A dins, a fora. Felícia Fuster (Barcelona, 1921- París, 2012), poeta i pintora

Page 1

EXPOSICIÓ

Felícia Fuster (Barcelona, 1921-París, 2012) Poeta i pintora

A DINS, A FORA


LA VIDA A BARCELONA (1921-1951)

De la Guerra Civil en diu:

«No estàvem d’acord ni amb els uns ni amb els altres. Als divuit anys, no tenir res on agafar-te és una tragèdia esgarrifosa. Crec que als 18 anys s’ha de creure en alguna cosa i, quan no pots, pateixes un trauma molt gran.» El temps, gener del 1988

Nascuda el 1921 a la Barceloneta, on la seva família tenia una ferreteria, des de ben petita dibuixa, pinta i escriu. Estudia el batxillerat a l’Institut Maragall mentre segueix els cursos en règim nocturn a l’Escola Massana, tot i no tenir l’edat per fer-ho, gràcies a Josep-Francesc Ràfols i Fontanals, el seu mestre i mentor. En acabar la Guerra Civil reprèn el batxillerat i estudia a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. El 1947 forma part del grup Los Últimos amb altres companys universitaris. Es donen a conèixer en una col·lectiva a la galeria Syra. El 1949 el seu interès per les arts decoratives la porta a l’Exposición Nacional de Artes Decorativas de Madrid. Hi obté el tercer premi i la medalla de bronze. Busca la independència econòmica en empreses comercials i obre el seu primer taller dedicat al gravat del vidre, però el 1951 decideix abandonar la Barcelona de postguerra i s’instal·la a París, on viu fins a la seva mort.


«Ara, em menjaria de gust rient —de nou amb tu— els meus cinc anys de xocolata com quan tenia el pas de passarell, la pell color de maó nou perquè jugava a construir secrets i vides.» Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984 Plaça de la Barceloneta. Felícia Fuster i Viladecans va viure al carrer de Sant Miquel, 64, de la Barceloneta fins als 6 o 7 anys, barri al qual es va sentir molt arrelada.

«M’he adormit més d’una vegada sentint les onades i el vent que xiula. He fet el meu camí navegant com dins una Arca de Noè, poblada d’estris de treball (en lloc de bèsties) i de paraules. Abans de les nines, he conegut el gust de la sal.» A dins, a fora, 1989

Passa els estius al Casal Felícia, en el terme de Castellterçol (el Moianès), la casa que va construir el seu avi matern i que duia el seu nom. L’artista en recorda l’habitació, «de cara a sol ixent i molts matins sortia a la terrassa a esperar que el sol eixís».


NOVES NAIXENCES

A París troba la vitalitat artística que li obre múltiples possibilitats: va ser «un tornar a néixer», dirà. Felícia Fuster torna a gravar vidre; també pinta sobre seda (mocadors, pantalles, coixins...), una feina d’èxit però que abandona perquè l’aparta del seu objectiu: pintar i escriure. Tot i així s’ha de reinventar diverses vegades, conèixer molts oficis, fer moltes naixences, abans no es pot dedicar plenament a l’art. «Jo sóc la dona Faber», deia amb un punt d’ironia per referir-se al llarg periple dels anys 60 i 70. Exposa la seva obra pictòrica en diferents mostres col·lectives i individuals a França mentre treballa, amb una tenacitat i autoexigència poc comunes. Felícia Fuster irromp a la lírica catalana el 1983 en presentar Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils al premi Carles Riba. És una veu de gran intensitat, un imaginari potent i absolutament desconegut. Els anys següents són trepidants. El 1987 publica Aquelles cordes del vent i obté el premi Vicent Andrés Estellés amb I encara.

Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Proa, 1984. Pròleg de Maria-Mercè Marçal

Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Cafè Central i Llibres del segle, 2021. Pròleg de Maria-Mercè Marçal, colofó de Lluïsa Julià

Aquelles cordes del vent. Proa, 1987. Pròleg de Francesc Parcerisas


Amb Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils Felícia Fuster trenca més d’un dels prejudicis habituals que lliga el naixement d’una veu a la joventut. Ella s’hi refereix amb aquests mots:

«No la sabien situar: era massa madura per ser d’algú jove i massa moderna per ser d’algú gran.»

«A vegades la vida t’envia unes ventades que et deixen fora del camí. El vent m’ha apartat de tot. Però ara, fa uns anys, el vent s’ha calmat i torno al camí que m’havia preparat.» El temps, gener del 1988

Felícia Fuster, entrevista a Radio Pays, 1993

«La recuperació de la veu de Felícia Fuster em sembla, alhora, la satisfacció d’una necessitat de primer ordre i un prodigi inesperat en tombar la cantonada més veïna. Per sort, la seva poesia —precisament perquè ho és— ens arriba tard, però no pas a deshora.» Maria-Mercè Marçal, pròleg a Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984

El 1953 Felícia Fuster es casa amb Gérard Abel Braun i passa a dir-se a tots els efectes Felícia Braun. Se separen al cap de pocs anys.

«Ens trobem davant una poesia despullada perquè tota ella és destinada a la recerca de l’essència interioritzada, d’allò que hi ha darrere l’experiència no com a experiència, sinó com a vivència susceptible d’ésser traslladada, mitjançant la poesia, a una altra forma de llenguatge.»

«Aquestes Postals no escrites, jo les vaig rebre una tarda lluminosa [...] Són uns poemes concentrats, semblants al mercuri, que és dens però àgil, que brilla però s’escapa sempre que pot.» Albert Ràfols-Casamada, prefaci a Postals no escrites, 2001

Francesc Parcerisas, pròleg a Aquelles cordes del vent, 1987

Foto apareguda al diari Avui (dijous, 20 de març del 1997). Asseguda al costat de Maria Aurèlia Capmany. Darrere: Gemma Lienas i Eliseu Climent.

I encara, de l’editorial Tres i quatre. Premi Vicent Andrés Estellés del 1987. Formaven el jurat Feliu Formosa, Maria-Mercè Marçal, Joan Navarro, Isidor Cònsul i Enric Sòria.


CAMINS INÈDITS A ORIENT

El viatge iniciàtic al Japó Felícia Fuster és una gran viatgera: la Gran Bretanya, els Països Baixos, Alemanya, Itàlia, Grècia, Turquia, Egipte i països del nord d’Àfrica, com Algèria i Tunísia. L’estada a Tunis amb una amiga coincideix amb els Rebomboris del Pa. Ara bé, és el viatge que fa al Japó la tardor del 1986 el que transforma la seva filosofia vital i la seva obra. Ella mateixa el qualifica de viatge «iniciàtic». S’impregna de la seva cultura. La filosofia zen la travessa, li permet situar el text en una altra temporalitat, en altres coordenades. En la dècada dels anys noranta publica: Passarel·les / Mosaïques (1992), Versió original (1996), Sorra de temps absent (1998) i Postals no escrites (2001), que tanca la seva obra. És una segona etapa literària i pictòrica en què s’estrenyen els vasos comunicants entre la pintura i l’escriptura. És la poeta que dibuixa, l’artista que escriu. L’experimentació s’endinsa

en altres camps. A Sorra de temps absent (1998), mostra el seu interès pels aspectes tipogràfics, hi presenta la realitat humana des d’un punt de vista científic, químic, experimental. Estableix una nova perspectiva de l’univers en què escriptura i pintura comparteixen una mateixa projecció dinàmica que inclou registres onírics, imatge en suspensió i en moviment, poemes seqüencials i de caràcter còsmic. L’obra de Felícia Fuster, experimental sempre en els distints llenguatges pictòrics i literaris que explora, es projecta cap al futur i manté un diàleg viu amb les formes plàstiques i poètiques més actuals.


Passarel·les / Mosaïques. Cafè Central, 1992

«Anar Venir a Eleusis O a Barcelona Amb la sal a la mà tancant els ulls mai trepitjat

il·luminant-lo intento estrenar un altre plànol perquè els peus no se’m llaguin»

El temps, gener del 1988 Versió original. Germanies, 1996

Sorra de temps absent. Pagès, 1998

Postals no escrites. Proa, 2001. Prefaci d’Albert Ràfols-Casamada


LA «PASSAREL·LA», una composició que allarga un vers la tanka clàssica i que permet el vers lliure. És una taca de color, una forma dinàmica que busca i accentua el moviment. Fuster la descriu: LES TANKES - ELS HAIKUS Si la tanka ocupa un lloc central a Aquelles cordes del vent (1987), Fuster construeix tot un viatge pel haiku a Postals no escrites (2001). El pes de cada mot sustenta el vers, cada poema és signe, imatge, concepte. Cada poema expressa la condensació d’una imatge, cada paraula és xoc i ressò d’altres significats.

ADORMIT A CASA ELS AVIS

«Que algú em perdoni he trobat suaument a casa els avis un llibre encès per una estrofa meva de temps vestida M’ha dit que es deia Passarel·la»

«Fuster esbocina els versos, els deixa fets trossos, esberla la sintaxi, eludeix la significació tancada.» Carles Hac Mor


«La vida és per traspassar els límits. Escriure és travessar, anar més enllà, cap al món invisible, sentir la intensitat de la plenitud, la buidor de cada cosa, fins i tot d’un mateix, i oferir-la diferent, en paraules.»

«La poesia és combat. Ens sobta la victòria amb un cos meravellós cisellat de paraules. La prosa és una peregrinació. Jo ho necessito tot. Amb els pinzells emmeno camins antics; amb el trineu irreal de les paraules intento avançar per la blancor ignota del camp de gel.» Felícia Fuster, a 60 Catalan Language Women Writers Today, 1990


TRADUCCIONS. AMISTATS I COMPROMÍS L’interès per la cultura japonesa la porta no sols a aprendre la llengua i a conèixer el país, sinó que es concreta en la traducció de diversos autors del segle xx en el volum Poesia japonesa contemporània (1988), traducció que fa amb el professor Naoyuki Sawada. Des dels anys vuitanta, Felícia Fuster estableix amistat amb el món de la cultura, dels poetes, escriptors, crítics, editors i activistes culturals. Els anys següents la seva obra és reconeguda àmpliament entre els poetes, amb qui manté una estreta relació. En destaca, l'amistat amb Maria-Mercè Marçal.

Tradueix Obra negra, de Marguerite Yourcenar (Proa, 1984), que es reedita amb Quaderns de notes d’Obra negra, traduïts per Montserrat Planas (Proa, 1996)

Tradueix, juntament amb Naoyuki Sawada, Poesia japonesa contemporània. Proa, 1988

Survivors, antologia bilingüe a càrrec de Sam Abrams. IEN, 1991

Cordages du vent, Anthologie bilingue de poèmes. Trabucaire, 2018. A càrrec de Lluïsa Julià i Sandrine Frayssinhes Ribes. Marc Audí, traductor

Obra poètica. Proa, 2010 i 2021. A cura de Lluïsa Julià

Postal de Marguerite Yourcenar, 1985


«O Potser encara sóc el subtil joc de cartes japonès amb qui no sé si em vaig jugar aquell primer i gran gener de l’existència inesperada Quants geners breus m’esllomaran les mans amb el joc de l’espera tota incendi I Qui sap Sí i No Blanc sense Negre Ser O» Sorra de temps absent, 1998 El 1995 participa en la IV Conferència Mundial de Dones organitzada per les Nacions Unides que té lloc a Pequín i que en el món occidental s’havia marcat l’objectiu específic de promocionar la igualtat entre homes i dones en institucions i representacions públiques. Fuster també viatja a altres ciutats i manté contactes culturals.

Montserrat Abelló, Maria Àngels Anglada, Margarita Ballester, Felícia Fuster, Anna Murià, que presideix l’acte, Maria-Mercè Marçal, Marta Pessarrodona i Iolanda Pelegrí en la presentació de l’antologia Survivors (Barcelona, 1991).

Felícia Fuster i Miquel Martí i Pol participen al Marché de Poésie, París, juny del 1989.

Els darrers anys de la seva vida, Felícia Fuster engega un nou projecte molt ambiciós i mostra del seu compromís cultural i cívic amb el país. El 2005 es crea a Barcelona la fundació que porta el seu nom amb l’objectiu de promoure els artistes joves i la llengua catalana a l’estranger. En aquest moment, Enrica Mata n’és la presidenta. En el viatge a la Xina contreu un virus i emmalalteix. Tot i una primera recuperació, posteriorment s'ha d'anar apartant de tota activitat. Felícia Fuster mor a París el 3 de març del 2012.

Enrica Mata, a qui Felícia Fuster encomana la gestió de la Fundació Felícia Fuster.


PINTURA D’ESPAIS IMAGINARIS L’obra plàstica de Felícia Fuster destaca per ser eminentment abstracta, emocional, de registre oníric i còsmic, feta de paisatges siderals, visionaris, que bé podrien trobar correspondència en la música d’Arnold Schönberg o Béla Bartók. Després d’una pràctica de les arts del vidre s’encara a una pintura de base figurativa i traç expressionista, de gran contrast entre la llum i la foscor. A l’inici dels anys setanta evoluciona cap a una abstracció gestual, de colors suaus i tensió emocional que concentra la forma i el color al centre del quadre i els descabdella cap a les vores. Al final d’aquesta dècada combina aquestes primeres abstraccions amb una pintura naïf, de retorn al primigeni, que té un gran atractiu a França en aquell moment. Al tombant dels anys vuitanta s’aboca a una obra abstracta qualificada d’abstracció lírica. L’espai i la superfície funcionen com una partitura musical, en què les línies, els punts i els gests prenen el caràcter d’escriptura. Tenen fons de color blau, taronja o marró, i s'hi insereix una narració poètica d’elements abstractes. A les Plurivisions, pintures quadrades o bé en format circular irregular, hi coincideixen múltiples punts de vista i diverses profunditats. Algunes les dota d'un motor que les fa girar quatre cops en angles de 45º, fet que permet diferents lectures i punts de vista a l’espectador. Amb els collages executats amb fragments de gravats rebutjats construeix poètics Haikús visuals, una obra austera que segueix amb el rigor de la pràctica del gravat. La seva obra plàstica feta a París s’exposa per primer cop a Barcelona el 1992.

Pintura circular de la sèrie Plurivisions, en què domina l’espai sideral, el món còsmic i planetari, una mirada a l’espai com a esperança de futur i llibertat.

«La PINTURA PLURIVISIONAL ve a oferir una pluralitat de lectura, de visualització d’un ESPAI IMAGINARI, obert i canviant, modulat pel TEMPS, portat per la seva pròpia dinàmica i que es perllonga en l’ESPAI SUGGERIT.» Felícia Fuster, a Manifest Peinture Plurivisionalle, 1988

Pintura sobre fusta feta d’arquitectures sígniques, que configuren un espai tensional de gran lirisme, entre un espai difús i unes formes de gran concreció.


En relació amb l’Abstracció lírica. «Aquesta sèrie, de registre oníric, es desenvolupa sobre tela, fusta i paper. Gairebé sempre en oli, encara que en paper hi ha alguns gouaches. Imatges d’aquest tipus són les que utilitza als seus llibres d’artista, que imprimeix manualment amb mètodes serigràfics. El color és aquí diàfan, i prevalen les mescles amb blanc, color que serà a partir d’aquell moment un color clau en tota la seva obra posterior.»

En relació a les Plurivisions. «Les Plurivisions, realitzades en tècnica mixta, trenquen amb el límit del format-suport tradicional. Els dona forma romboidal, circular o irregular, amb la intenció de crear un efecte d’expansió espacial [...] El moviment real fa possible ficcionar l’obra des d’una dimensió aliena al cinetisme, ja que aquesta apunta a l’activació dels fenòmens perceptius, mentre aquí se’ns convida a un imaginari còsmic.»

«No es pot negar que una certa atmosfera obtinguda a base de modes compositius orientalitzants són presents a la seva obra, però és que la mateixa pintura occidental els havia introduït ja a la seva intenció creadora, perquè era escaient per a un nou concepte de la sensibilitat i de la percepció del sentit de la plàstica. El cert és que l’artista s’ha cregut en la necessitat de dinamitzar la visió de la pintura, que ha deixat d’entendre com una visió estàtica.»

Nora Ancarola, a «L’arquitectura del silenci», Felícia Fuster. Obra plàstica. Barcelona: Fundació Felícia Fuster, 2008, p. 15-17.

Lola Donaire Abancó, a «La pintura de Felícia Fuster: Abstraccions en l’era postmoderna», Felícia Fuster. Obra plàstica. Barcelona: Fundació Felícia Fuster, 2008, p. 19-24.

Arnau Puig, a «Per a un estudi sobre la plàstica de Felícia Fuster», Felícia Fuster. Obra plàstica. Barcelona: Fundació Felícia Fuster, 2008, p. 27-34.


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.