La r
evista
Juny 2012
NĂşm.
40
comiat de segon de batxillerat
2 0 11 - 1 2
pĂ gina 2
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
Un cUrs més diem adéU als alUmnes de segon de batxillerat Uns van començar a P3, tota una vida, altres van arribar més tard i alguns han format part de La Revista o n’han estat col·laboradors assidus: l’ Ariadna Canari, el Jordi Tarrats, en Guillem Pérez... A començament de juny van celebrar la festa de comiat, d’aquest esdeveniment ens han arribat algunes fotos i hem demanat a la Matilde Recolons, professora de català i de grec, les paraules que els va adreçar, aquí les teniu: “A la promoció 2010-12 Quan em van proposar ser la portaveu del professorat vaig pensar: "Què els diré"? Si tothom sap que un acte de comiat és simplement això i ... molt més! Doncs bé, vaig pensar: "Res d'originalitats. Saps, què? COPIA! Torna a l'origen del nostre món, torna a l'origen de la nostra cultura." Això és... a GRÈCIA. Sí, estimada audiència. Ja ho diuen que tots som grecs, i més en aquests moments que corren. Per tant, permeteu-me la llicència i començar dient-vos: Άνδρα μοι έννεπε, Μουσα, πολύτροπον, ός μάλα πολλά πλάγχθη, έπει Τροίης ίερον πτολίεθρον έπερσε. Que en una adaptació de Carles Riba seria: "Conta'm Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre" Sí, l'Odissea. Ja sé que esteu pensant que se'm veu el plumero, o el llautó, i que escombro cap a casa. Sí. És la casa de tots. Vosaltres heu estat uns Odisseus, uns Ulisses. En aquests anys d'aprenentatge heu fet un viatge en què heu viscut unes aventures com les del personatge hel•lè. Heu enganyat el Cíclop, us heu deixat seduir per Calipso, heu lluitat contra Escil•la i Caribdis, heu rebut regals d'Èol ... I, així, de mica en mica, com el nostre estimat heroi, heu anat fent camí. Tot això, acompanyats del vostres companys i companyes, igual que Ulisses. Les aventures viscudes amb ells seran les que més endavant també explicareu. Fareu allò de "Conta'm", "explica'm", ... I d'aquesta manera tornareu a RE-viure aquests anys compartits, RE-cordar els mi llors moments i RE-cular en el temps! Esperem que tot plegat us hagi ajudat a entendre que el més important és aquest VIATGE; un que heu fet i que encara continuareu. Encara no heu arribat a port... Heu d'anar fent. Simplement. Per tant, vull acabar dient-vos, a tots: ΚΑΛΟ ΤΑΞΙΔΙ! BON VIATGE.” pàgina 3
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
sUmari
el comiat de segon de batxillerat. sumari editorial Fem salut els nostres concursants 23 d’abril a l’escola Jornades esportives Viatge a Poitiers-Futuroscope entrevista a l’alba cerdà com influeix la música en...
pàgines 2 i 3 pàgina 4 pàgina 5 pàgina 6 pàgina 7 pàgines 8 i 9 pàgina 10 pàgines 11 i 12 pàgines 13 i 14 pàgines 15,16 i 17
Opinió I si tothom anés en bicileta? Xatejar per Internet... Als superherois no els agra den les pastanagues.
pàgina 18 pàgina 18 pàgines 19 i 20
textos premiats als Jocs Florals: El país dels millors Somni Sempre amb tu Nina de drap Mans innocents El temps sabies que la nòvia de...? la crònica: viatge a madrid els grups de quart d’eso han celebrat que tanquen el cicle de....
pàgines 21 i 22 pàgina 23 pàgina 23 pàgina 24 pàgines 25, 26 i 27 pàgina 28,29, 30 i 31 pàgina 32 pàgines 33,34,35 i 36 pàgines 37, 38 i 39
la revista és una publicació gratuïta de l’escola anna ravell. coordinació i muntatge: roser castañé, Ferran gonzález i anna orduña correcció: mireia campabadal, roser castañé, carme sans. equip de redacció: rosa macias, Vanessa sívico, gerad Valldosera, càntia Pèrez, anna orduña,i els alumnes de l’oP2 revista: cristina alegre, laia bojar, irina bosch, ana garcia, eloi martínez, laia Pérez, claudia Pons, carlota reventós, laia riatós, marina rodríguez, Helena rodríguez, Júlia rubio, esther ruíz i xavier saldes. col·laboracions i agraïments: emma martínez-cánovas, Jerald castillo marundan, càntia Pérez, carme busquets,carme Fajardo, Ferran gonzález, anna murillo, gemma Pampalona,teresa lozano, arnau robert, tere serrano, gloria téllez. dibuixos de càntia Pérez i Jerald marundan Juny 2012
pàgina 4
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
editorial ens hem superat!! Us presentem La Revista 40 només dos mesos després de la que vam treure per sant Jordi i més plena que mai: els textos premiats per als jocs Florals, excursions, entrevistes, reportatges... Però no penseu que per això no hàgim tingut molts problemes, mals de caps, vaja el de sempre. igualment hem tirat endavant per poder repartir La Revista. Hem d’agrair l’ ajuda de tots els que hi hem participat, des de professors fins a alumnes de tots el cursos, especialment als alumnes de l’optativa de revista del tercer trimestre: cristina alegre, laia bojar, irina bosch, ana garcía, eloi martínez, laia Pérez, claudia Pons, carlota reventós, laia riatós, marina rodríguez, Helena rodríguez, Júlia rubio, esther ruíz i xavier saldes.
passat en aquest curs. en definitiva disfruteu-la. Ja ha acabat el curs, ens han entregat les notes, s’han fos els nervis per alguns, inquiets per si passaven de curs. Però ara toca temps d’estiu, de divertir-se, de sortir amb els amics, oblidar-se de les preocupacions, per això des de La Revista 40 us desitgem unes bones vacances. i apa, ara a llegir! ProPosta de Portada de laia riatÓs
esperem que la llegiu i no només mireu les fotos, la dibuixeu, rigueu, comenteu, critiqueu, però, sobretot, recordeu-vos de tot el que heu
Portada de laia reventós contraportada: alumnes de segon d’eso, oP2 revista
pàgina 5
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
Fem salUt! comissiÓ d’alUmnes
FEM SALUT és una estratègia que orienta la promoció d’entorns i conductes saludables als centres escolars. a més a més de les intervencions que es vénen realitzant dintre dels àmbits individual i d’aula, hem de promoure possibilitar la participació activa. Per això, hem format LA COMISSIÓ D’ALUMNES, a la qual pertanyen, aquest curs, gerard Valldosera, xavier montes, artur bernal, maria macià, lídia camacho,raquel Fernàndez, anna Vilella. Per tal de coordinar-nos, hem fet diverses reunions i hem constituït un grup al facebook. aquest trimestre, la principal activitat ha sigut unes xerrades per intentar afavorir hàbits saludables en els nens i nenes de 3r i 4t de Primària, concretament la importància d’esmorzar. animeu-vos a participar l’any que ve, formant part de la comissió o aportant idees per realitzar tots junts.... Us hi esperem!
pàgina 6
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
els nostres concursants, els nostres guanyadors concurs de matemàtiques informa gerard Valldosera tercer d’eso b
El dia 15 de març, alguns alumnes de 3r i 4t d’ ESO van anar a la Universitat Politècnica de Catalunya (al campus nord) a fer les proves cangur 2012 de Matemàtiques. Aquestes proves consistien en uns exàmens de trenta preguntes de dificultat creixent: eren exàmens de “tipus test”, però havies de reflexionar molt sobre la pregunta abans de contestar-la. Et donaven com a màxim una hora i quinze minuts per acabar l’examen. Els acompanyants dels alumnes van ser els dos professors de matemàtiques d’ESO: la Rosa Martínez i l’Arnau Robert. A la universitat, hi havia molta gent, tots eren alumnes que venien a fer aquestes proves des de tota Catalunya. Un dels nostres companys de 3r d’ESO A, el David Pérez, va quedar en la posició 163 de 7200 participants! En acabar la prova, a la sortida ,et donaven un petit esmorzar: un donuts i un cacaolat.
congratUlations, maria!!
aquest ha estat un curs amb sort i, segurament, d’esforç, per a la maria ramajo, premiada als Jocs Florals de l’escola i del districte. i, a més a més, també va guanyar el Primer concurs de redacció en anglès que va organitzar el King's college a barcelona el passat mes de març. el premi va ser un xec valorat en 500 euros per gastar en algun centre comercial.també ha participat al concurs del big challenge la maria també es presenta a la convocatòria de juny del First certificate of english. encara que no sabrem el resultat fins acabat el curs. Hi ha tres alumnes que es presenten aquest any: la maria, l'alba giménez i el sergi estorch. Us desitgem molta sort.
congratUlations, Jerald!! També volem felicitar Jerald Castillo, de Tercer d’ESO B, perquè va participar al Big Challenge i ha estat l’alumne més ben classificat de l’Escola.
pàgina 7
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
23 d’abril a l’escola per rosa macias, Quart d’eso c
Ja feia dies que esperàvem aquesta data amb entusiasme, portàvem dies decorant l’escola amb dibuixos i escrits: biografies d’autors, fragments de poemes ... Però el motiu pel qual esperava aquest dia amb tantes ganes era una representació teatral d’uns nois del meu curs. Portaven mesos assajant l’obra Missatges, d’ignasi lópezsierra, una obra teatral que ens varen fer llegir a català, escrita en un registre col•loquial molt entenedor. explico com va anar el dia. Fins l’hora del pati vam fer classe normal. a l’ hora del pati uns quants alumnes i jo vam ajudar l’ ignasi i la matilde (professors d’ eVP) a penjar, a la paret del pati, un drac gegant que havien dibuixat . Quan el vam veure ens vam quedar al•lucinats,van fer un gran treball! al mateix temps que nosaltres penjàvem les decoracions al pati, tota la resta de l’alumnat estava fet unes activitats a les aules que consistien en el següent: 1. escriure una paraula negativa en un paper que es va retallar en forma d’ una escata del drac. després l’haurien d’enganxar al cos del drac penjat al pati. 2. Havien de crear un punt de llibre amb plastilina i plàstic transparent escrivint una paraula que els transmetés positivitat. pàgina 8
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
en acabat vam traslladar-nos al centre cívic on, per fi, van poder veure la repre-sentació. Jo, que ja m’havia llegit el llibre, sabia de què anava, però igualment em va encantar, ho van fer molt bé.
Vull destacar el treball d’en José david trabado (el Jota), el protagonista; de l’emma martínez , la veïna; de marina tallet, l’ atrevida vident; el de la mireia gràcia que va rebre una bona bufetada del protagonista que, en l’obra, és el seu xicot (en Jota) i la sorprenent actuació de Fernando rosés en el paper del frikie fill del porter. Felicitem també la Paula rugat i en mizanur rahman en el seu treball entre bastidors. evidentment, la directora, mireia campabadal, pel seu excel•lent treball i paciència.Van realitzar un treball genial tots. Quan es va acabar l’obra, al mateix escenari, unes companyes de segon de batxillerat van repartir els premis dels Jocs Florals. els que van guanyar els podreu llegir publicats unes pàgines mes endavant. Van ser grans escrits! els treballs guanyadors es van presentar als Jocs Florals del districte, on participen els millors treballs de les escoles i instituts d’aquesta zona. la maria ramajo de quart d’eso a va guanyar amb el seu relat curt Mans innocents tot seguit, ens van passar un vídeo que havien preparat els companys de segon de batxillerat sobre un conte de Drames rurals de Víctor català, la famosa autora modernista, que havien treballat a classe, també va resultar molt original. en acabar de veure’l vam marxar tots cap a casa.
pàgina 9
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
Jornades esPortiVes càntia Pérez ens inForma sobre el bàsQUet
el dia 26 d’abril, un any més, vam realitzar les jornades esportives al campus Universitari. alguns dels alumnes van anar-hi pel seu compte i d’altres ho van fer amb els seus respectius grups. el campus disposa d’unes meravelloses instal•lacions grans i netes, on es realitzaren els diferents tipus d’esports. els camps de bàsquet estaven prou bé, un d’ells era a l’exterior, on la calor era difícil de suportar i l’altre camp era dins d’un pavelló. els equips de bàsquet eren tots mixtos: es podia apreciar el joc en equip i la bona relació que mantenien els jugadors. Hi havia una certa rivalitat entre els equips, però perquè tots volien el mateix...encara que diguin que participar és el més important. els àrbitres van sortir malparats perquè els escridassaven; intenteu posar-vos en la seva pell...no tothom pot arbitrar un partit! després d’haver jugat tots contra tots van repartir les medalles. aquí us
pàgina 10
presento les posicions: 1. 4 eso a 2. 2bat b 3. 2bat a 4. 3 eso a Va ser un dia divertit, diferent, per desconnectar de les preocupacions, dels estudis, per divertir-se i passar-s’ho bé. com sempre els alumnes van arribar cansats.
La r
Juny 2012
evista
Núm.
40
VIATGE A POITIERS-FUTUROSCOPE TExT D’ANNA ORDUñA DOLADO, TERCER D’ESO C FOTOS D’ADRIà TUR, TERCER D’ESO B Com cada any, els alumnes de tercer d’ESO vam anar a Futuroscope-Poitiers de viatge per realitzar el treball de síntesi. A les 6 havíem d’estar al punt de trobada; quasi tothom va arribar d’hora (menys algun despistat/ dormilega). Per a molts, la nit anterior, dormir se’ns havia fet molt difícil. Estàvem mig adormits però molts alegres i contents pel viatge. Qui no ho estaria? Són quatre dies sense els pares!! El viatge es va fer llarg, ens entreteníem de maneres diferents: uns dormint, alt r e s jugant, molts escoltant música... En arribar a la nostra destinació, l’autocar es va convertir en un caos de nervis i emoció. Vam deixar les maletes a les habitacions i sortírem a sopar. Per fi, el primer contacte a França!! Moltes rialles, intentar fer-nos entendre, qui més qui menys va conèixer gent d’altres escoles i, finalment, una mica de joc per passar els nervis de la nit. Després d’instal·lar-nos relaxadament a l’habitació començava la xer-
rada i els profes esbrocaven a qui es passava. Al dia següent, dimarts, hi va haver baralles per les dutxes i pel mirall (sobretot les noies, com no!!). Finalment, vam anar tots a esmorzar. Havent esmorzat, agafàrem les coses i... en marxa, cap a Futuroscope falta gent!!! Vam veure diferents pel·lícules de diversos tipus (3D, 2D, 4D). I com que ens portem tan bé, ens van deixar temps lliure. Dinar va ser un problema, gairebé tothom es va queixar del menjar, perquè era típic d’allà i no hi estàvem acostumats. Però, en definitiva, el dia va ser
fantàstic, amb calor i tot, després que les mares ens haguessin dit: “Nen, emporta’t la jaqueta que farà fred”.
pàgina 11
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
El dimecres ens vam ficar al autocar i cap a Chauvigny. Aquell dia feia fred i nosaltres intentàvem escoltar per omplir les preguntes sobre castells i esglésies; al final per culpa del mal temps vam haver de marxar aviat.
sat la frontera i estàvem a l’Empordà. Una pa-
Un altre cop el dinar francès que va passar sense pena ni glòria (molts crits, poc menjar). I un altre cop cap a Futuroscope a veure més pel·lícules i tenir temps lliure per a quedar. A
radeta de mitja hora, la gent adormida i remugant. Ens vam animar una mica quan els profes van fer una partida de futbolí, jo estava tan dormida que no sé ni qui va guanyar. En arribar a Barcelona, molts petons i abraçades als familiars. Molts companys, en arribar a casa i després de tants dies sense descansar, vam anar a dormir. continuació, cap a les 20h per a veure l’espectacle nocturn, Le mystère Note Blue, mentre ens estàvem calant d’aigua ( l’aigua de la pluja i l’aigua de l’espectacle), vam riure molt. Una anècdota de l’espectacle fou que un projector es va desconnectar de l’ordinador i sortia enmig del espectacle ERROR, no vam riure ni res!! Després de tot això, vam sopar i tornàrem a les habitacions a recollir una mica i a endreçar. L’últim dia, en acabat d’esmorzar, vam agafar les maletes i vam marxar cap a Poitiers: un llarg (i una mica avorrit) “tour” per les esglésies de la zona per La Place del Hôtel de la Ville, tocava temps lliure tot el que quedava de dia. Moltes compres, passejos, rialles... Ja era hora de tornar: autocar i de nou cap a Barcelona. Vam sopar en un restaurant de la ruta, ens vam farcir de pa i d’embotits (per fi, alguna cosa que ens agradava i coneixíem!!), moltes bromes (com sempre), algun problema al bany i a tornar cap a l’autocar. En un dels autocars no se sentia res, tothom dormia; a l’altre, en canvi, hi havia molt soroll i festa. Cap a les quatre de la matinada ja havíem paspàgina 12
El viatge va ser fantàstic, la feina no va ser excessiva, però després per a la presentació i el treball tot eren nervis i presses.
La r
Juny 2012
evista
Núm.
40
l’entreVista a alba cerdà Vanessa sívico, Quart d’eso b l’alba cerdà és una exaluma de l’escola que va estudiar biologia i ha substituït, durant el segon trimestre, l’alicia liesa, la professora de ciències naturals i matemàtiques del segon cicle de l’eso i batxillerat, que va tenir un accident i va haver d’estar uns mesos de baixa. Vanessa: Què vas sentir el primer dia que vas venir a l'anna ravell a impartir classes? alba: em feia gràcia, estava contenta per tornar a l'escola i sentia curiositat per estar amb els qui havien estat els meus professors. Vanessa: si ara poguessis triar entre ser professora o ser alumna, què triaries? Per què? alba: Professora, perquè m'agrada ensenyar i perquè, més enllà de l'ensenyament ,pots ajudar els alumnes en l'àmbit personal. Vanessa: Quan feies l'eso, quina era l'assignatura que millor t’anava? i la que pitjor? alba: l'assignatura que millor m'anava eren les ciències i la que pitjor era educació Física.
tinguts que mai he utilitzat. Vanessa: Quin aspecte de la teva matèria t'agrada més i quin t'agrada menys? alba: el que més m'agrada és que és una matèria variada amb moltíssimes qüestions i pots aprendre. el que menys és que, de vegades, segons el nivell, no arribes al fons de la qüestió i l'explicació queda una mica en l'aire. Vanessa: Quin creus que és el tema de la teva matèria que més motiva els adolescents a l'hora d'estudiar? alba: la reproducció, perquè és un tema que els interessa ja que els afecta directament.
Vanessa: Per què vas decidir estudiar biologia? alba: Perquè tenia inquietuds de saber el perquè de les coses des d'un punt científic.
Vanessa: de l'1 al 10, quina creus que és la nota que els alumnes posarien a aquesta matèria? i tu quina nota li poses? alba: crec que els alumnes li posarien un 6. Jo li poso un 8, perquè és una assignaVanessa: creus que t'han estat útils tots tura que pot resultar complicada, que els continguts que has hagut d'estudiar només agrada a algunes persones i que pot resultar una mica difícil explicar d'una per ser biòloga? alba: totes les matèries m'han estat útils, manera entenedora. però dins d'aquestes matèries hi ha conpàgina 13
La r
Juny 2012
evista
Vanessa: et sents a gust treballant amb adolescents? alba: sí, perquè crec que m’hi comunico bé i intento posar-me al seu lloc per comprendre què els passa. a part, fa molt poc que jo també estava asseguda als pupitres i intento empatitzar recordant el que jo sentia.
Núm.
40
l’alba va ser becària de l’institut Pasteur de París
Vanessa: Què és el que més t'omple professionalment i personalment del teu treball? alba: Professionalment, ensenyar ciència, i personalment la relació amb els alumnes. Vanessa: com et defineixes? alba: sóc una persona perseverant, lluitadora, responsable, positiva, que sé escoltar els altres, amb moltes ganes d'aprendre i amb ganes de transmetre els meus coneixements. Vanessa: et consideres una persona optimista o pessimista? alba: molt optimista, sempre veig la part bona del que em passa i de les persones. Vanessa: sempre que t'has posat una fita en la teva vida professional i personal has aconseguit l'objectiu? alba: sí, fins al moment. Vanessa: creus que, sent pàgina 14
una professora jove, pots entendre més els alumnes? alba: en el meu cas sí, perquè tinc molt presents els dies que jo he passat en aquesta escola com a alumna, no fa tant de temps.
Vanessa: Quins plans tens per al teu futur? alba: acabar el cicle superior de Joieria, conèixer món, cultures i llengües (si pot ser vivint a l'estranger). Vull conèixer col•legis diferents i treballar en altres sectors diferents per formar-me professionalment i personalment.
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
com influeix la música en els joves Reportatge realitzat per Laia Bojar i Helena Rodríguez Enquestes realitzades per Laia Pérez i xavier Saldes
La música és l'art que es manifesta en l'organització dels sons i els silencis en el temps. Hi ha molts tipus de música: Pop, Rock, Heavy, Jazz, Reagge, Rap… i dins d’aquests hi ha subgrups. Vam passar unes enquestes als alumnes de Tercer i de Segon d’ESO; els preguntàvem quin estil de música els agrada més, proposant-los diferents pocions. Sorprenentment, l’estil de música que agrada més als joves de la nostra Escola no ha estat cap dels estils proposats. El rock, el rap, el reaggeaton i el R&B, van
quedar igualats. L’èxit de la música Les raons per les quals la música té tant d’èxit no només es troben en la capacitat dels artistes que la creen o qui l’administra, sinó també en la capacitat de satisfer les necessitats d’identificació i d’autodefinició, és a dir, de trobar-te identificat amb la música que escoltes. Aquestes necessitats són especialment urgents de satisfer durant l’adolescència, i la música que ajudi a fer-ho serà jutjada per bona, transformant-se en èxit de vendes. Diferents autors coincideixen en què la música ens ajuda a trobar un lloc en la nostra societat, a conèixer i donar forma als nostres sentiments. També vam preguntar sobre el grup preferit: va sortir escollit LMFAO, i de pallissa! El cantant individual triat majoritàriament va ser Lil Wayne, seguit d’Adele i altres; després, Daddy Yankee, Justin Bieber i, per acabar, Lady Gaga. pàgina 15
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
D’altra banda, ens adonem que aquella cançó que escoltem ens toca la fibra dels nostres sentiments, i que no som els únics a qui ens passa això, la quan cosa fa que tinguem un fil connectat amb les altres persones i, a la vegada, amb el món de l’artista. Aquesta satisfacció de pertànyer a un grup de música s’expressa en la forma en què ens vestim i en què parlem: de manera diferent . Hi ha gent que, quan està desanimada, escolta música trista (sigui balada o ranxera) i plora o es posa a parlar amb el seu millor amic. També hi ha persones que, quan se senten felices, escolten música alegre i ballen. Un altre bon exemple de la influència de la música es pot veure en els concerts, majoritàriament de rock, en què es desprèn tanta adrenalina que alguns joves acaben fent bogeries buscant més diversió. Ens interessava l’estat d’ànim dels nostres companys; per això, vam preguntar si la música trista canvia l’estat d’ànim. Ens van dir que, depèn del moment; a poquíssimes persones no els canvia l’estat d’ànim! Existeixen molts ambients on es pot observar això, per exemple, les festes. Vam preguntar a companys de l’escola si els agradava anar a concerts i ens va sorprendre que la segona resposta més compartida fos que no. Finalment, seguint amb el tema dels concerts, vam preguntar a quins concerts els agradaria anar. Sorprenentment, la que menys èxit va tenir va ser Lady Gaga: aquella noia que va esgotar les entrades del seu concert el primer dia que les va treure, no ha triomfat! Justin Bieber, que va omplir el Madison Square Garden en 7 minuts, està triat en tercer lloc. Ha guanyat One Direction, aquells que van tardar setmanes a esgotar les entrades. No ens ha quadrat gaire però així ha sigut.
pàgina 16
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
És tan gran la influència de la música sobre els humans que s’ha utilitzat tant per potenciar l’agressivitat com la tranquil•litat, depèn del tipus de música i el moment convenient per escoltar-la. La música és una part de la nostra vida com a hobby, passatemps o professió, però en alguns casos es converteix en una forma de vida.
La música com a hobby En aquesta escola tenim un professor d’Educació Física, en Josep Lluís, que té un grup de música, anomenat Mobscure. El tipus de música que toquen és el Metal, que també és la música preferida d’en Josep Lluís. Ell ens ha explicat que el que més li agrada és que la gent d’arreu del món els vagi a veure als concerts, perquè, com que no són gaire coneguts, és una forma de veure com la música pot unir a persones de cultures diferents. Creu que la música influeix d’una manera molt especial segons els estils que escoltin els joves, ja que t’ajuda a identificar-te. Per acabar, vam preguntar si escoltaven música a diari: la major part sí, però no tothom!
Nosaltres creiem que la música pot influir en una persona segons l’estil de música que li agradi. Quan estem tristes acostumem a escoltar un tipus de música que acompanya les nostres emocions i, quan estem contentes, triem una música alegre i animada que ens fa oblidar. Les dues coincidim en què la música influencia més els adolescents que la gent adulta, pensem que aquest fet es produeix perquè ens afecta tot més, estem més sensibles i tenim les hormones revolucionades. pàgina 17
La r
evista
Juny 2012
Núm.
i si totHom anés en bicicleta?
l’opinió de Júlia rubio segon d’eso a Jo estic a favor de l’ús de la bicicleta per la ciutat perquè resulta ecològica, perquè no contamina; econòmica, perquè t’estalvies els diners del transport públic o de la gasolina; saludable, ja que fas esport i cremes calories; més ràpid que anar caminant; útil i pràctica, perquè és molt més fàcil d’aparcar, a casa ocupa poc espai (encara menys si és plegable) i, si vas per la carretera, caps entre espais petits, etc. ara han afegit un mitjà de transport anomenat bicing. el funcionament del bicing és bastant fàcil: vas a l’ajuntament, et registres, pagues aproximadament 25€ al mes, busques una parada de bicing, introdueixes la targeta en una màquina i ja pots treure la bici per anar per la ciutat. la finalitat del bicing és que les persones utilitzin més les bicicletes i menys els vehicles, els quals contaminen l’atmosfera. Jo crec que si tothom anés en bicicleta gairebé tots estaríem sans, forts i atlètics,i quasi no hi hauria persones gasses, només les que tenen alguna malaltia o les que no es mouen de casa per res. pàgina 18
40
xateJar Per internet amb PrUdència l’article d’opinió d’ana garcía segon d’eso b internet és una xarxa pública i és la unió de milions de subxarxes domèstiques, acadèmiques, comercials i governamentals. Permet compartir fitxers amb altres persones en poc temps, trucades telefòniques, veure la televisió o , fins i tot, xatejar per xarxes socials. l’internet pot arribar a ser un vici,i fins i tot, produir un aïllament social en les persones per culpa d’estar massa hores connectades. Pot arribar a provocar conflictes pel fet d’insultar anònimament o pujar documents que tu no vols, etc. Però també hi ha avantatges, com tenir una mica més de coneixements, encara que no tota la informació que s’hi troba és certa. a més a més permet conèixer i/o parlar més fàcilment amb persones noves o allunyades de tu. molta gent utilitza l’internet, tant per treballar, com per buscar informació, fer petites consultes... ara bé: la gran majoria l’usa per connectar-se a xarxes socials. la major part dels usuaris són adolescents, encara que un gran nombre d’adults també es connecten. Per culpa de xarxes com aquestes, molta gent deixa d’escriure bé: comencen a fer abreviatures, a posar accents on no n’hi ha d’haver, majúscules on no pertoquen, utilitzar números en comptes de lletres ... la meva opinió és que xatejar i navegar per internet és molt útil, malgrat tot. Pots evitar problemes, no enviant sol•licitud a individus que no coneixes, no compartint qualsevol cosa amb tothom, o no parlant malament d’altres. Fent un bon ús i no abusant gaire de l’internet, t’estalvies molts conflictes.
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
als sUPerHerois no els agraden les PastanagUes Per Ferran gonzález
r
econec que, des de sempre, m’han agradat els superherois. aquests personatges, amb poders extraordinaris, de doble vida i coberts amb vestimentes mai vistes, m’han acompanyat sempre allà on he anat –física però també mentalment. de fet, no m’imagino la vida sense la seva presència. sí, i no m’he begut l’enteniment quan faig aquesta afirmació. Per mi estan tan vius en la meva imaginació com ho pots estar tu. i ara no és qüestió de fer-te entendre que en el pla metafísic o, com li vulguis dir, tots plegats no som res més que pensament i imaginació.
tes d’aquells moments de la vida en què tot semblava possible. o és que quan eres petit no pensaves que algú podia tenir superpoders? no??? doncs fes-t’ho mirar!
a
mb el pas dels anys però la meva dèria pels superherois s’ha anat matisant -suposo que en paral•lel a la meva trajectòria vital i mental-. ara, sense deixar d’estimarlos, m’hi aproximo amb nous enfocaments molt més profunds i, sobretot, amb unes implicacions que encara em permeten valorar-los molt més. me n’adono que les experiències viscudes durant cada moment de la meva vida uins moments tan emocio- – de grat i de mala gana–m’hi han nants els que he compartit connectat amb molta més profunditat . amb les seves aventures i desventures contra els dolents més retorçats i malèfics! Quines lluites tan formidables i èpiques: spiderman contra el nan Verd, els x-men contra magneto, els 4 Fantàstics contra el dr. Von mort, daredevil contra Kingping o the avengers contra el déu nòrdic loki, entre molts d’altre!. Quina colla d’acròbates pirats dignes del millor espectacle del cirque du soleil! Quins paios més atlètics –i atlètiques,mmmmmm...! Quins... i així podria seguir fins a omplir mil pàgines.
Q
a
questes eren les coses que m’atreien i em seduïen de tots ells en la meva infantesa i adolescència. les que poblaven la meva imaginació i els somnis més surrealispàgina 19
La r
evista
é
Juny 2012
Núm.
40
s per això que ara els entenc millor. Perquè han de dur una doble vida – cal protegir als éssers estimats; perquè aquest doble rol els pot arribar a arruïnar la vida personal quotidiana – perdre la família, la parella estimada...; perquè, fins i tot, en ocasions, són odiats i perseguits pels mateixos a qui intenten protegir – la por de qui és diferent de tu – ;perquè alguns prenen opcions tràgiques – sacrificar la vida pel bé comú. Però sobretot, per sobre de tot, perquè fan el que fan: perquè no esperen res a canvi. no esperen rebre diners, ni elogis, ni fama ni cap altra recompensa que no sigui la responsabilitat d’intentar fer el bé a través d’un do que només tenen ells.
sigui? és que no podem ser capaços de fer les coses d’una altra manera? Hem d’anar sempre darrere la pastanaga? Hem d’esperar a guanyar quelcom?
d
oncs la veritat és que la resposta no l’acabo de tenir molt clara. el que tinc clar és que és molt difícil actuar “superheroicament”, però no per això cal deixar d’intentar-ho. i no m’estic referint a intentar salvar el món, o a atrapar un superdolent. res d’això! m’estic referint a afrontar de la millor manera possible i amb totes les nostres forces les petites tasques i deures quotidians. tots tenim un poder que compartim amb els superherois i aquest no és altre que la responsabilitat. l’únic que ens separa d’ells n’és la magnitud. l’oncle ben tenia és aquesta descoberta, que he fet raó quan va dir al Peter Parker – spideramb els anys, la que més m’agrada man- que “un gran poder comporta una d’aquests homes i dones. Per què gran responsabilitat.” sempre hem de fer les coses moguts per una recompensa sigui del tipus que
i
pàgina 20
La r
evista
Juny 2012 Núm.
40
textos Premiats als Jocs Florals el país dels millors sergi sala Primera categoria, segon d’eso c
H
i havia una vegada un petit país anomenat ziran, on tothom volia ser el millor. només pensaven en ells i no en els altres.en aquest país no hi havia amistat de veritat, només hi havia amistat per conveniència.
l
a gent només s’ajuntava quan podien treure profit uns dels altres. Va arribar un moment en què la gent desconfiava quan algú volia estar a prop d’ells, i cada cop més les persones estaven soles.
a
quest país pretenia ser el millor del món. Un dia, els van arribar notícies de la nació que tenien per veïna. d’allà, va arribar un grup de persones que pretenia obrir sucursals del seu negoci. mentre parlaven amb els dirigents de ziran, per parlar sobre les condicions econòmiques i la contractació de personal, es van adonar que la normativa laboral de ziran no tenia res a veure amb la del seu país: la seva visió sobre els negocis consistia a potenciar les relacions entre els treballadors per tal d’aconseguir un ambient harmònic que provocava
un millor rendiment en el treball; en canvi, a ziran tenien una visió totalment diferent: per a ells, la competitivitat entre els empleats provocava un major esforç per part de cadascun d’ells i, per tant, sempre segons la seva visió, el rendiment era molt elevat ja que tothom volia ser millor que l’altre. aquest grup d’empresaris va comentar amb els dirigents de ziran el seu punt de vista, van explicar com s’estructuraven i com això provocava uns majors beneficis. Ho justificaven comparant el nivell de vida dels dos països: al seu país pràcticament no hi havia pobresa, tothom tenia cases i el necessari per viure.
pàgina 21
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
e
n canvi, a ziran hi havia molta diferència entre les classes socials: hi havia uns quants rics i molta gent mancada de feina i del bàsic per viure. com que a ziran no acabaven de creure’s allò que explicaven, van decidir convidar-los al seu país per tal que s’adonessin de la seva realitat. la invitació va ser acceptada; van decidir enviar un grup d’investigadors per tal que esbrinessin si el que explicaven era veritat i, si era així, com s’ho feien per aconseguir aquell benestar.
Q
uan van arribar no entenien el que estava passant: les persones parlaven entre elles pel carrer, reien, anaven sempre en grup, no s’assemblaven en res al seu país, no entenien com tots podien ser els millors i confiar els uns en els altres. Van anar a visitar una empresa per veure com s’estructuraven. la sorpresa cada cop anava en augment. la gent treballava uns al costat dels altres, quan algú tenia un dubte sobre alguna cosa ho preguntava al seu company i aquest l’ajudava en lloc de buscar-li problemes.
d
esprés d’aquesta visita van tornar a ziran i van explicar el que havien vist. Van estar reunits molt de temps parlant i buscant explicacions que els ajudessin a entendre per què el país veí era molt més ric que ells.
pàgina 22
F
inalment, van arribar a una conclusió: la seva manera egoista de treballar només els portava a aconseguir victòries individuals, que sols beneficiaven a uns pocs, en canvi, els seus veïns aconseguien beneficis col·lectius en col·laborar els uns amb els altres, a més d’aconseguir que cada una de les persones fos més feliç.
a
partir d’aquest moment, van decidir canviar d’actitud i deixar la individualitat per donar pas a la col·laboració. el procés va ser lent, ja que costava que les persones entenguessin aquesta nova manera de treballar i de relacionarse. Però a poc a poc van aconseguir el seu fi. i van transformar el seu país en una terra rica, plena de possibilitats i, el que és més important, les relacions entre tots van millorar moltíssim i tothom va descobrir un nou sentiment: la felicitat.
La r
Juny 2012
evista
somni carla garcía Primera categoria segon d’eso a em passo el dia esperant que el sol se’n vagi al llit, que la lluna tregui el cap per un cel molt enfosquit.
ara ja puc dormir, la son ho envolta tot; de somnis, en tindré mil, i potser també algun malson: ara podré ser princesa i després un gran pirata, també una bona metgessa o treballar com astronauta. Però el sol es desperta i de sobte ,els somnis se’n van. molt llarga serà l’espera fins a poder tornar a somiar
Núm.
40
sempre amb tu claudia giménez tercera categoria Quart d’eso a
si un dia en el teu camí et sents malament i sense forces, t’abandones al destí i creus que ja res et queda i, de sobte, sents una veu que et xiuxiueja a l’orella, avança, sigues valent, afronta els problemes; no tinguis por, perquè la vida et dóna alegries i penes! no et preocupis, no t’espantis, serà el meu amor que t’espera. i si quan passi el temps i ja desaparegui la meva petjada, si apareix en el teu camí una altra persona estimada que ompli aquest buit que en el cor et quedava, no tinguis por. si alguna nit, quan l’abracis a ella, sents una veu al costat que sembla que es trenca i, de sobte, ho perceps, és un plor de tristesa, tampoc tinguis por, serà el meu amor que t’espera. i quan siguis molt vell i ja no et quedin forces per desitjos conclosos i esperances ja mortes, si quan arribi la teva hora sents una veu que sona i et diu: «Per fi arribes, fa molt que esperava: el que la mort ens dóna, la vida ens ho negava», no tinguis por, estic amb tu, l’infinit ens reclama. tampoc tinguis por llavors: serà el meu amor que t’esperava. pàgina 23
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
nina de drap autor: maria ramajo segona categoria, Quart d’eso c
Nina de drap petita i tova, mai has tingut aspecte de nova: a quantes coses vam jugar? Símbol d’innocència, símbol de paciència, recordo la meva infantesa tota plena de tendresa: a quantes coses vam jugar? Mai vas dir una paraula, mai vas fer un gest, et limitaves a somriure: a quantes coses vam jugar? Ulls de botons, petits i rodons, cabells, fils de llana no eren rossos sinó color avellana. Olor de vainilla? Olor de canyella? No t’ho sabria dir. Olor de jugar? Olor de ballar? No ho sabria endevinar.
pàgina 24
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
text premiat als Jocs Florals del districte mans innocents maria ramajo segona categoria, Quart d’eso b
e d
m dic samuel i sóc un nen soldat. aquesta és la meva història:
e cop i volta, van arribar. anaven tots vestits de verd amb armes a les mans. tenien cara d’“enfurits” i no paraven de cridar en una llengua que jo no coneixia. mai m’hauria pogut imaginar que l’arribada d’aquells homes dolents canviaria la meva vida radicalment.
n
o era com a les pel·lícules on l’escena es veu a càmera lenta; al contrari, tot passava massa de pressa davant els meus ulls. els arbres van passar a ser ombres que s’enlairaven i enfosquien el cel; les persones, siluetes distorsionades que dansaven entre el foc i la sang; com a música de fons, els rugits dels soldats i els crits de la meva gent.
e
ntre tot aquell mar de cares, vaig poder distingir-ne una massa familiar: la meva mare. ella sempre m’havia dit que algun dia m’hauria de fer un home valent. doncs bé, allò va ocórrer en aquell precís instant. Vaig veure-la allà, tenia un home al damunt fent-li coses dolentes; però la meva mare no s’hi resistia; ja no, ara em mirava a mi demanant-me amb els ulls que fos fort i sobrevisqués. i així ho vaig fer: vaig deixar de ser un marrec innocent a qui agradava jugar amb la pilota i em vaig convertir en home amb cos de nen.
e
l que va passar després va ser molt difús. no recordo ben bé el que va ocórrer, diverses imatges s’amunteguen a la meva memòria: els soldats agafant tots els nens que, com jo, havien sobreviscut a l’assalt, ficant-nos dins d’una furgoneta i cremant les tendes, on feia cosa d’hores havíem estat jugant però ara només hi quedaven els cossos sense vida de les nostres famílies.
i
els dies passaven i passaven. la vida al campament era molt monòtona. en sayad, el meu company de patrulles, es va convertir en el meu millor amic. abans d’anar-nos a dormir somiàvem amb sortir d’allà, amb tenir una vida com la de qualsevol altre nen. allò em semblava un infern, però mai vaig poder imaginar que les coses podrien empitjorar encara més.Va ser un dia que començà com els altres. Un dels nostres companys ens va dir que el capità ens necessitava a en sayad i a mi a la tenda dels presoners. només entrar vaig saber que allò no acabaria bé. Potser era l’ambient tens que s’hi respirava, o els laments de dolor dels presoners, o l’olor a òxid i sal que desprenia la sang de l’última execució... el cas és que no era bon senyal que ens cridés precisament a nosaltres. pàgina 25
La r
evista
a
Juny 2012
Núm.
40
quella era la primera vegada que li veia la cara, al capità. l’havia imaginat milions de vegades als meus malsons. el veia i li cridava ben fort, però ell mai em sentia. ara, davant seu, feia encara més por. Quasi sense mirar-nos, va ordenar que portessin l’esclau per l’execució d’aquella nit. dos homes forçuts van arrossegar fins on érem nosaltres un home prim amb la cara demacrada després de tants dies de captiveri.
V
aig córrer cap a la meva habitació. només entrar vaig veure una escena esgarrifosa. Hi havia tres homes morts al terra, els havien decapitat. Però això no va ser el que més em va cridar l’atenció. dret, estava el capità, apuntant amb una arma una dona blanca com la neu, que també s’estava defensant amb una pistola. Jo tenia la vida d’aquelles dues persones a les meves mans: amb el meu fusell decidiria qui en sortiria viu i qui correria la mateixa sort que aquells tres n sayad va fer un gest de reconei- homes que tacaven el terra de la meva xement quan el va veure. era el habitació de sang. seu pare. i ara el capità cridava que estrenyés el gallet, que el matés sense l capità em cridava que la matés, pietat. i així ho va fer. que a què esperava. ella em cridava que tingués pietat, em promeo va dir ni una paraula mentre so- tia una vida fora del campament. i vaig pàvem, no va dir ni una paraula disparar, quasi sense pensar-ho. Vaig enquan ens vam anar a dormir, ni certar, just ben al mig del seu cap. la sang tampoc va dir ni va començar una paraula dua brollar i el rant els dies secos sense güents. al cap vida del cad’una setmana, va pità es va aparèixer mort. d e s p l o m a r. s’havia suïcidat, no la vaig salno havia pogut var per pietat, suportar el que li ni perquè em havia fet al seu prometés la propi pare, l’home vida que jo que li havia donat sempre havia la vida i li havia somiat. si alensenyat tantes guna cosa coses. havia après en la meva ot va canestada al viar un dia campament d’estiu, era a no requan vaig tornar fiar-me de al campament, ningú. l’havia després de la pasalvada pertrulla rutinària. què en els tothom estava seus ulls corrent i dispahavia vist un rant. en mohabesllum de med, el company que m’havien assignat por, la mateixa por que havia vist en el després de la mort d’en sayad, em va dir rostre de la meva mare aquella vegada, que l’enemic havia arribat. enemic? Qui ara ja feia molt de temps. era el nostre enemic?
e
n
t
pàgina 26
e
La r
evista
c
Juny 2012
Núm.
40
d
om per art de màgia van cessar els esprés de dos mesos, l’adela em trets. Però els crits van continuar. va adoptar com a fill seu i me’n Vaig sortir de la tenda i només veia vaig anar a viure amb ella i el seu homes blancs per tot arreu. els ferits de- marit a badalona. Vaig començar l’escola, manaven ajuda i els il·lesos buscaven fe- vaig aprendre el català i vaig fer nous rits a qui ajudar. ningú parlava el meu amics. idioma i jo no podia entendre el que acaara sóc aquí, a la sala de conferències bava de passar. Però la dona blanca sí. d’aquest hotel per presentar a gairebé em va explicar que eren un grup de gent a un centenar de persones el llibre que que volien ajudar els nens soldats. he escrit en què explico la meva història. m van dur a una furgoneta. la dona diuen el meu nom pels altaveus i entro a blanca era amb mi. ara ja sabia el la sala. és plena de gent que aplaudeix. seu nom: adela. no parava de re- Però només són dues les persones que petir que ja s’havia acabat, que no havia em donen la seguretat suficient per començar a parlar: la meva dona, Vilma, i el de patir més. Jo no n’estava tan segur. meu fill sayad. i puc veure la cara de la rem trenta-quatre nens al campa- meva mare, somrient orgullosa del seu fill, ment i només tres havíem sobrevis- i la d’en sayad, que somriu perquè he cut. els trenta-un restants havien complert els somnis de tots dos. defensat els seus superiors amb la seva vida, encara que aquests no haurien fet el així que començo a parlar: mateix per ells. m dic samuel i sóc un nen soldat. aquesta és la meva història.
e
i
é e
ns van portar a la ciutat més propera i, des d’allà, cap a europa. l’adela tenia raó: tot havia acabat, ja no hauria de patir. els homes blancs ens tractaven com a reis: ens curaren les ferides, ens donaren de menjar cada dia i, el que és més important, ens feien somriure perquè poguéssim oblidar la vida que havíem deixat al campament. Jo no deixava de pensar en el sayad, era tot el que sempre havíem somiat. la meva mare sempre deia que les ànimes de les persones que ens han deixat ens observen des del cel; estic segur, que en sayad m’estava observant ara mateix i, si era així, estic encara més segur que deuria tenir un somriure a la cara, un d’aquells somriures que eren tan difícils de veure al campament, un d’aquells somriures que en sayad feia quan em guanyava a un dels jocs que ell mateix s’inventava.
e
pàgina 27
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
el temps guillem Pérez tercera categoria, segon de batxillerat b
“V
ostè sap, benvolgut i estimat lector, les peripècies que es troba un al llarg de la vida. les penes i les glòries, les alegries i les tristeses. com un raig de llum que il·lumina la vostra habitació en penombra, vostè, benvolgut i estimat lector, s’aixeca per aconseguir un objectiu rutinari i precís: acabar el dia. és un objectiu que pren com hàbitat el vostre subconscient amb tal destresa que ni se n’adona . deixa enrere les muralles del lloc on reposa el cap quan el sol i la lluna es troben en una cita amorosa, plena d’encís i de malenconia per part del sol, que recorda les llargues hores en què ha estat respirant l’aire fresc que provenia de les profunditats d’unes muntanyes esveltes i decorades de naturalesa en estat pur. l’objectiu segueix vigent en el vostre subconscient, i vostè avança amb pas ferm cap al seu deure. el món extern que l’envolta és així i no vol saber el perquè, o bé simplement ni es planteja la pregunta; assumeix com són les coses i les critica si cal. Però mai qüestiona per què es presenten així davant vostre.
de protegir. la seva ànima descansa en pau, i entra en un monòleg de pensaments eterns que el faran ser el que és. reposa el cap de nou i quan els seus ulls, ja cansats per l’esforç d’haver emmagatzemat tota la informació durant aquest llarg dia, perden la noció, vostè queda estès entre núvols suaus i esponjosos, en un lloc on romandria fins que el seu cor deixés de bombejar la sang necessària: fora de la realitat...”.
U
n cop fort i sec va sonar a l’estudi del dídac, que va interrompre el seu moment diví d’inspiració amb la creació d’un nou best seller, basat en una crítica del temps i com el considera la societat actual. en dídac es va aixecar amb un esglai força important, sense adonar-se que acabava de vessar tota la tinta per sobre el paper on escrivia. malhumorat, va obrir la porta sense preguntar-se quin individu hi hauria a l’altre costat del mur. el primer que va veure va ser un jove, rondant la trentena, amb una carta a la mà. aquesta tenia una tonalitat groguen ca, probablement d’haver-se enviat feia molt de ostè, benvolgut i estimat lector, des- temps i no haver sigut rebuda fins aquell prés de submergir-se en el temps, moment. en dídac va agafar la carta de retorna a les muralles on se sent correus que el jove, sense gaire eloqüènprotegit, però sense saber contra què s’ha cia, li estava oferint.
V
pàgina 28
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
V
a tancar la porta. Es seguia preguntant el perquè d’aquella intervenció. No volia llegir novament la factura de la llum, de l’aigua, del gas, o encara menys, d’una retallada de sou imaginària. En Dídac era un escriptor famós en el país, amb llibres com: Educa bé i seràs recompensat (1993), Els misteris d’una ment desconeguda (2002), La societat en decadència (2008), o també El mirall cap al passat (2009). Es considerava un escriptor solitari, tot i que conversava habitualment amb les grans persones que havia conegut al llarg de la seva carrera. També es definia a ell mateix com una persona solidària amb els més necessitats i despistat amb els menys. Resumint, era un home lliure sense responsabilitats que el condicionessin. Tot i així, tenia records i responsabilitats del passat que mai podia oblidar.
E
s va asseure altre cop a la cadira del seu petit despatx. La carta que acabava de rebre reposava on ell l’havia deixat des que s’havia assegut. La seva ment es va convertir en un espai erm de pensaments. Estava evitant recordar qualsevol acte del passat, qualsevol error o encert que podria haver comès. Tot i així, no acceptava passar-se tot el temps, que ell tant criticava, assegut sense reaccionar. Va obrir la carta. Efectivament, aquesta portava molt de temps escrita i perduda pels llimbs de correus. Exactament dos anys, els quals van donar per molt. Va començar-la a llegir detalladament , sense saltar-se cap punt ni cap coma, sense malinterpretar les paraules.
pàgina 29
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
Mykonos, 17 d’abril de 2010. “Hola, Dídac. Sóc jo, l’Alícia. Espero que tot et vagi bé des que vas decidir començar una nova vida tu sol, lluny dels qui, personalment, pensava que estimaves. No t’escric precisament per dir-te que et trobo a faltar, no penso ser ni tan sols amable amb tu. Només em veig amb l’obligació d’explicar-te el que ha succeït. Si estàs espantat, tens una bona raó i a mi m’agradaria que ho estiguessis. Encara me’n recordo, fa cinc anys, d’aquelles paraules que em vas dir a mi personalment. Tu te’n recordes? Sí, que eres solidari, intentaves ser amable, però que, al cap i a la fi, no podies evitar sentir-te atret per la soledat. I t’he de dir que, després del teu viatge lluny de nosaltres, els meus pensaments ja no són els mateixos. Vas dir que el problema que tenies era un dilema moral molt important, que estaves estancat, atrapat, ofegat pel país i la cultura on vivies, que no podies desenvolupar tot el teu potencial. I per això, tota la teva solidaritat que deies que tenies, es va esfumar. Et vas transformar en un arrogant i un egoista, prescindint de les persones que més estimaves. No vas ser conscient del que acabaves de deixar: tota una vida perduda per ser tan meticulós, tan estricte. Et vas tancar en la presó més gran que existeix, i resulta que aquella presó eres tu mateix. Tot i així, no em vull allargar més. Aquesta “parrafada” de veritat té el seu perquè. Tot té el seu perquè, tot es pot trobar en els racons més misteriosos d’aquest Univers. Tu has decidit fer el que creies més important per a tu mateix, però altres hem hagut de seguir les nostres vides. Te’n recordes del teu fill? Adoptar-lo va ser molt encertat per part teva, donar tota la teva estimació a un ésser que sempre t’estimaria pel que acabaves de fer. Però a ell també el vas deixar enrere, també vas provocar-li un mal irreversible. Un mal en forma de malaltia que vas ignorar. El teu “fill”, si així es pot definir després del que has fet, se n’ha anat d’aquest món amb un últim desig clar: tornar-te a veure. Creus ara que el que has fet ha sigut el correcte? De fet, algú sap què és el correcte? No vull que em responguis, no vull saber res de la teva existència. Només et vull demanar una cosa: no tornis aquí. No ho facis pel bé de tothom, no ho facis pel teu “fill”, perquè l’únic que provocaràs serà més dolor. Adéu, Dídac.”
pàgina 30
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
l
a carta va caure al terra. el temps es va aturar, els ocells van deixar de volar, el cel es va trencar partint-se en dos. tot va deixar de ser el que era. en dídac no era conscient del que acabava de llegir ni del que significaven per a ell aquelles paraules escrites per algú molt important en la seva vida. es va crear un silenci absolut, la música que sonava en alguna ràdio propera mancava de sentiment, de ritme, de vida. el món es va fer petit al costat del dídac, que veia com quelcom se li escapava de les mans. i sense pensar-ho dos cops, es va aixecar i va preparar la maleta que normalment agafava pels viatges de les conferències on assistia. tenia una cosa clara: tornar amb la seva família.
l
es retencions en les carretes havien augmentat la impaciència del dídac, que s’havia endinsat als seus propis pensaments, on el nom del seu fill no deixava de voltar. Un cop a l’aeroport, el seu cos ja no responia. es trobava assegut en un banc, observant el buit de gent que en aquells moments descansaria entre aquells núvols suaus i esponjosos. Hi havia un silenci estrany, però que donava una tranquil·litat absoluta. el temps seguia aturat en el rellotge del dídac, i només importava el vol que havia d’emprendre cap al seu passat, un salt enrere, un viatge sense retorn.
P
orta 7, hora del vol 17:54h. en dídac es dirigia cap a l’avió, amb la mirada morta, amb el cos pesant-li el doble. deixava enrere allò que sempre havia cregut correcte. Però tot i que ell s’allunyava, un paper descansava al costat d’una finestra que deixava passar la brisa marina d’un dia assolellat. “...i el món... el món és com és, benvolgut i estimat lector. tot succeeix de diferents maneres i no es pot evitar. el temps s’ escapa de les mans i les seves accions condicionaran el seu present i el seu futur. el passat és el que és, i no el podrà canviar per més que vulgui. aquest serà el primer cop que m’introduiré en els meus propis pensaments, perquè vostè, benvolgut i estimat lector, ho ha de saber tot de mi. el meu fill m’espera allà on sigui. aquest paper quedarà escrit per sempre allà on vostè més desitgi. Fora de la realitat”. pàgina 31
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
SABIES QUE... LA NÒVIA DE PAU GASOL, EL FAMÓS JUGADOR DE BÀSQUET, SÍLVIA LÓPEZ CASTRO, VA SER ALUMNA DE L’ESCOLA? per Marc Gironès Primer d’ESO B
Quant temps fa que esteu sortint? Ja fa 2 anys i mig. Com us vau conèixer? Quan estava fent de cheerleader per al Barça (l’equip del seu germà). En què treballaves? Treballava de cheerleader pel Barça i de professora. Vas guanyar campionats? Quins? Sí molts, d’ Espanya i de Catalunya Quines llengües saps? Català, gallec, anglès i castellà. Quants fills us agradaria tenir? 5 D’on són els teus pares? De Galícia.
M’agradava molt gimnàstica i mates. I la que no m’agradava era Socials. De què vols treballar? De nutricionista. I quan eres petita de què volies treballar? De profe de gimnàstica. Quants germans o germanes tens? Tinc un germanet petit i tres germanes. Com és el Pau? Tot ell és bo. Quants centímetres de diferència tens tu amb el Pau? 44cm. Vas suspendre alguna assignatura a A quants llocs nous has anat amb ell? l’ESO? Quin és el lloc que t’ha agradat més? Sí. He anat a molts llocs i el lloc que més Quines assignatures t’agradaven més? m’ha agradat és l’Índia. I quines menys? pàgina 32
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
la crònica: Viatge a madrid
Primer dia a madrid! xavi saldesi Helena rodríguez a les 7:30 els alumnes de 2n d’eso que anaven al crèdit de síntesi estaven reunits per agafar l’autocar direcció madrid. Quin enrenou! tot el carrer ple de maletes, bosses, nois, noies, pares, mares, mestres... Feia l’efecte de ser un gran dia. ens esperaven 8 pesades hores de trajecte. molts alumnes es van adormir. altres no podien estar-se quiets i es dedicaven a empipar el company. també
nostra arribada a madrid, estàvem tots molt emocionats. Vam parar davant la Plaça major per fer una gimcana pels carrers del voltant. “Quin avorriment!”, es va sentir de fons. la gimcana consistia a omplir part del dossier de treball amb informació del madrid dels àustries que trobàvem als carrers i seguint les indicacions. molts companys, en acabar, van dirigir-se cap a una tenda de llaminadures i de souvenirs.
carlota raventós i Júlia rubio ens vam instal•lar en un convent, a Pozuelo de alarcón. Per accedir a les instal•lacions vam pujar per una rampa, que acabava en un pati on ens van fer esperar. tothom estava carregat de maletes, hi havia gent descalça: quina pudor de bosses, motxilles... i la majoria amb ganes peus! Perquè no ens avorríssim vàrem fer d’anar al lavabo. tres parades: cada dues hores, una. durant el viatge les professores, molt consi- Vam entrar a l’edifici, on hi havia unes esderades, van posar una pel•lícula sobre cales que portaven als passadissos de les els temes que treballaríem a madrid: habitacions. abans d’anar-hi ,les profes“shakespeare in love”. Personalment, el sores ens advertiren que no perdéssim les trajecte ens va semblar una eternitat. claus. tots van anar ràpidament a desfer les maletes a les cambres i a visitar les en veure els cartells que anunciaven la dels amics. pàgina 33
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
els dormitoris tenien dos o tres llits, sobre vien adonat que havien de baixar per el capçal dels llits hi havia una creu (a al- veure una pel•lícula. guns companys, fins i tot, els feia por). a la sala on es projectava els alumnes s’acada dormitori tenia un escriptori ( amb vorrien, però la laia i l’Helena s’estaven làmpada inclosa) i un armari amb penja- divertint al dormitori. dors, a més d’un lavabo propi, senzill però a les 12 ja estàvem tots dormint, molt canútil: tenia una dutxa, mirall, pica, vàter, to- sats pel llarg viatge i per la gimcana. envalloles i una prestatgeria de vidre sota el cara que alguns nois i noies, sobretot nois, van estar fent gresca fins ben enmirall. sincerament, nosaltres creiem que les trada la nit. s’ha de dir que no ens vam instal•lacions eren bastant útils, per fora portar malament. estaven molt bé, però i, no gaire, per dins; encara que hi ha alguns companys/es que pensen que les instal•lacions eren “xules”. xavi saldes i Helena rodríguez “a sopar!” va exclamar la dori. tothom es va dirigir cap el menjador per devorar l’ar ròs i les hamburgueses. Posteriorment , vam pujar a les habitacions amb tanta mala sort que l’Helena i la laia no s’hamarina rodríguez i cristina alegre tot segon d’eso de l’escola anna ravell van sortir de barcelona a les vuit del matí, per emprendre viatge cap a madrid per fer el treball de síntesi. Jo i la meva millor amiga hi anàvem. estàvem una mica estressats pel fet de pensar que ens faltaven, aproximadament, set hores per arribar. el temps anava passant, seguíem pensant que quedava molt, començava a entrar la son i cada vegada s’adormia més gent. després d’unes tres hores de viatge, ja no es feia a penes llarg, era còmode. anàvem parant a estirar cames, però jo, sincerament, no volia. em va acabar agradant anar en autocar amb la meva millor amiga al costat i escoltant música. i quan, per f,i vam arribar a madrid, la sensació era tant estranya... no em feia a la idea, no m’acostumava a estar a madrid. encara que sabia que era una tonteria em va costar molt. i, en arribar amb l’autocar, a mesura que passàvem pels llocs, la professora carmen busquets ens feia de guia turística. em va agradar molt, ja que em va ajudar a aprendre i era divertit. a madrid feia molt de fred, bastant més que a barcelona i la majoria no portàvem roba d’abric. aquesta va ser una part negativa, juntament amb la necessitat de gaudir de més temps lliure.: per completar el dossier, descansar... (com un pati). Però és que, pràcticament, no hem vam tenir gens! Però, en fi, el crèdit va estar generalment bé. pàgina 34
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
el dia més potent. irina bosch i laia riatós en aixecar-nos, ja sabíem que seria un dia molt dur, divertit i molt instructiu, així que ens vam llevar encara amb la diversió de la nit anterior, ens vestirem amb mandra i baixàrem a esmorzar.
recompensar l’àpat del Fresc-co.
després d’una mitja hora avorrida en autocar, vam arribar a madrid i ens vam dirigir cap a la casa lope de Vega. la porta de la casa ens va semblar una mica pobra tots volíem entrar-hi, però com que ens vam endarrerir, això va provocar que molts companys no poguessin accedir-hi. Hi va haver males cares, i moltes queixes; alguns van dir: “és injust”. els qui van tenir sort van poder-hi entrar i els altres es van quedar a fora recorrent el barrio de las letras.
Quan vam acabar de dinar, el nostre grup (el de la dori i la mireia) va fer una passejada per lliure al parc del retiro. nosaltres volíem pujar a unes barques, però no vam poder perquè no teníem 14 anys; ens va semblar injust ja que aquest any els farem. Vam voler provar si teníem sort i “colava”: vam dir que teníem els 14, però ens van demanar el dni. així que ens vam passar la tarda fent-nos fotos amb les escultures i monuments que anàvem trobant, ens en vam fer unes quantes amb un lleó i unes altres sobre unes columnes, ens ho vam passar molt bé. a les 17:30 ens vàrem reunir tots altre cop. de camí cap a la residència, ens van anunciar que passaríem per davant del santiago bernabeu.
en acabar, tots ens vam repartir amb les nostres respectives tutores i grups de treball. nosaltres vam anar a visitar el Prado: ens van ensenyar quadres i escultures mitològiques. ens va semblar molt educatiu ,però curt. després d’un matí llarg, ens va
tothom va treure la càmera i alguns van cridar: “Vamos a quemarlo!!”. arribàrem a la residència tots cansats després d’un dia tan atrafegat. sopàrem. Vam acabar de mirar l’avorrida pel•lícula de lope de Vega. i a dormir tots!
pàgina 35
La r
evista
els àpats esther ruiz i ana garcia dimecres 21 de març de 2012: a les 9 del matí, començaven els àpats: llet o suc, cola-cao amb o sense sucre, pastisseria industrial i/o torrades amb opció a untar-hi mantega i/o melmelada. el ion, es va queixar que no li portaven la llet de soja ja que té al•lèrgia a la lactosa. al voltant de les 2 de la tarda, després d’una llarga caminada arribàvem al restaurant Fresc co amb una gran varietat de menjars per escollir, des de plats freds com una amanida fins a calents com una fideuà. com que era el primer dia, tothom va agafar de tot i moltes coses es van quedar al plat. més o menys a les 5 de la tarda, les professores (Pili, busquets, matilde) ens van repartir el berenar: un suc de taronja i una rosquilla o unes palmeres de xocolata i ens el vam menjar als magnífics jardins de l’escorial. ens van encantar! a les 8 de la tarda, sopem, que d’hora! Uns macarrons amb formatge que esta-
Juny 2012
Núm.
40
ven deliciosos i després una hamburguesa amb patates fregides i de postres unes natilles. dijous 22 de març de 2012: a les 9 del matí, igual que el dia anterior, però amb més organització, llet, suc, torrades... aquest cop una mica més d’hora a les 12:45h vam començar a dinar al Fresc co, també amb més organització que el dia anterior i amb una mica d’experiència. el dinar va agradar més perquè ja sabíem què ens agradava i què no. gran part del grup va escollir paella i, de segon, uns trossets de pizza, molt bons els dos plats. arribant a les 8 de la tarda, estàvem llestos per sopar un bon plat d’arròs bullit amb tomàquet i de segon un conjunt de fregits: patates fregides, nuggets de pollastre, varetes de lluç i arets de ceba que, a nosaltres personalment, no ens van agradar gens. divendres 23 de març de 2012: com els altres dos dies, a les 9 del matí l’esmorzar de sempre, llet, suc,... el dinar i el berenar, el vam menjar a parades de servei direcció barcelona: un entrepà de truita amb una poma per dinar i una pasta per berenar.
pàgina 36
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
els grUPs de QUart d’eso Han celebrat QUe tanQUen el cicle de la secUndària obligatòria la Vanessa sívico, de Quart d’eso b,va escriure unes reflexions sobre el seu pas per l’eso: Com canvien les coses Fa 3 anys, quan anava a primer de l’ eso opinava que, si no fos pels amics que hi tenia, l’escola era una merda. el centre no m'agradava, però, amb el temps i reflexionant llargament, m’he adonat que guardo molts records en aquesta “merda”, com jo mateixa vaig qualificar. i és que, si hagués de recopilar tots els moments viscuts a l'escola durant el meu periple a l’eso, sortirien tot tipus d'actituds, reaccions i sentiments. Un dia vas a l'escola quan no hi ha ningú i sents aquesta nostàlgia que no saps com explicar-la i és que, quan entres en una classe després de molt temps i veus coses en les taules que tu mateixa has escrit, se't passen pel cap milers de moments. ara comença la marxa enrere, cadascú prendrà el seu camí i alguns de nosaltres abandonarem l'anna ravell. és, aleshores, quan penses en tots i cadascun d'aquests dies en què t’aixecaves del llit sense ganes de res, però arribaves a l'escola i començaven les rialles i tots els bons moments. a l’escola no tan sols aprenem unes assignatures, sinó que comencem com a nens i anem veient com, pas a pas, evolucionem fins a madurar. no només aprenem que dos més dos són quatre, sinó també a comunicar-nos, a expressar-nos, que existeixen un seguit de valors que el dia de demà aplicarem a la nostra vida personal. i gran part de tot això és gràcies als professors. el curiós del cas és que a primer d’eso molts d'ells et cauen malament perquè són uns pesats, però quan madures i deixes de tenir-los, penses que ells només volen ajudar-te a aprendre. és llavors quan, de sobte, et cauen bé. Penso que tots nosaltres, tant alumnes com professors, som l'equip ideal per aprendre uns dels altres.
pàgina 37
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
l’emma martínez-cánoVas Va llegir Unes breUs ParaUles QUe resUmien i rePresentaVen els sentiments dels seUs comPanys
bona nit. bé, són tantes coses per dir, tantes vivències en aquesta escola. Hem disfrutat d’uns anys meravellosos, però el més important és que tots sentim que formem part d’aquesta gran família, l’escola. ara finalitza una etapa i se n’inicia una de nova. en aquesta hem rigut, hem plorat, però, sobretot, ens hem adonat de com podem arribar de lluny . l’escola és un lloc on es ve a aprendre i conviure. aquí t’acabes adonant de la importància de l’esforç, de no abandonar davant les dificultats i, a poc a poc, et vas fent una persona millor. això només és un petit assaig del que ens depararà la vida en un futur proper.
que hem millorat. a vegades se’ns oblida que per triomfar només calen ganes, il•lusió i constància.
només desitjo que els anys vinents, tant per a la gent que se’n va com per als que ens quedem, segueixin sent uns anys magnífics, amb molts les coses no sortiran sempre com somriures i que puguem contagiar la nosaltres desitgem, però no hi ha nostra felicitat al món. cosa més gratificant que comprovar gràcies.
pàgina 38
La r
evista
Juny 2012
Núm.
40
pàgina 39