Issuu on Google+

Periòdic popular dels Països Catalans

146 DEL 26 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

L’esquerra independentista vol recollir l’herència dels i de les lluitadores antifranquistes // FOTO: Oriol Clavera

Barcelona homenatja els derrotats de 1939 Aquest mes de gener és el 70è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. L'esquerra independentista ho ha commemorat homenatjant i reivindicant les persones que des de l'endemà de la derrota van reemprendre la lluita. Fins a 1.200 persones van participar a la manifes-

tació convocada a Barcelona que va recórrer el centre de la ciutat amb el lema: "70 anys després de l'entrada dels feixistes, seguim lluitant per la llibertat". Dalt de l'escenari al passeig del Born, els organitzadors van homenatjar diverses persones que

estat compromeses amb diverses lluites des de fa anys: Esteban Cebrián, militant comunista del Baix Llobregat; Montse Cervera, activista feminista, i Xavier Barberà, que va militar a EPOCA i Terra Lliure. >>Països Catalans 7

La resistència a les Cuba, una illa que vol ARE es multiplica continuar sent rebel

SUMARI

Diversos municipis rebutgen les Àrees Residencials Estratègiques (ARE); grans desenvolupaments urbanístics "imposats" des del Departament de Política Territorial. Destaquen els casos de Sant Celoni i Ripoll que el passat cap de setmana han manifestat un "no" rotund en sengles consultes els projectes per construir

521 i 489 pisos respectivament. En les darreres setmanes els plens de Berga, Manlleu i Vilanova i la Geltrú també han demanat que els esborrin del mapa de les ARE. L'ACCENT repassa alguns dels projectes que han generat més controvèrsia i resistència a viles i ciutats del Principat. >>Països Catalans 6

Aquest mes de gener s'ha celebrat el cinquantè aniversari de l'entrada dels barbuts a l'Havana. És per això que hem demanat una reflexió a la brigada de l'esquerra independentista que fa anys que viatja cada any a Cuba, la Brigada Catalana Venceremos, sobre els guanys que ha portat aquella victòria revolucionària de 1959: "Els darrers 50 anys han suposat a Cuba la lenta però indiscutible construcció d'un projecte que situa a l'ésser humà en el centre dels

Calma tensa a Nissan de Zona Franca

Crònica d'una catalana des de Palestina

Els treballadors de Nissan afectats per ERO temporal expliquen que estan en "treva" però no descarten mobilitzar-se de nou si no es garanteix el futur de la planta de Barcelona més enllà del 2012. >> Economia 10

AJ és una activista catalana que ha viscut des de Cisjordània la matança que Israel ha desfermat contra la població de Gaza. En una crònica per L'ACCENT explica la repressió que han viscut en aquell altre territori palestí. >> Internacional 11

seus eixos polítics". Abel Caldera, col·laborador de L'ACCENT, ha viatjat a Cuba amb motiu de l'efemèride, i retrata la vida quotidiana de la població cubana i els sotracs que ha patit aquest 2008. >>En Profundiata 8 i 9

Cinc anys de Cesk En Cesk Freixas va celebrar amb la seva banda, músics convidats i un entregat públic cinc anys de cançons a la Mirona de Salt. L’ACCENT dediquem el Monogràfic a aquest concert, amb una xicoteta entrevistpa al cantautor del Penedès. >> Països Catalans 14

Entrevista a David Sánchez L'ACCENT entrevista aquest ciutadà de Vilafranca del Penedès a qui una jutgessa ha volgut empresonar pels antecedents que tenia com a insubmís. David Sánchez denuncia que "l'actuació de la jutgessa ha fet evident que l'Estat espanyol no és democràtic". >> Contraportada 16

AQUIL·LES RUBIOPÀG. 2 // MIREIA REDONDO PÀG.3 // JOSEP CHINER PÀG.7 // CESK FREIXAS PÀG.14 // LLORENÇ BUADES PAG. 16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

El sionisme valencià

DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009 L’ACCENT 146

COL·LABORACIÓ

40 anys i continuem avançant

AQUIL·LES RUBIO ALACANT

Que el sionisme valencià té en l'Eliseu Climent i la seua xarxa empresarial una de les veus més qualificades és vox populi al País Valencià. Encara cou, entre la guàrdia pretoriana d'Acció Cultural, el boicot a la xerrada que li van muntar a Shlomo Ben Ami en el marc dels Premis Octubre de l'any 2005. L'antic ambaixador d'Israel a Espanya, a més de ministre de Seguretat Pública i d'Afers Estrangers, no pogué pronunciar una sola paraula a València. Tampoc les seues víctimes, i és que no podem oblidar que les seues responsabilitats ministerials a l'Estat sionista les va exercir en plena segona Intifada. Amb l'enèsima agressió contra la població palestina, de nou el sionisme valencià s'activa subtilment. Al número 1.283 d' El Temps , corresponent al 13 de gener, dos articles innocents marcaven la línia política de la casa. Per un costat, s'entrevistava Meir Shalev, escriptor progressista israelià, si és que això encara vol dir alguna cosa al llevant. Si bé aquest intel·lectual no s'havia desplaçat de la correcció política a una entrevista prèvia a El Periódico, les seues paraules a El Temps naveguen en l'equiparació entre Hamas i l'estat d'Israel. La justificació està servida. Ataquem Gaza perquè Hamas ataca Israel; és un acte d'autodefensa; la culpa la té Hamas, etc. La solució al conflicte? Dos estats. Jo li preguntaria a l'insigne Shalev si es refereix a l'Israel i a la Palestina de 1948, als de 1967 o als actuals. La traca final la posa un dels habituals del seguici d'Eliseu Climent, Joan Francesc Mira. Al seu espai d'opinió, inalterable en la darrera plana del setmanari, pontifica com és habitual i reparteix a tort i dret. Evidentment, ell i el sionisme són els únics que queden indemnes. La seua argumentació, després d'un exercici literariopacifista, és molt simple: les solidàries amb Palestina que s'han mobilitzat en les darreres setmanes no ho són per una causa noble i humanitària, com seria acabar amb la massacre. Protesten i es mobilitzen no per Palestina, sinó contra Israel i els EUA. Si els seus sentiments foren sincers, no discriminarien i denunciarien dia sí dia també els milers de morts diaris a l'Àfrica. Així, amb aquesta argumentació de caritat cristiana, l'agressor, Israel, es converteix en la víctima, en la nostra víctima. Shalev substitueix el poble palestí per Hamas, i reparteix les seues dosis de responsabilitat; Mira treu Israel de l'equació. Bonica fórmula ens ha quedat!

JOSEP VILLARROYA*

continuar reclamant per igual l'alliberament nacional i el de classe.

El proppassat any 2008, l'independentisme d'esquerres català va complir 40 anys d'existència, arran de l'aparició del PSAN. Tot i que no és la nostra intenció parlar del passat, sí que hi farem una ullada, imprescindible per comprendre el present i ser capaços de construir el futur. L'esquerra independentista, durant tots aquest anys, ha fet moltes passes endavant, amb alts i baixos, amb entrebancs, amb errades i encerts.... i de tot n'hem d'aprendre. A més de les dinàmiques internes, l'esquerra independentista també ha estat influïda pel context internacional. Els 60 i 70, quan va nàixer, van ser anys de gran efervescència política: amb interessants lluites i experiències revolucionàries, com ara la consolidació de la revolució cubana, la guerra de Vietnam, la descolonització i les lluites populars a Àfrica, les revoltes del 68 o les experiències de lluites armades a Itàlia o Alemanya... Aquells anys, però, també suposaren gran repressió i nombroses decepcions, com per exemple l'enduriment de nombroses dictadures a l’Amèrica Llatina, els pactes i les transicions als estats meridionals d'Europa (Portugal, Grècia o el mateix Estat espanyol). Durant aquests anys, els primers anys de l'esquerra independentista, s'assentaren les bases del que havia ser un moviment d'alliberament nacional i de classe que tenia com a objectius la revolució anticapitalista i la independència nacional dels Països Catalans. Els anys 80, a nivell internacional, varen suposar un període d'expansió del capitalisme, de liberalització de l'economia mundial amb l'ajuda de les noves tecnologies i de nous sistemes de producció que augmentaren en gran mesura la plusvàlua i l'acumulació de capital. El capitalisme semblava que podia guanyar el cor i la ment de la ciutadania, amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació de masses. A més, un gran nombre d'experiències revolucionàries eren aixafades i el referent de la URSS començava a mostrar-se com un gegant amb peus de fang, amb nombrosos problemes interns. Aquells anys, tanmateix, als Països Catalans van ser de creixement de l'esquerra independentista, sobretot lligat a l'aparició de

Número 146. Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal:L-1014-02.La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i

Terra Lliure l'any 1979. La lluita armada va cohesionar diverses organitzacions i va donar aixopluc a diverses sensibilitats. Tanmateix, la immaduresa del moviment, les contradiccions internes, la insuficient implantació social i la repressió van donar lloc a unes escissions que ens deixaren en una situació precària. Durant aquells anys tingueren lloc debats en els quals unes organitzacions posaven l'accent en la lluita de classes, en la lluita pel socialisme, i d'altres en l'alliberament nacional. Com si l'alliberament nacional i de classe no foren les dues cares d'una mateixa moneda en la lluita per la llibertat dels Països Catalans, les dues crosses imprescindibles per a caminar cap a la llibertat. Els anys 90 van suposar l'ensorrament de la URSS i del bloc de l'anomenat socialisme real, i fins i tot alguns gurus del capitalisme arribaren a pronosticar la fi de la història, com si la lluita de classes haguera desaparegut de sobte, com si l'explotació de l'ésser humà ja no tingués lloc sobre la Terra, com si les masses depauperades de l'anomenat Tercer Món no foren imprescindibles per a l'existència del paradís consumista... Evidentment, durant aquells anys, una gran part de l'esquerra a nivell nacional i internacional va patir una crisi ideològica, una pèrdua de referents de Arnau Urgell. Països Catalans: Joan Buades,Martí Cirici, Guillem Colom, Laia Creus, Pep Giner, Andrés González,Irene Jaume,Pere Habet,Francesc Miralles,Miquel Opinió: Serra,Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Zaballa.O Joan Teran.EEconomia: Àlex Tisminetzky.IInternacional: Ausiàs Alminyana,Laia Altarriba,Marc Lamarca i Manel López. Cultura: Joan Ballester,Joan Sebastià Colomer, Jordi Garrigós,Felip Pineda,Hèctor Serra,Josep Maria Soler,Pau Tobar.CCorrecció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera.IIl·lusDistribució: Guitracions: Joan Carbonell,Roger Ferriols.D llem Romero Senent. Han col·laborat en aquest número: A.J.,Brigada Catalana Venceremos,Miquel Amengual,Llorenç Buades,Abel Caldera,Josep Chiner,Paco Francès, Cesk Freixas, Aurora Mora, Mireia Redondo, Mercè Rubià, Roser Ortiz, Aquil·les Rubio, Roger Sànchez-Amat,Jordi Salvia,Josep Villaroya

lluita, sobretot si tenim en compte que els anys 90 van ser una mena de travessa pel desert per a tota l'esquerra revolucionària. D'aquella dècada, malgrat el balanç general negatiu, l'esquerra independentista catalana encara se'n va sortir malgrat la repressió, malgrat haver de romandre a la defensiva, malgrat les renúncies i el cansament de gent que es va quedar pel camí, o que han romàs a casa durant aquests anys... malgrat tot. I potser l'esquerra independentista ho va fer perquè no va ser dogmàtica, perquè va incorporar al seu projecte diferents sensibilitats i diferents lluites, com ara la defensa del territori, el feminisme i l'alliberament personal, i potser també perquè va

I ens trobem en la primera dècada del segle XXI, amb una nova crisi del capitalisme, potser més greu i més global que les darreres, i una nova fornada de lluites arreu del món amb experiències molt interessants a l’Amèrica Llatina. L'esquerra, a nivell internacional, es rearma ideològicament de nou i es reorganitza, i als Països Catalans l'esquerra independentista compta amb les organitzacions i l'experiència per tal de continuar fent passes endavant. Però per a fer-ho, caldrà acumular forces, tant de sectors decebuts per les polítiques socials i afectats pels efectes de la crisi actual, com dels sectors decebuts per les renúncies nacionals que han suposat els darrers pactes autonòmics. Caldrà explicar-los a tots dos, que la independència i el socialisme no passen per partits reformistes ni autonomistes. Cal passar a l'ofensiva, bastir un discurs clar i ferm, i ens cal disposar de canals per fer-lo arribar al major nombre de sectors de la societat. Caldrà que els companys i les companyes honestes amb experiència, que potser decebuts o cansats porten anys a casa, tornen a militar ja que ens calen tots els braços i totes les mans. Haurem de convèncer-los que ara és el moment. Cal que donem el bo i millor de cadascun de nosaltres per una Catalunya lliure, reunificada i socialista.

* Professor d'educació secundària i militant d’Endavant

LA VEU DELS LECTORS I LECTORES

IB3, pel bon camí Durant molts anys he sintonitzat Catalunya Ràdio i TV3. Encara ara ho faig, però ho combino cada vegada més, amb IB3. En el temps del PP d'en Matas tant la ràdio com la televisió em ferien la sensibilitat que du aparellada la voluntat de viure dignament en la meva llengua, el català i de voler rebre una oferta audiovisual i informativa de qualitat . Per altra banda comprovo amb un cert pesar que els meus fills trien cada vegada més les ràdios i televisions espanyoles. Són ben lliures de fer-ho. Val a dir, però que varen haver de renunciar, se'ls privà de la llibertat, de veure el C33 per mor de l'autonòmica. Al meu veure, la normalització del nostre estatus de ciutadans espanyols és cada vegada més patent, tant pel que fa a l'ús social del castellà com pel que fa a l'objectiu permanent de convertir el nostre territori, insular i singu-

lar, en província plenament integrada als interessos de l'Estat. També els lingüístics i audiovisuals. Reconec per tant l'esforç que han de procurar els responsables d'oferir-nos una televisió o una ràdio digna i de qualitat en la nostra llengua. El desavantatge és enorme. L'encert en la incorporació del periodista Antoni Basses com a corresponsal d'IB3 a Washington demostra que es vol anar pel bon camí. Qui hagués dit fa tres anys escoltant la televisió i ràdio autonòmiques en mans del PP que això podria esdevenir mai? Enhorabona i gràcies doncs, però tengueu per ben segur que no vos sortirà gratis: doblaran esforços per neutralitzar qualsevol progrés cap a la normalització política de la nostra nació. I la incorporació den Basses ho és. Ja ho saben.

Joan Vicenç Lillo i Colomar. Alaró


OPINIÓ 03

L’ACCENT 146 DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009

MIREIA REDONDO*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

A mi també em preocupa el meu cul De vegades tot es limita a una confusió de termes: no és el mateix la lluita antipatriarcal que la lluita feminista. La segona és la lluita de, per i des de les dones; la primera pot incloure altres agents que no siguin les dones, o sigui, els homes (a no ser que els peixos també s'hi sumin; com més serem, més riurem!). No cap dins el meu cap que un home sigui feminista, en tot cas, serà antipatriarcal perquè no és una dona. Això resulta ser un problema massa sovint, perquè per a moltes persones els sona a exclusió. Encara no n'he arribat a treure l'entrellat: és que genera certa por que les dones s'autoorganitzin o és que el protagonista de la història que ens expliquen no podrà deixar mai de sentir-se el melic del món? És la típica pregunta que té una resposta diferent per a cada cas. Però a mi, que em fan por moltes coses i me'n preocupen encara moltes més, hi ha quelcom que sempre em fa ballar el cap. He vist de ben a prop com homes molt políticament correctes deixaven anar discursos molt antipatriarcals, però que tractaven com a draps bruts les companyes, tant les emocionals com les de militància, i deixant aquests episodis en una intimitat engabiada. He vist de ben a prop com s'espera, en moviments polítics en teoria coherents i autocrítics, que les "seves" dones siguin la feminització personificada (únicament maternals, princeses, conciliadores) o bé que assumeixin comportaments de mascle ibèric per integrar-se en el grup. I tot i que em deixo moltes coses apartades, he vist com no s'entenia com a necessitat humana i política el fet que les dones s'autoorganitzin. Em preocupava, i molt, que no es contemplés el treball que tenim a fer respecte els nostres comportaments, respecte les nostres maneres de relacionar-nos. Em preocupava que les dones no siguin contemplades com a agents polítics en els cercles polítics. Em preocupaven les avantguardes que l'únic que fan és reproduir esquemes mentals de subjecció mentre, a la vegada, deixen anar encesos discursos d'allibera-

ment. Em preocupava el meu cul perquè no sé si deixaran de mirar-me'l com si fos una peça de carn en els concerts del rotllo. Em preocupava el meu cul perquè tampoc sé si quan li clavi un mastegot a qui me'l toqui sense el meu consentiment tindré algun suport real de la gent que m'envolti. Em preocupava el meu cul perquè quan explico les meves raons diuen que el que faig es posar-me de cul. Em preocupaven les paraules boniques que amaguen actuacions fetes i analitzades amb el.... amb el darrere. Però al final he arribat a la conclusió que qui no vol entendre una cosa no l'entendrà, per molt que jo em posi pesada, per molt que jo li deixi anar un discurs polític fantàstic, qui no vulgui sentir es taparà les orelles. Jo he reflexionat i he pensat que si no vull que totes les persones que no són blanques "exterminin" les persones blanques ens haurem de desclassar, perquè, no ens enganyem: les persones blanques estem molt millor. O sigui que em desclasso perquè vull, perquè ser que em puc desclassar. Perquè el sistema no és quelcom abstracte situat lluny de mi, jo també en formo part encara que sigui per omissió, i les coses no canviaran si nosaltres no anem fent canvis, no anem creant noves maneres de fer i de ser. De la mateixa manera, entenc que no m'he

de posar en cap moviment negre, per exemple (seria una mica curiós). Doncs amb la qüestió de la subjecció de les dones passaria el mateix: aquell que no es vol desclassar (perquè, gràficament, l'home és qui resulta dominant ), tot i tenir a l'abast eines o coneixements polítics suficients, és perquè no vol. El que penso que és la pedra de toc d'aquesta poca voluntat de treball individual és que alguns creiem que som els bons i les bones de la pel·lícula, que els dolents (allò anomenat sistema) estan allà fora i que nosaltres no ho som. Semblem un enorme equip de tertulians radiofònics (ofici que encara no he aconseguit entendre del tot) deixen anar consignes a l'aire i senyalen amb el dit aquells que es porten malament, pensen en les properes revolucions per encapçalar o conduir. Perquè com que som part dels moviments socials o polítics que es rebel·len ho tenim tot fet. I aquesta falta d'humilitat és el que esborrona, provoca curtesa de vista. I aquest tipus de reflexions apareixen en els escrits de moltes dones que, des d'anys enrere, han estat militant en grups revolucionaris. O sigui que la cosa ve de lluny i sembla que nhi ha per estona. L'autoorganització i l'autogestió de les dones (i els seus cossos, pensaments i emocions) són les paraules clau. No es tracta de fer teràpies, ni avantguardes. El que cal és aprendre a dir 'sí' i 'no', saber perquè ho diem, aprendre a actuar, aprendre a repensar les coses; el que cal és que l'agent polític que és la dona pensi en ella mateixa com a tal i a qui no li agradi, i no sigui capaç de respectar-ho o aprendre'n, que s'hi posi fulles. Quan no s'espera el vist-i-plau d'algú de qui no s'ha de rebre, les coses són més fàcils, perquè la càrrega s'alleuja i les dones es poden dedicar, per fi, a elles mateixes. Això és el que trenca realment les bases d'un sistema que ha acostumat el personal que les dones no siguin agents polítics ni siguin res. I qualsevol trencament pot generar, i genera, polèmica. *Mireia Redondo és militant feminista autònoma

FULLEJANT LAIA ALTARRIBA

Insult a la memòria El mateix dia que es recorden els 70 anys de l'entrada de les tropes de Franco a Barcelona, Carlos Sentís rebrà la Medalla d'Or al Mèrit al Treball, que atorga el Ministeri espanyol de Treball. I el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha obert les seves portes per acollir l'entrega. La coincidència de l'entrega de la medalla amb l'aniversari de la derrota és infausta. Sobretot perquè Sentís, de qui de ben segur només hauran dit elogis en l'acte de condecoració, va ser informador al servei de Cambó durant la guerra, és a dir, que va treballar contra la causa republicana. Després de la mort de Franco, Sentís va voler netejar la seva imatge. Però periodistes com Ramon Barnils (i

actualment Xavier Muntanyà) no van deixar que la pols del temps ocultés el seu passat, i no s'han cansat de recordar que havia treballat pels Servicios de Información Militar de Burgos o que va contribuir a saquejar la casa de Juan Ramón Jiménez a Madrid. Algunes de les cròniques del periodista avui premiat pel Ministerio són inequívoques: en referència a la caiguda republicana, es pregunta: "¿Finis Cataloniae? El fin de una película de gangsters, simplemente ". De Macià en dirà que és "un mito de tan irreparables daños". La memòria històrica, la que hauria de recuperar les biografies desmaquillant-les de les pólvores amb què s'han disfressat, ha rebut un revés en aquesta data assenya-

70 anys després, encara Fa 70 anys de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona. Un 26 de gener un grup de militars colpistes amb el suport de la dreta i l'església catòlica van ocupar la ciutat, van assassinar i empresonar la dissidència, prohibir les organitzacions polítiques i sindicals i, com ja és tradició, la nostra llengua. L'ocupació de Barcelona significava la definitiva i segura derrota de la II República. Avui, les claus del conflicte són encara massa vives. Com aleshores, l'explotació intensiva del treball dels catalans és insuficient per les oligarquies catalanes i espanyoles. I ens amenaçen amb 65 hores, deslocalitzacions i privatitzacions. La ridícula autonomia que l'actual marc polític ens atorga és una ofensa per a les elits espanyoles. I retallen estatuts que ja van néixer retallats pels seus vassalls. L'ús (restringit) de la nostra llengua ofèn el poder ocupant. I els gestors locals de l'ocupació demanen disculpes perquè els nens d'Olot potser no saben prou castellà. No ens n'hem d'estranyar. Els qui van entrar a Barcelona el 26 de gener del 1939 se saben vencedors i no s'equivoquen. Saben que aquells que volen fer passar la reforma ("Transició") del franquisme com una victòria que anul·la els efectes del 26 de gener menteixen. I en tenen motius. Els mateixos que tenen per fer recuperacions hipòcrites d'una memòria històrica esbiaixada "a la moda" reduïnt els fets al format políticament correcte de la catàstrofe humanitària (bombardejos, fosses comunes, etc.). Però els fets van tenir un abast encara més ampli. L'alçament feixista anava dirigit contra aquells que volien anar més enllà de la "democràcia vigilada" i l'autonomia. Ara, els "demòcrates de tota la vida", lluitadors antifeixistes que "van córrer davant dels grisos" reprimeixen, empresonen i il·legalitzen els qui, obstinadament, segueixen lluitant pels mateixos objectius. A diferència de les institucions monarquico-constitucionals, l'esquerra independentista ha plantejat l'aniversari com una jornada reivindicativa. S'entén i s'agraeix. En definitiva tots els seus objectius estratègics són, ara, "en democràcia", il·legals. La unitat d'Espanya és el principi constitucional bàsic. Els territoris d'un país esquarterat no tenen dret a federar-se ni tan sols com a autonomies. I, com no, la Constitució estableix l'economia de mercat com a principi ineludible de l'ordenament econòmic de l'Estat. Quan els seus militants gosen profanar la imatge de Juan Carlos I (l'hereu expressament designat pel Generalísimo) són jutjats a l'Audiencia Nacional. Si falten el respecte a la bandera que va entrar vencedora a Barcelona fa 70 anys són fins i tot empresonats. Tot és cortesia dels vencedors del 1939 i dels traïdors del 1978. La història és pels historiadors. El futur és pels qui lluiten. Les commemoracions, quan no miren endavant, no només són innoques si no també perverses. I més endavant tan sols hi ha un horitzó: un únic país lliure d'homes i dones lliures. Un horitzó incompatible amb la Constitució, sigui espanyola o francesa, els estatuts d'autonomia i la Unió Europea.

lada. La genuflexió que farà el degà del Col·legi a Sentís és un insult a la memòria dels derrotats de 1939. Que la institució degana del periodisme principatí aculli l'entrega d'aquesta medalla no és més que un trofeu als qui van contribuir a la victòria de Franco.


DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009 L’ACCENT 146

04PAÏSOS CATALANS

L’APUNT

Altres institucions dels Països Catalans AURE SILVESTRE VALÈNCIA

L'Institut Ramon Llull no és l'única entitat amb representació nacional. Malgrat que a hores d'ara ja es puga considerar la més important pel que fa al grau de representativitat institucional, als Països Catalans ja existeixen des de fa temps altres organismes que inclouen institucions, públiques o privades, dels seus territoris històrics. La primera d'aquestes és la Xarxa d'Universitats Joan Lluís Vives, que inclou una vintena d'universitats del país, totes les públiques a més de l'Abat Oliba CEU. La Joan Lluís Vives es va crear el 1994 amb la idea de crear un espai universitari català. En conjunt, com expliquen al seu web, representen a un col·lectiu proper al mig milió de persones entre treballadors i estudiants. Altres institucions del Països Catalans, que s'han creat els últims anys, estan relacionades amb els organismes sorgits del si d'Acció Cultural del País Valencià. La Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster, per exemple, és una entitat que inclou representació dels partits polítics institucionals de tots els territoris catalans, amb la idea de vertebrar el conjunt del país. Aquesta entitat va ser la promotora, el 6 de maig de 2000, de l'Assemblea de Regidors dels Països Catalans, que comptà amb l'assistència de més de 650 càrrecs municipals. Des de la seua constitució, la Joan Fuster ha organitzat alguns congressos i seminaris, en diferents àrees com les de turisme, cultura o immigració. Un altre dels organismes ideats des d'ACPV ha estat l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga, que a diferència de la Joan Fuster, ha mantingut una activitat més constant. La Ignasi Villalonga, a més, agrupa tant institucions com a empresaris, amb la intenció de fomentar la cooperació econòmica als Països Catalans. L'Institut també compta amb un observatori estadístic que, de manera periòdica, publica índexs estadístics i monografies sobre qüestions de l'economia dels Països Catalans. L'organització de seminaris, cursos i xerrades li ha donat molta vida els últims anys, activitats on han participat institucions junt a membres de les grans empreses del país, bancs i caixes o representants de les organitzacions patronals. Aquesta institució, que mesura molt el seu llenguatge, des de fa temps va canviar la terminologia de Països Catalans per altres més asèptiques, com Euroregió de l'Arc Mediterrani o Euram.

Representants de les administracions que formen part de la Fundació Ramon Llull // FOTO:Institut Ramon Llull

El Ramon Llull més aprop d’assolir el mapa dels Països Catalans AURE SILVESTRE VALÈNCIA El passat 15 de gener,la Fundació Ramon Llull, que gestiona l'Institut homònim, formalitzava la incorporació de tres noves entitats als seus òrgans de direcció, la Xarxa de Ciutats Valencianes, el municipi de l'Alguer i el Consell dels Pirineus Oriental. D'aquesta manera, i amb les noves incorporacions, el Ramon Llull fa un pas molt important en l'estretament dels lligams institucionals dels territoris dels Països Catalans per a la promoció de la seua cultura.A hores d'ara, l'únic territori que encara se li resisteix són les comarques de la Franja.

L'entrada de la Xarxa de Ciutats Valencianes a l'Institut Ramon Llull és un fet de gran transcendència

“El PP havia vetat la presència institucional del País Valencià a xarxes que treballin per la construcció dels Països Catalans”

per diferents motius. A més de l'estrictament territorial, també ho és per la manera com s'ha fet i les repercussions que la seua entrada podria tenir en el futur. La inclusió de la Xarxa, que integra les ciutats de Vinaròs, Morella, Sueca i Gandia, en primer lloc ha aconseguit trencar el vet que el Partit Popular havia aplicat a les presència institucional del País Valencià a aquest institut o a altres xarxes que treballen per la construcció nacional dels Països Catalans. Però també, i en segon lloc, perquè l'ac-

cés d'aquest conjunt de poblacions valencianes, ha estat possible gràcies al canvi d'estatuts de l'Institut, que en un principi només albirava la possibilitat de la participació dels governs autonòmics. Amb aquest canvi estatutari, i almenys des del Ramon Llull, sembla que s'ha entès que la participació i construcció d'entitats que abasten tot el marc nacional dels Països Catalans, ha de fer-se, si cal, adaptantse a les divergents realitats polítiques dels diferents territoris que conformen el país. No hem d'oblidar que el mateix Institut ja va estar bloquejat durant els anys de govern del Partit Popular a les Illes, i que el seu reimpuls només es va

aconseguir després de desallotjar els populars de les institucions autonòmiques balears. Més que quatre ciutats valencianes

tats importants del País Valencià, i que, en conjunt, representen més de 130.000 persones. A més, el fet de ser capitals comarcals, els dóna major importància per la seua influència com a centres polítics territorials i per comptar amb la major part de les infraestructures culturals de les seues comarques. Totes quatre ciutats estan governades per alcaldes del PSPV.

“La Xarxa, formada per quatre capitals de comarques, representa 130.000 persones”

Amb tot, i malgrat que la presència institucional valenciana a l'Institut siga molt desigual respecte a la resta de territoris, ajuntaments front a governs autonòmics, tampoc no cal oblidar que es tracta de quatre ciu-

Què és l'Institut Ramon Llull? L'Institut Ramon Llull és una entitat que té com a primer objectiu la defensa i promoció de la cultura catalana, així com la seua projecció més enllà de les nostres fronteres. En aquest sentit, entre les seues prioritats hi ha les de defensar el català a tots els àmbits educatius i promocionar entitats, autors i projectes culturals d'arreu dels Països Catalans. El treball de l'Institut es divideix en tres àrees, la de creació, la d'humanitats i ciència i la de llengua i universitats. La primera s'encarrega de la difusió de la creació artística catalana, en totes les seues modalitats, des de la música al cinema, amb la seua programació als circuits internacionals. La segona àrea promou la connexió de la literatura, el pensament i la investigació en català amb altres corrents similars de l'exterior. Finalment, l'àrea de llengua i universitats treballa per garantir la presència, l'estudi i l'aprenen-

tatge del català a l'àmbit universitari català i d'altres països del món. També s'encarrega de facilitar els recursos lingüístics i didàctics per

“El Ramon Llull està format per diferents institucions dels territoris dels Països Catalans” a l'estudi de la llengua. El Ramon Llull està integrat per diferents institucions dels territoris dels Països Catalans, començant per una representació institucional dels terri-

toris que hi formen part i que es tornen en la seua presidència. Altres organismes culturals i científics també hi estan representats, com és el cas de l'Institut d'Estudis Catalans, la Xarxa d'Universitats Joan Lluís Vives, l'Institut d'Estudis Baleàrics o la Institució de les Lletres Catalanes. La seua constitució formal es va produir l'abril del 2002, amb l'acord entre els governs de Catalunya i de les Illes Balears. Posteriorment es va incorporar Andorra i, fa pocs dies, es formalitzava, finalment, l'entrada de l'ajuntament de l'Alguer, el Consell General dels Pirineus Orientals i la Xarxa de Ciutats Valencianes, integrada pels ajuntaments de Gandia, Sueca, Morella i Vinaròs. Es pot dir, per tant, que l'Institut Ramon Llull gairebé ha formalitzat el mapa dels Països Catalans. A hores d'ara, només li falta representació de les poblacions de la Franja.


L’ACCENT 146 DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009

PAïSOS CATALANS 05

L'esquerra independentista es manifesta contra l'ombra allargada del 1939

1.200 manifestants reivindiquen la lluita contra el feixisme i els seus hereus a 70 anys de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona REDACCIÓ BARCELONA

"La majoria de nosaltres hem sentit parlar a casa d'aquella guerra, o dels anys que la van seguir, o hem notat els silencis que fins i tot encara és capaç de generar. Perquè del que va succeir fa 70 anys en sabem no només pels llibres d'història sinó perquè, com canta Al Tall, 'd'aquella sembrada en continuen collint fruits'". Des d'aquest punt de partida, l'esquerra independentista ha reivindicat la lluita de les persones que l'endemà mateix de la derrota republicana van reemprendre el combat contra l'ocupació i l'explotació franquista. Des de l'escenari instal·lat al passeig del Born de Barcelona, i enmig d'un vent que va sacsejar el país durant tot el dissabte, les organitzacions de l'esquerra independentista (convocades per la campanya 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència) van retre homenatge als que van caure derrotats el 26 de gener de 1939, coincidint amb el 70è aniversari d'aquella data. L'homenatge no volia ser nostàlgic, sinó reivindicatiu: "L'ombra de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona ara fa 70 anys és allargada, i arriba fins avui en dia en forma de rei, en for-

ma de Constitució espanyola, en forma d'estatutets, d'atur, de precarietat, d'exclusió, de patriarcat i de racisme". Davant d'aquesta realitat, van explicar que aquest moviment polític recull la flama dels qui es van oposar al franquisme, però també al model de transició els anys setanta, per "continuar lluitant contra l'opressió, la repressió i l'ocupació". Centenars de persones, la majoria militants de les organitzacions convocants (Endavant, Maulets, CAJEI, el SEPC i Alerta Solidària) van baixar fins al passeig del Born. Els actes van començar a primera hora de la tarda amb una exhibició de colles bastoneres i gralleres. Després va venir el torn de l'homenatge. A l'escenari hi van pujar Esteban Cebrián, Montse Cervera i Xavier Barberà, en representació de diverses generacions de catalanes i catalans que s'han significat per lluitar contra el franquisme i "els seus hereus". El primer és un militant comunista compromès en les lluites obreres que va participar el 1975 en la vaga més llarga que hi ha hagut al país; la segona és una activista feminista que actualment forma part de Ca la Dona, i el tercer és un militant independentista que va integrar les organitzacions arma-

“L'esquerra independentista ha reivindicat la lluita dels qui,l'endemà de la derrota,van reemprendre el combat contra l'ocupació i l'explotació”

70 anys després,la lluita continua // FOTO:Oriol Clavera

des EPOCA i Terra Lliure. Mentre l'acordionista Alfons Rojo feia un recorregut per les músiques compromeses que han acompanyat les diverses generacions (les cançons de la guerra, els cantautors dels anys 60 i 70, els Segadors i la Internacional), un noi jove va entregar un ram de flors i un llibre als homenatjats. El noi, van explicar els organitzadors, "a més de ser una esperança del futur, representa la connexió entre la lluita d'ahir i d'avui dels Països Catalans per la llibertat, ja que el seu avi, Rambon Subirats, va militar també a EPOCA i Terra Lliure". Un miler de persones es manifesten contra els hereus del feixisme

Després de l'homenatge, i malgrat

la intensitat del vent, unes 1.200 persones es van manifestar pel centre de la ciutat darrere d'una pancarta on es podia llegir: "70 anys després de l'entrada dels feixistes, seguim lluitant per la llibertat". La manifestació volia denunciar que "els que governen avui són els hereus dels que van entrar per la Diagonal el 26 de gener del 1939. Encara que alguns ho neguin, tots ells ho són perquè la legalitat de Franco no s'ha trencat, i és que el 1979, enlloc de recuperar les institucions i la legislació contra les quals Franco s'havia alçat el 1936, van decidir reformar l'herència franquista, però sense exigir cap responsabilitat pels crims comesos i mantenint el poder real en mans dels mateixos". De nou al passeig del Born, els

organitzadors van recordar que si els que governen avui són els hereus dels vencedors, "l'esquerra independentista ho som dels centenars de milers d'homes i dones que van ser derrotats, però també dels que van lluitar al maquis i a la resistència europea contra el feixisme, d'aquelles i aquells que van organitzar les primeres comissions d'obrers clandestines al nostre país, de les que es van reivindicar com a persones lliures i es van enfrontar als manaments de l'església i a la moral retrògada, dels que van dir durant els anys 70 que la reforma era una enganyifa, dels que van organitzar l'independentisme combatiu els anys 80, o dels grups de joves que a mitjans anys 90 van tornar a prendre els carrers i van omplir les cases buides".

LES PERSONES HOMENATJADES

Militant comunista de LAFORSA Activista feminista La vaga de LAFORSA (Laminados y Forjados de Hierros y Ace- d'ahir i d'avui ros, S.A, de Cornellà de Llobregat) ha estat la més llarga que s'ha viscut al país: el 1975, quan el dictador ja agonitzava, els treballadors d'aquesta empresa van estar 103 dies en vaga per defensar els llocs de treball contra uns acomiadaments. Aquella lluita que va tenir la solidaritat activa dels treballadors de la resta d'empreses del Baix Llobregat va guanyar. Tots els acomiadats van ser readmesos. Estebán Cebrián, militant comunista que va participar a la vaga de LAFORSA, va recordar aquella lluita des de l'escenari del Born. Però no es va quedar en el record, sinó que va destacar aquella batalla vençuda com a exemple que l'organització de la classe treballadora és imprescindible per defensar els drets laborals. I que ha de ser, també avui en dia, l'espina dorsal per combatre el capitalisme.

Militant de les organitzacions armades catalanes

Montse Cervera va una de les tres persones que van pujar a l'escenari el dissabte a la tarda. Cervera ha estat una activista feminista tota la seva vida. Va començar a militar en organitzacions feministes per defensar el dret de les dones a decidir lliurement sobre la seva vida els darrers anys del franquisme, i actualment continua compromesa amb el moviment, ara a Ca la Dona, espai feminista de referència de la ciutat de Barcelona. Malgrat que el context ha canviat, per Cervera continua sent imprescindible continuar lluitant en defensa dels drets de les dones, i especialment contra la violència que continuen patint.

Finalment, l'esquerra independentista es va voler reivindicar a si mateixa com a moviment polític, nascut de l'organització mare PSAN (aquest 2008 ha fet 40 anys), i per fer-ho va convidar a una persona que ha participat en l'estratègia d'enfrontament directe amb l'Estat, Xavier Barberà. Aquest actual militant de la CUP de Lleida, va ser militant de les organitzacions armades EPOCA i Terra Lliure, i des de l'escenari va explicar per què van prendre la determinació d'iniciar a finals dels anys setanta una nova estratègia de lluita. Barberà va criticar les plataformes "pseudosobiranistes regionalistes", perquè les considera la resposta dels autonomistes al creixement del projecte de l'esquerra independentista i del descontentament amb l'Estat autonòmic. Davant d'aquestes iniciatives, va defensar que cal tenir una estratègia pròpia.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ TRIMESTRAL (12 EUROS) SEMESTRAL (24 EUROS) projecte d’informació popular i compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a subscripcions@laccent.cat sos Catalans

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


06PAïSOS CATALANS

DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009 L’ACCENT 146

Frenada a les Àrees Residencials Estratègiques ARNAU URGELL RIPOLL

El proppassat cap de setmana els vilatans de Ripoll i Sant Celoni van rebutjar en sengles consultes populars els projectes d'Àrea Residencial Estratègica (ARE) que el Departament de Política Territorial havia projectat. En ambdós casos la negativa va ser rotunda ja que va situarse al voltant del 70% i se sumen a altres municipis com Berga, Manlleu o Vilanova i la Geltrú que han demanat la retirada dels projectes. L'ACCENT repassa alguns dels 94 desenvolupaments previstos al conjunt del Principat i que més rebuig han generat. Projectes que cauen

Inicialment el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) va dibuixar un mapa amb de 100 nous barris en 86 municipis. Posteriorment, en l'aprovació inicial dels plans directors urbanístics (PDU) el nombre es va rebaixar a 94 i es van excloure els de Mataró, Esparreguera, Santa Coloma de Cervelló, Sitges i Celrà. En

molts casos, cal dir, que els ajuntaments ja havien previst desenvolupaments urbanístics en aquests mateixos espais. Tanmateix, al llarg del període d'informació pública -el termini per presentar al·legacions acabava el 31 de desembre per particulars i entitats i el 7 de febrer pels ajuntaments- la "sagnia" de municipis que baixen del tren de les ARE no ha parat. Hores d'ara ja en són cinc, tres dels quals capital de comarca. Moltes ombres per poques llums

"Àrees residencials estratègiques: urbanisme sostenible o suport a un sector en hores baixes". Amb aquest titular tant neutre abordava L'ACCENT 129 la presentació per part del Departament de Política Territorial del projecte de les ARE. Mesos després les ombres sembla que s'imposen sobre les llums. I és que l'aprofundiment del crash immobiliari -amb milers de promocions aturades- fan menys explicable la voluntat de construir 90.000 pisos a les ciutats grans i mitjanes del

Principat. O pren encara més força l'explicació del conseller Joaquim Nadal en presentar-les: "donar resposta a la situació dels promotors immobiliaris en una conjuntura difícil". I és que els elements positius: basar-se en creixements compactes i amb la meitat de pisos de protecció oficial arriben tard. També el fet de saltar-se l'autonomia municipal hagués tingut més sentit quan els consistoris vivien una autèntica "febre d'or" i no pas ara quan els POUM es demostren exagerats. Una altra de les crítiques ha estat assenyalar que un percentatge dels pisos de cada operació són amb règims concertats o concertat català que en moltes poblacions ja

estan per sobre dels de renda lliure. D'aquesta manera el 50% d'habitatge protegit queda en paper mullat. Finalment, cal tenir en compte que la Generalitat no posa ni un euro en el negoci, i fins i tot pretén recuperar el cost dels projectes. Això sí, pot obligar als pro-

BERGA 369 pisos

VILAFRANCA 1.124 pisos

industrials de la capital ripollesa. Sense l'ARE restarà vigent el POUM que permet edificar 420 habitatges a la zona.

Un dels primers revessos als plans de Política Territorial va venir de Berga (el Berguedà). Allà la CUP va impulsar una moció al ple de desembre per demanar la retirada de l'ARE tenint en compte que el parc d'habitatge està "sobredimensionat". La proposta va tenir el suport de l'equip de govern de CiU, l'oposició de PSC i PP i l'abstenció d'Esquerra. L'alcalde, Pere Gendrau, va afirmar després del ple que a la ciutat hi havia 1.500 pisos desocupats, nous i de segona mà, sense demanda.

La primera proposta de la Generalitat va dibuixar dos projectes a la capital de l'Alt Penedès: les Bassetes (1.124 habitatges) i la Peregrina. La segona proposta va caure ràpidament però la CUP també ha presentat una al·legació per descartar la primera. Xavier Navarro, regidor independentista de Vilafranca, explica a L'ACCENT que l'equip de govern està a favor del projecte però que la situació política municipal provoca que no sigui una de les seves grans prioritats.

MANLLEU 2.273 pisos

Sant Celoni (el Baix Montseny, el Vallès Oriental) ha rebutjat en referèndum el projecte que pretenia construir 572 pisos a can Riera de l'Aigua, uns terrenys situats entre la riera del Pertegàs i el Parc natural del Montseny. Aquest diumenge el 69,1% dels 4.118 celonins que han votat ho han fet en contra de l'ARE amb una participació del 30,03% del padró. Albert Ventura, regidor de la CUP, ha explicat a L'ACCENT la seva satisfacció pel fet que el resultat "deixa molt clar" la voluntat "d'opinar i decidir" dels ciutadans i que aquesta participació passa per un "model de poble diferent". Ventura ha afegit que es tracta d'un "sever correctiu" per l'equip de govern de CiU i que "hauran de repensar les seves polítiques, especialment les urbanístiques".

correctiu: el 70% de ciutadans que

El poble de Sant Celoni ha dit "no" a urbanitzar can Riera de l'Aigua // FOTO: Roser Calvet

pietaris a executar la urbanització que al seu torn, per intentar eixugar els deutes, iniciïn la construcció dels pisos. Uns nous habitatges que hauran de "competir" amb milers de pisos nous, de segona mà i vells en stand by mentre esperen que la demanda es recuperi.

CAS PER CAS VILANOVA 885 pisos

Rebuig tardà unànime

Vilanova i la Geltrú ha viscut una situació "rocambolesca" respecte a l'ARE que preveia construir 885 pisos a la zona d'Entre Torrents. Durant moltes setmanes l'únic grup municipal que va manifestar públicament la seva oposició al projecte va ser la CUP. Poc a poc, segons explica a L'ACCENT el regidor independentista Eduard Pinilla, s'hi van afegir discretament partits com CiU i PP. La gran sorpresa es va donar en el ple de desembre quan l'equip de govern (PSC, ERC i ICV) van presentar una moció per forçar la retirada del projecte i que va comptar finalment amb el suport dels vint-i-cinc regidors del consistori.

TÀRREGA 2.522 pisos

La població podria créixer un 35%

Política Territorial ha dibuixat un projecte a Tàrrega (l'Urgell) per

construir 2.522 habitatges en 30 hectàrees que el POUM considera urbanitzables. Si s'executés suposaria incrementar la seva població un 35%. El projecte compta amb el vistiplau de l'equip de govern (PSC, ERC i ICV) i l'oposició del col·lectiu Perquè Vull i la CUP. David Sabanes, portaveu del col·lectiu, recorda que a la població hi ha una xifra equivalent de pisos buits (1.300) i en construcció (1.000). Demanen una consulta popular per tal de referendar o descartar el projecte.

VALLS 1.700 pisos

La CUP en força C a u u n d e l s d o s la retirada projectes

Un projecte RIPOLL 489 pisos marcat pel Una consulta CELONI 572 pisos pacte CiU - PSC SANT tomba l'ARE L'ARE de Valls (l'Alt Camp) no es C a n R i e r a d e pot explicar sense el pacte entre El passat dissabte 24 de gener l'ACiU i PSC. "Han vinculat aquest l ' A i g u a s a l v a d a RE de Ripoll va rebre un sever desenvolupament urbanístic a dos temes històrics: el Museu Casteller i dos ponts" explica a L'ACCENT el regidor de la CUP, Gerard Nogués. La inclusió del museu al projecte -inicialment s'havia d'ubicar al centre- va suposar augmentar el seu abast fins a les 37 ha de sòl rústic i els 1.700 pisos. Tot i això Nogués afirma que l'equip de govern busca la fórmula per poder tirar endavant aquest equipament sense desenvolupar l'ARE.

L'equip de govern amenaça amb la dimissió

Dies abans que la comissió Encara hi som a temps -formada per diverses entitats manlleuenques en contra del projecte- convoqués una concentració l'equip de govern d'ERC va afirmar que "si l'ARE tirava endavant dimitirien". D'aquesta manera posaven punt i final a les especulacions sobre la seva posició respecte a un projecte que preveu construir més de 2.200 habitatges a Manlleu (Osona). Val a dir, que en la mateixa zona, l'actual POUM preveu construir-hi un miler de pisos.

LLEIDA 3.300 pisos

Un projecte amb poc futur

van participar a la consulta sobre el projecte van oposar-s'hi. D'aquesta manera l'equip de govern -ERC i PSC- haurà de demanar la retirada d'un pla que preveia construir 489 pisos en uns terrenys

A Lleida (el Segrià) s'ha dibuixat la construcció de 3.300 nous habitats en 55 hectàrees en un espai urbanitzable del POUM. L'equip de govern del PSC és un dels principals valedors del projecte mentre que l'oposició la du en solitari la CUP. Pau Juvillà, portaveu dels independentistes, considera que el projecte no es durà a terme almenys en la seva totalitat. "A Lleida encara hi ha molts creixements del POUM que no tiren endavant ja que no hi ha demanda".


L’ACCENT 146 DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009

PAÏSOS CATALANS 07

Protestes al barri de Patraix per la reobertura de la subestació elèctrica

MUNICIPALISME

Mals records universitaris

HÈCTOR SERRA VALÈNCIA

JOSEP CHINER VALÈNCIA

Centenars de veïns i veïnes del barri valencià de Patraix han tornat a organitzar enèrgiques protestes els darrers dies.El motiu:la reobertura immediata de la subestació elèctrica situada a la barriada, sense informació de la data de tancament.Temen que la reobertura siga per sempre més.

El súmmum dels despropòsits en matèria d'ordenació i regulació del territori l'he llegida en una resenya de l'article que porta per títol "La década prodigiosa del Urbanismo Español 1976 2006", publicat al periòdic Levante. En una primera part fa una relació del total d'habitatges construïts per província espanyola i per període, per més endavant contextualitzar eixes dades en el marc polític i econòmic. L'article quasi passaria desapercebut sinó fos perquè conec l'autor de primera mà, Eugenio Burriel, conseller d'Obres Públiques i Transport al País Valencià entre els anys 1989 i 1995, catedràtic de Geografia a la Universitat de València i professor, del qui escriu, en aquesta mateixa universitat. Passaré per damunt sobre el volum de xifres que empra per centrar-me en els mecanismes que han regit l'edificació al País Valencià. Les dades són esgotadores, però podria resumir-les en una: a l'Estat espanyol s'ha edificat el doble a la dècada 1997 - 2006 que en la seua dècada predecessora. La incredulitat apareix en defensar la figura de "l'agent urbanitzador", que neix de la mà de la Llei de regulació de les activitats urbanístiques (LRAU), creada del puny del mateix Burriel. Farem memòria recordant que el 1995, el PSOE perdia les eleccions a les Corts Valencianes i finalitzava la legislatura encetant la històrica i nefasta LRAU. Aquesta llei ha esdevingut de bon tros el fet més vituperat i criticat, pel seu efecte devastador sobre el territori del País Valencià, en cimentar milers i milers d'hectàrees amb el suposat propòsit d'abaratir els preus de l'habitatge i aportar riquesa. Explicava Burriel a les seues classes (no sé si ho continuarà fent), que l'origen de l'alt preu dels habitatges radicava en l'alta demanda i la baixa oferta, provocat per una llei urbanística en aquell moment desfasada i sobretot poc flexible. La LRAU que va crear tenia precisament com a objectiu primordial abaratir els preus dels habitatges, desfent el coll d'ampolla que evitava que es construïren tants habitatges com demanda existia. No entraré a avaluar els efectes ambientals de la llei que donarien per un altre article, però si l'efecte pervers que ha provocat sobre les treballadores. Burriel en aquest cas féu seua la màxima d'Adam Smith, la mà invisible del mercat lliure s'encarrega de repartir les riqueses i regular el mercat. I, efectivament, podem constatar com l'efecte ha sigut precisament el contrari i a les dades m'encomane. A la ciutat de València entre els anys 1990 i 2006 el preu de l'habitatge s'incrementà un 320%*; mentre que el metre quadrat entre el novembre del 2004 i el 2005 va augmentar un 30%*. Un dels actors culpables ha estat precisament "l'agent urbanitzador" (figura estrella a la LRAU) a qui vostè té tanta devoció, afavorint uns nivells d'especulació sense precedents, un col·lapse absolut del mercat immobiliari, un increment dels preus de l'habitatge desorbitat i una corrupció que ha esguitat a totes les administracions en tots els seus estaments i nivells. Així que senyor Burriel, enlloc de culpabilitzar el PP de tots els mals, quan arribe la Setmana Santa faça penitència, entone un mea culpa en públic i poses al mateix nivell que el PP en despropòsits urbanístics. A més li recorde, senyor Burriel, que més del 15% del total dels habitatges* dels Països Catalans estaven desocupats en aquell moment, així que no hi havia cap necessitat de "produir-ne" més, sinó en garantir el dret a l'accés de tots els i les treballadores en unes condicions dignes, estatalitzant el recurs del sòl enlloc de la liberalitzant-lo.

La protesta del dia 20 de gener fou especialment significativa. Xiulits i repicament d'estris feien palès el refús del veïnat de Patraix per la reobertura de la instal·lació. La decepció per l'incompliment de les promeses que la classe política havia fet temps enrere es deixava veure en l'ambient de por i desengany. Per a la Plataforma Subestació Patraix Fora, el més preocupant és la desconeixença del veïnat respecte a la reobertura de la subestació. En un comunicat, asseguren que se senten enganyats "per les promeses que els nostres representants polítics van fer fa uns mesos per al trasllat d'aquesta instal·lació elèctrica". Protestes dels veïns de la subestació // FOTO:L’ACCENT

Vora la tragèdia

La història d'aquesta subestació està farcida de desgràcies. Va començar a funcionar el juny de 2003 quan l'empresa Iberdrola demanà a la direcció general d'Energia de València l'autorització per construir aquesta planta en un dels solars de què disposa la companyia. La concessió de l'autorització va iniciar un camí de queixes respecte a l'impacte ambiental i els inconvenients per a la salut pública. Antonio Berlanga, portaveu de la Comissió pel Trasllat

de la Subestació de Patraix, afirmava a L'ACCENT el gener de 2006 que "l'activitat elèctrica provoca uns camps electromagnètics que són majors quan major és la intensitat del fluït elèctric". "El cable d'alta tensió passa a quatre metres dels habitatges i d'algunes llars d'infants, i a vuit metres d'un col·legi públic", informava Berlanga. Aquestes circumstàncies han generat moltes queixes al llarg

“Els veïns se senten enganyats ‘per les promeses que els polítics van fer fa uns mesos per al trasllat d'aquesta instal·lació elèctrica’”

de tots aquests anys per part del veïnat, que s'ha enfrontat a la por pels riscos que planaven sobre el barri. Per a Berlanga, "la sensibilitat en el barri era molt gran". "Sempre ens omple d'orgull comprovar com la gent ha eixit al carrer per defensar la seua dignitat i una cosa tan elemental com la salut", recalcava Berlanga. En les mateixes declaracions, Berlanga ja advertia dels riscos de la planta: "Hi ha un perill real d'incendi. I això no és insig-

nificant perquè la subestació emmagatzema productes altament tòxics". No li faltava raó. El passat 15 de maig de 2008 l'Ajuntament de València va tancar la subestació després d'una forta explosió que va provocar la ira dels veïns del barri i de la ciutat de València. L'accident, temut pel veïnat, va estar a punt de convertir-se en desgràcia a les portes de les eleccions autonòmiques. Ara, la reobertura torna a portar els fantasmes a Patraix.

“Hi ha un perill real d'incendi. I això no és insignificant perquè la subestació emmagatzema productes altament tòxics”

BREUS

Transgènics 0,0%

La gran festa de la calçotada de Valls, enguany declarada lliure de transgènics, ha servit al col·lectiu Transgènics Fora!, l'ADV Ecològica Gent del Camp i la plataforma Som lo que Sembrem per presentar públicament la campanya Transgènics 0,0%, en rebuig a la recent normativa europea que permet un 0,9% de contaminació genètica als productes "ecològics". Albert Ferrer, portaveu de Transgènics Fora!, ha explicat a L'ACCENT que ara "és el moment d'intensificar la lluita i incrementar les accions". El mes de maig es farà pública la decisió sobre la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per declarar el Principat lliure de transgènics.

Hotel al botànic de Multa per una València bandera El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJPV) ha donat la raó a una promotora que vol construir un hotel d'onze plantes al solar dels Jesuïtes, que limita amb el jardí botànic de València. D'aquesta manera queda invalidada la declaració de bé d'interès cultural (BIC) per part de la Generalitat Valenciana fet que permetia limitar les altures del nou edifici. La plataforma Salvem el Botànic no descarta recórrer la decisió al Tribunal Suprem.

Vuit mesos de multa amb una quota diària de sis euros. És la sentència que condemna els dos militants de Maulets que l'abril de 2007 van ser detinguts acusats de substituir la bandera espanyola del castell de Montjuïc per una estelada. En declaracions a L'ACCENT, David Andreu, un dels condemnats, ha considerat que la sentència confirma la defensa a ultrança dels símbols d'Espanya per part del sistema judicial.

MÉS INFORMACIÓ A WWW.LACCENT.CAT

* Precarietat en l'habitatge a la ciutat de València. (2006) Assemblea Comarcal de l'Horta. Endavant.


08EN PROFUNDITAT L’ACCENT 146

EN PROFUNDITAT

Revolució Cubana: 50 anys construint esperances

BRIGADA CATALANAVENCEREMOS Molt ha plogut des que Fulgencio Batista pujava les escales d'un avió que el conduïa als Estats Units, incapaç de frenar l'irresistible avanç de l'Exèrcit Rebel.Han passat més de 50 anys, perquè la història no la mesura el temps, sinó la transcedència dels projectes polítics i les transformacions socials.La història de la Revolució Cubana no és la d'una successió de decrets, sessions parlamentàries i processos electorals automatitzats.És la història d'uns fets reals, tangibles i mesurables,que han transformat la realitat de l'illa, la del conjunt de l'Amèrica Llatina i del món.

Com és possible que li donem tanta importància a un xicotet tros de terra, de tan sols 11 milions d'habitants i modesta en els seus recursos naturals? Perquè Cuba ha demostrat que no és una utopia fer realitat el món que desitgem. Que l'illa no és cap paradís terrenal, que es viu amb dificultats materials, que hi ha mancances, errades i equi-

vocacions no se li pot escapar a cap persona. I malgrat això, insistim: Cuba és l'esperança de la humanitat. Perquè a 50 anys del triomf de la Revolució Cubana, l'explotació de l'ésser humà per l'ésser humà és una realitat desterrada de l'illa, i el treball no és una forma de supervivència sinó l'aportació social de l'individu a la col·lectivitat de la qual forma part. Perquè, a 50 anys de l'entrada de l'Exèrcit Rebel a l'Havana, la línia tan real que separa la vida de la mort a Cuba no la marca el compte corrent o les lleis

del mercat, sinó la voluntat revolucionària d'atorgar a totes les persones unes condicions de vida dignes. I això vol dir habitatge, treball, alimentació, però també formació, salut, cultura o assistència social. Perquè, a 50 anys de la fugida de l'oligarquia i la màfia, encara a Cuba la política, les decisions diàries i les estratègiques, depenen del debat, les opinions, els encerts i les errades dels milions de cubanes que participen responsablement en totes les organitzacions i estructures administratives i populars. Així, els darrers 50 anys han suposat a Cuba la lenta però indiscutible construcció d'un projecte

que situa l'ésser humà en el centre dels seus eixos polítics. La sobirania nacional, que s'expressa en la independència de criteri i actuació nacional i internacional, però sobretot en la nacionalització i el control estatal o cooperatiu dels mitjans de producció. La igualtat i la justícia social, camí encara inacabat, però que ha permès grans avanços en la plena integració de la dona, en la desaparició del racisme, i en la plena inserció de totes les cubanes, sense distinció, en programes d'educació, habitatge, treball, assistència social, etc. I finalment, l'internacionalisme, que projecta els avanços de la Revolució Cubana sobre el conjunt de la humanitat sota una premissa clara: la solidaritat no és donar el que sobra, sinó compartir el que es té. Milers de desposseïdes del planeta

2008, un any difícil per a Cuba ABEL CALDERA CUBA Tothom a Cuba coincideix a dir que 2008 ha estat un any difícil.La bona marxa de l'economia cubana s'ha vist frenada per la crisi econòmica mundial i els desastres naturals. Les previsions d'un creixement del 8% del PIB s'ha quedat finalment en poc més del 4% (el creixement català s'ha situat en el mateix període al voltant del 3%).

La tardor castigava Cuba amb tres ciclons que provocaren greus danys en l'economia de l'illa. Uns desastres naturals inaudits a les nostres latituds i que en altres països haguessin esdevingut una tragèdia absoluta. Mig milió d'habitatges totalment o parcial destruïts d'un parc de prop de quatre milions, i unes pèrdues econòmiques globals properes als 10.000 milions de dòlars, un 20% del PIB. Raúl Castro va datar en sis anys el temps necessari per reparar els desperfectes. Tot i així, els danys humans (aquests sí, irreparables), van deixar un còmput de nou morts, que contrasten vivament amb el prop d'un miler de morts que els mateixos ciclons van provocar a la veï-

na Haití. Aquesta dada fa patent l'alt grau d'organització governamental per fer front a aquests fenòmens, que fa afirmar a una ciutadana cubana que "del que més orgullosa estic del nostre govern és de la defensa civil contra els ciclons". D'altra banda, per poder comprendre l'abast global de l'impacte dels ciclons només cal constatar que enguany els cubans pràcticament no han tastat la banana, un element bàsic de la cuina de l'illa, la seva collita ha estat totalment destruïda. Efectes en l'economia

En una illa amb molt pocs recursos naturals, l'afectació de la crisi econòmica mundial ha estat molt profunda. L'augment dels preus que l'Estat cubà paga per importar aliments ha estat del 53%. D'aquests, només en un grup reduït de productes s'ha repercutit l'augment en el preu final que en paguen els ciutadans. Impacte similar s'ha viscut en els carburants però per contra el preu internacional del níquel, un dels principals productes que exporta l'illa, ha arribat a caure dels 37.216 dòlars la tona el 2007 als 21.837 dòlars el 2008. I a tot això cal

sumar els temors sobre l'impacte de la crisi en el turisme occidental. Davant d'aquest panorama, el passat 27 de desembre Raúl Castro presentava davant la segona sessió plenària de l'Assemblea Nacional del Poder Popular unes línies d'actuació destinades a augmentar l'eficiència de l'economia assegurant que "el nostre deure és ajustar les despeses en divises als volums que estem en condicions d'ingressar". En aquest sentit, diversos diputats van arremetre contra la "irresponsable tendència a la importació desmesurada". Un segon aspecte que va destacar Castro va ser la necessitat de fer front a la indisciplina laboral, un dels principals problemes de l'economia cubana. Com a botó de mostra, en un reportatge emès per Cubavisión sobre com la defensa civil va fer front als ciclons, diversos membres de l'estament militar asseguraven que era intolerable que, després de dies de treballar sense descans, en arribar a casa trobessin persones que no treballaven, tranquil·lament assegudes al replà de la porta. Molts cubans coincideixen en la complexitat d'una problemàtica que té múltiples

causes: l'ampli nivell de protecció social que inclou l'habitatge i l'alimentació bàsica per a tothom, l'economia submergida vinculada al turisme i la poca repercussió del salari en el global dels béns de què frueix cada ciutadà. El tercer aspecte anunciat per Raúl va ser la fi progressiva de les prestacions socials complementàries, com els plans de vacances, per tal que aquests béns siguin lliurats en forma de salari, fent realitat el principi socialista de "a cadascú segons el seu treball". En tot cas, les intervencions dels diversos diputats van recalcar que això no significava en cap cas tocar cap de les prestacions socials bàsiques sinó tot el contrari. Precisament, la mateixa sessió de l'Assemblea va aprovar la nova Llei de seguretat social, després de mesos d'aportacions de la població a través de les organitzacions de masses. La sessió de l'Assemblea va transmetre als cubans el missatge que el govern té perfectament identificats els principals problemes del país i alhora té plans ben definits per a solucionar-los. Ara, només falta que la natura els respecti.

han ting cubans la var les s professo senyame jans per els braço les force


L’ACCENT 146 DEL 26 DE GENER AL 9 DE FEBRERDE 2009 09

Veus del carrer ABEL CALDERA CUBA

gut en els metges a possibilitat de salseues vides, en les res i sistemes d'enent cubans els mitr alfabetitzar, i en os i fusells cubans, s per emancipar-se.

“Diversos catalans han viatjat a Cuba coincidint amb el 50 aniversari de la revolució.Recollim les reflexions de la Brigada Catalana Venceremos i les cròniques que ha fet en la seva estada a l'illa d'Abel Caldera”

La Revolució ha complert 50 anys. Ho proclamen cartells en botigues i establiments, i també les casolanes pintades fetes pel CDR de cada carrer. Es tracta, però, tal i com es va anunciar, d’una celebració austera. Els huracans fan que enguany l'economia no hagi acabat de despuntar i "la Revolució dels humils" no es podia permetre grans despeses en celebracions mentre el poble afrontava un any difícil.

El discurs del cubà mitjà és una barreja d'humanisme solidari, de crítica constant a la situació econòmica, i d'orgull nacional basat en els avenços de la Revolució. "Cal un canvi, cal que les coses millorin", diu una senyora descontenta. En saber que un servidor havia visitat Rússia, em demana si és veritat que la majoria de gent ara viu de manera miserable. En confirmar-li, em diu "clar, ara ja han tastat el capitalisme" i dóna gràcies que el seu país no hagi seguit el mateix camí. Continua criticant el sistema i algunes de les seves cares més visibles. Finalment però, em confessa que "no entenc com els occidentals, amb el benestar econòmic del que gaudiu, tin-

gueu uns índexs de suïcidis tan elevats". Alguns tenen esperances en Obama. "Si el negre -en referència al president nord-americà- compleix el que va prometre, aquí entraran molts diners i les coses aniran millor", em diu un taxista, veterà de la guerra d'Angola. Es refereix a les promeses d'Obama d'iniciar un diàleg amb Cuba que dugui, no a aixecar l'embargament, però sí a eliminar les mesures de Bush que limiten els enviaments de diners a l'illa. Tot i així acaba dient "dubto que el deixin". Crítiques que sorprenen

La crítica és un dels elements que sorprenen més al despistat turista occidental. Com un xoc afronta el fet d'estar assegut en un banc del Parque Central de l'Havana, fent-la petar amb un grup de cubans que

amb tota tranquil·litat i amb la seva característica loquacitat exposen tot de crítiques al funcionament de certs aspectes a l'illa mentre un policia vigila la zona sense immutar-se. Precisament, no és la característica d'una dictadura. El cambrer del bar de l'hotel ronda la cinquantena. És un antic professor de matemàtiques que explica que ja ha servit prou temps a la societat com a professor, i que ara intenta treure's un bon sou en el sector turístic. Aquest servei a la societat però, encara no ha acabat. Els diumenges fa classes de reforç als alumnes del seu barri que volen entrar a l'Escola Selectiva. A canvi de res, "l'educació no es cobra". El 8 de gener es com-

memorava el cinquantenari de l'entrada de Fidel Castro a l'Havana. El dia que passarà a la història per la fotografia en què uns coloms blancs es paraven damunt l'atri on el dirigent cubà pronunciava el seu discurs. Al parc davant del Palau Presidencial molta gent espera l'arribada de la caravana de la victòria. La plaça és plena sobretot de nens amb uniforme escolar, perquè en aquest punt és on es rendeix homenatge als "Pioneros". Finalment, quan l'orador inicia el crit de "Pioneros por el comunismo..." tota la canalla respon a l'uníson "¡Seremos como el Che!". Precisament d'això depèn el futur de la Revolució.


10ECONOMIA

BREUS

DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009 L’ACCENT 146

“Ara hi ha treva, però estem preparats per a noves mobilitzacions” ENTREVISTA

Ford Almussafes proposa abaratir el 5% del cost dels seus cotxes amb la supressió de drets laborals REDACCIÓ VALÈNCIA La direcció de l'empresa Ford d'Almussafes (l'Horta) ha portat a la taula de negociació amb els sindicats una proposta de reduir en un conveni,"auster" i temporal de només any, el 5% costos dels seus cotxes.

Tot plegat a partir de la congelació dels sous del treballadors durant el 2009, i fent desaparèixer la clàusula de revisió salarial, a més s'elimina la contribució de l'empresa al pla de previsió de la jubilació dels empleats, augmen-

“Ford vol reduir un 5% els costos de producció reduint drets socials dels treballadors” tant els menús dels menjadors de l'empresa per la plantilla i reduint dràsticament l'assegurança de vida que estableix el conveni col·lectiu. Finalment, la proposta de la direcció introduiria reduccions en els plusos dels treballadors per nocturnitat i altres. L'empresa basa la seva proposta en una suposada baixada del 30% de les seves vendes a l'Estat espanyol. Els sindicats ja han mostrat la seva inicial disconformitat amb aquestes propostes, ja que l'acceptació de la retallada dels drets laborals i socials significaria la seva pèrdua definitiva. En tot cas, la proposta de la direcció ha agafat de sorpresa les centrals sindicals majoritàries, UGT i CCOO, que suposadament ja havien tancat amb la direcció un acord de conveni pel període 2009 - 2013, que en cap cas incloïa aquestes rebaixes, i en canvi suposada un increment salarial anual segons l'IPC.

Entrevista a Javier Turrillo, delegat de CGT a Nissan ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA En els darrers mesos Nissan ha agafat el relleu a Seat com a termòmetre per avaluar la greu crisi que afecta el sector de la industria de l'automoció al Principat. La multinacional japonesa va anunciar inicialment fa pocs mesos la seva intenció de presentar un ERO per acomiadar el 40% de la seva plantilla de la Zona Franca.

Es tracta d'un total de 1.680 treballadors, fet que representaria l'acomiadament col·lectiu més important als Països Catalans en les darreres dècades, amb l'agreujant que és en una de les empreses amb més beneficis declarats de l'àrea metropolitana. Després de les primeres mobilitzacions, la multinacional va accedir a aparcar temporalment els acomiadaments, els va substituir per extincions temporals de tres mesos, i va iniciar unes negociacions sobre el futur de la marca a Barcelona i una "revisió" dels drets laborals de la plantilla. Però aquesta mateixa setmana el vicepresident financer de la companyia a Europa, Eric Nicolasla, ha posat com a condició un aval milionari i urgent dels governs de Barcelona i Madrid per assegurar el futur de la companyia a la Zona Franca. Des de L'ACCENT hem volgut donar veu a la secció sindical de la CGT de Nissan per saber com afronten aquesta difícil conjuntura. En quina situació estan les negociacions? Després de la retirada de l'ERO que significava 1.680 acomiadaments, molts de nosaltres vam passar a l'atur tres mesos, i es van iniciar les converses entre els sindicats i la direcció. El tema clau és el futur de l'empresa a la Zona Franca, i si Nissan pensa aportar a la factoria nous productes que garanteixin la seva viabilitat més enllà del 2012. Tanmateix l'empresa intenta reduir els nostres drets laborals. Per tant, es pot dir que ara mateix estem en treva, hem aturat les mobilitzacions arran la retirada dels 1.680 acomiadaments, i estem a l'espera de l'actuació de la direcció i el resultat de les negociacions. En tot cas, cal destacar que actualment estan encallades, i no es pot dir que avancin. En principi el calendari fixat determina que hem d'arribar a un acord el 31 de març. La direcció de Nissan ha posat com a condició de la seva continuïtat a la Zona Franca un aval

Centenars de treballadors de Nissan estan preparats per tornar a mobilitzar-se // FOTO: L’ACCENT

del govern de milions d'euros, com heu rebut la notícia? La veritat és que per a nosaltres també ha estat una sorpresa, però en tot cas tot sembla indicar que es tracta d'un pacte al qual haurien arribat els polítics i la direcció de l'empresa en converses anteriors. Sembla ser que l'empresa ha condicionat nous productes, com el cotxe elèctric, a aquest aval milionari a 15 anys vista. Tenim la

sensació que aquest préstec ja està pactat, i que els donaran el que demanen. Per a nosaltres el que és important és el manteniment de la planta més enllà del 2012, i el probable tancament de la seu de Nissan a Tànger segurament és encara més bona notícia en aquest sentit.

“Amb un total de 1.680 treballadors podria tractar-se de l'acomiadament col·lectiu més important dels Països Catalans”

Com preveieu el futur immediat? Per ara es manté la treva, però estem

preparats per a noves mobilitzacions si l'empresa no ens ofereix alternatives de continuïtat. Jo mateix estic a l'atur tres mesos, però com a mínim no han acomiadat a ningú. Estem a l'espera, però estem en alerta davant de qualsevol eventualitat. En tot cas, només cal destacar que Nissan de la Zona Franca ha obtingut beneficis milionaris en els darrers anys, la planta és molt competitiva, i per tant és molt possible que tot aquest procés respongui a la voluntat de la multinacional japonesa d'aprofitar la psicosi de crisi per realitzar reestructuracions en els nostres drets laborals, augments de productivitat i canvi de contractes fixos per eventuals.

Els treballadors ocupen una proveïdora de Nissan Els treballadors de Esteban Ikeda del Prat de Llobregat (el Baix Llobregat) han ocupat la seu de l'empresa contra el que inicialment era la suspensió de contractes que afectava a tota la plantilla de 260 treballadors, amb l'excepció dels majors de 53 anys, i que finalment ha acabat amb un concurs de creditors i el tancament definitiu de l'empresa. Aquesta fallida ha significat a més l'aturada de les cadenes de muntatge de Nissan durant tres dies. Els ocupants de la fàbrica de seients per als cotxes de la marca Nissan han anunciat que mantindran el tancament fins que el departament de Treball obligui la reobertura de l'empresa, ja que la marca ha obtingut en els darrers anys "suculents beneficis" per a la multinacional propietària nordamericana Johnson Controls. El comitè d'empresa, amb majoria

sindical de la CGT, ha anunciat que no permetran un nou "cas SAS Abrera", en referència a l'empresa filial de Seat que va provo-

Renfe del Prat, per anar en bloc fins a la seu de l'empresa Esteban Ikeda.

“No permetran un nou cas SAS Abrera: tancar i reobrir amb una nova plantilla i menys drets laborals”

Les plantilles d'altres empreses també han protagonitzat diverses mobilitzacions en les darreres setmanes contra els acomiadaments. A Manufactura Moderna de Metales de Molins de Rei (el Baix Llobregat), empresa que ha patit dos expedients de regulació que representa 65 acomiadaments i 90 baixes temporals, els treballadors van realitzar el passat 22 de gener una acció reivindicativa, amb barbacoa inclosa. També els treballadors de DHL Suplly al centre de treball de Derbi a Martorelles (el Vallès Oriental) van anar a la vaga com a rebuig als plans de l'empresa de no renovar la contracta de distribució i transport de material que mantenien durant deu anys i de no subrogar la plantilla de DHL.

car el seu tancament per reobrir amb un nom nou, nova plantilla, salaris més baixos i menys drets laborals i socials per a la plantilla. El proper dimecres 28 de gener la CGT ha fet una crida a manifestar-se en solidaritat amb els tancats, a les 12:30 a l'estació de

Altres mobilitzacions


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 146 DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009

L'exèrcit israelià utilitza noves armes en la repressió al poble palestí // FOTO: A. J.

Israel té carta blanca a Cisjordània per reprimir i assassinar A. J. PALESTINA* Des que van començar els atacs a Gaza el 27 de desembre de 2008 milers de palestins es manifesten diàriament i de manera massiva als pobles i ciutats de Cisjordània en solidaritat amb el poble de la franja; i ara que sembla que l'alto el foc és palès encara se segueixen manifestant. Aquestes mobilitzacions són reprimides cada vegada més violentament per l'exèrcit israelià amb la certesa que, amb els mitjans de comunicació centrats a Gaza, no hi haurà ressò internacional tenint així impunitat per atacar i dissoldre-les salvatgement.

A Ni'ilin, un poble de 5.000 habitants situat a l'oest de la regió de Ramallah, tocant a la Línia Verda, frontera establerta el 1967 després de la Guerra dels Sis Dies, els habitants es manifesten setmanalment i des de fa mesos en contra de la construcció del mur d'apartheid. És aquesta l'única àrea de Cisjordània on el mur, que ja té més de 770 km, encara no s'ha acabat de construir. Aquestes manifestacions s'han convertit en diàries i amb banderes de tots els colors polítics. El 29 de desembre, en una d'aquestes manifestacions en solidaritat amb el poble de Gaza, l'exèrcit israelià va assassinar a dos joves de 19 i 21 anys per l'esquena i amb munició real. L'exèrcit, que va aprofitar el moment en què l'ambulància havia sortit del poble per portar un ferit a l'hospital de Ramallah i que té ordres de no disparar munició real si en aquestes protestes hi ha presència de ciutadans internacionals i israelians, va disparar i matar dos nois malgrat la presència de més d'una dotzena d'estrangers. Alhora l'exèrcit israelià utilitza noves armes per dissoldre els manifestants. Des de l'inici de l'atac a Gaza, ha utilitzat tres noves armes: un nou gas lacrimogen, en forma de petit míssil d'acer, d'uns 20 centímetres de llargada i 10 de diàmetre, més pesat que els habituals i que en dispararse arriba a més de 500 metres. Aquest

nou gas, anomenat pels palestins "sarug" (míssil), que disparen al cos, pot causar la mort ja que a l'impactar explota i provoca combustió. El dia 1 gener, es va incendiar una casa a Ni'ilin a conseqüència de l'impacte del "sarug". Utilitzen també un nou tipus de bales, que disparen amb silenciador, anomenades 0,22 pel seu diàmetre, i amb una llargada d'1 centímetre. En ser petites i d'acer, penetren el cos i el travessen, o no surten; el primer dia que van ser utilitzades van causar quatre ferits. També disparen unes noves bales de plàstic, d'un centímetre de diàmetre que estan plenes d'un líquid verd i que en impactar al cos exploten impregnant d'una substància que

“L'exèrcit israelià utilitza noves armes per dissoldre els manifestants a Cisjordània” encara s'ha d'analitzar. Carta blanca

L'exèrcit israelià sap que té carta blanca al West Bank per reprimir les manifestacions i les protestes amb més violència perquè tots els mitjans de comunicació internacionals només miren a Gaza. Així, l'assassinat de dos, quatre o vuit persones a Cisjordània no té, ni tindrà, cap ressò internacional. A més, els militars envaeix Ni'ilin i d'altres pobles del Cisjordània i efectua arrestos durant la nit. Centenars de soldats i deu jeeps entren a Ni'ilin on s'apoderen dels carrers i envolten les cases. Hi entren passada la mitjanit, moltes vegades trenquen el mobiliari per buscar i rastrejar "proves"; desperten tota la famí-

lia, fins i tot els nens i les nenes petites, els desplacen a tots cap a la mateixa habitació i després de rastrejar tota la llar i humiliar els membres de la família, acaben segrestant a un dels nens o al pare per empresonarlo. L'exèrcit té el dret de no donar informació d'on es troba l'arrestat fins a vuit dies després de la detenció. En aquest temps, l'arrestat pateix interrogatoris, tortures i unes condicions que en cap dels casos compleixen els drets humans. En aquest moment a Ni'ilin hi ha vint persones arrestades, entre les quals sis menors. Cal destacar el cas d'un nen de 14 anys amb una condemna de quatre mesos, empresonat a Bersheeva, al desert del Negev en territori israelià, aïllat i sense poder rebre visites. Israel present a Cisjordània

L'exèrcit israelià està present a la majoria de ciutats i pobles de Cisjordània. Hi ha uns 97 check points, centenars de check points mòbils, torres d'observació, monticles de terra, espadats, carreteres bloquejades i portes que impedeixen la lliure circulació de persones, aliments, energia, aigua... El mur d'apartheid que envolta el Cisjordània de formigó i d'immenses tanques elèctriques, ja fa més de 770 km. Per la seva construcció s'han expropiat terrenys a milers de famílies palestines i han quedat aïllades més de 713 km2, un 12.6% de la superfície total. Hi ha centenars de colònies israelianes il·legals, on els colons discriminen, ataquen i assassinen palestins. L'estat d'Israel implementa un sistema de carreteres principals per a ús exclusiu dels colons, obliga els palestins a utilitzar només carreteres secundàries connectades per túnels per sota de les vies principals. Aquestes carreteres limitades per tanques elèctriques actuen una vegada més de mur d'apartheid, aïllen el territori i desplacen persones. La presència de l'exèrcit en aquests túnels bloquejarà la mobilitat a partir de

certa hora de la tarda la restableixen el matí, impedeixen l'accés a serveis bàsics i obliguen a desplaçar la població altra vegada. Continua la resistència

Tot i això, el poble palestí surt al carrer a diari i crida en solidaritat amb els palestins de Gaza. No tenen por, no tenen res a perdre, Israel ja els ha près tot el que tenien, l'estat d'Israel els ofega i tortura a diari. El poble palestí no acabarà amb l'ocupació i l'apartheid en solitari. Tal i com va succeir en el cas sud-africà, Palestina necessita ajuda de la comunitat internacional; d'Europa, d'Àfrica i de tots els països àrabs. Necessita que el món sancioni i

“Israel sap que té carta blanca a Cisjordània per reprimir les manifestacions perquè tots els mitjans internacionals només miren a Gaza” penalitzi estrictament Israel per aquesta massacre i per les seves accions. Europa i la comunitat internacional no fan res per aturar aquest genocidi. I no només no fa res per aturar-ho sinó que continuen les negociacions i els lligams comercials amb l'estat d'Israel fent-se així còmplices d'una massacre que en poc més de 20 dies ha assassinat a més de 1.350 persones i ha deixat més de 5.500 ferits. Això sense tenir en compte els cadàvers que encara no s'han descobert a sota les runes. Uns ferits que es convertiran en més morts ja que, la franja de Gaza, segueix sense subministrament elèctric, aigua, medicaments

i queviures. Israel ha bombardejat i atacat per terra, utilitzant bombes de fòsfor, bombes clúster i altre armament que el dret internacional considera il·legal. Gaza segueix aïllada, l'exèrcit israelià controla els carrers i s'oposa que la Mitja Lluna Roja pugui fer la seva feina, impedeix l'evacuació dels ferits i els morts. Israel ha bombardejat els hospitals i les escoles. Les famílies s'han vist obligades a deixar les seves cases o simplement han estat bombardejades. No es estrany veure persones caminant d'un lloc a l'altre, sense saber on anar, buscant refugi, envoltades d'una manta per aguantar el fred. Els passos fronterers segueixen tancats sense permetre l'entrada ni a l'ajuda humanitària ni als periodistes internacionals amb normalitat. Tot per deixar el camí lliure per fer i desfer sense que ningú se n'adoni del que realment passa a Gaza. L'estat d'Israel es fonamenta en la por, la manipulació de l'educació, l'engany, el control dels mitjans de comunicació i en la vulneració dels drets humans. És un estat repressiu contra les crítiques internes; és un estat racista que acaba d'il·legalitzar els partits formats per àrabs israelians -amb set diputats i una població que representa el 20% del total. És un estat de dret jueu, una teocràcia imperialista i amb una falsa democràcia. És un estat il·legal que ha infringit contínuament les fronteres que han anat guanyant a Palestina des de 1947. És així com ha pogut mantenir durant tant de temps l'ocupació de Cisjordània, les polítiques racistes contra el poble àrab dins i fora d'Israel, dos anys de bloqueig a la franja de Gaza i ara aquesta massacre. I qui calla, o recolza Israel per la via diplomàtica, comercial o econòmica, n'és còmplice. *A. J., activista catalana a Palestina; signa amb sigles per motius de seguretat.


12INTERNACIONAL

DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009 L’ACCENT 146

L'esquerra americana davant l'elecció del president Obama MARC LAMARCA BARCELONA Gran part de l'esquerra nord-americana i mundial s'ha contagiat en gran part de l'entusiasme que ha provocat l'elecció del demòcrata Barack Hussein Obama com a quaranta-quatrè president dels Estats Units d'Amèrica.Les raons d'aquest entusiasme obeeixen a certa lògica;amb Obama s'acaben els vuit anys de govern de George W. Bush que han significat poc menys que l'arribada de l'extrema dreta al poder a la primera potència imperialista del planeta.A més,la victòria d'Obama té una gran càrrega simbòlica que no cal menystenir:un mulat,fill d'un immigrant kenyà,ha assolit el lloc de "comandant en cap" a un país amb una història marcada per l'esclavitud,el racisme i el brutal genocidi comés pels blancs sobre la població indígena que poblava aquelles terres.

És un fet que sense la complicitat d'importants sectors de l'esquerra nord-americana Obama no ocuparia a dia d'avui la Casa Blanca. Si bé les propostes d'Obama se situen molt a la dreta dels postulats dels nord-americans més progressistes -ni a l'interior del centrista Partit Demòcrata era el precandidat més a l'esquerra, una vegada arribada la contesa electoral per a la presidència molts americans d'esquerres no sols van apostar pel senador d'Illinois com a mal menor en contra el conservadorisme republicà sinó que a més van aportar la seva experiència mobilitzado-

“Per ironies de la geopolítica ha estat durant els anys de Bush quan han aflorat més governs progressistes a l'Àmerica Llatina” ra a la causa demòcrata. Seria fals dir que la totalitat de l'esquerra va apostar per Obama. Només cal assenyalar que prop d'un milió d'electors van apostar per candidatures situades a l'esquerra dels demòcrates, una xifra que pot semblar insignificant -la participació va arribar als 131 milions de personesperò que en un país amb un bipartidisme institucionalitzat demostra l'existència d'un rellevant sector de la població profundament descontent amb el sistema. A més, no cal obviar

Part de l'esquerra nord-americana està tant contenta amb Obama com l'home de la imatge

tampoc que un gran nombre d'electors progressistes desmoralitzats no van acudir a votar. L'esquerra nord-americana i el Partit Demòcrata

Una realitat palpable és que, donessin suport a Obama de manera crítica o no, entre els membres de l'esquerra nord-americana es percep una aureola d'expectació i esperança davant d'un moment que es presenta, en gran part, com una oportunitat històrica pel canvi. Aquest entusiasme és però molt contingut, ja que les relacions entre l'esquerra i el Partit Demòcrata han estat històricament complexes i tenses. No en va, l'esquerra recorda com als anys trenta Franklin Roosvelt va tirar endavant gràcies al seu suport el New Deal, la reforma keynesiana de l'economia que va permetre salvarla de la crisi en la qual l'havia col·locat el capitalisme més liberal. De fet, fins i tot el Partit Comunista, que en aquell moment era una organització força rellevant, va donar-hi suport renunciant a molts dels seus principis. Tanmateix, passada la Segona Guerra Mundial van ser els mateixos demòcrates instaurats al poder els iniciadors de la "cacera de bruixes" que va perseguir i desarticular el poderós moviment sindicalista i d'esquerres nord-americà fins al punt de fer-ne un moviment marginal condemnat a l'ostracisme. L'esquerra tampoc vol oblidar el paper dels demòcrates com a primers responsables de la brutal guerra imperialista del Vietnam. Tampoc resulta tranquil·litzador veure

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

com Obama s'ha rodejat d'antics col·laboradors de l'Administració Clinton. Un darrer govern demòcrata que es va caracteritzar per continuar les polítiques neoliberals iniciades pels republicans Reagan i Bush pare. Optimisme contingut

Per tant, entre els sectors més compromesos de la societat nord-americana regna una situació d'optimisme autocontingut. Així, Howard Zinn,

“Entre els membres de l'esquerra nord-americana es percep una aureola d'expectació i esperança davant d'un moment que se'ls presenta com una oportunitat històrica” historiador socialista i una de les figures més prestigioses de la intel·lectualitat dels Estats Units, no dubta en qualificar l'elecció d'Obama "d'històrica" i creu que "essent el primer president afroamericà a la Casa Blanca, escollit per una ciutadania entusiasta que espera una jugada decisiva cap a la pau i la justícia social, representa la possibilitat d'un canvi

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl.Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Bat Bat Kultur Sant Elies 29.Reus // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc,8,Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48.Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2,Lleida // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C.Dr.Soler i Torrents 36,El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, UV Baró baixos, Lleida // Partisano Pça.de l'Oli, 7 baixos.Girona // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona//Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera St.Petrillo, 9 València // SEPC-U

important". Tanmateix, Zinn es mostra molt crític amb les propostes socials llançades fins ara pel candidat així com per la seva voluntat de seguir i augmentar la missió imperialista a l'Afganistan. Unes crítiques cap a la

possible política exterior del nou president que també han expressat amb gran vehemència figures de gran pes intel·lectual com el lingüista Noam Chomsky o el sociòleg i economista Immanuel Wallerstein.

Amèrica Llatina posa certes esperances en Barack Obama També a l'exterior, al sud dels Estats Units, a l'Amèrica Llatina, l'elecció d'Obama ha tingut un important impacte entre els governs i moviments progressistes de la zona. Així, a Colòmbia, els moviments sindicals i democràtics respiren lleugerament en veure la presència d'un demòcrata a la Casa Blanca. En aquest sentit la la negativa dels demòcrates de ratificar el tractat de lliure comerç entre els dos països l'any passat mentre seguissin els assassinats massius de sindicalistes a mans de paramilitars pròxims al govern dretà d'Uribe va significar un autèntic baló d'oxigen. Per tant, esperen que amb Obama la seva crítica situació pugui millorar, per poc que sigui. Per la seva banda, els governs de Cuba i Veneçuela ja han mostrat una tímida admiració cap al nou president, ni que sigui pels

seus orígens humils, i li han demanat obertament un diàleg directe, sempre que sigui amb "igualtat de condicions i sobre la base del respecte mutu". La percepció general d'Obama a l'Amèrica Llatina, l'històricament tràgic "pati del darrere" dels Estats Units, és per tant positiva. Tanmateix molts dels seus conciutadans no obliden que per ironies de la geopolítica ha estat durant els anys de Bush quan han aflorat més governs progressistes a la regió. No ha estat pas casual que mentre les forces imperialistes guerrejaven als deserts de l'antiga Babilònia i al llunyà Afganistan; Veneçuela, el Brasil, l'Equador, l'Uruguai, Nicaragua o Bolívia han desenvolupat governs i processos polítics amb major o menor sintonia amb els interessos de la majoria de la seva població.


L’ACCENT 146 DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009

CULTURA13

Palma a ritme de revolta Guillem Colom PALMA

“La Coordinadora de Festes Populars (CFP) i les associacions participants valoren positivament les primeres festes populars que s'han realitzat durant tota una setmana a la capital mallorquina”

problema de la pluja d'una manera original i espontània, es va posar fi a les festes. Valoracions positives Tant la CFP com els col·lectius participants valoren aquesta edició positivament, i afirmen que s'han aconseguit els objectius plantejats, això és que "els col·lectius puguin millorar el seu finançament, puguin fer actes al carrer, puguin relacionar-se amb d'altres col·lectius i, finalment, entre totes acabar assenyalant així una data de referència al nostre calendari." Juanan, membre de la CFP, destaca que les festes s'han dut a terme "amb un marcat esperit d'autonomia i

Jordi Garrigós BARCELONA

U

n aparador de noves propostes alternatives catalanes habitualment fora dels mitjans de comunicació de masses". Amb aquesta voluntat neix Expressió Directa, un cicle musical que organitza el Setmanari Directa a la Farinera del Clot. Entre gener i març podrem veure alguns concerts interessants, sigui per ser una proposta innovadora (Anita Miltoff o Els Amics de les Arts, per exemple), un grup car de veure (Safanòria) o amb nou disc sota el braç (Mazoni). Els encarregats d'obrir el cicle el passat divendres van ser els Conxita, banda de pop trist i melancòlic encapçalat per Helena Casas (ex Pomada) i

d'autogestió." Maulets, per la seva banda, dóna l'enhorabona a la feina de la CFP, per afegir que les festes han estat un bon espai per incrementar les relacions entre diversos col·lectius de la ciutat, així com un espai on mostrar la feina dels moviments socials a la ciutadania. El Casal d'Amistat amb Cuba valora molt positivament tots els actes i considera la iniciativa "molt encertada". Altres col·lectius participants ja han afirmat la seva intenció de tornar a participar l'any que ve, per la qual cosa Juanan ha assegurat a L'ACCENT que la seva intenció és continuar amb aquesta nova iniciativa a Mallorca.

Majoral recull les cançons dels poetes republicans Miquel Amengual POLLENÇA

E

l passat dia 15 de desembre va tenir lloc a la Facultat de Magisteri de la Universitat de les Illes Balears la presentació de Cançons republicanes (Blau/DiscMedi, 2008), el darrer treball de Biel Majoral. Aquest disc sorgeix de l'espectacle impulsat per l'Associació per a la Memòria Històrica de Mallorca que els autors han presentat els darrers mesos arreu de l'illa de Mallorca i a la Universitat d'Estiu de Prada de Conflent. Acompanyat de la seva formació habitual, així com dels recitadors Antònia Font i Antoni Artigues, Majoral fa un repàs als poetes catalans que, des dels inicis de la Guerra Civil fins al final de la dictadura, amb les seves lletres feren front al règim franquista i recolzaren la causa republicana. Per fer-ho, se centra en la història personal de Pere Capellà, un mestre algaidí que estudià a Barcelona en temps de la República i amb el nou règim hagué de fugir del seu poble i fer tot tipus de feina, però que mai abandonà les seves ànsies d'escriure per a la llibertat. Així, el disc repassa l'obra del mateix Pere Capellà (incloent-hi la cançó "Jo sóc català", ja enregistrada anteriorment per Majoral i

convertida en una de les seves cançons més populars), d'Agustí Bartra, Pere Quart, Màrius Torres, Miquel Forteza, Blai Bonet, Joan Brossa, Josep Palau i Fabre o el mateix Majoral, així com diversos glosats populars. Musicalment, el disc és ben variat: hi podem trobar des de musicacions del mateix Majoral o els seus músics ("Cançons republicanes", "La ciutat llunyana", "L'Estel"), d'altres autors, com Ovidi Montllor ("Així arriben els vençuts"), Miguel Poveda ("Final") o Loquillo ("Quin fred al cor, camarada"), músiques populars com els Segadors ("Proclamació de la República Catalana") o Bella Ciao ("Oli i més oli") o fins i tot l'adaptació de la banda sonora de Il Padrino ("Judas i la primavera"). La presentació del dia 15 va estar presidida per la rectora de la UIB, Montserrat Cases, així com pel president del Govern balear, Francesc Antich. Biel Majoral, Antoni Artigues, Antònia Font, Delfí Mulet i la resta de músics oferiren una

selecció de les peces més emblemàtiques del disc. L'aula magna de l'edifici Guillem Cifre de Colonya s'animà tant que el cantant algaidí arribà a interpretar cançons del seu repertori que no és troben al disc, com "Que té aquesta terra nostra". Al final es convidà a tots als assistents a berenar d'un tros de coca, un cocarroi i un glopet de vi.

Safanòria en concert // FOTO:Roser Ortiz

S

eguint l'estela de les festes populars i alternatives que s'han organitzat els darrers anys a diferents indrets del país, la CFP es va constituir fa uns mesos amb la intenció de actuar com a impulsors i coordinadors d'aquests actes que pretenen "reprendre la tradició de la festa popular antiga, fent-la així reivindicativa, crítica i participativa", com es va dir al pregó. A les festes hi han participat nou associacions i han col·laborat dos locals, el bar Es Pinzell i la Casa Catalana. El actes començaren el dia 12, quan al voltant de 40 persones feren una cercavila pels carrers de la ciutat i a continuació es llegí el pregó a la plaça de Cort. El dimarts es va presentar el llibre Dragonera pes dragons, editat per Edicions El Moixet Demagog i el dimecres el Casal d'Amistat Mallorca Cuba es va organitzar una xerrada sobre el 50è aniversari de la Revolució Cubana. El dijous fou el torn de Maulets, que dugueren a terme la Diada Jove fins ben entrat el vespre. El divendres es va realitzar una festa itinerant pels carrers de ciutat, amb un camió amb altaveus i música drum and bass a càrrec del col·lectiu 16 Hz, mentre el dissabte Joves de Mallorca per la Llengua organitzà un combat de glossadors i un concert amb Nou Romancer i el grup de hip hop Komando Noguera, arribats des de Lleida. El diumenge va arribar la Diada Popular, amb torneig de futbet, diversos tallers i un intercanvi de llibres. Per acabar, el periòdic llibertari Cultura Obrera va fer un concurs de paelles. El dilluns era el torn de la Revetlla de Sant Sebastià, on hi havia diversos foguerons per torrar carn i verdura i un concert de grups locals: Malatesta, Musnok i No President. A les10 de la nit, amb la plaça plena, es va posar a ploure, però el concert es traslladà a la portassa d'un aparcament, solucionant el

Expressió directa i musical

que van acompanyar a Safanòria, grup que compta amb membres de Xerramequ Tiquis Miquis, o Mazoni i que presenta el seu primer treball després de deu anys de carrera: el vinil Safanòria. Precisament Mazoni protagonitzarà el concert més concorregut del cicle ja que presentaran el seu Euforia 5 - Esperança 0 (Bankrobber, 2009). Aquest darrer treball de Mazoni hauria d'estar enllestit durant el mes de febrer i serà a la Farinera el dia 14 de març amb els Nour, banda de música mestissa amb dos àlbums al mercat. Caldrà estar atent a Anita Miltoff, que serà la segona actuació d'Expressió Directa el 13 de febrer. Graciencs i amb una proposta estranya i innovadora. Afirmen fer punk folk, tot i que toquen molts pals i en el seu Myspace hem pogut escoltar bones cançons com "Fu Tour" o la cançó dedicada al famós artista de Gràcia que tan sovintejava l'Heliogabal, "A Sebastian Roura". Una altra de les propostes minoritàries del cicle és el d'Els Amics de les Arts, un grup certament estrany però interessant. Poètics i molt musicals, són una de les bandes més hypejades per l'Albert Puig del Delicatessen darrerament. Els Xazzar seran els seus acompanyants la nit del 28 de març. Uns altres dels artistes que presenta Expressió Directa són El Nota i El Belda i el Conjunt Badabadoc (25 d'abril) i un duet de bandes que ja van compartir escenari a la darrera edició del Mas i mas a l'estiu, AssTrio i At Versaris, banda que actualment es troba treballant en el que serà el seu segon disc sota l'aixopluc de Propaganda pel Fet.


14 CULTURA

DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009 L’ACCENT 146

MONOGRÀFIC

Jordi Garrigós BARCELONA

E

ra una nit especial a Girona. Ho sabíem tots, els centenars que ens vam aplegar a la Mirona de Salt, els col·laboradors del concert, els músics que l'acompanyen. Però evidentment, ho sabia ell millor que ningú. Cesk Freixas va voler celebrar els cinc anys des que va fer el seu primer concert colpejant, amb força, sobra la taula. Va portar la cançó d'autor més política a un espai de grans dimensions que presentava un aspecte envejable i una setmana després d'aquella nit, podem afirmar, sense risc a equivocar-nos, que se'n va sortir. No era empresa fàcil. Freixas actua un cop al mes a la ciutat de Girona i, per tant, calia quelcom més que un concert

Tro de bac

Gràcies per fer-ho possible

Cesk Freixas GIRONA

E

ncara no sé ben bé com explicar-ho. Quan hi penso, se'm posa la pell de gallina. I després se'm fa un nus estrany al pensament, d'un munt de coses i sensacions estranyes que ahir vam viure. Estranyes i especials; salvatgement especials. Crec que mai no havia estat tan còmode en un concert. Mai no havia gaudit tant. I mai no hagués pensat que poguéssim reunir tantes persones en una sala allunyada de la ciutat, en una hora estranya (salvatgement estranya) i amb una excusa tan estranya com especial (salvatgement especial). Que hi haguessin unes 400 persones, per a nosaltres, és excepcional. I que aquestes persones estiguessin tan atentes i tan participatives és la millor recompensa que haguéssim pogut tenir. Feia gairebé dos mesos que estàvem treballant per aquest dia. Celebrar els 5 anys, en el fons, era una manera de celebrar l'alegria que sentim quan recorrem el país i ens trobem a tantíssima gent que ens acompanya. Volíem celebrar-ho perquè cal celebrar coses, ni que sigui un cop cada cinc anys. I perquè amb alegria, dignitat i fermesa, guanyarem. Han sigut moltes setmanes d'un munt de reunions, de viatges arreu del territori deixant cartells i entrades. D'entrevistes a ràdios, diaris, revistes i televisions. De perdre diners i de no preocupar-s'hi. D'entendre que la música és i ha de ser un mitjà de comunicació. I, sobretot, d'aprendre de totes i tots vosaltres. Moltes gràcies per ser-hi. Per fer-ho possible. De tot cor.

quotidià perquè el públic es desplacés fins al polígon industrial on milita la Mirona. Imatge exterior poc glamurosa que contrastava amb el que vam viure a la sala, on en Cesk va repassar els seus dos llarga durades i els petits treballs que ha anat acumulant pel camí. Visiblement nerviós, Freixas va entonar "A Catalunya, el meu país" abans de presentar-se i donar pas a Feliu Ventura. Tot i que la veu del de Xàtiva no va tenir el so merescut per l'ocasió, era important la seva presència ja que ha estat, segurament el primer referent per a un Cesk que es va animant mentre queien les cançons. "Codi 777", "La Samarreta", versió d'Ovidi Montllor o "Una vida, una història" van anar sonant mentre la comunió entre el públic i la figura de Freixas anaven prenent cos. Constants reflexions polítiques i antirepressives (a en David de Vilafranca o en Jona) queien com ho feien els convidats. Xavi Sarrià d'Obrint Pas i un especialment inspirat Albert Fibla van acompanyar el cantautor tot el gruix del concert abans que entrés una de les llegendes vives de la música catalana, Miquel Gil amb el qui va interpretar "Sageta de foc", també de l'Ovidi. Acabats amb la base, calien els bisos.

FOTO: Jordi Salvia

Cinc anys marcant un camí propi

Aquí Cesk es va agradar i ens va agradar amb "Avui serem el món", un dels temes més celebrats de la nit o "La princesa de la revolta", del seu primer disc. Era ja, el final abans de marxar i tornar a l'escenari per acabar el concert de la millor manera possible. "Que tinguem sort" va ser el punt i final perfecte a pocs quilo-

metres de Verges, on va néixer l'autor original de la cançó Lluís Llach. Acabat el concert tots érem conscients que s'acabava una etapa per començar-ne una altra. 'Pel camí que poc a poc escrius per demà', va deixar escrit per la història en Llach. Estarem a l'espera de quin és aquest camí que vol seguir Cesk Freixas.

Entrevista a Cesk Freixas

“La cançó de protesta ha de ser una eina per a l'esquerra independentista” Jordi Garrigós BARCELONA

Mires enrere aquests cinc anys i cal fer balanç... El balanç, inevitablement, és molt positiu. Tot aquest temps de voltar pel país i de conèixer un munt de persones ens ha servit per entendre moltes coses, per aprendre i, sobretot, per compartir aquest projecte musical que, en definitiva, no deixa de ser un projecte polític. Perquè has volgut celebrar precisament aquests 5 anys? Marquen un punt espe cial al camí? La veritat és que ens va semblar que era una excusa perfecte per dur a terme un espectacle diferent, i celebrar-ho des d'un punt de vista col·lectiu, convidar un munt d'amics i músics que, de fet, des de fa molts anys hem trepitjat els mateixos espais. La idea d'aquest concert era una espècie de comiat temporal. D'alguna manera, estarem uns mesos sense realitzar actuacions, preparant el tercer treball discogràfic i reformulant la formació de la banda. Has volgut celebrar aquest concert a Girona. Per què allà sent tu del Penedès? La opció de fer-ho a Girona responia a diverses qüestions tècniques i d'infraestructura que ens van fer pensar que La Mirona seria un bon lloc on celebrar els cinc anys. La dificultat per aconseguir espais on fer concerts és molt alta, i la

Sempre has apostat per l'or ganització i la coordinació entre cantautors. Cap on ha d'anar la cançó d'autor? Als Països Catalans, s'ha de seguir apostant per aquesta organització de la cançó de protesta, i això passa per la coordinació interna i la visualització externa com a moviment nou que està recuperant l'essència crítica i reivindicativa del gènere musical. Aquesta realitat s'està vivint a molts pocs FOTO: Jordi Salvia altres països, sobretot a l'Amèrica del Sud, on s'intueix que recuperar sala de Salt ens oferia unes característiels moviments de la nova cançó internaques que s'adaptaven a les nostres possicional és una necessitat, i ha de passar bilitats. de ser una necessitat espontània per forHas tingut diverses col·laboracions en mar part d'una necessitat organitzada. aquest concert... La cançó de protesta ha de ser una eina per a l'esquerra independentista i antiLes col·laboracions formen part de la capitalista. lògica i la coherència d'aquest projecte. Malauradament, ens hagués agradat moltíssim que hi poguessin ser altres cantau- Ja estàs gravant el tercer disc. Què espe res ensenyar que no hagis fet ja? tors, com en Pau Alabajos, que no hi va La veritat és que no ens fem gaires expecpoder ser per diversos motius personals. tatives amb tot això. Volem demostrar Amb en Pau, per exemple, compartim que la cançó de protesta té una vigència una amistat molt especial i, possibleextrema, i que cal tornar a fer cançons ment, sigui amb les persones amb qui comparteixo una mateixa visió del paper que parlin de nosaltres, del nostre moment històric, i dels problemes que i la funció que han de tenir els i les cantenim com a classe oprimida i poble que tautores en la societat i dels moviments lluita per la seva independència. d'alliberament.


CULTURA 15

L’ACCENT 146 DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009

Ressenya de la quinzena: Gomorra

Agenda

De l'èxit editorial al cinematogràfic

>> Continuen els actes per celebrar l'aniversari de la revolució cubana. Aquest cop l'Associació Valenciana d'Amistat amb Cuba José Martí organitza un acte polític i cultural amb el consol de Cuba de Barcelona. Hi actuarà el cantautor Lucho Roa. El 31 de gener al Consell de la Joventut de València, 11:30h.

Aurora Mora TORRENT

>>El dissabte 31 s'inaugura el nou espai de l'Ateneu Popular Octubre, situat al carrer Pallars, 230. L'ateneu ja ha esdevingut una referència a Poble Nou i a Barcelona i cal celebrar aquesta nova etapa del projecte. A les 18h hi haurà l'obertura de portes, exposició i projeccions i a les 19h, presentació del projecte, música en viu amb "Carlitos el Rateta", pica-pica i després festa. Felicitats!

E

l jove Roberto Saviano va provocar, amb la publicació de Gomorra a Itàlia, un autèntic sisme d'incalculables conseqüències. La més directa va recaure sobre ell mateix, en convertir-se en blanc de la màfia i haver de viure en l'exili sota protecció policial. Aquest fet, lluny de ser una campanya de màrqueting per a vendre exemplars, ha convertit l'escriptor en un heroi del nostre temps. I és que Saviano, nascut fa ara trenta anys en terres de la Camorra, ens ha servit un testimoni de primera mà per poder conèixer les dinàmiques del que tothom allà coneix amb el nom de "Sistema". I per a fer-ho no ha partit de l'abstracció numèrica, de la simple exposició de xifres a la qual sovint estem acostumades, sinó de la matèria. Així, capítol rere capítol ens mostra les matèries amb les quals treballa el Sistema: els contenidors, el tèxtil, la droga, les armes, el ciment, les escombraires i, per extensió, els homes, les dones, els xiquets, les xiquetes. En el Sistema tota matèria es transforma en mercaderia. En adoptar aquesta perspectiva original, Saviano mostra la Camorra en la seua nuesa: com a manifestació congènita i punta de llança del sistema capitalista. Gomorra no és un assaig, ni una novel·la, ni una autobiografia. És tot això alhora. La seua adaptació cinematogràfica era qüestió de temps. Ha arribat de mans del director Matteo Garrone, que ha superat el repte d'una manera realment brillant. D'una banda, perquè ha aconseguit

transformar el llenguatge literari en llenguatge cinematogràfic, cosa que ens semblava certament difícil en el cas de Gomorra, i d'altra, perquè ha facturat un llargmetratge que, juntament a altres títols de recent aparició, suposa un autèntic renaixement del millor cinema italià. Les comparacions amb els mestres neorealistes i amb la nova cinematografia brasilera, encapçalada per Fernando Meirelles, són doncs inevitables. Deixant de banda la primera persona, utilitzada al llibre, pel film transcorren uns quants relats en paral·lel, una mostra suficient per un apropament a la realitat de fort impacte visual. Si per alguna cosa espanta el treball de Garrone és pel verisme de les localitzacions i els personatges. Pel que fa als diàlegs, plens de frases antològiques i que sonen molt millor en versió original, sembla que no hi hagués cap guionista al darrere perquè els diuen veïns anònims d'Scampia o de Casal di

Principe, per als quals la convivència amb la Camorra és moneda comuna. I és que si alguna cosa retrata bé aquesta pel·lícula és el no futur dels joves napolitans, autèntica carn de canó del Sistema. No obstant el gran treball realitzat per Garrone es fa necessari complementar el visionat de Gomorra amb la lectura del llibre que li dóna títol; doncs és Saviano qui posa nom i cognoms a tot això que a la pel·lícula simplement s'intueix.

Fitxa tècnica

Llibre Títol: Gomorra Autor: Roberto Saviano Any : 2007 Editorial: Empúries

Pel·lícula Títol: Gomorra Director: Mateo Garrone Any : 2008 Duració: 135 min.

El racó del coc

El repte d'un bon romesco Roger Sánchez Amat BARCELONA*

E

n una lliçó magnífica, l'escriptor gironí Narcís Comadira parla en el seu llibre Fórmules magistrals del complex de sud que gastronòmicament patia Tarragona. En responsabilitza a la literatura culinària escrita bàsicament per principatins nòrdics, com ell. Josep Pla, per exemple, en El que hem menjat parla del romesco en un capítol, per a Comadira, "esgarriat" (literalment, que perd el camí). I Ferran Agulló, gironí, bandeja el romesco dels quatre pilars en els que afirma se sosté la cuina catalana: allioli, sofregit, picada i samfaina. No és estrany que s'emprenyin els habitants del sud. Del sud autonòmic, és clar. Els del sud nacional encara tenen més motius per molestar-se, sobretot si els septentrionals ens quedem clavats a la Sènia a l'hora de parlar d'una realitat gastronòmica que, encara que no els agradi a molts, és del tot compartida. I més encara si deixem que l'espanyolisme en segresti plats de referència tant nostrats com la paella o la fideuà (pertanyents a una tradició comuna protagonitzada per arrossos i fideus). Encara que ens costi de creure, els Països Catalans existeixen, i fins i tot quan ningú hi cregui, existiran.

La gastronomia ha evolucionat, i actualment el romesco gaudeix d'un reconeixement guanyat a pols. Forma part de la cuina de la Catalunya Nova, que en estar més temps sota la influència àrab, s'hi conserva un llegat molt més viu. Els colors, els gustos, els aromes… Fins a arribar al Garraf, per exemple, s'utilitza a discreció el pebre vermell, les nyores, els pebrots de romesco (mot d'origen mossàrab, per cert), els bitxos. Als arrossos, a les salses, al peix. En canvi, Llobregat amunt, el seu ús tradicional és limitat. Prenem el romesco com a exponent, però també podríem parlar de l'allipebre, de la salbitxada, del xató… Tots ells familiars directes. Ara bé, és el romesco el que s'emporta la fama, una fama mundial, ja que es tracta dels pocs plats catalans que, com afirma Manuel Vázquez Montalbán, "ha arribat als receptaris internacionals i a la indústria alimentària per a l'exportació". I a més, es tracta d'una recepta genuïnament catalana, que ajunta dues pedres angulars, la picada i el sofregit, en una mateixa preparació. De fet es tracta

d'una versió complexa de la picada, que se sotmet a una cocció en oli i que serveix per a guisar peix. Aquesta seria la fórmula original, patrimoni del Serrallo, el barri mariner tarragoní. Fórmula que dóna peu a la salsa freda, més àmpliament coneguda, que és pràcticament idèntica a la salsa de calçots, la salbitxada. I precisament, és quan s'apropa l'època de les calçotades que proposem aquesta recepta. Tot un repte. Aconseguir un bon romesco és mitja vida. Personalment la tro-

>> L'assemblea de Joves de Vilanova i la Geltrú i el col·lectiu Palestina Resisteix han organitzat diversos actes de solidaritat amb Gaza. El divendres 30, a les 19h hores al Casal Okupat l'Estanquet hi haurà una projecció documental, una xerrada sobre l'ocupació de Palestina i un sopar palestí. >>El dia 6 de febrer hi ha una xerrada sobre el cas d'en Karim de Vilanova al KOP-Alta Tensió. Els beneficis aniran destinats al col·lectiu de suport del Garraf. Ho organitza: Maulets, el jovent independentista revolucionari >> A Caldes s'han organitzat unes Jornades internacionalistes sobre Palestina. El 31 hi haurà dinar popular, actuació de Josep Romeu, performance i xerrada amb cooperant internacionals. Organitza: Assemblea de Joves de Caldes.

Del 26 de gener al 9 de febrer de 2009 envieu-nos les vostres convocatòries a AGENDA@LACCENT.CAT

bo una salsa extasiant, brutal. El seu tast produeix unes sensacions indescriptibles, en les quals hi intervenen la suau rudesa dels fruits secs, el gust domesticat però perillós de l'all escalivat, un rar equilibri entre oli i vinagre, l'acidesa endolcida de la tomata també escalivada, la singular aportació de la nyora, tant morisca, tant pròpia, tant diferent, tant única. Tenint aquestes referències palatals, no és estrany que la seva elaboració esdevingui un repte. Jo he arribat a tenir autèntiques crisis: ara més d'això, ara m'he passat, ara falta d'allò, ara és una merda… I mai estar content fins que algú altre ho tasta i et treu el dubte: "osti tu, què bo!" Un romesco ha d'estar fet amb molta desgana per tal que surti malament, però això aneu-ho a preguntar als nombrosos establiments que no es cansen de fer "terrorisme gastronòmic" elaborant enigmàtiques receptes que gosen anomenar romesco. La recepta. Salbitxada. Posem en remull dos pebrots de romesco o tres nyores un parell d'hores. Escalivem al forn o a la brasa uns tomàquets i una cabeça d'alls, que pelarem a continuació. En un morter piquem en aquest ordre els alls, ametlles i avellanes torrades i la carn de les nyores. A poc a poc, afegirem dues tassetes d'oli i mitja de vinagre, i rectificarem de sal. Si voleu anar per feina, passeu-ho per la batedora. I a partir d'aquí, cadascú hi posa el seu toc especial, el seu secret.

WWW.TDK.CAT *Terra d'Escudella, Sants


DEL 27 DE GENER AL 9 DE FEBRER DE 2009 L’ACCENT 146

16CONTRAPORTADA

“L’actuació de la jutgessa ha fet evident que l’Estat espanyol no és democràtic” A.GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

els mecanismes legals per fer-ho i només consensuen grans declaracions de suport però mancades de tota efectivitat legal... com copets a l'esquena. Tenen molt clar al servei de qui estan i mai mossegaran la mà que els dóna de menjar.

En quina situació estàs actualment? A dia d'avui em trobo en una situació del que podríem anomenar, "llibertat vigilada," és a dir, s'ha retirat l'ordre de crida i cerca a l'espera que es resolgui el recurs presentat a l'Audiència Provincial de Barcelona, però la jutgessa manté l'ordre d'ingrés a presó. Paral·lelament hi ha una querella criminal per prevaricació presentada contra la jutgessa Isabel Gallardo i la secretària del Jutjat Penal núm.15 de Barcelona, en els propers dies se’n presentarà una ampliació, tant pel que fa a contingut, com pel que fa a querellants que la sotasignen. A l'espera del resultat del recurs, quina valoració fas de la justícia en tot aquest cas? Ha quedat palès, com ja s'ha demostrat en infinitat de casos abans d'aquest, que el poder judicial és una eina repressiva més, una eina al servei de l'Estat espanyol, que ens manté sotmesos com a classe i com a poble, és una peça més de l'engranatge de dominació al servei de la burgesia i les classes dominants; en comptes d'exercir justícia, castiga la pobresa i la dissidència, en aquest cas concret hem pogut comprovar com no calien antecedents, l'excusa és el de menys: hem vist com les motivacions polítiques d'Isabel Gallardo han estat per sobre de qualsevol fonament legal. I el cas de la jutgessa Isabel Gallardo, com el podem entendre? A què respon la seua actuació? Com deia abans n'hi ha hagut prou amb les seves motivacions polítiques, tenim la prova en el fet que aquesta jutgessa no hagués consultat el meu historial d'antecedents (on diu que els antecedents per insubmissió estan cancel·lats) fins al dia vuit de gener d'enguany, quan suposadament jo ja hauria de ser a la presó segons ella, és evident que respon a la lògica de la persecució política, és la mateixa magistrada que vol enviar a la presó un altre company antifeixista detingut el 12 d'octubre de 99, i que amb l'excusa de les penes multa vol tancar dos mesos una jove de Sants vinculada al moviment okupa. Com ja ens tenen acostumats -i ara en temps de crisi, quan les contradiccions del sistema s'aguditzen encara més-, volen criminalitzar tota activitat política no negociada, han de castigar tot allò que s'escapi dels canals de participació establerts. Com vas viure la detenció i com la va viure el teu entorn? En primer lloc amb sorpresa, tot i ser una de les eventualitats a la que estem exposats els que militem en els moviments de base; no vaig relacionar-ho ni

Quina relació té el teu cas amb el d'en Franki? La mateixa que amb la persecució d'en Jona, l'empresonament de la Núria Pòrtulas, els dos de l'Hospitalet, els tres de Gràcia fa un temps... atén a la mateixa lògica de persecució política. En el cas concret d'en Franki, hem de recordar que ell és a la presó... que el tercer grau no equival a llibertat.

ENTREVISTA

Entrevista a David Sánchez, independentista i exinsubmís amenaçat de presó L’any 2009 l’hem encetat amb les mobilitzacions per evitar l’empresonament de David Sánchez, militant de la COS, treballador a La Fornal de Vilafranca del Penedès i, com ens ha recordat la jutgessa que el vol empresonar, exinsubmís. Parlem amb ell per saber-ne més del cas.

amb els fets del 12 d'octubre ni amb l'insubmissió, tampoc em van informar del motiu en cap moment, ni em van deixar veure el meu advocat, dret que té qualsevol persona detinguda. Per desgràcia al meu entorn més immediat no és el primer cop que es pateix aquest tipus de circumstàncies, de seguida van anar concentrant-se companys davant de la comissaria dels Mossos d'Esquadra exigint informació, al matí una seixantena de persones van concentrarse davant les portes dels Jutjats de Vilafranca, aquesta pressió va ser determinant perquè la jutgessa de guàrdia decidís deixar-me en llibertat en aquell moment. Quines mostres de suport has rebut? Crec que totes a les quals tenen abast la nostra gent: milers d'adhesions personals, més d'un centenar d'entitats adherides a la campanya, comunicats de suport des de diferents àmbits, concentracions, manifestacions, accions descentralitzades arreu del país; sense cap mena de dubte ha estat aquesta allau solidari el que ha fet que s'hagués de suspendre l'ordre de crida i cerca, que si bé no ha estat una victòria, si ha estat un pas endavant molt important. Penses que el fet que la jutgessa recuperarà la condemna per insubmís ha

augmentat la solidaritat? Jo diria que la jutgessa Isabel Gallardo, recuperant il·legalment uns antecedents per insubmissió que, segons les seves lleis, va deixar de ser delicte el 2002, el que ha fet és evidenciar que l'Estat espanyol no és un estat democràtic. Això activa la solidaritat. Què serà el següent, ara, condemnar algú sota la "Ley de Peligrosidad Social"?. Aquest disbarat l'afegeixo a la llista d'aberracions jurídiques: il·legalitzacions d'organitzacions populars i partits polítics a Eukal Herria, dones portades als tribunals per decidir sobre el seu propi cos, la persecució sistemàtica de les comunitats musulmanes, els centres d'internament per a estrangers... no són casos aïllats. Espanya és això. Com valores la intervenció dels partits convencionals a Vilafranca i en general? En un primer moment, donada la intensitat de la resposta social i el fet que l'Ajuntament de Vilafranca estigués implicat directament en aquest procés provocà que els partits escenifiquèssin tímides mostres de suport. Com és habitual, a l'hora de la veritat els ha mancat determinació i no han sotasignat la querella. Els exigim que actuin, existeixen

Penses que l'independentisme i els moviments socials en general són prou conscients del que suposa anar a presó? Des de fa més de tres-cents anys el poble català no ha viscut un sol dia sense presos polítics. Ara mateix en Zígor, la Lola, en Diego, la Laura, la Marina i en Franki en són la mostra. Qualsevol persona que militi és conscient d'això. A mesura que la lluita avança, la repressió és més ferotge. En aquest sentit, la campanya d'insubmissió a les penesmulta demostra el grau de consciència sobre aquest tema, per tant la possibilitat d'entrar a presó és una qüestió present al conjunt del moviment i ho és en forma de debat. Gràcies a la teua participació i a la de molts altres en les manifestacions antifeixistes de Barcelona, hui en dia els grups neonazis estan un poc més arraconats. Després dels darrers esdeveniments, penses que va pagar la pena? Per descomptat que s'ho val. No podem oblidar que, tot i que els feixistes no es reuneixin a la plaça dels Països Catalans, que malgrat quedin arraconats a Montjuïc, el feixisme és present, quotidianament, a les nostres vides. Als mitjans de comunicació, als cossos policials, als jutjats, als ajuntaments, aquí rau el feixisme perillós, no la pallassada marginal dels quatre gats que es reuneixen el 12 d'octubre. Però les manifestacions antifeixistes ja no mobilitzen tanta gent com abans... Personalment sóc del parer que la resposta al feixisme, actualment, està més organitzada que fa deu anys... Mesurar la maduresa d'un moviment per la mobilització d'una data tan concreta no fa justícia. També hauríem d'entrar a valorar els canvis en la manera de fer dels cossos repressius. El fet de segrestar una manifestació sencera durant hores hauria de fer-nos plantejar la manera de mobilitzar-nos.

LA REMATADA

Contra la crisi urgeix la coordinació de les lluites LLORENÇ BUADES PALMA

Diuen les estadístiques que a la nostra nació amb la cloenda d'any hem superat les 873.333 persones en situació d'atur, tot i que són més, perquè l'enregistrament de la desocupació s'ha allargat al menys fins al quinze de gener per problemes de saturació dels serveis d'ocupació. El fet és que en un any l'increment en la desocupació al País Valencià és del 65,90% i ara compatibilitzem 357.824 persones en atur. En el cas del Principat, l'increment és del 59,24% i hem arribat a les 423.232 persones desocupades. A les Illes Balears, l'increment anual és del 46,58%, i totalitzem 73.298 persones en atur. L'esquarterament territorial no ens permet de manera fidel xifrar l'atur a la Catalunya Nord, però s'estima en 17.000 persones, i a la Franja de Ponent, a la part catalana que correspon administrativament a Aragó hi havia 1.499 persones en atur. Al Principat d'Andorra, on no hi ha encara assegurança d'atur, les persones inscrites en demanda d'ocupació són 480. Només en el plaç d'un any el creixement de la desocupació arriba al 60%. Ens equivoquem si pensem que els efectes d'aquesta crisi la pagaran els que l'han provocada, perquè els subjectes polítics institucionals i socials que haurien de defensar als més febles han demostrat la seva fallida ideològica. Els sindicats majoritaris són un apèndix dels poders econòmics de l'Estat. D'ells viuen, gràcies a les subvencions i la seva funció és fer empassar el cost de la crisi a la població més desvalguda. Els sindicats alternatius, no disposen ni dels recursos que l'Estat ha robat en relació al patrimoni sindical històric ni a l'acumulat durant la dictadura franquista, ni gaudeixen de la igualtat democràtica que els possibiliti sortir d'una discriminació. Un sindicat alternatiu no pot convocar ni arribar legalment a les empreses de la mateixa manera que ho fan CCOO o UGT. Dels subjectes polítics a les grans institucions de l'Estat no cal dir-ne res, perquè tots ells fan polítiques prou consolidades al servei del capital. Qui aprova els ERO? Qui s'oposa l'acomiadament lliure? Dia a dia ens trobem amb lluites aïllades en contra dels efectes de la crisi en el conjunt de la nació, que es redueixen a vagues i manifestacions seguides només a les empreses afectades. Aquest és el pitjor terreny per a la defensa dels llocs de feina. Cal trencar l'aïllament i coordinar les lluites perquè només d'aquesta manera la resistència es pot fer més efectiva.


L'ACCENT 146