llibre jordi by Juan Antonio Fernandez

Jordi Fernández Forteza 2019-2020

Agraïments: ❖ ❖ ❖ ❖

A Antònia Nigorra Sorell i Francisca Nigorra Sorell. Revisió ortogràfica: Antoni Nigorra Matamales. Entrevistes realitzades entre els mesos d’octubre 2019 Imatges: familia Nigorra Sorell, arxiu personal i FAM.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

i març 2020.

Si no és amb carruatge i somereta, no sortiré de sa roqueta. (Antònia Nigorra Sorell)

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

La dama de Mallorca(Popular) A Mallorca hi ha una dama que és hermosa com el sol, té sa cabellera rossa i llarga fins als talons. Sa mare la pentinava amb una pinteta d'or. Valga'm Déu, ai! na Maria, robadora del meu cor! Sa padrina els hi aclaria, es cabells de dos en dos, sa germana els hi untava amb aigua de bones olors. Sa criada els hi fermava amb un floc de mil colors. Valga'm Déu, ai! na Maria, robadora del meu cor! Quan a dins l'església entrava deixava anar resplandor. Ella pren aigua beneïda i ses piques tornen flors. Ses dames seuen en terra i ella en cadireta d'or. Valga'm Déu, ai! na Maria, robadora del meu cor! Un capellà deia missa i va perdre sa lliçó. Qui és aquesta guirlant dama, rosseta com un fil d'or? Filla del rei de Mallorca i néta del d'Aragó. Valga'm Déu, ai! na Maria, robadora del meu cor!

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Índex -Pròleg………….……………………..……..………………...……………....9 -Pares………….…………...…………………….…………….…….......…..13 -Sant Joan………….…………………….…….........…………..……....16 -Infantesa a Palma….………………..……….….…….…..…..…..18 -Sóller…………....……………………....……….……...………...…......24 -Edat adulta….………………………....................…………….….32 -Actualitat.…………………….…………………….....……………...….38 -Tradicions…………………….………………………..………………….41 -Receptes……………………….…………………………..……………....44 -Una davant l’altra……………….………………….…………….....51

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Pròleg Les persones tenim una vida definida en un breu espai de temps, l'únic que ens fa perdurar és la gent que ens recorda. Aquesta història de vida sorgeix per tal de poder donar veu a una de les moltes vides d'una generació passada. Històries de la gent que anava a fer feina cada dia a les fàbriques tèxtils de Sóller, històries d'una Guerra Civil que causà molts de mals, històries d'una vida molt diferent de l'actual, històries d'una vida passada… L’obra ha estat realitzada gràcies a l'ajuda incondicional d’Antònia Nigorra Sorell. Les cançons de l'inici del final són d'elecció pròpia, ja que són les que engloben dues de les idees principals de l'obra. La primera, La dama de Mallorca (escanejar el codi QR), es refereix a una bella dama que es prepara pel seu casament, de tan guapa que va, en entrar a l'església tothom va quedar bocabadat. La cançó està ambientada al Mediterrani del segle XIV, on governava en Jaume II a Mallorca, i el seu pare, Pere l'Hermós, a Aragó. Parla d'una vida passada, d'una donzella que la vesteixen sense saber el que passa a l'exterior. Fa referència a la infància de n'Antònia, on en plena guerra civil, vivia sense saber ben bé el que passava a causa de la seva curta edat. També he triat la cançó del grup Quart Creixent de l'àlbum Dos Colors, pel fet que és una versió a ritme de les jotes, jotes que es ballen a Mallorca durant les festes populars. Escoltant-la, un s'introdueix dins la Mallorca més tradicional i popular. Durant la revisió del llibre amb l’entrevistada, li vaig posar la cançó per veure si tenia el vist i plau. No sols li va encantar, sinó que amb ella, Antònia va poder recordar quan anava a les festes majors del poble. Es va emocionar al recordar. La cançó del final, es titula El missatge és clar (escanejar el codi QR), del popular grup Anegats. Esmenta les tradicions populars que han perdut importància. Fent al·lusions a cançons populars mallorquines com Na Catalineta de plaça o En Joan petit com balla. Les rondalles que li contaven a Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Antònia, com La Flor Romanial o Sor Tomasseta també hi surten a la lletra. A la tornada exposa la importància de poder fer perdurar la cultura antiga (com es fa una ensaïmada o una oliva trencada, un robiol, una panada, o el que era una arada, i com anava sa història fins ara). Mostra a les persones majors com a símbol de saviesa, i la importància de conèixer la nostra història i cultura. Les entrevistes han anat d'allò més bé. Antònia sempre s'ha oferit a ajudar-me en tot el possible i, cada cop que l’anava a veure, remarcava la veracitat del que conta, ja que, per opinió seva, s'agafa abans un mentider que a un coix. La recepta de la coca de nadal de la seva mare, ni ella ni la seva germana Francisca s'enrecorden. Només sabien que tovaven tota la nit sobre la llar de foc i que la seva mare hi posava una dotzena i mitja d'ous. Per això, gràcies a l’ajuda d’Antònia, vàrem posar-nos en contacte amb la seva cosina de Sant Joan, que encara té en possessió el forn que fa tres generacions va obrir el seu repradí. Amb tota l'esperança del món esperavem que algú s’enrrecordés de la recepta. Com es podia predir, només hem obtingut unes receptes de les coques de patata que feia Maria Sorell Font, no hi ha cap rastre de les antigues coques de Nadal familiars. També cal esmentar del títol i la finalitat d'escriure aquesta història de vida. El títol: “Per què jo?”, fa referència a la primera pregunta que em va fer Antònia el dia que li vaig proposar si volia ser la protagonista d'aquesta aventura. Com si d'un acte reflex és tractàs, em va preguntar el perquè de la meva elecció. Jo no sabia, encara, que era una tia del professor de català, Antoni Nigorra Matamales (vegeu l'arbre familiar). La vaig triar perquè complia els requisits del professor: veïnada, sollerica, major i dona. Durant tota la meva vida l'he coneguda com la cosidora del barri, ja que em va fer la vestimenta tradicional mallorquina quan era més petit i sempre la salud en veure-la pel carrer. Retornant a l'entrevista, li vaig explicar el perquè, i ella em va esmentar que potser em vendria millor cercar una persona que hagués viatjat més, o hagués tingut una vida més interessant. Jo li vaig dir que el que cercava era algú de confiança per poder fer l'entrevista més amena. També tenia com a objectiu conèixer com era abans la vida des d'una perspectiva que, per raons òbvies, jo desconeixia. Cercava això: una persona propera, com de casa.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Durant les múltiples entrevistes deixava volar la meva imaginació mentre ella em contava la seva vida. Gràcies a les seves acurades descripcions, i tot el detall que hi posava als fets, se'm feia fàcil d’imaginar tot allò que ella em contava. Després d'haver conegut tota la seva història, en caminar pels estrets carrers del centre de Palma, m'és inevitable d’imaginar-me a una nineta de nou anys corrent amb tota l'alegria del món per arribar al port a veure el seu pare. Com també he pogut conèixer, a través del diàleg, com era abans Sóller, el meu poble. Ara veig de forma diferent les antigues fàbriques de tela i fil com la de Can Bac o la Fàbrica Nova. Ara ja no m’assemblen llocs desconeguts i abandonats sense cap valor, ara entenc que són part de la vida del poble i dels seus habitants. La vida avança, les persones i els pobles creixen i tot va canviant, és inevitable i imparable. Allò que fórem és el que ha fet el que som ara. I cada vegada que surt una notícia de l'enfonsament d'un cinema abandonat o de la retirada d'una sola de les pedres de les fàbriques, el cor m’estreny. M’enfil a la finestra de la Fàbrica Nova i veig munts d’andròmines abandonades...i tanc els ulls… i imagino…i veig un poble, treballant allà dins.., veig els llums oberts, sent el renou del vapor a pressió sortit dels pistons, sent l’olor de les teles tenyides... i ho entenc: històries de vida.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza 12

Pares Els meus pares eren unes de les millors persones que vaig conèixer, varen tenir una vida dura però mai es rendiren i em posaren cada dia el millor somriure. El meu Pare, Antoni Nigorra Gaià, va treballar al camp gran part de la seva vida. Feia feina a la finca familiar des Sever a Sant Joan, Mallorca. Un cop els seus fills grans (Bartomeu i Pep) tengueren edat per fer feina foren contractats a la construcció de l'aeroport de Son Bonet. Més tard, quan jo tenia uns nou anys, varen ser contractats per l'empresa encarregada de la construcció de l'actual passeig marítim de Palma. Quan ens traslladàrem a Sóller va seguir fent feina a la finca dels senyors suïssos que ens contractaren a bona part de la família. La darrera feina del meu pare va ser la de xofer del mestre d'obres Putxa. Com que ell no podia caminar, el seu fill va contractar el meu pare perquè el dugués per Sóller amb carro. La meva mare, na Maria Sorell Font, sempre va fer feina a la casa, ja que érem nou germans i mon pare mai hi era per ajudar-la. El que record millor d'ella eren les rondalles que em contava i la seva fantàstica habilitat per cuinar. La Jaia Gri era la seva rondalla preferida. Era poc habitual, però el meu pare es va encarregar de l'educació de les nines de la família i la meva mare dels nins. Per aquesta raó, ben aviat els nins ja sabien fer les millors paelles i porcelles, gràcies al fet que la meva mare els havia ensenyat. Sabien des de cuinar fins a donar un biberó.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza 13

Un dia pescant cranc devers s’illa de Cabrera, vaig veure sa Dragonera que ballava amb so cap blanc, i de ràbia suava sang el cap de cala Figuera. Aquesta glossa li cantava Maria a Antònia.

Això era una Jaia de l’any u, carn fuita, barra bifa, cama de foc, més pòlissa

que ses genetes i afectada de riure-se’n de qualsevol i fer sa llenya damunt els qui badaven.

Era viuda i només tenia una al·lota, Na catalina, que no li semblava gens d’aspecte ni de natural, perquè era una al·lota no més composta i acertada. L’aluià un fadrí, bon pitot ferm, i la demana per casar. Sa Jaia Gri digué: -bono! i haurem de fer novovies: es parament, sa caixada! [...] Fragment de la rondalla de la Jaia Grí.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza 14

Maria Sorell Font. Per què jo? - Jordi Fernández Forteza 15

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza 16

Sant Joan

Vaig néixer un 4 de juny del 1936, l'any de la mort li deien. Fins als quatre anys visquérem a la casa familiar que teníem a Sant Joan. Sant Joan era un poble d'allò més rústic. Carrers de terra ordenats de forma aleatòria, cases de marès, una font d'aigua potable i l'església per anar a missa cada diumenge. Casa meva era prou gran, ja que hi vivíem una família de molts membres. Tenia a la planta de dalt les habitacions que compartíem entre els germans. A la planta baixa hi havia una cuina de carbó de grans fogons. Els meus pares anaven a comprar el mineral quan la "camiona" passava pel poble. La casa ja tenia electricitat però per falta de sistemes de subministrament d'aigua potable, tenia una cisterna i un pou. Record que a la llar de foc de la sala d'estar hi havia unes graelles per cuinar allà, per tal d'aprofitar la calor del foc i no haver de mantenir-ne dos. Al carrer de gent es movia principalment a peu però tothom posseïa animals i carros, per fer feina al camp i per anar de poble en poble. El carro de la meva família era d'un sol eix. Llantes de ferro, rodes de fusta i una mula que l'estirava. Per seure-hi tenia un seient entapissat amb pell de cabra i aquest estava penjat per cordes a la barana del carruatge. Els senyors tenien carretons per anar a Ciutat, als quals podien posar fins i tot una petita coberta. Malgrat el món d'innocència en què estava submergida, sentia la metralla com queia a Ciutat. No hi havia menjar ni per als rics ni per als pobres però gràcies al fet que el meu pare era pagès no vaig passar mai gana. Però encara així havíem de fer llargues cues per adquirir béns de primera necessitat com mistos o sucre. El conco que tenia el forn a Sant Joan ens enviava senalles de menjar com pa o formatge. També veia com els sollerics venien al poble a camviar d'estraper-lo (contraban) l'oli solleric per blat, pa o figues seques. De la guerra, conservam dins la memòria una gesta que va fer el capellà de Sant Joan. En aquells temps el clergat era una de les institucions més poderoses, això sumant-li que el nebot Per què jo? - Jordi Fernández Forteza 17

del capellà del poble estava dins els alts càrrecs del bàndol nacionalista de la guerra, va ajudar a fer que no morís ningú durant la Guerra Civil. Un bon dia el capellà va amenaçar el seu nebot que si moria algú de Sant Joan durant la guerra, es quedaria sense un duro de la seva fortuna. No se sap si fou gràcies a la gesta del capellà o a la gràcia divina, però a Sant Joan no va morir ni un sol habitant durant la Guerra Civil. Per dates assenyalades celebràvem dinars familiars i la meva mare era l'encarregada de cuinar. Els menjars, tant dolços com salats, eren similars als actuals, ja que la tradició segueix. Els plats anaven dels tradicionals "amargos" d'ametlla, coques de patata, tambor d'ametlla o conill amb ceba. Hem de pensar que a aquesta època la globalització encara no estava feta i els plats d'altres cultures com la Pizza o el Kebab no es sabia de la seva existència (la "pizza" mallorquina es diu coca de verdures). Les coques de nadal de la meva mare han estat les més bones mai provades. Hi posava devers 18 ous, farina i llavor d'anís bullida, perquè així nosaltres no ens trobàssim trossets de llavor a la coca (usava l'aigua en la qual havia bullit la llavor). La clau era que les deixava tovar tot el vespre sobre la llar de foc; s'aixecava d'hora per poder-les cuinar quan estaven llestes.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza 18

Infantesa a Palma Com he esmentat al capítol anterior, als 4 anys anàrem tota la família a viure a Palma, per estar més a prop dels dos germans grans que feien el servei militar a l'aeroport de Son Bonet. El major de tots era al front de l'Ebre lliurant la guerra. Llogàrem una casa i una botiga alimentària per la zona de Son Oliva. El meu pare, el varen contractar també per ajudar en la construcció de l'aeroport de Son Bonet. Mentrestant la meva mare s'encarregava de la botiga. Més endavant ens mudàrem a la plaça de les Columnes, una travessia del carrer de Manacor, molt a prop del Molinar. La casa llogada era de planta baixa amb 4 habitacions, un menjador, una cuina prou gran per menjar-hi a taula; un corral amb un forn d'adob per rostir porcelles i un excusat sense enrajolar amb una banyera (on hi cabíem totes a dins), una latrina i un rentamans. Vivint en aquest indret, record encara la ruta que feia cada dia per dur el dinar al meu pare que, aquest cop, feia feina d'encofrador a les obres de construcció del passeig marítim de Palma. La ruta que seguia cada dia era direcció cap a la porta de Sant Antoni, llavors baixava pel barri xinès on després de dues places sortia darrere Cort. Baixant pel carrer de la puresa trobava unes escales al final que conduïen on estava el meu pare. Cada cop que passava per allà trobava un jovenet cec, esperava que algú l'ajudàs a passar el carrer. Aquest jove en haver travessat el carrer em deia que el podia deixar anar, que ell ja sabia el camí a l'escola de música, on anava a classes de violí i piano. Després de veure'l sovint i sense saber com se'n sortia per arribar sol a l'escola l’hi vaig preguntar. Em va dir que s'orientava pels corrents d'aire de cada carrer.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza 19

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Una tieta meva vivia dins una casa molt antiga per uns dels carrers laberíntics de devora Cort. Cada vegada que duia el dinar a mon pare, m'aturava a saludar-la i ens enrèiem dels llonguets. En aquells temps no eren diferents perquè xerrassin el castellà, ningú el xerrava, eren diferents per l'extrem accent de la e oberta que feien. Per la barriada de Santa Catalina es pronunciava encara més l'accent fins al punt de dir "Groixonera". Evoc els records d'una especial situació quotidiana de patis d'interior que em feia riure molt. -Donya Francisca, que ja teniu el dinar fet? (amb accent de la e oberta). -Ara, sí, ja l'he posat en es foc (deia la tia sense accent llonguet). -Jo us veig fer un poc de conill amb ceba, sap aquella greixonera que té...la em podria deixar? (amb accent de la e oberta). No m'agradaven gens els "palmesanos" perquè et desprestigiaven si eres de poble. Sempre que em presentava a algú i deia que era de Sant Joan em feien males cares, o se'n reien per sota el nas. En el meu veure vaig trobar que els llonguets eren gent falsa. Gent que només posava bona cara, però de portes endins cercaven el seu benefici. Al contrari que a Sant Joan, la gent allà t'ho donaven tot. Si necessitaves alguna cosa, t'ho donaven indiscutiblement. La gent de Palma era molt més tancada i individualista. També unes de les situacions més terrorífiques de la meva vida em va passar a Palma. Cada dia duia el dinar al meu pare. Un dia passant per devora un quarter militar, un guarda em va donar l'atenció. Tenint un conco i un cosí a la presó tancats pels seus ideals no afins al règim dictatorial, vaig tenir por que m'afusellassin. El guarda només em va agafar i em va obligar a cantar el famós himne franquista "Cara al Sol". Va ser un ensurt, però setanta anys després encara em posa la pell de gallina recordar el fet. Quan tenia nou anys tota la família ens mudàrem a la Vileta. Allà, com que el meu germà segon estava d'assistent a una casa senyorial, ens contractaren a na Magdalena, na Maria i a mi per fer-hi feina. Com que ens convertírem en internes vivíem amb ells. La meva tasca era tenir cura dels nins petits de la Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

família de suïssos. Aquella casa era immensa, amb moltes habitacions, una escalinata amb un gran jardí. Al costat tenia dues cases iguals que m'hagués encantat tenir. Allà, a les festes majors, ja no baixàvem a Palma, però sí que anàvem a fer una volta per la plaça Gomila o a passejar per devora el mar. Record aquesta època com la més feliç de la meva vida, sense obligacions (a part de cuidar els nins). M'encantava agafar els antics tramvies de Palma plens de gent i anar pels angostos carrers de Ciutat. A l'estiu es feia pesat el viatge perquè això de l'aire condicionat no existia i feia molta calor. La meva ruta per baixar a comprar era agafar el tramvia a la Vileta i baixar fins al Líric. Després n'agafàvem un altre fins a la Plaça del Progrés, on anàvem al mercat de Santa Catalina a comprar menjar. Durant l'època de viure a la barriada de la Vileta, ja anava a la mítica discoteca Tito's on importants grups de música feien concerts. La meva mare recordava de Palma la imponent murada però jo tan sols en vaig veure les restes. També vaig veure la desaparició del ferrocarril que arribava al parc de la Mar amb aquell fum negre i carregat de carbó que duien els vaixells estrangers.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Les Rambles de Palma.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Fotografies dels tramvies i trens que tant fascinaren a Antònia.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Sóller Als anys cinquanta la família de suïssos es va comprar la finca de sa Coma (darrere el cementiri municipal de Sóller), la família i jo venguérem a Sóller a viure amb els senyors. El meu pare, aquest cop, feia feina cuidant les terres de la finca, jo cuidava els nins suïssos juntament amb les germanes i ma mare ajudava la madona de la finca a cuidar-la. Sóller em va encantar tant que mai més he deixat de viure-hi. En aquells temps els carrers estaven plens de plantes de colors i tots els carrers empedrats. Cada matí la gent feia el seu tros de carrera (vorera) net abans d'anar a fer feina. Amb un raspall i lleixiu fregaven ben fort els portals perquè estiguessin lluents com miralls. A plaça encara hi havia el torrent descobert i sense desviar (passava per davant del mercat municipal i baixava cap al que és ara el pàrquing de Teixidores). Al tros de carrera davant l'ajuntament era on se situaven les peixateres. Hi havia una elegant barana que evitava poder caure al torrent des de la plaça. Per poder fer net la pols que hi havia pels carrers sense empedrar, hi havia un camió que anava tirant aigua pels costats. L'encarregat d'aquest servei era un tal Toni dels "riegos", molts de sollerics recordaran aquesta figura. Per altre costat el fems el recollia un carro i una mula, que passava els matins pels carrers i recollia la bossa que deixaves al portal abans d'anar a la fàbrica a guanyar el jornal. L'únic era que el cel no era blau, perquè amb les més de tretze fàbriques tèxtils que hi havia, estava ple de fum. Malgrat això el poble era el més modern de l'illa i es respirava un aire de família que em va enamorar. La gent era molt oberta, i per opinió pròpia mai havia vist una gent igual en tota Mallorca. Es veu que amb les relacions franceses s'havien tornat més oberts i amables. Els meus pares llogaren una casa al Celler i passàrem a viure allà. Ja als 17 anys vaig haver de fer, durant els vespres, el certificat d'estudis per poder fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Bac, a la barriada de l'alqueria del c Comte. Un cop amb el certificat vaig ingressar a la fàbrica però només hi vaig fer feina uns 3 o 4 anys a causa d'una hèrnia. En l'actualitat ha fet que no pugui tenir una pensió, per no haver-hi cotitzat prou. Cada matí després del cafè amb llet i amb el panet de sobrassada o varia negra a la bossa, anàvem a la fàbrica. A les set del matí començàvem torn fins a l'hora de dinar. De la fàbrica record que Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

sempre hi havia a la porta el gerent que passava llista i ens rebia amb un "molt bon dia, senyoretes". Allà era l'encarregada d'un teler, mogut per mitjà de politges que anaven a un eix comú i aquest mogut per un "vapor" de poques revolucions, però molt potent. A la fàbrica això de "la seguretat davant de tot" com diuen actualment, era inexistent. Si alguna llançadora, per la ruptura d'un fil sortia del seu carril i et feria, no existia cap assegurança mèdica que t'ajudàs. Molta gent ha sofert discapacitats físiques a causa de la vida a la fàbrica. Problemes que van des d'hemorràgies internes provocades per la dura feina, fins a la pèrdua d'oïda pel renou que hi feia allà dins, o greus ferides a les mans. Com que no podia fer feina a la fàbrica, vaig haver d'anar a classes de costura per aprendre a cosir i fer tota mena de peces de roba. En aquells temps no existia la roba prefabricada, cadascú s'havia de fer la seva roba i les cosidores estaven molt sol·licitades. A Sóller hi havia oficis, ja extingits, com la de camiser que eren els que feien les camises per anar a fer feina al camp. També hi havia aquells que la seva feina era arreglar els descosits de les calces i calcetins. L'encarregada de tal feina estava a prop de l'escola de les Escolàpies. A Sóller vaig passar una bona joventut, encara que per falta de temps no vaig aprendre mai a ballar el ball de bot. Els diumenges anava a uns dels múltiples cinemes que hi havia a Sóller, com el cinema Fantasio o l'Alcázar. També anava amb els amics a fer una volta pel mercat municipal de Sóller. Durant les festes venien les sarsueles que em fascinava anar-les a escoltar. El teatre solleric del Kursaal (nom previ a Alcázar) era on per les festes majors venia la famosa sarsuela "La del Soto del Parral", com també grans produccions mallorquines de teatre. Quan feia bon temps, anava pel port de Sóller a veure l'ambient, o d'excursió per les muntanyes solleriques. Encara que visqués a Sóller, la família de Sant Joan la tenia molt present, ja que sempre havíem estat una família molt unida. Per anar-los a veure no era tan fàcil com agafar el cotxe i arribar-hi. El viatge de 60 km que ens separen, tardàvem un dia sencer a arribar-hi. Agafàvem ben d'hora el tren de Sóller que anava entre oliveres, tarongers i túnels. En ser a Palma havíem d'agafar el tren d'Inca (que encara era de vapor) fins a l'aturada més propera al poble. Amb els trens de carbó hi tenc una mala experiència; ja que una vegada que anava a Sant

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Joan amb la meva germana Margalida dúiem la finestra del vagó oberta, jo em vaig dedicar tot el viatge a treure el cap per la finestra per sentir la velocitat en la cara; però l'únic que vaig aconseguir va ser tenyir de fum el vestit blanc. Els quatre quilòmetres que separaven el ferrocarril del poble els fèiem a peu o si teníem la sort que ens venien a cercar, en carro i mula. Ja més avant va sorgir la "camiona", que ens duia directament des de Palma fins al centre de Sant Joan. La camiona, una Dodge de color gris, tenia un portaequipatge sobre el seu sostre on es col·locaven els embalums que transportaven els viatgers. Amb capacitat per a unes 20 persones, on sempre n'hi entrava algun més, que es col·locava després del crit de xofer: "vingui, una encadeta més". A Sant Joan quedàvem a dormir uns dies o setmanes mentre estàvem amb la família, després fèiem el viatge de tornada. A les festes populars com era costum s'organitzaven ballades populars de ball de bot a la plaça, com també pel tan estimat Firó es recreava la batalla de 1561. Per Sant Antoni es feia un gran fogueró a totes les barriades, des de l'Horta fins als Estiradors. Puc dir que fins i tot que a la plaça s'hi congregaven fins a quatre focs a l'hora: un davant el cafè Espanya, un altre devora l'actual banc BBVA (abans era un cafè), d'altre a l'altura del torrent i a la bocana del carrer de sa Lluna un més. No hi havia el costum de torrar carn o verdures, però no hi faltaven les gloses, una més picant que l'altra, per posar punt final a la nit.

Glossa del garrover: Bon arbre és el garrover que té garroves tot l'any quan li cullen les d'enguany, ja té les de l'any qui ve.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Una de les convencions socials que havíem de complir cada setmana, era la d'anar a missa, per poder començar el diumenge com "Déu mana". Com que vivíem al Celler solíem anar, si era molt d'hora, a l'església de Sant Felip Neri, on també hi havia una escola. Hi solia anar la gent que començava el jornal molt d'hora per anar a les fàbriques o a collir garroves. Si eren devers les dotze que podíem anar a missa acudíem a l'església de l'Hospici o la parròquia de Sant Bartomeu. Com era de suposar a Sant Joan també hi anàvem a missa cada diumenge, com la resta de poble. Sempre hi anava en “fulanito”, que per no molestar a l'altra gent, es quedava col·locat dret a les darreres de tot. En menys del que dura una respiració, les beates del poble varen dir-li al capellà que en “fulanito” no anava a missa. El capellà un bon dia va anar a xerrar amb ell per demanar explicacions del que passava, així que ell va argumentar que sí que hi anava, però que per no molestar quedava al darrere dret. En “fulanito” un bon diumenge es va presentar amb el capell de palmes més gran mai vist i va entrar a l'església de sant Joan decidit. Entre xiuxiuejos d'admiració i crítica va arribar fins a l'altar, on es va agenollar i es va treure el capell. El capellà va dir dins el sermó que ningú veia en “fulanito”, i tal dia com avui s'ha fet veure. A les esglésies, com a moltes situacions quotidianes de l'època en quèvdones es separaven dels homes, cada un estava a un dels costats, però mai mesclats

Algunes fotografies de com es trobava Sóller en arribar Antònia

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

El Tramvia de Sóller, amb el furgó del peix del port.

Surtidor de benzina que hi havia a la plaça de Sóller.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Plaça de Sóller dia de Mercat municipal.

Les obres del soterrament del torrent de Sóller.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Plaça de Sóller durant el segle XIX i primeries del XX. Al fons es veu les arcades de l’antic mercat municipal, al costat de l’ajuntament.

La plaça des de l’entrada del Carrer de la Lluna. Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

La font de la plaça després de les obres de soterrament del torrent.

La plaça de Sóller durant una gran nevada.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Edat adulta Un dia de pluja a l'església de Sant Bartomeu em vaig casar amb vint-i-set anys. El meu estimat marit va ser en Miquel Martínez Montiel, un "forastero". Aquest dia portava un vestit blanc que jo mateixa vaig cosir-me. Teòricament com que només feia un any de la mort de la meva mare, tocava anar amb el vestit negre de dol, però la meva sogra, que era com una mare per a mi, em va coaccionar perquè anés de blanc un dia tan assenyalat com el meu casament. La cerimònia va transcórrer d'allò més bé. El meu cunyat, que era taxista a Palma, va venir a cercar-me al Celler amb el cotxe per dur-me a l'església. Allà el meu pare em va acompanyar a l'altar per fer la cerimònia. En haver acabat anàrem a la sagristia per firmar els deguts documents que oficiaven l'enllaç matrimonial entre en Miquel i jo. Com era costum en haver acabat la cerimònia anàrem tots a fer un berenar al cafè de Can Willi (devora l'estació del tren). Entre xocolates, cafès, quartos, ensaïmades, gelat i mil dolços més, celebràrem amb tota la família i amics el nostre feliç casament. Malgrat les 16 hores diàries de feina que feia entre cosir i les feines domèstiques, mai vaig deixar de transmetre la cultura apresa tota la meva vida als meus fills. Aquesta és l'època de feina diària per poder mantenir la meva família. Amb el sou del meu marit Miquel i jo, havíem de pagar les despeses de la casa, el lloguer i la manutenció dels meus dos fills. Però tot això no ens restava el temps d'oci, ja que els diumenges solíem agafar el Seat 600 per fer una escapada familiar al monestir de Lluc, o si no ens feia ganes conduir; agafàvem el tramvia de Sóller per baixar al Port a jugar amb les pedretes o a veure les gavines. El Port durant l'estiu s'omplia els vespres de gom a gom de gent sopant a la fresca de tumbet o un bon pa amb oli. Els nins solien anar a nedar mentre les mares ens posàvem al dia de les nostres vides. També tot el perímetre estava ple de "les casetes". Cases de fusta que solien ser de planta quadrada, i un alçat de quasi 3 metres. L'habitual era que cada família posseís o llogàs una de les casetes de colors per tal de deixar a dins les coses de la platja. Al Port sols hi havia les barques de pesca i els llaüts. També hi freqüentaven nombroses Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

embarcacions (i submarins) militars que atracaven a la Base Naval del Port. El tramvia devers la Roca Roja s'aturava devora una barraca militar, i com si es tractàs d'un control duaner, el militar pujava al ferrocarril per revisar si algú duia alguna "màquina de fotos". Per tal de no poder fer fotos a les embarcacions militars les confiscava, en tornar del Port les tornaven. Aquesta vergonyosa llei va estar vigent fins que un dia el gerent de la Marina Balear, que en desconeixia d'aquesta pràctica, va visitar Sóller. El tramvia va fer la seva rutinària ruta, però quan feren confiscar la càmera del gerent, aquest va abolir la pràctica immediatament. Els meus dos fills van assistir a l'escola del Puig (Pasqual) i de la Caritat (Joana), però encara que no els agradàs molt estudiar, de petits es passaven hores llegint rondalles, contes o novel·les. Tota la família sovint, sense cap peresa, ens reuníem per fer un dinar tots plegats. Hi solia haver el menjar típic mallorquí com la porcella, escaldums, arròs brut; tords amb col, i si no hi havia tords, llom amb col... etc.

Miquel i Antònia.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Antònia el dia del seu casament, vestit cosit per ella.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Comunió de Pasqual.

Pasqual i el seu pare a la recent inaugurada escola Es Puig.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

El Port de Sóller. Es veu la poca urbanització que hi havia i les famoses “casetes”.

Antònia i els seus dos fills: Pasqual i Joana .

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

La plaça de Sóller als anys 70.

El Port de Sóller als anys 70.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Actualitat Actualment encara visc a la casa de lloguer del camí de Can Deià, que vàrem llogar l'any 1971, després de casar-me amb en Miquel. Ara ja fa tretze anys que sóc viuda però els meus néts mai em lleven el somriure de la boca. La família a poc a poc s'ha anat reduint però això no ha fet que em distanciï de ningú. Cada dia, la meva germana i jo ens telefonam, com també intent contactar sempre que puc amb la família de Sant Joan. Als meus fills i néts sempre els don un dels consells més importants dins la meva vida, aquest és el de saber mantenir els peus a terra. A la vida has de voler el que pots aconseguir i ser realista amb les capacitats. Per exemple, si no et va bé la música i no fas res per remeiar-ho, no podràs viure d'això. Però no ha de ser una font d'angoixa, ja que has de saber quines són les teves aptituds i desenvolupar-les. També trob que actualment la gent ha passat de voler el millor pels altres a voler el bé per si mateix. Record les primeres dècades a Sóller, el poble era una gran família i tothom s'ajudava fos el que fos. Però això ha derivat a una vida més individual, que perd el sentiment de família, i la forma d'entendre que el poble és casa teva. Això no obstant ara visc aquesta etapa amb alegria. Ja que els meus fills ja són grans i tenc menys preocupacions.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Tradicions Nadal: El típic era anar dia 24 a l'església a Matines o la Missa del Gall. En aquesta missa tan important es venerava el naixement del fill de Déu, Jesús. També es cantava la Sibil·la. Després de la missa sortíem a la plaça a ballar a la revetlla popular. Si per raons adverses no feien cap revetlla, anàvem al cafè Centro (Cafeteria Sóller) a ballar i prendre una xocolata calenta. Tots Sants: A casa ens reuníem sense falta tots els membres de la família, al voltant de la taula, la meva mare recitava el rosari sencer. Es sabia la lletania, i tots l'escoltàvem atentament. A l'hora d'anar al cementiri, els oferíem una missa als difunts, el costum de dur flors no estava tan estesa com actualment. Sant Sebastià (a Palma): Ens reuníem tota la família a casa nostra. La meva mare era coneguda al barri com la millor cuinera. Les seves panades de carn i els cocarrois eren uns dels millors de Ciutat. Com que hi havia pocs diners a casa, els veïnats ens deixaven aliments per cuinar postres o cocarrois, a canvi la meva mare els donava unes racions. A la fresca: Pels pobles sortien als carrers a seure, durant els mesos de calor, sobretot les dones. Totes es reunien per prendre la fresca dels vespres d'estiu, mentrestant, els fills jugaven. Cada una es dedicava a fer el seu passatemps preferit mentre es posaven al dia de l'actualitat coetània.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Els Quintos: Els joves, el darrer any abans de fer el servei militar anaven per les cases del poble cantant tonades a canvi que la gent els donés menjar, llavors es reunien tots els joves per celebrar un gran sopar. Seguidament deixaré una tonada que se'n desconeix el nom. Recitada de memòria per Francisca Nigorra Sorell.

1 L'amo, si teniu cap fia, feis-la sortir en es portal; tanta si és petita com gran, Ii veurem sa fesomia. Sa panada més garrida ha d'esser pes cantadors, i es cantador més “eimos” (hermós) serà per sa vostra fia. Fadrina qui donarà panada o robiol, ja pot dir quin fadrí vol; de tots noltros pot triar.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

2 Tant m'és coca com flaó com robiol o panada, com un tros de sobrassada, com un ou de nieró

3 Sí, sí, madoneta, sí, sí, dau-la-mos i si estau colgadeta l'amo aixecau-vos.

¿No mos donau sa panada? No la vos agrairem, i a sa vostra fia Ii direm: ratada, més que ratada

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Receptes Les següents receptes són un recull de les receptes que feia na Maria Sorell Font. Receptes que, com la de coca de patata, me les va proporcionar na Francisca Nigorra Sorell. Ella, de forma totalment altruista, em va apuntar una recepta que tenia escrita en un receptari molt antic de la seva mare. D’altres, com el frit de porc, són unes de les receptes que Antònia fa als seus nets, que encara que no li agrada molt cuinar, les va heretar de la seva mare i ara les intenta transmetre als seus fills i nets. Amb l’ajuda del cuiner Juan Antonio Fernández Vila hem pogut acabar de completar les receptes, ja que algunes estaven incompletes. Antigament la gent només apuntava allò que era més difícil de recordar Per això la recepta de les coques de Nadal que feina na Maria Sorell només recorden les seves filles que hi posava 18 ous i que tovaven tot el vespre damunt la llar de foc.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Es missatge és clar( fragment. Anegats) Tiru-rí-quac-quac es missatge és clar: per durar és amb es vells que hem d'estar. I escoltar ses tradicions arrelades de padrins a nins, llegint qualque rondaia Digau si serà bona sa sobrassada com se fa una ensaïmada o una oliva trencada Un rubiol, una panada, o lo que era una arada, i com anava sa història fins ara.

UNA DAVANT L'ALTRA Per tancar aquesta obra, vull fer una comparació de pensaments entre dues dones d'edats diferents, i tal vegada també amb diferents punts de vista. Per això he demanat ajuda a Paula Febrer Vinent, estudiant de 2n de Batxillerat a l'institut Joan Ramis i Ramis, Maó.

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

-Antònia Nigorra Sorell , 83 anys Durant la meva vida no vaig patir cap cas de violència masclista o discriminació de sexes. De cuidadores, a la casa de suïssos només eren dones, ja que a n'aquesta època els nins en edat de treballar anaven a collir olives o a filar xarxes de pesca, la dona feia les feines menys tedioses i que requerien menys esforç físic. A la fàbrica de Can Bac l'equip de cosidores era tot femení; els homes eren els encarregats de tintar les teles, ja que els vapors eren molt nocius. L'enorme pes de les teles inhabilitava a les dones de poder fer tan tediosa feina. En aquesta època no existia cap corrent ideològic que cerqués la igualtat. Pel fet de ser dona feies unes feines diferents dels homes, i podies aspirar a unes certes metes a la vida, però no et replantejaves mai si era ètic o no el no poder fer les feines que feien els homes. Igualment, dins l'entorn familiar, la meva mare era l'encarregada de fer les feines de la casa un cop que varen néixer els fills (era cuinera de fadrina). El meu pare estava tot el dia treballant al camp per poder donar-mos l'aliment, però a causa d'això totes les feines domèstiques i pel bé familiar les duia a terme la meva mare. Al meu matrimoni intentàvem tenir una vida conjugal a mitges, en Miquel i jo ens repartíem les feines. Jo estava tot el dia a casa cosint mentre ell exercia de pintor a la Calobra. Feia el dinar perquè així en arribar pogués descansar. Si la dona té l'oportunitat de poder deixar la feina un instant per poder ajudar en les feines de casa, ho hauria de fer. Personalment veig amb pena els matrimonis on la dona és forçada fer les feines de casa mentre el seu marit està ajagut al llit, gastant energies només en respirar i en llegir el diari, al món hi ha d'haver igualtat pel simple fet que tots som humans. (Sóller.2020) Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

-Paula Febrer Vinent , 18 anys Personalment pens que la ignorància és la malaltia més gran del segle XXI. Moltes persones donen per fet que la igualtat està entre nosaltres, però no és així. Hi ha moltes situacions en les quals les dones vivim en inferioritat, ens sentim menyspreades, infravalorades i en situacions de perill. No cal recórrer a casos extrems com és l'assassinat, amb el vocabulari de cada dia es veu reflectit. Paraules com "coñazo" tenen connotacions negatives i "la polla" positives. Denota que hi ha una estructura patriarcal. Sempre es posa d'exemple de masclisme els assassinats, però només són la punta de l'iceberg. La revolució cap a la igualtat ha de començar des de la reformulació dels nostres pensaments. Aquesta lluita hi han d'estar implicades tant dones com homes, ja que és la societat en conjunt que ha de lluitar perquè un col·lectiu no estigui marginat. És una lluita que necessita ser radical, ja que l'atemptat contra els drets de la dona hauria de ser imperdonable, per tant s'ha d'actuar ja i no deixar passar cap masclisme, per molt petit que sigui. Demanem igualtat i per aconseguir-la no demanam que els homes baixin per avall, sinó que la dona pugui arribar a la mateixa alçada. Hi ha molts d'homes que tenen por de la igualtat, però personalment pens que tenen por que els hi facem el mateix que el que ells ens han fet durant tota la història. Cal ressaltar que el que volem és igualtat, en cap moment volem trepitjar els drets dels altres. Tots som persones i no hi hauria d'haver cap mena de diferència. (Mó.2020)

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza

Jordi Fernández Forteza 2019-2020

Per què jo? - Jordi Fernández Forteza