La globalització i les institucions internacionals
F
ins fa uns anys, la política econòmica quedava limitada a l’actuació dels Estats, però a mesura que l’economia s’ha anat internacionalitzant més i més i els capitals convertint-se en globals, han estat necessàries institucions públiques que gestionessin la internacionalització. Al final de la Segona Guerra Mundial es va iniciar un període de construcció d’institucions
públiques internacionals –FMI, Banc Mundial, GATT– per gestionar una economia mundial en creixent internacionalització. Els capitals globals necessiten institucions internacionals i les creen. La UE és una d’aquestes institucions, establida el 1957 per gestionar les economies dels països europeus més importants i s’ha anat ampliant gradualment.
La Unió Europea com a paladí del neoliberalisme
L
a UE ha exercit sempre una política econòmica respecte als països membres. Des dels anys vuitanta, ha estat un paladí de les idees neoliberals pressionant per a que aquestes s’implantin en els països membres. Amb la crisi de 2008, la UE ha intensificat la seva política econòmica amb formes de “neoliberalisme asimètric”, amb les que mentre ha recolzat fortament els interessos del capital, ha practicat una política accentuadament neoliberal respecte les poblacions, un neoliberalisme cap els d’avall. L’aparició d’importants deutes als països de la perifèria de la UE li ha facilitat i permès exigir-los el compliment de condicions molt dràstiques. És en el marc d’aquesta intensa corrent neoliberal cap els d’avall on deuen situar-se les mesures econòmiques que comentem. En una primera etapa de la crisi –fins 2009– la UE no va tenir gran incidència en la política econòmica dels Estats membres. És una característica de la UE que en les crisis considera que cada país ha de resoldre els
seus propis problemes, no li interessa sentirse responsable de la problemàtica que presenten els països membres. Però a finals de 2009, els països de la perifèria presentaven unes molt altes xifres de deute i els mercats financers no estaven disposats a prestar-los diners, el que podia portar-los a la fallida. Els grans bancs europeus que havien prestat diners a aquests països es van inquietar per les possibilitats de recuperació dels préstecs, i tot això podia posar en perill l’estabilitat de l’euro, aspecte que va alarmar la UE fent-la
Amb la crisi de 2008, la UE ha intensificat la seva política econòmica amb formes de ‘neoliberalisme asimètric’: ha donat un fot suport als interessos del capital, i ha accentuat la política restrictiva respecte a les poblacions. canviar dràsticament d’actitud. 31