Benvolguts i benvolgudes compatriotes, La sentència del Tribunal Suprem contra els membres del govern, del Parlament i de les entitats socials més importants de Catalunya confirma l’estratègia de la repressió i la venjança contra tots aquells ciutadans i ciutadanes que han buscat la via de la democràcia per fer possible la seva voluntat. Condemnant-los a ells, condemnen més de 2 milions de persones que van fer possible el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. Ho vam dir al Parlament de Catalunya, quan hi compareixíem regularment per donar explicacions dels nostres propòsits polítics, i ho diem avui encara amb més força: no hi ha cap delicte, no hi ha cap crim, a proposar als ciutadans que decideixin lliurement el seu futur. Posar urnes no serà mai, per a tots nosaltres, cap acte delictiu; introduir-hi una papereta amb la voluntat de cada ciutadà és la solució i no el problema; resoldre els grans conflictes sobre la base del respecte a les majories, siguin quines siguin, és la millor manera d’unir i de cohesionar una societat. Malgrat les condemnes, injustes i per tant inhumanes, res no ens apartarà d’aquestes conviccions. Ben al contrari, avui queda més reforçada que mai la necessitat de viure en un país veritablement lliure, on la base de la llibertat sigui la voluntat dels ciutadans, on hi hagi una veritable separació de poders, on el cap de l’Estat el votem entre tots i li puguem demanar explicacions dels seus actes i de les seves opinions, on ningú no hagi de témer per l’exercici dels seus drets i llibertats. I on tinguem l’oportunitat que tenen tots els pobles del món, de poder sobreviure, de poder veure respectada la nostra llengua i la nostra cultura, de poder garantir a tots els seus ciutadans les condicions d’una vida digna, i de ser el resultat del seu propi esforç. Sense por, sense que et vigilin i et controlin, sense que t’espiïn o t’amenacin. Els nostres companys empresonats han estat víctimes d’una detenció arbitrària i alguns d’ells, com a conseqüència d’aquesta injustícia confirmada pel Grup de Treball del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, han vist vulnerats els seus drets polítics de manera irreparable. L’Oriol Junqueras hauria d’haver estat aquests dies a Brussel·les, participant als hearings dels comissaris europeus, perquè així ho van voler més d’un milió de ciutadans. Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva haurien hagut de participar com a diputats i senador en aquesta efímera legislatura. I Quim Forn hauria d’estar servint com a regidor a la seva estimada ciutat de Barcelona. Només un abús i una arbitrarietat impròpia d’un Estat de Dret els ho ha impedit. I cal prendre’n bona nota i denunciar-ho al món tantes vegades com calgui; no hi ha operació de propaganda que pugui tapar tanta vergonya. A partir de la greu decisió de la justícia espanyola s’obre també un nou temps en què l’exercici de drets i llibertats fonamentals serà restringit, i l’opció legítima de la independència per qualsevol via democràtica serà perseguida sota la sospita de sedició o de rebel·lió. L’acció ciutadana en defensa del dret a l’autodeterminació, el dret a protestar, la llibertat d’expressió i de reunió, queden a partir d’ara laminats per la interpretació restrictiva dels qui n’haurien de ser els garants. El greu error de la política espanyola, el de traslladar als jutges el que era la responsabilitat del Parlament i del Govern, tindrà conseqüències no només per als qui defensen la independència de Catalunya sinó per a tots els ciutadans en general. Per això ens cal reaccionar. No ens podem resignar a acceptar un statu quo regressiu, que amenaça el futur dels nostres fills i filles. No ens hi podem resignar com a catalans i tampoc com a europeus, perquè la democràcia europea necessita reforçar-se davant la voracitat autoritària que recorre el món. Hem de mobilitzar-nos i hem de fer sentir la nostra veu. Hi ha moltes maneres, i totes elles han de ser democràtiques i no violentes. Com sempre. La nostra capacitat de resistència es mesura i s’enforteix en la nostra determinació i en el nostre compromís insubornable amb la no-violència. Tenim una gran oportunitat de demostrar-ho un altre cop, i de convertir també les eleccions del 10 de novembre en una resposta massiva i sonora de rebuig, de dignitat, de fermesa. Res no els espanta
més que la voluntat popular, i per això no s’obren a parlar de cap via que ens porti a un referèndum per conèixer què volem i com ho volem. Temen la nostra resposta a les urnes, i per tant responem-hi amb més força que mai. Que sàpiguen que no acceptem la seva recepta basada en repressió, empresonament i condemnes. Que sàpiguen que no deixarem de ser-hi fins arribar al final, i revertir tots els efectes de la repressió i de respirar llibertat. S’han acostumat a amenaçar el poble de Catalunya de manera impune. Amenaçar amb el 155 i altres vies d’intervenció del nostre autogovern és aplicar unes sancions a tot un poble, sense excepció. És privar tots els ciutadans de Catalunya de gaudir d’uns drets i d’uns recursos que estan pensats per millorar la seva vida, els serveis bàsics, la competitivitat de la nostra economia. Per això la resposta també concerneix els catalans que legítimament s’oposen a la independència de Catalunya. La regressió de drets i llibertats, l’amenaça a l’autogovern, perjudica de la mateixa manera tothom. Avui, en un moment en què es confirma la negativa de l’Estat espanyol a articular cap resposta de diàleg i respecte, en què la brutalitat judicial torna a enterrar les esperances dels qui creien que l’Estat rectificaria la seva embogida fugida de la realitat, toca mobilitzar-nos sense defallir, sense por. Avui, amb el nostre cor al costat dels nostres companys que han estat injustament castigats per voler fet possible un referèndum, hem de tenir el cap més clar que mai i saber que només hi ha una única sortida possible: la democràcia. En un Estat que condemna els dissidents pacífics, la democràcia és empresonada. Apel·lo als independentistes i als no independentistes de Catalunya que per damunt de tot s’estimen la llibertat i la democràcia, perquè ens unim sota el mateix clam i diguem «prou!». Que transformem la indignació davant la injustícia en l’energia positiva que enderroca parets, que atura règims autoritaris, que il·lumina els camins foscos i tenebrosos que va imposar el rei d’Espanya en el seu inefable discurs del 3 d’octubre de 2017 i que empara els abusos i les arbitrarietats que s’han comès des d’aleshores. Fem-ho nosaltres, sense esperar ningú. A l’altra banda, els que un dia clamaven «parlem» fa massa temps que callen i beneeixen amb el seu silenci el deteriorament irreversible de la democràcia espanyola. L’Europa que calla davant les atrocitats turques contra el poble kurd és la mateixa Europa que va callar covardament quan la policia d’un estat membre va agredir amb una violència esfereïdora un poble que havia sortit a votar. La mateixa Europa que balla al so que ordena l’Estat espanyol i impedeix que els representants de més de 2 milions de ciutadans europeus estiguem asseguts al Parlament Europeu per poder alçar la nostra veu i denunciar les injustícies com les que avui hem conegut en forma de sentència. Fem-ho nosaltres, i tenim moltes maneres de fer-ho en el marc de la lluita no-violenta i la defensa dels drets civils. Apoderem-nos, ajuntem-nos, prenguem la iniciativa i mantinguem-nos ferms. Ara ja sabem que l’Estat ni dialoga, ni fa justícia, tornem a demostrar al món que hi ha una via catalana que reforça tot allò que és amenaçat per l’autoritarisme. Avui, més que mai, i per sempre, visca la república catalana.