Page 1

245

Periòdic popular dels Països Catalans

DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

12.000 militars als Països Catalans Els efectius de l’OTAN, uns 2.000 soldats de l’exèrcit francès i la presència de part important de l’exèrcit espanyol evidencien que l’ocupació militar del país és encara una amenaça de primer ordre a la major part del territori

>>En Profunditat 8 i 9

El 8 de Març esdevé una crida a la desobediència

SUMARI

“Davant l’ofensiva patriarcal i capitalista, desobediència feminista”. Aquest ha estat el lema que més s’ha fet sentir de la mà de l’esquerra independentista per commemorar el Dia de la Dona Treballadora. Arran ha protagonitzat multitud d’accions

arreu del territori i s’han celebrat manifestacions unitàries i anticapitalistes a molts pobles i ciutats dels Països Catalans. Hi ha hagut més afluència que altres anys, però encara queda molt de camí per recórrer. >>Països Catalans 6 i Editorial

ENTREVISTA

CiU s’allunya, però l’ANC hi confia encara L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) segueix amb el mateix full de ruta i ara convoca una cadena humana pel proper Onze de Setembre. Mentrestant, però, continua delegant la iniciativa política de pes al tàndem CiUERC, que comença a fer marxa enrere. A les files d’Artur Mas ja escolten el PSC i es comencen a

plantejar de debò la possibilitat de desenterrar el pacte fiscal per arribar a un futur acord amb Espanya. Per la seva banda, la CUP ha celebrat una Assemblea Nacional a Olot amb al qual encara el nou context regulant els mecanismes de participació i reforçant l’aparell nacional. >> Països Catalans 4

Elsa Mayol i Jaume Mascarell Els membres de Sa Bassetja parlen de la feina a fer des del nou col·lectiu independentista i d’esquerres nascut a Eivissa >>Contraportada 16

TV3 retalla sota la tutela de l’assessora de RTVV

Nova destralada contra les pensions públiques

Una salutació feixista i una expulsió per a tota la vida

La multinacional Price Waterhouse Coopers preparà l’ERO a RTVV, contractà Jaume Matas un temps i ara aconsella a TV3 tancar delegacions. >> Països Catalans 4

El govern espanyol aprova sense renou l’enèsima contrareforma de la Seguretat Social. Es posa en perill el dreta a una pensió per a persones que hauran cotitzat dècades. >> Economia 12

El jugador de l’AEK Atenes Giorgios Katidis no podrà tornar a lluir la samarreta del conjunt nacional grec per haver fet la salutació nazi en un partit. El cas espanyol, molt diferent. >> Esport 13

JOAN TERAN PÀG. 3 // ADAM MAJÓ PÀG. 2 // GONÇAL BRAVO, ROGER SABÀ I PEP GINER PÀG. 2


DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013 L’ACCENT 245

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Un país és un invent ADAM MAJÓ MANRESA

“Veo casa, veo piedras, veo árboles, veo policía, en fin, veo el paisaje, pero por mucho que miro no veo crecer países por ninguna parte. Un país es un invento, un país es una estafa, un país es algo, para lo que nadie me ha pedido mi opinión. Un país no es nada, nada lo justifica, ni sus putos muertos, ni sus putas medallas. Yo no debo nada a dios ni al gobierno por haber nacido por él coño de mi madre”. Ho deia La Polla Records i, com sempre, tenien raó. Els països, les nacions, i encara més els Estats, són un invent, una proposta basada en factors més o menys evidents (una llengua coneguda, una tradició compartida, una marc geogràfic…) o clarament subjectius però, des d’un punt de vista modern i democràtic, molt més rellevants (la consciència, i la voluntat, de formar part d’un mateix col.lectiu). En aquest sentit, no és tant important el passat (la història i l’herència cultural rebuda) com el futur (allò que volem construir plegats) i és per això que l’independentisme d’esquerres sempre ha entès el marc nacional, els Països Catalans, no tant com una nació delimitatada in eternum per l’espasa conqueridora de Jaume I, i revelada 700 anys més tard per Joan Fuster, sinó com un espai on viuen homes i dones a qui oferim un projecte que pretenem substancialment millor al que els ofereixen el Regne d’Espanya i la República Francesa. És evident que si ens dirigim a aquest segment concret de la població mundial és perquè hi ha uns trets culturals i una realitat socioeconòmica que entenem ens serviran per cohesionar-nos com a grup humà, però som conscients, també, que aquests factors no són ni absoluts ni immutables i que en darrera instància és la gent, els homes i dones de cada comarca i de cada territori històric, qui decidirà fer-se seva o no la proposta, la nova república. I decidiran fer-ho tots alhora, o uns primer i uns altres més endavant, o uns sí i uns altres no. Sabem perfectament que si en uns llocs hi ha una determinada consciència nacional i en altres una de prou diferent no és per casualitat, que hi ha hagut pressions, opressions i repressions que han fet inclinar la balança de les lleialtats cap a un determinat costat. Per això hem de treballar per compensar i corregir aquest estat de coses (amb iniciatives com Som Països Catalans, per exemple), però respectant, al final, la voluntat de cadascú. No hi ha fronteres sagrades ni irrenunciables, només hi ha la oportunitat d’oferir, que no imposar, a 11 milions de persones un futur millor, un intent de construir una societat més justa per contribuir, així, a fer d’aquest un món millor. Conscients sempre del què ja sabíem, que les nacions i els pobles ni són eterns ni són immutables ni estan predestinats a res de res, que som la gent qui, quan podem, ens agrupem amb qui vol agrupar-se amb nosaltres i fem un salt endavant. I que, tornant a La Polla, si no ens en demanen l'opinió, un país, qualsevol país, és una estafa.

COL·LABORACIÓ

PEP GINER, ROGER SABÀ I GONÇAL BRAVO

La fi dels convenis col·lectius i l’absoluta manca de tàctica i d’estratègia en l’acció dels grans sindicats

Fa vora un any les treballadores i anticapitalistes d'aquest país ens estàvem organitzant i confluint, com feia molt que no fèiem, per fer front a la salvatge Reforma Laboral plantejada pel PP i “millorada” (en la seva accepció més crua) pels regionalistes de CiU. Llavors ja vam denunciar les perverses conseqüències d'aquesta: enfortiment del poder de classe dels capitalistes, reducció salaris, facilitar EROs i acomiadaments, possibilitat d'acomiadament per baixes justificades... I l'evident paradoxa que suposava que venguessin que abaratint l'acomiadament es produiria un augment en la contractació i una reducció de les xifres d'atur, extrem que la realitat s'ha encarregat de desmentir, mes a mes, amb un augment imparable de la taxa d'atur. Dins el paquet de mesures, oculta darrera un tecnicisme gens aclaridor, se'ns anunciava que la Reforma Laboral acabaria amb la ultractivitat dels convenis col·lectius. En el seu moment ja es va explicar que això no volia dir altra cosa que el govern aplanava el camí a la patronal per liquidar la negociació col·lectiva. Abans de la Reforma Laboral el sindicalisme institucional i la patronal negociaven els convenis col·lectius per a una durada determinada. Quan aquests caducaven i mentre durava la negociació del nou conveni es prorrogava l'anterior.

Ara, amb la Reforma, el que succeeix és que es fixa un termini màxim d'un any per arribar a un acord i si això no és així el conveni caduca i les condicions que regeixen les relacions laborals de les treballadores del sector passen a ser les de l'Estatut de les Treballadores: el topall mínim en les relacions laborals. El govern va fixar per llei un termini que sols perjudicava a una de les parts, produint-se una falsa negociació entre una Patronal conscient que no arribar a cap entesa el beneficiarà i el sindicalisme institucional que està “obligat” a arribar a un pacte abans de la data límit. Aquest termini ja s'apropa: aquest juliol caducaran la major part de convenis col·lectius. I nosaltres, restem perplexos davant la manca de cap línia de treball tàctica-estratègica per fer front a la dramàtica situació a la qual ens veiem abocades. El sindicalisme institucional és, tant per reconeixement legal com per ser les organitzacions sindicals majoritàries, el qui deuria estar plantejant una resposta conjunta de tota la classe treballadora a aquesta situació; i en canvi per la seva inactivitat és evident que opten per assolir acords de mínims a la mida de la patronal i vendre'ls com un mal menor i una fatalitat immutable. En alguns sectors, un sindicalisme institucional cada cop més mancat de

legitimitat està plantejant unes mobilitzacions de mínims, del tot insuficients per plantejar una veritable negociació d'igual a igual amb la patronal. Sovint és en aquells sectors on treballadores juntament amb l'esquerra sindical estan apretant i plantejant mobilitzacions. Però, com pot ser que la resposta a una qüestió que afectarà al gruix de la classe treballadora es plantegi de forma isolada? Amb l’aprovació de la Reforma Laboral el govern va acabar amb la pau social i el sindicalisme de concertació. Amb això, no volem legitimar unes pràctiques que entenem que són les responsables de la situació a la qual ens veiem abocades. Tampoc volem sacralitzar ni alabar uns convenis col·lectius del tot insuficients. Sols remarquem el fet que la relació de forces imposada per llei obliga a descartar qualsevol esperança d'aconseguir res si no és per la via de la lluita i la mobilització. De fet, sempre ha estat així, sols que ara s'han desarticulat els pobres arguments dels qui defensaven la concertació. Algunes ens acusaran de fer una crítica destructiva. No és així. A pesar de tot el que hem exposat, creiem que ara el més important és acumular forces i promoure una veritable unitat de classe des de la base. Allà on puguem i ens sigui útil haurem de treballar amb els membres d'aquests sindicalisme que

considerem caduc, però no per això, hem de deixar de parlar clar. Des de la COS pensem que cal fer un esforç, que hem de fer tot el possible, per tal de girar la truita. I amb moltíssima humilitat, i generositat, buscar tots els espais al nostre abast, plataformes unitàries, universitats i centres educatius, les institucions, etc., per bastir una resposta realment unitària i de base, per plantar cara a aquesta dramàtica situació en la que ens trobarem ben aviat si no fem res per posar-hi remei. I amb tres objectius molt clars per la COS, que no per ser d’una enormitat immensa, han de deixar els nostres objectius clars: - Tombar la contrareforma laboral Rajoy (del PP i CiU); - Començar a bastir un autèntic Estatut Obrer pels Països Catalans, en un Marc Nacional de Relacions Socioeconòmiques i Laborals; - Avançar en la dinàmica de construcció nacional i en la construcció de la Unitat Popular. Tot està per fer... i tot és possible! *Roger Sabà és Responsable de relacions sociopolítiques de la COS *Gonçal Bravo és Responsable del Centrte d’Estudis Sindicals de la COS *Pep Giner és Portaveu Nacional de la COS

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

De règims, oficialisme i cabdills

Del 1982 a la seva mort fa un parell d'anys Joaquim Ibarz, català del Baix Cinca, va ser corresponsal de La Vanguardia a Amèrica Llatina. Des de la seva tribuna va defensar enèrgicament els projectes de les elits i va combatre les aspiracions populars a la independència nacional, un repartiment més just de la riquesa, un treball digne i uns serveis públics mereixedors d'aquest nom. Per aquesta tasca Ibarz ja fou premiat amb el Maria Moors Cabot, que atorga la Universitat de Columbia (on treballa, per cert, el també català i també mercenari Xavier Sala i Martín). Amb aquest premi les elits acadèmiques de l'Imperi li van agrair els serveis prestats. Amb anys de feina i sou a La Vanguardia les elits d'aquí li van pagar la defensa de les seves inversions a Amèrica Llatina L'altre dia vaig veure el Comte de Godó en foto presentant el torneig de Tennis. Com que mai l'havia vist no sé quant de temps fa que va amb el

cap tort. Per un moment vaig pensar que li pesava la consciència, però atès que aquesta hipòtesi es contradiu amb qualsevol evidència, vaig optar per la idea que en algun moment de la seva trajectòria hauria patit algun accident o dolència completament aliena a l'univers dostoievskià. Diu el llibre d'estil que els mercenaris del explotadors adoptin el paper del “liberal” i defensin la “democràcia” sense cap sentit del ridícul. Algú sense sentit del ridícul ni escrúpols de cap mena és el que necessitava, per substituir Ibarz, el Comte de Godó. La recerca fou incansable, esgotadora fins tal punt que no es pot descartar que fos aquesta la causa de l'estranya inclinació cranial del Comte. I va trobar Elisabet Sabartés. Ibarz ja li havia ensenyat el que cal dir: “amb un discurs populista i autoritari, en pocs anys Chávez va perfeccionar una nova estratègia i, utilitzant vies democràtiques, va arribar al poder per desmantellar, només des-

prés, les institucions, partits i mitjans de comunicació (…) una revolució bolivariana alimentada amb petrodòlars amb els que compra vots, fidelitats i autoritats electorals (…) els veneçolans van haver de conformarse amb una nova cara vociferant amb barret militar” (La Vanguardia, 28 d'octubre de 2010). O bé “els analistes polítics indiquen que gran part de l'electorat que no assenyala llurs preferències votarà contra Chávez” (29 de juliol de 2010) Però també li va proporcionar el diccionari adequat: “123.091 assassinats a Veneçuela en deu anys de règim chavista (…) El diputat oficialista Carlos Tablante demanà al Govern que declari una emergència en matèria de seguretat ciutadana (29 de juliol de 2010). Amb paraules com “règim” i “oficialista” Ibarz i Sabartés han construït la llegenda del Chávez dictador. Amb paraules com “populisme” i “demagògia” n'han castigat la gosadia de fer polítiques al servei de les

classes populars contràries als interessos de les oligarquies. Així quan el 6 de gener d'enguany Sabartés escriu: “L'oficialisme rebutja consensuar una sortida constitucional a la crisi” hom es pregunta si escriuria, referint-se al nostre país: “l'oficialisme convergent rebutja consensuar el procés sobiranista” o “l'oficialisme rebutja consensuar una sortida a la crisi”. Per reforçar el discurs la Sabartés hi ha afegit la paraula “cabdill” (en castellà caudillo, de ressonàncies evidents): “Unitat revolucionària i devoció al cabdill absent. Aquest és el mantra que el chavisme va repetir ahir fins la sacietat en la constitució de la nova legislatura a l'Assemblea Nacional; una formalitat política que acabà per convertir-se en el major acte de reafirmació oficialista des de la marxa del president veneçolà a Cuba”. Ibarz estaria content. La Universitat de Columbia haurà de pensar quants anys trigarà a premiar-ne l'esforç. Si no corren, Sala i Martín ja no hi serà.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 245 DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013

JOAN TERAN

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

CUP: acaben 5 mesos d’un estat d'urgència permanent Una reflexió sobre l'Assemblea Nacional Extraordinària Amb l'objectiu d'adequar l'organització als múltiples canvis que ha viscut en els darrers mesos, el passat diumenge 17 de març la CUP va celebrar a Olot una Assemblea Nacional Extraordinària. Una assemblea que podria semblar poc política i poc ideològica. Res més lluny de la realitat. El caràcter polític i ideològic dels debats no escapa a ningú que n'hagi tingut notícia. Bona prova d'això en són els 6 blocs en què es va estructurar: presència de les dones en els diferents nivells organitzatius de la CUP; relació de l'organització amb els diferents agents de la unitat popular i espais de participació per a articular aquest projecte polític; espai de decisió de l'activitat institucional; sistema d'elecció del Secretariat Nacional; criteris de selecció, règim salarial i estructura política i tècnica del personal d'alliberats de la CUP; i ponderació del vot en els òrgans de representació de la CUP. Però més enllà de les decisions concretes que les més de 500 militants amb dret de vot van prendre (d'un total de 700 persones assistents), pot ser útil una reflexió sobre el context en què l'Assemblea Nacional ha tingut lloc. Un context que ha estat marcat per la urgència dels debats. I és que la CUP viu en un estat d'urgència permanent des de que Artur Mas va anunciar, el mes de setembre de l'any passat, la convocatòria d'unes eleccions anticipades al Parlament de la Generalitat de Catalunya. D'aquella convocatòria d'eleccions en va resultar una acceleració del temps polític que va conduir a una successió molt intensa d'esdeveniments que han transformat l'organització i la seva relació amb l'esque-

Número 245 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau, Pep Giner, Andrés González, Àlvar Hervalejo Opinió: Joan Teran, Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori Esports: Rafael Escobar Edició gràfica: Andreu Ginés i Xavier Gispert. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Gerard Sala i Àlvar Hervalejo Han col·laborat en aquest número: Daniel Ferrer, Guim Tusón, Gonçal Bravo i Roger Sabà.

FE D’ERRATES PÀG. 15 (244) - Carrer de pas és una obra d'Octavi Montsonís -no d'Andreu Gomila- a càrrec de Edicions 1984. PÀG. 12 (243)- L’empresari de Marcadona no és Toni Roig, sinó Juan Roig.

rra independentista i l'esquerra anticapitalista, els moviments populars i en general amb la societat catalana. Tot va començar amb la convocatòria d'assemblees obertes arreu del territori, i va continuar amb una Assemblea Nacional extraordinària que va tenir lloc a Molins de Rei en el termini de menys d'un mes des de la seva convo-

“Entrar al Parlament donà lloc a un òrgan de seguiment per generar participació i per evitar els perills d’institucionalització” catòria. La decisió de participar a les eleccions va donar peu a més assemblees obertes, i encara a assemblees de coordinació, reunions de grups de treball, trobades amb organitzacions, plataformes i col·lectius diversos i a la constitució de centenars de comitès de campanya arreu del territori. De resultes de tot aquell procés i com a conseqüència del mateix va néixer i consolidar-se la candidatura de la CUP a les autonòmiques: una CUP-Alternativa d'Esquerres que va rebre el suport i la col·laboració de múltiples organitzacions polítiques de l'esquerra independentista i de l'esquerra anticapitalista, de candidatures municipalistes i de moviments populars de tot tipus. Els resultats de tot aquest procés – tres diputats i més de 126 mil vots a banda – es poden resumir en l'extensió del projecte en zones on fins ara ni l'esquerra independentista ni la unitat popular no havien aconseguit arrelar. I a més podem intuir que el creixement i l'extensió del projecte es troben en un estadi incipient. Si les reformes contra el món municipal imposades per la troika i l'estat espanyol no ho impedeixen, és ben possible que les eleccions municipals de 2015 siguin una nova mostra del creixement del projecte de la unitat popular i del seu arrelament arreu dels Països Catalans. Tornant als aspectes organitzatius de la qüestió, cal recordar que l'entrada al Parlament de la Ciutadella donà lloc a la creació d'un òrgan de seguiment parlamentari, que tenia el doble objectiu d'evitar la institucionalització dels òrgans polítics de la CUP i facilitar alhora la participació en la presa de decisions sobre l'activitat parlamentària d'aquells agents que havien assumit el programa polític de la CUP-AE. Un òrgan que en el moment de l'assemblea nacional d'Olot només s'havia reu-

nit tres vegades però que ja havia tingut l'oportunitat d'elaborar algunes propostes i de definir alguns posicionaments. Propostes com la Declaració de Sobirania que la CUP-Alternativa d'Esquerres presentà al primer ple del Parlament d'aquesta legislatura o posicionaments com “l'abstenció incrèdula” davant la proposta de resolució del PSC per obrir un diàleg amb l'estat espanyol per a la realització “d'una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”. Arribats a aquest punt cal recordar que només han passat cinc mesos des de la convocatòria d'eleccions. Cinc mesos molt intensos en una època extraordinària des dels punts de vista polític, econòmic i social amb una crisi que ho tensiona tot i que fa patir moltíssimes persones, però que, gràcies a la força de la gent, ens deixa albirar alternatives de canvi de fons a diferents nivells. Cinc mesos en què la CUP ha desplegat una intensa activitat a diferents nivells, ha elaborat i decidit posicionaments de gran importància, i ha hagut de debatre i resoldre la concreció organitzativa de tots els aprenentatges d'aquests cinc mesos. Una tasca complexa, en què tants altres projectes transformadors han fracassat abans. És en aquest context en què la CUP s'està construint. I és en aquest context, amb les tensions i contradiccions pròpies de la construcció d'una organització assembleària que es va fent a sí mateixa, i amb un ritme polític en constant acceleració, que la CUP va celebrar ahir la seva Assemblea Nacional. En síntesi, l'Assemblea Nacional d'Olot ha ratificat l'ordenació i la concreció dels diferents espais de participació que la CUP ha anat generant durant tot aquest procés, com les assemblees obertes i el grup de treball parlamentari, i n'ha creat alguns de nous, com les Trobades de la Unitat Popular. La CUP encara la primavera amb un nou Secretariat Nacional de 13 membres, composat per 7 homes i 6 dones, i amb molts reptes al seu davant. Potser els principals consisteixen en articular des de la CUP una veu forta i cohesionada en la lluita per la plena sobirania política i econòmica dels Països Catalans; i ser capaces d'obrir el projecte de la unitat popular, compartint-lo i oferint-lo amb generositat a tots aquells sectors polítics i socials que, cadascú des de la seva tradició política i organitzativa, vulguin seguir-lo construint amb la CUP. La CUP pot donar per tancada una etapa d'urgència permanent i ha de donar pas a una implementació ordenada i serena d'un model de participació, debat i deliberació política oberta que només pot aportar-li una major força i cohesió. Arreu dels Països Catalans, de baix cap a dalt: seguim i seguirem construint la unitat popular. *Joan Teran és membre del Secretariat Nacional de la CUP

Un 8 de març i molts debats pendents Passen els anys i les grans institucions públiques i privades dels Països Catalans continuen donant l'esquena al Dia Internacional de la Dona Treballadora. No només perquè insisteixen a commemorar un inexistent i coix Dia de la Dona, sinó també perquè es neguen a fer del 8 de març una jornada no laborable. Com l'1 de maig arreu dels Països Catalans o l'11 de Setembre al Principat de Catalunya. Sembla que la causa feminista no mereix aquest homenatge. A l'altra banda de la barricada, però, els moviments socials, les organitzacions anticapitalistes i l'esquerra independentista han tornat a sortir el carrer per dignificar la Diada. Enguany, a més, amb la joia de veure com ha crescut considerablement el nombre de gent que ha assistit a les manifestacions. Milers de persones han fet sentir la seva veu en una jornada que, per desgràcia i durant molts anys, ha destacat per la menor implicació de bona part del moviment popular. I, de fet, encara ara, podem dir que hi ha molt de camí a fer si comparem aquesta data amb d'altres, com el 30 de Desembre a Mallorca o el 25 d'Abril a València. Poc a poc la situació va canviant, però la poca afluència i activitat en altres jornades antipatriarcals com el 28 de Juny o el 25 de Novembre posen de manifest les mancances que s'arrosseguen. I no és excusa que els calendaris de lluita siguin cada vegada menys assumibles, ja que la prioritat política passa per fer realitat el vell lema que resa que “cada dia és 8 de març”. El treball antipatriarcal i la reflexió en clau de gènere han de ser transversals en la lluita diària per un món més just. En aquest sentit, cal posar en valor el paper que ha jugat la forta presència de gent jove i la major implicació de les dones en el si de molts col·lectius locals i, també, d'algunes organitzacions de l'esquerra independentista. En són exemple simbòlic des de la ja antiga edició del llibre Nosaltres les dones per part de la CEPC fins a la implementació del femení genèric en molts textos polítics. L'any passat, a més, vam viure dos fets que tenen un valor inqüestionable: la renovació d'un lema històric per part d'Arran -que ara diu Independència, Socialisme i Feminisme- i la celebració d'una Assemblea Nacional Extraordinària Antipatriarcal per part d'EndavantOSAN. Anem avançant i entenem que, més enllà d'assumir el canvi personal necessari contra les forces del patriarcat, moltes de les mancances encara presents cal atribuir-les a diferents factors: en primer lloc, i sense dubte, a la preeminència dels homes en els càrrecs de més responsabilitat i visibilitat pública, així com a un recorregut de referents masculins i masculinitzats. Les dones han estat bandejades i invisibilitzades -de forma conscient o inconscient- i això ha dificultat molt la seva incorporació en determinades lluites i òrgans de responsabilitat. Tanmateix, cal tenir present també altres factors, relacionats amb els entrebancs per articular un discurs unitari antipatriarcal i feminista. Si en el segle passat el debat podia girar entorn les diferents corrents clàssiques, actualment, i a banda de la renovació i eclosió de noves teories feministes, no es pot menystenir la tensió que han generat determinades qüestions. És el cas, per exemple, del debat entorn la prostitució; de la coherència, dels perills o de la necessitat de fomentar quotes de paritat i/o espais de lluita feminista només de dones; del tractament dels conflictes de gènere i agressions sexistes dins i fora dels moviments socials; de l'ús del llenguatge; o, en clau més estratègica, de si la lluita ha de ser “feminista” o “antipatriarcal” i de quina praxi política acompanya cada discurs. Totes aquestes són qüestions que han aportat molta riquesa i debat, però que no poques vegades han generat també divisió i enfrontaments. Sense deixar de plasmar ni desmerèixer els avenços i la força amb la qual s'ha sortit al carrer aquest 8 de Març, hem de constatar la necessitat d'avançar en la resolució d'aquestes tensions, generant el corresponent debat sobre com treballar la lluita feminista de forma transversal i des de les entranyes de les pròpies organitzacions que es declaren antipatriarcals. Cal no enrocar-se, però també hem de ser capaces d'afrontar aquestes qüestions amb valentia. Només així podrem demostrar -amb fets, diàriament i de forma generalitzada- que el masclisme que recorre cadascuna de les grans institucions públiques i privades del nostre país és totalment contrari als interessos de les dones... i del conjunt del nostre poble.


DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013 L’ACCENT 245

04PAÏSOS CATALANS

Comença la marxa enrere?

Mentre l'Assemblea Nacional Catalana aprova un full de ruta en la línia de continuar el procés com fins ara, CiU comença a operar el que sembla una marxa enrere que el temps dirà si és una maniobra de distracció o un canvi de rumb. Enmig d'això, la CUP ha decidit aquest cap de setmana la seva nova estructura organitzativa, on ha refredat algunes de les vies de participació del conjunt de la unitat popular ABEL CALDERA SABADELL

Un any després de l'acte fundacional al Palau Sant Jordi, l'ANC ha tornat a celebrar una assemblea nacional, aquesta vegada al pavelló de Fontajau de Girona, per a aprovar un nou full de ruta. De l'antic full de ruta aprovat fa un any no se n'ha seguit la lletra, però sí la intenció. Tal com explicava Endavant en un llibret publicat a l'octubre, “l’estratègia consisteix en dotar a CiU del control polític del procés”. Aquest s'articulava a través de l'AMI, amb majoria convergent, i preveia un full de ruta amb un paper molt important per part dels ajuntaments. De fet, proposava que en aquesta primavera de 2013 es realitzés una tanda de consultes a nivell municipal, organitzades pels ajuntaments, com a fórmula paralegal de referèndum. CiU havia d'ostentar l'hegemonia política durant molt de temps i, per tant, sense Convergència no hi havia independència. Les estratègies de l'ANC i de CiU es trobaren el passat estiu, quan Artur Mas va començar a coquetejar seriosament amb la idea d'un procés sobiranista. L'èxit indiscutible i esclatant de la mobilització de l'Onze de Setembre va acabar essent el precipitador que CiU assumís el procés d'autodeterminació com a propi, objectiu que planava en tot el full de ruta de l'ANC. Aquest ha estat el gran èxit de l'ANC.

sitats catalanes, sota el paraigües logístic d'Òmnium Cultural. Col·lectiu Wilson, La Fàbrica, El Clauer, els informes del CCN, han fornit d'ideologia una organització d'activistes ansiosos per a l'agitació i la difusió d'idees, però no per al debat polític. L'ANC s'ha convertit en una màquina propagandística -i amb un bagatge simbòlic important- però sense iniciativa política més enllà d'exercir de braç mobilitzador del sobiranisme oficial, ja subordinat als dos grans partits sobiranistes. Des de la rebuda a Mas a la Plaça de Sant Jaume fins al galdós paper de l'entitat en tot l'afer de la declaració de sobirania, on va ser usada per atacar les posicions de la CUP, que paradoxalment reclamaven, entre altres coses, que la declaració esmentada fixés almenys una data de convocatòria del referèndum. Reclamació que ara ha incorporat l'ANC al seu nou full de ruta.

“L'ANC assumeix el paper de braç mobilitzador d'un procés dirigit i acotat per CiU i ERC”

Dos estils

Entre el passat Onze de Setembre i aquesta assemblea nacional, l'activitat de l'ANC ha seguit dues línies. Hi ha hagut nuclis que han treballat a fons la difusió propagandística dels plantejaments sobiranistes, organitzant xerrades i conferències amb un elevat seguiment, mentre que altres nuclis han apostat per a fer un desplegament intensiu de folclorisme independentista. Aquests plantejaments sobiranistes, però, no han estat treballats o aprovats en òrgans participatius de l'ANC, sinó en laboratoris d'idees vinculats a la intel·lectualitat liberal i catalanista de les univer-

Fotografia atribuïda al conseller Francesc Homs en una reunió de govern a portada tancada de la qual només en va informar La Vanguardia

Cadena humana l’Onze de Setembre

Les bases apreten

En el nou full de ruta presentat pel Secretariat Nacional de l'ANC fa unes setmanes hi eren ben presents tots aquests elements. L'aposta de l'òrgan dirigent de l'entitat era continuar ocupant aquest paper, segellant l'aliança amb l'estratègia de CiU i ERC, i assumint el paper d'agent mobilitzador. Si bé les aportacions de les bases van radicalitzar un punt el full de ruta, fent èmfasi en la desobediència i introduint matisos al suport al govern, el gruix de la idea continua essent un compromís absolut amb el model de procés plantejat i el lideratge que sobre aquest exerceix el govern autonòmic. L'estratègia i l'enfocament de l'ANC li han donat uns indubtables bons resultats. Ara, però, sembla que s'obre l'hora de la veritat, en què l'organització haurà de decidir si es limita al seu paper de propagandista del sí o si utilitza les seves capacitats per a enfrontar la ciutadania a un govern que ha començat a donar les primeres senyals de voler canviar el rumb.

//FOTO: Galdric Peñarroja

A.C. SABADELL

L'ANC també anuncià la convocatòria de la mobilització d'enguany de l'Onze de Setembre, de forma conjunta amb Òmnium, d'una cadena humana. L'acció està inspirada en l'anomenada Via Bàltica, que el 23 d'agost de 1989 va reunir prop de dos milions de persones per reivindicar

la independència de Lituània, Letònia i Estònia. De moment no han trascendit gaire detalls d'aquesta convocatòria, que es realitza juntament amb Òmnium Cultural. No es coneixen els aspectes tècnics de la convocatòria ni tampoc els polítics. Així doncs, de moment s'està a l'expectativa de conèixer si la mobilització inclourà com a eix

bàsic la territorialitat dels Països Catalans i quin en serà el discurs polític. Davant l'escenari polític que s'ha obert els darrers dies, s'obre la oportunitat que la convocatòria de l'Onze de Setembre d'enguany esdevingui un pols popular a un govern en retirada o es mantingui en la línia de les grans mobilitzacions per a reclamar l'atenció internacional.


L’ACCENT 245 DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

I mentrestant a Palau (de Pedralbes)... A.C. SABADELL

Aquest mateix dissabte, mentre l'ANC feia assemblea a Fontajau, el govern autonòmic del Principat celebrava una reunió informal no publicitada per a parlar de la situació actual. El que es va parlar en aquesta reunió ha estat matèria de debat i especulacions, però el cert és que en l'òrbita convergent han començat els senyals del canvi de rumb de l'estratègia convergent. L'ofec econòmic de la Generalitat de Catalunya és, però, només una part dels motius d'aquest canvi d'estratègia. Si l'inici de l'estratègia de CiU d'abraçar la causa del referèndum prové de la intervenció de facto de la Generalitat des del passat juliol, el que s'intueix serà la marxa enrere prové, a més de l'ofec econòmic, de la fluixera de cames de molts dirigents de la federació per tot l'afer d'espionatge i també per la pressió en contra del procés de l'alta burgesia en bloc. Que la reunió es filtrés a La Vanguardia -amb Francesc Homs fent de fotoreporter-, i que els corifeus del diari dels Godó estiguin interpretant en tots els fronts la lletra d'aquest canvi de rumb és força indicador dels interessos que s'estan imposant, de forma lenta, al sí de les classes dirigents del Principat. La resolució del PSC sobre el dret a decidir pactat amb l'estat, si en un primer moment es va vendre com la possibilitat d'integrar aquest partit al consens sobre el dret a decidir, en realitat ha estat una de les peces clau del canvi de rumb. És per això que molts veuen aquesta jugada com un intent de, a mig termini, canviar ERC pel PSC com a soci de governabilitat. Això permetria mantenir la retòrica del dret de decidir però ja clarament allunyada del concepte d'autodeterminació i de la perspectiva independentista. És en aquesta línia que s'insereix l'abstenció “incrèdula” de la CUP a la

resolució del PSC reclamant exercir el dret a decidir de forma pactada amb l'estat. Per la CUP, no tenia lògica després de l'anterior declaració de sobirania, que ja de per sí no concretava res, que ara es pactés una rebaixa. I que la rebaixa suposés iniciar un diàleg amb l'estat que podria allargar eternament el procés. És en aquests moments on, lluny del soroll mediàtic generat pel sobiranisme oficial, la postura de la CUP entorn les declaracions de sobirania va . En la seva proposta, hi ha una frase que potser molts anhelaran que hagués figurat a la declaració que finalment es va aprovar: “el Parlament de Catalunya insta el govern a fer un referèndum d'autodeterminació amb una pregunta explícita sobre la constitució d'un nou estat independent. Aquest referèndum s'ha de celebrar el més aviat possible, en cap cas més enllà del 2014”. De fet, fonts parlamentàries de la CUP expliquen que ja treballen fa setmanes amb la idea que CiU no convocarà cap referèndum vinculant. De moment, la conjectura és que el que al final s'acabi presentant com a “consulta”, si és que s'acaba presentant, ni sigui vinculant ni vagi encarat directament cap a la independència. Davant d'això, des d'organitzacions de l'esquerra independentista es comença a parlar de convocar mobilitzacions denunciant el frau democràtic que d’esdevindrà si no es compleix el compromís electoral amb el referèndum. D’altra banda, en alguns àmbits polítics i socials pròxims a CDC ja ha començat a córrer la idea que el pla B de tot plegat és un pacte fiscal amb l’Estat. Evidentment, canviant-li el nom. La frase de l'acord de CiU amb ERC que diu “amb l'excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga” comença a projectar-se damunt del procés tal com va ser dissenyat per aquests dos partits.

“En àmbits propers a Convergència Democràtica ja comença a córrer la idea del pacte fiscal com a pla B del Govern”

“La CUP treballa ja fa setmanes amb la idea que el govern de CiU no pensa convocar cap referèndum d’independència”

“La resolució del PSC pel dret a decidir pactat amb Espanya ha estat en realitat una de les claus del canvi de rumb”

//FOTO: CUP

Entre l’aparell i l’obertura

La CUP reuneix la seva Assemblea Nacional a Olot ABEL CALDERA SABADELL

La CUP va celebrar el passat 17 de març la seva Assemblea Nacional. Uns set-cents militants es van reunir a Olot per afrontar un debat eminentment organitzatiu, però amb un fort contingut de plantejaments de fons sobre com estructurar la unitat popular. L'assemblea tenia com a objectiu reorganitzar l'estructura de la candidatura després de l'entrada al parlament. Bàsicament, afrontava dos debats. D'una banda, com articular internament la tasca parlamentària i assalariar militància per a desenvolupar algunes feines. De l'altra, la participació de tot el moviment generat al voltant de la candidatura a les autonòmiques i de la militància de l'esquerra independentista en la presa de decisions de l'organització. A nivell global, la majoria de la militància va decidir refredar la participació de les organitzacions externes a la CUP en l'òrgan de seguiment parlamentari, el qual va acabar configurat com un apèndix del Consell Polític, que és qui tindrà la darrera paraula en cas que en el Grup d'Acció Parlamentària no hi hagi consens. Tot i així, el fet que els sectors més partidaris d'un model organitzatiu obert fossin els qui portessin el pes de la redacció de les ponèn-

cies, ha deixat petja en el fet que l'organització sí que ha institucionalitzat diversos espais de participació que fins ara funcionaven només de manera informal. Així, les assemblees obertes a nivell local, on hi pot participar tota la militància de moviments populars d'una localitat, podran tenir caràcter vinculant. De la mateixa manera, les comissions sectorials sobre temes com construcció nacional, sociolaboral o feminisme continuen obertes a la participació de militants de fora de l'organització. Secretariat Nacional

El resultat final apunta tendències però no defineix. Si bé d'una banda hi ha una tendència dominant cap

“Tot i que la tendència és ara reforçar l’estructura de partit, també s'han aprovat noves vies de participació drecta dins la CUP”

al reforçament intern de l'aparell nacional de la CUP, d'altra banda es posen en dansa diversos mecanismes de participació del conjunt de la unitat popular. El nou Secretariat Nacional també combina ambdues tendències a parts quasi iguals. Així doncs, l'esdevenidor organitzatiu de la CUP dependrà sobretot del rumb que imprimeixi el dia a dia de l'organització. Un aspecte molt important en una organització que fa de la democràcia participativa un dels seus principals actius, i que va assolir representació institucional a partir de la suma de múltiples sectors dels moviments socials. Un dels punts que presenta una novetat més gran és el de la proposta de les Trobades d'Unitat Popular, unes reunions que es duran a terme a l'estil dels fòrums socials i que serviran per a discutir aspectes estratègics de la política de la unitat popular. Aquestes trobades precediran, en certa manera, les assemblees nacionals de la CUP, servint així per a canalitzar una part de la participació del conjunt del moviment en la candidatura. La posada de llarg d'aquestes trobades es preveu que serà d'aquí a pocs mesos, en un procés de debat que la CUP vol engegar per a definir la seva estratègia política en els propers dos anys. Aquest procés ha de finalitzar a la tardor amb la celebració d’una nova assemblea nacional.


06PAïSOS CATALANS

DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013 L’ACCENT 245

Un crit a la desobediència feminista i la lluita al carrer

L’esquerra independentista reforça la seua aposta per un vuit de març anticapitalista REDACCIÓ PALMA

La crida a la desobediència feminista davant les agressions patriarcals i capitalistes fou l'eix vertebrador de les diverses convocatòries i actes que tingueren lloc arreu dels Països Catalans el passat 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora. L'Esquerra Independentista i els moviments socials, de la mà de diversos col·lectius feministes i plataformes antipatriarcals, van fer una clara demostració de força i de ganes de prendre el carrer, realitzant multitud d'actes d'agitació i manifestacions de caire combatiu que plenaren els carrers de viles i ciutats. Darrere del lema “Contra l’ofensiva patriarcal i capitalista, desobediència feminista”, arrancaven els diferents blocs convocats per l'Esquerra Independentista a Tarragona, Lleida, Barcelona, València i Alacant, en el marc de les mani-

festacions de la jornada. L'acció directa caracteritzà les manifestacions, amb enganxades de cartells denunciant la pressió estètica i social a Tarragona i Barcelona. A Palma, la manifestació central obtingué una resposta més contundent que altres anys, i estigué encapçalada per l'Assemblea Antipatriarcal, col·lectiu de caire anticapitalista impulsat per l'Esquerra Independentista i altres col·lectius rupturistes de la ciutat. Tot just després de la marxa, l'Esquerra Independentista de Mallorca organitzà un acte polític amb motiu de la Diada, el qual comptà amb les intervencions de dones cooperativistes i sindicalistes.

“Arran ret homenatge a desenes de dones posant el seu nom a diversos carrers del país”

Jornades de lluita

A més a més, foren diversos els actes que es realitzaren en el marc de la diada en forma de xerrades, debats, passis de video i murals. Ecomomia feminista, transfeminisme, repressió, o crisi i dona,

Acció realitzada a Granollers en el marc de la Diada del 8 de març

foren alguns dels temes que es posaren a debat en les xerrades i videofòrums que van organitzar-se en ciutats com Cardedeu, Igualada, València, Alacant, Molins i Barcelona. D’altra banda, a Palma, Igualada i Alacant es combinaren també amb altres formats com recitals de

poesia eròtica, festes d'autogestió i performance informatives. Aquest 8 de Març va ser també el dia escollit per algunes assemblees de les joves d’Arran per retre homenatge a les dones lluitadores. Així, ciutats com Molins o Palma despertaven amb multitud de carrers rebatejats amb els noms de

feministes i revolucionàries, mentre que a Terrassa les famoses paraules de la revolucionària Rosa Luxemburg cridaven a la mobilització social: Qui no es mou no sent les cadenes. Any rere any, la lluita antipatriarcal aglutina forces, malgrat el camí que encara queda per recrrer.

La potonejada: una mobilització per sumar

GUIM TUSON GANUZA BAÓ

Un any després del Lipdub pel català, la vila de Perpinyà es prepara per tornar a omplir places i carrers tot reivindicant la normalització de la llengua catalana a Catalunya Nord. Enguany el Col·lectiu 2 d’abril del 1700 està treballant en l’organització d’una Potonejada pel català. El col·lectiu esmentat ha estat creat al si de la Federació d’entitats per la defensa de la llengua i la cultura catalanes, i com el seu nom indica, pretén mantenir ben viva en la memòria de catalanes i catalans del nord la data simbòlica del 2 d’abril del 1700. Fou aleshores, 40 anys després de l’annexió per part de França del nord de Catalunya, que el monarca Lluís XIV promulgà un edicte reial per mitjà del qual prohibí l’ús oficial de la llengua catalana als antics Comtats. El 31 de març de 2012, amb la celebració del lipdub a Perpinyà, es va assolir una fita històrica en

mobilitzar més de 7000 persones sota el lema “Una llengua, un dret, una llei”, fins al punt d’establir el rècord mundial de participació en un lipdub. Un any més tard, i sota el mateix lema, el Col·lectiu 2 d’abril pretén que la població nord-catalana es torni a mobilitzar de forma massiva amb la Potonejada. El concepte ve de la paraula potó, mot genuïnament català que, si bé ha estat oblidada a gran part del territori, està documentada des del segle XIII. El potó és el diminutiu del llavi i, en conseqüència, el mot potó pot fer referència també a l’acció de besar que realitzem amb els llavis. El dialecte rossellonès ha conservat l’ús d’aquesta paraula, i la capital del Rosselló albergarà els actes previstos dins el marc de la Potonejada pel català. El 13 d’abril es tornarà a ocupar la via pública en defensa de la nostra llengua. El gruix dels actes es durà a terme a tres places cèntriques: la Plaça de la República, la

Plaça de la Victòria i la Plaça Aragó. A partir de les 14.00h aquestes places seran la seu de tot tipus d’actes i manifestacions per a totes les edats (actuacions musicals, poesia, mostres de cultura popular...). A cada plaça hi haurà dues taules amb un decorat perquè tothom qui ho vulgui pugui ser fotografiat fentse un petó. Simultàniament, a la plaça de la Llotja, en Lluís Colet farà un discurs de 13 hores sobre el 13 català (els Dragons Catalans, l’equip de referència del rugbi a 13 a Catalunya Nord). D’entrada pot semblar inversemblant que algú pretengui parlar durant 13 hores sobre un equip de rugbi, però cal tenir en compte que el perpinyanès Lluís Colet és, ni més ni menys, qui ostenta el rècord mundial del discurs més llarg. El discurs en qüestió va durar 124 hores i va ser pronunciat, sigui dit de passada, en llengua catalana. Finalment es tocarà, de forma simultània a les tres places esmentades al principi, una sardana cre-

ada per a l’ocasió pel compositor del Vallespir Olivier Marquès. Paral·lelament, el mateix 13 d’abril es realitzaran tot tipus d’actes en català a la capital del nord, tals com el partit de la catalanitat que cada any juga la USAP, concerts d’Els Pets i de presentació del nou disc de La Bressola, cinema en català al Castillet... La gent que participi de la jornada podrà signar un manifest que serà enviat al president de la República francesa, François Hollande, així com al Parlament estatal, al Consell General dels Pirineus Orientals i a l’Ajuntament de Perpinyà. Institucions, totes elles, que no s’han cansat de prometre que actuaran, signaran, ratificaran, legislaran... per tal de respectar la llengua catalana. Malauradament tampoc s’han cansat d’incomplir les seves promeses. 60% per la llengua

És per això que es considera imprescindible seguir amb la mobilitza-

ció popular. Perquè l’edicte reial del 2 d’abril de 1700 continua vigent a la República democràtica i social que diu ser França. L’any 1996, sense anar més lluny, va ser subtilment ratificat quan es va incloure a la constitució francesa la frase ”la langue de la République est le français”, per si algú ho dubtava. Perquè més del 60 % de famílies nord-catalanes volen que els seus fills aprenguin català, però a la pràctica només un 6% dels infants de Catalunya Nord tenen l’oportunitat de fer-ho a l’escola. I de nou es planteja una mobilització en el marc d’un ambient festiu, reivindicant la llengua en positiu. Doncs d’entrada és necessari que la població catalana del nord de les Alberes recuperi l’autoestima vers la llengua pròpia i originària del territori. Una estima que porta segles laminada per la constant humiliació patida a mans dels avantguardistes dels valors de llibertat, igualtat i fraternitat.


L’ACCENT 245 DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

PWC: un denominador comú en les tisorades a mitjans de comunicació del País Valencià i el Principat TV3 tanca delegacions i acomiada personal arran d’un informe de Price Waterhouse Coopers, la mateixa empresa que va avalar l’ERO a Ràdio Televisió Valenciana ANDREU MERINO BARCELONA

En un moment on el govern de Convergència i Unió afirma que Catalunya necessita enfortir les seves estructures d’estat, una d’aquestes estructures més consolidades ha patit un sotrac considerable. TV3 es queda sense delegacions a la Catalunya Nord, les Terres de l’Ebre i el Pirineu, a causa de les retallades econòmiques imposades a la televisió pública catalana La decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) respon al nou Pla Estratègic i de Viabilitat que han engegat els gestors dels mitjans de comunicació públics a Catalunya, encapçalats pel president de la CCMA, Brauli Duart. La corporació va rescindir el contracte amb les productores dels continguts de les delegacions esmentades i el fet que la plantilla de TV3 en aquelles demarcacions no sigui suficient, farà que la televisió pública catalana deixi part del territori sense cobertura informativa pròpia. Al mes de gener, la Corporació va aplicar la mateixa retallada a les delegacions de Tarragona, Girona i Lleida. En aquells casos però, si que hi havia recursos i plantilla suficient, sempre segons la CCMA, per seguir amb la producció informativa sense el recolzament d’una productora. Va ser el mateix òrgan gestor de la televisió pública que aleshores va

Price Waterhouse Coopers compta amb centenars de franquícies i seus arreu del món; assessora empreses i administracions públiques d’arreu

renunciar a aplicar la mateixa retallada al Pirineu, Catalunya Nord i Terres de l’Ebre, amb l’argument que en aquests territoris el contingut informatiu no es podria elaborar sense el suport d’una productora externa. Ara, la CCMA, ha canviat d’opinió. Com hem dit, els tancaments de delegacions i els acomiadaments de personal són conseqüència directa de la revi-

sió del Pla Estratègic i l’elaboració d’un nou Pla de Viabilitat dins la CCMA. La Corporació els va encarregar a través d’un concurs públic a l’empresa Price Waterhouse Coopers (PWC) al setembre de 2012, per una quantitat de 150.000 euros. A la seva pàgina web, PWC es presenta com “l’empresa de serveis professionals més gran del món” i s’encarre-

L’assessora de TV3 i RTVV va tenir Jaume Matas en plantilla XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

L’empresa multinacional que va recomanar l’ERO a Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) i que ara ha tornat a actuar contra els mitjans públics de casa nostra amb els informes per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és la mateixa que en 2009 fitxà l’expresident del Govern balear -ara condemnat per corrupció- com assessor mediambiental. La relació entre Jaume Matas i Price Waterhouse Coopers (PWC), però, va ser fulminant, ja que l’expresident de les Illes va haver de dimitir del seu càrrec com assessor de luxe per la seva imputació en el cas Palma Arena. Quan PWC va demanar a Matas que s’incorporés en un càrrec de directiu a la plantilla del grup, ja

L’expresident del Govern balear, Jaume Matas

feia més d’un any que l’expresident balear vivia als Estats Units. Havia fet diferents feines pel Grup Barceló i ja estava sent investigat per la Fiscalia Anticorrupció arran del suposat increment il·lícit del seu patrimoni personal mentre era president. Tot i així, Price Waterhouse Coopers va justificar el fitxatge de Jaume Matas com a assessor de luxe en

base a l’experiència del també expresident del PP balear com a ministre de Medi Ambient del Govern espanyol d’Aznar. Però abans que passés un any de l’inici del contracte amb PWC, Matas va haver de presentar la seva dimissió. No per voluntat pròpia, ni de l’empresa, sinó perquè el jutge del cas Palma Arena el va citar a declarar a l’illa, on l’imposà una fiança de 3 milions d’euros, li retirà el passaport i l’acusà de ser el cap de la trama de corrupció. En ple 2013 Matas ja ha estat condemnat per una petita part dels delictes que se l’imputen i està al centre polític del mediàtic cas Urdangarin. Mentrestant, PWC segueix donant consells als mitjans de comunicació públics catalans. Ningú s’ha demanat quina mena d’assessors pot tenir contractats la multinacional?

ga de dur a terme auditories, consultes per a empreses i administracions, així com assessoraments legals. Es tracta d’una empresa multinacional, que a través del mètode de les franquícies, compta amb subempreses que treballen conjuntament. Així doncs, l’empresa concreta que s’encarrega de gestionar el Pla de Viabilitat de la CCMA és PricewaterhouseCoopers Tax&Legal Service, S.L, amb seu a Barcelona. Segons la Plataforma TV3Teva en defensa del servei públic de ràdio i televisió a Catalunya, PWC no té el perfil adequat per encarregar-se del Pla de Viabilitat de la CCMA. Asseguren que l’empresa fa servir el mètode GEMO per complir els encàrrecs dels seus clients. Segons la Plataforma, el GEMO analitza les dades mundials del sector de la comunicació i preveu les futures tendències, però només té en compte la televisió de pagament i la publicitat en televisió. “PwC es limita a analitzar la televisió com a negoci, i, a més, en cap cas no ofereix una visió experta dels mitjans en la seva vessant comunicativa ni en la seva funció social”, afirmen des de TV3Teva. La trajectòria de PWC

No és la primera vegada que PWC s’encarrega d’analitzar la viabilitat econòmica d’un mitjà de comunicació públic als Països Catalans. La mateixa empresa privada va fer l’estudi de la Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) que va provocar l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que es vol aplicar als mitjans públics valencians i que preveu acomiadar 1.100 treballadors, gairebé un 70% de la plantilla actual. Es tracta d’un bon precedent, doncs, per preveu-

re les recomanacions que PWC pot fer a la CCMA en relació al futur dels mitjans de comunicació públics del Principat. L’informe de l’empresa sobre RTVV va aixecar força polseguera al País Valencià. En primer lloc, segons TV3Teva el comitè d’empresa d’empresa assegura que en una reunió amb els responsables de l’informe de PWC, aquests van admetre que els directius de RTVV els havien marcat quin havia de ser el resultat final de l’informe en relació a gent acomiadada i producció externalitzada, abans que aquest fos redactat. Uns condicionants que no apareixien en el plec de condicions que va servir per contractar l’empresa. A més, els sindicats amb representació als mitjans públics valencians, afirmen que PWC no va tenir cap problema en refer l’informe quan la direcció d’RTVV va decidir ampliar l’ERO, que en un primer moment havia de ser més moderat. Sens dubte, en un Pla de Viabilitat que gira entorn a la despesa duta a terme pel mitjà, l’anàlisi econòmic ha de ser el pal de paller de l’estudi, cosa que no passa en l’informe elaborat per PWC. L’anàlisi econòmic es redueix a una pàgina de les vuitanta que té l’estudi i es limita a comunicar que els costos de personal passaran a ser 72 milions a 18 milions. PWC no compara els costos globals del seu model

“TV3Teva recorda que PWC utilitza criteris mercantils i de negoci, però no d’experts ni socials” amb els del model anterior, ni és capaç de calcular el preu corresponent a l’externalització de serveis. Tot plegat, en un informe pel qual va cobrar 180.000 euros procedents de les arques públiques valencianes. El Pla de Viabilitat encarregat a PWC sobre els mitjans públics catalans tot just ha començat a caminar. Ara bé, resulta preocupant que la Generalitat de Catalunya hagi encarregat l’informe al mateix botxí de RTVV. Ningú sap en què acabarà l’informe encarregat a l’empresa multinacional, però totes les alertes ja s’han encès, tenint en compte que el resultat del Pla aplicat a RTVV pot ser un bon mirall pels mitjans públics catalans en un futur proper.


08 EN PROFUNDITAT DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013


L’ACCENT 245 EN PROFUNDITAT 09


10INTERNACIONAL

DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013 L’ACCENT 245

Els conflictes interètnics n MONTSE VENTURÓS BERGA

El mosaic de pobles i conflictes oberts, de modificacions frontereres i de successives guerres a l’antiga Iugoslàvia, no escapa tampoc de Macedònia malgrat els deus anys que van des de la seva declaració d’independència fins a l’esclat del conflicte interètnic de l’any 2001 i que malgrat la signatura dels acords d’Ohrid han persistit fins l’actualitat en aquesta petita república del sud dels Balcans. Si bé, les topades entre albanesos i macedonis havien esdevingut una constant (de molt baixa intensitat) després de la Segona Guerra Mundial, no serà fins la declaració d’independència i la posterior guerra de l’any 2001 que es registra el punt àlgid d’aquest conflicte que sota una suposada pau silenciada es trencava de forma contundent una primavera de principis de segle. En el decurs de les diferents guerres de desintegració de Iugoslàvia, Macedònia havia pogut escapar indemne de la violència i l’enorme catarsi que la resta de les repúbliques provocaven a diari en aquesta petita però convulsa zona; fou el moment en què aquest territori es declarava independent, un 17 de setembre de 1991 sota el nom de República de Macedònia després d’un referèndum en què el 95% de la població apostava per la dissociació amb Iugoslàvia. Era el moment de conformar unes noves

institucions i reprendre el camí cap a la consolidació democràtica en un context de greu crisi econòmica i de retorn de les pressions internacionals per dividir la nova república. Serà la primera república ex iugoslava que aconsegueix declarar-se independent sense l’esclat d’un conflicte violent. Fronterera amb Sèrbia, Kosovo, Albània, Grècia i Bulgària. Poblada per poc més de dos milions d’habitants, la República de Macedònia està composta per un elevat nombre de comunitats. Entre aquestes podem comptar (segons les dades del cens realitzat per l’Oficina Estatal d’Estadística de l’any 2002) un 64% de població macedònia, un 25% de població albanesa, un 3.8% de població turca i la resta dividida entre roms, serbis, bosnians i altres minories. La població albanesa esdevé així la minoria més important que concentra la seva població a la zona fronterera amb Kosovo i Albània (nord i nord oest del país) i a la capital, Skopje. La comunitat albanesa, que al·lega ja des de 1991 que la Constitució s’aprovà sense els vots dels diputats albanesos i per tant, menystenint els drets d’aquesta àmplia minoria, centra les seves demandes i reivindicacions majoritàriament en la manca de mitjans de comunicació impresos en llengua albanesa, en el reconeixement negat en reiterades ocasions pels successius governs de la Universitat en llengua albanesa de

Tetovo, en la seva presència a les administracions públiques i en l’entramat electoral i la baixa representació que suposa en nombre de

diputats amb l’actual divisió dels districtes electorals. No obstant això, aquestes demandes de la població albanesa s’han

vist reparades de forma incipient i el recel per part de la comunitat eslava després de la guerra de l’any 2001, són els principals factors que

Els principals reptes de futur per al país M.V. BERGA

El principal repte de futur que la República de Macedònia pretén és el d’adherir-se al cànon europeu i entrar a formar part de la Unió. Si bé, el 16 de desmbre el 2005 es concedeix a Macedònia a condició de candidata i durant l’any 2007 es considera que aquesta pot ser perfectament acceptada al sí de la unió en un termini màxim de cinc anys, actualment, en ple 2013, els reptes per a afrontar en cas de volers‘hi adherir han crescut. El principal topall amb què s’ha trobat la República de Macedònia ha estat el seu reconeixement per part de Grècia; motiu d’enceses disputes entre ambdós països des de l’any 1991 i un dels principals cavalls de batalla dels diferents governs macedonis. El seu reconeixement internacional, a diferència de les resta d’ex repúbliques iugoslaves fou el més controvertit i a banda fou vetat per l’estat grec en considerar que el patrimoni històric grec estava essent “assetjat” amb aquesta denominació. El conflicte per la seva denominació, encara és vigent en l’actualitat i és ara, el principal motiu de disputa per a la seva adhesió a la Unió

Projecte Skopje 2014

Europea. El conflicte que va portar a enormes problemes per part de la república per accedir als principals organismes internacionals com a estat independent, ho va haver de fer sota la denominació proposada per la ONU de “ The Former Yugoslav Republic of

Macedonia” (FYROM). El contenciós entre aquests dos estats, lluny d’apaivagar-se ha anat en augment. El macro projecte Skopje 2014, un projecte finançat pel govern macedoni i que pretén erigir una “nova” capital s’ha convertit des de l’any 2010

en un objectiu a acomplir per part del govern de Nikola Gruevski. Aquest projecte, que a ulls d’alguns crítics és només un parc temàtic arquitectònic que malbarata els recursos d’una república afeblida econòmicament (amb un alt índex d’atur i de pobresa) és àmpliament

rebutjat pel principal partit a l’oposició. Es calcula que la construcció de prop de més de 40 edificis titànicss i colossals (museus, ministeris, estàtues que evoquen rostres del passat, etc) pot tenir un cost d’entre 80 i 500 milions d’euros. L’obra pretén entre d’altres construir de nou i rehabilitar els principals espais de la ciutat amb la voluntat de donar-li un atractiu més gran a la ciutat i evocar el que consideren la seva herència, la Macedònia Magna d’Alexandre el Gran. Aquest projecte, ha posat encara més en peu de guerra Grècia, que disposa de dret de veto pel que fa a les noves incorporacions a la UE. A banda, els problemes en política mediambiental, el conflicte latent amb les minories que conviuen en aquesta república, els contenciosos amb Bulgària per disputes territorials del passat i la lliure circulació de béns esdevenen els principals obstacles a què ha de fer front aquesta república del sud dels Balcans. Aquests fets situen Macedònia entre l’espasa grega i europea i la paret que ells mateixos intenten construir obviant les demandes que les potències occidentals els reclamen per la seva adhesió.


L’ACCENT 245 DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013

INTERNACIONAL 11

o escapen de Macedònia han propiciat el manteniment d’aquesta calma tensa entre ambdues comunitats. L’obertura de la frontera durant l’any 1999 en ple conflicte a Kosovo, suposà l’entrada a Macedònia de centenars de milers d’albanesos que es refugiaven de la guerra que estava assolant Kosovo de cap a cap. És durant el mes de febrer de l’any 2001 en què membres de la UÇK (Ushtria Çlirimtare e Kosovë o Exèrcit d’Alliberament de Kosovo), ocupen de forma violenta el poble fronterer amb Kosovo de Tanusevci obligant a tota la població macedònia a abandonar les seves

Skopje mira amb recel l’aliança entre la causa albanesa i les potències occidentals, com ara els Estats Units

llars. Malgrat els intents de les forces de seguretat macedònies per aturar-ho, el conflicte s’estancarà durant sis mesos als territoris frontereres amb Kosovo i a la zona muntanyosa de Skopska Crna Gora. És durant aquest període de sis mesos en què la UÇK es fa forta en aquest territori i aconsegueix controlarne zones importants del nord amb la voluntat d’annexionar-lo a Kosovo, on aleshores, les forces de la UÇK Kosoveses ja dissoltes, formaven part de l’anomenat Cos de Protecció de Kosovo treballant i col·laborant colze a colze amb les forces de l’OTAN. Els acords d’Ohrid varen posar fi als devers sis mesos de conflicte entre les dues comunitats enfrontades, el resultat del qual fou una reforma constitucional per apaivagar els conflictes entre les diferents comunitats minoritàries i la macedònia. El resultat del que alguns anomenen “guerra civil” i d’altres només “conflicte armat” o “insurgència armada”, va ser de prop d’un centenar de persones mortes i de centenars d’ expulsats i desplaçats macedonis cap al centre de la República.

APUNT Talat Xhaferi, el nom de la controvèrsia 2013 El passat primer de març, un nombrós grup de macedonis es manifestaven pels carrers d’Skopje contra la designació com a Ministre de Defensa de l’ex guerriller de la UÇK Talat Xhaferi. Xhaferi, que l’any 2001 va formar part de l’ofensiva contra la comunitat macedònia i contra les forces de seguretat de la república pronuncià un discurs el passat 19 de febrer de 2013 on afirmava que “les forces armades han d’esdevenir un símbol de tolerància, de respecte i de diversitat i han de reconciliar els diferents grups ètnics del país”. A més, va afirmar tot seguit el ministre, “és un gran honor i una gran satisfacció per a mí poder ser el cap del Departament de Defensa per a poder completar la reforma i la modernització de l’Exèrcit de la República de Macedònia”. Aquest canvi al capdavant dels ministeris és degut a la renúncia per part dels anteriors ministres de defensa i governança local, per tal de poder concórrer a les respectives candidatures que ambdós ministres sortints presentaran per a les properes eleccions municipals del 24 de març a les ciutats de Gostivar i Tetovo. Aquesta darrera ciutat, de majoria albanesa, va declarar el passat mes de febrer a Rasmush Haradinaj com a ciutadà d’honor després de la seva absolució per part del Tribunal Penal Internacional de La Haia. Els debats que conduïren al nomenament dels caps dels tres nous ministeris centraren una vegada més enfrontaments entre la Unió Democràtica per la Integració i el Partit Democràtic dels Albanesos. L’endemà de la designació com a cap de la cartera de defensa i posterior a les manifestacions de la comunitat macedònia contra aquesta, una part de la població albanesa sortia al carrer per a mostrar el seu suport a Xhaferi, tot cridant consignes a favor de la UÇK i del nou ministre. Ambdues manifestacions acabaren amb intensos enfrontaments violents amb la policia i amb persones detingudes. El final del conflicte entre aquestes comunitats sembla lluny d’establir-se i la situació viscuda a finals dels anys 90 a Kosovo i el desenllaç d’aquest esdevé un miratge futur que la població macediònia no sembla estar gaire disposada a permetre.

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

Nou esclat de violència: 2012 i endavant

Manifestació de la comunitat albanesa a Tanjung

MONTSE VENTURÓS BERGA

Gairebé onze anys després de la signatura dels Acords d’Ohrid el 13 d’agost de l’any 2001, el conflicte interètnic esclatà de nou durant el proppassat 2012. Arribem de nou a un punt calent del conflicte entre ambdues comunitats que suposarà l’augment de les tensions i de nou, el centre del debat de l’opinió pública i una de les principals preocupacions dels habitants de Macedònia, sigui quina sigui la seva comunitat. Les disfresses utilitzades per alguns membres de la comunitat macedònia durant el transcurs, el mes de gener, del Carnaval anual de la ciutat de Vevcani, van ser el detonant per a l’inici de diferents protestes de la minoria albanesa que van culminar amb la crema de l’església ortodoxa de Struga al sud de Macedònia. La mort, durant el 28 de febrer del 2012 de dos joves albanesos a mans de la policia macedònia en uns fets que encara resten per esclarir i els coneguts assassinats del Llac Smilkovci un divendres

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

sant, on 4 civils d’entre 18 i 20 anys de la comunitat macedònia foren tirotejades a la riba del llac, mentre que un cinquè ho fou per haver presenciat els assassinats per casualitat, seran els detonants d’un espiral de violència que s’estendrà al llarg i ample de la república sense aturador. Smiljkovci, Gostivar, Ckembari, Skopje, Tetovo són els noms d’algunes ciutats on es concentraran els principals focus de conflicte durant aquest període. No podem deixar d’analitzar la gran influència que va tenir per als albanesos de Macedònia la victòria aconseguida en el decurs de la guerra de Kosovo i l’entrada de l’OTAN en aquest territori. Igualment, cal tenir en compte les voluntats creixents d’una gran part de la població albanesa de fer seus un dels reclams que la UÇK ha portat per bandera durant els anys de conflicte: la gran Albània, un projecte d’expansió i independència de tots els territoris on habiten els albanesos (Kosovo, Macedònia i Montenegro) amb la finalitat

darrera d’annexionar-se a Albània o bé de mantenir-se’n al marge però amb unes relacions bilaterals de col·laboració molt estretes, (fet que ja ha esdevingut realitat després de la declaració unilateral d’independència de Kosovo l’any 2008), entre els governs de Pristina i Tirana. Skopje, per altra banda, es mira amb recel l’aliança que ha esdevingut entre la causa albanesa i les principals potències occidentals d’ençà de la guerra de Kosovo, l’entrada de l’OTAN a l’ex república Iugoslava i la construcció i consolidació de Camp Bondsteel: la base militar més important de l’OTAN a Europa, com un autèntic perill i com un miratge del futur que volen evitar costi el que costi. A dia d’avui, les tensions entre ambdues comunitats estan molt lluny d’apagar-se i els xocs entre elles son freqüents. El darrer esclat de violència ha estat provocat pel nomenament, la passada setmana, com a nou ministre de defensa macedoni l’ex general de la UÇK, Talat Xhefari.


12ECONOMIA

DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013 L’ACCENT 245

El govern espanyol aprova una nova i radical retallada de les pensions públiques La mesura es va aprovar el passat 15 de març de forma més o menys silenciosa i es tracta de la quarta contrareforma de la Seguretat Social en menys de 5 anys À. TISMINETZKY BARCELONA

Cop radical i contundent contra les pensions, o potser míssil a la línia de flotació de la jubilació. O fins i tot bomba de destrucció massiva en el cor de la Seguretat Social. Els adjectius i qualificatius es van quedant curts per a descriure la darrera reforma de les pensions aprovada pel govern espanyol el fatídic 15 de març, que sense gaire soroll mediàtic a vingut a retallar novament les pensions públiques. Acostumats com estem, aquesta nova i històrica agressió als drets dels treballadors ha passat pràcticament inadvertida. Cinc anys fatídics

En només 5 anys l’Estat espanyol porta acumulats 4 contrareformes de la Seguretat Social, amb l’agreujant de que tres d’elles s’han donat només en els darrers 2 anys. En Zapatero va obrir la veda al 2007, amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, justificant-se amb veu ben baixa. I es van rebaixar les pensions d’invalidesa i es va obrir el gran meló de la jubilació, la gran partida pressupostària que anhelen les entitats financeres per a engrandir les pensions privades. I abans de marxar, al 2011, el governant “progressista” del PSOE ens va deixar com a herència un nova retallada de les pensions, i novament amb el suport dels sindicats majoritaris, ara en forma d’augment de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys, i amb més nous càlculs que reduïen les pensions pràcticament al 20%, segons estudis de la CEOE. Però la nova onada conservadora no en va tenir prou, i en entrar amb força a la Moncloa en Rajoy no va trigar ni sis mesos en retallar la quantia de la prestació d’atur a tothom, però especialment augmentant l’edat del subsidi de majors dels 52 als 55 anys. Real Decret per “afavorir la continuïtat de la vida laboral”

Però el plat fort, com sempre, estava a la prestació de jubilació, i el passat 15 de març el govern espanyol va tornar a passar moltes línies vermelles de protecció social, sota el paradoxal titular de voler afavorir la continuïtat de la vida laboral dels súbdits espanyols. La nova reforma, però, no és res més que una nova i radical rebaixa de les prestacions de jubilació, que a més serà pràcticament inaccessi-

El col·lectiu de la tercera edat es troba cada vegada en una situació més precària i veu com el Govern espanyol retalla les seves pensions any rere any

ble per a la gran majoria de la població fins als 67 anys, i que encara és més socialment injusta al endurir els requisits del subsidi d’atur de majors de 55 anys.

Zapatero va obrir el gran meló de la jubilació en 2007 i, abans de marxar, tornà a retallar les pensions públiques

anys després), i a més a més haurà de tenir com a mínim 35 anys cotitzats. Si no els compleix haurà d’esperar a jubilar-se als 67 anys. L’única excepció a tant radical mesura serà els afectats d’Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO), que podran jubilar-se amb 63 anys, amb la condició que tinguin 33 anys cotitzats, ja que si no compleixen aquesta condició també hauran d’esperar-se als 67 anys per a jubilar-se. Cal tenir en compte a més, que amb una taxa d’atur que supera el milió d’aturats als Països Catalans, i el 50% entre el jovent, és fàcil de predir que moltes d’aquestes persones no podran arribar a la jubilació amb carreres de cotització tant altes com les que exigeix la llei, de 33 o 35 anys d’afiliació.

euros la cotització a la Seguretat Social que havia de realitzar el SPEE (l’antic INEM) per beneficiari. Però encara faltava l’agressió més antisocial; amb la nova reforma de març de 2013, tampoc tindran

Moltes persones no podran arribar mai a cobrar el subsidi, ja que ara la legislació exigeix carreres de cotització molt altes

Subsidi per a majors de 55 Jubilació anticipada

Abans d’aquesta onada de reformes, un treballador que volia jubilar-se anticipadament podia fer-ho a partir dels 61 anys, sempre i quan tingues 30 anys cotitzats. Ara la situació canvia radicalment: aquest mateix treballador haurà d’esperar fins als 65 anys (4

El juliol de 2012 el govern de Rajoy va donar la primera estocada a aquesta prestació tan fonamental per a la vida de tants treballadors que han perdut la feina en una edat tan difícil per a reincorporar-se al mercat laboral. Concretament, es va augmentar de 52 a 55 anys els que es necessiten per a accedir al subsidi, i es va reduir de 900 a 700

dret a aquest subsidi els aturats que en còmput familiar percebin quanties superiors a 481 euros per cada membre. Per exemple; si la esposa de l’aturat percep un salari de 1.000 euros, en una família sense menors a càrrec, el marit ja no percebrà el subsidi d’atur per superar entre els

dos el límit establert (480 per dos persones, 960 euros). Aquesta reforma deixarà milers i milers de treballadors sense subsidi d’atur (i sense la cotització als darrers anys abans de la jubilació), i amb unes mínimes possibilitats de reincorporar-se al mercat laboral. Aquesta situació pot generar no només situacions de misèria i precarietat, a persones que han cotitzat durant dècades, sinó a més pot generar un nou exèrcit d’aturats majors d’edat disposats a treballar pels salaris més precaris entre els precaris. Un pou sense fi

Les contínues reformes de la Seguretat Social semblen no tenir fi, i s’estenen tant com les ànsies dels bancs de controlar la gran caixa de les pensions públiques. I és que a pesar de la propaganda, els treballadors segueixen sense voler (o poder) fer-se plans privats de pensions, i el govern espanyol ha decidit que potser retallant al màxim la jubilació potser finalment poden començar a fer el gran negoci del segle. El resultat però és a costa de la majoria, que haurà de treballar més anys per aconseguir pensions més baixes.


ESPORT 13

L’ACCENT 245 DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013

Feixisme i esport es tornen a creuar a Grècia RAFA ESCOBAR MANISES

El passat dissabte 16 de març en un partit de la lliga grega entre l’AEK d’Atenes i el Veria esclatà la noticia. Tots dos equips es jugaven el descens. L’equip d’Atenes, en hores baixes perdia per un gol a zero, quan al minut vuitanta tres el jugador Giorgios Katidis feia el gol de l’empat. Katidis, en un acte d’eufòria desbocada celebrà el gol en el fons on es trobaven els seguidors del conjunt d’Atenes, es llevà la samarreta i aixecà la mà dreta fent el salut feixista. Alguns dels seus companys tractaren de fer-li baixar el braç, però Katidis adoptant una posició marcial ni molt menys es va amagar. Les reaccions a nivell d’opinió pública foren immediates, premsa i televisió es feren ressò de l’incident i la Federació Grega de futbol adoptà represàlies ràpidament. El jugador fou sancionat amb una prohibició de per vida per a jugar amb la selecció grega, la samarreta de la qual, aquest jugador de vint anys, ja havia vestit en les categories sub 17 i sub 19. El fet no tindria més importància si l’analitzarem descontextualitzat, però cal tenir en compte diversos factors que l’agreugen. En primer lloc l’auge que està experimentant el Partit nazi Alba Daurada a Grècia, el qual, segons les enquestes, es consolidaria com al tercer partit en intenció de vot, retallant diferències amb la coalició d’esquerres Syriza i el partit conservador Nova Democràcia. En segon lloc, Katidis no és l’únic esportista grec que ha mostrat de forma explicita les seues simpaties per l’extrema dreta, amb anterioritat fou l’atleta Paraskevi Papachristou qui en el seu twitter va fer un comentari racista en contra dels atletes africans que participaren als Jocs Olímpics de Londres. En tercer lloc cal tenir en compte la crisi política que viu a l’actualitat el país balcànic, així com la inestabilitat del seu sistema polític. L’auge de l’extrema dreta no passa inadvertit a alguns esportistes, els quals, aconsellats o no, poden estar preparant el seu futur en una Grècia feixista. El fet també és especialment greu si fem referència a dos esdeveni-

ments històrics, el primer és l’ocupació de Grècia durant la Segona Guerra Mundial per part de les tropes nazis i la resistència dels guerrillers partisans, fita històrica que suposa una paradoxa amb l’auge del messianisme nazi a Grècia en els nostres dies. El segon esdeveniment històric al que fem referència és la coincidència, casual o no, del setanta aniversari de la deportació massiva de jueus des de Tessalònica cap als diferents camps de concentració amb els que els nazis sembraren Europa. L’acció de Katidis a més es produeix vestint els colors d’un club que curiosament fou fundat per grecs refugiats a Turquia que retornaren un cop finalitzà l’ocupació nazi. Katidis, de vint anys, potser no esperava una reacció tan fulminant de la federació de futbol del seu país i, és per això, que de forma ràpida s’ha donat pressa a excusar-se, al·legant que desconeixia la significació d’aquesta salutació, i argumentant que si ho haguera sabut no ho haguera fet ja que “odia el feixisme”. Per la seua banda l’extrema dreta grega ha defensat a Katidis argumentant que el salut feixista forma part d’unes tradicions culturals gregues que estan arrelades als Balcans des de l’arribada de les primeres migracions indoeuropees. Katidis no és l’únic cas d’un esportista que mostra explícitament les seues simpaties pel feixisme. A Itàlia està el famós cas de l’exfutbolista del Lazio de Roma Paolo Di Canio, qui celebrava els gols anant al fons en el que es trobaven els seguidors del Lazio i fent la salutació feixista. En aquest sentit també tingueren gran repercussió les provocacions de Di Canio cap als seguidors del Livorno, equip caracteritzat per l’antifeixisme d’un sector molt important de la seua afició. Més recent és la seua discussió acalorada que quasi arriba a les mans amb un dels seus jugadors com a entrenador del conjunt anglès del Swindon Town l’any 2011. Casualment aquest jugador era de raça negra. Aquest fet provocà una important onada de crítiques a Anglaterra, unes crítiques que també arribaren per part del mateix president del seu club.

Imatge del moment en què el jugador sancionat de l’AEK Atenes, Giorgios Katidis, fa la salutació feixista per celebrar el gol de l’empat

El cas espanyol: de Luis Aragonés a Salva Ballesta R.E. MANISES

A l’Estat Espanyol tenim diversos casos , però curiosament cap de ells ha rebut cap tipus de reprovació per part de l’opinió pública com si ha passat en el cas de Grècia. L’entrenador Luís Aragonés, en alguns moments ha fet alguns comentaris al voltant dels jugadors de raça negra, com les famoses frases motivadores que va pronunciar davant el futbolista sevillà José Antonio Reyes referint-se de forma ofensiva al seu aleshores company d’equip a l’Arsenal, el francès de raça negra Thierry Henry. Aragonés, en totes les seues eixides de to ha segut tractat pels mitjans de comunicació espanyols com a l’avi simpàtic i entranyable que de vegada en quan solta alguna rucada.

L’altre cas conegut és el de l’exfutbolista, ara entrenador, Salva Ballesta, qui durant tota la seua carrera va fer manifestacions fent referència al seu orgull de ser espanyol i a l’origen militar de la seua família. Com a fet més destacat de la seva trajectòria en aquest sentit, estan les seues salutacions militars cada cop que feia un gol, així com les sonades declaracions que va fer referint-se a l’exjugador del FC Barcelona Oleguer Preses i les seues idees polítiques, de qui va dir que “li donava la mateixa importància que un excrement de gos”. Ballesta, de fet, ha estat protagonista fa unes setmanes, quan el Celta de Vigo no va voler contractar-lo com a integrant de l’equip tècnic de l’entrenador Abel Resino. Des dels mitjans de comunicació va ser interpretat com al vet

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

d’un sector de l’afició cèltica caracteritzat pel seu nacionalisme gallec a un esportista que l’únic que havia fet era expressar de forma explícita el seu patriotisme. Així doncs, Ballesta, de qui són ben conegudes les seues simpaties pel franquisme s’ha passejat per alguns platós de televisió i estudis de ràdio, presentant el seu cas com a una persecució política per part del nacionalisme perifèric. Aquest assumpte ha segut instrumentalitzat pels mitjans de comunicació d’un país en el que encara no s’ha reconegut al franquisme com a una dictadura feixista genocida i en el que els grups de poder que existien durant aquesta, han continuat regint els destins d’un estat que únicament havia maquillat la seua essència amb un superficial parlamentarisme liberal.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


14 CULTURA

DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013 L’ACCENT 245

Poesia de l’extraradi Borja Català i Borràs MANISES

ue el paisatge és una font d'inspiració poètica (artística, en general) no té res de nou: muntanyes, platges, boscos o rius han empés i empenyen a lloar llur bellesa o clamar contra la seua destrucció. Però què passa quan el paisatge que envolta els creadors no inspira per les seues virtuts estètiques o ha estat devastat fa tant de temps per l'acció humana que només se l'ha conegut degradat? Una de les possibles respostes ens la dóna el poeta valencià Hèctor Serra Cubilles (Aldaia, l'Horta, 1985), a qui l'editorial Germania acaba de publicar el seu primer poemari llarg, Trèmolo. El nom d'Hèctor Serra no és desconegut per al lector de L'ACCENT. Col·laborador habitual d'aquesta secció del periòdic, en les seues pàgines ha escrit sovint de literatura i música, els dos àmbits de la cultura en què ha centrat majoritàriament el seu interès (no els únics, però). Aquesta aparició periòdica en els mitjans de comunicació -també escriu en el digital Núvol- es combina amb una tasca de creació poètica alguns fruits de la qual es poden trobar en el bloc on vessa part de la seua producció -la periodística, també-: lextraradi.blogspot.com.

Q

Una mètrica molt diversa, l'absència de rima i a la tria d'un lèxic extremadament culte, són els denominadors comuns de la poesia de Serra

Qui s'haja apropat a la bitàcola de Serra haurà copsat que el nom amb què ha estat batejada respon a una de les dèries del poeta: el suburbi, l'espai on els contorns de la ciutat es dilueixen, un no-lloc que ha reflectit en molts dels seus poemes i que apareix en diverses peces de Trèmolo, esdevenint un dels eixos temàtics del llibre. Aquest paisatge no és cap altra cosa que el seu entorn quotidià: Aldaia, un poble envoltat de blocs de pisos, naus industrials, solars i hortes abandonades, no gaire diferent dels municipis veïns de l'àrea metropolitana de València; “ciutat dormitori i apàtrida”, en

diu. Però la despersonalització i la degradació del territori no impedeixen que el poeta reivindique el seu poble, les seues tradicions i la seua memòria; malgrat haver-lo conegut sempre arrasat, aquest és el petit país de la seua infància, de la seua lluita (hi ha militat en l'Esquerra Independentista), del seu dia a dia “Nosaltres, combatents i defensors de la terra, lliuràvem batalla entre el fang, els adobs i les sèquies. Érem els millors aliats d'aquell paisatge”. Un indret al que, malgrat tot, l'autor se sent lligat sense remei. Juntament amb l'extraradi, dues grans temàtiques ameren el poemes. D'una banda tenim la tristesa i la solitud, omnipresents: personatges solitaris passen per moltes de les peces que componen Trèmolo (un

nàufrag, un eremita, un pres, el treballador d'una benzinera, el mateix escriptor...) envoltats d'una malenconia contínua: “Hi ha la tristesa eterna, / aquella altra que se sap passatgera, / la trista rialla”. De l'altra, tenim l'amor i el desig. “Amb tinta de la meua llengua, / estampe sobre el teu cos / la declaració del meu desig” resa el poema “Cal·lígraf”, un paral·lelisme entre la relació sexual i la redacció d'un text, un dels més reeixits del recull. Hi ha la urgència del foc encès i satisfet en qualsevol lloc i el sexe amb arraps i nafres, però també la iniciació solitària de l'adolescent entre els llençols. Pel que fa a l'estil, els poemes de Trèmolo -també hi ha alguns textos en prosa- presenten una mètrica molt diversa, tret que, junt a l'absència de rima i a la tria d'un lèxic extremadament culte, són els denominadors comuns de la poesia de Serra, com ja hom va poder comprovar en Terrabastall suburbial, un recull breu amb què va guanyar el Premi Bancaixa-Universitat de València d'Escriptura de Creació 2008-2009, en la modalitat de poesia en català. Ara, amb el seu primer poemari llarg, Hèctor Serra es confirma com a trobador del cinturó obrer, la “butllofa metropolitana”, el seu país quotidià.

Fitxa tècnica: Titol: Trèmolo Autor: Hèctor Serra Cubilles Editotrial: Germania Any de publicació: 2013

Vàlius contra els imperis barrocs Jordi Garrigós BARCELONA

i ha un terme molt utilitzat per les revistes musicals mainstream i que fa bastant mania. El The Next Big Thing. El hippie vaja, la nova banda que ho petarà i que ens intentaran col·locar per via intravenosa fins que ens agradi. Encara que sigui una merda descomunal, això els és completament igual. Però no us estic parlant des de cap publicació d'aquesta índole i el grup en qüestió el coneixen quatre, però ja l'haurien d'estar escoltant 4 milions. I això abans de treure el primer disc, que apareixerà aquest 2013 amb el segell Indian Runners, responsables de les acurades edicions dels discos de Samitier, La Brigada o La Sentina. Són els vàlius (sense majúscula) i fan un pop seminal d'urgència infinita. Cançons que rarament superen els dos minuts de duració plenes d'histrionisme i tornades d'aquelles de cridar -perquè a segons quines hores no es canta, es crida- de matinada abraçant al col·lega que tens al costat. I trobar bandes que provoquen aquest efecte és rotundament impagable. Els vàlius són

H

especialistes en la matèria i el seu EP editat l'any passat (Rierols EP) és una mostra excel·lent del que intento explicar. Imperi és la cançó que et dóna la benvinguda. Guitarres pop afiladíssimes i també

una lletra que t'entra al cap amb una ràbia descontrolada, que beu del punk, el garatge i els The Clean. I dels Bats, els Pastels del primer disc, inclòs els Beat Happening de més emergència. Perquè vàlius no en tenen

res de virtuosos i si el que busqueu és un disc produït i que soni tot perfecte el millor que podeu fer és deixar de llegir aquestes línies i passar a fer alguna cosa més productiva. Amb ells perdeu el temps. És una banda de diversió i descontrol, com amb Camps, una cançó d'un minut i poc que sona com una ràfega de metralleta mentre el duet es pregunta, “on són els camps, on són els pous, on són els rierols”. Més mig temps és Malament però que també tira a allò fàcil: “un dia va bé i de cop tot malament”. I amb aquesta frase tan senzilla -i certa- ja t'han fet un hit. Foteuvos, bandes barroques, aquesta penya amb quatre acords (o tres) i una frase gloriosa creen una cançó més divertida del que fareu vosaltres a la vida. Fa un parell de paràgrafs he dit que el duet barceloní no eren una banda virtuosa. Rectifico. De saber tocar no en saben massa, com a mínim de moment, però tenen la innegable virtut de fer cançons meravelloses amb molt poc. Òbviament no seran la gran banda que us diran que escolteu, però jo de vosaltres ho faria, només us robaran un minut i mig de la vostra vida. Pop del que val la pena.


CULTURA 15

L’ACCENT 245 DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013

Ressenya de la quinzena Si no ens paguen, no paguem!

Un Dario Fo més actual que mai Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

la introducció que l’Empar Claramunt i en Josep Ballester prepararen per l’edició d’¡Ací no paga ni Déu! editat per Edicions Bromera a principis dels 90 afirmaven que “els esdeveniments històrics i els canvis socials poden convertir en anacrònic i desfasat allò que en un determinat lloc i moment tenia la seua plena raó de ser” i que certa crisi de les ideologies fruit de l’esfondrament dels estats del socialisme real podien dur-nos a pensar que les idees exposades en aquesta obra eren pròpies de “museu de paleontologia”. Malauradament, el temps transcorregut entre el 1974, any d’estrena de l’obra, i avui, no ha estat suficient per fer esdevenir vell i caduc el que s’hi planteja. Tant és així que el mateix Dario Fo (San Giano, Lombardia, 1926), el seu autor, va fer una revisió del text per tal d’adaptar-lo a les noves circumstàncies, com més va més desiguals. I és sobre aquest nou material, que no altera en res l’argument original, que en Carles Fernández Giua ha muntat Si no ens paguen, no paguem! En Dario Fo va començar la seva producció teatral a principis dels cinquanta amb un teatre de caràcter còmic i burlesc carregat de crítica social i, a mesura que avançaren els anys seixanta, anà evolucionant paral·lelament a la conformació d’un espai polític autònom del moviment polític i sindical d’esquerra hegemonitzat pel

A

PCI. La politització del seu teatre arribà al zenit amb l’eclosió de la lluita estudiantil i obrera del 1968, quan decidí trencar amb els circuits teatrals comercials i amb el públic burgès. A partir d’aquell moment, l’escenari foren les fàbriques i els espais alliberats –alliberats fins i tot per ell mateix com en el cas de la Palazzina Liberty- i el seu públic la classe treballadora, les persones compromeses amb la transformació social. Aquest salt endavant vingué acompanyat també d’un procés col·lectiu de selecció de les temàtiques

La versió que en podem veure al Teatre Tantarantana –Barcelona- s’adapta perfectament a les exigències del text: fresc i contundent. L’equip actoral –Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Arnau Marín i Marta Montiel- desenvolupa amb correcció els respectius papers. L’escenografia és senzilla, com les cases dels seus protagonistes, i pràctica –el menjador on es desenvolupa pràcticament tota l’obra és mòbil i permet, en un tres i no res, canviar de decorat per un parell d’escenes. I l’entrada es paga mitjançant la taquilla inversa, un sistema que permet esquivar la pesada llosa que pel teatre i altres productes culturals ha suposat l’increFoto: Fede Nieto ment de l’IVA al 21% alhora que interpel·la a l’espectador sobre la vàlua que havien d’abordar les seves obres mitd’allò que han presenciat. jançant col·loquis amb els espectadors. I Un servidor, i probablement també els fruit justament d’un d’aquests debats sorgí la idea d’¡Ací no paga ni Déu!, que no és responsables de Si no ens paguen, no altra que la necessitat d’adaptar mitjanpaguem!, voldria que allò presenciat a la çant l’acció directa els preus dels producsala del Tantarantana no quedés reclòs tes de primera necessitat –els aliments, entre les seves parets i s’escampés pels però també el lloguer, l’electricitat, els carrers, emulant l’actitud dels espectadors transports públics- a les possibilitats italians dels setanta, que prengueren la materials de cadascú, una estratègia que idea exposada a l’obra com a vàlida i assalés qualificada d’irresponsable per una taren diversos supermercats, motiu pel esquerra tradicional més preocupada per qual en Dario Fo va ser jutjat com a inspil’ordre que per la justícia. rador de la revolta.

Història

Mor Paul Rose, militant destacat del Front d'Alliberament del Quebec Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

ls seixanta foren arreu anys fèrtils en propostes revolucionàries i especialment en l'articulació de projectes d'alliberament nacional i de classe. Al Quebec, la dècada arrencava, després d'uns anys d'important agitació autonomista, amb l'ascens al poder de Jean Lesage, líder del Partit Liberal del Quebec, que inicià el que s'ha anomenat Revolució Tranquil·la (1960-1966) malgrat que fou un període on no s'hi produí cap revolució i que, com veurem, tampoc destacà per ser una bassa d'oli. I, si bé es cert que la Revolució Tranquil·la no suposà cap ruptura, cal destacar que les transformacions que s'hi produïren en els terrenys social, cultural o ideològic suposaren un trencament. Si ens cenyim a l'aspecte estrictament nacional, és durant aquests anys que es pren consciència de forma majoritària que el Quebec és una nació. Del magma d'organitzacions de caràcter independentista i revolucionari que havien estat actuant des de mitjans dels cinquanta amb força predicació entre sectors pertanyents al moviment sindical i a la intel·lectualitat, a principis dels seixanta n'emergí el Front d'Alliberament del Quebec (FLQ). En un moment en què el conflicte nacional amb Canadà estava redefinit-se, l'aparició d'aquest projecte

E

armat aconseguí captar l'atenció i estendre el seu discurs i la seva pràctica. La seva carta de presentació fou la nit del 7 al 8 de març de 1963 mitjançant la detonació d'explosius a tres casernes militars. La reivindicació de l'acció a través del “Manifest d'abril” exposava la seva concepció de la lluita en afirmar que la independència del Quebec només seria possible a través d'una revolució social. L'ambient d'agitació que es vivia al Quebec anà en augment i paral·lel al del FLQ. Un dels fets més destacats es produí el 1968 en el que es coneix com a Lundi de la Matraque (Dilluns de les Porres). Un avalot es desencadenà el 24 de juny, vigília de les eleccions federals -generalsi festivitat -Sant Joan Baptista- celebrada amb una desfilada. Els aldarulls acabaren amb 290 detinguts, entre els quals Paul Rose, activista que, a partir d'aquest moment, ingressaria al FLQ esdevenint-ne un dels seus membres més

destacats. De fet, una de les accions més espectaculars es produí al febrer de l'any següent, quan un explosiu destruí la Borsa de Montreal i causà una vintena de ferits. Ara bé, si per una cosa és conegut Paul Rose és per haver encapçalat un dels escamots que serviren d'argument per desencadenar la Crisi d'Octubre de 1970. El 5 d'octubre era segrestat el diplomàtic britànic James Richard Cross amb la voluntat de pressionar el govern a accedir a una sèrie de

demandes. Però la resposta del govern del Quebec no fou suficient i un altre escamot, on participava Paul Rose, segrestà el ministre quebequès de Treball Pierre Laporte. Aquestes dues accions varen ser recolzades per una vaga general que tingué forta repercussió sobretot al sector de l'ensenyament i per diverses manifestacions. Però l'execució de Laporte el 17 d'octubre fou aprofitat per l'Estat per declarar la Llei sobre les mesures de guerra i ordenà el desplegament de l'Exèrcit i la policia que registrà 3.000 pisos i locals i empresonà 450 persones, entre les quals Paul Rose, que fou condemnat a cadena perpètua com a autor material de la mort de Laporte tot i que que anys més tard se'n reconegué la seva innocència. El 1982 sortí de presó en llibertat condicional i reprengué l'activitat política impulsant el projecte informatiu L'aut'journal i militant, en les darrers temps, a la plataforma Quebec solidaire. Amb un programa polític independentista i d'esquerres que recull les propostes expressades pels nous moviments socials dels seixanta i participa dels actuals, en les darreres eleccions aconseguiren augmentar a dos els seus representants.


DEL 21 DE MARÇ AL 3 D’ABRIL DE 2013 L’ACCENT 245

16CONTRAPORTADA

“Una bassetja forma part del nostre imaginari col·lectiu com a símbol de la victòria de l’enginy vers la força bruta” D. FERRER CUCARELLA EIVISSA

Com definiu el vostre col·lectiu? Elsa: Sa Bassetja és el resultat de la unió de la gent que enteníem que les lluites socials i les nacionals són les dues cares de la mateixa moneda, que són indestriables. Pot semblar obvi, però aquí a Eivissa, en aquests darrers anys, aquest espai ideològic era orfe. I amb la creixent crisi econòmica i l'embranzida espanyolista, la necessitat d'articular un espai de lluita esdevenia inexcusable. Som, doncs, una organització anticapitalista i independentista. El tercer eix que ens defineix és la lluita per l'alliberament de gènere i contra l'heteronormativitat.

ENTREVISTA

Elsa Mayol i Jaume Mascarell, de Sa Bassetja Sa Bassetja és un nou col·lectiu d’Eivissa que neix molt arrelat a l’illa i amb la voluntat clara de bastir una alternativa social i nacional que inclogui la lluita contra el patriarcat com un eix bàsic de treball. Es van presentar al públic el passat 7 de març i tenen previst celebrar una assemblea oberta per tota la gent que s’ha interessat pel projecte. En el seu primer acte va estar present la campanya Som Països Catalans i tenen molt clar que en el seu dia a dia treballaran al carrer i de la mà dels moviments socials eivissencs.

Són, doncs, els àmbits de la lluita global: social, nacional i de gènere... Jaume: Sí. Però no naixem per mimetisme o per prescripció, sinó a partir de la reflexió i l'anàlisi de la realitat que ens envolta. Ens hem pres el nostre temps a base de moltes reunions i d'aprenentatge mutu, que han servit per donar forma al nostre col·lectiu. Així, funcionem amb una dinàmica pròpia: ens reunim setmanalment, parlem de què volem fer, de les necessitats de l'illa, de quines lluites participem i com... I passa que a Eivissa ens trobem amb els mateixos problemes que en qualsevol lloc del continent o del món, o segons com, més agreujats i tot. Naixem directament de la realitat de l'illa, del nostre dia a dia, i intentem donar resposta a les dificultats i injustícies que ens trobem com a persones, com a treballadores i com a poble.

o “progressistes”. J: Pel que fa a reivindicacions socials, tampoc hi ha col·lectius que es qüestionin el sistema: el mapa de forces polítiques d'esquerres és socialdemòcrata (i molt fragmentat i preocupat per aliances electorals) i, pel que fa al sindicalisme, no es qüestiona el sindicalisme groc i pactista de les cúpules de les grans centrals. I per últim, en relació a la lluita per l'alliberament de gènere, tot i que Eivissa és coneguda com a paradís gai, no passa d'un aspecte turístic i de màrqueting: cap organització treballa des d'una òptica transformadora.

Podríeu concretar un poc més com és eixe dia a dia a Eivissa, en relació als tres eixos de la vostra lluita? E: Pel que fa a la llengua, a Eivissa és complicat viure en català. Si ho intentes, és estrany arribar a casa una nit i no haver tingut cap conflicte lingüístic. Et passa comprant o demanant a un bar, però també a les manifestacions, a xarrades... tot es fa en clau espanyola i en castellà. Quan es fa en català, per exemple un manifest, és qüestionat per sistema per una part del públic. Això crea tensió i incomoditat. La llengua pròpia és foragitada i menyspreada. I si parlem del reconeixement dels drets nacionals, és un tema tabú. Ningú parla de Països Catalans o llueix una estelada a les manifestacions. Hi ha com una autocensura o com un “no molestar ningú”, fins i tot per part de forces “nacionalistes”

Fa poc s'ha conegut la intenció del Grupo de Empresas Matutes de portar a terme un projecte urbanístic semblant a EuroVegas... La lluita pel territori és també una de les vostres preocupacions? E: I tant! El que passa és que és un problema derivat del propi model econòmic. La defensa de la terra l'entenem des de la lluita contra el model urbanístic i turístic depredador i des de l'aposta radical per la sobirania d'Eivissa, en tots els sentits: econòmica, política i alimentària. Un anunci com el de l’empresari Abel Matutes de fer un EiviVegas, a tocar del Parc Natural de ses Salines, és una agressió i un atemptat intolerable, només comparable a la construcció de les autopistes. Es tracta, de fet, d' un projecte per a fer un gran centre comercial, turístic i d’oci que inclou un camp de golf de fins a

18 forats, 58 vivendes de luxe, hotelsdiscoteca de 5 estrelles en primera línia de mar i una àrea comercial de més de 5,5 ha de superfície comercial. Des de Sa Bassetja volem impulsar una plataforma ciutadana en contra d'aquest projecte.

“Amb l’organització del comitè de vaga el 14N, decidírem seguir fent feina. I d’aquí naix el col·lectiu Sa Bassetja”

Quins són els vostres orígens i quins els vostres referents? Què us ha esperonat a organitzar-vos? J: com hem dit, el gran buit existent en organitzacions. No hi havia cap punt de trobada on compartir les ganes de protestar i de moure't, al marge dels partits polítics. La gent hi és, però cal organització. I fou arran de l'organització d'un comitè de vaga per al 14 de novembre, que un grup de persones decidírem donar-li continuïtat i entitat a la idea. I d'aquí naix Sa Bassetja, del bon treball unitari fet pel comitè de vaga. De referents, a banda de diversos col·lectius que han actuat en diferents fronts, els més propers en l'espai són la Comissió de Festes de Santa Maria (CFSM) de Formentera, que precisament abans s'anomenava Kol·lectiu Bassetja, i que s'encarreguen d'organitzar les conegudes Fes-

tes de la Terra del 15 d'Agost a la pitiüsa menor. Quin és el perfil dels membres de Sa Bassetja? E: Al contrari que passa en molts col·lectius, la major part dels membres som dones. I tenim de tot: som aturades, estudiants, mestres i professores... i un pagès i un farmacèutic. I som eivissenques però també vingudes d'altres indrets, com Mallorca o les comarques centrals valencianes. I el nom, Sa Bassetja, perquè? J: Una bassetja és com anomenam aquí a una fona. Un objecte senzill, com un cordill, que serveix per llençar pedres. Es tracta d’un llançador de projectils rudimentari i efectiu que està íntimament lligat a les Balears, en especial Mallorca i Menorca, d’on provenien els foners que feien de mercenaris per a cartaginesos i altres. Les bassetges han perviscut fins als nostres dies gràcies als pastors que les feien servir per llençar pedres per dirigir el bestiar. I d’aquí a utilitats recreatives com el tir amb bassetja. Així, la bassetja forma part del nostre imaginari col•lectiu com a símbol de la victòria de l’enginy contra la força bruta, com en el mite del menut David que derrota el poderós Goliat d’una sola pedrada al cap. Tinc entès que us vau presentar al públic el dia 7 de març... E: Sí, així és. Estem molt contentes perquè fou un èxit. Ens ha servit per explicar-nos i perquè molta gent s'interessara pel projecte. També fou l’acte de presentació de Som Països Catalans a Eivissa, i com a acte de les jornades reivindicatives d'Enllaçats per la Llengua. Aprofitem per donar les gràcies a tothom que vingué, en especial a Xavi Sarrià per oferir-nos la seua companyia i compartir les seues cançons.

I quins són els vostres plans de futur? J: Ara tenim pensat fer una assemblea oberta perquè, arran de la presentació, més gent ha contactat amb nosaltres per formar-ne part i fer créixer el somni. Perquè tal i com diem al manifest, i així ho fem, som oberts

“La nostra tasca en segons quins espais és posar sobre la taula la qüestió nacional i també sensibilitzar la gent”

a la participació de qualsevol persona o col·lectiu que treballi per la transformació social i el nostre objectiu és establir sinergies amb els moviments socials, tot fomentant el treball de base i recuperant els carrers com a espai públic per a la trobada i la protesta. E: La nostra tasca en segons quins espais és posar a sobre la taula la qüestió nacional i sensibilitzar: fer pancartes, cartells, lemes en català, que els manifests siguin llegits en la llengua pròpia, etc. I en segons quins altres espais cal aportar una visió social i compromesa, d'anàlisi sistèmic, tot evidenciant que l'enemic comú és el capitalisme en les diverses formes que adopta. Volem continuar la dinàmica de treball amb col·lectius com la PAH, el Fòrum Social o l'Assemblea de Mestres i Professors en Català.

Accent 245  

Periodic popular dels Paisos Catalans. Numero 245. del 21 de març al 3 d'abril de 2013

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you