Tesina creus de terme historiades del bisbat de girona (sense imatges)

Les creus de terme historiades del bisbat de girona Tesina de llicenciatura Dr. Andreu Grau i Aran Josep NarcĂ­s Pujol Vila 2017

ÍNDEX Introducció ..............................................................................................................................4 1. Contextualització................................................................................................................6 1.1 El bisbat de Girona i els seus límits geogràfics.....................................................................6

1.1.1 Orígens del Bisbat: època romana..........................................................................6

1.1.2 La consolidació del Bisbat: alta i baixa edat mitjana.............................................7

1.1.3 Creixement demogràfic del Bisbat: època moderna...............................................9

1.1.4 El Bisbat als segles xix i xx.................................................................................10 1.2 Antropologia de les creus de terme.....................................................................................11

1.2.1 Litolatria...............................................................................................................11

1.2.2 Cultes precristians.................................................................................................13

1.2.3 Divinitats precristianes relacionades amb el culte als camins..............................15 2. Les creus de terme historiades del bisbat de girona......................................................17 2.1 Arxiprestat de l’Alt Empordà interior..................................................................................19

2.1.1 Creu de Borrassà (s. xv-xvi)..................................................................................19

2.1.2 Creu de Borrassà de Sant Tomàs (s. xx)..............................................................19

2.1.3 Capitell de la creu de la Mà de Figueres (s. xv-xvi).............................................19

2.1.4 Creu de La Jonquera (s. xx).................................................................................20

2.1.5 Creu de l’Estanyet, Palau de Santa Eulàlia (s. xvi)..............................................20

2.1.6 Creu del convent del Carme, Peralada (s. xvii)....................................................20

2.1.7 Creu del convent del Carme, Peralada (s. xv-xvi)................................................21

2.1.8 Creu de Pontós (s. xvi-xx)....................................................................................21

2.1.9 Creu de Sant Mori (s. xvi)....................................................................................21

2.1.10 Creu de Terrades (s. xx).....................................................................................22

2.1.11 Creu-oratori de Can Vidal, Vilademuls (s. xvi-xx)............................................22

2.1.12 Creu d’Ollers, Vilademuls (s. xvi).....................................................................22

2.1.13 Creu d’Orfes, Vilademuls (s. xvi-xvii)...............................................................22 2.2 Arxiprestat de l’Alt Empordà marina..................................................................................23

2.2.1 Creu del Fossar, Cadaqués (s. xvii, xviii i xx).....................................................23

2.2.2 Creu de Castelló d’Empúries (s. xv)....................................................................23

2.2.3 Fust de creu de terme de Llançà (s. xii)...............................................................24 2.3 Arxiprestat de l’Alt Fluvià...................................................................................................25

2.3.1 Creu de Palau, Olot (s. xv)...................................................................................25

2.3.2 Creu de Calvó, Olot (s. xv)..................................................................................25 2.4 Arxiprestat d’Àngels-Llémena.............................................................................................26

2.4.1 Creu de Bordils (s. xvi)........................................................................................26

2.4.2 Creu d’en Falgons, Cervià de Ter (s. xvii)...........................................................26

2.4.3 Creu de Madremanya (s. xv-xvi)..........................................................................26

2.4.4 Creu del Pedró, Madremanya (s. xv-xx)...............................................................27

2.4.5 Creu de Sant Gregori (s. xv -xx)..........................................................................27

2.4.6 Creu de terme del Mas Faixat, Viladasens (s. xvi)...............................................28

2.4.7 Creu-oratori de Viladasens (s. xvi).......................................................................28 2.5 Arxiprestat de Banyoles.......................................................................................................29

2.5.1 Creu original de Can Teixidor, Banyoles (s. xiv).................................................29

2.5.2 Creu de Can Teixidor, Banyoles (s. xx)...............................................................29

2.5.3 Creu del Collell, Sant Ferriol (s. xviii-xx)............................................................30

2.5.4 Creu d’Espolla, Pla de Martís, Esponellà (s. xiv)................................................30

2.5.5 Creu de Martís, Esponellà (s. xviii-xx).................................................................31

2.5.6 Creu-oratori de Fontcuberta (s. xvi-xviii-xx).......................................................31 2.6 Arxiprestat de la Costa Brava Centre..................................................................................32

2.6.1 Creu de Castell d’Aro (s. xv)...............................................................................32

2.6.2 Creu del Portal, Palamós (s. xvi)..........................................................................32

2.6.3 Creu de terme de Can Pi i Figueres, Pals (s. xvxvi).............................................33

2.6.4 Creu de Sant Elm, Sant Feliu de Guíxols (s. xx).................................................33

2.6.5 Creu d’en Bagué, Sant Feliu de Guíxols (s. xvi-xvii)..........................................33 2.7 Arxiprestat de Farners-Montseny........................................................................................35

2.7.1 Creu de Sant Martí de Riells (1950)....................................................................35 2.8 Arxiprestat de Girona-Salt...................................................................................................35

2.8.1 Capitell de Sant Francesc d’Assís, Girona (s. xv)...............................................35

2.8.2 Pedra de terme (s. xv)..........................................................................................35

2.8.3 Creu de Sant Pere de Galligants, Girona (1960)..................................................35

2.8.4 Suport i fragment de creu provinent del carrer de la Rutlla, Girona (s. xv).........36

2.8.5 La creu Bonica, Girona (1753).............................................................................36 2.9 Arxiprestat del Maresme......................................................................................................37

2.9.1 Creu del santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia,

Canet de Mar (1895-1896).............................................................................................37

2.9.2 Creu de Can Quintana, Pineda de Mar (s. xiv)....................................................37 2.10 Arxiprestat del Montgrí-La Bisbal....................................................................................38

2.10.1 Mènsula de la creu de terme de Bellcaire d’Empordà (s. xvi)...........................38

2.10.2 Creu de Can Quintana, Colomers (s. xvi)..........................................................38

2.10.3 Creu de la Parròquia, Colomers (s. xvii)............................................................38

2.10.4 Creu de Cassà de Pelràs, Corçà (s. xvi).............................................................38

2.10.5 Creu de terme del santuari de la Mare de Déu de l’Esperança,

Cruïlles (s. xvi)..............................................................................................................39

2.10.6 Creu Nova del terme de Foixà (s. xvi)...............................................................39

2.10.7 Creu del rei Joan I, Foixà (s. xiv-xv)..................................................................39

2.10.8 Creu de la Sala, Foixà (s. xvi-xx).......................................................................40

2.10.9 Creu de Fonteta (s. xv).......................................................................................40

2.10.10 Creu del Pou o Salvetat, Jafre (s. xviii)............................................................40

2.10.11 Creu de Palau-sator (s. xvi)..............................................................................40 2.11 Arxiprestat del Ter-Brugent...............................................................................................41

2.11.1 Creu de terme d’Amer (s. xv)............................................................................41 2.12 Arxiprestat de Tordera.......................................................................................................41

2.12.1 Creu de Sant Pere del Bosc, Lloret de Mar (s. xix)...........................................41

2.12.2 Creu de terme de Sant Grau d’Ardenya, Tossa de Mar (s. xv-xx).....................42

2.12.3 Creu del portal de la Vila Vella, Tossa de Mar (s. xv)........................................43

2.12.4 Capitell de creu de terme, Tossa de Mar (s. xv).................................................43 Conclusions.............................................................................................................................44 Bibliografia.............................................................................................................................48

INTRODUCCIÓ El present estudi es proposa analitzar quina és la repercussió funcional, iconogràfica i artística del símbol de la creu en les marques termals del bisbat de Girona, així com la vinculació que hi ha entre aquestes mostres d’art popular i les altres creus de caràcter commemoratiu i processional; establint així un diàleg amb aquest símbol, dotat de funcions civils i religioses. La creu és el símbol per excel·lència del cristianisme i, com a tal, ha estat un motiu recurrent en moltes de les representacions artístiques de l’art sacre. La gran quantitat de creus de pedra, de fusta o de metall que presideixen les encreuades de camins, places, carrers, processons, valls i cims de muntanyes són l’exemple clar de la cristianització del mateix sòl i, per tant, mostren les creences dels homes que les bastiren al llarg dels segles.

Així doncs, el seu estudi, catalogació i anàlisi pot ajudar a comprendre quines van ser les raons per esculpir-les, tallar-les o fondre-les, i també quines eren les seves funcions primordials i quines les subsidiàries. De la mateixa manera, s’intentarà establir la relació que hi havia entre elles i els habitants de la zona, com també quin tipus de commemoracions s’hi celebraven o, fins i tot, si eren objecte d’un culte particular. A més a més, se’n valorarà l’impacte iconogràfic i artístic dins del bisbat de Girona, tot cercant els paral·lels estilístics més propers per vincular-les als corrents artístics internacionals.

El procediment que s’ha seguit ha estat, en primer lloc, elaborar un inventari de les diverses creus disperses arreu del Bisbat, tot catalogant-les per arxiprestat, municipi, suport i cronologia.

Un cop inventariades totes les creus, s’ha limitat l’estudi a aquelles que presenten cert interès històric i artístic, apostant pel títol de creus historiades, ja que totes les que s’han analitzat tenen treball escultòric, sigui a la creu o al capitell.

En segon lloc, s’han contextualitzat aquestes creus en el marc de la mateixa història del Bisbat, la qual cosa ha servit per establir les pautes per fer-ne una datació aproximada. Per acabar, s’ha intentat establir quines eren les possibles vinculacions i relacions entre les diverses creus de terme, les creus processionals i les creus commemoratives del bisbat de Girona.

Cal recordar que l’estudi de l’art popular ha restat moltes vegades oblidat o ignorat. Per tant, l’interès que ha suscitat aquest tema és més aviat nul dins la historiografia general. No obstant això, hi ha diverses publicacions relacionades amb les creus monumentals catalanes.

Primerament, cal esmentar el sempre citat Joan Amades que, gràcies al seu treball de camp, han quedat recollits diversos testimonis sobre la litolatria del territori català i sobre com molts llocs pagans es van cristianitzar mitjançant l’establiment d’una creu de pedra. Com a primera aproximació a l’estudi de les creus de terme, també hi ha el petit llibre de mossèn Norbert Font i Sagué —Datos per a la història de les Creus de Pedra a Catalunya—, publicat a Barcelona el 1894. Escrit amb un llenguatge prefabrià, constitueix una aproximació a les creus termals conservades a finals del segle xix.

En segon lloc, és necessari fer referència a mossèn Josep Gudiol i Cunill, que inicià l’interès científic sobre aquestes mostres d’art popular en el seu excel·lent recull sobre arqueologia sagrada catalana, publicat el 1902. Així mateix, el 1919 dedicà un llibret específic a mercè del Centre Excursionista de Catalunya titulat Les Creus Monumentals de Catalunya.

4

Posteriorment a les publicacions de mossèn Gudiol, es troben escasses mostres d’interès al voltant d’aquesta temàtica. Tanmateix, gràcies a la tasca d’Albert Bastardes i Parera, es disposa sobretot d’un bon recull fotogràfic titulat Les Creus al vent, que va ser publicat el 1983. Més recentment, hi ha altres petits estudis locals que, en tot cas, no representen cap anàlisi interdisciplinària de la matèria.

5

CONTEXTUALITZACIÓ

1.1 El bisbat de Girona i els seus límits geogràfics Tal com indiquen les dades facilitades pel mateix Bisbat, avui dia la diòcesi té una superfície de 4.660 km2. Aquesta extensió es reparteix entre les comarques del Gironès, l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Pla de l’Estany, la Selva i la part nord del Maresme. Així doncs, la diòcesi presta servei a uns 850.000 feligresos dividits en 13 arxiprestats que agrupen un total de 383 parròquies i 12 annexos.

No obstant això, ni la història del Bisbat sempre ha estat tan planera ni la seva organització territorial ha estat tan clara i diàfana al llarg dels segles.

1.1.1 Orígens del Bisbat: època romana Per començar, cal parlar dels orígens cristians a Girona, que estan documentats arqueològicament a partir del segle iv. La romanització del territori va representar un clar avantatge per la posterior penetració del cristianisme, ja que les infraestructures, les vies de comunicació i la permeabilitat de la població van permetre que el cristianisme anés adquirint més visibilitat a les contrades del nord-est peninsular.

Cal tenir en compte que a Girona es compta amb la presència de diversos sarcòfags paleocristians1 (c. 310-335). Això indica que a la ciutat hi havia fidels cristians amb una bona predisposició econòmica, ja que podien permetre’s el luxe d’importar peces d’escultura voluminoses des de la capital de l’Imperi. Aquest fet mostra com el cristianisme en aquest període ja no només era una religió popular, sinó que havia penetrat entre les capes benestants de la societat civil gironina. La primera notícia que es té de l’existència de la seu episcopal de Girona és entorn de l’any 404, quan el papa Inocenci i va escriure una carta als assistents al concili i de Toledo2.

Tanmateix, s’ha d’esperar fins a l’any 516 per poder saber el nom d’algun dels bisbes de Girona, i es tracta d’un tal Frontinià que aquell mateix any va assistir a un concili que es va celebrar a Tarragona.

Tot i tenir aquestes notícies primerenques del bisbat de Girona, calen indicacions i documents que posin llum sobre l’extensió del territori confiat a la responsabilitat episcopal. De totes maneres, es pot especular que aquest incipient bisbat no devia diferir gaire de l’actual, a excepció de l’espai assignat a la diòcesi d’Empúries, cosa que es dedueix a partir de la inexistència de canvis i disputes territorials amb els bisbats veïns; l’església de Barcelona està documentada des de l’any 343, la d’Ausona (Vic) des del 516, i la d’Elna —posteriorment Perpinyà— des del 571.

Parlar del bisbat de Girona, en un inici, també és parlar de la diòcesi d’Empúries, que estava situada al mateix golf de Roses, a prop de l’Escala, a l’antiga colònia focea fundada el 600 aC.

1 2

Narcís M. Amich, Els sarcòfags romans i paleocristians de Sant Feliu de Girona.

I Concili de Toledo, Epístola 23, 2.

6

El monument cristià d’Empúries que deixa entreveure millor la seva esplendor en el passat és la basílica situada a la Neàpolis3. Les diverses restes arqueològiques que s’hi han localitzat fan pensar que en un inici fou una comunitat amb pocs mitjans, ja que moltes de les restes trobades són objectes reaprofitats.

L’any 2003 es va localitzar a un temple proper a Empúries —dedicat a Santa Margarita i Santa Magdalena— una lauda sepulcral en mosaic que s’ha interpretat com a possible cobertura de la sepultura d’un bisbe, cosa que suggereix que a Santa Margarida pogué haver-hi el complex arquitectònic episcopal de la seu emporitana. Tot i així, també es creu que la seu es traslladà tardanament al temple de Sant Martí, on hi va haver culte almenys fins als segles ix-x.

De la seu emporitana es conserva el nom d’alguns bisbes que signen diversos actes dels concilis hispànics. De la duració i extensió de la seu, però, no es té cap referent, a excepció de les signatures dels prelats; per tant, això no permet aventurar-se a fer hipòtesis. Hi ha qui ha volgut trobar certes similituds entre l’actual Empordà i els possibles límits diocesans però, no obstant això, cal pensar que no hi hagué més límits establerts que els del mateix àmbit d’influència de la ciutat portuària. Així mateix, es fa molt difícil mostrar uns límits clars dels bisbats, constatant de manera més inequívoca una cristianització àmplia del territori gironí sense assenyalar-ne els límits precisos.

1.1.2 La consolidació del Bisbat: alta i baixa edat mitjana Durant les diverses invasions musulmanes que Catalunya patí, va haver-hi un anar i venir fronterer. Per exemple, entre el 785 i el 800, Girona caigué en mans cordoveses almenys dues vegades. No va ser fins al 801 que els combats van desaparèixer, just en el moment en què la Marca Hispànica es va ampliar fins a Barcelona. La seguretat que suposava la nova frontera va estimular el repoblament progressiu de les zones cristianes. La reorganització social i eclesiàstica de les comarques sota el domini franc es va desenvolupar durant el segle ix, a càrrec de comptes beneficiaris. Els primers documents eclesiàstics de què es disposa fan referència a l’establiment de monestirs com el de Banyoles el 814 o el de Sant Medir (Amer) el 820. Són, per tant, els primers moments en els quals es fa necessari marcar i delimitar de nou el territori, posar marques i qui sap si elaborar termes per acotar els límits monacals a través de símbols clarament cristians com poden ser les creus.

El districte diocesà al llarg de tota l’edat mitjana no presenta ni conflictes veïnals ni canvis de demarcacions. Per tant, es pot concloure que els límits del bisbat de Girona són els mateixos que en l’època visigòtica i això es deu al fet que es fixaren a través de fronteres naturals, com són els massissos muntanyosos.

Així doncs, la diòcesi de Girona comprenia el territori assignat als comtats de Girona, Empúries, Peralada i Besalú. De l’antiga seu emporitana no se’n conserva cap rastre, però tant el comte de Besalú com el d’Empúries van tenir certes diferències amb el bisbe de Girona, que el veien com un poder extern als seus comptats. Aquesta situació va provocar que es fessin gestions per aconseguir diòcesis particulars, les quals mai van aconseguir ésser ni estables ni duradores.

3

Pere de Palol, Arqueología cristiana de la España romana, siglos iv-v, 32-36.

7

Sembla evident que quan hom parla de la història d’una diòcesi es faci esment als límits territorials, a les seus episcopals i als monestirs que s’hi basteixen, però allà on rau la història petita —la de les persones— és a les parròquies, que doten de sentit el dia a dia cristià dels habitants de les contrades. En aquest sentit, del bisbat de Girona es té notícia d’una vintena de consagracions anteriors al primer mil·lenni i del segle ix es coneixen les dotalies i consagracions d’una vintena més d’esglésies4.

La divisió de les parròquies i la seva limitació fou progressiva, ja que en un inici només comprenien els nuclis habitats al voltant dels quals estaven adscrites. A mitjan segle x, es van començar a enumerar els límits geogràfics de les demarcacions, muntanyes, colls i rius. Aquest fet s’explica perquè cap al 1050 tot el territori de la diòcesi ja havia estat totalment cristianitzat i no quedava cap tros de terra o de bosc que no estigués adscrit a una parròquia5. La delimitació exacta de les parròquies tenia com a objectiu determinar a qui s’havia de pagar el delme. És important remarcar que des del segle xiii es té notícia de l’existència de camins que reben el nom de carraria missadera, és a dir, camí esglaier o, el que és el mateix, camins pels quals es va a missa o a l’església. Així doncs, els camins unien la casa de Déu i la de les persones. Tot esdevenia un conjunt articulat per terra a través dels camins i per aire a través del so de les campanes. S’establien d’aquesta manera un seguit d’elements de diàleg entre Déu i les persones que sacralitzaven els espais profans mitjançant marques, creus de terme i el repicar de les campanes.

Val la pena esmentar que per la pau i treva de Déu es consideraven espais sagrats i de protecció els trenta passos al voltant dels temples i això s’acostumà a determinar des de 1079 en els mateixos actes de consagració conservats. Malgrat tot, la institució d’aquest espai anomenat sacraria ja s’esmenta el 1019 a Sant Martí Sapresa.

Al llarg dels segles es van anar assumint i institucionalitzant noves formes de devoció popular.

D’aquesta manera, la festivitat de Corpus, introduïda a Girona el 1320, va suposar un canvi d’hàbits que va portar a celebrar processons per beneir el terme el mateix dia o a oficiar la missa dalt d’una muntanya. Així quedava establert per sempre més un diàleg inequívoc entre la parròquia i els punts limítrofs que la conformaven i, a la vegada, els termes i les seves marques en forma de creu esdevenien punts de trobada dels feligresos per a diversos usos.

El segle xiv va veure néixer noves parròquies: Blanes (1319), Púbol (1335), Grions (1340), Castellfollit (1347), la Jonquera (1362), la Tallada (1372), Palamós (1428), Canet de Mar (1461) i Calella (1528). Moltes d’aquestes noves parròquies apareixen per la creació de nous assentaments humans establerts a la costa. També va haver-hi un efecte invers pel qual diverses parròquies pobres s’uniren a parròquies més grans i riques. Entre el 1320 i el 1551, se n’han documentat quaranta casos. És important destacar el terratrèmol que hi hagué el 1427, que afectà la majoria d’esglésies entre Girona i Olot, a les valls del Ter i del Brugent,

4 R. Ordeig i Mata, Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles ix-xii), vol. 4.

5 J. M. Marquès, «Creació i extinció de parròquies al bisbat de Girona», AIEG 35, 405-446; J. M. Marquès, «Parròquies i divisió administrativa del territori, fins als s. xi», AIEG 38, 1501-1520; Jordi Bolós i Masclans, «Parròquia i organització del territori. Una aproximació cartogràfica», Actes del I Congrés d’Història de l’Església Catalana, vol. I, 259-284.

8

a la vall de Llémena i del Fluvià i, fins i tot, algunes de les comarques de la Selva. També hi hagué terratrèmols el 1428 i tingueren incidència a Camprodon, la vall de Bianya i fins a arribar a algunes localitats de l’Empordà.6 Es produïren destruccions totals i a Olot la nova església parroquial fou traslladada a un altre indret.

1.1.3 Creixement demogràfic del Bisbat: època moderna Entre el 1565 i 1619, quaranta parròquies van passar a ser simples sufragànies d’altres.7 La majoria d’elles eren del vessant pirinenc i, concretament, de la Garrotxa. No es tractava d’una voluntat personal dels bisbes, sinó que es feu per adequar-se a les noves necessitats del territori, ja que aquestes zones més allunyades havien patit una forta davallada de població i no disposaven de prou recursos per mantenir-hi el culte. És per això que foren agregades a les seves parròquies veïnes com, per exemple, la parròquia d’Oix, que es va incorporar Pera i Bestracà el 1594 i Ribelles, Principi, Sant Corneli i Talaixà el 1614.

També va haver-hi diverses parròquies que s’uniren en únic benefici rectoral: Avinyonet (1560), Fornells (1577) i Siurana (1580). En total, quedaren una seixantena de domes sense unificar, entre les quals hi havia les d’Olot i Figueres. La raó principal per la qual es van fer aquestes unions fou la falta de recursos, però el que més interessa d’aquests fets és que es va aprofitar l’ocasió per reestructurar alguns límits parroquials, com fou el cas de Blanes i Palafolls o de Palol de Vila-robau. Aquests canvis, en comptes de repercutir en un millor repartiment dels beneficis, van remarcar encara més les diferències entre les retribucions dels rectors.

Les noves parròquies que s’erigien en territoris on augmentava la població havien de decidir si fer-ho en plenitud —com fou el cas de Vilanova de Palafolls o Malgrat (1601), Castell d’Aro (1602), Ventalló (1606) i l’Escala (1682) — o si mantenir algun tipus de dependència de les seves cases matriu —Sant Pol de Mar i Arenys de Mar (1575), Anglès (1594) o Viladamant (1617) —.

Les cases benedictines que s’havien anat empobrint per les comandes que donava el Vaticà també foren agregades a d’altres de més puixants el 1592, en un marc de reformes aprovat a tot el regne. Per exemple, la de Roses fou unida a Amer o les de Cruïlles i Sant Miquel de Fluvià, a Sant Pere de Galligans. Això constata, per tant, que els segles xvi i xvii foren segles de reorganització territorial interna que conduïren a nous vincles i noves relacions parroquials que afectaren novament els límits interns i les concepcions de termes i veïnatge.

La població diocesana va experimentar un fort creixement demogràfic durant el segle xviii.

Bastero, en la seva visita pastoral de 1732, va comptar 114.000 ànimes de comunió a la diòcesi.

A la fi del segle s’atribuïen a Olot 9.000 habitants, 8.000 a Girona, 5.000 a Figueres, 5.000 a Sant Feliu de Guíxols, 4.000 a Blanes i 3.000 a Arenys. L’augment demogràfic entre el 1718 i el 1787 fou del 129 % a la comarca de la Garrotxa i del 113 % a l’Alt Empordà. En menys de 100 anys la població del territori es duplicà8 i les causes principals foren la nova indústria i el comerç que se’n derivava.

6 7 8

Carme Olivera, Els terratrèmols dels segles XIX i XIV a Catalunya.

J. M. Marquès, «Creació i extinció de parròquies al bisbat de Girona», AIEG 35, 413.

F. Ferrer i Gironès, L’economia del set-cents a les comarques gironines, 28-32.

9

Aquest auge poblacional va despertar els anhels d’algunes parròquies que havien perdut l’autonomia: Regencós es va separar de Begur el 1788, Vilamaniscle es va independitzar de Garriguella el 1790 i Pont de Molins fou segregada de Llers el 1793. Així doncs, la recuperació demogràfica va fer que ressorgissin les antigues parròquies convertides en sufragànies: d’Albanyà i Pincaró (1797), Bell-lloc d’Aro (1787) i Sant Miquel de la Pineda (1791). La darrera paraula la tenia el Consejo de Castilla, que denegà la parroquialitat a Port de la Selva tot i tenir 187 veïns el 1787 i també a Fonteta, annexa a la Bisbal. És important tenir en compte que no es van dividir les parròquies de les ciutats. Arenys de Mar es va independitzar d’Arenys de Munt, però fou una excepció, ja que aquestes poblacions del Maresme van seguir vinculades a la seva matriu rural i menys poblada. Un exemple és Sant Pol de Mar, que va seguir lligat a Sant Iscle de Vallalta, o Canet de Mar, que ho va seguir a Sant Cebrià de Vallalta.

Cal apreciar també que la diòcesi fa frontera amb França des del segle xvii i que, per tant, les conseqüències de la Revolució Francesa es deixaren sentir de diverses maneres. La més evident fou l’arribada d’un gran nombre de sacerdots estrangers, però des del novembre del 1792 una ordre reial prohibí als immigrants la residència a tot el Bisbat a causa de les tensions polítiques creixents entre tots dos països.

Durant la Guerra del Francès (1808-1814), l’exèrcit de França no arribà a traspassar la línia del riu Fluvià, però moltes esglésies situades al nord del riu patiren força estralls: Vilabertran i Lladó perderen els seus orgues i la Jonquera, tots els altars. A més a més, les despeses de la guerra van fer que les obres que es feien en moltes institucions eclesiàstiques s’interrompessin i que ja no es tornessin a reprendre mai més. Una petita modificació de la frontera entre Espanya i França va afectar la diòcesi després d’haver signat la pau: Sant Corneli de Ribelles es va agregar al bisbat de Perpinyà l’any 1804.9 1.1.4 El Bisbat als segles xix i xx Girona s’alçà contra l’enemic francès el 1808 i la participació de l’Església fou espontània i general. Després de la rendició de la ciutat el 1810, es va haver de publicar una pastoral que aconsellava la pau i el cessament de les hostilitats contra l’ocupant francès. La consegüent ocupació va donar ocasió de saquejar i destruir un bon nombre d’arxius parroquials, retaules i joies. Durant els anys 1814 i 1819, la preocupació principal de moltes parròquies i convents fou la rehabilitació d’ornaments i d’elements de culte.

El també convuls segle xix es mou entre les crisis carlistes i les desamortitzacions. No obstant això, es van iniciar encara noves construccions, com ara el santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar (1857) o les noves esglésies parroquials projectades per Martí Sureda i Deulovol a Roses (1853), Sant Joan de Mollet (1859) i Vilajuïga (1868).10 El segle xx comença amb les mateixes preocupacions que el final del segle xix: la falta de vocacions i la pèrdua de pes específic de la religió en l’àmbit públic i privat. La insurrecció del

9 10

Notularum, supl. 3. núm 6.

Miquel Ferrer i López, Martí Sureda Deulovol (1822-1890).

10

19 de juliol de 1936 va tenir a Girona un caràcter únicament militar, ja que ni la societat civil ni els eclesiàstics van intervenir-hi i arran de l’aixecament sorgiren grups locals o comitès, alguns dels quals iniciaren una tasca sistemàtica de persecució de persones i destrucció de béns relacionats amb la religió.11 Entre els comitès més actius se sol assenyalar els de Salt i Orriols.

La instauració del règim anarquista comportava l’eliminació d’eclesiàstics com un dels seus objectius principals.

Pel que fa a la destrucció del patrimoni artístic, el fet que no hi hagués un catàleg anterior a la crema fa molt difícil poder quantificar-lo. Tanmateix, queden evidències notòries en molts altars i obres d’art que s’havien fotografiat o que havien cridat l’atenció d’estudiosos i de galeristes amb anterioritat a la Guerra Civil Espanyola.

Un gran auge restaurador va precedir la destrucció i a partir del 1939 el mateix bisbe Cartañà —procedent d’una família d’empresaris de la construcció— es va ocupar sense intermediaris de les innombrables obres necessàries per restaurar temples. Per part de l’administració pública, hi intervingué l’organisme estatal de Regiones Devastadas. L’arquitecte encarregat de restituir les obres fou el diocesà Isidre Bosch i Bataller, i l’estil preferit per a les restauracions fou el neoromànic. Isidre Bosch va ostentar el càrrec des del 1939 fins al 1960, any en què fou precedit per Isidre Bosch i Reig, que exercí entre 1960 i 1966. Totes les restauracions es van fer sota la tutela d’una Junta Diocesana de Construcción y Reparación de Templos. L’any 1967 aparegué la Comisión Diocesana de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, que ja no tenia cap arquitecte propi. No obstant això, les rehabilitacions dels edificis afectats per la guerra ja havien acabat.

Pel que fa a l’escultura i a la pintura, cal remarcar que els altars es van omplir d’imatges i de sants provinents d’Olot. A l’interior de les esglésies, molts artistes van fer donacions —perquè un altar sense cap imatge perdia el significat— i moltes parets van ser decorades amb pintures, ja que la pintura no crema.

Des del 1965 fins al 1970, la diòcesi va provar de seguir el camí empès per l’aggiornamento marcat pel concili Vaticà ii. Es va dividir el 1970 en quatre zones pastorals a partir de criteris teòrics i sociològics. Els arxiprestats han anat canviant de nom i de districte, bàsicament en funció de les necessitats dels rectors i dels sacerdots a l’hora de fer les reunions.

1.2 Antropologia de les creus de terme 1.2.1 Litolatria Les creus de terme estan relacionades de manera irrefutable amb la pedra, ja que aquest és el material amb el qual han estat bastides i esculpides fins ben entrat el segle xix. Sí que és cert que al llarg dels dos últims segles s’han trobat creus de ferro col·locades en indrets estratègics, però aquesta pràctica és relativament recent i no ha arribat mai a substituir del tot la preeminència de

11 Joan Busquets, «La persecució religiosa al bisbat de Girona», Revista de Girona 116, 223-232; Joan Busquets, «La destrucció d’esglésies a la ciutat de Girona el 1936 i les seves excepcions», La guerra civil a les comarques gironines (1936-193) 187-222.

11

la pedra com a material genuí i autèntic de les creus exteriors. Val a dir que també s’ha emprat fusta en algunes ocasions, però el fet que siguin escultures situades a la intempèrie permet inferir que un material menys resistent com la fusta no és el més adequat.

Així doncs, quan es parla de creus de terme es fa referència sobretot a creus de pedra, cosa que condueix inevitablement al culte a les pedres o —el que és el mateix— a la litolatria. El material petri s’ha utilitzat des de les primeres remors dels temps i això l’ha dotat d’una simbologia molt rica i específica. La pedra denota força, unitat, invariabilitat, perennitat i sobretot immobilitat.

L’origen del culte a les pedres sembla que és oriental; prové dels pobles semites. Només cal recordar el passatge bíblic de Jacob en el qual fa servir una pedra com a coixí: Jacob es llevà de bon matí, va prendre la pedra que s’havia posat per capçal, la va plantar com un pilar i la consagrà ungint-la amb oli. 19 I donà a aquell lloc el nom de Betel (que vol dir «casa de Déu»). Abans, el nom de la ciutat era Luz. 20 Després, Jacob va fer aquesta prometença: -Si Déu m’acompanya i em guarda tot el temps que seré fora, si em dóna aliment i vestit 21 i em fa tornar sa i estalvi a casa del meu pare, el Senyor serà el meu Déu, 22 i aquesta pedra que he plantat com a pilar sagrat serà casa de Déu. I jo, Senyor, t’oferiré la desena part de tot el que em donaràs.

(Gn 28, 18-22)

Novament amb Jacob s’utilitza una pedra per marcar un indret o un espai sagrat al passatge del pacte entre Laban i el mateix Jacob: 43 Laban va respondre a Jacob: -Aquestes filles són meves, aquests fills són meus i és meu també aquest bestiar: tot el que veus és meu. Què puc fer avui per aquestes filles meves i pels fills que han infantat? 44 Fem un pacte entre tu i jo, i que hi hagi un testimoni entre tots dos.

45 Llavors Jacob prengué una pedra i la va plantar com un pilar sagrat. 46 Després va manar a la seva gent que recollissin pedres i en fessin un munt. I van menjar-hi a sobre. 47 Laban va anomenar aquest indret Jegar-Sahaduta, i Jacob el va anomenar Galed,48 perquè Laban havia dit: -Aquest munt de pedres és avui un testimoni entre tu i jo. (Gn 31, 43-48a)

També es pot veure com aquest culte a les pedres s’institucionalitza en la renovació de l’aliança de Siquem: Aquell dia, a Siquem, Josuè va comprometre el poble en una aliança amb el Senyor. Li donà unes lleis i unes prescripcions, 26 i les va escriure en el llibre de la Llei de Déu. Després va prendre una gran pedra i la plantà sota l’alzina del santuari del Senyor.27 Llavors digué a tot el poble: -Aquesta pedra ens servirà de testimoni: ha sentit tot el que el Senyor ens ha dit. Us farà de testimoni, perquè mai no mentiu al vostre Déu.

28 Josuè va acomiadar el poble, i cadascú se’n tornà a la seva heretat. (Jos 24, 25-28)

12

El culte a les pedres va arribar a la península Ibèrica de la mà dels fenicis, tot i que segurament ja existien veneracions autòctones anteriors. L’adoració a una pedra determinada també va lligada a la idea de devoció anicònica de divinitats com Hermes, Apol·lo o Eros, quan les persones encara no s’imaginaven els déus en forma humana.

Sigui com sigui, són moltes les civilitzacions que han sacralitzat les pedres. Per exemple, a l’antiga Grècia, a la península del Quersonès, s’adorava una pedra que havia caigut del cel ja des de l’any 405 aC. El segle ii dC, Pausanies parla d’unes pedres sagrades situades a l’interior dels temples, amb forma piramidal i coronades amb caps de divinitats.12 En la cultura i religió romanes cal destacar el déu Terminus, protector dels límits. El seu culte està lligat a l’origen de la veneració de les pedres destinades a marcar els límits dins de la religiositat indoeuropea.

En el món àrab, el Betil era una pedra sagrada que prenia el nom de l’hebreu de Beth-El i que es podria traduir com a casa de Déu dins un culte anterior a l’Islam. A Síria, es pot trobar documentada aquesta pedra cònica dins els recintes sagrats, tot fent referència al déu El-Gabal.

De la mateixa manera que va passar amb altres cultes pagans, el cristianisme va adaptar el culte a les pedres a la seva religiositat. Ho va fer de manera progressiva, sense trencaments, sobreposant les seves celebracions a les ja existents, adaptant-les i dotant-les de noves significacions.

Va construir ermites allà on hi havia cultes pagans, va col·locar creus sobre pedres venerades o, fins i tot, va marcar les pedres amb creus. D’aquesta manera, els espais i els elements pagans van ser reutilitzats pels cristians amb la convivència de símbols anteriors.13 A Girona hi ha diversos exemples de pedres on hi ha gravades creus de manera tosca. Un bon exemple és a les penyes al costat de la creu Blanca de Pau, situada al camí vell entre Pau i Sant Pere de Rodes. És l’únic testimoni de creu de terme monumental de l’antic territori del monestir de Sant Pere de Rodes que ha arribat sencer fins a l’actualitat. La seva presència anunciava als visitants que entraven al terme de la poderosa abadia romànica per un dels camins més utilitzats fins ben entrat el segle xix. Probablement substituïa una fita més antiga, ja que a vint metres de la creu hi ha una penya que té tres creus gravades, una de les quals és més gran i està feta amb un traç molt gruixut, visible des del camí mateix.

Aquests indrets privilegiats moltes vegades tenen una llegenda associada i aquest cas no n’és una excepció: la creu Blanca es va erigir en el lloc on un missatger dels monjos de Sant Pere de Rodes va ser devorat pels llops, encara que una altra versió assegura que la víctima va ser l’abat del monestir. Sigui com sigui, el que queda clar és que aquest camí de ronda antiquíssim portava a un lloc de culte precristià i que, per tant, en el moment de la cristianització es devia procedir a marcar l’indret amb creus gravades per, posteriorment, erigir-hi una creu de terme.

1.2.2 Cultes precristians Els cultes precristians d’origen prehistòric tenen a Europa un exemple clar en els dòlmens i megàlits. Sembla que tenien un sentit fertilitzant, és a dir, la seva forma allargada i vertical expressava connotacions sexuals i màgiques. No obstant això, se’n desconeix el sentit últim i total, 12 L. Gernet, Antropología de la Grecia Antigua, 182–184.

13 Hi ha tres fonts literàries especialment rellevants que parlen del culte a les pedres: Estrabó, Sant Martí de Dumium (De Correctione Rusticorum, segle vi) i les actes dels concilis visigots (Toledanos xii, cànon 11 i xvi, cànon ii).

13

de manera que només es poden fer suposicions i relacionar-ho amb les forces tel·lúriques. Tanmateix, aquestes mostres lítiques també són clars marcadors d’espais sagrats. Indiquen moltes vegades un lloc natural on s’ha manifestat allò diví; són pedres que mostren l’indret on s’uneix el cel i la terra, igual que els grecs ho feien amb l’Omphalos a Delfos.

Amb el pas del temps no només es marquen aquests punts amb menhirs, sinó que es comencen a erigir temples com a centres de culte. Els edificis es converteixen en centre, en unió del cel i la terra i esdevenen el lloc on anar a l’encontre dels déus. Seran cases de déu a la terra. Normalment aquests edificis es basteixen en punts on allò transcendent s’ha manifestat i, freqüentment, és en muntanyes sagrades. Progressivament l’espai sagrat es va expandint i acaba conformant les sagreres: espais exteriors als temples considerats també sagrats. Aquest petit pas va començar a delimitar zones exteriors, tot separant allò sagrat d’allò profà.

L. Tarquini Prisc, en època de Ciceró, va traduir al llatí uns llibres del temple d’Apol·lo a Roma, els Libri Vegoici, on hi ha una clara referència a la delimitació de les terres: El mar ha sido separado del cielo. Cuando Júpiter reivindicó la tierra de Etrunia, estableció y ordenó medir las llanuras y los campos acotados. Conociendo la avaricia humana y las pasiones que excita la tierra, quiso que todo fuera delimitado por mojones. Cuando uno, un día, movido por la avaricia del siglo octavo, acabara los bienes que han entregado y codiciara los del vecino, mediante malas artes los violaran, los cambiaran y los desplazaran. Los que toquen y desplacen los mojones para extender sus propiedades y disminuir las de otras personas, por este crimen serán condenados por los dioses.

Si son esclavos, caerán en la servidumbre peor. Si lo hacen con la complicidad del dueño, su casa será aniquilada y toda raza perecerá. Los que desplacen los mojones sufrirán peores enfermedades, peores heridas y serán afligidos en sus miembros debilitados. Después la tierra será sacudida por las tempestades y vacilará por los torbellinos. Las cosechas se echarán a perder, arrasadas por las lluvias y por el granizo; perecerán por exceso de calor, serán destruidas por los rayos. Estallarán numerosas disensiones en el pueblo. Por esto no seas ni de mala fe ni de lengua mentirosa. Guarda en tu corazón mis enseñanzas14.

En aquest fragment es pot trobar una de les primeres referències als pilons de pedres que serveixen per delimitar espais i que són protegits pels déus de manera molt semblant a les creus de terme. En aquests espais, fins i tot avui dia, la gent hi deixa pedres acumulades en forma de monticle. Els celtes també tenien aquest costum i ho feien per allunyar els mals esperits dels encreuaments de camins.

En època grecoromana, aquests pilons de pedra es formaven també a les confluències de camins en honor a Hermes i Mercuri, déus protectors dels viatgers, pastors i caminants. Aquesta pràctica tenia un doble sentit: protegir i limitar. Així doncs, el déu Terminus també era venerat en aquests indrets.

Martí de Braga, quan escriu sobre la religiositat indígena a la seva obra De correctione rusticorum, denuncia les pràctiques alienes al cristianisme, tot fent referència als pilons de pedra situats als camins: Otro demonio quiso llamarse Mercurio, que fue un astuto inventor de toda clase de fraudes, a quien como dios del lucro, los hombres codiciosos al pasar por las encrucijadas, ofrecían como sacrificio montones de piedras que se forman al tirarlas15.

14 15

L. Tarquini Prisc: Libri Vegoici, citat a: J. M. Blázquez, Hª de las religiones de la Europa antigua, 55.

Martí De Braga, De correctione rusticorum, vii.

14

Ja per acabar, cal destacar la diversitat de cultes, tradicions i interpretacions que es fan al voltant dels cúmuls de pedres, pedres fites i cultes litolàtrics ancestrals. La idea d’acumular pedres tindria un doble sentit: el primer seria purificador, de desfer-se d’una càrrega, i el segon, de tribut a la divinitat.

Com a exemple gironí de culte precristià, es compta amb el cas de l’ermita de Santa Margarita a Olot, aixecada al costat d’un menhir que marca el fons del cràter d’un volcà, la qual cosa fa pensar en la continuïtat de veneració d’un espai del tot significatiu relacionat amb el culte a la Mare Terra.

1.2.3 Divinitats precristianes relacionades amb el culte als camins El culte a les pedres està lligat al caràcter sagrat del camí i, sobretot, a les interseccions, als encreuaments. Cal tenir en compte que aquests indrets, ja des de molt antic, han estat considerats llocs sagrats. Són espais dotats d’una gran càrrega simbòlica i alhora s’han vist relacionats amb una gran quantitat de llegendes negatives: comerç amb dimonis i bruixes, ànimes en pena vagant-hi, etc. Són, per tant, llocs on hom es pot perdre i no només de manera física, agafant un camí que no pertoca, sinó també espiritualment: es pot prendre un camí equivocat a la vida.

Aquesta raó és el motiu principal pel qual es van cristianitzar aquests llocs de pas.

Així doncs, consten dos significats prou clars pel que fa als monuments lítics situats a les interseccions dels camins. El primer vindria marcat pel seu caràcter funcional: assenyalen un encreuament de camins a la sortida o arribada d’un poble. El segon significat té un caràcter més metafísic, ja que servirien per protegir espiritualment els caminants que es dirigien al poble.

Aquesta protecció espiritual se cercava a través de la figuració o de les imatges dels déus, identificats amb la victòria de la llum enfront de la foscor i les tenebres.

Cal tenir present que la por de transitar pels camins de nit va fer que molts viatgers busquessin la companyia divina, i és que hi havia la creença popular que els camins eren per als vius durant el dia, però que de nit eren per als morts. Aquesta superstició té molt a veure amb la por a la mort i la cerca de la humanitat d’assegurar-se la protecció divina a través de mostres de veneració cap a aquests guardians dels camins.

Hermes és el protector dels camins en la cultura grega. La seva funció era vetllar i servir de guia als pastors, caminants i comerciants. Al mateix temps, també era l’encarregat d’acompanyar els morts en el seu camí cap a l’Hades. Sembla que, en un inici, s’anaren acumulant pedres a les interseccions de camins a les quals se’ls retia culte. Amb el pas del temps, aquestes munions de pedres es van convertir en pedres verticals coronades per un bust del déu grec amb els atributs sexuals tallats al pilar. Més endavant, tot el conjunt evolucionaria per acabar convertint-se en una columna amb la meitat superior en forma humana o, fins i tot, en una escultura de cos sencer.

Aquestes fites també se situaven en els punts limítrofs de les fronteres i això indica que també servien per marcar termes. Els romans van adaptar aquestes funcions al déu Mercuri, que va continuar protegint els camins terrenals i espirituals. Aquesta assimilació es va dur a terme d’igual manera entre els pobles conquerits pels romans. Per exemple, els celtes van assimilar el seu déu Lugcon a Mercuri, ja que era l’encarregat de transportar les ànimes a l’altre món i de protegir els camins. El déu gal Viator també fou identificat amb Mercuri però, a diferència del déu llatí, aquest tenia temples propis i no era adorat als camins.

15

Durant l’hel·lenisme cal destacar la deessa Hècate, vinculada a la terra i que es venerava popularment com a deessa Mare. També estava relacionada amb el culte i la protecció dels camins, així com els morts i la màgia. Tenia una doble figuració, simple o triple, ja que la seva missió era vigilar tots els camins que s’entrecreuaven. Per això se la situava a les entrades de les ciutats i tenia una aparença semblant a l’Hermes bifront grec o al Janus bifront romà.

Dins del panteó romà, també val la pena destacar Janus, una divinitat peculiar amb diverses atribucions i funcions. La seva cara bifront representa el renaixement mitjançant els cicles anuals. Una cara mira el passat i l’altra el futur, per la qual cosa també se l’associa amb el destí. La seva particular missió d’iniciar i tancar els cicles de la vida fa que també se’l relacioni amb la reencarnació i, alhora, és l’encarregat de custodiar les portes i els camins. Per això la seva efígie estava ubicada a les entrades i sortides de les poblacions o al costat dels camins. Com que també era el guardià de les portes de les ciutats, moltes vegades se’l representa amb una clau o un bastó. La seva relació amb els termes ve donada per la funció de guarda i custòdia dels camins, així com per la seva doble cara, ja que moltes creus cristianes tenen representacions a banda i banda de la creu per orientar els camins en les dues direccions.

Els cultes domèstics i populars romans també van tenir els seus protectors particulars de cases, camins i ciutats. Els penates eren els protectors dels rebostos, els manes dels avantpassats i els lemures eren els esperits malèvols que turmentaven els vius. Els lares eren els déus protectors dels camins i, com a tals, rebien culte als mateixos camins sota el nom de lares viales. Als encreuaments se’ls anomenava lares compitales i als límits dels terrenys i localitats, lares praestite. El mateix emperador August va ordenar col·locar altars amb bancs als camins per meditar. Per això també se’ls va conèixer com lares Augusti.

Els lares eren la forma popular de mostrar la devoció i respecte als morts i als camins i, per tant, ja des de molt antic foren mostres de pietat popular molt criticada tant dins com fora del cristianisme16. D’aquesta manera, amb l’arribada i l’expansió de la nova religiositat, aquests lares viales foren substituïts per marques cristianes.

Ja per acabar, és indispensable citar el déu Terminus, que els romans van assimilar amb la delimitació de les ciutats i per analogia dels termes. La tradició feu que es marquessin els límits mitjançant fites amb inscripcions commemoratives. En aquestes pedres es retia culte al déu Terminus, guardià de les fronteres i dels límits, al qual es feien ofrenes i sacrificis animals durant les festes de les Terminàlia —el 23 de febrer actual i final de l’any romà—. La festa culminava quan les restes de l’animal sacrificat s’enterraven sota la pedra terminal.

16 Lucreci, De Natura Rerum V, 1118-1119; Tertulià, Adversus Marciorem I, 10–19 i Apologeticum, 13–14; Lactanci, Institutiones Divinae II, 14-12; Prudenci, Cathemerinon liber I, 200 i ss.; Sant Jeroni, Isaïas 57, III, 418.

16

2. Les creus de terme historiades del bisbat de Girona La tradició popular ha volgut assenyalar Jaume i com el primer gran personatge històric interessat a marcar amb fites les seves conquestes. És evident que aquestes fites havien d’estar coronades amb la creu, símbol primordial dels cristians però, tanmateix, tot això que hauria d’haver passat al voltant del segle xiii no es pot provar ni arqueològicament ni documentalment. A més a més, aquesta proliferació de creus a les terres conquistades havia de respondre a una tradició o a una manera de fer ja arrelada al territori històric que hom coneix com a Marca Hispànica.

Per tant, al bisbat gironí, la tradició de marcar amb fites els indrets importants ja ve de lluny; el que més interessa és descobrir a quina data es remunta la necessitat de cristianitzar aquestes marques.

La primera notícia històrica que es té al bisbat de Girona és d’una creu posada com a fita als confins d’una parròquia, datada del 1089, de la consagració de Santa Maria de Lladó.

Praefatam autem ecclesiam Sanctae Mariae et omnia quae in circuitu ejus sunt et ipsum cimiterium et caetera quae sunt Crucibus determinata et designata, spatia scilicet de uno colle in alterum in hujusmodi immunitatis et observantiae reverentia posuit17.

També es té notícia de quan es consagrà el monestir de Vilabertran, i es parla de la immunitat en què es considerava posat «spatium crucibus determinatum»18, segons consta a l’acta, datada del 1100.

Així doncs, es disposa de dues referències clares a l’ús de la creu com a marcadora d’espais sagrats. El mateix Viollet-le-Duc cita un text datat al segle xiii que convida a suposar que les ciutats tindrien ja il corix à l’entrée.19 No obstant això, aquí, a Catalunya —i concretament al bisbat de Girona— no es troben gaires més referències a creus de terme o a creus fites fins molt més endavant. Sí que hi ha evidències artístiques de creus datades al segle xiv —Can Teixidor de Banyoles, creu de Can Quintana de Pineda de Mar o creu d’Espolla a Martís—, però, de moment, no es pot anar més enrere.

El fet que les creus de terme més antigues conservades al nostre bisbat —i a Catalunya en general— siguin de manufactura gòtica ha calat en l’imaginari col·lectiu i això fa que el concepte de creu de terme i gòtic hagin anat estretament units. La gran majoria de creus són posteriors al segle xv, però és per això que mantenen un cert gust per les formes gòtiques, tot i haver estat elaborades en èpoques posteriors. És important tenir en compte que moltes de les creus que s’analitzaran en aquest apartat es troben lluny o bé fora dels seus llocs originals, circumstància que dificulta molt poder esbrinar quin era el seu veritable ús. També hi ha diversos capitells que han perdut la creu original i, fins i tot, capitells de creus de terme guardats als magatzems de museus gironins dels quals es desconeix l’origen.

17 18 19

«Iglesia de Gerona, colegiatas, monasterios y conventos», España Sagrada XLV, apèndix xxii.

Centre Excursionista de Vich, Butlletí del Centre Excursionista de Vich, vol. iii, 41.

Dictionnaire raisoné de l’Architecture Française, iv, 433.

17

Al segle xvi es va decidir tancar els cementiris per donar més quietud i repòs als morts i evitar així que els animals pasturessin per aquests indrets sagrats. És per això que en aquelles dates hi va haver alguns moviments de creus que van passar a adossar-se als murs nous dels cementiris o, fins i tot, n’hi ha que es van traslladar a altres indrets, ja que el seu ús com a marques termals va quedar totalment substituït.

Abans de començar l’anàlisi més detallada de les creus de terme historiades que s’han conservat al bisbat de Girona, val la pena recordar quina és la definició formal que en fa el mateix Mn. Josep Gudiol al seu llibre Nocions d’Arqueologia Sagrada de Catalunya, publicat el 1933: Avui s’anomenen comunament creus de terme, que se les veu que presideixen els fossars, com els caminals i entrades de pobles, fetes de les més variades matèries, de ferro, pedra, alabastre i fins de basalt; constituint, les que encara ens resten, magnífiques mostres de gran interès per a l’art.

Consten d’un pedestal, de diverses formes i més o menys senzilles, col·locat en molts exemplars sobre un, dos, tres o quatre graons. Al damunt del pedestal o sòcol hi ha va la canya, canó o fust també de pedra, quadrat, circular, poligonal, retorçat o que dóna un feix de columnes, i en molts casos no hi manca la base i un nu al mig, que rematen en un més o menys pompós capitell amb escut, ornamentació o figures esculpides. Al cim hi va la creu metàl·lica o de pedra, que si a voltes és sense figures, sovint mostra en una cara a Jesús clavat a la creu i la Mare de Déu o un Sant a l’altra; els seus braços rematen freqüentment en quadrifolis en els quals van esculpits els símbols dels Evangelistes o altres representacions sagrades.20

Tenint en compte aquesta explicació tan detallada, ara es procedirà a l’anàlisi de quines creus de terme historiades s’han conservat a cada arxiprestat, quin és el seu estat de conservació i quina era i és la seva funció.

20

Josep Gudiol i Cunill, Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, vol. II, 409.

18

2.1 Arxiprestat de l’Alt Empordà interior 2.1.1 Creu de Borrassà (s. xv-xvi) Es tracta d’una creu de pedra situada a la plaça de l’Església i que consta d’un basament circular, un fust octogonal, un capitell també octogonal i una creu de braços floronats. A l’anvers hi ha la imatge de la crucifixió, de factura molt senzilla mentre que els extrems dels braços presenten una flor esculpida en relleu. Pel que fa al revers de la creu, s’hi pot observar que no hi ha cap imatge, però que manté les formes de l’anvers. Als angles de la creu hi ha una motllura en forma de segona creu.

El capitell està molt treballat: s’hi veuen quatre escuts i, entre ells, decoració amb motius vegetals. Aquests quatre escuts són iguals i probablement són l’emblema de la casa dels Creixell. A un dels costats del capitell, hi ha la inscripció «E. CAMPS».

L’estat de conservació del conjunt és molt bo, tot i que el capitell està lleugerament deteriorat.

La part de dalt del fust presenta un fragment de material afegit, segurament per tal d’omplir un espai trencat. La creu ha estat restaurada recentment a partir d’elements originals que estaven encastats en un dels murs de la Casa de la Vila.

2.1.2 Creu de Borrassà de Sant Tomàs (s. xx) És una creu de pedra situada a l’entrada nord-est del poble, a la carretera de Vilamorell, amb una base de quatre graons circulars decreixents. El fust és octogonal i sustenta un capitell també octogonal motllurat sense decoració. La creu que el corona és de tipus grec amb els braços acabats en forma de trèvol.

A l’anvers hi ha la imatge de Crist crucificat i al revers apareix la Verge amb el Nen. La seva factura és senzilla i austera, tant pel que fa a les formes com a la decoració.

L’estat de conservació és acceptable, tot i que presenta cert deteriorament general. Es té constància d’una restauració posterior a l’any 1939.

2.1.3 Capitell de la creu de la Mà de Figueres (s. xv-xvi) Es tracta del capitell original de pedra calcària de la creu de la Mà de Figueres. Té un format hexagonal amb quatre de les cares ocupades per personatges i les altres dues, per escuts heràldics.

L’escena central representa l’Anunciació —que omple dues cares—, amb una cara destinada a cada figura. Seguint l’esquema més freqüent, l’arcàngel és a l’esquerra de l’observador i la Verge, a la dreta. La cara que flanqueja la Verge allotja un escut amb un mont coronat per una creu de doble travesser que té dues moles a la base. A les cares següents, s’hi troba Sant Joan Baptista, Sant Antoni Abat i, finalment, un escut quarterejat en creu amb una fulla de figuera al primer i quart; al segon i tercer, quatre pals, l’escut de Figueres.

Aquest capitell actualment es conserva al Museu de l’Empordà de Figueres (núm. ME430), però formava part de l’original de la creu de la Mà, que actualment es conserva en una col·lecció particular de Girona no localitzada.

19

2.1.4 Creu de la Jonquera (s. xx) Al costat de la carretera Nacional ii entre la Jonquera i el Pertús, hi ha una creu commemorativa aixecada el 1976. Es tracta d’una creu de pedra monumental que fa uns dotze metres d’alçària, construïda damunt d’un basament format per tres graons quadrangulars en gradació, un peu també quadrangular i un fust octogonal.

El capitell és també octogonal i està decorat amb quatre figures de sants, alternades per quatre escuts i coronat per vuit figures d’àngels. Els sants estan encaixats dins d›una mena de petites fornícules i suportats per petites mènsules. La creu és de tipus llatina i mostra a l’anvers la crucifixió i al revers, la Verge amb el Nen. A més, està decorada tota ella amb una mena d’estries, mentre que als cantons presenta uns quadrats en relleu. Tant el Crist com la Verge estan suportats per unes mènsules i, a sota, hi ha la representació d’un animal.

Al peu del conjunt hi ha la inscripció següent: «SALVE VIATOR - SALVE VIATRIX - ADVENA SALVE - EN HISPANIA FINES - INGENUA CRUCE PANDIT».

2.1.5 Creu de l’Estanyet, Palau de Santa Eulàlia (s. xvi) Es tracta d’una creu del segle xvi adossada a una de les parets exteriors del Mas Reig o Can Gelada del veïnat de l’Estanyet, a Palau de Santa Eulàlia.

La creu de pedra està integrada per quatre parts. El peu és circular, el fust octogonal, el capitell octogonal sense cap decoració i la creu és de tipus grega, amb els braços amb terminacions motllurades que imiten motius florals. A l’extrem hi sobresurten puntes. Al centre de la creu i a l’anvers hi havia una imatge de la crucifixió, de la qual ara només en queda part dels braços.

L’emplaçament original de la creu era un altre, encara que és desconegut. Fou abatuda el 1936 i, després d’haver-la restaurat, va ser col·locada a l’emplaçament actual. L’estat de conservació que presenta és molt dolent, ja que tot el conjunt està molt deteriorat. El capitell té una esquerda molt evident i la creu i el fust també estan fracturats.

2.1.6 Creu del convent del Carme, Peralada (s. xvii) Els comtes de Rocabertí del castell de Peralada van adquirir aquesta creu cap al 1890 al mestre Esteve Trayter de Figueres. No se’n coneix l’origen ni la procedència, però és una creu que forma part de tot un conjunt format per un basament de dos graons octogonals i un peu octogonal decorat amb vuit peces arrodonides. El fust és octogonal i a sobre té un capitell-nus octogonal, decorat a la part inferior per vuit peces arrodonides, com les del peu. A sobre del capitell hi ha una creu de tipus grega amb els braços circulars acabats amb una mena de florons arrodonits. A cadascun dels angles dels braços s’hi veuen quatre motllures traçades amb una mena d’acabament trevolat. A l’anvers de la creu hi ha el Crist crucificat. Al revers, s’hi troba el Nen i la Verge, la qual està suportada per una mènsula.

Sobre la imatge del Crist, hi ha la inscripció «INRI». Cal destacar que és un estil de creu força inusual per les seves formes, comparat amb la resta de creus analitzades. Això fa pensar en una procedència estrangera.

El basament esglaonat és la part més nova del conjunt i sembla que la peça que fa de peu hagi estat anteriorment un capitell. El fust tampoc forma part del conjunt original, ja que es va afegir quan es va col·locar la creu al seu emplaçament actual.

20

2.1.7 Creu del convent del Carme, Peralada (s. xv-xvi) Igual que la creu anterior, els comtes de Rocabertí del castell de Peralada van adquirir aquesta creu cap a 1890, a la mateixa època que van comprar la col·lecció d’art romànic al mestre Esteve Trayter de Figueres.

Es tracta d’un fragment de creu de pedra de braços flordelisats adossada a una de les parets del claustre del convent del Carme. A l’anvers hi ha la imatge del Crist crucificat, i tant la figura com la creu són de factura molt senzilla. Es desconeix si al revers hi havia alguna imatge, ja que la creu està penjada a la paret. La seva procedència també és desconeguda.

2.1.8 Creu de Pontós (s. xvi-xx) Aquesta creu de pedra està ubicada a la plaça dels Germans Maristes i consta de quatre parts. El basament està format per dos graons circulars, el primer dels quals és enjardinat. A continuació, el segueix un peu octogonal on hi ha un escut amb la data gravada de 1528. Segons expliquen alguns veïns, aquest escut és l’autèntic del poble i no el que fa servir en l’actualitat l’Ajuntament, que representa un pont amb tres arcades. El fust és octogonal amb motllura final i la base té una doble motllura quadrangular.

La creu és de braços rectes, de tipus llatina i totalment llisa excepte a l’anvers, on hi ha una crucifixió de factura moderna. Tanmateix, no és la creu original, tal com es pot veure en una fotografia del 1920.

El 1904 la creu es va col·locar al carrer de la Creu, però després de la Guerra Civil (1936-1939) quedà malmesa i fou restaurada per subscripció popular l’any 1967. La creu actual és nova, data del 2007, però la resta del conjunt són els elements originals.

2.1.9 Creu de Sant Mori (s. xvi) Actualment es troba a la cruïlla dels carrers Marquesa, Bonaire i Figueres. Antigament estava situada a la travessia de la Creu, a l’entrada de Sant Mori pel camí medieval de Girona a Castelló d’Empúries i Roses. Després de la Guerra Civil es va col·locar a l’emplaçament actual, havent-ne reconstruït per a l’ocasió els elements de suport.

Es tracta d’una creu de pedra, feta damunt d’un basament circular format per quatre cercles en gradació. La columna de suport de la creu té una base quadrada, amb el fust i el capitell octogonals. Al damunt hi ha la creu, amb els braços decorats amb el motiu de la flor de lis i, a les dues cares, les imatges de la Verge amb l’Infant damunt d’una peanya i Crist crucificat, que té un nimbe crucífer. A sota els peus té una peça ovulada que podria ser una calavera, en al·lusió al Gòlgota o una ametlla mística. Els braços horitzontals de la creu estan lleugerament inclinats. És una creu de terme gotico-renaixentista cronològicament emmarcada en el segle xvi. La figura de Crist està molt desproporcionada. Les mans, per exemple, són molt grans respecte dels braços i del cos i l’infant Jesús també està força desproporcionat. A la part inferior del Crist hi ha la inscripció «FORNES» i a sota la Verge hi diu «HILAT».

21

2.1.10 Creu de Terrades (s. xx) Aquesta creu de manufactura eclèctica està ubicada davant del santuari de la Mare de Déu de la Salut.

Es tracta d’una creu de pedra amb una base de tres graons octogonals decreixents. El fust és també octogonal i a sobre hi ha un capitell octogonal motllurat sense decoració. La creu és de tipus llatina amb els braços rectes amb una motllura circular que l’envolta. No té cap mena de decoració, exceptuant les figures: a l’anvers hi ha la imatge del Crist crucificat i, al revers, la Verge sense el Nen, suportada per una petita mènsula. A un dels laterals de la creu hi ha la inscripció: «CASELLAS».

2.1.11 Creu-oratori de Can Vidal, Vilademuls (s. xvi-xx).

Al municipi de Vilademuls, al nucli de Sant Esteve de Guialbes, al pati d’entrada de la masia de Can Vidal descansa aquesta creu-oratori de manufactura gotico-renaixentista. Antigament estava situada a la plaça del Lledoner, propietat de Can Vidal, al voltant de la qual la gent del poble es reunia a l’estiu per prendre la fresca, fer petar la xerrada i fins i tot resar el rosari. L’any 1936 va ser destruïda i el 1939 va ser reconstruïda més a prop de la casa. La pilastra i el fust són els originals, però la fornícula i la creu són noves.

Aquesta creu-oratori de pedra està integrada per quatre parts: una pilastra quadrada, un fust octogonal, una fornícula i la creu. La creu és de braços rectes i llisos, units pels angles per una motllura circular. A la fornícula hi ha una imatge de la Verge amb el Nen, feta al s. xx. El braç dret de l’anvers de la creu original es conserva dins mateix de Can Vidal. Presenta la terminació típica flordelisada i s’hi veu el braç esquerre del Crist crucificat.

A la part de dalt del fust hi ha la inscripció següent: «PERE VIDAL DE S. ESTEVE, G, ANTONIA COMPTA M’HAN FETA A 22 DE ABRIL L’ANY 1572».

2.1.12 Creu d’Ollers, Vilademuls (s. xvi) Aquesta creu està ubicada a la plaça Joaquim Mercader del nucli d’Ollers, al municipi de Vilademuls. Ubicada anteriorment al peu del camí, és en aquest nou emplaçament des del 1991 per suggeriment de l’actual rector, mossèn Josep M. Barcons i Vila.

La creu de pedra d’estil renaixentista està integrada per tres parts: un fust-pilastra octogonal, un nus-capitell quadrat decreixent i finalment la creu, que té els braços rectes. A l’anvers hi ha la imatge de la crucifixió i al revers, la del Verge amb el Nen. Els braços de la creu acaben amb una petita ondulació. Les figures són de factura molt senzilla, poc naturals, treballades i més estilitzades, més aviat pertanyents als trets del gòtic primitiu que no pas renaixentistes.

Al revers del nus-capitell hi ha la inscripció «SEBASTIA M. 1602».

2.1.13 Creu d’Orfes, Vilademuls (s. xvi-xvii) La creu d’Orfes, com tantes d’altres, va ser malmesa entre 1936 i 1939 i es va traslladar al Museu d’Art de Girona —antic Diocesà— per a la seva restauració. L’Ajuntament d’Orfes i els descendents de Can Gay la van reclamar perquè no es va restaurar i l’any 2000 va ser retornada al lloc original. Abans de la Guerra Civil, la creu es recolzava sobre un capitell corinti buidat per la part superior, que probablement ha-

22

via estat una lipsanoteca d’un antic altar. Amb motiu de la revolució de 1936, va ser abatuda i parcialment destrossada. Acabada la revolució, el 1939, es van confegir els altres fragments i es van fer nous els que faltaven. El capitell encara es conserva al Museu d’Art de Girona.

La creu de pedra és d’estil gòtic i està adossada a una de les parets de l’era de Can Gay. Consta d’un basament de pedra rectangular dividit en tres parts. El fust és una mena de pilastra quadrada totalment nova, excepte la part de baix, que és l’original.

En aquesta part hi ha l’escut de la família Gay —un gall— i la data marcada de 1606.

A sobre el fust hi ha la creu, de braços floronats i envoltats per quatre puntes també floronades en forma d’estrella. A l’anvers i de cara al camí exterior hi ha la crucifixió; al revers i de cara a la casa hi ha la Verge amb el Nen. Les figures estan força treballades i tenen un caràcter naturalista.

2.2 Arxiprestat de l’Alt Empordà marina 2.2.1 Creu del Fossar, Cadaqués (s. xvii, xviii i xx) La creu del Fossar és a l’entrada del cementiri de Cadaqués, en paral·lel a l’ermita de Sant Baldiri. Està formada per quatre parts: un basament de tres graons circulars decreixents, un fust octagonal i un capitell vuitavat, decorat amb quatre caps d’angelots en relleu i motllurat a l’extrem superior. Entre els àngels hi ha decoració vegetal. La creu té els braços amb acabaments romboidals. A l’anvers, al sud, hi ha la imatge de la crucifixió mentre que l’altre costat és llis.

La creu que corona el conjunt, amb el Crist en relleu, tant pel seu aspecte formal com pel detall de tenir menys pàtina que els altres elements, es creu que és de datació força posterior. S’ignora si aquesta creu ja es trobava al costat de l’ermita de Sant Baldiri o bé si hi fou portada quan es construí el cementiri l’any 1847.

El basament, la columna i el capitell sembla que pertanyen a una creu de terme del segle xvii i xviii, mentre que la creu pròpiament dita, gràcies a una foto trobada al Museu d’Arqueologia de Catalunya (Secció Girona), es pot constatar que és posterior al 1939, ja que en aquesta fotografia feta abans del 1923 s’aprecia una altra creu que no és l’actual, de tipus gòtica i amb els braços flordelisats.

2.2.2 Creu de Castelló d’Empúries (s. xv) La creu de terme gòtica del segle xv, notablement esculpida, és un dels millors exemples de creus de terme del bisbat de Girona. En origen estava situada als afores de la població, tot i que se’n desconeix l’emplaçament original. No obstant això, se sap que va estar situada al passeig central del cementiri municipal, que data del 1860. Probablement per aquest fet a començament de segle xx se la coneixia com «la creu del fossar».

En ser restaurada la plaça de l’Església, l’any 1963, per l’arquitecte de la Direcció General d’Arquitectura —Joaquim Pons Sorolla— va ser instal·lada en aquest indret. El pas del temps ha deixat petja en el monument i s’ha manifestat en la pèrdua d’elements originals i en l’afegit d’elements nous —la peça nova que enllaça el nus amb la creu i

23

el fust, fet de pedra de Sant Vicenç—. El 1986 va caure a terra a causa d’un accident en unes obres que es realitzaven en un edifici proper, però el 1990, ja restaurada, es va instal·lar de nou. Uns anys més tard, una forta tramuntanada va fer caure la creu i va partir el fust en quatre trossos, cosa que fa suposar que el fust actual està refet.

Actualment està situada dins de l’antic nucli emmurallat de la població, al barri del puig Salner, davant de la façana de la basílica de Santa Maria, a l’altre costat de la plaça Mossèn Cinto Verdaguer.

La creu de pedra consta d’una base esglaonada de tres nivells de secció octogonal. A la part central del graó superior, s’hi encasta el fust de la columna que enlaira la creu; també és de planta octogonal i presenta la superfície llisa. Damunt de la columna, hi ha un capitell-nus vuitavat que està profusament decorat. Cadascuna de les seves cares mostra petites escultures de sants i evangelistes —St. Jaume el Major, St. Pau, St. Pere, St. Joan; St. Jaume el Menor, St. Mateu, St. Andreu i St. Simó— emmarcades per pilastres rematades per pinacles i dosserets amb fronda vegetal, motius que simulen elements de l’arquitectura gòtica. Sota la base del capitell hi ha una sanefa de fulletes de roure i pàmpols. Una estructura cònica uneix el capitell amb la creu, que està treballada amb elements compositius, decoratius i iconogràfics que recorden exemplars coetanis d’orfebreria. Els braços són rectes amb expansions lobulades als extrems i rematats amb flor de lis. El perímetre queda perfilat amb fronda vegetal. A l’anvers, ocupa la creuera la imatge de Crist crucificat, flanquejat per la Verge i Sant Joan a dreta i esquerra, i pel Pelicà alimentant els seus fills i la resurrecció de Llàtzer —o Adam sortint del sepulcre— als extrems del braç longitudinal. Al revers ocupen aquests llocs la Verge amb el Nen i el tetramorf.

2.2.3 Fust de creu de terme de Llançà (s. xii) Aquest fust formava part de la creu de terme que estava col·locada al cementiri de Llançà i que fou abatuda durant la Guerra Civil. Provenia anteriorment del monestir de Sant Pere de Rodes i va ser elaborat pel mestre de Cabestany a la segona meitat del segle xii. És, per tant, una columna de marbre del monestir ricament treballada, reaprofitada com a fust per a la creu de terme.

Actualment es conserva al Museu de l’Empordà (núm. ME429). Al llibre d’Antoni Bastardes, Les creus al vent, a la làmina 396 apareix una fotografia del 1930 on es veu el fust esmentat, amb un capitell i una creu que el corona.

24

2.3 Arxiprestat de l’Alt Fluvià 2.3.1 Creu de Palau, Olot (s. xv) Es tracta dels fragments originals de la creu d’alabastre del segle xv conservats al Museu Parroquial de Sant Esteve d’Olot. L’historial de la creu és totalment desconegut i fins ara no ha estat possible trobar cap document que en parli. Danés21 manté que la creu original esculpida en alabastre hauria estat destruïda pels terratrèmols de 1427 i 1428. La creu —o els seus fragments— haurien passat a la capella de la Santa Creu, enderrocada quan s’urbanitzà la plaça Palau, lloc on els investigadors situen l’antiga residència dels abats de Ripoll. Els fragments s’haurien traslladat llavors a la capella de Sant Miquel, on el capitell es convertí en una pica baptismal. Finalment, el 1939 els fragments passaren al Museu Parroquial. El que es conserva és un capitell octogonal amb les representacions de Santa Caterina d’Alexandria, Sant Bernat i Sant Esteve. Als costats del capitell hi ha dos escuts amb un porc espí.

També es conserven quatre fragments de la creu, concretament els quatre braços. El primer correspon a la representació d’Adam sortint del sepulcre, a la base de la creu; el segon, a la Verge, a la dreta de Crist; el tercer correspon a Sant Joan, al braç esquerre; i el quart és el coronament amb un pelicà suportat per una mènsula.

Les figures són de molt bona qualitat i fa pensar que era una creu de terme d’excel·lent manufactura, essent, per tant, un dels millors exemples d’escultura gòtica conservats a Olot.

2.3.2 Creu de Calvó, Olot (s. xv) És un dels pocs exemples de creus de terme de ferro forjat que es conserva al Bisbat. Antigament estava ubicada a l’encreuament del camí de la Creu amb el carrer de Sant Cristòfor, però a finals del segle xix va canviar d’ubicació per evitar molèsties. Malgrat tot, va romandre al mateix camí de la Creu fins a l’any 1936 en què va ser retirada definitivament. Actualment, es conserva al Museu Comarcal de la Garrotxa.

La creu llueix una decoració als braços que acaben amb una mena d’ondulacions de caràcter vegetal o orgànic. Els mateixos braços presenten uns bombaments estilístics i al centre de la creu hi ha el Crist crucificat amb els peus separats.

21 J. Valero i Molina, «La creu de pedra d›Olot. Algunes reflexions sobre les relacions existents entre l›escultura i l›orfebreria gòtiques», Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca 16.

25

2.4 Arxiprestat d’Àngels-Llémena 2.4.1 Creu de Bordils (s. xvi) Originàriament aquesta creu estava col·locada sobre una mènsula clavada a la paret de l’església de Sant Esteve de Bordils. La mènsula tenia a l’extrem un capitell corinti que aguantava la creu. Abans de la mutilació que va patir el 1936, el peu tenia una ornamentació igual que els braços. Després tenia un oval amb aquesta inscripció: «ASTE/VA RIBA/S ME A FE/TA A L’ANY 15/72 QUI». Al cantó de la Verge també hi havia un escut.

Durant la Guerra Civil, la creu fou recollida i ocultada pels propietaris de la família Prim de Bordils, i la tingueren amagada a casa seva durant anys. Fa aproximadament uns vint anys, segons explica Josep M. Martí —qui actualment té l’usdefruit de la casa—, la creu es va col·locar al panteó familiar del cementiri de la localitat. Durant molt de temps, però, no se sabia res de la seva localització i gràcies a una fotografia feta el 1969 —i que estava guardada al fons fotogràfic del Museu d’Arqueologia de Catalunya (Secció Girona)—, es va poder localitzar i documentar de nou gràcies a la informació del revers de la instantània, on s’indicava que es dipositava a casa dels Prim.

Aquesta creu gòtica feta amb pedra de Girona actualment consta de tres parts: fust circular, capitell i creu. La creu té els braços flordelisats i decorats amb motius vegetals. A l’anvers de la creu hi ha la crucifixió i al revers, la Verge amb el Nen. Crist presenta un nimbe crucífer i a la Verge li falta el rostre. El capitell és de tipus corinti i entre les fulles que el decoren hi ha quatre petits medallons circulars amb forma de flors. Una de les quatre fulles del capitell sembla afegida posteriorment. D’acord amb les fotos conservades abans de la Guerra Civil, el capitell no pertany al conjunt original. La creu i el capitell estan suportats per un fust modern.

La base del conjunt és quadrada i al capdamunt del fust hi ha un nus quadrat. Les figures presenten clarament trets gòtics i un caràcter naturalista. És una creu molt treballada i representa un exemple clar de gòtic florit.

2.4.2 Creu d’en Falgons, Cervià de Ter (s. xvii) Aquesta creu és coneguda popularment com la creu d’en Falgons, ja que sembla que fou un membre d’aquesta important família qui manà construir-la pels volts del 1600, en memòria de l’assassinat d’un nen que s’havia comès en aquell lloc.

La creu de pedra està formada per cinc parts. Consta d’un basament quadrangular de dos peces amb un peu quadrangular a sobre i el fust és octogonal. A continuació del fust, s’aprecia un capitell de tipus dòric motllurat en dues parts —una de circular i una de quadrada—. La creu és de tipus llatina amb els braços flordelisats i a l’anvers hi ha la crucifixió mentre que al revers, la Verge amb el Nen. Al peu hi ha una data gravada —1607— i una inscripció pràcticament impossible de llegir a causa del seu deteriorament. També hi apareix un escut en relleu de la família Falgons.

2.4.3 Creu de Madremanya (s. xv-xvi) Guardada al magatzem del Museu d’Art de Girona (núm. reg.: 001.776), aquesta creu podria ben ésser la creu gòtica de Madremanya. Se’n desconeix la procedència exacta, però d’acord

26

amb una fotografia del 1916 de la creu del Pedró de Madremanya —que pertany al Fons Salvany de la Biblioteca de Catalunya—, es pot apreciar, amb certa dificultat, la similitud de la creu amb aquesta del Museu d’Art de Girona. Una altra fotografia del frontal de la creu conservada a l’arxiu Bastardes, anterior al 1936, demostra clarament que aquesta creu és l’antiga creu del Pedró de Madremanya.

La creu presenta els trets característics del gòtic: braços flordelisats, a l’anvers la imatge de la crucifixió i, al revers, la Verge amb el Nen. Entre els angles dels braços hi ha unes petites motllures traçades en forma de puntes.

2.4.4 Creu del Pedró, Madremanya (s. xv-xx) Es troba al final del carrer del Pedró, al camí antic que va des del veïnat fins al poble, just al costat de Can Martí. Al costat de la creu hi ha l’antic altar de pedra, molt probablement del segle xiv o xv, des d’on antigament es beneïa el terme. La creu de terme original adjunta fou enderrocada durant la Guerra Civil i substituïda l’any 1939.

Aquesta creu de pedra està integrada per tres parts: el basament de tres graons octogonals, el fust octogonal i el nus —que es troba entre el fust i la creu—, originals del segle xv. La creu és llisa, de tipus llatina. A l’anvers hi ha una crucifixió, mentre que al revers no hi ha res. La creu i la imatge són de factura senzilla i austera i d’elaboració moderna.

La creu esmentada anteriorment i conservada al Museu d’Art de Girona podria ser la peça original del conjunt.

2.4.5 Creu de Sant Gregori (s. xv -xx) Inicialment estava situada en un camp contigu al torrent Vidal que pertanyia al Mas Vilà, prop de l’antiga carretera de Girona a Olot. Havia estat destrossada diverses vegades, però se salvaren els esglaons de la base, el fust vuitavat i el capitell esculturat. L’any 1943, amb motiu d’una santa missió, es traslladà al lloc que ocupa actualment i que antigament havia ocupat el cementiri parroquial. El trasllat el realitzà el mestre d’obres senyor Roca de Cal Xai de Sant Gregori. La consueta moderna de l’arxiu parroquial diu que quan es tragué del lloc originari, als fonaments es va trobar un tros de creu més antiga.

A la creu actual hi ha la inscripció següent: «Santa Missió-Fabre 1957». Una llegenda sobre aquest monument diu que els habitants de Sant Gregori volien edificar l’església en un camp —el del Mas Vilà—, però que les eines dels paletes apareixien al lloc on és l’església actual, fet pel qual deduïren que era allà on l’havien de construir. A canvi, al camp del Mas Vilà es col·locà la creu. Una altra llegenda diu que l’amo del Mas Vilà, en una nit de tempesta, sortí a cavall sense fer cas dels precs de la família de la seva promesa que l’aconsellaven que es quedés i que un llamp el va fulminar. En la memòria d’aquest succés es va construir la creu.

Per decisió de l’amo del Mas Vilà de l’any 1943, Josep Maria Almeda, de Cassà de la Selva, es va traslladar a l’actual indret, on hi havia hagut el cementiri. Amb ella es designa un lloc sagrat.

La creu actual va ser reconstruïda el 1940. Fou realitzada en pedra, d’una sola peça. Descansa sobre un capitell esculturat que es troba sobre un fust octogonal d’una sola peça, també de pedra. El capitell és vuitavat i presenta escultures en relleu que ja gairebé no s’aprecien a causa

27

del gran deteriorament que pateixen. Entre les figures hi ha dos escuts idèntics, un a cada cantó del capitell: l’escut dels Campllonc, una família que tenia una finca a Sant Gregori, anomenada encara avui Mas Campllonc. La creu, l’únic element no original, és de braços rectes i llisos i acaben amb unes formes arrodonides, lluny d’imitar els típics braços floronats i no té imatges.

2.4.6 Creu de terme del Mas Faixat, Viladasens (s. xvi) La creu està ubicada a dins de la finca del Mas Faixat, adossada al mur que separa la casa pairal de la piscina, i segons el propietari del mas, Josep Faixat, es va col·locar aquí perquè hi passava el camí de Sant Jaume.

La creu de pedra està integrada per quatre parts: un peu de pedra quadrangular, un fust octogonal, un capitell de tipus jònic i la mateixa creu, que té els braços flordelisats. Al seu anvers hi ha la crucifixió i a alguns dels cantons dels braços es pot veure decoració amb unes motllures de forma triangular.

Al peu de la creu hi ha la inscripció següent en llatí: «VINCENTII PARENTES FECERUNT. LAUDEM TAMEN DIU NAVIS. FACTA FUIT ET MANUS POSTEMA. DECIMO PO CRALENDAS IA. NUARIL IMPOSITA 1543».

2.4.7 Creu-oratori de Viladasens (s. xvi) Aquesta creu-oratori de pedra està integrada per quatre parts: una pilastra quadrangular, un fust octogonal, una fornícula que conté la imatge d’una Verge amb el Nen —de datació força posterior— i la creu, de braços flordelisats. Una de les fornícules està tancada per una reixa de ferro. A l’anvers de la creu hi ha la crucifixió i als cantons dels braços la decoració presenta unes motllures en forma triangulars. Als extrems de la fornícula s’aprecia la data gravada de 1559 i les lletres «LOH ADR».

28

2.5 Arxiprestat de Banyoles 2.5.1 Creu original de Can Teixidor, Banyoles (s. xiv) Es tracta de tres fragments de la creu de terme original de Can Teixidor del terme de Banyoles, datada del segle xiv. Estava situada molt a prop de la font de les Ànimes, al terme de Banyoles, a la cruïlla dels carrers Sant Martirià i ronda Fortià i fou destruïda el segle xix, durant la Guerra del Francès. Els fragments del fust i del capitell es conserven a l’interior de Can Teixidor, una casa pairal del segle xiii que es troba al límit entre el terme i la vila de Banyoles, actualment al carrer de la Creu de Terme.

En Josep Brugada i Clotas —actual propietari i habitant de la casa, i descendent dels Teixidor-Brugada, la família original del mas—, per la realització d’aquest treball va accedir a mostrar els dos fragments de creu, els quals va muntar al pati exterior de la casa per tal de poder-los fotografiar. També revelà que el fragment de la creu que es conserva al Museu Arqueològic Comarcal va ser trobat el 1967 a Can Palau, molt a prop de Can Teixidor i que aquell mateix any va ingressar al fons del museu. La intenció de la família Teixidor-Brugada és fer la donació dels fragments del fust i del capitell al museu un cop la nova creu de terme de Can Teixidor ja s’ha restituït i feta nova recentment, el 1987.

El primer fragment correspon a la part central de l’antiga creu i en una cara hi ha la imatge de la crucifixió de factura encara amb algun deix del gòtic primitiu, és a dir, hieràtica. Al revers, hi ha la imatge de la Verge amb el Nen, de factura també senzilla i en la qual falta el cap del nen i el rostre de la Verge; està molt deteriorada i desdibuixada. Tant la figura del Crist com la de la Verge estan col·locades dins d’una mena de losange corbada en relleu que devia formar part dels braços de la creu. Al costat d’aquestes motllures, sobretot a les de baix, s’hi poden veure les restes d’una altra motllura traçada en punta que devia unir els braços, tot sobresortint de la part central de la creu. El segon fragment correspon a una bona part del fust original, el qual és octogonal i mesura 72 centímetres. El tercer fragment correspon al capitell original. Es conserva una bona part d’un dels cantons. El capitell és poligonal —té entre sis i vuit cares— i presenta algunes figuracions de sants. Alguns d’ells es conserven gairebé sencers i d’altres, només fragments.22 2.5.2 Creu de Can Teixidor, Banyoles (s. xx) Amb la voluntat de substituir l’antiga creu de Can Teixidor, Josep Brugada i Clotas juntament amb la Confraria dels sants Abdó i Senén van promoure l’erecció de l’actual creu de terme.

S’erigí damunt de l’antic pont de Can Teixidor del terme que accedia a la finca de la pairalia.

Queda situada a la part sud-occidental de la cruïlla dels carrers Creu de Terme, ronda Fortià i Mas Palau, al costat oposat de la Cabanya de Can Teixidor del Terme.

La primera pedra de la creu es col·locà el 30 de juliol del 1987 i va ser beneïda el 21 de novembre de 1987 per mossèn Pere Font amb aigua recollida dels quatre termes de Banyoles. Es feu una celebració amb coca dolça i moscatell i es ballà la sardana «Roses de la creu de terme», del músic banyolí Rossend Palmada. La creu va ser dissenyada i esculpida per Modest Fluvià.

22

J. Grabuleda i Sitjà − G. Palmada i Auguet, «El Terme de Banyoles», Quaderns de Banyoles 15.

29

La creu de pedra monumental està formada per un basament amb tres grans moles: la mola inferior, que procedeix de la Farga i va ser donada per l’Ajuntament; la mola central, que prové d’un molí paraire i va ser donada pel molí fariner de Joan M. Sorribas; i la mola superior, originària de l’antic trull de Can Teixidor, que sosté la columna. Damunt del basament, s’alça un fust octogonal de travertí d’uns tres metres d’alçària. En relleu, al costat septentrional, hi ha l’escut de la ciutat i al costat meridional, la inscripció «Confraria dels Sants Abdó i Senén Banyoles 1987». Damunt la columna hi ha el capitell vuitavat amb el relleu dels sants Joan Evangelista, Martirià —patró de la vila—, Abdó i Senèn —patrons dels pagesos i habitants del Terme—, Benet —fundador dels benedictins—, Fe, Esperança i Mer. A sobre de les figures dels sants llueix el seu nom marcat a la pedra. Coronant el conjunt hi ha la creu amb el Crist crucificat, al vessant nord, i la Mare de Déu dels Turers, al vessant sud, flanquejada per una espiga de blat i un branquilló d’olivera.23 2.5.3 Creu del Collell, Sant Ferriol (s. xviii-xx) Situada al santuari de Santa Maria del Collell, als municipis de Sant Ferriol i Sant Miquel de Campmajor es troba l’actual creu de terme, reconstruïda el 1942. Se sap que la creu original fou erigida el 1718 i destruïda el 1936. És una creu de pedra integrada per cinc parts: un basament esglaonat en quatre graons octogonals; un peu en forma de creu, decorat amb uns motius en forma de creus en relleu col·locades dins un cercle; un fust circular; un nus circular, decorat amb estries inclinades; i la creu, que és de braços rectes. A l’anvers s’hi troba la crucifixió i a l’anvers, la Verge —que reposa sobre una mena de mènsula— amb el Nen. Els braços de la creu estan units per una motllura circular, a la qual li falta una de les quatre parts. Les figures semblen fetes de metall i són de factura moderna.

Entre el nus i la creu hi ha una motllura quadrangular amb quatre inscripcions. A un cantó hi diu «Destruïda el 1936», a un altre «Reconstruïda el 1942», a un tercer cantó posa «Construïda el 1718» i al quart hi diu «Donum Selles».

2.5.4 Creu d’Espolla, Pla de Martís, Esponellà (s. xiv) La creu d’Esponellà es troba temporalment al magatzem del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Anteriorment estava situada al pati, però actualment el museu està en obres per rehabilitació, motiu pel qual la peça és al magatzem. Un cop acabades les obres, però, es tornarà a col·locar al pati.

Abans de la Guerra Civil es trobava al seu emplaçament original, al pla de Martís, des del segle xiv. El dia de Sant Andreu de 1936, el 30 de novembre, fou destruïda en diversos fragments.

Passada la guerra —el 1944, possiblement—, es va tenir notícia de l’existència dels fragments del monument, a prop del seu antic emplaçament. El dia de Divendres Sant d’aquell any, tres banyolins —Jaume Butinyà, Joan Alsius i Santiago Franch— van localitzar els fragments i els van recollir, ja que estaven enterrats. Més tard, Anton Prat va trobar dins el rec el capitell també trencat. Aquesta peça va ser portada a Can Moner de Martís, on els tres banyolins ja havien

23 M. Brugada i Clotas, Les creus del terme de Banyoles (notes del programa de la Festa Major del Terme de 2010).

30

dipositat els fragments de la creu i el fust. L’avi Moner en guardava uns altres trossos —pertanyents a les figures— que ell i un company seu havien recollit després de la destrucció del conjunt. Després de comprovar que un cop afegida la creu mutilada no podien retornar-la al seu lloc per motius de conservació, el 1945 —i per iniciativa del Centre d’Estudis Comarcals— es traslladà al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, on actualment encara rau.24 La creu de pedra consta de quatre parts: un peu octogonal —que no és l’original—, un fust octogonal, un capitell motllurat en tres seccions i la creu de tipus llatina amb els braços acabats en relleu, tipus floronats. A l’anvers hi ha la imatge de la crucifixió i al revers la de la Verge amb el Nen. Les figures presenten encara deixos del gòtic primitiu, és a dir, poc naturalisme.

2.5.5 Creu de Martís, Esponellà (s. xviii-xx) Pel que sembla, l’origen d’aquesta creu es remunta a finals del segle xviii. A dalt de tot del fust hi ha marcada la data de 1794 i, per tant, sembla que la base i el fust serien d’aquesta època. Els altres dos elements —el capitell i la creu, de factura moderna— es devien afegir amb posterioritat al 1939. Probablement fou destruïda durant la Guerra Civil i reconstruïda després, però no se’n tenen més dades ni referències.

Es tracta d’una creu llatina de braços rectes acabats amb una petita motllura quadrada que no presenta cap motiu decoratiu. Sota la creu hi ha un capitell quadrangular amb quatre escuts.

El conjunt descansa sobre una base i un fust octogonal que, en la part superior, es converteix en quadrangular i on hi ha una data gravada: «1794». Aquest fet fa pensar que la base i el fust són els originals i que el capitell i la creu, com es pot veure clarament, són afegits o reposats al segle xx.

2.5.6 Creu-oratori de Fontcuberta (s. xvi-xviii-xx) A l’entrada del poble, al costat de la carretera que va cap a Melianta, hi ha aquesta creu-oratori dedicada a la Mare de Déu de la Pietat.

El monument està coronat amb una bella creu de pedra del segle xvi. Els braços són flordelisats i a l’anvers presenta la imatge del Crist crucificat. A la fornícula hi ha una imatge de la Mare de Déu de la Pietat del segle xviii. La pilastra i fornícula estan reconstruïdes i la imatge de la Mare de Déu està protegida per una tanca de ferro. La base està configurada per tres graons quadrangulars. Entre la base i la fornícula hi ha una pilastra quadrangular formada per unes motllures a la part inferior, i una peça quadrangular molt similar a la fornícula.

24

Centre d’Estudis Comarcals de Girona, «La creu del Martís», Revista de Banyoles (1979) 9.

31

2.6 Arxiprestat de la Costa Brava Centre 2.6.1 Creu de Castell d’Aro (s. xv) La creu de castell d’Aro en el seu moment era a la sortida del poble, apartada de l’església, entre els carrers Major i del Sol25 i, si bé hi ha la sort que és dels pocs exemples conservats de creus senceres, es desconeix el motiu pel qual la van alçar i quan ho van fer. Per l’estil dels seus motius ben podria ser d’època gòtica, dels segles xiv-xv.

Avui dia, per la pujada del nivell del sòl, tan sols mostra tres de les quatre grades originàries — més la base de la columna—. El motiu pel qual la base de la columna és més alta en l’actualitat és segurament una modificació fruit d’alguna de les dues agressions conegudes que la creu ha patit. El 1936 fou abatuda, però gràcies a Pere Calvet —que n’enterrà diversos fragments— el 1939 es va poder refer i, involuntàriament, temps després, gràcies a una informació oral que Narcís Bas Mató va facilitar a Lluís Esteva Cruanyes, un home va trencar-la amb un tractor i la van tornar a alçar de nou.

Es tracta d’una creu de fust octogonal, situada sobre un peu i un basament graonat circular que, originalment, era de cinc graons. El nus o capitell, octogonal, està esculpit amb motius de caire vegetal —una cara i un animal que sembla un rat-penat—. La creu, de tipus llatina i de braços flordelisats, presenta a una cara Crist crucificat i a l’altra, la Verge, suportada per una mènsula, amb el Nen. Els laterals dels braços de la creu tenen unes motllures trencades acabades en punta.

2.6.2 Creu del Portal, Palamós (s. xvi) Inicialment aquesta creu va ser plantada a la plaça del Portal —actual plaça dels Arbres— just a tocar de la muralla, a l’entrada esquerra del carrer Major, el dia 28 de maig de 1593, pel mestre d’obres Pere Carles. El Portal de la Bassa era el nom donat a una de les portes que donava accés a Palamós, quan encara estava envoltada de muralles.

Sembla que la creu del Portal va ser destruïda l’any 1868 durant uns actes vandàlics. Allò que en quedà es diposità al cementiri del Pedró i l’any 1904 Salvador Bonet la va fer reconstruir i la va guardar a casa seva, on tenia un petit museu. El mateix 1904 va ser plantada a l’entrada del nou cementiri de Palamós.26 Una imatge antiga de la creu27 de l’any 1920 permet observar que la motllura estriada del braç inferior era una mena de pedestal acabat també amb sanefa d’oves i el capitell motllurat estava guarnit amb oves, sanefa perlada i floretes.

De pedra calcària, està formada per una creu llatina de braços de secció quadrangular rematats —els tres superiors— per florons gallonats de secció piramidal amb un collarí d’oves entre aquests i el braç. El braç longitudinal inferior mostra el mateix collarí d’oves, però el floró final s’ha substituït per un tram de planta quadrada amb la superfície estriada. Cartel·les cargolades se situen als angles dels braços, configurant un perfil estrellat al conjunt. A l’anvers, presideix la creu la imatge de Crist crucificat, mentre que al revers s’hi aprecia la imatge de la Verge. Als

25 26 27

Ll. Esteve i Cruanyes, «Les creus de terme de Sant Feliu de Guíxols», Estudis del Baix Empordà 2.

Quaderns de la revista de Girona 15.

A. Bastardes, Les creus al vent, làmina 376.

32

plans dels tres braços superiors d’ambdues cares —just abans d’arribar als florons finals—, es poden observar caparrons alats en relleu. La creu resta damunt una columna rematada amb capitell motllurat que recorda els models dòrics. El sòcol de la columna mostra en una de les cares l’escut de la vila de Palamós dins un medalló ovalat envoltat de roleus i amb la data «1593».

El conjunt reposa damunt d’una base graonada de secció poligonal, on consta la realització d’aquest darrer element: «1926».

2.6.3 Creu de terme de Can Pi i Figueres, Pals (s. xv-xvi) Es desconeix l’origen i la procedència d’aquesta creu i tampoc se sap el motiu pel qual està col·locada en aquest emplaçament, al jardí de la casa dels Pi i Figueres, situada al capdamunt del carrer de la Font, a la sortida de poble en direcció al cementiri. És una creu de terme de pedra que consta de quatre parts: un basament quadrangular, un fust circular, un capitell octogonal amb decoració vegetal i dos escuts que, a causa del seu deteriorament, no permeten apreciar-ne els motius. A sobre del capitell hi ha una creu llatina de braços flordelisats. A l’anvers hi ha la imatge del Crist crucificat i al revers, la Verge amb el Nen, suportada per una petita mènsula. Les figures són de factura senzilla.

2.6.4 Creu de Sant Elm, Sant Feliu de Guíxols (s. xx) Es tracta d’una creu del segle xx amb una història una mica peculiar i que es troba just al costat de la carretera que va a l’ermita de Sant Elm, a prop del cim.

En la sessió municipal del 26 de setembre del 1958 es comentà que, durant el transcurs de la festa del següent 12 d’octubre, s’havien d’inaugurar les noves vidrieres de l’ermita de Sant Elm i fer la benedicció de la creu monumental. En tot cas, consta que la creu va ser beneïda durant el iv aplec de la Verge del Bon Viatge (1958). No es coneix l’autoria de la creu, tot i que se suposa que és d’un autor gallec, ja que el Sr. Cros la comprà directament a Galícia per la quantitat de 7.000 pessetes. Algun estudiós ha apuntat que podria ser la còpia d›una altra creu que hi ha al nord d’Espanya, a Oviedo.28 El conjunt escultòric consta de basament, columna i creu. El basament és de planta quadrangular i secció motllurada i això li configura un perfil d’aspecte sinuós. La columna arrenca amb una base quadrada que es transforma en octogonal. Està decorada amb elements escultòrics com la representació d’Adam i Eva al paradís en l’escena de la temptació, ja que també apareix a la part baixa de la columna la serp, mentre que a la part central hi ha un personatge bíblic, dempeus damunt una peanya. Al costat oposat d’aquestes figures, n’hi ha una altra que presenta un monjo amb el nen Jesús als braços. La columna està rematada per un capitell de tipus corinti, amb volutes als extrems i un caparró alat a cadascuna de les cares; una creu molt treballada, de braços de secció circular, corona tot el conjunt. A l’anvers hi havia —ara ja no hi és— la representació de Crist crucificat amb una petita figureta al seu costat que amb un calze recull la sang que li brolla de la ferida. El revers l’ocupa, a la part central, la Verge envoltada de quatre àngels: dos de superiors que la coronen i dos d’inferiors que sostenen un objecte.

28

Ll. Esteve i Cruanyes, «Les creus de terme de Sant Feliu de Guíxols», Estudis del Baix Empordà 2.

33

2.6.5 Creu d’en Bagué, Sant Feliu de Guíxols (s. xvi-xvii) Antigament estava situada a la cruïlla que formen els carrers Major i de la Creu, motiu pel qual aquest carrer es diu així. Documentalment, però, aquesta via s’anomenava indistintament raval de la Creu, carrer de la Creu i raval de Tudela. Sembla que l’any 1835 la creu va ser desplaçada d’aquest lloc —ja que molestava el pas dels veïns— i, com que era propietat de la família Baguer, la van retirar i la van muntar de nou al pati del seu habitatge, on actualment encara roman. És una creu de pedra de tipus grega amb els braços flordelisats. Els angles dels braços presenten motius decoratius de traceria que configuren un perfil estrellat al conjunt. La imatge de Jesús crucificat agonitzant —figura artísticament treballada— presideix l’anvers de la creu i, al revers, la imatge de la Verge ocupa l’espai central. El nus o capitell de la creu, de secció octogonal, presenta dues petites escultures l’emplaçament de les quals coincideix amb les imatges de la creu. Es tracta de Sant Martí a l’anvers i de Sant Sebastià màrtir al revers. Damunt el nus hi ha una motllura on s’especifica la data d’abril del 1563. El fust o columna vuitavada presenta la superfície estriada. La creu reposa damunt d’una base graonada de dos volums circulars i del superior, que és quadrangular. La columna i el peu són posteriors a la construcció de la creu segons s’especifica en una inscripció de la base: «Renovada en 1763. Joan Vaguer Vernich».29

29

Ll. Esteve i Cruanyes, «Les creus de terme de Sant Feliu de Guíxols», Estudis del Baix Empordà 2.

34

2.7 Arxiprestat de Farners-Montseny 2.7.1 Creu de Sant Martí de Riells (1950) La creu fou erigida davant l’ermita de Sant Martí el 1950. Es tracta d’una creu de pedra construïda damunt d’un basament format per tres graons quadrangulars en gradació.

La columna de suport és circular i el capitell, quadrat, té quatre escuts i decoració vegetal, imitant en certa manera els capitells corintis. Dels quatre escuts, un és el de Catalunya i l’altre el de Sant Jordi. Els altres dos són símbols de Sant Martí: una espasa i una capa. La creu és llatina, de braços rectes, i hi ha la imatge d’una crucifixió. Als extrems de cada braç hi ha una figura; a l’esquerra, la Verge i a la dreta, Sant Joan. A sobre el Crist hi ha una mena d’arcada en relleu on es recolza una tercera figura que té el cap malmès.

2.8 Arxiprestat de Girona-Salt 2.8.1 Capitell de Sant Francesc d’Assís, Girona (s. xv) Es tracta del capitell d’una creu de terme procedent del convent de Sant Francesc d’Assís de Girona, conservat en molt bon estat. Actualment forma part de la col·lecció del Museu d’Art de Girona (núm. reg.: 001.832).

Datada al segle xv, té esculpides figures i caps d’àngels, Jesucrist i el Pare etern. També s’hi pot veure la representació de la glòria, l’infern, el purgatori i la psicòstasi.

2.8.2 Pedra de terme (s. xv) La seva procedència és desconeguda i esdevé l’únic exemple de pedra de terme conservat en tot el Bisbat. No és un capitell pròpiament dit, sinó una fita amb iconografia que estava coronada per una creu —pendent de restauració—.

En un cantó s’hi veu una crucifixió, amb la Mare de Déu i Sant Joan, i unes tenalles com a referència al Calvari. A l’altra cara hi ha la Verge amb el Nen. Tot i ser una talla del segle xv, les formes són molt arcaiques i recorden les maneres de fer de l’època romànica.

2.8.3 Creu de Sant Pere de Galligants, Girona (1960) Tot i que la creu de Sant Pere de Galligants és d’aparença romànica, en realitat es tracta d’una escultura de l’any 1960. De fet, aquesta creu de terme de pedra és una construcció ad hoc, és a dir, dissenyada per a aquest lloc en concret.

Seguint el disseny de Juan Gordillo —arquitecte municipal del moment— els artistes Joan Oliver de Bezzi i els seus fills Josep i Jordi Oliver Viver varen fer aquesta creu. El fust és obra del picapedrer General Soler Bofill.

35

Pel que fa a l’aspecte formal, consta de quatre parts: un basament format per dos graons quadrangulars, un peu hexagonal seguit d’un fust circular, un capitell —que fa recordar l’ordre corinti— amb quatre escuts de Girona a la part baixa, un a cada cantó del capitell. També hi ha quatre àngels esculpits, un a cada cantó del capitell. A l’anvers de la creu apareix una crucifixió mentre que, al revers, s’hi veu un animal que podria ser un xai.

2.8.4 Suport i fragment de creu provinent del carrer de la Rutlla, Girona (s. xv) Es tracta del suport i d’un fragment d’una creu de terme del segle xv, procedent del carrer de la Rutlla de la ciutat de Girona.

El sòcol és de forma hexagonal, amb un forat al mig per encaixar-hi una altra peça. S’hi veu la visitació que abraça dues cares: en una, l’arcàngel Gabriel i en l’altra, la Verge. A les quatre cares restants hi ha un bisbe amb mitra i bàcul, un escut de Girona, una figura amb gaiato i sarró que podria ser Sant Jaume i una santa amb la roda de navalles que és Santa Caterina d’Alexandria. Aquesta iconografia fa pensar en la vinculació d’aquesta peça amb l’Antic Hospital de Santa Caterina, a la qual s’hi havia d’adjuntar l’advocació de Sant Jaume, que provenia ja de l’antic Hospital de Pedret.

Es conserva també la creu del segle xv de pedra calcària que es conserva al dipòsit del Museu d’Art de Girona. Iconogràficament parlant, a un cantó hi ha la crucifixió, a l’altre s’hi veu la imatge de l’Ascensió —la Verge amb àngels—, i als laterals s’hi troben els elements del Calvari —escala, tenalles i llança—.

2.8.5 La creu Bonica, Girona (1753) A la plaça central del cementiri de Girona hi ha un mausoleu en record als morts gironins de 1808 i 1809, construït pel centenari de la defensa de la ciutat. S’hi pot observar una creu però, en realitat, es tracta d’una creu de terme aprofitada.

De factura barroca i ricament treballada, és obra del picapedrer de Granollers Agustí Sala i havia estat ubicada al començament del carrer de la Rutlla des del 1753. La fita que marcava era molt important, ja que dividia els camins sud de la ciutat per anar cap a Salt o cap a Barcelona. Era coneguda com la creu Bonica o dels Gitanos i el 1852 la van traslladar al cementiri, amb un nou basament dissenyat per l’arquitecte municipal Martí Sureda, on va ser dedicada a la memòria de tots els morts de Girona.30 La creu consta de quatre parts i presenta un basament dividit en dos blocs: un primer bloc de forma quadrangular, cúbic i llis i un de segon que és una motllura hexagonal en què es pot veure en relleu l’escut de Girona. Seguidament hi ha el fust amb forma estriada. Rematant el fust, el nus o llanterna és de forma també octogonal i presenta a cada cara una figura en relleu. En total mostra 8 personatges que podrien representar apòstols i sants, pendents encara d’identificar. Finalment, encapçalant tot el conjunt, descansa la creu pròpiament dita, de tipus llatina. Els braços —que mostren unes terminacions en forma de flor en els seus extrems— estan ricament decorats amb relleus en forma de sanefa i de tipus floral. A l’anvers hi ha el Crist crucificat i al revers, la Mare de Déu, suportada sobre una mènsula. Tot el conjunt de la creu i el nus exhibeixen una rica i treballada decoració tant a les figures com a la resta d’elements, de manera que mostra un resultat i unes formes força recarregats i sinuosos, molt propis i característics del Barroc.

30

Jaume Fabre, Guia d’escultures al carrer (itineraris a peu i amb cotxe).

36

Al conjunt de la creu, hi consta el text següent: «Hoc signum crucis frit in celo cu dominus ad judicandum venerit» i al basament hi ha l’escut de Girona.

2.9 Arxiprestat del Maresme 2.9.1 Creu del santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia, Canet de Mar (1895-1896) Aquesta creu modernista es troba als jardins del santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar. La va projectar Josep Puig i Cadafalch i la va executar Eusebi Arnau, que va entrar al taller de l’arquitecte el 1895-1896 concretament per fer aquesta creu. És una creu de pedra ricament treballada i integrada per cinc parts. El basament és esglaonat i té quatre graons. Els tres primers són octogonals i el quart, circular. Entre el basament i el fust hi ha un peu octogonal. El fust és quadrat i està partit en tres fragments enganxats i units per una mena de barana de ferro. A continuació hi ha una mena de nus, decorat amb motius vegetals i quatre escuts: les quatre barres de la senyera, la Creu de Sant Jordi, una corona i el quart escut, que està molt malmès i es fa difícil d’apreciar-hi el motiu. Ho segueix un capitell amb la representació de quatre sants encaixats en fornícules i, finalment, una creu petita, de color blanquinós, de braços rectes amb la particularitat que a banda i banda hi ha una crucifixió.

2.9.2 Creu de Can Quintana, Pineda de Mar (s. xiv) La creu de terme situada al pati de Can Quintana, al carrer Major, es conserva gairebé intacta mercès al fet que la família Quintana tingué cura d’amagar-la i de restaurar-la un cop acabada la guerra.

El conjunt està integrat per un basament de dos graons octogonals decreixents en forma d’estrella. El fust és octogonal i ondulat mentre que el capitell o maculla —també octogonal— està decorat amb vuit imatges de sants col·locats en fornícules ricament treballades. És una obra gòtica del segle xiv de molt bona factura. La creu presenta en una cara la imatge del Crist crucificat i en l’altra, la Mare de Déu amb el Nen, així com diverses figures de sants als extrems dels braços, els angles dels quals estan decorats amb motllures ondulades. A l’extrem de dalt de la creu, hi ha decoració vegetal.

Tant les imatges dels sants com les de les figures de la creu presenten encara un deix hieràtic i poc naturalista, trets característics del pas del romànic al gòtic.

37

2.10 Arxiprestat del Montgrí-La Bisbal 2.10.1 Mènsula de la creu de terme de Bellcaire d’Empordà (s. xvi) Penjada a la paret d’un edifici del carrer Major del poble, es pot trobar una mènsula que suportava una creu de terme del segle xvi. Els tres cantons de la peça estan decorats amb tres cares alades. A la part inferior hi ha la inscripció següent: «LLOREN FFPFP 1570».

Existeix una foto antiga —provinent del Fons Salvany de la Biblioteca de Catalunya— on es pot veure la creu original, que era de braços flordelisats i tenia a l’anvers la imatge del Crist crucificat; al revers devia tenir la imatge de la Verge amb el Nen. Actualment aquesta creu està desapareguda i segurament durant la Guerra Civil va patir danys.

2.10.2 Creu de Can Quintana, Colomers (s. xvi) Al jardí de Can Quintana hi ha una creu de terme del segle xvi de braços rectes i amb un acabament flordelisat. El Crist crucificat ocupa la part frontal i al revers hi ha la figura de la Verge amb el Nen. Les imatges són de factura senzilla. La creu està col·locada damunt d’un fust octogonal i no té capitell.

Se’n conserva la còpia d’una fotografia —datada del 1923— al fons fotogràfic de creus del Museu d’Arqueologia de Catalunya (Secció Girona). Segons s’hi pot veure, el conjunt original tenia un capitell jònic i als angles dels braços de la creu hi havia unes motllures en forma de petit braç, amb un acabament també flordelisat.

El resultat de comprar-ne la tipologia, les formes i, sobretot, l’estat de conservació amb la creu que hi ha a la parròquia de Santa Maria de Colomers fa pensar que la de dins de la parròquia podria ser una còpia o una rèplica d’aquesta creu de Can Quintana, feta durant el segle xx.

2.10.3 Creu de la Parròquia, Colomers (s. xvii) A la primera capella lateral esquerra de la parròquia de Santa Maria de Colomers és on rau aquesta creu de terme de braços rectes amb un acabament flordelisat. El Crist crucificat ocupa la part frontal i al revers hi ha la figura de la Verge amb el Nen. Les imatges són de factura senzilla i la creu està col·locada damunt d’una pilastra quadrada que porta una inscripció en un dels laterals: «RAFAEL PONS FUSTER 1605». La base ha estat afegida posteriorment.

Tal com s’ha dit abans, el seu estat de conservació és tan bo que fa dubtar si és original del segle xvii o bé si és una còpia feta al segle xx de la creu que hi ha a Can Quintana, al mateix poble de Colomers.

2.10.4 Creu de Cassà de Pelràs, Corçà (s. xvi) Penjada en una de les cantonades de la rectoria de l’església parroquial de Sant Martí hi ha la creu de terme de Cassà de Pelràs. Es tracta d’una creu de pedra del segle xvi situada a bona altura, sobre una grossa mènsula de pedra encastada al mur de la casa.

38

Els braços de la creu presenten un acabament romboidal. A la cara de llevant hi ha representat el crucificat, mentre que a ponent s’hi veu la Verge amb l’Infant al braç esquerre, amb una testa alada d’angelot com a peanya. Les figures —en baix relleu— són de mida força reduïda; la part restant dels braços de la creu, en ambdós costats, està ocupada per relleus de fullatge.

A la part frontal de la mènsula hi ha gravat «1589» i a la cara de ponent, aquesta inscripció: «BERNAD MASC / AROS RECTOR» o bé: «BERNAD MASO / AROS RECTOR».

2.10.5 Creu de terme del santuari de la Mare de Déu de l’Esperança, Cruïlles (s. xvi) Al paratge de l’Esperança, davant del santuari es troba aquesta creu de terme gòtica del segle xvi. Es tracta d’una creu de pedra integrada per quatre parts: un basament de pedra esglaonat en tres graons octogonals, un fust octogonal, un capitell motllurat octogonal sense cap mena de decoració i la creu de tipus llatina amb els braços floronats. A l’anvers de la creu hi ha la imatge de la crucifixió i al revers, la Verge amb el Nen suportada sobre una mènsula.

El conjunt —i sobretot la creu— està molt deteriorat. La imatge de la crucifixió és la que presenta un estat més degradat, ja que amb prou feines es pot apreciar bé.

2.10.6 Creu Nova del terme de Foixà (s. xvi) Aquesta creu d’època renaixentista es trobava als afores del poble, en un punt des d’on es domina un ampli panorama de la comarca. S’hi anava en processó i s’hi beneïa el terme. Destruïda el 1936, els trossos van ser recuperats per la família del mas Ribas. Com a peça notable del patrimoni del poble, l’any 2013 l’Ajuntament de Foixà la va restaurar i la va col·locar a la plaça de l’Església.

La creu de terme actual té els braços flordelisats. N’ocupa la part frontal la imatge del Crist crucificat —del qual només en queden fragments dels braços i de les cames— i al revers, la figura del Nen i la Verge —de la qual també només en queden fragments—. El conjunt està suportat sobre un basament format per dos graons circulars. A continuació hi ha un peu circular també i un fust octogonal, rematat per un capitell jònic. A l’anvers del capitell hi ha la data marcada de 1581. Al revers llueix la inscripció: «GARA ROG». Els braços de la creu estan units per una motllura circular que recorda les creus celtes.

2.10.7 Creu del rei Joan I, Foixà (s. xiv-xv) Aquesta creu va ser erigida en record al rei Joan i, que morí al castell de Foixà el 1396 on, segons la llegenda, cercà refugi quan va ser ferit mentre caçava al bosc d’Orriols. El que diu la història és que, efectivament, Joan i el Caçador va morir als boscos de Foixà, l’any 1396, als 46 anys, segurament d’un accident o potser d’un atac de cor o de feridura.

Aquesta creu de terme de pedra consta d’un basament de tres graons circulars, d’un peu, un fust i un capitell octogonals, d’una mena de nus poligonal motllurat amb estries i de la creu pròpiament dita.El capitell és força atípic, format per tres cossos. El primer està ricament decorat amb figures de sants —molt desgastades—. Una d’aquestes figures sembla que conservi restes de policromia negra. De la part superior, en sobresurt una motllura en forma d’estrella de vuit puntes, amb una decoració que costa molt d’apreciar. Seguidament hi ha una mena de nus

39

motllurat decreixent amb estries. La creu té la imatge de la crucifixió a l’anvers i la imatge de la Verge amb el Nen al revers. A sobre el cap de la Verge hi ha una mena de pinacle motllurat en dues parts. Els braços presenten un acabament en forma d’una mena d’ogiva. Dels laterals dels braços, sobresurten petites motllures traçades en forma de puntes. Les figures de Crist i de la Verge són de factura senzilla. A la peça que fa de peu del conjunt hi ha la inscripció següent: «RESTAURADA MCMLV T.P.V. DA M».

2.10.8 Creu de la Sala, Foixà (s. xvi-xx) Pel que indiquen les dates gravades al peu de la creu, sembla que la data original d’erecció de la creu deu ser l’any 1518. Durant la Guerra Civil devia ser destruïda i reconstruïda el 1947, tal com indica la data gravada a l’escut de sota de la Verge. Per tipologia i forma és molt probable que la creu actual sigui una rèplica de l’anterior exceptuant el basament, que sí que sembla que és l’original.

La creu de terme és de braços rectes amb un acabament flordelisat. Ocupa la part frontal el Crist crucificat i al revers, la figura de la Verge amb el Nen, suportada per una mènsula. Les imatges són de factura senzilla. El conjunt està suportat sobre un basament format per tres graons circulars. A continuació segueix el fust octogonal, rematat per un capitell també octogonal i esvelt, amb tres motllures i sense decoració. Sota la imatge del Crist hi ha una mena d’escut en relleu amb una data gravada: «1518». Sota la imatge de la Verge hi ha també el mateix tipus d’escut amb dues dates: «1518» i «1947».

2.10.9 Creu de Fonteta (s. xv) Exposada a la sala 7 del Museu d’Art de Girona (núm. reg.: MDG2298) es pot trobar aquesta creu del segle xv procedent de Fonteta (Forallac).

A la part frontal hi ha la Verge amb el Nen i a la part posterior, Crist, però ambdues imatges resten incompletes i mutilades. Els braços de la creu, de factura gòtica, presenten una decoració floral que acosta l’obra al gòtic flamíger.

2.10.10 Creu del Pou o Salvetat, Jafre (s. xviii) Aquesta creu de terme —que dona nom al carrer de la Creu— està situada a l’entrada sud del poble. La va fer construir el noble cavaller jafrenc Isidre Teixidor i Pou a principis del segle xviii. Isidre Teixidor —hereu del mas Pou— va enrolar-se a l’exèrcit del rei, on va ocupar el càrrec de coronel de dragons de l’Empordà i va arribar a brigadier. Per les seves accions militars, el rei Carles ii li va concedir diferents privilegis. S’explica que la creu es va aixecar al mateix lloc on el militar esmentat es va batre en duel amb un dels seus antics criats.

La creu, llisa i sense cap tipus de decoració, és de tipus llatina amb els braços floronats als extrems amb dues puntes. Està suportada sobre un capitell de base quadrada on a l’anvers hi ha l’escut dels Pou —família que encarregà la construcció de la creu— i s’hi distingeix l’escut familiar dels Pou, un lleó que treu aigua d’un pou.31 El basament està format per dos graons circulars i, a continuació, un fust octogonal. El conjunt és de factura molt senzilla.

31 Ajuntament de Jafre, Llocs d’interès: la creu de terme. Consulta 29 d’agost de 2017, a http://www.jafre.cat/ coneix/llocs-dinteres/la-creu-de-terme/

40

2.10.11 Creu de Palau-sator (s. xvi) Originàriament aquesta creu estava situada sobre una pedra que formava part del mur de l’antic fossar. Molt probablement, després de la Guerra Civil es devia col·locar al seu emplaçament actual, a tocar dels xiprers del costat de l’església.

La creu de terme de pedra del segle xvi consta de tres parts: una base hexagonal, un fust o pilastra circular i la creu pròpiament dita, que té la imatge d’una crucifixió a l’anvers i la de la Verge amb el Nen al revers, suportada sobre una mènsula. És de tipus grega i de factura senzilla, sense cap altra decoració. Al fust sembla que hi hagi una mena d’escut a cada cantó, però estan molt desgastats i pràcticament no s’aprecia res, malgrat que en un d’ells s’hi pot veure com una figura d’animal en forma de pelicà —símbol de l’eucaristia—. La base segurament es devia afegir després de la Guerra Civil; el fust, però, sembla molt més antic.

2.11 Arxiprestat del Ter-Brugent 2.11.1 Creu de terme d’Amer (s. xv) Aquesta creu estava situada al cementiri d’Amer i fou destruïda el 1939. Els fragments que en restaren van ser portats al Museu d’Art de Girona (núm. reg.: MDG1633) i rejuntats. Actualment, hi ha una rèplica d’aquesta creu a la plaça del monestir de Santa Maria d’Amer. Es pot datar al segle xv i entroncaria amb la creu de Fonteta pel que fa a tipologia i cronologia.

A un costat de la creu hi ha el Crist —que està molt mutilat— i a l’altre, la Verge amb el Nen. Les figures no es conserven senceres i la decoració floral dels braços fa pensar en una manufactura lligada al gòtic flamíger.

2.12 Arxiprestat de Tordera 2.12.1 Creu de Sant Pere del Bosc, Lloret de Mar (s. xix) La creu de terme de Sant Pere del Bosc va ser encarregada per Nicolau Font i Maig, el qual era conegut popularment per la gent de Lloret com El Conde, a causa de la seva gran fortuna. Així doncs, Nicolau Font va encomanar al poeta Jacint Verdaguer la reforma dels Goig de la Verge de Gràcia i un cant a la creu. Aquest cant va ser musicat pel prestigiós compositor Càndid Candi i Casanovas per tal de cantar-lo davant de la creu de terme que va fer construir a la vista del santuari, segons un projecte del famós arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch. Tot es feu seguint una marcada línia modernista pròpia de l’època i va ser solemnement inaugurat el dia 1 de maig de 1898.

Gràcies a la gran fortuna que va amassar a les Amèriques, Nicolau Font i Maig es va poder construir una gran residència senyorial al centre de Lloret, la casa coneguda popularment com Can Font o Can Coadran.

L’aplec de Sant Pere gaudí de molta fama arreu de la comarca i s’hi reunia gent de tota la rodalia. A part de la missa al santuari, s’anava a cantar a la creu, on un predicador dirigia una plàstica als fidels, el cor de les Filles de Maria entonava el «Cant a la Creu» i, més tard, es ballaven

41

sardanes a la plaça. A la tarda, a l’ermita hi havia la primera funció del mes de Maria. La creu de terme de Sant Pere del Bosc va tenir dos artífexs: per una banda, l’arquitecte i projectista Josep Puig i Cadafalch i, per l’altra, l’escultor Eusebi Arnau i Mascort, nascut a Barcelona el 1864.

Aquesta creu es trobava al penúltim esglaó d’una àmplia comitiva en format de Via Crucis o viaducte. Obria la processó Les Casetes de l’Àngel, seguides immediatament pel mastodòntic Monument de l’Àngel. Posteriorment, la comitiva feia un parèntesi fins a l’oratori de la Mare de Déu de Gràcia i ho seguia el punt àlgid de la processó, la qual s’escalfava amb la creu de terme de Sant Pere del Bosc. Tenia com a culminació i punt final el santuari de Sant Pere del Bosc, complementat amb el monument commemoratiu a Nicolau Font, l’artífex de tota aquesta processó simbòlica. El monument està ubicat al centre de la plaça del santuari.32 Es tracta, doncs, d’un conjunt escultòric ricament ornamentat i d’una gran bellesa artística. La creu descansa en una terrassa quadrangular, el perímetre de la qual està tancat i delimitat per una cadena doble de ferro forjat que es troba en bastant mal estat de conservació —està molt oxidada—. És una doble cadena unida per medallons quadrangulars, ornats respectivament amb la Creu de Sant Jordi i les quatre barres de Catalunya. Està ubicada sobre un basament quàdruple, estructurat en dues parts ben diferenciades: tres esglaons octogonals concèntrics superposats i una base circular. Aquest quàdruple basament té com a matèria primera la pedra nummulítica o pedra calcària de Girona.

La creu conté sobre el fust la figura de Sant Pere —ubicat a la part posterior i patró de la vall— i la figura de Sant Jordi —ubicat a la part frontal, de cara a la carretera, i patró de Catalunya—, en actitud de matar el drac que és sota els seus peus. Els rostres d’ambdues figures estan parcialment deteriorats i desfigurats. Es tracta de dues belles estàtues esculpides per Eusebi Arnau i rematades per un dosser-capitell que les empara i corona, tot aixoplugant-les. Totes dues talles estan intercalades amb els escuts, que ostenten les claus del papat a un costat i amb les quatre barres, rematat amb la corona del Principat sobre el Sant Jordi, d’on neix la creu. El capitell presenta una ornamentació gòtica molt florida. Els braços de la creu tenen forma de flor de lis: a un costat hi ha una imatge de Jesucrist i a l’altre, la Verge amb quatre àngels en actitud d’adorar-la, intercalats amb grups de lliris. Tots aquests treballs són executats amb una pulcritud admirable.33 2.12.2 Creu de terme de Sant Grau d’Ardenya, Tossa de Mar (s. xv-xx) Es tracta de l’antiga creu de Sant Grau, que va ser parcialment destruïda el 1936 i que fou ubicada en un nou emplaçament als voltants del 1940. Durant la Guerra Civil els masovers de la masia de Sant Grau van amagar la creu original amb l’objectiu que no fos arrasada per la voràgine destructiva dels republicans i un cop acabat el conflicte la van treure de l’amagatall.

Tanmateix, per raons que es desconeixen, la creu va resultar parcialment malmesa.

Amb la postguerra la creu va experimentar dos canvis significatius: per una banda, se la va ubicar en un nou emplaçament i, per l’altra, se’n va modificar l’estructura. Segons es veu en fotografies antigues, s’observa perfectament que la creu original descansava únicament sobre el capitell i el basament acampanat. En canvi, la creu que es pot contemplar en l’actualitat ha estat sensiblement modificada, ja que entre el basament acampanat i el capitell s’ha inserit una columna de fust octogonal.

32 33

La Costa de Llevant 20, any v.

J. Domènech i Moner, «Lloret de Mar», Quaderns de la Revista de Girona 38.

42

La creu es troba dins d’un recinte circular, constituït per un pivot de pedra circular i esfèric, ornat amb una minsa barana de ferro forjat. D’estil gòtic, consta de quatre parts molt ben definides: el basament acampanat, una columna de fust octogonal culminada amb un capitell jònic —ornat en la part inferior per cercles concèntrics que es van engrandint des de la base fins a les volutes— i la creu pròpiament, envoltada amb un nimbe crucífer. L’anvers té la imatge de la Mare de Déu amb un nen petit en braços i el revers, la de Jesús crucificat.

2.12.3 Creu del portal de la Vila Vella, Tossa de Mar (s. xv) Aquesta creu de terme —datada als segles xiv-xv— estava ubicada al cementiri de Tossa i fou emplaçada l’any 1956 al seu lloc actual, una zona on hi havia hagut cases adossades a la muralla. És d’estil gòtic popular i consta d’una base, un fust i una capçalera o creu. La base està formada per tres esglaons circulars concèntrics de blocs de pedra des d’on comença el fust octogonal, que porta fins al capitell també octogonal on hi ha a un costat la imatge de Sant Pere —patró dels pescadors— i a l’altre, Sant Benet —fundador dels benedictins—34. Entre les figures dels sants hi ha esculpits dos pergamins en relleu. Pel que fa a la creu, té els braços acabats amb flors de lis, a l’anvers hi ha la imatge de la Mare de Déu amb un nen petit en braços i al revers, la de Jesús crucificat amb els braços estesos i les cames creuades. La figura del Crist és una mica desproporcionada —especialment les mans—. La Verge està suportada sobre una peanya o mènsula.

2.12.4 Capitell de creu de terme, Tossa de Mar (s. xv) Aquest capitell es pot trobar al Museu Municipal de Tossa de Mar i tot i que se’n desconeix la procedència i la datació exacta, es podria situar al segle xv gràcies a l’anàlisi de les imatges que s’hi insinuen.

Així doncs, la creu presenta decoració vegetal i humana, encara que el seu mal estat de conservació fa impossible que es pugui deduir de quines escenes religioses es tracta.

34 Cal recordar en aquest punt que Tossa de Mar era controlada pel monestir de Ripoll i que al terme hi ha una ermita dedicada a Sant Benet, a la carretera de Llagostera.

43

Conclusions Les conclusions a què l’estudi ha conduït no són de caràcter específic ni concret, sinó que intenten cercar un sentit essencial i global a l’estudi de les creus de terme, les seves funcions, els seus patrons estilístics i artístics i les seves repercussions en l’àmbit antropològic.

En primer lloc, caldria remarcar la falta d’informació i d’estudis concrets sobre les creus de terme, sigui en l’àmbit local o en l’àmbit més nacional. En tot cas, s’ha dedicat bona part dels esforços a inventariar i classificar totes les creus trobades. Moltes d’elles no han estat mai estudiades amb profunditat ni tampoc han format part de cap catàleg. Així doncs, aquest estudi esdevé la primera aproximació global a unes mostres d’art popular molt conegudes, però poc analitzades.

La primera conclusió a la qual s’ha pogut arribar a través d’aquest estudi és que les creus de terme no són valuoses per elles mateixes, sinó pel que representen. Són elements artístics que el que fan és sacralitzar un espai profà. Això es veu clarament quan, a partir del segle xiii, es té notícia dels carraria missadera —camins esglaiers—, és a dir, els camins que uneixen les diverses poblacions comunicant-ne les esglésies. Aquests camins eren profans i transitables per a tothom, però connectaven les diverses cases de Déu i, d’aquesta manera, establien uns diàlegs terrestres entre aquests espais sagrats.

La voluntat sacralitzadora en un primer moment era només de caràcter acústic, ja que les campanes de les esglésies orientaven a través de la seva sonoritat. Sembla, però, que no n’hi va haver prou amb aquest so i que es va decidir cristianitzar també els camins mitjançant les fites coronades amb creus. Inicialment, aquestes creus només marcaven els límits de les sagreres —és a dir, els trenta passos de protecció al voltant dels temples— i és això el que a Catalunya es coneix com a pau i treva de Déu, documentada ja el 1079 i esmentada el 1019 a Sant Martí Sapresa. És molt interessant el fet que els contorns de les esglésies també siguin espais sagrats, ja que aquesta externalització de l’interior fa que es doni peu a ampliar el concepte d’espai protegit per Déu. La dicotomia interior-exterior és el que fa que les creus processionals surtin de dins dels temples i entrin en diàleg amb els elements naturals exteriors. Per exemple, del monestir de Sant Pere de Roda n’havia sortit una processó que anava fins al cap de Norfeu per beneir la mar i conjurar un encantament quan els feligresos anaven a la missa del gall. Com recull Joan Amades al seu Costumari català1, també se sap que del santuari de la Mare de Déu de la Salut n’havia sortit una processó per anar a beneir el terme.

Aquests espais exteriors, doncs, entronquen de manera directa amb l’home primitiu, que va divinitzar la pedra en tant que constituïa l’element de la màxima força i resistència al qual tenien abast. Va dotar aquests espais sagrats petris de genis i d’esperits i va instituir tota una litúrgia cultual d’aquests éssers lítics imaginaris. El cristianisme el que ha fet ha estat continuar amb aquesta tradició ancestral de convertir en sagrats alguns espais terrestres i de crear vincles entre allò diví i allò humà. Un exemple esplèndid d’aquesta voluntat de cristianitzar l’espai públic és la biga de Cruïlles d’inicis del segle xiii.

1

Joan Amades, Costumari català, vol. iv, 159-170.

44

En ella es pot apreciar una curiosa processó de monjos cantors. Llegint de dreta a esquerra, s’hi observen diversos personatges, però és interessant sobretot el fet que un d’ells porta la creu processional. Aquesta biga representa un bon exemple de com la creu custodiada dins de l’espai sagrat que constitueix el temple surt a l’exterior per entrar en diàleg amb els espais sagrats exteriors.

Així doncs, es pot establir que les creus de terme tenen com a paradigma estilístic les creus processionals d’orfebreria. Tot i que falta fer un estudi en profunditat sobre els patrons i les pautes, és força evident que les fonts fonamentals que determinaven la iconografia i les formes cal buscar-les en l’àmbit de l’orfebreria. Això seria vàlid només a partir del segle xiv, ja que per a les creus anteriors —si se’n troba alguna— no es disposa d’un paral·lel possible en l’orfebreria litúrgica gironina.

Així doncs, es pot observar com moltes de les creus ricament ornamentades dins del bisbat de Girona —Amer, Castelló d’Empúries, Bordils, Sant Mori, Foixà, etc.— manlleven l’estructura general i els detalls ornamentals a les creus d’orfebreria. No obstant això, el que més difereix entre les creus d’argenteria i les creus de pedra és el capitell, ja que se’n substitueix la magolla en el primer cas. El fet que les creus de terme disposin de més espai al capitell fa que tinguin moltes més possibilitats artístiques, i això es tradueix en l’aparició d’escuts heràldics i de figures en relleu ricament treballades. Cal tenir en compte que les creus d’argent més excel·lents incorporen una magolla poligonal amb petites figures exemptes a cada cara, inserides en un espai dotat de rica ornamentació arquitectònica. Per tant, els capitells de les creus de terme tenien també un bon paral·lel amb aquestes magolles ricament decorades.

De totes maneres, el tema central del contingut iconogràfic és la mateixa creu, que en la gran majoria de casos està ocupada pel Crist crucificat i la Verge amb el Nen. Es tracta d’una iconografia totalment manllevada de les creus gòtiques que s’ha anat repetint sistemàticament al llarg dels segles fins a arribar als nostres dies. D’aquesta manera, les creus de terme gotitzants perviuen fins a ple segle xx, la qual cosa denota que en l’imaginari col·lectiu les creus de terme tenen el seu sentit a partir del segle xv, tot imitant la majoria de vegades els trets estilístics del gòtic flamíger.

La creu s’escull per diverses raons, però sobretot per propagar la perspectiva salvífica de Jesús.

A les esglésies es recorda, se celebra i s’actualitza la mort de Jesús en l’eucaristia; per tant, el que les creus de terme fan simbòlicament és propagar el missatge salvador de Jesús a través dels camins. Les creus recorden que la mort de Jesús no va ser ni bella ni, de bon tros, dolça, sinó que va ser una mort terrible, ja que va ser crucificat públicament, als afores de la ciutat, per a escarment de tots els seus deixebles i seguidors. Tanmateix, la creu en temps de Jesús no era un objecte ornamental; era un símbol allunyat de l’univers religiós. Pau mateix resumeix la sensibilitat de la gent davant de la crucifixió quan afirma que és «escàndol per als jueus i neciesa per als gentils»2.

Aquest vessant més dur de la crucifixió queda pal·liat amb la imatge que la majoria de vegades hi ha a l’anvers de les creus estudiades: la Verge amb el Nen. És a dir, per una banda es presenta la imatge dura de Jesús mort i crucificat i, per l’altra, la d’un infant suportat per la seva mare.

2

1Cor 1,18.22

45

A tall d’opinió, val la pena remarcar que ambdues iconografies són complementàries: per una banda es mostra la mort i, per l’altra, l’esperança, ja que cal tenir present que el missatge cristià era sobretot d’esperança i de futur. És important recordar que les creus de terme moltes vegades devien ser l’última referència visual que tenien els viatgers, pagesos, mercaders o pelegrins quan abandonaven un poble i, alhora, possiblement també la primera que veien abans d’entrar al poble següent. La ubicació extramurs d’aquestes fites pretenia evocar al viatger un pensament pietós abans d’enfrontar-se als perills d’un viatge incert, en el qual es perdia la protecció i on fins i tot es podia perdre la vida. Així doncs, cal imaginar que les creus de terme no només eren un símbol civil per marcar els termes, sinó que alhora indicaven l’inici i la fi de les zones protegides. Eren, en certa manera, llocs on allò civil i allò religiós confluïa, allà on la protecció humana acabava i només quedava la protecció divina. Fins i tot es podria equiparar amb el límit entre allò salvatge i allò domesticat.

En la mitologia grega, a l’avantsala de l’Hades, hi seien els tres jutges de l’inframon: Minos, Radament i Èac. Aquesta tríada estava consagrada a la deessa Hècate —un precedent clar de les creus de terme— i era el lloc de partida cap als tres indrets on les ànimes descansaven. Aquells que s’havien portat bé anaven als Camps Elisis amb els herois, aquells que havien estat impius anaven al Tàrtar i aquells que no eren ni una cosa ni l’altra, als Camps d’Asfòdels. En aquest sentit, les creus de terme marcaven —de la mateixa manera que Hècate— aquestes bifurcacions no només en la mesura d’indicadors de direccions dels camins, sinó que també interpel·laven el viatger davant dels possibles camins de la vida, on cada decisió conduïa inevitablement cap a un destí o cap a un altre.

Les creus de terme, però, no només es limiten a marcar una fita, sinó que compten amb altres tipologies agregades a la simple funció termal. Les creus-oratori són creus de terme que es caracteritzen per tenir una fornícula a la columna que sustenta la creu, on hi ha una escultura per venerar. La tradició popular diu que servien per marcar els límits de processons o celebracions diverses i que tenien una funció també d’oratori permanent i de lloc d’ofrenes. Esdevenen un bon exemple de cultura popular, ja que en molts casos es conserven tradicions orals que narren que els veïns hi anaven a resar el rosari, a prendre la fresca o fins i tot a deixar-hi exvots per demanar favors divins. Al bisbat de Girona se’n conserven diversos exemples i un dels més bonics és la creu-oratori de Fontcoberta, situada al Pla de l’Estany.

Es poden trobar també algunes creus commemoratives. El millor exemple conservat a la diòcesi és la que recorda que l’any 1396 el rei Joan i el Caçador va morir als boscos de Foixà. Es tracta d’una creu que commemora un fet tràgic per a la monarquia catalana i que exemplifica com les creus de terme eren bones canalitzadores de la devoció popular, ja que en aquest cas no marca cap terme ni cap indret especial. De fet, ni tan sols es troba al lloc exacte on va morir el rei, sinó que s’aixeca al peu del castell de la Vila de Foixà, que devia veure moltes vegades des de les seves estances com el rei sortia a caçar.

Es conserva també una pedra termal al Museu d’Art de Girona. No se’n coneix ni la procedència ni la funció exacta que desenvolupava, però la seva manufactura tosca exemplifica com n’era d’important —des de temps remots— limitar els espais privats. No només hi havia lleis que ho regulaven, sinó que es demanava també la protecció divina a través de les imatges tallades en relleu.

46

Pel que fa a la tipologia, també és interessant destacar les creus penjades o sustentades per mènsules, com les de Bordils, Cassà de Pelràs i Bellcaire d’Empordà. Són creus sempre situades intramurs i molt properes a les esglésies. La seva peculiaritat és que en comptes de tenir l’estructura bàsica —tres graons, columna, capitell i creu—, estan suportades per un basament que sobresurt d’un edifici, sobre el qual hi ha el capitell i la creu.

Per acabar i amb la voluntat de fer un breu apunt sobre les qualitats artístiques de les obres recopilades, val la pena destacar les creus gòtiques, ja que marquen tendència i serveixen d’exemple a tenir en compte fins a l’encontre de les dues magnífiques creus de terme modernistes elaborades per Eusebi Arnau, sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch.

El que busquen totes les creus és que la fe i l’expressió artística vagin lligades, amb moments de major o menor sintonia. Cal procurar que les imatges responguin a la doctrina i que sobretot siguin intel·ligibles per als fidels. Per això les creus tenen una iconografia tan simple —Crist crucificat i Verge amb el Nen— que només es complica als capitells, ja que serveixen per agrupar-hi devocions locals, benefactors o escuts familiars.

Són les comunitats o col·lectivitats humanes qui acorden unificar un sentit a través de l’art, i les creus de terme van esdevenir elements que sacralitzaven l’espai públic. És per això que durant la Guerra Civil aquestes mostres d’art religiós van ser durament castigades, ja que els milicians les interpretaven com una voluntat d’intromissió en la vida pública per part de l’Església. Així doncs, es pot afirmar que una gran majoria d’aquestes creus van ser enderrocades i destruïdes durant els primers dies de l’aixecament militar, i que només queden documents gràfics de moltes d’elles, ja siguin fotografies o dibuixos fets per excursionistes. Aquest fet demostra que la creu no és un element decoratiu més, sinó que és única per la seva càrrega simbòlica i per això tantes foren abatudes i, alhora, tantes foren tornades a aixecar.

47

BIBLIOGRAFIA Amades, J., Costumari català, vol. iv, Barcelona: Edicions 62 (1982), 159-170.

Amich, N. M., Els sarcòfags romans i paleocristians de Sant Feliu de Girona, Girona (2000).

Aymar i Ragolta, J., «Les creus de Calonge», Estudis del Baix Empordà 32, Institut d’Estudis del Baix Empordà (2013), 251-263.

Bastardes, A., Les creus al vent, Barcelona: Editorial Milla (1983), 376.

Bolós i Masclans, J., «Parròquia i organització del territori. Una aproximació cartogràfica», Actes del I Congrés d’Història de l’Església Catalana, vol. I, 259-284.

Brugada i Clotas, M., Les creus del terme de Banyoles (notes del programa de la Festa Major del Terme, 2010).

Busquets, J., «La destrucció d’esglésies a la ciutat de Girona el 1936 i les seves excepcions», La guerra civil a les comarques gironines (1936-1939), dins Quaderns del Cercle 2, (1986), 187-222.

Busquets, J., «La persecució religiosa al bisbat de Girona», Revista de Girona 116 (1986), 223-232.

De Braga, M., De correctione rusticorum vii, La Corunya: Espiral Maior (1997), 23.

De Palol, P., Arqueología cristiana de la España Romana, siglos iv-v, Madrid-Valladolid (1967), 32-36.

Domènech i Moner, J., «Lloret de Mar», Quaderns de la Revista de Girona 38 (1992).

«Iglesia

de Gerona, colegiatas, monasterios y conventos», España Sagrada XLV, apèndix xxii,

Madrid: Imprenta de don José del Collado (1832).

Esteve i Cruanyes, Ll., «Les creus de terme de Sant Feliu de Guíxols», Estudis del Baix Empordà 2 (1983).

Fabre, J., Guia d’escultures al carrer (itineraris a peu i amb cotxe). Girona: Ajuntament (1991).

Ferrer i Gironès, F., L’economia del set-cents a les comarques gironines, Girona (1989),

28-32.

Ferrer i López, M., Martí Sureda Deulovol (1822-1890), Girona (1994).

48

Font i Sagué, N., Datos pera la història de les creus de pedra a Catalunya, Barcelona (1894).

Gernet, L., Antropología de la Grecia Antigua, Madrid: Taurus (1980), 182–184.

Grabuleda i Sitjà, J. − Palmada i Auguet, G., «El Terme de Banyoles», Quaderns de Banyoles 15 (2014).

Gudiol i Cunill, J., Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, vol. ii, Vic: Impremta Balmesiana (1933), 409.

Gudiol, J., Les Creus Monumentals de Catalunya, Centre Excursionista de Catalunya (1919).

I Concili de Toledo, Epístola 23, 2.

Jung, C. G., Tipos psicológicos, Barcelona: Edhasa (1994).

La Costa de Llevant 20, any v, Arxiu Municipal de Blanes (1898).

Lactanci, Institutiones Divinae II, 14-12.

L’Excursionista 35, Barcelona: Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1881).

Llimona, J., «Creus de Terme», Veu de Catalunya Pàgina artística Barcelona: La Veu de Catalunya 171 (1913).

Llorens i Sulivera, R., «Les creus de terme de l’Alt Empordà. Perspectives confluents des de l’Antropologia». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 28 (1995).

Lucreci, De Natura Rerum V, 1118-1119.

Marquès i Planagumà, J. M., «El monestir d’Amer: persones i institucions», Quaderns de La Selna 17 (2005).

Marquès, J. M., «Creació i extinció de parròquies al bisbat de Girona», AIEG 35 (1995), 405446.

Marquès, J. M., «Parròquies i divisió administrativa del territori, fins als s. xi», AIEG 38 (19961997), 1501-1520.

Marquès, J. M., Una història de la diòcesi de Girona, Publicacions Abadia de Montserrat i bisbat de Girona (2007).

Memòries de la Associació Catalanista de Excursions Científiques, vol. viii, Associació Catalanista d’Excursions Científiques: Barcelona (1884).

Olivera, C., Els terratrèmols dels segles XIX i XIV a Catalunya, Barcelona (2006).

49

Ordeig i Mata, R., Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles ix-xii), vol. 4, Vic (19931996).

Plaza, M., «Antecedentes del culto a las cruces de piedra: litolatría», Revista de Folklore 343, vol. 30 (2010), 11-19.

Plaza, M., «Culto a los caminos, limites y fronteras: dioses protectores», Revista de Folklore 344, vol. 30 (2010), 39-43.

Prudenci, Cathemerinon liber I. Sant Jeroni, Isaïas 57, III, 418.

Solà i Colomer, X., El monestir de Santa Maria d’Amer a l’època moderna: religió, cultura i poder. De la reforma benedictina a la vigília de les desamortitzacions (1592-1835), vol. ii, Barcelona: Pagès Editors (2010).

Sureda, J. M., «Un capitell de creu de terme trobat a l’església de Sant Miquel de Cardona», Documents de treball: Església de Sant Miquel de Cardona, Memòria d’Arqueologia i Història, (Sèrie Recursos Culturals, 6), Barcelona: Diputació de Barcelona (2007), 127135.

Tarquini Prisc, L., Libri Vegoici, citat a: Blázquez, J. M., Hª de las religiones de la Europa antigua, 55.

Teixidor, R., − Ball-Llosera, Ll., «El camí antic de Vilobí», Quadern de la Selva 21 (2009), 373-389.

Tertulià, Adversus Marciorem I, 10–19.

Tertulià, Apologeticum, 13–14.

Valero i Molina, J., «El capitell de la creu de terme del Museu de l’Empordà a Figueres. Ramon Boet i la producció de creus esculpides dels pedrers gironins». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 38 (2005), 231-251.

Valero i Molina, J., «La creu de pedra d’Olot. Algunes reflexions sobre les relacions existents entre l’escultura i l’orfebreria gòtiques», Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca 16 (2005).

50

Viollet-le-Duc, Eugène, Dicctionnaire raisonné de l’architecture française du xie au xvie siècle IV (1854-1868), 433.

51

52

53