Realitats de Vic 1896 - 3ª part

by Revista de Vic - TOT OSONA - TOT CERDANYA

L’Ajuntament de Vic subvenciona la rehabilitació de pisos buits

Per Miquel dels Sants Molist Badiola

Guerra de Cuba. Trobo un article alarmant a El Norte Catalán de 21 de març que diu així: “Entre nosotros produjo mucha alarma la noticia del choque ocurrido por fatal equivocación, en El Caño (Cuba), entre los batallones de Llerena y San Quintín. Al primero de estos batallones pertenecen varios mozos del último reemplazo, hijos de esta ciudad (Vic), y no es extraño, por consiguiente, que sus respectivas familias, de un modo especial, se sintieran presas de viva ansiedad y zozobra al primer anuncio de tan infausta noticia”. Estic ben segur que, persones preocupades per aquest motiu, que compraven amb caràcter habitual El Norte Catalán, devien saber que hi havia la possibilitat d’establir contacte amb el “Salón del Heraldo, Centro de informaciones, calle de Sevilla, Madrid”, per a resoldre aquesta qüestió (NC , 29/02/1896). A més, donava les instruccions per a saber el parador d’un soldat: expressar el nom de la persona, el regiment i companyia a la qual pertanyia, el mes i el buc en que sortí d’Espanya (si es recordava), i el punt on es trobava la última vegada que es tingueren notícies d’ell. Aquest servei era gratuït i, amb relativa brevetat, es rebia resposta amb els informes sol·licitats.

Després de confirmada la presència de vigatans en el Batalló de Llerena, toca saber d’on era el Batalló de San Quintín. Comprovo al Anuario militar de España de 1895 (pàg. 883) que aquesta última guarnició militar pertanyia a Figueres. Per tant, entre catalans queda l’assumpte.

El Año Político de 1895 (pàg. 435), ens informa que el Batalló de San Quintín embarcà al vapor “Santiago”, al port de Barcelona, el dia 22 de novembre de 1895. Com a membres més destacats d’aquest contingent hi havia el Tinent Coronel, D. Ramón Pérez Ballesteros, i, com a Comandant, D. Juan Salvador Falcón (Correo Español, 02/11/1895). El dia d’arribada a La Habana seria el 9 de desembre (La Unión Católica, 10/12/1895). Es dirigiren cap a la província de Las Villas (El Correo Militar, 12/12/1895), on els insurrectes avançaven i hi havia manca de tropes (no passaven de 12.000 homes disponibles) i de fusells Maüser (La Correspondencia de España, 12/12/1895).

Un cop establert aquest Batalló a les posicions estratègiques que els ordenaven els superiors, puc explicar una de les actuacions de part d’aquest contingent. El 15 de gener, segons El Correo militar d’un dia després hi havia, protegint el municipi de Bejucal (província de Mayabeque), un destacament de 25 soldats del regiment de San Quintín, comandats pel tinent D. Augusto Álvarez de Toledo. Estaven situats a llocs estratègics com són la Casa del Ajuntament, la presó i la Casa-quartel de la Guàrdia civil. Per la banda contrària, els rebels arribaren a Bejucal, comandats per en Máximo Gómez (en el joc dels escacs era el “Rei Negre”). Feren la típica intimidació per a que les tropes es rendissin, que va ser contestada amb el major menyspreu. En conseqüència, començà el combat que va durar 3 hores. L’enemic, veient que era inútil apoderar-se dels edificis citats es va retirar, aprofitant per incendiar algunes cases i un tren amb l’ajuda del petroli (veure imatge extreta de La Ilustración Ibérica de 25 de març).

Al dia següent, els rebels intentaren de nou entrar a Bejucal, però fracassaren altre cop perquè va arribar la columna Linares, en ajuda dels de San Quintín. El zelador Sr. Cuadrado, d’amagat, va disparar amb el seu fusell apuntant a Máximo Gómez, i no va encertar perquè s’interposà el secretari del “Generalísimo”, el qual va caure mort a l’instant (La Correspondencia de España, 1896/01/16). Aquella acció, podia haver canviat, de manera radical, el curs de la història de la Guerra de Cuba. Máximo ordenà que cremessin la Fonda de Pita d’on va sortir la bala. En total, van ser 30 les cases “devorades” pel foc, quasi totes fetes de fusta i guano.

Però no tot van ser flors i violes pel Batalló de San Quintín. El Imparcial de 5 de febrer ens informa de la mort del tinent D. Eduardo Borges, un sargent i catorze soldats que protegien als obrers ocupats en refer la línia fèrria que unia les ciutats de Esperanza i Jicotea. A més, els rebels havien destruït, ajudats de dinamita, una claveguera, un pas a nivell i dos terraplens, arrencant 11 Km de línia. Les morts es produïren durant la nit del diumenge dia 2, i els executors foren una partida de 400 mambises, manada pel “cabecilla” Núñez. Quan vingueren reforços del mateix Batalló de San Quintín veieren el desastre: només trobaren amb vida a cinc soldats malferits.

Un cop vistos passatges immediats de les accions del Batalló de San Quintín, anem a veure, com aparegué en terres cubanes el Batalló de Caçadors de Llerena. Primer diré que va marxar a les Antilles el 18 de febrer de 1896, des de Santander, a bord del vapor “Alfonso XII” (La Iberia, 31/01/1896). Desconec el dia d’arribada a Cuba però, fent un símil amb l’anterior cas, hauria d’haver trepitjat terres cubanes el 7 o 8 de març. Un cop en terra ferma, trobo la primera notícia referent a dit batalló en combat. Versa sobre la defensa del “Fuerte Pelayo” (terme de Bejucal) que atacaren les forces mambises el 14 de març. La resposta dels 8 soldats (vigatans?) va ser brillant segons “El Liberal” del dia següent. Duraria poc la felicitat.

Per tant, queda comprovat que ambdós batallons (San Quintín i Llerena) coneixien el terreny de Bejucal i coincidien bastant en les seves ubicacions.

Arribà el fatídic dia 16 de març. Va ser un funest error. Els dos batallons (San Quintín i Llerena) entraren en combat entre sí, sense saber contra qui disparaven, a les rodalies de “El Caño” (terme de Marianao). La obscuritat de la nit i la coincidència d’haver-hi un grup de insurrectes pul·lulant entre mig són dos factors decisius per entendre el que passà. En aquells moments, el destacament que defensava el poblat pertanyia al Batalló de Llerena. Un altre factor decisiu que va influir és el crit de guerra que s’utilitzava per identificar el bàndol al que es pertanyia: “¡Viva

España!” o el nom del Batalló, per un bàndol; i, per l’altre, “¡viva Cuba libre!” o el nom del cabdill rebel. Curiosament, un dels insurgents famosos es deia Quintín Banderas. Aquest, podria haver estat entremig d’aquell conflicte i es devia haver confós el nom del mambise amb el nom del Batalló de Figueres. És una explicació ben lògica que denota el nerviosisme que hi havia entre les tropes catalanes. Alguns corresponsals van informar que el combat durà prop de sis hores.

“El Liberal” de 17 de març no s’explicava que dues forces entressin en lluita sense reconèixer prèviament el contrincant. També li semblà estrany el fet que uns soldats que maniobren en una jurisdicció qualsevol, no tinguin coneixement exacte dels punts d’aquella zona en que hi ha un destacament o guarnició de tropes de l’exèrcit. El despatx oficial, que no cita els noms dels caps que manaven ambdues forces, diu que van morir 12 soldats, i que en resultaren ferits 27 i 5 oficials del Batalló de San Quintín. El General Weyler començava amb mal peu la seva tasca per sufocar la revolta mambise. Relatava: “el lamentable suceso está atenuado por las pruebas de bizarría que dieron las tropas en el ataque y la defensa” (El Liberal, 17/03/1896).

A Vic, les noticies causaren inquietud. Tant és així que, els carlins de la capital osonenca, organitzaren un funeral a l’Església del Carme... “en sufragio de cuantos han perecido defendiendo, así en la Península como en Ultramar, la bandera de la Religión, la Patria y la Monarquía” (El Norte Catalán, 14/03/1896). La concurrència de vigatans/es fou regular, a pesar de les moltes esqueles de invitació que es repartiren. Una dotzena de soldats del Quartel s’afegirien a les pregaries fetes.

Del 26 de juny al 8 de setembre del 2023