Les criatures i els humans Any 1842 Vet aquí que una vegada hi havia un món que estava completament dividit en dos: una part era la dels humans i l'altra era la de les criatures. Abans tot estava bé, però no obstant això, els humans havien desencadenat una guerra i les peces es van desencaixar dels seus llocs. Però a la fi, els humans amb gran determinació havien guanyat la guerra. I com que els humans van guanyar, van tancar a les criatures al món subterrani amb un escut màgic, d'on mai més es podria entrar ni sortir. 10 anys després... Erik i Juliel eren amics des de feia força temps i justament, l'Erik se'n va recordar de la llegenda de les criatures enmig de la conversa que estaven tenint mentre menjaven, i va dir: -Oi, Erik, que recordes la llegenda de les criatures? -Sí que me'n recordo. Per què em preguntes això? Mentre el Juliel estava fent cara de dubte per aquella pregunta, l'Erik li va respondre: - La veritat... M'agradaria portar de tornada a les criatures a aquest món, en la meva opinió, les criatures no tenien la culpa. Però els humans sí. Nosaltres els humans vam ser els primers a crear un conflicte i no té lògica deixar-los allà per sempre, ells són éssers vius. Com nosaltres! En Juliel es va sorprendre molt amb el que havia dit el seu amic, i es va pensar que ell tenia raó en aquell moment, i va dir-li: -Honestament, tens molta raó, però... Com ho farem això? Això és molt perillós!! I no és possible que ens obrin l'escut màgic fins a tenir dinou anys. Erik ho va pensar molt seriosament, estava realment preocupat per la idea, però es va encendre la bombeta del seu cap i va dir: -Ho farem a la manera més clàssica, colar-nos al portal i intentar fer un forat pel qual puguem entrar. En Juliel estava molt nerviós, però ho va acceptar com una manera de tornar al món d'abans. Al final, els dos nens es van colar pel portal i es van quedar atrapats per sempre. FI Anastasia
UN AMOR D’AMICS Els dies d’hivern havien arribat a Barcelona i els carrers s´enfosquien tan ràpidament, que de seguida que sortiem de l´institut era fosc. Un d´aquells dies, sense previ avís, vam conèixer a l´Àlex. Un noi amb uns ulls negres com espurnes i cabells foscos, quasi negres, i arrissats, amb uns cargolets petits que semblaven voler fer nius al cap. L´Àlex, de seguida em va veure, va saber que seria la seva amiga. Es va seure al meu costat i em va dir: - Hola! Soc l´Àlex. Ets molt guapa!!! - Mmm…Ehhhh… Ups!!! Vaig emmudir com un mort. Per un moment, vaig començar a tremolar com una fulla en un arbre. - Hola! Sóc la Adriana - li vaig contestar - Moltes gràcies. No sé que dir… mai ningú m'ha dit aquestes coses tot just coneixe´m!!! Per cert, vols que et presenti els meus amics? - I tant!!!- va contestar ben content- És una molt bona idea!!! I va ser des d'aquell dia que l´Àlex i jo no ens vam separar mai.
Noemy Trávez 1er ESO-B
LA VIDA D’EN SENKU SENKU Fa molt de temps, en un món imaginari, hi vivia un animal molt estrany. Quan era petit, mentre jugava amb unes pedres, li va caure alguna cosa al cap. Va ser en aquell moment, que va perdre la consciència. Va estar cinc minuts com adormit i quan va despertar, no recordava res. Tenia fred, calor, mal de cap… Un cúmul de sensacions estranyes, totes arreplegades sense cap mena de sentit. De sobte, va estirar el braç i, sense saber com, va fer foc. Un foc que el va envoltar per tot arreu però… ell no es cremava!!! Com podia ser? S’estaven cremant tots els arbres al seu voltant i ell no!!! Quina cosa, oi? De principi, es va espantar molt i la mateixa por, li va fer saltar d’un tomb. Al moment, el foc es va parar i tot va quedar gelat. Potser tenia poders? En Senku ho tenia clar. Era un animal imaginari i fantàstic capaç de salvar el món. Estava content perquè podia ajudar a la gent però, on estaven els seus records? Qui era ell? Per què era diferent als altres animals? Era incapaç d’enrecordar-se de res!!! Mai a la vida ho va saber però el dia que va morir, una fada li va portar la càpsula de la memòria, i així és com en Senku va saber que el seus antepassats eren gnomos màgics, reis de tots els boscos del món, que un dimoni geperut va matar per satisfer la seva gana. I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que aquest conte ja s’ha fos. AROUNA DIABY 1er ESO B
UNA HISTÒRIA AMB FINAL FELIÇ Una vegada hi havia, un nen que es deia Ivan. Vivia a un poble petit, lluny del seu amic Íker. L'Ivan vivia amb la seva mare perquè el seu pare havia mort en un accident al gener. Aquell matí de gener, el pare de l'Ivan va prometre a la mare i a ell que farien un viatge meravellós: la volta al món en un vaixell de luxe. Els hi va fer un petó a tots dos i va marxar a treballar. El destí va ser molt cruel. Just agafar l'autobús, el pare de l'Ivan va morir. L'autobús va tenir un terrible accident. Tots els passatgers van perdre la vida. Ara la vida de l'Ivan i la seva mare seria molt diferent. No hi havia el pare, no hi havia viatge... Van passar uns anys, i la mare de l'Íker es va posar molt malalta. L'Íker, per més que la cuidava, sabia que no tenia solució. El final era a prop. Plorava i plorava. Quan va morir, la mare de l'Ivan i el pare de l'Íker es van ajuntar i van viure junts i feliços. I conte explicat, conte acabat. Younes Bammou
MÓN MÀGIC En un món ple de màgia van néixer dos nens molts petits. Eren iguals. Completament iguals. Es podria dir que eren com dues gotes d'aigua, tan iguals que era impossible distingir-los. Només tenen de diferent els noms: Track i Fènix. Passat el temps, els pares van deixar d'estimar-se. La vida era una baralla constant i finalment, van decidir separar-se. Però, on viuen ells? El Track estimava molt la mare així que de cap manera la deixaria sola. El Fènix era d'una altra pasta, i tot li era igual, així que no va decidir res. Decidit!!! El Fènix no es quedaria amb la mare. Un dia, el Fènix va descobrir que el seu germà Track tenia un gran poder: el de fer allò que volgués en qualsevol moment. Això el va causar molta enveja. Per què ell no tenia aquesta virtut? Per què només podia fer màgia? És que havia decebut als Déus? No suportava que ningú l'admirés. Odiava al seu germà i a els seus pares per fer-li sentir tan petit. Era tant l'odi que tenia que els Déus el van castigar amb una màgia negra, horrible... Cada vegada que la feia servir, destruïa tot allò que hi havia al seu voltant. I així va ser, un bon dia, va transformar al seu pare en una estàtua. Un altre dia, va congelar unes flors. Dies més tard, va immobilitzar als habitants del seu poble... Sense saber com, es va trobar tot sol. Havien passat setmanes i estava avorrit. Cansat d'estar sol, va pensar en marxar amb la seva mare i el seu germà. Segurament, ara la gent li admirés per tot el que havia aconseguit. Era l'amo d'una ciutat sotmesa als seus poders i, això li feia sentir l'amo del món. Però en Track, quan el va veure arribar no li va posar gaire bona cara. La idea d'haver perdut al pare feia que la mare estigués sempre plorant. La idea d'acabar amb tot un poble l'aterrava. Qui era el Fènix? No el reconeixia. Temps enrere havien estat tan amics, tan confidents. I ara... ara només quedava el parentesc de sang. Aquella nit, a la cuina, en Track va trobar una nota que deia: "Hola, estimat germà. M'he emportat a la nostra mare. A hores d'ara, potser és una estàtua que acompanya a la del nostre pare. Ja són junts. La pobra mare, ja no ha de plorar més". El Track va cridar impotent i va fer fora tota la seva ràbia. Com havia pogut fer això!!!??? La venjança, la lluita i l'honor estaven servits. -"Soldats!!! Amb mi!!! El buscarem i el matarem. No deixarem que acabi amb el nostre poble i sigui l'amo del món!!! Mort al meu germà!!!"I a poc a poc, mentre lluitaven, els soldats s'anaven transformant en pedres amb formes diverses. Track estava sol. Sol davant el seu germà. -"Què tal germanet? On són els teus poders?"- va dir el Fènix. -"Als Déus no els agrada que juguem amb ells. Els Déus són savis i castiguen. Tu no hi aniràs amb ells. Baixa als inferns perquè així ho vull jo".
I amb llàgrimes als ulls, perquè no deixava de ser el seu germà, va estirar el braç, va mirar al cel i va dir: -"Déus de tots els humans i de l'univers. Ajudeu-me!!!" El Fènix va caure a terra paralitzat. El va mirar i va dir: -"Perdona'm germà!!! He estat un egoista insensat. T'ESTIMO!!!" Sebastian
L'OMAR I ELS SEUS AMICS Fa molt i molt de temps, a una ciutat de Barcelona, hi vivia l'Omar. Era un nen molt extravertit que de seguida feia amics i per això, en tenia molts. Només, que de vegades, es reien d'ell pel seu color de pell. Quina culpa tenia ell de ser fosc? Ell no ho havia decidit! Era Allah qui decidia. Un dia, quan anava cap a casa pensant per què Allah no l'havia fet blanc, dos homes el van segrestar. De sobte, tot el cos li va començar a tremolar. Tenia por, angoixa, impotència. Què faria tot sol allà? Qui eren aquelles persones? Què volien d'ell? Els seus amics que el van veure, de seguida van idear un pla per alliberar-lo. El primer que farien seria comunicar a la policia com eren aquells homes i per on havien marxat. Dit i fet, l'autoritat ja estava en marxa. Van passar les hores, els dies, les setmanes i res. A l'Omar se l'havia empassat la terra. I aquells homes... on eren aquells homes?, es preguntaven els amics de l'Omar. Uns anys més tard, quan tothom s'havia oblidat de la història de l'Omar, va aparèixer un cos nu, descompost pel vent i la pluja, al costat d'un riu. La policia el va identificar com el cos de l'Omar. Tots els seus amics li van resar i si tenim por de morir, no us preocupeu. Hem de resar tots per ell; anirà al paradís estic segur, va ser una persona extraordinària. Fi. Salifú Joof
LA CARLOTA I LA SEVA MILLOR AMIGA MERCÈ Una vegada hi havia, una nena que tenia deu germans, sis nenes i quatre nens. La Carlota era la més petita i aquell estiu feia quinze anys. Tenia una amiga que es deia Mercè, a qui li encantava jugar a bàsquet. Era de la seva mateixa edat. La Carlota se l'estimava molt, però eren tan diferents que, de vegades, es barallaven una mica. -"No vull jugar a bàsquet!" - deia la Carlota - "Sempre igual! Fer botar la pilota i encistellar! Ahhhh!"- escridassava- "NO M'AGRADA!" -"Sempre estàs igual, Carlota"- replicava la Mercè -"Quan demano que juguis amb mi, no existeixes. Un llibre és millor que jo. Per això, no cal tenir amigues!"- es lamentava una vegada més. Un dia, la Mercè va haver de marxar a França. La Carlota, com estava tan enfadada, no es va acomiadar d'ella, però dies després, se'n va penedir perquè la trobava molt a faltar. Van passar els dies, i la Carlota va socialitzar amb altres nens, però cap d'ells era la seva amiga Mercè... La trobava molt i molt a faltar. Un dia, la Marta li va dir que si volia ser la seva millor amiga. Ella era nova a l'escola i no coneixia a ningú. La Carlota accedí. -"Perfecte! M'encantarà poder compartir els meus secrets amb tu. A més, potser així aconsegueixo oblidar a la meva amiga Mercè, que hi viu a França i fa poc que va marxar. Però per més que ho intentava, la Carlota no podia somriure. La Marta era una bona amiga encara que la complicitat que tenia amb la Carlota, no hi era moltes vegades. La mare se n'adonava d'això i un dia, quan la Carlota tornava d'escola, li va dir: -"Carlota, agafa les teves coses que marxem". -"A on, mare? Per què?"- va dir la Carlota tota preocupada. -"Tresoret meu, sé que no ets feliç aquí. D'ençà que va marxar la Mercè, tu no has estat la mateixa! He pensat que podem anar a viure tots a França, prop de la Torre Eiffel, prop de la Mercè". -"De la Mercè? De veritat, mama? Tots?"- va preguntar la Carlota mentre els ulls li ballaven d'emoció. -"És la millor notícia del món! Yupiiiiiii! -"Vols anar a menjar a un restaurant de kebab?"-. Va dir la Mercè -"D'acord jo també tinc gana, anem-hi"-. Va dir la Carlota Quan van anar a menjar van demanar que els hi portessin una pizza mitjana per la Carlota i la Mercè també va demanar una pizza, però petita i dos refrescs un de Fanta i l'altre de Coca cola. Quan van acabar de menjar es van posar: -"No, jo pago"-. -" No, jo ho pago"-. La Carlota va proposar -"I si fem pedra, paper o tisora?"- I va guanyar la Mercè -"No passa res, tu em vas convidar a menjar."- Va dir la Mercè. -"D'acord, moltes gràcies, Mercè".- Va dir la Carlota El vint-i-sis de desembre era l'aniversari de la Carlota i la mare de la Carlota va muntar una festa, però la Carlota no ho sabia que li estaven preparant una festa. La Mercè ho sabia, però com era una sorpresa no li havia dit res, perquè si no, sospitaria que estaven preparant una festa. La Carlota esperava per veure si la Mercè se n'havia recordat del seu aniversari. -"Mercè saps quin dia és?"-. Deia la Carlota -"Sí, és dilluns. Per què?". Deia la Mercè -"Per res".- Deia la Carlota Al cap d'unes hores, havien preparat tot el de l'aniversari. Hi havien globus, pastís, coberts, papers, regals i persones que coneixen a la Carlota i els seus deu germans. Ella
estava al parc amb la Mercè. La Mercè tenia un regal a la mà, era un vestit de color blau, el seu color preferit. -"Per a qui és aquest regal?"- Va dir-li la Carlota. -"Per a tu"- Va dir la Mercè. -"Com que per mi? Saps quin dia és avui?"- Va dir la Carlota. -"Sí, clar. Ets la meva millor amiga del món."- Va dir-li la Mercè -"Anem a casa teva!". -"D'acord!"- Va exclamar la Carlota. Caminaven per un bosc per a tornar a casa de la Carlota. Al cap d'una estona, les llums tancades es van encendre soles. La casa estava decorada i hi havia molta gent. -"Que xulo!"- Exclamà la Carlota. Celebren la festa. La Carlota obre els regals, mengen pastís i es posa tan contenta! La Carlota li fa una abraçada. La Mercè té vint-i-set anys i se'n va a viure amb la Carlota a un pis dels Estats Units. La Carlota es casa i té dos fills que es diuen Imran i Mohamed i són feliços i mengen perdius. Conte contat, aquest conte s'ha acabat.
El tresor Aquest conte me'l va explicar el meu avi quan jo encara era una nena que jugava amb nines. Em va fascinar tant, que des de llavors, el meu món es va obrir als oceans i al crit de les llibertats. Avui us el compartiré perquè pugueu entendre la meva fascinació pels pirates. Vet aquí que una vegada hi havia un noi anomenat John, era un pirata valent. Res li feia por. Creuava mars i oceans buscant tresors perduts amb els seus valents mariners. Li havien parlat de les illes Calipse. Eren unes illes plenes de muntanyes amb trampes perillosíssimes; esquerdes profundes, camins perdedors, sòls relliscosos, animals ferotges... Qui s'endinsava en elles era home mort. Mai se'n tornava a parlar d'ell. El John i els seus mariners duien molts dies navegant. Ja no tenien res per ficar-se a la boca i de sobte... -Terra!!! Mireu!!! Per fi, Terra!!! - va cridar un mariner des de la cofa. La tripulació va començar a mirar sorpresa l'horitzó i va somriure. Havien arribat a l'illa Calipse. El primer que van fer va ser buscar menjar, perquè si passava un dia més començaria l'apocalipsi zombi. Quan va arribar la nit, com no tenia son, en John es va a posar a buscar el tresor tot sol mentre els seus mariners dormien. Quan ja estava cansat de buscar i no trobava res, va veure un mapa. El mapa no era un mapa qualsevol. Si el desxifraves, podies obtenir la pista per arribar al tresor de l'illa Calipse. Però no era bona idea desxifrar aquell mapa. El Harry el seu gran enemic, també buscava el tresor. I no anava mal encaminat. A la tripulació del John s'havia infiltrat un intrús amic del Harry. Que li deia tot. L'endemà, Harry, va anar, "casualment", al mateix joc on estava John per trobar el tresor. Harry i John es van trobar, es van mirar cara a cara, i van dir els dos alhora -"Tu!"- amb cara de fàstic. Van tornar cadascun amb la seva tripulació i una altra vegada van dir, alhora, cridant: -"Mariners a per el tresor!". Cada mariner de cada tripulació se'n va anar a bavor dels seus vaixells per donar una volta a l'illa Calipse. Mentre feien la volta per Calipse. En John va aprofitar per dir-los als seus mariners que va trobar un mapa. Els mariners es van posar contents, perquè pensaven que va trobar un tresor, però no era així. En John els va dir que no era un tresor nou, que el mapa era una pista de l'illa Calipse. -Un mariner li va preguntar: Com saps que és una pista, Capità? En John li va respondre: -"No sé si és una pista, però us l'ensenyo."- va dir en John confiat. Va agafar el mapa un mariner savi que de tot en sabia, va mirar el mapa a través de la llum del Sol, i va veure que el mapa assenyalava un lloc de l'illa Calipse. Li va dir al John el que havia fet, el va felicitar, i ràpidament van anar-se'n al lloc on assenyalava el mapa. Tota la tripulació estava contenta, pensaven que havien trobat el tresor, però cap pirata dels set mars sabia que aquell mapa era maligne. I no sabien què havien desxifrat en realitat.
Mentre la tripulació d'en John anaven a Eysus, que era el lloc que assenyalava el mapa. Harry els perseguia. Alhora, el tresor de Calipse es va començar a obrir, i va treure un gas verinós que es reproduïa amb cèl·lules humanes, per acabar amb el món. En John i la seva tripulació, va arribar a Eysus i mentre anaven caminant veien com tota Eysus s'omplia del gas, i en John va dir que es tapessin amb la roba com si tinguéssin una màscara. Van veure que funcionava perquè no els entrava el gas. Es van treure una peça de roba i van crear la màscara. La màscara era l'única manera que no es contagiessin pel gas verinós (un dels mariners d'en John havia mort, perquè havia respirat molt gas verinós i per això en John va dir que es cobrissin amb la roba). Mentrestant a la tripulació d'en Harry... Harry va perseguir a en John, en entrar a Eysus la seva tripulació va començar a morir-se i no sabien per què. Van veure que tota la tripulació d'en John tenien una peça de roba a la cara i van fer el mateix. El gas d'Eysus es va expandir per tota l'illa. Feia molt sol i va il·luminar un altre lloc de l'illa Calipse, Ocre, allí és on va il·luminar el sol. En John i en Harry amb les seves tripulacions se'n van anar cap a Ocre, a veure qui arribaria abans. Harry va arribar abans. A l'arribar van veure una cova on hi havia una endevinalla però ningú de la tripulació la resolia. En John i els seus mariners van arribar i el mariner savi en veure l'endevinalla ja sabia què hi posava. Posava: ABECEDARI: 5 12, 20 18 5 19 15 18, 5 19, 13 1 12 5 9 20. (EL TRESOR ÉS MALEÏT.) El mariner savi en desxifrar-lo va dir cridant: - El tresor està maleït!!! Katherine
MALSON A L'ILLA Era estiu. Havia quedat amb els meus amics. A mig matí, vam escoltar un vell mariner, borratxo i amb una ampolla de whisky, explicant històries, però ningú l'escoltava. En veure'ns a nosaltres, va començar a parlar-nos i explicar-nos que hi havia una illa de la qual ningú sabia res. Però ell tenia guardat un tresor que havia robat a un pirata. Vam començar a mirar-nos intrigats i pensant si seria veritat o mentida el que estava explicant. Deia que ell tenia el mapa dibuixat a la seva memòria, així ningú li podria robar. Només ell podria trobar-lo. Tot d'una, va llençar l'ampolla. Es va aixecar i va dir: - "Si em compreu un altre whisky, i trobeu un vaixell, us hi portaré i compartiré el meu tresor amb vosaltres". Ens vam mirar tots i vam dir que sí, tot i que amb la borratxera que portava sabíem que no arribaríem enlloc. Uns van anar a comprar el whisky i els altres a per el vaixell. Un cop aconseguit tot, el vell mariner va agafar el timó i donant voltes a la dreta i a l'esquerra, va aconseguir treure el vaixell del port. Quan ens dirigia a fer un volt per allà a prop, el senyor va dir: - "Fins aquí ha estat la teva feina, ara el timó és meu, sóc el capità Jones! I si tenim una mica de sort, a partir d'avui, les nostres vides canviaran". Va ser acabar de dir això que vam entrar a un altre món. Es va posar tot fosc i va començar a tronar. Les onades estaven com boges, el vaixell anava d'un costat a un altre i el timó donava voltes. El capità ens va cridar: - "Agafeu-vos com pugueu! Encara està per arribar el pitjor!". De sobte, a uns metres, vam veure un remolí. Estàvem molt espantats. Vam començar a donar voltes i, un a un, vam anar caient al mar. Jo vaig perdre el coneixement, i quan vaig despertar, vaig veure que estava sola. Em vaig espantar, no sabia què fer i em vaig posar a plorar. De lluny, escolto el meu nom: - "Judith! Vinga! Amunt! Que has d'anar a l'escola!". - Oh no! Era un malson. Un malson dolent. Estava suant i encara som a l'hivern. Judih Muñoz
CÀNCER PERILLÓS Vet aquí que una vegada, hi havia una família que estava a l'hospital perquè la seva filla estava malalta de càncer de cap. Havien de pagar el seu medicament que valia 3500 euros i no podien pagar-lo, però va arribar un jugador que es deia Cristiano Ronaldo. Cristiano va veure a aquella nena i li va preguntar com es deia. La nena li va dir que es deia Mireia. Seguidament li va preguntar què li passava, la Mireia li va contar que tenia càncer de cap. A Cristiano li va fer pena, i li va prometre que li pagaria el medicament. Va passar una setmana i no li va pagar res aquell jugador. Li van trucar, però no li va agafar la trucada Van anar a la seva casa i van parlar amb ell. Li van dir que era un mentider, Cristiano Ronaldo li va demanar perdó a la Mireia i a la seva família i li va pagar el medicament. Però finalment la Mireia va morir i Cristiano va ser generós i li va pagar la millor tomba que un mort podia tenir. Després d'un any, va veure a la família i els va donar diners per seguir les seves vides. Un dia després Cristiano Ronaldo va contar aquesta història i el món es va commocionar, molta gent va fer el mateix que aquell jugador i el món va millorar molt .
FI Ismael Kalloul
EL NEN A QUI LI FEIEN BULLYING Una vegada hi havia un nen que es deia Xavi, tenia deu anys i anava a cinquè de primària. A ell li feien bullying quatre brètols. Es posaven amb el Xavi, es posaven amb el seu físic, i de vegades l'esperaven fora del col·legi per aprofitar-se d'ell. Una vegada va anar a casa amb tota la cara morada i amb espaguetis al nas. La mare, molt preocupada, va trucar al col·legi i van expulsar una setmana als quatre nois. Un d'ells es deia Pep, un altre es deia Sergi, el més petit del grup es deia Joaquim i el quart es deia Paul. Quan va passar la setmana els quatre nois van deixar al Xavi intern en un hospital. La mare es va enfadar molt i va buscar el número d'atenció al bullying. Al cap de dos dies el Xavi es va despertar. Va plorar perquè no volia anar a l'escola. L'endemà van trucar a les famílies dels quatre nois, i van agafar als quatre nois i els van posar a un centre de menors fins als divuit anys. Dos mesos després va sortir el Xavi de l'hospital i el van canviar de col·legi. En aquell col·legi el tracten molt bé i la mare es va sentir feliç. Aquesta història acaba aquí... Isaac Emanuel
MAI NO PERDIS L’ESPERANÇA Tot va començar quan la Isabel·la, una petita nena que vivia a un poble prop de la frontera italiana, va fer sis anys. Ella era feliç, creativa i amb molta imaginació. Quan va fer dos anys, els seus pares es van separar perquè ja no s'estimaven. Cada deu dies veia al pare o bé a la mare, i la seva vida era com una baldufa. Un rodolar sense sentit. Va passar el temps i, a la Isabel·la, li van detectar càncer d'ossos. Ja no importava a quina casa havia d'anar! Ara la seva vida romandria a l'hospital amb un tractament que havia d'aconseguir matar totes les cèl·lules dolentes del seu cos. Tenia càncer d'ossos. Mai havia imaginat aquell dolor insuportable a tot el seu cos. Aquell garbull de pastilles que tant de fàstic li feia prendre. I aquella falta d'alè cada tarda quan baixava el sol. De cara a la gent, ella només havia perdut el seu cabell d'or enrinxolat que tants esforços li costava a la mare de pentinar, però, per dins, estava morta. Ja no era la nena innocent, feliç i creativa d'abans. La por s'havia fet la seva amiga. Vivia empresonada en un mal son. Cada dia li preguntava a la mare: - "Saps quan passarà tot això, mareta? Saps quan tornaré a casa? Serem la família d'abans?". - "Isabel·la, sempre hem estat una família. Una família que t'ha estimat i t'estima infinit. Una família que gira al teu voltant. Ets l'espurna que fa encendre els nostres cors, nineta. Com pots preguntar-me aquestes coses?" - "Mare, i si l'espurna s'apaga?"- va replicar la Isabel·la amb llàgrimes als ulls. - "L'espurna no es pot apagar mai. Si fa falta, cridarem al vent que vingui perquè no deixi de bufar mai"- va contestar la mare tremolosa. La Isabel·la, va aixecar la seva mirada cansada i ausent. Va mirar la mare i li va dir: - "I ja sabeu on viu el vent?" - "No, però el buscarem, li pregarem, li..." De sobte, la Isabel·la va interrompre el discurs tot dient: - "No, mare, no! Deixa el vent a les muntanyes i abraça'm ben fort. Que el dia que bufi el vent sigui perquè marxi". Ingrid i Natàlia
LOS HOMBRES DE DISTINTOS COLORES Adaptació d'un conte palestí Un día conocí a alguien que no me comprende o que piensa que soy una criatura. Si por casualidad un día conozco a alguien que no sabe ni llorar ni reír, si me encuentro con alguien así, le contaré la historia del hombre azul: Había una vez que, en una ciudad azul, vivía un hombre. Un hombre azul. El hombre azul vivía en una casa azul, con una puerta azul y ventanas azules. Tenía una mujer azul y dos hijos azules. Por las noches, dormía en su cama azul y soñaba sueños azules,azules. Un día, se levantó el hombre azul en una mañana azul, se calzó sus zapatos azules, se vistió con su camisa azul y sus pantalónes azules. Sobre la cabeza se puso un sombrero azul y salió. El hombre azul subió a su coche azul y empezó a conducir por una carretera azul. A un lado de la carreta veía el mar azul; al otro lado, un campo lleno de flores azules. Era un día precioso y el hombre azul estaba feliz, cantó canciones azules y se fumó un cigarro azul del que salía humo azul. Entonces, el hombre azul vio, junto a la carretera, a un hombre amarillo que estaba de pie. El hombre azul paró su coche azul y le preguntó al hombre amarillo: —“¡Eh, hombre amarillo!, ¿qué haces tú aquí?” —“¿Yo?” —dijo el hombre amarillo— “¡Yo soy de otro cuento!” Y el hombre amarillo contaría su historia amarilla. Había una vez una ciudad amarilla donde vivía un hombre, un hombre amarillo. El hombre amarillo tenía trillizos amarillos y una mujer amarilla. Su mansión era amarilla y tenía un perro amarillo y una piscina amarilla. El iba en su coche amarillo con su familia amarilla. Irían al centro comercial amarillo. Su mujer le preguntó que vestito le gustaba. -”Marido qué vestido te gusta más el amarillo o el amarillo?” -”Mujer me gusta más el vestido amarillo.” Después fueron a comer a la hamburguesería a pedir para llevar ocho hamburguesas amarillas.
Se fueron al parque amarillo y se sentaron en el banco amarillo a comer. Sus hijos terminaron de comer. Se irían al tobogan amarillo a jugar con los niños amarillos. Se aburrían y se fueron a casa porque mañana tenían que ir al cole amarillo. Su padre se fue al trabajo amarillo,dejó a los niños con la madre. Al irse el padre a trabajar a las seis y media, por el camino amarillo se encontre a un hombre rojo. Le pregunto de dónde eres. Le respondió, -”Soy de otro cuento”. El hombre rojo contará su historia roja. El hombre rojo tenía una mujer roja. Viven en un apartamento rojo donde vivía más gente roja. Ahora su hija roja es camarera en un bar rojo. La hija conoció a un chico blanco en el bar. Le dio su numero de teléfono rojo. Cuando se acabó la jornada roja de trabajo. Se fue a su apartamento rojo. Cuando llegó vio su móvil y el chico blanco le escribió. Y decía -”Vente a la fiesta en mi casa blanca”. Su padre llegó por ahí y vio a su hija con ese chico blanco. Cuando el padre la ha visto, le ha dicho -”Hija mia, hija mia ¿quien es ese chico blanco?”. Papá es mi novio y nos vamos a casar pronto vente con madre. Será en la playa roja y al pasar tres dias llegó el dia de la boda. Su hija con el vestido rojo. El cura rojo dijo -”Yo os declaro marido y mujer. Puedes besar a la novia”. Ya paso un año, ya pasó mucho tiempo y la niña salio de color rosa. Fin Àngel i David
El nen que no tenia una cama Una vegada hi havia un nen que no tenia cama i li agradava jugar a fortnite a tothora, fins que un dia la mare li va portar un gos. El gos també tenia una pota menys. Li va donar per jugar i ell li va dir: -"Jo no vull un gos sense pota!" . La mare va dir-li que si no jugava amb ell no li deixaria jugar amb la Play i ell va anar a jugar amb el gos. Quan tenia quinze anys el gos va morir. Estava plorant perquè el gos va morir. La mare, quan va fer vint anys li van comprar un altre gos i li va dir a la mare: -" no vull un gos!" La mare li va dir: -"Aneu a viure sols a un altra casa tu, la teva dona i el teu gos". Un dia quan estaven dormint va anar al peu del nen i li va menjar l'altre cama i després la mare estava parlant i després la mare li va fer unes cames per caminar i va entrar un lladre i li va robar les dues cames i el noi estava plorant i va dir: -"Si et trobo, lladre, moriràs". Fi Ayman Arouaoua
EL NEN INCOMPRÉS Hi havia una vegada, un nen que es deia Xavi. Tenia deu anys i anava a cinquè de primària. Era molt esquifit, carinyós i amable. Alguns nois, de tant en tant, es ficaven amb el seu físic i sovint estaven a la porta de l’escola esperant que surtís per insultar-lo.
Una vegada va anar al menjador i li van fer empassar-se tots els spaguettis pel nas. El Xavi estava trist i espantat. Com podia fer per parar tot allò?
REFLEXIÓ: No hi ha manera de parar el bullying si no ho denunciem als nostres tutors i pares.
STOP BULLYING!!! Isaac Soriano i Nabil Ben Youseff 1r ESO-B
PETITES LLUMS Petites llums parpadejen en la foscor de la nit acompanyant a la lluna quan el sol ja s’ha enfosquit Petites llums il·luminen els somnis dels nens petits quan a les fosques porucs marxen per anar a dormir Petites llums envaeixen les meves preocupacions quan finalitza el dia i somio un món millor. Zaira García 1er ESO- B
Vet aquí que una VEGADA hi havia... Una vegada hi havia, un conte del revés. La caputxeta era blava i no tenia cistell. Vivia dalt d'un arbre amb el seu pare fuster. Menjar no en tenien, però s'ho passaven bé. Una vegada hi havia, un conte capgirat. Al bosc no hi vivia cap llop entremaliat sinó una àvia amb alzheimer que de tot s'havia oblidat. Una vegada hi havia, un conte molt divertit on les cases eren cabanyes per a uns porquets eixerits que esperaven caputxetes per anar a dormir. Yasmin El Khammal
LA MEVA MARE Cadascuna de les teves carícies És un raig de llum al cor Cadascuna de le teves mirades Em fa sentir millor Ets pessic entranyable, Ets cordó de melic, i a la teva falda jugo com cadell feliç. Quan em renyes No t’ escolto Quan em repliques No et faig cas El teu amor és profund, inmens, radiant... Noemí Justicia i Samira Kone, 1er ESO-B
Tànger Arriba l'estiu a Tànger un estiu diferent ple d'il·lusions i enyorances, de persones que m'esperen i d'altres que ja no hi són. Ja tinc ganes de veure-les per compartir amb elles les vesprades a la riba amb els seus càlids colors que m'inspiren a l'amor. Amor a la meva família, amor a la meva ciutat, amor a la meva cultura, amor a les tradicions, als amics i l'amistat. Arriba l´estiu a Tànger, on les nits tornen serenes sense secrets amagats amb persones que m´esperen i d'altres que van marxar. Malak 1er ESO A
TINTES DE SANG Tot va començar un catorze de març, quan la gent atemorida, a casa es va tancar, sense saber què passava i quin futur esdevindria. El govern informava d'un virus molt contagiós que volia acabar amb tota la població. Van ser temps difícils Hem plorat als que han marxat i hem aplaudit als sanitaris, hem canviat els nostres hàbits i als nens us hem ensenyat, que el dret a la vida ha de ser per a tots iguals. Sense acomiadaments als quals marxaven, sense esperança per a un món millor, puix la impotència inundava totes les nostres il·lusions, de contagis i de morts. Però de tot això ja fa un any i, aquí em trobo abocant tintes de sang en grapats de folis emmudits... per l'enyorança. Imane
ES EL DÍA DE LA MADRE Es el dia de la madre, ¡no me digas! ¡que desmadre! Yo no sé qué regalarte, ¿un collar con colgante? ¿un anillo con diamantes? ¿o un bolso de gucci alucinante? Es el día de la madre, ¡no me digas! ¡qué desmadre! Vamos todos a comprar, la economía ha de remontar y este año, sí o sí, un regalito es para tí. Es el día de la madre, ¡no me digas! ¡qué desmadre! Leónidas 1º ESO- B
FELIZ DÍA, MAMÁ!!! Del cielo cayó una rosa y no se marchitó así que la guardo con cariño para la mujer más bonita, la más importante en mi corazón: FELIZ DÍA, MAMÁ!!! No me faltes nunca. Ángel Aneudys Pérez 1 ESO C
PIENSO EN TI Pienso en ti y recuerdo el olor de tu caldo caliente que en los días fríos de invierno preparas para mí. Conversaciones cómplices, infinitas, antes de irme a dormir. Tu beso de buenas noches, tu abrazo y tu sufrir Pienso en ti y recuerdo un amor infinito que no pìde nada a cambio para poderlo sentir. Ainara Salomón 1ESO B