit en càpsula globosa que s’obri de manera espontània (dehiscent) per cinc valves.

ATENCIONS: Creix als romerals i timonedes, en vores de camins, prats secs i pedregosos, sobre sòl bàsic, en llocs assolellats, secs i pobres. De vegades en les escletxes de les roques. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En massissos monoespecífics o amb altres mates o en rocalles, donaran un bonic toc de color. Poden plantar-se als forats de les roques. Combinat amb altres espècies de diferent alçada s’aconsegueixen contrast cromàtics i de volum molt interessants. També per delimitar camins o sendes del jardí

MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les inflorescències seques, a principi de l’estiu abans de que perden les llavors, i les extraurem per sembrarles. En dos o tres mesos, a la tardor, hauran germinat. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra la planta seca en infusió per combatre inflamacions, indigestions, flatulències i constipats.

70


Cynodon dactylon (L.) Pers. (Gram) DESCRIPCIÓ: Herba estolonífera amb tiges erectes o decumbents que arriben al pam d'alçada. Té un sistema radicular força profund, que pot arribar als dos metres de profunditat en sòls penetrables, des d’on surten els nòduls que repten pel terra. Fulles curtes disposades en perpendicular a la tija, embeinadores, de limbe glabre o pilós, de color verd i amb lígula ciliada. Flors en 3-5 espigues allargades digitades, que ixen radiades d'un mateix verticil, amb espícules sèssils. Cada espigueta porta una sola flor. Floreix a l'estiu. Fruit en cariopsi el·lipsoïdal, comprimit lateralment. Es pot confondre amb el gram americà (Stenotaphrum secundatum) però aquest és més bast i no té les inflorescències digitades. ATENCIONS: Molt resistent a la sequera i al trepig, tolera tot tipus de sòls, però les gelades fan engroguir les seues fulles, encara que hi ha varietats més resistents al fred. Tolera malament l'ombra i la falta d'aigua deté el seu creixement, per la qual cosa cal regar a l'estiu.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: S'utilitza per a fer gespes, per la gran resistència a la sequera i al trepig, ideal per a jardins de baix manteniment. Procurarem, però, que no s’escampi als llocs designats per altres plantes. MULTIPLICACIÓ: Es reprodueix vegetativament per estolons i rizomes, una petita part del rizoma donarà origen a una planta nova, però també per llavors que recollirem ben madures i sembrarem directament sobre el terreny a finals de l’hivern, passant el rastell per cobrir-les lleugerament abans de regar. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra la part aèria com diürètic i les arrels tenen propietats com emetocatàrtiques, per regular la tensió, com protector renal i depuratiu 71


Digitalis obscura L. (Didalera. Clavellina) DESCRIPCIÓ: Mata lignificada a la base amb una o varies tiges erectes de color terrós, rogenc, que poden arribar als 60 cm d’alçada. Fulles esparses disposades al llarg de la tija, en forma de cinta acabada en punta aguda, amb el marge enter, de consistència coriàcia, recorbades i de color verd lluent. Flors en inflorescències en raïm terminal bracteat amb les flors alineades al mateix costat. Peduncle més curt que la bràctea. Calze amb cinc sèpals lanceolats i aguts. Corol·la en tub, com un didal, acabat en dos llavis, el superior emarginat i el inferior amb tres lòbuls, el central major que els laterals, tota de color rogenc, carabassa o bru, com de ferro rovellat o cuir, amb pelets curts per l’exterior i més llargs per el interior. Floreix d’abril a juliol. Fruit en càpsula cònica acabada en pic agut.

ATENCIONS: Creix als matollars, vores de camins i clarianes de pinars, sobre terrenys pedregosos, secs i assolellats, calcaris o margosos. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Les llargues i atractives floracions, amb colors de posta de sol, i el verd intens de les fulles durant tot l’any, han fet de la manxiuleta una planta ornamental molt utilitzada en jardineria. Per la seua resistència a la sequera és ideal per als jardins xeròfits mediterranis, formant part de rocalles o parterres, en plantació monoespecífica o en combinació amb altres plantes. També en cossiols i jardineres per a patis i balcons. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les càpsules seques a finals de l’estiu i extraure les llavors abans de sembrar-les a principis de la primavera. En un parell de mesos hauran germinat. Percentatge de germinació entre un 37 i un 48%. Floreix a partir del segon any de vida. USOS I CURIOSITATS: S’ha emprat en medicina popular com vulnerària i cicatritzant, en infusió de les summitats florides, per banys i compreses, per desinfectar i curar ferides, acne o per combatre els polls del cap; s’utilitza especialment en veterinària, però mai per via interna, perquè, com la digital purpúria, és cardiotòxica i pot produir aturada cardíaca. 72


Dorycnium pentaphyllum Scop. (Botja d’escombres. Socarrel.) DESCRIPCIÓ: Planta amb tiges ascendents que no solen passar dels 50-60 cm d’alçada, lignificada a la base, molt ramificada, amb pèls aplicats que donen aspecte de cendrosa, grisa. Fulles sèssils, palmaticompostes però sense raquis, car sembla que els folíols oblong-linears surten directament de la tija. També estan cobertes de pèls aplicats. Flors blanques, amb la típica forma papilionàcia, reunides en glomèruls de flors amb curt peduncle. Les inflorescències tenen, generalment, una bràctea amb 1-2 folíols foliosos. Calze amb el tub acabat en dents triangulars. Corol·la amb l’estendard i les ales blanques. Androceu amb tots els estams soldats menys un que va lliure (diadelf). Floreix de maig fins l’agost. Fruit en llegum ovoide sense pèls (glabre), de color marró vermellós i dehiscent per dues valves.

ATENCIONS: És molt rústica. Creix en substrats pobres, no necessita reg i suporta la poda i el fred. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Es pot emprar en jardineria per bordures o per cobrir el sòl en llocs secs. Com bona lleguminosa, enriqueix el sòl fixant el nitrogen de l’atmosfera mitjançant els bacteris que viuen als nòduls radiculars. MULTIPLICACIÓ: Recollir els fruits i deixar-los assecar per poder traure les llavors. Sembrar després d’haver deixat les llavors a remulla en aigua calenta. En un parell de mesos hauran germinat però en un percentatge molt baix. USOS I CURIOSITATS: Com indica algun dels noms populars, s’ha emprat per confeccionar escombres amb les tiges resistents i flexibles. També s’utilitzaven per encendre el foc a les cases i als forns de pa. És planta mel·lífera, apreciada per la qualitat de la mel que les abelles fan amb les seues flors. Els conills, les llebres i les perdius s’alimenten amb els seus fruits.

73


Gladiolus illyricus Koch. (Espaseta. Espadella. Gladiol) DESCRIPCIÓ: Herba de 20-50 cm d’alçada amb un bulb subterrani d’on surten les fulles i la tija florífera. Fulles en forma d’espasa, planes, allargades i acabades en punta, amb el nervi central prominent. Flors de 3-4 centímetres de llargues, amb sis tèpals de color purpuri, desiguals i lliures. Bràctees linearlanceolades més curtes que les flors. Les flors es distribueixen al llarg de la tija fèrtil formant una espiga però amb totes les flors mirant al mateix costat. Tres estams amb anteres sagitades i un estil amb tres estigmes. Floreix de març a juny. Fruit en càpsula obovada, més llarga que ampla i amb els angles ben marcats, més curtes que les bràctees acrescents. Llavors rogenques, comprimides i alades.

ATENCIONS: Creix als llocs rocosos i pradells eixuts i assolellats, vores de camins i marges de camps de conreu. Quan les fulles es marceixen cal retallar-les i deixar el bulb soterrat per a que torne a brotar l’any següent.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En massissos, parterres o rocalles lluiran la seua espectacular floració; també en jardineres i cossiols. Poden utilitzar-se per confeccionar rams i centres florals. MULTIPLICACIÓ: Traure les llavors dels fruits ben madurs, a l’estiu, i sembrar. Germinen en un parell de mesos. També poden reproduir-se recollint i plantant els bulbets que creixen al voltant del bulb principal. USOS I CURIOSITATS: En perfumeria s’han utilitzat les seues essències

74


Glaucium flavum Crantz. (Cascall marí. Rosella marina) DESCRIPCIÓ: Herba biennal erecta i ramificada, amb la tija glabrescent i robusta, de fins 90 cm d’alçada, amb làtex groguenc. El primer any fa una roseta de fulles esteses per terra de color verd glauc molt lobulades, pinnatipartides, amb els lòbuls dentats irregularment i un xic carnoses. Les fulles inferiors són peciolades, que poden fer més d’un pam de longitud. Les caulinars són més menudes, cordiformes i amplexicaules, d’aspecte arrugat. Flors hermafrodites, pedunculades, solitàries amb quatre pètals grans (de 4 a 9 cm de diàmetre) de color groc molt cridaner. Dos sèpals verdosos, pilosos i caducs. Corol·la amb quatre pètals obovats enfrontats dos a dos formant una creu. Androceu amb molts estams d’anteres grogues. Gineceu d’ovari súper, verd i papil·lós, estil curt i dos estigmes lamel·liformes acabats en una banya. Floreix d’abril a setembre. Fruit en càpsula en forma de banya molt allargada, de fins 30 cm, dehiscent per dues valves, amb nombroses llavors negres i reticulades. ATENCIONS: L’hàbitat més habitual són les platges i codolars dels rius a les terres litorals, però també les rambles de rius i barrancs de l’interior.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És una planta molt ornamental pel contrast de les fulles glauques i les flors d’un groc intens. Per a massissos de flor

MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits ben madurs, a finals de la tardor, per traure les llavors i sembrar en un substrat arenós. A la primavera hi haurà plantetes per plantar al lloc definitiu. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s'usava antigament per curar les pedres del fetge i l'àcid úric. Actualment el seu ús intern es considera perillós, si bé que es pot emprar el làtex externament, com a cataplasma, per fer desaparèixer les berrugues. 75


Glebionis segetum (L.) Fourr. (Ull de bou. Margarides) DESCRIPCIÓ: Herba anual glabra, simple o ramificada, de fins mig metre d’alçada. Fulles un xic carnoses, les inferiors 1-2 pinnatipartides, les superiors oblongues amplexicaules, dentades o pinnatífides, glabres i de color verd glauc. Flors del tipus margarida, en capítols de flors perifèriques amb lígula i les centrals tubulars, totes de color groc i embolcallades per un involucre de bràctees obtuses i escarioses a l’àpex. Floreix d’abril fins l’agost. Fruit en aqueni amb 10 costes, sense plomall.

ATENCIONS: Creix als camps de secà, vinyes, vores de camins nitrificats i secs, sobre sòls silícics o calcaris ben drenats. Resisteix la sequera i gaudeix del sol directe. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En massissos formats només per ull de bou o, tenint el compte la combinació de colors, en parterres amb altres plantes de flor. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les llavors ben madures i sembrar directament al lloc definitiu. Si sembrem a la tardor germinaran a la primavera. Si sembrem a la primavera germinaran en dues o tres setmanes. USOS I CURIOSITATS: Aquesta espècie te la propietat de repel·lir els insectes, raó per la qual s’empra com insecticida natural. Aquest efecte està motivat per les piretrines que conté. Les fulles tendres es mengen en amanida o bullides com els espinacs. 76


Globularia alypum L. (Segullada. Saüllà. Botja.) DESCRIPCIÓ: És un matoll perenne molt ramificat amb tiges erectes que poden arribar als 60 cm d’alçada. Fulles perennes, de distribució alterna al llarg de la tija, de pecíol curt, lanceolades o oblongues, coriàcies, de marge enter, acabades en una punteta que punxa (mucronades). Flors, de corol·la bilabiada, reunides en capítols terminals solitaris en forma de botó de fins 2,5 cm de diàmetre de color blau inconfusible. Bràctees que destaquen, imbricades i escarioses, primes i semitransparents com les escates. Floreix amb les primeres pluges de la tardor i es prolonga durant l’hivern fins la primavera, entre octubre i maig. El fruit és un petit aqueni rodejat pel calze persistent. ATENCIONS: Creix sobre sòl calcari poc profund, eixut i assolellat però també per les vessants ombrívoles. Suporta la sequera, les altes temperatures de l’estiu i el fred del clima temperat mediterrani. Cal retallar els capítols secs que es mantenen molt de temps sobre la planta i la enlletgeixen. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En jardineria viària però també per animar els jardins amb la floració vistent i duradora a les èpoques de fred, quan hi ha poques plantes en flors. Te un gran potencial ornamental per la floració i pel verd de les fulles perennes, en combinació amb altres mates i arbusts.

MULTIPLICACIÓ: Per reproduir aquesta planta només cal recollir les cabotetes florals a l’estiu, quan son ben seques, traure les llavors i sembrar. USOS I CURIOSITATS: En medicina tradicional s'empren les fulles com a hipotensores, antiinflamatòries i cicatritzants. És porgant, antireumàtica, antigotosa i antidiabètica. També s’utilitza contra l’acidés de l’estómac. Les arrels bullides s’empren com un potent diürètic, per eliminar toxines de la sang i grans de la cara però pot produir còlics intestinals, diarrees i vòmits pel que no és recomanable el seu ús. 77


Helichrysum stoechas (L.) Moench (Sempreviva. Salpassa. Botja femetera) DESCRIPCIÓ: Petita mata de fins 50 cm d’alçada, amb les tiges lignificades a la base i erectes, de color grisenc. Fulles linears i blanquinoses pel toment que les cobreix, marge enrotllat (revolut), amb olor que recorda el curri. Flors en inflorescències en corimbes de capítols globosos embolcallats per bràctees imbricades, coriàcies, del color de la palla. Flors tubulars, daurades, les internes hermafrodites i les externes femenines. Floreix a finals de l’hivern i roman en flors durant la primavera i l’estiu. Fruit en aqueni obscur amb glàndules blanquinoses i brillants, amb curt vil·là. ATENCIONS: Creix en llocs oberts i assolellats, vores de camins i erms, en terrenys eixuts, pobres i pedregosos. També en dunes costaneres. Ben adaptada a la sequera però cal tenir en compte que amb les altes temperatures de l’estiu la planta perd les fulles. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En massissos florals o arbustius assolellats, junt a altres espècies de labiades i compostes. També en decoració per fer centres de taula, quadres, etc. perquè els capítols daurats secs conserven la seua bellesa durant molt de temps.

MULTIPLICACIÓ: Només cal recollir les cabotetes de flors seques a finals de l’estiu, traure les llavors i sembrar en primavera o en hivernacle. Germinen en dues setmanes. També pot reproduir-se per esqueix USOS I CURIOSITATS: Antigament s’empraven les flors en medicina natural com expectorant i febrífug, per calmar catarros i com a tònic estomacal. Per a prevenir i curar les hemorroides, deien que era suficient amb posar uns manolls de sempreviva sota el matalàs. Pel seu color i durabilitat s’empraven per fer corones per als difunts pel que un dels noms populars és flor de mort. En altres llocs, com Catalunya, diu Laguna que s’anomena “guirnalda”, perquè les donzelles confeccionaven garlandes amb aquestes flors. 78


Hypericum ericoides L. (Cor de roca. Pericó pinzell. Pinell.) DESCRIPCIÓ: Mateta de fins pam i mig d’alçada, amb la base lignificada, molt ramificada des de la base, amb tiges erectes. Fulles linears, molt menudes, com les dels brucs del gènere Erica (petorrets) però de color verd cendrós. Naixen quatre per nivell (verticil) densament imbricades sobre la tija i tenen glàndules translúcides amb olis essencials que són visibles amb una bona lupa. Flors en petites panícules corimbiformes a l’àpex de les tiges. Calze de cinc sèpals d’uns 2 mm amb glàndules negres al marge. Corol·la amb cinc pètals grocs amb glàndules com el calze però molt més xicotetes. Androceu amb estams reunits en tres fascicles. Gineceu amb tres estils. Floreix a l’estiu, de juny a l’agost. Fruit en càpsula amb septes ATENCIONS: Viu en les escletxes de les roques calcàries assolellades i eixutes. Molt resistent a la sequera. Després de la floració cal retallar els fruits secs.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Pot embellir murs, marges de pedra i rocalles amb la prolongada florida, i ocupar els llocs més inhòspits per secs, pedregosos o pobres.

MULTIPLICACIÓ: Per reproduir el cor de roca el que hem de fer és recollir els fruits ben madurs i secs per traure les llavors i sembrar, cobrint les llavors amb una lleugera capa de substrat. Cal recollir i sembrar moltes llavors perquè el percentatge de germinació és molt baix. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular valenciana s’ha emprat contra el mal de pedra però en realitat ha de tindre les mateixes propietats que la seua germana el pericó groc (Hypericum perforatum). Però no només s’empra en la medicina popular, estudis científics han demostrat que l'espècie pot ser utilitzada per dissoldre les pedres del ronyó, millorar la circulació sanguínia i augmentar la gana. 79


Hypericum perforatum L. (Pericó. Pericó groc. Pericó foradat) DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb tiges proveïdes de glàndules negres, de fins seixanta centímetres d’alçada, erectes i poc ramificades i només a la part superior. Fulles oposades, el·líptiques, sense pecíol, amb glàndules translúcides visibles a contrallum i glàndules negres al marge. Bràctees lanceolades sense glàndules negres. Flors en panícula en forma de corimbe, hermafrodites, amb cinc peces per verticil (pentàmeres). Calze amb cinc sèpals aguts. Corol·la amb cinc pètals lliures, d’un groc viu, asimètrics i bordejats de glàndules negres . Nombrosos estams i anteres grogues amb un puntet negre. Ovari súper, un pistil amb tres estils. Floreix d’abril a octubre. Fruit en càpsula que s’obri en valves

ATENCIONS: Creix a les vores dels camins, herbassars, marges i camps de secà, sobre sòl calcari i eixut però orientat al nord UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Pot plantar-se baix dels arbres, en rocalles, talussos o bordures on donarà llum i alegria amb les seues flors grogues i estarà a mà una farmaciola per alleugerar cops i petites ferides. MULTIPLICACIÓ: Recollir els fruits ben madurs i secs a l’estiu per traure les llavors, sembrar i cobrir-les amb una lleugera capa de substrat. Podem guardar-les a la nevera en una bossa porosa i sembrar en primavera. Així germinen en dues o tres setmanes. USOS I CURIOSITATS: Les virtuts del pericó groc són innumerables. Cura les cremades, mitiga el dolor que produeixen i afavoreixen la recuperació epidèrmica. Les summitats florides s’han emprat com cicatritzants i antisèptiques, pel contingut en olis essencials. S’anomena herba dels colps perquè disminueix les inflamacions que produeixen els colps. En la cultura celta, es deia que les fades dolentes, els follets i mags de males intencions no entrarien mai en una casa on les seves finestres estiguessin protegides per ramillets d'aquesta planta. 80


Iberis ciliata All. (Carraspic. Carraspic ciliat) DESCRIPCIÓ: Petita herba de tiges erectes que a penes sobrepassen el pam d’alçada. Fulles basals linears espatulades, amb el marge enter o amb poques dents; les superiors linears i més menudes, de secció en “V”, totes ciliades o pubescents. Flors en corimbes terminals atapeïts, amb flors blanques o rosades. Calze amb sèpals oblongs no persistents a la fructificació. Corol·la amb quatre pètals blancs o rosats, espatulats i desiguals, més grans els exteriors. Floreix d’abril a juliol. Fruit en silícula el·líptica, alada des de la base, de 4-6 mm. ATENCIONS: Creix als herbassars nitrificats, vores de camins i erms, en terrenys pedregosos calcaris ben drenats. És una planta anual que caldrà plantar cada any. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: La seua bonica floració pot contribuir a la bellesa dels massissos florals, les rocalles o pot ser utilitzada com planta entapissant no trepitjable, en llocs pedregosos o en pendent difícils d’enjardinar. També és atractiva plantada en testos o jardineres. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits ben madurs, a l’estiu, i traure les llavors per sembrar en substrat lleuger. Sembrades en primavera germinaran en unes tres setmanes.

USOS I CURIOSITATS: A cada corimbe les flors de la perifèria fan els pètals més allunyats de l’eix de la inflorescència més grans que els altres, de manera que són flors clarament zigomorfes, mentre que les flors centrals són actinomorfes i mantenen els quatre pètals iguals. Cada corimbe aparenta una flor gran i resulta així més vistent, amb una gradació de pètals de grandària creixent des del centre cap a l’exterior.

81


Iris germanica L. (Lliri blau) DESCRIPCIÓ: Planta de fins 90 cm d’alçada amb tiges fortes. Desenvolupa un rizoma gruixut, en horitzontal, que són estructures perdurables per passar l'estació desfavorable sota terra. Fulles bassals planes, enteres i embeinadores, en forma d’espasa, de color verd glauc. Flors de fins 10 cm, hermafrodites, i trímeres. Surten a l’axil·la d’una espata escariosa formant petites espigues. Les flors estan formades per dos verticils de tres tèpals; els externs obovats i arquejats cap avall, mentre que els interns són el·líptics i erectes; els sis tèpals s’uneixen en un hipant. Tres estams oposats als tèpals externs. Ovari ínfer amb tres lòculs i un estil trilobat. amb les branques dilatades en aparença de tèpal, acabats en estigmes transversals. El color més comú és el blau violaci, però hi ha moltes varietats de colors. Floreix a la primavera. Fruit en càpsula dehiscent per tres valves amb nombroses llavors.

ATENCIONS: Creix a les vores de camins i als marges i camps, en llocs rocosos i prats secs i assolellats, tot i que els llocs lleugerament humits i a mitja ombra també van bé. Suporta molt bé la sequera i després dels freds de l’hivern brota del rizoma subterrani amb força. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Per formar taques de color a l’ombra dels arbres, en massissos de flor, sols o amb altres plantes com bulboses, o en rocalles, però també en cossiols i jardineres per a patis o terrasses. MULTIPLICACIÓ: Per divisió del rizoma, a la tardor o a la primavera, que plantarem al lloc definitiu. USOS I CURIOSITATS: Es cultiva pel perfum que s'extreu del seu rizoma que. un cop sec, també s'utilitza en medicina popular com a purgant, tònic estomacal i diürètic. En fresc provoca vòmits i irritacions gàstriques. El rizoma en pols es pot utilitzar com a xampú sec que s'elimina amb un raspallat enèrgic. En la actualitat s'ha anat prescindint del seu ús en medicina popular fins a quedar- se reduït a la perfumeria, on és molt apreciada, perquè l’absolut de Iris es un dels productes mes cars de la paleta del perfumista.

82


Iris pseudacorus L. (Lliri groc) DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa amb tija cilíndrica comprimida, glabra, de llargues fulles planes amb nervi central carenat, de color verd glauc que poden arribar al metre d’alçada. Són semblants a les fulles de la boga però aquesta és menys plana i no té el nervi central marcat com el lliri groc. Flors grogues de 8-10 cm de diàmetre, zigomorfes, amb dues bràctees herbàcies en la base de marge escariós, que apareixen en nombre de dos o tres a l’axil·la d’una espata. En flor és inconfusible. Floreix a la primavera, de març a juliol. El fruit és una càpsula allargada i dehiscent, de entre 5 i 8 cm, amb granes brunenques.

ATENCIONS: Necessita molta humitat, el que les fa adequades per a jardins aquàtics, llacunes, etc. tot i que, tenint aigua, pot convertir-se en planta invasora difícil de controlar. El millor lloc per ubicarla serà el ple sol, però vegetarà i florirà be en tindre unes quantes hores de sol diàries, a mitja ombra. Resisteix gelades de fins -8oC. El fred marceix les fulles, que haurem de tallar a l’hivern, per a que a la primavera torni a brotar. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Inclús als jardins xeròfits pot haver racons humits, amb petites llacunes o fonts. Per aquests llocs és adequat aquest lliri, que també lluirà les seues flors grogues en massissos. També s’aprofita com a flor tallada, per confeccionar rams. Les càpsules són una font d’alimentació per als ocells. MULTIPLICACIÓ: Per divisió del rizoma plantat directament al lloc definitiu. També podem reproduir-la per llavor, recollint els fruits secs per extraure les llavors i sembrar en safates a al lloc definitiu, perquè germinen molt bé. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’ha emprat com a vulnerària, per netejar ferides no obertes però és tòxica i provoca vòmits i diarrees per ingestió. Les fulles i les arrels són verinoses pel bestiar

83


Lagurus ovatus L. (Cua de ca. Cua de llebre) DESCRIPCIÓ: Gramínia anual amb tiges solitàries o fasciculades, erectes, de fins 50 cm d’alçada, cobertes d’una suau pilositat blanquinosa. Fulles linears, planes, agudes i acuminades, cobertes de pèls sedosos, embeinadores, amb lígula curta (fins 3 mm) vellosa i lacerada. Flors amb totes les espiguetes reunides en una inflorescència en panícula ovoide, densa i sedosa, que la fa fàcil d’identificar. Espiguetes amb curt pedicel i una sola flor, totes hermafrodites excepte les de la base que són estèrils. Glumes membranoses i pubescents, amb aresta ciliada com una ploma. Androceu amb dos estams amb teques sagitades disposades formant una X que vibra al vent. Gineceu amb ovari súper amb dos estigmes plomosos. Floreix des de març fins a juliol. Fruit en cariopsi glabra i allargada, rica en substàncies de reserva.

ATENCIONS: Viu als arenals de costa però penetra cap a l’interior per vores de camins, prats secs i terrenys sense cultivar, sobre sòls calcaris i margues. Suporta la sequera UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Cal recordar que és anual, per la qual cosa s’haurà de plantar cada any, tot i que pot aparèixer espontàniament en anys següents. Les arestes ciliades de les glumes infereixen un aspecte de cotó molt suau que són el principal atractiu ornamental. S’utilitza per crear contrasts cromàtics amb altres espècies i en rocalles. També s’empren com flor seca, de vegades tintades de colors, per fer bells manolls policroms en composicions florals seques. MULTIPLICACIÓ: És fàcil recollir les llavors a l’estiu, quan ja estan ben seques les inflorescències, perquè romanen prou temps a la planta abans de dispersar-se, cobertes per la lemma aristada. Només cal desfer-se’n de la coberta i sembrar. Germinen amb facilitat sembrades directament al lloc definitiu. USOS I CURIOSITATS: És una planta farratgera per alimentar conills o per pasturar ovelles. 84


Lathyrus tremolsianus Pau (Guixa. Pèsol valencià) DESCRIPCIÓ: Herba de tiges alades, poc ramificades, que poden arribar al metre d’alçada, decumbents. Fulles de distribució alterna amb el pecíol alat, dues estípules lanceolades a la base del pecíol, i dividides en dos folíols de linears a estretament lanceolats. Del punt d’unió dels folíols surten els circells ramificats. Flors en grups de 2-3, rarament solitàries, amb peduncles axil·lars més llargs que la fulla corresponent. Calze amb cinc dents més llargs que el tub de la corol·la, que és gran, entre 2 i 3 cm, papilionada, de color púrpura; estendard suborbicular i emarginat. Androceu amb tub estaminal. Gineceu amb ovari glabre i estil contort. Floreix en maig i juny. Fruit en llegum glabre de 7-8 cm de llarg, amb 10-17 llavors rugoses.

ATENCIONS: És una planta permanent que fa desaparèixer la part aèria a l’estació desfavorable i torna a brotar en primavera. Creix sobre sòls calcaris en clars de matollars, vores de camins i pastures però vol llocs frescal de les obagues, en sòls un tant humits. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Tot i que no és una liana, s’enfila per damunt de les plantes i arbusts del voltant. Plantat entre els arbusts, aquest endemisme valencià, ornarà qualsevol racó, durant la primavera, amb belles i cridaneres flors.

MULTIPLICACIÓ: Recollir els llegums per traure les llavors i deixar-les assecar. Abans de sembrar cal deixar-les a remulla durant unes hores per a que germinen millor i més ràpid. USOS I CURIOSITATS: Només per ser un endemisme de les nostres terres no hauria de faltar als nostres jardins. Així ajudem al manteniment de l’espècie.

85


Lavatera cretica L. (Malví) DESCRIPCIÓ: Planta biennal de fins metre i mig, erecta, poc ramificada, lignificada a la base, i amb pèls a les parts més joves. Fulles amb pecíols llargs i el limbe dividit en 5-7 lòbuls poc profunds amb dents redones les inferiors i lòbuls més marcats i dents triangulars les superiors; tenen estípules triangulars a la base. Flors en fascicles axil·lars amb peduncles més curts que els pecíols de les fulles axil·lants, actinomorfes, hermafrodites, de color rosa clar amb venes de color més fort; els cinc pètals presenten un entrant a l’àpex, com un mosset. Calze amb cinc sèpals triangulars-ovats que persisteixen embolcallant el fruit; a la base del calze hi ha un calicle amb tres segments triangulars més curts que els sèpals i soldats a la base; nombrosos estams soldats envolten el pistil. Floreix de març a setembre. Fruit és un esquizocarp (el formatget) format per 7-9 mericarpis (les porcions del formatget) llisos, que porten una llavor cadascun. L’esquizocarp està embolcallat per els sèpals que romanen aplicats a sobre del fruit ATENCIONS: És una planta perenne molt rústica que creix a les vores de camins, escombraries, herbassars i llocs ruderalitzats, sobre tot tipus de terreny, i suporta bé la sequera. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Les flors són menudes però abundants, pel que anirà be per donar color a les agrupacions arbustives o a les bardisses compostes per diverses espècies. MULTIPLICACIÓ: Recollir els fruits ben madurs, a l’estiu, i trencar-los per separar les llavors abans de sembrar. Germinen en un bon percentatge.

USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra com astringent, diürètica, expectorant, emol·lient i laxant; les fulles rebaixen la inflamació i alleuja les picades d’insectes. Es pren per alteracions del sistema respiratori o digestiu (per al mal de panxa), d’ací la dita andalusa: "La malva le dijo al escardaor // déjame que siga viva // que si una vez te da un dolor // yo te curo la barriga." 86


Leuzea conífera (L.) DC (Carxofeta. Pinya de sant Joan) DESCRIPCIÓ: Petita planta vivaç, que renova la part aèria cada any, amb tiges de fins 40 cm, erectes i estriades. Fulles superiors pinnatipartides i les inferiors menys partides o enteres, amb el revers amb pèls blanquinosos. Flors en capítol terminal solitari en el qual les bràctees del involucre imbricades, amb textura de paper, formen una petita pinya amb lluentor metàl·lica. Flors hermafrodites i pentàmeres que a penes sobresurten del involucre. Calze en forma de plomall blanc. Corol·la tubulosa de color purpuri blanquinós. Cinc estams soldats en un tub. Ovari ínfer amb un sol estil acabat en dos estigmes. Floreix a finals de la primavera, entre maig i juny. Fruits són aquenis negres amb un sedós vil·là blanc.

ATENCIONS: Creix a les clarianes de muntanya, matollars, marges i vores de camins, preferentment sobre sòl calcari, a ple sol o a mitja ombra. A l’hivern quasi desapareix i trona a brotar a la primavera. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: La carxofeta és molt duradora pel que pot embellir rocalles o els llocs més eixuts. La flor seca s'usa com a decoració. MULTIPLICACIÓ: Recollir les cabotetes seques a l’estiu o tardor i traure les llavors que sembrarem en safates. En pocs mesos germinaran i quan tinguin la grandària adequada les trasplantarem al lloc definitiu. El percentatge de germinació és escàs. USOS I CURIOSITATS: Té propietats estomacals, antidiarreiques, antiinflamatòries i analgèsiques. El bullit de la planta redueix el mal de queixals. Contra les molèsties de les hemorroides es fregien unes quantes pinyes (capítols) de carxofeta amb oli d’oliva, sense cremar-lo i, una vegada l’oli gelat, s’unta la part afectada.

87


Linum narbonense L. (Lli blau) DESCRIPCIÓ: Herba perenne, erecta, que pot arribar als 50 cm d’alçada, amb diverses tiges fines de base endurida, un poc lignificada. Fulles alternes, sèssils, linear-lanceolades acabades en punta aguda de poc més d’un centímetre. Flors en cimes laxes terminals, solitàries o en grups poc nombrosos. Calze amb cinc sèpals lanceolats, aguts i amb els marges escariosos. Corol·la amb cinc pètals de color blau viu, de fins 4 cm de diàmetre, i nervis marcats de color més fort. Androceu format per cinc estams units en la base. Ovari súper amb estils i estigmes linears. Floreix de març a juliol. Fruit en càpsula subglobosa, amb un petit pic, dehiscent per deu valves.

ATENCIONS: Creix a les pastures meso-xeròfiles, coscollars, pinars aclarits i vores de camins. Sobre sòl calcari ben drenat en llocs assolellats. Resistent a la sequera i poc sensible a plagues i malalties, a penes requereix manteniment. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En agrupacions arbustives, de plantes de flor o en rocalles poden lluir les vistoses flors del lli blau. Aquesta espècie és l’únic hoste de les larves de Coleophora benedictella que s’alimenten de les seues flors i fruits. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits ben madurs a l’estiu i traure les llavors abans de sembrar i cobrir lleugerament amb el substrat. Per sembrar en interior ho farem en safates o tests i germinaran en 2-4 setmanes. USOS I CURIOSITATS: En medicina natural s’empra com emol·lient per als grans i furóncols, per via externa.

88


Lithodora fruticosa (L.) Griseb. (Herba de la sang. Herbeta de les set sagnies) DESCRIPCIÓ: Mata de fins 60 cm d’alçada, perenne i calcícola, molt ramificada i atapeïda. Fulles alternes, allargades, lanceolades i revolutes, sèssils i cobertes de pèls rígids i aspres. Les fulles més velles es fan coriàcies. Flors cimoses, hermafrodites i pentàmeres. Calze més curt que el tub de la corol·la, cobert de pèls, amb cinc sèpals soldats per la base. Corol·la en forma de tub allargat acabat en cinc lòbuls de color purpuri que canvia al blau intens. Cinc estams que no solen sobreeixir. Ovari súper. Floreix de febrer a juny. El fruit és un tetraqueni, és a dir, quatre núcules blanquinoses amb estries ATENCIONS: Creix a les brolles, timonedes, llocs secs i assolellats, sobre terrenys bàsics, preferiblement margosos. Resisteix la sequera i no requereix atencions especials. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Les flors són menudes però molt nombroses i vistoses, a més surten com una avançada de la primavera, quan encara hi ha poques plantes florides. Pot anar bé en rocalles, marges o talussos. MULTIPLICACIÓ: Recollir les llavors ben madures a principi de l’estiu i sembrar. En uns pocs mesos hi haurà plantetes per plantar al lloc definitiu.

USOS I CURIOSITATS: El nom vulgar indica la seua utilització com emol·lient, hipotensora i en banys i compreses te acció vulnerària. Les infusions de la herba de les set sagnies, s'administraven als malalts per fer-los baixar la febre i per rebaixar la sang, igual com en les sagnies practicades amb sangoneres.

89


Lobularia maritima (L) Desv. (Caps blancs. Herba blanca) DESCRIPCIÓ: Herba poc lignificada a la part inferior, grisenca, i molt ramificada des de la base, amb moltes tiges estriades, de fins poc més d’un pam d’alçada. Fulles linearlanceolades, de marge enter, limbe petit, amb pèls que li donen el color glauc. Flors en inflorescències terminals en corimbes, abundants, que cobreixen tota la planta de petites flors blanques amb pedicel, que va allargant-se a mesura que les flors s’obrin. Flors amb quatre sèpals caducs i quatre pètals d’1 a 3 mm amb el limbe redó, 2 estams curts i 4 més llargs acabats en anteres grogues i l’ovari amb estil acabat en un estigma. Les flors fan olor de mel. Llevat dels mesos més freds pot florir tot l’any. Fruit en silícula quasi redona i plana. En obrir-se les valves per lliurar les llavors, resta el septe que separava les dues llavors, que és translúcid i caracteritza aquesta espècie.

ATENCIONS: Creix a les rodalies dels habitatges humans i llocs un tant nitrificats com vores de camins, solars abandonats o camps de secà. Té gran resistència, fins i tot a les gelades, i manté la floració hivern i estiu, doncs també resisteix mol bé la sequera.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En rocalles estarà en flor quasi tot l’any. Podem utilitzar-la per com planta entapissant per a llocs no trepitjables, als massissos entre altres plantes de flor o per cobrir talussos i llocs eixuts i assolellats. MULTIPLICACIÓ: Es pot sembrar durant tot l’any. Només cal recollir els fruitets secs i traure les llavors per, a continuació, sembrar directament al lloc definitiu USOS I CURIOSITATS: Té propietats diürètiques, com indica el nom de pixanera, astringent, antiescorbútica i colagoga. També es considera molt eficaç contra el singlot.

90


Lotus creticus L. (Lot de platja. Lot de Creta) DESCRIPCIÓ: Planta perenne coberta de pèls que li donen un color grisós, amb tiges reptants molt ramificades que poden superar el metre de llarg. Fulles compostes per cinc folíols ovats, dos dels quals semblen estípules. Flors en inflorescències pedunculades amb 2-7 flors i pedicels molt més curts que el tub del calze. Calze bilabiat cobert de pèls platejats amb cinc dents triangulars i aguts , amb els dos laterals més curts que la resta. Corol·la papilionada de color groc ataronjat d’estendard ovat, més estret a la base, i quilla corbada. Floreix entre febrer i juliol. Fruit en llegum recta amb 15-30 llavors globoses.

ATENCIONS: Creix en arenals marítims i sistemes dunars. Suporta la sequera i els vents salobres de la mar. Sobre substrat arenós i ben drenat.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: S’empra per a jardins a prop de la mar, com cobertora als llocs no trepitjables o per poblar les zones més castigades pels vents marins. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir els fruits a l’estiu, abans que els llegums s’òbriguen i espolsen les granes, els assecarem i extraurem les llavors. Abans de sembrar les deixarem unes 24 hores a remulla i així germinaran en pocs dies. Això sí, amb un percentatge de germinació baix. USOS I CURIOSITATS: És una planta molt interessant per recuperar dunes costeres i arenals perquè estén una gran xarxa d’arrels que estabilitzen l’arena.

91


Muscari neglectum Guss. ex Ten. (Calabruixa. Capblau) DESCRIPCIÓ: Planta bulbosa, glabra, que surt a la primavera i arriba fins a poc més d’un pam d’alçada. Fulles linears, estretes i acanalades, totes basals, que surten directament del petit bulb d’1-2 cm de diàmetre, sovint esteses per terra. Flors de color blau fosc, urceolades, amb els tèpals soldats formant un petita gerra oberta per la part inferior on s’aprecien les dents blanques dels sis tèpals. Les flors s’agrupen en raïms, molt juntes, a la part superior d’un escap, cilíndric i massís, que surt del bulb soterrat; són pèndules i hermafrodites, excepte les superiors que són estèrils, més petites i clares. Floreix a la primavera, entre març i juny. Fruit en càpsula trilocular amb dues llavors per lòcul que són subgloboses, rugoses i de color negre.

ATENCIONS: Creix als camps, sembrats, prats secs i vores de camins, sobre sòls de qualsevol tipus però secs, assolellats i ben drenats. Una vegada establertes no cal cap manteniment. Cada primavera sortiran les flors i animaran el jardí durant la prolongada floració. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: La seva impressionant i relativament llarga floració, crea grans taques violàcies allà on aconsegueix establir-se. És ideal per a rocalles o entre altres bulboses però situades per davant d’altres que, per la seua petita talla, podrien ocultar-les. També s’adapten al cultiu en cossiols o jardineres.

MULTIPLICACIÓ: Recollirem les càpsules ben madures i traurem les llavors que sembrarem, sense cap tractament previ. És més pràctic i més ràpid, però, recollir i plantar els bulbs a la tardor. USOS I CURIOSITATS: La boca de la flor és massa estreta per a permetre la fecundació per la majoria d’abelles i borinots; se sospita que la fecundació és efectuada per diverses espècies de mosques, petits escarabats i formigues, probablement atrets per l’olor rància de les flors. 92


Narcissus dubius Gouan (Nadala) DESCRIPCIÓ: Herba bulbosa de poc més d’un pam d’alçada, glabra. Fulles linears, planes, de color verd blavós, totes situades a la base de la planta. Flors d’1,5-2 cm de diàmetre, apareixen en una umbel·la que surt d’una bràctea en forma d’espata membranosa i papiràcia, de fins sis flors, amb sis tèpals petaloides i corona completament blancs, encara que durant un dia, doncs després de la floració es fa un poc groga. Androceu format per sis estams inserits a la corol·la. Ovari ínfer molt aparent, doncs forma una protuberància per sota del perigoni; estil filiforme amb estigma trilobat. Floreix entre febrer i abril, anunciant la primavera. Fruit en càpsula trilobulada que conté nombroses llavors negres i lluentes.

ATENCIONS: Creix als replans de roca amb poca terra, brolles, prats secs i pedregars assolellats, sobre sòl calcari. Una vegada establerts els bulbs no cal cap atenció especial per a que cada any ens anunciï la primavera amb les belles flors blanques. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En massissos de flor, de bulboses, o en test o jardinera. És un endemisme de l’est de la Península Ibèrica i el sud-est de França, i està legalment protegida. MULTIPLICACIÓ: Recollir els fruits ben madurs i secs i traure les llavors abans de sembrar-les. Fins que el bulb té la capacitat de desenvolupar una planta amb flors passen uns pocs anys, pel que és més ràpid plantar els bulbs, però cal tindre en compte que és un endemisme de l’est de la Península Ibèrica i el sud-est de França, i està legalment protegida. USOS I CURIOSITATS: Els bulbs del narcís provoquen vòmits, diarrees, tremolors i convulsions, i pot ser paralitzant i mortal ingerit en grans quantitats. 93


Nigella damascena L. (Aranya. Estrella de camp) DESCRIPCIÓ: Herba anual erecta, de fins 50 cm d’alçada, glabra i simple o poc ramificada. Fulles molt dividides en segments filiformes i bipinnatisectes. Les inferiors, en roseta bassal, són peciolades mentre que les superiors (caulinars) no tenen pecíol. Flors solitàries, hermafrodites i pentàmeres d’1-3 cm de diàmetre; estan envoltades per un involucre de bràctees laciniades, com les fulles, i més grans que la flor. Cinc sèpals petaloides (en plantes cultivades de jardí fins 25 sèpals) i caducs de color que pot variar entre blanquinós, rosat, blau pàl·lid o violat. Corol·la amb 5-10 pètals petits i bilabiats. Nombrosos estams amb el filament més llarg que els pètals. Ovari súper acabat en cinc estils lliures i persistents al fruit. Floreix a la primavera, des de març fins a juny. Fruit en càpsula gran, de fins 2x2 cm, globosa i llisa amb nombroses llavors negres i rugoses.

ATENCIONS: Vores de camins, sembrats, camps erms, marges, de vegades en pedregars, sobre terrenys calcaris ben drenats i assolellats. Resistent a la sequera i gens exigent. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Per confeccionar massissos de flor de colors variats. Les originals i delicades flors i el fullatge verd i plomós donen a l’aranya gran potencial ornamental. MULTIPLICACIÓ: Recollir els fruits ben madurs i traure les llavors. Sembrar directament al lloc definitiu a finals de l’estiu i a la primavera sortiran les noves plantetes. USOS I CURIOSITATS: Normalment els sèpals tenen l’aparença de les fulles, però de vegades, com passa amb l’aranya, els sèpals tenen l’aspecte de pètals, amb textura i color de pètal i, aleshores, es diu que són sèpals petaloides. 94


Origanum vulgare L. (Orenga) DESCRIPCIÓ: : Herba perenne, erecta i un poc tomentosa, lignificada a la base, flairosa, amb tiges que en la part superior es ramifiquen i a la inferior solen perdre les fulles. Les tiges són quadrangulars, sovint rogenques, que surten d’un rizoma subterrani. Fulles peciolades, oposades, de limbe àmpliament ovat, enter o lleugerament dentat, amb pèls al revers. Flors en inflorescències terminals, amb bràctees molt vistoses i diferents a les fulles, fortament imbricades, de manera que oculten quasi totalment els calzes; les bràctees són glabres, obovades i allargades, d’un verd pàl·lid, quasi el doble de llargues que el calze. Les flors són bilabiades, amb cinc pètals soldats normalment rosats. Llavi superior amb dos lòbuls i el inferior amb tres. Els estams, dos més llargs que la resta, sobresurten, així com el pistil. Floreix a l’estiu, entre juliol i setembre. Fruit format per quatre aquenis ovats (tetraqueni).

ATENCIONS: Creix a les zones de clima temperat però a les vessants no excessivament assolellades. No és molt exigent però necessita el sòl fresc i ben drenat UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És una planta aromàtica que s’empra en la cuina, pel que cal plantar-la en llocs on estigui a mà, en cossiol o jardinera. No pot faltar en llocs de plantes aromàtiques o medicinals, sempre tenint en compte que vol zones fresques i humides. MULTIPLICACIÓ: Només cal recollir les flors seques, a finals de l’estiu, i traure les llavors per sembrar-les. Germinaran en poques setmanes.

USOS I CURIOSITATS: La medicina tradicional ha utilitzat el té d’orenga com auxiliar en el tractament de la tos per ser expectorant. A més és antioxidant, antimicrobiana i antitumoral (en estudis prou primaris encara), antisèptica, tònica, digestiva i carminativa. Les fulles són molt utilitzades en la cuina mediterrània, tant fresques com seques però seques tenen més sabor i aroma. Junt a l’alfàbega són les que donen el toc particular a la cuina italiana, però també és important en les cuines espanyoles, franceses, gregues i també en les mexicanes. Amb orenga es prepara la carn per fer xoriços, s’adoba la pizza o “l’ossobuco”, o les amanides i hortalisses torrades, es fan salses o licors digestius, etc. També s’utilitza per adobar olives junt a altres herbes.

95


Ornithogalum narbonense L. (Pipiu blanc. Calabruixa) DESCRIPCIÓ: Bulbosa amb un bulb subterrani del qual surt una tija erecta de 30-70 cm d’alçada. Fulles linears, allargades en forma d’espasa i carnoses. Flors en inflorescències en raïm allargat on van obrint-se les flors de forma seqüencial de baix a dalt. Flors hermafrodites, amb els sis tèpals d’un blanc lletós i amb una línia de color verd pàl·lid per la part exterior. Sis estams. Ovari súper amb estil més llarg que els estams. Cada flor té una bràctea de 1-2 cm. Floreix a la primavera, entre abril i juny. Fruit en càpsula amb tres ranures

ATENCIONS: Creix als erms, camps de secà i vores de camins. Suporta bé la sequera, els llocs assolellats i les zones ombrívoles. Una vegada establerts els bulbs no cal cap manteniment i cada any hi haurà més plantes. Després de la floració no tallar les fulles, perquè el bulb continua alimentant-se i multiplicant-se, fins que estiguin ben marcides.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És una bulbosa molt agraïda que florirà cada primavera oferint-nos el bell espectacle de les seues flors. Cal plantar els bulb pròxims (a uns cinc centímetres) per a que el resultat sigui més espectacular. En zones pedregoses poc assolellades, rocalles o per baix d’arbres o arbusts caducifolis. MULTIPLICACIÓ: El més còmode i ràpid és utilitzar els petits bulbs que creixen dels bulbs vells, a finals d’hivern, quan ja no hi haja perill de gelades. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’han emprat els bulbs per les seues propietats diürètiques i laxants 96


Pancratium maritimum L. (Lliri de mar) DESCRIPCIÓ: Planta bulbosa, de fins dos pams d’alçada amb bulbs grans. Fulles planes, allargades, consistents, cargolades en espiral, de fins mig metre de llarg i color verd glauc, que surten directament del bulb a la tardor però a l’antesi ja són seques. Flors en umbel·la al cim d’una tija florífera comprimida, són grans, amb dues bràctees basals membranoses i el periant format per un tub estret de 5-8 cm que s’obri com un embut i acaba en 12 dents triangulars; sis tèpals o segments linears. L’androceu consta de sis estams exserts amb els filaments soldats a la corol·la, de manera que només surt un curt filament lliure entre cada dues dents. Gineceu d’ovari el·lipsoide amb un llarg estil acabat en estigma capitat. Les flors s’obrin durant un sol dia, per la vesprada, desprenent un agradable aroma. Floreix de maig a setembre. Fruit en càpsula globosa amb tres lòculs d’on surten les llavors negres com el carbó.

ATENCIONS: Creix en arenals marítims i sistemes dunars. Necessita lloc ben assolellat i poca vegetació al voltant. Resisteix bé la sequera i no requereix adob. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Ideal i quasi imprescindible als jardins de platja amb sòls arenosos. També pot ser plantada en tests o jardineres per a terrasses dels apartaments de platja. Es poden fer ramells de flor tallada.

MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les llavors a finals de l’estiu i sembrar directament al lloc definitiu. Germina amb facilitat i en un percentatge de germinació alt però tarda en florir. També es pot plantar el bulb però cal tenir en compte que és una espècie protegida. USOS I CURIOSITATS: Tot i que són tòxics, els bulbs s’han emprat en medicina popular com a porgant i tònic cardíac, però el contingut en cardiotònics fan que la seua utilització siga molt perillosa i no aconsellable. La bellesa i la fragància de les seues flors fa que la gent les tallen i se les emporten, posant així en perill l’espècie en llocs de tan fràgil equilibri ecològic com són els arenals i els sistemes dunars.

97


Papaver rhoeas L. (Rosella) DESCRIPCIÓ: És la rosella més freqüent de les nostres terres i podem trobar-la florida des de febrer fins l’agost. Tiges erectes, ramificades, amb làtex, entre 20 i 60 cm d’alçada. Fulles pinnatipartides o pinnatisectes amb els segments dentats. Les superiors sèssils i les inferiors peciolades. Flors hermafrodites, solitàries, sobre llargs peduncles amb pèls. Calze format per dos sèpals amb pèls que cauen quan s’obri la flor. Corol·la de 5 a 8 cm de diàmetre, formada per quatre pètals roig escarlata amb una taca obscura a la base. Nombrosos estams filiformes de color púrpura i anteres blavenques. Ovari súper amb disc estigmàtic amb estigmes sèssils de 8 a 12 radis. Floreix de febrer a l’agost. Fruit en la típica càpsula de les roselles, ampla, arrodonida en forma de copa, glabra, que s’obri per diversos porus situats baix del disc per deixar eixir les menudes llavors.

ATENCIONS: Arvense, és a dir, que apareix espontània a les terres de conreu i sembrats de secà, vores de camins i erms. Resisteix la sequera. Necessita sòls sorrencs, moderadament nitrificats, assolellats i ben drenats. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És una flor anual que acompanya altres plantes permanents ja establertes. Per cobrir talussos, en massissos o per donar color a qualsevol racó del jardí. MULTIPLICACIÓ: Només cal recollir les càpsules madures i seques i traure les llavors per sembrar directament a la ubicació definitiva, d’on sortiran a finals de l’hivern. Si les sembrem en safates germinen en unes dues setmanes però no suporten bé els transplantaments pel que cal sembrar directament al lloc definitiu. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’han aprofitat els pètals i les càpsules perquè tenen propietats sedants, sudorífiques i expectorants; són útils contra la bronquitis i els constipats en forma d'infusió. La rosella era una de les herbes que figuraven en el papir egipci d'Ebers, datat l’any 1505 abans de Crist i que probablement és el text mèdic més antic que es coneix. En l'antiga Grècia, Teofrast propiciava el seu consum alimentari en forma d'amanida fresca, mentre que Dioscòrides propiciava un ús hipnòtic: “Faràs coure cinc o sis caps d'aquest papàver en tres ciats de vi, fins que es redueixin a dos, i donaràs de beure aquesta cocció als qui vulguis que s'adormin...”. S'empra en cosmètica i perfumeria per aclarir els cabells i s'ha usat com a repel·lent d'insectes. També s’utilitzen els pètals per a donar-li color al vi, a certes medicines i per a tenyir llana. 98


Paronychia argentea Lam (Sanguinària. Herba de plata) DESCRIPCIÓ: Petita herba de soca llenyosa amb les tiges reptants, esteses pel terra, de fins poc més d’un pam de llargària, ramificades des de la base. Fulles oposades, de limbe ovat-lanceolat, amb el marge enter i curtament ciliat, amb estípules escarioses. Flors en glomèruls terminals, envoltades per unes bràctees de consistència de paper translúcid, com de cel·lofana. Les flors són pentàmeres, hermafrodites i actinomorfes, de fins 2,5 mm de diàmetre. Calze amb cinc sèpals escariosos soldats a la base i acabats en aresta. Cinc pètals filiformes situats entre els sèpals (alternisèpals). Androceu de cinc estams de curt filament. Gineceu amb ovari súper amb estil que es divideix en dos estigmes gruixuts. És una de les primeres plantes en florir després del fred de l’hivern. Floreix a principis de primavera i l’estiu. Fruit en aqueni dins el calze persistent, amb llavors llises i brunes. ATENCIONS: Creix als prats secs, vores de camins, clarianes de coscollars, sobre sòls pedregosos, assolellats i nitrificats. Resisteix molt bé la sequera i és poc exigent en sòl i nutrients. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És una excel·lent cobertora que supleix la gespa en aquells llocs pedregosos, pobres i àrids, poc trepitjats. Una vegada establerta pot inhibir el creixement d’altres herbes no desitjades.

MULTIPLICACIÓ: A finals de l’estiu cal recollir les flors seques i traure les llavors fregant-les entre les mans abans de sembrarles. En sembrarem moltes perquè el percentatge de germinació és molt baix. Tardaran uns mesos en germinar. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra com a diürètica, per purificar la sang, com astringent i com vulnerària per facilitar la cicatrització de les ferides.

99


Phlomis lychnitis L. (Candelera. Orella de llebre) DESCRIPCIÓ: Mata perenne amb varies tiges, de 20-50 cm d’alçada, cobertes de toment que li dona un aspecte cendrós. Fulles basals linear-lanceolades i amb pecíol tan curt que semblen sèssils, oposades, gruixudes, amb el marge enter, verdoses a l’anvers i amb pèls a ambdues cares. Les fulles de les tiges són més curtes i més amples que les basals. Flors en verticil·lastres de 4-10 flors amb bràctees ovades acabades en punta. A la base de cada flor hi ha bractèoles linears cobertes de pèls. Flors hermafrodites i zigomorfes. Calze tubular acabat en cinc dents i pilós. Corol·la bilabiada de color groc; el llavi superior amb forma de casc emarginat i el inferior trilobat. Quatre estams. Ovari súper. Floreix de maig a juliol. Fruit és una tetraclusa, és a dir, el tetraqueni típic de les labiades. ATENCIONS: Creix en brolles, erms, prats secs i assolellats, sobre sòl preferentment calcari, pedregós, pobre, eixut i ben drenat. Una vegada establerta té pocs requeriments. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Enriquirà massissos arbustius de flor amb altres espècies, parterres i les rocalles amb el seu port elegant, les fulles platejades i el groc viu de les flors. A més és una planta que atrau les abelles i altres insectes a libar el seu nèctar, que és molt dolç, aportant vida al jardí.

MULTIPLICACIÓ: És fàcil reproduir la candelera. Només cal recollir les flors seques, a finals de l’estiu, i traure les llavors abans de sembrar en un substrat lleuger. En tres o quatre setmanes hauran germinat i a la primavera ja podran plantar-se al lloc definitiu.

USOS I CURIOSITATS: en medicina populars s’empra perquè té propietats astringents, molt útil per al tractament de hemorroides, antidiarreiques i febrífugues, i es fa servir en infusió per prevenir indigestions. Abans les fulles seques impregnades d’oli s’empraven com a metxa en les llenties i cresols, d’ací el nom popular de “candelera”.

100


Ranunculus gramineus L. (Botó d’or) DESCRIPCIÓ: Herba vivaç que pot arribar als 45 cm d’alçada, erecta, glabra. Fulles linears lanceolades, coriàcies, d’un verd grisenc, amb nervis paral·lels i embeinadores, quasi totes bassals. Flors solitàries de color groc intens d’1,5-3 centímetres de diàmetre. Calze amb cinc sèpals glabres un poc membranosos. Cinc pètals obovats amb ungla molt curta i una escata nectària a la base. Estams nombrosos i grocs. Floreix a la primavera, entre març i maig. Fruit en poliaqueni. Els aquenis de nervació ben marcada i amb un petit bec o ganxet.

ATENCIONS: De totes les espècies del gènere Ranunculus de les nostres terres, l’espècie gramineus és l’única que viu en els prats secs i a les brolles de muntanya calcícola. La resta prefereix llocs humits i, fins i tot, hi ha espècies aquàtiques. El botó d’or és una planta rústica que resisteix la sequera, en sòls pobres, pedregosos i assolellats. Una vegada establert brotarà cada primavera sense exigir cap manteniment. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: El botó d’or s’empra en jardineria per ser una planta rústica de muntanya resistent que viu en llos de sequera. Ideal per a donar color a les rocalles. MULTIPLICACIÓ: Per reproduir el botó d’or només cal recollir les llavors ben madures i sembrar. També pot reproduir-se per divisió de mata a la tardor. USOS I CURIOSITATS: Aquestes plantes poden produir bombolles en la pell dels humans (dermatitis), i a la boca pot provocar un intens dolor i cremor de les mucoses. 101


Reichardia tingitana (L.) Roth (Herba conillera. Cosconilla) DESCRIPCIÓ: : Herba anual que pot arribar al mig metre d’alçada però que no sol sobrepassar el pam, amb tiges erectes i sovint ramificades. Fulles basals pinnatipartides, de marge dentat; les caulinars més petites i amplexicaules, sovint papil·loses. Flors en capítol groc amb el centre negrós, envoltat per un involucre de bràctees en forma de cor invertit, el marge amplament escariós i mucronades. Totes les flors tenen lígula groga amb la base del limbe color porpra obscur i, les externes, amb una banda bruna al dors. Androceu amb estams d’anteres porpra. Floreix a la primavera, de març a juny. Fruit en aqueni amb vil·là sedós, els externs de formes diferents als interns, amb costelles berrugoses transversals; els més propers al centre del capítol són més llargs i menys rugosos.

ATENCIONS: Surten les belles flors cada primavera a les vores de camins, erms i prats d’anuals sobre sòls arenosos, assolellats i ben drenats. Tolerant a la sequera. És una planta anual pel que cal sembrar-la cada any UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Pot sembrar-se en rocalles o entre agrupacions arbustives, en massissos i parterres. També és apte per al cultiu en cossiol o jardinera de temporada per a patis o terrasses. Només ha de cuidar-se la combinació cromàtica pels intensos tons de color. En qualsevol lloc atraurà abelles, papallones i insectes que acudiran a libar el seu nèctar. MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les llavors madures, abans que el vent les dispersi, i sembrar cobrint lleugerament amb el substrat per evitar que els ocells se les mengen. A finals de l’hivern sortiran les plantetes. USOS I CURIOSITATS: Les fulles basals s’han emprat per menjar en amanida. És una de les herbes preferides pels conills. 102


Ruta angustifolia Pers. (Ruda) DESCRIPCIÓ: Mata perenne, llenyosa a la base amb una tija principal erecta que va ramificant-se, de entre 30 i 80 cm d’alçada. És una planta glandulosa i fa un fort olor inconfusible. Fulles alternes, compostes, molt dividides en segments ovalats, de color verd blavós. Flors grogues amb els pètals llargament ciliats, còncaus com una cullereta. Calze amb els sèpals ovalats. La flor central de la inflorescència és pentàmera i les demés amb quatre sèpals i quatre pètals. El nombre d’estams és el doble que els pètals (8 o 10). Ovari súper. Floreix entre març i juliol. Fruit en càpsula dehiscent berrugosa amb quatre lòbuls aguts.

ATENCIONS: Creix a les brolles, erms, vores de camins i pasturatges secs i assolellats. Resistent a la sequera, vol sòls ben drenats però no és gens exigent.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Les flors no tenen valor ornamental però el verd blavós de les fulles enriqueixen el cromatisme en rocalles, llueixen en cossiol o jardinera, sempre en llocs ben assolellats. A més ens ajudarà a mantindré allunyats als insectes no desitjats, perquè els fa fugir. MULTIPLICACIÓ: A finals de l’estiu o principis de la tardor recollirem els fruits secs que haurem de trencar per traure les llavors. Les sembrarem i als dos o tres mesos hauran germinat. En unes quatre setmanes més tindrem plantetes per a repicar. USOS I CURIOSITATS: L’ús més freqüent i popular és com emmenagoga, és a dir, per a provocar la menstruació. ´És tòxica i pot provocar l’avortament. Per tallar les hemorràgies s’aplica a la ferida pols de ruda mesclat amb oli d’oliva verge. Es diu que una planta de ruda al jardí o a casa repèl les mosques i els esperits dolents. I també “es diu de la ruda que amb la seua presència de la salut de la casa té cura”. 103


Santolina chamaecyparissus L. (Camamirla) DESCRIPCIÓ: Petita mata de fins 50 cm d’alçada, molt ramificat des de la base, que desprèn un olor fort i és viscós al tacte. Fulles dividides en segments molt petits, de manera que semblen enteres, tomentoses o glabres. Les fulles tenen un aspecte semblant a les del xiprer. Flors en capítols solitaris amb flors totes tubuloses grogues, sense lígules. Floreix a principis de l’estiu, en juny i juliol. Fruit en cípsela sense plomall. ATENCIONS: Creix en llocs alterats, erms, marges, vores de camins, sobre substrat calcari, pobre, pedregós, ben drenat i assolellat. Molt resistent a la sequera pertinaç. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Idoni per bordures, en rocalles o entre arbusts, per la petita talla, en talussos o en qualsevol lloc on no arribi el reg. MULTIPLICACIÓ: Recollir les cabotetes ben madures, a finals de l’estiu, i fregar-les entre les mans per traure les llavors abans de sembrar en safates. Germinen prompte i en un percentatge alt. Cal repicar a cossiols individuals fins que tinguin una grandària adequada per plantar al lloc definitiu.

USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s'emprava com a digestiva, en infusió, o com antiespasmòdica, emmenagoga, i especialment vermífuga. També se li atribueixen virtuts com a vulnerària per a les nafres i infeccions per als humans i per al bestiar. La infusió concentrada s’empra per aclarir el color del cabell, donant tons daurats als rossos i castanys. I en usos domèstics, uns quants capítols dins del caixó evita que s’arni la roba.

104


Satureja obovata Lag. (Herba d’olives. Sajolida) DESCRIPCIÓ: Petita mata de fins 40 cm d’alçada amb la base lignificada, tiges erectes i ramificades. És molt aromàtica per les glàndules translúcides amb olis essencials de les seues fulles. Fulles oposades de limbe espatulat, conduplicades, de vegades un poc crasses i cobertes de pèls glandulosos, denticulades a l’àpex i mucronades. Flors hermafrodites i pentàmeres en inflorescències espiciformes o en verticil·lastres separats. Calze amb els sèpals soldats en forma de tub acabat en cinc dents. Corol·la bilabiada amb el llavi superior convex i l’inferior trilobat, de color rosa esvaït. Androceu amb quatre estams més curts que la corol·la. Ovari súper amb un estil que es divideix en dues branques estigmàtiques. Floreix a l’estiu i tardor, entre agost i novembre. Fruit en tetraqueni sec, típic de les labiades amb núcules ovoides de color marró obscur. ATENCIONS: Creix a les brolles de muntanya entre les escletxes de les roques o sobre sòl margós o calcari, en llocs assolellats, secs i prims. Resisteix la sequera i les gelades del clima temperat mediterrani. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Va molt bé a les rocalles o grups d’aromàtiques. També en cossiol o jardinera per a patis o terrasses assolellades.

MULTIPLICACIÓ: A principis de l’hivern agafarem les flors seques i traurem les llavors que sembrarem cobrint-les lleugerament pel substrat. Germinen prompte i en un alt percentatge. USOS I CURIOSITATS: S’empra en medicina popular per les propietats aperitives, digestives, astringents i tonificants. A més l'oli essencial medicinal de la sajolida inhibeix el creixement de Candida albicans, una infecció fúngica que afecta la boca i els genitals humans. Però l’ús més estès és per adobar carns, embotits i, especialment, les olives per donarli el gust i l’aroma característic, d’ací el nom popular d’herba olives. 105


Scabiosa atropurpurea L. (Escabiosa. Esquibiosa) DESCRIPCIÓ: Herba anual, biennal o perenne, ramificada des de la base, lleugerament lignificada. Fa una roseta basal d’on surten les tiges verdes que sostenen els capítols florals terminals, de dos a quatre pams d’alçada. Fulles basals obovades amb el marge dentat i les caulinars oposades, pinnatisectes, molt dividides en lòbuls irregulars amb el segment terminal major que els altres, marge dentat. Flors reunides en capítols amb bràctees lanceolades, flors de color violaci; les perifèriques tenen els cinc pètals soldats i els lòbuls més grans que les interiors. Calze amb cinc sèpals acabats en arestes. A la base de la flor hi ha dues bractèoles que formen el involucel. Floreix tot l’any, excepte en gener, però a l’estiu floreixen més. Fruit en aqueni envoltat per una corona membranosa (el involucel) de la qual surten les cinc arestes del calze persistent. Quan fructifica els capítols, que són hemisfèrics quan estan en flor, prenen una forma el·lipsoïdal. ATENCIONS: Creix en prats secs, marges de camins, erms i camps abandonats, en llocs secs i assolellats. És una planta molt rústica que suporta tot tipus de sòls, fins i tot els pobres, i amb pocs requeriments hídrics. Suporta la calor de l’estiu i les gelades del clima mediterrani.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Desenvolupen una llarga floració que donarà color a les rocalles o bordures, i fins i tot poden usar-se com a flor de tall. Les flors de l’escabiosa atrau nombroses espècies de papallones que animaran i donaran vida al jardí. MULTIPLICACIÓ: Recollirem les cabotetes a l’estiu i lliurarem les llavors fregant-les amb un sedàs i sembrarem sense cap tractament previ. Si sembrem a finals de l’hivern o principi de primavera germinaran en un parell de mesos. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’han emprat les fulles i les flors com antifúngiques, antiacneiques i per combatre la varicel·la i el xarampió. També per a curar ferides i rebaixar la inflamació. 106


Sedum album L. (Crespinell blanc) DESCRIPCIÓ: Planta perenne de tiges un poc llenyoses que rebrota abundosament, d’un pam d’alçada. Té dues classes de tiges: fèrtils i estèrils. Les fèrtils són llargues i erectes, de color rogenc, amb les fulles molt repartides al llarg de la tija que es ramifica en branques secundàries portadores de les cimes florals. Les tiges estèrils són més curtes, de color grisenc, esteses pel sòl, de les quals surten arrels que les fixen al terreny. Fulles esparses, sèssils, carnoses, d’àpex arrodonit, que cobreixen la tija, glabres i de secció cilíndrica. Flors blanques en cimes en forma de corimbe amb bràctees semblants a les fulles però més petites, hermafrodites, amb cinc peces, pedunculades; Calze de cinc sèpals soldats a la base; corol·la amb cinc pètals soldats a la base que s’obrin com una estrella; 10 estams amb les anteres negres; ovari súper amb 3 o 4 estils acabats en un petit estigma. Floreix a l’estiu, entre juny, juliol i agost. Fruit en plurifol·licle dividit en cinc fol·licles amb 2-4 llavors cadascun.

ATENCIONS: Creix en sòls poc profunds, esquelètics, en cingles, murs, runes, sobre substrat calcari ben drenat, en llocs assolellats. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: El crespinells van sempre associats als ambients rocosos. Rocalles, marges de pedra, talussos pedregosos són els ambients més indicats. El petit crespinell blanc plantat en una escletxa de roca o sortint d’un forat entre pedres aconsegueix efectes bonics. MULTIPLICACIÓ: Tot i que pot reproduir-se per llavor, és més fàcil i ràpid agafar trossos de tiges estèrils i posar-les a arrelar a l’estiu. Ho fan amb molta facilitat.

USOS I CURIOSITATS: El seu suc és astringent i cicatritzant. Les parts aèries s'han utilitzat en medicina popular per preparar emplastres vulneraris i refrescants sobre ferides, ja que regenera la pell ràpidament, cicatritza prompte i evita l’aparició d’infeccions. Per via interna pot ser tòxica i provocar símptomes d’intolerància per la qual cosa no és aconsellable la seua utilització.

107


Sedum sediforme (Jacq) Pau (Raïm pastor) DESCRIPCIÓ: Herba amb la base de les tiges lignificada que poden arribar als 60 cm d’alçada. Té tiges fèrtils més llargues i amb les fulles més petites i separades que les tiges vegetatives que poden ser postrades i amb les fulles imbricades en cinc files. Fulles carnoses i acabades en punta, esparses i disposades en espiral i imbricades, com les teules d’una teulada. Sense pèls i glauques. Flors en inflorescències que s’obrin en varies branques a mode de radis corbats cap a fora. Flors hermafrodites, i tenen entre cinc i vuit peces per verticil, amb curt pedicel. Sèpals lliures d’un blanc verdós. Entre 5 i 8 pètals grocs o blanquinosos, també lliures. Doble nombre d’estams que de pètals, distribuïts en dos verticils. Ovari súper amb tants estils com pètals. Floreix a finals de la primavera i principi d’estiu, al més de juny. Fruit en plurifol·licle erecte

ATENCIONS: Teulades, murs, escletxes de roques, marges de bancals, perquè necessiten molt poca terra per viure, i en llocs eixuts, assolellats i ben drenats. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: per decorar rocalles i bordures en terrenys difícils, per la capacitat d’adaptar-se a terrenys pobres i eixuts. També pot acompanyar altres plantes en qualsevol part del jardí, o en jardineres par a patis i terrasses. MULTIPLICACIÓ: Les tiges estèrils arrelen amb facilitat a l’estiu o la tardor, així que és més fàcil i més ràpid agafar trossos de tija i ferles arrelar que reproduir per llavor. USOS I CURIOSITATS: ha estat emprat com un gran antiinflamatori bucal, gàstric i hepàtic. Com a antiinflamatori bucal, especialment per a tractar les llagues de la boca, xacant les fulletes i aplicant-ne el suc damunt. El raïmet de pastor picat és un excel·lent vulnerari per a posar damunt de les ferides lletges, les punxades, picades, rojors i inflamacions de la pell. El raïm pastor se’n fa en salmorra, com les olives, i es fa servir d’aperitiu.

108


Sideritis tragoriganum Lag. (Rabet de gat. Cua de gat) DESCRIPCIÓ: Planta perenne lignificada a la base, de color verd blanquinós, amb moltes tiges erectes de fins 40 cm d’alçada. Fulles oposades, enteres, linears i agudes, amb l’àpex un poc punxant. Flors en verticil·lastres separats, més junts els superiors, amb bràctees acopades i amb dents. Els verticil·lastres són agrupaments de flors que, disposades en cimes de peduncles curts, estan situades a un mateix nivell o verticil. Els verticil·lastres són molt típiques de la família labiades. Les flors tenen calze amb cinc dents punxants. Corol·la labiada de color groguenc desllavassat; llavi superior escotat i el inferior amb tres lòbuls, el central major. Floreix entre maig i juliol. Fruit en núcula trígona.

ATENCIONS: Creix als clars de matollars secs i assolellats, vores de camins i marges de conreus abandonats, sobre sòls bàsics ben drenats. Molt resistent a la sequera i a les gelades del clima temperat mediterrani. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En rocalles i al racó del jardí dedicat a plantes aromàtiques, culinàries i medicinals. Als llocs més eixuts MULTIPLICACIÓ: Haurem de recollir les flors a l’estiu i deixarles assecar per poder fregar-les i traure les llavors que sembrarem en safates.

USOS I CURIOSITATS: Té virtuts vulneràries. Utilitzada des d’antic al País Valencià per a curar ferides de cavalleries principalment. Es fa servir com antiinflamatori, espasmolític lleu i antiulcerós perquè és bon digestiu i és capaç de neutralitzar els àcids gàstrics. També s'utilitza com cicatritzant, antisèptic, antibacterià, antifúngic i diürètic. És una de les plantes utilitzades per a l'elaboració del popular herbero, una beguda alcohòlica típica de les comarques del Comtat, l'Alcoià i la Vall d'Albaida, al País Valencià, així com als voltants de la Serra de Mariola en general. 109


Tanacetum corymbosum (L.) Sch. Bip. (Crisantem. Camamirla vera) DESCRIPCIÓ: : Herba perenne coberta de pèls, amb tiges poc ramificades i erectes que poden tindre entre un pam a més d’un metre d’alçada. Fulles bipinnatisectes, les inferiors amb pecíol i les caulinars sèssils i més petites. Els segments foliars de darrer ordre són estrets i molt aguts. Flors en capítols disposats en corimbe, es a dir, que un conjunt de capítols arrenquen de l’eix principal i arriben tots, aproximadament, al mateix nivell. Això significa que els pedicels de cada capítol van disminuint quan més a dalt es troben Els capítols amb bràctees imbricades d’àpex arrodonit i marge escariós i brunenc. Flors exteriors amb lígula blanca i les centrals totes tubulars i de color groc (la disposició típica de les margarides). Floreix a l’estiu, de juny a l’agost. Fruit en aqueni coronat amb un vil·là en forma de corona apical de petites dents.

ATENCIONS: Vores de carrascars sobre sòls eutròfics, sovint a les vores de les sendes entre pins, carrasques, etc. Prefereix llocs lluminosos però a mitja ombra i sòls frescs. Tot i açò, també suporta el sol i resisteix la sequera moderada. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Les flors es mantenen molt de temps. Per formar massissos amb altres vivaces o entre arbusts. Les flors blanques contrasten amb el verd obscur de les fulles.

MULTIPLICACIÓ: Cal recollir les flors seques a la tardor i traure les llavors que sembrarem en safates. A la primavera hi haurà plantes per ubicar al lloc definitiu. També es pot reproduir per divisió de mata en primavera. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió de les summitats florides per les seues propietats digestiva i antiespasmòdica, contra el mal de panxa, el mareig, els vòmit i el dolor menstrual; també com vermífuga per combatre els cucs intestinals. En ús extern per rentar ferides i nafres. 110


Teucrium homotrichum Rivas M (Timó mascle. Poliol valencià. Poliol groc. Herba cuquera) DESCRIPCIÓ: Petita planta permanent, de fins un pam d’alçada, amb les tiges erectes lignificades, molt ramificada, amb tiges hivernals de color verd grisenc i les floríferes fines i groguenques. Fulles oposades amb acusat dimorfisme estacional. Les hivernals més petites, oblong-lanceolades, revolutes, i les de les tiges floríferes més ovades i amb dents arrodonides (crenades). Flors en inflorescències terminals ovoides amb bractèoles peciolades. Calze tubular amb pèls grocs i cinc dents triangulars. Corol·la amb un tub acabat en un sol llavi, groc o color crema, amb dos lòbuls al darrere dels laterals. Estams inserits cap a meitat del tub. Floreix de l’abril al juliol. Fruit en núcula glabra

ATENCIONS: Habita en llocs bàsics, margosos o gipsífers secs i pedregosos poc profunds, timonedes i matollars degradats i fins i tot a les escletxes de les roques. Resisteix la sequera i les gelades UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Rocalles, bardisses baixes, bordures, en llocs difícils d’enjardinar. Quan està florida atrau les abelles, papallones i altres insectes MULTIPLICACIÓ: Recollirem les cabotetes a finals de l’estiu i traurem les llavors fregant entre les mans. Sembrarem en safata. També pot reproduir-se per esqueix a la primavera. USOS I CURIOSITATS: La part aèria florida és tònica, digestiva, antiinflamatòria i estimulant en general. Desperta l’apetit. És un endemisme del SE de la Península Ibèrica que té l’òptim al territori Diànic, és a dir, a les muntanyes meridionals de València i nord d’Alacant.

111


Thymus piperella L. (Pebrella) DESCRIPCIÓ: Mateta petita, de poc més d’un pam d’alçada, amb nombroses tiges lignificades, de secció quadrangular, que surten de la base amb nombroses fulles molt aromàtiques. Fulles menudes, oposades, ovades, planes amb un xicotet pecíol i glanduloses, amb els nervis marcats pel revers. Flors en verticil·lastres laxes, en inflorescències denses a l’extremitat de les tiges. Calze també glandulós, de vegades púrpura, bilabiat, amb cinc dents, les inferiors més llargues. Corol·la de color blanc o rosat amb el llavi superior bilobulat i més curt que l’inferior que té tres lòbuls iguals. Floreix a l’estiu i la tardor, de juliol a novembre. Fruit: en núcula ovoide

ATENCIONS: Endèmica de la Mediterrània ibèrica. Abunda en la província de Valencia i nord d’Alacant, als territoris mediovalentí i Diànic. Creix als matollars, llocs cremats (és una de les primeres plantes en brotar després d’un incendi) i pedregars, en substrats calcaris o margosos pobres però a les vessants ombrívoles. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En cossiols i jardineres a prop de la cuina, en agrupacions d’aromàtiques, en talussos i, especialment en rocalles, on lluirà tot l’any el agradable aroma i el verd alegre de les fulles i durant molts mesos la bellesa de les flors. MULTIPLICACIÓ: A la tardor recollirem les flors seques i les fregarem sobre un garbell per obtenir les llavors. Sembrarem en safates i les cobrirem d’una capa fina de substrat. Germinen en pocs dies. Caldrà que anem passant-les a contenidors individuals per a plantar-les al lloc definitiu en primavera.

USOS I CURIOSITATS: És antisèptica, tònica, antitussígena, aperitiva i estomacal. Estimula la secreció gàstrica, el que facilita la digestió dels aliments. La pebrella, sempre ha estat present a les cuines valencianes en nombroses receptes com a condiment per a paelles, carns de caça, el singular gaspatxo, o bé per a realitzar begudes espirituoses com el popular herbero. També s’utilitza per aromatitzar la salmorra de tomaques, pebres i raïm pastor, i les olives adobades. La part de la planta que s'utilitza són les fulles que es deixen assecar per a augmentar el seu aroma.

112


Thymus vulgaris L. (Timó. Timonet. Tomello. Farigola) DESCRIPCIÓ: Petita planta perenne, llenyosa, molt ramificada, amb tiges rogenques pubescents, i aromàtica, de entre 10 i 30 cm d’alçada. Fulles amb un curt pecíol, oposades, linears amb el marge enter replegat cap a la cara inferior (revolutes), amb glàndules essencials que desprenen una agradable olor. Flors hermafrodites o totes femenines (ginodioècia), reunides en glomèruls densos formats per verticil·lastres. Bràctees florals més amples que les fulles. Calze bilabiat amb cinc dents, les tres superiors iguals, les dues inferiors linears i ciliats. Corol·la bilabiada de color blanc o rosat, llavi inferior amb el lòbul central major que els laterals. Estams soldats a la corol·la, els dos estams externs són majors que els dos interns. Floreix durant tot l’any. Fruit en núcula globosa.

ATENCIONS: Matolls secs i assolellats amb preferència calcícola. Pot formar les anomenades timonedes sobre superfícies rocoses on tan sols hi ha uns pocs centímetres de terra o sobre substrats empobrits per la pràctica agrícola. Molt resistent a la sequera i a les gelades. Una vegada establert no requereix cap manteniment. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En talussos secs, pedregosos i assolellats evita l’erosió. En rocalles i agrupacions d’aromàtiques i medicinals. En cossiols o jardineres a prop de la cuina, en patis i terrasses omplirà l’ambient amb l’agradable flaire que desprèn. MULTIPLICACIÓ: Recollir les flors seques i fregar amb el garbell per separar les llavors que sembrarem en safates i germinaran en pocs dies. En tindre vuit o deu fulletes cal passar-les a contenidors individuals on s’enfortiran abans d’anar al lloc definitiu.

USOS I CURIOSITATS: Es pren en infusió per al mal de panxa, els refredats i per l’acne, també per combatre la falta d’apetit. Antisèptica i antiespasmòdica. S’ha emprat contra la tos ferina i per acabar amb els cucs intestinals. El Ministeri de Sanitat alemany ha aprovat el seu ús per a la tos improductiva i la bronquitis. A la cuina s’empra per amanir olives i per guisar carn, l'estofat i per a la sopa. Encara que sigui saborosa no domina i es barreja bé amb altres herbes i espècies. 113


Trachelium coeruleum L. (Orogal. Setge blau) DESCRIPCIÓ: Herba permanent de fins un metre d’alçada, lignificada a la base, amb tiges erectes de color vermell obscur. Fulles alternes amb limbe ovalat, marge serrat i curt pecíol; tenen un color verd fos lluent amb els nervis vermellosos. Flors en glomèruls corimbosos terminals grans, de fins 10 cm de diàmetre, amb menudes i abundoses flors blaves o violaci. Calze petit amb cinc sèpals soldats a la base. Corol·la petita en forma d’embut amb el tub allargat i acabat en cinc petits lòbuls. Cinc estams lliures. Ovari ínfer amb estil filiforme, que sobresurt de la corol·la, amb tres estigmes. Floreix a l’estiu, entre juny i agost. Fruit en càpsula globular que s’obri per 2-3 porus per deixar sortir les llavors.

ATENCIONS: Creix als degotissos d’aigua, parets i roques humides de les ombries, sobre sòl calcari. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És molt decorativa per la vistositat i durada de les inflorescències. Cal ubicar-la sempre a llocs ombrius i, si és possible, a prop d’estanys, fonts o punts humits de murs o marges de pedra. També pot usar-se en tests o jardineres en patis i terrasses sense sol directe.

MULTIPLICACIÓ: A finals de l’estiu recollir les flors seques i fregar en el garbell per separar les llavors i sembrar-les, cobrint-les lleument amb el substrat. Germinaran en dues o tres setmanes. Repicarem a testets individuals fins que les passem al lloc definitiu.

USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’ha emprat com antiinflamatòria, en ús extern. Les fulles tendres, així com els brots, s’han usat bullides, com verdura, o crues en amanida.

114


Tulipa sylvestris L. (Tulipa silvestre) DESCRIPCIÓ: Herba bulbosa, de poc més d’un pam, que floreix a principis de la primavera amb una flor molt cridanera. Fulles planes linear-lanceolades, amb secció acanalada en forma de “V” i, de vegades, molt retorçudes. Flors solitàries al cap d’un escapus que surt directament del bulb. Sis tèpals lliures, grocs o de color taronja tenyits de roig per la part exterior. Sis estams subiguals. Ovari súper amb estil curt acabat en un estigma amb tres lòbuls. Floreix a la primavera, entre març, abril i maig. Fruit en forma de càpsula

ATENCIONS: Creix sobre sòls poc profunds, rocosos i ben drenats, en matolls aclarits i vores de camins. Molt resistent a la sequera. L’excés d’humitat pot podrir el bulb. Al contrari que les tulipes comercials, no cal traure el bulb després de la floració. Una vegada establert sortirà cada primavera amb una bella flor.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En massissos primaverals, sol o amb altres plantes de temporada. En rocalles o bordures. MULTIPLICACIÓ: Els bulbs es planten a la tardor, a una profunditat el doble de l’altura del bulb. Es pot reproduir per llavor però tardarà alguns anys en florir, perquè el bulb ha de créixer fins poder traure la flor. Cal traure les llavors de la càpsula i sembrar. Tardarà any i mig en germinar. USOS I CURIOSITATS: Aquesta és la única espècie de Tulipa espontània a les nostres terres. La seua presència indica un bon estat de conservació del medi. Espècie estrictament protegida al País Valencià: prohibida la recol·lecció, tallada o desarrelament (Ordre del 20 de desembre de 1985, DOGV 336, 2 de març de 1986)

115


Umbilicus rupestris (Salisb) Dandy (Melic. Sombreret. Barretets) DESCRIPCIÓ: Herba de tiges i fulles carnoses i sense pèls (crassa i glabra). Fulles arrodonides amb pecíol que surt del centre del limbe (peltades) que és còncau. Les de la tija, suaument lobulades, van disminuint de grandària progressivament i no són peltades. Flors en tiges floríferes erectes, d’un pam d’alçada, en raïm, cobertes de flors en les dos terceres parts superiors. Flors hermafrodites, amb cinc pètals formant un tub de menys d’un centímetre, de color blanc, verdós o rosa pàl·lid, amb lòbuls ovats i pecíol curt. Calze molt més curt que la corol·la, amb cinc lòbuls ovats i apiculats. Deu estams molt petits apegats a la corol·la. Gineceu amb ovari súper, cinc estils amb estigma simple. Floreix d’abril a juliol. Fruit és un plurifol·licle amb cinc fol·licles.

ATENCIONS: Creix a les escletxes de parets i roques, als marges de pedra i a les teulades, sempre a la part orientada al nord, perquè li agrada l’ombra i la humitat. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En marges i murs de pedra o als racons d’ombra o mitja ombra de les rocalles.

MULTIPLICACIÓ: A finals d’estiu o principis de tardor recollirem les flors seques i traurem les llavors per sembrar-les en safates tapantles lleument amb el substrat. També pot reproduir-se aprofitant els fillols que surten al voltant de la soca principal, a finals de l’hivern o en primavera. USOS I CURIOSITATS: : En medicina popular se la considera diürètica, refrescant i vulnerària, per curar ferides. Dioscòrides ja la recomanava especialment contra les retencions de líquids (hidropesies). Les fulles tenen propietats emol·lients i s’empren per reblanir les dureses, com els ulls de poll. 116


Urospermum dalechampii L. (Amargot. Apagallums) DESCRIPCIÓ: Herba perenne, robusta, d’un a dos pams d’alçada, amb les tiges erectes estriades i cobertes de pèls suaus com el vellut. Fulles amb pilositat suau com les tiges, les inferiors pinnatipartides amb forma lirada i el pecíol alat; les superiors més menudes, enteres o dentades i abracen parcialment la tija (semiamplexicaules). Flors a l’àpex d’un un llarg peduncle, en capítols de color groc llimona solitaris i molt grans (fins sis cm de diàmetre). Les bràctees del involucre són grosses, acabades en punta i disposades en un sol nivell, també cobertes de pèls suaus i amb el marge obscur. Flors totes hermafrodites i ligulades amb les puntes de les lígules fosques. Floreix a la primavera i estiu, entre març i agost. Fruit en aqueni amb papus de dues fileres de pèls plomosos de color blanc rogenc.

ATENCIONS: Creix als camps de cultiu, vores de camins, erms, en llocs assolellats i moderadament secs UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Les grans espectaculars flors combinen amb altres espècies de flor en massissos, per delimitar parterres o bordejar camins. També en tests o jardineres per a patis i terrasses MULTIPLICACIÓ: Recollirem els capítols madurs, abans de que el vent s’endugui els fruits, fregarem entre les mans per traure les llavors i sembrarem en una safata en febrer-març. Germinen aviat. Haurem d’anar repicant les plantes fins que les plantem al lloc definitiu. USOS I CURIOSITATS: Les fulles són mengívoles, és un dels ingredients del “preboggion”, una mescla d’herbes típica de la cuina de Ligúria, on s’empra per a farcir ravioli i pansoti, per a la sopa minestrone o per a la frittata. 117


Vinca deformis Pourret (Vinca. Flor de la serpassa. Vincapervinca) DESCRIPCIÓ: : Herba perenne sufruticosa de tiges llargues, de fins dos metres, esteses a ran de terra formant estores verdes. Fulles amb pecíol, oposades, amb limbe ovat arrodonit a la base, sense pèls. Flors blau molt clar, quasi blanc, a l’àpex de llargs peduncles axil·lars, pentàmeres amb calze de cinc sèpals linears, llargs i aguts, units a la base. Corol·la en tub d’1 a 2 cm que s’obri en cinc lòbuls que formen el limbe, de 3 a 5 cm de diàmetre, amb els cinc segments de la corol·la ostensiblement truncats obliquament que recorden una hèlix. Floreix des de mitjan hivern a l’estiu, entre febrer i juny. Fruits en doble fol·licle dehiscent, és a dir, que s'obren espontàniament per deixar caure les llavors.

ATENCIONS: Creix als llocs ombrívols i humits, vores de camins, vores de rius i torrents, a l’ombra o mitja ombra. Arrela i s’escampa fàcilment pel que cal controlar el seu creixement UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Com cobertora de llocs ombrius, per tapar murs, parets velles o marges de pedra. MULTIPLICACIÓ: És molt fàcil de reproduir per esqueix. Només cal colgar un tros de tija, deixant-ne la meitat fora, directament al lloc definitiu. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra com vulnerària, antiinflamatòria intestinal i pulmonar. Com la seua parent, la Vinca major, té aplicacions antitumorals en endocrinologia però sols ha d’utilitzar-se amb prescripció mèdica. 118


Viola alba Bess (Violeta) DESCRIPCIÓ: Herba perenne d’alçada entre cinc i quinze centímetres, que té un rizoma subterrani llenyós. Fulles en forma de cor amb el marge dentat i dues orelles quasi tancades sobre el pecíol llarg. Totes les fulles són basals, en roseta. A la base del pecíol de 4 a 8 estípules linears. Flors de color violeta, blaves o blanques, solitàries, hermafrodites i flairoses, sobre peduncles amb bràctees. Cinc sèpals més llargs que amples. Corol·la amb cinc pètals desiguals amb l’àpex arrodonit; el pètal inferior amb esperó on es dipositen els dos estams inferiors dels cinc que té; ovari súper, un estil acabat en un estigma recorbat. Floreix a finals de l’hivern i durant la primavera. Fruit en càpsula subglobosa, sobre un peduncle recorbat, que s’obri per tres valves deixant eixir les llavors amb una excrescència tegumentosa.

ATENCIONS: Creix als llocs ombrívols i humits de preferència calcaris, als marges orientats al nord, i en camps, sempre a l’ombra i en sòls frescs. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: És una bonica planteta per fer servir de cobertora als llocs ombrius del jardí, de les rocalles, o en cossiols per a la terrassa o per a dins de casa on les flairoses flors donaran alegria. MULTIPLICACIÓ: Tot i que poden sembrar-se les llavors, és més fàcil i ràpid plantar els estolons arrelats on desitgem. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’han emprat les fulles perquè tenen propietats emol·lients, expectorants, per fer fluida la mucositat i combatre la tos.

119


Falagueres

Dauradella

Les falagueres foren les primeres plantes vasculars però no tenen flors ni llavors. Consten d’un rizoma i les frondes (el que diem fulles) que naixen enrotllats. Al revers de les frondes estan els sorus amb les espores, que són estructures de reproducció que necessiten un medi humit per desplaçar-se.

120


Adiantum capillus-veneris L. (Falzia de pou) DESCRIPCIÓ: Falaguera gràcil de fins 40 cm d’alçada que fa una roseta basal de frondes. Frondes 2-3 pinnades, amb raquis molt fosc, quasi negre i fi, amb pínnules en forma de delta o ventall, lobulada, de color verd lluent, molt prima i glabra, amb els esporangis als marge. Esporangis disposats en dos línies paral·leles als marges revoluts frontals de les pínnules. Les espores surten d’abril a octubre.

ATENCIONS: Creix als llocs ombrívols i humits, a les coves, als pous, fonts i degotissos calcaris. UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Ha sigut i és molt utilitzada en jardineria pel seu poder ornamental en fonts, pous, estanys o coves artificials però també pot utilitzar-se, en tests o jardineres, als patis ombrius.

MULTIPLICACIÓ: La reproducció de les falagueres no és gens fàcil perquè no tenen llavors, sinó espores, i el gàmetes masculins necessiten un mitjà aquós per desplaçar-se fins els gàmetes femenins. Cal raspar els frondes madurs, a finals de primavera, i fregar-los damunt d’una safata amb el substrat, humitejar i cobrir amb una placa de vidre o amb plàstic transparent. Deixar la safata en lloc obscur i a una temperatura de 20-25 oC, mantenint sempre el substrat humit però ventilant a diari per evitar la condensació d’aigua. No cap dubte que és més fàcil i ràpid reproduir amb un esqueix del rizoma. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra la infusió o decocció de les frondes com antiinflamatori, mucolític, expectorant i antitussigen, per calmar la tos, contra la icterícia i per facilitar i mitigar els dolors de la menstruació. També s’ha utilitzat com desintoxicant en casos d’etilisme. A l’antiga Grècia s’usava, triturat i mesclat amb oli i vinagre, per combatre la caiguda del cabell, seguint la tradició de que les plantes són bones per a les malalties dels òrgans als que s’assemblen. 121


Asplenium petrarchae (Guérin) D.C. (Falzia glandulosa) DESCRIPCIÓ: Falaguera petita que suporta el sol de forma tangencial a primeres hores del matí o les últimes del dia. Frondes de fins 15 centímetres de longitud, amb pèls glandulosos, de color verd fosc, pinnades, amb pinnes oposades de marge lobulat i àpex arrodonit. El pecíol és igual o menor que la meitat de la fronda. El raquis és negrós a la part inferior i verd a la part superior. Sorus el·líptics amb indusi blanc denticulat. Pot esporular tot l’any però especialment de febrer a juny.

ATENCIONS: Creix a les escletxes de roques calcàries, a la vessant més ombriva. Tot i que suporta llargs períodes de sequera, els mesos més secs d'estiu entra en estivació, deshidratant les seves fulles que aparentment semblen mortes. Amb les primeres pluges de tardor les fulles seques es rehidraten i tornen a ser verdes.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: Al racons més ombrívols de les rocalles o als marges de pedra

MULTIPLICACIÓ: A la primavera recollirem algunes frondes amb els sorus carregats i les fregarem sobre una safata amb substrat que mantinga la humitat i taparem amb vidre o plàstic. Cal mantindré la humitat i una temperatura entre 20-25 0C.

USOS I CURIOSITATS: A aquesta planta se li adjudicaven, a l’Edat Mitjana, propietats curatives de malalties que suposaven lligades a la melsa, com per exemple la melancolia.

122


Ceterach officinarum Willd. (Dauradella. Doradella) DESCRIPCIÓ: Petita falaguera (entre 5 i 25 cm) proveïda d’un rizoma gruixut i cobert d’esquames negres amb el marge ciliat. Frondes persistents, fasciculades, amb curt pecíol, pinnatipartides, verd fosc i sense pèls (glabra) per l’endret i grisosa amb esquames membranoses rogenques, del color del rovell, pel revers. Segments alterns i arrodonits a l’àpex. Esporangis esferoïdals amb anell que permet l’obertura explosiva dels esporangis quan s’assequen. Els esporangis s’agrupen en sorus oblongs inserits sobre els nervis. Produeix una sola classe d’espores (isospòrica).

ATENCIONS: Escletxes, penyals calcícoles, roques i murs més o menys ombrejats, des de la vora del mar a la muntanya. És una de les falagueres que poden resistir les temperatures càlides i fins i tot el sol directe, perquè té, al revers de la fulla, nombroses escates membranoses que funcionen com un espill, reflectint la llum solar. En temps secs s’enrotlla mostrant les esquames del revers que reflecteixen la llum i el calor, i quan arriba la pluja tornarà a mostrar el verd de les frondes. La doradella es converteix així en un excel·lent indicador de l’estat hídric de l’ecosistema. És la falaguera més abundant al nostre País Valencià.

UTILITZACIÓ EN JARDINERIA: En rocalles i murs o marges de pedra. És una meravella d’adaptació que no pot faltar als nostres jardins. MULTIPLICACIÓ: A finals de primavera cal recollir algunes frondes i fregar-les sobre una safata amb substrat. En acabant humitegem el substrat i tapem la safata, amb un vidre i plàstic transparent, i la deixem sempre a l’ombra i mantenint la humitat. En pocs mesos hi haurà petites doradelles per a repicar en cossiols. USOS I CURIOSITATS: En medicina popular s’empra perquè té propietats astringents, la seua bullida es pren també per a combatre la tos perquè és expectorant, i com a diürètica, per a la retenció de líquids. La polseta rogeta del revers de les frondes s’empra per aturar la sang de talls i ferides. 123


ÍNDEX DE PLANTES AUTÒCTONES (Nom científic i comú)

ARBRES 9 Celtis australis L. (Llidoner)

38 Lonicera implexa Aiton. (Lligabosc)

10 Ceratonia síliqua L. (Garrofer)

39 Myrtus communis L. (Murta)

11 Ficus carica L. (Figuera)

40 Nerium oleander L. (Baladre)

12 Fraxinus ornus L. (Fleix de flor)

41 Osyris alba L. (Ginestó)

13 Olea europaea L. (Olivera)

42 Phillyrea angustifolia L. (Aladern de fulla estreta)

14 Pinus halepensis Miller (Pi blanc)

43 Pistacia lentiscus L. (Llentiscle)

15 Pinus pinea L. (Pi pinyoner)

44 Pistacia terebinthus L. (Cornicabra)

16 Quercus rotundifolia Lam. (Carrasca)

45 Quercus coccifera L. (Coscolla)

17 Sambucus nigra L. (Saüc)

46 Retama sphaerocarpa (L.) Boiss. (Ginesta)

18 Taxus baccata L. (Teix)

47 Rhamnus alaternus L. (Aladern)

19 Ulmus minor Miller (Om)

48 Rhamnus lycioides L. (Arçot) 49 Rosa canina L. (Roser silvestre)

ARBUSTS I LIANES

50 Rosmarinus officinalis L. (Romer)

21 Anthyllis cytisoides L. (Albada)

51 Ruscus aculeatus L. (Rusc)

22 Arbutus unedo L. (Arbocer)

52 Smilax aspera L. (Sarsaparrella)

23 Capparis spinosa L. (Taperera)

53 Tamarix africana Poir (Tamariu)

24 Chamaerops humilis L. (Margalló)

54 Typha latifolia L. (Boga)

25 Cistus albidus L. (Estepa blanca)

55 Viburnum tinus L. (Marfull)

26 Cistus salviifolius L. (Estepa borrera) 27 Clematis flammula L. (Vidiella)

MATES I HERBES

28 Colutea arborescens L. (Espantallops)

57 Allium roseum L. (All bord)

29 Crataegus monogyna Jaq. (Arç blanc)

58 Anemone palmata L. (Anemone palmada)

30 Daphne gnidium L. (Matapoll)

59 Antirrhinum barrelieri Boreau (Conillets)

31 Erica multiflora L. (Petorret)

60 Aphyllanthes monspeliensis L. (Jonça)

32 Hedera hèlix L. (Hedra)

61 Asphodelus fistulosus L. (Gamó)

33 Ilex aquifolium L. (Grèvol)

62 Aster sedifolius L. (Indiana)

34 Jasminum fruticans L. (Gesmil groc)

63 Bellis Sylvestris Cyr. (Margarideta)

35 Juniperus oxycedrus L. (Càdec)

64 Calendula arvensis L. (Meravella silvestre)

36 Juniperus phoenicea L. (Savina)

65 Catananche caerulea L. (Cerverina)

37 Lavandula dentata L. (Espígol dentat)

66 Centaurium quadrifolium L. (Pericó roig) 124


67 Centranthus ruber (L.) DC (Valeriana roja)

97 Pancratium maritimum L. (Lliri de mar)

68 Convolvulus arvensis L. (Corretjola)

98 Papaver rhoeas L. (Rosella)

69 Convolvulus lanuginosus Desr. (Campaneta cabdellada)

99 Paronychia argentea Lam (Sanguinària)

70 Coris monspeliensis L. (Pinzell) 71 Cynodon dactylon (L.) Pers. (Gram) 72 Digitalis obscura L. (Didalera) 73 Dorycnium pentaphyllum Scop. (Botja d’escombres) 74 Gladiolus illyricus Koch. (Espaseta) 75 Glaucium flavum Crantz. (Cascall marí) 76 Glebionis segetum (L.) Fourr. (Ull de bou) 77 Globularia alypum L. (Segullada) 78 Helichrysum stoechas (L.) Moench (Sempreviva) 79 Hypericum ericoides L. (Cor de roca) 80 Hypericum perforatum L. (Pericó) 81 Iberis ciliata All. (Carraspic) 82 Iris germanica L. (Lliri blau) 83 Iris pseudacorus L. (Lliri groc) 84 Lagurus ovatus L. (Cua de ca) 85 Lathyrus tremolsianus Pau (Guixa) 86 Lavatera cretica L. (Malví) 87 Leuzea conífera (L.) DC (Carxofeta) 88 Linum narbonense L. (Lli blau)

100 Phlomis lychnitis L. (Candelera) 101 Ranunculus gramineus L. (Botó d’or) 102 Reichardia tingitana (L.) Roth (Herba conillera) 103 Ruta angustifolia Pers. (Ruda) 104 Santolina chamaecyparissus L. (Camamirla) 105 Satureja obovata Lag. (Herba d’olives) 106 Scabiosa atropurpurea L. (Escabiosa) 107 Sedum album L. (Crespinell blanc) 108 Sedum sediforme (Jacq) Pau (Raïm pastor) 109 Sideritis tragoriganum Lag. (Rabet de gat) 110 Tanacetum corymbosum (L.) Sch. Bip. (Crisantem) 111 Teucrium homotrichum Rivas M (Timó mascle) 112 Thymus piperella L. (Pebrella) 113 Thymus vulgaris L. (Timonet) 114 Trachelium coeruleum L. (Orogal) 115 Tulipa sylvestris L. (Tulipa silvestre) 116 Umbilicus rupestris (Salisb) Dandy (Melic) 117 Urospermum dalechampii L. (Amargot) 118 Vinca deformis Pourret (Vinca) 119 Viola alba Bess (Violeta)

89 Lithodora fruticosa (L.) Griseb. (Herba de la sang) 90 Lobularia maritima (L) Desv. (Caps blancs)

FALAGUERES

91 Lotus creticus L. (Lot de platja)

121 Adiantum capillus-veneris L. (Falcia de pou)

92 Muscari neglectum Gus. ex Ten. (Calabruixa)

122 Asplenium petrarchae (Guérin) D.C. (Falzia glandulosa)

93 Narcissus dubius Gouan (Nadala)

123 Ceterach officinarum Willd. (Dauradella)

94 Nigella damascena L. (Aranya) 95 Origanum vulgare L. (Orenga) 96 Ornithogalum narbonense L. (Pipiu blanc)

125


ÍNDEX PER NOM CIENTÍFIC

Adiantum capillus-veneris L. p.121 Allium roseum L. p. 57 Anemone palmata L. p. 58 Anthyllis cytisoides L. p. 21 Antirrhinum barrelieri Boreau p. 59 Aphyllanthes monspeliensis L p. 60 Arbutus unedo L. p. 22 Asphodelus fistulosus L. p. 61 Asplenium petrarchae D.C. p.122 Aster sedifolius L. p. 62 Bellis Sylvestris Cyr. P. 63 Calendula arvensis L. p. 64 Capparis spinosa L. p. 23 Catananche caerulea L. p. 65 Celtis australis L. p. 9 Centaurium quadrifolium L. p. 66 Centranthus ruber (L.) DC p. 67 Ceratonia síliqua L. p. 10 Ceterach officinarum Willd. P. 123 Chamaerops humilis L. p. 24 Cistus albidus L. p. 25 Cistus salviifolius L. p. 26 Clematis flammula L. p. 27 Colutea arborescens L. p. 28 Convolvulus arvensis L. p. 68 Convolvulus lanuginosus Desr. P. 69 Coris monspeliensis L. p. 70 Crataegus monogyna Jaq. P. 29 Cynodon dactylon (L.) Pers. p. 71

Daphne gnidium L. p. 30 Digitalis obscura L. p. 72 Dorycnium pentaphyllum Scop. P. 73 Erica multiflora L. p. 31 Ficus carica L. p. 11 Fraxinus ornus L. p. 12 Gladiolus illyricus Koch. P. 74 Glaucium flavum Crantz. P. 75 Glebionis segetum (L.) Fourr. P. 76 Globularia alypum L p. 77 Hedera hèlix L. p. 32 Helichrysum stoechas (L.) Moench p.78 Hypericum ericoides L. p. 79 Hypericum perforatum L. p. 80 Iberis ciliata All. P. 81 Ilex aquifolium L. p. 33 Iris germanica L. p. 82 Iris pseudacorus L. p. 83 Jasminum fruticans L. p. 34 Juniperus oxycedrus L. p. 35 Juniperus phoenicea L. p. 36 Lagurus ovatus L. p. 84 Lathyrus tremolsianus Pau p. 85 Lavandula dentata L. p. 37 Lavatera cretica L. p. 86 Leuzea conífera (L.) DC p. 87 Linum narbonense L. p. 88 Lithodora fruticosa (L.) Griseb. P. 89 Lobularia maritima (L) Desv. P. 90 126


Lonicera implexa Aiton. P. 38

Rosmarinus officinalis L. p. 50

Lotus creticus L. p. 91

Ruscus aculeatus L. p. 51

Muscari comosum (L.) Miller p. 92

Ruta angustifolia Pers. p. 103

Myrtus communis L. p. 39

Sambucus nigra L. p. 17

Narcissus dubius Gouan p. 93

Santolina chamaecyparissus L. p. 104

Nerium oleander L. p. 40

Satureja obovata Lag. P. 105

Nigella damascena L. p. 94

Scabiosa atropurpurea L. p. 106

Olea europaea L. p. 13

Sedum album L. p. 107

Origanum vulgare L. p. 95

Sedum sediforme (Jacq) Pau p. 108

Ornithogalum narbonense L. p. 96

Sideritis tragoriganum Lag. P. 109

Osyris alba L. p. 41

Smilax aspera L. p. 52

Pancratium maritimum L. p. 97

Tamarix africana Poir p. 53

Papaver rhoeas L. p. 98

Tanacetum corymbosum Sch. Bip p.110

Paronychia argentea Lam p. 99

Taxus baccata L. p. 18

Phillyrea angustifolia L. p. 42

Teucrium homotrichum Rivas M p.111

Phlomis lychnitis L. p. 100

Thymus piperella L. p. 112

Pinus halepensis Miller p. 14

Thymus vulgaris L. p. 113

Pinus pinea L. p. 15

Trachelium coeruleum L. p. 114

Pistacia lentiscus L. p. 43

Tulipa sylvestris L. p. 115

Pistacia terebinthus L. p. 44

Typha latifolia L. p. 54

Quercus coccifera L. p. 45

Ulmus minor Miller p. 19

Quercus rotundifolia Lam. P. 16

Umbilicus rupestres Dandy p. 116

Ranunculus gramineus L. p. 101

Urospermum dalechampii L. p.117

Reichardia tingitana (L.) Roth p. 102

Viburnum tinus L. p. 55

Retama sphaerocarpa (L.) Boiss. p. 46

Vinca deformis Pourret p. 118

Rhamnus alaternus L. p. 47

Viola odorata L. p. 119

Rhamnus lycioides L. p. 48 Rosa canina L. p. 49

127


ÍNDEX PER NOM COMÚ Aladern p. 47

Camamirla vera p. 110

Doradella p. 123

Aladern de fulla estreta p.42

Campaneta cabdellada p.69

Escabiosa p. 106

Albada p. 21

Candelera p. 100

Espadella p. 74

All bord p. 57

Capblau p. 92

Espantallops p. 28

All de bruixa p. 57

Caps blancs p. 90

Espaseta p. 74

Alzina p. 16

Carrasca p. 16

Espí p. 48

Amargot p. 117

Carraspic p. 81

Espígol dentat p. 37

Anemone palmada p. 58

Carraspic ciliat p. 81

Espinal p. 29

Apagallums p. 117

Carxofeta p. 87

Esquibiosa p. 106

Aranya p. 94

Cascall marí p. 75

Estepa blanca p. 24

Arbocer p. 22

Centaula p. 66

Estepa borrera p. 26

Arboç p. 22

Cepell p. 31

Estepa negra p. 26

Arç blanc p. 29

Cervellina p. 65

Estrella de camp p. 94

Arçot p. 48

Cerverina p. 65

Fadrins-i-fadrines p. 62

Arítjol p. 52

Clavellina p. 72

Falzia de pou p. 121

Baladre p. 40

Conillets p. 59

Falzia glandulosa p. 122

Barretets p. 116

Cor de roca p. 79

Farigola p. 113

Boca de dragó p. 59

Cornicabra p. 44

Fel de la terra p. 66

Boga p. 54

Corretjola p. 68

Figuera p. 11

Boixac de camp p. 64

Corriola p. 68

Fleix de flor p. 12

Botja p. 77

Coscoll p. 45

Flor de serpassa p. 118

Botja blanca p. 21

Coscolla p. 45

Freixe de flor p. 12

Botja d’escombres p. 73

Coscollina p. 47

Galzeran p. 51

Botja fematera p. 78

Cosconilla p. 102

Gamó p. 61

Botó d’or p. 101

Crespinell blanc p. 107

Garbuller p. 29

Bova p. 54

Crisantem p. 110

Garric p. 45

Bruc d’hivern p. 31

Cua de ca p. 84

Garrofer p. 10

Càdec p. 35

Cua de gat p. 109

Gavarra p. 49

Calabruixa p. 92, 96

Cua de llebre p. 84

Gesmil groc p. 34

Calenduleta p. 64

Dauradella p. 123

Ginebre p. 35

Camamirla p. 104

Didalera p. 72

Ginesta p. 46

128


Ginestó p. 41

Mata p. 43

Roser silvestre p. 49

Gladiol p. 74

Matapoll p. 30

Ruda p. 103

Gossets p. 59

Melic p. 116

Rusc p. 51

Gram p. 71

Meravella silvestre p. 64

Sajolida p. 105

Grèvol p. 33

Murta p. 39

Salpassa p. 78

Guixa p. 85

Nadala p. 93

Sanguinària p. 99

Heura p. 32

Olivera p. 13

Sarsaparrella p. 52

Hedra p. 32

Om p. 19

Saüc p. 17

Herba blanca p. 90

Orella de llebre p. 100

Saülla p. 77

Herba conillera p. 102

Orenga p. 95

Savina p. 36

Herba cuquera p. 111

Orogal p. 114

Segullada p. 77

Herba de la sang p. 89

Pebrella p. 112

Sempreviva p. 78

Herba de plata p. 99

Pericó p. 80

Setge blau p. 114

Herba d’olives p. 105

Pericó foradat p. 80

Socarrel p. 73

Herba de Sant Jordi p. 67

Pericó groc p. 80

Sombreret p. 116

Herbeta de les set sagnies p. 89

Pericó pinzell p. 79

Tamarit p. 53

Indiana p. 62

Pericó roig p. 66

Tamariu p. 53

Jonça p. 60

Pèsol valencià p. 85

Taperera p. 23

Lledoner p. 9

Petorret p. 31

Teix p. 18

Llentiscle p. 43

Pi blanc p. 14

Terebint p. 44

Llessamí groc p. 34

Pi pinyoner p. 15

Timó p. 113

Lli blau p. 88

Pinell p. 79

Timó mascle p. 111

Llidoner p. 9

Pinya de Sant Joan p. 87

Timonet p. 113

Lligabosc p. 38

Pinzell p. 70

Tomello p. 113

Lliri blau p. 82

Pipiu blanc p. 96

Tulipa silvestre p. 115

Lliri de mar p. 97

Poliol groc p. 111

Ull de bou p. 76

Lliri groc p. 83

Poliol valencià p. 111

Valeriana roja p. 67

Lot de Creta p. 91

Porrina p. 61

Vareta de Sant Josep p. 61

Lot de platja p. 91

Rabet de gat p. 109

Vidiella p. 27

Malví p. 86

Raïm pastor p. 108

Vidriella p. 27

Marfull p. 55

Romaní p. 50

Vimenera p. 46

Margalló p. 24

Romer p. 50

Vinca p. 118

Margarides p. 76

Rosella p. 98

Vincapervinca p. 118

Margarideta p. 63

Rosella marina p. 75

Violeta p. 119

129


UTILITZACIÓ EN JARDINERIA ENFILADISSES

A PLANTES DE FLOR

Clematis flammula L.

Anemone palmata L.

Hedera hèlix L.

Aster sedifolius L.

Jasminum fruticans L.

Catananche caerulea L.

Lonicera implexa Aiton.

Centaurium quadrifolium L.

Smilax aspera L.

Centranthus ruber (L.) DC

Convolvulus arvensis L.

Convolvulus lanuginosus Desr.

BULBOSES

Glaucium flavum Crantz.

Allium roseum L.

Glebionis segetum (L.) Fourr.

Gladiolus illyricus Koch.

Iris germanica L.

Muscari neglectum Guss. ex Ten.

Iris pseudacorus L.

Narcissus dubius Gouan

Linum narbonense L.

Ornithogalum narbonense L.

Nigella damascena L.

Pancratium maritimum L.

Papaver rhoeas L.

Tulipa sylvestris L.

Phlomis lychnitis L.

ENTAPISSANTS

Ranunculus gramineus L.

Bellis Sylvestris Cyr.

Reichardia tingitana (L.) Roth

Calendula arvensis L.

Scabiosa atropurpurea L.

Convolvulus arvensis L.

Tanacetum corymbosum (L.) Sch. Bip.

Cynodon dactylon (L.) Pers.

Trachelium coeruleum L.

Iberis ciliata All.

Urospermum dalechampii L.

Lobularia maritima (L) Desv.

ROCALLES

Paronychia argentea Lam

Hypericum ericoides L.

Vinca deformis Pourret

Leuzea conífera (L.) DC

Viola alba Bess

Muscari neglectum Guss. ex Ten.

AROMÀTIQUES

Sedum album L.

Origanum vulgare L.

Sedum sediforme (Jacq) Pau

Satureja obovata Lag.

Umbilicus rupestris (Salisb) Dandy

Sideritis tragoriganum Lag.

Ceterach officinarum Willd.

Thymus piperella L. Thymus vulgaris L.


BIBLIOGRAFIA Charco, J., Mateo, Gonzalo., Serra, Lluís: Árboles y arbustos autóctonos de la Comunidad Valenciana., Centro de investigaciones ambientales del Mediterráneo (CIAMED). 2014. Costa, Manuel: La vegetación en el País Valenciano, Universitat de València, València, 1986 Duart, Felicitat.: Reproducción sexual. Producción. Escuela Municipal de Jardinería y Paisaje. València. 2015 Duart, Felicitat.: Reproducción asexual. Producción. Escuela Municipal de Jardinería y Paisaje. València. 2015 Folch i Guillèn, Ramón, Dir.: Història Natural dels Països Catalans, Plantes superiors, Tom 6, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1988, Font i Quer, Pius.: Iniciación a la botánica. Morfologia externa., Editorial Fontalba, València, 1982. Font i Quer, Pius.: Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. Ed. Labor, Barcelona, 1983. Martínez-Sánchez, J.J., J.A. Franco, M. J. Vicente, M. Muñoz, S. Bañón, E. Conesa, J. A. Fernández, R. Valdés, J. Miralles, J. Ochoa, M. Aguado, J. Esteva, J. López & L. Aznar.: Especies silvestres mediterráneas con valor ornamental. Selección, producción viverística y utilización en jardinería. Dirección General de Patrimonio Natural y Biodiversidad. Consejería de Agricultura y Agua. Región de Murcia. 224p. Murcia, 2008. Mateo Sanz, Gonzalo,; Crespo Villalba, Manuel Benito,: Claves para la flora valenciana, Ed. Promoció de cultura valenciana, València, 1990 Moré, E.; Fanlo, M.; Melero, R; Cristóbal, R.: Guia para la producción sostenible de plantas aromáticas y medicinales. Edita Centro Tecnológico Forestal de Cataluña (CTFC). Solsona. 2010 Orengo Contreras, Antoni.: Herbari bell del País Valencià. Guia per a l’ús i autoproducció de plantes autòctones valencianes en jardineria. Edicions Tívoli. Gandia. 2015 Oriol de Bolós i Josep Vigo,: Flora dels Països Catalans, Ed. Barcino, Barcelona, 4 Volums. Pellicer, Joan,: Costumari botànic, Volums 1, 2 i 3, Edicions del Bullent, Picanya, 3ª Edició, 2005 Suárez, Patxi i Forcén, Rosa.: La multiplicación de las plantas autòctonas de la Península Ibérica. Edita: Dirección General del Medio Natural. Consejeria de Medio Ambiente y ordenación del Territorio. Comunidad de Madrid.

Per a saber més: http://www.menudanatura.com/ http://biodiver.bio.ub.es/biocat/ http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/index.html https://metode.cat/

131

Profile for M. Casanova

De la muntanya al jardí  

Plantes autòctones del País Valencià per al jardí mediterrani sostenible

De la muntanya al jardí  

Plantes autòctones del País Valencià per al jardí mediterrani sostenible

Advertisement