TSCG - 73

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

73 juny 2012

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

73 juny 2012

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Secretariat de Redacció Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Enric Mendizàbal (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Editor Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Mireia Baylina (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Jaume Feliu (SCG; Universitat de Girona) Rafael Giménez-Capdevila (Societat Catalana de Geografia)

Carme Montaner (SCG; Institut Cartogràfic de Catalunya)

Autònoma de Barcelona) Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Joan Nogué (Universitat de Girona)

Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de

Redacció. Subscripció i Administració.

Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics Valldoreix, 2. 08024 Barcelona

Barcelona)

Roser Serra (Societat Catalana de Geografia)

Romero Indústria Gràfica S.L. Mare de Déu de Montserrat, 53-59 08930 Sant Adrià de Besòs ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Aquest número 73 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX ARTICLES DOMINGO, Andreu: Immigració i política demogràfica a l’obra de Josep Antoni Vandellós . .....................................................................................9 DOT JUTGLA, Esteve; Antònia CASELLAS; Montserrat PALLARESBARBERA: Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial ...............................................................................................27 FERRER-GALLARDO, Xavier: Diàleg de (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc . ...........................................................53 MIRALLES-GUASCH, Carme: Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic ................................................77 CONFERÈNCIES PAPATHIMIU, Sonila: The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010) .............101 NOTES I DOCUMENTACIÓ BELMONTE, María; Montserrat CUXART: Una catalana al paradís.....121 BERTRAN GONZÀLEZ, Enric: La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana .............................................................131 DOMINGO, Andreu; Elena VIDAL-COSO; Joana SERRA: Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana ......................145 PRAT FORGA, Josep M.: La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800) ..............................167 QUINTANA SEGALÀ, Joan Xavier; Mateu MORILLAS TORNÉ: Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya ............................................................... 193

RESSENYES Jordi Ferrer i Pumareta (2011). El traç del progrés. Els fonaments cartogràfics del procés d’eixample urbà de Vilanova i la Geltrú a la segona meitat del segle xix, per M. Carme MONTANER ................................................213 Oriol Riba i Arderiu; Ferran Colombo i Piñol (2009).

Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana, per Pau ALEGRE ................................................................................215 CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA BAYLINA i FERRÉ, Mireia: Cardona: recuperació del patrimoni històric ...............................................................................................221 GARCIA RAMON, Maria Dolors: Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere ............................225 SERRA, Roser: Ensenyar Geografia a Secundària ......................................239 Informació per als autors i autores . ............................................................243

SUMMARY ARTICLES DOMINGO, Andreu: Immigration and Population Policy in the work of Josep Antoni Vandellós . ............................................................................ 9 DOT JUTGLA, Esteve; Antònia CASELLAS; Montserrat PALLARESBARBERA: Productive gentrification, deindustrialization and industrial relocation ...............................................................................................27 FERRER-GALLARDO, Xavier: Conflict and Cooperation: Territorial (dis)continuities on the Ceuta-Morocco border scenario .............................53 MIRALLES-GUASCH, Carme: Territorial strategies to reduce the effect of transport sector on climatic change ...........................................................77 CONFERENCES PAPATHIMIU, Sonila: The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010) .............101 NOTES AND DOCUMENTATION BELMONTE, María; Montserrat CUXART: A catalan in the paradise ...121 BERTRAN GONZÀLEZ, Enric: The Sant Bartomeu de Solsona fair, under the point of view of doctor Falp i Plana ..................................................131 DOMINGO, Andreu; Elena VIDAL-COSO; Joana SERRA: Notes on language and migratory systems in the Catalan speaking territories . .........145 PRAT FORGA, Josep M.: The population and the economic activities of the Cerdanya towards ends of the 18th century .......................................167 QUINTANA SEGALÀ, Joan Xavier; Mateu MORILLAS TORNÉ: Some controversial issues of historical cartography. The case of the First Carlist War in Catalonia . .............................................................................. 193

BIBLIOGRAPHICAL NOTES Jordi Ferrer i Pumareta (2011). El traç del progrés. Els fonaments cartogràfics del procés d’eixample urbà de Vilanova i la Geltrú a la segona meitat del segle xix, by Carme MONTANER .......................................................213 Oriol Riba i Arderiu; Ferran Colombo i Piñol (2009).

Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana,

by Pau ALEGRE .................................................................................215 CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY BAYLINA i FERRÉ, Mireia: Cardona: recovery of the historical legacy . .....221 GARCIA RAMON, Maria Dolors: A journey through Critical Geography: from Rural Geographies to Gender Geographies .......................................225 SERRA, Roser: Teaching Geography in the High School (secondary education) ...........................................................................239 Information to authors ..............................................................................243

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 9-26 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.1

Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós1 Andreu Domingo Centre d’Estudis Demogràfics Universitat Autònoma de Barcelona adomingo@ced.uab.cat

Resum Josep Antoni Vandellós i Solà (1899-1950), economista i estadístic, va dedicar part fonamental de la seva obra als primers estudis demogràfics de Catalunya, concretament a partir de dues obres fonamentals, ambdues publicades el 1935: Catalunya, poble decadent i La immigració a Catalunya. En la seva pretensió d’esbossar una política global de població que donés compte dels reptes als quals s’enfrontava Catalunya respecte a la immigració massiva de principis dels anys trenta procedent de la resta de Espanya, en ple inici de la recessió econòmica que va seguir a la crisi del 29, planteja problemes de gran actualitat, basats en la selecció i control dels fluxos, però també en l’assentament i integració de la població immigrada. Aquest article realitza una anàlisi de la genealogia del discurs de Vandellós, que ens ajuda a entendre el moment en el qual es va enunciar, però també un discurs cada cop més estès a Europa.

Paraules clau: demografia, polítiques demogràfiques, migració, Catalunya, eugenèsia.

1. Aquest text s’inscriu dins del projecte d’I+D ¿De la complementariedad a la exclusión? Análisis sociodemográfico del impacto de la crisis económica en la población inmigrada (Ref. CSO2011/24501), dirigit pel Dr. Andreu Domingo i finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación, mitjançant el Plan Nacional de I+D+I 2008-2011. Forma també part dels treballs de recerca del Grup d’Estudis Demogràfics i de les Migracions (GEDEM).

–9–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

Resumen: Inmigración y política demográfica en la obra de Josep Antoni Vandellós Josep Antoni Vandellós i Solà (1899-1950), economista y estadístico, dedicó parte fundamental de su obra a los primeros estudios demográficos de Cataluña, concretamente a partir de dos obras fundamentales, ambas publicadas en 1935: Catalunya, poble decadent y La immigració a Catalunya. En su pretensión de esbozar una política global de población que diera cuenta de los retos a los que se enfrentaba Cataluña respecto a la inmigración masiva de principios de los años treinta procedente del resto de España, en pleno inicio de la recesión económica que siguió a la crisis del 29, plantea problemas de gran actualidad, basados en la selección y control de los flujos, pero también en el asentamiento e integración de la población inmigrada. Este artículo realiza un análisis de la genealogía del discurso de Vandellós, que nos ayuda a entender el momento en el que se enunció, pero también un discurso cada vez más extendido en Europa.

Palabras clave: demografía, políticas demográficas, migración, Cataluña.

Abstract: Immigration and Population Policy in the work of Josep Antoni Vandellós Josep Antoni Vandellós i Solà (1899-1950), economist and statistician, devoted a fundamental part of his work to do the first demographic studies of Catalonia, specifically from two key works, both published in 1935: Catalunya, poble decadent and La immigració a Catalunya. In his attempt to outline a comprehensive policy on population that could account for the challenges he faced Catalonia with respect to mass immigration in the early thirties from the rest of Spain, in the beginning of the recession that followed the 29 economic crisis, raises questions of great relevance, based on the selection and control of flows, but also in the settlement and integration of the immigrant population. This article provides an analysis of the genealogy of Vandellós discourse, which helps us to understand the time that was stated, but also an increasingly common discourse in Europe nowadays.

Keywords: Demography, Population policies, Migration, Catalonia, Eugenics.

* * *

1. Introducció: ensopegar amb la mateixa pedra?

La por a la substitució ètnica, a la desnaturalització d’un país com a resultat d’una baixa natalitat i d’una immigració massiva ha estat i segueix essent un dels llocs comuns de les polítiques d’immigració. De les que es plantejaren en el passat i de les que han sorgit arreu d’Europa durant aquests darrers anys.

Ho va ser en els anys trenta, després de la crisi econòmica del 29, i ho segueix essent en el segle xxi, quan el procés que anomenem globalització i la crisi –10–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

econòmica actual semblen haver ressuscitat els pitjors fantasmes provocats pel canvi en la composició per origen de la població que resideix en un territori determinat. Prestigiosos noms de la demografia s’han fet ressò d’aquesta preocupació (Coleman, 2006 i 2009), que ha afectat i segueix afectant l’esbós d’un nou ordre planetari i la definició identitària de l’encara principal potència mundial, els Estats Units d’Amèrica, que ostenta a la vegada el títol de ser un dels primers països immigratoris (Huntington, 2004). La immigració sostinguda, però també les allaus puntals de refugiats –com va succeir com a resultat de la revolta tunisiana, l’abril de 2011, amb la suspensió temporal del tractat de Schengen– amenaça l’arquitectura de la Unió Europea, posant aparentment en dubte la fortalesa dels estats, ja que s’argumenta que el caràcter transnacional de l’assentament migratori acaba per erosionar la sobirania nacional (Castles i Miller, 2009), però manifestant al mateix temps la dificultat d’una política unitària, confrontada a pràctiques i interessos estatals contraposats. Per últim, aquesta por convertida en tesi, fomenta l’auge de moviments xenòfobs i racistes, que tenen en l’oposició a la immigració el principal punt programàtic de les seves formacions, i que estan creixent de forma alarmant en els països de la UE. Estem condemnats a ensopegar un cop i un altre amb la mateixa pedra o es tracta d’una ocultació del políticament correcte? La conjunció de la mirada històrica i la demogràfica resulta fonamental per a entendre què ens ve del passat i què del futur.

A Catalunya, l’obra pionera de Josep Antoni Vandellós i Solà (1899-1950), constituirà un punt de referència obligat per comprendre l’articulació d’aquest discurs que s’origina en la por a la substitució ètnica de la població. No ho és per tenir un paper pioner, ja que participa tant del corrent eugenista aleshores imperant a Europa com de les preocupacions d’autors catalans anteriors, entre els quals el més conegut va ser el doctor Puig i Sais, que el 1915 escrivia El problema de la natalitat a Catalunya. Un perill gravíssim per a la nostra pàtria (Nadal, 1965; Termes, 1984). L’originalitat del seu discurs radica, primer, en la defensa científica de qui haurem de considerar com un dels primers demògrafs de la península Ibèrica i, segon, en l’ordenació sistemàtica dels arguments que componen el cercle baixa fecunditat-immigració-desnaturalització, que tant pesarà en el pensament polític català posterior. Tant és així, que parlar d’immigració i d’identitat nacional, per a alguns segueix essent afegir notes a peu de plana a la seva obra, o intentar actualitzar el pensament de l’estadístic figuerenc a les condicions canviants de la immigració a Catalunya; mentre que per a d’altres, encara avui en dia els resulta imprescindible marcar la distància amb els seus escrits. Hem de considerar-ho una formulació del passat, sense cap vigència? El nostre propòsit es demostrar tot el contrari.

El mateix any 1935, en què es publicava la seva obra més famosa Catalunya, poble decadent, Josep Antoni Vandellós veia també premiada La immigració a Catalunya per la Fundació Patxot i Ferrer, en la convocatòria de 1934. Aquest segon text venia a complementar la tesi segons la qual la desnaturalització de –11–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

Catalunya, producte d’una immigració massiva i continuada provocada per la baixa fecunditat, era el gran perill que amenaçava el país, ja que inevitablement havia de desembocar en una “Catalunya sense catalans” si no es prenien mesures urgents. La convocatòria del premi era explícita: “tenim el deure patriòtic d’estudiar el problema d’urgència que formula la immigració a Catalunya”. El lema amb el qual Vandellós va presentar el seu manuscrit, també: “La Catalunya futura” (Vandellós, 1935b, p. 11). El llibre, es justificava, era una resposta al creixent malestar que provocava la immigració a Catalunya des de feia, pel cap baix, uns vint anys; és a dir, des d’inicis de la que esdevindria la primera gran onada immigratòria a la Catalunya del segle xx. Malestar que atribuïa a l’augment de la mendicitat i la venda ambulant, de la delinqüència i també a la competència que els treballadors immigrats de la resta d’Espanya exercien contra els obrers catalans especialitzats. Entre els objectius del llibre estarà dibuixar una panoràmica de la immigració, bàsicament a partir de les dades censals de 1930 referides al lloc de naixement de la població, allò que també s’anomena la naturalesa de la població. Defensant la necessitat que Catalunya tenia de la immigració, proposarà una política demogràfica que garanteixi l’assimilació dels nouvinguts. Orientarà el seu discurs cap el futur, convertirà la desnaturalització en el fil conductor del text. Tres seran els elements nous que sostenen aquest discurs, deixant de banda la baixa fecunditat ja tractada en el llibre anterior: 1) la perspectiva eugenèsica que introdueix el tema de la raça i la reproducció biològica; 2) la por a la inestabilitat social, i en aquells moments al paper de la immigració en l’apogeu de l’anarquisme; i 3) les polítiques possibles des d’un govern autònom i democràtic, per a redirigir la situació.

En el seu moment l’obra causà un gran impacte, mesurat dins l’acadèmia pel nombre de recensions de la qual va ser objecte tant a dins com a fora de Catalunya (Pascual, 2011), a més de constituir l’esborrany d’una política immigratòria que no va poder aplicar-se en el seu moment, però que cinquanta anys més tard inspirarà la política d’una Generalitat recuperada (paradoxalment sense que la immigració fos aleshores un fenomen rellevant).

Però a més, ens trobem que una lectura atenta del discurs d’un autor com Vandellós, enunciat després de la recessió que va seguir a la crisi del 29, planteja problemes de gran actualitat, basats en la selecció i control dels fluxos migratoris, però també i sobretot en l’assentament i integració de la població immigrada. Bona prova de la seva actualitat la tenim en la resposta suscitada per la seva obra en el geògraf Pau Vila, que des d’una posició maltusiana intentava matisar les tesis més culpabilitzadores de Vandellós respecte a la davallada de la fecunditat, però que sintetitzava la situació de la immigració en un context de crisi econòmica amb unes paraules que avui ens poden semblar d’una astoradora familiaritat: “Ara toquem les conseqüències d’haver-nos volgut “equipar” massa de pressa –o d’haver-nos deixat “equipar”– sense disposar de braços ni de capitals suficients, per –12–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

la qual cosa homes i diners hagueren de venir de fora. I ara ens trobem endeutats i engavanyats, per mancament a la dita popular, que aconsella no estirar més el braç que la màniga” (Vila, 1936 i 2010).

El que es proposa el present text és entendre el moment i un discurs cada cop més estès a la Unió Europea, alhora que palesar els factors de continuïtat i ruptura de les migracions internacionals respecte a les internes.

2. Context demogràfic: la immigració a la Catalunya dels anys 30 Abans d’analitzar el discurs sobre la immigració de Josep Antoni Vandellós, resulta avinent recordar algun dels trets més rellevants de la situació demogràfica de Catalunya en el primer terç del segle xx, a partir de les mateixes dades censals amb què comptava l’autor. Per a Catalunya, els anys trenta representaren el moment culminant del que es convertiria en la primera onada migratòria del segle xx, de les tres que s’hi varen produir: les dues primeres procedents de la resta d’Espanya, de 1901 a 1930, de la que ens ocupem, i la segona de 1951 a 1975; la tercera tingué un caràcter internacional, que si bé té els seus inicis als mateixos anys setanta, començaria a ser estadísticament rellevant el 1996 per arribar al seu punt àlgid el 2007, i declinar a partir de la crisi econòmica que es fa evident el segon semestre de 2008 (Domingo, 2009). Aquesta presència secular de la immigració com a pal de paller de l’evolució demogràfica a Catalunya ha estat analitzada per la demògrafa Anna Cabré, subratllant la seva importància fins al punt de parlar de Sistema català de reproducció, precisament per tal d’explicar aquest paper endogen de l’aportació constant de població mitjançant les migracions en l’evolució demogràfica de Catalunya (1999). Tant es així, que es podria haver generat ja en el segle xvii, quan les migracions d’occitans i francesos varen assolir cotes colossals (Nadal i Giralt, 2000) i en l’actualitat explicaria que al voltant del 70% de la població resident a Catalunya fos producte, directe o indirecte, de la immigració només dels segles xx i xxi. És a dir: que nosaltres mateixos, o com a mínim algun dels nostres progenitors o avantpassats, haurien arribat a Catalunya a partir del 1900.

El demògraf Joaquín Arango ja va destacar que una de les singularitats de la immigració en aquesta primera onada del segle xx va ser l’escassetat de mà d’obra; potser no tant per la demanda econòmica en si, com per la feblesa de la seva oferta (Arango, 2007). El descens de la fecunditat que tant preocupava a Vandellós, i que havia situat Catalunya en un lloc pioner i excepcional, al costat de França, per la seva precocitat temporal, és assenyalat com a responsable de l’augment dels fluxos migratoris, tant com de la intensificació de l’activitat industrial. Amb una mortalitat encara elevada, singularment a la ciutat de Bar–13–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

celona, el creixement vegetatiu va continuar essent molt baix, sistemàticament superat a partir del quinquenni 1911-1915 per l’addició del saldo migratori, que va quintuplicar els efectius del quinquenni anterior (figura 1), passant dels 17.847 del 1906-10 als 92.574, fet que ens autoritza a parlar d’un primer boom migratori. Explosió que assoleix el zenit en el quinquenni 1926-30, amb un saldo de 167.062 efectius, cosa que va suposar el 72% del creixement total de la població.

Aquesta immigració procedent de la resta d’Espanya es va encavalcar, i acabarà per prendre el relleu, als corrents migratoris interns que venien nodrint el creixement de la ciutat comtal. Juntament amb l’evolució de la fecunditat i el desenvolupament industrial cal comptar, en aquesta etapa inicial, amb l’empenta donada per la conjuntura econòmica favorable que per a Catalunya va significar la neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). L’aparent absència de contracció en el creixement migratori un cop finalitzat el conflicte bèl·lic durant els quinquennis 1916-20 i 1921-25, a part dels biaixos deguts a la manca de dades fiables –recordem que estem treballant amb estimacions a partir de les dades decennals procedents dels censos– ha estat explicada pel Dr. Joaquín Arango pels efectes estimulants de la demanda generada per la pròpia immigració, especialment en sectors com els de la construcció o els serveis, que s’alimentaven de l’increment tant del nombre de persones com de noves llars.

Si comparem l’evolució dels creixements migratori i natural, veurem com el quinquenni 1916-20 es va veure afectat per l’elevadíssima mortalitat provocada per la pandèmia de grip, que va reduir el saldo vegetatiu a tan sols 2.060 efectius, essent el migratori el responsable del 99% del creixement total de la població. La recuperació del creixement natural seguirà per sota dels efectius incorporats pel migratori. Aquest saldo elevat es va nodrir, en part, dels fluxos atrets per l’ocupació generada por l’Exposició Universal de 1929 i les obres de la construcció del metro a Barcelona, durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera. No obstant això, el saldo migratori –que no deixa de ser el resultat de les entrades i les sortides– ens amaga la veritable magnitud dels fluxos així com llur composició. En aquest sentit s’ha fet notar que part del creixement que va inclinar la balança del costat positiu va estar integrat també per les migracions de retorn d’antics emigrats catalans a l’Argentina i a França (amb la seva colònia d’Algèria), afectades per la crisi econòmica que patirien prèviament i en paral·lel a la Primera Guerra Mundial (Arango, 2007, p. 31). Aquesta hipòtesi vindria corroborada perquè el 1930 aquestes dues nacionalitats encapçalaven el nombre d’estrangers censats a Catalunya, amb 12.324 francesos i 4.168 argentins, el 33% i 11% del total d’estrangers, respectivament.

–14–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

800.000

9.000.000

700.000

8.000.000

600.000

7.000.000

500.000

6.000.000

400.000

5.000.000

300.000

4.000.000

200.000

3.000.000

100.000

2.000.000

0

1.000.000

2006-2010

2001-2005

1996-2000

1991-1995

1986-1990

1981-1985

CREIX NATURAL

1976-1980

1971-1975

1966-1970

1961-1965

1956-1960

CREIX MIGRATORI

1951-1955

1946-1950

1941-1945

1936-1940

1931-1935

1926-1930

1921-1925

1916-1920

1911-1915

1906-1910

1901-1905

-100.000

Població

Creixements Natural i Migratori

Figura 1. Creixement natural, creixement migratori quinquennal i evolució de la població total a Catalunya (1901-2005)

0

Població

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de censos, padrons i moviment natural de la població (INE)

La distribució territorial de la immigració d’aquesta primera onada serà tan heterogènia des de la perspectiva de l’origen com de la distribució en la destinació. El municipi de Barcelona i les comarques de la seva àrea d’influència (Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Maresme i Vallès Oriental) varen constituir els punts d’atracció preeminents, contribuint a la tan infamada macrocefàlia barcelonina, apuntada per Vandellós (1935b) com un dels grans mals de la demografia catalana. Per aproximar-nos a l’origen territorial dels fluxos migratoris durant aquesta primera onada migratòria, podem examinar la composició de la població censada a Catalunya el 1930 atenent a la província de naixement (figura 2): aleshores el 18% dels 2.791.292 censats havia nascut fora de Catalunya (proporció idèntica a la de persones nascudes fora d’Espanya empadronades a Catalunya a 1 de gener de 2012). Les províncies més representades corresponen a les del litoral mediterrani juntament amb Aragó: encapçalen la llista 73.826 murcians, seguits per valencians (50.707) i castellonencs (49.274), els quals representaven, respectivament, el 14,5%, 10% i 9,7% de la població nascuda a la resta d’Espanya. La presència d’aquesta població corresponia als fluxos de principis de segle, però ja en aquests anys es reflecteix l’emergència de corrents que acabarien essent més que considerables, –15–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

com ara els procedents d’Almeria, que es traduïen en 37.544 persones censades, que llavors figuraven en el sisè lloc de la classificació, i que en tractar-se dels fluxos més recents ocuparien bona part de la discussió sobre les característiques racials dels immigrats en l’obra de Vandellós.

Figura 2. Població censada a Catalunya nascuda a la resta d’Espanya, segons província de naixement, 1930.

< 2.500 2.500 - 5.000 5.000 - 10.000 10.000 - 20.000 20.000 - 50.000 >= 50.000

Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Cens de 1930 (INE)

3. El discurs eugenèsic: de la lluita de classes a la lluita de races L’historiador Jordi Nadal, al pròleg de la reedició de Catalunya poble decadent, en el cinquanta aniversari de la seva publicació (1985), va rastrejar de forma clara i contundent la genealogia del treball de Vandellós, que enllaçava amb la teoria cíclica de la Història d’Oswald Spengler, on el concepte de raça resulta fonamental. Malgrat que el propi Vandellós de vegades introdueix el terme ‘ètnia’ com a alternativa, per a posar de relleu el component cultural i lingüístic, en el seu llibre els dos conceptes s’utilitzen indistintament i amb una càrrega determinant del component biològic, seguint l’ortodòxia eugenèsica.

–16–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

Més enllà de l’evidència que el títol de l’estudi vandellosià aportava, tot fent-se ressò de l’obra de Spengler La decadència d’Occident, publicada entre 1920 i 1922, la línia ascendent anava de Vandellós al seu mentor, el també estadístic i demògraf Corrado Gini. El reconegut estadístic italià havia omplert de contingut polític la teoria cíclica de la població, recollida a l’obra Nascita, evoluzione e morte delle nazioni: la teoria ciclica delle populazioni e i vari sistemi di politica demografica (1930), seguint el suggeriment de Benito Mussolini.

Aquesta obra serviria de brúixola a la política demogràfica del règim feixista italià, basant-se en l’incentiu de la nupcialitat i la fecunditat, així com en les limitacions a l’emigració. Un panorama, dit sigui de pas, completament diferent a l’experimentat per Catalunya. Al seu torn, el dictador feixista, després d’un inicial flirteig amb el maltusianisme com a eina per a lluitar contra la pobresa (Weindling, 1988), havia capgirat completament el seu discurs sobre la política de població, adoptant d’aleshores ençà un natalisme bel·ligerant al servei dels desvaris imperialistes; El número és la força, de 1927, es convertirà en un dels exemples màxims. L’obra de l’estadístic alemany Richard Korherr havia estat l’enlluernadora llum que havia provocat la caiguda del cavall maltusià del dictador feixista. Tant és així, que aquest li havia demanat permís per a traduir-la a l’italià amb el títol de Regresso delle nascite: morte dei popoli, i que va ser publicada només un any després de l’edició alemanya de 1927, amb un inflamat prefaci del dictador. L’estudi de Richard Korherr, inspirador per igual de la política demogràfica feixista com de la nazi, havia subratllat el paper de la natalitat en la teoria biologista de l’evolució de les nacions desenvolupada pel seu admirat Oswald Spengler. Aquest fet ha estat demostrat tant pels arguments utilitzats, com pel testimoni de la relació epistolar entre les dues personalitats.

La immigració a Catalunya tampoc no es pot entendre sense prendre en consideració el context eugenèsic. Fora de l’Acadèmia podríem prendre com a punt de partida els reportatges del periodista Carles Sentís (1911-2011) sobre la immigració murciana i almerienca dirigida a Catalunya, publicats a la revista Mirador entre octubre de 1932 i gener de 1933 (Sentís, 1994), reiteradament citats per Vandellós i que havien significat un revulsiu per al gran públic i per a la intel·lectualitat catalana. Crònica en la qual s’apunten alguns dels temes que esdevindran centrals a l’assaig de Vandellós (amb qui manté un diàleg que pot resultar cacofònic), com ara la necessitat d’una política reguladora o el temor a la minorització dels catalans i als elements de desestructuració social que comporta la immigració, i d’altres de collita pròpia com la por a la contaminació, simbolitzada pel tracoma. El punt final, o més ben dit, la resposta de Vandellós és la voluntat de crear una Societat Catalana d’Eugenèsia, al mateix temps que un comitè per a l’estudi dels problemes de la població (1935b, p. 209), i marcar d’aquesta manera el rumb del que havia de ser una política demogràfica del govern autònom de la Generalitat de Catalunya, que contemplés com a prioritària la regulació –17–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

de la immigració. El mateix any 1934 s’havia fet públic el manifest Per la conservació de la raça catalana, promogut pel propi Vandellós i signat per personatges tan insignes de la cultura catalana com el filòleg Pompeu Fabra, el jurista Francesc Maspons i Anglasell o els metges Santiago Pi Sunyer i Hermenegild Puig i Sais, entre d’altres representants del nacionalisme català.

L’any següent, coincidint amb la publicació del llibre, la societat va quedar constituïda, amb Vandellós com a secretari general.

El discurs eugenèsic, que des de la seva definició per Francis Galton es presentava com “la ciència que tracta de totes les influències que milloren les qualitats innates de la raça; també tracta d’aquelles que la poden desenvolupar fins assolir la màxima superioritat” (Galton, 1904, p. 1), durant els anys trenta era acceptat com a discurs científic i adoptat des de les posicions polítiques més distants: des del nazisme fins a l’anarquisme o el feminisme, tot passant pels governs conservadors i socialdemòcrates que impulsaren diferents polítiques eugenèsiques en els seus respectius països. També ho va ser el propi concepte de ‘raça’, malgrat que la seva definició restés en la vaguetat, identificant-se de vegades amb ‘poble’, ‘nació’ o ‘cultura’. La definició de raça va acabar dotant d’un substrat biològic a la legitimació de l’ordre social, tal i com es presentava a mitjans del segle xix a l’obra del Comte de Gobineau, de 1853, Assaig sobre la desigualtat de las races humanes (Prohens, 1988). Des d’aquesta perspectiva, la ‘raça’ va ser utilitzada per justificar l’imperialisme europeu, però igualment per a naturalitzar el nacionalisme, també el nacionalisme català. Com ens fa notar l’historiador Jordi Casassas Ymbert (2009), el concepte de ‘raça’ esdevindria un element central en la formulació de polítiques identitàries del catalanisme nacionalitzador durant el primer terç del segle xx. Suficientment mal·leable, amb tot, com per a ser utilitzat com a sinònim de nació producte de l’amalgama de diferents ètnies, tot defensant el seu aspecte històric de construcció cultural, com per exemple a l’obra d’Antoni Rovira i Virgili, Resum d’ història del catalanisme (1936); o com per convertir-se, en la seva vessant biologista, en l’eix vertebrador del discurs identitari, com succeeix als escrits del veterinari Pere Màrtir Rossell i Vilar, Diferències entre castellans i catalans. Les mentalitats específiques (1917) o La Raça (1930), aquest darrer repetidament citat en el llibre de Vandellós.

L’economista figuerenc no compartirà les tesis extremes d’aquest però tampoc qüestiona el seu suposat caire científic. En aquest sentit, és igualment reveladora la constant al·lusió a la política immigratòria dels Estats Units i a l’obra de Charles Benedict Davenport, fundador el 1910 de l’Eugenics Record Office. L’obra de Davenport, centrada en els efectes negatius del mestissatge, inspirarà les restriccions immigratòries de la Llei de 1924 als Estats Units, basades en la selecció racial dels immigrants.

Més enllà de l’avui dia anacrònica literatura racial citada en el llibre, resulta altament significatiu que per il·lustrar la dissociació entre immigració i població autòctona –que l’autor fa sinònima de proletariat i burgesia– se citi la novel·la –18–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

La màquina del temps, de George H. Wells, publicada el 1895. La distòpia ideada per l’autor britànic, planteja una evolució divergent de les classes socials, fortament polaritzades fins a l’extrem de produir dues espècies diferents: els bells, confiats i estúpids ‘Elois’, que s’identifiquen amb el producte de l’evolució degenerativa de la burgesia, i els abominables, malvats i intel·ligents ‘Morlocks’, que representen el proletariat. La relació que s’estableix entre ambdues espècies és, malgrat tot, de caràcter simbiòtic: els Morlock tenen cura dels Elois, incapaços d’abastir-se per si sols, al preu de convertir-los en el seu aliment. La distòpia reflecteix el neguit elitista característic tant de l’eugenèsia com del darwinisme social, traslladant al terreny de l’evolució biològica els antagonismes de classe. La preocupació reformista del fabià Wells apunta, no obstant això, a la pèrdua d’humanitat en les dues evolucions i a la interdependència de la relació (Domingo, 2008). Prenent la novel·la excessivament al peu de la lletra i amb tota serietat, Vandellós ens diu que no existeixen possibilitats que es produeixi una evolució divergent d’aquest tipus a Catalunya a causa de la barreja biològica consubstancial a la mobilitat social, tot i que adverteixi que l’odi pot instaurar-se entre dues comunitats enfrontades i aïllades.

D’aquesta manera es fa evident la sensació d’amenaça que produeix la immigració, l’animadversió intrínseca a la lluita de classes que es pot traduir en l’enfrontament etnicista, però sobretot insisteix en el caràcter simbiòtic de l’associació. La proposta eugenista de Vandellós en matèria migratòria l’orienta envers les antípodes dels contemporanis nacionalsocialistes defensors del racisme d’Estat, tot i haver begut de les mateixes fonts teòriques en matèria de població. L’escassetat de l’oferta de mà d’obra, producte de l’endèmica “decadència demogràfica” (és a dir, de la baixa de la fecunditat) l’obliga no només a no oposar-se a l’arribada d’immigrants, sinó a afavorir-la, tot reconeixent la seva contribució a la sostenibilitat de l’economia de Catalunya. En comptes del conreu de la puresa racial, molt a desgrat seu, proclama la necessitat de la barreja entre la població autòctona i la immigrada. Sintetitza d’aquesta manera una de las contradiccions primordials de la burgesia catalana: la por i el menyspreu a una immigració que ella ha fet (i sap) imprescindible. El que avui dia tindria paral·lelisme en aquells discursos paradoxals en què, a la vegada que es glossa la immigració se segueix, tanmateix, sospitant de l’immigrant. L’obsessió racial de Vandellós l’empeny a donar un pas més enllà, obligat a acceptar i fins i tot –en les seves pròpies paraules– “a facilitar la barreja” (1935b, p. 132) malgrat que continuï recelant del mestís.

Amb la derrota del nazisme el concepte de ‘raça’ i la pròpia eugenèsia cauran en el descrèdit científic i desapareixeran com a arguments del nacionalisme, i per tant deixaran també de ser considerats en la discussió sobre la immigració i els perills de la descatalanització. Els conceptes de cultura, valors culturals o ètnia reemplaçaran la raça, tant a Catalunya com a la resta del mon, de vegades sense deixar d’estar arrelats en el tenebrós terreny adobat per l’eugenèsia dels anys trenta.

–19–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

4. La por a la inestabilitat social: anarquisme i immigració En estreta relació amb l’argument eugenèsic, apareix el tema de la por a la inestabilitat social i la identificació de la immigració amb el moviment revolucionari, que desafortunadament es convertirà en un altre dels tòpics sobre el debat del paper de la immigració a Catalunya. Aleshores va significar presentar la immigració com a causa de l’expansió del moviment anarquista.

El flamant director de l’Institut d’Investigacions Econòmiques (fundat l’any 1931), va publicar un article al Diari Mercantil, el 18 de gener de 1932, a propòsit de la revolta dels miners anarquistes a l’alt Llobregat –Fígols, Sallent, Súria i Berga–, on alertava del dilema entre mantenir el creixement de l’activitat econòmica i la inestabilitat social (Pascual, 1985). Aquest precedent constitueix el tema central desenvolupat per Vandellós. El gener de 1933, l’aixecament anarquista de Casas Viejas, a la província de Cadis, i la brutal repressió posterior, precipitaren la caiguda del Govern espanyol donant pas a una majoria de dretes. Afegim també que la redacció de La immigració a Catalunya, va coincidir amb els anomenats fets d’octubre a Catalunya (la proclamació de l’Estat català dins la República federal espanyola, que se saldaria amb la detenció del Govern català en ple) i la inhibició de la CNT, que es malfiava del nou Govern català, tot posant de relleu el divorci entre l’anarcosindicalisme i els partits catalanistes que recolzaren a la nova Generalitat de Catalunya, amb Esquerra Republicana de Catalunya al capdavant (Sabater, 1986).

Com succeïa en el cas de la por eugenèsica a la baixa natalitat, tampoc era nou el debat sobre la relació entre anarquisme i immigració abordat per Vandellós.

L’historiador Josep Termes (1984) cita uns quants exemples previs a l’obra de Vandellós, entre els quals podem destacar l’article de Francesc Tusquets “La qüestió de l’idioma”, del 1925, on s’identifica l’extremisme i anarcosindicalisme barceloní amb la immigració; o el de Joaquim Maurín, publicat el 7 de juliol de 1928 a L’Opinió, “Socialisme i anarquisme. El proletariat català no és anarquista”, on atribuïa el lerrouxisme a l’arribada de la petita burgesia espanyola formada per funcionaris, i també imputava l’anarquisme als treballadors immigrats. La burgesia catalana per una banda i l’oposició marxista per altra, s’abonaren per diferents raons a aquesta identificació de l’anarquisme com a factor extern a la societat catalana, relacionant-lo, poc o molt, amb el creixement de la immigració; així ho seguiran fent durant molt de temps. L’anarquisme, que Vandellós caracteritza pel seu “afany destructiu, cec i pessimista” (1935b, p. 173), no apareix en la seva obra com un element exogen introduït amb la immigració, però sí com un corrent que atreia els immigrants per la seva condició racial (transposant un cop més allò biològic i allò social). En això, Vandellós sembla més equànime que molts dels que acabaran construint certa interpretació canònica de la història de Catalunya.

–20–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

Essent ineludible reconèixer la pujança de l’anarquisme en totes les capes socials de Catalunya, des de la seva difusió per Espanya durant el segle xix fins els moments en què escriu, quan concentra la major representació de la classe obrera, no té altre remei que acreditar la carta de naturalesa de l’anarquisme a Catalunya. Significativament, amb tot, finalitza el seu repàs a la primera dècada del segle xx abans que la primera onada migratòria arribés al seu punt àlgid, tot fent referència al paper de dirigents com Farga Pellicer, o a la conflictivitat laboral prèvia als grans fluxos migratoris, que culminaria amb la Setmana Tràgica de 1909, la revolta popular contra les lleves de la guerra colonial i el seu esclafament. Amb aquesta finalitat subscriu les tesis defensades per Francesc Pujols en l’article titulat “L’anarquia murciana”2, recordant el fons nihilista i destructiu dels catalans, especulant sobre la seva relació amb la manca de responsabilitat que es deriva de la manca d’autogovern, però concloent que: “No hem d’oblidar mai, en parlar de les nostres manifestacions socials, que el poble català no està format per una sola raça” (1935b, p. 175). D’aquesta manera aconsegueix traslladar la lluita de classes a una subterrània lluita de races, entroncant amb el discurs que el filòsof francès Michel Foucault (1992) qualificà de ‘contra-història’ i que alimentà el naixement tant del nacionalisme burgès, com de l’èpica revolucionària. Si Catalunya és reconeguda per la seva situació geogràfica com a terra de trànsit, i com a conseqüència ha experimentat històricament els efectes de la barreja originada pels moviments migratoris des de temps remots, la temptació de la fragmentació racista segueix present a l’obra de Vandellós i amb ella l’obertura al racisme d’Estat.

5. La regulació de la immigració Per entendre l’obra de Vandellós cal seguir contextualitzant històricament la situació creada a partir de la victòria de les dretes el 1933 a la República espanyola. La massacre de camperols anarquistes a Casas Viejas havia estat la causa de la dimissió del Govern d’Azaña i havia precipitat les eleccions que durien la CEDA de Gil Robles al poder, el novembre de 1933. A Catalunya, en canvi, es va mantenir el govern d’esquerres; el 25 de desembre moria el carismàtic president Macià, substituït pel president Lluís Companys, que va formar un govern de concentració nacional. El mes d’abril es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei de Contractes de Conreu, que va donar contingut a l’antiga aspiració d’una reforma agrària a Catalunya, amb l’oposició frontal de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que aglutinava els grans propietaris rurals recolzats i integrats a la Lliga. El Govern central, a instàncies de la Lliga, va presentar recurs contra la Llei al Tribunal Constitucional. El mes d’octubre esclatà la vaga general a 2. Las Noticias, 22 de desembre de 1933, citat per Vandellós (1935, p. 175).

–21–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

Astúries, amb el suport de la UGT i el PSOE; a Catalunya es va proclamar l’Estat català dins de la República federal espanyola. Ambdós moviments fracassaran. Els anomenats Fets d’octubre de 1934 acabaran amb la suspensió de l’autogovern de Catalunya, però de retruc també amb l’estroncament de l’Institut d’Investigacions Econòmiques i el cessament dels seus membres, entre els quals es trobava Vandellós. El període en què redacta el seu llibre, és un temps marcat per la confrontació política: el president de la Generalitat resta empresonat, l’autonomia suspesa, el Govern espanyol en mans de polítics poc afectes a la República. Els partits, i amb ells les persones que es varen veure compromeses en la construcció institucional de l’autogovern de Catalunya, com el propi Vandellós, se senten tenallats entre la revolta social protagonitzada per l’anarcosindicalisme i la voluntat del Govern espanyol de limitar l’autogovern.

En aquest context, la sospita que el Govern espanyol propicia la immigració com a forma de descatalanització, o que si més no vol instrumentalitzar-la amb aquest propòsit i així limitar el poder de Catalunya, és un dels temes que planeja sobre tota l’obra. Aquesta sospita ja s’havia enunciat per altres autors respecte de la dictadura de Primo de Rivera; per exemple per qui fou director dels Serveis d’Estudis Econòmics i d’Estadística de la Generalitat entre 1933 i 1938, Joan Alzina, a la seva Economia de la Catalunya autònoma publicada el 1933 (citada per Simon i Tarrés, 1995, p. 120-122). També es repetirà més endavant amb el triomf de la insurrecció franquista i el creixement de la immigració procedent de la resta d’Espanya, ja sigui en els primers anys de la postguerra (Candel, 1966, p. 137) com posteriorment en els anys cinquanta i seixanta (Vila, 1984, p. 80).

En el capítol cinquè de La immigració a Catalunya, Vandellós resumeix finalment les raons per les quals Catalunya es troba en una situació crítica, argumenta la necessitat d’una política assimilacionista i llença algunes propostes. La invasió pacífica que representa la immigració, segons l’autor, ha estat propiciada per la decadència demogràfica del país –és com s’hi refereix al descens de la fecunditat–; aquesta es produeix per la deixadesa moral dels catalans, l’excés de riquesa que els ha tornat egoistes i no prou patriotes, es queixa. Juntament, assenyala la desproporció de la capital, la tan famosa macrocefàlia barcelonina, com un element que facilita la descatalanització. Les mesures que planteja no estan exclusivament centrades en una política estrictament migratòria, de control de fluxos, malgrat que també hi sigui present, sinó que es tracta d’una proposta més extensa que inclou polítiques demogràfiques en sentit ampli, mesures d’ordenació territorial i, efectivament, mesures dirigides a la immigració, tant en la regulació dels fluxos com en el procés d’assentament de la població immigrada.

S’hi defensa que el règim autonòmic resulta indispensable per a portar a termini aquesta política, encara que també es necessita la col·laboració del Govern central.

La primera mesura seria una política natalista amb la finalitat d’incrementar el número de naixements i fer així el país menys dependent de les migracions. La segona, una regulació dels corrents migratoris ajustant-los a les necessitats del –22–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

país, entenent com a tals les necessitats de mà d’obra del mercat. I la tercera, un programa de catalanització dels anomenats “nuclis forasters”. En La immigració a Catalunya se centrarà en l’exposició de les dues últimes propostes, ja que entén que la primera va ser extensament tractada a Catalunya, poble decadent. Sobre el tema de la baixa fecunditat només hi anuncia la conveniència de promoure el matrimoni entre els joves, també dels matrimonis formats per persones d’origen català i d’origen immigrat, malgrat que –puntualitza– s’hauria de demostrar que la barreja resultant és eugenèsicament bona, tot i que no aclareix com o amb quins criteris es comprovaria aquesta bondat, qüestió que deixa pendent de futures investigacions (Vandellós, 1935b, p. 199). Per a la regulació dels fluxos, demana un control dels mitjans de transport, a part de la cooperació del Govern central, la implicació dels sindicats i dels propis immigrants, que d’aquesta forma defensarien el seu nivell salarial. Res es diu, tanmateix, sobre de quina manera cal ajustar els fluxos a la demanda del mercat, qüestió que segueix essent avui dia la pedra filosofal d’economistes i planificadors amants de l’alquímia. Les mesures en l’àmbit de la ordenació territorial i de l’escola són crucials en la política d’assentament de la població immigrada, que hauria de frenar la descatalanització. Així, juntament amb la creació, si calgués, de “lligues protectores dels immigrants”, seguint el model de les aleshores existents als Estats Units, també s’apunta la vàlua d’un pla d’intervenció urbanística, amb un paper primordial reservat a l’habitatge de protecció social, però també a la conveniència de distribuir la població immigrada i els seus descendents en el territori, esperant d’aquesta manera, a fer disminuir el seu impacte. A l’escola, l’ensenyament de la llengua i de la història haurien de propiciar la catalanització. Per a la consecució d’aquesta política és indispensable, sempre segons l’autor, la creació de la Societat Catalana d’Eugenèsia, al mateix temps que es constitueix un Comitè per a l’estudi dels problemes de la població que hauria de dispensar el suport científic necessari i instituir les línies directrius del pla.

Si comparem el discurs de Vandellós amb el dels seus contemporanis o amb el del periodista Carles Sentís –amb el que va compartir preocupacions i discurs, però no trajectòria política–, una de les principals diferències es haver posat de relleu els factors d’atracció que actuaven sobre la immigració enfront als factors d’expulsió. Sentís havia pintat el paisatge de la pobresa absoluta del lloc d’origen, sense entrar mai en la recerca de les causes més allà de la climatologia: la sequera. Defensarà per tant la inversió en les millores en el regadiu, com a forma de prevenir els fluxos migratoris que acabaran a Barcelona en forma d’aturats (1994, p. 30). També parlarà individualment d’aquells propietaris que es beneficien de la immigració, sigui en el terreny productiu, sigui en l’immobiliari (barraquisme). Però de cap manera es planteja els factors d’atracció com una realitat estructural o com la causa principal dels moviments migratoris.

D’aquesta manera, la demanda d’una política era pensada sempre com a resposta a un fenomen exogen, limitant-se al control i la selecció. Vandellós, per contra, sense deixar de compartir la visió de Sentís sobre la importància dels factors –23–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

d’expulsió (principalment el subdesenvolupament de les regions d’origen), posa l’èmfasi en els factors d’atracció, tot i que l’economista fa responsable a l’evolució demogràfica de Catalunya i no al seu sistema productiu de ser el factor determinant dels moviments migratoris.

6. Conclusió: noves transicions, velles pedres No sabrem mai el que hauria succeït d’haver-se aplicat les mesures proposades per Josep Antoni Vandellós a les successives onades migratòries arribades a Catalunya. El que sí sabem és que aquestes varen superar de molt les previsions més pessimistes de l’estadístic i economista i, tot i amb això, contra el seu pronòstic, la desaparició de Catalunya no s’ha donat. I això malgrat les molt més adverses circumstàncies polítiques que demogràfiques, que inclouen la derrota militar a la Guerra Civil, la supressió de l’autogovern català durant més de mig segle i la persecució de les seves manifestacions culturals durant bona part de la dictadura, tot relegant-les al si de la pròpia llar o a la marginalitat. L’apocalipsi per a Catalunya, en termes de migracions i desnacionalització, sempre resta a les nostres espatlles. Dit d’altra manera: encara que no ens maquin visionaris malastrucs, gairebé sempre ens trobem en un horitzó post-apocalíptic. La clau de la situació de subordinació de la cultura catalana no l’hem de buscar en la immigració.

Precisament el creixement demogràfic de Catalunya, que ha arrossegat l’econòmic i el cultural, palesa la superioritat de la reproducció social per damunt de la contribució de la reproducció biològica o del creixement vegetatiu, de la composició ètnica de la població. Hi ha autors com Anna Cabré (2007) que confien en què el pragmatisme de Vandellós l’hauria obligat a adaptar-se al ritme dels temps (pensem que el 1964 va ser el primer any en què el nombre de persones resident a Catalunya, producte directe o indirecte de la immigració del segle xx, depassà la meitat del total de la població), i hauria canviat la seva perspectiva i les seves hipòtesis sobre els perills de la immigració respecte a la desnacionalització. Sigui com sigui, com anticipàvem, el raonament de Vandellós va marcar indeleblement el discurs del nacionalisme català. Per la dreta, inspirant bona part de l’obra doctrinal i l’acció de govern de Jordi Pujol (1976), president de la Generalitat de Catalunya en l’època de la restauració democràtica durant vint-i-tres anys (de 1980 a 2004), i per l’esquerra, encara que només fos per a mantenir un viu diàleg i per a refutar part de les seves tesis, en l’obra de Candel (1964).

El viatge que hem proposat en les planes precedents, ens ha servit també per a veure que les preocupacions enunciades els anys trenta a Catalunya per Vandellós no disten massa de les que ens podem trobar en l’actualitat, ni tampoc les solucions que maneja (control de fluxos, polítiques natalistes, intervenció –24–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

urbanística basada en la dispersió en el territori, i immersió en la “cultura del país receptor” tot confiant en el sistema educatiu, on la llengua i la història, apareixen com a garants identitaris), malgrat les diferències entre el que succeïa aleshores i el que s’ha esdevingut a la primera dècada del segle xxi: migració interna versus migració internacional, disparitat en termes de volum migratori, o també del context socioeconòmic i polític. Però tampoc és difícil reconèixer part de les pors eugenèsiques expressades en termes de raça en la terminologia de la substitució ètnica en una hipotètica tercera transició demogràfica, proposada per David Coleman (2006), i sobretot que aquesta por encobreix una transposició d’allò biològic a allò social, i de la lluita de classes a la confrontació racial o, si es prefereix, ètnica.

Bibliografia Arango, Joaquín (2007). “Les primeres migracions del segle xx a Catalunya”, dins: Nadala 2007, Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, p. 19-33.

Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.

– (2007). “Les onades migratòries en el sistema català de reproducció”, dins: Nadala 2007, Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, p. 11-17.

Candel, Francesc (1966). Els altres catalans. 9ª ed. Barcelona: Edicions 62 [1964].

Casassas Ymbert, Jordi (2009). La fàbrica d’idees. Política i cultura a la Catalunya del segle xx.

Catarroja-Barcelona: Editorial Afers.

Castles, Stephen; Mark J. Miller (2009). The Age of Migration. International Population Moviments in the Modern World. Londres: Palgrave, Macmillan.

Coleman, David (2006). “Immigration and ethnic change in low-fertility countries. A Third demographic transition”. Population and Development Review, vol. 32, núm. 3, p. 401446.

– (2009). “Divergent Patterns in teh Ethnic Transformation of Societies”. Population and Development Review, vol. 35, núm. 3, p. 449-478.

Domingo, Andreu (2008). Descenso literario a los infiernos demográficos. Distopía y población.

Barcelona: Anagrama.

– (2009). “Els processos migratoris a la Catalunya contemporània”, dins: Santesmases i Ollé, Josep [ed.]. Els processos migratoris a les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat. Actes del VII Congrés de la CCEPC (València 16, 17 i 18 d’octubre de 2008).

Valls: Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, Institut Ramon Muntaner, Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià, Universitat de València, Acció Cultural del País Valencià, Cossetània Edicions, p. 393-413.

Foucault, Michel (1992). Genealogía del racismo. De la guerra de razas al racismo de Estado.

Madrid: Ediciones La Piqueta.

Galton, Francis (1904). “Eugenics: its Definition, Scope and Aims”. The American Journal of Sociology, vol. X, núm. 1, juliol, p. 1-25.

Huntington, Samuel P. (2004). Who are We? The Challenges to America’s National Identity.

Nova York: Simon & Shuster.

Korherr, Richard (1928). Regressi delle nascite: morte dei popoli. (Prefaci de Benito Mussolini).

Roma: Libreria Littorio.

–25–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 9-26 Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós

Andreu Domingo

Nadal, Jordi (1965). “Pròleg”, dins: Maluquer, Joaquim. Població i societat a l’àrea catalana.

Barcelona: Editorial AC, p. 9-36.

– (1985). “Pròleg”, dins: Vandellós, Josep A. Catalunya, poble decadent. Barcelona: Edicions 62, p. 5-22.

Nadal, Jordi; Emili Giralt (2000). Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles xvi i xvii. Vic: Eumo Editorial.

Pascual i Escútia, Jordi (1985). “Un economista català: Josep Antoni Vandellós i Solà (1899-1950)”, dins: Vandellós, Josep A. Catalunya, poble decadent. Barcelona: Edicions 62, p. 147-215.

– (2011). “Presentación”, dins: Vandellós, Josep A. La inmigración en Cataluña. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas y Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado, p. 11-61.

Prohens, B. (1988). Ideología racista del imperialismo. El biologicismo racista de Boulainvilliers a Gobineau. Ciutat de Mallorca: Prensa Universitaria.

Puig i Sais, Hermenegild (1915). El problema de la natalitat a Catalunya. Un perill gravíssim per a la nostra pàtria. Barcelona: Annals de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques.

Pujol, Jordi (1976). La immigració, problema i esperança de Catalunya. Barcelona: Nova Terra.

Rossell i Vilar, Pere Màrtir (1917). Diferències entre catalans i castellans. Les mentalitats específiques. Barcelona: Tipografia L’Avenç.

– (1930). La Raça. Barcelona: Llibreria Catalònia.

Rovira i Virgili, Antoni (1936). Resum d’història del catalanisme. Barcelona: Barcino.

Sabater, Jordi (1986). Anarquisme i catalanisme. La CNT i el fet nacional català durant la Guerra Civil. Barcelona: Edicions 62.

Sentís, Carles (1994). Viatge en Transmiserià. Barcelona: La Campana.

Simon i Tarrés, Antoni (1995). Aproximació al pensament demogràfic a Catalunya. Barcelona: Curial.

Spengler, Oswald (1921). Der Ubergang des Abenlandes. Munich: Beck.

Termes, Josep (1984). “La immigració a Catalunya: política i cultura”, dins: La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català. Barcelona: Empúries, p. 127193.

Vandellós i Solà, Josep Antoni (1935a). Catalunya, poble decadent. Barcelona: Biblioteca catalana d’autors independents.

– (1935b). La immigració a Catalunya. Barcelona: Altès.

Vila, Marc-Aureli (1984). Les migracions i Catalunya. Barcelona: El Llamp.

Vila, Pau (1936). “Immigració i natalitat”. La Publicitat, 12 d’abril.

– (2010). “Vandellós, Josep Antoni (1935) Catalunya, poble decadent... [i] La immigració a Catalunya. Servei Central d’Estadística (1935) Moviment demogràfic de Catalunya: gràfics i comentaris.” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 69, p. 257-260. Anotacions d’Enric Mendizàbal.

Weindling, Paul (1988). “Fascism and population in comparative European perspective”.

Population and Development Review, vol. 14, p. 102-121.

Wells, George H. (1895). The Time Machine. Nova York: H. Holt & Co.

–26–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 27-52 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.2

Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial1 Esteve Dot Jutgla 2

esteve.dot@uab.cat

Montserrat Pallares-Barbera 3 montserrat.pallares@uab.cat

Antònia Casellas4

antonia.casellas@uab.cat Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona

Resum L’objectiu d’aquest article és presentar una discussió teòrica per a la definició i identificació del procés de gentrificació productiva. A partir de les discussions del concepte de gentrificació, àmpliament conceptualitzat i estudiat en processos residencials i en espais centrals de les ciutats, l’aportació d’aquest article se centra en redefinir aquest concepte en l’àmbit productiu, prenent les empreses com a unitats d’anàlisi i les institucions com agents de canvi. Per a il·lustrar-ho, l’article estudia l’impacte que el pla 22@Barcelona 1. Els autors volen manifestar el seu agraïment als revisors anònims que han aportat comentaris constructius que han contribuït a la millora substancial de l’article.

2. Aquest treball ha estat realitzat en el marc del Doctorat en Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el títol “Creant espais econòmics d’innovació i simbolisme”.

3. Aquest treball ha estat elaborat dins el projecte del Ministerio de Educación amb el títol “Factores territoriales de competitividad en las actividades de Nueva Economía sobre el desarrollo local y urbano (FACTNER)”, amb referència SEJ2006-04023/GEOG. 4. Aquest treball ha estat elaborat en el marc del subprograma d’investigació Ramón y Cajal del Ministerio de Ciencia e Innovación amb referència RYC-2008-02456.

–27–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

iniciat l’any 2000 ha tingut al barri del Poblenou, Barcelona. L’anàlisi se centra en l’estudi de Can Ricart, analitzant el procés de expulsió de les indústries d’un complex industrial d’origen tèxtil que l’any d’aprovació del pla contenia 34 petites i mitjanes empreses de diversos sectors.

Paraules clau: gentrificació productiva, renovació urbana, 22@Barcelona, política urbanística.

Resumen: Gentrificación productiva, desindustrialización y relocalización industrial El objetivo de este artículo es presentar una discusión teórica para la definición e identificación del proceso de gentrificación productiva. A partir de las discusiones del concepto de gentrificación, ampliamente conceptualizado y estudiado en procesos residenciales y en espacios centrales de las ciudades, la aportación de este artículo se centra en redefinir este concepto en el ámbito productivo, tomando las empresas como unidades de análisis y las instituciones como agentes de cambio. Para ilustrarlo, el artículo estudia el impacto que el plan 22 @ Barcelona iniciado en 2000 ha tenido el barrio del Poblenou, Barcelona. El análisis se centra en el estudio de Can Ricart, analizando el proceso de expulsión de las industrias de este complejo industrial de origen textil que, el año de aprobación del plan, contenía 34 pequeñas y medianas empresas de diversos sectores.

Palabras clave: gentrificación productiva, renovación urbana, 22@Barcelona, política urbanística.

Abstract: Productive gentrification, deindustrialization and industrial relocation The aim of this paper is to present a theoretical discussion on the definition and identification of the process of productive gentrification. From the discussions of the concept of gentrification, broadly conceptualized and studied in processes taking place in residential areas of central cities, the contribution of this paper focuses on redefining the concept in the production sphere, taking businesses as units of analysis and institutions as agents of change. To illustrate this, the article examines the impact of the 22 @ Barcelona project initiated in 2000 in the neighborhood of Poblenou, Barcelona. The analysis focuses on the study of Can Ricart, analyzing the process of expulsion of the industries of an old textile industrial complex, which by the time of the approved urban renewal plan, it contained 34 small and medium enterprises from various sectors.

Keywords: productive gentrification, urban renewal, 22@Barcelona, urban policy.

* * * –28–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

1. Introducció Durant les tres últimes dècades del segle xx, ciutats del món desenvolupat han experimentat un creixent procés de transformació de determinats sectors productius localitzats en les seves àrees centrals. Es dóna un canvi d’estructura econòmica que porta a una conversió de l’espai cap a usos terciaris diversos.

Aquesta transformació afecta barris populars d’antiga formació econòmica a partir d’intervencions públiques dirigides a aconseguir una revitalització productiva. Aquest procés ha provocat una reinterpretació funcional i un canvi en la composició urbanística i econòmica d’aquests barris. Des del punt de mira institucional, a la societat mediterrània i a diferència dels països del centre i nord d’Europa (Hayward, 2006; Hutton, 2009), la revitalització d’aquets barris va molt més enllà del propòsit intrínsec que afecta el propi espai; essent en molts casos el model urbanístic i econòmic que permet als equips de govern local mostrar la seva ciutat com a ciutat-global, en la competència per l’espai urbà internacional. En aquest marc, l’objectiu d’aquest article és presentar una discussió teòrica per a la identificació del procés de “gentrificació productiva”.

Aquest concepte ajuda a interpretar el procés d’expulsió d’activitats econòmiques en funcionament i competitives en el mercat, però que queden fora de les qualificacions dels nous usos urbans establerts en la planificació urbana. El pla 22@Barcelona i, concretament Can Ricart, serveix com a cas d’estudi per il·lustrar aquest nou concepte de gentrificació productiva. A l’any 2000 al barri del Poblenou la implantació d’unes noves normes urbanístiques afavoreixen la reestructuració d’un espai econòmic d’antigues activitats productives. L’impacte que el Pla del Poblenou ha tingut sobre una antiga colònia industrial urbana d’origen tèxtil ha produït una transformació dràstica, amb el desplaçament de 34 petites i mitjanes empreses ubicades a Can Ricart en el moment de l’aprovació del pla 22@Barcelona.

Des del marc de la teoria clàssica de l’ús del sòl (Von Thünen, 1863), i en el context de noves polítiques de desenvolupament econòmic i urbanístic, es pot interpretar que es produeix una competència per la millor localització en el territori de les activitats, tant establertes com noves, a les ciutats. En la teoria clàssica de localització industrial, les activitats econòmiques tradicionals disminueixen la seva competitivitat relativa en l’espai que ocupen a la ciutat i, per tant, es veuen obligades a cercar espais de més baix cost per a localitzar-se.

Per altra banda, les intervencions urbanístiques a determinats espais econòmics obliguen –per qualificacions específiques d’activitats, zoning– les empreses a deslocalitzar-se, deixant lliure la seva localització original per a l’activitat amb més valor afegit. El fet d’expulsar activitats tradicionals per processos de zoning, afavorint que noves activitats de més valor afegit ocupin els nous espais, és el concepte que treballem en aquest article i que anomenem gentrificació productiva. En aquest procés gentrificador, i a diferència del procés de localit–29–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

zació tradicional, les empreses establertes que podrien competir per l’espai amb altres de nova activitat es veuen expulsades com a conseqüència de polítiques públiques i noves normatives d’usos del sòl.

En els processos clàssics de localització industrial les empreses obsoletes tanquen, tot cedint l’espai que ocupaven a altres activitats amb més valor afegit i que poden pagar rendes més altes del sòl. En aquest article s’estudien els dos processos, però sobretot fent èmfasi en l’experiència de gentrificació productiva d’activitat econòmica a l’antic complex fabril de Can Ricart, al barri del Poblenou de Barcelona, a principis del segle xxi, com a conseqüència del canvi en l’estructura productiva propiciada per la intervenció pública.

A la segona secció es presenta el cos teòric quant a la definició de gentrificació residencial, i es discuteix específicament la conceptualització de gentrificació productiva. A la tercera secció s’explica el procés d’expulsió d’activitats productives, diferenciant-lo d’altres processos que es donen també en la desindustrialització de finals del segle xx, que es presenta a la secció quarta. A la cinquena secció s’analitza l’àmbit d’estudi, Can Ricart, i s’explica la metodologia de treball.

Seguidament es presenten i discuteixen els resultats en relació a la gentrificació productiva que es produeix a Can Ricart. Finalment es tanca l’article amb les conclusions de l’estudi.

2. El procés de gentrificació en la transformació urbana A partir dels anys setanta del segle passat es produeix a nivell mundial un canvi en l’activitat productiva, resultat de la reestructuració econòmica global, que porta les economies urbanes cap a un nou modelat de l’espai que ve liderat pel sector de serveis avançats i l’economia del coneixement. El nou model territorial es fa més extens i dispers, produint-se un procés de desconcentració espacial en relació a la indústria, amb reducció dels centres de producció de les zones centrals de les ciutats en benefici de la perifèria. La saturació de les infraestructures i l’escassetat i encariment del sòl són alguns dels principals factors que expliquen la desconcentració industrial (Scott, 1988).

Als anys noranta, i dins del canvi productiu dels països industrialitzats cap als serveis avançats i l’economia del coneixement, a escala local el procés de desindustrialització es materialitza amb un seguit d’operacions urbanístiques que impulsen la requalificació i la substitució d’usos industrials tradicionals cap a altres usos, com residencial i terciari. La reurbanització que sorgeix de la nova zonificació i les polítiques públiques de desenvolupament local tenen conseqüències pel que fa el tipus d’ús del sòl, i incrementen els preus del sòl.

En conseqüència es produeix un desplaçament d’activitats industrials tradicionals, alhora que les activitats relacionades amb els serveis i la nova economia s’ubiquen en aquests espais urbans centrals aprofitant-se dels incentius que –30–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

se’ls hi dóna. Les noves empreses assentades a la ciutat són majoritàriament de grandària petita i mitjana, i prioritzen les localitzacions urbanes pels avantatges que suposen en relació a l’accés a clients, el servei cara a cara, i la proximitat a proveïdors i a mercats. Però sobretot, s’argumenta que les empreses intensives en coneixement tenen com a principal factor productiu una mà d’obra altament qualificada que exigeix un entorn favorable que aporten les externalitats positives d’algunes ciutats desenvolupades (Florida, 2002).

Aquest procés comporta un desplaçament de la indústria tradicional i d’altres activitats que, malgrat introduir innovació en el seu procés productiu, es veuen expulsades per directives urbanístiques i de desenvolupament contràries a la seva existència. Alguns autors postulen que aquesta transformació és el resultat de les polítiques urbanes locals i de l’especulació immobiliària, essent les principals causes de l’aturada industrial en sòl urbà (Curran i Hanson, 2005).

2.1. Els orígens del procés de gentrificació urbana Des del seu origen, l’estudi de la gentrificació ha estat objecte de debat i discussió, tant en relació amb la delimitació del concepte com en l’enfocament metodològic de la seva anàlisi. La gentrificació està profundament arrelada a la dinàmica social i econòmica de les ciutats, i està determinada en gran part pel context local: els barris, els agents urbans, les funcions dominants de la ciutat i la política governamental local (Sargatal, 2000).

La gentrificació es defineix com el desplaçament residencial en un barri urbà central, d’un o més grups socials amb poca capacitat adquisitiva que són substituïts per altres grups socials amb una capacitat adquisitiva superior. La gentrificació és el resultat de la competència sobre l’espai residencial dels centres urbans, i conseqüentment provoca el desplaçament de la residència habitual de la població de rendes més baixes per una localització de noves famílies de rendes més altes. Tanmateix, a nivell morfològic s’observa una millora sensible del conjunt urbà, tant d’habitatges com d’infraestructures del barri on es produeix la gentrificació (Freeman i Braconi, 2004; Hamnett, 2003).

El terme gentrification,5 utilitzat per primera vegada per la sociòloga britànica Ruth Glass en la seva obra London: aspects of change (1964), serveix per a denominar el procés de transformació d’un espai urbà mitjançant intervencions dirigides tant a la rehabilitació com a la construcció de nous edificis, que afecta en gran manera els barris populars d’antiga formació, generalment al centre de la ciutat. Smith (1996) recull la definició de Glass de la següent manera: 5. Garcia (2001) posa de manifest l’absència d’un terme consensuat i presenta les objeccions per utilitzar una o altra expressió tals com ‘requalificació social’, ‘ennobliment’, ‘aristocratització’, ‘gentrificació’ i ‘elitització residencial’. En el seu treball, seguint la línea de Monreal (1996), introdueix l’adopció del terme ‘elitització’ perquè considera que recull l’essència de classe inherent al procés, alhora que permet la inclusió dels segments de classe mitjana-alta.

–31–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

“Un a un, molts dels barris obrers de Londres han estat envaïts per les classes mitjanes. Mísers, modestos passatges i cottages –dues habitacions en la planta alta i dos en la baixa– han estat adquirits, una vegada que els seus contractes d’arrendament han expirat, i s’han convertit en residències elegants i cares. Les cases victorianes més àmplies, degradades en un període anterior o recent –que van ser usades com a cases d’hostes o bé en règim d’ocupació múltiple– han estat millorades de nou. Una vegada que aquest procés de gentrificació comença en un districte continua ràpidament fins que tots o la majoria dels llogaters obrers originals són desallotjats i el caràcter social del districte es transforma totalment.”

(Smith, 1996, p. 33)

Alguns anys més tard, Castells (1974) utilitza l’expressió “reconquesta urbana” per referir-se a les operacions de rehabilitació i renovació, fetes entre 1955-1970 a nombrosos barris de París (Sargatal, 2000). De manera precisa planteja que és més el canvi de l’ocupació social de l’espai que no pas la millora de l’habitatge el que dirigeix les actuacions renovadores, identificant igualment altres trets com la posició cèntrica i la transformació funcional dels barris afectats.

Aquestes intervencions accentuen la segregació residencial augmentant la presència dels estrats superiors al centre de la ciutat, mentre les classes populars són expulsades cap a la perifèria. La interpretació d’aquest autor se centra en el paper predominant de l’Estat (Castells, 1974).

En els primers estudis teòrics, la definició de gentrificació com a efecte de la transformació urbana reconeix que el desplaçament de residència és fonamental en aquest procés. En aquesta fase, els estudis sobre la gentrificació es caracteritzen pel seu contingut empíric i estan dirigits sobretot a identificar les àrees de canvi, a valorar la seva importància espacial, i a caracteritzar els nous habitants. La pròpia definició de gentrificació adquireix noves connotacions en relacionar-se amb una reorganització profunda de la ciutat de naturalesa econòmica, social i espacial. Dins d’aquesta reorganització, la rehabilitació d’habitatges és una més de les seves manifestacions.

2.2. Enfocament conceptual i debat metodològic de la gentrificació urbana En la delimitació del concepte de gentrificació es reconeixen certs criteris que Pacione (1990) resumeix sostenint que, perquè existeixi gentrificació ha d’existir mobilitat espacial d’habitants i ha d’afectar àrees que no siguin d’alt estatus en el moment de reinvertir-hi. El procés es pot esquematitzar en tres passos que es succeeixen en el temps: 1) un barri cèntric ocupat per classes mitjanes experimenta pèrdua de residents que busquen habitatge en altres àrees, 2) el barri és ocupat per població cada vegada de menys ingressos; amb deteriorament del patrimoni morfològic, i 3) les classes mitjanes tornen a interessar-se per viure en el centre, es reinverteix en el barri, es desplaça als antics ocupants i s’experimenta revitalització socioeconòmica (fig. 1).

–32–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

Figura 1. Fases del procés de gentrificació urbana 1-Espai urbà amb activitat industrial

Evolució 2-Degradació de l’espai urbà per la crisi industrial

en

el

3-Rehabiltació del centre urbà amb l' influx de capital privat

temps

Aquest model d’anàlisi es basa en l’establiment de fases vinculades al procés de suburbanització que implica desinversió en els centres urbans. En nombroses ocasions aquesta desinversió és potenciada políticament, a nivell institucional, a través de la negativa a la concessió de préstecs destinats a la inversió en la propietat, que amb freqüència ha estat objecte d’abandonament en els centres urbans.

La investigació empírica dels anys vuitanta apunta que el fenomen gentrificador és molt més ampli, amb efectes també en l’organització productiva de l’espai per a usos comercials i de serveis turístics (Ley, 1986 i 1987; Smith, 1987). Així s’identificaria com un procés de gentrificació la vinculació integral d’usos amb la regeneració dels fronts marítims urbans per a usos recreatius i comercials, el declivi de les instal·lacions industrials en zones cèntriques, l’aparició en el centre urbà d’hotels, centres de congressos i complexos d’oficines, així com l’increment de districtes comercials moderns i de restaurants de moda (Smith, 1986).

En aquest nou marc d’interpretació teòrica es produeix una intensa polèmica entre la perspectiva que explica la gentrificació per un canvi en les preferències de consum de l’individu, per tant situant en primer pla la demanda, i un altre –33–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

enfocament en el qual preval el paper gentrificador dels agents institucionals (Estat i institucions financeres) per a l’estímul de l’oferta immobiliària, i el desallotjament dels residents en aquelles àrees on la desinversió produeix oportunitats per obtenir rendes elevades.

Smith (1986) formula precisament la seva teoria des del punt de vista de l’oferta d’habitatges i espais que poden experimentar gentrificació, no de la demanda per part d’ocupants potencials. El punt central de la tesi de Smith és el concepte de rent-gap o diferència potencial del benefici que pot ser obtingut mitjançant un ús del sòl amb el desenvolupament d’una activitat econòmica que doni més beneficis.

La majoria de ciutats del segle xix i de la primera meitat del segle xx presentaven un gradient clàssic de valor del sòl, amb una major renda del sòl en el centre de les ciutats i menor cap a la perifèria. La suburbanització de la indústria i de la població, pròpies de mitjans segle xx, presenta una gradació més complexa, ja que es devalua el preu del sòl en els centres urbans que tenen una degradació morfològica i pateixen uns certs conflictes socials. Aquest canvi en la corba de la renda del sòl es va intensificar durant les dècades de 1960 a 1980, quan la suburbanització va ser important en països més desenvolupats (Smith, 1986).

Des d’aquesta perspectiva es poden distingir tres tipus bàsics de gentrificadors: a) promotors de l’habitatge que compren una determinada propietat, la rehabiliten i la revenen a un preu més alt, b) particulars que compren una propietat i la rehabiliten a fi de viure en ella, c) propietaris que rehabiliten els habitatges que posseeixen a fi d’oferir-los de lloguer. Amb tot, algunes actuacions individuals dels processos gentrificadors en diversos països mostren com la gentrificació no sempre va precedida de l’actuació dels agents del sòl, com Smith defensa.

Aquest és el cas de certes àrees en ciutats com Londres (Hamnett, 1991).

Per altra banda, la teoria de David Ley (1978) atorga un paper clau als factors econòmics, polítics i culturals, des d’allò que tradicionalment es coneix com a la teoria basada en la demanda. Dins del marc del postindustrialisme emergeix una nova classe social amb una base econòmica forta, identificada amb freqüència amb els anomenats treballadors de coll blanc o actius del sector quaternari (ocupats en la banca, les companyies d’assegurances, etc.). La demanda d’habitatges per part d’aquest col·lectiu està limitada espacialment, ja que s’estableix en el centre de les ciutats atret per les possibilitats de la vida urbana i pels avantatges derivats de viure-hi. Les crítiques a aquest enfocament han consistit bàsicament a destacar que no té en compte el paper dels agents del sòl (governs, promotors, entitats financeres) en la gentrificació. Ley considera que la actuació es deriva de la demanda d’habitatges per part dels potencials gentrificadors. Segons aquest autor, primer es donaria la demanda, després intervindrien els agents del sòl.

La vinculació i la identificació del fenomen gentrificador cap al desplaçament d’activitat productiva es comença a fer evident en els estudis que interaccionen la dimensió cultural i el capital (Zukin, 1989). En aquest sentit, el contingut del –34–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

terme està relacionat sobretot amb les oportunitats de consum, l’estil de vida o l’actitud pionera de les classes mitjanes ocupades en el sector terciari. Una de les primeres estudioses que ha analitzat profundament aquest procés, posant especial atenció en el paper clau de la cultura i els artistes, ha estat Zukin (1989) al seu treball del Lower East Manhattan. La seva anàlisi explora com, a la dècada de 1970, els artistes traslladats a Lower East Manhattan prioritzen la disponibilitat de nombroses instal·lacions que proporcionen grans espais i lloguers baixos.

El lloc esdevé de moda a causa de la contribució dels artistes que revaloren el context urbà amb el seu estil de vida i el converteixen en un atractiu per a altres segments de la població de classe mitjana. Zukin demostra com la demanda de factors tals com la revaloració de lofts per la classe mitjana genera una segona onada d’agents gentrificadors. Això implica que els artistes amb ingressos baixos són desplaçats per altres grups amb major capacitat econòmica. Aquest procés es veu reforçat pel creixement de l’economia de serveis com a mitjà d’expressió de les societats postindustrials, redefinint les tendències culturals.

A conclusions similars arriba Lloyd (2006) en el seu estudi de la zona nordoest de Chicago Loop. Inicialment la zona atrau artistes gràcies a l’existència de lloguers barats, abundants espais on localitzar els seus tallers, i la proximitat a la xarxa del transport públic. Però la presència d’aquests artistes transforma la identitat del barri que comença a convertir-se en lloc de moda. En aquest cas, la mitologia bohèmia actua com a estratègia de màrqueting immobiliari que, en últim lloc, porta a una gentrificació del barri.

Els casos de les ciutats de Nova York i Chicago són exemples excel·lents del paper dels artistes i la gentrificació urbana a les ciutats dels EUA. A Europa el fenomen de la gentrificació dels nuclis antics ha aparegut també en nombroses ciutats, de vegades amb més lideratge del sector públic. Efectivament, en el cas europeu hi ha la peculiaritat de la importància del paper exercit pel sector públic, que sovint fomenta les polítiques culturals en els seus esforços per reconstruir antigues zones industrials. Així, des de començaments dels anys 1980, la política europea urbana ha apostat per la cultura en els projectes de renovació urbana. Bianchini i Parkinson (1993) editen el llibre Cultural policy and urban regeneration: the west european experience sobre la política cultural i la regeneració urbana d’Europa, tot presentant un estudi detallat de la política cultural de vuit ciutats europees. L’estudi mostra la interrelació del desenvolupament cultural i la regeneració urbana d’antics centres industrials com poden ser Glasgow, Hamburg i Bilbao, i centres regionals com Bolonya i Montpeller.

Aquesta política s’ha vist reforçada per les activitats de la nova economia com a font de desenvolupament econòmic local. Com Krueger i Gibbs assenyalen: “els espais de nova economia marquen un nou àmbit de convergència entre l’activitat econòmica i la cultura” (Krueger i Gibbs, 2007, p. 100). Els treballadors qualificats d’activitats de la nova economia semblen estar especialment interessats en la qualitat de vida i les característiques de l’espai urbà, entre les quals la cultura és un element clau.

–35–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

3. Cap a una formulació de gentrificació productiva La gentrificació pot permetre explicar el procés d’expulsió d’activitats productives. En un context de transformació de l’economia global, fonamentat en el canvi sectorial cap als serveis, es poden identificar diverses fases en el procés de gentrificació productiva, així com en el de gentrificació residencial.

Existeixen activitats productives al centre de la ciutat que són viables des del punt de vista de competitivitat de l’empresa i compatibles amb altres usos residencials i que donen qualitat i dinamisme als espais on es troben ubicades.

En una primera fase, espacialment existeix una desindustrialització com a un dels prerequisits en el procés de la gentrificació (Zukin, 1989). En aquest estadi inicial de transició productiva, la desindustrialització crea de manera estratificada la desvaloració d’aquells paisatges de la ciutat relacionats amb la producció industrial i les classes obreres (Smith, 1996). Per tant, segons Sack (1986), la gentrificació es presenta com una estratègia neoliberal en la reestructuració global de l’espai urbà i de l’activitat econòmica de les dues darreres dècades del segle xx.

Amb el procés de globalització, l’espai urbà experimenta un augment de la velocitat i de l’escala en els canvis morfològics que acullen la circulació d’un flux econòmic que té com a principals recursos la creativitat i l’ús del coneixement i de la informació. En conseqüència es produeix una competència econòmica global entre les regions urbanes, a on les ciutats necessiten l’adaptació de nous rols i funcions per a competir (Laksmanan i Chatterjee, 2006).

En aquest context es reconeix la desindustrialització dels centres urbans com una de les primeres fases d’una gentrificació que té efectes en el mercat i en l’estructura productiva local (Jonas, 1996). És en aquesta escala territorial local on les polítiques urbanes tenen un paper decisiu per facilitar el canvi cap a l’economia postindustrial. El sector públic (el govern local) té una incidència important a l’hora de renovar els centres de les ciutats a través d’un canvi normatiu dels usos del sòl (Zukin, 1989). La intervenció del sector públic es podria interpretar com una de les primeres característiques que facilita directament el procés de la gentrificació productiva.

Les ciutats de l’últim quart del segle xx modelen l’espai amb la construcció d’edificis emblema, encarant importants transformacions urbanes i organitzant grans esdeveniments a través de la direcció dels sectors públic i privat, que porten els agents a acceptar la conversió de l’espai cap a usos terciaris diversos (Sassen, 2004). Les polítiques públiques intervenen a favor de la transformació dels centres històrics, experimentant la implantació de l’activitat de noves economies. L’evolució de la ciutat (Barcelona per exemple) coincideix amb la transformació d’altres àrees urbanes centrals de ciutats properes que, malgrat tenir un volum poblacional, una extensió territorial i una posició molt diferent –36–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

en els rànquings econòmics,6 experimenten també un procés semblant (Casellas i Pallares-Barbera, 2009; Muñoz, 2008).

La nova configuració de l’espai productiu urbà no es dóna per generació espontània. Per això, en una segona fase, una de les primeres condicions indispensables del procés de gentrificació productiva és el canvi d’usos del sòl per via institucional (sobretot en països del sud d’Europa). Els plans generals d’ordenació urbana i les seves modificacions permeten marcar les pautes del planejament determinant els usos i les normatives, i planificar el creixement industrial i residencial dels territoris; però sobretot, els plans són els instruments de les institucions per a organitzar la seva “estratègia de ciutat”. Els plans urbanístics generen les condicions favorables per a l’adequació de l’activitat cap als nous usos, essent l’estímul per l’atracció de les activitats terciàries en aquelles àrees de reconversió industrial. Altrament, la regulació urbanística estableix també els incentius per a la transformació i atracció d’activitats amb nous equipaments que permeten la localització d’infraestructures (Bohigas, 1985). La indispensabilitat que suposa l’atracció de les inversions a l’hora de fer “ciutat global” i de reinventar l’espai central porta a un ajust que implica tota una revaloració de l’entramat urbà i que es fonamenta en un canvi d’usos del sòl en llocs de tradició industrial.

En el canvi del model productiu de finals del segle xx, progressivament orientat cap a una economia urbana del terciari, s’identifica el valor del sòl com a segona característica en el procés de la gentrificació productiva. En els anys noranta del segle xx, l’increment del sector serveis, i en concret les activitats relacionades amb els serveis avançats i les tecnologies de la informació, ha modificat els factors clàssics de localització de l’activitat industrial. Però malgrat que alguns autors han parlat de la desnaturalització espacial pel que fa a la distància (Ondategui, 2001), la proximitat al centre urbà continua sent vigent per al conjunt d’activitats. El sector terciari avançat és en les economies desenvolupades un tipus d’activitat eminentment urbana a causa del factor “cara a cara” com a forma d’aconseguir el servei. Encara que si bé molts dels serveis ja no necessiten el contacte humà directe, els factors que fan possible la transmissió de fluxos no materials, amb què es podrien definir els serveis, es troben també a les grans concentracions urbanes i a la seva àrea d’influència (Pallares-Barbera, 2004). El mateix passa amb la indústria tradicional establerta històricament al centre urbà i que continua prioritzant l’accessibilitat, les bones comunicacions, i la proximitat als proveïdors i als clients, aspectes que vénen caracteritzats precisament per la centralitat (Curran, 2007).

En una tercera fase, en el procés de gentrificació productiva, la teoria del valor del sòl urbà (Von Thünen, 1863; Alonso, 1960) continua encara vigent.

6. L’any 2008, l’European Cities Monitor, un estudi anual que examina les motivacions que les empreses tenen en compte per escollir la seva ubicació, situava Barcelona com a la millor ciutat europea per viure atesa l’alta qualitat de vida que ofereix als treballadors, i la cinquena millor per fer negocis, per davant d’Amsterdam, Madrid, Berlín i Munich. La mateixa enquesta revelava que Barcelona era la millor ciutat a l’hora d’atreure la inversió, juntament amb Londres (Cushman i Wakefield, 2008).

–37–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

Les noves qualificacions d’usos del sòl en espais en procés de gentrificació fan que els valors del sòl creixin; per tant es conforma un nou escenari de preus on les empreses existents i noves han de competir per ubicar-se en els millors llocs.

Per tant, aquelles que tinguin més valor afegit i més beneficis estaran en disposició de pagar més per una millor ubicació. Com a resultat, pot donar-se el cas que antics negocis, actualment no competitius, ocupin els millors llocs però es vegin en la situació d’abandonar aquest espai i deixar lloc a les altres activitats més competitives i disposades a pagar un preu més alt per l’espai. En resum, teòricament totes les activitats competeixen pel millor lloc de localització, però només les que tenen més beneficis són les que es queden els millors llocs (fig. 2).

La localització d’una activitat és el resultat d’un procés iteratiu en el qual intervenen a la vegada diferents decisions de localització sobre determinants endògens i exògens a la producció. Entre els determinants endògens hi ha els costos interns de les empreses, on figura el cost del sòl.

Figura 2. Ús del sòl segons renda del sòl. Corba de renda competitiva.

Teoria del valor del sòl (Von Thünen, 1863)

Entre els determinants exògens de localització es distingeix el mercat i les característiques específiques d’un territori. A nivell global les característiques del territori són un factor competitiu en la ubicació empresarial. Les invencions, innovacions tecnològiques i organitzatives, inversions en R+D+I, despeses en infraestructures, millores en la gestió, o suport governamental a la indústria d’un territori, afecten l’eficiència de les empreses i són rellevants per a la salut econòmica de sectors industrials (Pallares-Barbera, 1993). Així doncs, les empreses articulen la seva estratègia de presa de decisions basant-se en aquells elements interns i externs al seu procés de producció que, reunits, fan que la decisió final s’acosti a l’òptim, sempre en la seva tàctica de maximitzar beneficis.

En la darrera fase, la definició de gentrificació productiva se centra en el desplaçament d’aquelles empreses ubicades centralment i amb capacitat de –38–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

pagar la nova renda del sòl (i per tant per a competir amb el nou preu del sòl urbà), però que han de cercar noves localitzacions perquè són expulsades per les noves normes del planejament urbà.

4. Gentrificació productiva vs deslocalització industrial La desindustrialització de les àrees urbanes centrals és un fenomen que es manifesta diferentment segons les forces que empenyin el canvi. Per una banda es distingeix el procés de deslocalització d’una empresa amb el seu tancament total o parcial i el seu trasllat a l’estranger perquè la localització és millor en termes de productivitat. D’altra banda hi ha la relocalització d’una empresa a causa d’un desplaçament forçat motivat per una reconversió funcional de l’espai econòmic. En aquest cas es parla de gentrificació productiva.

4.1. Deslocalització industrial Des dels anys vuitanta i noranta s’ha produït freqüentment el procés anomenat “deslocalització econòmica” (en un sentit més genèric) o “deslocalització industrial” (per fer esment del sector productiu més afectat) que es produeix a nivell mundial. Aquest és un procés que ha adquirit unes dimensions cada vegada més grans per a la gent i els territoris directament implicats (De Sebastian, 2004).

La deslocalització industrial és un fenomen inherent a qualsevol economia industrialitzada que es mou en termes de competència internacional, i que consisteix a traslladar de forma voluntària tota o una part de la producció a altres països amb l’objectiu d’intentar optimitzar la rendibilitat de les inversions realitzades, a base d’aconseguir en el país de destinació uns menors costos de mà d’obra, de sòl industrial, majors beneficis fiscals, així com també beneficiarse de legislacions sociolaborals menys exigents, tant des del punt de vista de la protecció social com dels drets sindicals. En un entorn productiu cada vegada més complex les regions es posicionen a partir dels seus avantatges competitius amb l’objectiu de maximitzar beneficis i minimitzar costos. Michael Porter, en la seva obra Competitive Advantages of Nations (1990), enumera els factors determinants de localització espacial que donen avantatge comparativa: a) les condicions de l’oferta, b) l’estratègia, l’estructura i la rivalitat productiva, c) les condicions de la demanda, i d) l’àmbit de suport on es realitza l’oferta. El comportament espacial de les empreses no és aleatori sinó que depèn de la situació d’altres empreses de la xarxa, de les característiques pròpies del territori, de la localització dels punts de producció, de la localització de la demanda i de la localització dels competidors. Aquests són factors clau per mantenir i millorar el posicionament en el mercat internacional.

–39–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

La decisió de la deslocalització industrial –que en principi podria ser vista com a quelcom negatiu des del punt de vista del manteniment de l’activitat econòmica, dels llocs de treball i dels impactes vers el territori on es localitza l’empresa– pot ser superada sempre que existeixi la possibilitat d’una ocupació alternativa. Aquesta pot venir a partir de noves activitats que l’empresa pugui desenvolupar i/o de la disposició de suficient capacitat per investigar i desenvolupar noves activitats o productes. Malgrat això, aquestes possibilitats desapareixen del tot quan la decisió suposa el tancament total de les plantes de producció i el trasllat de l’activitat a l’estranger, que en bona part dels casos és, precisament, el rumb que han pres un gran nombre d’empreses multinacionals que opten per adoptar aquesta iniciativa de deslocalització. En efecte, i pel que fa al cas espanyol, l’ús d’aquesta estratègia es comença a entreveure com una pràctica habitual que afecta a determinats sectors intensius en mà d’obra, com el tèxtil i components de l’automòbil, però també d’empreses de les TIC, entre d’altres (Puig, 2008).

4.2. La gentrificació productiva La gentrificació productiva, a diferència de la deslocalització industrial, no es presenta com un procés voluntari de relocalització de l’activitat impulsat pel potencial quant als avantatges de localització productiva. Com es pot veure en la definició de gentrificació, hi ha un reconeixement teòric que el desplaçament és central, tan en el cas residencial com industrial. El desplaçament és un procés actiu emprès per desenvolupadors i promotors de béns immobiliaris, planificadors de ciutat, i propietaris individuals del sòl, entre altres (Curran i Hanson, 2005). Com Zukin (1989) detalla en el seu estudi de SoHo, les polítiques urbanes són centrals en la desindustrialització i aquestes són un prerequisit per al benefici d’aquells que disposen de capital per invertir en la infraestructura física.

Mentre les economies urbanes han experimentat una reestructuració fonamental que ocasiona la desindustrialització de manera estesa i global, la pròpia terciarització de l’economia porta cap a una expulsió (que no deslocalització) dels petits i mitjans fabricants que continuen servint mercats en àrees urbanes. Més enllà de la importància del manteniment de la indústria per a una economia diversificada, tal com discuteixen Cohen i Zysman (1987), cal no oblidar tampoc la posició estratègica de la manufactura urbana no obsoleta, que continua essent un sector creixent perquè serveix les economies d’urbanització particulars (Hardt i Negri, 2000). Per tant existeix un conflicte a causa de l’augment del valor dels béns immobles i del valor del sòl en general que converteix les àrees industrials en llocs amenaçats, no tant per la competència internacional o pels costos de personal, sinó per l’interès de conversió de l’espai per part dels agents locals. Això proporciona un desplaçament productiu, que en molts casos finalitza amb tancament de l’activitat.

–40–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

5. Àrea d’estudi i metodologia En aquest article es proposa el recinte de Can Ricart com a àrea d’estudi per a l’anàlisi de la localització de l’activitat econòmica, resultat del canvi espacial que es dóna a principis del segle xxi al Poblenou a través de l’execució del pla 22@Barcelona. El recinte fabril de Can Ricart (fig. 3), va tenir un pes destacat dins de la indústria barcelonina per la seva trajectòria històrica7 essent el primer gran complex a vapor del tèxtil del Poblenou, a finals del segle xix. A meitats del segle xx, Can Ricart, que té una superfície de 39.770 m2, va ser ocupat principalment amb indústries metal·lúrgiques, així com per altres empreses manufactureres (tallers de fusta i mobles, de mecànica, entre altres).

Figura 3. Ubicació del recinte de Can Ricart al Poblenou

Durant l’any 2000, l’Ajuntament de Barcelona, sota el projecte 22@Barcelona, iniciava una transformació urbana i econòmica al barri. El nou pla té un espai de sostre potencial total de 4 milions de m², un 80% per a activitats productives (connectades amb l’ús d’alta tecnologia i d’activitats del coneixement), i un 20% per a altres usos, incloent-hi allotjament i instal·lacions. Els planificadors i polítics locals posaven especial èmfasi en les possibilitats de nova feina generada a través del projecte: entre 130.000 i 150.000 llocs de treball qualificat. El pressupost previst aproximat era de 12.020 milions d’euros (22@Barcelona, 2008).

Metodològicament, la nostra recerca es basa en cinc entrevistes en profunditat fetes l’any 2005 a caps d’empresa o de direcció. Les entrevistes tenien per objectiu conèixer l’organització i la producció industrial (localització de 7. Can Ricart és també una peça clau del patrimoni industrial barceloní i català per la seva formalització arquitectònica pionera, ideada en els orígens de la modernitat industrial barcelonina, que no segueix el model de fàbrica de Manchester de pisos i maó vist, tan difós anys més tard (Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs, 2005).

–41–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

l’empresa, mida, tipus de producte, mercat, ús de tecnologia, entre altres), així com avaluar les característiques de la implementació dels nous usos del sòl i els seus possibles efectes a aquestes empreses. Les entrevistes es van fer seguint el sistema reputacional. Mitjançant aquest sistema es van identificar persones clau a entrevistar que, posteriorment, es contactarien per telèfon i/o correu electrònic. Les entrevistes van ser finalment transcrites i enumerades amb el codi E (E1, E2, E3, E4, i E5) a fi i efecte de conservar l’anonimat i la privacitat de les empreses a l’hora de citar-ne algun fragment.

6. L’aposta per les activitats @ com a factor gentrificador en el cas de Can Ricart El dinamisme que caracteritza el desenvolupament urbanístic del 22@Barcelona comporta en si mateix conflictes d’interessos entre els sectors econòmics existents i els sectors nous (Dot, Pallares-Barbera, Vera, 2009; Casellas, 2007).

En aquest sentit Can Ricart, al cor del reestructurat Poblenou, va adquirir un gran protagonisme social i econòmic pels processos de refuncionalització urbana i de ressorgiment de noves funcionalitats productives al recinte. La nova activitat, emmarcada sota el concepte d’economia del coneixement, presenta dificultats pel que fa la seva classificació. L’anàlisi demostra que la definició de l’activitat que genera l’economia del coneixement és ambigua en el districte tecnològic (Dot, Casellas, Pallares-Barbera, 2010).

Més enllà de la valoració de la definició de l’economia entrant, els usos productius proposats per a la nova normativa d’usos del sòl van provocar un desplaçament forçat de les activitats existents a Can Ricart. Així, la pròpia activitat arroba com a nova proposta d’ús de sòl per part del sector públic i dels planificadors locals, però també l’augment del preu del sòl causat pel projecte 22@Barcelona, s’identifiquen com a factors incidents en el procés de gentrificació productiva.

6.1. El preu del sòl reflex del planejament urbà La intervenció del sector públic en el planejament local a través del 22@ Barcelona té repercussió en els preus del sòl en el conjunt del districte de Sant Martí, que és on es troba el barri del Poblenou. Prenent les dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament (2008) es pot apreciar la tendència dels preus dels locals comercials de venda i lloguer en aquests darrers anys, i en concret en el període 1992-20078 (fig. 4 i 5). L’any 1992 al districte de Sant 8. Per a l’anàlisi de les dades proporcionades amb aquestes xifres, cal destacar que no hi ha dades comparables per al període anterior a 1992. Els anys anteriors als Jocs Olímpics, els preus immobiliaris van augmentar de manera espectacular a tota la ciutat, i especialment als barris amb millores a causa de l’esdeveniment esportiu. L’increment de preus no va deixar de créixer fins el 1992, moment en què es va estabilitzar el mercat immobiliari (Tello i Martínez, 1995).

–42–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

Martí, els preus van ser considerablement més barats que els preus mitjans per a tota la ciutat. La mitjana va ser un 27% per a la venda i un 17% per al lloguer.

Comparat amb el centre de la ciutat, Sant Martí era un 22% més barat per a vendes i un 10% més car per als lloguers.

Figura 4. Preus reals de venda de locals comercials, 1992-2007 (€/m2) 2.500 2.000 1.500

Barcelona Ciutat Vella Sant Martí

1.000 500 0 1992

1994

1996

1998

2000

2002

2004

2006

2007

Districtes 2007 2006 2004 2002 2000 1998 1996 1994 1992 Barcelona 1.718 1.684 1.287 969 799 737 728 793 1.112 Ciutat Vella 2.164 2.038 1.638 981 734 653 579 694 1.040 Sant Martí 1.615 1.647 1.237 943 838 581 704 750 874 Font: Departament d’Estadística de Barcelona (2008) i elaboració pròpia

Figura 5. Preus reals de lloguer de locals comercials, 1992-2007 (€/m2 al mes) 12 10 8 6

Barcelona Ciutat Vella Sant Martí

4 2 0 1992

1994

Districtes Barcelona Ciutat Vella Sant Martí

1996

1998

2000

2002

2004

2006

2007

2007 2006 2004 2002 2000 1998 1996 1994 1992 7,1 7,1 6 5,4 4,5 4,4 4,4 5,1 7,3 8,8 9,8 7,3 5,2 4,5 3,4 3,7 4,6 5,5 6,8 6,6 5,9 5,4 4,4 3,5 3,5 4,1 6,1

Font: Departament d’Estadística de Barcelona (2008) i elaboració pròpia –43–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

A partir de l’any 2000 i fins a l’any 2007 hi hagué un augment espectacular en els preus de locals comercials a Barcelona. L’any 2007 el preu mitjà de venda de locals comercials augmentà un 115% en comparació amb l’any 2000. Per al mateix període l’augment a Ciutat Vella era molt més gran, amb un 194% d’augment, mentre que a Sant Martí era del 192%. Quant al lloguer, la tendència dels preus era similar, encara que l’augment era inferior. Per a tota la ciutat, els preus mitjans de lloguer van augmentar 57%, a Ciutat Vella 95%, i a Sant Martí 54%.

Com a observació general, els locals situats al districte de Sant Martí van sofrir un augment notable en el període 1992-2007. Així, al districte de Sant Martí la compra de locals comercials costava 874 €/m2 l’any 1992, i 1.615 €/m2 l’any 2007.

En quinze anys, entre 1992 i 2007 (fig. 4), els preus es van multiplicar per dos.

En aquestes condicions, el conjunt d’empreses del districte de Sant Martí (que és on es localitza Can Ricart) competeixen per la localització d’activitat.

6.2. L’experiència de desplaçament productiu a Can Ricart: de l’activitat industrial a l’activitat arroba La localització de l’activitat manufacturera i de transports tan típica de la indústria poblenovina de mitjans i finals del segle xx era un reflex de les característiques favorables que oferia el barri, amb unes bones condicions per als empresaris en relació a la disponibilitat de grans espais i amb uns lloguers baixos en comparació amb altres barris de la ciutat. Aquest era el cas de les cinc empreses entrevistades de Can Ricart. En tots els casos analitzats es donava un tipus d’empresa familiar que ha heretat el negoci de generació en generació, i que s’ubicaren a Can Ricart a partir de la segona meitat del segle xx. A la dècada de 1960 s’instal·là la primera de les empreses incloses en aquest apartat, i al cap de pocs anys van arribar les altres quatre. La seva localització es va mantenir invariable fins a finals dels anys 2004 i 2005. En el conjunt fabril de Can Ricart, a principis de l’any 2005 es comptabilitzaven un total de 24 empreses amb una quantitat d’uns 250 treballadors (fig. 6).

Figura 6. Ubicació en el recinte de Can Ricart d’empreses afectades pel projecte 22@Barcelona

–44–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

Amb l’execució del pla 22@BCN es produeix un desplaçament del conjunt d’aquestes 24 empreses: 15 es van reubicar fora del Poblenou i 6 empreses desaparegueren. Només 3 empreses es reubicaren al mateix Poblenou (Dot, 2009).

6.2.1 Orígens i evolució de les empreses industrials de Can Ricart: 40 anys de producció El conjunt de les activitats identificades en les entrevistes corresponien a la indústria tradicional. Tres de les empreses pertanyien al subsector d’indústries de construcció de béns d’equip o de base. La seva principal finalitat era la transformació de productes metal·lúrgics intermedis per a clients multinacionals del sector viari i ferroviari, la construcció, l’hostaleria, la telefonia, i tot tipus de prototipus de disseny. Altrament hi havia una quarta empresa emmarcada en el grup de béns de consum. La seva producció girava entorn al disseny i l’elaboració artesanal d’espelmes i figures de cera. La cinquena empresa s’emmarca en la indústria creativa, amb diferents espais de producció destinats als artistes.

El nombre de treballadors del conjunt d’aquestes cinc empreses va anar en augment en el període 1960-2000, amb plantilles que oscil·laven entre les 9 i les 40 persones, excepció feta de l’E-5, amb un nombre de 250 persones (taula 1).

Taula 1. Activitat i nombre de personal de les empreses a Can Ricart (any 2005) Codi d’empresa E-1 E-2 E-3 E-4 E-5

Activitat Metal·lúrgia Metal·lúrgia Cereria Metal·lúrgia Artistes

Personal 40 9 20 15 250

El funcionament de les activitats de les quatre primeres empreses es veié afectat pel règim d’acumulació de la Tercera Revolució Industrial9. En conseqüència, aquest conjunt de PIMEs va integrar l’automatització i la flexibilitat productiva amb sèries curtes (just in time). Per tant, les empreses s’havien caracteritzat en la darrera dècada del segle xx per la introducció d’innovacions a fi i efecte d’afrontar els reptes de la globalització. La seva evolució va anar acompanyada pel guany dimensional quant a maquinària, espai en metres quadrats i instal·lacions: “Hem crescut en dimensió, en quant a maquinària, quant a metres quadrats, i instal·lacions i demés... El trasllat a Can Ricart va ser buscant un local més ampli, anant a buscar el creixement i les necessitats que tenien en aquell moment... Ja 9. Fase històrica de desenvolupament del capitalisme que introdueix el model de producció flexible amb una estructura productiva, social i institucional, i territorial diferent de la Segona Revolució Industrial (introductòria del model de producció en massa).

–45–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

vam buscar un local més gran, per posar alguna premseta, algun torn, i a partir d’aquí anar estirant el fil i anar seguint endavant.” (E2)

La incorporació de tecnologia i de noves tècniques de treball permeteren l’adaptació al nou mercat. La introducció de l’automatització industrial com a substitut dels operadors manuals per operadors artificials en la realització de tasques de precisió marcà la productivitat de les empreses, ja que permetia més fiabilitat del producte final. Les instal·lacions comptaven amb maquinària d’última tecnologia en el sector com poden ser làsers, punxonadores, plegadores i robots. El tipus de demanda requeria un esforç pel que fa qualitat i control, ja que la producció d’aquestes empreses consistia en peces metàl·liques destinades a fabricants de maquinària final com el sector ferroviari i automobilístic o el sector petroquímic. En general es tractava de material intermedi que després permetia construir maquinària de precisió: “Fem portes i material punter, armaris, material per a hospitals que ha d’estar homologat, per a laboratoris, i també molts clients ens demanen que instal·lem xips o electrònica (tenim una petita secció que s’hi dedica) que encaixava perfectament, perquè ni és sorollosa, ni molesta, ni fa fum. Són mobles acabats que s’han d’instal·lar elements electrònics a dins... Vull dir que nosaltres avancem amb la tecnologia actual d’avui.” (E1)

La globalització econòmica feia possible l’obertura de nous mercats. Les relacions amb països estrangers havia crescut i millorat, ja que els temps de distribució eren més curts. Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) hi jugaven un paper determinant. L’aposta feta per les empreses en relació al paper dels intangibles en els processos productius i en la creació de nous productes i serveis a partir de les noves tecnologies digitals, permeté competir amb els nous patrons d’una demanda més diversificada. D’aquesta manera, amb l’ús de noves plataformes tecnològiques com Internet, la telefonia i la incorporació de software, s’assolia la competitivitat nacional i internacional esperada: “Tenim mercat nacional perquè òbviament és molt més senzill però també exportem. Ara que tenim web, la finestreta aquesta oberta al món, fa que venguem a Qatar, Portugal, Alemanya, França, Itàlia, les Illes del Canal...” (E4)

La competitivitat del lloc s’explica, a més de l’automatització dels processos productius i l’ús tecnològic, per la dinàmica empresarial pròpia del recinte de Can Ricart. Les característiques de l’estructura fabril, úniques a la ciutat de Barcelona, mantenien completa l’estructura del microcosmos que constituïa Can Ricart en la seva varietat de formes arquitectòniques, disposició d’espais i elements funcionals de la fàbrica (Tatjer, 2005). En el conjunt s’apreciava un intercanvi entre els diferents agents de les diverses empreses. L’espai afavoria estadis de relacions econòmiques i formes de convivència que incentivaven mecanismes de cohesió i continuïtat productiva. A petita escala es formà un districte industrial que facilitava les relacions i el desenvolupament de projectes –46–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

conjunts interempresarials. La cadena d’ajuda i de treball cooperatiu es feia evident amb l’establiment de subcontractacions de materials i tasques. La xarxa vinculava les empreses a través de connexions, tant a clients com a proveïdors.

El resultat d’aquest treball col·laboratiu establia una organització fabril eficient que es considerava, per tots els entrevistats, com un gran avantatge. El resultat donava una minimització de costos i una maximització del valor del producte final.

6.2.2 Gentrificació productiva a Can Ricart?

La fi de l’activitat industrial a Can Ricart coincidí amb les dates de la implementació del pla 22@Barcelona. Aquesta investigació posa èmfasi en el règim d’usos del sòl de la zona 22@ que ve determinat per la nova normativa introduïda a través de la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) aprovat l’any 2000. En aquest sentit cal emfatitzar la importància del sector públic com agent transformador de la zona (Casellas i Pallares-Barberà, 2009).

La transformació d’aquest barri cap a activitats de nova economia no està exempta de conflictes. L’estudi ha identificat la substitució del teixit urbanístic i el desplaçament d’activitats. En aquest context es reconeix la institució municipal com la principal causant de l’expulsió d’activitats productives per incompatibilitat amb el nou règim d’usos del sòl. D’aquesta manera, atenint-se a la classificació d’usos que estableix la MPGM, hi ha activitats que queden forçosament excloses amb la nova normativa que estableix un ús mixt del sòl, amb exclusió d’activitats industrials tradicionals incompatibles amb el nou espai productiu de nova economia. Les empreses no previstes en el nou planejament urbà s’han vist obligades a relocalitzar-se (quan ha estat possible i no s’ha produït el tancament definitiu de l’activitat) a altres barris de Barcelona o a l’àrea metropolitana.

La planificació del projecte ja va ser vista pels empresaris llogaters de les naus industrials de Can Ricart com un fre a la continuïtat de l’activitat productiva al lloc. El propietari dels terrenys, impulsat pels lògics interessos econòmics a causa de la requalificació de les àrees industrials de l’antic PGM de 1976, posà fi al lligam del règim de lloguer que mantenia amb els empresaris. Amb el pla 22@Barcelona s’obrien noves oportunitats de valorar els usos del sòl. Allà on anteriorment només es podien situar activitats industrials, ara s’hi permetia una gran varietat d’usos com l’habitatge, indústria no contaminant, oficines, comerç, hotels i residències.

L’activitat productiva de les empreses localitzades a Can Ricart es veié negativament afectada per la transformació del barri. Els propietaris de negocis desplaçats que varem entrevistar reconeixien que el Poblenou era un bon lloc per fer negoci, amb bon accés als clients, i amb un servei de transport públic bo per a la mobilitat dels treballadors. Tots els propietaris dels negocis expulsats haurien preferit romandre en les seves localitzacions originals al Poblenou. Tots citaven l’especulació del mercat de béns immobles i el canvi d’usos del sòl com –47–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

les raons principals per a moure’s. En cap cas els propietaris de negoci citaven la competència global o les tendències econòmiques mundials com les raons pel desplaçament.

Davant el procés de desplaçament industrial, els negocis afectats van buscar altres espais per a reubicar-se. L’opció preferent dels propietaris era l’establiment al mateix barri del Poblenou. Si allò no era possible expandien la seva àrea de cerca a tot Barcelona. Dels cinc negocis entrevistats només un va continuar ubicat al Poblenou, altres tres negocis es van desplaçar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i finalment un va abandonar l’activitat i va plegar. En tots els casos de relocalització els propietaris manifestaven la dificultat a l’hora d’escollir per la manca d’espai industrial apropiat.

La perspectiva de desplaçament era crucial en la possible decisió de tancament de l’activitat. Per una banda, el tancament era més evident en aquells negocis en què els propietaris eren més vells i decidien que no pagava la pena el canvi de localització. Els arguments anaven lligats a la dificultat de mobilitzar els empleats amb residència al barri actual i/o a la capacitat de cobrir els llocs de treball amb mà d’obra especialitzada. Per altra banda, la situació contractual irregular que mantenien alguns dels llogaters amb el propietari de Can Ricart també resultava determinant. Els llogaters industrials que havien signat un arrendament comercial no del tot transparent afrontaven el desallotjament amb menys o sense cap compensació econòmica.

7. Conclusions En un context de transformació i reestructuració urbanística i econòmica ocasionada per la desindustrialització de diferents centres urbans, apareix la indústria tradicional que continua optimitzant les localitzacions centrals. Però malgrat que aquesta indústria continua servint a les economies locals, tanmateix veu com les estratègies d’adaptació als nous reptes productius i el seu nivell de competitivitat no són factors suficients per garantir la seva localització urbana a causa de les forces que empenyen el canvi funcional i econòmic de l’espai. Aquest és el cas que han viscut les empreses localitzades a Can Ricart al Poblenou.

En aquest article s’ha identificat el procés de la gentrificació productiva entesa com el fenomen d’expulsió de les empreses (principalment del sector secundari) localitzades en espais centrals de les ciutats. L’anàlisi del procés ha proporcionat una anatomia del desplaçament industrial generat per la disputa de l’espai urbà. Els negocis analitzats han estat amenaçats, no per la competència internacional o pels costos de personal, sinó pel canvi en la política urbana local que crea nous usos del sòl i normatives urbanístiques, i per l’augment del rent-gap de l’espai empresarial. Aquests processos s’identifiquen en l’execució del projecte 22@Barcelona que ha portat cap a nous aprofitaments de l’espai.

En conseqüència, l’espai s’ha tornat atractiu i això ha comportat una pèrdua de –48–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

l’activitat industrial tradicional. Aquesta ha quedat exclosa en la nova activitat programada perquè no ve identificada com a activitat arroba.

En concret, l’experiència del desplaçament industrial al complex fabril de Can Ricart ha estat tan variada com els tipus de negoci desplaçats. Per a alguns la transició no ha estat gaire difícil, però per a altres l’experiència ha ocasionat el tancament del negoci. La perspectiva de desplaçament ha estat crucial en la decisió de tancar. Això ocorria principalment amb negocis on els propietaris no tenien recursos econòmics suficients per afrontar la relocalització.

En resum, es pot dir que el desplaçament industrial de les empreses del Poblenou es va veure directament afectat pels efectes de la implantació del projecte 22@ Barcelona. Las polítiques urbanes són determinants en el procés de gentrificació productiva perquè permeten el canvi d’usos a través de la planificació. Per altra banda, l’especulació del sòl per part dels que disposen de capital per invertir (propietaris i promotors entre altres) genera grans expectatives que influeixen en les decisions de localització d’activitat. En conseqüència les empreses tradicionals es van convertir en víctimes del procés gentrificador. En alguns casos les empreses han aconseguit relocalitzar-se al mateix barri del Poblenou; en altres casos la relocalització s’ha produït fora del barri; i finalment hi ha també les empreses que han tancat definitivament. Així el Poblenou, una àrea que ha estat històricament lloc de refugi per a negocis desplaçats des d’altres parts de la ciutat és, a principis del segle xxi, un punt de gentrificació productiva.

Bibliografia Ajuntament de Barcelona (2008). Departament d’Estadística de l’Ajuntament. Dades estadístiques. http://www.bcn.es/estadistica.

Alonso, W. (1960). “A theory of the urban land market”. Papers and Proceedings of the Regional Science Association, núm. 6, p. 149-157.

Bianchini, F.; Parkinson, M. (1993). Cultural policy and urban regeneration: the west european experience. Manchester: Manchester University Press.

Bohigas, O. (1985). Reconstrucció de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.

Casellas, A. (2007). “Gobernabilidad, participación ciudadana y desarrollo económico: adaptaciones locales a estrategias globales”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias sociales, núm. XI (243). http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-243.htm Casellas, A.; Pallares-Barbera, M. (2009). “Public Sector Intervention in Embodying New Economy in Inner Urban Areas: The Barcelona Experience”. Urban Studies, núm.

46 (5), p. 1137-1156.

Castells, M. (1974). La cuestión urbana. Madrid: Siglo xxi Editores.

Cohen, S.; Zysman, J. (1987). Manufacturing Matters: The Myth of the Post-industrial Economy.

Nova York: Basic Books.

Curran, W.; Hanson, S. (2005). “Eroding the local in a global city”. Urban Geography, núm.

26 (6), p. 461-482.

Curran, W. (2007). “From the Frying pan to the oven: gentrification and the experience of industrial displacement in Williamsburg, Brooklyn”. Urban Studies, núm. 44 (8), p. 1427-1440.

–49–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

Cushman & Wakefield (2008). Dades estadístiques. http://www.cushwake.com De Sebastian, L. (2004). “Sobre les repercussions socials i econòmiques de la localització i deslocalització de l’activitat productiva”. A: Besa, D. [ed.]. Deslocalització i localització d’empreses a Catalunya. UGT (Col·lecció Perspectives), p. 17-28.

Dot, E. (2009). L’espai econòmic del Poblenou al segle vint-i-u: Nous contextos, noves activitats.

Memòria de Recerca. Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona.

Dot, E.; Pallares-Barbera, M.; Vera. A. (2009). “El 22@Barcelona o el liderazgo del espacio urbano. La economía del conocimiento en la Barcelona del siglo xxi”. A: Feria, J.M.; Garcia, A.; Ojeda, J.F. [eds.]. Territorio, Sociedades, Políticas. Sevilla: Universidad Pablo de Olavide, p. 525-536.

Dot, E.; Casellas, A.; Pallares-Barbera, M. (2010). “L’ambigüitat de la producció intensiva en coneixement: el nou espai econòmic del Poblenou”. Documents d’Anàlisi Geogràfica (en premsa).

Freeman, L.; Braconi, F. (2004). “Gentrification and displacement: New York City in the 1990s”. Journal of the American Planning Association, núm. 70 (1), p. 39-52.

Florida, R. (2002). The Rise of the Creative Class And How It’s Transforming Work, Leisure and Everyday Life. Nova York: Basic Books.

García, L. M. (2001). “Elitización: Propuesta en español para el término gentrificación”.

Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, núm. VI (332). http:// www.ub.es/geocrit/b3w-332.htm Glass, R. (1964). London: aspects of Change. Londres: Centre for Urban Studies and MacGibbon and Kee. Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs (2005). “Proposta de pla integral de patrimoni industrial de Barcelona”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografia i Ciències Socials, núm. X (581). http://www.ub.es/geocrit/b3w-581.htm Krueger, R.; Gibbs, D. (2007). The sustainable development paradox. Urban political economy in the United States and Europe. Nova York: The Guilford Press.

Hamnett, C. (1991). “The blind men and the elephant: the explanation of gentrification”.

Transactions- Institute of British Geographers, núm. 16 (2), p. 173-189.

– (2003). “Gentrification and the middle-class remaking of inner London, 1961–2001”. Urban Studies, núm. 40 (12), p. 2401–2426.

Hardt, M.; Negri, A. (2000). Empire. Cambridge, MA: Harvard University Press.

Hayward, D. (2006). “Creative Clusters: A critical examination of the processes behind and implications of the emergence of a creative cluster in Shoreditch, London”. Memòria d’investigació del Doctorat de Geografia. University of Portsmouth.

Hutton, T. (2009). “Trajectories of the New Economy: Regeneration and Dislocation in the Inner City”. Urban Studies, núm. 46 (5-6), p. 987-1001.

Jonas, A. E. G. (1996). “Local labour control regimes: uneven development and the social regulation of production”. Regional Studies, núm. 30, p. 323-339.

Laksmanan, T. R.; Chatterjee, L. (2006). “The entrepreneurial city in the globl marketplace”. International Journal of Entrepreneurship and Innovation Management, núm. 6 (3), p. 155-172.

Ley, D. (1986). “Alternative explanations for inner-city gentrification: a Canadian assessment.”

Annals of the Association of American Geographers, núm. 76, p. 521-535.

– (1987). “Reply: the rent-gap revisited.” Annals of the Association of the American Geographers, núm. 77, p. 465-468.

Lloyd, R. (2006). Neo-Bohemia. Art and commerce in the postindustrial city. Nova York: Routledge.

Muñoz, F. (2008). Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales. Barcelona: Gustavo Gili.

Ondategui, J. C. (2001). “Parques científicos y tecnológicos: los nuevos espacios productivos del futuro”. Investigaciones Geográficas, núm. 25, p. 95-118.

–50–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 27-52 E. Dot Jutgla, M. Pallares-Barbera, A. Casellas Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial

Pacione, M. (1990). Urban problems. An Applied Urban Analysis. Londres: Routledge.

Pallares-Barbera, M. (2004). “Estructura productiva i potencials de localització de l’àrea d’influència de Barcelona al tomb del segle xxi”. Revista de Geografia, núm. 3, p. 63-92.

– (1993). “The structural and spatial adjustments od the automobile industry in Spain: 19751990”. Graduate School. PhD. Dissertation. Boston: Boston University.

Porter, M. (1990). The competitive advantage ofnations. Nova York: The Free Press.

Puig, A. (2008). “Les deslocalitzacions empresarials”. El Singular digital.cat. http://www. elsingulardigital.cat/cat/comentaris.php?IDN=26739 Sack, R. (1986). Human Territoriality: Its Theory and History. Cambridge: Cambridge University Press.

Sargatal, M. A. (2000). “Gentrificación e inmigración en los centros históricos: el caso del barrio del Raval en Barcelona”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografia i Ciències Socials, núm. 94. http://www.ub.es/geocrit/sn-94-66.htm Sassen, S. (2004). “Una ciudad global paga un costo social alto, no es simplemente una fórmula para que todos estemos contentos”. Revistateina, núm. 4.

Scott, A. J. (1988). New Industrial Spaces: Flexible production organitzation and regional development in North America and Westen Europe. Londres: Pion.

Smith, N. (1986). “Gentrification, the frontier and the restructuring of urban space”. A: Smith, N.; Williams, P. [eds.]. Gentrification of the City. Boston: Allen & Unwin, p. 15-34.

– (1987) “Gentrification and the rent-gap”. Annals of the Association of American Geographers, núm. 77 (3), p. 462-465.

– (1996) The New Urban Frontier: Gentrification and the Revanchist City. Londres: Routledge.

Tatjer, M. (2005). “Fontseré a Can Ricart. La fàbrica de Can Ricart i l’actuació de Josep Fontseré i Mestre”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografia i Ciències Socials, núm.

X (607). http://www.ub.es/geocrit/b3w-607.htm Tello, R.; Martínez, S. (1995). “Terciarización y encarecimiento de la vivienda en Barcelona”.

Revista de Geografia, núm. 2, p. 41-51.

Von Thünen, J. (1863). Der isolerte staat in Beziehung auf landwirtschaft und national ekonomie.

Zukin, S. (1989). Loft Living. Culture and Capital in Urban Change. New Brunswick, NJ: Rutgers University Press.

22@Barcelona (2008). El Projecte 22@Barcelona. http://www.22barcelona.com/documentacio/estat_execucio_juny08.pdf

–51–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 53-76 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.3

Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc Xavier Ferrer-Gallardo

Nijmegen Centre for Border Research Radboud Universiteit Nijmegen x.ferrergallardo@fm.ru.nl

Resum Aquesta contribució explora les dinàmiques territorials que discorren a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc en el context de la reconfiguració de la frontera hispanomarroquina posterior a l’entrada d’Espanya a la UE. L’anàlisi s’efectua a través de les nocions de continuïtat i discontinuïtat territorial. En l’actualitat, les dinàmiques territorials entre Ceuta i el Marroc es caracteritzen, d’una banda, per l’existència d’un conflicte geopolític i la implementació de mesures de securització que allunyen els dos costats de la frontera.

I de l’altra, per la presència d’una creixent interacció transfronterera motivada per l’aflorament de noves sinèrgies econòmiques i potencialitats de cooperació en la gestió del territori, que apropen Ceuta i el seu entorn. El text aborda l’entrellaçament d’aquestes dues lògiques territorials. Conclou subratllant les modificacions que s’estan produint en les relacions de poder entre Ceuta i el Marroc.

Paraules clau: Ceuta, Marroc, frontera, Unió Europea.

Resumen: Conflicto y cooperación: (Dis)continuidades territoriales en el escenario fronterizo Ceuta-Marruecos Esta contribución explora las dinámicas territoriales que discurren en el escenario fronterizo Ceuta-Marruecos en el contexto de la reconfiguración de la frontera hispano-marroquí posterior a la entrada de España en la UE. El análisis se efectúa mediante las nociones de continuidad y discontinuidad territorial. En la actualidad las dinámicas territoriales –53–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

entre Ceuta y Marruecos se caracterizan, por una parte, por la existencia de un conflicto geopolítico y la implementación de medidas de securización, que alejan a los dos lados de la frontera. Y por otra parte, por la presencia de una creciente interacción transfronteriza motivada por el florecimiento de nuevas sinergias económicas y potencialidades de cooperación en la gestión del territorio, que acercan a Ceuta y a su entorno. El texto aborda el entrelazado de dichas lógicas territoriales. Concluye subrayando las modificaciones que se están produciendo en las relaciones de poder entre Ceuta y Marruecos.

Palabras clave: Ceuta, Marruecos, Frontera, Unión Europea.

Abstract: Conflict and cooperation: Territorial (dis)continuities on the Ceuta-Morocco border scenario This contribution examines the development of territorial dynamics on the CeutaMorocco border region in the context of the Spanish-Moroccan rebordering that followed Spain’s EU entrance. The evolution of border practice is canvassed through the confronting notions of territorial discontinuity and territorial continuity. Current territorial dynamics between Ceuta and Morocco are characterized by both the existence of conflictive geopolitical cross-border dialectics and the implementation of fortifying securitization measures. However, simultaneously, the border region is also marked by intensifying patterns of cross-border interaction which are sourced in the rising potentialities of economic and urban cross-border cooperation. In this light, the paper seeks to map the present intertwining of these apparently disagreeing territorial trends. To conclude, the paper underlines the ongoing modification of relational power between Ceuta and Morocco.

Key Words: Ceuta, Morocco, border, European Union.

* * *

1. Introducció En certa manera, la doble tanca metàl·lica instal·lada a la frontera de Ceuta ha esdevingut una icona de l’actual dinàmica territorial entre aquesta ciutat nord-africana sota sobirania espanyola i el Marroc. No obstant això, es tracta d’una icona imprecisa. És a dir: d’una representació esbiaixada de la present arquitectura territorial de la regió. És clar que la maniobra de securització1 desplegada al perímetre terrestre de Ceuta per tal d’aturar la immigració il·legal ha fet aflorar una lògica aclaparadora de segmentació espacial. Tanmateix, el gran potencial d’aquesta lògica eclipsa una altra realitat. Cal tenir en compte que l’escenari Ceuta-Marroc també alberga dinàmiques d’interacció entre els 1. Aquest terme ha esdevingut d’ús normal en la literatura sobre fronteres, malgrat l’Acadèmia no l’hagi incorporat encara. Fa referència al refroçament legal i simbòlic del perímetre fronterer, no únicament físic.

–54–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

dos costats de la frontera cada vegada més intenses. Aquest article analitza la cohabitació d’aquestes dues lògiques oposades.

L’estructura del text és la següent. En primer lloc, es contextualitzen les dinàmiques territorials de la regió Ceuta-Marroc en el marc de la reconfiguració de la frontera hispanomarroquina, posterior a l’accés d’Espanya a la UE l’any 1986. En segon lloc, s’analitza la discontinuïtat territorial a l’escenari fronterer. És a dir: l’article s’ocupa d’un seguit d’indicadors que suggereixen desconnexió i distanciament entre els dos costats de la frontera. En tercer lloc, el focus d’anàlisi se situa sobre la lògica de continuïtat territorial. O dit d’una altra manera, s’aborden una sèrie d’indicadors que suggereixen interacció i connexió entre els dos costats de la frontera. I, finalment, el text conclou posant l’accent en l’actual transformació de les relacions de poder entre Ceuta i el seu rerepaís.

S’argumenta que aquesta transformació pot contribuir a l’assoliment d’una gestió més fluida del nou ordre territorial que emergeix a la regió fronterera Ceuta-Marroc.

2. La reconfiguració de la frontera hispanomarroquina 2.1. L’impacte de la refronterització L’impacte de la refronterització hispanomarroquina posterior a l’entrada d’Espanya a la UE és crucial a l’hora d’entendre la quotidianitat territorial actual a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc. Val a dir que aquest procés ja ha estat analitzat en una altra publicació (Ferrer-Gallardo, 2008). No obstant això, atès que el que aquí es presenta conforma una de les conseqüències directes d’aquest procés, se’n sitentitzaran les línies principals. Es traçaran les coordenades bàsiques del context en el qual es produeix el diàleg de (dis)continuïtats territorials entre Ceuta i el Marroc (Ferrer-Gallardo, 2011a).

El reguitzell de transformacions que han afectat el complex fronterer hipanomarroquí2 des del 1986 pot ser llegit com un triple procés de reconfiguració geopolítica, funcional i simbòlica. Pel que fa a la reconfiguració geopolítica de la frontera, cal destacar que el traçament de la frontera exterior de la UE implica la superposició de dues línies territorials diferents: la frontera entre Espanya i el Marroc, d’una banda, i la frontera entre la UE i els seus veïns, de l’altra.

En aquest marc, emergeixen algunes comunalitats entre el paisatge fronterer dels períodes colonial i postcolonial. Es poden establir alguns paral·lelismes entre el que representava el ‘lebensraum’ (nacional) d’Espanya al nord d’Àfrica 2. El complex fronterer hispanomarroquí el conformen diversos segments: la frontera marítima entre la península Ibèrica i el continent africà, el fragment de la costa atlàntica que es troba entre el continent i les illes Canàries (7.446,6 km2), els límits entre les ciutats de Ceuta (19,4 km2), Melilla (13,4 km2) i els seus hinterlands al Magreb; i el seguit de microescenaris fronterers entre el Marroc i l’illa d’Alborán (7,1 km2), el penyal de Vélez de la Gomera (2,2 km2), el penyal d’Alhucemas (1,4 km2) i les illes Xafarines (Congreso 4,5 km2, Isabel II 2 km2, Rey Francisco 0,6 km2).

–55–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

i el que, en el context postcolonial actual, representa l’espai politicoeconòmic (postnacional) euromediterrani. La imatge del Procés de Barcelona/Unió pel Mediterrani, complementada amb la imatge de l’anell de seguretat i prosperitat que planteja la Política Europea de Veïnatge, manté una certa semblança amb la lògica geopolítica d’expansió espanyola experimentada durant els anys del Protectorat. L’analogia entre l’escenari colonial i el postcolonial evoca la idea d’una frontera que, sobre la base d’una certa integració política i econòmica, segueix preservant una diferència institucional clau entre unitats territorials.

El lema que plana sobre la Política Europea de Veïnatge, “tot menys les institucions” (Ferrer-Gallardo i Kramsch, 2012; Boedeltje i Van Houtum, 2011 i 2008; Jones, 2011; Kramsch, 2011; Jones i Clark, 2008; Escribano, 2005; Del Sarto i Schumacher, 2005) resulta il·lustratiu. Així, definint la geometria del seu contorn i dels seus processos d’ampliació (Bialasiewicz, 2011; Armstrong i Anderson, 2007), és a dir, decidint qui i què resta fora i qui i què resta dins –i com l’interior i l’exterior interactuen (Bialasiewicz, 2009)–, la Unió Europea es defineix ella mateixa des del punt de vista socioespacial. La refronterització hispanomarroquina (i les seves conseqüències) han de ser interpretades a la llum d’aquest procés d’autoafirmació geopolítica en el marc del qual la UE s’allunya i s’apropa al Marroc de manera simultània.

En relació a la dimensió funcional del procés de refronterització, cal accentuar la divergència creixent que existeix entre les necessitats de securització a la frontera exterior de la UE (vegeu Ferrero-Turrión i López-Sala 2012; Fernández Bessa i Mazkiaran 2008; Broeders 2007; Berg i Ehin 2006; Bigo 2001; Andreas 2000; Koslowski 2000; Lahav i Guiraudon 2000) i les implicacions de l’expansió de les politiques comercials lliurecanvistes. D’una banda, en el marc de la liberalització de l’espai comercial euromediterrani3 la frontera esdevé més permeable vers els fluxos de mercaderies i capital. D’altra banda, la frontera passa a ser menys permeable davant dels fluxos de determinats tipus de migracions.

A fi i efecte d’aturar l’entrada irregular d’immigrants, els controls a la frontera hispanomarroquina han estat reforçats, posant en marxa una bateria de mesures físiques i legals (Zapata-Barrero i Ferrer-Gallardo, 2012; Ribas-Mateos, 2011; Van Houtum i Boedeltje, 2009; Zapata-Barrero i De Witte, 2007). El desenvolupament del SIVE (Sistema Integrat de Vigilància Integrada) (Casas et al., 2011; López-Sala i Esteban Sánchez, 2010; Migreurop, 2004), la creació de l’Agència Europea de Fronteres (FRONTEX) (Illamola Dausà, 2008; Carrera, 2007; Jorry, 2007) i la fortificació de les fronteres terrestres de la UE a Ceuta 3. Arran de la Conferència Euromediterrània de Barcelona de l’any anterior, el 1996 el Marroc va signar un acord d’associació amb la UE, que va entrar en vigor l’any 2000. L’acord contempla el lliure accés al mercat comunitari per als productes marroquins manufacturats, a canvi del desmantellament aranzelari progressiu del Marroc per als productes industrials de la UE. L’àrea de lliure comerç per a productes industrials UE-Marroc va entrar en funcionament l’1 de març de 2012. Vegeu: http://www.enpi-info.eu/mainmed.php?id_type=1&id=28145&lang_id=450&utm_source=4marketing. it%252C%25204dem.it&utm_medium=Email%2520Marketing&utm_content=Subscriber%2523606&utm_cam paign=1%2520March%25202012%253A%2520EU-Morocco%2520free%2520trade%2520in%2520industrial% 2520products%2520comes%2520into%2520effect (accés 1 març 2012).

–56–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

i Melilla (Ferrer-Gallardo, 2007) constitueixen els tres pilars principals del procés de reconfiguració funcional de la frontera.

Pel que fa a la dimensió simbòlica de la seva reconfiguració, la frontera pot definir-se com un doble instrument (nacional i postnacional) de formació identitària. Amb posterioritat a la seva europeïtzació, el remarcatge simbòlic de la frontera contribueix a l’aprofundiment i a la (re)producció de la identitat col·lectiva postnacional de la UE (Ferrer-Gallardo, 2011b). En paral·lel, aquest remarcatge segueix sent una peça clau en la (re)producció de la identitat nacional espanyola. Els efectes col·laterals del procés de construcció socioespacial de la UE poden ser vinculats al llegat excloent de la formació simbòlica d’Espanya posterior a l’episodi històric de la Reconquesta. En aquesta tessitura, la frontera hispanomarroquina pot ser entesa com un “productor d’alteritat” amb un passat fèrtil, però també amb un present fructífer. Marcar i reforçar la frontera amb el Marroc (i conseqüentment reforçar-ne també l’alteritat) ha estat utilitzat històricament com una eina al servei de la cohesió de la nació espanyola. De forma semblant, les tasques de ‘protecció’ i securització de la frontera exterior de la UE també juguen un rol simbòlic clau en el procés de forja territorial i simbòlica de la UE. Augmenten l’homogeneïtat de l’emergent identitat socioespacial de la UE. Afegeixen matèria prima al que Boedeltje i Van Houtum (2008, p. 361) anomenen l’abducció d’Europa per part de la Unió Europea, és a dir, a la invenció i fabricació d’una versió limitada d’Europa que condueix a noves formes de containerització espacial.

Sobre la triple base del procés de refronterizació hispanomarroquina, a la següent secció de l’article s’analitzen les dinàmiques de discontinuïtat i continuïtat territorial a la regió Ceuta-Marroc. Les dinàmiques de discontinuïtat territorial fan referència al seguit de processos polítics, econòmics, socials i culturals que afavoreixen la desintegració espacial entre les dues bandes de la frontera. El focus se situa sobre quatre aspectes diferents: les fissures politicoterritorials, les friccions culturals-identitàries, les pràctiques comercials irregulars i les tasques de lluita contra la immigració irregular. Al seu torn, les dinàmiques de continuïtat territorial són conceptualitzades com la suma de processos que accentuen les convergències entre els dos costats de la frontera. En aquest cas, l’accent es posa sobre els quatre elements següents: l’existència d’un mercat laboral transfronterer, la intensificació de l’espai social transfronterer, la desinformalització de l’espai econòmic transfronterer i les potencialitats de cooperació institucional transfronterera.

2.2. Els contorns variables de l’escenari fronterer Ceuta-Marroc La regió fronterera Ceuta-Marroc no és un espai nítidament demarcat. Mentre que el territori de Ceuta (19,48 km2) està delimitat de forma clara pel seu perímetre marítim (20 km) i per la seva frontera terrestre amb el Marroc (8 km), el costat marroquí de la regió fronterera engloba diverses unitats territorials. El –57–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

Figura 1. Estret de Gibraltar ESPANYA

Gibraltar

Mar Mediterrània

Oceà Atlàntic

Ceuta

Fnideq

Tànger 0

10 km

MARROC Tetuan

perfil de la regió fronterera varia depenent de com es conceptualitzi i demarqui el hinterland (o “rerepaís”) de Ceuta. Si bé l’àrea d’influència de Ceuta podria circumscriure’s a la ciutat marroquina de Fnideq (46 km2), el ressò de la frontera abasta, com a mínim, el conjunt de la regió de Tànger-Tetuan (11.570 km2). En qualsevol cas, en aquest treball, Fnideq és conceptualitzat com l’epicentre del vessant marroquí de la regió fronterera.

3. Discontinuïtats territorials (conflicte/fortificació) 3.1. Discontinuïtat políticoterritorial ‘Ville ocuppée’, ‘enclave coloniale’. Vet aquí dos exemples terminològics que il·lustren la manera com les autoritats marroquines fan referència a Ceuta.

Ambdós revelen el no reconeixement de la sobirania espanyola de la ciutat.

Posen de manifest, per tant, el no reconeixement de la frontera de Ceuta com a frontera oficial i legítima. Sens dubte, les reivindicacions territorials marroquines sobre Ceuta (Zurlo, 2008; Ballesteros, 2004; Cajal, 2003; García Flórez, 1999; Carabaza i Santos, 1992; Lazrak, 1974) són un element clau en el marc de l’arquitectura fronterera Ceuta-Marroc. Les disputes obstrueixen clarament la interacció entre Ceuta i el seu rerepaís. Si bé el diàleg entre les organitzacions de la societat civil espanyoles (sobretot andaluses) i les marroquines és intens, en el cas de la regió Ceuta-Marroc, el contacte transfronterer en aquest àmbit es produeix en molt poques ocasions.

L’existència de directrius oficials obstaculitzadores (ja siguin implícites o explícites) és un factor fonamental que cal tenir en compte. Nogensmenys, la manca de fluïdesa politicoinstitucional també ha de ser interpretada a la llum d’una llarga tradició de suspicàcia geopolítica. Aquesta suspicàcia, originada a l’època de la Reconquesta i renovada en el context colonial i postcolonial (Affaya i Guerraoui, 2006; Albet-Mas, 2006; López García, 2007; Martín Corrales, 2002; Villanova, 2004), està fortament incrustada en el paisatge geopolític quotidià de l’escenari fronterer. De fet, les discrepàncies hi afloren de manera cíclica. L’incident de l’illa Perejil de l’any 2002 (Cembrero, 2006; Gillespie, 2006; Planet i Hernando de Larramendi, 2003; La Parra Casado et al., 2007; Szmolka, 2005) o la –58–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

controvertida visita dels monarques espanyols a Ceuta l’any 2007 (Ferrer-Gallardo, 2008) són dos exemples ben coneguts en el terreny de la discrepància bilateral.

En certa manera, podria argumentar-se que la quotidianització de la desavinença geopolítica arriba a pesar fins i tot més que les discrepàncies bilaterals oficials.

En qualsevol cas, sembla clar que tant el nivell oficial com el nivell quotidià de la disputa geopolítica contribueixen al distanciament entre el costat espanyol i el marroquí. Els més de cent anys de desacords geopolítics han quedat esculpits al paisatge social i cultural de l’escenari fronterer. Malgrat tot, les dicotomies a la regió fronterera Ceuta-Marroc van més enllà de la contraposició de les nocions d’Espanya i Marroc. El procés d’alterització geopolítica i simbòlica associat a l’(EU)ropeïtzació de la frontera també constitueix un element capital. Com indiquen Boedeltje i Van Houtum (2008, p. 362), de manera creixent, la UE adopta el perfil d’un estat de tipus supranacional. En aquest procés, la UE ha definit els veïns de la Unió, ha magnificat les diferències amb l’exterior i ha inventat una tradició, història, llegat i identitats ‘europees’. Tal i com succeeix al llarg de tot el perímetre exterior de la UE, aquesta lògica de diferenciació i delimitació socioespacial es projecta sobre la regió fronterera Ceuta-Marroc. Per altra banda, cal tenir present com, alhora, els debats religiosos i civilitzatoris s’entrellacen de manera complexa amb les reivindicacions territorials nacionals i postnacionals.

3.2. Discontinuïtat cultural Des de la captura de Ceuta per part de Portugal l’any 1415, la frontera de la ciutat ha estat part d’una línea simbòlica de delimitació espacial entre les àrees d’influència del cristianisme i de l’islam. Al mateix temps, però, la frontera també ha funcionat com a zona de contacte i hibridació cultural. Entre Ceuta i el seu entorn s’estenen múltiples vincles culturals, ben fonamentats sobre la base d’un llegat històric compartit. Malgrat això, és cert que la frontera també ha demarcat durant molt de temps espais socioculturals (lingüístics, religiosos, nacionals) diferents. Per aquest motiu, els estigmes, els prejudicis, i els marcadors d’identitat excloents estan incrustats profundament a l’escenari fronterer. Si s’entén la cultura com el palimpsest de pràctiques, hàbits, codis, regles, religió, rituals i creences que governen una societat, es pot afirmar que, durant força anys, un tall cultural profund ha distanciat els dos costats de la frontera. Val a dir que malgrat que els ceutins musulmans tenen la nacionalitat espanyola, en la parla quotidiana dels fronterers, les categories ‘musulmà’ i ‘marroquí’ funcionen sovint com a categories intercanviables. El mateix succeeix amb les categories ‘cristià’ i ‘espanyol’.

En aquest àmbit, la rellevància del creixement demogràfic de la comunitat musulmana de Ceuta4 resulta determinant. Tot i que un bon nombre de ciutadans marroquins de les zones veïnes entraven sovint a la ciutat amb finalitats comercials, fins el 1868 la legislació espanyola no els va permetre d’habitar-hi.

4. A Ceuta també hi viuen una petita comunitat jueva i una petita comunitat hindú.

–59–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

És a partir d’aleshores quan un nombre reduït de marroquins que treballaven per a l’exèrcit espanyol comencen a donar forma a la comunitat musulmana de la ciutat. Malgrat tot, la major part dels ceutins musulmans no van poder accedir a la nacionalitat espanyola fins a mitjans dels vuitanta. L’any 1985, les manifestacions i lluites polítiques posteriors a l’aprovació de la Llei d’Estrangeria van fer possible la seva regularització (Planet, 1998). Anys més tard, el 2008, la població musulmana de Ceuta amb nacionalitat espanyola arribava als 30.537 efectius5.

El creixement de la població musulmana de Ceuta ha possibilitat la flexibilització i la destrucció d’algunes barreres culturals que existien amb el rerepaís. Però, alhora, ha suposat l’enduriment i la construcció d’algunes altres. La regularització dels ceutins musulmans va fer emergir noves línies divisòries que, d’aleshores ençà, els separarien dels musulmans de l’altra banda de la frontera –sense accés a la ciutadania espanyola/UE. Val a dir que, per a alguns ceutins cristians, el creixement de la comunitat musulmana de la ciutat equival a l’entrada progressiva de l’altre (del veí musulmà marroquí) a l’interior de Ceuta. D’alguna manera, l’esquema de discontinuïtat sociocultural que existeix entre els ceutins cristians i els ceutins musulmans reprodueix, a l’interior de Ceuta, l’esquema de discontinuïtat sociocultural que existeix entre part dels ceutins cristians i els veïns marroquins de l’altre costat de la frontera. Aquesta “reproducció d’alteritat” guanya pes si es té en compte que bona part dels musulmans ceutins també disposen de la nacionalitat marroquina a més de l’espanyola. La possessió de la doble nacionalitat és possible gràcies al Dahir Reial (Decret) de 19586 que garanteix que la nacionalitat marroquina es transmet automàticament per filiació. No es perd mai.

En aquesta tessitura, l’imaginari col·lectiu d’un bon nombre de ceutins cristians està tenyit d’un sentiment d’amenaça fonamentat en un doble temor: d’una banda a la islamització i arabització de la societat local, i de l’altra a un canvi en l’estatus del territori (González Enríquez, 2007). Aquest doble temor es tradueix en una sensació de replegament cultural progressiu i en la incertesa sobre una hipotètica cessió de la sobirania del territori al Marroc, fet que accentua la separació mental i física entre part dels cristians ceutins i l’univers socioespacial de l’altra costat de la frontera. Tanmateix, cal assenyalar que, mentre això succeeix, al compàs del desenvolupament de l’economia marroquina, un nombre cada vegada més gran de ceutins cristians mostra un major interès pel que succeeix al rerepaís de la ciutat.

3.3. Discontinuïtat del comerç formal Malgrat la inexistència d’una duana comercial oficial, a la frontera de Ceuta amb el Marroc té lloc un trànsit de mercaderies febril –per força, de caràcter irregular. La noció d’irregularitat es defineix de diferent manera als dos costats 5. http://www.elfaroceutamelilla.es/content/view/9689/62/ 6. Dahir n. 1-58-250 (21 safar 1378) portant Code de la nationalité marocaine (B.O. 12 sept. 1958, p. 1492).

–60–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

de la frontera. A Ceuta, al comerç irregular sovint se’l denomina “comerç atípic”, i els actors polítics i econòmics tendeixen a subratllar els beneficis que reporta.

Per contra, a l’altra banda de la frontera, les autoritats marroquines defineixen l’activitat comercial sense embuts com a contraban. En aquesta línia, argumenten que constitueix un obstacle per al desenvolupament de l’economia formal de la regió. En sintonia amb el no-reconeixement de la sobirania espanyola de Ceuta, el Marroc no permet el trànsit normalitzat (legal) de mercaderies a través de la frontera. Les autoritats marroquines sí que toleren, però, el flux irregular de mercaderies. És per això que l’activitat comercial irregular transfronterera es desenvolupa en el marc d’unes coordenades de contradicció entre el discurs oficial i el pragmatisme del dia a dia.

L’origen de l’actual model de comerç transfronterer Ceuta-Marroc data de la dècada dels vuitanta, quan l’arquitectura comercial de Ceuta va haver de fer front a transformacions significatives. Els canvis estaven associats al restabliment de la interacció econòmica entre Gibraltar i Espanya, per una banda, i a l’entrada d’Espanya a la UE, de l’altra. Entre els anys 1969 i 1982 Espanya va imposar un bloqueig a Gibraltar, tancant el pas fronterer que connecta la colònia amb el territori espanyol (Garcia, 2010; Gold, 2009). Per al sector comercial de Ceuta, el restabliment del diàleg fronterer entre Gibraltar i el seu rerepaís va representar un cop d’efecte negatiu. Després de més d’una dècada monopolitzant el comerç lliure d’impostos a la regió, Ceuta va haver de tornar a conviure amb la competència. Per altra banda, l’accés d’Espanya a la UE el 1986 també va empitjorar l’estat de l’economia local. Tot i que la ciutat va mantenir el seu estatus de port franc, i va decidir romandre fora del territori duaner de la UE, el descens dels aranzels d’importació a la resta d’Espanya va reduir el diferencial de preus entre la Península i Ceuta. En conseqüència, el comerç local va perdre competitivitat.

Durant el context transicional dels anys vuitanta, el mercat marroquí es va anar perfilant com una alternativa al mercat peninsular. La maquinària comercial ceutina va efectuar un viratge cap al sud. El comerç transfronterer irregular amb el Marroc es va intensificar, arribant a esdevenir un motor econòmic cabdal per a l’economia de la ciutat. I també per a la del seu hinterland. Des d’aleshores, el contraban a la frontera de Ceuta ha influït de manera notable en l’estructura econòmica del nord del Marroc. Malgrat els innegables efectes negatius del fenomen, el comerç irregular també ha reportat benefici econòmic al vessant marroquí de la frontera. Ha comportat la creació de llocs de treball (eminentment informals i/o formals poc qualificats i mal remunerats) i l’accés a determinats productes de consum que difícilment entraven al mercat marroquí de manera legal (i si hi entraven, es comercialitzaven a preus molt elevats). La remarcable expansió demogràfica i urbana de la ciutat fronterera de Fnideq7 7. D’acord amb el darrer Recensement Géneral de la Population de 2004, a Fnideq hi habitaven 53.526 persones.

La població era notablement inferior el 1982 (13.613). A l’altra banda de la frontera, el creixement demogràfic no ha estat tan important. Segons l’Instituto Nacional de Estadística, l’any 1991 a Ceuta hi vivien 73.208 persones, 77.389 el 2008, i 82.376 el 2011.

–61–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

(El Abdellaoui et al., 2008; El Abdellaoui i Chikhi, 2002) indica que l’evolució de la indústria del contraban ha estat font d’oportunitat econòmica per a una gran bossa de població.

Tanmateix, d’uns anys ençà, a la regió bufen vents de canvi. L’esquema de comerç transfronterer evoluciona a causa de diversos factors. Cal destacar la gradual defronterització comercial entre la UE i el Marroc; els acords de lliure comerç signats pel Marroc amb els Estats Units i la Xina; i les importants inversions i transformacions infraestructurals al nord marroquí (El Abdellaoui et al., 2008). Aquests elements contribueixen a l’esvaïment gradual del model de comerç fronterer vigent durant més de dues dècades. En el context d’una economia marroquina gradualment liberalitzada, el pes del punts alternatius (i legals) d’entrada de mercaderies augmenta. En conseqüència, i en paral·lel a la intensificació del comerç formal, en els darrers anys la interacció comercial irregular a la regió fronterera Ceuta-Marroc ha anat decaient. La seva influència ha anat minvant tant en termes econòmics com en termes socials.

Figura 2. Flux de mercaderies a la frontera de Ceuta

Foto: Xavier Ferrer Gallardo

3.4. Discontinuïtat de la migració La lluita contra la immigració il·legal constitueix la principal raó de ser del sistema de securització instal·lat al perímetre terrestre de Ceuta. D’ençà l’entrada d’Espanya a la UE, la frontera de la ciutat es va anar fortificant per tal de blocar –62–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

l’entrada irregular de ciutadans provinents, sobretot, de l’Àfrica subsahariana. La tanca permet incrementar el component de selectivitat que caracteritza la gestió de la frontera exterior de la UE. Facilita el procés de discriminació entre els immigrants desitjats i els no desitjats (Van Houtum, 2010). Els ciutadans marroquins són a la primera línea d’aquest règim discriminatori. La tanca metàl·lica no obstrueix la seva mobilitat a través de la frontera. La filtra. Tal i com estipula l’acord d’accés del Regne d’Espanya a la convenció que implementa l’Acord de Schengen de 1985, els marroquins registrats a la província de Tetuan poden accedir a Ceuta sense la necessitat de visat, durant un temps no superior a 24 hores. És important remarcar que aquestes especificitats aplicades a Ceuta (i també a Melilla) no es veuen afectades per una altra excepció al règim de Schengen més recent. És a dir, per la Regulació del Parlament Europeu i del Consell del 20 de desembre del 2006 que ordena el trànsit fronterer local a les fronteres exteriors terrestres dels Estats membres i esmena les provisions de la Convenció de Schengen8.

Des que el 1991 Espanya va passar a formar part del territori Schengen, Ceuta ha estat un element clau en el marc del diagrama de migracions africanes (i també asiàtiques) cap a la Unió Europea (Zapata-Barrero i Ferrer-Gallardo, 2012; De Haas, 2008; Carling, 2007; Collyer, 2007; Khachani, 2006; Düvell, 2005 i 2007; Lahlou, 2005; Ramírez Fernández i Jiménez Álvarez, 2005; Fekete, 2004; Gold, 1999). La ciutat ha esdevingut una porta d’entrada a la Unió Europea, al continent africà. Durant les dues darreres dècades les mesures de securització s’han endurit i sofisticat. Alhora, també ho han fet les estratègies d’entrada irregular. Els anys 1995 i 2005 constitueixen dos punts d’inflexió cabdals en l’evolució de les dinàmiques de securització a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc. L’11 d’octubre de 1995 va tenir lloc a Ceuta un episodi d’aldarulls, provocat per un grup de 400 immigrants irregulars d’origen subsaharià.

Havent entrat a la ciutat de manera il·legal, i atès que alguns d’ells feia més de 2 anys que hi eren, els immigrants demanaven ser traslladats a la Península (Gold, 2000, p. 125). La protesta va degenerar en una batalla campal entre immigrants, la policia i alguns habitants de Ceuta. Els esdeveniments van situar la problemàtica dels immigrants al bell mig de l’agenda política local, espanyola i comunitària. D’alguna manera, el binomi immigració-fortificació va començar a aflorar en l’imaginari col·lectiu. S’iniciava la impermeabilització de la frontera de la UE al continent africà. El tall físic, és a dir, la ruptura de la continuïtat territorial, començava a materialitzar-se.

El segon punt d’inflexió cal situar-lo una dècada després, l’any 2005. En comparació amb l’any anterior, el 2005 s’havia produït un canvi estadístic notable pel que fa a les dinàmiques d’immigració irregular. La implementació del SIVE, juntament amb la major col·laboració entre les autoritats espanyoles i marroquines, va suposar una caiguda del 37% en l’arribada d’immigrants a les 8. http://europa.eu/legislation_summaries/justice_freedom_security/free_movement_of_persons_asylum_ immigration/l14506_en.htm

–63–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

costes de la península Ibèrica (European Commission, 2005). En conseqüència, la pressió migratòria a les fronteres de Ceuta i Melilla va augmentar de manera remarcable. La tardor del 2005 es van multiplicar les entrades irregulars a través del perímetre. Centenars d’immigrants van poder creuar la frontera a través de les tanques, però molts més no ho van aconseguir. El 29 de setembre de 2005 van morir 5 immigrants que provaven de creuar irregularment la frontera de Ceuta (Van Houtum i Ferrer-Gallardo, 2010). Els successos de la tardor de 2005 van precedir el reforçament de la tanca i la intensificació dels controls fronterers, tant per part espanyola com per part marroquina (Blanchard i Wender, 2007; Ferrer-Gallardo, 2007). A partir d’aleshores, el nombre d’entrades irregulars es va reduir. Tanmateix, se’n van seguir produint: 339 l’any 2009, 561 el 2010 i 1.402 el 2012.9 El cas de Sambo Sadiako, un senegalès de 30 anys, il·lustra la persistència d’episodis tràgics a l’entorn del perímetre de Ceuta. En Sambo va provar de creuar la frontera el 7 de març de 2009 però no ho va aconseguir. El seu cos es va quedar atrapat a la tanca metàl·lica. Es va fer una ferida al braç amb el material tallant de la tanca i es va dessagnar fins a la mort.10 Figura 3. El perímetre Ceuta-Marroc

Foto: Xavier Ferrer Gallardo 9. El Pueblo de Ceuta, 22 de gener de 2012, http://www.elpueblodeceuta.es/201201221201.html (consultat 25/01/2012); Ferrer-Gallardo i Kramsch, 2012.

10. El Faro de Ceuta, 7 de març de 2009, http://www.elfaroceutamelilla.es/content/view/28875/69/ (consultat 25/04/2009).

–64–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

4. Continuïtats territorials (cooperació/interacció) 4.1. Continuïtat laboral La consolidació d’un mercat laboral d’abast transfronterer és un indicador fonamental de continuïtat territorial a l’escenari Ceuta-Marroc. Com ja s’ha dit, la schengenització excepcional de la frontera de Ceuta permet el flux diari de milers de treballadors marroquins provinents de les àrees veïnes11.

En aquest context, el nombre de treballadors transfronterers legals creix any rere any12. També creix, no obstant això, el nombre de treballadors empleats de manera irregular. A banda dels que participen en les activitats vinculades al comerç transfronterer informal, els ciutadans marroquins que treballen a Ceuta ho fan principalment en el sector domèstic –neteja, cura d’infants i gent gran, etc.– (les dones) i en el sector de la construcció (els homes). De manera creixent, marroquins i marroquines també van ocupant llocs de treball en l’àmbit de l’hostaleria. Cal subratllar que, a Ceuta, la importació de treballadors transfronterers marroquins coexisteix amb unes taxes locals d’atur particularment altes. De fet, Ceuta, amb un 20,3% és al capdamunt de la llista de territoris de la UE amb més atur. Només la superen quatre territoris francesos d’ultramar (Reunió, Guadalupe, Martinica i la Guaiana Francesa)13.

La continuïtat transfronterera del mercat laboral és inseparable de les asimetries socioeconòmiques (poder adquisitiu, drets laborals) que existeixen entre Ceuta i el Marroc. De fet, a Ceuta el nombre de llocs de treball que no es cobreixen amb població local –perquè sovint impliquen condicions inacceptables d’acord amb els estàndards espanyols i comunitaris– és significatiu. La possibilitat de cobrir aquestes vacants amb treballadors transfronterers resulta una opció atractiva per als empresaris locals. Alhora, també contribueix a augmentar el poder adquisitiu de part de la població marroquina de l’àrea fronterera. Més enllà del benefici associat a la indústria del contraban, les migracions interiors marroquines cap a la regió fronterera (així com també la seva expansió demogràfica i urbana) han de ser interpretades en el marc dels paràmetres de l’anteriorment esmentada schengenització excepcional de la frontera de Ceuta. La dinàmica laboral transfronterera està exposada a les volàtils relacions bilaterals hispanomarroquines. Cal dir, doncs, que la discontinuïtat politicoterritorial que reverbera a l’escenari fronterer obstrueix clarament una regulació de les seves potencialitats més eficient.

11. La Delegació del Govern Espanyol a Ceuta estima que entre 20.000 i 30.000 persones creuen diàriament la frontera. El nombre de creuaments no es correspon amb el nombre de creuadors, atès que molta gent, sobretot els que es dediquen al comerç irregular, creua la frontera més d’una vegada al dia. A més a més, els treballadors fronterers (legals i il·legals) creuen la frontera de Ceuta com a mínim dues vegades, per entrar i per sortir.

12. 1.139 el 2003; 1.283 el 2004; 1.669 el 2005; 1.913 el 2006 (Consejo Económico y Social de Ceuta, 2006).

13. http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/7892773.stm (16 febrer 2009, accés 10 abril 2009).

–65–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

4.2. Continuïtat social Empesos sobretot pel creixement demogràfic de la comunitat musulmana de Ceuta, els patrons d’interacció social transfronterera es multipliquen. El lligams familiars transfronterers proliferen i, a la vegada, l’espai per a la continuïtat lingüística, religiosa i relacional s’expandeix. Durant els anys del Protectorat Espanyol del Marroc (1912-1956), la intervenció colonial actuava com el principal transportador de variables culturals (llengua, gastronomia, costums, estructura política, etc.) a través de la frontera. Avui en dia, la interacció sociocultural transfronterera s’intensifica, sobretot, a causa del pes creixent que adquireix la comunitat musulmana de Ceuta.

Val a dir que aquesta intensificació de la interacció funciona en ambdues direccions. Durant els caps de setmana, un nombre considerable de ceutins (musulmans i cristians) creuen la frontera per tal de consumir productes i serveis a preus més baixos. A la vegada, la compra de segones residències a “l’altre costat” també prolifera entre els ceutins. Aquest fenomen es produeix mentre, a la ciutat, l’imaginari col·lectiu tradicional de desconfiança cap als marroquins es va reconfigurant. A la llum de la modernització econòmica del Marroc, semblen perdre pistonada alguns prejudicis i pors atàvicament arrelats a la societat local.

La frontera de Ceuta comença a estimular la mobilitat internacional d’alguns ciutadans que fins ara miraven en una altra direcció. En certa manera, per a aquests ciutadans, la frontera està esdevenint el que Spierings i Van der Velde (2008, p. 500) descriuen en referència a la frontera entre els Països Baixos i Alemanya: una porta entreoberta que desperta la curiositat, que invita a explorar la regió fronterera, per exemple a través del consum. Per descomptat, les pràctiques transfrontereres de consum també discorren en l’altra direcció. Més enllà dels vincles laborals i familiars, els desplaçaments a Ceuta per tal de consumir productes i serveis d’ordre divers també formen part de la quotidianitat de molts marroquins. Sobretot durant els períodes de vacances. Tanmateix, cal no oblidar que no tothom pot gaudir del dret a la mobilitat transfronterera. De fet, al Marroc, només els ciutadans que resten sota el paraigües de la schengenització excepcional de la frontera poden gaudir-ne. Tots els ciutadans de la UE, en canvi, poden creuar la frontera lliurement. Abans de 1991 també tots els ciutadans marroquins podien fer-ho. La involució en aquest àmbit és manifesta.

Pel que fa a les dinàmiques de continuïtat social entre els dos costats de la frontera, el rol de la religió és fonamental. La continuïtat transfronterera de la religió islàmica s’intensifica per dos factors: el creixement demogràfic del ceutins musulmans d’una banda, i la connexió formal entre les institucions islàmiques de Ceuta i l’Estat marroquí, de l’altra. Cal recordar que el rei del Marroc, Mohamed VI, és anomenat Príncep dels Creients (Amir al Moumenin) –dels creients musulmans del Marroc i també dels de Ceuta. A banda de la continuïtat transfronterera de la pràctica de la religió islàmica (cada vegada més consolidada arran del creixement demogràfic de la població ceutina d’origen –66–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

marroquí), és important tenir en compte la continuïtat transfronterera entre les institucions que orbiten al voltant de l’islam i que alguns imams de mesquites de Ceuta estan vinculats amb el Ministeri d’Afers Islàmics del Marroc. Sens dubte, per altra banda, els mitjans de comunicació també juguen un paper determinant com a transmissors culturals. Es pot parlar, de fet, d’una certa continuïtat entre l’imaginari comunicatiu de Ceuta i el seu entorn. Tradicionalment, el senyal de les televisions i ràdios que emeten per a Ceuta també ha arribat a l’altre costat de la frontera. Això no obstant, l’impacte d’aquesta realitat és cada vegada menor atès que els canals marroquins, i sobretot el canals àrabs per satèl·lit, han incrementat i consolidat la seva audiència a la regió.

4.3. Continuïtat econòmica En paral·lel a la ja descrita decadència que envolta el comerç fronterer irregular a la regió Ceuta-Marroc, l’espai potencial per a la interacció econòmica transfronterera s’eixampla. La modernització i l’obertura econòmica del Marroc constitueixen dos factors contextuals essencials. El creixent entrellaçament de les estratègies turístiques entre Ceuta i el seu entorn, i el també creixent pes adquirit per les inversions immobiliàries transfrontereres semblen apuntar en aquesta direcció. Durant força temps, l’economia de Ceuta ha estat fonamentada en l’endarreriment econòmic marroquí. L’escenari que s’albira suggereix el capgirament d’aquesta lògica. Sobretot durant les tres darreres dècades, Ceuta ha excercit de subministrador informal de mercaderies per al nord del Marroc. Però aquest rol s’està transformant. A través de la signatura de diversos acords de lliure comerç, el Marroc ha reduït els seus aranzels a la importació. Aquestes reformes coincideixen amb les transformacions urbanístiques i infraestructurals de gran abast que experimenta el nord del país.

El projecte Tanger-Med és el paradigma d’aquest nou escenari de canvi territorial i econòmic (Zemni i Bogaert, 2011; Barthel i Planel, 2010; fig. 4).

Figura 4. Projecte Tanger-Med

Font: http://mcs. hackitectura.net/show_ image.php?id=519&scale size=0&nocount=y (accés 25/04/2009).

–67–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

En aquest context, la inexistència d’una duana comercial normalitzada entre Ceuta i el Marroc actua com una interferència crucial en les dinàmiques de continuïtat econòmica transfronterera. Atura les sinèrgies econòmiques entre els dos costats de la frontera. Davant d’aquesta situació, es multipliquen les veus que (sobretot des de Ceuta) reivindiquen la formalització de les dinàmiques d’interacció econòmica. Alhora, amb l’objectiu d’emmotllar la ciutat a les noves circumstàncies econòmiques, en els darrers anys Ceuta ha debatut al voltant de la integració a l’espai duaner de la UE. La integració implicaria canvis substancials a diversos nivells, atès que requeriria la renúncia a l’estatut de port franc de què gaudeix la ciutat. Tant l’establiment d’una duana comercial oficial, com la integració de Ceuta a l’espai duaner de la UE podrien contribuir a facilitar la formalització dels fluxos econòmics a l’espai transfronterer.

4.4. Continuïtat i cooperació Com s’ha dit, la disputa geopolítica obstrueix el diàleg transfronterer normalitzat entre les institucions locals de banda i banda del perímetre. Malgrat tot, existeixen algunes escletxes per a les experiències de cooperació transfronterera que cal interpretar, és clar, des de l’òptica de l’excepcionalitat. Sempre subjectes a la negociació entre Madrid i Rabat, la presència d’exercicis de cooperació transfronterera a la regió Ceuta-Marroc encarna una de les nombroses contradiccions que planen sobre aquest paisatge fronterer.

En l’àmbit de la lluita contra la immigració poden trobar-se diversos exemples de cooperació transfronterera. L’any 2005, després dels anomenats “atacs a les tanques” de Ceuta i Melilla (Goldschmidt, 2006), la col·laboració hispanomarroquina en matèria de securització fronterera i control migratori es va reforçar. De manera sorprenent, Rabat va acceptar cooperar amb Espanya en les tasques de vigilància del que el Marroc considera una frontera il·legítima.

La cooperació transfronterera en la lluita contra la immigració il·legal mostra com, més enllà de la discontinuïtat politicoterritorial, existeix un espai per a la gestió transfronterera del territori. En el cas particular de la lluita contra la immigració, cal destacar que la cooperació es va encetar en el marc d’unes relacions bilaterals harmòniques entre el govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero i els governs marroquins de Driss Jettou i Abbas el Fassi. El mateix clima ha continuat amb els governs de Mariano Rajoy, a Madrid, i Abdelilah Benikran, a Rabat. El diàleg va ser força menys fluid durant els darrers quatre anys de la presidència de José María Aznar (2000-2004).

Un altre exemple destacable de cooperació es produeix en l’àmbit de la sanitat pública. Tot i ser de caràcter tàcit, la cooperació transfronterera entre els sistemes de salut ceutí i marroquí existeix. Cal remarcar el cas dels serveis d’urgència i maternitat que l’hospital de Ceuta presta a ciutadans marroquins.

De fet, el 18% dels usuaris d’urgències són marroquins i el 15% del pacients –68–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

admesos també. Per altra banda, el 29% dels parts atesos a l’Hospital de Ceuta són protagonitzats per ciutadanes marroquines14. El fet que moltes dones embarassades creuin la frontera per tal de rebre assistència a Ceuta genera, en ocasions, situacions curioses. Per exemple, el 23 d’abril de 2007 el diari local El Faro de Ceuta informava que una dona marroquina, Rahma, havia donat a llum al bell mig de la frontera, literalment entre Ceuta i el Marroc. Atès que no hi havia temps d’arribar a l’hospital de la ciutat, dos membres de la Guàrdia Civil la van ajudar i assistir en el part.

Nogensmenys, cal tenir en compte que, de moment, fins i tot en el marc d’unes bones relacions bilaterals, és poc probable que el Marroc s’avingui a participar en iniciatives comunitàries de cooperació transfronterera (com les incloses al Programa Interreg), si també hi participa Ceuta. Des de l’any 2007, els Instruments Europeus de Veïnatge i Partenariat faciliten la cooperació transfronterera entre la UE i el Marroc. Però, de la mateixa manera, les disputes geopolítiques segueixen obstruint la cooperació en el cas de Ceuta.

En qualsevol cas, és important observar que l’espai potencial per a la cooperació transfronterera creix. Dos factors contribueixen a aquest creixement de manera especial. D’una banda, la intensificació de la interconnexió econòmica entre els dos costats de la frontera. I d’altra banda, l’aprofundiment de la interdependència de les lògiques urbanes de Ceuta i el nord del Marroc. Tot plegat conforma un escenari fronterer dual, on l’espai per al conflicte i per a la cooperació coexisteixen.

Abans de cloure aquesta secció, cal fer esment, de manera breu, al cas de Gibraltar –un altre territori marcat per l’existència de desacords geopolítics.

Sens dubte, l’establiment d’analogies entre les disputes territorials hispanomarroquines i les hispanobritàniques és un exercici complex. Entre els casos de Ceuta i el de Gibraltar existeixen diferències històriques i jurídiques importants (Gold, 2009 i 2005; Ballesteros, 2005; Sáenz de Santa María et al., 2004; Cajal, 2003; Groom, 1997). Ocupar-se de l’entrellaçament d’aquestes dues discussions geopolítiques no constitueix l’objectiu d’aquest text. Això no obstant, sembla important assenyalar que amb posterioritat a l’arrencada del Fòrum Tripartit de Diàleg (Espanya-Regne Unit-Gibraltar), el 18 de setembre de 2006 es van assolir diversos acords de cooperació transfronterera entre els dos països. Els acords feien referència a l’ús de l’aeroport de Gibraltar, a la gestió dels trànsits fronterers, a les pensions dels antics treballadors espanyols de Gibraltar i al capítol de les telecomunicacions (Gold, 2009, p. 79). El cas Gibraltar-Espanya mostra que, malgrat el conflicte bilateral, la gestió transfronterera del territori és possible. Encara que, com recorda Gold (2009, p. 92), res indica que des d’un punt de vista estratègic la posició espanyola hagi canviat gens ni mica respecte de la mantinguda en els darrers cinquanta anys, l’acord va ajudar a 14. Dades aportades per Jesús Lopera, director d’INGESA (Instituto Nacional de Gestión Sanitaria), durant una entrevista amb l’autor a Ceuta, 19/01/07.

–69–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

normalitzar les relacions Gibraltar-Espanya pel que fa referència a un bon nombre de qüestions operatives específiques. És per això que la identificació i implementació de projectes de cooperació local entre Gibraltar i el seu entorn pot encarnar un model inspirador per als gestors de les dinàmiques de (dis) continuïtat territorial a la regió Ceuta-Marroc.

5. Un nou ordre territorial a l’escenari fronterer CeutaMarroc La conjugació de (dis)continuïtats territorials a què s’ha fet referència als apartats anteriors mostra que la regió Ceuta-Marroc es troba immersa en una tensió permanent entre les lògiques de fortificació-conflicte i de cooperacióinteracció. A mesura que aquesta tensió s’intensifica, la relació de poder entre els dos costats de la frontera es transforma. De fet, durant l’última dècada, l’ordre territorial a la regió fronterera ha estat fortament sacsejat. Durant molt de temps la maniobra fronterera ha estat orquestrada des de Ceuta i el lideratge territorial ha estat indubtablement ancorat a la ciutat espanyola. Però ara la situació sembla estar canviant, i el que podríem definir com a “centre de gravetat fronterera” sembla que s’està desplaçant. En el marc de les importants transformacions urbanes i econòmiques del nord del Marroc, els patrons d’interacció fronterera s’estan reescrivint.

En paral·lel a la intensificació del poder fragmentador de la militarització selectiva del perímetre de Ceuta, l’evolució de la dinàmica territorial a la regió suggereix la gradual amalgamació socioeconòmica entre els dos vessants de la frontera. Les profundes disparitats econòmiques entre banda i banda de la frontera tendeixen a escurçar-se, i el comerç irregular transfronterer perd pistonada. Inserida en aquest nou esquema territorial, la posició de Ceuta ha perdut centralitat. La ciutat hauria de deixar de ser interpretada com el motor econòmic regional que ha estat durant dècades. I, més aviat, hauria de passar a ser entesa com un motor econòmic regional. És a dir: no l’únic, no el principal. El poder relacional de Ceuta enfront del Marroc ha disminuït en termes geoeconòmics i en termes geopolítics. A l’altra costat de la tanca fronterera ha succeït a l’inrevés.

La nova configuració de relacions de poder entre Ceuta i el Marroc (és a dir: la nova distribució de capacitat d’influència geopolítica i geoeconòmica entre els dos costats de la frontera) reclama la reconceptualització del diàleg polític transfronterer a la regió. L’evolució del diagrama de (dis)continuïtats frontereres presentat en aquest text mostra que, malgrat l’herència pesada del conflicte territorial, l’espai per a un model d’interacció basat en la cooperació s’incrementa. En aquesta tessitura, el diàleg i la cooperació entre les dues principals institucions polítiques locals (Ciudad Autónoma de Ceuta i Municipalité –70–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

de Fnideq) han ser entesos com una eina potencial clau en la gestió de l’actual dinàmica territorial a l’escenari fronterer. Com s’ha dit, les potencialitats en l’àmbit de la cooperació no poden desvincular-se del desenvolupament urbà extraordinari que experimenta la regió. La continuïtat urbana a través de la frontera es va consolidant i suggereix la gestació d’una amalgama urbana transfronterera entre Ceuta i el seu rerepaís. L’espai i la necessitat d’iniciatives de gestió transfronterera augmenta. En aquest sentit, les potencialitats de cooperació sobre diversos aspectes com l’ús aeroportuari, el tractament de residus, la protecció del medi ambient o la producció energètica conformen un terreny fèrtil que cal explorar.

La progressiva interdependència entre els dos costats de la frontera podria contribuir a confegir el matalàs d’interessos que Espanya i el Marroc proven de construir des de fa dècades. Ara per ara, des de la reraguarda diplomàtica, Madrid i Rabat semblen monitorar de quina manera la mà invisible de les transformacions econòmiques influencia l’evolució de les dinàmiques territorials a la regió fronterera. En funció de les seves decisions, la gestió del nou escenari Ceuta-Marroc pot esdevenir una oportunitat per tal de superar, si més no parcialment, les discrepàncies geopolítiques incrustades des de ja fa massa temps al paisatge fronterer.

Bibliografia Affaya, N.; Guerraoui, D. (2006). La imagen de España en Marruecos. Barcelona: Fundació Cidob.

Albet-Mas, A. (2006). “Three Gods, Two Shores, One Space: Religious justifications for tolerance and confrontation between Spain and colonial Morocco during the Franco era”.

Geopolitics, núm. 11 (4), p. 580-600.

Andreas, P. (2000). Border Games. Policing the U.S-Mexico Divide. Ithaca/London: Cornell University Press.

Armstrong, W.; Anderson, J. [ed.]. (2007). Geopolitics of European Union enlargement. The fortress empire. London/New York: Routledge.

Ballesteros, A. (2004). Estudio diplomático sobre Ceuta y Melilla. Ceuta. Instituto de Estudios Ceutíes.

– (2005). Los contenciosos de la política exterior de España. Ceuta: Instituto de Estudios Ceutíes.

Barthel, P. A.; Planel, S. (2010). “Tanger-Med and Casa-Marina, prestige projects in Morocco: new capitalist frameworks and local context”. Built Environment, núm. 36 (2), p. 48–63.

Berg, E.; Ehin, P. (2006). “What kind of border regime is in the making?: Towards a differentiated and uneven border strategy”. Cooperation and conflict, núm. 41, p. 53-71.

Bialasiewicz, L. [ed.] (2009). “Political geography of contemporary events: The new political geographies of the European neighbourhood”. Political Geography, núm. 28, p.79-89.

– (2011). Europe in the World: EU Geopolitics and the making of European space. Aldershot: Ashgate.

Bigo, D. (2001). “The Möbius ribbon of internal and external security(ies)”, dins: Albert, –71–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

M; Jacobson, D.; Lapid, Y. [ed.]. Identities, borders, orders. Minneapolis: University of Minnesota Press, p. 91-116.

Blanchard, E.; Wender, A. S. (Migreurop) [ed.] (2007). Guerre aux migrants: Le livre noir de Ceuta et Melilla. Editions Syllepse.

Boedeltje, F.; Van Houtum, H. (2011). “Brussels is Speaking: The adverse speech geo-politics of the European Union towards its neighbours”, Geopolitics, núm. 16:1, p. 130-145.

– (2008). “The abduction of Europe: A plea for less ‘Unionism’ and more Europe”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie, núm. 99 (3), p. 361-365.

Broeders, D. (2007). “The new digital borders of Europe: EU databases and the surveillance of irregular migrants”. International Sociology, núm. 22 (1), p. 71-92.

Cajal, M. (2003). Ceuta, Melilla, Olivenza y Gibraltar ¿Dónde acaba España? Madrid: Siglo xxi.

Carabaza, E.; De Santos, M. (1992). Melilla y Ceuta. Las últimas colonias. Madrid: Talasa ediciones.

Carling, J. (2007). “Migration control and migrant fatalities at the Spanish-African borders”.

International Migration Review, núm. 41 (2), p. 316-343.

Carrera, S. (2007). “The EU Border Management Strategy. FRONTEX and the Challenges of Irregular Immigration in the Canary Island”. CEPS Working Document, núm.

261/March.

Casas, M.; Cobarrubias, S., Pickles, J. (2011) “Stretching borders beyond sovereign territories? Mapping EU and Spain’s border externalization policies”. Geopolítica(s). Revista de estudios sobre espacio y poder, vol. 2, núm. 1, p. 71-90.

Cembrero, I. (2006). Vecinos alejados. Los secretos de la crisis entre España y Marruecos. Barcelona: Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores.

Collyer, M. (2007). “In-Between Places: Trans-Saharan transit migrants in Morocco and the fragmented journey to Europe”. Antipode, núm. 39 (4), p. 668-690.

European Comission (2005). Technical mission to Morocco. Visit to Ceuta and Melilla. On illegal immigration. 7th October – 11th October 2005. Mission Report. Informe.

De Haas, H. (2008). “The myth of invasion: the inconvenient realities of African migration to Europe”. Third World Quarterly, núm. 29 (7), p. 1305-1322.

Del Sarto, R. A ; Schumacher, T. (2005). “From EMP to ENP : What’s at stake with the European neighbourhood policy towards the Southern Mediteranean?”. European Foreign Affairs Review, núm. 10, p. 17-38.

Düvell, F. (2005). Illegal Immigration in Europe. Beyond control. Houndmills: Palgrave/ Macmillan.

– (2006). Crossing the fringes of Europe: Transit migration in the EU’s neighbourhood. University of Oxford, Centre on Migration, Policy and Society (Working Paper, núm. 33).

El Abdellaoui, M.; Chikhi, N. (2002). “Structure et transformations des espace urbains frontaliers: cas de Finideq”, dins: Groupe de Recherches Géographiques sur le Rif. Urbanisation et urbanisme dans les montagnes rifaines (Maroc). Tétouan: Publications du G.R.G. Rif, p. 49-93.

El Abdellaoui, M.; Chikhi, N.; Boulifa, A. (2008). Fnideq. Dynamisme �������������������������� et dsysfonctionnement d’une ville frontalière. Tétouan/Tangier: Présidence de l’Université Abdelmalek Essaadi Tétouan, Maroc & Agence Spéciale Tanger-Méditerranée.

Escribano, G. (2005). ¿Europeización sin Europa? Una reflexión crítica sobre la Política de Vecindad para el Mediterráneo. Real Instituto Elcano, Documento de Trabajo (DT) 23/2005 11/05/2005.

Fekete, L. (2004). “Deaths at Europe’s Borders”. Race and Class, núm. 45 (4), p. 75-89.

Fernández Bessa, C.; Mazkiaran, M. (2008). Frontera sur. Nuevas políticas de gestión y externalización del control de la inmigración en Europa. Barcelona: Virus Editorial.

–72–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

Ferrer-Gallardo, X.; Kramsch, O. (2012). “El archipiélago-frente mediterráneo. Fractura, ensamblaje y movimiento en el contorno sur de la UE”, dins: Fronteras en movimiento. Migraciones hacia la UE en el contexto mediterráneo. Barcelona: Edicions Bellaterra, p. 79-104.

Ferrer-Gallardo, X. (2007). “Border acrobatics between the European Union and Africa.

The management of sealed-off permeability on the borders of Ceuta and Melilla”, dins: Brunet-Jailly, E. [ed.], Borderlands: Comparing border security in North America and Europe. Ottawa: University of Ottawa Press, p. 75-96.

– (2008). “The Spanish-Moroccan border complex: Processes of geopolitical, functional and symbolic rebordering”. Political Geography, núm. 27, p. 301-321.

– (2011a). “Territorial (dis)continuity dynamics between Ceuta and Morocco: Conflictual fortification vis-à-vis cooperative interaction at the EU border in Africa”. Tijdschrift voor economische en sociale geografie (Journal of Economic & Social Geography), núm. 102 (1), p. 24-38.

– (2011b). “El islam y la identidad europea”. Le Monde Diplomatique, desembre 2011.

Ferrero-Turrión, R.; López-Sala, A. (2012). “Fronteras y seguridad en el Mediterráneo”, dins: Zapata-Barrero, R., Ferrer-Gallardo, X. [ed.]. Fronteras en movimiento: migraciones hacia la UE en el contexto mediterráneo. Barcelona: Edicions Bellaterra, p.

229-254.

Garcia, J. (2010). The Secret Web of Intrigue. Gibraltar: Panorama Publishing.

García Flórez, D. (1999). Ceuta y Melilla. Cuestión de Estado. Ceuta: Archivo Central.

Gillespie, R. (2006). “This stupid little island: A neighbourhood confrontation in the Western Mediterranean”. International Politics, núm. 43 (1), p. 110-132.

– (2008). “A ‘Union for the Mediterranean’ ... or for the EU?”. Mediterranean Politics, núm.

13 (2), p. 277-286.

Gold, P. (2005). Gibraltar: British or Spanish? Routledge, Oxford and New York.

– (2009). “The Tripartite Forum of Dialogue: Is this the Solution to the ‘Problem’ of Gibraltar?”. Mediterranean Politics, núm. 14 (1), p. 79-97.

Goldschmidt, E. (2006). “Storming the Fences: Morocco and Europe’s anti-migration policy”. Middle East Report, núm. 239.

González Enríquez, C. (2007). “Ceuta and Melilla: clouds over the African Spanish towns; Muslim minorities, Spaniard’s fears and Morocco-Spain mutual dependence”. The Journal of North African Studies, núm. 12 (2), p. 223-238.

Groom, A. J. R. (1997). “Gibraltar: A pebble in the EU’s shoe”. Mediterranean Politics, núm.

2 (3), p. 20-52.

Illamola Dausà, M. (2008). Hacia una gestión integrada de las fronteras. El Código de Fronteras Schengen y el cruce de fronteras en la Unión Europea. Barcelona: CIDOB. Jones, A. (2011). “Making Regions for EU Action: The EU and the Mediterranean”, dins: Bialasiewicz, L. [ed.]. Europe in the World: EU Geopolitics and the Making of European Space. Aldershot: Ashgate, p. 41-58.

Jones, A.; Clark, J. (2008). “Europeanisation and discourse building: The European Commission, European Narratives and European Neighbourhood Policy”, Geopolitics, núm.

13 (3), p. 545-571.

Jorry, H. (2007). “Construction of a European institutional model for managing operational cooperation at the EU’s external borders: Is the Frontex Agency a decisive step forward?”.

Challenge Liberty & Security, Research Paper, núm. 6.

Khachani, M. (2006). La emigración subsahariana: Marruecos como espacio de tránsito.

Barcelona: Documentos CIDOB Koslowski, R. (2000) Migrants and Citizens. Demographic Change in the European State System. Ithaca-Londres: Cornel University Press.

Kramsch, O. (2006). “Transboundary governmentality on Europe’s postcolonial edge : the Cypriot Green Line”, Journal of Comparative European Politics, núm. 4-2, p. 289-307.

–73–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

Kramsch, O. (2011). “Along the Borgesian frontier: excavating the neighbourhood of Wider Europe”, Geopolitics, núm. 16-1, p. 193-210.

La Parra Casado, D.; Penalva Verdú, C.; Mateo Pérez, M. (2007). “La imagen de España y Marruecos en la prensa marroquí y española durante el incidente del islote Perejil (Leyla)”. Revista CIDOB d’Afers Internacionals, núm. 79-80, p. 145-165.

Lahav, G.; Guiraudon, V. (2000). “Comparative perspectives on border control: Away from the border and outside the state”, dins: Andreas, P.; Snyder, T. The Wall around the West: State borders and immigration controls in North America and Europe. Nova Iork: Rowman & Little-field, p. 55-71.

Lahlou, M. (2005). “Les migrations irrégulières entre le Maghreb et l’Union Européenne: Evolutions recents”. Florència: Le Consortium Euro-Méditerranéen pour la recherche appliquée sur les migrations internationales (CARIM) (Research Report 2005/03). http:// www.carim.org/Publications/CARIM-RR05 03 Lahlou.pdf (consultat 20/10/2008).

Lara, R. [ed.] (2012). Informe derechos humanos en la frontera sur. Sevilla: Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía-APDHA. López García, B. (2007). Marruecos y España. Una historia contra toda lógica. Madrid: RD editores.

López Sala, A.; Esteban Sánchez, V. (2010). “La nueva arquitectura política del control migratorio en la frontera marítima del suroeste del Europa: los casos de España y Malta”, dins: Anguiano, M. E.; López Sala, A. M. [ed.]. Migraciones y fronteras. Nuevos contornos para la movilidad internacional. Barcelona: Icaria, p. 75-102.

Lazrak, R. (1974). Le contentieux territorial entre le Maroc et l’Espagne. Casablanca: Dar el Kitab.

Martín Corrales, E. (2002). La imagen del magrebí en España. Una perspectiva histórica, siglos XVI-XX. Barcelona: Edicions Bellaterra.

Migreurop (2004). S.I.V.E: blindage électronique des frontières espagnoles. http://www.migreurop.org/article626.html (consultat 15/04/2009).

Moré, I. (2004). “The economic step between neighbours: the case of Spain-Morocco”.

Mediterranean Politics, núm. 9 (2), p. 165-200.

Planet, A. (1998). Melilla y Ceuta: espacios frontera hispano-marroquíes. Melilla: Ciudades Autónomas de Melilla y Ceuta - UNED Melilla.

Planet, A.; Hernando De Larramendi, M. (2003). “Maroc-Espagne: la crise de l’îlot du Persil”, dins: Leveau, R. [dir.]. Afrique du Nord Moyen-Orient. Espace et conflits. París: Les Études de la Documentation.

Ramírez Fernández, A.; Jiménez Álvarez, M. (2005). Las otras migraciones. La emigración de menores marroquíes no acompañados a España. Madrid: Akal.

Ribas-Mateos, N. [ed.] (2011). El Río Bravo Mediterráneo. Las regiones fronterizas en la época de la globalización. Barcelona: Edicions Bellaterra.

Sáenz de Santa María, P. A.; Izquierdo Sans, C. (2004). “Eppur si mueve… Un nuevo enfoque en las negociaciones sobre Gibraltar (a propósito de los comunicados conjuntos de 27 de octubre y 16 de diciembre de 2004)”. Revista Española de Derecho Internacional, núm. 56 (2), p. 741-764.

Sidaway, J. (2000). “Postcolonial geographies: an exploratory essay”. Progress in Human Geography, núm. 24 (4), p. 591-612.

Spierings, B.; Van der Velde, M. (2008). “Shoping, borders and unfamiliarity: consumer mobility in Europe”. Tidjdschrift voor Economische en Sociale Geografie, núm. 99 (4), p.

497-505.

Szmolka Vida, I. (2005). El conflicto de Perejil: la información y la opinión periodística sobre Marruecos en tiempos de crisis. Ceuta: Ciudad Autónoma de Ceuta, Archivo Central.

Van Houtum, H. (2010). “Human blacklisting: the global apartheid of the EU’s external border regime”. Environment and Planning D: Society and Space, núm. 28 (6), p. 957-976.

–74–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 53-76 Xavier Ferrer-Gallardo Conflicte i cooperació: (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc

Van Houtum, H.; Ferrer-Gallardo, X. (2010). “Las vallas fronterizas de la UE”, El País, 12/10/2010.

Van Houtum, H.; Boedeltje, F. (2009). “Europe’s shame, death at the borders of the EU”.

Antipode, vol. 41, núm. 2, p. 226-230.

Villanova, J. L. (2004). El Protectorado de España en Marruecos. Organización política y territorial. Barcelona: Edicions Bellaterra.

Walters, W. (2002). “Mapping Schengenland: denaturalizing the border”. Environment and Planning D: Society and Space, núm. 20, p. 561-580.

Zapata-Barrero, R.; De Witte, N. (2007). “The Spanish Governance of EU Borders: Normative questions”. Mediterranean Politics, núm. 12 (1), p. 85-90.

Zapata-Barrero, R., Ferrer-Gallardo, X. [ed.] (2012). Fronteras en movimiento: migraciones hacia la UE en el contexto mediterráneo. Barcelona: Edicions Bellaterra.

Zemni, S.; Bogaert, K. (2011). “Urban renewal and social development in Morocco in an age of neoliberal government”, Review of African Political Economy, núm. 38:129, p.

403-417.

Zurlo, Y. (2005). Ceuta et Melilla. Histoire, représentations et devenir de deux enclaves espagnoles. París: L’Harmattan.

–75–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 77-98 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.4

Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic1 Carme Miralles-Guasch

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona Carme.Miralles@uab.cat

Resum Les senyals del canvi climàtic són cada vegada més evidents i les seves magnituds molt més preocupants a mesura que es calculen les variables afectades. Les emissions de CO2 a l’atmosfera en són la causa principal i el sector del transport una de les fonts substancials d’aquestes emissions, principalment els mitjans de transport privat, en ser els grans consumidors d’energies fòssils. Davant d’aquesta situació l’article explica la contribució dels gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera per part dels diferents mitjans de transport i en detalla les diferents emissions de cada un d’ells. Després exposa el repartiment modal a Catalunya en relació a les desiguals ofertes de transport públic existent en els territoris catalans i als diferents motius que generen els desplaçaments. Per acabar es detallen les estratègies territorials per reduir els impactes del transport sota els principis de l’eficiència, l’accessibilitat i la sostenibilitat. Tres principis complementaris que s’expliciten en mesures a curt i llarg termini.

Paraules clau: canvi climàtic, mitjans de transport, repartiment modal, estratègies territorials.

1. Aquest treball ha estat finançat pel projecte CSO2010-18022 (subprograma GEOG): La perspectiva territorial, social y medioambiental en las investigaciones sobre movilidad y transporte. Un análisis desde la geografía.

–77–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

Resumen: Estrategias territoriales en el sector de los transportes para enfrentarse al cambio climático Las señales del cambio climático son cada vez más evidentes y sus magnitudes mucho más preocupantes, a medida que se calculan las variables afectadas. Las emisiones de CO2 a la atmósfera son la causa principal y el sector de los transportes una de las fuentes sustanciales de estas emisiones, básicamente los medios de transporte privados, al ser los grandes consumidores de energías fósiles. El artículo parte de esta situación y explica la contribución de los gases de efecto invernadero emitidos por los distintos medios de transporte. Después expone el reparto modal en Cataluña en relación a las desiguales ofertas de transporte público que existen en los territorios catalanes y a los distintos motivos que producen los desplazamientos. Para terminar se detallan las estrategias territoriales para reducir los impactos del transporte bajo los principios de eficiencia, accesibilidad y sostenibilidad. Tres principios complementarios que se explicitan en medidas a corto y largo plazo.

Palabras clave: cambio climático, medios de transporte, reparto modal, estrategias territoriales.

Abstract: Territorial strategies to reduce the effect of transport sector on climatic change Signs of climatic change are becoming more and more evident and the magnitude of these signs a growing cause for concern as the affected variables are quantified. CO2 emissions are the principal cause of climatic change and the transport sector one of the main sources of these emissions, particularly private vehicles which account for most of the fossil fuels burned. Given this situation, my article explains how different transport means contribute to GHG emissions and details the different emission levels for each of them. It then goes on to give a breakdown of transport modes in Catalonia in relation to the unequal distribution of public transport services throughout Catalonia and the different reasons why people travel. It ends by detailing territorial strategies to reduce the impact of transport from three principles: efficiency, accessibility and sustainability. These three complementary principles are explained in terms of short and long-term measures.

Keywords: climatic change, transport modes, modal split, territorial strategies.

* * *

Introducció Tal com evidencia l’informe d’experts (IPCC, 2008) els senyals del canvi climàtic són cada vegada més evidents, amb unes magnituds molt més preocupants respecte al que es coneixia prèviament. Unes evidències que tenen un –78–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

origen antròpic, causat per certes activitats humanes que s’han incrementat al llarg del segle xx, especialment en les últimes dècades. Davant d’aquest fenomen les estratègies són reduir les emissions i adaptar-se als canvis (Llebot, 2008).

Un dels principals focus d’emissions que afecten el clima és el transport mecànic i especialment els mitjans privats. Un dels sectors on és més difícil actuar en estar molt atomitzat i dispers i en ser un àmbit que afecta els models de vida quotidiana i estructures territorials difícils de transformar en el curt termini (Ward, 1991; Bettini, 1998).

L’article aprofundeix en aquesta relació entre canvi climàtic, mitjans de transport i estructures territorials. En primer lloc es fa referència a la contribució del transport al canvi climàtic des del consum energètic dels mitjans de transport i de les seves consegüents emissions dels gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera.

Després s’aprofundeix en el repartiment modal a Catalunya segons les dades de l’Enquesta de Mobilitat Quotidiana 06, que permet valorar la proporció d’utilització del transport privat, un dels grans focus d’emissions de CO2.

Per últim s’introdueixen les estratègies territorials per reduir els impactes del transport. Aquesta estratègia es basa en el principi d’eficàcia, d’accessibilitat i de sostenibilitat i se’n presenten exemples concrets de polítiques públiques en llindars temporals de llarg i curt termini.

1. La contribució del transport al canvi climàtic El sector del transport és un gran consumidor d’energia final, superant els darrers anys altres sectors, com el domèstic o la indústria. A més és una de les principals fonts d’emissió de gasos que produeixen l’efecte hivernacle, inductors del canvi climàtic. Tot plegat amb una dinàmica de creixement imparable (Folch, 2008). Davant d’aquesta situació, un objectiu fonamental per al sector del transport que persegueix activament la Unió Europea és l’anomenat desacoblament del PIB, és a dir, aconseguir que el desenvolupament econòmic dels països europeus pugui tenir lloc sense que es produeixi un increment paral· lel dels desplaçaments amb transport mecànics de persones i béns (Comisió Europea, 2003 i 2007). Aquest objectiu s’ajusta bastant al que es coneix com desenvolupament sostenible i persegueix molt específicament la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle per part del transport.

Més enllà del consum energètic i de les emissions, també s’avaluen els costos econòmics del canvi climàtic a Catalunya, en relació a altres costos o externalitats.

El consum energètic en l’ús dels mitjans de transport Els mitjans de transport consumeixen al voltant d’un 95% d’energia fòssil total, amb un creixement imparable en els últims anys (Corominas, 2005). Un –79–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

creixement que es dóna a tots els països occidentals i també en les economies emergents. A Europa, on el transport representa gairebé una tercera part del consum final energètic, els índexs creixents d’aquest consum es donen a tota la Unió Europea. A més l’energia consumida creix (fig. 1), no només en termes absoluts, sinó també i especialment si es relaciona amb les tones i amb les persones transportades.

Figura 1. Creixement relatiu del PIB, del consum d’energia i del transport de passatgers (passatger/km) i mercaderies (tona/km) en el conjunt dels 15 països de la UE, 1995-2001 180 160 140

1990=100

120 100 80 60 40

Consum d’energia pel transport PIB Tones/km

20

Passatgers/km

0 1980

1985

1990

1995

2000

2005

2010

Font: Agència Ambiental Europea

L’evolució a Espanya és similar, i segons dades del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, l’any 2009 el transport va consumir el 39,65% de l’energia final, mentre que la indústria en consumia el 33,3% i la resta d’activitat el 27,1%.

A més, si la indústria ha pogut rebaixar els nivells de consum, el transport, l’ha augmentat de forma considerable (fig. 2).

–80–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

Figura 2. Evolució del consum energètic per sectors a Espanya (1980-2009)

Font: Libro de la energía 2009 (balance anual). Ministerio de Indústria, Turismo y Comercio.

Els valors expressen el percentatge consumit per cada sector.

Tal com es pot observar a la taula següent, a Catalunya la intensitat energètica del transport –el quocient entre energia consumida i el nombre de viatgers transportats per quilòmetre– ha disminuït durant bona part de la primera dècada del segle actual, en part per un augment de 10 milions en els passatgers transportats. Encara que no és possible obtenir les dades per calcular el mateix índex per al transport de mercaderies, és conegut que aquest és un consumidor energètic més intens que el de passatgers.

Taula 1. Construcció de l’índex d’intensitat energètica en el sector transport a Catalunya (2003-2007) 2003

2005

2007

Energia consumida (tep)

5.867.000

6.152.500

6.458.300

Viatgers transportats*

38.360.324

46.400.286

49.324.279

Km de carreteres

12.068

12.140,40

12.121,60

Viatgers per km

3.178,7

3.822,0

4.069,1

Ràtio energia/viatgers

1.845,7

1.609,8

1.587,1

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat * Milers de viatgers amb origen i destinació dins de Catalunya –81–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

Tanmateix el consum energètic no és homogeni per a tots els mitjans de transport mecànics. En aquest sentit, i tal com demostra la taula 2, quan se suma la despesa energètica de la producció del vehicle i la del combustible, el transport privat motoritzat amb dièsel i amb gasolina són els que més consumeixen. El menor consum el té la bicicleta, i els transport públics, viaris i ferroviaris, tenen consums intermedis.

Taula 2. Consum energètic per mitjà de transport (2009)* Mitjà de transport

Producció del vehicle Combustible

Total

Bicicleta

0,5

0,3

0,8

Tramvia

0,7

1,4

2,1

Autobús

0,7

2,1

2,8

Tren de rodalies

0,9

1,9

2,8

Transport privat motoritzat de gasolina

1,4

3

4,4

Transport privat motoritzat dièsel

1,4

3,3

4,7

Font: International Association of Public Transport (UITP), 2009 * Consum energètic per mitjà de transport en àmbit urbà (milions de joules/persona i km)

Alhora el transport per carretera té un consum energètic menys eficient que altres mitjans (taula 3). És a dir, per realitzar un mateix treball físic (que es mesura en termes de passatger/km o tones/km) el transport per carretera consumeix més que altres tipus de transport, entre els quals caldria destacar el ferrocarril per ser el que més directament pot competir en la captació de passatgers i mercaderies.

Taula 3. Eficiència energètica dels mitjans de transport de passatgers i mercaderies a la UE Mitjà

2004

2010

Carretera

21

23

Ferrocarril

10

11

Font: Agència Ambiental Europea Expressat en grams equivalents de petroli/passatger/km

Caracterització de les emissions del transport El tipus d’energia que utilitzen els mitjans de transport, l’ús massiu dels mitjans més consumidors i el creixement dels desplaçaments en els últims –82–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

anys (a Catalunya el primer quinquenni del segle xxi el creixement ha estat del 4% anual) fan que el transport sigui un dels principals sectors causants de les emissions de CO2. Aquest és un dels gasos que més influeixen en l’efecte hivernacle emès pel transport, però no és pas l’únic; el CO2 és el responsable de quasi el 97%, el N2O ho és del 2,8% i el CH4 del 0,4%.

En els sistemes de transport existeix una relació molt directa entre energia consumida i emissions de CO2. Gairebé tots els mitjans són consumidors directes de derivats del petroli (benzina, gasoil, fuel, querosè, etc.); per la seva part, malgrat que els ferrocarrils fan servir majoritàriament motors elèctrics, en els països europeus bona part d’aquesta electricitat es produeix encara a partir de combustibles fòssils. La taula següent mostra el consum d’energia i les emissions de CO2 originades pels diferents sistemes de transport.

Taula 4. Consum d’energia (milions de tones equivalents de petroli) i emissions de CO2 (milions de tones) anuals dels diferents mitjans de transport a Europa (2007) Mitjà

Energia Energia (M tep) (%)

CO2 (M t) Recorreguts domèstics

CO2 (%)

CO2 (M t) Recorreguts totals

CO2 (%)

Carretera

309,1

81,9

905

94,5

905

71,4

Aviació

53,4

14,2

22,2

2,3

159,6

12,6

Ferrocarril

9,4

2,5

8,2

0,9

8,2

0,6

Navegació

5,4

1,4

21,9

2,3

195,4

15,4

Font: Agència Ambiental Europea

Com també s’ha vist en el consum, a diferència de les emissions procedents dels sector domèstic i industrial, les emissions d’aquest gas derivat dels transport és el que més ràpidament està creixent. A Espanya, entre 1990 i 2000 les emissions de CO2 pel transport s’han incrementat de 58 a 85 milions de tones anuals, o sigui: d’un 48% en només una dècada. Bona part d’aquest increment, que ha estat paral·lel al desenvolupament econòmic i social, a la millora de les infraestructures de transport i al creixement de les zones metropolitanes, es deu a l’ús més intensiu del mitjà de transport menys eficient des del punt de vista energètic i més contaminant: el transport privat motoritzat (Vivier, 2001; DNM, 2006).

L’elevat volum de desplaçaments en transport privat motoritzat, bona part d’ells per anar i tornar de la feina, és en gran mesura el responsable de l’alt nivell d’emissions. El desplaçament en vehicles particulars genera quantitats més grans d’emissions per unitat de distància recorreguda que els viatges en transport públic. Malgrat que en els darrers anys l’eficiència dels motors i la qualitat del combustible n’ha produït millores, aquestes s’ha diluït per l’incre–83–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

ment del parc de vehicles i de desplaçaments, la introducció de motors més potents i una menor ocupació dels vehicles (Robusté i Casas, 2005).

De tot plegat es desprèn que per abordar efectivament el problema que comporta la contribució del transport al canvi climàtic és ineludible introduir estratègies que afectin directament el transport per carretera. Estratègies que, entre altres, tenen dimensions territorials.

Els impactes del transport a Catalunya En l’apartat anterior s’ha analitzat la contribució del transport al problema del canvi climàtic en termes de degradació ambiental, o sigui, la quantitat de gasos d’efecte hivernacle emesa i la seva contribució a l’escalfament global. Tot i això, aquesta qüestió també es pot avaluar referint-s’hi en termes econòmics, fet que facilita una mesura més comprensible de la magnitud del problema i de l’esforç col·lectiu que requereix afrontar-la.

Determinar l’impacte econòmic del canvi climàtic és una tasca complexa que només es pot dur a terme realitzant estimacions de costos. De fet, analitzar els costos de la mobilitat significa quantificar globalment aquelles variables derivades del desplaçament de les persones i de les mercaderies. Aquests costos, com abans també s’ha vist amb els gasos d’efecte hivernacle, difereixen segons els diferents tipus de mitjans de transport. A més en l’anàlisi s’han d’incloure les variables que permetin els desplaçaments i aquells elements que s’han definit com externalitats (des d’un punt de vista econòmic) o impactes (des d’un punt de vista ambiental). D’aquesta forma pot emergir la totalitat dels costos o, el que és el mateix, els costos globals, independentment de qui els assumeixi, de quan es generin i de com es comptabilitzin (Miralles i Cebollada, 2003).

Perquè el cost de la mobilitat no es redueix a allò que paga l’usuari per poder circular (el preu del carburant, el bitllet de transport...), sinó que cal comptabilitzar tot allò que la col·lectivitat ha de pagar perquè el sistema de transport funcioni. És en aquest sentit de globalitat quan es pot inserir el cost que genera el canvi climàtic com a una de les variables a quantificar quan es defineixen els costos econòmics, ambientals i socials de la mobilitat. I ara per ara, els costos socials i ambientals (on està inclòs el canvi climàtic) estan conceptualitzats com a externalitats, és a dir, no estan sent assumits directament per aquells qui els generen i per tant estan transferits a la societat.

La complexitat, el canvi metodològic que implica introduir la globalitat dels costos de la mobilitat (i no només els més tradicionals) i el poc temps que fa que tot això es comptabilitza fan que s’hagin realitzat pocs estudis d’aquesta mena i menys encara a Catalunya, tot i que hi ha algunes aproximacions més o menys recents. Una és la realitzada per la Direcció General de Ports i Transports de Catalunya (DGPTC) l’any 2001 i l’altra per la Autoritat del Transport Metropolità (ATM) l’any 2004, que només engloba les comarques metropolitanes –84–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

de Barcelona. El cost del canvi climàtic, segons el primer estudi representava un 24% dels costos socials i mediambientals totals del sector transports i uns 1.158 M€/any el 2001, que projectats cap al 2010 representarien el 23%, amb 1.520 M€/any. Per a la Regió Metropolitana de Barcelona, segons l’estudi de l’ATM, els costos del canvi climàtic representaven un 34,6% amb uns 1.124 M€/any el 2004 (Alegre, 2008).

La suma total dels costos socials i ambientals del transport (2001) equival al 3,87% del PIB de Catalunya d’aquell any (123.326 milions d’euros), mentre que la fracció relativa al canvi climàtic suposa el 0,93% del PIB. Però tant o més greu que aquest fet és la projecció de costos realitzada per a l’any 2010, que contempla que s’incrementin d’un 40% en només 9 anys.

En referència al canvi climàtic, és molt destacable que aquest sigui el segon factor més important en la generació d’externalitats per part del transport. El càlcul d’aquest cost s’ha realitzat suposant la necessitat de reduir un 1,5% les emissions del transport per assolir els compromisos de Kioto, amb un cost de 135 € per tona reduïda. A l’igual que s’ha fet abans, es poden desglossar aquests costos en funció dels diferents sistemes de transport que els generen; la taula 5 presenta els costos socials i ambientals originats pels principals mitjans de transport de passatgers.

Taula 5. Costos socials i ambientals de diferents mitjans de transport de passatgers a Catalunya (2001) €/1.000 passatgers/km

Vehicle privat

Autobús

Ferrocarril

Accidents

37,42

5,27

4,06

Canvi climàtic

16,2

6

6,36

Efectes avant-post

7,4

2,4

3,1

Soroll

4,15

0,72

5,88

4

1,6

2,86

Efecte barrera

1,88

1,35

15,4

Danys natura i paisatge

3,14

2,25

1,4

Pol·lució atmosfèrica

Font: DGPTC, 2001

De les dades de la taula anterior cal destacar que, en relació al canvi climàtic, els desplaçaments amb vehicle privat són els que generen un major cost, molt superior al que s’origina amb altres mitjans de transport. A més, el vehicle privat és també el mitjà més ineficient pel que respecta als costos socials i ambientals del transport. Arribats a aquest punt és molt important entendre quina és l’estructura modal dels desplaçaments (Kaufmann, 2000; Hamilton, 2003) en el cas de Catalunya.

–85–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

2. Els mitjans de transport utilitzats a Catalunya Del que s’ha dit abans ha quedat clar que la utilització dels diferents mitjans de transport no és aliena a les emissions de CO2, donada la desigual contribució que cadascun d’ells fa al canvi climàtic. Per analitzar els nivells d’ús dels diferents modes de transport a Catalunya des del 2006 es disposa d’una nova font d’informació: l’Enquesta de Mobilitat Quotidiana de l’any 2006 (EMQ06) (ATM, 2006). S’hi troba, per a tota la geografia catalana, el conjunt dels desplaçaments en qualsevol mitjà de transport i per tots els motius. Això permet fer una anàlisi d’una manera conjunta i homogènia. D’aquesta manera es pot determinar quina és la proporció d’ús dels mitjans de transport privats, i més concretament del cotxe, en el conjunt de la mobilitat catalana. Una utilització que es relaciona amb els diferents nivells d’oferta del transport públic dels territoris catalans i amb els motius o les raons que generen cada un dels desplaçaments.

Si s’analitzen els tres grans conjunts de mitjans de transport que utilitza l’EMQ062 –el no motoritzat, el privat i el públic– el més utilitzat per la població catalana al llarg d’una setmana és el mitjà no motoritzat (a peu o bicicleta) amb un 44,5% de tots els viatges, seguit del transport privat (42,5%) i el transport públic (13,0%). Aquestes dades, en conjunt, indiquen que els transports que menys contribueixen al canvi climàtic (perquè s’ha vist en l’apartat anterior que generen menys emissions) són els més utilitzats per la població catalana: més del 57% de la població usa el transport no mecànic o el públic.

L’anàlisi més desagregada dels mitjans de transport emprats mostra com anar a peu és el mitjà més habitual a Catalunya. En un dia feiner es comptabilitzen uns 10,2 milions de viatges a peu. En els mitjans de transport motoritzats s’observa una rellevància del transport privat, amb 9,4 milions de desplaçaments dia, amb un clar predomini del cotxe, especialment com a conductor (28,3%), fet que reflecteix un índex d’ocupació per vehicle molt reduït (1,22 persones/cotxe). El transport públic concentra en un dia feiner 3,30 milions de desplaçaments a Catalunya, dels quals una quantitat similar (al voltant d’un milió cadascun) es realitzen amb metro o amb autobús. Els usuaris del ferrocarril (FGC i RENFE) no arriben als 800.000 viatges/ dia. Per tant, malgrat que anar a peu és el mitjà més utilitzat i alhora és també el més sostenible, quan s’analitzen només els mitjans de transport que consumeixen energia fòssil i que conseqüentment són emissors de gasos d’efecte hivernacle, el que té més presència en un dia feiner és el transport privat amb un sol ocupant.

No tots els territoris contribueixen de la mateixa manera al canvi climàtic.

De totes maneres, els grans números de la distribució modal amaguen situacions força desiguals als diferents territoris catalans, que deriven, bàsicament, 2. Al llarg de l’EMQ 2006 s’han considerat 16 mitjans de transport diferents que es poden agrupar segons si són mitjans no motoritzats (anar a peu i bicicleta), mitjans de transport públic o bé mitjans de transport privat.

–86–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

de la diversitat d’oferta de transport públic a les diferents regions catalanes.

Aquestes diferències fan que les característiques de la mobilitat tinguin un patró divers, segons el lloc on s’ubiquen. Un fet que incideix directament en la desigual contribució del sector transport a Catalunya en el canvi climàtic.

Més enllà del transport no motoritzat (que oscil·la entre el 45,5% de la RMB i el 53,2% de les Terres de l’Ebre) es poden definir dos models de mobilitat a Catalunya, segons la proporció d’ús del mode públic i el privat. Un, identificat amb la Regió Metropolitana de Barcelona, on la quota de transport públic arriba quasi al 20% dels desplaçament en un dia feiner i el transport privat no supera el 36%. En canvi, als sis àmbits territorials restants, la quota de viatges en públic oscil·la entre poc menys del 3% i el 6% del total de desplaçaments diaris, mentre que el privat arriba quasi al 50% o fins i tot el sobrepassa (fig. 3).

Figura 3. Distribució dels desplaçaments en dia feiner segons el mitjà de transport i l’àmbit de residència

Font: ATM, 2006

La grandària del municipi també aporta diferències significatives. A la taula 6 observem que, quant més gran és la ciutat, més desplaçaments no motoritzats i en transport públic es donen i menys en transport privat. És significatiu el cas de Barcelona, on el 47% dels viatges en dia feiner es fan a peu o amb bicicleta, al voltant del 30% amb transport públic i només el 22% amb transport privat. Una xifra aquesta última que contrasta amb els municipis menors de 10.000 habitants, on el 60% dels desplaçaments es fan amb transport privat.

A més, el volum de població inclòs en cada categoria o grup de municipis és –87–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

similar, per la qual cosa el nombre absolut de desplaçaments és de dimensions comparables (taula 7).

Taula 6. Distribució dels desplaçaments en dia feiner segons el mitjà principal de transport i la grandària del municipi de residència Mode

Menys 10.000 De 10.000 a Més de 50.000 Barcelona Catalunya hab.

50.000 hab. hab.

No motoritzat

34,0%

45,0%

50,0%

47,4%

45,1%

Transport públic

5,8%

7,9%

13,2%

30,4%

14,3%

Transport privat

60,2%

47,1%

36,8%

22,1%

40,6%

Total (%)

100%

100%

100%

100%

100%

Font: ATM, 2006

Els mitjans de transport utilitzats depenen del motiu de desplaçament El mitjà de transport utilitzat no només depèn del lloc on es resideix sinó també del motiu que genera el desplaçament. Així, el vehicle privat és el més utilitzat en el motiu ocupacional (51,1%) per anar a treballar i a estudiar, mentre que els motius personals van més associats als mitjans no motoritzats (57%).

Això deriva, bàsicament, de l’opcionalitat en les destinacions de les activitats més personals, com les compres o el lleure, i per la proximitat al lloc de residència dels equipaments escolar o assistencials. Les ciutats compactes i mixtes com ho són les catalanes en general, ofereixen proximitat en molts d’aquests desplaçaments, permeten l’ús dels mitjans no motoritzats, bàsicament anar a peu. En canvi, la localització del lloc de treball és més aliena a les voluntats de la població, el que fa que es trobin, normalment, més allunyats del lloc de residència. Un fet reforçat per la localització perifèrica de molts del polígons industrials. Tot plegat clarifica a on i perquè s’utilitzen uns mitjans de transport i no uns altres, en relació al consum energètic i a les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

3. Estratègies territorials per a la reducció dels impactes del transport3 La disminució de la contribució del sector del transport en les emissions de gasos d’efecte hivernacle i més concretament de CO2, es basa en tres principis 3. Les estratègies aquí ressenyades s’han obtingut de la informació obtinguda a les pàgines web: Transport of London: http://www.tfl.gov.uk; Projecte TRANSLAND: http://cordis.europa.eu/transport/src/translandrep.htm; Projecte TRANSPL US: http://www.transplus.net; http://www.eea.europa.eu/themes/transport/indicators#c7

–88–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

bàsics: eficiència, accessibilitat i sostenibilitat. Tots tres encaminats a canviar els models de la mobilitat per tal d’incrementar l’ús d’aquells mitjans menys emissors (Vuchik, 1999). Cal actuar-hi des de diferents perspectives; entre elles i hores d’ara les més importants són la tecnològica i la territorial (Seguí i Martínez, 2004; Wiel, 2005). D’aquesta última subratllem les diferents possibilitats i experiències en el curt i el llarg termini.

Tres principis per un canvi de model de mobilitat Aquest nou model de mobilitat cal plantejar-lo sistèmicament perquè realment suposi una millora qualitativa respecte del que es coneix fins ara, i això vol dir que ha de ser simultàniament assumible des de tres perspectives diferents. L’econòmica: incorporant el principi d’eficiència; la social: incorporant el principi d’accessibilitat; i l’ambiental: incorporant el principi de sostenibilitat (Silborn, 1997).

El principi d’eficiència significa escollir aquelles opcions que, tot permetent la plena satisfacció de les necessitats de desplaçament, requereixin el mínim possible de recursos econòmics (finits i disputats) per part de la societat, i que aquests siguin costejats en la major mesura possible pels beneficiaris directes dels sistemes de transport. En última instància, això significa no només el traspàs de passatgers cap a mitjans de transport més eficients sinó també la reconfiguració del territori i dels seus usos per reduir la necessitat, la distància i el temps dels desplaçaments.

El principi d’accessibilitat es refereix a la necessitat de planificar els diferents usos i transports en el territori de tal manera que afavoreixin un accés el més universal possible per part dels ciutadans. En l’actualitat a molts polígons industrials o zones d’esbarjo només es pot accedir si es disposa de vehicle privat, fet que deixa de banda importants sectors de la població que no poden tenir accés a aquesta forma de transport.

El principi de sostenibilitat ens porta a escollir aquelles formes de transport que requereixen el menor consum material i energètic, i la menor contaminació possible, per unitat de treball produïda. Aquests són en essència els mitjans no mecànics (caminar, la bicicleta) i en menor grau les diferents formes de transport col·lectiu.

A partir de tot el que s’ha explicat fins ara es pot descriure quines són les tres estratègies principals per abordar el canvi en el model de mobilitat, en especial si tenim present la fita de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle: a) La millora tecnològica dels sistemes de transport, o sigui, que es produeixin uns menors consums d’energia i emissions de gasos contaminants per cada passatger/km o tona/km. b) Canvis en el repartiment modal dels desplaçaments, transferint viatgers i càrregues cap als mitjans que produeixen menys emissions per unitat de treball. Això es pot aconseguir mitjançant la internalització dels costos del transport.

–89–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

c) Reducció de la necessitat de desplaçar-se utilitzant mitjans de transport mecànic, és a dir, localitzar els diferents usos en el territori de tal manera que amb menys passatgers/km i tones/km es puguin satisfer les diferents necessitats dels ciutadans. En essència, es tracta de reduir els costos del transport. És evident que aquestes mesures ni són excloents ni tenen el mateix ritme d’implantació ni de resolució. De fet, són tres estratègies complementàries que cal desenvolupar simultàniament. Aquí es farà referència a les dues darreres, ja que tenen un caràcter més social i territorial.

Estratègies a curt termini: internalització de costos L’objectiu principal que articulen aquestes polítiques és traspassar usuaris del vehicle privat cap a altres formes de desplaçament que resultin més eficients des del punt de vista energètic (Estevan i Sanz, 1996). Tanmateix, fins ara aquestes actuacions difícilment s’han arribat a plasmar en mesures més enllà de la promoció del transport públic, les quals en general no han tingut com a efecte una reducció dels desplaçaments amb vehicle privat, tal i com s’ha vist, en les dades de l’apartat anterior (Navazo, 2007).

Aquesta voluntat és difícil que esdevingui realitat si no s’aconsegueix modificar la diferència relativa entre els costos econòmics i temporals que assumeix l’usuari de cada forma de transport, de tal manera que el vehicle privat perdi part de l’avantatge relatiu de què gaudeix actualment (Whitelegg, 1997). Internalitzar part dels costos socials i ambientals de cada mitjà de transport és una manera eficient per fer-ho, ja que com s’ha mostrat anteriorment el vehicle privat n’és el principal generador. En aquest sentit, cal ressaltar que la Comissió Europea també ha establert recentment com a estratègia fonamental per als estats membres la internalització dels costos del transport.

La internalització dels costos hauria de reduir els incentius, molts d’ells indirectes i poc visibles, que actualment es troben en optar pel vehicle privat en molts dels desplaçaments quotidians. Tot i així, també hi ha casos en què, per les característiques de determinats espais, pot ser més necessari o convenient introduir directament limitacions al trànsit de vehicles. Tot seguit s’expliquen aquestes dues possibilitats. a) Limitar la circulació amb vehicle privat La creixent congestió de molts centres urbans fa que cada cop siguin més habituals les limitacions de l’accés amb cotxe a aquestes zones per a aquelles persones que no hi són residents. Tanmateix, aquesta mesura podria fer-se extensiva també a aquells indrets que disposen d’una oferta de transport públic suficient per satisfer la mobilitat quotidiana. Aquest segon cas es produeix en els barris més cèntrics i en els quals disposen de les xarxes de transport públic adequades.

–90–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

La limitació de l’accés es pot implementar mitjançant la combinació de zones lliures de cotxes amb altres espais on s’apliquin mesures per a la pacificació del trànsit. També es pot complementar amb la reconfiguració dels vials perifèrics d’aquestes zones per tal que millorin les possibilitats de circumval·lar-les.

Val a dir que, l’experiència adquirida en moltes ciutats europees posa de manifest que les polítiques aplicades per limitar l’accés del cotxe al centre de les ciutats no han afectat la viabilitat econòmica d’aquests centres, llevat d’aquells casos en què alhora s’han realitzat grans desenvolupaments de superfícies comercials en la perifèria de les ciutats. b) Desincentivar la circulació amb vehicle privat No es pot plantejar a curt termini la limitació d’accés amb vehicle privat a totes aquelles zones que no disposen d’una bona oferta de transport públic o que són massa remotes o poc denses com per desplaçar-s’hi a peu, dues circumstàncies que, val a dir, són molt presents en el nostre territori.

No obstant això, també es realitzen molts desplaçaments amb vehicle privat en entorns en què podrien ser realitzats perfectament d’altra forma. De fet, en les nostres ciutats la majoria de desplaçaments que es fan amb cotxe tenen un recorregut inferior als 2 km, per la qual cosa es podrien fer fàcilment a peu o amb bicicleta. És en aquests casos on determinades polítiques de desincentiu de l’ús del cotxe poden aconseguir un marge d’èxit prou raonable.

Aquestes mesures de desincentiu es basen en el principi econòmic fonamental de l’equilibri entre oferta i demanda, de tal manera que si reduïm la diferència existent entre els costos relatius del cotxe (actualment molt baixos) i altres formes de desplaçament, aquestes captaran una part dels actuals usuaris del cotxe.

La modificació dels costos del vehicle privat la podem aplicar sobre la seva tinença o bé sobre la seva utilització. Cadascuna d’aquestes possibilitats disposa ja d’un mecanisme bàsic associat: el cost de la tinença es pot afectar a través dels impostos de matriculació i de circulació, mentre que el cost d’utilització manté una relació molt directa amb el preu de mercat i les taxes aplicades sobre els combustibles. De tot plegat els mecanismes de caire més territorial són els que afecten bàsicament el cost d’utilització: els peatges urbans i el preu de 1’aparcament.

Els peatges urbans són un mecanisme relativament nou en el context europeu i del tot inèdit en el català. Les autopistes catalanes ja compten amb peatges, però la seva finalitat és rendibilitzar la inversió privada en la construcció de la infraestructura. En canvi, els peatges urbans s’han d’entendre estrictament com una eina per a la regulació de la congestió en els centres urbans, i han de comportar un sobrecost en l’ús del cotxe que desincentivi el seu ús però permeti el manteniment d’un nivell mínim de trànsit, ja que és necessària una recaptació mínima per poder mantenir en funcionament el propi sistema del peatge. Per la seva part, els ingressos sobrants un cop coberts els costos d’operació poden ser destinats a la millora dels serveis de transport públic.

–91–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

L’exemple més conegut de sistema de peatges urbans és el de Londres, on cal pagar 8 £ al dia per poder accedir amb cotxe al centre urbà. Des que es va posar en funcionament aquesta mesura l’any 2003, el nombre de vehicles que accedeixen al centre s’ha reduït un 18%. Per l’experiència de Londres se sap que el manteniment de l’estructura de cobrament consumeix bona part dels ingressos del peatge (un 40% en aquest cas) i això fa que aquesta sigui una eina plantejable només en àrees molt densament poblades. A més, no podem passar per alt que en el cas de Catalunya la introducció de peatges urbans compta amb la dificultat afegida de ser una qüestió llargament emprada com a eix de confrontació política, donant lloc a un context polític i social poc favorable a aquest tipus d’instruments.

En segon lloc cal referir-se a les polítiques que afecten el preu de l’aparcament; aquest ha demostrat ser un dels elements més importants en les decisions individuals que afecten els desplaçaments amb vehicle privat. La necessitat de reduir la congestió de la circulació i la minva d’espai per a l’aparcament ha dut a moltes ciutats catalanes a establir mesures que afecten l’oferta de places d’aparcament en els centres urbans, a través de limitacions en el temps d’estacionament i de l’increment en el preu. Tot i així, fóra convenient que aquestes mesures s’apliquessin també en altres espais o àmbits menys habituals però igualment rellevants si prenem en consideració altres qüestions més enllà de la limitació de la congestió.

Per exemple, en moltes zones no necessàriament cèntriques de les ciutats densament poblades i amb una certa mescla d’usos (residencial, comercial, productiu, etc.), sobretot d’aquelles que exerceixen una certa capitalitat sobre els municipis del seu entorn, existeix una forta competència per l’espai d’aparcament que es pot arribar a entendre com a discriminatòria envers els residents.

Per aquest motiu s’han establert, a Barcelona primer i a altres ciutats després, les anomenades “zones verdes”, que funcionen com a zones blaves (aparcament amb limitació horària i pagament elevat) per a tots els usuaris excepte per als veïns de la rodalia, que poden gaudir de preus molt reduïts si aparquen dins d’un perímetre concret al voltant de la seva residència.

D’altra banda, també es poden implantar regulacions de l’aparcament per desincentivar l’ús del cotxe en els desplaçaments al lloc de treball, que representen una fracció important de la mobilitat quotidiana. En aquest sentit, cal destacar l’experiència d’Holanda, on el 1989 es va implantar la “política ABC” amb l’objectiu d’aconseguir que les empreses s’instal·lin en els diferents espais del territori segons les seves necessitats de mobilitat (més avall ens hi referirem més detalladament). La novetat d’aquesta política és que fa servir com a principal instrument de força la limitació de les places d’aparcament que les empreses poden oferir als treballadors en els seus propis terrenys, i aquesta limitació s’estableix en funció de l’accessibilitat amb mitjans de transport col·lectiu a la zona en què està instal·lada l’empresa. Això fa confrontar molts treballadors amb la possibilitat d’haver d’aparcar en zones de pagament i s’ha traduït en un –92–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

considerable increment dels desplaçaments realitzats amb transport públic.

Finalment, cal insistir en les possibilitats que ofereixen els estacionaments de tipus “park & ride” per afavorir el traspàs d’usuaris del cotxe cap als transports col·lectius, sobretot en aquells indrets on les zones residencials tenen una baixa densitat. Quan aquests aparcaments es combinen amb serveis de transport públic d’alta intensitat, es fa possible substituir el cotxe en la part final del trajecte (usualment la més congestionada), fet que resulta especialment atractiu per als viatgers. Tanmateix, pel que mostra l’experiència de les ciutats on ja funcionen aquests aparcaments, els fets realment determinants per a la utilització d’aquest equipament són el seu preu –combinat amb el propi transport públic– i la seva localització.

A tall de síntesi, en referència a l’aparcament es pot afirmar que l’estratègia òptima per desincentivar l’ús del cotxe és la combinació de: – preus d’aparcament baixos en origen: en els àmbits residencials, mitjançant zones verdes que afavoreixin l’estacionament dels vehicles dels residents; – preus d’aparcament alts en destinació: en els àmbits comercials i laborals, mitjançant zones blaves i la limitació en nombre i temps de la disponibilitat de places d’aparcament.

Estratègies a mig i llarg termini: reducció de costos La diferència fonamental entre l’estratègia d’internalització de costos esmentada i la reducció de costos que tot seguit es proposa és que la primera persegueix la introducció de canvis en la configuració dels sistemes de transport, i la segona replanteja el model territorial i la seva mobilitat associada. La necessitat d’intervenir també sobre el component territorial deriva d’aquest raonament: els desplaçaments tenen lloc perquè dues necessitats diferents s’han de satisfer en punts allunyats del territori, de manera que el desplaçament serà més curt com menor sigui la distància entre aquests dos punts. Per aquest motiu ens interessa explorar les possibilitats que hi pugui haver per limitar la tendència de l’actual planejament territorial a produir espais monofuncionals, dispersos i que allunyen activitats (Miralles-Guasch, 2002).

Els efectes sobre la mobilitat que puguin tenir les actuacions en el territori sempre es manifestaran a més llarg termini que les polítiques de transport, fet que no esdevé precisament el millor dels estímuls per a les administracions implicades. Però d’altra banda, les polítiques de transport per si soles no estan aconseguint actualment aturar el creixement del trànsit a les carreteres i dels desplaçaments en general, tal com s’ha mostrat anteriorment. Tots els impactes que s’aconsegueixen reduir gràcies als avenços tecnològics i la millora dels sistemes de transport públic es veuen diluïts per la ràpida expansió que experimenta la mobilitat quotidiana. Per això, i tenint en compte la dificultat d’incidir sobre territoris que ja tenen els usos del sòl ben consolidats, fóra convenient aprofitar l’etapa de planificació del sòl per introduir aquells criteris que serveixin per –93–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

induir els patrons de mobilitat que desitgem per al futur. En essència, el que cal promoure és un model de desenvolupament que integri les polítiques de transport i de planificació del sòl.

Si es pretén reduir la distància i el temps dels desplaçaments, el planejament territorial ha de perseguir la consecució d’espais densos, compactes i multifuncionals, de tal manera que augmenti la possibilitat de desplaçar-se amb mitjans no motoritzats i transport públic. Hi ha moltes experiències recents d’actuacions, sobretot del nostre entorn europeu, que posen de manifest la conveniència de vincular les polítiques del sòl i del transport. Tot seguit es comenten tres dels principals eixos d’actuació al voltant dels quals s’han articulat aquestes polítiques des de diferents administracions locals i regionals. a) Localitzar els nous desenvolupaments urbans en espais que afavoreixin la integració funcional de la ciutat És una tendència molt comuna a les ciutats del nostre entorn aprovar nous desenvolupaments residencials o comercials en àrees perifèriques tot i que en l’interior dels nuclis urbans es disposa de solars desaprofitats, en molts casos generats pel trasllat d’antigues indústries. D’aquesta manera, les ciutats tendeixen a créixer en superfície al preu d’ocupar espais que anteriorment eren agrícoles o forestals, fet que esdevé cada cop més preocupant i socialment conflictiu en àrees densament poblades i escasses en espais lliures i d’ús social.

Per frenar aquesta tendència poden establir-se criteris en el planejament que afavoreixin l’ocupació dels espais interiors de les ciutats. Per exemple, la política holandesa VINEX, d’aplicació general a tot l’Estat, estableix clarament com a zona prioritària de desenvolupament els espais interiors que ofereixen les ciutats, i restringeix l’accés a determinats subsidis per a aquelles actuacions que no acompleixen la condició anterior. D’altra banda, aquests espais interiors acostumen a gaudir d’una millor accessibilitat, ja que en general es troben més propers als centres urbans i les estacions de serveis de transport públic, de manera que són molt adients per ubicar-hi aquelles instal·lacions que generen una major mobilitat, com ara espais comercials, centres sanitaris i altres serveis. b) Ajustar la tipologia dels desenvolupaments urbans a l’accessibilitat de l’espai on s’ubiquen És evident que no tots els espais interiors o de continuïtat urbana que puguin aprofitar-se tenen les mateixes característiques d’accessibilitat, i per tant cal optimitzar l’aprofitament d’aquells espais que per la seva centralitat o servei de transport públic siguin més accessibles. Quan aquestes àrees ben comunicades són d’ús residencial es poden establir densitats mínimes d’habitatges; en altres casos, sobretot pel que respecta a zones comercials, s’ha optat per limitar l’oferta de places d’aparcament en funció de la superfície dels establiments.

Aquestes dues estratègies, aplicables en principi a casos concrets, suposen la –94–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

inversió completa del que fins ara ha estat la norma general, ja que s’acostuma a limitar l’edificabilitat màxima i a exigir un mínim d’aparcaments en les zones comercials i de serveis. c) Localitzar l’activitat econòmica segons els seus requeriments de mobilitat Una de les experiències d’integració de polítiques del sòl i del transport més avançades que s’han dut a terme és la política holandesa ABC, que té l’objectiu d’ubicar les empreses sobre el territori de tal manera que s’optimitzi l’aprofitament de les xarxes de transport públic del país. D’una banda, es classifiquen les empreses segons els seus requeriments de mobilitat, ja siguin el desplaçaments de persones o de mercaderies, i de l’altra es classifiquen les diferents localitzacions segons la seva accessibilitat en transport públic o per carretera. Aleshores s’intenta que cada empresa s’instal·li en la localització que li correspon, de tal manera que les oficines i els serveis comercials tendeixin a ubicar-se en la proximitat d’estacions de la xarxa de transport públic, i que els magatzems o determinades indústries no ocupin aquests espais perquè no poden treure’n el mateix profit.

Però a més, per estimular realment l’aprofitament dels serveis de transport públic en els llocs ben servits, aquesta política introdueix restriccions en el nombre de places d’aparcament que cada empresa pot oferir, en funció de la classificació de la seva localització i del nombre de treballadors. Per exemple, en les àrees A (bon accés amb transport públic i dolent amb transport privat) només es pot oferir una plaça d’aparcament per cada 10 treballadors; en les àrees B (bon accés amb transport públic i privat) només pot haver-hi una plaça per cada 5 treballadors; i en la resta d’espais no s’imposa cap restricció ja que no hi ha un accés prou satisfactori amb transport públic. Finalment, cal esmentar que aquesta norma és d’obligada aplicació en tot l’Estat, per evitar així que les limitacions en l’oferta d’aparcament esdevinguin un element que influeixi en la competència entre els municipis per atreure l’activitat econòmica.

Conclusions El sector del transport és ara per ara un dels que consumeix més energia fòssil i dels que emet més gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, especialment CO2, contribuint a que les magnituds del canvi climàtic siguin cada vegada més preocupants. A més en els últims anys aquesta contribució ha crescut de forma imparable i des del sector del transport es fa més difícil controlar-la que en d’altres àmbits. Els mitjans de transport mecànics, especialment els privats, són un sector molt atomitzat i dispers, alhora que està directament relacionat amb l’estructura social de la vida quotidiana i el seu ús depèn en bona mesura –95–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

de l’estructura territorial. Dos àmbits on els canvis són sempre lents. Encara que en els últims temps hi ha avenços tecnològics que poden ajudar-hi.

Per això aquest article ha volgut aprofundir en quantificar el consum i les emissions que origina el sector del transport, fent èmfasi en la desigual contribució que aporten els diferents mitjans, recalcant que són els mitjans privats els més contaminants.

Des d’aquesta perspectiva és del tot imprescindible conèixer quin repartiment modal existeix a Catalunya, subratllant que quasi el 60% dels desplaçaments es fan en els mitjans menys contaminants –a peu i amb transport públic–, si bé els territoris amb menys oferta de transport públic i les ciutats més petites són els llocs on més s’utilitza el transport privat. Un repartiment modal que també esta relacionat amb els motius que originen els desplaçaments: els viatges ocupacionals estan més relacionats amb els privats i els personals amb els no motoritzats.

Com que l’ús del transport privat és un dels que més influeix en el canvi climàtic, i aquest està en relació directa amb l’estructura territorial, es fa del tot imprescindible enumerar estratègies territorials per a reduir-ne l’ús. Estratègies que es basen en el principi de l’eficiència, l’accessibilitat i la sostenibilitat.

Estratègies que s’expliciten segons la temporalitat d’execució. Una a curt termini, que té com objectiu internalitzar els costos de desplaçaments, com a mesura de fer-ne partícips a aquells que els generen. Una segona etapa, concebuda com a estratègia a mitjà i llarg termini, en què l’objectiu és reduir els costos mitjançant una planificació territorial on les externalitats siguin variables que modifiquin la localització de les activitats en relació als mitjans de transport.

Bibliografia Agència Ambiental Europea. http://www.eea.europa.eu/themes/transport/indicators Alegre, L. (2008). “L’economia de la mobilitat. Els costos reals del transport”, dins: Noy, Pau [ed.]. Realitats, tendències i reptes de la mobilitat a Catalunya. Mobilitats 2008. Barcelona: Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, p. 74-83.

ATM (2006). Enquesta Mobilitat Quotidiana de Catalunya 2006. Barcelona: Autoritat del Transport Metropolità–Generalitat de Catalunya.

Bettini, V. (1998). Elementos de Ecología Urbana. Madrid: Editorial Trotta.

Comisión Europea (2003). Libro Blanco. La política europea del transporte de cara al 2010: la hora de la verdad. Brussel·les: Comisión de las Comunidades Europeas.

Comisión Europea (2007). Libro verde. Hacía una nueva cultura de la movilidad urbana.

Brussel·les: Comisión de las Comunidades Europeas.

Corominas, J. (2005). “Energia”. A: Llebot, J. E., Informe del Canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible.

Departament de Política Territorial I Obres Públiques (DPTOP) Costos socials i ambientals del transport a Catalunya. DPTOP, 2001. http://www20.gencat.cat/docs/Sala%20 de%20Premsa/Documents/Arxius/4892.pdf Departament de Política Territorial I Obres Públiques (DPTOP). http://www20. gencat.cat/portal/site/ptop –96–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 77-98 Carme Miralles-Guasch Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic

DGPTC (Direcció General de Ports i Transports de Catalunya) (2001). Els costos socials i ambientals del transport de passatgers a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, DPTOP. DNM (2006). Directrius Nacionals de Mobilitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya, DPTOP. Estevan, A.; Sanz, A. (1996). Hacia la reconversión ecológica del transporte en España. Madrid: Los libros de la catarata.

Folch, R. (2008). “Energia i sostenibilitat. Catalunya 2030”. A: Terradas Serra, J., Aula d’Ecologia 2007. Cicle de Conferències. Ciència i Tècnica. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, p. 49-56.

Hamilton, C. (2003). “Climate Change”. A: Hensher, D. A.; Button, K. J., Handbook of Transport & the Environment. Amsterdam: Elsevier (Handbooks in Transport, vol. 4), p. 37-60.

Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). http://www.idescat.cat/ International Association of Public Transport (UITP). http://www.uitp.org/ IPCC (Intergovernmental Panel of Climate Change) (2008). Climate Change 2007.

Cambridge: Cambridge University Press.

Kaufmann, V. (2000). Mobilité quotidienne et dynamiques urbaines. La question du report modal. Lausanne: Presses polytechniques et universitaires romandes.

Llebot, J. E. (2008). “El transport i el canvi climàtic”. A: Noy, P. [ed.] Realitats, tendències i reptes de la mobilitat a Catalunya. Mobilitats 2008. Barcelona: Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, p. 58-63.

Ministerio de Industria, Turismo y Comercio. http://www.mityc.es/ca-ES/Paginas/index. aspx Miralles-Guasch, C. (2002). Ciudad y transporte. El binomio imperfecto. Barcelona: Ariel.

Miralles-Guasch, C.; Cebollada, A. (2003). Movilidad y transporte. Opciones políticas para la ciudad. Madrid: Fundación Altemativas.

Navazo, M. (2007). “La congestió viària i la mobilitat sostenible”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64, p. 193-206.

Projecte Transland. http://cordis.europa.eu/transport/src/translandrep.htm Projecte Transplus. http://www.transplus.net Robuste, F.; Casas Esplugas, C. (2005). “Transport”. A: Llebot, J. E., Informe del Canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible.

Seguí Pons, J. M.; Martínez Reynés, M. R. (2004). Geografía de los transportes. Palma: Universitat Illes Balears.

Silborn, H. (1997). Moving toward a new transport policy in Swedish planning. Towards sustaineable development. Estocolm: The Swedish Society for Town and Country Planning.

Transport of London. http://www.tfl.gov.uk/roadusers/congestioncharging/default.aspx Vivier, J. (2001). The milenium cities database for sustainaible transport. Brussel·les: Union Internationale des Transports Publics (UITP).

Vuchik. V. R. (1999). Transportation for livable cities. New Brunswick: Center for Urban Policy Research.

Ward, C. (1991). Freedom to go: after the motor age. Nova York: Freedom Press.

Whitelegg, J. (1997). Critical Mass. Transport, environment and society in the twenty-first Century. Londres: Pluto Press.

Wiel, M. (2005). Ville et mobilité un couple infernal? Lille: Edicions de l’aube.

–97–

CONFERÈNCIES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 101-118 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.5

The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)1 Sonila Papathimiu

Department of Geography University of Tirana sonila.papathimiu@unitir.edu.al

Abstract During the communist regime Albania was very close to the foreigner’s. The reality was totally different of what it was proclaimed by the government. The collapse of communist regime in 1990 opened Albania and its people to a new reality. The first who migrated were shocked to witness the prosperity of the Western Europe, while they had spent their lives believing to live in the most developed country in the world.

This paper is focused on the development of population and economy during and after the collapse of communist regime in 1990. The changes are evident in number of population, age and sex structure, number of marriages and divorces etc. About the economy the paper analyzes the influence of soviet model in Albanian economy during the communism and the main changes that transformed a central controlled economy to a free market economy.

Keywords: Albania, demography, economy.

1. La professora Sonila Papathimiu va impartir la seva conferència a la Societat Catalana de Geografia el 16 de febrer de 2012.

–101–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

Resum: El creixement demogràfic i econòmic d’Albània durant i després del règim comunista (1945-2010) Durant el règim comunista Albània era un país vedat per als estrangers. La realitat era molt diferent de la que proclamava el Govern. El col·lapse del règim comunista el 1990 va obrir Albània i la seva gent a una nova realitat. Els primers emigrants van restar astorats en topar amb la prosperitat de l’Europa occidental, després de creure tota la seva vida que vivien al país més desenvolupat del món. Aquest treball presenta el creixement de la població i el desenvolupament econòmic durant el règim comunista i després del seu col· lapse el 1990. Els canvis són evidents en nombre d’habitants, edat i estructura de sexes, nombre de matrimonis i divorcis, etc. En relació a l’economia, s’analitza la influència del model soviètic a l’economia albanesa durant el comunisme i els principals canvis que han transformat una economia rígidament planificada en una economia lliure de mercat.

Paraules clau: Albània, demografia, economia.

Resumen: El crecimiento demográfico y económico de Albania durante y después del régimen comunista (1945-2010) Durante el régimen comunista Albania era un país vedado a los extranjeros. La realidad era muy diferente de la que proclamaba el Gobierno. El colapso del régimen comunista en 1990 abrió Albania y su gente a una nueva realidad. Los primeros emigrantes quedaron sorprendidos al descubrir la prosperidad de la Europa occidental, después de haber creído toda la vida que vivían en el país más desarrollado del mundo. Este trabajo presenta el crecimiento de la población y el desarrollo económico durante el régimen comunista y tras su colapso en 1990. Los cambios son evidentes en número de habitantes, edad y estructura de sexos, número de matrimonios y divorcios, etc. En relación a la economía, se analiza la influencia del modelo soviético en la economía albanesa durante el comunismo y los principales cambios que han transformado una economía rígidamente planificada en una economía libre de mercado.

Palabras clave: Albania, demografía, economía.

* * *

1. Locational advantages of Albania Albania is a small country in the south western part of Balkan Peninsula (Eastern Europe region), and has a long coastline to the Adriatic and Ionian Seas (476 km long). The Republic of Albania lies in the Northern Hemisphere, between the geographical coordinates of 39o 38’ in the south of Konispol (small town) and 42o 39’ in north in the village of Vermosh (northern latitude) and from 19o 16’ in Sazani isle and 21o4’ in the village of Vërnik (eastern longitude).

–102–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

Albania’s total area is 28,748 km2, its maximal extension from north to south is 340 km and from west to east is 150 km.

Albania has outstanding locational advantages. Its absolute location is very favourable for the development of many economic and human activities. Albania’s climate is subtropical with characteristics of Mediterranean climate in the west coast, while in the middle and east of the state the characteristics of the climate are more affected by the continental air masses. The absolute location affects also the rivers regime, the biodiversity and the types of soils.

Albania’s relative location is very advantageous because creates maximum efficiency for contact with much of Balkan Peninsula states and what is most important with the Western Europe. Albania lies in front of Italian coast and the shortest distance between them it is only 75 km (Otranto channel). Many researchers have definite Albania “the key to Adriatic”, as the imaginary border between Adriatic and Ionian Sea goes from Karaburun (Albanian’s peninsula) to Brindisi (city in Italy) and for many others Albania is a “gateway” between East and West. The location of Albania in relation with other states of the region has not been so advantageous. The history of Albania is full of wars and occupations from the great empires (Roman, Byzantine and Ottoman) and from the neighbourhood states (Greece, Serbia and ex-Yugoslavia).

2. A short History of the country Although a small country, Albania and Albanians has been important participants and actors in the geopolitical developments of the Balkan Peninsula.

The History of Albania has been strongly connected and influenced by the events and changes that have occurred in Balkan region and far away. Prof. Çabej2 emphasizes that “Albania is the territory, where the long contest between Western Roman Empire and Balkanic Byzantine Empire is more evidently imported. The Western conquistadors (Roma, Veneto, Normans and Anzhuins) aimed to occupy the Peninsula with the final focus on Constantinople, while the conquistadors from the East (Byzantines, Goths, Bulgarians, Serbians and Ottomans) want to reach the Adriatic sea and to use Albania as a jumping board to Italy”.

Albania’s population is one of the most ancient in Europe and Balkan. The archaeological remains testimonies that Albania’s territory has been populated almost 100,000 years ago. Albanians are descendents of Illyrians tribes, which occupied a large territory of Europe from river Danube in north to the ancient Greece in south, in east the rivers Morava and Vardar divided them from Thracians and Macedonian tribes. The most important Illyrian tribes 2. Albanian linguist and researcher.

–103–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

such as: Liburns, Dalmatians, Ardians, Dardans, Taulanthians, Albans, etc, constituted in v-iv century B.C, the first Illyrian states (or kingdoms): Illyria (which extended in most of actual Albanian’s territory), Dardania (most of actual Kosova and north Macedonia territory), Epir (south of actual Albania and north western part of actual Greece). In these area were also founded some city-states such as Dyrrahu, Apollonia, Ambrachia, etc.

The Roman Empire could conquest the kingdom of Illyria, after three great wars (231-168 B.C). During the Roman Empire the Illyrians were distinguished as great warriors and also three great Emperors of the Byzantine (in the period 491-565) were of Illyrian origin (Anastasi I, Justini I and the well known Justiniani I). When the Roman Empire was divided in two parts in 395, the territories of modern Albania became part of Byzantine Empire.

The name Illyria was used until vii to xi century. After it the territory was named after the tribe of Albanoi which extended in the center of modern Albania. The linguists have defined that the name Shqipëria (what Albanians call their country) comes from the adverb shqip that means ‘clearly’ or ‘speak clearly’. The hypothesis that the name comes from the noun shqipe (eagle) or the Land of Eagles, is a romantic hypothesis.

The first Albanian states were organized during xiv-xv century. They were called ‘Princedoms’ and the most powerful ones in that time were the Princedom of Zenebishtëve, Topiajve, Muzakajve, Balshajt, Kastriotëve, etc.

In their efforts to unite all Albanian’s territories in a state the Albanian princes many times fought against each other. The Princedom of Balshaj (the modern day Shkodra was its center) was the only one which could unite most of the modern day Albanian’s territories. The Princedom of Topiaj (modern day Durrës) became a serious obstacle for their final objective of Balshaj princes and for this reason they asked help from the ottoman army to fight against them. In the fall 1385 the ottoman army came for the first time in Albania to help Balshaj, but they returned after it to occupy the whole Albanian’s Princedoms. The Balshaj regretted that they asked help from the ottoman army and began to collaborate with other Princedoms to protect Albanian’s territory, but they were not successful and soon the Ottoman Army had occupied all the territory.

Another important Princedom in these centuries was the Princedom of Kastriotëve. The Prince Gjon Kastrioti was the father of our national hero Gjergj Kastrioti called Skënderbeu. In 1415 the ottomans could conquest the Princedom of Kastritoëve and Prince Gjon was obligated to give his sons as hostage as a guaranty that he would not organize any riots against Ottoman Empire in the future. His little son Gjergj Kastrioti was raised and educated in Turkey and was distinguished for his military abilities.

Gjergj Kastrioti got the title ‘Skënderbej’ in Turkey, but as he fought and lead the Ottomans army he planned to turn in his country and to free it from the Ottoman Empire. In 28 November 1943 Skënderbeu with some –104–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

Figure 1 other Albanian’s princes and warriors he freed Kruja known at that time as the capital center of Albanian’s territory. In 2 March 1944 he organized the Lezha League where for the first time the Albanian Princes agreed to unite their territories, their armies and to contribute financially for it. Skënderbej was elected the leader of the League and Commander of the Military forces. Skënderbeu and his allies fought the Ottoman Empire for 25 years in almost 14 battles. After the death of Skënderbeu in 1468 the League made some other efforts to continue the fight against ottomans but could not. Many Albanians among them the wife and the only son of Skënderbej migrated to southern part of Italy in Calabria, where still lives a community known as arbëresh. Albania and its territory remained occupied by the Ottoman Empire for 500 years.

On 28th November 1912 after the Balkan wars Albania could proclaim its independence from the Ottoman Empire and Ismail Bej Vlora was elected the Prime Minister of the Albanian’s Government. In 1913 the Conference of Ambassadors in London decided to leave outside the Albanian State almost half of its territories where Albanians had lived and worked for centuries.

Among them where the territory of Kosova, some territories in the western part of Macedonia, territories in the southern part of Montenegro and the whole region of Çamëria in the northwestern part of Greece.

In January 1925 after many forms of regime the National Assembly approved the form of regime Republic and elected Ahmet Zogu the President of Albania. In 1928 he declared himself King and the form of regime Kingdom.

In the beginning of the World War II, Albania was invaded by the Italian army and the King with his family escaped. He lived in exile for the rest of his life and could not return anymore in Albania, as the communist regime declared him “enemy of the country”. His son Leka Zogu I, could return in Albania in 1997 with his son Prince Leka Zogu II and other relatives, where he lived until his death in 2011.

Albanian communists and nationalists actively fought a partisan war against the Italian and German invasions during World War II. On 29th November 1944 the communists gained control of the government under the leader of the resistance, Enver Hoxha. The regime of Enver Hoxha and Party of Labor that he leaded lasted from 1945-1990. The communist regime in Albania was the most repressive in Europe. The country suffered the long isolation from the World until 1990, five years after the death of Enver Hoxha, when the students and other disappointed people organized the Democratic Revolution –105–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

and obligated Ramiz Alia (the leader of Party of Labor in that time), to allow pluralism and democracy in Albania.

Since 1990 Albania has had many democratic elections which have been won either by the Democratic Party or the Socialist Party. Actually Albania is a Parliamentary Republic with 140 deputies elected every 4-year. The President of Albania is elected every 5 year and is elected with 82 votes from the Parliament.

3. Albania’s Physical Geography Albania’s physiography is dominated by hills and mountains in the eastern and northern part and plains in the west. The most important and wide plain of Albania called “Western Lowland” extends along the coastal area from Lake of Shkodër in the north to city of Vlorë in the south. After emerging from the sea this Lowland was modeled by the activity of the main Albanian rivers, which generally flow from east to the west. The Western Albanian Lowland is 200 km long and almost 50 km wide and it is very important for the human and economic life of Albania. Albanian coastline is 476 km long, and the Adriatic and Ionian Seas have a great impact on the climate, flora and fauna of the country. The North of Albania is mountainous with the Mediterranean Alps in the line of Dinarido-Albanido-Helenid, and is characterized by a diversity of Figure 2 rock formations since Paleozoic time.

The altitude declines moving from the east to the west of the country, and this determines the conditions of the climate, land and vegetation.

The territory of Albania is divided in four main physiographic regions: The Mountainous North Region, the Mountainous Central Region, the Mountainous South Region and the Western Lowland.

The Mountainous North Region is located in the north of Drini i Bardhë (White Drini) and Drini rivers till the state border. This region is composed mostly by limestone and partly by magmatic rocks. In this region there are high mountains and deep valleys very suitable for the development of alpine Tourism, Farming and Forestry.

–106–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

The climate of this region is the coldest in Albania due to great altitude from the sea and the impact of continental climate from the interior of Balkan Peninsula. The average temperature of January is 0-1oC and 19-20oC in July.

This region offers good conditions for the cultivation of nuts, chestnuts, apples, plums, blueberries etc. The mountainous north region has different types of soils with high percentage of humus and it is very rich in mineral resources. In the region there are many flat leaf and pine forests. The villages are very rare and the architecture of the houses is very interesting. The population settles mainly in the valleys, but it is decreasing due to the continuing of emigration: District of Tropoja had -37,5%, Puka -29,7%, Mirdita -26,5% inhabitants in 2001 comparing with 1989. Agriculture is limited in valleys and mountains, but the main activity is Farming. Mountainous North Region is divided in two big parts: Albanian Alps and the Upland of Gjakova.

The Mountainous Central Region locates in the interior, eastern and southeastern part of Albania and extends from Drini Valley in the north till the lower part of Devolli River in the south and in the west goes till the Skënderbeu ranges. The relief of this region is very regular and diversified with some parallel mountainous ranges and valleys in between, some plains, hollows and valleys. The amplitude of altitude in this region is almost 2.500 m from 50-150 m to 2.751 m (Korabi, the highest mountain of Albania). This region is mostly composed by magmatic (ultra basic, basic and acid), limy, etc. The climate of the region is Mediterranean and mountainous with the impact of continental climate. The temperature decreases moving from west to the east of the region while the precipitation is highest in the eastern mountains. The average annual temperatures go from 10ºC in the east to 13ºC in the west.

The frost and snow are very usual in this region. The greatest rivers of Albania begin in this region (Drini, Mati, Ishmi, Erzeni, etc.) and also there are two great lakes Ohër and Prespa very important for the development of tourism.

The Mountains Central Region has many natural resources (minerals, climatic, water resources, high biodiversity etc.). Korça and Pogradeci are two important cities for the economic development of the region.

The Mountainous South Region lies from Devolli River in the north till the national border in the south, from Leskoviku in the east to the Adriatic Sea in the west (100 km). The geological construction of the region is very simple and is composed by carbonates of Mesozoic. The relief is simple and regular with some mountains ranges and valleys. The climate of the region is mostly Mediterranean with some features of the mountainous climate. The average annual temperatures go from 17ºC (Saranda) to 11ºC (Leskovik) and the average annual precipitation is 1.300 mm. The South region is rich with water flows and sources. The most important rivers of the region are Vjosa, Osumi, Vokopola, Kalasa, Bistrica, etc. The soils are very fertile and are mostly cultivated with cereals, vegetables and fruit trees. The region is not very rich in natural vegetation and it doesn’t have many forests. This region has good opportunities –107–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

to develop the tourism mostly in the south coasts. The geographical position in the south border of Albania has influenced the large immigration of the population of the region to Greece.

The Western Lowland is an important region for the economic development of Albania. It has the best locational advantages: long seacoast, many beautiful beaches (sandy and rocky), fertile soils, some important coastal wetlands, the leading cities of Albania (Tirana, Durrës, Shkodër, Fier, Vlorw, etc.) are located in this region etc. The Western Lowland lies from Lake of Shkodra in north to the city of Vlora in south. After 1990 this region has experienced in large number inner and outer migration. While its population moved mostly from the rural areas to the urban ones or to the Western countries, the population from other regions of the country (especially from the north region) settled in the villages or cities of the region. This region has the highest percentage of highroads, railroads, the only airport of Albania (Mother Theresa airport) and some important sea ports (Durrës, Vlora, Shëngjin).

The relief of the region is mostly plain with some areas under the sea level and some low hills in the eastern part. Most of the region’s plains (coastal wetlands) were drained during the communist regime (1960-1970) to become agriculture land. The climate of the region is Mediterranean with annual average temperatures 15-16ºC and precipitation from 900 mm to 1.700 mm concentrated in the cold seasons. The region is also very rich in hydrographic resources with many rivers, lakes and the sea. The soils are very fertile for the cultivation of wheat, grain, forages, vegetables, fruit trees, etc, but there are also many salty soils near the coast. The natural vegetation of the region is represented by the Mediterranean bushes, pine forests (the largest one Divjak Pine Forest) etc. This region will continue to be the core area of Albania, as it offers good advantages for almost every economic activity: agriculture, livestock, tourism, agro industry etc.

4. Albania’s population 4.1. Albania’s population during communist regime (1945-1990) The Second World War was fatal for Albania and its population. Its territory was occupied by Italian, Greek and German soldiers. The young people of Albania fought against them and organized the so called “The National War of Liberation” where almost 28.000 people (official claim) were killed. The population of Albania in 1945 was almost 1.2 million people and in 45 years of communist regime it continued to increase reaching 3 million in 1990. The average percentage growth rate of population during the communist regime was 1.8% per year, reaching the highest level in the period 1955-1975 with the average of 3,7% per year. The population of Albania continued to have –108–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

positive growth rate until 1990 (fig. 3) influenced by many factors, among which as the most important are classified: First, the positive rate of natural population growth. During the communist regime the natural growth was the only factor that influenced the changes in population number. The number of birth for a woman has been very high until 1960 (in average seven births per woman3). This number decreased after 1960â&#x20AC;&#x2122;s and in 1980 every woman in average gave birth to 3-4 children. Although Albanian population is defined as very fertile there were many other factors that influenced the high number of births in the period 1945-1990 such as: the high number of marriages in young age (for women was 20 years and for men was 26 years); the Albanian tradition of having many children; the improvement of hygienic conditions and of mother and children care; the low number of divorces etc. The low number of divorces it was not strongly connected with the happy marriages.

In the communist regime it was very difficult to divorce. The propaganda in that period was very negative for the divorced people. Many of them would lose their job, would be no able to have a good career in the future and for the women would be more and more difficult.

Figure 3. Albania: Population Growth

Secondly is the decrease of death rate especially of infantile death rate. The death rate has decreased from 150/00 in 1950 to 5,40/00 in 2000. The economic and healthy reforms taken from the communist regime in the first years after the Second World War had their impact on the decrease of death rate and raise of life expectancy, which was 51.6 years in 1950 and reached 74.6 years in 2000 (fig. 4). The decrease in infantile death rate (from 105.30/00 in 1950 to 15.50/00 in 1990) and extinction of some deathly diseases (malaria, tuberculosis etc), were two important factors with great impact on population growth rate.

3. Human Geography of Albania, p. 19.

â&#x20AC;&#x201C;109â&#x20AC;&#x201C;

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

Figure 4. The change in life expectancy and infant mortality rate in Albania (1950-2000)

Thirdly we can identify the role of pronatalist policy in the communist period which had impact especially in the rural areas. The women were encouraged to have more than three children and if they had 6 or more they would get the title “heroic mother” and would profit a free cow from the state. After the collectivization of the land and everything that the villagers possessed (year 1960’), it was very difficult for them to provide milk and other dairy products for daily use (the law prohibited the raise of animals by the villagers in their houses). The number of births in the villages was very high and many women had more than six children. In support of this policy the communist regime invested for the building of many health centers (almost in every town and village of the country) to take care for mothers and children, the women were trained how to raise their children in healthy way etc.

The fourth factor is the positive migration rate until 1990. During the communist regime the people were not free to choose be themselves where to live or work. The inner migration was strongly controlled by the communist government. The only way someone could move from one town to another or from the village to town it was through marriage, especially for women who after marriage, according to the tradition, went to live in the husband’s house, but the men could not follow the same way. For them it was very difficult to move from the place where they were born. The outer migration was totally prohibited and punished by the law (the policy of isolation). Many young people in that period tried to pass illegally the Albanian borders to seek political exile to ex-Yugoslavia, Greece and Italy. The consequences for the person who was caught in the tentative to leave illegally Albania were very bad and not only for him, who was called “enemy of the country”, but also for his family and close or far relatives. The person himself would be killed (many young people were killed in the borders by Albanian soldiers) or would –110–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

go to prison for almost 20-25 years, his family would be obligated to move from the place where they lived to a far and poor village. His relatives would have it very difficult to develop good career or to have the opportunity to study in University, etc.

4.2. The changes in Albanian population after decline of communist regime (1990-2010) Albania was under the communist regime for 45 long years. During this period the people had believed to live in the most beautiful and prosperous country in the world. They were indoctrinated and believed only what the Party of Labor (the only political Party during the communism) proclaimed.

Although the great propaganda and slogans used by the Party of Labor and communist regime, in the early 1980’s the economic development of Albania began to decline. In the road of building the communism as an isolated country, Albania had broken off the economic and politic relations with two great allied; Russia (in 1960’s) and China (in 1973). The motivation of Albania to provide everything inside the country and to continue alone in the communist road without the help of foreigner countries resulted unsuccessful and the people were getting poorer.

The collapse of communist regime came after the student’s riots in December 1990’s. The leader of Albania’s Party of Labor in that time Ramiz Alia after several meetings with the students agreed to allow the pluralism in Albania.

In December 1990 was created the first Democratic Party of Albania and in the other years many other Parties.

The collapse of communist regime and the changes that followed the social and economic development of the country had their great impact on the population number (fig. 3) and structure. The main factors of these changes were: 4.2.1 The outer and inner migration in the period 1990-2010 In July 1990, around 5,000 Albanians entered by force and sought political exile to the Embassies of some European Countries in Tirana (Italian, German, Spain, UK, etc.). This was the first big exodus of Albanians to the Western Europe that was followed by at least two other ‘waves’ of massive emigration toward Italy. In March 1991, almost 25,000 Albanians took boats and ships and went to Apulia (Italy), where stayed for many days in military accommodations, until the Italian government decided to accept them (King and Mai, 2002, p. 164-167). A second exodus of 20,000 Albanian “boat people” was allowed to land to Italy in August 1991, but many of them were repatriated as they could not be considered anymore as political refugees, because Albania had already had its democratic elections. The Albanians continued their illegal migration toward Italy and Greece and in the mid-1990’s almost 20 percent of working population (mostly young men) had emigrated.

–111–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

The illegal migration of Albanians affected not only the number of the population, which declined, but also the age and sex structure of it. After the three exoduses the outer migration of Albanian was very selective in age and sex (see Albania in Figures). In the early 1990’s the majority of emigrants were male of young ages (15-35 years old). The decrease of male population in these ages affected the number of marriages and the decline of birth rate.

The outer migration of women happened in small number and most of them were married and migrated to join their husbands. It was very difficult for a young single girl to decide and migrate outside Albania, because they would be judged by the society as immoral girls and many times their families would refuse to contact or welcome them again in the house if they returned. During the early years of 1990, especially in 1997 many young girls were kidnapped and forced to prostitute in Italy, UK, Greece, etc.

After 1990 many changes happened also in the number and direction of inner migration, which was even more massive than the outer migration. The policy for the distribution of population during the communist regime obligated them mostly to live in places they didn’t like or couldn’t find the right job for them.

The movement of population inside the country had these main directions: from the mountainous villages to the Figure 5. Pyramid of population villages in the western lowland, from rural areas to the nearest urban areas and from one urban area to the capital city Tirana or other important cities. This massive and uncontrolled movement of the population toward the capital city (Tirana’s population in the last twenty years has almost triple) had its impact in the spatial spread of the city in every direction and the transformation of the ex-industrial areas in residential ones.

The abandonment of the north mountainous villages and many other villages in the south is one of the most evident consequences of the inner and outer migration. In many far villages almost the whole population has left and there continue to live only a few families or old people. The projects for the development of these problematic areas have not been always successful.

The young population who goes to other cities for higher education hardly Font: Albania in Figures returns to the origin village or town.

–112–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

4.2.2 The changes in number of marriages, divorces and natural growth (1990-2010) The political changes in 1990 influenced the number of marriages and divorces and also the natural growth rate of Albanian population. The opening of the country to the western culture and style of life was soon evident in the choices of young people about marriage, divorce and number of children. The marriages after 1990 decreased constantly, while the number of divorces for 100 marriages increased, especially after 2000 (from 8% in 2000 to 27% in 2009). The main factors that influenced the decrease of marriages in this period are: the outer migration of male population in young age (18-40 years), the increase of average age of entering the marriage for females and males, the increase of the number of females who choose to have a good professional career before marriage, the increase of young people who did not turn to their original towns after graduated (especially the ones who have studied abroad), the breakup of the taboo of choosing singleness instead of marriage, etc. During the communism time many marriages were arranged by the parents and the couple had to obey. After 1990, the higher percentage of divorces was from these marriages. Other factors that affected the increase of divorces were the long separation that some couples had to go through when one of the partners, usually the man, had migrated illegally and could not come back very soon, the impact of foreigner style of life to the young couples and the urbanization process of Albania.

The changes in number of marriages and divorces were reflected in the decrease of birth rate, especially in urban areas, but also in rural areas. The average number of children per couple after 1990 decreased from 3-4 children to 1-2 per couple. The economical and political situation of Albania after the crash of the pyramidal financial schemes made the population more pessimists about the future, finances, properties and security of life. The raise of a child after 1997 became more difficult as the services, transport and many products more expensive and also the allowance of abortion (till 12 weeks of pregnancy) by the law and the campaigns for the information of women about the methods for family planning were important factors that influenced the decline of birth rate.

As the consequence the natural growth rate of Albanian population declined.

The natural growth was the only factor for the population growth rate during the communist regime, but after 1990 the influence on population growth is divided between natural growth and migration rate.

4.2.3 The urban-rural population after 1990 Historically, Albania has been a rural country, with the highest percentage of its population living in villages. The urbanization process during communist regime was very controlled and slow. Only a few people could have the chance to leave the village for living in the city. This process was accelerated after 1960 when many small industrial towns were built. The industrialization of the economy according the Russian model transformed many rural areas to â&#x20AC;&#x201C;113â&#x20AC;&#x201C;

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

urban ones. The ‘new’ created towns were populated with workers from the nearest villages, specialists of different industries (depending on the town), engineers, and administrative staff. In this period became industrial small towns, Vora (near Tirana), Burrel, Kruma, Memaliaj, etc. The urban population from 15.4% in 1938, has almost doubled in 1960 and in 1989 was 36%. After 1990 the inner migration raised the percentage of urban population and according to preliminary census 2011 results for the first time in Albanian History the urban population is more than the rural one of only 1%. The uncontrolled movement of the people to the city and towns has had negative impact on the spatial organization of these cities, the spread of the population in every direction (even in the areas which are not suitable for buildings), destruction of heritage historical areas, the raise of criminalization (especially in Tirana), etc.

5. The economic development of Albania 1945-2010 The economic development of Albania after 1945 was centrally planned –the communist leadership in Tirana would make all decisions regarding economic planning and development. Following the footsteps of Soviet planners the principal objectives of Albania were: to accelerate industrialization and to collectivize agriculture. The entire country was organized to work (mostly voluntaries) to fulfill the national goals prescribed by the central government.

The collectivization of agriculture was considered and proclaimed as the best way for the maximization of productivity.

The Agrarian Reform in 1946 took the land from the large landowners and divided it to the poor villagers. The happiness of the villagers (small farmers) who finally had a piece of land in their property didn’t last for much. The scholars think that the Agrarian Reform of the 1946 was only a tactic in the strategy of Communist Party to the collectivization of the agriculture, which began the same time the reform finished. The collectivization in Albania was organized and fulfilled in three main phases and lasted 20 years. The first phase was from 1946-1954 began in the coastal and plain villages (150 cooperatives were created in this period), the second phase until 1965 was concentrated in the hilly villages (in 1959 were created 1,800 cooperatives) and the third phase lasted only two years in the mountainous villages of Albania. The collectivization process was successful in the early years, but the sabotage from the farmers did not delay to come. The agriculture production began to decline and the villagers were getting poorer. After some years of free agriculture market the farmers were not allowed anymore to sell their products and the government decided to decrease the garden area they had in property, so they would not spend much of the time working for themselves but for the cooperatives. The absence of the free market, lack of competitiveness, increase of the number of –114–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

unsatisfied farmers and many other reasons made unsuccessful the collectivization of the agriculture and livestock.

In 1991, a year after the collapse of communist regime the approved “The Law of the Land”, which distributed the land and everything that was in possession of the Socialist Cooperatives to the farmers living in the village until 31st July, 1991. Implementation of “The Law of the Land” although resolved many problems for the farmers living in the village, etc, had also some negative consequences. First, the land was distributed to the farmers living in the village that time, but the state ignored completely the former owners of the land, who were expropriated by force. This conflict between the new and the old owners of the land is an obstacle for the future investments and development and is a problem that has affected also the urban areas of Albania. Second, the distribution of the land per capita created a big fragmentation of the land that is still continuing (the sons and daughters after marriage use their land separated from the family). The fragmentation of the land is an obstacle for the further mechanization of the agricultural production, conflicts between farmers about the land etc. Third, after the implementation of “The Law of the Land” has changed the structure of the agriculture and in many villages is market orientated. The positive impact of this change is the reduction of the land used for wheat and corn and increase of the area plant with forages, vegetables, fruit trees, etc. The free market economy has raised the interest of the farmers to take care of their land and to produce in good quality, choosing the best seeds, planting new crops not known before in Albania such as: broccoli, artichokes, kiwi, etc. The negative impact of the changes in the structure of crops is that in some villages is disappearing the cultivation of some crops that where traditionally planted (cotton, olives, tobacco, etc.), and the uncontrolled use of pesticides, chemicals, etc.

Another important change after 1990 was the increase of the greenhouses area. During the riots of 1989 the people destroyed everything that was of state properties and in villages they destroyed even the greenhouses and stole everything. After many years of working they realized that this action was a big mistake and they had to buy and build the greenhouses on their expenses.

The other sectors of economy also experienced big changes after the decline of communist regime.

The heavy industry, on which the central government of Albania had spent a lot of money during the communism, is almost inexistent and doesn’t provide much income for the state. Many coal, chrome and other mines are closed or working in half of their capacity. The big industry of oil and gas in Kucova town is almost closed and also in Patos, Ballsh (near Fier) etc.

The light industry for the production of paper, plastics, chemicals, textiles etc, had almost the same fate as the heavy industry. Many small fabrics and big industrial plants for the processing of agriculture crops are not working anymore. The inner production of the processed food and textiles is very limited –115–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

and in many cases can’t survive to the competition of the foreigner products, especially Italian food and clothes industry. Albania’s industry should transform from a family based economy to a larger extend and to hire the best specialist for the maximization of production and quality. The state should implement development projects for the production of traditional products for the markets outside Albania.

The tourism and service is a sector that has experienced big changes in Albania. During the communist regime this sector was controlled by the central government and was not allowed the free initiative. The hotels, shops, markets were state property and offered only what the state was in grade to offer. The conditions in the hotels designated for the foreigners who would visit Albania were very good comparing with the economic situation of the inhabitants.

After 1980, when the economic crisis in Albania was more evident and getting stronger the shops began to have lack of products and many of them stayed almost empty all over the year (clothes, food, vegetables etc.). After 1980, Albanians had to stay in long rows for many hours to buy something.

The changes in 1990 have made this sector very important for Albanian economy and the governments are emphasizing the role of tourism and services for the national incomes. The tourism sector in Albania has improved and adapted according the foreigners requests. The quality of service and conditions in the hotels sometimes is very luxurious comparing with the life of people living in the area. The quality and variety of food offered in the hotels and restaurants has improved after the 1990. Very successful in this period are also the restaurants which promote the traditional gastronomy of Albania. Many foreigners coming from the Western countries like the Albanian food and the way of serving. The negative impact of the development of the service and tourism sector in Albania after 1990 is the uncontrolled (sometimes crowded) spread and build of hotels, restaurants, shops etc. This situation has influenced the raise of criminal execution of the rivals, destroying of some beautiful places of historical heritage, pollution in beaches and sea, transformation of natural landscapes to residential and touristic areas (the pine forest of Golemi is replaced with buildings very near the coast) etc.

The changes that Albania experienced after 1990 have influenced the development of the country and the changing role of each economic sector. The agriculture continues to be the prior sector of Albanian economy and also the third sector is experiencing an economic boom, but the heavy industry it’s not as important as it was during the communism. The government should see the possibility for the investments in the exploitation of some important natural resources of Albania, especially of chrome, coal, oil and gas etc. Albania has many water resources for production of water energy and also for the building of wind power plants. The average number of sunny days and sunny hours/ day is very high, so good investments on solar systems for the energy would be a good investment in Albania.

–116–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 101-118 Sonila Papathimiu The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010)

Resources Gruda, G. (2003). Geomorphology. Tirana: SHBLU. Hydrometeorologic Institute (1988). Climatic Atlas of Republic of Albania. Tirana.

Instat (1991). Annual statistical report of Republic of Albania. Tirana.

– (2005). The registration of Population and Settlements. Tirana.

– (2008). Indicators by Prefectures 2007-2008. Tirana.

– (2010). Albania in Figures 2010. Tirana.

– (2011). Conjucture: Main economic indicators. March-April 2011. Tirana.

– (2011). INSTAT preliminary report of the census 2011. Tirana.

ISTAT (2006). Foreigner population resident in Italia. www.istat.it Kasimati, M.; Kolepja, V.; Hatibi, D. (2009). The Albanian Migration after 1990 and its impact on the economical and social life of the children left behind. Tirana: UNICEF and the Center for Urban Studies.

King, R.; Vullnetari, J. (2003). Migration and development in Albania. Sussex Centre for Research. December.

Laci, S. (1995). The causes and the impacts of the spatial movement of population in the district of Shkodra and the Malesi e Madhe during the period 1990-1995. Shkodra.

Qiriazi, P. (2001). Physical Geography of Albania. Tirana: Monograph.

QSGJ (ASH) (1991). Physical Geography of Albania. Tirana: Monograph.

–117–

NOTES I DOCUMENTACIÓ

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 121-130 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.6

Una catalana al paradís María Belmonte antropòloga

Montserrat Cuxart geògrafa

No és gens fàcil arribar a Kyparissi, un dels pobles més bells i remots de la costa oriental del Peloponès, a Grècia. Després d’un vol tempestuós que ens diposità a Atenes a les quatre de la matinada i de quatre hores de trajecte amb autobús, vam arribar a Esparta a les deu del matí. Allà hi havia en Remi, un amable taxista romanès, per dur les dues viatgeres i les seves motxilles al seu destí, distant encara una hora i mitja llarga, a través d’una de les carreteres més solitàries, espadades i espectaculars de Grècia. Quan ens hi estàvem acostant, Remi deturà el cotxe per a què tinguéssim la primera visió de Kyparissi, que ja s’albirava en la llunyania, estratègicament situat entre l’Egeu –que aquí pren el nom de Mar de Mirtoo– i un mar d’oliverars, clapejat de xiprers fins a la pròpia riba. El poble s’assenta als darrers contraforts calcaris del Pàrnon, cadena muntanyosa de la Grècia meridional, al sud del Peloponès i amb altituds que assoleixen gairebé els dos mil metres. Kyparissi està envoltada per un muntanyam de més de mil metres d’altitud i de noms captivadors: al nord i al nord-oest els monts Litharoústraga, els Asprochórti i els Loútsa; a l’oest la imponent presència del Madàra i el Píloura; i al sud els monts Bambàla. Tots ells formen un majestuós amfiteatre muntanyós que emmarca Kyparissi que s’obre al mar a llevant.

A la porta de l’hotel Kyfanta, el nostre refugi durant els pròxims dies, ens esperava l’Esther Grau per a dar-nos la benvinguda. Després d’uns quants intercanvis de salutacions de rigor, vam lliurar-li la mercaderia que ens havia encarregat: cinc fuets d’una coneguda marca catalana. L’embotit exercí sobre –121–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 121-130 Una catalana al paradís

María Belmonte, Montserrat Cuxart

ella l’efecte de la magdalena de Proust. La seva cara s’il·luminà i amb un somriure murri de confabuladora ens digué: N’amagaré uns quants per aquí, sinó no arribaran a demà. Són curioses les formes que de vegades pot adoptar la nostàlgia. L’Esther ja ha gaudit dels seus quinze minuts de fama warholians.

La tardor de 2009 un equip de TV3 capitanejat per Miquel Calzada estigué filmant a Kyparissi per al programa Afers exteriors, raó per la qual ens trobàvem nosaltres allà. Quan més tard ens vam reunir amb l’Esther i el seu marit, Iannis, al voltant de la gran taula del pati de l’hotel, profusament ornamentat d’arbres, plantes i flors de tot tipus, li vam demanar que ens expliqués com va arribar fins aquí.

Una noia aventurera Jo tenia esperit aventurer i volia veure món, així que als divuit anys me’n vaig anar de Barcelona amb una motxilla i sense diners, ens va dir tot esbossant un tímid somriure. Gràcies a la seva bona estrella no recorda altra cosa que experiències positives de tots aquells anys. Com ara, quan va arribar a Katmandú a plena nit i un taxista la va deixar en un obscur carreró. No s’ hi veia res i quan anava a posar-me a caminar en qualsevol direcció a la recerca d’un hotel, vaig sentir una música de flauta que s’acostava, ens explica. El so provenia d’una parella de nois. Un tocava i l’altre ballava. En passar prop meu em demanaren si volia anar a una festa amb ells. I així ho vaig fer. Eren altres temps en què el món aparentava un ànim festiu. O era ella que així se sentia?

Un hivern fred i plujós a Amsterdam, cansada de la grisor holandesa, l’Esther desplegà un mapa per buscar el país més càlid i lluminós d’Europa i aleshores es fixà en Grècia. S’instal·là a Atenes i des d’allí viatjava a Àsia, d’on duia objectes de plata i roba que venia a les illes durant l’estiu. A les illes es venia tot el que duies, conta. Feies diners per passar l’ hivern i encara te’n quedaven per a planificar un nou viatge. Era una bona vida, afegeix. Però, com vas arribar a Kyparissi? Vam insistir. A Atenes algú em proposà de treballar a l’estiu al bar del port, ens explica. Vaig arribar aquí el 1986 i al començament no em va agradar gens, avesada com estava a voltar-la, ens diu. Però vaig acceptar, em vaig enamorar de l’amo i ara sóc aquí, acaba rient. Després arribà la Koralia, la preciosa filla de dotze anys del Iannis i l’Esther i, l’hotel Kyfanta, on cada estiu reben viatgers del nord d’Europa.

Un lloc amb un passat turbulent Kyparissi, xiprer en grec, en realitat no existeix. El que sí existeix sota aquest nom són tres petites poblacions: Vryssi, que significa doll, es troba a la part més –122–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 121-130 Una catalana al paradís

María Belmonte, Montserrat Cuxart

enlairada, al vessant de la muntanya; Paralia (platja) és a vora del mar i Mitrópoli se situa a la banda més occidental. Totes tres estan separades entre si per molt poca distància. Aquest lloc en aparença tan tranquil ha tingut un passat turbulent. Fou habitat des de l’època micènica com ho testimonia l’acròpoli de Kyfanta que s’alça sobre el port, on hi ha restes d’edificis i muralles ciclòpies, reutilitzades tal vegada per bizantins i turcs. Durant l’època clàssica el lloc fou un important centre religiós. La gent acudia a un santuari dedicat a Asclepi, el déu de la medicina, per curar-se amb les aigües que brollaven de la muntanya.

Kyparissi conegué l’ocupació turca, els atacs de pirates i corsaris i en el segle xx tampoc es lliurà de la invasió, primer dels italians i després dels alemanys. La guerra civil que es desencadenà després de la Segona Guerra Mundial dugué la fam a Kyparissi, fet que provocà l’emigració massiva a països com ara EUA, Austràlia i Nova Zelanda. No va ser fins el 1974 que hi hagué una carretera que unís Kyparissi amb la resta del món. Tot es feia amb vaixell o amb mules que recorrien els antics camins de muntanya.

Caminar per Grècia La tarda va caient serenament a l’hotel Kyfanta. Ningú sembla tenir pressa i vam parlar de moltes coses. Dels almogàvers i de la Companyia Catalana, temes que a Iannis li despertaven gran curiositat. De Barcelona, que l’Esther troba tan canviada però on li encanta anar cada any a veure la seva família.

De les muntanyes i camins de la zona que pensem explorar durant aquests dies. Esther s’aixeca i torna amb uns bastons: Són d’una parella de finlandesos que venen cada any a fer senderisme i muntanya, ens diu. I és que Grècia, un dels països més muntanyosos d’Europa, és un paradís per als muntanyencs i caminants, tot i que bona part dels viatgers es dirigeix a les illes a la recerca de platges. Les seves antigues calçades bizantines, kalderimi, hereves al seu torn dels temps clàssics, a penes han estat transformades pel temps. Per aquell qui senti la passió de recórrer el territori a poc a poc, a un ritme antic, deixant que el paisatge et penetri, aquest país és una autèntica delikatessen. El paisatge grec es mostra davant del caminant com a sorgit del temps, carregat d’història i de mites a cada tombant del camí, a cada munt de pedres.

Al capvespre algú havia trobat uns mapes militars que vam disposar-nos a estudiar. Heu de pujar a Xionovouni (muntanya de neu) –ens diu el Iannis– a un lloc anomenat Bambara, on els de Kyparissi solem anar a l’estiu per buscar-hi la fresca. És un lloc preciós. De camí, podreu veure els ‘menhirs’. Li vam fer cas i fou la nostra primera excursió. A mesura que pujàvem la muntanya, les vistes sobre el poble i el mar eren per tallar la respiració, amb les illes de Spétsai i Hydra perfilant-se en la llunyania. Els ‘menhirs’ resultaren ser una curiosa formació geològica pròpia de la roca calcària que recordava una petita Capa–123–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 121-130 Una catalana al paradís

María Belmonte, Montserrat Cuxart

dòcia, projectada contra l’intens blau del mar. Un altre dia vam visitar el poble abandonat de Kàpsala, al límit entre l’Arcàdia i la Lacònia, on a mitjan segle xix s’hi refugià el clan dels Mavromikhalis, dos integrants dels quals havien assassinat Ioannis, comte de Kapodístrias, el primer president de Grècia després de l’expulsió dels turcs, quan es va proclamar l’estat independent.

Durant les nostres excursions vam travessar boscos de faigs i roures: prats atapeïts de flors silvestres; vam fer un pícnic prop de l’església d’Hagia Varvara (Santa Bàrbara), amb el seu interior farcit d’exvots i icones, il·luminat amb llums d’oli i acabàvem cada dia banyant-nos en una platja solitària. Perquè una altra cosa que fa única Grècia, i que suposa un autèntic luxe per al senderista, és la proximitat de la muntanya i el mar. De tornada a Kyparissi, planejàvem la següent expedició tot assaborint una deliciosa cervesa ‘Mithos’ mentre esperàvem el sopar en una taverna del port.

No abandonàrem Kyparissi amb taxi, sinó caminant fins a Leonídio, de gran bellesa natural i lloc de naixement de Iorgos Katsimbalis, immortalitzat com al Colós de Maroussi per Henry Miller. D’allà, un autobús ens dugué de tornada a Atenes que sempre suposa un xoc quan una torna de qualsevol altre lloc del país. Ens havíem acomiadat amb tristor del Iannis i de l’Esther, prometent tornar i enviar-los molts amics a l’hotel. D’acord, –contestaren– però que siguin tan macos com vosaltres. Kaló taksídi (bon viatge). A reveure.

Foto 1. Vrysi, a muntanya, Paralia, prop del mar i Mitròpoli (esquerra) formen Kyparisi –124–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 121-130 Una catalana al paradís

María Belmonte, Montserrat Cuxart

Foto 2. L´Esther i el seu home, el Ioannis, al pati de l’hotel

Foto 3. L’Hotel Kyfanta. Diversos edificis separats tanquen un pati quadrat que és el lloc de trobada –125–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 121-130 Una catalana al paradís

María Belmonte, Montserrat Cuxart

Foto 4. Carretera prop de Kyparissi, un dels trams més impressionants de Grècia

Foto 5. De camí a Bambara passant pels menhirs –126–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 121-130 Una catalana al paradís

María Belmonte, Montserrat Cuxart

Foto 6. Platgeta idíl·lica prop del camí a Kàpsala

Foto 7. Hagia Varvara, en un replec de la muntanya –127–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 121-130 Una catalana al paradís

Foto 8. Kyparissi des d’Hagia Varvara

–128–

María Belmonte, Montserrat Cuxart

–129–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 121-130 Una catalana al paradís

María Belmonte, Montserrat Cuxart

Foto 9. Cases del port

Foto 10. Hagios Giorgos, a uns 5 km de Kyparissi –130–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 131-144 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.7

La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana Enric Bertran Gonzàlez Dels plans d’Olius als de Solsona arriva pel camí del Fossar la comitiva, quant tròven la capella que hi té Sant Honorat.

–¿Què tal la vènda? A un firetá fa‘ l guía, y èll que ab sos bòus se‘n torna a la masía.

–¡Psè! li respòn, enguany no s’ ho valía, ¡tots malehim la fira, però hi tornèm de grat!1

1. Mots preliminars Aquest treball mira de descriure la fira de Sant Bartomeu, que es reunia a Solsona el 24 d’agost, a partir del poema Lo Gèni Catalá del metge Josep Falp i Plana. De primer, es fa un breu repàs de la biografia d’aquest personatge, per copsar-ne la polièdrica personalitat i la vinculació familiar a Solsona, així com una llambregada a la seva obra literària relacionada amb aquesta ciutat. Tot seguit es fa una presentació del poema citat, que conté un capítol dedicat a descriure la fira de Sant Bartomeu. Fet això, s’ensenyen uns quadres amb la informació significativa de la fira, un cop esporgat el text del poema de tot allò que no és rellevant per a la fira. Finalment, algunes d’aquestes referències es contrasten amb dades de vendes de bestiar, efectuades amb data 24 d’agost, extretes dels llibres-registre de ramaderia que havien de dur els ajuntaments d’Olius i Solsona, d’acord amb la legislació de l’època. Es fa, al capdavall, una descripció 1. Primera estrofa del Cant Quint. La fira de Sant Bartomeu, de Lo Gèni Catalá, p. 12.

–131–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

geogràfica de la fira de Sant Bartomeu, parant atenció al gènere exposat i a la procedència de firandants per dibuixar-ne l’àrea d’irradiació, sense deixar de banda el caire festiu d’aquest esdeveniment. I es tracta de fer-ho a partir d’una font literària, prenent les cauteles necessàries, però sabent que és l’única de què un disposa fins a hores d’ara, atesa la infructuosa recerca de memorials i de reportatges periodístics. Perquè, tal com assenyala Joan Nogué,2 “tot i la seva gran càrrega d’imaginació, creació, ficció i emoció, la literatura és un mirall, un petit microcosmos de la realitat.”

2. Josep Falp i Plana i Lo Gèni Catalá Hom trobarà àmplies referències biogràfiques de Josep Falp als treballs de Corbella (1984), Escudé et al. (1995) i Guerrero (2000). De la seva lectura, extractem una biografia bàsica: Josep Falp i Plana (Barcelona,3 1873 – Tarragona,4 1913) es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona en 1894 i s’hi doctorà en 1898. Adscrit de ben jove al corrent Figura 1. Josep Falp i Plana higienista, que mai no abandonà, de (Fototeca.cat) primer, s’encaminà cap a l’homeopatia i la hidroteràpia, però aviat esdevingué un actiu propagador de l’ideal vegetarià: fundà la Lliga Vegetariana de Catalunya i dirigí la Revista Vegetariana de Catalunya.

Home de personalitat multicairada, ocupà el temps en activitats científiques, literàries i polítiques. Falp i Plana signà articles sobre temes de salut, dictà conferències de divulgació de temes mèdics, conreà la poesia i el periodisme, fou fabricant de productes naturals, i milità a la Lliga Regionalista i al Foment Autonomista Català. Va ser un home de fermes conviccions cristianes, que el dugueren a presidir la Congregació Mariana de Barcelona, 2. Citat per Tort: 1991, p. 153.

3. La Gran Enciclopèdia Catalana, a l’entrada corresponent, dóna Solsona com a ciutat nadiua del metge Falp.

Nosaltres hem seguit Joan Obiols, qui transcriu la partida que en certifica el naixement a Barcelona, al pròleg de l’edició en català de la Topografía médica de Solsona..., p. 10-11.

4. Els tres autors suara esmentats donen Barcelona com a lloc on morí el Dr. Falp. Joan Obiols, al pròleg citat (p. 15), escriu que morí a Tarragona, el 4 d’octubre de 1913, en tornant de València, on havia anat a fer proselitisme de l’ideari vegetarià. La confusió deu venir perquè l’acte del sepeli se celebrà a Barcelona.

–132–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

de decidit compromís amb la defensa de la llengua catalana i amb la divulgació de l’esperanto, i un dels defensors de la causa de mossèn Jacint Verdaguer.

Entre la diversa bibliografia de caire científic de Josep Falp i Plana, paga la pena citar la Topografía médica de Solsona y distritos adyacentes, premiada per la Reial Acadèmia de Medicina i de Cirurgia de Barcelona (1900) i glossada per Bartrina i Coromines (2001), en ocasió de la presentació de la reedició en català.

A part de les qüestions mèdiques, com és ara un rellevant estudi de l’impacte de la feridura a la comarca, val a dir que aquesta monografia constitueix un acurat estudi de la demarcació de Solsona, que aborda amb solvència aspectes geològics, geogràfics, meteorològics, biogeogràfics, demogràfics, antropològics, etnogràfics i històrics de la vall del Cardener. Aquest llibre inclou transcripcions de les ordinacions del mostassà de Solsona (1434 i 1590), del llibre de l’Hospital (1544) i del llibre del morbo (1651 i 1676), de rellevant interès per als estudiosos.

A través d’aquesta obra, resta ben palesa la vinculació de Josep Falp amb Solsona, d’on era natural la seva mare i el seu avi Esteve Plana i Figueras, metge i alcalde de Solsona, pel qual sentia una gran admiració (Escudé et al., 1995, p.

45). Aquesta admiració es converteix en reconeixement a l’endreça de la Topografía médica de Solsona... (Falp 2000, p. 21), mitjançant la qual dedica l’assaig al seu avi matern, de qui aprofita les dades recollides sobre el còlera i la feridura al Solsonès. Aquests vincles familiars feren que el metge Falp i Plana, malgrat residir a Barcelona, fes llargues estades a Solsona.5 La procedència empordanesa de son pare, fill de Roses i enginyer de professió, sembla que l’influí menys. Cal dir, però, que un besoncle per via paterna, Antoni Falp i Domènech, realitzà, també, estudis sobre el còlera i arribà a cirurgià de les Guàrdies Imperials Russes (Escudé et al., 1995, p. 43). El record dels avantpassats metges devien influir en major o menor mesura en la vocació mèdica de Falp i Plana.

La seva dèria per les lletres el menà al camp de la poesia, on signà Lo Géni Català. Malgrat que no hem cercat proves directes d’influència literària verdagueriana en aquesta obra, no podem deixar d’apuntar que el metge Falp fou un dels facultatius que atengué Mossèn Cinto en la seva malaltia i que arribà a travar-hi amistat (Corbella 1984, p. 218). Pensant en el Canigó i salvant totes les distàncies, hom troba un paral·lelisme clar quant a la intenció de desvetllar l’interès del lector per un país concret. El Pirineu, en el cas de Verdaguer, i la vall del Cardener, pel que fa a Falp i Plana, són territoris trepitjats i coneguts pels respectius autors a través de moltes excursions. La inclusió d’un mapa topogràfic desplegable i les notes explicatives sobre els diversos aspectes tractats són altres dues coincidències amb l’afany divulgador del poeta de Folgueroles.

El poema té una caire nacionalista que ja s’entreveu a les clares al títol Lo Gèni Catalá i que resta prou palès en ocupar-se de l’opressió soferta per Catalunya.

També hi és significativa la inclusió sovintejada d’estereotips, que no tractarem 5. N’és testimoni la placa que ho recorda a la casa número 12 de la plaça de Sant Joan.

–133–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

ací; valgui’n, però, un exemple: Molt ben parlats ab deixos de cultura / y pel negòci llests còm una fura / los vigatans no hi manquen [a la fira].6 En qualsevol cas, la temàtica patriòtica i el caràcter èpic del poema semblen no deixar gaire marge al dubte. Falp estava convençut que la poesia és una arma en mans del poeta, que “és el primer en despertar l’ànima adormida del poble reivindicant les seves llibertats històriques” (Escudé et al., 1995, p. 45). El poema, amarat de lirisme, espiritualitat i catalanitat constitueix “un cant al progrés, molt d’acord amb l’esperit inflamat de començaments de segle” (Corbella, 1984, p. 217).

Lo Gèni Català és el relat d’una ‘escursió industrial’, en paraules del mateix Falp, realitzada per un metge, amb vena de poeta –alter ego de Falp, segons alguns7–, i un enginyer –hi ha qui hi veu la influència de son pare–, a les acaballes d’agost de 1902, que recorren, amb tartana i a cavall, la vall del Cardener, sortint de Manresa, on han arribat amb tren des de Barcelona, fins a les fonts d’aquest riu, a la Vall de Lord, amb un itinerari que els porta a Cardona, Solsona i Sant Llorenç de Morunys. Les descripcions de l’autor van des de la geografia física a les activitats humanes: agricultura, ramaderia, fonts d’energia i indústria, comerç i vies de comunicació.

L’obra traspua un profund coneixement de les contrades visitades, així com de les seves gents i els seus costums. I constitueix, ensems, una prova fefaent de l’erudició de l’autor, palesa en un munt de referències culturals de tota mena i, pel que ens interessa ara i aquí, geogràfiques en particular, de vegades acompanyades de breus descripcions, així com en un nombre exhaustiu de citacions de personatges clàssics –grecs i llatins–, religiosos, històrics, científics –en especial, del camp de la medicina– i de la política i la cultura de la seva època (Guerrero, 2000, p. 187-188). Res no és aliè, doncs, a l’esguard del metge Falp.

D’aquest tarannà curiós sorgeix un personatge capaç d’aprofundir en diversitat de temes, d’esdevenir un home culte, malgrat que va sortir de Catalunya en comptades ocasions.

El coneixement que té el Dr. Falp de la comarca del Solsonès és abassegador, tal com es desprèn de la lectura de la seva Topografía médica de Solsona… i com demostra Lluís Guerrero a través d’un ampli –però no exhaustiu, per innecessari– inventari dels topònims de Lo Gèni Catalá, perquè “l’havia trepitjat moltes vegades i amb gran afany de sentir-se part de la terra que l’envoltava, el seu petit gran món d’arrels maternes, fins el punt de tenir la necessitat de cridar-la pel seu nom” (Guerrero 2000, p. 189-190): la comarca del Cardener. Aquesta estimació per la comarca li ve de jove, quan, encara estudiant de medecina, als “captarts de primavera y d’istiu”…“matava hores y mes hores assentat á les escales de la Creu de Sant Joan,8 sobre l’herbey de les Passeres-Altes ó demunt 6. Lo Gèni Catalá, p. 183.

7. De fet, Falp fa rememorar fets al metge-poeta protagonista que podien ben bé ser records propis: A ca l’oncle la vèya aquèsta nina / adés quant per la festa solsonina / hi pujava’ls estius (p. 198).

8. Creu de terme a l’est de Solsona, des d’on es gaudeix d’una àmplia panoràmica de la ciutat.

–134–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

els fanassos de les margeres del Vinyet, escribint versos y mes versos…”, com relata el prevere Josep Espel al periòdic El Montañés (27-VII-1906, p. 1).

Lo Gèni Catalá s’estructura en onze cants, precedits cadascun d’un sumari que informa al detall del contingut del capítol, amb aclariments a peu de pàgina i notes al final que demostren la pregona coneixença de la contrada de part de l’autor. El llibre conté un mapa topogràfic desplegable i prop de quaranta fotografies d’Adolf Mas. El poema, de més de vuit mil versos, està escrit en català prefabrià i construït únicament amb estrofa mistraliana, dita així perquè fou l’emprada per Frederic Mistral al poema Mirèio, publicat en 1859, en provençal. Es tracta d’un grup de set versos amb rima aabcccb, en el qual el tercer i setè vers són més llargs que els altres: Dels serrats pirinènchs cap al migdía, còm un braç que estirántsen se’n desvía, la Torregaça baixa que té per contrafòrt lo cim del Castell-vell: còm barbacana èlla cenyèix la solsonina plana y de sos bòscos la verdor llunyana se fòn ab la Ribera que al Cardoner fa pòrt.9

La seva publicació generà certa controvèrsia en el món de les lletres, tal com apunta Corbella (1984, p. 218): “L’autor fou combatut en part per la qualitat literària de l’obra, però la majoria valorà de manera principal i positiva la intenció patriòtica de Falp.” Entre les crítiques més dures hi ha la publicada a L’Ideal (3-VII1906), on es diu que Falp és un bon versificador i un bon amant de Catalunya, però no un poeta, perquè sinó no hauria emprat el nom de poema per a un llibre innocent (Escudé et al., 1995, p. 45). Val a dir, tanmateix, que la seva sortida a la llum fou saludada amb una carta laudatòria pel mateix Frederic Mistral: “… he llegit ab plaer y sorpresa ‘Lo Geni Catalá’, aquet poema extraordinari que introdueix en la forma épica materies poch habituades á ser cantades ab la lira…

Jo us donch … l’enhorabona per l’abundancia de vostres fórmules literaries y de vocables inédits que veu ingerit en el curs de la poesía catalana y us donch l’enhorabona també per la passió que inflama vostres onze cants … Gracies pel gran honor que haveu fet á l’estrofa mistraliana y tots els meus anhels per l’éxit de la vostra obra patriótica!” (reproduïda a El Montañés, 14-VII-1906, p. 2).

En qualsevol cas, la publicació de Lo Gèni Catalá fou prou reeixida com perquè els seus amics i coreligionaris obsequiessin Falp amb un banquet a la Maison Dorée de Barcelona (El Montañés, 1-XII-1906, p. 3), on assistiren una seixantena de comensals, entre els quals “las personalidades más salientes del actual renacimiento literario catalán.” (notícia apareguda a El Correo Catalán el 3-XII-1906, i reproduïda a El Montañés, 5-I-1907, p. 1.)

9. Lo Gèni Catalá, p. 178.

–135–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

3. El Cant Quint. La fira de Sant Bartomeu A Solsona, la fira no era només una activitat comercial, era un esdeveniment social que formava part de la consciència col·lectiva. Amb el pòsit dels anys, va acabar sent-ne un tret d’identitat. A Solsona es feia una fira cada mes, diu encara avui la gent gran de la comarca, des que en deixà constància escrita Martí Seubasembrada (1931), quan se n’hi aplegaven una dotzena l’any, al primer terç del segle passat. Falp deixa prou clara la transcendència d’aquesta activitat mercadera a Solsona: Mercats y fires, vetaquí sa vida, lo que a ses tendes y carrers convida ab l’enrenòu del tráfech y li esbargèix la sòn; donchs llevat dels de l’art gavinetera no mès lo negociant hi fa carrera y aquèll que al bòsch, fusta o carbó adinera per fer anar los carros del capdemunt del Pònt.10

El capítol cinquè, La fira de Sant Bartomeu, és un retrat etnogràfic d’aquesta fira, que descriu els firaires, l’ambient de la diada, els carrers i les places de la vila, així com diversos elements del folklore solsoní. Sobre la vàlua d’aital retrat, un pot llegir al setmanari local El Montañés (8-VI-1906, p. 1) uns mots que no deixen marge al dubte: “La fira que alli’s descriu es la nostra fira, no hi sobra ni hi manca res; y’ls mes petits detalls hi están ben seleccionats…” I per si no n’hi ha prou per reconèixer el saber del metge Falp, aquest fa, amb quatre mots ben triats, aquesta descripció de la funció mercadera de Solsona: “La seva situació estratègica que l’ha feta un centre táctich durant les guerres passades, li permèt servir de mitjansera entre’ls pagèsos de l’alta montanya y’ls vilatjans de per vall, bescambiant ab los mercats que celebra dos còps a la setmana y ab les fires una vegada al mès los productes d’uns y altres.”11 Amb aquests avals, hom pot considerar valuoses les referències a la fira contingudes al poema i gosar d’utilitzar-les per reconstruir l’ambient del 24 d’agost de 1902. Per fer una primera aproximació a aquesta informació, hem esporgat el sumari que precedeix el Cant Quint, per llevar-li tot el que té a veure només amb la trama argumental de la relació dels excursionistes i diversos personatges de Solsona, així com d’altres elements sense connexió directa amb la fira de Sant Bartomeu. El text resultant és aquest: Pòch avants d’arrivar a Solsona pel camí d’Olius, tròven los escursionistes alguns firetants que ja plèguen de la Fira.- …Panorama del firal al vòlt de la ciutat.

10.�Lo Gèni Catalá, p. 181.

11.�Lo Gèni Catalá, fragment de la nota 1 del Cant Quint, p. 207.

–136–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

En Lluís vèu allí aplegats per la fira los pobladors de les diferentes comarques de Catalunya mostrantli llurs trets distintius….- Los escursionistes miren, al passar pel Pònt, los remats acampats baix a la Ribera.- … Després de vèure a la Plaça Major lo mercat … determinen anar a seguir la fira sortint de les muralles pel Portal del Travessèt.- Lo bestiar de pèl.- Los gitanos.- ... Lo vestuari y les mòdes dels pagèsos.- Les taules de la fira al Portal del Castell y les parades del Passèig dels Caputxins.- Los bòus y les tendes del pá-y-trago al Camp.- Fadrins y fadrines.Dispersió dels firetans.- … Aspècte de la Placèta [de Sant Joan] y mohiment de firetayres pòch avants de caure les primeres gotes…

Algunes de les estrofes del Cant Quint contenen una generosa informació sobre la fira de Sant Bartomeu. Serveixi de mostra la següent, que parla d’on vénen i com van vestits els pastors que fan cap a la fira i de la procedència i abillament dels negociants amb qui fan tractes: Ab lo çarró, el gayato, la çamarra y’ l goç d’atura de peluda barra, d’Odèn, Busa, Canalda y Gósol hi ha’ ls pastors, qui tenen a l’entorn fent remèsa los negociants que pugen a èixa emprèsa de Vich, de Barcelona y de Manrèsa lluhint gorres y bruses de fosquejants colors.12

És per això que s’ha fet un buidatge i s’ha classificat la informació en quatre apartats: procedència dels firaires; parades i botigues, gènere exposat o comprat, i emplaçament; el que hi fa la gent, a fira; i vestimenta.

Taula 1. Informació sobre la fira de Sant Bartomeu al Cant Quint Procedència dels firaires pastor calmós ... del Pirinèu eixurits sardans ... del Montseny y les Guilleries solsonins d’ayre flemátich y còs esbelt ampurdanès simpátich los vigatans ... actius y emprenedors los qui fan desde Berga a Barcelona l’industria y l’art agrícol florir al Llobregat los cap-torrats de Llèyda, els segarrètes y’ls del Pla d’Urgell la gent de Rèus y Valls la gent de Tarragona d’Odèn, Busa, Canalda y Gósol hi ha’ls pastors negociants ... de Vich, de Barcelona y de Manrèsa tiuranèsos ... pagèsos gallynaires arrivats de Manrèsa 12.�Lo Gèni Catalá, p. 185.

–137–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

Parades i botigues, gènere exposat o comprat, i emplaçament remades de cabres y d’ovèlles, acampades devall les pollancreres del riberènch fondal còrns plèns de fruites [a la plaça Major o del Mercat]13 quincalles, plats, olles i garbells [a la plaça Major o del Mercat] un anell ... un rellòtge ... un volant [a la plaça Major o del Mercat] los porcells [a la plaça Major o del Mercat] la feram i els ous [a la plaça Major o del Mercat] teles i percales [a la plaça Major o del Mercat] unes cabretes en lo repeu d’una codina [al vall del Travesset]14 del Call d’Odèn les eugues volanderes [al vall del Travesset] esmolèts y parayguayres, romancers, saltimbanquis y pellaires gitanes15 que puntes, llentiqüeles, quincalles, panerèts vènen y tèles baix l’arbrèda dels Caputxins la llarga enfilarèda d’uns entaulats de fira fora la barraca té penjats ... conills a les grahelles y llonzes de moltó; i fregèix sanch y fetge, la porrona omplenant de mistèla los bous de testes banyagayres y’ls animals de sella al cóm [de la font de la plaça de Sant Joan]16 bèguen millor los qui a la plaça [de Sant Joan] vènen blat, trumfes y llegum a cal Forner, ensarríen pá blanch y útils arnèsos a cal Basté [ran la plaça Sant Joan] carrèga al ruch un arrèu nòva a casa del Manyà [a tocar dita plaça] s’òu al derrera de les Fònts la brèga del Manescal que de ferrar no plèga El que hi fa la gent, a fira mirotejant escatint en animat col·lotge ... el preu alleugerint la pòtja dels quartos vèndre los porcells omplint-ne [d’ous] els argadells moltes històries se contarán avuy fan memòries d’aplèchs, de batèigs, entèrros, casòris han esment de la derrera mòda y la collita per l’altra fira’s donen cita renillen [les eugues] enfront dels miradors gitanes vènen ... conjuminen les seves canticèles el públich va rondant caminen les casades ... dantse la mà les nòyes casadores la fira que a sòl post se dispersava Vestimenta trajos virolats y berretines ròja berretina lo çarró, el gayato, la çamarra gorres i bruses de fosquejants colors llú a l’armilla botons antichs d’argent vestides com los grans les canallètes èlls sèmblen homenèts y èlles donètes 13. Aquesta i les següents localitzacions a la plaça Major són òbvies, perquè Falp passa a fer una descripció del mercat en una plaça de pòrtichs rodejada, de senyorial aspecte y gòtica antigó (p. 186-187).

14. Aquí Falp descriu ara la fira, fora els clos de la vila, al vall del Travesset, dit també vall Fred, per estar encarat al nord.

15. A sota’ l Pònt feliça [la gent gitana] ha estès son campament (p. 189).

16. Ara som a la plaça de Sant Joan, on té casa parada l’oncle del metge-poeta, Mn. Rabaça (p. 187).

–138–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

4. Diumenge 24 d’agost de 1902, Sant Bartomeu El fet que aquell any la diada Sant Bartomeu fos jornada festiva, devia contribuir, sens dubte, a fer la fira més grossa. Val a dir, però, que aquesta era una fira important entre les que es reunien mensualment a Solsona. Ho era per tradició, car se celebrava si més no des de mitjan segle xv (fig. 2), i per volum de negoci, si un mira les compres de bestiar recollides a la taula 2.

Figura 2. Fragment del Llibre de comptes núm. 41, que conté comptes de la clavaria de Solsona, de 1442 a 1460 (Arxiu Comarcal del Solsonès).

Aquest full (núm. 59) correspon a 1435. És citat i transcrit per Llorens (1987, p. 159): “Per girar la fira de sent Bertomeu, an Camp e an Corriol, e legir la crida, per tot, II s.[ous] X d.[iners].”

Però només amb això, no n’hi hauria hagut prou. Hi ha un ressort psicològic que fa que les persones defugin la soledat i es busquin les unes a les altres (Casassas, 2000, p. 234). Lo seu còr tal esbarjo necessita / y calen èstes fires a llur isolament, escriu Falp i Plana. (p. 187). Com si no es pot entendre el darrer vers de l’estrofa que encapçala aquest treball: ¡tots malehim la fira, però hi tornèm de grat! No ha d’estranyar, doncs, que un poema signat amb el pseudònim L’Hermitá del Pirineu i publicat a Lacetània (12-IX-1916, p. 3-4) digui: Tot el veïnat se regira / cad’any per St. Bartomeu; / tothom vá i vé de la fira, / i algún qui tot s’ ho remira / camina cinc o sis hores / per tornar-se’n buid i a peu.

Què ens diu Falp i Plana que hi fa la gent, a fira? Doncs que passegen i baden, els que hi van a passar l’estona; compren i venen, després de discutir preu, els que hi són per fer negoci; però també s’expliquen històries, parlen de les darreres modes i de com els ha anat la collita; es posen al dia de bateigs, casaments i enterraments. Perquè la fira acompleix una funció social, facilita que la gent es faci trobadissa, fet molt important en unes contrades de poblament disseminat. Aquestes necessitats de relació personal, en els anys dels desplaçaments a peu, fan que hom trobi inconvenients a fer una llarga caminada per fer cap al mercat setmanal, on trobarà algú que coneixerà, però sí que, en canvi, tindrà més tirada a anar a fira, una vegada al mes, perquè hi trobarà tothom (Bertran, 2000, p. 47).

–139–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

Figura 3. La fira al vall del Travesset (Arxiu Mas)17

I, és clar, la mercaderia de la fira és, sobretot, el bestiar: les cabres i les ovelles a la ribera; munió de mules, cavalls i eugues, bous i vaques arrenglerades al vall del Travesset i al firal del Camp; els porcells, l’aviram i els ous, a la plaça perquè en aquesta diada també s’hi fa mercat. Hom hi troba fruita, plats i olles, teles i algun volant. Hi ha parades d’esmolets i homes que venen i adoben paraigües; xarlatans que anuncien els increïbles avantatges de llur mercaderia i el seu preu, també increïble; saltimbanquis que fan captada i gitanes que canten i ofereixen quincalla, mentre els seus homes cerquen ases a bon preu. A la veïna plaça de Sant Joan, venen blat, trumfes i llegum, i, al cóm de la font, hi beuen els bous i els animals de sella, perquè al darrere el manescal no para de ferrar animals.

Al firal del camp, baix l’arbrèda dels Caputxins,18 es disposen taulats on s’ofereix menjar, conill i moltó a la graella, sang i fetge fregits, i porró de mistela.

Quan el metge Falp ens parla d’on ve la gent a la fira de Sant Bartomeu no fa altra cosa que esbossar-ne una àrea d’atracció extensa: gent de Solsona i de la rodalia (pastors d’Odèn, Canalda, Busa i Gósol), de les comarques veïnes (de Tiurana, de la Segarra, de la vall del Llobregat, de Manresa), tractants de bestiar vinguts de Manresa, de Vic i de Barcelona, gent dels plans d’Urgell i de Lleida, del Montseny i les Guilleries, de la banda de l’Empordà, de Valls, Reus 17. Peu de la fotografia tal com apareix a Lo Geni Catalá, p. 188. Probablement no correspon a la fira de Sant Bartomeu, però sí a l’època del poema, ja que duu data 1905.

18. Falp anomena els Caputxins l’església del capdamunt de l’actual passeig del Camp, tot i que aquesta orde l’abandonà en 1835 quan l’exclaustració; en 1878 fou cedida als claretians, nom pel qual se la coneix avui.

–140–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

i Tarragona. I a fe que no devia pas exagerar. Ans al contrari, es queda curt.

Un cop d’ull a la taula 2, que recull la procedència de qui adquireix bestiar a la fira de Sant Bartomeu, vint anys després, permet de refermar aquesta àrea d’influència i fins i tot d’ampliar-la: hi ha compradors de totes les comarques limítrofes amb el Solsonès, de gairebé totes les de la Depressió Central i àdhuc de més enllà, del Vallès, de Barcelona, del Penedès i del Camp de Tarragona. I val a dir que s’enregistra la presència de negociants de l’Aragó (Fraga i Barbastre) i de Castella (Guadalajara).

Figura 4. Al Camp del Firal (Arxiu Mas)19

Aquest fet no ha d’estranyar perquè les fires de Solsona eren importants mercats de mules, enmig una àrea de recria que s’estenia de l’altiplà del Solsonès cap a muntanya. Hi havia importants i prestigiosos tractants locals, però també negociants més modestos, que compraven mules sobreanyes (d’1 a 3-4 anys) per fer-les treballar ensems que les ensenyaven –les afaitaven, en la terminologia pagesa–, i quan encara els quedaven dents de llet i se’n podia provar l’edat (3-4 anys), les duien a vendre a fira (Bertran, 2001, p. 68). Falp deixa clar que hi havia negociants de bestiar, en parlar de la vestimenta: gorres i bruses de fosquejants colors (fig. 4). I que s’hi anava mudat, perquè feia festa: la gent duia roba virolada i la canalla anaven vestits com els grans.

19. Peu de la fotografia tal com apareix a Lo Geni Catalá, p. 191. Probablement tampoc no correspon a la fira de Sant Bartomeu, però duu també data 1905.

–141–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

I, en pondre’s el sol, cap a les set de la tarda (Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc, perquè a l’estiu les 9 d’ara eren les 7 d’abans), la fira començà a dispersar-se. Però encara hi hagué temps perquè hom ensarriés pa a cal forner, prop de la plaça de Sant Joan, per fer-se amb arnesos a cal baster o per carregar un arreu a cal manyà. Que els dies de fira els menestrals també muntaven parada.

Taula 2. Compres de bestiar a la fira de Sant Bartomeu de Solsona (1903-1922)

–142–

caps

bestiar

nom del comprador

població de residència

demarcació

any

1 1 1 4 2 9 12 1 1 13 122 2 2 1 2 1 3 1 2 3 1 2 12 1 1 100 108 2 2 3 1 1 1 1 1 1 1

mular mular mular mular mular mular mular asiní asiní mular oví vacum vacum asiní asiní asiní asiní asiní mular mular mular mular mular mular mular oví oví vacum asiní asiní asiní asiní asiní asiní mular mular mular

Benito Vázquez Juan Anguera Martín Fabra Juan Anguera Eduardo Brufau Domingo Roset Antonio Galligó Enrique Leria José Porta Macario Sobrino Juan Casas Antonio Massot Juan Puigpinós José Pons Isidro Capdevila Pascual Amaya Antonio Oliva Antonio Amaya Fructuoso Llobet José Gili Ramon Muntañá Francisco Vilá Juan Argerich Montserrat (monestir) José Cots Antonio Solé Juan Masiá Faustino López Pedro Cots Sebastián Amaya Alfonso Amaya Domingo Marbá Francisco Colilles Indalecio Amaya Juan Argerich Enrique Vall Juan

Fraga Martorell Súria Martorell Alcarràs Tarragona Alcarràs Barcelona Ortedó Maranchón Olost la Baronia de Rialb la Baronia de Rialb Òdena Solsona Barcelona Artesa de Segre Barcelona Rubí Alcarràs la Torre d’Oristà Tavertet Solsona Monistrol de Montserrat Rajadell Solsona Casserres Barbastre Solsona Barcelona Barcelona Solsona Solsona Barcelona Solsona Gaià Viver i Serrateix

Baix Cinca Baix Llobregat Bages Baix Llobregat Segrià Tarragonès Segrià Barcelonès Alt Urgell Guadalajara Osona (Lluçanès) Noguera Noguera Anoia Solsonès Barcelonès Noguera Barcelonès Vallès Occidental Segrià Osona (Lluçanès) Osona Solsonès Bages Bages Solsonès Berguedà Somontano Solsonès Barcelonès Barcelonès Solsonès Solsonès Barcelonès Solsonès Bages Berguedà

1903 1904 1905 1906 1908 1912 1915 1916 1916 1916 1917 1917 1917 1917 1917 1917 1917 1917 1917 1917 1917 1917 1917 1917 1917 1918 1918 1918 1918 1918 1918 1918 1918 1918 1918 1918 1918

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

caps

bestiar

nom del comprador

població de residència

demarcació

any

252/127 262/152 65/22 52/7 61/2 231 2 2 2 1 2 4 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 4 1 2 1 2 7 4 40 30 1/1 1 6 1

oví / caprí oví / caprí oví / caprí oví / caprí oví / caprí caprí asiní asiní asiní asiní asiní asiní asiní asiní asiní asiní asiní asiní mular mular mular mular mular mular mular mular mular mular mular porquí porquí vacum/asiní mular mular mular

Antonio Solé Antonio Solé Antonio Solé Jaime Cabiscol Juan Vilajosana Ignacio Cots José Moncunill Alfonso Amaya José Amaya Manuel Manzano Juan Amaya Domingo Marbá Indalecio Amaya Marcelino Amaya Francisco Fornell Sebastián Amaya José Mosella Pedro Cots Antonio Solé Jaime Bonany José Guixé Félix Figuera Pascual Barcons Juan Calvet Joan Argerich Jaime Viadiu Cosme Amorós Antonio Gallego Miguel Viñes Isidro Aubets R. Jounou Diego Santiago Mauricio Tarrés José Gili Santos Amaya

Solsona Solsona Solsona Gironella Cardona Manresa Solsona Barcelona Barcelona Barcelona Barcelona Solsona Barcelona Barcelona Solsona Barcelona Solsona Solsona Solsona Solsona Fígols [d’Organyà]20 Subirats Biosca Castellfollit [de Riubregós]21 Solsona Músser Mollerussa Fraga la Granadella Solsona Reus Barcelona Manresa Massalcoreig Barcelona

Solsonès Solsonès Solsonès Berguedà Bages Bages Solsonès Barcelonès Barcelonès Barcelonès Barcelonès Solsonès Barcelonès Barcelonès Solsonès Barcelonès Solsonès Solsonès Solsonès Solsonès Alt Urgell Alt Penedès Segarra Anoia Solsonès Alt Urgell Pla d’Urgell Baix Cinca Garrigues Solsonès Baix Camp Barcelonès Bages Segrià Barcelonès

1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1919 1920 1920 1920 1920 1920 1920 1921 1922 1922 1922 1922 1922

Font: Libro-registro que lleva esta Alcaldía [Olius] de los ganados conforme al art. 263 de las ordenanzas de Aduanas vigentes (AHCS, Fons de l’Ajuntament d’Olius, núm. 51) i del Registro especial de Ganadería [de l’Ajuntament de Solsona] para el cumplimiento del artículo 263 de las Ordenanzas de Aduanas del 15 de Octubre de 1894 (AHCS, Fons de l’Ajuntament de Solsona, núm. 156).

20. L’anotació al llibre-registre només fa referència a Fígols. Davant el dilema de triar entre Fígols d’Organyà i Fígols de les Mines (Berguedà), s’ha optat pel primer de tots dos, més proper a Solsona, per a no magnificar l’àrea d’influència de la fira, malgrat que l’oportunitat de relacionar-la amb l’activitat minera era temptadora.

21. L’anotació al llibre-registre només consigna Castellfollit com a població de residència. Davant la disjuntiva d’escollir entre Castellfollit de Riubregós (Anoia) i Castellfollit del Boix (Bages), s’ha preferit el primer d’ambdós, per la mateixa raó de proximitat.

–143–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 131-144 La fira de Sant Bartomeu de Solsona amb l’esguard del metge Falp i Plana

Enric Bertran Gonzàlez

Bibliografia Bartrina, Enric; Marcel Coromines (2001). “La nova edició de la topografia mèdica de Solsona i districtes adjacents de Josep Falp i Plana”. Gimbernat: revista catalana d’història de la medicina i de la ciència [Barcelona], núm. 34, p. 147-164.

Bertran, Enric (2000). “La fira de l’Empelt, tot seguint l’empremta de Pau Vila”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 49, p. 41-49.

– (2001). “La fira de la Torregassa: una fira ramadera i una fira de camp”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 51, p. 57-81.

– (2003). “Les fires de Solsona en el temps”, dins Bartrina, Enric; Enric Bertran; Jordi Tàsies. 50 anys de Fira. Sant Isidre. Solsona: Consell Comarcal del Solsonès.

Casassas, Lluís (2000). Fires i mercats a Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia [1a ed. Edicions 62, 1978].

Corbella, Jacint (1984). “Josep Falp i Plana (1873-1913), metge i poeta del Bages i del Solsonès”, dins Actes de la XXVI Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, vol. 1, p. 213-220.

Escudé, Manuel M.; Josep M. Calbet; Jacint Corbella (1995). “Consideracions sobre la medicina del segle xix al Solsonès”, dins Història de la medicina al Solsonès. Solsona: Caixa de Catalunya, p. 43-48.

Falp, Josep (1906): Lo Géni Català. Barcelona: Tipografia de Manuel Tasis.

– (2000): Topografía médica de Solsona y distritos adyacentes. Solsona: Ajuntament de Solsona [versió en català de l’edició original en castellà, de 1901, amb pròleg de Joan Obiols].

Guerrero, Lluís (2000). “El pensament del metge Josep Falp i Plana (1873-1913), a partir de l’obra Lo geni català”. Gimbernat: revista catalana d’història de la medicina i de la ciència [Barcelona], núm. 33, p. 183-202.

Llorens, Antoni (1987). Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya. Lleida: Virgili & Pagès, 2 vols.

Mistral, Frederic (1979). Mireia. Barcelona: Selecta [1a ed. en català: IEC, 1917].

Seubasembrada, Martí (1931). “Les típiques fires de Solsona”. El Correo Catalán, 6 de setembre, p. 3-4 [reeditat a L’Abella d’or a les contrades de Lleida, 1931, Barcelona: Altés].

Tort, Joan (1991). “Materials per a una interpretació geogràfica del poema ‘Canigó’, de Jacint Verdaguer”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 31, p. 153-166.

Vila, Pau (1963). “La fira de Verdú”, dins Visions geogràfiques de Catalunya, Barcelona: Barcino, vol. II, p. 151-159 [reedició dels articles publicats a La Publicitat l’1 i el 7-VI-1932].

–144–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 145-166 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.8

Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana1 Andreu Domingo

Centre d’Estudis Demogràfics adomingo@ced.uab.cat

Elena Vidal-Coso

Departament de Ciències Polítiques i Socials Universitat Pompeu Fabra elena.vidalcoso@upf.edu

Joana Serra

ICRECS, Institut Català de Recerca en Ciències Socials Universitat de Perpinyà Via Domitia joanadebao@gmail.com

Resum L’objectiu central d’aquest article és, des d’una perspectiva demogràfica, aportar alguns elements per a la reflexió sobre la relació entre llengua i migracions als territoris de parla catalana, partint del reconeixement de la complexitat i de l’heterogeneïtat migratòria en els diferents espais analitzats. A partir de les principals fonts estadístiques per a l’estudi dels fluxos i dels estocs de la població estrangera resident als territoris de parla catalana, il·lustrem en primer lloc la seva evolució i el seu perfil sociodemogràfic i mostrem, a continuació, una panoràmica de la distribució territorial dels estrangers, que veurem com està lligada al mercat laboral i a l’oferta turística i immobiliària. Per a concloure es presenten unes reflexions sobre les implicacions que la diversitat de situacions migratòries pot tenir 1. Aquest treball forma part del projecte d’ I+D+I 2012-2014 (CSO2011-24501), ¿De la complementariedad a la exclusión? Análisis sociodemográfico del impacto de la crisis económica en la población inmigrada i del Grup d’Estudis Demogràfics i de Migracions-GEDEM (Ref. 2009SGR00858), dirigits pel Dr. Andreu Domingo i Valls.

–145–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

per a la llengua, que s’haurien de tenir en compte en futurs estudis o enquestes que es dediquin a aquest tema.

Paraules clau: migracions, llengua catalana, territori, demografia, diversitat.

Resumen: Apuntes sobre lengua y sistemas migratorios en los territorios de lengua catalana El objetivo central del artículo es, desde una perspectiva demográfica, aportar algunos elementos para la reflexión sobre la relación entre lengua y migraciones en los territorios de lengua catalana, partiendo del reconocimiento de la complejidad y de la heterogeneidad migratoria en los diversos territorios analizados. A través de las principales fuentes estadísticas para el estudio de los flujos y de los stocks de la población extranjera residiendo en los territorios de habla catalana, ilustramos, en primer lugar, su evolución y su perfil sociodemográfico, mostrando, a continuación, una panorámica de la distribución territorial de la misma, que veremos está muy relacionada con el mercado de trabajo y con la oferta turística e inmobiliaria. Para concluir, se presentan unas reflexiones sobre las implicaciones que la diversidad de situaciones migratorias puede tener para la lengua, que se tendrían que considerar en futuros estudios o encuestas dedicados a este tema.

Palabras clave: migraciones, lengua catalana, territorio, demografía, diversidad.

Abstract: Notes on language and migratory systems in the Catalan speaking territories From a demographic perspective, this paper provides some notes on the relation between language and migration in the Catalan territories, from the acknowledgment of the complexity and heterogeneity of migratory experiences in the diverse regions. Using the main statistical data sources for the analysis of flows and stocks in foreign-born population, we illustrate the evolution and the socio-demographic profile of immigrant population and detail the territorial distribution of this population, which is closely linked to the labour, tourist and residential characteristics of the territory. To conclude we consider the possible implications of this diversity of migratory realities on Catalan language, pointing to the importance of considering the new immigrant reality in forthcoming surveys and investigations.

Key words: migrations, Catalan language, territory, demography, diversity.

Résumé: Notes sur la langue et les systèmes migratoires dans les territoires catalans Dès un approche démographique, l’objectif principal de cet article est de fournir quelques éléments de réflexion sur le rapport entre la langue et les migrations aux territoires catalans, à partir de la reconnaissance de la complexité et l’hétérogénéité migratoire dans les différents espaces analysés. À partir des principales sources statistiques pour l’étude des fluxs et des stocks de la population étrangère qui réside sur les territoires catalans, nous –146–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

illustrons, en premier lieu, son évolution et leur caractéristiques sociodémographiques et, en second lieu, nous montrons par la suite, un aperçu de la distribution territoriale de la population étrangère qui, nous le verrons, est liée au marché du travail et à l’offre touristique et immobilière. Pour conclure, nous présentons des réflexions sur les implications que la diversité des situations migratoires peut avoir sur la langue catalane. Celles-ci devraient être prises en compte lors de futures études ou enquêtes sur se sujet.

Mots-clés: migrations, langue catalane, territoire, démographie, diversité.

* * *

1. Introducció: migració internacional i llengua Sens dubte les migracions són un dels factors demogràfics a considerar en l’evolució de la llengua de qualsevol país, sobretot quan aquests corrents són massius, com ho han estat durant els primers anys del segle xxi, al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears. Un dels primers exercicis sobre l’estimació en brut del que pot haver significat la immigració recent en la diversitat lingüística consisteix a adscriure a cada migrant com a mínim una de les llengües oficials al país d’origen. Seguint aquest criteri, veuríem que la immigració recent, a 1 de gener de 2011, hauria significat un augment pel capbaix de 612.000 persones que tenen el castellà com a primera o segona llengua (procedents de la immigració llatinoamericana), 363.000 persones procedents de països on l’àrab és la llengua oficial, 255.333 persones que tenen el romanès com a llengua habitual, 190.644 persones britàniques i 103.835 alemanyes, només per esmentar les cinc més representades.

Es fa difícil estimar l’impacte que està tenint i que podrà tenir en un futur proper la migració en la llengua catalana, d’una banda pel caràcter relativament recent d’aquestes migracions, i d’altra perquè desafortunadament la majoria d’enquestes sobre el domini de la llengua no inclouen mostres suficients per a l’anàlisi sociodemogràfica de l’aprenentatge i l’ús per part dels nouvinguts, i les poques que s’han realitzat específicament als estrangers no tenen en compte l’abast territorial o el context migratori on es mou l’individu enquestat. Tot i les reivindicacions d’incloure la variable lingüística a les ciències socials (Burgueño, 2002) no se sol anar més enllà de constatar l’augment de la diversitat lingüística que aporta el caire internacional dels darrers moviments migratoris.

No obstant això, són destacables les aportacions al voltant del paper crucial que juga l’escola en la difusió de l’aprenentatge del català, també en el cas dels infants nouvinguts. Cal esmentar els estudis sobre l’ús instrumental del català pels immigrants, molt vinculat a l’activitat econòmica i al mercat de treball en el cas dels adults (Solé, 2000) i sobre com la incorporació de la nova immigració en els llocs de treball menys valorats, en el marc dels processos d’etnoestratifi–147–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

cació, implica una minva de les oportunitats laborals que el coneixement del català reporta a aquest col·lectiu (Solé, 2005).

Però abans de llençar-nos a cartografiar la diversitat lingüística o a emetre valoracions de caràcter general sobre la immigració i la llengua, sovint polaritzades entre el caràcter positiu o negatiu que aquesta diversificació pot comportar, creiem que és convenient partir del reconeixement de la complexitat migratòria en els diferents espais analitzats. Aquesta complexitat es palesa en el paper que ha jugat la immigració o l’emigració en la història demogràfica de cada territori, però també en el volum, les característiques sociodemogràfiques i la distribució territorial de la població immigrada. Sense aquesta consideració prèvia, es farà difícil comprendre la incidència de la immigració en una realitat que si algun tret la defineix és l’heterogeneïtat. Al mateix temps però, caldrà considerar que si bé partim de contextos demogràfics, migratoris i lingüístics força dispars, la darrera onada migratòria coincideix als territoris de la banda sud dels Pirineus, tal com ho ha fet en la resta de països receptors d’immigració recent, amb el procés anomenat globalització, on el protagonisme de les migracions en el creixement demogràfic esdevé un dels elements fonamentals (Van de Kaa, 1999).

L’objectiu central d’aquest text és, des d’una perspectiva demogràfica, aportar alguns elements per a la reflexió sobre la relació entre llengua i migracions. Per a la consecució d’aquest objectiu, en el següent apartat caracteritzarem el que anomenem “sistemes migratoris” per als diferents territoris considerats, i en el tercer il·lustrem alguns dels perfils sociodemogràfics i mostrem una panoràmica de la distribució territorial de la població estrangera. Per a concloure es presenten unes reflexions sobre les implicacions que la diversitat de situacions pot tenir per a la llengua, que ens podrien servir de brúixola en futurs estudis o enquestes que es dediquin a aquest tema.

2. Sistemes migratoris i migració internacional al segle xxi 2.1. Els “Sistemes migratoris”: configuració històrica Entenem per “sistema migratori” aquella dinàmica de la població en la qual la interacció dels diferents fenòmens demogràfics (fecunditat, mortalitat i migracions) es caracteritza pel paper cabdal de les migracions, fins al punt que aquestes poden considerar-se estructurals i són la principal causa del creixement o decreixement de la població. Només considerant el passat segle xx, obtindríem cinc models que corresponen a les cinc grans divisions politicoadministratives en les quals es troben repartides les terres de parla catalana actualment: Principat, País Valencià, Illes Balears, Catalunya del Nord i Andorra.

Aquests models es poden definir, primer, a partir del paper que la immigració o l’emigració han tingut en l’evolució de la població, i després per les –148–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

característiques sociodemogràfiques de la immigració que han rebut, amb intensitats i ritmes molt diferenciats. Si tot parlant de l’evolució demogràfica del Principat al segle xx ha estat definit un sistema demogràfic batejat com a “Sistema català de reproducció” on la immigració es convertiria en el motor del creixement, generant-se de forma endògena (Cabré, 1999), en el cas de les Illes Balears i del País Valencià2, fins al segon quinquenni dels anys seixanta constituïen un sistema demogràfic basat en l’emigració, principalment a les Balears, que compensaven d’aquesta forma una alta natalitat i una manca d’oferta del mercat laboral (Salvà, 2009). La situació d’Andorra i la Catalunya del Nord és tan equidistant entre si com respecte a la resta de territoris de parla catalana. Avancem que en el cas del Principat d’Andorra ens trobem, respecte a la immigració, amb pautes similars a les d’altres microestats europeus (com Liechtenstein o Luxemburg) que, sí bé per altres raons, es caracteritzen per un nombre molt elevat de població estrangera, producte d’una forta atracció immigratòria, també desenvolupada a partir de la segona meitat del passat segle, basada en el turisme i el comerç (Lluelles Larrosa, 2007). Per contra, a la Catalunya del Nord, l’emigració de catalans i la immigració interna de francesos provinents d’altres departaments, han marcat l’evolució dels darrers cent anys, essent la immigració internacional una realitat que als anys seixanta comptava amb l’arribada aleshores de població espanyola i magribina principalment.

En aquest apartat ens centrarem només en els territoris sota administració espanyola a causa de l’absència de dades sobre fluxos per a Andorra i la Catalunya del Nord.

2.2. Les migracions i el sistema català de reproducció Per a Catalunya, l’establiment d’aquest sistema immigratori podria remuntarse a mitjans del segle xvii, amb la migració d’occitans i francesos al Principat (Nadal i Giralt, 2000), tot i que no serà fins al segle xx quan apareix clarament conformat amb dos episodis migratoris principals que s’alimentaren d’immigrants procedents d’altres províncies espanyoles. El primer episodi prendria volada durant la dècada inicial per arribar a l’auge a finals dels anys vint, i caure dràsticament amb la crisi econòmica dels 30 i la guerra civil. L’escassetat de mà d’obra ha estat assenyalada com la principal causa d’aquesta primera onada, no tant pel vigor de la demanda econòmica sinó per la feblesa de l’oferta de mà d’obra (Arango, 2007). El segon episodi ocupa la segona meitat del segle xx i fins a la crisi del petroli de mitjans els anys setanta, arrencaria de la integració econòmica de les diferents províncies espanyoles a partir del Pla d’Estabilització de 1959, i de la represa de l’èxode rural un cop acabada la guerra, aguditzat per 2. En el cas del País Valencià, es contempla tot el territori, independentment de les zones lingüístiques delimitades històricament (Burgueño, 1997) perquè es considera que la dinàmica migratòria a priori actua amb independència de la llengua parlada en el lloc de recepció.

–149–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

les condicions de penúria de la postguerra, per a expandir-se amb el desenvolupament dels anys seixanta (Pujadas, 2007). Només en el decenni dels seixanta, el saldo migratori assolirà en nombres absoluts les 742.329 persones, cosa que representa el 60,9% de tot el creixement del període. Ambdues onades haurien seguit una pauta d’extensió geogràfica, partint de les províncies d’Aragó i de València més properes, fins a estendre’s a Múrcia i Almeria a la primera onada, generalitzar-se a la resta de la geografia espanyola a la segona. Tal com indiquen Cardelús, Pascual i Solana (2003), és especialment durant les dècades de 1950 i 1960 quan es trenca la norma de les migracions interiors interprovincials de proximitat i es dóna una presència més gran de desplaçaments llargs i de fluxos d’un cert volum d’efectius. En aquest sistema, pautat pel cicle econòmic, la immigració es nodreix de l’arribada de treballadors que vénen a ocupar llocs de baixa qualificació, tot i que de forma marginal hi ha també migració de funcionaris espanyols d’una banda, i que a partir dels anys seixanta s’afegeix una creixent presència d’europeus també lligada a la incipient indústria turística.

La tercera onada migratòria que culminarà en la primera dècada del segle xxi, significa la internacionalització dels fluxos, però manté força similituds estructurals amb les onades anteriors procedents de la resta d’Espanya. L’avaluació per al període 2002-2009 a partir de l’estimació de població realitzada per l’INE, ens parla d’un saldo migratori que en vuit anys assoliria els 794.470 persones, i que hauria contribuït al creixement de la població de Catalunya en un 83%, essent clarament el protagonista del salt dels 6 als 7,5 milions d’habitants que s’ha registrat durant aquest temps al Principat.

2.3. Les Balears: d’un sistema emigratori a un d’immigratori sota l’hègira del turisme En el cas de les Balears, assistim a la metamorfosi d’un sistema clarament emigratori a un d’immigratori. El sistema emigratori tradicional de les Balears, marcat per la insularitat, ha estat descrit des del primer terç del segle xix fins els dos primers decennis del segle xx. Aquesta emigració contempla com a fites els episodis de migració transatlàntica dirigits a les antigues colònies d’Amèrica Llatina, i els de migració mediterrània, amb Algèria com a destinació principal.

La transformació en una societat d’immigració va començar primer a l’illa de Mallorca amb l’increment de la mobilitat interna (èxode rural, moviments interinsulars) i la recepció de migració de la resta d’Espanya (en principi temporal) associada a la indústria turística. Així, als seixanta, per primer cop el saldo migratori positiu és significatiu, amb gairebé 50.000 persones, però a més esdevé superior al creixement natural, és a dir, a la diferència de naixements i defuncions, i assoleix el 54,7% del total. Va ser aquest mateix turisme el que va esperonar el creixement de la migració internacional relacionada amb migracions residencials no laborals protagonitzada per rendistes, prejubilats i/o jubilats que, arrencant als anys seixanta, es consolidaria a la primera part dels setanta amb la –150–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

inversió de capitals estrangers en el sector immobiliari, i que ha estat descrita com a model “Nova Florida” (Rodríguez, Salvà i Williams, 2001). A diferència del que succeirà al Principat, on el gruix de la migració era de treballadors, durant els anys setanta el saldo migratori supera al dels seixanta, arribant a 70.000 persones. Aquest model, després de l’aturada deguda a la crisi del petroli dels anys vuitanta, hauria evolucionat cap el que s’ha anomenat model “Nova Califòrnia” (Salvà Tomàs, 2003) que es caracteritzaria per l’emergència de nous perfils en la immigració internacional, de petits empresaris i joves professionals que troben ocupació en la indústria turística, en el sector immobiliari i en els serveis en relació a la pròpia població estrangera, i que culminaria amb l’arribada d’immigrants extracomunitaris al principi del segle xxi. Aquesta darrera onada presentaria, doncs, un doble vessant, d’una banda amb l’increment de la migració comunitària, ara gràcies a l’oportunitat de deslocalitzar el propi treball amb ocupacions d’alta qualificació, fet que conviu amb el manteniment d’enclavaments alemanys i britànics, principalment, i d’altra banda la demanda de llocs de treball poc qualificats que s’ha generat tant des de l’agricultura intensiva, com des de la construcció i el sector serveis. Tal i com també hem vist per al Principat, el darrer període de 2002 a 2009 ha significat un salt enorme en el creixement del saldo migratori, que en el cas de les Balears va arribar gairebé a les 205.000 persones, representant el 86,4% de tot el creixement poblacional, que ha fet que la població resident a les Balears superés el milió de persones.

2.4. El País Valencià: una transformació immigratòria mixta Al sistema migratori valencià trobem característiques similars al català i al balear però amb volums, intensitats i periodicitat diferents. Havent estat històricament una terra d’emigració durant el segle xix i fins els anys seixanta, al nou mil·lenni esdevé un espai immigratori dual clarament definit. Els corrents emigratoris del segle xx, a part de l’esmentada migració vers el Principat, comptaren amb una significativa migració d’una banda mediterrània cap a Algèria fins a la seva independència l’any 1962 (principalment des de la província d’Alacant) i d’altra banda europea els anys seixanta (notòriament a França, i en menor mesura a Alemanya i Suïssa). Aquesta darrera emigració, però, ja també als mateixos anys seixanta s’anava combinant amb la recepció de migració de territoris limítrofes: d’Aragó, CastellaLa Manxa, Múrcia i, més tard, d’Andalusia, atreta pel creixement de les ciutats de València, Alacant, Castelló i Elx (Hermosilla, 1995). Si els anys cinquanta el saldo migratori encara era negatiu, als seixanta augmentà fins a les 289.480 persones, gairebé la mateixa aportació que el creixement natural al total de l’increment de la població. La irrupció de la immigració model “Nova Florida”, especialment intensa a la província d’Alacant i relacionada amb els nuclis d’urbanització creats amb la inversió en el sector immobiliari, va ser posterior al que s’esdevingué a les Balears, i no es va consolidar fins als anys vuitanta (González Reverter, 2008). Fet que explica que, a diferència del que passa a Catalunya i de manera semblant a les –151–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

Balears, la dècada dels vuitanta el saldo migratori es mantingui positiu, tot i que inferior al d’anys anteriors. La darrera onada migratòria tindria els seus orígens a la meitat dels anys noranta, provocada per la discontinuïtat en la demanda de mà d’obra del sector agroindustrial de caràcter eminentment exportador, cosa que explicaria la creixent substitució per nacionalitat dels treballadors i acceleraria la desregularització del sector (Garcia Borrego i Pedreño, 2002; Pedreño, 2003).

Les dures condicions d’aquest sector, a més, explicarien que hagués significat per a molts una porta d’entrada, amb un constant transvasament posterior cap a d’altres sectors com la construcció o els serveis, en principi lligats a la indústria hostalera (Piqueras, 2006) i més tard a l’especulació immobiliària. El creixement en termes de saldo migratori ha repetit la pauta ja observada al Principat i les Balears, batent els màxims del segle xx en termes absoluts, amb unes 739.562 entrades per sobre de les sortides, i fent d’aquest creixement el responsable del salt poblacional, amb un pes del 89% sobre el total.

2.5. El boom migratori del segle xxi Entre l’any 2000 i el 2009, el conjunt de terres de parla catalana rep un total de 2.769.316 entrades foranes, el 96,2% corresponents pròpiament a estrangers. La magnitud d’aquests fluxos, autoritza a parlar de boom migratori (fig. 1). El Principat, amb 1.510.172 entrades de l’estranger ocupa el primer lloc (54,5% del total); el País Valencià, amb 1.025.072 entrades, el segon (37%) i les Balears amb 234.072, el tercer (8%).

Aquest esclat a tots tres territoris va ser protagonitzat inicialment per llatinoamericans, coincidint d’un costat amb les regularitzacions extraordinàries de 2000 i 2001, que eclipsaren els fluxos de marroquins fins aleshores capdavanters entre els extracomunitaris. Aquest impuls dels fluxos llatinoamericans coincidirà d’un costat amb la demanda de visat Schengen per a colombians (2001) i equatorians (2003), que paradoxalment haurien tingut un efecte crida (Vono, Domingo i Bedoya, 2008). A Catalunya i les Balears aquesta embranzida es mantindrà deixant definitivament enrere els fluxos d’africans (bàsicament marroquins), que s’estabilitzen fins a experimentar un increment tardà l’any 2008, estroncat per la crisi econòmica. En el cas valencià, els fluxos procedents de l’Europa de l’Est, primordialment romanesos, superaran els llatinoamericans ja al 2003, per arribar a un màxim l’any 2007 amb l’entrada a la Unió Europea de Romania i Bulgària.

A la darrera cresta llatinoamericana hi contribuiran notablement els corrents migratoris de bolivians fins l’any 2007, als quals se’ls demanarà el visat Shengen, situant aquesta nacionalitat entre les tres primeres nacionalitats llatinoamericanes del període. Tot i perdre prevalença, els fluxos d’europeus dels països de la UE-15 (excloent-hi els espanyols) s’han mantingut durant el segle xxi fins a representar la tercera part de les entrades en les Balears, el 27% al País Valencià i el 11,5% al Principat. En el cas català, cal assenyalar també la puixança dels fluxos arribats del continent asiàtic, primordialment xinesos i pakistanesos.

–152–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

Figura 1. Migracions internacionals per grans grups continentals a Catalunya, País Valencià i Illes Balears (1996-2009) Catalunya

140.000 120.000 100.000 80.000

Espanya Unió Europea Resta d’Europa Àfrica Àsia Amèrica Llatina Resta del món

60.000 40.000 20.000 0 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

País Valencià

80.000 70.000 60.000 50.000 40.000

Espanya Unió Europea Resta d’Europa Àfrica Àsia Amèrica Llatina Resta del món

30.000 20.000 10.000 0

Illes Balears

1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

20.000 18.000 16.000 14.000 12.000

Espanya Unió Europea Resta d’Europa Àfrica Àsia Amèrica Llatina Resta del món

10.000 8.000 6.000 4.000 2.000 0

1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Font: elaboració pròpia de l’Estadística de Variaciones Residenciales 1996-2009, INE –153–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

L’augment accelerat dels fluxos s’ha explicat inicialment per la creixent demanda del sector agrari (Viruela i Domingo, 2006) i en general pel paper complementari que la població estrangera ha tingut respecte de les joves generacions autòctones (que en el darrer quart del s. xx havien millorat notablement el seu nivell d’instrucció) i sobretot de les generacions femenines (Domingo, 2007) amb les conseqüències d’un augment en la inserció laboral de les dones i de la internacionalització del treball domèstic (Parella, 2000; Vidal-Coso, 2009). No obstant això, el paper complementari no ha estat només en relació a la població autòctona ja que els fluxos migratoris també han donat resposta a part de la demanda de treball generada per la població estrangera no activa.

Juntament amb aquest increment de les migracions de treballadors destaca el canvi d’origen de les migracions, en el qual alguns autors han volgut veure un procés de substitució ètnica basat en la preferència de la població autòctona i en la discriminació legal positiva vers unes nacionalitats sobre altres (Iz­ quierdo, López i Martínez, 2002). Ens referim al procés de substitució ètnica de treballadors immigrats protagonitzat per un costat per africans (bàsicament marroquins), progressivament desplaçats per llatinoamericans (equatorians, colombians i en els darrers anys bolivians, predominantment), o treballadors procedents dels països de l’Est d’Europa (hi destaquen els romanesos, a molta distància d’altres nacionalitats com ucraïnesos o búlgars).

3. Perfil demogràfic i distribució territorial de la població estrangera 3.1. Les disparitats dels perfils demogràfics Els fluxos recents han conformat el perfil actual de la població de nacionalitat estrangera empadronada a les terres de parla catalana. En total hi ha 2,5 milions de residents estrangers, un 16,9% de la població, que augmentaria fins al 18,5% si hi comptéssim les persones nascudes a l’estranger. En nombres absoluts el Principat és el territori amb més estrangers, amb 1.193.283 empadronats a 1 de gener de 2010 segons les darreres dades provisionals de l’INE, seguit del País Valencià amb 884.622 persones, les Balears amb 241.704, la Catalunya del Nord amb 22.328 (dades a 1 de gener de 2009 de la Découpage géographique de la population) i Andorra amb només 52.087 estrangers (segons els Censos parroquials dels Comuns a 1 de gener de 2010). En termes relatius, però, Andorra va ocupar el primer lloc amb el 61% de població estrangera, mentre que la Catalunya del Nord se situava a la cua amb un 5,7%; als territoris sota administració espanyola la jerarquia s’invertia: les Balears, aleshores amb un 21,9% d’estrangers sobre el total de la població, passen a ocupar el primer lloc, seguides del País Valencià, amb un 17,3% i en darrer lloc resta el Principat amb un 15,9%.

–154–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

L’ordre i varietat de les principals nacionalitats en els tres territoris palesa el pes dels sistemes migratoris diferenciats (fig. 1). D’aquesta manera, a les Balears, l’alemanya (35.934 persones) segueix essent la comunitat nacional estrangera més nombrosa (14,9% del total); la marroquina, amb 23.815 (9,9%) la segona, i la britànica, amb 23.433, la tercera (9,7%). Al País Valencià la primera és la britànica, amb 144.044 persones (16,3%), encara per damunt de la romanesa, amb 141.118 empadronats (15,9%) i de la marroquina, amb 74.650 persones (8,4%). En canvi, al Principat, les tres primeres nacionalitats, són, per ordre: marroquina, amb 232.392 persones (19,5% del total d’estrangers), seguida de la romanesa amb 98.542 persones (8,3%) i l’equatoriana, amb 78.448 (6,6%).

Per aproximar-nos a l’extrema heterogeneïtat dels perfils demogràfics de cada territori s’han representat les piràmides de població3 de les cinc primeres nacionalitats de cada comunitat, més tres entre la resta de les 15 principals (figures 2, 3 i 4). Si ens fixem amb les piràmides de les vuit nacionalitats seleccionades per a Catalunya copsarem a primer cop d’ull els grans contrastos existents. Les poblacions marroquina, però sobretot la senegalesa i la pakistanesa destaquen pel desequilibri per sexe dels efectius en favor dels homes. Presenten l’estructura jove pròpia de les migracions econòmiques però amb una significativa presència de menors a la base de la piràmide en el cas marroquí, que es correspon a un assentament familiar dels més antics al Principat. En el pol oposat trobaríem la població boliviana amb una notable presència de dones, el 58,2%, que es correspon a una estratègia migratòria en què aquestes són pioneres, i amb una arribada relativament recent en comparació a d’altres nacionalitats. L’equilibri per sexes de la població equatoriana, que compartia inicialment la mateixa estratègia, s’explica per la seva relativa antiguitat, que ha donat lloc a un procés de reagrupament familiar (d’homes, marits). En ambdues piràmides la base relativament feble corresponent als menors de 10 anys s’ha de considerar efecte d’un marc legal que atorga la nacionalitat espanyola a molts dels fills de nacionals d’aquests països (Álvarez Rodríguez, 2006). D’altra banda trobem les poblacions romanesa i xinesa, força equilibrades per sexe però amb dues diferències fonamentals: la major presència de menors juntament amb un pes superior d’adults madurs i persones grans en el cas xinès. Per últim, el 53,5% de la població italiana són ciutadans nascuts a Llatinoamèrica que s’han nacionalitzat italians. Aquest fet explicaria que la característica fonamental d’aquest col·lectiu sigui la joventut front a d’altres poblacions europees comunitàries.

Si analitzem les piràmides de les principals nacionalitats al País Valencià, la imatge contrasta vivament respecte al que s’ha vist al Principat. L’estructura per sexe i edat de les poblacions britànica i alemanya és extraordinàriament envellida, confirmant el que s’ha dit sobre un model “Nova Florida”: més de la 3. En les piràmides de població s’ha optat per adaptar en cada cas l’escala de l’eix d’abscisses a l’estructura de sexe i edat de cada col·lectiu considerat, ja que d’aquesta manera s’aconsegueix una millor interpretació dels diversos perfils sociodemogràfics.

–155–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

meitat de la població sobrepassa els 55 anys. El cas francès, també caracteritzat per l’envelliment, presenta però més població adulta madura, al voltant dels quaranta anys. Aquesta major joventut s’explica perquè el 21% són nascuts fora de França, amb una especial rellevància dels nascuts a Algèria o al Marroc, tanmateix apuntem el possible efecte del retorn d’emigració d’origen valencià.

Molt allunyades d’aquests perfils trobem les poblacions marroquina, algeriana, equatoriana, colombiana i romanesa, totes elles amb uns perfils gairebé idèntics als residents a Catalunya de les mateixes nacionalitats.

L’estructura de les principals nacionalitats estrangeres empadronades a les Illes Balears il·lustren perfectament la consolidació del model “Nova Califòrnia” en front el model “Nova Florida”, encara vigent al País Valencià. D’aquesta manera, el sobreenvelliment de les piràmides de britànics i alemanys és menys intens en el cas insular. Un perfil completament diferent és el de la població italiana, pels mateixos motius que al Principat. Els empadronats equatorians i argentins corresponen a migracions econòmiques protagonitzades per joves i adults joves en edat activa.

Marroquins i romanesos presenten piràmides calcades de les comentades per al Principat i el País Valencià. D’aquesta descripció de perfils es desprèn que les poblacions resultants de migracions econòmiques s’assemblen molt més als diferents territoris que no les migracions que poden estar relacionades amb motivacions no laborals, o que acaben tenint una barreja de motivacions molt més elevada.

3.2. La distribució territorial La distribució territorial de la població de nacionalitat estrangera segueix en bona mesura la pauta poblacional preexistent, caracteritzada per un marcat desequilibri, amb una presència superior a les capitals de cada comunitat i a les respectives àrees metropolitanes, especialment en el cas de Barcelona i València, però també a les capitals comarcals i al litoral. D’aquesta manera, només el municipi de Barcelona aplegava, l’1 de gener de 2010, 282.794 persones de nacionalitat estrangera, molt per sobre de les 119.769 de València, les 83.739 de Palma de Mallorca, i (a molta més distància encara) les 10.014 persones de Perpinyà per l’any 2009. Però ja en la distribució en nombres absoluts es poden intuir les diferències entre els models abans al·ludits. Així, si per al Principat el segon municipi és també el més poblat (l’Hospitalet de Llobregat, formant un continu urbà amb Barcelona, amb 60.170 habitants estrangers, principalment treballadors extracomunitaris) en canvi, al País Valencià destaca el municipi alacantí de Torrevieja, caracteritzat pels enclavaments britànics i germànics relacionats amb la jubilació, amb un total de 53.332 habitants estrangers. En el cas balear, el segon municipi –encara que a tota una altra escala poblacional– és Calvià, amb 18.563 residents estrangers, majoritàriament també britànics i alemanys. En el cas dels territoris catalans a França, el segon municipi és Elna, amb un escàs nombre d’estrangers –491 persones– la qual cosa ens indica que som davant una realitat migratòria completament diferent.

–156–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

Figura 2. Piràmides de població estrangera a Catalunya (2010) Marroc 85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Romania Dones Total: 97.761

Homes Total: 134.631

10%

8%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

6%

4%

2%

0%

2%

4%

6%

8%

10%

Dones Total: 46.957

Homes Total: 51.585

10%

8%

6%

4%

Equador 85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

6%

4%

2%

0%

Itàlia

2%

4%

6%

6%

4%

2%

0%

2%

4%

6%

8% 10% 12%

Pakistan 85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

16% 12%

8%

4%

0%

2%

4%

6%

8%

10%

4%

8%

12% 16%

20%

Dones Total: 32.104

Homes Total: 23.104

Xina

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Dones Total: 21.740

Homes Total: 24.180

8%

6%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Dones Total: 5.241

Homes Total: 29.892

20%

0%

12% 10% 8% 6% 4% 2% 0% 2% 4% 6% 8% 10% 12%

8%

Dones Total: 20.893

Homes Total: 28.217

12% 10% 8%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Dones Total: 41.006

Homes Total: 37.442

8%

2%

Bolívia

4%

2%

0%

2%

Senegal

16%

12%

6%

8%

Dones Total: 3.986

Homes Total: 16.038

20%

4%

8%

4%

0%

4%

8%

12%

16%

20%

Font: elaboració pròpia del Padró Continu de Població a 1 de gener de 2010 –157–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

Figura 3. Piràmides de població estrangera al País Valencià (2010) Regne Unit 85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Romania

Homes Total: 72.036

10%

8%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Dones Total: 72.008

6%

4%

2%

0%

2%

Marroc

8%

6%

8%

4%

0%

4%

8%

Dones Total: 67.036

Homes Total: 74.082

10%10%

8%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Dones Total: 29.240

Homes Total: 45.410

12%

4%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

4%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0 6%

–158–

8%

6%

8%

2%

0%

França

2%

4%

6%

8%

10%

2%

0%

4%

6%

4%

2%

0%

2%

4%

6%

8%

10%

6%

8%

10%

2%

4%

6%

Dones Total: 22.903

Homes Total: 19.201

10%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Dones Total: 10.737

Homes Total: 10.778

4%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Dones Total: 21.378

4%

2%

Colòmbia

Homes Total: 21.859

10%

0%

Dones Total: 22.989

Alemanya 85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

2%

Equador

Homes Total: 24.078

10%

12%

6%

8%

6%

4%

2%

0%

Algèria

2%

4%

6%

10%

10%

Dones Total: 5.726

Homes Total: 12.305

14%

8%

6%

2%

2%

6%

Font: elaboració pròpia del Padró Continu de Població a 1 de gener de 2010

10%

14%

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

Figura 4. Piràmides de població estrangera a les Illes Balears (2010) Alemanya 85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Homes Total: 17.838

6%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

4%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

4%

2%

0%

Regne Unit

2%

4%

8%

2%

0%

2%

Equador

6%

8%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

4%

6%

4%

2%

0%

Argentina

2%

4%

6%

8%

4%

0%

4%

8%

12% 10% 8%

12%

6%

4%

2%

0%

Itàlia

2%

4%

6%

8%

10%

Dones Total: 6.975

6%

4%

2%

0%

2%

4%

6%

8% 10% 12%

Romania Dones Total: 5.941

Homes Total: 6.640

12%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Dones Total: 5.330

8%

Homes Total: 9.791

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

10%

Dones Total: 9.331

Homes Total: 14.484

10%

Dones Total: 6.742

Homes Total: 5.542

12%

6%

Dones Total: 12.027

Homes Total: 6.385

10%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Dones Total: 18.096

Homes Total: 11.406

6%

85 80 75 70 65 60 55 50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Marroc

8%

4%

0%

4%

Bulgària

8%

6%

12%

Dones Total: 4.473

Homes Total: 4.609

10%

8%

4%

2%

0%

2%

4%

6%

8%

10%

Font: elaboració pròpia del Padró Continu de Població a 1 de gener de 2010 –159–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

Aquestes diferències es veuen incrementades si observem la distribució en termes relatius respecte a la població total del municipi (fig. 5). Quant a les proporcions de població amb nacionalitat estrangera, el cas més espectacular és el de San Fulgencio (12.000 habitants) o Rojales (20.000 hab.), tots dos a la comarca alacantina del Baix Segura, on la població estrangera representa respectivament el 77,6 i 75,7% del total d’empadronats. També destaca el cas ja esmentat de Torrevieja, a la mateixa comarca, on dels poc més de 100.000 residents el 52,8% són estrangers; o ja fora de la província d’Alacant, a l’Alt Empordà, Castelló d’Empúries assoleix el 50,9%. De fet, la majoria dels municipis amb majors percentatges d’estrangers corresponen al perfil del creixement al voltant de la indústria turística i immobiliària, malgrat que sobresurten excepcions com Guissona (Segarra), especialitzat en la indústria agroalimentària, que amb 3.054 estrangers arriba al 48,7% del total; o Salt al Gironès, amb un perfil eminentment residencial, amb 12.756 empadronats estrangers (el 42,1%).

Finalment cal destacar les altes concentracions a Orpesa (Plana Alta), Lloret de Mar (Selva), Salou (Tarragonès), Andratx i Santanyí (Mallorca). Per altra banda, als 71 municipis que integren la Franja de Ponent, Fraga amb 2.857 empadronats estrangers, és el primer municipi en nombres absoluts, destacant també Vall-de-roures amb 439. A més de la meitat d’aquests municipis (41) la primera nacionalitat correspon a ciutadans de l’Europa oriental, predominantment romanesos. Ens trobem amb l’impacte de la immigració internacional en uns territoris que s’han caracteritzat pel seu perfil rural i per un creixent despoblament, des de la segona meitat del s. xx.

Ja fora de l’Estat espanyol, la importància de la migració a Andorra es palesa en l’elevada proporció de població estrangera resident, que assoleix el 61,2% (52.053 persones) l’any 2010, per damunt fins i tot dels percentatges de Luxemburg o Liechtenstein. Gairebé la meitat d’aquests residents estrangers tenen nacionalitat espanyola (26.688 persones) segons els censos parroquials dels comuns; els segueixen els ciutadans portuguesos (13.100) i francesos (5.087).

En tota una altra situació trobem a la Catalunya del Nord, destacant només els baixos nivells tant en nombres absoluts com en relatius, d’aquesta manera si els 22.328 residents estrangers el 2009 representaven només el 5,7% del total de població, en nombres absoluts la màxima concentració es dóna a Perpinyà, com ja hem esmentat, però el segon i tercer lloc corresponen a Elna (Rosselló) i a Prada (Conflent), on el nombre frega només les 500 persones, mentre que en termes relatius destaquen el 25,5% (320 estrangers) de la Guingueta d’Ix o l’11% (1.639) d’Osseja, ambdues a la Cerdanya.

La distribució territorial està íntimament lligada al mercat laboral, d’un costat, i al de l’habitatge, de l’altre. Així, el mapa de la distribució territorial combina l’oferta residencial i ocupacional dels diferents municipis. Dues pautes, aparentment contradictòries, caracteritzen la distribució espacial de la població estrangera immigrada a tots els àmbits considerats i a diferents escales territorials: la concentració i la dispersió. La concentració (amb una –160–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

forta segregació) hauria estat històricament la característica de la immigració de les persones procedents de la Unió Europea dels 15 de forma prèvia al boom migratori del segle xxi, lligada sobretot a la indústria turística i a l’oferta immobiliària de complexos residencials, aprofitada sovint per persones jubilades, seguint l’esmentat model “Nova Florida”. Per tant, la seva implantació al litoral en pot ser el paradigma, encara que també es pot trobar a comarques de l’interior relacionades amb el sector turístic i el creixement de serveis per a les segones residències (com les pirinenques o l’interior de Mallorca, per exemple) o a les capitals (Barcelona, València i Palma) però amb altres característiques associades: altres edats més joves i en part altres tipus d’activitat, fruit de l’extensió de l’anomenat model “Nova Califòrnia”, com a efecte de la globalització a les grans ciutats. La dispersió en el territori, que hauria caracteritzat la darrera onada protagonitzada per nacionalitats extracomunitàries, ha estat marcada pel seu caràcter ingent i accelerat, cosa que explica la relativa baixa concentració en general, tot i que també existeixi, i la molt aguda difusió en el territori per part d’algunes nacionalitats, especialment pels llatinoamericans i els procedents de països de l’Est.

4. Sistemes demogràfics, reproducció social i llengua Com advertíem en la introducció, la voluntat d’aquest text és tan sols apuntar algunes qüestions des de la demografia que, segons el nostre parer, s’haurien de tenir en compte a l’hora d’abordar el tema de la migració i la llengua. La caracterització de diversos “sistemes demogràfics” porta implícit el concepte de reproducció; de fet, recordem que en l’obra abans citada d’Anna Cabré –inspirada en les reflexions de Louis Henry (1965) sobre la taxa de reproducció– es parla de “sistema català de reproducció”. En un sentit estrictament demogràfic el que s’estudia és en quina mesura la combinació dels diferents fenòmens demogràfics (mortalitat, fecunditat i migracions) contribueixen a l’evolució d’una població determinada.

En un nivell d’abstracció més general, la reproducció d’una població té clarament un component biològic, d’una banda, i de l’altra un component social. Aquesta dualitat és especialment pregona en els fenòmens demogràfics. Des d’aquesta òptica, ens hauríem de preguntar: 1) quin paper juguen les migracions no només en l’evolució de la població sinó en la reproducció social? i 2) quin paper ha jugat i pot jugar la llengua (les llengües) també en la reproducció social en cada territori?

Als territoris de parla catalana, la immigració ha esdevingut progressivament un fenomen central en la seva evolució demogràfica, o dit d’una altra manera, tots ells es poden caracteritzar com a “sistemes immigratoris” o “sistemes complexos de reproducció”, en el sentit que una part fonamental de la reproducció –161–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

demogràfica de les seves poblacions descansa en l’aportació migratòria, on el pes del component social sobre el biològic és encara més evident que en la mortalitat o la fecunditat. Els ritmes de conversió a aquest nou sistema demogràfic en el qual els tres territoris han convergit han estat molt diferents, anticipat en el cas de Catalunya com a mínim des de principis del segle xx, i a partir de la segona meitat del s. xx a la resta. També hem vist com les característiques sociodemogràfiques més bàsiques de la immigració (tant la procedent de la resta d’Espanya com la internacional) i de la seva distribució territorial a nivell municipal dins de cada territori eren molt diverses.

Quant a la llengua, en el cas del Principat el català esdevingué una peça fonamental com a element aglutinador de la identitat nacional en el moment de l’emergència d’un sistema immigratori. D’aquesta manera, en un sistema demogràfic de reproducció complexa on la immigració prenia el protagonisme del creixement de la població, la llengua podria haver estat l’instrument i l’emblema del pes de la reproducció social sobre la biològica en l’evolució demogràfica (i social) del país. Aquesta realitat històrica, però, no sembla extrapolable al que succeí en altres territoris de parla catalana.

Arribats aquí, a nivell teòric s’hauria de recórrer a l’obra de Pierre Bourdieu (2011), ja que si les seves reflexions estan dirigides a la reproducció de les classes socials i la dominació, els elements analítics que utilitza, com capital social i capital simbòlic, ens permetrien analitzar tant el paper de les migracions com el de les llengües en la reproducció de la població en general, i en concret als territoris de parla catalana. Des d’aquesta perspectiva, caldria considerar el valor simbòlic de cada llengua, el català, el castellà i cadascuna de les aportades i parlades pels immigrats, que de fet les jerarquitza i en legitima el seu ús, permanència (retrocés) o difusió. En aquest context, la pregunta cabdal és quin paper juga la llengua catalana en la comunicació entre els membres del grup d’immigrats i en la seva relació amb les persones de fora, i si l’accés a la llengua es pot considerar un mitjà per a millorar la seva situació, a més de quina presència té en cada enclavament ètnic o espai de dispersió, i el sentit que té per a les persones que viuen en aquests espais. I encara podríem afegir quines expectatives tenen sobre l’aprenentatge de la llengua catalana en relació als seus descendents.

La situació de la llengua catalana depèn fonamentalment dels avatars històrics que a cada territori han marcat la seva posició subordinada al castellà o al francès, respectivament. Que la política lingüística forma part de la gestió de la diversitat poblacional nascuda de les migracions, sembla evident arreu on la immigració és part fonamental del sistema de reproducció demogràfic. En el cas específic de les llengües sense estat propi, es pot pensar que la política lingüística (en la seva concepció i aplicació) de cada territori tradueix el joc de forces i el grau de dominació de la llengua majoritària de l’Estat respecte a la minoritària, però també del paper instrumental que per a les classes dirigents de cadascun dels territoris té cadascuna de les llengües implantades al territori –162–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

Figura 5. Percentatge de població de nacionalitat estrangera resident a les parròquies d’Andorra i els municipis de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent i Catalunya del Nord (2010)

% E s a n r g t e s r % E s a n r g t e s r S e n s e e s a n r g t e s r S e n s e e s a n r g t e s r % 1 % 4 9 , % 1 % 4 9 , % 5 % 9 9 , % 5 % 9 9 , % 1 0 % 1 4 9 , % 1 0 % 1 4 9 , % 1 5 % 1 9 9 , % 1 5 % 1 9 9 , Font: elaboració pròpia a partir del Padró continu, 2010 (INE), Censos parroquials dels Comuns a 1 de gener % 2 0 % 4 9 9 , % 4 9 9 , de 2010 (Departament d’Estadística del Govern d’Andorra) i Découpage géographique% de2 la0 population % 5 0 m é i s a 1 de gener de 2009 (INSEE) % 5 0 m é i s S e n s e d a d e s S e n s e d a d e s –163–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

i la seva relació amb altres grups socials.

La diversificació lingüística dels territoris arran del canvi de la composició de la població per la immigració s’hauria de considerar com la pedra de toc de la vitalitat del català en les seves diverses variants més que no pas com la causa de la seva situació o un factor determinant de la seva evolució futura.

Bibliografia Álvarez Rodríguez, Aurelia (2006). Nacionalidad de los hijos de extranjeros nacidos en España.

Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales.

Arango, Joaquín (2007). “Les primeres migracions del segle xx a Catalunya”. Nadala 2007, Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, p. 19-33.

Bordieu, Pierre (2011). Las estrategias de la reproducción social. Buenos Aires: Siglo xxi.

Burgueño Rivero, Jesús (1997). “Geografia lingüística d’Espanya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 43, p. 35-57.

– (2002). “El mapa escondido: las lenguas de España”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 34, p. 171-192.

Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa.

Cardelús, Jordi; Àngels Pascual; Miguel Solana (2003). “Opcions individuals i pautes col·lectives: mobilitat i poblament a Espanya a la segona meitat del segle xx”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 42, p. 37-70.

Domingo, Andreu (2007). “El segle xxi i la internacionalització de les onades migratòries“.

Nadala 2007. Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, p. 49-61.

García Borrego, Iñaki; Antonio Pedreño (2002). “La inserción de la población extranjera en las áreas agroexportadoras mediterráneas”, dins: De Lucas, Javier; Francisco Torres.

Inmigrantes ¿Cómo los tenemos? Madrid: Talasa.

González Reverté, Francesc (2008). “El papel de los destinos turísticos en la transformación sociodemográfica del litoral mediterráneo español”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 47, p. 79-108.

Henry, Louis (1965). “Reflexions sur les taux de réproduction”. Population, vol. 1, p. 53-76.

Hermosilla Pla, Jorge (1995). “Movimientos migratorios actuales en el País Valenciano”.

Cuadernos de geografía, vol. 57, p. 109-128.

Izquierdo, Antonio; Diego López; Raquel Martínez (2002). “Los preferidos del siglo xxi: la inmigración latinoamericana en España”. Actas del 3 Congreso de la Inmigración en España.

Granada, vol. 2, p. 237-250.

Luelles Larrosa, Maria Jesús (2007). “La transformació econòmica d’Andorra durant el segle xx”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64, p. 71-88.

Nadal, Jordi; Emili Giralt (2000). Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles xvi i xvii. Vic: Eumo.

Parella, Sònia (2000). “El trasvase de desigualdades de clase y etnia entre mujeres: los servicios de proximidad”. Papers, Revista de Sociologia, núm. 60 (Inmigración femenina en el sur de Europa), p. 275-289.

Pedreño, Andrés (2003). “Trabajadores inmigrantes y agricultura intensiva: por qué vinieron a recolectar frutos y hortalizas a los campos del Mediterráneo español y cómo fueron convertidos en fuerza de trabajo vulnerable y disponible”, dins: Tornos, Andrés [ed.]. Los inmigrantes –164–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 145-166 Andreu Domingo, Elena Vidal-Coso, Joana Serra Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana

y el mundo del trabajo. Madrid: Universidad Pontificia de Comillas, p. 123-145.

Piqueras, Andrés (2006). “Algunas consideracions sobre los processos migratorios en España y en tierras valencianas”, dins: Serafí Bernat, Joan; Celestí Gimeno. [ed.]. Migración e interculturalidad. De lo global a lo local. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, p. 121-143.

Pujadas, Isabel (2007). “Les migracions dels anys seixanta a Catalunya”. Nadala 2007, Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, p. 35-47.

Rodríguez, Vicente; Pere Salvà; Allan M. Williams (2001). “Northern Europeans and the Mediterranean: a new California or new Florida”, dins: King, Rusell; Paolo Mas; Jan Mansvelt Beck [ed.]. Geography, Environment and Development in the Mediterranean.

Brighton: Sussex Academic Press, p. 176-195.

Salvà Tomàs, Pere (2003). “La immigración en Baleares: de un fenómeno tipo Nueva Florida a un modelo migratorio de Nueva California”, dins: Aubarell, Gemma [dir.]. Perspectivas de la inmigración en España. Una aproximación desde el territorio. Barcelona: Icària, p. 129-154.

– (2009). “Les Illes Balears: de terres d’emigrants a territoris d’immigració”, dins: Santesmases i Ollé, Josep [dir.]. Els processos migratoris a les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat. Actes del VII Congrés de la CCEPC (València 16, 17 i 18 d’octubre de 2008).

Valls: Cossetània Edicions i altres, p. 375-391.

Solé, Carlota (2000). “L’ús instrumental del català pels immigrants del Tercer Món”. Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 14/15, p. 33-38.

Solé, Carlota; Amado Alarcón; Lluís Garzón; Albert Terrones (2005). Llengua, empresa i integració econòmica. L’intercanvi econòmic com a font de canvi lingüístic, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans (Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, 32).

Van de Kaa, Dirk J. (1999). “Without Maps and Compass? Toward a New European Transition Project”. European Journal of Population, núm. 15, p. 309-316.

Vidal-Coso, Elena (2009). La complementarietat sociodemogràfica entre les dones immigrades i les no immigrades a Espanya. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Geografia, tesi doctoral.

Viruela Martínez, Rafael; Concha Domingo Pérez (2006). “Extranjeros en el País Valencià (una aproximación inperfecta a la immigración)”, dins: Serafí Bernat, Joan; Celestí Gimeno. [ed.]. Migración e interculturalidad. De lo global a lo local. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, p. 145-168.

Vono, Daniela; Andreu Domingo; Maria Helena Bedoya (2008). “Impacto del control migratorio del visado Shengen sobre la migración latinoamericana hacia España”. Papeles de población, año 14, núm. 58, p. 97-126.

–165–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 167-192 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.9

La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800) Josep Mª Prat Forga

Grup d’Investigació TUDISTAR 1 Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona josepmaria.prat@uab.cat

Resum En aquest article s’analitza la distribució, a l’últim quart del segle xviii (1775-1800), de la població que hi havia a la part de la Cerdanya que romangué a l’Estat espanyol després del Tractat dels Pirineus, així com el seu context econòmic, en un moment en què es van començar a aplicar noves idees, especialment en la producció agrària i la indústria, cosa que va provocar uns canvis ocupacionals en una comarca amb una població creixent, distribuïda de manera no uniforme per gran nombre de pobles i llogarets.

Per fer-ho s’ha partit de la recerca, recopilació, anàlisi i síntesi de diverses fonts documentals existents llavors sobre la comarca, complementat per un treball de camp, amb recorreguts i visualitzacions en el mateix territori, analitzant els topònims i recollint l’experiència de gent que hi va viure en la primera meitat del segle passat.

Paraules clau: població, activitats socioeconòmiques, Cerdanya, segle xviii.

1. Aquest article és un extracte del treball de recerca realitzat l’any 2099, dins del Màster Oficial d`Estudis Territorials i de la Població, en el departament de Geografia de la UAB

–167–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Resumen: La población y las actividades económicas de la Cerdanya hacia finales del siglo xviii En este artículo se analiza la distribución, en el último cuarto del siglo xviii (17751800), de la población que había en la parte de la Cerdanya que permaneció en el Estado español después del Tratado de los Pirineos, así como su contexto económico, en un momento en que comenzaron a aplicarse nuevas ideas, especialmente en la producción agraria y la industria, provocando cambios ocupacionales en una comarca con una población creciente, distribuida de manera no uniforme por numerosos pueblos y pequeñas agregaciones.

Para ello se ha partido de la investigación, recopilación, análisis y síntesis de diversas fuentes documentales existentes en aquel tiempo sobre la comarca; complementado por un trabajo de campo, con recorridos y vistas sobre el mismo territorio, analizando los topónimos y recogiendo la experiencia de gente que allí vivió en la primera mitad del siglo pasado.

Palabras clave: población, actividades socioeconómicas, Cerdanya, siglo xviii.

Abstract: The population and the economic activities of the Cerdanya towards ends of the 18th century This workpaper describes the distribution, towards ends of the 18th century (17751800), of the population that existed in the part of the Cerdanya that it remained in the Spanish State after the Agreement of the Pyrenees, as well as and its economic context, at a time that began to apply new ideas, especially in agricultural production, provoking occupational changes in a region with an increasing population, located in a not uniform way for numerous small villages and aggregations.

In order to do this work, it has begun this research with the compilation, analysis and synthesis of several existing documentary sources on the region, referring to the ends of the 18th century; complemented by the fieldwork, with walks and views on the same territory, analyzing and collecting names of people who experience lived in the first half of last century.

Key words: population, socioeconomic activities, Cerdanya, eighteenth century.

* * *

1. Introducció La Cerdanya és una comarca situada al nord de Catalunya, als Pirineus axials catalans, que limita amb Andorra, les comarques franceses de l’Arièja, el Capcir i el Conflent, i les espanyoles del Ripollès, el Berguedà i l’Alt Urgell (fig. 1). És una de les comarques naturals de Catalunya (Ledesma, 1987; Blanchon –168–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Figura 1. Mapa de situació de et al., 2004) amb una configuració més la Baixa Cerdanya ben definida geogràficament (Vila, 1984, p. 26), ja que es tracta d’una gran ANDORRA vall d’esfondrament d’origen tectònic, en direcció E-W, que va des del coll de la Perxa fins al congost del Baridà, ALTA amb petites falles terciàries perifèriques BAIXA CERDANYA CERDANYA radials, i que presenta dues divisions ALT ben definides: la plana i la muntanya.

URGELL La plana està formada per terrenys RIPOLLÈS terciaris i quaternaris sedimentaris. Té BERGUEDÀ una altitud mitjana de 1.200 metres i segueix l’orientació ENE-WSW, paral· lelament a l’eix de les muntanyes que l’envolten. Al bell mig hi havia un llac miocènic on es dipositaren els sediments, envoltat per dues terrasses al·luvials; per la seva banda, la muntanya, que voreja tota la vall, arriba fins als 2.921 metres del pic del Carlit (Vila, 1984; Ledesma, 1987; Llac, 1991; Blanchon et al., 2004).

Com a conseqüència del Tractat dels Pirineus, que va posar fi a la guerra entre França i Espanya (1635-1659), l’antic comtat del Rosselló i part del comtat de la Cerdanya van passar a França, la qual cosa va fer que la comarca es dividís políticament en dues parts; tanmateix les dues bandes de la comarca van mantenir les relacions entre si, amb Puigcerdà com a capital funcional comuna (Pous i Solé, 1988; Sahlins, 1991). Aquest acord es completà posteriorment, primer amb la conferència de Ceret (1660) i després, el mateix any, amb el Tractat de Llívia2, on es van concretar els 33 pobles cerdans que passaven a França, exceptuant-ne Llívia per tenir la condició de vila.

El 1833 es van crear les actuals províncies a Espanya, amb el resultat d’una nova divisió de la comarca entre les províncies de Lleida i Girona. Tots els municipis que hi havia entre l’estret d’Isòvol i Martinet van quedar dins de la província de Lleida i la resta de municipis en la de Girona, excepte Prats i Sansor, que tot i ser a la part de la plana entre el coll de Saig i Mosoll (de manera que, geogràficament parlant hauria de correspondre a la província de Girona) es va incloure administrativament a la província de Lleida. La figura 2 representa els actuals termes municipals de la part de la comarca sota sobirania espanyola,3 també anomenada Baixa Cerdanya4. Per raó de les fonts consultades el nostre estudi només comprèn aquesta part de la gran comarca pirinenca.

0

5 km

2. De 12 de novembre de 1660.

3. Vegeu la relació dels pobles que hi havia en la comarca a finals del Set-cents i la seva correspondència amb els actuals municipis, a la taula 2.

4. Becat et al. (1985), Ledesma (1987) i Blanchon et al. (2004), entre altres autors, anomenen Alta Cerdanya a la part francesa de la comarca i Baixa Cerdanya a la part que romangué a Espanya.

–169–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Figura 2. Mapa de situació dels actuals municipis de la comarca

0

5 km

2. La població de la Cerdanya a la segona meitat del xviii A la segona meitat del segle xviii, i més concretament als voltants de l’any 1770, a causa de la general prosperitat econòmica que hi havia a les àrees de muntanya5, la població de la comarca va augmentar notablement i, així, en el període entre els dos censos fets al Set-cents (el de 1717 i el de 1787), l’esperança de vida va créixer un 59%. Aquests augments van ser, principalment, a causa del descens de la mortalitat per la relativa pau que hi havia, únicament trencada per la Guerra Gran (1792-1795), a la desaparició de la pesta i a la prevenció de moltes malalties contagioses (com la verola, el xarampió, la diftèria, la febre tifoide o l’escarlatina), a la nupcialitat en edats més joves (amb la qual cosa s’aprofitava més el període de fecunditat de les dones), a la reducció de mortalitat entre les dones embarassades i a la baixada de la mortalitat dels joves, sobretot en el període 1770-1780 (Nadal, J., citat per Vilar, 1962, vol. IV, p.

125; Iglésies, 1974; Nadal 1978; Font i Llobet, 1989). Tanmateix, aquest augment de la població també va anar acompanyat per un important flux migratori positiu, ja que la immigració des de França, a causa de la Revolució (any 1789 i següents) va ser superior a l’emigració6 de mà d’obra barata7, sobretot des del 5. No totes les comarques del Pirineu català van evolucionar demogràficament de la mateixa manera i en la mateixa forma (López Palomeque i Majoral, 1981), i el creixement de l’esperança de vida, que a la Cerdanya va ser del 59%, en el mateix període, al Ripollès va ser del 93%, al Berguedà del 61%, a l’Alt Urgell del 31%, al Pallars Jussà del 45%, al Pallars Sobirà del 20% i a la Vall d’Aran del 80% (Nadal, 1978).

6. Encara que no hi ha uns criteris de definició comunament acceptats pels termes ‘migració’ i ‘mobilitat’ (George, 1976; Solana, 2000), entenem per migració el canvi de residència d’un individu.

7. Gran part de la població emigrant no va tenir com a principal destinació la gran ciutat, sinó que se’n va anar cap a les capitals comarcals més properes: Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Berga (Soriano, 1994).

–170–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

període 1763-1774, quan van aparèixer les primeres fàbriques d’indianes a les comarques del litoral i a les rodalies de Barcelona (Molina, 2002).

Així doncs, a principis dels anys 1770, la pau que hi havia a la comarca, acompanyada pel creixement demogràfic i els canvis ocupacionals, va servir per a construir-hi cases de pagès més grans (a vegades aprofitant i unint les dues o tres cases que hi havia abans al llogaret) alhora que es produí una intensificació en l’ús del sòl, cosa que va portar a una subdivisió de la propietat agrícola (Molina, 2002).

En aquest nou context, la comarca va passar de 6.724 habitants l’any 1719 a 10.491 l’any 1787, la qual cosa va representar un increment demogràfic del 35,91%, passant la densitat de població de 12,30 hab./km2 a 19,19 hab./km2; amb tot, cap a la fi del segle, la població va baixar fins als 9.000 habitants com a conseqüència de la Guerra Gran (Salvat, 1992).

A partir de les dades del cens de 17878, s’ha construït la piràmide d’edats de la població de la comarca (fig. 3), on es pot veure com la població era una mica madura, amb una forta presència de persones de més de 50 anys (el 17% de la població), amb més homes que no pas dones de la mateixa edat. Tanmateix, també hi havia una base important de rejoveniment, amb una bona quantitat de joves de menys de 17 anys, i amb un equilibri percentual de nois i noies.

També s’hi pot veure la manca de nois de 16 a 25 anys, a causa de la mortalitat de les guerres i l’emigració.

Figura 3. Piràmide d’edats de la Cerdanya (1787)

El % indicat a abscisses s’ha calculat dividint el nombre d’efectius de cada grup pels anys compresos en cada cas.

8. Josep Iglésies va publicar la part catalana del cens de Floridablanca els anys 1969 (vol. I) i 1970 (vol. II). El criteri general sobre el valor i la fiabilitat del cens de 1787 és gairebé unànime, ja que, en no tenir una finalitat estrictament fiscal, l’ocultació d’empadronats no fou gaire gran (Vilar, 1965), encara que hi ha autors, com Antoni Simon, que diuen que aquesta fiabilitat no deixa de ser una mica discutible, a causa de la falta de recursos o capacitats d’alguns ajuntaments per realitzar un control exhaustiu de la població, a més d’una possible voluntat d’amagar dades per rebaixar algunes quotes, com podien ser les militars (Simon, 1992).

–171–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

A més, encara que no afectava l’estructura de la piràmide d’edats, també hi havia una forta emigració temporal cap a fora de la comarca, ja que alguns cerdans tenien el costum d’enviar els seus fills i/o filles a passar l’hivern fora, per treballar en les cansaladeries o lleteries, en el cas dels homes, o en el servei domèstic, si eren dones. A la vegada, alguns pagesos més desafavorits també aprofitaven l’hivern per anar a treballar fora de la comarca i obtenir un sou complementari, de manera que, entre tots, a la Cerdanya hi havia un flux de mobilitat externa, per motius econòmics, perquè el seu objectiu comú era millorar les condicions de treball i de vida. Així mateix, a causa de la millora de la productivitat agrícola, amb l’aplicació de les noves tècniques, també va començar una certa migració i un flux interior de mobilitat laboral diària, entre les petites poblacions i Puigcerdà i els pobles més importants (Bellver, Llívia, Martinet).

Ambdós tipus de fluxos migratoris, cap a les poblacions més grans de la comarca i cap a les altres comarques, eren més femenins que no pas masculins, seguint la mateixa pauta de comportament que també hi havia a la resta del país (García Barbancho, 1982).

En definitiva, ens trobem una comarca amb una estructura demogràfica envellida (taxa d’envelliment de 25,259) però també amb una base poblacional bastant jove, cosa que ja permetia suposar un futur rejoveniment de la població.

La població de la Cerdanya l’any 1787 –seguint les dades extretes del cens de Floridablanca, de Ledesma (1989), Bellmunt (1992), Vigo i Puig (1999) i Blanchon et al. (2004) i, molt especialment, del mapa d’en Tomàs Junoy, fet l’any 1820–10 estava distribuïda territorialment tal com es por veure en el mapa següent (fig. 4). Per a una millor localització s’ha posat el número identificatiu de cada una de les principals poblacions (taula 1).

Tal com mostra el mapa (fig. 4), hi havia una important acumulació de població a Puigcerdà i la resta de municipis de la plana i de les terrasses, a on residia el 92,35% de la població total de la comarca. S’observa una clara jerarquització demogràfica municipal, amb els tres següents nivells jeràrquics: a) els municipis de la plana i Puigcerdà, amb 6.928 habitants (el 66,04% de la població); b) les terrasses, amb 2.761 habitants, es a dir, el 26,31% de la població, i c) els municipis de l’interior, amb 802 habitants, el 7,65% de la població.

Aquestes xifres percentuals són semblants a les de 1719 (68,28%, 23,82% i 7,9%, respectivament), encara que es pot apreciar un petit augment percentual de població en els pobles de les terrasses, en detriment dels de la plana, 9. La taxa d’envelliment es defineix com el nombre de persones de 65 anys o més per cada 100 persones de menys de 15 anys (García Barbancho, 1982, p. 43).

10.���������������������������������������������������������������������������������������������������������� Aquest mapa, dibuixat l’any 1820, es troba dipositat al fons Maties Delcor de l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals, a Perpinyà (Balent, 2005, p. 175).

–172–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

restant els de la muntanya amb un percentatge similar entre ambdues dates, al voltant del 7,5-8%.

Així doncs, més del 92% de la població estava situada a la plana i a les terrasses, encara que la meitat de la població total la comarca (el 56,20%) es concentrava en 8 municipis: Puigcerdà (el 15,58% del total de la comarca), Montellà i Martinet (el 8,88%), Bellver (el 7,55%), Llívia (el 7,41%), Ger (el 5,55%), Alp (el 4,07%), Meranges (el 3,59%) i Prullans (el 3,57%) (taula 1).

Figura 4. Mapa de distribució de la població de la Cerdanya a finals del Set-cents

> 1.000 hab.

500-1.000 hab.

200-500 hab.

100-200 hab.

< 100 hab.

muntanya

terrasses

plana

0

5 km

Font: elaboració pròpia a partir del cens de 1787, del mapa d’en Tomàs Junoy (1820), i dels llibres de Ledesma (1989), Bellmunt (1992), Vigo i Puig (1999) i Blanchon et al. (2004).

A més, si comparem el nombre de poblacions segons el seu pes percentual respecte el total de la comarca entre ambdós censos (1719 i 1787), obtenim el següent gràfic (fig. 5), en el qual podem veure que s’ha produït un cert canvi, perquè en aquest període augmenta el nombre de poblacions en els intervals superior i inferior.

Si estudiem els actuals termes municipals i la població de 1787, la màxima densitat d’habitants corresponia a Puigcerdà (107,61 hab./km2) i la mínima –173–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Taula 1. Dades demogràfiques de la Cerdanya (1719 i 1787) tipus de lloc11 1 Age 2 Alp12 3 All 4 Arànser 5 Baltarga 6 Béixec 7 Bellver13 8 Riu de Santa Maria 9 Talló 10 Vilella 11 Santa Magdalena 12 Nèfol 13 Coborriu de Talló 14 Cobalaina 15 Cortariu 16 Bolvir 17 Coborriu 18 Beders 19 Das 20 Tartera 21 la Valira 22 Èller 23 Estoll 24 Escadarcs 25 Soriguerola 26 Ger 27 Grèixer 28 Montmalús 29 Niula 30 Guils 31 Isòvol 32 Lles 33 Travesseres 34 Viliella 35 Senillers 36 Llívia 37 Cereja 38 Gorguja 39 Meranges 40 Girul 41 Montellà14 42 Martinet 43 Sant Martí de Castells 44 Mosoll 45 Músser 46 Olopte 47 Cortàs 48 Pedra 49 Bor15

–174–

2 2 2 2 2 3 2 3 3 3 3 3 4 4 4 2 2 3 2 3 4 2 2 3 3 2 4 4 4 2 2 2 3 4 4 1 3 3 2 4

% població % població terme variació població població total total municipal població 1787 1719 Cerdanya Cerdanya actual 1719-1787 1787 1719 Puigcerdà 131 67 48,85% 1,25% 1,00% Alp 427 258 39,58% 4,07% 3,84% Isòvol 117 49 58,12% 1,12% 0,73% Lles de C. 136 129 5,15% 1,30% 1,92% Bellver de C. 72 118 -63,89% 0,69% 1,75% Montellà i M. 36 50 -38,89% 0,34% 0,74%

Bellver de Cerdanya

792

366

53,79%

7,55%

5,44%

Bolvir Bellver de Cerdanya

166

240

-44,58%

1,58%

3,57%

101

43

57,43%

0,96%

0,64%

Das

299

190

36,45%

2,85%

2,83%

Bellver de C.

122

75

38,52%

1,16%

1,12%

Fontanals de Cerdanya

131

69

47,33%

1,25%

1,03%

Ger

582

215

63,06%

5,55%

3,20%

Guils de C. Isòvol

235 60

112 61

52,34% -1,67%

2,24% 0,57%

1,67% 0,91%

Lles de Cerdanya

229

200

12,66%

2,18%

2,97%

Llívia

777

680

12,48%

7,41%

10,11%

Meranges

377

154

59,15%

3,59%

2,29%

2 2 4

Montellà i Martinet

932

345

62,98%

8,88%

5,13%

3 3 2 2 3 2

Das Lles de C. Isòvol / Bellver de Cerdanya Bellver de Cerdanya

45 49

39 130

13,33% -165,31%

0,43% 0,47%

0,58% 1,93%

202

180

10,89%

1,93%

2,68%

311

28

91,00%

2,96%

0,42%

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800) 50 les Pereres16 51 Pi 52 Prats 53 Sansor 54 Prullans17 55 Anbert 56 Ardòvol 57 Puigcerdà 58 Pallerols18

3 2 2 4 2 4 3 1 4

59 Queixans

2

60 Rigolisa 61 Saga 62 Sanavastre 63 Saneja 64 Sant Martí 65 Santa Eugènia de Nerellà 66 Olià 67 Nas 68 Talltendre 69 Ordèn 70 Talltorta19 71 Urtx 72 el Vilar 73 Ventajola 74 Vilallobent 75 Víllec 76 Estana 77 Coborriu de la Llosa20 78 Urús 79 Riu 80 Canals

2 3 2 2 3 2 3

Fontanals Bellver de C.

42 263

65 75

-54,76% 71,48%

0,40% 2,51%

0,97% 1,12%

Prats i Sansor

191

90

52,88%

1,82%

1,34%

Prullans

375

250

33,33%

3,57%

3,72%

Puigcerdà

1634

1130

30,84%

15,58%

16,81%

130

133

-2,31%

1,24%

1,98%

124 35 61

115 15 72

7,26% 57,14% -18,03%

1,18% 0,33% 0,58%

1,71% 0,22% 1,07%

91

73

19,78%

0,87%

1,09%

200

111

44,50%

1,91%

1,65%

139

120

13,67%

1,32%

1,78%

56

24

57,14%

0,53%

0,36%

239

103

56,90%

2,28%

1,53%

34 113

17 59

50,00% 47,79%

0,32% 1,08%

0,25% 0,88%

121

120

0,83%

1,15%

1,78%

Fontanals de C. Puigcerdà Ger Das Guils de Cerdanya Bellver de Cerdanya

3 2 3 2 2 3 3 2 2 2

Bellver de Cerdanya Bolvir Fontanals de Cerdanya Puigcerdà Puigcerdà Montellà i Martinet

3

Lles de C.

28

53

-89,29%

0,27%

0,79%

2 2 4

Urús Riu de Cerdanya

184

161

12,50%

1,75%

2,39%

102

140

-37,25%

0,97%

2,08%

Font: elaboració pròpia a partir dels censos de 1787 i 1719, del mapa d’en Tomàs Junoy (1820), Ledesma (1989), Bellmunt (1992), Vigo i Puig (1999) i Blanchon et al. (2004) 11. 1= vila 2= poble 3= poble petit (< 50 hab.) 4=llogaret (< 25 hab.)

12. A la vall de la Molina hi havia hagut els llogarets de Sagramorta, Ovella i Saltèguet, però a finals del Set-cents ja estaven despoblats i solament es feien servir de porxos i bordes pel bestiar (Blanchon et al., 2004). També hi havia les edificacions del Sitjar amb la serradora i molina que va donar nom a la vall i que va romandre funcionant fins a finals del segle xix (Roger, 2006).

13. A les seves rodalies també hi havia algun mas aïllat (cal Manxot, el mas d’Anes), antics nuclis medievals molt petits (un parell de cases) que ja s’havien convertit en un mas (Corts, Navascort) i vestigis d’altres nuclis ja totalment despoblats (Gallissà, Vilavedra) (Blanchon et al., 2004).

14. També hi havia restes de llocs ja despoblats (Escàs, Esconsa, Sant Romà) o edificacions aïllades (el molí de Bramasacs, cal Mendrat, cal Soldat) (Blanchon et al., 2004).

15. A les seves rodalies hi havia, i encara hi ha, la casa fortificada de la Torre del Cadell (ídem).

16. El lloc de Montagut es va convertir en un mas.

17. Els llocs de Sotanut, Sant Quintí i la Serra ja estaven despoblats a finals del Set-cents.

18. Aquest petit nucli es trobava a la plana, al sud-est de Puigcerdà i es va despoblar a finals del Set-cents, quan la seva església de Santa Eugènia va ser destruïda pels francesos l’any 1793 i solament va restar-hi el mas de Sant Marc (Blanchon et al., 2004).

19. Al segle XVII van desaparèixer els llogarets de Sant Climent del Soler, Santa Fe i Sant Grau (ídem).

20. Las poques cases de la Llosa s’havien despoblat i solament restava cal Jan (ídem).

–175–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Figura 5. Nombre de poblacions segons el seu pes relatiu sobre el total 18 16 14 12 10

1719

8

1787

6 4 2 0

0-1%

1-2%

2-3%

3-4%

4-5%

5-6%

>6%

1719

12

17

6

4

0

2

2

1787

14

15

6

2

1

1

4

Font: elaboració pròpia dels censos de 1719 i 1787

a Lles de Cerdanya (4,3 hab./km2), cosa que representava un recorregut21 de 103,31 i un índex de disparitat22 de 25,02.

Quant a l’augment net de població, xifrada en un 35,91% entre 1719 i 1787 (taula 1), aquest percentatge es desigual entre els pobles de la comarca, ja que perdien o guanyaven població tant pobles de la plana com de la muntanya, tal com es pot veure en el quadre següent.

Taula 2. Increment demogràfic de les poblacions (1719-1787) fort augment (≥ 35,91%)

augment (< 35,91%)

Age, Alp, All , Bellver, Coborriu de Bellver, Das, Éller Estoll, Ger, Guils, Bor, Pi, Saga, Prats, Meranges, Santa Eugènia, Urtx, Martinet, Talltorta, Vilallobent, Ventajola

Arànser, Lles, Llívia, Mosoll, Olopte, Puigcerdà, Rigolisa, Saneja, Talltendre, Víllec, Urús

forta disminució (≥ -10%)

disminució (< -10%)

Baltarga, Béixec, Bolvir, Músser, les Pereres, Sanavastre, Riu

Isòvol, Queixans, Coborriu de la Llosa

Font: elaboració pròpia dels censos de 1719 i 1787 21. El recorregut es defineix com la diferència entre les densitats de població màxima i mínima (García Barbancho, 1982, p. 30).

22. L’índex de disparitat es defineix com la divisió entre les densitats de població màxima i mínima (ídem).

–176–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

A continuació, a partir de les dades del cens de 1787, agrupant els pobles pels municipis actuals, presentem l’ocupació masculina.

Taula 3. Població masculina per sectors d’ocupació (1787) Terme municipal actual

Primari

Secundari

Terciari

Altres

Alp Bellver de Cerdanya Bolvir Das Fontanals de Cerdanya Ger Guils de Cerdanya Isòvol Lles de Cerdanya Llívia Meranges Montellà i Martinet Prats i Sansor Prullans Puigcerdà Riu de Cerdanya Urús Total %

111 571 49 55 150 123 83 93 135 87 99 432 48 86 275 25 51 2.473 67%

38 82 6 61 15 42 9 19 10 90 7 47 8 26 230 1 1 692 19%

0 25 4 7 5 3 10 3 5 45 13 18 2 1 60 1 1 203 5% total comarca

7 29 8 9 12 8 12 11 14 25 4 18 3 9 168 3 6 346 9% 3.714

Font: elaboració pròpia partir de les dades del cens de Floridablanca (1787) Primari = pagesos Secundari = artesans i fabricants Terciari = comerciants, funcionaris, professionals liberals i criats Altres = religiosos, cavallers, rendistes i militars

Com es pot veure a la taula anterior, dues terceres parts de la població masculina censada a la comarca a finals del Set-cents treballava en el sector primari (2.473 homes), mentre una cinquena part ho feia en el secundari (692 homes) i solament un 5% (203 homes) en el terciari, mentre que la resta eren religiosos, militars, cavallers o rendistes (346 homes).

Per localitats, a Puigcerdà un 38% del homes ocupats es dedicaven a les activitats primàries, un 31% a les secundàries i un 8% a les terciàries. Aquesta estructura ocupacional també era similar en el cas de Llívia, on respectivament hi havia un 35, 36 i 18%. Tanmateix, a la resta dels municipis predominava majoritàriament el sector primari (més d’un 70% dels homes), excepte a Das, on hi havia un 42% en el sector primari, un 46% en el secundari i un 5% en el terciari.

L’ocupació industrial també era important a Llívia (36%), Puigcerdà (31%), Alp (24%), Ger (24%) i Prullans (21%). D’altra part, els homes dedicats al –177–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

sector terciari eren molt pocs (fig. 6), excepte a Llívia (18%), Meranges (11%)23 i Puigcerdà (8%)24.

Figura 6. Percentatge de població censada treballadora masculina per sectors d’ocupació (1787) primari secundari terciari altres

0

5 km

Font: taula 3

A més, el 9% dels jornalers vivien a Puigcerdà, i solament el 2% dels pagesos membres de la unitat familiar propietària. El 32% dels artesans vivia a la capital; una proporció similar trobem també per als fabricants: a Puigcerdà hi havia el 37%. Els comerciants, a l’igual que els pagesos, residien majoritàriament fora de la capital (95%). Per altra banda, solament el 18% dels criats estava censat a Puigcerdà, i també els capellans es trobaven majoritàriament als pobles. Tanmateix, frares i monges vivien a Puigcerdà, on hi havia els convents de Sant Domènec, de Santa Clara i de Sant Francesc, el col·legi dels pares escolapis i l’hospital.

Quant a l’estat civil, el 39% de la població estava casada i el 8% era vídua, amb predomini de les dones (hi havia 84 vídues de més de 50 anys per solament 32 homes; i 45 vídues de menys de 50 per a només 6 homes).

Finalment, l’edat mitjana de casament de les dones estava entre els 20 i 25 anys, amb un 99% dels matrimonis sense cap tipus de consanguinitat (Salvat, 1992).

23. A Meranges hi vivien 13 criats.

24. A Puigcerdà hi vivien la majoria dels funcionaris, militars, metges, advocats, procuradors, músics, cavallers i rendistes; mentre els capellans, pagesos, artesans, comerciants, fabricants i criats estaven censats majoritàriament en la resta de les poblacions.

–178–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

3. Les activitats econòmiques a la Cerdanya a finals del Set-cents 3.1. Agrícoles i ramaderes Segons indicava Tomàs Junoy a principis del segle xix (Balent, 2005), en l’economia cerdana hi havia una forta estacionalitat i el seu sistema productiu mantenia el sistema de rotació bianual “sembrat-guaret”, amb un conreu de secà generalment de sègol25 i forment. No s’ha d’oblidar que llavors el sègol era un producte molt remarcable per la seva qualitat, tal com indicava l’any 1748 l’intendent del Rosselló Antoine-Marie Ponte: “el sègol de Cerdanya era un dels millors de tota Europa, amb un gra molt gran que fa un pa excel·lent” (Rosset, 1983). A més, en moments determinats, també en proveïa gairebé tot Catalunya, la qual cosa va permetre afirmar que la Cerdanya era “el graner del Principat” (Galceran, 1978). Per la seva banda, en Pierre Poeydavant (1778) indicà que, a més del sègol i del forment, també hi havia altres conreus, encara que en quantitats molt més petites, com la civada, l’ordi, el cànem, el mestall26 i el fajol27.

En les terres de regadiu predominaven els prats de dall (alfals, trèvol i trepadella), que servien d’aliment a la creixent ramaderia bovina i cavallar, mentre altres conreus, com la patata28 i el blat de moro, no van ser produïts a la comarca fins al segle xix. A partir de dades extretes del llibre del Mostassà (1485-1740), del viatge de Francisco de Zamora (1787) i dels informes de Tomàs Bresson i el baró de La Linde (1779), de Josep de Cruillas (1780), de Jaume de Barnolas (1787) i de Francisco de Solanell (1790), s’ha preparat la taula 4, on es presenta la relació dels principals cultius que llavors es feien a la comarca.

També hi havia, per a l’autoconsum i per a la venda en els mercats, diferents verdures, llegums29 (sobretot pèsols) i fruiters (pereres, pomers, pruners, cireres, presseguers i albercoquers), restant encara algunes poques vinyes, cultiu que va tenir la seva màxima expressió en la comarca a l’edat mitjana (Vila, 1984).

La productivitat d’aquests productes agrícoles depenia, fonamentalment, de les causes naturals; així, les minses collites de cereals dels anys 1776, 1779 i 1785 van ser ocasionades per les fortes gelades produïdes aquells anys (Rosset, 1983), també hi hagué importants sequeres els anys 1775, 1780, 1782, 1783 i 25. És una planta robusta que aguanta millor el fred que no pas altres varietats i necessita menys humus i adobs.

26. Una barreja de blat i sègol.

27. Pau Vila diu que aquests tres últims conreus ja no existien l’any 1926 28. Introduïda a Catalunya el segle xix per la Junta de Comerç de Barcelona.

29. Com que formaven part de la dieta alimentària habitual, el seu cultiu era principalment per l’autoconsum i, a més, eren molt apreciats per les rotacions de conreus, sobretot a les terres de secà

–179–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Taula 4. Quadre resum amb els principals cultius, ramats de bestiar i espècies d’arbres, que hi havia a la comarca a finals del Set-cents Baró de Solanell Cruïllas La Linde Bresson Barnolas Zamora Mostassà Vila 14851790 1780 1779 1779 1787 1787 1740 1926 forment ● ● ● ● ● ● ● sègol ●● ● ● ●● ● ● ●● civada ● ◦ ● ordi ● ● ◦ ● fajol ◦ ◦ mestall ◦ blat de moro ● cànem ◦ ◦ ◦ ● ◦ ◦ lli ◦ ◦ ● ◦ alfals ● trepadella ● trèvol ● vinyes ◦ ◦ ◦ ◦ pomers Pyrus malus ● ● pereres Pyrus comunis ●● ●● ●● cireres Prunus avium ◦ ◦ pruners Prunus domestica ● ◦ albercoquers Prunus armeniaca ◦ presseguers Prunus persica ◦ nogueres Juglans regia ● codonyers Cydonia oblonga ● castanyers Castanea sativa ◦ ◦ salze blanc Salix alba ● ●● ●● freixes fraxinus spp. ● ◦ moixeres de guilla Sorbus aucuparia ● moreres Morus alba ◦ ◦ ● àlbers Populus alba ● ● ◦ ● pollancres Populus nigra ●● ● ◦ trèmols Populus tremula ◦ pi negre Pinus uncinata ●● ●● ● ●● ● pi roig Pinus sylvestris ●● ●● ● ●● ● avets Abies alba ●● ●● ● ●● avellaners Corylus avellana ●● alzines Quercus ilex ◦ ◦ ● roure martinenc Quercus pubescens ◦ ◦ ◦ oms Ulmus minor ◦ ● verns Alnus glutinosa ◦ cabres ◦ ◦ ◦ ◦ ◦ ovelles ●● ●● ●● ● ● ● ● vaques ● ● ●● ●● ● ●●

–180–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800) cavalls porcs tords perdius guatlles coloms gallines oques ànecs conills galls dindis bucs d’abelles pèsols cols naps mongetes patates enciams bledes faves llentilles endívies raves apis alls cebes truites anguiles barbs bagres

● ◦

● ◦

● ◦

● ●

● ●

◦ ◦ ● ● ● ● ●

●

● ● ●

● ● ◦

● ●

●●

● ● ● ●

●

● ● ● ● ● ● ● ● ●

●● ◦

◦ ● ● ●

● ● ●

◦ ●● ● ● ● ●●

● ● ● ● ● ●

●● ◦

Simbologia: molt ●●

● ● ●

●

● ● ●

● ● ● ● ● ●

bastant ● poc ◦

Fonts: – Diari del 6è viatge a Catalunya de Francisco de Zamora (13 d’agost a 11de setembre de 1787). Llegat II/3152. Biblioteca del Palacio Real, Madrid.

– Informe del benedictí Dom Josep de Cruïllas i de Tord (1780). Llegat II/2436 pag. 123r-145v.

Biblioteca del Palacio Real, Madrid.

– Informe del corregidor de Puigcerdà, en Thomàs Bresson, al Baró de la Linde, intendent de l’exèrcit i Principat de Catalunya (1779). Llegat II/2436 pag. 147r-176v. Biblioteca del Palacio Real, Madrid.

– Informe d’en Jaume de Barnoles i de Cahors al fiscal del Civil de la Reial Audiència de Barcelona (31 de març de 1787). Llegat II/2436 pag. 177r-187v. Biblioteca del Palacio Real, Madrid.

– Informe sobre el Principat de Catalunya, enviat per Francisco de Solanell i Sicart (1790) a Francisco de Zamora. Llegat II/2471 pag. 200r-214v. Biblioteca del Palacio Real, Madrid.

– Respostes de Francisco de Solanell i Sicart (1790) al qüestionari de 183 preguntes de Francisco de Zamora Peinado. Llegat II/2436 pag. 103r-121v. Biblioteca del Palacio Real, Madrid.

– Dades del llibre del Mostassà de: S. Galceran (1978).

– Les dades de Pau Vila (1984, original de 1926) s’empren a efectes comparatius.

–181–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

1786, així com fortes pluges els anys 1781 i 1784 (Rosset, 1983) i inundacions el 1766 (Zamora, 1790, citat per Vigo i Puig, 1999).

En aquest marc, la millora de la producció agrícola es fonamentava en dos processos simultanis: l’extensió dels conreus i la intensificació de l’explotació; aquesta segona mitjançant el regatge, tot aprofitant les aigües del Segre i els seus afluents, creant-hi una xarxa de rierols i recs. A més, des dels estaments oficials es va afavorir l’accés de molts pagesos a terres que fins aquell moment havien pertangut als nobles o a l’església (Vigo i Serret, 1998).

Pel que fa a la ramaderia que feia la transhumància hivernal, els ramats més importants eren de boví, oví i cavallar (Solanell, 1790; Vila, 1984; Rosset, 1983), que van agafar gran importància a partir de la segona meitat del Setcents, ja que les parceries30 van anar desapareixent a poc a poc i, a la vegada, es va tancar l’accés a les pastures col·lectives. El pasturatge rotatiu en parcel·les tancades va permetre garantir una producció més contínua d’herbes, bestiar i caça. Cal assenyalar el contrast entre les explotacions ramaderes de la plana i les de les terrasses més enlairades de la muntanya, on hi havia un menor nombre de caps de bestiar i de prats de dall (Tulla, 1988). També hi havia petits ramats de cabres i porcs, encara que el seu nombre s’havia reduït molt considerablement amb el pas dels segles i llavors ja era molt reduït31.

Quant a l’activitat forestal, la producció també estava condicionada pel medi i pel fet de tractar-se d’un recurs natural renovable sotmès a llargs cicles productius. Això no obstant, l’explotació del bosc comportava quantioses rendibilitats econòmiques, perquè s’obtenien algunes matèries primeres com ara carbó vegetal per alimentar les fargues i fusta per fer llenya i per a la construcció. A més, el bosc també proporcionava pastures i s’hi recol·lectava mel, fruits silvestres i plantes medicinals.

Segons els testimonis analitzats, el recobriment vegetal de la comarca estava distribuït tal i com es pot apreciar en el mapa següent, on podem veure com hi havia els prats de dall al votant dels rius i rierols, mentre la major part de la plana i les terrasses terciàries estaven dedicades al conreu de secà, amb esquitxades de prats de dall.

A partir dels 1.200 metres d’altitud, els conreus solament es trobaven en petites terrasses allargades, prop dels pobles, rodejades per matolls i clapes de pi roig que, a poc a poc, en pujar més amunt, es feien més denses fins arribar a la vegetació alpina en les cotes més altes. Els matolls recobrien les terres més improductives, on hi havia molt rocam i forta pendent.

30. Les parceries apareixen als segles xiii-xiv com un contracte molt flexible que serveix per articular la ramaderia domèstica i la ramaderia integrada als circuits comercials (Conesa, 2007). En l’àmbit ramader era un contracte notarial d’arrendament del bestiar boví, cavallar i oví, mitjançant el qual un arrendador confiava durant un determinat període de temps tot o una part del seu bestiar a canvi del manteniment del ramat i una certa compensació, econòmica i/o en espècies, preestablerta anualment i a la finalització del contracte.

31. El poeta Marcial (40dC-104 dC), nascut a Bílbilis (Calataiud), s’interessà en els seus Epigrames pels pernils cerdans. Igualment Estrabó (50aC-24 dC) diu també que els cerdans produïen excel·lents pernils que podien competir amb els de Cibyre i que els proporcionaven bons ingressos.

–182–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Figura 7. Mapa de distribució del recobriment vegetal

0

Coberta herbàcia alpina

Coberta arbòria i arbustiva subalpina / matolls

Conreus de secà i prats

5 km

Prats de dall i boscos de ribera

Font: elaboració pròpia

A continuació (fig. 8) es presenta un mapa amb el percentatge d’extensió superficial de les tres activitats econòmiques agràries bàsiques que, a finals del segle xviii, es feia a cadascun dels actuals municipis.

A l’actual terme municipal de Lles predominaven els boscos, seguits pels prats, la ramaderia i una petita part dedicada als conreus de secà. A Montellà i Martinet predominaven les activitats forestals, seguides pels conreus de secà, la ramaderia i els prats. A Prullans la dedicació forestal era baixa (hi havia poc bosc) i les altres activitats agràries (conreus de secà, ramaderia i prats de dall) estaven molt equilibrades. A Bellver les activitats forestals, sobretot a la serra del Moixeró, eren molt més importants; anaven seguides pels conreus de secà, la ramaderia i els prats de dall. Quelcom de similar passava a Meranges.

Pel que fa a la resta de municipis, els que estaven a la part d’obaga de la comarca (Alp, Das, Urús i Riu) tenien la seva principal activitat en l’explotació forestal, seguida pels prats, la ramaderia i els conreus de secà, que es feien a la –183–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

part més baixa dels respectius termes municipals. En canvi, a Prats (amb un terme molt més petit i amb molt poc bosc) predominaven els conreus de secà i els prats de dall, seguits de la ramaderia i una molt petita activitat forestal, principalment al seu bosc de ribera. Als pobles de l’actual terme municipal de Fontanals de Cerdanya predominaven els conreus de secà, seguits per la ramaderia i els prats de dall.

Figura 8. Percentatge d’activitats agrícoles dels actuals municipis a finals del Set-cents

Bosc Prats Conreus de secà

0

5 km

Font: elaboració pròpia

A la part solana de la comarca, a Isòvol predominaven els prats de dall (sobretot al voltant dels rius Segre i Duran), seguits pels conreus de secà, la ramaderia i els boscos. A Ger i Bolvir dominaven la ramaderia i els prats de dall; a Guils les activitats forestals i els prats, i a Puigcerdà els prats de dall i la ramaderia. Finalment, a Llívia predominaven els conreus de secà, seguits per prats de dall i ramaderia.

El retard en el desenvolupament agrari de la comarca ja va ser indicat per Francisco de Zamora32 quan escrivia que les arades que hi havia a la Cerdanya eren antigues i poc eficaces, perquè en tenir la reixa de punta llarga i gairebé rodona, només servien per fer un solc a terra que escassament arribava a cobrir el gra, de manera que quedava molta part del camp exposat als ocells, que es menjaven les llavors.

32. Segons relata en el seu “Diario del sexto viaje a Catalunya”, del 13 d’agost a l’11 de setembre de 1787 (Boixareu, 1973).

–184–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

En atansar-se la fi del segle creixia la importància de l’economia agrària pluriespecialitzada, introduint-se nous cultius i augmentant el rendiment dels anteriors, dins d’un procés de colonització que afectà principalment els boscos i prats, ja que el fems del bestiar era necessari per adobar el sòl, fet que obligava a mantenir els ramats.

A la vegada, també va iniciar-se la proletarització dels petits propietaris, ja que el pagès que tenia poques terres havia de treballar a jornal, dins d’un sistema agrari encara precapitalista, on ni el mercat de la terra ni el del treball estaven prou desenvolupats, i qualsevol ajust econòmic havia de ser suportat pel mercat de productes agrícoles, amb un tipus d’agricultura caracteritzat per la venda ràpida de les produccions sense possibilitat d’emmagatzemar-les, per falta dels equipaments necessaris i per la necessitat de disposar de diners en efectiu (i no haver de demanar crèdits sotmesos a uns interessos molt elevats), dins d’un mecanisme de comercialització molt forçat, on el pagès es veia obligat a vendre barat i comprar car.

Figura 9. Representació esquemàtica dels diferents usos del sòl en un poblet ideal de la Cerdanya en el Set-cents

Es tractava doncs, d’una societat tradicional basada en l’autoconsum, amb pocs excedents de producció que es comercialitzaven en els mercats, complementats amb la venda de llenya i carbó vegetal, així com amb el lloguer dels camps per als ramats transhumants de les terres baixes (Campillo, Sanclimens i Villaró, 1988).

–185–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

La figura 9 presenta un esquema33 de l’organització típica de l’espai rural de finals del Set-cents, amb els diferents usos del sòl, a un poblet idealitzat de la Cerdanya.

3.2. Industrials Les activitats industrials que a finals del Set-cents hi havia a la comarca encara estaven poc desenvolupades, centrant-se principalment en unes poques manufactures, moltes d’elles en cases particulars, atès que no es tenia la idea de disposar d’un edifici específic per desenvolupar-hi de manera continuada una activitat productiva (Boquer, 2002; Cabana, 2001).

Una de les primeres va ser l’abastiment de carbó per a les fargues, que tenien una aplicació massiva des de finals de l’edat mitjana, utilitzant carbó vegetal per reduir el mineral a un material mal·leable i dúctil34. Tanmateix, això produïa una desforestació, que ha estat una de les activitats que més ha transformat el paisatge cerdà; la qual cosa, combinada amb l’augment de la ramaderia, va impedir la regeneració dels boscos, on encara hi restaven moltes carboneres (Galceran, 1978).

Per altra banda, els molins serradors on es feien posts i cabirons per als envans de les cases, quasi van deixar de funcionar; i els molins fariners també van reduir considerablement la seva activitat anterior (Boquer, 2002).

Pel que fa a les indústries extractives, encara eren una continuació de les que hi havia a l’edat mitjana, destacant les lloseres35, les canteres de granit i de marbre roig d’Isòvol36, i les pedreres de pedra calcària. Per abastir fargues37 i martinets38 hi havia les mines de ferro de Das i Sanavastre (que van deixar de funcionar en el mateix segle), ja que les principals mines de lignit (Isòvol, Alp, Sanavastre, Prats, Das, etc.) no van ser descobertes i explotades fins al segle xix.

Malgrat això, l’activitat industrial més important a la comarca, com també passava a la resta del país, era la tèxtil. Les indústries tèxtils foren les més antigues a la comarca39, especialment les dedicades a les manufactures de draps i gèneres 33. Fet a partir de l’observació directa dels pobles actuals de la comarca, tenint en compte les explicacions de Brunet (Deler, 1998) i Lebau (1983). Amb els models coremàtics es parteix de la premissa que l’espai geogràfic és un producte social organitzat i estructurat, de manera que és possible identificar i definir les seves estructures, anomenades ‘coremes’ per Roger Brunet (Brunet, 1980; Deler, 1998).

34. El procediment més utilitzat va ser el denominat “farga catalana” amb innovacions tecnològiques com la trompa d’aire (Boquer, 2002).

35. Van ser molt valorades les pisarres de Bolvir (Galceran, 1978) per fer les teulades de quasi totes les cases de la comarca, ja que a causa de les fortes nevades hivernals les teulades es feien amb lloses que, per ésser més llises, permeten lliscar avall millor la neu.

36. El marbre roig de les pedreres d’Isòvol fou molt acreditat, especialment per fer les portades de les esglésies.

37. Segons Zamora, l’any 1787 encara n’hi quedaven cinc: Talltorta, Martinet, Querol, All i Meranges (Galceran, 1978).

38. Segons la resposta de Solanell al qüestionari de Francisco de Zamora, l’any 1790 hi havia encara 3 o 4 martinets per estirar el ferro de les fargues, i el propi Zamora diu en el seu Diario (1787) que n’hi havia sis.

39. L’any 1279 ja estaven establerts els paraires i teixidors a Puigcerdà (Galceran, 1978)

–186–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

de punt de llana, aprofitant que la filatura de la llana es feia en moltes cases, en un treball que repartien i distribuïen els paraires; a la Cerdanya, l’any 1797, hi havia 106 homes40 i 220 dones que feien de paraires41. Per altra banda, les fàbriques de mitges de cotó42 van ser introduïdes a la comarca l’any 1772 pels germans Calvet43 i pels germans Bruguera, francesos, mitjançant un Despatx Reial, pel qual importaven el cotó, com a matèria primera44. Aquestes noves indústries tèxtils, encara que eren de reduïdes dimensions, tenien una major necessitat de mà d’obra, cosa que va provocar una forta immigració i també va servir com a treball complementari per a una part de la població de la comarca (Pous i Solé, 1988), sobretot dones i nens.

Les fàbriques de mitges i mitjons van tenir gran importància a Puigcerdà, on l’any 1772 hi havia funcionant, entre les dues principals indústries de la vila, 69 telers de mitges de totes classes (45 eren de Pere Bruguere i 24 dels germans Calvet)45, i també hi havia 63 telers més, entre els 11 petits tallers que donaven feina a 426 treballadors (Galceran, 1978). Així, l’any 1787 la producció de mitges de diversos tipus que es fabricaven només entre les dues grans fàbriques va ser de 2.500 dotzenes, i de 6.300 dotzenes a la resta de telers.

Aquesta producció es va anar incrementant, i fins i tot abans de la fi del segle a Puigcerdà hi havia una tintoreria pels tints i 25 petites indústries tèxtils més, amb 63 nous telers per a la confecció de draps de seda i 130 pels draps de cotó (Galceran, 1978; Becat et al., 1985).

3.3. Comercials La recuperació econòmica en la segona meitat del Set-cents va afavorir l’inici de noves activitats. Una d’elles va ser el comerç, a causa de la modernització del sector agrícola i dels canvis en el subsector ramader, on els mercats urbans de les principals ciutats catalanes, força allunyats de la Cerdanya, condicionaven les seves produccions carnisseres i llaneres46, tot continuant amb un únic dia de mercat setmanal, que es feia els dijous (Galceran, 1978).

En aquest nou marc, el comerç va començar a ser una activitat important en la comarca, especialment al voltant de la seva capital, ja que, fins llavors, la Cerdanya havia estat bàsicament una comarca exportadora de teixits, de drap i llana, i de cereals de secà.

40. Distribuïts així: Puigcerdà 30, Alp 27, Bellver 20, Montellà 6, Olopte 6, Ger 5, Llívia 4, Isòvol 3, All 2 i un a Bolvir, Bor i Guils (Galceran, 1978).

41. Els paraires eren les persones que rentaven i perxaven la llana per fornir la matèria primera per a les sitges (Becat et al., 1985).

42. Segons es desprèn de la resposta de Solanell al qüestionari de Francisco de Zamora (pàgina 124) i tal com confirmà Pau Vila (1926).

43. Naturals de Guils.

44. Segons respon Solanell a la pàgina 125 del qüestionari de Zamora.

45. Els germans Calvet per ells sols donaven feina a 120 treballadors (Galceran, 1978).

46. L’any 1788 el Consistori de Puigcerdà va sol·licitar autorització del virrei de Catalunya per tenir dos dies de mercat a la setmana, però no hi ha cap constància documental de la concessió (Galceran, 1978).

–187–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Figura 10. Zones d’influència

Població > 1.000 hab.

500-1.000 hab.

200-500 hab.

100-200 hab.

< 100 hab.

Àrees d’influència directa i intercanvi

0

5 km

Figura 11. Els grans sistemes d’activitat comercial i nivells d’intercanvi > 2.000 hab.

1.400-2.000 hab.

600-1.400 hab.

Flux molt intens Flux intens Flux habitual

–188–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Tot això va fer que dins la pròpia comarca es consolidessin unes zones d’influència (fig. 10) on les relacions comercials i els nivells d’intercanvi entre les poblacions (fig. 11) estaven dominades per la proximitat i l’accessibilitat, segons una xarxa nodal de poblacions al voltant de la plana, de manera que Puigcerdà i Bellver van esdevenir els dos focus funcionals més importants, amb altres tres que eren més secundaris: Llívia, Ger i Martinet.

4. Conclusions En aquest article s’ha presentat una fotografia de com estava distribuïda la població a la Cerdanya i quines eren les seves ocupacions laborals, en l’últim quart del Set-cents, sota una societat patriarcal, tradicional i conservadora, basada en el control social, però que ja iniciava l’aplicació de les noves idees il·lustrades en els diferents sectors econòmics, de manera que la iniciativa individual va començar a fomentar la competència mitjançant les innovacions (Barceló, 2003), cosa que també va representar un canvi en la tradicional ocupació de la població i en l’economia del país.

Així doncs, la revolució agrícola, amb la desaparició del guaret, la introducció de nous conreus i la utilització de noves tècniques, va fer augmentar la productivitat; al mateix temps va consolidar-se la ramaderia de bestiar gros i una certa industrialització, focalitzada en el tèxtil, amb una nova manera de produir els béns de consum, passant-se del petits tallers a les fàbriques.

A la vegada que es produïen aquests canvis, la població va anar creixent al llarg de quasi tot el segle, passant dels 6.724 habitants (any 1719) als 10.491 (1787), i només va decréixer a les acaballes de segle a causa de la guerra entre Espanya i França iniciada el 1792.

Ens trobem amb una població que estava molt concentrada a la plana (66%) i les terrasses (26%), amb uns efectius a la muntanya estabilitzats al voltant del 8%, però que tenia un creixement percentual desigual en el diferents pobles.

Els cerdans, aprofitant el llarg període de pau i el creixement demogràfic, no solament van aprofitar per millorar les seves cases (molts masos i esglésies van ser refets a finals del Set-cents) sinó que també van començar a modificar les seves ocupacions, la qual cosa va produir una redistribució funcional: encara que hi predominaven les activitats agràries també hi havia canvis en els usos del sòl i es començaven a crear uns fluxos de mobilitat laboral diària, fenomen que, amb la millora dels camins i la creació d’edificacions per dur a terme els noves activitats fabrils, va produir canvis significatius en el paisatge de la comarca, com a resultat individual i col·lectiu de les diverses activitats antròpiques llavors realitzades.

–189–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Bibliografia Balent, André (2005). “Un mapa de Cerdanya dibuixat per Tomàs Junoy (1782-1860)”.

Ceretania [Puigcerdà], núm. 4, p. 175-191.

Barceló, Miquel (2003). Catalunya, un país industrial. Barcelona: Pòrtic.

Becat, Joan; Pere Ponsich; Pere Verdaguer; Agustí Jolis; Maria A. Simó (1985). “El Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya”. A: Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, vol. 15, p. 270-353.

Bellmunt, Joan (1992). Fets, costums i llegendes de la Cerdanya (Batllia i Baridà). Lleida: Pagès Editors.

Blanchon, Jean Louis; Sebastià Bosom; Oriol Mercadal; Martí Soler (2004). La guia de tota la Cerdanya i el Capcir. Barcelona: Editorial Sinopsis.

Boixareu, Ramon (1973). Diario de los viajes hechos en Cataluña (1785-1790) de Francisco de Zamora. Barcelona: Curial (Documents de Cultura).

Boquer, Francesc (2002). “El preindustrial català”. A: Feliu Torras, Assumpció [ed.]. Cent elements del patrimoni industrial a Catalunya. Barcelona: Lunwerg, p. 11-14.

Brunet, Roger (1980). “La composition des modèles dans l’anlyse spatiale”. L’Espace géographique, núm. 4, p. 43-48.

– (1993). “Les fondements scientifiques de la chorématique”. Cahiers du CEG [Université de Picardie, Amiens], núm. 1, p. 3-41.

Cabana, Francesc (2001). Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Campillo, Xavier; Xavier Sanclimens; Albert Vilaró (1988). “El despoblament i l’evolució de l’estructura sòcio-econòmica muntanyenca. Una proposta de desenvolupament a muntanya a partir de les capitals de vall”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm 12, p. 21-37.

Conesa, Marc et al. (2007). “Essai de modélisation spatiale d’une source notariale. Les contracts de parcerias et leurs dynamiques (Cerdagne, Pyrénées de l’Est, xiiie-xviiie siècle)”.

Ceretania [Puigcerdà], vol. 5, p. 89-100.

Deler, Jean Paul (1998). “La coremática, un modo de representación de las estructuras y dinámicas del territorio al servicio del análisis regional”. Revista de Geografía Norte-Grande, núm. 25, p. 91-100.

Font, Jaume; Salvador Llobet (1989). “El valor geogràfic desl viatges de Francisco de Zamora per Catalunya”. Revista de Geografia, vol. XXIII, p. 49-59.

Galceran, Salvador (1978). La indústria i el comerç a Cerdanya. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana - Rafael Dalmau Ed..

Garcia Barbancho, Alfonso (1982). Población, empleo y paro. Madrid: Ediciones Pirámide.

George, Pierre (1976). Les migrations internationales. París: Presses Universitaires de France.

Iglésies, Josep (1969-70). El cens del comte de Floridablanca. 1787 (Part de Catalunya). Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 2 vol.

– (1974). Estadístiques de població de Catalunya el primer vicenni del segle xviii. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 3 vol.

Lebeau, Raymond (1983). Grandes modelos de estructuras agrarias en el mundo. Barcelona: Editorial Vicens Vives.

Ledesma, Fernando (1987). La Cerdanya. Esmeralda màgica del Pirineo. Prullans/Barcelona: FLR. – (1989). Guía de la Cerdanya. Prullans/Barcelona: FLR. López Palomeque, Franciso; Roser Majoral (1981). “Emigración y cambio económico en el Pirineo catalán”. Supervivencia de la montaña: actas del Coloquio Hispano-francés sobre las áreas de montaña. Madrid: Ministerio de Agricultura, p. 299-332.

–190–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 167-192 Josep Mª Prat Forga La població i les activitats econòmiques de la Cerdanya a l’últim quart del segle xviii (1775-1800)

Llac, François (1991). “Histoire géologique de la Cerdagne”. Ceretania [Puigcerdà], vol. 1, p. 7-20.

Molina, David (2002). “El proceso de desertización demográfica de la montaña pirenaica en el largo plazo: Cataluña”. Ager. Revista de Estudios sobre despoblación y desarrollo rural, núm. 2, p. 81-99.

Nadal, Jordi (1978). “La població catalana al segle xviii”. Història de Catalunya. Barcelona: Salvat, vol. 4, p. 257-263.

Pous, Joan; Josep M. Solé (1988). Anarquia i república a la Cerdanya (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or).

Roger, Gerard (2006). La vall de la Molina. Aproximació històrica. Vilamòs: El Mirador.

Rosset, Philippe (1983). “Culture et élevage dans la viguerie de Cerdagne à la fin de l’Ancien Regime”. Actes del 1er Congrés Internacional d’Història. Puigcerdà, juliol 1975. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 195-206.

Sahlins, Peter (1991). “Llenguatge, identitat i la Revolució francesa: visió de la perifèria”.

Ceretania [Puigcerdà], vol. 1, p. 135-149.

Salvat, Montserrat (1992). Estructura matrimonial de la població de la Cerdanya espanyola.

Barcelona: Universitat de Barcelona, Departament d’Antropologia, tesi de llicenciatura.

Simon, Antoni (1992). “La població catalana a l’època moderna. Síntesi i actualització”.

Manuscrits, núm. 10, p. 217-258.

Solana, Antoni Miquel (2000). Treball, mobilitat i assentament de la població. Un cas comarcal: el Baix Empordà. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia, tesi doctoral.

Soriano, Joan Manuel (1994). “El procés de despoblament a les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 25, p. 141-163.

Tulla, Antoni Francesc (1988). “L’estructura agrària de les explotacions pirinenques”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 12, p. 59-97.

Vigo, Salvador; Xavier Puig (1999). La Cerdanya de finals del segle xviii vista per Francisco de Zamora. Tremp: Garsineu.

Vigo, Salvador; Enriqueta Serret (1998). “Els portals de Cerdanya”. Ceretania [Puigcerdà], vol. 2, p. 157-161.

Vila, Pau (1984). La Cerdanya. Barcelona: Editorial Empúries [1926].

Vilar, Pierre (1962). Catalunya dins l’Espanya Moderna. Barcelona: Edicions 62.

– (1965). “Essai d’un bilan démographique de le període 1784-1814 en Catalogne”. Annales de Démographie Historique, p. 53-65.

–191–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 193-210 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.10

Algunes problemàtiques de la cartografia històrica.

El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya Joan Xavier Quintana Segalà

Arxiu Municipal de Monistrol de Montserrat jx.quintana@gmail.com

Mateu Morillas Torné

Universitat de Lleida mmorillas@geosoc.udl.cat

Resum En el procés d’elaboració d’un mapa, cal tenir en compte un seguit de factors que condicionen el resultat: la finalitat, l’escala, el coneixement sobre la realitat en qüestió i les categories a representar. S’ha treballat sobre la Primera Guerra Carlina (1833-1840), a partir de la qual s’han examinat críticament els mapes realitzats i se n’ha construït dos de nous, a diferent escala, tenint en compte la metodologia establerta.

Paraules clau: Cartografia històrica, metodologia cartogràfica, Primera Guerra Carlina, Catalunya, Bages.

Resumen: Algunas problemáticas de la cartografía histórica. El caso de la Primera Guerra Carlista en Cataluña En el proceso de elaboración de un mapa, hace falta tener en cuenta un conjunto de factores que condicionan el resultado: la finalidad, la escala, el conocimiento sobre la realidad en cuestión y las categorías a representar. Se ha trabajado sobre la Primera Guerra Carlista (1833-1840), a partir de la cual se han examinado críticamente los mapas realizados y se han construido dos nuevos mapas, a diferente escala, teniendo en cuenta la metodología establecida.

–193–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

Palabras clave: cartografía histórica. metodología cartográfica, Primera Guerra Carlista, Cataluña, Bages.

Abstract: Some controversial issues of historical cartography. The case of the First Carlist War in Catalonia During the elaboration process of a map, it is necessary to consider the elements which can modify the final result: the aim of the map, the scale, the knowledge of the reality and the used cartographic categories. We have worked on The First Carlist War (1833-1840), from which we have examined previous maps and after, we have build two maps, at a different scale, considering the previously established methodology.

Keywords: historical cartography, cartographic methods, First Carlist War, Catalonia, Bages.

* * *

1. Introducció Es pot entendre la cartografia com “la interpretació selectiva, abstracta i simbòlica de paisatges i distribucions geogràfiques” (Alegre, 2010, p. xvii).1 La materialització d’aquesta selecció no és senzilla perquè és impossible representar la realitat d’una manera fidel o exacta. Tota reducció d’escala suposa la pèrdua d’informació en benefici de la intel·ligibilitat del mapa. Segons Yves Lacoste, no només és qüestió de diferències numèriques, sinó també de qualitatives, ja que un fenomen tan sols pot ser plasmat a una determinada escala; a altres escales no és rentable o el seu significat es modifica (Lacoste, 1990, p. 54). Cartografiar una realitat històrica pressuposa certs obstacles, atès que sovint l’abast documental és limitat i els estudis històrics s’hi ajusten de desigual manera.

Aquesta problemàtica es pot exemplificar amb el cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya (1833-1840). No obstant això, altres esdeveniments històrics podrien verificar igualment els propòsits del present article.

L’objecte d’aquest estudi és aportar una reflexió sobre la metodologia cartogràfica i les seves problemàtiques, endemés d’efectuar una lectura crítica sobre la producció cartogràfica, en aquest cas de la Primera Guerra Carlina. A partir d’aquests elements, s’elaborarà un mapa de Catalunya així com també un de la comarca del Bages. El primer proporciona una mirada actualitzada sobre aquest conflicte gràcies a l’ús de les fonts consultades, mentre que el del Bages 1. Aquesta idea és clàssica en els treballs d’Alegre (1995, p. 307).

–194–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

esdevé un mapa novedós en tant que no compta amb cap antecedent. S’han introduït contextualitzacions històriques que serviran per posar de manifest el diàleg interdisciplinari entre geografia i història, tan necessari per a la cartografia històrica.

2. Aproximació a la Primera Guerra Carlina a Catalunya2 La mort de Ferran VII l’any 1833 va marcar un punt d’inflexió en la història d’Espanya. El traspàs del monarca absolutista i la seva successió van ser els detonants d’una conflagració que havia d’esclatar en poques setmanes en tot el territori espanyol. Les causes d’aquesta guerra no sols al·ludeixen a la qüestió dinàstica entre el germà del difunt monarca, Carles Maria Isidre, i la seva cosina Isabel II, sinó que a més hi havia des de feia dècades un latent conflicte social i econòmic.3 La regència de Maria Cristina –vídua de Ferran VII– va ser el marc des del qual es van promoure diferents iniciatives per neutralitzar els contraris a Isabel II. Entre altres accions, cal destacar la substitució de tots els càrrecs públics que poguessin ser desafectes a la successió femenina i el desterrament del pretendent Carles.

Després de la mort de Ferran VII, es van desencadenar diferents aixecaments, d’un abast més o menys limitat, amb partides de guerrillers, els quals van definir un primer mapa que marcava la divisió territorial entre els dos bàndols.

Els partidaris de la regència de Maria Cristina van tenir el control de totes les capitals de les províncies i, tenint en compte que les implicacions logístiques i administratives que això comportava, els suposava un gran avantatge.

Els carlins no van tenir la mateixa sort. Des dels primers dies, van controlar de manera irregular el territori del País Basc i de Navarra. Hi havia aixecaments preparats a tota la península, però les dissensions internes i la repressió de la regència, entre d’altres factors, possiblement van motivar –al marge d’algunes petites bosses a Castella, Extremadura i Andalusia– que fossin el Maestrat i Catalunya els punts geogràfics, en què, en el decurs de la contesa, s’establiria un cert domini carlí.

A Catalunya, en els primers temps de la guerra, trobem destacaments de l’exèrcit liberal a la Seu d’Urgell, Talarn, Cervera, Lleida, Solsona, Berga, Vic, Manresa, Girona, Mataró, Barcelona, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Reus. Per altra banda, els carlins van controlar part dels espais compresos entre aquests destacaments liberals; es tractava de poblacions, la major part de reduïdes dimensions i d’àmbit rural, en què regien els principis de la llei tradi2. Per a un aprofundiment en la Primera Guerra Carlina, es pot consultar els treballs que apareixen a la bibliografia.

3. Per una mirada sobre els antecedents d’aquests fets, consultar el treball de Torras (1976).

–195–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

cional, les quals, més o menys marcadament, van aixecar-se a favor dels carlins o van aixoplugar partides guerrilleres. Des d’aquestes contrades, s’iniciaren les primeres accions militars carlines.

Els carlins, en espera d’un capità general que coordinés tots els esforços militars, van mantenir les seves posicions al llarg dels dos primers anys. D’aquesta manera, ens trobem Mossèn Benet Tristany controlant les terres que comprenen de l’oest del Bages fins a la Segarra (Riquer, 1979, p. 472; Coberó, 1986, pp. 43-46). A Tarragona, el bullici de partides carlines s’estenia fins a les dues bandes de l’Ebre i a través de les serres en direcció a Lleida, Vilafranca del Penedès i l’Anoia. Les partides actuaven amb una gradual llibertat pel Segrià, l’Urgell i les Garrigues (Lladonosa, 1965, p. 16 i ss.). L’agitació pel Camp de Tarragona, el Priorat i la Conca de Barberà mostrava una preponderància carlina, encara que amb una certa irregularitat, suscitada o accentuada per l’activitat al camp (Anguera, 1990, p. 44 i ss.).

Pel que fa a la Conca d’Òdena, a l’Anoia, els carlins progressivament anaven deixant enrere la muntanya (Pascual, 1980, p. 64). A excepció de les guarnicions de Berga, Ripoll i Olot, el nord d’aquestes comarques va esdevenir escenari de diferents aixecaments carlins i amagatall de la Junta Superior, quan aquesta tot just s’estava configurant. Al mateix temps, encara que els enclavaments de Solsona, Manresa, la Seu d’Urgell, Tremp i Balaguer romangueren en mans dels liberals durant els primers anys de la guerra, els seus entorns es van veure afectats de forma esporàdica per episodis guerrillers (Grabolosa, 1972, p. 33: Mundet, 1990, p. 81). Mentre hi havia guarnició liberal, Solsona era una plaça aïllada en una comarca adversa (Lladonosa, 1993, p. 242). A Osona, els liberals destapen conspiracions carlines (Portet, 1999, p. 105-141) i al Bages, Manresa és bloquejada per una formació de 1.200 carlins a les ordres de Tristany, Borges i Sirera, els quals tenen com a objecte assaltar les fàbriques de pólvora de la ciutat (Quintana, 2009, p. 218).

Emperò, a l’estiu de 1835, l’expedició del general Guergué i de les seves tropes navarreses va permetre una primera consolidació de l’espai carlí. Mostra d’aquest progressiu creixement són les notícies d’enfrontaments armats de diferent abast que es multipliquen en diferents punts de la geografia catalana i fora del primer abast geogràfic que s’ha assenyalat. No només eren accions entre partides carlines i unitats de l’exèrcit regular, sinó també intents d’incursió en diferents pobles per tal de fer-se amb el seu control o recaptar impostos.

Durant el 1835 i 1836, els carlins no van ocupar de manera permanent cap població destacada. Mentre els destacaments liberals es mantenien, en gran mesura, dins els recintes emmurallats i només realitzaven alguns moviments en ocasions concretes, els carlins van avançar posicions.4 A finals de 1835, els 4. Quant a la impossibilitat dels liberals per controlar més enllà de les muralles de la pròpia població, per citar un exemple, se sap que Santa Coloma de Queralt, des de 1833 a 1838, va estar bloquejada fins al pagament de contribucions als carlins (Segura, 1984, p. 414).

–196–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

carlins ja dominaven les Guilleries, eren senyors del Lluçanès i Collsacabra i, per altra part, controlaven de facto els pobles de la Plana i del Congost d’Osona (Portet, 2003, p. 159). Al mateix temps, van aconseguir operar, amb una implantació progressiva però irregular, en el territori comprès entre la zona del Baix Penedès (Serra de Montmell) i l’Anoia (Serra d’Ancosa), així com en una zona important de l’interior de l’Alt Penedès (Arnabat, 1994, p. 289-291).

Mentrestant, a l’estiu de 1835, a les dues bandes de l’Ebre operaven les partides de Cabrera i del Padre Luís. Cap al setembre, els carlins van ocupar diferents pobles del Priorat i del Camp de Tarragona (Anguera,1990, p. 45). A l’agost de 1835, Cabrera ja controlava la franja catalana de l’Aragó i, des d’allà, va iniciar la conquesta i ocupació de pobles com Horta de Sant Joan, Bot, Arnes i Flix.

Ni un mes després, van continuar sotmetent al seu poder altres poblacions de la riba dreta de l’Ebre tot seguint el curs del riu. En definitiva, en poc temps i malgrat les adversitats, a finals de 1835, els carlins dominaven bona part de les terres de l’Ebre (Vinaixa, 2002, p. 122-124).

Al llarg de tota la guerra, els carlins van realitzar diferents incursions militars al litoral. No només van ser les incursions de Tristany a l’Empordà, sinó accions com les que van portar a terme el juliol de 1836 a Mataró (Pujol, 1997, p. 22-30). A començaments de 1836, els liberals controlaven dotze dels quaranta-quatre pobles del partit judicial de Falset (Anguera, 1990, p. 46). Per les terres lleidatanes, els refugis carlins se situaven, al nord, a la Vall d’Àger i, pel sud-est, es recloïen a les muntanyes de Prades i el Montsant.

(Lladonosa, 1993, p. 240). Mentrestant, els carlins anaven ocupant els dos costats de la frontera amb Osca en direcció al baix Segre, on van arribar a establir els seus refugis, concretament en el caseriu de Corregó a Alguaire i en el Santuari de Carrassumada, a prop de Torres de Segre, indrets que van fortificar i des dels quals van aconseguir interceptar el correu que es dirigia a la capital de Ponent (Lladonosa, 1993, p. 241). A partir de 1837, les conquestes de Solsona i Berga van significar l’establiment real dels carlins sobre el territori. Berga va ser la plaça forta, on s’estatjaren bona part dels òrgans de poder dels carlins. Àger, Ripoll i Moià van ser algunes de les poblacions conquerides pels carlins en el darrer període de la guerra. Arran de l’ocupació de Berga, altres poblacions catalanes van situar-se sota l’òrbita de la nova capital carlina. A partir de 1837 i fins a l’agost de 1840, el mapa polític català va mostrar un panorama peculiar. L’expansió del carlisme pel Principat va propiciar que moltes de les ciutats fortificades en mans dels liberals quedessin aïllades tal com va succeir en les poblacions de Cardona,5 Tremp i Torà.6 5. El primer carlisme va assetjar constantment aquesta plaça; en ocasions, l’artilleria havia de fer foc durant dies per dissuadir els assaltants (Gazeta de Madrid, 24-XII-1837, nº 1121, p. 2; Barberà, 1987, p. 204).

6. Són algunes de les poblacions fortificades en les quals els carlins van fracassar en els seus intents de conquesta (Lladonosa, 1993, p. 242).

–197–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

Paral·lelament, en un altre punt de Catalunya, els carlins atacaven Terrassa des de la seva seu a Mura (Marcet, 1987, p. 283). En altres ocasions, com és el cas de Talarn, el bloqueig fou tan intens que la plaça liberal va restar sense comunicació durant mesos. La Diputació de Lleida no va poder enviar cap comboi a Talarn, fins a l’extrem que no disposaven ni de paper segellat d’Isabel II.7 A finals de 1837, la Diputació liberal de Lleida va admetre que només dominaven vint-i-set punts fortificats en tota la província (Lladonosa, 1993, p. 244). En aquest mateix any, els carlins tenien el control de tot l’Alt Pallars mentre que apareixien també en els districtes de Durro, Vilaller i el Pont de Suert (Lladonosa, 1965, p. 48).

Cansats de sis anys de guerra, el 31 d’agost de 1839 se signa un tractat entre el bàndol liberal i part del carlí a la població basca de Bergara, materialitzat amb l’abraçada entre els generals Espartero i Rafael Maroto. Aquest conveni suposarà la primera derrota de Carles V i una fragmentació ostensible dins les files carlines, principalment entre els pactistes com Maroto i els intransigents com Cabrera.

Davant d’una guerra llarga i fatigosa, bona part de l’exèrcit carlí de Castella i de les províncies del nord abandonava les armes a favor d’Isabel II. A partir d’aquell moment, l’exèrcit liberal podria concentrar totes les seves unitats en una única direcció: del Maestrat fins a Catalunya, amb l’objectiu principal d’aconseguir el retrocés dels carlins que encara restaven en aquesta zona i que es negaven a rendir-se. Conquerint plaça per plaça, els liberals van acabar acomplint el seu propòsit atès que la superioritat numèrica dels seus exèrcits en parangó amb el nombre d’unitats del seu opositor, feia pronosticar una derrota imminent del carlisme. Cabrera, acompanyat de la seva tropa, va abandonar el Maestrat, tot dirigint-se a Catalunya, encara que ja s’entreveia un final pròxim i precipitat. A primers de juliol de 1840, els combatents carlins traspassaven la frontera amb França.

3. Cartografia històrica de la Primera Guerra Carlina La cartografia consultada de la Primera Guerra Carlina (vegeu bibliografia) pot classificar-se en dos àmbits territorials, l’estatal i el català, tot considerant que aquesta divisió es basa en una de les qüestions cabdals del present article: l’escala i les seves implicacions.

Els mapes de Catalunya plasmen els territoris que es consideren sota l’òrbita carlina, els quals són denominats en diferents terminologies (zones de predomini, domini estable, incidència segons la mitjana catalana, etc.) i delimitats 7. Per mostrar la seva adhesió a la causa d’Isabel II i davant la manca d’aquest element bàsic, les autoritats locals van emetre un paper segellat provisional que, al gener de 1839, va rebre el reconeixement oficial de les autoritats superiors (Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, 5-I-1839, núm. 3, p. 9).

–198–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

conforme amb els criteris interpretatius de l’autor. Endemés, sovint complementen aquesta informació amb altres categories, per la qual cosa es poden conceptuar, en part, mapes sintètics atès que, a fi de delimitar els territoris, els autors han de processar prèviament tota una informació i extreure’n unes conclusions. El nivell de detall d’aquests mapes és superior respecte dels seus equivalents d’àmbit espanyol, en tant que representen una porció més petita de territori en una superfície de paper similar. Al nostre parer, alguns cartògrafs abusen de l’ús de categories fins al punt de barrejar-ne de naturalesa diversa.

Tot i així trobem dos exemples molt ben aconseguits.

El mapa elaborat per Mundet i Gifré (1990, p. 465) aconsegueix que, amb un cop d’ull, el receptor disposi d’una noció general de l’estat geopolític que té lloc durant el conflicte. L’autor utilitza la màxima extensió del domini carlí com a categoria zonal; mitjançant una trama lineal, delimita la línia de bloqueig comercial establerta pel Baró de Meer el 1838. Per acabar, complementa el mapa amb dues categories puntuals: les places liberals declarades en estat de bloqueig pels carlins i els punts del servei de correus carlí. Gràcies a aquestes últimes, Mundet i Gifré deixa entreveure la influència que els carlins perpetraven més enllà dels territoris que ell mateix ha batejat de domini carlí. Els punts més forts d’aquest mapa són la senzillesa i la gran capacitat de transmissió.

El segon treball a ressenyar és el realitzat per Santirso (1995, p. 195), dins de l’obra Atles d’Història de Catalunya. A diferència d’altres autors, Santirso exposa tres mapes analítics, els quals revelen diferents aspectes de la Primera Guerra Carlina, seguits d’un mapa sintètic sobre el conjunt del conflicte, el qual és l’únic que expressa temporalitat, és a dir, desglossa el territori recobrat pels isabelins en tres períodes diferents. La proposta cartogràfica de Santirso resulta més densa en parangó amb la premissa de Mundet, emperò es tracta d’un mapa complet i coherent.

Els mapes d’Espanya també tendeixen a recolzar-se principalment en categories zonals, complementades amb d’altres de lineals o de puntuals. Aquestes últimes perden protagonisme, si tenim en compte que el seu excés obstaculitza la lectura del mapa. Freqüentment, cartògrafs i historiadors fan un ús indiscriminat de categories, no obstant això, trobem mapes molt ben aconseguits, com els de Comellas (1983) i Bullón (1992).

Comellas (1983, p. 451) ha elaborat un mapa d’àmbit espanyol força vistós, en el qual separa, per una banda, els territoris de domini liberal i els de major influència carlina, per mitjà de trames zonals. Per l’altra, les ciutats liberals i les carlines, a través de símbols puntuals. Ens trobem davant d’un bon mapa, ja que aconsegueix comunicar de forma prou diàfana la informació que vol donar a conèixer, mal que no és tan complet en comparació al de Mundet i Gifré.

El segon treball cartogràfic d’àmbit estatal a mencionar és el de Bullón (1992, p. 703 i ss) perquè és l’únic que treballa a partir de mapes analítics, cada un dels quals està dedicat a una categoria i /o a un any diferent.

–199–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

4. Proposta de mapa de la guerra a Catalunya En el moment de portar a efecte un mapa, sorgeixen diverses qüestions a resoldre; la principal és delimitar-ne l’objectiu, tot precisant què es vol transmetre i a qui va dirigit. La primera norma per aconseguir un bon mapa és la senzillesa; per tant, cal dotar-lo d’un impacte visual immediat, accentuant els aspectes més importants i simplificant la informació a comunicar (Priestley, 1992, p. 98).

Seguidament, s’ha d’escollir el conjunt de tècniques i procediments per durlo a terme, entre ells l’escala i les categories a representar, les quals mantenen certa reciprocitat entre sí. Per acabar, el resultat final ha de ser, en la mesura del possible, imparcial, tot i que “el mapa no ofrece una información objetiva y neutra. Consciente o inconscientemente, los mapas aspiran a que el lector crea que la información que viene representada es absolutamente verídica y real” (Nogué, 1998, p. 97).

La finalitat d’aquest estudi se centra a indagar entorn als aspectes històrics i geogràfics, però també als principis metodològics i tècnics, els quals serveixin per a cartografiar la realitat política d’un context bèl·lic, exemplificada amb el cas de la Primera Guerra Carlina. Per portar a terme aquest propòsit, s’elaborarà un mapa de Catalunya i un altre mapa de la comarca del Bages.

Això obliga a destriar els elements a representar en cada cas i a discórrer en el perquè. És important ser acurat en el moment de triar la denominació de cada categoria, ja que ha de definir de manera fidel el fenomen que es vol cartografiar. Es classificaran les categories en tres grups, en virtut de si són d’implantació zonal, lineal o puntual tal com les utilitzaríem al mapa de Catalunya, tot i que per al mapa del Bages aquesta classificació serà diferent.

El fet de no cartografiar una categoria no implica que no s’utilitzi. La realització d’un mapa sintètic requereix la confecció prèvia de mapes de referència a fi d’exposar aquelles variables que poguessin servir d’explicació del conjunt, però s’ofegarien d’introduir-les en el mapa principal.

S’han plantejat les següents categories zonals: a) Les zones controlades transmeten una idea de preponderància en el territori, no del control absolut. Els avantatges d’emprar aquesta categoria al mapa de Catalunya són l’impacte visual immediat que genera, per tal com el receptor pot tenir, a primer cop d’ull, una noció aproximada de la guerra; el fet que accentuï la informació important, el control del territori per part d’ambdós bàndols en conflicte; i la simplificació de la informació a comunicar, atès que efectuar un mapa de control del territori requereix la síntesi d’un conjunt d’elements treballats amb anterioritat. b) Les zones d’influència o d’activitat són similars a les anteriors, però amb un matís important. Un territori controlat comporta implícitament in–200–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

fluència i activitat, però una activitat o influència no implica control del territori.

Com a categoria lineal s’han considerat les expedicions militars o reials, que es basen en les diferents campanyes encapçalades per un cap militar o membre de la reialesa. Poden ser útils per conèixer l’evolució de la guerra i fan palesa les diferents estratègies de moviment de tropes pel territori. No obstant això, requereixen un coneixement previ del conflicte, una informació que el mapa no pot ni té perquè aportar; en cas contrari, es fa difícil d’interpretar. Endemés, el seu abús pot dificultar la llegibilitat del mapa.

A continuació s’han comentat les categories puntuals: a) Els ajuntaments són una categoria a considerar, però cal tenir present que pot existir certa ambivalència entre la tendència política d’un consistori i la dels habitants del seu municipi. No sempre podem judicar una població de carlina quan aquesta ha estat conquerida pels carlins; tampoc la podem considerar liberal quan les autoritats han estat prèviament depurades per les afeccions polítiques dels seus membres. El color polític d’un ajuntament no sempre és representatiu d’una idea política majoritària. Tal vegada com a element de territorialitat representativa caldria entendre la rellevància de les poblacions a partir de les fires que organitzaven i la influència d’aquestes als pobles de l’entorn, i no prendre com a mesura d’importància el volum poblacional.8 Es pot acceptar un ús de la categoria dels ajuntaments per tal com, de manera forçada o natural, mostra la realitat final existent i aporta una informació exhaustiva i comprensible d’acord amb determinades escales de representació cartogràfica. b) Els centres polítics es poden entendre com a punts de presa de decisions d’un i d’altre bàndol. Donada la seva funció de capitalitat, trobem la categoria present en diverses produccions cartogràfiques. Més enllà d’aquest valor tan estricte, caldria matisar-ne d’altres donat els condicionants que poden afectar a l’establiment d’un centre polític en un lloc determinat. c) Els destacaments militars pressuposen la presència de soldats en un punt del territori; aquesta presència fa palesa el control del territori per la força de les armes. Tanmateix, si no es compta amb un concepte homogeneïtzat de destacament, apareixen problemes que dificulten el seu ús. El principal és que es tracta d’una categoria que engloba subcategories en la seva estructura, tant pel que fa al nombre d’individus (batalló, esquadró, companyia, etc.) com al tipus d’arma que el componen (infanteria, artilleria, cavalleria, etc.). Si el destacament militar esdevingués l’objecte d’anàlisi a cartografiar, podríem prendre en consideració tots els valors que se li poguessin atribuir; el resultat final seria un mapa inventari d’una situació militar concreta.

8. Durant la primera meitat del segle xix va produir-se un augment de fires a poblacions que rondaven entre els 500 i 3.000 habitants (Carreras i Torra, 2004, p. 143-159).

–201–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

d) La categoria d’hospitals carlins de nova construcció és poc explotada cartogràficament, però no deixa de ser un element interessant ja que possiblement tenien un perímetre de seguretat que garantia la seva integritat.

No obstant això, no podem delimitar les proporcions del cordó de seguretat i, a més, gairebé tots els hospitals carlins van ser assaltats durant la guerra.

Per altra banda, s’han d’obviar els hospitals liberals, ja que eren anteriors al conflicte i no tenien una vinculació política explícita. e) La principal dificultat que presenten les batalles i les victòries en una guerra és la falta de consens en la seva definició. Una mateixa pugna pot prendre diferents denominacions, les quals suggereixin intensitats ben desiguals. A més, una representació sistemàtica de totes les batalles i les victòries conegudes podria sobrecarregar el mapa. Per altra banda, els fets documentats d’armes o d’incidents mantenen una relació estreta amb les batalles. Aquests poden aportar informació sobre el control del territori per part d’un o d’altre bàndol, encara que sovint se’n desconeix l’abast i la repercussió. Aquests incidents poden no tenir un significat clar pels condicionants que hi poden intervenir (econòmics, socials, personals, etc.) per la qual cosa són difícils d’interpretar. f ) La categoria de poblacions cremades no és apropiada per a un mapa que vulgui representar el control del territori, sinó més aviat que aspiri a cartografiar les operacions militars. La crema d’una població no sempre té les mateixes causes ni conseqüències, entre les quals sovint hi ha reduir i controlar la població, com a mesura de càstig o repressió, o malmetre l’entorn físic i els immobles d’una població per evitar que l’enemic en pugui fer ús en cas de retirada. g) Les oficines de correu carlines indiquen el grau de consolidació del terreny per part dels seus partidaris, atès que poden destinar esforços a la creació d’un sistema de correus segur. Malauradament, les oficines de correus liberals no responen a una relació amb el grau de consolidació del terreny, perquè ja estaven preestablertes abans de l’inici del conflicte i la seva ubicació no respon a una necessitat de comunicació alternativa. Així mateix, es desconeix la sort que tingueren les oficines liberals en territori carlí. h) Les poblacions incomunicades són un indicador de les possibilitats de maniobra de l’exèrcit que porta a terme el bloqueig, ja que una acció d’aquestes característiques implica una certa logística i presència humana.

Tanmateix, no informen de manera determinant sobre el control efectiu de la població que pot ser fruit d’accions aïllades.

Amb les dades exposades, en l’aproximació històrica a la Primera Guerra Carlina, i els criteris definits es presenta el següent mapa.

–202–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

Figura 1. La Primera Guerra Carlina a Catalunya (1833-1840)

5. Aproximació a la Primera Guerra Carlina al Bages Manresa i Cardona eren les dues poblacions principals on hi havia destacament de l’exèrcit liberal. Els Voluntaris Reialistes havien estat dissolts el 1832 per ordre del capità general de Catalunya, Manuel Llauder, a la vegada que s’havien creat unitats de Voluntaris de la Reina i, poc més tard, tornava a aparèixer la Milícia Nacional. Així doncs, es va procurar fortificar i dotar de presència militaritzada cadascuna de les següents poblacions: Monistrol de Montserrat, Manresa, Santpedor, Sallent, Balsareny, Moià, Súria i Cardona.

Totes elles eren poblacions fortificades, algunes de les quals van requerir de la reconstrucció de llurs muralles en el decurs d’aquesta guerra. La finalitat d’aquests recintes tancats era doble atès que servien de punts de defensa i de –203–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

vigilància del territori, a la vegada que esdevenien l’aixopluc dels liberals de les poblacions veïnes.

A prop del Bages, el cabdill Galceran va provar de proclamar rei Carles V a Prats de Lluçanès a finals de 1833. La resposta governamental no es va fer esperar i, en uns poc dies, van capturar a tots aquells homes que es van rebel·lar contra Isabel II. Perseguits pels soldats liberals, els guerrillers van cercar refugi al Mas Canadell de Gaià (Bages) –avui dia desaparegut (Bofarull, 1999, p. 65).

Malgrat el desbaratament dels primers aixecaments, les partides carlines anaven creixent. La seva activitat es deixava sentir amb una progressiva i irregular consolidació del territori. Des dels primers mesos de 1834, el cabdill carlí Benet Tristany dominava el territori de la Segarra (Riquer, 1979, p. 472) fins a l’oest del Bages (Coaner, Sant Mateu del Bages, Claret dels Cavallers, Castelltallat, Camps, Fonollosa, Fals, Aguilar de Segarra, Castellfollit del Boix, Castellar, Salelles, Rajadell, Monistrolet, Sant Salvador de Guardiola, etc.) (Quintana, 2009, p. 53).

Aixoplugats a Sant Llorenç del Munt i l’Obac, els carlins es van desplaçar cap als pobles de Mura, Talamanca, Rocafort, Calders i Monistrol de Calders. I els moviments de les partides per Gaià, Sant Feliu de Sasserra, Avinyó, l’Estany i Santa Maria d’Oló deixaven entreveure la preferència política d’aquests pobles.

Així doncs, Moià quedava aïllada ja que la carretera de Navarcles9 i Artés era poc clara i segura. Castellgalí, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara es van mantenir en una aparent fidelitat a la reina, però, amb el temps, es decantarien de forma ostensible cap a l’òrbita carlina.

En el Pla de Bages, Sant Joan de Vilatorrada i Callús eren dues poblacions disseminades les quals van estar subjectes al moviment constant de partides carlines, mentre que Sant Fruitós de Bages no es va inclinar clarament a favor de la reina.

La via de comunicació cap a Berga va patir diferents incidents armats que n’afectaven el control liberal com els que tingueren lloc a la població de Balsareny, la qual va canviar en diferents ocasions de mans (Serra, 1987, p.143), però sempre amb una preponderància de la causa liberal. Més al nord, a Castelladral, el trànsit de partides carlines era continu.

La conquesta de Berga el 1837 per part del carlins va motivar que moltes poblacions es declaressin sota jurisdicció de Carles V. Totes les places liberals de la comarca del Bages estaven bloquejades i sembla que algunes van canviar de mans com Súria;10 en altres casos, des de Berga, es van nomenar els regidors de les alcaldies de diferents poblacions del Bages com va passar a Castellbell i el Vilar (Valls, 2004, p. 35). Així doncs, a excepció de Monistrol de Montserrat, Manresa, Santpedor, Sallent, Balsareny, Moià i Cardona, el Bages estava 9. Cal no oblidar que el 1834 van destapar una conspiració carlina a Navarcles (Santirso, 1999, p. 80).

10.���������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� A partir de l’estiu de 1837, Súria esdevé escenari carlí arribant a acollir l’expedició reial de Carles V al seu pas pel Bages (Reguant, 1987, p. 489; Lichnowsky, 1942, p. 99-100).

–204–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

dominat per un carlisme constituït en ajuntaments, institucions i amb una presència militar que garantia una coacció per a uns i una seguretat per als altres.11 Altrament, l’any 1837 l’expedició Reial del pretendent carlí va traçar el territori amic pel qual van poder moure’s amb tranquil·litat. La comitiva règia va entrar al Bages per Castelladral en direcció a Súria, on van passar-hi la nit. La següent parada va ser a la rectoria de Sant Sadurní de Callús12 i d’aquí van acampar als afores de Sant Fruitós de Bages. Posteriorment, l’expedició retrocedeix de camí a Santpedor, posant setge a dita població. Aquesta operació va servir per desorientar al Baró de Meer, el qual es trobava agrupant tropa a Manresa per tal d’atacar la comitiva carlina. En conèixer l’èxit de l’operació, els carlins aixecaren el setge i retornaren a Súria, allunyant-se del Bages (Lichnowsky, 1942, pp. 99-100).

En aquests darrers anys encara s’havien de viure nous episodis que marcarien el devenir de la guerra. Així com algunes poblacions havien estat ocupades pels carlins com per exemple Monistrol de Montserrat a finals de 1835 i tot el 1836 (Quintana, 2011, pp. 109-116), Balsareny havia de viure un important setge el 1839 i Moià seria conquerida per les tropes de Carles V. Al gener de 1839 es va publicar una llista de diferents pobles (la majoria del Bages) als quals se’ls recordava la necessitat de pagament dels impostos i el seu retard en l’acompliment per aital operació (BOPB, 5-I-1839, nº 3, p. 9).

Sobta trobar-hi no només municipis carlins, sinó també liberals, els quals no van arriscar-se a sortir del casc urbà per temor a ser assaltats. El domini carlí es va traduir en un estat de bloqueig permanent per moltes poblacions tal i com manifestava l’Ajuntament de Monistrol de Montserrat: “A sus alrededores [de Monistrol] han sido durante dicha guerra civil madriguera continua del Cabecilla Tristany y sus infames secuaces, por consiguiente puede asegurarse, sin faltar a la verdad, que la población ha estado en un bloqueo continuo”.13 Amb tot, a l’estiu de 1840, la preponderància carlina s’acabava i s’obria un nou període històric en el marc de la revolució liberal.

6. Proposta de mapa de la guerra al Bages Les implicacions que comporta un canvi d’escala són nombroses: les preguntes que s’han de plantejar davant d’un problema, les seves respostes i la tècnica per dur-les a terme no són les mateixes.

11.����������������������������������������������������������������������������������������������������������� No només hi havia la divisió de Tristany a l’oest del Bages i quarter a Mura, sinó que també hi havia una companyia del Cos de Celadors de la Hisenda carlina entre Sant Jaume de Vallhonesta i el Pont de Vilomara que recorrien el territori fins al coll de Daví (Quintana, 2009).

12.���������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Callús era jurisdicció del comte de Fonollar, qui formava part de la Reial Junta Superior del Principat (màxim òrgan de govern carlí a Catalunya durant la Guerra dels Set Anys).

13.����������������������������������������������������������������������������������������������� Arxiu Municipal de Monistrol de Montserrat; còpia del memorial de 6 d’abril de 1843; fol.1 a.

–205–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

Quan es pretén fer un mapa d’escala local, regional, mundial, etc., l’elecció dels elements espacials a representar i de la seva simbolització varia en cada cas. Tal com recorda Gerda Priestley (1992, p. 105), l’escala depèn de la finalitat del mapa i de la tècnica a utilitzar; tanmateix, els límits de l’escala poden condicionar també l’elecció de la tècnica perquè poden dificultar l’aplicació d’aquesta.

Per exemple, per representar una ciutat gran a escala regional sol utilitzar-se la simbolització zonal, mentre que a escala mundial s’ha d’emprar la puntual.

Les implicacions conceptuals que comporta a nivell local un curs fluvial, el qual es converteix en una frontera natural, són diferents a les d’una escala més petita, si es té en compte que una conca hidrogràfica cohesiona el territori.

En el procés d’elaboració d’un mapa del Bages no es pot emprar les mateixes categories utilitzades per al mapa de Catalunya, o no es poden entendre de la mateixa manera. Tal com s’ha vist amb els mapes d’Espanya i de Catalunya, en treballar amb un detall més elevat es pot transmetre més informació i més precisa; per contra, es perd la visió global del territori que respon a interessos generalistes. La finalitat de realitzar tots dos mapes és comprovar les conseqüències que comporta el canvi d’escala des de l’òptica de la teoria cartogràfica.

El mapa de la comarca del Bages de la Primera Guerra Carlina que es presenta a continuació es centra en el període de juliol de 1837 a juliol de 1840 per dos motius: mostra de manera clara el paradigma evolutiu de la guerra i són els anys de què es disposa de més informació històrica.

Les categories puntuals utilitzades són les següents: a) Principals fortificacions liberals: aquestes denoten presència militaritzada sobre una població concreta. Aquest fet implica que la plaça és un punt fort de control del territori. Aquesta categoria mostra l’acantonament estratègic de les tropes liberals en relació les vies de comunicació. b) Setge carlí: les operacions logístiques que implica un setge denoten una capacitat important de maniobra per part de l’exèrcit atacant. L’ús d’aquesta categoria indica l’estratègia seguida pels carlins, com posen setge en poblacions ubicades a les principals vies de comunicació a fi d’ocupar places fortificades i dificultar les comunicacions a l’enemic.

Les categories lineals que s’han fet servir són les següents a) L’expedició reial de Carles V era una operació de reforç militar i de propaganda política. La importància recau en el recorregut que realitza en tota la Península i a la comarca del Bages, en tant que és la presentació sobre el territori del pretendent carlí que disputava el tron. S’han afegit les parades per mostrar els llocs considerats segurs per afinitat política o superioritat militar. b) El camí ral era la carretera que estava en millors condicions, ja que permetia el pas de grans contingents de soldats i de carruatges. Com a principal via de comunicació, en el camí ral hi havia diferents punts fortificats com a places segures i de repòs per als transeünts de la carretera.

–206–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

Finalment, s’han escollit les següents categories zonals: a) Poblacions liberals: són les que romanen, en aquest període, sota les ordres d’Isabel II. b) Poblacions carlines: són aquelles que, durant el període considerat, es mantenen sota l’òrbita carlina. c) Poblacions que passen de liberals a carlines (de juliol de 1837 a juliol de 1840): aquestes poblacions, tot i que inicialment tenen una inclinació liberal, durant aquests anys passen a ser dominades pels carlins, ja sigui per acció armada o per lliure voluntat.

Figura 2. La Primera Guerra Carlina al Bages (juliol 1837 – juliol 1840)

–207–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

7. Epíleg Els elements que conté un mapa estan lligats a l’escala, entesa com a una relació numèrica entre una realitat geogràfica i la seva representació al paper, i també com un marc conceptual i metodològic. Els mapes de la Primera Guerra Carlina de Catalunya i d’Espanya no presenten la mateixa informació. Els mapes del Bages i de Catalunya elaborats per al present estudi també exposen un conjunt de dades complementàries, però no perden significació si es tracten de forma aïllada.

L’escala té un paper destacat en el moment de confeccionar un mapa. En funció d’aquesta, tant la metodologia per a efectuar el mapa com la interpretació de la realitat són diferents. No només es tracta de l’ús i la dimensió dels possibles elements a tractar, sinó també de la seva repercussió en la resta d’aspectes del mapa. En aquest sentit, dos mapes amb escales diferents poden ser complementaris: el mapa d’escala petita exposa les generalitats, mentre que el d’escala gran representa més àgilment les particularitats geogràfiques, tot i que en una porció de territori més petita. Davant això, en funció de l’escala, s’ha d’anar en compte amb les categories a representar, atès que poden esdevenir insubstancials o poden fer il·legible el mapa. S’han d’escollir les categories pertinents tenint en compte la informació que es vol donar a conèixer i que, en definitiva, fa palesa la visió que té el cartògraf.

En aquest sentit, no oblidem que l’activitat cartogràfica és una interpretació.

La persona que fa el mapa es converteix en una observadora activa de la realitat que vol representar. D’aquesta manera, el mapa no només informa sobre una instantània geogràfica, sinó també de tot un conjunt de creences, coneixements, etc. que contextualitzen la seva producció i qui l’ha produït.

En el moment d’endinsar-se en la cartografia històrica, cal traslladar-se al context històric que es vol copsar i comprendre la realitat geopolítica de l’època, a fi d’evitar el biaix i captar la realitat de la forma més pròxima possible al moment històric.

A tall de conclusió, voldríem destacar la importància de portar a terme els anomenats mapes inventari, els quals són un bon punt de partida per adonar-se de determinats fenòmens només perceptibles en documents gràfics. En el nostre cas, l’elaboració d’un mapa inventari dels hospitals, les oficines de correus o les poblacions bloquejades, entre altres, ens han fet prendre consciència de l’abast geogràfic del domini que tingué el primer carlisme a Catalunya.

Hem presentat dues produccions cartogràfiques d’un moment històric concret. Aquestes han estat determinades per una metodologia i unes fonts.

Emperò, a mesura que apareixin nous treballs sobre aquest període i es tingui un coneixement més concret de les fonts primàries, es podran considerar els matisos que siguin oportuns. Tota revisió posterior al present estudi necessàriament serà distinta a allò que hem exposat, ja sigui pel possible coneixement de noves dades com per la utilització d’una metodologia diferent.

–208–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

Bibliografia Cartografia consultada AA.VV. (1989). “La transicición del Antiguo al Nuevo régimen”. Dins: AA.VV. Historia de España. Barcelona: Planeta, vol. 9, p. 324.

Bullón de Mendoza, Alfonso (1992). La Primera Guerra Carlista. Madrid: Actas Editorial.

Comellas García-Llera, José Luis (1983). “La época de las regencias y la primera guerra carlista (1833-43)”. Dins: Comellas García-Llera, José Luis [ed.]. Historia general de España y América. Madrid: Ediciones Rialp, vol. XIV, p. 447-513.

Fontana, Josep (1988). La fi de l’Antic Règim i la industrialització. Barcelona: Edicions 62 (Història de Catalunya; vol. V).

Hernàndez Cardona, Francesc Xavier (2004). Història militar de Catalunya. Temps de revolta.

Barcelona: Rafael Dalmau Editor, vol. IV. Hurtado, Víctor; Jesús Mestre i Campí; Toni Miserachs Ribalta [ed.] (1995). Atles d’història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62.

López-Davalillo Larrea, Julio (2002). Atlas de historia contemporánea de España y Portugal.

Madrid: Síntesis.

Matas, Josep [dir.] (1974). Atlas de Catalunya. Geogràfic econòmic històric. Barcelona: Diàfora.

Millan, Jesús (1997). “El carlisme”. Dins: Riquer, Borja de [dir]. La gran transformació (1790-1860). Barcelona: Enciclopèdia Catalana (Història política, societat i cultura dels Països Catalans; vol. VI), p. 261-263.

Moral Roncal, Antonio Manuel (2006). Las guerras carlistas. Madrid: Sílex.

Mundet i Gifré, Josep Maria (1990). La Primera Guerra Carlina a Catalunya. Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat (Abat Oliba; 79).

Ventura, Jorge (1976). Desde la Guerra de la Independencia hasta nuestros días. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janes (Historia de España; vol. IV).

Bibliografia general Alegre i Nadal, Pau (1995). “Los mapas, las fotografías y las imágenes”. Dins: Moreno, A.; Marrón, M. J. [ed.]. Enseñar geografía: de la teoría a la práctica. Madrid: Síntesis, p.

297-316.

– (2010). “Presentació”. Dins: Alegre i Nadal, Pau [ed.]. El mapa com a llenguatge geogràfic.

Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana de Geografia, p. XV-XLV. Anguera, Pere (1990). “Aproximació al primer carlisme al Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat”. Recerques [Barcelona], vol. III, núm. 23, p. 37-52.

– (1995). Déu, Pàtria i Fam. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Abat Oliba; 157).

Arnabat Mata, Ramon (1994). “La Primera Guerra Carlina als arxius judicials del Penedès (1833-1840)”. Miscel·lània Penedesenca [Vilafranca del Penedès], vol. 20, p. 287-298.

Barberà, Jaume (1987). “Les darreres centúries”. Dins: Ferrer Alòs, Llorenç [ed.]. Bages.

Història de les comarques de Catalunya. Manresa: Parcir, vol. I, p. 203-209.

Bofarull, Pròsper (1999). La Guerra de los Siete Años. Reus: Centre de Lectura de Reus, vol. I. Burgueño, Jesús; Ferran Lasso de la Vega (2004) Historia del mapa municipal de Catalunya.

Barcelona: Direcció General d’Administració Local.

Canal, Jordi (2000). El carlismo. Dos siglos de contrarrevolución en España. Madrid: Alianza Editorial (H; 4154).

–209–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 193-210 Joan Xavier Quintana Segalà, Mateu Morillas Torné Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya

Carreras, Albert; Lídia Torra (2004). Història econòmica de les Fires a Catalunya. Departament de Comerç, turisme i consum. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Coberó, Jaume (1986). Les guerres carlines a Torà i conca del Llobregós. Torà: Grup del Patrimoni Artístic i Cultural de Torà.

Grabolosa, Ramon (1972). Carlins i liberals. La darrera guerra carlina a Catalunya. Barcelona: Aedos.

Lichnowsky, Félix (1942). Recuerdos de la Guerra Carlista (1837-1839). Madrid: EspasaCalpe.

Lladonosa, Josep (1965). La Primera Guerra Carlina a les terres de Lleida. Barcelona: Rafael Dalmau.

Lladonosa, Manuel (1993). Carlins i liberals a Lleida. Lleida: Pagès Editors.

Marcet, Xavier [ed.] (1987). Història de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa (Papers de Ciutat; 1).

Montañà i Buchaca, Daniel; Joan Pujol Ros (1997). La universitat carlina a Catalunya.

Solsona (1838) Sant Pere de la Portella (1838-1840). Valls: Cossetània Editors.

Nogué, Joan (1998). Nacionalismo y territorio. Lleida: Milenio (Minor; Serie: Geografía).

Pascual, Pere (1980). “Carlisme i societat rural, la Guerra dels Set Anys a la Conca d’Òdena”.

Recerques [Barcelona], núm. 10, p. 51-91.

Portet i Pujol, Joan (2003). La Milícia Nacional de Vic durant la Primera Guerra Carlina.

Vic: Patronat d’Estudis Osonencs.

Priestley, Gerda (1992). “Cartografía para arqueólogos”. Dins: Rodà, Isabel [ed.]. Ciencias, metodologías y técnicas aplicadas a la arqueología. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions, p. 97-115.

Puig i Giralt, Enric (1997). Les guerres carlines a Mataró. Les fortificacions vuitcentistes. Mataró: Grup d’Història del Casal.

Quintana i Segalà, Joan-Xavier (2009). Les institucions carlines a Catalunya i la seva producció documental durant la Guerra dels Set Anys: Una aproximació. Estudi per la Subdirecció d’Arxius de la Generalitat de Catalunya.

– (2011). Monistrol de Montserrat: història d’una vila i les seves muralles. Manresa: Ajuntament de Monistrol de Montserrat Reguant i Agut, Josep (1987). “Súria”. Dins: Ferrer Alòs, Llorenç [ed.]. Bages. Història de les comarques de Catalunya. Manresa: Parcir, vol. II, p. 475-502.

Riquer, Martí de (1979). Quinze generacions d’una familia catalana. Barcelona: Planeta.

Santirso, Manuel (1999). Revolució liberal i guerra civil a Catalunya. Lleida: Pagès Editors (Catalonia; 11).

Segura i Valls, Joan (1984). Història de Santa Coloma de Queralt. Santa Coloma de Queralt: Ajuntament de Santa Coloma de Queralt.

Torras, Jaume (1976). Liberalismo y rebeldía campesina 1820-1823. Barcelona: Ariel.

Valls Pueyo, Joan (2004). Les llibretes del mas del Puig de Castellbell i el Vilar. Sant Vicenç de Castellet: Ajuntament de Castellbell i el Vilar.

Vinaixa Miró, Joan Ramon (2002). “Aproximació cronològica a la Primera Guerra Carlista al sud de l’Ebre (1833-1840)”. Recerca [Tortosa], núm. 6, p. 111-147.

Arxius i diaris oficials Arxiu Municipal de Monistrol de Montserrat (AMMM) Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (BOPB) Gazeta de Madrid (GM)

–210–

RESSENYES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 213-214 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Jordi Ferrer i Pumareta (2011). El traç del progrés.

Els fonaments cartogràfics del procés d’eixample urbà de Vilanova i la Geltrú a la segona meitat del segle xix.

Vilanova i la Geltrú: Institut d’Estudis Penedesencs, 183 p.

Els mapes urbans ens poden dibuixar tant la ciutat real com la ciutat planejada o fins i tot la ciutat imaginada. Coneixem mapes que ens mostren com eren les ciutats en un moment històric concret, però també mapes de com algunes ciutats van ser pensades o planificades malgrat que, en la realitat, es construïssin de manera molt diferent. Tota la cartografia, sigui del tipus que sigui, és una eina excel·lent per estudiar disciplines urbanes tenint en compte aspectes com ara els models de creixement o la implantació de les infraestructures, però també per interpretar-hi les tensions polítiques o les ambicions econòmiques. I aquest exercici és precisament el que fa Jordi Ferrer i Pumareta amb la cartografia de Vilanova i la Geltrú a la segona meitat del segle xix.

Els mapes són el fil conductor d’aquesta història urbana que pren com a punt de referència una bona part de la cartografia realitzada entre 1860 –començant pel Plano y vista general de Villanueva y Geltrú de l’enginyer Francesc Xavier Lluch i Rafecas– i 1896, amb el plànol del Proyecto de saneamiento de Villanueva y Geltrú de Francesc Macià, el futur president de la Generalitat de Catalunya. Són gairebé una vintena de mapes de molt diversa tipologia, concepció i realització: manuscrits i impresos, de planejament urbanístic i de projectes diversos com ara ferrocarrils o carreteres, que fixen moments claus per entendre l’evolució urbana de Vilanova, amb un especial èmfasi per la zona d’eixample entre el nucli antic i la platja. L’estudi va desgranant tota la història urbana a partir de les dades que contenen els mapes i també de les dades al voltant de la gestació i recepció dels mapes que l’autor ha anat recercant i que constitueixen en molts casos notícies inèdites. Cal fer esment de l’estudi, la revaloració i la datació que es fa del ja mencionat mapa de Lluch i Rafecas, així com del magnífic Plano General de Villanueva y Geltrú. Líneas de prolongación y proyecto de puerto de 1876, promogut per Francesc Gumà amb l’objectiu de fixar l’eixample urbà de la ciutat. D’aquest mapa, l’autor del llibre ja n’havia fet una primera aportació, juntament amb Anna Mompart, en ocasió d’una edició facsímil feta l’any 2007.

Com assenyala en la presentació del llibre el regidor d’Urbanisme de la ciutat estudiada, la puixança social i econòmica que va experimentar Vilanova i la Geltrú en el segle xix té molt a veure amb el comerç amb Amèrica i amb la Revolució Industrial. Els vilanovins que van fer fortuna a Amèrica, sobretot a Cuba, tornen a casa amb el desig de contribuir a modernitzar i embellir la ciutat sense oblidar, però, els guanys econòmics que poden comportar tots aquests projectes.

–213–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 213-218

Ressenyes

Les aspiracions dels anomenats indianos, juntament amb la presència a la ciutat d’homes d’estat amb un pes polític molt rellevant –és prou clar que parlem de Víctor Balaguer– fan de Vilanova un ciutat molt dinàmica. I és aquest dinamisme, en relació a l’evolució de l’eixample de la ciutat, el que ens explica molt detalladament Jordi Ferrer i Pumareta a partir del contingut dels mapes realitzats en aquells anys. Les informacions que ofereix fan palès que l’autor ha dut a terme un treball molt exhaustiu de buidat d’arxius i de bibliografia.

Aquesta obra però, no és pròpiament un llibre d’història de la cartografia. És un llibre sobre l’evolució de l’eixample vilanoví prenent com a base la cartografia gestada en aquest procés. Els mapes són –tal com especifica el títol– una traça o un testimoni d’una evolució urbana no exempta de discussions i debats, amb un rerefons fonamentalment econòmic. I a partir d’aquí aporta moltes dades essencials per a bastir la història de la cartografia de la ciutat. I no només de la cartografia sinó també de la història social, econòmica i urbana de Vilanova i la Geltrú. Hem d’agrair a l’autor que la cartografia no sigui només un recurs il·lustratiu, com passa sovint en tot tipus de llibres, i esdevingui una font de documentació de primer ordre. De fet, si hem de fer un retret al resultat editorial, és precisament del contrari. Lamentem que l’edició d’aquesta obra, basada en els mapes, no hagi pogut comptar amb una il·lustració de més pes i qualitat.

La reproducció en format de segell dels mapes estudiats és totalment il·legible per al lector, i la solució de reproducció a les darreres pàgines no supleix aquesta mancança. Encoratgem els editors –l’Institut d’Estudis Penedesencs– i els col· laboradors –l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú– a repensar el llibre per a una futura reedició amb les il·lustracions que es mereix. És un llibre d’interès per a molts lectors d’un àmbit geogràfic que va més enllà de Vilanova i la Geltrú i que, sovint, no tenen al cap o no coneixen la trama urbana i la denominació dels carrers vilanovins.

Poques ciutats catalanes disposen d’un estudi com aquest de Vilanova i la Geltrú que presenta una seqüència de l’evolució d’eixampla de la ciutat bastida a partir de la seva producció cartogràfica. La història a través els mapes desgranada per Jordi Ferrer i Pumareta esdevé una detallada i documentada història urbana de la ciutat.

M. Carme Montaner

–214–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 215-218 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Oriol R iba i A rderiu; Ferran Colombo i Piñol (2009).

Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans – Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 278 p. + 3 mapes despl. Pròleg de Carmina Virgili1 “Aquest assaig de geologia urbana tracta de ‘la ciutat fòssil i relicta’, dos aspectes del món geològic en què vivim, situat al caire superior de la immensa escala dels temps geològics.” Així és com s’enceta aquesta publicació, resultat d’una llarga, meditada i escrupolosa ‘lectura’ del sòl i el subsòl barceloní efectuada pel Dr. Oriol Riba, des d’un ja remot encàrrec per a estudiar els terrenys de la Vila Olímpica el 1988, en col·laboració, més endavant, amb el Dr. Ferran Colombo.

En efecte, vénen a dir que si les estructures geològiques enterrades són una varietat de fòssil, també ho és, ampliant el significat del mot sense violentar-lo, una ciutat soterrada, com, posem per cas, els nivells romans i paleocristians a la plaça del Rei. I, mutatis mutandi, si totes les construccions urbanes històriques, existents o enderrocades, les muralles, els monuments oblidats, les masies que no serveixen per allò que foren construïdes, són relictes d’un passat sense retorn, també ho són, aleshores, i per la mateixa extensió semàntica aplicada al mot fòssil, les formacions litològiques que persisteixen a flor de terra, com per exemple la duna del camp de la Bóta, o el corrent volcànic de Castellfollit de la Roca. Així doncs, en sentit metafòric, ampliant el títol principal, aquest llibre també es podria subtitular La Barcelona fòssil i relicta.

Valia la pena dedicar el paràgraf introductori de la revisió d’aquest llibre a qüestions semàntiques perquè l’obra, a més a més de geologia, de geografia, d’història i d’altres coses, també tracta dels usos i mals usos de la terminologia aplicada al territori, de la significació dels mots sense violentar-los. Així doncs, sense enfarfecs, de manera àgil i passadora, les precisions sobre el sentit de fòssil i de relicte abans comentades, van seguides per una col·lecció molt generosa de definicions, reflexions i algunes imprecacions, sobre l’etimologia, les variants i els usos de termes populars i científics. Per exemple, en l’àmbit de la geomorfologia, la col·lusió semàntica entre el piemont, el samontà i el raiguer [p. 29, n. 6] és aclarida del tot. En el de la geologia, la discussió sobre si cal dir Pleistocè o bé Plistocè, conflicte semblant al que enfronta sisme amb seisme [p.

66, n. 48], ve seguit de les explicacions [p. 67, taula 3] sobre el tricicle litològic característic del Quaternari antic a les comarques litorals barcelonines: el torto1. El geòleg Oriol Riba i Arderiu (Barcelona, 1923-2011) fou soci i col·laborador de la SCG. Vegeu-ne una semblança, arranjada per Enric Bertran, al nostre web: http://www.iecat.net/institucio/societats/SCGeografia/Scg7/ Scg72/S720248a.htm. Amb aquesta ressenya –redactada per Pau Alegre el 2010– la SCG es vol afegir al record de l’il·lustre científic, traspassat fa poc.

–215–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 213-218

Ressenyes

rà, el cervell de gat, el fetge de vaca o la terra de rajoler, termes catalans vulgars elevats a científics (vegeu apèndix III). O bé la denúncia de la “deformació maquillada de Mar Vella” en Marbella, o Mar Bella, aplicada al topònim de la platja del Poblenou, perquè, al capdavall, ve del marvell, el moviment de retirada de l’onatge, del qual també és admissible dir ressaca. N’hi ha molts més i, en qualsevol cas, constitueixen apunts i contrapunts molt benvinguts, ‘deliciosos’ hi ha qui en diu ara.

Tanmateix, el llibre dels Drs. Riba i Colombo no és una obra de divulgació per al gran públic. La presentació sistemàtica dels objectius, de la metodologia i dels resultats atesos al llarg dels gairebé vint anys de recerca va dirigida, com és natural, a especialistes del territori. Cal dir-ho així en plural, perquè no és un llibre d’interès només per al geòleg, malgrat que els dos darrers capítols s’hi repengin decididament, sinó també ho és per al geògraf amb alguna assignatura de geomorfologia ben aprofitada, per al prehistoriador amb idees clares sobre el Quaternari, per a l’hidròleg, per a l’enginyer, i un llarg etcètera. Una amplitud de mires que també ha estat aplicada a l’hora de cercar fonts d’informació. Valgui d’exemple l’ajuda rebuda per Riba durant els anys noranta dels germans Fèlix i Jaume Olivé i Guilera, uns “especialistes excursionistes”, en la completa descripció de la xarxa de rieres del Pla de Barcelona, de tanta importància en una part molt significativa de l’estudi, una col·laboració que és agraïda en diverses ocasions. És un llibre de tots i per a tots els estudiosos del territori, una qualitat molt remarcable que cal destacar.

L’objectiu de la recerca, com ha estat avançat, és l’estudi del subsòl urbà, especialment decantat vers la sistematització de la geomorfologia, l’estratigrafia i la neotectònica de les unitats esteses des de Montjuïc fins al Besòs, és a dir de la Ciutat Vella de Barcelona i de la plana deltaica del Poblenou. Tot plegat va coronat amb un assaig evolutiu del territori que compren el Pleistocè superior i l’Holocè, és a dir els darrers divuit mil anys, els quals, com assenyala encertadament Carmina Virgili en el pròleg, és el “moment màgic en què la vida de la Terra enllaça amb la vida de la humanitat.” Tot i que els autors pretenien estendre la recerca fins a l’anomenada falla de Barcelona, situada a un o dos quilòmetres mar endins, s’han vist forçats a aturar-se a la línia de costa per manca de dades del subsòl marí. L’assentament del port de Barcelona només és tractat de resquitllada, per l’efecte d’aturador de sorres i altres dipòsits arrossegats pel corrent costaner. I per la banda de muntanya, el samontà, el territori situat per sobre del graó barceloní, només és contemplat pels abocaments d’aigua i sediments que retia a la part baixa.

Amb totes les limitacions que es vulgui, i els autors no paren d’advertir-les, una altra originalitat evident de l’estudi és la metodologia i la documentació de base emprada. Nogensmenys, el treball de camp habitual dels geòlegs, sobre la roca nua o recoberta de vegetació, no feia el cas en l’àmbit d’estudi. Així, les dades estratigràfiques han estat obtingudes per l’observació directa de les rases practicades en solars en construcció i, sobretot, per l’estudi dels registres –216–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 213-218

Ressenyes

de sondatges efectuats per empreses de geotècnia, tant per a obra pública com privada. També han estat revisats els perfils aixecats arran l’excavació de jaciments arqueològics sota la ciutat. Aquests documents aïllats, d’implantació puntual en el mapa, els han obligat a fer interpolacions i generalitzacions d’implantació zonals “amb una inseguretat no gens menyspreable”, diran els autors, però amb resultats prou convincents, podran dir els lectors. L’anàlisi de la cartografia topogràfica actual, així com la històrica, de conjunt amb la consulta d’una abundosa bibliografia, han completat el treball “de ciutat” –més que no pas “de camp”–, desplegat pels autors. En fi, han deixat bona nota de les nombroses informacions in verbis, en contactes personals que agraeixen sincerament. Com sentencia la Dra. Virgili en el pròleg amb millor coneixement de causa, “calia, per a emprendre aquest treball, una dosi d’erudició i de paciència i una formació tan polivalent com especialitzada que molt poques persones tenen i que hem tingut la sort que es trobessin reunides en els amics Riba i Colombo.”

D’entre els resultats atesos destaca la datació del màxim marítim transgressiu flandrià a uns 5.000 anys aC, amb un nivell eustàtic a quatre o cinc metres per sobre el d’avui dia, seguit d’un altre màxim, a menor alçada, cap a 500 anys aC. Això ha obligat els autors a correlacionar les sèries observades a l’àmbit d’estudi amb les escales cronològiques més generals en un exercici d’adequació amb la normativa estratigràfica més actual que, si bé pot cansar el lector aliè al neguit d’estar al dia de la disciplina geològica, és una aportació de gran vàlua acadèmica. També es tracten, ara de manera més assequible a qualsevol especialista i analista territorial, els canvis soferts pel delta del Besòs així com les formacions antropogèniques i històriques de la Barceloneta, la Punta del Convent (el de Santa Clara, desprès ocupat per la Ciutadella) i els dipòsits perifèrics adossats al recinte emmurallat. En aquest caient de l’acció geomorfològica de les rieres mediterrànies, els autors resolen la vella polèmica sobre el caràcter rierenc o no de la Rambla, encesa entre Pau Vila i Agustí Duran i Sanpere, clarament a favor del darrer. És a dir, la Rambla ocupa el lloc de la riera d’en Malla al llarg del seu recorregut al peu de la muralla de Jaume I. Recordem que Vila s’havia entestat de situar-la en la cresta interfluvial de la riereta del Pi amb la d’en Malla, el curs de la qual situava al bell mig del Raval. Riba i Colombo aprofiten l’avinentesa de la disputa per a introduir la presentació d’un model morfològic i sedimentari basat en la sobreelevació de rieres, allò, precisament, que li va succeir a la Rambla medieval. És un dels punts forts de l’estudi.

L’analogia amb la dinàmica recent de les rieres del Maresme, amb fases ben documentades de biostàsia i de rexistàsia a les seves capçaleres durant les dues darreres centúries, permet explicar prou bé el curs del Besòs, el qual, amb la sobreelevació de la riera d’Horta i d’un sistema regressiu i progradant de cordons litorals, ha reblert la plana deprimida del Poblenou des de l’edat antiga fins a l’actualitat. D’altra banda, els autors deixen endevinar dues paleovalls, sota el curs del Besòs i sota el Raval, les quals relacionen amb falles recents i –217–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 213-218

Ressenyes

amb un emplenament amb materials holocens. El mapa desplegable encartat entre les pàgines 214 i 215, de conjunt amb la figura 1 (p. 27) resumeix tots els resultats assolits. La seixantena de mapes, esquemes, talls, blocs diagrama, etc., de factura impecable, ajuda qui-sap-lo a la bona entesa del text.

El llibre es clou amb un capítol de síntesi, en el qual fan el resum dels temes tractats en el text precedent, bo i procurant posar de relleu els enllaços entre les seves diverses parts i agrupar aspectes exposats ací i allà, d’una manera no pas ‘dispersa’, com sembla que vulguin excusar-se’n els autors en manifestarho, sinó per anar allà on calien. La valoració del treball efectuat s’exposa en clau ecològica al final de tot. Valgui el paràgraf següent per a donar-ne un tast: “Una crisi s’escau en tot el món amb el canvi climàtic d’origen tèrmic, i es parla del desglaçament i de l’ascens del nivell del mar i de les conseqüències a tots els deltes. Caldrà protegir els de la nostra costa com si fossin uns pòlders sense marees? Això no és Holanda. Les corbes eustàtiques exposades en aquest llibre demostren que de crisis com l’actual n’hi ha hagut sempre i sempre sense la intervenció humana emissora dels malastrucs gasos hivernacle. Vindrà de nou una fase solar de refredament? Quan?” (p. 229). És una síntesi que serà de profit a tots els lectors efectius i, més encara, als potencials, la sobreocupació dels quals –potser diran–, no els deixa temps per a llegir el llibre de dalt a baix.

Ells s’ho perden!

Pau Alegre

–218–

CRﾃ誰ICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 221-224 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Cardona: recuperació del patrimoni històric Mireia Baylina i Ferré El passat vint-i-nou d’octubre es va realitzar la primera sortida d’estudi del curs 2011-12, a Cardona, amb l’objectiu de conèixer de primera mà la tasca de recuperació del patrimoni i la memòria històrica que la vila ha emprès en els darrers anys, conscients d’un passat amb un important pes sociopolític i davant l’evidència d’un llegat monumental i patrimonial de primer ordre1.

Amb una data de naixement documentada per la història, el 23 d’abril de l’any 986 (ii carta de poblament), Cardona compta amb restes ibèriques des de molt abans, fet que demostra l’existència d’una població vinculada a la riquesa de la vall salina. L’explotació del salí explica l’evolució històrica de la població: la construcció del castell i el naixement de la vila (segle x) i la importància de Cardona durant l’edat mitjana, animada per l’auge dels mercaders i els comerciants de la sal. El castell desenvolupà una preuada situació estratègica envers la frontera amb al-Andalus, i fou cruïlla de camins entre els comtats d’Urgell, Cerdanya-Berga i Osona-Barcelona. Aquesta condició geoestratègica, el factor polític de ser residència d’una cort vescomtal i el factor econòmic derivat de la riquesa que comporta l’extracció i comercialització de la sal cap a Europa, convertiran Cardona i el seu castell en un important centre polític i comercial.

La vila, però, assoleix una especial significació política durant la Guerra de Successió espanyola (1700-1714) en convertir-se en símbol de la resistència a la pèrdua dels drets històrics de Catalunya. El 18 de setembre de 1714 el castell obre les seves portes i la plaça d’armes és lliurada a les forces de Felip V, esdevenint Cardona el darrer baluard de les llibertats catalanes.

1 La Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia expressa el seu agraïment al Dr. Andreu Galera, director de l’Arxiu Històric Municipal de Cardona per la seva col·laboració en l’organització i documentació de la sortida, així com el suport dels/les especialistes Meritxell Gisbert (geògrafa), Ainoha Pancorbo (arqueòloga municipal) i Lluís Oriols (arquitecte municipal).

–221–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 221-224 Cardona: recuperació del patrimoni històric

Mireia Baylina i Ferré

Cardona experimenta una primera industrialització fonamentada en el tèxtil i les fàbriques de filatures vora el riu Cardener durant el segle xix i una segona, a començaments de segle xx, derivada de la descoberta de les sals potàssiques (1912), que es tradueix en una potent activitat minera des de 1929 fins a 1991 (60 anys i 1.500 treballadors). Aquests dos fets comportaran un creixement econòmic i demogràfic (8.000 habitants durant la dècada 1960-70) que transformaran el paisatge, l’urbanisme i la societat cardonina. El tancament de la mina marca un punt d’inflexió en la història de la vila i el declivi econòmic és molt considerable. A inicis de segle xxi el govern municipal engega una política basada en la reactivació socioeconòmica de la vila que té com a eix vertebrador la recuperació del patrimoni i la memòria històrica.

L’inici del recorregut va ser el Castell, un conjunt de 62.000 m2 amb dos recintes, el sobirà o superior (castell medieval i canònica-col·legiata de Sant Vicenç) i el jussà o inferior (baluards i fossat), i enlairat sobre una muntanya cònica a 585 m sobre el nivell del mar. Allà, l’historiador Andreu Galera, ens guià i explicà la història de Cardona fonamentada en la relació entre el fet geològic, l’espai de poder polític i la vila de mercat. Des del mirador excepcional de la torre de la Minyona, cilíndrica, originàriament de 20 m, i punt més elevat de la fortalesa, Galera mostrà la seva raó de ser, la vall salina, i l’aflorament de la sal en forma de diapir, fet que propicia la seva explotació.

Ocupat des del segle iii aC, el castell pren una significació especial durant els segles ix i x com a porta de pas de la frontera amb al-Andalus, fet que explica l’interès i cura dels comtes de Barcelona-Urgell per la fortalesa i la concessió de dues cartes de franqueses. La segona, lliurada pel comte Borrell II el 986, encomana el castell al vescomte Ermemir d’Osona, que es convertirà en senyor de Cardona. Les relacions i suport a la casa comtal de Barcelona faran que s’atorgui a la família Cardona els drets sobre la sal, donant una il·limitada capacitat econòmica als vescomtes per ampliar els seus dominis territorials i la influència política. La projecció de la família ducal, enriquida amb una acurada política matrimonial que els emparenta amb les principals nissagues nobiliàries del regne, conduiran amb els anys, al progressiu allunyament dels senyors i el castell passa només a exercir la funció de centre administratiu i penitenciari. La fortificació del castell a inicis de segle xvii el converteixen en una important plaça militar fet que es demostrarà en les guerres successives (Guerra de Successió, 1705-1714, Guerra Gran, 1793-1795, Guerra del Francès, 1808-1814). L’explicació general des de la torre i la plaça d’armes o Pati Ducal es complementà amb la presentació del llibre de Meritxell Gisbert, Cartografia de Cardona: de la Guerra de Successió a la Guerra del Francès, 1717-1856, una aportació recent a la història del castell de Cardona des dels mapes trobats, i una visita a la casamata, búnquer reconstruït el 1810.

A continuació vam realitzar una visita a l’església de Sant Vicenç, consagrada el 1040 i ocupada per una comunitat de canonges. La seva restauració, iniciada el 1949 amb l’objectiu de recuperar l’estructura originaria de la basílica, ha –222–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 221-224 Cardona: recuperació del patrimoni històric

Mireia Baylina i Ferré

deixat un immens espai buit que dóna, especialment a la nau central i observada des de la tribuna dels senyors, una perspectiva i esveltesa excepcionals. També vam visitar el panteó familiar i la cripta, de la qual es va destacar l’altar consagrat a sant Jaume, probablement en relació als pelegrins que es desplaçaven cap a Compostel·la i la col·lecció de relíquies donades per la família vescomtal i comtal de Cardona.

Tot seguit vam baixar al Parc Cultural de la Muntanya de Sal, un equipament per donar a conèixer la singularitat del patrimoni geològic del salí i l’acció antròpica que s’hi ha desenvolupat des de fa milers d’anys. Allà vam fer un recorregut guiat per l’interior de les galeries de la muntanya a fi de copsar els plegaments i vetes del jaciment així com les diferents variants del mineral, halita, silvinita i carnal·lita. La guia i un audiovisual van resumir el procés d’extracció del mineral i la seva evolució des dels orígens de l’explotació minera fins el seu tancament.

El matí va cloure, tard, amb un dinar al centre de la vila, i des d’allà vam iniciar un recorregut pel nucli antic (declarat bé cultural d’interès nacional el 1992), antigament centre de mercat i punt de trobada de viatgers des de i cap el Pirineu i migdia francès. La plaça de la Fira i la plaça del Mercat van ser el punt de partida per explicar la divisió de l’espai urbà en l’època medieval entre la vila jussana, al voltant de la plaça de Santa Eulàlia, i la vila sobirana, al voltant de la plaça del Mercat. Entre ambdós espais, la principal concentració de serveis i també d’edificis singulars: el conjunt parroquial de Sant Miquel (segles x-xx) amb els efectes encara visibles de les guerres i saqueig previ a la Guerra Civil, les cases Sala, Rovira, Mercer, Franch, Martines (s. xii-xx), i el Casal de Graells (s. xii-xx), punt final del recorregut. Aquest casal gòtic situat al costat del portal major de Santa Maria de Graells (s. xiv-xx), única portalada conservada del recinte murat de la vila, és un dels edificis rehabilitats la passada dècada i seu actual de l’Arxiu Municipal de Cardona. El director de l’arxiu ens va mostrar, entre altres, el “Plano del castillo y salinas y contornos de Cardona del excelentísimo señor Duque de Cardona”, del s. xviii, trobat ens els baixos de les oficines de la fàbrica ‘Manuela’ el 1988, varis plànols de les galeries de la mina a diversos nivells de profunditat i fotografies de l’exterior (s. xx) susceptibles de ser estudiats en profunditat, restes de pintures murals del primer gòtic amb cortinatges i escenes cavalleresques, i algunes de les publicacions recents derivades de la recuperació de la memòria històrica. Cap a dos quarts de set es va iniciar la cloenda de la sortida amb un acte presidit per l’alcalde, Ferran Estruch, en el qual es va signar l’acta de donació de tres plànols de les salines de Cardona (s. xix) lliurats pel metge de Llagostera, Pompeu Pascual.

El discurs històric va envair la major part de la sortida deixant poc marge a l’anàlisi de les intervencions més recents de la recuperació del patrimoni tals com la recuperació i consolidació de trams de la muralla medieval de la vila, la reutilització de les antigues escoles Escassany, la urbanització del carrer Església (medieval) i de la plaça de la Fira, el centre cívic o la balconada sobre la vall salina. Resta pendent, si escau, per a una altra tardor.

–223–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 221-224 Cardona: recuperació del patrimoni històric

Mireia Baylina i Ferré

Explicacions d’Andreu Galera, al pati d’armes del castell de Cardona

Meritxell Gisbert presenta el seu llibre Cartografia de Cardona Fotos d’Enric Bertran

–224–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 225-238 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere1 Maria Dolors Garcia Ramon

Universitat Autònoma de Barcelona

Vull començar expressant la meva satisfacció per haver estat distingida per aquest Premio Internacional de Geocrítica 2011, distinció que fa un temps em va comunicar personalment el Prof. Horacio Capel en nom del Jurat Internacional.

Em sento realment molt honorada, ja que el prestigi de l’entorn de Geocrítica és notori a casa nostra i encara més a nivell internacional. El component crític sempre ha estat un pilar en Geocrítica (i una de les raons del seu naixement al 1976), i com que per a mi això és crucial en la meva manera d’entendre la geografia, el premi m’afalaga de manera particular.

El professor Horacio Capel m’ha demanat que en aquesta intervenció reflexioni sobre la meva carrera acadèmica i la seva evolució i que ho faci en relació a la geografia catalana, espanyola i amb la geografia internacional, els tres àmbits on s’ha desenvolupat. Plantejaré la reflexió des d’una perspectiva molt personal ja que la visió purament acadèmica la podríeu tenir simplement mirant el meu currículum vitae. La veritat és que la preparació de la intervenció m’ha obligat a fer un veritable exercici d’introspecció (i també d’autocrítica) que crec que m’ha estat profitós i il·luminador.

Jo he treballat bàsicament en tres grans temes: geografia rural, pensament geogràfic i la geografia del gènere, i tot sovint els he entrelligat de forma un 1. Discurs de recepció del Premio Internacional Geocrítica 2011, amb el qual l’expresidenta de la Societat Catalana de Geografia (2000-2006) va cloure la sessió de lliurament celebrada a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, el 20 d’octubre de 2011. L’acte fou presentat pel president de la Societat Catalana de Geografia, Francesc Nadal. Tot seguit, el professor Horacio Capel, fundador del premi (2002) i director de la revista Geo Crítica, Cuadernos Críticos de Geografia Humana (1976-1994), va exposar els mèrits i trajectòria acadèmica de la guardonada. Trobareu l’acta del jurat, juntament amb un ampli extracte del text de relació de mèrits, a: http://www.iecat.net/institucio/societats/SCGeografia/Scg9/Scg90/S98141.htm

–225–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

xic diferent en diverses etapes de la meva vida acadèmica. Però he de dir que sempre he considerat que la dimensió de gènere és transversal i per tant el que jo vaig fer va ser introduir-la en les diferents línies de treball. D’aquestes línies de treball en parlaré i em serviran de referència en l’explicació, i de fet seran els fils conductors d’aquesta presentació. També citaré i mostraré a les diapositives alguns dels llibres més representatius de la meva trajectòria, tot i que sóc molt conscient que en la meva carrera he tendit a publicar articles i capítols de llibre més que no pas llibres pròpiament dits. Pot ser cal dir aquí que sempre he cregut en el poder de la paraula escrita, és a dir en les publicacions, potser per la meves primeres experiències en el món acadèmic americà com explicaré després. No es tracta només de fer currículum sinó que la publicació és l’única manera que tenim per a què els col·legues coneguin la nostra recerca, i encara més, la única manera per a què ens la puguin comentar i, si cal, criticar.

La major part de la meva vida acadèmica ha transcorregut a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), universitat de la qual em sento molt patriota, però la meva alma mater va ser la Universitat de Barcelona (UB), a plaça Universitat, en la qual em vaig llicenciar en Geografia i Història el 1966, i és on vaig passar alguns dels anys més interessants de la meva vida, en un ambient estudiantil de gran efervescència intel·lectual i política. I és a la UB on vaig tenir de professors a dues persones que després han estat molt importants en la meva vida acadèmica, l’Enric Lluch al curs 1964-65 i en Joan Vilà-Valentí a partir de gener del 1966, tot just acabat d’arribar de la Universitat de Múrcia. Ells em van fer descobrir la geografia i van suscitar en mi el que es podria anomenar com una potencial “vocació” geogràfica. Ben aviat vaig tenir la possibilitat d’anar a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, on amb una beca de la mateixa universitat vaig poder estudiar i obtenir el Master in Geography el 1970 (crec que vaig ser la primera en la geografia espanyola que vaig treure un títol reglat als EUA). Cal dir que en aquell moment érem només cinc espanyols a Berkeley (tres catalans) i actualment només de catalans a Berkeley ja deuen haver-n’hi més d’un parell de centenars… Aquesta llarga estada a la universitat americana va ser crucial per a la meva trajectòria acadèmica però no a la curta, ja que la geografia espanyola era molt tradicional i jo crec que es pot dir immobilista en aquells moments. Per exemple, a les meves primeres oposicions al 1978 a Madrid passava de puntetes sobre el meu període de Berkeley ja que no gosava destacar-ho gaire davant d’un tribunal de set numeraris de la universitat espanyola perquè creia que em podia perjudicar, i de fet així va ser més d’una vegada. Ara bé aquesta primera experiència americana –vista amb el temps– m’ha obert moltes portes als contactes i les xarxes internacionals i ha estat realment transcendental i decisiva no només per a la meva visió de la geografia sinó també per a la meva carrera acadèmica.

A Berkeley vaig entrar en contacte amb la geografia cultural saueriana i vaig tenir la sort de conèixer directament Carl Sauer, tot i que el meu tutor de la tesi de màster va ser un deixeble seu, Jim Parsons. Allà em vaig interessar per –226–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

qüestions d’Amèrica Llatina (que era una de les especialitats del departament) des d’una perspectiva culturalista, com per exemple la masticació de la coca i la seva relació amb l’altura a l’altiplà andí, el paisatge historicocultural de Califòrnia, o el recursos pesquers de plataforma a Cuba abans i després de la revolució (tema de la tesi de màster i per a la qual vaig tenir una beca per fer el treball de camp a Cuba el 1969). Si bé es cert que el meu contacte a Berkeley va ser sobretot amb els culturalistes (que em van captivar en aquell moment per la importància que donaven als aspectes historicoculturals del paisatge) també he de dir que la geografia quantitativa ja començava a ser coneguda en aquells indrets, i vaig haver d’agafar un parell de cursos amb Allan Pred i Greer Wooten (un d’ells obligatori) que m’hi van introduir, no sense algun petit trauma (no havia fet matemàtiques des de quart de batxillerat!). Crec que el meu interès en el pensament geogràfic ve ja d’aquest període berkelià, sorpresa per aquest contrast d’enfocaments (al qual s’afegia la meva formació vidaliana de Barcelona) i que al principi em va representar un veritable xoc acadèmic-cultural. Em vaig adonar que al món, amb el nom de geografia, es feien coses molt diferents en l’espai i en el temps i reflexionar sobre aquesta diversitat i varietat em va atreure ja des de llavors.

Després, les relacions d’aquells anys em van obrir oportunitats per a viatjar a l’estranger (en estades llargues o curtes), oportunitats que sempre vaig intentar d’aprofitar. Aquestes experiències m’han permès estar al dia del que es feia i dels nous corrents en la geografia internacional, en particular l’angloamericana. Cal dir però que durant la dècada dels setanta i vuitanta vaig tenir força relació amb els grups més innovadors de la geografia francesa, com Geopoint o el Grup reclus de Montpeller. Tot això és evident que ha esperonat el meu interès en el pensament geogràfic fins avui dia.

Bé, en arribar a Barcelona el 1969, l’Enric Lluch em va demanar que col· laborés amb ell (com ajudant) en els ensenyaments de geografia al departament de Ciències Socials de la tot just creada Facultat de Lletres de la UAB (llavors a Sant Cugat). La concepció mateixa d’aquest departament era molt imaginativa i m’hi vaig sentir molt a gust. L’ambient, a l’Autònoma, era molt especial en aquells primers anys. Semblava que era possible ignorar els motlles de la normativa ministerial… Semblava que qualsevol bona idea es podia dur a la pràctica i en bona mesura era així… A la llarga no seria ben bé així, però aquell ambient estimulava l’esperit innovador en una disciplina encara poc institucionalitzada com ho era la geografia a Espanya.

També en el mateix moment Vilà-Valentí em va nomenar ajudant de pràctiques a la UB (aleshores això es podia compatibilitzar amb l’altra ajudantia a la UAB i s’entén: només eren 1.800 pessetes al mes cadascuna!). Amb això i una beca de FPI (era la primera vegada que es convocaven) vaig posar-me a fer la tesi doctoral de la qual era director en Joan Vilà-Valentí. Feia moltes classes a la UAB i no gaires a la UB però he de dir que l’ambient a la plaça Universitat era també molt engrescador en aquells moments: tot just es començava a crear –227–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

el que seria el primer Departament de Geografia a Catalunya (i a Espanya) i les discussions metodològiques eren constants i molt vives.

Tornant a la meva tesi, jo volia estudiar els canvis en l’agricultura al Baix Camp de Tarragona, d’on venia la família de la meva mare. Inicialment el meu enfocament era força tradicional: vaig començar pel buidatge dels amillaraments en arxius municipals. Però a l’Ajuntament de Castellvell em vaig assabentar, per casualitat, que una altra noia buscava els mateixos materials, i vaig saber que una tal Josefina Cardó, que jo no coneixia, feia un estudi similar al meu per a tot el Camp de Tarragona. Això em va obligar a repensar la tesi i és quan em vaig decantar per estudiar només el període més modern (a partir de les terribles gelades de febrer del 1956), i amb un enfocament molt nou i quantitatiu que havia començat a conèixer a Berkeley, i que ara tenia la possibilitat i quasi la necessitat d’aplicar. Volia estudiar els processos de canvi en l’agricultura i les transformacions d’aquesta en relació a l’evolució econòmica i a la introducció dels canvis tecnològics. I els nou enfocaments quantitatius permetien una aproximació original i nova en contrast amb la tradicional. És així com vaig introduir els mètodes de mostreig territorial espacial, l’anàlisi factorial i canònic, i vaig validar el model d’organització de l’espai agrari de Von Thünen per tal de mesurar els canvis en l’activitat agrícola regional. En aquells moments pensava que la geografia teoreticoquantitativa feia més “científica” la disciplina geogràfica i per tant m’hi vaig abocar. Però cal dir que vaig haver d’obtenir la majoria de les meves dades directament sobre el terreny, de les entrevistes i qüestionaris a pagesos (més de 350). Ho destaco perquè crec que el treball de camp ha estat una metodologia bàsica de la meva concepció de la recerca en geografia, tant en els seus inicis (la tesi de màster sobre Cuba) com en els meus treballs actuals mes qualitatius, passant per les entrevistes esmentades al pagesos en la meva tesi doctoral. En definitiva, el que volia demostrar en la tesi és que la unitat d’explotació familiar era innovadora i que tenia capacitat per canviar i adaptar-se a les noves circumstàncies després dels estralls de les gelades, i crec que vaig aconseguir demostrar-ho. També volia experimentar el potencial de l’enfocament teoreticoquantitatiu per respondre a les qüestions que jo em platejava. Sobre això vaig començar a tenir els meus dubtes.

Un cop acabada la tesi vaig gaudir d’una beca postdoctoral de la Comissió Fulbright el 1975 a la Universitat de Clark (Massachussets). Volia perfeccionar la meva formació en mètodes analítics quantitatius en geografia agrària però el context de la geografia nord-americana d’aquell moment em va portar per camins ben diferents dels que jo preveia. A Clark vaig conèixer per una banda Richard Peet, que era el fundador i editor de la nova revista Antipode, a radical journal of geography, i David Harvey, assidu visitant del departament de Clark.

Per altra banda, vaig conèixer Anne Buttimer, una de les precursores del que s’ha anomenat la geografia humanista, però en aquells moments també simpatitzant del grup de geografia radical. Durant aquell curs a Clark vaig implicar-me en el grup d’estudiants graduats d’Antipode i junt amb Myrna Breitbart i Cindy –228–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

Katz vaig interessar-me pels temes del paisatge agrari anarquista i l’organització espacial dels col·lectius agraris durant la Guerra Civil Espanyola. Altre cop, a Clark, i com ja m’havia passat a Berkeley, em confrontava amb maneres ben diferents d’entendre i practicar la geografia, en particular en aquest cas amb la geografia radical anglosaxona, un enfocament molt crític amb la geografia quantitativa i amb un fort compromís social.

Això em va motivar, havent tornat a Barcelona, a mirar-me la meva recerca anterior amb uns altres ulls (o si voleu amb unes altres ulleres) per tal d’explicar la difusió de les formes de producció capitalista al camp català. En els articles sobre geografia agrària d’aquells anys vaig utilitzar mètodes quantitatius més “tous” que per a la tesi, per exemple l’estadística no paramètrica. L’experiència de Clark em va fer reflexionar molt sobre la metodologia quantitativa i la seva utilitat social i també sobre la relació entre els esforços realitzats i els resultats obtinguts. A partir de la meva experiència de la tesi vaig adonar-me que sovint els resultats obtinguts amb metodologies molt sofisticades podien ser sòlids però obvis i, a vegades trivials i, en canvi, els esforços esmerçats en una aproximació qualitativa eren, sovint, més interessants i més rellevants socialment. Aleshores, el compromís social era per a mi un component important de les decisions sobre orientació de la recerca, com a conseqüència d’aquesta estada a Clark, i també m’hi empenyia l’entorn que vaig trobar en tornar aquí, al nostre país, el 1976, en un moment en què encetàvem un esperançador camí cap a la democràcia.

Aquesta evolució que estic explicant es reflecteix bé en el meu primer llibre, Conceptos y métodos en Geografia Rural (Oikos-tau, 1981) que recopila articles meus sobre el món rural des de diferents perspectives metodològiques.

Tots aquets fets van influir en la meva recerca posterior, i a partir de finals dels setanta més aviat he tendit a buscar objectes d’estudi definits a priori com a rellevants i sense que la metodologia no es mengés tot l’esforç. La veritat és que des de llavors m’he sentit més còmoda amb els mètodes qualitatius i etnogràfics, per altra banda cada vegada més utilitzats i acceptats en la geografia (sobretot l’angloamericana), però que en la geografia espanyola han costat molt d’introduir i de ser acceptats. En aquesta ha semblat durant molt temps que les metodologies qualitatives no eren prou “científiques” i no es preocupaven prou de la representativitat estadística. Una explicació és que la geografia espanyola a finals dels vuitanta i noranta va passar directament, i quasi de sobte, d’una geografia regionalista vidaliana a una geografia amb enfocament funcionalista amb gran èmfasi en les tècniques, en particular pels sistemes d’informació geogràfica. Per això, amb poques excepcions, la geografia espanyola va passar de puntetes pels plantejaments relacionats amb el gir cultural que eren de gran actualitat en aquells moments a la geografia internacional i que utilitzaven metodologies qualitatives amb profusió. Com anècdota puc explicar que va ser complicat per a mi trobar un tribunal adient per a la tesi de Gemma Cànoves presentada el 1990 i que es va fer dins d’un projecte internacional. Era la primera tesi que es presentava a Espanya sobre temes de gènere i utilitzava –229–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

metodologies qualitatives, sobre tot entrevistes en profunditat. Li vaig haver de recomanar que introduís també un capítol d’anàlisi estadística perquè no em veia capaç de trobar un tribunal competent en agricultura que valorés la metodologia qualitativa de forma escaient.

L’estudi del pensament geogràfic ja el vaig iniciar molt aviat, en els meus articles de meitat dels setanta sobre les aportacions de la geografia teorètica i quantitativa en la geografia agrària. Tot i el meu entusiasme inicial en aquesta geografia, ja apuntava aleshores algunes de les meves crítiques posteriors.

També vaig publicar diversos balanços sobre la geografia radical, geografia que vaig tenir la sort de poder conèixer molt de prop i de la mà d’alguns dels seus protagonistes. Una de les publicacions més conegudes va ser la del número monogràfic de Documents d’Anàlisi Geogràfica (de la sèrie anomenada preDAG) editat per mi sobre La geografia radical anglosajona el 1977, i que vàrem publicar a Bellaterra, després d’haver convidat David Harvey a la Universitat Autònoma de Barcelona. Era la seva primera visita a Espanya.

Amb l’afany de donar a conèixer de forma més amplia al públic espanyol algunes de les geografies que jo havia viscut als EUA vaig publicar el llibre Teoría y método en Geografía Humana anglosajona (1985) i ho vaig voler fer de la mà i de la veu dels seus mateixos protagonistes. El volum pretenia revaluar els enfocaments més significatius de la geografia anglofona des de mitjans del segle xx (la geografia cultural, la teoreticoquantiativa, la radical i la humanista).

En una línia similar em va interessar comparar la geografia catalana amb l’espanyola des de finals dels seixanta fins a finals dels vuitanta en relació a la seva permeabilitat a nous corrents geogràfics de l’exterior, i ho vaig fer amb una anàlisi bibliomètrica de les revistes de geografia. Mentre que la geografia espanyola demostrava una escassa permeabilitat i una forta inèrcia dels plantejaments arrelats, la geografia catalana passava per una fase de màxima apertura a nous plantejaments i metodologies. Potser a partir dels noranta no es podria afirmar el mateix, ja que el ritme de canvi en la geografia a la resta d’Espanya es va accelerar. Però la conclusió bàsica per aquells anys és que la geografia universitària catalana havia estat un vehicle fonamental per a la transmissió de nous plantejaments en geografia en uns anys de grans transformacions a nivell internacional, i en els quals la geografia espanyola no es caracteritzava precisament per la seva apertura a l’exterior.

A proposta d’Anne Buttimer –que havia conegut a Clark– en Joan Nogué i jo mateixa varem participar en un programa internacional sobre la història de la geografia amb un enfocament molt nou, el fenomenològic. Des d’aquesta perspectiva metodològica era necessari entrevistar les personalitats de la geografia i nosaltres varem entrevistar i gravar en vídeo a una sèrie de persones significatives de la geografia espanyola i catalana; uns documents que penso que avui en dia tenen un valor històric indubtable. La publicació representativa d’aquesta línia de recerca és el llibre de 1992, publicat amb en J. Nogué i A. Albet, La práctica de la geografía en España: innovación metodológica y trayectorias personales en la geografía acadèmica (Oikos-tau, 1992).

–230–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

El 1983 van tenir lloc uns contactes internacional que van ser decisius per a l’inici de la tercera línia de recerca abans esmentada, la de la geografia del gènere. Sempre he considerat que la dimensió de gènere era transversal i per tant el que em vaig proposar era introduir aquesta dimensió en les línies de treball pròpiament geogràfiques. Sabia que hi havia estudis feministes en altres matèries en ciències socials però no va ser fins aquell any que vaig “descobrir” realment la possibilitat de fer recerca acadèmica en geografia sobre temes de gènere. Efectivament , el gener del 1983 em van invitar a un congrés de la Institute of British Geographers (IBG) a la Universitat de Durham i allà vaig assistir a una sessió titulada “Womens’ role in changing the face of the Earth” en què es criticava la frase famosa de “Men’s role in changing the face of the Earth”, consagrada pel títol d’un llibre d’un dels geògrafs més prestigiosos, Carl Sauer, que jo precisament havia tingut a Berkeley! També em vaig assabentar de la creació d’un Grup de treball sobre gènere dins de l’Associació de Geògrafs Britànics i de la publicació imminent d’un primer text universitari que es titularia Geography and gender: an introduction to Feminist Geography, que apareixeria el 1984. Els contactes amb geògrafes britàniques d’aquest Grup –que encara duren– em van fer veure la possibilitat de lligar els meus interessos personals feministes amb el meus interessos acadèmics i científics. Per a mi els contactes amb la geografia feminista internacional ha estat des de sempre molt importants i inspiradors, i així ja molt aviat vaig ser cofundadora del Grup de Treball de Geografia i Gènere de la Unió Geogràfica Internacional, al congrés de Sydney del 1988, i després he estat secretària del Grup i actualment editora de la Circular en espanyol. He de dir que en aquest camí cap a la geografia del gènere el meu sabàtic del 1987-88 a la universitat d’Arizona amb la Jan Monk va ser determinant.

En aquest context vaig adonar-me que el fet de no considerar la dimensió de gènere en la recerca en geografia humana debilitava la seva capacitat explicativa, els deixava coixos en certa manera. En el meu cas, curiosament, en cap de les entrevistes fetes per a la tesi doctoral no havia fet cap pregunta explícita sobre el paper de les dones en l’explotació agrària familiar. Ara el contacte amb la geografia feminista acadèmica em feia veure que això m’havia amagat un aspecte bàsic de la realitat de l’explotació familiar. Potser no invalidava les meves conclusions, però les feia incompletes. En treballs posteriors sobre l’explotació familiar he posat en el centre l’estudi del paper de les dones, crucial en la reestructuració i metamorfosi d’aquesta forma d’empresa. Com he comentat sovint amb les meves col·legues, si no et poses les ulleres de gènere, el patriarcat i les seves manifestacions et semblen “naturals” perquè no veus la complexitat de les relacions de gènere en l’espai, que es difuminen i queden en un segon pla borrós, irrellevant o anecdòtic. Aquestes ulleres són les que em vaig posar a partir de la meva experiència a la universitat de Durham i des de llavors per a mi una de les formes més clares d’exercir el meu compromís social ha estat introduir aquesta nova mirada en l’estudi de les relacions socials i dels llocs. És –231–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

així, també, que es pot contribuir a la lluita per una societat més justa en la qual les relacions entre homes i dones en l’espai i l’entorn siguin més igualitàries.

Aquí potser cal dir que jo ja era el 1981 professora agregada per oposició, que aleshores encara es feien a Madrid. I el 1984 ja era catedràtica, tot just abans de l’aplicació de la LRU. Vist aquest fet en perspectiva crec que ha estat important per a l’acceptació (o simple tolerància) de la meva recerca en geografia feminista dins de la comunitat espanyola de geògrafs, que ja he dit que eren i potser són encara en alguns aspectes molt convencionals. Jo ja era prou coneguda i reconeguda en alguns temes de recerca (geografia rural i història del pensament geogràfic) i això em donava respectabilitat, malgrat que des de llavors em dediqués a temes poc interessants o marginals segons el parer d’un bon nombre de geògrafs espanyols! L’experiència d’algunes col·legues de la meva generació (en altres disciplines) que no eren encara catedràtiques quan van dedicar-se a temes de gènere ha estat més complicada i potser no es van trobar la tolerància o acceptació que jo vaig trobar en la comunitat de geògrafs pel fet de ser ja catedràtica.

Per desenvolupar l’enfocament de gènere en geografia a la UAB va ser molt important la creació d’un petit Grup d’Estudis de Geografia i Gènere al 1987 al nostre Departament amb dues professores joves que estaven fent el doctorat (Gemma Cànoves i Montse Solsona). També aquell any varem obtenir el primer projecte competitiu del Ministerio (sobre agricultura i gènere) i vam incloure al nostre equip geògrafes i geògrafs de les universitats de Sevilla, Girona i Santiago, a qui vam convèncer per treballar en temes de gènere (des de llavors fins avui sempre hem tingut als nostres projectes investigadors d’aquestes universitats, a les quals es va afegir poc més tard la de València). Aquest Grup d’Estudi es va formalitzar a la UAB al 1995 com a Grup ANE, i des del 1994 fins el moment actual també hem estat reconeguts sense interrupció com a Grup de Recerca per la Generalitat (els actuals Grups de Recerca de Qualitat). Cal dir que ha estat un grup molt actiu internacionalment amb projectes i amb l’organització de seminaris o congressos.

Recordo que en l’entorn del nostre Departament no va ser gaire difícil introduir els estudis de gènere al principi, en part perquè hi havia força dones com a professores i en part perquè jo era pràcticament l’única catedràtica al Departament el 1983. També perquè el que va ser el segon catedràtic –Antoni Tulla– no només ho veia amb bons ulls sinó que fins i tot hi va participar. En aquest sentit al nostre Departament les coses han estat més difícils en l’última dècada a causa de noves prioritats en els plans d’estudi més inspirats per una concepció més tècnica i aplicada de la disciplina.

En una primera etapa vaig aplicar els enfocaments de gènere als meus treballs de geografia agrària, en particular al paper de la dona pagesa en la explotació familiar a Espanya. Com a geògrafes ens interessava no només visibilitzar el treball femení que sovint passava desapercebut en les estadístiques sinó que també volíem demostrar la relació que hi havia entre els diferents contextos –232–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

regionals i les característiques peculiars del treball de la dona a cada indret o lloc. L’anàlisi el dúiem a terme amb una òptica integradora (típica de la geografia feminista) en la qual s’estudia conjuntament el món del treball i l’àmbit domèstic. Vàrem comprovar que el treball de la dona era clau per a la supervivència de l’explotació familiar i no només en zones on l’agricultura era marginal com a Galícia, sinó també en algunes on l’agricultura competia amb èxit amb els usos industrials i turístics, com al Maresme. El llibre que recull el resultat d’aquestes recerques en equip és el publicat el 1995 per Oikos-tau: Mujer y agricultura en España: trabajo, género y contexto regional.

Ara bé, és clar que l’explotació agrària familiar ha anat desapareixent a Espanya, en particular d’ençà l’ingrés a la Unió Europea i per això es feia necessari examinar el paper de les dones en la reestructuració econòmica de les àrees rurals. I en aquesta línia vam publicar un llibre editat per Mireia Baylina i jo mateixa a Oikos-tau, el 2000, sobre El nuevo papel de la mujer en el desarrollo rural. En aquest volum es documenta el rol creixent de les dones en la reestructuració de l’espai rural mitjançant la investigació per una banda de sectors d’activitats “noves” com el teletreball o el turisme rural, i per altra, de sectors més “tradicionals” com la indústria alimentària o el treball industrial submergit a domicili. Aquest dos llibres sobre dona i món rural crec sincerament que han obert noves línies de recerca en geografia rural.

També sobre aquest mateix tema del treball de la dona i la vida quotidiana en la dècada dels noranta vaig participar en diversos projectes de l’Instituto de la Mujer, sobretot en relació al usos del temps en l’espai urbà, publicant juntament amb Maria Prats Las mujeres y el uso del tiempo el 1995 (Madrid, Instituto de la Mujer). També la participació en tres projectes europeus durant aquesta dècada van donar un dimensió internacional a la nostra recerca i el llibre que reflecteix una bona part d’aquests treballs és Women of the European Union: the politics of work and daily life, editat conjuntament amb Jan Monk (Routledge, 1996).

A partir del 2000, la participació en projectes europeus (amb la Universitat d’Hannover i el CNRS de París) em va portar a mi i al Grup a endinsar-nos en temes de geografia urbana, una línia de treball que compartia amb l’anterior la perspectiva de gènere i una metodologia qualitativa. Vam treballar principalment sobre una sèrie d’operacions urbanístiques dutes a terme a Catalunya en els últims 30 anys, per tal d’analitzar-ne la capacitat per eliminar l’exclusió social i de gènere sobretot en l’actual context de forta immigració. En termes generals hem constatat el potencial integrador dels espais públics però també el fet que les dones i les seves necessitats específiques no compten gaire en el planificació urbanística, ni com a usuàries ni tampoc com a “urbanistes”, dissenyadores potencials d’aquests espais.

Ara reprendré la línia de recerca de pensament geogràfic, que juntament amb en Joan Nogué i altres col·legues vam ampliar cap la geografia política i el colonialisme, en particular al Marroc colonial. Els resultats en part es van –233–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

veure reflectits en un llibre col·lectiu editat per J. Nogué i J. L. Villanova sobre España en Marruecos:Discursos geográficos e intervención territorial (Editorial Milenio, 1999). La preocupació per la dimensió de gènere i l’interès pels temes colonials em van dur a revaluar la història de la geografia a través de l’anàlisi crítica dels relats de viatgeres i exploradores, tradicionalment menystingudes des del món acadèmic. En un llibre un xic posterior, titulat Una mirada catalana al África: viatgers i viatgeres dels segles xix i xx (Pagès Editors, 2008) –editat per Joan Nogué, Perla Zusman i jo mateixa– ampliem aquesta temàtica en relacionar el colonialisme amb el nacionalisme. En efecte, a través de l’estudi dels viatgers i viatgeres catalans a l’Àfrica descobrim tota una sèrie de reflexions i de posicionaments respecte del fet colonial, identitari i territorial que revelen una percepció singular d’aquest fet, ben diferent de la d’altres viatgers espanyols de l’època.

Els estudis postcolonials feministes en el món angloamericà han qüestionat la coneguda crítica a l’orientalisme de Said per la seva visió homogènia del fet colonial, vist o entès com a simple confrontació neta i tallant entre colonitzadors i colonitzats, sense deixar espai a l’ambigüitat que, en canvi, caracteritza les narratives de viatgeres i exploradores. Això va motivar-me a fer una anàlisi detallada de la catalana Aurora Bertrana, la britànica Gertrude Bell i la suïssafrancòfona Isabelle Eberhardt, anàlisi des de la qual es descobreixen noves perspectives sobre les visions establertes del colonialisme, sobre la imatge de l’Altre, i també sobre la història de la nostra disciplina, entesa en sentit ampli.

Així he mirat d’expressar-ho amb la publicació del meu discurs d’ingrés a l’IEC, titulat Exploració, geografia i estudis postcolonials. Una mirada de gènere sobre les narratives de viatges (IEC, 2007).

Un tema al qual m’he dedicat en la última dècada és el de la institucionalització de la geografia espanyola i la genderització (disculpeu l’anglicisme) de les carreres acadèmiques. Ho havia tractat en publicacions de fa més de 25 anys però ara he tornat sobre el tema amb algunes col·legues joves (Anna Ortiz i Hermínia Pujol). Al 1985 ja havia detectat en algunes publicacions que la presència de les dones a la geografia acadèmica era destacable (sobretot en comparació amb altres països), encara que la seva producció científica i el seu estatus era més aviat baix. Per al moment actual s’ha comprovat que la seva presència, producció científica i estatus ha tendit a estancar-se (sobretot si comparem amb l’evolució d’altres països), i encara més, hem detectat un procés de masculinització (sobre aquest tema acabem de presentar una ponència a l’IBG de Londres fa només un parell de setmanes). És interessant com s’observa una disminució d’efectius de noies entre l’alumnat però sobretot entre les noves generacions que s’incorporen en els primers escalafons del professorat. Això té a veure amb que la carrera acadèmica és cada vegada més competitiva però també té molt a veure amb els canvis de contingut de la nostra disciplina, és a dir: una major tecnificació dels currícula i una major professionalització de les sortides de treball, anteriorment molt lligades –234–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

a la docència i actualment molt més lligades a la planificació, als sistemes d’informació geogràfica i a l’ordenació del territori.

He comentat diverses vegades en aquesta presentació la gran importància que per a la meva formació i les meves orientacions de recerca han tingut la geografia americana i la britànica. Però en els últims anys m’han preocupat cada vegada més les clamoroses asimetries de poder que existeixen en la geografia acadèmica internacional, és a dir: l’hegemonia angloamericana en geografia que ha imposat la seva agenda de recerca de manera excloent. Això és degut, certament, als mèrits i a l’atractiu de la seva pròpia tradició, tan dinàmica i sempre innovadora, però també ho explica l’ascens de l’anglès com a llengua global que les situa en una posició privilegiada i que ha facilitat el reconeixement general de les seves revistes nacionals com a revistes internacionals. I de retruc, com a revistes de referència per a l’avaluació de la feina de tothom, menystenint de facto les temàtiques i les prioritats de recerca pròpies d’altres tradicions geogràfiques. Per contrarestar els efectes negatius d’aquesta situació, és a dir per a desestabilitzar aquesta hegemonia, hem de construir les nostres estratègies, però per descomptat que una de les més efectives és crear fòrums i revistes realment internacionals (com per exemple aquest entorn de Geocrítica amb la revista Scripta Nova i altres, o bé un altre exemple interessant és ACME: an international E-journal for Critical Geographies, per citar-ne algunes). Són revistes que publiquen en diverses llengües i que tenen una gamma de censors (referees) que no són majoritàriament angloamericans.

M’he expressat sobre aquesta qüestió en diversos articles i l’he analitzat bibliomètricament en el cas de la geografia feminista. En aquesta línia va ser important l’organització d’ un seminari internacional entre la UAB i la Societat Catalana de Geografia el 2006 (quan jo n’era presidenta) amb el títol de “Geografia i gènere al món, qüestionant l’hegemonia angloamericana”, del qual va resultar un número monogràfic de la revista belga Belgeo: revue belge de géographie el 2007, essent les editores jo mateixa i la Jan Monk.

I abans d’acabar voldria comentar que jo sempre he cregut que era bo fer la recerca de forma col·lectiva i en equip, tot sovint a través de projectes finançats.

A més, en els darrers 30 anys he de confessar que he gaudit molt amb els meus tesinants i en particular amb els doctorands. He dirigit més de una vintena de tesis doctorals (vuit homes i tretze dones) i encara en tinc algunes entre mans.

Tot i que els temes són força variats, la majoria d’ells estan relacionats amb les línies de recerca que he anat esmentant. La veritat és que aquesta relació amb els doctorands i amb els professors joves (alguns d’ells antics doctorands) ha estat una de les coses més agradables que m’ha passat en la vida acadèmica i m’ha compensat en gran manera. A més jo he aprés molt. I d’aquestes relacions estic molt satisfeta tant personalment com intel·lectualment.

Ara bé, vist amb la perspectiva que dóna el temps (més de quaranta anys a la universitat, que són molts!) crec que la meva generació ha tingut el privilegi de viure uns moments decisius en l’evolució de la universitat espanyola. Avui –235–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

podem rondinar de com van moltes coses però la universitat d’avui no té res a veure amb aquella en la que em vaig llicenciar el 1966 en ple franquisme; és molt millor tant des d’una perspectiva acadèmica com intel·lectual. Penso i he de dir que la meva generació ha estat privilegiada, ja que ha tingut moltes oportunitats de fer canviar les coses en el món universitari i per descomptat en la nostra disciplina. Si ho hem aconseguit són uns altres qui ho han de valorar.

Finalment, per a mi, preparar i presentar el meu llarg recorregut per la geografia acadèmica ha estat un plaer intel·lectual, nostàlgic en alguns punts, i en altres amb la recança de no haver pogut assolir algunes de les fites que m’havia proposat. Però abans de posar el punt i final m’agradaria insistir en una idea, i és que batallar per la introducció de la temàtica de gènere i les metodologies que li són pròpies o més escaients ha estat la meva manera de fer i entendre la geografia crítica i el compromís social en geografia.

I no vull acabar sense tornar a donar les gràcies més sinceres a Geocrítica i, en particular, a l’Horacio Capel, per aquest premi que tant m’honora i que avui m’ha permès reflexionar sobre la meva vida acadèmica, introspecció que he volgut compartir amb tots vosaltres.

Moltes gràcies.

–236–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

M. Dolors Garcia Ramon, Francesc Nadal i Horacio Capel

Horacio Capel lliura el premi a M. Dolors Garcia Ramon –237–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 225-238 Maria Dolors Garcia Ramon Un recorregut a través de la geografia crítica: de la geografia agrària a la geografia del gènere

Fotografies del Gabinet de comunicació de l’IEC –238–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 239-242 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Ensenyar Geografia a Secundària Roser Serra Els objectius que la Societat Catalana de Geografia s’havia plantejat a l’hora d’organitzar el curs Ensenyar Geografia a Secundària eren els d’enfortir els lligams entre els docents geògrafs i la Societat Catalana de Geografia –al nostre entendre massa febles-; valorar la situació de la Geografia dins el currículum de secundària tot tenint en compte alguns condicionants (proves, llibres de text, alumnat, docents...); fer una anàlisi de quina geografia s’ensenya, com s’ensenya i per què; difondre i compartir recursos, materials i eines que avui estan a l’abast del professorat; crear un fòrum i espai de reflexió on poder parlar d’algunes de les inquietuds dels docents de la geografia... El curs s’ha desenvolupat al llarg de dues sessions, en dos dimecres consecutius (9/11/11 i 16/11/11), comptant amb la col·laboració de tres ponents per a cada sessió.

La primera sessió, amb el títol de La Geografia a l’accés a la Universitat, ha versat sobre la geografia que es reclama als alumnes per accedir a la Universitat, tant a partir de la Prova d’Accés a la Universitat (PAU) com de la Prova per a Majors de 25 anys. Per això es va comptar amb la col·laboració de Josep Pintó (UdG), coordinador de la matèria de Geografia a la PAU, Lluís Riudor (UPF), responsable de la mateixa àrea a les proves d’accés a la Universitat per als majors de 25 anys, i Antonio Campos, professor d’institut, que forma part de l’equip de professorat que coordina la matèria de Geografia de la PAU. Josep Pintó va exposar de manera molt metòdica l’estructura de la PAU, presentant els molts graus on la matèria de Geografia té una ponderació més alta en la nota. Això fa que un volum considerable dels alumnes dels Batxillerats d’Humanitats i de Ciències Socials (un total de 9.833 estudiants, pel que fa a l’any 2011) optin per la prova de geografia. Va explicar també l’estructura de la prova, la tipologia de preguntes, com cada any es preparen 5 models d’examen (20 exercicis si es té en compte que cada model d’examen té dues opcions de les –239–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 239-242 Ensenyar Geografia a Secundària

Roser Serra

quals l’alumne ha de triar una)... També es van presentar resultats, la nota mitjana de la geografia a la nova selectivitat (6,19 a la fase general, 6,17 a l’específica), la nota que va obtenir el curs passat l’alumnat procedent de Cicles Formatius (5,31), així com també l’evolució de la nota de la matèria en els darrers anys.

Va tractar també el tema de les reclamacions de nota i de les dobles correccions, que sembla que han augmentat sensiblement amb el model de nova selectivitat. A continuació va passar a comentar aspectes més puntuals com la composició de la comissió que prepara els models d’exàmens (6 membres entre professorat universitari i de secundària), els 72 correctors de la matèria (uns 8085% professorat de secundària), la necessitat d’unificar criteris de correcció...

El debat que es va generar va incidir especialment en la correcció, reclamacions, dobles correccions, en la possibilitat o no de vincular l’examen a fets d’actualitat, així com en els darrers canvis al currículum que han optat per una geografia més descriptiva i de tipus regional.

Lluís Riudor va exposar quina és la situació pel que fa a la Geografia a la Prova de Majors de 25 anys, tot establint paral·lelismes amb la PAU. Aquí, l’aprovat o no de la prova de Majors de 25 anys és el que dóna a l’aspirant l’opció d’entrar o no a la Universitat. L’examen esdevé, per tant, una veritable selecció.

L’any 2010, del total de 3.950 persones que es van presentar a la prova, 2.007 ho van fer a la de geografia; això indica que l’assignatura té un gran èxit de participació. En aquest cas tant el professorat que proposa l’examen de geografia, com el qui fa les correccions, és professorat universitari i el que es pretén especialment és aprovar aquelles persones que tinguin un nivell homologable a la PAU i també que no presentin mancances que puguin limitar els seus estudis posteriors.

Els aspectes més destacats que es plantegen a l’examen se centren en el bagatge conceptual, en la localització de topònims, a saber llegir mapes i imatges de qualsevol tipus, saber justificar, extreure conclusions..., és a dir que té un pes important tota la part procedimental.

El professor Riudor va il·lustrar el perfil d’alumnat de majors de 25 anys, va parlar de nota mitjana (5,61) tot comparant-la amb la d’altres matèries, va parlar dels diferents tipus de preguntes en el model d’examen i va fer una aferrissada defensa de la geografia com a matèria amb un alt valor formatiu, concebent-la com una oportunitat per desenvolupar l’esperit crític entre els alumnes de la Secundària. La geografia és una disciplina molt útil per formar ciutadans, per explicar-se el món i la diversitat que aquest món presenta.

La primera sessió es va tancar amb la intervenció del professor Antonio Campos. Després de fer un repàs a la seva trajectòria personal i professional va fer una defensa del paper del professorat, va valorar la polivalència de la geografia com a eina al servei de la interdisciplinarietat, va defensar el treball a l’aula a partir de notícies actuals i d’hemeroteca i va passar a fer una crítica dels manuals més utilitzats a la geografia de Batxillerat tot analitzant l’estructura que proposen i les mancances més rellevants.

–240–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 239-242 Ensenyar Geografia a Secundària

Roser Serra

El programa d’aquesta primera sessió va ser dens i amb poc espai per al debat, però suficient com per posar sobre la taula el poc pes de la geografia als centres de Secundària (tant a l’ESO com al Batxillerat), posar de relleu el dèficit de la Geografia Física en el currículum de Secundària i la manca de manuals de referència de geografia al món universitari en general i les mancances dels de Secundària en particular.

La segona sessió, celebrada el 16 de novembre, amb el suggestiu títol de Perspectives, eines, recursos i xarxes en l’ensenyament de la Geografia, va comptar amb les aportacions del professor Jesús Granados (UPC) i de les professores Maria Villanueva i Margalef (UAB) i Asunción Blanco (UAB). Es va incidir especialment en com es pot educar per a la sostenibilitat a partir de la geografia, en el valor de la geografia com a matèria que permet treballar temes transversals esdevenint-ne el fil conductor i en l’oferiment de fonts de recursos i xarxes de professorat obertes a punts de trobada i espais per compartir.

Jesús Granados va intervenir defensant el caràcter de síntesi de la geografia i oferint una proposta des de la Geografia de la Sostenibilitat. Va presentar un model teòric amb les competències que hom espera que tingui l’alumnat, els conceptes de coneixement geogràfic, l’espai, l’escala i el model d’ensenyamentaprenentatge. Tot això fent una defensa de la transversalitat amb cursos anteriors i amb altres matèries.

La professora Asun Blanco va presentar una experiència docent personal basada en un projecte de treball sobre l’aigua, que –fent ús d’aquesta possibilitat sintètica inherent de la Geografia- contemplava la possibilitat de ser abordada des de diversos punts de vista. Des de l’òptica de la Geografia es proposava treballar l’aigua com a factor estratègic de poder i font de conflicte. Es tractava de posar en pràctica procediments nous per a l’alumnat on la implicació personal, la cooperació, el treball en equip, la metodologia, la gestió de recursos, l’aplicació de recursos TIC... esdevinguin l’eix central d’allò que es pretén treballar.

Va cloure l’acte la professora Maria Villanueva oferint una mostra exhaustiva de recursos i xarxes internacionals per a l’ensenyament de la Geografia. Les darreres tendències d’aquestes plataformes sembla que s’inclinen cap a la convergència d’interessos del professorat d’ensenyament secundari amb l’universitari.

La professora Villanueva va animar el professorat assistent a presentar experiències en aquests fòrums i també a participar dels seus cursos de formació. Va tenir un reconeixement per la feina que fan molts docents des de l’anonimat i de manera individual. S’ha de fer els possibles –deia- per a donar a conèixer aquestes feines. Es fa la proposta que des de la SCG es facilitin i s’estimulin aquestes relacions i col·laboracions.

Per acabar, i com a conclusió, es va valorar l’interès suscitat pel curs, amb una matriculació d’assistents molt alta. De cara a possibles noves edicions d’aquestes experiències, caldria tenir en compte que, amb l’objectiu de disposar d’un major espai per a la discussió, intercanvi d’idees i debat, seria preferible programar les intervencions dels ponents en sessions més llargues.

–241–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 239-242 Ensenyar Geografia a Secundària

Roser Serra

Els ponents de la primera sessió (Antonio Campos, Josep Pintó i Lluís Riudor) presentats pel president de la SCG. Fotos: R. Serra

Els ponents de la segona sessió: Asun Blanco, Maria Villanueva i Jesús Granados.

–242–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 243-248 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec. cat. També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona).

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la –243–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 243-248 Informació per als autors i autores

revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui.

3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article.

Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista.

–244–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 243-248 Informació per als autors i autores

3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haverhi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part.

Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf ). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f ) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure –245–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 243-248 Informació per als autors i autores

el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre.

Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició].

Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide.

París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Cognom, Nom. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part.

Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Corna Pellegrini, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm.

6, p. 332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011).

En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les –246–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 243-248 Informació per als autors i autores

cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu.

De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg (–). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació.

4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles molt breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria.

4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia.

4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles.

5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal.

–247–

Treballs de la SCG, 73, 2012, 243-248 Informació per als autors i autores

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament.

5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions.

5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

–248–

ARTICLES

CONFERÈNCIES

Immigració i política demogràfica a l’obra de Josep Antoni Vandellós Domingo, Andreu

The demographic and economic development of Albania during and after the decline of Communist regime (1945-2010) Papathimiu, Sonila

Gentrificació productiva, desindustrialització i relocalització industrial Dot Jutgla, Esteve; Antònia Casellas; Montserrat Pallares-Barbera Diàleg de (dis)continuïtats territorials a l’escenari fronterer Ceuta-Marroc Ferrer-Gallardo, Xavier Estratègies territorials en el sector dels transports per fer front al canvi climàtic Miralles-Guasch, Carme

NOTES I DOCUMENTACIÓ RESSENYES CRÒNICA DE LA SCG