Sense pinzells

lliure de resoldre a voluntat el suposat dilema. Cadascú dirà si les"tramposes" pràctiques modernes resulten degradants, si resulten indispensable o no les pràctiques perllongades de dibuix acadèmic, copiar del natural, etc. Optem per una suau renovació del “Renaixement” que tolera Sorolla i l´Impressionisme? . . . o anem al fons de l’assumpte? Dic jo que l´assumpte estarà en funció del lloc on es pretén anar, del «per a què», és a dir, quin virtuosisme es necessita, necessite jo artista per a expressar‐me. I en funció d’aquells objectius expressius i formals posats sobre la taula entendre´m les dificultats, l´aprenentatge necessari, la metodologia. No és necessari, per exemple, l’exhaustiva pràctica del dibuix del natural si el que estic pensant és realitzar performaces del tipus Marina Abramovich (MOMA: sostenir la mirada durant un minut, separats per una taula, de tots aquells visitants que ho desitgen) o Carolee Schneemann (Up to and Including Her Limits 1976) o si, com ha passat amb coneguts i afamats pintors internacionals, la idea predominant és el degoteig (Jakson Pollock) o la "inexistència" del color (Soulages).

Tots els canvis tecnològics impliquen transformacions artístiques i així mateix veurem que també canvien les relacions existents entre la "destresa" exigida i la "creativitat" necessària. Si nosaltres hem prescindit del pinzell, un dels estris més antic de la pintura, això ha significat provocar una variació important en el nostre treball quan ens posem a pintar. Una alteració que no pretén evidentment negar el pinzell, desterrar‐lo! Això seria absurd! Es tracta d´una metàfora pràctica (per a pintar) buscant paral•lelismes d´actualitat, una provocació a l´ofici (al nostre nivell), una metàfora referida al context tecnològic actual i el seu rerefons de creativitat (punt neuràlgic de la societat actual).