Realitats de Vic 1895 - 16ª part

Per Miquel dels Sants Molist Badiola

Què més, què més... Ja ho tinc! Aquest mes parlaré de la part sanitària, tant en la guerra cubana, com a Tànger i a terres vigatanes.

Com hem vist en l’anterior article, els soldats provinents de la Gran Antilla, Joan Bou Ferrer i Antoni Puigneró Bofill, van tornar a Vic, amb quatre mesos de permís, per a restablir-se de les seves malalties. No podem saber quines, però puc dir les que van ser les més habituals en aquest conflicte. Si llegim l’article, “La salud en Cuba”, del diari “La Época”, amb data 10 de juny de 1895, podrem veure que la situació sanitària del contingent espanyol a l’Illa eren positives: “la salud de nuestras tropas no puede ser mejor de lo que es hasta ahora” Escassament es notava un descens d’efectius.

Els pocs casos que s’havien registrat de febre groga no arribaven a 15, i tots eren de caràcter benigne. Les “calenturas intermitentes” tampoc causaven grans mals. L’article, sense signar, explicava que els pocs soldats que hi havia als hospitals, eren baixes a conseqüència de petites úlceres, res perilloses, però molestes, que es formaven als peus. Era evident, ja que el soldats feien marxes tot sovint. Aquestes lesions es curaven amb pocs dies de repòs (La Época, 10/06/1895).

Reflexionant sobre la veracitat o no d’aquesta informació, en certa manera, és bastant creïble. Tot just eren els inicis de la revolta i els hospitals cubans no deurien estar col·lapsats. A més, encara no havia començat la temporada de ciclons i, en l’aspecte sanitari, hi havia optimisme.

Pel que fa a la part contrària, El Norte Catalán de 28 de setembre, informa que, “reina entre los mambises una gran desmoralización. Faltos de ropa, de municiones en muchos casos y con frecuencia de comida, puesto que, si el ganado que roban les da carne abundante, carecen de sal y muchas veces de todo. El desarreglo de todo y la falta de higiene les produce muchas enfermedades, y el tétanos parece que hace entre ellos grandes estragos”. No tenien hospitals, ni medicaments, ni assistència, i els malalts i ferits morien en nombre considerable. L’article afegeix que, aquestes circumstàncies, revelaven que la insurrecció havia començat a decaure “ante la firmeza y la energía de España”

Bé; té molta lògica la informació que dona El Norte Catalán. La revolta mambise tot just començava i anaven escassos de recursos sanitaris per als malalts i ferits que anaven tenint. A més, al setembre, estaven en plena època de tornados i les condicions climàtiques no eren favorables, tot i que ja estiguessin acostumats a elles. Pel que fa a l’alimentació i la sal ho poso molt en dubte per la forma d’actuar. Quan ho necessitaven, anaven a saquejar vivendes aïllades no afins a la insurrecció.

Ara, del continent americà saltem a l’africà. El 14 de novembre, El Norte Catalán informa de l’aparició a Tànger d’alguns casos sospitosos de còlera. La notícia l’envia el cònsol d’Espanya mitjançant cablegrama telegràfic. Van esclatar les alarmes a la subsecretaria de Governació aconsellant a les províncies marítimes mediterrànies que sotmetessin a quarantena al bucs procedents de Tànger. També esmenta que el cònsol donaria notícies, a través del telègraf, sobre l’estat de salut a la citada població.

Ens adonem, a través de la lectura de l’article esmentat, que s’adoptaven mesures similars, que les actuals pel que fa al coronavirus (en la mesura que podien).

Aquí a Vic, des d’unes setmanes abans, teníem l’epidèmia tifoidea, en concret al carrer Sant Pere. Com informa El Norte Catalán de 5 d’octubre, “desde (hace) bastante tiempo ha sentado sus reales en aquella calle”. Per posar-hi remei, els veïns de dit carrer van acordar que “arda continuamente á sus expensas una lámpara delante de la Imagen de su glorioso Patrón San Pedro Apóstol, para alcanzar de la poderosa intercesión del Santo la gracia de que cese cuanto antes la epidemia”

A part del tifus, també hi havia la diftèria. El 19 d’octubre, també a El Norte Catalán, ens apareix una notícia referent a aquesta malaltia: “...diferentes casos de difteria que han tenido lugar en esta ciudad, por ser una enfermedad muy temible y que acostumbra a propagarse con suma facilidad”. Es parlava de que la Junta de Sanitat havia de prendre mesures per a contrarestar aquesta bactèria. Havia d’abastir el necessari “suero antidiftérico de que tanto se ha hablado desde algun tiempo á esta parte”.

Una setmana després, el tifus, torna a ser el protagonista. El Norte Catalán informa que “continua haciendo de las suyas, habiendo bastantes enfermos, aunque gracias a Dios, no son, relativamente muchos los que sucumben á causa de esta enfermedad”. Podem veure que “Vic” ja estava acostumat a que hi haguessin víctimes degudes a aquesta bactèria. No ho diu, però és possible que una de les morts, hagués estat la filla de dinou mesos, del farmacèutic Josep Genís, germà de l’il·lustrat escriptor.

Encara persistien nombrosos casos de malures tifoideas però, degut als coneixements científics i bons serveis dels metges de Vic, aquestes no van revestir tanta gravetat com en èpoques passades. Les defuncions causades aleshores, no eren proporcionals a la multitud de pacients que les patien (NC, 1 novembre).

Com es pot veure, hi havia vàries maneres d’atallar les malalties bacterianes i les provocades per diferents virus. Devia ser més complicat solucionar una malaltia nerviosa com la que succeí el 27 de novembre, a les 2 de la nit, a la “posada Europa”, regentada per Albert Juliá. El protagonista (no es diu el nom) “movió un escándalo mayúsculo, saliendo al balcón y dando gritos de ¡socorro! ¡fuego! ¡ladrones! Y no sabemos cuantas cosas más.”. Els amos de l’establiment y els veïns s’alarmaren. Van acudir varis serenos junt amb d’altres persones i, després de forçar la porta de l’habitació de l’individu, aconseguiren subjectar-lo. Tot seguit, el portaren al “cuartelillo”, amb tenaç resistència per part seva. Al dia següent, ja assossegat del tot, tornà a la posada, informant als propietaris que, tot el que havia passat, era efecte d’una malaltia nerviosa que li ocasionava atacs semblants al de la nit anterior. Els demanà mil perdons (NC, 30 de novembre).