SEGON CONGRÉS CATALÀ DE GEOGRAFIA
Coberta: Quadern explicatiu de la creu geomètrica (1684, Pere Grau Genís; Arxiu Històric de la Ciutat. Barcelona. Ms. B-119
TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA 65 Número especial dedicat al Segon Congrés Català de Geografia El mapa com a llenguatge geogràfic
SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS
BARCELONA 2008
Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia i té una periodicitat semestral. Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluadors anònims. © Les autores i els autors dels articles. Aquesta edició és propietat de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans
Editor Enric Mendizàbal (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona)
Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)
Secretariat de Redacció Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Jesús Burgueño (Societat Catalana de Geografia;
Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Alex Tarroja (Diputació de Barcelona; Associació de
Universitat de Lleida)
Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona/Institut
Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (Societat Catalana de Geografia;
Geògrafs Professionals de Catalunya)
Menorquí d’Estudis)
Universitat Pompeu Fabra)
Joan Vilà-Valentí (Institut d’Estudis Catalans)
Consell Editor Joan Becat (Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortés (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) João Carlos Garcia (Universidade de Porto) Montserrat Galera (Institut Cartogràfic de Catalunya) Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Joan Nogué (Universitat de Girona) Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid)
Membres nats Mireia Baylina (Societat Catalana de Geografia;
Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tels: 932 701 652; 932 701 620 Fax: 932 701 180 A/e: scg@iec.cat Pàgina web: scg.iec.cat Pàgina web de la revista: www.iec.cat/pperiodiques
Universitat Autònoma de Barcelona) Vicenç Biete (Societat Catalana de Geografia) Maria Dolors Garcia Ramon (Societat Catalana de Geografia; Universitat Autònoma de Barcelona) Carme Montaner (Societat Catalana de Geografia; Institut Cartogràfic de Catalunya) Francesc Nadal (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona) Joan Tort (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona) Xavier Úbeda (Societat Catalana de Geografia; Universitat de Barcelona)
Edició i impressió Romero Indústria Gràfica, S.L. Mare de Déu de Montserrat, 53-59 08930 Sant Adrià de Besòs ISSN: 1133-2190 Dipòsit legal: B.24190-1985
La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. S’autoritza la reproducció del sumari i dels resums sempre que n’aparegui la procedència. Aquest número 65 de Treballs de la Societat Catalana de geografia ha estat editat amb la col·laboració del DEPARTAMENT DE POLÍTICA TERRITORIAL I OBRES PÚBLIQUESDE LA GENERALITAT DE CATALUNYA I DE L’INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA
SUMARI
Pòrtic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .IX Cap al Segon Congrés Català de Geografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . .XIV El Comitè Organitzador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .XVII El Comitè Científic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .XVIII Patrocinadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .XIX Col·laboradors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .XIX Moderadors de Sessions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .XX El programa general . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .XXI Conferència inaugural. La geografia i la cartografia a Catalunya: unes relacions indestriables. Francesc Nadal i Piqué . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .XXVII Primera ponència: Cartografia i paisatge. Cartografia, paisatge i territori. Vicenç M. Rosselló i Verger . . . . . . . . .XXXV Segona ponència: Cartografía, cultura i societat. Josep Maria Rabella i Vives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .LI Tercera ponència: Història de la Cartografia. Los estudios sobre la cartografía catastral en España (1988-2008). José Luis Urteaga . . . . .LXVII Quarta ponència: Cartografia i innovació. En suport digital. Xavier Pons Fernández Conferència de clausura: La cartografia persuasiva a l´era d´internet. Mark Monmonnier. . . . . . . . . . .CV Visita a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer Conferència. Víctor Balaguer, el personatge i la biblioteca. Montserrat Comas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .CXXI Índex d´autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .CXXXVII Relació de participants al Segon Congrés Català de Geografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . .CXLI
En suport digital 1. Cartografia i paisatge L’estudi del canvi d’usos del sòl a partir de la georeferenciació de tres fonts d’informació gràfiques dels anys cinquanta: Un exemple als Pirineus de Lleida, per Anna Badia, Jordi Cristòbal, Raquel Cunill, Albert Pèlachs i Anna Serra ......................................................................................3 Dels raiers al ràfting i dels pastors als senderistes: anàlisi de la percepció visual i les cobertes del sòl al Parc Natural de l’Alt Pirineu, per Maria Barrachina, Francesc Coll, Raquel Cunill, David Molina, Joan Manuel Soriano ..............................................15 El mapa de paisatge, un mapa temàtic complex, per Maria de Bolós, David Serrano.................................................27 La cartografia com a eina de gestió del paisatge en la Denominació d’Origen Qualificada Priorat, per Òscar Borràs..............................................................................38 Integració de fonts d’informació en l’anàlisi socioecològica dels canvis en el paisatge a Matadepera (Vallès Occidental) entre 1931 i 2007, per Gemma Estany, Anna Badia, Martí Boada, Iago Otero .................................................................44 La cartografia como instrumento para investigar la evolución del paisaje vitícola catalán, per Gemma Molleví .......................................................................55 Las transformaciones del paisaje de Vilassar de Mar desde 1850 hasta la actualidad, per Lluís Parcerisas ................................67 Els sistemes d’informació geogràfica al servei de la protecció del patrimoni arquitectònic cultural enfront de les inundacions. Un exemple d’aplicació al cas del Pla d’Espais Fluvials de la Muga, per David Pavón, Anna Ribas ......................................................................................80 Dinàmiques migratòries i expansió residencial a Catalunya (1992-2005), per Isabel Pujadas, Patricia Prats....................................................................................92 Cartografia, exposició i vulnerabilitat a les inundacions del comerç de la ciutat de Girona, per Lluís Ribera ...................................................................................106 Anàlisi del procés històric de dessecació dels estanys empordanesos a través de la cartografia, per Francesc Romagosa.................................................................118 Identificació i cartografia dels valors paisatgístics del Camp de Tarragona, per Sergi Saladié, Josep Pintó .....................132
L’anàlisi dels canvis recents en el paisatge a través de la cartografia: l’exemple de la Terreta (Ribagorça), per Alexis Sancho..........................................................................143 El GTP com a mètode per al disseny d’unitats de paisatge, per Josep M. Serra, Albert Pèlachs, Miquel Ninyerola, Jordi Llorens, Jordi Cristòbal, Ana Vera .......................................155 2. Cartografia, cultura i societat A la recerca del mapa semàntic ideal. Àrees, nodes, xarxes i dinàmiques del desenvolupament a Catalunya, per Ignasi Aldomà .........................................................................170 La cartografia i les dades cadastrals com a font de delimitació territorial, per Òscar Borràs............................................................................177 La cartografia temàtica a petita escala. Les lliçons de l’Atles de la Diversitat, per Carles Carreras, Sergi Martinez, Sergio Moreno....................183 El mapa en l’obra de Jules Verne, per Rosa Català ............................................................................194 Geografia, cartografia i cinema, per Eduard-Josep Chifré................................................................202 Cartografiant la passió per la pròpia terra. La història del mapa de Catalunya en relleu (amb corbes de nivell) de Benet, Cabeza i Pessarodona (1949-2007), per Montserrat Cuxart, Enric Bertran, Antoni Luna .....................208 Literatura georeferenciada. Redescobrint la subjectivitat del territori, per Esther Fabrellas, Carolina Martí, Francesca R. Uccella .....................................................................218 La resolució espacial com a condicionant del resultat cartogràfic: un estudi sobre el despoblament pirinenc, per Carles Guirado, Enric Mendizábal, Jordi Nadal, Albert Pèlachs, Aimada Solé, Joan Manuel Soriano, Antoni F. Tulla...............................................................................227 Cartografia per al turisme, per Daniel Imbert-Bouchard...................238 El dibujo como dato geográfico y etnográfico, per Ernesto Licona .......................................................................248 L’art de transformar la vida en un espectacle, per Bernat Lladó ...........................................................................257 Conèixer l’entorn a través de la toponímia, per Assumpta Lleonart ..................................................................269 Perspectiva actual de la toponímia cartogràfica, per Miquel Parella .........................................................................281
La distribució territorial de les notícies com a element d’avaluació de les repercussions dels esdeveniments culturals, per Daniel Paül ..............................................................................289 Cartografia i desenvolupament rural. Els mapes com a mitjà per a l’anàlisi de les àrees rurals, per Marta Planas............................................................................300 Un mapa literari de pobles i ciutats de Catalunya, per Lluís Prago ..............................................................................312 Els mapes a la premsa: deu anys després, per Mariàngels Trèmols.................................................................319 Els atles comarcals de Catalunya: Un producte innovador per a uns continguts tradicionals, per Juli Valdunciel, Jaume Feliu, Carolina Martí, Anna Roca .....................................................................................328 3. Història de la cartografia La representació del medi natural i humà de l’Empordà en un mapa miliar del segle XVIII, per Marià Baig...............................................................................337 Mapes i fronteres. El Plano en que se manifiesta la línea de divisiónde los Reynos de España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll del Pertús de 1764, per Joan Capdevila ........................................................................349 Los primeros trabajos cartográficos de la Comisión del Mapa Forestal de España (1867-1887). El caso de los mapas de las provincias de Barcelona y Huesca, per Vicenç Casals ..........................................................................361 Excursió a les províncies de Guadalajara i Teruel. Un mapa quasi fundacional de l’associació d’excursions catalana. Centre Excursionista de Catalunya, per Rosa Anna Felip .....................................................................372 La cartografia parcel·lària del vuit-cents com a font d’anàlisi per conèixer el paisatge històric: Sant Martí de Provençals (1853-1871) per Núria Font ..............................................................................383 Aguas, nieves e hielos en los paisajes de Sierra Nevada. El interés de la información gráfica de los libros de época, per Antonio Gómez, Benedita Milheiro, David Serrano................................................................................393 La cartografia en els ordes religiosos a l’època moderna. L’atles de les províncies del Carmel Descalç, per Mercè Gras ............................................................................. 406
Reducir la complejidad territorial a la claridad del mapa: Agustí Canelles y su propuesta de reconocimiento de Cataluña (1816), per Agustín Hernando....................................................................417 Cartografia i revolució: de la indústria dels Sants als mapes en relleu (1936-1939), per Carme Montaner......................................................................429 Cartografia parcelaria y estadística territorial en la provincia de Tarragona (1846-1892), per José Ignacio Muro ...................................................................439 Agrimensors a la província de Girona durant la segona meitat del segle XIX, per Francesc Nadal, Jesús Burgueño ............................................452 La península Ibérica en el gran Atlas de al-Idrisi, per Juan Piqueras, Galeb Fasan.....................................................465 Elisée Reclus y su aportación a la cartografía, per Teresa Vicente .........................................................................478 Sobre la dubtosa utilitat de la cartografia antiga, per Tomàs Vidal.............................................................................495 La cartografía elaborada por los interventores al finalizar la guerra del Rif: una herramienta al servicio del control político y militar en el Protectorado español de Marruecos, per José Luis Villanova .................................................................507 4. Cartografia i innovació El SIGAT, un sistema d’informació geogràfica per al Parc Agrari del Baix Llobregat, per Sònia Callau, Elena Isla, Valerià Paül.....................................522 Estudi de la inundabilitat al municipi de Castelldefels, per Antoni Carneros .....................................................................537 Anàlisi dels assentaments als anys cinquanta i als anys noranta del segle XX a la plana de l’Alt Empordà, mitjançant la cartografia i els SIG, per Sergi Cuadrado........................................................................548 La relació entre població i poblament: una proposta de cartografia bivariable i anàlisi espacial. Espanya, 1986-2006, per Albert Esteve, Xavier Franch, Joaquín Recaño ......................560 Càlcul i cartografia de la irregularitat pluviomètrica temporal a Catalunya mitjançant tècniques SIG, per Joan-Albert López, Montserrat Salvà, Thomas Cernocky......569 Interpretació del territori a diferents escales mitjançant els mapes d’intensitat mitjana de trànsit viari: Europa, península Ibèrica, Catalunya i Barcelona Per Jordi Martín, Rafael Giménez.................................................580
Noves dades territorials: La delimitació municipal de Catalunya, per Jaume Massó, Marc Torres ..............................595 Mapes dinàmics on-line: Bases dinàmiques relacionals, PERL i SVG, per Alexandre Nobajas ............................................606 Modelització geoestadística del balanç hídric a Catalunya, per Luís Outeiro, Biel Barbe, Francesc Asperó, Xavier Úbeda....616 Proceso de geocodificación urbana: ejemplos de su aplicación en la ciudad de Barcelona, per Reinaldo Paul Pérez ................................................................626 Nuevas perspectivas en el uso de la información geográfica: Las infraestructuras de datos espaciales, per Jesús Pla, Joan Capdevila .......................................................641 La evolución de la red ferroviaria en el Reino Unido (1825-2000), per Eloy del Río, Jordi Martí-Henneberg, Antònia Valentín ........654 On és la cartografia col·laborativa? per Enric Rodellas ....................664 L’impacte de les tecnologies de la informació geogràfica en la cartografia i la geografia: reflexions sobre 20 anys de SIG, per Ernest Ruiz..........................................672 Sistemes d’informació geogràfica i GPS com a noves eines per a l’estudi de les inundacions: El cas del riu Girona, per Francesca Segura .................................680 Combinació de dades ràster-vector mitjançant l’enriquiment d’una base SIGPAC amb teledetecció, per P. Serra, G. Moré, X. Pons ...692 La consideración de la heterogeneidad del mosaico paisajístico en la cartografía de unidades de paisaje. Aplicación al caso de la isla central de Puerto Rico, per Sandra A. Soto-Bayó, Josep Pintó .........................................702 Com descriure les ortofotos digitals? El procés de normalització de les metadades per a les ortofotos a l’ICC, per Anna Tardà, Vicenç Palà, Roman Arbiol ................................714 Hacia una armonización semántica de la información geográfica, per Luis Manuel Vilches, José Ángel Ramos, Oscar Corcho, Joan Capdevila .........................................727 La compressió amb pèrdua en imatges destinades a la generació de cartografia temàtica: Nous resultats, per Alaitz Zabala, Xavier Pons......................................................737 Sistema d’informació territorial de la província de Barcelona, per Carlos Zañartu .................................................751 Arxiu 10 Quarta ponència: cartografia i innovació. Xaviers Pons Fernández Arxiu 11 Conferència de Clausura: La cartografia persuasiva a l’era d’internet: diapositives. Mark Monmorier.
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
IX
Pòrtic
Els geògrafs britànics Peter Vincent i Ian Whyte afirmen a Unifying geography. Common heritage, shared future, llibre editat l’any 2004 per John A. Matthews i David T. Herbert, que «la cartografia, en totes les seves múltiples formes, juga i hauria de jugar un paper fonamental dins del modern discurs geogràfic». Una idea que sintetitza perfectament els criteris científics i intel·lectuals que van empènyer la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia a organitzar un congrés dedicat a estudiar les relacions entre la geografia i la cartografia i no van dubtar a titular-lo «El mapa com a llenguatge geogràfic». La gestació d’aquest congrés va ser lenta. Diversos socis i algun membre de la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia havien expressat, de forma reiterada, la necessitat de celebrar un segon congrés català de geografia, ja que començava a fer molts anys que s’havia dut a terme el primer. La tasca engrescadora del vocal Joan Tort i Donada a favor de la seva celebració va contribuir a que la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia es decidís a estudiar la seva realització. Per tal d’analitzar-ne la viabilitat i definir el tipus de congrés que es volia organitzar es va crear una comissió composta per Montserrat Cuxart, Enric Mendizàbal, Francesc Nadal i Joan Tort. Arran d’un seguit de reunions periòdiques, que van tenir lloc al llarg del curs 2006-2007, la comissió va presentar una sèrie de propostes sobre quin tipus de congrés calia celebrar. Una de les més dolorades es decantava per un congrés de tipus temàtic, la duració del qual no excedís més de tres dies. La seva formulació venia animada bàsicament per dues idees: permetre organitzar un congrés a l’abast dels recursos humans i econòmics de la Societat i servir de base per a la realització de futurs congressos també de caire temàtic. Aquesta fou la proposta acceptada per la Junta de Govern. Calia decidir, seguidament, quin era el tema geogràfic del congrés i un cop discutides diverses opcions, es va optar per dedicar el congrés a l’estudi de les fecundes relacions entre la geografia i la cartografia. Aleshores, calgué cercar un títol que
X
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
definís, de la forma més adient possible, els objectius del congrés. La tasca no va resultar, però, tan senzilla com s’havia pensat de bell antuvi. Després de valorar diverses opcions, s’acceptà, finalment, com a títol: «El mapa com a llenguatge geogràfic». Amb aquestes criteris fixats la Junta de Govern, constituïda en ple com a comitè organitzador del congrés, va començar a treballar de valent per tal de durlo a terme. Es va formar un comitè científic compost per deu membres de rellevància en el món de la geografia i de la cartografia, que van acceptar formar-hi part molt amablement. Es va dividir el congrés en quatre grans àmbits temàtics: 1) cartografia i paisatge; 2) cartografia, cultura i societat; 3) història de la cartografia; i, 4) cartografia i innovació. Per a cadascun d’aquests àmbits es nomenà un ponent diferent: el professor Vicenç M. Rosselló, de la Universitat de València, per a la primera ponència; el professor Josep M. Rabella, de la Universitat de Barcelona, per a la segona; el professor Luis Urteaga, de la Universitat de Barcelona, per a la tercera; i, el professor Xavier Pons, de la Universitat Autònoma de Barcelona, per a la quarta. Es va sol·licitar l’ajut econòmic i institucional de diversos organismes públics, obtenint una resposta molt positiva de part de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i de la Diputació de Barcelona. Es va rebre també, des del començament, l’ajut de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Per la seva part, el professor Mark Monmonnier del departament de geografia de la Syracuse University (Nova York) va acceptar de bon grat impartir la conferència de clausura del congrés. Molta altra gent, tal com s’explica més endavant en el text de la conferència inaugural titulada «La geografia i la cartografia a Catalunya: unes relacions indestriables», va participar en l’organització d’aquest congrés. Tanmateix, m’agradaria esmentar aquí que la figura del cartògraf del set-cents, realitzant tasques d’amidament, i que va esdevenir la magnífica base del pòster i dels tríptics informatius del congrés ens va ser proporcionada per la historiadora Mercè Gras. El congrés es va celebrar, tal com estava previst, a Barcelona i a Vilanova i la Geltrú durant els dies 29, 30 i 31 de maig de 2008. La crida a participar-hi va tenir una resposta molt positiva per part de la comunitat dels geògrafs, així com d’alguns estudiosos interessats pel món de la cartografia. L’elevat nombre de comunicacions presentades, 67, va depassar, de llarg, les previsions més optimistes fetes pel comitè organitzador i va obligar-lo a realitzar una sèrie d’ajustaments, tant pel que fa referència a l’ordre d’exposició de les comunicacions, com del temps disponible per presentar-les. El gran nombre de comunicacions presentades, així com la gran quantitat de congressistes enregistrats, a la ratlla dels dos-cents, posen de relleu les estretes relacions que la geografia i la cartografia tenen, avui per avui, a casa nostra. També palesen l’interès real que hi havia en una part de la comunitat de geògrafs catalans en la celebració d’aquest segon congrés. Un interès que cal aconseguir mantenir viu i projectar-lo vers nous congressos. Precisament, aquest és un dels
Segon Congrés Català de Geografia
XI
objectius d’aquest número especial de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. El número que el lector té a les seves mans està dedicat, de forma íntegra, tal com s’indica a la portada, al Segon Congrés Català de Geografia. Al llarg de les seves pàgines s’exposen les diferents activitats que s’hi van dur a terme (comitès, programa general, etc.). Es reprodueixen també, de forma íntegra, tant el text de les conferències i ponències llegides, com el de totes les comunicacions presentades. Amb la seva publicació s’espera no sols donar constància de les aportacions i treballs presentats al congrés, sinó convertir aquest número especial en una eina útil de consulta per a tots els geògrafs i estudiosos interessats en la cartografia com a llenguatge geogràfic. Aquest número especial va acompanyat d’una acurada selecció de fotografies preses durant el decurs del congrés, que il·lustren les diverses activitats dutes a terme durant els tres dies que va durar. Per tal de poder publicar tot aquest material en un mateix número s’ha pres la decisió, encara no assajada en aquesta revista, d’imprimir una part del material recollit en format analògic, és a dir en suport paper, i l’altra part en format digital mitjançant un CD-ROM disponible a la contraportada. D’aquesta manera, el lector podrà consultar en suport paper gairebé tot el material relatiu a les conferències i a les ponències llegides, així com tota la informació relativa als comitès, entitats col·laboradores, el programa general, així com la selecció de fotografies esmentada. Aquesta partió contempla, però, unes poques excepcions. Així, el text de la ponència «Cartografia i innovació», llegida pel professor Xavier Pons de la Universitat Autònoma de Barcelona, atès el seu format essencialment visual, s’ha reproduït de forma íntegra a la part digital, és a dir al CDROM, ja que consta essencialment d’imatges. El mateix s’ha fet amb les interessants il·lustracions que acompanyen el text de la conferència impartida pel professor Mark Monmonnier, ja que s’ha considerat que la seva reproducció monocroma en la part analògica li restaria una bona part de la seva extraordinària força expressiva i didàctica. En aquest cas, l’opció adoptada permetrà que el lector pugui veure les diapositives d’aquesta conferència en la pantalla de l’ordinador mentre se’n llegeix el text en suport paper. A la part digital el lector hi trobarà, a més a més, tant el text i les imatges íntegres de totes les comunicacions presentades. Aquesta solució tècnica permetrà poder consultar-les amb tota la riquesa cartogràfica i cromàtica amb que van ser elaborades i presentades durant el congrés. D’altra banda, les ponències, conferències i comunicacions publicades, ja sigui en format paper o en format digital, podran ser consultades en línia a través de la pròpia pàgina web de la Societat Catalana de Geografia i aquest número de Treballs, tal com passa en els darrers, podrà ser consultat des de diversos portals electrònics de revistes científiques, com ara el «Portal de Publicacions de l’IEC» o «Racó. Revistes catalanes amb accés obert». La publicació d’aquest número especial ha estat possible gràcies a la generosa col·laboració, tant del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, que ha sufragat la impressió en paper, com de
XII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
l’Institut Cartogràfic de Catalunya, que s’ha fet càrrec del disseny, confecció i impressió dels CD-ROM que conté l’edició digital. Aquest número monogràfic de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia constitueix una publicació científica molt important generada pel Segon Congrés Català de Geografia. Però no és la única. Cal recordar que la Societat ha publicat enguany, amb l’ajut de l’Institut d’Estudis Catalans i en relació amb aquest congrés, el llibre El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. XVII-XX), l’edició del qual va anar a cura del geògraf Jesús Burgueño, membre de la Junta de Govern de la nostra societat. I també hem d’informar que s’està treballant en la publicació de l’any vinent del llibre El mapa com a llenguatge geogràfic. Textos de suport, l’edició del qual va a càrrec del geògraf Pau Alegre. Un llibre que aplega una acurada selecció de textos clàssics de cartografia, els originals dels quals havien estat publicats en anglès i francès i que el professor Pau Alegre va traduir al català i va anar penjant a la pàgina web de la Societat Catalana de Geografia al llarg del curs 2007-2008 com a «textos de suport» del Segon Congrés Català de Geografia. No podem cloure aquest text introductori sense esmentar de nou, tal com ho vàrem fer a la conferència inaugural, que aquest congrés es va organitzar amb la decidida voluntat que, tan bon punt sigui possible, n’hi hagi un tercer. Serveixin aquests mots finals de crida per a què tant els socis com els geògrafs catalans encara no associats vagin pensant en el tema que caldrà debatre i vagin presentant les seves desiderates.
Francesc Nadal i Piqué, president de la Societat Catalana de Geografia Barcelona, octubre de 2008
Segon Congrés Català de Geografia
SEGON CONGRÉS CATALÀ DE GEOGRAFIA EL MAPA COM A LLENGUATGE GEOGRÀFIC
29, 30 i 31 de maig de 2008 Barcelona /Vilanova i la Geltrú
XIII
Segon Congrés Català de Geografia
XIV
Cap al Segon Congrés Català de Geografia*
D’entre les diverses activitats que du a terme la Societat Catalana de Geografia hi ha la d’organitzar jornades, seminaris i congressos de geografia. Precisament, un dels seus actius més valuosos va ser l’organització l’any 1991 del Primer Congrés Català de Geografia, que va constituir una fita dins la història de la geografia catalana. Per aquesta raó, la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia, atenent la petició realitzada per diferents socis i membres de la seva junta, ha decidit organitzar un nou congrés. La convocatòria d’un segon congrés català de geografia permet, de fet, continuar el diàleg, interdisciplinari i intradisciplinari, que va representar la celebració del primer ara ja fa setze anys. I això, des de la particular posició que ocupa la Societat en relació amb el món institucional i acadèmic vinculat amb la geografia. Una posició que li atorga una independència de la qual no gaudeixen la majoria d’aquestes institucions i acadèmies, i que constitueix un dels seus valors essencials. D’altra banda, emprendre la realització d’un segon congrés català de geografia implica continuar l’aposta innovadora, en la dimensió pública de la geografia, que va representar el primer. Aquesta aposta innovadora va tenir tres vessants especialment importants i dignes de ser tingudes en compte amb posterioritat: a) el caràcter temàticament obert i multidisciplinari amb què va ser concebut, utilitzant-se la paraula geografia sense adjectius, com a únic denominador comú; b) la voluntat explícita de fer-lo efectiu a través d’una ambiciosa “descentralització organitzativa”; és a dir, l’intent que no es tractés d’un congrés dels habituals, d’abast teòricament català, però pensat i fet exclusivament des de Barcelona; i c) l’intent de conjugar, durant la realització del congrés, les activitats de tipus teòric amb les sortides de camp, enteses, aquestes últimes, no pas com un simple complement, sinó com una part substancial del programa de cada *
Primera crida al Segon Congrés feta pel Comitè Organitzador el setembre de 2007.
XV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
àmbit temàtic. Un dels objectius acaronats per la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia, a l’hora d’organitzar aquest nou congrés, és aconseguir consolidar aquest tipus d’activitats en el nostre país. De manera que, en un termini no excessivament llunyà, se’n puguin anar celebrant d’altres amb noves temàtiques i d’altres formats si s’escau. El congrés que pretenem celebrar durant els dies 29, 30 i 31 de maig de 2008 s’ha plantejat, a diferència del primer, que era de caire general, com una reunió de caire temàtic, centrat en l’estudi de les fecundes i estretes relacions entre la cartografia i la geografia, raó per la qual l’hem anomenat «El mapa com a llenguatge geogràfic».
El mapa com a llenguatge geogràfic La cartografia com a saber tècnic, científic i humanístic ha estat vinculada des dels seus orígens a la geografia. En aquest sentit, cal recordar que la Geografia de Ptolomeu va ser concebuda, bàsicament, com un tractat de cartografia. L’art de la cartografia no és, però, un domini específic dels geògrafs. D’altres camps del coneixement humà com les matemàtiques, la física, la filologia, l’enginyeria, la informàtica, les arts plàstiques o la semiologia, han contribuït, de manera decisiva, a l’avenç de la cartografia. Tanmateix, això no invalida el fet que el mapa continuï sent el principal llenguatge de la geografia. El principal, que no únic. Els geògrafs disposen d’un ampli ventall de llenguatges per estudiar el paisatge o l’organització espacial de les societats humanes: des dels relats literaris, els textos històrics i els enfocaments subjectius fins a l’anàlisi matemàtica. El llenguatge cartogràfic ocupà, però, una situació central dins del món del coneixement geogràfic. Tots els camps d’estudi geogràfic utilitzen la documentació cartogràfica al seu abast, al temps que han generat una rica i variada cartografia temàtica. Des del mapes geomorfològics dels geògrafs físics fins els mapes mentals dels geògrafs culturals no hi ha cap àrea del coneixement geogràfic que no hagi generat els seus propis mapes, enriquint, al seu torn, el camp del saber cartogràfic. En aquest sentit, aquest congrés es planteja com un congrés transversal, que afecta tots els camps del coneixement i l’activitat geogràfica. Raó per la qual s’adreça tant als geògrafs dedicats a la recerca bàsica en àrees tan diferents com la biogeografia, l’anàlisi regional o la geografia urbana, com als geògrafs dedicats al treball aplicat en diferents sectors de l’Administració pública o en el món de l’activitat privada (planificació dels transports, estudis demogràfics, gestió dels espais naturals o la planificació territorial). Els mapes constitueixen una de les creacions més subtils i complexes de la cultura humana, per la qual cosa el seu coneixement no pot quedar reduït al domini d’un conjunt de tècniques més o menys complexes. El mapa constitueix, tal com ho va explicar ja fa molt de temps George Kish, no sols el mirall, en el
Segon Congrés Català de Geografia
XVI
qual es pot esguardar el territori representat, sinó també la ment dels cartògrafs que l’han produït. D’altres geògrafs com John Brian Harley o Matthew H. Edney han posat de manifest, més recentment, que el mapa constitueix un producte social molt vinculat als interessos culturals, econòmics, polítics i socials del poder. Per tant, aquest congrés no ha de ser únicament una trobada de geògrafs especialitzats en diferents tècniques de representació cartogràfica dels fets geogràfics, sinó que ha d’esdevenir una oportunitat, perquè els geògrafs i d’altres especialistes del nostre país reflexionin sobre l’ús social dels mapes.
Comitè Organitzador del Segon Congrés Català de Geografia
Segon Congrés Català de Geografia
COMITÈ ORGANITZADOR
Junta de la Societat Catalana de Geografia Francesc NADAL PIQUÉ, president de la Societat Catalana de Geografia Enric MEDIZÀBAL i RIERA, vicepresident Montserrat CUXART i TREMPS, tresorera Enric BERTRAN i GONZÀLEZ, secretari Antoni LUNA i GARCÍA, vocal primer Mireia BAYLINA i FERRÉ, vocal segona Jesús BURGUEÑO i RIVERO, vocal tercer Vicenç BIETE i FARRÉ, vocal quart Joan TORT i DONADA, vocal cinquè Maria Carme MONTANER i GARCIA, vocal sisena Joan VILÀ-VALENTÍ, delegat de l´Institut d´Estudis Catalans
XVII
XVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
COMITÈ CIENTÍFIC Pau ALEGRE i NADAL, Universitat Autònoma de Barcelona. Margarita CASTAÑER VIVAS, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Emilio CHUVIECO SALINERO, Asociación de Geógrafos Españoles. Daniel W. GADE, University of Vermont (Vermont, Estats Units). João Carlos GARCIA, Universidade do Porto (Portugal). Maria Dolors GARCIA RAMON, Institut d’Estudis Catalans. Montserrat GALERA i MONEGAL, Fundació Ernest Lluch. Eduardo MARTÍNEZ de PISÓN STAMPA, Universidad Autónoma de Madrid. Héctor MENDOZA VARGAS, Universidad Nacional Autónoma de México (Mèxic). Jaume MIRANDA i CANALS, Institut Cartogràfic de Catalunya. Ferjan ORMELING, International Cartographic Association. Antoni F. TULLA i PUJOL, Col·legi de Geògrafs. Delegació de Catalunya. Joan VILÀ-VALENTÍ, Institut d’Estudis Catalans
Segon Congrés Català de Geografia
XIX
PATROCINADORS Institut d’Estudis Catalans Institut Cartogràfic de Catalunya Diputació de Barcelona. Xarxa de Municipis Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya Amb el suport de: Salvador Giner de San Julián, president de l´Institut d´Estudis Catalans Oriol Nel·lo i Colom, secretari general de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya Jaume Miranda i Canals, director general de l´Institut Cartogràfic de Catalunya
COL·LABORADORS Pau ALEGRE i NADAL, Universitat Autònoma de Barcelona Annamaria CASASSAS i YMBERT, Institut Cartogràfic de Catalunya Montserrat COMAS i GÜELL, Biblioteca Museu Víctor Balaguer Jordi FERRER i PUMARETA, Societat Catalana de Geografia Anna MOMPART i PENINA, Societat Catalana de Geografia Marta GIL, Cartoteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona
XX
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
MODERADORS DE SESSIONS
Joan TORT i DONADA, Universitat de Barcelona Enric MENDIZÀBAL i RIERA, Universitat Autònoma de Barcelona João Carlos GARCIA, Universidade do Porto Irene COMPTE i LOBERA, Universitat de Girona
Segon Congrés Català de Geografia
XXI
SEGON CONGRÉS CATALÀ DE GEOGRAFIA
EL MAPA COM A LLENGUATGE GEOGRÀFIC SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA Institut d’Estudis Catalans 29, 30 i 31 de maig de 2008 Barcelona / Vilanova i la Geltrú PROGRAMA Dijous, 29 de maig Lloc: Institut d’Estudis Catalans (c/ Carme, 47) Sessió del matí (de 9.30 a 13.30): Sala Prat de la Riba
9.30 Recepció de congressistes 10.00 Acte inaugural. Intervindran: Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans; Josep Gonzàlez-Agàpito, president de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans; Oriol Nel.lo, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya; i Francesc Nadal, president de la Societat Catalana de Geografia. 11.00 Primera ponència: CARTOGRAFIA I PAISATGE Ponent: Vicenç M. Rosselló i Verger, catedràtic de geografia física de la Universitat de València. 12.00 Pausa i cafè
XXII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
12.30 Segona ponència: CARTOGRAFIA, CULTURA I SOCIETAT Ponent: Josep M. Rabella, professor titular de geografia humana de la Universitat de Barcelona.
Sessió de la tarda (de 15.30 a 18.30): Comunicacions a la ponència CARTOGRAFIA I PAISATGE Sala Prat de la Riba Moderador: Joan Tort (Universitat de Barcelona)
Comunicacions a la ponència CARTOGRAFIA, CULTURA I SOCIETAT Sala Nicolau d’Olwer Moderador: Enric Mendizàbal (Universitat Autònoma de Barcelona)
15.30 Lectura de comunicacions i debat
15.30 Lectura de comunicacions i debat
17.00
17.00
Pausa i cafè
17.15 debat
Lectura de comunicacions i
Pausa i cafè
17.15 Lectura de comunicacions i debat Divendres, 30 de maig
Llocs: Institut Cartogràfic de Catalunya (Parc de Montjuïc, s/n) i Institut d’Estudis Catalans (c/ Carme, 47)
Sessió del matí (de 9.00 a 12.30): Institut Cartogràfic de Catalunya 9.00 Tercera ponència: HISTÒRIA DE LA CARTOGRAFIA Ponent: José Luis Urteaga, catedràtic de geografia humana de la Universitat de Barcelona. 10.00 Quarta ponència: CARTOGRAFIA I INNOVACIÓ Ponent: Xavier Pons Fernàndez, catedràtic de geografia humana de la Universitat Autònoma de Barcelona.
XXIII
Segon Congrés Català de Geografia
11.00 Pausa i cafè 11.30 Conferència sobre “El marc institucional de la producció cartogràfica a Catalunya” a càrrec d’Oriol Nel.lo, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya.
Sessió de la tarda (de 15.00 a les 19.30): Institut d’Estudis Catalans Comunicacions a la ponència Comunicacions a la ponència CARHISTÒRIA DE LA CARTOGRA- TOGRAFIA I INNOVACIÓ FIA Sala Pi i Sunyer Sala Prat de la Riba Moderadora: Irene Compte Moderador: João Carlos Garcia (Universitat de Girona) 15.00 Lectura de comunicacions i debat
15.30 Lectura de comunicacions i debat
16.30
16.30
Pausa i cafè
16.45 debat
Lectura de comunicacions i
Pausa i cafè
16.45 Lectura de comunicacions i debat Sala Prat de la Riba
18.00 Conferència de clausura: “Persuasive cartography in the era of internet”, a càrrec de Mark Monmonnier, professor del Departament de Geografia, Syracuse University (Nova York) 19.00 Acte de clausura. Intervindran: Joan Vilà-Valentí, Institut d’Estudis Catalans; Vicenç Biete, expresident de la Societat Catalana de Geografia; Maria Dolors Garcia-Ramon, expresidenta de la Societat Catalana de Geografia; i Francesc Nadal, president de la Societat Catalana de Geografia.
XXIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Dissabte 31de maig Sortida a Vilanova i la Geltrú: Visita a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i descoberta de la ciutat actual Dedicarem la jornada del matí a conèixer la interessant col·lecció cartogràfica de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, formada a partir de la col·lecció personal del seu fundador. Aquest polític liberal va ser l’any 1869 cap de la Dirección General de Estadística, organisme estadístic antecessor de l’actual Institituto Geográfico Nacional.
9.30 Sortida de la Plaça Universitat amb autocar 11.00 Rebuda a la Biblioteca Museu Victot Balaguer (Av. Monturiol, 2) i recepció per part de les autoritats municipals. 11.15 “Víctor Balaguer, el personatge i la biblioteca” a càrrec de Montserrat Comas, Directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. 12.00 “El plànol d’eixample de Vilanova y la Geltrú de 1876” a càrrec de Jordi Ferrer i Anna Mompart. 12.45 “La col·lecció cartogràfica de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer” a càrrec d’Annamaria Casassas i Carme Montaner. A continuació, visita de la mostra de mapes preparada per la Biblioteca Museu amb motiu del 2n Congrés Català de Geografia. 14.00 Dinar 16.00 Descoberta de la Vilanova actual a través de la seva evolució. 18.30 Retorn a Barcelona (hora prevista d’arribada: 19.30)
Segon Congrés Català de Geografia
XXV
Aplec de congressistes i repartiment de documentació al claustre de l’antic hospital de la Santa Creu, seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) (foto IEC).
Acte inaugural del Segon Congrés Català de Geografia (IICCG) a la sala Prat de la Riba (foto IEC).
XXVII
Segon Congrés Català de Geografia
SEGON CONGRÉS CATALÀ DE GEOGRAFIA Conferència inaugural
LA GEOGRAFIA I LA CARTOGRAFIA A CATALUNYA: UNES RELACIONS INDESTRIABLES Francesc Nadal i Piqué President de la Societat Catalana de Geografia El congrés que avui s’inaugura s’ha organitzat amb el ferm propòsit de donar continuïtat a l’obra endegada per Lluís Casassas i Simó l’any 1991, amb la realització del Primer Congrés Català de Geografia. El present simposi s’ha plantejat, però, a diferència del primer que era de caire general, com un congrés temàtic, centrat en les fecundes i estretes relacions entre la geografia i la cartografia. Els geògrafs disposem d’un ampli ventall de llenguatges per estudiar el paisatge o analitzar l’organització espacial de les societats humanes: des dels relats literaris i la documentació històrica de caire textual, passant per l’anàlisi matemàtica o l’anàlisi de les dades estadístiques fins a les enquestes personals i les valoracions de caire subjectiu o qualitatiu del territori. Però, el llenguatge cartogràfic ocupa, tal com ho han esmentat destacats geògrafs de diverses escoles, una posició central. El geògraf Richard Hartshorne afirmava l’any 1939 en el seu llibre The Nature of Geography que si un problema «no podia ser estudiat bàsicament mitjançant mapes –per regla general, a partir de la comparació de diferents mapes- calia plantejarse aleshores si formava o no part del camp de la geografia». Més recentment, el geògraf britànic Peter Hagget tornava a col·locar els mapes en el cor de la disciplina geogràfica en el seu suggestiu llibre The geographer’s art, publicat l’any 1990. Hagget s’inspirà en una frase del biòleg i premi nobel de Medicina Peter Medawar per afirmar «que si la ciència és l’art d’allò que és soluble, aleshores la major part de la geografia és l’art d’allò que es pot cartografiar». Els forts vincles que els geògrafs han teixit amb els mapes han fet que, de forma secular, la geografia i la cartografia hagin estat camps del coneixe-
XXVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
ment gairebé indestriables. La paraula cartògraf és d’ús força recent, de manera que la paraula geògraf esdevingué durant segles gairebé sinònima de la de cartògraf. Dos obres mestres posen de manifest aquest fet: La Geografia de Ptolomeu i El geògraf de Johannes Vermeer. La primera, un dels principals legats científics del món clàssic, constitueix, de fet, un tractat de cartografia. La segona, una de les obres mestres de la pintura holandesa del segle XVII, retrata un personatge que pot ser identificat de forma indistinta com un geògraf o com un cartògraf. La identificació que hi ha a l’obra de Vermeer entre la figura del geògraf i la del cartògraf va ser explicada perfectament per François de Dainville ara ja fa uns quans anys al afirmar que per geògraf «s’entén, des del segle XVI fins al XVIII, aquella persona que aixeca mapes i, si fa el cas, els comenta, més que no pas aquells que descriuen la terra mitjançant textos». Tot i que la geografia i la cartografia han seguit des de començaments del segle XIX importants i diferenciats processos d’institucionalització, la relació entre ambdues ha continuat, encara que sigui per viaranys particulars, fins l’actualitat. En aquest sentit, cal no oblidar que les principals institucions cartogràfiques estatals creades a l’Europa occidental durant els segles XIX i XX porten l’adjectiu «geogràfic»: Institut Géographique National, Paris i Brusel·les; Instituto Geográfico Nacional, Madrid; Instituto Geográfico Português, Lisboa; Istituto Geografico Militare, Florència; Centro Geográfico del Ejército, Madrid. Aquest també va ser, inicialment, el cas de Catalunya. Recordem que l’any 1914 la Mancomunitat va crear el Servei del Mapa Geogràfic de Catalunya, les línies d’actuació del qual van ser traçades per l’Institut d’Estudis Catalans. Més recentment, l’eclosió de les tècniques informàtiques aplicades a la cartografia, produïda a finals de la dècada de 1960, ha propiciat el desenvolupament dels «Sistemes d’Informació Geogràfica», un camp de la cartografia en el que novament l’adjectiu geogràfic s’ha escolat en mig del quefer dels cartògrafs. Les relacions entre la geografia i la cartografia han estat i són particularment intenses a Catalunya com ho posa de manifest un dels primers fruits d’aquest congrés: el llibre El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (segles XVII-XX), que tenen a les seves mans. Aquest llibre, editat per Jesús Burgueño i publicat per la Societat Catalana de Geografia amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans, aplega una sèrie de texts històrics des del segle XVII fins a començaments del segle XX d’interès tant geogràfic com cartogràfic de diferents autors com Francisco Diago, Ambrosio Borsano, Agustí Canelles, Ildefons Cerdà o Manuel Ferrer de Franganillo.
Segon Congrés Català de Geografia
XXIX
Sobre la importància d’aquestes relacions voldria esmentar, a tall d’exemple únicament, com les tres societats geogràfiques que han existit a Catalunya des de finals del segle XIX han tingut una especial sensibilitat envers la cartografia i molt especialment la de Catalunya. El president i fundador de l’efímera Societat de Geografia de Barcelona, Josep Ricart i Giralt (1847-1930) fou autor de nombrosos mapes de Catalunya, entre els quals cal destacar el que acompanyava la primera edició del poema Canigó de Mossèn Jacint Verdaguer. Per la seva part, la Societat de Geografia Comercial de Barcelona va dur a terme una activa tasca de recopilació de les cartes portolanes catalanes i mallorquines i s’encarregà de publicar diversos treballs de cartografia de Josep M. Rivera, que seria primer director del Servei del Mapa Geogràfic de Catalunya. Pel que fa referència a la Societat Catalana de Geografia, cal dir que ha comptat, des de la seva fundació, amb membres amb una especial dedicació i sensibilitat envers la cartografia. El seu primer tresorer, Enric Ribas i Virgili (1895-1938), va ser un dels pioners a Catalunya en els estudis d’història de la cartografia. Un dels seus presidents, Salvador Llobet i Reverter, creà juntament amb Josep M. Puchades, una de les principals empreses cartogràfiques privades del país que avui duu el significatiu nom de «Geògraf Salvador Llobet Edicions Cartogràfiques». Fins i tot en circumstàncies molt adverses la Societat Catalana de Geografia no ha deixat d’interessar-se pels mapes com ho testimonia la conferència que Gonçal de Reparaz va impartir el 4 d’abril de 1938 sobre «L’interior d’Àsia en els mapes medievals catalans». A més a més, una de les ponències del Primer Congrés Català de Geografia, celebrat l’any 1991, i llegida per Pau Alegre i Nadal es titulà justament «Les bases de dades i la cartografia». Aquests forts vincles entre geografia i cartografia no ens poden fer oblidar, tanmateix, que la cartografia, atesa la seva complexitat i diversitat, no és un domini específic dels geògrafs i possiblement ni d’aquells que avui s’adjectiven únicament com a cartògrafs. Matemàtics, físics, enginyers, arquitectes, geòlegs, botànics, informàtics, filòlegs, documentalistes i artistes l’han conreat i han contribuït, de manera decisiva, al seu avenç. D’altra banda, els mapes al ser una de les creacions més subtils i complexes de la cultura humana ha atret l’atenció i l’interès de nombrosos estudiosos d’altres disciplines. Historiadors de la ciència com Joan Vernet, José Luis Piñero o Víctor Navarro Brotons; historiadors com Walter Goffart, Karl Schlögel o Ramon Pujades; historiadors de l’art com Ernst H. Gombrich, Antonio Bonet Correa, Felipe Pereda o Santiago Alcolea; bibliotecaris i arxivers o cartotecaris tal com els anomenaríem avui com R.A. Skelton, Robert Karrow o Montserrat Galera i, antropòlegs com David Turnbull, per citar-ne només alguns, han enriquit amb els seus estudis el coneixement cartogràfic.
XXX
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Aquest reconeixement al paper d’altres disciplines no detreu, però, ni un àpex les estretes i fecundes relacions existents, tal com ho afirmàvem al començament, entre la geografia i la cartografia. Unes relacions que es poden copsar també amb un altre dels fruits primerencs d’aquest congrés. Em refereixo als 18 «textos de suport» al mateix que el professor Pau Alegre i Nadal ha traduït al català i ha penjat a la pàgina web de la nostra Societat. Els qui els hagin consultat hauran pogut llegir treballs de geògrafs com Jacques Bertin, Arthur H. Robinson, John Brian Harley, Norman J.W. Thrower o Gonzalo de Reparaz i comprovar l’abast de la contribució intel·lectual feta pels geògrafs durant el darrer segle i mig al camp de la cartografia Els gairebé dos-cents inscrits en aquest congrés i les prop de setanta comunicacions que s’hi han presentat posen de relleu fins a quin punt són forts i vius a casa nostra els vincles existents, avui per avui, entre la geografia i la cartografia. Els geògrafs no han fallat a la crida feta per la Societat i han entès perfectament, creiem, la importància dels mapes en la seva activitat científica i professional. La diversitat de temes abordats parla per si mateixa de la riquesa d’aquestes relacions. Entre avui i demà els assistents al congrés podran escoltar als ponents, Vicenç M. Rosselló, de la Universitat de València, Josep M. Rabella i Luis Urteaga de la Universitat de Barcelona i Xavier Pons de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ens explicaran l’estat del coneixement cartogràfic en cadascun dels quatre gran àmbits temàtics en que s’ha dividit aquest simposi. També podran assistir a dues conferències, una sobre «El marc institucional de la producció cartogràfica a Catalunya», impartida per Oriol Nel·lo, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat i per Jaume Miranda, director de l’Institut Cartogràfic de Catalunya; i l’altre titulada «Persuasive cartography in the era of internet», impartida per Mark Monmonier, un dels geògrafs que ha conreat de manera més suggestiva i innovadora el camp de la cartografia durant els darrers anys. També es podran escoltar un seguit de comunicacions sobre temes tan diversos com: «El GTP com a mètode per al disseny d’Unitats de Paisatge» a la ponència sobre Cartografia i Paisatge; el «SITMUN, el SIG corporatiu de la Diputació de Barcelona» a la ponència sobre Cartografia i innovació; «Mapes i fronteres. El Plano en que se manifiesta la línea de división de los Reynos de España y Francia por la parte del Ampurdán y Coll del Pertús de 1764» a la ponència sobre Història de la Cartografia; i «Els mapes a la premsa: deu anys» a la ponència sobre Cartografia, Cultura i Societat.
Segon Congrés Català de Geografia
XXXI
Fidels a la nostra dèria de viatjar, «conèixer el país» i estendre les activitats del congrés fora de Barcelona, el dissabte ens desplaçarem a Vilanova i la Geltrú per visitar una mostra de la valuosa col·lecció cartogràfica de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, organitzada amb motiu d’aquest congrés per Annamaria Casassas i per Maria Carme Montaner. A Vilanova i la Geltrú tindrem ocasió d’escoltar les explicacions de la directora d’aquesta biblioteca, Montserrat Comas, sobre la figura de Víctor Balaguer i els orígens de l’esmentada col·lecció cartogràfica, així com les intervencions dels geògrafs Jordi Ferrer i Anna Mompart sobre «El plànol d’Eixample de Vilanova i la Geltrú de 1876». No puc cloure aquesta breu introducció i justificació dels motius científics, culturals i acadèmics que ens han empès a organitzar aquest congrés sense agrair, de forma molt encarida, el suport econòmic, organitzatiu i intel·lectual que hem rebut, en tot moment, de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat al qual està adscrit l’esmentat institut, així com de la Diputació de Barcelona. Un suport sense el qual aquest congrés no hauria estat possible. He d’expressar també l’agraïment de la Junta de Govern de la Societat Catalana de geografia a tots els ponents, conferenciants, moderadors de sessions i al comitè científic per la seva col·laboració i decidit ajut des del primer moment. L’agraïment cal fer-lo extensiu a Blanca Betriu, la nostra secretaria, que ens ha ajudat, amb una eficiència encomiable, a que avui ens trobem aplegats en aquest acte. Al nostre benvolgut soci Pau Alegre i Nadal pel seu actiu suport en tots els aspectes electrònics d’aquest congrés, així com per la seva tasca a la pàgina web de la nostra societat informant, de forma puntual, sobre la marxa del mateix. A Montserrat Comas, directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú per haver-nos permès realitzar la sessió del dissabte en aquest gran centre cultural i per haver-nos ajudat a mostrar una part de la seva rica col·lecció cartogràfica. I, per últim, a la Cartoteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona per la interessant mostra dels seus mapes a l’espai de comunicació virtual Hipàtia en ocasió del Segon Congrés Català de Geografia i que tothom pot consultar des de la pàgina web de la societat. Esperem que tot l’esforç realitzat, malgrat els problemes de gestió del temps que ens han dut de corcoll, tant als organitzadors com a alguns dels participants, no resulti debades. L’hem organitzant pensant que podia esdevenir una activitat profitosa per als congressistes, tant per als que han presentat comunicacions com per aquells que s’han inscrit. Però també, pensant,
XXXII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
en general, en la comunitat dels geògrafs, perquè estem convençuts que la seva celebració contribuirà a reforçar un dels actius més positius que té la geografia: el del seu nexe amb els mapes i amb l’art sempre canviant de traçar-los.
Segon Congrés Català de Geografia
XXXIII
Mesa presidencial de l’acte inaugural del IICCG. D’esquerra a dreta: Josep Gonzàlez-Agàpito, president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC; Oriol Nel·lo, secretari general de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya; Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans i Francesc Nadal, president de la Societat Catalana de Geografia.
Els congressistes assistint a la conferència inaugural (foto IEC).
XXXV
Segon Congrés Català de Geografia
SEGON CONGRÉS CATALÀ DE GEOGRAFIA Primera ponència: Cartografia i paisatge
CARTOGRAFIA, PAISATGE I TERRITORI Vicenç M. Rosselló i Verger Universitat de València “... cogor et e tabulis pictis ediscere mundos qualis et haec docti sit positura dei”. PROPERTIUS, Elegiae, IV, 3, 37-38. “Aprendre els móns pintats al mapa i quina disposició els ha acordat un docte déu”: s’hi veia empès l’elegíac client de Mecenes ara fa dos mil·lennis. Mapa i paisatge. Fa molts segles que la representació espacial malda per concretar en dues dimensions -les d’una superfície plana com pot ser una làpida, un taulell de test, un papir, un pergamí, o un full de paper- dos objectius sovint divergents, però de vegades concertats: un d’utilitari i l’altre simbòlic (RAISZ, 1931). El mapa, però, és -o vol ser- la plasmació del paisatge, una figuració basada en l’abstracció (un contrasentit, és ver), que cal llegir o interpretar. CONCEPTES Mapa, carta, plànol Una idea simple, però no inexacta, refereix la cartografia a l’espai representat i mesurat. En efecte, les nostres representacions euclidianes de l’espai són fixades en gran part per la mapística contemporània (BOUSQUET-BRESSOLIER, 1998). Carta i mapa no són els únics termes que ha assumit la pràctica dels cartògrafs. Potser primer s’emprà el mot tabula (en llatí, ara diríem ‘quadre’, que ens apropa a paisatge), com també descriptio que evoca igual un text que un dibuix: eren els vocables més freqüents al món erudit de la primera impremta. Theatrum (‘representació’, ‘espectacle’) esdevé més solemne i complex ja que vol abastar figuracions territorials, urbanes, històriques, arquitectòniques, etc. Atlas, una “contrametàfora”, vindrà després i s’imposarà per a les col·leccions que també es podien dir speculum, torxa, ...
XXXVI
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
La mapística aplicada, tanmateix, s’aferrarà sobretot a charta (‘paper’), denominació que ha triomfat a molts països romànics i anglosaxons i a l’àmbit mariner, fins i tot entre nosaltres: carta de navegar, carta portolana, carta nàutica. Mapa ve de MAPPA (‘tovalla’) i és una expressió molt primerenca en la forma mapamundi. Els anglesos no tenen manies de barrejar maps i charts; jo tampoc, de parlar de mapistes i mapística, sovint, millor que de cartografia que és ‘la ciència dels mapes’. El mapa iconitza l’espai, no només mitjançant la percepció -aquella geografia de K. Lynch, dels anys 1960-, sinó també a partir de les idees -país gran, poderós, excels-, o dels mites -la història bíblica, els imperis-, o de la reflexió -la civilitat, el desenvolupament, el progrés... El mapa reprodueix, reflecteix, “especula” la realitat, o la crea, o en crea la imatge? Quant a la materialitat del disseny, l’home actual sol considerar mapa o plànol, només aquell document que s’assimila o coincideix amb una projecció zenital, una “vista d’ocell”. La història de la cartografia, per contra, ens suggereix una mànega més ampla. Entre la vinyeta i el mapa o plànol estrictes, hi ha tota una gamma d’esguards, d’ullades que van des de l’angle de 0º al de 90º. Potser caldria emfatitzar -ho farem més endavant- el paper de les “falses perspectives”, “perspectives militars”, cavalleres o isometries en els assajos d’incorporar la tercera dimensió. Els mapistes manegen un llenguatge propi, tant si el producte té un designi instrumental com si és una vel·leïtat simbòlica o rònegament sumptuària. Un llenguatge que s’ha congriat lentament per reiteració, autodepuració i consens. Les pautes semiològiques són cada cop més universals, més globals, si voleu. Les entenem els xinesos, els suecs, igual que els senegalesos lletrats o els catalans. Instrumental, tant vol dir que serveix “també per fer la guerra” -ai las, sobretot!- com per a la recerca científica i la lluita contra la fam: això es pot predicar no sols dels mapes generals sinó també dels temàtics. La mapística simbòlica s’adiu més amb una ideologia; s’ha parlat de cartografia teològica que va imposar durant segles l’església medieval. La imposaran igualment els sobirans comitents que ostenten la imatge dels seus reialmes o els propietaris dels seus dominis o els muníceps de la seva ciutat. El pas de l’ostentació de la propietat a la lluita per defensar-la o eixamplar-la és ben faedor. Per què, si no, hi ha tanta documentació cartogràfica de plets territorials? Sobre la propietat de la terra es funda la fiscalitat que només pot assolir una certa justícia distributiva mitjançant els plànols o mapes cadastrals. Més instrumentals, no ho poden ser, però més d’un cop han simbolitzat el poder territorial, la riquesa foncière, la ideologia liberal progressista... Quan Anthonie van den Wijngaerde (1562) dibuixa el palau de Valsaín, emfatitza el poder reial, més que no la propietat o el lleure. Els cent-vint metres lineals de mapes de la galeria Ottaviano Mascherino del Vaticà fan ostentació del poder i la presència de l’església catòlica.
Segon Congrés Català de Geografia
XXXVII
Avui dia no concebem el mapa sense escala. Els fenòmens biològics poden representar-se amb una proporció d’1/100 o encara més detallada (FOLCH, 2003), mentre que l’arquitectura demana escales compreses entre 1/100 i 1/1.000. L’urbanisme i els ecosistemes es mouen amb comoditat en una gamma que va d’1/1.000 a 1/10.000; l’ecologia i l’economia s’ajusten a les escales d’1/10.000, 1/25.000 fins a 1/100.000, pròpies dels que solem anomenar mapes topogràfics. A. Cailleux i J. Tricart (1958) establien un ordre taxonòmic de magnituds geomorfològiques de sis intervals, des del més petit (decímetres a quilòmetres) on predomina la litologia, fins al mundial on comanda la gran estructura, per a poder situar el context morfoclimàtic i paleoclimàtic, al tercer ordre. Altres autors adopten els termes macro-, meso- i microescala, segons apropem o allunyem el punt de vista: ho podem aplicar perfectament a la cartografia. Com que tractem de mesurar el món amb una òptica humana, s’imposa sovint la referència corporal. Els mapes-retaule dos-centistes de Hereford i Ebstorf s’enquadraven dins el cos d’un Crist majestàtic i, per altra banda, les escales de les cartes utilitzaran com a unitats les polzades, els pams, els peus, els passos, les braces, els destres, etc., totes de referència corporal. La milla -o les milleses funden en els milenars de passos. Cal insistir-hi, la mesura la fan els homes, per als homes. Apamar el món. Amb designi volgut o sense, els mapes són objectes d’art (CRONE, 1956). És obvi que els simbòlics o sumptuaris s’hi apropen més, però trobem molts mapes utilitaris que tenen un alt valor artístic, almenys fins a l’època de la tecnificació. Les cartes portolanes en són un bon exemple, tant les utilitàries com les sumptuàries, que poden reflectir serralades o estanys, un paisatge urbà, llegendari o etnològic. Del bestiari desplegat, en podríem treure un vertader arxiu zoològic i, adesiara fins i tot, el catàleg de les representacions vegetals. La torre de senyals de Montjuïc, les llanternes del Molo de Gènova, els molins de vent de Marsella, la ratlla blava d’un riu, el triangle o bulb d’un tossal, el rotgle d’una vila murada esdevenen símbols reiterats que acaben sent obligatoris. Símbols, signes, notícies, llegendes de mapes manuscrits i impresos integren un conjunt informatiu que es connecta a un indret. Es tracta de fets geogràfics que s’ubiquen, que es localitzen visualment i geomètrica. L’espai, cada cop més detallat i ben representat, però, esdevindrà menys artístic, tal vegada perquè en la civilització avançada l’espai és devorat pel temps, per la velocitat. L’aldea global ha contret les dimensions. Paisatge Quant al mot i al concepte, comencem amb la boutade de Benjamin Disraeli (1830 ca): “... en tot el món només són interessants de veure París i Londres; tota la resta és paisatge”. Ara estem molt avesats a la paraula, però cal evocar-ne les arrels. El concepte científic és cosa de la geografia alemanya dels segles XIX i XX, a partir de Humboldt (“Totalcharakter einer Erdgegend”) i Richter. L’escola acabaria defi-
XXXVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
nint-lo com “un sistema dinàmic amb estructura espacial”. Landschaft i landscape provenen de l’arrel cèltica o basca landa amb el suffix neerlandès -schap. Els pintors flamencs del segle XVI foren els introductors de la pràctica i de la designació. A l’àmbit lingüístic romànic s’imposaria paisatge, a través del francès paysage que ve de pays, que al seu torn procedeix del llatí PAGENSIS (pagès per a nosaltres) i PAGUS. “Le doux pays” ja surt al roman La Mort le roi Artu, a mitjan segle XVI, en boca de Lancelot, condemnat a exiliar-se del país de Logres. Abans l’havia usat Chrétien de Troyes, devers 1170. Des del final del segle XV el mot volia dir ‘terra nadiua’; vet aquí la seva càrrega sentimental. L’adhesió a la mare Terra és implícita en l’expressió, sovint etnocèntrica (ZUMTHOR, 1994). L’espai és percebut des d’un punt concret, des d’una certa distància. Ens hi movem a prop o lluny, parlem d’aquí i allà, de fora i dins, amb concreció geogràfica. Paisaje va arribar a l’estat espanyol a través del francès É. Reclus, recollit per F. Giner. Els institucionistes esmentaven “el contacto purificador con la Naturaleza”. “El paisaje es la expresión del orden natural”. R. Otero (1928) revifà o paisagem de Galícia, amb la literatura de la bocaribeira i el seno àrtabro. El paisatge és un espectacle que exigeix espectadors que poden tenir un esguard pragmàtic (de pagès o llaurador, de planificador, d’especulador), poétic o literari, urbà, acústic, patriòtic, etc. La “imatge estàtica en visió frontal o obliqua d’algun espai obert” pot ser assimilada a un panorama o una vista (FOLCH, RODÀ i TERRADAS, 2003). Alguns autors hi sumaran “un algoritme socioecològic” (FOLCH, 1999) per introduir un paisatge ambiental, “suma de trets específics d’un territori”. Tornem a Humboldt. La percepció estètica roman en segon o tercer lloc. Hi ha, tanmateix, molts de paisatges. Dins el paisatge artístic, tant podem considerar una “natura morta” com un “paisatge amb figures”. Si ens remuntéssim molt enrere, podríem encapçalar-lo amb la història dels jardins de1 Roma, per exemple, la font Clitúmnia, descrita vívidament per Plini (Ep., 8, 8). Abans del segle XIV, però, ningú a Europa no parla de l’art de la natura. En canvi, sí que hi hagué paisatgistes medievals xinesos: Wang Wei (701-761), pintor i poeta, o Hsu Taoning (1000), quan nosaltres, com a molt, descrivíem paisatges sagrats o decoràvem fons de retaules. Peter Brueghel (segle XVI), Nicolas Poussin (segle XVII), Cézanne (segle XIX) o Van Googh (segle XX), no els podem discutir com a paisatgistes. Es tracta de l’accepció més entesa i estesa de la paraula. Nicolau Rubió (SERRANO, 2007) dissenyador de jardins, burgès i noucentista, va considerar el paisatge a diverses escales: del jardí, del parc, del paisatge urbà (“casar la ciutat amb el paisatge”) fins al regional planning. Parlava d’espais agrícola, industrial i urbà, “distribuïts amistosament” enmig de parcs, reserves de caça, etc. Amb el paisatge “de la llatinitat” tornaríem al principi. L’estètica és percebuda i/o cercada pel viatger, per l’excursionista, pel turista. Ara i tot, gràcies a la teledetecció, al GPS, a la 3D i d’altres avenços tècnics, podem confegir 1
Edició Teubner, pp. 248-249.
Segon Congrés Català de Geografia
XXXIX
un metapaisatge, un paisatge inventat. També existeix el paisatge literari. Un dels temes de Frankfurt, l’octubre de l’any passat, va ser “La ciutat com a paisatge literari”. Del Canigó de Jacint Verdaguer, què en restaria si li llevéssim el paisatge? “El barranc dels Algadins” de Teodor Llorente o “La Serra” de Joan Alcover són evocacions paisatgístiques emocionades. Per deformació professional, em cal dir que la toponímia -lletra i paraula arrelades a la terra- té com a clau el paisatge físic i cultural. Acaba de sortir un llibre del meu amic Salvador Tarragó, que es titula Paisatges construïts i es refereix al patrimoni català d’obra pública. Forma part, sens dubte, del que podríem anomenar paisatge humanitzat, cultural o antròpic, un artefacte, al cap i la fi. Portem segles d’història, el terrer sense cases, sense esglésies, sense castells, sense camins, sense ponts, etc., no seria “el nostre”. La cultura no només és un relicte, sinó que també és vivent, patrimoni viu. El sintagma paisatge cultural correspon a un concepte evolucionat en la seva percepció: tal volta perd la natura i guanya la cultura... En la tradició geogràfica francesa -a la que deu tant la meva generació- es considerava el paisatge com a “expressió de les societats”, no gaire lluny del gènere o l’horitzó de vida. No sona tampoc gens estranya l’expressió paisatge urbà, el que ja habita la meitat de la població mundial. S’ha traduït -fins i tot artísticament- en pintures i gravats. Recordem la Venècia de J. d’Barbari o la Florença de Pietro del Massaio o el “mapa de la cadena” de Rosselli en perspectiva elevada o les impactants vistes de Van der Wijngaerde. Són també paisatges construïts, animats per l’activitat o presència humana. L’arqueologia del paisatge, que va arrencar amb la geoarqueologia (BUTZER, 1960), s’ha erigit, sobretot a la Gran Bretanya, en disciplina autònoma (ASHMORE i KNAPP, 1999) i ha estat cultivada entre nosaltres amb brillants estudis (BOLÒS, 2004). El territori és “el millor document de què podem disposar per estudiar el passat..., si el sabem llegir” (HOSKINS, 1955). Per al meu gust professional -sóc un geògraf físic, geomorfòleg- tal volta em deturaria al paisatge físic, tot i que he proclamat sempre, de més a més de la unitat de la geografia, que l’humà, n’és un factor primordial. Les nostres velles i cansades terres han suportat mil·lennis de pressió antròpica: artigues, incendis, roturacions, arades, nivellacions, amargenaments, drenatges, correccions fluvials, rebliments, obra civil, edificació, xarxa de camins, etc. Tot plegat fabrica també paisatge físic. Tal vegada per això, és tan difícil la classificació dels paisatges. No fa gaire, uns col·legues madrilenys -a través del Ministerio de Medio Ambiente- editaren un Atlas de los paisajes españoles (MATA i SANZ, 2003) i en un annex es veieren obligats a construir la perífrasi “associacions de tipus de paisatges”, un àlbum de fotografies... Al cap i la fi, geografia Em permetreu que, després de tantes formacions discursives on he eludit el
XL
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
“paisatge cognitiu”, em situï en una posició una mica incorrecta o poc ortodoxa. Crec que s’ha fet i es fa un abús del terme paisatge per a expressar una realitat més acostada al terrer o territori. El paisatge és un objecte -artefacte- construït, però divers; pot ser personal, sentimental, turístic (amb aigua i blau, si s’escau), pictòric (‘pintoresc’ ve de pintura), industrial, arqueològic, etc. Una metàfora més que ha induït l’evolució semàntica del mot: cadascú entén el que vol quan modula la paraula. Qui esmenta l’arqueologia del paisatge, vol dir el mateix que un que parla d’arqueologia del saber? Si les estructures paisatgístiques depenen de la matriu biofísica (litologia, relleu, sòl, hidrologia, biota) sobre la qual ha incidit la intervenció humana, probablement seria millor que parléssim de geografia. Per molt que hi afegim la novetat del SIG o de la petjada ecològica, segueix sent pura geografia. Paisatge ens ho imposen des d’Europa. Què hi farem? PRIMER, CARTES O PAISATGES? El 1336, Francesco Petrarca pujava a lo Ventor (1.909 m s.n.m.), el mateix temps que Angelino Dulceti estava confegint les primeres cartes mallorquines de navegar. Sembla que Petrarca va ser el primer a fer una ascensió per contemplar el paisatge. L’edat mitjana respectava encara la dita de sant Agustí: “Aparta el teu esguard del món”. Sis segles després grimparien al puig provençal els felibres F. Mistral i T. Aubanèu. Quatre-cents anys després de Petrarca, MichelGabriel Paccard i Jacques Balmat serien els primers a conquerir el cim del Montblanc, instigats per H.-B. Saussure. La gesta és considerada com a arrencada de l’alpinisme. En aquests diferents episodis es contraposa estètica, lleure i profit. El mapa o la carta més aviat seran considerats utilitaris que no els paisatges contemplats o representats, però, al costat de les cartes portolanes, tenim els mapes simbòlics o teològics. L’antiguitat Dèiem, fa poc, que els autors llatins havien demostrat algun interès pel paisatge literari, però no per l’artístic. L’arquitectònic ja seria una altra cosa, si ho traduíem en tractats tècnics i en patrimoni. Per altra banda, un embrió de la mapística instrumental, el podem albirar en diverses notícies o supervivències. Una de les més espectaculars, el cadastre petri d’Arausio (77 pC) és bàsicament un instrument fiscal (i registre de la propietat repartida entre colons), però recull el traçat viari (el camí d’Agrippa) i el curs del riu Berre, un afluent del Roine. El pòrtic del mateix Agrippa, a Roma, tenia una mena de mapa mural marmori dels dominis imperials: no s’ha conservat. Hi ha notícies d’un plànol de la ciutat que seria més útil que no decoratiu. Finalment, la Tabula peutingeriana és una còpia tardana d’un gran mapa itinerari que cobria tot l’imperi romà a base d’una tira de pergamins de sis metres de llargària i 0,3 m d’amplària, cosa que va obligar a un dibuix esquemàtic i deformat. Té, però, mars, rius i serralades, de més a més de símbols pictòrics per a les mansiones, termes, ciutats, ports, etc. Concessions a l’aspecte sumptuari en
Segon Congrés Català de Geografia
XLI
les restes que hem citat, n’hi ha poques. Ara, la utilitat no exclou un cert tombant representatiu o propagandístic. L’edat mitjana Els mapes ptolemaics -si és que va restar-ne algun de l’edat antiga- no devien contenir cap referent paisatgístic. Els que han sobreviscut, plenament medievals o renaixentistes, reconstruïts o recopiats, tampoc. Una base astronòmica, un disseny geogràfic simple i la toponímia, en forneixen tota la càrrega. Els mapes bíblics -mal anomenats teològics- isidorians o dels arxicopiats “beats” (Beatus de Lièbana) adopten un tombant ideològic que podríem fer entrar en la cartografia mental. No debades hom hi fa coincidir l’esquema rònec de la T en O amb les inicials de terrarum orbis. Tres continents, Àsia com a semicercle oriental, Europa, el quart del NW, i Àfrica, el del SW, són separats per mars o rius, sense gaire més precisions, si de cas decoratives o doctrinàries. No res de paisatge, com no sigui el paradís terrenal o la celestial urbs de Jerusalem: pur decorat. Altrament podem parlar dels grans mapes enciclopèdics que desenvolupen l’esquema anterior -arrossegant solatges clàssics- en retaules o panells de grans dimensions i vénen a ser un sermó sobre la creació o una plàtica d’història bíblica implantada a l’ecúmene. El retaule de Hereford (de final del segle XIII) es diu estorie i duu més de 1.100 inscripcions. No sols té una trama de mars, rius, illes i serralades, sinó una multitud de vinyetes arquitectòniques, un llarg bestiari i moltes figures humanes. El mapa d’Ebstorf (probablement anterior i massacrat durant la II guerra mundial) tenia característiques similars. Cap intenció paisatgística, però: el món dibuixat com una creació divina, sotmès al judici de Déu (HARVEY, 2007). Al-Idr§s§, un geògraf transnacional, nascut a Septa i recalat a la Sicília de Roger II, va confegir devers 1154 un gran mapa en setanta seccions (repartides en set climes) que té molt de transsumpte ptolemaic. Els escrits que l’acompanyen remarquen el seu objectiu instrumental -didàctic i/o viatger-, però la seva decoració embrionària (mar ondulada i rius blaus, serralades com a erugues, botons florals per a les ciutats) comencen a suggerir alguna idea de paisatge, en contrast amb la resta de la cartografia islàmica, estrictament esquemàtica i simbòlica. Gosaria dir que els rudimentaris plànols de ciutats que comencen a dibuixarse des del segle IX o X són més aviat simbòlics dels situs emblemàtics de les urbs per excel·lència, Jerusalem i Roma. Els murs rebatuts, els edificis representatius, els temples, els carrers ens evoquen de tota manera qualque cosa de paisatge. Capítol a part demanen les cartes portolanes, inicialment instrumentals. Amb la búixola i les sestes facilitaven la navegació i els nòlits de la mercaderia. El paisatge de la costa hi és simplificat en una línia litoral molt trencada; terra endins no hi ha res més que els topònims perpendiculars. Són autèntics mapes a escala. Ara, els mestres de cartes de navegar varen trobar una col·locació més profitosa per al seu producte: la sumptuària, decorativa o didàctica. La majoria
XLII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
de les obres conservades són d’aquest estil luxós i contenen multitud de figuracions que començaren per les vinyetes de ciutats i les banderes, seguiren per les muntanyes i serralades, imatges de sobirans, animals terrestres, peixos, vaixells, etc. No afirmaria que el panorama introduït sigui més paisatgístic que cartogràfic. En realitat retrobem l’enciclopedisme -etnogràfic, inclòs- dels grans retaules del segle XIII. El que s’estableix clarament (PUJADES, 2007) és la duplicitat entre el biaix utilitari i el sumptuari. A aquest segon pertanyen els isolaris que, durant la transició cap al renaixement, permeten viatges imaginaris amb l’acompanyament de textos i imatges. No gaire paisatge. L’edat moderna Martin Behaim, a les acaballes del segle XV, va assajar de traslladar a un globus metàl·lic la informació cartogràfica de l’època. Ho seguirien fent després A. Örtel i molts d’altres. La generalització i la síntesi s’havien d’imposar per força, per molt meticulós que fóra el gravador. El pergamí i el paper, nogensmenys, eren el suport d’una cartografia que començava a popularitzar-se gràcies a la impremta. El full és bidimensional, tot i que la descodificació de mantes figures permet penetrar en fondària o altària; n’hi ha que es perceben “en picat” (ZUMTHOR, 1994). Ben aviat els mapes impresos, primer xilogràfics, després calcogràfics, maldaren per refer el paisatge, però durant segles amb prou feines depassaran el relleu, representat per siluetes anguloses ombrejades o erugues tortuoses, la xarxa fluvial amb cursos ondulats i, adesiara, alguna nota vegetal. La gamma de símbols de poblament anirà enriquint-se a poc a poc. Simplifiquem, els mapistes són conscients de l’abstracció i, quan volen oferir paisatge, afegeixen vinyetes o panorames, tant de ciutats, com de monuments, com de fets d’armes. Altrament, el progrés de la tècnica del gravat permetrà obtenir productes cada cop més artístics. Els mapes, ara més detallats -d’escales entorn de l’1/500.000- poden oferir ja un ajut substancial per a viatges comercials, pacífics o hostils. Les guerres i invasions ens podrien dur a un paisatge bèl·lic. No cal més que esmentar l’obsessió pels colls del Pirineu que demostra tota la cartografia des del segle XVI, arran del mapa consultat per Pere Gil el 1596 (“els colls de la mappa”, 1600). Els mapes “regionals” es difonen especialment a Centreuropa, els segles XVI i XVII; a partir d’aleshores els sobirans i monarques són els principals propulsors de la cartografia que és associada al poder; com més territori, més poder. Els executors seran anomenats “geògrafs”; no ho perdem de vista. Algunes col·leccions de mapes s’encapçalen com a teatre, que evoca la tècnica de la perspectiva, assimilada pels pintors, sobretot els pintors de paisatges. Els jardins geometritzats i la regularització albertiana dels edificis renaixentistes entren a les planxes del Theatrum Orbis Terrarum d’Abraham Örtel. Vol dir això que els mapistes estrictes fan paisatge? Stricto sensu, no. Informen, comuniquen amb llenguatge gràfic, amb codis vacil·lants. Quan ho volen fer pictòric-
Segon Congrés Català de Geografia
XLIII
Ciuitates Orbis Terrarum de F. Braun i J. Hogenberg-, ciutats, monuments, històries, recorren a un altre enquadrament, el perspectiu. L’actualitat El mot paisatge està de moda. Ha assolit una gran actualitat i una inusitada presència al món de les ciències humanes i provoca debats apassionats entre geògrafs, etnòlegs, paisatgistes, ambientòlegs, filòsofs i epistemòlegs sobre conceptes com territori i mapa (BARIDON, 1999). Jean-Pierre Le Dantec va esmentar, el 1997, catorze revistes (en anglès, francès o alemany) que tenien el paisatge a la capçalera o com a tema central. L’any 1989 havien sortit L’Invention du Paysage d’Anne Coquelin i Mort du Paysage. Philosophie et Esthétiques du Paysage de Louis Dagognet. La bibliografia abassegadora i creixent és inabastable i la presència mediàtica del tema insistent. Els paisatges del segle XX s’emparaven ja de tot allò visible -detectable, fotografiable- a peu, des d’un globus, des d’un avió, des d’un satèl·lit. L’objectiu de la teledetecció deu ser el paisatge... Si la teledetecció serveix per a la cartografia, l’objectiu de la cartografia deu ser també el paisatge. Hem conclòs correctament el sil·logisme? Des de la introducció dels sensors aeroportats i dels aparells restituïdors -un avenç bèl·lic, com tants d’altres- la tècnica cartogràfica ha fet uns progressos espectaculars: en pocs dies es pot acomplir la tasca per a la qual els vells topògrafs havien de mester anys. El GPS ha acabat per ser un estri a l’abast de tothom i els mapes compten amb unes bases gairebé inexhauribles. És clar que cal acudir a fonts alternatives per introduir-hi elements no visibles que tal vegada no són paisatgístics. L’Atles del domini lingüístic del professor Veny no es pot elaborar des d’un avió, sinó a base de molts pelegrinatges peu en terra. Els colors dialectals, les isoglosses, són paisatge cultural? Un atles geomorfològic -hi ajuda molt l’anàlisi estereoscòpica, el filtratge de grisos o colors-, un mapa fitogeogràfic són sens dubte paisatgístics per excel·lència, però ens podem preguntar si comprenen tot el paisatge, tots els paisatges que hem anat revisant. Fa més de mig segle E. Raisz propugnava i executava mapes morfogràfics i fisiogràfics, derivats dels diagrames que, a cavall dels segles XIX i XX, havia introduït William M. Davis. Eren perspectives combinades amb talls geològics que conjuminaven símbols pictòrics -una quarantena de tipus- amb vistes aèries obliqües estilitzades. Entenedors per qualsevol persona de cultura mitjana, crec que arribaren a ser la síntesi més acabada de mapa i paisatge. Ara bé, només servien per a escales “petites”. La cartografia fa segles que arrossega el problema de la tercera dimensió. La solució de J. G. Lehman (1799) de les normals més o menys denses segons el gradient venia a sistematitzar els ombrejats popularitzats durant el segle XVIII, però fins al 1830 (mapa d’Irlanda “de les sis polzades”) no s’introduïrien les isohipses. Amb el color (tintes hipsomètriques) s’incrementava la legibilitat. El paisatge topogràfic va adquirir plasticitat amb els ombrejats més o menys convencionals en què excel·liria la cartografia helvètica. El món del turisme, per altra
XLIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
banda, adoptava formes híbrides de representar el relleu, que esdevenien autèntics paisatges, sempre en detriment de l’exactesa topogràfica. Els darrers vint-i-cinc anys, aprofitant la superabundància de dades i models, ha tornat a saltar a la palestra la tercera dimensió. Els mapes de pendents, els podem acompanyar del model de curvatura de la superfície, del de visibilitats, del d’elevacions o del d’insolació potencial. Les visualitzacions tridimensionals del Google Earth -un videojoc, gairebé- són a l’abast de tothom. EL PAISATGE ONTOLÒGIC I LES LLEIS Hi ha filòsofs que diuen que tota la nostra vida i tot el nostre pensament està compost d’operacions cartogràfiques, de mapping, segons George Lakoff (1989). La gramàtica no seria altra cosa que un mapa del llenguatge. Les metàfores són determinants a la vida quotidiana i, com que la metàfora és una operació de cartografia, tot el nostre pensament s’efectua gràcies a aquest mapping de conceptes i estructures. Pensar és aixecar un plànol, traçar fronteres, organitzar un territori, transformar-lo en paistge conegut (SHUSTERMAN, 1999). Ja ens va bé als geògrafs. El mapa, com també el paisatge pictòric, seria el doble del territori real, un mirall de la veritat. Per això trobem als arxius tants de mapes i plànols com a prova judicial. Ara bé, els mapes no poden reproduir la totalitat del paisatge, ni la seva evolució, ni tan sols a escala 1/1. Per aixó, l’editor o la institució demana (hipòcritament) sovint ajuda per corregir-los i posar-los al dia. La dels mapes no és una imatge com les altres: malda per posar ordre dins el món, serveix per classificar i qualificar. No oblidem que la mesura del territori sempre esdevé una apropiació de l’espai. La gestió del “capital espacial”2 suggereix o exigeix la cartografia: pensem en la situació d’un terrer de frontera o en funció de la distància, a prop o lluny d’un camí; o en la qüestió estratègica, geopolítica o urbanística (qualificació de terrenys!). Tornem, però, al paisatge. Són els tractadistes, els científics, els filòsofs qui van al davant o al remolc de la terminologia? No gosaria contestar la pregunta, tant si es tracta de veure com de representar. La figuració pictòrica pretenia ser un retrat de la realitat (més encara ho seria la fotografia aèria), mentre que la mapística sempre és un abstracció del país o del paisatge. Quan abstrau, el mapa falseja, s’aparta de la realitat, la simplifica, la caricaturitza. Per aquest motiu el mapa porta llegenda, és a dir, per llegir, cosa que vol dir que una part almenys del codi cartogràfic no és obvi. Aquí caldria afegir, en molts casos (històrics), la relació entre text o narració i mapa. Evoquem un cop més la implicació entre portolans escrits i cartes de navegar medievals. El Liber de existencia riueriarum Mediterranei fou escrit per explicar o acompanyar una cartula mappaemundi del segle XII. El gran mapa d’al-Idr§s§ anava emparellat amb el Kit~b al-Rugar§. 2
"Conjunt de recursos acumulats per un actor, que li permeten de treure profit en funció de la seva estratègia, de l'ús de la dimensió espacial de la societat" (LÉVY i LUSSAULT, 2003).
Segon Congrés Català de Geografia
XLV
Com que els científics no ens posarem d’acord, haurem de cedir pragmàticament comemt la comesa de definir el paisatge als tècnics, als polìtics o als legisladors. Les lleis del paisatge L'empenta més decisiva per "canonitzar" el mot i el concepte predominant de paisatge ha vingut de la legislació. Des dels anys 1960' alguns estats europeus formalitzaren legalment la declaració d'"espais protegits" i dictaren disposicions per garantir-ne el foment i la supervivència. A final del segle XX gairebé tots els governs -uns amb major eficàcia i convicció que els altres- disposaven d'una trama legal proteccionista. A poc a poc fins i tot va congriar-se una jurisprudència específica, tot i que les figures de salvaguarda, catalogació i foment eren extremadament diverses (LLORENS I RODRÍGUEZ AIZPEOLEA, 1991). Entre els anys 1998 i 2000 es va gestar el Conveni europeu del paisatge (Florença, 20.10.2000). L'expressió espai digne de protegir havia esdevingut paisatge: "El medi natural i l'humanitzat expressat als paisatges, ha passat a formar part... de les polítiques d'ordenació i desenvolupament territorial", per als estats membres del Consell d'Europa. Hom introduïa d'antuvi un concepte nou, el desenvolupament sostenible als camps cultural, ecològic, mediambiental i social i parlava de patrimoni natural i cultural. La definició "europea" de paisatge, cal anotar-la. "Qualsevol part del territori, tal com la percep la població, el caràcter de la qual sigui el resultat de l'acció i la interacció de factors naturals i/o humans". Altres definicions es refereixen a la "política en matèria de paisatges", "qualitat paisatgística", "protecció dels paisatges", "gestió dels paisatges" i "ordenació paisatgística". Crec essencial remarcar que allò més ferm de les propostes -no sempre gaire precises- retorna a la idea de territori i protecció. Hi subjau la qualificació i la catalogació per a les quals, tot i que no s'esmenti, és imprescindible la cartografia. Identificar i qualificar per tal d'ordenar: tasca geogràfica per excel·lència. La llei valenciana d'Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge (30.06.2004) va ser la primera. Té un títol I dedicat als criteris d'ordenació on figuren la qualitat de vida i el desenrotllament sostenible; l'article 11 es refereix explícitament a la protecció del paisatge, com també tot el títol II, dividit significativament en medi rural i paisatge urbà. El títol III parla dels instruments d'ordenació territorial. El Reglament de desembre de 2006 (236 pàgines!) no esmenta per a res la cartografia. De totes maneres, gairebé encara no s'ha aplicat. La llei catalana de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge data del 2.06.2005. Els seus articles 10, 13 i 14 tracten respectivament de catàlegs del paisatge, observatori del paisatge i cartes del paisatge, aquestes sense cap concreció ni definició. Una altra cosa és el Reglament (21.09.2006) que va incorporar les al·legacions del Col·legi d'Ambientòlegs. L'article 9 esmenta detalladament la cartografia: mapa d'unitats de paisatge, mapa de conques visuals, mapes d'avaluació i qualitat paisatgísti-
XLVI
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
ca, i n'exigeix una escala mínima a 1/50.000. Tot i que el llenguatge administratiu no sempre és satisfactori, la interdependència entre paisatge -aquest paisatge una mica esmunyedís que es legisla- i cartografia queda ben palesa. El cas de les Illes és diferent. Des de 2006 hi ha hagut algun intent d'engegar el projecte legislatiu, tenint en compte que "el paisatge és un valor econòmic" i l'eix vertebrador del turisme. Sé que es treballa en un esborrany per part de la conselleria corresponent, però el retard és significatiu. Les persones que s'hi dediquen saben de mapes.
*
*
*
Un paisatge vaporós, borrós, difús, enrarit a nivell legal, exigeix com a mitjà de concretar-se, un mapa. Com va dir Shusterman (1999), hi ha un teixit rizomàtic entre mapa, paisatge i territori. El mapa és(tà) obert i pot connectar-se per tots els costats, es pot millorar, plegar-se, tallar-se, omplir-se, com un acte polític, com una reflexió. Quan una descripció és massa àrdua, els geógrafs hi afegim un croquis o un mapa, com el cavaller Tristram Shandy a la inquietant novel·la de Laurence Stern (1760 ca). Els gabinets pragmàtics que treballen per compte d'altri i elaboren informes d'"impacte ambiental positiu" (!) parlen de "cartografia del paisatge". Nosaltres podríem parlar de paisatge cartogràfic, però això seria cosa d'un altre capítol. Els mapes geotècnics (em resisteixo a emprar l'expressió "geocientífics") solen acompanyar-se de mapes de riscs, d'ordenació forestal, de contaminació, d'eliminació de residus, etc. (OBARTÍ, 2008). L'etiqueta paisatgística cobreix una indiscutible i palesa aplicabilitat, dicotomia no fàcil de resoldre. El concepte "europeu" de preservació, més aviat, protecció implica un adversari. Protecció contra nosaltres mateixos, contra la urbanitat al cap i la fi. L'urbanisme, sí, engoleix territori, però també crea paisatge... Quantes dicotomies, quantes contradiccions, quants de miratges! Tal volta tot és més senzill i clar, diguem-ne territori i geografia. Amb mapes, naturalment.
19 de maig 2008
Segon Congrés Català de Geografia
XLVII
BIBLIOGRAFIA
ARENTZEN, Jörg-Geerd (1984) Imago mundi cartographica. München, Fink. 374 pp. BARIDON, Michel (1999) Les repères culturels du paysage. SHUSTERMAN, Ronald (ed.): Cartes, paysages, territoires. Bordeaux, Presses Universitaires de Bordeaux. Cf. pp. 43-56. BOUSQUET-BRESSOLIER, C. (1995) L'œil du cartographe et la représentation géographique du Moyen Age à nos jours. Paris, CTHS. 283 pp. BROC, Numa (1999) Les Montagnes du siècle des lumières: perception et représenation. Paris, CTHS. 300 pp. CRONE, G. R. (1956) Historia de los mapas. México, Fondo de Cultura Económica. 205 pp. KISH, G. (1980) La carte, image des civilisations. Paris, Seuil. 108 PP. LAKOFF, George i TURNER, Mark (1989) More than cool reason. A field guide to poetic metaphor. Chicago, University of Chicago. 230 pp. LEVY, J. i LUSSAULT, M. (2003) Dictionnaire de géographie et de l'espace des sociétés. Paris, Belin. 1.033 pp. LLORENS, Vicent i RODRIGUEZ AIZPEOLEA, Joseba (1991) Els espais naturals protegits a Espanya. València, Ed. Alfons el Magnànim. 165 pp. MATA, R. i SANZ, C. (2003) Atlas de los paisajes españoles. Madrid, Ministerio del Medio Ambiente. 683 pp. OBARTÍ, Javier (2008) El paisaje desde la ciencia a la planificación territorial. MATEU, Joan F. i NIETO, Manuel (eds.) Retorno al paisaje. El saber filosófico, cultural y científico del paisaje en España. València, EVREN. 606 pp. Cf. pp. 541-586. SERRANO, David (2007) Nicolau Maria Rubió i Tudurí y la idea del paisaje. PAÜL, Valerià i TORT, Joan (eds.) Territorios, paisajes y lugares. Trabajos recientes de pensamiento geográfico. Cabrera de Mar, Galerada/Asociación de Geógrafos Españoles. 582 pp. Cf. pp. 497-510. SHUSTERMAN, Ronald (ed.) (1999) [2000] Cartes, paysages, territoires. Bordeaux, Presses Universitaires de Bordeaux. 378 pp.
XLVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
ZUMTHOR, Paul (1994) La medida del mundo. Representación del espacio en la Edad Media. Madrid, Cátedra. 418 pp.
Segon Congrés Català de Geografia
IL
El Dr. Vicenç M. Rosselló pronuncià la lliçó científica corresponent a la ponència Cartografia i paisatge (foto IEC).
El Dr. Joan Tort, professor de geografia de la Universitat de Barcelona, moderà la presentació de comunicacions en l’àmbit Cartografia i paisatge (foto M. Cuxart).
LI
Segon Congrés Català de Geografia
SEGON CONGRÉS CATALÀ DE GEOGRAFIA Segona ponència: Cartografia, cultura i societat
CARTOGRAFIA, CULTURA I SOCIETAT Josep Maria Rabella i Vives Universitat de Barcelona
ELS MAPES A LA NOSTRA SOCIETAT El desbordament actual de la cartografia On són els mapes a la nostra societat? Quins són els mapes de la nostra generació? Quina presència té la cartografia en el món contemporani? Un breu, però atent, esguard pel nostre entorn pot ocasionar-nos certa sorpresa en descobrir l’accelerat creixement de protagonisme que els mapes i tota mena de documents cartogràfics han anat adquirint en les darreres dècades. Els documents cartogràfics més tradicionals s’han diversificat en els darrers anys, estenent extraordinàriament el seu ús institucional i privat mentre que, a la vegada, innovadors productes, fruit en bona part de les noves tecnologies, s’han popularitzat amb sobtada celeritat. A tall d’exemple: el mapa topogràfic estatal, document geogràfic oficial per excel·lència i de consum més generalitzat, està avui en permanent evolució i és abastament conegut per tothom, sent requerit, en les seves diverses escales (principalment 1.50.000, 1:25.000) per quasi qualsevol tipus de finalitat i per qualsevol perfil de ciutadà culte en algun moment o altre de la seva vida; la cartografia urbana, considerada a voltes com a mapa topogràfic de major detall, d’escales 1:500 a 10.000, resulta cada cop més necessària i habitual per al govern de la ciutat i la gestió d’actuacions i llicències d’obra, i d’ella deriven una multitud de mapes per a usos més específics; la cartografia d’urbanisme sol constituir, precisament, un dels documents derivats de la cartografia urbana. La necessitat de planificació territorial als diversos nivells de l’administració n’ha estimulat la seva producció com a documentació bàsica de qualsevol pla o projecte, a la vegada que un entorn avui més democràtic ha propiciat, per llei, la seva consulta i anàlisi per part dels ciutadans afectats;
LII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
les cartes nàutiques, destinades als professionals de la marina, segueixen produint-se i actualitzant-se preceptivament amb regularitat, malgrat els innovadors sistemes de navegació, i es diversifiquen en les modalitats d’arrumbament, de proximitat, de navegació costanera, gnomònica, mercatoriana (de derrota loxodròmica), etc., ampliant avui encara el seu ús amb la difusió de la navegació lúdica i turística i de molts altres esports nàutics; les cartes aeronàutiques, diversificades també en complexes i especialitzades cartes de planificació de vol, rutes, aterrament, proximitat, pilotatge visual, etc., són destinades encara més específicament als pilots professionals, però avui s’ha ampliat la seva demanda degut a la creació de modernes empreses de serveis d’aviació i d’helicòpters i a l’augment del nombre d’aficionats a l’aeronàutica; el mapa geològic, des de sempre de lectura relativament complexa i especialitzada, ha estat vist sovint com un document clàssic i complementari del mapa topogràfic, amb el què sol compartir escales i, encara que originàriament va destinat a l’ús restringit del professional de la geologia, ateny cada vegada més unes variades necessitats de molts altres especialistes de les enginyeries i de les ciències naturals i socials; els mapes excursionistes, tan familiars per als de casa, on en un passat recent prestaren un important servei substitutori més enllà del seu objectiu esportiu, han ajudat també a difondre als països catalans una cert grau de cultura cartogràfica, en una societat que n’estava molt necessitada. Avui, les seves antigues sèries, millorades i actualitzades, competeixen amb les produïdes per noves editores i segueixen tenint un públic fidel, sobretot entre els més joves; la cartografia històrica, un cop consolidada la seva llarga tradició principalment en l’àmbit escolar i universitari, ha ampliat les perspectives amb mires professionals més elevades i des de la recerca, assajant, a més, nous llenguatges. Mentrestant, una especialitat tant pròxima a ella i d’igual vocació cartogràfica com és la Geopolítica, un cop superada la crisi conjuntural de la disciplina en acabar la segona guerra mundial, ha emprés nous camins que troben acollida entre un públic de perfil culte i intel·lectualment motivat; els treballs publicats de cartografia toponímica s’han ampliat amb els nous estudis d’aquesta part important de la lingüística, d’altra banda, cada cop més reconeguda i valorada. Produeix obres de gran envergadura, com l’excepcional Atles Lingüístic del Domini Català, dirigit per Joan Veny i Lídia Pons (Veny i Pons, 2001), o estudis d’àmbit local amb monografies municipals com les que regularment publica l’Institut d’Estudis Catalans. La col·laboració entre lingüistes i geògrafs en aquest camp de la cartografia s’ha demostrat cada cop més freqüent i fructífera; la fotografia aèria, sobre tot la de presa vertical, de diverses altures de vol, escales i característiques espectrals, més enllà del seu immediat i dominant objectiu fotogramètric per a la restitució i actualització de mapes, ha esdevingut
Segon Congrés Català de Geografia
LIII
darrerament, després de més d’un segle d’existència, un document diacrònic d’anàlisi absolutament habitual com a punt de partida en tota mena de treballs territorials i estudis de camp; l’ortofotografia i l’ortofotomapa, d’altra banda, han assolit al cap dels anys un nivell tècnic i de productivitat tant extraordinari que s’han convertit en documents de domini popular disponibles i prou actualitzats, que han suposat l’aparició d’una funcional i interessant combinació de mapa i fotograma, amb noves facilitats i oportunitats d’ús. El darrer refinament tècnic arriba ara amb l’anomenada “True Ortho”, (ortofotografia estricte), vertadera imatge corregida en projecció ortogonal sense zones ocultes, encara en procés de desenvolupament per part, d’entre altres, de l’Institut Cartogràfic de Catalunya; les imatges de satèl·lit i diferents productes obtinguts amb tota mena de sensors aerotransportats, entre els quals el radar d’imatge i el lidar, han obert un altra via d’informació per a la cartografia, no tant dirigida a la producció directe d’imatges per a editar, com succeïa fa tres dècades, sinó destinada sobre tot a l’adquisició massiva de dades a processar per a obtenir la major font directa d’informació geogràfica imaginable; la cartografia temàtica, amb tota la seva varietat de tècniques i informacions mereixeria, sens dubte, un capítol a part. Els mapes temàtics envaeixen literalment els llibres, les revistes científiques i divulgatives, els diaris i setmanaris, la televisió i la publicitat. La seva tradició ve de lluny, ara amb noves tècniques i abordant nous temes, amb algunes creacions d’encerts notables, d’altres amb resultats i plantejaments lamentables, fruit de l’accelerada divulgació i la corresponent vulgarització. Pel seu alt valor social informatiu, si en un futur immediat s’aconsegueix millorar el rigor documental i comunicatiu, la cartografia temàtica serà, sens dubte, un dels camps amb majors perspectives dins la cartografia; els tradicionals mapes i globus muts i molt d’altre material didàctic desenvolupat per la cartografia formen part, des de fa més d’un segle, del gran arsenal clàssic de recursos de la pedagogia activa a la nostra escola i en el nostre sistema educatiu. L’impacte de les noves tecnologies, principalment les de tipus multimèdia, està sent també espectacular en el terreny de la didàctica, que s’amplia ara amb nous materials destinats als discapacitats visuals; les guies urbanes i els carrerers, amb aquesta última denominació quasi incorporada definitivament a la llengua, han passat a ser unes eines imprescindibles per a viure i moure’s a la ciutat, en un món densificat que viu en grans conurbacions. La proliferació extraordinària de guies, a voltes poc originals, i de plantejaments potser massa reiteratius, mostra, en tot cas, el consum massiu que se’n fa; les cartes de carreteres i autopistes, de tipologia ben establerta durant el segle passat, han esdevingut un producte de consum popular i obligat a la nostra època del turisme i l’automoció. No han faltat assajos de millora i innovació (el Turing Club i altres), però ben aviat la forta competència de les tecnologies de
LIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
la navegació posarà segurament en entredit el futur d’aquestes cartes terrestres, si més no, en el seu format tradicional; els anomenats cartogrames metropolitans de transport públic, principalment els que mostren la xarxa esquematitzada de les diverses línies del metro amb les seves interconnexions, reconegudament inspirats en l’original i útil disseny comunicatiu de Henri Beck, han esdevingut, per algun motiu evident, un encertat patró absolutament universal i imprescindible;
El mundialment popular cartograma del ferrocarril
els G.P.S., generadors de cartografia i consumidors, al mateix temps, de mapes necessàriament actualitzats amb regularitat, també han envaït literalment en pocs dies els nostres carrers, carreteres i autopistes. Impensables fa només uns pocs anys, equipen avui tota mena de vehicles sortits de fàbrica. Una mostra més de què és, quina força té i cap a on es dirigeix ara la cartografia i les seves noves aplicacions;
La cartografia, guia present i ajut permanent a través del GPS
Segon Congrés Català de Geografia
LV
Google Earth i Google Maps, que no necessiten presentació, han aportat, sens dubte, la més gran divulgació de la cartografia en la nostra societat de masses. No li cerquem precisió ni perfecció (que també s’imposa i a gran velocitat): reconeguem-ne principalment l’enorme i vertiginós impacte social; els servidors de mapes a la xarxa, cada cop més nombrosos i eficients, s’estan incorporant amb tota naturalitat a l’actual revolució de la informació geogràfica i la corresponent cartografia i, el què semblava impossible, al seu lliure accés. Des de casa, gratuïtament i amb versions actualitzades. I tant sols han començat; el mapa del temps –el temps cartografiat– és un altre exemple diferent, però igualment significatiu de la penetració sistemàtica dels mapes a la nostra quotidiana vida social. Dues vegades al dia, pel cap baix, a cada canal de televisió junt amb les notícies, i una pàgina a tots els diaris amb l’actualitat i les previsions;
Quotidià i familiar mapa del temps a la televisió,
la cartografia turística, amb força tradició a Europa central i a altres llocs del món, amb alguns productes tipificats, ben resolts i de bon gust, d’altres més originals i creatius i molts d’extremadament barroers. Però el què és ben segur: el seu mercat es presenta absolutament consolidat i en expansió; el mapa antic ha esdevingut durant segles un objecte d’art, de desig, de col·leccionista i de comerciants, que a voltes ha suplantat gairebé els seus majors valors històricocartogràfics. Com diuen algunes veus, hi ha indicis de recuperació d’un interès més científic i, fins i tot, historiogràfic per aquest tipus d’obra, amb plantejaments renovats més rics i intel·lectuals dels seus estudis. La recent i magnífica publicació de l’obra Les cartes Portolanes, la representació medie-
LVI
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
val d’una mar solcada pot ser un indici d’aquest renovat enfocament exhaustiu i rigorós, centrat en la recerca de la tesi doctoral del valencià Ramon J. Pujades i Bataller, codirigida per Vicenç Rosselló i Francisco Gimeno (Pujades, 2007); els atles constitueixen encara un altre capítol cabdal que mereixeria, sens dubte, un extens apartat especial. La creació d’atles ve de lluny, de fet, del Renaixement, i ben aviat van configurar un peculiar tipus d’obra, de llibre cartogràfic si es vol, amb una força i amb una personalitat ben singulars. Deixant ara de banda, però, el significat tant valuós de la cartografia d’atles, el que convé destacar ací és l’esclat d’aquestes obres des de fa unes dècades, que aguanta tots els embats de les modes i les crisis, i s’adapta cada dia als nous temps, inclosos els digitals. Senzillament, els atles semblen obres captivadores, imprescindibles i màgiques, en contínua expansió i proliferació (Rabella, 1993).
PERÒ... QUÈ ÉS UN MAPA? O què era fins ara un mapa? L’essència del mapa i el seu caràcter comunicatiu dual Encara que pot semblar una obvietat, resulta interessant una revisió crítica de la definició de partida: què és un mapa? Tal vegada sigui sorprenent, però la major part de les definicions difoses i tradicionalment acceptades sobre què és un mapa resulten sorprenentment deficients. Unes vegades es basen en qualitats falses, secundàries o parcials que poc tenen a veure amb el fet essencial (el mapa és una representació abstracte del territori), o bé en condicions en absolut indispensables (el mapa és una representació plana). Altres, enumeren detalls innecessaris davant la por de l’exclusió (el mapa és la representació de tota o una part de la superfície terrestre o d’un altre cos celeste). A voltes, se substitueix el que sí és essencial per l’expressió formal de la seva particular concreció (el mapa és una representació dotada d’una escala i una projecció). Una reflexió atenta i pausada i sense prejudicis sobre “què és el mapa” condueix a concloure que l’essència de la cartografia és la proporcionalitat de la seva representació, cosa que explica que la construcció –l’aixecament– del mapa es basi en l’amidament (topografia) o en la captació analògica (fotogrametria) del territori. En definitiva, podem constatar que hi ha mapes plans, esfèrics (globus) i en relleu; amb projecció o sense (plànols); d’abast regional o universal (planisferis) i amb graus d’abstracció absolutament variables. Però en qualsevol cas, si es tracta de veritables representacions cartogràfiques, totes recolzen en la proporcionalitat, la “semblança” geomètrica territorial. Precisament, la concreció d’aquesta imprescindible proporcionalitat en cada mapa particular és el que s’anomena l’escala, però aquesta no és l’essència del mapa sinó l’especificació del què sí és fonamental: el seu caràcter de proporcionalitat.
Segon Congrés Català de Geografia
LVII
La força comunicativa de la representació territorial rau precisament en què, en mirar el mapa, la retina percep una representació analògica de l’entorn, generalment a vista d’ocell, amb les seves posicions, formes, direccions i dimensions territorials relatives, com en un autèntic “isomorfisme” físic (Schaefer, 1953) Aquest caràcter fonamental de proporcionalitat, analògic, figuratiu si sembla més adient, va acompanyat d’un altre tret important: el llenguatge propi de la simbologia cartogràfica. En efecte, el caràcter expressionista del llenguatge cartogràfic, nascut justament del figurativisme del propi aixecament territorial, com a marc entenedor i imatge retiniana literal, realista, del territori, es desplega a continuació amb una extensa codificació simbòlica altament desenvolupada i convencionalitzada i, sobretot, assentada cada cop més en els principis bàsics de la teoria de la imatge, amb lleis perceptives universals de la naturalesa humana (Robinson i altres, 1995). Els jocs riquíssims dels recursos gràfics, molt antics però sistematitzats ara com a variables visuals gràcies a l’aportació genial de Jacques Bertin (Bertin, 1973 i 1983), adquireixen tota la força d’un llenguatge eficaç, intuïtiu i fascinant, idoni per a transmetre missatges vinculats al territori i a la seva informació geogràfica, que acaben per conferir al mapa el seu aspecte tan altament atractiu amb potencialitats comunicatives gairebé màgiques.
La doble funcionalitat cartogràfica tradicional: mapa inventari i mapa missatge Amb aquesta caracterització comunicativa dual adquirida de l’isomorfisme i del llenguatge simbòlic propi, el mapa ha prestat tradicionalment dues funcions cabdals i complementàries per al coneixement i la gestió del territori: la funció d’emmagatzematge i la funció comunicativa, que correspondrien al què alguns autors han designat com a mapainventari i mapa-missatge, (Obiols, 1967) com dos productes teòricament extrems del continu que podríem establir ordenant tots els diferents tipus de mapa. La distinció analítica entre mapa-inventari i mapa-missatge, o si es vol amb més precisió, entre l’especificació de la funció d’inventari i la funció comunicativa de la cartografia, resulta del tot pertinent per a comprendre el mapa en tota la seves potencialitats informatives i expressives i com a construcció complexa de la ment humana.
Les dues funcions tradicionals del mapa que, malauradament, han resultat contradictòries
LVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
El caràcter inventarial del mapa permet tenir en conserva la informació geogràfica, és a dir, recollir, situar i guardar amb eficàcia els elements interessants del territori, començant per la seva mateixa morfologia, és a dir, la seva disposició geomètrica captada amb l’aixecament geodèsic i topogràfic, amb tot el ventall de tècniques en constant evolució, molt específiques i professionalitzades. Sobre aquesta base mètrica construïda amb tècnica i precisió, el cartògraf pot situar, acumular i registrar tota la resta d’elements, fets, dades i circumstàncies que resulten d’interès en cada cas, bastint en conseqüència una completa base de dades locacional disposada per a ser consultada, indispensable per al bon coneixement del territori, amb constància de tot el que hi ha. D’altra banda, el caràcter altament comunicatiu del llenguatge cartogràfic ha de permetre a l’usuari, més enllà de disposar de la simple informació desada, la lectura, l’aprehensibilitat i la deducció d’alguns missatges o significats relacionats amb el territori representat: comparacions dimensionals, distàncies i proximitats, rutes, tendències de distribucions, interrelació i correlació de dades, gradients de variables, contrastos de densitats, abast d’impactes, models espacials, hipòtesis, creuaments i teories induïdes a partir de les informacions cartografiades. A la pràctica, la funció d’inventariat i la comunicativa no es presenten mai completament aïllades sinó que, concurrents amb èmfasis diferents, s’entrelliguen dialècticament entre elles, produint un extensíssim conjunt de productes cartogràfics que van des dels característics mapes topogràfics, predominantment d’inventari informatiu, fins els mapes d’història i geopolítica, coremes o altres models comunicatius més heterodoxos però amb missatges ben explícits.
Contradiccions, limitacions i estratègies de la cartografia tradicional En la major part dels casos, la cartografia tradicional ha hagut d’assumir conjuntament aquesta doble funcionalitat inventarial i comunicativa, en una interessant síntesi funcional no absenta, però, d’una greu contradicció o incompatibilitat: si la funció d’inventariat domina amb una gran quantitat de càrrega informativa emmagatzemada sobre el mapa, la capacitat comunicativa minva notablement. L’excés d’informació produeix “soroll” i enfosqueix la comprensió lectora. La comunicació de missatges requereix un entorn net de pertorbacions i excessos informatius. Però, fins i tot quan atorgava prioritat a la funció d’inventariat, el mapa tradicional ha estat sempre sotmès a moltes i severes restriccions. El camp del mapa sobre paper té uns límits dimensionals i unes capacitats dràsticament restringides, i la seva superfície queda aviat atapeïda, saturada de símbols i topònims. La vella saviesa professional dels cartògrafs havia pal·liat aquestes dificultats amb una sèrie d’estratègies ben establertes i desenvolupades: l’increment de l’escala fins límits suportables, la miniaturització de la simbologia, la riquesa i el refinament de recursos d’arts gràfiques, etc. (Lleopart, 1990)
Segon Congrés Català de Geografia
LIX
El mapes topogràfics estatals de tot el món reflecteixen prou bé aquestes estratègies aplicades en les seves edicions: increments successius de l’escala (1:100.000; 1:50.000; 1:25.000; 1:10.000); producció en nombrosos fulls parcials de grans dimensions, sovint amb marges d’encavalcament amb els fulls adjacents; simbologia necessàriament molt extensa però degudament miniaturitzada, d’alt rendiment i mundialment convencionalitzada, amb l’ús de 7 i 8 tintes per garantir la consistència i evitar desajustos de registre; simbologia d’implantació superficial amb tramats acurats exempts d’elements susceptibles d’interferir amb la simbologia d’implantació puntual i lineal; retolació extremadament funcional, diversificada i jerarquitzada, etc. En definitiva, un mapa d’ús molt general, producte oficial i propi de l’aparell de l’estat, generat per extensos equips professionals de geodesistes, topògrafs, geògrafs, toponimistes, tipògrafs, dissenyadors gràfics, etc., amb l’explotació de censos, padrons, cadastres i fons temàtiques institucionals molt diverses. Un complet document d’inventari, doncs, que contrasta fortament amb el què podria ser el mapa-missatge de la comunicació d’un autor, tal vegada creat expressament per a la seva tesi doctoral, a una sola tinta, amb simbologia pròpia, robusta i redundant i amb la informació imprescindible per a donar suport a una determinada proposició, com a suport al missatge objectiu del treball, encara que això pugui resultar en detriment de la riquesa de continguts o de l’estricta precisió cartogràfica. Però, més enllà del mapa topogràfic, tota aquella cartografia que pretenia recopilar i posar a l’abast de forma exhaustiva aspectes amb major profunditat i significació havia de recórrer, sobretot, a la diversificació de la compilació en mapes temàtics independents, registrant llavors la informació geogràfica de forma fragmentada, més monogràfica i especialitzada: així, tradicionalment s’han editat sèries i mapes de vegetació, geològics, hidrogràfics, de sòls, de precipitacions, de temperatures, de població, de comunicacions, de riscos, etc. Amb tot, la multiplicitat de fulls, sovint amb els seus diferents límits físics, i freqüentment amb diversitat d’escales i de projeccions en dificultava molt la superposició; i el necessari creuament d’informacions per a la comprensió, explotació i gestió del territori resultava sempre ser molt precari, aproximat intuïtivament. Si a tot això s’hi afegia l’increment progressiu dels fluxos d’informació geogràfica disponibles per a ser cartografiats, resulta fàcil comprendre el desfasament entre l’immens potencial teòric de les dades i el previsiblement pobre resultat de la seva explotació. El fet remet, de forma inevitable, i en clau evidentment cartogràfica, a l’explosió de la matriu de dades geogràfiques de l’aportació premonitòria de Brian J.L. Berry (Berry, 1964).
Revolucions metodològiques, canvis conceptuals Amb el desenvolupament veritablement vertiginós de les noves tecnologies digitals aplicades a la cartografia, aquesta va superar de cop algunes de les seves majors limitacions històriques i es va produir la primera gran transmutació d’aquest prodigi anomenat mapa.
LX
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Com per encanteri, el mapa ha pogut ser creat a partir d’ara sense límits físics i prescindir dels fulls, esdevenint una representació superficial contínua, tal com és la pròpia escorça terrestre: cal només anar desplaçant continuadament la representació davant la vista, per la pantalla, sense interrupcions ni discontinuïtats. D’altra banda, l’escala del mapa, en el seu concepte tradicional, es torna ara molt més versàtil, ja que l’eina del zoom informàtic deixa reduir i ampliar, quasi sense límits, la imatge representada, plantejant, però, un interessant dilema conceptual: es tracta d’un veritable canvi d’escala cartogràfica? O més aviat correspon a una mena d’acomodació visual, semblant a la que es produeix en aproximar o allunyar la vista sobre un full de mapa o en intercalar-hi una lupa? El dubte no trigarà gaire en resoldre’s, ja que la funcionalitat de zoom aviat millora i arriba ja a poder incorporar els canvis pertinents en el grau de generalització. D’ara en endavant ja no hi haurà dubte, doncs es tracta d’un autèntic i eficaç canvi d’escala, amb el corresponent increment o reducció de la informació, i amb els graus adequats de simplificació i precisió. En cada moment, a més, l’escala és mostrada i expressada de forma numèrica i gràfica, mentre eines adients faciliten tota mena d’amidaments. Per si totes aquestes millores semblessin poca cosa, determinat programari informàtic permet, quan cal, canviar instantàniament la projecció cartogràfica del mapa per tal d’ajustar-lo a la d’un altre i, damunt d’aquests, la posició del cursor queda a cada moment indicada mitjançant les seves coordenades Però el canvis conceptuals més transcendents que incorporen les noves tecnologies resten encara discretament amagats. En la nova estructuració informàtica de la cartografia, quan aquesta s’organitza en forma d’un sistema d’informació geogràfica d’estructura vectorial, les dades no es registren com abans sobre el propi mapa: a partir d’ara, les dades, degudament georeferenciades, són registrades, organitzades i emmagatzemades en extenses bases de dades digitals de capacitats quasi il·limitades, ja que no mantenen la servitud d’haver de restar permanentment visibles i, d’altra banda, com és sabut, les memòries digitals han adquirit en poc temps capacitats espectaculars. En altres paraules: s’ha produït un canvi metodològic transcendental. El mapa, ara, ja no guarda la informació, com sempre havia fet; només la mostra. Mostra, a cada moment, la informació geogràfica que li demanem de forma selectiva a partir del total inesgotable de dades disponibles en immenses bases de dades. Si desitgem modificar el contingut de les dades, hem d’actuar sobre les bases de dades, no sobre el mapa. El mapa s’ha convertit de cop i volta en una visualització contingent d’informacions, lliurant-se per sempre més de ser-ne el registre-inventari. Alliberat així d’aquesta feixuga funció emmagatzemadora de dades, el mapa pot per fi desplegar plenament a canvi, i amb noves eines i recursos, la seva vocació comunicativa d’informacions i missatges, consolidant-se conseqüentment encara més dins el marc de la teoria de la comunicació (Sestini, 1984), amb el seu peculiar i eficaç llenguatge universal.
Segon Congrés Català de Geografia
LXI
En aquest context altament comunicatiu on es troba ara la cartografia, encara hi incideix un altre canvi innovador i també transcendent: l’entorn multimèdia desenvolupat per la informàtica ha introduït nous i potents recursos com la interactivitat amb l’usuari, la connectivitat amb la xarxa, el so (meravellosament idoni per el millor cartografiat fonètic de toponímia internacional) i, sobretot, el dinamisme. Aquest últim, en el terreny de l’expressió, ha suposat per primer cop a la història del mapa una aportació inesperada al seu llenguatge ancestral, ampliant la seva simbologia amb signes mòbils, canviants, intermitents, vius (Rabella, 1998). Les capacitats d’expressió del dinamisme com a nova variable visual resten encara, en bona part, per investigar, malgrat que la propietat perceptiva del reclam, que aporta instintivament qualsevol moviment, destaca, ben segur, per damunt de tota altra mena de consideració.
La culminació d’un canvi: cartografia versus Sistemes d’Informació Geogràfica L’esclat prodigiós, el ràpid desenvolupament i la posterior consolidació dels Sistemes d’Informació Geogràfica digitals (S.I.G.), amb la doble i versàtil estructuració ràster i vectorial, i amb múltiples i cada cop més sofisticades eines d’anàlisi, simulació i creuament, ha culminat un vertiginós procés de transformació i potenciació espectacular del nou entorn cartogràfic, de la informació geogràfica i de la pròpia geografia. Amb l’establiment i la dinamització dels S.I.G., els mateixos vells conceptes semblen avui canviar de significat i les paraules prenen altres sentits. Definitivament, els S.I.G. han permès copsar, desentrellar i assimilar amb eficàcia la immensa complexitat del conjunt d’informacions i variables geogràfiques, estructurant el territori en explícits models intel·ligibles basats –com no podia ser d’altra manera– en la representació amb mapes, però on les dades són dipositades i organitzades racionalment, com hem vist, dins d’il·limitades bases de dades. No es tracta d’una simple revolució tecnològica, com alguns han entès. La revolució tecnològica –per cert, no gens simple– ha generat tota una nova metodologia essencialment geogràfica. En conseqüència, és com si la cartografia tota s’hagués transformat en el S.I.G., del qual se’n poden derivar –visualitzar– quan convingui un nombre inacabable de mapes. Efectivament, el mapa ha deixat de ser ara l’objectiu i producte final d’un llarg treball de compilació del cartògraf (“l’objectiu dels S.I.G. no és fer mapes, sinó elaborar anàlisis”, explicàvem fa anys als nostres estudiants), i el mapa es converteix, en conseqüència, en alguna de les múltiples representacions que, amb intencionalitat explícita, poden deduir-se de les dades del S.I.G. i de les seves corresponents anàlisis, això sí, creat ara amb moltes més possibilitats expressives i comunicatives (Rabella, 1993). És, com oportunament s’ha designat, “el mapa a la carta”, amb la preparació i els ingredients deliberadament seleccionats per l’autor-comunicador o, fins i tot, per l’usuari, d’entre un cúmul
LXII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
de possibilitats derivades de les dades i les informacions disponibles. No deixa de ser paradoxal constatar que, quan la cartografia i la feina del cartògraf (com qualsevol altre activitat moderna) han esdevingut íntegrament digitals, amb els sobtats canvis metodològics i conceptuals conseqüents, el mapa, com a mitjà de comunicació i representació idònia territorial, manté com mai la seva essència analògica, la “semblança geomètrica”, l’isomorfisme que capta la retina i permet la màgica percepció de l’entorn. La cartografia és llavors digital i el mapa analògic? Si per mapa entenem la imatge del territori, la seva visualització selectiva, reduïda i generalitzada, sembla que això és així, per més que l’explotació de les dades i tot el procés de producció hagin esdevingut digitals. I la cartografia, digital ara, dedicada a modelitzar, de forma intel·ligible, el territori i la seva informació geogràfica, per tal d’analitzar-la i gestionar-la amb renovada eficàcia, esdevé per obra i gràcia dels S.I.G. tota una innovadora metodologia, essencialment geogràfica; la cartografia torna, fins i tot de nou, a confondre’s amb la vella geografia, però aquesta vegada renovada amb una vocació d’aplicabilitat que abans tant havia trobat a faltar. Que la geografia aprofiti aquesta, potser darrera, oportunitat miraculosa dependrà de l’actitud de les noves generacions de geògrafs i, per suposat, de la formació que rebin a les seves facultats (Rabella, 1999). Si els nous geògrafs desaprofiten aquesta oportunitat seran sens dubte altres especialistes, darrerament cada cop més interessats pel territori, els que adoptaran la cartografia i els S.I.G. com a metodologia territorial pròpia i idònia.
CAP A ON VA LA CARTOGRAFIA? Informació, coneixement, comunicació i fascinació Sembla indiscutible que el valor del territori, per raons estratègiques, econòmiques i geopolítiques, no ha parat d’augmentar els darrers segles, a la vegada que n’ha augmentat també, en gran mesura, la pressió demogràfica i ambiental sobre ell. La progressiva presa de consciència generalitzada d’aquesta forta revalorització no ha fet més que incrementar-la. Si això ocorre en una societat on es constata que la cultura visual ocupa cada cop més un lloc preponderant, no ha de resultar gens sorprenent que el mapa, imatge aprehensible del territori, no deixi de guanyar més i més protagonisme en els nostres dies, tal com s’ha exposat al començament, i arribi a ser, com alguns ja han augurat, la gran metàfora del món contemporani. En aquest nou marc històric, la força comunicativa dels mapes, les excepcionals potencialitats del S.I.G. i les capacitats immenses que tot plegat ofereix als seus especialistes per a entendre, crear, mostrar i gestionar fluxos abundants i complexos d’informació geogràfica semblen obrir unes expectatives d’expansió
Segon Congrés Català de Geografia
LXIII
realment considerables que, com hem dit, els geògrafs que ho descobreixin hauran de defensar enfront –o al costat– de molts altres professionals. El repte exigeix, sens dubte, una preparació tecnològica i, sobretot, metodològica adequades que, probablement en el futur, no serà difícil per a les generacions joves, de fet ja ara prou interessades. Però caldrà, per damunt de tot, no enganyar-se: ningú, amb un mínim de judici pot pretendre que el bon govern i la gestió del territori esdevinguin una problemàtica a resoldre asèpticament amb noves tecnologies, per potents i sofisticades que aquestes siguin, ni amb potents metodologies i purs criteris d’optimització objectiva. En el futur, que ja s’ha iniciat, els analistes i els investigadors usuaris del S.I.G. hauran de combinar sàviament la seva imprescindible preparació tecnològica, metodològica i cartogràfica amb una àmplia i compromesa formació científica i intel·lectual geogràfica, econòmica, humanista i ètica al servei de justificades i coherents polítiques de desenvolupament integral en una constant i tensa dialèctica amb tots els agents socials i els forts interessos creats que també omplen des de sempre el territori. D’aquesta manera, els nous especialistes de la cartografia i la gestió de la informació geogràfica podran defugir, en la mesura de les seves possibilitats, el trist paper de simples executors, tecnòcrates inconscients, dedicats a legitimar decisions del poder de torn. I és que, efectivament, només amb especialistes de talla intel·lectual dotats de sòlides conviccions de compromís social, la cartografia i els S.I.G. podran obtenir en el futur un lloc reconegut entre les arts i els oficis que cerquen i donen sentit a la vida, incidint de forma positiva, potser modesta però digne, en el futur immediat dels territoris i de la humanitat que té tot el dret d’habitar-lo.
BIBLIOGRAFIA BERRY, Brian J.L.: “Approaches to Regional Analysis: a Syntesis”, a Annals of the Association of American Geographers, LIV, 2-1, pp 2-11, 1964. BERTIN, Jacques: Sémiologie graphique. París, Gautier-Villars, 1973; The Semiology of Graphics. Madison, Wisc. University of Wiscinsin Press, 1983. LLEOPART i GRAU, Anna. “Sistemes d’Informació Geogràfica”, a Revista Catalana de Geografia, número 11, volum IV. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, març de 1990. pp. 15-19 OBIOLS i GERMÀ, Josep Ma.: Informe sobre orientacions i funcionament d’un equip cartogràfic per a E.S. (inèdit). Barcelona, 1967. PUJADES i BATALLER, Ramon J.: Les cartes Portolanes. La representació medieval d’una mar solcada. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans i Institut Europeu de la Mediterrània, 2007.
LXIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
RABELLA i VIVES, Josep Ma.: “Geografía, Cartografía y Sistemas de Información Geográfica”, a Comunicações. II Encontro sobre Sistemas de Informação Geográfica. EGIS 93, Estoril, Lisboa, 1993. RABELLA i VIVES, Josep Ma.: “Cartografía y Multimedia. Pasado, presente y futuro”, a GIS PLANET ’98. International Conference & Exhibition on Geographic Information. Lisboa, 1998. RABELLA i VIVES, Josep Ma.: “Atlas Design Today”, a Map Making Today. International Cartographic Association (ICA), Pereslavl-Zalessky, Russia, I.C.C., 1993. RABELLA i VIVES, Josep Ma.: “Els Geògrafs i la Cartografia”, a Professor Joan Vilà i Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1999. ROBINSON, Arthur H. i altres: Elements of Cartography. Nova York, John Wiley & Sons, Inc., 1995 (6a edició). SCHAEFER, Fred Kurd: “Exceptionalism in Geography; a Methodological Examination”, a Annals of the Association of American Geographers, vol XLIII, 1953. pp. 226-249. SESTINI, Aldo: “Teoria cartografica”, a Cartografia Generale. Bolonya, Pàtron Editore, 1984. pp. 85-87. VENY, Joan i PONS i GRIERA, Lídia: Atles Lingüístic del domini català. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, des de 2001, diversos volums en curs de publicació.
Segon Congrés Català de Geografia
LXV
El Dr. Josep M. Rabella, professor de geografia de la Universitat de Barcelona, s’encarregà de la lliçó acadèmica corresponent a la ponència Cartografia, cultura i societat (foto IEC).
El Dr. Enric Mendizàbal, professor de geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, moderà la presentació de comunicacions en l’àmbit Cartografia, cultura i societat (foto IEC).
LXVII
Segon Congrés Català de Geografia
SEGON CONGRÉS CATALÀ DE GEOGRAFIA Tercera ponència: Història de la Cartografia
LOS ESTUDIOS SOBRE LA CARTOGRAFÍA CATASTRAL EN ESPAÑA (1988-2008) Luis Urteaga Universitat de Barcelona El catastro es uno de los puntos de encuentro entre hacienda y cartografía, entre política y tecnologías de la información geográfica. En consecuencia, la historia de la cartografía catastral constituye un campo de investigación pluridisciplinar, que atrae la atención de economistas y politólogos, de geógrafos, de historiadores, y de otros muchos estudiosos, armados cada uno de su propio enfoque, objetivos y motivaciones. Esta diversidad de perspectivas es uno de los atractivos del campo, y constituye una poderosa fuente de dinamismo de las investigaciones. El propósito de este trabajo es ofrecer un balance de la investigación realizada en España en los últimos veinte años1. La elección de cualquier frontera cronológica en las revisiones historiográficas entraña siempre una cierta arbitrariedad. Sin embargo, en este caso existe una justificación de bastante peso. En 1988 se efectuó la publicación, casi simultánea, de dos obras que constituyen un hito en la historiografía del catastro: la edición de la Planimetría general de Madrid a cargo de Concepción Camarero Bullón (Camarero, ed. 1988), y la publicación de la obra colectiva El Catastro en España, realizada bajo la dirección del historiador Antoni Segura i Mas y publicada por el Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria (Segura, coord., 1988). La Planimetría general de Madrid constituye, como es sabido, la mayor realización de la cartografía catastral urbana en la España del Antiguo Régimen; un trabajo monumental, que había permanecido inédito, y cuya edición vino a demostrar la importancia de los ensayos acometidos a mediados del siglo XVIII en el ámbito de los catastros con referencia cartográfica. La edición de los mapas madrileños es primorosa, y los estudios introductorios, debidos a Concepción Camarero (Camarero, 1988), Antonio López Gómez (López Gómez, 1988), y 1
Este trabajo se ha elaborado en el marco del proyecto de investigación SEJ2005-07590-C02-01/GEOG, financiado por la Dirección General de Investigación. Agradezco los comentarios realizados a la primera versión del mismo por Jesús Burgueño y Concepción Camarero.
LXVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Francisco Marín Perellón (Marín Perellón, 1988), ofrecen un cumplido panorama de la génesis de la planimetría catastral madrileña, de su contexto institucional y de las características técnicas del levantamiento. El Catastro en España (Segura, coord., 1988) es una obra de distinta naturaleza y pretensión. Sin poner el foco en los aspectos cartográficos, el libro ofrece una narrativa bien informada de los sucesivos proyectos catastrales ensayados en este país, desde el Catastro de Patiño hasta los intentos de modernización del catastro parcelario llevados a término en la segunda mitad del siglo XX. Aunque desigual en su enfoque y desarrollo, debido en parte a su autoría plural, esta obra ofrece un verdadero estado de la cuestión de prácticamente todo lo publicado hasta mediados de la década de 1980. El interés por la problemática catastral no ha dejado de crecer desde entonces. Han contribuido a ello la sensible mejora en la catalogación y accesibilidad de los archivos españoles, el creciente interés, nacional e internacional, por la documentación catastral como fuente histórica, y también, me parece, la consolidación de algunos grupos de investigación universitarios, que han volcado su actividad en la historia de la cartografía y del catastro (Figura 1). Las investigaciones realizadas en las dos últimas décadas han aumentado sensiblemente nuestro conocimiento de la experiencia catastral española, de los recursos empleados, y de los resultados obtenidos. Esto ha inducido a los estudiosos a reflexionar sobre asuntos que ya eran conocidos desde nuevos ángulos. Las aproximaciones sumamente críticas, propias de los años setenta y ochenta del siglo pasado, han sido paulatinamente substituidas por la prevalencia de la información y la descripción. La especulación genérica sobre los proyectos y la legislación tributaria ha dado paso a la apreciación específica de la práctica catastral en distintos períodos históricos. El enfoque, centrado casi exclusivamente en la oferta de catastro, se ha abierto a una consideración cada vez mayor de la demanda. El examen aislado de la cartografía catastral se ha tratado de complementar con una aproximación más global, que contempla el conjunto de la cartografía oficial, y las instituciones que la producen. Es posible que estos cambios no hayan alcanzado a modificar por completo el paradigma dominante en la historiografía del catastro, pero desde luego han alterado bastantes de nuestras percepciones sobre el problema. La exposición se divide en tres partes. En la primera se examinan los catastros del Antiguo Régimen, y la obra gráfica que se derivó de los mismos. A continuación, se consideran los intentos de modernización fiscal del siglo XIX, destacando los dos modelos de cartografía catastral ensayados en España durante el ochocientos. Por último, se alude con brevedad a los estudios consagrados al catastro parcelario del siglo XX. Conviene aclarar que la literatura considerada tiene un carácter marcadamente histórico, y alude a la cartografía catastral en formato analógico. Se ha marginado deliberadamente cualquier consideración relativa al catastro digital actualmente en vigor.
Segon Congrés Català de Geografia
LXIX
La cartografía en los catastros del Antiguo Régimen La aparición en España de la institución del catastro, y al parecer hasta del término mismo, está vinculada a los cambios introducidos por Felipe V en la administración de los territorios de la Corona de Aragón en los primeros decenios del siglo XVIII (Pro Ruiz, 1992). La implantación del régimen borbónico después de la Guerra de Sucesión (1701-1714) provocó, entre muchos otros cambios, un intento de homogeneizar fiscalmente los territorios peninsulares de la monarquía hispana. Como es sabido, las haciendas autónomas de los diversos territorios de la Corona de Aragón fueron suprimidas. En su lugar se implantó un nuevo sistema fiscal que pretendía obtener el equivalente a la cantidad recaudada hasta entonces en la Corona de Castilla por rentas provinciales. Las nuevas contribuciones, muy similares en cuanto a su diseño general, tomaron nombres diferentes: equivalente en Valencia, única contribución en Aragón, talla general en Mallorca y catastro en Cataluña. Desde el principio, la voz catastro adoptó dos acepciones distintas: contribución real sobre las rentas y propiedades, y padrón estadístico de las fincas rústicas y urbanas, e incluso una tercera, la pesquisa o averiguación en sí misma. Así pues, con el mismo vocablo se pasó a denotar la carga tributaria que se imponía a los contribuyentes y la averiguación que debía servir para evaluar la riqueza y efectuar el reparto tributario (Camarero, 2007a). En buena lógica, la averiguación debe preceder a la exacción. En la práctica, sin embargo, las cosas no siempre fueron así. La norma en la mayor parte de los catastros europeos del siglo XVIII fue el establecimiento de un sistema de cupo: primero se fijó la cantidad global a recaudar, y paralelamente, o posteriormente, se iniciaron las pesquisas para averiguar la riqueza y establecer un gravamen proporcional a la misma. El catastro de Cataluña, conocido como Catastro de Patiño por el nombre de su impulsor, constituye un ejemplo característico de los catastros setecentistas: desde la perspectiva de la exacción tributaria fue un catastro de cupo; desde la perspectiva de la indagación de bienes fue un catastro literal (Faci Lacasta y Camarero Bullón, 2006 y 2007). Los documentos empleados para averiguar y tasar la riqueza fueron básicamente textuales en su primera etapa. El peso de la investigación catastral se descargó en los ayuntamientos. Para averiguar la riqueza inmobiliaria se procedió en la primera etapa, 1716, a la descripción de bienes (tierras, edificios, ganado, familias…) y cargas y, a partir de en torno a 1720 a la recana, es decir, a la medición de las tierras y los pueblos de Cataluña (Ferrer Alòs, 2002). Esta medición, llevada a término por expertos catastrenos dependientes de la Intendencia, como lo había establecido la instrucción que acompañaba al real orden de diciembre de 1715, dio lugar a la formación de unos libros catastrales en los que se registraban las fincas de cada término, su superficie, lindes, cultivos y nombre de los propietarios. El reparto individual del impuesto se efectuaba basándose en estos documentos, asignando a cada propietario un porcentaje de la cuota tributaria en función de la riqueza registrada. Los cambios en la propiedad de las parcelas se anotaban en los libros
LXX
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
de repartimiento y se comunicaban a la Intendencia. Cuando las anotaciones eran tan numerosas que hacían ilegible el documento se procedía a formar un nuevo repartimiento. La cartografía parece haber desempeñado un papel secundario, quizá marginal, en el Catastro de Patiño. Sin embargo, a partir del examen de la documentación catastral custodiada en el Archivo Histórico Provincial de Lleida, Jesús Burgueño ha conseguido identificar a un total de quince geómetras, responsables de las mediciones efectuadas en los pueblos del territorio de la actual provincia de Lleida entre 1723 y 1767 (Burgueño, 2007). En muchos casos los trabajos de medición están acompañados por croquis parcelarios de fincas individuales, y ocasionalmente por un esquema del término catastrado. Este modelo de representación cartográfica y forma de realizar el catastro es igual al que José II propugnará para el catastro del Imperio Austro-húngaro, que se pondrá en marcha siete décadas más tarde, en 1785 y 1786. Concepción Camarero, por su parte, ha llamado la atención sobre la creación en Barcelona, en 1718, de una escuela de geómetras. Tales geómetras serían los responsables de comprobar por comisión de la Hacienda Real los recursos presentados por los ayuntamientos contra los cupos del catastro (Camarero, 2007b). Sabemos muy poco sobre el proceso formativo de estos técnicos, sobre su actividad pericial, y sobre su obra gráfica. En particular, existen dudas sobre si los geómetras del catastro llegaron a levantar mapas parcelarios de conjunto de los términos municipales. Salvador Llobet localizó planos parcelarios del siglo XVIII relativos a unos pocos términos del Maresme (Llobet, 1955). Y Jesús Burgueño ha manejado el extraordinario mapa parcelario del término municipal de Solsona formado a escala 1:11.000; un mapa que al parecer deriva de un litigio judicial y no de una operación catastral (Burgueño, dir. 2001 y Burgueño, 2007). Sin embargo, resulta revelador que el número de fincas del plano y su localización geográfica coincida con el libro original del catastro de Solsona formado en 1716. Es posible que una investigación a fondo y sistemática de los archivos municipales ofrezca nuevas sorpresas. Al respecto, cabe recordar que el Catastro de Patiño se mantuvo en vigor durante más de un siglo, hasta la implantación de la contribución territorial de 1845, y que durante ese tiempo los pueblos de Cataluña conservaron celosamente los libros de la recana o del Real Catastro. Unos documentos que eran garantía del reparto equitativo de la carga tributaria entre los vecinos. La experiencia del Catastro de Patiño no se trasladó directamente a la Corona de Castilla. El reformismo borbónico proyectó sobre las tierras de Castilla unos objetivos de modernización fiscal análogos a los del Principado: simplificar y unificar el sistema tributario, y aumentar su eficiencia y equidad. Sin embargo, a diferencia de lo ocurrido en Cataluña, la reforma fiscal se intentó llevar a término empezando la casa por los cimientos, es decir, arrancando con una completa averiguación de la riqueza de los contribuyentes, previa a la exacción tributaria.
Segon Congrés Català de Geografia
LXXI
El proyecto catastral fue concebido por el secretario de Hacienda de Fernando VI, Zenón de Somodevila, primer marqués de la Ensenada. La averiguación fiscal, llevada a término entre 1749 y 1759, con una operación piloto previa seguida en Guadalajara en 1746, afectó a todas las provincias castellanas, quedando excluidos los territorios forales del País Vasco y Navarra y las islas Canarias. La unidad territorial a catastrar fueron los pueblos y su término, practicándose averiguaciones sobre casi 15.000 entidades de población. El Catastro de Ensenada constituye una de las mayores operaciones estadísticas de la Europa del Antiguo Régimen, y dio lugar a una ingente masa documental que todavía no ha podido ser sistematizada por completo. Nuestro conocimiento actual de esta averiguación debe mucho a la labor, inspirada y muy tenaz, de la geógrafa Concepción Camarero Bullón. En una serie continuada de investigaciones, que se remontan a comienzos de los años ochenta del siglo XX, Camarero ha analizado el marco político y legal del catastro ensenadista (Camarero, 1993, 1999 y 2004a), el procedimiento catastral (Camarero 1998, 2002a, 2002b, 2003; Camarero, Ferrer y Gámez, 2001), la burocracia desplegada para ello (Camarero, 1999 y 2007), y, con mucho detalle, el acervo documental conservado para las provincias de Burgos (Camarero, 1989) y Madrid (Camarero, 2001b, 2004c y 2005). Me parece oportuno citar aquí sus propias palabras para describir el catastro castellano: “En los documentos elaborados quedaron registradas más de siete millones de personas y varios cientos de millones de piezas de tierra que se pasearon y se reconocieron una a una, y muchas se midieron; se contaron las colmenas, cada una de las cabezas de ganado; se obtuvieron las tazmías de cinco años; los cabildos, monasterios y nobles o titulares de señoríos tuvieron que desempolvar legajos de sus archivos para hacer copiar y autentificar los documentos en los que figuraban sus ancestrales privilegios; no quedó casa, ni corral, ni tenada sin medir, ni cuba de vino sin cubicar; en muchos pueblos hasta se contaron los árboles” (Camarero, 1999, 7-8). En suma, el Catastro de Ensenada trató de “averiguarlo todo de todos” (Camarero, 2002b). Paradójicamente, el enorme esfuerzo catastral llevado a cabo en la Corona de Castilla no alcanzó el objetivo perseguido: la mejora del sistema tributario. El impuesto que debía derivarse de la averiguación catastral (la única contribución) no llegó a implantarse nunca. El fracaso del plan de modernización del sistema tributario del Marqués de Ensenada tiene una única excepción, pero de bastante relieve tanto para la práctica fiscal como para la cartografía catastral: la Planimetría general de Madrid, a la que antes se ha aludido. La Planimetría es el resultado de una averiguación efectuada en la ciudad de Madrid, entre 1750 y 1751, para proceder a la reforma del la Regalía del Aposento, un tributo específico de la Corte que gravaba los bienes inmuebles. Para el arreglo de esta figura impositiva se ensayaron dos procedimientos complementarios (Camarero, 1988 y 2007; Marín Perellón, 1988 y 2000; Aragón Amunárriz, 2002). El primero, ya tradicional por entonces, fue la
LXXII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
realización de una “visita general”, que consistía en el reconocimiento visual de las casas para estimar su valor y documentar la propiedad y su situación respecto al impuesto. El segundo sistema, totalmente moderno, fue la formación de un plano parcelario de cada una de las manzanas de la ciudad. El trabajo cartográfico fue llevado a término por cuatro equipos encabezados cada uno de ellos por un arquitecto. El resultado son 557 planos de manzanas a escala muy detallada (la mayoría a 1:267), acompañados por seis libros de asiento de casas que contienen la descripción catastral de casi 8.000 inmuebles (Figura 2). Se trata del primer ejercicio completo de planimetría parcelaria, y también del primer catastro efectivo de la Corona de Castilla. Los estudios efectuados sobre la precisión de la Planimetría general, a partir de comparaciones con el catastro actual, ponen de manifiesto una elevada precisión (Aragón Amunárriz, 2002, 33). Los planos manzaneros fueron empleados en 1769 por Espinosa de los Monteros para formar su conocido Plano topográfico de la Villa y Corte de Madrid, y poco más tarde, en 1785, por Tomás López para formar su mapa de Madrid.
Los dos modelos de cartografía parcelaria del siglo XIX El ideal político del catastro, como remedio para las dificultades financieras del Estado y vehículo de equidad y justicia fiscal, pasó directamente desde el reformismo ilustrado al pensamiento liberal. La formación del catastro fue una de las reivindicaciones más reiteradas del liberalismo español durante el ochocientos. También fue una de las que generó más frustraciones. Para decirlo con brevedad, España no logró articular un sistema catastral con referencia cartográfica en todo el siglo XIX. En un siglo que ha sido calificado como el siglo de los catastros parcelarios (al menos en Europa), el fracaso del catastro español ha sido visto por algún historiador como una auténtica metáfora del fracaso en la construcción del Estado liberal. La pobreza catastral del siglo XIX ha sido desfavorablemente comparada con los logros del setecientos. En esta línea se ha efectuado una entusiasta valoración del Estado borbónico, capaz de llevar a término gigantescas averiguaciones fiscales, como el Catastro de Ensenada, en contraste con la ineficacia del Estado liberal, incapaz de formar un catastro general en todo el ochocientos. Tales comparaciones, sin embargo, pueden resultar poco afortunadas. Desde luego, ignoran la existencia de una importante labor cartográfica realizada durante el ochocientos. En este caso, la ausencia de un catastro general no significa exactamente la carencia de cartografía catastral. En efecto, a lo largo de la segunda mitad del siglo XIX se desarrollaron dos grandes modelos de averiguación catastral que dieron lugar a dos familias distintas de planos parcelarios. El primer modelo corresponde a los trabajos de estadística territorial emprendidos para efectuar el reparto de la contribución de inmuebles, cultivo y ganadería implantada en 1845. Tales trabajos se prolonga-
Segon Congrés Català de Geografia
LXXIII
ron durante varias décadas, aunque su período más productivo corresponde a la década de 1850. El segundo modelo corresponde al ensayo de un catastro topográfico parcelario emprendido por la Junta General de Estadística en la provincia de Madrid durante la década de 1860. La contribución territorial era un impuesto de cupo, cuya gestión reposaba en dos agentes principales: los ayuntamientos y las administraciones provinciales de Hacienda. Los ayuntamientos tenían la responsabilidad de averiguar la riqueza imponible de los contribuyentes y efectuar el reparto de los cupos individuales. Las administraciones provinciales de Hacienda, por su parte, se encargaban de la derrama de la contribución territorial entre los municipios, y asumían plena competencia sobre las tareas de inspección fiscal. La demanda de trabajos catastrales podía tener así un doble origen. Los ayuntamientos podían encargar la formación de la estadística territorial como base para el reparto equitativo del impuesto, o también para litigar con el fisco respecto al cupo municipal asignado. Las oficinas provinciales de Hacienda, al propio tiempo, podían requerir la realización de trabajos periciales para comprobar la riqueza efectiva de los pueblos, y la correcta asignación de la carga fiscal. La implantación de la contribución territorial generó así una ingente documentación fiscal entre la que figuran padrones de riqueza, amillaramientos y mapas parcelarios municipales. Los primeros tipos de documentos, de carácter literal y numérico, son bien conocidos y han sido ampliamente utilizados en estudios de historia rural y geografía histórica (Mata y Romero, 1988; Segura, 1988; Pérez Picazo, 1998; Mata y Muñoz, 1999; Vallejo Pousada, 2000). La documentación cartográfica, en cambio, había pasado hasta hace poco bastante desapercibida. Sin embargo, diversas investigaciones realizadas en los últimos años han permitido localizar y analizar una abundante documentación catastral relativa a las provincias de Baleares (Roselló, 2007; Vidal, 2007), Barcelona (Nadal, Muro y Urteaga, 2003; Nadal, Urteaga y Muro, 2005 y 2006), Girona (Nadal, 2006; Nadal y Burgueño, 2008), Lleida (Burgueño, 2007), y Tarragona (Muro, 2007). La investigación puede considerarse cerrada en el caso de Barcelona. Para el resto de las provincias citadas prosiguen las labores de catalogación y estudio. Sin embargo, se pueden ofrecer ya una serie de conclusiones producto del trabajo realizado. Tanto en Cataluña como en Baleares la gestión de la contribución territorial se apoyó en una información estadística y cartográfica compleja. Los documentos administrativos que debían servir de base para el repartimiento de este impuesto (amillaramientos, cartillas de evaluación y listas cobratorias) se elaboraron, con carácter general, para todos los municipios. La formación de los amillaramientos, que contienen el reparto individual de los cupos tributarios, estuvo precedida, en bastantes casos, de una completa averiguación pericial, que consistió en el deslinde del término municipal, la medición de todas las propiedades, y la evaluación de su producto. Las operaciones citadas quedaron reflejadas en dos tipos de documentos distintos: a) libros de apeo o de medición de tierras, en los que se consignaba de modo literal el resultado de la operación, o b) mapas
LXXIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
parcelarios municipales que representan el parcelario de rústica. Los mapas parcelarios tienen dos formatos distintos: atlas parcelarios municipales, divididos en secciones catastrales, levantadas a escala 1:2.000 ó 1:2.500 (y en ocasiones a escalas más grandes, hasta 1:500), y planos geométricos de conjunto del término municipal (usualmente a escalas entre 1:2.000 y 1:5.000, pero a veces con escalas menores, hasta 1:10.000). Cada plano geométrico contiene los límites de un término municipal, con indicación de los colindantes, y representa el parcelario rústico con identificación numérica de las parcelas (Figuras 3 y 4). Unos registros estadísticos anexos ofrecen el inventario completo de las parcelas que figuran en el mapa, indicando el nombre del propietario y las diferentes clases de aprovechamientos con su extensión. Se trata, por tanto, de una serie documental relativamente homogénea y de gran riqueza, ya que permite reconstruir el paisaje rural a escala parcelaria, y dar una idea precisa de la distribución geográfica de la propiedad agraria y de los usos del suelo (un buen ejemplo en Badía y Rodríguez, 2007). Los trabajos periciales fueron encomendados a geómetras privados que actuaban como contratistas por encargo de los ayuntamientos y, eventualmente, como técnicos a sueldo de las administraciones provinciales de Hacienda. Algunos geómetras eran auténticos empresarios, capaces de organizar equipos de agrimensores que trabajaban simultáneamente en diversas provincias (uno de estos contratistas, Pedro Moreno Ramírez, llegó a efectuar levantamientos cartográficos en Barcelona, Baleares, Lleida y Tarragona). La mayoría, sin embargo, operaban en el ámbito local (comarcal o provincial), y simultaneaban los trabajos de estadística territorial con fines fiscales con la práctica privada de la agrimensura (Muro, Urteaga y Nadal, 2005; Nadal, Urteaga y Muro, 2006). Empezamos a conocer con cierto detalle el instrumental empleado por los geómetras durante el ochocientos, sus técnicas de levantamiento, y el grado de precisión alcanzado en sus trabajos cartográficos (Muro, 2007). También disponemos de las primeras aproximaciones acerca de su nivel de ingresos y de las expectativas económicas de la profesión (Urteaga, 2007). Asimismo, está fuera de duda el modelo implícito de la estadística territorial desarrollada en España. El inicio de las averiguaciones catastrales llevadas a cabo para la derrama de la contribución territorial coincidió casi exactamente con la finalización del catastro parcelario en Francia. El catastro francés tenía una estructura local y unos requisitos de precisión cartográfica bastante laxos: el sistema tomaba como unidad de levantamiento la comuna, sin que las triangulaciones internas de cada comuna tuviesen enlace con las vecinas. Los documentos gráficos y estadísticos utilizados en el catastro de Francia (atlas parcelarios, planos geométricos de conjunto, registro estadístico y matriz primitiva catastral) fueron imitados en España, manteniendo las mismas escalas y las mismas denominaciones de los documentos. Y no sólo se importaron del país vecino las técnicas cartográficas y los documentos fiscales. Algunos geómetras franceses, expertos en trabajos catastrales, llegaron a Cataluña a comienzos de la década de 1850 atraídos por
Segon Congrés Català de Geografia
LXXV
las oportunidades que ofrecía la implantación de la contribución territorial (Nadal, 2007; Muro, Nadal y Urteaga, 2008). De haberse llevado hasta el final, los trabajos de estadística territorial iniciados en la década de 1850 podían haber desembocado en un catastro muy parecido al de Francia: un catastro barato, descentralizado, y de ejecución expeditiva. Asumiendo sus limitaciones, la estadística territorial podía haber sido plenamente funcional para las necesidades de Hacienda. Sin embargo, el modelo funcional y descentralizado fue abandonado a finales de la década de 1850, y substituido por un enfoque casi opuesto: un catastro uniforme, centralizado y de extrema precisión. La ocasión para este giro profundo la brindó la promulgación de la Ley de medición del territorio, que fue aprobada por las Cortes el 5 de junio de 1859. La citada ley perseguía dos objetivos básicos: coordinar los distintos levantamientos cartográficos del Estado y acometer la formación de un catastro parcelario. A diferencia de las operaciones de estadística territorial, que habían tenido un carácter fragmentario y descentralizado, el nuevo catastro se concebirá como un proyecto unitario, centralizado y general. La dirección de los trabajos catastrales no se encomendó al Ministerio de Hacienda, sino que se puso bajo la responsabilidad directa de la Comisión de Estadística General del Reino, un organismo dependiente de la Presidencia del Consejo de Ministros que pronto pasaría a denominarse Junta General de Estadística. La labor de esta institución ha sido objeto de un persistente esfuerzo de investigación, en el que han tomado parte historiadores expertos en fiscalidad, como Juan Pro Ruiz (Pro, 1992; 2007a y 2007b) y Rafael Vallejo Pousada (Vallejo, 1998; 2001a y 2001b), y diversos geógrafos (Urteaga y Nadal, 1989; Nadal y Urteaga, 1990; Muro, Nadal y Urteaga, 1992; Canosa, 1993; Muro, 2007b; Nadal, 2007a; Urteaga, 2007a). A la luz de las investigaciones realizadas la Junta de Estadística aparece hoy como uno de los hitos en la institucionalización de la geografía y la estadística en España. A la Junta se deben algunos logros muy destacados en el campo de la estadística demográfica, como la organización de los primeros censos modernos de población (Muro, Nadal y Urteaga, 1996), y en el campo de la cartografía topográfica oficial, como el diseño y primer establecimiento de la red geodésica. Pero, tal como suele ocurrir, los aciertos se combinaron con algunos errores de bulto. El mayor de estos errores fue seguramente el planteamiento del catastro. El planteamiento técnico del catastro, desarrollado por el ingeniero militar Francisco Coello de Portugal y Quesada (1822-1898) fue totalmente atípico en la experiencia europea (Muro, Nadal y Urteaga, 1996; Nadal y Urteaga, 1999; Nadal, 2007). El núcleo esencial del proyecto de Coello consistió en fundir la realización del catastro parcelario con el levantamiento del mapa topográfico a gran escala, de modo que la planimetría catastral pudiese servir de base para formar la carta geográfica. La fusión de ambos levantamientos requería que la precisión de la planimetría catastral se acercase a la exigida para un mapa topográ-
LXXVI
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
fico, y que las operaciones planimétricas se simultaneasen con las de nivelación. En consecuencia los planos parcelarios debían realizarse a escala muy detallada (1:2.000 en el parcelario de rústica y 1:500 en el parcelario urbano), con representación de las curvas de nivel cada cinco metros. La ambición del proyecto, en relación a los medios técnicos y económicos de la época, era realmente desmesurada. Para llevar a término sus planes, Coello descartó la experiencia profesional de los agrimensores y geómetras que venían realizando levantamientos parcelarios para Hacienda, y también la experiencia de algunos cartógrafos tan destacados en el ámbito internacional como el italiano Ignazio Porro (Muro, Nadal y Urteaga, 1992) y el francés Jean-Antoine Laur (Muro, Nadal y Urteaga, 2008). En su lugar propuso y logró la creación de una Escuela Especial de Topografía Catastral, en la que los aspirantes a tomar parte en el catastro recibían una formación técnica básica en materias de topografía, trigonometría, geodesia y evaluación catastral (Urteaga, 2007). En calidad de director de operaciones topográficas, y contando con el personal salido de la Escuela Especial, Coello inició una prueba piloto en la provincia de Madrid, que se extendió durante casi toda la década de 1860. El levantamiento se ejecutó a escala 1:2.000, distribuyendo el territorio en una retícula kilométrica regular que tenía su datum en el Observatorio astronómico de Madrid. Las hojas kilométricas se completaban con cédulas catastrales en las que se identifican las propiedades, con descripción de linderos y cálculo de superficies. En las zonas urbanas se descendió a la escala 1:500, con curvas de nivel, detalle parcelario y definición muy precisa de los volúmenes de la edificación (Figura 5). Para tratar de neutralizar la resistencia al levantamiento catastral, se pospuso la evaluación de la propiedad y su puesta en tributación. También se desestimó el plan inicial de deslindar las propiedades a efecto de que el catastro tuviera valor jurídico. Pero todas estas renuncias no sirvieron de nada. En 1866 Francisco Coello fue apartado de la dirección del catastro, y en 1869, cuando se llevaban algo más de 600.000 hectáreas parceladas, se decidió suspender el levantamiento. En diez años de trabajo, en los que se habían empleado a cientos de parceladores y oficiales del catastro, no se había conseguido finalizar ni siquiera la provincia de Madrid. El catastro topográfico-parcelario quedó paralizado. Los trabajos efectuados, que incluían muchos miles de hojas kilométricas a escala 1:2.000 y 1:500, no se trasladaron a Hacienda. Llegados a este punto resulta tentador trazar algunos paralelismos entre los ensayos catastrales del siglo XVIII y los del XIX. Desde el punto de vista fiscal el Catastro de Patiño tiene su correlato en la contribución territorial del ochocientos. En ambos casos el reparto del impuesto se realizó por el sistema de cupo. Y en ambos casos se descargó sobre la administración local el papel principal en la averiguación de la riqueza, en el reparto individual de los cupos y en la cobranza de los mismos. Significativamente, la contribución territorial fun-
Segon Congrés Català de Geografia
LXXVII
cionó mejor, es decir con más estadística territorial y menor ocultación de tierras, allí donde se había implantado el Catastro de Patiño. A su vez, el Catastro de Ensenada tiene su correlato en el catastro topográfico-parcelario de la Junta General de Estadística. Se trata, en ambos casos, de averiguaciones catastrales muy ambiciosas, pero sin ninguna repercusión fiscal. En cierto sentido, el catastro topográfico-parcelario desarrollado en Madrid puede considerarse como un Catastro de Ensenada a escala reducida, pero con muchos mapas. Impresionante para la historia de la cartografía, pero irrelevante desde el punto de vista tributario. El paralelismo entre ambos ensayos tiene una plasmación concreta. Los planos de la Planimetría General de Madrid, levantados en 1750 y 1751, fueron utilizados por los técnicos de la Junta General de Estadística como punto de partida para formar el extraordinario Parcelario urbano de Madrid a escala 1:500. Pero los paralelismos acaban aquí. La burocratización inherente a los procesos de construcción del Estado moderno deparó un destino distinto a la herencia del proyecto catastral de Ensenada y a la del proyecto de la Junta de Estadística. En 1869 estaban destinados a las operaciones catastrales más de cuatrocientos funcionarios, incluyendo 102 oficiales facultativos del catastro, 200 parceladores, y 100 portamiras que realizaban funciones auxiliares. El catastro podía suspenderse; pero nadie consideró seriamente la posibilidad de dejar en la calle a sus operadores. Los políticos liberales, entonces en el poder, optaron por una reorganización profunda del servicio de estadística, que permitiese dar nueva dedicación al personal del catastro. La reorganización del servicio se encomendó a Carlos Ibáñez e Ibáñez de Íbero (1825-1891), coronel del Cuerpo de Ingenieros militares y geodesta de reconocido prestigio internacional. En esencia, la reforma consistió en la creación de un organismo de nuevo cuño, el Instituto Geográfico, al que se asignaban el conjunto de trabajos geodésicos, topográficos y catastrales de la Administración. El nuevo organismo se concibió como un centro científico, adscrito al Ministerio de Fomento, bajo la dependencia administrativa de la Dirección General de Estadística. El Instituto Geográfico, creado en las difíciles circunstancias del Sexenio revolucionario, iba a tener la virtud de la continuidad. En 1873 cambió su nombre por el de Instituto Geográfico y Estadístico, al recibir las competencias sobre estadística, y como tal se mantendría hasta muy andado el siglo XX (Nadal y Urteaga, 1990; Muro, 1991; Nadal, Muro y Urteaga, 1996). El decreto fundacional del Instituto Geográfico, promulgado el 12 de septiembre de 1870, ordenaba la supresión temporal del catastro, y urgía la finalización de la triangulación geodésica de España. En el mismo decreto se creaba el Cuerpo de Topógrafos, incorporando al mismo el personal técnico de estadística, es decir, los antiguos oficiales facultativos del catastro y los parceladores. Por su número y atribuciones, los topógrafos pasaron a constituir la espina dorsal del Instituto Geográfico. El Cuerpo de Topógrafos recibió competencias exclusivas sobre las triangulaciones geodésicas de segundo y tercer orden, las triangulaciones topográficas y el levantamiento de planos para la formación del
LXXVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
mapa topográfico de España; y también sobre el catastro y su conservación (Urteaga y Nadal, 2001 y 2007). Sin embargo, dado que el catastro parcelario había quedado en suspenso, estas últimas competencias constituían más un homenaje retórico al pasado que un plan de futuro. En realidad, en los treinta años siguientes los topógrafos del Instituto Geográfico se dedicaron esencialmente a levantar la planimetría y la altimetría del mapa de España a escala 1:50.000.
El catastro en el siglo XX La cuestión del catastro pasó a segundo plano tras la Restauración Borbónica de 1874. El Ministerio de Hacienda mantuvo el sistema de amillaramientos como expediente para el reparto de las cuotas tributarias. La medición del territorio permanecía sumergida entre las operaciones técnicas del Instituto Geográfico. No obstante, los problemas de fondo del sistema tributario español distaban de estar resueltos. En realidad, tal como ha explicado cumplidamente el historiador Rafael Vallejo (Vallejo Pousada, 2001) tales problemas se agravaron considerablemente con el desarrollo de la crisis agraria finisecular. La extensión de la filoxera llevó a la ruina a muchos pequeños propietarios y condujo a una desvalorización de la propiedad agraria. Sin embargo, para la Hacienda pública resultaba complicado reducir los cupos de la contribución, dado lo magro de sus ingresos. En aquellas condiciones, el reparto del impuesto se hizo más conflictivo todavía. En la década de 1890 el problema del catastro saltó de nuevo con fuerza a la palestra, debatiéndose en la prensa y en las Cortes. Y por entonces, tras veinte años de mediciones por parte del Instituto Geográfico, la magnitud de la ocultación fiscal ya no podía hurtarse al escrutinio público. A comienzos de 1893 el gobierno firmó un decreto ordenando que se utilizasen las mediciones obtenidas en el levantamiento planimétrico para que los delegados de Hacienda pudiesen negociar desde una posición de fuerza los cupos tributarios con los Ayuntamientos. A partir de entonces la implantación del catastro progresó con relativa rapidez, en una secuencia cuyos pasos básicos han sido analizados por Juan Pro (Pro, 1992). En 1895 se decidió realizar un ensayo de catastro por masas de cultivo, que tendría como operación piloto la provincia de Granada, donde se llevaron a cabo trabajos de campo entre agosto de 1895 y marzo de 1896 (Ferrer y Calmaestra, 2007). Los topógrafos del Instituto Geográfico realizaban la planimetría de los términos municipales. A continuación, los técnicos del Ministerio de Hacienda transformaban el plano en un “bosquejo agronómico”, señalando los aprovechamientos y las clases de terreno. Los ensayos realizados por este procedimiento llevaron a la implantación, en 1900, del Catastro por Masas de Cultivo y Clases de Terreno. El levantamiento catastral incluía la formación de un plano agronómico-catastral de cada término municipal. En el citado plano se reflejaban los aprovechamientos agrícolas, cla-
Segon Congrés Català de Geografia
LXXIX
sificados según las calidades de los terrenos. Esta vez el catastro iba a tener un carácter fiscal. Tras las mediciones topográficas se establecían unas cartillas evaluatorias y registros fiscales de la propiedad rústica y pecuaria. Los trabajos de evaluación corrían a cargo de los ingenieros agrónomos y peritos del Ministerio de Hacienda. El levantamiento planimétrico seguía siendo competencia del Instituto Geográfico. Finalmente, en 1906 se aprobó la Ley del Catastro. Desde el punto de vista fiscal, la principal novedad de la ley de 1906 consistía en la sustitución del sistema de derrama por cupos por el de cuota directa. A tal efecto, era imprescindible incorporar un procedimiento de referencia espacial de la propiedad. El objetivo formulado entonces era que el levantamiento catastral tuviera un carácter parcelario, conteniendo el inventario literal y gráfico de todos los predios. Sin embargo, su formación se planificó en dos períodos consecutivos. El primero, de avance catastral, que serviría de base al reparto equitativo de la contribución territorial, constaba de dos partes: la planimétrica y la agronómica. El trabajo planimétrico suponía la formación de los planos de cada municipio, expresando los polígonos topográficos y los planos de las poblaciones limitados a la representación de las manzanas. El trabajo agronómico consistía en el reconocimiento pericial del terreno, incluyendo la determinación de las masas de cultivo, la descripción literal de las parcelas y la evaluación de los productos líquidos imponibles. Finalizada la fase del avance catastral, se preveía la ampliación de los trabajos topográficos hasta culminar el catastro parcelario. Aunque para la realización de los trabajos catastrales se barajaron distintas alternativas, entre otras la concesión de los mismos a empresas privadas, lo cierto es que a partir de 1900 el Instituto Geográfico logró consolidarse como organismo responsable de la planimetría catastral. De hecho, las grandes reorganizaciones del Instituto Geográfico están asociadas a los momentos de reordenación de los trabajos catastrales. La primera ocurrió en el cambio de siglo. En febrero de 1900, al tiempo que se estaba tramitando la Ley del Catastro por Masas de Cultivo y Clases de Terreno, se decretó la organización del Cuerpo de Ingenieros Geógrafos dentro del Instituto Geográfico y Estadístico. Ingresaron en el mismo los integrantes del anterior Cuerpo de Geodestas, y los jefes y oficiales del antiguo Cuerpo de Topógrafos. Además de asumir competencias sobre la red geodésica y la topografía, los ingenieros geógrafos pasaron a dirigir los trabajos cartográficos necesarios para la formación del catastro. La organización del catastro adoptó entonces una estructura provincial. Cada brigada destinada a los trabajos catastrales estaba integrada por un ingeniero geógrafo jefe de brigada, y dos o cuatro topógrafos auxiliares. En cada una de las provincias catastradas se organizó un centro directivo en el que trabajaban, como mínimo, dos ingenieros geógrafos. La segunda gran reforma del Instituto Geográfico se produjo durante la Dictadura de Primo de Rivera. Un decreto ley de 3 de abril de 1925 desintegró el Instituto Geográfico y Estadístico, transfiriendo los servicios de estadística al
LXXX
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Ministerio de Trabajo. Al propio tiempo, los antiguos servicios catastrales de la riqueza rústica del Ministerio de Hacienda quedaron incorporados al Instituto Geográfico, que pasó a denominarse Instituto Geográfico y Catastral. El cambio de nombre de la institución certifica el cambio de prioridades. En efecto, los trabajos de avance catastral que venían realizándose desde 1906 con finalidad fiscal quedaron suprimidos. En su lugar se decidió implantar un catastro topográfico parcelario que tuviera valor jurídico. El levantamiento parcelario debía realizarse a escala 1:2.000, fijándose por medios topográficos los lindes de las parcelas y las líneas separadoras de cultivos. Se regresaba así, en cierto modo, al planteamiento del catastro efectuado por Francisco Coello en la década de 1860. Y al igual que aquel ambicioso plan, la precisión del levantamiento catastral ordenado por Primo de Rivera ha resultado sospechosa para los historiadores. Juan Pro lo expresa del siguiente modo: “La exactitud que se pretendía dar al catastro era una protección contra el éxito del mismo: su levantamiento quedaba convertido en una tarea tan lenta y costosa, que ponía a los propietarios fuera del alcance del tributo por muchos años” (Pro Ruiz, 1992, 296). Las reservas de Pro Ruiz respecto al proyecto catastral planteado en la época de Primo de Rivera tienen dos apoyos adicionales. Aunque el nuevo catastro pretendía tener validez jurídica, se mantuvo como institución separada del Registro de la Propiedad, que seguiría siendo el garante de los derechos legales existentes sobre las fincas. Por otra parte, pese a que el catastro parcelario (con comprobación de la titularidad de las propiedades) debería resultar en la práctica mucho más costoso de establecer que el avance catastral, los presupuestos destinados a los trabajos catastrales no se aumentaron en absoluto. En la práctica, la superficie catastrada por los técnicos del Instituto Geográfico descendió paulatinamente. La llegada de la República introdujo un nuevo cambio en la política catastral. La pretensión de formar un catastro con valor jurídico fue abandonada, y se regresó al modelo de avance catastral. Sin embargo, tal como ha demostrado el geógrafo Felipe Fernández, la República hizo lo más efectivo que podía hacerse para concluir el catastro: introducir la fotogrametría aérea para formar los croquis del avance catastral (Fernández García, 1998 y 2006). La Ley de 6 de agosto de 1932, que consagraba el uso de la fotografía abrió una tercera y definitiva vía para el desarrollo del catastro parcelario. Los trabajos fotogramétricos se organizaron del siguiente modo: los vuelos eran realizados por la Dirección General de Aeronáutica, el Instituto Geográfico realizaba los trabajos topográficos de apoyo y la transformación de las fotografías a escala aproximada de 1:2.500 ó 1:5.000 según la naturaleza del terreno y el grado de parcelación de las propiedades. Finalmente, los técnicos del Ministerio de Hacienda tenían a su cargo la realización de los croquis parcelarios y los trabajos de evaluación.
Segon Congrés Català de Geografia
LXXXI
Tras el forzado paréntesis de la Guerra Civil, el Instituto Geográfico y Catastral fue recuperando sus actividades cotidianas en tiempos de paz. La primera de las actividades en ser reanudadas fue precisamente el catastro. Las hectáreas producidas en campo en 1939 casi igualaron la media del decenio anterior a la guerra, y en poco tiempo quedaría normalizado el servicio. A partir de 1941 el Ministerio de Hacienda dio prioridad a los levantamientos catastrales efectuados sobre fotografías aéreas (Ferrer Rodríguez y Cruz Villalón, 1988), y esta orientación se mantuvo hasta la conclusión del catastro en la década de 1970. La documentación cartográfica y fotográfica generada por el levantamiento del catastro parcelario es colosal en su dimensión, y excepcional por su importancia histórica. Desgraciadamente, no nos resulta bien conocida. Los sugerentes estudios del geógrafo Felipe Fernández García han abierto una vía interesante para conocer las fuentes fotográficas catastrales (Fernández García, 1998, 2004 y 2007). Las investigaciones de Rafael Vallejo Pousada (2007) han comenzado a arrojar alguna luz sobre las especificidades de la cartografía catastral urbana. También contamos con algunas monografías que dan cuenta de la organización y evolución del levantamiento catastral en algunas provincias; señaladamente en las de Granada (Ferrer y Calmaestra, 2007), Jaén (Ruiz Capiscol y Alcázar Molina, 1998) y Lleida (Suñol Molina, 1989). Sin embargo, resulta obvio que lo que conocemos es tan sólo la punta del iceberg. Será necesario dedicar mucho más esfuerzo para llegar a conocer cabalmente el catastro del siglo XX, los medios empleados para su formación y los protagonistas del levantamiento.
Epílogo La tarea indicada choca, sin embargo, con una paradoja típica de nuestro tiempo: la planimetría catastral contemporánea, la que describe el estado del territorio en el año 2008, resulta hoy por hoy mucho más accesible que la cartografía histórica. En efecto, actuando con excelente criterio, la Dirección General del Catastro, que gestiona la información sobre 42 millones de parcelas rústicas y más de 30 millones de inmuebles urbanos, ha puesto esta información a disposición del público. A través de la Oficina Virtual del Catastro, y usando los recursos de Internet, el investigador, al igual que cualquier ciudadano, puede obtener la cartografía digital de esos millones de inmuebles instantáneamente y de modo gratuito. Y, del mismo modo, acceder a los datos sobre titularidad de los inmuebles, superficie, valor y aprovechamiento, con la única salvedad de las limitaciones que impone la legislación vigente en materia de protección de datos. La documentación catastral del siglo XVIII, que se conserva parcialmente en grandes archivos estatales, como el Archivo de Simancas, el Archivo Histórico Nacional y el Archivo de la Corona de Aragón, y en muchos provinciales, está bien catalogada y conservada, y también resulta accesible a los estudiosos. Los fondos catastrales de los siglos XIX y XX, por el contrario, tras sufrir décadas
LXXXII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
de incuria y abandono, siguen estando, en buena medida, fuera del alcance de los investigadores. Dispersa en una multitud de archivos provinciales y locales, la planimetría catastral continúa sin catalogar, ignorada y a veces, desgraciadamente, en un estado de lamentable deterioro. Las administraciones provinciales de Hacienda, gestoras de la documentación del catastro desde mediados del siglo XIX, no siempre cumplieron puntualmente su obligación de traspasar los fondos históricos a los archivos provinciales, en muchos casos, todo hay que decirlo, por la carencia de medios de éstos para recibir el ingente volumen de documentación. En los ayuntamientos y diputaciones provinciales, custodios de la documentación catastral local, no siempre ha abundado la sensibilidad, ni los recursos, para catalogar y preservar la cartografía del catastro. Es muy de desear que esta situación cambie. Los planos catastrales de los siglos XIX y XX son literalmente únicos: en su mayor parte son documentos manuscritos de los que existe un sólo ejemplar. También son literalmente insustituibles; no existe ninguna otra fuente a su nivel para abordar el estudio histórico del paisaje, de los usos del suelo y de la propiedad rústica y urbana. Los medios técnicos disponibles hoy para la recuperación y almacenamiento de la documentación cartográfica digital hacen perfectamente posible una tarea, que hace tan sólo una década podría considerarse interminable o quizá demasiado onerosa. Estoy persuadido de que la valoración patrimonial de los mapas catastrales crecerá en los próximos años, y que gracias a ello será posible abrir una nueva etapa en la investigación sobre el catastro.
BIBLIOGRAFIA ALCARAZ MARTÍNEZ, Enrique (2007): El Catastro español, 1ª edición, Barcelona, Salvat Editores, 1933. Reedición facsímil a cargo de la Dirección General del Catastro, Madrid, 196 págs. ALCÁZAR MOLINA, Manuel y RUIZ CAPISCOL, Salvador (1998): Don Francisco Coello y el Catastro del siglo XIX, Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, nº 169, págs. 261-305. ALIMENTO, Antonella (2002): Los Catastros del siglo XVIII, entre tradición y modernidad, en I. Durán Boo y C. Camarero Bullón (dir.): El Catastro de Ensenada. Magna averiguación fiscal para alivio de los Vasallos y mejor conocimiento de los Reinos, Madrid, Dirección General del Catastro, págs. 35-44. ARROYO ILERA, Fernando (2002): El Catastro de Ensenada y el Diccionario Geográfico, en I. Durán Boo y C. Camarero Bullón (dir.): El Catastro de Ensenada. Magna averiguación fiscal para alivio de los Vasallos y mejor conocimiento de los Reinos, Madrid, Dirección General del Catastro, págs. 389-398.
Segon Congrés Català de Geografia
LXXXIII
BADIA MIRÓ, Marc y RODRÍGUEZ VALLE, Fernando (2007): Metodología utilizada con el uso de los SIG de la cartografía catastral histórica. El caso de Sant Sadurní d’Anoia, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 177-186. BERNAT, Jordi (2007): Cartografia cadastral urbana al segle XX, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 137-146. BURGUEÑO, Jesús, dir. (2001): Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida, Lleida, Diputació de Lleida/Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, 600 págs. BURGUEÑO, Jesús (2007): Cartografia cadastral de la província de Lleida (segles XVIII-XIX), en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 39-49. BURGUEÑO, Jesús (2008): El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. XVII-XX), Barcelona, Societat Catalana de Geografia, CXXXV+211 págs. BURGUEÑO, Jesús y NADAL, Francesc (2008a): “Agrimensores para un país sin catastro. La enseñanza de la agrimensura en los institutos de segunda enseñanza (1857-1887). El caso de Lérida”. Comunicación al Congreso sobre Hacienda y Fiscalidad, Guadalajara, 27-30 de noviembre de 2007 (en publicación). BURGUEÑO, Jesús y NADAL, Francesc (2008b): “Agrimensores para un país sin catastro. La enseñanza de la agrimensura en los institutos de segunda enseñanza (1857-1887). El caso de Figueres”. Comunicación al Congreso sobre Hacienda y Fiscalidad, Guadalajara, 27-30 de noviembre de 2007 (en publicación). CAMARERO BULLÓN, Concepción (1988a): Burgos y el Catastro de Ensenada, Burgos, Caja de Ahorros Municipal. CAMARERO BULLÓN, Concepción (1988b): La “Planimetría General de Madrid” en el contexto de las políticas de conocimiento del espacio y de reforma fiscal, en A. López Gómez; C. Camarero Bullón y F. Marín Perellón: Estudios en torno a la “Planimetría General de Madrid”, 1749-1770, Madrid, Ediciones Tabapress, págs. 41-80. CAMARERO BULLÓN, Concepción, dir. (1988): Planimetría General de Madrid, Madrid, Tabacalera/Tabapress, 2 vols.
LXXXIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
CAMARERO BULLÓN, Concepción (1993): El debate de la Única Contribución. Catastrar las Castillas, Madrid, Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria y Tabapress. CAMARERO BULLÓN, Concepción (1998): La cartografía en el Catastro de Ensenada, 1750-1756, Estudios Geográficos, nº 231, págs. 245-283. CAMARERO BULLÓN, Concepción (1999): Un reto para los Contadores de Rentas Reales: el Catastro de Ensenada (1749-1759), en Quenta y Razón de los caudales públicos, 1874-1999, Madrid, Intervención General de la Administración del Estado, págs. 89-142. CAMARERO BULLÓN, Concepción, ed. (2001a): The Cadastres of the Crown of Castile in the Mid-18th Century, Jahrbuch für europäische Verwaltungsgeschichte (JEV), págs. 167-191. CAMARERO BULLÓN, Concepción, ed. (2001b): Madrid y su provincia en el Catastro de Ensenada. Vol. I: La Villa y Corte, Madrid, Ediciones del Umbral, 428 págs. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2002a): Vasallos y pueblos castellanos ante una averiguación más allá de lo fiscal: el Catastro de Ensenada, 1749-1756, en I. Durán Boo y C. Camarero Bullón (dir.): El Catastro de Ensenada. Magna averiguación fiscal para alivio de los vasallos y mejor conocimiento de los reinos, Madrid, Dirección General del Catastro, págs. 113-388. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2002b): Averiguarlo todo de todos: el Catastro de Ensenada, Estudios Geográficos, Madrid, nº 248-249, págs. 493531. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2002c): El Catastro de Ensenada, 1749-1759: diez años de intenso trabajo y 80.000 volúmenes manuscritos, CT Catastro, Madrid, nº 46, págs. 61-88. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2003): Unidades territoriales catastrables y disputas de términos en el Catastro de Ensenada, CT Catastro, Madrid, nº 48, págs. 113-154. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2004a): Informe del Consejo de Hacienda a Carlos III sobre el Catastro de Ensenada, 1779, CT Catastro, Madrid, nº 50, págs. 67-107. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2004b): La Planimetría General de Madrid y el Catastro de la Villa y Corte, Cità e Storia. Nuova Serie I, nº 0, págs. 39-50.
Segon Congrés Català de Geografia
LXXXV
CAMARERO BULLÓN, Concepción (2004c): Catastrar la capital: el Catastro de Ensenada en Madrid, Villa y Corte (1753-1757), en Madrid, revista de Arte, Geografía e Historia, 6, págs. 109-170. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2005): Madrid y su provincia en el Catastro de Ensenada. I. Los pueblos de Madrid. Madrid, Ediciones del Umbral, 832 págs. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2006a): El Catastro de Ensenada, fuente para el estudio de las ciudades de la Corona de Castilla a mediados del siglo XVIII, en Città e Storia, nuova serie, I, nº 2, pp. 411-430. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2006b): Dos catastros para Madrid a mediados del siglo XVIII: La “Planimetría General” y el Catastro de Ensenada, CT Catastro, 58, págs. 87-126. www.catastro.minhac.es CAMARERO BULLÓN, Concepción (2007a): Cartografía de los catastros españoles del siglo XVIII, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 21-37. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2007b): Antecedentes en el siglo XVIII de las tareas acometidas por la Comisión de Estadística General del Reino (1856-1870), en 150 aniversario de la creación de la Comisión de Estadística General del Reino, Madrid, Instituto Nacional de Estadística, págs. 141-192. CAMARERO BULLÓN, Concepción (2007c): Trois cadastres dans l’Espagne du XVIIIe siècle: prolégomènes, contexte, objectifs, méthodes et résultats, en Touzerie, M. (edit.): De l’estime au cadastre en Europe, XIVeXVIIIe siècles. l’époque moderne. París, Comité pour l’histoire économique et financière de la France, série Animation de la recherche. Ministère de L’économie, des Finances et de l’Industrie, págs. 147-220. CAMARERO BULLÓN, Concepción y FACI LACASTA, Pilar (2006): La estructura documental del Catastro de Patiño según las reglas anexas al Real Decreto de 9 de diciembre de 1715, en CT Catastro, 56, págs. 89-116 www.catastro.minhac.es CAMARERO BULLÓN, Concepción; FERRER RODRÍGUEZ, Amparo y GÁMEZ NAVARRO, Juan (2001): El proceso de elaboración del Catastro de Ensenada en Jaén, CT Catastro, Madrid, nº 43, págs. 93-134. CANOSA, Elia (1993): El catastro topográfico parcelario y el estudio de la provincia de Madrid, CT Catastro, Madrid, nº 15, págs. 100-110. CASASSAS, Anna M. y MONTANER, Maria Carme (1992): Cartografia de Catalunya. Catàleg general de la Cartoteca de Catalunya, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 436 págs.
LXXXVI
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
COMÍN, Francisco (1988): Hacienda y economía en la España contemporánea (1800-1936), Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 2 vols. COROMINAS, Miquel (1990): El plànol parcel.lari de Barcelona de 1850-59, en Institut Municipal d’Història, Història urbana de Barcelona. Actes del II Congrès d’Història del Pla de Barcelona, celebrat els dies 6 i 7 de desembre de 1895, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, vol. II, págs. 249-255. COROMINAS, Miquel (1992), «El parcel.lari del Pla i la mansana Cerdà», en J. Busquets; M. Corominas; X. Eizaguirre y J. Sabaté (dir.), Treballs sobre Cerdà i el seu Eixample a Barcelona, Barcelona, Ministerio de Obras Públicas y Transportes y Ajuntament de Barcelona, págs. 178-189. COROMINAS, Miquel (2002), Los orígenes del Ensanche de Barcelona. Suelo, técnica e iniciativa, Barcelona, Edicions Universitat Politècnica de Catalunya, 244 págs.+1 plano. DURÁN BOO, Ignacio (2007): El modelo catastral español, Mapping Interactivo. Revista Internacional de Ciencia de la Tierra, abril, nº 117. www.mappinginteractivo.com. DURAN BOO, Ignacio y CAMARERO BULLÓN, Concepción (2002): El Catastro de Ensenada. Magna averiguación fiscal para alivio de los vasallos y mejor conocimiento de los reinos, Madrid, Dirección General del Catastro. FACI LACASTA, Pilar y CAMARERO BULLÓN, Concepción (2006): La documentación del catastro de Patiño en el archivo histórico provincial de Lérida, CT Catastro, 57, págs. 95-162. www.catastro.minhac.es. FACI LACASTA, Pilar y CAMARERO BULLÓN, Concepción (2007): La legislación del catastro de Patiño, CT Catastro, 59, págs. 97-145. www.catastro.minhac.es. FAUS PRIETO, Alfredo (1995a): Mapistes. Cartografia i agrimensura a la València del segle XVIII, Valencia, Edicions Alfons el Magnànim. FAUS PRIETO, Alfredo (1995b): El ejercicio profesional de la agrimensura en la España del siglo XVIII: titulación académica y formación técnica de los peritos agrimensores, Llull, Zaragoza, nº 35, págs. 425-440. FAUS PRIETO, Alfredo (1996): Demarcación y cartografía de la particular contribución de Valencia en el siglo XVIII, Cuadernos de Geografía, Valencia, nº 59, págs. 119-140. FEO PARRONDO, Francisco (2002): El catastro y otras fuentes complementarias para el estudio de la propiedad rústica española (1800-1940), CT Catastro, Madrid, nº 44, págs. 89-101.
Segon Congrés Català de Geografia
LXXXVII
FERNÁDEZ GARCÍA, Felipe (1998): Las primeras aplicaciones civiles de la fotografía aérea en España: 1. El Catastro y las Confederaciones Hidrográficas, Ería, Oviedo, nº 46, págs. 117-130. FERNÁNDEZ GARCÍA, Felipe (2004): Los principales fondos históricos de fotografía aérea sobre Madrid, Ería, Oviedo, págs. 319-336. FERNÁNDEZ GARCÍA, Felipe (2006): Catastro y fotografía aérea en España, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds.): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 109-124. FERRER ALÓS, Llorenç (2002): ¿Modernización fiscal? La implantación del Catastro en Cataluña, en Ignacio Durán Boo y Concepción Camarero Bullón (dir.): El Catastro de Ensenada. Magna averiguación fiscal para alivio de los Vasallos y mejor conocimiento de los Reinos, Madrid, Dirección General del Catastro, págs. 45-54. FERRER RODRÍGUEZ, Amparo (2002): La documentación del Catastro de Ensenada y su empleo en la reconstrucción cartográfica en Ignacio Durán Boo y Concepción Camarero Bullón (dir.): El Catastro de Ensenada. Magna averiguación fiscal para alivio de los Vasallos y mejor conocimiento de los Reinos, Madrid, Dirección General del Catastro, págs. 399-413. FERRER RODRÍGUEZ, Amparo y CRUZ VILLALÓN, Josefina (1988): La historia del catastro de rústica en España, en Antoni Segura i Mas (coord.): El Catastro en España, Madrid, Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria, vol. II, págs. 31-60. FERRER RODRÍGUEZ, Amparo y NIETO CALMAESTRA, José Antonio (2006): Cartografía catastral en la provincia de Granada en el siglo XX, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds.): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 125-136. FERRER RODRÍGUEZ, Amparo; NIETO CALMAESTRA, José Antonio y CAMARERO BULLÓN, Concepción (2000): La organización territorial de la provincia de Jaén, 1750-2000: permanencia y cambio, CT Catastro, Madrid, nº 39, págs. 19-50. FIDALGO, Concepción y SANCHO, Inés (2006): Estudios de vegetación a partir de la cartografía catastral, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds.): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 165-176. GARCÍA-CUERVA, José Luis (1992): La topografía y el catastro. Catastro Topográfico Parcelario, CT Catastro, Madrid, nº 11, págs. 76-84.
LXXXVIII Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
GARCÍA MARTÍN, Antonio (1992): Las memorias del catastro de riqueza urbana de 1913 a 1922, CT Catastro, Madrid, nº 11, págs. 93-99. GARCÍA TROBAT, Pilar (2001): A Forgotten Result of the Spanish War of Succession: the Cadastre and its Fiscal Effects on the Crown of Aragón, Jahrbuch für europäische Verwaltungsgeschichte (JEV), págs. 193-216 GUIMET, Jordi y BERNAT, Jordi (1998): Ciutat i cartografia: el cadastre, L’Avenç, Barcelona, nº 224, págs. 59-64. LLOBET, Salvador (1955): De la geografía agraria de la comarca del Maresme (Barcelona), Estudios Geográficos, Madrid, nº 58, págs. 23-71 y nº 59, págs. 215-297. LÓPEZ GÓMEZ, Antonio; CAMARERO BULLÓN, Concepción y MARÍN PERELLÓN, Francisco (1988): Estudios en torno a la Planimetría General de Madrid (1749-1770), Madrid, Tabapress. LÓPEZ PÉREZ, M. Elena (1998): Figuras de términos municipales de Jaén en el Catastro de Ensenada, Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, nº 169, págs. 365-499. MARÍN PERELLÓN, Francisco (1988): Planimetría General de Madrid y Regalía del Aposento, en A. López Gómez; C. Camarero Bullón y F. Marín Perellón: Estudios en torno a la Planimetría General de Madrid, 1749-1770, Madrid, Ediciones Tabapress, págs. 81-111. MARÍN PERELLÓN, Francisco (2000): Planimetría general de Madrid y visita general de casas, 1750-1751, CT Catastro, nº 39, págs. 87-114. MATA OLMO, Rafael y ROMERO GONZÁLEZ, Juan (1988): Fuentes para el estudio de la propiedad agraria en España (siglos XVIII-XX)», Agricultura y Sociedad, nº 49, págs. 209-292 MATA OLMO, Rafael y MUÑOZ DUEÑAS, María Dolores (1999): Fuentes y práctica catastral en Córdoba (siglos XIX-XX). Una reflexión desde la historia agraria, Estudios Agrosociales y Pesqueros, Madrid, nº 185, págs. 81-107. MONTANER, Maria Carme (2000a): Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1941), Barcelona, Rafael Dalmau Editor/Institut Cartogràfic de Catalunya, 237 págs. MONTANER, Maria Carme (2000b): Cartografía catalana (segles XIX-XX), en La cartografía catalana, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 199-246.
Segon Congrés Català de Geografia
LXXXIX
MONTANER, Maria Carme (2003): Cartografia de la província de Barcelona, 1833-2000, Barcelona, Diputació de Barcelona, 179 págs. MONTANER, Maria Carme; NADAL, Francesc y URTEAGA, Luis (2000): La cartografía, en Joan Vilagrasa (ed.), Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX-XX), Lleida, Pagès editors, págs. 267-280. MONTANER, Carme; NADAL, Francesc y URTEAGA, Luis, eds. (2007): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya. MURO, José Ignacio (1991): Geodestas, topógrafos e ingenieros geógrafos para un Instituto Geográfico y Estadístico (1870-1904), Estudios Geográficos, Madrid, nº 202, págs. 29-50. MURO, José Ignacio (2007a): Las técnicas de levantamiento de los geómetras, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds.): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 53-64. MURO, José Ignacio (2007b): Las realizaciones catastrales de la Junta General de Estadística, en 150 Aniversario de la creación de la Comisión de Estadística General del Reino, Madrid, Instituto Nacional de Estadística, págs. 305-334. MURO, José Ignacio; NADAL, Francesc y URTEAGA, Luis (1992): Los trabajos topográfico-catastrales de la Junta General de Estadística (1856-1870), Ciudad y Territorio, Madrid, nº 94, págs. 33-59. MURO, José Ignacio; NADAL, Francesc y URTEAGA, Luis (1996): Geografía, estadística y catastro en España, 1856-1870, Barcelona, Ediciones del Serbal, 275 págs. MURO, José Ignacio; NADAL, Francesc y URTEAGA, Luis (2008a): El plànol geomètric de Vic de Jean-Antoine Laur (1852). Opúsculo que acompaña a la edición facsímil del Plano geométrico del término jurisdiccional de la ciudad de Vich. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya (en publicación). MURO, José Ignacio; NADAL, Francesc y URTEAGA, Luis (2008b): Un geòmetra francès a Espanya: Jean-Antoine Laur (1850-1860), Treballs de la Societat Catalana de Geografia, (en publicación). MURO, José Ignacio; URTEAGA, Luis y NADAL, Francesc (2005): Los trabajos cartográficos y catastrales de Llorenç Presas i Puig (1811-1875), Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Barcelona, nº 59, págs. 7-39.
XC
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
NADAL, Francesc (2006): El Atlas parcelario de Llívia de 1849, Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales, Barcelona, Universidad de Barcelona, 1 de agosto de 2006, vol. X, nº 218 (57). http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-218-57.htm. NADAL, Francesc (2007a): El proyecto catastral de Francisco Coello, en 150 Aniversario de la creación de la Comisión de Estadística General del Reino, Madrid, Instituto Nacional de Estadística, págs. 287-304 NADAL, Francesc (2007b): Els atles parcel.laris municipals de la província de Barcelona (1851-1882), en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds.): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 95-106. NADAL, Francesc y BURGUEÑO, Jesús (2008): La enseñanza de la agrimensura en las academias de Bellas Artes: el caso de Barcelona (1852-1869), CT/Catastro, Madrid, nº 63, pags.81-98. NADAL, Francesc; MURO, José Ignacio y URTEAGA, Luis (1996): Los orígenes del Instituto Geográfico y Estadístico, Arbor, Madrid, Tomo CLV, nº 609610, págs. 59-91. NADAL, Francesc; MURO, José Ignacio y URTEAGA, Luis (2003): Cartografía parcel·lària i estadística territorial a la província de Barcelona (18451895), Revista de Geografia. Segona època, Barcelona, nº 2, págs. 37-60. NADAL, Francesc y URTEAGA, Luis (1990): Cartografía y Estado. Los mapas topográficos nacionales y la estadística territorial en el siglo XIX, Geocrítica, Barcelona, nº 88, págs. 5-93. NADAL, Francesc y URTEAGA, Luis (1998): Francisco Coello en la Junta de Estadística, Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, Jaén, nº 169, págs. 209-230. NADAL, Francesc y URTEAGA, Luis (2001): Un plànol d’usos del sòl del municipi de Tordera a mitjan segle XIX, en III Trobada d’Estudiosos del Montnegre i el Corredor, Barcelona, Diputació de Barcelona, págs. 137-142. NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis y MURO, José Ignacio (1994): Reconocer el territorio, medir la propiedad y evaluar los recursos, la Junta General de Estadística y la cartografía temática en España (1856-1870), Suplementos Anthropos, Barcelona, nº 43, págs. 66-74. NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis y MURO, José Ignacio (1998): The Cartographic Work of the General Statistics Board of Spain, Cartographica, Toronto, vol. 35, nº 3, págs. 67-79.
Segon Congrés Català de Geografia
XCI
NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis y MURO, José Ignacio (2005): La documentación cartográfica de la Contribución de inmuebles, cultivo y ganadería: el caso de la provincia de Barcelona (1845-1895), Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, Madrid, nº 40, págs. 83-109. NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis y MURO, José Ignacio (2006): El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·laria dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895), Barcelona, Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 255 pags.. PÉREZ PICAZO, María Teresa (1998): Fuentes fiscales e historia agraria. El debate en torno a las posibilidades heurísticas de los amillaramientos, Estudios Geográficos, Madrid, vol. LIX, nº 231, págs. 285-309. PRO RUIZ, Juan (1992): Estado, geometría y propiedad. Los orígenes del catastro en España (1715-1941), Madrid, Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria, 419 págs. PRO RUIZ, Juan (1995): Ocultación de la riqueza en España (1870-1936): acerca de la fiabilidad de las estadísticas sobre propiedad y uso de la tierra, Revista de Historia Económica, Madrid, Año XIII, nº 1, págs. 89-114. PRO RUIZ, Juan (2007a): La Estadística y la lucha por un modelo de Estado en la España de Isabel II, en 150 aniversario de la creación de la Comisión de Estadística General del Reino, Madrid, Instituto Nacional de Estadística, págs. 61-86. PRO RUIZ, Juan (2007b): Inventario y extracción de los recursos: reclutamiento, recaudación y estadística en la construcción del estado nacional, en Moral Ruiz, Joaquín del; Pro Ruiz, Juan y Suárez Bilbao, Fernando: Estado y territorio en España, 1820-1930, Madrid, Los Libros de la Catarata, págs. 509644. REGUERA RODRÍGUEZ, Antonio T. (1998): Geografía de Estado. Los marcos institucionales de la ordenación del territorio en la España contemporánea, 1800-1940, León, Universidad de León. ROSELLÓ I VERGER, Vicenç M. (2007): Els parcel.laris vuit-centistes de Mallorca (1860-1866) i la intervenció de Pere d’Alcántara Peña, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds.): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 77-86. RUIZ CAPISCOL, Salvador y ALCÁZAR MOLINA, Manuel (1998): El Catastro del IGN en Jaén de 1935 a 1967, Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, nº 169, págs. 319-353.
XCII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
SANCHO GARCÍA, Inés y FIDALGO HIJANO, Concepción (2004a): El catastro de rústica, fuente para la investigación biogeográfica, CT Catastro, Madrid, nº 51, págs. 131-135. SANCHO GARCÍA, Inés y FIDALGO HIJANO, Concepción (2004b): Evolución del paisaje vegetal en el siglo XX a partir del catastro de propiedad rústica (comarca del Alberche), CT Catastro, Madrid, nº 52, págs. 55-84. SANS, Jaume y HARO, Antoni de (2000): El plànol parcel.lari de Sant Boi de Llobregat de 1861 i els usos del sòl agrícola. Un estudi aproximatiu, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Barcelona, nº 49, págs. 78-92. SASTRE DOMINGO, Jesús (1998): Recuperación de documentos cartográficos, Topografía y Cartografía, Madrid, nº 28, págs. 2-18. SEGURA i MAS, Antoni (coord.) (1988), El Catastro en España, Madrid, Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria, 2 vols. SEGURA MAS, Antoni (1988): La reforma tributaria de Mon (1845) y los amillaramientos en la segunda mitad del siglo XIX, en Centro de Gestión Catastral (ed.): El catastro en España (1714-1906), Madrid, Centro de Gestión Catastral, vol. I, págs. 113-134. SEGURA i MAS, Antoni (1990): Els amillaraments: una font per a l´anàlisi de la propietat de la terra a la segona meitat del segle XIX, Estudis d´Història Agrària, Barcelona, nº 8, págs. 235-265. SEGURA i MAS, Antoni (1993): Burgesia i propietat de la terra a Catalunya en el segle XIX. Les comarques barcelonines, Barcelona, Curial, 287 pàgs. SUÑOL MOLINA, Santiago (1989): El catastro de rústica en las tierras de Lleida, Madrid, Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria. TATJER MIR, Mercè (1988): La contribución territorial urbana (1716-1906), en Antoni Segura Mas (coord.): El Catastro en España, 1714-1906. De los catastros del siglo XVIII a los amillaramientos de la segunda mitad del siglo XIX, Madrid, Centro de Gestión Catrastral y Cooperación Tributaria, vol. I, págs. 135-173. URTEAGA, Luis (2007a): La Escuela del Catastro, en 150 aniversario de la creación de la Comisión de Estadística General del Reino, Madrid, Instituto Nacional de Estadística, págs. 267-286. URTEAGA, Luis (2007b): El coste económico de los trabajos catastrales a mediados del siglo XIX, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds.): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 65-76.
Segon Congrés Català de Geografia
XCIII
URTEAGA, Luis y NADAL, Francesc (1989): La formación del Mapa de España, Mundo Científico, Barcelona, núm. 97, diciembre 1989, págs. 11901197. URTEAGA, Luis y NADAL, Francesc (2001): Las series del mapa topográfico de España a escala 1:50.000, Madrid, Instituto Geográfico Nacional, 2001, 397 págs. URTEAGA, Luis y NADAL, Francesc (2007): Las políticas de intervención sobre el territorio y el papel de la cartografía: el caso del mapa topográfico de España (1856-1923), en Antonio Lafuente, Ana María Cardoso y Tiago Saravia (eds.): Maquinismo Ibérico, Madrid, Doce Calles, págs. 401-418. URTEAGA, Luis; NADAL, Francesc y MURO, José Ignacio (1998): La ley de medición del territorio de 1859 y sus repercusiones cartográficas, Estudios Geográficos, Madrid, nº 231, págs. 311-338. VALLEJO POUSADA, Rafael (1998): La estadística territorial entre 1856 y 1868: diseño y quiebra de la utopía catastral, CT/Catastro, nº 34, págs. 61-82. VALLEJO POUSADA, Rafael (2000): Los amillaramientos como fuente estadística: una visión crítica desde la contribución territorial, Historia Agraria, Murcia, nº 20, págs. 89-116. VALLEJO POUSADA, Rafael (2001a): Reforma tributaria y fiscalidad sobre la agricultura en la España liberal, 1845-1900, Zaragoza, Prensas Universitarias de Zaragoza, 460 págs. VALLEJO POUSADA, Rafael (2001b): La demanda de catastro durante la Restauración y el catastro por masas de cultivo de 1895, CT/Catastro, Madrid, nº 42, págs. 35-55. VALLEJO POUSADA, Rafael (2007): La Contribución territorial urbana y el Catastro de urbana entre 1893 y 1935, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds.): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 147-164. VIDAL BENDITO, Tomàs (1998): El paisatge rural a l’illa de Menorca, Revista de Geografía, Barcelona, vols. XXXII-XXXIII, 1998-99, págs. 23-44. VIDAL BENDITO, Tomàs (2002): La imatge cartogràfica de l’Illa de Menorca, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, nº 53-54, págs. 227273. VIDAL, Tomàs (2007): La cartografia cadastral a Menorca el segle XIX, en Montaner, Carme; Nadal, Francesc y Urteaga, Luis (eds.): La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX), Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 87-94.
XCIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
ZAFRA OTEYZA, Juan (2004): Permanencias del Antiguo Régimen en la Hacienda del siglo XIX, en Enrique Llopis (ed.): El legado económico del Antiguo Régimen en España, Barcelona, Crítica, págs. 257-272.
Segon Congrés Català de Geografia
XCV
Figura 1. “La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX)”. Esta obra, que recoge las ponencias presentadas al seminario de historia de la cartografia, celebrado en el Institut Cartogràfic de Catalunya en octubre de 2005, ofrece un balance de las investigaciones realizadas en los últimos años sobre historia de la cartografía catastral.
XCVI
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Figura 2. Planimetría General de Madrid. Plano de la manzana 45, levantado por Fernando de Moradillo, 1750. Un ejemplo característico de los planos de manzana de la Planimetría General. (Fuente: Cortesía del Archivo Histórico Nacional, Madrid).
Segon Congrés Català de Geografia
XCVII
Figura 3. Cartela del Plano geométrico del término jurisdiccional de Campanet. Provincia de Baleares. Partido judicial de Inca. Levantado bajo la dirección del Geómetra D. Pedro Moreno Ramírez, 1859. (Fuente: Cortesía del Instituto Geográfico Nacional, Madrid).
Figura 4. Detalle del Plano geométrico del término jurisdiccional de Campanet (1859). Escala 1:10.000. Un ejemplo característico de la cartografía parcelaria formada en la isla de Mallorca a mediados del siglo XIX. (Fuente: Cortesía del Instituto Geográfico Nacional, Madrid).
XCVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Figura 5. Topografía catastral de España. Parcelario urbano de Madrid. Distrito de Buena Vista. Escala 1:500. Levantamiento ejecutado por la Junta General de Estadística. (Fuente: Cortesía del Instituto Geográfico Nacional, Madrid).
Segon Congrés Català de Geografia
XCIX
El Dr. José Luis Urteaga, catedràtic de geografia humana de la Universitat de Barcelona, dictà la lliçó científica corresponent a la ponència Història de la cartografia (foto M. Cuxart).
Rosa Anna Felip presentà una comunicació sobre cartografia excursionista en l’àmbit d’Història de la cartografia (foto IEC).
C
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
María Teresa Vicente Mosquete, de la Universidad de Salamanca, presentà la seva comunicació sobre Élisée Reclus (foto IEC).
A l’esquerra de la imatge el professor João Carlos Garcia, de la Universidade do Porto, que modera la presentació de les comunicacions en l’ambit d’Historia de la Cartografia. Al seu costat el Dr. José Luis Villanova, la comunicació del qual versà sobre la cartografia feta arran la guerra del Rif (foto IEC).
Segon Congrés Català de Geografia
CI
El Dr. Oriol Nel·lo pronuncià una conferència sobre El marc institucional de la producció cartogràfica a Catalunya (foto M. Cuxart).
El director general de l’institut Cartografic de Catalunya, Jaume Miranda, féu una presentació de l’activitat d’aquest centre Cartogràfic (foto IEC).
CII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
El Dr. Xavier Pons, catedràtic de geografia humana de la Universitat Autònoma de Barcelona i ponent de Cartografia i innovació.(foto M. Cuxart).
La Dra. Irene Compte, de la Universitat de Girona, moderà la presentació de comunicacions en l’àmbit Cartografia i innovació (foto M. Cuxart).
Segon Congrés Català de Geografia
CIII
. Jesús Pla Hontoria, de l’Instituto Geográfico Nacional, llegint la comunicació Nuevas perspectivas, en el uso de la información geogràfica: las infraestructuras de datos espaciales, realitzada en col·laboració amb Joan Capdevila Subirana (foto M. Cuxart).
Pau Alegre, administrador de l’Obrador obert (http://scg.iec.cat), web de la Societat Catalana de Geografia (foto M. Cuxart).
CV
Segon Congrés Català de Geografia
SEGON CONGRÉS CATALÀ DE GEOGRAFIA Conferència de clausura
LA CARTOGRAFIA PERSUASIVA A L´ERA D´INTERNET* Mark Monmonnier Syracuse University
** D1. El títol de la meva conferència “Cartografia persuasiva a l’era d’internet” es concentra tant en el mapa com a eina retòrica, com en l’impacte de la tecnologia electrònica en la creació de mapes. Gran part dels mapes que us mostraré s’han capturat en línia. Els pocs mapes impresos que incloc s’han produït electrònicament i eren massa interessants per ignorar-los. Amb tot, bona part dels meus exemples electrònics han estat capturats de les pàgines web (D 2:1). Tant si són estàtics, dinàmics o interactius, reflecteixen l’actual “estat de la qüestió” en cartografia temàtica, si més no allò més innovador el qual avança vers una més gran interactivitat i realisme (D 2:2), especialment en el camp dels hologrames i de la “realitat virtual” tridimensional. Malauradament, moltes d’aquestes aportacions de la nova cartografia electrònica, força experimentals encara, no estan a punt per ser reproduïdes amb projectors de vídeo a les sales de conferència. Els exemples que us mostraré, i d’altres semblants, són (D 2:3) revolucionaris per la facilitat amb què es distribueixen, de manera ràpida i sense cost, així com molts mapes interessants que es perdran per la història, sens dubte perquè (D 2:4) els arxius cartogràfics encara no han après com adquirir-los i com catalogar-los, i també perquè els col·leccionistes de mapes rars no aprecien la seva futura vàlua com a artefactes culturals, ni tampoc (sospito) el seu valor com a inversió a llarg termini. Probablement, aquests tipus de mapes començaran a interessar als col·leccionistes quan els futurs canvis en els sistemes informàtics, dels formats d’arxius, els sistemes d’emmagatzematge electrònic i la tecnologia de compressió d’arxius facin que siguin difícils de veure i intercanviar amb versions més antigues. Això ho conec des de la meva pròpia experiència. *Traducció de l’anglès al català de Montserrat Cuxart Tremps i Antoni Luna Garcia ** Les diapositives que acompanyen aquest text estan reproduïdes a l’arxiu nº 11 del CD-ROM adjunt
CVI
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Així, els mapes dinàmics que vaig crear a principis dels noranta que vaig anomenar The Atlas Touring Project, ja no es poden veure amb els sistemes informàtics actuals. L’escassetat fa mapes rars i la raresa els fa interessants als col·leccionistes, molts dels quals veuen els mapes com a inversions – inversions elegants i fascinants, però objectes de guany monetari al cap i a la fi. Com a resultat, la conservació de la primera cartografia informàtica és un repte per als arxivers i els col·leccionistes de mapes nacionals. (D 2:5) Pel que sé no s’ha fet un esforç seriós per adquirir i organitzar sistemàticament una col·lecció de mapes temàtics, o estàtics, de finals del segle vint o principis del segle vint-i-u. La seva abundància actual és probable que els faci amb el temps tan rars com els mapes de començaments de l´Europa moderna. Molts dels meus exemples són dels Estats Units d’Amèrica que conec millor que qualsevol altre lloc del món. Les diferents activitats internes i una tendència d’anar més enllà dels seus límits fa que tinguin una ampla gamma de mapes des de la qual jo només puc ensenyar una petita mostra. Espero que els trobeu interessants, o fins i tot reveladors. D 3: “Cartografia persuasiva” els dos primers mots del títol són termes que els cartògrafs acadèmics han substituït per “mapes propaganda”, sens dubte perquè el mot “propaganda” té connotacions negatives, especialment quan parlem dels “mapes de propaganda nazi”. Els mapes persuasius són clarament retòrics en el sentit que típicament impliquen un “punt de vista” i els seus autors intenten que siguin convincents. D 4: La meva primera imatge, presa d’un diari local, el Syracuse PostStandard, és un bon exemple d’un mapa persuasiu. Els seus titulars i el text han sorgit d’una firma local que desenvolupa i dirigeix centres comercials. La companyia té una gran centre comercial a Syracuse que vol engrandir en allò que anomenarà Destiny USA. Per convèncer els funcionaris locals que l’eximeixin de pagar les taxes en un futur pròxim, l’empresa argumenta que l’expansió del centre atraurà clients de gran part de l’est de Nord-amèrica i d’aquesta manera beneficia l’àrea local en crear nous llocs de treball, portant turistes i generant més ingressos pels impostos de vendes (D 4:1) Remarcar l’ús d’etiquetes com “Àrea comercial primària”, “àrea comercial secundària” i “àrea comercial terciària” per unir les zones delimitades del mapa amb els impressionants números de la taula (D 4:2) de sota a la dreta, cosa que implica que 140 milions de persones podrien considerar-se compradors potencials de Syracuse, una ciutat de menys d’un quart de milió de residents amplament coneguda especialment per la seva universitat, pels seus equips atlètics i amb una mitjana anual de nevades per damunt de cent polzades. Per crear el mapa el periodista va utilitzar un ordinador Apple Macintosh i el software Adobe Ilustrator, com també tot els materials subministrats pel centre promotor. Malgrat que el promotor ha remarcat les zones tot argumentant que el seu projecte val la pena, el diari ha creat el mapa no solament per explicar l’ar-
Segon Congrés Català de Geografia
CVII
gument del promotor, sinó també per animar les seves pàgines amb color –i d’aquesta manera convèncer la gent per comprar diaris. Els mapes periodístics serveixen doncs per dos rols bastant diferents: descriure els fenòmens espacials i, al mateix temps, atreure els espectadors o els lectors. D 5: El meu segon exemple, produït fa temps pels mitjans convencionals però distribuït per internet després d’escanejar-lo, és aparentment un mapa històric que intentava autentificar l’existència del Kurdistan com una nació vàlida dins del seu propi territori. Altres mapes semblants abunden a internet, que fa de llar a altres pobles sense fronteres. D 6: Aquest mapa de la pàgina web Palestine Remembered.com, ignora l’estat d’Israel. D 7: Com a contrast aquest mapa proisraelí ridiculitza els intents àrabs per ometre Israel cartogràficament, si no militarment. Per descomptat, la proximitat i la grandària són amenaces que en alguns exemples són difícils d’exagerar amb mapes, tot i que (D 8) sembla improbable que Mauritània i Somàlia representin una amenaça més gran per Israel que l’Iran, que és absent en aquest mapa de la pàgina web Israel and the Arab World. Pel que fa a les amenaces de l’Orient Mitjà, no hi ha res tan ultratjant en la memòria recent com la declaració del febrer de 2003, feta per Colin Powell, el secretari d’estat de la primera administració del president George W. Bush, davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides referent a que (D 9) “les armes de destrucció massiva” eren amagades a l’Iraq. L’administració va oferir com evidència (D 10) algunes fotografies aèries amb rètols que reflectien el que més tard va quedar demostrat com una escandalosa mala interpretació de la intel·ligència militar. Afirmo que una fotografia aèria amb arguments cartogràfics com aquests constitueixen un mapa. I a més qualsevol mapa com aquest que dissimuli les imprecisions inherents a la seva poca intel·ligència, de forma tan escandalosament, és un exemple clar de com “mentir amb els mapes” D 11: Igualment de persuasiu era aquest mapa, inclòs a la pàgina web de la Casa Blanca com a part de la diapositiva de presentació del secretari Powell. Tot i que el mapa es presentava com una imatge d’arxiu JPEG, el seu intent persuasiu era el mateix que el (D 12) mapa propaganda nazi, usat per justificar la invasió de Hitler a Txecoslovàquia. No menys vergonyós van ser els intents, com en aquest mapa (D 13) penjat aquell any a la pàgina web d’un congressista republicà de Florida per recolzar la costosa i injustificada invasió del març de 2003.
CVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
D 14 Com a contrast, aquest mapa insisteix en incloure una llegenda amb nombrosos símbols amenaçants, cap dels quals es poden trobar al mapa, però. A l’altre punta de l’espectre polític hi ha aquest mapa dinàmic del dissenyador Tim Klimowicz (D 15). És una mostra animada que proporciona, dia a dia, la descripció de les fatalitats per les forces de coalició des de començament de la guerra fins a principis d’octubre de 2007. Com que no hi ha cap llegenda, el significat numèric dels cercles de diferents mides no és del tot clar, però la repeticions tedioses del mapa d’un dia d’atacs fatal rere d’un altre i la seva exposició de només les morts del nostre bàndol dóna fe de la inutilitat de la guerra. Si sembla que estic malhumorat, és perquè estic especialment enrabiat que els mapes siguin usats fraudulentament per malaguanyar vides, debilitar les defenses del meu país i perdre els amics tan necessaris d’arreu del món. És ara el moment de referir-se als mapes mundials, alguns del quals són força divertits. (D 16) Com és el cas d’aquest mapa que caricaturitza els estereotips en retratar l’Amèrica llatina com a “Cocaïna i Cafè”, Europa com a “Vi, Perfum i Espaguetis” i el Regne Unit com al “Cinquanta-u Estat”. El mapa està penjat en moltes webs i no he pogut confirmar-ne la font. Internet és també un mercat per la varietat de mapes mundials, incloent (D 17) aquest que utilitza la projecció adaptada de 1569 de Gerard Mercator per distorsionar l’àrea, (D 18) o aquest de l’ODT, que utilitza la projecció equivalent rectangular d’Arno Peter per distorsionar la forma i l’encant de l’ala esquerra socialista impacient per condemnar els colonialistes eurocèntrics i (D 19) un versió invertida, també des de l’ODT, titulada The World Turned Usite Down” i sens dubte apreciada pels ciutadans d’Austràlia i Nova Zelanda. (D 20). Per ser just, necessito puntualitzar que l’ODT, que ha fet tota una carrera per promocionar la imatge mundial de l’Arno Peters, ara ofereix un cartograma de població, com també un gran mapa i una postal. D 21: Un altre cartograma que volta per internet és The World of Wal-Mart, que se centra en les adquisicions d’una companyia de vendes al detall americana que ha fet fora del negoci nombrosos comerços locals venent una varietat de béns de consum a baix preu. El subtítol del mapa diu: Countries of Origin for Objects in Eight Wal-Mart Stores. És un cartograma que usava una bandera iconogràfica que mostra que bona part de la mercaderia de Wal-Mart prové més de la Xina que dels Estats Units. D 22: Els cartogrames més interessants que encara he de veure són a la pàgina www.worldmapper.org, que utilitza un cartograma amb un algoritme automatitzat inspirat en el treball de Waldo Tobber, perfeccionat pel científic informàtic Mark Newman i promocionat pel cartògraf britànic Danny Dorling, el qual col·lecciona dades per una sèrie de cartogrames de tot el món.
Segon Congrés Català de Geografia
CIX
D 23: Permeteu-me mostrar-vos uns quants exemples: Aquí teniu el tractament de Worlmapper de la població mundial. Emfatitza l’enorme població de la Xina i l’Índia com també l´assentament menys dens de l’Àfrica i de l’Amèrica llatina. D 24: Aquí per comparar hi ha el mapa de superfície. S’assembla una mica al mapa d’Arno Peters, que també és un mapa equivalent rectangular. D 25: Aquí tenim el mapa de l’Islam. Remarqueu que la dimensió representa el nombre d’islàmics i els colors són els mateixos que els que s’utilitzen per diferenciar els continents i els països en els mapes de població i de superfície. D’aquí l’ample superfície blava a dalt al centre és Turquia, i el beige clar, a sota a la dreta són les illes d’Indonèsia. D 26: Per contrastar, aquí està el mapa dels cristians. No trobareu cap dificultat en determinar la localització d’Espanya i de Portugal, o de França, pel que fa al cas. Naturalment, el mapa no reflecteix les visites setmanals a l’església. D 27: Aquí hi ha la distribució dels catòlics que són relativament abundants a Mèxic i a Amèrica llatina. Aquesta vegada no tindreu dubte en veure que la proporció del mapa rectangular s’omple amb un altre color, que el blau clar és el mateix sense la porció del grup del total de població mundial. D 28: Aquí hi ha la distribució relativa dels cristians ortodoxes que són particularment destacables a l’est d’Europa i a l’antiga Unió Soviètica. La relativa abundància a Etiòpia ha estat una sorpresa per a mi. D 29: I aquí tenim el mapa dels jueus, que són particularment destacables a Israel i als Estats Units. Espectadors incerts sobre la identitat d’un territori particular pot evocar el mapa de població en un finestra adjacent, col·locar el cursor sobre un polígon determinat i apareix el nom del territori. D 30: Particularment intrigant és el mapa que mostra la concentració dels anomenats pagans a l’Àfrica. D 31: …i la concentració dels “espiritualistes” a l’Amèrica llatina i al Carib. Per a mi, com a mínim, aquesta pàgina web era persuasiva pel seu missatge, que el món és la llar per una gran varietat de “sistemes de creences” i que cada una té una empremta geogràfica distinta. Malauradament, el conflicte geopolític sembla especialment probable quan aquests passos espirituals comencen a trepitjar-se els peus els uns als altres. D 32: Però la religió és, de fet, quasi l’únic factor darrera les bosses de mortalitat en aquest mapa dels desastres dels camps minats. WorldMapper, que actualment té més de 360 mapes, sembla ser que no va estar online fins el 2006. El cartograma algoritme que utilitza, primer va arribar als Estats Units a finals de 2004, com a mecanisme per presentar els resultats de les eleccions presidencials de 2004.
CX
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
D 33: El mapa típic es basava en els Estats Units. Aquest mapa mostra els 48 estats “continus” –menys Alaska i Hawai i alguns territoris remots. Els estats representats en vermell mostren on el candidat del partit republicà, George W. Bush, el president titular, va rebre la majoria dels vots, i el blau indica els estats on el candidat del partit democràtic, John Kerry, va rebre més vots. Perquè les eleccions presidencials americanes són una lluita per guanyar-ho tot, el que guanya dins l’estat rep tot el que aquest estat anomena “vots electorals”repartits poc o menys segons la població. Com que aquí els símbols reflecteixen la superfície, el mapa sembla mostrar a Bush com a clar vencedor. D 34: Aquest mapa, en què la mida d’un estat reflecteix la seva població, indica que la victòria de Bush era bastant menys ben definida. Kerry va estar excepcionalment bé en estats com Illinois, Massachusetts, New Jersey, New York i Pennsylvania, que relativament tenen altes densitats de població. En contrast, Bush va intentar guanyar en estats com Montana i Nevada amb vastes extensions i baixa densitat de població. D 35: Els cinquanta estats es divideixen en més de 3.000 comtats. Aquests mapes electorals comtals són una projecció convencional equivalent que suggereix una victòria més clara de Bush, cosa que no és sorprenent, ja que el candidat republicà tendia a guanyar comparativament en comtats rurals poc densos. D 36: Per un altre costat, aquest cartograma, que es basa en la població dels comtats demostra la força de John Kerry en els territoris més urbans D 37: Aquí teniu un altre intent de mostrar les diferències de població dels diferents comtats. És força clar que Kerry va guanyar en els comtats amb més població, en blau, mentre que en Bush va guanyar en els que tenen menys població i en els que són eminentment rurals D 38: Alguns dissenyadors gràfics fan servir colors barrejats, des del vermell fins al blau amb el lila al centre, per fer constar que molts estats no van votar de forma majoritària a cap dels dos candidats. Els estats on Bush va ser més fort són Idaho, Utah, Wyoming, a l’Oest, mentre que Kerry li va anar excepcionalment bé als de l’Est, incloent el seu estat de Massachusetts. D 39: Els tons morats difuminats també s’han utilitzat amb el cartograma de població comtal per suggerir que el país no està polaritzat, com l’alt contrast, vermell o blau, probablement se suggereix en mapes on el vencedor és absolut. D 40: Potser l’ús més intel·ligent d’una escala combinada és aquest mapa, creat per la cartògrafa Sarah Fabrikant, actualment a la universitat de Zurich. El número del vot popular es mostra per la mida relativa del cap, amb la cara que retrata la part del vot de Bush. Per generar cares entre la de Bush i la de Kerry, Fabrikant va utilitzar un algoritme “bessó” com els que es fan servir a les animacions generades electrònicament. Remarcar que això és un quart factor: a més dels caps i les cares utilitza el relleu ombrejat per mostrar els trets del terreny, i els tons més intensos de blau per destacar els estats més urbans.
Segon Congrés Català de Geografia
CXI
D 41: El rol en l’elecció dels membres de l’anomenada dreta religiosa, que recolzaven a Bush, ha quedat retractat pel desconegut responsable artístic d’aquest mapa, el qual suggereix que molts estats de tendència esquerrana s’unirien amb Canadà. Dubto que als canadencs els agradés una amalgama així. D 42: Més reivindicatiu és aquest mapa, de després de les eleccions de 2000, on una disputa sobre votacions defectuoses a Florida va portar al Tribunal Suprem majoritàriament conservador a adjudicar els vots electorals de l’estat –i la votació sencera, finalment- a George W. Bush. Els tres subseqüents huracans que van afectar els comtats guanyats per Bush van ser vistos per alguns com una venjança de Déu. D 43: La saviesa científica atribueix el temps sever com els huracans a forces naturals, que s’entenen prou bé per permetre de fer prediccions del seu pas per ordinador. Aquestes prediccions són útils per evacuar les poblacions costeres d’una manera ordenada abans que colpegi la tempesta. Una evacuació oportuna és important per les illes baixes connectades al continent per barques o per un pont estret. D 44: Els mapes d’evacuació es basen en dades fidedignes, incloent mapes satèl·lits i radars de la humitat de l’atmosfera i (D 45) i models del recorreguts dels temporals, capaços de pronosticar fins quant pot pujar l’aigua. Quan amenaça una tempesta i l’evacuació es fa necessària, els mapes poden esdevenir útils mostrant tant les àrees que cal evacuar, com el fet de convèncer la gent perquè marxi. (D 46). Aquests mapes han d’utilitzar uns símbols persuasius, com el vermell per les àrees excepcionalment baixes i que poden ser inundades durant el temporal. Aquest és una part d’un mapa d’evacuació desenvolupat pel Servei Oceànic Nacional el 1970 per a ús dels oficials encarregats de l’emergència local. Els números representen l’alçada mitjana sobre el nivell del mar. Els punts grans negres són els anomenats “punts obturadors”, que són els que primer s’inunden i bloquegen les autopistes. El vermell més fosc representa les àrees més baixes que s´han d´evacuar primer. D 47: Aquest mapa d’evacuació forma part d’un conjunt de mapes sobre la planificació de l’ús del sòl per Lee County, Florida. Les fletxes dirigides i línies negres fortament marcades emfatitzen el seu focus d’evacuació, l’àrea amb símbols de colors emfatitza les diferències entre les categories d’elevació adjacent. Principalment és per a oficials públics. D 48: Per contrastar, aquest mapa, recollit al web del comtat, té zones limitades per carreteres principals, ben conegudes pels residents locals, més que pel perfil d’elevació. El vermell, color extremadament associat al perill, emfatitza la necessitat d’evacuar les àrees més propenses a les inundacions i a rebre el primer temporal. Contràriament al mapa anterior, aquest està destinat al públic en general.
CXII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
D 49: Aquí hi ha un altre exemple, dissenyat per la xarxa en cable. Remarqueu que només hi han tres zones d’evacuació, i que la vermella és per atreure l’atenció de les carreteres d’evacuació. Aquest mapa és interactiu i els cercles verds són botons que l’usuari pot clicar per obtenir una informació local més detallada. D 50: Després dels xocs d’un huracà, es pot utilitzar un mapa interactiu per enviar informació sobre els llocs d’interès als residents, amics i parents d’un altre lloc del país. Aquesta diapositiva mostra mapes d’informació de l’huracà utilitzats en els resultats de tres forts temporals que van colpejar la costa del Golf a finals de l’estiu de 2005. D 51: Aquí hi ha un mapa de Google de la costa de Louisiana i Mississipi després de l’huracà Katrina l’agost de 2005. Com altres mapes de Google, l’escala d’altitud de l’esquerra permet fer zoom als espectadors que vulguin més detall. En benefici pels que han estat mirant el mapa més detalladament, el verd indica les cinquanta punxades més recents i el lila les localitzacions on aquesta informació ha estat actualitzada. D 52: La tempesta va ser la història més gran per diaris com el New York Times, que va utilitzar un mapa per ajudar a descriure les dificultats per bombejar l’aigua de les zones baixes. Aquest mapa, enviat al web del diari, era interactiu i més detallat que la versió impresa en el diari. La seva interactivitat va ser una estratègia efectiva per comprometre el lector amb l’esdeveniment. D 53: Dues setmanes després del temporal, el Geological Survey dels Estats Units va enviar aquest mapa que explica les inundacions i la terra danyada pel pas del temporal –la línia vertical de la dreta mostra la ruta del centre de baixa pressió. El símbol blau clar marca els aiguamolls inundats, erosionats i arrossegats. D 54: Altres riscos costers, tractats cartogràficament, són l’erosió de la línia de costa i la pujada del nivell del mar, fets que es relacionen amb el canvi climàtic, a més d’un escalfament global causat, almenys en part, per l’increment de l’efecte hivernacle. L’augment del nivell del mar és difícil de predir. Les projeccions més recents del Intergovernmental Panel on Climate Change vénen a recollir un ascens global durant aquest segle entre 19 i 59 centímetres. Aquesta estimació no inclou els efectes regionals de disminució, particularment problemàtica al sud d’Àsia i prop del golf de Mèxic. Aquests dos mapes temàtics de l’organització de les Nacions Unides mostren l´impacte catastròfic a Bangladesh d’una pujada d´1.5 m, que molts científics consideren plausible per a finals de segle. D 55: He buscat un ascens del nivell del mar al web del govern d’aquell país. El més proper que he pogut trobar és aquest que només sembla un impacte esporàdic de la inundació del riu.
Segon Congrés Català de Geografia
CXIII
D 56: Per una exploració del possible efecte de l’ascens del nivell més detallada i de més impacte, l’Alex Tingle fa servir un software que utilitza un conjunt de dades d’elevació de la NASA i de Google Earth per crear les anomenades “barreges”. El seu ús és obvi per a qualsevol familiaritzat amb interfície de Google. D 57: L’Agència de protecció del medi ambient dels Estat Units, que es preocupa pels diversos impactes del canvi climàtic, ha produït una sèrie d’estudis centrats bàsicament en les elevacions tot evitant la variable temptativa de temps. D 58: Aquests informes inclouen un sèrie de mapes d’elevació que mostren la “vulnerabilitat” a l’augment del nivell de l’aigua del mar per alguns trams de la costa de l’oceà Atlàntic i del golf de Mèxic. D 59: Clicant per la jerarquia de links, els espectadors poden “perforar” mapes relativament detallats, en blanc i negre o en color… D 60: …com aquest de la costa oest del golf, al llarg de Texas i Louisiana. El vermell representa les elevacions més baixes i vulnerables, de menys d’un metre i mig. D 62: Les àrees una mica més altes, situades entre 1.5 i 3.5 metres, es mostren en blau. Els mapes semblen, en gran part, retòrics, ja que els trets només geogràfics que proporcionen un marc de referència són la línia de costa i els límits estatals i internacionals. Aquests mapes es van publicar primer a l’any 2000. La nova administració, inaugurada a principis de 2001, era molt escèptica en quant al canvi de clima i fins fa poc ha negat la realitat de l’escalfament global. D 62: Fins i tot, la EPA (Environement Protection Agency) va continuar explorant els possibles impactes de l’augment del nivell del mar amb una sèrie de mapes no publicats en el seu web Global Warming… D 63: … però disponibles per ser examinats pels científics interessats i planificadors mediambientals per una web professional poc coneguda. D 64: En mapes esborrany com aquest, per l’est de la Long Island, probablement es considerava que els terraplens i altres mesures de protecció de la costa podrien refrenar el mar on el seu nivell és més modest, especialment a les àrees amb inversions immobiliàries substancials o en infrastructures. D 65: Aquest mapa del comtat de Kent, Delaware, és una mostra de dos factors que integren la protecció de la línia de costa amb vulnerabilitat, com representat per elevació. D 66: Alguns activistes mediambientals, com alguns glaciolègs, estan preocupats que les estimacions de l´IPCC no considerin la possibilitat d’un fusió significant de gel continental a Groenlàndia i a l’Antàrtida. Un assumpte clau és la
CXIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
possibilitat que l’aigua fosa que es filtra per les escletxes podria actuar com a lubricant per facilitar altrament el lent moviment del gel glacial cap al mar. Aquesta il·lustració, preparada pel geòleg Byron Parizek, utilitza l’augment del nivell del mar com un indicador maldestre de la quantitat d’aigua emmagatzemada en els casquets polars. Com generalitzat per internet, el mapa de l’esquerra mostra la corrent de la línia de la costa de Florida; el mapa central mostra l’impacte de l’aigua emès per la fosa de gel de Groenlàndia, i a la dreta el mapa mostra l’impacte hipotètic de l’aigua emesa tant del gel de Groenlàndia, com del de l’oest de l’Antàrtida. D 67: Per una il·lustració encara més aterridora, Parizek va afegir un quart mapa que mostrava que la fosa del mantell de gel de Groenlàndia, de l’est i l’oest de l’Antàrtida podrien inundar tot Florida i empènyer la línia de costa cap al sud de Geòrgia. D 68: Una altra demostració sobre l’augment del nivell és més raonable que altres conseqüències mediambientals per dramatitzar els mapes, potser exagerats a causa de la incertesa, és una animació amb el programa Flash centrat al poble d’Edgartown, a Martha’s Vineyard, una illa a la costa de Massachusetts. Aquesta diapositiva mostra quatre figures capturades de l’animació. D 69: Originalment aquesta animació es va fer disponible al web del National Environmetal Trust, per una institució privada sense ànim de lucre. Va rebre, fins i tot, una ample circulació a You Tube, la qual us mostraré ara si les connexió a internet funciona. Remarcar que es mostren dues inundacions; la primera d’un augment del nivell del mar d’un metre, i la segona, després d’una pausa breu, per l’efecte del temporal associat a la categoria dos huracans. La seqüència sencera es repeteix una segona vegada. D 70: Encara que el temps i l’abast de l’augment del nivell del mar és incert, els activistes mediambientals prefereixen, de forma premeditada, mapes ben alarmistes que emfatitzen la conseqüències de no prendre mesures urgents. Entre els projectes d’activisme més interessants cal esmentar el moviment Light Blue Line, que va començar a Santa Bàrbara, Califòrnia el 2006. El seu objectiu és pintar amb una línia blava la línia de costa a set metres d’altitud per tota la ciutat- el pitjor dels escenaris associats amb la fosa dels gels de Groenlàndia. D 71: S’afegeix una sèrie de Mapas de Google amb anotacions de per on passarà per aquesta ciutat la futura línia de costa. A l’agost del 2007 el govern de la ciutat va aprovar la instal·lació en la zona del centre de la ciutat una línia de mil peus de longitud. Òbviament, van haver protestes per part d’escèptics autodidactes que desafien les valoracions consensuades dels científiques experts amb temes climàtics.
Segon Congrés Català de Geografia
CXV
D 72: Deixeu-me passar ara a un altre tipus de mapa de riscos que també es distribueix per internet. Aquest exemple pertany a l’Associació dels governs de l’Àrea de la Badia de San Francisco, Califòrnia (D 72-1) Aquest fragment, que se centra en part a Berkeley, descriu els efectes d’un terratrèmol d’escala 6 (D 72-2). Cal fer notar que el color de l’escala va més enllà del vermell (D 72-3). El negre que acostuma a estar associat amb la mort, representa aquí moviments “molt violents”. D 73: Per context històric, aquest mapa, també basat en una simulació per ordinador, descriu els efectes devastadors del famós terratrèmol de 1906 a una part de la regió. Cal remarcar l’absència del negre. El mapa assenyala que una severa ruptura de la falla de Hayward, que passa per Berkeley, podria produir un moviment tel·lúric encara més gran. L´impacte potser no serà tan devastador, degut a les noves tècniques constructives. De totes formes, aquest és un bon exemple de com els mapes poden dramatitzar els hipotètics impactes que han estat pronosticats per simulacions per ordinador. D 74: Aquest trio de mapes, que compara els mapes generalitzats de riscos sísmics amb els codis constructius, ens indica que les millores, tant els models com de les dades, ens porten cap a prediccions preocupants, i ens posa de relleu la necessitat de fer servir millors tècniques de construcció. Aquest diagrama apareix en un web d’un grup regional d’estudis de terratrèmols. D 75: Un web de les Nacions Unides ens dóna sèries de mapes sísmics per diferents parts del món. Els mapes ens mostren una anàlisi complexa que fa servir probabilitats estadístiques i les forces horitzontals d’acceleració per descriure la freqüència i la severitat dels terratrèmols (D75-1) Aquí teniu per comparar el mapa del terratrèmol del 12 de maig del web del canal televisiu Aljazeera. D 76: Aquí teniu altres fragments similars de mapes del Mediterrani i d’Austràlia. Els riscos a Barcelona estan catalogats només com a “moderats”. D 77: L´augment del nivell del mar no és la única controvèrsia lligada a la cartografia de les costes. Durant les darreres dècades les nacions costaneres han estès els seus límits marítims, per reclamar una zona d’exclusivitat econòmica (ZEE), definida per la Convenció de les Nacions Unides amb la Llei del Mar. D 78: Cada ZEE s’estén dos cents milles nàutiques mar endins des dels límits de la costa de cada país. El projecte “Sea Around Us “ ofereix mapes de totes les ZEE del món al seu web D 79: Aquí teniu el mapa de la ZEE d’Espanya, que es calcula que ocupa més de 589.000 km2. Els drets de les ZEE fan referència, principalment, a aspectes pesquers, i de recursos miners del fons marí.
CXVI
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
D 80: La ZEE dels Estats Units és aproximadament una vegada i mitja més gran que la superfície del territori dels anomenats estats continus (48 estats sense Alaska ni Hawaii), com es pot veure en aquest mapa del web. D 81: El web de “Sea Around Us” tracta diferents seccions de les ZEE de cada país en mapes diferents. Aquesta imatge mostra la ZEE de Rússia a Àsia, que inclou una gran secció del Oceà Àrtic. D 82: Aquí tenim un àrea encara més gran del fons marí del Oceà Àrtic de les 200 milles nàutiques de les aigües territorials de Rússia, Noruega, Groenlàndia, Canadà i els Estats Units. Una companyia, anomenada United Oil and Gas Consortium Management Company, voldria explotar aquesta àrea rica en recursos petrolífers per tots els països de la terra a canvi d’uns honoraris. Aquesta companyia va penjar al seu web una petició pel dret exclusiu de servir –cito textualment- d´agent per l’explotació del gas i el petroli dels “béns comuns de la humanitat ”. D 83: Rússia té les seves pròpies aspiracions, basades en una extensió molt qüestionable de la seva ZEE, tant de la prolongació del seu talús continental, així com de la seva apropiació d’un sector seguint els antics principis de divisió de l’Antàrtic. Les Nacions Unides, que han revisat aquestes reclamacions territorials, es mantenen escèptiques, mentre que l’any passat la tripulació d’un submarí rus va plantar una bandera en el fons marí sota el Pol Nord, una forma pròpia del segle setze de reclamar el territori. D 84: Aquest mapa d´un web de la Management Company és una exposició de les demandes de Rússia i dels Estats Units. La part teòrica és irrellevant aquí, indica com la Llei de Mar de les Nacions Unides controla les demandes sobre la plataforma continental a les àrees poc profundes a 350 milles marines del litoral d´un país. El Pol Nord s´hi troba força allunyat. D 85: Un estudiant va trobar aquest mapa, però no sé la font. He fet servir diferents cercadors d’interent sense cap èxit. Una llàstima, perquè és una imatge de propaganda molt efectiva, que integra un mapa amb una foto d’una forma molt amenaçant. Com molts altres mapes propagandístics no té gaire detalls. Però sí deixa molt clar l’amenaça, i clarament capta l’atenció de la gent. D 86: Deixeu-me concloure amb quatre observacions. Primer, els mapes són útils com a sistema de persuasió perquè són fàcilment manipulables. Especialment els que podem trobar a internet de forma generalitzada. Segon, la gent tendeix a acceptar els mapes com a fets, com si el seu missatge fos sempre veritat. Tercer, els mapes amb aspecte més cridaner atreuen més l’atenció de la gent - un primer pas molt important en una campanya retòrica. I, finalment, els mapes interactius o amb animacions d’alguns webs poden ser especialment efectius per fer entrar els usuaris en el discurs. Moltes gràcies
Segon Congrés Català de Geografia
CXVII
Repartiment d’auriculars per a la traducció simultània de la conferència de clausura, a càrrec de Blanca Betriu, secretària administrativa de la SCG, i Ramon Martínez, cap de manteniment de l’IEC (foto M. Cuxart).
Mark Monmonnier, professor de geografia de la Syracuse University (Nova York), dictà la conferència de cloenda del IICCG, Persuasive cartography in the era of internet (foto M. Cuxart).
CXVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Mesa presidencial de l’acte de clausura del IICCG. D’esquerra a dreta: Maria Dolors Garcia Ramon, Francesc Nadal, Joan Vilà-Valentí i Vicenç Biete (foto M. Cuxart).
Públic assistint a la conferència de clausura impartida per Mark Monmonier (foto IEC)
Segon Congrés Català de Geografia
CXIX
El comitè organitzador del IICCG i col·laboradors propers. Dempeus i d’esquerra a dreta: Vicenç Biete, Maria Dolors Garcia Ramon, Francesc Nadal, Jesús Burgueño, Joan Vilà-Valentí, Joan Tort i Enric Mendizàbal. Ajupits i en el mateix sentit: Enric Bertran, Carme Montaner, Pau Alegre, Montserrat Cuxart i Mireia Baylina (foto R. Martínez).
CXXI
Segon Congrés Català de Geografia
SEGON CONGRÉS CATALÀ DE GEOGRAFIA Visita a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer
VÍCTOR BALAGUER, EL PERSONATGE I LA BIBLIOTECA Montserrat Comas Directora de la Biblioteca Víctor Balaguer Vilanova i la Geltrú La complexitat de l’activitat política i cultural de Víctor Balaguer l’ha dut històricament i diria que gairebé tradicionalment a una zona d’ombres de difícil interpretació a causa, precisament, de la seva complexitat biogràfica. De la majoria de les activitats en les quals va estar implicat en surten múltiples branques que, de seguir-les ara, podríem córrer el risc de quedar desorientats amb la qual cosa desdibuixaríem el personatge. El seu nom apareix en diferents projectes i registres polítics de la segona meitat del XIX. Les seves actuacions són encara ara motiu de debat i, tot i que hi ha prou bibliografia per trencar el malefici, és possible trobar qualificacions despectives envers la seva persona. Hi ha, però, un punt de coincidència en totes i cadascuna de les seves inciatives i és que, en ell, el concepte de transformació política s’havia de fonamentar simultàniament en paràmetres econòmics i culturals. La incidència havia de fer-se evident en tots els terrenys. El trobarem a tot arreu; el biogràf de Víctor Balaguer, Joan Palomas, el defineix com l’ingredient de totes les salses. La meva experiència com a bibliotecària de la fundació balagueriana m’ha demostrat que en molts casos, els investigadors de temes ben diversos relacionats amb el segle XIX vénen a la Biblioteca Museu a buscar informació perquè s’han trobat Víctor Balaguer. Ells no el busquen; se’l troben. Quan intenten saber-ne una mica més, queden atrapats en les seves xarxes. L’atractiu principal de l’obra balagueriana és, justament, que no disposa d’un corpus teòric únic. Aquest és el gran estímul i el gran repte. Cal saber trobar el seu pensament polític incorporat subliminalment en gairebé tots els seus textos, tant si són periodístics com literaris i dins d’aquests, tant si són en prosa com si no ho són. D’aquí la dificultat. No podem localitzar una única obra programàtica. Per entendre i conèixer les seves accions cal interpretar-les a partir de la seva producció escrita. Va ser un home profundament pragmàtic i possibilista que adaptava el seu particular projecte a cada situació. Per això, avui ens hi aproximarem per dos camins: amb les dades vitals bàsiques per obtenir-ne una biografia clàssica i per una de les branques que ens porta
CXXII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
directament a Vilanova i la Geltrú i a la Biblioteca Museu Balaguer. Aquesta, indirectament, s’acosta també a la cartografia. Víctor Balaguer va néixer a Barcelona l’11 de desembre de 1824 i va morir a Madrid 14 de gener de 1901. Tres quarts de segle. La Joventut la va viure en un entorn liberal que li va permetre introduir-se ràpidament en tertúlies literàries. És un autor precoç perquè als 15 anys escriu la seva primera obra, després fugirà romànticament a Madrid i quan torna a Barcelona ja té un cert nom dins aquest món. A partir de la dècada dels quaranta col·laborava en la premsa la qual cosa el va dur a donar unes classes d’història a la Sociedad Filarmónica y Literaria que l’acabaria convertint en el cronista de la ciutat de Barcelona. L’èxit i ressó de les seves intervencions el portaria a finalitzar aquest procés amb Las calles de Barcelona que en són la conseqüència. Ho veurem. Políticament compromès, especialment durant el Bienni Progressista, amb el Partit Progressista va anar-se convertint en imprescindible dins el partit. Paral·lelament, va intervenir molt directament en la recuperació del Jocs Florals el 1859 dins els quals va liderar el sector que defensava la modernització dels continguts de la literatura. En el pròleg del llibre Esperances i records del 1866 analitza tots aquest procés. Per a mi és un dels textos programàtics en el qual analitza l’estat de la literatura catalana i la divideix en dos corrents: la literatura innocent (que vol recuperar l’estil i l’essència floralesca i que segons ell “s’han proposat que el poble cante pero que no pense, los que no volen que la poesia tinga influencia social) i la literatura nacional: los que s’inspiren ab la vida y ab las ideas del segle, los que tot derrocant edifican,” ... Invocació a Llàtzer... surge et ambula... que trobarem divuit anys després a la porta d’entrada de la Biblioteca Museu Balaguer. És el mite de la morta-viva: la literatura, la història, la cultura està en situaciò catalèptica i s’ha de recuperar; revitalizar. S’adona llavors de la importància de l’ús de la premsa com a eina bàsica de divulgació, la qual cosa va portar-lo a participar en múltiples periòdics, bé sigui dirigint-los, promovent-los però sobretot escrivint’hi durant tota la seva vida. Ell utilitzarà molt bé els mitjans de comunicació a favor del seu projecte i també, no s’ha d’oblidar, de la seva persona. Exiliat el 1867 a Avinyó es relaciona amb els poetes provençals felibres i molt especialment amb Frederic Mistral. És un punt molt interessant perque estableix la relació catalanooccitana que somniava una nova Catalunya; una nova possibilitat. Arran de la revolució de setembre del 68 amb la qual va participar activament, tornarà a Barcelona i l’estada provençal es convertirà en un exili daurat que remomerarà molt sovint. Aquí comencen a canviar algunes coses. Serà el primer president de la Diputació sorgit després de la revolució i el 1869, Director General d’Estadística. Primera vinculació amb els mapes. El 1871 és ministre d’Ultramar per primera vegada. Hi torna el 1874 i el 18861888. El 1884 s’inaugura la Biblioteca Museu Balaguer, i el fet que just els pri-
Segon Congrés Català de Geografia
CXXIII
mers anys ell sigui ministre afavoreix les col·leccions de la Biblioteca Museu Balaguer, entre les quals cal destacar la dels mapes. Pel que fa a la branca política de Balaguer, és una de les més denses i necessita un temps que ara no tenim per explicar-la, però, que, sintetitzant’ho excessivament, podem dir que és dels primers polítics que es professionalitza com a tal i s’especialitza en la vigilància dels interessos de Catalunya mitjançant la defensa a ultrança del proteccionisme per la qual cosa en més d’una ocasió va haver d’enfrontar-se a correlegionaris polítics però, al mateix temps, li va proporcionar el respecte dels sectors econòmics catalans. El seu paper com a líder de la Diputació Catalana, és a dir els diputats catalans al Congrés de Diputats, era reconegut per tots ells, fins i tot pel seu més gran adversari: Manuel Duran i Bas. Literàriament, mai va deixar d’escriure i en bona mesura moltes de les seves obres van marcar pautes. En aquest camp el valor que se li ha donar és molt més el de l’indicador dels camins que no pas l’obra per ella mateixa. Hi ha coses interessants, però no tot té la mateixa qualitat. Molts li reconeixeran aquest paper. L’exemple més destacable és el d’Àngel Guimerà que reconeix Balaguer com a mestre a partir de les tragèdies que va escriure els anys 1874/76. Víctor Balaguer té clar que la literatura s’ha de recuperar en tots els registres. Ell s’havia implicat en la poesia, en la història, en les llegendes, però feia falta un teatre de qualitat d’intensitat i per això va escriure les Tragèdies a partir de les quals Guimerà podrà desenvolupar els seu teatre. Al final de la seva vida va escriure l’òpera Los Pirineus amb música de Felip Pedrell i que es va estrenar sencera el 1902 mort ja Víctor Balaguer. El 2002 va fer-se la versió simfònica al Liceu. Entrem ja a la segona part de l’aproximació biogràfica i estiraré ara un dels fils que expliquen millor el perquè del pes específic que va gaudir durant molt de temps entre una part del sector polític i les classes populars. Segurament una de les principals i reiterades acusacions que durant anys se li va fer va ser que la seva història de Catalunya era plena de fantasies i llegendes. El títol exacte era: Historia de Cataluña y de la Corona de Aragon (1862-64). L’obra de més de 4000 pàgines va ser tot un èxit popular i es considera una de les més llegides. Cal suposar també, doncs, un cert grau d’influència en els lectors. Com s’ha dit al començament, Víctor Balaguer no va deixar escrit cap text programàtic com a tal, però, en canvi, escampava les idees de progrés, llibertat, nació, camuflades en textos històrics, llegendes i poesies. Si a això hi afegim el convenciment de l’ús estratègic de la premsa com a mitjà de difusió d’idees i la seva aplicació constant serà fàcil comprendre el perquè de la seva popularitat. Amb la història, va saber convertir allò que, en un principi pertenyia a les elits, en arguments històrics molt pròxims a la literatura popular de llegendes i contes a la vora del foc. En aquest sentit i agafant la definició de Peter Burke l’haurem de considerar com un creador de mentalitats. La història de Catalunya era la història de la seva gent, dels avantpassats dels lectors. Les llegendes eren
CXXIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
habituals en els àmbits rurals, però no pas en els urbans. Quan ell escriu els textos històrics a Barcelona està naixent una nova societat allunyada ja del que comença a submergir-se en la societat urbana. Ell, doncs pren aquelles històries llegendàries i les converteix en urbanes. La història de Catalunya que ell explica no és res més que la història dels avantpassats. Deixa de ser exclussivament dedicada a la dels reis i comtes per barrejar-se amb les dels ciutadans, que es transformen en protagonistes descendents d’aquesta mateixa història. La construcció de la història de Catalunya va iniciar-se el juliol 1845 quan diu haver rebut l’encàrrec d’escriure una sèrie d’articles per a donar a conèixer les “glorias y hechos de armas de los catalanes, sus monumentos más notables y sus tradiciones vindicando en cierto modo a Cataluña de los ultrajes que se le hacen. L’objectiu és ben clar: Escribiendo la verdad historica se relatan las glorias de nuestro país: esto es lo que hará el Sr. Balaguer hermoseándolo con las galas que le presta su fecunda y poética imaginación”. El primer dels articles que s’anuncia, serà el dedicat a Montserrat. Recordem-ho, som al 1845. El 1857 publicarà a Lo Conseller “A la Verge de Montserrat” que converteix en patrona de tots els catalans sense excepció i a qui dedica uns versos, alguns dels quals recorden les imatges que vindran amb Verdaguer. Aquesta és una qüestió. Progressivament i reiteradament en aquestes històries hi aniran apareixent figures clau com ara Ramon Berenguer I o Berenguer IV... i sobretot com a fil conductor de l’altíssim valor que atribuïa al braç civil, la família Montcada sempre al costat dels comtes i sobirans catalanoaragonesos. La converteix en el paradigme del motor de la societat civil. A l’octubre de 1845 a El Siglo Pintoresco publica Recuerdos de Cataluña . El pla de l’obra si el despullem de la retòrica del moment, podria molt ben ser un pla d’una sèrie televisiva dedicada a la història: “Nuestro solo, nuestro único objeto es dar a conocer a los que nos lean la historia de Cataluña, presentándola a sus ojos ya disfrazada con religioso hábito tradicional, ya cubierta con su veneble ropaje histórico. Nuestros artículos no guardaran orden ninguno y tan pronto pasaremos de Wifredo a Jaime el Conquistador, como de Borrell a Berenguer, si bien dedicamos nuestros primeros trabajos a las tradiciones, esa mina inagotable de nuestra poco conocida patria que espera un nuevo Moisés que la hiera con el báculo”. Encara vacil·la entre la figura de Moisès i la de Llàtzer el qual finalment guanyarà la batalla perquè Moisès va fer brollar aigua d’una pedra erma mentre que Llàtzer simplement va retornar la vida a allò que, només en aparença, era mort. La història, la cultura... la morta-viva. És un canvi important. A partir d’aquest moment la història s’escolarà pels textos aparentment més allunyats: El pensil del bello sexo (1845), dedicat a l’entreteniment de les dones, allí les incorpora en la seva estratègia ja que és el millor canal de transmissió, especialment en l’educació infantil. Elles són les que, entre d’altres coses, ensenyen a llegir...; ho sap molt bé.
Segon Congrés Català de Geografia
CXXV
Amb l’arribada de la dècada dels cinquanta i amb ella el tren, se li obre una nova via per fer arribar les seves idees. El 1850 publica Una expedicion a san Miguel del Fay a partir del qual canvia la manera d’explicar i plantejar la història: els fets estaran estretament vinculats al territori. L’acció passada és visible mitjançant la imaginació, davant les ruïnes. Diu: “porque los once alegres camaradas que discurríamos por entre amontonadas piedras, buscando vestigios de un torreón o restos de una muralla, más bien que las ruinas de un castillo, recorríamos las páginas de una historia”. Una història que els joves que van a l’expedició (recordem que ell té només vint-i-un anys) “leen en las arrugas de unas ruinas toda una crónica de hazañas como se lee en las arrugas de un rostro todo un pasado de vicisitudes”. El llibre acaba recordant que la història parla també a través de la tradició; d’aquí la importància d’escoltar la gent del poble. I aclama: “por su boca habla la historia, los recuerdos, la tradición, la tradición sobretodo”. Recordem-ho, això ja ho havia dit a l’article abans esmentat del Semanario Pintoresco... És així com construeix l’enllaç amb les tradicions rurals i la història urbana/cosmopolita. Que aquest planteig, el d’incorporar la història i posteriorment topografiar-la, obeïa a una estratègia ben elaborada (en contra del que s’ha dit fins fa poc) ho explica el fet que el 1851 a La Elocuencia al alcance de todos: conferencias de literatura intenta demostrar la impossibilitat de la improvització per aconseguir la finalitat literària perseguida sigui quina sigui. Aquí delimita clarament el tractament del gènere en funció de l’objectiu literari que es pretén. La història per a ell, és un gènere que té unes regles de joc pròpies i que cal aplicar per aconseguir l’eficàcia.
“Del modo de ver las cosas, depende en gran parte la vehemencia o frialdad en sentirlas y por consiguiente en espresarlas. Estúdiese bien un asunto, analízese con todos los detalles que necesita la razón para convencerse, medítese el verdadero punto de visto bajo el cual quiere tratarse, veánse los efectos que de él se pueden aprovechar, y, ya bien penetrados de él, vacíese sin titubear la idea en el papel y apélese entonces al corazón para los sentimientos, á la imaginación para el colorido, al ingenio para la imágenes, al caudal de terminos que posee para las voces y las comparaciones. […] El ingenio y la imaginación, por muy fecundos que sean, no bastan á llegar al punto de perfección que necesita un escrito, si no van acompañados del talento que se forma con la meditación, con la lectura de los ejemplos y de los modelos, y con un incansable y continuo ejercicio de ver, de comparar y de componer”.
CXXVI
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
El 1852 escriu Cuatro perlas de un collar .... Ripoll, Poblet, Sant Cugat i Santes Creus Les perles, els monestirs, que són quatre com els pals de sang; el collar, la història. Estableix un esquema que manté en tots ells: llegenda, història i descripció. La significació és també ben clara: Ripoll, l’origen; Poblet, la corona catalanoaragonesa; Santes Creus la societat civil i Sant Cugat, la indústria, representada per la impremta i és on aprofita per destacar la bellesa del gòtic que és l’art urbà cosmopolita... Arribat a aquest punt Víctor Balaguer és ja prou madur per fer la primera gran parada abans de la història de Catalunya. Escriu Bellezas de la historia de Cataluña (1853) que té per objectiu: “Sin ser, pues una historia, mi obra será un guia seguro para estudiar nuestra historia”. L’obra la planteja tot establint una estreta relació entre els personatges i el lloc on actuen; és a dir el territori. Molts vinculats, a més, als monestirs. Amb aquestes relacions Balaguer inicia la construcció de la geografia cultural. Però el que és realment substancial és l’objectiu: “Voy a hacer constar, no tanto la importancia de Cataluña, como la importancia del estudio de su historia. La història que vol recuperar —y que quede claro es preciso— no és la d’una sola comarca, la de un solo pueblo, sino la de todo un país, la de toda una nación, la de toda una monarquía […] La historia de Cataluña es tambien la de Aragón, la de Valencia la de Mallorca […] y es tambien, no hay que dudarlo, la historia de la libertad de España”. Val la pena fer notar que per a ell el més important és recuperar la història com a narració, no pas la història. I Llàtzer surt a escena: La historia de Cataluña, desgraciadamente es hoy no olvidada sino desconocida, desconocida del todo, criminalmente desconocida. A partir d’aquest moment la terminologia es va omplint de càrrega política. Els cabdills medievals es converetxien progressivament en líders. La Corona d’Aragó es convertirà en un estat liberal, i els catalans són, en general progressistes, treballadors i Jaume I, per exemple, “es el rey de quien se puede decir que apoyándose en el pueblo” hizo seña al porvenir “para que adelantara hasta él”. És a dir, el monarca mateix es converteix en el líder que ajudarà a la recerca de la llibertat que duu implícita la industria i la cultura. Va incorporant aquests elements polítics de manera que la democràcia ja és present en la institucionalització del Parlament... sis-cents anys abans dels que durant el XIX es van formant per concloure que és només amb el coneixement de la història que es pot projectar el futur: “Deseo, sí, hacer constar los legítimos derechos que tenemos á la historia de las naciones, y al proclamarme cantor del pasado me proclamaré tambien, aunque conozca mi insuficiencia, profeta del porvenir […] me contentaré con narrar su historia, y esto haré, señores, […] sino por deber, por obligación, por ley, porque así como el sacerdote se debe á sus altares y el soldado a sus banderas, el hijo se debe a su madre, y el ciudadano a su patria”.
Segon Congrés Català de Geografia
CXXVII
Som tot just al Bienni Progressista quan dirigeix La Corona de Aragón (novembre de 1854) amb el subtítol de Periódico dedicado a defender los intereses de Cataluña, Aragón Valencia y Mallorca el qual, posteriorment, canviarà dues vegades de subtítol: Periódico liberal (1855) y Periodico liberal independiente (1856). L’arribada de les línees de tren, que s’escampaven per Catalunya, li va donar una nova eina per al seu objectiu: les guies de viatge, les quals li serviran per fondre passat i futur mitjançant la història i el nou paisatge que han creat. Les utilitza per incroporar al seu discurs el concepte de modernitat. La Guia Cicerone de Barcelona a Tarrasa (1857) és en aquest sentit una petita joia. La nissaga dels Montcada l’ajudarà, una vegada més, per explicar una fantàstica llegenda tot admirant el castell; però és quan arriba a Sabadell on fa un enllaç definitiu. Comença remarcant que el català és treballador sobretot quan se’l compara amb la resta de l’Estat. És per això que no vol que “se le dispute pues su paso de preferencia sobre las demás provincias, que no se le condene por marchar á cabeza de todos. Es un sitio que ha sabido conquistarse y al que le dan derecho su historia, que es su verdadera aristocrácia, su raza, sus sacrificios, su amor innato al trabajo, su laboriosidad sin rival, y todo ese tesoro de virtudes que le adornan y que le reconocen amigos y enemigos, nacionales y extrangeros”. D’aquesta manera preparava el terreny per la campanya a favor del proteccionisme. Finalment i dins aquest marc presenta el paisatge de Sabadell naixent i real i ho fa com si portés un càmara de filmar a la mà: “La via férrea, para alcanzar el punto a donde nos dirigimos, describe una atrevida curva, y por medio de esta evolución de la locomotora, Sabadell que está ahora á nuestra derecha pasará a nuestra izquierda. Diríase que los que trazaron el camino hiciéronlo á propósito para que Sabadell pudiese pasar casi entero á la vista del viajero, enseñándole una a una sus fábricas y uno á uno sus encantos, como enseña una mujer coqueta una a una sus joyas y sus galas a la amiga que la visita”. Aquestes fàbriques “son los palacios y los obeliscos de esa importante villa á la que el Vallés respeta como a su reina. La mirada del viajero acaricia con gusto ese bosque de airosas y esbeltas chimeneas, coronadas todas por su penacho de humo, a cuyos pies se mueve y agita una población industrial, activa y trabajadora. El tren se detiene. Hemos llegado al Manchester catalán”. Aprofita per fer notar que això no s’ha improvitzat sinó que, ben al contrari, prové d’una tradició de segles d’industria tèxtil, d’esforç, treball, constància... Darrera aquesta Guia cicerone en vindran d’altres que segueixen el mateix esquema. A partir d’aleshores la campanya de mitificació gairebé ha acabat i es llença plenament a la propaganda política i als textos de mobilització ciutadana. És el moment de La libertad constitucional (1858), Reseña de los festejos celebrados en Barcelona … tropas del ejército de Africa (1860) i Prim. Vida militar y política de este general (1860), que li serviran per construir aquest discurs.
CXXVIII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
La Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón finalment pren forma com a tal i es publica amb un explícit subtítol: escrita para darla a conocer al pueblo, recordándole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud, patriotismo y armas y para difundir entre todas las clases el amor al país y la memoria de sus glorias pasadas. Era l’any 1860. El 1865/66 es publica Las Calles de Barcelona a conseqüència de la qual encara ara passegem per la història de la Corona d’Aragó. Just en aquest punt deixarem aquest fil perquè amb la revolució de setembre les coses prenen un altre camí que cal analitzar amb molta més calma, de manera que ara parlarem de la Biblioteca Museu Balaguer. Des del meu punt de vista i seguint aquest discurs balaguerià que, tal com he intentat explicar no és improvitzat i que forma part de construcció política, la Biblioteca Museu Balaguer li suposa la construcció física i palpable d’una idea d’organització de la societat liberal per a la qual necessitava de diversos elements. Des d’aquesta perspectiva la Biblioteca Museu Balaguer és la visualització d’aquest projecte de construcció nacional perquè representa un dels seus arguments teòrics més consistents: la Biblioteca i el Museu Nacional en una societat liberal. Però per què converteix Vilanova i la Geltrú en el laboratori d’experimentació per a la demostració que una societat liberal és possible? Perquè allí va poder fer-hi confluir tot allò que ell havia demanat reiteradament, la relació de tots els factors per a la transformació que buscava: un entorn industrial, una transformació urbanística, un centre d’ensenyament d’arts industrials, i un gran equipament cultural. El punt de partida d’aquest pla de planificació vilanovina sense formulació explícita encara cal buscar-lo a l’inici de la seva carrera política definitiva. Ens hem de situar a l’any 1871 quan, arran de les eleccions generals en les quals ell es presentava per dos districtes, en una carta, Antoni Samà li diu que si surt guanyador en els dos, ha de triar Vilanova perquè ha decidit donar-li el suport polític. Aquí arrenca la protecció d’Antoni Samà i dels diners vilanovins a Víctor Balaguer. Al cap de poc, no gaire, canvia el sentit de la influència i serà Víctor Balaguer que donarà suport a l’entorn econòmic de Samà i de la resta d’empresaris. És a Vilanova on troba el medi de cultiu òptim per executar allò que ell ha anat preparant amb tant de temps. Cal incloure, també, en aquest procés a Francesc Gumà i Ferran i a Josep Ferrer Vidal entre d’altres. La gestació d’aquesta construcció de la nova ciutat és relativament lenta. Va esclatar finalment el 1876 —la data del plànol de l’eixample Gumà— quan es reuneixen a Vilanova Ramon Estruch, el diputat per Vilanova, Josep Ferrer i Vidal i Víctor Balaguer amb les forces vives per planificar-ne el futur. Des d’aquell 1871 només havien passat cinc anys, però l’impuls de la carretera de les costes havia estat molt gran. Entre 1877 i 1884, any de la inauguració de la BMB, a Vilanova passa el següent: 1877: creació de la caixa d’estalvis de Vilanova i la Geltrú
Segon Congrés Català de Geografia
CXXIX
1879: unificació dels dos ateneus (l’Obrer i el de Vilanova) que estaven enfrontats, com es pot suposar, per qüestions ideològiques. Publicació de la Historia de Villanueva per Josep Coroleu amb pròleg de Víctor Balaguer que mereix un petit comentari, ja que Balaguer torna a aplicar el mateix model que havia utilitzat per construir la història de Catalunya: els vilanovins són treballadors, liberals i tenen una història antiga que els dóna identitat; és el marc adequat per a reformes de gran volada. 1880: impuls definitiu del tren i preparació de l’exposició regional de 1882. 1881: fundació del Banc de Vilanova i arribada del tren el procés de la qual éstà magníficament explicat a la Febre d’Or de Narcís Oller a partir de la crònica que per aquest motiu va fer Josep Coroleu. 1882: inauguració de l’Exposició Regional, lligada estretament al progrés econòmic i cultural de Vilanova i la seva àrea d’influència i on es van poder contemplar un primer lliurement de quadres procedents del Museu del Prado entre els quals hi havia La Anunciación del Greco, i que esperaven instal·lar-se definitivament a les sales de la biblioteca museu que estava en construció. El dia 2 de gener s’havia posat la primera pedra. S’hi afegiran la millora de l’Hospital, el Cementiri fora vila, l’Escorxador, etc. 1884: inauguració de la Biblioteca Museu Balaguer. 1886: obertura de l’Escola d’Arts i Oficis una de les sis primeres que va tenir l’estat i que va néixer vinculada a la Biblioteca Museu Balaguer. L’Escola haurà de fer de pont cultural i de formació dels treballadors de les fàbriques de la ciutat. Si fins ara m’he referit a la planificació en la difusió de la història de Catalunya, sembla evident que el que es va fer a Vilanova seguia la mateixa direcció: planificació i planificació. Jo mateixa quan vaig escriure la història de la Biblioteca Museu Balaguer vaig situar l’inici del pla per a la Fundació balagueriana entorn, també, el 1879. Ara, i malgrat no haver-ho contrastat i sense ànim de voler dir que fos obra exclussiva de Víctor Balaguer, m’agradaria allargar la mirada en el procés de construcció nacional i situar-la en la feina que des del XVIII havia iniciat la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. No dic que Víctor Balaguer en sigui el continuador; ni molt menys! Només crec que la transformació social i cultural d’un país segueix uns ritmes propis i que evolucionin en un sentit o en un altre depèn en bona mesura de l’agudesa de percepció que puguin tenir personatges com Balaguer. Repeteixo que són suggeriments nascuts arran de la lectura del llibre de Mireia Campabadal i Bertran, La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
CXXX
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
al Segle XVIII (Barcelona, 2006). Els grans projectes que havia impulsat aquesta acadèmia se centraven, segons l’autora, en la redacció d’un diccionari històric de Catalunya i d’un epítom de la crònica de Pujades; l’elaboració d’una nova història de Catalunya; confecció d’una obra prèvia o preliminars de la història en tres volums; la traducció castellana de les cròniques de Muntaner i Pujades, de les constitucionals de Catalunya... Gairebé el programa balaguerià. No dic que Balaguer sigui l’hereu de tot això. No, no ho estic dient, però si mirem les coses amb mirada llarga veiem que existeix un fil constant que ell és capaç d’estirar i sobretot d’aconseguir els suports necessaris per poder tirar-l’ho endavant. Estirar aquest fil i veure’n les diferents branques, per seguir amb el símil, i les posteriors evolucions, potser ens ajudaria a entendre un cert continum en la construcció cultural catalana, malgrat la percepció esquerdada que sovint tenim. Són figues d’un altre paner. Tornem a la Biblioteca Museu Balaguer: Situem-nos doncs, el 1879. Víctor Balaguer aquell any ja demanava llibres per a la biblioteca catalana (que també corria en l’aire la necessitat de crear-la) i la col·laboració econòmica i moral de Samà i Gumà, com hem vist, serà capdal per poder poder-ho realitzar. Li donen els terrenys que provenen de la companyia de FFCC, diners, accions i tot aquest edifici és pagat amb els diners propis però amb el suport dels que el protegien i ell protegia. Aixeca un edifici de nova planta per a museu i biblioteca. És el primer? Possiblement. Per què? Podem incorporar aquesta idea amb la primigènia dels anys quaranta quan tenia just vint anys? En cert sentit sí. Si considerem que ha creat opinió històrica, que ha estat protagonista de la defensa acarnissada del proteccionisme, no és plausible que tot això prengués forma amb la Biblioteca Museu Balaguer? Pot considerar-se la biblioteca i el museu nacional? Jo crec que sí. I Eduard Toda, el diplomàtic, egiptòleg, gran amic i protector de la Biblioteca-museu, també. Ja sé que dir això sona estrany perquè paral·lelament a Catalunya s’iniciava un altre discurs de construcció que va propiciar que el seu no tingués la sort necessària i quedés relegat perquè no eren coincidents. Tot i que el signe del temps no el va acompanyar crec que la Biblioteca Museu Balaguer sí té aquesta funció de construcció d’equipaments. La fundació balagueriana no va construir-se aïlladament, sinó dins aquest marc constitutiu que he exposat més amunt. Els equipaments eren una biblioteca i un museu amb una nonata Acadèmia de la Corona d’Aragó. L’entorn estava format, per una banda, per fàbriques, pel tren, pel banc...; per l’altra, l’ateneu, els escolapis, l’escola d’art que anys a venir s’incorporarà a la UPC. És a dir, té tot el que nesssita per crear una determinat tipus de societat. Sobre el paper i també quan es va posar en marxa, la proposta és magnífica. Una altra qüestió és que el moment fos l’adequat i que els col·laboradors dels quals es va envoltar ho fossin realment. Ni el moment, econòmicament parlant,
Segon Congrés Català de Geografia
CXXXI
ni tampoc el polític era el millor. Enmig hi havia la polèmica religiosa iniciada per l’integrisme de Sardà i Salvany i El Correo Catalan. La Biblioteca Museu Balaguer va néixer enmig d’aquesta crisi. Per això, en el primer aniversari l’any 1885, Josep Coroleu li escriu en una carta que: “Lo que Vd. ha hecho en Villanueva es echar margaritas a los puercos. Otro gallo le cantara si la biblioteca estuviera en Barcelona”. A Catalunya, ell ja no vivia les millors hores i l’economia, menys. La combinació dels dos factors va fer que als anys noranta, quan ja va passar a segon pla polític no pogués governar el seu feude polític. Els seus principals suports (econòmicament parlant, sobretot) Samà i Ferrer Vidal, eren morts. L’hora de les barralles polítiques s’obria i s’iniciava així el darrer capìtol de la vida de Balaguer que va resultar ser particularment trist. Va morir, cansat, incomprès i ressentit amb un món que canviava sense que ell pogués arribar a entendre’l. El secretari de la institució ho explicava clarament quan deia no hi havia hagut desputes perquè ell els hi concedia tot, sense mirar ideologies. Ara, amb la seva retirada s’obria la caixa dels trons. Cal afegir-hi que ell era un home ja gran amb tot el que això significa. Pel que fa als aspectes organitzatius de la institució val la pena ressaltar algunes de les personalitats que sense els diners ni la influència d’alguns protectors van entendre el què significava tot plegat i van aconseguir que, malgrat les duríssimes vicissituds que es van haver de trempejar, la fundació balagueriana es mantingués amb dignitat. Cal destacar Eduard Llanas, l’escolapi que havia estat al capdavant de l’Ateneu, de l’Exposició Regional i que, l’únic capellà a la sala, va intervenir durant la cerimònia de la inauguració per combatre les acusacions dels integristes del Correo Catalan i que, com a conseqüència, li va costar finalment haver d’abandonar la ciutat. Joan Oliva Milà, el bibliotecari que va marcar els criteris biblioteconòmics i va responsabilitzar-se de bona part de la feina del museu i que, a causa de les dificultats econòmiques que això li va comportar, va fundar la famosa impremta Oliva de Vilanova. En un altre registre cal incloure-hi el diplomàtic Eduard Toda que va fer costat a Balaguer, no únicament amb el proveïment d’importants col·leccions, sinó durant els anys més foscos dels enfrontaments entre en Víctor i alguns membres de la Junta. Sense ells i sobretot sense el seu treball constant de ben segur que no haguessim arribat fins aquí. Finalment, vull remarcar que quan entrem a l’edifici passem enmig de dos vilanovins il·lustres: el carismàtic bisbe Francesc Armanyà i del poeta romàntic Manuel de Cabanyes. Però, sobretot, passem sota el lema surge et ambula autèntic leiv motiv de la vida de Balaguer quan pretenia ressussitar allò que semblava mort i que aquí, a la biblioteca museu, hi va voler donar el significat simbòlic d’entrar morts al temple del saber i sortir-ne vius. Prou maçònic ben mirat. Per acabar convé imaginar que en la sala de la biblioteca en diferents moments i per diferents circumstàncies s’hi van aplegar grans personalitats per
CXXXII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
planificar, discutir i llegir; alguns dels noms són Narcís Oller, Emilia Pardo Bazán, Jacint Verdaguer, Francesc Macià, Joan Collell, Valentí Almirall, Eugeni d’Ors, Joan Miró, Eduard Toldrà, etc, etc.
Segon Congrés Català de Geografia
CXXXIII
Montserrat Comas, directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, dictà una lliçó en què oferí una visió d’aquest polític i escriptor des d’una perspectiva social i cultural (foto M.Cuxart).
Els congressistes gairebé emplenaren la sala d’actes de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, on s’havia disposat una mostra del fons cartogràfic d’aquesta institució, inventariat per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (foto G. Cusimano).
CXXXIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Anna Mompart i Jordi Ferrer pronunciaren una conferència en què presentaren el plano Generaal de Villanueva y Geltrú de 1876 (foto M. Cuxart).
Carme Montaner, a l’esquerra, i Annamaria Casassas, a la dreta, ambdues de la cartoteca de l’ICC, mostren un mapamundi, de la sèrie cartogràfica exposada expressament en ocasió del IICCG (foto M. Cuxart).
Segon Congrés Català de Geografia
CXXXV
Visita al port de Vilanova i la Geltrú el dissabte 31 de maig (foto M.Cuxart)
Sota la pluja i davant les Peixateries Velles, els congressistes efectuaren un recorregut urbà per Vilanova i la Geltrú, dirigit per Jordi Ferrer, Anna Mompart i Joan Tort (foto M. Cuxart).
Segon Congrés Català de Geografia
ÍNDEX D’AUTORS
ALDOMÀ, Ignasi ASPERÓ, Francesc BADIA, Anna BAIG, Marià BARBE, Biel BERTRAN, Enric BOADA, Martí BOLÓS, Maria de BORRÀS, Òscar BURGUEÑO, Jesús CALLAU, Sònia CAPDEVILA, Joan CARNEROS, Antonio CARRERAS, Carles CASALS, Vicenç CATALÀ, Rosa CERNOCKY, Thomas CHIFRÉ, Eduard-Josep COLL, Francesc COMAS, Montserrat CORCHO, Oscar CRISTÓBAL, Jordi CUADRADO, Sergi CUNILL, Raquel CUXART, Montserrat DESCALÇ, Carmel ESTANY, Gemma ESTEVE, Albert FABRELLAS, Esther FASAN, Galeb
CXXXVII
CXXXVIII Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
FELIP, Rosa Anna FELIU, Jaume FONT, Núria FRAGO, Lluís FRANCH, Xavier GIMÉNEZ, Rafael GÓMEZ, Antonio GRAS, Mercè GUIRADO, Carles HERNANDO, Agustín IMBERT-BOUCHARD, Daniel ISLA, Elena LICONA, Ernesto LLADÓ, Bernat LLEONART, Assumpta LLORENS, Jordi LÓPEZ-BUSTINS, Joan-Albert LUNA, Antoni MARTÍ, Carolina MARTÍ, Jordi MARTÍN, Jordi MARTÍNEZ, Sergi MASSÓ, Jaume MENDIZÀBAL, Enric MILHEIRO, Bendita MOLINA, David MOLLEVÍ, Gemma MONMONNIER, Mark MONTANER, Maria Carme MORÉ, G. MORENO, Sergio MURO, José Ignacio NADAL, Francesc NADAL, Jordi NINYEROLA, Miquel NOBAJAS, Alexandre OUTEIRO, Luís PARCERISAS, Lluís PARELLA, Miquel PAÜL, Daniel PAÜL, Valerià PAVÓN, David PÈLACHS, Albert PÉREZ, Reinaldo Paul PINTÓ, Josep PIQUERAS, Juan PLA, Jesús
Segon Congrés Català de Geografia
PLANAS, Marta PONS, Xavier PRATS, Patrícia PUJADAS, Isabel RABELLA, Josep M. RECAÑO, Joaquín RIBAS, Anna RIBERA, Lluís RÍO, Eloy del ROCA, Anna RODELLAS, Enric ROMAGOSA, Francesc ROSSELLÓ, Vicenç M. RUÍZ, Ernest SALVÀ, Montserrat SANCHO, Alexis SEGURA, Francisca SERRA, Pere SERRANO, David SOLÉ, Aimada SORIANO, Joan Manuel SOTO-BAYO, Sandra TARDÀ, Anna TORRES, Marc TRÈMOLS, Mariàngels TULLA, Antoni F. ÚBEDA, Xavier UCCELLA, Francesca R. URTEAGA, José Luis VALDUNCIEL, Juli VALENTÍN, Antònia VERA, Ana VICENTE, María Teresa VIDAL, Tomàs VILCHES, Luis Manuel VILLANOVA, José Luis ZABALA, Alaitz ZAÑARTU, Carlos
CXXXIX
CXLI
Segon Congrés Català de Geografia
Relació de participants al Segon Congrés Català de Geografia
Aldomà Alegre Andreu Asperó Badia Badia Baig Barbé Barrachina Baylina Bernabé Bertran Biete Boada Bolòs Bonjoch Borràs Burgueño Callau Camps Campo Capdevila Carneros Carreras Carrión Casals Casassas Castañer Català Cernocky
Buixadé Nadal Aliu Giménez Perpinyà Aleu Jiménez Ferré Pagan González Farré Juncà Capdevila Pla Pascual Rivero Berenguer Soria Sanz Subirana Escudero Verdaguer Gilabert Costa Ymbert Vives Marticella Thomas
Ignasi Pau Pere Francesc Lluís Anna Marià Biel Maria Mireia Joana Enric Vicenç Martí Maria de Marta Òscar Jesús Sònia Enric Fco. Eduardo Joan Antoni Carles Thais Vicenç Anna Maria Margarida Rosa
UdL UAB Viatges Arce UB UAB UAB UAB UB UAB UAB ICC SCG SCG UAB UB UdL DV Serveis Tècnics SL UdL Parc Agrari Baix Llob. ICC ICC IGN Estudiant Màster UB UdL UB ICC UdG IES M. Vazquez Montal.
CXLII
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Chifré Chuvieco Closas Coll Colomer Comas
Petit Salinero Junyent Pujol Roig Güell
Comes Comes Compte Corbalán Corcho Cristòbal Cuadrado Cunill Cusimano Cuxart Dalmases Descalç Estany Esteve Ezquerra Fabrellas Fansa Felip Feliu Ferran Ferrer
Esterri Maymo Lobera Vicario
Flix Font Frago Franch Gade Galera Garcia Garcia Gatius Gené Gil Giménez Giner Giral Gómez González González González
Barrull Casaseca Clols Auladell
Ciuraneta Artigas Tremps Llordes Ferrer Palós Ayerbe Vinardell Fillat Torrent Prat Pumareta
Monegal Ramon Fernández Solsona Mañá Capdevila d’Arquer Ortiz Agàpito Medina Centeno
Eduard-Josep DG Pesca i Acció Marít. Emilio U Alcalá Joan IES d’Auro Francesc UAB Lluisa ICC Montserrat Museu Biblioteca V. Balaguer Gemma UdL Maria Mercè UB Irene UdG Joan Antoni ICC Oscar Jordi UAB Sergi UAB Raquel UAB Girolamo U Palermo Montserrat SCG Carles DIBA Carmel Gemma UAB Albert UAB Josep Antoni ICC Esther UdG Ghaleb UV Rosa Anna CEC Jaume UdG Anna Autoritat Portuària BCN Jordi Aj. l’Hospitalet de Llobregat Maria Teresa UAB Núria UB Lluís UB Xavier UAB Daniel W. U Vermont Montserrat Fundació Ernest Lluch João Carlos U Porto Maria Dolors UAB Laura UdL Arnau UdL Marta UAB Rafael IETerritorials Salvador IEC Joan Manuel Antonio UB Josep IEC Anna ICC Francesc GENCAT
CXLIII
Segon Congrés Català de Geografia
Gras Casanovas Mercè Guirado Carles Hernando Rica Agustín Herrera Casais Mònica Herrero Motos Òscar Imbert-Bouchard Ribera Isern Ferrando Concepció Isla Gil Elena Licona Valencia Ernesto Lladó Mas Bernat Lleonart Orri Assumpta Llorens Berenguera Jordi Lobato San Miguel Tania López Sanchez Alfons López-Bustins Joan Albert Luna Garcia Antonio Madrid Alarcón Neus Manzano Pérez Evarist Margall Fabregas Meritxell Marquès M. Jesús Martí Henneberg Jordi Martí Llambrich Carolina Martín Oriol Jordi Martínez de Pisón Stampa Martínez Rigol Sergi Massó Cartagena Jaume Mendizábal Riera Enric Mendoza Vargas Héctor Merelo Grau Francisco Milheiro Santos Benedita Miquel Serra Xavier Miranda Canals Jaume Moll Gomez de la Tia Juli Molleví Bortoló Gemma Mompart Penina Anna Monmonnier Monrós Gonzàlez Montaner Garcia Morales Mengibar Moré Moreno Redón Muns Cabot Muro Morales Nadal Piqué Nadal Tersa
Mark Núria Carme Ferran G. Sergio Esther José Ignacio Francesc Jordi
Arxiu Carmelites D. UAB UB UB Estudiant Daniel UB Biblioteca Catalunya Parc Agrari Baix Llob. Benemérita UB Puebla UAB ICC UAB Estudiant ICC UB UPF ICC SCG DIBA SCG UdL UdG IE Territorials Eduardo UAM UB ICC UAB UNAM UB UB UdG ICC ICC Departament de Salut. Generalitat de Catalunya U Syracuse Estudiant ICC DIBA UB ICC URV UB UAB
CXLIV
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65, 2008
Nel·lo
Colom
Ninyerola Nobajas Ormeling Orriols Otero Outeiro Panareda Parcerisas Parella Pasadas Paül Paül Pavón Pedret Pèlachs Pérez Pié Pintó Pinyol Piqueras Pla Pla Plana Planas Pons Pont Prats Pujadas Rabella Recaño Ribas Ribera Ricart Riera Río Roca Rosa Rodellas
Corals Ganau
Roig Romagosa Rosselló Ruiz Ruiz Sagrera
Mulet Casals Verger Almar Jiménez Ribas
Morros Armengol Rodríguez Clopés Benedé Codina Salazar Agustí Carril Gamero Santos Mañosa Machado Ninot Fusalba Alberich Haba González Hontoria Aguilar Vilafranca Fernández Guerra Poned Rúbies Vives Valverde Palom Masgrau Casadevall Figueras Pérez Torrent Trias Parés
Oriol
DPTOP. Generalitat de Catalunya Miquel UAB Alexandre Edinburg Ferjan ICA Carles ICC Iago UAB Luís UB Josep M. UB Lluís UB Miquel ICC Cèsar UAB Daniel UdL Valerià IE Territorials David UdG Aina UAB Albert UAB Reinaldo Paul U. Sao Paulo Ricard UPC Josep UdG Josep UdL Juan UV Isabel Aj. Vilanova i la Geltrú Jesus IGN Joel ICC Marta CEDRICAT Xavier UAB Fco. Xavier ICC Patrícia UB Isabel UB Josep M. UB Joaquín UAB Anna UdG Lluís UdG Sandra UdG Pilar UAB Eloy del UdL Anna UdG Elisabet UB Enric Autoritat Portuària de Barcelona. Plànol del Port. Jaume Centre Prof. Palma Francesc UAB Vicenç M. UV Ernest UB José Antonio Estudiant Anna Estudiant
CXLV
Segon Congrés Català de Geografia
Saladié Salvà Salvador Sanchez Sancho Santinelli Segalàs Segura Serra Serra Serra Serrano Solé Soriano Sorribas Sotos Suils Tardà Tarragó Terradas Teruel Ticó Torres Tort Trèmols
Gil Caterineu Mercader Serrano Reinoso Herrera Solé Beltran Díaz Ruiz Llobet Giné Figueras López Ribas Bayó Massana Lleget Cid Batlle Roca Duran Saura Donada Gironell
Trepat Tulla Úbeda Uccella Urteaga Valdunciel Valentin Vera Verd Vicente Vidal Vilà Vilches Villanova Zabala Zañartu
Deltell Pujol Cartañà González Coll Crespi Mosquete Bendito Valentí Blázquez Valero Torres
Sergi URV Montserrat UB Sergi UdL Elicio Antonio ICC Alexis UB Mariana Estudiant Alba UdL Francesca UV Josep Maria UAB Pere UAB Anna UAB David UB Aimada UAB Joan Manuel UAB Enric Sandra UdG Jesus ICC Anna ICC Salvador Montserrat UdG Diego UdL Isabel ICC Marc ICC Joan UB Mariàngels DPTOP. Generalitat de Catalunya Eduard Fundació Món Rural Antoni F. UAB Xavier UB Francesca R. José Luis UB Juli UdG Antonia UdL Ana UAB Josep Teresa U. de Salamanca Tomàs UB Joan IEC Luis Manuel José Luis UdG Alaitz UAB Carlos Diputació de BCN
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
COMUNICACIONS PRESENTADES AL SEGON CONGRÉS CATALÀ DE GEOGRAFIA: “EL MAPA COM A LLENGUATGE GEOGRÀFIC”
En aquest contenidor digital hi trobareu totes les comunicacions presentades al Segon Congrés Català de Geografia celebrat a Barcelona i a Vilanova i la Geltrú els dies 29, 30 i 31 de maig de 2008. Les comunicacions estan agrupades per àmbits: 1) Cartografia i paisatge 2) Cartografia, cultura i societat 3) Història de la cartografia 4) Cartografia i innovació Juntament amb: • Sumari general d’autors • Sumari general de ponències • Sumari d’autors per àmbit • Sumari de ponències per àmbit En un arxiu a part hi trobareu la ponència “Cartografia i Innovació”, presentada per Xavier Pons. Com aquesta presentació es basa en imatges, s’ha considerat adient de reproduir el document power point que es va passar durant la celebració del Congrés. Pel mateix motiu també es reprodueix el document power point presentat a la conferència de clausura, a càrrec del professor Mark Monmomier: “La cartografia persuasiva a l’era d’Internet”. En aquest cas trobareu la traducció al català dels seus comentaris en el volum corresponent dels Treballs de la Societat Catalana de Geografia, en suport de paper.
Societat Catalana de Geografia
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SUMARI PONÈNCIES PER ÀMBIT
1. Cartografia i paisatge L’estudi del canvi d’usos del sòl a partir de la georeferenciació de tres fonts d’informació gràfiques dels anys cinquanta: Un exemple als Pirineus de Lleida, per Anna Badia, Jordi Cristòbal, Raquel Cunill, Albert Pèlachs i Anna Serra .......................................................................................................... 3 Dels raiers al ràfting i dels pastors als senderistes: anàlisi de la percepció visual i les cobertes del sòl al Parc Natural de l’Alt Pirineu, per Maria Barrachina, Francesc Coll, Raquel Cunill, David Molina, Joan Manuel Soriano ................................................................... 15 El mapa de paisatge, un mapa temàtic complex, per Maria de Bolós, David Serrano ..................................................................... 27 La cartografia com a eina de gestió del paisatge en la Denominació d’Origen Qualificada Priorat, per Òscar Borràs .................................................................................................. 38 Integració de fonts d’informació en l’anàlisi socioecològica dels canvis en el paisatge a Matadepera (Vallès Occidental) entre 1931 i 2007, per Gemma Estany, Anna Badia, Martí Boada, Iago Otero ............................... 44 La cartografia como instrumento para investigar la evolución del paisaje vitícola catalán, per Gemma Molleví ............................................................................................. 55 Las transformaciones del paisaje de Vilassar de Mar desde 1850 hasta la actualidad, per Lluís Parcerisas .............................................................................................. 67 Els sistemes d’informació geogràfica al servei de la protecció del patrimoni arquitectònic cultural enfront de les inundacions. Un exemple d’aplicació al cas del Pla d’Espais Fluvials de la Muga, per David Pavón, Anna Ribas ............................................................................. 80 Dinàmiques migratòries i expansió residencial a Catalunya (1992-2005), per Isabel Pujadas, Patricia Prats ......................................................................... 92 Cartografia, exposició i vulnerabilitat a les inundacions del comerç de la ciutat de Girona, per Lluís Ribera ................................................................................................. 106 Anàlisi del procés històric de dessecació dels estanys empordanesos a través de la cartografia, per Francesc Romagosa ..................................................................................... 118 Identificació i cartografia dels valors paisatgístics del Camp de Tarragona, per Sergi Saladié, Josep Pintó ............................................................................ 132 L’anàlisi dels canvis recents en el paisatge a través de la cartografia: l’exemple de la Terreta (Ribagorça), per Alexis Sancho .............................................................................................. 143 El GTP com a mètode per al disseny d’unitats de paisatge, per Josep M. Serra, Albert Pèlachs, Miquel Ninyerola, Jordi Llorens, Jordi Cristòbal, Ana Vera .................................................................................. 155
A
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2. Cartografia, cultura i societat A la recerca del mapa semàntic ideal. Àrees, nodes, xarxes i dinàmiques del desenvolupament a Catalunya, per Ignasi Aldomà ............................................................................................. 170 La cartografia i les dades cadastrals com a font de delimitació territorial, per Òscar Borràs ................................................................................................ 177 La cartografia temàtica a petita escala. Les lliçons de l’Atles de la Diversitat, per Carles Carreras, Sergi Martinez, Sergio Moreno ........................................ 183 El mapa en l’obra de Jules Verne, per Rosa Català .................................................................................................. 194 Geografia, cartografia i cinema, per Eduard-Josep Chifré .................................................................................... 202 Cartografiant la passió per la pròpia terra. La història el mapa de Catalunya en relleu (amb corbes de nivell) de Benet Cabeza i Pessarodona (1949-2007), per Montserrat Cuxart, Enric Bertran, Antoni Luna .......................................... 208 Literatura georeferenciada. Redescobrint la subjectivitat del territori, per Esther Fabrellas, Carolina Martí, Francesca R. Uccella .............................. 218 La resolució espacial com a condicionant del resultat cartogràfic: un estudi sobre el despoblament pirinenc, per Carles Guirado, Enric Mendizábal, Jordi Nadal, Albert Pèlachs, Aimada Solé, Joan Manuel Soriano, Antoni F. Tulla ........................................ 227 Cartografia per al turisme, per Daniel Imbert-Bouchard .............................................................................. 238 El dibujo como dato geográfico y etnográfico, per Ernesto Licona ............................................................................................. 248 L’art de transformar la vida en un espectacle, per Bernat Lladó ................................................................................................ 257 Conèixer l’entorn a través de la toponímia, per Assumpta Lleonart ....................................................................................... 269 Perspectiva actual de la toponímia cartogràfica, per Miquel Parella ............................................................................................. 281 La distribució territorial de les notícies com a element d’avaluació de les repercussions dels esdeveniments culturals, per Daniel Paül .................................................................................................. 289 Cartografia i desenvolupament rural. Els mapes com a mitjà per a l’anàlisi de les àrees rurals, per Marta Planas ................................................................................................ 300 Un mapa literari de pobles i ciutats de Catalunya, per Lluís Prago .................................................................................................. 312 Els mapes a la premsa: deu anys després, per Mariàngels Trèmols ..................................................................................... 319 Els atles comarcals de Catalunya: Un producte innovador per a uns continguts tradicionals, per Juli Valdunciel, Jaume Feliu, Carolina Martí, Anna Roca ......................... 328
B
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. Història de la cartografia La representació del medi natural i humà de l’Empordà en un mapa miliar del segle XVIII, per Marià Baig ................................................................................................... 337 Mapes i fronteres. El Plano en que se manifiesta la línea de división de los Reynos de España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll del Pertús de 1764, per Joan Capdevila ............................................................................................. 349 Los primeros trabajos cartográficos de la Comisión del Mapa Forestal de España (1867-1887). El caso de los mapas de las provincias de Barcelona y Huesca, per Vicenç Casals .............................................................................................. 361 Excursió a les províncies de Guadalajara i Teruel. Un mapa quasi fundacional de l’associació d’excursions catalana. Centre Excursionista de Catalunya, per Rosa Anna Felip .......................................................................................... 372 La cartografia parcel·lària del vuit-cents com a font d’anàlisi per conèixer el paisatge històric: Sant Martí de Provençals (1853-1871) per Núria Font .................................................................................................... 383 Aguas, nieves e hielos en los paisajes de Sierra Nevada. El interés de la información gráfica de los libros de época, per Antonio Gómez, Benedita Milheiro, David Serrano ................................... 393 La cartografia en els ordes religiosos a l’època moderna. L’atles de les províncies del Carmel Descalç, per Mercè Gras .................................................................................................. 406 Reducir la complejidad territorial a la claridad del mapa: Agustí Canelles y su propuesta de reconocimiento de Cataluña (1816), per Agustín Hernando ........................................................................................ 417 Cartografia i revolució: de la indústria dels Sants als mapes en relleu (1936-1939), per Carme Montaner .......................................................................................... 429 Cartografia parcelaria y estadística territorial en la provincia de Tarragona (1846-1892), per José Ignacio Muro ....................................................................................... 439 Agrimensors a la província de Girona durant la segona meitat del segle XIX, per Francesc Nadal, Jesús Burgueño ................................................................. 452 La península Ibérica en el gran Atlas de al-Idrisi, per Juan Piqueras, Galeb Fasan ......................................................................... 465 Elisée Reclus y su aportación a la cartografía, per Teresa Vicente ............................................................................................. 478 Sobre la dubtosa utilitat de la cartografia antiga, per Tomàs Vidal ................................................................................................ 495 La cartografía elaborada por los interventores al finalizar la guerra del Rif: una herramienta al servicio del control político y militar en el Protectorado español de Marruecos, per José Luis Villanova ..................................................................................... 507
C
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. Cartografia i innovació El SIGAT, un sistema d’informació geogràfica per al Parc Agrari del Baix Llobregat, per Sònia Callau, Elena Isla, Valerià Paül ......................................................... 522 Estudi de la inundabilitat al municipi de Castelldefels, per Antoni Carneros .......................................................................................... 537 Anàlisi dels assentaments als anys cinquanta i als anys noranta del segle XX a la plana de l’Alt Empordà, mitjançant la cartografia i els SIG, per Sergi Cuadrado ............................................................................................ 548 La relació entre població i poblament: una proposta de cartografia bivariable i anàlisi espacial. Espanya, 1986-2006, per Albert Esteve, Xavier Franch, Joaquín Recaño............................................ 560 Càlcul i cartografia de la irregularitat pluviomètrica temporal a Catalunya mitjançant tècniques SIG, per Joan-Albert López, Montserrat Salvà, Thomas Cernocky .......................... 569 Interpretació del territori a diferents escales mitjançant els mapes d’intensitat mitjana de trànsit viari: Europa, península Ibèrica, Catalunya i Barcelona Per Jordi Martín, Rafael Giménez ..................................................................... 580 Noves dades territorials: La delimitació municipal de Catalunya, per Jaume Massó, Marc Torres .......................................................................... 595 Mapes dinàmics on-line: Bases dinàmiques relacionals, PERL i SVG, per Alexandre Nobajas ...................................................................................... 606 Modelització geoestadística del balanç hídric a Catalunya, per Luís Outeiro, Biel Barbe, Francesc Asperó, Xavier Úbeda ........................ 616 Proceso de geocodificación urbana: ejemplos de su aplicación en la ciudad de Barcelona, per Reinaldo Paul Pérez ..................................................................................... 626 Nuevas perspectivas en el uso de la información geográfica: Las infraestructuras de datos espaciales, per Jesús Pla, Joan Capdevila ............................................................................ 641 La evolución de la red ferroviaria en el Reino Unido (1825-2000), per Eloy del Río, Jordi Martí-Henneberg, Antònia Valentín ............................ 654 On és la cartografia col·laborativa? per Enric Rodellas ............................................................................................. 664 L’impacte de les tecnologies de la informació geogràfica en la cartografia i la geografia: reflexions sobre 20 anys de SIG, per Ernest Ruiz .................................................................................................. 672 Sistemes d’informació geogràfica i GPS com a noves eines per a l’estudi de les inundacions: El cas del riu Girona, per Francesca Segura ......................................................................................... 680 Combinació de dades ràster-vector mitjançant l’enriquiment d’una base SIGPAC amb teledetecció, per P. Serra, G. Moré, X. Pons .......................................................................... 692 La consideración de la heterogeneidad del mosaico paisajístico en la cartografía de unidades de paisaje. Aplicación al caso de la isla central de Puerto Rico, per Sandra A. Soto-Bayó, Josep Pintó ............................................................... 702
D
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Com descriure les ortofotos digitals? El procés de normalització de les metadades per a les ortofotos a l’ICC, per Anna Tardà, Vicenç Palà, Roman Arbiol .................................................... 714 Hacia una armonización semántica de la información geográfica, per Luis Manuel Vilches, José Ángel Ramos, Oscar Corcho, Joan Capdevila ................................................................................................... 727 La compressió amb pèrdua en imatges destinades a la generació de cartografia temàtica: Nous resultats, per Alaitz Zabala, Xavier Pons .......................................................................... 737 Sistema d’informació territorial de la província de Barcelona, per Carlos Zañartu ............................................................................................. 751
E
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SUMARI D’AUTORS PER ÀMBIT
1. Cartografia i paisatge Badia, Anna ........................................................................................................... 3, 44 Barrachina, Maria ...................................................................................................... 15 Boada, Martí .............................................................................................................. 44 Bolós, Maria de ......................................................................................................... 27 Borràs, Òscar ............................................................................................................. 38 Coll, Francesc ............................................................................................................ 15 Cristóbal, Jordi .................................................................................................... 3, 155 Cunill, Raquel ....................................................................................................... 3, 15 Estany, Gemma .......................................................................................................... 44 Llorens, Jordi ............................................................................................................ 155 Molina, David ............................................................................................................ 15 Molleví, Gemma ........................................................................................................ 55 Ninyerola, Miquel .................................................................................................... 155 Otero, Iago ................................................................................................................. 44 Parcerisas, Lluís ......................................................................................................... 67 Pavón, David ............................................................................................................. 80 Pèlachs, Albert ..................................................................................................... 3, 155 Pintó, Josep .............................................................................................................. 132 Prats, Patricia ............................................................................................................. 92 Pujadas, Isabel ........................................................................................................... 92 Ribas, Anna ............................................................................................................... 80 Ribera, Lluís ............................................................................................................ 106 Romagosa, Francesc ................................................................................................ 118 Saladié, Sergi ........................................................................................................... 132 Sancho, Alexis ......................................................................................................... 143 Serra, Anna .................................................................................................................. 3 Serra, Josep M. ........................................................................................................ 155 Serrano, David ........................................................................................................... 27 Soriano, Joan Manuel ................................................................................................ 15 Vera, Ana ................................................................................................................. 155 2. Cartografia, cultura i societat Aldomà, Ignasi ........................................................................................................ 170 Bertran, Enric ........................................................................................................... 208 Borràs, Òscar ........................................................................................................... 177 Carreras, Carles ....................................................................................................... 183 Català, Rosa ............................................................................................................. 194 Chifré, Eduard-Josep ............................................................................................... 202 Cuxart, Montserrat ................................................................................................... 208 Fabrellas, Esther ...................................................................................................... 218 Feliu, Jaume ............................................................................................................ 328 Guirado, Carles ........................................................................................................ 227 Imbert-Bouchard, Daniel ......................................................................................... 238 Licona, Ernesto .........................................................................................................248
A
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Lladó, Bernat ........................................................................................................... 257 Lleonart, Assumpta .................................................................................................. 269 Luna, Antoni ............................................................................................................ 208 Martí, Carolina ................................................................................................ 218, 328 Martinez, Sergi ........................................................................................................ 183 Mendizábal, Enric .................................................................................................... 227 Moreno, Sergio ........................................................................................................ 183 Nadal, Jordi .............................................................................................................. 227 Parella, Miquel ........................................................................................................ 281 Paül, Daniel ............................................................................................................. 289 Pèlachs, Albert ......................................................................................................... 227 Planas, Marta ........................................................................................................... 300 Prago, Lluís .............................................................................................................. 312 Roca, Anna ............................................................................................................. 328 Solé, Aimada ........................................................................................................... 227 Soriano, Joan Manuel .............................................................................................. 227 Trèmols, Mariàngels ................................................................................................ 319 Tulla, Antoni F. ...................................................................................................... 227 Uccella, Francesca R. ............................................................................................. 218 Valdunciel, Juli ....................................................................................................... 328 3. Història de la cartografia Baig, Marià .............................................................................................................. 337 Burgueño, Jesús ....................................................................................................... 452 Capdevila, Joan ........................................................................................................ 349 Casals, Vicenç ......................................................................................................... 361 Fasan, Galeb ............................................................................................................ 465 Felip, Rosa Anna ..................................................................................................... 372 Font, Núria ............................................................................................................... 383 Gómez, Antonio ...................................................................................................... 393 Gras, Mercè ............................................................................................................. 406 Hernando, Agustín ................................................................................................... 417 Milheiro, Benedita ................................................................................................... 393 Montaner, Carme ..................................................................................................... 429 Muro, José Ignacio .................................................................................................. 439 Nadal, Francesc ....................................................................................................... 452 Piqueras, Juan .......................................................................................................... 465 Serrano, David ......................................................................................................... 393 Vicente, Teresa ........................................................................................................ 478 Vidal, Tomàs ........................................................................................................... 495 Villanova, José Luis ................................................................................................ 507 4. Cartografia i innovació Arbiol, Roman ......................................................................................................... 714 Asperó, Francesc ..................................................................................................... 616 Barbe, Biel ............................................................................................................... 616 Callau, Sònia ............................................................................................................ 522 Capdevila, Joan ................................................................................................ 641, 727
B
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Carneros, Antoni ...................................................................................................... 537 Cernocky, Thomas ................................................................................................... 569 Corcho, Oscar .......................................................................................................... 727 Cuadrado, Sergi ....................................................................................................... 548 Esteve, Albert .......................................................................................................... 560 Franch, Xavier ......................................................................................................... 560 Giménez, Rafael ...................................................................................................... 580 Isla, Elena ................................................................................................................ 522 López, Joan-Albert .................................................................................................. 569 Martí-Henneberg, Jordi ........................................................................................... 654 Martín, Jordi ............................................................................................................ 580 Massó, Jaume .......................................................................................................... 595 Moré, G. ................................................................................................................... 692 Nobajas, Alexandre ................................................................................................. 606 Outeiro, Luís ............................................................................................................ 616 Palà, Vicenç ............................................................................................................. 714 Paül, Valerià ............................................................................................................ 522 Pérez, Reinaldo Paul ................................................................................................ 626 Pintó, Josep .............................................................................................................. 702 Pla, Jesús .................................................................................................................. 641 Pons, Xavier .................................................................................................... 692, 737 Ramos, José Ángel .................................................................................................. 727 Recaño, Joaquín ....................................................................................................... 560 Río, Eloy del ............................................................................................................ 654 Rodellas, Enric ........................................................................................................ 664 Ruiz, Ernest ............................................................................................................. 672 Salvà, Montserrat ..................................................................................................... 569 Segura, Francesca .................................................................................................... 680 Serra, P. ................................................................................................................... 692 Soto-Bayó, Sandra A. .............................................................................................. 702 Tardà, Anna ............................................................................................................. 714 Torres, Marc ............................................................................................................ 595 Úbeda, Xavier .......................................................................................................... 616 Valentín, Antònia .................................................................................................... 654 Vilches, Luis Manuel ............................................................................................... 727 Zabala, Alaitz ........................................................................................................... 737 Zañartu, Carlos ........................................................................................................ 751
C
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SUMARI GENERAL DE LES PONÈNCIES Agrimensors a la província de Girona durant la segona meitat del segle XIX, per Francesc Nadal, Jesús Burgueño ................................................................. 452 Aguas, nieves e hielos en los paisajes de Sierra Nevada. El interés de la información gráfica de los libros de época, per Antonio Gómez, Benedita Milheiro, David Serrano ................................... 393 A la recerca del mapa semàntic ideal. Àrees, nodes, xarxes i dinàmiques del desenvolupament a Catalunya, per Ignasi Aldomà ............................................................................................. 170 Anàlisi del procés històric de dessecació dels estanys empordanesos a través de la cartografia, per Francesc Romagosa ..................................................................................... 118 Anàlisi dels assentaments als anys cinquanta i als anys noranta del segle XX a la plana de l’Alt Empordà, mitjançant la cartografia i els SIG, per Sergi Cuadrado ............................................................................................ 548 Càlcul i cartografia de la irregularitat pluviomètrica temporal a Catalunya mitjançant tècniques SIG, per Joan-Albert López, Montserrat Salvà, Thomas Cernocky .......................... 569 Cartografia, exposició i vulnerabilitat a les inundacions del comerç de la ciutat de Girona, per Lluís Ribera ................................................................................................. 106 Cartografia i desenvolupament rural. Els mapes com a mitjà per a l’anàlisi de les àrees rurals, per Marta Planas ................................................................................................ 300 Cartografia i revolució: de la indústria dels Sants als mapes en relleu (1936-1939), per Carme Montaner .......................................................................................... 429 Cartografiant la passió per la pròpia terra. La història el mapa de Catalunya en relleu (amb corbes de nivell) de Benet Cabeza i Pessarodona (1949-2007), per Montserrat Cuxart, Enric Bertran, Antoni Luna .......................................... 208 Cartografia parcelaria y estadística territorial en la provincia de Tarragona (1846-1892), per José Ignacio Muro ....................................................................................... 439 Cartografia per al turisme, per Daniel Imbert-Bouchard .............................................................................. 238 Combinació de dades ràster-vector mitjançant l’enriquiment d’una base SIGPAC amb teledetecció, per P. Serra, G. Moré, X. Pons .......................................................................... 692 Com descriure les ortofotos digitals? El procés de normalització de les metadades per a les ortofotos a l’ICC, per Anna Tardà, Vicenç Palà, Roman Arbiol .................................................... 714 Conèixer l’entorn a través de la toponímia, per Assumpta Lleonart ....................................................................................... 269 Dels raiers al ràfting i dels pastors als senderistes: anàlisi de la percepció visual i les cobertes del sòl al Parc Natural de l’Alt Pirineu, per Maria Barrachina, Francesc Coll, Raquel Cunill, David Molina, Joan Manuel Soriano ................................................................... 15
A
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Dinàmiques migratòries i expansió residencial a Catalunya (1992-2005), per Isabel Pujadas, Patricia Prats ......................................................................... 92 El dibujo como dato geográfico y etnográfico, per Ernesto Licona ............................................................................................. 248 El GTP com a mètode per al disseny d’unitats de paisatge, per Josep M. Serra, Albert Pèlachs, Miquel Ninyerola, Jordi Llorens, Jordi Cristòbal, Ana Vera .................................................................................. 155 Elisée Reclus y su aportación a la cartografía, per Teresa Vicente ............................................................................................. 478 El mapa de paisatge, un mapa temàtic complex, per Maria de Bolós, David Serrano ..................................................................... 27 El mapa en l’obra de Jules Verne, per Rosa Català .................................................................................................. 194 Els atles comarcals de Catalunya: Un producte innovador per a uns continguts tradicionals, per Juli Valdunciel, Jaume Feliu, Carolina Martí, Anna Roca ......................... 328 El SIGAT, un sistema d’informació geogràfica per al Parc Agrari del Baix Llobregat, per Sònia Callau, Elena Isla, Valerià Paül ......................................................... 522 Els mapes a la premsa: deu anys després, per Mariàngels Trèmols ..................................................................................... 319 Els sistemes d’informació geogràfica al servei de la protecció del patrimoni arquitectònic cultural enfront de les inundacions. Un exemple d’aplicació al cas del Pla d’Espais Fluvials de la Muga, per David Pavón, Anna Ribas ............................................................................. 80 Estudi de la inundabilitat al municipi de Castelldefels, per Antoni Carneros .......................................................................................... 537 Excursió a les províncies de Guadalajara i Teruel. Un mapa quasi fundacional de l’associació d’excursions catalana. Centre Excursionista de Catalunya, per Rosa Anna Felip .......................................................................................... 372 Geografia, cartografia i cinema, per Eduard-Josep Chifré .................................................................................... 202 Hacia una armonización semántica de la información geográfica, per Luis Manuel Vilches, José Ángel Ramos, Oscar Corcho, Joan Capdevila ................................................................................................... 727 Identificació i cartografia dels valors paisatgístics del Camp de Tarragona, per Sergi Saladié, Josep Pintó ............................................................................ 132 Integració de fonts d’informació en l’anàlisi socioecològica dels canvis en el paisatge a Matadepera (Vallès Occidental) entre 1931 i 2007, per Gemma Estany, Anna Badia, Martí Boada, Iago Otero ............................... 44 Interpretació del territori a diferents escales mitjançant els mapes d’intensitat mitjana de trànsit viari: Europa, península Ibèrica, Catalunya i Barcelona Per Jordi Martín, Rafael Giménez ..................................................................... 580 La cartografia com a eina de gestió del paisatge en la Denominació d’Origen Qualificada Priorat, per Òscar Borràs .................................................................................................. 38 La cartografia como instrumento para investigar la evolución del paisaje vitícola catalán, per Gemma Molleví ............................................................................................. 55
B
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La cartografía elaborada por los interventores al finalizar la guerra del Rif: una herramienta al servicio del control político y militar en el Protectorado español de Marruecos, per José Luis Villanova ..................................................................................... 507 La cartografia en els ordes religiosos a l’època moderna. L’atles de les províncies del Carmel Descalç, per Mercè Gras .................................................................................................. 406 La cartografia i les dades cadastrals com a font de delimitació territorial, per Òscar Borràs ................................................................................................ 177 La cartografia temàtica a petita escala. Les lliçons de l’Atles de la Diversitat, per Carles Carreras, Sergi Martinez, Sergio Moreno ........................................ 183 La cartografia parcel·lària del vuit-cents com a font d’anàlisi per conèixer el paisatge històric: Sant Martí de Provençals (1853-1871) per Núria Font .................................................................................................... 383 La compressió amb pèrdua en imatges destinades a la generació de cartografia temàtica: Nous resultats, per Alaitz Zabala, Xavier Pons .......................................................................... 737 La consideración de la heterogeneidad del mosaico paisajístico en la cartografía de unidades de paisaje. Aplicación al caso de la isla central de Puerto Rico, per Sandra A. Soto-Bayó, Josep Pintó ............................................................... 702 La distribució territorial de les notícies com a element d’avaluació de les repercussions dels esdeveniments culturals, per Daniel Paül .................................................................................................. 289 La evolución de la red ferroviaria en el Reino Unido (1825-2000), per Eloy del Río, Jordi Martí-Henneberg, Antònia Valentín ............................ 654 L’anàlisi dels canvis recents en el paisatge a través de la cartografia: l’exemple de la Terreta (Ribagorça), per Alexis Sancho .............................................................................................. 143 La península Ibérica en el gran Atlas de al-Idrisi, per Juan Piqueras, Galeb Fasan ......................................................................... 465 La relació entre població i poblament: una proposta de cartografia bivariable i anàlisi espacial. Espanya, 1986-2006, per Albert Esteve, Xavier Franch, Joaquín Recaño............................................ 560 La representació del medi natural i humà de l’Empordà en un mapa miliar del segle XVIII, per Marià Baig ................................................................................................... 337 La resolució espacial com a condicionant del resultat cartogràfic: un estudi sobre el despoblament pirinenc, per Carles Guirado, Enric Mendizábal, Jordi Nadal, Albert Pèlachs, Aimada Solé, Joan Manuel Soriano, Antoni F. Tulla .................................................................................................. 227 L’art de transformar la vida en un espectacle, per Bernat Lladó ................................................................................................ 257 Las transformaciones del paisaje de Vilassar de Mar desde 1850 hasta la actualidad, per Lluís Parcerisas .............................................................................................. 67
C
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’estudi del canvi d’usos del sòl a partir de la georeferenciació de tres fonts d’informació gràfiques dels anys cinquanta: Un exemple als Pirineus de Lleida, per Anna Badia, Jordi Cristòbal, Raquel Cunill, Albert Pèlachs i Anna Serra .......................................................................................................... 3 L’impacte de les tecnologies de la informació geogràfica en la cartografia i la geografia: reflexions sobre 20 anys de SIG, per Ernest Ruiz .................................................................................................. 672 Literatura georeferenciada. Redescobrint la subjectivitat del territori, per Esther Fabrellas, Carolina Martí, Francesca R. Uccella .............................. 218 Los primeros trabajos cartográficos de la Comisión del Mapa Forestal de España (1867-1887). El caso de los mapas de las provincias de Barcelona y Huesca, per Vicenç Casals .............................................................................................. 361 Mapes dinàmics on-line: Bases dinàmiques relacionals, PERL i SVG, per Alexandre Nobajas ...................................................................................... 606 Mapes i fronteres. El Plano en que se manifiesta la línea de división de los Reynos de España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll del Pertús de 1764, per Joan Capdevila ............................................................................................. 349 Modelització geoestadística del balanç hídric a Catalunya, per Luís Outeiro, Biel Barbe, Francesc Asperó, Xavier Úbeda ........................ 616 Noves dades territorials: La delimitació municipal de Catalunya, per Jaume Massó, Marc Torres .......................................................................... 595 Nuevas perspectivas en el uso de la información geográfica: Las infraestructuras de datos espaciales, per Jesús Pla, Joan Capdevila ............................................................................ 641 On és la cartografia col·laborativa? per Enric Rodellas ............................................................................................. 664 Perspectiva actual de la toponímia cartogràfica, per Miquel Parella ............................................................................................. 281 Proceso de geocodificación urbana: ejemplos de su aplicación en la ciudad de Barcelona, per Reinaldo Paul Pérez ..................................................................................... 626 Reducir la complejidad territorial a la claridad del mapa: Agustí Canelles y su propuesta de reconocimiento de Cataluña (1816), per Agustín Hernando ........................................................................................ 417 Sistema d’informació territorial de la província de Barcelona, per Carlos Zañartu ............................................................................................. 751 Sistemes d’informació geogràfica i GPS com a noves eines per a l’estudi de les inundacions: El cas del riu Girona, per Francesca Segura ......................................................................................... 680 Sobre la dubtosa utilitat de la cartografia antiga, per Tomàs Vidal ................................................................................................ 495 Un mapa literari de pobles i ciutats de Catalunya, per Lluís Prago .................................................................................................. 312
D
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SUMARI GENERAL D’AUTORS Aldomà, Ignasi ........................................................................................................ 170 Arbiol, Roman ......................................................................................................... 714 Asperó, Francesc ..................................................................................................... 616 Badia, Anna ........................................................................................................... 3, 44 Baig, Marià .............................................................................................................. 337 Barbe, Biel ............................................................................................................... 616 Barrachina, Maria ...................................................................................................... 15 Bertran, Enric ........................................................................................................... 208 Boada, Martí .............................................................................................................. 44 Bolós, Maria de ......................................................................................................... 27 Borràs, Òscar ..................................................................................................... 38, 177 Burgueño, Jesús ....................................................................................................... 452 Callau, Sònia ............................................................................................................ 522 Capdevila, Joan ........................................................................................ 349, 641, 727 Carneros, Antoni ...................................................................................................... 537 Carreras, Carles ....................................................................................................... 183 Casals, Vicenç ......................................................................................................... 361 Català, Rosa ............................................................................................................. 194 Cernocky, Thomas ................................................................................................... 569 Chifré, Eduard-Josep ............................................................................................... 202 Coll, Francesc ............................................................................................................ 15 Corcho, Oscar .......................................................................................................... 727 Cristóbal, Jordi .................................................................................................... 3, 155 Cuadrado, Sergi ....................................................................................................... 548 Cunill, Raquel ....................................................................................................... 3, 15 Cuxart, Montserrat ................................................................................................... 208 Estany, Gemma .......................................................................................................... 44 Esteve, Albert .......................................................................................................... 560 Fabrellas, Esther ...................................................................................................... 218 Fasan, Galeb ............................................................................................................ 465 Felip, Rosa Anna ..................................................................................................... 372 Feliu, Jaume ............................................................................................................ 328 Font, Núria ............................................................................................................... 383 Franch, Xavier ......................................................................................................... 560 Giménez, Rafael ...................................................................................................... 580 Gómez, Antonio ...................................................................................................... 393 Gras, Mercè ............................................................................................................. 406 Guirado, Carles ........................................................................................................ 227 Hernando, Agustín ................................................................................................... 417 Imbert-Bouchard, Daniel ......................................................................................... 238 Isla, Elena ................................................................................................................ 522 Licona, Ernesto .........................................................................................................248 Lladó, Bernat ........................................................................................................... 257 Lleonart, Assumpta .................................................................................................. 269 Llorens, Jordi ............................................................................................................ 155 López, Joan-Albert .................................................................................................. 569 Luna, Antoni ............................................................................................................ 208 Martí, Carolina ................................................................................................ 218, 328
A
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Martí-Henneberg, Jordi ........................................................................................... 654 Martín, Jordi ............................................................................................................ 580 Martinez, Sergi ........................................................................................................ 183 Massó, Jaume .......................................................................................................... 595 Mendizábal, Enric .................................................................................................... 227 Milheiro, Benedita ................................................................................................... 393 Molina, David ............................................................................................................ 15 Molleví, Gemma ........................................................................................................ 55 Montaner, Carme ..................................................................................................... 429 Moré, G. ................................................................................................................... 692 Moreno, Sergio ........................................................................................................ 183 Muro, José Ignacio .................................................................................................. 439 Nadal, Francesc ....................................................................................................... 452 Nadal, Jordi .............................................................................................................. 227 Ninyerola, Miquel .................................................................................................... 155 Nobajas, Alexandre ................................................................................................. 606 Otero, Iago ................................................................................................................. 44 Outeiro, Luís ............................................................................................................ 616 Palà, Vicenç ............................................................................................................. 714 Parcerisas, Lluís ......................................................................................................... 67 Parella, Miquel ........................................................................................................ 281 Paül, Daniel ............................................................................................................. 289 Paül, Valerià ............................................................................................................ 522 Pavón, David ............................................................................................................. 80 Pèlachs, Albert ............................................................................................. 3, 155, 227 Pérez, Reinaldo Paul ................................................................................................ 626 Pintó, Josep ...................................................................................................... 132, 702 Piqueras, Juan .......................................................................................................... 465 Pla, Jesús .................................................................................................................. 641 Planas, Marta ........................................................................................................... 300 Pons, Xavier .................................................................................................... 692, 737 Prago, Lluís .............................................................................................................. 312 Prats, Patricia ............................................................................................................. 92 Pujadas, Isabel ........................................................................................................... 92 Ramos, José Ángel .................................................................................................. 727 Recaño, Joaquín ....................................................................................................... 560 Ribas, Anna ............................................................................................................... 80 Ribera, Lluís ............................................................................................................ 106 Río, Eloy del ............................................................................................................ 654 Roca, Anna ............................................................................................................. 328 Rodellas, Enric ........................................................................................................ 664 Romagosa, Francesc ................................................................................................ 118 Ruiz, Ernest ............................................................................................................. 672 Saladié, Sergi ........................................................................................................... 132 Salvà, Montserrat ..................................................................................................... 569 Sancho, Alexis ......................................................................................................... 143 Segura, Francesca .................................................................................................... 680 Serra, Anna .................................................................................................................. 3 Serra, Josep M. ........................................................................................................ 155 Serra, P. ................................................................................................................... 692
B
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Serrano, David ................................................................................................... 27, 393 Solé, Aimada ........................................................................................................... 227 Soriano, Joan Manuel ........................................................................................ 15, 227 Soto-Bayó, Sandra A. .............................................................................................. 702 Tardà, Anna ............................................................................................................. 714 Torres, Marc ............................................................................................................ 595 Trèmols, Mariàngels ................................................................................................ 319 Tulla, Antoni F. ...................................................................................................... 227 Úbeda, Xavier .......................................................................................................... 616 Uccella, Francesca R. ............................................................................................. 218 Valdunciel, Juli ....................................................................................................... 328 Valentín, Antònia .................................................................................................... 654 Vera, Ana ................................................................................................................. 155 Vicente, Teresa ........................................................................................................ 478 Vidal, Tomàs ........................................................................................................... 495 Vilches, Luis Manuel ............................................................................................... 727 Villanova, José Luis ................................................................................................ 507 Zabala, Alaitz ........................................................................................................... 737 Zañartu, Carlos ........................................................................................................ 751
C
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
1. CARTOGRAFIA I PAISATGE Sumari L’ESTUDI DEL CANVI D’USOS DEL SÒL A PARTIR DE LA GEOREFERENCIACIÓ DE TRES FONTS D’INFORMACIÓ GRÀFIQUES DELS ANYS CINQUANTA: UN EXEMPLE ALS PIRINEUS DE LLEIDA ................................................................................................. 3 per Anna Badia, Jordi Cristòbal, Raquel Cunill, Albert Pèlachs i Anna Serra DELS RAIERS AL RÀFTING I DELS PASTORS ALS SENDERISTES: ANÀLISI DE LA PERCEPCIÓ VISUAL I LES COBERTES DEL SÒL AL PARC NATURAL DE L’ALT PIRINEU...................................................................... 15 per Maria Barrachina, Francesc Coll, Raquel Cunill, David Molina, Joan Manuel Soriano EL MAPA DE PAISATGE, UN MAPA TEMÀTIC COMPLEX ..................................... 27 per Maria de Bolós, David Serrano LA CARTOGRAFIA COM A EINA DE GESTIO DEL PAISATGE EN LA DENOMINACIÓ D’ORIGEN QUALIFICADA PRIORAT ................................ 38 per Òscar Borràs INTEGRACIÓ DE FONTS D’INFORMACIÓ PER L’ANÀLISI SOCIOECOLÒGICA DELS CANVIS EN EL PAISATGE A MATADEPERA (VALLÈS OCCIDENTAL) ENTRE 1931 I 2007................................................................ 44 per Gemma Estany, Anna Badia, Martí Boada, Iago Otero LA CARTOGRAFÍA COMO INSTRUMENTO PARA INVESTIGAR LA EVOLUCIÓN DEL PAISAJE VITÍCOLA CATALÁN.............................................. 55 per Gemma Molleví LAS TRANSFORMACIONES DEL PAISAJE DE VILASSAR DE MAR DESDE 1850 HASTA LA ACTUALIDAD .......................................................................... 67 per Lluís Parcerisas ELS SISTEMES D’INFORMACIÓ GEOGRÀFICA AL SERVEI DE LA PROTECCIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL ENFRONT DE LES INUNDACIONS. UN EXEMPLE D’APLICACIÓ AL CAS DEL PLA D’ESPAIS FLUVIALS DE LA MUGA ............................................................. 80 per David Pavón, Anna Ribas DINÀMIQUES MIGRATÒRIES I EXPANSIÓ RESIDENCIAL A CATALUNYA (1992-2005) ............................................................................................... 92 per Isabel Pujadas, Patricia Prats CARTOGRAFIA, EXPOSICIÓ I VULNERABILITAT A LES INUNDACIONS DEL COMERÇ DE LA CIUTAT DE GIRONA............................................................... 106 per Lluís Ribera
1
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ANÀLISI DEL PROCÉS HISTÒRIC DE DESSECACIÓ DELS ESTANYS EMPORDANESOS A TRAVÉS DE LA CARTOGRAFIA............................................. 118 per Francesc Romagosa IDENTIFICACIÓ I CARTOGRAFIA DELS VALORS PAISATGÍSTICS DEL CAMP DE TARRAGONA......................................................................................... 132 per Sergi Saladié, Josep Pintó L’ANÀLISI DELS CANVIS RECENTS EN EL PAISATGE A TRAVÉS DE LA CARTOGRAFIA: L’EXEMPLE DE LA TERRETA (RIBAGORÇA) ............ 143 per Alexis Sancho EL GTP COM A MÈTODE PER AL DISSENY D’UNITATS DE PAISATGE ........... 155 per Josep M. Serra, Albert Pèlachs, Miquel Ninyerola, Jordi Llorens, Jordi Cristòbal, Ana Vera
2
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’ESTUDI DEL CANVI D’USOS DEL SÒL A PARTIR DE LA GEOREFERENCIACIÓ DE TRES FONTS D’INFORMACIÓ GRÀFIQUES DELS ANYS CINQUANTA: UN EXEMPLE ALS PIRINEUS DE LLEIDA Anna Badia, Jordi Cristòbal, Raquel Cunill, Albert Pèlachs i Anna Serra Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP) Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona
1. Introducció L’estudi del paisatge, entès com a “caràcter total d’una regió de la terra” (definició genèrica aportada per Humbolt l’any 1805 i recollida a ORMAETEA, 1997), ha generat una gran multitud d’informació geogràfica. Tal com diu TELLO (2006) tot fent referència al caràcter global del paisatge, el repte ecològic que han d’afrontar les societats a principis del segle XXI exigeix entendre els processos de canvi global en curs amb enfocaments renovats i noves eines. Actualment disposem de mitjans que permeten caracteritzar i comparar els paisatges i la seva evolució, i per tant, reconstruir la seva història. Però abans d’entrar explícitament en l’objecte d’estudi d’aquest article, cal posar uns antecedents conceptuals a l’estudi del paisatge i dels canvis en les cobertes i usos del sòl. Entre moltes de les definicions i orientacions que té el mot paisatge, escollim la següent com a sintetitzadora: el paisatge és la percepció humana del medi ambient, fruit d’un procés històric en el qual es barregen els elements naturals i culturals sense una frontera clara que els delimiti (MATAMALA, 2003). És a dir, estudiar el paisatge és estudiar com s’ha construït el medi ambient a través de l’empremta que les societats han deixat en el territori. Producte de la dinàmica natural i de les activitats humanes, els paisatges humanitzats expressen el saber fer, l’evolució tècnica i les necessitats humanes. En aquest línia, durant les darreres dècades bona part dels estudis sobre els canvis d’usos del sòl s’han fet a partir del concepte de canvi global, que engloba totes les modificacions que experimenten els sistemes terrestres degut a la intervenció humana des del canvi climàtic fins a les modificacions dels ecosistemes terrestres, la pèrdua accelerada de la biodiversitat, les alteracions químiques de l’atmosfera i el canvi d’usos del sòl i per tant, tots aquells aspectes associats a la transformació del territori i el paisatge (MEYER i TURNER, 1994; BOADA i SAURÍ, 2002). El paisatge és doncs concebut com el reflex de les interaccions entre la naturalesa i la societat. Aquestes interaccions són les que es volen visualitzar a través de l’anàlisi dels canvis en les cobertes i els usos del sòl. En l’estudi de les transformacions i de l’organització dels paisatges és indispensable diferenciar entre l’ocupació del sòl i la utilització de les terres. Les definicions aportades per TURNER i MEYER (1994) són les que més s’han utilitzat; l’ocupació del sòl (Land Cover) descriu l’estat físic de les terres, de la superfície del sòl, és el tipus de vegetació, la presència d’aigua, roques, etc. Un canvi en l’ocupació del sòl pot consistir en una conversió (pas de bosc a conreu) o una modificació (densitat d’arbres en un bosc). La utilització de les terres (Land Use) descriu la forma en que les persones utilitzen la terra: els usos, les pràctiques (és el tipus d’agricultura, de pastura, d’hàbitat) (BUREL i BAUDRY, 2002). Observant el territori es poden detectar elements de la seva organització, trets del passat, que poden servir com a punt de partida per a plantejar hipòtesis per a estudiar el paisatge.
3
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’aproximació històrica dels canvis d’usos i cobertes del sòl permet millorar la comprensió dels processos històrics. Durant molts anys una de les fonts d’informació per a l’anàlisi d’aquests canvis ha estat la comparació de la primera fotografia aèria disponible pel territori català, que data de l’any 1956-57, amb les fotografies aèries més recents o ortofotos, actualment disponibles de forma actualitzada i gratuïta a la pàgina web de l’ICC (<http://www.icc.es/> 24-12-2008). Tot i que la limitació de les fotografies aèries de l’any 1956, pel que fa a possibilitat d’extreure detalls, per la qualitat de les mateixes fotografies, o per l’escala, que no permet identificar elements en el paisatge de gran interès, ha portat a buscar d’altres fonts documentals complementàries. Així, si bé la majoria s’han basat en les fotografies aèries de l’any 1956-1957 (FEO, 2002), també es pot fer servir cartografia temàtica antiga (SERRA, 2007), “amillaraments” (MARULL et al., 2006), i informació cadastral (MATAMALA, 2004; SANCHO i FIDALGO, 2004; FIDALGO i SANCHO, 2004). En aquest sentit, l’estudi que es presenta pretén mostrar, com les fortografies aèries del 195657, fotointerpretades juntament amb altres documents històrics com el Mapa de Vegetació de Jaime Jordán de Urríes de l’any 1954 i el cadastre de 1957, permeten reconstruir i explicar de manera més acurada i contrastada les dinàmiques del paisatge. La importància de la georeferenciació d’aquests documents antics rau en la possibilitat de passar d’una anàlisi purament descriptiva a una de quantitativa. L’àmbit d’estudi escollit és el que durant molts anys ha estat un laboratori pel Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP) del Departament de Geografia de la UAB, l’Alt Pirineu, concretament els municipis marc d’aquest estudi són Tírvia i Farrera (Pallars Sobirà). Els diferents treballs portats a terme a la zona han permès anar definint i consolidant una metodologia que ha esdevingut clau per a la comprensió de les dinàmiques del territori i l’estudi del paisatge en aquesta zona. 2. Situació L’elecció dels municipis de Tírvia i Farrera de Pallars (Pallars Sobirà) es basa en la disponibilitat de diferents materials gràfics en un àmbit de muntanya que es caracteritza per una gran diversitat natural i una forta empremta humana. L’escenari escollit per dur a terme aquest estudi es troba a prop de la frontera amb França i Andorra (figura 1). Les característiques ambientals d’aquesta part dels Pirineus fan que sigui un territori especialment adequat per a l’estudi de l’evolució paisatgística, ja que es tracta d’una zona amb una forta variabilitat interna resultat dels factors naturals i antròpics. La superfície total d’aquests dos municipis és aproximadament de 71 km2 (62 km2 Farrera i 9 km2 Tírvia) en un territori caracteritzat per una elevada esquistositat. El relleu actual és el resultat de l’acció glacial quaternària que l’ha modificat accentuant les diferències entre les dues vessants. És a dir, que l’excavació provocada pel gel a la solana ha tingut com a conseqüència una erosió representada per despreniments i acumulacions a la part inferior de la vall, i a l’obaga ha suposat una gran acumulació de materials degut a l’escàs desnivell i suau pendent. Això ha permès reconèixer una gran varietat de testimonis glacials estudiats de forma global (BRU, 1985) i més recentment també de forma concreta (PÈLACHS, 2005). En una segon fase l’acció fluvial ha estat la responsable de l’accentuació dels fons de vall, acumulant materials en els seus marges. En aquest sentit cal destacar l’extraordinària capacitat erosiva dels principals cursos fluvials de cadascuna de les valls que envolten els municipis de
4
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Farrera i Tírvia: la Noguera de Vallferrera en la confluència amb la Noguera de Cardós i la vall de Santa Magdalena excavada pel riu Romadriu. Des d’un punt de vista climàtic l’àmbit d’estudi es localitza en una transició entre el clima mediterrani i el clima atlàntic. La precipitació anual varia entre 700-1200 mm/any entre els fons de vall i les parts més elevades. Mentre que la temperatura oscil·la entre els valors positius de 10ºC a 900 metres i els valors negatius al voltant de -2º i -3ºC de mitjana. El mes més càlid és juliol i el més fred genera, amb unes temperatures entre 10ºC i 19ºC i -7ºC i -2ºC, segons les estimacions fetes a partir de l’Atles Climàtic Digital de Catalunya (NINYEROLA, 2001). La distribució de la vegetació respon a diferents estatges altitudinals. Així, en el fons de vall es localitzen espècies pròpies de la vegetació de ribera com freixes (Fraxinus excelsior), avellaners (Corylus avellana) y alguns roures (Quercus humilis) juntamente amb d’altres caducifolis com els oms (Ulmus minor) i els salzes (Salix alba), que se situen en el marge d’algunes zones de conreu que aprofiten l’aigua del riu. Cap als 1.100-1.200 metres el pi roig (Pinus sylvestris) guanya terreny a antigues zones conreades i ocupa l’espai de roures i caducifolis fins als 1.500 metres. Entre 1.500 i 1.800 metres hi ha una gran diversitat d’espècies forestals tot i que és freqüent que hi predomini el pi roig, també hi pot haver bedoll (Betula pendula), avet (Abies alba) y de forma molt localitzada i escassa faig (Fagus sylvatica). El bosc de pin negre ocupa l’espai a partir de 1.800 metres y ascendeix fins als 2.200 metres, moment en el que els prats culminals i les zones de roca dominen el paisatge vegetal. Segons l’IDESCAT (<http://www.idescat.net/>, 24-4-2008), a l’any 2007 a Farrera hi vivien 112 persones repartides entre les entitats de població de Burg (cap de municipi), Farrera, Mallolís, Montesclado, Alendo i Glorieta de Montesclado a l’extrem occidental del municipi. A Tírvia la població l’any 2007 era de 130 habitants repartits entre Tírvia (cap de municipi), la Bana i Terveu. Durant segles aquestes entitats de població han estat les responsables de gestionar el territori i configurar el paisatge de forma comunal. La propietat comunal és una de les principals característiques de l’àmbit d’estudi i ha tingut un paper actiu en la configuració del paisatge (Pèlachs i Soriano, 2003). Figura 1. Localització geogràfica de Farrera i Tírvia
5
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. Material i mètode En aquest apartat es farà una breu descripció dels tres documents que han estat fonts d’informació per a l’estudi del paisatge en els municipis de Farrera i Tírvia: les fortografies aèries del 1956-57, el Mapa de Vegetació de Jaime Jordán de Urríes de l’any 1954 (JORDÁN DE URRÍES, 1954) i el cadastre de l’any 1957. La utilització d’aquestes fonts no ha estat directa, sinó que ha passat per un procés de digitalització el qual es descriu a continuació. 3.1 Fotografia aèria del vol 1956-57 Els diferents treballs comparats en aquest article tenen com a denominador comú l’ús de les fotografies aèries del vol dels anys 1956-57, és per això que es posarà una atenció especial a explicar el procés que s’ha seguit, des dels fotogrames a la seva utilització per a fer la fotointerpretació dels usos del sòl final. 3.1.1 Generar un ortofotomapa de l’any 1956-57 La informació gràfica més antiga i apta per poder realitzar la comparació dels usos i les cobertes del sòl correspon a les fotografies aèries preses per l’exèrcit americà al llarg dels anys 1956 i 1957. La fotografia aèria és una de les principals fonts d’informació utilitzades actualment per a reconstruir dinàmiques de canvis en el paisatge durant un període determinat, i, per tant, esdevenen un document molt valuós per a la recerca. Lluny de mostrar una realitat territorial interpretada i simplificada, la fotografia aèria que es realitza des d’un avió sobre un àmbit o fragment del territori, ens mostra de la manera més objectiva possible tots i cadascun dels components del paisatge, les seves qualitats i les seves interrelacions particulars (RAISZ, 1974). Si bé és cert que la fotografia aèria ha contribuït a agilitar la seva lectura i fotointerpretació cal tenir present el temps destinat prèviament a tot el procés de digitalització, així com a la correcció de les deformacions geomètriques. Així doncs, en primer lloc s’han d’escanejar els diferents fotogrames de l’àrea d’estudi, el resultat del qual conserva les qualitats geomètriques i el volum d’informació del fotograma original. En aquest sentit, totes les fotografies han estat escanejades a una resolució que permetés obtenir una imatge digital formada per píxels a una mida igual o inferior a 0.2 mil·límetres. Aquest valor es considera el màxim error gràfic que poden presentar aquests documents cartogràfics analògics on la precisió en la localització dels objectes geogràfics és un factor important (Monteagudo, 2001). Partint d’aquest nivell d’error, en un document cartogràfic a escala 1:50.000 s’espera un nivell de precisió igual o inferior a 10 metres en la localització d’elements com la hidrografia, el poblament, o la xarxa viària. Una vegada feta la captura de dades des de MiraMon s’ha corregit les deformacions geomètriques que presenten els fotogrames que integren el vol de l’any 1956. Tal i com han assenyalat alguns autors, les distorsions geomètriques adjacents a la fotografia aèria convencional no només deriven de la curvatura i relleu de la terra, sinó també de la visió perspectiva cònica que obté la càmera amb la qual es fotografia un àmbit de la superfície de la terra. A causa d’aquesta visió, aquells punts més elevats de la superfície de la superfície terrestre, que queden al mateix temps allunyats respecte el centre o punt principal de la fotografia, tendeixen a aparèixer desplaçats respecte la seva posició original. Aquest desplaçament, que es produeix en direcció als marges de la fotografia, tendeix a ser més gran o més petit en funció de l’alçada a la qual vola l’avió en el moment de la captura de la imatge. D’altra banda, és un factor a tenir en compte en el moment de determinar l’escala d’un
6
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
fotograma. A diferència de les ortofotos i ortofotomapes, l’escala d’una fotografia aèria no és constant, ja que és possible obtenir escales diferents en funció dels punts que són seleccionats per efectuar aquest càlcul. La correcció geomètrica de fotografies aèries a través del programa MiraMon, es realitza a través de l’executable CorrGeom. Aquest executable elimina les deformacions geomètriques pròpies de la fotografia aèria a través del mètode d’ajust mitjançant equacions de coliniaritat, tenint en compte el relleu de la superfície de la terra a través del Model Digital d’Elevacions. A més, aquelles imatges corregides geomètricament a través de CorrGeom passen a ser imatges ajustades a un nou sistema de projecció i de referència cartogràfic, en aquest cas el sistema UTM-31N-UB/ICC (Pons, 2004). Per poder realitzar el procés de correcció s’han localitzat un conjunt de punts de control sobre els quals s’ha identificat les coordenades reals tot identificant elements estàtics de les ortofotos recents ja geoereferenciades. Aquests punts tenen una doble finalitat: per un costat serveixen per calcular les funcions de transformació o ajustar les equacions de correcció i s’anomenen punts d’ajust; per l’altre, permeten que el programa estimi el grau de precisió, el nivell d’error o la fiabilitat estàtica del procés de correcció i de l’ajust de la geometria d’una fotografia aèria i s’anomenen punts de test. En tot aquest procés és necessari ser conscients i tenir present del nivell d’error, definit per la mitjana quadràtica del Rout Mean Square (RMS), el qual mostra el desplaçament en metres que presenten les coordenades. Per a poder generar una ortofoto s’ha considerat que l’error no pot superar els 0.2 mil·límetres a l’escala del mapa. Per tant, si l’escala de la fotografia aèria és aproximadament d’1/33000 això significa que cal obtenir com a mínim un error inferior de 6,6 metres. Aquest procés s’ha seguit per a cadascun dels 21 fotogrames corregits fins a obtenir la cobertura total dels municipis. La correcció geomètrica s’ha realitzat amb el mòdul CORGEOM del programa Miramon. Una vegada les imatges han estat georeferenciades s’han retallat per obtenir la part central de la imatge com a pas previ a la construcció d’un mosaic amb totes les fotografies per tal que es puguin obrir simultàniament. La fotografia ja té coordenades i per tant, ja es té una visió global del territori a punt per ser interpretada. 3.1.2 El mapa de cobertes de l’any 1956-57 Una vegada fet l’ortofotomapa de l’any 1956 ja només queda el procés de fotointerpretació i digitalització de les diferents cobertes del sòl. Aquest procés es va fer a partir de distingir entre el bosc de baix, mig i alt recobriment segons si els arbres cobrien menys del 20%, fins a un 70% o més d’un 70% de la superfície d’una mateixa àrea homogènia. També es va diferenciar entre les bosquines segons si eren arbrades i el seu grau de recobriment amb els mateixos criteris que el bosc. Així com tres tipus de prats: de dall, de pastura i supraforestals, a més dels camps de conreu, els cursos fluvials i els nuclis urbans. L’escala de digitalització ha estat de 1:950 (a un zoom x 2). Mentre que l’àrea mínima de digitalització ha estat ocasionalment inferior a 500 m2.
7
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 2. Cobertes 1956-1957
COBERTA Aflorament rocós Bosc d'alt recobriment Bosc de baix recobriment Bosc de mig recobriment Bosquina arbrada Bosquina d'alt recobriment Bosquina de baix recobriment Bosquina de mig recobriment Camps de conreu Fluvial Nucli urbà N Prats de dall Prats de pastura
500
0
1500 m
Prats supraforestals
3.2 Cadastre de 1956 A partir de la base alfanumèrica del cadastre de l’any 1956 disponible a la Gerència Territorial del Cadastre de Lleida es va comprovar com la informació disponible per als municipis de Tírvia i Farrera estava delimitada damunt la fotografia aèria del vol americà de l’any 1956. Damunt dels negatius d’aquest vol i ampliats en paper a una escala aproximada d’1:5000, els tècnics van delimitar diferents parcel·les i subparcel·les amb les seves característiques físiques, econòmiques i de propietat per a cadascuna d’elles. Per tant, les fotografies aèries del vol del 56-57 han servit també com a base per a la fotointerpretació i digitalització del cadastre de l’any 1956. Per fer-ho es va digitalitzar la informació de dos polígons cadastrals del municipi de Tírvia i quatre polígons del de Farrera. En total es van analitzar 2.967 parcel·les i 6.223 subparcel·les, tenint en compte que cada parcel·la és una porció de terreny tancada per una línia poligonal que pertany a un sol propietari/a dins d’un polígon concret d’un terme municipal i la subparcel·la una subdivisió de la parcel·la, identificada amb diferents caràcters alfabètics en minúscula (Matamala, 2003). La informació que porta el cadastre es pot subdividir a partir de característiques físiques, econòmiques i de propietat de cada subparcel·la. D’entre les característiques físiques les geomètriques serveixen per a localitzar la propietat de cada parcel·la, saber fins quin punt estan subparcel·lades i per tant el seu grau de diversitat, el nom de la partida on es troben i mesurar la superfície de les diferents parcel·les. Les característiques agronòmiques defineixen
8
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
els diferents tipus de cultiu o aprofitament i per tant l’ús del sòl a què es destina cada subparcel·la cadastral. D’aquesta manera s’ha pogut distingir entre: cereal de regadío, cereal de secano, prado de riego, prado de secano, pastos, matorral, monte bajo, pinar, bosque de ribera, improductivo, núcleos habitados i vías fluviales. Les característiques econòmiques han permès distingir entre la Intensitat Productiva o classe a partir de distingir les diferents qualitats o potencials productius en base als diferents aprofitaments. A l’igual que el valor cadastral que és el valor que resulta d’aplicar el tipus avaluatori corresponent a cada aprofitament. Figura 3. Cadastre de 1956
CULTIUS Bosc de ribera Bosquina Carretera Cereal de regadiu Cereal de secà Fluvial Improductiu Matoll Nucli i disseminat urbà P.dall regadiu N
P.dall secà Pineda
500
0
1500 m
Prat de pastura
3.3 Mapa forestal Jaime Jordán de Urríes El “Mapa Forestal de la Província de Lérida” editat per l’”Instituto Forestal de Investigaciones y Experiencias” l’any 1954 a Madrid i creat per l’enginyer forestal Jaime Jordán de Urríes y Azara, s’ha de considerar un bon complement de la informació analitzada a partir de la fotografia aèria i del cadastre. El mapa, que forma part de l’arxiu de la cartoteca de Geologia de la Universitat de Barcelona, es va dissenyar a escala 1:100.000 i consta de 8 fulls (75,5 cm x 52,5 cm), en dos dels quals s’inclou l’àrea d’estudi. El procés metodològic seguit per a la seva correcció ha estat similar al de les fotografies aèries, si bé ha calgut fer diverses adaptacions específiques per tractar-se d’una informació temàtica.
9
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Inicialment es van escanejar els diferents fulls del mapa a una escala de 300 dpi en format TIF. La manca d’informació específica sobre la projecció del mapa va dificultar-ne el procés de georeferenciació que no es va poder dur a terme a partir del sistema de coordenades del mapa. Figura 4. Jaime Jordán de Urríes 1954
CATEGORIA carrasca no forestal pi negre N
pi roig pi roig + avet rasos
500
0
1500 m
En canvi, va donar un bon resultat de correcció la selecció de les coordenades a partir d’alguns pics i alguns encreuaments de la xarxa administrativa que va ser senzill localitzar al mapa de corbes de nivell 1:5.000 de l’ICC. Per cada mapa es van localitzar 25 punts de control (15 d’ajust i 10 de test), seguint tot el procediment descrit suara. Al final les imatges corregides va lograr un RMS inferior a 3 metres. La digitalització dels diferents tipus de vegetació es van fer a partir del propi mapa. L’escala de digitalització ha estat de 1:1400 (a un zoom x 2). Mentre que l’àrea mínima de digitalització ha estat rarament inferior a 500 m2. Les categories s’han organitzat en quatre grans grups: formacions forestals, bosc mixt, rasos (que en el mapa s’anomenen “matorral” i que inclou: cims, prats alpins i pastures i matollars), i finalment les zones no classificades (a partir d’ara s’anomenaran sense dades). A més, l’autor del mapa subclassifica les formacions forestals jeràrquicament mitjançant criteris de tipus fisonòmic en: gimnospermes (pinassa, pi roig, pi negre i avet), angiospermes perennifòlies (alzina) i angiospermes caducifòlies (roure i bedoll). També cal tenir en compte que Jordán de Urríes considera el caràcter aïllat d’algunes espècies en determinades zones mitjançant punts, la qual cosa ha impossibilitat l’estudi quantitatiu d’aquestes trames. Malgrat tot, l’estudi qualitatiu de la distribució dels punts ha estat força pràctic a l’hora de completar la informació del mapa. 10
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. Resultats i discussió La taula resultant de les tres fonts d’informació ha servit per a fer una anàlisi d’estadística descriptiva, que ha permès obtenir el grau de fiabilitat d’aquest procés i de cadascuna de les fonts enriquint la interpretació individual de cadascuna d’elles. Tot i que en aquesta comunicació l’interès radica en conèixer la qualitat de la informació processada. La comparació s’ha basat en la categoria “cultius” del mapa del cadastre de l’any 1956, la categoria “coberta” de l’ortofotomapa de l’any 1956-1957 i la categoria “jordán” de l’any 1954. Aquest creuament ha suposat un total de 545 combinacions diferents entre les tres categories, nombre excessiu per analitzar en profunditat la qualitat de la informació. Per reduir aquest nombre s’ha decidit escollir aproximadament el 80% de la superfície analitzada (5.599 ha), la qual cosa ha suposat processar 45 casos amb una superfície superior a 30 ha. Taula 1. Combinacions coherents CULTIUS COBERTA JORDÁN Pineda Bosc d'alt recobriment pi negre Pineda Bosc d'alt recobriment pi roig Prat de pastura Prats de pastura rasos Cereal de secà Camps de conreu no forestal Prat de pastura Prats supraforestals rasos Prat de pastura Prats de pastura no forestal Improductiu Aflorament rocós rasos Pineda Bosc de mig recobriment pi roig Bosquina Bosquina de mig recobriment carrasca Pineda Bosc de mig recobriment pi negre Prat de pastura Camps de conreu no forestal Pineda Bosc de baix recobriment pi negre Prat de pastura Prats de dall no forestal Improductiu Bosquina de mig recobriment carrasca P.dall secà Prats de dall no forestal Prat de pastura No data No data Matoll Bosquina de baix recobriment rasos Bosquina Bosquina d'alt recobriment carrasca Bosquina Bosquina d'alt recobriment pi roig Matoll Bosquina arbrada rasos P.dall regadiu Prats de dall no forestal P.dall regadiu Prats de dall rasos Total
ha 921,74 744,73 609,83 281,33 275,96 168,61 159,54 73,42 66,96 55,38 48,71 47,12 42,72 40,04 36,24 36,09 35,45 34,59 34,3 32,96 32,54 32,12 3.810,38
Dels 45 creuaments 22 han estat totalment coherents: 3.873 ha d’un total de 7.127 ha, és a dir el 53,46% de tot el territori estudiat (taula 1). La qual cosa indica que malgrat treballar amb escales diferents i fonts d’informació variades en més de la meitat del casos s’obté una informació complementària per a la interpretació dels usos i cobertes del sòl. Cal destacar que la fotointerpretació de l’any 1956-57 i el cadastres per si sols no indicaven l’espècie forestal que d’aquesta manera es pot identificar, la qual cosa pot ser d’utilitat per a l’estudi de la dinàmica del paisatge.
11
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Paral·lelament, en 11 casos hi hagut combinacions incoherents provocades pel mapa de Jaime Jordán de Urríes: 971,74 ha un 13,63% de la superfície total estudiada (taula 2). Les incoherències observades en aquestes combinacions poden ser degudes sobretot al canvi d’escala ja que cal recordar que el cadastre i el mapa de cobertes parteixen d’una escala de fotointerpretació diferent. Per tant, el mapa de vegetació de Jordán de Urríes tot i ser una bona base d’informació complementària s’ha de contrastar amb altres fonts per a la seva anàlisi. Taula 2. Combinacions incoherents mapa Jordán de Urríes resta d’informacions CULTIUS Pineda Pineda Prat de pastura Prat de pastura Cereal de secà Prat de pastura Pineda Prat de pastura Prat de pastura Pineda Cereal de secà
COBERTA Bosc d'alt recobriment Bosc d'alt recobriment Prats de pastura Bosquina de baix recobriment Camps de conreu Prats supraforestals Bosc de baix recobriment Bosquina de baix recobriment Prats de pastura Bosc de mig recobriment Camps de conreu
JORDAN rasos no forestal pi negre pi roig rasos pi negre rasos no forestal pi roig rasos pi roig Total
ha 312,06 96,36 86,52 85,78 65,58 65,46 60,15 57,78 57,53 49,62 34,9 971,74
Pel que fa a les incoherències entre el cadastre i la resta d’informacions s’han detectat 7 casos, el que suposa una superfície de 604,45 ha (8,48% de la superfície analitzada) (taula 3). Malgrat ser una superfície prou rellevant, el fet que la fotointerpretació i el mapa de Jordán de Urríes siguin concordants ens fa plantejar la hipòtesi que és una estratègia del cadastre que explica usos en indrets no adequats a priori. Per exemple, pasturar zones amb bosquina pot estar indicant l’aprofitament en antics conreus abandonats i en zones en vies de reforestació. Tot i que també hi poden haver “interessos” per augmentar el valorar del territori com indicaria la consideració d’un aflorament rocós com a prat de pastura. Taula 3. Combinacions incoherents cadastre resta d’informacions CULTIUS Prat de pastura Prat de pastura Prat de pastura Pineda Prat de pastura Prat de pastura Pineda
COBERTA Bosquina de baix recobriment Aflorament rocós Bosquina arbrada Prats de pastura Bosc de baix recobriment Bosc d'alt recobriment Bosquina de baix recobriment
JORDAN rasos rasos rasos rasos pi negre pi negre rasos Total
Ha 196,59 142,1 89,93 67,28 38,82 38,6 31,13 604,45
Les incoherències detectades en el mapa de cobertes respecte les informacions del cadastre i el de vegetació de Jordán de Urríes sumen 138,5 ha (1,94% superfície total) (taula 4). En aquest cas s’ha atribuït aquest fet a errades en la fotointerpretació de les fotografies aèries de l’any 1956-1957 que tant poden ser degudes a la mala qualitat de la fotografia com a un criteri de fotointepretació inadequat.
12
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Taula 4. Combinacions incoherents cobertes resta d’informacions CULTIUS Prat de pastura Bosquina Pineda
COBERTA Bosc de baix recobriment Bosc d'alt recobriment Bosquina de baix recobriment
JORDAN rasos rasos pi roig Total
Ha 76,41 31,28 30,81 138,5
Del conjunt de casos analitzats només s’han detectat dos únics casos (74,20 ha; 1,04% de la superfície total) en els que entre les tres cobertes no hi ha cap motiu que justifiqui aquests creuaments totalment incoherents. Taula 5. Combinacions totalment incoherents entre totes les informacions CULTIUS Prat de pastura Bosquina
COBERTA Bosquina de baix recobriment Bosc d'alt recobriment
JORDAN pi negre no forestal Total
Ha 40,37 33,93 74,20
5. Conclusió Malgrat els diversos desajustaments observats en les combinacions, el creuament d’informacions diverses permet millorar la interpretació de la dinàmica territorial i de l’estudi del paisatge i suposa una sinèrgia positiva que cal tenir en compte en aquest tipus d’estudis. 6. Agraïments Aquest treball no hagués estat possible sense el finançament concedit pel Parc Natural de l’Alt Pirineu (2005-2006PNATAPI), el Grup de Geografia Aplicada de la Generalitat de Catalunya (2005SGR00942), el projecte sobre el “desarrollo local sostenible de las zonas de montaña en el umbral entre el abandono del territorio y la naturbanización” (MEC, SEJ200604009/GEOG) i el projecte “l’anàlisi de la fotografia aèria de l’any 1956 per a l’estudi dels canvis d’usos del sòl i l’impacte ambiental de l’etapa franquista al Pirineu Central Català” (AGAUR, 2005AREM10005). 7. Bibliografia BOADA, M. i SAURÍ, D. (2002). El canvi global. Editorial Rubes. Barcelona. BRU, Maria Josepa (1985). Estudi geomorfològic: el modelatge glacial d’un sector del Pirineu Central (Valls Ferrera i de Cardós). Barcelona, Secció Geografia, Universitat de Barcelona. Tesi doctoral. BUREL, F. i BAUDRY, J. (2002), Ecología del Paisaje. Conceptos , Métodos y Aplicaciones, Ediciones Mundi Prensa, Barcelona. FEO, F. (2002). “El Catastro y otras fuentes complementarias para el estudio de la propiedad rústica española (1800-1940)”. Revista CT/Catastro, 44: 89-101. FIDALGO, C. i SANCHO, I. (2004). “El Catastro de Rústica: fuente documental para la investigación biogeográfica”. Revista CT/Catastro, 51: 131-136. JORDÁN DE URRÍES Y AZARA. J. (1954) Memòria adjunta al mapa forestal de la provincia de Lérida. Madrid, Ministerio de Agricultura, Dirección General de Montes, Caza y Pesca Fluvial, Instituto Forestal de Investigaciones y Experiencias.
13
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
MARULL, J.; PINO, J.; TELLO, E. i MALLARACH, J. M. (2006). “Análisis estructural y funcional de la transformación del paisaje agrario en el Vallès durante los últimos 150 años (1853-2004): relaciones con el uso sostenible del territorio”. Áreas, 25: 105-126. MEYER, W.B. i TURNER, B.L. [Eds.]. (1994). Global Land-Use and Land-Cover Change. Cambridge, Univ. Press. MONTEAGUDO, J. (2001) “Tipología del documento cartográfico”, en Jiménez, J.; Monteagudo, J. (Eds.) La documentación cartográfica. Tratamiento, gestión y uso. Huelva, Universidad de Huelva, Servicio de Publicaciones, pp.117-180. MATAMALA, N. (2003), Els canvis en l’ús del territori de muntanya durant el segle XX i llur reflex en el paisatge. Els municipis de Farrera de Pallars i Tírvia (Pallars Sobirà), Memòria de recerca. Departament de Geografia. UAB. MATAMALA, N. (2004). “La utilidad del Catastro como fuente para estudiar la evolución del paisaje en los últimos cincuenta años: estudio de dos municipios de la provincia de Lleida”. Revista CT/Catastro, 52: 147-161. NINYEROLA, Miquel (2001). Modelització climàtica mitjançant tècniques SIG i la seva aplicació a l’anàlisi quantitativa de la distribució d’espècies vegetals a l’Espanya Peninsular. Bellaterra: Univ. Autònoma de Barcelona [tesi doctoral] <http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0618101-111736/> (30-4-2008). ORMAETEA, O. (1997), Concepto y método en paisaje. Una propuesta docente. Departamento de Geografía, Prehistoria y Arqueología. Universidad del país Vasco /Euskal Herriko Unibertsitatea. PÈLACHS, Albert (2005). Deu mil anys de geohistòria ambiental al Pirineu Central Català. Aplicació de tècniques paleogeogràfiques per a l’estudi del territori i el paisatge a la Coma de Burg i a la Vallferrera. Bellaterra: Univ. Autònoma de Barcelona [tesi doctoral] <http://www.tdx.cesca.es/TDX-0119105-162806/#documents> (1-2-2008). PÈLACHS, A. i SORIANO, J.M.(2003). “Las fuentes paleobotánicas y la historia forestal: el ejemplo de los valles de la Coma de Burg y Vallferrera (Pallars Sobirà-Lleida)”. Cuadernos de la Sociedad Española de Ciencias Forestales, 16: 155-160. PONS, X. (2004) MiraMon. Sistema d'Informació Geogràfica i software de Teledetecció. Bellaterra, Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, CREAF. RAISZ, E. (1974) Cartografía General. Barcelona, Omega. SANCHO-GARCÍA, I. i FIDALGO, C. (2004). “Evolución del paisaje vegetal en el siglo XX a partir del Catastro de la Propiedad Rústica (Comarca del Alberche, Madrid)”. Revista CT/Catastro, 52. SERRA, A. (2007), Anàlisi de les cobertes forestals i la seva dinàmica (1954-2003) al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Mapa forestal de Jaime Jordán de Urríes, una eina per a l’estudi de la dinàmica i la gestió de les masses forestals. Memòria de recerca. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. SORIANO, J.M.; CRISTÒBAL, J.; NINYEROLA, M.; PÈLACHS, A. (coord.) (2006). Catàleg de Paisatge del Parc Natural de l’Alt Pirineus i Aran. Bellaterra, Informe científico-tècnic inèdit. TELLO, E. (2006), “La transformación del territorio antes y después de 1950: un lugar de encuaentro transdisciplinar para el estudio del paisaje”, Areas, Revista internacional de Ciencias Sociales, 25. Universidad de Murcia. 5-11. TURNER, B.L., MEYER, W.B. (1994), “Global land use and land cover change: an overview”. A W.B. Meyer i B.L. Turner, Changes in land use and land cover: a global perspective. Cambridge University Press. Cambridge; 3-10. Adreces electròniques ICC, <http://www.icc.es/> (24-12-2008) / IDESCAT <http://www.idescat.net/> (24-4-2008)
14
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
DELS RAIERS AL RÀFTING I DELS PASTORS ALS SENDERISTES: ANÀLISI DE LA PERCEPCIÓ VISUAL I LES COBERTES DEL SÒL AL PARC NATURAL DE L’ALT PIRINEU Maria Barrachina*, Francesc Coll**, Raquel Cunill*, David Molina* i Joan Manuel Soriano* *Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP). Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona **Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB)
1. Introducció La definició de paisatge és avui el fruit de diverses mirades sobre l’entorn que ens envolta des de diferents punts de vista. En aquest treball el paisatge és entès com el resultat d’un procés històric en el qual es barregen els elements naturals i culturals sense una frontera definida que els delimiti (MATAMALA, 2003). D’aquesta forma, el paisatge s’explica tenint en compte tres elements bàsics: el medi natural, l’acció antròpica exercida sobre aquest i la percepció que cada individu té de la interacció d’ambdós elements. El paisatge de muntanya queda definit per unes característiques pròpies per cadascun dels tres elements o paràmetres explicitats. La gran diversitat orogràfica i l’amplitud altitudinal permet una gran diversitat d’ecosistemes fruit de la interacció de les diferents condicions ambientals. La societat s’ha adaptat a aquesta diversitat a l’hora d’aprofitar el recursos naturals de l’àrea. L’esglaonament altitudinal d’usos en el si de la muntanya és un dels trets més definitoris de l’acció antròpica sobre aquest medi. El fons de vall, l’estatge subalpí i l’estatge alpí han servit per diferents activitats econòmiques, bàsicament agricultura, ramaderia i silvicultura, que si bé en alguns casos presenten certa mobilitat altitudinal, en d’altres l’àmbit queda ben delimitat. Al llarg de l’últim segle l’acció antròpica sobre els territoris de muntanya ha sofert grans transformacions. Aquest fet ha provocat la generació de dinàmiques de canvi prou evidents sobre els paisatges i la percepció que podem tenir sobre aquests. El descens o abandonament de l’activitat ramadera, forestal o agrícola ha portat a grans canvis ambientals en aquestes àrees. El progressiu augment de la quantitat i extensió de la massa forestal així com la progressiva desaparició i fragmentació dels paisatges agraris són algunes de les conseqüències d’aquesta minva del sector primari. A mesura que desapareix el mosaic que havia caracteritzat el paisatge tradicional, alguns processos ecològics es veuen afectats per a l’adaptació de no poques espècies als ecosistemes agraris. Mentrestant, l’economia experimenta una creixent terciarització explicada per l’embranzida turística dels espais de muntanya, que canvia els models d’aprofitament del medi per part de la societat i genera nous paisatges. Amb tot, ja veiem com l’apropiació humana del territori ha variat al llarg del segle XX, fet que implica alhora la transformació del paisatge. S’ha de tenir en compte, però, que les persones que transiten aquests paisatges tampoc no són les mateixes. L’estudi de la percepció que genera el paisatge, tant a nivell individual com social, és un tema complex que queda molt lluny de l’abast d’aquest estudi. Tanmateix, l’aprofitament de diferents tècniques cartogràfiques i de les eines que ens ofereixen els Sistemes d’Informació Geogràfica per indagar sobre quin és el paisatge percebut visualment pels seus “usuaris” i com aquest ha canviat al llarg del temps pot ser un bon començament.
15
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Al llarg d’aquest document es tractarà doncs la transformació del paisatge de muntanya fent referència directa al canvi en les activitats desenvolupades al territori. A mode d’il·lustració, s’han escollit dos itineraris concrets recorreguts fa més de cinquanta anys per raiers i pastors i on avui en dia trobem usuaris d’esports d’aventura aquàtics i excursionistes. Tenint en compte l’abast de les conques visuals al llarg d’aquests itineraris, s’ha determinat la dinàmica de les cobertes del sòl, obtenint així informació sobre la transformació del paisatge que es percep visualment. D’aquesta forma obtenim, a més a més, el retrat de dos àmbits ben diferenciats de la muntanya pirinenca, el fons de vall i els estatges subalpí i alpí, i de dos moments històrics ben diferenciats, els anys cinquanta i la última dècada del segle XX. 2. Objectius A partir del paràgraf anterior es poden extreure els objectius principals del treball. Per començar, hi ha un clar objectiu metodològic: la presentació del mapa i dels Sistemes d’Informació Geogràfica com una eina clau a l’hora d’estudiar l’evolució i la percepció del paisatge. En segon lloc, aquest treball ha de servir per quantificar i caracteritzar el canvi en les cobertes del sòl en determinades àrees de la muntanya pirinenca, a partir de la informació continguda en la cartografia –existent o generada– corresponent als anys 1956-57 i 1993. Per últim, aquest treball ens permet indagar en la percepció visual que diferents agents territorials poden tenir del paisatge a partir de la generació de conques visuals. 3. Àmbit d’estudi L’estudi es localitza en el Pirineu axial català, al si d’un espai protegit com és el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Creat l’any 2003, és el tretzè parc natural de Catalunya i el més extens (69.859 ha). La seva area s’estén de forma central per la comarca del Pallars Sobirà i de forma més minsa pel nord de la comarca de l’Alt Urgell. El límits del parc inclouen els termes de 15 municipis. Les valls són un veritable eix vertebrador d’aquesta zona. A la zona pallaresa tres valls principals , vall de Cardós, valls d’Àneu i Vallferrera conflueixen a Llavorsí donant pas a la vall de la Noguera Pallaresa. Pel que fa a l’Alt Urgell els territoris voltegen la vall de Castellbó. En la seva part més septentrional el parc aixopluga els cims més alts del Pirineu català. Aquest fet permet una amplitud altitudinal molt elevada que unida a la complexitat orogràfica i la gran extensió provoquen una gran diversitat de paisatges naturals. Pel que fa al clima, podem parlar de manera general de clima submediterrani amb una gran variabilitat interna, anant des del clima de muntanya de les zones més altes fins a un clima sec i continental com és el de l’àrea de Castellbó. Un dels altres gran valors d’aquesta zona i inductors de la seva protecció és el valor dels paisatges culturals. L’activitat antròpica tradicional lligada a l’aprofitament secular dels recursos naturals ha fet possible la creació i conservació d’àrees de gran valor ecològic i paisatgístic. En aquest apartat cal fer una especial atenció al pes que la ramaderia ha tingut en aquestes contrades com a activitat econòmica i cultural de la societat d’aquestes valls al llarg del temps (SERRA, 2007). Ara bé, l’aprofitament dels recursos ha anat més enllà d’aquesta
16
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
activitat ramadera. Activitats tradicionals com ara la silvicultura, la mineria o el carboneig han contribuït a l’ús integral d’aquests recursos de forma més o menys intermitent i a la creació dels seus paisatges culturals. 4. Metodologia L’assoliment de l’objectiu principal d’aquest estudi, resumit en la cartografia de la percepció visual del paisatge i el reconeixement dels canvis soferts per aquest, ha estat possible gràcies a la disponibilitat de fonts d’excepcional informació gràfica, les quals, a més a més, han determinat l’abast temporal de l’estudi –entre 1956-57 i 1993. Aquestes fonts han estat d’una banda les fotografies aèries obtingudes al 1956-57 per l’anomenat “vol americà” i d’altra la primera edició (1993) del Mapa de Cobertes del Sòl a Catalunya (MCSC), publicat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Fig. 1. Area d’estudi. Font: Elaboració pròpia a partir de: http://mediambient.gencat.cat/cat/el_departament/cartografia
17
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Cadascuna d’aquestes “instantànies” en el temps s’ha volgut caracteritzar amb una sèrie d’activitats desenvolupades en contacte directe amb el territori, ja que és aquesta relació directa la que defineixen l’espai viscut on es perceben els canvis que el paisatge reflecteix: d’una banda la dels pastors i raiers, representants del les activitats tradicionals d’un sistema que al 1956 ja havia començat a desdibuixar-se, i d’altra, la dels excursionistes i usuaris d’esports d’aventura com ara el ràfting, els quals es poden trobar als mateixos espais als nostres dies. Dins d’un àmbit d’estudi més ample, com és el Parc Natural de l’Alt Pirineu, s’han definit dos transsectes, corresponents als mateixos espais freqüentats per uns i altres en diferents moments. A partir d’aquests transsectes es determinen les conques visual i, per tant, l’abast de la percepció visual del territori. Per últim, sobre aquest àmbit visual delimitat, s’analitzen les transformacions (visibles) del paisatge, basades en la quantificació i direccionalitat del canvi en les cobertes del sòl que el configuren. Per tant, dins la metodologia seguida es poden diferenciar dues parts principals: d’una banda tot el procés metodològic que implica la detecció i quantificació de canvis en les cobertes del sòl entre els anys escollits (1956-57 i 1993), i d’altra, els passos seguits per completar l’anàlisi de conques visuals al llarg dels transsectes definits. Començant per l’anàlisi de visibilitat, aquesta és una operació que ens permet determinar l’espai visible des d’un conjunt d’observadors o punts de vista. En el nostre cas, els punts de vista es situen al llarg dels recorreguts escollits: al llarg de l’itinerari de muntanya, en el cas dels pastors i excursionistes, i del tram de riu en el dels raiers i el ràfting. Com a resultat s’obté una imatge (ràster) que indica, per a cada píxel, si és vist des d’un o tots els punts del recorregut. L’anàlisi de conques visuals s’ha realitzat amb el mòdul Visible de MiraMon. Els punts de mira s’han situat separats a una distància de 100 metres a cadascun dels trams definits (la longitud del tram de muntanya – alpí/subalpí – és de 9,18 km i del tram fluvial de 10,7 km). El programa requereix d’un Model Digital d’Elevacions (MDE) per poder calcular el perfil topogràfic entre cada punt d’observació i els píxels que l’envolten i així determinar si ha interferències en la línia visual (aquella que uneix l’observador amb un punt determinat). El MDE emprat té una resolució de 20 metres. Addicionalment, es té en compte l’alçada de l’observador: 1,70 metres al camí i 1,50 metres al riu (com a valor intermedi entre el transport als rais i als bots pneumàtics de ràfting). Per últim, s’ha optat per posar un màxim en la distància que abastaria la conca visual igual a 20 km. En referència a l’anàlisi del canvi de cobertes, la preparació de la cartografia de cobertes pels anys 1956-57 i 1993 va requerir d’operacions diferents, les quals es van dur a terme en el marc d’un projecte de recerca més ampli com va ser la realització del Catàleg de Paisatge del Parc Natural de l’Alt Pirineus i Aran. En el cas de l’any 1993 ja es comptava amb la primera edició del Mapa de Cobertes del Sòl a Catalunya (MCSC) i, per tant, només va caldre fer una reclassificació de les categories que s’hi recollien fins obtenir una llegenda que s’adeqüés a les necessitats de l’estudi. Les categories definitives (vuit) s’enumeren tal i com segueix: agrícola, pastures, forestal d’alt recobriment, forestal de baix recobriment, zones urbanitzades, vies de comunicació, improductius i aigües continentals. Un dels criteris amb més pes per confeccionar la llegenda va ser la capacitat per identificar les mateixes categories als dos anys estudiats, assegurant així que la comparació tingués sentit. Pel que fa a l’any 1956-57, la fotografia aèria obtinguda durant l’anomenat “vol americà” va ser la base per confeccionar la cartografia de cobertes. Per fer això, les fotografies han de ser
18
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
transformades primer en ortofotos (corregides geomètricament, amb projecció cartogràfica). L’obtenció d’ortofotos a partir de fotografies aèries és un procés laboriós que comença amb la transformació del format analògic en format digital. Així, tots els negatius necessaris per cobrir l’àmbit d’estudi es van escanejar a una resolució de 800dpi. A continuació, les fotografies han de ser corregides geomètricament a través d’un programa de SIG, en el nostre cas concret mitjançant el mòdul Corrgeom de MiraMon. La correcció geomètrica implica el canvi d’un sistema de coordenades (arbitrari) a un sistema geogràfic conegut (UTM), a partir de l’aplicació de mètodes d’ajust que fan servir equacions de col·linearitat. Per tal d’executar el mòdul de correcció geomètrica de MiraMon s’han de realitzar dos passos previs: l’obtenció d’un MDE i la georreferenciació de la fotografia. L’MDE permet incorporar l’efecte del relleu a la correcció geomètrica. A més a més, determinarà bona part de les metadades de la imatge final corregida: costat de píxel, sistema de referència, etc. En l’estudi que ens ocupa, l’MDE ha estat generat per interpolació de les corbes de nivell del mapa topogràfic de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) a escala 1:5000, amb una equidistància de 5 metres, mitjançant l’execució el programa ISOMDE de MiraMon. La mida de píxel del MDE resultant és igual a 1 metre. En quant a la georeferenciació, el primer pas és l’obtenció, per a cada fotografia, d’una sèrie de punts de control sobre el terreny (GCP, Ground Control Points), els quals indiquen la coordenada en el sistema de referència origen (no corregit) i destí (corregit). El procediment per aconseguir determinar els punts de control consisteix en comparar la fotografia no corregida amb una ortofoto de la mateixa zona, buscant així punts de referència iguals en les dues imatges, per després traslladar les cordenades de l’ortofoto a la fotografia que s’està georeferenciant. Cada fotografia aèria precisa d’un màxim de 20 punts de control, distribuïts de la forma més homogènia possible. Per obtenir les coordenades dels punts de control s’ha consultat el servidor OpenGIS del CREAF (http://opengis.uab.es/wms/catalunya). Abans d’executar el mòdul de correcció geomètrica, els punts de control han de ser agrupats en punts d’ajust i punts de test, formant aquests darrers un conjunt independent de punts que ens informarà sobre la fiabilitat estadística de la correcció geomètrica. Considerarem com a acceptable un RMS pels punts de test igual o inferior a 4 metres (expressats en unitats destí, és a dir, en metres de l’UTM). Un cop obtingudes les ortofotos de l’any 1956-57, es pot procedir a fotointerpretar les cobertes de sòl. Tot i comptar amb una resolució que permet una fotointerpretació detallada de les imatges, la variació en l’exposició, la qualitat del revelat, i el fet que es tractin de fotografies en blanc i negre dóna lloc a problemes a l’hora de discriminar entre certes cobertes. Aquest ha estat un punt important a tenir en compte a l’hora de confeccionar la llegenda, tal i com s’indicava a l’hora de justificar les categories de la llegenda pel 1993. Les categories definides a la llegenda de 1956-57 van ser vuit: agrari, agrari abandonat, forestal d’alt recobriment, forestal de baix recobriment, improductiu, pastures, zones urbanitzades i aigües continentals. Cal comentar que la categoria “agrícola abandonat” només es present en la digitalització de l’any 1956-57. A l’any 1993 aquest categoria és inclosa dintre “espai forestal de baix recobriment”. Per últim cal dir, que la categoria “vies de comunicació” només es va tenir en compte per l’any 1993. Després d’obtenir la delimitació de les zones a estudiar a partir de l’anàlisi de conques visuals i d’aplicar aquests límits sobre els ortofotomapes del 1956-57 i 1993 per retallar-los, es va creuar la informació temàtica continguda a les dues capes per així determinar l’existència/absència de canvi en les cobertes i quantificar la magnitud d’aquest canvi. La combinació analítica de capes de MiraMon va permetre, a més a més, analitzar la
19
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
direccionalitat del canvi: quines cobertes havien perdut superfície i a favor de quines altres cobertes ho havien fet. 5. Resultats El primer resultat d’aquest procés cartogràfic ens porta a l’anàlisi de les conques visuals generades a partir dels dos itineraris especificats. En els dos casos estem parlant de grans conques de visibilitat que assoleixen valors molts semblants de cobertura: 3.596 ha en el cas del tram de pastors i senderistes i 3.315 ha en el cas de raiers i esportistes d’aigües braves (vegeu Fig.2). Tot i que podria semblar que el recorregut de vessant hauria de gaudir de més àrea vista, el seu recorregut sinuós comparat amb el recorregut més lineal del tram riberenc fa minvar el total d’aquesta àrea vista. També cal afegir a aquest punt, que si bé l’àrea total coberta és semblant, no ho és pas el total d’àrea vista des de cada punt, és a dir, el solapament de les conques visuals (veure taules 3 i 4). La ruta d’alta muntanya ofereix un solapament més gran durant tot el recorregut. Aquest fet unit a la rapidesa en que es duia a terme el recorregut, ens pot portar a pensar en un paisatge vist molt més fugisser en el cas del tram fluvial i una percepció més estable del paisatge d’alta muntanya. S’ha d’indicar, a més a més, que en els dos casos estem parlant de conques amb un alt grau d’amplitud altitudinal (al voltant del 1.500m). En el tram de l’alta muntanya parlaríem de conques visuals que cobreixen una gran altitud. En contraposició, la ruta fluvial es concentra en les zones més baixes i obté valors d’altitud elevats en obertures esporàdiques de la vall. Quan ens centrem en les cobertes presents a cada conca visual, el tram alpí/subalpí és caracteritzat per l’espai forestal i les àrees de pastura. Altament remarcable és la presència d’espai improductiu (tarteres, roquissars,...) i d’espai agrari (2%). Si bé la coberta que més trobem en la conca visual fluvial és també la coberta forestal, la distribució de les altres cobertes és prou diferenciada. La superfície agrària i les zones urbanitzades guanyen presència mentre que pastures i espais improductius es redueixen de forma considerable. Taula 1. Distribució i dinàmica de les cobertes de la conca visual del tram alpí/subalpí en els anys 1956/57 i 1993 Tram subalpí/alpí Any 1956 Any 1993 Dinàmica Coberta Àrea (ha) % Àrea (ha) % Àrea (ha) Agrícola 69,6 1,9 56,2 1,6 -13,4 Pastures 921,0 25,6 962,8 26,8 41,8 Forestal d'alt recobriment 1.470,1 40,9 1.317,6 36,6 -152,4 Forestal de baix recobriment 616,0 17,1 717,1 19,9 101,1 Zones urbanitzades 1,0 0,0 0,7 0,0 -0,3 Vies de comunicació 0,0 0,0 3,8 0,1 3,8 Improductiu 518,1 14,4 535,3 14,9 17,1 Aigües continentals 0,2 0,0 2,5 0,1 2,3 total 3.596,1 100,0 3.596,1 100,0 0,0
% -0,4 1,2 -4,2 2,8 0,0 0,1 0,5 0,1 0,0
20
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Fig. 2. Conques visuals generades a partir del tram alpí/subalpí i del tram fluvial. Font: Elaboració pròpia a partir de http://mediambient.gencat.cat/cat/el_departament/cartografia
Taula 2. Distribució i dinàmica de les cobertes de la conca visual del tram fluvial en els anys 1956/57 i 1993 ram fluvial Coberta Agrícola Agrícola abandonat Pastures Forestal d'alt recobriment Forestal de baix recobriment Zones urbanitzades Vies de comunicació Improductiu Aigües continentals Total
Any 1956 Any 1993 Dinàmica Àrea (ha) % Àrea (ha) % Àrea (ha) 298,0 9,0 168,6 5,1 -129,4 27,4 0,8 0,0 0,0 -27,4 465,0 14,0 206,6 6,2 -258,4 1.769,4 53,4 2.077,5 62,7 308,1 637,0 19,2 706,4 21,3 69,4 7,1 0,2 10,3 0,3 3,2 0,0 0,0 25,1 0,8 25,1 111,3 3,4 93,4 2,8 -17,9 0,0 0,0 27,3 0,8 27,3 3.315,3 100,0 3.315,3 100,0 0,0
% -3,9 -0,8 -7,8 9,3 2,1 0,1 0,8 -0,5 0,8 0,0
21
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Taula 3. Grau de solapament de les conques visuals dels diferents punts d’observació i canvi de cobertes de la conca visual del tram subalpí/alpí
Visibilitat < 10 10_20 >20 Total
Distribució del canvi no canvi considerant la visibilitat, tram subalpí/aplí Total (ha) % Canvi % No canvi % Altres (vies de com.) 1.464,8 40,7 320,9 8,9 1.143,8 31,8 0,1 896,7 24,9 198,1 5,5 698,6 19,4 0,1 1.234,6 34,3 275,4 7,7 955,6 26,6 3,6 3.596,1 100,0 794,3 22,1 2.798,0 77,8 3,8
% 0,0 0,0 0,1 0,1
Taula 4. Grau de solapament de les conques visuals dels diferents punts d’observació i canvi de cobertes de la conca visual del tram fluvial
Visibilitat < 10 10_20 >20 Total
Distribució del canvi no canvi considerant la visibilitat, tram fluvial % Total (ha) Canvi % No canvi % Altres (vies de com.) 2.683,5 80,9 1.061,6 32,0 1.598,7 48,2 23,2 559,6 16,9 218,2 6,6 339,5 10,2 1,9 72,2 2,2 26,5 0,8 45,7 1,4 0,0 3.315,3 100,0 1.306,2 39,4 1.984,0 59,8 25,1
% 0,7 0,1 0,0 0,8
D’aquesta manera els mapes i taules de conques visuals dels dos espais ens dibuixen uns paisatges amb unes característiques pròpies que ens fan parlar de dos tipologies de paisatges diferenciades dins d’un mateix territori de muntanya. Altrament també podem observar com els paisatges de les diferents conques visuals tenen un alt grau de canvi en el transcurs de l’última mitja dècada. Com es veu en les taules 3 i 4, en la conca visual del tram subalpí/alpí ha patit canvi de coberta en un 20% del territori, xifra doblada al fons de vall, on s’arriba quasi a un 40% del territori. Això ens fa pensar en unes dinàmiques molt més lentes de canvi en les zones altes de muntanya tot i que no inexistents. Fig. 3. Cobertes del tram subalpí/alpí de l’any 1956-57 i de l’any 1993. Font: Elaboració pròpia a partir de http://mediambient.gencat.cat/cat/el_departament/cartografia
22
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Fig. 4. Cobertes del tram fluvial de l’any 1956-57 i de l’any 1993. Font: Elaboració pròpia a partir de http://mediambient.gencat.cat/cat/el_departament/cartografia
Fig. 5. Canvi de cobertes en la conca visual del tram fluvial i del tram subalpí/alpí de l’any 1956-57 i 1993. Font: Elaboració pròpia a partir de http://mediambient.gencat.cat/cat/el_departament/cartografia
23
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Pel que fa a les cobertes que fan referència a la ruta fluvial, les tendències se’ns mostren clares. L’espai forestal augmenta en quasi un 10% (vegeu taula 5 i 6) i ho fa en detriment de l’espai agrari i de les zones de pastura. En el cas de les pastures subalpines d’aquesta àrea estem parlant d’una reducció del 80%, molt per sobre de la redacció de les pastures alpines del tram d’alta muntanya. També és destacable el fet que més de la meitat de l’espai forestal de baix recobriment de l’any 1956-57 (354 ha) ha evolucionat en alt recobriment l’any 1993. Majoritàriament aquests canvis es localitzen en les zones menys visualitzades ja que el 32% de l’àrea de canvi es localitza en les zones de mínim solapament de conques (vegeu taula 4). Ara bé cal tenir en compte que els tres graus de visibilitat especificats presenten un grau molt semblant de canvi de coberta en el si de la seva àrea. Taula 5. Canvis en les categories de digitalització en tant per cent pel tram sualpí/alpí. Categories emissores en la fila superior horitzontal i categories receptores en la columna inferior vertical Direcció canvi 1956/57-1993,Tram subalpí/alpí 2003 1956 Agrícola
Agrícola
Aigües conti.
Forestal d'alt recobriment
Forestal de baix recobriment
Improductiu
Pastures
Vies de comunic.
Zones urbanit.
68,16 0,00
0,00 99,64
0,24 0,04
0,38 0,02
0,02 0,31
0,26 0,00
0,00 0,00
43,27 0,00
28,06
0,00
78,28
16,55
0,28
4,76
0,00
2,50
0,01
0,00
15,61
57,40
0,61
14,21
0,00
0,00
1,74 1,77 0,00
0,00 0,36 0,00
0,90 4,85 0,09
1,11 24,18 0,35
98,03 0,75 0,00
0,66 80,07 0,03
0,00 0,00 0,00
0,00 0,32 0,00
0,25
0,00
0,00
0,00
0,00
0,00
0,00
53,91
100,00
100,00
100,00
100,00
100,00
100,00
0,00
100,00
Aigües conti. Forestal d'alt rec. Forestal de baix rec. Improductiu Pastures Vies de comunic. Zones urbanitzades Total
Taula 6 Canvis en les categories de digitalització en tant per cent pel tram fluvial. Categories emissores en la fila superior horitzontal i categories receptores en la columna inferior vertical Direcció canvi 1956/57-1993,Tram fluvial 2003 1956 Agrícola
Agrícola
Aigües conti.
Forestal d'alt recobriment
Forestal de baix recobriment
Improductiu
Pastures
Vies de comunic.
Zones urbanit.
47,46 1,56
0 0
0,56 0,10
1,41 0,27
3,19 17,21
0,67 0,00
0,00 0,00
17,36 1,28
20,16
0
86,96
53,07
17,20
22,99
0,00
7,30
19,77
0
9,59
29,31
24,01
55,03
0,00
0,01
2,30 4,69 2,31
0 0 0
0,57 1,65 0,56
3,50 11,72 0,72
29,71 6,18 2,50
4,32 16,87 0,12
0,00 0,00 0,00
0,00 2,29 0,00
1,75
0
0,00
0,01
0,01
0,00
0,00
69,94
100,00
100,00
100,00
100,00
0,00
100,00
Aigües conti. Forestal d'alt rec. Forestal de baix rec. Improductiu Pastures Vies de comunic. Zones urbanitzades Total
100,00
6. Conclusions El paisatge de muntanya és majoritàriament entès com un tipus de paisatge específic amb una evolució pròpia. Tot i això, aquest paisatge presenta una gran diversitat interna marcada per diferents condicions físiques i diferents sistemes d’explotació antròpica dels espais. El
24
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
paisatge percebut pels raiers i pels esportistes d’aigües braves són prou diferents d’aquells que podien veure pastors i senderistes. Usuaris actuals i antics coneixien i coneixen paisatges diversos segons sigui la localització de la seva activitat en el si de la muntanya. La crisi del sistema tradicional patit en les àrees de muntanya ha portat un canvi en la apropiació antròpica dels recursos naturals. El decreixement del sector primari i la terciarització de l’economia s’ha traduït sobre el sòl en un canvi evident dels usos del sòl i de les dinàmiques naturals. Com hem vist, aquest procés s’ha portat a terme en ambdós àmbits de treball escollits; les zones agràries i de pastura han perdut pes alhora que les zones forestals guanyen en extensió. Ara bé aquest procés no s’ha donat de forma igual en les conques visuals dels usuaris de l’alta muntanya i en la conca visual dels usuaris riberencs. Si bé en el primer cas el canvi suposava un 20% del territori en el segon cas es produïa en quasi un 40%. Això ens permet afirmar que si bé en els dos espais hi ha una dinàmica de canvi, a les zones més baixes aquesta és més accelerada. Altrament, els espais de fons de vall són en l’actualitat els espai més “viscuts” ja que és en aquestes àrees per on transcorren les principals vies de comunicació i hi trobem els principals nuclis de població. Si només tenim en compte l’espai propi viscut es tendeix a pensar en un canvi de cobertes molt elevat en les àrees de muntanya. A l’inversa, quan observem dades generals de canvi de cobertes per grans àrees no som capaços de mesurar l’impacte dels canvis per la gent que “viu” en aquell territori perquè li suposen una percepció visual total del territori i no tenim en compte l’espai viscut. En conseqüència, cal pensar que quan es vol mesurar l’afectació dels canvis de cobertes del paisatge per les persones s’ha de tenir en compte la seva percepció i un bon inici és tenir en compte l’abast de la percepció visual del paisatge. Amb tot no cal oblidar les dinàmiques de canvi de les zones d’alta muntanya són prou importants i ens informen de canvis físics i antròpic bàsics per entendre el canvi global de les àrees de muntanya. 7. Agraïments Aquest treball ha estat possible gràcies al finançament concedit pel Parc Natural de l’Alt Pirineu (2005-2006PNATAPI), el Grup de Geografia Aplicada de la Generalitat de Catalunya (2005SGR00942), el projecte sobre el “desarrollo local sostenible de las zonas de montaña en el umbral entre el abandono del territorio y la naturbanización” (MEC, SEJ200604009/GEOG) i el projecte “l’anàlisi de la fotografia aèria de l’any 1956 per a l’estudi dels canvis d’usos del sòl i l’impacte ambiental de l’etapa franquista al Pirineu Central Català” (AGAUR, 2005AREM10005). Bibliografia BARRACHINA, M. (2007): La transformació del paisatge ramader: el cas de la Vall Fosca (Pallars Jussà 1967/57-2004). Memòria de recerca. Departament de Geografia. Universitat de Barcelona. CAMPILLO, X. (2001): La gestió dels camins en zones de muntanya: el cas del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Tesi doctoral. Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE (2007) <http://mediambient.gencat.cat/cat/el_departament/cartografia> (1-02-2007)
25
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CUNILL, R. (2007): Estudi de l’evolució del límit superior del bosc mitjançant la pedoantracologia a la zona de Plaus de Boldís-Montarenyo (Pallars Sobirà). Memòria de recerca. Departament de Geografia. Universitat de Barcelona. MATAMALA, N. (2003). Els canvis en l'ús del territori de muntanya durant el segle XX i llur reflex en el paisatge. Els municipis de Farrera de Pallars i Tírvia (Pallars Sobirà). Memòria de recerca. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona OCAÑA, C., GÓMEZ, M.L. i BLANCO, R. (2004): La vistas como recurso territorial. Ensayo de evaluación del paisaje visual mediante un SIG. Málaga , Universidad de Málaga. CREAF (2007). Servidor OpenGis <http://opengis.uab.es/wms/catalunya> (5-06-2007) SERRA, A. (2007), Anàlisi de les cobertes forestals i la seva dinàmica (1954-2003) al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Mapa forestal de Jaime Jordán de Urríes, una eina per a l’estudi de la dinàmica i la gestió de les masses forestals. Memòria de recerca. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. SORIANO, J.M. (dtor); CRISTÒBAL, J.; NINYEROLA, M.; PÈLACHS, A. (coord.) BARRACHINA, M.; COLL, F.; CUNILL, R.; LLORENS, J.; MOLINA, D.; NADAL, J.; RIPOLL, M.J.; SERRA, J.M. i SERRA, A. (autors) (2006). Catàleg del Paisatge del Parc Natural de l’Alt Pirineu . Bellaterra, Informe Científicotècnic inèdit.
26
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
EL MAPA DE PAISATGE, UN MAPA TEMÀTIC COMPLEX Maria de Bolòs i Capdevila, Catedràtica emèrita David Serrano i Giné, geògraf Servei Científicotècnic de Gestió i Evolució del Paisatge. Universitat de Barcelona 1. Introducció En aquesta comunicació volem ressaltar fets importants referents a la representació cartogràfica del paisatge. Les representacions de paisatge autònom, dins de la línia artística del món occidental, varen ser molt tardanes, posteriors al segle XV. L’escola paisatgística holandesa inicià el disseny d’aquestes vistes, influïdes per la forma de representació de mapes. D’aquesta curiosa forma de simbiosi nasqueren els primers “mapes” de paisatge. El caràcter polisèmic de la paraula paisatge, en relació amb la indefinició del seu concepte, ha ocasionat importants dificultats per arribar a la seva cartografia. No serà fins entrada de la segona meitat del segle XX que s’iniciaran els primers intents d’elaboració de mapes de paisatge. 2. Els mapes i els seus tipus Els mapes són una de les millors formes d’expressió i comunicació de què disposem per explicar tot el referent a la superfície de la terra, a banda de ser el llenguatge propi de la Ciència Geogràfica. Si bé és tracta d’una forma d’expressió bàsicament gràfica, hi intervé també la comunicació escrita, motiu pel qual cal considerar les normes pròpies de les Ciències de la Informació, de la lingüística, de la teoria dels colors, de l’estètica, etc. Com diu Fernad Joly (1979) la Cartografia comprèn “el conjunt d’estudis i operacions científiques, artístiques i tècniques, que intervenen a partir dels resultats de les observacions directes o de l’explotació d’una documentació”. Els mapes poden ser bàsicament de dos tipus: topogràfics o temàtics. Els mapes topogràfics són representacions exactes i detallades de la superfície terrestre referents a la posició, forma i dimensió dels accidents del terreny, així com als elements concrets que s’hi troben; els mapes temàtics, per contra, representen fenòmens qualitatius o quantitatius, concrets i definits, referents a un tema determinat sobre una base de referència. Aquests mapes poden ser de dos tipus: analítics o simples i complexos o de síntesi. 2.1 Els mapes temàtics Els mapes temàtics simples tenen com a finalitat presentar l’extensió de determinades àrees, la seva repartició sobre el territori o les relacions establertes amb els diferents aspectes de l’espai geogràfic. Els mapes temàtics complexos presenten aquestes mateixes relacions amb un fenomen elaborat prèviament, en el què s’hi poden incloure diferents variables, més o menys transformades, reunides en un únic concepte, que podríem dir de nova creació com, per exemple, una unitat de paisatge. Diverses ciències ens ofereixen exemples dels dos tipus de mapes. El mapa Forestal del Principat d’Andorra (Roqueta i Dalmau, 1992) és un mapa analític, en el que s’hi cartografien les àrees de les espècies arbòries a escala 1: 25.000; un exemple de mapa temàtic complex de vegetació pot ser un mapa d’associacions vegetals, com el de la rodalia de Barcelona (O. de Bolòs,1962). L’associació vegetal és un concepte en el que són incloses les comunitats vegetals representants d’associacions que concorden en llur composició florística, estructura, ecologia ,etc; són unitats integrades, en el sentit que no
27
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
és la simple suma dels elements components, sinó que presenten una estructura d’acord amb un model teòric i, per conseqüent, no cartografiable. La part de la Geobotànica denominada Fitotopografia (O. de Bolòs, 1963) aporta al model teòric les variables espacials i temporals necessàries per a establir la relació d’aquest model a un espai i un temps concrets. D’aquesta manera, es poden definir i cartografiar unitats com les denominades tessel·lae, formades per conjunts d’associacions. 3. Els mapes de paisatge. Inici i evolució La trajectòria seguida per les formes de representació del paisatge és més o menys paral·lela a l’evolució del concepte de paisatge de les diferents cultures i de les tècniques de què es disposa. 3.1. El segles XV-XVII El paisatge, tal com es considerava en els seus orígens, es reduïa bàsicament als elements naturals i antròpics. El trobem representat en les primeres pintures, tan orientals com occidentals, responent a determinats estereotips i com un simple ornament estètic o complementant determinades figures o representacions de caràcter històric, religiós, etc. Aquesta visió pictòrica dels elements del paisatge desperta cert interès entre els geògrafs i científics. Els historiadors Ptolomeu i Apianus observen com el vocabulari utilitzat pels paisatgistes europeus coincideix amb l’usat en les descripcions geogràfiques. Segons Ptolomeu, “la Geografia es una imitació gràfica de la part coneguda de la terra considerada globalment, en els seus trets més generals”; Apianus és encara més esclaridor: “la Geografia és com una forma o figura i imitació de la pintura de la terra”. De la visió artística i de la pintura del paisatge en derivarà, amb el temps, una primera aproximació a la seva representació real. 3.1.1 La doble percepció del paisatge La cultura renaixentista posa de manifest la dualitat intel·lectual que influeix en les formes de percebre i veure el paisatge: d’una banda la d’un món ideal, platònic; d’una altra la d’un empirisme científic, aristotèlic. D’aquí arrenca la doble consideració del paisatge i els diferents gaudis que pot originar. En aquest temps, un conjunt de fets varen influir en el desenvolupament de la Geografia i la Cartografia, el mes important dels quals va ser el descobriment del Nou Món. Es va fer necessària la cartografia i documentació de nous territoris així com el seu coneixement polític i econòmic. Per altra banda, el desenvolupament de l’agricultura va comportar la modificació del paisatge: drenatges, assecament de terres o construcció de regadius, entre d’altres. L’impuls de la Geografia es va posar també de manifest amb l’aparició de nous tractats geogràfics, entre els quals destaquen la Cosmographia de Münster (1554), el Theatrum Orbis Terrarum d’Ortelius (1570) i la Cosmographia d’Apianus (1524). També va tenir importància la manera de representar determinats paisatges: les “vistes de ciutats” com les reunides en el Civitates Orbis Terrarum, de Braun i Hogenberg (1572) o la col·lecció de ciutats d’Espanya, encarregada per Felip II a Van den Wyngaerde. Molts autors consideren aquestes col·leccions com un dels precedents més pròxims de la representació objectiva del paisatge. Aquests paisatges reals, que eren cada dia més interessants per científics i tècnics, varen ser en un principi menyspreats pels artistes, que els consideraven pures còpies de la realitat i, per tant, no assimilables a obres d’art. Els paisatgistes holandesos, però, es varen mantenir fidels
28
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
al que veien els seus ulls, i consideraven que el fet d’escollir el moment adequat de llum i perspectiva ja eren una veritable aportació artística; així, l’atenció als paisatges que tancaven els horitzons i acompanyaven les pintures tendia a augmentar. L’important paisatgista holandès Dürer, iniciat en la tradició artesana, aconsegueix en les aquarel·les del final de la seva vida els primers veritables “paisatges”. El viatge que va realitzar a Itàlia entre 1494 i 1495 el portà a nous plantejaments respecte al paisatge, especialment quant a l’anàlisi científica de la realitat a través de l’observació directa de la natura. Al segle XVII les pintures de paisatge dels Països Baixos, qualificades de realistes, seran ja paisatges realment “autònoms” gràcies als quals hi haurà la primera aparició escrita, a Europa, de la paraula paisatge (el neerlandès Landschap). Itàlia també va tenir el seu paper en aquest afer. L’historiador italià Camporesi, “descobridor” del paisatge italià, escriu que, si bé al segle XVI es coneixia el paisatge només com un espai definit per determinades característiques físiques, de poblament i com a productor de recursos econòmics, els seus valors estètics tenien valors d’ordre secundari. Segons Camporesi, la visió del pintor i la del cartògraf tornaren a aproximar-se: geògrafs, arquitectes i geòlegs, diu l’historiador italià, originen la presència activa d’un naturalisme empíric i pragmàtic. Científics i tècnics, tot cercant el que els interessa del paisatge arriben a una sola lectura. El concepte de paisatge va ampliant i definint les dues maneres de captar-lo: la subjectiva i l’objectiva (Figura 1). Figura 1. El paisatge pot ser entès des de dos plantejaments, un de subjectiu i un d’altre d’objectiu
En el segle XVII, es manté la preocupació pel paisatge, Ortelius, en el seu Thetarum Orbis Terrarum, fa referència als mapes regionals, dins dels quals considera que el paisatge és el “país”, però no solament aquella part que es pot veure amb una sola mirada, sinó també un espai objectiu i real. Albinus, al principi de la seva Crònica de Misnia, defineix el paisatge pel seu “situm”, és a dir, per la seva posició i veïnatge i, en segon lloc, pels elements naturals i humans objectius que poden ser “cartografiats”. El considera com l’objecte de la Corografia, això és, la superfície de la Terra a gran escala, a la que cal estudiar detalladament i fer-ne l’inventari, mentre que la Geografia tracta de la superfície de la Terra, en el seu conjunt, i a petita escala.
29
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El pintor flamenc Brueghuel, deixeble d’Erasmus de Rotterdam i amic d’Ortelius, va aprendre, com altres pintors de l’època, els mètodes de projecció i representació dels geògrafs i topògrafs professionals, allunyats dels interessos gremials dels pintors. Aquest fet es va generalitzar i va tenir molta influència en la definició de l’art de pintar el paisatge. 3.1.2 Importància de les vistes topogràfiques en els segles XVIII i XIX Les vistes obliqües del paisatge, que partiren de les vistes de ciutats, a les que ja hem fet referència, s’ampliaren a ports i territoris de tot tipus, tenien l’exactitud científica que s’exigien als mapes de projecció ortogonal, convencionals a l’època, però el paisatge es presentava amb visió obliqua, a l’alçada dels ulls humans. Resulten molt interessants aquestes vistes, no solament pel seu detall i exactitud, sinó també per l’estructura relativa dels diferents elements del paisatge. Són en realitat els primers documents, denominats a vegades erròniament mapes, en els que es representa el paisatge sense consideracions estètiques subjectives, ja que s’hi busca la realitat objectiva tal com és veu directament. Encara que no són mapes, les vistes panoràmiques resulten generalment molt més interessants, per la seva exactitud i informació, que molts dels mapes de paisatge actuals (Figura 2). Figura 2. Vista de les Preses (Garrotxa)
3.1.3 Problemàtica per a una cartografia del paisatge El mapa és, com hem dit, la manera més exacta i científica de representar la superfície de la terra. No obstant això, el paisatge, per la seva complexitat real i les diferents
30
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
conceptualitzacions atribuïdes, presenta molts problemes per a la seva representació cartogràfica: • L’estructura sistèmica del paisatge impedeix considerar els elements com una suma o superposició d’elements. • El paisatge es veu des de dins o lateralment, i no per sobre (Rougerie, 1985). En aquest sentit, tenim plans diferents, escales distintes i molts elements invisibles. • Són habituals les solucions reduccionistes. Amb freqüència es considera solament un o uns elements del paisatge, com ara la vegetació, que distorsionen el sentit unitari i integrat del paisatge. La línia objectiva estructural sistèmica del paisatge integrat és seguida per altres formes d’aproximacions, com ara l’ecologia del paisatge. Aquesta considera el paisatge conceptualment com una estructura, però és en certa forma simplificada ja que sols ateny les formes, els elements del medi natural i usos del sòl. El problema, doncs, persisteix. A la concepció objectiva del paisatge s’oposa la subjectiva dels geògrafs humanistes, que consideren el paisatge solament com quelcom subjectiu, originat per la visió de l’observador. Entre les postures extremes objectives i subjectives hi ha posicions intermèdies que accepten com a tal els dos aspectes, si bé continuen reduint el seu camp, particularment quant als aspectes emocionals. Aquest seria el cas de les línies conceptuals que mantenen el caràcter subjectiu subjacent als aspectes estètics en les línies del paisatgisme modern pintoresc, turístic, patrimonial, cultural, que en general nega al paisatge la possibilitat de ser una estructura dinàmica en evolució Davant del doble posicionament irreductible d’un paisatge objectiu i un paisatge subjectiu, existeix la possibilitat que nosaltres acceptem: la real dualitat del paisatge. Existeix un paisatge real captat pels científics i tècnics i un paisatge subjectiu, que resta en la ment de l’observador i es comunica mitjançant obres d’art: pintura, dibuix, escultura, fotografia, literatura i, fins i tot, música (Figura 3). Figura 3. Paisatge real i paisatge percebut.
31
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3.1.4 La necessària simplificació cartogràfica La diferencia conceptual teòrica i real entre un paisatge objectiu i un de subjectiu, impedeix qualsevol tipus de cartografia conjunta que utilitzi al mateix nivell dues informacions d’ordre totalment diferent. Existeix la possibilitat de realitzar un mapa objectiu i científic, que ens defineixi els paisatges reals i les seves unitats i que, al seu torn, constitueixi el mapa base de les diferents unitats que facilita la localització dels valors objectius, però també subjectius, de cada paisatge. Es tracta d’una línia de recerca en la que s’està treballant, i que podrà beneficiar la recerca teòrica i aplicada en molts dels aspectes de valorització del paisatge i d’ordenació territorial. 4. El mapa de paisatge integrat, concepte i mètode El primer que cal precisar és què vol dir integració, ja que aquesta denominació, amb freqüència, s’utilitza en un sentit general, en el que la paraula significa simplement reunir en un tot les seves parts diferents. En cartografia, el concepte d’integració s’utilitza en el sentit científicament definit dintre de les concepcions holístiques de Smuts. Una estructura és integrada quan respon al concepte de “totalitat”, és a dir, que no és a una suma simple d’elements i que no es pot prescindir de les interrelacions que constitueixen l’estructura. La globalitat es manté gràcies a l’acció recíproca de les parts components. Aquest concepte de paisatge és fruit d’un llarg procés; parteix de la visió global holística del Cosmos de Humboldt (1874), en la que es basa l’escola alemanya de paisatge Landschaftskunde, seguida per la russa de l’Institut de Geografia física de Moscou de Sochava. L’aportació de l’Estructuralisme (1945-65) i d’altres conceptualitzacions més recents, com les procedents de les escoles de Toulouse-Le Mirail, de Varsòvia, països de l’Est d’Europa i resta del món i, finalment, l’aportació de noves idees i exigències sociopolítiques recents han contribuït a multiplicar els conceptes i maneres de veure el paisatge. L’observació ràpida d’un paisatge natural o antròpic suggereix, amb freqüència, la idea de caos, com la d’un munt de peces d’un mosaic sense ordenar. Normalment, però, aquesta visió és falsa. L’observació atenta permet descobrir que constitueix una estructura, una totalitat, és a dir, que els diferents elements mantenen entre sí determinades relacions, unes de visibles (fenopaisatge) i d’altres que no ho són (criptopaisatge) i que, en conjunt, conformen un mosaic amb les peces al seu lloc. En els paisatges s’hi descobreix un conjunt de peces que denominarem “elements”, que poden formar part de tots els paisatges del món: els abiòtics (litologia, relleu, aigua i aire), els biòtics (vegetació i fauna, incloent l’espècie humana) i els antròpics (cases, camins, infrastructures, etc.), el conjunt dels quals mantenen en l’espai una disposició, localització i proporcions que, a grans trets, es troben a tots els paisatges. El paisatge, doncs, és una estructura del tipus “sistema”, definit per L. von Bertalanffy (1968) com un conjunt d’elements interrelacionats sotmesos a determinades lleis generals. Dintre del concepte de sistema Sochava (1967), de l’Institut de Geografia física de Moscou, va precisar el model teòric de paisatge com un sistema obert (és a dir, en interconnexió amb els altres sistemes pròxims) que va denominar “geosistema”; en el geosistema s’integren tots els elements de la superfície terrestre. L’home, que com a tal havia estat oblidat, assoleix actualment dintre del geosistema la consideració d’element importantíssim. Es considera que és un element més entre els dotats de vida, però d’una gran originalitat, a causa de la intel·ligència i capacitat de reflexió que se li acostuma a atribuir. L’home ha tingut suficient capacitat per a descobrir el funcionament natural del geosistema, de modificar-lo fins a fer-lo més favorable econòmicament (agricultura) i fins i tot crear subsistemes dotant-los
32
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
d’elements i energies noves (ciutats). El geosistema disposa d’una dinàmica pròpia produïda per l’energia natural interna (bioquímica, nuclear, gravitacional, antròpica) o vinguda de l’exterior (solar, lunar, còsmica) i emet energia residual a l’exterior del sistema. L’entrada normal de matèria i d’energia exterior originen una evolució positiva vers un estat d’equilibri dinàmic; contràriament, les entrades anòmales de matèria i d’energia (incendis, inundacions, terratrèmols, accions antròpiques poc intel·ligents) alteren aquesta dinàmica i el paisatge evoluciona vers un estat de desordre o de caos. 4.2. El paisatge és un geosistema localitzat En el concepte de sistema, i per conseqüent de geosistema, és teòric, vàlid arreu i necessàriament desvinculat de les variables “espai i temps”. Els paisatges, per contra, vénen definits per la seva estructura, per la importància relativa dels seus elements i les seves energies, amb independència de la mida de la seva àrea i del seu moment històric (Figura 4). Figura 4. El geosistema, model teòric del paisatge.
4.3. Tipologia paisatgística Tal com s’ha definit, el paisatge disposa de característiques suficients per a una tipologia bàsica (elements i energies, estat dinàmic, localització espacial i temporal). És important fixar criteris lògics de reunió de variables que, al seu torn, tendeixin a la simplificació establint el principi de dominància. El primer tipus de paisatges són els constituïts pels tres grans tipus d’elements: abiòtics, biòtics i antròpics. Dintre de cada tipus principal es poden diferenciar subtipus per característiques pròpies dels diferents elements, de les energies, (bàsicament naturals o antròpiques) del seu estat dinàmic o de tendència evolutiva vers l’equilibri o el desordre.
33
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4.3.1. Les unitats de paisatge i l’escala del mapa Els diferents tipus de paisatge es mostren en la superfície terrestre o epigeosfera en forma de taques diferenciades i disposades d’acord amb la seva estructura. Aquest fet origina que aquestes unitats es presentin unes dintre de les altres recordant, a grans trets, la disposició de les “nines russes”. Això obliga a fer cartografies amb molta cura, perquè l’escala escollida fixarà la mida de les unitats de paisatge representades i la importància relativa d’elements i energies dintre de cadascuna. Així doncs, una unitat de paisatge es pot definir com “una porció de l’epigeosfera o esfera dels paisatges que, a una escala determinada, presenta una estructura geosistèmica, amb uns elements i energies dominants que la distingeixen i la delimiten”. Analitzant exemples de paisatge integrat, es poden comprovar els resultats: • La localització dels tres grans tipus de paisatge: abiòtics, biòtics i antròpics • Dominància d’algun dels elements components el que permet distingir subtipus • Altres tipus de nivell inferior per possibles combinacions amb altres dominàncies secundàries. 5. Metodologia per l’elaboració del mapa Un cop realitzada la primera fase fonamental, d’ordre científic, en el que es precisa el tema complex que es vol tractar, s’ha definir l’espai que cal cartografiar i l’escala de treball i precisar la simbologia i la llegenda, en relació amb l’escala. Segons la dominància principal, s’utilitzaran els següents cromatismes, que es poden matisar dintre de la gamma, tot precisant el significat i la importància: • Grisos i blancs (roca, neu) i blau (aigua) pels elements abiòtics • Verds (vegetació) i ocres (sòl) pels biòtics • Vermells, rosats i taronges pels antròpics Per ajustar més la definició de la unitat s’utilitzen lletres majúscules, minúscules, o cursives (la lletra F es reserva pels elements abiòtics, la B pels biòtics i l’A pels antòpics). Les majúscules es reserven per la dominància primària (el recobriment en la unitat supera el 50% o marquen una diferencia fonamental en la dinàmica), les minúscules signifiquen dominància secundària (menys del 50% de la superfície de la unitat) i les cursives impliquen una presència de l’element corresponent, sempre inferior al 20% de la superfície de la unitat. S’utilitzen, així mateix, subíndexs per precisar característiques pròpies dels elements i parèntesis per assenyalar l’equilibri d’elements i energies. En la definició d’unitats és fonamental l’estudi previ del territori, mitjançant fotografies aèries, ortofotomapes, imatges de satèl·lit o mapes temàtics, arribant amb aquest material a una primera delimitació d’unitats i significats del paisatge. Tot seguit cal realitzar el treball de camp, on es delimiten de manera precisa les unitats, tot comprovant o esmenant directament sobre el terreny l’exactitud de les hipòtesis. A continuació es procedeix a la informatització de les dades, que ha de facilitar el redactat de la memòria explicativa. 6. Conclusions Aquest mètode ha estat utilitzat en diferents cartografies (Figura 5 i 6) i ofereix els següents aspectes positius: • És un mètode apte per a ser aplicat a qualsevol paisatge de la terra, actual o històric.
34
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
• • • •
Ens ofereix una visió ràpida de l’estat general del paisatge en un sector i un moment determinat. Queden clars els valors dels elements i la tendència evolutiva en funció de les energies que hi actuen. Sempre que no es modifiquin les energies bàsiques ens ofereix una orientació sobre les transformacions del paisatge per d’uns anys determinats. La comparació de les unitats actuals amb les corresponents del passat ens informa sobre la sostenibilitat actual del paisatge.
Finalment, la definició d’unitats reals ens ofereix una base per a tot un seguit d’estudis derivats, tant de caire teòric com aplicat: evolució històrica, prognosi, potencialitat, valors econòmics o valors subjectius, entre d’altres. Figura 5. Unitats de paisatge de l’Alt Pirineu i Aran
35
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 6. Unitats de paisatge del Principat d’Andorra (cartografia preliminar)
Referències bibliogràfiques P. APIANUS, Cosmographia (1524), 2ª Edició en castellà Anvers, any 1548. L.Von BERTALANFFY (1968) General systems theory, G.Brazilier, New York G. BERTRAND, (1968) Paysage el géographie physique globale. Esquisse méthodologique, Rev.gógr.Pyrénées et SO, nº 39,3 pp. 249-279 Toulouse M. de BOLÒS, dir. (1992) Manual de Ciència del Paisaje. Teoría, método y aplicaciones, Masson S.A. Barcelona O. de BOLÒS, (1962) El paisaje vegetal barcelonés (1962), Càtedra Ciudad de Barcelona. O. de BOLÒS (1963) Botànica i Geografía, Memòrias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, vol. XXXIV, nº 14. G. BRAUN i F. HOGENBERG, (1572) Civitates Orbis Terrarum, Colonia P. CAMPORESI (1995) Les belles Contrées. Naissance du paysage italien. Le Promeneur, Paris A. Von HUMBOLDT (1874) Cosmos. Descripción física del Mundo, Imprenta de Gaspar y Roig (Traducció al castellà de B.Giner) Madrid. JOLY, F. (1979) Cartografia. Ariel. Barcelona. S. MÜNSTER (1554) Cosmographia Universalis, Basilea A. ORTELIUS(1570) Theatrum Orbis Terrarum C. PTOLOMEU, Geografia, (impresa al segle XVI) J. PIAGET, (1969) L’estructuralisme Ed.62 Barcelona A. RICHLING,(1984) Typology of Natural Landscape in Poland, of the Scale 1:500.000. Miscellanea Geogr., Varsovia P. ROQUETA i J. DALMAU (1992) Mapa Forestal del Principat d’Andorra, Govern d’Andorra, Andorra la Vella G. ROUGERIE (1985) Le dessus ou le dedans ? (approches passagères) Rev. géogr. Est, 4, pp. 355-363, Nancy.
36
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
V. B. SOCHAVA(1967) Métode de l’ordination complexe dans la Science du Paysage et la Biocenologie, Donl. Inst. Geogr. De Siberie et Extreme Orient, nº 14, Irkutsk, pp.13-17 V. B. SOCHAVA (1978) Introduction a la Science du geosystheme, Nauka, Novosibirsk.
37
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA CARTOGRAFIA COM A EINA DE GESTIO DEL PAISATGE EN LA DENOMINACIÓ D’ORIGEN QUALIFICADA PRIORAT Òscar Borràs Pascual Geògraf 1. Introducció Es sabut sobradament que la cartografia es una eina de gestió importantíssima, especialment per a decidir sobre les actuacions a dur a terme en el territori. En aquesta ponència es vol exposar el projecte desenvolupat pel Consell Regulador de la Denominació d’Origen Qualificada Priorat en torn a la gestió del paisatge en el territori on es realitza la producció de la D.O.Q. Priorat. L’any 2003, com a conseqüència de determinades actuacions d’aterrassaments de vessants de muntanyes per a la plantació de vinya dutes a terme en els darrers temps per algunes persones o empreses poc sensibles al caràcter i l’essència del Priorat, el Consell Regulador, com a part implicada en funció del que disposa el seu reglament a l’hora de vetllar per la qualitat del producte, i en base també al fort impuls que en aquelles anys es donava ja al paisatge com element de qualitat del territori, i a mes a mes donant suport a la sensibilitat dels elaboradors de vi del la zona, va iniciar una mesura de control de com s’haurien de desenvolupar aquests aterrassaments, així com d’altres actuacions en el territori. Per desenvolupar aquesta iniciativa, es va implicar als departaments de Medi ambient i d’Agricultura de la Generalitat, així com als agents locals relacionats amb la gestió del territori: els ajuntaments, les cooperatives, els cellers, etc. Després d’un intens treball la iniciativa es va plasmar en una reglamentació específica sobre com han de ser les actuacions sobre el territori (tipologies d’abancalaments, camins, dipòsits d’aigua, etc) i especialment en una cartografia on es detallen les tipologies de zones i el seu abast territorial. Pel que fa a aquesta ponència s’exposaran els mecanismes de com s’ha arribat a la elaboració de la cartografia esmentada, dels criteris de zonificació, dels valors a preservar, dels components territorials i els seus condicionants, etc. L’objectiu final es mostrar com, una vegada mes, la cartografia es la base de la gestió sobre el territori. 2. Les bases i les fonts d’informació Com a base principal de treball s’han utilitzat dos productes, per una part les ortofotoimatges a escala 1/5000 produïdes per l’Institut Cartogràfic de Catalunya i per altra, també del mateix productor, les bases topogràfiques 1/5000, ambdues que fan referència a la superfície de la D.O.Q. Priorat. Per altra part s’ha realitzat un treball de digitalització dels límits dels termes municipals reals dels pobles que formen la D.O.Q. Priorat en base a la informació cadastral vigent, ates que també s’ha digitalitzat la delimitació cadastral parcel·laria de cada terme municipal.
38
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La tercera font d’informació ha estat la digitalització de les figures de planejament vigents, tant de caràcter ambiental (zones protegides de parc natural del Montsant, PEIN, Xarxa natura 2000, etc..), com de caràcter urbanístic (POUM, Normes subsidiàries, Plans parcials, etc). La darrera font d’informació ha estat el treball de reconeixement de camp i fotointerpretació per identificar les tipologies de zones dins la D.O.Q. Priorat. Amb la combinació d’aquestes fonts i bases d’informació i, especialment amb el coneixement i reconeixement del territori, s’ha pogut arribar a definir una cartografia de tot l’àmbit de la D.O.Q. Priorat en la qual han quedat reflectides les diferents àrees que regeixen la tipologia d’actuacions que es poden dur a terme. D’aquesta manera, un cop muntat el conjunt d’ortofotoimatges i de la base topogràfica en un sol arxiu, s’ha solapat la informació de la delimitació municipal i del parcel·lari cadastral, amb aquesta documentació s’han començat a delimitar els grans blocs que estructuren el projecte. Acte seguit s’hi han afegit els paràmetres de caire urbanístic i de protecció naturalística, definit unes zones on l’equilibri entre tots els paràmetres, el respecte per uns mínims tècnics i una certa equitat territorial entre municipis, ha donat com a resultat una cartografia on el desenvolupament sostenible de la regió vitivinícola està assegurat. 3. Procés d’elaboració El primer que es va haver d’obtenir van ser unes definicions clares de com s’havia d’estructurar el territori, en funció de quins paràmetres o valors i definir també quines havien de ser les característiques de cada tipus de zona delimitada. Per arribar a aquest fi, es va crear una comissió de treball on hi intervenen un representant del Departament de Medi Ambient i un del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, un representant del sector vitivinícola, un del Consell Regulador i un del Parc Natural de la Serra del Montsant, coordinats per un tècnic (autor d’aquesta comunicació) que també s’encarregà de portar a terme totes les definicions que la comissió acordi, plasmar-ho en un reglament i especialment representar-ho sobre una cartografia de detall amb la base cadastral de fons i on quedin ben definides les àrees en que es divideix el territori de la D.O.Q. Priorat. La comissió rep el nom de Comissió del Territori atès el seu marcat vessant geogràfic. Durant diverses reunions s’acorda definir els criteris i les tipologies que han de regir les actuacions que es facin en el territori, especialment pel que fa als moviments de terres, abancalaments o construcció de dipòsits i basses. La següent fase es la d’identificar i representar cartogràficament les tipologies de zones que es defineixen. A l’hora de delimitar les diferents zones que identifiquen les tipologies, es tenen en consideració una sèrie de variables que permeten un equilibri en la distribució d’aquestes zones: A) Variables de caràcter natural o topogràfic Orientació, pendent, cota, cobertura vegetal (extensió, tipologia i grau de cobertura), proximitat a cursos d’aigua, profunditat del sòl.
39
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
B) Variables de caràcter antròpic o socioeconòmic Accessos i vies de comunicació, presència d’altres cultius, edificacions existents, delimitació de zones protegides o afectades (protecció naturaística, paisatgística, etc.) tant pels ajuntaments com per altres administracions. Amb tot, s’ha aconseguit arribar a una representació cartogràfica que ha estat consensuada pels ajuntaments de la zona i que aquests han pogut incorporat els seus planejaments urbanístics municipals, juntament amb el reglament que defineix cada tipus de zona i les limitacions de l’activitat que en cadascuna s’hi donen. Imatge de la zonificació de la D.O.Q. Priorat.
40
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. Tipologia de zonificació del territori Cadascun del termes municipals que composen la D.O.Q. Priorat ha estat delimitat en el seu conjunt i en relació amb el territori global de la D.O.Q. tot definint-hi unes zones específiques on es permeten determinades actuacions en funció dels paràmetres geogràfics, topogràfics, ambientals, culturals i paisatgístics que les defineixen. En aquest sentit s’han definit 6 tipus de zones genèriques d’actuació: A) Zona de Protecció Paisatgística Són les àrees de major protecció en la D.O.Q. i es distingeixen de dos classes: A1) Vinyes velles en coster. Atenent que aquest paisatge per si sol és un dels valors mes alts pel que fa al patrimoni paisatgístic i cultural del Priorat. A2) Zones boscoses de singular rellevància o de característiques especials. On s’engloben tots els boscos que tenen una especial importància paisatgística o cultural, així com els llocs singulars de rellevància etnogràfica, socioeconòmica, paisatgística, o cultural (ermites, turons, fonts, etc.) B) Zona Boscosa On es delimiten les masses boscoses de segon ordre atenent al seu caràcter paisatgístic, normalment son masses boscoses compactes associades a cultius amb els quals conformen mosaics paisatgístics. C) Zona Rural Genèrica Es la zona mes extensa del territori on hi caben tots els terrenys que son aptes per al cultiu i que no contenen cap element de protecció o afectació territorial. D) Zona del Parc natural del Montsant Aquesta zona es específica pel parc natural atesa la seva importància, tant d’extensió territorial con paisatgística. E) Zones de caràcter natural especial Són les zones que presenten unes àrees de protecció natural o un elevat grau d’incompatibilitat per al cultiu de la vinya: Zones d’interès natural, Zones de ribera, Zones rocoses i Zones humides F) Zones urbanes Són les zones d’excepció de l’activitat agrícola, on ja hi ha una legislació específica i un control rigorós en les actuacions en el territori. 5. Funcionament de l’estructura creada per al seguiment de les activitats en el territori Quan hom vol fer una actuació en el territori es dirigeix a l’Ajuntament corresponent al terme on la vol realitzar, presenta un projecte o una memòria dirigida de mínims de les activitats a fer i demana una llicència.. L’Ajuntament, a la seva vegada, demana informe tècnic a un enginyer agrònom i al Consell Regulador (que informa mitjançant el coordinador de la Comissió del Territori, que prèviament ha tingut una entrevista sobre el terreny amb la persona interessada). El Departament de medi Ambient també emet un informe vinculant si l’actuació comporta rompuda de terreny forestal, obertura de camins o altres actuacions
41
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
específiques. El Departament d’Agricultura també fa el seu informe. Un cop resolt l’expedient es concedeix llicencia i es pot dur a terme l’actuació. En el cas que s’incompleixin les especificacions del Reglament indicades en la llicència, s’inicia expedient administratiu per aturar les feines. Pel que fa al Consell Regulador, aquest també iniciarà el seu expedient per desqualificar els terrenys que no s’adeqüin a les especificacions del Reglament, com a no pertanyents a la D.O.Q. Priorat. 6. Cronologia d’execució del projecte per part del Consell Regulador de la D.O.Q. Priorat L’any 2004 es van començar a gestionar els primers expedients d’actuacions sobre el territori. En un principi la situació era un tant confusa ja que es desconeixia la iniciativa de protecció del paisatge que havia iniciat el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Qualificada Priorat, tot i amb això els promotors de les actuacions varen acceptar de bon grat les indicacions que se’ls hi anaven proposant, de manera que la iniciativa es va anar estenent entre el sector d’una forma ben positiva. Encara que la majoria de les actuacions es desenvolupaven amb total acceptació de la normativa, algunes altres foren una mica més complicades de resoldre, pel fet d’haver d’acceptar les indicacions proposades pel Consell Regulador i pels ajuntaments, ja que aquestes actuacions es situaven en zones de màxima protecció, fet que comportava haver de realitzar ajustaments en el plantejament original de transformació del terreny que pretenien realitzar, tot i amb això totes las actuacions controlades van acabar realitzant-se sota els paràmetres marcats. Durant els anys 2005, 2006 y 2007, les actuacions s’han anat realitzant igualment sota la coordinació i control de la Comissió del Territori de la Denominació d’Origen Qualificada Priorat, arribant ja a un punt de gairebé total coneixement de la política proteccionista impulsada pel Consell Regulador per part de las persones y empreses que volen iniciar o refer una plantació de vinya a la zona. Estadístiques sobre les actuacions Es detallen tot seguit, algunes dades que es desprenen del conjunt de les actuacions que s’han iniciat sota el seguiment de la Comissió del Territori. 2004 47 108,91 107,05 1,86
Nombre d’expedients tramitats Total hectàrees afectades en tota la DOQ Priorat Hectàrees amb abancalaments Hectàrees plantades o recuperades en coster
2005 28 74,43 70,53 3,90
2006 36 68,82 63,31 5,51
2007 59 72,37 50,01 22,36
TOTAL 170 324,53 290,90 33,63
De la lectura de les dades s’interpreta que el moviment de terres s’ha mantingut més o menys estable durant els 4 anys (excepte l’any 2004 que fou més elevat), mantenint-se al voltant de las 70 Ha de mitja en tota la D.O.Q., però el nombre i tipologia d’expedients tramitats ens indica que les actuacions han estat de menor envergadura en quant a superfície (al 2007 hi ha més expedients pel mateix nombre d’hectàrees que al 2005). També s’observa que ha augmentat considerablement (cada any més) el nombre d’hectàrees recuperades o transformades en plantacions tradicionals en coster, sense abancalaments, mentre que aquests han sofert un procés a l’inversa. Aquest fet indica que s’està en el bon camí, amb el qual, els 42
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
promotors cada cop entenen més que el valor del paisatge es un valor intrínsec a la producció vitivinícola al Priorat i així ho demostren apostant per ell. 7. Conclusió Un cop més la cartografia ha estat la base per definir i administrar un territori i de retruc estructurar i donar suport a una activitat econòmica, en aquest cas tant important com es la producció enològica d’un vi de qualitat com el del Priorat. Un territori on aquesta diferenciació qualitativa no nomes ha de quedar manifesta en el producte embotellat, sinó en tot el procés d’elaboració, començant a les vinyes costerudes de les seves muntanyes i passant per tot el paisatge que les acull i que fins ara s’ha mantingut en bon estat. Qualsevol iniciativa que contribueixi a que això es mantingui serà ben rebuda i en el present cas, la delimitació cartogràfica territorial ha estat una eina se suport fonamental per mantenir aquest preuat equilibri territorial.
43
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
INTEGRACIÓ DE FONTS D’INFORMACIÓ PER L’ANÀLISI SOCIOECOLÒGICA DELS CANVIS EN EL PAISATGE A MATADEPERA (VALLÈS OCCIDENTAL) ENTRE 1931 I 2007 Gemma Estany Ferrer1, Anna Badia Perpinyà2, Martí Boada Juncà1,2, Iago Otero Armengol1 1 Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona 2 Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona Resum En aquest article es presenten els primers resultats de l’anàlisi dels canvis en el paisatge al municipi de Matadepera entre 1931 i 2007, realitzada a partir de l’estudi del canvi d’usos i cobertes del sòl. La fotointerpretació de les fotografies aèries de l’any 1956 i de les ortofotos de l’any 2004, juntament amb les entrevistes a les fonts orals locals, la documentació històrica i el treball de camp ha permès l’elaboració de dos mapes de cobertes del sòl a partir dels quals s’ha interpretat l’evolució històrica del paisatge a Matadepera. La combinació d’aquestes fonts d’informació ha estat un element indispensable per a complementar i validar els resultats de la cartografia i alhora situar els canvis en el seu context socioeconòmic, històric i local. L’anàlisi mostra com en els últims 80 anys, el poble rural de la primera meitat de segle XX s’ha transformat en un municipi residencial configurat per una extensió considerable de zones d’interfase urbana-forestal que han anat guanyant terreny a les terres agrícoles i al bosc. 1. Introducció Segons el Conveni Europeu del Paisatge, el paisatge és qualsevol part del territori tal com el percep la població, resultat de l’acció i interacció de factors naturals i/o antròpics. Aquesta afirmació fa referència a la necessitat d’entendre el paisatge com un sistema socioecològic on els humans no en són elements externs sinó part del concepte mateix (MATTHEWS i SELMAN, 2006). D’altra banda, la definició també posa en relleu el paper que juga la població en la percepció dels paisatges (BERTRAND, 2001; NOGUÉ, 2007). Així doncs, en l’anàlisi dels canvis en el paisatge serà important tenir en compte la superació de la divisió entre natura i cultura (BOADA i SAURÍ, 2002) i l’exploració de les percepcions de la població (WAGNER i GOBSTER, 2007; CALVO-IGLESIAS et al., 2006). El paisatge es manifesta, en part, a través de les cobertes i dels usos del sòl, els quals representen el resultat de la interacció i coevolució de forces inductores biofísiques i socioeconòmiques. El canvi d’usos i cobertes del sòl, el qual és un dels components del canvi global (VITOUSEK et al., 1997), està tenint conseqüències directes en l’alteració dels paisatges. En les últimes dècades en els països desenvolupats aquesta alteració s’ha traduït principalment en una reducció de la coberta agrícola (RAMANKUTTY i FOLEY, 1999) que, per exemple, en els països mediterranis ha representat l’augment de cobertes arbustives i forestals (ROMERO i PERRY, 2004) i l’augment de la coberta urbana, principalment a partir del desenvolupament d’àrees urbanes de baixa densitat (CATALÁN et al., 2007). Aquest ha estat el cas del municipi de Matadepera, situat a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), el qual apareix com un cas adient per a l’estudi del fenomen. En l’estudi del canvi global, han aparegut diverses propostes metodològiques com el finalitzat projecte Land-Use Land-Cover Change (LUCC) i el seu successor Global Land Project (GLP), els quals aposten per la integració de fonts d’informació de diferents disciplines.
44
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Per tal d’afrontar els nous escenaris que s’estan configurant és necessari aplicar l’anàlisi històrica per entendre com evolucionen els sistemes socioecològics i realitzar polítiques que els permetin reorganitzar-se a llarg termini (FOLKE et al., 2003). En aquest article es presenten els resultats de l’anàlisi socioecològica dels canvis en el paisatge al municipi de Matadepera (Vallès Occidental) pel període 1931-2007, on es poden estudiar les manifestacions del canvi global i, especialment, el desenvolupament de les zones d’interfase urbana-forestal. 2. Marc conceptual 2.1 El paisatge com a sistema socioecològic El paisatge pot ser entès com un sistema socioecològic fruit de la coevolució de factors socioeconòmics i factors naturals (MATTHEWS i SELMAN, 2006). El concepte “socioecològic” fa referència a la impossibilitat de deslligar l’esfera social de la natural a l’hora d’entendre el funcionament i l’evolució dels paisatges (FOLKE et al., 2003). En el cas de les societats agràries de base orgànica el lligam entre la societat i el medi era especialment important ja que la subsistència de la població depenia directament dels recursos naturals i del seu manteniment a llarg termini (CUSSÓ et al., 2006). Aquestes comunitats rurals van esdevenir “constructores de paisatges” i gestores del territori (TELLO i GARRABOU, 2004) tot posant en pràctica el coneixement tradicional adquirit a partir de l’observació a llarg termini dels sistemes socioecològics mitjançant l’experiència i la transmissió oral de coneixements (FOLKE et al., 2003). Aquest lligam es desfà en la societat industrialitzada on l’activitat agrícola es deslocalitza i el món rural es terciaritza i s’urbanitza oblidant el vincle i donant lloc a una visualització dualitzada de la societat i la natura. Als països industrialitzats el pas de societat rural a moderna industrial comença l’any 1950 amb el canvi energètic produït amb la introducció dels combustibles fòssils (CUSSÓ et al., 2006). 2.2 El paper de les fonts orals en la descripció dels canvis en el paisatge Tenint en compte el concepte de paisatge com quelcom percebut per la població, la consulta a les fonts orals locals per a la reconstrucció de l’evolució del paisatge és essencial ja que és l’element que enllaça les dues dimensions d’aquesta concepció: la visual tangible i la invisible cognoscitiva. La importància en l’ús d’aquesta font d’informació rau en que, a més de l’aportació de dades, permet contextualitzar els fets històrics i millorar la comprensió dels canvis ocorreguts (WAGNER i GOBSTER, 2007). Cal tenir en compte que les narratives de les fonts orals representen a l’individu i a la seva manera d’interpretar el món i, per tant, no poden ser jutjades com a certes o falses ja que són la veritat des del punt de vista d’una persona en un lloc i temps concret i cal que siguin enteses en aquest context (JOVCHELOVITCH i BAUER, 2005). La percepció dels canvis en el paisatge, així com del propi paisatge, respon a determinants individuals com les activitats que duia a terme la persona, els anys que ha viscut en el municipi, etc. (WAGNER i GOBSTER, 2007). En el context dels països industrialitzats, és especialment interessant conèixer la percepció dels canvis en el paisatge en veu d’aquelles persones que han mantingut una estreta relació amb el medi (CALVO-IGLESIAS et al., 2006). Ens referim a aquelles persones que s’havien dedicat a les activitats primàries i tenen una manera diferent de visualitzar i interpretar el paisatge per haver format part d’una realitat rural que ja no existeix en l’actualitat. La inclusió d’aquestes altres formes de coneixement que estan quedant en desús en l’anàlisi científica, és necessària tant per la urgència de posar-les en rellevància i donar-los-hi valor
45
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
(TOLEDO, 2002), com per la utilitat que pot tenir aquest coneixement en la resolució dels conflictes ambientals actuals (FUNTOWICZ i RAVETZ, 2000). 2.3 El paisatge definit per les zones interfase urbana-forestal Conscients del babelisme semàntic existent en la denominació de nous conceptes i problemàtiques ambientals (BOADA i ZAHONERO, 1998) s’ha escollit la terminologia de zones d’interfase urbana-forestal per descriure el fenomen de la dispersió urbana en el territori. El concepte, provinent de l’anglès Wildland-Urban Interface (WUI), va sorgir a Estats Units en el context de la problemàtica relacionada amb els incendis forestals (STEWART et al., 2007) i es defineix com aquelles zones on es difonen els límits entre el teixit urbà i el forestal. S’originen a conseqüència de dos processos: la construcció d’habitatges enmig del bosc en forma d’urbanitzacions i la recuperació de terrenys forestals prop de cases aïllades (BADIA i MIRA, 2007). El contacte directe de les masses forestals amb les estructures humanes fa que aquestes esdevinguin especialment vulnerables i es defineixi una nova tipologia d’incendis a les zones d’interfase (MIRA, 2007). La disminució en la percepció del risc d’incendis de la societat urbana inexperta que habita en aquestes zones dificulta les tasques de prevenció per la visió no intervencionista de la natura i la no acceptació de la intervenció de l’administració pública en finques privades (NELSON et al., 2004). El problema s’intensifica tenint en compte l’escenari global que es configura al voltant d’aquestes zones on l’abandonament de les activitats primàries dóna lloc a uns terrenys forestals més continus i amb una major acumulació de combustible (MOREIRA et al., 2001; ROMERO i PERRY, 2004) i el possible augment de l’ocurrència d’incendis a causa de l’augment global de temperatures (PIÑOL et al., 1998). La proliferació de zones d’interfase té altres impactes ambientals com la fragmentació d’hàbitats, la potencial dispersió de les espècies exòtiques dels jardins (GUIRADO, 2005), l’expansió d’infraestructures de transport i la privatització d’espais oberts (MUÑOZ, 2003), els elevats consums d’aigua (DOMENE i SAURÍ, 2006) o els elevats costos municipals derivats del manteniment de les infraestructures urbanes i de serveis. 3. Metodologia La metodologia utilitzada combina fonts cartogràfiques, documentals i orals. Per realitzar la cartografia de les cobertes del sòl dels anys 1956 i 2007 s’han fotointerpretat les fotografies aèries del vol americà de 1956-57 (1:33000 aprox.) i les ortofotos de 2004 (1:5000 aprox.). L’anàlisi cartogràfica ha estat completada amb el treball de camp. D’altra banda, s’han realitzat entrevistes obertes semiconduïdes a persones amb edat suficient per cobrir la informació del període d’estudi, que han viscut la majoria de la seva vida al municipi i amb alguna relació amb les activitats primàries. S’ha fet un tractament qualitatiu de les entrevistes les quals han estat enregistrades i transcrites. S’ha fet ús de la documentació històrica d’origen fiscal per complementar la interpretació dels canvis en el paisatge, així com també s’han realitzat diverses anàlisis diacròniques amb fotografies. 4. Àrea d’estudi Matadepera és un municipi situat a la segona corona de la RMB, al nord de la comarca del Vallès Occidental (Figura 1). Compta amb una superfície de 25.3 km2, un 61% de la qual forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. L’any 2008 el poble assoleix els 8.602 habitants.
46
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 1. Mapa de localització de l’àmbit d’estudi en el seu context regional.
a)
c)
Matadepera
20
0
60 km
b)
500
0
1500 m
Font: a) Cartografia de referència, Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. b) Mapa Topogràfic de Catalunya, ICC (escala original 1: 250000). c) Mapa Topogràfic de Catalunya (escala original 1:10000).
De ser un poble format per masies i dedicat a l’activitat primària fins la primera meitat del segle XVIII, passà a ser una població d’estiueig per la burgesia de ciutats com Sabadell i Terrassa, ja entrat el segle XX. En la dècada dels setanta la població experimenta un espectacular creixement i les segones residències passen a ser primeres residències. És per això que un dels trets característics del creixement urbà de la població és l’extensió de la interfase urbana-forestal que ocupa gairebé la totalitat del terme municipal fora del Parc Natural. 5. Resultats i discussió A l’inici de la II República, l’any 1931, Matadepera es configurava com un municipi principalment rural dedicat a l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. En una zona de la muntanya mitjana com aquesta, amb pocs espais planers i amplis aptes pel conreu, el bosc va tenir un paper destacat en les economies tradicionals de les masies de la zona, les quals es van adaptar a l’aprofitament dels recursos forestals que oferien les grans extensions de bosc de llurs propietats (ROCA, 1996). Després de la Guerra Civil, segons el cadastre de l’any 1940, el municipi estava configurat per un 7,6% de conreus, un 66,6% de bosc i un 21,2% d’erms de pastura. La disminució dels erms de pastura enregistrada pels cadastres
47
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
entre 1940 i 1954 podria haver estat conseqüència o bé de l’abandonament final dels erms colonitzats per matollar (que augmenten la seva superfície en aquest període) o bé per l’augment de la coberta urbana, a causa de la construcció de les primeres urbanitzacions de torres d’estiueig. Iniciat en les dècades dels 20 i 30, el fenomen de l’estiueig va anar prenent força al municipi fins que Matadepera es consolidà com una població d’estiueig per les classes benestants de les capitals de comarca i de Barcelona. Durant els 3 mesos d’estiu el poble acollia l’arribada d’una societat urbana que contrastava amb la població rural matadeperenca, no només per la distància econòmica sinó també per la manera de visualitzar el territori: la urbana pels valors estètics i la rural com a mitjà de sustentació. “Un any els estiuejants es van fer la festa major per ells i es van fer un envelat ells (...) No es van voler barrejar amb els que fèiem pudor de suat”. Pau Soler (1933). Bosquerol, vaquer i obrer industrial. En les dècades següents el municipi patiria una forta empenta urbanitzadora iniciada amb el precedent de la demanda d’habitatges per l’estiueig i per altres causes estructurals. Un element clau va ser la introducció dels combustibles fòssils com a principal font d’energia i substituent de la llenya i carbó vegetal que va anar desplaçant i finalitzant amb l’explotació forestal. Aquest canvi energètic representa un punt d’inflexió molt important ja que va comportar una gran devaluació dels terrenys forestals. L’any 2007 el bosc dens s’ha reduït un 16% bàsicament a favor de la urbanització i s’ha densificat a causa de l’abandonament de les activitats silvopastorals, malgrat que la qualitat de les imatges aèries no ha permès quantificar acuradament aquest canvi. Mapa 1. Mapes de les cobertes del sòl del municipi de Matadepera els anys 1956 i 2007.
Font: l’any 1956 d’elaboració pròpia i l’any 2007 d’elaboració pròpia a partir del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya elaborat pel CREAF.
48
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Taula 1. Cobertes del sòl de Matadepera dels anys 1956 i 2007 i percentatges del canvi. Coberta Bosc dens Conreu Roquissar1 Bosc clar Matollar Urbà Riera Herbassar Carretera Nu Equipament Extracció minera Total
Superfície (ha) 1956 2007 1885,4 1586,6 225,8 41,6 222 168,2 76,2 28,9 46,3 238,5 34,8 357 23,9 13,7 12,4 55,8 6,9 7,3 4,3 16,5 0 23,6 0 0,3 2538 2538
Percentatge de canvi (%) -15,83 -81,58 -24,19 -62,07 416,67 925,86 -41,84 353,66 8,82 286,05 -
Font: Elaboració pròpia.
“A molts pobles el ciment s’ha menjat la terra i menjant-se la terra s’ha acabat la pagesia.” Pau Soler. Un altre factor que va influir en la urbanització del municipi va ser l’abandonament de les activitats primàries a causa de la modernització i la deslocalització progressiva de l’agricultura que va deixar de fer rentables les explotacions agropecuàries. Moltes famílies van canviar les feines del camp per la recerca de millors condicions laborals i de sous igualment minsos però estables de la indústria. “Tenies la setmanada segura (a la indústria) i al camp no”. “Era molt esclau aquesta vida de pagès”. Magdalena Font (1932). Pagesa, cosidora, botiguera. Tal com afirmen les fonts orals, els habitants que encara cultivaven terres arrendades havien de finalitzar amb l’activitat quan el propietari se les venia per urbanitzar i així, moltes d’aquestes famílies van marxar del poble. Com els conreus es trobaven situats en les zones més planeres i pròximes al nucli urbà van ser les primeres àrees urbanitzades. Les dades de cobertes de 1956 i les de 2007 (Taula 1) mostren com s’ha reduït un 81,58% de l’extensió de conreus al municipi principalment a favor de la urbanització (un 42,2% dels conreus de 1956 s’ha transformat en coberta urbana). Per altre cantó, un 17,8% dels camps de conreu de l’any 1956 han estat colonitzats per cobertes herbàcies, arbustives i forestals. “Perquè era de 4 propietaris i els propietaris s’ho van anar venent per fer-hi torres.(...) tot eren parcers, no teníem re propi i ens van anar foten fora de tot arreu. Nava aixís.” Magdalena Font. “Sí, sense haver fet re. A casa ens van fotre fora (...) l’amo li va dir al meu pare, diu ‘ja podeu tenir contracte que això no us e servirà de re’ (...) El propietari era l’alcalde, el Turu i diu ‘les casetes són les casetes’, va dir, aixís mateix”. Mingo Comasòlives (1932). Pagès masover de Can Gorina, bosquerol i matancer de porcs. Juntament amb la devaluació progressiva del valor del sòl agroforestal, el pas de municipi rural a urbà es va veure afavorit per l’oportunitat de venta de terrenys a la 49
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
demanda de segones residències que va donar lloc a una gran especulació urbanística. Mentre que a la resta de la Regió Metropolitana en les dècades dels 60 i 70 es va donar una massificació per la construcció il·legal de segones residències de manera desordenada en les perifèries dels nuclis urbans (CATALÁN et al., 2007), a Matadepera el procés es va donar de manera diferent. La demanda de segones residències heretada de l’estiueig burgès amb alts ingressos econòmics i la legalització de les urbanitzacions a través d’instruments legals són els elements que diferencien al municipi de la resta. El planejament urbanístic municipal de 1963 no preveia un creixement tant acusat com el que es va donar però el pas de sòl rústic a urbà es va fer directament a través de l’aprovació de plans parcials d’iniciativa privada, emparats legalment sota la Llei del sòl de 1956. L’oligopoli en la propietat del sòl (més del 50% de la terra en mans d’un sol propietari), els pendents pronunciats a gran part del terme municipal i la voluntat de produir una oferta d’habitatge accessible només per a una demanda d’alts ingressos econòmics també van afavorir a que el model d’urbanització desenvolupat fos de baixa densitat (ARTIGUES, 1981). La tipologia urbanística que més es va produir pel període 1961-1980 va ser la unifamiliar aïllada (94,97% de les llicències) de parcel·les entre 800-2000 m2 (ARTIGUES, 1981). L’aprovació del Pla Especial de Sant Llorenç del Munt i l’Obac l’any 1972 va frenar algunes iniciatives d’especulació urbanística com el cas del Pla Parcial de Can Torres (1970). D’altra banda, l’aprovació d’altres plans parcials com el de Can Robert (1974) i el de La Riba (1976), situats en l’àrea d’influència del Parc Natural, es va poder fer sota la regulació de baixa densitat que es determinava en aquesta zona (ARTIGUES, 1981). Tot i així, l’any 1979 aquestes iniciatives es van aconseguir frenar un cop ja estaven començades a conseqüència de la pressió popular2, l’arribada dels ajuntaments democràtics i de l’aprovació de la Llei del sòl de 1976. Segons el cens de 1981, el municipi comptava amb 2000 habitants residents i 5740 d’estacionals (ARTIGUES, 1981). Les segones residències comencen a convertir-se en primeres entre les dècades dels 70 i 80 quan el padró d’habitants comença a incrementar-se de manera sostinguda i la interfase urbana-forestal es va densificant progressivament. La pressió urbanística sobre la zona de la Costa del Tet – Mont-rodon, franja de sòl no urbanitzable entre el límit del parc natural i el sòl urbà, va tornar a mobilitzar recentment a la ciutadania per tal d’assegurar la seva protecció (BADIA et al., en revisió). “Matadepera ha viscut un trauma en pocs anys de... Jo quan començo a veure aquelles torres, a dalt de tot de les Pedritxes, a dalt de tot de Cavall Bernat, jo m’esgarrifo, jo m’esgarrifo!”. Joan Orriols (1944). Pagès, bosquerol, escorçaire i treballador d’Aigües de Matadepera. “...ara, és maco al vespre (...) sortir al meu terradet i miro, i veig tota la muntanya plena de llums, tota. Si es cala foc, jo només penso, si es cala foc tota aquesta gent com correrà” . Maria Font (1913). Minyona i dependenta, filla de bosquerol. Les afirmacions anteriors mostren dues interpretacions ben diferenciades dels canvis en el paisatge que posen de manifest dues maneres de percebre el paisatge i, concretament, la interfase urbana-forestal. Tot i així, les dues són conscients del risc que representa el fet de viure en contacte directe amb el bosc, conscienciació que s’ha perdut en l’actualitat. Anteriorment, el mosaic agroforestal definia una separació clara entre els habitatges i els boscos. L’escenari actual mostra un municipi principalment forestal (62,5% de bosc dens) amb un 14% de coberta urbana barrejada amb clapes de bosc dens
50
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
(un 13% de la superfície del bosc dens actual es disposa en clapes de menys de 10 hectàrees situades entremig de l’entramat urbà), matollars i herbassars. Això ha configurat una extensa zona d’interfase on es difumina la divisió entre la zona urbana i la forestal i augmenta enormement el risc d’incendis. Així doncs, el resultat més significatiu del canvi de cobertes al municipi entre 1956 i 2007 és l’augment de la coberta urbana (925%) (Taula 1), en detriment del bosc dens (un 51,8% del bosc dens de 1956 es transforma a urbà) i dels conreus (27,1% dels conreus de 1956 transformats a urbà) (Mapa 1). El pas de municipi rural a urbà-residencial ha significat també l’erosió progressiva del coneixement tradicional que els habitants del municipi havien anat adquirint a través de l’experiència, l’observació i les adaptacions al medi amb èxit (FOLKE et al., 2003). El risc d’incendi que representa la construcció d’habitatges enmig del bosc, l’elevat consum d’aigua pel manteniment de piscines i jardins amb vegetació atlàntica en una zona de clima mediterrani, la despesa energètica extra derivada del foment del transport privat, són exemples de la “desadaptació” de la societat al medi en les zones d’interfase que repercuteixen en diferents impactes ambientals. Cal, doncs, que la població assumeixi els riscos d’aquest model i s’adoptin mesures que mitiguin o solucionin els conflictes que origina, tot i la dificultat a l’hora de posar solucions a un model territorial insostenible. “El bosc d’ara del que hi via llavorens, el d’ara fa plorar. Perquè ara és un bosc d’avis i brut que el dia que hi passa foc no hi pot quedar-hi res.” Pau Soler. “...és que jo quan estan tant abandonats els boscos em penso que és una etivocació molt gran. Penso que amb la gent que arribem a ser i gent que no fan re que podrien fer-ho tot, que els boscos podrien estar com jardins”. Joan Orriols. El coneixement que transmeten els avis i àvies recorda la necessitat de recuperar el vincle entre la societat i la natura a partir de la gestió activa del territori. En el cas dels incendis, tal com expressen les fonts orals, cal actuar fent prevenció a través de la gestió forestal. A Matadepera, s’estan duent a terme diverses mesures preventives amb accions com la introducció d’un ramat d’ovelles i cabres que treballa en la reducció del combustible vegetal de les franges de prevenció de les urbanitzacions alhora que obre un ventall de possibilitats derivades dels beneficis de la recuperació de l’activitat ramadera al municipi (FARRIOL et al., 2007). 6. Conclusions L’evolució del paisatge del municipi de Matadepera en les últimes dècades ha estat marcada per factors socioeconòmics clau, compresos en el marc del canvi ambiental global, que han resultat en importants canvis en el paisatge. Per un cantó, l’abandonament de les activitats primàries i la fi de la seva gestió activa sobre el territori i la generalització de l’ús dels combustibles fòssils van marcar el canvi de rumb de municipi rural a urbà residencial. D’altra banda, els condicionants locals de l’herència de l’estiueig, la demanda d’habitatges d’alts ingressos econòmics, la morfologia del terreny i l’oligopoli de la propietat del sòl (ARTIGUES, 1981) han desembocat en la configuració d’una extensió considerable de zones d’interfase urbana-forestal, que són el resultat més destacat de l’evolució paisatgística del municipi pel període d’estudi. Les dades de cobertes mostren com entre 1956 i 2007 ha disminuït un 81,57% de la
51
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
superfície agrícola del municipi, principalment a favor de la coberta urbana, la qual ha augmentat un 925% i és la segona categoria amb major extensió del municipi per sota del bosc dens. El bosc dens, d’altra banda, continua sent la coberta majoritària (62,5%), tot i que s’ha reduït lleugerament a favor de la urbanització i s’ha densificat a causa de l’abandonament de les activitats agrosilvopastorals. El resultat d’aquests canvis es tradueix en impactes econòmics, socials i ecològics als quals cal fer front adoptant mesures de gestió que puguin mitigar els efectes que genera el model de la interfase urbana-forestal. Els canvis distingibles sobre el paisatge també han ocorregut en el camp de la percepció del paisatge, de la natura i del risc dels fenòmens naturals dels habitants de Matadepera 70 anys més tard. Pel què fa a la metodologia, la combinació de fonts d’informació ha permès complementar la informació gràfica amb la documentació històrica i les interpretacions de les fonts orals locals, que ha estat un element clau per comprendre el procés de canvis en el paisatge i les relacions que s’estableixen entre la societat i el seu entorn natural. 7. Agraïments A l’Ajuntament de Matadepera i a la Generalitat de Catalunya que han subvencionat el projecte. Al projecte “Memòries d’una feixa”, subvencionat per l’Ajuntament de Matadepera i la Diputació de Barcelona, amb el que s’ha treballat paral·lelament. Al Consell Local de Medi Ambient de Matadepera. A les fonts orals. 8. Notes 1
Es creu que la destacable diferència dels roquissars entre els dos anys pot ser conseqüència de la diferència d’escala i de color de les fotografies aèries que ha permès digitalitzar més acuradament els roquissars de l’any 2007 i diferenciar-los dels herbassars o matollars. Un altre factor explicatiu seria el creixement de vegetació (matollar o bosc) sobre o al seu voltant que n’ha fet disminuir la seva superfície entre 1956-2007. 2 Fins i tot, l’octubre de 1979, un grup anomenats Ecologistas Anónimos va dinamitar 6 màquines excavadores que van obligar al propietari a frenar l’obra de Can Robert.
9. Bibliografia ARTIGUES, M. (1981). “Estudi de les intervencions immobiliàries a Matadepera, durant el període 1961-1980”. Document no publicat. Inèdit. BADIA, A.; MIRA, N. (2007). “Vulnerabilitat i percepció del risc d’incendi forestal en les zones d’interfase urbana forestal. El cost real de viure a les àrees d’interfase”. VI Trobada d’estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Sèrie Territori 2, Diputació de Barcelona, pp. 187-191. BADIA, A; OTERO, I; MANEJA, R; ESTANY, G; BOADA, M. (en revisió). “Canvi global i paisatge a la Costa del Tet - Mont-rodon (Matadepera, Sant Llorenç del Munt). Analitzant el passat per planificar el futur (1956-2006)”. Documents d’Anàlisi Geogràfica. BERTRAND, G. (2001). “Le paysage et la géographie: un nouveau rendez-vous”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia 50: 57-68. BOADA, M. i ZAHONERO, A. (1998). Medi Ambient. Una crisi civilitzadora. Edicions de la Magrana, Barcelona. BOADA, M.; SAURÍ, D. (2002). El canvi global. Editorial Rubes. Barcelona.
52
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CALVO-IGLESIAS, M.S.; CRESCENTE-MASEDA, R.; FRA-PALEO, U. (2006). “Exploring farmer's knowledge as a source of information on past and present cultural landscapes. A case study from NW Spain”. Landscape and Urban Planning 78: 334-343. CATALÁN, B; SAURÍ, D; SERRA, P. (2007). “Urban sprawl in the Mediterranean? Patterns of growth and change in the Barcelona Metropolitan Region 1993-2000”. Landscape and Urban Planning, en premsa. CUSSÓ, X; GARRABOU, R; TELLO, E. (2006). “Social metabolism in an agrarian region of Catalonia (Spain) in 1860–1870: Flows, energy balance and land use”. Ecological Economics 58: 49– 65. DOMENE, E; SAURÍ, D. (2006). “Urbanisation and water consumption: influencing factors in the Metropolitan Region of Barcelona”. Urban Studies, Vol. 13, 9: 16051623. FARRIOL, R.; PLANA, E.; OTERO, I. (2007). “Integració de la gestió del territori i la planificació forestal a la gestió del risc d'incendis forestals. El cas del Projecte d’actuacions per a la prevenció de grans incendis forestals al municipi de Matadepera (Vallès Occidental)”. VII Trobada d’estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Sèrie Territori 2, Diputació de Barcelona, pp. 17-23. Folke, C.; Colding, J.; Berkes, F. (2003). “Building resilience and adaptive capacity in social-ecological systems”. In F. BERKES, J. COLDING, and C. FOLKE, editors. Navigating Social-Ecological Systems. Cambridge University Press, Cambridge, UK. pp. 352-387. FUNTOWICZ, S.; RAVETZ, J. (2000). La ciencia posnormal. Ciencia con la gente. Icaria, Antrazyt. Barcelona. GARRABOU, R; TELLO, E. (2004). “Constructors de paisatges. Amos de masies, masovers i rabassaires al territori del Vallès (1716-1860)”. En Josep Fontana: Història i projecte social. Reconeixement d’una trajectòria. Crítica, Barcelona. Vol. 1, pp. 83-104. GUIRADO, M. (2005). “Fragmentation and human disturbances in peri-urban forests: effects on vascular flora”. Tesi doctoral inèdita. Universitat Autònoma de Barcelona. JOVCHELOVITCH, S.; BAUER, M. W. (2005) . “Analysisng narrative interviewings”. En BAUER, M.W. i GASKELL, G: Qualitative researching with text, image and sound. A practical handbook. Sage Publications, London/Thousand Oaks/New Delhi. pp. 57-74. MATTHEWS, R; SELMAN, P. (2006). “Landscape as a Focus for Integrating Human and Environmental Processes”. Journal of Agricultural Economics, Vol. 57, 2: 199– 212. MIRA, N. (2007). “La vulnerabilitat de les zones d’interfase davant els incendis forestals. Estudi de cas de l’incendi de Mont-roig del Camp”. Memòria de recerca inèdita. Universitat Autònoma de Barcelona. MOREIRA, F; REGO, FC; FERREIRA, PG. (2001). “Temporal (1958–1995) pattern of change in a cultural landscape of northwestern Portugal: implications for fire occurrence”. Landscape Ecology 16: 557–567. MUÑOZ, F. (2003). “Lock living: urban sprawl in Mediterranean cities”. Cities, Vol. 20, 6: 381-385. NELSON, K.C.; MONROE, M.C.; JOHNSON J.F.; BOWERS A. (2004). “Living with fire: homeowner assessment of landscape values and defensible space in Minnesota and Florida, USA”. International Journal of Wildland Fire 13: 413-425.
53
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
NOGUÉ, J. Eds. (2007). La construcción social del paisaje. Editorial Biblioteca Nueva, SL. Madrid. PIÑOL, J.; TERRADAS, J.; LLORET, F. (1998). “Climate warming, wildfire hazard, and wildfire occurrence in coastal eastern Spain”. Climatic Change, 38: 345-357. RAMANKUTTY, N; FOLEY, J A. (1999). “Estimating historical changes in global land cover: croplands from 1700 to 1992”. Global Biochemical Cycles, Vol. 13, 4: 997-1027. ROCA, P. (1996). “Una masia de la muntanya vallesana a l'inici del segle XVIII. El llibre de notes dels hereus de Can Torres de Matadepera (1699-1704)”. Revista d'Història Arraona 18, Sabadell. ROMERO, R.; PERRY, G. LW. (2004). “The role of land abandonment in landscape dynamics in the SPA ‘Encinares del río Alberche y Cofio‘, Central Spain, 1984– 1999”. Landscape and Urban Planning 66: 217–232. STEWART, S.I.; RADELOFF, V.C.; HAMMER, R.B.; HAWBAKER, T.J. (2007). “Defining the Wildland- Urban Interface”. Journal of Forestry 105: 201-207 TOLEDO, V.; ALARCÓN-CHÁIRES, P.; BARÓN, L. (2002). “Revisualizar lo rural: un enfoque socio-ecológico”. Gaceta Ecológica 62: 7-20. Instituto Nacional de Ecología, México DF. VITOUSEK, P.M.; MOONEY, H.A; LUBCHENCO, J.; MELILLO, J.M. (1997). “Human domination of Earth’s ecosystems”. Science, Vol. 277, 5325: 494-499. WAGNER, M.M.; GOBSTER, P.H. (2007). “Interpreting landscape change: measured biophysical change and surrounding social context”. Landscape and Urban Planning 81: 67-80. Pàgines web Land-Use Land-Cover Change (LUCC): <http://www.geo.ucl.ac.be/LUCC/lucc.html>, 2 d’abril de 2008. Global Land Project (GLP): <http://www.globallandproject.org>, 2 d’abril de 2008.
54
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA CARTOGRAFÍA COMO INSTRUMENTO PARA INVESTIGAR LA EVOLUCIÓN DEL PAISAJE VITÍCOLA CATALÁN Gemma Molleví Bortoló Universitat de Bracelona 1. Mapas de períodos históricos del cultivo de la vid La vitivinicultura catalana ha seguido una evolución cíclica, con situaciones mejores y peores. Hay distintos mapas a partir de los cuales se puede seguir la evolución del cultivo de la vid desde que se inició su práctica en el actual territorio catalán. No obstante, en este epígrafe sólo se muestran dos: la situación del cultivo de la vid durante el período romano y durante la plaga de la filoxera. 1.1 La vitinicultura romana a través de las ánforas Las ánforas encontradas en los yacimientos arqueológicos ofrecen mucha información sobre el cultivo de la vid y la producción de vino, porque indican la localización de la producción vinícola, la localización de los hornos de fabricación de ánforas destinadas a la exportación, el lugar de consumo y las rutas comerciales establecidas en ese momento. A partir del trabajo de investigación realizado por J. Miró (1988), se encontró un listado de los hornos de fabricación de ánforas y de los puertos de exportación, a partir del cual se elaboró el Mapa 1, que proporciona detalles de gran interés. Así, se constata que los hornos se ubicaban cerca del litoral, es decir, cerca de los puertos de embarque, pero también en el interior, a lo largo de los ríos. Durante el Imperio romano, el transporte era especialmente fluvial y marino, pues la vía terrestre era deficiente, a excepción de las grandes rutas creadas para unir las capitales con la ciudad imperial, como la Vía Augusta. En el caso del vino, y debido al desconocimiento en ese momento de técnicas de conservación, era más rápido enviarlo utilizando barcas o barcos. Cuando el vino era de buena calidad se enviaba dentro de ánforas, pero cuando era de mala calidad, se transportaba en toneles para el comercio interior y en contenedores para el comercio exterior marítimo. En muchas ocasiones, los hornos ubicados en el interior debían su localización a la presencia de villas. Las villas eran fincas agrarias independientes, que estaban formadas de una edificación de una sola planta con un patio interior que unía las distintas habitaciones de la casa y estaban rodeadas de campos de cultivos, huertas, frutales, jardines y bosques. Algunas villas se especializaron en el cultivo de la vid y en la producción de vino. Además, alrededor de las villas había agua, suelos arcillosos y madera, materiales todos ellos necesarios para la ubicación de un horno donde se elaborara ánforas. De esta forma, se puede establecer que el cultivo de la vid se encontraba en las villas del interior y en los alrededores de las ciudades. Los hornos de fabricación de ánforas se ubicaban en estos puntos para recoger, de forma rápida y directa, el vino que había de transportarse a las ciudades, lugares de consumición o de embarque. Los puertos de embarque de la Cataluña romana, de norte a sur, eran Roses, Empúries, Blanes, Mataró, Badalona, Barcelona, Tarragona y Tortosa, es decir, que se cubría todo el litoral catalán,
55
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
lo que indica que el cultivo de la vid se hacía en toda la primera franja costera catalana. La concentración se encontraba en el centro –entre los ríos Llobregat y Tordera-, además del Campo de Tarragona. Mapa 1. Localización de los hornos y puertos de embarque de las ánforas.
Fuente: Miró, J., 1988. Elaboración propia.
1.2 La plaga de la filoxera La filoxera es una enfermedad de origen americano introducida por las vides importadas de América. Es un insecto minúsculo que ataca las raíces de las vides y las mata. La filoxera, que llegó a Francia en 1865, arrasó rápidamente las vides francesas, especialmente durante los años 70 del siglo XIX. En 1878 llegó a España, localizándose el primer foco infeccioso en los viñedos de Málaga. En relación con Francia, la progresión de la enfermedad en España fue más lenta, de forma que mientras la filoxera estaba aún afectando a los viñedos de unas regiones vitivinícolas españolas, en otras ya se estaba realizando la reconstrucción de los viñedos con variedades europeas empalmadas a injertos de vides americanas, resistentes al insecto y la única forma que se ha hallado para combatirlo. En Cataluña, la progresión también fue lenta. Los campesinos catalanes habían esperado que los Pirineos frenaran la plaga de la filoxera, pero la zona fronteriza oriental entre España y Francia era un viñedo continuo, entre las regiones del Empordà y del Rosellón. Los investigadores de Catalunya que estaban estudiando la plaga francesa pidieron arrancar todas las vides del Empordà para formar un área de incomunicación que pudiera evitar la entrada de la plaga, pero fue imposible convencer a los viticultores
56
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de esa zona. Así, en octubre de 1879, el primer foco de la filoxera era detectado en las vides del municipio de Rabós. Josep Iglésies realizó un trabajo (1968) indicando la evolución territorial del insecto por territorio catalán, pero no lo plasmó en ningún mapa. Hay dos, sin embargo, que complementan el texto de J. Iglésies: el del Ministerio de Fomento (1899) por partidos judiciales y el de Pierre Vilar (2003) en el que se indica las líneas de avance del insecto. Superponiendo ambos mapas se muestran algunas discrepancias, sobretodo en la provincia de Lleida. Esto puede ser debido a que la técnica cartográfica utilizada es distinta, pues mientras que en el primero se usa una superficie como es un distrito, en el segundo se valora la localización del insecto en un viñedo de un municipio y se plasma mediante una línea que marca la franja del avance de la plaga. Mapa 2. La llegada y expansión de la plaga de la filoxera en Cataluña.
Fuente: Vilar, P., 2003, 106; Ministerio de Fomento, 1899. Elaboración propia.
Ambos mapas muestran que la plaga fue expansionándose territorialmente en línea continua, pero realizando saltos. De norte a sur, la plaga fue avanzando hacia el Maresme y Barcelona, siguiendo en doble dirección, una hacia el oeste atacando el
57
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Priorat y otra hacia el sur afectando el Campo de Tarragona. Hacia el noroeste de Cataluña, la expansión se realizó vía fluvial, atacando primero los viñedos que estaban en las riberas de los ríos e introduciéndose hacia los del interior. En 1899, la filoxera había arruinado todas las áreas vitícolas más importantes, pero a principios del siglo XX, todos los viñedos catalanes se habían visto afectados por la plaga, incluso los más marginales. Muchas tierras que la vid había convertido en aprovechables para el uso agrícola, pasaban a ser baldías o bosque, de forma que Cataluña acabó por perder superficie agrícola y el paisaje se transformó totalmente. 2. El paisaje de la vid viene determinado por factores físicos y humanos Mediante alguna fórmula matemática que valore los factores físicos se puede dibujar un mapa que muestre las zonas más aconsejables para el cultivo de la vid. Pero aparecen entonces los otros factores, humanos y menos tangibles, que contradicen el mapa físico del cultivo de la vid y crean su propio mapa vitícola. Es interesante valorar ambos mapas para intentar entender y explicar cómo es posible que se encuentren vides donde técnica y teóricamente no es posible. 2.1 Los condicionantes climáticos R. Buxó (1997, 123) indica que la vid de tamaño pequeño es la propiamente vid silvestre (Vitis vinifera L. subespecie sylvestris C.C. Gmelin) y, en cambio, la de tamaño más grande es la vid cultivada (Vitis vinifera L. subespecie sativa Hegi). La vitis vinifera necesita veranos largos y calurosos e inviernos frescos. Suele considerarse que el óptimo ecológico de la vid se encuentra entre las isotermas anuales de 10ºC y 20ºC, que corresponden aproximadamente a las zonas templadas situadas entre las latitudes 30º y 50º al norte y al sur. Es posible producir uvas fuera de este óptimo, siempre y cuando se compense de alguna forma la variabilidad producida. En el Mapa 3 se muestran las zonas climáticas y los tipos de clima según la clasificación de Papadakis aplicados para el territorio catalán. Si conocemos qué tipo de clima hay en las distintas regiones catalanas, se puede definir la práctica agraria más adecuada. Para Cataluña se determinan cuatro zonas: la zona que abarca el tipo 1 corresponde al tipo de clima "Mediterráneo templado", abarca la zona central interior de Cataluña y es óptimo para el cultivo de cereales de invierno cultivados extensivamente, maíz, manzano, peral, melocotonero y otros frutales caducifolios y olivo; la zona de tipo 2 corresponde al clima "Mediterráneo marítimo subtropical", que comprende la franja litoral catalana, óptima para los cultivos de cereales, los cultivos de invierno, la vid, las higueras y los almendros, los frutales caducifolios y los cultivos de huerta, el olivo y los cítricos; la zona que comprende el tipo 3 tiene un clima "Templado cálido" y es la zona situada entre la depresión central del interior y las primeras estribaciones de los Pirineos, en el que se recomienda plantar trigo, avena, guisantes, patata, remolacha, tréboles, frutales y maíz; la zona de tipo 4 tiene el clima "Pirenaico templado frío", se localiza en los Pirineos, y está caracterizada por una estación de crecimiento corta para muchos cultivos, por lo que prevalece el pastoreo como uno de los principales usos del suelo.
58
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Mapa 3. Zonas y tipos climáticos.
Fuente: Cruañas, R.; Cortés, A.; Cardús, J., 1984, 6.; Elías, F.; Ruíz, L., 1977. Elaboración propia.
Si sólo tuviéramos en cuenta este barómetro, no obstante, parecería que el lugar óptimo para plantar vides en Cataluña sólo es el de la franja costera. La vid se planta en esta zona litoral, y las regiones del Penedès y del Camp de Tarragona son un claro ejemplo. Pero hay otras áreas catalanas en las que se practica con éxito la vitivinicultura, como en la Terra Alta, el Priorat, el Empordà o en las tierras de Lleida. Ello se debe a que hay que valorar otros factores físicos, como las pendientes, el relieve, el tipo de suelo, el grado de insolación o la variedad vitícola. Aunque ello podría hace pensar que los factores físicos son esenciales para el cultivo de la vid, no son determinantes como se muestra en el epígrafe 2.2. 2.2 El límite septentrional del cultivo de la vid Se puede intentar establecer una línea que marque el límite septentrional del cultivo de la vid en Cataluña, es decir, el lugar máximo para cultivarla, en base a condicionantes físicos. Pero si el paisaje del cultivo de la vid se plasma cartográficamente, por ejemplo, utilizando datos de superficie vitícola municipal, puede aparecer una imagen distinta o 59
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
contradictoria con la anterior. Y es que existen algunos condicionantes que determinan que esa línea avance o retroceda en distintos períodos. Estos condicionantes suelen provenir más por factores humanos que físicos. Hay lugares donde el viñedo se podría cultivar, pero no se cultiva, porque hay otros cultivos que son más rentables u otras prácticas económicas más productivas, por ejemplo, la ubicación de industrias o la urbanización; hay lugares que no parecen adecuados para la práctica vitícola o, si más no, que no podrían resultar rentables, como en el Priorat que es un territorio muy montañoso, pero en el que hubo una época que se hizo vino con mucho éxito y hoy vuelve a cultivarse; hay algunos lugares donde no se podría hacer de ninguna de las maneras y en algún momento se hizo, aunque no en la actualidad, como en los Pirineos. Fue Salvador Llobet (1950) quien, al hacer un estudio sobre el límite septentrional de la vid y del olivo en Cataluña, ya indicaba que precisamente la práctica agraria es muy susceptible de modificarse continuamente, pero no tanto por la influencia de los factores físicos, sino por las implicaciones humanas de carácter económico, cultural o social. En el Mapa 4 se han superpuesto distintas técnicas cartográficas con el objetivo de mostrar que no ha habido una línea clara del límite septentrional óptimo para el cultivo de la vid. En primer lugar, Francisco de Zamora realizó diversos itinerarios por Cataluña y a partir de sus anotaciones, los geógrafos S. Llobet y J. Font (1989) elaboraron distintos mapas marcando los lugares en los que Zamora vio distintos tipos de cultivos, como la vid; utilizando la técnica cartográfica de los símbolos, utilizaron el triángulo invertido para simbolizar la uva. S. Llobet (1950) marcó la línea óptima para el cultivo de la vid, técnica cartográfica que G. Molleví (2005) repitió a partir del mapa de la vid de la tesis sobre usos agrarios del suelo de la Dra. R. Majoral (1979) sobre datos de superficie municipal del 1973. Finalmente, aparece un último mapa de superficie municipal con datos del IEC para 1999, que permite no sólo ver hasta dónde se cultivaba la vid, sino también cuales eran los municipios con mayor superficie vitícola. A partir de estos 4 mapas superpuestos se extraen las siguientes conclusiones. En primer lugar, no ha habido un límite septentrional de la vid en Cataluña. Se puede discutir si el vino que se hacía en los Pirineos era de calidad, pero se hacía vino con la uva cultivada en las vertientes de solana de las montañas pirenaicas. Por otro lado, Francisco de Zamora señaló vides más allá de lo que se consideraría su óptimo ecológico, en la misma Andorra. Entre las líneas divisorias marcadas por S. Llobet y R. Majoral se producen diferencias, lo que indica que donde en 1950 había vides, no las había en 1973, como en el oeste de la localidad de Tremp, y donde no las había 1950 sí las había en 1973, como en la Seu d’Urgell. Finalmente, para los datos de 1999, indicar que también se localizan viñedos pequeños, pero presentes, más al norte de las líneas de S. Llobet y R. Majoral, parecidos a los que F. de Zamora vio en sus viajes de 1785 y 1790. Asimismo, destacar que se localizan las grandes regiones vitícolas en el litoral –como se indicaba en el Mapa 3- pero también en el interior –son significativas la región agraria alrededor de la ciudad de Lleida y la comarca de la Terra Alta. El Mapa 4 es un compendio de técnicas cartográficas que permite diversas lecturas y enseña que el paisaje agrario es resultado de la unión de factores físicos y humanos sobre una región.
60
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Mapa 4. Distribución espacial del viñedo y límites septentrionales del cultivo de la vid durante diferentes períodos.
Fuente: Institut d’Estadística de Catalunya, 2004; Llobet, S., 1950; Majoral, R., 1979; Font, J. y Llobet, S., 1989. Elaboración propia.
3. El valor del paisaje para determinar áreas de calidad vitivinícolas El terreno originario donde se ubican las vides está considerado como uno de los factores más importantes en el momento de valorar la calidad de un vino, aunque otros factores intervendrán posteriormente, tales como el microclima, la variedad de la vid o el vinicultor, quien da esencia específica a los vinos. Los portugueses se convirtieron en los primeros en delimitar un ámbito geográfico concreto como área productora de un vino de calidad bajo la figura de la Denominación de Origen (D.O.). La persona que tuvo tal idea fue el Marquês de Pombal y la primera región delimitada por una D.O. fue la región del Douro, productora de los famosos vinos de Porto y, actualmente, una de las regiones vitivinícolas Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO. Posteriormente, los franceses establecieron una estructura administrativa que diera valor a sus vinos, creando las Appellation d'Origine Contrôlée y Vin Delimité de Qualité Supérieure. Estos sistemas de calificación franceses fueron un modelo para otros países que querían controlar el origen y la calidad de sus propios vinos. La idea fue recogida por la Unión Europea en el marco de las reformas impulsadas por la Política Agraria Comunitaria (P.A.C.), y con la Agenda 2000 se elaboró un plan especial dedicado al
61
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
sector vitivinícola en el cual se defendían y se impulsaban los "vinos de calidad producidos en regiones determinadas". Las Denominaciones de Origen valoran que el vino producido en un lugar no puede ser el mismo vino que ha sido producido en otro lugar. Aunque se admite que los factores que dan lugar a un vino son diversos y cubren tanto factores físicos como humanos se estima que el factor más fundamental es el suelo donde se ubica la vid. Un vino no es nunca idéntico a otro aunque las vides sean de la misma variedad, porque éstas se adaptan al lugar donde se cultivan y dan lugar a vinos con características individuales y singulares. Los condicionantes físicos de ese suelo donde se ha producido el vino son únicos y específicos de ese lugar. Mapa 5. Denominaciones de Origen en Cataluña.
Fuente: Reglamentos de las D.O. de Cataluña. Elaboración propia.
Cataluña dispone de la Denominación de Origen Calificada Priorat, además de otras diez Denominaciones de Origen que, por orden alfabético, son: Alella, Catalunya, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Tarragona y Terra Alta. La D.O. Catalunya es de reciente creación y se solapa a otras
62
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
D.O. También hay la D.O. Cava, que engloba nueve provincias españolas (cuatro de ellas son las catalanas), pero que tiene su mayor superficie y producción en Cataluña. En el Mapa 5 aparecen diez D.O. (la D.O. Catalunya aparece en el Mapa 6), que se concentran en la zona central y sudeste de Cataluña: Penedès, Tarragona, Conca de Barberà, Costers del Segre, Priorat, Montsant y Terra Alta. No obstante, uno de los aspectos positivos del sector vitivinícola catalán es que la mayor parte de la superficie vitícola está inscrita dentro de alguna de las D.O. y D.O.C. que existen en la actualidad. Esto es importante porque facilita la salida de uva, la producción de un vino embotellado y de calidad, y la venta en el mercado internacional. La elaboración cartográfica del Mapa 5 fue compleja, pues se tuvo que buscar los reglamentos de cada una de las D.O., actualizadas recientemente. Hay que indicar que, lógicamente, no toda la zona enmarcada como viñedo es tal, pues la entidad usada para la elaboración cartográfica ha sido el municipio, ya que es el que aparece en los reglamentos. Es decir, que la uva producida en los viñedos de un municipio que conste en el reglamento de una D.O. puede utilizarse en la elaboración de un vino de esa D.O. a la que dicho municipio esté inscrito. 4. El patrimonio vitícola Actualmente, hay un nuevo tipo de turismo, el enoturismo o turismo del vino. Sus productos pueden ser generales o específicos. Los productos generales son los que están incluidos dentro de un circuito turístico más amplio en el que los productos vitivinícolas son un producto más a visitar junto a monumentos históricos y museos, pueblos y ciudades, parques naturales y lugares donde hay grandes vistas panorámicas; los productos específicos son los circuitos turísticos que tienen que ver únicamente con el mundo de la vid y del vino. El Departament de Turismo de la Generalitat de Catalunya creó la ruta enoturística de Cataluña aprovechando la creación de la Denominación de Origen Catalunya, la cual engloba casi la totalidad de la superficie vitícola catalana. Pero la particularidad de esta ruta del vino viene dada porque su objetivo es mostrar no sólo la riqueza vitivinícola catalana, sino la relación de ésta con la riqueza patrimonial y monumental del país. Así, dentro de esta ruta aparecen las bodegas productoras de vino inscritas en la Denominación de Origen Catalunya, complementada por tres circuitos que se solaparon para elaborar el Mapa 6. De esta forma se aprecia mejor la globalidad de esta oferta turística. Los mapas turísticos suelen ser llamativos, con el uso de colores brillantes y símbolos o iconos de fácil identificación. El primer circuito se circunscribe dentro de los “Monasterios Históricos”, que incluye una ruta ya existente que es la “Ruta del Cister” (Poblet, Santes Creus), pero que se complementa con monasterios de otras órdenes (Montserrat, Sant Cugat, Sant Pere de Rodes, Ripoll). Los monasterios fueron importantísimos para el cultivo de la vid y la elaboración de vino, pues impulsaron su producción para el oficio religioso y eran grandes conocedores del proceso de elaboración vitivinícola. De tal forma, que donde hay un monasterio, en la actualidad hay una Denominación de Origen.
63
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Mapa 6. El valor patrimonial de la Denominación de Origen Catalunya como recurso enoturístico.
Fuente: Ruta Monasterios Históricos: www.do-catalunya.com/histo_rutes_1.htm; Ruta Bodegas Modernistas www.do-catalunya.com/histo_rutes_2.htm; Ruta Patrimonio Histórico: <www.do-catalunya.com/histo_rutes_3.htm>; Reglamento de la D.O. Catalunya. Elaboración propia.
En segundo lugar, el itinerario de las “Bodegas Modernistas”, también conocidas como las catedrales del vino. Se las llama así porque fueron construidas por arquitectos seguidores del movimiento modernista, que pretendían que sus edificios fueran funcionales y hermosos. También aquí se incluye una ruta existente, la de las “Bodegas Modernistas de la Conca de Barberà” (las de Rocafort de Queralt, Sarral, Montblanc y Pira de Cèsar Martinell y la de l’Espluga de Francolí de Lluís Doménech i Montaner), a las que se añaden las de otras comarcas (la de Sant Sadurní d’Anoia de Josep Puig i Cadafalch ampliada por Joan Rubió y las de Pinell de Brai y Gandesa de Cèsar Martinell). En tercer lugar, el itinerario “Patrimonio Histórico”. Aparecen las ruinas de la metrópolis griega de Empúries, de importancia vitivinícola, pues se cree que los griegos fueron los primeros que cultivaron vides para producir vino en territorio catalán. Del imperio romano destacan el Arco conmemorativo sobre la Vía Augusta de Roda de Berà y las ciudades de Tarragona (capital de la provincia romana Tarraconense y actualmente Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO) y Barcelona, pues hay que tener en cuenta que el sector vitivinícola fue uno de los sectores agrarios más 64
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
importantes de la cultura romana y su influencia llegó a la cultura, a la gastronomía y a las artes. Para finalizar, el Templo de la Sagrada Familia en Barcelona iniciado por Antoni Gaudí y, junto con otros edificios del movimiento arquitectónico modernista de la capital catalana, también Patrimonio de la Humanidad. Conclusión La cartografía es una herramienta muy útil para mostrar la superficie del cultivo de la vid de una región o país y su evolución a lo largo de distintos períodos históricos. Asimismo, puede también mostrar la incidencia del sector vitivinícola en otros sectores económicos y culturales (turismo). Con la presente comunicación se ha querido presentar distintos tipos de técnicas cartográficas (de superficie, lineal o de símbolos) y el uso de varias de ellas en un solo mapa. Los mapas permiten diversas lecturas y pueden ser más o menos complejos, pero lo más importante es que sean fáciles de leer, no falseen la realidad y nos permitan entender el porqué de los acontecimientos y de las realidades presentes. Agradecimiento Esta comunicación se ha elaborado en el marco del Proyecto de Investigación SEJ200615331-CO2-02/GEOG, Los paisajes de la agricultura en Espanya. Paisajes mediterráneos y canarios, financiado por el Ministerio de Educación y Ciencia. Bibliografía BUXÓ (1997) Arqueología de las plantas. Barcelona, Editorial Crítica. CATALUÑA, Ordre ARP/148/2005, 7 abril 2005, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Terra Alta, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 18 abril 2005, número 4365. CATALUÑA, Ordre ARP/149/2005, 11 abril 2005, per la qual es crea la Denominació d’Origen Catalunya i se n’aprova el Reglament, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 18 abril 2005, número 4365. CATALUÑA, Ordre ARP/188/2006, 18 abril 2006, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Qualificada Priorat, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 21 abril 2006, número 4618. CATALUÑA, Ordre ARP/276/2005, 14 juny 2005, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Tarragona, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 21 juny 2005, número 4410. CATALUÑA, Ordre ARP/286/2005, 15 juny 2005, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Montsant, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 28 juny 2005, número 4414. CATALUÑA, Ordre ARP/297/2005, 20 juny 2005, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Costers del Segre, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 1 juliol 2005, número 4417. CATALUÑA, Ordre ARP/60/2006, 16 febrer 2006, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Conca de Barberà, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 3 març 2006, número 4585. CATALUÑA, Ordre ARP/61/2006, 17 febrer 2006, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Pla de Bages, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 3 març 2006, número 4585.
65
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CATALUÑA, Ordre ARP/62/2006, 16 febrer 2006, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Penedès, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 3 març 2006, número 4585. CATALUÑA, Ordre ARP/63/2006, 16 febrer 2006, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Empordà, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 3 març 2006, número 4585. CATALUÑA, Ordre ARP/64/2006, 22 febrer 2006, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Alella, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 3 març 2006, número 4585. CRUAÑAS, R.; CORTÉS, A.; CARDÚS, J. (1984) "Factores de formación, evolución y características de los suelos", El Campo, 95, 3-9. ELÍAS, F.; RUÍZ, L. (1977) Agroclimatología de España. Madrid, Instituto Nacional de Investigaciones Agrarias, Ministerio de Agricultura. FONT, J. y LLOBET, S. (1989) “El valor geogràfic dels viatges de Francisco de Zamora per Catalunya”, Revista de Geografía, XXIII, 1/2, 49-59. IGLÉSIES, J. (1968) La crisi agrària de 1879/1900: La filoxera a Catalunya. Barcelona, Edicions 62. INSTITUT D’ESTADÍSTICA DE CATALUNYA (2004) Cens agrari, <www.idescat.es> LLOBET, S. (1950) “El límite septentrional de la vid y el vino en Catalunya”, en I Congreso Internacional de Pirenaistas. Zaragoza, CSIC. MAJORAL, R. (1979) La utilización del suelo agrícola en Catalunya. Barcelona, Universitat de Barcelona. Director de la tesis: Dr. Joan Vilà Valentí. MINISTERIO DE FOMENTO (1899) Mapa de la invasión filoxérica en España, hasta 1899, formado con los datos remitidos por los ingenieros agrónomos afectos a este servicio. Madrid, Dirección General de Agricultura, Industria y Comercio. MIRÓ, J. (1988) La producción de ánforas romanas en Catalunya. Un estudio sobre el comercio del vino de la Tarraconense (siglos I a.C.-I d.C.). Coimbra, Instituto de Arqueología, Facultade de Letras. MOLLEVÍ BORTOLÓ, G. (2005) Geografía de la vitivinicultura en Catalunya. Barcelona, Universitat de Barcelona. Directora de la tesis: Dra. Roser Majoral i Moliné. VILAR, P. (2003) Historia de España. Barcelona, Editorial Crítica.
66
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LAS TRANSFORMACIONES DEL PAISAJE DE VILASSAR DE MAR DESDE 1850 HASTA LA ACTUALIDAD1 Lluís Parcerisas Departament d’Història i Institucions Econòmiques, Universitat de Barcelona. 1. Transformaciones del paisaje en Vilassar de Mar desde 1850 hasta la actualidad 1.1 Vilassar de Mar en 1850 Vilassar de Mar, así como la comarca del Maresme, se ha caracterizado tradicionalmente por una muy alta densidad de población. Hasta el último tercio del siglo XIX se produjo un aumento sostenido de la población, momento en el cual se da un estancamiento poblacional, del que no se recuperará hasta la entrada del siglo XX. Las causas a este crecimiento más débil las encontramos en las crisis industriales y sociales, sobretodo a partir de 1866, cuando, como a consecuencia de la Guerra de Secesión de los EE.UU., se acusó una restricción en la entrada de algodón, del cual este país era el principal proveedor y que era totalmente imprescindible para el desarrollo de la industria textil (VALLS, 2003: 405; PASCUAL, 1990: 199). La llegada de la filoxera y la pérdida de las colonias españolas acabaron por desencadenar aquel proceso de crisis general, que produjo incluso un decrecimiento vegetativo de la población. Según Ester Boserup, la densidad máxima capaz de sostener una población humana con una economía agraria intensiva rondaría los 64 hab. /km2.2 La superación de este límite implicaría un proceso de industrialización y urbanización (GARRABOU, CUSSÓ, TELLO, en prensa). Tabla 1. Evolución de la población y densidades de Vilassar de Mar, el Maresme y Cataluña. Años Habitantes Vilassar Densidad (h/ km2 ) Habitantes Maresme Densidad Maresme (h/km2) Densidad Cataluña
1849
1860
1900
1910
1920
1930
1940
1950
1960
1970
1981
1991
2001
1.968
2.938
2.953
3.021
3.235
3.655
3.807
3.875
4.500
5.736
9.480
12.110
17.374
492
734,5
738,25
755,25
808,75
913,75
951,75
968,75
1.125,0
1.434,0
2.370,0
3.027,5
4.343,5
-
70.547
71.571
76.385
84.301
97.056
99.649
104.163
125.660
190.949
252.952
293.838
355.714
-
177
180
192
212
224
250
261
315,0
478,7
634,1
738,5
898,3
-
-
72,9
76,9
91,7
100,1
102,5
113,8
122,3
159,6
185,6
190,0
198,9
Fuente: IDESCAT
La realidad es que el Maresme superó este límite durante el ochocientos, y Vilassar de Mar ya lo multiplicaba por más de diez a mediados del XIX. Lo que sorprende es la precocidad de la comarca en alcanzar estas cifras (la media catalana no lo hará hasta finales de siglo), especialmente si tenemos en cuenta que aún se trataba de una economía básicamente rural y artesanal. Esta altísima densidad, que irá en aumento durante el siglo XX, suponía un desafío para la población en su búsqueda de alimentos. La única opción para mantener la población era el recurso a la importación de cereales de otras partes, como por ejemplo del Vallés (GARRABOU, TELLO, CUSSÓ). Una consecuencia de aquella altísima densidad era la escasa disponibilidad de tierras por habitante.3
67
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
En la tabla 2 se muestran las extensiones de cada uso del suelo según las cifras que aparecen en el amillaramiento, las que aparecen en la Estadística Territorial d’usos del sòl de la provincia de Barcelona realizada por el topógrafo Pedro Moreno en 1858, y las que resultan del programa MiraMon.4 Se observa como las superficies cultivadas son muy parecidas y las diferencias casi inexistentes.5 A mediados del XIX, el Maresme tenía aún una agricultura básicamente de secano, con el 95,1% de las tierras declaradas como de secano. El cultivo por excelencia era el cereal, que ocupaba un total de 233,9 hectáreas (el 68,9% de la superficie cultivada total), siendo el trigo el principal cereal sembrado, seguido por la cebada, utilizada como pienso para alimentar las reses. La mayor parte de este cultivo se sembraba como cultivo asociado a la vid, aprovechando los espacios entre las hileras de ésta, lo que se denomina “viña campa”, hecho habitual y tradicional tanto en la comarca como en Cataluña. Hasta un 37,7% de la superficie de cereal estaba sembrado en viña campa, cosa que nos indica la importancia de aquella práctica. Por su parte, la vid, ya fuera viña campa o viña densa, constituía el segundo cultivo de la época con un 23,3% de la superficie cultivada (88,2 hectáreas). Tabla 2. Usos del suelo en Vilassar de Mar, 1850. Según MiraMon Ext. (has.) Cereal Olivos Algarrobos Viña Hortaliza TOT.SUP.CULT. Pastos SAU Riera Urbano Caminos Otros6 TOTAL
233,9 1,2 16,2 88,2 0,0 339,5 0,1 339,5 11,3 19,0 9,3 12,9 392
Según amillaramiento de 1850 % ext. % Ext. % ext. % total sup. (has.) total sup. cult. cult. 59,7 68,9 239,0 61,0 72,0 0,3 0,4 0,0 0,0 0,0 4,1 4,8 0,0 0,0 0,0 22,5 26,0 92,9 23,7 28,0 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0 86,6 100,0 331,9 84,7 100,0 0,0 -0,2 0,1 ---86,6 332,1 84,7 2,9 ----4,8 ----2,4 ----3,3 -59,9 ---100,0 392 100,0 -Fuente: Elaboración propia.
Según Pedro Moreno. 1858 Ext. % ext. % (has.) total sup. cult. 230,4 58,8 70,6 2 0,5 0,6 17,7 4,5 5,4 63 16,1 19,3 13,3 3,4 4,1 326,4 83,3 100,0 0 0,0 --326,4 83,3 ---------65,6 ---392 100,0
Así, tenemos que dos de los tres cultivos tradicionales de la agricultura mediterránea, viña y cereal, aún continuaban dominando el paisaje vilassanés de mediados del ochocientos, representando en conjunto el 82,2% de la superficie total y el 94,9% de la superficie cultivada. El tercer cultivo que completaba la llamada triada mediterránea, el olivo, tenía una presencia testimonial ocupando tan sólo 1,2 hectáreas (0,3% de la superficie). En cambio, otro cultivo arbóreo, el algarrobo, tenía una presencia notable no tanto por su extensión sino por lo que significaba, y fue substituyendo a los olivos. Según el catastro de 1850, un total de 727 algarrobos se encontraban plantados en Vilassar de Mar repartidos en 115 plantaciones y ocupando 16,2 hectáreas, el 4,8% del área cultivada.7 En 1850 solamente 16 hectáreas eran tierras de regadío en Vilassar de Mar. Por tanto, la posibilidad de que existiera una huerta considerable era nula. No obstante, sí existen testimonios que confirman la presencia de pequeños huertos, sobretodo delante de las casas, que aprovechaban el paso de algún riachuelo o torrente para regar y que debían 68
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ser abonados con el uso tradicional de estiércoles (ZAMORA, 1973: 43-51). Igualmente, se sabe que casi todas las casas tenían un pozo para uso doméstico, especialmente cuanto más cerca de la costa se encontraran. Acabaré este apartado haciendo mención de otros frutales que habían gozado de un cierto protagonismo en la comarca, pero que ya lo habían perdido del todo en Vilassar de Mar: los naranjos y limoneros. Hay constancia de su presencia en el campo de Vilassar durante el XVIII e incluso mitad del XIX,8 pero lo cierto es que en 1850 tan sólo aparecen 11 naranjos declarados en el amillaramiento. 1.2 Vilassar de Mar en 1950 El paisaje de Vilassar de Mar era sustancialmente diferente en 1950 que en 1850. Vemos un paisaje aún básicamente agrario, en el que la superficie agraria útil todavía comprende el 80% de la superficie total del municipio, pero en el que la horticultura se ha convertido en el dominador absoluto de este paisaje, a costa de la importante disminución de los cereales y la casi total desaparición de la viña. Tabla 3. Usos del suelo en Vilassar de Mar, 1950. Uso Cereales Algarrobos Hortaliza Viña TOT SUP CULT Pastos Infr. Hidráulicas Constr. agrícolas SAU Caminos Edificios industriales Urbano TOT. URBANIZADO Riera Improductivo Otros TOTAL
Extensión (ha) % sup. total 56,5 14,4 4,5 1,1 236,3 60,3 3,5 0,9 300,8 76,7 8,9 2,3 1,6 0,4 2,1 0,5 313,4 79,9 14,2 3,6 0,1 0,0 41,3 10,5 55,6 14,2 11,7 3,0 0,2 0,1 11,1 2,8 392 100,0 Fuente: Elaboración propia.
% sup. cult. 18,8 1,5 78,6 1,2 100,0 -------------
La matriz de cambios de usos del suelo entre 1850 y 1950 permite examinar con detalle la permutación del paisaje, cuantificando la parte de uso perdido y ganado, el destino de cada pérdida y de dónde proviene cada nuevo uso. Lo primero que resalta, y que nos da una pista sobre el gran cambio producido durante el siglo transcurrido, es el hecho de que entre 1850 y 1950 tan sólo se mantuvieron inamovibles 54,8 hectáreas (si entendemos 2/3 de viña campa como cereal), un 14,5% de la superficie. Los cereales, uso mayoritario del suelo a mediados del ochocientos, fueron perdiendo peso progresivamente. En el amillaramiento de 1863 ya habían perdido 36 hectáreas, un 15%, aún manteniéndose como principal uso. Durante el último tercio del XIX empezó su declive a favor de la viña primero, y de los cultivos hortícolas posteriormente. Las siembras de cereales cesarán definitivamente a partir de la crisis finisecular, con la llegada de cereales americanos y la posterior disminución de precios cerealícolas. La 69
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
consecuencia será el abandono del cultivo, que sólo se retomará con el régimen franquista, que lo impuso para alimentar la población debido al cierre al exterior. Esto explica que en 1950 Vilassar de Mar tenga otra vez 56,5 hectáreas dedicadas al cereal. El otro cultivo básico del siglo XIX, la viña, también ha sufrido cambios importantes durante este periodo, con épocas de esplendor y otras de crisis. Se comentarán junto con sus causas en el apartado siguiente. En 1950 la viña ya era sólo un cultivo residual en Vilassar de Mar, con tan sólo 3,5 hectáreas que representan apenas el 1% de la superficie, muy lejos de aquel 26% que representaba en 1850. El rasgo más característico de la primera mitad del siglo XX en el campo vilassanés fue la aparición y pujanza de la horticultura. En 1950 las huertas representaban el 76,3% de la tierra cultivada con una extensión de 236,3 hectáreas a costa de la desaparición de la viña y la gran disminución del cereal. Como vemos en la matriz de cambios de uso, el 75% de la nueva superficie hortícola era tierra campa en 1850. El motivo principal de este cambio era comercial: poder servir a la demanda creciente de los mercados, principalmente Barcelona. Fue también la principal respuesta a la crisis agraria finisecular, y el instrumento que permitió llevar a cabo aquel aumento espectacular de la superficie hortícola fue la nueva disponibilidad de agua que hizo posible la conversión de tierras de secano en tierras de regadío. Así, si en 1850 las tierras de regadío apenas representaban el 5%, en 1950 la superficie de regadío ocupaba ya el 89% del municipio, conformando un paisaje y unas posibilidades agrícolas totalmente diferentes. Tres fueron los cultivos que triunfaron en los mercados durante la primera mitad del siglo XX y se acabaron imponiendo en la huerta vilassanesa: la patata, las hortalizas y la flor, significando en 1950 el 76,3% de la superficie cultivada. El cultivo del algarrobo, por su parte, se había perdido prácticamente en 1950. Un 34% de la superficie había pasado al cultivo de cereal y un 42% al hortícola.9 Otra característica importante de la primera mitad del siglo XX es el inicio del proceso de urbanización de Vilassar de Mar. Entre 1850 y 1950 la población del municipio se dobló pasando de 1.968 habitantes a 3.875. Este cambio se reflejó en una huella urbana que también creció más de un 100%, subiendo de 19 hectáreas a 41,3 hectáreas. Igualmente, durante aquellos cien años se produjo un aumento del 50% en las vías de comunicación, que ocupaban en 1950 alrededor de 14 hectáreas. Las “víctimas” de aquella conquista urbana fueron la viña y el cereal, que perdieron 18,1 hectáreas de su territorio en favor de zona urbana. 1.3 Vilassar de Mar en 2004 El cambio sobre el paisaje que representa el salto de 1950 a 2004 todavía es más radical que el anterior, y tiene un protagonista claro: la zona urbana. Lo primero que se observa en el mapa y tabla de usos del suelo de Vilassar de Mar en 2004 es el hecho de que la superficie urbanizada supera ya a la superficie agraria útil: 47,7% contra 44,8%. El motivo es el espectacular incremento de la primera durante el último medio siglo, alcanzando las 172,8 hectáreas.10
70
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Tabla 4. Matriz de cambios de usos del suelo entre 1860 y 1950 (ha). 1850 NODATA
1950
Camino s
Cereales
Algarrobo
Olivo s
Pasto s
Riera
Urbano
Vid
Viña camp a
Total 1950
2,7
2,5
1,1
0
0,1
1,3
0,2
0
11,5
19,4
Caminos
3,3
0,7
2,3
0,2
0
0
0,6
0
0,1
7
14,2
Cereales Constr. Agrícolas Edificios industriales
1
1,3
14,5
5,5
0,7
0
0,8
0
0,1
32,6
56,5
0
0,1
0,4
0,1
0
0
0
0
0
1,5
2,1
0
0
0,1
0
0
0
0
0
0
0
0,1
Algarrobo
0,2
0,1
0,5
1,1
0
0
0,2
0
0
2,4
4,5
Huerta
6,6
3,8
32,9
6,8
0,5
0
5,3
0
1,8
178,6
236,3
Improductivo Infrastr. hidráulicas
0
0
0
0
0
0
0
0
0
0,2
0,2
0
0
0
0
0
0
0
0
0
1,6
1,6
Pasto
0,7
0,3
1,1
0,8
0
0
0,9
0
0
5,1
8,9
Riera
5,9
0
0,7
0,4
0
0
1,4
0
0
3,3
11,7
Urbano
3,4
0,2
5,5
0
0
0
0,8
18,8
0
12,6
41,3
Vid
0
0,1
0,9
0,2
0
0
0
0
0
2,3
3,5
Total 1850
21,1
9,3
61,4
16,2
1,2
0,1
11,3
19
2
258,7
400,3
NODATA
Tabla 5. Matriz de cambios de usos del suelo entre 1950 y 2004 (ha). 1950 Constr. Infr. TOTAL NODATA Camino Cereal Agrícola Algarrobo Huerta Improd. Hidr. Pastos Riera Urbano Vid 2004
2004 NODATA
2,7
0,2
0
0
0,6
0
0
0,1
3,9
0,1
0
7,6
Camno
0,9
2,3
0,6
0
0,1
1,7
0
0
0,1
1,5
0
0
7,2
Cereal Constr. Agrícol Invernadero gral Invernadero huerta Huerta especial Huerta regadío
0
0
0,8
0
0
0,7
0
0
0
0
0
0
1,5
0
0
0,2
0,4
0
0,8
0
0
0,1
0
0
0
1,5
0,1
0,4
4,8
0
0,6
16,6
0
0
0,2
0,1
0
0
22,8
0
0
1,1
0
0
2,3
0
0
0
0
0
0
3,4
0,3
1,1
18,1
0,2
2
70,4
0
0
0,7
0,4
0
1
94,2
0,1
0,3
6,3
0
0,4
27,5
0
0
0,1
0,2
0
1,1
36
Improductivo
0,4
0,8
5,2
0,5
0,3
14,8
0
0,2
1,6
0,4
0
0
24,2
Pastos
0,3
0,3
2,1
0
0,4
5,6
0
0
0,6
0,3
0
0
9,6
Riera
0,1
0,1
0,1
0
0
0,7
0
0
0,5
2,7
0
0
4,2
Urbano TOTAL 1950
5,5 7,7
6,1 14,1
16,9 56,4
0,9 2
0,7 4,5
92,7 234,4
0,2 0,2
0,2 0,4
4,5 8,5
2,6 12,1
41 41,1
1,5 3,6
172,8 385
Fuente: Elaboración propia con MiraMon.
La pérdida de la superficie cultivada experimentada en el período ha sido de 142,9 ha, una disminución del 47,5%. En cuanto a la superficie agraria útil, ha sido de 144,4 ha. Esto implica una pérdida media de SAU de 2,7 ha por año. Pero si nos fijamos en la superficie cultivada, para la que tenemos datos de 1986,11 vemos que esta pérdida no ha sido igual durante el periodo. Así, entre 1950 y 1986 el descenso fue de 1,6 ha/año, lo que representa una pérdida anual del 0,5%. Si aceptamos que durante la década de los cincuenta no se produjeron prácticamente variaciones, entonces podemos atribuir toda la merma al periodo 1960-1986, lo que significaría una pérdida anual de 2,3 ha, es decir, de 0,8% por año. Pero la gran transformación ha tenido lugar desde 1986. La tasa anual
71
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de disminución de la superficie cultivada entre 1986 y 2004 ha sido del 1,9%, lo que se traduce en una pérdida anual media de 4, 7 hectáreas. Tabla 6. Usos del suelo en Vilassar de Mar, 2004. Uso Cereales Invernadero de huerta Huerta regadío Total hortalizas Huerta especial Invernadero general Total flores y plantas TOT.SUP. CULT. Pastos Constr. Agrícolas TOT. SUP. AGR. UTIL Urbano Carretera TOT. URBANIZADO Riera Improductivo TOTAL
Extensión (ha) % ext. total 1,5 0,4 3,4 0,9 36 9,5 39,4 10,4 94,2 25,0 22,8 6,0 117 31,0 157,9 41,8 9,6 2,5 1,5 0,4 169 44,8 172,8 45,8 7,2 1,9 180 47,7 4,2 1,1 24,2 6,4 377,4 100,0 Fuente: elaboración propia.
% ext. cultivada 0,9 2,2 22,8 25,0 59,7 14,4 74,1 100,0 -
El cultivo del cereal, con una cierta presencia todavía en 1950, desaparecerá enseguida. De las 56,4 hectáreas dedicadas en 1950 a este cultivo, 30,3 se han convertido en tierras para otros cultivos (hortalizas, floricultura y plantas ornamentales), 16,9 son hoy zona urbana, 5,2 han quedado como terrenos improductivos, y las zonas de pastos e infraestructuras se han repartido el resto. La huerta, principal uso agrícola en 1950, continúa siéndolo en 2004 pero con una reducción de superficie muy importante, pasando de 234,4 hectáreas a 156,4. De la matriz también podemos deducir que la superficie de huerta que todavía persiste ya tenía esta función en 1950 en su mayoría: 116,8 hectáreas de las 156,4 actuales (todas, no obstante, al aire libre). El resto de terreno lo ha ganado principalmente a tierras que se dedicaban al cultivo de cereal, y también a viña y pastos. Por otro lado, la superficie hortícola perdida entre 1950 y 2004 se ha transformado principalmente en zona urbana y terrenos improductivos. Casi un 40% del espacio hortícola de 1950 es zona urbana en 2004. No obstante, la hortaliza ha perdido el primer lugar como cultivo a favor de la floricultura. El cultivo de hortalizas representa el 25% de la superficie cultivada y alrededor del 10,4% de la total, con una extensión de 39,4 hectáreas. De éstas, 36 siguen cultivándose al aire libre y 3,4 en invernaderos. Los principales cultivos son el tomate, la judía y la lechuga. Pero el primer cultivo, y el más importante desde 1950, es la flor y planta ornamental, con un 74% de la superficie cultivada dedicada a este uso, convirtiéndose prácticamente en un monocultivo en Vilassar de Mar. La enorme pérdida de SAU ha tenido un único “culpable”: el imparable aumento de la zona urbanizada desde los años sesenta, ya sea ocupación de la SAU por usos industriales, vías de comunicación o urbanos, principalmente. En la matriz de cambios 72
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de usos entre 1950 y 2004 se puede ver como la zona urbana ha pasado de 41 hectáreas a 172,8, es decir, ha habido un incremento del 320,4%. Si consideramos que este incremento se ha producido desde los años sesenta, la tasa anual de crecimiento de la zona urbana ha sido del 7,3%. Queda igualmente claro como la zona urbana ha absorbido principalmente espacio agrario, apoderándose de 92,7 hectáreas que en 1950 estaban dedicadas a usos hortícolas y 16,9 al cultivo del cereal. Mapas de los usos del suelo en Vilassar de Mar, 1850-1950-2004.
Fuente: Elaboración propia con MiraMon.
Un rasgo sorprendente es el aumento de terrenos improductivos. Si mientras en 1950 era prácticamente nula la declaración de terrenos en este estado, tan sólo 0,2 hectáreas, en 2004 ya son 24,2 hectáreas. Detrás de este hecho se esconde una práctica igualmente relacionada con la presión urbanística: el “barbecho social”, que consiste en el abandono de terrenos por expectativas urbanísticas. 2. Fuerzas impulsoras de la transformación del paisaje en Vilassar de Mar, 1850-2004 La altísima densidad demográfica del municipio y la comarca desde la primera mitad del siglo XIX suponía un creciente desafío para satisfacer la demanda de alimentos por parte de la población. El cereal era, en aquellos momentos, el cultivo predominante en Vilassar de Mar, lo que suponía un caso único en el Maresme a mitad del ochocientos, 73
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
pues en el resto de la comarca la viña era el cultivo mayoritario (PAÜL, 2006: 489). No obstante, la producción era deficitaria, lo que obligaba a recurrir a la importación de grano de otras comarcas (PARCERISAS, en prensa). La existencia de algarrobos se entiende, así, como una manera de reducir las necesidades de importación de cebada y otros piensos para sostener los animales de tiro en una economía ya claramente mercantil pero de carácter regional y aún de base orgánica. La vid, segundo cultivo más importante del municipio y primero de la comarca, indicaba ya el carácter mercantil de la economía al tener una clara voluntad exportadora a mercados lejanos, gracias a las excelentes vías de comunicación de que gozaba el municipio en la época, con el cabotaje marítimo y el ferrocarril recientemente inaugurado. Un primer efecto estimulador al cultivo de la vid fue la plaga del oidio, que con sus consiguientes aumentos de precio del vino provocó una expansión del cultivo generalizada a pesar de su impacto inicial.12 Carácter mercantil que se reforzará a partir de la llegada de la filoxera a Francia, cuando se abrirá un nuevo periodo caracterizado por alcanzar una dependencia directa de unos mercados de productos agrarios por primera vez globales en un nuevo capitalismo agrario donde la demanda internacional estructurará directamente los cultivos locales. En un primer momento, la demanda (francesa sobretodo y la tradicional americana) provocará un aumento del cultivo vitícola en perjuicio del cerealícola.13 Junto a dichos mercados, también comenzó a cobrar importancia el mercado interior español, especialmente a raíz de las políticas liberales proteccionistas y la construcción del ferrocarril, con la consiguiente mejora en las condiciones del transporte.Efectivamente, el ferrocarril contribuyó y reforzó el proceso de especialización vitivinícola, permitiendo la salida a los excedentes vitícolas y permitiendo la importación del trigo necesario, proveniente mayoritariamente de la España interior (GARRABOU, TELLO, CUSSÓ, en prensa; PASCUAL, 1990: 108). La entrada en escena del ferrocarril supuso también una reducción de los costes en el transporte de mercancías14 que comportó el trasvase de carga del tráfico de cabotaje y carros hacia el de líneas férreas (PASCUAL, 1984 y 1999). La llegada del insecto a Cataluña provocó un enorme impacto sobre la economía catalana ampliamente conocido y explicado (PUJOL, 1984; GARRABOU, PUJOL, 1987). Se iniciaba la llamada crisis finisecular que afectaba a dos de los típicos productos mediterráneos, la viña y el cereal. El resultado fue una fuerte caída de la superficie plantada de vid (hasta la mitad en Cataluña) (GARRABOU, PUJOL, 1987: 67). La salida de la crisis pasaba por tres opciones: el abandono definitivo, el cambio de cultivo, o la replantación con cepas resistentes a la plaga. Los agricultores del Maresme optaron por el abandono de la viña y cambio de cultivo. Para entender esta opción conviene tener muy presente el contexto de sobreproducción, caída de precios y crisis de malventa que caracterizó el mercado internacional del vino durante el primer tercio del siglo XX (PINILLA, AYUDA, 2001). Los propietarios agrícolas redujeron drásticamente o abandonaron el cultivo de la viña precisamente porque su dotación de factores, y su localización, les permitía optar por un abanico más amplio de especializaciones comerciales agrarias. Estas especializaciones, que provocaban la nueva transformación del territorio, tenían una razón y objetivo: poder servir a la creciente demanda de alimentos de Barcelona, que dobló su población en sólo treinta años (1900-1930) alcanzando el millón de habitantes. Durante esta época se llegó al punto álgido de la agricultura periurbana de la región de Barcelona (PAÜL, 2006: 530), de la que Vilassar de Mar forma parte, cuando
74
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
el cinturón agrario de Barcelona coexistía con la ciudad dotándola de alimentos en una completa integración. Los cultivos evolucionan, pues, siguiendo la estructura de la demanda urbana catalana y europea, alterando el paisaje agrario. La viña y los cereales fueron sustituidos por productos más frescos y rentables en aquellos mercados. De esta manera, primero la patata, gracias a sus exportaciones al Reino Unido y Francia donde conseguía precios muy competitivos, y después la huerta productora de hortalizas, debido a la demanda por parte de la población barcelonesa y de un cambio de dieta, se impusieron como factores determinantes del cambio en el paisaje agrario vilassanés. Se puede decir que el Maresme y el Baix Llobregat se convierten en la huerta de Barcelona.15 A partir de los años veinte también empezará a surgir una floricultura que abrirá nuevos mercados en España y adquirirá más adelante una importancia crucial. La clave para el éxito del campo vilassanés fue la pronta articulación mercantil. No obstante, la clave para entender el progreso agrícola del momento es la imparable búsqueda y obtención de agua gracias a la entrada en escena de las bombas accionadas por los derivados del petróleo y la electricidad. Las tierras de regadío pasarán de constituir un porcentaje que no llegaba al 10% a comienzos del siglo XX al 78% el 1934 y al 83% en 1936 (PARCERISAS, 2007). La autarquía impuesta por el nuevo régimen hasta 1959 generó un paréntesis que congeló la situación preexistente de Vilassar de Mar como proveedor hortícola de Barcelona, en unos tiempos de mucha hambruna, escasez y especulación. También provocó una ruptura con la lógica económica de cada cultivo. Así, el cierre de fronteras frenó las exportaciones, hecho que provocó la disminución de algunos cultivos como la patata, el enfoque de la producción solamente hacia el mercado interior, y que se cultivaran productos por obligación, como el cereal, que no se habrían cultivado en otras circunstancias. En estos años se dio también un freno al proceso urbanizador. Desde entonces el medio rural de Vilassar de Mar ha conocido una gran pérdida de peso económico y territorial, sometido a una degradación considerable y a un aumento descontrolado de la urbanización. La competencia por el suelo ha hecho aumentar el precio de este bien escaso y apenas renovable, y ha provocado la pérdida sostenida de superficie agraria. La falta de definición y protección de las zonas agrarias, y la falta de ordenación urbanística (nula durante el franquismo y demasiado lenta y pasiva desde la transición) han conllevado que el crecimiento urbano se haya hecho de forma muy desequilibrada, ineficiente e insostenible, deteriorando el funcionamiento socioambiental de la matriz territorial. La competencia por el suelo ha provocado, asimismo, que, para sobrevivir, la agricultura haya tenido que experimentar un fuerte proceso de especialización e intensificación (en floricultura y plantas ornamentales), transformando nuevamente su paisaje. 3. Consecuencias sobre el territorio A partir de los resultados obtenidos en el presente estudio puedo constatar algunos rasgos significativos de la evolución de la eficiencia territorial a lo largo del periodo estudiado. Creo que permiten afirmar que se ha pasado de un modelo territorial que resultaba globalmente eficiente a otro progresivamente más ineficiente desde un punto de vista socioambiental. Los indicadores que muestran esta ineficiencia socioambiental son los siguientes: • Un grado de crecimiento residencial demasiado elevado, y de dispersión creciente, que ocupa e impermeabiliza suelos de gran potencial agrícola.
75
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
• •
• •
La ruptura de los conectores naturales que unen la cordillera con el mar, a causa de un modelo de urbanización y construcción de infraestructuras orientado de forma perpendicular a la costa que actúa como barrera. La interferencia o interrupción del papel de las rieras como canales de circulación de materiales entre la montaña y el mar, y como vectores de conexión ecológica, unido a los efectos sobre sus variables caudales y la impermeabilización de partes cada vez más grandes de la cuenca. La contaminación de los acuíferos de la zona por una agricultura muy intensiva y ambientalmente poco respetuosa, unido al peligro de sobreexplotación de los mismos. La ruptura de la autocontención, consecuencia de una creciente desconexión entre residencia y lugar de trabajo, que provoca la multiplicación de la movilidad obligada, y un elevado índice de motorización, con todos los impactos ambientales asociados sobre el territorio y la calidad del medio atmosférico local o global.
Si entendemos por eficiencia territorial aquellas formas de aprovechamiento económico de la matriz territorial que permiten satisfacer mejor las necesidades humanas de la gente que vive manteniendo, a la vez, el mejor estado ecológico de sus paisajes (MARULL, PINO, TELLO, MALLARACH, 2006: 106-126) vemos que este modelo también es ineficiente a la hora de satisfacer de la mejor manera posible las necesidades humanas de la población, ya que los indicadores económicos del PIB son inferiores a la media catalana. Vilassar de Mar, y el Maresme en su conjunto, se han especializado desde los años ochenta en sectores poco positivos para crear riqueza a largo plazo, como el sector de la construcción y el terciario con actividades de poco valor añadido (LLEONART, 2004: 79). El suelo urbano prácticamente se ha agotado en el municipio. El creciente desequilibrio entre residentes y lugar de trabajo tiene mucho que ver con esta falta de creación de riqueza local. Y la productividad, único elemento que cuenta para crear riqueza a largo plazo, presenta también los índices más bajos de Cataluña (LLEONART, 2004: 79). Esto no significa que la población residente viva mal. Su elevada movilidad laboral implica que gana gran parte de sus ingresos en otros municipios, y de hecho, su renta familiar bruta media es superior a la catalana. Esta situación, la elevada movilidad que la permite, y la tendencia a gastar gran parte de esta renta fuera del municipio, comporta un alto riesgo de alienación y falta de arraigo y participación de la gente en el municipio al que pertenece. No todo es, no obstante, negativo en el balance de la situación actual. Si bien es cierto que Vilassar de Mar ya ha urbanizado prácticamente la mitad de su superficie, también se puede decir que aún está a tiempo de preservar y gestionar con sentido la otra mitad que sigue siendo agraria. Para mantener o mejorar el estado ambiental de sus paisajes un punto clave es el papel futuro que se quiera dar a la agricultura. Ante las posiciones que sostienen que el sector agrario ya no tiene futuro, es primordial subrayar que la agricultura, incluso si no tiene un valor económico importante actualmente, todavía mantiene un valor ambiental y paisajístico fundamental. Es cierto que a veces parece que agoniza, pero si se quiere crear un nuevo sistema urbano y territorial para redirigir la situación actual, los espacios agro-forestales adquieren un nuevo valor estratégico si, integrándose en este nuevo sistema, se convierten en separador y en muro de defensa de la zona urbana. No se debe contemplar el espacio no urbanizado como un espacio residual o de pura reserva para futuros crecimientos, sino como un elemento estructural del territorio, esencial para la calidad de vida de los ciudadanos (BORRÀS, 1995: 52). Aunque desde algunos sectores no se tenga presente, no hay que olvidar que cualquier
76
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
sistema económico se encuentra inmerso dentro de otro sistema natural, del que depende y obtiene sus recursos y servicios ambientales vitales. Si se rompe este sistema básico, los subsistemas que sostiene también saldrán perjudicados. Fuentes 1. Plano geométrico del término jurisdiccional de Vilassar de Mar. Es copia del plano levantado por el agrimensor D. Francisco Soler y Narciso José Mª Bladó arquitecto, a escala 1:5000, firmado por este arquitecto en Barcelona el 28 de març de 1850, (43 x 68 cm), conservado en el Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA, Hisenda. Ter-P, núm. 1427) junto con la memoria catastral con los propietarios y usos del suelo que corresponden a la numeración de las parcelas. 2. Pla parcel·lari de Vilassar de Mar el 1936, reproducido por Josep Llovet Mont-ros y Ferran Peladella a Generalitat de Catalunya, “Projecte de redistribució de terres al terme municipal de Vilassar de Mar”, Butlletí del Departament d’Agricultura, any II, nº 6, mayo de 1937, páginas 32-33. 3. Copia digital obtenida de las hojas originales del Mapa parcel·lari del cadastre rústic de 1950 de Vilassar de Mar conservado en la sección del catastro rústico de la Delegación Provincial de Barcelona del Ministerio de Hacienda. 4. Copia del Mapa digital del cadastre rústic del 2004, de Vilassar de Mar que se ha adquirido en la sección del catastro rústico de la Delegación Provincial de Barcelona del Ministerio de Hacienda, junto con los códigos correspondientes a las leyendas de uso. 5. Libro del Amillaramiento de los años 1850s de Vilassar de Mar conservado en el Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA, Hisenda. Ter-P, núm. 1427). 6. Libro del Catastro rústico de los años 1950s de Vilassar de Mar conservado en la sección del catastro rústico de la Delegación Provincial de Barcelona del Ministerio de Hacienda. 7. Estadística territorial de la provincia de Barcelona, por el geómetra D. Pedro Moreno Ramírez, 1858 (Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico, doc. Num. 1733, Instituto Geográfico Nacional). Notas 1
Este trabajo se ha llevado a cabo con ayuda del proyecto SEJ2006-15108-C02-01/GEOG que cuenta con fondos FEDER. 2 BOSERUP (1984). Hay que tener en cuenta, sin embargo, que ese umbral de densidad de población sólo tiene sentido compararlo en ámbitos territoriales lo suficientemente amplios para albergar un sistema económico integrado y complejo. 3 En 1849 las hectáreas totales disponibles por habitante eran de 0,2 y las cultivadas de 0,17 (PARCERISAS, 2007: 15). 4 Agradezco a Francesc Nadal la consulta de esta fuente, de la que preparan una edición crítica. Para un breve esbozo del autor véase NADAL, URTEAGA y MURO (2006). 5 Este hecho indica un grado de ocultación por parte del declarante casi nulo. Así como algunos autores, como Tribó (1989) muestran recelo hacia los datos obtenidos a partir de amillaramientos y catastros al no dejar de ser un instrumento fiscal y estar hechos “a ojo”, otros, como Nadal y Urteaga (2006 y en curso de publicación), sostienen lo contrario, sobretodo para el caso de Cataluña, donde el grado de error y ocultación es mínimo. 6 Es la diferencia hasta llegar a la extensión oficial dada por el IDESCAT. 7 Seguramente esta extensión sería mayor ya que multiplicando este número de árboles por un marco de plantación de 20x20 metros da una extensión total de 29 hectáreas. Para ver los problemas metodológicos que ha supuesto trabajar con un amillaramiento y un mapa parcelario en el que no aparecían las delimitaciones de algunos de estos cultivos, ver PARCERISAS (2007: 7 y s.)
77
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 8
Antonio Ponz en su libro Viaje de España de 1788 así lo certifica (citado en LLOBET, 1955: 56). Luis Guardiola dice que, a mitad del XIX, “el campo es perfumado por los naranjos y limoneros que dominan la flora vilassanesa” (GUARDIOLA, 1955: 391, la traducción al castellano es mía). 9 Si aceptamos que los datos de la tabla 2 relativos a la superficie de algarrobos están infravaloradas y que después de 1850 este cultivo, como veremos en el apartado siguiente, sufrió una cierta expansión, las pérdidas aún habrían sido más grandes. 10 La fuente del mapa de usos del suelo de 2004 y su tabla resultante es el mapa facilitado por la Delegación de Hacienda en Barcelona, sección del Catastro Rústico. En este mapa no salen representadas todas las redes de comunicación (ni la N-II, ni el ferrocarril, ni la carretera de Cabrils). Esto afecta al cálculo de los usos del suelo, ya que genera un porcentaje de vías de comunicación bastante inferior al real. La diferencia entre superficie urbanizada y superficie agraria sería, por tanto, mayor. 11 En 1986 la superficie cultivada era de 242 hectáreas (Parcerisas, 2007). 12 Para ver el impacto real de la plaga del oidio sobre el Maresme, ver NADAL, URTEAGA (en prensa). 13 PUJOL (1984: 57-78); PASCUAL (1990: 206-209); LLOBET (1955: 59). Sobre la estructura comercial catalana vitícola, VALLS (2003). 14 Sobre el papel del ferrocarril como integrador del mercado español y disminución de los costes de transporte interiores, HERRANZ (2007), BARQUÍN (1997). 15 En palabras de Luis Guardiola, “la plana vilassanessa y la de todo el Maresme representa, junto con el Pla del Llobregat, la función y la utilidad de despensa de Barcelona” (GUARDIOLA, 1955; la traducción al castellano es mía).
Bibliografía BARQUÍN, R. (1997): “Transporte y precio del trigo en el siglo XIX: Creación y reordenación de un mercado nacional”, a Revista de Historia Económica, núm. 1, p. 17-51. BORRÀS, A. (1995): “Els espais no urbanitzats i el medi natural a la comarca del Maresme” ”, Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, 23, p. 9-19. BOSERUP, E. (1984): Población y cambio tecnológico: estudio de las tendencias a largo plazo, Ed. Crítica, Barcelona. DE ZAMORA, F.: Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició de 1973, Curial, Barcelona. GARRABOU, R. I PUJOL, J. (1987): “El canvi agrari a la Catalunya del XIX”, a Recerques, num. 19, p. 35-83. GARRABOU, R.; TELLO, E. i CUSSÓ, X. (en premsa): Fuerzas motoras y agentes rectores de la transformación del territorio: el cambio de usos del suelo en la comarca catalana del Vallés (1850-2000), a Garrabou, R. i Naredo, J. M. edits., Publicaciones del SEHA/Prensas Universitarias de Zaragoza. GARRABOU, R.; TELLO, E.,; CUSSÓ, X. (en premsa): “L’especialització vitícola catalana i la formació del mercat blazer espanyol: una nova lectura socio-ambiental de la comercialització dels sistemas agraris a la província de Barcelona a la segona meitat del segle XIX”, Recerques. GARRABOU, R.; CUSSÓ, X.; TELLO, E. (en premsa): “La persistència del conreu de cereals a la provincia de Barcelona a mitjan de segles XIX”, Estudis d’Història Agrària. GUARDIOLA, L. (1955): Sant Joan de Vilassar. Monografía, Gràfiques García, Vilassar de Mar. HERRANZ, A. (2007): “La reducción de los costes de transporte en España, 18001936”, a Cuadernos Económicos de ICE, NUM. 70, P. 183-203. LLEONART, P. (2004): Diagnosi estratègica del Maresme, Diputació de Barcelona, Àrea de Promoció Econòmica, GEE, Barcelona.
78
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LLOBET, S. (1955): “De geografía agraria de la comarca del Maresme (Barcelona)” (1) i (2), a Estudios Geográficos, nums. 58 i 59, Instituto Juan Sebastián Elcano, Madrid. LLOVET I MONT-ROS, J. i PELADELLA, F. (1937): “Projecte de redistribució de terres al terme municipal de Vilassar de Mar” per a la Generalitat de Catalunya, Butlletí del Departament d’Agricultura, any II, nº 6, 1937, p. 3-39. MARULL, J.; PINO, J.; TELLO, E. i MALLARACH, J. M. (2006): “Análisis estructural y funcional de la transformación del paisaje agrario en el Vallès durante los últimos 150 años (1853-2004): relaciones con el uso sostenible del territorio”, Áreas, 25, p. 106-126. NADAL, F.; URTEAGA, L. i MURO, J. I. (2006): El territori del geòmetres. Cartografia parcel·lària dels municpis de la provincia de Barcelona (1845-1895), Diputació de Barcelona, Barcelona. NADAL, F, i URTEAGA, L. (en curs de publicació): L’impacte geogràfic de la plaga de l’oïdi sobre el vinyar català: el cas de la comarca del Maresme (1851-1862). Universitat de València. PARCERISAS, LL. (2007): Evolució del paisatge i transformacions del territori a Vilassar de Mar des de 1850 a l’actualitat, trabajo de investigación para el título DEA presentado en el Departament d’Història i Institucions Econòmiques, Universitat de Barcelona. PASCUAL, P. (1990): Agricultura i industrialització a la Catalunya del segle XIX. Crítica, Barcelona. PASCUAL, P. (1991): “La modernització dels mitjans de transport a la Catalunya del segle XIX”, dins NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ, C.; CABANA, F. (dir.). Història Econòmica de la Catalunya contemporània. Vol. 2. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 299-332. PASCUAL, P. (1999): Los caminos de la era industrial. La construcción y financiación de la Red Ferroviaria Catalana (1843-1898), Ediciones de la Universitat de Barcelona/Fundación de los Ferrocarriles Españoles. PAÜL, V. (2006): L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestions i conflictes territorials a la regió de Barcelona, Tesi Doctoral presentada al Departament de Geografía Física i Anàlisi Geogràfica Regional, Universitat de Barcelona, Barcelona. PINILLA, V. i AYUDA, M. I. (2001): “The International Wine Market, 1850-1938. An opportunity for Export Growth in Southern Europe?”, a Gwyn Campbell i Nathalie Guibert edits., Wine, Society, and Globalization. Multidisciplinary Perspectives on the Wine Industry, Palgrave/Macmillan, Nova York. PUJOL, J. (1984): “Les crisis de malvenda del sector vitivinícola català entre 1892 i 1932”. Recerques, num. 15, p. 57-78. TELLO, E. (2000): La dinàmica socioecològica del Baix Maresme als anys noranta: l’onada residencial i els seus impactes ambientals i socials, Informe elaborat a l’Universitat de Barcelona per a Innova, Auditoria Ambiental del Baix Maresme, Mataró. TELLO, E.; GARRABOU, R. i CUSSÓ, X. (2006): “Energy balance and land use: the making of an agrarian landscape from the vantage point of social metabolism (the Catalan Vallès county in 1860/70)”, a Agnoletti, M. (ed.), The Conservation of Cultural Landscapes. CABI Publishing, Wallingford, p. 42-56. VALLS, F., (2003): La Catalunya atlàntica. Aiguardent i teixits a l’arrencada industrial catalana, Eumo/Universitat de Vic, Vic.
79
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ELS SISTEMES D’INFORMACIÓ GEOGRÀFICA AL SERVEI DE LA PROTECCIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL ENFRONT DE LES INUNDACIONS. UN EXEMPLE D’APLICACIÓ AL CAS DEL PLA D’ESPAIS FLUVIALS DE LA MUGA David Pavón Gamero, Anna Ribas Palom Departament de Geografia, Història i Història del Art i Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona 1. Context i objectius La recerca geogràfica sobre riscos naturals està aportant, en els darrers anys, nous conceptes i metodologies d’anàlisi de gran vàlua per a l’ordenació del territori tot i que, malauradament, n’existeixin poques aplicacions pràctiques. Dins dels conceptes de major interès tenim els d’exposició i vulnerabilitat al risc, que complementen el concepte més estudiat i rellevant per a l’anàlisi i planificació territorial que ha estat sempre el de perillositat o magnitud dels esdeveniments físics extrems (CALVO GARCÍA-TORNEL, 2001; SAURÍ, 2003; RIBAS i SAURÍ, 2007). El concepte de perillositat el podríem definir com la probabilitat que es produeixi un succés que sigui potencialment perjudicial per a la societat en un determinat moment i indret del territori. D’aquesta manera, el grau de perillositat d’un risc depèn de diversos factors com la distribució geogràfica del succés (de forma que, en principi, a major extensió de l’àrea afectada, majors danys causarà); la freqüència amb què es repeteix el succés; o la magnitud o grau de perillositat amb que el succés ha ocorregut en casos anteriors. Però són els altres dos factors, exposició i vulnerabilitat al risc, els que fan que els efectes derivats d’un desastre natural no tenen perquè tenir una relació directa amb la magnitud del succés. El concepte exposició fa referència al nombre de persones, béns o serveis sotmesos a l’acció d’un perill. Generalment, el nivell d’exposició humana és major en àrees d’alta densitat de població com serien els espais urbans mentre que en espais rurals el nivell d’exposició sol ser menor. Conèixer el nivell d’exposició d’un determinat indret és una dada fonamental a l’hora de desenvolupar plans de prevenció o evacuació en casos d’esdeveniments físics extrems. A les àrees on existeix un nivell alt d’exposició cal que l’ordenació del territori plantegi mesures encaminades a reduir-lo, bàsicament a partir de l’aplicació de restriccions en els usos del sòl, limitant o impedint la seva ocupació. El problema és que aquestes mesures restrictives resulten moltes vegades d’impossible aplicació ja que molts espais de risc han estat ocupats històricament essent avui espais intensament transformats. Finalment, el tercer factor que configura el risc és la vulnerabilitat entesa com les característiques d’una persona, bé material o element del medi natural en relació a la seva capacitat de preveure, fer front, resistir i recuperar-se de l’impacte d’un fenomen físic extrem (KASPERSON i altres, 2001). El grau de vulnerabilitat està estretament relacionat amb el desenvolupament socioeconòmic de l’àrea on es produeix el desastre, de manera que en els indrets amb més possibilitats econòmiques es podran adoptar mesures de prevenció i adaptació més adients, de la mateixa manera que es podran recuperar dels danys causats amb més facilitat i rapidesa.
80
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Per tant, es pot donar el cas d’una zona que posseeix un nivell de perillositat d’inundació molt elevada (es produeixen episodis d’inundacions de gran magnitud i amb una elevada freqüència) però que està pràcticament deshabitada (baixa exposició), o que malgrat estar molt poblada disposa de construccions i infrastructures adaptades al risc d’inundació (estructures impermeabilitzades, habitacles elevats respecte al nivell d’inundació, etc.) que la fan poc vulnerable. Per contra, una altra zona molt poblada (elevada exposició) o sense els habitatges i infrastructures ni mesures preventives adaptades al risc, pot ser molt més vulnerable a les inundacions malgrat que el nivell de perillositat allí sigui menor (inundacions de menor freqüència i magnitud). Dit d’una altra manera, no hi ha risc si hi ha esdeveniment físic extrem però la vulnerabilitat és nul·la, o si hi ha població vulnerable però no hi ha esdeveniment físic extrem (BLAIKIE i altres, 1994). Una de les possibilitats d’ aplicació d’aquest marc conceptual i metodològic és l’elaboració de cartografies del risc a partir de l’exploració de les possibilitats dels SIG de combinar els conceptes de perillositat, exposició i vulnerabilitat al risc en un espai determinat. Fins fa molt poc, la cartografia dels riscos naturals s’ha basat quasi exclusivament en l’estudi dels factors físics que desencadenen les catàstrofes i la seva recurrència temporal amb l’objectiu d’arribar a mapificar els espais potencialment afectats. La incorporació d’aquests nous conceptes d’exposició i vulnerabilitat al risc a l’anàlisi territorial obre les portes, doncs, al desenvolupament dels SIG en l’elaboració de les que podríem anomenar “veritables cartografies del risc” (MONMONIER, 1997). En aquesta comunicació es presenta una aplicació concreta d’aquest enfocament conceptual i metodològic a l’elaboració de cartografia del risc d’inundació del patrimoni arquitectònic fluvial de la conca del riu Muga a partir de la utilització dels SIG. L’any 2004, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va posar en marxa l’elaboració d’uns documents tècnics que pretenien millorar la planificació i gestió de les diferents conques fluvials sota la seva jurisdicció així com dels espais immediats a ells. Aquests documents reben el nom de Plans d’Espais Fluvials (PEF) i analitzen els aspectes hidrològics, hidràulics i geomorfològics que permeten definir els cabals d’avinguda i les zones d’inundació, així com la diagnosi sobre l’estat ecològic de tot l’espai fluvial. També inclouen un inventari del patrimoni arquitectònic que va lligat a aquests espais fluvials. El juliol de 2005, la Secció de Geografia de la Universitat de Girona va rebre l’encàrrec de l’ACA de realitzar l’inventari del patrimoni arquitectònic que havia de formar part del PEF de la conca del riu Muga. Es tractava de determinar quins eren els elements del patrimoni arquitectònic de la conca que més podien restar exposats a les grans avingudes i conèixer el seu nivell de vulnerabilitat al risc en qüestió. Per una banda es presenta una síntesi de la metodologia seguida en el treball i dels resultats obtinguts pel conjunt de la conca de la Muga. Per altra, es posarà èmfasi en la cartografia i anàlisi de l’exposició d’aquests béns patrimonials al risc d’inundació i de com, a través de la seva coneixença, es pot contribuir a millorar-ne la gestió. 2. Metodologia de treball i fonts d’informació Metodològicament, el treball realitzat s’ha estructurat en 8 fases: 1. Delimitació cartogràfica dels espais inundables de la Muga per als períodes de retorn de 10, 100 i 500 anys (perillositat) 2. Inventari i selecció de les fonts d’informació existents en matèria de patrimoni cultural a la conca del riu Muga
81
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. Localització cartogràfica dels elements patrimonials dins els espais inundables delimitats per a cada període de retorn (exposició) 4. Treball de camp d’identificació i reconeixement dels elements patrimonials 5. Càlcul de la vulnerabilitat física dels elements patrimonials al risc d’inundació i plasmació cartogràfica dels resultats 6. Càlcul de la vulnerabilitat intrínseca dels elements patrimonials al risc d’inundació i plasmació cartogràfica dels resultats 7. Càlcul de la vulnerabilitat final dels elements patrimonials al risc d’inundació i plasmació cartogràfica dels resultats 8. Anàlisi final dels resultats obtinguts 2.1 Delimitació cartogràfica dels espais inundables de la Muga per als períodes de retorn de 10, 100 i 500 anys L’Agència Catalana de l’Aigua determina dues metodologies bàsiques per a la delimitació cartogràfica dels espais inundables: la cartografia geomorfològica i la cartografia hidràulica. La cartografia geomorfològica parteix de la identificació dels canvis geomorfològics esdevinguts en un curs fluvial com a testimoni directe de les condicions d'avinguda hagudes i, per tant, de les zones potencialment inundables existents. La cartografia hidràulica consisteix en associar els cabal d’avinguda a una certa probabilitat d’ocurrència, el que s’anomena períodes de retorn. En el nostre cas d’estudi, s’ha utilitzat la cartografia hidràulica per a determinar els espais inundables de la Muga per als períodes de retorn de 10, 100 i 500 anys (Figura 1). Figura 1. Espais inundables a la conca de la Muga segons els períodes de retorn de 10, 50 i 500 anys.
Font: Agència Catalana de l’Aigua (2005-2007)
82
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2.2. Inventari i selecció de les fonts d’informació existents en matèria de patrimoni cultural Les fonts d’informació que han estat consultades per a l’elaboració de l’inventari de patrimoni cultural situats en els espais inundables de la Muga han estat: a) Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya de la Direcció General del Patrimoni Cultural (Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya). Aquest inventari inclou, preferentment, els elements del patrimoni que, d’acord amb la legislació vigent, estan catalogats o incoats com a Béns Culturals d’Interès Nacional. b) Catàleg General del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Aquesta part de la informació s’ha obtingut al Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. c) Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya amb els seus annexos, editat com a monogràfic pel Departament de Cultura, l’any 1990. En el volum es fa una descripció dels elements patrimonials que estan declarats monuments i conjunts històrico-artístics; també d’aquells que gaudeixen de protecció legal per tractar-se de construccions militars d’interès (denominades genèricament com a “castells”). d) Inventari del patrimoni Arqueològic i Cartes Arqueològiques de Catalunya (Àrea de Coneixement i Recerca de la Direcció General del Patrimoni Cultural). Aquesta part de la informació s’ha obtingut a les dependències de la Direcció General del Patrimoni Cultural, al Palau Moja, Barcelona. e) Arxiu Històric d’urbanisme, arquitectura i disseny del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC). La informació s’ha obtingut de la delegació del COAC a Girona. S’ha de dir que aquest ha estat el fons que més ha contribuït, amb diferència, a disposar de la informació de base necessària per a la confecció del treball que aquí es ressenya. f) Serveis territorials de la Direcció General d’Urbanisme de Girona per tal de conèixer aquells elements patrimonials que resten inclosos dins els catàlegs patrimonials del planejament urbanístic local (ja sigui Normes Subsidiàries de Planejament o Plans d’Ordenació Urbana Municipal). g) Arxiu Comarcal de Figueres (Alt Empordà) i Arxiu Històric de Girona (d’abast provincial). Al primer d’ells s’ha accedit a l’“Estudi i catalogació del patrimoni i la història contemporània de Figueres”, de Jaume Santaló, ultimat el 2003, amb la col·laboració de l’Ajuntament de la ciutat. Al segon s’ha obtingut, sobretot, dades històriques dels ponts viaris centenaris o gairebé centenaris encara existents a l’àmbit del pla d’espais fluvials. h) Centres de documentació per la recerca de monografies locals i/o especialitzades en la matèria. S’ha d’esmentar, especialment, la biblioteca de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona (biblioteca del Barri Vell) i la biblioteca pública Fages de Climent, de Figueres. 2.3. Localització cartogràfica dels elements patrimonials Per tal de poder conèixer la ubicació ajustada dels 148 elements patrimonials s’ha recorregut o bé als esquemes presents en moltes de les fonts d’informació consultades o bé a la visita de les pàgines webs dels ajuntaments o a plànols municipals. La informació espacial s’ha abocat als fulls corresponents dels mapes topogràfics escala 1:5.000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
83
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 2. Exemples d’elements patrimonials estudiants (esquerra: resclosa del Grau, a Sant Llorenç de la Muga; dreta: molí de Baix o d’en Genover, al municipi de Boadella i les Escaules)
Font: elaboració pròpia
2.4. Treball de camp d’identificació i reconeixement dels elements patrimonials Sempre que s’ha pogut i quan la inversió en temps per accedir als elements ha estat raonable, s’ha efectuat una visita als elements patrimonials ubicats dins els espais inundables delimitats. De cadascun d’ells s’ha obtingut una imatge digital de la façana. Per als elements patrimonials directament vinculats a l’aigua s’ha fet un esforç suplementari d’identificació; estructures com rescloses, canals, molins, antigues minicentrals hidroelèctriques, farineres, ponts, senyals indicatius d’antigues crescudes o mugades en serien una bona mostra. Aquest esforç s’ha concentrat, sobretot, als municipis on més proliferen com Pont de Molins, Boadella i les Escaules, Sant Llorenç de la Muga, Albanyà o Maçanet de Cabrenys. Per a cada element patrimonial, s’han intentat cobrir, sempre que ha estat possible, els següents paràmetres d’informació: 84
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
a) Nom de l’element b) Municipi al qual pertany c) Codificació segons la conca o subconca en que s’inscriu d’acord amb els criteris de l’ACA Pel nostre cas s’inclouen les conques de la Muga, amb les subconques de: l’Arnera, el Llobregat d’Empordà, El Merdanç-Anyet, L’Orlina, el Manol; també s’han inclòs les denominades com a “Rec Madral” i la del Rec Sirvent. En darrer terme, pel fet que també hi ha alguns elements patrimonials que hi pertanyen, s’inclou la del Fluvià i un element a cavall entre tres conques. d) Coordenades X i Y segons el sistema UTM a nivell de metre: La localització exacta s’ha fixat en la totalitat dels 148 elements patrimonials inventariats. e) Altitud f) Localització: Carrer, paratge o sector del municipi on es troba el bé patrimonial. g) Classe i tipus d’element (Taula 1) Taula 1: Classe i tipus d’elements patrimonials inventariats CLASSE
ARQUITECTÒNICS
INFRASTRUCTURALS
TIPUS ELEMENT cases/casals Masies Esglésies Fortificacions ermites/capelles Castells societats o entitats recreatives Escoles Convents rentadors públics Monestirs altres (teatres, cinemes, asils, porxos,...) Ponts Fonts Rescloses Canals Passadissos o passarel·les Altres
Molins Fàbriques històriques Minicentrals hidroelèctriques Farineres INDUSTRIALS O ACTIVITATS Fargues TRANSFORMADORES Pous de glaç Sitges Forns de calç Altres (cooperatives, cellers,...) Megàlits (dòlmens i menhirs) Necròpolis ARQUEOLÒGICS Poblats Altres (hàbitats, jaciments,...)
85
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ARTÍSTICS CULTURAL-ETNOLÒGICS
ALTRES
Artístics Cultural-etnològics Creus de terme Espais verds urbans Monuments commemoratius (creus no termenades,...) Altres (arbres monumentals, paratges naturals....) Font: elaboració pròpia
h) Titularitat: Si és pública o privada. En el cas dels edificis religiosos, per regla general, s’ha entès la titularitat eclesiàstica com a privada. i) Cronologia j) Estat de conservació: Es distingeix entre les categories d’excel·lent, acceptable, amenaçat o vestigial/desaparegut. Com a criteri per establir-les ens hem recolzat exclusivament en l’aspecte exterior dels elements ja que, en escasses ocasions, s’ha tingut l’oportunitat d’accedir a l’interior. k) Ús original: Es distingeix entre els usos militar, religiós, habitatges, industrial, infraestructura/edifici civil, desconegut i altres. j) Ús actual: residencial, cultural, en desús o abandonats, espai verd urbà, religiós, infraestructures en ús (fonts, palanques i passeres; rescloses i canals en funcionament, fàbriques i construccions en les que es realitzen activitats transformadores, com cooperatives agrícoles), lúdic-recreatius (seu de societats o entitats-recreatives així com alguns espais a l’aire lliure), administratius, restauració, turístics (hotels, hostals, cases de turisme rural), serveis educatius, serveis socials (centres per a la tercera edat o que fan funcions formatives). k) Entorn territorial: urbà (quan l’element se situa a l’interior dels nuclis urbans o a la seva immediata perifèria), infrastructural o industrial (quan l’element es localitza prop de vies de comunicació o en polígons industrials), rural amb habitatges (l’element s’emplaça en un àmbit on predominen les activitats agràries i habitatges dispersos més o menys aïllats presumiblement vinculats a elles), rural sense habitatges (l’element s’emplaça en un àmbit on predominen les activitats agràries per bé que no es localitzen habitatges pròxims), medi natural (l’element s’emplaça en àmbits forestals arboris o arbustius i a prop o al llarg de cursos d’aigua amb un grau de naturalització elevat o acceptable). l) Accessibilitat: Bona (sempre i quan es permet fer una aproximació a l’element per carreteres, vials asfaltats o pistes no asfaltades l’estat de les quals sigui bo per accedir-hi amb un turisme), regular (quan l’estat de les vies de comunicació per accedir-hi en turisme no són òptimes o bé si cal efectuar desplaçaments complementaris a peu d’una certa durada per arribar a l’element patrimonial), dolenta (quan l’estat de les vies de comunicació per accedir-hi és manifestament deficient, poc aconsellable per a vehicles no adaptats o quan calen desplaçaments llargs a peu per arribar-hi), o sense dades (s’ha reservat per aquells casos en els quals no es té la certesa de quines són les condicions per arribar-hi). m) Catalogacions oficials i proteccions jurídiques: S’entén la inclusió dels elements en catàlegs administratius (recolzats o no per figures de protecció jurídica), com l’Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya, l’ Inventari del patrimoni arqueològic de Catalunya o “Carta Arqueològica”, el Catàleg de monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya, el Catàleg de Castells de Catalunya, el Catàleg General del Servei del Patrimoni Arquitectònic o el Planejament urbanístic municipal dels diferents municipis inclosos en l’àrea d’estudi. Complementant els inventaris i catàlegs anteriors, s’ha consultat, també, el Pla d’Espais d’Interès
86
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Natural per a conèixer quins són els béns patrimonials ubicats dins dels límits de les àrees afectades pel Pla. 2.5 Càlcul de la vulnerabilitat física dels elements patrimonials al risc d’inundació i plasmació cartogràfica dels resultats La vulnerabilitat física, entesa com l'exposició física al risc d'inundació, s’ha deduït a partir de la localització de cada element en una de les tres àrees definides en relació a l’abast de les avingudes classificades per a períodes de retorn de 10, 100 i 500 anys. La classificació s’ha elaborat de la següent manera: vulnerabilitat alta, per a tots aquells elements compresos dins la línia del període de retorn de 10 anys; vulnerabilitat mitjana, per aquells elements compresos entre la línia de període de retorn de 10 i 100 anys; i vulnerabilitat baixa per als elements localitzats entre les línies dels períodes de retorn de 100 i 500 anys, franja que s’inunda només durant les avingudes extraordinàries. 2.6 Càlcul de la vulnerabilitat intrínseca dels elements patrimonials al risc d’inundació i plasmació cartogràfica dels resultats La determinació de la vulnerabilitat intrínseca dels elements patrimonials (independent de la seva situació en la zona de risc) resulta bastant més complexa en no disposar d’una variable clarament explicativa i al fet d’haver de recórrer a variables de tipus qualitatiu. L’índex de vulnerabilitat intrínseca que s’ha elaborat porta associat quatre indicadors que permeten obtenir diverses característiques de l’element i són les següents: 1) Estat de conservació de l’element: descriu l’estat físic de l’element patrimonial i assumeix que la vulnerabilitat és inversament proporcional a l’estat de conservació. És a dir, quan millor sigui l’estat de conservació de l’element en qüestió menys vulnerable serà l’element i, viceversa, quan més dolent sigui l’estat de conservació de l’element, més vulnerable serà a patir danys a conseqüència d’una inundació; 2) Ús actual: Un element patrimonial en desús i/o abandonat tindrà una vulnerabilitat més elevada enfront de les inundacions que no un element que tingui algun tipus de funció o activitat. Aquest supòsit s’hauria de matisar en funció de la tipologia de béns materials que es trobarien exposats al risc en cada situació (per exemple, els béns materials exposats al risc d’inundació varien substancialment si aquest és un mas dedicat plenament a l’activitat agrària o si, suposem, actualment ha perdut aquesta funció i s’ha convertit en una segona residència). Malauradament, la manca d’informació disponible sobre els tipus de béns existents en cada element patrimonial ha fet impossible poder incorporar aquesta variable en aquest treball. 3) Titularitat de la propietat: La propietat de l’element patrimonial és un factor indispensable a l’hora de programar una possible protecció. Pel que fa al patrimoni històric, existeixen dos tipus bàsics de propietat: la propietat privada i la propietat pública. La suposició d’aquesta variable és que l’element podrà gaudir d’una protecció més efectiva si és de titularitat pública (en disposar a priori de més recursos per recuperar-se després d’una inundació) i, en canvi, la seva protecció pot ser més limitada si és de propietat privada. La vulnerabilitat estarà inversament relacionada amb la titularitat pública i directament relacionada amb la titularitat privada. 4) Protecció legal: l’existència de la protecció legal de l’element del patrimoni comporta, en principi, la seva millor conservació i possibilitats de recuperar-se
87
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
després d’una inundació. Per tant, la vulnerabilitat estarà inversament relacionada amb l’existència de la protecció legal de l’element. A cadascuna d’aquestes variables s’ha assignat un valor 0, 1 o 2 segons les característiques de l’element. Els valors que s’obtenen d'aquestes quatre variables se sumen per obtenir un valor final que estableix el nivell de la vulnerabilitat intrínseca de cadascun dels elements inventariats. En funció del valor obtingut, aquesta vulnerabilitat intrínseca es defineix com a alta, mitjana o baixa. 2.7 Càlcul de la vulnerabilitat final dels elements patrimonials al risc d’inundació i plasmació cartogràfica dels resultats La vulnerabilitat final s'obté a partir de relacionar la vulnerabilitat intrínseca amb la vulnerabilitat física. La combinació de les dues vulnerabilitats es representa en una matriu final que situa els elements en nou possibles valoracions. Per tal de simplificar la presentació cartogràfica de la valoració de cada element, aquesta s'ha reduït a 5 categories possibles. Així doncs, la vulnerabilitat final de cada element es pot classificar com a molt alta, alta, mitjana, baixa, o molt baixa. Figura 3. Matriu de càlcul de la vulnerabilitat final
Vulnerabilitat física
ALTA MITJANA BAIXA
Vulnerabilitat intrínseca ALTA MITJANA BAIXA molt alta alta mitjana alta mitjana baixa mitjana baixa molt baixa
3. Anàlisi dels resultats obtinguts Al llarg de tota la zona inundable del riu Muga, es pot observar un clar predomini de la vulnerabilitat física alta amb un total de 69 elements (46,5% del total) i són els que es localitzen entre les línies del període de retorn de 0 a 10 anys. Es tracta majoritàriament d’elements patrimonials estretament vinculats a l’aigua, com els ponts, les rescloses, els molins, els canals i sèquies de reg i la majoria de centrals hidroelèctriques. Amb vulnerabilitat física mitjana n’hi ha 50 (33,5%) situats entre les línies del període de retorn de 10 a 100 anys i es tracta sobretot de molins, centrals hidroelèctriques, rentadors i masos i cases de pagès. La resta de 29 elements (20% del total) presenta una vulnerabilitat física baixa i s’hi troben especialment aquells elements més desvinculats del curs fluvial, com algunes ermites i esglésies, masos i cases de pagès, un castell o algunes antigues farineres. Pel que fa a la vulnerabilitat intrínseca, la que més predomina és la mitjana amb un total de 87 elements inventariats (59% del total) seguit dels 52 elements inventariats amb una vulnerabilitat intrínseca alta (35% del total) i els 9 elements (6% del total) amb una vulnerabilitat intrínseca baixa. Aquest elevat nombre d’elements patrimonials amb una mitjana o alta vulnerabilitat intrínseca és reflex del grau d’abandonament, falta de conservació i de reconeixement i protecció legal que malauradament pateix molt del patrimoni cultural vinculat a l’aigua de tipus infrastructural, industrial o culturaletnològic. Aques tipus de patrimoni massa vegades passa desapercebut davant el major reconeixement patrimonial que acostumem a donar als elements del patrimoni
88
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
arquitectònics com serien les esglésies, castells, monestirs, etc. els quals és més probable que estiguin en bon estat de conservació, disposin d’alguna figura de protecció legal i gaudeixin o hagin gaudit d’algun tipus d’actuació de restauració o conservació. Figura 4. Distribució dels elements patrimonials dels espais inundables del riu Muga segons la seva vulnerabilitats física i intrínseca
Vulnerabilitat intrínseca
Vulnerabilitat física 20%
6% 35%
Alta 46%
Mitjana
Alta Mitjana
Baixa
Baixa
34%
59%
Taula 2. Nombre d’elements patrimonials segons el seu grau de vulnerabilitat física i intrínseca Grau de vulnerabilitat
Física
Intrínseca
Alta
69
52
Mitjana
50
87
Baixa
29
9
Total elements
148
148
De les 9 categories possibles de vulnerabilitat final, resultat de la combinació de les dades de la vulnerabilitat intrínseca i de la vulnerabilitat física, la alta és la més nombrosa. Compta amb 52 (35,5%) elements del total de la zona inundable del riu Muga. La següent classe més nombrosa és la vulnerabilitat final molt alta amb 33 (22%) elements inventariats. 31 (21%) elements presenten una vulnerabilitat final baixa, 30 (20%) una vulnerabilitat final mitjana i només 2 elements (1,5%) una vulnerabilitat final molt baixa. Figura 5. Distribució dels elements patrimonials dels espais inundables del riu Muga segons la seva vulnerabilitat final
Vulnerabilitat final 1% 21%
22% Molt alta Alta Mitjana Baixa Molt baixa
20% 36%
89
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Taula 3. Nombre d’elements patrimonials segons el seu grau de vulnerabilitat final Grau de vulnerabilitat
Vulnerabilitat final
Molt alta
33
Alta
52
Mitjana
30
Baixa
31
Molt baixa
2
Total elements
148
2. Conclusions finals La vulnerabilitat final més alta s’observa en els elements del patrimoni cultural directament vinculats a l’aigua que es troben dins l’espai delimitat pel període de retorn de 10 anys i que presenten un mal estat de conservació i/o es troben en desús o abandonats, són de propietat generalment privada i no gaudeixen de cap figura de protecció legal. Per contra, la vulnerabilitat final més baixa s’observa en els elements situats en els espais més allunyats del curs fluvial, només afectats per les avingudes realment extraordinàries (període de retorn de 500 anys) i que es caracteritzen per trobar-se en funcionament, gaudir d’un bon estat de conservació, protecció legal i ser majoritàriament de titularitat pública. Figura 6. Mapa de vulnerabilitat final al risc d’inundació del patrimoni cultural de la conca del riu Muga
90
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Tot i això, podem observar que al voltant d’un 25% dels elements estudiats, però, la vulnerabilitat final no coincideix amb la física, és a dir, la vulnerabilitat intrínseca incideix en el càlcul de la vulnerabilitat final. Per exemple, trobem casos com el del molí de la Cademont, a Sant Llorenç de la Muga, o el mas d’en Dorra, a Fortià, que malgrat ubicar-se dins l’espai inundable delimitat pel període de retorn de 10 anys, el fet de presentar un bon estat de conservació, trobar-se en funcionament i gaudir d’una figura de protecció legal fan atenuar sensiblement el seu grau de vulnerabilitat enfront de les inundacions. Pel contrari, la vulnerabilitat global d’elements com antigues bòbiles o masos abandonats i semiderruïts és mitjana, ja que tot i trobar-se molt allunyats del curs fluvial i només potencialment afectat per les avingudes de període de retorn 500 anys, el seu mal estat de conservació, abandonament i manca de figures de protecció legal determinen que la seva elevada vulnerabilitat intrínseca sigui alta. En definitiva, la vulnerabilitat dels elements culturals estudiats no es pot determinar únicament a partir de la seva localització respecte a una àrea inundable definida per períodes de retorn sinó que cal tenir en compte les característiques que presenta en relació a la seva capacitat de preveure, fer front, resistir i recuperar-se de l’impacte d’un fenomen físic extrem com són les inundacions. Nota d’agraïment Els autors volen agrair la col·laboració de David Serra en la tasca de recollida de dades i en l’elaboració de la cartografia. Bibliografia AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA (2001-2002), Cartografia de les inundacions i patrimoni cultural, Interreg II-C Programme. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA (2005-2007), Pla d’Espais Fluvials de la conca del riu Muga, Barcelona, Agència Catalana de l’Aigua, Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya. BLAIKIE, P., T. CANNON, I. DAVIS AND B. WISNER (1994): At Risk. Natural hazards, people's vulnerability, and disasters. Londres, Routledge. CALVO GARCÍA-TORNEL, F. (2001): Sociedades y Territorios en Riesgo. Barcelona, Ediciones del Serbal. KASPERSON, R.E., J.X. KASPERSON Y K. DOW (2001): “Vulnerability, Equity and Global Change”, en Kasperson, R.E., J.X. Kasperson (eds): Global Environmental Risks. Tokio y Londres, United Nations University Press y Earthscan, pp. 247-272. MONMONIER, M. (1997), Cartographies of Danger: mapping hazards in America, Chicago, The University Chicago Press. RIBAS, A. i SAURÍ, D. (2007), “De la geografía de los riesgos a las geografías de la vulnerabilidad”, dins Nogué, J. i Romero, J. (2007), Las otras geografía, València, Tirant lo Blanc. SANTALÓ, J. (2003), Estudi i catalogació del patrimoni i la història contemporània de Figueres, Figueres, Ajuntament de Figueres. SAURÍ, D. (2003): “Tendencias recientes en el análisis geográfico de los riesgos ambientales”, Areas. Revista de Ciencias Sociales (Universidad de Murcia), 23, 1830. SERVEI DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DE CATALUNYA (1990), Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya, Barcelona, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya.
91
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
DINÀMIQUES MIGRATÒRIES I EXPANSIÓ RESIDENCIAL A CATALUNYA (1992-2005) Isabel Pujadas Rúbies, Patricia Prats Poned Departament de Geografia Humana. Universitat de Barcelona 1. Introducció La migració interior a Catalunya ha passat a ser un dels corrents migratoris majoritaris en els darrers decennis tot i que la percepció d’aquests moviments és molt reduïda (MODENES, PASCUAL, 1998) davant de la transcendència que ha tingut la immigració estrangera. No obstant això la mobilitat migratòria entre municipis i ciutats de Catalunya ha estat el fenomen principal per entendre el creixement demogràfic i la redistribució territorial de la població, sobre tot tenint en compte la feblesa del creixement natural en una fase llarga de baixa natalitat. El creixement demogràfic dels municipis de Catalunya entre 1981-2001 ha estat directament relacionat amb la migració interior. Des de finals del segle XX i en aquest primer decenni del XXI la immigració estrangera ha esdevingut el factor dominant del creixement poblacional, però la mobilitat residencial no ha deixat de créixer contínuament. Els fluxos de migració interior han passat de xifres anuals de 50.000 canvis de municipi de residencia l’any 1988 a més de 160.000 l’any 2005 i l’increment s’ha produït en totes les comarques catalanes. Els factors explicatius de l’augment d’aquesta mobilitat estan en relació amb les noves estratègies residencials i amb l’eixamplament dels espais de vida de la població que de forma cada cop més generalitzada han separat i diferenciat els espais residencials dels espais de treball. Barcelona i les grans ciutat de la regió metropolitana han tingut un pes decisiu en l’expansió de noves àrees residencials. Els municipis de grandària mitjana o petita, propers a les grans ciutats, han esdevingut els principals receptors de la migració interior. De tota manera lo nostra pregunta és saber si a les ciutats, mitjanes o petites, de fora la regió metropolitana s’està donant el mateix procés d’expansió urbana cap a municipis de baixa densitat que compten amb una oferta residencial que s’adapta a les noves opcions residencials o be persisteix la migració clàssica relacionada amb el mercat de treball. En conseqüència la comunicació esta estructurada en tres parts complementaries. Una primera dedicada a l’evolució de la migració a Catalunya, diferenciant els fluxos interns dels externs, des de 1988 a 2005 que permetrà avaluar la magnitud de la migració interior. La segona part servirà per conèixer i analitzar els fluxos migratoris interns per diferenciar les comarques més expansives i dinàmiques de les més estancades, i les comarques amb més mobilitat interna de les que són més dependents d’altres destinacions. A la tercera part es tractarà la mobilitat residencial dels municipis de més de cinc mil habitants , a més de les capitals comarcals per tal de comprendre les dinàmiques migratòries actuals, i poder classificar els fluxos segons la seva destinació, o bé cap a indrets pròxims que es poden relacionar amb el mercat de l’habitatge i per tant amb les expansions urbanes de les ciutats, o bé cap a destinacions més llunyanes que es poden relacionar amb els mercats laborals, o bé finalment cap a destinacions
92
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
d’amenitat relacionades amb les segones residencies progressivament en residencia permanent o semi permanent.
que
es
transformen
2. Evolució de la migració a Catalunya 1988-2005 Finalitzada les etapes d’immigració procedent d’altres regions d’Espanya, els corrents migratoris a Catalunya s’han caracteritzat per l’augment de la migració interior, de curta distància, que ha arribat a representar més del 76% dels fluxos migratoris generats des de Catalunya. Entre 1981 i el 2001 han estat els fluxos dominants i s’han mantingut pròxims als 50 % del total de migracions en els anys de màxima arribada d’immigració de l’estranger. Les estadístiques de variacions residencials (EVR) permeten fer un seguiment anual dels corrents migratoris diferenciant els llocs de procedència i de destinació. Encara que presentin algunes deficiències, possible subregistre, no concordança del moment del canvi de residencia i el moment de la declaració al padró municipal, són una font de gran interès que permet arribar al detall municipal. D’ençà l’any 1988 el registre ha millorat al eliminar la distorsió entre les altes i les baixes per migració fent coincidir temporalment ambdós registres. Tot i així, el registre migratori d’altes i baixes municipals, pot estar emmascarat com a registre per omissions, reduint per tant el volum de migrants reals; aquesta situació es dona sobretot quan el volum de migració és molt elevat, com el que s’ha produït en el darrer decenni amb la intensificació de la immigració internacional, i és especialment notori, entre el 2001 i el 2003, a Barcelona amb registres d’omissions superiors als 50.000 habitants/per any. Un darrer aclariment és que d’ençà l’any 2004 les omissions han passat a ser comptabilitzades com a migracions i a part des de 2002 es comencen a divulgar les xifres d’emigració exterior. La migració interior ha crescut d’uns 50.000 registres de canvis de municipi de residència l’any 1988 a 100.000 l’any 2000 i a més de 164.000 l’any 2005. En xifres relatives han representat entre un 60 i un 70% dels fluxos generats en relació amb Catalunya. El percentatge és superior en els fluxos d’emigració al faltar-hi la sortida cap a països de l’estranger. A nivell comarcal, o a escala municipal, els fluxos de migració interior poden arribar a sobrepassar el 90% del total i significar igualment més del 90% de l’increment de població. Quadre 1. Evolució dels fluxos i de les taxes de migració a Catalunya 1988-2005.
Any 1988 1991 1996 2000 2001 2002 2003 2004 2005
Fluxos d'immigració Interior Resta Catalunya d'Espanya Estranger 50543 25722 3522 37069 15945 3590 59598 17154 6509 100274 30251 33933 99023 31128 46320 129795 43915 60939 148441 49912 59880 154821 52617 154131 164569 51433 162936
Total 79787 56604 83261 164458 176471 234649 258233 361569 378938
Interior Catalunya 50543 37069 59598 100274 99023 129795 148441 154821 164569
Fluxos d'emigració Resta d'Espanya Estranger Total 17268 67811 12875 49944 18586 78184 35358 135632 35244 134267 48037 5935 183767 57275 4805 210521 62140 21258 238219 67203 26630 258402
93
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Els fluxos d’immigració procedent de la resta d’Espanya ha evolucionat de forma descendent entre 1988 i 1996. Desprès augmenta probablement en relació amb la major mobilitat de la població estrangera, que des d’altres regions, es desplaça cap a Catalunya. El saldo migratori amb la resta d’Espanya ha esdevingut negatiu de forma quasi constant des de principis dels anys noranta. Migració neta ‰ Taxes d’immigració ‰ Taxes d’emigració ‰ Interior Resta Resta Any Catalunya d'Espanya Estranger Total d'Espanya Estranger Total Total 1988 8,45 4,30 0,59 13,35 2,89 11,34 2,00 1998 15,13 3,99 2,54 21,67 4,95 20,08 1,59 1999 15,89 4,33 2,66 22,87 5,41 21,30 1,57 2000 16,01 4,83 5,42 26,26 5,65 21,66 4,60 2001 15,57 4,89 7,28 27,74 5,54 21,11 6,63 2002 19,95 6,75 9,37 36,06 7,38 0,91 28,24 7,82 2003 22,14 7,44 8,93 38,52 8,54 0,72 31,40 7,12 2004 22,72 7,72 22,62 53,07 9,12 3,12 34,96 18,10 2005 23,53 7,35 23,29 54,17 9,61 3,81 36,94 17,23 Font: Elaboració pròpia a partit de les Estadístiques de Variacions Residencials, Idescat
La immigració procedent de l’estranger és de pocs milers fins l’any 1996, (entre 3.500 i 7.000 immigrants per any). Sobrepassa els 60.000 l’any 2002 i s’arriba a més de 160.000 l’any 2005. Figura 1. Catalunya. Evolució del fluxos migratoris 1988-2005.
400.000 350.000
migració
300.000 250.000 200.000 150.000 100.000 50.000 0 1988
1990
1992
1994
1996
1998
2000
2002
2004
Interior Catalunya
Immigració Resta d'Espanya
Immigració Estranger
Total Immigració
Emigració Resta d'Espanya
Total Emigració
Font: Elaboració pròpia amb les E.V.R., Idescat.
Les taxes de migració interior han passat, en pocs anys, de valors reduïts, el 8,45 per ‰ l’any 1988 a taxes del 23 per ‰ l’any 2005 i han tingut un pes dominant en els corrents migratoris totals fins l’any 2003, posteriorment s’han equilibrat amb els valors de les taxes d’immigració estrangera. La suma de la immigració interior més la gran explosió
94
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de la immigració estrangera ha fet que la taxa d’immigració total es multipliqués per quatre entre 1988 i 2005. Per altra part, l’increment de la immigració ha afavorit a la vegada l’augment de la taxa d’emigració que ha evolucionat positivament del 11,3 al 36,9 ‰ entre 1988-2005. La intensitat de la migració no ha anat acompanyada per taxes altes de migració neta, sinó tot el contrari, el intercanvi migratori de Catalunya amb la resta d’Espanya ha estat negatiu i la migració neta no ha arribat a taxes elevades fins el darrer quinquenni de 2001 al 2005. L’augment accelerat de la migració interior a Catalunya s’explica per l’ agregació de diversos factors que afavoreixen el canvi de municipi de residència. Factors demogràfics, residencials i laborals interactuen entre ells diferenciant a la vegada el territori amb dinàmiques migratòries de diferents intensitats. Entre els factors demogràfics destaquen especialment l’arribada de les generacions del baby-boom a l’edat de l’emancipació i formació de parella i al mercat laboral (GARCIA COLL, 2005). A Catalunya la població de 20-39 anys, que són els que tenen los majors taxes de migració, han augmentat amb 255.000 habitants entre 1991 i 2001 i amb l’arribada de la migració estrangera, que es concentra principalment en aquests edats, han crescut en 273.000 habitants entre 2001 i 2007. Factors residencials vinculats amb el mercat de l’habitatge que s’ha eixamplat per una gran quantitat de municipis de diverses grandàries, especialment petits i mitjans, i que ha afavorit l’aparició d’un mercat supramunicipal. Efectivament, la demanda de nous habitatges ha sobrepassat de forma estricta l’àmbit municipal per ocupar territoris més extensos. Els preus de l’habitatge, més alts a Barcelona i les grans ciutats, conjuntament amb la facilitat creditícia dels darrers anys han contribuït a la creació i expansió de noves àrees residencials cap a municipis de característiques més rurals. A la vegada, s’hi han sumat les noves preferències mediambientals que valoren la tranquil·litat, el silenci i l’entorn. Un paper complementari està relacionat amb el parc d’habitatges de segona residència que progressivament han passat a ser, en molt casos, la residència principal. La gran oferta d’habitatges secundaris situats en zones costaneres o en urbanitzacions properes a les grans ciutats s’han ocupat de forma permanent per persones d’edats diferents. Parelles joves amb dificultats en l’adquisició d’un habitatge propi, persones jubilades que abandonen la ciutat o bé que de forma alternativa es reparteixen els períodes estacionals entre la primera i la segona residència són alguns dels perfils dominants. Finalment no es pot oblidat el paper del mercat laboral, que tot i haver deixat de ser hegemònic, té un pes explicatiu en les migracions interiors a Catalunya. Barcelona, les ciutats grans de la regió metropolitana, les capitals provincials i els centres industrials, de serveis i turístics mantenen una atracció migratòria vinculada a l’activitat econòmica i molt més especialment amb la mà d’obra estrangera que té una major mobilitat residencial per motius laborals que la població del país (RECAÑO, 2004). L’estadística disponible no permet diferenciar els fluxos interns segons els motius de la migració però les característiques de l’activitat productiva dels municipis i la intensitat de la migració de població en edat activa són símptomes evidents de l’atracció de població ocupada.
95
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
En els apartats següents ens centrarem únicament en la migració interior a Catalunya, migració que presenta unes característiques concretes, de curta distància, d’intensitat creixent i de direccionalitat i relacions migratòries complexes. 3. La interacció migratòria entre comarques i àmbits territorials La migració interna a Catalunya presenta uns trets estructurals que es mantenen molt estables al llarg del temps. En primer lloc destaca la importància de la ciutat de Barcelona, generadora dels corrents migratoris més intensos i permanents amb totes les comarques de Catalunya i en segon lloc la influència de la seva regió metropolitana tant en la mobilitat interna dins del propi àmbit com amb la resta de comarques de Catalunya. A partir d’aquests dos elements estructurals dominants en tot el territori apareixen una sèrie de connexions migratòries que organitzen i estructuren àrees territorials de menor extensió. L’àrea de Girona, la de Tarragona-Reus-Valls i la de Lleida per ordre decreixent d’influència migratòria. En un quart nivell es troben una sèrie de comarques que per la seva oferta residencial, basada sobretot per la importància de les segones residències, cada cop més tenen més protagonisme en la captació de nous residents permanents. Finalment un darrer nivell de comarques amb una forta mobilitat interna que manifesten, probablement un mercat de l’habitatge que sobrepassa l’esfera municipal i s’estén per gran part de l’àmbit comarcal. Per analitzar les dinàmiques migratòries dins de Catalunya s’han seleccionat una sèrie de mètodes complementaris que donaran una visió més precisa dels canvis migratoris recents. En primer lloc s’han calculat les taxes de migració per comarques pels períodes 1992-95,1997-00 i 2001-05. Els resultats estan representats en la figura 2. Per a conèixer la direccionalitat del fluxos migratoris s’han elaborat les matrius de migració intercomarcal que mostraran l’intercanvi migratori entre les 41 comarques, diferenciant a part la ciutat de Barcelona per destacar el seu protagonisme en les relacions migratòries. Els resultats estan representats en les figures 3 i 4 que relaciona Barcelona amb la resta de comarques i les figures 5 i 6 amb la representació del fluxos intercomarcals sense Barcelona. A partir dels fluxos migratoris intercomarcals, s’ha calculat les proporcions d’immigrants i d’emigrants sobre les xifres totals i la proporció de la migració intracomarcal. A més com a indicador de la intensitat de relació migratòria entre comarques s’ha calculat el coeficient d’interacció migratòria que relaciona l’origen i la destinació dels fluxos entre dues unitats territorials, comarques o municipis en el nostre cas, amb el total de fluxos d’entrada i sortida de cada unitat territorial. Els resultats estan representats en els mapes 7 i 8. La fórmula és la següent: Coeficient d’interacció=
Mij2 + (Sortides i )* (Entrades j )
Mji2 (Sortides j) * (Entrades i)
La intensitat del intercanvi migratori entre les comarques catalanes ha augmentat de forma generalitzada, posant de relleu la major tendència a la mobilitat residencial. Les taxes d’immigració ha crescut notablement en totes les comarques i el mateix ha succeït amb les taxes d’emigració. La relació directament proporcional d’ambdues taxes reflexa
96
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
una situació relativament nova en la que la divisió dicotòmica entre zones emigratòries i zones immigratòries ha desaparegut per donar-se a la vegada ambdues possibilitats, essent compatibles l’atracció de determinats fluxos d’immigrants amb l’expulsió d’altres. En els tres períodes estudiats las comarques més immigratòries solen ser les mateixes, amb poques variacions al llarg del temps. Entre les més receptores sobresurten les comarques que disposen d’una alta oferta de segones residencies i que molt probablement una part d’elles s’han transformat en residència principal, a pesar de que no cal descartar la incidència d’un empadronament incorrecte per motius desgravació fiscal, (es podria denominar “migració fiscal”). La llista sempre està encapçalada per el Baix Penedès que arribar a assolir taxes superior al 100‰ anual. A major distància dins d’aquest tipus de perfil hi troben comarques de muntanya, el Pallars Sobirà i la Cerdanya, i comarques costaneres, la Selva, el Baix i l’Alt Empordà. Les comarques de la regió metropolitana també presenten taxes altes d’immigració: el Garraf, el Maresme, l’Alt Penedès, i el Vallès Oriental. El contrari del que es dóna al Barcelonès que ocupa un dels darrers lloc com a destinació. Més enllà del límit metropolità destaquen les comarques del Bages, Anoia i Osona que estan accentuant la seva integració metropolitana. La immigració també és elevada al Gironès, al Tarragonès i l’Alt Camp. Les últimes posicions estan situades a les comarques de Ponent i a les de les terres de l’Ebre. Les taxes d’emigració intercomarcal presenten uns valors menys diferenciats que les taxes d’immigració donat que l’atracció migratòria actua de forma més selectiva sobre el territori, mentre que l’emigració afecta cada vegada més a tot tipus de municipi. En el quadre 2, que complementa els mapes de la figura 2, s’exposen de forma resumida els valors màxims i mínims i els quartils de les taxes de migració dels tres períodes analitzats. Quadre 2. Taxes de migració comarcal: resum estadístic de quartils i medianes. Taxa d’immigració Taxes d’ emigració Taxes de migració neta 1992-95 1997-00 2002-05 1992-95 1997-00 2002-05 1992-95 1997-00 2002-05 Taxa mínima 8,01 10,86 14,11 8,66 11,61 17,34 -10,73 -14,15 -15,57 q1 (25%) 16,83 20,28 33,11 15,58 19,44 30,69 1,55 1,62 1,57 q2 (50%) 20,26 25,70 39,25 16,98 22,37 32,84 3,39 3,65 5,34 q3 (75%) 27,14 34,25 46,60 20,56 26,48 39,66 5,60 6,64 8,01 Taxa màxima 66,92 81,68 102,90 29,89 39,81 55,87 37,03 41,87 47,04 Font: Elaboració pròpia a partit de les Estadístiques de Variacions Residencials, Idescat
La diferenciació comarcal de les taxes d’emigració és reduïda en el període 1992-95 i s’accentua gradualment en els següents períodes, coincidint cada vegada més les comarques emigratòries amb les immigratòries. S’està donant doncs una situació d’una mobilitat contínua: canvis de municipis de residència a les comarques més immigratòries. Les taxes de migració neta han estat especialment negatives al Barcelonès i de forma més aïllada en algunes comarques de Tarragona i de les Terres de Ponent. La migració
97
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
neta positiva més elevada es dóna, com hem vist abans amb la immigració, al Baix Penedès, en comarques de l’àmbit metropolità, o comarques costaneres. Figura 2. Taxes de migració interior per comarques 1992-2005 Taxa d’emigració interior a Catalunya 1992 – 1995 / 1997 – 2000 / 2002 - 2005
Taxa d’immigració interior a Catalunya 1992 – 1995 / 1997 – 2000/ 2002 - 2005
Taxa de migració interior neta a Catalunya 1992 – 1995 / 1997 – 2000/ 2002 - 2005
Font: Elaboració pròpia a partit de les Estadístiques de Variacions Residencials, Idescat
La representació gràfica dels principals fluxos migratoris entre Barcelona i la resta de comarques (figura 3) posa de relleu l’articulació migratòria de tot territori en referència
98
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
la seva capital. Barcelona redistribueix una part considerable la seva població per totes les comarques catalanes. No obstant això, els fluxos dominants es dirigeixen cap a la pròpia regió metropolitana o cap a les comarques limítrofes, que formen ja un continu metropolità més extens. A la vegada les relacions són intenses amb les comarques costaneres que disposen d’una gran oferta residencial. La comparació entre 1992-95 i 2002-05 expressa de forma evident el gran augment de la migració interior. La distància juga un paper molt significatiu i les comarques més allunyades de d’interior de Tarragona, del Pre-Pirineu i del Pirineu occidental reben menys immigrants procedents de Barcelona. Figura 3. Fluxos d’emigració de Barcelona a les comarques 1992-1995 / 2002-2005
Font: Elaboració pròpia a partit de les Estadístiques de Variacions Residencials, Idescat
D’altra banda, si s’analitza el comportament dels migrants sense la ciutat de Barcelona es posen de manifest, en primer lloc, relacions entre les capitals provincials amb les comarques adjacents i en segon lloc els importants vincles entre les comarques de la Regió Metropolitana de Barcelona. En el primer període, 1992-1995, s’observen relacions importants entre les comarques costaneres, entre les comarques metropolitanes i amb les capitals provincials. Ja en el segon període 2002 – 2005, la intensificació i el volum de fluxos intercomarcals són més importants, tant entre comarques metropolitanes i costaneres com en els fluxos intercomarcals cap a l’interior que s’incrementen notablement. Per últim, una nova perspectiva de la dinàmica migratòria es pot complementar amb la representació del coeficient d’interacció migratòria. La figura 6 sintetitza la intensitat de la migració interior a Catalunya. Barcelona i la regió metropolitana generen els corrents migratoris més intensos i amb més interacció amb la resta de comarques. A continuació es dibuixa un semicercle que envolta la regió metropolitana amb valors alts d’interacció migratòria. A mesura que ens allunyem es redueix cap a valors molt mes inferiors. La distància amb Barcelona i l’àmbit metropolita és un element clau de la dinàmica migratòria a Catalunya. Les comarques amb les ciutats capitals provincials, Gironès, Tarragonès i Segrià, també sobresurten per tenir coeficients alts d’interacció migratòria.
99
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 4. Fluxos d’emigració intercomarcal 1992-1995
Font: Elaboració pròpia a partit de les Estadístiques de Variacions Residencials, Idescat
Figura 5. Fluxos d’emigració intercomarcal 2002-05
Font: Elaboració pròpia a partit de les Estadístiques de Variacions Residencials, Idescat
100
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 6. Coeficients d’interacció migratòria per Barcelona y comarques 1997-2000
2002-2005
Font: Elaboració pròpia a partit de les Estadístiques de Variacions Residencials, Idescat
Un complement a aquesta dinàmica general és observar la importància de la interacció dins de l’àmbit intern de cada comarca. La figura 7 representa el coeficient intracomarcal i permet diferenciar les comarques amb més o menys intensitat migratòria interna. Les comarques amb una capitalitat important solen tenir una major mobilitat residencial interna, cas de Osona, Bages, Alt Empordà, Garrotxa, Segrià, o bé comarques metropolitanes on el canvi de municipi de residència és molt freqüent. En general les comarques més denses i amb estructures per edats més joves són les que tenen una major mobilitat residencial interna. Les més envellides i menys poblades presenten una escassa mobilitat. Figura 7. Coeficients d’interacció migratòria intracomarcal 1997-2000
2002-2005
Font: Elaboració pròpia a partit de les Estadístiques de Variacions Residencials, Idescat
4. La mobilitat residencial i l’expansió residencial L’objectiu inicial de l’estudi era relacionar la mobilitat residencial amb l’expansió de les ciutats cap altres municipis per tal de detectar la seva transcendència territorial dins de Catalunya i no només dins de l’àmbit de la regió metropolitana que ja es coneix amb
101
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
més profunditat (SERRA, 1997; MODENES, 1998, MUÑOZ, 2005; PUJADAS, COLL, PRATS, 2007). L’anàlisi realitzat comprèn tots els municipis de més de 5000 habitants però les limitacions de l’extensió de la comunicació obliga a fer una selecció de casos, concretament s’han elegit les capitals comarcals. La prioritat s’ha centrat en els fluxos d’emigració jerarquitzats de major a menor volum de migrants fins a un màxim de 20 destinacions. Per a qualsevol punt d’origen es coneixen les 20 principals destinacions. Figura 8. Fluxos d’emigració. Capitals comarcals: primeres 20 destinacions. 1997-2000
Font: Elaboració pròpia a partit de les Estadístiques de Variacions Residencials, Idescat Figura 9. Fluxos d’emigració. Capitals comarcals: primeres 20 destinacions. 2002-2005
Font: Elaboració pròpia a partit de les Estadístiques de Variacions Residencials, Idescat
102
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La primera impressió podria ser d’un cert caos migratori, en canvi els resultats han posat en evidencia unes pautes territorials molt regulars. En efecte la migració interior es pot agrupar en sis grans tipus de corrents migratoris. 1) En primer lloc totes les capitals comarcals, així com tots els municipis de més de 5.000 habitants es relacionen amb Barcelona. Sense excepció envien migrants cap a la gran capital. 2) En segon lloc destaca la mobilitat residencial cap a municipis pròxims que expressa la nova l’expansió residencial cap a municipis menys poblats i menys densos que mostra, a la vegada, la importància de la difusió de les noves pautes residencials. Els casos més rellevants es donen a les ciutats capitals comarcals de major grandària, Girona, Tarragona, Reus, Lleida, Manresa, Vic, Figueres, són les que de forma més evident s’estan expandint cap a territoris propers. En un segon nivell apareixen un grup de ciutats mitjanes amb una difusió residencial de menor amplitud, com és el cas d’Olot, Igualada, Valls i Vilafranca del Penedès. La comparació de la figura 8 corresponent al període 1997-2000 amb la figura 9 del període 2002-2005 reflecteix l’increment de la mobilitat residencial. Totes les ciutats abans esmentades accentuen l’emigració cap als municipis del seu entorn. S’observa per altra banda indicis de capitals més petites que inicien de forma més tímida l’expansió residencial cap a municipis de característiques més rurals. És el cas de Sant Carles de la Ràpita, la Seu d’Urgell, Ripoll, Balaguer, Mollerussa, la Bisbal, Banyoles, entre d’altres. Són fluxos de poca dimensió però que indiquen un nou procés d’ampliació de l’espai residencial cap a municipis de caràcter més rural. 3) Un tercer nivell de migració interior dels municipis de més de 5000 habitants és la destinació cap a ciutats grans i mitjanes de la regió metropolitana de Barcelona. És un corrent migratori bastant freqüent que es podria interpretar com migració de tipus laboral. La informació no permet diferenciar si el canvi de municipi de residència està lligat a la necessitat d’habitatge o bé al mercat laboral. Com a hipòtesi es pot considerar que l’activitat laboral pot tenir un pes dominant. 4) L’emigració cap a ciutats grans de fora de l’àmbit metropolita de Barcelona. Girona, Tarragona, Reus, Manresa són destinacions que no han deixat de tenir una presència contínua per als municipis de més de 5000 habitants de les seves respectives àrees d’influència. Per altra part les relacions entre aquestes grans ciutats és irregular. La vinculació de Lleida amb Tarragona, Reus i Manresa és evident, però és quasi inexistent la relació migratòria d’aquestes quatre ciutats amb Girona. 5) Un darrer tipus de migració és la que té com a destinació els municipis costaners que disposen un parc d’habitatges de segona residència molt nombrós. El Vendrell, Calafell, Salou, Cambrils, Lloret de Mar en són uns bons exemples. No es pot saber en quina proporció es tracta de veritables migracions, o en quina part és simplement un canvi de residència amb finalitats fiscals. Conclusions La intensificació i la generalització dels fluxos migratoris, a l’interior del territori català, ha seguit unes pautes que ajuden a entendre les dinàmiques territorials. Al contrari del que es podria pensar en un primer moment, les relacions a curta distància són molt importants (i generalitzades) i a partir de l’anàlisi realitzat resulta que la mobilitat residencial no és unidireccional cap a la Regió Metropolitana de Barcelona, sinó que es produeixen fluxos multidireccionals en tot l’àmbit català. Així destaca la migració interior, tant per grans volums com per la diversitat de fluxos i destinacions.
103
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Pel que fa a la relació entre la mobilitat residencial amb l’expansió de les ciutats cap altres municipis, s’han detectat diversitat de corrents dins de Catalunya: 1) La mobilitat residencial a espais propers de menor densitat, valorats per les seves característiques ambientals i preu menor de l’habitatge i de major dimensió. 2) Migració cap a Barcelona des de tots els municipis de més de 5.000 habitants: probablement són migracions de caràcter laboral. 3) Migració cap a grans ciutats de la RMB o capitals de província: probablement migració de caràcter laboral. 4) Migració cap a destinacions turístiques que mostren la transformació de primera a segona residència. En definitiva es podria afirmar que el mercat de la vivenda és la causa de migracions de curta distància (i a tot tipus de destinacions) mentre que el mercat laboral afavoreix migracions a grans ciutats i capitals on es concentren tot tipus d’activitats econòmiques i de serveis i bens per a la població resident. Bibliografia BOIX, R. (2002): "Policentrismo y redes de ciudades en la RMB", en J. SUBIRATS. (Coord.): Redes, territorios y gobierno: nuevas respuestas locales a los retos de la globalización. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 223-241. CABRÉ, A.; MÓDENES, J.A. (1997): “Dinàmiques demogràfiques recents a la Regió Metropolitana de Barcelona" Revista Econòmica de Catalunya. nº. 33, pp. 66-76. CHAMPION, A.G. (2002): "Population change and migration in the British urban system", en H.S. GEYER (ed.): International handbook of urban system: studies of urbanization and migration in advanced and developing countries. Cheltenham, Edward Elgar Publishing, pp. 87-120. FREY, W.; SPEARE, A. (1992): “The revival of metropolitan population growth in the U. S.: an assesment of findings from the 1990 Census”, Population and Development Review, 18, 1, p. 129-146. FUNDACIÓN ENCUENTRO (2005): “La nueva movilidad residencial”. Informe España 2005. Una interpretación de su realidad social, Madrid: Fundación Encuentro, pp. 265-324. GARCÍA COLL, A. (2005): “Migraciones interiores y transformaciones territoriales”, Papeles de Economía Española (104). GARCÍA MASIÁ, Anna (2005): Madrid-Barcelona. Dos models de suburbanització divergents, Tesina del Màster de Gestió Urbanística, UPC. IAURIF (2000): Atlas des Franciliens, Tome 2: Logement, Paris: IAURIF-INSEE. MÓDENES, J. A. (1998): Flujos espaciales e itinerarios biográficos: la movilidad residencial en el área de Barcelona. Tesis Doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona. MODENES, J.A, PASCUAL, J. (1998): “Les migracions interiors a Catalunya. Intensitat, selectivitat i estructura espacial dels fluxos migratoris”, S. Giner (dir.) La Societat catalana, Barcelona, Institut d’Estadística de Catalunya. MUÑOZ, F. (2005) La producció residencial de baixa densitat, Col. Elements de debat territorial, num 21, Barcelona: Diputació de Barcelona. PUJADAS, I. (2005): De la ciudad compacta a la ciudad dispersa: movilidad residencial en la Región Metropolitana de Barcelona. 1982-2000. XXV Conferencia Internacional de Población. Tours: IUSSP.
104
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
PUJADAS, I., COLL, M., PRATS, P. (2007): “Elección residencial y nuevas formas urbanas: el caso de la región metropolitana de Barcelona”, en Los procesos urbanos postfordistas Palma, AGE, Grupo de Geografía Urbana, Universitat de les Illes Balears, pp.215-234. RECAÑO, J. (2004): “Migraciones internas y distribución espacial de la población española”, en LEAL, J. (Coord.): Informe sobre la situación demográfica en España 2004. Madrid: Fundación Abril Martorell, pp. 187-230. SERRA, J. (1997): “Migracions metropolitanes i desconcentració demogràfica” en Revista Econòmica de Catalunya., 33, pp. 77-88. WARNES, A. (1995): “Housing aspirations and migration in later life: developments during the 1980s”. Papers in Regional Science, 74 (4), pp. 361-387.
105
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CARTOGRAFIA, EXPOSICIÓ I VULNERABILITAT A LES INUNDACIONS DEL COMERÇ DE LA CIUTAT DE GIRONA Lluís Ribera Masgrau Departament de Geografia, Història i Història de l’Art. Universitat de Girona 1. Presentació La ciutat de Girona ha patit històricament l’efecte de les inundacions. La darrera inundació de grans proporcions es remunta a l’any 1971. El centre comercial de la ciutat es troba situat en bona part dins l’àrea inundable de l’Onyar, el riu que travessa de sud a nord la trama urbana de la població. En aquest treball es presenten alguns dels principals resultats d’un estudi dedicat a avaluar l’exposició del comerç gironí així com el seu nivell de vulnerabilitat a les inundacions. La metodologia utilitzada ha consistit en l’elaboració d’un qüestionari dirigit a tots i cadascun dels establiments comercials inclosos a l’àrea inundable equivalent a un període de retorn màxim de 50 anys amb l’objectiu d’obtenir informació sobre la seva experiència entorn de les inundacions, la percepció que mostren del risc d’inundació i les mesures que han pres per tal de fer-hi front. Posteriorment, amb l’ajuda d’un Sistema d’Informació Geogràfica s’han cartografiat aquests establiments comercials amb els valors corresponents a cadascuna de les variables. A més, a partir de l’anàlisi dels resultats de l’enquesta, s’ha pogut valorar la vulnerabilitat dels comerços. D’aquesta manera s’ha obtingut la cartografia de la vulnerabilitat a les inundacions (desagregada per experiència, percepció, resistència i resiliència) del comerços afectats i s’ha pogut estudiar així mateix la seva distribució espacial dins el conjunt de la ciutat de Girona, principalment per marge dret i marge esquerre del riu, i per sectors urbans definits a partir dels eixos comercials més actius que els estructuren. 2. L'exposició: els establiments comercials dins l’àrea inundable S’entén per exposició el conjunt d’elements que es poden veure afectats per una inundació, els quals es converteixen en l’objecte d’estudi d’aquest treball. Davant la impossibilitat material de prendre en consideració la totalitat d’elements inclosos en l’àrea inundable de la ciutat de Girona i per tal de limitar de manera realista l’abast del projecte, s’han escollit, entre tots els possibles elements, els establiments comercials de l’àrea urbana. Cal recordar que aquest sector d’activitat econòmica és el que històricament ha sofert els impactes més greus en episodis d’inundació a la ciutat fet que justifica l’interès del seu estudi. A més, sembla raonable centrar-se en l’anàlisi de béns materials i no de persones donat que són escasses o nul·les les víctimes mortals que generen les inundacions a Girona històricament. Per això, es va desenvolupar un exhaustiu treball de camp (finalitzat el febrer de 2004) que va comportar la identificació, un per un, de tots els establiments comercials que efectivament es trobaven dins l’àrea inundable del riu Onyar. Es va percebre que el període de retorn de 100 anys era el suficientment excepcional com per justificar la decisió de circumscriure l’estudi a les àrees corresponents als períodes de retorn de 25 i 50 anys. No cal dir que, a l’hora de prendre aquesta determinació, també es va tenir en
106
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
compte que l’àrea màxima d’inundació, la d’un període de retorn de 100 anys, suposava assumir la identificació i anàlisi d’un nombre d’establiments comercials massa elevat, el qual superava els 1.800. Aquesta xifra es va considerar excessiva per les possibilitats d’un treball d’aquestes característiques. Els documents de base que es van utilitzar com a suport del treball de camp van ser el llistat d’establiments registrats a l’Impost Activitats Econòmiques (IAE) de l’Ajuntament de Girona, útil com a punt de partida, les àrees inundables amb els períodes de retorn de 25 i 50 anys i el mapa topogràfic 1:500 en format digital facilitat per la UMAT amb la xarxa urbana de la ciutat i el detall dels números de carrer per tal d’orientar la cerca i precisar la localització de tots els establiments. Només van quedar inclosos a l’estudi els establiments situats en planta baixa i contemplats en l’IAE dins la divisió que fa referència al comerç “1*6 Comerç, restaurants i dispeses. Reparacions”. Tots els epígrafs de les nou agrupacions que constitueixen aquesta divisió s’han pres en consideració exceptuant els de les agrupacions “1*67 Serveis d’alimentació” i “1*68 Serveis de dispesa”. Aquestes dues agrupacions estan formades per tipologies d’establiments comercials amb unes característiques suficientment diferenciades de la resta com per reservar-les per a un estudi posterior que s’adapti a la seva singularitat. La idea és analitzar els establiments amb mercaderia a la venda o en reparació, l’àmplia majoria botigues o tallers i, en canvi, els compresos en aquestes dues agrupacions són bàsicament restaurants, cafeteries, gelateries, xocolateries, hotels, hostals, fondes, motels, pensions i càmpings, entre d’altres, els quals no s’adiuen a aquest perfil. Es tracta, en definitiva, d’acotar l’estudi a un grup més o menys homogeni de casos que faciliti la definició de variables de vulnerabilitat en relació als impactes d’una inundació. La xifra final d’exposició va ser de 590 elements, els quals corresponen a tots els establiments comercials en planta baixa de Girona (exceptuant els ja mencionats bars, restaurants, hotels, hostals i similars) inclosos en les zones inundables amb un període de retorn de 25 o 50 anys. Això suposa que quasi un 18% dels establiments comercials del municipi de Girona van resultar, a priori i com a mínim, susceptibles de veure’s afectats per una inundació en un període de retorn de 25 o 50 anys. Ara bé, si comparem els comerços de l’àrea inundable estudiats amb els establiments comercials de Girona però només de les agrupacions de l’IAE equivalents (2.730), és a dir, només les contemplades a l’estudi, excloent els bars, restaurants i similars, el percentatge puja a un 21,6%, un de cada cinc aproximadament. Amb l’ajuda d’un Sistema d’Informació Geogràfica es van poder distribuir i analitzar els establiments segons els marges del riu així com per subsectors urbans a partir dels principals eixos comercials.
107
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 1. Exposició dels comerços segons marges fluvials.
Figura 2. Exposició dels comerços segons subsectors comercials.
108
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. Vulnerabilitat: caracterització dels establiments La vulnerabilitat dels establiments exposats correspon a les característiques que determinen la possibilitat de rebre impactes negatius d’una inundació. Amb l’objectiu de conèixer les variables significatives per a cadascun dels establiments es va desenvolupar una enquesta que va comportar l’elaboració d’un qüestionari que es reprodueix tot seguit. 3.1 Les preguntes del qüestionari Com ja s’ha dit, el nombre d’establiments que es van identificar amb l’ajuda del treball de camp va ser de 590, dels quals 22 van refusar l’oferiment de participar en l’enquesta. Així doncs, el nombre final d’enquestes vàlides va ser de 568. El grup de comerços que van quedar exclosos suposa un 3,7% del total, percentatge menor que no condiciona la representativitat de l’estudi. Tot seguit es mostren les 11 preguntes que suposen el cos central del qüestionari així com els resultats principals que van oferir. Pregunta 1. Ha viscut alguna inundació a Girona? Gairebé el 60% dels comerciants declaren no haver viscut mai cap inundació a Girona. En xifres absolutes, 230 afirmen que sí n’han viscut mentre que 338 que no. A l’hora de contestar el qüestionari es deixava clar que haver viscut la inundació significava experimentar-la directament, ser-hi físicament present. Sorprèn, en principi, que el resultat es decanti cap al No en una ciutat amb un historial d’inundacions elevat com és la capital del Gironès. Pregunta 2. Creu que en un futur es produiran inundacions que puguin afectar el seu establiment? Aquesta segona pregunta proporciona resultats que, com a mínim, no deixen indiferent. D’una banda, perquè la majoria (més del 50%) considera que no es repetiran noves inundacions que comportin un impacte a l’establiment, sigui quin sigui el seu abast. D’altra banda pel nombre realment elevat de persones que no tenen una opinió formada al respecte i que supera fins i tot els que sí creuen que unes noves inundacions es produiran i amb conseqüències indesitjables per al seu negoci. Així doncs, només un 21,7% contesta afirmativament, és a dir, poc més d’un de cada cinc enquestats. Pregunta 3. Donat el cas, com valoraria el possible impacte d’una inundació en el seu establiment? El parer dels comerciants no admet el dubte: més d’un 70% considera que l’impacte d’unes inundacions en el seu comerç seria alt o molt alt. És més, quasi un de cada tres considera que l’impacte seria molt alt. No es pot evitar de comparar les dades que aporta aquesta qüestió amb les de la precedent. Si bé la majoria considerava allà que no s’esdevindrien inundacions que els poguessin afectar, aquí pensa que si malgrat tot succeïssin llavors l’impacte seria de consideració.
109
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Pregunta 4. Des del seu establiment es veu el riu? Com era d’esperar, els establiments que no tenen accés visual directe al riu formen un grup molt més nombrós que la resta. Aquesta és una qüestió de lògica espacial evident en una trama urbana sense grans espai oberts on les edificacions de primera línia constitueixen una pantalla per a les que se situen més endarrerides. Malgrat tot, més d’un terç dels comerciants afirma poder veure el riu des del seu establiment. Pregunta 5. El propietari del negoci o l’encarregat viu a prop de l’establiment? Són majoria els responsables del negoci, siguin propietaris o encarregats, que tenen el seu lloc de residència a la mateixa ciutat de Girona. Més de la meitat compleixen aquesta condició. Ara bé, aquells que viuen fora de la ciutat arriben quasi al 30%. Cal recordar que residir allunyat de l’establiment pot ser una factor més de vulnerabilitat pel fet de no disposar d’informació sobre el que pugui estar succeint a l’establiment ni trobar-se físicament allà per poder actuar en cas d’emergència. Pregunta 6. Any d’obertura de l’establiment. Previsiblement, els anys més propers en el temps són els que acumulen el nombre d’establiments més elevats. Quasi un 54% dels establiments van obrir les seves portes a la dècada dels noranta o amb posterioritat. Així doncs, més d’un de cada quatre establiments no posseeix una antiguitat superior als 3 anys i un 45,6% no més de 10 anys, cosa que dibuixa una situació de poca experiència en la vivència d’inundacions. Pregunta 7. De quin tipus d’establiment es tracta. Aquesta qüestió va donar el tercer resultat més definit de tot el qüestionari ja que quasi un 85% dels comerciants afirma que el seu negoci és pot considerar familiar i no propi d’una estructura empresarial de més magnitud. Una base econòmica més modesta contribueix a convertir un negoci en més vulnerable ja que segurament no pot fer front amb la mateixa força a la reinversió que es requereix per reparar els desperfectes causats per la inundació. Pregunta 8. Disposa d’algun soterrani que s’utilitzi com a magatzem de l’establiment? La vuitena pregunta que es va formular als comerciants aporta uns resultats clars: més d’un 80% declara no disposar de soterrani que utilitzi com a magatzem. Pregunta 9. Disposa d’espai buit a un altell o planta superior on moure el gènere de l’establiment en cas d’inundació? A diferència de la pregunta anterior referida al soterrani, el fet de disposar o no d’una planta superior o un altell ha proporcionat uns resultats més repartits. Així doncs, un 46,1% declaren disposar d’un espai en un nivell superior que pot ser utilitzat com a refugi per protegir la mercaderia en cas d’emergència. Pregunta 10. Disposa d’algun sistema per evitar l’entrada de l’aigua a l’establiment, donat el cas?
110
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Aquesta pregunta és la que ha proporcionat els resultats més contundents de tot el qüestionari. Les respostes del comerciants s’acosten a la unanimitat en manifestar aclaparadorament (95,6%) que no disposen de cap sistema per evitar l’entrada de l’aigua en cas d’inundació. Pregunta 11. Disposa d’assegurança per inundacions? A la darrera de les onze preguntes que formen el cos central del qüestionari cal destacar que només un 23,1% dels comerciants disposa d’una assegurança per recuperar-se en cas de pèrdues ocasionades per les inundacions. La resta es distribueix quasi a parts iguals entre els que afirmen no haver-ne contractat cap i els que no manifesten un criteri clar al respecte. Precisament, el fet de desconèixer si es disposa d’una cobertura d’aquest tipus ja és un indicador prou clar aplicable a bona part del comerç que es troba en l’àrea inundable d’estudi. Per a cadascuna d’aquestes preguntes ha estat possible com en casos anteriors elaborar un mapa que mostra la distribució dels resultats tal com, a tall d’exemple, es pot veure a la figura següent. Cal recordar que a més d’aquestes variables també es va sol·licitar informació complementària com ara edat, sexe, anys de treball a l’establiment i càrrec. D’altra banda es va incorporar una nova variable que valorava la fragilitat de la mercaderia de cada comerç a partir de la seva resistència a l’aigua. Figura 3. Resultats per a la pregunta 3. Donat el cas, com valoraria el possible impacte d’una inundació en el seu establiment?
111
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3.2 Aspectes de la vulnerabilitat Es van agrupar les preguntes en quatre blocs. Aquests quatre agrupaments, els quals estan íntimament relacionats, fan referència a parcel·les de configuració de la vulnerabilitat de l’establiment respecte a possibles inundacions: a. L’experiència acumulada en esdeveniments similars. b. La percepció dels implicats pel que fa a l’ocurrència i impactes possibles. c. La resistència de l’establiment o capacitat del sistema de seguir amb el seu funcionament normal a pesar de la inundació. d. La resiliència de l’establiment o capacitat de recuperar-se de les alteracions patides per la inundació. 3.2.1 L’experiència Com el seu nom indica, aquest àmbit fa referència a la coneixença d’esdeveniments catastròfics anteriors a la ciutat de Girona que puguin haver afectat o no al propi establiment. Dues preguntes s’hi poden incloure: les número 1 i la 6 així com l’edat i els anys de treball en l’establiment pel que fa a la informació complementària. 3.2.2 La percepció Aquest grup el formen tres preguntes que vénen a completar, en certa manera, les limitacions de les de l’anterior grup ja que aquí les dues primeres qüestions estan relacionades amb la qualitat de l’experiència o, si es vol, amb quin pòsit ha deixat la vivència de les inundacions. El sentiment de vulnerabilitat, la percepció que un en tingui, depèn en bona mesura d’allò viscut i és la constatació de si s’ha produït aprenentatge. Tres preguntes queden dins aquest àmbit com són les número 2, 3 i 4. 3.2.3 La resistència Sota aquest encapçalament es troben recollides tant qüestions de caràcter material com d’estructura administrativa i econòmica del negoci, les quals parlen de la capacitat de fer front a les inundacions si finalment aquestes fan acte de presència. Es tracta d’elements estructurals físics de l’establiment que poden afavorir o alleugerir l’impacte així com a l’accés al coneixement d’allò que està passant i, per tant, a la capacitat de reacció del responsable de l’establiment a partir de si es troba més o menys lluny de l’establiment en el moment del desastre. També, a la fortalesa econòmica de l’establiment a l’hora de fer front a pèrdues. Aquest conjunt queda definit per quatre preguntes: les 5, 7, 8 i 9 així com de la informació complementària referida al càrrec. 3.2.4 La resiliència Per acabar, el darrer dels àmbits concerneix a les mesures d’adaptació de l’establiment per tal de recuperar-se dels impactes rebuts per la inundació. Només dues preguntes constitueixen aquest últim bloc: són les dues darreres, la 10 i la 11. Gràcies a la combinació de les variables per a cadascun d’aquests quatre agrupaments ha estat possible obtenir una representació espacial, mitjançant la cartografia elaborada amb l’ajuda d’un Sistema d’Informació Geogràfica, de l’experiència, la percepció, la
112
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
resistència i la resiliència. A tall d’exemple, tot seguit es pot contemplar el mapa corresponent a la percepció. Figura 4. Percepció dels comerços estudiats a un possible impacte derivat d’una inundació.
3.3 Càlcul de la vulnerabilitat final Per calcular la vulnerabilitat final es va assignar un pes idèntic a cada variable (màxim +2, mínim +1). L’excepció va ser per la variable referida al lloc de residència que també contemplava el valor 0 i per a les referides a l’experiència i a la percepció que podien accentuar (+1) o moderar (-1) els valors obtinguts amb la resistència i la resiliència. No cal dir que com més alt el valor resultant més alta la vulnerabilitat de l’establiment. Taula 1. Ponderació de les variables per al càlcul de la vulnerabilitat. Factors Experiència
Variables P1. Ha viscut... P6. Any d’obertura... Anys treballant...
Percepció
P2. Creu... P4. Veu el riu...
Resistència P5. Viu...
Opcions Sí No 1971 o abans 1972 o després 1971 o abans 1972 o després Sí No o NS/NC Sí No Edifici, carrer, barri Ciutat de Girona Fora de Girona
Valors -1 +1 -1 +1 -1 +1 -1 +1 -1 +1 0 +1 +2
113
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Familiar Cadena comercial Sí No Sí No Propietari Encarregat o empleat Parcialment recuperable Irrecuperable Sí No Sí No o NS/NC
P7. Tipus de comerç P8. Soterrani... P9. Altell... Càrrec Fragilitat... Resiliència
P10. Sistema... P11. Assegurança...
+2 +1 +2 +1 +1 +2 +1 +2 +1 +2 +1 +2 +1 +2
Taula 2. Intervals generats a partir del valors de vulnerabilitat.
Factors Vulnerabilitat
Valors Mín Màx . . 2 21
Experiència
-3
3
Percepció
-2
2
Resistència
5
12
Resiliència
2
4
Intervals
Categories
2–5 6–9 10 – 13 14 – 17 18 – 21 -3 -1 +1 +3 -2 0 +2 5–6 7–8 9 – 10 11 – 12 +2 +3 +4
Molt baixa Baixa Mitjana Alta Molt alta Molt alta Mitjana alta Mitjana baixa Molt baixa Alta Mitjana Baixa Molt alta Mitjana alta Mitjana baixa Molt baixa Alta Mitjana Baixa
3.4 Resultats de la vulnerabilitat final Els resultats de vulnerabilitat no són gens positius ja que la categoria més representada amb diferència és la vulnerabilitat alta que aplega quasi la meitat dels comerços (48%), tal com mostra la taula següent. Es pot afirmar també que un 68,7% dels establiments presenta una vulnerabilitat alta o molt alta i que només un 5,5% compta amb un vulnerabilitat baixa o molt baixa. Els establiments comercials amb valors mitjans de vulnerabilitat representen una quarta part del total, aproximadament.
114
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 5. Vulnerabilitat final dels establiments. 0,2%
5,3%
20,7% Molt baixa
25,7% Baixa Mitjana Alta Molt alta
48,0%
Figura 6. Vulnerabilitat final dels establiments.
Els establiments amb vulnerabilitat alta representats en el mapa anterior amb un color ataronjat dominen l’àrea d’estudi. Els acompanyen els corresponents a una vulnerabilitat mitjana i molt alta que no semblen mostrar una concentració específica exceptuant els comerços del Mercat Municipal on els valors més alts hi queden ben representats. Tota la façana fluvial del marge dret no presenta establiments amb la vulnerabilitat molt alta, la qual queda reservada per a establiments de carrers més allunyats del riu ja en ple barri vell. Els establiments amb valors baixos de vulnerabilitat es disposen amb una certa proximitat al riu potser per l’efecte que produeix la proximitat de les seves aigües en la percepció.
115
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
D’altra banda, s’esdevé una relació significativa entre la vulnerabilitat i la localització per marges i subsectors. En el primer cas destaca la vulnerabilitat molt alta (29,3%) del marge esquerre per sobre només el 9,7% del marge dret però, en canvi, la vulnerabilitat alta és 4,5 punts superior al marge dret. Si se sumen les vulnerabilitats alta i molt alta, el marge esquerre assoleix el 75,4% i el dret el 60,3%. En tot cas, pel que fa als valors mitjans i baixos, sempre el marge dret presenta millors resultats sense ser però espectaculars, tal com s’aprecia a la figura següent. Figura 7. Vulnerabilitat dels establiments segons marges fluvials. 60% 50% Molt baixa 40% Baixa 30%
Mitjana
20%
Alta Molt alta
10% 0% Esquerre
Dret
En relació al subsectors, destaca especialment el del Mercat Municipal i carrer del Carme en presentar les proporcions més elevades de vulnerabilitat molt alta (33,6%) però que queda en part compensada pels valors menors en la vulnerabilitat alta respecte els altres subsectors (34,5%). El subsector amb un percentatge de vulnerabilitat alt o molt alt més desfavorable és el del carrer Santa Clara amb un 79,4%, seguit dels subsectors del Mercat Municipal i del carrer Nou, ambdós amb un 68,7% i, per últim, el del carrer Ballesteries i Rambla amb un 62,7%. Figura 8. Vulnerabilitat dels establiments segons subsectors comercials. 60% 50% Molt baixa 40% Baixa 30%
Mitjana
20%
Alta Molt alta
10% 0% Ballesteries / Rambla
Santa Clara
Nou
Mercat / Carme
4. Conclusions L’anàlisi dels comerços situats en l’àrea inundables (fins un període de retorn de 50 anys) ha permès descobrir que quasi un 18% de tots els establiments comercials de la
116
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ciutat de Girona és susceptible de rebre un impacte per inundació. Això representa una xifra propera als 600 comerços. De tots ells, un de cada tres es troba a pocs metres del curs fluvial del riu Onyar. En conjunt els resultats són força negatius ja que més de dues terceres parts dels comerços presenten una vulnerabilitat alta o molt alta per tan sols poc més dels 5% amb un nivell de vulnerabilitat baixa o molta baixa. Pel que fa a la distribució entre marges cal dir que els establiments que presenten un percentatge més elevat de vulnerabilitat alta o molt alta és un 15% superior als situats a la riba esquerre. En referència als cinc subsectors comercials definits, la variabilitat en la vulnerabilitat alta o molt alta, com s’ha vist, es mou entre els 79,4% del corresponent al carrer Santa Clara i el 62,7% de la Rambla. De tots el comerços, només un 22,7% gaudeix d’una experiència en inundacions mitjana-alta o alta i no es presenta una relació estadísticament significativa que relacioni l’experiència amb els marges o els subsectors. Més de la meitat dels comerços se’ls podria considerar amb un nivell baix de percepció de risc essent major en el marge dret (el qual engloba el casc antic) i en el subsector del carrer Ballesteries, i del Mercat Municipal i carrer del Carme. La resistència mitjana-baixa o molt baixa sumaria quasi el 60% dels establiments amb una tendència a ser més present al marge esquerre i al sector del Mercat Municipal i carrer del Carme. Finalment, pel que fa a la resiliència, la dada és clara ja que gairebé els 75% dels comerços en mostra un nivell baix sense que es produeixen diferencies entre marges o subsectors. En definitiva, l’estudi ha permès deduir un dinàmica perniciosa en què es conjuguen: primer, una baixa percepció del risc (tendència a no creure en futures inundacions) induïda en bona part per la gran volatilitat dels establiments que ha conduït a un trencament del lligams intergeneracionals tradicionals i, consegüentment, a la pèrdua de la memòria històrica; segon, relacionada amb l’anterior, una baixa experiència en la vivència d’aquest tipus de fenòmens; i tercer, la localització d’un gran nombre d’establiments en una zona considerada d’alt risc d’inundació. Tot plegat sembla conduir a la idea que seria molt valuós intervenir amb mesures que modifiquessin aquesta falsa percepció de seguretat mentre la perillositat es mantingui.
117
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ANÀLISI DEL PROCÉS HISTÒRIC DE DESSECACIÓ DELS ESTANYS EMPORDANESOS A TRAVÉS DE LA CARTOGRAFIA
Francesc Romagosa Casals Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona 1. El procés històric de dessecació d’estanys a l’Empordà La plana al·luvial empordanesa (a les comarques de l’Alt i el Baix Empordà), degut al cordó litoral, la manca de pendent i l’aportació d'aigües fluvials, fa alguns milers d’anys havia estat ocupada per una dilatada superfície de zones humides composta principalment per estanys i maresmes. Però aquella extensió inicial de terres inundades va anar veient-se reduïda amb el pas del temps de forma gradual i constant, a mesura que les millores tècniques van permetre la colonització humana del territori, especialment al llarg de les darreres centúries. Durant l’edat mitjana s’intensifica i es generalitza el procés de drenatge de les terres inundades que ja s’havia iniciat prèviament: apareixen les primeres closes -prats inundables de pastura i dall-, fruit de la dessecació de part dels antics estanys, així com hi ha constància documental de la presència d’arrossars -una altra forma d’aprofitament i transformació de les zones humides. Però no serà fins l’edat moderna quan les transformacions antròpiques de la plana empordanesa provocaran un canvi més profund en el paisatge. Alguns estanys van anar desapareixent per causes naturals, però la majoria van ser dessecats per la pagesia a causa de la necessitat de noves terres de conreu que va comportar el creixement demogràfic especialment als segles XVIII i XIX. La terra que ocupaven els estanys era molt preuada, ja que era molt fèrtil. A mesura que passa el temps van disminuint els estanys i aiguamolls i molts prats s'arranquen -s’arrabassen, com es deia aleshores- per a convertir-los en terres de conreu. Aquest procés s'accentua al segle XVIII degut sobretot a l'establiment en emfiteusi de considerables porcions d'erms o pastures a la burgesia de la comarca que tenia interès en convertir-les en terres productives agrícolament, emprenent les degudes obres d’eixugament i drenatge. A més, es creia que amb la seva desaparició s'eliminaven els focus d'insalubritat que amenaçaven la salut pública (MATAS, 1986; ROMAGOSA, 2000; ROMAGOSA, 2007). Arribat el segle XIX els avenços tècnics permeteren portar a terme el desguàs d'importants estanys encara sense eixugar. La fabricació de bombes d'aigua mogudes per vapor servirà per donar el cop definitiu, ja que sense les bombes moltes vegades s'hauria fet pràcticament impossible extreure l'aigua dels estanys formats al fons d'una cubeta. Les dessecacions més espectaculars aconseguides mitjançant la utilització de la nova energia foren les dels estanys d'Ullastret i de Vilacolum. L'èxit de l'operació solia estar molt condicionat per la bona realització de dues tasques bàsiques: l'excavació del rec d'escorriment i la qualitat de la xarxa de recs que es cavava en el llit. Els recs interiors es feien confluir en un de central, el traient, que conduïa totes les aigües cap a la sortida. En alguns casos també es va emprar el mètode de la construcció de mines subterrànies. Encara avui el nom de la Bomba, amb el que es coneix una extensa finca que ocupa el sector de l’antic estany de Vilacolum, ens recorda l'artefacte de vapor instal·lat amb aquest fi i destinat a elevar l'aigua embassada i abocar-la a les sèquies de desguàs (COMPTE, 1963-64).
118
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Durant el segle XIX les tendències desamortitzadores accentuaren la nova roturació de terres així com també el repartiment de terres procedents de la dessecació d'estanys i aiguamolls als veïns, repartiment que donà lloc a unes parcel·les petites i allargades d’aproximadament una vessana (2.187 m2), anomenades peces o feixes. Aquestes parcel·les eren subhastades entre els veïns i concedides a cens i generalment eren dedicades al conreu per a l’autoconsum. Paratges com la Rubina o el Vernar al municipi de Castelló d'Empúries, i les feixes de la Vila i l'Estany en el de Sant Pere Pescador són resultat d'aquest procés (COMPTE, 1963-64; VAQUÉ i altres, 1989b). També va ser durant el segle XIX quan es va procedir a rectificar els trams finals dels rius que solquen la plana empordanesa (PELLA Y FORGAS, 1873). Els rius han tingut una part de responsabilitat important en el fet que la plana empordanesa hagi tingut tants aiguamolls, i amb les seves freqüents crescudes han inundat sistemàticament tota la plana, omplint d’aigua els espais més deprimits topogràficament o els indrets on el drenatge natural és molt deficient. No és estrany, doncs, que a mesura que es començava a disposar dels recursos econòmics i materials, s’iniciés d’una banda un procés d’endegament dels llits fluvials, mitjançant la construcció de motes elevades per evitar el seu desbordament i, d’altra banda, es modifiquessin els traçats finals d’aquests rius, a fi d’afavorir la seva sortida directa al mar i facilitar, en definitiva, el procés de dessecament d’aiguamolls. Si es comparen els traçats finals dels rius Muga, Fluvià, Ter i Daró del segle XVIII (Figura 1) amb els traçats actuals es poden comprovar aquests canvis de recorregut. Figura 1. Principals estanys i aiguamolls de la plana empordanesa devers el S. XVIII.
la Muga Estany de Castelló
Estany del Far Estany Robert Estanys
Estany de Sant Pere de Siurana Estany de Vilacolum
Mar Mediterrània
Estany de Sant Tomàs
el Fluvià Estany d´Empúries
Estany de Bellcaire
Estany de la Sala
el Ter
el Daró
Estany Adrover
Estany de la Poma Estany Buleny Arrossars de Pals
Estany Maresmes
Estany d´Ullastret Estany de Boada
Estany de Pals
0
2
4
6
km
N
Font: Elaboració pròpia.
119
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Durant el segle XX el procés dessecador acaba consolidant-se no només a l’interior de la plana sinó també als sectors més propers a la costa, que és on tindran lloc, a la segona meitat del segle, els creixements urbanístics associats al desenvolupament turístic d’aquesta zona de la Costa Brava. Urbanitzacions com Santa Margarida (a Roses) o Empuriabrava (a Castelló d’Empúries) es construiran parcialment sobre zones d’antics aiguamolls (BRETON i ROMAGOSA, 2002). Dels diferents estanys empordanesos dessecats cal destacar per les seves dimensions l’estany de Castelló, que havia ocupat un sector força extens entre Castelló d’Empúries i Roses. Però a banda de l’estany de Castelló, la plana altempordanesa també va acollir tota una sèrie d’estanys més o menys importants, més o menys extensos, segons el cas, però que també cal remarcar aquí, com és el cas del conjunt d’estanys coneguts com els estanys de Siurana, conjunt format per l’estany de Vilacolum, l’estany de Siurana, l’estany Púdol (o Pudent o del Pou Glaçat), l’estany de la Closa Gran i l’estany del Pradell (o Petit) (Figura 2). També cal destacar l’estany de Sant Pere, situat entre Sant Pere Pescador i Castelló d’Empúries, els estanys de Sant Tomàs de Fluvià, els estanys del Far, l’estany de Palol, l’estany de Cabanes, l’estany Robert, l’estany de Camallera, l’estany de Llers, l’estany de Pedret, l’estany de Riumors, l’estany de Vilamalla, l’estany de Vilamacolum, l’estany de Vilanova de la Muga, l’estany de Vilasacra i l'estany d'Empúries o de Cinclaus (MATAS, 1986; VAQUÉ i altres, 1989a). Figura 2. Ubicació dels antics estanys de Siurana i entorns.
1 1.- Estany Robert
2
3
2.- Estany de la Closa Gran 3.- Estany Púdol
4
4.- Estany Pradell
5
10
5.- Estany de Siurana 6.- Estany de Vilacolum 7.- Estany de Canyà
6 9
8
8.- Estany de les Garrigues 9.- Estany de Tonyà 10.- Estany de Vilamalla
7
0
1
2
km
N ©Institu
Font: Elaboració pròpia sobre base de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
A la plana del Baix Empordà també trobem tot un seguit d’estanys i zones d’aiguamoll que van patir un procés similar al de l’Alt Empordà. El més significatiu dels diferents embassaments baixempordanesos va ser, sens dubte, l’estany d’Ullastret, però també cal esmentar els estanys d'Adrover, l’estany de Pals o estany Marisc l’estany de Boada, l’estany de Bellcaire, l'estany de la Sala, entre d’altres (MUSEU DEL MONTGRÍ I BAIX TER, 1996).
120
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
De tots aquells estanys que antigament esquitxaven la plana empordanesa (Figura 1) ben poques romanalles en queden avui dia. Tanmateix, però, en queda el record en la memòria col·lectiva. Si bé els estanys han desaparegut dels mapes, tot i ser una realitat geogràficament inexistent, estan en canvi ben presents en el record dels actuals pobladors dels territoris que abans eren les seves ribes. Així, en la imatgeria popular encara queden llegendes i narracions de naturalesa fantàstica associades als estanys, amb dimonis, dones d'aigua o el famós bruel o bram que sentien els habitants de Castelló d’Empúries i de Pals, provinent dels seus estanys. Molt sovint, en èpoques de pluges intenses i persistents les aigües tornen a ocupar temporalment part de l'espai que ocupaven els antics estanys, degut a la dificultat del seu drenatge. Altres manifestacions, de caire antropològic, de l'evidència dels antics estanys es troben en la toponímia de llocs on actualment no en queda la més lleu resta de zones humides: l'Estanyol (Peralada), Riumors, Sobrestany (Bellcaire), el carrer de l'Estany a Llabià, Mas de l'Estany (Vilacolum), entre molts d'altres, són mostres que ens donen notícia d'un passat en el qual la plana empordanesa estava molt més coberta que avui dia d'estanys i aiguamolls. 2. La cartografia antiga, el retrat d’un paisatge pretèrit L’anàlisi de la cartografia antiga és una eina molt útil per a poder detectar els canvis ocorreguts en el territori i el paisatge amb el pas del temps. Així, els processos de dessecació d’estanys i aiguamolls, o els canvis en els cursos fluvials, poden ser estudiats detingudament i reconstruir la geografia històrica d’un territori, de forma complementària a les altres fonts escrites que, evidentment, també ens aporten informació molt valuosa. La cartografia antiga, especialment la dels segles XVII i XVIII, ens mostra una plana empordanesa caracteritzada per grans estanys que dominaven el paisatge des d’èpoques molt pretèrites. També ens confirma els antics llits dels cursos fluvials. La cartografia dels segles XIX i XX, per la seva banda, atès que millora en qualitat i precisió, ens ajuda a interpretar amb més detall el procés de transformació del paisatge i la reculada de la superfície de terreny ocupat per estanys i aiguamolls. El mapa més antic que hem analitzat, el de Jaillot (1696) (Figura 3), tot i no ser molt precís, ens aporta informació molt interessant. Per una banda, apareix un estany a la part més interior de la plana, entre Biure i Peralada, entre la Muga i el Llobregat, estany que no apareixerà en cartografia posterior, fet que ens fa pensar que va ser dessecat a principis del segle XVIII. D’altra banda, el gran estany de Castelló és representat amb un pont entre el Grau i el propi estany, o entre l’estany de Dalt i l’estany de Baix. També apareix l'estany de Siurana, el de Sant Pere, una llacuna entre l'antic curs del riu Fluvià i el mar, un estany a Empúries, lligat a la desembocadura del Fluvià, l'estany de Bellcaire, el d'Ullastret, associat al riu Daró, i el de Pals. Els dos mapes anònims anteriors a 1716 (ANÒNIM, <1716a; ANÒNIM, <1716b) ens descriuen el territori de Castelló d'Empúries i de Sant Pere Pescador a principis del segle XVIII (orientats amb el nord en la part inferior dels mapes). A la zona de Sant Pere Pescador cal destacar-hi l'antic curs del riu Fluvià amb la presència de cortals (masos ramaders típics de la plana litoral empordanesa) entre la platja i el tram final del riu, així com cinc llacunes, dues d'elles situades als actuals Salats i una propera al
121
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Cortal de la Vila, encara existent actualment. El mapa del territori de Castelló d'Empúries (Figura 4), per la seva banda, ens indica de forma diàfana la presència de l’estany de Castelló, aleshores punt de desembocadura de la Muga. S'observa com la zona de la Rubina encara no havia estat dessecada i estava plena d'aiguamolls i petites llacunes. Pel que fa a la resta de la plana litoral, destaca la ja nombrosa presència de cortals, així com el fet que apareixen cartografiades molt poques llaunes (llacunes) litorals. Tanmateix, sí que apareixen una sèrie de llacunes entre els termes de Castelló i Sant Pere, alimentades per les aigües dels recs provinents de l'interior de la plana, però situades a la zona de l'estany de Sant Pere, que aquí apareix anomenat com a estany de la Fangassa. Figura 3. Fragment del mapa de Jaillot (1696).
122
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 4. Mapa del territori de Castelló d’Empúries (Anònim, <1716a).
Els mapes de Puig (1748) i de Ribas (1769) (Figura 5) assenyalen amb força precisió els límits de l’estany de Castelló al segle XVIII, així com les tres sortides de la Muga al mar: la Muga Vella (actual desembocadura), el rec dels Salins, i el grau de Santa Margarida. El mapa de 1748 distingeix la Laguna actual de la Laguna antigua. Aquest darrer topònim fa referència a tot el sector que a mitjan segle XVIII ja és terreny agrari guanyat a les antigues zones inundades de l’estany. També delimita clarament les diferents llacunes i zones de closes fins al terme de Sant Pere Pescador.
123
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 5. Mapa de l’estany de Castelló i els seus entorns (Ribas, 1769).
Al mapa de Bellin (1764) a més de l'estany de Castelló, apareix l'estany de Sant Pere, representat aquí de forma notablement més gran que el de Castelló, però amb una morfologia diferenciada, ple d'illes, denotant un terreny pantanós més que un estany pròpiament dit. No en va, l'estany de Sant Pere va ser un dels que més fàcilment i ràpid es van dessecar a l'Empordà degut a la poca profunditat de les aigües, i el terreny va ser convertit còmodament en closes. Al mateix mapa hi són representats dos estanys de la part interior de la plana. Es tracta, indubtablement, dels estanys de Vilacolum i de Siurana. Al mapa d’Aparici (1769) (Figura 6) l'estany de Sant Pere o de Pontarrons és representat amb un pont que el creua. Fa referència als petits ponts que hi havia al llarg del camí de Castelló a Sant Pere, zona inundada en bona part de l'any, i que donaven el nom popular a l’estany. Associat a l'estany de Sant Pere, apareix un conjunt de tres estanys connectats entre sí, probablement els de Vilacolum, Siurana i Púdol. Per altra banda, al mateix mapa s’observa com el Ter, a l'alçada de Verges es bifurca en diversos braços, un dels quals arriba a atènyer el Fluvià abans de la seva desembocadura, i un altre es dirigeix cap al Daró i l'estany de Pals, si bé es tracta de braços secundaris.
124
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 6. Fragments del mapa d’Aparici (1769).
El mapa de López (1776) (Figura 7) si bé és gairebé coetani al d’Aparici, és notablement diferent a aquest. De fet, és força més precís, sobretot pel que respecta a la xarxa hidrogràfica, atès que apareixen molt ben representats els cursos fluvials no només dels rius principals (tots ells encara amb els cursos antics, tret de la Muga que ja recupera el nou curs que esdevindrà el principal fins als nostres dies), sinó també de les rieres. Això és particularment interessant al sector situat entre la Muga i el Fluvià, ja que veiem per exemple el curs de la riera d’Àlguema (que en el futur esdevindria el rec Corredor en el seu tram final i és l’origen d’una de les actuals llaunes litorals: la Massona), o bé la riera que drena les aigües dels estanys de Siurana, futur rec Sirvent. Quant als estanys i aiguamolls la precisió és menor (només apareixen cartografiats els estanys de Castelló, tres estanys de Siurana, el d’Ullastret i les basses d’en Coll - estany de Pals).
125
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 7. Fragment del mapa de López (1776)
El que ens indiquen els mapes de Jaillot, Homann, Aparici i López també ens ho indica un nombre llarg de mapes de la mateixa època (segles XVII-XVIII), tal com es pot observar al recull de cartografia antiga de Catalunya (INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA, 2001). Per tant, cal entendre que els mapes que aquí s’han comentat han estat escollits com a representatius d’aquest període però no en són els únics. I això mateix ho diem també pel període que es comenta tot seguit. Entrant ja al segle XIX, al mapa de Gouvion (1809) es pot observar perfectament l’extensió de l’estany de Castelló, així com tota la plana deltaica de la Muga. Aquí ja apareix el curs de la Muga Vieja, tot i que, a diferència del mapa de López (1776), aquí encara no és el curs d'aigua principal de la Muga, ja que segueix abocant aigua a l'estany i, mitjançant aquest, les aigües van al mar a través dels Salins i del Grau de Santa Margarida.
126
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Gairebé mig segle més tard, al mapa de Coello (1851a) (Figura 8) també hi apareix l'estany de Castelló, que en aquella època es trobava en ple procés de dessecament. En tractar-se d’un mapa força precís, apareixen de forma clara, i per primera vegada en un document cartogràfic, les llaunes litorals, així com el reguitzell de petits estanys interiors, com el del Far i els de Siurana i Vilacolum, tot i que no apareixen localitzats de forma correcta i exacta (menciona els topònims dels estanys Púbol, Petit i Pou Grasat [sic]). L'estany de Sant Pere ja apareix clarament en procés de dessecació, envoltat de closes. Finalment, al Baix Empordà es mostren els estanys d'Ullastret i de Pals. El de Bellcaire, en canvi, és inexistent. Cal destacar el fet que el riu Ter encara segueix el seu curs antic (des de Torroella fins a l’Estartit). En canvi, el Fluvià ja discorre pel seu nou llit, que de Sant Pere Pescador va directe al mar pel tram més curt. Figura 8. Fragment del mapa de Coello (1851a).
127
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Al mapa de la badia de Roses (COELLO, 1851b) es pot observar, a l'igual que en un mapa anglès posterior (ANÒNIM, 1891), la presència d'aiguamolls (Clot de la Barraca i Clot dels Franquets) on actualment hi ha la urbanització de Santa Margarida, a l'est del grau de l'estany de Castelló. La zona de la Rubina al mapa de Coello encara és marcada com a terreno pantanoso, és a dir, això ens confirma que no va ser fins la segona meitat del segle XIX quan aquesta zona es va començar a dessecar. En un mapa anònim de 1911 (ANÒNIM, 1911) (Figura 9) segueixen apareixent l’estany de Castelló i les llacunes litorals del golf de Roses, així com els estanys de Siurana i l’estany d’Ullastret. El Ter encara desemboca a prop de l’Estartit. Figura 9. Fragment del mapa de l’Empordà a Anònim (1911).
Els dos mapes de Botet (1914) de l'Alt i el Baix Empordà no són extremament fidels a la realitat, ja que es constaten alguns errors força evidents tant en el grafisme com en la toponímia, però ens permeten dilucidar certes constatacions, com ara el fet que l'estany de Castelló ja apareix dividit en tres estanys, cosa que ens indica l'etapa final de
128
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
dessecació en què es trobava a principis del segle XX. Encara apareix un dels estanys de Siurana, i el de Sant Pere és representat com a terra inundable. L'estany de Pals ja no apareix, en canvi sí que ho fa el de Bellcaire, en aquest cas subdividit en dos estanys. El d'Ullastret encara també hi és representat. Cal dir que és el primer mapa en què el riu Ter ja pren la seva direcció actual i abandona l'antic curs que encara apareixia al mapa anònim de 1911. Al mapa del Depósito de la Guerra (1920) ja apareix la zona de la Rubina parcel·lada en feixes. Les zones d'aiguamoll són representades superficialment. A la zona de Santa Margarida hi apareixen clarament les salines que hi havia hagut en aquest sector fins a mitjan segle XX (al costat: Cª Salinas). Figura 10. Fragment del mapa de l’Instituto Geográfico Nacional (1945; 1950).
Els mapes topogràfics de l’Instituto Geográfico Nacional, més moderns i precisos en relació als anteriors (INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL, 1945; INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL, 1949; INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL, 1950) també ens aporten força informació. Els dos fulls corresponents a la zona d’estudi de l’Alt Empordà (Figura 10) ens mostren al sector de Santa Margarida (Roses), a l'est del Grau, un conjunt d'aiguamolls i llacunes (el Clot de la Barraca i dels Franquets que ja 129
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
apareixien als mapes del segle XIX) que desapareixeran amb la construcció de la urbanització de Santa Margarida. El mateix succeirà amb les salines, situades just al costat del Grau, tot i que aleshores ja eren abandonades. La zona de l'estany de Castelló ja apareix completament drenada. L'actual zona d'Empuriabrava estava conreada a la seva part occidental propera a la Muga i a la resta hi havia erms (maresmes). Només apareix alguna petita llacuna a la línia litoral, a la desembocadura del rec dels Salins. La desembocadura de la Muga era el que avui es coneix com a llacuna de la Muga Vella, al sud de l'actual desembocadura, connectada a l'estany d'en Túries, notablement més gran que en l'actualitat. Pel que fa al sistema de llaunes litorals situades entre la Muga i el Fluvià, ja apareixen en una estructura similar a l'actual, si bé clarament connectades a la desembocadura del Fluvià. Actualment, tot i que la connexió encara existeix, la superfície inundada d'aquella zona ha disminuït sensiblement per la presència del càmping Almata. Al mapa del sector del Baix Ter no apareixen cartografiades les llacunes, només, de manera aproximada, la zona maresmenca del litoral. Bibliografia BRETON, F.; ROMAGOSA, F. (2002). "L’evolució dels principals usos del sòl (19571994) a través de la fotografia aèria". A: RIBAS, A.; SAURÍ, D. (eds.) Canvis socioambientals a l’Alt Empordà (1950-2000). Girona: Universitat de Girona, p. 191-200. COMPTE, A. (1963-64). "El Alto Ampurdán". Pirineos, 67-74, p. 5-283. INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA (2001). Els mapes del territori de Catalunya durant dos-cents anys, 1600-1800. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya. MATAS, J. (1986). Els estanys eixuts. Girona, Diputació de Girona - Caixa d'Estalvis Provincial. MUSEU DEL MONTGRÍ I DEL BAIX TER (1996). "La plana del Baix Ter". Papers del Montgrí, 14, p. 1-77. PELLA Y FORGAS, J. (1883). Historia del Ampurdán. Barcelona: Luis Tasso y Serra. ROMAGOSA, F. (2000). Zones humides, societat i medi ambient. Les zones humides de Catalunya. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. ROMAGOSA, F. (2006). Els Aiguamolls de l’Empordà. Paisatges d’aigua. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. ROMAGOSA, F. (2007). Els aiguamolls de l’Empordà: un paisatge en transformació. Tesi doctoral. Bellaterra: Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. VAQUÉ, E.; FÈLIX, J.; SARGATAL, J. (1989). "Evolució històrica dels estanys de la zona alt-empordanesa". A: SARGATAL, J.; FÈLIX, J. (eds.) Els Aiguamolls de l'Empordà. Aspectes ecològics, històrics i socials del Parc Natural. Figueres: Carles Vallès Editor, p. 147-168. VAQUÉ, E.; ROCA, A.; RIBERA, E. (1989). "El poblament humà actual". A: SARGATAL, J.; FÈLIX, J. (eds.) Els Aiguamolls de l'Empordà. Aspectes ecològics, històrics i socials del Parc Natural. Figueres: Carles Vallès Editor, p. 119-146. Cartografia ANÒNIM (<1716a). Territorio de Castello. A: RIBAS, P. (2000). Atles de Castelló d’Empúries. Segles XVII al XIX. Castelló d’Empúries: Ajuntament de Castelló d’Empúries.
130
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ANÒNIM (<1716b). Territorio de Sn. Pere Pescador. A: RIBAS, P. (2000). Atles de Castelló d’Empúries. Segles XVII al XIX. Castelló d’Empúries: Ajuntament de Castelló d’Empúries. ANÒNIM (1891). Rosas Bay. A: Ports and anchorages on the East Coast of Spain. Londres. ANÒNIM (1911). L’Empordà. A: Diccionari de la llengua catalana ab la seva correspondència castellana. Barcelona: Salvat (Vol. 1). APARICI, J. (1769). Nueva descripción geográfica del principado de Cataluña. Barcelona: Antonius Sabater sculp. Escala aprox. 1:220.000 (1ª edició: 1720). BELLIN, J. (1764). Coste de Roussillon depuis Port Vendres, jusqu'au Golphe de Rozes. BOTET Y SISÓ, J. (1914). "Provincia de Gerona". CARRERAS Y CANDI, F. (ed.) Geografia General de Catalunya. Barcelona, Albert Martín. COELLO, F. (1851a). Gerona. A: Atlas de España y sus posesiones de ultramar. Madrid: Imp. del Atlas de España. Escala 1:200.000. COELLO, F. (1851b). Bahía de Rosas. A: Atlas de España y sus posesiones de ultramar. Madrid: Imp. del Atlas de España. Escala 1:50.000. DEPÓSITO DE LA GUERRA (1920). Mapa militar de España. Hoja 89. Rosas. Escala 1: 100000. Madrid. GOUVION, L. (1809). Plan des environs de Castillon de Ampurias. A: RIBAS, P. (2000). Atles de Castelló d’Empúries. Segles XVII al XIX. Castelló d’Empúries: Ajuntament de Castelló d’Empúries. HOMANN, J. B. (1707). Principatus Cataloniae nec non comitatuum Ruscinonensis et Cerretaniae nova tabula. Nurenberg. Escala aprox. 1:600.000. INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA (2001). Els mapes del territori de Catalunya durant dos-cents anys, 1600-1800. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya. INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL (1945). Mapa topográfico nacional de España. Hoja 258. Figueras. Escala 1:50000. Madrid, 1ª ed. INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL (1949). Mapa topográfico nacional de España. Hoja 297. Estartit. Escala 1:50000. Madrid, 2ª ed. INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL (1950). Mapa topográfico nacional de España. Hoja 259. Rosas. Escala 1:50000. Madrid, 2ª ed. JAILLOT, A. (1696). Principauté de Catalogne. París. LÓPEZ, T. (1776). Mapa del Principado de Cataluña. Madrid. PUIG, M. (1748). Plano del territorio de la Uiª de Castellón de Ampurias. A: RIBAS, P. (2000). Atles de Castelló d’Empúries. Segles XVII al XIX. Castelló d’Empúries: Ajuntament de Castelló d’Empúries. RIBAS, J. (1769). Plano ignographico. Que figura el ámbito del Estanque de Castellón... A: RIBAS, P. (2000). Atles de Castelló d’Empúries. Segles XVII al XIX. Castelló d’Empúries: Ajuntament de Castelló d’Empúries.
131
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
IDENTIFICACIÓ I CARTOGRAFIA DELS VALORS PAISATGÍSTICS DEL CAMP DE TARRAGONA1 Sergi Saladié Grup d’Anàlisi Territorial i Estudis Turístics Unitat Predepartamental de Geografia. Universitat Rovira i Virgili Josep Pintó Laboratori d’Anàlisi i Gestió del Paisatge (LAGP) Càtedra de Geografia. Universitat de Girona Resum Identificar, descriure i cartografiar els valors paisatgístics d’un determinat àmbit territorial, atenent a la riquesa i diversitat de paisatges que el conformen, respon a la necessitat imperant d’identificar-los i de deixar-ne constància, a la vegada que permeten establir, posteriorment, diversos nivells de protecció, gestió i/o ordenació. El valors del paisatge, tractats des de diferents dimensions, es poden agrupar en set grans tipus i diversos subtipus. La identificació dels valors del paisatge es realitza a través de diverses tècniques, que van des del coneixement de l’opinió de la societat fins a l’exploració del llegat artístic i literari del territori, passant per l’anàlisi de la cartografia de referència existent o el treball de camp. La representació cartogràfica dels valors del paisatge es pot tractar a diversos nivells i escales, i permet representar les diverses subcategories de cada principal tipus de valor. En aquesta comunicació es presenta el procés i els principals resultats d’identificació i la cartografia dels valors paisatgístics del Camp de Tarragona, així com l’explicació de la metodologia emprada. Paraules clau: valors paisatgístics; paisatge; Camp de Tarragona. Tal com indica el Prototipus de catàleg de paisatge (OBSERVATORI DEL PAISATGE DE CATALUNYA, 2006) en relació als valors del paisatge, aquests han de ser analitzats i descrits per a cadascuna de les set regions catalanes, en aquest cas, en el marc d’elaboració dels treballs del Catàleg de Paisatge del Camp de Tarragona. Es van establir diversos nivells d’anàlisi. Per una banda, es van identificar els «paisatges reconeguts», és a dir, aquells espais on la seva vàlua paisatgística es reconeix normativament a diferents escales. Per altra banda, es va realitzar una identificació genèrica dels diferents valors del paisatge, és a dir, també dels que no estan reconeguts normativament. La valoració dels paisatges es va fer a través de l’inventari, la descripció i la cartografia dels valors paisatgístics presents a cada una de les unitats de paisatge.2 1. Identificació dels «paisatges reconeguts» És a dir, la identificació i cartografia d’aquells espais on la seva vàlua es reconeix normativament, segons s’indica en el Prototipus facilitat per l’Observatori del Paisatge als equips redactors.
132
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Així doncs, en aquest apartat es van cartografiar i descriure aquells espais del Camp de Tarragona establerts legalment com a espais d’especial vàlua paisatgística a escala internacional, estatal, o catalana. Els principals paisatges «reconeguts» del Camp de Tarragona per la seva major incidència territorial són els catalogats dins la xarxa del Pla d’Espais d’Interès Natural aprovat el 1992 (GENERALITAT DE CATALUNYA, 1996). Gairebé el 15% del territori del Camp de Tarragona gaudia d’algun nivell de protecció legal integrat dins el PEIN,3 que n’assegura la preservació dels seus elements naturals, i en certa manera, del paisatge. Tanmateix, cal dir que la distribució d’aquests nivells de protecció no és regular arreu del territori. Són les zones de muntanya les que presenten uns percentatges més elevats de superfície protegida, mentre que els territoris de les planes (Alt i Baix Camp, Tarragonès, i Conca de Barberà) i litorals, més humanitzats, presenten poques superfícies, gairebé testimonials, que gaudeixin de protecció. En l’àmbit del Camp de Tarragona, els dos espais naturals que presenten un major nivell de protecció són el Parc Natural de Montsant i el Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet. De la resta d’Espais d’Interès Natural (EIN) destaca el de les Muntanyes de Prades, amb 22.065,89 ha., i sobre la base del qual s’està establint el que serà en un futur el segon parc natural del Camp de Tarragona. També destaquen, per la seva situació geogràfica, el conjunt d’espais d’interès natural situats al litoral. De nord a sud hi ha l’EIN Platja de Torredembarra (35,31 ha.), l’EIN de la desembocadura del riu Gaià (5,41 ha.), l’EIN de Tamarit-Punta de la Móra (119,80 ha.), l’EIN de la Sequia Major (7,98 ha.), i l’EIN de la Rojala-paltja del Torn (210,60 ha.). Finalment, destacar els espais d’interès natural situats a les serralades prelitorals tant del sector meridional com septentrional. Al nord es troben l’EIN de Saburella (1.784,39 ha.), l’EIN d’Ancosa-Montagut (3.377,66 ha.), i el Montmell (1.361,98 ha.); mentre que al sud destaquen l’EIN Serra de Llaberia (4.831,68 ha.), i l’EIN Muntanyes de Tivissa-Vandellòs (4.346,72 ha.). Els nous espais incorporats a la Xarxa Natura 2000, bàsicament han ampliat i connectat la xarxa d’espais inclosos al PEIN l’any 1992. Per tant, bona part dels nous espais inclosos en aquesta proposta es corresponien a sectors de les muntanyes de la serralada Prelitoral. Dels paisatges «reconeguts» des del punt de vista del seu valor cultural destaquen, pel seu reconeixement internacional, els elements declarats Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Al Camp de Tarragona hi ha tres conjunts inclosos en aquesta xarxa internacional (UNESCO, 2008): el monestir de Santa Maria de Poblet, el conjunt arqueològic de Tarraco, i alguns jaciments de l’art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica. 2. Identificació dels valors del paisatge El Prototipus de catàleg de paisatge descriu els valors del paisatge com aquells que no estan reconeguts normativament, tractats des de diferents dimensions. En aquest punt es pretenia tractar els valors del paisatge des de totes les seves dimensions a través d’una
133
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
àmplia classificació que es va escollir atenent a la riquesa i diversitat de paisatges del nostre país i a la necessitat imperant d’identificar-los i de deixar-ne constància. La col·laboració dels experts territorials, els diversos processos de participació pública i social, així com la recerca d’informació i el treball de camp, van ser fonamentals per identificar el conjunt de valors. Especialment laboriosa va ser la tasca d’identificació dels valors intangibles (estètics, simbòlics-identitaris, religiosos-espirituals,...), donades les pròpies característiques d’aquests valors que fan que siguin difícilment quantificables i concretables. Així doncs, la participació de la població en aquesta fase va ser fonamental per identificar aquells valors imperceptibles des de l’anàlisi de la cartografia de referència existent, o des del treball de camp. No tots els valors identificats eren cartografiables. Els valors que no van poder ser cartografiats, atès el grau de subjectivitat que els caracteritza, van ser descrits amb el màxim detall. També es va recollir a les fitxes de cada unitat l’exploració del llegat artístic i literari de l’indret, efectuat al llarg de la història per artistes i escriptors que han transmès en les seves obres paisatges amb atributs estètics i simbòlics que ells mateixos, sovint, n’han estat creadors. Aquest mètode, que es basa en l’estudi de la producció artística, guies de viatge i il·lustracions, parteix de la idea que les representacions del paisatge permeten conèixer les relacions entre la societat, o una part d’aquesta, i el paisatge en un moment històric determinat. Així, les postals, els quadres o les guies de viatges mostren paisatges que responen a una determinada concepció social i que influeixen enormement en l’imaginari col·lectiu. Les fonts d’informació emprades per determinar quina concepció es tenia –i es té- del paisatge en un moment determinat han estat principalment: la pintura, els gravats i litografies, les postals, les guies de viatges, la literatura, els pòsters turístics, la fotografia, etc. Els valors del paisatge que es van considerar per al Camp de Tarragona van agrupar-se en els següents tipus: 2.1 Valors naturals i ecològics Fan referència als factors o elements que determinen la qualitat del medi natural. Es van considerar aquells espais amb especial interès natural i ecològic (per la seva singularitat, representativitat, etc.) i també els paisatges reconeguts legalment per criteris estrictament naturals, així com els espais amb funcions de connectivitat ecològica entre espais naturals. -
Espais que actuen com a connectors biològics entre grans superfícies naturals: muntanya d’Escornalbou, la serra de l’Argentera, el coll de la Teixeta, Puigcerver, la serra del Molló, els cingles d’Arbolí, la punta de la Peixera-puig de la Font-La Pòpia-Lo Morrot, el coll Major-Serra Alta, la serra d’Obagues, i la serra dels Llagossets-serra dels Borrassos; coll d’Albarca, i los Segalassos; Estret de la Riba, la Serra de Miramar, i la Serra Voltorera; serra de Ramonet, turó de Mas d‘en Boscpuig de les Forques, la serra de la Torre i la vall de Sant Marc; serreta-puig Francàs, els Alts de Mas Serè, el coll de Santa Cristina, les muntanyes del Tet, i el puig de l’Aranyó.
134
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
-
-
Mosaics agroforestals: El sector de forma allargassada que s’estén als peus de les muntanyes del Baix Camp, des de la plana de l’Hospitalet de l’Infant fins a la Conca d’Alforja-Vilaplana; Sector de la Serra del Tallat i Vilobí i part de la Conca de Barberà; Zona de la Baixa Segarra i la vall alta del riu Corb; Tram mitjà del riu Gaià, entre el Pont d’Armentera i Vila-rodona; Sector del Baix Gaià, entre el sector de La Secuita-Pallaresos i el sector de la Riera de Gaià-Ferran. Espais agrícoles homogenis: El sector de la plana del Baix Camp; els camps del Francolí i la plana de l’Alt Camp; la Conca de Barberà, la Baixa Segarra. Espais reduïts que contenen hàbitats d’interès especial pel seu valor ecològic, atenent a criteris de singularitat i/o raresa: teixeda i pineda de Pinus pinaster de l’entorn del coll de la Teixeta i la serra del Pradell; roureda de roure reboll; Castanyeda situada entre Prades i Vilanova de Prades; Sureda de les obagues de la muntanya del Castell d’Escornalbou; Dunes i maresmes, sobretot ben representades a la platja de Torredembarra.
2.2 Valors històrics Corresponen a les petges més rellevants que l’ésser humà ha deixat en el paisatge al llarg de la història, com per exemple: tipologies constructives (masos, molins, barraques, cabanyes, torres, ponts, castells, muralles, esglésies), tipologies d’assentament, distribució històrica de l’activitat depenent de les condicions naturals del territori, restes arqueològiques, centres històrics dels nuclis urbans o altres conjunts arquitectònics, estructures parcel·làries i els seus límits, sistemes d’infraestructures de contenció de sòls (terrasses, bancals), sistemes de reg autòctons (fomats per recs tradicionals, fonts, ponts de pedra, passeres, pous, sínies), espais on es desenvolupen tècniques de treball tradicional, xarxa de camins públics i camins ramaders, etc. La diversitat de paisatges amb valor històric del Camp de Tarragona és elevada i per facilitar la seva identificació es van dividit en onze categories que incloïen elements puntuals del paisatge (castells, cellers, masies, edificis religiosos,…) així com paisatges que ocupaven i paisatges més extensos (com el d’arquitectura rural de pedra seca). -
-
-
-
Castells i torres defensives: conjunt de castells d’origen medieval que es troben a l’entorn del riu Gaià des de la Baixa Segarra fins al Baix Gaià passant per l’Alt Gaià i el Montmell, i que són coneguts com a «Castells del Gaià»; castells o torres defensives o de guaita situades a la línia de costa; castells i torres defensives de plana del Camp (la Boella, Sant Ramon,...); castells i torres defensives de les muntanyes meridionals del Camp i el Priorat (Gavadà, Pratdip, mola de Colldejou, castell de Falset, i el castell de Siurana); castells i torres defensives de la Conca de Barberà (Vallclara, la torre del Moro, ...). Cooperatives i cellers modernistes de la Conca de Barberà i l’Alt Camp: Vilarodona, Barberà de la Conca, Nulles, Rocafort de Queralt, Aiguamúrcia, Santes Creus, Alió, Pira, Cabra del Camp, Montblanc, Sarral i l’Espluga de Francolí. Masos i masies: masos situats al barranc de la Vall (Capçanes), mas d’en Magrinyà (Colldejou), mas de Genessies (Vandellòs), mas Rabassa, el del Marquès, el mas Enric, el de Salort, de Sorder o de Granell, el conjunt enrunat de Rubials, el mas Blanc, Virgili, Ardenya, els Masos de Vespella o Sant Miquel (Baix Gaià). Conjunts i elements industrials amb valor històric: fàbriques tèxtils del Pont d’Armentera, restes històriques de la indústria paperera de La Riba, diverses explotacions mineres avui abandonades són testimoni del passat productiu.
135
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
-
-
-
-
-
-
-
Infraestructura hidràulica: restes de molins fariners i paperers, mines i sèquies,... Restes arqueològiques amb valor històric lligat al paisatge destaquen les relacionades amb la Tarraco romana, i les restes protohistòriques al poblat preibèric del Puig Roig del Roget i el camp d’urnes de la Tosseta (el Masroig). Conjunts monumentals històric-artístics: Tarragona romana (muralles, circ, amfiteatre,...), el modernisme de Reus (especialment el conjunt de l’institut Pere Mata), el Castell-Monestir del Castell d’Escornalbou, el conjunt històric de Siurana, el conjunt medieval de Montblanc, les granges medievals de Riudabella i Milmanda, i la Vila closa de Tamarit, entre d’altres. Nuclis urbans que, en el seu conjunt, presenten un valor històric per les seves formes i estructures representatives d’èpoques passades: pobles petits de l’interior del Camp de Tarragona, com Conesa, Passanant, Forès, La Nou, Ardenya, Ferran, Capafonts, Mont-ral. Conjunts i elements religiosos: conjunts cistercencs de Poblet i Santes Creus, el conjunt de la Cartoixa d’Escaladei, o el conjunt d’ermites de l’interior del Montsant. Escenaris d’episodis bèl·lics: restes de trinxeres de Sant Pau (Figuera de Montsant), voltants del Coll de la Batalla (Conca d’Alforja-Vilaplana). Pobles abandonats, a banda dels seus valors estètics, també presenten un valor històric destacable, en ser testimonis d’una època passada on imperava una relació de les activitats humanes amb el territori diferent de la present. Paisatges d’arquitectura rural de pedra seca: valls de Pradell i la Torre de Fontaubella, la Conca de Poblet i les serres de Vilobí i el Tallat, les Garrigues Altes, el sector del Sarraí-Coll Roig, l’àrea d’Escornalbou-Puigcerver, la Plana de l’Hospitalet de l’Infant, sectors interiors de les Muntanyes de Tivissa-Vandellòs, els plans del Massís de Bonastre, i alguns fragments del Litoral del Penedès. Patró de poblament: la Baixa Segarra a partir de petits pobles, bé situats als terrenys de l’altiplà o a la vall del riu Corb; el Montmell, amb pobles d’origen medieval situats a la «marca» catalana durant molts anys van ser construïts en llocs més o menys elevats per tal de facilitar la vigilància; la plana del Camp amb els pobles situats als Camps del Francolí i els situats a la vora del riu Francolí (El Milà, La Masó, El Rourell, Vilallonga del Camp, El Morell, i La Pobla de Mafumet); Conca d’Alforja- Vilaplana amb els nuclis urbans situats a la vora dels cursos fluvials més o menys permanents (Alforja, Vilaplana, l’Aleixar, Maspujols). Bosc de Poblet: amb un interès històric molt lligat a la història del monestir de Poblet. Espais agrícoles tenen especial interès des del punt de vista històric per la seva representativitat, raresa, o singularitat. Són testimonis d’un paisatge que havia estat el predominant en aquesta zona: Conca de Poblet, Baix Gaià, sector central situat entre Reus i Tarragona, nord de la Plana del Baix Camp, voltants de Montbrió del Camp.
2.3 Valors estètics Es relacionen amb la capacitat que té un paisatge per transmetre un determinat sentiment de bellesa, en funció del significat i l’apreciació cultural que ha adquirit al llarg de la història, així com del valor intrínsec en funció dels colors, la diversitat, la forma, les proporcions, l’escala, la textura i la unitat dels elements que conformen el paisatge.
136
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Donada la diversitat dels paisatges amb valor estètic del Camp de Tarragona, aquests es van agrupar en tretze categories per facilitar la seva anàlisi. S’incloïen tant elements puntuals en el paisatge com paisatges amb superfícies mitjanes o grans. -
-
-
-
-
-
-
-
Elements monumentals històric-artístics: cellers modernistes de l’Alt Camp i la Conca de Barberà, l’ermita i àrea de lleure de Santa Marina (Pratdip) Nuclis urbans tradicionals: nuclis de la Baixa Segarra, Pratdip, Vespella de Gaià, Salomó, Masllorenç, Rodonyà, i el Pont d’Armentera, entre d’altres. Pobles abandonats: Gavadà, Fatxes, Masdevalentí, Castelló i Remullà (Muntanyes de Tivissa-Vandellòs); La Mussara i Gallicant (La Mussara); l’Albà vell, Selma, i Marmellar (Montmell). Arquitectura rural de pedra seca: valls de Pradell i la Torre de Fontaubella; la Conca de Barberà i les serres de Vilobí i el Tallat. Conjunts monumentals històric-artístics: entorn de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca i la capella de Sant Ramon; castell-monestir de Sant Miquel d’Escornalbou i l’ermita de Santa Bàrbara; conjunt de l’ermita de la Mare de Déu de Puigcerver, granges-castells medievals de Milmada i Riudabella, i el monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet (Conca de Poblet); monestir de Santes Creus; conjunt medieval de Montblanc; conjunt arquitectònic modernista de Reus; elements del conjunt de la Tarragona romana (especialment les muralles, la torre del Pretori i capçalera del circ, i l’amfiteatre); nucli antic de Santa Coloma de Queralt. Harmonia visual de conjunt: Serra del Tormo, el Montsant, la Serra de la Llena, la Mussara, i les Muntanyes de Prades. Plana agrícola de l’Alt Camp; interior del Montmell (especialment la vall de Sant Marc, els entorns d’Aiguaviva i el Pla de Manlleu); plans vitivinícoles de l’eix Rodonyà-Bonastre. Ambients aquàtics: tram del riu Gaià entre Montferri i el Catllar; làmina d’aigua de l’embassament del Gaià; zona humida dels Prats de la Pineda. Formacions geomorfològiques i els perfils topogràfics: conjunt de cingleres del sector de la Serra de Llaberia; conjunt de les Muntanyes de Tivissa-Vandellòs; perfils de la serra de la Figuera i el Purroig-lo Sarraí-lo Collroig; sector del SarraíColl Roig i del Baix Siurana, al Baix Priorat; sector del Massís de Bonastre; sector del Garraf; capçalera del riu Gaià, entre Pontils i el Pont d’Armentera. Formacions vegetals: bosquines, garrigues i màquies de la Plana de l’Hospitalet de l’Infant; fragments de bosc de ribera de l’espai central de la vall del Gaià; vessant nord de la serra de la Brufaganya. Espais agrícoles (monoconreus cerealístics, vinyes, policonreus,...): plans i vessants cerealístics de la Baixa Segarra; valls agrícoles allargassades de Pontils a Vallespinosa, sector dels Camps de Santes Creus; vinyes del gran espai agrícola de la Plana del Baix Penedès; gran peça agrícola situada als Camps del Francolí, enmig del triangle Reus-Valls-Tarragona; conjunt de parcel·les agrícoles de cereal i olivera dels plans situats entre les ciutats de Reus i Tarragona; Plana del Baix Camp. Mosaics agroforestals: mosaic format sobre els lloms d’elefant de llicorella al Priorat; conca d’Alforja-Vilaplana; nord de la ciutat de Tarragona i Baix Gaià; gran conjunt agroforestal de la Conca de Poblet. Litoral (Interfícies terra-aigua): alguns trams del cap de Salou; muntanya de la Rojala-platja del Torn; Punta de la Móra; Paisatges recreats: Port Aventura
137
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2.4 Valors simbòlics i identitaris El valor identitari es correspon amb la identificació que un determinat col·lectiu sent amb un paisatge. Ambdós valors –simbòlic i identitari- fan referència a elements del paisatge o paisatges en el seu conjunt amb una gran càrrega simbòlica o identitària per les poblacions locals per establir-hi relacions de pertinença o expressions d’identificació. També s’inclouen en aquest conjunt de valors aquells elements del paisatge que tenen atribucions simbòliques col·lectives lligades a l’explicació d’històries fantàstiques o llegendes. La diversitat de paisatges amb valors simbòlics i identitaris va fer necessària l’agrupació d’aquests valors en vuit categories: els conjunts/elements monumentals històricartístics, els pobles abandonats, els elements religiosos, l’arquitectura rural de pedra seca, els espais agrícoles, les formacions geomorfològiques i perfils topogràfics, les formacions vegetals i els paisatges mironians. -
-
-
-
-
-
Conjunts monumentals històric-artístics: nucli antic i les muralles de la vila medieval de Montblanc; campanar de Valls; conjunt del Castell-Monestir d’Escornalbou. Pobles abandonats: tenen un valor simbòlic-identitari especialment per a les persones que hi tenen una relació directa (hi van viure ells o els seus ascendents), però també pel conjunt de la població del territori on s’emmarquen. Elements religiosos: grans conjunts de Poblet, Santes Creus i Scala Dei; ermites de Sant Marc (al nord del Montmell), Santa Llúcia (a l’oest del Montsant), Mare de Déu de Puigcerver (al Baix Camp), entre altres; santuari de Sant Magí de la Brufaganya. Arquitectura rural de pedra seca: sector nord-oriental de la Plana de l’Alt Camp, i la major part de la Conca de Poblet. Espais agrícoles: part dels Camps del Francolí. Formacions geomorfològiques i els perfils topogràfics:silueta del Montmell, la serra de Miramar, els cingles de la Mussara, el cingle Major de Montsant, els cingles de la serra de la Figuera, els perfils dels espadats calcaris de la Mola de Colldejou i la serra de Llaberia, així com la mola de Genessies i els punts culminants de les muntanyes de Tivissa-Vandellòs (Puntaire-La Portella). Formació vegetal del Bosc de Poblet, en el context del conjunt que forma amb el monestir, esdevé d’un elevat valor simbòlic, ja no tant sols per a la població del seu entorn més immediat, sinó per a bona part del conjunt del Camp de Tarragona. Paisatges mironians de Mont-roig del Camp. Llegendes: aparició de verges, elements geomorfològics dels Frares Encantats del Bosc de Poblet, Salt de la Reina Mora a Siurana.
2.5 Valors religiosos i espirituals Corresponen a elements del paisatge o paisatges en el seu conjunt que es relacionen amb pràctiques i creences religioses, com per exemple: àrees de dòlmens, sepulcres i altres elements funeraris, indrets i recorreguts per on transcorren processons, indrets i recorreguts per on transcorren peregrinacions, espais on se celebren aplecs de caràcter religiós, etc. Per al Camp de Tarragona és van agrupar en quatre categories:
138
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
-
-
-
Esglésies i ermites: Sant Jaume de Montagut, ermites de Sant Antoni i Santa Magdalena, a la capçalera del Montsant; ermita de la Consolació; conjunt d’ermites de l’interior del Montsant. Espai amb elevada càrrega espiritual: el Montsant, és un espai relacionat amb el fet que durant segles ha estat, i continua sent, un espai d’aïllament, de meditació i de vida eremítica. Santuaris: santuari de Sant Magí de la Brufaganya; ermita de la Mare de Déu de Puigcerver. Monestirs:Santa Maria de Poblet i Santes Creus.
2.6 Valors productius Estan relacionats amb la capacitat d’un paisatge per proporcionar beneficis econòmics, convertint els seus elements en recursos. La productivitat es pot obtenir a través d’activitats diverses com: agrícoles i ramaderes, forestals, cinegètiques, turístiques, industrials, mineres, etc. Al Camp de Tarragona es van diferenciar tres grans àmbits que contenien valors productius: -
-
-
Paisatges litorals: especialment els relacionats amb les platges. Són paisatges amb una alta capacitat d’atracció, tot i que, sovint, la mateixa activitat turística transformi, i degradi, aquests valors paisatgístics. Paisatge de la vinya del Priorat: que els agents productors intenten vincular directament a la filosofia d’elaboració del seus productes vitivinícoles. “Cada botella de vi del Priorat porta un tros de paisatge dins seu” diuen. Paisatges agroforestals: que estan tenint un paper cada vegada més important en l’atracció i fixació de turisme rural, especialment a les comarques de l’interior del Camp de Tarragona, (interior de l’Alt i el Baix Camp, el Priorat, i la Conca de Barberà).
2.7 Valors socials Es relaciona amb la utilització que fa un individu o un determinat col·lectiu d’un paisatge per a: itineraris, sobretot els accessibles a les persones amb problemes de mobilitat, gaudi o lleure, passeig, repòs, observació de panoràmiques (miradors, recorreguts...), lloc de trobada, educació, esport, funcions terapèutiques, etc. Per al Camp de Tarragona es van identificar dos àmbits paisatgístics que responien a aquest tipus de valor: -
-
Paisatges del litoral: tot i l’elevada artificialització que han sofert, són encara avui espais amb una alta capacitat d’atracció, sobretot motivat per la combinació de l’element aigua i sol. Els passeigs marítims, durs o tous, i especialment els pocs espais naturals que queden vora el mar, són espais molt freqüentats per a la realització de diverses activitats, com passejar, fer esport, o simplement gaudir del paisatge. Els paisatges litorals més freqüentats són els més pròxims als nuclis de població. Espais forestals de muntanya: especialment els del sector de La Mussara i Muntanyes de Prades tenen un alt poder atractor sobre els habitants de la plana, que hi acudeixen per a la realització de tot tipus d’activitats, des de l’excursionisme o escalada a la recollida de bolets, passant per activitats cinegètiques. També són paisatges amb funció pedagògica, doncs s’hi realitzen diverses activitats i itineraris
139
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de natura per als diversos nivells educatius, des de primària fins als ensenyaments universitaris. 3. Valoració dels atributs subjectius Per a la identificació dels valors de caire més cultural i perceptiu (com els estètics, simbòlics, perceptuals o religiosos) i, per tant, de valoració més subjectiva, és important conèixer l’opinió de la gent que viu en un territori. A través del procés de participació,4 es van poder identificar els paisatges que reunien aquests valors. També es van desenvolupar per a cada unitat una exploració del llegat artístic i literari de l’indret, efectuat al llarg de la història per artistes i escriptors que han transmès en les seves obres paisatges amb atributs estètics i simbòlics que ells mateixos, sovint, n’han estat creadors. Aquest mètode, que es basa en l’estudi de la producció artística, guies de viatge i il·lustracions, parteix de la idea que les representacions del paisatge permeten conèixer les relacions entre la societat, o una part d’aquesta, i el paisatge en un moment històric determinat. Així, les postals, els quadres o les guies de viatges mostren paisatges que responen a una determinada concepció social i que influeixen enormement en l’imaginari col·lectiu. Les fonts d’informació emprades per determinar quina concepció es tenia –i es té- del paisatge en un moment determinat han estat principalment: la pintura, els gravats i litografies, les postals, les guies de viatges, la literatura, els pòsters turístics, la fotografia, etc. 4. La representació cartogràfica dels valors paisatgístics Segons el Prototipus de Catàleg de Paisatge els valors a cartografiar eren els naturals i ecològics, els històrics, els estètics, els simbòlics i identitaris, i els religiosos i espirituals. La representació cartogràfica d’aquests valors es va tractar a diversos nivells. Primerament, i per a tot l’àmbit d’estudi, es van cartografiar els paisatges reconeguts legalment des del punt de vista del seu interès natural, ja que són aquells que tenen més incidència territorial. Un cop obtingut aquest mapa, es va complementar amb la informació procedent del treball de camp, que prestava especial atenció a aquells espais amb funcions de connector ecològic o altres espais d’interès natural que no tenien cap nivell de reconeixement legal. En un segon nivell, es van analitzar en detall els diferents valors de cadascuna de les unitats de paisatge. El resultat va ser un mapa per a cada unitat, on es van cartografiar els cinc tipus de valors, sense realitzar cap subclassificació. La informació utilitzada per aquesta cartografia era, per una banda, la procedent de les aportacions realitzades per l’equip d’experts territorials; en segon lloc, es complementava amb els resultats obtinguts desprès del procés de participació pública i social; finalment, l’equip de treball va fer aportacions procedents, sobretot, del treball de camp. Els mapes de valors de cada unitat de paisatge es van presentar en DIN-A3, cartografiats a escales al voltant
140
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de l’1:50.000, depenent de la mida de cada unitat. Tots els mapes tenien una mateixa llegenda amb la finalitat de poder fer-ne una lectura homogènia. En un tercer i darrer nivell, es van elaborar, per a tot l’àmbit d’estudi, els diversos mapes de valors paisatgístics, excepte el mapa de valors naturals i ecològics elaborat en un primer moment. El resultat fou un mapa per a cada valor (històrics, estètics, simbòlics i identitaris, i religiosos i espirituals). Aquests mapes, a excepció del de valors naturals i ecològics, es van elaborar a partir de la informació obtinguda en l’anàlisi de valors de cada unitat. Cada tipus de valor es classificava a partir de subcategories que permetien una millor interpretació i representació cartogràfica. Aquests mapes es van presentar en DIN A-0 a escala 1:100.000. Notes 1
Aquest article és resultat dels treballs realitzats en el marc de l’elaboració del Catàleg de Paisatge del Camp de Tarragona, encarregat per l’Observatori de Paisatge de Catalunya a la Unitat Predepartamental de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili i al Laboratori d’Anàlisi i Gestió del Paisatge de la Càtedra de Geografia de la Universitat de Girona. Els treballs del Catàleg de Paisatge del Camp de Tarragona van ser lliurats a l’Observatori de Paisatge de Catalunya al mes d’octubre de 2006. 2 Per unitat de paisatge s’entén: “Porció del territori caracteritzada per una combinació específica de components paisatgístics de naturalesa ambiental, cultural, perceptiva i simbòlica, així com de dinàmiques clarament recognoscibles que li confereixen una idiosincràsia diferenciada de la resta del territori.” (OBSERVATORI DEL PAISATGE DE CATALUNYA, 2008) 3 D’acord amb la Llei 12/2006, de mesures en matèria de medi ambient, la declaració d’una zona d’especial conservació (ZEC) o d’una zona d’especial conservació per a les aus (ZEPA) implica la seva inclusió automàtica en el PEIN. L’aprovació de la proposta catalana de Natura 2000 per part del Govern de Catalunya (Acord de 5 de setembre de 2006) va comportar una ampliació substancial del PEIN. Quan va aprovar-se l’any 1992, el PEIN incloïa un 15% del territori del Camp de Tarragona; actualment, després de les ampliacions puntuals dels darrers anys i un cop incorporats els espais de Natura 2000, l’àmbit terrestre del PEIN al Camp de Tarragona representa un 30’9% del territori, 92.512 ha. 4 La participació pública i social en l’elaboració del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona es va estructurar en dos mecanismes diferents que es van adaptar i combinat segons la fase d’elaboració del catàleg en què es trobaven. Per una banda es van realitzar, entre els mesos de gener i març de 2006, un total de 24 entrevistes a agents (institucionals, econòmics i socials) implicats, directa o indirectament, amb la transformació, gestió, ordenació i protecció del paisatge al Camp de Tarragona. Això va permetre conèixer quines són les administracions que hi tenen competències, els principals actors econòmics que incideixen en aquest territori o els col·lectius socials disposats a implicar-se en el disseny de polítiques de paisatge, entre altres. Per altra banda, es va realitzar, entre el 2 de maig i el 10 de juny de 2006, una consulta a través del web de l’Observatori del Paisatge, en la qual es van comptabilitzar un total de 878 aportacions. Aquest procés va permetre divulgar el procés d’elaboració del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona entre la ciutadania en general, contrastar amb la ciutadania alguns dels resultats obtinguts per l’equip redactor del Catàleg de paisatge durant les seves diverses fases d’elaboració, obtenir una ponderació dels principals valors identificats per a les diverses unitats de paisatge, conèixer l’opinió i les preferències sobre els paisatges del Camp de Tarragona, i contribuir a la reflexió personal i al debat col·lectiu sobre el paisatge.
Bibliografia GENERALITAT DE CATALUNYA (1996). “Pla d’Espais d’Interès Natural”. Barcelona: Departament de Medi Ambient, 426 p. GENERALITAT DE CATALUNYA (2005). “Pla d’Espais d’Interès Natural”. Barcelona: Departament de Medi Ambient i Habitatge [Actualització 4/04/2008] <http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/espais_naturals/pein/inici.jsp>. [març de 2008].
141
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
OBSERVATORI DE PAISATGE DE CATALUNYA (2006). “Prototipus de Catàleg de Paisatge”. Olot: Observatori de Paisatge de Catalunya <http://www.catpaisatge.net/fitxers/ Prototipus2006.pdf>. [març de 2008]. OBSERVATORI DE PAISATGE DE CATALUNYA (2008). “Glossari. Diccionari de pasiatge”. Olot: Observatori de Paisatge de Catalunya < http://www.catpaisatge.net/cat/glossari.php>. [abril de 2008]. UNESCO (1992): “World Heritage”. Olot: UNESCO-Patrimoni Mundial [Actualització 30/04/2008] <http://whc.unesco.org/en/statesparties/es>. [abril de 2008].
142
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’ANÀLISI DELS CANVIS RECENTS EN EL PAISATGE A TRAVÉS DE LA CARTOGRAFIA: L’EXEMPLE DE LA TERRETA (RIBAGORÇA) Alexis Sancho Reinoso Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional. Universitat de Barcelona 1. Introducció Tal i com es desprèn del mateix títol de la comunicació, la nostra reflexió gira entorn de dos molts clau: paisatge i cartografia; el primer entès com la “projecció cultural d’una societat en un espai determinat” (BERTRAND, 2001 in ALDOMÀ et al, 2004:140); i la segona, com una combinació de saber, tècnica i art que permet representar qualsevol indret de la superfície terrestre. Les relacions entre ambdós conceptes presenten una multitud de vessants i punts de vista, la qual cosa ens permet abordar-les a través de diferents aproximacions. Aquí interessa posar èmfasi en la visió de la geografia, entesa com un saber indefectiblement lligat al territori. Per tal de fer-ho, ens recolzarem en la transcendència que dins d’aquest enfocament juga la dimensió temporal, i hi procedirem tot seguint una doble premissa: d’una banda, la certesa que el mapa és una expressió gràfica de caràcter molt ambivalent (pot ser objectiva i sistemàtica, o bé subjectiva i intencionada); per un altre costat, la convicció de què la mateixa geografia esdevé un instrument cabdal per proporcionar algunes claus interpretatives de la configuració del paisatge. Apliquem aquestes idees a un cas concret: la Terreta, que es correspon amb el sector mitjà de la vall de la Noguera Ribagorçana. En aquesta regió estem duent a terme una recerca doctoral que volem dotar de prou transversalitat i amplitud de mires, d’acord amb el que exigeix el coneixement a fons del territori. Les següents línies es circumscriuen, però, a un dels aspectes específics de la recerca: el que explícitament té més a veure amb la cartografia i el paisatge. Es presenta la metodologia resseguida en aquest apartat, tot emmarcant aquest exercici en el seu context adequat, calibrant el seu pes específic dins de la recerca en general, i justificant tant els seus plantejaments com també els seus resultats (que seran breument exposats al final d’aquest escrit). L’enfocament adoptat pel treball atorga una importància de primer ordre a factors com l’escala, que condicionen l’aplicabilitat d’idees com les que anteriorment han estat citades. En aquest sentit, un dels criteris tinguts en compte durant la comunicació és la necessitat d’adequació permanent de la relació escalar amb la reflexió sobre el territori; quelcom que podríem anomenar “principi d’idoneïtat d’escala”, i que defensa l’anàlisi adient per abordar la complexitat de la realitat amb unes mínimes garanties de coherència. 2. Presentació de l’àrea d’estudi La Terreta, com ja hem apuntat, es situa a la conca de la Noguera Ribagorçana, dins del territori que ocuparen dos dels antics comtats pirinencs: la Ribagorça i el Pallars. A causa de diverses vicissituds històriques de la zona, la línia fronterera que els separava (consolidada ja a la Baixa Edat Mitjana) ha romàs fins als nostres dies, de tal manera
143
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
que el límit actual entre les comunitats autònomes de Catalunya i Aragó encara reprodueix aquesta divisió tradicional (TORT, 2000). Estructuralment, aquesta àrea forma part d’una unitat ben definida des del punt de vista geològic: una conca interior, litològicament molt heterogènia, on afloren materials sedimentaris del secundari i terciari (principalment margues i conglomerats), que cobreixen altres estrats més antics (SOLÉ SABARÍS, 1951). Aquesta depressió intramuntanyenca es troba delimitada per dos blocs calcaris elevats i ben individualitzats: el conjunt de les serres del Cis i de Sant Gervàs (al nord), formant part de les serres interiors del Prepirineu i en contacte amb l’eix principal de la serralada; i l’alineació del Montsec (al sud), que conforma el darrer graó de l’edifici pirinenc abans d’enfonsar-se en els materials terciaris de la Depressió de l’Ebre. Figura 1: Situació de l’àmbit d’estudi.
Elaboració pròpia.
A nivell intern, el territori es divideix en sis municipis. De tots ells, quatre (Sopeira Areny, el Pont de Montanyana i Viacamp i Lliterà –aquest darrer només en el seu sector septentrional), que comprenen una extensió de 264 km2, pertanyen a l’Aragó. El territori restant (d’una superfície de 242 km2) correspon a Catalunya i pertany a dos municipis diferents: Tremp i Sant Esteve de la Sarga. En aquests dos últims casos només la part occidental del respectiu terme forma part de la Terreta. Aquesta discordança és fruit de les modificacions de la delimitació municipal, duta a terme en sintonia amb la política d’agregacions municipals que s’engegà a molts indrets de muntanya, i que afectà al territori estudiat durant les dècades de 1960 i 1970 (BURGUEÑO i LASSO, 2003). La Terreta és considerada com un territori perifèric (SOLÉ SABARÍS, 1964; TORT, 2000) per diversos motius, entre els quals en sobresurten dos. El primer té a veure, precisament, amb aquest procés de desaparició d’entitats locals, que és la conseqüència d’un procés de despoblament iniciat de forma gradual a finals del s.XIX, i accelerat
144
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
intensament durant els darrers 50 anys, i que va generar un corrent d’emigració cap a les àrees urbanes de les ciutats de Barcelona, Lleida i Saragossa, principalment. El segon argument en què es basa la condició perifèrica de la Terreta és el projecte d‘aprofitament integral –energètic i hídric– que l’Estat va desenvolupar, a partir de l’any 1946 –a través de l’empresa ENHER– a tota la conca del riu Noguera Ribagorçana (VALLÉS, 1949:7). Un cop culminat, s’assolí un nivell de regulació dels seus recursos de prop del 80% (FERNÁNDEZ et al.1). Dos grans embassaments afectaren la Terreta: la presa d’Escales (amb el petit contraembassament de Sopeira) i la cua del gran pantà de Canelles; a més, per explotar al màxim les possibilitats energètiques, es van instal·lar dues centrals hidroelèctriques (Escales i Pont de Montanyana), aquesta segona alimentada a través d’un canal subterrani d’alimentació de 23 km de recorregut. Ambdós processos (despoblament i electrificació) han donat com a resultat un territori desestructurat, on la població local que roman als pobles es troba envellida, i on el contingent jove gaudeix de poques oportunitats laborals. La base econòmica de la regió, tot i estar cada vegada més influenciada pels serveis, encara conserva un pes específic important del sector agrari, en un context d’una forta dependència de les subvencions de la Política Agrària Comunitària (PAC), i amb un esdevenidor ple d’incerteses. A això cal sumar els inconvenients de la llunyania de qualsevol centre urbà de relativa importància, així com la particular situació administrativa. Tant és així que la presència del límit administratiu autonòmic no afavoreix la inversió de cap d’aquestes tendències, ans al contrari: les reforça, perquè la Terreta és igualment marginal en el context aragonès i català. 3. Plantejament teòric. Tres idees de partida Abans de fer front als assumptes relacionats amb la metodologia, creiem convenient destacar tres idees o enfocaments de partida que conformen el marc teòric en què es basen els procediments, i que determinen els objectius marcats, les eines emprades per aconseguir-los, i els resultats obtinguts. 3.1 El paper del mapa en la nostra recerca Dins del treball que duem a terme, el mapa ocupa un lloc de primer ordre: hom el necessita com a complement de qualsevol informació referida al territori. A través del llenguatge visual es poden transmetre els fets geogràfics de manera més efectiva, des de la disposició del relleu fins les divisions político-administratives. Però és al capítol dedicat a l’estudi de l’evolució del paisatge on les eines cartogràfiques es situen al centre de la reflexió. El mapa és el punt de partida d’on podem generar tota l’anàlisi i la reflexió posterior al voltant del canvi en el territori. L’objectiu d’aquesta part del treball és obtenir una visió diacrònica del canvi que el territori estudiat ha anat experimentant durant les darreres dècades.2 Una manera de sistematitzar cartogràficament aquesta investigació és generant mapes dins d’un determinat tall temporal que ens puguin proporcionar una primera visió sobre quines són les petjades que aquestes transformacions han anat imprimint en el paisatge. La intenció última és aconseguir la seva comprensió integral, la qual cosa ens obliga a comptar amb les forces impulsores d’aquests canvis, les percepcions de la població
145
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
local i les visions dels agents públics i privats. Per això cal contrastar els resultats amb altres fonts d’informació de diferent naturalesa.3 Així doncs, vam decidir basar el treball cartogràfic en dos mapes de cobertes i usos del sòl, que poden transmetre una informació de molt interès en aquest tipus d’estudis, com ja han posat de manifest una colla d’autors i projectes de renom.4 Quant a l’interval temporal concret dins el qual volíem treballar, era clar que s’havia de situar en un període raonable dins dels darrers cent anys, per qüestions lògiques (es volia treballar amb mapes topogràfics), i pels propis objectius de la recerca, centrada en les transformacions recents del territori. Un material que ens ha servit com a referència a l’hora d’executar aquesta idea ha estat la fotografia aèria i les ortoimatges. En aquest sentit, una veritable fita en el nostre panorama és el vol fotogramètric que l’exèrcit dels Estats Units va realitzar, entre 1956 i 1957, per tot el territori espanyol. La tasca a realitzar de partida quedava així definida: comparar la fesomia del territori de la Terreta en aquells anys amb la que avui dia es pot obtenir a través d’ortofotografies. Certament, les potencialitats d’anàlisi de les fotografies del vol americà a la Terreta es presumeixen molt grans, car proporcionen una imatge del paisatge a mitjans dels anys 50, justament quan s’està produint un dels processos més importants en transcendència territorial de la seva història contemporània, com hem apuntat en l’apartat anterior: la construcció de la infraestructura hidroelèctrica i l’inici de l’èxode massiu cap a la ciutat. 3.2 L’escala com a element de cohesió Generar una cartografia pròpia, a més de permetre acomodar la informació a les nostres necessitats, proporciona dos avantatges fonamentals. En primer lloc, contribueix a cohesionar, encara que sigui en la dimensió gràfica, una zona altament fragmentada, no només des del punt de vista geomorfològic (l’orografia és especialment trencada a tota la Ribagorça, com explicita el mateix topònim5), sinó també en la seva organització territorial, com hem apuntat anteriorment. Malauradament, la majoria de la cartografia –i dels seus productes derivats– de la zona tampoc escapa a aquesta situació –gens coherent amb el territori–, de manera que resulta complicat treballar amb mapes que aportin una visió completa de la Terreta. Així doncs, la dualitat geopolítica obliga a elaborar una pròpia composició cartogràfica del lloc, amb l’afegit d’haver de buscar la informació a través de dues realitats políticament separades: el govern de Catalunya i el de l’Aragó. L’altre avantatge de posseir cartografia pròpia deriva d’una necessitat: la de l’adequació a una escala còmoda de treball, que dependrà de l’anàlisi que es desitgi fer, però que no resulta quelcom estàtic, sinó més aviat dinàmic, en el sentit que per cada tasca cal trobar la seva escala adient. Considerem aquest element, doncs, no com una simple relació aritmètica de proporcionalitat, sinó com un principi rector de treball que cal tenir present permanentment, tant si s’està treballant amb cartografia, com amb dades estadístiques o qualitatives. Per exemple, l’elecció d’una escala regional (en tant que no estudiem, en principi, cap fet exclusivament local) ha determinat el disseny de les categories de cobertes de sòl dels mapes, tot adoptant aquells elements més recurrents al
146
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
territori estudiat, i obviant uns altres la presència dels quals suposava una rellevància menor en el conjunt del territori. 3.3 La importància del treball de camp En tercer lloc, volem reivindicar la importància que el coneixement en directe del territori té dins de qualsevol recerca en geografia. Mitjançant una experiència perceptiva personal, el treball amb qualsevol material cartogràfic o fotogràfic adquireix una dimensió molt més rellevant, que permet un treball més acurat i intencionat. El treball de camp també facilita tasques lligades amb el treball cartogràfic (com la digitalització), simplement perquè permet identificar i també identificar-se amb el territori. Resumint: creiem que el treball in visu necessita d’una bona dosi de treball in situ. D’altra banda, el treball de camp no ha estat concebut com un procés a posteriori, de contrastació i rectificació d’errors i de dubtes generats pel tractament de les dades al laboratori, sinó que té un paper més rellevant i més ampli: poder generar reflexió sobre el territori, de caràcter individual i també com a conseqüència del contacte amb la realitat del país. El que perseguim no és el treball acurat del topògraf, sinó la visió del geògraf, intencionada i menys subjecta al condicionant trigonomètric. Figura 2: treball de camp realitzat, amb data de març de 2008, a l’àrea d’estudi.
Elaboració pròpia.
4. El procés de generació dels mapes Un cop aclarides les idees de partida i l’enfocament en què es basa el treball, dediquem aquest epígraf a la descripció de la metodologia de treball, que dividim en tres apartats. Si els dos darrers es corresponen cadascun amb l’explicació dels dos mapes de cobertes i usos del sòl, el primer es centra en l’element que els atorga el seu significat: la confecció de la llegenda. Com a premissa general, volem aclarir que la següent 147
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
explicació només vol deixar constància de les passes resseguides, així com de la seva justificació. En cap cas estem en condicions de proposar cap model metodològic a adoptar. Les diferents aportacions fetes en el camp dels estudis de paisatge a través de cartografia, ja tinguin un caràcter integrador (MARTÍ, 2005; SERRA, 2002) o més aviat parcial (VICENTE SERRANO et al., 2000), ens ofereixen magnífics exemples de com encarar, des del punt de vista tècnic, aquest tipus de processos de generació cartogràfica. 4.1 La llegenda i les categories emprades La confecció i el disseny d’una llegenda de cobertes i usos del sòl adequada al territori representat i alhora a la informació que volem transmetre resulta la primera qüestió que cal abordar en aquest procés. Naturalment, les possibilitats s’endevinen gairebé infinites, tantes com mapes es poden fer. En aquest panorama, la nostra elecció es va basar en el treball de camp realitzat prèviament a la tasca de laboratori i, de manera secundària, en la informació proporcionada per la cartografia topogràfica adquirida. Figura 3: mapa de cobertes de sòl actuals de la Terreta.
Elaboració pròpia
La definició de les classes de cobertes de sòl té molt a veure amb la confecció d’una llegenda d’un mapa temàtic, en tant que és quelcom que cal dur a terme tenint en compte una premissa bàsica: cal ser capaç de transmetre la informació més rellevant de la manera més efectiva possible, sense posar traves a l’usuari del mapa. En altres
148
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
paraules: cal capacitat selectiva. Per un altre costat, calia respondre al repte d’obtenir una llegenda ambivalent, que fos igualment aplicable als dos mapes que volíem obtenir. La combinació d’aquesta doble exigència (és a dir, síntesi informativa i representativitat temporal en un parell de mapes) ens va portar a considerar necessari ponderar un document que comptés amb un nombre limitat de categories (set), per sobre d’una altra opció (amb més informació, però també amb més dificultats per la seva transmissió) que expressava cadascuna de les quinze tipologies que, en un principi, havíem desenvolupat. Al cap i a la fi, la classificació escollida havia de ser capaç de sintetitzar la configuració del paisatge d’un entorn de mitja muntanya mediterrània com la Terreta, tot ajustant-se a l’escala desitjada. Les categories finalment escollides varen ser: 1) superfície conreada; 2) vegetació de ribera; 3) superfícies forestals; 4) matollars; 5) herbassars; 6) erm i improductiu; i 7) làmines d’aigua. 4.2 El mapa de cobertes i usos del sòl actual L’escala de treball escollida pels dos mapes va ser, en un primer moment, d’1:50.000. Dos factors ens aconsellaven aquesta mesura: en primer lloc, l’extensió de l’àrea d’estudi (lleugerament superior als 500 km2), el suficientment modesta com per poder bellugar-se amb comoditat pel territori, però el suficientment àmplia com per intentar evitar caure en el detallisme. En segon lloc, la disponibilitat de l’única sèrie de mapes topogràfics que supera l’efecte frontera entre els dos marges de la Noguera Ribagorçana, i que, alhora, compta amb un format mínimament manejable pels nostres interessos: ens referim a la cartografia militar editada per l’IGN (concretament, la sèrie L, a escala 1:50.000). Tanmateix, quan vam iniciar el treball de camp pensant, principalment, en la generació del mapa de cobertes i usos de l’actualitat, ens vàrem adonar que requeríem d’una altra escala més gran, que fos complementària a la inicial. Per aquesta raó es va optar per treballar al camp amb la sèrie 1:25.000, també del Mapa Topográfico Nacional. El principal inconvenient d’aquesta cartografia és la pobresa de la informació que aporta la llegenda referida a usos del sòl, que es posa de manifest, especialment, a indrets com l’estudiat, on no existeix una varietat important en la tipologia dels conreus, ni tampoc resulta fàcil definir les diferències internes d’una capa de vegetació arbustiva heterogènia que cobreix la majoria del territori. D’altra banda, la informació referida a usos del sòl data de vols fotogramètrics realitzats als anys 90, amb la qual cosa la seva actualització resultava indispensable. La informació recollida in situ i a escala 1:1 ens serveix com un complement dels ortofotomapes que proporcionen l’Institut Cartogràfic de Catalunya i el Servicio de Información Territorial de Aragón (SITAR) a escales 1:25.000 i 1:5.000,6 que són els documents a partir del quals engeguem la digitalització, en tant que es correspon amb la primera passa per generar el mapa. Aquest procés de creació de polígons (parcel·les de territori que comparteixen una mateixa qualificació a la llegenda), és dut a terme amb el software GIS d’ESRI (ArcMap 9.2 i ArcView 3.2). Tot i que no resulta dificultós, requereix temps i concentració, car cal aplicar i mantenir permanentment un mateix criteri, quelcom que depèn, fins a cert punt, del mateix autor (i, per tant, comporta una certa dosi de subjectivitat). En aquest sentit, no resulta fàcilment objectivable la tasca de traçar polígons associats amb diferents tipus de cobertes de sol a un cert nivell de detall; tampoc resulta fàcil atorgar a cadascuna d’aquestes unitats un valor qualitatiu determinat.
149
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El resultat final és, doncs, la creació d’un document que resulta un testimoni, el més actualitzat possible, de les cobertes de sòl actuals a la Terreta, per poder deduir, posteriorment i amb l’ajut d’altres recursos cartogràfics,7 uns possibles usos del sòl associats amb aquestes cobertes. 4.3 Una aproximació al mapa de cobertes i usos del sòl dels anys 50 Com ja havíem apuntat als primers epígrafs, el document d’anàlisi base per la generació d’aquest segon mapa són les fotografies aèries del primer vol fotogramètric realitzat a Espanya, que proporciona una visió del territori a una escala aproximada d’1:33.000. Aquesta mesura és certament més petita que l’emprada durant el treball de camp pel mapa de cobertes i usos del sòl actual, i més gran que l’escala de referència general; tanmateix es tracta d’un recurs únic pel nostre context, emprat sistemàticament en estudis d’evolució de paisatges (tal i com hem comprovat a la bibliografia utilitzada, ja esmentada). En un segon pla han quedat les primeres edicions del Mapa Topográfico Nacional a escala 1:50.000,8 obtingudes a través de l’IGN en format digital. En qualsevol cas, les seves potencialitats d’ús són indubtables i en un futur seran tingudes en compte per múltiples aspectes: des de la informació referida a usos del sòl fins a la toponímia i les antigues demarcacions administratives. La dificultat per la generació d’aquest mapa rau en dos factors. D’una banda, en la lògica impossibilitat de contrastar la informació de les fotografies mitjançant treball de camp, únicament (i només quan és possible) amb altres informacions qualitatives puntuals, (fotografies d’època o testimonis locals). Figura 4: mapa de cobertes de sòl de la Terreta, derivat de les fotografies aèries dels anys 1956-57.
Elaboració pròpia.
150
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
De l’altra, en la tasca que exigeix el complicat tractament de les fotografies, un document que no reuneix els requisits geomètrics d’un mapa. Essent conscients de la complexitat que hagués implicat la realització completa d’aquesta tasca (és a dir, convertir les fotografies en ortofotomapes), hem ajustat les nostres necessitats al marc territorial que estudiem (i també al context temporal del que disposàvem). Això s’ha traduït en la realització d’un procés molt més simplificat que un procés normal de fotointerpretació: no s’ha realitzat cap model digital del terreny, i directament s’ha procedit a la georreferenciació de les fotografies per obtenir una mínima correcció geomètrica (mitjançant introducció de 8-10 dígits de control per cada fotografia). Naturalment, aquest procés implica molta inexactitud, que es tradueix en una digitalització no massa precisa. El resultat, però, no requeria un detall excessiu, ans al contrari: un mapa de l’àmbit d’estudi, que vol expressar una imatge integrada del territori en un full DIN A-4 o A-3, no permet grans aproximacions de detall. En qualsevol cas, el que ens interessava era partir del mapa general (que ofereix una visió generalitzada), per poder oferir una mirada comparativa dels dos moments (anys 50-actualitat). En moments puntuals és interessant poder aplicar anàlisi més detallada, però en cap cas això no podia condicionar (ni en temps ni en mètodes) els objectius generals de la nostra recerca. 5. Resultats i transcendència dins de la recerca general Hem de dir, per començar, que la part més complexa de la tasca interpretativa tot just comença quan s’obtenen els mapes. A data de la redacció d’aquesta comunicació, gairebé tot aquest treball posterior resta per fer. En qualsevol cas, assenyalarem aquí aquells punts que considerem més interessants de desenvolupar. La clau de volta del nostre exercici és la voluntat transversal. Creiem que les potencialitats analítiques d’aquests documents cartogràfics sobrepassen amb escreix la dimensió quantitativa, la qual, certament, posseeix una importància tal que no pot ésser menyspreada. La comparació a través dels diferents càlculs que ens mostrin el comportament, al llarg del temps, de cada categoria de cobertes de sòl ens obrirà les portes d’una reflexió més àmplia, que ha de tenir en compte moltes altres qüestions que aquests mapes porten implícites. Dit d’una altra manera: cal integrar el treball obtingut de l’anàlisi cartogràfica dins d’una recerca amb uns horitzons més amplis, que pugui abordar amb garanties d’èxit el caleidoscopi que representa el territori. D’aquesta intenció sorgeix una qüestió pendent, encara no aclarida: la informació referida als usos del sòl, entesos com tot allò que “els humans realitzem de cadascuna de les cobertes de sòl” (BUREL i BAUDRY, 2002:121, in MARTÍ, 2005:40). Certament, els mapes obtinguts poden proporcionar moltes pistes al respecte, encara que la llegenda faci referència, bàsicament, a les cobertes de sòl, és a dir, a “l’ocupació del sòl, l’estat físic de les terres” (MARTÍ, 2005:40). Precisament a partir de les múltiples vies d’obtenció d’informació podem arribar a conèixer els usos del sòl de la Terreta i els seus canvis recents. Una vegada més, el treball de camp juga un paper cabdal en aquestes tasques. Creiem estar en condicions d’avançar les principals tendències que, segons el nostre treball, es poden observar a l’àmbit d’estudi en aquest sentit: 1) Canvis en les explotacions agràries: augment del tamany mitjà de les parcel·les i de les explotacions; certa substitució de productes conreats (reducció dels conreus arboris i
151
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
domini aclaparador dels farratges i els cereals de cicle anual). 2) Canvis en les funcions del bosc i la seva gestió: desaparició de les activitats d’obtenció de llenya pel consum domèstic; increment de l’interès –local i forani– per determinades activitats cinegètiques; i dificultats en la gestió pública i particular de les masses de coníferes de replantació. 3) En general, abandonament de la intervenció històrica de l’ésser humà al bosc, degut a dues causes. En primer lloc, l’intens despoblament de la zona ha provocat un descens important dels ramats, i ha posat en dificultats a uns ajuntaments que disposen de pocs recursos (humans i pressupostaris) per gestionar un territori. En segon lloc, s’ha vingut produint un canvi de percepció del i en el territori, segons els dictats de les administracions i d’institucions privades, que promouen visions més aviat conservacionistes i orientades al consum turístic, i que incideixen en la pròpia gestió del bosc. Evidentment, aquesta informació només té un caràcter orientatiu: encara som lluny d’un possible mapa d’usos del sòl. En qualsevol dels casos, el treball hauria de tenir com un de les metes la comprensió del paisatge, la qual requereix de molts instruments –a més de la cartografia– per poder ésser abordada. En aquest sentit, som partidaris de fer explícita una aproximació subjectiva de la realitat que ens envolta, car el component perceptiu és un element inseparable del paisatge. “Precisament en aquesta capacitat [del paisatge] de transcendir fórmules, cicles biogeoquímics, percentatges i índexs de biodiversitat radica la potencialitat de la idea.” (Paül, 2008:84). Agraïments He d’agrair l’ajut i la paciència d’en David Serrano i dels companys becaris de l’aula de Sistemes d’Informació Geogràfica de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Sense ells no hagués sabut per on començar la tasca cartogràfica. D’altra banda, aquesta comunicació s’ha realitzat amb el suport del Comissionat per a Universitats i Recerca del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya i del Fons Social Europeu. També gràcies al projecte d’R+D, finançat pel Ministerio de Educación y Ciencia, titulat “Paisajes de la agricultura en España. Paisajes mediterráneos y canarios” (ref. núm SEJ2006-15331-C02-02), dirigit per Joan Tort i Donada. Notes 1
FERNÁNDEZ, M.A.; BUIL, J.M. i AGUADO, A.: “L’aprofitament hidroelèctric de la zona mitja del Ribagorçana sota la visió de Victoriano Muñoz Oms” in Cátedra Victoriano Muñoz Oms. UPC FECSA ENDESA <www.catedravmo.org> 2 Donem, doncs, per suposat l’ocurrència d’aquest canvi a la Terreta en tant que territori muntanyenc, on les formes de vida tradicionals han donat pas a una organització social, econòmica i territorial diferent, tal i com diversos autors han afirmat (SOLÉ SABARÍS, 1951; ARQUÉ et al, 1981). 3 Per aquest propòsit fem ús sistemàtic d’estadístiques oficials i obtingudes d’altres obres, a més d’informació obtinguda mitjançant el contacte amb la població local. Fins ara hem dut a terme quatre entrevistes a diferents personatges relacionats amb la Terreta (regidors, tècnics de l’administració local, pagesos i gent emigrada). 4 Els estudis d’evolució del paisatge mitjançant mapes de cobertes i usos del sòl representen una de les línies d’estudis territorials més desenvolupades recentment al panorama científic internacional (un bon exemple és el conegut projecte Land Use and Land Cover Change –LUCC). A nivell de treballs aplicats, destaca el treball de MARTÍ (2005) sobre els canvis paisatgístics a la Costa Brava entre 1957 i 2003.
152
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 5
Segons les disquisicions de Joan Coromines al seu Onomasticon Cataloniae (volum VI), el terme «Ribagorça» deriva del llatí Ripacurtia, mot compost format per “ripa” (riba, o sigui “pendent escarpat format per una ensulsiada de terra guixenca o argilosa”) i “curta”, de “curtus” (tallat) (COROMINES, 1996:385). Es dedueix d’això el seu significat de “país de les riberes curtes”, en al·lusió a l’escassa dimensió de les múltiples valls o valletes que composen aquell país. 6 La utilització simultània de totes dues escales només ha estat possible al territori cobert pels ortofotomapes proporcionats per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (al voltant del 80% de l’àmbit d’estudi). Pel 20% restant (íntegrament situat a l’Aragó) només es disposa d’ortofotomapes a escala 1:5.000 que ofereix el SITAR. Aquest problema es deriva de la ja mencionada dualitat geopolítica de l’àrea d’estudi. 7 Alguns exemples de documents de consulta per l’elaboració del mapa d’usos del sòl són el SIG oleícola, consultable a través del Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, o el projecte Corine Land Cover, coordinat per l’Agència Europea del Medi Ambient. D’altra banda, el Departament de Medi Ambient de la Generalitat disposa també de cartografia d’usos del sòl a E 1:50.000, dins del Servei Interactiu de Mapes Ambientals (SIMA), encara que només cobreix la meitat de l’àmbit d’estudi. 8 Ens referim a la primera edició –que pels fulls de l’àmbit d’estudi va aparèixer entre el 1929 i el 1933– i a la segona –editada entre el 1949 i el 1953.
Bibliografia ALDOMÀ, I.; MENDIZÀBAL, E.; PÈLACHS, A. y SORIANO, J.M. (2004): “La transformació del territorio i del paisatge de l’Alt Pirineu” in VICEDO, E. [dir]: Medi, territori i història. Les transformacions territorials en el món rural català occidental. Lleida: Pagès editors, pp. 139-164. ARQUÉ, M.; GARCIA, À. y MATEU, X. (1982): “La penetració del capitalisme a les comarques de l’Alt Pirineu”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, nº 1, pp.9-67. BURGUEÑO, J. i LASSO, F. (2003): Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona: Departament de Governació i Relacions Institucionals, Generalitat de Catalunya. COROMINES, J. (1996): Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Curial/”la Caixa”, 8 volums. FERNÁNDEZ, M.A.; BUIL, J.M. i AGUADO, A.: “L’aprofitament hidroelèctric de la zona mitja del Ribagorçana sota la visió de Victoriano Muñoz Oms”, Cátedra Victoriano Muñoz Oms. UPC - FECSA ENDESA <www.catedravmo.org> MARTÍ, C. (2005): La transformació del paisatge litoral de la Costa Brava: anàlisi de l’evolució (1956-2003), diagnosi de l’estat actual i prognosi de futur. Tesi doctoral, Universitat de Girona. Consultable a Tesis Doctorals en Xarxa. URL: <http://www.tdx.cat/TDX-0510105-083923>. PAÜL, V. (2008): "Al voltant de la identitat del paisatge vallesà" in PLANAS, J. [coord.]: Ponències. Anuari del Centre d'Estudis de Granollers 2007. Granollers: Centre d'Estudis de Granollers, pp. 79-121. SERRA, P. (2000): Dinàmiques del paisatge agrari a l’Alt Empordà (1977-1997). Una anàlisi a partir de la teledetecció i dels sistemes d’informació geogràfica. Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona. Consultable a Tesis Doctorals en Xarxa. URL: <http://www.tdx.cat/TDX-1004102-122545> SOLÉ SABARÍS, Ll. (1951): Los Pirineos. El medio y el hombre. Barcelona: Alberto Martín. SOLÉ SABARÍS, Ll. (1964): “La Ribagorça” in SOLÉ SABARÍS [dir]: Geografia de Catalunya. Barcelona: AEDOS, pp.55-92. TORT, J. (2000): “Political boundaries and the development of marginal areas: the border between Catalonia and Aragón (Spain)” in MAJORAL, R.; JUSSILA, H. y DELGADO-CRAVIDÃO, F. [dirs]: Environment and Marginality in Geographical
153
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Space. Issues of land use, territorial marginalization and development in the new millennium. Ashgate, pp. 169-177. VALLÈS I PUJALS, J. (1949): La cuenca del Ribagorzana. Barcelona: ENHER/Imprenta Universal. VICENTE SERRANO, S. et al. (2000): “El proceso de revegetación de un área de montaña como consecuencia de los cambios de gestión: aplicación de un SIG al Valle de Borau (Pirineo central español)”, Tecnologías Geográficas para el Desarrollo Sostenible. Alcalá de Henares: Departamento de Geografía, Universidad de Alcalá, pp. 448-469. <http://age.ieg.csic.es/metodos/docs/ IX_3/Vicente_SergioM.PDF>.
154
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
EL GTP COM A MÈTODE PER AL DISSENY D’UNITATS DE PAISATGE Josep M Serra*, Albert Pèlachs** Miquel Ninyerola*, Jordi Llorens**, Jordi Cristòbal** i Ana Vera** * Unitat de Botànica, Facultat de Biociències, Universitat Autònoma de Barcelona **Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP), departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona 1. Introducció A partir de la Convenció Europea del Paisatge (2000), la llei del paisatge de Catalunya (8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge) defineix paisatge, com “qualsevol part del territori, tal com la col·lectivitat la percep, el caràcter de la qual resulta de l’acció de factors naturals o humans i de llurs interrelacions”. Per tant, el paisatge seria l’estat actual d’una evolució –indefinidament- inacabada basada en la relació entre la societat i el medi natural (hibridació), evolució que es representa per la combinació dinàmica que s’estableix entre elements abiòtics, elements biòtics i elements antròpics així com la percepció que els humans tenim d’aquesta combinació. Però per arribar a aquesta consideració ha calgut que durant bona part del segle XX la geografia hagi tractat el paisatge com un terme global lligat tant a aspectes de tipus natural com a la voluntat humana de modelar-lo. La influència dels estudis de geografia rural de la geografia regional francesa va fer que el concepte de paisatge s’identifiqués amb el de regió. D’aquí que l’explicació de les relacions entre la societat i el medi natural en el món agrari es convertissin en moltes ocasions en sinònim de pays. D’aquí que l’estudi del paisatge es fes a partir de l’anàlisi del paisatge humà o cultural fonamentat en fonts històriques (documentació sobre conreus, mètodes i estructura agraria, cadastres i amillaraments), cartogràfiques i estadístiques (terra i producció agrícola), però també l’estudi del paisatge natural a partir de l’estudi de la forma (geomorfologia ) i els seus principals components (vegetació, sòls, climatologia, etc.). Per tant, la caracterització d’un paisatge rural depenia –a priori- tant dels valors naturals com dels culturals tot i que sovint el seu tractament és fes de forma dual i separada. La definició dual del paisatge serà la base d’un conflicte triple que es produeix entre els que defensen que el paisatge només es pot afrontar des de la percepció subjectiva (visió artística), els que pensen que el seu estudi pot ser objectiu ha de defugir tota subjectivitat (visió ecologista o naturalística) i els que pensen que cal combinar les dues posicions, ja que no són excloents (visió geogràfica) (PÈLACHS, 2006). La voluntat geogràfica per acabar amb aquesta dualitat i entendre tot l’espai geogràfic d’una forma global es pot fer a partir de la proposta feta per Georges Bertrand basada en l’estudi del Geosistema, del Territori i del Paisatge (GTP) (BERTRAND, 2001; BERTRAND i BERTRAND, 2002). El plantejament consisteix a considerar un gradient d’artificialització o d’antropització del territori situant en un extrem l’àmbit natural o físic i en l’altre el social o metafísic. L’ambient social no es pot separar del biosfísic i el GTP serveix per explicar tres categories espai/temps diferents però complementàries que serveixen per definir l’espai geogràfic: a) El Geosistema analitza l’element natural bàsic del sistema aquell que es percep i té una funció d’ús com a font (source, en francès). Aquesta dimensió espai/temps
155
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
interpreta el grau de naturalitat del sistema i explica el comportament del sistema natural. b) El Territori analitza els registres socioeconòmics de l’espai geogràfic, els recursos (ressource, en francès). És la dimensió espai/temps que mesura el grau d’artificialització i explica el comportament del sistema a partir de la implantació i evolució de les activitats humanes. c) El Paisatge representa l’entrada sociocultural del sistema ambiental, el recurs natural després de ser filtrat per la cultura que adquireix un seguit de valors simbòlics (ressourcement, en francès) i que es basa en un procés d’artialització (artialisation, en francès). La consideració dels valors culturals i patrimonials en la valoració del paisatge. No obstant, fins ara no hi ha gaire treballs que integrin aquest triple plantejament per la complexitat que suposa fer-ho. Així l’objectiu principal d’aquesta comunicació és mostrar de quina manera i en base a quins plantejaments s’ha concebut una selecció de variables explicatives del GTP, totes cartografiables i amb la finalitat que serveixin per a la discussió sobre com afrontar la protecció, gestió i ordenació del paisatge des d’un punt de vista integrador i no excloent. 2. Àmbit d’estudi Totes les propostes d’explicació del model GTP estan fetes a l’entorn del Parc Natural de l’Alt Pirineu (PNAP) que és el parc natural més extens de Catalunya (69.850 ha) i que va ser creat l’any 2003 si bé l’àmbit d’estudi inclou també la seva àrea d’influència i en total s’han analitzat 123601,8 ha. Les característiques ambientals d’aquest àmbit de muntanya pirinenca fan que sigui un territori especialment adequat per a l’estudi de la dinàmica territorial i l’evolució del paisatge, ja que es tracta d’una zona amb gran variabilitat interna resultat de múltiples factors naturals i humans (Figura 1). 3. Material i mètode La selecció de variables i la cartografia associada es farà distingint les diferents parts GTP de l’espai geogràfic amb el benentès que el seu tractament final per a la identificació d’unitats de paisatge ha de ser global. Tot i que en l’estudi del paisatge l’objectiu determina l’anàlisi i per aquest raó l’adaptació cartogràfica d’aquest mètode pot ser parcial i acotada per a cadascuna de les parts del GTP. Per a què aquest mètode sigui vàlid totes les variables que participen de l’anàlisi han de ser georeferenciables i s’han de poder organitzar en un sistema d’informació geogràfica (SIG), independentment de si són quantitatives o qualitatives (PÈLACHS, et al., en premsa). 3.1 El Geosistema L’estudi del Geosistema s’ha fet a partir d’una aproximació biofísica del paisatge ja que l’objectiu és establir un marc topoclimàtic a partir del qual poder determinar la influència humana atorgant-li un paper important però no totalment decisiu. La metodologia seguida es basa en el concepte de Tipologia Funcional del Paisatge (TFP), que rau en el comportament físic i ecològic del paisatge. La TFP es defineix com a àrees del territori on es donen unes característiques topogràfiques, climàtiques i
156
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
fisiognòmiques similars i per tant, es preveuen respostes similars dels sistemes ecològics davant pertorbacions i canvis en el medi (SERRA et al., en premsa). 3.1.1 Selecció de variables Les variables seleccionades per caracteritzar la topografia són: el Pendent (PEND) i la curvatura del terreny (CURV): variables derivades a partir d’un Model Digital d’Elevacions (MDE) de 30 metres mitjançant eines bàsiques de SIG. També s’ha considerat la Radiació solar (RSR) com a variable del terreny, ja que aquesta ens informa sobre l’energia que entra en el sistema, però integra i matisa aspectes com l’orientació, el pendent i les ombres projectades. Per al càlcul de la radiació s’han fet servir els mapes elaborats per l’Atles Climàtic Digital de Catalunya (NINYEROLA et al., 2000). De les variables climàtiques es va seleccionar la precipitació mitjana anual (PMA), el dèficit hídric anual (BHI) i l’amplitud tèrmica (AT), també a partir de l’Atles Climàtic Digital de Catalunya. Les dades mensuals de les estacions meteorològiques s’han combinat amb l’altitud, la latitud, la distancia al mar, la radiació solar i la curvatura del terreny. La validació creuada ens mostra que els millors mapes tenen un RMSE entre 6 i 20 mm de precipitació i 0,8-1,5 ºC (temperatures: mitjanes de les mínimes, mitjanes i màximes). El càlcul del dèficit hídric es basa en la diferència entre precipitació mitjana anual i l’evapotranspiració potencial [PMA-ETP]. L’evapotranspiració potencial ha estat calculada pel mètode de Turc (ALLEN et al., 1998), ja que entre els mètodes existents de càlcul no n’hi ha cap d’específic pel clima mediterrani i segons PRAT (2004) aquest és el que més s’ajusta a la distribució espacial de la ETP de l’Atles Climàtic Digital de Catalunya. En aquesta part de l’estudi també s’han considerat les característiques de la vegetació i la coberta del sòl. Per això, s’han fet servir variables de teledetecció, basades en tres índexs diferents que expliquen les característiques físiques que es donen en una coberta del sòl: índex d’humitat (HUM), temperatura superficial terrestre (TST) i l’índex de vegetació de diferència normalitzada (NDVI) que informa sobre l’estat fenològic de la vegetació. L’obtenció dels índexs de teledetecció ha estat possible gràcies al càlcul corresponent als compostos anuals i mensuals de cadascuna de les variables. Aquests han estat obtinguts mitjançant imatges Landsat-5 TM y Landsat-7 ETM+ durant el període 2002-2006. Imatges corregides geomètricament, RMS > 30 m (PALÀ i PONS, 1995) i radiomètricament (PONS i SOLÉ-SUGRAÑES, 1994; VALOR et al. 2000). L’alta correlació entre aquests índexs va fer necessària una anàlisi de components principals (ACP), que va reduir els tres índexs a dues components principals amb valors propis (eigen values) superiors a 1, que expliquen el 87% de la variabilitat. 3.1.2 Delimitació de Tipologies Funcionals del Paisatge (TFP) Una anàlisi clúster ha permès agrupar cadascun dels píxels de les imatges definint d’aquesta manera un conjunt de píxels amb una alta cohesió interna respecte de les variables definides, i per tant una zona homogènia pel que fa a les condicions ambientals, que a més sigui diferent de les altres zones definides (aïllament extern del grup). Aquesta tècnica ha estat possible mitjançant el mòdul IsoMM implementat en el
157
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SIG Miramon (PONS, 2000) segons el mètode clàssic ISODATA (DUDA i HART, 1973; SERRA et al., en premsa). Un cop realitzada la classificació s’ha dut a terme una validació de camp mitjançant zones de control. Aquestes es defineixen com a àrees del territori de les quals es tenen un coneixement exhaustiu i que serveixen per validar la classificació realitzada. Aquestes varen ser escollides en funció de la seva representativitat i repartides pel conjunt del Parc Natural de l’Alt Pirineu. La comprovació va resultar concordant amb la classificació estadística realitzada en termes de vegetació majoritària i de distribució de patrons solana/obaga. 3.1.3 Creació de la llegenda jeràrquica Mitjançant els resultats obtinguts de la classificació ISOMM, es va realitzar una segona anàlisi clúster per el centroide (condicions mitjanes) de cadascuna de les Tipologies Funcionals de Paisatge. Aquesta segona anàlisi es va realitzar mitjançant el mètode de Ward (tree-joiningWard’s Method; Ward, 1963) mitjançant el programari STATISTICA v.6.0. Aquesta anàlisi ha estat realitzada a partir d’una matriu de dissimilaritats entre les diferents TFP. La utilització d’aquesta tècnica rau en l’ús de variàncies en comptes de distàncies euclidianes per avaluar distàncies entre clústers, evitant així problemes de concatenació. 3.1.4 Organització funcional i estructura del paisatge Posteriorment, s’ha procedit a la identificació i caracterització de cadascuna de les TFP, descrivint les seves característiques topogràfiques i climàtiques així com la seva distribució geogràfica. També s’hi ha afegit informació provinent d’altres capes com el mapa de cobertes del sol de Catalunya (GENERALITAT DE CATALUNYA i CREAF, 1993) i el mapa dels hàbitats de Catalunya (GENERALITAT DE CATALUNYA i UNIVERSITAT DE BARCELONA, 2005). A més de diferents estadístics d’ecologia del paisatge per comprendre l’estructura paisatgística de l’àmbit d’estudi que s’han fet a partir de l’estudi del canvi de cobertes fet a l’anàlisi de la dinàmica territorial. 3.2 El territori L’estudi del territori s’ha fet a partir d’una aproximació a la realitat socioeconòmica actual i passada. La primera ha estat directa i s’ha fet utilitzant les variables socioeconòmiques disponibles. La segona ha estat indirecta i s’ha fet analitzant la dinàmica del territori (PÈLACHS et al., en premsa). 3.2.1 L’anàlisi de taxonomies territorials L’anàlisi de taxonomies territorials ha servit per interpretar la realitat socioeconòmica actual, que ha permès crear un conjunt d’àrees homogènies des d’un punt de vista socioeconòmic a partir dels SIG i l’anàlisi factorial (VERA, 2007). Les variables alfanumèriques s’han extret del cens de l’Institut d’Estadística de Catalunya (<http://www.idescat.es>, 1-6-2007), del cens agrari i dels cens d’habitatge (INSTITUT D’ESTADISTICA DE CATALUNYA, 2007). Per a l’estudi de les
158
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
variables espacials s’han fet servir les disponibles al web del departament de medi ambient de la Generalitat de Catalunya (<http://www.gencat.es/mediamb/sig/bases.htm>, 1-6-2007). 3.2.1.1 Creació de la base de dades per a l’anàlisi La base de dades original és troba en format de full de càlcul d’Excel 2000. La validació de la mateixa es va realitzar amb el programa SPSS v13.0 per a Windows i, finalment l’anàlisi estadístic s’ha dut a terme amb el programa SAS v.9.1 (SAS Institute Inc., Cary, NC, USA.). Un cop implementada la base de dades, s'ha procedit a la transformació i validació de les mateixes per tal d'evitar errors i inconsistència dels resultats: a) comprovació de la no existència de valors estranys a la base de dades, valors fora de rang i categories no vàlides; b) recodificació de valors incorrectes en cas necessari; c) construcció de noves variables formades a partir de les variables desestimades. Un cop perfilada la base de dades s’aplica l’anàlisi factorial. El nombre total de variables a l’inici de l’estudi va ser de 204 variables i un cop depurada són 127, que es classifiquen de forma resultant en sis blocs diferenciats: 1 variables demogràfiques i econòmiques, 2 variables socials, 3: variables referents al sector industrial i comercial, 4 variables referents al sector agrari, 5 variables referents al sector ramader, 6 variables espacials (VERA, 2007). 3.2.1.2 L’anàlisi factorial Una vegada recopilades totes les variables de l’estudi i realitzada la corresponent validació de la base de dades, s’han aplicat les tècniques d’anàlisi multivariant, en concret Anàlisi Factorial (NORUSIS, 1994). Les tres grans fases són les següents: a) la fase inicial, la construcció de les matrius de correlació, i la validació extracció dels factors; b) la fase mitja, rotació Varimax dels factors obtinguts en la fase inicial; i c) la fase final, extracció de les puntuacions factorials i representació cartogràfica dels factors per a cadascun dels municipis. Així, es redueix la dimensió de la matriu de les 127 variables als 6 factors, però conservant alhora la màxima informació possible (VERA, 2007). 3.2.2 El canvi d’usos del sòl per a l’estudi de dinàmica territorial L’anàlisi del Canvi d’usos del sòl ha servit per incorporar la dinàmica socioeconòmica passada i conèixer amb millor precisió la dinàmica territorial de la zona d’estudi. Per fer-ho s’ha fet servir la fotointerpretació de l’orfofotografia de l’any 1956-57 per tal de destacar el canvi entre mitjan segle XX i l’actualitat. L’objectiu principal ha estat trobar les diferències més significatives entre els moments de canvi de l’any 1956 i 1993. 3.2.2.1 La fotografia aèria de l’any 1956-1957 Les imatges s’han corregit geomètricament mitjançant tècniques avançades basades en polinomis de primer considerant el relleu a través d’un model digital d’elevacions (PALÀ i PONS, 1995) implementat en el SIG MiraMon (PONS, 2000). Les imatges s’han corregit amb una resolució espacial d’1 metres i s’han reprojectat en el sistema de
159
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
projecció cartogràfic UTM fus 31 N. Per a cada fotografia s’ha fet servir una mitjana d’entre 16-20 punts de control obtinguts de les ortofotografies de l’ICC. L’error mitjà quadràtic obtingut (RMS) en la correcció geomètrica ha estat de 2,5 metres. Una vegada s’ha dut a terme el procés d’ortorectificació s’ha procedit a mosaicar el conjunt d’imatges que conformen l’àrea d’estudi (més informació a BADIA et al., en aquest mateix congrés). 3.2.2.2 La dinàmica de les cobertes dels darrers 50 anys Una vegada ja es disposa de l’Ortofotomapa de l’any 1956 és el moment de procedir a la fotointerpretació de les cobertes del sòl i la seva comparació amb el mapa de cobertes de l’any 1993, a partir de dues tasques: a) Digitalitzar els polígons, de manera que s’identifiquin les diferents cobertes del sòl damunt la fotografia per acabar tenint el conjunt de categories que al final constituirà el mapa. L’àrea mínima de digitalització ha estat de 500 m2 a l’igual que el Mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993. b) Etiquetar els polígons de manera que cada unitat identificada li correspongui un codi que representi una categoria (en forma d’etiqueta) que es pugui vincular a qualsevol base de dades de manera que la informació disponible sigui introduïda en el mapa. En base el mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993 s’han escollit les diferents categories de cobertes que havia de tenir el mapa de cobertes de l’any 1956, per tal de comparar les dades i analitzar les dinàmiques produïdes durant aquestes dècades. Les categories de la llegenda final són les següents: 1) Agrícola actiu: terrenys sembrats i, per tant, explotats en el moment de realitzar la fotografia. Correspon a la categoria de Conreus del mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993. 2) Agrícola abandonat: terrenys agrícoles actualment no explotats però que encara presenten trets característics d’aquest tipus d’espai (feixes, parcel·les, etc.). Sense correspondència amb el mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993 per a l’anàlisi de la dimensió històrica s’ha sumat al bosc de baix recobriment. 3) Pastures: terreny amb recobriment herbaci suficient per ésser destinat a la pastura del bestiar. Correspon a la categoria de Prats i herbassar i la de Vegetació d’aiguamolls del mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993. 4) Bosc d’alt recobriment: bosc amb un recobriment arbori igual o superior al 20%. Té una correspondència directe amb el mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993, així com amb les categories de Boscos de ribera i Reforestacions. 5) Bosc de baix recobriment: bosc amb un recobriment arbori entre el 5% i el 20%. Té una correspondència directe amb el mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993. En aquesta categoria també s’inclou la categoria de Matollars. 6) Nuclis urbans: àrees constituïdes per construccions contínues o poc disperses. Correspon a la categoria de Zones urbanitzades del mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993. 7) Infraestructures elèctriques: àrees afectades per l’establiment d’infraestructures usades per l’aprofitament hidroelèctric de la zona. Sense correspondència amb el mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993 per a l’anàlisi de la dimensió històrica s’ha considerat com a bosc de baix recobriment. 8) Improductius: zones nues de vegetació generalment de caràcter natural. Correspon a les categories de Roquissars, Tarteres, Zones nues naturals, Zones nues artificials i Glaceres i Neus permanents del mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993.
160
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
9) Aigües continentals: àrees ocupades per aigua com els llacs i embassaments artificials quedant-ne exclosos els cursos fluvials. Així aquesta categoria no correspon de forma exacta a la categoria homònima del mapa de Cobertes del sòl de l’any 1993. La fotografia aèria també s’ha analitzat des d’un punt de vista detallat, la qual cosa ha permès identificar per a l’any 1956 les principals zones tallades, conreus abandonats i zones conreades amb cereals, camins i zones de bordes i cabanes. 3.3 Paisatge El valor afegit que té qualsevol espai geogràfic a partir de la percepció de la societat no és una característica gens fàcil de mesurar. No obstant això, es poden fer diferents aproximacions quantitatives i qualitatives per considerar la seva inclusió en la presa de decisions. Al respecte d’això, la consideració dels cinc sentits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte, pot orientar sobre els aspectes a tractar en aquest apartat si bé en aquesta comunicació només s’ha escollit la vista com a màxim exponent a l’hora de delimitar les unitats de paisatge (MENDIZÀBAL, PÈLACHS i SORIANO, 2007). 3.3.1 Càlcul de conques visuals A partir del mòdul d'anàlisi de visibilitats de MiraMon i el Model Digital d'Elevacions (MDE), s’han establert quins píxels són visibles i quins no des d’un conjunt de llocs d’interès que s’han seleccionat per conèixer la visibilitat. En aquest sentit s’ha distingit entre els cims que hi ha per damunt de 2.500 metres i els que hi ha per sota, els principals passos de muntanya (colls, ports, etc.) i les principals zones planes en altitud a partir de les quals s’han projectat quatre conques visuals. També s’ha realitzat una conca visual de tots els pobles habitats independentment del nombre d’habitants i des de les carreteres principals s’ha fet una conca visual cada 200 metres. L’anàlisi s’ha fet a partir de punts de vista de fins a 20 km tenint en compte un observador situat a 2 metres d’alçada. El conjunt de conques visuals ha permès distingir entre els llocs no visibles (0) dels visibles. La suma de les diferents capes ha donat lloc al mapa de visibilitats per al conjunt de l’àmbit d’estudi. 3.3.2 Informació de base qualitativa Juntament amb l’anàlisi de conques visuals també s’ha utilitzat informació documental que ha servit per fer un inventari patrimonial de l’àmbit d’estudi (cròniques de viatgers, llegendes, patrimoni arquitectònic destacat, festes i tradicions) (MENDIZÁBAL i PÈLACHS, 2006). A més, la fotografia aèria de l’any 1956 ha servit de base per analitzar la xarxa de camins antiga, fer un inventari de bordes, zones tallades, zones erosionades pel pas del bestiar i per tant seleccionar espais de pastura intensiva i localitzar espais agrícoles abandonats amb presència de cereals. El conjunt d’aquesta informació juntament amb el treball de camp ha servit per valorar el patrimoni cultural i comprendre millor la percepció sociocultural de l’entorn.
161
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. Resultats i discussió 4.1 El mapa d’Unitats del Paisatge (UP) Per a la confecció de les diferents Unitats de Paisatge (UP) no totes les informacions del model GTP han tingut la mateixa importància. Així, la base de la delimitació ha estat sobretot en l’estudi del Geosistema a partir l’anàlisi clúster pel mètode de Ward, mitjançant el qual s’han pogut establir relacions de similaritat entre les diferents Tipologies Funcionals de Paisatge (TFP), podent així crear una llegenda jeràrquica fàcil de treballar a diferents escales o nivells de generalització. Posteriorment, s’ha procedit a la identificació i caracterització de cadascuna de les TFP identificades a partir de descriure les seves característiques topogràfiques i climàtiques així com la seva distribució geogràfica. El treball de camp ha resultat imprescindible per dur a terme aquest procés i validar i afinar els límits de les TFP. A més, s’ha tingut en compte el coneixement expert sobre la dinàmica territorial de l’àmbit d’estudi de manera que les Unitats tinguin una coherència paisatgística global. Figura 1. Mapa d’Unitats de Paisatge de l’àmbit d’estudi (UP)
0
50 km
162
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Per això, inicialment, cada UP representa un mosaic de condicions funcionals (TFP), als que se’ls hi afegeixen característiques obtingudes a partir de l’anàlisi del Territori i el Paisatge. Així, pot donar-se el cas que UP identificades com a diferents tinguin un mosaic de TFP similars, però amb una dinàmica territorial o elements d’especial interès que permetin diferenciar-les geogràficament (figura 1). Aquesta informació ha estat resumida en fitxes les quals són de gran ajuda als gestors del territori per identificar i entendre el funcionament dels sistemes espai/temps de l’espai geogràfic. 4.2 L’aplicació del model GTP. Estudi de cas El model GTP es pot entendre molt millor a partir d’un estudi de cas. Per exemple, imaginem que els gestors volen saber si la Unitat de la Ribalera és un territori geogràfic apte per dur-hi a terme una explotació de fusta. Per tant, en aquest cas cal agafar l’arbre com a referent i és evident que com a Geosistema és un element natural amb unes funcions determinades i particulars. Analitzant el mapa de TFP es pot observar com les TFP dominants són la cinc i la sis que representen més d’un 60% del total de superfície de la zona (Figura 2). Després d’analitzar la taula 1 res no sembla indicar que no pugui ser una zona favorable per l’explotació forestal. A més, l’hàbitat forestal principal és la pineda de pi negre (Pinus uncinata) (21% superfície) i l’estructura de les cobertes és estable en termes generals, ja que la taca més gran de forestal d’alt recobriment no ha experimentat canvis significatius entre l’any 1956 i l’any 1993. Taula 1. TFP 5 i TFP6 VARIABLES Àrea (ha) Representativitat en àrea (%) Altitud (m) Pendent (%) Curvatura Radiació Solar Real (10kj /m2dia) Amplitud Tèrmica (ºC) Precipitació Mitjana Anual (mm) Balanç Hídric Anual (mm) Índex de Vegetació (x100) Temperatura Superficial Terrestre (ºC)
MITJANA TFP-5 13251.60 10.79 2124.26 29.76 -0.59 1389.08 22.11 670.19 60.27 352.72 8.53
MITJANA TFP-6 16222.70 13.21 1388.16 25.27 0.56 1354.44 26.16 835.22 69.07 513.12 12.51
El sistema Territorial considera l’arbre com una font de recursos i per tant, el considera com a fusta per ser tallada i venuda. Una anàlisi a les dades de la dinàmica de les cobertes entre 1956 i 1993 demostra com l’espai forestal d’alt recobriment ha disminuït mentre que el forestal de baix recobriment ha augmentat lleugerament durant aquest període (Taula 2).
163
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 2. Mapa de Tipologies Funcionals del Paisatge (TFP)
N 0
10 km
Ribalera TFP 1 2 3 4 5
TFP
6
1 2 3 5 6 7 8 9
7 8 9 10
% Superficie 0.24 4.48 17.70 30.34 32.97 1.37 9.98 2.92 100.00
Taula 2. Dinàmica de les cobertes entre els anys 1956-1993 a la Ribalera 1956 Cobertes Agrícola Pastures Forestal Alt Recobriment (>20%) Forestal Baix Recobriment (<20%) Nuclis urbans Improductiu Sense Dades TOTAL
ha 253.85 1.122.03 2.339.26 587.94 1.24 59.29 124.00 4.487.60
1993 % 5.66 25.00 52.13 13.10 0.03 1.32 2.76 100.00
ha 59.10 1.328.05 2.250.50 742.30 0.64 107.01 0.00 4.487.60
% 1.32 29.59 50.15 16.54 0.01 2.38 0.00 100.00
La tendència d’aquest canvi (taula 3) explica com entre el sistema forestal d’alt i baix recobriment i les pastures és on les cobertes han tingut una major dinàmica. Per tant, aquest és un espai utilitzat per l’activitat humana amb increments i disminució de la superfície forestal durant els darrers 50 anys. L’anàlisi detallat de la fotografia aèria indica una forta presència de bordes i activitat silvícola amb la identificació de diferents tallades. L’anàlisi de les cobertes des de les mètriques de l’ecologia del paisatge conclou que les cobertes no han sofert grans canvis estructurals tret de l’agrícola, on s’ha produït
164
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
una lleugera fragmentació. La tessel·la més gran corresponent a aquesta unitat és de forestal de gran recobriment i no ha experimentat canvis significatius entre el 1956 i el 1993. Des del punt de vista de les taxonomies territorials a nivell municipal, aquesta unitat i la veïna destaquen per una notable presència de pastures i explotacions agràries de dimensions més aviat extenses. Taula 3. Tendència de canvi entre els anys 1956-1993 a la UP Ribalera Canvi Cobertes 1956 1 Forestal Alt Recobriment 2 Forestal Alt Recobriment 3 Pastos 4 Forestal Baix Recobriment 5 Agrícola 6 Pastos 7 Forestal Baix Recobriment 8 Agrícola 9 Pastos 10 Forestal Alt Recobriment 11 Forestal Baix Recobriment 12 Improductiu 13 Agrícola 14 Pastos 15 Forestal Alto Recobriment 16 Improductiu 17 Agrícola 18 Improductiu 19 Forestal Alto Recobriment 20 Improductiu 21 Nuclis urbans 22 Agrícola 23 Nuclis urbans 24 Pastos
Cobertes 1993 Pastures Forestal Baix Recobriment Forestal Baix Recobriment Forestal Alt Recobriment Pastos Forestal Alt Recobriment Pastos Forestal Baix Recobriment Improductiu Improductiu Improductiu Pastos Forestal Alt Recobriment Agrícola Agrícola Forestal Baix Recobriment Improductiu Agrícola Agrícola Forestal Alt Recobriment Pastos Nuclis urbans Agrícola Nuclis urbans
ha 253.38 243.48 210.30 191.17 178.25 125.77 118.25 22.12 22.05 18.18 17.98 9.99 9.09 7.30 6.17 4.30 3.30 3.16 2.45 2.41 0.85 0.27 0.09 0.07 Total 1.450.38
% 17.47 16.79 14.50 13.18 12.29 8.67 8.15 1.52 1.52 1.25 1.24 0.69 0.63 0.50 0.43 0.30 0.23 0.22 0.17 0.17 0.06 0.02 0.01 0.01 100.00
Ja només ens queda saber si l’arbre en el sistema Paisatge té alguna particularitat especial i pot augmentar el seu valor a partir d’adquirir diferents connotacions simbòliques que el facin diferent de la resta. En aquest cas les dades demostren com la unitat té un notable valor patrimonial i històric amb conjunts de bordes com les de Tressó i les de Civís, a més de l’ermita de Santa Magdalena, lloc de pas i d’importància patrimonial tant arquitectònica com identitària per la pobles de la zona. Des d’un punt de vista visual aquesta unitat queda allunyada de les carreteres principals i els nuclis habitats i no és fàcil de veure des de massa cims. Per tant, la UP de la Ribalera té una clara vocació forestal i ramadera. I en cas de voler fer la tallada es recomana tenir en compte la dinàmica de les masses forestals joves (tallades l’any 1956) i la presència de les zones de pastura per no generar conflictes entre els diferents usos i activitats.
165
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
5. Conclusions En l’estudi del paisatge l’objectiu determina l’anàlisi i per això les valoracions actuals del paisatge a partir del model proposat per Georges Bertrand (GTP) són un mètode útil per a l’organització de la informació geogràfica, tal i com s’ha demostrat per al Parc Natural de l’Alt Pirineus. 6. Agraïments Aquest treball no hagués estat possible sense el finançament concedit pel Parc Natural de l’Alt Pirineu (2005-2006PNATAPI), el Grup de Geografia Aplicada de la Generalitat de Catalunya (2005SGR00942), el projecte sobre el “desarrollo local sostenible de las zonas de montaña en el umbral entre el abandono del territorio y la naturbanización” (MEC, SEJ2006-04009/GEOG) i el projecte “l’anàlisi de la fotografia aèria de l’any 1956 per a l’estudi dels canvis d’usos del sòl i l’impacte ambiental de l’etapa franquista al Pirineu Central Català” (AGAUR, 2005AREM10005). 7. Bibliografia ALLEN, R.G.; PEREIRA, L.S.; RAES, D.; SMITH, M. (1998). Crop evapotranspiration. Guidelines for computing crop water requirements. Rome (Italy). Rome (Italy), Land and Water Development Div. FAO. BERTRAND, C. i BERTRAND, G. (2000). “Le géosystème: un espace-temps anthropisé. Esquisse d’une temporalité environnementale”. A: BARRUÉ-PASTOR, M. i BERTRAND, G. [Eds.]. Le temps de l’Environnement. Tolosa, Presses universitaires du Mirail: 65-76. BERTRAND, C. i BERTRAND, G. (2002). Une géographie traversière. L’environnement à travers territoires et temporalités. Paris, éditions Arguments. BERTRAND, G. (2001). “Le paysage et la géographie: un nouveau rendez-vous”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 50: 57-68 DUDA, R.D. i HART, P.E. (1973). Pattern Classification and Scene análisis. New York: John Wiley & Sons. GENERALITAT DE CATALUNYA i CREAF (2001). Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC) 1:25.000. <http://mediambient.gencat.net/cat/el_departament/cartografia/fitxes/cobsol.jsp?Co mponentID=5531&SourcePageID=6463#1> [30-4-2007] GENERALITAT DE CATALUNYA i CREAF (2001). Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC) 1:25.000. <http://mediambient.gencat.net/cat/el_departament/cartografia/fitxes/cobsol.jsp?Co mponentID=5531&SourcePageID=6463#1> [30-4-2007] IBÀÑEZ, J. J. i BURRIEL J.A. (2006), “MCSC: a high-resolution thematic digital cartography”, 5th European Congress on Regional Geoscientific Cartography and Information Systems. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya. INSTITUT D'ESTADÍSTICA DE CATALUNYA (2007). Consulta interactiva d’estadístiques. Base de dades de municipis i comarques: <http://www.idescat.es/basdades/bemc/bemc.stm> (1-06-2007) MENDIZÁBAL, E. i PÈLACHS, A. (2006). “La descripción de los paisajes del Pirineo catalán por algunos viajeros (1750-1950)”. A: LÓPEZ ONTIVEROS, A.; NOGUÉ FONT, J.; ORTEGA CANTERO, N. [Eds.]. Representaciones culturales del
166
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
paisaje. Y una excursión por Doñana. Colección de Estudios. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid ediciones. MENDIZÁBAL, E., PÈLACHS, A i SORIANO, J.M. (2006). “Paisajes de Cataluña: una propuesta para su descripción y análisis”. A: PAÜL, V i TORT, J. [Eds.] Territorios, paisajes y lugares. Ametlla del Vallès: Publidisa. NINYEROLA, M. PONS, X. i ROURE, J.M (2000). “A methodological approach of climatological modelling of air temperature and precipitation through GIS techniques”. International Journal of Climatology, 20: 1.823-1.841. NORUSIS, M. (1994). SPSS Professional statistics 6.1. Chicago, SPSS Inc. PALÀ, V. i X. PONS (1995). “Incorporation of relief into geometric corrections based on polynomials”. Photogrammetric Engineering and Remote Sensing, 61: 935-944. PÈLACHS, A. (2006). “Algunes reflexions sobre geografia, paisatge i geohistòria ambiental”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, 48: 179-192. PÈLACHS, A.; MENDIZÁBAL, E.; SERRA, J.M.; SORIANO, J.M.; SERRA, A. (en premsa). “Evaluation of protected natural reserves through GTP model. The casestudy of High Pyrenees Natural Park”. A: PRADOS, M.J. i DOCTOR, A. (coord). Naturbanización in the European Union. London, Taylor & Francis. PÈLACHS, A.; SORIANO, J.M.; CUNILL, R. (en premsa). “La gestión del Parque Natural del Alt Pirineu mediante el mapa de unidades del Paisaje”. IV Congreso Español de Biogeografía. Ávila PONS, X. (2000). MiraMon. Sistema de Información Geográfica y software de Teledetección. Bellaterra: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals <http://www.creaf.uab.cat/miramon> (25-4-2008). PONS, X. i SOLÉ-SUGRAÑES, L. (1994). “A Simple Radiometric Correction Model to Improve Automatic Mapping of Vegetation from Multispectral Satellite Data”. Remote Sensing of Environment, 47: 1-14. PRAT, E. (2004). Predicción de habitats potenciales de especies forestalies mediante el modelo de regresión logística. Trabajos de alumnos del màster en Teledetección 03/04. Instituto de Estudios Espaciales. Barcelona. SERRA, J., NINYEROLA, M. i CRISTÒBAL, J. (en premsa). “Diseño de unidades funcionales del paisaje mediante técnicas de Teledetección y SIG”. IV Congreso Español de Biogeografía. Ávila VALOR, E., V. CASELLES, C. COLL, F. SÁNCHEZ, E. RUBIO i F. SOSPEDRA (2000). “Simulation of a medium-scale-surface-temperature instrument from Thematic Mapper data”. International Journal of Remote Sensing, 21: 3153-3159. VERA, A. (2007). Anàlisi de l’espai economic Pirinenc a partir de la creació d’unitats territorials socioeconòmiques. Tesi de doctorado. Bellaterra.
167
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2. CARTOGRAFIA, CULTURA I SOCIETAT Sumari A LA RECERCA DEL MAPA SEMÀNTIC IDEAL. ÀREES, NODES, XARXES I DINÀMIQUES DEL DESENVOLUPAMENT A CATALUNYA.... 170 per Ignasi Aldomà LA CARTOGRAFIA I LES DADES CADASTRALS COM A FONT DE DELIMITACIÓ TERRITORIAL ...................................................................... 177 per Òscar Borràs LA CARTOGRAFIA TEMÀTICA A PETITA ESCALA. UNES LLIÇONS DE L’ATLES DE LA DIVERSITAT ....................................................................... 183 per Carles Carreras, Sergi Martinez, Sergio Moreno EL MAPA EN L’OBRA DE JULES VERNE.......................................................... 194 per Rosa Català GEOGRAFIA, CARTOGRAFIA I CINEMA ......................................................... 202 per Eduard-Josep Chifré CARTOGRAFIANT LA PASSIÓ PER LA PRÒPIA TERRA. LA HISTÒRIA DEL MAPA DE CATALUNYA EN RELLEU (AMB CORBES DE NIVELL) DE BENET CABEZA I PESSARRODONA (1949-2007)....................................... 208 per Montserrat Cuxart, Enric Bertran, Antoni Luna LITERATURA GEOREFERENCIADA. REDESCOBRINT LA SUBJECTIVITAT DEL TERRITORI .............................................................. 218 per Esther Fabrellas, Carolina Martí, Francesca R. Uccella LA RESOLUCIÓ ESPACIAL COM A CONDICIONANT DEL RESULTAT CARTOGRÀFIC: UN ESTUDI SOBRE EL DESPOBLAMENT PIRINENC.... 227 per Carles Guirado, Enric Mendizábal, Jordi Nadal, Albert Pèlachs, Aimada Solé, Joan Manuel Soriano, Antoni F. Tulla CARTOGRAFIA PER AL TURISME..................................................................... 238 per Daniel Imbert-Bouchard EL DIBUJO COMO DATO GEOGRÁFICO Y ETNOGRÁFICO ...................... 248 per Ernesto Licona L’ART DE TRANSFORMAR LA VIDA EN UN ESPECTACLE........................ 257 per Bernat Lladó CONÈIXER L’ENTORN A TRAVÉS DE LA TOPONÍMIA ............................... 269 per Assumpta Lleonart PERSPECTIVA ACTUAL DE LA TOPONÍMIA CARTOGRÀFICA................ 281 per Miquel Parella
168
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LES NOTÍCIES COM A ELEMENT D’AVALUACIÓ DE LES REPERCUSSIONS DELS ESDEVENIMENTS CULTURALS .............................................................. 289 per Daniel Paül CARTOGRAFIA I DESENVOLUPAMENT RURAL. ELS MAPES COM A MITJÀ PER A L’ANÀLISI DE LES ÀREES RURALS ......................... 300 per Marta Planas UN MAPA LITERARI DE POBLES I CIUTATS DE CATALUNYA................. 312 per Lluís Prago ELS MAPES A LA PREMSA: DEU ANYS DESPRÉS.......................................... 319 per Mariàngels Trèmols ELS ATLES COMARCALS DE CATALUNYA: UN PRODUCTE INNOVADOR PER A UNS CONTINGUTS TRADICIONALS .......................... 328 per Juli Valdunciel, Jaume Feliu, Carolina Martí, Anna Roca
169
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
A LA RECERCA DEL MAPA SEMÀNTIC IDEAL. ÀREES, NODES, XARXES I DINÀMIQUES DEL DESENVOLUPAMENT A CATALUNYA Ignasi Aldomà Buixadé Professor del Departament de Geografia i Sociologia La representació espacial del desenvolupament econòmic i social i de l’estructura territorial que aquest pren ha comportat de sempre el repte del pas dels simples mapes temàtics construïts a partir d’un o dos indicadors als mapes que ens representen de manera sintètica la complexitat del desenvolupament. En el cas de Catalunya s’han realitzat diferent tipus d’aproximacions, que se situen entre els coremes realitzats amb un notable esforç d’imaginació a partir d’un coneixements empírics que es donen bastant per suposats i les representacions semàntiques que han mirat d’establir models complexos a partir dels indicadors socioeconòmics disponibles1. A partir de les anàlisis d’indicadors dels anys 1970 i d’altres indicadors actuals es presenten dues propostes coremàtiques que miren d’integrar les diferents expressions espacials del desenvolupament amb la lògica aespacial i integrada d’aquest desenvolupament: A. Proposta coremàtica A. Una proposta més relacionada amb les grans dinàmiques del desenvolupament que ve a reflectir el que podríem dir creixement urbano- industrial del país. L’anàlisi correspon a variables dels anys 1975; però manté encara un cert interès per les grans inèrcies que a escala territorial han representat. B. Proposta d’interpretació semàntica B. Una proposta més literal que combina els indicadors de desenvolupament de les unitats territorial de base (sistemes o àrees urbanes i no comarques) amb la disposició més concreta d’estructura en xarxa de les relacions entre nuclis. Les variables utilitzades se situen entorn el 2001-2006. 1. Proposta coremàtica A. Caracterització territorial del desenvolupament urbanoindustrial, anys 1970 En la primera proposta relacionada amb l’estructura del país a mitjan dels anys 1970, que es presenta en el mapa adjunt, el resultat és el producte de l’encreuament de les observacions en matèria de desenvolupament econòmic i social sorgides de l’anàlisi estadística de variables comarcals amb els factors de tipus espacial. Prèviament s’havia realitzat una anàlisi d’indicadors de tipus municipal que corregia el desajust que suposava l’encaix d’una informació de base comarcal amb unes referències espacials mol més detallades2. Dels indicadors i tipologies sintètiques obtingudes a partir de les variables comarcals en destaquen concretament dos resultats: 1. Un indicador sintètic de desenvolupament urbano industrial a escala comarcal. En les anàlisis factorials realitzades apareix com l’indicador que explica la major part del desenvolupament seguint a nivell comarcal entre 1960 i 1975 (calculat a partir de variables estàtiques referides a 1975 i variables dinàmiques del conjunt del període). 2. Una tipologia del desenvolupament obtinguda a partir de la classificació jeràrquica de diferents indicadors-factors de síntesi, que dóna concretament vuit tipologies més el Barcelonès, que representa un cas especial. Els indicadors i tipologies anteriors, prèvia contrastació amb indicadors de base municipal posen de relleu uns referents territorials molt clars:
170
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
1. Barcelona apareix a la cúspide del desenvolupament econòmic i social del país i, de manera especial, apareix com element central d’una gradació de nivell de desenvolupament clarament concèntrica: a mesura ens allunyem de Barcelona disminueix el valor de l’indicador sintètic de desenvolupament urbano-industrial. D’acord amb la natura de la mobilitat predominant a l’època aquesta distància s’expressa en temps mitjà de recorregut en vehicle privat. 2. Algunes trajectòries comarcals escapen discretament al factor distància a Barcelona i el fet que millor explica aquesta variació és el desenvolupament de l’economia turística i de serveix que es produeix a les comarques costaneres i alguna comarca pirinenca. De manera semblant apareix realçat el paper de les comarques on es troben les capitals provincials. 3. Altres diferències en el desenvolupament comarcal estarien més lligades a especificitats locals que no tenen una incidència menor en el nivell de desenvolupament general comarcal. Es podria destacar, en tot cas, una certa relació entre el nivell de desenvolupament de les comarques de la plana de Lleida i la seva situació en l’eix de la N-II, fet que es deixa notar especialment en el seu nivell de desenvolupament agroindustrial. La situació en els eixos del Ter i el Llobregat ha determinat també un desenvolupament industrial específic que es deixa notar encara en el perfil socioeconòmic de les comarques corresponents. Mentre, la potència de la morfologia i l’ecologia pirinenca ha condicionat fortament el desenvolupament de les comarques de la part nordoccidental del país. El resultat d’aquestes observacions dóna origen al mapa proposta de síntesi de la figura 1. El mapa proposat remarca el factor distància a Barcelona i es consideren també els dos eixos principals Mediterrani i Interior davant d’altres com els dos eixos històrics del Llobregat i Congost-Ter remarcats per d’altres autors (L. Casassas, 1977; R. Ferras, 1989). Els cercles encaixen plenament en el model de base anterior; però aclareixen dinàmiques específiques amb un abast regional notori. 2. Proposta d’interpretació semàntica B. Caracterització territorial del desenvolupament, anys 2000 La multiplicació dels treballs territorials a partir dels anys 1980, la millora de les estadístiques municipals i el desenvolupament de la cartografia digital i els sistemes d’informació geogràfica permeten actualment abordar l’exercici de comprensió del desenvolupament territorial del país amb una base més consistent i en un major detall. Aquest tipus d’aproximació té un interès immediat en la planificació territorial i de fet ha estat utilitzada, per bé que generalment sense una intencionalitat prou clara, en alguns treballs de planificació o de prospectiva realitzats des de l’Administració catalana (Generalitat de Catalunya, 1995 i 2003). Els exercicis possibles de caracterització són múltiples i aquí s’ha optat, en la interpretació semàntica B, per la selecció d’unes variables territorials significatives que complementen l’exercici de caracterització territorial anterior, tot introduint els elements nous que caracteritzen les dinàmiques territorials. El mapa de síntesi proposat inclou quatre capes o àmbits d’informació per arribar a la caracterització del desenvolupament actual:3
171
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 1. Proposta coremàtica A. El desenvolupament urbanoindustrial als anys 1970.
Índex desenvolupament
Tipologia desenvolupament
Isocrones a Barcelona
Eixos principals (IMD)
Font: elaboració pròpia.
El desenvolupament socioeconòmic. A l’hora de qualificar el territori des d’un punt de vista del desenvolupament socioeconòmic en els darrers trenta s’observa que les diferències comarcals a nivell de renda s’han reduït fins a gairebé desaparèixer, fet que fa decantar l’observació de la riquesa cap a paràmetres que tenen a veure amb l’accessibilitat urbana als diferents serveis, la qual queda força representada en els àmbits o capes d’informació tot seguit analitzades. S’ha produït també un decantament general de l’activitat cap als serveis, per bé que es pot continuar parlant d’una especialització productiva, que a l’hora de la veritat manté les inèrcies de la especialització territorial de 1975. Pel que fa a la dinàmica social i econòmica continuen havent-hi mancances estadístiques a l’hora d’intentar qualificar les evolucions comarcals i municipals, de manera que s’arriba a concloure que el creixement demogràfic municipal representa una bona variable de síntesi del conjunt de dinàmiques. Tot plegat, es proposa una tipificació territorial que combina la dinàmica poblacional amb el criteri d’especialització de l’activitat, tot tenint en compte quatre variables (figura 2). 1.1. La dinàmica demogràfica municipal experimentada entre l’any 1981 i l’actualitat (2006). L’any 1981 es pot considerar un any d’inflexió des del punt de vista del creixement demogràfic pel que fa a la generalització i intensificació dels fenòmens de difusió urbana, que afecten tant l’àmbit metropolità (amb aturada del creixement a les àrees centrals), com a les ciutats capitals regionals i subcomarcals, com a determinades àrees rurals subjectes a un creixement turístic i/o de la segona residència. Aquests fenòmens són encara plenament vigents en els darrers deu anys, per bé que amb algunes modificacions relacionades amb el fort creixement
172
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
demogràfic basat en la immigració, que contrasta amb l’estancament general i el dèficit migratori iniciat el 1981. Figura 2. Determinació de la dinàmica socioeconòmica territorial, 2006.
Creixement demogràfic
Densitat demogràfica
Sector dominant
Sectors de base
Font: elaboració pròpia.
1.2. La densitat demogràfica (2006) representa un referent bàsic per a precisar la ubicació i extensió real de la ciutat i esdevé un referent territorial potent a l’hora de caracteritzar una economia fonamentada en els serveis. 1.3. Els sectors dominants a escala municipal (la darrera dada disponible es refereix a la població de 2001) donen el perfil econòmic dominant del territori i marquen clarament les diferències entre l’interior agrari, la costa i la muntanya terciària i la indústria de la part nordoriental interior del país. S’ha pres com a referència la població resident atesa la major fiabilitat de la informació i les matisacions referides a la mobilitat. 1.4. Els sectors econòmics de base en l’àmbit de la indústria i els serveis (darrera informació disponible per a 2001). Atesa la extraordinària mobilitat de la població (i els empadronaments ficticis d’alguns municipis), és fa necessari veure les dinàmiques i l’especialització econòmica sobre els àmbits territorials reals de l’activitat, que en aquest moment venen a ser les àrees o sistemes urbans. En aquest sentit s’analitza l’especialització dels diferents sistemes urbans en la indústria alimentària, en la resta d’indústries i en els serveis relacionats amb la restauració, l’hoteleria i el transport. Les dades referides als llocs de treball localitzats per cada sistema i el volum dels cercles dóna idea del pes de cadascun d’ells.
173
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’organització territorial. Si en l’exercici precedent la comarca és com una referència de tipus més administratiu, que ve obligada per la disponibilitat d’una informació estadística abundant i per no caure en les arbitrarietats que comporta l’escala municipal, en l’actualitat hi ha un major coneixement de l’organització real del territori. La gran mobilitat de la població dóna més sentit que mai a una escala territorial com la comarca, per bé que els lligams humans i econòmics reals no es produeixen en l’àmbit estricte de les comarques administratives, sinó més aviat en els sistemes urbans, que han rebut noms diferents com àrees urbanes, rodalies, ciutats comarca. El mapa proposat pren com a referència els límits dels sistemes urbans obtinguts pels serveis de planificació del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya que són els qui més han estudiat les estructures territorials, per bé que els seus treballs es vegin molt condicionats per la informació sobre els mercats de treball. El pes de les centralitats urbanes. Tot i l’augment de la mobilitat i la localització cada cop més indiferent del lloc de residència, d’activitat o de lleure (fet que ens porta a parlar dels sistemes urbans o ciutats-comarca), la concentració d’aquests darrers en ciutats continua essent un fet determinant de la realitat del país. Des d’aquest punt de vista es consideren cinc nivells de ciutat: la taca metropolitana de Barcelona, la taca de la ciutat de serveis costanera, els centres regionals, els comarcals i els subcomarcals. Tret d’aquests darrers, en els altres es donen fenòmens de difusió urbana que cada cop fan més difícil l’aplicació de límits urbans o el concepte de punt o cercle de referència. De moment s’ha conservat una simbologia de cercles de més a menys gruix per escenificar el pes demogràfic desigual de les centralitats urbanes interiors del país. Les xarxes territorials de relació. Vist que les relacions d’immediatesa es donen en l’àmbit dels sistemes urbans, convé escenificar els fluxos cada cop més intensos que es produeixen en una escala superior. Aquests fluxos són de natura molt diferent i afecten el conjunt del territori; però tenen un punt de màxima concentració a les ciutats i, donat el pes aclaparador del transport per carretera, tenen una bona plasmació en la intensitat del trànsit viari mesurat a través de la IMD. És la variable que s’ha utilitzat per a representar els diferents gruixos de línies discontínues que uneixen taques i centralitats urbanes i que no solament tenen a veure amb els fluxos entre les més pròximes sinó entre el continu lineal. La combinació dels quatre àmbits anteriors dóna la figura 3 adjunta, en relació a la qual es pot apuntar de manera sintètica com el color de fons dóna idea de l’activitat de suport del territori, per damunt de la qual se situa la xarxa de ciutats, la qual es confon amb el suport territorial en l’àmbit metropolità. El límits del sistemes urbans representen línies de fons poc visibles, però que tenen el valor de representar contorns de ciutats reals, que tenen nivells d’integració diferents i que mereixerien una reflexió específica. Certament, determinades realitats territorials podrien ser objecte d’algunes lectures diferents, com ara la propietat de considerar l’àrea Tarragona-Reus-Valls i alguna altra com un conjunt metropolità. Donades les diferències de magnitud i de contingut en relació a la regió central metropolitana, s’ha mantingut l’opció de considerar-les com a “sistemes urbans actius”, concepte que implicaria una integració urbana regional en la qual mantenen un pes determinant les centralitats històriques.
174
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 3. Proposta d’interpretació semàntica B. Dinàmiques socioeconòmiques i estructures territorials, 2006.
Desenvolupament socioeconòmic
Àrees urbanes
Centralitats
Xarxes territorials
Font: elaboració pròpia.
Recapitulació A partir de dos exercicis de representació cartogràfica realitzats en dos moments històrics molt diferents i amb un suport tècnic i d’informació molt desigual s’han plantejat dues propostes de representació sintètica del desenvolupament socioeconòmic de Catalunya a l’escala territorial. Deixant de banda el fet que les característiques d’aquest desenvolupament han variat en els trenta darrers anys i sense entrar en la natura d’aquests canvis, deduiríem en l’àmbit de les tècniques cartogràfiques: • L’interès didàctic de les propostes coremàtiques com a combinació d’una determinada observació temàtica, en aquest cas el desenvolupament socioeconòmic, amb els referents geostratègics amb els quals es troba relacionada (eixos, corredors, distàncies, barreres,...). La representació és, volgudament, una representació deformada del territori adreçada a posar de relleu els aspectes geoestratègics en joc i, des d’aquest punt de vista, té un interès fonamentalment didàctic que s’ha d’emmarcar en la funció que se li assigni. • L’interès més des del punt de vista de la planificació o ordenació territorial de la interpretació semàntica que busca representar fidelment sobre el territori els aspectes més destacats o de síntesi d’un determinat àmbit temàtic, en el cas exposat el mateix desenvolupament socioeconòmic. En aquest cas els aspectes geostratègics es dedueixen de l’expressió geogràfica de les variables del desenvolupament, que es concreten fonamentalment en nodes, fluxos i àrees.
175
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
•
Tant en un cas com en l’altre, cal destacar la importància de situar aquest tipus de propostes gràfiques a la fi d’un procés sistemàtic d’anàlisi de les diferents dades territorials disponibles, d’interrelació d’aquestes i de selecció dels indicadors o factors principals que expliquen la realitat i que han de plasmar-se en el mapa. La realització d’exercicis sense una base d’estudi prèvia es tradueix en un acte pictòric força subjectiu i la seva proliferació portaria naturalment al seu descrèdit.
Notes 1
. Una compilació i comentari d’interpretacions coremàtiques de Catalunya, acompanyada d’una interpretació pròpia es pot seguir a Enric Mendizábal (1993). Per cert, aquest autor atribueix erròniament un treball d’interpretació coremàtic propi, fruit de la tesi presentada a l’Institut Agronomique Méditerranéen de Montpellier (I. Aldomà, Les zones défavorisées en Catalogne, Tesi Màster I.A.M., 1983), a J.X. Pujol i R. Junyent, tot seguint la referència incorrecta d’un article també personal que fou obviat per aquests darrers autors i pel mateix E. Mendizabal (I. Aldomà, “Petites ciutats i desenvolupament rural. Els cas de la Catalunya interior”, a Les ciutats petites i mitjanes a Catalunya. II Setmana d’Estudis Urbans a Lleida, ICC, Barcelona, 1987). 2 . El treball de referència forma part de la tesi doctoral de l’autor i ha estat publicat com Ignasi Aldomà (1999), La crisi de la Catalunya Rural, Lleida, Pagès editors. Naturalment, l’article estalvia l’explicació de totes les anàlisis realitzades, que resulta indispensable de seguir per entendre el fonament de la proposta. 3 . La informació de base fou elaborada arrel de la Ponència presentada al Congrés del Món Rural: Ignasi Aldomà (2006), “Acció per al desenvolupament rural. Desenvolupament rural i local”. A Primer Congrés del Món Rural a Catalunya. Barcelona: Fundació Món Rural, Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, pàgs. 105-142.
Bibliografia ALDOMÀ, I. (1999); La crisi de la Catalunya rural. Lleida: Pagès editors. ALDOMÀ, I. (2006), “Acció per al desenvolupament rural. Desenvolupament rural i local”. A Primer Congrés del Món Rural a Catalunya. Barcelona: Fundació Món Rural, Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, pàgs. 105-142 CASASSAS, Lluís (1977); Barcelona i l'espai català. Barcelona: Curial. ANDRE, Yves; BAILLY, Antoine; CLARY, Maryse; FERRAS, Robert; GUERIN, Jean-Paul (1990) Modeles graphiques et représentations spatiales. Paris: Anthropos/Reclus. BRUNET, Roger (1986) “La carte-modele et les choremes”. A Mappemonde. 86/4, pàg. 2-6 CATALUNYA, Generalitat, Departament de Política Territorial i Obres Públiques (1995); Pla Territorial General de Catalunya; Barcelona: Generalitat de Catalunya. CATALUNYA, Generalitat, Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (2003); HiperCatalunya: territoris de recerca. Barcelona: Generalitat de Catalunya. CLARY, Maryse (1987); Cartes et modeles a l’école. Montpellier: Reclus. FERRAS, Robert (1993); Les Modeles graphiques en Géographie. Paris: EconomicaReclus. FERRAS, Robert (1989); “Note sur l’aménagement du territoire en Catalogne”. A l’Espace Geographique, 1989, pàgs. 318-320. MARTINEZ, Lucia W. (1998); El corema: una herramienta para el estudio de la organización del espacio. A Geoenseñanza; volumen especial, 1998. MENDIZABAL, Enric (1993); “Una proposta de model espacial per a la interpretació territorial de Catalunya”. A Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 36, pàgs. 101-118.
176
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA CARTOGRAFIA I LES DADES CADASTRALS COM A FONT DE DELIMITACIÓ TERRITORIAL Òscar Borràs Pascual Geògraf 1. Introducció La delimitació territorial municipal actual a Catalunya data de principis del segle XX, a la dècada de 1920 es van realitzar oficialment les actes de replanteig i delimitació dels termes municipals, donant oficialitat a una realitat que ja era sabuda per part dels habitants de cada poble i que en la majoria dels casos provenia ja de l’època medieval. Els “termes” de cada poble sempre s’havien tingut ben clars per part dels habitants dels mateixos, encara que aquestes delimitacions no es corresponguessin amb les diferents realitats geogràfiques, econòmiques o socials de cada localitat. En aquesta comunicació es pretén aportar una reflexió en torn a quina hauria de ser la delimitació municipal que fos la mes ajustada a la realitat local i en base a quins criteris es pot fonamentar. El punt de partida arrenca en els treballs de renovació del cadastre de rústica duts a terme en diversos municipis de les comarques tarragonines (comarques de l’Alt i Baix Camp, el Priorat, la Conca de Barberà, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i el Montsià), en tots els municipis on s’ha treballat i en funció, en part, de les dades cadastrals que s’han utilitzat (dades cadastrals del primer quart de segle XX) s’observa que els titulars cadastrals de determinades zones dels termes municipals no es corresponen amb titulars residents en el municipi en qüestió, si no que son de municipis veïns, la qual cosa comporta que si es realitzes una cartografia cadastral segons la titularitat de les parcel·les i en funció de la residencia del titular, aquesta no es correspondria amb la delimitació municipal existent pel que fa a l’origen dels titulars del mateix municipi; existirien, doncs, zones de confluència i solapament entre termes municipals en funció de la residencia dels seus titulars. Es molt interessant veure com s’adapta la titularitat cadastral als condicionants del territori i com aquests aïllen d’un terme una zona i l’apropen a un municipi veí. El resultat final es una delimitació de la propietat de la terra adaptada als condicionants territorials (camins, carenes, valls, rius, etc) existents en un lloc i en una època determinada (cal tenir en compte que estem parlant del primer quart del segle XX, quan els mitjans de locomoció a motor no havien arribat encara a aquestes contrades i tots els desplaçaments a les finques es feien a peu o sobre un animal de càrrega). Aquesta es una realitat territorial que te mes lògica que no pas les divisions administratives que provenen, en la major part dels casos, d’un repartiment del territori molt antic que s’inicia amb el feudalisme i que responia als interessos dels governants de l’època, mes que no pas als de les persones que treballen la terra, amb els perjudicis que això sempre ha comportat a nivell de gestió administrativa del territori, no tant sols per als propietaris de les finques, si no també per als mateixos ajuntaments. Aquesta premissa de treball s’ha concretat recentment en un cas específic, partint de la realitat geogràfica, social i econòmica evident d’un territori concret, s’han estudiat tots els paràmetres per arribar a demostrar quina hauria de ser la delimitació mes adient per
177
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
al correcte repartiment del territori entre els municipis implicats. El cas en concret on s’ha desenvolupat l’estudi és a la comarca del Priorat i tot segui es procedeix a exposarho. 2. Projecte innovador al Priorat Recentment a l’autor de la present comunicació, un projecte molt encertat en el seu plantejament i que es preveu tindrà uns bons resultats, tant per als productors de vi de la zona com per als propis consumidors, ja que l’objectiu del mateix és identificar unes noves delimitacions per als territoris de cada poble, que segurament seran diferents a la delimitació municipal actual. El projecte rep el nom de: “Vi de poble”, doncs es pretén ajustar la producció local segons les variables històrico-geogràfiques, vitivinícoles, socials i econòmiques, a cada una de les realitats locals dels pobles de la D.O.Q. Priorat prescindint dels límits administratius, es a dir, que cada productor (des del pagès que cultiva la vinya fins el celler elaborador) es pugui identificar amb un dels pobles de la zona ja que el seu producte està prou definit i associat a la seva població. Tot plegat incidirà en una identificació territorial mes exacta per part de tots els agents implicats i alhora també en la millora de la gestió i la traçabilitat del producte. Per a dur a terme aquest projecte s’han tingut en compte diversos factors, per una part i com a base general del projecte s’ha treballat en la qüestió de la divisió territorial municipal, en la delimitació dels termes adequats a la realitat local, identificant les zones geogràfiques, definides tant pels elements del territori (carenes, valls, colls, cursos fluvials, etc) com per les vies de comunicació i accés a les diferents contrades, tant les antigues com les actuals, així com també quina havia estat antigament la propietat dels terrenys en cada zona d’influència d’un municipi sobre un altre. Mapa 1 .- Zones d’influència del vi de poble a la D.O.Q. Priorat. Resultat final.
El resultat ha estat un mapa d’hipotètiques zones d’influència de cada localitat per la qual s’identifica un paratge amb un territori específic. Aquest mapa, solapat amb el de la
178
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
delimitació municipal actualment vigent genera unes zones veïnes entre municipis que s’intercanvien els territoris entre ells, adaptant-se a una realitat perceptivament admesa per tots i que es molt mes ajustada a les sinergies i el fluxos que es produeixen en el territori. 2.1 Procés d’elaboració Els eixos sobre els quals es basa la proposta geogràfica de definició dels límits d’influència de cada poble son els següents: A. Titularitat cadastral Especialment s’ha treballat la titularitat d’abans de la primera meitat del segle XX, les parcel·les properes a un determinat radi de les poblacions acostumen a ser de titularitat relacionada amb aquesta població i no a la del terme on esta ubicada, per un fet d’estricta proximitat. A. Accessos i vies de comunicació Els accessos des del terme veí a terres d’un altre terme son senyals evidents que per arribar-hi la comunicació està relacionada amb el terme d’on s’inicia el camí. A .Topografia i elements geogràfics No cal dir que la topografia i els elements geogràfics tant aïllen com comuniquen, en cada cas s’estudia quina es la repercussió en la relació territorial a cada població. B. Aspectes enològics i factors ambientals Per altra part també s’han estudiat les caracteritzacions enològiques i els factors ambientals que incideixen sobre la matèria bàsica, es a dir del mateix raïm, per arribar a diferenciar tipologies de producte final a partir d’unes caracteritzacions donades per similituds i afinitats que responguin als condicionants ambientals de cada lloc. En aquesta comunicació només es tenen en compte per a la seva exposició els paràmetres territorials, atesa la relació entre la realitat geogràfica detectada i la seva representació final cartogràfica. Com a exemple, concret tot seguit s’exposa el procés realitzat en el territori a cavall dels termes municipals de Porrera, Gratallops i Torroja: En primer lloc s’ha treballat sobre les dades de titularitat cadastral entre els anys 1930 i 1940, amb aquesta informació s’ha elaborat un mapa cadastral temàtic del municipi de Porrera en funció de qui cultiva les parcel·les o n’és el titular, especialment centrat en les titularitats relacionades amb els termes veïns de Gratallops i Torroja. D’aquesta manera es poden observar àrees d’influència de les poblacions veïnes en el terme de Porrera, tot i no ser part d’aquest terme municipal. En segon lloc s’han identificat i assenyalat els camins d’accés a les diferents contrades. Amb aquesta informació, solapada a la de la titularitat cadastral, es confirma el lligam territorial que uneix alguns paratges d’un terme municipal amb el terme veí, ja que gracies a aquests camins, que des de sempre han sigut eixos vertebradors del territori, s’han anat cultivant les terres mes properes als nuclis de població independentment del TM al que pertanyin.
179
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Imatge 2.- Mapa cadastral del TM de Porrera on s’observen les parcel·les amb titularitat associada a un altra municipi veí.
Imatge 3.- Detall del mapa cadastral del TM de Porrera on s’aprecia millor la titularitat.
Imatge 4.- Senyalització dels accessos a les finques des dels termes veïns
180
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
En tercer lloc s’ha solapat a sobre la capa d’informació territorial mes important, la base topogràfica. Mitjançant l’observació de tota la informació solapada, s’arriba a la conclusió que l’orografia del terreny, especialment els elements topogràfics destacats i la configuració del territori en general, dona suport a la teoria que unes zones concretes tenen mes “lligam” a determinades poblacions que a altres. Imatge 5.- Zona d’influència de Torroja sobre Porrera ajustant-se a la topografia
Un cop arribat aquí, s’han comprovat també els vincles econòmics i socials en base a la producció vinícola i els seus condicionants ambientals. La presencia dels cellers elaboradors en cada poble va lligada també als terrenys d’on provenen les vinyes i aquestes a un paratge específic que te uns condicionants edafològics, climàtics, d’insolació, etc. Son per aquests motius i no per uns altres que cada elaborador produeix el seu vi en un àmbit concret i això es pot apreciar en el producte final, cada vi pertany a un terrer específic i a una manera de fer també molt particular que li dona cada cultivador i cada elaborador. Al final de tot el procés tenim un territori que s’articula en determinats processos i segons uns condicionants prou clars, arribant a poder identificar les zones que, tot i pertànyer administrativament a un municipi, son una area de clara influencia històrica, geogràfica, social i econòmica d’un altra localitat veïna. La següent imatge es el resum final del procés, en el qual s’han posat en joc tots els condicionants i pels quals es pot decidir quines son les àrees d’influència d’un “Vi de poble”. Imatge 6.- Exemple esquemàtic de les zones d’influència que s’han tractat en la present comunicació, referents als territoris relacionats amb les localitats de Gratallops i Torroja, veïnes al TM de Porrera
181
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2.2 Conclusió Al final de tot, en el cas del Priorat, s’arriba a la conclusió (que segurament també es donarà en altres indrets de Catalunya) de que els habitants de cada poble tenen un sentiment de partanyença molt fort al seu entorn afectiu immediat, “la terra estira” com es diu molt en aquestes contrades, i amb aquest projecte s’ha volgut plasmar sobre el paper que la idea que cadascú pugui aferrar-se al territori on creu que pertany no es cap disbarat, i que aquesta realitat quedarà representada cartogràficament per poder demostrar-ho d’una manera clara i tècnicament comprovada.
182
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA CARTOGRAFIA TEMÀTICA A PETITA ESCALA. UNES LLIÇONS DE L’ATLES DE LA DIVERSITAT Carles Carreras i Verdaguer Sergi Martínez i Rigol Sergio Moreno Redón Crup d´Estudis Urbans (GEUC). Universitat de Barcelona 0. Introducció El punt inicial en el procés d’elaboració de la cartografia temàtica de l’Atles de la Diversitat va ser l’establiment dels continguts a representar i la definició de l’objectiu. La voluntat de representar la diversitat a escala mundial es va fer a partir de la selecció d’una sèrie de temes i la seva estructuració, que va donar lloc a una veritable teranyina que mostra les seves interrelacions. A partir d’aquí va començar un procés de selecció. D'una banda, de selecció dels especialistes que havien d'ésser els autors dels mapes. D'altra banda, primer, de selecció de la projecció cartogràfica, tant de la que s’havia d’utilitzar en bona part dels mapes, com també d’aquells que havien de ser una excepció, i per tant, necessitaven d’una projecció diferent per comunicar millor el missatge que es volia transmetre. Segon, un procés de selecció de les variables a representar en cadascun dels temes. I, finalment, una selecció de les formes de representació i del seu disseny. La selecció de la projecció a utilitzar no és una qüestió irrellevant o banal. Les dimensions i les formes dels continents poden donar imatges del món ben diferents (només cal recordar la polèmica al voltant de la projecció de Peters, qui va mostrar l’eurocentrisme de la projecció de Mercator, acceptada de forma general com la imatge vertadera del món).1 Donada la capacitat tècnica actual d’utilitzar qualsevol projecció cartogràfica, a través de la informàtica i els programes de cartografia temàtica i els sistemes d’informació geogràfica, la seva selecció, sempre que s’adeqüi a unes necessitats concretes, es converteix sobretot en una qüestió estètica. Així, en bona part dels mapes de l’Atles s’ha utilitzat la mateixa projecció de Robinson (en 197 mapes del 2502 totals), per tal de fer els mapes comparables entre ells i facilitar l'estudi de la diversitat buscat, i per donar una certa homogeneïtat visual a l’obra. Com és sabut, a través d’aquesta projecció de tipus afilàctic es dóna una imatge de tot el món en la que hi ha un equilibri entre les distorsions de les distàncies, dels angles, de les formes i de les àrees. Les excepcions a l’ús d’aquesta projecció s’han fet en els casos dels set mapes anamòrfics, que s’han utilitzat per tractar algunes temàtiques que podien tenir més relació amb la distribució de la població, que no pas amb el territori (distribució de les llengües i de les religions).3 També una excepció ha estat el mapa que representa la gestió del temps, en el qual s’han representat els fusos horaris. I tampoc s’ha utilitzat la projecció de Robinson en els vint-i-quatre plans de ciutats i en els vint-i-un mapes continentals o d’Estats. La selecció de les variables a representar, en bona part dels casos, s’ha realitzat conjuntament amb l’autor del text, especialista en la temàtica tractada; cal tenir en compte que a l’Atles va aconseguir-se de conjuntar el treball de noranta-dos autors diferents. A totes les variables utilitzades se’ls ha hagut de trobar la component espacial que en permetés la seva representació cartogràfica, tasca que en alguns casos ha estat
183
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
molt senzilla, com per exemple la informació quantitativa de caire sòcio-economic o demogràfic ordenada per Estats que s’ha extret de determinades fonts de tipus oficial. En d’altres casos, ha estat més complicat, com per exemple els mapes dels vestits tradicionals, de les arts populars, o de la casa, en els quals la manca d’una informació sistematitzada i georeferenciada va fer més difícil la confecció del mapa. Paral·lelament a la selecció de les variables, va fer-se una cerca de les fonts d’informació disponibles, que es detalla més avall. Una vegada trobades les dades a utilitzar, varen definir-se les seves característiques formals, és a dir, si es tracta de dades puntuals, lineals, superficials o volumètriques, va definir-se la seva estructura organitzativa, i finalment, el nivell d’escalat (qualitatiu, ordinal o quantitatiu) que n’havia de guiar la representació. A partir d’aquí, juntament amb l’equip de disseny van triar-se les variables visuals a utilitzar d’acord amb les propietats perceptives, va elaborar-se la simbologia i va fer-se'n la implantació al mapa. L’Atles de la Diversitat és així un atles en el qual cada mapa forma part d'un tot, i on cada part és complementaria de les altres. L’ús de la mateixa projecció per la majoria dels temes i una gama de colors més o menys homogènia facilita la comparació i la complementació entre tots. A més, l’agrupació dels fulls cartogràfics en blocs temàtics, trencant una continuïtat de principi a fi, permet que cadascun també sigui un conjunt més o menys homogeni, facilitant una lectura transversal dels temes. 1. L'elaboració de la informació Es pot considerar que la informació necessària per a l’elaboració de la cartografia temàtica mundial a petita escala, necessita complir un seguit de requisits. D’una banda, ha de ser el màxim d’exhaustiva i complerta, és a dir, la informació referida a un fenomen concret ha de recollir el major nombre de casos possible i, fins i tot, ha de tenir una cobertura territorial el més àmplia possible. D’altra banda, hi ha d’haver homogeneïtat en la definició de les variables i la captura de les dades, per tal que dades recollides a diversos punts siguin comparables.4 Pel que fa a la exhaustivitat i la cobertura territorial, resulta evident que quan es vol representar, per exemple, la distribució de la població al món, es necessiten dades que donin compte del nombre total de població a les unitats administratives que s’utilitzen, i que totes o bona part d’aquestes unitats tinguin aquesta informació. L’exhaustivitat i la cobertura territorial resulten garantides en determinats tipus d’informacions, com per exemple les generals de tipus econòmic o demogràfic, proporcionades per organismes internacionals que asseguren aquestes característiques. Però resulta menys senzill en d’altres casos, en els que aquesta falta d’exhaustivitat o cobertura territorial pot ser fins i tot un fre a l’hora d’intentar representar cartogràficament unes temàtiques poc usuals. En aquest últim sentit, poden ser un exemple els mapes sobre l’homosexualitat, el turisme cultural o la solució dels conflictes, entre d’altres, en els que es dóna un ús de fonts d’informació no utilitzades fins aleshores, que possiblement no són del tot exhaustives, però que aconsegueixen donar compte i comunicar el missatge volgut. Fins i tot, malgrat que hi havia la necessitat de màxima cobertura territorial, cal destacar que sovint els buits d’informació són significatius. Aquells territoris sobre els quals generalment no hi ha informació és perquè no tenen prou desenvolupat el sistema de recollida que la subministra, o bé perquè directament l’amaguen, o perquè el fenomen
184
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
en qüestió no s’hi dóna. Vegi’s, per exemple, el cas de la música clàssica, en el qual la variable a representar era el nombre d’habitants per orquestra (i també les ciutats amb conservatori, teatre o auditori), i en el qual els buits a l’Àfrica i l’Àsia, i també en part a l’Amèrica del sud, venen a explicar la major tradició musical d’aquest tipus de música en la cultura europea o occidental. L'homogeneïtat de les dades està normalment assegurada per la font que les subministra. Bona part de la informació social, econòmica i demogràfica utilitzada prové directament dels serveis estadístics o organitzacions de Nacions Unides (la base dels quals són sempre els Estats), d’altres organitzacions internacionals de caire oficial (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional) o de fonts que reprodueixen aquestes informacions o també en creen (World Resources Institute, Population Reference Bureau, annuaris diversos). Així, per exemple en el cas del turisme, l’Organització Mundial del Turisme s’encarrega de definir què és un turista, i a través de les estadístiques estatals, comptarlos arreu del món. Això posa en valor, sens dubte, les fonts oficials que recullen les informacions estatals i donen les indicacions oportunes per dur a terme la captura de dades en aquests Estats. El fet que gran part de la informació disponible, sobretot d’aquestes fonts de caire oficial, estigui organitzada en funció dels Estats, obliga en certa forma a la utilització d’aquesta base geogràfica. Així, es pot destacar el fet que un gran nombre de mapes de l’Atles de la Diversitat tenen representades les fronteres estatals, en concret, 196 mapes dels 249 que formen l’Atles, és a dir, quasi el 80%. Una part important són mapes de coropletes, 84 (en els que hi pot haver combinació amb símbols proporcionals, o símbols pictòrics). En 18, es dóna exclusivament la utilització de símbols proporcionals per representar informació estadística referida als Estats. Per tant en 94 mapes s’utilitzen les fronteres estatals bé per a la representació d’informació no quantitativa, o bé únicament com a referència. D’una banda, aquest fet és un pas més en la naturalització de les fronteres estatals. El mapa del món, com una col·lecció d’Estats nació de diferents colors, als que es correspon una igual divisió de cultures i pobles, no té discussió ni crítica. I així, la distinció entre societats, nacions i cultures es basa en una divisió de l’espai aparentment no problemàtica, pel fet que ocupen espais naturalment discontinus.5 Per tant el contacte cultural, el conflicte i la contradicció entre cultures i societats no encaixa en aquesta visió del món configurada per espaïs discontinus, on les fronteres es poden imaginar com a profunds barrancs que separen els espais estatals. Això podria contradirse amb un dels objectius fonamentals de l’Atles, que és la definició d’unes noves unitats socials capaces de substituir els Estats, que són divisions en certa forma inestables i que no donen compte de la pròpia diversitat interna. Però cal destacar que a l’Atles de la Diversitat sí que s’aconsegueix mostrar, en algunes ocasions, aquesta diferència entre Estats i pobles o nacions. És el cas, sens dubte, del mapa dels pobles i de les nacions, en el qual una primera aproximació al mosaic de pobles i nacions del món se superposa a les fronteres estatals, mostrant d’aquesta forma la no coincidència. I també del mapa dels pobles europeus, en el qual també hi ha una superposició de pobles tradicionals, grups culturals i fronteres estatals. D’altra banda, cal destacar en favor de la utilització dels Estats, que aquests esdevenen punts de referència a partir dels quals es pot localitzar qualsevol fenomen en el món.
185
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Així, no ha estat banal la utilització de les fronteres estatals en els 98 mapes no estadístics, ja que aquestes permeten una millor lectura espacial. Els Estats esdevenen una mena de graella a partir de la qual quasi bé tothom és capaç de situar els fenòmens que s’intenten representar. A més, també és innegable que les fronteres estatals tenen avui dia, malgrat el procés de globalització, una vigència i afectació sobre la vida de les persones molt destacada, sobretot pel que fa a posar traves a l’entrada i sortida de persones i, encara que no tant, mercaderies, i per això, la seva representació tampoc és banal. Però no és menys cert que els pobles són productes històrics, fruit de la mobilitat i l’intercanvi, pel que la fixació en fronteres i la concepció d’unitat interna que representa l’ús dels Estats és, sens dubte, contradictòria. D’aquí que mapes, com els de l’apropiació del món, les migracions tradicionals, noves o forçades, i, fins i tot, el conjunt de mapes dedicats a l’origen de les plantes i animals, per la idea de moviment i de contacte, de barreja que comporten, siguin un bon contrapunt al rigor de la malla estatal. També és destacable l’intent d’ús de bases diferents a les estatals, en la representació d’informació estadística. Un intent per crear unes noves unitats podria ser el mapa de la Qualitat de vida, en el que es creen unes unitats estadístiques en base al nombre d'habitants, i que parteixen dels Estats i inclús de divisions infraestatals. Així, el món es subdivideix en unitats estadístiques d’aproximadament 25 milions de persones, pel que Estats com l'Índia o la Xina, necessàriament, s’han de subdividir. També el mapa que mostra la gestió de la vida en podria ser un altre exemple, però aquí les divisions són de caire supraestatals, és a dir, són totes elles fruit de la suma d’estats complerts. 2. El disseny de les formes de la representació i el seu significat L’Atles de la Diversitat va tenir com a pretensió millorar en l’elaboració dels mapes les relacions entre la forma,pel que fa a l’ús de la projecció, la simbologia i els colors, i el contingut al que havia de fer referència. Així, trobar un bon disseny en les formes de representació ajuda a que la cartografia temàtica transmeti millor el missatge o, fins i tot, a que pugui transmetre diversos missatges alhora, més enllà del títol del mapa que indica l’objecte d’estudi. Hi ha hagut així un gran esforç per a que cada mapa tingués un disseny original i expressiu, a banda de la pretesa homogeneïtat abans citada, que facilités la lectura i la comprensió del missatge. Els símbols i els colors solen tenir a més de la visibilitat uns significats, què en uns casos poden ser entesos localment i en altres casos mundialment, com passaria amb les marques comercials conegudes. El que s’ha intentat, doncs, és utilitzar aquesta càrrega simbòlica i conceptual amb formes i colors de significats més o menys universals. Per això, tots els mapes intenten compaginar aquesta qualitat, que es podria qualificar d'estètica, amb el rigor i la qualitat cartogràfica necessàries. Un detall important en aquest sentit és que quasi sempre el plec del llibre talla els mapes per l’oceà Atlàntic, de manera que la informació continental mai està tallada visualment. L’anàlisi de les relacions entre la forma i els continguts en els mapes de l’Atles permet desvetllar uns símbols i uns colors que s’han fet servir amb més regularitat i per a uns continguts determinats, mentre que d'altres no han mantingut o no s’ha sabut trobar aquesta regularitat.
186
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La projecció, com ja s'ha vist, és la mateixa per a quasi tots els mapes, la Robinson, que en no distorsionar excessivament les àrees permet observar millor les diferències de superfície entre els territoris.6 Entre els altres mapes que no utilitzen la projecció de Robinson hi ha els anamòrfics, que han estat emprats per aquells temes en que la població és l’indicador principal, o en aquells on es vol senyalar les diferències entre característiques de les poblacions. Una modificació que s’ha fet en alguns casos sobre la projecció de Robinson ha estat la de canviar el seu centre, aquesta tècnica s’ha utilitzat en els mapes que representaven la distribució del hinduisme i del budisme des de l’Índia i des de la Xina.7 Els colors són un recurs molt ben utilitzat a l’Atles. L’opció de les coropletes és la més usada per a mostrar la diversitat en gairebé tots els continguts. Les raons que han fet optar per aquesta opció són diverses. Primer, perquè els colors tenen uns significats coneguts generalment, segon, perquè molta de la informació és estadística estatal, com ja s’ha vist, cosa que permet visualitzar ràpidament les diferències entre àrees sempre que no hi hagin massa colors i siguin prou diferents; i tercer, perquè les coropletes no impedeixen que es puguin sobreimposar altres formes de representació com símbols puntuals o gràfiques, sense tapar la informació de base. Aquest és el cas del 78 % dels fulls cartogràfics, i només en 35 mapes hi ha únicament representació coroplètica. Un dels elements més destacats en l’ús dels colors és l’associació que es pot fer a un significat. En aquest sentit, en el cas de l’Atles de la Diversitat, els colors més utilitzats han estat el vermell, el groc, el lila i el verd. El vermell ha estat el color predominant, associat a un dels molts significats que té: calor, sang, senyal d’alerta i perill, negativitat, prohibició. Així els continguts on s’ha fet servir el color vermell són aquells on s’ha volgut indicar alguna d’aquestes característiques: entre els mapes en que el vermell expressa un senyal d’alerta o perill, sang, mort o indicacions negatives hi ha els referits a les guerres, les polítiques en el seu grau més prohibitiu, risc social o natural, la mortalitat o la desnutrició. El color vermell expressió de calor o altes temperatures només s’ha utilitzat al mapa de la diversitat natural per assenyalar la zona tropical. En el seu cas, la gradació de vermell i groc sempre s’ha fet servir per als mapes de població i urbanització (assentaments humans, densitat, població total, creixement de la població, esperança de vida, població adulta o en tots els mapes de les ciutats multiculturals). El groc s’ha fet servir en la majoria dels casos acompanyant el vermell en les gammes de colors, encara que acompanyant-ne d’altres com el verd, el lila o el marró, però sempre indicant els valors mínims, com en el cas del conservacionisme. El significat més utilitzat del groc és per indicar sequedat o aridesa (diversitat natural o biodiversitat), que te molta relació amb la utilització que s’ha donat en els mapes de població i urbanització, i també en el mapa de l'Ecúmene i anecúmene, en els que el groc s’utilitza per a indicar el buit humà. El lila i el verd també han estat molt utilitzats en les gradacions. En referència al seu significat, el lila, té una presència molt significativa en els temes relatius a la dona. L’altre ús rellevant d’aquest color ha estat per senyalar les regions fredes. El verd, per la seva banda, s’utilitza com a representació de les àrees de vegetació i humitat (religions indígenes, explotacions forestals), o com a símbol d’esperança, i per tant amb un sentit clarament positiu. Els casos més interessants són on el verd representa permissivitat o legalitat, en contraposició al color vermell que significa prohibició o il·legalitat, com en
187
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
els semàfors, relació que es dona, per exemple, en el mapa de la homosexualitat o en el de les polítiques migratòries. Finalment, el blau s’associa a l’aigua, i per tant, s’ha fet servir en tots aquells mapes en els quals l’aigua és l’objecte d’estudi, com en el mapa destinat a l’abastiment de l’aigua o, per exemple i de forma més general, per a pintar tots els territoris en el mapa dels ports, dins del full cartogràfic dedicat a les infraestructures de transport. Un altre significat al que s’ha associat el color blau és la pau, com a color de les Nacions Unides. Una utilització genèrica dels colors que s’ha fet en l’Atles és l’associació directa entre un color i una regió, continent, cultura, civilització o alguna de les seves característiques. Tot i que aquesta intenció apareix a molts dels fulls de l’obra, no s’ha aconseguit, però, en tots els casos. Aquesta associació ha estat fàcil d’aconseguir en aquells temes on els objectes ja tenen una relació tradicional amb colors i símbols, com en el cas de les religions. Així, el lila s’ha utilitzat per a representar el cristianisme, i les seves divisions, el verd està associat al món islàmic, el taronja al budisme, el gris representa el taoisme i el confucionisme, i, finalment, el groc l'hinduisme, tot i que aquest últim no es manté homogèniament a tots els mapes. Els mateixos colors s'ha emprat en temes relacionats, com el lila per al continent Europeu, el verd per al tròpic i el continent Amèrica, el taronja i els colors vermellosos per a representar el continent asiàtic i l’orient mitjà, a vegades compartint amb el color groc, utilitzat també en el continent africà, com es pot veure en el mapa del comerç internacional, en les etiquetes del mapa dels pobles indígenes i en el mapa dels valors. Per últim, els colors s'han emprat també com a diferenciadors de temps o èpoques, com en el plànol de la basílica del Sant Sepulcre en el full de Jerusalem. Per altra banda, un ús curiós dels colors és la barreja per donar la idea de diversitat o de festa, com en el mapa de les festes per crear la imatge de focs artificials, o com en el mapa dels pobles i les nacions, per reforçar la idea de mosaic. Les variacions i les innovacions en les formes de representació i els símbols permeten presentar la informació de manera diferent a la tradicional o, també, presentar informació que no és usual de cartografiar. Així, en pocs fulls es pot apreciar tant el pes de la tradició cartogràfica com en el dels recursos minerals, on es fan servir els símbols convencionals per identificar cada mineral o les lletres que l’identifiquen a la taula periòdica d’elements de Mendelev. Al costat dels típics diagrames de barres, gràfics de porcions o els símbols més convencionals, a l’Atles de la Diversitat s’han fet servir un gran ventall de recursos. El mapa de la gestió de la vida és un exemple d’aprofitament d’aquesta tradició de formes que expressen porcions, on presenta quatre fonts d’informació fàcilment comparables per l’extensió de cada barra, i on a més la forma circular del diagrama expressa el cicle de la vida. Un altre és el mapa dels valors, on el gràfic és un diagrama de barres que facilita veure els nivells de cada valor i la comparació entre grans regions. La introducció de noves formes depèn molt de l’existència d’una simbologia relacionada amb els continguts tractats. Així, s’han utilitzat tant símbols que ja compten amb una tradició, establerta, com el llaç vermell de la lluita contra la sida, o els símbols que identifiquen a cadascuna de les religions més conegudes, o també associacions relacionades o les màscares del teatre, mentre que en d'altres casos s’han hagut d’inventar. En els mapes de llengües s’ha fet ús d’etiquetes, un dels recursos més
188
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
utilitzat que facilita la lectura i evita, en molts casos, que l’excés de la informació contamini el mapa i el missatge. Hi ha exemples molt imaginatius en els mapes de migracions, en que seguint la tradició de representar el moviment amb fletxes que indiquen fluxos, les etiquetes tallen la línea i destaquen el lloc d’origen o destí; un altre exemple d’etiquetes és el dels mapes de les ciutats religioses o en els de belles arts, música, dansa, teatre, escoles d’arquitectura o les llengües. Algunes vegades s’ha hagut de dissenyar elements representatius d’un tema, ja sigui perquè es vol comunicar un missatge concret o perquè mai s’ha representat el tema. Entre els casos més imaginatius i que han aconseguit millor el seu propòsit, on color i forma s’interrelacionen, hi ha el mapa de les guerres, que presenta els continents pintats de vermell simbolitzant la sang dels morts, i el lloc de les guerres amb una figura humana que es crema extret del Gernika de Picasso, símbol antibel·licista. Un altre exemple és el dels assentaments humans on el símbol és un gratacels de color i grandària diferents; en aquest mapa, a més, es va canviar la perspectiva de la projecció per donar major èmfasi a la tercera dimensió dels símbols. Altres símbols nous són la xeringa del mapa de la mortalitat infantil o la figura humana desnodrida del mapa de l’alimentació; en el de l’homosexualitat les ciutats apareixen formant un arc de Sant Martí, segons el número de vegades que estan citades; en el de la música clàssica apareix un faristol; en el de la dona i la fecunditat apareix la figura d’una embarassada la panxa de la qual sempre en vermell indica l’avortament, i la dona pintada de verd o de vermell com a possibilitat o no d’avortar,indicant el paper determinant d’aquest en la decisió. I així molts més símbols. Tots els mapes que representen temes relacionats amb les tradicions solen ser difícils d’elaborar, ja que aquests fets culturals no solen tenir ni localització ni delimitació concreta, en l'espai i en el temps. Els exemples més clars d’aquesta dificultat són els de la casa o el de les arts populars on es proposa un disseny a partir de fotografies superposades al mapa per crear la sensació d’una relació directa amb els territoris, però poc concretada. En el primer les fotografies volen donar la sensació de que hi ha una transició d’un punt a l’altre del món i que per sobre hi ha l’arquitectura moderna que abandona les tradicions de poques plantes per construir en alçada. En el segon cas s’escullen uns exemples concrets força aleatoris. 3. El doble valor dels mapes El mapa és una il·lustració i un document alhora. Com a il·lustració, però, és sobretot el resultat d'un treball de recerca; de recerca d'informació, sobretot, però també recerca i tria de l'escala, de la projecció, de la simbologia, dels colors també, com ja s'ha vist. La tria de la projecció, en un cas com aquest en que es tracta d'una obra de cartografia temàtica, com s’ha vist, resulta menys rellevant que altres seleccions, i té més a veure amb la legibilitat i l'estètica que no amb cap altre qüestió relacionada amb la precisió. La tria dels símbols i dels colors és més el resultat d'una recerca de comunicació i disseny, tot i el que ja s'ha vist de significació que alguna d'aquestes tries té. La tria de l'escala, en canvi, resulta molt més rellevant, ja que l'escala de qualsevol estudi determina el seu resultat. Com és lògic, en un atles universal, les escales emprades són molt petites en general, ja que es tracta de representar en un sol full cartogràfic tot el món; quan en un mateix full es representen diversos mapamundis l'escala resulta encara menor. Això significa la necessitat de generalització i
189
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
simplificació de la informació i la representació d'una o molt poques variables per mapa; aquest fet obliga a considerar l’Atles en el seu conjunt per tal de poder copsar la diversitat que es vol representar. De tota manera, cal destacar que apareixen altres escales una mica més grans: uns mapes continentals, per tal de representar la gran diversitat ètnica del món, seguint la tradició antropològica;8 uns pocs mapes d'alguns Estats grans en extensió i en població per a mostrar la complexitat cultural del món contemporani i la seva tendència a la mobilitat i hibridació; i, finalment, l'escala més gran, uns quants mapes de ciutats, amb temàtiques culturals diverses, per tal de ressaltar la importància del fet urbà en la societat actual. El mapa, així, fruit de seleccions i decisions diverses, és el resultat d'una interrogació d'una part de la realitat, la qual vol contribuir a interpretar; el mapa ofereix una il·lustració a tot color, la qual comparteix amb d'altres il·lustracions a color, gràfiques o fotografies, la intenció de comunicar un o diversos missatges d'aquella interpretació que es vol fer. Els mapes de l’Atles de la Diversitat són el resultat de la recerca de molts investigadors d'especialitats ben diferents; unes recerques en les quals generalment els autors ja tenien una experiència prèvia, llarga i acreditada. En algunes ocasions, però, es va aconseguir que des de les seves pròpies disciplines, poc donades a la cartografia, en general, reflexionessin de nou o, si més no, d'una manera nova, més territorial o geogràfica sobre els temes de les seves especialitats; aquest va ser el cas, per exemple dels mapes de les representacions diplomàtiques estatals o de les arquitectures.9 Cada un dels mapes així transmet un missatge principal, una interpretació del tema que s'analitza, i tots ells, en conjunt, transmeten un missatge més general: el de la importància de la diversitat regional del Món que es presenta moltes vegades massa homogeni i massa simple. El sumari gràfic general de l'obra, amb la seva teranyina de interrelacions entre tots els mapes, pretén reflectir el diàleg que els temes mantenen entre ells malgrat la separació de capítols i pàgines i mostra la unicitat del conjunt. Les fotografies, per la seva banda, cerquen de presentar un o diversos exemples significatius del missatge principal que expressa cada mapa. No són fotografies per fer bonic,10 cosa que no treu que no puguin ser en general molt boniques. Són il·lustracions en el sentit de que il·luminen, donen llum a un tema o a un problema que es presenta en detall, a una escala molt més gran. Per a qui no llegeixi el text, donen ràpidament una idea concreta del que el mapa vol mostrar. Les gràfiques, quan no són símbols integrats al mapa com s'ha vist, tenen la mateixa funció d'exemple i d'ampliació informativa que les fotografies. N'hi ha poques, però, i sempre intenten substituir els quadres estadístics (dels quals encara n'hi ha menys) per tal d'oferir una millor legibilitat. El mapa, però, també com a resultat és un document de treball que comparteix amb el text11 i les fonts bibliogràfiques i d'internet l'ambició de donar més informacions que no les que se sabien abans d'elaborar-lo i de fornir materials per a seguir aprofundint en el tema. Per tant el resultat d'una recerca o d'una experiència es converteix així en una nova font d’informació. El simple fet de la representació cartogràfica és ella mateixa ja una informació nova;12 la densitat de la informació, la contigüitat o la distància, la regularitat o irregularitat de la distribució són noves informacions que s’afegeixen a les dades elaborades i que ajuden a interpretar-les o, al menys, a plantejar noves preguntes i noves recerques. Aquest fet és tan vàlid per tots i cada un dels 150 fulls cartogràfics de l’Atles, com per a tot el conjunt. D’aquesta manera, s’ofereixen als lectors noves fonts d’informació per als més del centenar de temes que l’Atles analitza, alhora que es planteja en conjunt també un nou concepte de diversitat mundial que entre tots cal anar
190
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
construint. L’obra, per tant, permet una continuació tant als autors que hi varen intervenir, com a qualsevol lector interessat en el tema. Una bona prova d’això es veu reflectit en el mapa que representa les ciutats que apareixen esmentades o analitzades a l’Atles i el nombre de vegades en que apareixen, elaborat a partir de l'índex toponímic que el completa. Aquest tipus de mapa, poc habitual en general, dóna a conèixer la cobertura mundial real de la informació de l’Atles, cosa que el simple llistat de noms de l’índex no facilita i permet d'analitzar l'indefugible eurocentrisme que en la major part dels estudis culturals se sol donar. 4. Conclusions Les primeres conclusions dels autors sobre les lliçons de l'experiència de l’Atles de la Diversitat s’emmarquen en una constatació que hauria de ser sorprenent: quan som a l'era de la imatge els geògrafs contemporanis sembla que empren menys mapes que abans en els seus estudis i publicacions. De confirmar-se aquesta constatació subjectiva, cal reaccionar en contra i l’Atles és un intent de fer cartografia, molta cartografia i de difondre-la. El marc tecnològic actual permet, d’una banda, una gran facilitat en la producció cartogràfica (pel que cal tenir molt clars els fonaments de la cartografia temàtica) i, d’altra banda, permet un accés i difusió de la informació més gran que mai. El pes excessiu de la tecnologia, però, no pot abocar a la separació entre Cartografia i Geografia i, menys encara, minvar el necessari pensament crític per entendre i explicar el Món. El pes de les eines no pot justificar mai la manca d'explicació i de qüestionament. Aquest marc tecnològic, a més, no només ha de ser propici per a un ús massiu de les fonts oficials, sinó que també ho ha de ser per assajar la cartografia de noves informacions i l'ús de noves bases que contribueixin a la comprensió d’un món cada dia més divers i complex. La cartografia permet divulgar els treballs, resultats i documents dels especialistes, i aquesta divulgació és fonamental. Els quinze mil exemplars de l’Atles de la Diversitat en català venuts fins ara són un estímul i un encoratjament a la divulgació de qualitat per dotar els ciutadans i les ciutadanes d'instruments intel·ligents per entendre i canviar el nostre món. També cal concloure que tot es pot cartografiar o, al menys, intentar representar. L’Atles de la Diversitat conté molts d'exemples en aquests sentit, amb resultats d'autors que mai no n'havien fet l'experiència. Fins i tot el mapa de l'índex, que permet avaluar el punt de vista territorial del propi atles és un bon exemple en aquest sentit. El disseny ajuda i molt a comunicar conceptes i idees a partir de la utilització d’imatges. Aquesta funció utilitzada en la cartografia ofereix un nou camp de col·laboració amb professionals d’aquest camp per il·luminar aspectes dels mapes temàtics que per la formació i la tradició geogràfica poques vegades es poden observar. El mapa així aconsegueix d’il·luminar o despertar les idees. El disseny suposa incorporar molta imaginació, tot tenint present les grans possibilitats que ofereix les relacions entre formes i continguts, però sense caure en la substitució. La cartografia temàtica pot oferir altres formes de precisió13 però no pot prescindir ni del rigor científic ni de la qualitat cartogràfica. D’alguna manera es tractaria de dotar de rigor alguns dels encerts de la
191
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
tradició infogràfica del millor periodisme.14 L’Atles de la Diversitat és un atles on el disseny té un paper important, és una obra coherent en el disseny, on cada mapa és una part de un tot, on cada part és complementaria. L'Atles, a més, ofereix una visió del món des de Catalunya, podria dir-se una visió catalana del món, des de la consciència de les contradiccions entre local i global que es donen avui dia i des d'un poble sense Estat. La informació disponible condiciona, en bona part, la imatge del món que es pot donar, com s'ha vist en el cas de la informació demogràfica, econòmica i social, en bona part organitzada en funció dels Estats, però la voluntat és d'arribar a establir i suggerir altres nivells d'anàlisi de cara al futur. Notes 1
Arno Peters reelaborà el 1967 la projecció que havia fet el clergue escocès James Gall per a l'Scottish Magazine. 2 Sense comptar els mapes o cartodiagrames inclusos en dos fulls de l’Atles, el dedicat a l’espai intern de les ciutats en el que es representa esquemàticament l’estructura de sis tipus de ciutats, i el dedicat a els diversos mapes del món en el que, a través de sis projeccions diferents, es mostren diverses visions del món. 3 En l’elaboració dels mapes anamòrfics s’ha intentat mantenir, a través de la posició dels estats i de les seves formes, una certa similitud amb les formes que resulten de la utilització, per exemple, de la projecció de Robinson. Per facilitar-ne la interpretació, els mapes anamòrfics s’acompanyen sempre d’un mapa polític. 4 Avui dia la voluntat d’arribar a aquesta homogeneïtat es mostra fins i tot amb la creació de la norma ISO 3166, que estableix el codi dels estats de forma estandarditzada per fer comparable la informació arreu www.iso.org/iso/country_codes.htm 5 Guptae, A. i Ferguson, J., (2000): 32 6 El full que més relació te amb aquest tema és el dedicat als diversos mapes del món, on es presenten projeccions, orientacions i centres de projecció diferents. 7 El que és innovador és canviar el centre del mapa en funció del tema i no, com mostra el darrrer full cartogràfic, en funció de la posició territorial dels qui fan els mapamundis, que arriben a canviar, fins i tot, l’orientació. 8 És interessant de recordar que Geografia humana i Antropologia cultural sorgiren alhora de l'obra de Friedrich Ratzel, Anthopogeographie, del 1882. 9 Quan no es va aconseguir un especialista que vulgues o pogués fer l'esforç de la representació territorial d'algun tema va haver d'ésser el geògraf el que ho intentés, des de l'altra banda; aquest va ser el cas, sobretot, del mapa dels valors. 10 A l'edició en castellà del mateix any es varen incloure unes dobles pàgines amb grans fotos per indicar els inicis dels grans capítols que tenien aquesta intenció, tractant de combinar els interessos científics de l'obra amb els legítims interessos comercials. 11 Els textos són un veritable peu del mapa, en el qual els especialistes no geògrafs s'han sentit més còmodes en l'explicació. Petits textos addicionals analitzen casos de detall i una bibliografia un llistat de llocs internet completen la informació per a qui vulgui aprofundir en el tema. 12 Com a mostra d'això pot destacar-se que alguns dels autors, un cop vist el resultat del seu propi treball, que mai no havien fet, demanaren permís per utilitzar els seus mapes en les seves activitats acadèmiques i de recerca. 13 Vegeu en aquest sentit Carreras, C., Martinez, S., Moreno, S., i Ariño, A. (2005). 14 Vegeu Trèmols, M.A., 1999.
5. Bibliografia Alegre, Pau (2007) Crítica a l’Atles de la Diversitat. Societat Catalana de Geografia <http://scg.iec.cat/Scg9/Scg91/S9102611.htm> Carreras, C. (dir.) (2004): Atles de la Diversitat. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. Carreras, C., Martínez, S., Moreno, S. i Ariño, A. (2005): "Precisión y cambio de escala en la cartografía temática", a Mapping 100. Pp.14-23.
192
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
García Ballesteros, A. i Hernando, F. (2005): “Reseña bibliográfica sobre el Atlas de la Diversidad”, a Investigaciones Geográficas, 57. UNAM. Pp. 133-136. Guptae, A. i Ferguson, J. (2000): “Mais além de “cultura”: espaço, identidade e política de diferença”, a Arantes, A. (org.): O espaço da diferença. Papirus, Campinas, SP. Pp. 30-49. Trèmols, M.A. (1999), El mapa a la premsa: possibilitats i funcions de la cartografia periodística. Tesi doctoral inèdita; departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona.
193
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
EL MAPA EN L’OBRA DE JULES VERNE Rosa Català Marticella Professora de Secundària 1. Introducció Durant el segle XIX, la fe en el progrés i la necessitat de difondre la ciència entre totes les capes de la societat posa de moda un nou gènere literari de divulgació científica, un tipus de novel·les dirigides als joves. Jules Verne (1828-1905), a partir d’un compromís contractual amb el seu editor Jules Hetzel, dedica gran part de la seva vida a l’ofici d’escriure aquest tipus de relats amb gran èxit i mestria. El seu treball apassionat i constant dóna lloc a una producció literària prolífica, de la qual, la sèrie anomenada Viatges extraordinaris, constitueix el conjunt més representatiu i voluminós. La passió de Jules Verne per la geografia i pels relats dels exploradors, que sovint reprodueix en les seves novel·les, es reforçava amb la intensa activitat que duien a terme les Societats Geogràfiques en aquella època. Així, la Societat Geogràfica de París, que facilitava la recopilació i la difusió dels viatges dels exploradors als continents llunyans, va proporcionar, a un Verne estudiós i rigorós, gran part del material geogràfic dels seus relats. Verne segurament havia conegut el geògraf Élisée Reclus i se sap que havia fet servir, entre altres fonts, l’obra magna Nouvelle géographie universelle d’aquest autor per a les seves descripcions geogràfiques. Les tres obres que ens han semblat més significatives per analitzar el tractament del mapa i de la cartografia en l’obra de Verne són: Els fills del capità Grant (1868), Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral (1872) i L’Illa Misteriosa (1875). En les dues darreres, Verne dedica capítols específics a la cartografia com a ciència exacta i l’argument es pot considerar en certa manera cartogràfic. Totes tres pertanyen a la primera etapa literària de Verne (1863-1875), més geogràfica que la segona (1875-1905) i també més optimista, inspirada en els viatges i aventures dels exploradors. Els fills del capità Grant es considera la novel·la geogràfica per excel·lència de Verne i una de les més ben elaborades literàriament. L’Illa Misteriosa és el darrer llibre d’una trilogia molt ben acabada (Els fills del capità Grant, Vint mil llegües de viatge submarí i L‘Illa Misteriosa). Els protagonistes, en aquesta illa, com que parteixen de zero, han de crear de nou les formes i eines de supervivència i el mapa n’és una més. Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral és més curta i més teòrica que les altres dues, i una bona part de la narració serveix per explicar amb tot detall la qüestió de les mesures universals i la triangulació. El traductor al castellà i biògraf de Jules Verne Miguel Salabert considera que els Viatges Extraordinaris han estat mal interpretats perquè només es valoren com a llibres d’aventures, juvenils o de ciència ficció i que el seu valor literari, poètic i simbòlic encara està per descobrir. En aquesta breu comunicació intentarem descobrir els valors didàctics pel que fa a la cartografia i als mapes. Els Viatges extraordinaris acostumen a ser recorreguts circulars o que segueixen una línia recta (un paral·lel, un meridià...) i duren un temps determinat. Verne va situant, capítol a capítol, els fets i els protagonistes, de manera exacta, en l’espai i en el temps. Els Viatges
194
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
extraordinaris són un conjunt literari unit pel viatge geogràfic a través de tots els continents amb descripcions i imaginació, combinades de tal manera que, segons Claude Roy el món té sis continents: «Europa, Àfrica, Àsia, Amèrica, Austràlia i Jules Verne».1 2. La localització en l’espai Un dels recursos de Verne per mantenir l’interès del lector és el misteri espacial. La incertesa dels protagonistes respecte al lloc on són. Sovint, els mateixos protagonistes estan perduts o bé han de localitzar algú que també està perdut. Altres vegades, han d’anar comprovant on són per veure si segueixen la ruta correcta objectiu del seu viatge (a Els fills del capità Grant el paral·lel 37 de l’hemisferi sud, a Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral el meridià 24). L’excusa del protagonista perdut, a Verne li serveix tant per intrigar el lector com per explicar amb tot detall com aconseguir calcular una localització exacta. Les seves explicacions són molt acurades i, actualment, a l’era del GPS, ens serveixen per entendre unes tècniques que ja formen part de la història de la cartografia. Els protagonistes de L’Illa Misteriosa estan perduts. No saben ni tan sols en quin hemisferi es troben. Primer de tot s’adonen que són a l’hemisferi sud perquè en comptes de l’estrella Polar veuen la Creu del Sud. Més endavant, determinen la latitud a partir de les constel·lacions i la longitud perquè coneixen el calendari i tenen un rellotge amb hora de Washington. La latitud, la busquen a la nit i la longitud a les dotze del migdia, hora solar. Així, restant l’hora del rellotge saben a quin meridià es troben. Verne explica aquestes operacions amb tot detall i tenint en compte tots els possibles errors: «L’angle trobat era de 10º. Així, la distància angular total entre el pol i l’horitzó, afegint 27º que separen Alfa2 del pol antàrtic, i reduint al nivell del mar l’altura de l’altiplà des de la qual havia efectuat l’observació, va resultar ser de 37º».3 A les Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral, els protagonistes segueixen el meridià 24 cap al nord i han d’anar mesurant la latitud constantment, perquè el seu objectiu és mesurar graus de meridià amb la màxima exactitud per conèixer la longitud d’un grau a l’hemisferi austral. Els astrònoms protagonistes aprofiten les nits serenes per mesurar la latitud: «En efecte, en aquesta gran operació de triangulació, calia no solament obtenir el valor dels angles que formaven els triangles geodèsics, sinó també mesurar de tant en tant l’alçada meridiana de les estrelles, alçada igual a la latitud de cada estació».4 2.1 El mapa com a eina de localització i de domini Els viatgers d’Els fills del capità Grnat saben on són en tot moment perquè van proveïts de mapa i d’un geògraf que té molt bona memòria i coneix els relats dels exploradors. Als protagonistes de L’Illa Misteriosa, que al principi no tenen res, en un moment determinat, els arriba per atzar una caixa amb una sèrie d’objectes que milloren les seves condicions de vida. Dos dels objectes són una brúixola i un atles, «L’Atles era una obra magnífica, amb els mapes del món sencer i amb diversos planisferis traçats segons la projecció de Mercator».5 La brúixola els servirà per acabar d’explorar l’illa; l’atles, per situar-se ells mateixos al mapamundi i descobrir que la seva illa no hi consta i ells tampoc.
195
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El coneixement geogràfic detallat de l’illa és el que els permetrà arribar al domini total dels recursos i el mapa esdevindrà tant una eina de supervivència com de control del que consideren una nova colònia dels Estats Units: «...tornarem amb tothom que vulgui seguirnos per colonitzar-la definitivament i dotar la República americana d’una estació útil en aquesta part de l’oceà Pacífic».6 El mapa també és un instrument de progrés que només coneixen i valoren els països desenvolupats. En els viatges per tot el món els protagonistes acostumen a trobar-se tribus salvatges o de diferent cultura que no tenen aquest instrument i no en comprenen la utilitat: «...perquè un indi no sap res dels graus terrestres».7 En l’obra de Verne un mapa acabat del tot també significa el domini polític dels territoris: «La civilització encara no l’havia dividit en comtats».8 A Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica Austral, els acompanyants indígenes de l’expedició, no arribaran a entendre que una triangulació que ha de servir per mesurar graus de meridià pugui tenir tanta importància com li donen els científics protagonistes que, en certs moments, estan a punt de donar la vida per aconseguir els mesuraments necessaris per a l’èxit de l’expedició científica. 2.2 L’elaboració del mapa A L’Illa Misteriosa, els protagonistes han de sobreviure en un lloc que els és totalment desconegut on, aparentment, no ha arribat la mà de l’home: «L’illa era allí, sota els seus ulls, com un mapa obert».9 Amb aquesta afirmació Verne dóna a entendre que el mapa, segons ell l’entén, és a tot arreu. Tots els llocs són mapa encara que no estigui dibuixat. Les seves descripcions paisatgístiques estan fetes a partir de la premissa que el mapa es té al pensament com una referència. En aquest cas el mapa està obert, però els protagonistes encara no en coneixen els detalls. A mesura que avanci el temps de la seva estada a l’illa aniran confeccionant-lo, a través de l’observació i mesuraments detallats. En exploracions successives van descobrint l’illa, en comencen a aprofitar els recursos i la van “artificialitzant” o humanitzant amb l’explotació de les terres i la construcció de camins. Verne va descrivint els detalls topogràfics de l’illa i el lector pot anar dibuixant el mapa amb tota exactitud: «Com que el volcà es trobava al nord, a una distància de menys de tres milles,10 havien d’encaminar-se en línia recta cap al sud-oest per arribar a la costa occidental»,11 «De les noranta milles que mesurava el perímetre de l’illa, la costa sud en comptava una vintena, des del port fins al promontori».12 Verne fins i tot ens explica com es pot calcular amb exactitud l’alçada d’un turó sobre el nivell del mar a partir d’instruments rudimentaris: «Cyrus s’havia proveït d’una vara recta, d’una dotzena de peus13 de longitud. Aquesta longitud l’havia mesurada a través de la seva pròpia estatura. Harbert portava una plomada que li havia donat Cyrus Smith, consistent en una simple pedra lligada amb l’extrem d’una fibra flexible».14 Un cop preparats els instruments claven la vara a terra i marquen amb una estaca el punt on comença la línia recta de radi visual que fan arribar fins dalt de la muntanya passant pel punt superior de la vara. Així formen dos triangles semblants, el de la vara, petit, i un de gran fins a la muntanya i poden saber l’alçada del segon: «Així va quedar establert que la muralla granítica mesurava cent metres d’altura».15
196
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El mapa es va dibuixant amb unes mesures i una proporcionalitat exactes. La visió cartogràfica de Verne ens porta més a una reproducció fotogràfica que a un mapa amb els símbols de la cartografia. No parla dels elements simbòlics de disseny del mapa. El mapa mental que construeix és una mapa real, però no un mapa de símbols cartogràfics. De fet aquest tipus de simbologia només té sentit en un mapa que s’arribi a dibuixar i Verne no dibuixa, explica. La seva és una cartografia descriptiva de paisatges, i topogràfica o matemàtica en el sentit que dóna les mesures i les distàncies exactes dels elements geogràfics que descriu. Alhora que els protagonistes descobreixen l’illa, també la van explotant i humanitzant amb agricultura, indústria i infraestructures. El “científic” d’aquesta novel·la és enginyer i explica com, per on i per què obren determinats camins, com canalitzen l’aigua, etc.: «Van obrir un camí, que havia de formar, d’ara endavant, l’artèria més directa entre l’altiplà Panoràmic i el mont Franklin».16 En un capítol de L’Illa Misteriosa Verne imagina tota mena de canvis en la geografia dels continents de la Terra. Pel que fa al Pacífic, per exemple, vaticina un nou continent format a partir dels esculls de corall: «Jo crec que amb el pas dels segles i de les generacions d’infusoris,17 el Pacífic podrà convertir-se un dia en un vast continent que generacions noves habitaran i civilitzaran».18 El final, en certa manera tràgic, en què l’illa Lincoln, volcànica, desapareix, serveix per tancar una concepció dinàmica del mapa, canviant en el temps i fins i tot cíclica. 3. La Història de la Cartografia Verne coneix la Història de la Cartografia i sap quines són les qüestions pendents d’acabar de resoldre a mitjans del segle XIX. A Els fills del Capità Grant, a través dels relats dels exploradors, explica com s’han anat descobrint els continents sencers i quins mapes històrics ho han anat recollint: «...dos mapes conservats en la biblioteca del nostre Museu Britànic, estimat Glenarvan, datats el 1550, mencionen una terra al sud d’Àsia, que anomenen la Gran Java dels portuguesos».19 Aquesta és una forma de conèixer el món descriptiva que encara no havia abordat la qüestió de l’exactitud matemàtica del mapa. 3.1 Els avenços dels segles XVIII i XIX En paral·lel al procés de mesurament global de la Terra, al segle XVIII, va sorgint la necessitat d’una unitat de mesura universal i la proposta que té més força és que la unitat de mesura estigui basada en la naturalesa. El 1790, a França, una comissió encarregada d’establir un model invariable de pesos i mesures defineix el metre com la deu milionèsima part d’un quart de meridià. Així, aquest país, generalitza l’ús del metre com a mesura cartogràfica de consens per als mapes. El problema subsegüent era la necessitat de conèixer amb exactitud la mida universal del grau de meridià perquè aquest no és igual en totes les latituds de la Terra, a causa de la seva forma aplatada als pols. A Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral Verne tracta tant la qüestió de la mesura universal com la de les tècniques de mesurament. A partir dels precedents històrics reals i el seu context polític, ambienta en una història de ficció uns protagonistes els països de procedència dels quals, al segle XIX, encara no havien adoptat la mesura universal del metre. També explica la història de la mesura del grau de meridià en diferents
197
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
llocs de la Terra, i els diversos resultats obtinguts des que Picard, el 1669, el mesurà a França per primer cop. 3.2 La triangulació A les Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral Verne reprodueix l’etapa de la Història de la Cartografia en què es descobreix la triangulació com a tècnica per mesurar la superfície terrestre. D’aquesta manera, es poden conèixer les dimensions tant de països sencers com de tota la Terra i elaborar mapes amb una proporció escalar exacta. La triangulació, en primer lloc, resol l’exactitud del mapa base, que en els mapes descriptius no s’aconseguia, i, en segon lloc, proporciona les mides de la Terra en relació a la xarxa de línies imaginàries de meridians i paral·lels. L’inconvenient d’aquesta tècnica és que cal realitzar mesuraments sobre el terreny, establint-hi una xarxa de triangles, la qual cosa demana un treball de camp que proporciona a Verne l’excusa perfecta per a un relat de viatge i aventures. En aquest mateix llibre Verne explica, per una banda, les operacions històriques reals de medició del meridià de Dunkerke-París fins a Cotlliure i Eivissa, dutes a terme per Jaques Cassini a principis del segle XVIII i, per altra banda, els mesuraments, realitzats amb les mateixes tècniques, en aquesta ocasió a l’hemisferi austral, per un grup d’astrònoms suposadament enviats pels governs anglès i rus. Aquests dos països encara no havien dut a terme operacions de triangulació a mitjans del segle XIX i representa que pretenen contrastar les seves mesures amb les dels francesos i, a ser possible, superar en precisió i en aportació a la ciència el país rival. Verne entén amb detall què és una triangulació i coneix el treball de camp que implica, perquè a França ja s’havia realitzat una xarxa de línies de triangulació que abastava tot el país i havia donat lloc als primers mapes geomètricament exactes. Una vegada l’expedició geodèsica d’Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral es disposa a començar a treballar en el meridià 24 a Sud-Àfrica, Verne ens explica que la tècnica de la triangulació, que serveix per mesurar una línia recta amb la màxima exactitud, es duu a terme a partir de triangles que es determinen a partir d’una base (un dels costats del primer triangle) mesurada amb exactitud en un lloc pla. A partir d’aquesta base es van dibuixant triangles calculant els angles amb el teodolit o un altre instrument mesurador d’angles. A poc a poc es construeix una franja de triangles en xarxa que segueix aproximadament una línia recta. Els triangles es formen a partir de vèrtexs situats en turons o elevacions amb bona visibilitat. Els expedicionaris arriben a mesurar 8 graus de latitud seguint el meridià 24. Durant els divuit mesos que dura l’aventura, a més de la descripció dels paisatges físics i humans que van trobant, Verne explica amb tot detall els instruments, les tècniques i les comprovacions necessàries per realitzar una triangulació matemàticament exacta, així com els càlculs pertinents per trobar la mesura del grau de meridià i del metre a l’hemisferi austral. 4. La toponímia De la mateixa manera que en l’obra de Verne hi ha llocs reals i llocs imaginaris o història real i històries imaginàries, també hi ha topònims reals i topònims imaginaris. Els topònims reals descriuen els recorreguts dels viatges o exemplifiquen les explicacions: «...cavernes
198
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
immenses... Com ara la gruta de Fingal, a l’illa de Staffa, una de les Hèbrides; les grutes de Morgat, a la badia de Douarnenez a Bretanya; les grutes de Bonifaci a Còrcega; les del fiord de Lyse, a Noruega; la immensa caverna del Mamut, a Kentucky...».20 Els topònims imaginaris ressalten la importància de donar un nom a un lloc i, segons el tipus de nom que es posa, fan volar la imaginació del lector en una o en una altra direcció. A L’Illa Misteriosa, com que els llocs encara no tenen nom, el fet de donar nom a cada element geogràfic es considera necessari i s’impregna d’un to cerimonial. Els noms nous són de diversos tipus, uns d’homenatge a polítics revolucionaris i independentistes dels Estats Units, altres fan referència a animals i la forma facilita el dibuix mental del mapa, uns altres realcen alguna característica física del lloc o tenen un significat d’agraïment. Illa Lincoln, badia de la Unió, badia de Washington, mont Franklin, península Serpentina, altiplà Panoràmic, llac Grant, cap Mandíbula-nord i Mandíbula-sud, promontori del Reptil, golf del Tauró, riu de la Mercè, illot de la Salvació, altiplà Panoràmic, en són alguns exemples. Finalment, el fet de posar nom també es considera una manera de fer-se seva i dominar l’illa: «La colonització està gairebé acabada, totes les parts de l’illa ja tenen noms».21 En els Viatges extraordinaris la toponímia és necessària per poder anomenar i descriure els llocs. Verne de vegades també explica el perquè del nom. Als països exòtics que visiten els protagonistes aventurers de les novel·les de Verne trobem dos tipus de topònims, l’originari del lloc que si té significat és només en la llengua indígena o el que han posat els descobridors o colonitzadors. Verne és conscient d’aquestes dues possibilitats i de tant en tant les aprofita didàcticament, perquè explicant la història d’un topònim és més fàcil recordar-lo. Els topònims que els colonitzadors han copiat dels seus països d’origen li serveixen per comparar i per explicar dos llocs alhora: «No us penseu que hem de travessar una Suïssa sencera! A Austràlia, hi ha Grampians, Pirineus, Alps, muntanyes blaves, com a Europa i Amèrica, però en miniatura. Això demostra que la imaginació dels geògrafs no és infinita o que el vocabulari de noms propis és ben pobre».22 A Els fills del capità Grant Verne explica que l’holandès Tasman, que donà nom a Tasmània, el 1662 arriba a Nova Zelanda i es troba amb els següents topònims indígenes: «L’illa del nord era Ika-na-Maoui, paraules zelandeses que signifiquen “el peix de Mauwi”. L’illa del sud era Mahai-Puna-Mou, és a dir “la balena que produeix el jade verd”».23 5. Els recursos didàctics 5.1 La comparació hemisferi nord / hemisferi sud Verne té una sèrie de recursos que defineixen el seu estil literari. Pel que fa a la geografia fa servir molt sovint la comparació entre hemisferi nord i hemisferi sud amb finalitat didàctica. Li serveix, tant per explicar la simetria dels paisatges en els dos hemisferis o la disimetria dels climes en funció de la proximitat del mar, com la diferència entre les constel·lacions celestes de l’hemisferi nord i de l’hemisferi sud. Amb aquest recurs ens pot explicar alhora un paisatge de l’hemisferi nord i un de l’hemisferi sud encara que els protagonistes siguin sols en un dels dos llocs. La comparació li permet explicar més i
199
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
millor i, així, en els Viatges extraordinaris aconsegueix descriure la geografia de tota la Terra, fins i tot dels llocs en què les rutes dels seus llibres no passen explícitament. A Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral l’objectiu dels protagonistes és dur a terme el mesurament d’un segment d’arc del meridià 24 a l’hemisferi sud i, més endavant, comparar-lo amb altres futurs mesuraments a l’hemisferi nord del mateix meridià 24 que travessa el territori rus. 5.2 Els viatges dels exploradors Els grans viatges dels exploradors són una font gairebé inesgotable d’aventura i d’explicació geogràfica. A Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral Verne s’inspira en els records d’Arago, un dels científics participants en l’expedició que, el 1807, va reprendre la mesura del meridià Dunkerke-París cap al sud i l’explica per introduir el lector en la història de ficció: «La mesura de Picard fou continuada fins a Dunkerque i fins a Cotlliure per Dominique Cassini i Lahire, de 1683 a 1718. Fou verificada, el 1739, de Dunkerque a Perpinyà, per François Cassini i Lacaille. En fi, la mesura de l’arc d’aquest meridià fou prologada per Méchain fins a Bercelona, a Espanya. Un cop Méchain mort – sucumbí al cansament provocat per aquesta magna operació,– la mesura de la meridiana de França no fou represa fins al 1807 per Arago i Biot. Aquests dos savis la van continuar fins a les illes Balears».24 El viatge d’Els fills del capità Grant recorre el paral·lel 37 de l’hemisferi sud però Verne troba moltes maneres d’ampliar l’explicació geogràfica. Per començar, el punt de partida dels protagonistes és Glasgow i han de navegar per l’Atlàntic fins arribar a Sud-Amèrica. Un cop arribats al paral·lel 37 el van recorrent sencer, però l’explicació geogràfica no es limita als llocs d’aquesta línia, sinó també als seus voltants a partir de la remembrança de les rutes dels exploradors: «Des del 1848, John Mac Douall Stuart, compatriota vostre, amics meus, preludiava els seus viatges acompanyant Sturt als deserts situats al nord d’Adelaide. El 1860, acompanyat només de dos homes, va intentar, però en va, penetrar a l’interior d’Austràlia. No era un home que es desanimés. L’1 de gener de 1861, va marxar del Chambers Creek al capdavant d’onze companys decidits...».25 Verne, així, a partir de les expedicions dels exploradors que van travessar Austràlia de sud a nord a través dels deserts, va explicant la geografia de tota l’illacontinent, molt més enllà del territori del sud que recorren els protagonistes de la novel·la. 6. Conclusió El sentit didàctic dels llibres de Verne és el resultat directe de la seva passió pel saber enciclopèdic, per l’estudi i per la comprensió profunda de la ciència i de la disciplina que explica en cada ocasió. Però no veu la geografia com una ciència exacta o un coneixement específic dels que explica amb detall en algun dels seus llibres, sinó com un coneixement integrador i referencial que constitueix una part imprescindible de les seves novel·les. Per això, per entendre la concepció del mapa en Jules Verne s’han de tenir en compte dos punts de vista diferents; en primer lloc, el mapa i la referència espacial amb les descripcions paisatgístiques i, en segon lloc, la confecció del mapa i el mesurament de la Terra. Sols aquest segon aspecte és tractat com a ciència per Verne i, com a tal, hi dedica alguns capítols específics a L’Illa Misteriosa i a Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral.
200
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El mapa com a eina essencial de supervivència i de referència, d’una manera explícita o implícita apareix com una constant en els Viatges extraordinaris. El mapa, no només és la base de la geografia que sempre acompanya les descripcions paisatgístiques, sinó també la referència espacial que complementa la referència temporal. Notes FCG, Els fills del capità Grant 3R3A, Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral IM, L’Illa Misteriosa De les tres obres anteriors s’han utilitzat les versions catalana, francesa i castellana respectivament, però totes les cites han estat traduïdes al català. 1
Citat per Miguel Salabert a la introducció de Viaje al centro de la Tierra, pàg. 21. És la base de les quatre estrelles de la Creu del Sud, la més pròxima al pol austral. 3 Pàg. 157 IM. 4 3R3A. Capítol VIII, El vint-i-quatrè meridià. 5 Pàg. 266 IM. 6 Pàg. 480 IM. 7 Pàg. 126 FCG. 8 Pàg. 361 FCG. 9 Pàg. 128 IM. 10 El traductor al castellà ha passat les milles de l’original a quilòmetres, aquí mantenim les milles de l’original francès. 11 Pàg. 279 IM. 12 Pàg. 456 IM. 13 El traductor al castellà ha passat els peus de l’original a metres, aquí mantenim els peus de l’original francès. 14 Pàg. 155 IM. 15 Pàg. 156 IM. 16 Pàg. 169 IM. 17 Es refereix als individus unicel·lulars que permeten la reproducció del corall. 18 Pàg. 227 IM. 19 Pàg. 254 FCG. 20 Pàg. 632 IM 21 Pàg. 480 IM. 22 Pàg. 384 FCG. 23 Pàg. 444 FCG. 24 3R3A. Capítol IV, Alguns mots a propòsit del metre. 25 Pàg. 319 FCG. 2
Bibliografia PALMEIRO, J.L. i PAZOS, M. (2007): «Geografía, literatura y divulgación científica: los Viajes extraordinarios de Jules Verne», Territoris, paisatges i llocs, Cabrera de Mar: Asociación de Geográfos Españoles. SALABERT, M. (2005): Jules Verne, ese desconocido. Madrid: Alianza Editorial. SUNYER, P. (1988): «Literatura y ciencia en el siglo XIX: Los Viajes extraordinarios de Julio Verne», GeoCrítica, núm. 76. VERNE, J. (1996): Els fills del capità Grant. Barcelona: Edicions de la Magrana. VERNE, J. (1998): La isla misteriosa. Madrid: Alianza Editorial. VERNE, J. (2001): Viaje al centro de la Tierra. Madrid: Alianza Editorial. <http://jv.gilead.org.il>, per Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral i consultes a l’obra de Jules Verne en francès. Darrera consulta: 27 d’abril de 2008. 201
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
GEOGRAFIA, CARTOGRAFIA I CINEMA Eduard-Josep Chifré i Petit Llicenciat en Biologia i en Història Introducció Per la difusió del coneixement de temàtiques relacionades amb la Geografia i la Cartografia, el cinema és una eina de suport didàctic que cal tenir ben present. Al llarg d’aquest assaig mostraré els avantatges pedagògics que diverses pel·lícules i documentals ens ofereixen, sempre complint amb la legislació vigent, per treballar temes vinculats amb la Geografia i la Cartografia. En aquest sentit assenyalaré algunes temàtiques susceptibles de ser estudiades amb el suport del cinema així com les possibilitats didàctiques que diverses pel·lícules i documentals tenen per a la difusió d’aspectes relacionats amb la Geografia i la Cartografia. Els arguments que he seleccionat per analitzar el que el cinema ens pot oferir per afavorir l’estudi d’aquests temes són els següents: El descobriment d’Amèrica, les fonts del Nil, el riu Congo, l’Antàrtida, la Polinèsia, les illes Galápagos, els grans viatges pel món i la geografia catalana. El descobriment d’Amèrica En relació amb aquesta temàtica esmentaré dues pel·lícules: “1492: La conquesta del Paradís” (1492: The conquest of Paradise, 1992) i “Cristòfor Colom: el descobriment” (Christopher Columbus: The discovery, 1992). “1492: La conquesta del Paradís” (1492: The conquest of Paradise), és una pel·lícula de 1992 dirigida per Ridley Scott, amb Gérard Depardieu (Cristòfor Colom), Sigourney Weaver (Isabel de Castella), Armand Assante, Fernando Rey i Ángela Molina en els seus papers principals, essent la música de Vangelis. Una altre film sobre Cristòfor Colom i el descobriment d’Amèrica és el de títol “Cristòfor Colom: el descobriment” (Christopher Columbus: The discovery). És una cinta també de 1992 dirigida per John Glen i protagonitzada per Georges Corraface (Cristòfor Colom), Tom Selleck (Ferran d’Aragó), Rachel Ward (Isabel I) i Marlon Brando en el paper de l’inquisidor Torquemada. Finalment, dins d’aquest apartat vull fer esment de la coproducció de títol “Cristòfor Colom” (1985). Fou una sèrie de 6 capítols sobre Colom i el descobriment d’Amèrica coproduïda l’any 1985, entre d’altres, per TV3, la RAI i Antenne 2. La va dirigir Alberto Lattuada i fou protagonitzada per Gabriel Byrne i Faye Dunaway que interpretaven a Cristòfor Colom i Isabel I respectivament. Aquestes tres produccions ens permeten treballar temàtiques relacionades amb el descobriment d’Amèrica com ara la concepció geogràfica del món en els temps de Colom, els mapes en l’època del descobriment d’Amèrica, la por al que era desconegut, les supersticions, el poder de la Inquisició, el que va significar els descobriment del Nou Món tant pel vell continent com pel nou, els diferents viatges de Cristòfor Colom al nou continent, l’avarícia i la manca d’escrúpols d’alguns dels descobridors, els mals tractes
202
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
als indígenes americans, la navegació marítima a finals del segle XV, Castella i Aragó en el temps dels Reis Catòlics, el tractament de les dades històriques per part d’aquestes pel·lícules, etc. Les fonts del Nil Dins d’aquest apartat comentaré dos films “Stanley i Livingstone” (Stanley and Livingstone, 1939) i “Les muntanyes de la lluna” (Mountains of the moon, 1990) i el documental “El misteri del Nil!” (2005). La temàtica de la localització de les fonts del Nil va ser motiu, en el segle XIX, de grans controvèrsies. Diversos aventurers, exploradors i geògrafs van viatjar a l’Àfrica per aclarir la ubicació d’aquestes fonts. Els films que a continuació comento ens ofereixen un suport didàctic molt interessant per treballar aquesta problemàtica. “Stanley i Livingstone” (Stanley and Livingstone), és una pel·lícula dirigida per Henry King el 1939, amb Spencer Tracy (Stanley en el film), Nancy Kelly, Walter Brennan, Richard Greene, Charles Coburn i Cedric Hardwicke (interpreta el Doctor Livingstone) en els seus papers principals. És un film que lloa la figura d’aquests dos exploradors i que mostra bàsicament l’expedició, finançada amb els diners d’un diari dels EEUU (el New York Herald), d’Henry M. Stanley a la recerca del Doctor David Livingstone la qual té com a punt culminant la ja cèlebre trobada d’ambos personatges amb la coneguda frase de Stanley quan veu Livingstone “Doctor Livingstone i suppose”. És un film que ens permet treballar temàtiques geogràfiques i cartogràfiques relacionades amb les fonts del Nil i les grans expedicions del segle XIX a la recerca d’aquestes fonts i que també ens possibilita estudiar la figura de Stanley i la del Doctor Livingstone. Altres aspectes com el colonialisme a l’Àfrica en el segle XIX, el tràfic d’esclaus en aquell continent i el tractament històric que el film fa dels temes narrats també es poden analitzar amb el suport didàctic d’aquesta cinta. Pel que fa a “Les muntanyes de la lluna” (Mountains of the moon), és un film dirigit el 1989 per Bob Rafelson i protagonitzat per Patrick Bergin (interpreta Richard Francis Burton), Iain Glen (John Hanning Speke en la pel·lícula), Richard E. Grant i Fiona Shaw, ens descriu les expedicions dels exploradors Burton i Speke, dutes a terme a l’Àfrica durant el segle XIX, a la recerca de les fonts del Nil, així com els enfrontaments i les polèmiques que es van produir entre ambdós exploradors sobre la ubicació d’aquestes fonts fins la mort de Speke en un accident de caça (tot i que no està clar que no es tractés d’un suïcidi). Aquest film ens permet treballar la figura dels dos exploradors esmentats així com, a l’igual que la pel·lícula “Stanley i Livingstone”, tota la problemàtica que va ocasionar en el segle XIX el coneixement de l’indret on es trobaven les fonts del Nil., a més de temàtiques relacionades amb l’Imperi Britànic, el colonialisme a l’Àfrica, el mercadeig d’esclaus, etc. Finalment cal comentar també el documental de 2005 de títol “El misteri del Nil”, dirigit per Jordi Llompart, amb guió del mateix Llompart i música de David Giró el qual descriu la navegació pel Nil, des del seu origen fins la seva desembocadura al Mediterrani. És una producció que ens ofereix suport didàctic per a estudiar temes com ara les fonts del Nil, la navegació per aquest riu, la geografia de la zona de l’Àfrica per la qual flueix, la història relacionada amb el riu, etc.
203
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El riu Congo Aquest riu és el segon amb més cabal d’aigua de l’Àfrica, només per darrera del riu Nil i que també va ser explorat pel Doctor Livingstone en el segle passat. El podem treballar amb el suport didàctic del documental de títol. “El riu que absorbeix, tots els rius” (Congo: The river that swallows all rivers). És una producció de la BBC de l’any 2001 la qual descriu el riu Congo, la flora i fauna que es troba per la zona del riu, així com altres indrets de l’Àfrica com el llac Tanganica, etc. És un film que ens permet treballar temàtiques relacionades amb aquest riu i amb els llocs de l’Àfrica pel quals passa. L’Antàrtida La geografia i la cartografia de la zona de l’Antàrtida es pot treballar amb l’ajut del documental de títol “L’Endurance: La llegendària expedició antàrtica de Shackleton” (The Endurance: Shackleton’s legendary Antarctic Expedition), dirigit el 2002 per George Butler. Aquesta cinta narra l’expedició antàrtica comandada per Ernest Shackleton, realitzada entre 1914 i 1916 i que tenia per objectiu ser els primers en travessar la península antàrtica. El documental mostra imatges originals dels esdeveniments que van succeir als expedicionaris preses per un dels seus membres, el fotògraf australià Frank Hurley la missió del qual era deixar constància gràfica de l’intent de travessar, per primer cop, el pol sud. Sobre el mateix tema podem esmentar la pel·lícula “Shackleton” (2002), de Charles Sturridge, protagonitzada per Kenneth Branagh, John Grillo i Phoebe Nicholls la qual també descriu l’expedició de “Shackleton” de 1914. Shackleton no va reeixir en la seva aventura de ser el primer en travessar el Pol Sud. “L’Endurance”, el vaixell que havia de fer arribar els expedicionaris al pol sud, per iniciar la seva travessia va quedar atrapat en el gel abans d’arribar al continent antàrtic, la qual cosa va impedir que poguessin dur a terme el seu objectiu. Finalment “l’Endurance” va ser esclafat pel gel i es va enfonsar. L’èxit de la gesta de Shackleton rau en el fet que aquest va aconseguir que tots els membres de l’expedició, 28 en total, poguessin sobreviure després d’haver estat perduts pel gel durant uns dos anys. Amb aquesta cinta podem estudiar la geografia del pol sud, llocs com l’Oceà Glacial Antàrtic, el mar de Weddell, per on havien d’arribar els expedicionaris al pol sud, el mar de Ross, per on havien de sortir després de travessar el pol sud, l’altiplà polar, la península antàrtica, el mar d’Amundsen, la Terra de Wilkes, són algunes de la zona del pol sud que es poden estudiar amb aquests films. També poden servir per treballar altres zones geogràfiques per les quals es va desenvolupar aquesta expedició com és el cas de l’illa Elefant o l’illa South Georgia. Amb aquests films a més de poder treballar aspectes geogràfics i cartogràfics relacionats amb el Pol Sud, també podem tractar altres temàtiques com per exemple: els vaixells trencagels, la navegació marítima per aquells indrets, l’orientació amb el sextant, la supervivència en el gel en condicions extremes, els vaixells baleners, les factories baleneres, les rutes marítimes en el pol sud, els exploradors de l’Antàrtida, com ara Robert Falcon Scott, Roald Amundsen, el mateix Shackleton, etc.
204
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La Polinèsia Quant a la Polinèsia, la seva geografia i cartografia la podem estudiar amb el suport didàctic de les pel·lícules que s’han rodat sobre el motí de la nau Bounty (1789), donat que la major part dels fets que narren tenen lloc en aquesta zona. En relació amb aquest fet històric s’han produït tres versions amb els títols següents: “Rebel·lió a bord” (Motiny on the Bounty), dirigida per Frank Lloyd el 1935 amb Charles Laughton (capità Bligh) i Clark Gable (Fletcher Cristian) com a protagonistes; quasi vint anys més tard, el 1962, Lewis Milestone rodava una nova versió d’aquesta història amb el mateix títol: “Rebel·lió a bord” (Motiny on the Bounty), aquest cop amb Trevor Howard, com a capità Bligh i Marlon Brando en el paper de Fletcher Cristian. La tercera versió d’aquest film la va realitzar Roger Donaldson el 1984, amb el títol “Motí a bord” (The Bounty) i en la qual Antonhy Hopkins interpretava el capità Bligh i Mel Gibson a Fletcher Cristian. Les tres versions del motí de la Bounty narren l’enfrontament entre Bligh, el capità de la nau Bounty, i Fletcher Cristian el primer oficial del vaixell. La Bounty va salpar d’Anglaterra el 1787 cap a Tahití on havia de carregar els fruits de l’arbre del pa, els quals havien de servir d’aliment als esclaus de la zona. Donat que va arribar al seu destí amb molt de retard, Bligh va haver d’esperar uns quants mesos a què l’arbre del pa tornés a donar fruits, la qual cosa comportà que la seva tripulació estigués ociosa durant aquest temps. Molts dels tripulants de la Bounty, entre ells Fletcher Cristian es van ajuntar amb natives d’aquell indret. Quan passat el temps van haver de partir, un altre cop amb el capità Bligh i van tornar a estar sotmesos a les seves ordres, no ho van acceptar i es va produir el motí escenificat per les tres produccions cinematogràfiques esmentades. Amb aquests films podem estudiar la geografia de la zona de la Polinèsia com ara, Tahití, Samoa, les illes Fiji i també l’illa Pitcairn, lloc on es van refugiar alguns dels amotinats de la Bounty, entre els quals es trobava Fletcher Cristian. Aquest grup no el van localitzar les autoritats angleses, a causa principalment que aquesta illa no es trobava ben indicada en les cartes nàutiques de l’època, la qual cosa probablement va oferir un bon refugi a Cristian i els seus companys. No va ser fins el 1814, uns vint-icinc anys després d’haver-se produït els fets que un vaixell anglès no va arribar a aquesta illa, en aquells moments només quedava en aquell indret amb vida un dels amotinats del grup que hi va arribar, John Adams, el qual hi va sobreviure fins el 1829. En l’actualitat aquesta illa és una atracció turística per recordar els fets relacionats amb el cèlebre motí, la qual cosa la indústria cinematogràfica, no sempre amb la màxima veracitat històrica, hi ha contribuït en gran manera. A més de la geografia de la Polinèsia amb aquests films també podem estudiar temàtiques com la navegació a vela, la disciplina a bord dels vaixells en l’època del motí, l’explotació dels indígenes, la sanitat en els vaixells de l’època, l’arbre del pa i la seva importància com aliment pels esclaus, etc. En relació amb la zona de la Polinèsia també vull esmentar l’illa de Pasqua i vinculat amb aquesta illa i la seva geografia cal fer esment del film “Rapa Nui” (1994), de Kevin Reynolds, protagonitzat per Jason Scott Lee, Sandrine Holt i Esai Morales i produït per Kevin Costner i Jim Wilson.
205
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La cinta narra el conflicte que es produeix a l’illa de Pasqua “Rapa Nui” entre els clans dels orelles curtes i els orelles llargues causat per la construcció dels moais, la qual cosa provoca la desforestació de l’illa, ja que els troncs del arbres són necessaris per transportar els moais des del lloc de construcció fins la seva ubicació final. Així doncs, temàtiques com la situació geogràfica de l’illa de Pasqua, els seus pobladors, els problemes ecològics causats a l’illa per la tala d’arbres, l’existència dels mateixos moais i el seu significat, són algunes de les temàtiques que es poden treballar amb el suport didàctic d’aquesta producció cinematogràfica. Les illes Galápagos Les illes Galápagos constitueixen un arxipèlag que es troba ubicat davant de les costes de l’Equador. Aquesta zona geogràfica la podem treballar amb el suport del film de 2003 “Master and commander”, realitzat per Peter Weir i protagonitzat per Russel Crowe i Paul Bettany. La pel·lícula narra els enfrontaments en el 1805, durant les Guerres Napoleòniques, entre un vaixell de guerra britànic el “Surprise” dirigit pel capità Jack Aubrey (Russel Crowe) i un vaixell de l’armada francesa. Al llarg del film es produeixen diversos combats entre els dos vaixells fins arribar al definitiu el qual té lloc en les aigües properes a les illes Galápagos. Paul Bettany fa el paper del cirurgià del “Surprise” el qual veu en les illes Galápagos les possibilitats científiques que ofereixen aquestes illes per l’estudi dels éssers vius. No obstant, en el film, la ciència sempre es queda en segon pla perquè prevalen, en tot moment, els enfrontaments militars. Amb aquest film a més de treballar la geografia i la cartografia de l’arxipèlag de les Galápagos, també podem estudiar temàtiques com el viatge de Darwin amb el Beagle i el que van representar per la seva teoria de l’Evolució “les illes Galápagos” així com altres temes com la navegació a vela, les guerres napoleòniques, la vida a l’interior d’un vaixell de guerra, la feina del cirurgià, les supersticions dels mariners, etc. Els grans viatges En aquest apartat vull esmentar la pel·lícula “La volta al món en 80 dies” (Around the world in 80 days), dirigida el 1956 per Michael Anderson i protagonitzada per David Niven, Mario Moreno (Cantinflas), Robert Newton i Shirley MacLaine. El film, basat en la novel·la de Jules Verne, descriu l’intent reeixit de Phileas Fogg (interpretat per Davin Niven), i acompanyat pel seu criat Passepartout (Cantinflas) de donar la volta al món en 80 dies a fi i efecte de guanyar un aposta. L’acció d’aquesta cinta es desenvolupa per França, l’Estat Espanyol, Egipte l’Índia, Xina, Japó, Estats Units, etc. la qual cosa permet treballar aspectes geogràfics i cartogràfics relacionats amb aquest països. Una altra versió d’aquesta pel·lícula la va dirigir Frank Coraci, el 2004 i la van protagonitzar Jackie Chan, Steve Coogan i Cecile de France la qual també ens permet treballar temàtiques vinculades amb la Geografia i la Cartografia
206
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Dins d’aquest apartat, pels més petits tenim la sèrie de dibuixos animats titulada “La volta al món de Willy Fogg” (La vuelta al mundo de Willy Fogg) emesa per Televisió Espanyola el 1983. També per a nens i nenes hi ha una versió de la “Volta al món en 80 dies“, de 1999, narrada a través dels dibuixos animats protagonitzats per “Les Tres Bessones”. Aquestes produccions també poden ser utilitzades com a suport didàctic per l’estudi, amb els més petits de temàtiques relacionades amb la Geografia . Un altre film sobre grans viatges és el de títol “Les aventures de Marco Polo” (The adventures of Marco Polo). És una pel·lícula de 1938 dirigida per Archie Mayo i protagonitzada per Gary Cooper (Marco Polo), Dora Young, Dick Alexander, Diana Moncardo i Lana Turner. Amb aquest film podem treballar aspectes relacionats amb els grans viatges de Marco Polo a l’Àsia, la geografia de la zona, la relació de Marco Polo amb el Kublai Khan, etc. Sobre Marco Polo cal fer esment de la sèrie de televisió italiana, de 1982, dirigida per Giuliano Montaldo i protagonitzada per Ken Marshall, Denholm Elliott, Tony Vogel, Anne Bancroft, John Gielgud, Burt Lancaster i amb música d’Ennio Morricone la qual també ens ofereix suport didàctic per l’estudi dels viatges de Marco Polo. Geografia catalana En relació amb la Geografia catalana s’han realitzat diversos programes televisius als quals cal fer esment car ofereixen un bon suport didàctic pel treball de temes geogràfics i cartogràfics. Entre ells vull destacar els programes emesos, en aquests darrers anys per TV3 “Catalunya des de l’aire”, “Catalunya des del mar”, “Els Pirineus des de l’aire” així com el programa Thalassa que s’emet setmanalment pel Canal 33 tot i que en aquest cas tracta temàtiques relacionades amb el mar arreu del món. Conclusions 1. El cinema és una eina didàctica que cal tenir en compte per a treballar temàtiques relacionades amb la Geografia i la Cartografia 2. Amb els audiovisuals, en general, i amb el cinema en particular podem aconseguir augmentar la motivació dels estudiants per a l’aprenentatge de temes vinculats amb la Geografia i la Cartografia. 3. El cinema és un mitjà didàctic que permet aprendre i gaudir, tant amb el procés de l’aprenentatge com amb l’ensenyament dels coneixements. Bibliografia de consulta AGUILERA, Cristian i DIAS, Núria (1999). Los actores de los óscar del siglo XX. Barcelona, Editorial 2001. CAPARRÓS LERA, J.M. (1997). 100 Películas sobre Historia Contemporánea. Madrid, Alianza Editorial.. HUESO, Ángel Luís (1998). El cine y el siglo XX. Barcelona, Ariel Historia. SCHNEIDER, Steven Jay (2007). 1001 películas que hay que ver antes de morir. Ed. Grijalbo. CAPARRÓS LERA, J.M. (2007). Guia del espectador de cine. Madrid, Alianza Editorial
207
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CARTOGRAFIANT LA PASSIÓ PER LA PRÒPIA TERRA. LA HISTÒRIA DEL MAPA DE CATALUNYA EN RELLEU (AMB CORBES DE NIVELL) DE BENET CABEZA I PESSARRODONA (1949-2007) Montserrat Cuxart Tremps, professora de secundària Enric Bertran Gonzàlez, mestre Antoni Luna Garcia, professor d’universitat 1. Introducció Les disciplines acadèmiques són fruit del context social en què es produeixen i estan profundament relacionades amb els esdeveniments socials. En el cas de la geografia, cal no oblidar que en ser un coneixement profundament arrelat al territori i a la gent que hi habita aquest coneixement és anterior al que anomenem Geografia acadèmica o Geografia científica (Johnston 1991:24; Vilà-Valentí 1983 i 2002). Aquesta coneixença del territori ha estat una constant entre les diferents cultures i civilitzacions de la Terra, però especialment a partir del segle XIX aquest coneixement del territori ha estat lligat al creixement de l’aparell ideològic que empara la construcció dels nous estats nació a Europa primer i arreu del món després. Els moviments romàntics que es van escampar en la convulsa Europa del segle XIX van tenir molt en compte les descripcions dels nous espais nacionals, i també dels colonials. Així cada estat cartografiava el seu territori en un mapa on tots els dominis de la nació estiguessin representats de forma homogènia i conjunta per reforçar la idea de pertinença i de cohesió. Així, als mapes britànics del món, totes llurs possessions apareixien acolorides amb rosa. Figura 1. Mapa de l’Imperi britànic, 1897 ( http://www.answers.com/topic/british-empire-1897-jpg)
208
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Així mateix, els escolars de molts països es feien una fotografia davant del mapa del seu país, on estaven representats tots els territoris que dominaven. Els escolars espanyols dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, els retrataven davant un mapa de la Península Ibèrica, a la vora del qual apareixien les illes Canàries, i també el Protectorat del Marroc, el Sàhara Occidental i les províncies del golf de Guinea. Figura 2. Fotografia escolar de finals dels seixanta (fons E.Bertran).
De vegades, aquests mapes no corresponen en absolut amb els territoris que la gent considerava com a seus o amb aquells que els eren més propers. Els conjunts territorials imposats sobre la població no eren altra cosa que una abstracció d’uns espais que un només coneixia pels seus noms després de haver hagut de memoritzar-ne els detalls. En situacions de manca de democràcia, plantejar conjunts territorials diferents sobre un mapa pot ser considerat un acte de rebel·lió o de resistència cultural o nacional. Aquest és el cas que ens ocupa. Durant el període que va de 1949 fins a 2007, es va anant construint, peça a peça, un mapa de relleu de Catalunya entre tres apassionats de l’excursionisme, del territori i de la cartografia. La història d’aquest mapa és també un recorregut per la realitat catalana dels darrers seixanta anys i de retruc pel desenvolupament del coneixement del territori. El resultat final és un mapa en tres dimensions, de gran format, que va adquirint més rellevància a mesura que en descobrim la història i la manera com es va gestar. La descripció d’aquest procés a partir del relat d’un dels seus autors, Joaquim Cabeza, és el que presentem a continuació 2. Passió i ciència, i també molta paciència: el mapa de Catalunya en relleu de Benet, Cabeza i Pessarrodona D’ençà la segona meitat dels anys quaranta del segle passat, la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) de Barcelona (aleshores al carrer Santa Anna, 10) organitzava ja uns cursets d’iniciació a l’excursionisme, les lliçons sobre geografia de Catalunya dels quals
209
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
eren professades per Josep Maria Benet i Caparà (Barcelona 1905 – Mafet, Agramunt 1977), membre fundador i primer president d’aquesta entitat excursionista. Benet era, a més d’advocat i perit agrícola, militar de carrera (tinent de cavalleria en començar la Guerra Civil), que en romandre fidel a la República (s’encarregà de la vigilància de costes i arribà a comandant d’estat major), fou processat per rebel·lió en tornar d’un curt exili que passà prop de Tolosa de Llenguadoc. L’any 1946, ja regentava la impremta i papereria Benet, establiment familiar situat al núm. 5 de la Rambla de Catalunya. El saber tècnic sobre la utilització de mapes topogràfics, obtingut de la seva formació acadèmica com a militar, i els amplis coneixements sobre alguns dels conjunts naturals més importants de Catalunya, assolits com a fruit de la seva afició a l’excursionisme, feien de Benet un mestre ideal per transmetre ciència i passió al voltant de la geografia de la pròpia terra. A mesura que anava desgranant les seves lliçons de geografia a la UEC, Benet s’adonava de la necessitat de disposar del suport de material cartogràfic adient. Al principi, mirava de resoldre’n la mancança dibuixant croquis i mapes de carenes a la pissarra, cosa que exigia molta estona de preparació. Això el portà a fer un cop de cap per trobar una solució definitiva: demanà entre el seu alumnat voluntaris per fer un mapa de relleu de Catalunya. En sortiren dos joves: Joaquim Cabeza i Valls (Barcelona, 1924), d’ofici ebenista, i Jordi Pessarrodona i Ferré (Barcelona, 1930), joier de professió. Només eren tres, però pel que es veurà d’ara endavant, ben triats. Figura 3. Mapa de carenes dibuixat per Joaquim Cabeza a partir de l’original traçat a la pissarra per Josep M. Benet (Cursos d’Iniciació a l’Excursionisme; UEC, 1949).
210
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La comesa era fer un mapa del Principat de Catalunya amb corbes de nivell, a escala horitzontal 1:200.000 i a escala vertical 1:50.000, prenent com a base el mapa de la Generalitat de 1936 i les cartes de l’Instituto Geográfico y Catastral (IGC) a escala 1:50.000. El sistema de reducció era ben artesà: es quadriculaven els mapes de l’IGC i es traslladaven les corbes de nivell en uns papers, els mapets que diu en Cabeza, on la quadrícula era en proporció 1:200.000. A partir d’aquests croquis es calcaven les corbes de nivell en un tauler prefabricat i se serraven. Aquesta feina va durar no menys de deu anys, al llarg dels quals hom calcava mapes abans d’anar a treballar, abans de les vuit del matí. Enllestida l’àrdua tasca de reducció de corbes de nivell, Benet va deixar el mapa en mans del seus dos ajudants i no els en preguntà mai més res. Figures 4 i 5. Mapets de Beseit i Puig-reig (traçats per Joaquim Cabeza i Josep M. Benet, respectivament).
211
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Quant als materials del mapa, primerament s’emprà tauler contraplacat, però de seguida es va deixar de banda, perquè en serrar-lo per fer les corbes de nivell, s’estellava i es feia malbé. El bon ofici d’en Cabeza aconsellà de fer servir un altre material, aleshores nou, el tàblex (fusta triturada, encolada i premsada), que s’utilitza per als fons d’armaris i altra mena de mobles. Aquest material es venia amb un gruix (4 mm) coincident amb l’equidistància de 200 m de les corbes de nivell, a escala 1:50.000, i era molt més fàcil de tallar, però en canvi no permetia de fixar les diferents capes amb cola, perquè al contacte amb el líquid es deformava o bufava. Així que es van haver d’usar petites puntes metàl·liques de cabota plana (4 x 4 mm). Totes les capes del mapa, doncs, estan fixades amb aquestes puntes, que calia agafar amb pinces per no picar-se els dits. Per a la construcció d’aquest mapa, se’n van clavar milers, de tal forma que el pes del conjunt (80 kg si fa o no fa) no és tant el de la fusta del seu suport o de les nombroses planxes de tàblex, sinó el dels milers de puntes que hi ha clavades. Val a dir que les cabotes de les puntes que fixen les plaques de les corbes de nivell superiors estan colgades per una gota espessa de cola per donar sensació de relleu. Així, al damunt de la isohipsa 3.200 del massís de les Tres Sorores, s’hi han pogut representar el pic de Marboré (3.253 m), el Cilindre de Marboré (3.328 m) i el mont Perdut (3.355 m). Altrament, la culminació d’aquest massís hagués estat una superfície plana. La disponibilitat de tàblex de 2 mm de gruix permeté de serrar corbes de nivell accessòries cada 100 m i reproduir alguns relleus que amb l’equidistància de 200 m no restaven representats. És el cas, entre d’altres, dels turons de la Peira (133 m) i del Puget (135 m); dels cims de Montjuïc (173 m) i del Tibidabo (512 m); o la serra d’Almenara (que sobresurt menys de 200 m sobre la Plana d’Urgell). A mesura que s’anava formant el mapa, un s’anava adonant que era una llàstima representar-hi només el vessant sud dels Pirineus. Així, hom decidí d’incorporar-hi els territoris de més enllà d’aquesta serralada, la Catalunya del Nord i terres llenguadocianes. També s’hi agregaren les contrades de la Franja de Ponent fins la vall del Cinca, i les terres septentrionals del País Valencià, fins el cap d’Orpesa, més avall de Peníscola. L’ampliació permeté que hi sortissin tots els cims dels Pirineus de més de 3.000 m, en afegir-hi el tres mil més occidental de la serralada, el Balaitós (3.146 m). Val a dir que Benet disposava d’una notable col·lecció de mapes i prou contactes per obtenir-ne de nous, fins i tot del vessant francès del Pirineu. La part més gran del mapa es va anar fent durant aquests primers quinze anys, de 1949 a 1964, de quarts de deu a mitjanit, fruit del treball d’uns homes que prenien temps a la família i al descans. Com que els autors eren gent que havia de guanyar-se la vida, només podien dedicar el temps lliure al mapa, la qual cosa comportava aturades quan s’esdevenien èpoques fortes en els rams de la fusta o la joieria. Durant aquesta quinzena d’anys, la feina es feia a la seu de la UEC de Barcelona: en Pessarrodona tallava les diferents capes del mapa amb l’arquet de joier, on muntava serres molt primes (les anomenades pèls pel seu poc gruix), i en Cabeza les anava superposant clavant-les amb les puntes de metall. Durant aquesta època, en Cabeza, que s’havia fet càrrec d’explicar la geografia de Catalunya en el marc dels cursos d’iniciació excursionista de la UEC, arribà a utilitzar el mapa, encara inacabat, per il·lustrar algunes de les seves lliçons, que impartí durant prop de vint anys. Tanmateix, a mesura que s’escolaven els anys, les obligacions
212
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
familiars i laborals feien que cada vegada poguessin dedicar-se menys al mapa de relleu. Aleshores, un cert directiu de la UEC va manar d’enllestir-lo amb unes mans de pintura, cosa que causà la indignació d’en Cabeza i en Pessarrodona, que veien com es podia malbaratar la feina de molts anys. Així que, d’acord amb la UEC, decidiren d’emportarse el mapa a casa d’aquell, al primer pis d’un notable casalici del carrer d’Avinyó, on encara s’està, i on la sala d’estar havia estat agençada com a taller d’ebenisteria. Al nou obrador, reprengueren la feina durant poc temps, perquè llavors en Pessarrodona va plegar i no va preguntar mai més res del mapa, que va restar arraconat fins el 2003, recolzat d’esquena, durant trenta-sis anys, contra la paret de la sala noble de la casa. Figura 6. Sector del mapa de Catalunya en relleu corresponent a la Noguera i Conca de Tremp. Al bell mig, els relleus escarpats del Montsec d’Ares i el Montsec de Rúbies, separats pel Pas dels Terradets. [foto M. Cuxart]
Figura 7. Al centre, el massís de Montserrat modelat amb plom. [foto M. Cuxart]
213
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Una vegada jubilat com a ebenista, en Cabeza va tenir curiositat de veure com estava el mapa i si pagava la pena d’acabar-lo o desfer-se’n. Amb certa sorpresa, comprovà el poc que quedava i decidí de posar-s’hi tot sol. Hi treballà entre l’any 2003 i les 5 de la tarda de la vigília de la Mercè de 2007: va col·locar-hi les talles d’algunes de les muntanyes més emblemàtiques del país, com ara els Encantats, el Pedraforca o Montserrat (aquesta modelada amb plom en un contramotlle fet a partir d’un motlle de silicona), les illes Medes i les Formigues; hi va marcar la xarxa hidrogràfica amb la gúbia; hi va rectificar el port de Barcelona (hi era representat el d’abans de la guerra), el delta de l’Ebre i la llera del Llobregat; va polir la línia de costa; i va banyar tot el mapa amb cola blanca de fuster, tenyida de marró, que escampava amb un pinzell molt prim per atènyer tots els racons (només donant color al mapa, hi esmerçà 109 hores!). Figura 8. L’Àrea Metropolitana de Barcelona, si fa o no fa. [foto M. Cuxart]
Finalment, un cop rematat el mapa, va convidar en Jordi Pesarrodona, per explicar-li que aquell projecte al qual havien dedicat tant de temps de la seva joventut estava llest del tot. En Cabeza explica que fou un moment molt emotiu. Malauradament, l’iniciador de l’aventura, en Josep M. Benet havia mort el 1977 i no pogué veure acabat aquest treball titànic i minuciós. Havien passat gairebé seixanta anys des del començament del projecte i el context social en què es gestà havia canviat molt, mentre que els dos joves que l’encetaren ja havien assolit la condició d’avis. Paral·lelament, les tècniques cartogràfiques havien avançat cosa de no dir, de manera que ara esdevé banal tocar un mapa en tres dimensions o veure’l a la pantalla de l’ordinador. Això no obstant, el contingut d’aquest mapa va més enllà de la pura descripció. Confiem que amb les fotografies del mapa que presentem ací n’hi hagi prou per comprendre la magnitud de l’esforç i les hores de treball de generosa dedicació
214
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
d’aquests tres homes. Fem-nos càrrec que cada corba de nivell va lligada en un moment de seves les vides personals, i també de vegades en algun moment de la història recent del país. Figura 9. El mapa de Catalunya de Benet, Cabeza i Pessarrodona. [foto M. Cuxart]
Nosaltres tres hem gaudit del privilegi d’escoltar Joaquim Cabeza explicant la història d’aquest mapa, que tenia recolzat a l’escalfapanxes de la sala d’estar esdevinguda obrador de fuster. Ens plau recordar les seves explicacions sobre la victòria de Roger de Llúria a les illes Formigues davant l’esquadra francesa i la posterior fugida de l’exèrcit de Felip l’Ardit a través del coll de Panissars. Ambdós elements geogràfics són ben representats al mapa. Per a ell, cada racó del mapa té una anècdota, una petita història.
215
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 10. Joaquim Cabeza i Valls, el dia que ens mostrà el mapa a diversos membres de la Societat Catalana de Geografia. [foto M. Cuxart]
Quan li preguntàrem a Joaquim Cabeza què en faria del mapa, ens digué que pensava regalar-lo a la Secció de Geografia i Ciències Naturals del Centre Excursionista de Catalunya, entitat de la qual és soci, per a què hi sigui exposat i per a què serveixi per explicar les peculiaritats del nostre territori a generacions futures. Ultra això, pensa contar-ne la història, en un llibre que ja té a punt d’anar a impremta i que durà per títol Història de dos mapes, perquè també hi relatarà la correcció toponímica que realitzà per al mapa de l’IGC Cap d’Aran – Pallars Sobirà 1:50.000. Si hom vol saber-ne més, podrà llegir-lo i copsar, n’estem segurs, la passió i abnegada dedicació posada en un mapa. 3. Conclusions Els mapes son quelcom més que un estri d’estudi o un document científic amb un conjunt de dades cartografiades sobre una superfície. En alguns casos els mapes es converteixen en veritables banderes d’un sentiment col·lectiu sobre un territori. En aquest cas, hem explicat la història de la construcció d’un mapa al llarg de quasi seixanta anys per part de persones no directament lligades al món de la cartografia o de la geografia científica. Aquest mapa és l’expressió de la pulsió de la societat civil sobre el coneixement d’allò que considera seu, l’espai, el territori de la seva vida i la dels seus avantpassats, i l’espai que deixa als seus descendents. És la tasca d’una societat civil que gaudeix no només fent geografia amb els peus, en les seves excursions per valls, cims i carenes, sinó traslladant el saber arreplegat damunt un mapa, fent una feina de suplència, omplint el buit d’unes produccions cartogràfiques inexistents, a causa d’una conjuntura política desfavorable per al país. Aquests homes apassionats pel país treballaren en un mapa que és testimoni permanent d’una època per a generacions futures.
216
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. Bibliografia CABEZA i VALLS, Joaquim (inèdit): Història de dos mapes. JOHNSTON, R.J. (1991): Geography and Geographers. London: Arnold (4a edició). VILÀ-VALENTÍ, Joan (1983): Introducción al Estudio Teórico de la Geografía. Barcelona: Ariel. VILÀ-VALENTÍ, Joan (2002): “Geografia”, en FONT, Pere-Lluís (coord.): Les idees i els dies. Barcelona: Proa, pp. 125-168.
217
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LITERATURA GEOREFERENCIADA. REDESCOBRINT LA SUBJECTIVITAT DEL TERRITORI Esther Fabrellas Vinardell Carolina Martí Llambrich Francesca R. Uccella Universitat de Girona Introducció La cartografia ha estat utilitzada des de l’Antiguitat per a situar elements i esdeveniments sobre la superfície terrestre, ha servit per traçar rutes, per calcular distàncies, per a orientar i facilitar la ubicació i el desplaçament. Fins que els cartògrafs, barreja de geògrafs, astrònoms i matemàtics, no van establir les bases modernes de la representació científica de la superfície terrestre, la cartografia era confeccionada com a mapa-imatge on es representaven fenòmens espacials concrets però també fenòmens abstractes: religiosos, perceptius, imaginaris, en definitiva, on es cartografiaven les qüestions més subjectives. La cartografia segueix essent una manifestació cultural, fruit i reflex de cada període històric, de cada societat i de les seves inquietuds. El mapa com a representació que és de la realitat, no pretén reproduir exactament tots els elements de la superfície terrestre, sinó que qui l’elabora selecciona els trets o variables que considera indispensables de representar-hi en funció de l’objectiu que tingui el producte final. I actualment, en l’era de l’alta resolució, del món a través de les imatges satèl·lit, de models tridimensionals, i de carrerers infinits, davant la necessitat d’ubicar espacialment tot tipus de dades d’àmbit territorial apareix la possibilitat de donar innovadores respostes a “vells” productes: traduir els escrits literaris a nous llenguatges visuals. Ubicar cartogràficament els espais descrits, perquè altri reconegui els paisatges a través de les paraules. És impossible, per exemple, deixar de pensar en La plaça del Diamant quan es passeja pel Barri de Gràcia de Barcelona, o en Les Closes quan s’observa la fauna i la flora des dels Aiguamolls de l’Empordà. La sensibilitat artística dels escriptors ens mostra una realitat completament subjectiva però alhora perfectament plasmable sobre una representació objectiva del territori. Aquesta premissa va ser la primera pedra per començar una sèrie de projectes que lliguen paisatge, literatura i cartografia. Atles literari de les terres de Girona El 22 d’abril del 2003 es va presentar l’Atles literari de les terres de Girona. Dos volums, 1200 pàgines, 1970 il·lustracions, 150 de les quals són mapes, 1900 entrades topogràfiques... Tres anys de treball intens, dirigits i coordinats per N. J. Aragó i Mariàngela Vilallonga i realitzat per un grup de nou estudiosos de diferents àmbits, sis fotògrafs professionals i cinc cartògrafes, entre una llarga llista de crèdits. Darrera dels capítols de l’Atles s’amaga una intensa reflexió sobre la relació entre territori, paisatge i literatura. A través de les vuit comarques gironines i de la mà dels escriptors del segle XIX i XX el paisatge, el territori i la literatura adquireixen una nova visió que alguns l’han anomenat geografia literària o literatura geogràfica.
218
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La millor manera de plasmar aquesta nova concepció de la literatura és sobre un mapa, i l’Atles és una mostra d’aquesta cartografia literària. Els redactors dels dos volums van treballar estretament amb l’equip de cartògrafes per tal d’elaborar aquest material. Els encarregats de confeccionar els mapes van afegir una capa més i van marcar sobre l’espai noms d’autors, obres literàries i en algunes ocasions també van traçar rutes literàries en un territori concret. Així a l’Atles es poden trobar mapes de comarques senceres, de ciutats, de pobles, o altres parcials només amb uns quants carrers, alguns edificis o la zona vora algun riu, i també n’hi ha que marquen una ruta literària d’un o de diferents autors. Alguns exemples són: un mapa de la ciutat de Figueres, una ruta sobre “Els itineraris de Núria. Excursions i caceres” o la ruta que ressegueix “El Viladrau de Guerau de Liost”. Mapes extrets de l’Atles literari de les terres de Girona (ARAGÓ i VILALLONGA, 2003)
219
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’Atles es va estructurar en vuit grans apartats dedicats a cadascuna de les comarques gironines. No es van aturar, però, en les fronteres administratives, sinó que es va estendre cap a la Cerdanya francesa i les terres d’Osona, sempre que la terra i els escriptors que la vivien així ho indicaven. A l’Atles s’hi poden trobar escriptors dels segles XIX i XX relacionats amb les comarques gironines, nascuts abans de 1975, tot i que a vegades sigui inevitable fer esment d’autors de la literatura anterior a aquest període. Hi tenen cabuda els narradors, els poetes, els memorialistes, els assagistes i els viatgers. Se’n van excloure expressament els historiadors, llevat d’aquells que, com Carles Rahola, van saber barrejar subtilment la història amb la literatura, i llevat dels erudits locals, que sovint són l’única referència possible en pobles mancats de tradició literària. Les obres utilitzades són llibres, o textos apareguts en llibres col·lectius, tot i que s’al·ludeix a textos publicats en diaris i revistes, sempre que hagin estat escrits per autors amb obra publicada. Només en casos excepcionals es parla de textos inèdits. Els escrits no es van normativitzar, ni es van traduir, excepte que no es disposés d’una traducció publicada. A banda de fragments en català i castellà, també s’hi recullen molts textos en francès, especialment a la Cerdanya. Després de l’experiència de L’Atles Literari de les terres de Girona i aprofitant les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, es va veure la necessitat de fer una pas més. Amb l’objectiu principal de promocionar i divulgar la gran tasca que ja s’havia fet sobre el paper, la Càtedra M. Àngels Anglada i la Diputació de Girona, ja promotora de la versió analògica, van signar un altre conveni per a l’elaboració d’un espai web. Aquesta pàgina, tot i incorporar les avantatges informàtiques, conserva l’estructura inicial del paper amb divisions comarcals. Cada comarca està dividida en itineraris, i aquests, al seu torn, poden estar subdividits en racons. Aquesta ordenació del territori i dels textos pretén crear rutes literàries
220
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
pensades tant per a la navegació virtual des de la web com per a la passejada sobre el mateix territori. Estructura del web www.atlesliterari.cat
Captura de pantalla del Baix Empordà
Però la gran innovació del web www.atlesliterari.cat prové de la georeferenciació dels textos literaris. A través d’un programa realitzat exclusivament per a la creació d’aquest espai virtual, s’elaboren mapes a partir de les bases cartogràfiques del servidor de l’ICC i assignen coordenades UTM a cada text, situant així tots els textos literaris sobre el territori. Amb aquest tractament de creació i consulta ràpida de mapes s’ha pogut 221
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
augmentar el volum de cartografia creada, passant de 150 mapes en l’edició analògica a uns 500 mapes en l’edició digital. La tipologia dels mapes, com en el format paper, és també molt diversa. L’Atles Digital conté tant mapes a poc detall de grans extensions de territori com mapes a gran escala corresponent a microespais. Captura del mapa de l’itinerari d’ El barri vell de Girona
Captura del mapa Vall de Ter de El Ripollès
La simbiosi entre geografia i filologia, palesa en aquest espai web, obre nous ponts entre el turisme i l’explotació del patrimoni cultural i natural.
222
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Rutes literàries Un dels horitzons possibles que es generen a partir de la relació entre territori i literatura és el de les rutes literàries. Aquest itineraris segueixen la petjada que cada escriptor ha deixat en els llocs que el van inspirar, on va viure i escriure. Per cada autor hi ha uns escenaris, per cada escenari hi ha un recorregut que guia el lector-visitant per conèixer més profundament la seva vida i la seva obra permetent la descoberta d’aspectes que potser queden amagats entre les pàgines dels llibres. Gràcies a la digitalització de l’Atles literari de les terres de Girona, la Càtedra M. Àngels Anglada va promoure l’any 2005 la creació d’itineraris literaris pel territori. Tota la informació continguda a l’Atles en paper va ser bolcada a la xarxa i tot el material cartogràfic utilitzat com a base per crear els itineraris que s’han produït, alhora que continua essent un pou inesgotable de dades amb les quals elaborar nous materials. A partir de la gran quantitat d’informació present a l’Atles s’aprofundeix en el coneixement sobre cada autor tot desenvolupant una ruta literària que té en compte les correspondències entre la paraula escrita i l’entorn on el visitant/lector es troba submergit al llarg del recorregut. En l’itinerari literari, en medi urbà o natural, es fixen punts on el lector/visitant es pot aturar per gaudir de la lectura o de la teatralització dels textos triats i lligats a cada lloc. La utilització dels mapes resulta indispensable en tot el procés d’elaboració de l’itinerari, des d’abans de començar a elaborar la ruta, per prendre un primer contacte amb el territori i reconèixer els elements principals presents a l’espai, fins a fixar el recorregut final i obtenir el producte definitiu. Els mapes utilitzats en el procés de creació són, generalment, els presents a l’Atles, tot i que s’ha complementat amb d’altres que, localitzats a la xarxa, s’han considerat útils, o aquells que els geògrafs del SIGTE (Servei de Sistemes d’Informació Geogràfica i Teledetecció, Universitat de Girona) han proposat i elaborat conjuntament amb el servei de publicacions de la UdG, tot generant la cartografia que apareix als fulletons i als llibrets que edita la Càtedra M. Àngels Anglada per a cada itinerari. Per tant, els mapes són l’eix estructurador de les rutes literàries, des del primer apropament dels que l’elaboren, fins al moment de la presentació al públic. La Càtedra M. Àngels Anglada fins ara ha ideat cinc itineraris literaris, dels quals quatre estan actius i es van repetint periòdicament: Itinerari “Les Closes” de M. Àngels Anglada, al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, La Girona escrita, l’Itinerari literari per Besalú, l’itinerari Rodoreda Romanyà a Romanyà de la Selva i M. Àngels Anglada a Vic, el qual serà estrenat properament. Per cadascun d’ells s’han elaborat mapes que apareixen (menys en el cas de Girona) en el fulletó o llibret que es dóna als visitants abans de començar el recorregut. Com que la metodologia de treball ha estat la mateixa per a totes les rutes, el tractament cartogràfic és similar, malgrat que les diferències de format imposades per cadascuna de les institucions que encarregaren l’itinerari (parc natural, ajuntaments) ha donat lloc a productes finals bastant heterogenis. Per exemple, en el cas de la ruta dedicada a M.Àngels Anglada, Les Closes, l’edició va haver d’adaptar-se a les normes editorials, de formats, colors i fins i tot disseny de mapes, amb les quals la Generalitat de Catalunya corporativitza la imatge de tota la seva xarxa de parcs naturals.
223
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Mapa extret de l’Itinerari Literari “Les closes de M. Àngels Anglada” (UCCELLA, 2006)
Per l’Itinerari literari per Besalú i per Rodoreda Romanyà s’ha definit, entre Càtedra, Ajuntaments de Besalú i de Santa Cristina d’Aro i el servei de publicacions de la UdG, un format comú per atorgar coherència estilística a tota la sèrie creada i a les guies de les properes rutes. Els mapes que s’utilitzen responen, com sempre, a l’exigència de permetre un moviment conscient a l’espai adaptant-se als diferents indrets i tipologies d’itineraris. Hi ha dos tipus principals de rutes: aquelles dedicades a una sola autora o autor i aquelles dedicades a més escriptores o escriptors a la vegada. De les quatre rutes actualment en actiu, dues estan dedicades a autores individuals, M. Àngels Anglada i Mercè Rodoreda, i dues, les de Girona i Besalú, a diferents autors. Un bon cas per exemplificar l’ús de la cartografia en els itineraris és Rodoreda Romanyà, una ruta creada per celebrar l’Any Rodoreda. Aquest és un recorregut que discorre bàsicament al llarg del poble de Romanyà de la Selva, al Baix Empordà, allargant-se una mica a fora del nucli urbà per incloure els últims dos punts de la ruta: el Dolmen i el cementiri. S’han editat fulletons (quadríptics) i un llibret (març 2008) amb un plànol del poble a escala gran on s’indiquen els punts escollits per la seva extraordinària i precisa correspondència entre els llocs i les minucioses descripcions de l’autora.
224
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Paral·lelament, pels visitants que no puguin desplaçar-se pel poble s’ha creat un recorregut literari fotogràfic per trepitjar “virtualment” els llocs rodoredians. A l’antic hostal del poble, on Mercè Rodoreda s’havia hostatjat i on sovint menjava, hi ha una sala, anomenada Espai Rodoreda, destinada a exposicions, xerrades i altres activitats, on s’han instal·lat plafons amb fotos dels llocs triats amb els textos corresponents. Mapa extret de l’Itinerari Literari Autoguiat Rodoreda Romanyà (VILALLONGA, 2008)
Alhora, per facilitar la identificació dels punts literaris s’han situat en el territori unes fites, ben integrades en l’entorn, que fixen el text a l’espai, ja que en cadascuna hi ha un petit panell amb un fragment imprès de l’obra triada. Així doncs, hi ha tres maneres de fer l’itinerari: autònomament, autoguiant-se amb el llibret, resseguint el recorregut a través de l’exposició a l’Espai Rodoreda o seguint les fites distribuïdes pel territori. A més, per seguir les petjades de Rodoreda d’una manera més suggestiva hi ha el guiatge d’una parella d’actors, una veu femenina i una masculina, que acompanyen petits grups a endinsar-se en el Romanyà més íntim, el Romanyà que vivia, amb tota la seva càrrega emotiva, l’escriptora que va descriure aquells indrets amb una intensitat sense precedents. Igualment, s’ha emprat aquest tractament cartogràfic en el Dossier de la última Revista de Girona (núm. 247, març/abril 2008), dedicat a Rodoreda, on mitjançant mapes de recorreguts es recrea la geografia literària de l’autora pels països europeus, resseguint els espais de les seves novel·les i contes, des de Barcelona cap a les ciutats i països que la van acollir durant el seu llarg exili (França i Paris, Ginebra, Viena) i acabant altra vegada a Romanyà. Totes aquestes accions literàries creen una capa més del territori que literàriament complementa les moltes estratificacions presents a Romanyà, partint d’aquella prehistòrica i acabant amb aquella patrimonial. És com si les persones que s’endinsen en
225
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
aquest món poguessin percebre la geografia literària de l’autora a través d’un mapa real i eteri al mateix temps. Mapa extret de l’article “Les arrels de la memòria” (UCCELLA, 2008)
Conclusions El producte presentat és innovador però la demanda no és nova. Disset segles abans de l’era moderna, a les ruïnes de Thebes, a l’Antic Egipte, es van trobar unes inscripcions geogràfiques on apareixien unes figures col·locades segons la seva localització espacial amb unes anotacions que descriuen cadascun dels llocs. Els documents cartogràfics situen elements i esdeveniments sobre la superfície terrestre. Els documents literaris descriuen llocs, paisatges. A mesura que es van llegint les paraules que un escriptor ha dedicat a un paisatge la imatge subjectiva es va fent més clara i forta arribant a canviar la visió personal del lector. Amb el tractament literari-cartogràfic presentat la visió etèria de l’espai pren cos arribant a plasmar-se en un mapa real gràcies a la georeferenciació precisa dels textos. Aprofitant els nous recursos informàtics de butxaca (PDA, Palm, Pocket PC, etc) en un futur proper, el visitant pugui seguir el recorregut seguint les indicacions del GPS (Sistema de Posicionament Global) tot escoltant un arxiu sonor que reprodueixi el text vinculat en una coordenada determinada. Serà la nova audioguia per a fer rutes de manera autònoma, on el guiatge serà tant espacial com literari per gaudir d’una visió diferent del paisatge. En l’era geodigital, on s’ubica espacialment tot tipus de dades d’àmbit territorial, apareix la possibilitat de donar innovadores respostes a “vells” productes: localitzar cartogràficament els espais descrits, concedir precisió espacial a la literatura, un vincle
226
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
que fa que les relacions entre geògrafs i filòlegs siguin més estretes i freqüents resultant noves línies de treball interdisciplinàries fruit d’aquesta col·laboració. Bibliografia ARAGÓ, N-J. i VILALLONGA, M. (ed.) (20003), Atles literari de les terres de Girona, Diputació de Girona, Girona. BONADA, Ll. (2003), “Monument literari de les terres de Girona”, dins El temps, Edicions 3i4, juliol 2003 (pàg. 76 – 79), València. UCELLA, F. R. (2006), Itinerari Literari Les Closes de M. Àngels Anglada, Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona i Ajuntament de la Comtal Vila de Castelló d’Empúries, Girona. UCCELLA, F. R. (2008), “Les arrels de la memòria”, dins Dossier geografia literària de Mercè Rodoreda a Revista de Girona, núm. 247 (març – abril), Diputació de Girona, Girona. VILALLONGA, M. (2006), “Entorn de l’Atles literari de les terres de Girona” dins Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Banyoles, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, (en premsa). VILALLONGA, M. (2008), Itinerari literari autoguiat Rodoreda Romanyà, Universitat de Girona i Diputació de Girona, Girona. <www.atlesliterari.cat>
227
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA RESOLUCIÓ ESPACIAL COM A CONDICIONANT DEL RESULTAT CARTOGRÀFIC: UN ESTUDI SOBRE EL DESPOBLAMENT PIRINENC Carles Guirado, Enric Mendizàbal, Jordi Nadal, Albert Pèlachs, Aimada Solé, Joan Manuel Soriano i Antoni F. Tulla Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP) Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona 1. Introducció Una de les línies de recerca en què treballa el nostre grup1 és l’anàlisi de les transformacions del paisatge pirinenc relacionades amb el procés del despoblament, analitzant-ne les causes, així com les conseqüències que aquest fenomen té sobre el territori. Les primeres es poden resumir en tot un conjunt de factors o elements que han abocat irremissiblement a l’abandonament, bàsicament els relacionats amb el pas de l’economia tradicional de les àrees de muntanya a la de mercat, així com el greuge comparatiu entre les condicions de vida dels nuclis urbans, cada cop més confortables, i el manteniment de la precarietat en el món rural, sense oblidar la difícil accessibilitat als serveis. A partir de la segona meitat del segle XX, les àrees urbanes anaven concentrant no només progressos econòmics, sinó també socials, com millores en la sanitat, la dotació de serveis, etc. en les quals hi col·laboraven la població emigrant de les àrees rurals de muntanya. Com a contrapartida, les àrees de muntanya es quedaven immerses en un retràs econòmic i social cada vegada més profund, el qual tenia greus repercussions en la qualitat de vida dels seus habitants, generant desavantatges territorials en relació a altres àrees del país. Fernando Collantes (2005) empra el concepte de penalització rural per fer referència a aquest greuge comparatiu, entès com la condemna que suposa des d’una perspectiva personal, social i econòmica pertànyer a un territori rural i les limitacions que això genera en les condicions de vida de la població (Collantes, 2005). En un territori rural de muntanya, com és el cas de l’àmbit d’estudi d’aquest treball, aquesta penalització es pot veure agreujada per la doble condició de marginalitat. Les conseqüències sobre el medi, al seu torn, tenen a veure amb l'abandonament del territori i particularment de les explotacions agrícoles, amb una progressió generalitzada de la vegetació secundària i una variació en la taxa d'erosió dels sòls (a voltes positiva i a voltes negativa), un abandonament de les pràctiques conservacionistes,2 que suposen la pèrdua del patrimoni arquitectònic, la desaparició dels camins, l’enrunament de les feixes allà on n’hi ha (que provoca tot un seguit d’esllavissades i de moviments de vessants), el col·lapse dels drenatges i dels recs i la manca de manteniment de les masses forestals, amb la consegüent problemàtica afegida dels incendis forestals (Soriano et al, 1994) . La necessitat d’analitzar amb el màxim detall aquestes dinàmiques territorials i del paisatge ens ha portat a estudiar el procés del despoblament en les comarques de muntanya, que és l’àmbit d’estudi on realitzem les nostres recerques. Així doncs, en aquesta comunicació es presenta una anàlisi del fenomen de despoblament del Pirineu català des de tres escales espacials: escala comarcal, escala municipal i escala inframunicipal. D’aquesta manera es pretén demostrar com, tan important com l’escala cartogràfica, ho és la resolució en el tractament de la informació que es vol cartografiar,
228
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
a l’hora d’aportar llum als fenòmens que es pretenen estudiar, per la seva correcta interpretació. 2. L’evolució del poblament a l’Alt Pirineu i Aran els darrers 150 anys Els diferents censos i padrons que es realitzen periòdicament són les fonts que s’utilitzen normalment per a fer una anàlisi diacrònica com la que es planteja aquí.3 Per bé que no és possible contrastar la seva fiabilitat –almenys per als documents antics– i fins i tot s’ha pogut constatar que, en alguns casos i per a alguns anys concrets, les dades que recullen aquests documents són molt diferents d’altres xifres oficials, s’ha de donar per bo, llevat que es vulgui –i pugui– fer un exhaustiu i costós treball de camp. Figura 1. Àmbit territorial de l’Alt Pirineu i Aran
Font: elaboració pròpia
De tots els censos coneguts i que ofereixen una informació comparable a l’actual, aquell que mostra, per a totes les comarques de muntanya, la xifra de població més alta de la història és la de mitjans del segle XIX, amb alguna excepció. Efectivament, si analitzem les dades d’evolució de la població a escala comarcal, ens trobem que de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran (figura 1) només una té més població l’any 2007 que al 1857. Com es desprèn del que s’ha dit suara, aquest any no ha estat escollit a l’atzar, certament, sinó que el cens de 1857 marca un punt d’inflexió a partir del qual comença una davallada demogràfica en totes les comarques considerades, algunes de les quals han iniciat una lleugera recuperació però només la Cerdanya ha recuperat i fins i tot superat la xifra de població registrada al 1857. L’Alt Urgell i la Vall d’Aran han repuntat els últims anys però presenten xifres inferiors a les registrades a mitjans del segle XIX. Les tres comarques restants –l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà– han mantingut un descens constant i gairebé ininterromput fins al moment actual. A la taula 1 es recullen les xifres per aquests dos anys més un any intermedi, 1970, moment en el qual es perceben els greus impactes demogràfics causats per la segona etapa de despoblament, iniciada a mitjans del segle XX. A l’annex cartogràfic (figures 2 i 3) es mostren aquestes variacions demogràfiques a escala comarcal.
229
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Taula 1. Variació de la població de l’Alt Pirineu i Aran per comarques (1857, 1970 i 2007) Comarca
1857
1970
2007
Variació 1857-2007
Alt Urgell
28296
19897
21566
-6.730
Alta Ribagorça
4600
4590
4123
Cerdanya
14609
12465
17744
-477 +3.135
Pallars Jussà
28861
16210
13467
-15.394
Pallars Sobirà
18762
7700
7191
-11.571
Val d'Aran
9908
5055
9815
-93
Font: elaboració pròpia a partir de CED i IDESCAT (2008)
Figura 2. Distribució de la població a l’Alt Pirineu i Aran per comarques (1857, 1970 i 2007)
Font: Elaboració pròpia a partir de CED i IDESCAT (2008)
230
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 3. Variació de la població de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran (1857, 1970 i 2007)
Font: Elaboració pròpia a partir de CED i IDESCAT (2008)
Tanmateix, les dades a nivell comarcal poden emmascarar –de fet, ho fan– una realitat demogràfica encara més acusada: efectivament, en el si de cada comarca ens podem trobar uns fluxos migratoris interns que, com a resultat dels quals s’accentua la polarització entre àrees urbanes (més densament poblades) i àrees rurals (amb una baixa densitat de població). El procés de despoblament no ha afectat de manera homogènia a tot el Pirineu. En el sí d’aquestes àrees afectades pel decreixement demogràfic apareixen uns pols d’atracció, els quals acostumen a coincidir les capitals comarcals o altres centres importants dins la jerarquia urbana de la comarca com són els “capitals de vall” (Campillo et al, 1988). Aquests nuclis principals absorbeixen, en un primer moment, una part dels emigrants procedents dels petits nuclis d’una àrea més o menys propera, produint-se, de manera contemporània al procés de despoblament, un procés de concentració demogràfica i creixement urbà, donant lloc a un territori dual. Així doncs, es poden trobar àrees amb comportament demogràfic clarament expulsor, origen de gran part dels emigrants que protagonitzen el despoblament, formada principalment per pobles de mitjana i alta muntanya, amb pocs recursos i amb unes condicions d’habitabilitat desfavorables. Per contra, es troben uns nuclis urbans, constituïts, principalment, per les capitals i subcentres comarcals, els quals actuen, en un primer moment, com a centres receptors d’una part d’aquesta població emigrada, des dels quals es pot produir una segona migració cap a altres àrees del país, bé sigui cap a àrees rurals més afavorides o cap a àrees d’expansió industrial (Guirado, 2007). Així doncs, si analitzem les dades a escala municipal ens trobem amb una realitat substancialment diferent a la que presenta l’anàlisi comarcal: dels 77 municipis de l’àmbit d’estudi, només 12 han crescut en població: la Seu d’Urgell i Oliana a l’Alt Urgell; Alp, Guils de Cerdanya, Llívia i Puigcerdà a la Cerdanya; la Pobla de Segur al Pallars Jussà, Esterri d'Àneu al Pallars Sobirà, el Pont de Suert a l’Alta Ribagorça i Bossòst, Les i Vielha e Mijaran a la Vall d’Aran. Com es pot comprovar a la taula 2, d’aquests 12 municipis 4 presenten un creixement sostingut, 2 augmenten entre 1857 i
231
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
1970 i després tornen a disminuir i 6 es comporten a l’inrevés: baixen entre 1857 i 1970 però els darrers 37 anys remunten aquesta davallada i acaben superant la població de 1857. Tots els altres 65 municipis presenten una davallada entre 1857 i 1970, però n’hi ha 17 que després repunten una mica, però –òbviament– sense arribar a la població inicial. Fixem-nos que hi ha 3 comarques on només creix un municipi, de les quals dues (Pallars Jussà i Pallars Sobirà) aquest creixement no coincideix amb la seva capital Taula 2. Variació de la població dels municipis que incrementen el nombre d’habitants entre 1857 i 2007 Municipi (comarca)
1857
1970
2007
Variació 1857-2007
Alp (Cerdanya) Bossòst (Vall d’Aran) El Pont de Suert (Alta Ribagorça) Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà) Guils de Cerdanya (Cerdanya) La Pobla de Segur (Pallars Jussà) La Seu d'Urgell (Alt Urgell) Les (Vall d’Aran) Oliana (Alt Urgell) Puigcerdà (Cerdanya) Vielha e Mijaran (Vall d’Aran)
648 1105 2202 762 394 1630 3792 780 1140 2613 2910
923 718 2985 687 240 3583 8658 718 1791 5603 1989
1576 1115 2418 815 452 3089 12703 944 1938 8949 5385
+928 +10 +216 +53 +58 +1.459 +8.911 +164 +798 +6.336 +2.475
Font: elaboració a partir de CED i IDESCAT (2008)
La figura 4 de l’annex cartogràfic mostra quins municipis han crescut en població i quins n’han perdut entre els anys considerats. Es pot veure com hi ha un clar canvi de tendència entre el primer període (1857-1970) i el segon (1970-2007), però si es considera el període sencer (1857-2007), la dinàmica és clarament recessiva. En la figura 5 es visualitza aquesta polarització: creixement d’alguns –molt pocs– nuclis i decreixement de la gran majoria. Tanmateix, per adonar-se de la magnitud del fenomen, no n’hi ha prou a utilitzar la informació a escala municipal, sinó que cal descendir al nivell d’entitat de població. Aquesta escala de treball mostra el major grau de detall: en el padró de l’any 1857 consten 627 nuclis de població per a la vegueria, 150 dels quals corresponen a masies i cases aïllades. Per tant, hi havia 477 pobles de diverses magnituds, dels quals només 10 amb més de 1.000 habitants i la major concentració corresponia a la Seu d’Urgell amb 3.089 habitants. En aquests cent cinquanta anys transcorreguts han desaparegut totes les masies i 171 nuclis de població han estat completament abandonats. Per contra, han aparegut 56 nuclis nous, tots ells urbanitzacions, la més espectacular de les quals és la Pleta de Baquèira, a la Vall d’Aran (espectacular quant a magnitud de l’operació urbanística, perquè la quantitat de població censada és força modesta: 145 persones). En resum, el balanç és que actualment hi ha 362 nuclis, dels quals 306 ja existien fa 150 anys. Pel que fa a la població, evidentment els 56 nuclis nous en guanyen però dels 306 d’antics, només en guanyen 41 i dos s’han quedat igual. Dit a la inversa, hi ha 263 nuclis que han perdut part de la seva població en aquests 150 anys. El panorama complet del procés de despoblament és: 171 nuclis més 150 cases aïllades totalment abandonats i 263 nuclis amb disminució de la població. Això és el que s’ha representat en els mapes de la figura 6 on, més enllà de les dades, es constata d’una forma molt visual no només aquesta disminució sinó també la redistribució de la població sobre el
232
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
territori. El resultat hauria estat més contundent (és a dir, la diferència entre els mapes més abismal) si s’hi haguessin inclòs els 321 nuclis i cases desapareguts Figura 4. Taxa de creixement dels municipis de l’Alt Pirineu i Aran (1857, 1970 i 2007)
Font: Elaboració pròpia a partir de CED i IDESCAT (2008)
233
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 5. Distribució de la població per municipis de l’Alt Pirineu (1857, 1970 i 2007)
Font: Elaboració pròpia a partir de CED i IDESCAT (2008)
234
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. Conclusions La proposta cartogràfica sobre un estudi del despoblament pirinenc que s’ha presentat permet palesar amb un exemple aplicat que sense variar l’escala és pot representar la mateixa variable –la població– organitzada de diferents maneres i des de diversos punts, amb uns resultats molt variables. Pel que fa a l’estudi en si, la forma escollida per a cartografiar amb més detall el procés de despoblament (figura 6) permet veure com més enllà de la pèrdua de població que experimenten quasi totes les comarques i els municipis, la major part d’aquesta davallada es produeix al seu interior, ja que la majoria de nuclis en perden per a nodrir d’habitants les capitals respectives o algun altre nucli secundari. La desertificació de la major part del territori s’hi mostra de forma inapel·lable. De forma complementària acabaren dient que aquest estudi es completarà amb un treball de camp que permetrà millorar la qualitat i la fiabilitat de la informació i també que les dades han estat tractades mitjançant un sistema d’informació geogràfica que permet associar la cartografia a les bases de dades, de manera que l’actualització és molt senzilla si es disposa de la informació. Figura 6. Distribució de la població per nuclis de l’Alt Pirineu i Aran (1857, 1970 i 2007)
Font: Elaboració pròpia a partir de CED i IDESCAT (2008)
235
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Notes 1
GRAMP. Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge Feines de conservació i control del medi físic tals com els marges, les sèquies, les feixes, etc. que permetia treure profit dels recursos al mateix temps que es garantia la conservació de l’entorn (Campillo i Villaró, 1988). Quan aquestes tasques de conservació del medi i adaptació a les condicions ambientals desapareixen s’inicia un procés d’erosió de la cobertura edàfica de magnituds importants, reduint la fertilitat del sòl, i per tant, les possibilitats de tornar-lo a conrear en un futur. 3 Les dades de població emprades al llarg de tot aquest treball han estat proporcionades pel Centre d’Estudis Demogràfics o bé extretes del Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT, 2008) 2
Bibliografia ACÍN, J.L. (2004) “La despoblación como cuestión científica y humana”. A: Ripacurtia, núm. 2 (Dossier: La despoblació a la Ribagorça), p. 15-32. ALDOMÀ, I. (1999). La crisi de la Catalunya rural: una geografia dels desequilibris comarcals, 1960-1991. Editorial Pagès. Lleida. ALDOMÀ, I.; MENDIZÀBAL, E.; PÈLACHS, A.; SORIANO, J. M. (2004) “La transformació del territori i del paisatge de l’Alt Pirineu”. A: VICEDO, E. [ed.] Medi, territori i història. Les transformacions territorials en el món rural català occidental, Lleida, Pagès, p. 139-164 ARQUÉ, M.; GARCÍA, A.; MATEU, X. (1982). “La penetració del capitalisme a les comarques de l’Alt Pirineu”. A: Documents d’Anàlisi Geogràfica, 1: 9-67. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. Cerdanyola del Vallès. CAMPILLO, X.; VILLARÓ, A. Causes i conseqüències del despoblament. La Seu d'Urgell: MAB 6 Alt Pirineu, 1985. CAMPILLO, X.; SANCLIMENS, X.; VILLARÓ, A. (1988). “El desenvolupament i l’evolució de l’estructura socioeconòmica muntanyenca. Una proposta de desenvolupament de la muntanya a partir de les capitals de vall”. A: Documents d’Anàlisi Geogràfica, 12: 21-37. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. Cerdanyola del Vallès. COLLANTES, F. “Declive demográfico y cambio económico en las áreas de montaña españolas, 1860-2000”. A: Revista de Historia Económica, 23, 2005, p. 515-540. GUIRADO, C. (2007). De la despoblació a la revitalització demográfica: canvis en el comportament de la población al Pirineo catalán (1860-2006). El cas de l’Urgellet i el Bardià (Alt Urgell-Cerdanya). Memoria de investigación. Departament de Geografia. Universitat Autónoma de Barcelona. GUIRADO, C. (2008) “Dualidad territorial en espacios rurales de montaña. Repercusiones en el paisaje del Pirineo catalán”. A: Diez años de cambios en el Mundo, en la Geografía y en las Ciencias Sociales, 1999-2008. Actas del X Coloquio Internacional de Geocrítica, Universidad de Barcelona, 26-30 de mayo de 2008 <http://www.ub.es/geocrit/-xcol/programa.htm> LÒPEZ, F.; FELIP, R. A.; TULLA, A. F.; SORIANO, J. M. (1996). Revitalització de pobles deshabitats del Pirineu. Departament de Política Territorial i d’Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. MENDIZÀBAL, E. (1991), "Les noves tendències del poblament". A: Primer Congrés Català de Geografia. Tom II: Ponències, Barcelona, Societat Catalana de Geografia, pp. 159-178 MENDIZÀBAL, E. (2000) “Els canvis demogràfics”. A: VILAGRASA, J. [coord], Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX-XX), Lleida, Pagès Editors, pp. 15-44 236
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
MENDIZÀBAL, E.; DEVOLDER, D.; PUJADAS, I.; CABRÉ, A. (1987), Estudi demogràfic del territori de muntanya a Catalunya. Papers de Demografia (CED), núms. 18 i 19. MENDIZÀBAL, E.; NASARRE, E.; PÈLACHS, A. (2003) “La construcción de un nuevo paisaje”. A: ESTEBAN, A. [coord.] Los paisajes de Parques Nacionales. La humanización de las altas cuencas de la Garona y las Nogueras (4500 aC - 1955 dC), Madrid, Ministerio de Medio Ambiente, p. 267-342 MOLINA, D. (2002). “El proceso de desertización demogràfica de la montaña pirenaica en el largo plazo: Cataluña”. A: Ager. Revista de Estudios sobre Despoblación y Desarrollo rural, 2: 81-99. Centro de Estudios sobre Despoblación y Desarrollo de Áreas Rurales. Zaragoza. MOLINA, D.; NADAL, J.; SORIANO, J.M. (1997) “La transformació de l’espai agrari a Catalunya”. A: Medi Ambient. Tecnologia i Cultura, núm. 18, p. 42-49. PÈLACHS, A.; SORIANO, J. M. “L’aprofitament dels béns comunals. El cas de la Ribalera al segle XX.”. A: LO PI NEGRE (2002). Els béns comunals i la gestió del territori al Pirineu català: actes del seminari “Que en farem dels comunals?”. Sort, maig de 2002. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya. SORIANO, J. M. (1994), Efectes del despoblament sobre el medi físic d’un territori de muntanya (Tuixén, Parc Natural del Cadí-Moixeró): Estudi de la variació de la fertilitat del sòl en camps de conreu abandonats. Tesi Doctoral. Bellaterra (Cerdanyola del Vallès): Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Geografia. SORIANO, J. M. (1994), “El procés de despoblament a les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 25, pp. 141-163 SORIANO, J. M.; AMBRÓS, S.; DOMINGO, M.; MOLINA, D.; NADAL, J. (1994), “Medi físic i poblament en un municipi de muntanya: l’abandonament de camps de conreu a Tuixén”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 37, pp. 149164 SORIANO, J. M.; MENDIZÀBAL, E. (1994). Efectes mediambientals del despoblament rural a Catalunya. Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya (informe no publicat). TULLA, A. F.; SORIANO, J. M. (2002). “El repoblament del Pirineu català: desig o realitat?”. A: Mètode: Revista de difusió de la investigació de la Universitat de Valencia, núm. 36 (monogràfic Paisatges de l’oblit): 65-70.
237
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CARTOGRAFIA PER AL TURISME Daniel Imbert –Bouchard Ribera màster en Producció Cartogràfica i Sistemes d´Informació Geogràfica
1. La cartografia temàtica L’art i la tècnica de representar proporcionalment el territori en un suport tangible es remunta des de temps pretèrits immemorials, les primeres motivacions humanes per conèixer i representar gràficament la distribució geogràfica de la Terra responien a unes necessitats específiques destinades principalment a l’orientació i a la navegació, així com la memorització de rutes més curtes i assequibles. Al llarg de la història, l’evolució de la cartografia s’ha regit per la mateixa evolució de l’home i les seves necessitats canviants. La cartografia i els mapes han experimentat un procés de modernització i adaptació a les noves tendències culturals i socials, aquestes dinàmiques de la societat han donat nom al que avui es coneix com la cartografia moderna. Aquelles inicials motivacions i objectius de la cartografia s’han consolidat alhora que s’han ampliat les seves funcions amb l’aparició de nombroses disciplines que han trobat en la cartografia un instrument d’expressió per representar resultats presents en la nostra vida quotidiana. La teoria de la comunicació i informació en els darrers anys ha emprat el mapa com un dels mitjans de difusió de missatges i d’inventariat més importants per entendre aspectes de la nostra societat actual. Entrant en detall d’aquesta evolució, cal diferenciar conceptualment els termes de la cartografia bàsica o general de la cartografia temàtica. La primera representa de forma precisa els elements naturals i estables, elements artificials dins d’un territori com ara els accidents geogràfics, vies de comunicació, fronteres, etc. La cartografia temàtica, en canvi, fa referència a aquells processos canviants que transcorren sobre el mateix. Un exemple clar seria la evolució de la població, aspectes climàtics, etc. Podríem determinar doncs que aquesta darrera concepció cartogràfica sorgeix per la necessitat d’estudi de fenòmens paral·lels als aspectes globals que la cartografia general ens ofereix. Permet, a més, una interpretació pròpia que va més enllà dels aspectes geogràfics per excel·lència, motiu pels quals els mapes temàtics es troben en un fort creixement degut a la demanda d’aquesta tipologia de mapes per part de diferents àmbits de la societat. L’expansió de la cartografia temàtica, que necessariament ha d’anar acompanyada per una base cartogràfica general, sorgeix per diferents factors sorgits en els darrers temps en la nostra societat, els més importants són: • Una necessitat creixent de la informació en la nostra societat i, en menor mesura, la informació geogràfica. • L’impuls de la investigació territorial i aplicada basada en elements gràfics i cartogràfics. • Les característiques del mapa com a document visual, capaç de transmetre una important informació de forma sintètica. • Aparició de les noves tecnologies (SIG) amb la conseqüent millora de tractament de dades i representació cartogràfica.
238
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Així doncs, aquesta tipologia de mapes permet que altres ciències la utilitzin per a fenòmens que interfereixen dins del seu univers, una diversitat d’usos procedents de múltiples camps i matèries amb tècniques d’anàlisis i procediments d’elaboració que els són propis. Entre aquests camps hi trobem del ram de la geologia o ciències ambientals entre altres, però darrerament s’hi ha fet lloc una disciplina igual d’important en la societat d’avui dia com és el turisme. 2. El turisme i la cartografia No es cap secret si diem que el turisme comparteix avui en dia una de les inquietuds i necessitats de la nostra societat, la indústria del turisme, viatges i oci mou anualment milions de persones arreu del món i els seus efectes tenen una forta repercussió tant a nivell econòmic com social de connotacions mundials. De fet, el turisme està considerat com un dels factors més importants per valorar el desenvolupament socioeconòmic i cultural d’un país. L’evolució del turisme fins als nostres temps respon a dinàmiques socials i culturals en que l’home fomenta els seus desplaçaments per voluntats d’oci, descans, cultura, salut, negocis o relacions familiars. En els darrers anys es pot considerar com un fenomen de masses en que ha estat objecte d’estudi pels seus moviments i tendències entre diferents indrets del món. El lligam del turisme envers el territori físic sobre el que es desenvolupa esdevé determinant a la hora de realitzar la pràctica d’activitats, ja que aquest té uns efectes i una incidència directa que condicionen plenament l’espai. Cal doncs, dur a terme una acció estratègica i una coherent implementació de recursos sobre el territori que farà indipsensable, en la majoria de casos, l’ús d’un suport cartogràfic. La relació entre el turisme i la cartografia és més aviat recent, es crea una conjunció dels dos conceptes degut a una necessitat primària del turisme de representar gràficament una idea clara d’allò que li és interessant donar a conèixer de forma atractiva i fidedigna del territori o un espai geogràfic en concret. Més enllà de representar cartogràficament bases de dades turístiques que fan referència als moviments o desplaçaments que tenen els turistes sobre el territori (aspectes bàsics com fluxos o tendències turístiques), la unió del turisme i la cartografia neix inicialment com un suport vàlid per transmetre un missatge cap al turista, mitjançant un inventariat de recursos turístics que es plasmen sobre els que podríem determinar com els primers mapes turístics de la història. Definim doncs que es tracta d’un contingut temàtic de caràcter informatiu, amb un recull d’informació que més endavant pot esdevenir com un pla de ruta o itinerari perfecte establint nexes de coherència entre els diferents atributs del mapa amb una finalitat turística. L’exactitud informativa que destaca el turisme en els mapes canvia en certa mesura amb l’aparició de les noves tecnologies implantades en la cartografia i els sistemes d’informació geogràfica. Els SIG són sistemes d’informació compostos per hardware i software i procediments dissenyats per a la captura, anàlisis, gestió i emmagatzematge de dades georreferenciades, tenen com objectiu difondre informació i resoldre problemes de gestió territorial. Aquestes peculiaritats fan que nombroses disciplines trobin en els SIG unes eines indispensables per dur a terme nombrosos avenços en els
239
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
seus camps i el turisme no n’és una excepció. S’adquireixen uns nous conceptes sobre el territori i noves formules d’interacció a través de les possibilitats de gestió i emmagatzematge d’informació que un SIG ofereix. La gestió i planificació del territori mitjançant aquests mètodes suposa un avanç del progrés turístic, no només en el territori on es desenvolupa aquesta activitat: el destí turístic, sinó també en el marc concret de la mateixa activitat: l’empresa i el mercat turístic. L’ordenació del territori orientada a una planificació i gestió turística té molt en compte la cartografia mitjançant eines SIG, determinant en molts casos la presa de decisions sobre les tasques i accions a realitzar. L’ús informatiu inicial que es relacionava el turisme i cartografia passa a ser un ús de caràcter d’anàlisi, que va més enllà de localització de recursos turístics. Entren en joc les metadades, dades relacionades que permetran interrelacionar la informació sobre el territori. És fonalmental una bona gestió d’aquestes per una correcta intepretació de resultats transmesos mitjançant un SIG. En molts aspectes de la nostra societat, el mapa que hem conegut sempre s’ha vist suplantat per altres formules que tenen incidència directa en moltes disciplines diferents, entre elles com hem dit, el turisme. L’aparició de mitjans cartogràfics potents a l’abast de tothom a través d’internet fomenten l’interès per la cartografia i, de retruc, el turisme en surt beneficiat. Parlem de la recentment coneguda Neogeografia,1 fenòmens a nivell mundial com el Google Maps o Platial, disponibles per tot usuari de la xarxa, que permeten visualitzar la superfície terrestre amb imatges satèl·lit. Aquestes aplicacions amplien funcions dia rere dia permetent penjar imatges i realitzar comentaris sobre qualsevol localització, fomentant indirectament a la pràctica del turisme i a l’atracció de desplaçaments a indrets proposats a la xarxa. 2.1 Aplicacions cartogràfiques en el turisme Com hem dit anteriorment, la relació entre la cartografia i el turisme que coneixem avui dia és més aviat recent.. L’ús cartogràfic més extés en el turisme està fortament relacionat en l’ús de mapes i plànols d’un espai geogràfic representatiu del qual es vol donar a conèixer. S’ha de destacar però, que gràcies al SIG i a les noves tècniques cartogràfiques, prenen importància altres finalitats igual d’importants basades en l’elaboració de projectes de gestió i desenvolupament turístic. Aquestes són, a grans trets, les funcionalitats principals de la cartografia i els sistemes d’informació geogràfica orientades al turisme: 2.1.1 Mapes turístics La utilitat més extesa en representar gràficament l’espai geogràfic on hi ha presència de recursos turístics. La seva funció radica en tematitzar turísticament una regió determinada, mitjançant el suport de símbols cartogràfics, es tendeix a inventariar aquells punts sobre els que es pretén informar. La utilitat de signes cartogràfics en mapes temàtics és molt important, donen la informació necessària perquè aquest tingui el sentit útil pel qual està concebut. En els mapes turístics la variable visual més comuna són les icones representatives. La seva forma destaca per davant d’altres valors com són els colors o la talla. Proporciona una propietat associativa i alhora evocativa.
240
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La utilització d’aquests mapes temàtics orientats al turisme són d’ús comú en la nostra societat, qualsevol entitat turística fa ús del mapa com a suport cartogràfic per donar a conèixer la seva regió. Es poden trobar en guies turístiques d’àmbit general o en plànols que representen àmbits més reduïts com poden ser poblacions o ciutats. Els atles turístics responen a unes necessitats majors i a una finalitat que abarca més enllà d’un àmbit local. Són mapes que representen regions extenses i sovint amb amplitud de llegenda. Tenen com a objectiu inventariar els recursos turístics i van acompanyats d’una guia turística i de les vies de comunicació de la zona d’estudi. 2.1.2 Itineraris - Rutes turístiques Quan parlem de mapes temàtics que contenen referències turístiques, una de les primeres imatges que ens venen en ment són aquelles que volen representar una ruta o itinerari per una zona turística. La simbologia torna a tenir importància en una tipologia de mapes que la representació cartogràfica resulta determinant pel que volem mostrar, ja que és evident que una ruta ha de tenir el suport gràfic per fer-la més entenedora. La seva difusió està molt extesa per la seva facilitat de comprensió, els itineraris i desplaçaments són recursos molt valuosos per al turisme, d’aquí que trobem una de les relacions més fortes entre aquest i la cartorgrafia. El procés d’elaboració de rutes o itineraris turístics s’ha vist simplificat darrerament amb l’auge dels sistemes d’informació geogràfica. Gràcies a aquests elements, permeten desenvolupar itineraris establint criteris o condicionants concrets. Les rutes són el resultat òptim d’una eficaç gestió i planificació del territori. 2.1.3 Anàlisi territorial i planificació turística Existeix un abans i un després en el tractament territorial amb l’arribada de les noves tecnologies d’informació combinades amb els SIG a la cartografia. Aspectes claus com l’aparició d’internet, nous llenguatges informàtics (SQL, HTML, XML, …), tecnologies especialitzades en processament de dades, teledetecció, així com els mateixos sistemes d’informació geogràfica fan que aquells camps centrats en l’ordenació del territori gaudeixin d’un moment òptim i amb un futur millor. Aquests avenços són també aplicables en aquells fenòmens territorials que fan referència concreta a la planificació i gestió territorial del turisme. L’ús més comú d’aquestes tècniques rau en l’anàlisi de tendències i dinàmiques territorials. Mitjançant simulacions, l’usuari pot saber l’evolució d’un espai concret sota els impactes produïts per les implantacions i les activitats, en aquest cas, turístiques. A més s’obre la possibilitat de treballar amb informació tridimensional, proporcionant un valor afegit a l’anàlisi, important per la presa de decisions que aquest comporta. Els SIG també han contribuït a la presa de decisions en aspectes espaials, permeten conèixer en detall les característiques d’una zona favorable per l’ús turístic i determinen d’idoneïtat per establir qualsevol activitat. Aspectes generals com la climatologia, morfologia del terreny; o d’altres de caire turístic: la proximitat envers un mercat potencial, accessibilitat, comunicacions… en definitiva, els SIG permeten estudiar la viabilitat turística i prendre decisions correctes al respecte.
241
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Igualment, mitjançant un sistema d’informació geogràfica permet també optimitzar altres aspectes turístics com les esmentades rutes turístiques. Tant en aspectes tècnics de la mateixa, com ara establir un ordre determinat de parades, evitar aglomeracions, distància més curta… com d’altres més sensibles: evitar impactes ambientals o minimitzar costos. D’aquesta manera, els mapes turístics han experimentat un progrés important, però no només aquells que tenen un caràcter d’anàlisi n’han resultat beneficiats, sinó també aquells que tenen una finalitat informativa han vist que el seu potencial i opcions han augmentat per la seva capacitat de representació i gestió dels recursos. La combinació de diferents tècniques informàtiques i sistemes d’informació geogràfica permeten tenir un accés generalitzat, no només a cartògrafs especialitzats. Disposen d’una visualització senzilla i facilitant la comprensió d’aspectes profans per molts usuaris. El seu ús s’ha extés per empreses privades que ofereixen serveis relacionats amb solucions territorials i creació de mapes temàtics, o bé en la mateixa administració i en ajuntaments que plantejen l’ús dels SIG com una eina potent de dinamització i control de processos turístics del seu territori proper. 2.1.4 Geomàrketing La terminologia del geomàrketing podem dir que és força recent però amb una gran potencialitat. Neix de la relació entre la geografia i el màrketing i sorgida de la utilització de eines cartogràfiques (SIG) amb eines d’estadística espacial. Els resultats són plasmats en una representació gràfica que permet analitzar la realitat economicosocial des d’un punt de vista geogràfic i prendre decisions al respecte. El geomàrketing té una forta implantació per part d’empreses que disposen d’una base de dades extensa dels seus clients que permet georreferenciar-los i actuar en conseqüència dels seus moviments. Generalment són d’àmbit privat com entitats financeres, cadenes de supermercats, etc. En el món del turisme la incidència del geomàrketing cada cop és més clara, sobretot en empreses turístiques que l’empren com a gestió estratègica i operativa. És el cas de l’hoteleria o agències de viatges, el geomàrketing pot resultar útil per localitzar clients actuals i/o potencials, posicionar-se sobre la competència o accedir a un altre tipus de mercat. A més de localitzar àrees interessants de negoci altament comercials, el geomàrketing permet jerarquitzar preferències turístiques d’una base de dades de clients i realitzar moviments estratègics coherents i rentables. 3. Cas pràctic: l’enoturisme Arribats a aquest punt, posarem en pràctica una de les utilitats més recents de l’ús dels mapes i la cartografia aplicada en el turisme. Com hem dit, gràcies als sistemes d’informació geogràfica es poden dur a terme múltiples projectes de gestió i planificació del territori. En aquest cas centrarem l’ús d’aquestes tecnologies per analitzar la dinàmica territorial que comporta una de les tipologies turístiques amb més augment els últims anys a Catalunya: el turisme del vi o enoturisme.
242
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Podríem definir l’enoturisme com aquelles pràctiques, activitats, recursos turístics i d’oci i temps lliure relacionades amb les cultures, materials o immaterials, del vi i gastronomia autòctona del seu territori.2 Per desenvolupar l’enoturisme han d’existir elements que donguin el valor adequat al territori des del punt de vista paisatgístic, històric, socioeconòmic i cultural. Catalunya en aquest cas compta amb els recursos físics i humans per desenvolupar aquesta activitat. Altres factors com són els nous hàbits de consum fan que emergeixin aquestes noves modalitats turístiques en favor d’altres més consolidades i tradicionals en el nostre país com poden ser el turisme de sol i platja o el cultural. La cultura del vi en el nostre país ha estat des de sempre important així s’ha demostrat amb la gestió d’organismes que vetllen per la promoció i donar a conèixer en tots els àmbits possibles la qualitat dels nostres vins. Dotze són les Denominacions d’Origen que ho avalen : • • • • • •
D.O. Alella D.O. Conca de Barberà D.O. Empordà D.O. Costers del Segre D.O. Cava D.O. Catalunya
• • • • • •
D.O. Montsant D.O. Priorat D.O.Tarragona D.O. Terra Alta D.O. Pla de Bages D.O. Penedès
L’aplicació d’un SIG per realitzar un estudi d’aquestes característiques comporta realitzar unes consideracions prèvies que ens serviran per dur a terme de forma correcta i òptima totes les operacions planejades. Les possibilitats d’aquestes eines són immenses però cal elaborar sempre un pla d’acció per tal d’optimitzar tots els recursos disponibles. Cal definir uns aspectes prèvis: • Definir objectius i propòsits del estudi. • Definir marc de treball, delimitació àrea d’estudi • Recopilar i gestionar dades referents a tractar • Interpretar resultats finals Objecitus bàsics Aplicant aquests paràmetres de gestió, sintetitzem que, el que pretén aquest estudi és valorar la situació actual de l’enoturisme a Catalunya. Quines són les seves dinàmiques i tendències aprofitant les prestacions d’un sistema d’informació geogràfica, aportant diferents indicadors turístics coneguts en combinació amb d’altres de caràcter geogràfic i relacionats amb la cultura del vi. D’aquesta manera es pot arribar a definir un pla estratègic i sostenible per al bon funcionament de l’enoturisme en el nostre país. A més, podrem observar el grau d’acceptació i adaptació que les DO i els seus municipis tenen envers la demanda actual ens permetrà igualment determinar l’equilibri entre oferta i demanda desenvolupant així un enoturisme sostenible.3 Tenint en compte les característiques geogràfiques i l’oferta turística complementària de cada una d’elles. (el cas d’Alella, pròxima a Barcelona o el cas d’Empordà, dominada per una oferta brutal de sol i platja).
243
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Marc de treball La limitació de l’estudi es concentra, com és lògic en les diferents Denominacions d’Origen de Catalunya i els municipis que la conformen. Aquests dos nivells peremeten enfocar l’estudi des de dues visions diferents: una primera visió sobre l’evolució d’una DO internament mitjançant els seus límits municipals, i una altra que permet generalitzar les dades de tots els municipìs establint nombres absouts per DO per poder comparar-les entre elles Dades a tractar Les dades són un aspecte fonamental en els sistemes d’informació geogràfica, en aquest cas treballarem amb dades i indicadors relacionats directament amb al turisme per analitzar la situació d’aquest en les diferents DO. Una de les variables que emprearem és la Taxa de Funcionalitat Turística. Aquest índex mesura la relació percentual entre el nombre de places d’allotjament d’un destí turístic i la població permanent en el mateix.4 És un índex d’intensitat sobre una base estructural. Es formúla de la següent manera: TFT= Lx100/P
• •
L= nombre de places d’allotjament (amb independència del tipus d’establiment). P= població empadronada en el destí turístic.
L’objectiu principal de la taxa és establir el grau d’especialització turística de la destinació a partir de la relació entre la capacitat d’acollida i la població resident. L’escala de valors resultants és podria definir de la següent manera a mode resum: TFT = 0 a 1, no és possible detectar activitat turística a partir de les estructures d’allotjament. TFT major que 1 i menor que 10, mínima funció turística. TFT major que 10 i menor que 100, destinacions semiespecialitzades. TFT major que 100, alta especialització turística. Altres valors que intervenen en l’elaboració d’aquest estudi són les referents a l’afluència de visitants. Són unes dades recollides mitjançant enquestes realitzades el 2006 que fan referència al nombre anual de visitants en cellers i bodegues que duen a terme alguna mena d’activitat orientada al turisme. Aquestes dades convenientment tractades i detallades, estan representades en aquells municipis on hi ha presencia d’activitats enoturístiques. La representació grafica de les dades bolcades en un sistema d’informació geogràfica transmet una informació molt valuosa que no es pot equiparar a la que es desprén mitjançant altres suports. La representació territorial dels atributs fa que el receptor percebi de forma clara alló que es pretén informar, sense cap filtre que condicioni la seva lectura, i el que és millor, permet veure més enllà i treballar sobre el territori com no abans s’havia realitzat.
244
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Dinàmica territorial enouturisme a Catalunya. Elaboració pròpia.
Resultats Sobre el resultat de la representació cartogràfica podem anàlitzar diferents dinàmiques territorials partint de variables i factors diversos. En el cas de l’enoturisme, gràcies als SIG, podem extreure’n diferents conclusions que ens ajudaràn a analitzar quines són les tendències turístiques que se’n deriven de les grans zones on es realitza enoturisme. Són diferents les variables que es tenen en compte per realitzar un estudi destinat a la gestió turística del territori: l’accessibilitat, els mercats potencials, xarxa comunicació, oferta complementària... Aquestes variables enfocades en un SIG prenen més força que mai. Podem definir el comportament i la dinàmica de l’enoturisme en el nostre país mitjançant fluxos turístics que tenen en compte aquests factors. És el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, podem observar quines són les tendències clares que el mercat emisor per excel·lència de Catalunya té sobre les Denominacions d’Origen properes. Determinant el nombre de visitants, l’especialització turística, així com la importància de la xarxa de comunicació; podem observar com el grau de fluxos turístics varia.
245
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Tendència de l’enoturisme àrea metropolitana. DO Penedès, DO Pla de Bages, DO Alella. Elaboració pròpia.
La mateixa dinàmica trobem en les Denominacions d’Origen del camp de Tarragona i la seva proximitat amb la Costa Daurada, turisme de sol i platja. Extreiem que l’enoturisme actua d’oferta complementària en aquesta zona, aprofitant també el turisme cultural i rural que trobem en zones de les Denominacions del Priorat i Montsant. Tendència enoturisme Camp de Tarragona, Costa Daurada. DO Terra Alta, DO Tarragona, DO Montsant, DO Priorat, DO Conca de Barberà. Elaboració pròpia
Aquestes interpretacions poden ser extensibles a altres zones de Catalunya on es practiqui enoturisme, com en el cas de l’Empordà o en la Denominació Origen Costers del Segre, a Lleida. Podem realitzar encara més funcions -no incloses en aquest articleque ajudaran a analitzar i entendre les dinàmiques de l’entourisme a Catalunya, com ara determinar àrees d’influència en 70km des d’una capital de província, visualitzar la
246
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
superfície de vinya de cada DO i actuar en consequüència, etc. En definitiva, múltiples possibilitats que permeten realitzar de forma encara més concreta la situació actual de l’enoturisme al nostre país. Aquest és un exemple de l’operativitat existent entre la cartografia amb finalitats turístiques. Com hem vist, mitjançant un SIG, es poden dur a terme tractaments territorials orientats a la gestió i planificació del turisme. Una relació encara per explotar que ofereix unes possibilitats immenses a un sector que demana una profunda integració de les noves tecnologies que farà que millorin molts planejaments existents i que se’n realitzin d’altres amb bones perspectives. Notes 1
Entenem com Neogeografia o Newgeography com el nou ús de la geografia i els mapes a través d’internet per compartir informació, interessos o històries. O’Relly media 2 Segons La Carta Europea del enoturisme. Instrument primordial per a la cohesió i coordinació de les activitats existents i futures del turisme del vi a Europa. Aquesta carta haurà de ser un document de referència per a tots els agents implicats en l’enoturisme. 3 Entenem turisme sostenible com aquell que es desenvolupa i es manté en una determinada àrea de tal manera i a una escala que el fan viable per un període de temps indefinit i que no degrada o altera el medi en el qual es troba. 4 Taxa ideada i formulada per Defert l’any 1967.
Bibliografia JOLY, F.(1988). “la cartografía”. Oikos-tau, S.A. THROWER, J.W. (2002) “Mapas y civilización”. Ediciones del Serbal. ANTÓN, S., GONZÁLEZ, F., ANDREU, N., DONAIRE, J.A., GALACHO, F., GARCIA, M., LÓPEZ, D., MATEU, J., PUERTAS, J. (2005). “Planificación territorial del turismo”. Editorial UOC. HERNANDO, M. (2007) “El desenvolupament local” Editorial UOC. SERRANO, D. (2005) “Estudi de l’Enoturisme a Catalunya” TotCETT BCN. Planes web <http://www.humboldt.org.co/humboldt/mostrarpagina.php?codpage=700071> Instituto de investigación de recursos biológicos Alexander Von Humboldt (Abril 2008) <http://www.tourspain.es> - Instituto de Turismo de España (Març 2008) <http://www.oreilly.com/> - O’Relly Media (Abril 2008) La part dedicada al cas de La part dedicada al cas de l’Enoturisme foma part del Projecte de Màster de Producció Cartogràfica i Sistemes d´Informació Geogràfica realitzada pel propi autor el gener de 2008. Els mapes representats en aquest article són d’elaboració pròpia, realitzats el gener de 2008 amb el programa ArcGis9.2 de la casa ESRI, S.A.
247
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
EL DIBUJO COMO DATO GEOGRÁFICO Y ETNOGRÁFICO Ernesto Licona Valencia Benemérita Universidad Autónoma de Puebla Presentación Lo que a continuación presento es una reflexión desde la semiótica, la lingüística, la geografía y la antropología de los llamados mapas mentales, cognitivos o dibujos, como los denomino. Es una preocupación que quiero compartir a partir del material gráfico y oral que recogí, al solicitarles a los habitantes de un antiguo barrio de la ciudad de México –Tacubaya-,1 que dibujaran cómo era su barrio. Este texto lo he dividido en los siguientes apartados: en primer lugar trato la compleja relación entre la palabra enunciada y la construcción de una imagen. Posteriormente prosigo con el planteamiento del dibujo como habla y proceso semiótico desde el planteamiento de Pierce. Finalizo con la idea del dibujo como figura y como recorrido polisémico. Todo lo anterior me permitirá argumentar sobre la importancia del dibujo como dato etnográfico y geográfico. Oralidad e imagen Afirmamos que cuando el vecino toma el lápiz y se enfrenta al papel en blanco, lo primero que delinea no es un trazo sino un horizonte discursivo: la palabra anclada a un recuerdo. Es la memoria2 la que posibilita la voz y una representación gráfica. Es una complicidad que concluye en una aventura: el dibujo. El dibujo es un juego entre estos elementos (palabra, grafía y memoria) que se estructuran en el pensamiento y que posibilitan producir un significado, interpretaciones sobre el barrio. Detrás de un dibujoy antes de que una mano haya trazado algo- se ha formado, y aquí seguimos a Foucault, un oralgrama donde se forma una imagen, una primera representación en la que fundamentalmente se aproxima lo oral y el objeto. La hoja en blanco es poblada de rayas, marcas, trazos que comunican, al mismo tiempo que el pensamiento es habitado por las palabras. Lo oral y el grafismo se reparten en la hoja en blanco, uno y otro se complementan. De esta manera el dibujo es sólo un pequeño envoltorio que, al penetrar en él, nos conduce inevitablemente a la palabra enunciada, a ese trazo oral al que, si proseguimos su itinerario, arribamos a su puerto: lo imaginario. En el proceso de producción del dibujo se asecha la cosa (el barrio), la acorrala, la captura doblemente. El trazo por sí solo no es capaz de hacerlo. El barrio es surcado por la línea, labrado por la palabra. Es en la calma de la página donde se entrelazan palabras y cosas, donde se visualizan nominaciones, descripciones, caminitos, cicatrices, clasificaciones, es decir, contenidos. Así, el barrio hecha raíz en la blancura de la página, es una hoja que exhibe un dibujo, que exhibe una imagen y junto con la palabra, el consultado/habitante, legitima que se trata del barrio. Aquí es cuando el etnógrafo interviene y dice: esto no es el barrio, sino su dibujo. No es en absoluto la ciudad, es su representación, es una interpretación del barrio, esa es su naturaleza.
248
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El dibujo entre el habla y la lengua El dibujo como habla despliega un discurso. Selecciona y clasifica, innova, altera el espacio urbano y quizás su característica esencial radica en la saturación de signos, enuncia demasiadas cosas. Al igual que el habla, el dibujo usa al código, modifica lo sistémico. La ciudad como sistema de símbolos y signos alberga la posibilidad de múltiples lecturas, usos heterogéneos, hablas polimorfas. En este sentido, el dibujo de los habitantes de la ciudad o barrio confabula contra la traza urbana. Al igual que el habla, el dibujo hace combinaciones. Usa los códigos urbanos. Los altera para imaginar su ciudad, para construir su calle, para fabricar espacio, para saturar con hechos. El dibujo construye signos. La fonación en el dibujo radica en el trazo, mejor dicho, en la complicidad de la palabra y la línea. Es ante todo un acto de memoria, porque no es un mecanismo psicofísico como el habla, es una creación que se fabrica en la dimensión de lo imaginario. El dibujo es individual a su vez que colectivo. Depende de lo que los habitantes dicen e imaginan. De la voluntad de quienes hablan o dibujan. Es determinante el lugar desde donde lo enuncian, porque eso condiciona lo que seleccionan, lo que narran, cómo clasifican, qué miran y cómo observan la ciudad. Por ejemplo, el dibujo de una consultada es un alarde de signos, sobresatura el lugar (Figura 1). La calle donde vive se vislumbra con demasiados signos icónicos. Su dibujo esta cargado de historia familiar, de vida diaria de los otros, es una combinación, una producción individual, una fabricación social. El espacio urbano se ve invadido por hechos maravillosos, por nodos urbanos, por nostalgias, por personajes, por instituciones, por iglesias entre otras muchas cosas. La fonación, como el acto de dibujar, es el sustento de las combinaciones. La fonación como un acto individual y como lectura de un sistema signico expresaría la esencia del acto imaginario. En la ciudad hay plazas, jardines, cines, avenidas y calles, esta estructura queda rellenada de manera diferente, según el lugar de que se trate, según los días y según los usuarios. El dibujo es una manera imaginaria de poblar la estructura, de habitar el sistema. El uso que un habitante hace de su ciudad es ilimitado, creativo e incluso estético. La diferencia entre un mapa Guía Roji y el dibujo radica en que el primero muestra la estructura y el segundo la cobija, la recrea. Una calle, una esquina, la plaza es usada por infinidad de hablas. Estas no son pobres sino por el contrario extremadamente ricas en términos sígnicos. El dibujo, es eso, un tesoro de hablas. El signo, el pintor y un recorrido Román del Prado es pintor y vive en el barrio. Toda su vida ha radicado en ese rumbo. Le pedimos que elaborara un dibujo sobre el lugar. Al agarrar el lápiz y posesionarse de la blancura del papel inició su viaje por el barrio. Román, para comunicar su recorrido utilizó signos. Estos indican lugares y acciones. Principia de su casa y señala y describe pulquerías, puentes, vías de tren, caballos, toros, peleas, etc. Son signos que funcionan como signaturas para comunicar su recorrido. Su intención es informar sobre algo, acerca del barrio. Cuando gráficamente delinea y colorea un vagón del metro nos indica que éste lo conduce por la ciudad. Cuando aparece la vecindad 262 nos informa sobre su bravura. Cuando delinea la barranca, nos describe como caían los autos y cuando traza el edificio Ermita nos remite al límite del barrio, al final de su viaje según su
249
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
experiencia. Además, por su relato sabemos que conoce de calles, cines, establos, ahorcados e incluso recuerda cuando dinamitaron un convoy. Nos narra su recorrido con signos. Al concluir el dibujo, Román el pintor, ha comunicado algo. Como acción expresiva nos ha informado del lugar. Es decir, para que Román el pintor pudiera dibujar lo que dibujó, tuvo que echar mano de un utillaje: un sistema de signos, sin el cual, no hubiera podido comunicar su recorrido. Un dibujo, según una definición antigua, son signos artificiales (en el sentido de construidos) que se emiten conscientemente con base a convenciones precisas, para comunicar algo a alguien (Eco, 1978:323-324). Dice Greimas, por los cuales interpretamos el universo, gracias a experiencias precedentes que nos han enseñado a leer estos signos como elementos reveladores. Es decir, "que una cosa es signo solamente porque es interpretado como signo de algo por algún interprete" (Eco, 1978:35). Por ejemplo, el humo de los baños Edén que dibujó una profesora o el teclado de piano que delineó, son signos en la medida en que nosotros los interpretamos como señales o indicios. El dibujo ha sido producido con el objetivo de significar. Según Eco, se puede significar de dos maneras: con la denominada función primaria y con la función secundaria del signo. Desde esta perspectiva, se puede afirmar que el dibujo despliega una función secundaria. Construir un dibujo con coches, toreros, vías de ferrocarril, barriles de pulque, edificios, iglesias, canchas de FUT, ríos, músicos, pleitos, puentes, vagones del metro, etc. son el atavío necesario para significar; Como aquel decorado de la silla que es necesario para significar poder. Lo importante no es saber qué objetos ponen, sino de analizar qué objetos instalan y en qué sintagma. Por ejemplo, en una misma calle, varios consultados ponen el mismo objeto (el hogar para varones) donde la distinción no radica en el objeto o en los adornos del objeto (“enorme barda” “alta de piedra y tabique”) sino fijar la atención en los objetos que sirven para imaginar esa calle, más el sintagma que el propio objeto. Así, aparece para un vecino, una calle ruiseñora, para otro cachonda, para otra más peligrosa. Una primera conclusión se podría expresar de la siguiente manera. El signo se utiliza para comunicar algo, para decir cosas sobre el mundo, para informar de algo a alguien. De esta manera el signo no es solamente un elemento del proceso de comunicación, sino que es integrante del proceso de significación. El signo Afirmamos que dentro del dibujo se lleva a cabo una relación semiótica. Efectivamente, el dibujo, conjunto de signos, es un objeto que está en lugar de otro: el barrio. Es un signo que se refiere a las partes o atributos del lugar. El dibujo-representamen representa al barrio o sólo hace referencia a alguna cosa, acontecimiento o aspecto. Esta sustitución, Peirce la llama el fundamento del representamen. Así, el representamen esta relacionado con tres cosas: el fundamento, el objeto y el interpretante (Beuchot, 1979). Un signo no es cuestión de dos, sino un trato de tres. Por ejemplo, en el dibujo de Román el pintor y de otros, una línea roja sustituye un recorrido, un viaje por el barrio. Su entrada y salida. Su vínculo con la ciudad. Un
250
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
trayecto que va de su casa al metro y que durante ese lapso visualiza, percibe lo que para él es el lugar. Otros recorridos, otras líneas rojas capturan otros aspectos del barrio que no indican salida sino permanencia. Un sistema de signos como la Guía Roji que es un mapa, nos remite a otra cosa, a otro barrio. Su acceso es otro. Su representación no es la misma. Localizamos en el mapa Guía Roji –sistema de signos- la calle donde Román el pintor narra un suceso: un pleito de pulquería. Ambas, la calle de Román y la calle de la Guía Roji, se representan diferenciadamente. Una es parte de una gramática más amplia: la ciudad, una raya sustituye a la calle. En el otro, en esa misma zona, aparecen otros signos: el ahorcado del llanito, el negrito acróbata, la osa y el viejito, el carro volcado, el peluquero de paisajito, el pleito indicado con dos muñequitos en riña. Una aparece delineada por computadora, cerrada, de alguna manera vacía. La otra llena, usada. Una sincrónica, la otra al mismo tiempo diacrónico y sincrónico. Los muñequitos delineados sintetizan el acontecimiento y el sistema: el pleito y un aspecto de la vida social del barrio. Ambas representaciones son signos. Su naturaleza es y no es parecida. Suplen o están en lugar de en forma diversa, hablan del barrio diferenciadamente. Son dos barrios. Son signos que uno nos remite a un barrio sistémico y otro a un lugar pragmático. Hasta aquí podemos concluir lo siguiente: la función semiótica contiene tres elementos: el signo (el dibujo) que se refiere al objeto (barrio) designándolo y esta designación es producida por un interpretante significándolo (Pérez, 1988). Así el barrio es designado por el dibujo y el informante-dibujante la significa (Peirce, 1974). La función semiótica, por otro lado, se caracteriza por señalarnos que la representación y la interpretación son dos acciones de una misma operación, porque representar es realizar de algo una interpretación. El dibujo representa al barrio y simultáneamente la interpreta. Trazar en papel en blanco una escuela, un columpio, una iglesia o el humo de los antiguos baños Edén o narrar el silbato de la fábrica COVE es una forma de figurar pero también de descifrar. El objeto Para que algo sea un signo debe representar a otra cosa, llamado su objeto (Peirce, 1974:21-24). El objeto es a lo que se refiere el signo. Es el segundo en la relación triádica. El objeto es siempre asunto de una representación posible. El objeto es aquello de lo que se habla, lo que se expresa y lo que se entiende como exterior al proceso de comunicación. El objeto, dice Peirce, es extrasemiótico, pero sólo es posible acceder a él a través de la semiosis. Peirce, distingue dos tipos de objetos: el inmediato y el dinámico. El primero es tal como se expresa en la representación. El segundo es independiente de la representación, de cada representación particular. Es aquello que permanece fuera de la semiosis. El objeto dinámico está ya dado en el momento de la representación concreta (el dibujo) que al mismo tiempo la designa. El objeto inmediato no coincide con el objeto dinámico de un signo aunque sólo se accede a él por medio de aquel. La observación del proceso de construcción del dibujo nos permite afirmar que existen dos etapas en la formación del objeto inmediato. La primera que denominaremos figuración. Es un objeto que se construye entre la palabra enunciada y el trazo gráfico. Es un espacio, como otra página en blanco, donde los trazos se inscriben en el aire, los gestos ayudan a la representación y la palabra auxilia para edificar un objeto volátil. Su existencia es instantánea y
251
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
prolongada. Momentánea porque fenece en el mismo momento en que es planificada. Duradera porque se ancla en la memoria y permite transitar a la segunda etapa que llamaremos: concreción. En esta fase, se construye un objeto inmediato que es producto de la acción del trazo y la palabra y se plasma en la página en blanco. Así, el dibujo como objeto inmediato, es producto de estas dos fases opuestas y complementarias. En realidad existen y conviven dos objetos inmediatos; uno antecede al otro indistintamente. No necesariamente se corresponden. Hay elementos, cosas, hechos que se quedan, fenecen y no logran saltar a la página. Prefieren morir a ser atrapados por el gráfico. Frontera, paso de ida y vuelta entre la figuración y la concreción. Dualidad de aparente contradicción, pero en realidad es el abrevadero para la edificación del objeto inmediato. Esta distinción nos parece útil para distinguir las estancias de la vida de los signos. Según Peirce, el objeto dinámico se disemina en todas las representaciones, es decir está presente en todos y cada uno de los dibujos. Mientras que el inmediato es necesariamente fragmentario, en el caso del dibujo es doblemente fragmentario porque su construcción como objeto inmediato admite dos momentos: rupturas-construcciones que erigen un objeto inmediato. Diferenciar los dos tipos de objetos es fundamental para la teoría de la representación y de la interpretación. El objeto inmediato se origina en lo imaginario, como aquello que reseña el signo. Es decir, el objeto inmediato se establece como tal, con la interpretación de un signo que realiza un interpretante. Con esta distinción la representación (dibujo) se entiende más profundamente. Es decir, el dibujo se construye según intérpretes que atribuyen rasgos físicos, geográficos, estéticos o imaginarios al objeto. Dice Peirce, le suponen características que conformarían un posible objeto dinámico. El interpretante Afirma Peirce, el interpretante es lo que a causa del signo se elabora en la mente del intérprete. El interpretante es otra representación, otro signo que relata al mismo objeto. Es decir, el dibujo es el interpretante del signo barrio. Pero antes del dibujo, el signo barrio produce en el pensamiento un interpretante volátil y duradero que es también otro signo y que gesta otro interpretante que es el dibujo. En la producción del dibujo, primero existe un significante (signo) mental - verbal que es interpretado por otro significante (signo) que es más duradero o permanente que es el dibujo. Pero este último significante (signo) puede ser interpretado por el mismo productor (o primer intérprete) produciendo otro significante (signo), es decir, otro interpretante que puede ser otro dibujo, también puede ser el arreglo del anterior o una comunicación verbal y así sucesivamente. A este proceso infinito es lo que Peirce llama semiosis ilimitada. Aquí cabe preguntarnos ¿qué signo interpreta el dibujante? ¿El barrio es un signo? Es necesario dilucidar si el consultado está interpretando otro signo o esta interpretando realidades. En primer lugar, si conceptuamos al barrio como signo, lo que hace el dibujante es interpretarlo como tal. Es decir, forma en su mente un primer interpretante y posteriormente otro interpretante que es el dibujo, así como lo describimos en la semiosis ilimitada. En el segundo caso, si conceptuamos al barrio como sistema de
252
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
realidades, de igual manera, la realidad esta constituida por signos. En uno u otro caso la interpretación parte de un signo. Es Aquí donde se inicia la carrera semiótica y cabe preguntarnos: ¿Cuál es el signo que desarrolla el dibujante-vecino cuando esta produciendo un dibujo? ¿Es el mapa Guía Roji o un recuerdo? Afirmamos que son los recuerdos, las evocaciones y remembranzas del lugar que el vecino-dibujante interpreta, es decir posibilitan la construcción de un primer interpretante. Que su lugar de existencia es el pensamiento, en una estructura imaginaria. Es decir, el vecino-dibujante crea un esquema imaginario, desde donde dialoga con personas, hechos, objetos que se ubican en ese momento en el recuerdo, así contextúa la producción del signo. Existe un conjunto de elementos contextuales y no una idea que establecen una secuencia, un ordenamiento, una gramática que establece el productor del dibujo. Lo que afirmamos es que el primer intérprete se desarrolla en una dialogía interna. Es decir, la experiencia de vida del vecino-dibujante, tiene potencialidades interpretativas. Pero lo importante para Peirce, es saber que esa dialogía interna produce otro signo en el sentido de producción y no de reproducción en tanto que es un nuevo signo. Cuando los habitantes dibujaron cómo era el barrio, sucede algo realmente interesante. Oralmente describen y narran con facilidad lo que era el lugar, siendo una estructura sencilla, pero cuando empiezan a trazar en la hoja en blanco, el objeto se convierte en una estructura extremadamente compleja. Es como si pusiéramos a un niño, que esta jugando con un palo de escoba que es un caballo que corre por el desierto, a que nos dibujara su aventura, que sustituyera sus movimientos corporales por gráficos. Hay movimientos que el cuerpo imita claramente y que el dibujo no conseguiría. La palabra logra cosas que el dibujo no puede atrapar. Pienso que el dibujo se vuelve complejo porque es difícil que el consultado codifique gráficamente el tipo de estructura que ha logrado representar oralmente. Esto es muy característico en las personas de edad con estudios mínimos de primaria. No es el caso con personas con estudios superiores. Pero todos los dibujos, absolutamente todos, requieren de un complemento verbal, a pesar de que en algunos existen cosas reconocibles (por ejemplo una casa, que ya forman parte de una lengua), en su mayoría requieren la explicación articulada de la palabra que funge como código y logra la equivalencia adecuada. De otra forma estaríamos frente a una imagen confusa. El hecho de que el dibujo se haga escoltar de explicaciones verbales reafirma la idea de que un signo icónico no siempre es tan representativo como se cree (Barthes, 1993). El dibujo y la fabricación de una figura Según el diccionario ESPASA de lengua española define a la figura como desvío. Como una modificación de una expresión original considerada normal. ¿El dibujo es un desvío? ¿El mapa de barrio que hay en todas las estaciones del metro es un desvío? A diferencia de la definición anterior, aquí retomamos la idea de que toda figura supone un cambio de sentido, es decir, la figura como producto de una combinatoria. La figura es algo construido, artificial. Es semiótica porque los trazos, líneas, palabras que invaden a la página en blanco forman conjuntos significantes y la colección de estos un sistema significante. Los dibujos son figuras, pero no como objetos del mundo. Los dibujos no imitan, no calcan porque la operación imitación supone una reducción de las cualidades de ese mundo y los dibujos no adelgazan el mundo sino lo ensanchan. Los dibujos no son el
253
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
mundo mismo sino una lectura humana del mundo. ¿Desde dónde se le da lectura? Dice Greimas, desde una rejilla de lectura. Afirma Eco, desde un código de reconocimiento; Bourdieu dice, desde un Habitus. Esto posibilita que el mundo sea reconocible. Permite reconocer el espectáculo que supone representa. También el dibujo es producto de una conducta gráfica. Como grafismo intencional lo componen dos elementos distintos: el gesto gráfico y la intencionalidad figurativa. El primero, realiza un gesto gráfico sin querer figurar, sin significar nada, por ejemplo trazar una línea en la pared que es nada mas una traza, una marca de sí mismo. Esto no expresa un pensamiento sino una presencia. En el segundo, es un grafismo simbólico o figurativo. Es decir, que después de inscribir trazos, líneas en el papel en blanco nacen sentidos, hay una intención figurativa. Es la representación que quiere realizarse en una grafía. El dibujo es una figura, que nace desde la geografía de lo imaginario. El dibujo como figura textual es un discurso que revela una solución imaginaria del barrio. El dibujodiscurso engendra espacios. Son una organización plural de la espacialidad, de la ciudad, del barrio o de la calle. El dibujo es un modo particular de charla, de ficción. Los dibujos del barrio representan la producción de un discurso sobre el mismo. El dibujo como ficción admite dos modos de discurso: el relato y la descripción. El dibujo muestra el juego de estos dos océanos, su alternancia. Es una recreación donde la narración constituye una figura. El dibujo redimensiona semióticamente el espacio, su disposición. Ordena con la intención de mostrar el habitar humano. Es la puesta en escena de un sueño: la permanencia. Es un modo de adhesión al espacio, a través de una arquitectura de lugares. Los dibujos de los habitantes del barrio muestran ese alojamiento, el domiciliarse por el rumbo. Una ficción producida-productora cuya característica principal es la realización del espacio geográfico, del discurso como espacio. Los dibujos en su discurso son en primer lugar mapas posibles, donde el espacio posibilita producir un texto. Así por ejemplo, los mapas de la ciudad, reales o imaginarios son figuras; discursos posibles que fincan un texto y producen un espacio. Entonces espacio-texto, texto-espacio es el principio del desciframiento de una ciudad. Mapa y texto se corresponden. Lenguaje y espacio se pertenecen. El recorrido y el enunciado los avala, el itinerario y el discurso los legitima. El dibujo como recorrido También el dibujo es un recorrido, un relato de viaje que abre espacios. El recorrido o ruta hace evidente lo oculto, destapa y descubre sitios. El trazo que rasga la blancura de la hoja, en complicidad con la memoria esculpen nuevos espacios; sitios colectivos, parajes placenteros, recovecos íntimos productos de los itinerarios de la acción de poblar un desierto. El dibujo como recorrido, tiene etapas. Implica el enunciado de un relato. Se subrayan hechos. Una calle o un acontecimiento es punto de reposo. El río o la barranca, en ocasiones, funcionan como obstáculos, pero no para detener el relato, sino para
254
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
proseguir e insistir sobre las epopeyas: "aquí me case" "allá se aparece la llorona", "la cerrada de las amigas", "el ahorcado del llanito", "el otro trenazo"... Se borra y se retrocede en el relato para recomponerlo, producirlo de nuevo. Así el relato-recorrido es de ida y vuelta, diacrónico y sincrónico. Personal y social. El dibujo-viaje no es unidireccional sino multivectorial. El dibujo expresaría la multivectorialidad de los recorridos urbanos y la naturaleza de la oralidad. El dibujo es un sistema textual de recorridos. La ruta de peregrinaje hacia el barrio de antes, es una huella de viajes. De esta manera, cada punto que señala el dibujo es una etapa del recorrido, de esta travesía. Es un proceso discursivo, eslabones narrativos que traza el texto cartográfico. El relato deja huella real y simbólica sobre el terreno. El suelo queda marcado. El barrio real-geográfico se traslada a la página en blanco. Sobre un suelo virgen, el recuerdo y la memoria la redimensionan, le dan sentido. Donde inscriben recorridos y se subrayan hechos. En el dibujo uno avanza por calles, fachadas, vecindades, plazas, jardines, acontecimientos, portales, puentes, ríos, barrancas que conducen por el sitio. Son relatos potenciales que el vecino advierte desde dentro, los ha caminado, escuchado y practicado. Es una visión intestina, de proximidad y pertenencia con puntos fijos de mira. Las escuelas, iglesias, los baños, pulquerías, la casa presidencial, y la estructura urbana geográfica del lugar se ordena desde los recorridos. Desde un sistema de itinerarios. La mirada del vecino -el dibujo- es un lugar, que es exclusivo e inocupable. Así el espacio es vivido. El dibujo no es sólo una historia, por el contrario, alberga una multitud de ficciones. Es un enorme monograma que almacena historias, que la figura las pronuncia y las hace articular. A manera de conclusión Los dibujos muestran el modo de frecuentar un espacio geográfico a través del recuerdo y la memoria. Los dibujos muestran la manera individual de reapropiación del lugar, cómo vivieron el espacio y con ello la familiaridad que adquirieron como habitantes de la ciudad, de allí su importancia como dato etnográfico y geográfico. Dibujar, caminar, hablar o ir de compras son acciones sociales que posibilitan, según De Certeau, dos procesos: A) Un proceso de reapropiación y B) Una realización espacial del sitio (De Certeau, 1996). El primero se refiere al proceso del caminante-dibujantevecino que manipula el sistema-barrio al igual que el albur se apropia de la lengua. El segundo, insiste sobre el proceso que concibe al habla como la realización sonora de la lengua, es decir, la representación fabricada por el caminante-dibujante-vecino, como la consumación del espacio. Los dibujantes-vecinos transforman en algo diferente el significante espacial. Potencian las cualidades de los espacios, el usuario de la ciudad la actualiza en secreto y este proceso se puede observar en el dibujo, de ahí también su importancia como dato etnográfico y geográfico. Hacer memoria y dibujar el espacio es una forma de practicar el lugar, ese es el valor metodológico de los dibujos que nos remiten a cómo los habitantes se apropian material y simbólicamente el espacio geográfico urbano.
255
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Notas 1
Tacubaya se encuentra ubicada al poniente de la ciudad de México, rumbo a la salida a Toluca. Hoy oficialmente es una colonia, pero en la época prehispánica fue un gran territorio Tepaneca que pasó al dominio Mexica que la nombraron Atlacuihuayan. En la época colonial fue parte del Marquesado del Valle y productor de trigo. Dejó de ser municipio hasta el año de 1928 y actualmente pertenece a la delegación Miguel Hidalgo. 2 Los dibujos nos permitieron indagar sobre la memoria como productora de imágenes, es decir, la evocación como reactualizadora del espacio y el recuerdo como operación para nominar. Por eso hablamos del mecanismo de la memoria para fabricar un imaginario. Por lo anterior, la reflexión sobre la memoria fue fundamental. Halbwachs (1990) afirma que la memoria es un proceso social de reconstrucción del pasado vivido y experimentado. Hacer memoria, aquí y ahora, es la posibilidad de trasladar un objeto ausente al presente, de transportar un recuerdo, un signo por la magia de la conversación. Es un intento de subrayar que el pasado permanece. La memoria interfiere entre el pasado y el presente, participa en el proceso “actual” de producción de una representación. El recuerdo no es revivir sino rehacer, reconstruir, repensar, con imágenes e ideas de hoy, las experiencias del pasado. Afirma Marc Augé que “recordar u olvidar es hacer una labor de jardinero, seleccionar, podar. Los recuerdos son como las plantas: hay algunos que deben eliminarse rápidamente para ayudar al resto a desarrollarse, a transformarse, a florecer” (Auge, 1990; 23). Hacer memoria es la posibilidad que se tiene para conservar un territorio, para fabricar una imagen de identidad. Fabricar la identidad desde la memoria es una estrategia comunicativa para que perdure un territorio. La memoria es, en suma, tiempo y espacio. La memoria se arma con fechas, festividades, nacimientos, defunciones, trabajos, amoríos, tragedias, etc., que funcionan como puertos para iniciar la travesía por el recuerdo. Pero también son lugares que por vivir en y con ellos crean un sentimiento de pertenencia, afecto, e identidad. Nombrar una calle, decir cómo era esa otra casa o narrar una anécdota en el cine, en la privada o en el jardín son evocaciones que muestran la vida social que fue vivida y experimentada y, si los lugares desaparecieron, siempre está la memoria para decir que estuvo allí, para no dejar al territorio, para apuntalarlo constantemente desde el presente. Por eso, una narración posibilita que los recuerdos sean diferentes porque la lectura que hace del pasado la realiza en tiempos y espacios distintos.
Bibliografía Auge, Marc, 1990, Las formas del olvido, ed. Gedisa, España. Barthes, Roland, 1993, La aventura semiológica, ed. Paidós, Barcelona, España. Beuchot, Mauricio,1979, Elementos de Semiótica, Universidad Veracruzana, México. De Certeau, Michel, 1996, La invención de lo cotidiano, ed.UIA, México. Humberto Eco, 1978, Signo, ed. Labor, Barcelona, España. Halbwachs, Maurice, 1990, “Espacio y memoria colectiva”, en Estudios sobre las culturas contemporáneas, vol. III, num. 8 y 9, Colima, Universidad de Colima, México. Licona, Valencia Ernesto, 2003, Producción de imaginarios urbanos. Dibujos de un barrio, ed. BUAP, México. Peirce, Charles Sanders, 1974, La ciencia de la semiótica, ed. Nueva visión, Buenos Aires. Pérez, Carreño Francisca, 1988, Los placeres del parecido. Icono y representación, ed. Visor, Madrid.
256
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’ART DE TRANSFORMAR LA VIDA EN UN ESPECTACLE Bernat Lladó Mas Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona Introducció En el text que segueix, el lector o la lectora hi trobarà una història cultural de la cartografia que dona voltes i més voltes sobre si mateixa per acabar comentant un mapa que no és un mapa. Començant per la primera representació geogràfica, aquella que realitzà Anaximandre, descobrirem, seguint a Franco Farinelli, les conseqüències que això tingué sobre allò que hem convingut a anomenar “realitat”; posteriorment, amb Gunnar Olsson i alguns acompanyants més, argumentarem quina és al nostre parer la principal limitació de la cartografia entesa com a representació mimètica de la realitat. Finalment, i desprès d’un breu comentari sobre perquè la història de la cartografia hauria d’obrir les portes a les pràctiques artístiques que tenen algun motiu cartogràfic (un fet que, d’altra banda, ja té lloc avui), exposarem breument algunes de les idees relatives a l’art, la cartografia, l’espai, l’urbanisme i l’espectacle en general d’aquell corrent artístic i teòric anomenat Internacional Situacionista, amb Guy Debord al capdavant, que entre deriva i deriva escrivia coses com “Sous les pavés, la plage”, i que podem traduir (trair) com “sota els signes cartogràfics, la vida”. Rigor Mortis 1. Un dels autors que més ha pensat les implicacions filosòfiques i geogràfiques produïdes amb el naixement de la representació cartogràfica ha estat el geògraf Franco Farinelli. Aquest autor manté que durant el Renaixement i posteriorment durant la Il·lustració, la cartografia es transformà gràcies al redescobriment a la Florència del segle XV de l’obra del geògraf i astrònom Claudio Ptolomeo (FARINELLI, 2005, p. 42; HARVEY, 1998, p. 271). Abans però de seguir la interpretació que Farinelli en fa d’aquest fet, i seguint no obstant el seu relat general, hem de centrar-nos en la primera representació geogràfica de la Terra coneguda a Occident, aquella que realitzà Anaximandre en el segle sisè abans de Crist (FARINELLI, 1994, p. 12-13). I és que el pinax, el disc o la taula d’Anaximandre, suposà una ruptura no només en l’imaginari geogràfic, sinó en les formes del saber i el coneixement grec en general. En efecte, l’acte d’Anaximandre, el seu “atreviment”, consisteix “per primera vegada en fixar, i per tant matar, amb la seva escultura filosòfica [el pinax], la naturalesa, que per definició era pels grecs evolució i moviment perpetu; en haver sacrificat per tant la vida del món en funció del coneixement (del domini) del mateix món, en haver introduït doncs l’equivalència entre rigor científic i rigor (rigidesa) de mort – únicament el rigor mortis permet mesurar allò que neix viu” (FARINELLI, 2007, p. 12). Però no només això. Amb el gest silenciós d’Anaximandre – el coneixement geogràfic ja no es transmet de viva veu, oralment, sinó per mitjà d’una representació gravada en una tableta -, aquell reduí el món a la imatge de les “coses-que-són”, és a dir, a mers “simulacres, a signes que [...] acaben per ocultar definitivament les coses, substituint-les per la única versió humana cognoscitiva possible. D’aquesta manera, ja a l’inici del coneixement occidental, a la cosa en sí de Kant la substitueix el fenomen, al ser de Heidegger, l’ens.” Així doncs, segueix Farinelli, la primera conseqüència d’aquell fet és que d’aleshores
257
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ençà, ja “no podem conèixer les coses i encara menys les coses-que-són, sinó tan sols les imatges d’aquestes últimes”; no podem o no som capaços d’anar més enllà de l’aparença de les coses, és a dir, de la seva imatge i representació. En qualsevol cas, “l’art d’endurir la vida en un sistema de signes neix amb la producció de la primera taula geogràfica, del primer mapa, de la primera representació geogràfica del món” (FARINELLI, 2005, p. 48-50). Per tot això, Farinelli critica l’opinió de Jean Baudrillard segons la qual la postmodernitat és l’epoca del predomini del simulacre sobre la realitat; en altres paraules, del mapa sobre el territori, ja que aquest predomini és una constant no només en l’època moderna, sinó que es troba en l’origen mateix del coneixement occidental. La postmodernitat, contràriament al diagnòstic de Baudrillard, és precisament l’època en la qual el món ja no és la còpia del mapa sinó la impossibilitat mateixa de representar el territori i la geografia seguint els patrons de la cartografia moderna, i això en el doble sentit empíric i epistemològic (FARINELLI, 1994, p. 27; FARINELLI, 2001, p. 240) Empíric perquè l’actual lògica del sistema capitalista, aquest universal concret que sobredetermina totes les formacions socials particulars del planeta, en paraules de Slavoj Zizek, “és altament selectiva i, per tant, necessàriament discontínua; fragmentària i no homogènia; ja que es diferencial i, per sobre de tot, caracteritzada per l’absència d’un centre singular; fonamentada, de fet, en la mateixa existència d’una pluralitat de possibles centres virtuals [...]” (FARINELLI, 2001, p. 245-246 ). Per tant, la lògica de l’acumulació capitalista és avui en dia difícil d’expressar seguint el model de la cartografia moderna, basada al seu torn en una concepció euclidiana de l’espai (homogeneïtat, continuïtat i isotropia). Però també perquè l’epistemologia positivista, el context científic - l’episteme - d’on sorgeix la cartografia moderna, ha estat fortament criticada i revisada per la postmodernitat (postpositivisme) (ANDREWS, 2005; HARLEY, 2005a). Aquesta reducció del món a la seva imatge cartogràfica, que comença tímidament durant l’època d’Anaximandre, assoleix en efecte una veritable revolució durant el Renaixement. Durant aquesta època, la recuperació de la “descripció del món” de Ptolomeo es tradueix en el sorgiment de la perspectiva lineal que tant hauria de transformar les representacions de l’art i la cartografia, així com l’organització i planificació del territori. Ara bé, Farinelli ressalta un detall important en la història de la perspectiva. Durant el Renaixement, la perspectiva de Ptolomeu – és a dir: “la descripció del món en un pla, amb mesures proporcionades i corresponents a allò que es fa en un cercle o de forma esfèrica” – passa a denominar-se tècnicament “projecció”. I aquest terme, segons informa Farinelli, provindria de l’alquímia; la projecció és la Gran Obra que transforma “els metalls vulgars en or”. Amb això asseyala Farinelli que ja els primers en usar la tècnica de la perspectiva – la projecció cartogràfica – eren conscients que a través d’aquesta té lloc una “veritable transformació ontològica, relativa no a la simple forma (com ingènuament segueixen pensant els geògrafs), sinó sobre la naturalesa mateixa de les coses, del món [...]”. I continua Farinelli: “[...] la perspectiva transforma no els trets sinó la essència, no els accidents sinó la substància de tot allò que cau dintre del seu espai, de tot allò que captura” (FARINELLI, 2005, p. 43-46). Aquesta trasformació, conclou Farinelli, “equival a una cosificació literal”: “en la mutilació mecànica del representat, que coincideix [...] en l’abolició de la pregunta mateixa sobre l’essència de les coses, i de la reducció de l’existència – de l’únic nivell possible en què la realitat és aplanada – a pura i simple presència, desprovista de qualsevol ressonànica ontològica. Reducció del real a simple presència (a forma
258
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
fenoménica, si es vol) que es precisament la tercera i suprema regla de l’acte cartogràfic.” (FARINELLI, 2007, p. 15-16). Fins aquí hem plantejat la qüestió de les transformacions ontològiques que tenen lloc sobre allò que el mapa representa: la realitat. Una realitat que d’ara en endavant, des del Renaixement, es redueix al mapa; fins a tal punt que aquest s’erigeix com a autoritat geogràfica per excel·lència: el real és la representació, el simulacre, la metàfora. I com a tal, cada vegada més és el territori mateix qui ha d’imitar la imatge cartogràfica (el cas paradigmàtic seria, per Farinelli, la formació de l’Estat-nació), i no a l’inversa. Però les implicacions d’aquesta “revolució” cartogràfica no es limiten al terreny d’allò representat; per Farinelli, el subjecte modern, aquest subjecte que ja no es guia més per l’experiència sinó per la representació gràfica del territori, és també el resultat de la projecció cartogràfica. Així les coses, la “subjectivitat – com a equivalent simètric de l’objectivitat [del mapa] – és també un producte de la “raó cartogràfica” (FARINELLI, 2001, p. 243). El subjecte modern, que “neix a Florencia sota el Pòrtic dels Innocents de Brunelleschi”, ha de respectar determinades condicions perquè “el truc de la perspectiva funcioni, ha de restar quiet, contemplar-ho tot d’una sola mirada i amb un únic ull. Però sobretot i abans que res, i això és una cosa que fins ara se’ls hi ha escapat als exagetes, ha de restar en silenci” – de la mateixa manera que Anaximandre en el moment de representar la primera taula geogràfica. Així les coses, continua Farinelli, el subjecte modern no és “l’homo viator, el viatger, com fins aquí se’ns ha fet creure, sinó un ser immòbil i silenciós, a més de cec [...]” (FARINELLI, 2005, p. 46 i 56). Immòbil si vol copsar d’una vegada per totes la totalitat de la imatge que se li presenta davant dels seus ulls; en silenci, ja que el coneixement geogràfic ja no és el resultat d’una narració viscuda; cec, perquè per més que s’hi esforci allò que veu és tan sols la realitat d’un simulacre: pur espectacle. D’aquí que el subjecte epistemològic de la modernitat estigui per Farinelli també en crisi; sobretot i principalment, apunta, com a conseqüència de la “crisi dels models cartogràfics del món” (FARINELLI, 2001, p. 243). 2. El geògraf Gunnar Olsson ha identificat el gran problema que ha suposat per l’art i la ciència la seva assimilació amb el reduït concepte grec de mimesis; escriu: “Inherent a aquesta noció de mimesis és [...] que tant les arts com les ciències són una imitació de la realitat. Però ni la connotació artística ni el rol hegemònic es satisfan amb la mera imitació de l’aparença real dels fenòmens. Nosaltres voldríem palpar el seu esperit.” (OLSSON, 1989, p. 160). D’aquesta manera, l’art i la ciència, a qui originàriament se’ls hi hauria atribuït l’interès per representar d’una forma mimètica la naturalesa, busquen no obstant anar més enllà d’aquesta comesa, vers la recerca d’un sentit més profund que rep el nom, entre d’altres, d’esperit. Ara bé, així com l’art s’hi ha compromès d’una forma més ferma, la ciència dita moderna, empírica, ha reduït el coneixement als aspectes sensibles de la realitat, a la seva aparença. “Amb el seu tradicional èmfasi sobre l’espai – escriu Olsson -, la mesura i el paisatge visual, la geografia s´ha compromès ella mateixa amb les característiques superficials de l’extern. Com que l’extern està més en les coses que no pas en les relacions, hem produït estudis reïficats en els quals l’home, la dona i l’infant són inevitablement tractats com a coses i no com a éssers humans sensibles i constantment evolutius que som. Els nostres conceptes professionals estan aparentment ben definits i les identitats són tan estables com qualsevol autoritat normativa podria demanar. Quan nosaltres conseqüentment recolzem els nostres plans i accions sobre tal coneixement, estem segurs de produir gent “cosificada” obedient a qualsevol autoritat social” (OLSSON, 1978, p. 117-118). La cartografia moderna, en aquest sentit, representa coses; i les coses no tenen vida.
259
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La paraula esperit etimològicament significa “aire”, “exhalació”. Per trobar-ne el seu sentit precís, però, hem d’anar al relat bíblic; ho fem seguint la particular interpretació que en fa del mateix el filòsof Peter Sloterdijk. En el llibre del Gènesis (2, 4-7) s’escriu: “Llavors Déu, el Senyor, formà a l’home de la pols de la terra, exhalar en els seus narius una alè de vida, i l’home es convertí en un ser vivent” (SLOTERDIJK, 2003, p. 40). En un primer moment, el Creador, el “Senyor del Gènesis” convertit en terrissaire, manufactura un recipient argilós de formes i proporcions humanes; una “escultura buida”, només forma, que no acull encara cap vida. Per entrar definitivament al regne dels vius, el “recipient adàmic” ha d’esperar l’exhalació d’un alè, una “plusvàlua pneumàtica decisiva”. Només per mitjà d’aquest segon gest diví, a la figura freda i rígida d’argila s’hi instal·la la vida. D’aquesta manera, conclou Sloterdijk: “El relat bíblic de la primera exhalació reprodueix la visita originària de l’esperit a un medi que li dona acollida” (SLOTERDIJK, 2003, p. 39-44). I fent-nos nostre aquest relat, despullant-lo de qualsevol connotació teològica, podríem dir: cartògraf/a és aquell/a qui construeix un recipient sense vida, el demiürg d’un espai fet d’argila que no ha previst cap canal de ventilació; un espai per on l’aire no hi circula. Si l’esperit ha servit per donar nom a la vida, no ens estranyarà que la història urbana d’occident hagi intentat imaginar per mitjà de metàfores espirituals i atmosfèriques similars el ser de la ciutat. Com pensar – es preguntarien durant l’Edat Mitja – allò que es propi de la vida urbana, allò que la fa qualitativament diversa de la de l’espai circumdant? En altres paraules: què és allò que fa que una ciutat sigui una ciutat? O per seguir el fil de l’exposició: quin és l’esperit de la ciutat, allò que l’anima i li dona vida? “Avui en dia – escriu Richard Sennett - el visitant pot veure a sobre de les portes de les ciutats que formaven part de la Hansa el lema Stadt Luft macht frei (l’aire de la ciutat allibera).” (SENNETT, 2002, p. 167). Si prenem literalment aquest lema medieval, allò que allibera als ciutadans no és la forma material de la ciutat sinó quelcom que es respira, que és present però no és veu, que flota però no es palpa. I aquesta metàfora de l’esperit, de la qual en tenim notícia com a mínim des de l’edat mitja, ens ha arribat fins als nostres dies; vegem sinó el següent passatge de Pablo Fernández Christlieb: “[...] com a llocs buits que han de ser, les places i els carrers estan poblats d’aire: l’aire del pensament. I efectivament, una altra vegada les etimologies tenen raó, perquè tan “l’ànima” com “l’esperit” signifiquen, ni més ni menys, “aire”. L’aire de l’espai pensant, que avui en dia està fet de gent, de converses, conglomeracions, de la traça de la ciutat, de sorolls i vehicles i més d’un accident causat per aquests últims, de treball, de periòdics i anuncis, de façanes i contaminació, que per ser comprès es requereix d’alguna espècie de geografia del pensament, arquitectures dels sentiments, una ecologia dels símbols, alguna psicologia col·lectiva, una psicologia política. L’ànima col·lectiva passeja com l’aire pel carrer i inspira als ciutadans que poden aspirar, expirar i respirar-la, el que vulguin. El pensament corre lliure per la ciutat i no clausurat en la consciència dels individus.” (FERNÁNDEZ CHRISTLIEB, 2004, p. 10). També la geografia econòmica ha fet ús d’aquesta metàfora atmosfèrica per explicar el dinamisme – la “vitalitat” – d’alguns espais com són els “districtes industrials”. En aquest sentit, escriu Becattini: “Des del punt de vista de l’interès general del districte, l’especialització del treballador – que pot ser particular de la empresa o el districte – no es perd totalment quan passa d’una empresa a una altra, ja que continua formant part d’aquest bé públic que Marshall qualifica “d’atmosfera ambiental”. Quan, per citar a
260
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Marshall, “els secrets de la indústria estan en l’aire que es respira”, la transmissió de les competències adquirides de manera tradicional (escoles professionals i formació en l’empresa) es troba completament integrada en un procés d’intercanvi i reorganització espontània dels coneixements i de les opinions, gràcies a les relacions personals i de convivència que molt sovint permet la vida quotidiana en el sí del districte” (BECATTINI, 1994, p. 45). I recollint tots aquests exemples, podem dir que el gran fracàs de la cartografia moderna ha estat el de la incapacitat per representar i fixar l’aire de la ciutat, el seu esperit, allò precisament que l’anima i li dona vida, que constitueix la seva essència, la seva definició més enllà d’una forma que només n’anuncia la seva aparença i materialitat. O pitjor encara: una cartografia que se’ns ha presentat precisament com això, com la identitat exacta de l’aparença i la materialitat, i no també com una idea de la ciutat, un punt de vista representatiu que no esgota totes les possibilitats de representar i experimentar la ciutat. La cartografia no pot representar allò que es “respira”, que “flota”, que es “pensa”, que es “transmet”, que es “reorganitza” de forma espontània; ni tampoc la ciutat opinada, transitada, practicada, experimentada. La cartografia és, finalment, el dibuix d’una forma-recipient sense vida. L’art de cartografiar la vida 1. Creiem que l’interès recent de la historiografia cartogràfica per alguns dels corrents artístics que d’alguna manera o altra han fet ús dels mapes es pot entendre a la llum de tot allò que hem exposat més amunt. Aquest interès, però, adopta formes diverses. Per una banda, els historiadors postestructuralistes de la cartografia (especialment J.B.Harley) han sostingut que qualsevol representació cartogràfica, per més objectiva i neutral que es pressuposi, conserva un nucli poètic, retòric. “Els passos en el traçat d’un mapa, escriu Harley, (selecció, omissió, simplificació, classificació, creació de jerarquies i simbolització) són inherentment retòrics” (HARLEY, 2005a, p. 201). D’aquí que s’hagin adoptat metodologies per l’estudi de la cartografia pròpies de la història de l’art, com poden ser anàlisis iconogràfics i semiòtics (ANDREWS, 2005; HARLEY, 2005b, p. 74). Per altra banda, però, també la història de la cartografia s’ha interessat per aquelles pràctiques artístiques concretes que d’una forma més o menys explícita tenen per objecte la cartografia (COSGROVE, 2005a; COSGROVE, 2005b, p. 32; BONNETT, 1989; BONNETT, 1992). En qualsevol cas, creiem que ambdues postures són el resultat, per una banda, de la crítica recent a la cartografia – els elements generals de la qual ja han estat exposats -, i per altra, de la influència de la deconstrucció en geografia. Hem vist la crítica que Gunnar Olsson feia a la idea de l’art i la ciència (cartogràfica) com a mimesis, és a dir, com a àmbits d’una representació idèntica a la realitat. Doncs bé, el postmodernisme en geografia es pot entendre com una crítica a aquest concepció mimètica de la ciència. En primer lloc, perquè nosaltres, científics i científiques, no ens conformem – o no ens hauríem de conformar – amb la imitació de l’aparença real dels fenòmens; com apunta Olsson, hauríem de percebre el seu esperit. Però també perquè el concepte de mimesis pressuposa una realitat objectiva i externa; una realitat que el subjecte que representa tan sols ha de transcriure: com més segueixi les regles de la projecció, més idèntica a la realitat serà la imatge cartogràfica. És en aquest punt on la deconstrucció intervé: “Utilitzaré precisament un mètode deconstruccionista per trencar el suposat vincle entre la realitat i la represetació que ha dominat el pensament
261
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
cartogràfic [..]”; amb aquestes paraules l’historiador de la cartografia J.B. Harley iniciava un programa que el portaria a “impulsar un canvi epistemològic en la manera d’interpretar la naturalesa de la cartografia” (HARLEY, 2005a, p. 186-188). En efecte, el vincle entre realitat i representació ja no és més un vincle transparent i immediat; per dir-ho de forma postmoderna: la representació ja no és el “mirall” (objectiu i neutral) de la naturalesa. Per tant, la idea segons la qual la història de la cartografia és la història progressiva de les millores tècniques que permeten una forma de representació cada vegada més ajustada a la realitat, és una idea que com a mínim s’ha de revisar. Però això té igualment un altre efecte. Si aquest vincle entre realitat i representació es desfà, desprès és mes difícil sostenir la hegemonia de la cartografia moderna com a màxima autoritat en la representació del territori. És en aquest context que s’han d’entendre les paraules de Denis Cosgrove en relació al projecte del mateix J.B. Harley i David Woodward de realitzar una veritable història de la cartografia: aquest treball, escriu Cosgrove, “ha ampliat radicalment l’abast de la història dels mapes, primer de tot ampliant la definició de mapa per incloure ‘les representacions gràfiques que faciliten una comprensió espacial de coses, conceptes, condicions, processos, o esdeveniments en el món humà’, i en segon lloc per mitjà d’iniciar estudis seriosos de les històries cartogràfiques [mapping] de les diferents cultures [...]”. D’aquesta manera, continua Cosgrove, l’obra de Harley i Woodward tracta l’elaboració de mapes [mapping] “com una activitat cultural que és present d’una manera o altra en totes les societats com a expressió del seu interès per registrar, representar i comunicar el saber sobre l’espai. La tradició cartogràfica occidental, centrada en l’escala espacial basada en la geometria i la raó, en la classificació i l’assignació, és revela així tan sols com un mode particular de representació, culturalment específica, més que no pas una tècnica atemporal i universal de comunicació gràfica”(COSGROVE, 2005a, p. 29). Crisi de representació; no només perquè des del seu inici amb el pinax d’Anaximandre la representació només és possible a través de fixar una naturalesa que d’altra banda és sempre mòbil, fluida i múltiple (rigor mortis); o perquè l’expressió cartogràfica redueix el món a la imatge de les “coses-que-són”, és a dir, a la seva presència a canvi, però, d’amagar-ne la seva essència (esperit); sinó perquè el mapa no es pot considerar més el reflexe fidel de la naturalesa. Per tot això, considerar el mapa com un “text” és, per Harley, una metàfora millor que la de “imatge” o “reflex de la naturalesa”: “Els mapes són textos culturals” (HARLEY, 2005a, p.196). I si els concebem així, continua Harley, estarem més preparats per descobrir-ne les seves “qualitats narratives”, les “intencionalitats” i les seves “conseqüències socials”. Però també i al mateix temps, estarem més receptius a l’hora d’estudiar i acceptar altres formes gràfiques de representar i imaginar el territori. 2. L’historiador de la Grècia clàssica Jean-Pierre Vernant, en un text dels anys cinquanta sobre els orígens del pensament grec, escrivia que “de la mateixa manera que [els jònics] dibuixen sobre una carta, sobre un pínax, el pla de la terra sencera, col·locant davant dels ulls de tots la figura del món habitat, amb els seus països, els seus mars i els seus rius, així també construeixen models mecànics de l’univers, com aquella esfera que Anaximandre, segons alguns, hauria fabricat. Fent “veure” el cosmos d’aquesta manera, en fan d’ell, en el sentit ple de la paraula, una theôria, un espectacle” (VERNANT, 1992, p. 134). Aquest fragment ens permet finalment relligar en aquest darrer punt algunes de les idees avançades anteriorment amb un dels moviments artístics i teòrics que d’una manera més clara reivindicà una nova manera de pensar la
262
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
cartografia, l’anomenat Internacional Situacionista; en especial, un dels seus components, el francès Guy Debord. En efecte, a través d’aquest autor poden veure en primer lloc una crítica a la cartografia que en molt punts s’assimila a la crítica que nosaltres hem realitzat fins ara, sobretot en el seu llibre La Société du spectacle; seguidament, veurem quin model cartogràfic alternatiu pot sorgir d’una crítica com aquesta. D’aquesta manera, contradiem en part l’afirmació de Peter Wollen segons la qual el llibre de Debord “és una obra teòrica sense pretensions artístiques”, ja que per nosaltres, vist retrospectivament, sí que es pot relacionar amb algunes de les pràctiques artístiques de Debord, en especial amb els anomenats mapes psicogeogràfics (WOLLEN, 2006, p. 134). Mapa 1. Guy Debord, The Naked City, 1957.
L’Internacional Situacionista hereta dels moviments d’avant-guarda anteriors (especialment el dadaisme i el surrealisme) l’interès per superar l’art com una esfera autònoma i allunyada de la vida, és a dir, l’art com una activitat contemplativa i desinteressada. Per fer-ho, però, primer han de subvertit la idea d’art com una representació mimètica de la realitat; així les coses, escriu Careri, “a partir de les visites de Dada [pels llocs banals de la ciutat] i de les posteriors deambulacions dels surrealistes, l’acte de recórrer l’espai serà utilitzat com a forma estètica capaç de substituir la representació i, conseqüentment, tot el sistema de l’art.” (CARERI, 2002, p. 70). Això és especialment cert per l’Internacional Situacionista en general, i per Guy Debord en concret. Superar l’art implica al mateix temps “sortir al carrer” – recórrer l’espai -, i trencar amb la representació; una representació que, en el cas del mapa de Debord que comentarem, actua tan sols com a “indici d’una experiència viscuda” (LEVIN, 1996, p. 117). Perquè es tracte d’això, de viure i experimentar amb la ciutat primer, per transformar-la i actuar-hi desprès. Si l’art surt al carrer, a l’espai de la vida quotidiana, abandonant així museus i galeries (mercantilització de l’art), i a més és un 263
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
art crític, no ens sorprendrà que el debat situacionista es centrés en la crítica de l’urbanisme i la ciutat contemporànea, però també i sobretot, de les seves representacions dominants, que es dediquen ara “a la manipulació de la percepció col·lectiva” i a la apropiació de la “memòria i de la comunicació social” (AGAMBEN, 1996, p. 74). Ja en el primer capítol del llibre, Debord comença amb la següent cita de Feuerbach: “La nostra època, sense dubte, prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l’original, la representació a la realitat, l’aparença al ser [...]”; i, seguidament, en l’aforisme inicial de Debord, aquest ratifica: “Tot allò directament experimentat s’ha convertit en una representació” (DEBORD, 2005, p. 37). La representació que es sobreposa a la realitat rep el nom d’espectacle. Espectacular és, si seguim les indicacions de Farinelli i Vernant, la forma gràfica de representar la terra com a mínim des de l’època d’Anaximandre; ara bé, el moment en el qual això és més evident, on aquesta equivalència assoleix un màxim històric, és en l’època moderna. Per això pensem que ens pot ser útil revisar la teoria de la societat de l’espectacle de Debord – val a dir: ella mateixa també un espectacle. És cert que Debord només utilitza en una ocasió la metàfora cartogràfica per referir-se a l’espectacle: “l’espectacle és el mapa d’aquest nou món, un mapa que cobreix íntegrament el seu territori” (DEBORD, 2005, p. 49); però si llegim atentament el seu text, hi veurem el reflex de la crítica a la cartografia realitzada fins ara. Vegem-ho. L’espectacle - escriu Debord - “és una visió del món objectivada”, i la seva manera concreta de ser “és precisament l’abstracció” (DEBORD, 2005, p. 38 i 48). No és aquesta també la funció cartogràfica, esborrar la singularitat de la seva visió per mitjà d’uns instruments i una tècnica d’objectivació i abstracció? Continuem. L’espectacle, en una societat com la nostra, esdevé fins a tal punt autoritari que ja no només representa la realitat, sinó que directament la produeix: “ [...] la realitat sorgeix en l’espectacle, i l’espectacle és real” (DEBORD, 2005, p. 40); i més endavant: “Allà a on el món real es transforma en meres imatges, les meres imatges es converteixen en éssers reals, i en eficaces motivacions d’un comportament hipnòtic.” (DEBORD, 2005, p. 43). Seguim; així com el mapa redueix la realitat a la imatge de les “coses-que-són”, en paraules de Farinelli, també “l’espectacle és l’afirmació de l’aparença”; una afirmació que per Debord amaga un aspecte normatiu, a saber: “allò que apareix és bo, allò que és bo apareix”, que traduït al llenguatge de la cartografia podria sonar així: tot el que no apareix en el mapa és dolent. I finalment: l’actitud del subjecte que contempla l’espectacle recorda el gest silenciós necessari d’algú davant d’un mapa modern (“perquè el truc de la perspectiva funcioni”). Així les coses, escriu Debord: “La actitud que per principi exigeix [l’espectacle] és aquesta acceptació passiva que ja ha obtingut de fet gràcies a la seva manera d’aparèixer sense rèplica, gràcies al seu monopoli de les aparences” (DEBORD, 2005, p. 41). L’espectacle és la contemplació passiva (especulació) d’un espectre (simulacre); l’ordenació d’un coneixement basat en la pura visualitat. I un coneixement així produeix, per Debord, un espectador alienat (també en podem dir cosificat): “com més contempla, menys viu; com més accepta reconèixer’s en les imatges dominants de la necessitat, menys entén la seva pròpia existència i el seu propi desig” (DEBORD, 2005, p. 49). Per tot això, hem d’entendre un dels mapes psicogeogràfics més coneguts de Debord – i una de les icones dels primers anys del moviment, en paraules de McDonough (T. F. McDONOUGH, 1994, p. 60) -, The Naked City, com una crítica a la representació
264
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
moderna espectacular de la ciutat i, al mateix temps, a la idea d’espai inscrita en tal representació. Així les coses, The Naked City és, en primer lloc, l’indici no d’un espai abstracte o projectat, sinó d’un espai viscut i experimentat a través d’allò que els situacionistes anomenaven deriva (dérive), que és el trànsit aleatori i ocasional per les diferents zones de la ciutat a fi de captar els “efectes psíquics del context urbà” (PERNIOLA, 2008, p. 25); el moviment imprevisible que busca extraviar-se pels “llocs estranys” de la ciutat. En aquest sentit, alguns autors han utilitzat el laberint com a metàfora espacial de la deriva; metàfora que alguns dels representants de l’Internacional Situacionisme intentaren portar a la pràctica (LAMBERT, 1996; PERNIOLA, 2008, p. 26). El fonament de la deriva, escriu Perniola, “no és altre que l’intent de superar la geometria euclidiana, que dona peu a una visió exclusivament quantitativa de l’espai” (PERNIOLA, 2008, p. 26). D’aquí en part la fragmentació del mapa de Debord, que d’aquesta manera subverteix als atributs de continuïtat i homogeneïtat de l’espai euclidià. La deriva, també ha escrit Cosgrove, “era un desafiament conscient al mapa urbà aparentment omniscient, desencarnat [disembodied] i totalitzador que havia esdevingut l’instrument principal pel planejament urbà i el ‘desenvolupament integral’ durant els anys de la post-guerra” (COSGROVE, 2005b, p. 39; T. McDONOUGH, 1996, p. 58; PINDER, 2003, p. 181). I allò que per mitjà de la deriva es representa en el mapa, els diferents segments urbans que s’hi observen, no corresponen als límits administratius de la ciutat, sinó a les seves “unitats d’ambient” (les situacions); “la clara divisió d’una ciutat en zones de diferent atmosfera psíquica” (PINDER, 1996, p. 415). Fixem-nos-hi bé. De nou, la metàfora atmosfèrica; per mitjà de la deriva, Debord cerca allò que, seguint el fil del text, es “respira”; per tant, allò que no es pot aprehendre només per mitjà d’un coneixement purament visual; allò que fa que una zona o un barri sigui qualitativament diversa de les altres. No tan sols l’aparença sinó l’esperit de la ciutat; no la representació espectacular sinó l’experiència viscuda. Val a dir que és també en aquest punt on comença la crítica situacionsita a l’urbanisme de la post-guerra (funcionalisme); crítica que serveix igualment en l’actualitat. En efecte, els arquitectes segueixen urbanitzant les perifèries de les grans ciutats a partir tan sols d’un “coneixement cartogràfic”: tracen carrers i avingudes, subministren enllumenat i aigua corrent, aixequen cases i pisos, però són incapaços de reproduir la vida urbana, de restituir l’atmosfera ciutadana. Promotors i gent de l’espectacle (especuladors) construeixen recipients sense vida (el primer gest diví); “projecten i omplen de coses” aquells espais metropolitans que, més aviat, s’haurien “de comprendre i omplir de significats” (CARERI, 2002, p. 27). D’aquí la proposta dels situacionistes d’un urbanisme unitari; un urbanisme que integri l’art i la tecnologia, que sigui el resultat d’una “profunda investigació de les relacions entre espais i sentiments, entre forma i estat d’ànim” (LEVIN, 1996, p. 115); en definitiva, un urbanisme que no segueixi construint “cementiris de formigó armat on grans masses de població són comdemnades a avorrir-se fins a la mort”, sinó “ambients i modes de vida integrals” inseparables “de la recerca de formes d’existència revolucionàries, com són el joc, el nomadisme [i] l’aventura.” (PERNIOLA, 2008, p. 26-27). Conclusions Que en els darrers anys hagi canviat la manera d’entendre la cartografia i els mapes ho expressa bé el títol d’aquest congrés; concebre el “mapa com a llenguatge” vol dir que
265
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
el mapa ja no pot entendre’s més com una imatge que calca la realitat, que mantén una relació d’identitat amb ella, sinó que aquell co-produeix la realitat que representa. Val a dir, amb tot, que això obre les portes d’un futur imprevisible i, per tant, esperançador; perquè si tot just ara comencem a reconèixer que el llenguatge de la cartografia ja no és un llenguatge sense història, també ara és el moment d’apropiar-se’l a fi de transformar la vida (fer història). Ara que la cartografia comença a sortir del cercle viciós de la representació mimètica, i pren consciència de la seva condició de discurs performatiu i representatiu alhora, justament ara podem començar a pensar en grafismes alternatius. “La dimensió essencialment revolucionaria del llenguatge – escriu Perniola – es fonamenta en que aquest constitueix la possibilitat mateixa de la teoria crítica de la societat, la qual ha d’inventar les seves pròpies paraules, destruir el sentit dominant de les altres paraules i portar noves posicions al món dels sentits que es corresponguin amb una nova realitat en gestació” (PERNIOLA, 2008, p. 82). D’aquesta manera, la geografia futura, si vol formar part d’aquesta teoria crítica de la societat, haurà de començar – o continuar – revisant el seu llenguatge, el llenguatge cartogràfic, a fi d’inventar noves paraules, destruir el sentit dominant de les representacions hegemòniques i començar a trobar el sentit d’una realitat per venir. Ara bé, si vol tancar definitivament l’escissió que l’espectacle ha introduït a la societat, haurà d’abandonar tota representació per passar a l’acció, és a dir, a l’experiència conscient i viscuda de la pròpia geografia i el seu temps. Bibliografia AGAMBEN, G. (1996). “Violència i esperança a l'últim espectacle”. In L. ANDREOTTI, & X. COSTA (Eds.), Situacionistes. art, política, urbanisme. (pp. 73-81). Barcelona: Museu d'Art Contemporani de Barcelona/ACTAR. ANDREOTTI, L., & COSTA, X. (Eds.) (1996). Situacionistes. art, política, urbanisme. Barcelona: Museu d'Art Contemporani de Barcelona/ACTAR. ANDREWS, J. H. (2005). “Significado, conocimiento y poder en la filosofía de los mapas de J.B. Harley”. La nueva naturaleza de los mapas [The New Nature of Maps. Essays in the History of Cartography] (L. GARCÍA CORTÉS, J C RODRÍGUEZ Trans.). (pp. 21-57). México: Fondo de Cultura Económica. BECATTINI, G. (1994). “El distrito marshalliano: Una noción socioeconómica”. In G. BENKO, & A. LIPIETZ (Eds.), Las regiones que ganan. distritos y redes. los nuevos paradigmas de la geografía económica [Les régions qui gagnent. Districts et réseaux: les nouveaux paradigmes de la géographie économique] (J. SALOM Trans.). (pp. 39-57). València: Edicions Alfons el Magnànim. BONNETT, A. (1989). “Situationism, geography, and poststructuralism”. Environment and Planning D: Society and Space, 7 131-146. BONNETT, A. (1992). “Art, ideology, and everyday space: Subversive tendencies from dada to postmodernism”. Environment and Planning D: Society and Space, 10 6986. CARERI, F. (2002). Walkscapes. el andar como práctica estética [Walkscapes. Camminare come practica estetica] (M. Pla Trans.). Barcelona: Gustavo Gili. COSGROVE, D. (2005a). “Mapping/Cartography”. In D. ATKINSON, P. JACKSON, D. SIBLEY & N. WASHBOURNE (Eds.), Cultural geography. A critical dictionary of key concepts. London: I.B. Tauris. COSGROVE, D. (2005b). “Maps, mapping, modernity: Art and cartography in the twentieth century”. Imago Mundi, 57 35-54.
266
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
DEBORD, G. (2005). La sociedad del espectáculo [La Société du spectacle] (J. L. PARDO Trans.). València: Pre-textos. FARINELLI, F. (1994). “Squaring the circle, or the nature of political identity”. In F. FARINELLI, G. OLSSON & D. REICHERT (Eds.), Limits of representation (pp. 11-28). Munich: Accedo. FARINELLI, F. (2001). “Mapping the global, or the metaquantum economics of myth”. In C. MINCA (Ed.), Postmodern geography. theory and praxis. (pp. 238-254). Oxford: Blackwell Publishers. FARINELLI, F. (2005). “El mundo, el globo, el mapa: Los orígenes de la modernidad”. El mundo de los mapas. Santander: Fundación Marcelino Botín. FARINELLI, F. (2007). “La razón cartográfica, o el nacimiento de Occidente”. Revista De Occidente, 314-315, 5-18. FERNÁNDEZ CHRISTLIEB, P. (2004). El espíritu de la calle. psicología política de la cultura cotidiana. Rubí (Barcelona): Anthropos. HARLEY, J. B. (2005a). “Hacia una deconstrucción del mapa”. La nueva naturaleza de los mapas. ensayos sobre la historia de la cartografía. México: Fondo de Cultura Económica. HARLEY, J. B. (2005b). “Textos y contextos en la interpretación de los primeros mapas”. La nueva naturaleza de los mapas. ensayos sobre la historia de la cartografía. México: Fondo de Cultura Económica. HARVEY, D. (1998). La condición de la posmodernidad. investigación sobre los orígenes del cambio cultural. [The Condition of Postmodernity. An Enquiry into the Origins of Cultural Change.] (M. EGUÍA Trans.). Buenos Aires: Amorrortu. LAMBERT, J. (1996). “Constant i el laberint”. In L. ANDREOTTI, & X. COSTA (Eds.), Situacionistes. art, política, urbanisme (pp. 95-109). Barcelona: Museu d'Art Contemporani de Barcelona/ACTAR. LEVIN, T. Y. (1996). “Geopolítica de la hibernació: La deriva de l'urbanisme situacionista”. In L. ANDREOTTI, & X. COSTA (Eds.), Situacionistes. art, política, urbanisme (pp. 111-164). Barcelona: Museu d'Art Contemporani de Barcelona/ACTAR. McDONOUGH, T. F. (1996). “La deriva i el París situacionista”. In L. ANDREOTTI, & X. COSTA (Eds.), Situacionistes. art, política, urbanisme (pp. 54-66). Barcelona: Museu d'Art Contemporani de Barcelona/ACTAR. McDONOUGH, T. F. (1994). “Situationist space”. October, 67 58-77. OLSSON, G. (1978). “Of ambiguity or far cries from a memorializing mamafesta”. In D. Ley, & M. Samuels (Eds.), Humanistic geography: Prospects and problems. London: Croom-Helm. OLSSON, G. (1989). “Transformación e identidad del centro histórico”. Revitalització urbana, econòmica i social. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. PERNIOLA, M. (2008). Los situacionistas. historia crítica de la última vanguardia del siglo XX [I situazionisti] (Á Garcia-Ormaechea Trans.). Madrid: Acuarela & A. Machado. PINDER, D. (1996). “Subverting cartography: The situationists and maps of the city”. Environment and Planning A, 28 405-427. PINDER, D. (2003). “Mapping worlds. cartography and the politics of representation”. In A. BLUNT, P. GRUFFUDD, J. MAY, M. OGBORN & D. PINDER (Eds.), Cultural geography in practice. London: Arnold. SENNETT, R. (2002). Carne y piedra. el cuerpo y la ciudad en la civilización ocidental [Flesh and Stone. The Body and the City in Western Civilization] (C. Vidal Trans.). Madrid: Alianza Editorial.
267
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SLOTERDIJK, P. (2003). Esferas, I. burbujas. microesferología. [Sphären, I (Mikrosphärologie). Blasen] (I. Reguera Trans.). Madrid: Siruela. VERNANT, J. (1992). Los orígenes del pensamiento griego [Les origines de la pensée grecque] (M. AYERVA Trans.). Barcelona: Paidós. WOLLEN, P. (2006). “La internacional situacionista. acerca del tránsito de unos cuantos durante un periodo de tiempo bastante breve”. El asalto a la nevera. reflexiones sobre la cultura del siglo XX [Raiding the Icebox. Reflections on Twentieth-Century Culture] (C. Piña Trans.). (pp. 129-167). Madrid: Akal.
268
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CONÈIXER L’ENTORN A TRAVÉS DE LA TOPONÍMIA Assumpta Lleonart Institut Cartogràfic de Catalunya L’any 2006, National Geographic i Roper Public Affairs van dur a terme un projecte (que ja comptava amb un precedent similar fet quatre anys abans) per conèixer el nivell de coneixements de geografia del món que tenien els joves dels Estats Units d’Amèrica. El resultat global d’aquest estudi (basat en enquestes amb preguntes com: “A quin continent es troba l’Amazones?” o “Situa en un mapa els països següents: Corea del Nord, Afganistan, Índia, Xina i Japó”), va ser de només un 54% de preguntes correctament respostes, resultat que demostrava un coneixement limitat del món (fins i tot en les preguntes relatives als EUA) i donava motius per parlar d’analfabetisme geogràfic, terme que ja s’esmentava, també fent referència als Estats Units, en una declaració de l’Association of American Geographers i del National Council for Geographic Education, en relació amb un test de l’any 1983. Aquests treballs de 2002 i de 2006, publicats com a informes força detallats (tant sobre el mètode utilitzat com sobre les conclusions), van donar lloc a debats i fòrums força escandalitzats sobre el nivell de coneixements de geografia universal per part del jovent nordamericà. Però aquesta no és una situació exclusiva dels EUA. El cert és que els coneixements de geografia no excel·leixen en la cultura general, malgrat que, a hores d’ara, viatjar s’ha convertit en una activitat habitual i a l’abast d’un gran nombre de persones, i que els mitjans de comunicació i internet apropen i difonen amb rapidesa grans quantitats d’informació, com mai no havia passat abans. 1. De la informació al coneixement Com fer que la informació passi a ser coneixement? Com fer que s’incrementi la capacitat d’observació i d’anàlisi necessària per poder discernir el que és vàlid del que no ho és? Hi ha temps per a aquesta anàlisi o resulta massa fàcil acomodar-se a l’allau d’informació –bona i dolenta- de què ara disposem? L’allau informatiu que ens proporcionen les noves tecnologies, sense l’acompanyament de curiositat, sentit crític, d’interès, d’observació de l’entorn, de plantejament de dubtes i esforç per a l’aprofundiment, no es transforma en coneixement. En l’entorn escolar, la geografia sol ser considerada una assignatura poc important, secundària. Pocs nens acostumen a consultar, de forma habitual, mapes o atles. Actualment, sembla que amb instruments i tecnologies com el GPS ni tan sols no ha de fer falta saber llegir un mapa. En canvi, cap instrument no pot substituir la informació geogràfica que ens proporciona la cartografia per poder entendre l’organització de l’espai o fins i tot per a qüestions domèstiques. Altres matèries acadèmiques tenen un valor social més rellevant que la geografia i, en general, que les assignatures humanístiques. Des del debat curricular (Pacte Nacional per a l’Educació, 2005-2006), dins de l’àmbit de l’educació social i cultural, s’insisteix en conceptes com els següents: la curiositat com a potencialitat que cal desenvolupar; el foment de la identitat pròpia, partint de les escales més properes, per tal d’entendre la interculturalitat; els canvis que es produeixen en el món –especialment ràpids i grans des dels anys 80- i els conflictes actuals tenen continuïtat amb el passat, només es poden comprendre plenament des del
269
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
pensament històric: l’anàlisi del present requereix un coneixement rellevant dels processos històrics; el coneixement de l’entorn com a element motivador per a l’estudi; la importància del treball de camp i de l’accés a arxius històrics i a documentació de primera mà per a l’aprenentatge; l’abundància i la fugacitat actuals de la informació, que cal organitzar per tal que esdevingui coneixement. En la nostra aproximació al coneixement geogràfic, hi ha diferents instruments i punts de vista que ens poden ajudar. En aquesta comunicació es reivindica el paper de la toponímia com a eina per a aprendre i per a entendre el nostre entorn, el més immediat, però també l’allunyat físicament, tan a prop en el món actual i amb una globalització de les implicacions i de les seves conseqüències que no pot deixar-nos indiferents. Es reivindica l’aproximació als topònims en la seva dimensió més àmplia; no com a rètols en un mapa que ens ajuden a localitzar llocs, sinó com a font d’informació sobre els llocs mateixos, com una altra manera d’aproximar-nos al nostre entorn i a la història local. A la vida diària, el nostre contacte amb la cartografia i, doncs, amb la toponímia, és molt habitual. Utilitzar noms de lloc és una activitat que es realitza quotidianament i, en general, de manera poc conscient, sense pensar en què volen dir. En canvi, els topònims es poden emprar com una excusa per a aprendre sobre els llocs, per a la investigació i per a l’ampliació de coneixements. Ens poden ajudar a descabdellar aspectes històrics, econòmics, paisatgístics i culturals d’un lloc. La fascinació del procés d’obtenir coneixement a través de la història i el significat dels noms topa amb un problema de base: la limitada i escassa anàlisi que es fa, tant a nivell escolar com a nivell general, per tal d’intentar establir vincles entre els diferents fets que podem estar observant del nostre voltant i per tal de buscar-ne els orígens i els motius. No es tracta només que tinguem més o menys coneixements de la geografia universal o, ni tan sols, la del nostre entorn. Es tracta també que ens hi fixem poc: no llegim bé; viatgem molt però com una activitat més física que no pas intel·lectual. Tots n’hem sentit exemples a la televisió, a la ràdio, al carrer: el desconeixement de llocs relativament rellevants del nostre país; noms de lloc pronunciats sense observar ni les més senzilles normes d’accentuació o de lectura; fins i tot quan hom es refereix a llocs que acaba de visitar; casos preocupants i il·lustratius de la poca atenció que es fa al que s’està veient, al que s’està visitant. 2. Donant voltes a la definició de topònim La definició de diccionari de topònim com a “nom propi de lloc” no reflecteix directament la dimensió real de la paraula topònim. D’altra banda, un topònim no és només una referència per posar en cartografia o en retolació; no és només una adreça o un text situat en unes coordenades. Quina relació hi ha entre el nom propi i l’objecte denominat? El nom, és només una etiqueta lingüística? El topònim, és només un rètol? Quina relació hi ha entre el nom de lloc i el lloc denominat? 2.1 El nom, fa la cosa? La definició de nom i de nom propi ha estat objecte de punts de vista totalment oposats al llarg de la història (tal com reflecteixen els estudis fets per T. Grimaltos en el camp de la filosofia del llenguatge). 270
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Per al pensament platònic, els noms es troben estretament vinculats a allò que denominen, en reprodueixen l’essència. El nom fa la cosa. Si (como el griego afirma en el Cratilo) el nombre es arquetipo de la cosa en las letras de 'rosa' está la rosa y todo el Nilo en la palabra 'Nilo'. El Golem, Jorge Luis Borges
El psicologisme, representat per J. Locke (1632-1704), defensa que les paraules són signes de les idees contingudes en el nostre pensament; el llenguatge és només una eina de comunicació. A partir de la teoria del significat de Friedrich L. Gottlob Frege (18481925), es postula que els noms propis tenen sentit i referència, essent la referència l’objecte mateix i el sentit la manera com es presenta, com es descriu l’objecte a què es refereix el nom, depenent dels coneixements que tinguem de la referència. Altres filòsofs, des de postures més nominalistes, s’han oposat a aquesta idea, dient que els noms propis no tenen sentit; només tenen referència; el nom propi és una etiqueta (el que en diríem un atribut) de l’objecte; només el denomina: no en diu res, no el descriu. El nom no fa la cosa. Pel que fa als noms de persona, sí que sembla indiscutible que el nom no diu directament res de la persona denominada (potser sí que diu dels seus pares, de les modes i costums socials, etc.). L’expressió “nomen omen” (un nom, un presagi) no té cabuda en un món racional. En els noms propis de llocs, d’organitzacions, etc., tot i que el seu origen es trobi a descripcions dels objectes i ens en donen alguna informació, amb el temps el sentit inicial que va donar lloc al nom propi deixa de tenir rellevància i el nom passa a ser només una denominació. En el cas dels noms de lloc, Vilafranca ja no és una “vila franca”, Cabrera ja no es caracteritza per l’abundor de cabres, els Prats de Rei ja no és una vila de jurisdicció reial... El sentit inicial és desconegut per a la majoria. Els noms de lloc ens poden donar informació sobre els seus orígens, sobre la seva evolució... que ens pot ajudar a l’anàlisi geogràfica, però no “són” el lloc: dir “Barcelona” no ens explica directament res de l’objecte geogràfic, si no hi afegim altres coneixements que puguem derivar de la geografia, la història, la lingüística, etc. D’altra banda, només amb la paraula “Barcelona” no podríem distingir els diferents llocs geogràfics que porten aquest nom (a Catalunya, a Veneçuela...). El topònim, és només un atribut o hi ha algun lligam més íntim entre el nom de lloc i el lloc denominat? Els noms de lloc tenen un contingut espacial (l’element geogràfic) i un contingut temporal (el seu origen, la seva evolució, la seva forma i significació actuals). I, a més, en el seu ús (no pas com a element localitzador damunt d’un mapa, sinó com a nom que fa referència a un lloc que és part del paisatge en què es desenvolupen les nostres vides i les nostres activitats), els topònims poden arribar a tenir una certa personalitat; no són només noms, són referències a llocs (una muntanya, un torrent, una casa, una font...) que tenen una morfologia i uns valors històrics, socials, econòmics, culturals... i, tal com il·lustra la següent cita, extreta de la novel·la Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, també poden tenir un contingut sentimental i una càrrega identitària que els converteixen en un element de la vida quotidiana gairebé amb personalitat pròpia. Això es fa més palès com més a prop i més estretament es viu dels llocs denominats; més en els àmbits rurals i, sobretot, en els àmbits rurals de muntanya, en què la interdependència home-medi és més viva.
271
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 “- Li diuen lo riu dels mil noms –va fer el Ventura per estripar el tel que s’havia estès entre tots dos. - Per què, de mil noms? - Primer agafa el nom de la muntanya que l’alimenta i es diu Pamano. Més avall, alguns li diuen Bernui i, passat Bernui, es diu riu d’Altron i li canvia la veu i el gust. Les truites i tot, tenen la carn diferent, no tan melosa, no tan gustosa com la de les que es pesquen al Pamano. El Ventura va fer una pipada profunda. Era lluny. Mirava endavant, cap a la Torreta de l’Orri, però estava pescant a la riba del Pamano. - I més avall, cap al pont del Molí, passen a dir-li riu de Sant Antoni i deixa de cantar.” Les veus del Pamano, Jaume Cabré
Aquest exemple ens mostra una estreta connexió entre les persones i el paisatge en què viuen. I aquesta interconnexió també ens pot ajudar a explicar per quins motius un lloc es va començar a denominar amb un determinat topònim i per quins camins aquest topònim pot haver evolucionat fins a la situació actual. En general (i amb l’excepció d’alguns noms, de vegades d’origen excursionista, o d’altres “batejats” amb més o menys fortuna –el cas de noms d’urbanitzacions, per ex.-), els topònims no s’inventen. Es troben íntimament lligats a un territori, a una ocupació humana, a la necessitat de denominar els llocs. Els topònims són descriptius de com és o com era el relleu, la vegetació, el poblament, fets històrics, la religió, les vies de comunicació... i de l’ús actual o pretèrit del lloc. I aquestes referències les dóna directament o a través d’analogies morfològiques o metafòriques. Tenen una història per explicar, si se sap interpretar. Però, a partir del seu origen i amb el pas del temps, han resultat modificats per l’evolució fonètica, per interpretacions populars, per la superposició de nous topònims, per motius religiosos o polítics, per qüestions ortogràfiques, per l’estandardització de la pronúncia i del lèxic, per a substituir aspectes que puguin resultar negatius o ofensius. Tots aquests fenòmens emmascaren l’origen de molts topònims. D’altra banda, molts noms de lloc, especialment els relatius a la toponímia menor, no han estat mai documentats, cosa que fa perillar la “recuperació” del seu origen. A més de la informació sobre l’espai geogràfic i aspectes històrics, la toponímia proporciona informació sobre la llengua (sobre lèxic que només es conserva en els noms de lloc i s’ha anat perdent en la parla estàndard, però també sobre l’origen dels noms i la seva evolució paral·lela a l’evolució lingüística); és un recipient lingüístic (en paraules de J. Veny, els topònims són un “refugi d’arcaïsmes”). La toponímia amaga (tot i les modificacions que pot sofrir amb el pas del temps) informació geogràfica, històrica i lingüística, que sense ella probablement es perdria. 2.2 Els noms de lloc sí que importen Fins on arriba la dimensió dels noms de lloc? Els noms de lloc tenen una transcendència per a les persones, perquè en són dipositàries i propietàries com a col·lectiu. Són part del patrimoni cultural, element d’afirmació identitària, perquè contenen i preserven un fons informatiu sobre els llocs, el seu origen, les vicissituds viscudes i, encara més, poden esdevenir un instrument per a la imposició ideològica. En aquest sentit, la transcendència dels noms de lloc és més gran del que podem pensar, si jutgem per alguns fets geopolítics associats a topònims. Els noms de lloc sí que importen .
272
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
En l’espai geopolític internacional, tenim exemples com el canvi del nom de Birmània per Myanmar, imposat el 1989 per una junta militar, i les diferències entre països pel que fa a la denominació del Golf Pèrsic / Golf d’Aràbia, que no responen a cap criteri toponímic, sinó a pretensions i arguments polítics. A Rússia, poc després de la fi del comunisme, s’explicava un acudit sobre un ancià a qui feien unes preguntes: “Vostè, on va néixer?” “A Sant Petersburg”. “I on va estudiar?” “A Petrograd”. “I on treballava?” “A Leningrad”. “I on viu, ara que està jubilat?” “A Sant Petersburg”. S’il·lustraven, així, els successius noms d’una mateixa ciutat, que van anar canviant en adaptació a la situació política: fundada pel tsar Pere el Gran, el 1703, com a Sant Petersburg (SanktPeterburg, en honor del patró del fundador); el 1914 canvia per Petrograd (per les connotacions germàniques del nom anterior; ara els alemanys s’havien convertit en enemic); el 1924, quan mor Lenin, passa a dir-se Leningrad i, finalment, el 1991, amb el desmembrament de l’URSS, torna a dir-se Sant Petersburg. O el cas de la ciutat de Berlín, a Ontario (Canadà), que es deia així per la procedència germànica de molts dels seus habitants, i que va passar a dir-se, amb motiu de la primera Guerra Mundial, Kitchener; Alemanya era l’enemic i el nom de Berlín els resultava vergonyós; de manera que el van canviar per Kitchener, que era el nom d’un heroi britànic: Lord Horatio H. Kitchener, comte de Khartum. El nom té connotacions geopolítiques, reafirma una ideologia, n’enterra una altra. A una escala més propera, a casa nostra, també hi ha exemples coneguts de canvis toponímics motivats per qüestions polítiques: Pensem, si no, en els més de cent municipis que van canviar el seu nom entre 1936 i 1939, durant la Guerra Civil (la majoria amb la finalitat de suprimir referències a la religió i a la reialesa), i pensem, també, en els canvis que es van tornar a produir, en el sentit completament invers, amb la implantació de la dictadura (en els noms de municipis i, també, en els noms de carrers i places). En altres casos més inofensius i propers en el temps assistim, de vegades amb un cert tedi, a canvis dels noms dels municipis o de les seves capitals. Amb raons que de vegades s’argumenten en la tradició, en motius turístics o de reconeixement d’elements destacables del lloc, en diferenciar-se d’altres noms similars, etc. I, a una escala d’encara més detall, però també en cerca de reconeixement, situaríem les sol·licituds de modificació de noms de cases, per tal de denominar-les a partir del cognom d’un nou propietari. 3. Observar l’entorn amb l’ajuda de la toponímia Tal com diu J. Tort (Toponimia y marginalidad geográfica. Los nombres de lugar como reflejo de una interpretación del espacio), la toponímia no es pot aplicar de manera directa a l’anàlisi geogràfica. Hi ha tres aspectes fonamentals que cal tenir en compte: • Molts topònims no tenen un sentit clar o automàticament intel·ligible; no són “transparents”. • El concepte de canvi, en l’espai (evolució geogràfica) i en el temps (evolució lingüística). • El principi de l’excepcionalitat. Els topònims tendeixen a donar nom als elements amb característiques que els fan excepcionals, que els destaquen. Des d’un punt de vista de la interpretació de l’entorn a través de la toponímia, podríem afegir encara dos aspectes més que cal tractar amb cura:
273
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
• •
La necessitat de tenir en compte els dialectalismes en el lèxic i en la pronúncia. La confusió que poden provocar alguns topònims aparentment clars (transparents) però que, en canvi, amaguen alguna casuística particular.
En qualsevol cas, la toponímia esdevé una ciència pluridisciplinària que necessita la geografia, la història, la botànica, la religió... per a ser estudiada. Però també aquestes i altres disciplines poden servir-se de la toponímia per a aprendre sobre esdeveniments històrics, l’evolució d’un paisatge... I conèixer millor l’entorn permet analitzar-lo, valorar-lo, poder adoptar una actitud crítica fonamentada i extrapolar aquest coneixement, aplicar-lo o comparar-lo a d’altres llocs. A l’hora d’extreure informació dels noms de lloc, trobem exemples de topònims senzills, clars, transparents; moltes vegades ha perdurat amb poquíssimes deformacions, el nom que es va originar com una descripció del lloc: Puig Roig, Tuc Blanc i Pic Negre (per la coloració que els confereix la litologia), Carrer de les Escoles (probablement on hi ha o on hi ha hagut les escoles), Cal Josep (és o era la casa d’algú que es deia Josep), Bosc Fosc (potser un lloc on hi ha o on hi ha hagut un bosc espès o amb arbres foscos). Hi ha topònims aparentment transparents que porten el risc de fer-se’n una interpretació directa però equivocada; cal una anàlisi lingüística i/o geogràfica acurada. Un cas conegut àmpliament és el de Santa Linya, topònim que no es refereix a cap santa, sinó que sembla que ve del llatí saltus iliciniae (bosc d’alzines?). Altres topònims han estat objecte d’interpretacions errònies que, de vegades, fins i tot s’han perpetuat en símbols dels llocs designats; per ex. els casos de Corbins i Massalcoreig que, malgrat que als respectius escuts municipals s’hi dibuixi dos corbs i una maça, no tenen res a veure amb aquestes representacions (Corbins es refereix, probablement, als meandres que fan el Segre i la Noguera Ribagorçana; Massalcoreig sembla que prové de l’àrab manzal al-Kuraisi, “alberg del Koraix”). O el nom del municipi de Pau, que no té res a veure amb l’antibel·licisme, sinó que sembla que ve del llatí pagu (districte rural) o Carme, que no prové del nom de persona, sinó del grec khasma (avenc). El genèric ens pot informar del tipus d’element geogràfic a què fa referència aquell nom de lloc, però no sempre. De vegades al·ludeix a un element geogràfic que ja no existeix; de vegades no hi ha cap genèric; de vegades el genèric no actua en sentit recte, no és transparent. Una interpretació ràpida podria fer-nos pensar que el Pujol de Llentes i Puig-oriol han de ser cims; Albereda, un paratge amb àlbers; la Solana, una costa orientada a migdia, i la Serra, una elevació orogràfica. En realitat, tots aquests topònims existeixen fent referència a masies. Els topònims que no es poden interpretar documentadament com a transparents, exigeixen una certa recerca per aclarir-ne l’origen, tant els aparentment transparents com aquells de què la investigació per aclarir-ne l’origen encara està oberta. Les interpretacions es mesuren en probabilitats i, sovint, es defineixen amb incerteses. 3.1 Què hi ha en un nom? Exemples de què ens diuen els topònims Fetes aquestes consideracions sobre la cautela que cal mostrar en la interpretació dels topònims, en aquest apartat se citaran alguns exemples concrets (procedents de la toponímia 1:5 000 de l’ICC), per a alguns dels tipus d’element geogràfic (exposats amb
274
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
un cert ordre, però sense cap pretensió d’exhaustivitat), per il·lustrar com mirar el nom de lloc, més enllà del rètol o de l’element cartogràfic, i qüestionar-se per què aquell lloc es deu dir d’aquella manera, permet accedir a informació interessant sobre elements històrics, culturals, etc., que ens ajuda a endinsar-nos en un coneixement més acurat del nostre entorn. A la toponímia podem trobar informació sobre diferents aspectes geogràfics: el paisatge natural, el poblament, oficis i activitats econòmiques, pertinença i frontera, xarxa de comunicacions, equipaments, persones, fets històrics, fets culturals, creences i evocacions metafòriques. a) Paisatge natural Sovint, les formes orogràfiques i hidrogràfiques es denominen a partir de topònims descriptius (com Tossal Roig, Serra Llarga, Estany Redó, Font del Racó). D’altres vegades, els llocs són denominats per motius d’analogia: per exemple, castell i torre es refereixen en força ocasions a cims en què no necessàriament hi ha o hi ha hagut un castell, sinó simplement per la forma que presenten. De la mateixa manera que el Paller de Tot l’Any, a la serra de l’Obac, es denomina així per la semblança amb un paller. Altres topònims referits a elements del relleu, no descriuen el lloc, ni el comparen amb altres objectes, sinó que es refereixen a l’“ús” que es fa o es feia del lloc. És el cas, per exemple, de Turó de les Onze Hores, una de les puntes dels cingles de Bertí, també coneguda per Castell d’en Bes, que, des de Riells del Fai, es distingeix amb claredat; el seu nom ens explica com la gent del camp es regia pel sol per conèixer quina hora era: quan el sol tocava aquest turó, a Riells significava que eren les onze del matí, l’hora de fer un descans en els treballs. Dins de l’apartat de paisatge natural, les referències a vegetació són molt abundants en la toponímia. Uns quants exemples relatius a toponímia major ho poden il·lustrar: l’Arboç, Argelaguer, Castellfollit del Boix, el Bruc, Canet de Mar, Esparreguera, Figueres, Fonollosa, la Garriga, Ginestar, la Jonquera, Lloret de Mar, la Molsosa, Móra d’Ebre, la Nou de Berguedà, Olivella, els Omellons, Pinós, Sant Esteve Sesrovires, Ullastrell. També, les denominacions poden respondre no a al·lusions directes a vegetació sinó a comparacions, a semblances morfològiques: canya, a la zona pirinenca, s’utilitza com a genèric equivalent a cova (fonda, estreta com una canya). Per exemple: Canya de l’Óssa, a Coll de Nargó, o un bon nombre de coves d’Andorra: Canya de les Falgueres, Canya de les Grailes, Canya dels Eucassers, Canya dels Moros, Canya de la Rabassa. Altres vegades, s’han produït deformacions en la grafia de noms que poden donar lloc a interpretacions errònies: El nom del municipi de Riudecols no té res a veure amb les cols (les teories sobre l’origen d’aquest nom es mouen entre “riu de caulibus” amb un origen incert pel que fa a “caulibus”- i “riu de còdols”); el nom del municipi empordanès de Roses no té el seu origen en el nom de la flor; aquest cas, més conegut, prové de Rhode (colònia dels rodis), o, un altre exemple més conegut, la Pera, que no és un topònim que provingui del nom de la fruita, sinó que està relacionat amb pedra, com també ho estan Peratallada i Matadepera (topònims, tots ells, que sovint són objecte de pronúncies incorrectes).
275
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Pel que fa a referències a la fauna, aquestes també són relativament abundants en la toponímia de Catalunya: Piera, Castelldans, Cabrera de Mar, Viladecavalls, Corbera de Llobregat, Vilademuls, Llobera, Vacarisses. De vegades, la referència queda amagada, com per exemple Vilabella (Alt Camp); aquest nom de municipi no es refereix a la bellesa de la vila, sinó que sembla que prové de “vila abella”. Per contra, altres topònims que semblen provenir de noms d’animals no hi tenen res a veure: Portbou (es refereix a port bau, on bau –paraula emparentada amb balç- és un precipici submarí); Llagostera (que en documentació antiga figura com a locustaria, possiblement derivat del llatí lacus –llac-); Mollet del Vallès (en què, tot i tenir un moll a l’escut municipal, el seu nom fa referència a terreny aigualós); Lliçà de Vall (en què, malgrat les dues llíceres de l’escut municipal, el seu nom sembla provenir de l’antropònim llatí Licius). b) Poblament En els noms dels nuclis de població es pot trobar informació sobre els orígens del mateix nucli: els Hostalets (d’hostal), la Pobla (lloc repoblat), Vilanova (poblacions sorgides més recentment en relació amb d’altres properes), Monistrol (població formada a partir d’un monestir), Borges (caseta de pedra), Cabanes/Cabanelles (cabanes), Casa Nova/Casa Vella... No tots els noms relatius a nuclis o habitatges són tan clars. Per exemple, alguns genèrics relatius a elements orogràfics, com tuta o espluga, que, com a nom comú es referirien a cova, també es troben fent referència a habitatges (sovint afegint la informació, doncs, que es tracta d’edificis troglodítics): Esplugues és el nom d’una masia construïda en una balma de Castellcir; Esplugafreda, a Tremp, és un llogaret amb construccions troglodítiques com l’ermita de Sant Cosme. En la toponímia vial, de vegades considerada més banal, trobem també informacions interessants relatives als mateixos nuclis de població i als seus habitants: la plaça de la Ciutat de Cehegín a Mataró, el carrer de Villanueva de Algaidas a Olot, la plaça de Laujar de Andarax a Sant Feliu de Llobregat són exemples de noms urbans que ens produeixen una certa estranyesa inicial perquè no són habituals per a carrers de nuclis de Catalunya, més acostumats com estem a Carrer de Mossèn Cinto, Carrer Major o Avinguda dels Països Catalans. Una mica de recerca ens portarà a saber que la immigració dels anys 60 a Mataró provenia principalment de la ciutat murciana de Cehegín; a Olot, del poble malagueny de Villanueva de Algaidas, i, a Sant Feliu de Llobregat, del poble de Laujar de Andarax (de la província d’Almeria). c) Oficis i activitats econòmiques Pel que fa a referències a oficis i activitats econòmiques actuals o pretèrites, ens en donen pistes topònims com Parc de l’Escorxador, Parc de l’Espanya Industrial, Carrer de la Fàbrica dels Nois Buxó, Carrer del Consolat de Mar, Carrer dels Traginers, Baga de Carbonís, Grau Mercader, Cabana dels Pastors, Carrer del Pou de Gel, etc. Un exemple interessant és l’indret anomenat Pou del Petroli, a Garrigoles. Tot i que es refereix a un brollador d’aigua calenta i sulfurosa, que es va convertir en una mena de “balneari” popular, el seu origen es troba en una prospecció per buscar petroli que va dur a terme una empresa italiana a mitjans dels anys 60.
276
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
d) Pertinença i frontera Una part vastíssima de la toponímia es forma per descripció de pertinença, de propietat actual o pretèrita: Cabana del Pau, el Tros de l’Apotecària, Devesa del Gràcio, Vinya d’Eusebi, Mas d’en Balasc. D’altra, fa referència a antigues jurisdiccions senyorials: Mollet de Peralada, Rocafort de Queralt; episcopals: la Bisbal d’Empordà, la Bisbal del Penedès, la Bisbal de Falset; reials: Mont-ral, els Prats de Rei, Sarral; antigues jurisdiccions franques d’imposicions feudals: les Franqueses del Vallès, Vilafranca del Penedès. Altra toponímia respon a descripcions de frontera, de límits: Térmens, Molló, els Límits, Carrer de la Muralla. e) Xarxa de comunicacions Els noms de camins, carrers, equipaments, també ens poden oferir pistes sobre fets i estructures que ja no existeixen: torrents, ermites... Alguns exemples ens aporten informació sobre estructures vials que han contribuït a la formació del teixit urbà i vial actual. Per exemple, el Camí dels Contrabandistes que trobem a Mataró. Es tracta d’un camí paral·lel a la costa, situat al límit entre la plana litoral i la serralada litoral, que seguia el litoral des del Maresme fins al Garraf (de manera que també el trobem a Argentona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, etc.) i que, segons la tradició, era una ruta de contraban; l’origen del camí és anterior a la Via Augusta. Aquest camí és un dels camins longitudinals tradicionals de Mataró que han contribuït al dibuix de la xarxa vial actual, juntament amb el Camí del Mig (coincident amb la Via Augusta), de traçat paral·lel més a prop de la costa, i el Camí Ral o de Baix (coincident amb la N-II), també de traçat paral·lel a tocar de la costa. En topònims que no es refereixen directament a la xarxa vial, també trobem referències a estructures de comunicació. Per ex., el topònim Coll de Pal, referit a un pas entre muntanyes (que no té res a veure amb palus –aiguamoll-, ni amb pala -que semblaria viable en zona de muntanya-). Es refereix al fet que, en els colls de muntanya, s’hi plantava un gran pal per senyalar el camí en temps de neu. f) Equipaments Un exemple interessant en relació amb un equipament el trobem a la zona de Montclar: A la toponímia d’aquesta zona trobem, com a noms d’elevacions del terreny: l’U, lo Dos, lo Tres, etc., noms si més no curiosos i infreqüents (sobretot per la regularitat i el patró que segueixen). L’explicació, quan busquem corroborar la seva validesa, la trobem en la construcció del canal d’Urgell. Aquest canal travessa la serra de Montclar per un túnel que es va construir amb una profunditat de fins a 160 m, a poca distància de la vertical del poble de Montclar. La longitud d’aquest túnel, totalment recte, és de gairebé 5 km, amb una amplada de poc més de 5 m i una altura de 5,5 m. Es va construir, totalment a força de braços, entre el maig de 1856 i el setembre de 1860 i, durant un segle, va ser considerada com l’obra hidràulica més important d’Europa. Es van perforar tretze pous des de la superfície fins al nivell del canal, pels quals es treia la runa, que s’anava apilant formant petits turons. Aquests turons es denominen: l’U, lo Dos, lo Tres, lo Quatre, lo Cinc, lo Sis, lo Deu, l’Onze, etc. (a la toponímia 1:5 000 no tenim recollits ni el set, ni el vuit, ni el nou, ni el tretze; tot i que tenim una partida, prop del final del túnel pel costat sud, que es diu el Tretze). S’alineen quasi perfectament al
277
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
llarg del recorregut de la mina, de nord (l’U és just al nord de Marcovau) a sud (el Tretze –la partida- és a tocar de l’entrada sud del túnel). També en l’apartat d’equipaments, a partir del nom Plaça del Mina Grott, a Vallvidrera, es pot descobrir l’existència d’un túnel de gairebé un quilòmetre i mig que connecta el pantà de Vallvidrera amb la zona del Peu del Funicular. Es va construir l’any 1855 per dur l’aigua del pantà fins a Sarrià. A més, a principis del segle XX, l’enginyer de tramvies Carles F. Montañés va presentar un projecte i s’hi va construir una via per a un trenet destinat a traslladar els barcelonins cap a Vallvidrera, en el seu temps d’oci. Tot i l’èxit que va tenir aquest trenet, que es va anomenar “el Mina Grott”, va tancar, per pressions d’empreses que hi veien un fort competidor. Però encara es poden distingir les instal·lacions, tant del pantà com de la mina. g) Fets històrics i culturals i creences Un gran nombre de topònims es formen per associació a antropònims. En alguns casos, els noms de persona que han donat lloc al topònim no corresponen a persones conegudes actualment; en d’altres, no són fàcilment desxifrables. En el cas dels noms relatius a la xarxa viària actual, les referències a noms de persones són directes i clares: polítics, artistes, escriptors, científics, propietaris, etc. Es tracta de persones en general conegudes i sense cap vincle específic amb el lloc (Carrer de Jacint Verdaguer, Carrer de Jaume I, Plaça de Joan Miró, Plaça del Doctor Fleming). De vegades, però, els noms són dedicats a personatges locals, poc o gens coneguts a nivell general, i és en aquests casos que poden aportar informació específica sobre el lloc: Carrer de Joaquima Mas (una mestra), Passatge del Doctor Guarch (un metge). En l’àmbit de la informació històrica, a Santa Oliva (Baix Penedès), el camp d’aviació republicà, construït a principis de 1938, es va poder interpretar a partir de la recerca d’informació sobre una partida denominada “el Camp d’Aviació”. De fet, es pot seguir amb molt detall, en les estructures territorials que s’observen actualment, la descripció que se’n fa a fullets informatius (antigues pistes d’enlairament que ara són camins, per exemple), excepte pel que fa a la part que ha quedat ocupada pel circuit automobilístic de l’Albornar o per l’autopista. I la recerca d’aquesta informació ens permet no només contrastar la que ja teníem sinó que, a més, podem completar-la amb noms de lloc relatius als edificis i als refugis antiaeris (n’hi havia tretze escampats per tot el perímetre del camp d’aviació). Un altre exemple el trobem a Gandesa: A partir del nom del carrer dels Set Sitis es poden recórrer episodis cabdals de la història d’aquesta població: Entre els anys 1836 i 1838, Gandesa va suportar set setges (“set sitis”) de les tropes carlines; pel valor demostrat pels seus habitants durant aquests setges, va rebre el títol de Ciutat Molt Lleial, Heroica i Immortal. A Santa Perpètua de Mogoda, els noms de dues places, Plaça d’en Bernat i Plaça de la Perpètua, ens permeten conèixer aspectes culturals o folklòrics del lloc: En aquest cas, els noms no es refereixen a noms de sants o a noms de persona sense especificar, sinó que es refereixen als noms dels gegants de Santa Perpètua. El Serrat de les Forques es sol referir a llocs on s’acostumava a executar condemnats a morir penjats (no es refereix a la forca, com a estri de treballs agraris). Entre la història i
278
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
la superstició, un dels llocs més populars que porta aquest nom es troba a Sant Feliu Sasserra; allí s’hi van ajusticiar persones condemnades per bruixeria i, per Tot Sants, és el centre de la Fira de les Bruixes. Molts d’altres casos, com el Coll de les Forques, al Perelló, es refereixen a llocs on penjaven les persones capturades en episodis bèl·lics. Les masies denominades el Cel, el Purgatori i l’Infern, al terme municipal de Vic, i ben properes entre elles, formen un grup toponímic interessant, però no únic (també es troba a Santa Maria de les Llosses, per exemple), en relació amb aspectes religiosos. El cas de Coll d’Ares, referint-se a colls de muntanya, es relaciona amb el fet que a prop dels colls hi solia haver altars de sacrifici (ara, en llatí, a banda d’altar també vol dir temple), on es feien ofrenes a Mercuri i a d’altres déus protectors dels ports; sovint hi ha també una capella a prop (el cas més evident és l’ermita de la Mare de Déu de les Ares, al port de la Bonaigua). h) Evocacions metafòriques Finalment, no podem deixar d’esmentar alguns topònims que són evocacions metafòriques que, malgrat el risc de semblar massa artificiosos, ens ajuden, en canvi, a imaginar com deuen ser aquests llocs: “el Desert del Sàhara”, a Sagàs, o “la Sibèria”, a Jorba. 4. A mode de conclusió: Per què hauríem de saber aquestes coses? És important saber aquestes coses? Uns quants arguments a favor del sí: • Cada dia utilitzem, en la nostra vida quotidiana, noms de lloc. La geografia i els noms dels llocs són per tot arreu: on vivim, per on ens movem, on viatgem, el que mengem, la roba que portem, els nostres veïns, la festa del barri, les notícies d’actualitat, etc. En una societat cada vegada més multicultural i interconnectada, les referències a altres espais geogràfics són gairebé constants. I, en un sentit invers, a nivell escolar, però també a nivell general, saber més sobre el nostre entorn ens permet entendre més sobre el món en general i adoptar una postura més crítica, però fonamentada. • Els topònims poden constituir un centre d’interès i un punt de partida per al desenvolupament de la curiositat i la cerca d’informació. El procés de recerca i adquisició de coneixements a partir de la toponímia és extrapolable a d’altres centres d’interès. • Analitzar els topònims és una manera de transformar la informació en coneixement. No ens quedem només amb una etiqueta associada a un lloc; volem extreure informació d’aquesta “etiqueta” que ens ajudi a conèixer més el lloc. Pel que fa als treballs toponímics en concret, a partir d’aquests nous coneixements es pot incrementar i/o millorar altra informació toponímica. De forma més general, a partir d’aquests nous coneixements es pot estructurar l’estudi de l’entorn, com és, com s’ha arribat a la situació actual.
279
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Bibliografia Levitt, J.; Davies, S.: What’s in a name? Routledge Ed. Londres, 1970. Tort, Joan: Toponimia y marginalidad geográfica. Los nombres de lugar como reflejo de una interpretación del espacio. Scripta Nova, Revista electrònica de geografía y ciencias sociales. Universitat de Barcelona, vol. VII, núm. 138, abril 2003. Veny, Joan: Cap a les arrels dels nostres noms de lloc. Seminari de Metodologia en Toponímia i Normalització Lingüística. Pàg. 11-25. Palma, 2006. http://creixpi.com/mon-mapes http://www.gencat.cat/educacio/debatcurricular/docs/social.pdf http://www.thefreelibrary.com/Geographic+names+are+important+on+the+world...a0169439819 http://www.uv.es/~grimalto/noms.htm
280
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
PERSPECTIVA ACTUAL DE LA TOPONÍMIA CARTOGRÀFICA Miquel Parella i Codina Institut Cartogràfic de Catalunya 1. Introducció La toponímia ha estat, des dels mateixos orígens de la cartografia, el primer vincle d’accés a la comprensió i identificació del territori cartografiat per part dels usuaris dels mapes. Actualment, aquest tret principal continua plenament vigent, especialment sobre suports en format digital, on els usuaris poden obtenir grans quantitats d’informació vinculada als noms de llocs, informació que no pot oferir un mapa sobre suport tradicional. Les possibilitats de comprensió i representació del territori que les noves tecnologies han aportat recentment al món de la cartografia han permès que la toponímia pugui oferir informacions i serveis que han ampliat l’abast de la seva utilitat primària, la d’ajuda al posicionament i a l’orientació. Les reflexions d’aquesta comunicació intenten anar més enllà del lligam nom-objecte que determina un topònim i pretenen aprofundir en els requeriments i necessitats que la societat actual demana a la toponímia. És a dir, avui, d’un topònim no només ens cal saber què designa sinó quines coordenades el determinen, amb quins elements territorials es vincula, quina categoria té, quin ordre jeràrquic ocupa entre els que designen conceptes semblants o quin ordre jeràrquic ocupa entre els que formen part d’un mateix àmbit territorial. Estirant el fil dels requeriments que actualment es demanen als noms de lloc ens trobem necessitats informatives que transcendeixen la simple informació nominal. 2. Necessitats actuals en la informació toponímica 2.1 Efectivament, l’ús que es fa dels noms de lloc, o les virtuts i servituds que se’ls demana, van més enllà de la seva pròpia definició per entrar en terrenys que van des de la protecció civil fins a l’interès comercial. En aquest sentit, que cal tendir a una normalització i estandardització de la toponímia queda fora de dubte. Una toponímia correcta, com recorda el Grup d’Experts de les Nacions Unides en Noms Geogràfics (GENUNG), aporta beneficis en molts terrenys: transaccions comercials, censos i estadístiques, informacions cadastrals, planejament, gestió mediambiental, situacions d’emergències i rescats, seguretat, cartografia, navegació i posicionament, turisme, comunicacions. La multiplicitat d’àmbits on s’utilitzen els noms de lloc els converteix en eines de reclam per a sectors poc o gens sensibles a la toponímia. En serien un exemple els noms de sectors d’urbanització municipal que no poden servir de reclams per a promocions immobiliàries com sí que ho poden fer, en canvi, els noms inventats per promotors immobiliaris i que evoquen l’autenticitat de l’indret malgrat que el nom sigui fruit d’una invenció... Exemples com aquest es podrien trobar en qualsevol camp de l’activitat comercial. Tanmateix i, paradoxalment, al costat d’aquestes necessitats creixents cal reconèixer, del costat dels topònims, la pèrdua d’una cert rang, en el moment d’identificar un lloc. Efectivament, per a identificar un lloc, els actuals
281
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
sistemes de posicionament ho fan pel valor d’una coordenada amb precisió submètrica i no per la referència nominal, com s’havia fet al llarg de la història i fins a temps recents. 2.2 En les descripcions dels límits de regions naturals contingudes en els relats de geògrafs com Eratòstenes, Plini o Estrabó els límits es designaven amb noms. Més recentment, en les descripcions d’atermenaments territorials d’enginyers geodestes contingudes a les actes de delimitació territorial de començaments del segle XX, el sistema de referència per coordenades pren relleu al costat dels noms geogràfics, bàsics encara en la descripció física del límit. En aquest tipus de descripcions, els noms de lloc servien per a acotar regions o establir fites i atermenaments. Aquestes antigues actes, excel·lents com a fons documentals –on pouar a la cerca de noms de lloc perduts o oblidats– han esdevingut avui relacions numèriques que determinen, sense possibilitat d’equívocs, els atermenaments sobre el territori i on, si hi surten, els topònims hi tenen una presència testimonial o anecdòtica. Tanmateix, la coordenada, com a resposta a la necessitat de localització i posicionament del comú dels usuaris pot resultar insuficient. El nom sense la seva localització pot significar també una ajuda, però incompleta tractant-se precisament del nom d’un lloc. La suma d’ambdós paràmetres ofereix allò habitual en la majoria d’ajudes a la orientació i el posicionament, que no deixen de ser els valors tradicionals que un usuari podia trobar en un mapa en paper. Amb tot, el nom del lloc acompanyat de tots els atributs possibles, representa millor les necessitats actuals en la informació que es vol d’un topònim. 3. Informació toponímica sobre suports digitals i Internet Enumerem tres punts bàsics a considerar en el moment de presentar les tendències que en un context global semblen configurar les característiques de la informació toponímica, deixant per convingut que la informació es troba sobre suports digitals amb distribució en webs i amb serveis d’intranet dins de cada organisme per a les consultes pròpies. En primer lloc, la persecució de la precisió de les dades a través de la confirmació de les existents i de la seva ampliació amb nous valors o atributs. En segon lloc, la migració cap a nous entorns de treball i gestió en la toponímia cartogràfica. En darrer lloc, la categorització i jerarquització d’aquestes informacions. 3.1 Precisió en les dades Les primeres dades que s’oferien sobre noms de lloc es trobaven contingudes en fitxers ASCII sense caràcters gràfics especials, les coordenades eren imprecises i es trobaven referides als noms i no als objectes. Els continguts es limitaven únicament a nuclis de població i no contenien metadades. En canvi, en els formats actuals, tots aquests conceptes es troben superats i les bases de dades s’estructuren en entorns oberts: - Amb arxius que contenen tot tipus de caràcters i entorns que suporten alfabets no llatins - Coordenades amb diferents nivells de precisió (fins a submètric en alguns topònims) - Coordenades tant referides al nom com a l’objecte (bàsic en els entorns de treball actuals. És el que coneixem com a coordenades orientades a l’objecte).
282
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
-
Índexos amb el contingut total de la capa toponímica d’un mapa (orònims, hidrònims...) Informació sobre les dades (metadades) d’actualització permanent
3.2 Canvis en l’entorn tecnològic El següent punt és la convergència cap a entorns de treball i manteniment de la informació toponímica en bases de dades suportades en Sistemes d’Informació Geogràfica. La fase actual tendeix a superar els primers formats de llistats alfanumèrics i els primers suports en fitxers digitals de dibuix per a gestionar un sistema d’informació que permeti la consulta, l’actualització i la vinculació amb tots els atributs que pot contenir un topònim, conservant la vinculació amb un entorn de producció cartogràfica. En qualsevol cas, en un elaborador de cartografia es fa necessària la vinculació entre mapa i base de noms a fi que les modificacions i actualitzacions en base pugui quedar reflectides automàticament en mapa. En aquesta línia l’entorn de producció dels organismes elaboradors de cartografia a Europa, pel què fa a la vinculació entre taula o base i producte cartogràfic, mostra una tendència a un procés de gestió i treball on aquesta vinculació s’automatitza al màxim. En general, sembla que els estats més petits, probablement pel fet de comptar amb estructures més dinàmiques o haver de gestionar volums d’informació alfanumèrica i cartogràfica menors, han pogut tendir vers aquest sistema que optimitza millor els processos propis de l’actualització toponímica en cartografia. 3.3 Categorització i jerarquització Les empreses capdavanteres en l’ús dels noms de lloc per al posicionament i la localització estan obrint nous camins en esprémer la informació que aporten els topònims. En efecte, si fins fa pocs anys la línia de treball consistia en posar a la abast de l’usuari tota la informació, tendint cap a un compendi gairebé enciclopèdic que havia d’alimentar els servidors d’Infraestructres de Dades Espacials, la tendència per als propers anys sembla encaminar-se vers la cerca de filtres selectius, de jerarquització d’aquesta informació i de categorització del global de les dades. És un lloc comú que l’excés d’informació crea un soroll que impedeix distingir el simple contingut del contingut essencial. Així, com s’ha dit, la informació jerarquitzada, presentada sota responsabilitat de l’emissor és la línia vers on semblen convergir els servidors d’informació, no només toponímica sinó de tot tipus d’informació geogràfica. Un exemple del relleu que està prenent aquesta interessant línia evolutiva és el cas d’una empresa com Tele Atlas, capdavantera en cartografia i sistemes de posicionament, on ja no només ofereix dades de contingut sinó que obre la via a oferir un valor afegit com és la jerarquització dels topònims que utilitza a les seves bases presentant els conceptes geogràfics susceptibles de ser llocs destacats i fins i tot els noms per sectors comercials de les empreses que l’usuari podrà trobar a la cartografia. Tanmateix, aquest proper horitzó de treball –ara que ja tenim les bases toponímiques posades a l’abast de tothom amb els seus grans volums de dades– que es concreta en la jerarquització i categorització pot ser dut a terme de manera desencertada, optant per vies ràpides, de resultats aparents a curt termini però poc consistents si s’analitzen a fons. Un exemple en serien les propostes de filtratge de diversos servidors d’infraestructures de dades espacials. Per cert, són dels primers que han hagut d’afrontar
283
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
seriosament l’excés de soroll amb què l’usuari que hi accedeix es pot arribar a trobar. Intentar automatitzar jerarquies, considerant únicament valors numèrics, comporta els seus riscos si no hi ha una tasca multidisciplinària prèvia d’anàlisi i filtratge. En el cas del projecte IDEE, en el qual s’hi ha col·laborat des de l’ICC, ja es persegueix aquesta necessitat. El projecte, estructurat i prou dinàmic per a afrontar la gestió actual d’aquests volums d’informació, presenta encara una orientació que probablement calgui actualitzar en les versions més definitives, com és la mesura de la qualitat de la informació que s’ofereix, obtinguda seguint mètodes estadístics, evidència no discutible en la majoria de paràmetres però qüestionable en el moment de valorar la validesa, l’actualitat, l’ús viu, l’interès, l’atractiu turístic o el valor paisatgístic que pot suscitar un nom de lloc. Un exemple d’aquesta orientació és quan es recorre al nombre d’habitants per a filtratges selectius. Trobem vàlid aquest ús per a una possible estructuració, però no tant per a un sedàs que ens proporcioni, posem per cas, els nuclis de més interès d’un sector concret del territori. Amb aquest criteri, que proposa els 5 000 habitants com a tall per a la selecció de noms, a Catalunya en quedarien fora nuclis emblemàtics –incloses capitals comarcals– que no podríem oblidar en la capa toponímica d’un mapa atès que presentaríem un territori descompensat o una informació coixa a un usuari desconeixedor del lloc... Una altra proposta qüestionable és la que es presenta per a selecció de cims i muntanyes destacades on el valor que es considera és únicament l’altimètric. Així, si el filtre s’estipula en els 1500 metres d’alçada, s’esdevé que cims emblemàtics poden quedar fora de la informació que l’usuari agraeix de trobar, inclosa la muntanya més emblemàtica de Catalunya, atès que no supera aquest llindar de metres. Des de l’ICC s’està treballant en la incorporació a la seves bases de dades d’aquest tipus de valor afegit intentant disposar d’aquesta informació per a poder jerarquitzar convenientment els topònims com és el cas d’indicar per a cada nom si és destacat en aquella escala o context i el concepte o conceptes que el converteixen en destacat, fet que facilitarà posteriorment la incorporació de símbols o pictogrames en l’edició cartogràfica. Arribar a la tria i selecció per a cadascun dels 55 000 topònims que tenim a escala 1:50 000 o als 18 000 que tenim a escala 1:100 000 no són tasques ràpides ni fàcils atès que la documentació que cal manipular és considerable. Seguint en l’exemple dels cims destacats, i a partir d’una iniciativa del propi ICC per a l’establiment de les cotes exactes dels principals cims de Catalunya, es va elaborar una taula amb els 100 cims més emblemàtics de Catalunya, taula que en anys posteriors s’ha anat incrementant fins arribar als 300 actuals. Aquesta iniciativa va plantejar establir una relació de cims destacats considerant no només les altituds sinó també aquells cims o muntanyes d’especial valor estètic o paisatgístic, sentimental o espiritual, històric o literari, conceptes que, tanmateix, apareixen vinculats molt sovint. L’exemple anterior i aquest configuren el tipus d’informació que ja esdevé indissociable del topònim i marquen la pauta a seguir, que cada vegada més es demanarà als noms de lloc: no només la seva vinculació geogràfica a un lloc sinó tots els atributs que conté, la seva categorització i la seva jerarquia en relació al territori.
284
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. Informació toponímica: un servei imprescindible en un servidor cartogràfic 4.1 Actualment, la informació que es desprèn de la toponímia ha assolit probablement encara més relleu pel fet que no només és un element bàsic en cartografia sinó que els recursos que ofereix en format de base de dades són utilitzats en molts camps. Les possibilitats que ofereixen les tecnologies actuals han multiplicat la presència i l’ús dels noms de lloc en molts àmbits que superen els estrictament cartogràfics. 4.2 Els primers servidors d’informació toponímica, com s’ha dit, oferien informació alfanumèrica en llistats descarregables en format de text. Encara que la informació era només alfanumèrica, l’èxit va ser immediat. Fa uns deu anys, a finals de la dècada dels noranta, l’USGS (Estats Units), registrava més de 200 descàrregues diàries de llistats toponímics en el total de divisions administratives (estats i comtats) sobre les que podia oferir informació. Com aquest, altres organismes productors de cartografia oferien la possibilitat de descàrregues semblants… De fet, els primers bancs de dades que s’oferien sobre suport digital o directament en xarxa només presentaven els atributs bàsics del nom de lloc i una referència del número del mapa on es podia localitzar. Aquests llistats provenien del buidat de la capa d’informació toponímica dels mapes i es trobaven limitats en actualització i en continuïtat territorial atès que cada full era una unitat individual de consulta. A partir d’aquest primer servei, els productors de cartografia han completat l’oferta d’informació toponímica amb el servei de cartografia en línia, a la qual han vinculat la informació de les seves bases de dades de topònims, en els serveis coneguts com a WMS (Web Map Server). 4.3 La informació toponímica s’ha demostrat com el principal vehicle d’accés al posicionament, la orientació i la localització territorials. Així, l’actual pàgina web d’entrada als grans organismes productors de cartografia, arrenca amb la possibilitat d’accés o consulta per mitjà dels topònims. Però el destí natural d’aquesta informació no és altra que presentar la toponímia sobre el seu suport tradicional, això és, un mapa de recolzament. Encara més, en el cas citat anteriorment de Tele Atlas, en la presentació de les seves metadades i amb la voluntat de posar a l’abast dels usuaris tota la informació continguda en els seus fitxers, ofereix detalls que fins ara eren desconeguts en servidors privats, com la presentació del tipus d’abreviatures que utilitzen en els seus topònims, o la classificació dels diferents conceptes geogràfics que tenen referenciats i que l’usuari pot localitzar. Exemples, aquests, del relleu que va prenent la informació que es desprèn dels noms de lloc en àmbits on rebien més el tractament d’anècdota que de categoria. Un altre exemple conegut és el d’un servidor d’informació cartogràfica com GoogleEarth on la naturalesa de la informació toponímica associada té diversos nivells seleccionables per l’usuari. Amb tot, continuen essent els productors de cartografia els principals fornidors d’aquest tipus d’informacions, pel fet que poden oferir també la localització dels noms sobre cartografia. En qualsevol cas, però, ja no tenen el patrimoni amb exclusivitat. En aquest sentit, pot semblar sorprenent el cas del Comitè Oficial per als Noms Geogràfics dels Estats Units que no només deriva la representació cartogràfica dels topònims que l’usuari consulta a la seva gran base de dades cap al USGS, organisme cartogràfic oficial, sinó també vers
285
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
altres organismes productors de cartografia que també contenen aquell nom en els seus mapes. La gestió de la toponímia des d’entorns digitals ha facilitat la representació cartogràfica de topònims en sectors amb solucions formals difícils. Citem casos com els de la representació cartogràfica de la toponímia per a zones multilingües (com certs sectors de Lapònia on el Servei Cartogràfic Finlandès contempla noms de lloc fins en quatre idiomes, dos en llengües d’arrel saami més el suec i el finlandès, totes oficials). La gestió d’aquesta casuística la permet i facilita el fet de disposar de la informació suportada en bases de dades. 5. Derivades d’un patrimoni cultural 5.1 Com s’ha vist, els topònims i Internet s’alimenten mútuament, dimensionant alhora les seves potencialitats: una ullada a la Xarxa permet veure, arreu, derivades d’aquesta interacció… Començant per l’ICC, les possibilitats que el lector descobreixi la localització geogràfica dels topònims en funció de la seva forma gràfica és possible des del 2005 i obra la línia a altres recursos d’aquest tipus, vinculats als noms de lloc i que s’han de poder oferir en un futur pròxim. En altres webs, com la de la Comissió de Toponímia del Canadà s’ofereixen tot tipus de recursos per al món de l’ensenyament relacionats amb els noms de lloc, en uns serveis en xarxa admirables per a uns països on el pòsit indígena s’ha redescobert recentment emergint al costat de la gran entrada de noms europeus que va suposar la colonització dels darrers quatre segles…. Per la seva banda, a l’Ordnance Survey la toponímia és el vehicle d’entrada a informacions de caràcter cultural i geogràfic de la Gran Bretanya, amb enllaços vers la cerca i visualització en mapa dels noms, així com tot tipus de dades i curiositats al voltant dels topònims. Les possibilitats van més enllà, com en la Comissió de Noms Geogràfics d’Austràlia, amb concursos toponímics en línia, o amb la difusió de sèries i documentals per a la televisió on, a través de dos personatges es descobreix la toponímia del país i es pretén conscienciar del valor patrimonial dels topònims i la preservació de les formes autòctones. A part de tot tipus de recursos vinculats als noms de lloc, ajudes per a professors i estudiants i el que ja és una constant actual i innegociable en el futur, el lligam amb una referència cartogràfica, la qual, atesa la creixent difusió de cartografia en pantalla i sobre suports multimèdia (pda’s, gps de butxaca, mp4, telefonia mòbil…) i no sobre suports tradicionals com el paper, fa preveure l’aparició de mapes dinàmics com ja s’esdevé en cartografia temàtica, a través dels quals es pot mostrar la persistència, en sèries diacròniques segons la documentació existent, de noms de lloc vinculats a un indret, així com arxius de so amb la pronúncia exacta del nom. 5.2 Ara que ja hem complert amb les recomanacions de les Nacions Unides i, com molts països ja tenim el nostre propi Nomenclàtor, tant en format tradicional com també en servei web, cal que la incidència normalitzadora d’aquesta eina faci efecte primer en instàncies més properes com és el nostre àmbit estatal. Algunes webs oficials com les del Ministerio de Medio Ambiente i del Ministerio de Fomento ofereixen llistats –any 2008– en el qual costaria de trobar una forma correcta.
286
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
A continuació, caldrà afrontar també altres àmbits. La xarxa ens ha permès que des de les nostres institucions puguem difondre cartografia i toponímia catalanes i també informació vinculada com normativa o recomanacions i que aquesta difusió gaudeixi de la correcció i l’oficialitat que li correspon. Així, el repte i l’horitzó de la normalització per als propers anys s’ha d’estendre a sectors que van més enllà del nostre àmbit. Es tracta d’una batalla pendent, atès que els grans servidors d’aquest tipus d’informació no beuen de fonts oficials o normalitzades sinó de llistats prenormatius on la toponímia que s’hi pot trobar conté una notable presència de formes alienes a les nostres pròpies. Si la informació de què disposen aquests servidors és la normalitzada; les formes difoses seran les correctes. No és una qüestió menor atès que la proliferació a la xarxa d’aquest tipus de servidors ha estat una constant aquests darrers anys. Entre els principals exemples citem el servidor Geonames, privat, i que ha crescut a l’estil wiki per aportacions obertes dels seus usuaris, GEONet Names Server (GNS) que basa les seves cerques en el fons de l’US Board on Geographical Names, el Getty Theasurus of Geographical Names, The Fuzzy Gazetteer, que contempla les variants dels noms en la seva expressió gràfica, l’Alexandria Digital Library Gazetteer Server, el World Gazetteer etcètera. Al costat d’aquests citem un projecte finançat pel Parlament Europeu, la interessant iniciativa EuroGeoNames (inscrita dins del gran projecte EuroGeographics), encara no operativa i actualment en curs d’elaboració. Tots aquests grans servidors públics que actuen alhora com a fonts d’alimentació per a servidors menors, beuen de bases de dades que no sempre poden garantir les formes pròpies i correctes de la toponímia catalana. El fet que un dels grups de treball més actius aquests darrers anys del Grup d’Experts de les Nacions Unides per als Noms Geogràfics (UNGEGN), sigui el de Bases de Dades i Nomenclàtors, ja indica clarament la notorietat de la temàtica. En aquest mateix ordre, cal remarcar la importància del fet que la Unió Europea hagi impulsat el projecte INSPIRE (Infraestructura de Dades Espacials d’Europa), per a establir estàndards en l’intercanvi d’informació geogràfica entre tots els estats membres de la Unió i que entre les vuit grans àrees temàtiques seleccionades (cadastre, transports, xarxes hidrogràfiques, etcètera) també hi hagi la de noms geogràfics. Bibliografia AUSTRALIA AND NEW ZEALAND INTERGOVERNMENTAL COMMITTEE ON SURVEYING AND MAPPING: Harmonised Data Model Place Names application schema BOARD, C. AND TAYLOR, R.M.: Perception and maps: Human factors in map design and interpretation Transactions of the Institute of British Geographers New Series 2: 19-36. 1985 COMMISSION DE TOPONYMIE: Guide toponymique du Québec. Politiques, principes, normes et procédures de la Comission de toponymie concernant le choix, le traitement, l’officialisation, la diffusion et la conservation des noms de lieu Québec 1990 EUROGEONAMES. Report EGN WP 2 User/business requirements. Universiteit Utrecht 2007 GENERALITAT DE CATALUNYA Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística Departament de Cultura. Barcelona 1998. GENERALITAT DE CATALUNYA . Programa d’identificació visual. Barcelona 1996 INFRAESTRUCTURA DE DATOS ESPACIALES DE ESPAÑA (IDEE). Propuesta de Modelo de Nomenclátor de España. Consejo Superior Geográfico 2006
287
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
INSPIRE. Infrastructure for Spatial Information in Europe. Directive 2007/2/EC del Parlament Europeu 2007 INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA: Tractament tipogràfic en diferents mapes topogràfics. Document intern 1994 INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. OFICINA D’ONOMÀSTICA: Sobre Toponímia. Documents de la Secció Filològica, III. Barcelona 1995 INTERNATIONAL STANDARD ISO 19112, Geographic information – Location by Identifier KADMON, NAFTALI: An Introduction to Toponymy – Theory and Practice of Geographical Names. University of Pretoria. Dept. Of Geography 1992 LLEONART, A., PARELLA, M.: Toponímia en cartografia. a Terra. Revista Catalana de Geografia, Cartografia i Ciències de la Terra, 22, ICC, Barcelona 1994 Some Truth with Maps: A Primer on Design & Symbolization Association of American Geographers Washington, 1994 TAYLOR, D.R.F. (ED.) Visualization in Modern Cartography Pergamon Press. Oxford 1994 TORT, JOAN: Notes metodològiques per a un estudi de la interrelació entre toponímia i cartografia a Materials de Toponímia I. Generalitat Valenciana 1995 UNGEGN (2002) Resolutions adopted at the eight United Nations Conferences on the Standardization of Geographical Names 1967, 1972, 1977, 1982, 1987, 1992, 1998, 2002 UNGEGN (2006) Manual for the national standardization of geographical names. United Nations, NY.
288
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LES NOTÍCIES COM A ELEMENT D’AVALUACIÓ DE LES REPERCUSSIONS DELS ESDEVENIMENTS CULTURALS1 Daniel Paül i Agustí Departament de Geografia i Sociologia. Universitat de Lleida Introducció En els últims anys, la preocupació per conèixer les repercussions que un esdeveniment genera en la societat ha anat en augment (MIRONER, 2001; GOLD & GOLD, 2005). Aquesta inquietud respon, bàsicament, a tres voluntats: conèixer la utilitat que les institucions culturals tenen com a servei públic; racionalitzar-ne els usos i desenvolupar el savoir-faire intern de cara a establir estàndards de qualitat (GREENHILL, 1995). Ara bé, per aconseguir aquests tres objectius és imprescindible un coneixement de partida. Només així es podran definir indicadors suficientment precisos per a valorar el grau d’acompliment dels objectius marcats. Actualment, són diverses les metodologies que permeten obtenir aquest coneixement. Entre les més habituals destaquen els estudis de públic, el seguiment dels llibres de visita, l’avaluació de costos o els reculls de premsa. En el present article ens centrarem en aquest darrer aspecte ja que, sovint, la premsa actua com a creadora d’opinió, per la qual cosa el seu estudi resulta extremadament interessant (IBARZ, 2001). Els reculls de premsa com a instrument d’avaluació Una de les vies més ràpides i comunes de comunicar un determinat esdeveniment és a través dels mitjans de comunicació. L’esdeveniment genera informació, però aquesta no és notícia si no és recollida pels mitjans de comunicació. La notícia no documenta l’esdeveniment, sinó que en forma part; transmet opinions que arriben al públic en general (BOYLE & HUGHES, 1994; SOLIMA, 2000). Per aquest motiu és fonamental l’estudi i anàlisi de les notícies, ja que permeten la idea que el públic potencial pot rebre d’un determinat equipament. Aquesta situació genera crítiques, especialment entre els que consideren que no és el rol dels mitjans de comunicació jerarquitzar els diversos esdeveniments (BURGESS & GOLD, 1985; SÁNCHEZ, 2003). Ara bé, es tracta d’un tema complex, que no entrarem a analitzar. El que està clar és que el periodista s’ha transformat en un element fonamental en la difusió de la imatge d’una determinada institució (LANDRY, 2006). No és, però, l’únic. Actualment, l’esdeveniment es pot crear i representar a partir de la comunicació des de, entre i per a la multitud, sense la intervenció dels mitjans de comunicació. Tothom n’és testimoni, no cal que un periodista certifiqui el que està passant (KLEIN, 2002). No obstant aquest fet, al qual cal estar atent, el rol dels mitjans de comunicació continua sent fonamental. Ara bé, tot i la importància que les institucions culturals donen als mitjans de comunicació, es tracta d’un camp poc estudiat (PAULUS, 2003). De fet és habitual que el seguiment dels mitjans de comunicació es limiti a un simple recull de premsa, amb l’objectiu de facilitar, al personal intern, una lectura de les referències que la premsa fa de l’esdeveniment. En general, no existeix cap tipus d’avaluació si no és un mer
289
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
comptatge (número de notícies per dia) o el càlcul de l’impacte econòmic que les notícies suposen en termes d’imatge (MARTORELLA, 2002). És extremadament rar l’anàlisi que inclou aspectes més qualitatius. Serà en aquest últim aspecte en el qual ens centrarem. Concretament, analitzarem la distribució territorial de les notícies generades per la celebració a Barcelona, l’any 2004, de la primera edició del Fòrum Universal de les Cultures. Aquesta anàlisi partirà del recull de premsa realitzat pel propi esdeveniment. En total uns 80.000 articles, corresponents a premsa catalana i espanyola. D’aquesta manera, es pretén mostrar les potencialitats que la representació cartogràfica de les notícies d’un esdeveniment té com a instrument d’avaluació dels impactes d’una celebració, així com d’ajuda a la presa de decisions en matèries com la comunicació o les relacions públiques. Presentació del Fòrum Universal de les Cultures El Fòrum Universal de les Cultures (en endavant Fòrum) és un esdeveniment de creació recent. Actualment, s’han celebrat dues edicions: la de Barcelona, l’any 2004 i la de Monterrey (Mèxic), l’any 2007. Està previst que en el futur l’esdeveniment tingui lloc a Valparaiso (Xile) l’any 2010 i a Nàpols (Itàlia), l’any 2013. La celebració del Fòrum va suposar diverses actuacions. En primer lloc, físiques, ja que va implicar una espectacular i polèmica operació pública de renovació del litoral del llevant barceloní (no confondre amb altres operacions veïnes, com Diagonal Mar, de desenvolupament privat). En segon lloc, la pròpia celebració, dividida ella mateixa en dos vessants: el recinte tancat de la zona litoral i diversos espais de la ciutat. Pel que fa referència al recinte tancat, de pagament, va acollir exposicions, demostracions de cuina, tallers o actuacions musicals i teatrals. També va ser on van tenir lloc un conjunt de conferències i congressos diaris dirigits a un públic especialitzat (batejades com Diàlegs). Pel que fa als actes fora de recinte, el conegut com a “Fòrum ciutat”, va suposar diverses festes i concerts, gratuïts i de pagament, així com un seguit d’exposicions temporals d’altíssim nivell en diversos museus de la ciutat. També va existir una sèrie d’esdeveniments associats al Fòrum, repartits per tota Catalunya. La idea inicial era transformar aquests actes en ambaixadors de la celebració; ara bé, el fet que fossin organitzats, sense cap coordinació, per ajuntaments i associacions diverses va portar a que el resultat fos un conjunt heterogeni sense cap relació amb la celebració central i amb un impacte, a tots els nivells, quasi testimonial. Elaboració de la base de dades L’elecció del Fòrum com a esdeveniment a partir del qual desenvolupar la recerca obeí, a més de l’interès per la celebració, al fàcil accés al recull de premsa; es trobava disponible, en lliure accés a través d’internet (<media.barcelona2004.org>, accessible fins a mitjans de 2005). El recull de premsa va ser realitzat per l’empresa Accesogroup, es va centrar en la premsa espanyola (diaris, revistes, setmanaris i premsa gratuïta) i va incloure les
290
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
notícies publicades entre abril de 2001 i desembre de 2004. El rol de l’empresa es va limitar a facilitar aquestes notícies i a realitzar un anàlisi estadístic, força limitat, en què s’incloïen unes poques dades quantitatives. Per comprovar la fiabilitat del buidat del Fòrum es va realitzar, en una sèrie de quinze dates i diaris elegits a l’atzar durant els anys 2003 i 2004, un buidat paral·lel al del Fòrum. Els resultats van ser pràcticament coincidents en la inclusió de les notícies que feien referència al Fòrum. Ara bé, sorprenentment, el buidat del Fòrum incloïa un número important de notícies suplementàries, sense cap referència a l’esdeveniment. Per aquest motiu, va ser necessari un important treball de filtratge. Així, dels vora 80.000 articles que incloïa la base de dades d’Accesogroup, únicament es van considerar relacionades amb la celebració 19.615 notícies. Es van descartar nombroses notícies repetides, informació de tipus agenda o notícies sense cap relació amb l’esdeveniment (des de la celebració de fòrums de qualsevol tipus, a notícies relacionades amb el Fòrum Valladolid de bàsquet). El conjunt de notícies va ser classificat en una base de dades que incloïa: dia de publicació, autor, mitjà, temàtica i valoració de la notícia. Gràcies a aquestes dades, fou possible obtenir diversa informació, algunes de les quals presentarem a continuació. En primer lloc, considerem interessant incloure, a tall de contextualització, un exemple del que seria un estudi habitual de públics: la representació de la distribució temporal de les diverses notícies.
Com es pot observar en el gràfic 1, la presència del Fòrum en la premsa durant el període d’estudi va ser més aviat escassa fins a gener de 2004, moment en què es començà a difondre activament el seu contingut. Ara bé, tot i els valors baixos, no s’ha de perdre de vista que representen una presència mitjana de set articles diaris durant més de tres anys. Posteriorment, durant l’any de la celebració, entre gener i abril, hi hagué
291
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
un progressiu augment del número de notícies, fins a arribar a un màxim important, coincidint amb la inauguració, de 3.652 notícies (1.167 durant la setmana de la inauguració, 548 de les quals en el dia concret i l’endemà). Posteriorment, l’interès decreixé, especialment durant el mes d’agost, per repuntar, puntualment, coincidint amb la clausura, el setembre de 2004. A partir d’aquell moment, l’interès pel Fòrum decaigué ràpidament, fins a únicament 46 notícies durant el mes de desembre. Ara bé, aquestes dades, tot i ser il·lustratives de determinats aspectes de l’evolució de l’esdeveniment, no fan més que confirmar l’escassa informació que aporta una simple anàlisi quantitativa dels reculls de premsa. Per obtenir informació més detallada és necessari avaluar aspectes qualitatius de les notícies, tal com mostrarem a continuació. Avaluació qualitativa de les notícies del Fòrum Per tal d’avaluar qualitativament les notícies del Fòrum hem optat per un seguiment de les valoracions que els diferents mitjans realitzaven de les notícies. Concretament, hem classificat les notícies com a favorables a l’esdeveniment, contràries i neutrals. La valoració de les notícies obeeix, certament, a criteris més subjectius que no pas la classificació temàtica, per autor o per mitjà. Per aquets motiu s’ha posat la màxima cura en la classificació de les notícies d’aquest àmbit. De fet, la tendència ha estat a valorar totes les notícies com a neutres. Un 82% del total han estat finalment classificades en aquesta categoria. El motiu d’aquest elevat percentatge és que en aquells casos en què la informació simplement constatava un fet, encara que fos negatiu per al Fòrum, la notícia ha estat considerada neutral. Es pretenia, així, obtenir dades referents a la valoració que els mitjans de comunicació feien de l’esdeveniment, anant més enllà del simple dia a dia de la celebració. Per tant, només en el cas que la notícia informés de dues versions oposades d’un mateix fet, però existís un clar predomini d’una opció sobre de l’altra, hem classificat la notícia com a favorable o contrària a l’esdeveniment, sempre en funció dels interessos del Fòrum en aquell moment. A continuació oferim, a tall d’exemple, diverses situacions pràctiques de la classificació seguida. En primer lloc, mostrarem exemples sobre l’arribada de les peces que havien de configurar una de les exposicions emblemàtiques del Fòrum Guerrers de Xi’an (entre cometes, citacions originals de l’article); - Jaume Vidal 10/02/04 El Punt. Barcelona p. 43 “Els guerrers de terracota de Xian arribaran al Fòrum amb dues peces mai vistes”. Ressalta la novetat de dues peces. Classificada com a favorable. - Jacinto Antón 10/02/04 El País. Edición Cataluña p 8 “El Fòrum prevé que dos millones de visitantes vean los guerreros xinos”. Neutre diu la previsió i el seu origen. - Redacció 10/02/04 Avui p. 38 “Només 20 guerrers de terracota viatjaran al Fòrum 2004”. L’article afegeix, a més, que se n’havien anunciat 37. Per tant, ressalta més el fet que faltin 17 peces, que no pas que n’arribin 20. Classificada com a negativa. Un segon aspecte, a priori negatiu per als interessos del Fòrum, és el tractament que la premsa va fer de la reunió de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya del 29 de febrer del 2004. En la reunió es van aprovar dues mocions; una, presentada per la
292
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
FAVB, en contra del Fòrum i l’altra, engegada per l’Associació de Veïns de Badalona, favorable a l’esdeveniment. El tractament dels mitjans va ser el següent: - A. M. 01/03/04 El Mundo de Catalunya p. 7 “El apoyo al Fórum 2004 divide a las asociaciones de vecinos de Catalunya”. Tot i que la divisió de les associacions de veïns era un problema per al Fòrum, el tractament del diari només exposa la qüestió. Classificada com a neutra. - Redacció 01/03/04 El País p. 5 “Las asociaciones de vecinos ofrecen un apoyo vigilante al Fòrum”. Ressalta els aspectes positius (parla de “apoyo”) i deixa en segon terme la moció crítica de la FAVB. Classificada com a favor - Laura Rahola 01/03/04 El Punt Barcelona p. 25 “les associacions de veïns diuen que el Fòrum s’ha fet d’esquena als ciutadans” Cas contrari de l’anterior, ja que ressalta les crítiques i deixa en un segon terme la moció favorable. Classificada com negativa. A més, hem d’afegir que una part important de les notícies que han estat classificades com a favorables o negatives al Fòrum eren articles d’opinió i entrevistes, de les quals ja s’espera un posicionament. Concretament, els articles d’opinió representaven un 10% del total de notícies classificades, però un 35% de les que han estat incloses com favorables o negatives: Gràfic 2.- Total de notícies del Fòrum segons valoració Favorables: 853; Contraries: 2582; Neutrals 16180
100%
75%
50%
25%
0%
favor Activitats Diàlegs Esdeveniment Antifòrum Temàtiques Fòrum Visitants
contra
neutrals Cost Editorial Fòrum Ciutat Opinió Transformació urbana Web
Font: elaboració pròpia a partir de notícies cedides pel Fòrum
Com mostra el gràfic 2, la majoria de notícies classificades com a positives o negatives corresponen a articles d’opinió. Igualment importants són les notícies classificades com a “esdeveniment”, és a dir, les que fan referència a l’organització de la celebració i als membres que en formaven part. Aquest fet és comprensible si tenim present que és en aquest camp on s’incloïen les declaracions dels membres de l’organització i les entrevistes crítiques amb l’esdeveniment. Els altres camps, tenen un valors quasi testimonials.
293
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Distribució territorial de les notícies Un cop exposats els criteris de classificació de les diverses notícies és el moment de passar a exposar la seva representació cartogràfica. Així, exposarem els resultats obtinguts per Catalunya en el mapa 1 i per Espanya en el mapa 2. La representació s’ha dut a terme a partir de la classificació de les diverses notícies en funció del mitjà que les publicava. Concretament, el mapa 1 representa totes aquelles notícies generades per la premsa amb seu a Catalunya, així com les procedents de les edicions catalanes de diversos mitjans estatals (el País, el Mundo, la Razón i Abc). En el cas de mitjans amb presència en més d’una comarca (el Punt, amb edicions a Girona, Barcelona i Tarragona i el9nou, amb edicions a Osona i Vallès Oriental), s’ha representat cada notícia en l’edició on apareixia. En el mapa 2, es presenta la informació de la premsa provincial espanyola, així com les notícies aparegudes en les “edicions nacionals” dels diferents diaris. Els criteris de representació han estat els mateixos que en el cas de Catalunya. MAPA 1 DISTRIBUCIÓ DE NOTÍCIES REFERENT AL FÒRUM A CATALUNYA ANY 2001
ANY 2002
Total notícies: 1362 de les quals a Barcelona: 95'3%
Total notícies: 1036. de les quals a Barcelona: 94%
ANY 2003
ANY 2004
Total notícies: 9914 de les quals a Barcelona: 88'1%
Total notícies: 1843 de les quals a Barcelona: 88'3%
FAVORABLES
CONTRARIES
NEUTRES
0
50
100 Km
Font: Elaboració propia a partir de les notícies cedides pel Fòrum
294
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
En total, es presenta informació de 132 diaris i 27 revistes, tot i que la majoria de mitjans només van publicar notícies referents al Fòrum durant l’any 2004. Concretament, el 57 % de les notícies catalanes i el 84% de les espanyoles es van publicar el 2004. A més, les notícies publicades a Catalunya representen el 72% de les notícies totals. Un primer element, prou il·lustratiu, de l’impacte limitat que la celebració del Fòrum va suposar. Entrant en detall, en el mapa 1 es pot observar com la importància de les notícies publicades a Barcelona és aclaparadora, amb valors superiors al 88% durant tot el període. Els valors són especialment elevats durant els primers dos anys, quan superen el 95% de les notícies. De fet, entre els anys 2001 i 2002, el conjunt de la premsa comarcal catalana només va publicar, en números absoluts, un centenar de notícies referides a l’esdeveniment. Ara bé, les diverses notícies del període acostumaven a tenir un caràcter negatiu o neutre. En conseqüència, per un suposat lector de fora de Barcelona, que només llegís premsa local, el Fòrum s’hauria presentat de manera molt esporàdica i per temes de caire negatiu. Posteriorment, a partir de l’any 2003, el número de notícies aparegudes en la premsa comarcal augmenta i el que és més important, disminueix el percentatge de notícies negatives fins a situar-se per sota de la premsa barcelonina. Una tendència que seguirà el 2004, degut, en gran part, a la coincidència de dos aspectes: l’inici de la promoció dels actes relacionats amb la celebració, que va fer augmentar el número de notícies generals i l’aparició, en la premsa barcelonina, del gruix de les crítiques dirigides o motivades per la celebració de l’esdeveniment. De fet, a Barcelona el percentatge de notícies negatives es manté similar tot al llarg del període d’estudi. Això suposa, però, un augment important del total d’articles negatius publicats a partir del 2003, quan el número de notícies creix enormement. Per contra, les notícies positives només assoleixen uns valors absoluts significatius durant l’any 2004. En conseqüència podem observar dos períodes clarament diferenciats. Un primer període en què les crítiques se centren fora de Barcelona i un segon, en què les principals crítiques procediran de la premsa barcelonina. Pel que fa a l’àmbit espanyol, representat en el mapa 2, les conclusions a les que es pot arribar són semblants a les que es donen per Catalunya. El seguiment va ser quasi nul fins a finals de 2003 i força destacat a partir d’aquell moment i durant tot l’any 2004, quan algun diari espanyol va dedicar més notícies al Fòrum que no pas la premsa comarcal catalana. De fet, l’any 2004 l’aparició de notícies referents a l’esdeveniment va incloure pràcticament tot el territori i amb l’excepció de Guadalajara i Zamora, s’han repertoriat notícies publicades en totes les províncies espanyoles. Concretament, en el cas de la premsa espanyola, les aparicions de notícies durant els dos primers anys es concentrà, de forma quasi exclusiva, en la premsa publicada a Madrid. En la premsa provincial el número de notícies publicades és irrisori: 54 l’any 2001 i 8 l’any 2002.
295
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
A més, el volum de notícies crítiques aparegudes durant aquests dos anys resulta extremadament elevat, especialment l’any 2001, quan assoleix valors de prop d’un 30% i no s’ha comptabilitzat ni una sola notícia favorable a l’esdeveniment. La presència és especialment negativa al País Valencià, en gran part per crítiques associades a l’intent de Barcelona d’atreure la Copa Amèrica, en detriment de València. El número de notícies, com en el cas de Catalunya, augmenta significativament a partir de l’any 2003. A partir d’aquell moment, i com passarà el 2004, s’observa en les notícies publicades a Madrid unes valoracions similars a les que es donaven a Barcelona. En les altres províncies, predominen les notícies informatives, tot i que seran relativament poques.
MAPA 2. DISTRIBUCIÓ DE NOTÍCIES REFERENT AL FÒRUM A ESPANYA ANY 2001
ANY 2002
Total notícies: 181 de les quals a Madrid: 71'1%
Total notícies: 124 de les quals a Madrid: 93'6%
ANY 2003
ANY 2004
Total notícies: 448 de les qual a Madrid: 78'1%
FAVORABLES
CONTRARIES
Total notícies: 4752 de les quals a Madrid: 30'8%
NEUTRES
0
100 200 Km
Font: Elaboració propia a partir de les notícies cedides pel Fòrum
296
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El salt quantitatiu es farà durant l’any 2004, quan es multiplicarà per deu el número de notícies respecte a l’any anterior i se’n comptabilitzaran en pràcticament totes les províncies. En aquest sentit, però, destaca el fet que la distribució en la premsa provincial, durant l’any 2004, és extremadament homogènia. Exceptuant una certa infrapresentació en les notícies publicades a Castella – la Manxa i Castella i Lleó i un número major de notícies negatives a Galícia, causades per una polèmica local entorn a la comparació entre el Fòrum i el Xacobeo, la repartició de les notícies en el conjunt de províncies espanyoles és força similar, tant en xifres absolutes, com en valoració de les notícies. En la pràctica totalitat de províncies es publiquen vora una setantena de notícies, amb entorn a un 10% de notícies negatives i poques notícies positives. En conseqüència, i recolzant-nos amb les dades obtingudes en el buidat per autors, podem considerar que el seguiment que la premsa provincial va fer del Fòrum es va basar, en gran part, en les notícies d’agència. Per tant, el Fòrum no hauria resultat suficientment atractiu com per a desplaçar redactors propis, un aspecte a retenir. Conclusions La distribució de les notícies del Fòrum, excessivament limitada en durada i presència a l’àmbit de Barcelona, va tenir una sèrie de repercussions importants sobre la celebració de l’esdeveniment. En primer lloc, va suposar una manca evident de projecció de l’esdeveniment, que no va aconseguir arribar a generar un sentiment favorable cap a la ciutat, tal i com sí que havien aconseguit altres esdeveniments, especialment els Jocs Olímpics (BENACH, 1993). Per tant, podem considerar que l’objectiu de reforçar la imatge de la ciutat no es va assolir i que l’esdeveniment va tenir una projecció merament local. En segon lloc, els mapes representen la incapacitat de l’esdeveniment per a transmetre el seu missatge fora de Barcelona. La valoració d’un aspecte com aquest no deixa de ser problemàtica i requeriria d’anàlisis qualitatives inexistents. Ara bé, sí que podem comparar la informació cartografiada amb les xifres de visitants de l’esdeveniment: Taula 1.- Previsions oficials i resultats de visitants al recinte Fòrum Previsions
%
Finals
%
Diferencial
%
Total
5.000.000
100
3.323.120
100
-1.676.880
-33,5
Catalunya
2.500.000
50
2.359.415
71
-140.585
-5,6
Espanya
1.500.000
30
717.794
21,6
-782.206
-52,1
Resta món
1.000.000
20
245.911
7,4
-754.089
-75,4
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004
Com es pot observar, en valors absoluts, la part més important de públic no-assistent correspon al públic espanyol. L’absència de notícies, junt amb la ineficàcia d’altres possibles canals que fessin arribar la celebració a una part molt important del públic potencial, no poden ser alienes a aquesta situació. La mateixa afirmació seria, amb tota probabilitat, vàlida pel cas del públic de la resta del món, tot i que les limitacions del buidat no permeten corroborar aquest fet.
297
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Un altre element interessant de reflexió és el fet que la imatge més negativa de l’esdeveniment es donés en aquelles ciutats que es plantejaven acollir un esdeveniment (Copa Amèrica i Xacobeo). Un element que hauria de portar a una reflexió entorn a la possible competència entre grans esdeveniments. Malauradament, les limitacions de les dades recopilades en aquest camp només permeten apuntar la possible existència d’aquest fet. Així mateix, el fet que el número de notícies negatives fos superior al de positives, especialment durant els anys de preparació de l’esdeveniment, pot ser vista com una de les causes de la interessant reflexió crítica sorgida entorn a l’esdeveniment (COMAS, 2003; BUXEDA, 2004; DELGADO, 2004; UNIÓ TEMPORAL D’ESCRIBES, 2004). Aquest conjunt de factors, però, no es poden separar de la imatge negativa que l’esdeveniment va deixar en herència. Actualment, amb la perspectiva de quasi quatre anys des de la clausura del Fòrum, podem considerar la celebració com un esdeveniment fallit, una pèrdua d’oportunitats o fins i tot, com afirma el que va ser un dels màxims responsables del Fòrum, com una “bona idea mal materialitzada”.2 Per tant, com s’ha anat veient al llarg de l’apartat, els reculls de premsa i especialment la seva representació cartogràfica poden ser un bon instrument per a analitzar la repercussió que una determinada actuació té sobre el territori. Ara bé, generalment, l’explotació dels resultats generats per un recull de premsa acostumen a ser poc utilitzats. Són mers instruments compilatoris de notícies que poques vegades generen estudis en profunditat, tant quantitatius, com molt especialment qualitatius. Un element que seria convenient canviar de cara a obtenir el màxim d’informació possible d’aquesta interessant font. Ara bé, perquè aquest canvi sigui possible és necessari desenvolupar determinats aspectes de la metodologia. En aquest sentit, podem assenyalar com a aspecte a incloure en futures recerques un major nombre d’aspectes qualitatius referents a la notícia (número de columnes, presència de fotografies), situació en el mitjà (obertura de pàgina, breus d’una columna, baixos) o afinar la distribució territorial de cada mitjà amb les dades de la distribució que cada diari té en una àrea concreta. Si s’incorporen aquestes millores en el procés d’estudi, la distribució territorial de les notícies pot ser un molt bon instrument per a avaluar les repercussions de determinats esdeveniments, equipaments o polítiques sobre el territori, ajudant així a la comprensió de determinats processos i afavorint, d’aquesta forma, la realització d’algunes actuacions. Notes 1 2
La redacció de l’article ha estat possible gràcies al projecte SEJ 2006 – 14277 – C04 – 02/GEOG. Mascarell, Ferran (2008) “Entrevista” El País. Edición Cataluña 28/03/2008 http://www.elpais.com/ articulo/cataluna/Forum/fue/fracaso/politica/corto/alcance/gano/cultura/elpepiespcat/20080328elpcat _16/Tes/
Bibliografia BENACH I ROVIRA, NÚRIA (1993) “Producción de imagen en la Barcelona del 92” Estudios Geográficos, núm. 212, pàg. 483-505. BOYLE, MARK; HUGHES, GEORGE (1994) “The Politics of Urban Entrepreneurialism in Glasgow” Geoforum, núm 425.4, pàg. 453 – 470
298
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
BURGESS, JACQUELIN; GOLD, JOHN R. (Eds.) (1985) Geography, the Media & Popular Culture. London, Croom Helm. BUXEDA I ALIU, FRANCESC (2004) Repassada al Fòrum. Ara ja sabem què és! Valls, Cossetània Edicions COMAS D’ARGEMIR I CENDRA, DOLORS (2003) “Cultura i política: sobre el Fòrum 2004 i l’ús polític de la cultura” Quderns de l’Institut Català d’Antropologia. Vol. 19. Pàg. 21 – 33 DELGADO, MANUEL (coord.) (2004) La otra cara del Fòrum de les Cultures S. A. Barcelona, Edicions Bellaterra. GOLD, JOHN R.; GOLD, MARGARET M. (2005) Cities of Culture. Staging International Festivals and the Urban Agenda, 1851 – 2000. Aldershot – Burlington, Ashgate. GREENHILL, E. HOOPER (ed.) (1995) Museum, Media, Message London, Routledge IBARZ, MERCÈ (2001) “Del periodisme com a disciplina” a Guerrero, Manuel; Pont, Jaume (ed.) La Modernitat inacabada. 2n encontre de Creadors. Lleida, Ajuntament de Lleida. Pàg. 65 – 73 KLEIN, NAOMI (2002) No Logo. El poder de las marcas. Barcelona, Paidós. LANDRY, CHARLES (2006) Culture & Régéneration Urbaine. Approche intégrée. Le rôle de la culture et de la créativité dans le (re)développement des villes Lille, Urbact – Lille Métropole MARTORELLA, ROSANNE (2002) “Cultural policy as marketing strategy” Crane, Diana; Kawashima, Nobuko; Kawasaki, Ken’ichi (ed.) Global culture. Media, arts, policy, and globalization New York, Routledge MIRONER, LUCIEN (2001) Cent musées à la rencontre du public Cabestany, France Edition. PAULUS, ODILE (2003) “Measuring Museum Performance: A Case Study of French and American Art Museums – a model to analyze possible tools” International journal of arts management Vol. 6 núm. 1 pàg. 50 – 63 SÁNCHEZ, FERNANDA (2003) A reinvenção das cidades. Chapecó, Argos. SOLIMA, LUDOVICO (2000) Il pubblico dei musei. Indagine sulla comunicazione nei musei statali italiani Roma, Bargeni editore – Ministero per i Beni e le Attività culturali. Ufficio studi UNIÓ TEMPORAL D’ESCRIBES (2004) Barcelona Marca Registrada. Un model per desarmar Barcelona, Virus editorials.
299
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CARTOGRAFIA I DESENVOLUPAMENT RURAL. ELS MAPES COM A MITJÀ PER A L’ANÀLISI DE LES ÀREES RURALS Marta Planas i Vilafranca Centre de Desenvolupament Rural Integrat de Catalunya (CEDRICAT) El Centre de Desenvolupament Rural Integrat de Catalunya (CEDRICAT), fundació privada que té com a objectiu dinamitzar els territoris rurals, desenvolupa una proposta metodològica per a la definició i la delimitació geogràfica de les àrees rurals, com a categoria d’anàlisi diferenciada de la resta del territori (àrees intermèdies i urbanes). Aquesta proposta metodològica es basa en la determinació, la construcció i el càlcul de trenta-nou indicadors d’àrees rurals i la posterior presentació de les dades resultants a través de mapes. Amb la finalitat de validar la metodologia proposada, obtenint un sistema d’indicadors exhaustiu i vàlid aplicable a tots els municipis de Catalunya, es realitza una primera aplicació pilot a tres comarques de la província de Barcelona: l’Anoia, el Bages i Osona. La presentació de les dades resultants a través de mapes esdevé un mitjà de gran utilitat per a visualitzar primer i analitzar després com les característiques tradicionalment associades a les àrees rurals han evolucionat al llarg del temps i respecte al territori, així com per a desmitificar les definicions associades als municipis rurals. 1. Introducció “Clear your mind and think of the world “rural”. What image do you see? … Do you still have a clear picture of what “rural” means to you, or are you beginning to think that defining the rural is more complicated than you thought?” (WOODS, 2005). El Centre de Desenvolupament Rural Integrat de Catalunya (CEDRICAT) duu a terme des de l’any 2003 diversos estudis en relació amb la definició i la delimitació geogràfica de les àrees rurals1, com a categoria d’anàlisi diferenciada de la resta del territori (àrees intermèdies i urbanes). Aquests estudis desenvolupen i apliquen propostes metodològiques basades en la determinació, la construcció i el càlcul d’indicadors sociodemogràfics i econòmics, cadascun dels quals ens aproxima a la definició del concepte rural. L’evolució recent i la situació actual de les àrees rurals, justifica el desenvolupament d’una nova proposta metodològica més elaborada basada en la determinació de trentanou indicadors d’àrees rurals, classificats en els àmbits de població, territori, economia i planificació territorial, i la posterior presentació de les dades resultants a través de mapes. Amb la finalitat de validar la metodologia proposada, obtenint un sistema d’indicadors exhaustiu i vàlid aplicable a tots els municipis de Catalunya, es realitza una primera aplicació pilot a tres comarques de la província de Barcelona: l’Anoia, el Bages i Osona. Com a tret diferencial respecte als anteriors estudis realitzats, es considera que la presentació de les dades resultants a través de mapes esdevé un mitjà de gran utilitat per a visualitzar primer i analitzar després com les característiques tradicionalment associades a les àrees rurals han evolucionat al llarg del temps i respecte al territori, així com per a desmitificar les definicions associades als municipis rurals.
300
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2. Justificació de la línia d’estudi Les àrees rurals i les àrees urbanes normalment són identificades pels organismes estadístics oficials a partir de la utilització d’indicadors demogràfics o de població. En aquest sentit, el Instituto Nacional de Estadística (INE), organisme estadístic de referència a Espanya, defineix un municipi rural com el municipi que té menys de 2.000 habitants i un municipi urbà com el que té més de 10.000 habitants, mentre que l’Oficina Estadística de la Comissió Europea (EUROSTAT), organisme estadístic de referència a Europa, defineix un municipi rural com el municipi que té menys de 100 habitants per km2 i un municipi urbà com el que té més de 500 habitants per km2. Per tant, les dues definicions d’àrees rurals (i urbanes) acceptades a nivell estadístic i aplicables en el context territorial d’Espanya amb l’objectiu de delimitar-les es basen en dos indicadors, nombre d’habitants i densitat de població, respectivament. Es tracta d’una aproximació basada en una sola dimensió o unidimensional, la població i el territori, respectivament, que és útil per a classificar les àrees en dos “calaixos” o categories: rural i urbà. No obstant la validesa discutible d’aquests indicadors i d’aquestes classificacions, les recents tendències en els processos d’urbanització, amb l’emergència de noves formes d’ocupació de l’espai i la dispersió de població i activitat econòmica en el territori, evidencien que la tradicional classificació o dicotomia rural-urbà és superada per la realitat. D’una banda, no és fàcil establir on acaben les àrees rurals i on comencen les urbanes perquè els límits entre ambdues categories tendeixen a difuminar-se; d’altra banda, el grau d’heterogeneïtat dins de cada categoria és creixent. En aquest nou context social i econòmic, augmenta la complexitat en la definició i la delimitació geogràfica de les àrees rurals. Actualment, la conceptualització de les àrees rurals hauria de ser prou flexible no tan sols per a diferenciar les àrees rurals de les urbanes, sinó també per a reconèixer i apreciar la diversitat i complexitat existent dins de cada categoria i la seva naturalesa canviant. Es tracta, per tant, d’apropar-se a la realitat de les àrees rurals (i urbanes) a través d’una aproximació multidimensional basada en una bateria d’indicadors estadístics o quantitatius, enfront de l’aproximació unidimensional utilitzada fins al moment, introduint una categoria més en l’anàlisi de les mateixes (rural, urbà i també semi-rural). L’aplicació d’aquesta aproximació, com a proposta metodològica, ha de ser útil per a realitzar estudis comparatius entre àrees rurals, i entre aquestes àrees i àrees urbanes, així com per a copsar els canvis temporals i territorials al llarg d’un continu rural-urbà. És una aposta per la definició i la delimitació de les àrees rurals en un sentit estrictament geogràfic, a partir de l’ús d’indicadors quantitatius elaborats a partir de dades estadístiques oficials (realitat copsada) enfront de l’aproximació més recent que aposta per la definició de les àrees rurals a partir de les representacions socials expressades i transmeses per les persones que interactuen en aquestes àrees (realitat percebuda). Els antecedents d’aquesta línia d’estudi, que segueix la perspectiva descriptiva, teorètica o empírica en la definició i delimitació geogràfica de les àrees rurals, i basada en característiques observables i mesurables, es troben en els treballs realitzats per diversos geògrafs: Cloke (1977), Cloke i Edwards (1986), Harrington i O’Donoghue (1998) i Brown i Cromartie (2004).
301
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Es tracta, en darrer terme, d’obtenir una bateria o sistema d’indicadors d’àrees rurals exhaustiu i vàlid aplicable a tots els municipis de Catalunya, posant a disposició dels agents socials i econòmics i la població en general la informació necessària per a conèixer el territori i facilitar la presa de decisions i l’aproximació de les actuacions a la realitat territorial. 3. Metodologia de treball La determinació dels indicadors d’àrees rurals, cadascun dels quals ens apropa de manera parcial a la definició del concepte rural, es realitza en funció, primer, del coneixement fruït d’altres estudis que segueixen la mateixa línia de treball i, segon, de la disponibilitat de dades estadístiques oficials per a construir-los i calcular-los. La utilització de dades estadístiques obtingudes a partir de la consulta de fonts d’informació oficials obeeix a la necessitat de disposar de les mateixes dades per tots els municipis de Catalunya, recollides de manera sistemàtica, i pels mateixos anys. Per tant, d’incorporar una doble perspectiva comparativa, a nivell temporal i territorial. Els indicadors nombre d’habitants i densitat de població, que constitueixen la base de les definicions d’àrees rurals acceptades a nivell estadístic, continuen sent pertinents per apropar-nos a la definició del concepte rural, però a la llum dels canvis socials i econòmics recents, només de manera parcial. Per tant, en aquesta proposta metodològica s’incorpora fins a un total de trenta-nou indicadors d’àrees rurals, que es classifiquen en dues grans dimensions, població i territori i economia i planificació territorial: Població i territori: % del nombre de municipis per categories, % del nombre d’habitants, índex d’envelliment, índex de dependència global, variació del nombre d’habitants, % de nascuts/des a l’estranger, % d’ocupats/des al sector agrari, al sector de la indústria, al sector de la construcció i al sector dels serveis, % de llocs de treball del sector agrari, del sector de la indústria, del sector de la construcció i del sector dels serveis, densitat de població, % de població que habita en disseminat i temps de desplaçament per carretera a la capital comarcal. Economia i planificació territorial: % del nombre d’explotacions agràries, % de superfície d’explotacions agràries, % de superfície d’explotacions agràries amb terres i amb ramaderia, % de superfície d’explotacions agràries amb terres i amb SAU, % de superfície d’explotacions agràries amb terres i superfície forestal, % del nombre de titulars com a persona física d’explotacions agràries, % de titulars com a persona física d’explotacions agràries de menys de 40 anys i de 65 anys i més, % de titulars com a persona física d’explotacions agràries amb dedicació exclusiva, % del nombre d’operadors/es de Producció Agrària Ecològica (PAE), % d’empreses del sector de la indústria, del sector de la construcció i del sector dels serveis, % del nombre d’habitatges acabats construïts de nova planta, % del nombre de places d’establiments de turisme rural, % de places d’establiments de turisme rural com a Allotjaments Rurals Independents (ARI), % del nombre d’oficines d’entitats financeres, % del nombre de tractors industrials, % del nombre de municipis amb disponibilitat de cobertura d’ADSL, % del nombre de municipis classificats com a zones de muntanya, % de superfície inclosa dins del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i % del nombre de municipis inclosos dins del Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya (PDR) 2000-2006.
302
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Els indicadors es construeixen i es calculen a partir de les dades estadístiques obtingudes de les següents fonts d’informació oficials, totes consultables a través d’Internet: Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). Instituto Nacional de Estadística (INE). Observatori del Treball. Departament de Treball. Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP). Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH). Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR). Generalitat de Catalunya. Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). La presentació de les dades resultants, com es pot veure en el següent apartat, es realitza en taules i mapes. D’una banda, les taules inclouen informació sintètica per comarques i per categories de municipis d’acord amb la definició de l’INE (municipi rural i municipi urbà), incloent una categoria d’anàlisi intermèdia (municipi semi-rural). D’altra banda, els mapes inclouen informació detallada per municipis, permetent realitzar una anàlisi més exhaustiva. Els mapes es realitzen amb un Sistema d’Informació Geogràfica (SIG). 4. Aplicació pilot: l’Anoia, el Bages i Osona Les comarques de l’Anoia, el Bages i Osona, localitzades a la província de Barcelona i a l’àmbit territorial de les Comarques Centrals, es troben en un moment de canvi i creixent importància en el context de Catalunya: cada vegada comparteixen amb més força les dinàmiques i transformacions de les comarques metropolitanes, dins d’un procés territorial de creixent interdependència i complexitat, que obre tant noves oportunitats com amenaces, així com una forta pressió sobre el seu territori. Els processos de dispersió de població i d’activitat econòmica en el territori, sovint al llarg de les xarxes de comunicació terrestres, configuren nous pols de desenvolupament que arrosseguen i aglutinen sota la seva dinàmica els municipis propers. La tradicional especialització en el sector agrari i la indústria dóna pas a noves activitats, amb l’obertura i expansió als serveis i la construcció. En aquest context, l’Anoia, el Bages i Osona no tan sols prenen part de les dinàmiques i transformacions poblacional i econòmica de la seva pròpia comarca. Entren en joc nous factors, les distàncies en temps de desplaçament es redueixen i s’estableixen majors relacions d’interdependència vers i des de les comarques metropolitanes, augmentant la pressió demogràfica i econòmica i, per tant, també urbanística. 4.1. Els mapes com a mitjà per a l’anàlisi de les àrees rurals La comarca de l’Anoia, l’any 2006, d’acord amb la definició de l’INE, té 22 municipis rurals, 8 de semi-rurals i 3 d’urbans (Igualada, Piera i Vilanova del Camí). La comarca del Bages té 17 municipis rurals, 16 municipis semi-rurals i 2 municipis urbans (Manresa i Sant Joan de Vilatorrada). La comarca d’Osona té 32 municipis rurals, 16 de semi-rurals i 3 d’urbans (Manlleu, Torelló i Vic). La distribució del nombre de municipis en tant per cent mostra que les comarques “més” rurals són l’Anoia i Osona (el 66,7% i el 62,7% dels municipis ho són, respectivament), mentre que la comarca “menys” rural és el Bages (el 48,6% dels municipis ho són). Si s’observa l’evolució des
303
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de l’any 1991, a les tres comarques el pes dels municipis rurals tendeix a disminuir, paral·lelament a l’augment de la resta de categories. Pel que fa a la distribució del nombre d’habitants, l’any 2006, a les tres comarques entorn de la meitat de la població resideix en municipis urbans (56,6%, 47,4% i 49,4%, respectivament), mentre que entorn d’un 10% ho fa en municipis rurals (10,1%, 6,5% i 11,4%). Si s’observa l’evolució, a l’Anoia i Osona el pes dels habitants rurals tendeix a disminuir, paral·lelament a l’augment dels habitants urbans. Al Bages, pel contrari, els habitants rurals augmenten lleugerament. Respecte a la població dels municipis semirurals, només a Osona augmenta. Mapa 1. Nombre d’habitants. Anoia, Bages i Osona. 2006, 2001 i 1991
2006
2001
1991
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).
La densitat de població, l’any 2006, és menys elevada als municipis rurals que a la resta de categories (29,8, 27,4 i 36,4), i amb diferència (en el cas dels municipis semirurals, 429,2, 234,9 i 567,3 i en el cas dels municipis urbans, 1.979,1, 1.177,1 i 1.137). A l’Anoia amb una lleugera tendència a augmentar des de l’any 1991 als municipis rurals i una tendència a disminuir important als municipis semi-rurals i urbans; al Bages amb una tendència a augmentar als municipis rurals i semi-rurals i a disminuir als urbans i a Osona amb una tendència a disminuir als municipis rurals i semi-rurals i a augmentar als urbans. Mapa 2. Densitat de població. Anoia, Bages i Osona. 2006, 2001 i 1991
2006
2001
1991
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).
304
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La distribució del percentatge de superfície d’explotacions agràries amb terres, l’any 1999, respecte al total de municipis mostra que més de la meitat de la superfície d’explotacions agràries es localitza als municipis rurals (80%, 51,5% i 74,9%). Amb una tendència a disminuir des de l’any 1989 als municipis rurals, a augmentar als municipis semi-rurals i a mantenir-se, en termes generals, als urbans. Mapa 3. Superfície d’explotacions agràries amb terres. Anoia, Bages i Osona. 1999 i 1989
1999
1989
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).
La distribució del nombre d’habitatges acabats construïts de nova planta, l’any 2006, respecte al total de municipis mostra que és menys elevat als municipis rurals que a la resta de categories (10,3%, 6% i 10,5%), i amb una tendència a disminuir des de l’any 2001 als municipis rurals i urbans del Bages i Osona i a augmentar als municipis semi-rurals; i amb una tendència a disminuir als municipis rurals i semi-rurals de l’Anoia i a augmentar als municipis urbans. Mapa 4. Habitatges acabats construïts de nova planta. Anoia, Bages i Osona. 2006 i 2001
2006
2001
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).
La distribució del nombre de municipis amb disponibilitat de cobertura d’ADSL, l’any 2007, respecte al total de municipis de cada categoria, mostra que el grup de municipis rurals té més municipis sense disponibilitat de cobertura d’ADSL que la resta de categories, en què el percentatge de municipis amb aquesta disponibilitat és major (50%, 35,3% i 43,8%). En l’extrem oposat, el 100% dels municipis urbans de les tres comarques i més del 60% dels municipis semi-rurals en disposen. 305
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Mapa 5. Municipis amb disponibilitat de cobertura d’ADSL. Anoia, Bages i Osona. 2007
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes de la Generalitat de Catalunya.
4.2. Trencant/perpetuant tòpics entorn de la definició del concepte rural Que ens diu l’anàlisi de les dades estadístiques sobre la situació actual: La distribució del nombre de municipis per categories mostra que les comarques “més” rurals són l’Anoia i Osona, mentre que la comarca “menys” rural és el Bages. La distribució del nombre d’habitants mostra que entorn de la meitat de la població resideix en municipis urbans, mentre que entorn d’un 10% ho fa en municipis rurals. Valors més elevats als municipis rurals que a la resta de categories i amb diferència: percentatge d’ocupats/des al sector agrari, percentatge de llocs de treball del sector agrari i distribució del nombre de municipis classificats com a zones de muntanya. Valors més elevats als municipis rurals que a la resta de categories: índex d’envelliment, índex de dependència global, percentatge d’ocupats/des al sector de la construcció, percentatge de població que habita en disseminat, temps de desplaçament per carretera a la capital comarcal, percentatge de superfície d’explotacions agràries amb terres i superfície forestal, percentatge d’empreses del sector de la indústria i percentatge d’empreses del sector de la construcció. Valors menys elevats als municipis rurals que a la resta de categories i amb diferència: densitat de població i distribució del nombre de municipis amb disponibilitat de cobertura d’ADSL. Valors menys elevats als municipis rurals que a la resta de categories: percentatge de nascuts/des a l’estranger, percentatge d’ocupats/des al sector de la indústria, percentatge de llocs de treball del sector de la indústria, percentatge de llocs de treball del sector dels serveis, percentatge de superfície d’explotacions agràries amb terres i amb ramaderia, percentatge de superfície d’explotacions agràries amb terres i amb Superfície Agrícola Utilitzada (SAU), percentatge d’empreses del sector dels serveis, distribució del nombre d’habitatges acabats construïts de nova planta, distribució del nombre d’oficines d’entitats financeres i distribució del nombre de tractors industrials. Valors superiors al 50% als municipis rurals: distribució del nombre d’explotacions agràries, distribució del percentatge de superfície d’explotacions agràries amb terres, distribució del nombre de titulars com a persona física d’explotacions agràries, distribució del nombre de places d’establiments de turisme rural, distribució de la superfície inclosa dins del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i distribució del nombre de municipis inclosos dins del Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya (PDR) 2000-2006. 306
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
De l’anterior classificació trenca tòpics que el sector de la indústria i la construcció siguin, també, importants als municipis rurals. Pel contrari, reafirma tòpics que el sector agrari continuï sent el sector d’activitat econòmica predominant, i amb diferència; l’envelliment i la dependència siguin elevats; la majoria de la població visqui en disseminat o en cases aïllades i el nombre de municipis amb disponibilitat de cobertura d’ADSL sigui molt baix. Que ens diu l’anàlisi de les dades sobre l’evolució recent: La variació del nombre d’habitants mostra que els municipis rurals guanyen població, de la mateixa manera que ho fan els municipis semi-rurals i urbans, tot i que amb menor intensitat. La densitat de població mostra una tendència a augmentar als municipis rurals i a disminuir als municipis semi-rurals i urbans. Tendència a disminuir el pes dels municipis rurals, paral·lelament a l’augment de la resta de categories: distribució del nombre de municipis per categories i distribució del nombre d’habitants. Tendència a disminuir a totes les categories, però de menor a major intensitat des dels municipis rurals als urbans: índex de dependència global, percentatge d’ocupats/des al sector de la indústria i percentatge de llocs de treball del sector de la indústria. Tendència a disminuir a totes les categories, però de major a menor intensitat des dels municipis rurals als urbans: percentatge d’ocupats/des al sector agrari, percentatge de llocs de treball del sector agrari i percentatge d’empreses del sector de la indústria. Tendència a augmentar a totes les categories, però de menor a major intensitat des dels municipis rurals als urbans: percentatge de nascuts/des a l’estranger i percentatge de llocs de treball del sector de la construcció. Tendència a augmentar a totes les categories, però de major a menor intensitat des dels municipis rurals als urbans: percentatge d’ocupats/des al sector de la construcció, percentatge d’ocupats/des al sector dels serveis i percentatge de llocs de treball del sector dels serveis. De l’anterior classificació trenca tòpics que els municipis rurals guanyin població; la població nascuda a l’estranger contribueixi a aquest guany i el sector de la construcció i els serveis augmentin cada vegada més el seu pes en el conjunt de l’activitat econòmica. Reafirma tòpics que el sector agrari perdi cada vegada més pes en el conjunt de l’activitat econòmica, tot i continuar sent el sector predominant. L’anàlisi de les dades mostra, en resum, que els municipis rurals ja no són les àrees més regressives a nivell de població i economia, en contraposició amb les àrees semi-rurals i urbanes. Les tendències tradicionalment associades als municipis rurals, com són la pèrdua de població o l’estancament econòmic, donen pas a noves tendències, com són la recuperació del nombre d’habitants i la diversificació d’activitats econòmiques. Es tracta, però, d’un fenomen recent en el temps, que s’observa en els darrers quinze anys, i que no afecta per igual a totes les àrees, essent més evident en municipis rurals propers a àrees urbanes, a capitals comarcals i a infraestructures de comunicació importants. Tot plegat reafirma encara més el caràcter complex i divers dels municipis rurals.
307
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Taula 1. Indicadors de població i territori
% del nombre de municipis (respecte al total) % del nombre d’habitants (respecte al total) Índex d’envelliment ((població de 65 anys i més/població de 0-14 anys)*100) Índex de dependència global (((població de 65 anys i més+població de 0-14 anys)/població 15-64 anys)*100) Variació del nombre d’habitants (població anyxpoblació anyx-1/població anyx1*100) % de nascuts/des a l’estranger (respecte al nombre d’habitants) % d’ocupats/des al sector agrari (respecte al total d’ocupats/des) % d’ocupats/des al sector de la indústria % d’ocupats/des al sector de la construcció % d’ocupats/des al sector dels serveis % de llocs de treball del sector agrari (respecte al total de llocs de treball) % de llocs de treball del sector de la indústria % de llocs de treball del sector de la construcció % de llocs de treball del sector dels serveis Densitat de població (habitants/km2) % de població que habita en disseminat (respecte al nombre d’habitants) Temps de desplaçament per carretera a la capital comarcal (minuts)
2006 1991 2006 1991
Anoia Municipis rurals 66,7 75,8 10,1 15,2
Municipis semi-rurals 24,2 21,2 33,3 46,2
Municipis urbans 9,1 3 56,6 38,6
Bages Municipis rurals 48,6 51,4 6,5 6,2
Municipis semi-rurals 45,7 45,7 46,1 50,2
Municipis urbans 5,7 2,9 47,4 43,6
Osona Municipis rurals 62,7 76,5 11,4 22,9
Municipis semi-rurals 31,4 17,6 39,2 29,1
Municipis urbans 5,9 5,9 49,4 48
2006
182
92,3
89,6
157,1
135,4
119,7
163,3
115,6
106,7
1991
162,7
67,5
85,6
145,7
91,8
106,8
101,3
89,9
79,9
2006
54,3
44,8
45
50,2
48,9
46,9
49,8
48,4
46,8
1991
55,6
50
53,2
51,5
51,6
51
50,8
50,9
49,4
15
23,5
23,1
14,8
12,5
11,4
6,8
11,1
12,8
10,5
29,8
7,2
26,8
9,1
-3,6
7,8
12,8
10,5
5,2
8,3
8,6
4,1
6,5
9,6
4,8
6,5
16,2
20012006 19912001 2006 1991
0,5
0,7
0,8
0,5
0,6
1
0,5
0,7
1
2006
10,8
1
0,5
7,9
1,3
0,2
14,2
4
1,1
1991 2006 1991 2006 1991 2006 1991
25,7 24,6 34,7 15,2 8,6 49,4 31
3,2 43 55,2 17,8 10 38,2 31,6
0,8 28,6 53,3 20,2 5 50,7 40,9
20,5 28,5 38,6 19,1 9,6 44,5 31,4
3,4 41,2 52,6 16,8 9,2 40,7 34,8
1,2 22,5 38,6 11,7 5,9 65,6 54,3
25,3 22,2 36,7 17,6 8,2 46 29,9
5,2 36,2 55,8 15,8 9,5 44 29,5
2,7 29,8 50,7 14 6,8 55 39,8
2001
24
2,4
0,5
16,4
2,1
0,7
23,1
5,9
1,9
1991 2001 1991 2001 1991 2001 1991 2006 1991
32 29,9 36,4 11,9 7,3 34,2 24,2 29,8 29,7
3,7 47,5 54,3 10,9 11 39,2 31,1 429,2 515,9
0,7 43,6 54,4 10,2 5,4 45,7 39,5 1.979,1 3.927,9
27,2 35,3 39,1 9,9 9,8 38,4 23,8 27,4 21,1
3,7 46,3 56,2 11,4 8,3 40,2 31,7 234,9 230,3
1,2 26 35,7 9,3 6,9 63,9 56,2 1.177,1 1.592,3
33,6 33,7 34,3 9,2 8,9 34,1 23,2 36,4 44,9
5,4 42,2 58,5 11,3 9,2 40,6 26,9 567,3 789,8
2,6 38,5 49,3 9,7 7,5 49,9 40,6 1.137 909
2006
39,2
6,5
0,5
29,2
3,4
1,9
42,2
7,8
1,6
2007
22,7
21
13,3
23,4
19,1
3,5
26
18,6
15
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT); l’Observatori del Treball del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya; l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) de la Generalitat de Catalunya.
308
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Taula 2. Indicadors d’economia i planificació territorial Anoia
% de superf. d’explot. agr. amb terres (respecte al total) % de superf. d’explot. agr. amb terres i amb ramaderia % de superf. d’explot. agr. amb terres i amb SAU % de superf. d’explot. agr. amb terres i superf. forestal % del nomb. de tit. d’explot. agr. (respecte al total) % de titulars d’explot. agr. de menys de 40 anys % de titulars d’explot. agr. de 65 anys i més % de titulars d’explot. agr. amb dedicació exclusiva % del nombre d’operadors/es de PAE (respecte al total) % d’emp. del sec. de la ind. (respecte al total d’empreses) % d’empreses del sector de la construcció % d’empreses del sector dels serveis % del nomb. d’habit. acabats construïts (respecte al total) % del nomb. de places de TR (respecte al total) % de places d’establiments de turisme rural com a ARI % del nombre d’ofic. d’entit. financeres (respecte al total) % del nomb. de tractors industrials (respecte al total) % del nomb. de muni. amb ADSL (respecte al total de municipis de cada categoria) % del nomb. de muni. com a zones de muntanya % de superfície inclosa dins del PEIN (respecte al total) % del nomb. de muni. inclosos dins del PDR 2000-2006 (respecte al total de municipis de cada categoria)
Osona
1999 1989 1999 1989 1999 1989 1999 1989 1999 1989 1999 1989 1999 1989 1999 1989 1999 1989 2007 2002 1994 2002 1994 2002 1994 2006 2001 2006 2000 2006 2000 2002 1990 2006 1991
67,5 71,9 80 82 36,5 37,9 51,1 47,6 39,2 41,8 67,7 72 11,4 11,6 29,4 27,6 64,6 65,5 14 24 25,9 19,2 23,3 56,9 50,8 10,3 13,8 94,8 100 62,5 18,5 13,7 12,3 27,6 18
2007
50
62,5
100
35,3
100
100
43,8
81,3
100
2007 2007
45,5 75
0 7,4
0 17,6
41,2 72,3
6,3 27,7
0 0
90,6 81,1
56,3 18,9
0 0
2006
45,5
12,5
0
0
0
0
87,5
56,3
0
Muni. rurals % del nombre d’explotacions agràries (respecte al total)
Bages Muni. semirurals 30,3 27,7 19,4 18 27,6 40,4 60,5 56,6 31,5 34,1 30 27,6 11,6 12,1 26,9 29,8 54 56 40 18,9 22,2 24,6 16,9 56,5 60,8 34,5 39,4 5,2 0 12,5 0 35,8 43,4 42,7 35
Muni. urbans
Muni. rurals
34,1 38,4 51,5 58,2 51 45,4 30,2 22 63,8 67,1 34,7 38,8 14,6 12,9 34,3 26,2 65,8 59,7 19,1 21,9 27,7 26,7 22,1 51,4 50,2 6 6,8 58,5 73,7 42,5 25,7 4,5 3,3 29,8 11,8
Muni. semirurals 54 50,1 45,4 40,3 55,5 47,6 38,7 36,3 46,6 47,5 52,6 49,3 15 9,9 26,2 29,2 61,2 65,7 66,4 18,8 20,9 21,3 17 59,9 62,1 49,1 43,7 40,6 21,4 46 5,9 48,9 51,3 41 45,6
11,9 11,5 3,1 1,5 85,5 75,8 58,7 76,8 37,1 14,2 12,7 11,9 12,6 11,4 29,3 33,3 69,6 71,6 14,5 10,7 12,9 12,4 9,7 76,9 77,4 44,9 49,5 0,9 4,9 50 100 46,6 45,4 29,2 42,6
Muni. urbans
Muni. rurals
2,2 0,4 0,6 0 15,3 50 43,4 75 16,8 0 2,3 0,4 7,7 0 56,7 37,5 84,6 87,5 46 19,6 22,4 21,9 9,5 58,5 68,1 55,2 46,8 0 0 0 0 50,5 44,3 29,7 47
55 68,1 74,9 88,4 72,2 51,9 40,4 31,9 55,7 53 55,7 67,9 17,5 15,8 17,5 21,9 70,4 68,2 40 18,4 22 25,6 22,8 56 55,2 10,5 11,6 68,8 69,6 63,3 32,1 17 16,6 14,1 15,3
Muni. semirurals 31,9 18,4 21,8 8,1 75,2 70,7 55,8 55,6 33,4 35,6 31,4 18,6 19,8 14,4 19,7 17,2 69,3 69,2 40 18,4 19,3 25,2 20,3 56,4 60,4 43,5 31,6 24,4 20,3 64,1 38,5 32,7 28 40,1 29,9
13,1 13,5 3,3 3,5 85,4 85,9 80,4 75,9 10,6 9,7 12,9 13,5 13,5 16,5 26,8 14,6 74,3 74 20 15,4 18,3 17,7 12,9 67 68,8 46 56,8 6,8 10,1 18,6 10,6 50,3 55,4 45,8 54,8
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT); el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE); la Generalitat de Catalunya; el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) de la Generalitat de Catalunya; el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) de la Generalitat de Catalunya i el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR) de la Generalitat de Catalunya.
5. Conclusions És necessari, a la llum dels canvis socials i econòmics recents, disposar d’una eina que permeti aproximar-nos a l’anàlisi de les àrees rurals des d’una aproximació multidimensional, i amb l’objectiu de definir-les i delimitar-les geogràficament. Només així serà possible la correcta aplicació del planejament estratègic a escala supramunicipal de manera objectiva i sense greuges comparatius entre àrees. Aquesta proposta metodològica, que precisament com a proposta està oberta a la introducció de millores, esdevindria, per tant, una eina de gran utilitat pels agents socials i econòmics que treballen pel desenvolupament del territori. En aquest sentit, dues millores importants que es podrien introduir a aquesta bateria inicial de trenta-nou indicadors sociodemogràfics i econòmics, cadascun dels quals ens aproxima de manera parcial a la
309
Muni. urbans
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
definició del concepte rural, és, primer, la inclusió de nous indicadors, d’acord amb la naturalesa canviant que és intrínseca a qualsevol territori i, segon, la construcció i el càlcul d’un índex de ruralitat, seguint el treball iniciat en l’àmbit de la geografia, amb l’objectiu de desenvolupar empíricament una mesura composta de les àrees rurals. La posterior presentació de les dades resultants del càlcul dels indicadors a través de mapes esdevé un mitjà per a l’anàlisi de les àrees rurals com a categoria d’anàlisi diferenciada de la resta del territori (àrees intermèdies i urbanes) i, per tant, la seva interpretació dins d’un context territorial i també temporal més ampli. L’aplicació pilot de la metodologia proposada a les comarques de l’Anoia, el Bages i Osona ens aporta nous i més rics elements per a l’anàlisi dels municipis rurals d’aquests territoris, més enllà de l’indicador nombre d’habitants o densitat de població, des del moment en què les àrees rurals deixen de ser homogènies i esdevenen diverses i complexes entre elles i respecte al territori que les envolta. Partint d’aquesta constatació, seria necessari, doncs, que des dels organismes estadístics oficials es revisés la tradicional definició del concepte rural, basada en una sola dimensió, població i territori, incorporant nous indicadors d’àrees rurals que copsin la seva diversitat i complexitat. Notes 1
CEDRICAT (2003). Anàlisi de la ruralitat de la província de Barcelona i propostes generals d’actuació. Àrea de Promoció Econòmica i Ocupació de la Diputació de Barcelona. CEDRICAT (2005). Determinació d’indicadors de ruralitat per a zones periurbanes i rurals de Catalunya. Aplicació pilot a l’Anoia. Consell Comarcal de l’Anoia.
6. Bibliografia BROWN, D. L. I CROMARTIE, J. B. (2004). “The nature of rurality in postindustrial society”. A CHAMPION, T. I HUGO, G. (Eds.). New forms of urbanization. Beyond the urban-rural dichotomy. Aldershot: Ashgate. Pp. 269-283. CLOKE, P. (1977). “An index of rurality for England and Wales”. Regional Studies. 11 (1). Pp. 31-46. CLOKE, P. I EDWARDS, G. (1986). “Rurality in England and Wales 1981: A replication of the 1971 index”. Regional Studies. 20 (4). Pp. 289-306. HALFACREE, K. H. (1993). “Locality and social representation: Space, discourse and alternative definitions of the rural”. Journal of Rural Studies. 9 (1). Pp. 23-37. HALFACREE, K. H. (2004). “Rethinking rurality”. A CHAMPION, T. I HUGO, G. (Eds.). New forms of urbanization. Beyond the urban-rural dichotomy. Aldershot: Ashgate. Pp. 285-304. HARRINGTON, V. I O’DONOGHUE, D. (1998). “Rurality in England and Wales 1991: A replication and extension of the 1981 rurality index”. Sociologia Ruralis. 38 (2). Pp. 178-203. HOGGART, K. (1988). “Not a definition of rural”. Area. 20 (1). Pp. 35-40. KAYSER, B. (1990). La renaissance rurale. Sociologie des campagnes du monde occidental. Paris: Armand Colin. MOLINERO, F. I AL. (2004). Atlas de la España rural. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (MAPA). MORMONT, M. (1990). “Who is rural? Or how to be rural: Towards a sociology of the rural”. A MARSDEN, T. I AL. (Eds.). Rural restructuring. Global processes and their responses. London: David Fulton. Pp. 21-44.
310
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
WOODS, M. (2005). Rural geography. Processes, responses and experiences in rural restructuring. London: Sage Publications. <http://www.idescat.net> Octubre 2007. <http://www.ine.es> Octubre 2007. <http://www.gencat.net/treball/departament/activitat/treball/index.html> Octubre 2007. <http://www10.gencat.net/ptop/AppJava/cat/index.jsp> Octubre 2007. <http://mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp> Octubre 2007. <http://www20.gencat.cat/portal/site/DAR> Octubre 2007. <http://www.ccpae.org> Octubre 2007.
311
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
UN MAPA LITERARI DE POBLES I CIUTATS DE CATALUNYA Lluís Prago Universitat de Barcelona Introducció Els estudis geogràfics sobre literatura han estat poc desenvolupats a Catalunya, i encara menys focalitzant l’interès a les ciutats i al fet urbà. El llibre La Barcelona literària. Una introducció geogràfica (2003) de Carles Carreras és la única aproximació a la literatura barcelonina des de la geografia cultural. A partir d’aquesta premissa, es fa evident que les investigacions geogràfiques referents a la literatura d’altres ciutats i pobles de Catalunya és inexistent, donada la històrica negació del caràcter urbà del país (Casassas, J. 1989). Des d’una visió geogràfica aquesta comunicació, juntament amb altres que ja ha publicat l’autor (Frago, 2007), es pretén donar una mica de llum a la presència de les ciutats catalanes més enllà de Barcelona en la literatura. La capacitat totalitzadora del mapa (Santos, 1996) permet que amb un sol cop d’ull es pugui percebre una realitat literària que inicialment s’hauria perdut enmig de lletres d’una bibliografia de pobles i ciutats de Catalunya molt dispersa i desigual. En aquesta comunicació, després de presentar-se aquest primer mapa literari de pobles i ciutats de Catalunya, selectiu i parcial, el mapa és vist des d’algunes de les principals idees que han vehiculat el pensament polític a Catalunya durant bona part del segle XX, amb èmfasi especial sobre el Noucentisme i les seves formes de comprensió del fet urbà. El mapa literari de pobles i ciutats de Catalunya a partir de Soldevila (1956) La meva proposta de mapa literari de pobles i ciutats de Catalunya parteix de la obra Bellesa de Catalunya. Art, vida i paisatge de Carles Soldevila i Zubiburu (Barcelona, 1892 – Barcelona, 1967) publicada l’any 1956. Aquesta obra és la segona edició d’una primera en llengua castellana de l’any 1951 i que senzillament s’anomenava Cataluña. Arte vida y paisaje. Un dels motius de l’elecció d’aquesta font d’informació rau en l’ampli ventall d’escriptors que són repertoriats per l’autor, Carles Soldevila; específicament un total de 73 escriptors són els encarregats de presentar els diversos llocs de Catalunya a partir de 127 fragments literaris. Aquest fet és especialment important donat que en un únic llibre es pot conèixer un ampli ventall d’autors que han escrit sobre pobles i ciutats de Catalunya, oferint una solució a la desigual i a la vegada poc coneguda literatura sobre aquests llocs.1 Per a la realització d’aquest mapa literari s’han utilitzat específicament els capítols del llibre referents a la Catalunya Vella i a la Catalunya Nova, deixant de banda aquells capítols que fan referència únicament al medi físic, l’art, la religió o als mode de viure dels catalans.
312
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 1: Un mapa de pobles i ciutats de Catalunya a partir de Carles Soldevila (1956)
313
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Carles Soldevila: l’anacronisme d’un noucentista Carles Soldevila no és un escriptor corrent, tot i que invisibilitat durant la democràcia des de diversos àmbits, tan polítics com culturals, sobretot per la seva ideologia conservadora i espanyolista durant els anys del franquisme, se l’ha de considerar un dels grans escriptors de la Catalunya de la segona meitat del segle XX. Tot i el seu anacronisme, la seva obra s’inscriu dins les característiques pròpies del Noucentisme. La proximitat amb les idees del Noucentisme és observable a partir del pròleg que el mateix Joan Maragall fa en ocasió del llibre Bellesa de Catalunya. Art, vida i paisatge. Tal i com propugnen els impulsors d’aquest moviment, el llibre de Carles Soldevila va dirigit a la burgesia catalana de mitjans del segle XX, en un intent de culturitzar-la i educar-la, refinar-ne els seus gustos, i desvetllant-li d’aquesta manera el desig d’europeïtzar-se (Trias, E.1984; Casassas, J. 1989). Teòricament acabat el 1923 amb la dictadura feixista de Primo de Ribera, el moviment del Noucentisme volia democratitzar la cultura, fent-la extensible a tota la societat, superant-se així la barrera existent entre la cultura popular i la cultura culta (Roca, F, 2000; Casassas, J. 1989). Aquest canvi de concepció fa que la burgesia passi a ser la societat civil que ha d’organitzar la pàtria catalana. Aquesta llibertat de la burgesia per dirigir el país representa la culminació teòrica d’una reflexió d’autors importants que van des de Locke a Adam Smith, de Mandeville a Kant, i de Bolees a Heggel. Els noucentistes tenen com a objectiu la modernització, en tots els aspectes, del treball, l’ensenyament, la sanitat i les comunicacions de la societat catalana. Especialment important és l’èmfasi que es fa al voltant del caràcter urbà de la realitat catalana d’inicis del segle XX. Els noucentismes volen superar d’una vegada per totes la negació de la urbanitat de Catalunya, la qual encara no ha estat assumida ni ideològicament ni culturalment a inicis del segle XX (Trias, E., 1984; Casassas, J. 1989). Aquesta concepció va en contraposició amb el ressorgir polític i cultural del moviment de la Renaixença que propugna la reclusió a les terres interiors catalanes, allà on encara perduren les tradicions i els valors de la religió catòlica a l’estil de Torres i Bages, i on la ciutat industrial encara no ha “contaminat” les ànimes dels mortals. Els noucentistes troben en la ciutat lliure burgesa el punt de partida de la modernització de tota la societat. Aquesta visió de Catalunya confereix un tipus específic de comprensió del territori català, el qual, acceptant la vaguetat del concepte, es consideraria com “urbanita”. Els burgesos catalans, cerquen el paler contemplatiu dels paisatges rurals i forestals, sobretot de la Catalunya Vella, més verds, més humits, i més semblants als dels Estats del nord d’Europa, on tenen posada la mirada. És justament aquest creixent refinament cultural que impulsa el Noucentisme, que el mateix Carles Soldevila propugna el gust per les coses en elles mateixes, el gust per l’art, la vida i el paisatge, tal i com anuncia al títol del seu llibre Bellesa de Catalunya. És en base a aquestes reflexions que els fragments literaris suporten un important nombre de material gràfic, mostrant-se específicament un total de 446 imatges, entre fotografies i reproduccions de quadres. Tot i que existeixen molts tipus de ciutats a Catalunya, des de les capitals provincials fins les viles i ciutats mercat, el gran paradigma modernitzador de la burgesia industrial catalana (també espanyola enmig dels seus afanys europeïtzadors) és l’aglomeració
314
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
barcelonina (Casassas, J. 1989). L’afany contemplatiu d’aquest grup social és tal que la principal realització del Noucentisme barceloní és la construcció d’un gran parc temàtic: el Poble espanyol de la muntanya de Montjuïc on s’hi reprodueixen nombrosos edificis emblemàtics de diverses ciutats espanyoles (Roca, F. 2000). Els escriptors repertoriats a Bellesa de Catalunya La formació dels escriptors que presenta Soldevila és molt variada, alguns consideren la pròpia escriptura com la seva professió, com per exemple Josep Pla (Palafrugell, 1897 Mas Pla de Llofriu, 1981), mentre altes que escriuen sobre el territori tenen la geografia com la seva professió. N’és exemple Ceferí Rocafort i Sansó (la Pobla de Segur, 1872 la Pobla de Segur, 1917) que escriu el volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya editada per Francesc Carreras Candi l’any 1909, o Josep Iglésies (Reus, 1902-Barcelona, 1986), precursor de l’excursionisme científic i que participa en l’elaboració de l’Estudi de Proposta per la divisió territorial de Catalunya (1932-1936). Pel que fa al recorregut geogràfic vital dels escriptors, els més nombrosos són els barcelonins, nascuts i mors a la capital catalana, fins un total de tretze. Uns pocs neixen en aquesta ciutat i moren en altres, com per exemple Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) que mor en una altra ciutat de l’Estat espanyol, o Rafael Tasis (Barcelona 1906 - París 1966) i Josep Carner (Barcelona, 1884 Brussel·les, 1970) que ho fan a les capitals de França i Holanda respectivament. Important destacar el total de vuit escriptors que emigren des dels seus pobles i ciutats natals de Catalunya i moren a Barcelona, com per exemple Joaquim Botet i Sisó (Girona, 1846 – Barcelona, 1917), el geògraf Josep Iglésies (Reus, 1902-Barcelona, 1986), Antoni Palau i Dulcet (Montblanc, 1867 - Barcelona, 1954 ) o Sebastià Joan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902 – Barcelona, 1984). Un altre grup d’escriptors resisteix a emigrar a la floreixen Barcelona d’inicis del segle XX i moren a la seva ciutat o poble natal, en són exemple Magí Morera i Galícia (Lleida, 1853 - Lleida, 1927), Ceferí Rocafort i Sansó (la Pobla de Segur, 1872 - la Pobla de Segur, 1917) o Emili Morera i Llauradó (Tarragona, 1846 - Tarragona, 1918). No es mostra tanta heterogeneïtat pel que fa a la procedència social dels escriptors, ni al període temporal al que corresponen. Són nombrosos aquells que procedeixen de famílies burgeses, sobretot barcelonines, però també d’altres pobles i ciutats de Catalunya, com per exemple, Agustí Calvet i Pascual (San Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964), fill d’una família burgesa de Sant Feliu de Guíxols que s'enriqueix amb la indústria del suro. Molt pocs s’han de considerar de famílies humils, tan sols s’ha de destacar l’ebrenc Sebastià Joan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902 – Barcelona, 1984) fill de pagesos rapitencs emigrats de les pobres terres del Montsià d’aquell temps o Pau Pi Ferrer (Barcelona, 1818 - Barcelona, 1848 ) fill de família humil de la capital catalana. Pel que fa al període temporal corresponent als escriptors que repertoria Soldevila s’ha de destacar com bona part d’ells són d’un mateix període temporal, quinze dels vint-i-vuit escriptors que apareixen al llibre són nascuts entre les tres últimes dècades del segle XIX i la primera del XX. Aquest fet, limita el ventall dels escriptors que es recullen al llibre, mentre que a la vegada determina, en part, els corrents culturals i ideològics que cultiven.
315
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Bona part dels escriptors produeixen una literatura que va d’acord amb els ideals culturals i socials del Noucentisme. Més enllà el propi Soldevila que ja ha estat considerat suara més amunt com un noucentista anacrònic, altres escriptors han de ser considerats dins d’aquests tendències. L’obra de Josep Pla forma part d’aquesta tendència, ell té una visió urbana de Catalunya i veu el ciutadà (sobretot el barceloní), com l’ésser més civilitzat del país. Però també s’ha de considerar com a noucentista la obra escrita de Josep Maria Lopez-Picó (Barcelona 1886 -1959) on algun dels seus llibres tenen pròlegs del mateix Eugeni d’Ors, o la obra de Josep Miracle i Montserrat (Barcelona 1904 - 1998 ), director literari de l’editorial Selecta i deixeble de Pompeu Fabra (Barcelona, 1868-1948), considerat aquest últim com un dels grans europeïtzadors i urbanitzadors de la societat catalana amb la normalització lingüística que desembocà en el famós diccionari, també Magí Morera i Galícia (Lleida, 1853 Lleida, 1927), que ingressà a la Lliga Regionalista, però també Joan Santamaria i Monné (1884-1955) o fins i tot el recent desaparegut, Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 - 2008). També formant part del moviment cultural i polític del Noucentisme, s’han de considerar escriptors que participen en diverses obres de divulgació geogràfica. Joaquim Botet i Sisó (Girona, 1846 – Barcelona, 1917) i Ceferí Rocafort i Sansó (la Pobla de Segur, 1872 - 1917) escriuen per la Geografia de Catalunya de Francesc Carreras Candi2 (Barcelona, 1862 – 1937). El primer és considerat un noucentista del calibre dels més reconeguts del moviment i escriu sobre la província de Girona, el segon, de formació geogràfica se n’encarrega de confeccionar el capítol de la província de Lleida de dita obra. Posteriorment, Josep Iglésies (Reus, 1902-Barcelona, 1986), que en diverses ocasions es mostrà partidari dels objectius de la Mancomunitat de Catalunya d’Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), participa en el Debat de la proposta de divisió territorial de Catalunya (1932-1936), que cerca la urbanització de la societat catalana a partir de les capitals comarcals. D’aquesta manera es comprova com la selecció volguda i premeditada de Carles Soldevila limita els literats que al llibre es presenten, mostrant-se aquells que principalment són pròxims als ideals del Noucentisme. Tot i així, són especialment significatius alguns fragments literaris d’escriptors de la primera línia de la Renaixença, com per exemple les descripcions literàries de Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 - Barcelona, 1902) sobre la seva terra natal o la presència de Tarragona de la mà d’Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924), uns fets que desvetllen com, en el fons, els valors del conservadorisme i el tradicionalisme català no són esborrats tal i com preveia el moviment iniciat amb la Mancomunitat de Catalunya. L’aparició al llibre de Carles Soldevila, del Comarquinal de Miquel Llor (Barcelona, 1894 - 1966) inspirat en la ciutat de Vic,3 comporta reaccions contraposades. Per una banda, és lògica la seva selecció ja que Llor en el seu llibre critica fervorosament el provincianisme de les capitals comarcals i defensa la ciutat de Barcelona com l’espai alliberador, de la civilitat i la urbanitat. Però per l’altra, sorprèn la seva presència després de que l’autor hagués estat apartat del panorama oficial a partir de la forta crítica que realitza de la Vic, la ciutat de la que fou bisbe Torras i Bages i la comarca de Jacint Verdaguer, en un moment en que els valors tradicionals i conservadors segueixen sent intocables, tot i els propòsits del Noucentisme. La seva procedència social,de família humil, i el cultiu de la narració que fa Llor en al seva obra, tampoc van d’acord amb el perfil majoritari dels escriptors que presenta Soldevila a la seva obra.
316
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Els escriptors que faltarien Dins el conjunt dels escriptors repertoriats per Soldevila es troben a faltar alguns escriptors, molts d’ells canònics de la literatura catalana. A tall d’exemple, no apareixen tots aquells escriptors que emfatitzen les seves obres en la antiurbanitat i en els desastres del procés industrialitzador de Catalunya.4 En aquest sentit els representants de la narració rural, com per exemple el rossellonès Carles Bosch de la Trinxeria (Prats de Molló, 1831 – la Jonquera, 1897), Marià Vayreda i Vila (Olot, 1853 – Barcelona, 1903), o de la narració costumista, com per exemple Emili Vilanova i March (Barcelona, 19401905), no apareixen en el llibre tot i escriure sobre diversos llocs de Catalunya. Tampoc apareix Victor Català (Barcelona, 1869-1966), pseudònim de Caterina Albert, que també escriu sobre la ruralitat d’algunes de les ciutats catalanes. El realisme de Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930), posterior temporalment a aquesta narració rural, tampoc participa de les descripcions literàries que recull Carles Soldevila. Així, la ruralitat i la tradicionalitat que es transmet de la ciutat natal d’Oller, Valls, i que l’autor fa aparèixer amb el topònim de Vilaniu, no es mostra en aquest recull. És important destacar la manca de les descripcions literàries que fan geògrafs d’important talla com Pau Vila (Sabadell 1881 – Barcelona 1980), defensor dels caràcter urbà de Catalunya5 i proper als ideals del Noucentisme. Tampoc apareix la literatura d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949) que amb un important repertori dedicat a la ciutat de Tarragona i membre de la comissió dedicada al Debat de la proposta de divisió territorial de Catalunya (1932-1936), era un dels gran defensors de la urbanitat de Catalunya més enllà de Barcelona, un fet que anava d’acord amb els ideals del Noucentisme però que també anava en contra d’aquells que veien a Barcelona l’únic lloc civilitzat de Catalunya. Conclusions Una primera conclusió fa referència a la geografia literària que presenta Soldevila en el seu recull. Es pot considerar que en aquesta obra hi són representades un important nombre de pobles i ciutats de Catalunya. L’àrea propera a Barcelona apareix més ben representada que altres, però en cap cas sense arribar a eclipsar les ciutats més allunyades d’aquesta àrea, com per exemple les del ponent i el migjorn català. Aquest fet és important destacar-lo donat que fins aleshores, i tal com ja s’ha esmentat, les ciutats més enllà de Barcelona i dels seu àmbit immediat havien estat poc representades. A la vegada, sembla observar-se un cert equilibri entre el que correspon a la Catalunya Vella i a la Catalunya Nova, un fet també digne d’importància, donat que trenca amb la construcció simbòlica tradicional de Catalunya (Nogué, 1991) on la Catalunya Nova ha restat sovint invisibilitzada. Un segona conclusió faria referència al punt de vista dels autors que escriuen sobre els diversos pobles i ciutats. S’ha comprovat com són uns quants els escriptors que emigren des de les seves ciutats natals cap a Barcelona. Aquesta realitat s’hauria de tenir en compte a la hora d’investigar el tipus de literatura que s’escriu sobre aquetes ciutats, ja que pot induir a la idealització de la ciutat on va néixer l’autor, transformant la realitat en una cosa idíl·lica allunyada de la realitat material. Existeixen altres implicacions geogràfiques d’aquest procés demogràfic, com per exemple la manca d’oportunitats que troben els escriptors als seus pobles i ciutats natals i que els obliguen a emigrar cap a
317
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
llocs més dinàmics culturalment, com Barcelona. Pel que respecta també al punt de vista dels autors, és important també destacar la invisibilitat total de les dones en la construcció literària dels llocs que presenta Soldevila al seu llibre. Una tercera i última conclusió fa referència a la tesi de la invisibilitat de la literatura urbana més enllà de Barcelona que fou abonada en altres investigacions de l’autor (Frago, 2007). En aquella investigació es formulava la hipòtesi de que la literatura rural de finals del segle XIX nega el fet urbà no barceloní6 (aquest entès per Barcelona i els municipis immediats), i que aquesta invisibilitat ha estat reproduïda fins l’actualitat. En la present investigació s’ha mostrat com, al recórrer a noves fonts literàries, la presència del fet urbà més enllà de l’Àrea metropolitana de Barcelona és present en la literatura, sobretot si la selecció de les obres és feta per un noucentista de la talla i la sensibilitat de Carles Soldevila. D’aquesta manera, sembla posar-se en qüestió la hipòtesi sobre la invisibilitat del fet urbà en al literatura més enllà de Barcelona. Notes 1
La literatura referent a Barcelona ha estat recentment investigada des d’un punt de vista geogràfic per Carreras (2003) 2 Francesc Carreras Candi no pot ser considerat un noucentista donat que fou un dels principals en protestar en contra de la normalització lingüística impulsada per Pompeu Fabra. 3 Comarquinal és presentat per Miquel Llort a la seva novel·la Laura a la ciutat dels sants, publicada el 1931. 4 La antiurbanitat que es respira en els moviments literaris de finals del segle XIX, apareix ben representada en la obra barcelonina El carrer del migdia de Rafael Noguera i Oller (Barcelona, 18801949), on la ciutat comtal és vista com el lloc dels vicis i de la perdició. 5 L’inici d’una de les seves obres principals és amb la frase “Catalunya és un país de muntanyes”, per acabar escrivint “la ciutat és el traç essencial de la geografia catalana”. 6 Aquesta hipòtesi fou elaborada a partir de la que Carreras (2003) ja formulà en referència al retard de l’aparició de la ciutat en la literatura.
Bibliografia Carreras, C. (2003). La Barcelona literària. Barcelona: Editorial Proa. Casassas, J. (1989). Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920). Barcelona: Els llibres de la Frontera. Frago,Ll. (2007) Existeix una literatura urbana no barcelonina? Una visió des dels confins a Carreras, C. i Moreno, S. (coord.) Llegint pedres, escribint ciutats. Barcelona. (en prensa). Nogué Font, J. (1991). Els nacionalismes i el territori. Barecelona: el Llamp. Roca, F. (2000). Teories de Catalunya. Guia de la societat catalana contemporània. Barcelona: Pòrtic Santos, M. (1996). A natureza do espaço, técnica e tempo, razao e emoçao, São Paulo: Ed. Hucitec,. Soldevila, C. (1956). Bellesa de Catalunya. Art, vida i paisatge. Barcelona: Ed.AEDOS Trias, E. (1984): La Catalunya ciutat i altres assaigs.Barcelona: L’Avenç Williams, R. ((1973). The country and the city. NewYork: Oxford University Press.
318
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ELS MAPES A LA PREMSA: DEU ANYS DESPRÉS Mariàngels Trèmols i Gironell Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya Fa aproximadament deu anys estava a punt d’enllestir una tesi doctoral que amb el títol de: Els Mapes a la premsa possibilitats i funcions de la cartografia periodística vaig presentar a la Universitat de Barcelona el 1999. En ella s’analitzava el paper social dels mapes de premsa i l’ús que aquests feien de la cartografia, mitjançant els infogrames espacials o mapes de premsa. En el període estudiat (1989-1997) s’havia observat un increment del nombre de documents, coincidint amb importants canvis tecnològics (rotatives i redaccions digitals, creació dels departaments d’infogràfics...), socials (canvis en els usos i costums de les societats occidentals), polític (període ric en transformacions geopolítiques) i econòmics (transformacions urbanístiques i infraestructurals). Alhora i vinculat a tots aquests canvis anteriorment esmentats, neix una necessitat des de les empreses periodístiques de fer molt més atractius els diaris en format paper. En el període estudiat, comencen a aparèixer algunes capçaleres digitals, de les que els mitjans desconeixen la repercussió que poden tenir en un futur immediat. De fet, alguns analistes dels mèdia, vaticinaran llavors, que els diaris en format paper acabaran desapareixen. En aquell moment doncs, els diaris més importants van portar a terme reestructuracions formals i van apostar decididament pels grafismes de tot tipus, per atraure a un públic més ampli, acostumats cada vegada més a les múltiples possibilitats formals dels audiovisuals. Per portar a terme tot això va caldre crear o ampliar els departaments d’infogràfics, dotar-los d’amplis recursos, apostant decididament per les noves tecnologies digitals. Ens trobàvem doncs, davant un variat ventall de propostes noves, que accionaven de manera molt clara sobre l’objecte d’estudi i que el feien encara més interessant. La hipòtesi inicial plantejava, que l’ús de cartografia per part dels diaris, s’havia incrementat extraordinàriament en els darrers deu anys, però que aquest increment no portava aparellat l’ús correcta del llenguatge cartogràfic, ben al contrari, les facilitats tècniques, fruit de la consolidació de les eines informàtiques, no feien més que potenciar la banalització dels processos de producció, de manera que la qualitat, i sobretot els sistemes de control, anaven quedant arraconats a resultes de les facilitats de les aplicacions gràfiques i de disseny que els departaments d’infogràfics podien utilitzar. Aquesta hipòtesi portava aparellada un plantejament: que l’emissor (diari) utilitzava els mapes com un recurs formal fàcil d’aconseguir i de manipular, sobretot a partir de la consolidació de la redacció digital. Així, es podia recolzar tot tipus de notícies, tinguessin o no implicacions geogràfiques, amb un mapa, fins i tot, cobrir espais destinats a fotografies, si aquestes no arribaven a temps. En canvi, el receptor (lector) buscava en els mapes, la informació espacial que no sempre trobava, sobretot si aquests no s’havien realitzat amb aquest objectiu.
319
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Per a realitzar l’estudi, es van recollir aproximadament 4.000 notícies amb mapa, entre els anys 1989 i 1997, que van aparèixer en diaris de la premsa espanyola i estrangera. La part més experimental del treball però, es va fer amb els mapes que es van publicar en aquest període, en els diaris El País i La Vanguardia. Es triaren aquests diaris, per què es consideraren representatius del panorama periodístic espanyol, i a més, els dos havien portat a cap canvis estructurals i apostat per les noves tecnologies, en el moment de començar la recollida, aspectes que foren fonamentals a l’hora d’escollir els mitjans a estudiar. El material, es va ordenar per grups temàtics, entre d’altres: Conflictes geopolítics, Urbanisme, Esports, Metàfores, etc.,1 es van analitzar les seves característiques qualitatives (mapa de situació, títol, símbol, llegenda,....), quantitatives (nombre de mapes, superfície, ....), dades geocartogràfiques (àrea, escala, projecció, ....), i les dades descriptives (nom, data, tema, grup, ....) en una fitxa de 27 camps. Es va recollir i catalogar les propietats de cada mapa i es va introduir en una base de dades, la qual va permetre fer una sèrie d’anàlisi valoratius. Els resultats de l’explotació va permetre anar encerclant els desajustos que es produïen habitualment en aquests tipus de mapes i que tenien l’origen en l’ús que se’n feia. El diari utilitzava el mapa com un recurs figuratiu, que permetia trencar la monotonia de la lletra escrita i establir un equilibri estètic dins la notícia. S’oblidava en canvi, o es deixava en un segon pla, l’essència mateixa dels mapes, que era donar informació sobre fets i fenòmens que succeïen en el territori representat, mitjançant el llenguatge cartogràfic. L’anàlisi dels resultats va confirmar en gran mesura les hipòtesis de partença, permeten arribar a algunes conclusions com per exemple: mostrar d’una banda una supeditació dels mapes a les facilitats tecnològiques; i de l’altre, un coneixement reduït dels recursos del llenguatge cartogràfic. La manipulació intencionada dels documents amb finalitats subliminals, que inicialment es va considerar clau per estudiar els mapes de premsa, va resultar sovint subordinada, per raons tan prosaiques com l’escàs coneixement del llenguatge cartogràfic, i per la urgència en que s’havien de realitzar els documents. La tesi feia una recomanació i una aportació. La primera, aconsellant als diaris de fer un esforç per a sintetitzar en un llibre d’estil, les normes i els criteris bàsics per a realitzar els mapes de premsa amb coherència i amb un aspecte formal capaç d’identificar els mapes d’un diari concret i diferenciar-lo de la resta. La segona, des del punt de vista cartogràfic, com s’havia d’intentar solucionar determinats aspectes de tipus formal, gràfic i conceptual, que apareixien com l’origen dels desajustos observats en l’anàlisi realitzat, sense perdre de vista l’entorn d’aquests documents, en el complex procés de producció general d’un diari, i que sens dubte condicionava la qualitat d’aquests. Les conclusions de l’estudi aconsellaven de situar als mapes de premsa al lloc que els corresponia, considerar-los com a informació espacial, que aquest fos el seu primer objectiu i que a partir d’ací, s’aprofités el seu sistema de representació per abordar altres qüestions. D’aquestes, la més important, la seva vinculació estreta amb el llenguatge gràfic, que el feia òptim per arribar al lector de manera fàcil i directa, fidelitzant-lo o aconseguint sumar-ne de nous, en un mercat cada vegada més saturat,
320
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
en el que només es mantindrien els que presentessin els productes més atractius, innovadors o de més qualitat. 1- La Vanguardia, 27 de febrer de 1994
2- El País, 10 de març de 1996
Deu anys després en quin panorama ens trobem? Les capçaleres digitals, que en un moment donat, van fer témer als mateixos editors la desaparició dels diaris en format paper, desenvolupen una nova tasca, que res té a veure amb els diaris convencionals. Són en tot cas complementaris però no compateixen per un mateix espai. Els lectors poden o no ser el mateixos, però en un i altre format, busquen coses diferents. Aquest fet es pot observar fins i tot quan s’analitzen els infogràfic que un i altre poden oferir al lector. També es diferent el nombre i el protagonisme a les pàgines, i mentre en el diari en format paper, el mapa apareix juntament a la foto i al text, en el diari digital, pot aparèixer segregat en un camp de gràfics específics. Podem dir doncs, que els espais de la informació s’han ampliat i tecnificat, la gent demanda informació, i les necessitats són diferents a cada moment, pel que els formats de la mateixa (analògica, digital), poden ser molt més àmplies del que s’havia considerat en un passat proper, i els suports també (paper, ordinador, telèfon, agendes electròniques....). Aquesta multiplicitat d’espais informatius han ampliat extraordinàriament el paper dels infogràfics, sobretot en l’entorn digital. Molts d’ells són dinàmics i amb aquest dinamisme, solen expressar una cronologia o successió de fets i fenòmens. En aquest període hem d’esmentar també un altre fenomen, el dels diaris gratuïts. S’editen de dilluns a divendres, amb un nombre de pàgines reduït i es distribueixen prop dels accessos als mitjans de comunicació de les grans ciutats. L’objectiu d’aquests, es arribar a un usuari urbà, no lector de diaris convencional (treballador, estudiant), i entretenir-lo informant, mentre fa els seus desplaçaments habituals. Quatre d’aquests diaris són entre els cinc més llegits de l’Estat espanyol.
321
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La tecnologia en aquest període ha seguit avançant, però no s’han observat canvis tan radicals com els que van suposar passar de les redaccions i rotatives analògiques a les digitals. En tot cas s’han anat perfeccionant i permeten millorar els processos d’elaboració dels diaris, però sense canviar l’entorn de producció bàsic. Han canviat la tipologia de les notícies? Alguns dels temes que llavors estaven d’actualitat han deixat de ser-ho (illes Kúrils, Autovia de Leizarán, Efemèrides del 92), altres han seguit presents durant tot aquest període (cas dels conflictes cronificats a Palestina o Iraq), o han tornat a aparèixer, just en el moment en que s’ha iniciat aquest treball. La independència de Kosovo, podria ser el paradigma. Declarada el 17 de febrer de 2008, i amb una gran repercussió mediàtica, va recuperar un dels temes que va ser cabdal a la tesi: la desintegració política, social i econòmica dels Balcans. No obstant, el que sí que s’observa és que els grans grups que es van analitzar de manera sistemàtica a la tesi, i que englobaven la suma de temes singulars, com per exemple Conflictes Geopolítics (Palestina, Guerra del Golf Pèrsic, Guerra dels Balcans...) seguirien sent pràcticament els mateixos, ja que han canviat els focus de l’acció, però no els fenòmens que es representaven. Els mapes a la premsa actual Els mapes de premsa no han estat al marge de tot aquest procés de millores tecnològiques i de canvis d’hàbits, ben al contrari, han entrat a formar part de tot aquest ventall inesgotable de possibilitats gràfiques, que la tecnologia ha posat tan fàcilment a l’abast i que ha permès recrear de manera tan original. Segueix havent-hi els diaris en format paper (de pagament i gratuïts), i el seu interès radica, entre d’altres coses, en el seu suport que el fa més perdurable en el temps i més vulnerable a les errades. Està clar però, que pot arribar a molts menys lectors que les capçaleres digitals. Quan un diari digital posa un mapa a la portada, cosa que no passa gaire sovint, potencialment el poden veure milions d’internautes (mapa dels resultats de les eleccions generals de març de 2008),2 en canvi si apareix al interior d’un diari en format paper, depenent de la rellevància del mateix, el podran veure uns centenars de milers de lectors. No s’ha valorat de manera sistemàtica cap mitjà, com es va fer durant la tesi, perquè aquest tampoc era l’objectiu del treball. S’ha analitzat una mostra de diaris en format paper i d’altres de digitals. Del primers s’ha valorar l’aportació dels diaris de pagament (El País, El Periódico, La Vanguardia....) i dels diaris gratuïts (ADN, 20 minutos, Metro.....). S’ha fet aquesta subdivisió, acollint-se a la voluntat que tenen els mitjans de diferenciar ambdós tipus de premsa escrita. En aquesta dècada i sobretot en els darrers anys, s’han advertit canvis importants pel que fa a utilitzar nous productes per a recolzar els infogràfics. Les ortofotos i fotografies àrees, que aleshores eren tan complicades d’aconseguir, s’han popularitzat gràcies a entorns digitals com el Google Maps, Yahoo.Maps, National Geographic...
322
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
que han obert tot un món de possibilitat, que els departaments d’inforgràfics han aprofitar al màxim. Errades observades S’observa en aquests tipus de documents, que representen una nova tipologia i que no s’havia estudiat anteriorment, un ús i abús, i sobretot una manca de revisió dels mateixos una vegada realitzat. És tan fàcil aconseguir el suport, i a la vegada tan resolutiu, que és en aquesta tipologia on s’observen més errades. S’han recollit uns exemples amb mapes de zones de Catalunya, extrets del Google Maps, on apareixen errades de localització importants. 3- La Vanguardia, 26 de febrer de 2008 Confusió entre la Riera de Gaià (municipi del Tarragonès) i Riera de Gaià (hidrònim del Bages)
4- La Vanguardia, 15 de març de 2008 Es pot observar la situació errònia de l’Hospitalet de l’Infant
Segueixen havent-hi errades als mapes de premsa convencionals. Errades en la representació d’una llegenda, que interpreta de manera errònia a quin país corresponent uns vaixells de guerra representats al mapa,3 o en un mapa de situació, on Somàlia apareix aproximadament a Irán.4 També hi ha errades de contingut en els mapes que apareixen als diaris gratuïts. Aquests mitjans utilitzen menys el recurs, i solen ser més petits i menys elaborats, tot i que a vegades sí que han apostat de manera decidida per aquest.5
323
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Dels recollits se n’han escollit dos suficientment representatius, de les errades més habituals d’aquests mitjans. El primer és un mapa aparegut a Metro sobre el genocidi tibetà, en que la ciutat de Shangai apareix mal localitzada. Tenint en compte que és l’única ciutat que apareix al mapa de Xina, és molt provable que l’hagin confós amb la capital Pequín (Beijing), de fet la situen molt a prop del lloc que li correspondria. 5- Metro, 17 de març de 2008
El segon, és una il·lustració en que s’utilitza la Terra com a símil per a comparar els quilometres que fa un cotxe de formula 1 en diferents situacions. Per fer aquesta comparació s’utilitza el diàmetre de la Terra (12.756,28 km.) i és confon amb el perímetre (40.008 km.). A la il·lustració podem observar com un cotxe fent 15.000 Km. dóna una volta i quart a la Terra. Aquesta és l’errada més gran, però no l’única, ja que alhora de multiplicar i de representar-ho sobre la Terra tampoc han estat molt afortunats. 6- Metro, 25 d’abril de 2008
324
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
A vegades els mapes o infogràfics arribem de diferents agències de notícies i són fusellades sense advertir possibles errors, cosa que segurament ha passat en l’exemple anteriorment esmentat. L’altre canvi important ha vingut de la mà de les capçaleres digitals i de les seves múltiples possibilitats tecnològiques on s’han pogut catapultar totes les novetats tecnològiques que sobretot la informàtica ha posat a l’abast dels mitjans. Dins de les capçaleres digitals s’han consultat un nombre important de diaris nacionals i internacions, que han permès adonar-se que els mapes que apareixen en aquets format poc tenen a veure a nivell formal amb els mapes estàtics que presenten els diaris convencionals. Molts d’aquests mapes es poden considerar de tipus dinàmics. Aquest dinamisme, es posa de manifest representant fets i fenòmens, i permet-ne una representació cronològica, multilocacionals, etc. Tot un món de mobilitat cartogràfica s’ha obert al lector, que difícilment pot anar més enllà, quan observa un document d’aquest tipus, on la filigrana, dispensa qualsevol possible errada de contingut cartogràfic. Cal esmentat que els dissenyadors i infografistes, han desplegat les seves grans dots d’il·lustradors i la capacitat tecnològica ha fet la resta. Està clar que darrera de tot aquest enginy, els recursos cartogràfics han quedat en un segon pla, i fins i tot s’ha de reconèixer que alguns ja no tenen molt sentit, si considerem el mitjà, el suport i la finalitat del producte (escala, coordenades, projecció....). Però altres en canvi han de ser reconsiderats, perquè les noves possibilitats tecnològiques els han donat un protagonisme que no tenien fa uns anys. Moltes vegades coincideixen amb els elements locacionals, ja sigui mapes per situar dins un àmbit més gran del que es refereix el mapa concret, o la toponímia, que permet de manera molt senzilla ubicar el territori. Tot i que en aquest sentit, caldria unificar criteris (sobretot amb la toponímia que prové d’altres països), ja que és habitual que s’utilitzin diferents topònims per designar un mateix lloc. No obstant aquest nou camp de grafismes cartogràfics digitals, que obren les capçaleres digitals, per la seva especificitat, complexitat i magnitud, mereix un anàlisi molt més acurat, que no permet l’espai que es disposa aquí. Conclusions Es pot concloure que en aquests quasi deu anys no s’han observat importants canvis formals molt importants en els mapes que apareixen a la premsa en format paper. El nombre absolut de mapes no s’ha incrementat, de fet en alguns mitjans, fins i tot han disminuït. El País per exemple, ha apostat darrerament per donar més protagonisme a la fotografia, incrementant-ne el seu nombre i l’espai que ocupa dins la notícia. Les errades no sols no han disminuïts, sinó que han crescut en nombre i gravetat. Denoten desconeixement i manca de revisió del document abans d’editar-lo. Els desencerts en la localització, la toponímia, l’ús de la llegenda o del mapa de situació són habituals, la qual cosa indica que el mapa segueix complint una funció dins la
325
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
notícia, que a vegades és més la d’omplir un espai i trencar la monotonia del text, que la d’informar espacialment. Es segueixen utilitzant mapes de premsa en notícies amb poques connotacions geogràfiques, només com un recurs gràfic. En aquests casos, només podria estar justificat el seu ús si s’utilitzessin correctament els recursos del llenguatge cartogràfic, cosa que generalment no succeeix.6 Es segueix observant un excés de dades complementàries dins els mapes, senyal inequívoc que no es coneix ni es confia suficientment en el recurs del llenguatge cartogràfic. Hi ha una necessitat de remarcar alguns fets i fenòmens, que quedarien suficientment explicats si s’utilitza correctament la simbologia i la llegenda. S’observa sovint una desconnexió entre la notícia i el mapa. De fet la notícia no sol fer mai referència a aquest. Haurien de ser peces complementaries i en canvi a vegades sembla que es contradigui una a l’altre. Els mapes del temps, la primera tipologia que va començar a aparèixer de manera sistemàtica a la premsa mundial, ha anat evolucionat des d’un estil clàssic, amb simbolismes una mica anacrònics, a un altre de més modern, que utilitza simbologia descriptiva. Molts acudits, icogrames d’articles de fons i anuncis, segueixen inspirant-se en elements geocartogràfics per arribar al lector amb enginy i sensibilitat. Es comprova que aquest tema gràfic és inesgotable, que les seves significacions subliminals estan plenament consolidats i són molt adequades per arribar al lector de manera directa.7 No vull acabar però sense esmentar que la complexitat dels mitjans de comunicació escrits, fan molt difícil la tasca diària, que està sotmesa a pressions de producció importants, on els errors estan a l’ordre del dia. Tampoc vull desmerèixer la tasca que fan els infografistes o maperos. Només s’intenta analitzar els objectius, els continguts i les finalitats dels mapes de premsa i aportar una visió dels mateixos. Els mapes que apareixen a la premsa han de tenir una personalitat pròpia, han de ser abans que qualsevol altre cosa, mapes de premsa, i des d’aquesta premissa s’han d’analitzar. A nivell formal poden ser més frívols que els mapes convencionals i es poden permetre més llicències, tot i que mai s’ha de perdre de vista que estan donat una informació espacial i que aquest és el veritable objectiu del document. Cal no confondre al lector, per aquesta raó, s’han de respectar unes normes mínimes de qualitat. Notes 1
À.TRÈMOLS, Els Mapes a la Premsa, Tesi Doctoral, presentada a la UB, Barcelona, 1999 Webs de El País i La Vanguardia, 10 de març de 2008 3 Publicat a El País 13 d’abril de 2008, pàg. 52 4 Publicat a El País, 13 d’abril de 2008, pàg. 9 5 Publicat a ADN, 5 de març de 2008, pàg. 4 i 5 6 Publicat a El País-Negocios, pàg. 8, 24 de febrer de 2008 7 Veure, El País, 6 de maig de 2007, pàg. 19, i 22 de juliol de 2007, pàg. 2, La Vanguardia, 26 de gener de 2008, pag. 76 2
326
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
BIBLIOGRAFIA AAVV. Medias: information ou manipulation, Editions de l'Université de Bruxelles, Bruxelles, 1999 P. CHARAUDEAU, Les Médias et l’information: l’Impossible transparente du discours, De Boeck , Bruxelles, 2005 E. DE DIEGO, Contra el mapa, Siruela, Madrid, 2008 M. MCEACHREN, How maps work: representation, visualization and design, Guildford Press, NovaYork, 1995 A. LARRONDO, A. SERRANO et alt., Diseño periodístico en Internet, Universidad del País Vasco, Servicio Editorial, DL 2007 M MONMONIER, How to lie with maps, University of Chicago Press, Chicago, 1991 M. MONMONIER, Mapping it out, (Expositons Cartography for the Humanities and Social Sciences); University of Chicago Press , Chicago, 1993. F. ORMELING, «Mass media maps as objects of cartographic tought and teory», Reihe C. Kartographie. Vol 16, Berlín, 1997, pàg. 22-33. W. SCHARFE, «German journalistic cartography. The first readers’ poll on maps in newspapers», Proceedings 17th International Cartographic Conference, Barcelona, 1995, pàg. 282-283 W. SCHARFE: «The Development of Consciousness in Cartography of Mas Media Maps», Reihe C. Kartographie, vol, 16, Berlín, 1997, pp.1-21 J. M. SPOOL, «Playgrounds for data: Inspiration from NYTimes.com interactives», User Interface Engineering, Gener 2008 M. TRÈMOLS, «The social importance of geocartography in the spanish media», Reihe C. Kartographie, vol 16, Berlín, 1997, pàg. 219-22 M. TRÈMOLS, El Mapes a la premsa: possibilitats i funcions de la cartografia periodística, Tesi Doctoral, presentada a l’Universitat de Barcelona, l’any 1999
327
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ELS ATLES COMARCALS DE CATALUNYA: UN PRODUCTE INNOVADOR PER A UNS CONTINGUTS TRADICIONALS Juli Valdunciel, Jaume Feliu, Carolina Martí, Anna Roca Universitat de Girona 1. Introducció La present comunicació pretén ressenyar l’aportació dels Atles comarcals de Catalunya al coneixement del nostre territori com una obra no només de caire acadèmic sinó també divulgatiu i aplicat. En primer lloc, es constata la filiació de l’obra al llegat de la geografia clàssica catalana i a les aportacions tradicionals —monografies i les obres generals― que han disseccionat el país des de l’òptica comarcal. En segon lloc, es detalla el seu procés de concepció i elaboració. Finalment, es destaquen les innovacions que el nou format CD-Rom i les possibilitats d’interacció cartogràfica amb servidors externs suposen en el sentit d’innovació respecte de les aportacions anteriors. 2. La comarca com a àmbit de l’estudi geogràfic El fet comarcal ha estat tradicionalment un dels principals objectes de debat a nivell ontològic de la geografia catalana. Malgrat que la primera geografia de Catalunya, l’obra de Pere Gil,1 ja proposava al segle XVII la divisió del territori català en unitats molt aproximades a la comarca, la idea contemporània de comarca reprèn amb força a final del segle XIX, amb la Renaixença i la voluntat d’acadèmics i estudiosos de reconstruir el país a l’entorn d’un conjunt de símbols nacionals. El primer assaig de divisió comarcal detallat, realitzat per Norbert Font i Sagué,2 va donar pas a un seguit d’aportacions que van culminar amb la figura de Pau Vila i la Ponència de Divisió Territorial de la Generalitat republicana. En aquest punt, el concepte de comarca havia madurat a l’entorn de dos dimensions bàsiques que la Ponència pretenia integrar. D’una banda, la idea de comarca com a fet històric, nascut com a resultat d’una relació entre home i ambient de llarga durada, que hauria adobat l’aparició unes entitats de poblament i de mercat arrelades en el sentir popular. De l’altra, la idea de la comarca com a entitat administrativa delimitable a partir d’uns paràmetres d’uniformitat en extensió i població, que hauria de permetre una organització racional de la funció pública sobre el territori. Malauradament, els treballs de la Ponència de la Divisió Territorial es tancaren l’agost de 1936 amb l’aprovació, per decret i en una situació bèl·lica, d’una divisió comarcal amb 28 demarcacions. El 1987 la Generalitat va aprovar la Llei d’organització comarcal amb la divisió de 1936 com a projecte base, però sense el debat i el consens parlamentari necessari (BURGUEÑO, 2003). Aleshores, el país havia canviat i, malgrat l’acceptació social i política de la divisió comarcal com a símbol de la recuperació nacional, diversos estudis, recopiltats en l’obra de LLUCH I NEL·LO (1984), ja apuntaven la necessitat de donar un nou contingut territorial als diversos esglaons de l’administració pública. En efecte, a la idea de comarca natural i/o lloc de mercat que encara mantenia una important significació al rerepaís, ara s’hi afegien un nou conjunt de realitats urbanes i metropolitanes que sol·licitaven un redreçament del mapa administratiu. L’any 2001 la Generalitat va encarregar a una comissió de tècnics presidida per l’advocat i polític Miquel Roca l’Informe sobre la revisió del model territorial de Catalunya.3 L’Informe, com tantes altres aportacions a la qüestió de la divisió territorial, va romandre sense aplicar.
328
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Mentrestant, i a l’espera d’aprovar-se definitivament una llei sobre l’organització territorial, la Generalitat ha anant bastint de facto una estructura administrativa descentralitzada de base regional. En qualsevol cas, el principal llegat del debat comarcalista va ser la fixació definitiva en l’imaginari col·lectiu de la idea geogràfica de comarca com a divisió natural del país. En el pla científic, aquest filó de recerca va esperonar l’aparició de nombroses monografies comarcals segons els preceptes de l’escola regional francesa, el principal representant del qual fou Pau Vila i la seva obra sobre la Cerdanya.4 En acabar la Guerra Civil Espanyola, aquesta linia va ser continuada per altres estudiosos, com Josep Iglésies, i el grup de geògrafs, principalment de la Universitat de Barcelona, organitzats a l’entorn del mestratge de Lluís Solé i Sabarís, Lluís Casassas i Joan Vilà Valentí. En el pla divulgatiu, la Geografia de Catalunya, dirigida per Lluís Solé i Sabarís,5 representaria una fita històrica en la concepció geogràfica del país en base a la idea de comarca i encetaria un camí que continuarien posteriors reculls generalistes, com la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, dirigida per Max Canher.6 Paral·lelament, a principi dels anys 80, la Caixa de Catalunya va endegar la col·lecció Catalunya Comarcal, el primer treball monogràfic —amb un recull exhaustiu de dades— que feia exercici de balanç i prospectiva de les dinàmiques territorials a nivell comarcal. Finalment, a mitjan dels 90, l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) va llençar al mercat una nova obra de base comarcal que fusionava el concepte d’Atles tradicional, que fins aleshores s’havia nodrit d’aportacions orientades principalment al sector escolar,7 i la dissecció geogràfica del territori, en base a la descripció raonada per temes, propi de les obres generalistes: els Atles comarcals de Catalunya. El format de l’obra s’estructurava a partir del tradicional esquema binari geografia física-geografia humana, i combinava els textos de síntesi amb la base cartogràfica del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:50.000 de l’ICC, la més completa continguda mai en una obra d’aquestes característiques. El primer Atles editat va ser el de la Vall d’Aran, el 1994, i posteriorment anirien sortint a la llum un total de 5 més —principalment de les Comarques gironines— en format paper. 3. Projecte, coordinació i organització del treball El projecte d’elaboració dels Atles comarcals de Catalunya de les Comarques gironines es va reprendre de nou el 2005 amb l’encàrrec de revisió per part de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) de l’Atles del Pla de l’Estany. A partir d’aquest moment, l’equip de la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona (UdG) va iniciar la revisió dels Atles de l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Baix Empordà, i, progressivament, l’elaboració de les edicions originals dels Atles corresponents a les comarques del Gironès, la Selva i el Ripollès.8 Per a realitzar l’obra es va constituir un equip de treball format per 8 persones vinculades orgànicament a la UdG i 58 col·laboradors repartits pel territori, que elaborarien els capítols a títol individual. El gran nombre de persones implicades i el gran volum d’informació generada i tractada van requerir una divisió acurada de les tasques a realitzar en tres grups: a) L’equip de coordinació científica, b) El grup de treball gràfic i cartogràfic, c) Els col·laboradors externs. En el pla temporal, el primer repte fou la revisió de l’índex amb la idea de dissenyar una obra innovadora però amb capacitat per recollir alguns dels valors de les monografies tradicionals. Amb aquest
329
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
objecte es va decidir combinar la inclusió de dos nous capítols on s’introduïen noves temàtiques, com les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i la innovació productiva, amb un capítol de síntesi paisatgística que pretenia recuperar la capacitat interpretativa de l’assaig monogràfic tradicional. Seguidament, es va fer l’encàrrec dels capítols a especialistes en les diverses matèries, principalment del territori. L’objectiu era encomanar-los la tasca de posar al dia de les investigacions en les respectives matèries, actualitzar les dades, i refondre el conjunt en un text. La segona fase es va iniciar amb la rebuda dels materials elaborats per part dels diversos autors, a saber, el text corresponent a cada capítol i les dades per elaborar el material gràfic i cartogràfic. A partir d’aquest moment, la feina es va dividir en dues tasques: d’una banda, l’equip de coordinació es va encarregar de la revisió científica i lingüística del material rebut; de l’altra, l’equip de suport gràfic, va elaborar i tractar, segons un criteri homogeni, el material gràfic, cartogràfic i fotogràfic. Finalment, el cos dels atles es va lliurar, de manera coordinada amb l’ICC, a l’empresa Geodata Sistemes SL, que ha desenvolupat les aplicacions en format CD-Rom. Figura 1: Vista del format general dels Atles.
Font: Atles del Pla de l’Estany.
4. Format, continguts i ús La principal novetat d’aquesta segona fornada d’Atles comarcals de Catalunya és la seva edició en format CD-Rom. El nou suport dona una major flexibilitat de consulta, permet la interacció amb fonts i bases de dades externes, i facilita la reproducció dels materials. A més, aquest format permet, en una situació futurible, bolcar tot el contingut a un servidor per poder consultar l’obra on line des d’internet. Tot plegat converteix els Atles no només en una eina de lectura, com les obres tradicionals, sinó també d’estudi i treball, especialment orientada al món acadèmic i professional. L’edició en CD-Rom ha determinat el seu disseny a partir d’un format de finestres amb dos entorns de consulta. A la banda lateral esquerra, i en forma de columna, apareix un sumari amb l’estructura general de l’Atles ordenada per capítols. En primer lloc, trobem l’apartat de Geografia general, amb una introducció de la comarca i la descripció sistemàtica dels diversos municipis que la conformen. En segon lloc, en l’apartat d’Història, hi trobem la narració cronològica dels fets que han marcat l’evolució de la
330
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
comarca fins els nostres dies. A aquests, hi segueixen els capítols de Geografia física i Geografia humana, amb els consegüents subcapítols tradicionals. El capítol que segueix és diferent per a cada comarca i aborda alguna temàtica específica que permet copsar la singularitat de cada comarca. Finalment, el darrer apartat es dedica a la descripció de quins són els reptes ambientals d’aquell territori. Aquesta estructura, concebuda a mode d’espina dorsal de l’obra, ens permet direccionar la consulta cap a l’apartat que desitgem consultar. A la banda dreta, apareix una finestra més àmplia on es despleguen els continguts específics de cada capítol. Aquests continguts han estat dividits en quatre àmbits d’informació bàsics: a) Text, b) Figures i mapes, c) Fotografies i d) Cartografia, que es poden consultar de manera separada i flexible a través d’un sistema de pestanyes. Per últim, l’obra conté diverses aplicacions que permeten manipular els elements de manera àgil, com una barra d’eines situada a la part inferior, que permet modificar els atributs de visualització dels objectes, i un cercador que ens permet buscar, a través d’un sistema de paraula clau, qualsevol element contingut a l’obra. En definitiva, aquest format de visualització, concebut a partir de dos cossos estàtics (índex i espai de visualització), dóna pas a un sistema de consulta dinàmic, que permet navegar de manera transversal a través dels diversos objectes continguts a l’obra (text, gràfics i mapes, etc.). Figura 2: Visualització de la cartografia temàtica.
Font: Atles de la Selva
Figura 3: Mapa informatiu del nucli urbà de Besalú.
Font: Atles de la Garrotxa.
5. Innovacions a nivell cartogràfic Una de les principals innovacions que presenta l’obra és el cos de mapes que conté i les opcions d’interacció cartogràfica. Podem dividir aquest bloc en dos grups: la cartografia informativa i temàtica elaborada per l’equip de la UdG i la cartografia interactiva subministrada per l’ICC i amb possibilitats d’enllaç extern. En primer lloc, cal destacar la cartografia informativa dels municipis. El primer capítol de cada Atles conté un apartat amb una fitxa per a cada municipi acompanyada d’un mapa amb l’estructura i els usos del sòl del nucli urbà a escala 1:8.000. Els mapes s’han realitzat a partir de la informació planimètrica del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:5.000 (ICC) i s’han complementat amb la informació de l’Ortofotomapa de Catalunya 1:25.000 (ICC), fotogrames dels vols dels anys 2004 i 2005 (ICC), i informació recollida als ajuntaments. Els nous mapes actualitzen la informació de base municipal a
331
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
una escala amb molt de detall, a mode de planimetries urbanes, i, fins i tot, en els casos dels municipis petits, són un treball inèdit que supera les aportacions de les geografies generalistes preexistents, centrades gairebé exclusivament en les capitals comarcals i els nuclis de major dinamisme. D’altra banda, conjuntament amb aquests mapes de base, s’han elaborat mapes temàtics per a cada un dels capítols a partir de les dades fornides pels autors, principalment de base comarcal, però també per a representar espacialment aspectes singulars en àmbits concrets, com espais urbans o litorals. El conjunt de mapes exposat ha estat elaborat a partir d’un format estàndard, segons els darrers avenços en cartografia temàtica,9 i amb el programa de disseny gràfic Freehand 9. Figures 4 i 5: Consulta amb ampliació del nucli urbà de Sant Jaume de Llierca via WMS.
Font: Atles de la Garrotxa
Però l’element a ben segur més innovador en aquest aspecte és la cartografia interactiva que permet la localització de qualsevol topònim o accident geogràfic del text en el territori. En efecte, a partir d’un enllaç hipertextual, qualsevol paraula refereida a un element geogràfic pot ser localitzada immediatament sobre les bases del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:50.000 (ICC) i l’Ortofotomapa de Catalunya 1:25.000 (ICC). A més, a escales grans, i per tal de poder proporcionar una cartografia detallada i actualitzada, l’aplicació es pot connectar, a través d’internet, als Geoserveis de l’Institut Cartogràfic de Catalunya via Web Map Service (WMS)10 i carregar una imatge remota (base topogràfica i ortofotomapa 1:5.000). Per últim, també es pot establir connexió amb el catàleg de metadades de la Infraestructura de Dades Espacials de Catalunya (IDEC),11 que ofereix un recull de la informació geogràfica disponible de l’àmbit de la comarca. En resum, en fer clic sobre el títol de l’apartat que volem consultar es carrega el text associat a la finestra de la dreta i amb un segon clic podem consultar tots els recursos disponibles associats (gràfics i mapes, fotografies i cartografia). Paral·lelament, la consulta del text permet un enllaç hipertextual amb els topònims o accidents geogràfics sobre les bases topogràfiques i ortofotompes comarcals així com una exploració de detall a través via WMS, si és convenient. 6. Conclusions Així, doncs, creiem que la col·lecció Atles Comarcals de Catalunya de l’Institut Cartogràfic de Catalunya es pot adscriure dins de la llarga tradició de les geografies
332
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
comarcals del país i de la reflexió territorial de base comarcal catalana, amb les necessitats d’innovació tecnològica que demanen els temps actuals. En aquest sentit, podem concloure que l’obra aporta innovacions en tres sentits bàsics. En primer lloc, l’Atles aporta una informació variada, rigorosa i actualitzada de les característiques geogràfiques de cada comarca, recolzada, majorment, amb la tasca d’experts locals en els diferents àmbits temàtics. En aquest sentit, cal destacar el valor dels textos com a actualització dels estats de la qüestió en els respectius àmbits temàtics; una tasca que no es realitzava amb aquesta profunditat des de que es va editar la col·lecció Catalunya Comarcal i que en l’àmbit dels capítols de síntesi paisatgística només té referents en les obres de la geografia clàssica. A més a més, l’apartat bibliogràfic recull i actualitza de manera sistemàtica els estudis sobre cada comarca, de manera que pot ser un bon punt de partida per a desenvolupar treballs més aprofundits. En segon lloc, cal ressenyar la innovació que suposa l’ús d’una cartografia actualitzada i interactiva. Per un cantó, l’elaboració original dels plànols urbans dóna una informació de la trama urbana, els usos del sòl i la distribució dels serveis de cada població de la comarca que no té precedents en cap altra obra. Per l’altre, el lligam toponímic entre els textos i els mapes topogràfics i ortofotografies (ampliats amb els geoserveis de l’ICC) facilita la localització i el coneixement dels llocs d’una forma que no havia esta possible fins l’edició dels Atles Comarcals de Catalunya en versió digital. Per últim, cal destacar que els nous Atles comarcals afegeixen al tradicional valor qualitatiu del text, propietats hipertextuals i de localització d’objectes. Aquests elements, juntament amb la versatilitat del format de finestres, que permet una total transversalitat en la consulta de dades, converteixen l’obra en un eina molt útil en determinades tasques, com l’anàlisi descriptiva del territori o l’elaboració i l’edició de textos. En aquest sentit, els Atles són de gran interès per a la divulgació de les característiques geogràfiques d’una comarca a la població jove en edat d’estudiar. Aquesta afirmació es recolza en dues raons. Primerament, perquè l’entorn digital és molt ben acceptat per la població jove, que s’hi desenvolupa amb molta facilitat. I també, perquè la interacció entre els diferents elements (text, dades, toponímia, mapes, gràfics i fotografies) permet que el maneig sigui més amè i entretingut. En conclusió, els Atles Comarcals de Catalunya han esdevingut un material de referència obligada per a qui ha de treballar, planificar i fer anàlisi prèvia a les accions sobre el territori dins d’un àmbit comarcal concret. L’objectiu de manteniment de la comarca com a àmbit geogràfic de coneixement i acció es veu reforçat pel seu procés d’elaboració, portat a terme eminentment per institucions i persones lligades al territori que disposen d’un coneixement contextual d’incalculable valor, a més del coneixement científic a l’abast d’aquests especialistes que treballen en les ciències del territori. L’obra reforça, en suma, la comarca com a àmbit de coneixement i d’acció col·lectiva. Notes 1
IGLÉSIES, J. (2002) FONT I SAGUÉ, N. (1897), 3 Per aprofundir en els detalls del procés espot consultar ROCA, M. (2002) 4 VILA, P. (1984) 5 SOLÉ I SABARÍS, L. (dir.) (1958-1968) 6 CANHER, M. (dir.) (1991) 2
333
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 7
Per exemple, L’Atlas de Catalunya: geogràfic, econòmic i històric, d’editorial Diàfora, editat el 1974 i amb reedicions posteriors o el Nou Atlas de Catalunya: econòmic, geogràfic i històric, d’editorial Ibis, editat el 1987 i amb edicions posteriors. 8 En aquests moments s’està esta elaborant l’Atles del Ripollès, el darrer pendent de publicació de les Comarques gironines. 9 SLOCUM, T.A. [et al.] (2005) 10 Segons l‘Open Geospatial Consortium (OGC), el servei WMS produeix mapes de dades espacials referits de forma dinàmica a partir d’informació geogràfica. Les operacions WMS poden ser invocades usant un navegador estàndard realitzant peticions en la forma de URLs (Uniform Resource Locators). La llista de WMS de l’Estat espanyol inclou, entre d’altres, l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), l’Institut Geogràfic Nacional (IGN) i la Direcció General del Cadastre (<http://www.opengeospatial.org>, 28-03-2008) 11 Una infraestructura de dades espacials (IDE) és una xarxa descentralitzada de servidors que inclou dades i atributs geogràfics, metadades, mètodes de recerca, visulaització i valoració de les dades (catàlegs i cartografia en xarxa) i algun mecansime per a proporcioanr accés a les dades geogràfiques (<http://www.geoportal-idec.net>, 28-03-2008)
Bibliografia BURGUEÑO, J. (2003), Història de la divisió comarcal, Rafael Dalmau, Barcelona. CANHER, M. (dir.) (1991), Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15 vols., Enciclopèdia Catalana, Barcelona. EDITORIAL DIÀFORA (1974), Atlas de Catalunya: geogràfic, econòmic i històric, Diàfora, Barcelona. EDITORIAL IBIS (1987), Nou Atlas de Catalunya: econòmic, geogràfic i històric, Editorial Ibis, L’Hospitalet. FONT I SAGUÉ, N. (1897), «Determinació de les comarques naturals i històriques de Catalunya», Jochs florals de Barcelona, any XXXIX, p. 319-449. IGLÉSIES, J. (2002), Pere Gil, S.I. (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya, Societat Catalana de Geografia, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona. FELIU, J.; ROCA, A.; MARTÍ, C. (coords.) (2006), Atles del Pla de l’Estany, Diputació de Girona i Institut Cartogràfic de Catalunya, Girona. FELIU, J.; ROCA, A.; MARTÍ, C. (coords.) (2007), Atles de la Garrotxa, Diputació de Girona i Institut Cartogràfic de Catalunya, Girona. FELIU, J.; ROCA, A.; MARTÍ, C. (coords.) (2008), Atles de la Selva, Diputació de Girona i Institut Cartogràfic de Catalunya, Girona. LLUCH, E. I NEL·LO, O. (1984), El debat de la divisió territorial a Catalunya. Edició d’estudis, propostes i documents (1939-1983), Diputació de Barcelona, Barcelona. ROCA, M. (2002), «Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 53-54, pàg. 191208. SLOCUM, T.A. [et al.] (2005), Thematic cartography and geographic visualization, Pearson Prentice Hall. SOLÉ I SABARÍS, L. (dir.) (1958-1968), Geografia de Catalunya, 3 vols. Aedos, Barcelona. VILA, P. (1984), La Cerdanya,Empúries, Barcelona; original de 1926. Pàgines web OPEN GEOSPATIAL CONSORTIUM: <http://www.opengeospatial.org/> INFRAESTRUCTURA DE DADES ESPACIALS DE CATALUNYA (IDEC): <http://www.geoportal-idec.net>
334
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. HISTÒRIA DE LA CARTOGRAFIA Sumari LA REPRESENTACIÓ DEL MEDI NATURAL I HUMÀ DE L’EMPORDÀ EN UN MAPA MILITAR DEL SEGLE XVIII....................................................... 337 per Marià Baig MAPES I FRONTERES. EL PLANO EN QUE SE MANIFIESTA LA LÍNEA DE DIVISIÓN DE LOS REYNOS DE ESPAÑA Y FRANCIA POR LA PARTE DEL AMPURDAN Y COLL DEL PERTÚS de 1764 ................... 349 per Joan Capdevila LOS PRIMEROS TRABAJOS CARTOGRÁFICOS DE LA COMISIÓN DEL MAPA FORESTAL DE ESPAÑA (1868-1887). EL CASO DE LOS MAPAS DE LAS PROVINCIAS DE BARCELONA Y HUESCA ........ 361 per Vicenç Casals EXCURSIÓ A LES PROVÍNCIES DE GUADALAJARA I TERUEL. UN MAPA QUASI FUNDACIONAL DE LA ASSOCIACIÓ D’EXCURSIONS CATALANA. CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA ......................... 372 per Rosa Anna Felip LA CARTOGRAFIA PARCEL·LÀRIA DEL VUIT-CENTS COM A FONT D’ANÀLISI PER CONÈIXER EL PAISATGE HISTÒRIC: SANT MARTÍ DE PROVENÇALS (1853-1871)..................................................... 383 per Núria Font AGUAS, NIEVES E HIELOS EN LOS PAISAJES DE SIERRA NEVADA. EL INTERÉS DE LA INFORMACIÓN GRÁFICA DE LOS LIBROS DE ÉPOCA.................................................................................................................. 393 per Antonio Gómez, Benedita Milheiro, David Serrano LA CARTOGRAFIA EN ELS ORDES RELIGIOSOS A L’ÈPOCA MODERNA. L’ATLES DE LES PROVÍNCIES DEL CARMEL DESCALÇ ....................................................................................... 406 per Mercè Gras REDUCIR LA COMPLEJIDAD TERRITORIAL A LA CLARIDAD DEL MAPA: AGUSTÍ CANELLES Y SU PROPUESTA DE RECONOCIMIENTO DE CATALUÑA (1816) ............................................... 417 per Agustín Hernando CARTOGRAFIA I REVOLUCIÓ: DE LA INDÚSTRIA DELS SANTS ALS MAPES EN RELLEU (1936-1939) .................................................................. 429 per Carme Montaner CARTOGRAFIA PARCELARIA Y ESTADÍSTICA TERRITORIAL EN LA PROVINCIA DE TARRAGONA (1846-1892) ........................................... 439 per José Ignacio Muro
335
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
AGRIMENSORS A LA PROVÍNCIA DE GIRONA DURANT LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX ........................................... 452 per Francesc Nadal, Jesús Burgueño LA PENÍNSULA IBÉRICA EN el gran ATLAS DE al-Idrisi ............................... 465 per Juan Piqueras, Galeb Fasan ELISÉE RECLUS Y SU APORTACIÓN A LA CARTOGRAFÍA ...................... 478 per Teresa Vicente SOBRE LA DUBTOSA UTILITAT DE LA CARTOGRAFÍA ANTIGA............ 495 per Tomàs Vidal LA CARTOGRAFÍA ELABORADA POR LOS INTERVENTORES AL FINALIZAR LA GUERRA DEL RIF: UNA HERRAMIENTA AL SERVICIO DEL CONTROL POLÍTICO Y MILITAR EN EL PROTECTORADO ESPAÑOL EN MARRUECOS ................................. 507 per José Luis Villanova
336
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA REPRESENTACIÓ DEL MEDI NATURAL I HUMÀ DE L’EMPORDÀ EN UN MAPA MILITAR DEL SEGLE XVIII Marià Baig i Aleu Centre d’Estudis d’Història de la Ciència (CEHIC). Universitat Autònoma de Barcelona Resum L’any 1770 entrà en funcionament prop de la vila de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga, primer alt forn de Catalunya. Per tal de garantir el subministrament de carbó vegetal, els seus responsables proposaren al monarca la declaració d’una reserva d’exclusivitat d’uns 25 km de radi centrada a la foneria i que incloïa gran part de l’actual comarca de l’Alt Empordà i part de la Garrotxa. S’elaborà llavors un mapa detallat de la zona afectada, on s’hi especificaren no únicament els nuclis habitats i les vies de comunicació, sinó també els tipus de boscos, els cultius, tot adjuntant-hi dades numèriques de la població d’animals de granja i d’altra informació econòmicament rellevant. En aquesta comunicació ens centrem, sobretot, en la forma de la representació gràfica del medi natural i humà de l’Empordà, en un mapa únic a la comarca per la seva extensió i detall. 1. Introducció Maria Carme Montaner, en el seu estudi sobre els inicis i la consolidació de la cartografia topogràfica a Catalunya, apunta “ A partir de mitjan segle XVIII, les noves tècniques de fer la guerra i la incipient revolució industrial –amb la consegüent transformació territorial– modificarien radicalment el panorama cartogràfic: a partir d’aquell moment seria fonamental l’expressió geomètrica del relleu en els mapes a escales grans i mitjanes” (Montaner, 2000). I tot seguit indica que la solució fou la incorporació de les corbes de nivell essent l’inici del que coneixem avui dia pròpiament com a cartografia topogràfica. Tal com veurem, el document cartogràfic que presentem en aquesta comunicació, per la seva pròpia naturalesa –militar i industrial alhora– incideix directament en aquesta problemàtica. Abans d’analitzar-lo amb detall veurem, però, el context tant cartogràfic com històric en el qual es va originar. 1.1 La cartografia militar a Catalunya És ben reconegut el paper que l’exèrcit ha tingut en el desenvolupament de la cartografia tan a nivell general com a Catalunya en particular (Galera, 2000). D’una banda, tenim els mapes generals d’un país, amb dades sobre les vies de comunicació per ús militar, en el nostre cas mapes de Catalunya com el del Comte de Darnius que acompanyava la seva “Guía de los caminos más principales del Principado de Cataluña, así carreteros más quebrados por los cuales puede transitar el ejército, artillería, carruajes y destacamentos” escrita el 1726 i conservada a la Biblioteca Nacional de Madrid. Aquests mapes solen ser d’escala gran i tenen moltes similituds amb altres mapes generals de Catalunya d’origen civil (Montaner i Casassas, 2005). D’altra banda, es conserven diversos mapes de detall de places fortes, viles i reductes fortificats, elaborats normalment per enginyers militars. Es tracta de plànols a petita escala que detallen els aspectes més tècnics de les construccions defensives. Podem esmentar, en aquesta línia, les aportacions de Nicolas de Fer, qui aplegà en la seva obra
337
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
“Des Forces de l’Europe. L’introduction a la fortification” publicada entre 1690 i 1695, un recull de plànols de localitats que comptaven amb elements defensius. Finalment, hi ha també una sèrie de plànols que descriuen episodis d’operacions de guerra, com setges de places o moviments de tropes i, també, plànols que documenten edificis concrets com un castell, una torre, un port etc. La tasca dels enginyers militars ha estat ben estudiada per Horacio Capel (Capel, Sánchez i Moncada, 1988) i la recent publicació “Los ingenieros militares de la monarquía hispánica en los siglos XVII y XVIII” (Cámara, 2005) aplega una bona mostra de les tipologies documentals de la producció cartogràfica dels enginyers de l’exèrcit. 1.2 La reial foneria de Sant Sebastià de la Muga El mapa que presentem en aquesta comunicació té el seu origen en la construcció, a finals del segle XVIII, de la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga, prop de la vila de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà). Es tractava d’una foneria militar de ferro colat destinada a la producció de munició pel cos d’artilleria. En recents publicacions hem anat presentant els primers resultats de l’estudi d’aquesta pionera instal·lació industrial, primer alt forn documentat a Catalunya (Baig, 2003, 2006, 2007). Fruit de la iniciativa particular de Pere Grau Balló, hisendat il·lustrat de la Jonquera, fou el descobriment de diverses mines de ferro prop de la vila de Sant Llorenç de la Muga. Grau Balló demanà al monarca una concessió per a la seva explotació amb la facultat de poder-hi construir una foneria i així evitar la creixent importació de ferro del Sud de França. Després d’uns estudis previs per part de la intendència del Principat, s’arribà a l’acord final de compra dels terrenys per part de la hisenda pública, la declaració de la zona com a real sitio i la construcció d’una foneria de ferro colat sota la responsabilitat del cos d’artilleria de l’exèrcit, que havia d’aprofitar-la per a la fabricació de munició. El projecte de foneria, realment un alt forn alimentat amb carbó vegetal, fou encomanat a l’enginyer Jean Maritz, qui visità l’emplaçament i les obres en nombroses ocasions. L’any 1771 les obres estaven ja acabades. D’aquesta data són una sèrie plànols de la planta i dels edificis de la foneria, una petita ciutat industrial, construïda prop de l’ermita de Sant Sebastià de la Muga i de la qual en va prendre el nom. A l’Archivo General de Simancas es conserven alguns d’aquests plànols. Podem esmentar el “Plano General del Establecimiento de la Real Fabrica de Municiones de Fierro colado de San Sebastian de la Muga y el particular de sus Edificios”, obra de Francisco Juan del Rey. Es tracta d’un manuscrit sobre paper de 98 x 62 cm amb diverses parts: un plànol general a escala circa 1:2000 i plànols detallats dels edificis escala circa 1:130. La reial foneria de Sant Sebastià de la Muga produí munició d’artilleria ininterrompudament des de l’any 1771, data de la primera fosa, fins al 1794, quan fou ocupada per les tropes franceses del general Augereau durant les guerres de la Convenció (Guerra Gran) i destruïda sistemàticament abans de la seva retirada. Per un estudi més detallat de l’alt forn i la seva producció veure (Baig, 2006). Si considerem els tres elements bàsics d’una foneria: força hidràulica (la Muga), mena (mines de Sant Llorenç de la Muga i de Mont-roig) i combustible (carbó vegetal), aquest darrer era el que representava un volum més gran de transport i emmagatzematge, i també més problemes de producció, ja que els boscos tenen un cert temps –força lent– de
338
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
regeneració. Aquest fet portà a la necessitat de prendre mesures encaminades a assegurar la disponibilitat de carbó i, entre elles, es definí un perímetre d’exclusivitat (Coto) que incloïa tot el carbó que es pogués preparar en un radi d’uns 25 km al voltant de la foneria i que abastava pràcticament tota l’actual comarca de l’Alt Empordà i part de la Garrotxa. Aquesta mesura, molt controvertida per part la població afectada, fou una constant font de problemes que s’hagueren de solucionar a les més altes instàncies de l’Estat (Baig, 2007). És en aquest context que sorgí la necessitat d’inventariar tots els recursos forestals de la comarca i fruit d’aquest estudi fou la confecció del mapa que presentem en la present comunicació i que descriurem en el següent apartat. Fig. 1 “Mapa del terreno, que comprehende los Montes, y Bosques señalados para la provision de carbon, que necesita la Real Fabrica de Municiones de Artilleria de S.n Sebastian de la Muga.” (1773). Archivo General de Simancas. MPyD 4/137.
339
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2. El mapa de la reserva forestal de la reial foneria El mapa conservat a l’Archivo General de Simancas, secció Secretaria de Guerra, porta per títol1 “Mapa del terreno, que comprehende los Montes, y Bosques señalados para la provision de carbon, que necesita la Real Fabrica de Municiones de Artilleria de S.n Sebastian de la Muga”. Es tracta d’un mapa manuscrit de 62 x 26 cm. La seva escala es pot estimar circa 1:210.000. Hi ha una escala gràfica de dues “Leguas de una hora de Camino”. Segons la fitxa de l’esmentat arxiu, el mapa, elaborat per Juan Gros, acompanyava una carta de Manuel Azlor al Comte de Ricla, datada a Girona el 15 d’agost de 1773. Donat que, com veurem, en el mapa s’esmenten uns límits proposats el 3 d’abril de 1773, la data aproximada de la confecció del mapa s’ha de situar entre aquestes dues dates, possiblement els mesos de juliol o agost del 1773. El mapa incorpora un quadre de text en el qual hi ha un cens de la cabanya de bestiar cabrum i oví, població per població, segons les dades que figuraven a les diferents duanes el primer de gener del mateix any 1773. Aquest quadre l’hem transcrit a l’apèndix de la present comunicació agrupant els diferents nuclis de població per actuals municipis, mantenint, però, la grafia original de la toponímia i la distinció entre cabres i ovelles. La sorprenent presencia en el mapa d’aquest cens de bestiar s’entén si tenim en compte la incidència que aquesta ramaderia té en el creixement dels boscos, cosa que havia fet pensar a les autoritats militars en la seva completa exterminació en tota la zona de protecció, cosa que finalment no fou autoritzada per part del rei, tot seguint els consells del ministre Pedro Rodríguez de Campomanes (Baig, 2007). Si tenim en compte també que, com veurem tot seguit, en la part gràfica del mapa s’hi visualitza l’estat dels boscos –tant d’espècies arbòries com la seva frondositat– al temps que s’hi marquen totes les vies de comunicació i nuclis habitats, aquest mapa ens presenta una extraordinària instantània del poblament humà de la comarca de l’Alt Empordà de l’any 1773. Un segon exemplar del mapa anterior es conserva a la Cartoteca Histórica del Servicio Geográfico del Ejército a Madrid. El títol del mapa és, però, lleugerament diferent “Plano Topografico que comprehende los Montes, y Bosques señalados para la provision del Carbon, que necesita la Real Fabrica de Municiones de Artilleria de S.n Sebastian de la Muga.” En aquesta versió del mapa hi ha dibuixada una quadricula numerada amb una doble lletra (horitzontals, A–Z, verticals a–o) amb una taula encapçalada per la llegenda “Advertencia. La situacion de qualquier Pueblo se há de hallar precisamente en una quadricula que ha de ser comun á una de las Columnas verticales, denotadas con letra mayuscula, y á otra de las orizontales con letra minuscula.” En la taula, disposada en el mateix mapa, s’hi recullen un total de 201 topònims amb les respectives coordenades, ordenats per ordre alfabètic des de “K.d. Abajol” (La Vajol) fins a “Q.k. Vilatenim”. Per altra banda, en aquesta versió del mapa no hi és present la taula amb l’enumeració de la cabanya del bestiar. 3. Els elements funcionals del mapa Passem ara a la descripció dels elements funcionals del mapa que estructurarem seguint els següents punts: elements hidrogràfics, límits polítics, relleu, mantell vegetal i elements humans del paisatge (SZEGÖ, 1987).
340
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3.1 Els elements hidrogràfics La costa. En el mapa es detalla la costa centrada en el Cap de Creus, des del Golf de Roses (Bahia de Rosas) al Cap Cervera (Cavo Servera). La costa hi és dibuixada amb força detall, incloent Cadaqués, Port Lligat, el Cap de Creus, Port de la Selva, Llançà, Colera i Port Bou. Com a detall curiós, hi ha ben assenyalat, tot i que sense topònim, el Golfet, entre Cap Gros i la Punta dels Farallons. Davant del Cap de Creus hi ha dibuixada l’illeta de s’Encalladora, situada, però, una mica massa cap el Sud. Els rius. El mapa està centrat en el recorregut del riu La Muga, des del seu naixement, prop de Ribelles, terme d’Albanyà (Ribellas) fins a la seva desembocadura al mar, a l’estany de Castelló d’Empúries (Estanqe de Castello). Hi són representats també els seus afluents, Manol (Menol R.), Llobregat (Llobregat R.), Arnera (Arnera R.), i d’altres més petits, sense nom, com el Rimaló. També hi apareixen afluents del Llobregat com el Ricardell (Ricardell Ar.), la riera de Sant Climent (S.n Climent R.) i l’Orlina (Vrlina R.), i afluents del Manol com la riera d’Àlguema (Alguem R.). Desembocant a l’estany de Castelló i ha marcats una sèrie de rieres (com la de Marçà) sense nom. Finalment, hi ha també una part del recorregut del Fluvià i del Tec. Els estanys. L’estany de Castelló hi apareix com un ampli cercle, de mitja llegua de diàmetre (cosa que ens donaria una superfície d’aigua aproximada d’uns 5 km2) sense diferenciar les dues parts que apareixen en mapes sectorials més detallats de la mateixa època (Compte, 2000). Una zona humida està marcada tot al voltant de l’estany fins arribar quasi a Roses. Una sèquia (Zequia de Molinos) pren aigua del Manol entre Sant Pau de la Calçada (S.n Pau) i el Far (Alfar) i segueix fins a mar, passant al Nord de Fortianell, Fortià i Riumors (Rimors) havent-hi marcada una àmplia zona d’aiguamolls entre aquesta població, la de Vilamacolum i la costa, anomenada “La Gallinera” i que correspon a la zona del Cortalet de l’actual parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Fig. 2. Detall de la costa Nord, del cap Cervera al cap de Creus amb la rosa dels vents.
341
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Fig. 3. Detall de l’estany de Castelló i els aiguamolls de l’Empordà
3.2 Els límits polítics Donat que la zona descrita en el mapa limita amb França, la frontera hi és clarament marcada. S’hi ha emprat una línia discontínua de punts. En la descripció annexa s’hi assenyala que tal línia significa “Division de Reynos”. És interessant notar que en el mapa s’hi representa la part francesa amb el mateix detall que l’espanyola, és a dir, es marquen els camins, els rius i les viles. Les collades que permeten el pas de la frontera hi són marcades amb els seus noms: “Coll. de Salinas”, “Coll. Portell”, “Coll. de Panisa” (Panissars), “Col.l de Pertus”, “Coll. Forcat”, “Coll. Forcadelle”, “Coll. de la Parbasera” i “Coll. de Bañuls”. En addició d’aquests colls hi ha encara més camins que creuen la frontera, com el que porta de Maçanet de Cabrenys a les Illes i el de Maçanet a Costoja, així com el camí de Colera a Banyuls seguint la costa. Evidentment, el coneixement acurat dels passos de frontera era una informació cabdal en un mapa de caire militar i que tenia com a objectiu subsidiari el control del contraban de carbó amb França. En addició a la frontera francesa hi ha marcat, també amb una línia de punts, el límit del perímetre de reserva de boscos per a la foneria, ara, però, resseguida amb una línia gruixuda de color vermell “Circumf.a del Coto”. La part Nord de la zona així delimitada, entre Ribelles i Bausitges, segueix la mateixa frontera francesa. D’aquest punt baixa cap al Sud per Espolla, Sant Quirze de Colera, Vilamaniscle, Vilajuïga, Pedret i Castelló d’Empúries, des d’on segueix en direcció Oest per el Far, Santa Llogaia, Borrassà, Ordis, Espinavessa, Cabanelles, Beuda i Tortellà, per girar, finalment, cap al Nord per Sadernes, Bassegoda i arribar a tancar el cercle a Ribelles. Una línia semblant, però de color groc, marca la “Línea donde terminaba el Coto propuesto en 3 de Abril de 1773”, que delimitava una superfície de reserva menor, ja
342
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
que des d’Espolla anava directament cap al Sud per Sant Climent, Masarac, Vilarnadal, La Vall, Llers i Vilafant entroncant amb l’anterior a Santa Llogaia. D’aquesta manera, haurien quedat fora d’aquesta proposta més restringida les viles de Figueres i Peralada. 3.3 El terreny i les seves elevacions En tractar-se un mapa colorat a l’aiguada, la representació del relleu s’ha resolt mitjançant l’aplicació d’ombrejats, combinats amb el dibuix de corbes de configuració horitzontal, com a rudimentàries corbes de nivell (San Antonio, 2006). La importància de la representació del relleu en el mapa queda ben clara en la següent nota que hi ha escrita en el mateix mapa “Nota. En los parages montuosos se añadirá el quarto mas á la distancia superficial, que se halle con la Escala abajo señalada, y donde haya muchas subidas, y bajadas los tres cuartos.” Addicionalment, hi ha marcats en diferents punts del mapa uns números que representen el temps estimat del trajecte per portar el carbó a la fàbrica: “Los Numeros denotan las horas de Camino para Cavalleria cargada con 12 arrobas peso Catalan, desde los Montes hasta la Fabrica.” Fig. 4 Detall de la zona de les sureres d’Agullana i els boscos de Requesens. Just sobre la línia fronterera hi ha la plaça forta de Bellaguardia. Sobre la Muga, la reial foneria de Sant Sebastià, amb un esquema de la seva planta.
3.4 Les característiques del mantell vegetal L’objectiu principal del mapa és il·lustrar les zones de producció de carbó al voltant de la fàbrica. Per aquest motiu, la descripció detallada dels boscos, incloent tan la distinció entre les espècies d’arbres com la seva frondositat, eren punts molt importants. En 343
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
aquest sentit podríem fins i tot considerar aquest mapa com un veritable mapa temàtic de l’estat dels boscos en el sentit proposat per Cambell (Cambell, 1990). En el mapa hi ha quatre tipus diferents de símbols per representar els boscos, jugant amb els colors tant dels arbres com del mateix fons. Els “Montes poblados de Encinas y Robles” es representen marcant un fons de color verd fosc, que en el mapa visualitza de manera molt efectiva les zones de bosc més dens. Els mateixos elements, però sense el fons verd, denoten “Montes claros”, se sobreentén que dels mateixos tipus d’arbres, i usualment envolten les zones de boscos densos. Uns dibuixets d’uns arbres lleugerament més grans denoten els faigs (Hayas) i uns altres petits de color vermell marquen les sureres (Alcarnoques), que apareixen bàsicament en la zona l’Agullana i la Jonquera, que és precisament en lloc on s’hi desenvoluparia al llarg del segle XIX una important indústria suro-tapera. Es conserva a l’Archivo General de Simancas un document de l’any 1779, una mica posterior a aquest mapa, que conté un inventari detallat dels boscos que subministraven carbó a la foneria. Es pot consultar la seva transcripció a (Baig, 2007). Fig. 5. Detall dels diferents símbols emprats per assenyalar els tipus de boscos
3.5 Els elements humans del paisatge Els ports. Els ports hi són assenyalats mitjançant el dibuix d’una àncora. Hi observem els de Roses (Rosas), Cadaqués (Puerto de Cadaques), Port Lligat (sense l’àncora) el Port de la Selva (Lo Port) –situat entre La Selva i S.n Baldiri–, Llançà (Port de Llanza) i Portbou (Port Bò), aquests dos altre cop sense el símbol de l’àncora. Les foneries. El mapa està central en la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga, que s’hi representa tot esquematitzant la distribució dels seus edificis. Tots els camins que hi porten estan ben marcats, ja que un dels objectius del mapa és detallar els boscos propers i les vies de transport del carbó vegetal a la foneria. És interessant notar que sobre la vila de Sant Llorenç de Cerdans (S. Llorens de Cerdàs) hi ha escrit2 “En su juri[sdi]cción hay cinco Ferrerias”, cosa que ens recorda que la gran demanda de carbó vegetal de les fargues franceses era la que originava els problemes de contraban. Les places fortes. Dins de la zona representada en el mapa hi ha tres places fortes, Sant Ferran de Figueres, Roses i la francesa de Bellaguardia (aquesta sense nom). Totes elles estan dibuixades de forma esquemàtica però suficientment identificables. També hi ha marcat el castell de la Trinitat de Roses (Cast.o de la Trinidad). Les viles. Una jerarquia de símbols ens diferencia les principals viles (Figueres, Besalú, Castelló, Maçanet, Sant Llorenç de la Muga, Ceret i Sant Llorenç de Cerdans) dels altres llocs habitats. Malauradament, no tenim prou espai com per transcriure tots els topònims i comentar les peculiaritats de la seva castellanització (BARELLA, 1996).
344
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Els camins. Les vies de comunicació constitueixen un element cabdal del mapa i dibuixen una densa xarxa de comunicacions. En particular, hi són marcats els següents ponts: Sobre el Fluvià: Besalú i Esponellà; sobre la Muga: Albanyà, Sant Llorenç de la Muga (un únic pont), foneria de Sant Sebastià i Pont de Molins. Com a detall curiós, l’Hostal Nou de Biure (Ostal nou), hi és marcat amb un símbol propi (una caseta). Fig.6 . Detall de la zona de Figueres, amb la plaça de Sant Ferran i els diferents límits de la zona de reserva de la reial foneria. S’hi poden veure també les indicacions horàries.
Els llocs sagrats. Marcats amb un punt rodó i una creu hi podem veure marcats diversos santuaris: Les Salines (N.S.ª de las Salinas), Requesens (N.S.ª de Requesens), Santa Fe dels Solers (S.ta Fé), Santa Bárbara de Pruneres (S. Barbara), El Cos de Montagut (N.S. del Cos), La Salut (N.S. de la Salud) i Santa Magdalena (S.ta Magdalena) de Terrades, El Fau (N.S. del far) i el Mont (N.S. del Mont) d’Albanyà, la Mare de Déu de la Devesa (N.S. de la Devesa), els Arcs de Santa Pau (N.S. dels Archs); i monestirs: Sant Feliu de Cadins (S. Feliu), Sant Llorenç de Sous (S. Llorens), El Roure (N.S. del Roure), El Collell (N.S. del Collell), Sant Pere de Rodes (S.n Pedro de Rodas). 4. Conclusió El mapa que hem estudiat en aquesta comunicació és bon un exemple del nivell d’evolució de la cartografia a Catalunya a finals del segle XVIII. Es tracta d’un mapa d’origen i ús militar, però no és limita a la descripció de vies de comunicació o d’una determinada fortificació, sinó que fa un pas més que l’acosta als mapes temàtics i als mapes topogràfics que es desenvoluparien més àmpliament al llarg del segle XIX. Fruit d’una necessitat mot concreta, assegurar la provisió de carbó vegetal a la reial foneria de 345
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Sant Sebastià de la Muga, en el mapa s’hi apleguen diversos elements complementaris: la situació dels nuclis habitats, les vies de comunicació, el relleu, però també l’estat dels boscos, les diferents espècies d’arbres, els temps de duració del transport del carbó des dels punts de producció fins a la foneria, els hostals... incloent-hi el cens detallat de la població de bestiar cabrum i oví, que representava una amenaça potencial al manteniment dels boscos. I tot això en una data concreta, l’any 1773. Apart de l’interès purament historico-cartogràfic, aquest mapa constitueix una font molt interessant cara al coneixement de molts aspectes de l’habitat humà de l’Empordà a finals del segle XVIII: nuclis habitats, camins, rius, ponts, ermites, aiguamolls etc., més important si tenim en compte la manca de documentació cartogràfica d’aquesta escala d’abast comarcal. 5. Notes 1
En les transcripcions de les llegendes i topònims del mapa s’ha mantingut la màxima fidelitat a l’original, malgrat haver-hi alguns evidents errors gramaticals o castellanitzacions de topònims catalans. 2 En la copia del Servicio Geográfico del Ejército hi ha escrit “jurisdiccion”. 3 Les abreviatures s’han expandit, tot marcant entre claudàtors el text reconstruït. 4 Denominació actual del municipi. 5 Topònim transcrit tal com apareix a la taula original.
6. Bibliografia BAIG I ALEU, Marià (2003), “La reial foneria de Sant Sebastià de la Muga”, Actes de les VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Pàg. 181-187. BAIG I ALEU, Marià (2006), “L’alt forn de la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga i la seva producció”, Actes de les IX Jornades d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Girona: Institut d’Estudis Catalans (en premsa). BAIG I ALEU, Marià (2007), “L’impacte de la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga en els boscos empordanesos a finals del segle XVIII”. Actes del congrés El paisatge element vertebrador de la identitat empordanesa. Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos. Vol. II. Pàg. 383-396. BARELLA I MIRÓ, Albert (1996), “La corrupció de la toponímia catalana en els mapes de finals del segle XVIII”, en Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Núm. 41, Vol XI, pàg. 15-33. CAMARA, Alicia (Coordinadora) (2005), Los ingenieros militares de la monarquía hispánica en los siglos XVII y XVIII, Madrid: Ministerio de Defensa. CAMPBELL, Elia (1990), “Introduction to the history of cartography”, a Introducció general a la història de la cartografia, Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, pàg. 91-126. CAPEL, Horacio; SÁNCHEZ, Joan Eugeni; MONCADA, Omar (1988), De Palas a Minerva. La formación científica y la estructura institucional de los ingenieros militares en el siglo XVIII. Barcelona: Serbal/CSIC, Libros del buen andar núm. 23. COMPTE I FREXANET, Albert (2000), “Desviació del riu Muga i acceleració del procés d'eixugament de l'estany de Castelló en les centúries XVII i XVIII”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Núm. 50, Vol XV, pàg. 95-118.
346
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
GALERA I MONEGAL, Montserrat (2000), “Guerra i cartografia a Catalunya segles XVII-XVIII”, La Cartografia Catalana, 10è curs Institut Cartogràfic de Catalunya. Barcelona. MONTANER I GARCÍA, M. Carme (2000), Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1941). Barcelona, Rafael Dalmau, Editor. Col·lecció Camí Ral, núm. 15. MONTANER, M. Carme, i CASASSAS, Anna M. (2005), Imago Cataloniae: mapes de Catalunya, empremtes de la història. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya i Lunwerg. SAN ANTONIO GÓMEZ, Carlos de (2006), “Metodología para el análisis gráfico de la cartografía histórica”, en Actas del XVIII congreso Internacional de Ingeniería Gráfica, Barcelona, < http://www.ingegraf.es/XVIII/PDF/Comunicacion16999.pdf>. SZEGÖ, Janos. (1987) Human cartography, mapping the world of man, Swedish Council for Building Research, Stockholm. 7. Apèndix Taula construïda a partir de les dades aportades a la “Noticia del num[er]o de Cabesas de Ganado Cabrio y Lanar q[u]e los vecinos de la mayor parte de los Pueblos acotados p[ar]a proveher de Carbon à la R[ea]l Fabrica de Municiones de Guerra de S[a]n Sebastian de la Muga han manifestado en las Aduanas de Figueras, Junquera, Masanet de Cabreñs, S[a]n Lorenzo de la Muga y Besalu tenian existentes en 1º. de Enero de 1773” que apareix annexa3 al mapa de la Fig. 1 (Archivo General de Simancas. MPyD 4/137) Municipi (Alt Empordà) Agullana Albanyà
Avinyonet de Puigventós Biure Boadella i les Escaules Cabanes Cantallops Capmany Castelló d’Empúries Darnius Espolla Far d'Empordà, el
4
Nucli habitat Agullana Buscaros Albaña Basagoda Carbonils Cursubell Llorona Alts Orts Pincaro Ribellas Aviñonet Biure Buadella Escaulas Cabanas Cantallops Campmany Castellón Darnius Montroig Espolla Alfar
5
Cabrum
Oví
Total
1422 375 504 115 290 185 549 412 64 626 371 508 161 246 56 1425 567
2475 859 485 906 410 662 1963 918 736 2429 1706 410 205 350 865 1404 711
884 363 1638
1632 574 2343 724
3897 1234 989 1021 700 847 2512 1330 800 3055 2077 918 366 596 921 2829 1278 [en blanc] 2516 937 3981 724
347
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figueres
Figueras
Vilavertram Vilafant Vilajuila Vilamanisela Vilanant Vilasacra Nucli habitat
13
637 2477 785 672 1022 2426 522 1918 1830 105 1873 649 627 254 488 487 270
Cabrum
294 Oví
1490 293 652 1590 3810 603 381 781 3557 5854 548 752 2060 462 774 542 558 [en blanc] 637 2477 848 672 1068 4328 522 2683 3349 105 2599 820 819 318 488 487 283 [en blanc] 294 Total
Entreperas Gitariu Monteia Rurs
240 140 191 197
333 834 1086 1142
573 974 1277 1339
24059
61136
85195
n
Garriguella Jonquera, la
Llançà Llers Maçanet de Cabrenys
Masarac Mollet d'Empordà Pedret i Marzà Peralada
Rabós d'Empordà
Sant Climent Sescebes Sant Llorenç de la Muga Santa Llogaia d'Àlguema Terrades Vajol, la Vilabertran Vilafant Vilajuïga Vilamaniscle Vilanant Vila-sacra Municipi (Garrotxa) Sales de Llierca
Oix Total
S. Pau Vilatenim Garriguella Junquera Requesens Tors S.n Silvestre Llers Masanet de Cabreñs Fontfreda Oliveda Tapis S.n Pere dels Vilars Masarach Vilarnadal Mollet Pedret Marsa Prelada Costas de Prelada Vilanoba Rabos S.n Quirch Delfia S.n Climent S.n Lorenzo de la Muga S.ta Leocadia Terrades Palau Surroca Abajol
100 12 70 1860 603 98 244 472 1746 228 445 538 275 90 288
63 46 1902 765 1519 726 171 192 64
1390 281 652 1520 1950 283 537 3085 4108 320 307 1522 187 684 254 558
348
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
MAPES I FRONTERES. EL PLANO EN QUE SE MANIFIESTA LA LÍNEA DE DIVISIÓN DE LOS REYNOS DE ESPAÑA Y FRANCIA POR LA PARTE DEL AMPURDAN Y COLL DEL PERTÚS de 1764 Joan Capdevila Subirana Instituto Geográfico Nacional. Servicio Regional en Cataluña Resum Sovint s’ha emprat la cartografia com eina per representar les línies resultants dels acords de delimitació de fronteres. Juntament amb l’estesa de tractats internacionals i la construcció de fites sobre el terreny, els mapes han servit per comunicar gràficament, d’una forma entre tècnica i majestuosa, el traç que separa el territori entre sobiranies veïnes. En aquest treball es discuteix el paper d’aquest tipus de cartografia com a mecanisme d’exercici del poder i com a document jurídic. A mode d’exemple, ens centrarem en l’estudi del poc conegut plànol que acompanya el Convenio de limites entre España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll de Pertús de 1764, signat pel marqués de la Mina per part espanyola i el comte de Mailly per part francesa. 1. Introducció. Mapes i fronteres Les divisions territorials sempre han tingut una presència destacada a la cartografia. Per una banda, perquè els mapes són una empresa propera al poder, sigui per que la promouen directament, sigui per l’existència de mecanismes de control de la producció cartogràfica. No resulta estrany, doncs, l’interès per representar l’àmbit d’exercici de la seva influència en forma de línies límit. L’organització territorial sempre ha estat un exercici directe del poder. Per altra banda, cal tenir present que les divisions territorials tenen caràcter convencional, malgrat que tot sovint s’emprin trets geogràfics per definirles (xarxa fluvial, divisòries orogràfiques, etc.). Per tant, són el producte d’acords o decisions i, per a la seva pervivència, cal materialitzar-les sobre el terreny (definint referències naturals, construint fites i senyals, etc.) i reproduir-les de la millor manera possible per al seu coneixement sense ambigüitats, sigui mitjançant textos legals precisos, sigui amb una representació cartogràfica acurada [1]. Les fronteres són un cas específic de divisió territorial d’enorme rellevància, ja que defineixen l’àmbit de sobirania d’un estat o un monarca i, per tant, es relacionen íntimament amb l’exercici del poder als nivells més elevats. A la cartografia hi han referències a les fronteres des de l’antiguitat i a l’Europa occidental des de, com a mínim, el segle XV (BLACK, 1997:122). En aquesta època, l’exercici del poder per part del sobirà tenia un caràcter més jurisdiccional que territorial, reminiscència del sistema de relacions de vassallatge feudals (SAHLINS, 1993:47). Malgrat tot, ja des dels inicis de l’estat-nació modern els monarques estimulen la creació de cartografia per, entre altres coses, conèixer l’abast territorial dels seus dominis [2]. Més enllà, però, de la reproducció gràfica de decisions i acords, la cartografia participa directament en la construcció i establiment de la frontera. A qualsevol dels estadis del procés [3], mapes i plànols hi són presents com a documentació tècnica als treballs previs de reconeixement del terreny i formant part de la documentació històrica; durant les negociacions, són útils per representar gràficament les postures de cada part quan hi
349
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
han divergències, i, com a resultat final, poden esdevenir un instrument complementari per la formalització legal de la línia resultant. En aquest treball estudiarem un plànol poc conegut, el Plano en que se manifiesta la línea de división de los Reynos de España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll del Pertús (1764) [4], que acompanya el Convenio de limites entre España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll de Pertús del mateix any [5]. Representa un tram de frontera a una escala relativament gran al voltant d’una fortificació militar francesa. Cal destacar que el plànol està signat pels enginyers militars que portaren a terme l’afitament i que acordaren la seva representació gràfica. S’hi pot endevinar, doncs, la intenció de convertir-lo en document jurídic, en una prova fefaent de l’acord aconseguit. En aquest sentit, la importància del mapa adquireix una nova dimensió ja que, si com a representació gràfica no deixa de ser un model de la realitat, com a objecte legal esdevé una veritat objetiva, que pot entrar en contradicció amb allò que està construït sobre el terreny. Aprofitarem l’avinentesa per estudiar el rol de la cartografia com a instrument jurídic, una qüestió rellevant avui en dia, quan l’abundància d’informació geogràfica de caràcter oficial i la facilitat de la seva manipulació por portar a presentar problemes sobre l’abast i validesa d’aquesta informació com a prova de dret. En primer lloc es parlarà, a mode de contextualització històrica i geogràfica, de l’establiment i representació de la frontera al Pirineu prèvia a l’episodi que s’estudia. Al capítol següent descriurem el procés que va portar a l’acord sobre el traçat fronterer de 1764 al voltant de la fortalesa de Bellaguarda i el coll del Portús. Després analitzarem el plànol que centra l’interès d’aquest treball i acabarem, a mode de conclusió, amb unes reflexions tant sobre el paper que el plànol havia de tenir segons els seus promotors com, en general, el paper de la cartografia com a instrument jurídic per la fixació d’un límit interestatal. 2. Delimitació i representació de la frontera del Tractat dels Pirineus (1659) La frontera pirinenca actual té el seu origen en el Tractat dels Pirineus (1659), que va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys. El Tractat va significar un punt d’inflexió en la lluita per l’hegemonia a Europa entre els Àustries hispans, en declivi, i els Borbons francesos, en ascens. Fins aleshores el Pirineu havia estat un referent, un horitzó màxim d’expansió pels habitants d’ambdues planes contigües, encara que no manquen els exemples de que, quan calia, era una barrera perfectament superable (GORRÍA, 1995:68-72). Els acords de 1659 foren el resultat d’una hàbil política expansiva protagonitzada per dos grans primers ministres francesos, el cardenal Richelieu primer, amb Lluís XIII, i el cardenal Mazzarino després, amb Lluís XIV. El primer sol estar associat al concepte de “frontera natural”, que considerava que l’Atlàntic, el Rin, els Alps i els Pirineus eren els límits propis de la França hereva dels antics gals, uns límits justificats per la pròpia natura. Ara és evident de que fou una argúcia política més o menys evident, més o menys convincent, per fixar uns objectius territorials concrets. Però la idea de fronteres naturals per explicar l’hexàgon francés ha estat vigent fins no fa tant (SAHLINS, 1990). En tot cas, al 1659 els francesos s’annexaren les vegueries de Rosselló i Conflent amb la idea de frontera natural com a rerafons. Dels 124 articles del Tractat dels Pirineus tant sols es tracta el traçat fronterer al 42 i 43 del text públic i al 8 del secret. La millor definició que se’n fa queda resumida a la frase de l’article 42: “... ∫e convino (...) que los Montes Pyrinèos, que havian dividido
350
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
antiguamente las Galias de las E∫pañas, harian tambien en adelante la divi∫ion de e∫tos dos mi∫mos Reynos...” [6]. Podria semblar, donat l’escàs espai ocupat i la vaguetat de la descripció, que es va tractar d’un assumpte menor. No fou així. De fet, l’entrada en vigor del Tractat va quedar en suspens fins que no es va millorar la definició dels nous territoris que quedaven sota jurisdicció francesa. Al mateix article 42 s’estipulava que “... para convenir en e∫ta division ∫e nombraràn al pre∫ente Comi∫∫arios de ambas partes, los quales juntos, de buena fé declararàn quáles ∫on los Montes Pyrinèos, que ∫egun lo contenido en e∫te Articulo, deben dividir en adelante los dos Reynos, y ∫eñalaràn los límites que han de tener; ...”. Foren nomenats comissaris per ambdues bandes i es reuniren a Ceret al 1660. Arribaren a alguns acords, com és el cas del traçat més oriental de la frontera fins arribar a la Mediterrània (SANABRE, 1981:73-79) o la decisió de mantenir una zona de seguretat indivisa entre el coll del Portús i Puig Llobregat, entre la carena i el riu del mateix nom (SERMET, 1983:16-18). Però els francesos també plantejaren reivindicacions sobre la Cerdanya que la part espanyola no va voler assumir. Després de negociar durant tot un mes, les converses foren suspeses. La presa per resoldre aquesta qüestió va portar a que els dos primer ministres en persona, el cardenal Mazzarino per banda francesa i Luis de Haro per banda espanyola, es reunissin a la Isla de los Faisanes, al Bidasoa, i acordessin que 33 poblacions ceretanes quedaven sota control francés [7]. L’acord fou eminentment polític, el concepte de frontera natural no hi va jugar cap paper. La concreció de les 33 “... Aldéas (...) con juri∫diccion ...” fou el motiu de les converses mantingudes a Llívia de finals de juliol de 1660, on quedà establerta l’actual divisió de la vall [8]. La menció a la jurisdicció és important, ja que no es va portar a terme cap demarcació específica. Cal tenir present que a l’època la frontera no es concebia com una línia nítida ni la sobirania s’exercia sobre un territori concret. El domini del monarca actuava directament sobre un conjunt d’habitants i les seves possessions, el que Peter SAHLINS (1993:47) anomena sobirania jurisdiccional, que explica com un pas evolutiu entre les relacions entre monarca i súbdit de caire feudal i la sobirania de base territorial tal com s’entén ara. Malgrat tot, si que hi hagueren representacions cartogràfiques de la nova frontera. A la segona meitat del segle XVII Paris es podia considerar la capital per excel.lència de l’edició cartogràfica. Les gestes del rei Sol no trigaven a ser difoses, per a major glòria seva, mitjançant mapes bellament ornamentats. La frontera acordada fou considerat un triomf pels francesos i els nous territoris no trigaren a ser representats. Un dels primers exemples és el mapa Principauté de Catalogne, divisée en neuf dioceses et en dix-sept Vegueries, imprès al 1660 i obra de Nicolas Sanson, geògraf del rei i un dels més prolífics cartògrafs francesos de l’època. Aquest autor és considerat com un dels primers que va introduir les divisions civils i religioses als mapes a partir de les memòries i les actes esteses a la formalització dels límits, és a dir, sense portar a terme aixecaments precisos al terreny però si interpretant la documentació de caire jurídic generada als pactes (FOUCHER, 1991:82-83). Observem com, al mapa, degut a la interpretació literal que va fer del Tractat del Pirineu, la frontera circula per la carena principal de la serralada, deixant per exemple la Val d’Aran a zona francesa mentre que Andorra i la Cerdanya queden a la banda espanyola. Podria ser degut a que els acords de Llívia de 1660 encara no hi podien haver estat incorporats (GALERA, 2001). Però, en un mapa posterior del mateix autor (veure detall a la figura 1), observem el mateix traçat amb un intent d’incorporar els acords de Llívia que demostra una mala interpretació de les assignacions territorials. Efectivament, es dibuixa la partició corresponent de la Cerdanya però tota la vall queda a banda espanyola.
351
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 1. Detall de Nicolas Sanson [1694]: Les monts Pyrenées ou sont remarqués les passages de France en Espagne. Amsterdam, Pierre Mortier.
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya, Cartoteca, Registre RM.4139.
La pau aconseguida al 1659 fou efímera però l’acord fronterer va perdurar malgrat la seva indefinició i les evidents contradiccions amb les situacions de fet. La tensió bèl.lica a la zona no desaparegué fins ben entrat el segle XVIII, superada la Guerra de Successió i les pretensions dinàstiques de Felip V al tron francés. Rellevats els Àustries pels Borbons i signat el primer pacte de família entre les dues corones, el Tractat de l’Escorial de 1733, la zona fronterera va poder gaudir d’un període de pau com no havia viscut des de feia molt de temps. Els problemes de delimitació continuaren sobre la taula i fou a la Cerdanya on es feren més evidents. Durant l’episodi de pesta de Marsella (1720-1721), les autoritats militars d’ambdues bandes s’enfrontaren a l’hora d’ubicar els punts de control del cordó sanitari que desplegaren a la vall (SAHLINS, 1993:87-89). Els frecs per la manca de una delimitació de la ralla fronterera detallada, tant a la Cerdanya com a molts llocs de la resta dels Pirineus, no es solucionaren fins als Tractats de Baiona de la segona meitat del segle XIX, quan es portaren a terme els treballs de delimitació i demarcació corresponents [9]. Els defectes dels primers mapes, tots d’escales petites, foren corregits, però no hi hagueren descripcions més acurades de la ralla. Això no vol dir desinterès. Al 1688 el marqués de Louvois fundava el Dépôt de la Guerre amb la finalitat de recopilar tota mena d’informació geogràfica per a la bona marxa de les operacions militars. Els esforços que es concentraren als Pirineus donaren peu al treball conjunt dels enginyers militars Roussel i La Blottière. A partir de 1716 realitzaren uns tretze mapes parcials a una escala aproximada de 1:36.000 i no fou fins al 1730 que no publicaren el gravat final en un sol full de síntesi, a 1:216.000 anomenat Carte générale des Monts Pyrénées et partie des royaumes de France et d’Espagne (BURGUEÑO, 2007). Fins a finals de
352
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
segle XVIII, amb la impressió de la sèrie cartogràfica de Cassini, ja amb una base geodèsica, aquest fou el millor mapa dels Pirineus existent, malgrat les mancances tant sovint airejades [10]. 3. Acord de 1764 de delimitació i demarcació de la frontera al voltant del Fort de Bellaguarda i el coll del Portús. El primer esforç de delimitació reeixit fou el conveni de límits acordat al 1764, entre el marqués de la Mina, aleshores Capità General de Catalunya i representant de Carles III, i el comte de Mailly, lloctinent general, comandant en cap militar del Rosselló i representant de Lluís XV. El tram delimitat no abasta més de dos quilòmetres de frontera al voltant del fort de Bellaguarda, des del coll de Panissars fins al coll del Portús (Figura 2). El seu objecte és el d’acordar un traçat al voltant del fort aprofitant el clima de concòrdia que en aquells moments hi havia entre les dues corones. Dins l’esperit dels Pactes de Família i com agraïment per l’ajuda espanyola rebuda durant la Guerra dels Set Anys, els francesos van renunciar a qualsevol dret sobre la zona indivisa acordada el 1660 a Ceret i es va procedir als treballs de delimitació i demarcació (SERMET, 1983:16-18). Al juny de 1764 es van enviar als enginyers militars coronel Miguel Moreno i el tinent coronel Carlos Cabrer sobre el terreny per arreglar el camí reial de Figueres a Perpinyà i procedir amb els estudis preliminars. A l’agost varen rebre la instrucció de que la frontera hauria de passar pel mateix camí reial. El mateix mes es va fer un reconeixement del terreny amb l’enginyer militar francés capità Loüis de Saint Maló. Al setembre es va dibuixar un plànol sobre el que treballar i al novembre es va acordar el punt a partir del qual es va traçar la frontera. El conveni es va signar el 12 de novembre i al desembre es va portar a terme la monumentació i la signatura del plànol per totes les parts [11]. Figura 2. Traçat de la frontera a la zona del Portús.
353
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Es mostra el traçat de la frontera (línia negre), la situació de les mugues actuals (símbol de creu) i traçat de la carena (línia a traços vermella) a la zona del Portús. El traçat és, amb unes lleugers modificacions, molt semblant al del 1764. Elaboració pròpia sobre els fulls 153-038 i 153-037 del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000, Institut Cartogràfic de Catalunya. L’interès per aclarir els límits a la zona és comprensible. Tant el coll de Panissars com el del Portús són els millors passos del Pirineu oriental, cosa que els converteix en punts estratègicament importants. Al jaciment arquieològic Panissars encara s’hi pot veure el traçat de la via romana (via Domitia a la banda francesa, via Augusta a l’espanyola), on s’estima que hauria estat construït el Trofeu de Pompeu. Amb el Tractat dels Pirineus de 1659, el vell castell de Bellaguarda, ubicat sobre la mateixa carena per on havia de passar la frontera, va adquirir sobtada rellevància. Durant la guerra els francesos l’havien ocupat i ja al 1667 el cavaller Clerville hi va projectar reformes. Pres pels espanyols al 1674, fou recuperat pels francesos a l’any següent. Aquests varen prendre bona nota de la lliçó. Una fortalesa de poca qualitat es massa susceptible de ser ocupada pels enemics. Una fortalesa ha de ser bona o no ha de ser. Al 1678 l’enginyer Vauban va dirigir l’adaptació del castell a les exigències de la guerra moderna. Al 1698 quedà operatiu el fort de Bellaguarda, d’una forma molt aproximada a com és avui en dia [12]. Com a punt d’inici del traçat s’acorda la banda nord del segon pont del camí reial. Segons explica el comte de Mailly en una carta, anant del coll del Portús cap a Espanya pel camí reial hi havien dos ponts, el primer francés i el segon espanyol. Es decideix que a la sortida d’aquest segon s’instal.lin dues fites amb l’espai suficient com per a que els espanyols puguin emprar el camí que surt del pont cap a l’est, als terrenys abans indivisos entre els dos regnes i ara sota control espanyol. Són les dues fites (o mugues, nom d’arrel basca amb que es coneixen els senyals fronterers al Pirineu) ornamentades que avui en dia es troben a l’entrada del barri Els Límits de La Jonquera i que al 1868 foren numerades com a mugues frontereres 574 i 575 [13]. A partir d’aquest punt la frontera seguia, per l’est, el camí reial fins als jardins del Portús (muga 576), que deixava a França, a partir d’on pujava cap a la carena, on avui es troba la muga 578. Per l’oest, la ratlla remuntava el vessant sota Bellaguarda tot seguint una sèrie de fites que voltaven el fort i el contrafort per la banda meridional i seguien fins a Panissars, reprenent la carena on avui hi ha la muga 567 (Figura 3). Figura 3. Muga 567. La muga 567 es correspon a la fita més occidental de l’acord de 1764. Es troba al costat del jaciment arqueològic de Panissars. És una piràmide de 2,4 m d’alçada, similar a les fites que en aquells moments els enginyers militars francesos estaven fent servir arreu de França com a referències per a la xarxa geodèsica, base del futur mapa de Cassini. Fotografia de l’autor.
354
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’acord i els treballs corresponents es van a dur a terme en el termini de mig any llarg i el resultat fou interpretat pel marquès de la Mina com un èxit. En una carta per un destinatari desconegut escrivia que “Antes de este Tratado, por abuso, ó nuestra tolerancia, bajavan los Franceses à exercer Jurisdicion hasta el Puente Laubregat señalado en el Plano con la Letra T, de que resulta que hemos ganado Quinientas y sesenta toesas de terreno, siguiendo el Camino, hasta el Primero del Pricipicio, marchando al Pertus, donde se establecen los Pilares de Limites (...)”[14]. 4. El Plano en que se manifiesta la línea de división de los Reynos de España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll del Pertús de 1764 Tal com es diu a l’article sisè del Convenio de límites, es van realitzar dos plànols del tram delimitat (Figura 4), un per cada part, tot acompanyant el text del conveni, signats pels enginyers que participaren en la seva elaboració, amb l’objectiu declarat a l’esmentat article de que servissin com a “ (...) documentos auténticos (...)”. Figura 4. Plano en que se manifiesta la línea de división de los Reynos de España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll del Pertús... annex al El Convenio de limites entre España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll de Pertús de 1764.
Font: AMAEC, Planero 01 Cajon 03 Número 06.
Es tracta d’una peça manuscrita i acolorida a l’aiguada sobre paper de 72,0 per 90,5 cm. Està orientat amb l’est, aproximadament, a la part superior, de manera que el tram delimitat va de la part inferior a la part superior. La part corresponent a França queda a l’esquerra i la d’Espanya a la dreta. El centre del dibuix és ocupat pel fort i el contrafort. Al coll del Portús hi han representats uns jardins i unes quantes edificacions. El camí reial travessa horitzontalment el plànol. Amb la lletra R estan indicats els dos ponts esmentats al conveni i aquí anomenats “Puentes del Precipicio”. Altres camins també hi apareixen. La hidrografia hi és representada planimètricament mentre que l’orografia ho és de forma pictòrica: les alçades s’expressen amb variacions de color, hi han alguns pendents descrits amb traços normals i algunes formes del relleu es ressalten amb 355
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
pinzellades i amb ombrejats, aconseguint un efecte final força evocador. La vegetació i algunes formes de conreu hi són insinuats amb taques verdoses esparses o alineades, a les zones més planes, sense pretensió de fidelitat geomètrica. La línia de la frontera és dibuixada amb traços fins, en color vermell, tot seguint una poligonal amb vèrtexs a les fites, identificades amb lletres i representades per una piràmide de perfil. A la zona del camí reial i del jardí del poble del Portús, però, la línia ressegueix la vora oriental de manera que no hi hagi dubte de que ambdós elements queden a la part francesa. Com s’ha dit, el Tractat de Baiona de 1866 aprofità aquest treball de manera que es varen conservar les mugues establertes al 1764. Així, hem pogut identificar-les sobre el terreny i comparar les distàncies reals amb les obtingudes sobre el plànol. La coincidència es prou reeixida, tenint present les deformacions i la mala conservació patida pel document. Fent una estadística de les diferents relacions entre distàncies obtenim una escala aproximada del mapa de 1:2.200, amb una desviació estàndard per sota del 10%. Al mapa hi ha una escala gràfica on 100 toesas equivalen a 9 cm. al paper. La toesa és una unitat de longitud francesa que equival, al sistema mètric, a 194,91 cm. [15], la qual cosa es correspon amb l’escala de 1:2.166 amb que està catalogat el plànol. Al plànol hi ha poca toponímia, els elements més destacats estan assenyalats amb una lletra que refereix a una “Explicacion” a la caixa de la llegenda, situada a la part inferior dreta. Hi ha el títol: “Plano en que se manifiesta la línea de división de los Reynos de España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll del Pertús, reglada en diez de noviembre de mil settecientos sessenta y quatro por los Exmos. Señores Marqués de la Mina, Capitán General de los Reales Exercitos y del Principado de Cataluña y Conde de Mailly, Teniente Genl. de los Exercitos de su Magd. Chistianissima y del Rossellon en virtud de las órdenes y facultades concedidas por las respectivas Cortes y que por orden de dichos Exmos. señores hemos formado Nosotros los Ingenieros D. Miguel Moreno Coronel y D. Carlos Cabrer, Teniente Coronel, Españoles y el Capitán D. Luis de S. Maló, Francés”. També hi trobem l’escala gràfica, la data: “Junquera, 30 de Noviembre de 1764” i la signatura dels tres militars. Es tracta d’un plànol geomètricament correcte, ben resolt tècnicament i representat amb gust, segurament pensant en un públic sensible a aquesta mena de solucions. Les signatures li volen donar una certesa legal a l’alçada del conveni, que el cita expressament com a document veraç. No hem pogut esbrinar el mètode seguit pels enginyers per verificar que el plànol representa, segons el parer de cadascú, de forma fefaent tant la posició de les fites com el traçat de les línies. Al plànol no hi ha rastre de cap tipus de quadrícula de referència, el que fa suposar que va ser format a partir d’unes minutes segurament de caire més tècnic. Val a dir que, en aquest cas, el problema de la representació conjunta de la frontera queda força simplificat pel fet que la major part del traçat és poligonal i, per tant, el dibuix de la ratlla queda reduït a l’ubicació de les mugues. 5. Conclusions Hem descrit la primera operació de delimitació que es va portar a terme a la frontera pirinenca, poc més d’un segle després del Tractat dels Pirineus. Aprofitant les bones relacions entre els Borbons d’ambdues bandes, la sobirania d’una zona que havia quedat
356
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
sota jurisdicció indivisa passà a ser espanyola i es va acordar el traçat i l’afitament de la frontera als voltants del fort de Bellaguarda i el coll del Portús. L’operació fou formalitzada mitjançant un Convenio de límites i es va cartografiar mitjançant un plànol de límits, on signaren els tècnics d’ambdues parts que participaren a les operacions sobre el terreny. En aquest treball podem apreciar els rudiments del que, posteriorment, serà la pràctica de la delimitació de línies límit administratives o de jurisdicció. La primera fase, la de l’acord polític, on es fa l’assignació de territoris, correspondria al Tractat dels Pirineus de 1659. La segona fase, la que implica l’acord sobre el traçat de la frontera, i la tercera, relacionada amb l’afitament sobre el terreny i l’estesa de les actes corresponents, les trobem concentrades al Convenio de límites estudiat i plànol adjunt. Cal destacar el traçat acordat. Tal com es pot veure a la Figura 2, les fites i la ratlla passen molt a prop, a no més de 50 metres, del contrafort. Es tracta d’un fet que sembla contradir la lògica militar de l’època moderna, on al voltant de cada lloc fortificat es solia deixar un ampli espai al descobert, l’anomenada zona polèmica, d’una grandària equivalent a l’abast de l’armament que el defensa, de forma que l’enemic no pogués trobar refugi, quedant al descobert. Fins i tot, en aquesta mena de fortificacions, el terreny podia ser modificat per tal que fos paral.lel a la trajectòria dels projectils. de manera que les descàrregues de l’artilleria defensiva fossin el més efectives possible. La línia acordada a Bellaguarda implicava que la sobirania espanyola arribava fins a uns 50 metres dels baluards francesos i al Convenio de límites no hi ha cap precaució al respecte. No tenim notícia que s’hagin portat a terme construccions en aquest període al vessant meridional, al sud de la frontera. Segurament aquest fet no hauria estat ben rebut per part de les autoritats del fort. En tot cas, està clar que la lògica militar no es va tenir en compte a l’hora de pactar el traçat fronterer. Els enginyers militars eren, en aquell moment, els professionals més ben preparats per dur a terme operacions d’aquest tipus. La frontera fou pensada i construïda en un clima de concòrdia, amb la idea de preservarlo. És en aquest sentit que cal llegir els traçats de límits: com a exponents de l’ordre institucional propi de societats civilitzades, mecanismes per preservar la pau. Ens queda per contestar una qüestió plantejada al principi d’aquest treball. Podem considerar el “Plano en que se manifiesta la línea de división...” un document de caire jurídic? El Convenio de límites, com hem vist, sembla expressar-se en aquest sentit al manar que “... estos planos firmados por los tres ingenieros servirán de documentos auténticos...” (article 6). Portar a terme una operació d’aquest tipus comporta la mobilització d’uns recursos importants, ja que a més de les mesures corresponents cal establir procediments per tal de que les dues parts puguin estar conformes amb el resultat final. És cert que el tram delimitat és curt, però el mateix tipus d’operació el podrem veure als treballs duts a terme sobre un territori molt més gran per la Comissió Caro-Ornano a finals del segle XVIII al Pirineu occidental (BÉGUIN, 1991). Com s’ha comentat, bé podem equiparar l’elaboració d’aquest plànol a les actes de demarcació actuals, on es constaten les posicions finals de les fites com a interpretació dels acords de delimitació [16]. Hi ha, doncs, l’interès per part dels seus promotors que el plànol sigui un document fefaent de l’acord aconseguit. Caldria veure si a l’època podria haver tingut la consideració de prova davant un tribunal, malgrat les carències tècniques del document (per exemple, li manca la quadrícula de coordenades, tant als marges com al fons). Sembla que no. Marcel WATELET (1998) ha estudiat el cas de les discussions territorials entre França i els Països Baixos austríacs, que es basaren en documentació de
357
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
1769, similar a l’estudiada aquí. Conclou que la cartografia no va tenir força probatòria sense els documents textuals corresponents (memòries, títols antics, dossiers explicatius, etc.). Avui en dia els tribunals encara tenen una certa reserva en fer servir la cartografia com a prova de primer ordre, malgrat l’existència d’alguns veredictes del Tribunal Internacional de Justícia on els mapes annexos a tractats han prevalgut sobre els textos (WEISSBERG, 1963). Així doncs, l’esforç fet fou en va? També podem pensar que aquest interès per la representació gràfica de la frontera de forma conjunta, que no es va repetir als Tractats de Baiona de la segona meitat del segle XIX, cal relacionar-lo amb l’existència d’un marc cultural dominat per la raó il.lustrada, un marc que va propiciar obres de tant abast com el reeixit treball ja citat del mapa de Cassini i tota la tasca de mesura geodèsica prèvia. En tot cas, tant el Convenio de límites com el Plano són uns magnífics exemples de la producció de límits al segle XVIII, que ajuden a entendre les raons d’un traçat fronterer que sembla entrar en contradicció tant amb allò establert al Tractat del Pirineu de 1659 com amb la lògica militar a l’època de la fortificació abaluartada. 6. Notes [1] El geògraf americà Stephen B. JONES (1943) destacà la gran importància d’una bona descripció de la línia de frontera, ja que petites ambigüitats, el desconeixement geogràfic, fins i tot algun error a la traducció podia portar, al futur, a casos de desacord internacional greus. Per aquest autor la descripció de la frontera “és una ciència geogràfica més que una branca del dret o de la gramàtica”. [2] Un exemple paradigmàtic de cartografia de fronteres és l’apareguda després del Tractat de Tordesillas (1494), com és el cas del Planisferi Cantino (1502), on ja s’observa com el meridià del Tractat intersecta amb les costes del nou continent. [3] En termes generals, aquest procés quedà ben establert en tres parts: assignació territorial, delimitació i demarcació o afitament, a les que s’ha d’afegir el corresponent manteniment (REBERT, 2001:1-2). Podem afegir que, a cada part, també hi han tres estadis nítids: la recopilació d’informació prèvia, la negociació i la formalització de l’acord. [4] L’exemplar estudiat en aquest treball és el que està dipositat al Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación (AMAEC) Planero 01 Cajon 03 Número 06. La còpia francesa es troba a la cartoteca del Institute Geographique Nationale (IGN-F), Chemise N° 166. [5] Es pot consultar ae la compilació de Alejandro del CANTILLO (1843:501-502). [6] Redactat extret de la compilació de ABREU (1751:149). [7] “RATIFICACION hecha por S. M. CHRISTIANISSIMA de la declaracion, y explicacion que ∫obre el Articulo 42. de la Paz de los PYRINÈOS hicieron los Plenipotenciarios de ambas Coronas en 31. de Mayo de 1660: dada en San Juan de Luz à primero de Junio de 1660”. Es pot consultar a ABREU (1751:379-384). [8] “TRATADO de Límites de la CERDAÑA, di∫tinguidos, y amojonados entre las dos Coronas de ESPAÑA, y FRANCIA, en con∫equencia del Articulo aju∫tado en 31. de Mayo de 1660. entre D. LUIS MENDEZ DE HARO, y el Cardenal MAZARINI, por D. MIGUÈL DE CALBA Y VALLGORNERA, y el Obi∫po de ORANGE, Comi∫∫arios nombrados à e∫te fin por ∫us Mage∫tades CATHOLICA, y CHRISTIANISSIMA: hecho en Livia à 12. de Noviembre de 1660.” Es pot consultar a ABREU (1751:419-423). [9] D’entre els conflictes generats al voltant de la indefinició fronterera cal destacar, per la seva virulència i la seva durada, el de la zona dels Alduides, als Pirineus navarresos, que ha estat estudiat en profunditat pel professor Fernando de Arvizu. Vegeu-ne una síntesi a ARVIZU (2001). [10] A l’original del full Roussillon que es conserva a la Bibliothèque Nationale de France, hi ha una anotació anònima al dors que diu “Cette carte des Pyrénées répond bien mal et au but du gouvernement et la réputation de ses auteurs”. Citat per PELLETIER (2002:112). [11] Calendari extret de la documentació de l’AMAEC, sèrie Tratados – Negociaciones XIX – nº 221 – Francia, lligall TR148 – 028.
358
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 [12] Aquest procés ha estat estudiat per Alain AYATS (2002). Una descripció del paper històric del fort i de la seva capacitat la podeu trobar a F. Xavier HERNÀNDEZ (2003:206). [13] Al tercer Tractat de Baiona (1866), article 14, s’estipula que es conservarà el traçat acordat al 1764 tot renumerant les fites per seguir l’ordre que s’estava portant des del Cantàbric. La nova numeració queda establerta a la Acta de Amojonamiento del Acta Final de 1868. Tant el Tractat de Baiona de 1866 com el Acta Final de 1868 estan transcrits a una compilació recent feta pel Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación (MAEC, 2006). [14] AMAEC, sèrie Tratados – Negociaciones XIX – nº 221 – Francia, lligall TR149 – 029. [15] Hem utilitzat el patró de toesa de 1735 conservat al Museu Naval. Vist a <http://museovirtual.csic.es/salas/medida/medidas_y_matematicas/objetos1.htm> [16] Per citar el cas més recent, podem veure el paper que juguen aquests documents al Decret 244/2007, de 6 de novembre, pel qual es regula la constitució i la demarcació territorial dels municipis, de les entitats municipals descentralitzades i de les mancomunitats de Catalunya (DOGC núm. 5005, 09.11.2007).
7. Bibliografia ABREU, J.A. de, 1751. Coleccion de los tratados de paz,... hasta el feliz reynado del rey N.S.D. Phelipe VI... reynado del S. Rey D. Phelipe IV : Parte VII. Madrid: Antonio Marin y Juan de Zuñiga. ARVIZU, F. de, 2001. “Frontera y fronterizos: el caso de los Alduides (Pirineo de Navarra)” Anuario de Historia del Derecho Español, LXXI, p.9-48 AYATS, A., 2002. Louis XIV et les Pyrénées catalanes de 1659 à 1681. Frontière politique et frontières militaires. Canet: Trabucaire Editions. BÉGUIN, F., 1991. “Stratégies frontalières dans les Pyrénées à la fin de l'ancien régime” Dins Frontières et limites. Paris: Centre Georges Pompidou, p.49-67. BLACK, J., 1997. Maps and politics. London: Reaktion Books. BURGUEÑO, J., 2007. “El repte cartogràfic del Pirineu” Mètode, n.53, p.97-103 CANTILLO, A. del, 1843. Tratados, convenios y declaraciones de paz y de comercio que han hecho con las potencias estranjeras los monarcas españoles de la casa de Borbon. Desde el año de 1700 hasta el dia. Madrid: [s.n.] (Imprenta de Alegría y Charlain). FOUCHER, M., 1991. Fronts et frontières : Un tour du monde géopolitique. Librairie Arthème Fayard. GALERA, M., 2001. “El context i les raons de l'exposició. Antecedents, notícies i comentaris dels mapes que s'hi exhibeixen” Dins Els mapes del territori de Catalunya durant dos-cents anys, 1600-1800. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p.13-25. GORRÍA, A.J., 1995. El Pirineo como espacio frontera. Zaragoza: Gobierno de Aragón, Departamento de Presidencia y Relaciones Institucionales. HERNÀNDEZ, F.X., 2003. Història militar de Catalunya. Vol.III. La defensa de la terra. Barcelona: Rafael Dalmau, editor. JONES, S.B., 1943. “The description of international boundaries” Annals of the Association of American Geographers, 33, n.2, p.99-117 MAEC, 2006. Acuerdos fronterizos con Portugal y Francia. Colección de recopilaciones. Volumen II. 1659-2002. Francia. Madrid: Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación. PELLETIER, M., 2002. Les cartes de Cassini - la science au service de l'Etat et des régions. Paris: CTHS. REBERT, P., 2001. La Gran Línea. Mapping the United States–Mexico Boundary, 1849-1875. Austin: University of Texas Press. SAHLINS, P., 1990. “Natural frontiers revisited: France's boundaries since the seventeenth century” The American Historical Review, 95, n.5, p.1423-1451 359
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SAHLINS, P., 1993. Fronteres i identitats: la formació d'Espanya i França a la Cerdanya, s. XVII-XIX. Vic: Eumo Editorial. SANABRE, J., 1981 El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya. Barcelona: Editorial Barcino (Col.lecció Tramuntana, 6). SERMET, J., 1983. La frontière hispano-française des Pyrénées et les conditions de sa délimitation. Lorda: Les Amis du Livre Pyrénéen. WATELET, M., 1998. “Production cartographique et enjeux diplomatiques. Le problème des routes et de la frontière entre les Pays-Bas autrichiens et la France (1769-1779)” Imago Mundi, 50, p.84-94 WEISSBERG, G., 1963. “Maps as evidence in international boundary disputes: a reappraisal” The American Journal of International Law 57, n.4, p.781-803
360
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LOS PRIMEROS TRABAJOS CARTOGRÁFICOS DE LA COMISIÓN DEL MAPA FORESTAL DE ESPAÑA (1868-1887). EL CASO DE LOS MAPAS DE LAS PROVINCIAS DE BARCELONA Y HUESCA Vicenç Casals Costa Departamento de Geografía Humana. Universidad de Barcelona El 10 de junio de 1868 se creó, por Real Decreto, la Comisión del Mapa Forestal de la Península. La Comisión se constituía como continuadora de los trabajos iniciados a raíz del RD de 20 de agosto de 1859 sobre Medición del Territorio, de cuyos trabajos se hizo cargo la Comisión de Estadística General del Reino y entre cuyos objetivos se contaba la formación del mapa forestal. Sin embargo, en este caso la nueva Comisión se constituía en el seno del Cuerpo de Ingenieros de Montes y bajo su plena responsabilidad. Los objetivos de la Comisión del Mapa Forestal de la Península1 los sintetizaba el referido RD de junio de 1868 de la siguiente manera: describir sistemáticamente el estado del territorio (cultivado, inculto, boscoso), delimitando las diversas zonas y regiones de vegetación y sus condiciones para producir, particularmente en lo que se refiere a las masas de bosque, indicando las especies dominantes y subordinadas que las constituyen, su estado y producción. Con esta base, señala, “podrá estudiarse la mejor y más discreta distribución de los cultivos, y también el sistema de replantación de las montañas hoy despobladas y casi improductivas”. También señala que la conveniencia de continuar estos trabajos viene dada por el hecho de que durante el periodo comprendido entre el 5 de junio de 1860 y el 1 de enero de 1866, una brigada de ingenieros de montes había estado desarrollando esta labor en el seno de la Comisión de Estadística, habiendo concluido el reconocimiento de 28 provincias, “faltando solamente los relativos a las 19 restantes para tener el trazado y descripción de la parte peninsular del reino, a fin de que de ellos se obtengan los buenos resultados que son de esperar en la esfera de las aplicaciones administrativas, y aún de las especulaciones científicas”. 1. Los antecedentes de la cartografía forestal Los comienzos de la labor de cartografía forestal principian de hecho con la aparición en España de los primeros ingenieros titulados en la Escuela Especial de Ingenieros de Montes de Villaviciosa de Odón (Madrid). La primera promoción fue la de 1852 y este mismo año el RD de 27 de noviembre creaba las primeras comisiones de ingenieros destinadas al reconocimiento forestal del territorio. Su objetivo principal era determinar la situación geográfica, la superficie y los límites de los montes públicos desde el punto de vista de su interés forestal, lo que implicaba dar una idea de las características del arbolado, especies y valor, del tipo de explotación a que estaban sometidos, formar los planos topográficos de los montes, proponer planes de aprovechamiento y repoblación, deducir las influencias físicas que se derivaban de su existencia, relaciones con la industria, aprovechamientos secundarios, etc.2 En años sucesivos y a medida que iban saliendo nuevos titulados de la Escuela Especial fueron creándose nuevas comisiones que fueron reconociendo y estudiando sucesivamente los montes de Segura de la Sierra (Jaen), Liébana (Santander), Cuenca,
361
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Segovia, Soria, Ávila, La Coruña, Sierra Morena (Jaen), San Vicente de la Barquera (Santander), Burgos, Valladolid, Salamanca, Teruel, Huesca, Navarra y Cádiz.3 En las memorias de estos reconocimientos desempeñaban un papel destacado las representaciones cartográficas de las zonas estudiadas, un documento básico en el que poder basar su posterior acción técnica los ingenieros. De estos trabajos, una parte fue exhibido en la Exposición General de Agricultura celebrada en Madrid en 1857, en cuya Memoria se encuentra una relación de los mismos, así como reproducciones de algunos de ellos.4 El resultado global de estos trabajos de reconocimiento fue la realización de 64 croquis o planos forestales de extensión variable, que puede ser de término municipal, partido judicial o provincia. Respecto a estas últimas, en 1859 estaban cumplimentados los de Ávila, Baleares (Mallorca), Cádiz, Córdoba, La Coruña, Castellón, Logroño, Madrid, Málaga, Murcia, Navarra, Orense, Oviedo, Palencia, Santander, Segovia, Soria, Tarragona, Valladolid, y Zamora. En cuanto a las Memorias de reconocimiento, hay constancia de estar redactadas en tal año las de Sierra Segura y las provincias de Segovia, Ávila, Soria, Santander, Galicia (probablemente se refiere en realidad a la provincia de La Coruña) y Cuenca. A grandes rasgos, los reconocimientos practicados hasta aquel momento comprendían la cordillera cantábrica, el sistema bético y sobre todo el sistema central, cartografiado casi en su totalidad. Los trabajos de estas primeras comisiones de reconocimiento debió ser básico para la confección del primer trabajo de envergadura de los ingenieros de montes, la Clasificación general de los montes públicos, del años 1859, que constituyó el documento fundamental para el desarrollo en el ámbito forestal del proceso desamortizador, reiniciado en 1855. Tal Clasificación, un verdadero monumento de la estadística española, fue concluída en el corto tiempo de 119 días, en los que se recogieron todas las informaciones estadísticas sobre los montes de que se disponía y se cumplimentaron sobre el terreno las que faltaban a toda prisa, literalmente a uña de caballo. 1.1 Los ingenieros de montes en la Junta General de Estadística A raíz de la promulgación en 1859 de la Ley de Medición del Territorio, la Comisión de Estadística General del Reino fue reorganizada, pasando a denominarse, en 1861, Junta General de Estadística, entre cuyos tareas se encontraba la formación de los mapas geográfico, el geológico, el forestal y el itinerario. Estos tres últimos estaban englobados en la sección de operaciones especiales, al frente de la cual se hallaba Agustín Pascual. De los trabajos de lo que se denominó Avance del mapa forestal fue encargado Francisco García Martino. Junto a García Martino, intervinieron en los trabajos del Avance del mapa forestal los ingenieros Andrés Antón Villacampa, Agustín Romero y, por un breve tiempo, Ramón Xérica. El plan inicial sobre los trabajos de cartografía forestal era el de dar una idea sumaria sobre la extensión y distribución de la riqueza forestal del país,5 de lo que el mismo calificativo de Avance del mapa forestal, ya es sugerente. En parte, esta labor consistía en la recopilación de los trabajos realizados por las brigadas de reconocimiento que habían estado actuando desde 1853, la información recogida durante la intensiva campaña para la elaboración de la Clasificación general de los montes públicos de 1859
362
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
y de noticias suministradas desde los distritos forestales. El esquema básico del Avance debía consistir en la determinación de los límites de las zonas y regiones, sin duda siguiendo los criterios establecidos por Pascual en su Reseña agrícola de 1859,6 la determinación de las principales especies botánicas de interés forestal y la elaboración de una somera estadística de los montes básicamente referida a su superficie, producción y valor.7 En 1860, cuando se iniciaron estos trabajos, se preveía que podrían durar unos cinco años y de hecho en diciembre de 1862 la Junta de Estadística aprobó un dictamen en el que se proponían «los medios más adecuados de llevar a cabo en breve plazo el Bosquejo Dasográfico de la Península», a cuyo fin debían nombrase por parte de la Dirección de Operaciones Especiales seis personas para colaborar en la tarea.8 El componente básico de la cartografía forestal venía representado por los mapas de alcance provincial trazados a escala 1:200.000 o 1:400.000,9 según conviniera a la publicación, según lo acordado en 1861, pero en 1863 se decidió que todos los mapas geológicos, forestales e hidrológicos lo fueran a 1:400.000.10 Sin embargo, los principales resultados editados, los Bosquejos dasográficos de las provincias de Oviedo y Santander, publicados en 1863 y firmados por Francisco García Martino, lo fueron a escala 1:250.000. Además, los forestales estaban interesados en la elaboración de trabajos a otras escalas, en especial a 1:20.000 que, siguiendo la tradición germánica, era la escala apropiada para los planos de rodales, básicos para la elaboración de los planes de ordenación. Un ejemplo de estos trabajos lo constituye el Plano de rodales del monte La Garganta, de los Propios del Espinar, realizado por Andrés Antón Villacampa y Agustín Romero, publicado en una hoja cromolitografiada por la Junta General de Estadística en 1863. Entre 1860, año en que empezaron los trabajos de cartografía forestal, hasta julio de 1865 en que fue suspendida la actividad cartográfica de la Junta, las provincias de las que se habían realizado los correspondientes bosquejos dasográficos fueron las de Álava, Albacete, Alicante, Almería, Ávila, Barcelona, Burgos, Castellón, Cuenca, Gerona, Guadalajara, Guipúzcoa, Jaén, León, Lérida, Logroño, Madrid, Murcia, Navarra, Oviedo, Palencia, Santander, Soria, Toledo, Teruel, Zaragoza, Valladolid y Vizcaya, que obviamente coincide con el estado de los trabajos en el momento de crearse la Comisión del Mapa forestal en 1868. 2. Los primeros trabajos de la Comisión del Mapa forestal de la Península El enfoque dado a los trabajos de la Comisión fue substancialmente distinto al del periodo de la Junta General de Estadística, pasando de lo que fue considerado un «estudio preliminar» de la riqueza forestal, a intentar desarrollar un inventario altamente preciso,11 que incluía el estudio de la distribución de la propiedad forestal y agrícola, descripción del estado, calidad, especies y extensión de los bosques, caracterización de los terrenos incultos, de los pastizales y de las localidades agrícolas y el establecimiento de las correspondientes zonas y regiones.12 Cartográficamente, la Comisión del Mapa forestal debía presentar sus resultados a escala 1:200.000 para los mapas dasográficos provinciales, a 1:500.000 para los mapas forestales peninsulares y a 1:1.000.000 para otros mapas de contenido diverso.13 Debían acompañarse de las correspondientes Memorias, entre ellas una de tipo general descriptiva del territorio desde el punto de
363
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
vista geográfico, botánico y agrícola y otra en la que se expusiera un plan de repoblación general del país. 2.1 El personal de la Comisión El RD por el que se creaba la Comisión establecía que estaría formada por un vocal de la Junta Consultiva de Montes, que desempeñaría las funciones de jefe de la misma, dos ingenieros primeros o segundos, dos ayudantes, un delineante y un ordenanza. Se indicaba también que los ingenieros subalternos y los ayudantes debían destinar “inexcusablemente” a los trabajos de campo por lo menos seis meses al año, y que sus trabajos debían en julio de 1868. En un primer momento, este personal estuvo constituido por el ingeniero jefe de 1ª clase Francisco García Martino, que ya había dirigido los trabajos de la brigada forestal en los tiempos de la Junta, los ingenieros primeros Luis de la Escosura y Coronel, y Francisco de Paula Arrillaga y Garro. Los ayudantes fueron Luis Moreno Espinosa y Eduardo de Arístegui, el delineante Manuel Vierge, y el ordenanza Antonio Sáez.14 ¿Cuál era el perfil de estos personajes? Francisco García Martino (1828-1890) fue uno de los ingenieros de la primera promoción de la Escuela de Montes que recibieron el título en 1852. Entre 1856 y 1859 amplió estudios en la Academia forestal de Tharandt, en Alemania. Fue el responsable de los trabajos de cartografía forestal de la Junta General de Estadística. En 1868 fundó y dirigió la y Revista Forestal, Económica Agrícola (1868-1875) donde vieron la luz los principales trabajos científicos y doctrinales de los ingenieros de montes españoles durante este periodo. En 1869 fue subdirector segundo y director general en comisión de la Dirección General de Estadística. Estrecho colaborador de Agustín Pascual, el introductor de la ciencia de montes en España, de quien era su continuador natural, su proyección intelectual se vio mermada por conflictos político-corporativos. Luis de la Escosura y Coronel pertenecía a la promoción de 1864. Falleció en Manila en 1884, con poco más de cuarenta años. Entre 1868 y 1871 estuvo destinado a la Comisión del Mapa Forestal, pasando después a la Escuela de Montes como profesor, donde impartía la asignatura de química. En 1881 fue destinado a Filipinas con la categoría de inspector general, donde falleció tres años después. Francisco de Paula Arrillaga y Garro (1846-1920) pertenecía a la promoción de 1867. Desde el primer momento estuvo estrechamente vinculado a Francisco García Martino, participando en la creación de la Revista Forestal en 1868, de cuya redacción fue secretario. También este año se incorporó a la Comisión del Mapa Forestal, en la que permaneció hasta 1870, pasando luego a desempeñara una plaza de profesor a la Escuela de Montes. Dos años después, en1872, se incorporó al Instituto Geográfico y Estadístico, donde se hizo cargo de la sección de Metrología, del que llegó a ser director general en 1890. Un interés especial tienen los ayudantes de la Comisión del Mapa Forestal. En primer lugar, hay que señalar que no hay que confundir a estos ayudantes con los ayudantes de montes, una categoría profesional con la que no tienen nada que ver. Los ayudantes de la Comisión del Mapa Forestal –Luis Moreno Espinosa y Eduardo de Arístegui, en este primer periodo– procedían de la Escuela Práctica de Ayudantes (1859-1869) creada a
364
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
raíz de la Ley de Medición del Territorio de 1859 en el seno de la Comisión de Estadística general del Reino. Esta Escuela se llamaría más tarde Escuela Especial de Ayudantes de Topografía Catastral y desde septiembre de 1865 Escuela Especial de Operaciones Geográficas,15 cuyos cambios de denominación tienen por lo menos la virtud de poner en evidencia cual era su objetivo: la ejecución de los trabajos prácticos de los diferentes levantamientos cartográficos del periodo, es decir, geográfico, geológico, hidrográfico, forestal e itinerario. Moreno y Arístegui pertenecen a alguna de las promociones de principios de la década de 1860, quizás 1864. En 1865 ocupaban, respectivamente, los puestos 49 y 50 dentro del escalafón del Cuerpo de Ayudantes de Operaciones Geográficas en la categoría de oficiales segundos, con antigüedad en la categoría de 22 de enero de 1865.16 El puesto 58 corresponde ya a la categoría de aspirantes, todavía vinculado a la Escuela especial de Operaciones geográficas, situación en la que seguramente se hallarían Moreno y Arístegui un año antes. El papel de estos ayudantes con seguridad fue más importante de lo que su nombre sugiere. Según Luis Urteaga, disponían de una considerable autonomía;17 en el caso de los ayudantes de la Comisión del Mapa Forestal tendremos oportunidad de ver como probablemente así era. Incluso podían cumplir otras funciones, en principio no relacionadas con su profesión. Por ejemplo, Eduardo de Arístegui es el autor, y como tal las firma, de las Crónicas forestales publicadas en la Revista Forestal durante 1868, en ocasiones bastante extensas, que recogía informaciones de interés relacionadas con los montes. Incluso a nivel de una publicación tan influyente como la Revista Forestal, Arístegui debe verse más como un colaborador que como un “ayudante”. 2.2 Los primeros levantamientos cartográficos La Comisión del Mapa Forestal fue disuelta de manera traumática en 1887, después de 19 años de trabajos. Los materiales resultantes de esta prolongada labor fueron guardados en la Escuela Especial de Ingenieros de Montes, donde se hallaban durante la guerra civil de 1936-39, durante la cual la Escuela fue incendiada y destruida. Durante mucho tiempo se había dado por supuesto que los materiales de la Comisión del Mapa Forestal habían sido reducidos por completo a cenizas. Sin embargo, la aparición de un tiempo a esta parte de varios de los manuscritos de los mapas originales da pie a pensar que quizás parte del material, o copias del mismo, no se destruyeron. En todo caso, uno de los mapas manuscritos aparecidos atañe a un área importante de la provincia de Barcelona, concretamente la constituida por los antiguos partidos judiciales de Berga y Manresa (figura 1), y otros dos a la provincia de Huesca18 (figuras 2, 3 y 4). El manuscrito del mapa barcelonés está trazado a escala 1:200.000, la escala que inicialmente se había acordado para la publicación los trabajos forestales de la Junta General de Estadística, y viene expresada en leguas. Siguiendo lo establecido para este tipo de trabajos, la morfología del terreno se representa dibujando los cursos de los ríos (“líneas de unión de las aguas”) y las divisorias de aguas (“líneas de separación de las aguas”), lo que da una idea inmediata no sólo del carácter más o menos abrupto del relieve sino también de la exposición de sus vertientes, de gran importancia para la caracterización de la vegetación. También se indican los puntos en los que se realizaron observaciones barométricas para determinar la altura.
365
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 1. Comisión del Mapa Forestal de la Península. Barcelona. Partidos de Berca y Manresa. 1868-1869?.
Figuras 2 y 3. Comisión del Mapa Forestal de la Península. Huesca. Sección Occidental (2); Huesca. Sección Oriental (3). 1869.
366
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 4. Reconstrucción digital, georreferenciada y rectificada, de los mapas forestales de Huesca (fig. 2 y 3). Elaboración propia.
La vegetación está representada mediante el uso de tintas planas, el color de cada una de las cuales indica la especie dominante en un área delimitada mediante una “línea de separación de las especies”. A diferencia de otros mapas, por ejemplo los Bosquejos de Oviedo y Santander de 1863, no se utilizan sobrecargas de otro color para indicar las especies secundarias, aunque eso puede deberse a su carácter de documento provisional, utilizándose las siglas de las diferentes especies (o bien de los usos del suelo) sobrepuestas en negro a las tintas, en las que la primera indica la especie dominante y las demás, si se da el caso, las especies, o usos, secundarios. Para cada una de las especies se indica, en la leyenda del mapa, además su nombre común, en este caso en el catalán de la época. La asignación de colores y letras a las especies sigue como es lógico la tradición germánica tal como habían quedado establecida por Hartig y Cotta y, en todo caso, de acuerdo con las normas de representación dasográfica de la administración forestal española, es decir, tinta china para los pinos y abetos, amarillo para las hayas, rojo o siena para los robles, morado para las encinas. Para el abedul debía utilizarse el carmín, pardo para el castaño, azul para el enebro, verde para los pastos, pero estas categorías no se encuentran representadas en el mapa; sí se encuentra en cambio la categoría “erial”,19 para la que utiliza una tinta que en el manuscrito parece azul verdosa. Las tierras cultivadas debían representarse con rayas verdes, mientras que el blanco se reservaba para los rasos, pero en nuestro mapa los rasos no están contemplados y el blanco se usa para indicar los terrenos cultivados. Hay que señalar que el cultivo comprende en realidad tres categorías diferentes, que aunque no se diferencian por el color –el blanco– sí lo están por las siglas añadidas. Estas tres categorías son el olivar, con muy poca presencia, el cultivo propiamente 367
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
dicho, y los viñedos, que ocupan una gran extensión como uso principal y que además tiene también importancia como categoría de uso secundaria. El mapa esta firmado por Eduardo de Arístegui y lleva un sello con la leyenda “Comisión del Mapa Forestal de la Península”, sin fecha ni otras indicaciones sobre su autoría en la copia que hemos podido consultar (que pudiera estar mutilada en su parte inferior, donde solían firmar los responsables del trabajo). Podemos, sin embargo, hacer algunas apreciaciones en este sentido. De la cronología de los trabajos de cartografía forestal hecha en otro lugar,20 puede deducirse que debió realizarse en los primeros tiempos de la Comisión del Mapa Forestal, y probablemente antes de los mapas de Huesca, que comentaremos seguidamente, que llevan fecha de noviembre de 1869. Los mapas, además del ayudante, los firmaban el ingeniero jefe del distrito forestal de la provincia y el ingeniero de la Comisión del Mapa Forestal responsable de la zona cartografiada. En este caso, al no aparecer los nombres solamente pueden hacerse suposiciones, pero seguramente lo firmaría Manuel Casimiro Albeniz, que sería el fefe del distrito forestal de Barcelona, y quizás Francisco de Paula Arrillaga, en nombre de la Comisión del Mapa Forestal. Suponemos que podría haber sido Arrillaga debido a que hay constancia de que Arrillaga, acompañado de Moreno y Arístegui reiniciaron en mayo de 1869, después de tres años paralizados, los trabajos de reconocimiento de la provincia de Tarragona, según informaba la Revista Forestal (1869, p. 384). Por proximidad geográfica, bien pudiera haberse hecho cargo con anterioridad del norte de la provincia de Barcelona. Los mapas de la provincia de Huesca presentan información complementaria que permite interpretar mejor la labor de estos primeros tiempos de la Comisión del Mapa Forestal. En primer lugar, son dos mapas, Huesca oriental y Huesca occidental, que cubren toda la provincia, lo que le confiere un valor añadido. Por otra, la información sobre su autoría está completa, y así mismo las informaciones recogidas en los mapas es más amplia. Ambos mapas están firmados por el jefe del distrito forestal, el ingeniero José Bragat, y por el ingeniero de la Comisión, Luis de la Escosura. En cambio, el mapa de Huesca oriental está firmado por el ayudante Eduardo de Arístegui, mientras que el de la parte occidental lo firma Luis Moreno Espinosa. El mapa occidental lleva fecha de 14 de noviembre de 1869 y el oriental de 1 de noviembre del mismo año. Todo da a entender que se trata de un trabajo coordinado, pero sin embargo, en el estado de manuscrito presentan diferencias de interés sólo explicables por la existencia de una autonomía reseñable en su elaboración práctica, es decir, en la labor de los ayudantes. Desde luego, ambos responden a un proyecto general y desde este punto de vista responden a las características ya señaladas para el de Barcelona. Pero hay variaciones apreciables en el tratamiento de algunas categorías no fundamentales en la cartografía forestal, por ejemplo la de los cultivos: indicando los regadíos en uno, sin hacer lo propio en otro, o detallando con mucha más precisión, en un caso, los terrenos ocupados por viñedo y olivar, o alguna ambigüedad en el tratamiento de pastos y cultivos, variaciones solo explicables en su globalidad por los criterios o preferencias de su ejecutor práctico, es decir, los ayudantes. En cambio, cuando se trata de representan la vegetación forestal los criterios son totalmente homogéneos. Claro está que la versión
368
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
definitiva a escala provincial debería haber integrado estos diferentes criterios en una única propuesta. En las publicaciones forestales de la época se encuentra alguna referencia a los trabajos de los miembros de la Comisión del Mapa Forestal en Huesca. Según éstas, el reconocimiento comenzó a finales de agosto de 1869 en la zona del Pirineo limítrofe con Lérida, visitando el Maladeta, el pico Aneto, y continuando por Benasque, el nacimiento del Esera, la cuenca del Cinca, las “Tres Sorores”, Plan, Gistain, el río Ara, la ribera de Fiscal, Broto, y terminando en los valles de Hecho y Ansó. Como la noticia fue publicada en octubre en la Revista Forestal (1869, p. 640), y los mapas están datados en noviembre, se deduce que el trabajo de reconocimiento de la zona Pirenaica fue de entre uno y dos meses. El manuscrito del mapa recogería estas informaciones, a las que incorporaría todas las demás procedentes del distrito forestal, cuya colaboración resultaría fundamental, además de otras probablemente anteriores, entre ellas las procedentes de los trabajos de la Clasificación general de los montes públicos de 1859. De todas formas, todo ello sugiere un trabajo bastante intenso, por una parte, y por otra el carácter provisional de los manuscritos cartográficos que comentamos. Este carácter provisional se ponen más claramente de manifiesto si consideramos que se indican la supuesta existencia de una serie de informaciones que realmente no existen, o sólo existen parcialmente. Por ejemplo, en el mapa de la sección occidental, hay una nota referida al método de beneficio de los montes, que supuestamente está indicada, información que realmente no existe. También debía contener información sobre la propiedad de los montes, pero está solo está presente en la zona occidental y creo que de forma incompleta. En el mapa pueden observarse también algunos añadidos a lápiz, que es difícil decir en que momento fueron trazados, pero que añaden informaciones que debían incluir estos mapas; por ejemplo, los limites N y S de determinadas especies forestales, una práctica habitual en la geografía botánica de la época, utilizada por ejemplo en los Bosquejos de Santander y Oviedo; u otros limites, también trazados a lápiz, señalando lo que llama “Pirineos Mediterráneos” y “Pirineos Aragoneses”, que sin duda se relaciona también con algún tipo de regionalización de tipo geobotánico, siguiendo sin duda las pautas señaladas por Agustín Pascual en un influyente texto de 1859 sobre las “regiones agrícolas” de España, ya mencionado. 3. La trascendencia de la cartografía de los ingenieros de montes En 1882 estaban trazados los mapas provinciales del conjunto de las provincias españolas a escala 1:200.000 según la caracterización antes expuesta, con una parte de ellos ya en limpio, es decir, listos para ser grabados. También estaba concluido un mapa orográfico peninsular con curvas de nivel a escala 1:500.000, otros varios a la misma escala de tipo climatológico y meteorológico, así como un mapa forestal de síntesis de toda España, también a la referida escala, en el que se representaba el relieve, la vegetación forestal y la propiedad de los montes.21 Aunque según el proyecto inicial quedaban aspectos importantes, como las memorias que acompañaban a los mapas, estadísticas forestales, y el proyecto de repoblación, en
369
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
el sentido estricto la cartografía forestal estaba realizada. Sin embargo, nada de ello trascendió, y un proyecto de una dimensión enorme fue arrinconado unos después en la Escuela de Montes, donde en el mejor de los casos se utilizó con finalidades pedagógicas, siendo a la postre pasto de las llamas.22 Tendrán que pasar bastante más de un siglo para que Ruiz de la Torre concluya un proyecto cartográficamente equivalente en cuanto a la escala, aunque desde luego con criterios y técnicas actuales.23 Los pocos testimonios de aquella excepcional labor hallados hasta el momento permiten darles alguna utilidad no prevista por sus autores. Desde hace años hay un debate bastante intenso, y no siempre cordial, sobre la evolución del bosque y los recursos forestales durante los últimos siglos en España, en el que se ha recurrido a diversas, y en ocasiones muy alejadas, aproximaciones. En lo que se refiere a estudio de la evolución desde la segunda mitad del siglo XIX, la existencia de esta cartografía es un material de una importancia de primer orden para intentar cuantificar esta evolución. En efecto, aunque estos manuscritos presentan una serie de limitaciones derivadas, entre otras, de la inexistencia, cuando se formaron, de cartografía topográfica basada en triangulaciones geodésicas, son lo bastante rigurosos como para permitir, en la actualidad, a partir de los recursos que las tecnologías de la información geográfica ponen a nuestro alcance, efectuar algunas comparaciones con las cartografía forestal posterior y llegar a algunas conclusiones. Algo de este he intentado hacer con los referidos mapas de Barcelona y Huesca con unos resultados bastante significativos en lo que se refiere a la evolución del paisaje forestal de las referidas zonas a lo largo de los últimos 130 años, que si bien no hacen otra cosa que confirmar (y en ocasiones desmentir) otro tipo de aproximaciones realizadas por otros medios, la aportación de datos cuantitativos que permite la comparación de series cartográficas quizá puede ser decisiva. Veamos unos pocos ejemplos. En la referida zona de Barcelona, en los últimos 130 años el territorio considerado forestal se ha incrementado en aproximadamente un 13 por ciento, a costa básicamente de los cultivos. Los pinos, especies malditas según cierta liturgia geobotánica que disfrutó de gran predicamento décadas atrás, habrían aumentado cerca del 19 por ciento, mientras que las especies del género Quercus disminuían algo más del 6 por ciento. Las zonas de erial, en cambio, prácticamente sería la misma, aunque su incidencia se habría desplazado sobre el territorio, desde las zonas montuosas del norte, hacia las zonas actualmente más pobladas del sur.24 Los datos de la evolución forestal en Huesca son aún más llamativos, como por otra parte corresponde a una provincia de tanta importancia forestal. En su conjunto, durante estos últimos 130 años, las zonas arboladas han aumentado en la provincia un 200 por cien. Los pinos lo han hecho en un 104 por cien, pero las encinas en un 478 por ciento y los robles en un 633 por ciento.25 Aunque los porcentajes pueden ser engañosos, las cifras absolutas confirman esta tendencia a la recuperación espectacular de los bosques. Lo cual no quiere decir que no tengan problemas. Pero son de otro tipo. Y eso, estos documentos cartográficos permiten ponerlo palmariamente de manifiesto. Notas 1
Comisión del Mapa Forestal de la Península y no de España. En este aspecto el RD de 1868 retoma la terminología ya utilizada en la Ley de Medición del Territorio de 1859. La razón por la que se utilizaba
370
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 uno y no otro término es algo sobre lo que valdría la pena reflexionar, pero este no es el objeto del presente trabajo. 2 Agustín PASCUAL: «Montes, Escuelas de», en A. ESTEBAN COLLANTES y A. ALFARO (dirs.): Diccionario de Agricultura Práctica y Economía Rural, Madrid, 1852-55, t. IV, pág. 567. 3 Archivo General de la Administración Civil del Estado, Alcalá de Henares, Fondo Agricultura, Caja 1660. 4 Agustín PASCUAL: «Croquis, reconocimientos forestales, planos, detalles de inventarios de montes, de sus ordenamientos y aprovechamientos generales», Memoria sobre los productos de la agricultura española reunidos en la Exposición gene-ral de 1857, Madrid, 1859-61, pág. 237-238. 5 Agustín PASCUAL: Rapport sur l'état, l'organistion et le progrès de la statistique en Espagne, Madrid, Imprimerie de T. Fortanet, 1872, pág. 13. 6 Agustín PASCUAL: “Reseña agrícola de España”, Anuario estadístico de España correspondiente al año de 1858, Madrid, Imprenta Nacional, 1859, págs. 93-161. 7 COMISIÓN DE ESTADÍSTICA GENERAL DEL REINO: Anuario Estadístico de España correspondiente a los años 1859 y 1860, Madrid, 1860, págs. XXII-XXIII. 8 Actas de la Comisión y Junta General de Estadística, 1856-1863, reunión del 7 de diciembre de 1862. 9 Actas de la Comisión y Junta General de Estadística, 1856-1863, reunión del 16 de marzo de 1861. 10 Actas de la Comisión y Junta General de Estadística, 1856-1863, reunión del 13 de julio de 1863. 11 Agustín PASCUAL: Rapport sur l'état, l'organistion et le progrès de la statistique en Espagne, Madrid, Imprimerie de T. Fortanet, 1872, pág. 13. 12 Op. cit., pág. 13. 13 Op. cit., pág. 13. 14 Según Real Orden de 1 de julio de 1868, expedida por el Ministro de Fomento, Severo Catalina. 15 Véase Luis URTEAGA (2007) “La Escuela del Catastro”. En 150 aniversario de la creación de la Comisión de Estadística General del Reino. Madrid: Instituto Nacional de Estadística, p. 267-286. 16 “Escalafón general de los empleados de Estadística”. Gaceta, Madrid, 27 de diciembre de 1865. 17 Luis Urtega, en el trabajo citado en la nota anterior, se refiere a la labor de estos ayudantes en los trabajos de triangulación geodésica, pero la referida autonomía sin duda puede hacerse extensiva a otras labores, como la cartografía forestal. 18 Este mapa, así como dos más de Burgos y Huesca se puede consultare en la página web del Ministerio de Medio Ambiente, en el apartado sobre el mapa forestal. Unas copias digitales de alta resolución de los mapas de Barcelona y Huesca me fueron facilitadas por Roberto Vallejo Bombín, jefe de Departamento del Área de Banco de Datos de la Naturaleza, a quien doy las gracias. 19 Entendemos “erial” según la definición dada por José Jordana, uno de los antiguos componentes de la Comisión del Mapa Forestal decimonónica: “Es terreno cuyo cultivo está abandonado, o que no se cultiva por razón de esterilidad y otra causa. Vale casi “alijar”, aun cuando esta última voz se refiere más circunstancialmente a los montes poblados tan sólo de matas o arbustos, faltos de árboles, que nunca han sido cultivados ni se piensa dedicar a Cultivo” (José Jordana (1900): Algunas voces forestales y otras que guardan relación con las mismas confrontadas todas con el Diccionario de la Real Academia Española, Imprenta de Ricardo Rojas, Madrid). 20 Vicente CASALS (1996). Los ingenieros de montes en la España contemporánea, 1848-1936. Barcelona: Ediciones del Serbal, cap. 4 “La labor cartográfica y de reconocimiento botánico forestal”, p. 135-178. 21 MINISTERIO DE FOMENTO (1883) “Memoria (febrero de 1881 – noviembre de 1882)”. Revista de Montes, VII, 1883. 22 Las razones de ello las he intentado explicar en otro sitio. Véase al respecto Vicente CASALS (2007) “Saber es hacer”. Origen y desarrollo de la ingeniería de montes y la profesión forestal”. En Manuel SILVA (ed.) Técnica e ingeniería en España V. El Ochocientos. Profesiones e instituciones civiles. Zaragoza: Real Academia de Ingeniería, Institución Fernando el Católico y Prensas Universitarias de Zaragoza, p. 395-447. 23 RUIZ DE LA TORRE, J. (ed.) (1990-1999). Mapa Forestal de España. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, 93 vol. 24 Datos tomados de Vicente CASALS et al. (2005) La transformación histórica del paisaje forestal en Cataluña. Madrid: Ministerio del Medio Ambiente, 320 p. 25 Datos tomados de un trabajo del autor, próximo a concluir, sobre la transformación histórica del paisaje forestal aragonés
371
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
EXCURSIÓ A LES PROVÍNCIES DE GUADALAJARA I TERUEL. UN MAPA QUASI FUNDACIONAL DE LA ASSOCIACIÓ D’EXCURSIONS CATALANA. CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA Rosa Anna Felip i Fillat Centre Excursionista de Catalunya 1. Presentació La present comunicació pretén donar noticia de la existència a la Cartoteca del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) d’un mapa en el que es cartografia una excursió particular d’un soci de la Associació d’Excursions Catalana ( AEC, la Catalana ) per les províncies de Guadalajara i Teruel. El mapa bastit al 1882 del que és autor Joseph Alsina Lubián incorpora bona part de la simbologia de l’excursionisme català del moment; entre ella l’escut d’una de les societats predecessores del CEC i que era el resultat de la segregació de la primigènia Associació Catalanista d’Excussions Científiques ( ACEC, la Catalanista); també dóna noticia de la fundació de l’entitat així com d’una selecció d’excursions col·lectives que són una mostra de la seva activitat en el temps immediat a la fundació de la AEC, fa esment d’un bon nombre de socis, tots ells excursionistes força actius. El mapa és manuscrit dibuixat a tres tintes en negre, blau per la xarxa hidrogràfica i roig per l’itinerari de l’excursió i pels pobles que travessa, esta realitzat a escala 1:400 000 sobre paper de plànol reforçat amb fibres tèxtils al dors, té unes dimensions de 94 x 42cm. Figura 1: Plano general de la excursió feta á las provincias de Guadalajara y Teruel per lo donador.- Escala de 1 per 400 000.
2. Joseph Alsina Lubián. La relació amb la Associació d’Excursions Catalana De l’autor poc he trobat tret de la seva relació amb la Associació d’Excursions Catalana, iniciada al 1881 i que dura segur fins 1885, solament quatre anys.
372
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Del que no sé: no apareix com a nascut a Barcelona entre 1852 a 1865. No apareix com estudiant a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona entre 1861 i 1885. No apareix ni com a baixa ni com a defunció de col·legiats a Barcelona ni a la fi del S XlX ni principi del S. XX. Joseph Alsina Lubián ingressa a l’AEC amb el nº 246, és enginyer industrial. Viu al carrer Carretas 3er 1ª. És proposat com a soci el 7 de desembre de 1881 pels socis Cels Gomis, J. Barcon i J. Bru; proposta que s’admet el 10 de gener de 1882 entregant-se-li el títol el 15 de febrer de 1882.1 Entra a la junta com a conservador del museu l’any 1883, participarà com a soci resident a les juntes de:2 - 6 de juliol 1883. - 12 setembre de 1883, en qualitat de president accidental en lloc de F. Maspons, donant compte dels donatius per la biblioteca i museu. - 18 octubre de 1883. - 9 novembre de1883, llegeix els donatius. - 17 gener de 1884.3 En aquesta junta “lo Sr Alsina y Lubian llegí son traball un passeig de Molina de Aragón a Teruel passant per Calamocha, excursió histórich científica”. Dóna compte de donacions - 8 d’abril 1884. S’acorda una visita a la col·lecció d’armes de J. Estruch. - 22 abril 1884. - 14 maig 1884. - 30 juny 1884: ”Lo Sr. Alsina Lubian llegí son traball Acta de la visita oficial al museo de armas de J. Estruch“ En aquesta sessió es produeix una forta discussió per un mapa de Francisco Coello.4 Aquesta és la darrera junta en la que participa. Com altres socis, J. Alsina publicarà dos relats d’excursions particulars, ambdós relacionats amb Molina de Aragón5 i una nota de visita oficial,6 també farà algunes donacions de materials diversos com goigs, edictes, fòssils, etc.. que es recullen als butlletins.7 Altres donatius més significatius: 1. Dibuix a ploma representant la fàbrica de paper continuo La Reformada dels Srs. Capdevila i Cª, a Sant Joan les Fonts.8 2. Donació de dos plànols manuscrits de Monzón,9 un de 1883 dedicat a la AEC que es una còpia amb canvi d’escala d’un altre de 1880. J. Alsina al 1880 signa en qualitat d’enginyer el “ Proyecto de carretera municipal desde Monzón hasta su estación de Ferrocarril. Año 1880” del qual es conserva la portada, part de la memòria i el pressupost a Monzón10 i la resta de la memòria i el plànol adjunt a la Cartoteca del CEC.11 En aquesta època coincideix a Monzón amb Joaquín de Pano, enginyer de camins, germà de Mariano de Pano que en aquell moment era alcalde de Monzón i soci delegat de la AEC a la ciutat. Aquestes dues donacions juntament amb la afirmació de J. Alsina: “Obligat per mon traball particular á passar á Molina de Aragón... etc”.12 són els pocs elements que es coneixen de la activitat professional de J. Alsina Lubián, cap altra noticia.
373
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. La vida pública del mapa El mapa bastit al 1882 ha tingut una petita vida pública, es té constància que ha estat exposat en algunes ocasions. El mapa és un dels treballs que la AEC escull per presentar a L’Exposition Internationale Géographique de Toulouse.- 1884, els treballs a exposar s’organitzen en tres seccions: 1. -publicacions, 2.- manuscrits i 3.- plans, panorames i fotografies, és en aquesta darrera que apareix el mapa de J. Alsina. A l’exposició reben un diploma de 1ª classe. El 1845 la AEC participa en la Exposició Universal d’Amberes, on obtenen una medalla de bronze; no es conserva el llistat dels documents exposats. Al 1888 forma part del conjunt de treballs que la AEC presenta a la Exposición Universal de Barcelona.-1888, la exposició de treballs és més complerta però la majoria dels que exposaren a Toulouse es repeteixen a Barcelona amb la mateixa classificació.13 Obtenen la medalla d’or de l’exposició.14 L’obra de J. Alsina no torna a aparèixer fins que al 1919 la secció de Geologia i Geografia del CEC l’inclou en el catàleg de Cartografia Catalana, s’exposa des del 24 de gener al 15 de febrer de 1919 amb el de número 125 de Catàleg en la secció IIIª Mapes de turisme, apartat de itineraris.15 El mapa és de Guadalajara y Teruel i s’exposa juntament amb mapes de Catalunya ja que a la part est apareix una petita zona de les províncies de Lleida i de Tarragona. 4. El contingut del mapa El mapa representa una àmplia zona que abasta la part nord de la província de Guadalajara fins el ferrocarril de Madrid a Barcelona a l’oest i la part nord de la província de Teruel; no inclou cap de les dues capitals provincials. Cobreix una franja més estreta del sud de les províncies de Sòria, Saragossa i Lleida i nord-est de Tarragona. Inclou les divisions provincials. No es cartografia cap element del relleu. La xarxa hidrogràfica de la zona hi es curosament dibuixada i amb força detall; hi apareixen tres sistemes diferenciats. La capçalera de la Conca del Riu Tajo amb els seus primers rius tributaris; en la divisió entre les províncies de Guadalajara i Teruel s’observa el canvi de la Conca del Riu Tajo a la Conca del Riu Ebre. El mapa dibuixa el tram baix del Riu Ebre, una part del seu pas per la província de Saragossa des de Alforque fins Benifallet a Tarragona i els rius tributaris del marge dret en aquest tram. Ambdues conques no tenen regulació en aquell moment, i en el cas del Riu Ebre es pot resseguir el seu curs amb els meandres actualment inundats per grans embassaments. El tercer sistema és l’àrea endorreica de la llacuna de Gallocanta, actualment pertany a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El mapa representa la xarxa de camins tant els principals com una “nodrida” xarxa de camins veïnals, el pas del ferrocarril i els nuclis de població atenent a la seva importància.
374
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 2: Tram baix del Riu Ebre.
Atenent al contingut del mapa la possibilitat de l’autor d’emprar cartografia existent era factible per les zones representades de les províncies de Sòria, Saragossa i Tarragona, prenent com a base els mapes provincials de F. Coello a Escala 1:200 000 ja publicats, per la part de Lleida tenia al seu abast la còpia fotogràfica de la minuta del que havia de ser el mapa provincial de Lleida a Escala 1:200 000 de F. Coello.16 Per les províncies de Guadajajara y Teruel no es va publicar en mapa a Escala 1:200 000, però per la zona de Guadalajara podia utilitzar el mapa que bastí l’any 1879 José Reinoso :Província de Guadalajara a escala 1:400 000, tanmateix el detall de la hidrografia i dels camins és menor; per Teruel també hauria pogut emprar el mapa de F. Colello, gravat per J. Reinoso a escala 1:400 000 de l’any 1868. Tot plegat només és una possibilitat no constatada. L’excursió representada al mapa és de caràcter particular i realitzada molt probablement en diferents etapes, fins i tot temps diferents. Era costum d’alguns socis de la AEC donar noticia molt detallada als butlletins de les excursions que realitzen.17 L’itinerari comença a Sigüenza i d’allà va a Molina de Aragón passant per un grapat de pobles entre les dues ciutats com Alcolea del Pinar, Maranchon, Aragoncillo. J. Alsina fa aquest trajecte d’una tirada i de nit: “sortint donchs á la consabuda hora de la una de la matinada (de Sigüenza) s’arriba á Molina de Aragón per una mitjana carretera á las 11 h m poch més ó menos”.18 Res explica, enlloc, d’aquest itinerari, ni de cap dels pobles que travessa, ni posa al mapa la cota de cap d’ells. Explica però una completa visita a Molina de Aragón i a una finca propera a la ciutat.19 Des de Molina de Aragón es representa una altra excursió que acaba a Alcañiz, província de Teruel; aquesta té diferents etapes; així des de la sortida fins Calamocha J. Alsina realitza el recorregut per carreteres secundàries, aquesta és la única part de la excursió cartografiada que l’autor explica,20 travessa diferents poblacions i a gairebé totes junt al topònim posa la cota sobre el nivell del mar.21 Tanmateix que les cotes que apareixen al mapa i les que apareixen al butlletí varien força: Odón té 1030 m al mapa i 1037 al butlletí, Torralba té 1035 m al mapa i 1027 al butlletí. En aquesta excursió J. Alsina visita la interessant llacuna de Gallocanta “Torralba... Esta vila se troba á 1027 metres sobre lo mar y á 22 metres sobre lo constant nivell del llach de Gallocanta, digne 375
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de mentarse , puig té de perimetre desarrollat de 18 á 19 kilómetres, necessitantse quatre horas pera donarli la volta á la rodona. Sas ayguas son salitrosas y no potables criantse en ellas infinitat d’anechs”.22 Al butlletí aquesta etapa clou a Teruel però al mapa ho fa a Calamocha. De Calamocha a Montalbán l’itinerari es realitza majoritàriament per camins veïnals i es mante la cota junt al topònim dels pobles pels que passa; de Montalbán a Alcañiz el recorregut es fa per carretera i hi es cartografiat com l’etapa anterior. De l’itinerari des de Calamocha a Alcañiz no se’n té altra referència que el mapa. 5. El contingut de la sanefa: simbologia, socis i activitat de la AEC La part més interessant per ubicar el document en el context de la activitat d’un soci de la Catalana no és al mapa en sí, ans a la sanefa que l’emmarca. Les cantonades estan ocupades pels escuts de les quatre capitals provincials del principat: Barcelona a la cantonada esquerra superior, Tarragona a la cantonada dreta superior, Girona a la cantonada esquerra inferior i Lleida a la cantonada dreta inferior. A la part central superior apareix l’escut de la Catalana amb la muntanya de Montserrat al centre i dins seu les quatre barres catalanes rodejades per una branca de llorer, símbol de la glòria dels victoriosos i d’una branca de roure símbol de fortalesa; rodejant aquest cercle apareix el nom de la Associació d’Excursions Catalana i a la part inferior el dibuix d’una abella símbol de laboriositat; tanca l’escut un doble cercle rodejant el qual apareix altre cop una branca de llorer enllaçada amb una de palma, símbol de triomf entre grecs i romans, i de martiri i glòria eterna entre cristians, aquest darrer element no forma part de l’escut de la Catalana A la part Central inferior es troba la data de la fundació de la Catalana , el dia abans s’havia produït la segregació de la de la originària Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Sota la data fundacional torna a aparèixer la muntanya de Montserrat, amb un cercle on es repeteix la muntanya i les quatre barres, amb la serra sobre les agulles i la corona comtal a la part superior. A la falda de la muntanya s’hi dibuixen un pic i una pala, una àncora, una roda de ferrocarril, un globus terraqui, un corn de la abundància, un exemplar de l’anuari de la Catalana i darrera, possiblement, mapes relatius a la divisió provincial, potser els de F. Coello; a l’altra banda un trípode amb un nivell i un estri possiblement relacionat amb la indústria química. La sanefa es lliga amb les excursions realitzades i encerclats els noms de consocis rellevants de la Catalana. A la part superior es citen els consocis Pere Aldavert, Marsal Ambrós, Ramon Arabia, Roman Arnet, Enrich Batlló, segueix l’escut, Artur Bofill, Eudalt Canibell (primer president), Joseph Fiter (Primer president de la Catalanista i un dels promotors de la segregació), Vicens Grenzner i Felicià Marí; al marc esquerra de dalt a baix els noms de Leonci Serra, Rafel Tintoré i Francisco X. Tobella; al marc dret de dalt a baix Gayetá Pié, Felip Ricart i Salvador Roura; a la part inferior d’esquerra a dreta es cita a Enrich H. Vidal, Jaume Almerá, Ferrant Sallarés, Jaume Russinyol, Pere Monegal, segueix el motiu de la fundació, Simon Alsina, Pere Clapés, Salvador Badia, Alvar Verdaguer i Francisco Colomer. En aquesta llista tot i haver-hi noms rellevants del moment sobta la absència dels tres consocis que avalen la sol·licitud d’entrada de J. Alsina a la AEC,
376
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
especialment la de l’enginyer Cels Gomis soci molt actiu i que com el propi J. Alsina treballa a la província de Guadalajara i publica al B.AEC les seves excursions particulars. Malgrat la alternança entre el nom dels consocis i de les excursions realitzades no hi ha relació directa entre uns i altres per la seva posició en la sanefa del mapa; uns i altres estan col·locats aleatòriament tot i que molts dels socis esmentats són participants i guies assidus en moltes de les excursions referenciades; l’autor del mapa no apareix com a participant en cap. Són trenta les excursions que apareixen a la sanefa amb les dates corresponents – verificades-, de les quals 29 es poden resseguir en les publicacions periòdiques de la Catalana. Totes són excursions col·lectives i per tant considerades com a oficials tal com es recull als arts. 18 a 22 del Reglament de la AEC, tret de les excursions al Pic du Midi que té un altre caràcter i a Mola de Catí de 7 i 8 de setembre de 1882 que no apareix als butlletins; aquesta darrera podria ser una excursió particular realitzada pel propi J. Alsina o per algun altre soci, de la que s’hagués donat compte en alguna reunió de junta però que no s’hagués transcrit al butlletí com succeeix en moltes altres de les excursions particulars dels socis. La referència de les excursions col·lectives acostuma a donar-la el secretari de la societat. Les excursions que apareixen a la sanefa i de les que en rebem notícia a través del butlletí, començant per les de la part superior, seguides de les del marc esquerra, de les del marc dret i finalment les de la part inferior, són les del següent llistat: 1. GRAS, Francisco: “Excursió col·lectiva á Badalona, lo dia 27 de abril de 1879” , Butlletí mensual de la Associació d’Excursions Catalana (B.AEC) nº 9 i 10, JuliolAgost de 1879. Imprenta la Renaixença. Barcelona. Pags. 141- 143 i 153-156. (Secretari accidental). 2. CANIBELL, Eudalt: “Algunas noticias referents á l’excursió á Altafulla. Tamarit y sepulcre nomenat dels Escipions”, B.AEC nº 2, desembre de 1878. Pags. 17-20. data de l’excursió 30 de novembre de 1878 3. ARABIA, Ramon: “Excursió col·lectiva á Caldas de Montbuy y Mollet lo dia 6 de janer de 1879”, B. AEC nº 3, gener de 1879. Pags. 30-33 4. TOBELLA, Francisco X: “Excursió col·lectiva á S. Sadurní de Noya, Subirats y Ordal lo dia 16 de Febrer de 1879”, B. AEC nº 5, març de 1879. Pags. 60-62. (Secretari accidental). 5. CLAPÉS, Pere: “Excursió col·lectiva de Vallvidrera al Papiol, efectuada en 30 de mars de 1879”, B. AEC nº 6, abril de 1879. Pags. 85-87. (Secretari accidental). 6. ( Lo secretari), [CANIBELL, Eudalt]: “Excursió col·lectiva á Blanes i Santa Cristina lo dia 22 de Febrer de 1880”, B.AEC nº 18, abril de 1880. Pags. 84-93. 7. CANIBELL, Eudalt: “Excursió a Sant Pons y Corbera, lo dia 16 de Maig de 1880” , B.AEC nº 21, juliol de 1880. Pags 158-161. 8. CANAL, Joseph: “Excursió col·lectiva á Sant Llorens de Munt, Mura y covas dels Encontorns, los dias 31 de Maig, 1 y 2 de Juny de 1879”, B.AEC nº 8, juny de 1879. Pags. 123-126. (Secretari accidental). L’objecte d’aquesta excursió era l’exploració de les coves i la vegetació. 9. LLORENS, Joseph: “Excursió col·lectiva á S. Cugat del Vallés lo dia 24 d’Agost de 1879”, B.AEC nº 11 i 13, setembre i novembre de 1879. Pags. 175-177 i 201-204. (Secretari accidental).
377
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
10. ARNET, Roman: “Excursió col·lectiva á Sant Pere de Tarrassa y Tarrassa, en 27 de Juliol de 1879” , B.AEC nº 10 , 11 i 13, agost, setembre i novembre de 1879. Pags. 163-166, 173-175 i 199-201. (Secretari accidental). 11. 4.-TOBELLA, Francisco X.: “Excursió á Vallderrós y Sant Miquel del Fay efectuada en los dias 12 y 13 de Octubre de 1879”, B.AEC nº 13, novembre de 1879. Pags 205-210. (Secretari accidental). 12. UTRILLO Y MORLIUS, Miquel: “Excursió col·lectiva a Montserrat. Y col·locació del primer thermómetro de màxima i mínima en lo cim de San Gregori. Los dias 7, 8 y 9 de desembre de 1879”, B.AEC nº 15, gener de 1880. Pags. 8-17. (Secretari accidental). L’objecte de l’excursió, con indica el títol, era col·locar un termòmetre permanent de màxima i mínima, que s’inscriu en la intenció de la Catalana d’establir tres estacions meteorològiques, aquesta de Sant Geroni i les de Monistol de Montserrat i Santa Fe de Montseny; alhora és una excursió en la que pretenen dur a terme altre tipus de mesuraments, d’altitud baromètrica, per comparar-les amb dades existents; a la darrera pàgina de la ressenya inclouen un quadre amb el títol “Meteorología de montanya. (Notas pera la climatología de Montserrat.- Desembre 1879)”(Pag 17). La publicació d’aquesta excursió té un altre interès: inclou el primer mapa editat en les publicacions periòdiques de les dues associacions excursionistes que donen lloc al Centre Excursionista de Catalunya; el mapa del soci de la Catalana, enginyer de professió, Joaquim Carrera és un topogràfic de la Muntanya de Montserrat, l’original manuscrit té una escala aproximada de 1:25 000, realitzat en color i amb una llegenda de 10 entrades entre les que apareix la localització del termòmetre i la ruta de l’excursió. El mapa fou donat pel propi autor a la Catalana. Dins de la ressenya apareix un gravat que mostra una vista del Pont del Diable sobre el riu Llobregat a Martorell amb la muntanya de Montserrat al lluny, paisatge gairebé irreconeixible en la actualitat. Inclou un apèndix de R. Arabia sobre una visita al monestir. Figura 3: Pont del diable, Montserrat al lluny.
378
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
13. BARCON OLESA J.: “Excursió col·lectiva al Tibidabo. 13 de novembre de 1881” , B.AEC nº 40-41, gener-febrer de 1882. Pags. 8-10. (Secretari accidental). Aquesta és una excursió un xic diferent, continuació d’una altra a Montjuic, en la que més que guia tenen instructor, en aquest cas C. Gomis ajudat pel Sr. Maimó. Es tracta d’una lliçó practica per utilitzar el teodolit, i així ho refereixen: “L’objecte d’aquesta excursió era l’ de continuar la llissó, comensada en la nostra derrera excursió á Montjuich per lo senyor Gomis, sobre l’ maneig del teodolito y la aplicació de las llansas geodésicas á la formació de itineraris, cosa de molta utilitat pera los excursionistas, y tant fácil, que, prestant atenció a las explicacions que ab suma claretat nos feu dit senyor Gomis ab l’instrument á la vista en un parell de sortidas pot qualsevol emprendre las observacions per compte propi”. (pag 9). Junt al text del relat de la sortida es reprodueixen els esquemes tant del teodolit com d’altres estris de mesura emprats, una breu descripció i la forma de funcionament. Aprenen a utilitzar les taules taquimètriques de les que diuen que són les mateixes que les emprades pels estudis del ferrocarril directe de Madrid a Barcelona. Apart d’explicar la sortida d’estudi es dolen de trobar enrunat el pilaret de la fita que indicava un dels punts de triangulació que servia per la formació de les cartes de les costes catalanes. 14. MARTÍ TURRO, I.: “Excursió col·lectiva á Valldoreix. 25 de Març de 1881”, B.AEC nº 32-33, maig-juny de 1881. Pags. 330-334. (Secretari accidental). 15. VERDAGUER, Alvar: “Excursió col·lectiva a Montcada y Reixach. Dia 15 de maig de 1881”, B.AEC nº 36-37, setembre- octubre de 1881. Pags. 207-212 16. BRU SANTCLEMENT, Enrich: “Excursió col·lectiva á Vich, dias 15 y 16 de juliol de 1882”, B.AEC nº 54, març de 1883. Pags. 46-54. 17. CLAPÉS Y TRABAL, Pere: “Excursió á Montalegre. Efectuada en lo dia 4 abril de 1880”, B.AEC nº 21, juliol de 1880. Pags. 152-157. 18. AMERÓS Y ORTIZ, Marçal: “Excursió col·lectiva a Vilafranca y encontorns, efectuada en los dias 12, 13 y 14 de abril de 1879”, B.AEC nº 10, agost de 1879. Pags. 156-163. 19. ARABIA Y SOLANAS, Ramon: “Excursions al Nontseny. (Col·lectiva). Dias 26 a 30 de maig de 1880”, B.AEC nº 22, agost de 1880. Pags. 174-185. (Secretari accidental). Juntament amb el detallat relat de l’excursió, a l’inici se n’estableix el motiu: “L’objecte de aquesta excursió era múltiple: col·locar en Santa Fe un thermómetro de máx. y mín.; fer observacións barométricas y thermométricas pera lo càlcul de las altituts”. (Pag 174) 20. VERDAGUER, Alvar: “Excursió col·lectiva a Figueras, Castelló de Ampurias, Perelada y Vilabertran, los dias 28 y 29 de mars de 1880”, B.AEC nº 19-20, maigjuny de 1880. Pags. 126-136. 21. CANIBELL, E: “Excursió col·lectiva al Castell de Sedanyola, Sant Cugat del Valles y Tibidabo, lo dia 2 de febrer de 1880”, B.AEC nº 30, de març de 1881. Pags. 31-32. 22. CANIBELL, E: “Excursió col·lectiva al Castell d’Aramprunyá en lo dia 8 de setembre de 1879”, B.AEC nº 14, desembre de 1879. Pags. 219-222. (Secretari accidental). 23. TOBELLA Y ARGILA, Francisco X.: “Excursió col·lectiva a la isla de Mallorca. En los dias 25 a 30 de juny y 1 a 4 de juliol de 1880”, B. AEC nº 30, març de 1881. Pags 62-66. 24. FITER É INGLES, Joseph: “Excursió col·lectiva a la Garriga lo dia 2 de febrer de 1881”, B.AEC nº 32-33, maig juny de 1881. Pags. 221-228. (Secretari accidental).
379
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
25. ARABIA Y SOLANAS, Ramon: “Excursió col·lectiva a Luz y Gavarnie. Ascensió del Mont-Perdu (3.352 m.) – Regrés per l’alt Aragó (Provincia de Huesca), del 20 al 27 de agost de 1880”, B.AEC nº 32-33, maig juny de 1881. Pags. 111-121. Aquesta excursió que per es publica amb un cert retard respecte del que acostuma la Catalana, té alguns elements que la distingeixen de la resta; juntament amb l’excursió a Palma de Mallorca es fan fora del Principat, i es realitzen a llocs relativament allunyats de Barcelona. Més interessant resulta el fet que és la única que apareix a la sanefa del mapa i no respon a una excursió col·lectiva ni particular de la Catalana, l’organització és altra, com s’explica a l’inici : “La secció de SudOest, de la qual era á l’hora secretari lo nostre actiu consoci lo Sr. Baró de SaintSaud, y la Direcció Central del Club Alpí Francés havían organisat, ab lo concurs de la Societat Ramond, unas de aqueixas reunions alpinas internacionals que sólen ferse tots los estius en diferents punts d’Europa”. (pag 111). Hi eren presents representants de diferents Clubs Alpins d’Europa. En R. Arabia dóna noticia, com es habitual, del desenvolupament d’aquella excursió d’una setmana de durada, però alhora comenta que del grup de deu catalans no més ell pogué continuar l’excursió a partir del dia 23 d’agost, en ser l’únic que havia tingut la previsió d’inscriure’s amb antelació, i serà l’únic expedicionari català que podrà completar l’excursió al Mont-Perdut, els guies de la qual seran Franz Schrader i Lourde –Rocheblave. Apareix un comentari de la mateixa excursió fet per R. Arabia a l’Anuari de la Catalana de 188123 i dedicat a Cesar August Torras, un dels companys que no va poder continuar l’excursió, en el que es lloa el mapa del MontPerdut, bastit per F. Schrader a Esc. 1:40 000 i publicat per l’Anuari del Club Alpí Francés de 1877. 26. Mola de Catí, 7 i 8 de setembre de 1882, no té ressenya al B.AEC. 27. ARABIA Y SOLANAS, Ramon: “Excursió col·lectiva á Vilanova, Olerdula y Vilafranca. dias 25 y 26 de febrer de 1882” B.AEC nº 50 novembre de 1882. Pags. 186-192 28. OSONA Arthur: “Excursió col·lectiva al Gorgh de Perxa-Astorch y Castell de Montsoriu. Dias 3 y 4 de juny de 1881”, B.AEC nº 48, setembre de 1882. Pags. 160164. (Secretari accidental). 29. ARNET, Roman: “ Excursió col·lectiva a Premiá de Dalt. Dia 18 de desembre de 1881”, B.AEC nº 40-41, gener-febrer de 1882. Pags. 13-16. 30. CANIBELL, E.: “ Excursió a la Beguda prop de Martorell, lo dia 17 de maig de 1880” B.AEC nº 21 juliol de 1880. Pags. 661-663. 6. Acabament En el present mapa l’autor cartografia una excursió particular, i el alguns trams potser no més un viatge per motius professionals, abastant una franja de territori que no és representada de manera habitual, els mapes són administratius, representen valls i muntanyes, itineraris militars o son fulls de sèries etc. en aquest cas la selecció de la zona la marca la arbitrarietat d’un viatge de l’autor. El mapa esdevé una excusa, afortunada, per explicar l’existència d’una nova entitat excursionista, de quins són els seus instruments de referència, tant en l’excursionisme en si mateix com d’algunes aspiracions de les que participen els excursionistes i que posen de manifest en texts fundacionals i indirectament es recullen en el mapa: l’interés pel coneixement històric, científic i tècnic, la laboriositat, una curiositat d’ampla
380
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
mirada. A la sanefa del mapa també es mostren reiteradament llocs associats a la mítica de l’excursionisme i elements simbòlics que perduren fins ara. J. Alsina es serveix d’aquest mapa per mostrar als seus nous companys el coneixement i l’interès que té per les activitats de la associació i per les persones que en formen part; potser una forma de presentació davant una entitat a la que s’incorpora de vell nou. Notes 1
Ingressa segons el procediment que s’estableix en l’art 6 del Reglament de la AEC. Es dóna compte del seu ingrés junt amb altres socis a “Llista de socis inscrits desde lo 30 de juny de 1881 fins al 31 de desembre de 1882” Anuari de la AEC any II. Barcelona 1882. Pag. 608 2 Actes de les juntes de la AEC 3 Un Exemple de la vida i conflictes de la societat: J. Ricart Giralt dóna l’obra L’aneròide. Sobre la possibilitat d’adquirir-ne més exemplars “ lo Sr. Almirall digé que en aquestos assumptes de admetre dedicatòrias y adquirir obras devia anars-hi ab peus de plom perque sentant los precedent d’assentir als desitjos dels qui publiquen llibres podria trobar-se la associació compromesa veyent-se alguna dedicatòria en alguna obra que no tingés cap importancia, per lo tant creya convenient se nombrés una comissió per a que dictaminés sobre si els llibres que vingan en las circumstàncias ditas poden o no recompensar-se. Bofill diu que cal un comentari crític pel butlletí”. Els B.AEC anaren farcits de tota mena de notes sobre les noves publicacions . 4 L’acta no aclareix de quin mapa de F. Coello es tracta; però hom pot suposar que es de la minuta de la província de Lleida i de Andorra que Colello dóna i dedica a la Catalana i que es recull al Butlletí mensual de la Associació d’Excursions Catalana (B.AEC) nº 40-41 gener -febrer de 1882, pag 40. A la junta, després de la sol·licitud de J. Barcon per poder fer còpies del mapa, es fan algunes propostes i es prenen els següents acords: “1- Que no deurà deixarse el mapa de Coello al Sr Barcon. 2- Que no deu sellarse dit mapa. 3- Almirall proposa posarlo en un quadro i que no s’en pugan treure calcs i al mateix temp estiga a la vista de tothom. Llorens i Rius proposa que s’ensenyés i es deixes calcar a qui portés autorització de l’autor. 4- Arabia custodiarà el mapa i controlarà les consultes”. Es pot llegir a les còpies de les minutes de Lleida i Andorra que no es permetrà fer còpia del mapa tret que es dugui una autorització signada pel mateix autor; malauradament les minutes estan segellades, duen el segell del CEC, no de la Catalana. 5 ALSINA J. “Una excursió á Molina de Aragón. Provincia de Guadalajara” Anuari de la Associació d’Excursions Catalana any II Barcelona 1882. Pags 473-490. - “Un passeig de Molina de Aragón a Teruel passant per Calamocha. Excursió histórich-cientifica particular; octubre de 1883” . B.AEC nº 87 desembre de 1885. Pag 243-250 6 ALSINA, J.: “Visita oficial a la col·lecció d’armas de D. Joseph Estruch. Dia 27 de abril de 1884”, B.AEC nº 71-72, agost-setembre de 1884. Pags 163-167 7 B.AEC nº 54, març de 1883. Pags 55-56 i B.AEC nº 63, desembre de 1883. Pag 255 8 B.AEC nº 49 octubre de 1882. Pag 184 9 B.AEC nº 55 abril de 1883. Pag 80 10 Arxiu Municipal de Monzón. 11 Hi ha un mapa similar de la ciutat de 1850. Està reproduït a: OLIVEROS DE CASTRO María Teresa (1964): Historia de Monzón Diputación provincial de Zaragoza i CSIC. Zaragoza. 595 pags. 12 Frase amb la que inicia “Una excursió á Molina de Aragón. Provincia de Guadalajara” Anuari de la Associació d’Excursions Catalana any II Barcelona 1882. Pag 473. 13 Noticies recollides a Modelos y Formularis. 14 B.AEC nº 121-123 octubre-desembre de 1888. Pag 241-243 15 FAURA, Marià, Jaume MARCET i Josep FRANCH : “Catàleg de l’exposició de mapes de Catalunya”, B.CEC nº 289, febrer de 1919. Pag 157 16 El mapa de J. Alsina és anterior a l’acord de la junta de la Catalana de no permetre que es copies aquest mapa de F. Coello. 17 A mode d’exemple: Cels Gomis relata per capítols les seves excursions per la mateixa província de Guadalajara, amb recorreguts diferents al del mapa, realitzades i publicades en el decurs de 1882. 18 ALSINA LUBIÁN, Joseph: “Una excursió á Molina de Aragón. Provincia de Guadalajara” Anuari de la Associació d’Excursions Catalana any II, Barcelona 1882. Pag 474.
381
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 19
Ibidem Pags 473-490 ALSINA LUBIÁN, Joseph: “Un passeig de Molina de Aragón a Teruel passant per Calamocha. Excursió histórich-cientifica particular; octubre de 1883” , B.AEC nº 87, desembre de 1885. Pags 243250. L’explicació de la realització d’aquesta excursió particular per ser comparada amb una part de l’itinerari del mapa presenta el problema que està datada amb posterioritat a la data del mapa; aquesta pot ser l’explicació de les discordances en les cotes d’altitud, o pot ser un segon mesurament. 21 El mapa es basteix en un moment en el que hi ha interès en el coneixement de les cotes sobre el nivell del mar, s’entén com una dada important per avançar en el coneixement del país; aquest interès es pot copsar en les activitats de la Catalana; a mode d’exemple es dóna noticia de la: “CONFERENCIA OCTAVA.-Dia 29 de mars de 1881, per lo soci D. Leandro Pons y Dalmau, sobre lo tema: "Aspiracions y consells, notas pera ús de la ASSOCIACIÓ D'EXCURSIÓNS CATALANA”, B.AEC nº 32-33, maig juny de 1881. Pags. 98-103. El conferenciant planteja la necessitat de dotar de cotes sobre nivell del mar el major nombre de llocs que fos possible, especialment en punts enlairats, fins i tot proposa que sigui obligat indicar-les en algunes obres de fàbrica en la construcció de camins, i que les diputacions no facin la recepció de l’obra si no es compleix. 22 ALSINA LUBIÁN, Joseph: “Un passeig de Molina de Aragón a Teruel passant per Calamocha. Excursió histórich-cientifica particular; octubre de 1883” , B.AEC nº 87, desembre de 1885. Pag 245 23 ARABIA Y SOLANAS, Ramon: “Excursió a Luz y Gavarnie. Ascensions del Pic-du-Midi y del MontPerdu. Regrés per l’alt Aragó del 20 al 27 de agost de 1880” , Anuari de la AEC Any I, 1881. Pags. 332-375. 20
382
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA CARTOGRAFIA PARCEL·LÀRIA DEL VUIT-CENTS COM A FONT D’ANÀLISI PER CONÈIXER EL PAISATGE HISTÒRIC: SANT MARTÍ DE PROVENÇALS (1853-1871)1 Núria Font Casaseca Estudiant de Geografia. Universitat de Barcelona Resum La transformació del paisatge històric a Sant Martí de Provençals i l’inici del procés d’industrialització al municipi han estat estudiats des de diverses perspectives, fonamentalment historiogràfiques i econòmiques. La comunicació aporta una visió diferent mitjançant una anàlisi de caire territorial, a partir de la cartografia parcel·lària i dels documents fiscals que hi estan relacionats, realitzats respectivament per Llorenç Presas i Pedro Moreno els anys 1853 i 1871. En primer terme es descriu la metodologia i les fonts utilitzades en la reconstrucció cartogràfica d’ambdós documents. Fet això, es representen els canvis en els usos del sòl i s’aborda la relació de tots aquests fenòmens amb les noves infraestructures, les condicions legals i els documents de planejament que transformaren profundament el paisatge del municipi al segle XIX. 1. Introducció Aquest treball aporta els primers resultats cartogràfics del paisatge històric de Sant Martí de Provençals a partir de la informació extreta de la cartografia parcel·lària existent. El període estudiat, entre 1853 i 1871, coincideix amb l’existència de dos documents gràfics, elaborats amb una finalitat fiscal i que contenen una gran riquesa d’informació. En ésser aleshores Sant Martí de Provençals un municipi independent de Barcelona (com és sabut, mantingué aquesta condició fins a l’any 1897), l’àmbit de treball s’ha circumscrit a l’extensió del terme. La cartografia parcel·lària ha estat una font d’informació utilitzada per molts investigadors ja des d’inicis del segle XX per estudiar el paisatge, els usos del sòl i l’evolució històrica dels territoris (NADAL PIQUÉ, MURO I URTEAGA, 2006). Els darrers anys, tot aprofitant els avantatges que les noves tecnologies proporcionen a través dels programes de dibuix i dels sistemes d’informació geogràfica, comencen a aparèixer nous resultats i metodologies (BADIA i RODRÍGUEZ, 2005) L’interès del treball és doble. D’una banda, té un valor innegable poder conèixer amb meticulositat i precisió el paisatge santmartinenc del XIX, majoritàriament rural i que a hores d’ara s’ha transformat per complet. De l’altra, convé explicar en termes espacials la localització industrial en el territori; a partir de l’estudi de la cartografia en els dos moments esmentats podrem descriure de quina forma, a partir de la dècada de 1850, es van anar implantant les indústries i d’aquesta manera es va anar reconfigurant profundament el paisatge. L’article s’estructura en tres apartats. En primer lloc es descriuen els objectius del treball. Posteriorment s’afronta la metodologia emprada per realitzar la reconstrucció cartogràfica, tot indicant les fonts utilitzades. Finalment es detallen els resultats cartogràfics i, al voltant dels mapes elaborats, es fan unes consideracions sobre els canvis en els usos del sòl i l’inici del procés d’industrialització.
383
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2. Objectius Com s’ha suggerit més amunt, el present treball té dos grans objectius. En primer lloc s’estudien els canvis en els usos del sòl del municipi utilitzant les fonts històriques disponibles, tant cartogràfiques com fiscals. L’estudi de les condicions inicials i les transformacions viscudes pels municipis del Pla de Barcelona té un gran interès per entendre la relació de la ciutat central i el seu entorn (PAÜL, 2006). En aquest context, l’avantatge del segle XIX és que, a diferència d’altres moments històrics, alguns municipis disposen en particular d’una font d’informació cartogràfica i fiscal relacionada que permet obtenir una imatge molt completa dels usos del sòl i de l’estructura de la propietat. Alguns estudis, com ara el treball de Corominas (2002), ja l’han emprat amb anterioritat. Entre els termes municipals del Pla de Barcelona que disposen de cartografia parcel·lària trobem els següents: Barcelona, Gràcia, Horta i el propi Sant Martí (MURO, NADAL PIQUÉ i URTEAGA, 2003:45). En segon lloc el treball pretén utilitzar els resultats cartogràfics obtinguts per conèixer la dimensió territorial de l’inici del procés d’industrialització a Sant Martí. L’estudi d’aquest procés ha estat estudiat per alguns investigadors, entre els que destaca l’exhaustiu i rigorós treball de Nadal Oller i Tafunell (1992), mercès a informacions fiscals, matrícules industrials i altres fonts històriques. El present treball aprofita la cartografia per fer-ne una anàlisi territorial que permet corroborar sobre l’espai algunes de les hipòtesis ja esbossades prèviament pels autors de referència. 3. Metodologia La reconstrucció dels plànols parcel·laris s’ha realitzat seguint dues metodologies diferents, en funció de la disponibilitat i possibilitats de les fonts disponibles. El primer pas ha estat digitalitzar el plànol realitzat per Pedro Moreno l’any 1871 a escala 1:5000,2 a partir d’una única imatge fotogràfica. Aquest document ha permès la transcripció gràfica del límits parcel·laris. Tanmateix, l’estat de conservació del plànol no és excel·lent, de manera que alguna de les numeracions no es veu prou clarament. En aquest sentit, s’ha hagut de recórrer al contrast amb la informació que aporta una altra font: els plànols realitzats amb posterioritat i que detallen cadascuna de les seccions del mapa de conjunt (1:1250).3 Ara bé, en estar realitzada la segona sèrie un o dos anys després que el plànol general, es donen alguns canvis parcel·laris i algunes noves edificacions, desfalc que s’ha resolt emprant la informació només de manera indicativa, però sense recollir cap dels canvis posteriors. L’altre mapa que serveix de base per a aquest treball és el de Llorenç Presas de 1853. Atès el seu estat fràgil i donades les dificultats d’accés existents, s’ha dissenyat una metodologia d’estudi diferent. En aquest cas s’ha optat per realitzar la seva reconstrucció utilitzant el de Pedro Moreno com a base de referència. Així, a sobre del plànol de 1871 s’han anat registrant els elements geogràfics o parcel·laris que eren diferents –o es trobaven disposats d’una altra manera– el 1853. Per tot plegat els dos mapes resultants són comparables i disposen d’un mateix sistema de referència. Al llarg del treball s’ha plantejat la possibilitat de georeferenciar la informació obtinguda per poder-ne estudiar l’evolució fins a l’actualitat. Aquest és un mètode ja utilitzat en altres treballs i que ha donat bastant bon resultat –vegeu, per exemple, BADIA i RODRÍGUEZ (2005). En el nostre cas, tot i que en el parcel·lari actual encara
384
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
és possible de detectar alguna traça que podria servir de referència (SOLÀ-MORALES i altres, 1974), la profunda transformació que ha representat l’Eixample de Cerdà fan gairebé impossible la tasca. Tot i això l’interès de l’àrea d’estudi i l’existència d’interessants documents cartogràfics posteriors justificarien que una de les possibles línies de treball futures consistís en cartografiar l’evolució de les indústries i les edificacions d’una manera conjunta i amb una cronologia que menés fins a l’actualitat, sense perdre de vista els canvis parcel·laris, com per exemple han fet Tatjer, Urbiola i Grup de Patrimoni Industrial (2005) en el cas concret del conjunt de Can Ricart, precisament a l’antic terme de Sant Martí. 3.1 Fonts fiscals utilitzades: amirallaments i altres registres El creuament de dades i l’atribució d’un ús a cada parcel·la no s’ha fet amb els amirallaments corresponents.4 Tot i que els amillaraments constitueixen una font interessant i completa i cronològicament es corresponen amb els mapes, al llarg del treball s’ha detectat que cartografia i amillaraments no concorden pel que fa al nombre de parcel·les. En canvi, existeix una correspondència perfecta entre la cartografia i les fonts estadístiques i fiscals realitzades simultàniament als plànols parcel·laris. El propi Llorenç Presas ens aporta alguna informació sobre el motiu d’aquesta discordança: “amirallamiento: este libro no es más que un libro mayor que llaman los comerciantes, el cual abre cuentas corrientes a sus corresponsales, y a cada instante puedes saber cómo están sus cuentas. Se reúne en un solo número lo que posee cada propietario [...], hasta aquí el trabajo que pueden hacer muchos agrimensores.”5 Aquesta explicació es troba en la proposta de treball que Llorenç Presas presenta a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals.6 Naturalment, fetes aquestes consideracions, el geòmetre afirma que la seva proposta d’honoraris queda justificada per les millores que proposa respecte al que s’havia fet fins aleshores, és a dir, els amillaraments. En aquest sentit, Presas explica que, més enllà del plànol, la seva feina consistiria en elaborar “un libro de fincas que así llamaré porque contendrá dibujadas una por una todas las fincas o haciendas de cada propietario por orden alfabético, estando sus números en correspondencia con el amirallamiento, así como con el plano, la matriz, la clasificación y los repartos. [...] El inspector antes citado [D. Enrique Antonio Berro, cap d’Estadística de Barcelona] vio esta mejora que yo le enseñé y me dijo que no había visto otra en España, y que solo lo usaba la Alemania y en particular Bélgica y Holanda. [...] [P]or los mismos [motius] sería de su gusto poseer un modelo de esta mejora que solo la tiene actualmente un pueblo de España. Haciendo justicia a nuestros agrimensores del siglo pasado diré que la idea me vino de un apeo que me prestó el Sr. D Francisco Mayolas, verificado su tiempo de Carlos 3º.” Tot i que el document final que ens ha arribat no conté aquest llibre de finques individualitzades, el mètode per la recollida d’informació és innovador respecte als amirallaments anteriors. Un dels principals problemes de treballar amb els amirallaments per estudiar el paisatge és que aquests documents recullen la informació propietari per propietari, de manera que prioritzen el valor fiscal del resultat respecte a la superfície de les finques. Això comporta problemes d’ocultació (MURO, NADAL i PIQUÉ, URTEAGA, 1996), ja que les superfícies depenen només de les declaracions jurades dels propietaris. Per evitar les incongruències esmentades, en aquest treball s’opta per assignar usos i activitats a cada parcel·la segons figuren en els registres
385
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
documentals associats als mapes, tasca que permet generar posteriorment –mitjançant els sistemes d’informació geogràfica– la superfície precisa de cada ús del sòl." 3.2 Classificació d’usos del sòl Un dels principals objectius del treball ha estat obtenir dues imatges comparables. Per aquest motiu ha estat necessari homogeneïtzar la informació i establir una classificació unitària per tal d’assignar un ús del sòl a cada parcel·la. S’han identificat tres categories generals reflectides a la llegenda: I. Espai construït o productiu; II. Espai agrícola; i III. Espai no agrícola. El document que s’ha utilitzat per assignar un ús a cada parcel·la del plànol de Llorenç Presas ha estat el Libro de la Cana del Pueblo de S. Martín de Provençals, de 1853. El llibre s’organitza en tres parts. En la primera es classifiquen les parcel·les entre cultius i cases. L’ordre s’estableix numèricament, però hi consta el nom del propietari, el tipus de condició del sòl (muntanya, secà, regadiu o taulat) i el tipus de cultiu (camp, horta, vinya, rajoleria, arenal, carrer, plaça, prat...). Pel que fa a les cases, hi consta també el propietari i es distingeix entre casa, fàbrica, vapor, blanqueig, fundició i alguns altres tipus. La segona part del document consisteix en una relació de riquesa ramadera per a cada propietari i finalment el tercer apartat conté uns annexos de resum amb una doble entrada, nominal (per ordre alfabètic) i numèrica, però sense especificar-ne l’ús. La major dificultat ha estat poder identificar les edificacions, ja que en alguns casos apareixen individualitzades amb una identificació pròpia i en altres estan incloses dins la mateixa parcel·la agrícola. Això fa que d’entrada la fiabilitat respecte a l’espai construït en el plànol de 1853 sigui menor que en el del plànol de Pedro Moreno de 1871. Pel que fa al plànol de 1871, s’ha utilitzat la Relación de Propietarios de 1871, aparentment realitzada pel mateix autor alhora que confeccionava el plànol parcel·lari. En aquest cas s’ha estudiat la possibilitat d’utilitzar l’amirallament existent amb data de 1871, però s’han trobat contradiccions entre la numeració del document amillarador i la del plànol. Malgrat que l’amirallament relaciona cada propietari amb les diferents parcel·les, aquestes no sempre es corresponen amb el plànol i és per aquest motiu que s’ha optat per utilitzar el document més fiable: el del propi Pedro Moreno. Una de les possibles explicacions a les desavinences pot ser que el document realitzat per Pedro Moreno servís efectivament per realitzar l’amirallament, però les ràpides transformacions i els canvis de propietari de les parcel·les motivarien que l’original i a la cartografia estiguessin desfasats al cap de molt poc, i en canvi l’amillarament fos un document actualitzat. A la relació de propietaris de 1871 la informació s’organitza a partir de cada propietari, amb la dificultat que hom assigna més d’un ús a cadascuna de les parcel·les. En els casos on apareix més d’un ús, s’ha optat per l’opció més coherent (ús de les parcel·les contigües, major intensitat d’ús). En els casos en que això no ha estat possible, s’ha afegit una nova entrada, la de gran propietat amb diversos cultius. Pel que fa a les edificacions, el plànol de Pedro Moreno és molt més fiable, ja que no hi ha confusió entre les numeracions i a més a més el document cartogràfic es troba en molt bon estat i conté un gran detall. Per aquest motiu ha estat possible cartografiar tant els habitatges com les indústries i conèixer qui n’era propietari.
386
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. Anàlisi dels resultats de la cartografia temàtica elaborada 4.1. Els usos del sòl Es comenten en aquest epígraf els Mapes 1 i 2, en què es representen els usos del sòl del terme municipal de Sant Martí de Provençals els anys 1853 i 1871, respectivament. Mapa 1. Usos del sòl de Sant Martí de Provençals, 1853.
Mapa 2. Usos del sòl de Sant Martí de Provençals, 1871
Font: Elaboració pròpia a partir del plànol parcel·lari de Llorenç Presas de 1853.
Font: Elaboració pròpia a partir del plànol parcel·lari de Pedro Moreno de 1871.
Sant Martí, i així queda confirmat amb el resultat cartogràfic, fou fins a mitjans del segle XIX un municipi fonamentalment rural, amb un poblament dispers i una dicotomia paisatgística molt rellevant, que condicionava els tipus de cultiu i també la mena d’assentaments urbans i industrials. D’una banda, hi ha la part septentrional, secanera, assentada sobre una plataforma pleistocènica lleument inclinada i conformada per argiles i pedruscalls, que vers a l’extrem nord de l’antic terme puja cap als primers contraforts de Collserola (al Guinardó, amb el complex paquet paleozoic molt metamorfitzat del Carmel). De l’altra banda, el sector meridional presenta característiques deltaiques, geològicament és molt recent i històricament havia tingut una vocació de regadiu gràcies al Rec Comtal. Aquesta duplicitat és característica del Pla de Barcelona, conegut en temps històrics com l’hort i vinyet, denominació que precisament fa referència a l’existència de dues grans partides agronòmiques i paisatgístiques, i ha estat molt ben sistematitzada per Casassas i Riba (1992). A continuació analitzarem els usos del sòl del terme santmartinenc a partir d’aquesta compartimentació, a la qual Carreras i Candi es referí mitjançant els topònims Baix Pla i Pla Alt.
387
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El sector més septentrional del terme municipal, al Pla Alt, es correspon aproximadament amb els actuals barris del Guinardó, de la Sagrada Família i del Camp de l’Arpa. En aquestes partides hi predomina el secà, amb cereals i vinyes, i una petita superfície d’erms al capdamunt dels turons. Hi destaca el nucli de Camp de l’Arpa, que l’any 1853 era pràcticament l’únic, però que al 1871 ja està acompanyat d’un veritable escampall d’edificacions i fins i tot d’una cruïlla de l’Eixample (que, si no anem errats, és l’actual xamfrà entre els carrers Sicília i València), de manera que es pot dir que vers 1871 ja s’havien produït les primeres operacions urbanístiques amb les alineacions de Cerdà al terme de Sant Martí.7 Al sector septentrional destaca l’existència d’algunes parcel·les classificades com a rajoleries (19 l’any 1853 i 34 l’any 1871, cosa que evidencia l’augment explosiu de necessitats de materials d’obres a Barcelona). Els territoris propers a Barcelona han estat al llarg dels segles una font de subministrament de materials per a la construcció: la pedra de Montjuïc, la calç de l’Hospitalet o les rajoleries de Sants, Gràcia o Sant Martí. La denominació de taulat, terme que identifica una peça de terra, se situa als terrenys que Sant Martí ha anat guanyant al mar al llarg dels segles, a la meitat sud del municipi i que ocupa una gran superfície. Llorenç Presas defineix taulat com la “zona del municipio dedicada a regadío a barraló, con agua de pie o de noria, Prado vulgo Prat, huerto con agua de pie o de noria”.8 Convé dir que la meitat meridional del terme, al Baix Pla, es pot ubicar en el cas de Sant Martí entre la traça del Rec Comtal i la costa. Hi predominen el regadiu i els taulats, juntament amb els prats d’indianes i algunes primeres indústries associades. Es tracta d’una zona que històricament ha proveït d’hortalisses a la ciutat de Barcelona, tot i que es pensa que l’origen medieval del Rec Comtal no és pas per a l’agricultura, sinó moliner (Martín, 1999). Com és sabut, és una zona guanyada en temps històrics al mar, la seqüència de colonització de la qual es pensa que és altmedieval (Palet, 1997). La presència de l’aigua és el motor que permet el funcionament de tot aquest paisatge del Baix Pla, molt diferent del Pla Alt. Així, els usos del sòl en són conseqüència directa: el regadiu (horta), el taulat (en origen, horta també, tot i que sovint contenien usos de caire industrial), els prats d’indianes, etc. El 1851 ja hi trobem el primer traçat de ferrocarril de la Península, que tenia una estació al Poble Nou, i que s’havia inaugurat només tres anys abans, i que representa la versió vuitcentista de la tradicional vocació de tot aquest territori, la de porta d’entrada i sortida de la ciutat de Barcelona. Tant a la part de Baix Pla com a la de Pla Alt es pot percebre perfectament al mapa de 1853 –com també al genial plànol topogràfic de Cerdà de 1855– el fet que el poblament de Sant Martí estava condicionat per la zona de reserva militar d’uns 1.250 km establerta al voltant de Barcelona, com a plaça forta militar que era considerada. Tant és així que els nuclis del Poble Nou, la Llacuna, el Clot i el Camp de l’Arpa, ubicats de sud a nord, sorgeixen i s’expandeixen a mitjans segle XIX just a redós de la línia, pel seu flanc oriental, tal i com es pot veure perfectament al mapa de 1853. Amb l’aixecament el 1858 de la prohibició de construir al perímetre militar, aquesta geografia es difumina i comencen a aparèixer sistemàticament edificis al flanc occidental del terme municipal, tal i com es pot veure al mapa elaborat per a 1871. De fet, l’any 1871 es pot comprovar com els usos del sòl s’han diversificat arreu del terme municipal, cosa que té a veure amb les transformacions territorials accelerades que s’hi experimenten. Sant Martí està deixant de ser el terme rural que havia estat
388
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
històricament, amb unes lògiques territorials deutores de la compartimentació entre el Baix Pla i el Pla Alt, per esdevenir primer una perifèria suburbana –un estadi que en part expressa ja el mapa de 1871– i finalment un districte de la ciutat, sense solució de continuïtat –l’estadi actual. El 1871 els nuclis urbanoindustrials encara apareixen molt dispersos en el territori, però el creixement de les trames hi és general i fins i tot al Poble Nou localitzem també una cruïlla de l’Eixample (si no anem errats, en aquest cas és el xamfrà Badajoz-Pujades). Això és així malgrat les reticències que el pla de Cerdà despertà en el consistori santmartinenc (Caballé, 1997, 2001) i les dificultats que trobà l’expansió parcel·lària de la trama Cerdà en el parcel·lari rural preexistent (Solà-Morales i altres, 1974). 4.2 El procés d’industrialització Es comenten en aquest epígraf els Mapes 3 i 4, en què es representen les activitats industrials del terme municipal de Sant Martí de Provençals els anys 1853 i 1871, respectivament. Mapa 3. Indústries de Sant Martí de Provençals, 1853.
Mapa 4. Indústries de Sant Martí de Provençals, 1871.
Font: Elaboració pròpia a partir del plànol parcel·lari de Llorenç Presas de 1853.
Font: Elaboració pròpia a partir del plànol parcel·lari de Pedro Moreno, 1871.
L’arribada de la indústria a Sant Martí de Provençals no s’ha de veure com un fenomen aïllat del seu context, tant temporal com geogràfic. El municipi comptava, a mitjans del segle XIX, amb un seguit d’avantatges que afavoriren la implantació de les indústries: una bona situació com a porta d’entrada i sortida de la ciutat de Barcelona; unes infraestructures viàries i ferroviàries òptimes; un sòl barat, abundant i amb un parcel·lari adequat; la presència d’aigua; i la facilitat d’accés a les matèries primes. Els prats d’indianes es presenten en aquest context com el primer pas en el establiment de les activitats industrials.
389
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Els prats d’indianes són els terrenys on es blanquegen les peces de teixit en cru abans de ser tintades o estampades. Per dur a terme l’activitat és necessari disposar d’aigua, fusta, ventilació i una gran superfície de terra on estendre les teles. Donat que a l’interior de la densa ciutat emmurallada de Barcelona aquestes condicions eren cada vegada més difícils de trobar a un cost assumible, Sant Martí, juntament amb altres zones del Pla de Barcelona i la Marina de Sants (l’actual Zona Franca), van acollir prats d’indianes des del segle XVIII. Al plànol de 1853 apareixen identificats de manera individualitzada, sempre en parcel·les amb condició de taulat, 25 prats d’indianes. D’aquests 25, 13 contenen alguna mena d’implantació industrial a la mateix parcel·la (fàbrica, vapor o blanqueig) i 7 més la tindran al 1871, cosa que indica l’avanç d’aquesta mena d’establiments. Pedro Moreno no recull cap prat d’indiana a la seva classificació, tot i que és possible trobar alguna referència toponímica, com ara Prat de les Febres o Prat del Diari. Donat que moltes de les fàbriques contenen dins la mateixa parcel·la un ús de taulat, podria ser que una part de la parcel·la industrial se seguís utilitzant com a prat d’indianes l’any 1871, tot i que també podria ser que les tècniques de blanqueig haguessin evolucionat en vint anys i ja no fos necessari disposar de grans superfícies per estendre la roba. El plànol de 1853 identifica 64 establiments industrials, que es distribueixen de la manera següent: — 14 establiments relacionats amb el blanqueig, la majoria situats prop del Rec Comtal, o bé al barri del Poble Nou. — 23 fàbriques. Es troben sobretot al nucli del Poblenou, al Clot i també al nucli de la Sagrera. — 18 vapors. Aquests es troben força concentrats al voltant del nucli del Poble Nou, que es on també trobem la majoria dels prats d’indianes. — 5 cordilleries, situades totes al nucli del Poblenou.; 2 forns, un de fundició i un de vidre i 2 molins, un de paper i l’altre de farina. En vint anys, de 1853 a 1871, la situació canvia profundament. Les parcel·les industrials es van estenent, de forma que ocupen una major superfície. Segueixen, tanmateix, concentrades en tres zones principalment: el nucli del Poble Nou, el nucli del Clot i finalment el nucli de la Sagrera. Apareixen localitzades 74 fàbriques, encara que no hi consta més informació. A la relació de propietaris es recull una nova categoria, la d’edificació, diferenciada de les cases i les fàbriques. Donat que les informacions fiscals donen resultats diferents (l’amirallament del 1871 n’identifica 83), tot sembla indicar que algunes activitats industrials no són recollides com a tal per Pedro Moreno en el moment d’elaborar el plànol parcel·lari i que hi ha un creixement constant –fins a 9 nous establiments– en el transcurs d’un escàs període temporal. La industrialització era imparable. 5. Conclusions La cartografia obtinguda permet entendre el grau d’influència que els elements físics del territori, juntament amb el sistema de camins, els usos del sòl i l’estructura de la propietat han tingut en la configuració urbana d’un dels sectors de la ciutat de Barcelona més representatius, tant pel que fa al seu aprofitament industrial com en el seu grau d’urbanització
390
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La utilització de la cartografia parcel·lària realitzada durant el segle XIX es presenta com un recurs interessant per conèixer millor el paisatge històric del territori de Sant Martí de Provençals. Tot i les dificultats tècniques per reproduir-la i la pròpia manca de fiabilitat de les dades fiscals, els resultats confirmen el interès de la tasca. Donada l’existència de cartografia parcel·laria d’alguns altres municipis del Pla de Barcelona fora interessant realitzar un treball similar que oferís una imatge global i permetés comprendre millor com s’han configurat els territoris del Pla i estudiar-ne l’evolució fins a l’actualitat. La cartografia en aquest tipus de treballs enriqueix la lectura històrica i permet utilitzar la component espacial i territorial , determinant en alguns casos. Notes 1
Agraïm els comentaris del professor Luis Urteaga, i molt especialment les enriquidores i generoses contribucions de Valerià Paül en aquest treball. 2 Els treballs dels agrimensors Llorenç Presas i Pedro Moreno han estat estudiats amb profunditat pels professors Francesc Nadal, José Ignacio Muro i Luis Urteaga en diversos treballs. A tall d’exemple, vegeu –per a l’estudi específic de la figura de Llorenç Presas– Muro, Urteaga i Nadal Piqué (2004). I per a una aprofundida presentació d’ambdós, Nadal Piqué, Urteaga i Muro (2006). 3 Tots els documents històrics consultats es troben en diversos arxius, cosa que en dificulta llur estudi. En concret el plànol parcel·lari de Llorenç Preses de 1853, així com el Libro de la Cana i altre documentació referent a aquest document o al propi autor, es troben a l’Arxiu de l’Acadèmia d’Arts i Ciències (AAAC). Altres còpies d’aquest mapa es localitzen en altres arxius, però són còpies únicament del parcel·lari, sense identificació de les parcel·les. El mal estat del plànol existent a l’AAAC fa molt difícil la consulta i impossible la seva reproducció. Pel que fa al plànol de Pedro Moreno de 1871, es troba a l’Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona, juntament amb el conjunt de plànols d’escala 1:1250, aparentment realitzats pel propi Pedro Moreno amb posterioritat, tot i que amb algunes modificacions respecte a l’original. El registre de finques o llibre fiscal relacionat amb aquest document de 1871 es troba a l’Arxiu Històric de Sant Martí de Provençals, on també existeix una còpia del mapa, sense identificació del parcel·lari. 4 Sobre les diverses postures respecte als amirallaments com a font estadística vegeu Vallejo (2000) 5 Com és habitual, es normalitza l’ortografia castellana en totes les transcripcions. Es respecta, tanmateix, l’expressió original dels autors respectius. 6 Condiciones que presenta D. Lorenzo Presas Puig a la Comisión encargada de contratar para hacer la medición en el pueblo de San Martín, 17 de mayo de 1853 Arxiu de la Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències de Barcelona. 7 Vegeu, per al complex procés d’implantació de la malla Cerdà al terme de Sant Martí, Caballé (1997, 2001). 8 Claves del plano de San Martín de Provençals. Lorenzo Presas, 19 de Abril de 1854. Llig 23, Fons LP, Arxiu de la Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències de Barcelona.
Bibliografia BADIA, M. i RODRÍGUEZ, F. (2005): “Una nueva metodología para la reconstrucción de la evolución histórica del paisaje agrario”, GeoFocus, 5:69-78. CABALLÉ, F. (1997): “L’Eixample de Barcelona dins el territori de Sant Martí de Provençals, 1859-1897”, dins ROCA, J. (coord.): Expansió urbana i planejament a Barcelona. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona/Proa. pp. 101-115. CABALLÉ, F. (2001): “Sant Martí de Provençals, de poble a nucli industrial (18201897)”, dins ALBERCH, R. (ed.): Els barris de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona/Enciclopèdia Catalana. vol. IV. CASASSAS, L. i RIBA, O. (1992): “Morfologia de la Rambla barcelonina”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 33-34:9-27. COROMINAS, M (2002): Los orígenes del Ensanche de Barcelona. Suelo, técnica e iniciativa. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya.
391
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
MARTÍN, M. (1999): El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana. MURO, J.; NADAL PIQUÉ, F. i URTEAGA, L. (1996): Geografía, estadística y catastro en España 1856-1870. Barcelona: Serbal. MURO, J.I.; NADAL PIQUÉ, F. i URTEAGA, L. (2003): “Cartografia parcel·lària i estadística territorial a la província de Barcelona (1845-1895)”, Revista de Geografia, 2(2a època):37-60. MURO, J.I.; URTEAGA, L. i NADAL PIQUÉ, F. (2005): “Los trabajos cartográficos y catastrales de Llorenç Presas i Puig (1811-1875)”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 59:7-39. NADAL PIQUÉ, F.; URTEAGA, L. i MURO, J.I. (2006): El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·lària dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895). Barcelona: Diputació de Barcelona. NADAL OLLER, J. i TAFUNELL, X. (1992): Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona (1847-1992). Barcelona: Columna. PALET, J.M. (1997): Estudi territorial del Pla de Barcelona estructuració i evolució del territori entre l'època iberoromana i l'altmedieval. Barcelona: Centre d’Arqueologia de la Ciutat. PAÜL, V. (2006): L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral inèdita] SOLÀ-MORALES, M. i altres (1974): Barcelona. Remodelación capitalista o desarrollo urbano en el sector de la Ribera oriental. Barcelona: Gustavo Gili. TATJER, M.; URBIOLA, M. i GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM DE LA RIBERA DEL BESÒS (2005): “Can Ricart. Estudi patrimonial (síntesi)”, Biblio 3W. Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales, 598. 41 pp. [Disponible a: http://www.ub.es/geocrit/b3w-598.htm] (Accés el 20.04.2008) VALLEJO POUSADA, R. (2000): “Los amirallamientos como fuente estadística: una visión crítica desde la contribución territorial” Historia Agraria, Murcia, num 42
392
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
AGUAS, NIEVES E HIELOS EN LOS PAISAJES DE SIERRA NEVADA. EL INTERÉS DE LA INFORMACIÓN GRÁFICA DE LOS LIBROS DE ÉPOCA Antonio Gómez Ortiz Benedita Milheiro Santos David Serrano Giné Servei de Gestió i Evolució del Paisatge. Universitat de Barcelona Resum La documentació gràfica dels llibres d’època resulta valuosa per a la interpretació geogràfica del paisatge de Sierra Nevada. Allò relatiu a aigua, neu i gel apareix com a fonamental en la reconstrucció i explicació científica de la Petita Edat del Gel. Les idees i interpretacions que s’inclouen en la comunicació (segles XVII-XIX) deixen de manifest el progrés de la cartografia com a document geogràfic i, ensems, ressalten l’avanç del coneixement científic del paisatge de carenes de Sierra Nevada. Paraules clau: cartografia, documents d’època, gels, informació gràfica, Petita Edat del Gel, Sierra Nevada Resumen La documentación gráfica –a partir del siglo XVI (gráficos, dibujos, esquemas y mapas)- de los libros de época resulta valiosa en la interpretación geográfica del paisaje de Sierra Nevada. Y lo relativo a aguas, nieves e hielos fundamental en la reconstrucción y explicación científica de la Pequeña Edad del Hielo. Las ideas e interpretaciones que se incluyen en la comunicación (siglos XVII-XIX) ponen de relieve el progreso paulatino de la cartografía como documento geográfico y, al tiempo, resaltan el avance del conocimiento científico del paisaje de cumbres de Sierra Nevada. Palabras clave: cartografía, documentos de época, hielos, información gráfica, Pequeña Edad del Hielo, Sierra Nevada. Abstract The graphical documentation from ancient books is valuable in the landscape’s geographical interpretation of Spanish Sierra Nevada. Water, snow and ice are fundamental in the reconstruction and scientific explanation of the Little Ice Age. The ideas and interpretations that are included in the communication (centuries XVII-XIX) stress the gradual progress of the cartography and emphasize the advance of the scientific knowledge of Sierra Nevada summit landscape. Key words: cartography, ancient documents, ice, graphical information, Little Ice Age, Sierra Nevada 1. Introducción El paisaje de Sierra Nevada comenzó a interesar a estudiosos y científicos a partir de la información de los viajeros ilustrados, principalmente. Hasta entonces el conocimiento que se tenía de la Sierra, en particular de sus tramos más elevados, procedía de relatos o
393
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
crónicas de autores árabes donde se resaltaban, sobre todo, los pasos o collados que cruzaban las cumbres, la abundancia de nieves y aguas, así como la riqueza de plantas medicinales (Torres Palomo, 1967-1968). Fue a partir de las primeras décadas del siglo XVIII cuando se inicia su descubrimiento y representación gráfica, favorecido todo ello por las ideas de la Ilustración. Este cambio de actitud significó que viajeros y eruditos comisionados por la corona borbónica o la nobleza se adentrarán en la Sierra recopilando datos de su medio biofísico y, al tiempo, levantarán una incipiente cartografía, pues hasta entonces Sierra Nevada se representaba como un promontorio bien individualizado en los mapas de conjunto de la Península Ibérica o del Mediterráneo Occidental (Titos Martínez y Piñar Samos, 1995) (fig. 1). Figura 1. Sierra Nevada en el Reino de Granada (Bertius &Honduis, 1616)
2. El marco geográfico Sierra Nevada es un macizo montañoso bien delimitado en el sureste peninsular. Alberga las mayores altitudes de la península Ibérica (Mulhacén, 3482 m; Veleta, 3394 m; Alcazaba, 3371 m) y se dispone de orientado de este a oeste, a lo largo de más de 90 km, desde el surco del río Nacimiento hasta la vega de Granada. La Sierra fue poblada y aprovechados sus recursos naturales prontamente, tal como refleja la proliferación de núcleos de población dispersados por sus laderas y la marcada huella agraria (acequias, bancales y cortijillos) que remonta por encima de los 2000 m (fig. 2). Respecto a los tramos de cumbres de Sierra Nevada hay que subrayar que resultan singulares respecto al conjunto de montañas andaluzas, en particular por su paisaje, definido por la huella glaciar, la presencia de nieves y la rica flora que alberga. Sin embargo, esta parte de montaña resultó secularmente territorio ignorado -sobre todo por imperativo de sus condiciones climáticas- sólo frecuentado en verano por pastores y recolectores de plantas medicinales. En la actualidad, las cumbres de Sierra Nevada están catalogadas como Reserva de la Biosfera, Parque Natural y Parque Nacional.
394
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 2. Capileira y Poqueira en el valle de Capileira y laguna de la Caldera y cerro del Mulhacén (3482 m)
3. Objetivos, materiales y metodología El objetivo principal de este artículo es valorar el significado y alcance científico de la documentación gráfica de época en los escritos que describen el paisaje de cumbres de Sierra Nevada, particularmente, el medio biofísico. Y, de éste, interesa mayoritariamente lo relativo a aguas, nieves e hielos como indicadores de condiciones climáticas frías de la Pequeña Edad del Hielo. El periodo estudiado ha cubierto los siglos XVII, XVIII y XIX. Los materiales analizados se centran en documentos escritos y cartografía (tabla 1). Ésta, casi siempre, inmersa en libros, relatos o informes que describen particularidades del territorio de Sierra Nevada. La autoría de estos materiales es diversa, aunque por lo general se trata de personas eruditas y científicos. Primero, -a lo largo de finales del siglo XVII y todo el XVIII, ilustrados y, luego –prácticamente todo el siglo XIX, prerománticos y románticos. Y en un caso y en otro con participación extranjera, casi siempre del centro de Europa. Tabla 1. Relación de documentos analizados con indicación de fecha, autor y título _______________________________________________________________________________________
Año
Autor
Título
1638 1640-46
Francisco Bermúdez de Pedraza Francisco Henríquez de Jorquera
Historia eclesiástica de Granada Anales de Granada
1732 1752 1754
Francisco Fernández Navarrete Pedro Murillo Velarde Antonio Ponz
1795
Tomás López y Vargas Machuca
Cielo y suelo granadino Geographia Histórica … Relación del viaje que desde Granada hizo a Sierra Nevada … Diccionario Geográfico
1804 1845
Simón de Rojas Clemente y Rubio Charles Edmon Boissier
1882 1889 1893 1899
Moritz Willkomm Luis de Rute Juan B. Bide Johannes J. Rein
Historia Natural del Reino de Granada Voyage botanique dans le midi de l´Espagne pendant l´anné 1837 Las Sierras de Granada La Sierra Nevada Deuxième excursión dans la Sierra Nevada … Aportación al estudio de Sierra Nevada
395
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
En cuanto al método de trabajo utilizado ha sido bibliográfico, preferentemente. Tras la identificación y selección de documentos (libros, artículos, reseñas, conferencias – originales o traducidos-) se ha sintetizado su contenido y clasificado la información más relevante por campos temáticos. Acerca de la documentación gráfica (dibujos, esquemas, croquis, mapas, etc.) se ha escaneado y depurado las imágenes convenientemente para su reproducción. En ocasiones, además, los sectores identificados se han localizado en el ortofotomapa (Junta de Andalucía, 1990) y elaborado panorámicas tridimensionales. De todo ello se ha conformado un banco de datos. Una vez sistematizada toda la información útil y tras ser interpretada se ha ordenado y jerarquizado de acuerdo con los objetivos propuestos. 4. Resultados y comentarios Tras el análisis de las obras consultadas hay que resaltar que los resultados obtenidos resultan valiosos en lo referente al paisaje de cumbres de Sierra Nevada, aunque más en lo relativo a información escrita que gráfica. El contenido de ambas fuentes ha suministrado datos de interés en cuanto a: - Organización y características de las grandes unidades de relieve de Sierra Nevada. - El medio biofísico y condiciones ambientales de los tramos cimeros de Sierra Nevada. - Representación gráfica del paisaje y del territorio 4.1 Organización y características de las grandes unidades de relieve de la Sierra Todos los autores insisten en resaltar la considerable magnitud de Sierra Nevada, así como sus elevadas cotas y profusión de barrancos que la atraviesan. Ya los primeros autores árabes, como al-Idrisi y al-Zuhri (TorresPalomo, 1967-1968) insistieron en ello, aunque siempre proporcionando datos genéricos. Al-Idrisi, en el siglo XII, al referirse a su volumen y longitud la califica de cadena de montañas: “Esta cadena se extiende en el espacio de dos jornadas; su altura es muy considerable y las nieves la cubren perpetuamente (…) la parte de montañas que se extiende hacia el sur puede verse desde el mar a una distancia de cerca de 100 millas”. Y por lo que respecta a al-Zuhri, conviene resaltar: “De este monte salen veinticinco ríos de los que dieciocho van a desembocar al mar Romano (Mediterráneo) y siete al Guadalquivir. Nadie puede subir a esta montaña ni andar por ella, salvo en la época de calor (…). No tiene acceso esta montaña más que por tres lugares especiales y cuando se sube por alguno de ellos y se ha llegado a la cumbre, se divisan desde allí numerosas regiones”. Sin embargo, habrá que esperar al siglo XVII para tener noticias más precisas de las regiones de cumbres de Sierra Nevada, aunque todavía inmersas en descripciones generales y que, en ocasiones, éstas resultan ser adaptaciones más o menos afortunadas de autores árabes (Gómez Ortiz & Plana Castellví, 2006). Pero, a pesar de ello, por su interés geográfico y carácter novedoso en datos conviene resaltar la “Historia Eclesiástica de Granada” (Bermúdez de Pedraza, 1638) y los “Anales de Granada” (Henríquez de Jorquera, 1640-1646), donde se refiere información geográfica de interés de la Alpujarra y de sus tahas. Por lo que respecta a las cumbres de la Sierra sobresale de nuevo su considerable altitud, la dificultad de acceso y, sobre todo, la permanencia de la nieve y la frescura y abundancia de aguas, aparte del valor medicinal de sus plantas: “Está (se alude a Sierra Nevada) a cinco leguas de Granada y parece que está sobre sus casas, tanta es su altura; y lo nevado se extiende ocho leguas, desde el puerto
396
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de la Ragua, en el marquesado del Zenete, hasta Órgiva (…). Y no podía faltarle el agua en ella, si ha conservado la nieve que le envió el cielo después del Diluvio” (Bermúdez de Pedraza, 1638). El conocimiento más detallado del macizo de Sierra Nevada, y por lo que se refiere a la organización espacial de los principales rasgos morfohidrográficos y aquellos otros biofísicos, económicos y poblacionales, comenzó a definirse y a cartografiar en la segunda mitad del siglo XVIII, a partir de los croquis y esquemas realizados durante la elaboración del Catastro de Ensenada y, sobre todo, de los trabajos de Tomás López y Vargas Machuca (desde 1761) que pretendían el registro sistemático de toda la Península Ibérica, como comentaremos más adelante. 4.2 El medio biofísico y condiciones ambientales de las cumbres de Sierra Nevada La más importante información sobre estas cuestiones comienza a aparecer a partir de mediados del siglo XVIII, que es cuando los distintos elementos naturales del paisaje de Sierra Nevada empiezan a ser tenidos en consideración como piezas clave del mismo. Las aguas, las plantas y los minerales ocupan siempre lugar destacado y también las condiciones climáticas, aunque desde el comportamiento que tienen las temperaturas, el viento, la nieve y el hielo. Y toda esta manera de proceder es como respuesta al progreso que experimentaron las ciencias al amparo de la Ilustración. Sin lugar a dudas el autor de mayor relieve de estas décadas fue Simón de Rojas Clemente y Rubio, probablemente el primer científico –botánico- que se adentró y recorrió la Sierra con el deseo no sólo de describir aquello que le interesaba sino también de explicarlo en su contexto geográfíco, apoyándose en gráficos e ilustraciones de gran valor, como veremos oportunamente. Antes que él, sin embargo, otros ilustrados también se ocuparon de las cumbres de la Sierra informándonos de su paisaje, aunque escasamente explicándolo. En tal sentido, destacan tres autores: Francisco Fernández Navarrete, Pedro Murillo Velarde y Antonio Ponz (fig.3). Figura 3. La Sierra Nevada, según Fernández Navarrete (1734)
Del primero, resalta su obra “Cielo y suelo granadino” –publicada en 1734- en la que se relatan observaciones físicas, médicas y botánicas del territorio del arzobispado de Granada y, en particular, de la propia ciudad granadina y de Sierra Nevada, ofreciendo de esta última una amplia descripción y dos espléndidos dibujos panorámicos a color. 397
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Del segundo autor, subrayar su “Geographia Histórica” (1752), en cuyo Tomo I, capítulo XIII (“Del Reino de Granada”) ofrece información general de la ciudad de Granada y particular de las aguas y nieves de Sierra Nevada: “Allí (se refiere al corral y picacho del Veleta) hizo la naturaleza un pozo perpetuo, de donde se provee todo el año de nieve no solo una ciudad tan populosa, sino que se lleva de allí para otras partes de Andalucía sin que hay miedo de que jamás se acabe”. Y por lo que respecta a Antonio Ponz, quizá el primero que recorre la fachada norte y cumbres de la Sierra, allá por el año 1754, destacar la información que nos trasmite de su recorrido relativa a los neveros, lagunas y pastizales de las cabeceras de los barrancos. También de la panorámica que se divisa desde la cima del Picacho y, en particular, de las características del Corral del Veleta y de sus nieves “… caxon ambicioso de nieve, que se cree guarda la primera que cayó después del Diluvio, reducida a piedra, pues estando descubierto hacia el norte aquí es yelo lo que es nieve en otros lugares…”. Pero como antes señalábamos no hay dudas en afirmar que la mayor aportación durante estos tiempos se debió a Simón de Rojas Clemente y Rubio, botánico, discípulo de Antonio José Cavanilles, de quien asumió conocimientos y técnicas de estudio desde el Real Jardín Botánico de Madrid. Rojas Clemente recorrió la mayor parte de la Sierra, incluso sus cumbres –desde la Carihüela hasta el picón de Jeres-, describiendo y explicando el medio natural, que dejó escrito en su “Historia Natural del Reino de Granada”. A pesar de que le preocupaba mayoritariamente la vegetación, que distribuyó en pisos altitudinales desde las orillas del Mediterráneo hasta las cimas del Mulhacén, Rojas Clemente hizo observaciones muy atinadas del relieve y de las condiciones ambientales en las que los vegetales se desarrollaban. Así, estableció que a partir de los 2436 m ( 2900 varas) los dos ambientes en los que las plantas crecían eran fríos, a los que calificó, al primero, de frigidísimo y, al contiguo y más elevado, glacial. De ambos remarcó la precariedad de vegetación que cubría el suelo y, sobre todo, insistió en la presencia de ventisqueros e hielos permanentes, así como la persistencia de los vientos que tendían a barrer la nieve de las altiplanicies: “Noto de paso que todas las altas cumbres de Sierra Nevada están peladas no porque deje de caer en ellas la nieve, sino porque la arrojan de ellas los vientos fuertes a que están expuestas …” (fig. 4). Figura 4. Neveros permanentes en fachada norte de Sierra Nevada (Rojas Clemente, 1804-1809)
Instalados en la mitad del siglo XIX Sierra Nevada es ahora recorrida por científicos naturalistas procedentes de universidades centroeuropeas. La Sierra, de nuevo, es foco 398
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de atracción por su rica flora y a su estudio se dedicaron, mayoritariamente, los ilustres visitantes que acuden a ella, entre los que destacaron Charles Edmon Boissier (1845), de la universidad de Ginebra, y Moritz Willkomm (1882), de aquellas otras de Leipzig y Praga, ambos conocedores de los escritos Horace-Bénédict de Saussure y Ramond de Carbonnières, sobre los Alpes y Pirineos, respectivamente. De ellos, ahora conviene resaltar la información que suministraron de la geografía física de Sierra Nevada, en particular del relieve (líneas de cumbres –cotas, picos y pasos-, cabeceras de barrancos y lomas) y de las condiciones climáticas de las cumbres. Al respecto, Boissier, en su obra “Voyage botanique dans le midi de l´Espagne pendant l´année 1837”, al relatar la herborización que realiza en el Corral del Veleta, califica por primera vez a los hielos en él atrapados como glaciares, describiendo y explicando, al tiempo, la configuración y morfología del cuenco: “Tiene la peculiaridad de ser el único en toda la Sierra y el más meridional de Europa: debe su formación a su posición, en el fondo de un circo abrigado y dominado en todas partes por altas cumbres donde las tormentas barren la nieve en invierno”. Por su parte, también Willkomm en su libros de 1847 “Zwei Jahre in Spanien und Portugal” y 1882 “Aus den Hochgebirgen von Granada” nos trasmite datos biofísicos de la Sierra, insistiendo en los mismos temas que Boissier, pues son los que identifican a las cumbres de esta montaña. En tal sentido, sólo destacar por nuestro interés particular, la atención que presta también al picacho del Veleta, como unidad de relieve singular y al que accedió en dos ocasiones: “Muy pegado al borde del vertiginoso abismo podía estudiar el colosal valle de circo prolongado al sur, en cuyo ángulo más al fondo, justo debajo de los despeñaderos gigantescos del Picacho, se veía la nítida silueta del helero del Veleta (…). Por encima del glaciar del Veleta se veía un enorme ventisquero aún más inclinado, que llega a una pared muy escabrosa, de una altura de casi 500 metros …” Durante los últimos decenios del siglo XIX la Sierra continuó siendo visitada por científicos y además, ahora, por excursionistas. Geólogos, botánicos y geógrafos resaltaron singularidades del paisaje de cumbres. Particularmente conviene señalar el interés por el reconocimiento de los terrenos geológicos (Drasche, 1878), sin duda, derivado de los trabajos iniciados por la Comisión del Mapa Geológico de España, con antecedentes en 1849. También se mostró atención al origen del relieve -la acción glaciar, sobre todo-, sobresaliendo en este caso Mac-Pherson (1875), que admitió abiertamente un glaciarismo cuaternario generalizado en las cabeceras de los barrancos de la Sierra, responsable de las lagunas. Pero tales ideas no fueron confirmadas definitivamente hasta comienzos del siglo XX con Otto Quelle (1908) y, particularmente, con Hugo Obermaier (1916), que cartografíó, por primera vez, el dominio glaciado de la montaña, presentando, además, croquis de detalle, algunos a partir de fotografías. Por lo que se refiere a la aportación de los excursionistas subrayar la distinta intencionalidad de los escritos. Los hubo que mostraron interés por la descripción de determinadas travesías –sobre todo aquellas que discurrían por los cordales de las altas cumbres-, descubriéndo pasos entre laderas, determinando cotas, describiendo reparto de hielos y nieves en el suelo, etc. Tal fue el caso de Bide (1893), del Club Alpino Francés, en su artículo “Deuxième excursión dans la Sierra Nevada”, donde se incluye un excelente esquema orográfico general del sector occidental del macizo, a escala 1/100000, en el que se identifica, por primera vez en la cartografía de la Sierra, el foco glaciar del Corral del Veleta.
399
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Pero al tiempo que se desarrolla esta faceta excursionista “descubridora” de la montaña, se inicia otra de perfil pedagógico inspirada en los fines educativos de la Institución Libre de Enseñanza (1876) donde la montaña se interpretaba como motivo de estudio y de trabajo, resaltándose de ella sus valores paisajísticos y culturales. Y Sierra Nevada tampoco fue ajena a ello, pues en gran manera la obra de Luis de Rute (1889), “La Sierra Nevada”, así viene a mostrarlo. 4.3 Representación gráfica del paisaje y territorio La parte gráfica relativa a Sierra Nevada insertada en los documentos analizados (croquis, esquemas, dibujos, mapas, etc.), al menos hasta comienzos del siglo XVIII, resulta genérica. Hasta entonces la Sierra se representaba en su conjunto en mapas generales, aunque bien definida y delimitada (Titos Martínez y Piñar Samos, 1995). Probablemente a partir del tercer decenio del siglo XVIII el reflejo gráfico del territorio comienza a formar parte de los escritos que se hacen de la Sierra. Sin embargo, se trata de una cartografía más imaginativa que real, aunque informa del territorio y de sus elementos. Para la primera mitad del siglo XVIII destacan las aportaciones que incluye Fernández Navarrete (1732) en su “Cielo y suelo granadino” (dos panorámicas de trazo artístico en color). Lo relevante de ellas es la distribución de la jerarquía fluvial -entre alineaciones de montañas, llanos y pequeños valles- y la fijación de las principales poblaciones. Una de las láminas, que incluye escala gráfica en leguas españolas y denomina “Demostración del Territorio de Granada”, refleja la Vega de Granada, limitada en el horizonte por la pantalla de Sierra Nevada en la que resaltan dos elevaciones máximas (Veleta, que le asigna una altitud de 3 millas y Mulhacén). La otra lámina, del mismo estilo pictórico, recoge toda la demarcación del Arzobispado de Granada, vista desde el mar en dirección norte. En su conjunto goza de un gran valor geográfico pues muestra una visión particular pero bastante completa del territorio del arzobispado. De la información que ofrece, de nuevo resalta la Sierra Nevada, con indicación de pasos, la vega de Granada, además de otras sierras (Gádor, Parapanda, etc.) y poblaciones. Y por lo que respecta a la red fluvial, como elemento estructurante del territorio, las cuencas del Genil, Guadalfeo, Andarax y Adra. También resalta la línea de costa en la que se distinguen torres de vigía, calas, albuferas y poblaciones (fig.5). Figura 5. Panorámica de la vega de Granada y Sierra Nevada (Fernández Navarrete, 1732)
400
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Pero la cartografía general del territorio de Sierra Nevada, como parte integrante de la general del “Mapa del Reyno de Granada” (1795), no empezó a disponerse hasta finales del siglo XVIII, al tiempo que se hacía también de toda la Península Ibérica. Resultó como fruto de los trabajos de recopilación geográfica llevados a cabo por Tomás López y Vargas Machuca a partir de las contestaciones al interrogatorio enviado a los alcaldes o párrocos de los pueblos, cuyos resultados también fueron utilizados por Pascual Madoz (1849) en su “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico”. En tal interrogatorio se solicitaban datos de los pueblos y sus demarcaciones, además de un pequeño mapa o croquis del término parroquial. El resultado fue la redacción del llamado “Diccionario Geográfico” (1799). Para el caso de Sierra Nevada la información recopilada fue relevante y variada sobre cuestiones geográficas, económicas, históricas, culturales, etc. –como refleja lo relativo a Güejar Sierra-, aunque no tanto en su plasmación cartográfica. En tal sentido, la representación de Sierra Nevada refleja una falta de articulación interior de la montaña, en particular en lo relativo a la distribución de ríos/valles y orientación de cuerdas montañosas, lo que propicia confusión en cuanto a la magnitud, altitudes del macizo y cabeceras de barrancos, lo que viene a mostrar el poco conocimiento que se tenía de las áreas de cumbres. A pesar de ello se logró componer una cartografía general aproximada de la Sierra, sobre todo en lo referente a organización de las redes fluviales principales, ubicación de las poblaciones y pasos entre vertientes de máximas cumbres ((fig. 6). Figura 6. Cartografía general del Reino de Granada (López y Vargas Machuca, 1799)
Instalados en el siglo XIX la presencia de naturalistas en la Sierra propició que sus paisajes comenzaran a interpretarse con rigor científico, lo que implicó que las obras editadas se enriquecieran con dibujos, gráficos, esquemas y mapas temáticos de gran interés. Así ya se observa en las aportaciones de Rojas Clemente y Boissier, botánicos ya referidos. Del primero, y formando parte de su excelente obra “Historia Natural del Reino de Granada”, hay que resaltar los abundantes esquemas que aporta, todos relacionados con características geográficas del paisaje de la Sierra –en particular de orden botánico, aunque con aportaciones morfológicas, litológicas y de usos agrarios-. Y por lo que respecta a la morfología y presencia de nieves en las cumbres de la Sierra interesa ahora destacar dos esquemas relativos a los perfiles de los cordales cimeros y divisorias de aguas de su vertiente norte. Uno –realizado desde la cumbre del Veleta-, abarca desde el collado del cerro de los Machos hasta el puerto de Bacares (fig. 4). El otro, desde el cuenco del Alhorí hasta el puerto del Lobo, cercano éste al de la Ragua. En ambos esquemas Rojas Clemente incluye anotaciones relativas a la toponimia de picos, lomas y barrancos, y con mayor intencionalidad datos relativos a las manchas de nieve que distingue (ventisqueros permanentes y neveros de fusión tardía) que, además, resalta en trazos de color rojo, lo que permite apreciar el reparto del manto nival en las cimas de la Sierra en pleno mes de agosto de 1805, que es cuando fueron llevadas a cabo las observaciones.
401
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La aportación gráfica de Boissier, incluida en su libro ya citado “Voyage botanique dans le midi de l´Espagne pendant l´année 1837”, también posee un valor muy notable, en particular los dibujos artísticos de las plantas seleccionadas, plasmadas en láminas a todo color. Igualmente resulta de gran interés científico el esquema relativo al escalonamiento en altura de la vegetación de las montañas del Reino de Granada, quizá el primero de su tipo que incluye franjas bioclimáticas (zona cálida, zona montañosa, zona alpina y zona glacial), sierras y vegetales más característicos de ellas. Por lo que se refiere a las cumbres de Sierra Nevada, instaladas por encima de los 8000 pies (a partir de los Peñones de San Francisco), sobresalen las franjas alpina y glacial -las únicas en el conjunto de montañas andaluzas- caracterizadas por la presencia de nieves e hielos glaciares (glaciar del Corral del Veleta) (fig. 7): “En los Alpes a esta altitud ya se hayan las nieves perpetuas, aquí nada parecido (…); sin embargo, la nieve caracteriza nuestra región, aunque solamente bajo la forma de manchas o montones acumulados en los bajos fondos y pliegues del terreno (…). Desde final de septiembre, toda la región se cubre de una nieve nueva, que sólo desaparecerá parcialmente a partir de junio, y la cubre pues completamente durante ocho meses”. Figura 7. Pisos bioclimáticos propuestos por Boissier (1845). La zona glacial es específica de Sierra Nevada
Décadas más tarde la información gráfica suministrada por los estudios sobre Sierra Nevada continuó incrementándose. En tal sentido destaca el mapa de los terrenos geológicos del macizo (escala 1/400000), publicado en el Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España (Drasche, 1879), dentro del programa de actuación iniciado por esta misma Comisión en 1849 (fig. 8). El interés del mapa radica, ante todo, en la distribución espacial de las formaciones litológicas, destacando las rocas cristalinas y pizarras serpentínicas, que son las mayoritarias en las cumbres del macizo.
402
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 8. Fragmento del mapa geológico de una parte de Sierra Nevada (Drasche, 1878)
En otro orden de cosas también es de gran interés la cartografía de Bide (1893) que, aún siendo esquemática y a escala 1/100000, resulta precisa por la técnica de sombreado utilizada y por el efecto óptico que produce la representación de los cordales y valles. Además, y esto es lo más importante para valorar la dimensión del glaciarismo histórico en Sierra Nevada a finales del siglo XIX, refleja con suma precisión por vez primera y como se ha señalado, la localización del glaciar del Corral del Veleta, bien ajustado a la caja del circo del Guarnón (fig. 9). También deben remarcarse diferentes gráficos panorámicos realizados a partir de fotografías, entre los que destacan las cabeceras de los barrancos de la fachada norte de la Sierra, desde el puerto de Bacares hasta los Lastrones del Veleta. Figura 9. Croquis orográfico de las cumbres de Sierra Nevada y localización del glaciar del Veleta (Bide, 1893)
403
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Ya por último subrayar la cartografía general de Sierra Nevada que Rein (1899) incluye en su estudio “Beiträge zur Kenntnis der Spanischen Sierra Nevada”. El mapa elaborado, a escala 1/200000, incluye la totalidad de la Sierra y regiones vecinas y puede considerarse de los más completos de su tiempo. Incluye poblaciones, vías de comunicación, alineaciones montañosas representadas a través de sombreado y red fluvial. Fue diseñado y compuesto en el Instituto Geográfico-Militar de Viena, a partir de apuntes y bosquejos topográficos ya realizados por Francisco de Coello y Federico Botella, principalmente (Titos Martínez y Piñar Samos, 1995). El rigor de su información hizo que fuera documento cartográfico preferente durante muchos años. 5. Conclusiones Las primeras cartografías de cierto detalle de Sierra Nevada proceden de autores ilustrados a quienes preocupó la organización del relieve, que lo articularon en torno a la red fluvial (resaltando picos, pasos, cotas y cursos fluviales) (Fernández Navarrete, 1743). También interesó la fijación de las poblaciones, el trazado de caminos y determinados usos del suelo. En su conjunto se trata de una cartografía más imaginativa que precisa pero de gran interés, pues distribuye en el territorio información geográfica relativa al paisaje (López y Vargas Machuca, 1795). Entrado el siglo XIX, al amparo del progreso de las ciencias, las Naturales en particular, la información gráfica de época de Sierra Nevada comenzó a adquirir categoría de documento geográfico, al fijar en el espacio datos particulares del medio biofísico y, al tiempo, dar apoyo a las descripciones o explicaciones escritas, lo que significó la aparición de una cartografía temática (Rojas Clemente, 1804-1809; Boissier, 1845). En tal sentido y para el caso que nos ocupa, los datos relativos a la vegetación – organización altitudinal de especies-, al relieve y al clima –perfiles de cumbres, divisorias de aguas y distribución de hielos y nieves en el suelo- resultan relevantes. Instalados en la segunda mitad del siglo XIX la cartografía de Sierra Nevada resulta ya bastante completa y precisa -aunque las alineaciones montañas todavía se representan en sombreados-. Al respecto, la aportación de Rein (1899) es muy notoria. En cuanto a la denominada cartografía temática también alcanza durante este periodo notable expresión, como lo indica el bosquejo del Mapa Geológico de Sierra Nevada (Drasche, 1878) donde se resalta la distribución de los terrenos geológicos. Pero quizá la aportación más novedosa que conviene subrayar es la carta orográfica de Bide (1893) que refleja, por primera vez, la localización del glaciar del Corral del Veleta. Agradecimiento Al proyecto CICYT del Ministerio de Educación y Ciencia (Ref. SEG200500504/GEOG). También al de Parques Nacionales (Ref. 018/2007), del Ministerio de Medio Ambiente. Igualmente al Institut Cartogràfic de Catalunya y a Vicenç Casals por su colaboración en la parte gráfica. REFERENCIAS BIBLIOGRÁFICAS Abu-Abd-Alla-Mohamed-Al-Idrisi (1901). Descripción de España (versión española). Obra del siglo XII. Imprenta y Litografía del Depósito de la Guerra. Madrid.
404
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Bermúdez de Pedraza, F. (1638). Historia eclesiástica de Granada. Edición facsimil. Universidad de Granada. Granada, 1989. Bide, J.B. (1893). Deuxième Excursion dans la Sierra Nevada. Annuaire du Club Alpin Français, Vol. XX, pp. 276-305. Boissier, C.E. (1845). Voyage botanique dans le midi de l´Espagne pendant l´anné 1837. Versión española en “Viaje botánico al sur de España durante el año 1837”. Fundación Caja de Granada y Universidad de Málaga. Granada. Drasche, R. (1878). Bosquejo geológico de la zona superior de Sierra Nevada. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España. Tomo VII. Madrid. Fernández Navarrete, F. (1732). Cielo y Suelo Granadino. Transcripción, edición, estudio e indicies por A. Gil Albarracín. GBG. Editora. Almería-Barcelona, 1997. Gómez Ortiz, A. & Plana Castellví, J.A. (2006). La Pequeña Edad del Hielo en Sierra Nevada a partir de los escritos de época (siglos XIII-XIX) y su relación con el progreso de la geografía física y geomorfología española. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, 42, pp. 71-98. Henríquez de Jorquera, F. (1640-1646). Anales de Granada. Reedición a cargo de Universidad de Granada-Ayuntamiento de Granada. Granada. López y Vargas Machuca, T. (1795). Diccionario Geográfico. En “Diccionario Geográfico de Andalucia: Granada”. Editorial Don Quijote. Granada, 1990. Madoz, P. (1849). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid, Tomo XIV, pp. 383-386. Mac-Pherson (1875). De la existencia de fenómenos glaciares en el sur de Andalucía durante la época cuaternaria. Actas de la Sociedad Española de Historia Natural, Vol. IV, pp. 235-246. Murillo Velarde, P. (1752). Geografía Histórica. Edición del Reino de Granada (en Tomo I) en “Geografía de Andalucía”. Biblioteca de la Cultura Andaluza. Editoriales Andaluzas Unidas. Sevilla, 1988. Obermaier, H. (1916). Los glaciares cuaternarios de Sierra Nevada. Trabajos del Museo Nacional de Ciencias Naturales (Geología), Vol. 17, pp. 1-68. Ponz, A. (1754). Relación del viaje que hizo desde Granada a Sierra Nevada D. Antonio Ponz a influxo del Excmo. Sr. Marqués de la Ensenada. Mensajero Económico y Erudito de Granada. Granada Quelle, O. (1908). Beitragë zur Kenntnis der Spanischen Sierra Nevada. Tesis doctoral. Universidad Friedrich-Wilhelm. Berlin. Rein, J. (1899). Beitragë zur Kenntnis der Spanischen Sierra Nevada. Versión española en “Aportación al estudio de Sierra Nevada”. Caja General de Ahorros de GranadaJunta de Andalucía. Granada. Rojas Clemente y Rubio, S. (1804-1809). Historia Natural del Reino de Granada. En “Viaje a Andalucía. Historia Natural del Reino de Granada (1804-1809)”, transcripción, edición, estudio e indices por A. Gil Albarracín. GBG. Editora. Barcelona, 2002. Rute, L. (1889). La Sierra-Nevada. Imprimerie Charaire et fils. Paris. Titos Martínez, M. & Piñar Samos, J. (1995). Album cartográfico de Sierra Nevada. 1606-1936. Fundación Caja de Granada. Granada. Torres Palomo, MP. (1967-1968). Sierra Nevada en los escritores árabes. Miscelánea de Estudios Árabes y Hebraicos. Vol. XVI-XVII, pp. 57-88. Willkomm, M. (1882). Aus den Hochgebirgen von Granada. Versión española en “Las Sierras de Granada”. Caja General de Ahorros de Granada-Sierra Nevada 95. Granada.
405
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA CARTOGRAFIA EN ELS ORDES RELIGIOSOS A L’ÈPOCA MODERNA. L’ATLES DE LES PROVÍNCIES DEL CARMEL DESCALÇ M. Mercè Gras Casanovas Arxiu dels Carmelites descalços de Catalunya i Balears Els ordes religiosos i la cartografia L’aportació dels eclesiàstics a la història de la cartografia ha estat remarcable, , ja com a comitents o bé com a autors, per la seva formació cultural disposaven de les eines necessàries per al traçat dels mapes. Aquestes habilitats foren emprades, de manera molt remarcable, en el procés d’expansió europea cap al altres continents que tingué lloc durant l’època moderna, i que comportà, l’evangelització de nous territoris desconeguts, que calia explorar i cartografiar, i la necessitat d’enquadrar administrativament els nous fidels en districtes eclesiàstics de nova planta que experimentaren successives delimitacions territorials. A partir del segle XVII, entre els distints ordes i congregacions religioses es va anar imposant la conveniència de comptar amb recursos cartogràfics que mostressin la seva implantació territorial, a fi de conèixer millor la situació i repartiment dels diferents convents i monestirs en districtes -que sovint no coincidien amb la geografia política i l’estructura diocesana, i poder gestionar més correctament els recursos humans de què es disposava. El primer repertori cartogràfic o atles de la implantació territorial d’un orde religiós fou el de l’Orde caputxí, branca reformada del franciscans que s‘escindí en 1543. Fra Giovanni de Mocalieri (1579-1655), fou elegit general de l’Orde en 1637, el seu càrrec el portà a visitar activament les províncies caputxines. La conveniència de disposar d’un instrument que reflectís d’una manera entenedora la distribució espacial dels caputxins después del segle d’expansió posterior a la seva fundació, el dugué a impulsar la publicació del primer atles caputxí (Chorograhica Descriptio, Roma, 1643), una guia geogràfica i estadística de l’Orde caputxí que seria repetidament actualitzada en l’esdevenidor. L’edició inicial de 1643 seria seguida de dues més en el segle XVII, una de 1646 i l’altra de 1654, publicades ambdues per Alexandre Federico Cavalleri, a Torí. Ja en el segle XVIII es faria una actualització de l’atles per part de Giovanni Bautista de Cassine (+1715) frare caputxí, cartògraf.i matemàtic, el qual, a requeriment del P. General de l’Orde, Agostino de Tisana, posà al dia l’atles de les províncies caputxines, originalment compost per Bernardinus de Burdigalensi (Bernat de Bordeus), Ludovicus de Monteregali (Lluís de Mont-real) i Maximinus de Guchen. Cassine realitzà una actualització de l’atles i aquest es publicà a Milà, el 1712, per Ambrosi Ramellati, amb gravats de F. Durellus. Anyes després, en 1721, es féu una nova edició, revisada. Cassine no es limita a introduir esmenes estadístiques , sinó que en el títol deixa clara la seva intenció d’haver renovat científicament l’obra “nunc vero iterata delineatione super novissimas orbium caeslestium observaciones”. L’atles conté els mapes dels grans territoris europeus (Hispània, Gàl·lia, Itàlia, Germània) i de les províncies en què es dividien, amb la informacions relatives al nombre d’arxidiòcesis i bisbats de cada una d’elles, el nombre d’universitats, el dels seus convents, i el número de religiosos de les diferents categories. En aquell moment l’orde es dividia en 58 províncies, integrades per 1649 convents i un elevat nombre de religiosos.
406
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Més de vint anys després del repertori caputxí, l’Orde agustinià publicà, en 1659, un compendi cartogràfic, : Orbis Augustinianus sive conventuum ordinis eremitarum Sancti Augustini chorographica et topographica descriptio. Paris: apud Petrum Baudouyn, 1659, amb gravats d’Albert Flamen (1620-1674). L’obra està dividida en dos apartats, per una banda la Chorographia augustiniana, amb 60 mapes de les circumscipcions administratives dels agustins i la localització dels seus convents; i, per altra la Topographia augustiniana, amb 22 vistes gravades de convents de l’Orde. D’aquesta obra se’n van fer dues edicions, gravades pel mateix Lubin (A i B), les dues de 1659, encara que en la segona les planxes van rebre lleugeres modifications. Posteriorment, foren fetes noves edicions en 1671 i 1672, aquestes darreres publicades també a París, però per Gilles Alliot. L’autor d’aquesta obra era fra August Lubin, (1624-1695), que fou provincial agustí de França i assistent general a Roma, geògraf reial, i reconegut expert en matèria cartogràfica, ja que fou designat per a resoldre la sentència arbitral en el contenciós que enfrontà a Alexis Hubert Jaillot i els fills Sanson. Altres aportacions de signe geogràfic de Lubin són el Mercure geographe, ou la guide curieux des cartes géographiques. (París, 1678), i un mapa de les diòcesis italianes l’any 1700. A més publicà altres obres on s’evidencien els seus coneixements tant de geografia antiga com moderna, i d’història sagrada i profana. En el segle XVIII l’agustí Angelus Höggmayr (1680-1739), historiador de l’Orde, figura com l’autor d’una sèrie de quatre mapes de les assistències, o gran unitats territorials agustines (Hispània, Germània, Itàlia, Gàl·lia), dedicats al P. General Fulgencio Bellelli (1726-1733), i a cadascú dels quatre Assistents Generals (el d’Espanya dedicat a Ignacio Guerrero). Foren gravats a Augsburg en els tallers dels hereus de George Matthäus Seutter. Els mapes no estan datats, però la dedicatòria del mapa indica que no deuen ser gaire posteriors al primer terç del segle XVIII. Höggmayr és l’autor intel·lectual de dos reculls de vistes de convents agustinians, gravats per Johann Mattia Steidlin a Munic el 1731, dedicats al procurador general de l’Orde, Felici Leoni a Juvenatio, Monasteria Romana. amb la representació dels 8 convents agustins romans i Monasteria per Germaniam. Amb vistes dels 98 convents augustins d’àmbit germànic. Tret d’aquests dos grans conjunts de cartografia religiosa, i fins arribar a l’altes dels carmelites, els altres ordes religiosos coetanis no abordaren de forma sistemàtica la representació gràfica de les seves divisions territorials internes. El 1710 fra. François Le Chevalier, religiós benedictí de la Congregació de Sant Maur, va publicar el mapa de la França benedictina, un mapa general amb totes les abadies i priorats conventuals de l’Orde de Sant Benet,tant de monjos com de monges, que gravà R. B. H.van. Laon, i després es tornà a publicar a París, l’any 1726. Le Chevalier dibuixà el mapa a partir dels treballs de Claude Chatelou (1617-1664), benedictí francès, al qual el Capítol General de 1651 havia encarregat la redacció de la història general de l’Orde.
407
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Vigil Greiderer, historiador i geògraf franciscà alemany, seguint l’exemple immediat del joc de mapes que els benedictins encarregaren a Homann Heirs, i els agustinians a Mattäus Setter, il·lustrà la seva obra històrica amb els mapes de les províncies centreeuropees de l’Orde que gravà el taller de Seutter entre 1751-1754 aproximadament: Germania Seraphico-Observans, Hungaria Seraphico-Observans, I Polonia Seraphico-Observans. Resulta evident que les grans cases de cartografia alemanya, els tallers de Homann a Nuremberg, i de Seutter a Augsburg, aprofitaven les bases dels mapes polítics que publicaven en forma d’Atles generals o com a mapes solts, per aplegar uns nous clients realitzant els mapes temàtics dels ordes religiosos. Seutter, deixeble de Homann, competí aventatjosament amb l’empresa del seu antic amo per guanyar els encàrrecs, i publicà altres mapes de temàtica religiosa com el de la província austríaca dels jesuïtes, dibuixat pel jesuïta Ignatius B. Mayr, o el de l’Assistència de Germània (composta per deu províncies), dibuxat per Franz Hartzheims (1735) o altres relatius a diferents diòcesis o el clàssic repertori referit a Terra Santa. L’atles dels carmelites L’Orde del Carmel descalç publicà, a mitjan segle XVIII, el tercer repertori geogràfic complet d’un orde religiós de què tenim constància. De fet, encara que aparentment sembla tractar-se d’una obra unitària, no ho és pas, ja que està dividida en dues parts. Per un a banda hi ha un conjunt de mapes relatius a l’anomenada Congregació espanyola, que comprenia tota la Península Ibèrica més els territoris de Centre i SudAmèrica on hi havia carmelites descalços, Provinciarum et conventum fratrum discalceatorum ac monialium discalceatorum Ordinis B. Virginis Mariae de Monte Carmelo Congregationis Hispanie, Chorographica, Topographica et Chronologica descriptio, Per altra, els mapes referits a la Congregació Italiana, o de San Elies, integrada per la resta de territoris europeus i les missions de Pròxim i Mig Orient i d’Àsia, Conventuum fratrum discalceatorum Ordinis B. Virginis Mariae de Monte Carmelo Congregationis Italiae, Chorographica et Topographica descriptio. Ambós conjunts, però, encara que s’acabaren relligant junts i que formalment comparteixen una estructura similar, són obra de distints d’autors, a tenor de les nostres recerques, estan separats cronològicament per una vintena d’anys, i creiem que s’inspiren en models diferents. Estilísticament, sembla que els que encarregaren o dibuixaren els mapes de la Congregació espanyola tenien a la vista o in mente el recull de cartografia caputxina de Giovanni de Montecalerio, que actualitzà Giovanni Bautista Cassine en 1712. El tipus de cartografia, la manera de representar el territori, l’estil dels escuts de les províncies, amb la imatge del sant patró titulat de cadascuna d’elles, acusen una forta influència de l’obra caputxina. L’obra carmelitana està mancada, això sí, de les taules de resum estadístic de cada província, de fet, un l’historiador de l’Orde Fortea afirma que l’estadística no era precisament el punt fort de la tradició carmelita descalça: de fet va arribar a ser
408
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
obligatori en algun moment, a la Congregació italiana, que els socis de les províncies o capitulars assistents als Capítols Generals aportessin dades estadístiques de les povíncies respectives de les tres categories de religiosos (sacerdots, coristes i donats) afegint a més els difunts totals. Aquesta distinció deixà de fer-se en el segle XVIII i només es donava el total de frares vius o morts. A més, i donada la conflictivitat bèl·lica dels segles moderns, no sempre totes les províncies podien enviar representants als Capítols Generals (FORTES, 1992, XXXVI) El recull de la Congregació italiana, molt més senzilla cartogràficament, gairebé bàsica, no usa els escuts rococós de les províncies espanyoles sinó una sòbria i cartesiana cartel·la amb el títol de cada mapa, no aporta pràcticament cap informació d’índole cronològica més enllà de la d’erecció de les diferents províncies, però cap de relativa a la data de fundació dels convents o monestirs. El matís més significatiu, però, és que la portada d’aquest segon aplec és pràcticament una còpia de l’Orbis augustinianus d’August Lubin (1659) Una incògnica que calia resoldre era la datació i l’autoria de les obres. Els mapes de la Congregació espanyola venen tots signats. Els dos gravats inicials del’obra, de tema figuratiu, amb escenes que representen els fundadors, la Verge del Carme i els convents de les primeres fundacions, foren dibuixats per l’artista Petri Vincentini i gravats pel romà Giovanni Bautista Sintes (1680-1760), que realitzà nombrosos gravats de temàtica religiosa, festiva, històrico-arqueològica o fins i tot musical. El conjunt de mapes està signat per Domenico Franceschini i datats l’any 1739. Fraceschini era un gravador que treballà a Roma, amb obra documentada en la primera meitat del segle XVIII, del que ben poc sabem, tret de la seva contribució puntual en diverses publicacions. Sintes coincidirà novament amb D. Franceschini cap 1752 en l’obra publicada a Roma, de Bartolomeo Gaius, Series Regum Babyloniae, Persarum et Graecorum. Series Ptolemaeorum Regumé Aegypti Series Regum Israel et Judae. Determinats els autors material de l’obra, Vincentini i Sintes pel que f als treballs més artístics, i Franceschini pel que fa als mapes, calia esbrinar a qui correspongué l’impuls de l’edició d’aquest recull cartografic, l’autor intel·lectual del projecte. En el Definitori General celebrat el 1737 a Guadalajara es va acordar que tots els convents de l’Orde trametessin a l’arxiu del convent de Madrid, per mitjà del procurador general, totes les dades i dates de les noves fundacions que fins a la data no s’haguessin enviat a l’historiador general (SILVERIO DE SANTA TERESA, XI, 1943, 638-639). En aquell moment el càrrec d’historiador general de la Reforma estava confiat a Anastasio de Santa Teresa (1699-1760), el qual el mateix any d’edició dels mapes (1739)publicava el volum VII de la Reforma de los Descalzos...,a la Imprenta Real de Madrid. A banda de publicar altres treballs de temàtica més religiosa, també és autor d’una descripció topogràfica del Desert carmelità de las Nieves, proper a la seva localitat natal, Vélez Màlaga. Es força factible que el P. Anastasio, que mantenia un intens intercanvi epistolar i intel·lectual amb el carmelita francès Marcial de Sant Joan Baptista, autor d’una Bibliotheca (Bordeus, 1730), fos qui aportés la informació necessària per a la realització del treball, que segurament s’encarregaria a Roma a través del procurador general de la Congregació espanyola.(SILVERIO DE SANTA TERESA, XII., 1944, 245-247).
409
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El coneixement de la gènesi de l’edició cartogràfica de la Congregació italiana és encara més precari. Els gravats no inclouen cap nom d’autor ni tampoc cap referència cronològica. Per tal d’aconseguir establir una datació aproximada ha estat necessari conèixer l’evolució de l’estructura territorial de les províncies de la Congregació italiana en el segle XVIII, que en els seus Capítols Generals erigia noves províncies i segregava o agregava convents d’una província a una altra, i d’aquesta manera esbrinar el moment que reflectien els districtes cartografiats. El Capítol General celebrat a Roma en 1761 (FORTES, 1992, XXXI), posà fi a la disputa, que durava ja més de vint-i-cinc anys, pel repartiment de convents entre la província de Polònia i Lituània, tornant a Polònia els convents de Poznan i Lublin, en territori polonès, que havien estat assignats a Lituània. Curiosament el convent de Lublin figura per duplicat en el mapa de les dues províncies. En el mateix Capítol s’efectuà la divisió de la província de Flandes a Bèlgica, amb la separació i erecció en província dels convents de Brabant. De tot l’anterior es desprèn que l’edició dels dos reculls de mapes es faria en dues dates força distants: 1739 per a la Congregació espanyola, i cap a 1761 pel que respecta a la italiana, que hauria acabat secundant la iniciativa dels carmelites peninsulars, i que segurament també s’hauria imprès a Roma. És versemblant, igualment, que el responsable polític de l’encàrrec fos el P. General, que en aquell temps era el P. Filippo de S. Francesco , i que la persona que va subministrar les dades necessàries per la confecció del repertori fos l’historiador o l’arxiver general de l’Orde a Roma. En tots dos casos, veiem, però, que el nivell cartogràfic no està pas a l’alçada de les obres de les grans cases de cartografia alemanya que treballen en aquells moments: Seutter i Homann. Una vegada establertes les escasses certeses de què disposem sobre els dos mapes, seguidament descriurem i analitzarem el contingut dels mateixos. Congregació espanyola A la portada de l’obra hi ha dues imatges dels fundadors del Carmel descalç, Teresa de Jesús i Joan de la Creu, cadascú amb un petit dibuix al·legòric dels seus convents respectius, Àvila i Duruelo, flanquejant una representació de la Mare de Déu del Carme sobre el Mont Carmel. A sota un text realitza una breu explicació de les fundacions del Carmel descalç i l’expansió de l’Orde fins a comptar a les 33 províncies, 10 a la Congregació espanyola i 23 a la italiana. La següent làmina conté el títol de l’obra emmarcat, amb unes figures al·legòriques representant la religió i la observança a cada banda, tot el conjunt presidit per Sant Josep, amb una banda amb el lema del Carmel descalç Zelo zelatus sum sobre l’escut de l’Orde. A sota de l’orla, una cartel·la conté l’explicació dels símbols emprats en els mapes, referits als diferents rangs de les ciutats representades, els tipus de convents segons els estudis que s’hi impartien, i les fundacions de convents de frares o de monges. Com havíem avançat el disseny i el gravat d’aquestes dues pàgines inicials corresponen a Petri Vincentini i a Giovann Bautista Sintes. A continuació segueixen els mapes de les deu províncies que integraven la Congregació espanyola, amb indicació de la seva denominació geogràfica i de la seva advocació
410
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
religiosa, així como de l’any de la seva fundació: Castella la Vella, o de Sant Elies (1581); Castella la Nova, d’Esperit Sant (1598); Bètica Superior o de San Àngel (1588); Catalunya o de Sant Josep (1588); Portugal o de Sant Felip (1588), de la que formaven part Brasil i el Congo; Méxic o de Sant Albert (1588), de la que depenien Cuba, Guatemala i Perú; Aragó o de Santa Teresa (1685), que comprenia part de València i l’illa de Mallorca; Bètica Inferior o de Sant Joan Baptista, (1688), Navarra o de Sant Joaquim (1706), Múrcia o de Santa Anna (1713). L’escala gràfica dels mapes és de 20 llegües d’Espanya. A la cartel·la inferior de cada pàgina un llistat, en llatí, on s’indica el nom o advocació dels convents de la província, ordenats segons la data de la seva fundació, i en dos grups distints, segons fossin de frares o de monges, i en aquest darrer cas si estaven sotmesos a les autoritats de l’Orde o bé a l’ordinari diocesà, és dir, al bisbe. Els mapes incorporen informació relativa a la xarxa fluvial, amb els noms dels rius, dibuixen muntanyes, arbredes,salines... Les ciutats i pobles que figuren en els mapes són només aquells on hi ha convents de l’Orde. Es posa especial èmfasi en els Deserts de l’Orde (convents sotmesos a un règim especial de major observança), d’algun dels quals fins i tot se’n detalla la planta fora de tota proporció i escala. Apareixen també dibuixats altres convents singulars d’anomenada (Montserrat, Nuestra Señora de la Peña de Francia), i es remarquen especialment, amb un petiti text, indrets vinculats a episodis singulars de la vida dels religiosos fundadors de l’Orde. Es representen en cartel·les laterals, en la província respectiva, la procura general de la Congregació a Roma, depenent del General d’Espanya. (a Castella la Nova); les missions de Brasil i el Congo (a la província portuguesa); i les missions de Perú, Guatemala, Mèxic i Cuba, a la província mexicana. En territori espanyol Galícia, Extremadura i Mallorca figuren en cartel·la perifèrica als mapes de Castella la Vella, la Bètica Inferior i Aragó. I no són representats els territoris de la resta de les illes Balears, les illes Canàries, Cantàbria, Astúries, nord de Lleó o la major part de Galícia perquè no es tracta de mapes generals del regne sinó només de mapes temàtics, i només contenen la informació que es considera substantiva o pertinent. Els topònims del mapa estan en castellà, i apareixen els noms dels regnes peninsulars, de comarques, serralades... Com a curiositat cal indicar que la província de Catalunya o de Sant Josep, apreix denominada com a Gotholoniae. L’evolució territorial de la Congregació espanyola no ofereix gaire complexitat. En en Capítol Provincial d’Alcalà d’Henares es creà la província de Castella la Vella (1581), i en 1588, en constituir-se com a Congregació assolí la capacitat per a subdividir-se en el nombre de províncies que es considerés adequat per al número de convents. En aquest moment foren creades les províncies de Sant Elies (Castella la Vella), Esperit Sant (Castella la Nova), Sant Àngel (Andalusia), Sant Felip (Portugal) i la de Sant Josep (Corona d’Aragó). Encara que en el mapa de la província de Sant Albert o de Mèxic consta com a data de la seva erecció la de 1588, aquesta província no assolí els requisits en nombre de convents per erigir-se en província fins 1593, essent designat el provincial de Mèxic en el Capítol General de 1594 (FORTES, 2008, 453). En 1685 Aragó i València se segregaren de Catalunya per constituir la província de Santa Teresa. En 1688 es creava la província de la Bètica Inferior o de Sant Joan Baptista, la segona
411
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
província andalusa, que se segregava, la província de Sant Felip, que es digué després de Portugal, encara que inicialment només hi havia dos convents portuguesos i la resta eren andalusos.En els Capítols Generals de 1602 i 1610 s’havia debatut la unió de les dues províncies de Sant Àngel i Sant Felip, que els seus naturals interpretaven com un perill de disminuir els vots andalusos a les eleccions, i que podia significar un allunyament dels nadius d’aquestes terres dels principals càrrecs de la Congregació. De fet, consideraven que la província era massa extensa perquè fos visitada per un mateix provincial, i que si es fusionaven les dues províncies s’hauria de fer el mateix amb les dues Castelles. Els carmelites castellans havien arribat a argumentar que la gràcia natural i verbositat o major capacitat expressiva dels andalusos podia comportar que es fessin amb la majoria dels càrrecs d’elecció si estaven més representats en els organismes directius de l’Orde. En 1706 Navarra (Sant Joaquim) se segregà de Castella la Vella. i en 1713 Múrcia (Santa Anna) de Castella la Nova. Les províncies carmelites estaven impregnades, naturalment, de l’esperit dels seus naturals. Evidentment la província carmelitana de Catalunya va voler preservar la seva pròpia identitat, i abans i després de 1835 s’ha mantingut com a província mentre que Aragó i València en formaven una conjunta. El País Basc també maldà per aconseguir una veu pròpia amb la província de Sant Joaquim de Navarra separada de Castella. No és un fet desconegut que sovint el poder civil hagi intentat interferir en el tema de les divisions eclesiàstiques de tot nivell, mirant d’adaptar les diòcesis als límits polítics, com va proposar en el segle XIX Fermín Caballero (BURGUEÑO, 1996, 245-248, 398401). Més modernament ha estat estudiat l’intervencionisme governamental entorn a l’adscripció provincial dels convents caputxins bascos (ROJO FERNÁNDEZ, 19982000). Congregació italiana El recull de cartografia de la Congregació italiana s’inicia amb una portada amb elements arquitectònics, on una orla central, presidida per l’escut del Carmel descalç sostingut per dos infants, conté el títol de l’obra,. A banda i banda unes teles presenten els símbols i les abreviatures que apareixeran en els mapes. En els dos extrems de la part inferior hi dos temples dibuixats, seguint l’esquema del repertori espanyol es tractaria de les dues primeres fundacions de la Congregació, el de la esquerra a seria el convent de Santa Anna de Gènova, i el de la dreta es correspon amb el convent de Santa Maria de la Scala, a Roma. A continuació segueixen els mapes de les les vint-i-tres províncies de l’Orde que depenien de la Congregació italiana: per ordre de creació: Gènova (Santa Anna); Roma (Santa Maria); Polònia (Esperit Sant); Lombardia (Sant Ángel); Avinyó (Santa Teresa), Brabant (Sant Josep); Nàpols (Mare de Déu); Colònia (Santíssim Sagrament); Sicília (Sant Albert); París (Tots Sants); Aquitània (Jesús, Mari i Josep), Piemont (Sant Maurici); Borgonya (Santa Clàudia); Valònia (Maria i Josep); Leodiensis (Sant Carles); Normandia (Santíssima Trinitat); Etrúria (Santíssima Anunciació); Viena (Sant Leopold); Lituània (Sant Casimir), Baviera (Santa Creu); Lotaríngia (Sant Nicolau); Flandes (Santa Maria de Pazzis), Hibèrnia o Irlanda (Sant Patrici).
412
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Tot seguit, s’ofereix una vista de la costa compresa entre Sant Joan d’Acre i Cesarea, centrada en el Mont Carmel i els indrets de la tradició eliana, i els paratges bíblics, presidit tot el conjunt per la Mare de Déu del Carme, Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús. Finalment, un mapa representa el territori comprès des del Pròxim Orient i la península Aràbiga fins la costa occidental de la Índia, amb indicació dels convents i residències de les missions orientals de l’Orde, que no formaven pròpiament províncies sinó que consten com Vicariatus provinciales missionum Syriae, Vicariatus provincialis Missionum Persidis, Vicariatus apostolicus et episcopatus missionum in imperio mogoritano, Vicariatus apostolicus et provincia terra Malabarium. La informació que contenen els mapes és bàsicament el nom i advocació de cada província, i amb text afegit i sobreposat l’any de la seva erecció; la situació dels convents de l’Orde en cada província, tant de frares como de monges, així com els deserts carmelites, sense cap mena d’altre límit polític. Si depèn de la província algun territori amb el que hi no hi ha continuïtat geogràfica aquest s’emmarca en una cartel·la perifèrica: Mississipi depenia de París; Malta de Sicília, la península de Morea de Venècia. Fins i tot es fa constar que els carmelites de la província de Viena tenien una residència de la “nació germànica” a Lisboa. Els topònims estan en llatí i en la llengua vernacla del territori. Sota cada mapa hi ha, en llatí, el llistat dels convents que hi figuren amb el nom de la seva advocació religiosa, i separats els de frares dels de monges, sense cap referència cronològica.a la seva fundació. Es tracta d’unes representacions cartogràfiques sense escala gràfica, amb la línia de costa ombrejada, i on s’indiquen les zones boscoses amb arbres i el relleu amb monticles, aixi com la xarxa fluvial, maresmes, llacs, deltes i els canals. La situació relativa s’indica mitjançant la longitud i la latitud, és a dir, amb els graus dels meridians i paral·lels. Com es tracta d’una col·lecció del segle XVIII, el convent de Perpinyà, que havia pertangut des de la seva fundació a la província de Sant Josep de Catalunya, ja figura com part del territori francès, doncs després de la Pau dels Pirineus (1659) el Rosselló i part de la Cerdanya, passaren a integrar-se a França. (BELTRAN; 17) En el Capítol Provincial d’Almodóvar, en 1583, s’havia acordat fundar un convent a Gènova, on començaren les fundacions de l’Orde fora d’Espanya. A aquesta fundació li va seguir la del convent de Santa Maria de la Scala de Roma. En 1597 el Papa Climent VIII separà els convents italians de la jurisdicció dels convents espanyols, i en 1600 s’erigia la Congregació italiana sota l’advocació de Sant Elies, amb facultat per a fundar convents de monges i frares carmelites descalços en tot el món excepte en els regnes d’Espanya.(ORTEGA, 1996, 183-185). En el Capítol General de la Congregació italiana de 1617 es divideixen grans regions d’Europa en províncies carmelitanes. Seguint criteris geogràfics i polítics s’erigiren les províncies genovesa, romana i lombarda a Itàlia; la francesa, la de Flandes en terres belgues i la polonesa. Els convents que quedaven fora d’aquestes regions s’agregaren a les més properes.(ORTEGA, 198).
413
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
A aquestes sis províncies inicials s’afegirien altres. En 1626 la napolitana i l’alemanya. En 1632 s’erigeix la de Sicília i en 1635 la de París, separant aquesta darrera de la d’Avinyó. En 1635 neixia la província d’Irlanda, tot i que sovint no es considerava pròpiament província, en el el conjunt de gravats ocupa el darrer lloc i sense data de fundació. En 1641 es crea Aquitània, i en 1653 Piemont. Als 50 anys de la seva creació el Carmel descalç comptava ja amb 14 províncies, 149 convents i uns 2326 religiosos, a més d’un centenar de missioners repartits per Pèrsia, Índia, Aràbia, Síria, Líban, Anglaterra i Holanda. En 1665 es fundava la província Val·lo-belga, , la de Venècia en 1677, la de Lieja en 1681; Normandia en 1686 i Toscana en 1695. Ja en el segle XVIII, es fundaren les províncies d’Àustria (1701), separada de la d’Alemanya; mentre que Lituània es segregava de Polònia en 1734. En 1740 es crearen les províncies de Lotaríngia, separant la Lorena de París, i Baviera, segregada de la de Colònia a Alemanya. En el Capítol de 1761 s’aprovà la divisió de la província de Flandes a Bèlgica, amb la l’erecció en província dels convents de Brabant. El procés de creació de noves províncies no es pot entendre atenent únicament a criteris interns de gestió de l’Orde, sinó que en tot moment existiren pressions polítiques de les monarquies i els poders locals que responien a la seva pròpia lògica: assimilar les divisions eclesiàstiques a les divisions polítiques nacionals. A terres germàniques, la inicial província alemanya patí la segregació primer d’Àustria i després de Baviera. De la província polonesa se’n separà Lituània, en 1734 (però en 1761 encara es discutia per la titularitat de dos convents), i en aquell mateix Capítol General la província de Polònia vetava la segregació dels convents russos que aquests havien proposat. A Itàlia el fenomen és encara més complex. Les tres inicials províncies italianes, Gènova, Roma i Lombardia (1617), s’anirien esmicolant. Roma, perdé Nàpols en 1626, i aquesta perdé Sicília (amb Malta), amb moltes pressions del governador de Messina,en 1632. A Gènova es creà primer el vicariat provincial i després la província de Piemont en 1653, en bona part gràcies a la influència del príncep del Piemont; i, encara després, en 1695, amb gran protagonisme del gran duc de Toscana, es crearia la província d’Etrúria. A Lombardia, es volgué segregar la província de la Romanya, erigida en 1723 i que fou suprimida finalment per les protestes del provincial de Lombardia al Papa, el 1725.(ORTEGA, 198-199), Vènecia s’erigí en província i es mantingué a capa i espasa amb el recolzament del senat venecià; i, en 1791, la Lombardia es migpartiria entre la lombardo- autríaca i la lombardo-romana a causa de les fortes pressions de l’imperi austríac. A França de la província matriu d’Avinyó se’n separà aviat París (1632), i després Aquitània (1641). De París, se segregaria en 1640 Lorena, i en 1686 Normandia (amb Bretanya i Picardia) a petició del rei francès. Però és especialment en la zona fronterera
414
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
amb Bèlgica on més clarament podem copsar les friccions polítiques entre les dues corones de França i Espanya. Primer es produí la separació de la província de Borgonya en 1653 (en territori francès) de la de Flandes. Després de Flandes se’n segregà la Gal·lo belga, i encara en 1680 el rei francès féu separar en província apart els convents que depenien de la corona francesa (Gal·lo-belga) d’aquells altres que depenien de la monarquia hispànica (Valo-belga). Tot i així existí sempre un contenciós irresolt entre les províncies valona i gal·lo-belga i els seus valedors polítics pel vicariat provincial de Namur A tall de conclusions En aquesta comunicació hem volgut realitzar un aproximació a la geografia i cartografia eclesiàstica a través d’un gènere peculiar, els atles dels ordes religiosos, tot fent una petita síntesi dels antecedents existents i l’eclosió que sembla produir-se sobre el tema des de mitjan segle XVII fins mitjan segle XVIII. Hem centrat la nostra recerca en l’atles dels carmelites descalços, un recull cartogràfic força desconegut, especialment si el comparem amb els seus immediats referents, el dels caputxins i els dels agustins. Els reculls cartogràfics d’orde religiosos són, a banda d’una imatge de prestigi un instrument per millor conèixer i administrar el territori,. Si aquestes representacions gràfiques s’acompanyaven, a més, de dades estadístiques que poguessin actualitzar-se periòdicament, aquesta eina de gestió encara podia ser més eficaç. En aquesta comunicació hem pogut establir la diferent inspiració, autoria i data de les dues parts del compendi de cartografia de l’Orde carmelites descalços, la relativa a la Congregació espanyola (1739) i la referent a la Congregació italiana (ca.1761), i realitzar-ne una extensa i contextualitzada descripció. A través de l’anàlisi de l’evolució territorial de les províncies carmelitanes cartografiades hem pogut copsar la constant interferència del poder polític, que malda per assimilar els límits provincials de l’Orde als de les divisions civils, fins al punt que es pot arribar a fer una lectura en clau geopolítica. Bibliografia BELTRAN LARROYA, Gabriel, (ed.), Fuentes históricas de la provincia O.C.D. de San José (Catalunya i Baleares). Monumenta Historica Carmeli Teresiani., 8. Roma, 1986. BURGUEÑO, Jesús, Geografía política de la España constitucional. La división provincial. Centro de Estudios Constitucionales. Madrid, 1996. FERNÁNDEZ DE MENDIOLA, Domingo A., El Carmelo Teresiano en la historia. Institutum Historicum Teresianum. Roma, 2008, 2 vol. FORTES, Antonio, OCD (ed.), Acta Capituli Generalis O.C.D. Congregationis S. Eliae. Volumen I (1605-1641). Monumenta Historia Carmeli Teresiani 11, Roma, 1990. --------, Acta Capituli Generalis O.C.D. Congregationis S. Eliae. Volumen II (16441698). Monumenta Historia Carmeli Teresiani 13, Roma, 1991. ---------, Acta Capituli Generalis O.C.D. Congregationis S. Eliae. Volumen III (17001797). Monumenta Historia Carmeli Teresiani 14, Roma, 1992.
415
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
FORTUNATO DEL SANTÍSIMO SACRAMENTO (Fortunato Antolín), “Provincias en que se dividió la Reforma Teresiana en el Capítulo de Madrid de 1588”, Monte Carmelo 66 (1958) 300-308. GIOVANNI DA MONCALIERI, O.F.M. Cap., Chorographica descriptio provinciarum, et conventuum Fratrum Minorum S. Francisci Capucinorum...Mediolani: [s.n.] , 1712. http://web.sbu.edu/friedsam/scan/Whole_Books/post_200401/e10232_post/index.htm HÖGGMAYR, Angelus, O.S.A., Monasteria Ordinis Ff. Eremitanus S. Augustini per Germaniam, aeri incisa Augustae Vindelicorum a Iohanne Matthia Steidlin sine loco et anno (ca.1731). Instituctum Historicum Augustinianum, Heverlle-Leuven, 1974. LUBIN, August, Orbis augustinianus sve conventuum ordinis eremitarum Sancti Augustini. Topographica el Chorographica Descriptio... Petrusm Baudovyn, París, 1659. <http://www.cassiciaco.it/ITA/001ago/Agostiniani/lubin/lubin_600.htm> 8 d’abril 2008, MURER, Peter, H., “Miteleuropäische Ordenskarten aus dem 17. und 18. Jahrhundert”, Cartographica Helvetica, heft 21, januar 2000, 23-33. ORTEGA GARCÍA, Pedro, Historia del carmelo teresiano. Ed. Monte Carmelo, Burgos, 1996. Provinciarum et conventum fratrum discalceatorum ac monialium discalceatorum Ordinis B. Virginis Mariae de Monte Carmelo Congregationis Hispanie, Chorographica, Topographica et Chronologica descriptio. Conventuum fratrum discalceatorum Ordinis B. Virginis Mariae de Monte Carmelo Congregationis Italiae, Chorographica et Topographica descriptio. <http://mdz1.bib-bvb.de/~db/bsb00001257/images/index.html> 8 d’abril 2008. ROJO FERNÁNDEZ, Severiano, “El caso del convento de los capuchinos de Bilbao: geografía eclesiástica y franquismo en 1950”, Hispania Nova 1 (1998-2000), <http://hispanianova.rediris.es/general/articulo/011/art011.htm>8 d’abril 2008. SILVERIO DE SANTA TERESA, Historia del Carmen Descalzo en Espanya, Portugal y América.. Tipografía El Monte Carmelo, Burgos, 15 vols.
416
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
REDUCIR LA COMPLEJIDAD TERRITORIAL A LA CLARIDAD DEL MAPA: AGUSTÍ CANELLES Y SU PROPUESTA DE RECONOCIMIENTO DE CATALUÑA (1816) Agustín Hernando Universitat de Barcelona Resumen Agustí Canelles (1765-1818), tras la ayuda prestada a los académicos franceses en la prolongación del arco Dunkerque-Barcelona (1803-1804) y la experiencia cartográfica atesorada durante la ocupación francesa de Cataluña (1808-1814), redacta una memoria en la que propone a las autoridades militares la creación de un mapa y un archivo de datos territoriales (1816). Una meta a alcanzar mediante un ambicioso reconocimiento de Cataluña. La memoria, de la que disponemos de dos redacciones, comienza proclamando los beneficios que tales recursos intelectuales promueven en países europeos, anticipando los que prodigarían al nuestro. De manera similar a otras iniciativas sometidas a la consideración de las autoridades, no mereció su aprobación. Además de la propuesta, aquí examinamos las circunstancias que contribuyeron a su redacción -recepción de unas ideas, adhesión a las mismas y operaciones desencadenadas-, los ideales que la inspiran y animan -sentimientos de orgullo patriótico y mejora del bienestar económico- y su significado -la fe depositada en el poder del mapa como instrumento de transformación de un escenario y una sociedad-. Palabras clave: Cataluña, reconocimiento geográfico, proyecto cartográfico, reformismo ilustrado 1. La carencia de un mapa preciso del país y reacciones suscitadas: examen de unas demandas Con la finalidad de disponer de un mapa preciso y detallado del país -la ansiada descripción exacta o carta geométrica de España-, contamos con incesantes peticiones cursadas a las autoridades. Sus autores, subrayando su importancia política, cultural e instrumental, proclaman los beneficios que proporcionaría y avanzan el conjunto de medidas que deberían emprenderse para su consecución. Jorge Juan y Antonio de Ulloa (1751) redactaron el proyecto más antiguo que conocemos. Al no prosperar, marinos dotados de experiencia en la invención cartográfica, como Alcalá Galiano, Espinosa y Tello y Bauzà, elaboraron otras propuestas. Ingenieros civiles que acusaron en sus trabajos la carencia de dicho recurso, hicieron públicos procedimientos -alguno muy ingenioso- encaminados a corregir la situación. La petición más tardía fue formulada por Domingo Fontán (1834), tras coronar con éxito el dibujo de la carta geométrica de Galicia.1 La reiteración de proyectos constata la importancia que tributan a dicho mapa. Una convicción fortalecida por la incesante llegada de noticias de países que ya disfrutan del mismo y de aquellos que están poniendo los medios para alcanzarlo. Sus entusiastas y comprometidos redactores destacan el prestigio científico que comporta su posesión y las reformas económicas que desencadenaría. Su máxima aspiración es contar con una réplica exacta del territorio, un testimonio que permitiría conocer la configuración real del escenario, información indispensable para la explotación de los recursos que encierra y lograr así un mayor bienestar social.
417
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Todas estas iniciativas surgen en circunstancias y colectivos diversos. En efecto, aparecen, ante todo, en tareas en las que se acusa con nitidez su carencia, como son los levantamientos cartográficos costeros, la mejora de la red viaria, la construcción de canales de riego y abastecimiento de agua, o los servicios prestados al ejército como ingenieros o expertos territoriales. Observamos entre ellas una situación que resulta más fecunda y significativa. Nos referimos a los dos contactos establecidos con miembros de la Academia de Ciencias francesa durante sus campañas de recogida de datos para proyectos geodésicos. El primer caso lo tenemos en el plan redactado por Jorge Juan en 1751, tras acompañar a los académicos franceses en la medición de un grado en las proximidades del ecuador y ser aclamada la gesta como una hazaña científica; sus efectos son de sobra conocidos. El segundo es el que aquí estudiamos, un proyecto concebido en el transcurso de los trabajos efectuados por los académicos franceses en Cataluña. A las precedentes circunstancias hay que sumar la recepción de los éxitos alcanzados por misiones cartográficas promovidas en Francia y otros países europeos. Su atenta mirada alentó a personas pertenecientes a círculos universitarios, como José Rodríguez y su discípulo Domingo Fontán.2 Si examinamos la información contenida en todas estas iniciativas descubriremos las características de los trabajos que proponen desplegar sus autores. Nos referimos a los aspectos técnicos requeridos para su invención, la sistematización de los pasos y etapas de su ejecución o dibujo. Alguna memoria, redactada con la voluntad de persuadir a las autoridades de su importancia, incluye una larga exposición de motivos, como la mejora de la producción económica, la defensa eficaz del territorio o los avances conseguidos por nuestros vecinos y reconocimiento social dispensado a sus logros científicos. Pese a sus diferencias o matices, todas conceden una importancia estratégica al saber geográfico, contemplando el mapa como un instrumento indispensable en la mejora de la situación económica, política y cultural del país. Un recurso que contribuiría a desterrar algunas de las preocupaciones crónicas que padece la sociedad, recuperar su debilitada autoestima y disfrutar así del ansiado bienestar. Entre estas iniciativas encontramos un proyecto que propone dibujar un mapa de Cataluña. Además de ser la única que se conoce, incorpora la idea de formar un ambicioso y complejo inventario de datos territoriales, otro singular aspecto que ofrece frente a las demás peticiones. Un pronunciamiento revelador, tanto de la inquietud sentida por una parte de la sociedad ante la carencia del mapa -otra escala, otra sensibilidad-, como de la recepción y fervorosa adhesión a unos ideales culturales; el conocimiento y dominio de las operaciones requeridas para su formación y la indiferencia de las autoridades. Habrá que esperar a la aprobación de los trabajos propuestos, con la institucionalización estatal de la actividad cartográfica acaecida en el transcurso de este mismo siglo (1870), para poder apreciar sus primeros frutos; y el siguiente para ver coronada la empresa, especialmente en Cataluña. En el presente ensayo examinamos la petición cursada por Agustí Canelles; su exposición de motivos, comisiones que contempla y resultados que debe perseguir cada una de ellas; las instituciones consultadas para su financiación y respuestas obtenidas. Contamos con dos testimonios documentales de esta propuesta, con cambios significativos en su redacción y arquitectura, reveladores de su dilatada y meditada gestación. Uno preliminar, borrador o bosquejo en el que aparecen esbozadas las ideas del segundo, el definitivo, algo más concreto, exento de rectificaciones y apostillas. Este último se conserva en la cartoteca histórica del Centro Geográfico del Ejército (Madrid), junto a otros testimonios relacionados con la iniciativa, ya que, debido a las circunstancias políticas del momento, fue gestionado por las autoridades militares de Barcelona. En definitiva, una evidencia más que ilustra aspectos
418
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
significativos de nuestra historia cartográfica, como vamos a tener la oportunidad de comprobar. 2. Contenido del proyecto y operaciones a ejecutar para la confección del mapa El hallazgo de una memoria manuscrita encabezada con el título Ideas sobre la verificación del proyecto de un examen científico y operaciones geográficas en el suelo del Principado de Cataluña, sugiriendo la realización de un reconocimiento territorial de Cataluña, sin firma, nos alentó a descubrir su autor y valor en la historia de la cartografía de Cataluña y España. A través de la consulta bibliografía supimos de otra memoria conservada en el Centro Geográfico del Ejército.3 Su título era Ideas sobre el proyecto de un reconocimiento científico, y operaciones Cosmográfico-geológicas para levantar la Carta general del Principado de Cataluña, exhibiendo en la portada exterior el calificativo de Proyecto Geográfico. Pese a que su encabezamiento no coincidía y el nuestro carecía de pórtico, examinando este segundo testimonio tuvimos la certeza de que correspondía al mismo autor. Además, ostentaba la fecha -1816- y firma -Agustín Cañellas (sic)-, evidencias que despejaban dos de las dudas iniciales. Ambos estaban redactados por el mismo escribano, con letra clara, una presentación lógica, epígrafes e ideas subrayadas y perfectamente legible. Una caligrafía muy diferente a la que mostraba la rúbrica del autor. El documento final se compone de 51 páginas y 53 párrafos. Como puede apreciarse, está redactado mediante una prosa con párrafos bastante extensos, en ocasiones de varias páginas. Y dividido en dos partes; la primera, de 32 páginas y 28 párrafos, ostenta por título Importancia del proyecto; la segunda, de menor extensión, Organización de la Comisión y proyecto de operaciones. Vamos a examinar su contenido. 2.1 La exposición de motivos: ventajas que aporta la disponibilidad del mapa Como intelectual celoso del prestigio que ostentan naciones europeas de nuestro entorno, comienza enumerando los esfuerzos puestos para contar con una ‘descripción exacta del país’. Cita en primer lugar Francia y los desvelos de su Academia de Ciencias, con la culminación de diversas iniciativas. A continuación, los llevados a cabo en Inglaterra, Italia, Alemania y, finalmente, en Rusia. Subraya los trabajos emprendidos en todos estos países, recordándonos que han sido aprobados por unas autoridades políticas y militares conscientes de su responsabilidad social, y que han sido confiados a miembros de Academias o matemáticos. A continuación expone las ventajas que se derivan de su existencia, militares y civiles. El clima bélico reinante todavía explica que aluda, en primer lugar, a los daños causados por ese ‘arte fatal con que se deciden las diferencias entre los Pueblos’. Recuerda la carencia de tal instrumento cartográfico en el transcurso de la pasada guerra, condicionando el ‘éxito de las acciones’.4 Los disponibles, heredados del siglo anterior, exhiben notables errores y muestran elocuentes limitaciones.5 Tal estado le lleva a proponer la creación urgente de un cuerpo de Ingenieros Geógrafos,6 confiándole la misión de confeccionar dicha carta. Aduce su conveniencia con datos geoestratégicos sensibles a la mentalidad militar, como la posición que ocupa Cataluña, a la que califica de Provincia antemural y baluarte de España, la porosa frontera que comparte con el vecino país y la dilatada extensión de sus costas. En definitiva, el texto refleja la honda preocupación sentida ante la ausencia de una cartografía confeccionada por ingenieros militares, a imagen de la que viene dibujando el Cuerpo de Ingenieros geógrafos que se halla al servicio de Napoleón.
419
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Lógicamente, con la asunción de encontrarse en los albores de una etapa de paz, el autor alude a los beneficios que proporcionaría a la economía del país. Menciona, en primer lugar, el incremento de la feracidad de los campos, con la construcción de canales artificiales que acrecentarían su rendimiento y riqueza. Descubrimos en este apartado -el más extenso de la exposición- su visión de Cataluña. Una imaginación geográfica forjada con la experiencia, según nos confiesa, especialmente en el transcurso de los reconocimientos confiados por sus superiores durante la pasada guerra. Su mirada le lleva a presentarnos un escenario configurado por cuencas fluviales, prestando atención, en primer lugar, a las más occidentales, las del Segre y Ebro. A continuación, de sur a norte, describe las del Francolí, Gayà, Cardoner, Llobregat, Besós, Ter y Fluvià. En el relato, su interés lo centra en mostrar cómo un ‘reconocimiento físico, geográfico, topográfico y geológico de todo el Principado’ permitiría alumbrar el trazado de canales de riego, una obra pública que intensificaría la producción agraria de todas las comarcas. Como proyecto impregnado de ideales ilustrados, su fin último es conseguir el bienestar de la sociedad, proclamando que su prosperidad contribuiría a ‘desprender a los labradores de sus preocupaciones inveteradas’. Resulta curiosa su explicación de la presencia de la actividad industrial -a la que denomina ‘arte’-. La causa de su dispersión espacial se debe a la profusión de escenarios estériles y míseros en el interior continental, estimando que es aquí precisamente donde yace la mayor riqueza del país. El carácter industrial y activo de los catalanes lo detecta en la respuesta ingeniosa y audaz a este entorno adverso, con la creación de fábricas textiles, papeleras, fraguas y otras actividades económicas promovidas para el aprovechamiento eficaz de los recursos naturales de su suelo. A través de estas consideraciones podemos advertir la dispersión y cualidades que reúne la economía catalana del Antiguo Régimen, y lo lejos que Barcelona y otras ciudades costeras se hallaban de la intensa industrialización que protagonizarían poco después. La disponibilidad de un buen mapa, sigue argumentando, contribuiría a mejorar su red viaria con la construcción de nuevas carreteras y la reforma de las ya existentes. Dicha mejora estimularía el comercio y un aprovechamiento más eficaz de los recursos naturales, especialmente los del interior, y que ‘el arte’ trataría de explotar. La primera parte de la memoria concluye sugiriendo la creación de una comisión. Estaría formada por tres expertos ‘animados del celo del bien a la nación’. Cada uno de ellos presidiría sus tres secciones, y sus trabajos proporcionarían tres tipos de obras o inventarios de datos geográficos. La tarea que encomienda a la primera sección es el dibujo de un mapa general del Principado. Su arquitectura respondería a la cultura geométrica difundida durante la Ilustración, la aplicada por los franceses y puesta en práctica en todos los países europeos. Además de la fijación astronómica y geométrica de los lugares, se ocuparía del dibujo de su configuración orográfica y averiguación de cotas altimétricas. La segunda sección se encargaría de la formación de un ambicioso archivo de datos geográficos de Cataluña, especialmente de sus residentes y el escenario que ocupan. Entre sus obligaciones incluye la confección de un censo de población y el conocimiento de las cualidades o atributos que caracterizan su suelo. También debería proponer mejoras a introducir en las diversas comarcas. El resultado final sería una Geografía, Geología y Topografía de Cataluña, acompañada de abundantes testimonios gráficos. Como puede advertirse, un colosal trabajo de reconocimiento y recopilación de datos territoriales.
420
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Si en los primeros párrafos del documento, con orgullo patriótico herido al compararse con sus vecinos, el autor constata el deplorable estado que ofrece la nación en materia cartográfica, en los últimos se remonta al pasado para recordar episodios gloriosos de la etapa renacentista, unas hazañas logradas con tesón, audacia y valentía. Y en cuanto a la cultura, tercer argumento que esgrime, afirma que tanto el gobierno como el pueblo carecen de publicaciones o evidencias que den a conocer su estado y alerten a los más inquietos acerca del modo de estimular su prosperidad. Unos testimonios documentales que ya disponen países de nuestro entorno, y que su carencia acredita la idea ‘de que en España se ha tratado de conocer lo de afuera -se refiere a las colonias-, empeñados en ignorar lo de adentro’. Desvela que se ve obligado a consultar fuentes extranjeras para lograr un mejor conocimiento de nuestro escenario.7 2.2 Segunda parte: Comisiones contempladas y su programa de operaciones La segunda parte del documento ostenta por título Organización de la Comisión y proyecto de operaciones, y alude a las cualidades que deben reunir las personas responsables de su ejecución, su número y resultados tangibles. Concluye exponiendo con cierto detalle el plan de trabajo de la primera sección, la encargada de levantar el mapa de Cataluña. Una sección que confía en dirigir, esbozando las operaciones necesarias para su confección. La magnitud y complejidad de las tareas planteadas en la memoria -la formación del mapa de Cataluña, la configuración de un archivo de datos geográficos y los recursos territoriales requeridos por el ejército-, exigen la creación de una Comisión General. Estaría compuesta por tres miembros adiestrados en tales operaciones, responsables, a su vez, de las tres secciones contempladas y llevar a cabo las acciones adelantadas. Sus titulares deberán acreditar sobrado dominio en saberes matemáticos, cosmográficos y físicos. La Comisión General sería la encargada de supervisar todas las actividades ejecutadas. Su primera sección, bautizada como Cosmográfica, se ocuparía de la formación del mapa. La segunda, denominada EconómicoPolítica, de la consecución de datos territoriales diversos, además de diagnosticar un mejor aprovechamiento de sus recursos naturales, los atesorados por su suelo, agua y vegetación. Finalmente, propone la creación de una tercera sección calificada de Militar. Le asigna la tarea de dibujar planos de plazas fuertes y la redacción de informes de lugares estratégicos, como fronteras y sus pasos; también la confección de itinerarios de marcha de las tropas y tablas de distancias, unos trabajos que el autor había realizado como Capitán de guías en el transcurso de la invasión francesa. Con la finalidad de asesorar y verificar las operaciones efectuadas por la Comisión General, propone la creación de otra calificada de Permanente. La compondrían cinco asesores técnicos, unos profesionales seleccionados del estamento militar, académico y profesorado. A su vez, los miembros de la Comisión General deberán contar con oficiales ayudantes, y cada una de sus tres secciones, con personal auxiliar, preferentemente del cuerpo de zapadores del ejército, a los que juzga como dotados de la preparación idónea para efectuar todas estas operaciones. Como hemos adelantado, la tarea que debe afrontar la Sección Cosmográfica es la formación de un mapa detallado y exacto de Cataluña. En el desglose de los pasos es donde advertimos su dominio de la cultura y metodología geodésica, y acredita la experiencia adquirida con los académicos franceses. Comienza refiriéndose a la medida de la base sobre la que se fundamentará toda la red geodésica. Por sus ventajas, propone se efectúe en la playa situada en las inmediaciones de la
421
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Ciudadela (Pueblo Nuevo). Luego, ir trazando los sucesivos triángulos hasta cubrir toda la faz de Cataluña, partiendo de los vértices elegidos por los académicos franceses; aquellas señales destruidas, deberán restaurarse mediante la colocación de piedras de molino fijadas al suelo. Como novedad introduce la averiguación de cotas altimétricas, un saber que se demorará algo más de lo deseado, y presenta los dos procedimientos empleados para su cálculo, el geométrico y el barométrico. En cuanto al dibujo de su interior, el mapa deberá mostrar los atributos morfológicos de su escenario. Sus creadores confeccionarán igualmente, perfiles geológicos y cortes topográficos de su relieve. Y por supuesto, se establecerá mediante observaciones astronómicas las coordenadas de latitud y longitud. No menciona para esta última un meridiano de origen. Como es lógico, se brinda a dirigir esta sección y a emprender los trabajos geodésicos que exige la trama geométrica en la que debe insertarse la información que contenga el mapa. Aunque no nos lo aclara, no parece que sea la segunda sección la encargada de suministrar los datos necesarios para poder dibujar su configuración o aspecto orográfico. Los trabajos encomendados a la segunda sección son los más ambiciosos. También, los más novedosos. Reclama la creación de un departamento o equipo de estudiosos asesor de un gobierno. Unas tareas que pronto entrarán a formar parte de la administración pública, demandadas por las acuciantes necesidades de cambio reclamadas por la sociedad liberal. Le asigna la titánica misión de obtener evidencias que ayuden a conocer mejor el país, invitándola a plantear proyectos destinados a su transformación y mejora. Los informes que redacte deberán contener, esencialmente, datos acerca de la economía del país, es decir, la actividad agrícola, industrial y comercial ejercida por sus moradores. Para contar con un mejor diagnostico de la situación en que se encuentra su sociedad, deberá completarse con la redacción de una historia y un censo de sus residentes. La importancia otorgada a esta sección se debe al deseo de impulsar la producción y contribuir así a mejorar el bienestar de sus residentes. Ante la complejidad y dificultad de las tareas encomendadas, propone cuentar con un equipo de asesores Químicos, Orictognostas y Ejeognostas. También, franquearle el acceso a la información custodiada en academias, archivos, sociedades literarias, juzgados y ayuntamientos. Finalmente, la tercera sección -la Militar- deberá ocuparse de ‘cuanto tiene relación con la guerra’. La amarga experiencia vivida durante la ocupación francesa justifica su inclusión, encomendándole tareas que tienen que ver con la defensa del territorio. Menciona los lugares más vulnerables y dignos de atención preferente, como son las plazas fuertes, los pasos fronterizos, las costas y la red viaria. Entre sus obligaciones incluye el levantamiento de planos de sus recintos, la confección de itinerarios longitudinales y tablas con las distancias entre los diversos lugares o estaciones. Una importancia avalada, con tono narcisista, por los beneficios obtenidos con sus trabajos durante los años 1813-14 y los servicios prestados a generales del ejército. No alude a plazo o tiempo que exigiría la finalización de todas estas tareas, aunque parece contemplar comisiones y grupos de trabajo de vigencia permanente. Tampoco estima los recursos instrumentales que precisa y su potencial coste económico. El control lo ejercería el Capitán General, máxima autoridad en Cataluña.
422
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. Perfil profesional y garantías de éxito ofrecidas por su autor La semblanza y méritos reunidos por Agustí Canelles los conocemos gracias al discurso leído en la Real Academia de Ciencias de Barcelona como homenaje póstumo a su figura. También, a través de algunas noticias aparecidas en publicaciones de la época.8 Aunque recientemente se ha recordado la epopeya geodésica en la que participó,9 no se ha profundizado en las prácticas desplegadas y los protagonistas que intervinieron. Un vacío que esperamos se colme algún día.10 Agustí Canelles nace en 1765, en una pequeña parroquia de la comarca de Osona, Alpens Santa María del Pens consignan sus biógrafos-, en el seno de una familia modesta. Cursa sus primeros estudios en Vic, con notable aprovechamiento, conducta que anima a sus preceptores a recomendar que siga con los mismos, ingresando en el seminario que la orden Trinitaria tenía en Barcelona. Una vez concluidos, sin tener claro cuál sería su futuro, ingresa en la Escuela de Náutica de la Real Casa Lonja, institución educativa financiada por la Junta de Comercio de Barcelona. Aquí cursará estudios de matemáticas y navegación, saberes que cultivará el resto de sus días. Tras efectuar un viaje de prácticas al Caribe, abandona la idea de convertirse en marino. Profesa los hábitos de Trinitario y se consagra al estudio de la teología y la enseñanza como orador evangélico. Su preparación y experiencia le sitúan como el candidato más idóneo para ocupar la cátedra de Náutica (1786) convocada en la Escuela de esta especialidad instalada en la Lonja, institución en la que había cursado sus estudios y de la que más adelante llegaría a ser su director. Una actividad docente que ejercerá hasta su huida de la ciudad de Barcelona, en diciembre de 1808, al no querer colaborar con las fuerzas de ocupación francesas. En 1803, a sus treinta y ocho años de edad, solicita el ingreso en la Real Academia de Ciencias. Entre los méritos que expone incluye el conocimiento de los trabajos geodésicos ejecutados por los Académicos franceses en Cataluña, entre 1792 y 1794, mostrándose un entusiasta defensor del empleo del metro como medida universal.11 Una vez aprobada su solicitud, se ocupará de la redacción de diversos informes de álgebra y geometría.12 Asimismo, se hará cargo de la Cátedra de Matemáticas, primero como aspirante, y más tarde como titular, brindándose a impartir clases de Cosmografía aplicada a la Geografía.13 Su credencial de académico y el conocimiento de las tareas llevadas a cabo por el equipo de científicos franceses en Cataluña, le permiten ser elegido como auxiliar en los trabajos de medición reanudados por el astrónomo Pierre François Mechain (1744-1804) en 1803.14 Una colaboración que concluirá con el fallecimiento del astrónomo francés en Castellón, regresando a Barcelona.15 Durante la ocupación francesa (1808-1814), sus convicciones patrióticas le obligan a poner sus conocimientos al servicio de los generales españoles, llevando a cabo el dibujo de planos de ciudades, la redacción de itinerarios, descripción de lugares, etc. En esta etapa de su vida efectúa tareas acordes a las necesidades del momento, dotándole de experiencia cartográfica y un profundo conocimiento del territorio de Cataluña. Sin duda, fue en estos años en los que advirtió con mayor nitidez la necesidad de contar con el mapa, un proyecto que concebiría en las amenas conversaciones sostenidas con Mechain en el transcurso de su primera y obligada estancia en Barcelona (1793-94). Acabada la guerra, en mayo de 1814 se incorpora a su puesto en la Escuela de Náutica. Su compromiso y dedicación a la labor docente le lleva a publicar, un año después, un curso de náutica en dos volúmenes.16
423
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Fallece en 1818, a los 53 años de edad, en la población de Calella (Maresme). 4. Audiencia a la que está dirigida la memoria y reacciones suscitadas La memoria en la que Agustí Canelles detalla su ambicioso Proyecto Geográfico fue conocida en círculos académicos de la época. Probablemente, a través de la comunicación oral efectuada por él mismo en el transcurso de su preparación, al persuadir a sus colegas de las ventajas que generaría la aplicación de su idea. La existencia de una copia en Barcelona, exhibiendo una prosa anterior a la que muestra el documento final, constata que tardó en depurarse, posiblemente recabando el asesoramiento de amigos y colegas académicos. Los archivos de la Academia de Ciencias no conservan un ejemplar o duplicado de la misma. No obstante, sus biógrafos la leyeron con atención y compartieron su idea, ya que la citan con frases muy halagadoras. En efecto, Muns afirma que ‘se complace en pintar con la mayor viveza los incalculables bienes que produciría la ejecución de tan saludable proyecto. Traza en ella un cuadro completo de los imperiosos motivos que deben decidir la empresa: por un lado las dilatadas fronteras y costas de Cataluña, sus plazas fuertes y puntos militares, el gran número de sus moradores, la variada configuración de su territorio, el escalonado desnivel de su superficie, la asombrosa variedad en la dirección de sus ríos, la multitud y sinuosidad de sus caminos, y por otro, la actividad de sus habitantes aplicados decididamente a las artes, al comercio y a la agricultura, todo esto bien conocido y detallado por medio de dicha carta geográfica ¿qué de incentivos para excitar el celo del gobierno y el interés de los particulares a la verificación de mil planes favorables a aquella?’.17 Otro de sus biógrafos, Ricart, afirma que ‘Recogiendo todos los datos y observaciones que hizo durante la guerra, escribió una preciosa Memoria sobre la utilidad de formar un mapa general de Cataluña, idea que acariciaba hacía mucho tiempo y que su muerte prematura privó que pudiera llevarla a cabo. Esta Memoria es una recopilación geográfica estadística del antiguo Principado… Es la verdadera fotografía de la colosal inteligencia del Padre Canellas, pues en pocas páginas da certeras tocatas de todas las ciencias’.18 Desgraciadamente, ignoramos otras noticias o reacciones suscitadas por el proyecto. La documentación conservada en el Centro Geográfico del Ejército se compone de cinco cartas, además de la memoria que acabamos de examinar. Su estudio nos permite identificar los escenarios del poder por los que transitó y las personalidades consultadas. El primer receptor del proyecto fue el Capitán General de Cataluña, Francisco Javier de Castaños.19 Suponemos que pocos días después de la fecha que consta en la memoria: 20 de enero de 1816. Una vez examinada y juzgada como digna de ejecutarse, Castaños busca el apoyo financiero de la Real Junta de Comercio de Barcelona (26 febrero). Tras dos semanas de deliberaciones, en carta firmada el 13 de abril por su presidente Josep de Ama, le aconseja llevarla a cabo y elogia los desvelos mostrados. Avala su importancia recordándole cómo una iniciativa similar condujo a la construcción del Canal de Urgel. Una sugerencia presentada por Juan Soler, arquitecto que dibujó el plano en 1786, y su hijo Tomás Soler y Ferrer responsable de los trabajos posteriores. Se despide comunicándole que la Real Junta de Comercio carece de fondos necesarios para responsabilizarse de dicha empresa. Ante las resistencias encontradas en la sociedad civil de Cataluña, Castaños decide trasladar la petición a sus superiores militares de Madrid, cursándola a las autoridades del Ministerio de la Guerra (31 de octubre). Curiosamente, su destinatario es el Marqués de Campo Sagrado,
424
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
militar que había ejercido el cargo de Capitán General de Cataluña hasta el año anterior. Le invita a que preste atención al tema, y somete a su consideración la posibilidad de que el ejército se haga cargo. En su escrito le informa de los resultados de las gestiones efectuadas en Barcelona. Con asombrosa celeridad (9 de noviembre), el Ministro de la Guerra responde comunicándole que ha expuesto su petición al monarca Fernando VII (1808-1833), quien le transmite su agradecimiento por el celo manifestado en toda esta empresa. No sabemos nada más, y todo hace suponer que, a partir de ese momento (1816), pasó a engrosar los fondos del archivo, ya que no se vuelve a mencionar más. Desgraciadamente, su autor fallecerá año y medio después (1818), olvidándose el Proyecto Geográfico. 5. Algunos mensajes que encierra este proyecto Esta iniciativa, como todas las redactadas en el transcurso de esta etapa de nuestra historia, puede juzgarse bajo distintas sensibilidades. Junto a la lectura empírica y racional de la misma, debemos advertir algunos de los significados ideológicos que encierra. En efecto, si nos fijamos en las circunstancias en las que surge, podemos calificarla como una reacción más a la carencia de un mapa preciso demandado por protagonistas señalados de nuestra sociedad. Una denuncia a la apatía científica reinante, justificada por la ausencia de programas análogos a los emprendidos por nuestros vecinos europeos. Asimismo, la iniciativa ofrece la solución idónea para remediar esta carencia, apelando al poder y responsabilidad del gobierno. Consiste en aprobar un plan de trabajo, el ejercicio de una cultura novedosa importada de nuestros vecinos, la elección de un selecto equipo de expertos y el despliegue sistemático de unas prácticas. Asimismo, la iniciativa refleja de manera muy elocuente la recepción de unas ideas alumbradas fuera de nuestras fronteras, la fascinación despertada y los efectos producidos, materializados en la petición de su puesta en práctica en nuestro país. Sus apasionados seguidores están convencidos de que un minucioso reconocimiento de la realidad geográfica -un mapa preciso, un profuso y documentado archivo de datos territoriales- permite intervenir eficazmente en ella, y transformarla en beneficio de sus residentes. Francia es el ejemplo a seguir, y su iniciativa, digna de ser emulada por nosotros. Este tácito discurso ideológico, presente en todas las memorias, prende en sus protagonistas en diversos momentos y circunstancias. El contacto establecido con responsables de misiones científicas en el extranjero es uno de ellos. Unos contactos forjados, esencialmente, a través de la colaboración prestada en la ejecución de arduos trabajos geodésicos, primero en América y luego en España. También se vislumbran las ventajas que acarrearía la disponibilidad de un mapa preciso durante la construcción de canales de riego y comunicación, o en tareas de estrategia militar destinadas a la eficaz defensa del territorio. Sin duda, el estímulo más fecundo es el contacto establecido con competentes y apasionados académicos. En amenas conversaciones sostenidas con ellos descubren el alcance de las tareas geodésicas que llevan a cabo, y cuáles son sus ventajas; y con la fuerza persuasiva que brota del ejemplo, despiertan similares inquietudes en sus interlocutores, unas personas sensibles a estos temas e ideales y ansiosas por participar en una hazaña memorable. El grado de asimilación de esta innovadora cultura, a la vista de las diversas redacciones, difiere considerablemente. Asumiendo que se dirigen a unas autoridades conscientes de su importancia, la mayor parte de la memoria la consagran a cómo construir la red geodésica, la tarea que mejor conocen. Aspiran a ofrecer la trama geométrica que debe sostener el dibujo de
425
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
su interior, labor que permitiría traducir la complejidad paisajística del territorio en una imagen cartográfica accesible y fiable. Sin embargo, son escasas las referencias a esta trascendental y meticulosa tarea -el dibujo de su configuración-, con el desglose de los trabajos a ejecutar y las competencias requeridas por las personas elegidas para plasmarlo. De ahí que, como ya ha avanzado algún autor, sus redactores muestren claramente vocación de geodestas, más que de geógrafos o ingenieros geógrafos. Caselles, frente a otros proyectistas, alude a la conveniencia de formar un archivo de datos geográficos, aunque no aclara cómo debe reunirse y su relación con el proyecto cartográfico. Todo hace suponer que se trata de un archivo complementario. Por otro lado, las sucesivas peticiones tratan de alertar a las autoridades de la situación cultural y científica en que se encontraba el país. Proclamando los logros conseguidos por países extranjeros, denuncian la apatía y demora del nuestro, proponiendo adoptar proyectos encaminados a corregir las deficiencias expuestas y equipararnos a ellos. Una situación que exigía medidas urgentes y la aprobación de trabajos encaminados a reunir información geográfica con la que legitimar sus decisiones. Los diversos proyectistas contemplan el mapa y su visible archivo de datos territoriales- como un eficaz instrumento en la mejora de la situación económica del país. Un recurso indispensable para su reforma y lograr su progreso. Coinciden en ello con los anhelos acariciados por personalidades ilustradas, convencidas que un mejor conocimiento del país conduciría a alumbrar y desplegar medidas más eficaces. Sin embargo, ante sus silencios, no parece que fueran éstas las preocupaciones más apremiantes de las autoridades. Otro sugerente mensaje que encierra la memoria es el diagnostico y protagonismo otorgado a los benéficos que aportaría el mapa. Presiden la redacción y, con su retórica, tratan de atraer la atención hacia unos efectos, conmover así a las autoridades y facilitar su aprobación. Entre los argumentos esgrimidos figuran sentimientos patrióticos, económicos, bélicos y culturales. Los primeros se advierten al subrayar los éxitos científicos y cartográficos cosechados por los demás países europeos. Con orgullo nacionalista, resalta las diferencias que nos separan y alejan de tales países. La admiración despertada por sus hazañas científicas es, sin duda, la convicción que anima la memoria. Acentuando las diferencias que nos separan pretende mover a la adopción de medidas. Una apelación sutil a la autoestima que se refuerza con la mención al glorioso pasado, aunque con menor énfasis. Tras esta manifestación de idealismo, el autor expone las mejoras materiales que proporcionaría a la sociedad. La utilidad de la información geográfica reside en la fuerza heurística que emana de su contemplación y estudio, contribuyendo así a imaginar intervenciones sobre el territorio, desde el trazado de canales de riego a mejoras en la red de comunicaciones. Unas reformas que beneficiarían la actividad económica. Todas estas medidas, concluye, contribuirían a impulsar la producción agraria y a un mayor intercambio de productos. Asimismo, contempla la posibilidad de descubrir recursos encerrados en sus suelos, y que el mapa, como elocuente retablo de datos geográficos, ayudaría a desvelar de manera inmediata. Tras los argumentos políticos y económicos aparecen los bélicos. La reciente ocupación napoleónica motiva que figuren en un proyecto de estas características. La sensación de vulnerabilidad y el espíritu militar adquirido durante la contienda se reflejan en el empleo de términos como defensa, estrategias a desplegar, fronteras, plazas fuertes y otros vocablos que evocan las preocupaciones adquiridas durante la pasada guerra. Unas inquietudes encarnadas por el poder militar, receptor de la iniciativa y principal poder del momento. El apartado
426
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
constata igualmente las cualidades de ingeniero militar ejercitadas durante la contienda, de ahí que reclame la creación de un cuerpo análogo al que ya disponen los generales franceses. Finalmente, como docente convencido de los beneficios que aporta la posesión de una buena educación geográfica, Agustí Canelles observa con tristeza la carencia de datos documentales publicados. La disponibilidad del ansiado mapa contribuiría a mejorar su cultura territorial, dotando a la sociedad de un instrumento elocuente, fiable y detallado de los diversos escenarios de Cataluña. Contempla el agua que fluye por sus arterias como la savia que fecunda sus campos. La anhelada transformación del país se produciría de manera inmediata, conscientes sus residentes de sus potencialidades. La información mejoraría su cultura e imaginación geográfica, y alentaría a emprender las reformas sugeridas en el ámbito económico. En definitiva, tanto ésta, como las demás propuestas de confección de un mapa exacto del país, revelan las preocupaciones sentidas por una parte de la sociedad y las medidas concebidas para su corrección. Sorprende gratamente la privilegiada función otorgada a la información geográfica, germen y estímulo transformador de la realidad; la coherencia del plan propuesto para disponer del ansiado archivo de datos geográficos; la preparación y experiencia acreditada por sus autores; y los beneficios que generaría su existencia. Una lectura técnica permite juzgar la racionalidad y viabilidad de las operaciones propuestas, sus pasos, recursos humanos e idoneidad. Además, revelan la sensibilidad económica y política de sus autores, es decir, la preocupación por los beneficios y el prestigio que acarrearía a la nación. Todas contemplan el mapa como un instrumento imprescindible para la explotación y mejora de los recursos que posee el país. Su disponibilidad impulsaría planes transformadores de su escenario, con la mejora de la riqueza económica y el consiguiente disfrute de una mayor prosperidad. Si excluimos el proyecto concebido por Rodríguez y culminado felizmente por Fontán con su mapa de Galicia, ninguna de las propuestas cartográficas prosperó. O lo hizo con considerable retraso, a la vista de su tardía institucionalización. La inmediata industrialización que afectará el país pondrá de manifiesto de nuevo la carencia de este recurso y apremiará la búsqueda de soluciones puntuales. Notas 1
Aunque contamos con muy meritorias aportaciones, no disponemos todavía de un trabajo en el que se aborde y sintetice el tema de los ‘proyectistas’ de la carta geométrica de España. Las propuestas formuladas por Jorge Juan (1751) han sido estudiadas por Reguera; las de los marinos, por Martín Merás; obras más generales aluden a las de los ingenieros Martín Sarmiento (1789) y Carlos Lemaur (1812); la de Fontan (1852) ha sido estudiada igualmente por Reguera. 2 En parte, el mapa de Galicia dibujado por Fontán puede considerarse como un fruto tardío del contacto establecido por Rodríguez con los académicos franceses. 3 Nos referimos a M. CARME MONTANER. 2000. Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (18531941). Els inicis i la consolidació de la cartografía topogràfica. Barcelona, R. Dalmau Editor; Institut Cartogràfic de Catalunya; en su capítulo inicial alude al proyecto que estamos examinando. 4 Por la particularidad de introducir entre sus argumentos las ventajas del mapa en la defensa miliar, suponemos que la iniciativa se hizo más apremiante durante la ocupación francesa, momento en el que experimentaría la carencia de recursos cartográficos adecuados a las necesidades bélicas. 5 Curiosamente, en ningún momento cita los mapas disponibles o que usaron; serían los de T. López, Mapa del Principado de Cataluña (1776) y otros estampados en Barcelona, como la Nueva descripción Geographica del Principado de Cataluña (1769), de Josep Aparici que eran los más recientes. Cabe suponer que también usarían el mapa mural Carte Generale des Monts Pyrenees (c.1730) de Roussel. Ignoramos si emplearon otros manuscritos como el dibujado por Borjano o copias del mismo. 6 Recordemos que ya existía ese cuerpo creado por Godoy, y que en 1810 aparece el Depósito de la Guerra, a imagen del existente en Francia.
427
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 7
Los mapas dibujados por Tomás López seguirán usándose durante todo este siglo, y los diversos ejemplares de Cataluña que se publiquen serán, más o menos maquillados, actualizaciones del mapa dibujado por Josep Aparici (1769). 8 R. MUNS I SERIÑA. 1818. Elogio del R.P. Fr. D. Agustín Canellas, socio y censor de la Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, leído en Junta General el día 3-VI-1818. Barcelona, Imprenta Brusi; J. RICART I GIRALT. 1882. Resenya biográfica de Fra Agustí Canelles, llegida en 26 de novembre de 1881 en la Associació Catalanista d’Excursions Científicas. Barcelona, Imprenta La Renaixensa, (aparece traducido al castellano en Revista de Navegación y Comercio, V, 15-1-1892, nº 113, págs. 1-5) 9 La contribución conmemorativa más extensa figura en Muntanya nº 797, febrer 1995, con artículos de varios autores. 10 En Valencia se han publicado diversos trabajos que describen la epopeya geodésica en su escenario. 11 Proyecto sobre una medida universal sacada de la naturaleza, y principalmente adequada para España. Leído en la Junta general celebrada por dicha Real Academia en 22 de junio de 1803. Barcelona, I. Francisco Surriá. 12 Uno de los que hemos encontrado es Dictamen d’Agustí Canelles sobre el trebal: La quadratura del círculo y razón del diámetro a la circunferencia de Pau Vallaure. 13 Recordemos que, en esos momentos, Barcelona carecía de universidad, ya que había sido trasladada a Cervera. Y será la Academia la que imparta regularmente enseñanzas de diversas materias, entre ellas Geografía. 14 La memoria de la expedición, con la red geodésica correspondiente, puede verse en Base du système mètrique décimel, ou mesure de l’arc du méridien compris entre les parallèles de Dunkerque et Barcelona, executée en 1792 et annes suivantes, par MM. MECHAIN Y DELAMBRE. Paris, Institut National, 1806, 1807, 1810, 3 vols. 15 A. E. TEN, en su trabajo Medir el Metro. La historia de la prolongación del arco de meridiano DunkerqueBarcelona, base del sistema métrico decimal. (Universitat de Valencia, 1996) señala que ‘Méchain acepta la ayuda de un monje barcelonés, el P. Agustín Canellas, del que se quejará amargamente en los meses sucesivos’ (pág. 139); más adelante ‘el P. Canellas, por errores en los registros, le hace perder 11 o 12 días de trabajo’ (pág. 155). Sin citar las fuentes de las que extrae estas consideraciones, resultan poco elogiosas para Canelles, revelando torpeza. Tampoco resultan muy halagadores los juicios aportados por KEN ALDER en La medida de todas las cosas. La odisea de siete años y el error oculto que transformaron el mundo. (Madrid, Taurus historia, 2003); señala que ‘se decía astrónomo y que estaba muy seguro de sus conocimientos y ansioso por figurar en una expedición histórica’ (pág. 290); más adelante alude a las dos semanas de trabajo perdidas por Mechain, ante los errores detectados en sus cálculos, al colocar erróneamente (Caselles) una señal (pág. 296). 16 Elementos de Astronomía Náutica: Escritos para utilidad de los que se dedican a la navegación científica. Barcelona, Agustín Roca, 1816. 17 R. MUNS I SERRINILLA, Elogio del R. P. Fr. D. Agustín Canellas, op. cit. pág. 22. 18 JOSEP RICART I GIRALT, Resenya biográfica de Fra Agustí Canelles, op. cit. 19 Por delegación del monarca, el General Castaños, como máxima autoridad en Cataluña, ejercía el cargo de Presidente de la Academia de Ciencias de la que Canelles era miembro.
428
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CARTOGRAFIA I REVOLUCIÓ: DE LA INDÚSTRIA DELS SANTS ALS MAPES EN RELLEU (1936-1939)1 Carme Montaner i Garcia Institut Cartogràfic de Catalunya. Cartoteca de Catalunya Introducció Del conjunt de la producció cartogràfica, la dels mapes en relleu és potser la que ha merescut menys atenció per part dels historiadors de la cartografia. El fet que sovint es tracti de models únics, i que antigament fossin de gran fragilitat degut als materials amb què es feien, ha fet que se n’hagin conservat pocs i, per tant, que no hagin estat objecte de gaires estudis. En aquesta comunicació expliquem les vicissituds de la construcció i reproducció en sèrie d’un mapa en relleu de Catalunya de la dècada dels anys trenta del segle XX com un exemple de la presència que van tenir en la societat catalana en aquells anys. El fet més curiós és que gràcies al procés revolucionari viscut durant els anys de la guerra civil, aquest mapa en relleu es va arribar a reproduir industrialment, cosa que el fa un producte gairebé únic de la producció cartogràfica a Catalunya en la primera meitat del segle XX. Els mapes en relleu que en el segle XVII i sobretot en el segle XVIII es van utilitzar majoritàriament amb finalitats bèl·liques –el museu del plans-reliefs de París en mostra exemplars destacats- van viure un nou impuls a partir de la segona meitat del segle XIX. A Suïssa i Àustria, territoris de llarga tradició en l’elaboració de cartografia topogràfica, un bon nombre de cartògrafs, la majoria relacionats amb les associacions excursionistes, van impulsar la realització de mapes en relleu dels massissos més espectaculars dels Alps. Als museus alpins de Berna i Insbruck se n’han conservat magnífics exemples de finals del segle XIX i primer quart del XX, d’autors tan reconeguts com Xaver Imfeld (1853-1909), Fridolin Becker (1854-1923), Simon Simon (1857-1925) o Léo Aegerter (1875-1953). Les funcionalitats d’aquests relleus, alguns certament espectaculars, eren diverses i anaven des d’aplicacions pedagògiques a finalitats propagandísticsques.2 Encara que la situació no era ni de bon tros la mateixa, Catalunya també visqué a finals del segle XIX i primer terç del segle XX un gran interès per la cartografia. No només parlem de cartografia oficial i de cartografia relacionada amb els projectes de la industrialització, sinó d’un fenomen social més general d’aprenentatge de lectura de mapes. Dos factors hi van tenir molt a veure: l’excursionisme i els nous corrents pedagògics, tots dos relacionats amb el moviment catalanista. L’excursionisme, a través del seu actiu moviment associatiu, dugué a terme una gran tasca de difusió dels coneixements cartogràfics. Totes les entitats van organitzar cursos on s’ensenyaven nocions bàsiques de confecció de mapes que els socis posaven en pràctica en les seves excursions. L’objectiu era pal·liar, en certa manera i a la mesura de les seves possibilitats, la manca històrica de documentació topogràfica del país. D’altra banda, Catalunya visqué, a inicis del segle XX, un important moviment de renovació pedagògica. En els nous plantejaments educatius, la geografia deixà de ser una assignatura memorística i passà a ser una disciplina activa de descoberta i anàlisi, on la cartografia hi tingué un paper rellevant ja que era considerada una eina molt útil per a l’ensenyament. Els mapes que publicà l’Associació Catalana de l’Ensenyança o
429
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
els treballs cartogràfics que ens han arribat dels alumnes de Pau Vila3 en són bons exemples. En aquest ambient, creiem que els mapes en relleu hi van tenir una certa presència. Hi ha una dada significativa: en el catàleg de l’Exposició Cartogràfica Catalana,4 organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya l’any 1919, a la pàgina 170 s’hi recullen sis mapes en relleu d’indrets catalans, dos d’ells signats per Rafel Baradat, un per Francesc Parés i un pel pedagog Francesc Flos i Calcat. Si tenim en compte que aquesta exposició va ser, entre altres coses, un “aparador” de la cartografia que es feia servir en aquells moments, el nombre de mapes en relleu exposats és certament destacable. També tenim documentada una proposta feta pel cartògraf Léo Aegerter al CEC el 1924 per a la confecció d’un mapa en relleu de Catalunya i que l’entitat excursionista no pogué encarregar per manca de finançament.5 Per un atzar gairebé fortuït, ja fa anys va venir a parar a la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) un mapa en relleu de Catalunya, fet a la dècada dels anys trenta del segle XX. Tot i que no en sabíem pràcticament res, amb els anys hem pogut anar estirant el fil i n’ha sortit una història ben singular que barreja afers personals i institucionals. És un bon exemple de com les magnífiques idees i propostes, en aquest cas en el camp de la cartografia, van trobar serioses dificultats de realització. Malgrat tot, amb molt d’esforç per part de persones i institucions diverses, algunes es van arribar a dur a terme. Un mapa en relleu a la col·lecció de la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya L’any 1987 la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya adquirí a un particular un mapa en relleu. Fou el mateix venedor qui s’adreçà a la Cartoteca ja que es volia desprendre d’un objecte que li havia arribat per herència familiar i que era molt gran, pesava molt i estava sempre ple de pols. El mapa no portava cap tipus de documentació i el venedor no va saber donar-ne cap referència, només que era del temps de la guerra civil espanyola (1936-1939). Les característiques del mapa són les següents: Mapa de Catalunya en relleu . Escala horitzontal 1:240 000. Escala vertical 1:50 000. Mides: 114 x 103 cm. Mapa fet de guix, pintat en colors amb indicació dels nuclis urbans. Sense toponímia, excepte “Mar Mediterrania” i “Catalunya” en l’àrea marítima del mapa. Emmarcat en un marc de fusta. No fou fins l’any 1992 que tindríem les primeres notícies de confecció d’aquest mapa. En una entrevista feta al llibreter Sr. Joan Quera (1910-1996) en motiu d’un treball de recerca sobre l’editorial Alpina i el geògraf Salvador Llobet6 vam poder consultar a la rebotiga de la famosa llibreria del carrer Petritxol, un exemplar de mapa en relleu com el de la Cartoteca. Al dors portava un segell amb la denominació “Nova Indústria de les Arts Decoratives”. El Sr. Quera va fer esment que eren uns mapes que s’havien fet a Olot durant la guerra civil, quan la indústria d’imatgeria d’aquesta ciutat s’havia quedat sense feina degut al procés revolucionari viscut en aquells anys.7 Malgrat aquesta troballa, no vam poder localitzar més referències. La informació sobre la confecció del mapa en relleu no arribaria fins l’any 2007, quan aquest document cartogràfic fou inclòs en una exposició sobre els mapes en la guerra
430
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
civil espanyola (1936-1939) organitzada per l’Institut Cartogràfic de Catalunya amb el suport de la Direcció General de la Memòria Democràtica.8 La fitxa catalogràfica del mapa feta a la Cartoteca sempre l’havia definit com un mapa anònim i així figurà en l’esmentada exposició fins que el mes de febrer de 2007 els germans Carulla i Serra lliuraren a l’Institut Cartogràfic de Catalunya un dossier on hi havia recollida la informació sobre l’autoria i les vicissituds d’aquest mapa. L’autor n’era el seu pare. Mapa en relleu de Catalunya de F. Carulla. Exemplar de la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya
La concepció i realització del mapa Francesc Carulla i Ribera (1898-1959) era un escultor barceloní, del popular barri de Gràcia, que ben aviat destacà en el món artístic amb la concessió, el 1934, del 2on premi de l’Exposició de Primavera, patrocinada per la Junta d’Art de Barcelona. Vinculat a l’associacionisme excursionista català, fou membre del Club Muntanyenc Barcelonès, entitat fundada el 1931. En aquest ambient de descoberta del país, s’interessà pels temes cartogràfics, interès no gens estrany si tenim en compte les seves habilitats de dibuix motivades per la formació artística que havia tingut. Possiblement també hi tingué a veure el fet que fos enviat al Marroc entre 1920 i 1922, en plena
431
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
guerra colonial, a complir amb el servei militar. Segons records de la família, realitzà molts dibuixos de paisatges africans, tot i que no hi ha constància que hi dugués a terme treballs cartogràfics.
L’escultor Francesc Carulla i Ribera, en una fotografia de quan era jove
A principis de la dècada dels anys trenta, Carulla va dissenyar i confeccionar un mapa en relleu de Catalunya. La iniciativa va ser totalment personal de l’escultor i, de fet, no hi ha constància d’altres persones que hi haguessin treballat ni d’entitats que hi haguessin col·laborat. En un informe redactat pel mateix Carulla i que adjuntà a la presentació que féu del mapa a la Generalitat de Catalunya, l’any 1933, n’hem pogut conèixer els objectius que perseguia l’autor: “La idea inicial per la seva construcció fou un fervent desig de conèixer la topografia catalana, ensems, el d’enfocar un treball basat en les modernes ensenyances pedagògiques de l’estranger, i també un esperit de patriotisme m’impulsa vers la seva realització, doncs per dissort a Catalunya falta crear obres d’aqueix caràcter, i també per creure seria de gran eficàcia reproduir i proporcionar-lo a les nostres escoles per estudiar geografia catalana”.9 Carulla, tot i fer d’escultor i treballar com a director artístic d’un taller de pedra artificial, enllestí el mapa en poc més d’un any, i el deixà acabat ja a finals del 1932. Aquest mateix informe detalla quines foren les dades cartogràfiques que utilitzà l’escultor com a font d’informació. En primer lloc menciona els “plans de topografia militar d’Espanya”, segurament els fulls del mapa a escala 1: 50 000 que hi havia publicats aleshores i els fulls del mapa 1: 100 000 amb topografia. També fa referència al mapa 1: 100 000 de la Mancomunitat de Catalunya, encara que n’havien sortit molt pocs fulls, i als mapes d’Eduard Brossa, cosa que ens demostra que encara se seguien utilitzant tot i haver sortit feia ja una colla d’anys. S’esmenta d’una manera general els “nombrosos mapes publicats per les diferents entitats excursionistes del país” sense especificar quines, així com les guies franceses editades per P. Soubiron a la dècada de 1920, molt conegudes a Catalunya i que anys més tard servirien de model per a la confecció dels mapes de l’editorial Alpina. Amb aquesta llista ens podem fer una idea de quins eren els mapes utilitzats popularment en aquella època. Carulla també fa menció de la utilització de dades de collita pròpia, recollides en innombrables sortides pel país. En aquest aspecte segueix l’esperit excursionista de participar activament en la cerca de tot tipus d’informació com ara geogràfica, històrica o etnogràfica sobre els diversos indrets de Catalunya i que després era publicada, majoritàriament, en els butlletins de les entitats excursionistes. Pel que fa a les tècniques de realització, segons les dades aportades pels fills, sembla que damunt d’una planxa de guix amb les mides del mapa hi va dibuixar les corbes de nivell i hi va anar clavant varetes metàl·liques amb l’alçada exacta segons l’escala 432
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
vertical (1: 50 000) del punt on eren fixades. Un cop confeccionat aquest “modelat del terreny” hi aplicà una capa de guix de motlle pastat amb aigua. Aquest material era prou modelable com per donar una primera forma al mapa a partir de l’estructura de les varetes metàl·liques i al mateix temps, un cop pres, permetia raspar-lo amb les gúbies i acabar de detallar el relleu. Possiblement les eines que va fer servir Carulla eren molt semblants a aquestes que es reprodueixen al llibre d’IMHOF (vegeu nota 2)
Del primer model sembla que se’n van treure motlles elàstics de cola de conill i se’n feren sis reproduccions obtingudes aplicant damunt dels motlles “pasta forta” (guix d’escaiola amb cola de conill i aigua) armada amb arpilleres. Era una manera d’obtenirne reproduccions amb textura prima i alhora resistent. Tant l’original com aquestes còpies eren pintades a l’oli, amb indicació de nuclis i xarxa principal de comunicacions, però eren mapes muts, ja que segons ho justifica l’autor, els mapes muts tenen un seguit d’avantatges segons “els Senyors Professors competents en la matèria”. Malauradament desconeixem quin assessors podia haver tingut Carulla per a la confecció d’aquest mapa, tant des del camp de la cartografia com de la pedagogia. Pel que fa a les tècniques de realització, queda palesa la professionalitat artística de l’autor.10 Esquema de construcció d’un motlle de mapa en relleu . El procés és similar al que utilitzà Carulla (extret del llibre d’IMHOF, vegeu nota 2)
La presentació del mapa a la Generalitat El mapa en relleu de Catalunya realitzat per Carulla resultà, un cop acabat, un document molt notable. L’escultor va saber combinar el detall de la representació cartogràfica amb un acurat treball artístic. Una ràpida ullada sobre el mapa permet al lector de fer-se una idea molt clara del relleu del territori català. L’objectiu de Carulla era poder utilitzar el mapa bàsicament com a eina pedagògica, per la qual cosa li calia trobar una font de finançament que permetés fer-ne reproduccions. Així doncs, el primer pas fou donar-lo a conèixer: el mapa fou presentat al Club Muntanyenc Barcelonès, entitat de la qual era soci. Aquí hi devia causar molt bona impressió ja que per mediació de Mossèn Antoni Batlle, l’impulsor de l’escoltisme a Catalunya, Carulla va aconseguir ser rebut a la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya on s’entrevistà amb el geògraf Pau Vila.
433
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Francesc Carulla portà el mapa a la Generalitat el mes de gener de 1933. Segons consta en un document adreçat al Conseller de Cultura, l’autor del mapa presentà una proposta per tal que la Generalitat financés les còpies del seu mapa en relleu. Bàsicament proposava que ell mateix, amb dos ajudants, s’encarregués de fer les reproduccions i per a dur-ho a terme posava a la consideració del Conseller la creació d’una institució que anomenà “Institut de Topografia Hipsomètrica Catalana”. La idea era que fos un “obrador en el qual s’estudiaria especialment la topografia en relleu de la nostra terra, sota diversos aspectes, com per exemple, arqueologia, història, turisme, centres de producció comarcals, etc.” El mapa en relleu era la primera realització d’aquesta institució. La proposta preveia treure seccions comarcals del mapa per a exposar a cada una de les comarques i també el recomanava com a element de propaganda a l’estranger, tal com diu que havien fet alguns estats del nord d’Europa a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Per dur a la pràctica aquest Institut demanava una ajuda mensual de dues mil pessetes per a obrir un obrador amb un director i dos oficials, assessorats per diferents experts en la matèria que serien nomenats per la mateixa conselleria de cultura. No se sap quina va ser, si és que n’hi va haver, la resposta oficial. El que sí es dedueix, pels esdeveniments posteriors, és que el mapa –bé l’original, bé una de les sis còpies— va quedar dipositat a la Generalitat de Catalunya i l’autor no en va tenir més notícies fins gairebé quatre anys més tard. Fotografia del model original del mapa de F. Carulla, cedida per la família
434
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’esclat de la guerra i les conseqüències per al mapa L’esclat de la guerra civil tindria unes conseqüències ben particulars per al mapa en relleu elaborat per Francesc Carulla. Una de les transformacions econòmiques més destacades del període bèl·lic fou la col·lectivització de moltes indústries. Un cas ben peculiar, i pel que sabem gens estudiat, fou la col·lectivització dels tallers de fer sants que hi havia a Olot. Ja en segle XIX a la capital de la Garrotxa prosperà aquesta indústria artística que arribà a ocupar una part significativa de la mà d’obra de la capital de la Garrotxa. Tot i que en un primer moment les nombroses indústries del ram continuaren treballant amb més o menys normalitat, ben aviat després d’iniciada la guerra van haver d’interrompre les activitats com a conseqüència del procés revolucionari anticlerical que s’estava vivint, un procés confrontat a l’orientació religiosa de la seva activitat. La imatgeria religiosa va esdevenir objecte de destrucció, tal com es pot constatar amb els testimonis gràfics de crema de sants. Per les notícies recollides al Museu dels Sants d’Olot, se sap que es van col·lectivitzar algunes indústries de sants i que es van dedicar a la confecció d’objectes de decoració i també d’objectes pedagògics, com ara cossos humans amb representació de tots els òrgans interns, aptes per als estudis d’anatomia.11 Una de les empreses col·lectivitzades fou la que prengué el nom de Nova Indústria de les Arts Decoratives. Per l’adreça que figura en la documentació, podem constatar que es tractava del taller El Sagrado Corazón conegut també com a can Mató, un dels més antics d’imatgeria religiosa d’Olot. Aquesta empresa va rebre, a principis de 1937, l’encàrrec per part del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada)12 de produir cent mapes en relleu de Catalunya a partir del model elaborat per Francesc Carulla, amb el compromís d’encarregar-ne, més endavant, un miler d’exemplars. El model del mapa els el facilità directament Pau Vila i és el que l’autor havia lliurat l’any 1933 a la Generalitat de Catalunya i que des de llavors Vila feia servir per a impartir les seves classes de geografia a l’Escola Normal. El govern de la Generalitat havia trobat un producte que podia donar un cop de mà a la indústria dels sants olotina i, al mateix temps, podia proveir a les escoles catalanes d’un material pedagògic de primer ordre pel que fa a l’ensenyament de la geografia. El problema –o, si més no, la sorpresa— és que Francesc Carulla no va ser informat d’aquest encàrrec.
Fotografia de l’edifici del taller de Can Mató d’Olot a principis del segle XX. Gentilesa del Museu dels Sants d’Olot
435
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Per un informe redactat pel mateix Pau Vila, i datat el 15 de novembre de 1937, hem pogut seguir el fil de tot el procés.13 El mes de novembre de 1936 el Director General de Comerç Exterior de la Generalitat envià Pau Vila a Olot per tal de revisar uns mapes en relleu que estaven fent a la Nova Indústria de les Arts Decoratives, per tal de fer-los un encàrrec en ferm. Allí li mostraren uns mapes en relleu d’Espanya i de Catalunya que havien fet en el taller a partir d’uns exemplars de la casa Orus de Madrid, d’origen italià.14 Pau Vila trobà que eren uns mapes molt deficients i els proposà de reproduir el model que ell feia servir a les classes de geografia -el de Carulla- i del qual adverteix que n’ha perdut el rastre de l’autor. Fou d’aquesta manera que el mapa arribà a Olot. Com que l’original no tenia toponímia –l’autor l’havia concebut com un mapa mut- és decidí de posar-hi una quants topònims, que molt bé podrien haver estat triats pel mateix Vila. Un cop enllestit el nou model amb toponímia, se’n presentà un al Conseller d’Economia, que n’autoritzà una primera comanda de cinquanta exemplars. En aquest informe Pau Vila al·lega que ja va advertir a la Nova Indústria de les Arts Decoratives que si apareixia l’autor, s’haurien de fer càrrec dels drets de reproducció corresponents. No van passar gaires mesos fins que l’autor del mapa tingué notícia de les reproduccions que se n’estaven fent i ràpidament es desplaçà a Olot a reclamar-ne els drets d’autor. Exigí que se li paguessin vint-i-cinc pessetes per cada mapa que encarregués la Generalitat i trenta-cinc pessetes pels exemplars encarregats per particulars. El principal entrebanc fou que les penúries econòmiques de l’època havien afectat a tots els implicats. L’escultor s’havia quedat sense feina fixa i el taller olotí tenia prou penes per anar tirant amb el pagament del material i de la mà d’obra. S’iniciaren unes agres converses entre ambdues parts amb la presentació de certificats per part del Consell de l’Escola Nova Unificada, el Sindicat de Dibuixants Professionals de la UGT i l’esmentat informe de Pau Vila. Finalment el 20 de gener de 1938 s’arribà a un acord entre Francesc Carulla, la Nova Indústria de les Arts Decoratives i Pau Vila, pel qual es decidí que s’abonarien a Carulla deu mil pessetes pels cinc-cents primers mapes que s’anessin reproduint i tres mil pessetes més pels cinc-cents següents. Com que s’havien fet un centenar de mapes, segons consta en l’informe, s’acordà que se li lliurarien a compte mil pessetes. No queda clar en el document d’acord si els diners els havia de pagar la Nova Indústria de les Arts Decoratives o la Generalitat de Catalunya. Segons ens han informat els familiars de Francesc Carulla, aquest mai no va arribar a cobrar. La difusió Es fa difícil de saber exactament quants mapes es van arribar a fer. Sabem que Carulla, a part del model original, en confeccionà sis còpies. Més endavant el CENU n’encarregaria unes quantes reproduccions a Olot que van d’un primer encàrrec de cinquanta exemplars a un projecte per a reproduir-ne un miler. Si ens atenem a les demandes econòmiques de l’autor, el mes de gener de 1938, se n’havien fet un centenar. Sabem, però, que aquestes reproduccions, a diferència dels originals, porten incorporada la toponímia. La família de l’escultor ens ha facilitat una fotografia del model original on s’aprecia en el marge inferior dret un anagrama que diu “Institut de Topografia Hipsomètrica Catalana”. L’exemplar que es conserva a la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya no porta toponímia, però tampoc té aquest anagrama, amb la qual cosa tot fa
436
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
pensar que es tracta d’una de les sis còpies fetes pel mateix autor. Ens han arribat algunes notícies de gent que, fins no fa gaires anys, havia vist exemplars d’aquest mapa en relleu penjats en algunes escoles de Barcelona. Així doncs, tot sembla indicar que els mapes van arribar a les aules i potser es van fer servir fins i tot després de la guerra. La validesa pedagògica del mapa és evident i es trigaria molts anys a tornar a impulsar l’edició de mapes en relleu a Catalunya. Imatge molt borrosa de l’anagrama de l’Institut de Topografia Hipsomètrica de Catalunya que figurava en el mapa original fet per Carulla
No sabem fins quan es van anar reproduint mapes a Olot, però és evident que el projecte va acabar amb el final de la guerra. La Generalitat fou suprimida, Pau Vila marxà a l’exili i la renovada escola catalana desaparegué fulminada. Francesc Carulla passà a guanyar-se la vida tallant imatges religioses per a les esglésies que havien estat cremades durat la guerra (Sant Salvador de Tarroja, Guissona i Balsareny, entre altres) i han hagut de passar setanta anys per a veure reconeguda la seva contribució a la cartografia. La Nova Indústria de les Arts Decoratives desaparegué sense deixar rastre i es recuperà El Sagrado Corazón. Al Museu dels Sants d’Olot es conserva un catàleg d’aquest taller de l’any 1942 on l’oferta havia tornat a ser exclusivament d’imatgeria religiosa.
Anagrama de Can Mató El Sagrado Corazón. (Gentilesa del Museu dels Sants d’Olot)
Curiosament, gràcies a la revolució, es va impulsar un projecte d’edició d’una eina pedagògica molt útil per a l’ensenyament de la geografia. Per a dur-se a terme hi van convergir circumstàncies molt diverses: un moviment de renovació pedagògica portat a terme des de finals del segle XIX amb un paper rellevant de la geografia; una presència social i una influència molt important de l’excursionisme; una iniciativa privada d’un escultor amb vocació de fer país amb els mapes i finalment una revolució que va deixar als tallers de sants d’Olot sense feina i va impulsar a la Generalitat a buscar-hi solucions. Pel que en sabem fins ara, la intervenció de Pau Vila fou fonamental pel que fa a l’edició del mapa en relleu. Desgraciadament no es va tenir en compte l’autor, en
437
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Francesc Carulla que va tenir feina per a veure reconeguts els seus drets i pels quals no en va percebre mai cap remuneració. Una iniciativa com aquesta de publicar mapes en relleu que en altres llocs forma part d’un procés de normalitat (cartogràfica, educativa, política i social) aquí es va fer realitat en un període convuls. La prova és que hem trigat setanta anys a recuperar-ne la història. Notes 1 Aquesta comunicació és deutora d’un bon nombre d’informants i s’ha pogut redactar gràcies a la seva col·laboració. Un sentit agraïment a Maria Serra i a Francesc, Maria Rosa, Antoni i Beatriu Carulla i Serra, vídua i fills de Francesc Carulla, per portar a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, una còpia de tota la documentació que la família havia recollit sobre el mapa. A Francesc Olivé per fer-nos d’enllaç entre la família i l’Institut Cartogràfic. A Pilar Farrés, directora del Museu dels Sants d’Olot per la seva atenció i la informació que ens ha facilitat. Finalment un record pel llibreter Joan Quera que va ser qui ens va donar la primera pista de tota aquesta història. 2: El Club Alpí suís va publicar el 1981 un excel·lent treball d’E. Imhof on explica les tècniques de realització i repassa els autors més prolífics així com els mapes en relleu més importants que s’han conservat. IMHOF, Edouard: Sculpteurs de montagnes. Berne: Club Alpin Suisse, 1981 3: Els treballs cartogràfics dels alumnes de Pau Vila dipositats a la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, han estat digitalitzats i penjats a la xarxa. Poseu consultar-los i descarregar-los a <www.icc.cat/cartoteca> 4: FAURA I SANS, M.: “Catàleg de l’exposició de mapes de Catalunya”. Dins: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Any XXIX, març-juliol 1919, núms. 290-294, pp.131-175 5: Aquest projecte que no es va dur a terme s‘explica en una ponència sobre Léo Aegerter presentada a la 22th International Conference on the History of Cartography, celebrada a Berna el juliol de 2007. MONTANER, Carme: “From Alps to Catalonia: a transfer of relief map tradition: Léo Aégerter 19141924” 6: El motiu de la conversa amb Joan Quera era per escriure un article sobre l’editorial Alpina. MONTANER, M.C.; CASASSAS, A.M.: “L’obra cartogràfica del Dr. Salvador Llobet i l’editorial Alpina” dins: Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 30, 1991:135-152 7: Una primera informació sobre aquest mapa ja s’havia inclòs en la publicació: MONTANER, M. C.: Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1941). Barcelona: Rafael Dalmau editor; Institut Cartogràfic de Catalunya, 2000, p.134 8: Els mapes en la Guerra civil espanyola (1926-1939) exposició organitzada per l’Institut Cartogràfic de Catalunya i la Direcció General de la memòria Democràtica amb la col·laboració de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Comissaris: C. MONTANER, F, NADAL, L. URTEAGA. Institut Cartogràfic de Catalunya 24 de gener a 30 de març de 2007 (i posterior itinerància per Aragó i Andalusia). Es va publicar un catàleg de l’exposició amb el mateix títol. 9: Informe que figura en el dossier de documentació lliurat per la família Carulla i Serra a l’Institut Cartogràfic de Catalunya 10: Al Museu dels Sants d’Olot es descriuen molt pedagògicament tots els processos i es pot veure com es treballen. <www.olot.cat/museusants> 11: Alguns d’aquests objectes es poden veure al Museu dels Sants d’Olot 12: TORMO, David: “El Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU)”. Dins: La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Barcelona: edicions 62, 2004, vol.2, p.153-159 13: Per a resseguir els esdeveniments en relació amb aquest mapa en el període de la guerra civil només hem comptat amb la documentació facilitada per la família Carulla i Serra. Hi ha la còpia de la proposta feta per Carulla a la Generalitat el 1933, l’informe de Pau Vila del 1937, correspondència que va mantenir l’escultor amb la Nova Indústria de les Arts Decoratives i certificats que va presentar l’escultor per a requerir els drets d’autor. 14: No s’ha trobat cap referència a aquesta casa editorial
438
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CARTOGRAFIA PARCELARIA Y ESTADÍSTICA TERRITORIAL EN LA PROVINCIA DE TARRAGONA (1846-1892) José Ignacio Muro Morales Unitat Predepartamental de Geografia. Universitat Rovira i Virgili (Tarragona) La implantación de la contribución de inmuebles, cultivo y ganadería en la provincia de Tarragona entre los años 1845 y 1895 se hizo con estadísticas territoriales y con el levantamiento de planos parcelarios.1 Hasta este momento, la investigación ha desvelado la existencia de numerosos apeos y recanaciones de los términos municipales, realizados por un grupo de geómetras y agrimensores. Esta documentación guarda una estrecha relación con los libros de medición de tierras y la planimetría parcelaria estudiada en la provincia de Barcelona. Los planos parcelarios y las estadísticas territoriales constituyeron poderosos instrumentos al servicio de la gestión de la contribución territorial en la segunda mitad del siglo XIX.2 Los representantes municipales, propietarios y juntas periciales contrataron los servicios de peritos encargados de medir fincas y evaluar los rendimientos de la producción agraria. La comunicación contiene tres apartados. El primero describe los esfuerzos de la administración provincial de Hacienda y sus oficinas de Estadística para evaluar la riqueza territorial de los municipios. La segunda parte analiza la rica serie de apeos, recanas y mediciones realizados en la provincia. Estas mediciones de las fincas rústicas se extendieron a lo largo de todo el período y, sin duda, fueron una solución económica para muchas entidades locales y representantes de propietarios. El último apartado presenta las características de la planimetría parcelaria de carácter municipal. 1. La contribución de inmuebles, cultivo y ganadería en la provincia de Tarragona (1845-1895) Desde el año 1845, los repartos de la contribución territorial en la provincia de Tarragona se llevaron a cabo a través de la asignación de un cupo a los municipios. En los primeros años, la cuantía de los cupos de la contribución no estaba basada en evaluaciones directas o en declaraciones de riqueza por parte de los propietarios. La Intendencia de Rentas de la provincia elaboraba los repartimientos de los cupos y atendía las reclamaciones de pueblos y propietarios. La organización de las Comisiones de Estadística provinciales, dependientes de las administraciones de Hacienda a principios de 1850 cambió esta situación. En Tarragona, dicha comisión fue dirigida desde el 26 de noviembre de 1849 por José de Allende Salazar. Su objetivo era ‘conseguir el más exacto conocimiento de la riqueza afecta a la contribución territorial, o sea sobre el producto líquido de los bienes inmuebles, cultivo y ganadería, base precisa para que los repartimientos se ejecuten con la mayor exactitud y desaparezcan las desproporciones que hasta aquí pudo motivar la falta de datos’.3 El cargo de Jefe de la Comisión de Estadística llevaba aparejado la presidencia de la Comisión de Evaluación y Repartimiento de la derrama del cupo de la contribución territorial de la Capital.
439
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La oficina dirigida por Allende Salazar revisó las evaluaciones de productos, elaboró las cartillas de evaluación y los padrones de riqueza de los pueblos. El resultado fue la comprobación de la expansión de la actividad agrícola, en particular de la extensión de los viñedos y los aumentos derivados de la división de la propiedad. También reconocía que los cupos no estaban fijados con ‘precisión’, debido a la inexistencia de datos.4 Otra fórmula considerada entonces por la Comisión de Estadística fue la realización de apeos y recanaciones, ante la imposibilidad de actualizar los datos fiscales en base a las declaraciones individuales: ‘en caso de no remitir la declaración, practicara la evaluación de oficio por agrimensor y perito agrónomo’. De hecho, una de las primeras decisiones de Allende Salazar fue la actualización de los datos relativos a la contribución territorial de Tarragona a partir de un apeo, encomendado al perito agrónomo y agrimensor Federico Gomis. A pesar de los apremios de Hacienda, algunos ayuntamientos no remitieron los datos a las oficinas de Hacienda, otros solicitaron prorrogas y un reducido número se quejaron del aumento del cupo para el ejercicio de 1851. En el verano de 1850, Allende Salazar tomó la decisión de organizar comisiones de inspección específicas a los pueblos. Estas comisiones podían ir acompañadas de peritos agrónomos, agrimensores, arquitectos y maestros de obras. Para estos profesionales nuevas perspectivas de empleo, dado que ‘no se trata de la apreciación o evaluación de una o dos fincas, sino de muchas, y porque estos funcionarios estarán seguros de tener casi siempre ocupación, ya saliendo a los pueblos morosos, ya a comprobar sobre el terreno la verdad o inexactitud de los referidos datos o las reclamaciones de agravio que se promuevan, ya a levantar en su día la estadística individual o parcelaria de la riqueza contribuyente’.5 La Comisión de Estadística quedó integrada en la Administración provincia de Hacienda en 1852. Su labor fue continuada por delegados de Estadística, dependientes de la oficinas de Hacienda. La tarea de todos ellos no cayó en saco roto. El reparto de la contribución para el año 1852 ya contemplaba la riqueza imponible de los municipios, valor sobre el que fueron asignados los cupos correspondientes. A principios de 1860, coincidiendo con una etapa de renovación de los amillaramientos, por las dificultades derivadas de la extensión de la plaga del oidium, y por el aumento de la riqueza imponible,6 muchos municipios encargaron nuevos apeos y recanas, fundamentados en mediciones realizadas por agrimensores.7 En ocasiones, las mediciones de fincas se obtenían a partir de levantamientos y planimetrías parcelarias (ver figura 1). Estos documentos y los planos parcelarios constituyeron la base de los datos fiscales de esos municipios. Estas evaluaciones se mantuvieron hasta mediados de la década siguiente. Los ministros de Hacienda de los primeros años de la Restauración plantearon la reforma del sistema de amillaramientos, a partir de una profundización de las bases estadísticas de la riqueza territorial y el aumento en la relevancia de la propiedad urbana. Para ello fue organizada una Comisión de Estadística Territorial en 1878. Las presiones de ésta sobre los ayuntamientos y juntas periciales motivaron nuevas evaluaciones y estadísticas territoriales en la provincia de Tarragona. 2. Recanaciones, apeos y libros de medición de tierras A lo largo de la segunda mitad del siglo XIX, el reparto de la contribución territorial en muchos municipios de la provincia estuvo basado en mediciones y evaluaciones realizadas por peritos agrimensores y presentada en forma de recanaciones, apeos y
440
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
libros de medición de tierras. Los datos obtenidos hasta ahora muestran que más de la mitad de los municipios utilizaron este sistema (ver figura 1). Figura 1. Municipios de la provincia de Tarragona mediciones y evaluaciones de fincas, y municipios con planimetría parcelaria (1846-1892). Elaboración propia.
La importante labor de medición y clasificación de las fincas rústicas afectó a 95 municipios, con un total de 142 documentos diferentes (ver cuadro 1). Algunos de ellos, por tanto, fueron evaluados y medidos por agrimensores en más de una ocasión. El porcentaje de municipios con libros de medición es más alto en algunas zonas de la provincia. Por encima del 50 % de municipios encontramos el partido de Valls (80 %), el del Vendrell (70 %), el de Reus (61 %) y el de Montblanc (56 %). La etapa de mayor intensidad corresponde a los años transcurridos entre 1846 y los años finales de la década de 1860 (ver cuadro 2). En su conjunto responden a ciertas dinámicas relacionadas con la gestión de la contribución territorial. Por ejemplo, entre 1846 y 1859 se produce una puesta al día de los padrones de riqueza y una adaptación de la antigua fiscalidad a la nueva. La década comprendida entre 1857 y 1868 atiende a las nuevas evaluaciones de los amillaramientos, consecuencia de los cambios de cultivo (ver cuadro 2).
441
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Cuadro 1. Libros de medición de tierras de la provincia de Tarragona (1846-1900) Libros de Municipios con medición de apeos y tierras recanaciones 23 16 10 8 24 17 17 11 7 4 9 5 25 16 27 18 142 95 Fuente: Elaboración propia
Partidos judiciales
Número de municipios (1861)
% municipios
Falset Gandesa Montblanc Reus Tarragona Tortosa Valls Vendrell, el Total provincia
39 18 30 18 13 22 20 26 186
41 44,4 56,6 61,1 30,7 22,7 80 69,2 51,07
Cuadro 2. Períodos de realización de los libros de medición de tierras (1845-1900) Partidos judiciales Falset Gandesa Montblanc Reus Tarragona Tortosa Valls Vendrell, el Totales %
1845-1859 1860-1875 1876-1900 8 12 2 1 6 3 9 8 6 4 13 ---2 3 2 4 4 1 13 8 4 17 9 1 58 63 19 40,8 44,3 % 13,3 Fuente: Elaboración propia.
Sin datos 1 ---1 ---------------2 1,4
Totales 23 10 24 17 7 9 25 27 142 100
Una última fase, entre los años 1869 y 1883, está en relación con una cierta continuidad de la tradición y las nuevas presiones de evaluación por parte de la Comisión de Estadística Territorial organizada a finales de 1870. El contenido de los apeos era simple: los nombres de las fincas y sus dueños, ordenados por partidas, con la clase de cultivo, su extensión en jornales y lindes o ‘confrontaciones’, con la indicación de las fincas colindantes a través de los puntos cardinales. En ocasiones, el agrimensor daba explicaciones del significado de las abreviaturas, el alcance y precisión de las operaciones de medición. Pere Amorós, agrimensor y autor de la recanación de Porrera del año 1846 incluye observaciones de este tipo: ‘Lo terme de Porrera fou recanat orizontalmen esto es per pla com si no hi hagues montañas contan per superficie de cada finca lo que tindria si se rebaixava a plom la par mes alta de las fincas al nivell de la mes baixa’.8 Los ejemplos de nuevas clasificaciones y mediciones son frecuentes. Es el caso del Milà. Conocemos la recanación del Milà de 1849, la visura y clasificación de 1863 y un Índice alfabético de las alteraciones habidas en la riqueza rústica y urbana de este término municipal desde 1863, y las variaciones de riqueza según el apéndice del año 1880. Otro caso destacado es el de Reus. Ya en el año 1846 encarga a un agrimensor la Estadística de las fincas rústicas de la Ciudad de Reus, Burgá y Mascalbó formada para el año 1846. El maestro de obras y agrimensor Pedro Taixés y Seguí realizaba en 1872 un Libro de apeo del término de Reus y terrenos intermuros.9
442
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Agrimensores, como Antonio Boada, muy activo entre los años 1857 y 1878, fueron especialistas en este tipo de trabajos. También podemos mencionar a Federico Gomis, geómetra agrimensor, o al ya mencionado Pedro Taixés y Seguí, maestro de obras y agrimensor. Esta nómina se complementó con otros profesionales. Algunos de ellos, además, basaron las mediciones y evaluaciones en levantamientos planimétricos del parcelario, como Antonio Boada, Alberto Moliner, o el agrimensor y perito agrónomo Juan Prats y Estela. 3. La planimetría parcelaria de la provincia de Tarragona, 1846-1892 La cartografía parcelaria de iniciativa local en la provincia de Tarragona constituye una documentación asimilable a un catastro gráfico de carácter parcelario, aunque sin una lógica general.10 La investigación ha permitido localizar mapas levantados por varios profesionales -geómetras, agrimensores, arquitectos, maestros de obras y directores de caminos vecinales-, por iniciativa de ayuntamientos y juntas periciales, y sufragados a cuenta de los repartos internos de la contribución territorial. El número de documentos localizados hasta este momento es de 31, correspondientes a planos y atlas parcelarios de 27 municipios, repartidos entre todos los partidos judiciales de la provincia, excepto el de Montblanc. Esta cifra supone un 14,5 % de los 186 municipios de la provincia (ver cuadro 3). La densidad de documentación es superior en los partidos judiciales de Tortosa (27,2 %), el Vendrell (26,9 %) y Valls (25 %). Cuadro 3. Municipios de la provincia de Tarragona con planimetría parcelaria Partidos judiciales Falset Gandesa Montblanc Reus Tarragona Tortosa Valls Vendrell, el Total provincia
Número de Municipios Mapas parcelarios municipios (1861) planimetría 39 2 2 18 2 2 30 0 0 18 3 3 13 4 2 22 8 6 20 5 5 26 7 7 186 31 27 Fuente: Elaboración propia
con
% municipios 5,1 11,1 0 16,6 15,3 27,2 25 26,9 14,5
La mayor parte de los planos fueron levantados entre 1860 y 1880. El período más fecundo corresponde a los años comprendidos entre 1860 y 1875, con más del 60 % de los mapas (ver cuadro 4). Es el momento en que el número de apeos y libros de medición de tierras tienden a descender. Podemos distinguir dos grupos de mapas parcelarios: los planos geométricos de conjunto de los términos municipales y los atlas parcelarios. A las características formales y cartográficas de unos y otros dedicaremos las siguientes reflexiones. En cada una de esas tipologías existieron variaciones y matices de orden técnico y de presentación por parte de los encargados de su realización. Un ejemplo de esa diversidad es el primer documento planimétrico del que tenemos noticia, que corresponde a una medición geométrica realizada en la Selva del Camp entre los años 1846 y 1847. El trabajo iniciado por el agrimensor Lluís Llansás y 443
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
continuado por José Simón Vallvé contiene los croquis de las parcelas del término, ordenadas por partidas, sus mediciones geométricas y anotaciones manuscritas a lápiz. Es un documento incompleto correspondiente al cuaderno del agrimensor y resulta un paso intermedio entre los libros de medición de tierras o apeos y los planos geométricos de los términos municipales.11 Cuadro 4. Períodos de levantamiento de los planos parcelarios documentados en la provincia de Tarragona Partidos judiciales Falset Gandesa Montblanc Reus Tarragona Tortosa Valls Vendrell, el Totales %
1845-1859 1860-1875 1876-1900 ---2 ------2 ------------1 1 1 ---1 3 ---3 3 ---5 ---1 5 1 2 19 8 6,4 61,2 % 25,8 Fuente: Elaboración propia.
Sin datos ---------------2 ------2 6,4
Totales 2 2 ---3 4 8 5 7 31 100
Los planos geométricos representaban el parcelario rústico del término municipal en una hoja, dividida en secciones catastrales o partidas. Existen evidencias de este tipo de planos en diversos municipios, como en Sant Vicenç de Calders12 realizado en 1852 por el experimentado agrimensor José Francisco Soler. En este municipio y como había sucedido en la provincia de Barcelona por aquellas fechas, los agrimensores ofrecieron sus servicios a los municipios tarraconenses a través de un contrato, que recogía las condiciones técnicas y económicas del encargo. Ese fue el caso del municipio de Salomó, del partido judicial del Vendrell. El 15 de junio de 1860, el agrimensor Alberto Moliner Bertrán firmaba un contrato con el ayuntamiento por el que se comprometía a hacer ‘la medición geométrica de todas las propiedades enclavadas en dicho término y formará el correspondiente plano en escala 1:5.000 entregándolo al ayuntamiento’.13 Todos los planos geométricos contienen una división parcelaria ordenada a partir de secciones o partidas numeradas. Esta ordenación quedaba reflejada en los documentos estadísticos y amillaramientos realizados por los peritos. Aunque el mapa ha desaparecido, el Libro de apeo de Pla de Cabra (Pla de Santa Maria) realizado por Antonio Boada en 1862 así lo refleja. Otros ejemplos son el Amillaramiento del pueblo de Calafell del mismo año, formado por Lluís Llansás, la Estadística territorial de Roda de Barà realizada por Francisco de Paula Ribot en 1874. En el municipio de Santa Bàrbara esta realidad queda reflejada en el mismo título del documento fiscal.14 La renovación de los amillaramientos desde finales de la década de 1850 está en la base de la realización de ejemplos de planimetría catastral realizados por destacados profesionales de la agrimensura, peritos en el levantamiento cartográfico. Algunos mapas tienen una factura técnica impecable, como el Plano geométricoestadístico del distrito municipal de Vilaseca, levantado por el director de caminos vecinales Leandro Pons y Dalmau en el año 1862. Efectivamente, el ayuntamiento y junta pericial de Vila-seca daba cuenta el 7 de abril de 1861 de la necesidad
444
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
administrativa de renovar la información fiscal: ‘diose así mismo cuenta de lo dispuesto por la Dirección General de Contribuciones en la propia fecha 20 de mayo último referente a que se haya de proceder a la formación del amillaramiento individual de la riqueza de este término, y en vista de todas las operaciones de esta clase hechas hasta el día adolecen de una falta notable de estadística sobre todo en las mediciones para de una vez adquirir la convicción del verdadero acierto, se acuerda que para hacer el amillaramiento expresado se proceda a levantar un plano parcelario de este término en el cual figurando la cabida de cada una de las fincas de los distintos propietarios sea de fácil a cada cual comprobar su esactitud’.15 El plano16 y el amillaramiento de Vila-seca quedaron listos un año después, el 9 de abril de 1862 (ver figura 2). Figura 2. Plano Geométrico-Estadístico del distrito municipal de Vilaseca, de Leandro Pons y Dalmau, 1862. Arxiu Històric Municipal de Vilaseca.
Los planos geométricos de Valls y Cornudella de Montsant constituyen casos similares al de Vila-seca. El plano geométrico del término de Valls firmado por Francisco de Paula Ribot en 1864 fue levantado a escala 1:7.500 (ver figura 3). Un año después y a la misma escala fue levantado el plano geométrico del pueblo y partido de Asco levantado por el geómetra Medin Sabater y Palet, dividido en 119 secciones y partidas. Las técnicas de levantamiento de este tipo de mapas estaban muy extendidas.17 Otros ayuntamientos y juntas periciales invirtieron mayores recursos en la gestión de la contribución territorial y atendieron ofertas de geómetras con un valor añadido. En este sentido, algunos peritos experimentados elaboraron detalladas estadísticas territoriales de los municipios. Estas incluían levantamientos precisos del parcelario, presentados en forma de atlas parcelario parcelario. A partir de los levantamientos detallados se obtenía, por reducción, los planos geométricos de conjunto. Los mapas que hemos podido consultar no tienen características formales coincidentes, salvo el hecho de estar encuadernados.18 En general, los atlas geométricos representan el parcelario rústico, ordenado a partir de partidas o secciones, en un número variable de hojas encuadernadas, con escalas y dimensiones diversas.
445
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 3. Plano geométrico del término de Valls, por Francisco de Paula Ribot, 1864. Copia. Arxiu Històric Municipal de Valls.
La primera noticia de un atlas parcelario en la provincia de Tarragona procede del Vendrell. El geómetra Medin Sabater y Palet, natural de esta localidad, firmaba en 1860 un contrato con el ayuntamiento y los representantes de los propietarios para formar la estadística parcelaria y geométrica.19 El contrato otorgaba a Sabater la condición de empresario de la agrimensura20 y estipulaba las características del encargo. Sobre las relacionadas con el levantamiento y presentación de planos decía lo siguiente: ‘El empresario levantará el plano geométrico del pueblo y su distrito, demarcando en él las vías de comunicación, torrentes, lagos y fuentes, delineando todas y cada una de las propiedades con su figura exacta señalando las subdivisiones de cultivo y su numeración (…) igualmente se obliga a entregar el 21 plano de dicha jurisdicción en limpio en la escala de uno por cinco mil’.
Además del amillaramiento, Sabater realizó un libro de apeo con los datos superficiales y de identificación parcelaria. Como era habitual en los contratos entre geómetras y propietarios, los trabajos quedaban concluidos en el momento de la aprobación por Hacienda y después de ‘que cada propietario esté satisfecho de la cabida que se le haya puesto en las diferentes piezas que en el plano obtuviera’. Conocemos otros tres mapas municipales realizados por Sabater en la provincia de Tarragona. Los planos geométricos de Cornudella de Montsant y Ascó, de los años 1862 y 1865 respectivamente, y la Estadística territorial del distrito de la ciudad de Tortosa, firmada el año 1868. El encargo de Tortosa supuso para Sabater i Palet tres años de trabajo en uno de los municipios más extensos de Catalunya y el segundo en la aportación a la contribución territorial de la provincia.22 Las labores de levantamiento se iniciaron con la firma del contrato el 8 de agosto de 1865. La Estadística Territorial de Tortosa está compuesta por una cartografía parcelaria y urbana, en siete volúmenes. El título del trabajo indica, de forma explícita, la existencia de un plano general del término, del que no tenemos constancia.23 El último volumen 446
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
contiene los planos parciales de las calles de la ciudad de Tortosa,24 con 25 hojas que representan la división por edificios de las calles del núcleo urbano. En el reverso de cada hoja aparece el registro explicativo con el nombre de la calle y los propietarios de edificios. Los seis volúmenes restantes contienen los planos parcelarios de las fincas rústicas divididos en 16 partidas, levantados a escalas variables, con un total de 410 hojas.25 Las escalas son variables, pero el 93 % de las hojas tienen una escala entre 1:2.000 a 1:4.000. Cada hoja del atlas comprende el parcelario de una sección, menos la primera del primer volumen en que aparecen dos, con la orientación geográfica, la escala numérica y la gráfica en metros (ver figura 4). Los materiales estadísticos y cartográficos fueron entregados por Sabater en 1868. A pesar del carácter monumental de la tarea, el geómetra tuvo dificultades para cerrar la cuenta estipulada en el contrato. Figura 4. Cartela de la Estadística Territorial del distrito de la ciudad de Tortosa. Medin Sabater y Palet, 1868. Ajuntament de tortosa. Cadastre.
Algunos agrimensores introdujeron modificaciones en el formato genérico del atlas parcelario. Es el caso de los mapas parcelarios de Gandesa y el Perelló. El Atlas del plano geométrico y apeo de las fincas rústicas de Gandesa realizado por el agrimensor Lluis Llansás en 1867 está compuesto por 127 hojas que representan el parcelario rústico del municipio (ver figura 5). La escala más frecuente, en 117 hojas, es la de 1:2.000. Este documento también incluye el Plano de Gandesa a escala 1:1.000, con el núcleo urbano. Una hoja del atlas está dedicada a las aclaraciones sobre los signos convencionales. Entre éstos destaca una gradación cromática indicativa de los diferentes caminos ganaderos del municipio. Tanto el plano del núcleo urbano, como las hojas del atlas del parcelario rústico tienen en su anverso el apeo y lista de propietarios.
447
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 5. Cartela del Atlas del plano geométrico y apeo de las fincas rústicas de Gandesa. 1867. Lluís Llansás. Ajuntament de Gandesa.
Un sistema similar de organización de la información fue utilizado por el autor del Plano geométrico del distrito municipal de Perelló en 1880.26 El documento original tenía 79 hojas con 115 secciones catastrales (ver figura 6). Han llegado hasta hoy, 74 hojas desencuadernadas. La escala en 73 hojas es de 1:2.500 y 1:10.000 en un único caso. En unas hojas pautadas del atlas aparece un índice correlativo dividido en partidas o secciones, con la numeración del plano, la del registro y cédula declaratoria, el nombre de los propietarios y la extensión superficial de las fincas. Figura 6. Portada del Plano geométrico del distrito municipal de Perelló. 1880. Ajuntament del Perelló.
Conclusiones Los planos parcelarios levantados en la provincia de Tarragona fueron financiados con recursos privados. Los levantamientos planimétricos proporcionaban los datos básicos de las dimensiones de las fincas, las clases y contenidos de cultivos e inmuebles. En
448
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
conjunto su realización favorecía repartos más justos del cómputo global asignado por Hacienda y colaboraba en la reducción de la conflictividad. El trabajo de los agrimensores aportó soluciones imaginativas a las limitaciones de la administración de Hacienda. Esta realizó sin medios suficientes las tareas de inspección pericial. Los libros de medición de tierras y los mapas constituyen detalladas estadísticas territoriales y son un rico y disperso patrimonio cartográfico de utilidad para el estudio de los cambios en el paisaje agrario y de la propiedad de la provincia. Notas 1
Este trabajo ha sido realizado en el marco del proyecto de investigación SEJ2005-07590-C02/01/GEOG financiado por la Dirección General de Investigación del Ministerio de Educación. 2 Ver Burgueño (2001 y 2007), Rosselló (2007), Vidal (2007) y Nadal, Urteaga y Muro (2006). 3 Intendencia de la Provincia de Tarragona, Ventura de Cordoba, Tarragona 29 de diciembre de 1849, en Boletín Oficial de Tarragona, 9 de enero de 1850, nº 4, pág. 4. 4 Instrucción y reglas que observaran los ayuntamientos y juntas periciales de los pueblos de la provincia para las evaluaciones de productos y formación de los padrones de la riqueza inmueble, cultivo y ganadería, que han de servir para el repartimiento de la contribución territorial en el año procsimo de 1851, en Boletín Oficial de Tarragona, nº 8, viernes 18 de enero de 1850, pág. 2. 5 Boletín Oficial de Tarragona, nº 103, miércoles 14 de agosto de 1850, pág. 2. 6 VALLEJO POUSADA, 2001. 7 Para el caso del Camp de Tarragona ver Cardó (1983). 8 Recanació del terme de Porrera feta per disposició del Govern en lo any 1846. Como en el caso de Porrera, los apeos y recanaciones en los primeros años de implantación de la contribución territorial estaban redactados en catalán. 9 Arxiu Comarcal del Baix Camp. Reus. Pedro Taixés y Seguí es autor de otros apeos y estadísticas territoriales. Destaca el del municipio de Cambrils: Libro de apeo de Cambrils verificado por el maestro de obras y agrimensor D. Pedro Taixés y Seguí. Año 1864. Arxiu Históric Municipal de Cambrils. 10 Las consecuencias de la ausencia de continuidad en las iniciativas estatales ante el catastro durante el liberalismo español es tratado en Pro Ruiz (1992). Sobre la implantación, desarrollo del impuesto y sus resultados en la agricultura española ver Vallejo Pousada (2001). 11 [Medición geométrica de la Selva del Camp], 1846. Arxiu Històric Municipal de la Selva del Camp, Hisenda, 5.288. 12 El plano de Sant Vicenç de Calders no está entre la documentación municipal del Vendrell. Vid. Medición del tierras del término de San Vicente dels Calders, 17 de enero de 1852, Arxiu Comarcal del Baix Penedès. Otros documentos han sufrido una suerte similar al plano de Sant Vicenç de Calders. Es el caso de Salomó (1860), Pla de Cabra, actual Pla de Santa Maria (1862), Cornudella de Montsant (1862), Calafell (1862). Roda de Barà (1874), Santa Bàrbara (1878), Bonastre (1881). 13 Contrata bajo la cual el agrimensor D. Alberto Moliner se compromete a formar la estadística del término municipal del pueblo de Salomó, 15 de junio de 1860, Ajuntament de Salomó, Libro de actas, 1860. 14 Provincia de Tarragona. Pueblo de Santa Barbara. Año económico de 1878 a 1879. Registro general de las fincas rústicas que existen en el término jurisdiccional del espresado pueblo, con expresión del número en que figuran en el plano parcelario y del que se hallan inscritas en el amillaramiento (…), Santa Barbara, 10 de marzo de 1878. Ajuntament de Santa Bàrbara. 15 Arxiu Històric Municipal de Vila-seca, 1-2, Actes municipals 1861, acta 7 de abril de 1861. 16 Sobre este trabajo ver Alarcón (2003) y Muro (2007). Sobre el maestro de obras y director de caminos vecinales Leandro Pons i Dalmau ver Nadal, Urteaga y Muro (2006, 245). 17 Sobre las técnicas de levantamiento de los planos parcelarios a mediados del siglo XIX ver Muro (2007). 18 Salvo en el caso del incompleto atlas parcelario del municipio de la Sénia del que se conservan 32 hojas con 35 secciones catastrales, levantadas a escala 1:5.000. [Atlas geométrico del término municipal de la Sénia], sin fecha ni autor, escala 1:5.000, 32 hojas, Ajuntament de la Sénia, Urbanisme. 19 Condiciones bajo las cuales el geómetra D. Medin Sabater y Palet, natural del Vendrell, provincia de Tarragona se compromete a hacer y formar la estadística y geométrica del presente pueblo, Vendrell, 10 de mayo de 1860. Arxiu Comarcal del Baix Penedès, Fons Municipal del Vendrell.
449
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 20
Sobre el carácter empresarial de las actividades relacionadas con el levantamiento de planos parcelarios puede verse Nadal, Urteaga y Muro, 2006, págs. 63-82. 21 Condiciones, 10 de mayo de 1860. 22 Sobre el geómetra Medin Sabater y Palet y la planimetría parcelaria de Tortosa ver Muro 2008 (en prensa). 23 Provincia de Tarragona. Estadística territorial del distrito de la ciudad de Tortosa. El plano general del mismo, comprendiendo los particulares de cada una de las partidas en que está subdividido con sus detalles en mayor escala y el amillaramiento de su riqueza rústica, urbana y pecuaria por el geómetra D. Medin Sabater y Palet. Año 1868. Ayuntamiento de Tortosa. Oficina del Cadastre. 24 Planos parciales de las calles de la ciudad de Tortosa acompañados del registro esplicativo del número de edificios que cada una contiene y sus propietarios respectivos por el geómetra D. Medin Sabater y Palet. 1868. 25 hojas a escala de 1 por 250, 7 de abril. Ayuntamiento de Tortosa. Oficina del Cadastre. 25 En el municipio de Tordera, provincia de Barcelona, el geómetra Sabater y Palet realizó otro atlas. 26 El atlas parcelario del Perelló no contiene indicación de autoría. En la misma situación se hallan el atlas parcelario y la estadística territorial de Roquetes (1877) y el atlas parcelario de Masdenverge (s.d.).
Bibliografía ANGUERA, Pere (1987). Bernat Torroja (1817-1908). Teoria econòmica i reivindicació nacional. Reus, Cambra de Comerç i Indústria, 327 págs. BURGUEÑO, Jesús (dir.) (2001). Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida. Lleida, Diputació de Lleida i Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, 600 págs. BURGUEÑO, Jesús y LASSO DE LA VEGA, Ferran (2003). Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona, Direcció General d’Administració Local, 192 págs. + 11 mapas. BURGUEÑO, Jesús (2007). Cartografia cadastral de la provínca de Lleida (segles XVIII-XIX). En La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 39-49. CARDÓ Y SOLER, Josepa (1983). L’evolució dels conreus del Camp de Tarragona a partir del segle XVIII. Valls, Centre d’Estudis Vallencs, 699 págs. NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis y MURO, José Ignacio (2006). La documentación cartográfica de la Contribución de inmuebles, cultivo y ganadería: el caso de la provincia de Barcelona (1845-1895). Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles. Madrid, núm. 40, págs. 83-109. NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis y MURO, José Ignacio (2006). El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·laria dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895). Barcelona, Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 255 págs. NADAL, Francesc y URTEAGA, Luis (2001). Un plànol d’usos del sòl del municipi de Tordera a mitjan segle XIX. En JUBANY, J. y otros (Coords.). III Trobada d’Estudiosos del Montnegre i el Corredor, Barcelona, Diputació de Barcelona, págs. 137-142. NADAL, Francesc (2007). Els atles parcel·laris municipals de la provincia de Barcelona (1851-1882). En La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 95-106. MURO MORALES, José Ignacio (2007). Las técnicas de levantamiento de los geómetras. En La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 53-64. MURO MORALES, José Ignacio (2008). La estadística territorial del distrito de Tortosa de Medin Sabater y Palet (1868). CT/Catastro. Madrid. En prensa. PRO RUIZ, Juan (1992). Estado, geometría y propiedad. Los orígenes del catastro en España (1715-1941). Madrid, Centro de Gestión y cooperación Tributaria, 419 págs.
450
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ROSSELLÓ, Vicens M. (2007). Els parcel·laris vuitcentistes a Mallorca (1858-1866) i la intervenció de Pere d’A. Peña. En La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 77-86. VALLEJO POUSADA, Rafael (1998). La estadística territorial entre 1856 y 1868: diseño y quiebra de la utopía catastral. CT/Catastro, núm. 34, págs. 61-82. VALLEJO POUSADA, Rafael (2000). Los amillaramientos como fuente estadística: una visión crítica desde la contribución territorial. Historia Agraria, Murcia, núm. 20, págs. 89-116. VALLEJO POUSADA, Rafael (2001). Reforma tributaria y fiscalidad sobre la agricultura en la España liberal, 1845-1900. Zaragoza, Prensas Universitarias de Zaragoza, 460 págs. VIDAL BENDITO, Tomàs (2007). La cartografia cadastral a Menorca al segle XIX. En La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 87-94. URTEAGA, Luis (2007). El coste económico de los trabajos catastrales a mediados del siglo XIX. En La cartografia cadastral a Espanya (segles XVIII-XX). Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, págs. 65-76.
451
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
AGRIMENSORS A LA PROVÍNCIA DE GIRONA DURANT LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX Francesc Nadal, Universitat de Barcelona Jesús Burgueño, Universitat de Lleida Durant la segona meitat del s. XIX la província de Girona va ser objecte d’una intensa activitat cartogràfica per part d’un col·lectiu de cartògrafs que ha romàs, fins no fa gaire, força desconegut: el dels agrimensors. Aquests professionals en l’art de mesurar terres i traçar plànols parcel·laris s’ocuparen de realitzar diversos treballs, tant de caire públic com privat: llibres d’amidament de terres; aixecament de plànols parcel·laris municipals; repartiment de comunals; plànols d’usos hídrics o representació cartogràfica de propietats rústiques particulars. Aquesta múltiple activitat, duta a terme en el marc d’una societat essencialment agrària, possibilità l’existència d’un considerable nombre d’agrimensors. Només pel que fa referència a la elaboració de llibres d’amidament de terres i a l’aixecament de plànols parcel·laris municipals hem aconseguit identificar com a autors o coautors dels mateixos a 28 agrimensors gironins. Tanmateix, si es tenen en compte d’altres fonts documentals i d’altres tipus de treballs parcel·laris el nombre total d’agrimensors gironins enregistrats s’incrementa fins arribar a un total de 114. En aquest treball s’aborden diferents aspectes relatius a la formació i a la funció d’aquest col·lectiu de cartògrafs, que permetran conèixer els seus vincles geogràfics amb la societat gironina de l’època i copsar l’abast de la seva importància professional (1). Del conjunt d’experts en l’art de mesurar terres i aixecar els plànols parcel·laris coneguts n’hi ha 95 que únicament eren agrimensors i 19 que estaven en possessió, a més a més del preceptiu títol d’agrimensor, d’altres titulacions. D’entre aquests, n’hi havia un que era fuster, tres arquitectes, cinc directors de camins veïnals i 14 que acreditaven posseir el títol de mestre d’obres. Tanmateix, alguns d’ells, com ara Bru Barnoya, Josep Llach o Joan Papell, estaven en possessió de tres títols professionals diferents, essent el d’agrimensor el de menor rang acadèmic i professional. El fuster era Francesc Barnoya i Xiberta, fill del també fuster i geòmetra reial Lluís Barnoya i Homs (1780-?). El petit i selecte grup d’arquitectes gironins estava format per Bru Barnoya i Xiberta, germà de l’anterior, Josep Oriol i Bernadet i Martí Sureda. Dels tres, únicament Bru Barnoya va dur a terme a Girona una certa activitat vinculada amb l’agrimensura (2). A l’Escola Normal Superior de Girona, on era professor, va impartir classes de l’assignatura «Elements de geometria, dibuix lineal i agrimensura», de la qual va publicar a Girona l’any 1887 un breu temari titulat Elementos de geometría, dibujo lineal y agrimensura. Els mestres d’obres constituïren, en canvi, el grup d’agrimensors amb una segona titulació més nombrós i més actiu. Concretament dos d’aquests, Joan Papell i Francesc Jordi, van dur a terme una intensa activitat com a agrimensors. El primer va ser autor d’un Tratado completo de dibujo topográfico, del qual es van fer dues edicions bàsiques (1859 i 1892), així com diverses reimpressions (Poch i Ymbert, 1985; Burgueño, 2008). També va ser autor, entre 1862 i 1883, de nombrosos plànols parcel·laris municipals de la província de Girona, així com d’una fructífera cartografia parcel·lària de caire privat. A més a més, va crear i dirigir una empresa anomenada «Centro Facultativo Artístico e
452
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Industrial» amb seu a Figueres. El segon, Francesc Jordi i Romañach, va ser, entre 1857 i 1875, director de la Granja-escola de Fortianell, on es formaren la major part dels agrimensors gironins titulats per l’Institut de Figueres (Burgueño, Nadal, 2007 b). Jordi i Romañach també va ser autor d’una interessant cartografia parcel·lària d’entre la que cal destacar el Plano topográfico de aprovechamiento común del pueblo de Espolla (1861). Fragment del mapa de Sant Miquel de Campmajor, de Joan Papell i Llenas (1883)
Llegenda del mapa de Sant Miquel de Campmajor, signat per Joan Papell i Llenas.
453
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Els mestres d’obres Francesc Puig i Saguer i Josep Tauler van ser autors d’una interessant cartografia parcel·lària municipal. El primer va traçar l’any 1883, juntament amb l’agrimensor Joan Jordi, un atles parcel·lari del municipi de la Jonquera. El segon va ser l’autor dels plànols parcel·laris de Granollers de Rocacorba (municipi de Sant Martí de Llemena, 1854) i d’Agullana (1859). Dels agrimensors que estaven, a més, en possessió del títol de directors de camins veïnals cal destacar la figura d’Agustí Bragat, un agrimensor amb una sòlida formació matemàtica. L’any 1855 va publicar a la Revista de Obras Públicas una ressenya, titulada «Observacions acerca del sistema natural de los números descubierto por Vicente Pujals de la Bastida», en la que feia una valoració crítica del «sistema duodecimal» defensat per aquest matemàtic d’origen colombià i d’ascendència gironina. Com a agrimensor Bragat va dirigir, entre 1857 i 1862, l’aixecament d’una sèrie de plànols parcel·laris municipals de la província de Girona, al temps que va ser l’autor d’una interessant cartografia parcel·lària de caràcter privat. D’entre els experts en l’art d’amidar terres que només posseïen el títol d’agrimensor cal destacar-ne Josep Carré, Genís Giralt, Joan Jordi, Agustí Puigvert, Agustí Poch, Miquel Pumarola, Joaquim Sunyer i Josep Torrà, tots ells autors de plànols parcel·laris municipals. També cal esmentar a Francesc Botiñà, Miquel Giralt, Antoni Papell i Modest Vilanova com a autors de plànols parcel·laris de caire privat. Joan Giol fou autor d’un detallat plànol de la sèquia Monar traçat l’any 1868. Joan Jordi i Àlvarez va ser, a més, un dels membres més actius del «Centro Ampurdanés de la Formación de Registros de Fincas Rústicas, Urbanas y de Ganadería y Confección de Amillaramientos» existent a Figueres durant la dècada de 1880. Dels 114 cartògrafs catalogats (amb activitat coneguda posterior a 1850) només dos van obtenir el títol d’agrimensor per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid): Josep Oriol i Pere Puig. Ambdós el van aconseguir durant la dècada de 1830, ja que aleshores no hi havia a Catalunya cap institució acreditada per expedir l’esmentada titulació. La creació de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona l’any 1850 i l’inici de l’ensenyament de la carrera d’agrimensura en aquesta institució dos anys més tard modificarien aquesta situació (Nadal, Burgueño, 2008). De les classes de la Llotja de Barcelona va sortir, entre 1852 i 1869, una petita, però qualificada promoció de vuit agrimensors gironins, formada per Jacint Argentó, Pere Bassegoda, Josep Carré, Joan Cordomí, Josep Llach, Joan Papell, Esteve Soldevila i Tomàs Soler (3). El nombre d’agrimensors gironins titulats experimentà un creixement gairebé exponencial a partir de la reforma dels estudis de segona ensenyança escomesa pel ministre de Foment, Rafael de Bustos y Castilla, el 30 d’agost de 1858. Una de les mesures adoptades en aquesta reforma va ser que els instituts de segon ensenyament poguessin impartir estudis d’agrimensura i expedir el títol d’«agrimensor, perit taxador de terres» (Burgueño, Nadal, 2007 a). L’ Institut de Figueres, amb la Granja-escola de Fortià annexa, aprofità la nova normativa per convertir-se ben aviat en un dels principals centres educatius de Catalunya en matèria d’agrimensura, expedint, entre 1861 i 1882, el títol d’agrimensor a 61 aspirants d’origen gironí i a 17 estudiants procedents de la resta de Catalunya (Burgueño, Nadal, 2007b). L’Institut de Girona també va impartir l’ensenyament de l’agrimensura, però el seu abast i impacte fou molt limitat, expedint únicament cinc títols d’agrimensor, tots ells a estudiants procedents del Gironès. Ambdós instituts atorgaren, entre 1861 i 1882, un total de 67 títols
454
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
d’agrimensor, xifra que representa el 60% dels agrimensors gironins identificats durant la segona meitat del s. XIX (4). Malgrat l’excel·lent oferta docent en matèria d’agrimensura existent a la província de Girona a partir del curs 1860-1861, hi hagué tres agrimensors d’origen gironí que van obtenir el títol als instituts de segon ensenyament de Barcelona, Lleida i Tarragona. Hi ha, però, 39 agrimensors del quals desconeixem com van aconseguir la seva acreditació (5). Alguns com Francesc Botiñà (pare i fill) signaven els seus treballs com a «geòmetres reials», per la qual cosa sembla plausible pensar que van obtenir el títol a l’Academia de San Fernando (Madrid) o bé a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (València). D’altres com Bru Barnoya van obtenir la titulació el 1847 mitjançant un nomenament fet, segurament, pel governador civil de Girona (Molí i Frigola, 19741975, 366). Però hi ha un grapat d’agrimensors, alguns amb una obra rellevant (Joan Bayer, Genís Giralt, Joan Giol, Narcís Homs, Agustí Puigvert...) dels que de moment desconeixem com van aconseguir la seva titulació d’agrimensors. No cal descartar que algun d’ells actués de fet com a agrimensor però sense titulació, havent après l’ofici d’una manera tradicional, gremial o familiar. A l’igual que succeïa a la província de Barcelona, alguns dels agrimensors gironins més actius durant la segona meitat del s. XIX formaven part de nissagues d’agrimensors, fusters o mestres d’obres, l’origen de les quals data de la segona meitat del segle XVIII. (Nadal, Urteaga, Muro, 2006). Aquest és el cas dels Barnoya. Lluís Barnoya i Homs (Girona, 1780-?), pare dels germans Barnoya i Xiberta, era un geòmetra que va treballar en tasques d’anivellament, amidament i aixecament de plànols del riu Ter (Molí, 19741975, 366; Domènech, 2001, 133; Maruny, 2006). Els Botiñà formaven, per la seva part, una notable família d’agrimensors empordanesos residents a Figueres. Del pare, Francesc Botiñà i Tomàs, es conserva a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà un inventari de la seva biblioteca personal realitzat l’any 1817, en el que s’esmenten diverses obres d’agrimensura. Els Giralt era una altra família d’agrimensors empordanesos, en aquest cas resident a Torroella de Montgrí. El pare, Miquel Giralt i Bartolí, consta en el registre de la contribució industrial i de comerç de Torroella de Montgrí dels anys 1846-1849, mentre que el seu fill, Genís Giralt, consta com a agrimensor en el mateix registre durant els anys 1855-1872. També el geòmetra Josep Torrà, de Cabanelles, tingué un fill agrimensor per l’Institut de Figueres. L’Empordà va donar encara dues nissagues més d’agrimensors: els Papell i els Jordi, ambdues molt actives a Figueres. Pel que fa referència a la primera, cal dir que Pau Papell, presumiblement oncle de l’agrimensor Joan Papell i Llenas, consta com a «paleta» en els registres de la contribució industrial i de comerç de Figueres dels anys 1854-1859 i és esmentat com a mestre d’obres de Figueres (Montaner i Martorell, 1990, 798). Mentre que Antoni Papell i Camps, fill de Papell i Llenas, apareix com a agrimensor en el registre de la contribució industrial i de comerç de Figueres de 1898, essent autor de diversos plànols parcel·laris de caire privat. Pel que fa referència a la nissaga dels Jordi, el pare Francesc Jordi i Romañach va néixer a Palamós i va ser, tal com ja s’ha esmentat, director de la Granja-escola de Fortià, on van néixer els seus fills, els agrimensors Joan i Lluís M. Jordi i Àlvarez. El mapa relatiu a la procedència dels agrimensors titulats a Figueres, entre 1861 i 1882, posa de relleu un gradient decreixent des dels municipis més agrícoles de l’Empordà fins a les comarques més ramaderes i forestals de l’interior muntanyós (vegeu figura 1).
455
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La major part dels agrimensors titulats procedien de les dues comarques empordaneses, mentre que el nombre d’agrimensors procedents del Gironès i la Selva tan sols arriba a nou. Els originaris de la Cerdanya, la Garrotxa i el Pla de l’Estany no passaven d’un per comarca. No hi hagué cap estudiant procedent del Ripollès. Per la seva part, els cinc agrimensors titulats l’any 1867 a l’Institut de Girona eren tots nascuts al Gironès. A partir dels registres de la contribució industrial i de comerç dels caps de partit judicial de la província de Girona, del nomenclàtor de mestres d’obres, directors de veïns caminals i agrimensors d’Espanya de l’any 1880, així com d’altra documentació de l’època s’ha pogut establir el lloc de residència de 51 dels 114 agrimensors catalogats. Aquesta informació geogràfica permet apreciar igualment un predomini clar dels agrimensors establerts a les riques planes agrícoles empordaneses. La distribució geogràfica d’aquests agrimensors evidencia l’existència d’una veritable xarxa comarcal d’agrimensors, la qual cosa mostra l’elevat grau integració d’aquest col·lectiu professional dins l’economia i la vida social gironina de la segona meitat del s. XIX. Figueres era, de llarg, la ciutat que comptà amb un major nombre d’agrimensors, 18. La capital provincial comptà, si més no, amb una desena d’agrimensors (6). Olot, Santa Coloma de Farners i Torroella de Montgrí exercien un petit paper de caire comarcal, amb 3 o 4 agrimensors residents. La resta de capitals comarcals (Banyoles, la Bisbal d’Empordà, Puigcerdà i Ripoll) van comptar en algun moment amb un agrimensor. Finalment, alguns geòmetres tenien la seva residència a localitats rurals de l’Alt Empordà (Cabanelles, Castelló d’Empúries, Lladó, Peralada, Sant Miquel de Fluvià, Vilamaniscle i, lògicament, Fortià) i un a Fornells de la Selva (7). Notes (1): Aquesta comunicació s’ha dut a terme en el marc del projecte de recerca SEJ2005-07590-C0201/GEOG, finançat per la Dirección General de Investigación. (2): Josep Oriol i Bernadet va publicar l’any 1846 un interessant article sobre la formació dels agrimensors a la revista barcelonina Boletín Enciclopédico de Nobles Artes. Martí Sureda va ser autor, l’any 1849, de diversos plànols parcel·laris de la província de Barcelona (Nadal, Urteaga, Muro, 2006, 247). (3) Alexandre Comalat i Joan Cordomí van tenir doble titulació, a l’Institut de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. (4): Només un dels agrimensors arrelats a Girona era nascut a Barcelona: Víctor Carlé. (5): Si més no l’arquitecte Martí Sureda i el mestre d’obres F. Puig i Saguer comptaven amb un títol que els capacitava per a l’aixecament de plànols. (6): En el cas de Girona malauradament no es conserven els registres de la contribució industrial i de comerç. (7): No ha estat possible encara consultar la documentació municipal de Calonge, localitat d’on procedien sis dels agrimensors titulats a Figueres (tres d’ells germans).
Bibliografia ALBÀ i ESPINET, Marta; TORRES i LLINÀS, Lluís (2001): El termenal de Llagostera, Ajuntament de Llagostera. BARNOYA i XIBERTA, Bru (1887): Elementos de geometría, dibujo lineal y agrimensura, Girona, Imp. de Paciano Torres, 8 pàg. BASSEGODA NONELL, Joan (1973): Los maestros de obras de Barcelona, Barcelona, Editores Técnicos Asociados, 141 págs. BURGUEÑO, Jesús (2008): El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. XVI-XX), Barcelona, Societat Catalana de Geografia. 456
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
BURGUEÑO, Jesús; NADAL, Francesc (2007) (a): «Agrimensores para un país sin catastro. La enseñanza de la agrimensura en los institutos de segunda enseñanza (1857-1887): (I) el caso de Lleida» en Actas de las VIII Jornadas de Castilla la Mancha sobre investigación en archivos: Hacienda y Fiscalidad, celebradas en Guadalajara del 27 al 30 de noviembre de 2007, Guadalajara (en curso de publicación). BURGUEÑO, Jesús; NADAL, Francesc (2007) (b): «Agrimensores para un país sin catastro. La enseñanza de la agrimensura en los institutos de segunda enseñanza (1857-1887): (II) el caso de Figueres» en Actas de las VIII Jornadas de Castilla la Mancha sobre investigación en archivos: Hacienda y Fiscalidad, celebradas en Guadalajara del 27 al 30 de noviembre de 2007, Guadalajara (en curso de publicación). CENTRO de Maestros de Obras de Cataluña (1875): Lista de los socios que lo componen, Barcelona, Centro de Maestros de Obras de Cataluña. DOMÈNECH i CASADEVALL, Gemma (2001): Oficis i arts de la construcció a Girona (1419-1833). Mestres de cases, picapedrers, fusters i escultors. La Confraria dels Sants Quatre Martirs, Girona, Institut d’Estudis Gironins, 431 pàg. JUNTA DIRECTIVA de la Asociación Central de Maestros de Obras, Directores de Caminos Vecinales y Agrimensores (1880): Nomenclator general de los maestros de obras, directores de caminos vecinales y agrimensores de España, Madrid, Establecimiento Tip. De M. Martínez. MARUNY i GISPERT, Jaume (2006): «Els Barnoya, nissaga gironina i guatemaltenca», Els apunts de l’Arxiu Històric de Girona, Girona, núm. 1. MOLÍ i FRIGOLA, Montserrat (1974-1975): «Els arquitectes del segle XIX a la província de Girona: Bru Barnoya i Xiberta (1809-1888)», Anales del Instituto del Estudios Gerundenses, Girona, vol. XXII, pàg. 365-371. MONTANER i MARTORELL, Josep M. (1990): La modernització de l’utillatge mental de l’arquitectura a Catalunya (1714-1859), Barcelona, Institut d’Estudis Catalanas, 831 pàg. NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis; MURO, José Ignacio (2006): El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·lària dels municipis de la província de Barcelona, Barcelona, Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 255 pàg. NADAL, Francesc; BURGUEÑO, Jesús (2008): «La enseñanza de la agrimensura en las academias de Bellas Artes: el caso de Barcelona (1852-1869)», CT/Catastro, Madrid (en curs de publicació). ORIOL i BERNADET, Josep (1846): «Agrimensura-agrimensores», Boletín Enciclopèdico de Nobles Artes, Barcelona, tomo I, pàg. 101-102. POCH i YMBERT, Josep M. (1985): «Joan Papell i Llenas», dins Salvador Cañigueral (ed.): Homes de ciència empordanesos, Figueres, Carles Vallès, pàg. 94. RIPOLL i MASFERRER, Ramon (2005): L’arquitecte, l’arquitectura i la ciutat: Girona, 1760-1835, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 396 pàg. TATJER, Mercè (2005): «Josep Oriol Bernadet (1811-1860) i la seva aportació a la ciència, la tècnica i l’arquitectura del segle XIX. Apunts per a una biografia», Biblio 3W. Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales, Barcelona, núm. 582. ANNEX. RELACIÓ D’AGRIMENSORS ÁGUSTÍ, Josep. Coautor del plànol parcel·lari: Batet (Olot) (1857). ÁLVAREZ Y DE MEDIAVILLA, Carmelo o Carmen (Palamós, 1843). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1862).
457
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ARGEMIR i VIÑAS, Francesc Antoni d’. Agrimensor resident a Girona (1852). Autor del Libro de apeo de la villa de Llers (1855). ARGENTÓ i MARSAL, Jacint (Olot, 1826). Mestre d’obres, director de camins veïnals i agrimensor per l’ABAB (1852-54). Actiu a Olot el 1871. AULADELL i VIDAL, Joan (Solius, Sta. Cristina d’Aro, 1849). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1868). BARNEDA, Pere. Agrimensor. Actiu a Figueres el 1898. BARNEDA I COLL, JOAQUIM (FIGUERES, 1845). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1866). ACTIU A FIGUERES EL 1870. BARNOYA i XIBERTA, Bru (1809-1888). Arquitecte per la RABASF (1841). Agrimensor nomenat el 1847 i director de camins veïnals nomenat el 1849. Fill del geòmetra reial Lluís Barnoya i Homs. Professor de l’Escola Normal Superior de Girona i director de la mateixa (si més no el curs 1859-60); hi impartia l’assignatura de Dibuix lineal i agrimensura. Àmplia obra arquitectònica (Molí, 1974-1975). BARNOYA I XIBERTA, FRANCESC. AGRIMENSOR I FUSTER. FILL DEL GEÒMETRA REIAL LLUÍS BARNOYA I HOMS. AUTOR D’UN INFORME PERICIAL I UN PLÀNOL SOBRE L’ATERMENAMENT EFECTUAT ENTRE GARRIGUELLA I VILAMANISCLE (1853). AUTOR DEL PLANO GEOMÉTRICO QUE SIRVE PARA DEMOSTRAR EL ENSANCHE PROYECTADO DEL PUEBLO DE VILOVÍ EN LAS TIERRAS DEL EGREGIO SR. CONDE DE SOLTERRA (1858). BASOLS i ESTOLT, Joan. Agrimensor. Actiu a Olot entre 1856 i 1866. BASSA I RIEMBAU, JOAN (MONT-RAS, 1847). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1868). BASSALS i SUCARRATS, Ramon (Castelló d’Empúries). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1873). BASSEGODA i MATEU, Pere (Espolla, 1817 – Barcelona, 1908). Agrimensor i mestre d´obres per l’ABAB (1855). BASSOLS i COLOMER, Pere. Agrimensor resident a Castelló d’Empúries. Autor del Estado general de las fincas que componen el término de Vilajuiga con expresión de su cabida (1853). El 1864 l’Ajuntament de Roses li va encarregar un plànol de les finques anomenades «els Estenedors i l’Era dels Brugataires». BATLLE, Rafael. Agrimensor actiu a Figueres entre 1849 i 1860. Autor d’una medició de les terres de la llacuna de Sils (1851). Autor del Libro de canación del territorio del término de S. Pere Pescador (1853) i de la Medición y afrontaciones de las piezas de tierra que componen el término de Vilamacolum (1856). Autor del Plano geométrico de las Balls de Comuns, situadas al lado de la muralla del pueblo de Cabanes (1854). BATLLE I BATLLE, SEBASTIÀ (ST. PAU DE LA CALÇADA, FIGUERES, 1847). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1868). ACTIU A FIGUERES ENTRE 1878 I 1898. BATLLE i CARRER, Serafí (Figueres, 1853). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1871). BAYER, Joan. Agrimensor. Actiu a Santa Coloma de Farners entre 1856 i 1867. Autor del plànol d’una propietat a Tossa i Llagostera (1864). Plànol parcel·lari: Arbúcies (1863). BOTIÑÀ i PONSA, Francesc. Geòmetra reial o agrimensor. Fill del geòmetra reial Francesc Botiñà i Tomàs. Actiu a Figueres. Autor de diversos llibres de medició de terres: Revista de las terras del poble de Cistella (1851); Cuadern que manifesta lo numero de vesanas [...] del terme del poble de Espinavesa (1856); Libreta de todos los contribuyentes del término de Borrasá (1859). Autor de plànols de propietats de
458
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Joaquim Dou a Bellcaire i l’Escala el 1854 (ACA). Plànol parcel·lari de Pineda de Mar (ca. 1856). BRAGAT, AGUSTÍ. DIRECTOR DE CAMINS VEÏNALS I AGRIMENSOR. AUTOR DE CROQUIS SANT JOAN DE MOLLET I DE RIUDELLOTS DE LA SELVA EN RELACIÓ AL PROJECTE DE REFORMA MUNICIPAL DE 1867. PLÀNOLS PARCEL·LARIS: CADAQUÉS (1857); VILANANT (1862); RIUDELLOTS DE LA SELVA (1863) I LLAGOSTERA (1872; SOBRE AQUEST: ALBÀ - TORRES, 2001). BUSCATÓ i [SANTREGENER], Conrad (Ventalló, 1847). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1869). BUSQUETS, AGUSTÍ. AGRIMENSOR RESIDENT A TORROELLA DE MONTGRÍ. AUTOR DEL LLIBRE DE TERRES DE TORROELLA DE MONTGRÍ (1854). CAMPENY I RIGAU, JAUME (GIRONA, 1847). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1864). CANER i MARGARIT, Joan (Calonge, 1850). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1867). CARLÉ i CAPDEVILA, Víctor (Barcelona, 1843). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1864). Actiu a Santa Coloma de Farners el 1862 i 1868 i a Figueres el 1866. Autor del Plano geométrico de los pueblos de Peralada y Cabanas, elaborat en relació al projecte de reforma municipal de 1867. CARRÉ I BASSACH, JOSEP. AGRIMENSOR PER L’ABAB (CA. 1855). PLÀNOL PARCEL·LARI: DARNIUS (1866). CASAMITJANA, MIQUEL. AGRIMENSOR. COAUTOR DEL PLÀNOL PARCEL·LARI DE BATET (1857). CAUSA, Manuel. Agrimensor resident a Girona l’any 1880. COMALAT i GARRIGA, Alexandre (Figueres, 1841). Agrimensor per l’ABAB (1862) i per l’Institut de Figueres (1872); mestre d’obres per l’ABAB (1864). Resident a Figueres el 1880. Autor del plànol d’una propietat a Bellcaire (1863) (ACA). Soci corresponsal del “Centro de maestros de obras titulares de Cataluña” (1913). CORDOMÍ i BOSCH, Joan (Vilafant, 1842). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1862) i per l’ABAB (1863); mestre d’obres per l’ABAB (1864). Actiu a Olot entre 1871 i 1881. CORDOMÍ i BOSCH, Josep (Vilafant). Mestre d’obres per l’ABAB (1871) i agrimensor per l’Institut de Figueres (1872). CULLELL i LLAURÓ, Francesc (Biure, 1851). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1868). ESPIGOLER i SALA, Benvingut (Figueres, 1848). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1865). Actiu a Figueres el 1878. ESTRADA i VIVES, Enric (Figueres). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1874). FAGES DE PERRAMON, Carles (Figueres). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1872). FAURA i BERTRAN, Joan (Bordils, ca. 1843). Agrimensor per l’Institut de Girona (1867). FERRER I CORTADA, FRANCESC (RAVÓS DEL TERRI, 1842). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1866). FIGUERAS, ÀNGEL (¿ - RIPOLL, 1867). AGRIMENSOR ACTIU A RIPOLL EL 1867. FIGUERAS, Ramon. Agrimensor i perit taxador de terres resident a Girona el 1879. El 1887 anuncia en premsa la venda dels “planos de los términos municipales de Llagostera, Rosas y Riudellots de la Selva”.
459
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
FIGUERAS i BRUGUERA, Paulí (Cruïlles). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1872). FORCH i FERRER, Jerònim (¿ - Girona, 1906). Agrimensor. GALLART i VALENTÍ, Josep. Agrimensor i mestre d’obres. Actiu a Santa Coloma de Farners entre 1862 i 1880. Possiblement fill del mestre d’obres Francesc d’A. Gallart, titulat el 1841, i actiu a Santa Coloma de Farners el 1871. Autor del Croquis del término municipal de Sils, Riudarenas parte y parte de Vallcanera, en relació al projecte de reforma municipal de 1867. GATIUS, Pere. Geòmetra coautor, amb Ferran Pou, del Libro de Apeo de Pontós (1853), signat a Sant Miquel de Fluvià. GELI I LLORENS, RICARD (VILAMACOLUM, 1848). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1868). GIBERT I VILARIU, BONAVENTURA (CASTELLÓ D’EMPÚRIES, 1844). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1865). GIOL (o XIOL), Joan. Agrimensor resident a Girona el 1880. Autor del Croquis de la acequia Monar y terreno regado por la misma (1868). GIRALT (O GIRAL), GENÍS. AGRIMENSOR ACTIU A TORROELLA DE MONTGRÍ ENTRE 1855 I 1872. FILL DE MIQUEL GIRALT I BARTOLÍ. LLIBRE D’AMIDAMENT DE FINQUES DE LLOFRIU (1861). PLÀNOL PERIMETRAL DE SANT SADURNÍ DE L’HEURA (1859) I PLÀNOLS PARCEL·LARIS DE: MASSANES (1864); MONELLS (1864) I VALL-LLOBREGA (S.D.). GIRALT I BARTOLÍ, MIQUEL. AGRIMENSOR ACTIU A TORROELLA DE MONTGRÍ ENTRE 1846 I 1849. AUTOR DEL PLANO DE LA PROPIEDAD QUE POSEHEN LOS ATJUNTOS SENYORES ILUSTRES MARQUÉS DE SENTMENAT Y DON FELIPE DE MIGUEL […] EN EL TERRITORIO ESTANQUE Y TÉRMINO DE BELLCAYRE (1834) (ACA). AUTOR DEL LLIBRE DE MESURA DE TERRES DE VILAFANT (1850). GRAU i BOSCH, Joaquim (Viladamat, 1854). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1874). GUDORI i FUGAROLAS, Joaquim (Riells de Montseny). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1873). GUMBAU i SERRA, Josep (Cantallops, 1862). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1880). HERAS i ORIOL, Abdó (Vilamaniscle, ca. 1831). Mestre d’obres. Agrimensor per l’Institut de Figueres (1861). Actiu a Fortià el 1871. HERAS I ORIOL, JOSEP (VILAMANISCLE, 1840). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1862). RESIDENT A VILAMANISCLE. AUTOR DE LA MEDICIÓN DE TIERRAS DEL TÉRMINO DE MOLLET Y LAS COSTAS (1866). HOMS, NARCÍS. AGRIMENSOR. AUTOR DE PLÀNOLS DE PROPIETAT A LLAGOSTERA (1854 I 1858) I CASTELL D’ARO (1865). PLÀNOL PARCEL·LARI: REGENCÓS (1864). JORDI i ÁLVAREZ, Joan (Fortià, 1856). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1873). Actiu a Figueres entre 1878 i 1884. Fill de Francesc Jordi i Romañach. Plànols parcel·laris: Borrassà (1880); Roses (1880); Palau de Santa Eulàlia (1881) i la Jonquera (1883, juntament amb Francesc Puig i Saguer). JORDI I ÁLVAREZ, LLUÍS M. (Fortià, 1865 – Figueres, 1929). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1881). Actiu a Figueres els anys 1890, 1891 i 1898. Fill de Francesc Jordi i Romañach. Representant de la “Mutua Agrícola, sociedad de seguros contra el pedrisco” (1892). Vocal de la Junta Directiva de la Cambra Agrícola de l’Empordà entre 1900 i 1922 i vicepresident d’aquesta associació entre 1922 i 1929.
460
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
JORDI i ROMAÑACH, Francesc (Sant Joan de Palamós, ¿ - Figueres, 1884). Mestre d’obres per l’ABAB (1852) i agrimensor per l’Institut de Figueres (1864). Director de la Granja-escola de Fortianell de 1857 a 1875, any de la seva clausura, després professor a l’Institut de Figueres. Professor de «Nociones teórico prácticas de Agricultura» i de Topografia. Autor del Plano topográfico de los terrenos de aprovechamiento común del pueblo de Espolla (1861). JUVERT i MARQUÈS, Eduard (Palafrugell, 1842). Agrimensor per l’Institut de Lleida (1867). LALANDE, Francesc. Agrimensor resident a Torroella de Montgrí. Autor d’un llibre d’amidament de terres de Corçà (1854). LLACH I TOMÀS, JOSEP (GIRONA, 1836). MESTRE D’OBRES PER L’ABAB (1859), DIRECTOR DE CAMINS VEÏNALS I AGRIMENSOR PER L’ABAB (1860). RESIDENT A GIRONA EL 1880. ACTIU A GIRONA ENTRE 1871 I 1881. LLORENS I ROIG, FERRAN (CADAQUÉS, 1846). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1868). MARQUÈS I RIBAS TORT, FRANCESC (CASTELL D’EMPORDÀ; 1846). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1865). MATEU i MARTÍ, Narcís (Bordils, ca. 1844). Agrimensor per l’Institut de Girona (1867). MOLLA i PRESAS, Joan (Calonge). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1875). MONER i CASADEMONT, Narcís (Girona, 1848). Agrimensor per l’Institut de Girona (1868). MONER i JORDI, Manuel (Figueres, 1852). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1872). Actiu a Figueres el 1873. MONTANER I ROS, MIQUEL (VERGES). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1873). MUNDET I FIGUERAS, FRANCESC (CALDES DE MALAVELLA, 1855). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1873). MUNÉ i BAUSARENYS, Melcior (Fenals, Castell d’Aro, 1853). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1871). NOGUER i BATLLE, Eduard (Girona, ca. 1843). Agrimensor per l’Institut de Girona (1867). OLIVERAS i MARANGES, Francesc (l’Escala, ca. 1853). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1873). ORIOL i BERNADET, Josep (el Far d’Empordà, 1811 - les Escaldes, Andorra, 1860). Arquitecte per la RABASF (1833) i agrimensor per la RABASF (1835). Doctor en ciències. Catedràtic de dibuix lineal a l´Escola de Nobles Arts de la Llotja des de 1841. Autor, entre altres obres, de Elementos de Geometría y Dibujo lineal para uso de las escuelas, colegios e institutos, Barcelona, 1841. Arquitecte municipal de Sabadell on realitzà diferents obres i projectes. Vegeu: Tatjer (2005). PAPELL i CAMPS, Antoni (Figueres). Agrimensor. Fill de Joan Papell i Llenas. Actiu a Figueres el 1898. Col·laborador de Miquel Pumarola en un plànol del Manso Orri de Sales de Llierca (1905). Autor del projecte de carretera d’enllaç de Fortià amb la carretera de Figueres a Roses, el 1912. Vocal de la Junta Directiva de la Cambra Agrícola de l’Empordà entre 1900 i 1932. L’any 1914 era «Celador de Policia Urbana» de l’Ajuntament de Figueres. Autor d’un plànol de clavegueres de Figueres. PAPELL I LLENAS, JOAN (FIGUERES, CA 1838 – CA. 1910). AGRIMENSOR PER L’ABAB (1853), MESTRE D´OBRES PER L’ABAB (1855) I DIRECTOR DE CAMINS VEÏNALS I CANALS DE REG. ACTIU A FIGUERES ENTRE 1865 I 1892. AUTOR DE:
461
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
TRATADO COMPLETO DE DIBUJO TOPOGRÁFICO (1859 I 1892) I ITINERARIOS PARA VIAJES Y EXCURSIONES PRECEDIDOS DE LA DESCRIPCIÓN GEOGRÁFICA, HISTORIA DESCRIPTIVA, TOPOGRÁFICA Y ESTADÍSTICA DE LA CIUDAD DE FIGUERAS Y PUEBLOS DEL ALTO AMPURDÁN (1891) AMB UN PLANO DEL AMPURDÁN Y DE LA ZONA MARÍTIMA DE GERONA. AUTOR DEL PLANO DE LA CIUDAD DE FIGUERAS Y SU REFORMA (1878). CONSTRUCTOR DE L’ASIL VILALLONGA DE FIGUERES (1877). CONDEMNAT I EMPRESONAT EL 1896 PER FALSEDAT DOCUMENTAL (BURGUEÑO, 2008). AL FONS SETMENAT DE L’ACA HI HA QUATRE PLANOLS SEUS, FRUIT D’ENCARRECS PARTICULARS (1864, 1866 I 1873). AUTOR DE CROQUIS DE LOS TERRENOS QUE FORMARÍAN EL DISTRITO DE MAYÁ, EN RELACIÓ AL PROJECTE DE REFORMA MUNICIPAL DE 1867. SOCI CORRESPONSAL DEL “CENTRO DE MAESTROS DE OBRAS DE CATALUÑA” ENTRE 1875 I 1910. PLÀNOLS PARCEL·LARIS: BESALÚ (1862); ESPONELLÀ (1865); VILERT (ESPONELLÀ) (1864); CENTENYS (ESPONELLÀ) [1865]; NAVATA (1864); CANELLES (NAVATA) (1864); SALT (1865); MIERES (1885); CRESPIÀ (S.D.); MAIÀ DE MONTCAL (S.D.); SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR (1883); BRIOF; FALGONS; SANT MARTÍ DE CAMPMAJOR; VENTAJOL (TOTS QUATRE AL TERME MUNICIPAL DE SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR) (1883). PELL I ALBERT, PERE (CADAQUÉS, 1845). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1866). EL 1881 VA FER UN PROJECTE DE CAIRE ARQUITECTONIC PER A L’AJUNTAMENT DE CASSA DE LA SELVA. POCH I PUIG, AGUSTÍ (FORNELLS DE LA SELVA, 1834). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE TARRAGONA (1863). RESIDENT A GIRONA. DURANT LA DÈCADA DE 1880 VA COPIAR DIVERSOS PLÀNOLS DEL CANAL DEL TER A LA ZONA DE COLOMERS (ACA). PLÀNOL PARCEL·LARI: PALAU-SACOSTA (1866). POU, Ferran. Agrimensor resident a la vila de Peralada. Autor, juntament amb Pere Gatius, de l’Apeo de Pontós (1853), i amb Josep Torrà, de l’Apeo del término del pueblo de Juanetas (1860), Apeo del término de San Lorenzo de la Muga (1861) i Apeo del término de Boadella (1862). PUIG I FORNT, FRANCESC X. (GIRONA, 1844). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1866). PUIG i GUINART, Bartomeu (Alp). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1873). Actiu a Puigcerdà entre 1882 i 1901 PUIG i MIRÓ, Josep (Sant Pere de Rodes, el Port de la Selva). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1872). PUIG i POCH, Pere (Corçà). Mestre d’obres i agrimensor per la RABASF (1836). Actiu a Barcelona el 1846. El 1855 era tècnic municipal de l´Ajuntament de Badalona. PUIG i SAGUER, Francesc de Paula. Mestre d’obres, actiu a Figueres entre 1870 i 1898. Coautor del plànol parcel·lari de la Jonquera (1883), juntament amb Joan Jordi. PUIG I SAIS, JOSEP (¿ - LA BISBAL D’EMPORDÀ, 1896). MESTRE D’OBRES, ACTIU A LA BISBAL L’ANY 1881. EL DIARIO DE GERONA (20-V-1896) S’HI REFEREIX COM A CONEGUT AGRIMENSOR. AUTOR DEL PLANO DEL MOLINO DE JAFRA Y TERRENO CONTIGUO PROPIO DEL EXCELENTÍSIMO SEÑOR MARQUÉS DE SENTMENAT (1852) (ACA). PUIGVERT, AGUSTÍ. AGRIMENSOR RESIDENT A GIRONA. EL 30 DE JUNY DE 1857 VA PRESENTAR A L’AJUNTAMENT D’ARBÚCIES UNA PROPOSTA DE CONTRACTE PER TAL D’AIXECAR EL PLÀNOL PARCEL·LARI DEL TERME. PLÀNOL PARCEL·LARI DE LLÍVIA (1849). PUMAROLA I BRUGAT, MIQUEL (SANT JORDI DESVALLS, 1841 - POST 1905). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE BARCELONA (1862). ACTIU A FIGUERES EL 1890-91
462
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 I 1898. COAUTOR D’UN PLÀNOL DEL MANSO ORRI DE SALES DE LLIERCA (1905). PLÀNOLS PARCEL·LARIS: MADREMANYA (1864); BELL-LLOC; ROMANYÀ DE LA SELVA; SOLIUS (TOTS TRES AL TERME MUNICIPAL DE SANTA CRISTINA D’ARO) (1881); SANTA CRISTINA D’ARO [1881].
RIBERAS i TRÈMOLS, Josep (Cadaqués, 1850). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1868). RODRÍGUEZ, Manuel María. Agrimensor. Catedràtic de matemàtiques de l’Institut de Figueres i llicenciat en ciències. ROMAÑACH i BERTE, Josep (Roses, 1850). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1873). Proposat per l’Ajuntament de Roses per tal d’aixecar el plànol del cementiri de Roses (1878). Mesurament del Mas Buscà (Roses), el 1879. RONSART I SANS, PRUDENCI (SANT FELIU DE GUIXOLS, 1841). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1866). RUIZ i DE MARCILLO, Ildefons (Girona, 1843). Agrimensor per l’Institut de Girona (1868). SAGRERA i PIJOAN, Sebastià (Esclanyà, Begur, 1834). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1871). SALA I BARÓ, ANTONI (VENTALLÓ, 1844). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1867). SALA I FÀBREGAS, JOAN (LLORET DE MAR, CA. 1845). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1865). SOLDEVILA i BUIXANA, Esteve (Sant Joan de les Abadesses, 1832). Agrimensor i aparellador per l’ABAB (1864). SOLER i POCH, Pere (Banyoles). Agrimensor “de Reial Ordre”. Actiu a Banyoles el 1864. Autor del Plano topográfico del manso llamado Bagur (1857). Autor de llibres de mesura de terres: Amillaramiento de Beuda siguiendo la medición y clasificación de las tierras (1866) i Massanet de Cabreñs y su partido (1867). SOLER i ROS, TOMÀS (Garriguella, 1837). Agrimensor i aparellador per l’ABAB (1863). SUNYER i CANALS, Joaquim (Fornells de la Selva, ca 1844). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1864). Durant el curs 1866-67 va ser professor de l’Institut de Girona on impartí les assignatures: «Topografía y su dibujo» i «Nociones teórico prácticas de Agricultura». Resident a Fornells de la Selva el 1879. Plànols parcel·laris: Rupià (1865); Vulpellac (1879). SUREDA i DEULOVOL , Martí (l´Escala, 1822 – Girona, 1890). Arquitecte titulat el 1846. Arquitecte municipal de Girona (1847-1859) i provincial (1859-1875). Membre de la Comissió d’Estadística de Barcelona i de la Diputació de Girona. Primer projecte d’eixample de la ciutat (1868). Urbanitzà diversos carrers de Girona i a la província i féu els eixamples de Palamós, Lloret de Mar, Vilobí d’Onyar (1861) i Castelló d’Empúries (1867). Projectà les Voltes de la Bisbal (1854-1860) i la plaça de Sant Agustí de Girona (1855-1864). Plànols parcel·laris: Premià de Mar (1849) i Teià (1849). TAULER I SAGRERA, JOSEP. MESTRE D’OBRES I AGRIMENSOR. ACTIU L’ANY 1881. AUTOR DEL LIBRO DE APEO DEL PUEBLO DE AGULLANA (1859). PLÀNOLS PARCEL·LARIS: GRANOLLERS DE ROCACORBA (SANT MARTÍ DE LLÉMENA) (1854); AGULLANA (1859). TEIXIDOR i TREMOLEDA, Càstul (Torroella de Montgrí, ca. 1848). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1867).
463
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
TERRÉS I GIBERT, EUSEBI (VILANOVA DE LA MUGA, 1848). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1866). TORRÀ, Josep (Cabanelles). Agrimensor, coautor, amb Ferran Pou, de l’Apeo del término del pueblo de Juanetas (1860), Apeo del término de San Lorenzo de la Muga (1861) i Apeo del término de Boadella (1862). Coautor del plànol parcel·lari de Batet (Olot) (1857). TORRÀ i PUIG, Josep (Cabanelles, 1851). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1868). El 1893 té un accident de carro; residia a Lledó. TORRAS i SALELLA, Narcís (Figueres). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1873). TRAITER i COLOMER, Esteve (Figueres, 1857). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1880). Actiu a Figueres el 1890-91 i 1898. TUBERT, Eduard. Agrimensor. Actiu a Figueres el 1872. VANDRELL i PLANA, Jacint (Girona, 1850). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1868). VERAY i CLARÀ, Francesc (Girona, ca 1839). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1861). VILA i BERNADAS, Fulgenci (Talaixà). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1870). VILANOVA i VEHÍ, Modest (Calonge). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1873). Actiu a Figueres el 1878. Autor del Plano demostrativo de la situación del salto que D. Eduardo Torrallas posee en la villa de Ripoll (1877). VILAR i FERRER, Andreu (Calonge, 1841). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1863). VILAR i FERRER, Pere (Calonge, 1843). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1863). VILAR i FERRER, Rafael (Calonge, ca. 1834). Agrimensor per l’Institut de Figueres (1861). VIOLA I PUJOL, FRANCESC (GIRONA, 1840). AGRIMENSOR PER L’INSTITUT DE FIGUERES (1864). Abreviatures Arxiu de la Corona d’Aragó: ACA Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona: ABAB Real Academia de Bellas Artes de San Fernando: RABASF
464
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA PENÍNSULA IBÉRICA EN el gran ATLAS DE al-Idrisi Juan Piqueras y Ghaleb Fansa Departament de Geografia. Universitat de Valencia En este artículo se estudian las tres hojas del Gran Atlas de al-Idrisi correspondientes a la Península Ibérica y se revisan en una primera parte las dos interpretaciones conocidas hasta la fecha sobre la toponimia contenida en dichos mapas, la de la Biblioteca Nacional de París y la de Konrad Miller (1926), depurándolas de errores y lagunas. En la segunda parte se propone una identificación de los topónimos apoyándose en criterios geográficos y en los textos del manuscrito que acompaña a dicho altas, así como en la historiografía precedente. Introducción: el autor y su obra Abu Addullah Muhammad ibn Muhammad ibn Addallah ibn Idrisi, más conocido por al-Sharif al-Idrisi o simplemente al-Idrisi, nació en Ceuta en el 1099 y murió en Sicilia en 1166. Criado en el seno de una noble familia que había gobernado en Málaga y trasladada al otro lado del Estrecho, tras haber perdido el poder, al-Idrisi viajó durante su juventud por Oriente Medio y estudió luego en Córdoba. De sus escritos se deduce que recorrió la mayor parte de la mitad meridional de la Península Ibérica, llegando hasta Lisboa por la costa atlántica y, probablemente, hasta Valencia por la mediterránea, aunque demuestra un mayor conocimiento directo de las actuales Murcia, Andalucía y el Algarbe portugués. Hacia el año 1140 fue contratado por el rey Roger II de Sicilia (1097-1154) para la realización de un compendio geográfico del Mundo y un atlas, tarea en la que al-Idrisi empleó unos quince años, durante los cuales viajó por varios lugares, recopiló información cartográfica y geográfica tanto árabe como cristiana y envió emisarios para recabar noticias de los territorios por él desconocidos. El propio al-Idrisi enumera las fuentes de información escritas y cartográficas más importantes de las que se sirvió, tales como las obras de Ptolomeo, Orosius, Mukadasi, Ibn Hauqal, etc. (MILLER, 1926, 47) y en el caso de la Península Ibérica siguió sobre todo del gran cronista cordobés del siglo X, al-Razi, autor del más completo compendio geográfico de al-Andalus, más conocido como Crónica general de España del moro Rasis.1 El cumplimiento del encargo de Roger II daría lugar a un manuscrito titulado Nuzhat almustaq fi’khtiraq al-afaq (de ahora en adelante Nuzhat) o Libro de Roger (Kitab Rudjar). Este libro iba acompañado de un mapa del mundo sobre una gran tabla de plata (despedazado pronto según la tradición por un populacho codicioso del preciado metal) y de un atlas compuesto por 70 hojas (7 climas con 10 secciones cada uno) que fueron presentados al rey en 1154, quien murió poco después. Su hijo y sucesor en el trono,Guillermo II, renovó el contrato con al-Idrisi para que siguiera trabajando en aquel gran proyecto. Fruto del mismo y a modo de versión corregida y ampliada del Nuzhat, el geógrafo ceutí escribió otra obra titulada Uns al-muhay wa-rawd al-furay (en adelante Uns al-muhay) también acompañada de 70 mapas, que al parecer no pudo ser terminada por el propio al-Idrisi, que murió en 1166, y fue finiquitada por sus discípulos en 1192.
465
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Konrad Miller (1926), el primero que pudo trabajar sobre ambas atlas, llamó Grande al de Roger (Grosse Idrisikarte) y Pequeño al de Guillermo (Kleine Idrisikarte), simplemente porque las copias sobre las que trabajó son de mayores dimensiones en el primero (versiones de Paris y Oxford, ca. 32x20 cm) que en el segundo (versiones de Estambul, ca. 20x10 cm). Nuestro trabajo de lectura e identificación de los topónimos se ha centrado en el Gran Atlas Idrisi conservado en la Bibliothèque National de Paris (BnP), considerado como la copia más antigua que se conoce, pues se piensa que fue realizada en torno al año 1300, mientras que la conservada en la Bodleian Library de Oxford está fechada en El Cairo en 1456 (AHMAD, 1984, App 7.1). En la copia de Paris se conservan 68 hojas en color, entre las que se cuentan las secciones 1 y 2 del Clima 4 y la 1 del Clima 5, que componen entre las tres la Península Ibérica. La consulta de la copia de Oxford no nos ha sido posible, por lo que hemos trabajado con la versión que de la misma hizo en 1926 el alemán Konrad Miller. En el caso del Pequeño Idrisi, que no forma un atlas aparte, sino que está integrado dentro del manuscristo Uns al-muhay conservado en Estambul y fechado en el siglo XIV, nos hemos servido de la edición facsímil editada por Fuat Sezgin en Frankfurt en 1984. Los mapas están dibujados, al igual que el texto, en una sola tinta marrón oscuro. De este manuscrito hay una traducción parcial al castellano por Jassim Abid Mizal (1989) que corresponde al Clima 4, sección 1, es decir, a la mitad meridional de la Península Ibérica. De la otra mitad sólo contamos con la versión en árabe. Su estudio e interpretación no se incluyen en el presente artículo, sino que se dejan para otra publicación posterior. Atlas de al-Idrisi, Clima 5, sección 1. (BnP)
466
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Atlas de al-Idrisi, Clima 4, sección 1. (BnP)
1. El Gran Atlas Idrisi y su toponimia según la BnP y Konrad Miller 1.1 Biblioteca Nacional de París La Biblioteca Nacional de París, en su edición digital del texto del Nuzhat al-Mustaq y de las hojas del mapa que allí se conservan, incluye una interpretación de los topónimos que aparecen en dichos mapas. En total, la parte correspondiente a los actuales estados de España y Portugal, reúne 83 topónimos de los que 51 corresponden a la hoja 1 del Clima IV (donde se incluye al-Andalus), 29 a la hoja 1 del Clima V, que comprende Castilla la Vieja, Navarra, Galicia, Norte de Portugal y Gascuña, tierras de las que alIdrisi tenía menor volumen de información (era territorio cristiano) y posiblemente ningún conocimiento directo. Por último, de la parte catalana comprendida en la hoja 2 del Clima IV, solamente se recogen 3 topónimos (Barcelona, Girona y Port Yaca), a los que podemos añadir otros tantos de la parte francesa. En esta identificación de la BnP quedan 22 topónimos sin resolver y hemos detectado al menos 10 errores. Los errores de identificación, debidos casi siempre a una mala lectura, cuando no a un fallo técnico, son los siguientes. En la costa cantábrica confunden San Erdamo (monasterio de Hondarribia) con Santander. En las islas Baleares, l’Illa Plana (Tabarca) con Ibiza, Ibiza con Mallorca, Mallorca con Menorca y dejan sin nombrar a Menorca, a pesar de que los nombres árabes se pueden leer sin dificultad. Lo más sorprendente es que, en el caso de Mallorca, añaden que también es conocida como Jazirat al Firán (Isla de los Ratones), cuando este nombre se lo da al-Idrisi a una pequeña isla que hay frente al Mar Menor (seguramente la actual Isla Grosa). Lo mismo pasa con Xuqar (Alzira) que confunden inexplicablemente con Tiscar. Y escriben Murcia en lugar de Oriola, Cuenca en lugar de Santa Maria (Albarracín), Uclés en lugar de Huete y Toledo en lugar de Talavera. Ya fuera de España, pero dentro del mapa que hemos dibujado, cabe señalar también la confusión de Beziers por Montpellier.
467
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
1.2 Konrad Miller y su copia (1926-28) Tampoco estuvo muy acertado Konrad Miller (1926-1928) en su particular reproducción de lo que él calificó atlas original dibujado por el propio al-Idrisi, aunque se trata de una copia muy posterior. El propio Miller dice haber trabajado sobre los ejemplares conservados en París y en Oxford, pero un estudio detallado de sus dibujos y de los lugares marcados ponen en evidencia que copió el de Oxford. Si realmente consultó también el de París, como parece interpretar Drecoll (2000, 35), lo cierto es que no lo incorporó a su particular versión cartográfica ni lo tuvo en cuenta en su índice de topónimos. No hay más que comparar el mapa dibujado por Miller con la foto del ejemplar de Oxford (a pesar de su mala resolución) para confirmar lo que decimos.
Si repasamos con detalle el dibujo de Miller veremos que quedaron sin representar ciudades destacadas en el ejemplar de la BnP, tales como València, Murcia, Huelva, Castela y Tavira. Y en cambio añade otras como Archidona, Abda (¿Úbeda? y Basta (¿Baza? que claramente no están en el mapa de la BnP. Entre los errores de
468
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
identificación podemos enumerar los siguientes: Valencia en el lugar de Xàtiva, Xàtiva en el de Quelsa, Quelsa en el de Alpuente, Santa María de Albarracín en el de Cuenca y a la inversa, Alpuente en el de ¿Cutanda?, Murcia en el de Oriola, Uclés en el de Huete, Toledo en el de Talavera, Mérida en el de Elvas, Medellín en el de Mérida, ¿Torgala? en el de Medellín. Por otro lado dibuja junto a la desembocadura del Ebro una ciudad a la que llama Balinsia (Valencia, otra vez) cuando no puede ser otra que Kastali. Otras veces añade topónimos como el de Manzanares, que jamás fue mencionado por al-Idrisi, y que sitúa en el lugar que debería corresponder a Caracuel. Cabe añadir que, seguramente, han sido los responsables franceses de la edición en CD del ejemplar de la BnP quienes han seguido a Miller en la identificación de algunos topónimos que están sin rotular en el original, tales como Coria, Coimbra, Santa María (Faro) y Silves, los cuatro correctamente localizados por Miller, y de otros en los que repiten el mismo error que Miller, como son los casos de Toledo (por Talavera), Uclés (por Huete) y Cuenca (por Stª Mª de Albarracín), a pesar de que como ya hemos dicho antes, se leen sin dificultad. 2. Nuestra propuesta de interpretación e identificación toponímica El mal estado de conservación de los mapas de la BnP, sobre todo en la parte central de las hojas (por haber estado dobladas) y algún que otro rasgón como el de la esquina meridional (el triángulo Sevilla, Málaga, Algeciras), hacen a veces muy difícil, si no imposible, la lectura de la toponimia árabe, máxime si se tiene en cuenta que está escrita sin vocales y que utiliza gran cantidad de tildes, cuyo pequeño tamaño puede haber quedado borrado y cambiado así el significado del topónimo. Otras veces el topónimo musulmán no guarda relación evidente con su posible equivalente actual en castellano, y aunque tanto Saavedra y Blázquez a finales del siglo XIX, como luego Dubler, Bramon, Barceló, Martínez, Arcas y Mizal, entre otros, han realizado arduos trabajos al respecto, todavía quedan lugares sin identificar y ciudades sin nombre en los mapas. Para facilitarnos la tarea, hemos procedido en primer lugar a dibujar un mapa de España y Portugal, en el que se han representado todos los pueblos y ciudades mencionados en el Nuzhat al-Mustaq. En total son casi 250, de los que la mitad se concentran en la actual Andalucía y Murcia. Conocida la posición real de los lugares citados, se pueden identificar algunos de los que aparecen dudosos o sin nombre en los mapas árabes.
469
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2.1 Clima 5, sección 1 En la hoja 1 del Clima 5 (Castilla, Galicia, Navarra, Gascuña) están reflejados la mayoría de lugares citados en el libro Nuzhat al-Mustaq. Todos ellos llevan nombre cristiano y en siglo XII, cuando escribe al-Idirisi, tenían ya topónimos que han llegado a nuestros días. La única dificultad está en aquellos lugares en donde utiliza el nombre de la iglesia del santo patrón en lugar del nombre del pueblo, tal y como ocurre en toda la cornisa cantábrica, en la que es evidente que su fuente de información debió ser algún marinero gallego o gascón, más atento a las características de las rías como puntos de atraque o escala y más pendiente de los lugares de culto cristiano (DUBLER, 1949). A la minuciosa y valiosa identificación de los topónimos que hiciera Eduardo Saavedra en su traducción al castellano de 1881, hemos añadido las precisiones y, en algunos casos, rectificaciones que le hizo más tarde César Dubler, en su magistral artículo sobre “Los caminos a Compostela en la obra de Idrisi” (Al-Andalus, 1949, pp. 59-104). En él viene a demostrar que casi toda la información contenida en esta hoja 1 del Clima V, la obtuvo al-Idrisi de marineros gallegos y gascones, de peregrinos que conocían personalmente los caminos que iban a Santiago, el principal de los cuales, el llamado “Camino francés” había sido minuciosamente descrito en todas sus etapas por el Codex Calixtinus, escrito en torno a 1140, y que muy bien pudo conocer, aunque de manera indirecta, el geógrafo musulmán. También añade un posible informante de origen riojano o navarro, a juzgar por la gran cantidad de topónimos recogidos en esta zona. Dubler hace notar muy acertadamente que el relato de al-Idrisi en el Nuzhat, está hecho en forma de itinerarios, siempre con el punto de referencia principal en Santiago de Compostela. Un itinerario es marítimo y arranca en la desembocadura del río Mondego, siguiendo luego costa adelante con un detalle minucioso de todas las embocaduras de ríos y rías hasta Santiago. Desde allí sale de nuevo al mar por la ría de Noya, y gira hacia A Coruña (al-Faru), para iniciar la travesía del litoral cantábrico hasta Bayona.
2.1.1 La ruta marítima Mondego-Santiago-Bayona Con la ayuda de Saavedra y Dubler, las dificultades de lectura del mapa son aquí muy pocas: siguiendo la costa desde el Oeste (Portugal), se pueden identificar Munt Mayur (Montemayor o Montemor), junto a la desembocadura del rio Mondego (Naher Mandik en el manuscrito). El siguiente topónimo es el del río Minho (Naher Mino), en cuya
470
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
desembocadura dibuja una isla con una roseta sin nombre que Saavedra identificó con la isla Boega, confundiéndola, en opinión de Cubler, con la isla Insúa, situada justo en la desembocadura del Minho y sobre la que debía estar el castillo de Abawaqa al que hace referencia al-Idrisi en el manuscrito. Luego aparece Tron, que según Saavedra se corresponde con la antigua Turoqua de donde le viene el nombre al poblado actual de Touron. Mas al norte dibuja otra ciudad, cuyo nombre se lee Una o Awna, que tanto Saavedra como Dubler identifican con la isla Aonios, la actual isla de Ons, en la entrada de la ría de Pontevedra. Sigue luego, más cerca del mar de lo que en realidad está, la gran ciudad de Sant jaqub (Santiago) y en el extremo septentrional, apenas visible por los defectos del pliegue del mapa, se descubre otro lugar que no puede ser otro que A Coruña, a la que al-Idrisi llama Hisn al-Faru (por el gran faro o Torre de Hércules). Al Oeste de las tierras descritas hasta este punto se encuentra el Océano Atlántico, al que al-Idrisi llama albaher al-muzlem al-garbi (literalmente “el mar oscuro occidental”). A partir del Faro se inicia hacia el Este la ruta marítima que llega hasta Bayona. A escasa distancia del mar y siguiendo la misma dirección dice al-Idrisi que se levantan las montañas de Siba, que es el nombre que da a la Cordillera Cantábrica. La parte marítima es denominada Jaliy al-inklisiin (Golfo de los Ingleses), sin duda porque en aquellas fechas Aquitania estaba bajo dominio inglés. Los demás topónimos de esta zona son los siguientes: el primero, empezando por el Oeste, es Deblia o Bablia, que debe corresponderse con la Santa María Balaya del manuscrito, junto a un río que debe ser el Naher Urtaqayra, es decir la actual ría de Ortigueira. A unas sesenta millas de aquí, según al-Idrisi estaría el Naher Colaibira (actual río Colombera o Saja), cerca del cual se levanta la ciudad de Sant Yilyana (Santillana). Siguiendo la costa viene luego Sant Batir (San Pedro) que en el texto sitúa junto al Naher Sandariya, que debe corresponder a la ría de Sonabia y Oriñón, lugar este último donde Saavedra supone que había una iglesia dedicada a San Pedro, aunque Dubler duda de ello. Más hacia el Este viene luego otro lugar llamado Sant Adram (Sant Ardam en el manuscrito) que, según Saavedra, podría ser un santuario antiguamente llamado de San Erasmo y luego de San Telmo, que está en las orillas del río Bidasoa, que sería en este caso el que al-Idrisi llama Naher Rayina. Ya en la parte francesa se distinguen los topónimos de Byona (Bayona) y Bordal (Burdeos). 2.1.2 Las rutas terrestres En esta misma parte francesa, más hacia el interior, se leen los nombres de dos puertos de montaña sobre los Pirineos; el más cercano al mar dice Burt Sizaru, que se corresponde con el Portus Cisereus del Camino de Santiago según el Codex Calixtinus, y que hoy conocemos como puerto de Roncesvalles. El otro aparece rotulado como Burt Asbera (Portus Asperi) y es el que ahora llamamos de Somport, que no es otro que el auténtico Port Jaca que, como veremos al tratar de Catalunya, situó al-Idrisi cerca de Barcelona, confundiéndolo con el de la Jonquera. Entre ambos topónimos y en el lado norte se lee un Sant Yuwan, que identificamos con la localidad de Sant Jean Pie de Port. Estamos ahora en las dos de la entradas que tiene el Camino francés de Santiago para cruzar el Pirineo, iniciando a si la larga ruta terrestre que cruza Navarra, Rioja, Castilla, León y Galicia hasta Compostela.
471
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Entrando por el Burt Asbera (Roncesvalles) se alinean de Este a Oeste una serie de ciudades que jalonan el Camino de Santiago, del que ya hemos dicho que Dúbler (1949) demostró que al-Idrisí debió tomarlo indirectamente del Codex Calixtinus. Sin apenas dificultad se leen aquí Banbiluna (Pamplona), Kastilia (Estella), luego uno en blanco, que debe ser Lukruwi (Logroño); después Najira (Nájera) y más adelante Burgas (Burgos) ciudad de la que en el texto dice que está formada por dos poblados, el cristiano y el judío, separados por un río, como así lo dibuja también en el mapa. Viene después Karion (Carrión) y luego, a pesar del doblez de la hoja, todavía se puede leer Sanfcon o Sanfaqun (Sahagún) y Lion o Luyun (León), mientras que a duras penas, logramos reconocer Asturya o Asturqa (Astorga). Pegada a esta última ciudad dibuja dos montañas separadas por un estrecho. Se trata sin duda de las que en el manuscrito llama Munt rad y Munt febrer o fabrayr. El primero fue identificado por Saavedra como el Mons Iraci que aparece en la ruta jacobea del ya citado Codex Calixtinus, a juzgar por la correspondencia toponímica. No obstante Ricardo Martínez y María Arcas (1994), basándose en el análisis filológico, proponen identificar este Munt rad con la ciudad de Ponferrada. El otro monte, Munt febrer, no cabe ninguna duda de que se trata del Mons februarii (o Monte del Cebrero) que es preciso atravesar en la ruta hacia Santiago. Los demás topónimos que componen esta hoja son Salamanka Samora, Abila y Saqubia (Segovia) estas dos últimas representadas por varias rosetas, correspondiendo a su descripción en el manuscrito del Nuzhat como agrupaciones de poblados de ganaderos y buenos jinetes al servicio de la caballería de Toledo. 2.2 Clima 4, sección 1 Esta hoja es mucho más rica en topónimos debido a que abarca toda la mitad meridional de la Península y una buena parte de valle del Ebro (desde Zaragoza), todo el sur de Cataluña y las islas Baleares. Le falta la esquina meridional, que debió rasgarse y perderse en algún momento. Las manchas, rasguños y dobleces dificultan e incluso impiden la lectura e identificación de muchos topónimos. Además, en esta hoja y a diferencia de la anterior, los nombres trasladados al mapa son menos de la mitad de los que hay en el texto del Nuzhat, por lo que en los casos dudosos o en blanco, hay más posibles soluciones. 2.2.1 Garb al-Andalus Empezando por el Sur y siguiendo hacia el Oeste el mismo itinerario del texto del Nuzhat desde Sevilla (Esbylia), cuyas últimas letras apenas se pueden leer, y el final, interrumpido por un roto, del río Guadalquivir o Grande (al-naher al-azim), el primer topónimo legible sin dificultad es el de Nabla (Niebla), luego viene Huelva y frente a ella la isla de Saltes. Pasada la desembocadura del río Guadiana (naher al-Wadian), se suceden el castillo de Kastela (actual Castro Marim) y Tabira (Tavira). Los dos pueblos que vienen a continuación no llevan nombre pero deben ser Santa Maria (Sta. Mª. del Algarbe, actual Faro) y Salb (Silves). Poco más adelante, también sobre la costa, se ve un pueblo y un saliente sobre el mar, con un nombre medio borrado cuyas únicas letras reconocidas podrían formar parte del topónimo gurab (cuervo), por lo que podría ser identificado con Kaniset al gurab (la Iglesia de los Cuervos) situada en el cabo de Sagres (o de San Vicente) y de la que al-Idrisi se explaya en el Nuzhat, contando una leyenda muy popular.
472
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Aquí se advierte una gran anomalía en el mapa, ya que inmediatamente aparece dos ríos (el de Setúbal y el Tajo) y dos ciudades bien identificadas: al-Caser (Alcaçer do Sal) y Lesbona (Lisboa). La distancia que hay entre Silves y Alcaçer es, según el propio alIdrisi de 4 jornadas, algo que no guarda correspondencia con lo dibujado en el mapa, en el que resulta escamoteada toda la costa occidental de la Península desde Silves hasta Lisboa. Esta circunstancia resulta cuando menos sorprendente pues, según todos los indicios, al-Idrisi estuvo en Lisboa y demuestra un gran conocimiento de la costa meridional del Algarbe. Tierra adentro desde Lisboa, y paralela al río Tajo (Naher Tagu) por su parte septentrional, se levanta la larga cordillera o sierra (al-Sarrat) que, según al-Idrisi, va desde Coimbra hasta Medinaceli y divide la Península en dos mitades. No parece casual que la eligiera también como divisoria entre los Climas 4 y 5, forzando luego el mapa hacia el Este para hacer recaer dentro del mismo aquellos territorios que habían pertenecido a los árabes o estaban en aquellos momentos en fase de conquista por parte de los cristianos. Aunque Toledo ya era cristiana desde el siglo anterior, Lisboa en el extremo occidental y Lleida y Tortosa en el oriental, no fueron conquistadas hasta 1147 y 1148, justo en unos años en que al-Idrisi estaba redactando su obra en Sicilia.
Siguiendo el curso del río se leen varios topónimos como Santarin (Santarem), Alcantara y Talbira (Talavera). El mismo nombre del Tajo (Naher Tagu) está escrito entre Alcántara y Talavera. Al Norte del río hemos identificado por deducción geográfica a Kalmaria (Coimbra) y a Koira (Coria) y en una zona invisible por la junta del papel, a Tulaitila (Toledo). Hacia el SE se leen los nombres de Iqlis (Uclés), Webza (Huete) y Yinyiala (Chinchilla), este último muy lejos de donde le correspondería. Volviendo ahora hacia el Oeste por el Guadiana,2 (Guadi an en el mapa) viene en primer lugar Kalat rabat (Calatrava3) y muy cerca del mismo otro sin nombre que suponemos es Karkawa (Caracuel), citado en el Nuzhat como la estación siguiente en el camino de Toledo a Córdoba. Río abajo se leen sin dificultad los nombres de Medlin (Medellín), Marida (Mérida), Alhanas (Alange), Bateylos (Badajoz) y Martala (Mértola). Al Norte de Badajoz se descubren Abira (Evora) y Elbes (Elvas), mientras que al Sur, pegada ya a una sierra, hay un topónimo de muy difícil lectura que podría
473
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
interpretarse, con ciertas reservas, como Yrenylos (Hornachuelos?) situado en la ruta de Córdoba a Mérida antes de Alange. Ya en el valle del río Grande (al-naher al-azim) y de su afluente el río Genil (Naher Sanil), es fácil identificar los topónimos Kortoba (Córdoba), Astaya (Écija), Asuna (Osuna), Lawsa (Lucena), Garnata (Granada), Yihan (Jaén), Bayyasa (Baeza) y Gafek o Gafiq, castillo muy importante en la ruta de Córdoba a Toledo citado también por alIstajri e Ibn Hayyan, y que podría corresponder a la actual Belalcázar. Mayor dificultad, debido al estado del mapa, hemos tenido para identificar Saqura (Segura) totalmente borrada por los defectos del papel, Wadi as (Guadix) y Lorqa (Lorca). Al sur de Granada y Guadix se levanta la sierra de Salir alzaly (“Solair la nevada”) y ya sobre la línea de costa se leen los nombres de Al-muncab (Almuñécar), Adra (Adra) y Al-maria (Almería). 2.2.2 Sharq al-Andalus Pasamos ahora hacia los territorios de Murcia y Valencia, esto es a sarq al-Andalus, en los que han sido identificados sin dificultad los nombres de Kartayana (Cartagena), Oriola (Oriola), Aliqant (Alacant), Ils (Elx), Daniya (Dénia), Bakiran (Bocairent), Satiba (Xàtiva), Sukar (Xúquer = Alzira), Balencia (Valencia) y Boriana (Borriana). La ciudad sin nombre cerca de Oriola y junto al río no puede ser otra que Morsia (Murcia). Más hacia el interior se lee Quelza (Quelaza, posiblemente Cañete) y entre dos sierras Santa Maria (Sta. Mª de Albarracín). La ciudad sin nombre que queda a su izquierda debe ser Konka (Cuenca) y las dos que están a su derecha podrían ser Katanda (Cutanda) y Al-bont (Alpuente). Más al Norte, al otro lado de la sierra queda Madinat Sálim (Medinaceli) o Kalatayub (Calatayud).
Entramos de lleno en el valle del Ebro por Tatilya (Tudela) y Wasca (Huesca), para ir bajando por Sarqasta (Zaragoza), Lárida (Lleida), Alraged (que suponemos es Ifraga = Fraga), Meqneqsa (Mequinenza) y Tartosa (Tortosa), para finalizar ya sobre la línea de costa con Kastali y, algo más al sur, Baniskula (Peníscola). El nombre de Tarragona no se lee, pero por su posición no puede ser otra ciudad.
474
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Ya dentro del mar hay dibujadas cuatro islas. La más cercana a la costa, frente a Alacant, no tiene nombre, pero es sin duda la que en el Nuzhat llama Blansa (Planisa = illa Plana). Las otras tres son Yabisa (Ibiza), Miorqa (Mallorca) y Manorqa (Menorca). 2.3 Clima 4, sección 2 En esta hoja, que abarca casi todo el Mediterráneo Occidental, sólo está representada una pequeña parte de la Península, la que se corresponde con el Pirineo y la Cataluña Oriental. Por ello sólo reproducimos la esquina NE de la misma, en la que se distinguen claramente los nombres de Barsaluna (Barcelona), Arbona o Arbuna (Narbona) y Baslia o Besilie (Beziers), así como el de Burt Yacca (Port Jaca). Al Norte de Barcelona hay otra ciudad en la que leemos Granda (Cubler dice que es Yazara: isla), pero que debería ser Yirunda (Girona) dada la posición que ocupa y lo que de esta zona dice el propio al-Idrisi en el Nuzhat. Esta confusión ya la advirtió Miller en su mapa. Según Cubler la confusión de al-Idrisi se debe a que en el Nuzhat copió el nombre de Ibn Jurradadbih, mientras que en el mapa tomó el que venía en la Carta del Mediterráneo de Ibn Hawqal (DUBLER, 1953, 348). La ciudad situada al NO de Girona no lleva nombre legible, pero debe tratarse de Carcasona, tal y como la identifica Miller y se deduce del texto manuscrito de al-Idrisi.
En todo caso, la opinión de Dubler es que esta zona del Pirineo Oriental era una de las que peor conocía al-Idrisi, quien confundió la frontera política entre el al-Andalus y Catalunya, con la frontera natural entre España y Francia, y acabó por desviar la dirección del Pirineo Oriental hacia el Sur, para dejar a Barcelona y a Girona al otro lado de la cordillera, marcando así un precedente que habrían de repetir durante siglos otros geógrafos árabes posteriores. Todo ello a pesar de que al-Razí, uno de los autores que al-Idrisi siguió en muchos pasajes de su obra, había escrito que la gran cordillera se iniciaba cerca de Narbona y se prolongaba hacia el Oeste separando a España del país de los Francos (LEVI-PROVENÇAL, 1953, 100). César Dubler opina que al-Idrisi se equivocó porque siguió a ciertos autores árabes que llamaban al-Afrany o Afranya (Francia) a Cataluña. Este error condujo a otro, también inexplicable, como fue el situar el Puerto de Jaca en las proximidades de Barcelona y que algunos investigadores se han empeñado en buscar en el estrecho de Martorell. Al-Idrisi conocía la tradición Ptolomeica, envuelta en la leyenda, de que en los Pirineos había cuatro puertos o puertas
475
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
(de ahí el topónimo al-Burtat), pero al ignorar las fuentes latinas que hablaban de Puerto de la Jonquera, situó en su lugar el Burt Yaca. Conclusiones: un mapa de identificación toponímica de la Península Ibérica Como culminación del análisis y revisión precedentes, proponemos un interpretación cartográfica en dos versiones, una en árabe y otra en las lenguas actuales de la Península Ibérica. Buscando una mayor fidelidad al original, hemos mantenido la forma y el dibujo de los ejemplares de la BnP, fundiendo las tres hojas en una sola.
Notas 1
Véase la versión francesa de Levi-Provençal en Al-Andalus, nº18/1953, pp. 51-107. Su significado es “dos cauces”, referencia evidente a su conocida propiedad de desaparecer y volver a surgir. 3 Se trata de Calatrava la Vieja, junto a las lagunas o tablas de Daimiel. 2
476
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Bibliografía AHMAD, S. Maqul (1984): Cartography of al-Sharif al Idrísí, in J.B. Harley and D. Woodward: The History of Cartography, Vol.2: Cartography in the Tradicional Islamic and South Asian Societies, pp. 156-172. AL-IDRISI (ca. 1150): Nuzhat al-Muttaq, Transcripción del texto árabe según R. Dozy et M.J. de Goeje en Description de l’Afrique et de l’Espagne (1866), reimpresión anastatique de 1968, Leiden, E.J. Brill. AL-IDRISI (ca. 1160): Uns al-muhaj wa-rawd al-furaj. The Entertainment of Hearts and Meadows of Contemplation, Ed. facsimil by Fuat Sezgin (1984), Institut for the History of Arabic-Islamic Science at the Johann Wolfgang Goethe University. Frankfurt am Main. AL-IDRISI (ca. 1160): Los caminos de al-Andalus en el siglo XII, según “Uns almuhay wa-rawd al –furia”, (Solaz de corazones y prados de contemplación). Estudio, edición, traducción y anotaciones por Jassim Abid Mizal. CSIC, Madrid, 1989, 425 págs. BARCELÓ, Carme (1982): Toponímia aràbica del Paìs Valencià. Alqueries i castells. Ajuntament de Xàtiva I Diputació de Valencia, 307 págs. BIBLIOTHÉQUE NATIONALE DE FRANCE: La Géographie d’Idrisi. Versión digital de Montparnasse Multimedia. BLÁZQUEZ, Antonio (1901): Descripción de España por Abu-Abd-Alla-Mohamed-alEdrisi. Versión española. Madrid, Imprenta y litografía del Depósito de la Guerra, 62 págs. BRAMON, Dolors (1997): Identificación de algunos topónimos de la Diócesis de Tortosa citados por Al-Idrisi, Anaquel de Estudios Árabes VIII, 71-86. DRECOLL, Carsten (2000): Idrísí aus Sizilien. Der Einfluss eines arabischen Wissenschaftlers auf die Entwicklung der europäischen Geographie. Deutsche Hochschulschriften 1187, Egelsbach, Dr. Hänsel-Hohenhausen AG, 177 págs. DUBLER, César (1949): Los caminos de Compostela en la obra de Idrisi, Al-Andalus. Revista de las Escuelas de Estudios Árabes de Madrid y Granada, Vol.14, DUBLER, César (1953): Las laderas del Pirineo según Idrisi, Al-Andalus. Revista de las Escuelas de Estudios Árabes de Madrid y Granada, Vol. 18, 337-372. LEVI-PROVENÇAL (1953): La Description de l’Espagne d’Alimad Al-Razí, AlAndalus, 18, 51-107 MILLER, Konrad (1926-1927): Mappae Arabicae. Arabische Wet-und Länderkarten. Selbsverlag des Herausgebers. Stuttgart. Reprint and edited by Fuat Sezgin (1994): Islamic Geography. Volume 240. First part: al-Idrisi: Europa un Africa. Institut for the History of Arabic-Islamic Science at the Johann Wolfgang Goethe University. Frankfurt am Main. MARTÍNEZ, Ricardo y ARCAS, María (1994): El topónimo Mont Rad de Al-Idrisi en el Camino de Santiago, Cuadernos de Filología Clásica-Estudios Latinos, 7, 171176. SAAVEDRA, Eduardo (1881): La geografía de España del Edrisi, Madrid, Imprenta de Fortanet, 88 págs.
477
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ELISÉE RECLUS Y SU APORTACIÓN A LA CARTOGRAFÍA Teresa Vicente Mosquete Departamento de Geografía. Universidad de Salamanca A lo largo del año 2005 varios congresos y reuniones celebraron el centenario de la muerte del geógrafo francés Elisée Reclus en diversos países: Francia (Montpellier, Lyon), Italia (Milán), España (Barcelona). Alrededor de este centenario ya en el siglo XXI se suscitaron dos aspectos que van tratarse en esa comunicación. En primer lugar, los elementos privilegiados para una nueva lectura de la aportación de Reclus a la evolución de las ideas geográficas, muestran una tendencia a insertar su trayectoria en la tradición geográfica francesa (BESSE, 2006), frente a la marginación institucional que hacía de él una línea truncada de la geografía en siglo XIX. Los componentes revalorizadores de las ideas de Reclus de la década de 1980 con la revista Hérodote a la cabeza abocaban a su paralelo ostracismo académico tanto por su interrelación entre geografía, política y compromiso social (LACOSTE, 1981 y 1990; GIBLIN 1986), como por la ausencia de una escuela continuadora de sus ideas en el siglo XX (BERDOULAY, 1981), y habrían impedido entrar en la enseñanza universitaria en su país de origen a Elisée Reclus y su pasión del mundo (SARRAZIN 1985), al geógrafo que amaba tierra (CHARDACK, 1997), y además luchaba por la libertad de los hombres en ella. El segundo aspecto que se aborda en esta comunicación abre a una reflexión sobre el papel de la cartografía en la obra de Elisée Reclus, utilizando la documentación inédita en gran parte de los archivos históricos de París en su relación con las ediciones de sus obras geográficas en Francia y los archivos universitarios de Bruselas donde desarrollará su labor pedagógica y cartográfica la última década de su vida en el cambio de siglo (1895-1905). En la relativa vorágine que provoca cualquier conmemoración, encontramos una nueva definición de Elisée Reclus, en un contexto de producción editorial donde se desmitifica el mapa y se desvela la fácil manipulación del mundo en las visiones cartográficas. En diciembre de 2007 sorprende la definición de Elisée Reclus como el geógrafo que no amaba los mapas, en un contexto digital que identifica la cartografía como algo alejado de sus “Visiones geográficas” (FERRETTI, 2007a y 2007b). El debate metodológico interno y la búsqueda de la superación de las limitaciones que supone la cartografía plana que llevan a defender la representación de la tierra a través de globos terrestres en una visión del mundo heredada de Ritter frente a la defensa del mapa topográfico vidaliano (FARINELLI, 2007, 36), lleva también a Reclus a primar la representación del globo para la percepción inicial de la tierra por los escolares y para una percepción global e interrelacionada del mundo por la ciudadanía (Exposición Universal de 1900 en París), salvando así precisamente la deformaciones de la superficie plana por un lado y de la fragmentación por el otro. Este debate, sin embargo, no invalida la utilización masiva y su valoración esencial de la cartografía tanto general como temática en tanto que metodología fundamental para enseñar a ver los espacios estudiados (BERTIN, 1980) en sus obras geográficas. 1. La relectura de Reclus a un siglo de su muerte Algunos de los congresos celebrados en el Centenario de Reclus en 2005 se insertan en el homenaje militante de los correligionarios libertarios y anarquistas y de los habitantes de las geografías vitales de Reclus, sus lugares de origen como Orthez y Sainte Foy la
478
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Grande.1 Dos congresos en Francia, entre julio y septiembre de 2005, planteaban una revisión del papel de Elisée Reclus en la geografía francesa y europea del cambio de siglo. Se apuntaba hacia una normalización de la obra del geógrafo anarquista a través de discursos que lo integran en el acervo de la tradición geográfica francesa, ya destacando su brillante perspicacia para integrar los elementos de movimiento y cambio en su concepción del mundo de finales del siglo XIX (QUAINI, 2005; ARRAULT, 2005 y 2007), ya por su avezada pericia como passeur para responder desde la geografía a los problemas de la ciencia finisecular ante un mundo único y finito que debía representarse y analizarse de una forma nueva (BESSE, 2006). Se han recreado análisis en paralelo de las trayectorias vidaliana y reclusiana,2 sustituyendo el “pretendido” ostracismo académico de Reclus a causa de sus ideas geopolíticas (LACOSTE 2005, GIBLIN 2005) por la ahora desvelada “referencia Reclus” en sus relaciones con la Escuela francesa de geografía (ARRAULT, 2005). Otras interpretaciones, sin embargo, igualmente integradoras de Reclus en el tradición académica, reconocen algunas de sus divergencias evidentes como cuando se define a Reclus como uno de los representantes de la minoritaria geografía militante que heredera de la Ilustración- aspiraba a finales del siglo XIX a una ciencia desinteresada, emancipadora y cosmopolita, mientras que la mayoría de los geógrafos se alineaban más o menos explícitamente con una ciencia interesada ligada al colonialismo y al nacionalismo (BESSE, 2006). Desde el punto de vista geográfico destacan otros congresos que abordaron el estudio crítico de la obra de Reclus de manera más plural analizando la relación entre Elisée Reclus y nuestras geografías del Coloquio de Lyon (PELLETIER, 2005), o bien en la relación de Elisée Reclus con la educación y la naturaleza en Milán (SCHMIDT DI FRIEDBERG, 2007); finalmente en Barcelona se aunaron -como ha ocurrido tradicionalmente en la recepción de la obra reclusiana en España- tanto en los temas como en las entidades organizadoras, las dos caras de la figura de Reclus, el geógrafo y el libertario, en un ciclo de conferencias con el significativo título de Ciencia y compromiso social y la geografía de la libertad” (ARNAU; CALVO; GIRON y NADAL, 2007). 2. Elisée Reclus: ¿del hombre que amaba la tierra al geógrafo que no amaba los mapas? La obra de Elisée Reclus (1830-1905) se desarrolló en los inicios de la geografía contemporánea con un recorrido muy personal y especialmente interdisciplinario en el que va consolidando un progresivo descubrimiento de la vocación geográfica en medio de constantes viajes de descubrimiento de espacios europeos y extra-europeos. En ese itinerario del viajero se fragua el redactor de revistas científicas. Ya en 1864 Elisée Reclus confiesa en una carta a sus padres su deseo de convertirse en “profesor de Geografía o en redactor de una revista científica”, aunque lo que le interesa ante todo es “hacer un trabajo útil allí donde el destino me lleve" (RECLUS Paul, 1964, 42). En esa época tras su regreso de América en 1856 ya trabajaba como redactor de revistas; entre otras colaboraba con la Revue des Deux Mondes de París publicando sus artículos geográficos sobre América del Sur y Estados Unidos (ALAVOINE-MULLER, 2007), además de abordar temas de geografía física que después se publicarían en La Terre y otras cuestiones relevantes de geografía social y humana. Precisamente uno de esos temas conflictivos o demasiado innovadores provocó su ruptura con la revista en 1868, al no aceptar la censura de su texto sobre “Las Mujeres en América” y que al final
479
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
no se publicó. Elisée Reclus confiesa entonces a su hermano Elie que se ve así “lanzado hacia la Geografía pura”.3 2.1 El escritor de geografía Su trabajo geográfico se sitúa desde 1858 en la Editorial Hachette con la que realizará la mayor parte de su producción científica hasta finales de siglo. Primero como redactor de artículos en su revista Le Tour du Monde, y desde 1862 como autor de guías en la colección de Guides Joanne, la Guide du voyageur à Londres4 y el Voyage à la Sierra Nevada.5 Pero su vocación de escritor de geografía culmina en la publicación de tratados geográficos y obras de geografía universal. Ya a finales de 1862 firma con Louis Hachette el contrato para publicar una Géographie Physique de la Terre en 2 volúmenes y una tirada inicial de 2.500 ejemplares, prevista para 1865 pero finalmente publicada en 1868-69.6 En esa época empieza a publicar en la Editorial Hetzel sus obras de divulgación en las que Elisée Reclus transmitía su pasión por la tierra: Histoire d’un ruisseau (1869) e Histoire d’une montagne (1880) que tuvieron gran difusión tanto en Francia como en otros idiomas. Apenas acaba de publicar la que será su primer éxito editorial y científico La Terre, al tiempo que se confirma su ruptura la Revue des deux Mondes, Reclus ya tiene fraguado el gran proyecto de su futura Nueva Geografía Universal. En 1868 en una carta al geógrafo el alemán Oscar Peschel le comunica que “desde hace tiempo, tengo un proyecto más 7 importante, el de redactar una Géographie Générale, que como usted sabe nos hace falta en Francia”. Más explícito es en la propuesta que envía a Emile Templier, gestor de Hachette, con el proyecto de esa Geografía Descriptiva que necesitaba la Francia de la segunda mitad del siglo XIX: “La Géographie descriptive, tal como me gustaría escribirla sería la continuación de mis dos 8 obras La Terre y L’Homme, esta última aún por redactar”. Están ya presentes, pues, sus tres grandes obras: de geografía física, La Tierra (18681869), de geografía regional mundial, Nueva Geografía Universal (1873-1894) y de geografía social y política, El hombre y la Tierra (1905-1908). La última se redactará en Bruselas y el tercer gestor de la editorial Hachette, R. Desclosières, rechazará su publicación, debido principalmente a su contenido temático, además del factor económico y el riesgo comercial, tras el descenso de ventas de los últimos volúmenes de la Nueva Geografía Universal. Su deseo de hacer conocer la tierra lo realiza desde su trabajo como redactor de revistas y libros, de tratados geográficos y de sus enseñanzas en su última década de vida en la Universidad Nueva de Bruselas. En todas estas facetas la geografía para él se explica con el texto complementado de gráficos, mapas y todo tipo de expresiones que permitan ofrecer la imagen más exacta y verdadera posible de la tierra. El apoyo cartográfico, gráfico e ilustrado de sus obras es una constante, como veremos en la última parte sobre el proceso de elaboración de la Nueva Geografía Universal.
480
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2.2 Geografía y cartografía El interés de Reclus por los avances de la cartografía se refleja también en la recensión de obras cartográficas y las propuestas de nuevos trabajos necesarios para el estudio del mundo, antes de llegar a su aportación de fin de siglo que enlazaba la geografía académica y erudita con las inquietudes del ciudadano universalista que busca difundir desde la didáctica escolar hasta los monumentos públicos emblemáticos del avance técnico y engarzados en el aprendizaje a través del ocio, una imagen innovadora del mundo. En 1862 defendía la necesidad de representar verdaderamente la esfera en una superficie plana con la proyección más adecuada, como recoge en la recensión del Atlas esferoidal y universal de Geografía de F. A. Garnier (RECLUS, 1862), con quien compartía el ideal de representar el mundo de la forma más perceptible, más visual y más verdadera. Frente a la confusión provocada por la difusión de dioramas y georamas en el siglo XIX (BESSE, 2004), “El Sr. Garnier no ha querido contribuir, dando a la redondez de la tierra una concavidad aparente, a mantener las falsas ideas que tenemos a menudo de la forma de los continentes. […] El atlas esferoidal, llamado así porque busca ofrecer el aspecto verdadero de la esfera terrestre, es la parte más original por no decir la más útil de la obra” (RECLUS, 1862, 179-80) porque al utilizar la proyección ortográfica “revela el aspecto de la tierra, al igual que en los globos, tal como la veríamos si planeáramos sobre el espacio a una gran altura por encima de nuestro planeta” (Ibidem,
181). La proyección ortográfica como avance de rigor cartográfico en el Atlas se une a la necesidad de hacer comprensible la imagen al público para lo que se añaden sombreados para figurar desde la perspectiva artística el efecto del relieve (PALSKY, 2005). Al interés por la exactitud en la representación del mundo, va unida la preocupación de Reclus por lograr imágenes exactas, por impulsar la elaboración de cartografía temática, con la precisión y cuantificación rigurosas: “No basta –afirma Reclus- con comparar los hombres con “la arena del desierto” o con las “olas del Océano”, en su comentario del mapa estadístico sobre la densidad relativa de las poblaciones humanas de Charles Perron “Paris et sa banlieu: espacio en que se contendría el género humano [1.500 millones] a razón de 4 habitantes por metro cuadrado” (RECLUS, 1889-90,122-4). “El mapa figurativo que nos ofrece el Sr. Perron sólo es la primera de una serie que se completará tal vez un día y que nos permitirá captar de una ojeada todos los hechos esenciales relativos a la densidad de las poblaciones”. Además
son el método científico de refutar el maltusianismo ambiente sobre la superpoblación del mundo “Semejantes mapas serían indispensables para los economistas, para los que discuten hasta el infinito sobre la ley de Malthus sin apoyar sus afirmaciones en documentos que proporciona la observación precisa” (Ibidem, 124).
Otros dos textos recogen las ideas de Reclus sobre la necesidad de avanzar en el campo de la cartografía temática en geografía física a escala mundial y regional, aspectos cruciales en una época en que se debate en los congresos geográficos desde 1891 a 1910 la elaboración del mapa mundial (VIDAL DE LA BLACHE, 1910). En 1903 envía a la Sociedad Belga de Astronomía una propuesta para elaborar un mapa “auténtico” de los volcanes ante la constatación de la “falta de un instrumento de estudio valioso, es decir, un mapa geográfico indicando todos los terrenos volcánicos de la superficie terrestre así como todos los conos de erupción, extintos y activos” (RECLUS, 1903). En ella incluía un mapa mundial “con el objetivo de señalar en primer lugar todas las partes de la superficie terrestre formadas por rocas eruptivas, y después indicar todos los fenómenos de la Tierra por los que se han escapado materias fundidas, escorias, cenizas, vapores y masas gaseosas”, completado con “mapas especiales” y un doble
481
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
“listado alfabético y geográfico” que resumiría la historia de cada volcán “considerado como un individuo”. También elabora un amplio comentario sobre el mapa físico de América del Norte del Gran Atlas de Schrader, editado por Hachette en 1890, destacando la metodología de geografía comparada: “Mapa de los Grandes lagos comparados al Lago de Ginebra”, o los “Gráficos comparados de longitud de costas entre América del Norte y Europa”; la introducción de cartografía regional: “Delta del Mississippi”; los “perfiles topográficos sobre el paralelo 40º Norte”, las “gráficas sobre las Fuentes del Missouri”, y los “mapas temáticos de América del Norte” sobre tres elementos: “Isotermas en Enero”, “Isotermas en Julio”, y “Lluvias” (RECLUS, 1890). 2.3 Cartografía didáctica y ciudadana Será al final de sus días, a sus sesenta y cuatro años, cuando Elisée Reclus inicia su nueva actividad académica en la Université Nouvelle de Bruxelles en 1894, culminando hasta su muerte en 1905 su trayectoria científica con una década de intensa actividad geográfica, pedagógica, política y técnica (VICENTE MOSQUETE, 2003 y 2007a). La cartografía y la geografía se imbrican allí en una práctica universitaria igualmente innovadora por el contexto de su docencia geográfica en una Universidad Nueva que nace como alternativa a la oficial Universidad Libre (UYTTEBROUK, 1986; NICOLAÏ, 2005), por la estructura académica que permite la creación de un precoz Instituto de Geografía (DESPY-MEYER, 1986) y por la interrelación de enseñanza y profesionalización de empresario geógrafo en la fugaz Sociedad de Estudios y Ediciones Geográficas Elisée Reclus (VICENTE MOSQUETE, 2007b). Dos facetas se complementan en su discurso cartográfico durante su docencia y su profesión geográfica en Bruselas defendiendo y desarrollando el globo como la mejora del mapa en la enseñanza de la geografía y en la percepción del mundo. En el Congreso Geográfico Internacional de Londres de 1895, Reclus presenta su proyecto de construir un globo terrestre, en un contexto en que también se discutía la elaboración del primer Mapa Mundial moderno. El globo presenta según Reclus tres ventajas esenciales: “en primer lugar el globo mejora al mapa en su carácter de verdad, representa el planeta en su estructura verdadera”; “la segunda ventaja que presenta el globo como representación de la forma planetaria es su carácter de unidad”; “la tercera ventaja, no menos importante que las dos primeras, es que podemos aplicar a una esfera una escala común a las tres dimensiones, longitud, anchura y altura. El mapa permanece plano mientras que la superficie del globo puede mostrarse con sus relieves y sus huecos, animarse por así decir, de la vida planetaria” (RECLUS, 1895). Y un año después propone
también elaborar un Atlas a escala uniforme (RECLUS y GUYOU, 1896-97). Estas propuestas se insertan en el proyecto de construir el Gran Globo para la Exposición Universal de París de 1900, en el contexto de monumentalidad finisecular que Reclus intenta además dotar de pedagogía geográfica y visión universal del mundo (DUNBAR, 1996; ALAVOINE-MULLER, 2003) que finalmente no se llevará a la práctica por razones financieras. En la Universidad Nueva de Bruselas, Reclus elabora su teoría geográfica introduciendo en la enseñanza de la Geografía (RECLUS, 1901) esa forma visual, perceptible y verdadera de la imagen del mundo cuyo ideal es el globo terrestre: “¡Con el globo no hay misterios! El niño que se desconcierta ante un mapamundi, la ilustración de dos mitades de la tierra en una hoja plana, entiende de inmediato un globo, que percibe como una simple reducción de la gran esfera terrestre” (Ibidem, 4). Las diferentes escalas de análisis obligan a recurrir a diferentes
formas de representación. El globo terrestre es de gran utilidad para la ciencia bien como una de las grandiosas obras públicas de fin de siglo: “globos de dimensiones considerables y de ejecución rigurosa que precisan escalas de 1:1.000.000, 1:5.000.000 y hasta
482
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 1:100.000.000, que redondeen con su alta cúpula los parques de las grandes ciudades, dispuestos de manera que permitan a todos los visitantes la vista de conjunto o el estudio minucioso”; o bien como obras didácticas en las escuelas con esferas más modestas “la dimensión media límite sería de 2 metros de perímetro, esferas a escala 1:20.000.000, excepcionalmente a escala 1:10.000.000 y 4 metros de circunferencia, y sólo en los grandes anfiteatros se podrá suspender en las bóvedas globos a escala 1:1.000.000” (Ibidem, 6).
Para escalas más detalladas se hace necesaria la presentación del territorio en formas de discos globulares, más manejables pero que mantienen el carácter de verdad y unidad del globo y respetan la curvatura de la tierra a escalas 1:10.000.000 (40 discos) y 1:5.000.000 (150 discos). Cuando “la curvatura del disco se hace inapreciable al ojo”, se puede pasar a la representación en un mapa plano, pero buscando una alternativa a las representaciones simbólicas de las curvas de nivel o sombreados que puedan favorecen impresiones falsas sobre el relieve. “La representación del relieve en su proporción verdadera ya se puede intentar a la escala de 1:1.000.000” pero la escala que nos ofrece una percepción real es a partir de 1:100.000, como el de Charles Perron sobre los Alpes suizos (Ibidem, 9). “A esta escala de 1:100.000 un gran relieve nos da la sensación de la naturaleza misma; viajamos como en una aeronave por encima de las montañas; vemos por debajo del vuelo cómo se ondulan las combes, cómo se hunden los valles, se perciben las aristas que se prolongan a lo lejos, se interrumpen y reaparecen de nuevo, siguiendo las alineaciones que la vista del mapa no podía prever, y en esta grandiosa contemplación sentimos algo de eterno, como si viéramos desplegarse ante nuestra mente todos los fenómenos que sucesivamente en el tiempo han modelado y continúan modelando la superficie de la Tierra”. Y a escalas mayores se incrementará paralelamente la sensación de acercamiento
a la naturaleza. Gracias a esas imágenes que la industria podrá a disposición de todas las escuelas a escalas de 1:50.000 a 1:5.000, “volveremos al estudio directo de la naturaleza; la enseñanza acabará por donde ha comenzado, por la observación y la comprensión inmediata de nuestro medio terrestre” (Ibidem, 10).
3. El proceso de elaboración de una geografía universal: La Nueva Geografía Descriptiva de Reclus
En 1868 Reclus tiene delineado el plan de una Geografía General en unos diez volúmenes: “La Géographie que tengo la intención de escribir, y para la que recopilo materiales, tendrá más o menos la amplitud de diez volúmenes como su libro Geschichte der Erdkunde (La Historia de la Tierra). Será, pues, menos detallada que algunas de las grandes enciclopedias geográficas publicadas en Alemania; pero tendrá más extensión que el texto de Malte-Brun y verdaderamente tendrá suficiente extensión para ofrecer en un estilo claro y sencillo una descripción completa de las diversas regiones, sin 9 caer en detalles infinitos y en aburridas nomenclaturas”.
Subraya especialmente aquellos elementos de oportunidad, necesidad y originalidad, junto a una petición para que Peschel haga la introducción y le ayude a encontrar socios editoriales en Alemania e Inglaterra que pudieran abaratar los costes de publicación que, naturalmente, se propondrían a Hachette, y a la vez pudiera difundirse la obra en los tres países. Estima que contendrá de los mapas y gráficos serán un elemento importante de éxito: “Lo que, por otra parte, proporcionará un carácter distintivo a mi obra y la asegurará un lugar propio en medio de los libros de su género que han aparecido hasta ahora en Francia y Alemania, es que cada fascículo incluirá determinado número de mapas especiales, de planos, de gráficos, de perfiles, de cortes geográficos y de otro tipo. Toda la obra contendrá de dos mil a tres mil mapas y gráficos. Ahí reside creo yo un elemento importante de éxito”. Cuatro años después, tras los sucesos de la
Comuna de París y desde su exilio en Suiza, Reclus presenta el proyecto de la obra a la Editorial Hachette y se inicia un proceso negociaciones fundamentalmente sobre las cuestiones de concepción de la obra y determinados contenidos en que autor y editorial divergen. En el plazo de cuatro meses se intercambian propuestas, contrapropuestas,
483
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
acuerdos y finalmente la firma del contrato para la publicación de una obra en 5 o 6 volúmenes que debía publicarse en cuatro años. El intenso debate del año 2005 en torno a Eliseo Reclus abordó de nuevo la interpretación de sus ideas geográficas en su obra más extensa: la Nueva Geografía Universal, apareciendo discursos sobre esa censura editorial pero a través de documentos posteriores o indirectos. Me interesa por tanto exponer aquí los documentos directos a los que tuve acceso hace veinte años (VICENTE MOSQUETE, 1987), intercambiados en los meses de gestación de la obra, ya que pueden hacer comprender mejor los controles de la editorial sobre el contenido de los originales que Reclus debía enviar y cuya periodicidad, extensión y temas concertados quedaban bien explícitos en el contrato editorial. Una editorial que aunque siguió trabajando con el proscrito Reclus, no quería en ningún modo que las ideas del geógrafo militante se deslizaran en unas publicaciones cuyo objetivo último era apoyar e impulsar el discurso dominante de la III República francesa, tanto en la vertiente del nacionalismo interno como del colonialismo imperial externo (ALOVOINE-MULLER, 2005). 3.1 El “Plan de Geografía descriptiva” enviado a E. Templier por Elisée Reclus en marzo de 1872 El proyecto ya tan meditado en 1868 se transformará en marzo de 1872 en un detallado y concreto “Plan de Geografía descriptiva”,10 enviado por Elisée Reclus desde su exilio de Zurich a Emile Templier, el entonces director de la editorial Hachette.11 En su primer párrafo Reclus manifiesta la planificación a largo plazo de su trabajo: “La Geografía descriptiva que me gustaría escribir sería la continuación de las dos obras La Tierra y El Hombre, esta última aún no redactada” (hoja 1). La primera se había publicado en 1868, la última acabaría
de publicarse de forma póstuma en 1905-1908 y reunía los dos términos: El hombre y la tierra. El plan de trabajo propuesto por Reclus incluía un esquema coherente y razonado. En primer lugar presenta una introducción general, y luego una geografía especial de cada región con el estudio de las condiciones del medio físico y las características distintivas de cada raza: “Tras haber precisado los límites naturales o simplemente políticos de la región a estudiar, contaría brevemente pero no sin exactitud, la historia del descubrimiento hasta la época en que comienzan las exploraciones científicas. Esta historia rápida no podría hacerse sin abordar a la vez en sus líneas principales la geografía antigua del país”. Después proponía iniciar “la descripción propiamente dicha” siguiendo el orden que ya había elegido en su obra La Terre: Geografía
(mesetas y montañas, relieve en general); Hidrografía fluvial (fuentes, ríos y cuencas); Hidrografía marítima (estuarios, litoral, etc.); Anemografía; meteorología local; Flora y Fauna”(folio 3). La geología la integraría en la descripción del suelo. “Un resumen general me permitirá señalar qué formaciones geológicas destacan en cada país y las condiciones que ofrecen a los mineros, a los agrónomos y a los industriales”, en suma los condicionamientos geográficos del suelo. El tercer punto se deduce con lógica: “Tras la tierra, el pueblo que la habita”. Pero insiste en la necesidad de explicar el origen de cada pueblo a lo largo de los siglos, abordando las cuestiones históricas y “el papel especial que cada raza ha tenido en el desarrollo de los pueblos, qué rasgo particular ha dado al carácter nacional” (folio 4). Es una de las cuestiones en que Templier
impondrá su criterio para reducir la parte histórica. Sólo después –sigue Reclus- se podría abordar la situación actual de cada pueblos, es decir la parte estadística: “En ella trataría la agrupación de las poblaciones, los productos de la agricultura y el éxito de la industria, el comercio, la constitución política, el estado intelectual y moral que nos revelan los documentos demográficos rigurosos. Esto sería para mi el resumen de cada geografía especial” (folio 4).
Desestima Reclus -hasta el punto de no considerar incluirlas en el texto sino en simples 484
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
notas - las divisiones administrativas “que la mayoría de las obras clásicas consideran la verdadera geografía”, porque para él son “algo completamente convencional y cambiante” (folio 5). Sin embargo, el editor invertirá el peso de estos aspectos que considera esenciales en el contexto nacionalista del momento. En los folios 6 y 7 Reclus introduce el debate metodológico al argumentar el orden en la distribución de las materias en su obra. Aunque considera que es una cuestión secundaria, porque “es absolutamente imposible adoptar uno que sea lógico”, lo interesante es la explicación de las diferentes visiones del mundo según el criterio que se decida adoptar. “Si se elige el orden descriptivo por el desarrollo histórico de las migraciones de razas, habría que empezar por la Bactriana y seguir las regiones desde el este hacia el oeste. El orden geográfico exigiría por el contrario empezar por la gran meseta de Asia y descender sucesivamente hacia las regiones exteriores del continente. El orden geológico sería muy distinto y me haría tomar Australia como punto de partida. Evidentemente como cada uno de estos métodos tendría algo de extraño, más vale seguir el orden habitual abordando primero Europa. Suiza como región central desde el punto de vista orográfico me servirá de punto de partida” (folios 6-7). Suiza también era la región en la que vivía Reclus
y, por tanto, más accesible para empezar el trabajo. A continuación Reclus evalúa la extensión de su obra no inferior a 5-6 volúmenes y 6 a 7 millones de letras (el contrato recogerá esta estimación), pero no puede cuantificar el número de ilustraciones y mapas hasta que no haya redactado el texto. Sin embargo, hace una clasificación de los tipos de mapas y diagramas que necesitará. En los folios 912 enumera detalladamente hasta nueve tipos de documentos gráficos y cartográficos explicando su contenido y jerarquizando su importancia para hacer más comprensible la obra o incluso para hacerla más atractiva para la venta. “1º Itinerarios de viajeros, son mapas muy sencillos y no creo que sobrepasen la decena para toda la obra. 2º Mapas geológicos especiales – que se intercalarán en el texto, producirán su efecto por medio de “hachures” y no costarán mucho por su sencillez. En aras de la belleza de la obra y el placer de los lectores probablemente será útil hacer cierto número de planchas en cromolitografía. 3º Mapas geográficos especiales relativos a los hechos de la geografía subterránea y superficial que no se encuentran en los atlas normales. Serán los mapas más numerosos con mucho, pero serán muy sencillos, porque sólo recogen los rasgos y los nombres necesarios para la comprensión perfecta del texto. 4º Los mapas de geografía física (zonas de terremotos, alternancias de vientos, etc.). Estos mapas, poco numerosos, serán también muy sencillos y muchas veces se reducirán a diagramas. 5º Perfiles y cortes, sobre las altitudes del suelo y la composición del terreno. 6º Mapas “ethológiques” y “glossologiques”, itinerarios de migraciones. Algunos de estos mapas tendrán que ser en cromolitografías y seguramente serán los más costosos. 7º Tipos de razas. Dibujos de cráneos y de partes del esqueleto. Los gravados serán escasos pues su lugar adecuado sería en El Hombre. 8º Partes estadísticas relativas a la densidad de las poblaciones, a las producciones agrícolas u otras, a los movimientos del comercio, a la riqueza pública, etc. Todos ellos mapas muy simples, casi sin letras, e incluso algunos editados en parte en una misma pieza. 9º Diagramas estadísticos. Una primera apreciación me lleva a creer que podría necesitar 700 gráficos y diagramas y mapas intercalados en los textos y de 30 a 40 mapas editados en color. Sobre los gravados propiamente dichos no me parecen indispensables, usted debe juzgar si serían útiles para incrementar el círculo de lectores. Si es así, convendría tener uno por fascículo y elegiría siempre un paisaje característico o un tipo original”.
3.2 Las condiciones editoriales de Hachette, en carta de Templier a Reclus del 27 de mayo de 1872 En la carta de respuesta del 27 de mayo de 1872, Emile Templier12 comunica a Reclus la decisión de aceptar su propuesta de publicación pero ateniéndose a los cambios y adaptaciones que la editorial Hachette requiere: “Hemos examinado vuestro plan y hemos decidido que podríamos emprender la publicación de vuestra Geografía descriptiva con las condiciones que os voy a trasmitir.
485
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Metodológicamente surge divergencia en la concepción de la geografía descriptiva al considerar Templier que las cuestiones históricas deben reducirse al máximo: “Son materias muy interesantes; pero creemos que pertenecen más al campo de la Geografía histórica que al de la geografía descriptiva. Podrán tratarse pero muy brevemente”, pero por el contrario, consideran “que las divisiones administrativas tienen gran importancia y que no sería adecuado relegarlas al apéndice” (f. 1). En una post-data añaden: “La proporción que deberían tener las divisiones administrativas me parece que debe ser de alrededor de una veinteava parte del libro –por otra parte, serán impresas en letra de pequeños caracteres”, esta última una petición de Reclus para tener más
espacio para el texto geográfico. En cuanto a su preocupación por la intención de Reclus de “abordar ciertas cuestiones que nosotros no entendemos de la misma manera”, es decir, las temáticas sociales y políticas, quedaron disipadas por las peticiones de moderación de dos intermediarios su hermano Onésime Reclus y su cuñando Alfred Dumesnil. La conclusión es que “En resumen, aceptamos su propuesta. Aceptamos incluso las amplias proporciones que quiere usted dar a su trabajo, si usted cree que puede entregarnos en cuatro años la considerable cifra de siete millones de letras. Pensamos que puede hacerlo, porque eso sólo le obligaría finalmente a escribir no más de tres páginas por día, similares a las de la Tierra.” La obra se publicaría a lo largo de 20
años y engrosaría hasta los 19 volúmenes, aunque al principio se publicaba en fascículos semanales de 16 páginas. Las condiciones económicas propuestas por Reclus son aceptadas concretándose en un pago de 600 Francos al mes durante cuatro años como adelanto de derechos de autor sobre los originales a entregar en los tres meses siguientes. Estas condiciones se mantienen veinte años y aunque surgieron peticiones de actualizar los honorarios en los años noventa,13 ya en esa época las ventas habían descendido y finalmente se llegará a un nuevo contrato para saldar los derechos de autor y acabar con las remesas de fascículos no vendidos.14 Hachette impone también un recorte del gasto cartográfico, elevado por la cantidad de mapas programados, aprovechando para la mitad de ellos los ya realizados para su revista Le Tour du Monde, con lo que sólo la otra mitad serían de nueva ejecución. 3.3 Aceptación de las condiciones: Carta de Reclus a E. Templier el 31 de mayo de 1872 Elisée Reclus contestó a Hachette15 cuatro días después aceptando las condiciones para la publicación de la obra, y exponiendo en sus siete páginas sus explicaciones. Sobre el tratamiento de la historia “1º-Intentaré ser muy sobrio en detalles, tal como usted me aconseja, y por supuesto no pensaré en discutir largamente sobre la antigua situación de las ciudades. Al ocuparme del origen de las razas y de la historia del poblamiento y de las exploraciones, mi único propósito es dar a conocer mejor el estado actual de las naciones y de sus países. Me sería imposible hablar bien del presente sin estudiar sucintamente los orígenes”. Admite, sobre todo por el procedimiento por entregas de la publicación, la inserción en el texto de las divisiones administrativas: “2º Reconozco que las divisiones administrativas, aunque sean puramente convencionales o arbitrarias, deben señalarse. [..] ante el modo de publicación, en efecto conviene más que esas divisiones y circunscripciones se reseñen en el texto. Aunque los caracteres serán más pequeños” para ganar espacio para el texto geográfico. Tras confirmar el envío regular de los textos de cada
fascículo (33.000 letras) (punto 3º), impone también Reclus que le envíen las pruebas de imprenta para la revisión de sus originales y explica su forma de trabajo en constante perfeccionamiento (punto 4º): “Mi manuscrito nunca está acabado mientras no está impreso. Yo trabajo en general con bastante regularidad; pero a menudo cuando espero documentos necesarios, o bien cuando la claridad no se ha abierto paso en mi mente, sobre un punto dudoso, paso a otro tema dejando lagunas que relleno más tarde. Además, debe también haber vacíos forzados hasta el último momento.
486
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Los cuadros estadísticos, por ejemplo, las cifras no deben envejecer sobre el papel. A veces también, cuando las lecturas recientes me facilitan un trabajo cuyo final aún no ha llegado, me ocupo de esa parte primero”. En el punto 5º estima Reclus la dimensión de la obra en 208 fascículos de 33.000 letras cada uno y a continuación aborda sus características cartográficas: “A final del mes os enviaré el Índice de Contenidos de toda la obra; indicaré aproximadamente el número de entregas que se consagrará a cada país y el orden en el que se sucederán. Por último querría poder darle la lista de mapas – de 3 a 4 por entrega- pero por ahora sólo podré señalarle un pequeño número. Para entregárosla completa habría tenido que pensar ya todo el libro, es más de las tres cuartas partes de la tarea que va a empezar ahora. Me atendré completamente a los límites que me he fijado. En cuanto a las ilustraciones os rogaría que me las señale siempre de antemano, para que texto y grabados estén siempre en perfecta armonía. En cuanto a los monumentos, usted no elegiría ninguno que no tuviera una importancia real por la originalidad de su arquitectura, su carácter nacional o la belleza del paisaje que la rodea” (f.6) A los grabados de paisajes y tipos humanos propuesto en el plan inicial de
Reclus, la editorial había añadido las imágenes de monumentos arquitectónicos característicos. 3.4 El contrato para la publicación de la Géographie Descriptive et Statistique entre Elisée Reclus y la editorial Hachette, firmado en julio de 1872 Al comparar el texto firmado en el contrato16 con el Plan propuesto por Reclus cuatro meses antes, surgen algunos matices respecto a estudios recientes sobre la producción geográfica de Reclus. Al contrario del énfasis sobre las duras negociaciones entre Reclus y la casa Hachette de algunos trabajos (ALOVOINE-MULLER, 2005),17 el Contrato final se firmó tras admitir la editorial la mayoría del proyecto de Reclus y aceptar Elisée Reclus las restricciones editoriales y garantizar su compromiso en respetarlas, así como de cumplir los plazos de entrega acordados. Muy significativo es que la estructura del contrato recoge sucintamente lo esencial de las propuestas de esquema, ordenación y estructura de contenidos y materiales gráficos y cartográficos sugeridos –con excepción de las censuras temáticas apuntadas- por Reclus en su Plan de marzo de 1872. Es evidente que su situación de desterrado tras los acontecimientos de la Comuna de París un año antes, pudieron influir en aceptar ese recorte temático, aunque también se puede interpretar como algo asumido en ese momento y reservado para incluir en la obra final El Hombre,18 esa que todavía no había redactado pero sí planificado en 1868. Así, la vigilancia de Emile Templier sobre las redacciones de las primeras entregas y el primer volumen de Reclus responden al control del cumplimiento sobre las restricciones de contenidos firmadas, con una especial diligencia eso sí, para que cualquier desliz del autor no empañara la trayectoria y la imagen de la propia editorial, siempre apoyada en los gobiernos oficiales. Pero incluso entre estas claras restricciones, Reclus no se doblega en cuestiones de principio, como ocurre en el volumen de Francia: no admitió las sugerencias más o menos coercitivas de las demandas nacionalistas de la editorial y Reclus insertó el estudio de en Alsacia y Lorena el volumen del imperio alemán. Lo contrario de lo que haría unos años después, revelando así su actitud nacionalista, Vidal de la Blache quien las incluye –contradiciendo además la realidad geopolítica del momento- en Francia en su Tableau de la Geographie de la France publicado en 1903 también por Hachette;19 sin duda un preludio de su libro póstumo La France de l’Est: (Lorraine-Alsace), (VIDAL DE LA BLACHE, 1917) aparecido en plena Primera Guerra Mundial, a cuyo final ambas regiones se reintegrarían a Francia. El contrato firmado a principios de julio de 1872 consta de 4 folios y 11 artículos que estipulan el acuerdo para publicar una “Géographie Descriptive et Statistique” que
487
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
comprenderá “todos los países del Globo y contendrá alrededor de siete millones de letras” (art. 1). Se delimita el contenido de la obra excluyendo explícitamente las cuestiones de geografía general, como aparece ya indicado en Plan de Reclus de marzo de 1872: “El autor no tendrá que tratar en esta geografía las cuestiones generales de Cosmografía, de Geología, de Geografía física, de antropología y de lingüística; sólo de forma sucinta y con la mayor reserva tocará las cuestiones religiosas o sociales y abreviará al máximo la parte histórica de su obra”. Y se concreta lo que debe ser objeto de estudio: “Por el contrario, tendrá que desarrollar la descripción propiamente dicha de cada región. Describirá su orografía y su hidrografía marítima y fluvial, señalará los hechos más importantes de su flora y su fauna; dará a conocer las diferentes razas que la habitan, e indicará brevemente el papel de cada una de esas razas. Finalmente expondrá la situación actual de cada país, su agricultura, su industria, su comercio, su estado intelectual y moral, su constitución política y sus 20 Divisiones administrativas”.
En el artículo 2 se señala la forma de edición por entregas quincenales de dieciséis folios con unas 35.000 letras y un total de 200 a 210 entregas agrupadas después en cinco o seis volúmenes y en el artículo 4 el compromiso del autor de enviar 25 entregas al año con una extensión total de 1.800.000 letras, así como a terminar el trabajo en un plazo de cuatro años. Pero es el artículo 3 el que detalla el número de mapas y gráficos que acompañarán al texto y su tipología, recogiendo lo explicado por Reclus en su propuesta de marzo de 1872,21 así como la condición de la carta de Reclus de 31 de mayo de que “los mapas o diagramas que haga o dibuje él mismo se pagarán aparte y además de los derechos de autor”. Igualmente se trascribe exactamente los términos del Plan de Reclus en cuanto a las ilustraciones, aunque puntualizando la utilización de otras publicaciones de Hachette y reservándose el derecho a decidir finalmente sobre las propuestas de Reclus: “los grabados representarán los tipos de razas, paisajes o de modelos de arquitectura. El Sr. Reclus deberá proponer los temas, pero los Sres. Hachette tomarán la decisión, en último término”.
Tras esta revisión de la variada producción científica de Elisée Reclus, se hace evidente la preocupación constante por integrar en sus obras las innovaciones cartográficas y visuales, en su afán de lograr el máximo realismo en la imagen del mundo y de transmitir la mirada geográfica no sólo a científicos sino también a los ciudadanos desde la infancia al gran público. Reclus llega a proponer proyectos, empresas, instalaciones que a veces eran alternativas pedagógicas y otras expandían la imaginación geográfica por el mundo. Una ingente tarea de construir mapas mundiales, mapas temáticos, mapas en relieve, globos y discos globulares, fotografías, proyecciones luminosas, vistas aéreas, planetarios: todo entra y nada queda excluido de la finalidad principal el hombre que amaba la tierra, que sentía pasión por ella y que se entusiasmaba por transmitirla con los máximos detalles posibles y una rigurosa exactitud científica, mediante la expresión gráfica más verdadera y fácilmente perceptible y la escritura más concisa y literaria. Elisée Reclus aparece en sus variadas, arriesgadas y estimulantes apuestas geográficas siempre como el hombre y anarquista que fue: un geógrafo apasionado por el mundo, que no sólo amaba la tierra, apreciaba los mapas y aspiraba a que todos consiguieran esa mirada geográfica sino que además fue el científico comprometido con la libertad de pensamiento y acción que le permitía recorrer el mundo como hombre libre en compañía de otros hombres libres. Notas 1
Ver Commémoration du Centenaire de la mort d’Elisée Reclus du 9 au 11 décembre 2005. Orthez <http://www.orthez-citedulivre.fr/rencontre_elisee_reclus.htm> (03/02/08); Sainte Foy la Grande, Site
488
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Elisée Reclus des élèves du Lycée Elisée Reclus http://lycee.reclus.free.fr/ (04/02/08). Entre las celebraciones libertarias ver: R.A. Forum Elisée Reclus, <http://raforum.info/reclus/spip.php> (10/04/08) y Refractions 4, "Dossier Reclus", <http://web.archive.org/web/20050310212210/http:/refractions.plusloin.org/Refractions4/> (02/03/08). 2 Curiosamente el nombre de Eliseo Reclus se ha utilizado en diferentes ocasiones con un sesgo normalizador en la Geografía francesa: desde la coincidencia de las siglas del GIP R.E.C.L.U.S. y la Geografía Universal de los años 1990 dirigida por Roger Brunet, pasando por la creación en 1997 de una Cátedra Elisée Reclus en México, con apoyo y relaciones privilegiadas del mundo académico francés, hasta la unión de los dos geógrafos en el Coloquio celebrado en Montpellier: “Colloque Autour de 1905: Elisée Reclus-Paul Vidal de la Blache. Le géographe, la cité et le monde, Montpellier, Université Paul Valery, 4-6 julio 2005. 3 “Lettre à Elie Reclus en Espagne. Sans date. 1868”, Correspondance vol. I, p. 314. “No sé si te he dicho que probablemente dejaré de escribir en la Revue des Deux Mondes. Buloz quería hacerme modificar mi artículo sobre las “Mujeres en América” y yo no acepto. Aquí me tienes, pues, a pesar mío, lanzado a la Geografía pura, al menos hasta nueva orden”. En efecto, el último artículo de Elisée en la Revue des Deux Mondes es “L’Eléction Présidentielle de la Plata” el 15 de agosto de 1868. Y el del 5 de septiembre de 1868 ya publica en otra revista la continuación del tema “Le Paraguay”, Revue Politique et Littéraire. (Correspondance, t. 1, p. 314) 4 Cesión de derecho de Elisée Reclus a cambio de una compensación de 1500F, firmad enl 17 de noviembre de 1876. Archives Hachette, Fonds Elisée Reclus , t. III, fº 519. 5 Contrato entre E. Templier y Elisée Reclus para la publicación de un Voyage à la Sierra Nevada, firmado en Paris y Clarens el 26 y 28 de octubre de 1881. Archives Hachette, Fonds Elisée Reclus , t. IV, fº 359. 6 Contrato entre Louis Hachette y Elisée Reclus para una Géographie physique de la Terre en 2 volúmenes, firmado el 24 de diciembre de 1862. Archives Hachette, Fonds Elisée Reclus , t. II, fº 200. Está registrado también el contrato para Les Phénomenes Terrestres, abregé de La Terre, en 2 volúmenes, firmado el 13 de abril de 1870. Archives Hachette, Fonds Elisée Reclus , t. III, fº 144. 7 “Lettre à Oscar Peschel. Paris, 24 octobre 1868”, Correspondance vol. I, p. 297. “Acabo de terminar el segundo volumen de La Terre, que me apresuraré a remitiros en cuanto se publique. Espero que pronto pueda ponerme a trabajar para hacer una segunda edición corregida, en la que usted reconocerá sin esfuerzo el efecto de los útiles consejos que me dio en el Ausland. Pero, desde hace tiempo, tengo un proyecto más importante, el de redactar una Géographie Générale, que como usted sabe nos hace falta en Francia porque el Précis de Géographie de Malte-Brun, excelente para la época en que se elaboró, ha quedado obsoleto después de cincuenta años, y las últimas ediciones revisadas publicadas dejan mucho que desear desde el punto de vista del método, el rigor y la amplitud de ideas”. 8 Párrafo inicial de la carta de Reclus a Templier, de la casa Hachette. Lettre d’Elisée Reclus à Templier [Plan de Géographie descriptive fourni à Templier], Zurich mars 1872. Paris, Archivos del Institut Français d’Histoire Sociale: IFHS, Archives Hachette, Fonds Reclus, 14 AS 232. 13 páginas manuscritas. 9 “Lettre à Oscar Peschel. Paris, 24 octobre 1868”, Correspondance vol. I, p. 297. 10 Lettre d’Elisée Reclus à Templier [Plan de Géographie descriptive fourni à Templier], Zurich mars 1872. Paris, Archivos del Institut Français d’Histoire Sociale: IFHS, Archives Hachette, Fonds Reclus, 14 AS 232. 13 páginas manuscritas. 11 La editorial Hachette es una editorial familiar creada por Louis Hachette en 1826 con una línea básica de manuales escolares. En la segunda mitad del siglo XIX se fue ampliando a una variedad de publicaciones y periódicos destinados al gran público, transformada ya en 1858 en una empresa capitalista, La Société Hachette et Cie (La Sociedad Hachette y Compañía). A la muerte en 1864 del fundador Louis Hachette, su yerno Emile Templier se encargará de la gestión de contratos y relación con los autores, mientras que el otro yerno de con los Breton gestionaba la vertiente escolar. En 1891 otro yerno sustituye a Templier, Desclozières. Por tanto, Elisée Reclus firmó su primer contrato con Louis Hachette (La Terre), pero la mayoría de relaciones editoriales fueron supervisadas por Emile Templier, especialmente la redacción de los 19 volúmenes de la Nueva Geografía Universal. Finalmente fue Desclozières quien rechazó la publicación del que sería el volumen 20 y luego se convirtió en los seis tomos de El Hombre y la Tierra. 12 Las condiciones del contrato y modificaciones de la propuesta de marzo de Reclus aparecen en la Carta de Emile Templier de 27 de mayo. TEMPLIER, E-Lettre d'É. Templier à É. Reclus, 27 mai 1872. Paris, Archivos del Institut Français d’Histoire Sociale: IFHS, Archives Hachette, Fonds Elisée Reclus, 14 AS 232, dossier III. 6 cuartillas manuscritas. 13 En dos cartas de Elisée Reclus a Hachette dirigidas al Sr. Desclozières (que sucede en la gestión de la editorial a la muerte de Templier) reclama, ante su grave situación personal, la revisión de los 2
489
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 céntimos por entrega, “taux très inférieur, si je ne m’abuse, à celui qui touchent les autres collaborateurs de la maison”. Lettres de 5 et 31 octobre 1894. Archives Hachette- Fonds Divers. 14 En 1900 se saldarán los derechos de autor de la NGU en un nuevo contrato ante los más de 4 millones de fascículos no vendidos que hubieran resultado en 83.537F de ganancias para Reclus. La editorial Hachette acuerda pagar a Reclus 100.000 F entre 1895 y 1905 a razón de 10.000F al año, para completar esos derechos de autor si las cifras son inferiores a la suma de 34.443F que Reclus había recibido como adelanto sobre ellos hasta el 1 de marzo de 1895 y Reclus cede a Hachette esos 83.537 F hipotéticos. Con el acuerdo Reclus pierde unos 17.000F, y la editorial puede disponer de esas remesas almacenadas. IFHS Paris. Archives Hachette, Fonds Elisée Reclus, tome VI, fº 441: Reglement de compte des droits d’auteur. 15 Lettre d’É. Reclus: Réponse à É. Templier, Lugano 31 mai 1872. Paris, Archivos del Institut Français d’Histoire Sociale: IFHS, Fonds Reclus, 14 AS 232, 7 páginas manuscritas. 16 Géographie descriptive et Statistique d’Elisée Reclus . Contrato firmado en París por Emile Templier el 2 de julio de 1872 y en Lugano por Elisée Reclus el 8 de julio de 1872. Paris, Archives Hachette, t. III, fº 241, 4 folios manuscritos y firmados. 17 En el debate de esta comunicación presentada en el Coloquio de Lyon de 2005, la autora reconoció no había tenido acceso a estos cuatro documentos esenciales que por mi parte pude consultar en 1983-84 tanto en los Archivos del IFHS como en la propia Editorial Hachette. El análisis de Alovoine-Muller se basa en la correspondencia de Templier a Reclus a posteriori de esta negociación del contrato. 18 En una carta de 1894 Reclus explica su propósitode redactar una obra sobre L’Homme et la Terre donde “Se trataría de redactar en algunos volúmenes un ensayo de historia y de geografía comparada. Creo que la idea de la obra es bastante innovadora y que puede ser presentada de una forma original y realmente útil”, Lettre d’Elisée Reclus, 10 décembre 1894. Archives Hachette, Fonds Divers. 19 Lettre d’E. Templier à E. Reclus, 7 enero 1876, Cit. por ALOVOINE-MULLER, 205, p. 9. 20 Géographie descriptive et Statistique d’Elisée Reclus . Contrato [s.d.] firmado por Emile Templier y Elisée Reclus. Paris, Archives Hachette, t. III, fº 241, 4 folios manuscritos y firmados. 21 Géographie descriptive et Statistique d’Elisée Reclus . Contrato [s.d.] firmado por Emile Templier y Elisée Reclus. Paris, Archives Hachette, t. III, fº 241, 4 folios manuscritos y firmados. “Los mapas se dividirán en itinerarios de viajeros, mapas geológicos, mapas de geografía especial o de geografía física, perfiles, cortes, mapas etnológicos o glosológicos, itinerarios de migraciones, mapas o Diagramas estadísticos. La mayoría de estos mapas se intercalarán en el texto. Algunos sin embargo se editarán separados y se imprimirán en color” (folio 2). Además Reclus debía entregar los elementos de todos los mapas cuyo número es “de seiscientos a setecientos para los mapas en blanco y negro intercaladas en el texto y de treinta a cuarenta para los mapas en color editados por separado”.
Bibliografía ALAVOINE-MULLER, Soizic: (2003) "Un globe terrestre pour l’exposition universelle de 1900. L’utopie géographique d’Élisée Reclus", L’Espace géographique, 2, 156170. <http://www.cairn.info/revue-espace-geographique-2003-2.htm>. - (2005): "La Nouvelle Géographie Universelle, Élisée Reclus face aux contraintes éditoriales de la maison Hachette", CD-ROM Colloque International Elisée Reclus et nos géographies. Textes et Prétextes, Lyon 7-9 septiembre 2005. - (ed.) (2007): Les Etats Unis et la guerre de Sécession: articles publiés [par Elisée Reclus] dans la Revue des deux Mondes. [Artículos publicados entre 1859 y 1863]. Paris, Editions du CTHS, 330 p. ARNAU, X.; CALVO, Ll.; GIRON, A y NADAL, F.(eds.) (2007): Ciència i compromís social. Élisée Reclus (1830-1905) i la geografia de la llibertat. Barcelona, CSIC, Pub. de la Residència d’Investigadors 32, 174 p. ARRAULT Jean-Baptiste (2005), "La référence Reclus. Pour une relecture des rapports entre Reclus et l’Ecole française de géographie", CD-ROM Colloque International Elisée Reclus et nos géographies. Textes et Prétextes, Lyon 7-9 septiembre 2005. Disponible en <http://hal.ccsd.cnrs.fr> - (2007): Penser à l’échelle du Monde. Histoire conceptuelle de la mondialisation en géographie (fin du XIXe siècle/entre-deux-guerres). Tesis doctoral, Université Paris
490
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
I Pantheon-Sorbonne, dir. Marie-Claire Robic, 705 p. <http://tel.archivesouvertes.fr/docs/00/26/14/67/PDF/THESE_JB_ARRAULT.pdf> BERDOULAY, Vincent (1981): La formation de l’école française de géographie, 1870-1914. Paris, Bibliothèque National, CTHS. BERTIN, Jacques (1980): “Voir ou lire?” en Cartes et figures de la Terre. Paris, Centre George Pompidou, 2-8. BESSE, Jean Marc (2004): “De la représentation de la terre à sa reproduction: l’invention des géoramas au dix-neuvième siècle”, en LABOULAIS, I (dir.): Combler les blancs de la carte. Modalités et enjeux de la construction des savoirs géographiques (XVII-XIX siècle). Paris, Presses Universitaires de Strasbourg, p. 3459. - (2006): “La géographie dans le mouvement des sciences au tournant du siècle”, Colloque Autour de 1905: Elisée Reclus-Paul Vidal de la Blache. Le géographe, la cité et le monde, Montpellier, 4-6 julio 2005. <http://halshs.archivesouvertes.fr/halshs-00113263/en/>. CORNUAULT, Joël: Les Cahiers Elisée Reclus, documents, informations, discussions. (1996-2007). Colloque Autour de 1905: Elisée Reclus-Paul Vidal de la Blache. Le géographe, la cité et le monde, Université Paul Valéry, Montpellier, 4-6 julio 2005. Colloque Elisée Reclus. Bruxelles 1-2 février 1985. Université Libre de Bruxelles. Institut des Hautes Etudes de Belgique, tirage spécial de la Revue Belge de Géographie, 1986,110e. année, fasc. 1, 184 p. Coloquio La Geografía: Ciencia Universal con compromiso social. Cátedra de Geografía Humana Elisée Reclus X Aniversario. México 3-5 julio 2007. <http://www.colmich.edu.mx/eventos/2007/eliseeReclus/default.htm>. Cicle de Conferències Ciencia i compromís social. Elisée Reclus (1830-1905) i la Geografia de la llibertat. Barcelona, noviembre 2005. Organizado por la Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya, l’Instituciò Milà i Fontanals (CSIC), la Societat Catalana de Geografia y l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Commémoration du Centenaire de la mort d’Elisée Reclus du 9 au 11 décembre 2005. Orthez <http://www.orthez-citedulivre.fr/rencontre_elisee_reclus.htm> (03/02/08). Convegno Internazionale Elisée Reclus. Natura e Educazione. Università MilanoBicocca, Milán 10-12 Octubre 2005. CHARDAK, Henriette (1997): Elisée Reclus, une vie. L'homme que aimait la terre. Paris, Stock, 592 p. DALLET, Gabriel (1896): “CR de RECLUS Elisée, 1895, Projet de construction d’un globe terrestre à l’échelle du cent millième”. Bibliographie, n°56, p. 20. DESPY-MEYER, Andrée (1986): “L’Institut géographique et l’Université Nouvelle”, Colloque Elisée Reclus, Revue Belge de Géographie, 110/1 ; p.53-67. DUNBAR, Gary S. (1978): Elisée Reclus, historian of nature. Handem, Connecticut,Archons Books, DUNBAR, Gary S. (1996): History of Geography, Nueva York, Dodge Graphic Press, “Elisée Reclus and the Great Globe”, p.12-22. FARINELLI, Franco (2007): “l’iltimo degli Erdkunder”, en SCHMIDT DI FRIEDBERG, Marcella (ed.) (2007), Elisée Reclus. Natura e Educazione. 2007, Milán, Mondadori, p. 34-40. FERRETTI, Federico (2007a): El Mondo senza la mappa: Elisée Reclus e i geografi anarchici. Reggio Emilia, Zero in Condotta.
491
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
FERRETTI, Federico (2007b):”, 13 noviembre en. <http://blog.mondediplo.net/Visionscartographiques> . GIBLIN, Béatrice (1976): "Elisée Reclus: géographe, anarchiste", Hérodote, II, p. 3049. - (1986): "Elisée Reclus et l'École géographique française", Colloque Elisée Reclus (1985). Revue Belge de Géographie, 110e. année, 1, p. 109-117. - (2005): "Elisée Reclus: un géographe d’exception", Hérodote, 117, p. 11-28. GIRARDIN, Paul (1902): Recensión de de “RECLUS,Elisée, L’enseignement de la géographie. Globes, disques globulaires et reliefs”. Bibliographie, n°205, p. 67. GUYOU, G. (Pseud. Paul Reclus) (1902): Un nouveau planétaire. Bruselas, Publicaciones de la Universidad Nueva , 7, 13 p. Hérodote (Paris) monográficos sobre Eliseo Reclus, nº 22, 1981 y nº 117, 2005. HIERNAUX-NICOLAS, Daniel (1999): La geografía como metáfora de la libertad, textos de Eliseo Reclus. Mexico, Plaza y Valdés y Centro de Investigaciones Científicas Jorge L. Tamayo, 314 p. LACOSTE, Yves (1981): "Géographicité et géopolitique. Elisée Reclus", Hérodote, XXII, p. 14-55. - (1990): Paysages politiques. Braudel, Gracq, Reclus…. Paris, Le Livre de Poche, 284 p. - (2005): "Elisée Reclus, une très large conception de la géographicité et une bienvieillante géopolitique", Hérodote, 117, p. 29-52. MAES, V. (1901): Projection sphérique comparée aux autres projections. Bruselas, Publicaciones de la Universidad Nueva , 4, 13 p. NICOLAÏ, Henri (2005): “Le dernier avatar d’Elisée Reclus: le professeur d’université)” CD-ROM Colloque International Elisée Reclus et nos géographies. Textes et Prétextes, Lyon 7-9 septiembre 2005. PALSKY, Gilles (2005): “Elisée Reclus et la cartographie de son temps. L'exemple de l'Atlas sphéroïdal et universel de géographie de F. A. Garnier (1862)” CD-ROM Colloque International Elisée Reclus et nos géographies. Textes et Prétextes, Lyon 7-9 septiembre 2005. PELLETIER, Philippe (ed.) (2005): Colloque International Elisée Reclus et nos géographies. Textes et Prétextes, Lyon 7-9 septiembre 2005. Edición en CD-ROM. PICARD, Edmond (1895): La Nouvelle Université de Bruxelles, Bruselas, Eds. U.N.B. QUAINI, Massimo (2005): “Esprit méditerranéen et mondialisme dans la géographie d’Elisée Reclus”, Conférence inaugurale. CD-ROM Colloque International Elisée Reclus et nos géographies. Textes et Prétextes, Lyon 7-9 septiembre 2005. RECLUS, Elisée (1861): Voyage à la Sierra Nevada de Sainte Marthe. Paysages de nature tropicale. Paris, Ed. Hachette. Trad. Esp. Viaje a la Sierra Nevada de Santa Marta. Madrid, Laertes, 1990, 195 p. - (1862): "Compte rendu de l’Atlas sphéroïdal et universel de géographie par F. A. Garnier", Bulletin de la Société de Géographie, 5e série, 3, 177-182. - (1869): Histoire d'un ruisseau. Paris, Hetzel. Última edición española, edición ilustrada: El Arroyo, con dibujos de Eloar Guazelli, Valencia, ed. Media Vaca, 2001, 151 p. - (1875-1894): Nouvelle Géographie Universelle. Ed. Hachette, Paris, 19 vols. - (1880): Histoire d'une montagne. Ed. Hetzel, Paris. Última edición española: La montaña, Salamanca, Amarú, 1998, 148 p. - (1889-90): "A propos d’une carte statistique [de Charles Perron]", Extrait du Bulletin de la Société neuchâteloise de géographie, t. V, 122-124.
492
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
- (1890): "Notice pour une carte physique de l’Amérique du Nord. Carte nº 54 (Grand Atlas Schrader, Hachette, 1890)", 9 p. Bruxelles, Fonds Archives de l’Université Nouvelle de Bruxelles. - (1894): "Géographie comparée dans le temps et dans l'espace", Revue universitaire, Bruselas, extracto, 16 p. - (1895): Projet de construction d'un globe terrestre à l'échelle du cent-millième, Bruxelles, Editions de la Société Nouvelle, 16 p. Publicado también en Reports of the sixth International Geographical Congress, Londres, 1895 y Le Moniteur International (Bruselas-Lieja), 1898,1e. année: 5, 7 agosto 1898. - (1901): L'Enseignement de la géographie, globes, disques globulaires et reliefs, Bruxelles, Université nouvelle, Publication n° 5 de l'Institut géographique, 10 p. - (1903): "Proposition de dresser une carte authentique des volcans". Bruxelles, Bulletin de la Société Belge d’Astronomie, 11, 3-6. - (1905-1908): L'Homme et la Terre, Librairie Universelle Paris, 6 vols. Trad. Esp. El hombre y la tierra, ed. Doncel, Madrid, 8 vols., 1975. - (1911-1925): Correspondance. Edit. Paul Reclus. Paris, éds. Librairie Schleicher Frères, 3 vols.:I (Diciembre 1850-Mayo 1870); II: (octubre 1870-julio 1889) y III (Septiembre 1889-Julio 1905). RECLUS, Paul (1964): Les frères Elie et Elisée Reclus ou du protestantisme à l'anarchisme. Paris, Eds. Les Amis d'Elisée Reclus, 150 p. Géographie physique de la Terre d’Elisée Reclus. Paris 24 décembre 1862. Contrato firmado por Louis Hachette y Elisée Reclus. Paris, Archives Hachette, Tomo II, fº 200. Lettre d’Elisée Reclus à Templier [Plan de Géographie descriptive fourni à Templier], Zurich mars 1872. Paris, Archivos del Institut Français d’Histoire Sociale: IFHS, Archives Hachette, Fonds Reclus, 14 AS 232. 13 páginas manuscritas. Lettre d'É. Templier à É. Reclus, 27 mai 1872. Paris, Archivos del Institut Français d’Histoire Sociale: IFHS, Fonds Reclus, 14 AS 232, dossier III. Lettre d’É. Reclus: Réponse à É. Templier, Lugano 31 mai 1872. Paris, Archivos del Institut Français d’Histoire Sociale: IFHS, Fonds Reclus, 14 AS 232, 7 páginas manuscritas. Géographie descriptive et Statistique d’Elisée Reclus . Contrato firmado el 2 y el 8 de julio de 1872 por Emile Templier y Elisée Reclus.Paris, Archives Hachette, t. III, fº 241, 4 folios manuscritos y firmados. RECLUS Elisée y GUYOU Georges [Pseudónimo de Paul Reclus] (1896-97): "D'un atlas à échelle uniforme proposé par Georges Guyou et Elisée Reclus", Bulletin de la Société Neuchâteloise de Géographie IX, 159-164. R.A. Forum Elisée Reclus, <http://raforum.info/reclus/spip.php> (10/04/08). Refractions 4, "Dossier Reclus", <http://web.archive.org/web/20050310212210/http:/refractions.plusloin.org/Refracti ons4/> (02/03/08). REKACEWICZ, Philippe (2006): "Un nouveau blog: Visions cartographiques", noviembre, en Le Monde diplomatique.<http://www.mondediplomatique.fr/carnet/2006-11-13-Visions-cartographiques> (04/04/08) RONCO, Daniele (2000): Bibliographie d’Elisée Reclus, 32 p. <http://eprints.adm.unipi.it/352/> (13/01/08). Sainte Foy la Grande, Site Elisée Reclus des élèves du Lycée Elisée Reclus http://lycee.reclus.free.fr/ (04/02/08). SARRAZIN, Hélène (1985): Elisée Reclus ou la passion du monde. Paris, La Découverte, 263 p.
493
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SCHMIDT DI FRIEDBERG, Marcella (ed.) (2007), Elisée Reclus. Natura e Educazione. 2007, Milán, Mondadori, 296 p. UYTTEBROUCK, André (1986): "L'incident Reclus vu à travers les archives officielles de l'Université Libre de Bruxelles",en Colloque Elisée Reclus (1985). Revue Belge de Géographie, 110e., 1: 23-68. VICENTE MOSQUETE, Teresa (1983): Eliseo Reclus, la geografía de un anarquista. Barcelona, Los Libros de la Frontera, 304 p. - (1986): "Elisée Reclus et la géographie espagnole", Colloque Elisée Reclus (1985).Revue Belge de Géographie, 110e., 1, p.128-134. - (1987): La incorporación del pensamiento de Eliseo Reclus a la ciencia española: geografía y anarquismo. Tesis doctoral, Universidad de Salamanca, 1987, 2 vols. (inédita). - (2003): "Eliseo Reclus y su labor geográfica en la Universidad Nueva de Bruselas", en BERDOULAY, Vincent y MENDOZA, Héctor (eds.) Unidad y diversidad del pensamiento geográfico en el mundo. Retos y perspectivas. México, UNAM, Instituto de Geografía/INEGI, p. 249-270. - (2004): "Geografía y ciencia en la Universidad Nueva de Bruselas, 1894-1919", Actas VIII Congreso de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas, Logroño, Universidad de la Rioja, p.937-957. - (2005) “Eliseo Reclus, la geografía y su enseñanza: de la Universidad Nueva de Bruselas a la geografía en la convergencia europea”, en CD-ROM Colloque International Elisée Reclus et nos géographies. Textes et Prétextes, Lyon 7-9 septiembre 2005. - (2007a): “Eliseo Reclus, educación y geografía del siglo XIX al siglo XXI”, en SCHMIDT DI FRIEDBERG, Marcella (Coord.) (2007): Elisée Reclus, natura e educazione. Milán, Ed. Bruno Mondadori, Col. Ricerca, p.186-228. - (2007b): “Eliseo Reclus: compromiso social y libertad científica del siglo XIX para el siglo XXI”, en ARNAU; CALVO; GIRON y NADAL (Coords.) (2007), Ciència i compromís social. Élisée Reclus (1830-1905) i la geografia de la llibertat. Barcelona, CSIC, Publicacions de la Residència d’Investigadors 32, p. 11-49. VIDAL DE LA BLACHE, Paul (1896): Recensión de “RECLUS, Elisée, 1895 « The Evolution of Cities », The Contemporary Review”. Bibliographie, n°207, p. 62. - (1903): Tableau de la géographie de la France, Histoire de France, I. Paris, Hachette, 395p. - (1910):“La Carte Internationale du Monde au millionième”, Annales de Géographie, XIX, p.1-7. - (1917) : La France de l’Est (Lorraine-Alsace). Paris, Armand Colin, 280p.
494
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SOBRE LA DUBTOSA UTILITAT DE LA CARTOGRAFÍA ANTIGA Tomàs Vidal Bendito El mapa és una de les més grans creacions científiques de la humanitat però en el context de les històries de la ciència els cartògrafs i les seves obres no gaudeixen de gaire consideració. En canvi, però, hi ha molt interès pel tema. La bibliografia és molt abundant i el mercat dels mapes antics és molt dinàmic. Una de les claus de la paradoxa pot ser que el mapa interessa i ha interessat més com a element artístic i cultural que com a estri pràctic. Això és comprensible si hom té en compte que fa molt poc que els mapes han esdevingut eines de precisió aptes per a viatgers dotats d’estris d’eficiència proporcional. Per altra banda, aprofitem ara mateix per avançar la nostra sospita de que la història del mapa, de la representació de terres i mars sobre paper, s’està acabant. Els progressos científics i tecnològics han avançat tant que avui els nous usuaris d’informacions cartogràfiques empren cada menys cop les belles però no gaire pràctiques representacions sobre grans fulls puix que enormes quantitats d’informacions cartogràfiques, comprimides en suports minúsculs, poden ésser llegides sobre pantalles més o menys portàtils. De tota manera, l’interès per l’aventura històrica del mapa clàssic és encara prou viu i en aquesta comunicació pretenc posar de relleu alguns fets paradoxals fàcilment detectables observant amb esperit “pràctic” els mapes anteriors al segle XIX, paradoxes què sovint porten a la perplexitat, per si mateixes i pel fet que poques vegades han estat subratllades per altres autors. Molts d’aquests s’han deixat enlluernar per l’originalitat, la raresa, la bellesa, etc. dels mapes vells i sovint han oblidat, en alguns casos fins el ridícul, l’obvia manca de serietat, per no dir irresponsabilitat, de la tasca d’alguns cartògrafs famosos. No oblidem que un mapa molt imperfecte és pitjor que inútil, és perillós. Centraré l’afer en la cartografia de la Mediterrània occidental, especialment en el cas balear i, encara més concretament, en la cartografia de Menorca. Tanmateix, però, per a entrar en matèria, ja que som a Catalunya, faré esment, d’entrada, a un cas prou conegut de flagrant, d’increïble aberració cartogràfica. Em refereixo al “fracàs” històric d’un mapa prou fidel i, per tant, moderadament útil, i l’èxit d’un mapa aberrant i pitjor que inútil. Em refereixo als mapes de Catalunya de Vrints (1603) i de Sanson d’Aubeville (1660) els contorns del quals podem veure a la fig. 1. Observant críticament aquest darrer mapa, el de Sanson, l’amant dels mapes antics, si l’amor no el cega, pot perdre per a sempre la fe i l’afecció “mapística”. Al segle XVIII, qualsevol navegant dels mars catalans, fins i tot el més ignorant i descurat, sabia que la costa que va de Barcelona a Salou no és “meridiana” i qualsevol traginer sabia que per anar de Barcelona a Tarragona per terra caminar cap a Ponent no era el més adient. D’on va obtenir Sanson les dades per a engendrar tants disbarats? Com és possible que dotzenes d’editors de tota Europa i milers dels seus clients donessin per acceptable tal cúmul de d’errors geogràfics. No és excusa dir que aquests mapes no eren d’intenció utilitària. A l’escala en que s’edità i amb la quantitat d‘informació que incorporava un mapa com aquest mai no pot enganyar tan exageradament. Més sorprenent encara: el propi Sanson signà mapes de Catalunya amb un disseny diferent, amb el de Vrints en
495
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
més d’una ocasió, això fa pensar que l’invent del criticat disseny no fou cosa seva, possiblement d’autors holandesos. En resum, l’absurd disseny de Sanson dominà en l’àmbit de la cartografia impresa de Catalunya fins ben entrat el XVIII1 i d’aquesta manera molts dels amants i usuaris de mapes tingueren una visió grotesca del territori català i, sobre tot, una guia de viatge molt poc de fiar. Fig. 1. El contorn i algunes ciutats del mapa de Sanson de 1660 superposat a la imatge real.
Graus d’error i retrocessos semblants hom els troba també en mapes de pretesa utilitat com són les esmentades cartes nàutiques. Per exemple, els atles nàutics editats repetidament a Anglaterra, en tot el segle XVIII, sota el nom de British Pilot... repeteixen, any rera any, els mateixos errors, alguns d’ells greus i molts fàcilment constatables. Aquests “pilots” eren adquirits, es de suposar, per navegants interessats en tenir una “guia pràctica” però és obvi que sovint, en el cas de seguir les seves instruccions al peu de la lletra, és devien trobar en greus dificultats. Tampoc es lliuraven de problemes semblants els mapes “oficials” com els editats pel Dépôt de la Marine, creat pel govern francès a principis del “segle de les llums”. És més, sabem que al Victory, la nau insígnia de l’almirall Nelson, hi havia un atles nàutic francès de finals del XVIII2 ple de disbarats. Com s’explica tot això? Per ignorància de les tècniques d’aixecament?, per manca d’instruments eficients?, per irresponsabilitat dels cartògrafs? De tot un poc, possiblement, però crec que la causa principal de tot plegat era la convicció d’autors i usuaris de que tot es movia en un context d’imprecisió tan gran que les inexactituds, les improvisacions i els descuits responsables dels errors dels mapes no eren un problema
496
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
rellevant. L’autèntic problema era conservar un rumb i, més encara, saber on es trobava en cada moment el vaixell o el viatger. Per a entendre realment la problemàtica apuntada cal haver navegat a la vela, sense terra a la vista i sense altre instrument que una brúixola. En aquestes circumstàncies el mapa és de poca utilitat. Per exemple, per anar de Barcelona a Maó bastava demanar a un expert el rumb a seguir. A partir d’ara la feina era conservar-lo. Amb vents laterals el vaixell arronsa, es desplaça lateralment, sense que l’agulla ho detecti i amb vents contraris cal fer bordos, canvis constants de rumb, en ziga-zaga, que cal compensar correctament, cosa quasi impossible sense una corredora eficient.3 En resum, el navegant a vela es donava per satisfet si encertava aproximadament el punt de destinació el que sovint volia dir un error de milles. Tornant a l’exemple BarcelonaMaó, era una gran sort topar amb l’illa doncs era fàcil passar de llarg, per la seva modesta dimensió i el seu poc acusat relleu. Per això eren un complement molt important de les cartes nàutiques les “vistes” de la costa (skylines) que indicaven al nauxer on havia anat a parar desprès d’hores de navegar a cegues. Si la navegació era a llarga distància, sense possibles escales, la cosa era encara més greu doncs els errors de rumb i d’estimació de la distància podien implicar errors de centenars de milles. El problema de la mesura de la longitud, no resolt fins molt avançat el segle XVIII, era molt greu en aquestes llargues travessies per això el govern britànic oferí un premi molt engrescador per a aquell que descobrís una forma senzilla i pràctica d’obtenir, a bord, aquesta data vital.4 La determinació de la latitud era més fàcil però els errors en aquest aspecte també eren notables en la cartografia impresa. Per exemple, Vrints, a principis del XVII, fa passar el paral·lel 40ºN al sud del delta de l’Ebre 30 minuts (30 milles, uns 55 Km) més amunt del que toca. Sanson, uns 50 anys més tard, comet semblant error. I no oblidem que 30 milles eren, com a mínim, 6 hores de navegació. Les cartes nàutiques impreses fins el segle XIX: progrès o decadència? Anem ara a veure algunes cartes nàutiques impreses importants. Ens centrarem en les d’un dels sectors marítims més cartografiats del món: les costes continentals i insulars del mar Balear. Per a comprovar el grau de coincidència entre el disseny i la realitat emprarem, com en el cas del mapa de Sanson de 1660, la superposició de la línia del contorn litoral d’aquest sobre la real, la d’un mapa correcte i, també, amb la comparació d’alguns rumbs mestres. Un bon mapa és aquell que, com un bon vestit, “cau bé” al cos real. Això és l’important, la qualitat de la roba, el farciment estètic (carteles, monstres marins, etc.) són elements superflus que fan més nosa que companyia a un mapa útil. Començarem per analitzar la correcció de la més antiga de les cartes nàutiques impreses del mar balear: la de Barentsz de 1593.5 Vegem la fig. 2 que representa el mapa de les Balears i les costes del NE peninsular. L’esquema és resultat de l’ajust del contorn del mapa antic a l’actual prenent com a referència dos punts prou coneguts i identificables pels navegants: Barcelona, al nord, i el cap de la Nau, al sud. En un primer cop de vista hom obté una impressió satisfactòria. Grosso modo els contorns coincideixen amb la realitat, es tracta d’un “vestit” amb imperfeccions però gairebé “posable”. Els majors
497
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
errors els trobem a les Illes, més grans i més apropades a terra ferma del que pertoca.. També hi ha errors pel que fa als rumbs. Una part dels errors podrien atribuïrse a les diferències entre el Nord magnètic, el que figura als mapes antics, i el Nord geogràfic del mapes actuals de referència però si això fos així els contorns haurien de coincidir girant de forma convenient el mapa vell i això gairebé mai no passa com no ho fa en el cas que ens ocupa. Fig. 2. Ajustament del calc dels contorns del mapa de Barentsz al mapa real emprant com a punts d’encaixament Barcelona i el Cap de la Nau.
Estem en presència d’una carta nàutica o sigui que hauria d’ésser útil al navegant. Salta a la vista que el nauxer que intentés anar de Barcelona a Palma de Mallorca, passant pel cap de Llebeig (Sa Dragonera), seguint el rumb que marca Barentsz passaria de llarg entre les illes de Mallorca i Eivissa. No sabem quina era exactament la declinació magnètica a l’època6 però com es pot veure a la fig. 2 el Nord de Barentsz és quasi el mateix que el geogràfic. En resum, amb aquesta carta a la mà un navegant podia acostar-se moderadament al port de destinació travessant el mar Balear, una conca modesta on amb sort només hi ha unes hores de navegació sense visibilitat per manca de llum de dia o llunyania de la costa. Els errors de Barentsz eren poca cosa comparats amb els que irremissiblement cometria el nauxer si les condicions de vents, corrents i visibilitat no eren prou favorables. La cosa era, en canvi, prou diferent si la singladura era més llarga. Per exemple, en la ruta directa de Sicília a Barcelona passaven dies sense veure terra i per això en acostar-se a l’illa de Menorca i observar el “mons signum” del Toro hi havia festa a bord doncs això volia dir que faltava poc més d’un dia per arribar.7
498
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El mapa de les Balears i la costa catalana-valenciana de Barentsz tingué un gran èxit. Ja en el segle XVII fou copiat, amb major o menor fortuna, per tota una sèrie de cartògrafs, especialment holandesos. Les versions més conegudes són les de la casa Blaeu d’Amsterdam aparegudes ja al seu primer atles en 1635. A aquestes versions s’ha reduït la part continental doncs només apareix la costa que va de Barcelona a Alacant. Sorprenentment, la qualitat d’aquest mapes és sensiblement inferior al model pel que fa a les illes però una mica superior pel que fa a la costa. D’entrada, les illes estan molt més sobredimensionades encara que en el Barentsz. L’illa de Menorca és tres cops més gran del que pertoca i, a més, està molt desplaçada cap a Llevant. Novament ens trobem amb la paradoxa que, com en el cas de Catalunya, amb el pas del temps alguns mapes empitjoren en lloc de millorar. Més lamentable encara: els atles de Blaeu tingueren una enorme fama i difusió de forma que les Illes i les costes catalano-valencianes foren especialment conegudes per aquesta mala imatge dels Blaeu repetida per nombrosos competidors i epígons fins entrat el segle XVIII.8 Fig. 3 La versió de Dudley és un retorn a la imatge original de Barentsz més correcta que les dels Blaeu.
Més tard, el 1661 aparegué un nou atles nàutic, senzill en aparença però pretensiós científicament, signat per Dudley. Si ens cenyim a la nostra àrea mediterrània hem de dir que la representació d’aquesta és una còpia amb petites variants del Barentsz o del clònic blavià d’aquest. D’aquesta forma, podem dir que la cartografia nàutica estava a finals del XVII com feia un segle, amb la particularitat que entremig havien proliferat mapes prou més inexactes.
499
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
A principis del XVIII es consolida l’edició més o menys regular d’atles nàutics. Pel que fa a la Mediterrània destaquen els English Pilot...... for the Mediterranean sea publicats a Anglaterra per Mount & Page, des de 1703. A l’edició de 1736 que és la que analitzem, hom troba un repertori irregular de cartes de parts del litoral mediterrani, de Gibraltar al Bòsfor. Predominen, en general, cartes molt primitives, pel que fa al disseny, excepte la dedicada a la zona que ens ocupa que apareix una doble pàgina amb les Illes i les costes peninsulars veïnes. Aparentment, el disseny és novador i sorprenent.9 Totes les costes apareixen amb una acusada anfractuositat i les Illes tenen un contorns poc semblants als abans contemplats. De tota manera, però, comparant aquest mapa amb els anteriorment analitzats ens trobem que és un còpia disfressada del Dudley amb modificacions i afegits a vegades equivocats. Els dibuixants han recargolat gratuïtament els contorns i han afegit invents. Per exemple, l’illa de Menorca té ara un contorn torturat i sovint equívoc. S’han afegit esculls inexistents i trobem falsos topònims però és innegable que tot s’inspira en el Dudley o en altres antigues cartes inspirades en Barentsz. Quelcom semblant es pot dir de la resta de territoris però el més remarcable torna a ésser la poca fidelitat en matèria de rumbs, distàncies i superfícies. Més ajustada a la veritat és la part textual, les instruccions. L’atles en questió té incorporada una segona part que és un portolà literari10 on les descripcions i consells als navegants són prou assenyades. Això ens indica que el mapa era encara un estri secundari, ornamental. El que comptaven eren les instruccions literàries i també els croquis de vistes litorals. Moltes pàgines de l’atles no són més que repertoris de siluetes de relleus litorals. Uns anys abans (1740) el nou i famós Dépôt de la Marine de França publicà un mapa de les Balears i Pitiüses que tingué un gran èxit editorial que arribà fins el segle XIX. L’autor fou Bellin, director de la institució i prolífic cartògraf11. El disseny és diferent a tots els coneguts però en aspectes importants significa una gran passa enrere, especialment pel que fa a la forma i ubicació de les quatre illes majors. La més deformada és la de Menorca on trobem, a més, tota mena d’absurds de detall. De tota manera, començarem per l’anàlisi comparatiu del conjunt. El més encertat és la ubicació pel que fa a les latituds i longituds. Fent coincidir els paral·lels 39 i 40 i fent coincidir al màxim l’illa de Mallorca les illes queden relativament ben situades. En front d’aquesta millora astronòmica tenim l’esmentat absurd del contorn de Menorca i una notable sobredimensió de l’illa d’Eivissa. Curiosament, l’illa més “popular” a l’època, la de Menorca, a causa de la seva atzarosa història, és la pitjor tractada. Sorprèn especialment si hom considera que França demostrà un gran interès per aquesta illa, ja finals del XVII i a principis del XVIII. A la Bibliotèque Nationale, a París, es conserven molts manuscrits d’aixecaments de l’illa que tenen tots un comú denominador, ésser molt barroers. El més presentable, formalment, és el que degué copiar Bellin sense majors comprovacions. El més greu és el fals contorn romboïdal, amb l’eix major orientat de NW a SE, però el més pintoresc és l’invenció de topònims. D’un total de 39, 20 són desconeguts, ara i aleshores. Malauradament, l’èxit editorial del mapa baleàric de Bellin i el prestigi de l’autor feren que els seus disbarats esdevinguessin norma. Amb motiu de la conquesta francesa, el 1756, Menorca esdevingué “mediàtica”. A tota Europa, s’editaren nombrosos mapes i opuscles sobre la història i la geografia de l’illa i molts autors begueren a la font “bellinesca”. D’aquesta manera la imatge de l’illa més divulgada fou, pot ser, la grollera i mentidera obra del famós cartògraf gal. Per a major vergonya, el 1756 havia ja al mercat dos mapes impresos gairebé exactes de l’illa de Menorca inspirats en un aixecament anglès12, es tracta del mapa de C. Lempriere, editat en 1746 i 1753 i el gairebé clònic que il·lustrà la Historia de Menorca d’Armstrong13.
500
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Fig. 4. Mapa signat per Michelot & Bremond que incorpora l’atles nàutic de Mount & Page (The british pilot.......) de 1753
Fig. 5 El popular mapa de Bellin incorporà millores “astronòmiques” (latitud i longitud) però és molt imperfecte i poc fiable illa per illa.
501
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Un exemple rotund de la poca serietat o ingenuïtat dels cartògrafs (o editors de mapes) del segle XVIII és el mapa de Menorca de Nolin (1756) una monstruosa síntesi gràfica i literària dels dos mapes de Menorca que acabem d’esmentar. També és digne de subratllar que l’illa de Mallorca comptava des de finals del segle XVII amb un bon mapa imprès, el de Mut (1683). Quasi cap editor de principis del XVIII s’adonà d’aquest fet tret de Fer (1715), que edità una rèplica prou fidel, i dels holandesos J. Van Keulen i els germans Ottens (ca 1730). En el camp de la cartografia nàutica comercial, l’única existent fins a final del XVIII una de les darreres aportacions fou encara més sorprenent del que podríem imaginar. En 1764 J. Roux publicà una carta de la Mediterrània en 12 fulls on el menyspreu per les formes de les illes i per la toponímia arriba a cotes mai vistes només superada per la rèplica anglesa que afegí nous disbarats. Pel que fa a rumbs, distàncies, latituds, etc. el mapa de Roux s’assembla molt al del Pilot però la figura de costes i illes és molt pitjor. Mallorca i Eivissa apareixen esprimatxades i Menorca és irreconeixible. La toponímia és també una mala còpia una mica afrancesada.14 Aquest mapa fou copiat i editat a Anglaterra per Mount & Page, en 1785, i aquí trobem encara una potenciació quasi còmica dels disbarats. La deformació dels contorns és molt major i la toponímia arriba a límits impensables. Mallorca és Mayorhe i Palma Pallme, Menorca és Minorhe i Maó és Mauone. Fig. 6. Un dels darrers atles nàutics d’iniciativa privada. Podríem dir que el mapa que ens ocupa és una mala còpia del Pilot.
502
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
A finals del XVIII l’aixecament i edició de mapes hidrogràfics passà a ésser una tasca oficial. La marina espanyola, precursora en aquest camp, encarregà a Tofiño San Miguel la direcció de la empresa. L’atles que aquest desenvolupà en els anys vuitanta conté un full de les Balears i Pitiüses que representa un gran pas endavant tot i que encara conserva certs vicis tradicionals. L’encaix amb un mapa correcte actual és ja quasi total però fallen alguns detalls. El principal és degut a un excés de confiança. Per a Menorca Tofiño es refià de la qualitat del mapes anglesos derivats de l’aixecament d’Hargrave de 1733 que comptava amb moltes còpies manuscrites, franceses i espanyoles i amb tres versions impreses a gran escala.15 Possiblement, Tofiño es limità a calcar i reduir un dels esmentats mapes i afegí, de pròpia collita, algunes mesures astronòmiques però no corregí l’orientació d’aquests mapes respecte el nord magnètic. Calgué esperar a la reedició molt corregida de la carta balear en 1807 per a que la representació de les Illes s’ajustés quasi totalment a la realitat. L’imprecis i divagant camí del progrés de la cartografia s’adreçà quan els progressos en els estris de navegació ho feren possible i, especialment, útil i necessari. El cronòmetre de Harris i el sextant permeteren calcular la posició dels vaixells amb notable exactitud i en el joc del comerç i de la guerra esdevingué vital seguir rumbs segurs. Quan la màquina de vapor substituí a les veles s’acabà realment l’atzarosa aventura del navegar. El mapa exacte esdevingué una necessitat ineludible i les informacions astronòmiques i topogràfiques arraconaren de les cartes les sirenes, els monstres marins i els motius arquitectònics i florals. En el desenvolupament de la moderna cartografia hidrogràfica espanyola alguns fills de les Balears representaren un paper important. Bauzà, mallorquí, és prou conegut però poc s’ha dit, en canvi, del seu col·laborador menorquí, fill d’eivissencs, J. Ferrer i Franc.16 També en la segona etapa d’aixecaments hidrogràfics oficials, ja en la segona meitat del XIX, destacaren Pere Riudavets i Tudury (Maó, 1804-1891) marí mercant, historiador i important figura de la Dirección de Hidrografia on publica diversos mapes i obres de caràcter tècnic, i el seu fill Josep Mª Riudavets i Monjo (Maó 1840-Madrid 1902) que fou primer delineant i constructor de cartas de la Dirección de Hidrografia i treballà en el “Derrotero de la Costa del Noroeste de España”. Fou també autor d’un “Tratado de Dibujo topogràfico” famós a l’època. Notes 1
Només a la col·lecció de l’ICC hi ha 18 exemplars de mapes de Catalunya inspirat o plagiats del Sanson. (V. CASSASES & MONTANER (1992)). 2 Segons MARTORELL (2000, p. 79) es tracta de la carta nàutica en 12 fulls de J. Roux 3 No es sap quan es generalitzà l’ús de la corredora de nusos però tant aquest estri com el rellotge d’arena (ampolleta) foren d’una precisió molt precària fins gairebé el segle XIX. 4 Sobre el problema de la longitud hi ha un llibre molt conegut i sucós, el de SOBEL (1995) 5 V. GALERA I VILÀ (1985), pp. 46-47 6 A l’atles nàutic de 1753, que comentarem més avall es parla en alguns casos d’aquest fet. Concretament a la carta del port de Cartagena s’evalua la declinació, cap a 1700, en 10º Est. 7 Segons DESCLOT(1283-88, cap. 104), en un viatge de Sicília a Barcelona una turmenta malbaratà el rumb de la nau on anava el reiPere el Gran. El patró, angoixat pel fet que no sabia on estaven, posà un vigia a dalt del pal a fi i efecte de trobar alguna senya orientadora i aquest aviat descobrí “lo Toro” i “E el rei hac molt gran goig e féu manament al nauxer que faés aparellar de menjar". 8 Curiosament, els Blaeu editaren en 1738 un atles nàutic que pel que fa a les Illes és un calc molt fidel del Barentsz i, per tant, més encertat que la versió dels atles no nàutics. 9 El full és obra francesa, de MICHELOT & BREMOND, publicat en 1723 a Marsella. 10 També això és d’origen francès, segons observacions de Michelott, coautor del mapa.
503
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 11
Al catàleg de l’exposició de MARTORELL (2000) trobem 10 variants editades a França, Alemanya i Italia entre 1740 i 1778. 12 El anglesos, poc desprès de la conquesta de Menorca (1708), aixecaren un gran mapa de l’illa d’una notable precisió. En 1746 un cartògraf britànic, Lempriere, què havia treballat a l’illa, publica una bella i acurada reducció de l’esmentat mapa de forma que a partir d’aleshores el correcte disseny de Lempriere convisqué i competí, amb fortuna incerta, amb el barroer de Bellin. En 1733 els britànics perfeccionaren el mapa illenc (Hargrave) i els francesos (1756-63) en feren moltes còpies però el nou disseny no arribà a la imprempta fins 1780. 13 ARMSTRONG (1930, 1990). Traducció castellana de la segona edició inglesa de 1756. 14 Aquest és el mapa que segons MARTORELL (2000, p. 79) es trobava al Victory de Nelson a principis del XIX.fin 15 DELAROCHETTE (1780), ASSIOTTI (1780) i MAUDAVE-LE ROUGE (1781) 16 Nasqué en 1758 i en 1787 s’incorporà a l’equip de Tofiño com astrònom i expert en els càlculs de coordenades. En 1772 marxà amb Churruca a aixecar cartes del golf de Mèxic i en 1798 era Primer Delineador del flamant Depósito Hidrogràfico, a proposta de Felip Bauzà, col·lega i amic que valorava molt la seva competència com hidrògraf. En 1802 fou nomenat capità del port de Maó i aixecà, entre 1806 i 1807 un precís plànol del port de Maó que es conserva, manuscrit, al Museo Naval de Madrid. . Morí als 62 anys, en 1820.
Bibliografia ARMSTRONG, J. (1930): La Historia de la isla de Menorca. Versió castellana de la 2ª edició anglesa (Londres 1756) per J. Vidal i Mir i S. Sapiña. Maó. Imp. Sintes. Reeditada en 1978 per Nura. Ciutadella. BÄR, Werner Francisco (2004): Das Kartenbild der Insel Mallorca von Ende des 15 Jhs. bis um 1700 - ein Vergleich aus kartographischer Sicht-. Frankfurter Geographische Hefte. Band 66, 502 pàg. BIBLIOTECA NACIONAL (1984): La Historia en los mapas manuscritos de la Biblioteca Nacional. Ministerio de Cultura. Madrid. 368 pàg. BLAKE, John (2004): The sea Chart, Conway Maritime Press, London, 160 pp. BRITISH LIBRARY (1997): The British Library Map Catalogue on CD-ROM BRITISH LIBRARY (2...): The On-line Public Access Catalogue (OPAC) CASASSAS, A.M. i MONTANER, M.C. (1992): Cartografia de Catalunya. Catàleg General de la Cartotèca de Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya. Barcelona. C.N.I.G. (Centro Nacional de Información Geográfica) (1993): Cartografía Marítima Hispana. C.N.I.G. Madrid. C.N.I.G. (Centro Nacional de Información Geográfica) (1994): Instrumentos de Navegación. C.N.I.G. Madrid. C.N.I.G. (Centro Nacional de Información Geográfica) (2000): De la aguja náutica al GPS. C.N.I.G. Madrid. COLOMER i PRESES, Mn. Ignasi M. (1989): Cartografia de Catalunya i dels Països Catalans. Institut Cartogràfic de Catalunya. 208 pp. DESCLOT, Bernat (1283-1288) Llibre del rei En Pere d'Arago e dels seus antecessors passats. cap. CIV. FERNÁNDEZ DURRO, C. (1889): “Notícia breve de de las cartas y planos existentes en la biblioteca particular de S.M. el Rey”. Boletín de la Sociedad Geográfica de Madrid, 2 GALERA, M. i VILÀ, J. (1985): “Cartografia de Catalunya. Recull històric”. En Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol 19. Barcelona. 212 pp. GONZÁLEZ, F.J. I MARTÍN MERÁS, L.(2003): La Dirección de Trabajos Hidrográficos (1797-1808). Vol. I: Historia de la cartografía náutica en la España
504
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
dels siglo XIX. Vol II: Catálogo de las cartas náuticas publicadas. C.N.I.G. – LUNWERG. Madrid. INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA (2000): La Cartografia Catalana. Cicle de Conferències sobre Història de la Cartografia. 10e curs. Barcelona. 265 pàg. INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA (2001): Els mapes del territori de Catalunya durant dos-cents anys, 1600-1800. Catàleg de l’Exposició. organitzada amb motiu del XXII Congrés Internacional de l’Assotiation Internationale de Bibliophilie. Barcelona. 208 pàg. KOEMAN, C. (1970): Atlantes Neerlandici. Bibliography of Terrestrial, Maritime and Celestial atlases and pilots books published in The Netherlands up to 1880. Teatrum Orbis Terrarum Ltd. Amsterdam. 5 vols. LEON TELLO, Pilar (1979). Mapas, planos y dibujos de la sección de Estado del Archivo Histórico Nacional. Ministerio de Cultura. Madrid. 309 pàg. LITER, C., SANCHIS, F., HERRERO, A. (1994): Cartografia de España en la Biblioteca Nacional. Biblioteca Nacional. Ministerio de Cultura. Madrid. LÓPEZ PIÑEIRO, José Mª (1986): El arte de navegar en la España del Renacimiento. Ed. Labor. Barcelona. 285 pàg. LLABRES BERNAL, Juan (1920): “Marinos ilustres menorquines de los siglos XVIII y XIX, Apuntes biográficos”, Revista de Menorca, pp. 129-152. MARTÍN-MERÁS, L. & RIVERA, B. (1990): Catálogo de Cartografia Histórica de España del Museo Naval. Museo Naval - Ministerio de Defensa. Madrid. 435 pàg. MARTÍN LÓPEZ, J. (2001): Cartógrafos españoles. C.N.I.G. Madrid. 319 pàg. MARTÍN LÓPEZ, J. (2002): Historia de la Cartografía y de la Topografía. C.N.I.G. Madrid. 474 pàg. MARTORELL GARAU, Antoni (2000): Cartografia de les Illes Balears. Compendi de mapes impresos durant els segles XVI, XVII i XVIII. Catàleg descriptiu i il.lustrat. Estudi cartobibliogràfic. Sa Nostra. Obra Social i Cultural. Palma de Mallorca. 256 pàg. i 106 mapes. NATIONAL MARITIME MUSEUM (1971): Atlases and Cartography / Catalogue of the Library.. Vol III, part one. Her Majesty Stationary Office. NATIONAL MARITIME MUSEUM (1971): Atlases and Cartography / Catalogue of the Library. Vol III, part two. Her Majesty Stationary Office. [ PICORNELL, C., SEGUÍ, J.Mª. i GINARD, A (1986): 700 anys de cartografia de les Illes Balears. Ajuntament de Palma. 127 pp. PICORNELL, C., SEGUÍ, J.Mª. i GINARD, A (1992): Felip Bauzà i el periple Americà, Comissió de les Illes Balears per a la commemoració del Ve Centenari del Descobriment d’Amèrica. Col·lecció de Balears i América, / 9. 70 pàg. PUBLIC RECORD OFFICE (PRO) (1998): PROCAT Fitxer informàtic dels documents arxivats a l’Arxiu Nacional britànic de Londres-Kew. No accessible des de l’exterior. ROSSELLÓ VERGER, V. M. (2004): Toponímia, Geografia i Cartografia, P.U.V. València, 403 pàg. SERVICIO GEOGRÁFICO DEL EJÉRCITO, ARCHIVO DE PLANOS (1972): Catálogo de Mapas y Planos. Islas Baleares. Siglos XVII a XIX (Inclusive). Servicio Geográfico del Ejército. Madrid. Mecanoscrit inèdit. SOBEL, Dava (1995): Longitude: the true story of alone genius who solved the greatest scientific problem of his time. Traducció catalana d’Edicions 62. Barcelona, 176 pàg.
505
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
THROWER, Norman J.W. (2002): Mapas y civilización. Historia de la Cartografía en su contexto Cultural y Social. Ed. del Serbal. Barcelona. 339 pàg. Trad. Francesc NADAL TOOLEY, R.V. (compilador) (1999-): Tooley’s Dictionary of Mapamakers. Ed. The Map Collector Publications Ltd. Tring (Herfortshire) TUR DE MONTIS, J. (1984): Cartografia Histórica de Ibiza y Formentera (Islas Pitiusas). Dep. Geografia C.S.I.C. Barcelona. VIDAL BENDITO, Tomàs (2002) “La imatge cartogràfica de l’Illa de Menorca. Des dels orígens al primer terç del segle XVIII” a Treballs de la Societat Catalana de Geografia 53-54, 2002, pp. 227-273. S’edità també una separata actualitzada la primavera del 2003. VIDAL BENDITO, Tomàs (2003): “Cartografía y Guerra. La proliferación de mapas de la disputada Menorca en el siglo XVIII.” en MORALES MOYA, A. (coord.): 1802 España entre dos siglos. Ciencia y Economía, págs. 87-117, SOCIEDAD ESTATAL DE CONMEMORACIONES CULTURALES, Madrid VIDAL BENDITO, Tomàs (2008): “Cartografia i cartògrafs a les Balears el segle XVIII”, AAVV: Història de la Ciència a les Balears, Palma de Mallorca, vol III, en premsa..
506
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA CARTOGRAFÍA ELABORADA POR LOS INTERVENTORES AL FINALIZAR LA GUERRA DEL RIF: UNA HERRAMIENTA AL SERVICIO DEL CONTROL POLÍTICO Y MILITAR EN EL PROTECTORADO ESPAÑOL EN MARRUECOS1 José Luis Villanova Universitat de Girona 1. Introducción El convenio hispano-francés de 27-11-1912 estableció una zona de protectorado español en el Norte de Marruecos. A partir de aquel momento, España tenía que ejercer la acción protectora sobre un territorio de unos 20.000 km2 -del que quedaba excluida la Zona internacional de Tánger-; una región en gran parte agreste, montañoso y bastante pobre en recursos naturales, con una población estimada entre 500.000 y 750.000 habitantes, de los que más del 90 % vivían en el campo (NOIN, 1970), que se distribuía en 70 cabilas. El régimen de “protectorado” se asociaba directamente al concepto de indirect rule, que se caracterizaba por la existencia/nombramiento de unas autoridades autóctonas que actuaban como intermediarias entre el poder colonial y la población. Así, el convenio hispano-francés establecía que correspondía a España prestar su asistencia al Gobierno marroquí para la introducción de todas las reformas […] de que necesita [...] Las regiones comprendidas en la Zona de influencia [...] serán administradas, con la intervención de un Alto Comisario español, por un Jalifa [...] Los actos de la Autoridad marroquí en la zona de influencia española serán intervenidos por el Alto Comisario y sus Agentes [los interventores] (art. 1º). Del texto se desprende que la intervención consistía básicamente en fiscalizar la actuación de las autoridades marroquíes; facultad que convertía a los interventores en la pieza clave de la política colonial española. Ahora bien, el establecimiento efectivo del Protectorado no se produjo a raíz de la firma del convenio y de su ratificación por el sultán, pues la mayor parte del territorio escapaba a su control directo y numerosas cabilas manifestaron un enérgico rechazo al Protectorado. Esta circunstancia provocó una férrea resistencia armada que se consolidó a partir de 1921 en torno a la figura de Abdelkrim y que finalizó con el triunfo de las fuerzas españolas y sus aliados marroquíes en 1927. Por otra parte, en 1912, el conocimiento geográfico y cartográfico de la Zona se reducía a áreas bastante limitadas. Hasta la fecha, los trabajos realizados por militares durante y después de la Guerra de África (1859-1860), las memorias de carácter geográficocomercial de cónsules españoles, los trabajos de la Comisión de Estado Mayor de Marruecos (1882-1912)2 o de la Comisión del Noroeste de África de la Sociedad de Historia Natural y de otros naturalistas a partir de 19053 y los relatos de los viajeros que habían recorrido parcialmente la zona proporcionaban información territorial fidedigna de las regiones occidental y oriental; mientras que amplios territorios de Gomara y el Rif eran prácticamente desconocidos.4 En 1945, Manuel Lombardero Vicente, Jefe del Servicio Geográfico del Ejército, comentaba que, hasta 1927, “nadie transitó por esta zona [el Rif] con tranquilidad para que sus informes fuesen lo suficiente precisos y veraces” (LOMBRADERO VICENTE, 1944-1945, p. 13).
507
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2. Organización y carácter de las Intervenciones hasta 1927 y los inmediatos años posteriores a la finalización de la Guerra del Rif Al instaurarse el Protectorado, las autoridades españolas sólo controlaban algunas pequeñas regiones, aisladas entre sí, del territorio que les había otorgado el convenio. En esta situación, los gobiernos españoles optaron por conceder a los militares el protagonismo en el desarrollo de la política colonial y encargaron el ejercicio de la intervención, en los territorios ocupados militarmente, a los jefes de las Fuerzas Militares. En este asunto, dichos jefes dependían de un delegado de Asuntos Indígenas (VILLANOVA, 2004 y 2006). La ocupación total de la Zona en 1927 abrió la puerta a la extensión del régimen de intervención a todas las cabilas. El Alto Comisario, general José Sanjurjo, promovió una importante reforma de las Intervenciones militares y, a nivel territorial, organizó oficinas centrales de Intervención en Melilla, Tetuán y Larache y oficinas de sector en Villa Sanjurjo (Alhucemas) y Chauen. Cada una de ellas tenía a sus órdenes oficinas principales: las encargadas de ejercer la acción política y administrativa en una o varias cabilas (VILLANOVA, 2006). Una vez asegurada la sumisión de una cabila y habiendo sido nombrado el caíd -la máxima autoridad marroquí de la misma-, la principal función del interventor consistía en el control de su actuación, pero la insuficiente implantación territorial de la estructura administrativa de las delegaciones “técnicas” y la orientación esencialmente política de la acción española provocaron que la Alta Comisaría les encomendaran numerosas funciones,5 entre las que es necesario destacar la recogida de información: “Un Oficial de Intervenciones […] es ante todo un informador” (DELEGACIÓN DE ASUNTOS INDÍGENAS, 1935, p. 72). La “información” era imprescindible para controlar a las autoridades marroquíes y asegurar la tranquilidad, pero los interventores también debían proporcionar datos geográficos de las cabilas y sobre el clima político y el estado económico y social; datos necesarios para que la Alta Comisaría dispusiera de elementos para diseñar las grandes líneas de la política colonial, evitar hechos que pudieran poner en peligro la presencia española y fijar las prioridades de su actuación (VILLANOVA, 2006). 3. La cartografía elaborada por los interventores al finalizar la guerra del Rif En 1912, ante la ausencia de documentación cartográfica de base de gran parte de la Zona, el Depósito de la Guerra encomendó la elaboración de una carta militar del Protectorado a escala 1:100.000 a la Comisión de Marruecos –nueva denominación de la recién reorganizada Comisión de Estado Mayor-,6 pero el conflicto bélico que devastó la Zona obligó a los cartógrafos militares a concentrarse en una tarea más urgente: proporcionar cartografía para las operaciones militares. Sin embargo, el conflicto armado no asoló con la misma intensidad el conjunto de la Zona, ni en todo momento, y los cartógrafos militares realizaron operaciones topográficas en las zonas que dominaban las tropas españolas. Estos trabajos topográficos permitieron al Depósito de la Guerra editar 5 hojas del Mapa Militar de Marruecos de la zona de Melilla a escala 1:100.000, en 1918, y una carta provisional de la región occidental, a escala 1:150.000, en 1922. Las minutas de estos trabajos junto con los materiales elaborados durante las
508
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
operaciones militares fueron aprovechadas para editar el primer mapa del conjunto del Protectorado a escala 1:200.000, en 1927. Aquel mismo año, el Depósito de la Guerra también inició la edición de hojas del Mapa Topográfico del Protectorado a escala 1:50.000; nueva escala que había sido decidida durante la dictadura de Primo de Rivera y que anulaba el proyecto inicial (NADAL, URTEAGA Y MURO, 2000). La Comisión de Marruecos y sus sucesoras eran las responsables de la elaboración de la cartografía de base del Protectorado, pero los interventores militares colaboraron activamente con ellas -al residir en las cabilas atesoraban un mayor conocimiento de las mismas-7 y, por otra parte, incluyeron en sus memorias documentación cartográfica de utilidad para alcanzar sus objetivos. A modo de ejemplo, podemos mencionar que, en 1913, tres oficiales de la Policía Indígena –precedente inmediato de las Intervencioneselaboraron una memoria de Beni Sicar, en la que incluyeron un mapa reproducido con el sistema de autografía del Mapa de los terrenos ocupados del Rif a escala 1:50.000;8 mapa publicado por Depósito de la Guerra en 1910 (URTEAGA, 2006). Este tipo de trabajos no tuvieron la continuidad deseable y hasta 1921 no se redactaron nuevas memorias,9 pero el “desastre” de Annual (22-7-1921) interrumpió estas actividades. El desembarco de Alhucemas (8-9-1925) supuso el inicio de la última gran fase del conflicto armado, y la ocupación de nuevas cabilas comportó la ampliación de la actividad interventora. Ante la necesidad de obtener informaciones precisas de las cabilas recién sometidas, la Alta Comisaría decidió impulsar la elaboración de nuevas memorias. En 1926, con objeto de sistematizar esta tarea, la Inspección General de Intervención editó el Cuestionario sobre kabilas, en el que se especificaban los datos que debían reunir y transmitir los interventores.10 El Cuestionario requería abundantes informaciones sobre la organización económica y social de las cabilas, pero también insistía en cuestiones de carácter geopolítico (límites, división político-militar y político-administrativa, relaciones con las cabilas vecinas, reseña de los cabileños más significados, importancia de las cofradías religiosas) y geomilitar (descripción topográfica general, aguadas, importancia militar de las vías de comunicación, número de hombres útiles, harkas y su mando). Sin embargo, la sumisión era más aparente que real y partidas insumisas inestabilizaron la situación en algunas cabilas durante varios meses.11 Por este motivo, en 1928, tuvieron que redactarse memorias que faltaban y revisarse otras que habían sido elaboradas deficientemente (AGA, caja M-151). No se ha localizado la orden que exigiese la inclusión de cartografía en las memorias pero, a la vista de la documentación consultada, podemos deducir que debió dictarse. No obstante debemos señalar que muchas de las memorias localizadas no incluyen ni mapas ni croquis, aunque algunas hacen referencia a ellos.12 La pérdida de esta documentación puede deberse a diversas razones. Por un lado, la actividad de los interventores generó un enorme papeleo y el desorden fue una de las características de los archivos de las oficinas de Intervención durante largos periodos; circunstancias que conllevaron el extravío de materiales diversos. Por otro, hasta los años cincuenta, no se realizó la catalogación de los numerosos materiales guardados en la Delegación de Asuntos Indígenas (DAI); por lo que es posible que se extraviaran memorias y mapas elaborados las décadas anteriores (VILLANOVA, 2006). Y, por último, algunos documentos se perdieron o sustrajeron en el proceso de descolonización antes de su traslado a la Península. Una parte de la documentación de la DAI fue incautada por funcionarios marroquíes en 1956 (ALCARAZ CÁNOVAS, 1999).
509
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La cartografía analizada fue elaborada durante los últimos compases de la Guerra del Rif o en los meses inmediatos a la finalización del conflicto En unos casos, cuando la situación todavía no se había “normalizado” completamente y, en otros, en cabilas prácticamente desconocidas. Por estas razones, y dependiendo además del interés y la pericia de los interventores, dicha cartografía presenta una calidad bastante irregular e informaciones diferentes. Los interventores realizaron la mayor parte de los mapas y croquis sobre calco de mapas elaborados por la Comisión Geográfica.13 Pero en este aspecto radicaba uno de los principales problemas. En 1927 sólo se habían editado 12 octavos del Mapa Topográfico del Protectorado a escala 1:50.000, y a lo largo de 1928 sólo se imprimieron 40 más; en total, menos de la mitad de los 117 que conformarían el mapa (NADAL, URTEAGA Y MURO, 2000). Por esta razón, la mayor parte de los mapas debieron calcarse sobre mapas de menor escala editados anteriormente; un inconveniente dados los objetivos de los interventores. Incluso en alguna ocasión tuvieron que utilizar cartografía francesa ante la falta de mapas españoles.14 Sin embargo, algunos interventores de la región oriental si que debieron poder utilizar el mapa a escala 1:50.000 editado en 1910 –aunque no hemos localizado estos documentos- y, otros pocos hojas del Mapa Topográfico recién publicadas (imagen 1). Imagen 1: Fragmento del “Mapa Kabila Sahel”
15
La mayoría de los interventores elaboraron los mapas sobre calcos de mapas a escala 1:100.000 o menor, pero hay casos que resultan curiosos: algunos documentos fueron dibujados a escala 1:60.000, 1:75.00017 y 1:80.000 en 1926 (imagen 2). Seguramente se trata de ampliaciones realizadas por los propios interventores, pues no se tiene constancia de que la Comisión Geográfica elaborara cartografía a estas escalas. Este hecho resulta sorprendente dadas la precariedad de medios en las oficinas de Intervención19 y las numerosas cuestiones a las que debían atender los interventores, pero tampoco podemos olvidar que las escalas disponibles en muchos casos no eran las
510
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
adecuadas para alcanzar sus objetivos. Entre las ampliaciones también debemos incluir mapas a escala 1:100.000 de cabilas que no contaban con cartografía a esta escala o mayor (imagen 3).20 16
Imagen 2: “Croquis de la Kabila de Beni Ziat”
Imagen 3: “Croquis de la cabila de Sumata”
18
511
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La información recogida en los mapas y croquis es bastante diversa, pero existen coincidencias que obedecen al interés de los interventores por velar por el mantenimiento del orden y la tranquilidad necesarios para asegurar la presencia española. La mayor parte señalan los límites de la cabila y, en bastantes casos, los límites de las fracciones en que ésta se subdividía (imagen 4).21 Imagen 4: “Croquis de Anyera”
22
Para lograr sus objetivos, las autoridades coloniales organizaron el territorio estableciendo circunscripciones político-administrativas y, conforme al convenio de 1912, respetaron en gran parte la tradicional organización del bled el Majzen; el territorio controlado directamente por el sultán. La Real Orden 27-2-1913 estableció que la Zona debía “quedar dividida como tradicionalmente lo está en unidades administrativas constituidas por las tribus [cabilas]” en el medio rural. La Alta Comisaría encomendó a los interventores la delimitación de las cabilas y las fracciones para establecer la jurisdicción territorial precisa de las autoridades jalifianas –los caídes y los chiuj; delegados de aquéllos en las fracciones- y de las oficinas interventoras. Esta labor fue muy compleja, y se prolongó varios años en algunos casos, pues muchos límites no eran claros y, en ocasiones, nunca habían sido fijados formalmente. Además, en algunas cabilas, no existía ningún tipo de documentación o bien los documentos existentes no eran coincidentes (AGA caja M-1.218 y VILLANOVA, 2005).El relieve y la hidrografía también se encuentran representados en numerosos documentos, aunque el nivel de concreción es muy variable. Normalmente, el relieve se representa croquizado,23 probablemente debido a la inexistencia de cartografía previa en la que éste se detallara (imagen 3). Sin embargo, la falta de interés de algún interventor queda 512
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
en evidencia, pues representa el relieve croquizado, cuando la Comisión de Estado Mayor había levantado y dibujado croquis de la cabila a escala 1:50.000 con representación orográfica por curvas de nivel equidistantes 20 metros, a finales del siglo XIX.24 Otros interventores incluyen curvas de nivel, aunque sin indicar la equidistancia o equidistantes 500 metros.25 Estas circunstancias dificultaban la interpretación y limitaban la utilidad de los documentos. La representación de la hidrografía también suele adolecer de defectos similares -inconcreción, ausencia de algunos cursos de agua, falta de numerosos topónimos, etc.-; pero algunos interventores proporcionan datos de gran utilidad militar. Por ejemplo, el interventor de Beni Skar adjunta un croquis con los vados del río Lucus y los de El Haus y Beni Ider sitúan los principales pozos y aguadas;26 informaciones de vital importancia para los desplazamientos de las tropas. Los interventores también recogen en los mapas las vías de comunicación pero estas informaciones también son de una calidad muy desigual. Mientras que la mayoría trazan gran número de caminos, e incluso algunos indican las distancias en kilómetros de las carreteras principales, otros se limitan a esbozar el recorrido de las vías más importantes;27 aunque hay que insistir en la diferente situación política en la que se encontraban las cabilas. En este ámbito, podemos destacar la inclusión de dos mapas-itinerario en la memoria de El Sahel (imagen 5).28 La realización de itinerarios por parte de los interventores es una muestra más de su condición de militares y de la naturaleza de algunas de sus funciones. La formación de mapas itinerarios era de una de las principales necesidades cartográfico-coloniales de los militares. En 1882, la Comisión de Estado Mayor fue encargada de formar itinerarios descriptivos y topográficos de las principales vías de comunicación del Imperio, ante el desconocimiento de aquel país y una hipotética intervención militar (URTEAGA, 2006). 29
Imagen 5: “Itinerario de la carretera Tánger-Rabat”
513
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Por otra parte, en ambos mapas-itinerario también se representan las zonas cultivadas, pantanosas, de matorral y boscosas; informaciones, éstas tres últimas, que también podían obedecer a intereses militares Estos detalles eran poco corrientes en los mapas elaborados por los interventores aquellos años; pero hay que advertir que El Sahel permaneció mayoritariamente al lado del Majzen jalifiano desde 1913. La mayor parte de los interventores también sitúan los poblados, los morabitossantuarios y los zocos (imagen 2). La localización de los primeros era imprescindible para conocer con precisión los lugares de residencia de una población que tenían que vigilar; mientras que en los santuarios y en los zocos se concentraban periódicamente importantes multitudes y la DAI los consideraba posibles focos de disidencia (VILLANOVA, 2006). La Inspección General dejó bien claro que uno de los objetivos prioritarios de los interventores consistía en el control político de los zocos (INSPECCIÓN GENERAL DE INTERVENCIÓN …, 1928) y se establecieron oficinas interventoras en las inmediaciones de los más importantes (FOGG, 1940).30 Estas informaciones, de carácter esencialmente político, se complementaban con la localización de los principales centros de poder de la Administración colonial: las oficinas de Intervención y, en algún caso, las posiciones militares (imagen 4). Algunos interventores también dibujaron croquis panorámicos, planos de poblados y, excepcionalmente, croquis temáticos de carácter sanitario y económico. Durante el conflicto bélico, las unidades militares elaboraron numerosas panorámicas de las zonas de operaciones, pero en esta actividad colaboraron activamente oficiales de la Policía Indígena y de las Intervenciones Militares.31 Estos croquis eran dibujados a medida que avanzaban las tropas hispano-jalifianas, pero los interventores de las cabilas en las que la resistencia o la inestabilidad perduró unos meses incluyeron en las memorias algunos de los dibujados anteriormente (Imagen 6). Imagen 6: “Croquis panorámico desde Miscrel·lah”
32
Su carácter militar es evidente; en algunos –de los que lamentablemente no se ha podido obtener reproducción por razones técnicas- se incluyen referencias a la
514
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
existencia de “gaba” (bosque de encinas) o “gaba muy espesa” –donde podían ocultarse resistentes fácilmente-, distancias, zocos, destino de los caminos, etc.33 Asimismo, merecen destacarse los planos de poblados, aunque sólo se recogen en memorias de cabilas dependientes de la oficina central de Larache. Este hecho podría deberse a que en la mayor parte de los casos se trata de cabilas que habían aceptado el establecimiento del Protectorado desde el principio y que no se sumaron a la resistencia en los años veinte; circunstancia que habría permitido a los interventores trabajar más tranquilamente desde hacía bastantes años.Sin embargo, que también se incluyan en la memoria de Beni Scar,34 sometida en 1927 (GODED, 1932), induce a pensar que el jefe de aquella oficina, caracterizado probablemente por un mayor celo en el desempeño de sus funciones, encargara expresamente su elaboración. Los planos se realizaron gran escala –aunque no se especifica- e incluyen la representación del relieve mediante curvas de nivel –aunque no se indica la equidistancia-, la localización de los pozosfuentes, de los edificios -entre los que se destacan los que acogían santuarios, si los había, y las reuniones de la yemaa-,35 los cursos de agua, el trazado de los caminos, los límites de las “fincas urbanas” (imagen 7) y, en algunas ocasiones, incluso las zonas de arbolado y las agrícolas.36 Imagen 7: “Poblado de Demina”
37
Por último, hay que destacar los mapas temáticos de memorias de Beni Gorfet y de El Ajmas. El interventor de la primera incluyó dos mapas a escala 1:150.000 y 1:75.000 de los focos palúdicos de la cabila y otro, a esta última escala, con el trazado de una posible carretera que favorecería el desarrollo comercial.38 El interventor de El Ajmas dibujó los mapas “Cultivos y arbolado” y “Habitantes y ganadería”. En el primero, cuantifica la superficie sembrada, los olivos, los árboles frutales y las vides en cada fracción, y representa su volumen gráficamente mediante sectores circulares de diferentes tamaños (imagen 8). En el segundo, recoge una información similar acerca del número de habitantes y de cabezas de ganado de carga, cabrío, lanar y vacuno.39
515
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
40
Imagen 8: “Kabila del Ajmas. Plano económico. Cultivos y arbolado”
Estos mapas constituyen casos excepcionales porque ambas cabilas no fueron sometidas completamente hasta 1927 (INSPECCIÓN GENERAL DE INTERVENCIÓN…, 1927 y GODED, 1932) y las memorias fueron redactadas en 1928. Además, El Ajmas es una de las cabilas más extensas del Protectorado español: 949 km2 (INSTITUTO NACIONAL DE ESTADÍSTICA, 1947). No obstante, el escaso tiempo transcurrido entre una dominación que permitiera efectuar recuentos detallados y la redacción del trabajo puede inducirnos a poner en duda la validez de los datos. De todas formas, también son excepcionales por ser los únicos mapas de este tipo –que se han localizado- elaborados en aquellos momentos. En las décadas de los años treinta y cincuenta, los interventores dibujaron numerosos mapas temáticos con datos sanitarios y económicos o sobre proyectos de infraestructuras, pero en aquellos años el conocimiento del territorio y de la realidad de las cabilas era mucho mayor, y a las prioridades de la Alta Comisaría y las Intervenciones se añadiría la necesidad de mostrar cartográficamente los logros de la acción colonial; pero este asunto escapa al objeto de esta comunicación. Notas 1
Esta comunicación se ha realizado en el marco del proyecto de investigación SEJ2005-07590-C0201/GEOG, dirigido por el Dr. José Luis Urteaga González. 2 Ver URTEAGA, NADAL y MURO (2003 y 2004) y, especialmente, URTEAGA (2006). 3 Ver LÓPEZ GARCÍA (1988) y GONZÁLEZ BUENO y GOMIS BLANCO (2002). 4 Sobre el conocimiento geográfico y cartográfico de la Zona antes del Protectorado, ver también: ALBET I MAS, NOGUÉ y RIUDOR (1997 y 1999); y VILLANOVA (2002). 5 Ver VILLANOVA (2006, pp. 91-155). 6 La Comisión de Marruecos pasó a denominarse Comisión Geográfica de Marruecos en 1921 y Comisión Geográfica de Marruecos y de Límites a partir de 1925.
516
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 7
Dibujaron conjuntamente croquis panorámicos –ver más adelante-, colaboraron en la corrección de la toponimia del Mapa Topográfico (LOMBARDERO VICENTE, 1945) y algún interventor fue destinado eventualmente a la sección de Límites de la Comisión Geográfica; sección encargada de fijar los límites entre las zonas francesa y española. Tal es el caso, por ejemplo, de Jesús Jiménez Ortopeda, quien fue destinado como agregado, en varias ocasiones entre 1921 y 1932, tal como informa su Hoja de Servicios. 8 Ver VILLEGAS, SATALLÉ y JIMÉNEZ (1913). 9 Ver el volumen Memorias de kabilas. 2. Año 1921, que incluye memorias de 6 cabilas del Rif oriental y 1 del Rif central (Archivo General de la Administración –en adelante, AGA-, caja MK-16, exp. nº 2). 10 Ver INSPECCIÓN GENERAL DE INTERVENCIÓN … (1926). 11 El Alto Comisario anunció el final de la guerra el 10 de julio de 1927 pero, p. e., Sumata no fue sometida completamente hasta el 28 de mayo de 1928 (INTERVENCIÓN DEL TERRITORIO DEL LUCUS, s a. [1948]). 12 El capitán interventor Eladio Rodríguez menciona un “croquis en la página nº … [en blanco]” en su trabajo “Kabila de Beni Said” y el interventor que redactó “Kabila de Beni Issef. Memoria 1928” especifica que una “vista panorámica” acompañaba a la memoria (AGA, cajas MK-7, exp. nº 9 y MK8, exp. nº 9). Pero ni el croquis, ni la panorámica, se localizan en estos trabajos. 13 Ver, p. e., “Memoria de la kabila de Beni Hosmar” y “Kabilas de la Garbia y Sahel. Memoria 1928” (AGA, cajas MK-4, exp. nº 14 y MK-13, exp. nº2). 14 El interventor de Beni Ammart, cabila fronteriza con el Protectorado galo en el Rif central, comentaba en la memoria redactada en julio de 1928 que su extensión podía calcularse a partir “del estudio hecho sobre el plano francés 1:100.000” (AGA, caja MK-1, exp. nº 26). 15 AGA, caja MK-11, exp. nº 7. El tratamiento de las imágenes digitales incluidas en esta comunicación ha sido realizado por Albert Llaussàs. 16 AGA, caja MK-9, exp. nº 2. 17 Ver mapas y croquis a escala 1:60.000 y 1:75.000 en, p. e., “Kabila del Hauz. Resumen histórico y estadístico” y “Memoria de la kabila de Beni Hosmar” (AGA, cajas MK-4, exp. nº 4 y MK-4, exp. nº 14). 18 INSPECCIÓN GENERAL DE INTERVENCIÓN … (1927, p.s.n.). 19 Ver VILLANOVA (2006, pp. 178-197). 20 El esfuerzo del interventor, Tomás García Figueras, debe de ser reconocido, pues al redactar la memoria en 1927 todavía existían “zonas insumisas” en la cabila. Ver nota 11. 21 El interventor de El Ajmas llegó a dibujar incluso los límites de las subfracciones. Ver “División política” de El Ajmas (AGA, caja MK-16, exp. nº 1). 22 AGA, caja MK-2, exp. nº 2. 23 Ver “Recopilación de datos referentes a la cabila de Anyera” (AGA, caja MK-2, exp. nº 2). 24 Ver URTEAGA (2006, pp. 156-163). 25 Ver “Intervención Militar del Ajmas. Memoria sobre la kabila. 1928” (AGA, caja MK-16, exp. nº 1). 26 Ver “Kabila de Beni Skar. Memoria 1928”, “Kabila del Hauz. Resumen histórico y estadístico” y “Kabila de Beni Ider (Cuestionario reducido)” (AGA, cajas MK-7, exp. Nº 29; MK-4, exp. nº 4 y MK4, exp. nº 33). 27 Ver, p. e., “Kabila de Beni Ider (Cuestionario reducido)” (AGA, caja MK-4, exp. nº 33). 28 Ver “Kabila del Sahel” (AGA, caja MK-7, exp. nº 5). 29 AGA, caja MK-7, exp. nº 5. 30 Sobre el significado político-religioso de los santuarios ver, p. e., el caso del que alberga la tumba de Muley Abdesalam (Beni Aros) en MATEO DIESTE (2003, pp. 399-445). 31 Ver croquis panorámicos dibujados conjuntamente por las Intervenciones Militares y el Estado Mayor en “Intervención Militar del Ajmas. Memoria sobre la kabila. 1928” (AGA, caja MK-16, exp. nº 1). 32 AGA, caja MK-16, exp. nº 1. 33 Ver, p. e., “Vista panorámica de la vertiente oriental del Yebel Zaarora (cabila de Sumata) y relaciones con las de Beni Issef y Beni Aros” en “Kabila de Sumata. Memoria 1928” (AGA, caja MK-7, exp. nº 25). 34 Ver “Kabila de Beni Skar. Memoria 1928” (AGA, caja MK-7, exp. nº 29). 35 Tradicionalmente en esta región, las yemaas de poblado –también las había de fracción y de cabila- se encargaban de organizar la defensa en caso de ataque, recaudar impuestos, elegir a los representantes del poblado, juzgar determinados delitos, establecer turnos para el aprovechamiento de los bosques u organizar las actividades agrícolas y ganaderas en las tierras comunales (VILLANOVA, 2004). 36 Ver ejemplos en “Kabilas de la Garbia y Sahel. Memoria 1928” (AGA, caja MK-11, exp. nº 7). 37 AGA, caja MK-11, exp. nº 7. 38 Ver “Kabila de Beni Gorfet. Memoria 1928” (AGA, caja MK-3, exp. nº 41).
517
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 39 40
Ver “Intervención Militar del Ajmas. Memoria sobre la kabila. 1928” (AGA, caja MK-16, exp. nº 1). AGA, caja MK-16, exp. 1.
Bibliografía ALBET i MAS, ABEL; NOGUÉ, JOAN; RIUDOR, LLUÍS (1997). “Esploratori, militari, topografi: la cartografia spagnola del Marocco”. Terra d’Africa, nº VI, pp. 15-39. ---- (1999). “Evolución de la cartografía española de Marruecos: entre el documento territorial y la representación simbólica del poder”, en JOAN NOGUÉ, JOSÉ LUIS VILLANOVA (eds.). España en Marruecos (1912-1956). Discursos territoriales e intervención territorial. Lleida, Milenio, pp. 279-302. ALCARAZ CANOVAS, IGNACIO (1999). Entre España y Marruecos. Testimonio de una época: 1923-1975. Madrid, Catriel. DELEGACIÓN DE ASUNTOS INDÍGENAS (1935). Orientaciones a los Interventores en la labor de Protectorado en Marruecos. Tetuán, s. e. [1932] FOGG, WALTER (1940). “Villages, tribal markets and towns: some considerations concerning urban development in the Spanish and international zones of Morocco”, The Sociological Review, vol. XXXII, pp.85-107. GODED [MANUEL] (1932). Marruecos. Las etapas de la pacificación. Madrid, Compañía Ibero-Americana de Publicaciones. GONZÁLEZ BUENO, ANTONIO; GOMIS BLANCO, ALBERTO (2002). Los Naturalistas Españoles en el África Hispana (1860-1936). Madrid, Organismo Autónomo Parques Nacionales. INSPECCIÓN GENERAL DE INTERVENCIÓN Y TROPAS JALIFIANAS (1926). Cuestionario sobre kabilas. Tetuán, La Papelera Africana. INSPECCIÓN GENERAL DE INTERVENCIÓN Y FUERZAS JALIFIANAS (1927). Kabilas de la Zona de Protectorado Español, texto mecanografiado [Biblioteca Nacional de España, signatura Afr/14365]. ---- (1928). Manual para el Oficial del Servicio de Intervención en Marruecos. Madrid, Talleres del Depósito de la Guerra. INSTITUTO NACIONAL DE ESTADÍSTICA (1947). Anuario estadístico. 1946. Zona de protectorado y de los territorios de soberanía de España en el Norte de África. Madrid, Gráficas Sánchez. INTERVENCION DEL TERRITORIO DEL LUCUS (s. a. [1948]). Vademecum. Intervención Territorial del Lucus. 1947. Larache, Artes Gráficas Boscá. LOMBARDERO VICENTE, MANUEL (1944-1945). Cartografía del África Española. Madrid, Imprenta del Servicio Geográfico del Ejército. LÓPEZ GARCÍA, BERNABÉ (1988). “Ciencia y penetración pacífica: los trabajos de la Comisión del Noroeste de África de la Sociedad de Historia Natural (19011921)”. II Aula Canarias y el Noroeste de África (1986). Las Palmas de Gran Canaria, Cabildo Insular de Gran Canaria y La Caja de Canarias, pp. 339-360. MATEO DIESTE, JOSEP LLUÍS (2003). La “hermandad” hispano-marroquí. Política y religión bajo el Protectorado español en Marueco (1912-1956). Barcelona, Edicions Bellaterra. NADAL, FRANCESC; URTEAGA, LUIS; MURO, JOSÉ IGNACIO (2000). “El mapa topográfico del Protectorado de Marruecos en su contexto político e institucional (1923-1940)”. Documents d’Anàlisi Cartogràfica, nº 36, pp. 15-46. NOIN, DANIEL (1970). La population rurale au Maroc, 2 vols. Paris, Presses Universitaires de France.
518
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
URTEAGA, LUIS (2006). Vigilia colonial. Cartógrafos militares españoles en Marruecos (1882-1912). Barcelona, Bellaterra. URTEAGA, LUIS; NADAL, FRANCESC; MURO, JOSÉ IGNACIO (2003). “Imperialismo y cartografía. La organización de la Comisión Española de Estado Mayor en Marruecos (1881-1882)”. Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. VII, nº 142. <http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-142.htm> (62-2008) ---- (2004). “Los planos urbanos de la Comisión de Marruecos (1882-1908)”. Ería. Revista cuatrimestral de Geografía, nº 64-65, pp. 261-283. VILLANOVA, JOSÉ LUIS (2002). “La producción geográfica y cartográfica sobre el Protectorado de España en Marruecos”, en ÁNGELES RAMÍREZ, BERNABÉ LÓPEZ GARCÍA (eds.). Antropología y antropólogos en Marruecos. Homenaje a David M. Hart. Barcelona, Bellaterra, pp. 135-155. ---- (2004). El Protectorado de España en Marruecos. Organización política y territorial. Barcelona, Bellaterra. ---- (2005). “Los interventores del Protectorado español en Marruecos (1912-1956) como agentes geopolíticos”. Ería. Revista cuatrimestral de Geografía, nº 66, pp. 93111. ---- (2006). Los interventores. La piedra angular del Protectorado español en Marruecos. Barcelona, Bellaterra. VILLEGAS, EMILIO; SATALLÉ, RICARDO; JIMÉNEZ, JESÚS (1913). Memoria geográfica, histórica y estadística de la kabila de B-Sicar. Madrid, Talleres del Depósito de la Guerra.
519
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. CARTOGRAFIA I INNOVACIÓ Sumari EL SIGAT, UN SISTEMA D’INFORMACIÓ GEOGRÀFICA PER AL PARC AGRARI DEL BAIX LLOBREGAT............................................ 522 per Sònia Callau, Elena Isla, Valerià Paül ESTUDI DE LA INUNDABILITAT AL MUNICIPI DE CASTELLDEFELS ............................................................................................. 537 per Antoni Carneros ANÀLISI DELS ASSENTAMENTS ALS ANYS CINQUANTA I ALS ANYS NORANTA DEL SEGLE XX A LA PLANA DE L’ALT EMPORDÀ, MITJANÇANT LA CARTOGRAFIA I ELS SIG........ 548 per Sergi Cuadrado LA RELACIÓ ENTRE POBLACIÓ I POBLAMENT: UNA PROPOSTA DE CARTOGRAFIA BIVARIABLE I ANÀLISI ESPACIAL. ESPANYA, 1986-2006 ................................................................................................ 560 per Albert Esteve, Xavier Franch, Joaquín Recaño CÀLCUL I CARTOGRAFIA DE LA IRREGULARITAT PLUVIOMÈTRICA TEMPORAL A CATALUNYA MITJANÇANT TÈCNIQUES SIG....................................................................................................... 569 per Joan-Albert López, Montserrat Salvà, Thomas Cernocky INTERPRETACIÓ DEL TERRITORI A DIFERENTS ESCALES MITJANÇANT ELS MAPES D’INTENSITAT MITJANA DE TRÀNSIT VIARI: EUROPA, PENÍNSULA IBÈRICA, CATALUNYA I BARCELONA .......................................................................................................... 580 per Jordi Martín, Rafael Giménez NOVES DADES TERRITORIALS. LA DELIMITACIÓ MUNICIPAL A CATALUNYA......................................................................................................... 595 per Jaume Massó, Marc Torres MAPES DINÀMICS ON-LINE: BASES DE DADES RELACIONALS, PERL I SVG................................................................................................................ 606 per Alexandre Nobajas MODELITZACIÓ GEOESTADISTICA DEL BALANÇ HÍDRIC A CATALUNYA......................................................................................................... 616 per Luís Outeiro, Biel Barbe, Francesc Asperó, Xavier Úbeda PROCESO DE GEOCODIFICACIÓN URBANA: EJEMPLOS DE SU APLICACIÓN EN LA CIUDAD DE BARCELONA .......... 626 per Reinaldo Paul Pérez
520
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
NUEVAS PERSPECTIVAS EN EL USO DE LA INFORMACIÓN GEOGRÁFICA: LAS INFRAESTRUCTURAS DE DATOS ESPACIALES...... 641 per Jesús Pla, Joan Capdevila LA EVOLUCIÓN DE LA RED FERROVIARIA EN EL REINO UNIDO (1825-2000)......................................................................... 654 per Eloy del Río, Jordi Martí-Henneberg, Antònia Valentín ON ÉS LA CARTOGRAFIA COL·LABORATIVA?............................................. 664 per Enric Rodellas L’IMPACTE DE LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ GEOGRÀFICA EN LA CARTOGRAFIA I LA GEOGRAFIA: REFLEXIONS SOBRE 20 ANYS DE SIG .............................................................. 672 per Ernest Ruiz SISTEMES D’INFORMACIÓ GEOGRÀFICA I GPS COM A NOVES EINES PER A L’ESTUDI DE LES INUNDACIONS: EL CAS DEL RIU GIRONA..................................................................................... 680 per Francesca Segura COMBINACIÓ DE DADES RÀSTER-VECTOR MITJANÇANT L’ENRIQUIMENT D’UNA BASE SIGPAC AMB TELEDETECCIÓ................ 692 per P. Serra, G. Moré, X. Pons LA CONSIDERACIÓN DE LA HETEROGENEIDAD DEL MOSAICO PAISAJÍSTICO EN LA CARTOGRAFÍA DE UNIDADES DE PAISAJE. APLICACIÓN AL CASO DE LA ISLA CENTRAL DE PUERTO RICO .......... 702 per Sandra A. Soto-Bayó, Josep Pintó COM DESCRIURE LES ORTOFOTOS DIGITALS? EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ DE LES METADADES PER A LES ORTOFOTOS A L’ICC ....................................................................... 714 per Anna Tardà, Vicenç Palà, Roman Arbiol HACIA UNA ARMONIZACIÓN SEMÁNTICA DE LA INFORMACIÓN GEOGRÁFICA........................................................................................................... 727 per Luis Manuel Vilches, José Ángel Ramos, Oscar Corcho, Joan Capdevila LA COMPRESSIÓ AMB PÈRDUA EN IMATGES DESTINADES A LA GENERACIÓ DE CARTOGRAFIA TEMÀTICA: NOUS RESULTATS .................................................................................................. 737 per Alaitz Zabala, Xavier Pons SISTEMA D’INFORMACIÓ TERRITORIAL DE LA PROVÍNCIA DE BARCELONA ...................................................................................................... 751 per Carlos Zañartu
521
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
EL SIGAT, UN SISTEMA D’INFORMACIÓ GEOGRÀFICA PER AL PARC AGRARI DEL BAIX LLOBREGAT Sònia Callau i Berenguer*, Elena Isla i Gil*, Valerià Paül i Carril** * Parc Agrari del Baix Llobregat, ** Institut d’Estudis Territorials
El Parc Agrari del Baix Llobregat (PABLL) és un espai agrari situat en un context metropolità i, per tant, està sotmès a processos de canvi accelerats i a tensions continuades. Ara bé, manté una identitat paisatgística i una estructura territorial pròpies, netament agràries. D’aquesta manera, convé comptar, d’una banda, amb els fenòmens i els elements que són privatius d’un espai agrari (xarxa d’aigües, camins de terra, conreus, etc.) i, de l’altra, amb els sistemes territorials no agraris (grans infraestructures viàries i ferroviàries, activitats no agràries, etc.) per tal de gestionar l’espai i trobar criteris per ordenar aquest àmbit territorial tan complex i dinàmic. Això ha motivat que de la constitució del Consorci del PABLL (1998) ençà s’hagi maldat per assolir una base de dades georeferenciada d’ajut a la decisió i a la gestió. En la mesura que la gestió de la informació territorial no s’ha d’entendre com quelcom estàtic, sinó que ha de permetre l’actualització constant, l’encreuament sistemàtic –per començar, entre allò que és pròpiament agrari i allò que no ho és– i que s’ha d’orientar a la presa de decisions, és evident que s’ha de produir una organització en termes de sistema d’informació geogràfica (SIG). I d’aquí neix el SIGAT (Sistema d’Informació i Gestió Agroterritorial), el SIG propi del PABLL, a l’explicació del qual dediquem la present comunicació. És clar que el PABLL és un àmbit gens convencional, de manera que ha calgut dissenyar un SIG que fuig de les característiques tradicionals i que s’adapta a l’especificitat de l’indret i als requeriments del consorci gestor que se n’ocupa. Des del punt de vista territorial, cal dir que el PABLL es compon de dos àmbits diferenciats –el Delta del Llobregat i la Vall Baixa–, els quals tingueren un procés de colonització agrària tardana i costosa iniciat amb l’arribada del regadiu superficial (inici i mitjan segle XIX) i accelerat amb la descoberta de les aigües artesianes (a final del vuit-cents). Aquest procés donà lloc a un espai agrari hortofrutícola d’avantguarda i a un paisatge característic. Els productes de l’àmbit del PABLL serviren aleshores per al proveïment de la Gran Barcelona i per a l’exportació, cosa que motivà la puixança de la pagesia de l’àrea. Tanmateix, just en el zenit agrícola, s’inicià l’expansió de la capital cap a aquest territori, mitjançant infraestructures (aeroport, ferrocarrils, autopistes...) i també trames industrials i urbanes. Som, per tant, davant del que es coneix com a agricultura periurbana. Pràcticament la totalitat dels espais agraris que romanen a la Vall Baixa i al Delta del Llobregat estan inclosos actualment a l’àmbit del PABLL, que ocupa vora 3.000 ha, dos terços de les quals es corresponen amb l’espai deltaic i un terç amb la Vall Baixa. En el cas de la Vall Baixa, l’agricultura ja no és l’ús dominant de l’àmbit del PABLL, desplaçada per les infraestructures i pel domini hidràulic, mentre que al Delta l’agricultura és amb diferència l’ús principal de l’àmbit. Tant en un sector com a l’altre la presència de la figura del parc agrari sembla clau per a la conservació de l’espai agrari com a tal.1
522
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
1. Naturalesa del Parc Agrari del Baix Llobregat i principis gestors Les singularitats del PABLL com a unitat territorial i administrativa són moltes. Tot seguit n’abordarem tres que considerem que són destacades. En primer terme, es tracta d’un espai protegit, però a diferència de la major part d’espais d’aquestes característiques a Catalunya, és un espai agrari protegit. Tot i que no existeix una llei d’espais agraris paral·lela a la d’espais naturals que defineixi què és un espai agrari protegit, és evident que el fet que el PABLL sigui un àmbit delimitat que compta amb un òrgan gestor propi i instruments específics d’ordenació i gestió (que, entre d’altres coses, n’impedeixen la urbanització) fa pensar que tota eventual condició d’un espai agrari protegit és complerta pel PABLL.2 En segon terme, el PABLL és producte de la lluita de la pagesia, que durant dècades ha maldat per a la conservació de l’espai enfront de perspectives de canvi territorial de diversa mena: més infraestructures, nous polígons industrials, creixements urbans, etc. (Montasell, 2002; Paül, 2006; Callau i Paül, 2007; Sempere, 2007). A diferència, per tant, de molts altres parcs o espais protegits, el PABLL sorgeix de les demandes del sector que el gestiona (i que n’és, sigui dit de passada, majoritàriament propietari). La pagesia ha estat capaç de trobar les complicitats necessàries per assolir una eina d’ordenació que en reconeix el protagonisme i que té com a primer mandat conservar el caràcter fonamentalment agrari de l’espai. En tercer lloc, la història del PABLL ha motivat que l’òrgan gestor tingui una naturalesa consorciada, adaptada a una gestió flexible i a una presa de decisions compartida (Domènech, 2003). Això permet, per tant, una governança territorial moderna, amb dinàmiques d’“avall cap amunt”, diferents dels procediments clàssics de govern, d’“amunt cap avall” (Paül, 2007). El 1998 fou constituït el Consorci del PABLL entre la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal del Baix Llobregat i la Unió de Pagesos, tot donant entrada, per tant, al sindicat agrari majoritari a Catalunya –també al Baix Llobregat–3 i que més s’havia significat en la lluita per la protecció de l’espai (Callau i Paül, 2007), amb l’objectiu d’assegurar que la veu de la pagesia fos clau en la presa de decisions. Posteriorment, s’hi afegiren els 14 ajuntaments concernits i, el 2006, el Govern, amb la qual cosa s’acabava amb l’insòlit fet que l’administració competent en matèria agrària no participés en el projecte. L’acord de constitució del Consorci del PABLL el 1998 ha estat succeït per dues grans decisions en matèria territorial, preses ja per iniciativa de l’òrgan gestor: - El Pla de gestió i desenvolupament, aprovat el 2002, resultat d’amplis debats entre els socis promotors del Consorci que es van allargar durant més de quatre anys. Constitueix una visió comuna del model gestor que es pretén per al PABLL. En aquest document es concreten les línies estratègiques, els objectius específics i les mesures o accions reals que permetran dur a terme el projecte territorial. Els successius plans d’actuacions bianuals han prioritzat les intencions del Pla de gestió, per exemple concretant quina informació territorial era necessària de preparar en cada bienni per assolir els objectius establerts. - El Pla especial urbanístic de protecció i millora, aprovat el 2004, respon a la necessitat que el territori compti amb un instrument derivat de la legislació urbanística. L’Avanç de pla s’havia produït el 1999, el 2003 s’assolí una redacció definitiva i a final d’aquell mateix any la Comissió Territorial d’Urbanisme acordà
523
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
d’aprovar-lo, tràmit que adquirí naturalesa definitiva amb la publicació al DOGC el setembre de 2004. Ambdós documents tenen evidents interrelacions amb la generació d’informació territorial. Quant al Pla especial, per al seu desplegament és peremptori comptar amb informació territorial amb la deguda resolució i profunditat que s’ha de generar de bell nou per tal d’arribar a una futura ordenació urbanística operativa. En el cas del Pla de gestió, les mesures específiques impliquen necessàriament que el Consorci hagi de disposar de cartografia i dades adequades per a llur maneig; convé detallar-ne les cinc orientacions estratègiques, en la mesura que d’elles es deriven les necessitats reals i específiques d’informació territorial que s’han pretès satisfer els darrers anys: - Aconseguir l’eficiència de les infraestructures i els serveis generals del territori agrari: xarxa de camins, xarxa de drenatge, xarxa de distribució de les aigües de reg i seguretat rural. - Promoure sistemes de producció i comercialització (marques de qualitat, indicacions geogràfiques protegides, etc.) que afavoreixin l’increment de les rendes generades per les explotacions agràries, sempre respectant el medi ambient (foment de la producció integrada i ecològica, minimització de residus, eficàcia i estalvi d’aigua, etc.). - Fomentar la implantació dels serveis i la modernització de les explotacions agràries: acords amb les cooperatives i les associacions de defensa vegetal, millora dels punts de venda a Mercabarna, etc. - Assolir un espai de qualitat integrat al territori i en harmonia amb la natura, per exemple vetllant per la disciplina urbanística i la vigilància ambiental. - Consolidar i donar a conèixer el patrimoni cultural i natural del Parc Agrari sense interferències amb l’activitat agrària. 2. El SIGAT: concepció, arquitectura i desenvolupament La decisió de crear el SIGAT es prengué el 2002 i respongué principalment a dos motius. D’una banda, el volum d’informació amb què es treballava ja aleshores va plantejar la necessitat de trobar una eina capaç de processar totes les dades. D’altra banda, es constatà que calia desenvolupar tasques de bell nou per satisfer els objectius propis del Consorci. Així, es prengué la decisió de crear un SIG coherent i autònom, en què s’integressin tant les dades territorials de nou encuny com les bases provinents de fora del Consorci del PABLL. Quant a bases provinents d’altres administracions que el Consorci del PABLL ja treballava el 2002, convé esmentar tota la cartografia de referència en format Microstation, a partir de la qual s’ha bastit el SIGAT. Fonamentalment, les bases de dades inicials eren les següents (fem referència, alhora, a la darrera actualització amb què treballem): - La cartografia planimètrica i topogràfica 1:2000 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (vol inicial dels anys 1987–1989, actualitzada posteriorment) - El parcel·lari o plànol cadastral de l’àmbit del PABLL (extret del SIGPAC, enllestit pels volts del 2004 pel Ministeri d’Agricultura; anteriorment havíem treballat amb bases parcel·làries subministrades per altres administracions). - Els ortofotomapes escala 1:5000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (la darrera actualització és la corresponent al vol de l’any 2006). Associada a aquesta darrera base i, tot i que inicialment no la treballàvem, actualment emprem per a alguna
524
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
-
aplicació la cartografia planimètrica i topogràfica 1:5000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (la darrera disponible és del 2006). La cartografia elaborada en el marc dels treballs de l’Avanç de pla especial (1999).
Pel que fa a les necessitats pròpies del Consorci, convenia i convé produir de bell nou capes que se superposen i que responen a les expectatives reals d’informació territorial requerides. Això és vàlid tant en termes de qüestions temàtiques que altres institucions no recullen (aigües, vigilància rural, etc.) com pel que fa a l’escala o grau de resolució, en la mesura que moltes de les bases disponibles no tenen el detall que convé. Operativament, el SIGAT es defineix com un sistema pràctic centralitzat de processament de dades de naturalesa territorial capaç de combinar dades espacials i informacions alfanumèriques associades que constitueixen llur descripció. Atesa la importància que té el transvasament d’informació entre usuaris, entitats i/o administracions, el SIGAT s’ha dissenyat amb la voluntat que es conformi progressivament una xarxa de coordinació, en especial amb comunitats de regants, organitzacions agràries, ACA, DAR, etc., i també els ajuntaments consorciats. No se cercava un model informàtic científicament innovador, sinó una plataforma operativa al servei de les necessitats detectades. En aquest sentit, es va aprofitar l’entorn Microstation/Geographics per desenvolupar-hi aplicacions específiques, per temes, que es llencen cada vegada que s’entra al programa i a partir de les quals s’introdueixen les dades mitjançant els botons de l’aplicació corresponent, generalment a sobre d’una base de tipus planimètric i amb una escala de treball d’1:2000. La intenció inicial consistia que totes les dades fossin de fàcil consulta i maneig per Internet, mitjançant un visualitzador o bé per a descàrrega lliure, però de moment això no ha estat pas possible, tant a causa de les limitacions tècniques que cal encara superar, com també per la lentitud en el desenvolupament de les tasques relacionades amb la conformació del SIGAT. Sigui com vulgui, segueix havent-hi la ferma voluntat que la informació territorial generada pel PABLL sigui disponible per al públic. En el disseny del SIG es va posar especial èmfasi en la definició de les aplicacions corresponents a cada àmbit temàtic, les quals van associades a models de fitxes i codis de georeferenciació que serveixen per a la recopilació d’informació, tant alfanumèrica com gràfica, sobre el terreny. Aquesta recopilació s’ha fet a partir del treball de camp dels equips tècnics del Consorci, llevat del cas de l’aplicació de cobertures del sòl, com més endavant veurem. Convé notar la gran dedicació de temps que el desenvolupament dels treballs d’obtenció de dades requereix i l’esforç que, en aquest sentit, du a terme el PABLL. De fet, per a determinades tasques tant de treball de camp com de posterior sistematització i digitalització de dades s’ha hagut de comptar amb personal de suport.4 Inicialment es van dissenyar les 4 aplicacions següents:5 - Seguretat rural i disciplina urbanística. Es tracta d’una aplicació específica per al seguiment de les tasques del Servei de Vigilància i de Qualitat Agroterritorial. - Xarxa de reg i de drenatge, és a dir, xarxa d’aigües. - Activitats, tant agràries (conreus) com no agràries, localitzades en l’estructura parcel·lària. - Xarxa de camins agrícoles.
525
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Les necessitats de gestió van motivar que de bon començament es treballés en l’aplicació de vigilància rural. La d’aigües s’encetà el 2003 i les feines s’han vingut desenvolupant fins a data d’avui. Al seu torn, el mapa d’activitats s’ha generat, com explicarem més endavant, al llarg de l’any 2007, tot i que amb canvis respecte a la concepció inicial projectada el 2002. Hom preveu crear i desplegar el SIGAT de camins agrícoles al llarg d’aquest 2008. A continuació ens referirem a les tres aplicacions del SIGAT ja desenvolupades. En pretenem subratllar les característiques principals, les limitacions en el desenvolupament, els principals assoliments aconseguits i les sortides i els usos obtinguts. 3. Aplicació de seguretat rural i disciplina urbanística Més enllà de les incerteses pròpies de l’activitat agrària (inseguretat enfront de condicions climàtiques adverses, increment de la competència dels mercats de fruites i verdures, etc.), a l’àmbit del PABLL es pateixen problemes sobrevinguts com ara la pèrdua, abandonament i degradació de sòl agrícola pel pas de noves infraestructures, la fragmentació –i dispersió– de les parcel·les d’una mateixa explotació, els furts i robatoris, l’ocupació indeguda de sòl agrari per a usos i/o activitats alienes (horts marginals, activitats no agràries, habitatges), etc. Per tal de millorar i mantenir la qualitat d’aquest territori agrari i també per garantir la seguretat dels pagesos que hi treballen, el Consorci del PABLL implantà un Servei de Vigilància Rural, que pretén evitar furts i robatoris i alhora fer un seguiment acurat de l’evolució de la qualitat agroterritorial del PABLL. És evident que la sistematització de la informació de les actuacions d’aquest servei ofereix molt d’interès a l’hora de definir a posteriori mecanismes d’ordenació i gestió. L’entrada en funcionament del servei l’any 2000, treballant 24 hores al dia i 365 dies a l’any, significà l’inici d’un procés creixent de generació d’informació territorial, que justificà ràpidament la necessitat d’establir un instrument capaç de territorialitzar tot aquest coneixement i d’aquí sorgí el SIGAT de seguretat rural i disciplina urbanística. Els objectius específics que s’establiren per a aquesta aplicació del SIGAT foren: - Permetre la introducció en el sistema de les incidències detectades,6 en funció de la seva tipologia, ubicació geogràfica i moment d’identificació. - Implantar un sistema ràpid i eficaç de comunicació i cooperació amb les administracions i amb els ens competents en el seguiment de la resolució de cada tipus d’incidència. - Obtenir la informació de base per posar en marxa un programa de seguiment de la qualitat agroterritorial del Parc Agrari, que es traduís posteriorment en propostes d’ordenació i mecanismes de gestió específics. Actualment es disposa de 4.103 fitxes d’incidències (Figura 1), georeferenciades i classificades per les següents tipologies: abocaments, horts precaris, estructures i construccions en propietats, deficiències en camins i sèquies, robatoris, incendis, aigües, deficiències en camins i sèquies, i danys a animals. La informació recopilada al llarg d’aquests darrers anys7 ha permès, d’una banda, ajustar el disseny del Servei de Qualitat Agroterritorial i, de l’altra, planificar les actuacions en aquells àmbits assumibles directament des del PABLL: neteja d’abocaments, robatoris, arranjament de camins i canalitzacions. En relació a les
526
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
problemàtiques territorials que requereixen una planificació i programació concertades a llarg termini, el PABLL ha creat al seu Pla d’actuacions 2008–2009 un programa específic: Parc endreçat. Aquest programa vol fer front a quatre tipus de problemes que s’han detectat al llarg d’aquests anys de seguiment de la qualitat agroterritorial del PABLL mercès al SIGAT (Figura 2): - La proliferació i esquitxada territorial d’hortets de tipus marginal. - La dispersió d’activitats alienes a les explotacions agràries. - La degradació d’espais residuals. - La profusió de camps abandonats. [Figura 1. Model de fitxa d’incidència territorial]
[Figura 2. Consulta del resum anual d’incidències, per tipologia d’incidència i mes]
[Taula 1. Incidències per abocaments a l’àmbit del PABLL (2001–2007)]
Any
Total d’incidències
Incidències per abocaments
2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007
610 512 493 563 502 515 419
216 193 171 185 103 113 97
% d’abocaments sobre el total d’incidències 35 38 35 33 21 22 23
A partir de l’aplicació de seguretat rural i disciplina urbanística del SIGAT s’ha pogut conèixer la importància quantitativa d’aquests fenòmens, les seves ubicacions preferents i el pes relatiu d’aquests tipus de problemes sobre la totalitat d’incidències. Així, pel que fa a la proliferació i esquitxada territorial d’hortets de tipus marginal, sovint associats a construccions precàries i a usos no salubres de l’aigua i del sòl, el 2004 es detectaren 31 incidències, nombre que augmentà de forma considerable el 2005, amb 64 incidències i el 2006 amb 60, i que es reduí el 2007 amb 34 incidències. Del conjunt d’incidències anuals del servei de seguiment en els darrers dos anys un 12% correspon a
527
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
la detecció de la implantació de nous hortets, que en són aproximadament uns seixanta anuals. Segons les dades recollides, s’ha detectat una relació directa entre l’abandonament per raons diverses de parcel·les agrícoles i la proliferació d’hortets.8 En el mateix sentit, s’ha pogut observar a partir de l’anàlisi realitzada que la no– utilització –i per tant abandonament– de restes de terres expropiades i que l’existència de terrenys de domini públic (marges de riu, talussos, etc.) han comportat la presència de molts espais residuals o “terra de ningú”, propicis per abocar-hi runes i deixalles i per a l’aparició d’hortets. A la Taula 1 es recullen les incidències per abocaments des de l’any 2001. És evident que, tot i la reducció important en el nombre d’abocaments des de l’entrada en marxa del servei, aquests espais representen àmbits de degradació remarcables on cal actuar amb fórmules específiques d’ordenació i recuperació. Pel que fa als camps abandonats, es va decidir en el seu moment de no incorporar-los en aquesta aplicació, sinó quan es procedís a l’elaboració d’un inventari dels usos o cobertures agraris, que havia d’incloure també els camps abandonats, entenent que aquests són susceptibles d’esdevenir de nou agraris. Una descripció detallada d’aquest capítol ve recollida al punt 5è d’aquesta comunicació. 4. Aplicació de la xarxa d’aigües Per acomplir allò disposat al Pla de gestió de 2002 en les seves concrecions relatives a les aigües, calia tenir informació detallada sobre el sistema d’aigües, tant en relació al reg (distribució d’aigües, tant superficials com subterrànies, destinades als conreus) com al drenatge (aigua excedentària generada després d’una pluja o d’un reg, o bé la provinent pel contacte, que es produeix al sector més oriental del Delta, entre l’aqüífer superficial i la llera de les canalitzacions). A partir dels requeriments de gestió, l’aplicació d’aigües del SIGAT es dissenyà per tal de disposar d’informació relativa a: - El traçat de la xarxa de reg i drenatge (bàsica, secundària i terciària). - Les característiques de les canalitzacions: seccions, materials constructius, estat de la construcció, nivell en relació als camps, accessibilitat i grau de neteja (presència de vegetació als marges i a l’interior de la llera i acumulació de fangs). Les canalitzacions es divideixen en trams que es generen quan s’esdevé un canvi en alguna de les característiques anteriorment descrites (a excepció del grau de neteja, que no es considera un atribut discriminant). - La presència d’elements puntuals (comportes de derivació, comportes d’usuari situades a peu de parcel·la, estacions de bombeig i sifons) que permeten la distribució de l’aigua i que poden constituir un punt crític de la xarxa. - La titularitat de les canalitzacions a causa de la necessitat de conèixer qui té responsabilitats sobre el seu manteniment. - Les àrees regables per cadascuna de les canalitzacions principals i l’accés a l’aigua de reg de cadascuna de les parcel·les agrícoles a partir dels trams. - El punts de drenatge dels camps i la seva connexió amb les canalitzacions. - L’inventari dels pous agrícoles i les parcel·les que proveeixen d’aigua de reg. - La qualitat agronòmica de les aigües de reg i de la seva evolució (Programa de seguiment i control de la qualitat de les aigües de reg del PABLL). - L’evolució de la xarxa com a conseqüència dels canvis produïts a l’entorn agrari o per afectacions externes, reflectida a partir del manteniment dels històrics.
528
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
La situació de la xarxa hidràulica de l’àmbit del PABLL és molt complexa,9 amb aigües procedents tant de fonts subterrànies com de canals superficials derivats del Llobregat i dels seus afluents (Anoia, riera de Rubí) i, progressivament, dels efluents de les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR).10 Atesa aquesta complexitat, ha estat necessari que tota la informació que s’anava recollint sobre el terreny es verifiqués amb els responsables de les diferents comunitats de regants i amb la pagesia coneixedora del territori. Pel que fa a aquestes comunitats, convé esmentar que a l’àmbit del PABLL en tenim cinc, amb dotacions desiguals en termes de mitjans tècnics i humans i de cartografia temàtica disponible: - La Comunitat de Regants del Canal de la Dreta del Riu Llobregat. - La Comunitat de Regants del Canal de la Infanta Carlota. - La Comunitat de Regants del Rec Vell de Sant Vicenç dels Horts. - La Comunitat d’Usuaris d’Aigües Subterrànies de la Vall Baixa i del Delta del Llobregat. - Una comissió gestora de les comportes del sistema de corredores del Delta, formada per un grup de pagesos que en gestionen els nivells de l’aigua. Des del punt de vista temporal, les tasques es van iniciar amb una primera fase experimental desenvolupada a l’àrea regable del canal de la Infanta (termes municipals del Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet) durant els anys 2003 i 2004, en què es definí un model predictiu i una proposta de gestió i es desenvoluparen els primers treballs de camp i posteriors digitalitzacions. Les feines han seguit per l’àmbit del canal de la Dreta (termes de Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi i el Prat), del rec Vell de Sant Vicenç i part de les corredores del Delta (Gavà i Viladecans) durant els anys 2005–2007. De manera que, a hores d’ara (abril del 2008), la Vall Baixa ja està completada i els esforços d’aixecament de la xarxa hídrica s’estan localitzant sobretot a la part meridional del Delta del Llobregat. La representació cartogràfica de la realitat sovint presenta situacions difícils de digitalitzar i és per això que l’experiència ha permès ajustar alguns aspectes relatius al funcionament de les eines de representació gràfica i en relació a les dades alfanumèriques a recollir, cosa que ha anat comportant l’aparició de successives versions de l’aplicació. A hores d’ara (abril del 2008) s’han assolit els treballs relatius a dos terços de les àrees regables incloses dins del PABLL, cosa que implica: - 776 canalitzacions inventariades i 2.179 trams de canalització digitalitzats. - 488 comportes de derivació inventariades i més de 2.000 comportes d’usuari. - 39 estacions de bombament, 34 sifons i 52 pous. - Més de 2.000 resultats de les anàlisis del control de la qualitat de l’aigua de reg. - Més de 3.000 fotografies. - En definitiva, una xarxa digitalitzada de més de 300 km, que es distribueix longitudinalment segons s’especifica a la Taula 2. Una vegada introduïdes les dades al SIGAT (Figura 3), l’aplicació permet un accés ràpid a la informació i una anàlisi per mitjà d’eines d’explotació que possibiliten la realització de múltiples consultes amb emissió de llistats, informes i plànols temàtics amb la localització dels resultats. A banda, es mantenen els històrics amb els canvis produïts a la xarxa i, a més, es pot gestionar el control i el seguiment de les actuacions de neteja i reparació realitzades sobre diferents elements hidràulics, o dels canvis
529
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
sobrevinguts per l’actuació d’altri (obres públiques, contaminació, etc.). A la Figura 4 podem veure una representació dels resultats al marge esquerre de la Vall Baixa. [Taula 2. Longitud de la xarxa d’aigües per sistemes de reg/drenatge al PABLL (excepte corredores del Delta)] Sistema de distribució de l’aigua
Xarxa digitalitzada (km)
Canal de la Dreta Canal de la Infanta Drenatge del Delta Drenatge de la Vall Baixa EDAR Pous del Delta Pous de la Vall Baixa Rec Vell de Sant Vicenç dels Horts
215,34 74,33 2,20 5,74 1,52 0,62 2,76 10,19
[Figura 3. Mostra del funcionament de l’aplicació del SIGAT d’aigües a l’hora d’introduir-hi dades]
Com a principal limitació detectada en l’evolució de l’aplicació, convé indicar la lentitud, atesa la complexitat del projecte amb què avancen els treballs, els canvis constants esdevinguts (en especial amb motiu de les obres) i els problemes en la gestió de la base de dades que sorgeixen a mesura que s’han de generar més històrics. El principal desafiament a curt termini, a banda d’enllestir l’inventariat, és creuar el SIGAT d’aigües amb el de cobertures (vegeu l’apartat 5è). La correlació permetrà, entre d’altres, conèixer a quins conreus es destinen les aigües, o si s’estan fent consums en parcel·les sense usos agraris reconeguts.
530
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 [Figura 4. Representació cartogràfica esquemàtica dels resultats numèrics de les tasques de l’aplicació d’aigües del SIGAT a l’àmbit regat pel canal de la Infanta, de 450 ha]
El SIGAT d’aigües s’ha mostrat eficaç en la gestió quotidiana del PABLL, per exemple a l’hora d’efectuar al·legacions al traçat de determinades infraestructures (cas del TGV), realitzar informes de planejament o preveure actuacions paisatgístiques, i elaborar propostes específiques de reordenació de la xarxa. En això darrer, en concret, el SIGAT ha permès prioritzar les actuacions de millora de canals en funció de la seva àrea regable. D’altra banda, les dades recollides s’estan emprant en el marc d’un conveni amb l’ACA, la Comunitat d’Usuaris d’Aigües del Delta i el Consorci del PABLL per determinar els consums d’aigua per a ús agrícola a la Vall Baixa i al Delta mitjançant teledetecció. Finalment, no pot passar per alt que la informació generada en matèria de xarxa d’aigües té un interès especial en temps de sequera, ja que es disposa d’una visió global de tota l’àrea regable i es poden elaborar propostes de gestió alternatives per fer front a la crisi meteorològica. Alhora, de cara al futur i en la mesura que es desenvolupi un model de simulació el SIGAT d’aigües permetrà preveure com es comportaria el conjunt en cas d’inundacions com les que ja s’han produït els darrers anys i de les quals existeix sobrada constància històrica (Codina, 1971b; Prat i Tello, 2005). 5. Aplicació del mapa de cobertures Com hem vist més amunt, en les intencions inicials del SIGAT hi figurava una aplicació d’activitats agràries i no agràries. Al final del 2006 es decidí procedir a l’elaboració d’un mapa general de cobertures del PABLL per satisfer aquella idea inicial, tot i que amb alguns ajustaments. La principal variació consistí a decidir no distingir dins dels 531
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
usos no agraris, ja que això hauria requerit una feina de sistematització d’usos que no era possible dur a terme en un sol any de treball. Per tal de desenvolupar aquest mapa de cobertures al si del SIGAT se signà un conveni de col·laboració amb l’Institut d’Estudis Territorials (IET) que ha permès el desenvolupament d’un treball de camp intensiu al llarg del 2007 i del qual ha sortit l’esmentat mapa. En el disseny de l’aplicació es tingueren en compte les idees inicials del SIGAT, de manera que als botons específics es recull un catàleg ampli d’usos no agraris. D’altra banda, l’aplicació també permet l’entrada de dades relatives a la distribució de la tinença i la propietat del sòl per a cadascuna de les parcel·les, camps que no s’han pogut afrontar al conveni desenvolupat el 2007, circumscrit únicament a la qüestió de les cobertures. Hi ha una enorme necessitat d’un mapa de cobertures d’aquestes característiques. Per començar perquè no hi ha avaluacions numèriques fiables dels conreus presents a la zona, cosa que dificulta per exemple l’elaboració d’informes de gestió per a l’obtenció d’indicacions geogràfiques protegides.11 D’altra banda, convé monitoritzar determinades tendències recents, com ara la substitució dels fruiterars a la Vall Baixa, tradicionalment orientada a la fruita dolça i a poc a poc en transició cap al predomini de l’horta. Finalment, és evident que cal una quantificació global dels usos no agraris al PABLL i del nombre de construccions de tota mena que hi ha a l’àmbit territorial, tant masies com habitatges residencials, magatzems o barraquetes. Tot plegat és molt pertinent per als estudis previs per a la revisió del Pla especial,12 en què el mapa de les cobertures està cridat a jugar un paper clau. Les feines van començar als municipis de Gavà i Sant Feliu, de característiques diferents –el primer al Delta i el segon a la Vall Baixa–, mitjançant un estudi pilot dut a terme a la primavera del 2007. L’avaluació de l’estudi pilot implicà una sèrie de canvis en el desenvolupament del treball, que seguí de forma normal pels municipis restants a partir del setembre del 2007. L’aplicació es desenvolupa sobre el parcel·lari SIGPAC, que se subdivideix en recintes corresponents a una sola cobertura, exercici que facilita un ortofotomapa recent (Figura 5 i Figura 6). La principal feina prèvia al treball de camp fou l’elaboració de la taula–llistat de cobertures, que es presenta a continuació de forma resumida: - Cobertura agrària. - Cobertura agrícola: horta, fruiters, cereals, farratges, oliveres, vivers, hivernacles, etc. Dins de la classe hortícola, es detallen determinats conreus considerats estratègics pel PABLL i la quantificació precisa dels quals es pretén conèixer: bledes, carxofes, espàrrecs, tomàquets, etc. - Construcció agrícola: masies, magatzems, granges, basses, etc. - Cobertura no agrària. - Construït. · Barraquetes, trames residencials, etc. · Activitats paraagràries: gardenings, gosseres, centres eqüestres, etc. · Activitats diverses de caràcter industrial o paraindustrial. - No construït. · Naturalitzat, sense entrar en la qualitat ambiental dels hàbitats. · Horts marginals.13 - Infraestructures: viàries, ferroviàries, aeroportuàries, aigües, depuradores, etc.
532
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 [Figura 5. Mostra del funcionament de l’aplicació del SIGAT de cobertures a l’hora d’assignar etiquetes]
[Figura 6. Segment del mapa de cobertures, en format de treball, del sector central del municipi de Gavà]
533
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
6. A tall de conclusions El SIGAT és el sistema d’emmagatzematge, anàlisi i modelització d’informació geogràfica que el Consorci del PABLL ha dissenyat per tal de gestionar el seu àmbit territorial. En fer-ho, ha calgut desenvolupar aplicacions pròpies i adaptar el programari que s’empra de base a les característiques del PABLL, de manera que es pot afirmar que el SIGAT va força més enllà de les eines disponibles en SIG convencionals, pensats només per a entrada de dades, sortides de plànols i operacions de consulta i càlcul. Tanmateix, al SIGAT encara li queda molt de camí per recórrer, per exemple en l’explotació comuna de les aplicacions, que de moment només s’ha temptejat. En la revisió del model ordenador del PABLL que, com hem vist, es durà a terme els propers mesos (previsiblement al llarg del 2008 i del 2009), comptar amb el SIGAT és un ajut en múltiples sentits. En efecte, permet conèixer l’estructura del territori amb màxima precisió (xarxa d’aigües, camins, parcel·lari, etc.), les seves dinàmiques territorials recents (incidències, canvis sobrevinguts, etc.) i la naturalesa dels diferents problemes existents (camps abandonats, horts marginals, construccions, etc.). Per tant, més enllà de les necessitats internes que el Consorci pugui tenir –en forma d’emissió d’informes, reconeixement i estudi del seu àmbit territorial, etc.–, el SIGAT esdevé una poderosa eina al servei de l’establiment de visions i estratègies de gestió, intervenció i ordenació del territori en qüestió. Manca molta informació territorial per als espais agraris catalans, en especial dades que estiguin adaptades a llur naturalesa. Això contrasta amb el desenvolupament esdevingut de la intel·ligència territorial aplicada als espais naturals protegits. Creiem que el SIGAT constitueix una de les poques contribucions existents a hores d’ara al país en la direcció d’assolir les bases, les eines i els mecanismes per als espais agraris, i ens sembla que és especialment vàlid pel seu caràcter integrador. En la mesura que l’objectiu primer del PABLL –mantenir l’espai agrari com a tal, amb tot el que això implica– s’estengui a d’altres espais agraris de Catalunya, sistemes com el SIGAT hi seran aleshores necessaris per implantar-hi una gestió i una planificació territorial assenyades i integrades. Notes 1
Vegeu, per a més informació sobre la identitat territorial i paisatgística de l’àrea del PABLL, entre d’altres: Deffontaines (1949), Codina (1971a), Pomés (2001), Montasell (2002), Tobaruela i Sans (2003), Font i Paül (2005), Paül (2006), Callau i Paül (2007) i Sans i Panareda (2007). 2 Com és sabut, el Consell de Protecció de la Natura, en successius informes, ha precisat una definició de parc agrari, que tanmateix no ha estat pas recollida per la legislació del ram. “Espai obert i delimitat, el propòsit del qual és facilitar i garantir la continuïtat de l’ús agrari, preservar-lo de la seva incorporació al procés urbà, tot impulsa[nt-hi] programes específics que permetin desenvolupar el seu potencial econòmic, mediambiental i sociocultural, i protegir alhora el patrimoni natural del seu entorn” (Consell de Protecció de la Natura, 1995:40). 3 Així ho proven els resultats de les eleccions a cambres agràries de 1994, 1998, 2002 i 2007, guanyades en totes les convocatòries i a totes les circumscripcions electorals catalanes per aquest sindicat. 4 En aquest sentit, cal esmentar Crísthian Pin (enginyer tècnic agrícola) i Xavier Pla (enginyer tècnic agrícola i estudiant del Màster de Sistemes Agraris Periurbans de la UPC). 5 En el marc del SIGAT, també s’han dut a terme feines que no s’encabeixen en aquestes 4 aplicacions, per exemple les relacionades amb propòsits didàctics i d’ús públic o bé mapes d’ús intern, com ara el de projectes o actuacions territorials en curs que afecten l’àmbit del PABLL. Per a aquesta mena de tasques no calen aplicacions específiques, però en tot cas convé subratllar el caràcter versàtil del SIGAT.
534
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 6
S’entén per incidència qualsevol fet irregular rellevant que es produeix dins l’àmbit del Parc Agrari i del qual es té coneixement. 7 Tot i que el Servei de Vigilància Rural es posà en marxa el 2000, l’aplicació SIGAT no entrà en funcionament fins al 2003. Tot i això, les incidències del període 2000– 2003 foren introduïdes posteriorment. 8 Quant als hortets marginals, convé destacar l’Acord de la Comissió Executiva del Consorci del PABLL del 14 de març de 2008, pel qual s’aprova un Conveni específic amb l’IET per a l’elaboració de l’Estudi sobre els horts precaris a l’àmbit del PABLL. 9 Per a una visió general de l’aigua al Baix Llobregat, vegeu Prat i Tello (2005). 10 Els cada vegada més freqüents episodis de sequera fan que la destinació prioritària dels recursos hídrics existents sigui per a l’ús de boca. En aquest context, és necessari pensar en altres fonts de subministrament d’aigua per als regs. El projectes d’ampliació dels sistemes actuals de tractament de les aigües residuals amb la construcció d’estacions de tractament terciari (ETT) a diferents depuradores de la zona en possibilita la reutilització com a recurs alternatiu. De tota manera, els tractaments a realitzar a les ETT han de ser adients a l’ús final de l’aigua regenerada; en aquesta línia, des del PABLL s’ha treballat estretament amb l’ACA per a la millora de la qualitat agronòmica de l’aigua. Més enllà de les EDAR existents i que ja subministren aigua a l’àmbit del PABLL, els projectes de reutilització que hi ha a la zona són: (a) EDAR del Baix Llobregat: reutilització per a reg agrícola (canal de la Dreta), manteniment del cabal ecològic del Llobregat, recàrrega dels aqüífers per a la formació d’una barrera hidràulica i manteniment de les zones humides; (b) EDAR de Sant Feliu: parcialment reg agrícola (rec Vell de Sant Vicenç dels Horts); i (c) EDAR de Gavà–Viladecans: reg agrícola (corredores del Delta) i reg d’espais verds de la zona urbana. 11 Les estadístiques de conreus existents són deficients perquè només estan a escala municipal i sovint – cas del Cens Agrari– tan sols es practiquen cada 10 anys, escala i termini insuficients als efectes de gestió del Consorci. A més, presenten disfuncions molt greus de quantificació, tant al Cens Agrari com als fulls 1T. El cadastre o el SIGPAC, al seu torn, no desglossen els conreus fins al detall necessari i, en tot cas, no estan actualitzats, en especial el cadastre. Des de la perspectiva del Consorci, confiar en aquestes fonts no és recomanable ja que condueix a errors i omissions d’entitat. D’altra banda, no són pas millors les bases de cartografia temàtica disponibles per Internet (com CORINE), en la mesura que no tenen com a principal propòsit el coneixement de les superfícies agrícoles, de manera que estan força esbiaixades als nostres efectes; a més, hi ha problemes d’assignació, fins al punt que àrees que no tenen conreus es classifiquen com a conreades, i a l’inrevés. 12 Acord de la Comissió Executiva del Consorci del PABLL del 14 de març de 2008, pel qual s’aprova un conveni amb la Universitat Politècnica de Catalunya per al desenvolupament d’un Projecte d’anàlisi i elaboració de directrius per a l’ordenació territorial del PABLL. 13 Els horts marginals es consideren una cobertura a part de les hortes corresponents a explotacions agràries convencionals. Vegeu el punt 3r d’aquesta comunicació al respecte. No ha de passar per alt que existeix un precedent d’estudi d’horts marginals a la regió de Barcelona (Camós i altres, 1983), les conclusions del qual caldria reprendre, en especial pel que fa a regulació, ordenació i condicionament.
Referències bibliogràfiques CALLAU, S. i PAÜL, V. (2007): “Le Parc Agricole du Baix Llobregat: un moyen de préserver, développer et gérer un espace agricole périurbain”. 15 p. [Comunicació presentada al Colloque international “Les agricultures périurbaines: un enjeu pour la ville. Vers des projets de territoire”, octubre de 2007, pendent de publicació. Nanterre: Université Paris X/École Nationale Supérieure du Paysage] CAMÓS, M. i altres (1983): Els horts familiars a l’àmbit territorial de l’entitat municipal metropolitana de Barcelona. Barcelona: Corporació Metropolitana de Barcelona. CODINA, J. (1971a): El Delta del Llobregat i Barcelona. Gèneres i formes de vida dels segles XVI al XX. Barcelona: Ariel. CODINA, J. (1971b): Inundacions al Delta del Llobregat. Barcelona: Rafael Dalmau. CONSELL DE PROTECCIÓ DE LA NATURA (1995): Memòria 1994–1995. Barcelona: Generalitat de Catalunya. DEFFONTAINES, P. (1949): “Le Delta du Llobregat. Étude de géographie humaine”, Revue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, 20(3-4):138–174. 535
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
DOMÈNECH, M. (2003): “La planificación y gestión de los espacios libres de la provincia de Barcelona. Evolución y progresos a lo largo de tres décadas”, dins FOLCH, R. (coord.): El territorio como sistema. Conceptos y herramientas de ordenación. Barcelona: Diputació de Barcelona. pp. 179–190. FONT, J. i PAÜL, V. (2005): “Infraestructures de transport terrestre i espais agraris periurbans: la Vall Baixa del Llobregat”, Revista de Geografia, 4:23–48. MONTASELL, J. (2002): El Parc Agrari del Baix Llobregat, la darrera esperança. Passat, present i futur? Barcelona: Parc Agrari del Baix Llobregat. [Document inèdit] PAÜL, V. (2006): L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral] PAÜL, V. (2007): “New tools for managing peri-urban agrarian spaces in Metropolitan Barcelona”. 11 p. [Comunicació presentada al Colloque international “Produits agricoles et touristiques et développement local”, juliol de 2007, pendent de publicació. Rabat: Université Mohammed V-Agdal] POMÉS, J. (2001): L’agricultura en la transformació de la comarca. Sant Feliu de Llobregat: Consell Comarcal del Baix Llobregat. PRAT, N. i TELLO, E. (dirs.) (2005): El Baix Llobregat: història i actualitat ambiental d’un riu. Sant Feliu de Llobregat: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. SANS, J. i PANAREDA, J.M. (2007): “El Delta del Llobregat visto por Pierre Deffontaines en 1949”, dins PAÜL, V. i TORT, J. (eds.): Territorios, paisajes y lugares. Trabajos recientes de pensamiento geográfico. Cabrera de Mar/Madrid: Galerada/AGE. p. 205–217. SEMPERE, J. (2007): L'agricultura de les perifèries urbanes. El cas de Barcelona i Toulouse. Barcelona: Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya. TOBARUELA, P. i SANS, J. (2003): El Delta del Llobregat. Terres d’oblit. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
536
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ESTUDI DE LA INUNDABILITAT AL MUNICIPI DE CASTELLDEFELS Antoni Carneros Escudero Universitat de Barcelona (UB) 1. Introducció El present estudi pretén analitzar, mitjançant els Sistemes d’Informació Geogràfica, les freqüents inundacions que ha anat patint Castelldefels durant les darreres dècades. Una bona part de les dades utilitzades correspon als dos episodis de pluges extraordinàries que es van donar consecutivament a la localitat durant la tardor de l’any 2002 i que van marcar un punt d’inflexió pel fet d’evidenciar la necessitat urgent de certa actuació i planificació al municipi. Els objectius principals de l’estudi són localitzar els punts amb un risc potencial més elevat en cas de precipitacions intenses, esbrinar les causes que provoquen les inundacions i trobar possibles solucions que permetin resoldre o minimitzar el problema. Paraules clau: S.I.G., pendent, inundació, conca, col·lector 2. Marc geogràfic El municipi de Castelldefels (12,87 km2) es troba a l’extrem meridional de la comarca del Baix Llobregat, comprés entre Gavà, Sitges i la mar Mediterrània. La seva fisonomia contrastada configura un paisatge estructurat en dues unitats geomorfològiques clarament diferenciades: el Massís del Garraf i el Delta del Llobregat. Del primer, Castelldefels ocupa la part més baixa del sector conegut com el Massís Blanc, caracteritzat per la presència de calcàries, margues i dolomies, totes elles roques carbonatades que pateixen erosió tant mecànica (pel vent) com química (per l’aigua), afavorint així el procés de carstificació i dissolució de la roca i la formació de coves, simes i rius subterranis. El Delta, en canvi, és un territori pla d’origen Quaternari que es caracteritza per mantenir una altitud mai superior als 6-7 metres sobre el nivell del mar i un pendent gairebé inapreciable. La seva formació ve donada per la progressiva acumulació de sediments arrossegats pel riu des de la darrera glaciació, fa uns 10.000 anys. Castelldefels es troba a la part més occidental, que és la que ha tingut un desenvolupament més lent, requerint fins i tot la dessecació artificial de pantans i maresmes durant els darrers dos segles per tal de consolidar el sòl de forma definitiva. Actualment, però, l’evolució deltaica és inversa i és el mar el que tendeix a guanyar terreny, contaminant de pas el seu aqüífer amb aigua salada. Aquesta nova dinàmica és deguda a diversos factors (la pujada del nivell del mar, la sobreextracció d’àrids i aigües subterrànies, la retenció de sediments provocada pels embassaments i el port de Barcelona, les canalitzacions del riu, l’enfonsament natural del terreny per la compactació dels sediments, etc) que provoquen una forta erosió a tot el Delta, tot i que a Castelldefels encara existeix cert creixement gràcies a la retenció de sediments afavorida per la presència del Port Ginesta. El clima de Castelldefels presenta unes característiques típicament mediterrànies. La proximitat del mar deriva en un efecte termoregulador que permet mantenir una temperatura suau durant tot l’any. La mitjana anual és d’uns 16 ºC i poques vegades es depassen les barreres dels 0 ºC a l’hivern i dels 30 ºC a l’estiu. La pluviositat mitjana
537
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
anual és d’uns 650 mm però el règim pluviomètric és molt irregular i concentrat a la primavera i la tardor (TPHV= tardor > primavera > hivern > estiu). Durant aquests mesos, l’arribada de masses d’aire polar, en contrast amb una elevada temperatura del mar, pot donar lloc a espectaculars tempestes de gran intensitat. Per contra, l’estiu és un període típicament sec, assolellat i de balanç hídric negatiu, degut a la presència d’anticiclons subtropicals que donen lloc a una situació atmosfèrica molt estable. La xarxa hidrogràfica del sector meridional del Garraf està formada majoritàriament per torrents subterranis que vessen les seves aigües directament a la Mediterrània a causa de la intensa carstificació del terreny. D’altra banda, les rieres superficials que baixen de les muntanyes de Castelldefels es difuminen en arribar a la plana deltaica per la manca de pendent. Aquest problema es va resoldre en part a començaments dels anys 90, mitjançant la canalització de les rieres més importants que permet fer-les arribar fins el mar i minimitzar així l’impacte de les inundacions. Altres construccions artificials que afavoreixen el drenatge al Delta són les sèquies de rec (sobretot la Corredora Principal, que travessa bona part del municipi) i alguns estanys o basses que substitueixen antigues extraccions d’àrids i que avui s’han convertit en magatzems d’aigua amb funció urbana i/o lúdica, com és el cas del Canal Olímpic de Castelldefels, el llac de la plaça Barona o les basses del Campus de la UPC. Pel que fa a les aigües subterrànies, la plana deltaica constitueix un dels aqüífers més importants de Catalunya. L’eixamplament del cos sedimentari al·luvial provoca l’aparició d’una capa central d’argiles i llims impermeables que separa dos aqüífers: el profund (que es troba tancat) i el superior (que resta lliure i té sortida al mar). Malgrat tot, la sobreexplotació, la contaminació, l’extracció de sorres i l’abocament de residus estan deteriorant tant aquest sistema que en algunes zones es troba pràcticament sec, alterant molt l’equilibri hídric i facilitant la intrusió marina, la salinització dels terrenys i la ruïna dels camps de conreu. Les característiques dels sòls depenen directament de la geomorfologia del terreny. Així, a l’àrea de muntanya, pertanyent al Massís del Garraf, els vessants i pujols de roques calcàries deriven en sòls pedregosos, amb horitzons poc profunds i poc evolucionats, pobres en general i amb una capacitat molt baixa de retenció de l’aigua. En conseqüència, la vegetació és escassa i la poca que existeix es troba castigada pels incendis forestals, que alhora afavoreixen l’erosió i l’empobriment del sòl. A la plana deltaica, els sòls es troben igualment poc desenvolupats, ja que únicament tenen dos horitzons, però el superior és molt fèrtil gràcies a la seva composició equilibrada d’argiles, sorres i llims, cosa que permet la producció de bons conreus allà on s’hi dóna un bon drenatge. En canvi, a la franja costanera, d’uns 800 metres d’amplada, s’hi troba una major quantitat de sorra que d’argila i llims, fent el sòl més impermeable. A més, augmenta la salinització per les intrusions marines i el nivell freàtic és cada cop més proper a la superfície. Tot plegat desequilibra la composició química del sòl i fa que les terres siguin cada cop menys conreables segons ens anem apropant a la platja. Es poden distingir sis dominis de vegetació al municipi, corresponents a zones concretes de condicions climàtiques, edàfiques i/o antròpiques diferenciades: • L’alzinar seria la comunitat vegetal que, en estat natural, dominaria espontàniament a la major part del Massís. En lloc d’això, però, la vegetació més estesa avui dia són els matollars i els prats secs, resultat de la degradació provocada pels incendis i la pressió forestal. • Als vessants calcaris més assolellats del Massís, l’alzinar es desenvolupa amb dificultat degut a la sequedat del terreny i la morfologia càrstica. En conseqüència,
538
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
•
•
•
•
s’estableix la màquia litoral de llentiscle i margalló, característica del litoral mediterrani meridional (més càlid i més sec). Actualment, aquesta màquia es troba limitada a petits fragments integrats en mosaics dels quals també en formen part prats secs, afloraments rocosos i, ocasionalment, el pi blanc en àrees urbanitzades. La vegetació de ribera es desenvolupa als marges de les basses i altres cursos de drenatge de la plana. En aquests ambients, gràcies a la presència d’un nivell freàtic superficial més o menys constant, espècies com àlbers, salzes, esbarzers, herbes altes o canyissars gaudeixen d’unes condicions hídriques favorables durant tot l’any, podent créixer amb major facilitat i rapidesa. Les comunitats halòfiles són espècies adaptades a condicions edàfiques especials d’entollament i elevada salinitat, com ara els canyissars, les jonqueres i altres herbes, les quals actualment només s’hi troben en algunes àrees humides de la franja litoral. Els arenals de la platja constitueixen un ambient clarament diferenciat on les plantes es troben adaptades a la mobilitat del substrat i, sobretot, a l’aridesa i porositat del sòl. Aquesta vegetació es troba sobretot a les zones menys concorregudes. Immediatament darrera, es troben sovint pinedes de pinus pinea, plantades a principis del segle passat per tal d’afavorir la fixació de les dunes. La vegetació rupícola, capaç de desenvolupar-se en condicions extremadament adverses, es troba especialment diversificada a les roques calcàries del Garraf, amb plantes que s’instal·len en aflorament rocosos plans o poc inclinats amb sòls prims i d’altres que es subjecten a les esquerdes dels barrancs.
El creixement demogràfic de Castelldefels es va iniciar a la dècada de 1950, quan la popularització de l’automòbil va retallar les distàncies amb la capital, convertint les seves platges en unes de les preferides pels barcelonins. Això iniciava un procés urbanitzador de ritme vertiginós, amb la proliferació de segones residències que es van escampar per tota la costa. El preu dels terrenys urbanitzables va pujar i els apartaments van envair progressivament el sòl agrícola sense tenir en compte la productivitat dels conreus. Alhora, l’economia local passà a fonamentar-se principalment de les activitats turístiques i residencials, més encara arran de la crisi econòmica dels setanta, d’on van sortir reforçats els sectors del comerç, el turisme i l’hostaleria, ajudats pel procés de descentralització dels equipaments comercials i els serveis terciaris. Posteriorment, ja a la dècada dels noranta, Barcelona recuperava l’ús de les seves platges i Castelldefels començà a patir la crisi del seu model turístic. Tot i això, el creixement demogràfic va seguir al mateix ritme (33000 habitants l’any 1992; 57000 l’any 2005) recolzant-se en factors com la saturació del sòl a la capital, la descentralització de l’economia, la millora de les comunicacions (ferrocarrils de Rodalies, Autopista del Garraf), la reconversió de segones residències en principals o la dotació i millora dels serveis bàsics municipals. Com a resultat, avui dia Castelldefels és un territori molt urbanitzat tant a la plana com a la muntanya, on tard o d’hora s’hi ha anat edificant. La xarxa viària és un element que també ocupa una superfície destacable degut a l’existència d’importants infraestructures com l’Autopista del Garraf, l’autovia de Castelldefels o la línia ferroviària, que travessen i divideixen transversalment tot el municipi. L’accelerada i progressiva urbanització del sòl ha provocat que actualment quedin molt pocs terrenys dedicats al conreu, i els pocs que queden es troben en una situació molt marginal i resten sota amenaça de desaparèixer en un futur proper. Així mateix, les àrees de vegetació natural
539
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
han estat substituïdes i/o envaïdes amb el temps, quedant tan sols parcialment intacte el bosc de Can Aimeric. 3. Metodologia La major part de la cartografia utilitzada, així com els ortofotomapes, es va descarregar de la pàgina web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (http://www.icc.es/portal/), utilitzant el seu servidor de mapes gratuït. Més concretament, es van baixar els fulls topogràfics d’escala 1:5000 que cobreixen tot el municipi de Castelldefels i la conca de la riera de Canyars, així com també les urbanitzacions de les Botigues de Sitges i Port Ginesta. Pel que fa als mapes de municipis i usos del sòl, es van descarregar de la pàgina web del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya (http://mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp). Tot l’estudi s’ha realitzat mitjançant el software ArcGis, versió 9.2. 3.1 Relleu Un dels primers i principals supòsits que es consideren causants de les inundacions a Castelldefels és el de la pròpia morfologia i característiques del relleu, molt contrastades entre plana i muntanya. Per a comprovar-ho, es va construïr un Model Digital d’Elevació (MDE) amb resolució 5x5 metres, el qual es va obtenir prenent com a base les corbes de nivell i els punts de cota del Merge resultant dels fulls topogràfics de l’ICC. Un cop obtingut el MDE, es va calcular també el mapa de pendents, amb l’objectiu de poder apreciar el grau d’inclinació del terreny. 3.2 Col·lectors de pluvials i conques receptores A partir del treball Estudi Tècnic de Drenatge per a la realització d’un Pla Especial de Mesures Addicionals arrel de les precipitacions de setembre-octubre de 2002, dirigit per l’Ajuntament de Castelldefels i realitzat per l’empresa consultora Typsa l’any 2005, es va considerar interessant seleccionar part de la informació continguda sobre els col·lectors de pluvials del municipi. Els punts escollits corresponen a les capçaleres dels col·lectors potencialment més importants en funció de la seva localització degut al tamany de la conca que recullen. La seva digitalització sobre el mapa es va realitzat a mà prenent com a base el carrerer del municipi. Un cop aquí, es va calcular gràficament la conca receptora corresponent a cadascun dels col·lectors de pluvials seleccionats. Així, en primer lloc es va construïr un mapa amb l’orientació dels vessants (sempre partint del MDE) fent servir la funció Flow Direction, de manera que es va obtenir la direcció aproximada que pren l’aigua caiguda sobre cada cel·la de 5x5 metres. Tot seguit, es va calcular el dibuix de la conca de cadascun dels 19 punts col·lectors seleccionats fent servir la funció Watershed. Cal advertir que els col·lectors localitzats sobre el mapa a partir del carrerer no sempre coincidien amb els fons de valls de la cartografia, podent distar d’una o més cel·les a causa de petits errors en alguna de les fonts de les dades. En aquests casos, la funció automàtica del Watershed no funcionava correctament, de manera que els punts es van haver de moure cap a la cel·la apropiada.
540
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3.3. Precipitació Amb les conques receptores ja dibuixades, es va fer una simulació de la quantitat d’aigua que podria arribar a recollir cada col·lector en cas de donar-se una tempesta intensa. Les dades utilitzades aquí corresponen a la precipitació total caiguda el dia 9 d’octubre de 2002 (entre les 0 i les 24 hores) per a tots els observatoris meteorològics oficials situats a menys de 30 km de distància del municipi de Castelldefels. Un cop recopilades les dades i localitzats els observatoris, es va generar el mapa d’isoietes corresponent interpolant amb la funció IDW (Inverse Distance Weighted), dibuixant els radis de proximitat des de 4 punts. A partir d’aquest mapa, primer es va calcular la quantitat total de precipitació caiguda sobre el municipi de Castelldefels el dia 9 d’octubre de 2002, mitjançant el procés següent: Si... 1 mm de precipitació = 1 litre d’aigua / m2 i... 1 cel·la (resolució del mapa) = 5 x 5 m = 25 m2 = 1 cel·la llavors tindrem que... 1 litre d’aigua / m2 = 25 litres d’aigua / 25 m2 1 litre d’aigua / m2 = 25 litres d’aigua / cel·la 1 mm de precipitació = 25 litres d’aigua / cel·la per tant, fent servir la funció Raster Calculator... [Precip_Cdf_25] = [Cdf_ras] * [Idw_4] * 25 litres d’aigua / cel·la on...[Precip_Cdf_25] és el mapa de precipitació caiguda a Castelldefels [Cdf_ras] és el mapa del municipi de Castelldefels, en format ràster [Idw_4] és el mapa d’isoietes del 9 d’octubre de 2002, en mm Finalment, per a saber el total de precipitació caiguda al municipi, es va sumar el valor de totes les cel·les del mapa resultant, fent servir la funció Zonal Statistics as Table. El càlcul de la precipitació recollida per cadascun dels col·lectors de pluvials segueix el mateix procediment, substituïnt la capa del municipi de Castelldefels per la de la conca corresponent del punt col·lector, ja que s’interpreta que aquest punt acabarà recollint la totalitat de l’aigua caiguda a la seva conca. Així, sabem que: 1 mm de precipitació = 25 litres d’aigua / cel·la per tant, fent servir novament la funció Raster Calculator: [Precip_01_25] = [Watershed_01] * [Idw_4] * 25 litres d’aigua / cel·la on...[Precip_01_25] és el mapa de precipitació caiguda a la conca receptora nº 1 [Watershed_01,…] és el mapa ràster de la conca receptora nº 1 [Idw_4] és el mapa d’isoietes del 9 d’octubre de 2002, en mm (i així per a cadascuna de les conques) Finalment, per a saber el total de precipitació recollida pel col·lector, es va sumar el valor de totes les cel·les de cada mapa resultant, fent servir la funció Zonal Statistics as Table. 3.4 Inundabilitat Per a detectar les àrees potencialment inundables de Castelldefels, es va construïr un mapa de riscos d’inundabilitat del municipi. El procediment es fonamenta en els criteris següents:
541
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
-
Les àrees inundables pertanyen a la part deltaica, la qual generalment no sobrepassa els 5 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Un àrea és inundable quan es troba enfonsada en el terreny, és a dir, quan la seva altitud és inferior a la de tot el perímetre que l’envolta.
Tenint en compte això, es va realitzar un primer mapa altimètric reclassificant el valor de les cel·les del MDE de la manera següent: 1 0 = Altituds entre 0 i 1 metres 2 1 = Altituds entre 1 i 2 metres 3 2 = Altituds entre 2 i 3 metres 4 3 = Altituds entre 3 i 4 metres 5 4 = Altituds entre 4 i 5 metres 6 5 = Altituds de més de 5 metres Posteriorment, per a estudiar més a fons el problema i el funcionament de les àrees inundables, es van fer múltiples reclassificacions altimètriques per a detectar les zones de major i menor risc d’inundabilitat al municipi. 3.5 Usos del sòl Algunes veus van assenyalar la presència de diverses infraestructures, i especialment l’Autopista del Garraf, com un dels elements culpables de les grans inundacions de l’any 2002 pel seu efecte barrera sobre el territori. Per a comprovar aquesta posible correlació, es va reclassificar el mapa d’usos del sòl amb el mètode booleà, seleccionant les cel·les corresponents a infraestructures viàries. A continuació, es va reclassificar el MDE de la mateixa forma, seleccionant en aquest cas les cel·les amb una altitud superior als 4 metres sobre el nivell del mar. Finalment, es va aplicar la funció Raster Calculator de la següent manera: [Viàries_4_30] = [Viàries] + [Reclass_4_30] on...[Viàries] és el mapa booleà d’infraestructures viàries [Reclass_4_30] és el mapa booleà d’altituds superiors als 4 m sobre el nivell del mar 4. Resultats 4.1 Relleu i hidrografia El MDE ràster ens mostra d’una manera molt visual les característiques del relleu del municipi. Així, podem distingir clarament entre dues unitats orogràfiques molt contrastades: a l’extrem nord-occidental, el Massís del Garraf, muntanyós i d’alçades moderades; i, just a l’altra banda, el Delta del Llobregat, totalment pla i amb alguns sectors que freguen pràcticament el nivell del mar. El mapa de pendents [Figura 1] ens permet distingir 3 sectors: primer, les àrees més altes del Massís, que no tenen grans pendents i formen així petites mesetes; després, una zona intermitja, molt abrubta i inclinada, on alguns vessants arriben a constituïr autèntiques parets sobre el terreny (fins a 86 graus de pendent), amb les conseqüències torrencials i erosives que això comporta en cas de precipitacions intenses; i, per últim, el Delta, que novament se’ns mostra pràcticament pla i sense inclinació destacable,
542
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
afavorint així que l’aigua que baixa ràpidament dels vessants s’aturi de sobte i li costi molt d’arribar al mar de forma natural. Figura 1. Pendents (en graus) de Castelldefels i zones properes.
4.2 Col·lectors de pluvials, conques receptores i precipitació El resultat de calcular tota l’aigua caiguda sobre Castelldefels el dia 9 d’octubre de 2002 es pot veure a la taula següent: Taula estadística de la precipitació caiguda a Castelldefels el 9 d’octubre de 2002
on Count és el nombre de píxels de la capa, Area es la superfície en m2, Mín i Max són les cel·les que han recollit menys i més precipitació (en litres), Range és la diferència entre aquests dos valors, Mean és la mitjana d’aigua recollida a cada cel·la (en litres), Std és la desviació estàndard, i Sum és el sumatori dels valors de totes les cel·les, és a dir, la suma total de l’aigua caiguda al municipi, en total més de 2600 milions de litres. Les estadístiques obtingudes de calcular l’aigua recollida (hipotèticament) a cadascuna de les conques el dia 9 d’octubre de 2002 posen de manifest que els col·lectors que van haver de recollir més aigua són els que serveixen a conques més extenses en superfície, és a dir, les conques 12 (carrer del Castanyer) i 16 (Torrent de Can Vinader). Les
543
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
quantitats recollides són extraordinàriament grans, superant els 80 milions de litres en un sol dia cadascun d’aquests dos col·lectors. Fins i tot les conques menys importants, com la 13 (carrer de Can Roca) i la 15 (carrer de Maria Aurèlia Capmany) van haver d’absorbir més d’un milió i mig de litres en només 24 hores. No és estrany, doncs, que qualsevol problema en el funcionament d’aquests col·lectors, ja sigui una neteja insuficient o el propi arrossegament de material i roques de la muntanya durant una tempesta violenta, pugui provocar el taponament i/o trencament de la canonada, fet que obliga a tenir molta cura del seu manteniment. La suma de les conques seleccionades configura un àrea total que supera els 1.960.000 m2, equivalent a unes 200 ha i representant el 15,27 % del territori municipal. La mitjana d’aigua caiguda el 9 d’octubre de 2002 sobre aquestes conques va ser de gairebé 208 litres per m2. Finalment, havent sumat les quantitats d’aigua teòricament recollides per cadascun dels col·lectors s’obté un total que supera els 407 milions de litres. Taula comparativa de l’aigua recollida a cada col·lector de pluvials de Castelldefels el 9 d’octubre de 2002.
4.3 Inundabilitat El mapa d’altituds reclassificades [Figura 2] mostra com aproximadament la meitat del municipi de Castelldefels es troba per sota dels 5 metres d’altitud sobre el nivell del mar, convertint-se en la part del territori més susceptible de patir inundacions. Ara bé, es consideren àrees inundables només aquelles que es troben enfonsades i, per a detectar-les, cal que ens centrem als punts que presenten una altitud sensiblement inferior a la del seu entorn. Sobre el mapa, aquests punts queden reflectits en forma de taques blaves tancades, i podem veure que algunes d’elles queden bastant marcades, sobretot al voltant dels sectors de Can Ferret i Can Aimeric, que són de fet els que més van patir les inundacions de l’any 2002. A la Figura 3 es pot veure amb més detall el sector problemàtic de Castelldefels, a partir de quatre mapes que tornen a reclassificar les altituds, però aquest cop de forma boolena i fent servir diferents cotes. Els punts amb major risc d’inundació són els que apareixen sempre de color blavós (enfonsats per sota de la cota) i, d’aquests, sobretot els que queden totalment envoltats per àrees de color taronja (aixecades per sobre de la cota).
544
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Aquesta sèrie de mapes ens permet modelitzar com seria una hipotètica gran inundació, quines zones serien les més afectades i com evolucionaria la zona inundada en cas que no intervinguessin agents externs. Així, els sectors de Can Aimeric i Can Ferret serian dels més afectats però no els únics, ja que també quedarien anegats el centre de la vila, el polígon del Camí Ral, les urbanitzacions de Can Bou i Mar-i-sol, i les zones properes a les basses de la UPC. Figura 2. Reclassificació de les altituds inferiors als 5 metres sobre el nivell del mar.
Figura 3. Reclassificació booleana de les altituds segons diferents cotes (detall del centre de Castelldefels): d’esquerra a dreta i de dalt a baix: a) cota de 4 m, b) cota de 3 m, c) cota de 2,5 m, i d) cota de 2 m.
545
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4.4 Usos del sòl Analitzant amb una mica de detall els mapes anteriors, ja es pot detectar que moltes de les zones aixecades es corresponen amb infraestructures de comunicacions. De fet, el traçat de l’Autopista destaca per sobre del seu entorn d’una forma molt evident, encara que també es poden veure altres aixecaments que es corresponen amb alguns trams de l’Autovia, de l’avinguda del Canal Olímpic o el Campus de la UPC. El resultat de creuar el mapa booleà de zones potencialment inundables amb el mapa booleà d’infraestructures viàries es troba a la Figura 4. Les cel·les que sumen 0, pintades de color blau, corresponen a zones enfonsades (no estan per sobre dels 4 metres d’altitud) i que tenen usos del sòl diversos (no corresponen a infraestructures viàries). Les cel·les que sumen 1, de color taronja, compleixen una sola condició: o bé estan aixecades per sobre dels 4 metres d’altitud però tenen usos del sòl diversos o, bé al contrari, són infraestructures viàries però estan per sota dels 4 metres d’altitud. Per últim, les cel·les que sumen 2, de color vermell, es corresponen amb infraestructures viàries i es troben aixecades per sobre dels 4 metres d’altitud, així que generen un “efecte barrera” sobre el terreny. Així, amb un simple cop d’ull, les taques vermelles aliniades del mapa fan evident la correlació que existeix entre l’Autopista i el bloqueig al pas de l’aigua, sobretot a les zones de Can Ferret i Can Aimeric, ja que es troben enfonsades (de color blau) i queden molt per sota d’aquesta infraestructura. En canvi, l’autovia de Castelldefels és troba molt millor integrada al territori i no suposa un barrera destacable, a excepció del sector on s’eleva per a enllaçar amb l’Autopista. Figura 4. Resultat de creuar els mapes booleans d’infraestructures viàries i altituds superiors als 4 metres per sobre del nivell del mar.
5. Conclusions •
El contrast orogràfic i, sobretot, el canvi de pendent entre el Massís i les zones deltaiques afavoreix l’estancament de l’aigua en arribar a la plana, degut a la seva dificultat d’arribar al mar de forma natural.
546
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
• • • • • •
La quantitat de precipitació caiguda la tardor de l’any 2002 a Castelldefels va ser excepcionalment gran. Les inundacions de l’any 2002 es van agravar degut a la saturació del sòl i la pujada del nivell freàtic, el qual ja és prou alt habitualment a la zona deltaica. Una localització equivocada, un neteja inadequada o un tamany poc previsor poden provocar el mal funcionament del col·lectors de pluvials i agreujar els efectes de les precipitacions intenses i el tamany de les inundacions. La major part de les àrees deltaiques de Castelldefels són zones potencialment inundables i àrees de risc en cas de grans precipitacions. La barrera física que genera l’Autopista del Garraf agreuja el problema en cas d’inundació, ja que tanca les escasses sortides al mar que té l’aigua de forma natural. Els Sistemes d’Informació Geogràfica poden ser una eina molt útil per a generar mapes de riscos per inundació, així com per a estudiar les localitzacions més òptimes dels col·lectors de pluvials i d’altres infraestructures hidràuliques.
6. Bibliografia i fonts consultades AJUNTAMENT DE CASTELLDEFELS (2002): El Butlletí de Castelldefels. “Especial aiguats”. AJUNTAMENT DE CASTELLDEFELS - TYPSA (2005): Estudi Tècnic de Drenatge per a la realització d’un Pla Especial de Mesures Addicionals arrel de les precipitacions de setembre-octubre de 2002. ASSOCIACIÓ CATALANA D’OBSERVADORS METEOROLÒGICS (2002): Penell. Revista de meteorologia, climatologia, medi ambient i sismologia, nº13. A. DE MON MARTIN – J.A. SERRA PARDO: Inundaciones en Castelldefels (document electrònic) J.CAPMANY - A.LOPEZ - J.NAVARRO - D.SANAHUJA - M.SANZ (2003): Castelldefels, temps d’història. J.CODINA (1971): El delta del Llobregat i Barcelona. J.NAVARRO PEREZ (1991): Castelldefels. Una introducció a la seva geografia i història. VVAA (1995): Atles Comarcal de Catalunya. “Baix Llobregat”. < http://es.geocities.com/quercus_gava > (Grup Ecologista Quercus) < http://www.castelldefels.com > (pàgina electrònica sobre Castelldefels) < http://www.castelldefels.org > (Ajuntament de Castelldefels) < http://www.gabrielortiz.com > (Sistemes d’Informació Geogràfica) < http://www.gencat.net/mediambient > (Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient) < http://www.icc.es > (Institut Cartogràfic de Catalunya) < http://www.infomet.fcr.es > (Servidor d’Informació Meteorològica, Fundació Catalana per a la Recerca) < http://www.meteocat.com > (Servei Meteorològic de Catalunya) < http://www.xtec.es > (Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya)
547
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ANÀLISI DELS ASSENTAMENTS ALS ANYS CINQUANTA I ALS ANYS NORANTA DEL SEGLE XX A LA PLANA DE L’ALT EMPORDÀ, MITJANÇANT LA CARTOGRAFIA I ELS SIG Sergi Cuadrado Ciuraneta Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona 1. Introducció L’objectiu d’aquest text és presentar alguns dels resultats d’una investigació1 que es desenvolupa en el si del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Al llarg d’aquesta recerca s’han examinat els processos d’urbanització a la plana de l’Alt Empordà (Figura 1) des de mitjans del segle XX fins a l’actualitat i, entre altres qüestions, s’ha treballat en l’anàlisi dels sistemes dels assentaments dels anys cinquanta i dels anys noranta, mitjançant la cartografia i els SIG; unes eines que –com es veurà– tenen una gran validesa per a l’anàlisi d’aquestes temàtiques. Com és ben sabut, en aquesta àrea, a partir dels anys seixanta es van produir una sèrie de processos de transformació lligats al desenvolupament del turisme i la segona residència, que van tenir importants conseqüències sobre els assentaments i la resta del territori, així com sobre el medi i el paisatge (AAVV, 1978; CALS, 1982; BARBAZA, 1988; FRAGUELL, 1994; ICC, 1994). En les pàgines que segueixen, primer s’expliquen els principals trets metodològics del treball, i a continuació es presenta una part dels resultats obtinguts: la mesura dels canvis en la superfície urbanitzada i la caracterització dels assentaments als anys cinquanta i als anys noranta del segle passat. Figura 1: Municipis de la plana de l’Alt Empordà
Vilajuïga
Cabanes Peralada
Pau Pedret i Marzà Palau-Saverdera
Vilabertran Roses Vila-Sacra Castelló d'Empúries Fortià Riumors Siurana Vilamacolum Sant Pere Pescador Torroella de Fluvià l'Armentera Sant Mori
Ventalló N
Viladamat l'Escala
3 km
Font: elaboració pròpia
548
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2. Principals trets metodològics La metodologia que s’ha fet servir ha combinat mètodes diversos (anàlisi bibliogràfica i documental, anàlisi estadística, treball de camp, anàlisi a partir d’entrevistes en profunditat...), tot i que aquí només es farà referència a l’elaboració cartogràfica i la utilització dels SIG, que han permès l’anàlisi dels patrons urbans, mitjançant la mesura i la caracterització dels canvis en la superfície urbanitzada i la tipologia dels assentaments. L’anàlisi dels usos i cobertes del sòl és una de les aplicacions més àmpliament esteses dels SIG, i existeix una ingent quantitat d’aportacions que van en aquesta línia, fins al punt de què –fins i tot– es poden trobar un bon nombre de treballs (NUELL, 2001; SERRA, 2002; MORA, 2004; MARTÍ, 2005; ROMERO, 2005) realitzats –al menys en alguna de les seves parts– amb tècniques similars, i per a àrees pròximes i en part coincidents amb l’àmbit aquí estudiat. La diferència entre aquests treballs i el que aquí es presenta és que, al tractar-se d’estudis del conjunt dels usos del sòl, sovint presten una menor atenció als diferents patrons o tipus de configuracions urbanes2. Tot i això, cada cop més han anat sorgint, també, nombroses aportacions que mitjançant la utilització dels SIG analitzen els modes d’urbanització, amb enfocaments, metodologies i nivells de detall diversos, i entre les què es poden trobar exemples tant en contextos més propers (CATALÁN, 2005; OJEDA i VILLAR, 2006; VALERA et al., 2007), com en contextos més allunyats (HEROLD et al., 2002; AKBARI et al. 2003; HUANG et al., 2007). En aquest cas, per a la caracterització dels assentaments, es va definir una tipologia a partir de la lectura de diferent bibliografia sobre els tipus de creixement de les ciutats i les distintes configuracions urbanes (CAPEL, 1975; SOLÀ MORALES, 1993; FONT et al., 1999; BUSQUETS et al., 2003, BARBA i MERCADÉ, 2006, entre altres), de l’anàlisi del planejament urbanístic de l’àrea estudiada i de la realització del treball de camp. Per a la construcció de la tipologia es van utilitzar els conceptes de poblament i hàbitat. Per poblament es va entendre el tipus d’estructura interna de les àrees urbanes, tant des del punt de vista morfològic –disposició dels espais públics i dels espais parcel·lats o edificats– com des del punt de vista funcional. Tanmateix, pel que fa a l’hàbitat, es va fixar l’atenció tant en la configuració física com en l’ús de l’habitatge. Així, es va diferenciar entre uns tipus tradicionals del poblament (compactes, diversos en quant a usos i configurats de forma lenta i integrada) i uns nous tipus del poblament (amb caràcter extensiu, ús especialitzat i realitzats en un temps curt). Al mateix temps, es va distingir entre uns tipus d’hàbitat d’alta densitat i uns tipus d’hàbitat de més baixa densitat. Amb aquesta tipologia es va fer una classificació jeràrquica. Per una banda, els tipus tradicionals del poblament contenen els nuclis històrics i les seves extensions i els nous tipus del poblament inclouen els tipus lligats al turisme (urbanitzacions i càmpings), les zones industrials, comercials o d'equipaments i els creixements residencials. Per una altra banda, els tipus d’hàbitat d’alta densitat comprenen els edificis entre mitgeres i els blocs aïllats i els tipus d’hàbitat de baixa densitat engloben els habitatges unifamiliars aïllats i els unifamiliars adossats. La tipologia es va aplicar al territori mitjançant fotointerpretació en pantalla sobre ortoimatges. Cal dir que els resultats aquí presentats formen part d’una anàlisi temporal més llarga, que inclou una tercera fita (l’any 20043) i que els treballs de digitalització per a tots els moments temporals es van realitzar sobre la base corresponent a aquesta
549
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
darrera data: la versió 4 de les ortoimatges 1:5.000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya4. Així, les fotografies del vol americà de 1957 –en blanc i negre i amb una escala aproximada d’1:32.000– i les ortofotografies del SIG Oleícola del Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (MAPA) –que corresponen a l’any 1997, també són en blanc i negre i tenen una escala d’1:10.0005– es van usar només com a referència visual. Aquest fet, el d’usar per a la digitalització la mateixa base i fer servir les altres només com a referència visual va ser possible per les especials característiques –el caràcter pràcticament irreversible– de la variable cartografiada, ja que un cop uns terrenys han estat urbanitzats és difícil –i realment poc freqüent– que aquests s’alliberin i es tornin a renaturalitzar6. Es va procedir d’aquesta manera per evitar la problemàtica derivada de les diferències mètriques i de resolució existents entre les diferents bases, i que una part de les diferències atribuïdes a l’evolució de les àrees urbanitzades en realitat fos causada per aquestes. Els treballs de digitalizació es van fer, doncs, sobre les ortoimatges de l’ICC, que són en color i tenen una elevada resolució (0,5 m. per píxel), la qual cosa va permetre digitalitzar amb una escala de treball força detallada (1:1.000, aproximadament). El criteri emprat per a discriminar la superfície urbanitzada va ser, precisament, el de què els terrenys estiguessin “urbanitzats”, independentment del grau de consolidació, i que s’hi hagués realitzat l’obertura dels carrers i la provisió dels serveis (pavimentació, enllumenat, clavegueram...). Per tant, dins la superfície urbanitzada també s’inclouen els vials, els buits intersticials i els espais verds tant públics com privats. Això és important perquè, en funció del criteri emprat a l’hora de la delimitació, els resultats numèrics obtinguts són ben diferents. En el cas de la superfície urbanitzada, aquesta qüestió també pot influir, per exemple, en l’assignació cronològica dels creixements urbanístics (CARRERAS, 2002), a causa de la diferenciació temporal que moltes vegades hi ha entre les operacions de parcel·lació, urbanització i edificació. També cal dir que primer es van cartografiar les peces urbanes segons els diferents tipus del poblament, i que posteriorment s’hi va assignar el tipus d’hàbitat més representatiu, tot i que això no exclou que n’hi pugui haver d’altres, per exemple, unifamiliars aïllades en una zona que s’hagi catalogat com a predomini dels edificis entre mitgeres o blocs aïllats en una zona d’unifamiliars aïllades. La digitalizació es va iniciar en la data més recent, per a després anar cartografiant els canvis endarrere, mitjançant una operació de sostracció. La mida mínima dels polígons delimitats, així com dels canvis entre les diferents dates reflectits, va ser de 500 m2, seguint el criteri usat en el Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (CREAF, s. d.). 3. Resultats Un cop esbossats els principals trets metodològics ara s’expliquen –d’una manera molt succinta– alguns dels resultats obtinguts amb la utilització de la cartografia i els SIG. 3.1 Els sistema d’assentaments als anys cinquanta El discurs se centrarà, primer, en l’anàlisi de la situació dels assentaments als anys cinquanta, realitzada a partir de les fotografies aèries de 1957. 3.1.1 La superfície urbanitzada En aquell moment, els anys cinquanta del segle XX, l’àrea estudiada estava formada per vint-i-dos municipis7, que ocupaven 33.890,4 ha. La superfície es dividia, molt
550
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
clarament, entre la superfície urbanitzada i la resta del territori, que estava ocupat, bàsicament, per conreus –tant de secà com de regadiu–, per àrees de boscos, matolls i prats, per zones d’aiguamoll i per closes (SAURÍ et al., 2000; BRETON i ROMAGOSA, 2002; PAVÓN et al., 2003). Aquesta distribució dels usos del sòl era la materialització territorial d’una estructura socioeconòmica, en la què la plana de l’Alt Empordà es caracteritzava per una rica agricultura basada en els cereals, i els extrems del golf de Roses, en canvi, per una agricultura de secà, basada en la vinya i l’olivera, que es combinava amb altres activitats com la pesca (COMPTE, 1963-64; BARBAZA, 1988). La superfície urbanitzada era bastant limitada, ja que només constava de 247,4 ha. que no arribaven a representar l'1% del territori, i es trobava repartida de forma bastant regular al llarg de l'àrea estudiada (figura 2): entre els municipis amb més superfície urbanitzada es trobaven els de la costa, però també municipis més interiors. Figura 2: Superfície urbanitzada (1957-1997)
Superfície urbanitzada 1957 Superfície urbanitzada 1997
3 km
Font: elaboració pròpia
3.1.2 Els tipus de poblament El primer fet a destacar és l’absència d’aquelles categories que, com es veurà més endavant, conformarien els nous tipus del poblament, i que suposen un trencament amb els tipus tradicionals. Encara no hi havia hagut una incidència del turisme, ni en forma d’urbanitzacions ni en forma de càmpings, i tampoc s’havia produït el desenvolupament de grans àrees industrials, comercials o d’equipaments, ni d’àrees residencials de baixa densitat. Conseqüentment, els assentaments de l'any 1957 estaven composats, pràcticament en la seva totalitat, pels tipus tradicionals del poblament, amb 233,1 ha., 551
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
equivalents al 94% de la superfície urbanitzada. Aquests tipus eren presents en una proporció bastant similar, i comprenien tant els nuclis tradicionals, que comptaven amb una extensió de 95,4 ha. (el 39% de la superfície urbanitzada), com els creixements d’aquests nuclis, que ocupaven 137,7 ha. (el 55%). Mentre que els primers corresponien a les parts més antigues dels pobles, normalment situades al bell mig del nucli urbà, i que en la majoria dels casos van estar emmurallades, els segons comprenien les extensions originades a partir del segle XVIII, durant tot el XIX i principis del XX, en relació amb les dinàmiques del sector agrari, i caracteritzades per l'alternança de residències i d’edificacions agrícoles. Al marge d’aquests tipus del poblament tradicional, només hi havia equipaments que prestaven servei a les poblacions on es localitzaven (escoles, cementiris...) i petites manufactures lligades a l'agricultura. Aquestes zones sumaven 14,3 ha., que suposaven el restant 6% de la superfície urbanitzada. 3.1.3 Els tipus d’hàbitat Pel que fa a l'hàbitat, els tipus d'alta densitat, conformats només per edificis entre mitgeres –encara no s’havien desenvolupat els blocs–, eren els més comuns, amb una extensió de 182,9 ha. (el 74% de la superfície urbanitzada). Els tipus de baixa densitat, constituïts per cases unifamiliars aïllades –no hi havia adossades–, arribaven a les 50,2 ha. (el 20%). Finalment, es trobava el tipus d'hàbitat divers, de les zones industrials, comercials o d'equipaments, amb 14,3 ha. (el 6%). Mentre que els edificis entre mitgeres encara presentaven les característiques de la típica casa de poble catalana8, les cases unifamiliars aïllades, per la seva banda, eren edificacions de tipus múltiple (COMPTE, 1963-64), per la multitud de cossos d’edificació destinats a diferents usos (coberts, magatzems, graners, garatges i quadres...). Com que els nuclis tradicionals estaven constituïts bàsicament per edificis entre mitgeres, les cases unifamiliars aïllades sovintejaven, més aviat, a les zones de creixement dels nuclis: el 33% d’aquests estaven constituïts majoritàriament per unifamiliars aïllades. 3.2 El sistema d’assentaments als anys noranta Com s’ha dit, l’anàlisi dels anys noranta es fa a partir de les ortofotografies del SIG oleícola del MAPA, corresponents al 1997. 3.2.1. La superfície urbanitzada L’anàlisi es continua fent sobre les 33.890,4 ha. que ocupen els termes dels vint-i-un municipis que actualment formen l’àmbit d’estudi. En aquell moment (mitjans dels noranta), el conjunt de la superfície es repartia entre la superfície urbanitzada, els espais protegits i la resta del territori, ni urbanitzat ni protegit, ocupat per l’espai agrícola, les àrees de vegetació espontània, i els usos subsidiaris del turisme, entre altres implantacions de tipus periurbà (SAURÍ et al., 2000; BRETON i ROMAGOSA, 2002; PAVÓN et al., 2003; SERRA et al., 2004). L’any 1997 l'àrea d'estudi comptava amb 2.349,9 ha. de superfície urbanitzada, la qual cosa representava gairebé el 7% del total del territori. La major part d’aquesta urbanització es concentrava en llocs propers a la costa (figura 2), i els municipis que en tenien més eren, precisament, els quatre de primera línia de mar, on el desenvolupament de les activitats turístiques i la proliferació de segones residències havia tingut una major incidència.
552
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3.2.2 Els tipus de poblament Transcorreguts quaranta anys, als tipus tradicionals del poblament se’ls hi havien unit altres categories, uns nous tipus de poblament, que havien assolit molta més magnitud que aquells primers. Efectivament, a mitjans dels anys noranta els tipus de poblament que tenien l’origen en el turisme eren els que adquirien una major extensió (figura 3): urbanitzacions i càmpings ocupaven 1.622,8 ha. (el 69% de la superfície urbanitzada). Per contra, els tipus tradicionals del poblament (nucli tradicional, creixement del nucli tradicional i eixample) només ocupaven 395,9 ha. (el 17%). Finalment, les zones industrials, comercials o d'equipaments s'estenien per 244,0 ha. (el 10%) i els creixements de baixa densitat per 87,1 ha. (el 4%). Figura 3: Tipus del poblament (1997)
Tipus tradicionals Lligats al turisme Creixements de baixa densitat Altres
3 km
Font: elaboració pròpia
Poblament de tipus tradicional Dins d’aquests tipus, com ja passava al 1957 –però ara de forma encara més clara–, els nuclis tradicionals, amb 103,6 ha. (el 5% del total de la superfície urbanitzada), eren bastant menys presents que els creixements d’aquests nuclis, amb 257,9 ha. (el 11% de la superfície urbanitzada), a causa del caràcter més extens i la menor densitat edificatòria dels segons però, sobretot, pel fet que els nuclis tradicionals representen, en molts llocs, un patró de creixement ja esgotat, i sovint materialment encerclat pels creixements dels nuclis, pel que en els quaranta anys transcorreguts s’haurien mantingut bàsicament estables (haurien crescut menys de 10 ha.) mentre que els creixements dels nuclis pràcticament haurien doblat la seva extensió. Els eixamples, en canvi, són poc freqüents a l’àrea d’estudi. De fet, Roses és l’únic municipi on s’ha pogut detectar una àrea d’eixample dins del nucli urbà; una àrea que tenia una extensió de 34,4 ha., que representaven el 6% de la superfície urbanitzada del municipi i l’1% del total de la superfície urbanitzada de l’àmbit d’estudi. En general, aquests tipus tradicionals del poblament es trobaven distribuïts de forma bastant regular al llarg del territori.
553
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Tipus de poblament lligats al turisme La primera novetat respecte al 1957 era la presència dels tipus de poblament lligats al turisme, que responien a uns creixements que únicament amb les expectatives dels nuclis tradicionals no s'haurien arribat a produir (AAVV, 1978; CALS, 1982), i que haurien esdevingut àmpliament majoritaris a l’àrea d’estudi. Dins d’aquests tipus lligats al turisme, les urbanitzacions, amb 1.432,2 ha. (el 61% de la superfície urbanitzada), tenien molta més presència que els càmpings, amb 190,6 ha. (el 8%). No obstant això, tot i que la major part dels assentaments del 1997 s’havien desenvolupat en relació amb el turisme, aquesta part majoritària havia tingut una implantació territorial molt concreta, fins al punt que, tot i l’elevada magnitud dels tipus de poblament lligats al turisme, aquests només arribaven a ser majoritaris en sis dels vint-i-un municipis de l’àmbit d’estudi, tots ells situats en llocs propers a la costa. En aquest sentit, les urbanitzacions turístiques van ser el resultat de processos d’urbanització molt concrets, amb factors específics de localització diferents dels de les zones urbanes convencionals (AAVV, 1978; BARBAZA, 1988; FRAGUELL, 1994), com són la propietat de la terra i la parcel·lació agrícola preexistent9 i la proximitat a la costa, bé per l’accessibilitat a la platja, que permet gaudir del bany o practicar els esports nàutics amb facilitat, bé per les vistes al mar que es poden obtenir des dels sectors rocallosos més elevats. Per això, aquests tipus turístics presenten un fort lligam amb la proximitat a la costa. Creixements residencials de baixa densitat Una altra novetat que es podia trobar a l’any 1997 era la representada pels creixements residencials de baixa densitat. Tot i la implantació encara moderada (el 4% de la superfície urbanitzada), aquestes àrees resulten especialment significatives, perquè suposen una ruptura amb el model urbà tradicional en llocs on fins a aquell moment (anys noranta) no s’havia arribat a produir. Es tracta de trames urbanes localitzades al límit dels nuclis preexistents, i que es caracteritzen pel seu traçat planificat i la seva disposició extensiva. Es troben ocupats bàsicament per usos residencials, i en ells proliferen tipologies edificatòries de baixa densitat: unifamiliars aïllades i adossades. Tot i que poden contenir segones residències, sobretot en aquells municipis més propers a la costa, majoritàriament es tracta de vivendes construïdes per a viure-hi. S’haurien anat desenvolupant, sobretot, en alguns dels nuclis de segona i tercera línia, i la proximitat a la costa, fins i tot, es podria considerar contraproduent, ja que gran part de la primera línia està ocupada per les urbanitzacions de tipus turístic. Zones industrials, comercials i d'equipaments Ja no eren les reduïdes implantacions de 1957 sinó que, sovint, havien conformat extenses àrees separades de la resta dels assentaments, pel que representaven el 10% de la superfície urbanitzada. La localització de bona part d’aquestes àrees en indrets propers a la costa respon al fet que els municipis costaners són els més poblats, els més urbanitzats i els més dinàmics econòmicament però també, i sobretot, al fet que moltes d’aquestes implantacions guarden una estreta relació amb el turisme, ja que es tracta de zones comercials i de lleure o d’indústries relacionades amb l’activitat turística. Al mateix temps, les zones industrials, comercials i d’equipaments presenten un fort lligam al traçat de les carreteres principals, per les condicions d’accessibilitat i visibilitat que els hi confereixen. En aquesta línia, es podia observar una especial implantació al llarg de la C-260, als municipis de Vila-sacra, Fortià, Castelló d’Empúries i Roses.
554
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3.2.3 Els tipus d'hàbitat A mitjans dels noranta, i a diferència del que passava quaranta anys abans, els tipus d'hàbitat predominants més habituals eren els de baixa densitat (figura 4), és a dir, les vivendes unifamiliars aïllades i adossades, que acumulaven 1.431,9 ha. (el 61% de la superfície urbanitzada). Molt per sota, es trobaven els tipus d'alta densitat (edificis entre mitgeres i blocs plurifamiliars), que reunien 430,5 ha. (el 18%). Finalment, en la categoria d'altres s'inclouen els tipus d'hàbitat propis dels càmpings (tendes, caravanes i bungalows), les zones industrials, comercials i d'equipaments (naus industrials, magatzems logístics...) i les zones amb un baix grau de consolidació, que juntes sumaven 487,5 ha. (el 21%). Figura 4: Tipus de l’hàbitat (1997)
Alta densitat Baixa densitat Altres
3 km
Font: elaboració pròpia
Tipus d’hàbitat d’alta densitat Entre els tipus d'alta densitat predominaven, encara, els edificis entre mitgeres, amb 298,4 ha. (el 13% de la superfície urbanitzada), sobre l’altra forma que havia aparegut: els blocs aïllats, amb 132,1 ha. (el 6%). Encara que en els anys de desenvolupament del turisme van proliferar els alts edificis d'apartaments (FRAGUELL, 1994), aquests es van situar –gairebé sempre– en la immediata primera línia de mar. Així, tot i que també hi havia blocs aïllats al front marítim de l’Escala, en molts llocs d’Empuriabrava (Castelló d’Empúries) i en algunes zones de Sant Pere Pescador, aquests només eren majoritaris en algunes urbanitzacions de Roses (Santa Margarida i Mas Oliva).
555
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Tipus d’hàbitat de baixa densitat Entre els tipus de baixa densitat dominava –de forma aclaparadora– l'unifamiliar aïllat, amb 1.401,9 ha. (el 60% de la superfície urbanitzada), ja que les urbanitzacions turístiques s'havien constituït majoritàriament (el 89%) amb aquests habitatges, moltes vegades acompanyats de jardí i piscina. La contribució d’aquestes urbanitzacions al còmput de les unifamiliars aïllades era molt ampli, ja que el 90% es trobaven en urbanitzacions de tipus turístic, el 7% en assentaments de tipus tradicional i el 3% en els creixements residencials. Les unifamiliars adossades, per la seva banda, només ocupaven 30,0 ha. (l’1% de la superfície urbanitzada). En aquest sentit, els residencials creixements de baixa densitat –a diferència d’altres àmbits com la Regió Metropolitana de Barcelona, on hi ha indrets amb una proporció més alta d’adossats (MUÑOZ, 2004), que se solen situar en municipis més grans i poblats– s’haurien constituït sobretot en base a unifamiliars aïllades (un 44%), mentre que les adossades hi tindrien una presència menor (un 26%), fins i tot per sota de les zones encara per consolidar (un 30%). 4. Conclusions En aquest text, primer, s’ha mirat d’apuntar els principals trets metodològics d’una recerca que ha inclòs l’anàlisi dels assentaments de la plana de l’Alt Empordà mitjançant la cartografia i els SIG. Posteriorment, s’ha tractat d’explicar –de manera sintètica–uns dels principals resultats obtinguts: els canvis experimentats pel sistema d’assentaments entre els anys cinquanta i els anys noranta del segle XX. Als anys cinquanta la superfície urbanitzada era bastant limitada, els assentaments estaven composats, pràcticament en la seva totalitat, pels tipus tradicionals del poblament (nuclis tradicionals i creixements d’aquests nuclis) i els tipus d’hàbitat d'alta densitat (edificis entre mitgeres) eren els més comuns, tot i que en alguna zona es podien combinar amb els tipus de baixa densitat (cases unifamiliars aïllades). A mitjans dels noranta, en canvi, la superfície urbanitzada ja no era tan reduïda, i els municipis que en tenien més eren els quatre de la costa, on el desenvolupament del turisme i la segona residència havia tingut una major incidència. Pel que fa al poblament, als tipus tradicionals se’ls hi havien unit uns nous tipus de poblament, entre els quals els lligats al turisme eren els què adquirien una major extensió. Com que van ser el resultat de processos d’urbanització amb factors específics de localització, havien tingut una implantació territorial molt concreta, en llocs propers a la costa, mentre que els territoris de l'interior s'havien mantingut bastant al marge de la pressió del turisme. Els tipus tradicionals del poblament, que suposaven una continuació dels assentaments dels anys cinquanta, continuaven mantenint una implantació bastant continguda. Tot i la implantació encara moderada, els creixements residencials de baixa densitat resultaven especialment significatius, perquè suposaven una ruptura en els llocs on abans no s’havia arribat a produir. Finalment, les implantacions industrials, comercials i d'equipaments sovint havien conformat extenses àrees separades de la resta de zones urbanes. En relació a l’hàbitat, els tipus més habituals eren els de baixa densitat, ja que les urbanitzacions turístiques s'havien constituït sobretot amb aquests habitatges. Molt per sota es trobaven els tipus d'alta densitat i la categoria d’altres (els tipus d'hàbitat propis dels càmpings, les zones industrials, comercials i d'equipaments i les zones amb un baix grau de consolidació).
556
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
En definitiva, com s’ha pogut veure, la cartografia i els SIG han resultat una eina molt útil per a l’estudi dels canvis en el sistema d’assentaments de la plana de l’Alt Empordà, que hauria experimentat una radical transformació, passant de tenir una superfície urbanitzada bastant limitada, conformada per tipus del poblament tradicional i tipus d’hàbitat d’alta densitat, a comptar amb una extensa urbanització, majoritàriament constituïda per tipus del poblament lligats al turisme, i desenvolupada sota el predomini dels tipus d’hàbitat de baixa densitat. Notes 1
Realitzada en el marc del programa del doctorat en Geografia Humana, sota la direcció dels professors Antoni Durà i Helena Estalella, i que en breu culminarà amb la lectura de la tesi doctoral. Per a la realització d’aquesta recerca s’ha gaudit d’una beca de Formación de Personal Investigador (FPI) del Ministerio de Educación y Ciencia (MEC). Així mateix, actualment aquesta recerca s’inscriu en el projecte INTERFASE III (SEJ2006-01817/GEOG), finançat pel MEC, i del qual és investigadora principal la Dra. Françoise Breton. 2 A més de què hi ha diferències en el nivell de detall, les dates considerades en l’anàlisi, l’àmbit tingut en compte (sovint només els municipis de la costa) i, en alguna ocasió, en el tipus d’anàlisi cartogràfica (de tipus ràster en comptes de vectorial). 3 L’anàlisi i la comparació amb aquesta tercera fita temporal actualment es troba en fase de realització, s’inclourà en la tesi doctoral i serà objecte de futures publicacions. 4 Aquestes eren les imatges més recents disponibles quan es van iniciar els treballs de digitalització. Es van obtenir a través de la pàgina web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, des d’on –des de fa uns anys– es poden aconseguir els diferents productes digitals de l’Institut, que es poden descarregar sense cost. 5 Les fotografies de 1957 es van escanejar i corregir geomètricament; uns treballs, aquests, que es van realitzar en el si del grup de recerca INTERFASE. En canvi, les ortofotografies del MAPA, de les quals es va haver de sol·licitar la cessió d’ús, ja es trobaven en format digital i corregides. Tots aquests treballs –així com la resta d’elaboracions cartogràfiques– es van realitzar amb el programa SIG MiraMon (PONS, 2004). 6 Aquest fet, el de la desaparició de la superfície urbanitzada i la conseqüent renaturalització, pot ser més habitual en àrees de muntanya, com els Pirineus, on els processos d’abandonament per part de la població poden portar, en situacions extremes, al progressiu enrunament i fins i tot a la desaparició de l’assentament (GUIRADO, 2008). No obstant, en aquests contextos territorials només s’han donat uns pocs casos de desurbanització, per altra banda emblemàtics, com el de la urbanització La Pletera de Torroella de Montgrí (Baix Empordà), que la revisió del pla general del municipi establia que s’havia de desurbanitzar (ROMAGOSA, 2001). 7 Vilanova de la Muga, actualment agregat de Peralada, era el vint-i-dosè municipi. Per facilitar l’anàlisi i la comparació s’han tractat les dades d’ambdós municipis de forma agregada. 8 Amb l'entrada per a les eines, el carro i la llenya, la resta de la planta baixa per a les dependències dels animals, l'habitatge en el primer pis, amb les habitacions i la cuina-menjador, i la part de dalt per a guardar els fruits, en un últim pis de sostre alt –que a l’Empordà s’anomena “sobresala”–, sovint amb obertures en forma de galeria (COMPTE, 1963-64; LLOBET, 1958). Als pobles costaners (Roses i l’Escala), les cases presentaven la particularitat de les “façanes emblanquinades” (IGLÉSIES, 1958). 9 La importància de la propietat i de l’origen agrícola de la terra es pot comprovar, senzillament, posant atenció als noms de moltes de les urbanitzacions, que palesen molt clarament el seus orígens: Olivar d'en Muní, Mas Isaac, Els Olivars de Pau, Mas Oliva, Mas Fumats, Mas Boscà, Mas Nou, La Garriga, Can Jordi o Mas Gros.
Bibliografia AAVV (1978). Debat Costa Brava. Girona: Cambra de comerç i indústria. AKBARI, H.; ROSE, L. S.; TAHA, H. (2003). “Analyzing the land cover of an urban environment using high-resolution orthophotos”. Landscape and Urban Planning, 63: 1-14.
557
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
BARBA, J.; MERCADÉ, M. (2006). Les urbanitzacions a la província de Barcelona: localització i característiques dels sistemes de baixa densitat residencial. Barcelona: Diputació de Barcelona. BARBAZA, Y. (1988). El paisatge humà de la Costa Brava. Barcelona: Edicions 62 (original en francès, 1966). BRETON, F.; ROMAGOSA, F. (2002). “L’evolució dels principals usos del sòl (19571994) a través de la fotografia aèria”. RIBAS, A.; SAURÍ, D. (ed.). Canvis socioambientals a l’Alt Empordà (1950-2000). Girona: UdG, pp. 191-200. BUSQUETS, J.; DOMINGO, M.; EIZAGUIRRE, X.; MORO, A. (2003). Les formes urbanes del litoral català. Barcelona: Diputació de Barcelona. CALS, J. (1982). La Costa Brava i el turisme. Barcelona: Kapel. CAPEL, H. (1975). Capitalismo y morfología urbana en España. Barcelona: Asenet. CARRERAS, J. M. (2002). “La redistribució de la ciutat al territori de la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers de la Regió Metropolitana de Barcelona, 36: 25-48. CATALÁN, B. (2005). Creixements i caracterització dels usos del sòl urbans a la Regió Metropolitana de Barcelona. El cas de Sant Cugat del Vallès. Bellaterra: UAB. COMPTE, A. (1963-64). “El Alto Ampurdán”. Pirineos, 66-67: 5-284. CREAF (s. d.) Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya. Bellaterra: CREAF <http://www.creaf.uab.es/mcsc/index.htm>. FONT, A.; LLOP, C.; VILANOVA, J. M. (1999). La construcció del territori metropolità. Barcelona: Mancomunitat de municipis. FRAGUELL, R. M. (1994). Turisme residencial i territori (la segona residència a la regió de Girona). Girona: L’Eix Editorial. GUIRADO, C. (2008). “El paisatge de l’Alt Pirineu català: entre l’abandonament del territori i la naturbanització”. IV Simposio Internacional Territorios y Sociedades en un mundo en cambio. Miradas contrastadas desde Iberoamérica. Barcelona, 25-28 de març de 2008. Barcelona: Universitat de Barcelona. HEROLD, M.; SCEPAN, J.; CLARKE, K. C. (2002). “The use of remote sensing and landscape metrics to describe structures and changes in urban land uses”. Environment and Planning A, 34: 1443-1458. HUANG, J.; LU, X.X.; SELLERS, J. M. (2007). “A global comparative analysis of urban form: Applying spatial metrics and remote sensing” Landscape and Urban Planning, 82: 184-197. ICC (1994). Atlas de la Costa Brava de Catalunya. Barcelona: ICC. IGLÉSIES, J. (1958). “Geografia urbana”. SOLÉ SABARÍS, LL. (dir.). Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, Vol. I, pp. 599-626. LLOBET, S. (1958). “La casa rural”. SOLÉ SABARÍS, LL. (dir.). Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, Vol. I, pp. 481-498. MARTÍ, C. (2005). La transformació del paisatge litoral de la Costa Brava: Anàlisi de l’evolució (1956-2003), diagnosi de l’estat actual i prognosi de futur. Girona: UdG. MORA, J. (2004). Disseny d’un sistema d’informació ambiental pel seu ús en els processos de gestió integrada de zones costaneres. Aplicació a la Costa Brava. Girona: UdG. MUÑOZ, F. (2004). Urbanalització. La producció residencial de baixa densitat a la província de Barcelona, 1985-2001. Bellaterra: UAB. NUELL, H. (2001). Evolució dels usos del sòl a la Costa Brava, 1957-1993. Girona: UdG.
558
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
OJEDA, J. i VILLAR, A. (2006). “Evolución del suelo urbano/alterado en el litoral de Andalucía”. GeoFocus, 7: 73-99. PAVÓN, D.; VENTURA, M.; RIBAS, A.; SERRA, P.; SAURÍ, D.; BRETON, F. (2003). “Land use change and environmental conflict in the Empordà region of Catalonia, Spain”. Journal of Arid Environments, 54: 543-552. PONS, X. (2004). MiraMon. Sistema d'Informació Geogràfica i software de Teledetecció. Bellaterra: CREAF. ROMAGOSA, F. (2001). “Els aiguamolls de l'Empordà: de la destrucció a la protecció i l'ús turístic”. Estudis de Turisme de Catalunya, 9: 11-15. ROMERO, M. (2005). Cambios en la estructura del paisaje del Alt Empordà en el período 1957-2001. Girona: UdG. SAURÍ, D.; BRETON, F.; RIBAS, A.; LLURDÉS, J. C.; ROMAGOSA, F. (2000). “The ecological values of traditional land use in low-lying coastal environments: the example of the Aiguamolls de l'Empordà, Costa Brava”. Journal of Environmental Planning and Management, 43(2): 277-290. SERRA, P. (2002). Dinàmiques del paisatge agrari a l’Alt Empordà (1977-1997). Una anàlisi a partir de la teledetecció i dels Sistemes d’Informació Geogràfica. Bellaterra: UAB. SERRA, P.; SAURÍ, D.; PONS, X. (2004). “Evolució del paisatge agrari de l'Alt Empordà a través de la teledetecció i d'índexs paisatgístics”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 57: 237-256. SOLÀ MORALES, M. de (1993). Les formes de creixement urbà. Barcelona: UPC. VALERA, A.; AÑÓ, C.; SÁNCHEZ DÍAZ, J. (2007). “Crecimiento urbano (19561998) en el entorno metropolitano de Alacant – Elx (Comunidad Valenciana)”. Boletín de la A.G.E., 44: 169-186.
559
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA RELACIÓ ENTRE POBLACIÓ I POBLAMENT: UNA PROPOSTA DE CARTOGRAFIA BIVARIABLE I ANÀLISI ESPACIAL. ESPANYA, 1986-2006 Albert Esteve Palós (Centre d’Estudis Demogràfics) Xavier Franch Auladell (Centre d’Estudis Demogràfics) Joaquín Recaño Valverde (Departament de Geografia, UAB) Resum Aquesta comunicació proposa i discuteix la implementació d’una estratègia de representació cartogràfica i anàlisi espacial per caracteritzar la relació dinàmica entre població i poblament a Espanya entre 1986 i 2006. Amb les dades del Padró Nacional d’habitants i el Nomenclàtor de la Població es calculen a escala municipal dos indicadors: (i) la taxa de variació de la població i (ii) la taxa de variació de l’indicador de concentració (Esteve, 2005) entre aquests dos anys. La relació entre ambdós indicadors es representa cartogràficament utilitzant una llegenda bi-dimensional que resum en 9 categories la relació entre població i poblament. Finalment, es mesura el grau d’autocorrelació espacial global i local de cadascuna d’aquestes categories per mostrar les pautes territorials sobre la base de criteris estadístics ben definits. Com a resultat, obtenim una representació dinàmica i sintètica de l’evolució de la població i el poblament a Espanya en les dues darreres dècades, caracteritzades per un fort increment i redistribució interna de la població espanyola de conseqüències desiguals en l’estructura del poblament a escala municipal. 1. Introducció La geografia de la població estudia la distribució, estructura i dinàmica de la població en el territori (Noin i Thumerelle 1993) i les relacions que es donen entre aquests tres aspectes. De la relació entre població i territori en surt el poblament, un concepte utilitzat per referir-se al procés segons el qual un territori rep la seva població o també a la distribució geogràfica que en resulta (Pressat 1987). Si bé és evident que ambdues dimensions estan força relacionades - el procés d’assentament de la població en un territori té efectes sobre la distribució territorial de la mateixa -, també és evident que no comparteixen la mateixa escala temporal. L’estructura del poblament entesa com la forma que adopten els assentaments humans en un territori és el resultat d’una combinació de causes de naturalesa diversa: física, ecològica, històrica, demogràfica, social, econòmica, política i administrativa. La forma en què s’estableixen per primer cop els individus en un territori pot condicionar el tipus de poblament, però també és cert que l’estructura del poblament té una presència temporal que moltes vegades sobrepassa la vida del seus pobladors, sempre que no estigui sotmesa a xocs poblacionals destacables que impliquin un creixement accelerat de la població en un breu espai de temps. D’altra banda, la perdurabilitat del poblament ens permet avui en dia examinar les seves formes sense preocupar-nos gaire per la referència temporal de les dades que observem. No succeeix el mateix amb les xifres de població vinculades a aquests assentaments.
560
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Des d’una perspectiva morfològica i demogràfica del poblament, aquesta comunicació té com objectiu principal examinar la relació entre població i poblament a Espanya en les dues darreres dècades i proposar una metodologia d’anàlisi per a il·lustrar-ne la seva naturalesa dinàmica. Tanmateix, aquesta comunicació pretén recuperar, tal com reclamava el professor Mendizàbal en el I Congrés Català de Geografia, una temàtica clàssica en els estudis de Geografia que antuvi s’havia caracteritzat per tractar temes com ara: i) la concentració o dispersió dels habitatges en una regió; ii) l’estructura interna dels nuclis de població, tant en relació amb la seva morfologia com en la relació que hi ha entre els éssers humans i els sistemes agrícoles; iii) els aspectes històrics, els orígens i l’evolució dels diferents tipus de poblament (Mendizàbal 1991). El període que comprèn aquesta investigació, 1986-2006, està marcat per un fort augment de la població espanyola i canvis notables en la seva distribució interna. En un context de davallada de la fecunditat, l’aportació escassa del creixement vegetatiu s’ha vist compensada per l’arribada d’immigració estrangera. La població espanyola ha crescut en més de 6,5 milions d’habitants, dels quals 4 milions són migrants internacionals. A aquest increment cal afegir canvis importants en l’estructura de les migracions interiors a Espanya. Són canvis que s’inicien ja a la dècada dels 70 quan perden importància les migracions de llarga distància, caracteritzades pel patró clàssic de migració rural, i que donen pas a un tipus de migració de curta distància, sovint intraprovincial. L’escurçament de les distàncies, però, no ha anat acompanyat d’una disminució dels moviments interns. El nou patró de mobilitat es relaciona amb un perfil migratori per edats típic de societats post-industrials que té com a protagonistes els adults-joves, les persones properes a l’edat a la jubilació i la població d’edat avançada (García Coll, 2005). A partir de la dècada dels 90, s’observa una mobilitat de tipus residencial relacionada amb la desconcentració urbana i amb la reestructuració dels espais metropolitans (Serra, 1997; Módenes 2006). Aquesta dinàmica incidirà de manera directa sobre el poblament. A més, en la darrera dècada hem d’afegir l’expansió del mercat de l’habitatge que ha suposat la construcció de nous habitatges i la urbanització de noves àrees. 2. L’estructura del poblament dels municipis espanyols La Geografia ha utilitzat criteris de densitat i volum de població per classificar els tipus de poblament. La classificació més popular del poblament és aquella que el diferencia segons el seu caràcter urbà o rural. De la diversitat de criteris que es poden utilitzar per establir aquesta classificació, el llindar de població és, sens dubte, el més utilitzat Hugo, Champion, Lattes 2001). La complexitat creixent del poblament obliga, més enllà de la grandària de l’assentament, a considerar altres aspectes com la concentració, la densitat de població, l’accessibilitat o el grau d’aïllament dels diferents assentaments (Coombes i Raybould 2001). La densitat de població com a indicador de concentració gaudeix d’una gran acceptació en el conjunt de les ciències socials. A efectes de mesurar el poblament i tenint en compte la naturalesa de les dades de què es disposa, hi ha motius per discutir la validesa d’aquest indicador com a mesura del grau de concentració de les formes de poblament. El principal retret que es fa a aquest indicador és la seva incapacitat per donar compte de la dispersió de la població dins de la unitat d’àrea de referència. Si bé és cert que una densitat molt elevada de població en una unitat de superfície reduïda implica un poblament de tipus concentrat, no succeeix el mateix amb les densitats baixes. Per resoldre aquest inconvenient, Esteve (2003) proposa un indicador de concentració alternatiu que informa del grau de dispersió-concentració de
561
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
la població en una unitat d’àrea que es calcula a partir de la població de cadascun dels assentaments o entitats de població que l’integren. Les dades utilitzades per calcular aquest indicador pels municipis espanyols provenen del Nomenclàtor de la Població dels anys 1986 i 2006. El Nomenclàtor és una font associada al cens que proporciona informació del nombre d’entitats de població i el nombre d’habitants inscrits. Per entitat de població s’entén qualsevol àrea habitable dins dels límits municipals, habitada o excepcionalment deshabitada, clarament diferenciada dins dels mateixos límits i que es coneguda amb una denominació específica que l’identifica sense possibilitat de confusió. Un municipi pot constar d’una o més entitats de població, i cada entitat de població pot constar d’un nucli més una part disseminada. Considerant les característiques de la font en qüestió, l’Indicador de Concentració permet obtenir una mesura quantitativa del grau de concentració a partir de les dades de les entitats de població del Nomenclàtor. Es tracta d’un indicador relatiu que no depèn de la grandària de població i que pren valors de 0 a 1, de màxima a mínima dispersió. La formulació matemàtica és la següent:
∑ x + 10 ⋅ x 2 i
IC =
d
i
X2
On xi és la població de cada entitat singular i, xd la suma de la població disseminada del municipi i X la població total del municipi. La utilització d’un factor multiplicador en el cas de la població disseminada es basa en el supòsit que la població dispersa s’agrupa, per terme mig, en assentaments de 10 habitants. Els valors igual 1 indiquen màxima concentració, el que vol dir que tota la població del municipi viu agrupada en una sola entitat sense poblament disseminat. Els valors propers a 0 indiquen màxima dispersió. En funció dels valors d’aquest indicador, hem creat una classificació en cinc grups: (i) Dispers, amb valors de 0 a 0.2; (ii) Dispers intermedi, de 0.2 a 0.4; (iii) Mixt, de 0.4 a 0.6; (iv) Concentrat intermedi, de 0.6 a 0.8; (v) Concentrat, de 0.8 a 1. En estudis previs sobre el poblament a Catalunya (Esteve, 2005), s’ha demostrat la validesa d’aquest indicador per informar del grau de dispersió de la població dins d’un municipi i l’escassa influència que les discontinuïtats temporals de la font exerceixen sobre el càlcul de l’indicador. En aquest treball hem calculat l’indicador de concentració del poblament dels municipis d’Espanya en dos moments del temps, 1986 i 2006, i hem agrupat els valors resultants segons les cinc categories esmentades abans. Els Mapes 1 i 2 mostren els resultats per l’any 1986 i 2006. En primer lloc, cal destacar que la distribució territorial del diferents tipus de poblament és força semblant entre 1986 i 2006. Només un 18% dels municipis han variat de categoria en aquest període, fet que demostra la continuïtat del poblament en el temps, malgrat els canvis que en aquest mateix període s’han donat en el creixement i distribució interna de la població. La mitjana aritmètica de l’indicador de concentració de tots els municipis és igual a 0,74 pels dos anys. La majoria de municipis a Espanya són de tipus concentrat (60%). Més del 60% de la població espanyola viu en municipis d’estructura concentrada. La majoria de províncies espanyoles, a excepció de les situades a l’extrem nord de la península, Múrcia, i les Canàries, presenten una estructura de poblament concentrat. D’altra banda, en el cas de Galícia, Astúries, Cantàbria, Múrcia i Canàries, el poblament és majoritàriament de tipus dispers. En
562
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
aquestes comunitats, més del 40 % de la població resideix en municipis de tipus dispers o dispers intermedi. En el cas de la regió de Múrcia, però, és evident que l’extensió dels seus municipis, clarament per sobre de la mitjana espanyola, pot estar condicionant el resultat de l’indicador de concentració. Catalunya mostra dos tipus de poblament clarament diferenciats, dispers al nord i concentrat al sud. Una distribució similar s’observa en els casos d’Aragó, Navarra i el País Basc. Mapes 1 i 2. Indicador de Concentració del poblament, Espanya 1986 i 2006
Font de dades: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’ INE; Nomenclàtor de la Població dels anys 1986 i 2006.
3. Els canvis en l’estructura del poblament i l’evolució de la població Per il·lustrar amb major detall els canvis ocorreguts en l’estructura del poblament entre 1986 i 2006 hem calculat la taxa de variació del poblament a partir de l’indicador de concentració (IC) d’aquests dos anys: ΔIC86−06 =
IC 06 − IC86 IC86
Aquest indicador ofereix una mesura relativa de la variació del grau de concentració de la població d’un municipi entre dos moments del temps. Els valors positius indiquen un augment de la concentració de la població a l’interior del municipi, que no necessàriament, com es veurà més endavant, està relacionat amb variacions en el nombre d’habitants. Així, un municipi pot perdre població i concentrar-se com a resultat d’una davallada de la població desigual en funció de les entitats de població que l’integren i que alteri la relació numèrica entre el volum de població de cada entitat. Tanmateix, un municipi pot guanyar població i desconcentrar-se si el creixement de la seva població suposa, per exemple, l’aparició de noves entitats de població (ex. noves urbanitzacions) o creixements asimètrics de les entitats de població que l’integren. El Mapes 3 i 4 ens mostra els mapes de la variació de l’indicador de concentració i del creixement de la població respectivament. La variació del nombre d’habitants (P) es calcula de forma anàloga a la variació de l’indicador de concentració:
563
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ΔP86−06 =
P06 − P86 P86
Mapes 3 i 4. Taxa de variació de l’Indicador de Concentració i de la població, Espanya 1986 i 2006
Font de dades: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’ INE; Nomenclàtor de la Població dels anys 1986 i 2006.
Amb l’objectiu de contrastar la informació d’ambdós mapes, hem utilitzat una trama comuna que classifica els municipis segons hagin variat menys d’un -10%, entre – 10% i 10%, i més d’un 10% en els nivells de concentració i nombre d’habitants respectivament. En tons blaus es mostren els municipis que es desconcentren i perden població, en tons blancs els municipis que es mantenen estables i en tons vermells els municipis que es concentren i guanyen població amb una intensitat superior al 10%. Respecte a la variació dels nivells de concentració, cal destacar, en primer lloc, la relativa estabilitat del poblament entre 1986 i 2006. Gairebé un 70% dels municipis no tenen una variació de l’indicador de concentració superior al 10% en cap dels dos sentits, dispersió o concentració. Galícia i Astúries destaquen per l’elevat nombre de municipis que presenten estructures més concentrades al final d’aquest període. Per contra, prop d’un 14% de municipis que es desconcentren es localitzen majoritàriament en el litoral mediterrani, les illes Balears i la Comunitat de Madrid i els seus municipis adjacents. La relativa estabilitat del poblament contrasta amb l’evolució de la població municipal en aquest període. En aquest cas, un 80% dels municipis han variat la seva població en menys d’un 10% o en més d’un 10%. Són majoria els municipis que perden població (al voltant del 50%) i que tenen una presència força estesa en tota la geografia espanyola a excepció de Madrid, les províncies costaneres, les Balears i les Canàries. No ens aturarem aquí a examinar les causes del creixement de la població. El nostre objectiu és examinar la relació que hi ha entre població i poblament, mesurada amb la variació del nombre d’habitants i la variació de la concentració de la població a l’interior dels municipis respectivament. Per examinar la relació entre ambdues variables hem calculat, en primer lloc, el coeficient de correlació de Pearson, el resultat del qual ens permet afirmar de forma consistent que no hi ha relació lineal entre les dues dimensions. Això vol dir que els
564
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
canvis en la població no estan relacionats de forma específica amb els canvis en l’estructura del poblament. Per exemple, tenim que no necessàriament els municipis que creixen es concentren i el municipis que decreixen es dispersen, ni tampoc es produeix la situació inversa. La manca de relació lineal entre creixement i concentració és deguda en part a la no normalitat en termes estadístics de les sèries comparades i a l’elevada variància de les observacions. Per minimitzar l’efecte d’aquests problemes hem optat per examinar la relació entre les variables fent una recodificació dels seus valors tres intervals, seguint la classificació utilitzada en la seva representació cartogràfica (veure Mapes 3 i 4). S’han creat dues variables categòriques de tipus ordinal, una per a cada variació. A partir d’aquí, hem analitzat la distribució dels municipis en una taula de contingència de doble entrada en què es classifiquen els municipis segons pertanyin a una de les nou combinacions possibles (3 nivells de creixement de la població per 3 nivells de concentració del poblament). L’anàlisi de la distribució dels municipis segons aquesta doble classificació (veure Taula 1) ens diu, en primer lloc, que no hi ha independència entre les dues variables segons el contrast d’independència realitzat a partir de l’estadístic khi-quadrat (845.9 i un p-valor <0.001), contràriament al que hem observat quan la correlació es fa a partir de les variables quantitatives. Per examinar a continuació la direccionalitat d’aquesta relació, hem utilitzat el test del coeficient d de Somers simètric per a variables ordinals. Els resultats confirmen que existeix una relació amb una direcció inversa (el seu valor és -0.14 amb una significació aproximada o nivell crític de < 0.001); és a dir, tenim que una categoria elevada en una variable està relacionada amb una categoria baixa en l’altra. Encara que el test és significatiu i, per tant, hi ha direccionalitat en la relació, aquesta relació negativa no és molt acusada. TAULA 1. Distribució dels municipis segons la taxa de variació de l’Indicador de concentració i de la seva població, Espanya 1986 i 2006
Variació de l'Indicador de Concentració, 1986-2006
Variació de la població, 1986-2006 < -10% De -10% a 10% > 10% < -10% 263 196 661 De -10% a 10% 3.289 1.163 1.002 > 10% 714 312 397 Font de dades: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’ INE; Nomenclàtor de la Població dels anys 1986 i 2006.
La relació inversa observada entre les variables pot semblar, en un primer moment, un resultat contraintuïtiu. Segons això, els municipis que creixen més significativament (per sobre del 10%) són els que més redueixen el seu índex de concentració; en canvi, els municipis que perden població són els que més augmenten la seva concentració. El creixement de la població no té associada una major concentració de la població en el territori, mentre que el decreixement de la població tampoc tindria associada una menor concentració de la població. Quan la població creix i la població a l’interior del municipi es desconcentra, es dóna el cas d’un municipi en què aquest creixement ha incidit de forma desigual entre les entitats de població que el formen, fent minvar el pes relatiu que podia tenir l’entitat més poblada. Això pot ser el resultat de l’aparició de nous assentaments (com ara urbanitzacions) o la consolidació d’assentaments. En canvi, quan la població decreix i la població a l’interior del municipi es concentra, es dóna el cas d’un tipus de municipi amb una estructura de poblament dispersa en la qual l’entitat més poblada ha augmentat el seu pes específic respecte de la resta, amb independència de la seva variació poblacional. Es podria donar el cas d’un despoblament selectiu que afectaria particularment a les entitats més petites o al poblament disseminat, mentre que
565
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
en la capçalera municipal, sovint la més poblada, aquest despoblament no seria tan intens. 4. Població i poblament a Espanya Finalment, per veure la distribució territorial de cadascuna de les combinacions presentades en la Taula 1, presentem el mapa en què apareixen representades les combinacions possibles, classificades amb una llegenda de doble entrada (Mapa 5). La intensitat del color dins d’una mateixa gama informa de la menor o major concentració del poblament i la gama de color informa del creixement de la població. La gama blava indica decreixement per sota del 10%; la verda, estabilitat (entre el -10% i el 10%); i la vermella, creixement de la població per sobre del 10%. Com a resultat, obtenim un mapa de cartografia bivariable on es poden veure el tipus de relació entre població i poblament que hi ha a cada municipi i les pautes territorials que dibuixen. El mapa mostra la diversitat dels municipis espanyols quant a la seva dinàmica territorial. La categoria més nombrosa correspon als municipis que perden població i la seva estructura del poblament no es veu afectada per aquest fet. Normalment, es tracta de municipis amb estructures concentrades sobre les que el decreixement de la població no altera la distribució dels pesos relatius de les entitats que l’integren, ja sigui perquè hi ha una sola entitat o bé perquè totes les entitats perden població de forma similar. D’altra banda, hi ha els municipis en els quals ni la població ni el poblament experimenten canvis significatius durant aquest període. La presència d’aquest tipus de municipis és reparteix de manera equitativa per la geografia espanyola, encara que destaquen comunitats com Andalusia, la Comunitat Valenciana, Navarra i el País Basc. Pertanyen a aquesta categoria ciutats com Madrid, Barcelona, Valladolid i Gijón. A continuació trobem els municipis que creixen amb nombre d’habitants però que no veuen alterats els seus nivells de concentració. Són municipis en els quals el creixement s’ha donat sobre l’estructura del poblament que ja existia l’any 1986. La Comunitat de Madrid té la majoria de municipis d’aquest tipus. Es tracta de municipis situats a la perifèria de la ciutat de Madrid. MAPA 5. Població i poblament a Espanya, 1986-2006
Font de dades: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’ INE; Nomenclàtor de la Població dels anys 1986 i 2006.
566
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Els casos comentats fins ara es corresponen amb els municipis on no ha variat l’indicador de concentració i que representen més del 60% dels casos. Si observem ara els municipis en els quals ha variat l’estructura del poblament, veurem quina és la implantació territorial d’aquesta relació inversa que hem comentat anteriorment. Per una banda, en la majoria de municipis de Galícia, Astúries, part d’Andalusia oriental i en províncies com Ciutat Reial, Albacete i Múrcia, es constata una destacada davallada poblacional a la vegada que es concentra llur poblament. Aquest fet pot estar vinculat amb una pèrdua de població que afectaria particularment a les entitats menys poblades d’aquests municipis o a la població disseminada. Per altra banda, tenim els municipis que guanyen població però que es desconcentren. És el cas de la majoria de municipis que creixen en el litoral mediterrani, les illes Canàries i Balears, la zona costanera de Huelva, el nord de la província de Toledo i algunes zones interiors de la Comunitat de Madrid. Aquí es tracta de municipis on el creixement de la població estaria relacionat amb l’aparició de noves àrees de poblament o amb el creixement i consolidació d’entitats de població que eren relativament petites a inicis del període estudiat. 5. Conclusions En aquesta comunicació hem presentat els resultats d’una investigació no conclosa que té com a objectiu explicar la relació dinàmica entre població i poblament. Atesa la naturalesa del congrés i els continguts temàtics de la sessió en la qual presentem els nostres resultats, hem optat per centrar-nos exclusivament en el tractament cartogràfic d’aquesta relació. El resultat és un mapa bivariable que classifica els municipis espanyols segons la variació de la població i del poblament. De la relació entre les dues variables sorgeixen nou categories de municipis amb una lògica i distribució espacial diferenciada. Els resultats obtinguts són molt suggerents des del punt de vista explicatiu. Sens dubte, la realització d’un model que permeti explicar els canvis en l’estructura del poblament haurà de tenir en compte les relacions que aquest mapa ha posat de manifest. Per exemple, els canvis en el poblament estarien condicionats, en primer lloc, per l’estructura prèvia del poblament. Això vol dir que l’impacte del creixement de la població sobre el poblament tindrà efectes desiguals en funció de l’estructura del poblament, però que no totes les estructures del poblament tenen el mateix potencial de creixement. Amb això no volem dir que existeixi un efecte del poblament sobre el creixement, sinó que més aviat determinats tipus de poblament presenten unes característiques que els fan especialment susceptibles de perdre població (ex. aïllament, estructura productiva). Per altra banda, no és cert que estructures municipals concentrades segueixin essent concentrades després d’un intens creixement de la població. En aquest cas, s’hauria de condicionar l’efecte de l’estructura prèvia del poblament tenint en compte variables com la saturació del municipi (la densitat de població seria un bon indicador) o el seu perfil residencial (primeres o segones residències, municipi turístic, etc). Amb tot, un model de relació entre població i poblament haurà d’incloure aquestes i altres variables per explicar la varietat de situacions i matisos que ens mostra el mapa que hem presentat en aquesta comunicació. Referències COOMBES, M. i RAYBOULD, S. (2001): "Public Policy and Population Distribution: Developing Appropiate Indicators of Settlement Patterns", Environment and Planning C: Government and Policy, XIX, 2, pàg. 223 - 248.
567
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ESTEVE, A. (2003): El Nomenclàtor com a font per a l’estudi territorial de la població a Catalunya. Aplicacions 1857-1998. Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Geografia, Tesis Doctoral en xarxa: www.tdcat.cbuc.es/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1204103-172838. ESTEVE, A. (2005): "Concentración y asociación espacial del poblamiento: una aplicación a Cataluña en el siglo XX", Estudios Geográficos, LXVI, 259, pp. 481505. GARCÍA COLL, A. (2005): "Migraciones interiores y transformaciones territoriales", Papeles de Economía Española, nº104, pp.76-91. HUGO, G., CHAMPION, A. i LATTES, A. (2001): "New Conceptualisation of Settlement for Demography: beyond the rural/urban Dichotomy" a IUSSP Conference, Bahia, Brazil, pàg. 33. MENDIZÀBAL, E. (1991): "Les noves tendències del poblament" a Primer Congrés Català de Geografia, Barcelona, Societat Catalana de Geografia, pàg. 159 - 178. MÓDENES, J. A. (2006): “Una visión demográfica de la movilidad residencial reciente en España”, Papers de Demografia, nº 292, pp. 1-21. NOIN, D. i TUMERELLE, P.J. (1993): L'étude geographique des populations, París, Masson. PRESSAT, R. (1987): Diccionario de Demografía, Barcelona, Oikos-Tau. SERRA, J. (1997): “Migracions metropolitanes y desconcentració demográfica”, Revista Económica de Catalunya, nº 33, pp. 77-88.
568
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
CÀLCUL I CARTOGRAFIA DE LA IRREGULARITAT PLUVIOMÈTRICA TEMPORAL A CATALUNYA MITJANÇANT TÈCNIQUES SIG Joan-Albert López-Bustins1, 2, Montserrat Salvà-Catarineu2,3 i Thomas Cernocky1 1 Grup de Climatologia, Universitat de Barcelona 2 Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional, Universitat de Barcelona 3 Grup de Recerca Biodiversitat i Biosistemàtica Vegetals (GReB), Universitat de Barcelona 1. Introducció Catalunya té un clima mediterrani, a excepció, de la Val d'Aran1. Els règims de circulació atmosfèrica de la conca mediterrània mostren un cicle estacional lligat a la circulació temperada i humida de l’oest a l’hivern i a una d’estrictament subtropical a l’estiu. El clima mediterrani s’ubica en una transició geogràfica entre el domini temperat i humit de les latituds mitjanes i l’àrea àrida i desèrtica del cinturó dels anticiclons tropicals. La gran complexitat geogràfica de la conca mediterrània composta de tres penínsules de remarcable extensió a la vessant nord, i la seva singularitat, quasi semitancada a l’Atlàntic, donen lloc a una gran diversitat de subclimes, basats en una gran varietat de comportaments atmosfèrics, principalment pluviomètrics. Quan els factors geogràfics intervenen en la dinàmica de la circulació, provoquen una distribució estacional de la precipitació en certes regions de la conca que difereixen de la típica mediterrània. Específicament, a la franja est de la Península Ibèrica on s’ubica Catalunya, a sotavent de la influència atlàntica, la tardor és l’estació més plujosa, mentre l’hivern és relativament sec (MARTÍN-VIDE i OLCINA CANTOS, 2001). El relleu de la orografia catalana juga un paper important per afavorir microclimes i comportaments pluviomètric molt diferenciats a nivell local. Des dels Pirineus, amb pics de més de 3.000 metres, fins a la línia de costa, relativament propera, hi ha tot un ampli ventall de matisos en el clima de Catalunya (Figura 1). Figura 1. Mapa hipsomètric de l'àrea d'estudi (Catalunya: 32.107 km2) i la seva ubicació en l'àmbit geogràfic europeu.
569
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Aquesta complexitat geogràfica de Catalunya no afavoreix la detecció de tendències o generació d'escenaris futurs de la seva precipitació, així com la modelització espacial d'aquesta variable (LLEBOT, 2005). La precipitació a Catalunya ve caracteritzada per una alta irregularitat, tant espacial com temporal, que comporta una gran varietat de règims pluviomètrics (MARTÍN-VIDE, 2005) i una alta torrencialitat (LÓPEZBUSTINS, 2007). Per poder analitzar la precipitació en àmbits mediterranis com el de Catalunya s'empren índexs d'irregularitat pluviomètrica, que són paràmetres estadístics que poden esdevenir una eina útil en la planificació del terrritori per a fins agrícoles, urbans, de gestió dels recursos hídrics, etc. També són útils per a estudis medioambientals com són els del seguiment de la degradació o pèrdua de sòls (DE LUIS et al., 1997). Entre els índexs d'irregularitat pluviomètrica cal destacar el coeficient de variació (CV) i l'índex de disparitat consecutiva (S1). El CV és una mesura de dispersió relativa per comparar les variabilitats pluviomètriques de diferents observatoris i es defineix com el simple quocient entre la desviació típica i la mitjana, i es pot optar per expressar-ho en percentatge: CV = (S/X)·100 (%). El S1 és un índex d’irregularitat temporal anomenat en origen índex de disparitat consecutiva, el qual fou proposat per MARTÍN-VIDE (1987) per avaluar l’ordre temporal de la pluviometria, i es defineix com la mitjana dels valors absoluts dels logaritmes neperians dels quocients de cada valor i el precedent2: S1 = (∑│ln (Pi+1 / Pi)│)/(n-1). Aquest índex ofereix una representació espacial de la irregularitat pluviomètrica amb certs matisos interessants respecte a la del CV, realçant el pes pluviomètric amb origen a la conca mediterrània, que es caracteritza per una elevada irregularitat temporal (MARTÍN-VIDE, 2003). A priori, aquelles àrees on aquests índexs siguin més elevats ens indicaran àrees de comportament pluviomètric més pròpiament mediterrani. La cartografia de variables climàtiques ha estat tradicionalment resolta mitjançant mapes d'isolínies amb un traçat manual per part d'experts en la matèria i coneixedors del territori (VICENTE-SERRANO i SAZ, 2002). No obstant, les noves tecnologies, entre elles, els Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG) ens permeten crear cartografies més precises i de forma automàtica. Els SIG permeten cartografiar i modelitzar aquestes variables (precipitació, temperatura, radiació solar, etc.) com varis estudis ja han pogut demostrar satisfactòriament (AGNEW i PALUTIKOV, 2000; NINYEROLA et al., 2000; FELICÍSIMO et al., 2001; DALY et al., 2002; VICENTE-SERRANO i SAZ, 2002; CORNET, 2005; NAZARENO, 2005; entre altres). L'objectiu d'aquest projecte és calcular un índex d'irregularitat pluviomètrica i cartografiar-lo per a Catalunya a partir d'una modelització portada a terme per una sèrie de variables físiques (independents) mitjançant tècniques SIG. El CV ja ha estat modelitzat per un estudi anterior (CERNOCKY et al., 2008), per això, el S1 és l'objecte d'estudi d'aquest projecte. Aquesta darrera cita es una referència important per a aquest treball, juntament amb la de NINYEROLA et al. (2000) d'on ha derivat l'Atles Climàtic de Catalunya digital. 2. Dades i període d'estudi L'anàlisi ha de partir d'uns valors reals de S1 de l'àrea d'estudi. Per obtenir-los s'ha de calcular l'índex per a una xarxa de sèries de precipitació relativament densa i homogènia espacialment arreu del territori. Un període d'estudi, tanmateix, de com a mínim 30 anys
570
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
és essencial per a la recerca en climatologia. La segona meitat del segle XX és idònia per a l'estudi. El període 1951-2000 es caracteritza per unes variabilitats climàtiques destacades. Hi ha una clara influència antròpica, més pronunciada, a la segona meitat del període respecte al primer, i té lloc l’inici d’un canvi climàtic (4t. IPCC). El càlcul del S1 es fa anualment i per a cada una de les quatre estacions. Les estacions de l'any es tracten des del punt de vista climatològic: tardor (SON), hivern (DGF), primavera (MAM) i estiu (JJA). L'homogeneïtat espacial de la distribució de les sèries s'intenta conformar a partir de la divisió administrativa comarcal. A Catalunya hi ha 41 comarques. L'àrea mitjana d'una comarca catalana és 783,1 km2. S'adjudicarà un nombre de sèries pluviomètriques a cada comarca en funció de la seva extensió (1 sèrie si la superfície comarcal és inferior a la mitjana, 2 si és superior però no el doble i 3 sèries si és més del doble). Es dedueixen 59 sèries potencials, de les quals se n'aconsegueix gairebé la seva totalitat, 56 (Figura 2). Són dades de precipitació homogeneïtzades a resolució mensual de la base de dades NESAP (NorthEastern Spain Adjusted Precipitation, Grup de Recerca del Canvi Climàtic de la Universitat Rovira i Virgili) i de l'Institut Nacional de Meteorologia (INM). En definitiva, s'obté una estació meteorològica, amb dades de precipitació durant el període 1951-2000, cada 575 km2 aproximadament. Figura 2. Localització de les 56 sèries de precipitació de partida en el territori de Catalunya.
571
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. Mètode i variables emprades 3.1 Mètode Amb una xarxa relativament densa de punts de l'àrea d'estudi es pot realitzar una interpolació espacial basada en mètodes quantitatius. Aquests mètodes poden ser globals, locals i d'interpolació geoestadística (BURROUGH i MCDONNELL, 1998). En aquest estudi s'ha treballat un híbrid de model global i geoestadístic. És global perquè es du a terme una regressió múltiple a partir de distintes variables geogràfiques físiques d'on s'obtenen uns valors estimats del S1 que no tenen perquè coincidir amb els valors reals. I és geoestadístic perquè s'aplica una interpolació mitjançant la distància inversa ponderada (Inverse Distance Weighted -IDW-) als residus de la regressió. Aquest mètode s'ha escollit perquè és la tècnica més comunament usada per desenvolupar models empírics (LANZANTE, 1996) i per la simplicitat de la seva aplicació. Els programes emprats són l'ArcGis 9.2 per a la cartografia dels resultats i l'Statgraphics per al càlcul de l'equació de la regressió. L'expressió matemàtica de la regressió múltiple segons TVEITO (2006): Z(s) = β0 + β1x1(s) + β2x2(s) + ... + βpxp(s) + δ(s), on δ és l'error aleatori amb distribució normal. En el model de regressió utilitzat, Z*(s) relaciona la variable dependent Z(s) amb les variables independents xi(s): Z*(s) = β0 + β1x1(s) + β2x2(s) + ... + βpxp(s) El mapa de residus es calcula restant als valors reals els valors modelitzats i portant a terme una interpolació: σ*(s) = Z(s) – Z*(s). El resultat dóna a conèixer aquella variabilitat que no es pot explicar amb el model. Aquests residus poden derivar de les dades de partida a causa d'errades en la informació geogràfica digital o de la informació climàtica de les estacions meteorològiques (NINYEROLA et al., 2000). La predicció dels valors de la variable dependent Z(s) s'obtenen sumant les cartografies del model de regressió Z*(s) (obtinguda amb la calculadora ràster en incloure l'equació del model) i de la variable residual σ*(s) (obtinguda mitjançant una interpolació IDW). La Figura 3 mostra de manera simplificada el procés metodològic de l'anàlisi.
3.2 Variables emprades Les variables utilitzades en aquest projecte es poden dividir en dues categories: la variable independent (S1) i les variables independents. Les variables independents són les susceptibles de predir o modelar la variable dependent. La majoria, a excepció de l'altitud i de les coordenades (x, y), s'han deduït del model digital d'elevació (MDE) de Catalunya amb una resolució de 200 metres de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) i d'altres capes vectorials de línies (distància als mars).
572
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 3. Esquema dels passos del mètode d'anàlisi.
Variable dependent Model de regressió
+
Càlcul dels residus
Variables independents Cartografia del model de regressió
Interpolació dels residus mitjançant IDW
+ Cartografia dels residus
= Validació
Mapa final
Les variables independents seleccionades són les següents: a) Altitud S'ha emprat la dada proporcionada a cada estació meteorològica per les bases de dades de partida. L'altitud permet distingir entre els climes de muntanya i els de costa o planes. b) Altitud mitjana Per solucionar la complexitat de l'orografia catalana se suavitza el terreny a partir del MDE (TVEITO, 2002). Aquesta variable suavitzada elimina l'altitud assignada als punts d'estudi (56 estacions) segons l'orografia local i s'inclouen en unitats de relleu del territori més extenses. Els radis considerats per calcular les altituds mitjanes han estat 5, 10 i 15 km. c) Altitud mínima Ídem que b), però detecta quina és l'altitud mínima dins un radi determinat. d) Distància a la Mar Mediterrània S'han creat capes ràster de distància a la Mar Mediterrània de tota l'àrea d'estudi. Aquesta mar semitancada influeix directament en les precipitacions torrencials de Catalunya. e) Distància al Mar Cantàbric Ídem que d). Algunes zones de Catalunya poden tenir una climatologia composada per fluxos mediterranis i atlàntics, per tant, la proximitat al Mar Cantàbric pot condicionar directament el comportament pluviomètric d'alguns punts de l'àrea d'estudi. f) Latitud El valor d'aquesta variable ve explícita en les bases de dades subministrades. Ve en graus (º) però s'extreuen els seus valors en UTM (fus 31N) per a cada estació. La latitud és susceptible de reflectir un cert patró de variabilitat Nord-Sud per la circulació atmosfèrica meridiana.
573
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
g) Longitud Ídem que f), però és susceptible de reflectir la circulació atmosfèrica zonal (Oest-Est). h) Radiació solar Aquesta variable és un mapa d'ombres de l'àrea d'estudi que s'executa a partir del MDE. Ens proporciona indirectament informació sobre la radiació solar rebuda, ja que hi ha una escassetat de dades al respecte. L'exposició ens permet detectar alguns microclimes per explicar alguns efectes locals del relleu (AGNEW i PALUTIKOV, 2000). S'han obtingut valors distints segons l'estació de l'any i anualment, ja que s'ha considerat una altitud mitjana del Sol sobre l'horitzó diferent per a cada moment de l'any (PONS, 1996). L'azimut s'ha mantingut constant per a tots els càlculs (180º -Sud-). i) Pendent Aquesta variable també està directament correlacionada amb la radiació solar (AGNEW i PALUTIKOV, 2000) i pot ajudar a aportar informació sobre aquesta variable. El nombre total de variables independents és 13: Altitud, altitud mitjana 5 km, altitud mitjana 10 km, altitud mitjana 15 km, altitud mínima 5 km, altitud mínima 10 km, altitud mínima 15 km, latitud, longitud, radiació solar i pendent. 4. Resultats i discussió Les relacions determinístiques entre els valors reals del S1 i les variables geofísiques s'han obtingut per a cada estació i anualment (Quadre 1). Els millors ajustaments són a la primavera i a l'estiu on s'aconsegueix explicar més del 70% de la variabilitat de l'índex. L'ajustament menys satisfactori és a l'hivern, fet que també detectà CERNOCKY et al. (2008) per al CV. Anualment, obtenim un ajustament bastant satisfactori entre els valors observats i predits (Figura 4). Figura 4. Relació entre els valors anuals del S1 observats i predits pel model de les 56 sèries de precipitació.
La variable independent que influeix més directament en aquest índex de la irregularitat pluviomètrica és la longitud, i de forma inversament proporcional. Per tant, les Terres de Ponent són les més susceptibles de tenir una major irregularitat pluviomètrica. El Pla de Lleida i les Terres de l'Ebre tindran uns valors més elevats del S1 que la Catalunya 574
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Central. De fet, són les àrees més seques de Catalunya. Això es detecta clarament a l'estiu (Figura 5). La latitud també té un pes important en la distribució espacial. És la tercera variable més important en els models de regressió de la primavera i anualment, com es palesa en el fort gradient entre els alts valors del Delta de l'Ebre i els baixos de la Val d'Aran. La irregularitat pluviomètrica no és característica de climes oceànics com el del Pirineu Occidental català. D'aquí la importància de la distància al Mar Cantàbric, la segona variable més influent en el S1. Altres variables fisiogràfiques com el pendent a l'estiu o les altituds mitjanes de 10 i 15 km a l'hivern són més difícils de justificar (Quadre 1). En general, una major altitud comportarà una menor irregularitat pluviomètrica en alterar-se el règim mediterrani sota el domini d'un clima de muntanya més humit. A les zones costaneres del sud de Catalunya és on el S1 té uns valors més elevats. Són àrees directament influenciades per la Mar Mediterrània i amb uns registres pluviomètrics força minsos que afavoreixen la irregularitat de la precipitació. La Plana de l'Empordà, tot i contradir les variables de la longitud i la latitud, també té uns valors elevats ja que és una àrea juntament amb la Plana del Rosselló molt freqüentada per episodis torrencials per les condicions geogràfiques del seu entorn (LLASAT, 1991; MARTÍN-VIDE i LÓPEZ-BUSTINS, 2006). Quadre 1. Variabilitat explicada segons R2, variables independents amb més pes en el model de regressió (signe de la relació) i mitjana del valor del S1 per a Catalunya calculada a partir de tots els píxels inclosos a l'àrea d'estudi. Variabilitat explicada (%) segons R2
Variables més influents en el S1
S1 mitjà
Tardor
59,2
Longitud (-) i distància al Mar Cantàbric (+)
0,55
Hivern
54,9
Alt. mitjana 15 km (-) i alt. mitjana 10 km (+)
0,80
Primavera
76,8
Longitud (-) i distància al Mar Cantàbric (+)
0,61
Estiu
74,4
Longitud (-) i pendent (+)
0,56
Anual
66,3
Longitud (-) i distància al Mar Cantàbric (+)
0,29
Catalunya té un índex d'irregularitat pluviomètric temporal moderat, lleugerament alt (S1 anual = 0,29), però és inferior al del País Valencià on s'han detectat els valors més elevats de la Península Ibèrica (MARTÍN-VIDE et al., 2001; LÓPEZ-BUSTINS, 2007). En un principi, el que pot semblar contradictori pel fet que la tardor ostenti els valors més modestos és explicable si hom comprova que es tracta de l'estació més plujosa a la major part del territori català. Tot i que els episodis torrencials són freqüents en aquesta època de l'any, són rares les tardors que són anòmalament eixutes. D'altra banda, l'hivern és l'estació amb una variabilitat pluviomètrica més alta perquè es poden alternar situacions sinòptiques d'episodis torrencials com els de la tardor i d'anticiclons estables. Hi ha un major desordre cronològic en els totals de precipitació hivernals que es reflecteixen en uns valors molt elevats gairebé arreu de Catalunya (Figura 5). EL CV també té els valors més alts en aquesta estació de l'any (CERNOCKY et al., 2008).
575
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 5. Cartografia del S1 a Catalunya per estacions i anualment durant el període 1951-2000.
Els ajustaments són satisfactoris però són millorables per aconseguir una cartografia de Catalunya d'aquest índex més acurada introduint noves variables. Cal redefinir algunes variables com la radiació solar, tant buscant noves eines de càlcul en versions més actualitzades d'ArcGis com afegint dades d'observació real d'aquesta variable. Cal esbrinar i solucionar les influències contradictòries d'algunes variables similars com en el cas de l'altitud mitjana 10 i 15 km a l'hivern. Algunes variables es poden descartar en futurs models seguint el principi de parsimonia, segons el qual un fenomen ha de ser descrit amb el menor nombre d'elements possibles i evitar una multicolinealitat (interdependència entre les variables) (BISQUERA, 1989). Aquesta cartografia és 576
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
vàlida per a la segona meitat del segle XX on s'ha calculat un valor de l'índex d'irregularitat pluviomètrica per a tots els punts del territori català. No obstant, en un estudi per subperíodes o de períodes futurs, el pes d'algunes variables geofísiques en la precipitació poden variar lleugerament. Gràcies a les tècniques SIG es pot estimar un valor molt aproximat al real d'índexs com el S1 de tots els punts de l'àrea d'estudi. 5. Conclusions Aquest projecte presenta un mètode per deduir i cartografiar els valors interpolats de variables climàtiques amb una alta resolució espacial. En aquest cas, es tracta d'un paràmetre calculat a partir de la precipitació, el S1. El mètode requereix l'ús de tècniques SIG per poder cartografiar un model de regressió a partir de variables fisiogràfiques i una interpolació dels residus del model. La utilització de variables geogràfiques físiques com a variables independents o predictors permet estimar una distribució espacial dels valors climàtics molt propers a la realitat. El model està obert a millorar-se amb l'inclusió de noves variables independents, així com la interpolació dels residus amb l'ús de tècniques millorades com per exemple el kriging. Els resultats presentats suggereixen que el mètode aplicat és una eina molt útil per interpolar variables climàtiques tan complexes com la precipitació mediterrània. La longitud, la distància al Mar Cantàbric i la latitud han estat les tres variables determinants en la construcció del model de regressió del S1. Catalunya té una irregularitat pluviomètrica moderadament elevada, però inferior a altres punts de la Península Ibèrica. Els valors més baixos s'han detectat als Pirineus, sobretot a la Val d'Aran sota un clima més pròpiament atlàntic, i els més elevats a les àrees litorals i prelitorals, sobretot a les Terres de l'Ebre i a l'Empordà, on els episodis torrencials són més freqüents a Catalunya (LÓPEZ-BUSTINS, 2007). El S1 indica que la precipitació és més irregular a l'hivern i més regular a la tardor. Agraïments Al Grup de Recerca del Canvi Climàtic (GRCC) de la Universitat Rovira i Virgili i a l'Institut Nacional de Meteorologia (INM) per les dades de precipitació cedides. Al Laboratori de Cartografia i al Grup de Climatologia (2005SGR 01034). Al projecte IPIBEX (CGL2005-07664-C02-01/02) del Ministeri d'Educació i Ciència. Als professors del Màster de Producció Cartogràfica i SIG, sobretot, al Dr. Josep Maria Rabella i Vives. Notes 1
La Val d'Aran té un clima oceànic. La vall es troba orientada i oberta al Mar Cantàbric. Els fluxos atlàntics s'escolen pel curs del riu Garona. 2 Els anys amb registre 0 mm se substitueixen per un valor inferior a 1 mm, que no sigui 0, per tal de resoldre la indeterminació.
Bibliografia AGNEW MD, PALUTIKOV JP. 2000. “GIS-based construction of baseline climatologies for the Mediterranean using terrain variables”. Climate Research 14: 115-127.
577
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
BISQUERA R. 1989. Introducción conceptual al análisis multivariable (Vol. I). PPU, Barcelona. BURROUGH PA, MCDONNELL RA. 1998. Principles of Geographical Information Systems. New York. Oxford University Press, 333 p. CERNOCKY T, SÁNCHEZ-LORENZO A, TÉLLEZ JURADO B, MARTÍN-VIDE J. 2008. “Modelización cartográfica mediante SIG del coeficiente de variación de la pluviometría anual y mensual en Cataluña”. En ESTRELA, M.J. (Ed.): Riesgos climáticos y cambio global en el mediterráneo español ¿hacia un clima de extremos?. CEAM, Colección Interciencias UNED Alzira-València, 215-233 p. CORNET Y, FITSCHY C, GOBBATO O, ERPICUM M. 2005. “Modélisation de la distribution spatiale des précipitations en Sicile”. Bulletin de la Société Géographique de Liège 46: 11-26. DALY C, GIBSON P, TAYLOR G, JOHNSON G, PASTERIS P. 2002. “A knowledgebased approach to the statistical mapping of climate”. Climate Research 22: 99-113. DE LUIS M, GONZÁLEZ-HIDALGO JC, RAVNETÓS J, SÁNCHEZ JR, CORTINA J. 1997. “Distribución espacial de la concentración y agresividad de la lluvia en el territorio de la Comunidad Valenciana”. Cuaternario y Geomorfología 11 (3-4): 3344. FELICÍSIMO AM, MORÁN LÓPEZ R, SÁNCHEZ GUZMÁN JM, PÉREZ MAYO D. 2001. “Elaboración del Atlas climático de Extremadura mediante un sistema de información geogràfica”. GeoFocus 1: 17-23. INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA <www.icc.cat> INSTITUTO NACIONAL DE METEOROLOGÍA <www.inm.es> IPCC. The Intergovernmental Panel on Climate Change, 4th Assessment Report (2007): <www.ipcc.ch> LANZANTE JR. 1996. “Resistant, robust and non-parametric techniques for the analysis of climate data: theory and examples, including applications to historical radiosonde station data”. International Journal of Climatology 16: 1197-1226. LÓPEZ-BUSTINS JA. 2007. L'Oscil·lació de la Mediterrània Occidental i la Precipitació als Països Catalans. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 400 p. <www.tesisenxarxa.net/TDX-0228108-121721/> LLASAT MC. 1991. Gota fría. Marcombo, Barcelona, 165 p. LLEBOT JE. 2005. Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. CADS, IEC, Barcelona. MARTÍN-VIDE J. 1987. “Propiedades y aplicaciones de un índice de disparidad en pluviometría”. X Congreso Nacional de Geografía (AGE) 1: 267-276. MARTÍN-VIDE J, OLCINA CANTOS J. 2001. Climas y tiempos de España. Alianza Editorial, Madrid, 258 p. MARTÍN-VIDE J, PROHOM M, BOHIGAS M, PEÑA JC, ESTEBAN P, MONTSERRAT D. 2001. “Índices de irregularidad temporal y dimensión fractal de la precipitación anual en España”. En Pérez-Cueva, López Baeza y Tamayo, El Tiempo del Clima, 157-166, Buñol, AEC y Garmas Impresores. MARTÍN-VIDE J. 2003. El temps i el clima. Departament de Medi Ambient i Editorial Rubes, Barcelona, 127 p. MARTÍN-VIDE J. 2005. “Factors geogràfics, regionalització climàtica i tendències de les sèries climàtiques de Catalunya”. Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. CADS, IEC, 81-111. MARTÍN-VIDE J, LÓPEZ-BUSTINS JA. 2006. “The Western Mediterranean Oscillation and rainfall in the Iberian Peninsula”. International Journal of Climatology 26 (11): 1455-1475.
578
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
NAZARENO D. 2005. “The influence of topographic co-variables on the spatial variability of precipitation over small regions of complex terrain”. International Journal of Climatology 25: 351-363. NESAP (North Eastern Spain Adjusted Precipitation) dataset. Grup de Recerca del Canvi Climàtic (GRCC). Universitat Rovira i Virgili. Directors: Dr. López Bonillo i Dra. Brunet India <www.sre.urv.es/web/geografia/clima.htm> NINYEROLA M, PONS X, ROURE JM. 2000. “A methodological approach of climatological modelling of air temperature and precipitation through GIS techniques”. International Journal of Climatology 20: 1823-1841. PONS X. 1996. “Estimación de la Radiación Solar a partir de modelos digitales de elevaciones. Propuesta metodológica”. In VII Coloquio de Geografía Cuantitativa, Sistemas de Información Geográfica y Teledetección, Juaristi J, Moro I (eds). Vitoria-Gasteiz; 87-97. TVEITO O. 2002. “Spatial distribution of winter temperatures in Norway related to topography and large scale atmospheric circulation”. AHS Workshop, Brasília, Brazil. TVEITO O. 2006. Chapter II: Spatialisation of climatological and meteorological information by the support of GIS. Final Report/WG2 Spatialisation/COST-719, Norwegian Meteorological Institute, Oslo, Norway. VICENTE-SERRANO SM, SAZ MA. 2002. “Comparación de técnicas geoestadísticas, interpoladores locales y globales en la estimación espacial de las precipitaciones en el sector central del valle del Ebro”. En Cuadrat JM, Vicente-Serrano SM y Saz MA (Eds.). La información climática como herramienta de gestión ambiental. Universidad de Zaragoza y Asociación de Geógrafos Españoles, 155-165.
579
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
INTERPRETACIÓ DEL TERRITORI A DIFERENTS ESCALES MITJANÇANT ELS MAPES D’INTENSITAT MITJANA DE TRÀNSIT VIARI: EUROPA, PENÍNSULA IBÈRICA, CATALUNYA I BARCELONA Jordi Martín Oriol. Geògraf, Institut d’Estudis Territorials Rafael Giménez Capdevila. Geògraf i Doctor en Transports, Institut d’Estudis Territorials Introducció L’elaboració de mapes d’intensitat de trànsit viari (i en algunes ocasions també ferroviari) a diferents escales ha estat impulsada per l’enginyer de camins Albert Serratosa com una tasca útil no només per a la planificació de les xarxes de transport, sinó per entendre el funcionament del territori. Quan l’any 1982 rebé l’encàrrec de coordinar la Comissió de Comunicacions de la recent creada Comunitat de Treball dels Pirineus, impulsà la realització d’un mapa de trànsit transpirinenc i de les regions pirinenques a banda i banda de la frontera política. Quan l’any 1987 fou nomenat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya director de l’equip de redacció del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, endegà l’execució dels mapes de Catalunya i de l’àrea metropolitana de Barcelona. Paral·lelament, com a coordinador d’un grup de treball constituït al si de l’Institut Català per al Desenvolupament del Transport, dirigí el mapa del trànsit viari d’Europa. Aquest primer mapa volia completar el treball de la Comissió Econòmica per a Europa de Nacions Unides, amb seu a Ginebra, que publicava les dades corresponents als anys acabats en zero i cinc únicament de les vies “E” i amb una cartografia poc elaborada i parcial. Gràcies al suport del Centre Europeu per al Desenvolupament Regional (CEDRE), l’Albert Serratosa obtingué dades completes del 1985 de la major part d’administracions viàries d’arreu d’Europa, que serviren per confegir el Mapa del trànsit viari d’Europa, imprès l’any 1988 per l’Institut Cartogràfic de Catalunya a escala 1:3 500 000 i distribuït a bastament. Aquest mapa causà un fort impacte, perquè permeté copsar la distribució del trànsit, i per tant de l’activitat econòmica, a una escala mai vista fins aleshores. Penjat en despatxos de planificadors de les xarxes, projectat en congressos especialitzats, comentat per responsables polítics, el mapa editat el 1988 contribuí positivament a formar una nova visió de la geografia dels transports europea. L’èxit obtingut induí l’any 1990 la Direcció General de Transports de la Comissió Europea (Brussel·les) i la Comissió Econòmica per a Europa de Nacions Unides (Ginebra) a encarregar la realització d’un mapa amb les dades d’aquell any, afegint-hi també el del trànsit ferroviari. D’aleshores ençà, cada cinc anys s’ha realitzat almenys el mapa del trànsit viari per mandat de Nacions Unides. L’Institut d’Estudis Territorials pel que fa a l’elaboració i l’Institut Cartogràfic de Catalunya pel que fa a la maquetació i impressió n’han estat els responsables de les edicions 1995, 2000 i 2005 (aquesta en curs). El suport del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya al llarg d’aquests anys ha estat constant. L’acumulació de sèries històriques prou significatives a diferents escales ha portat l’Institut d’Estudis Territorials a plantejar la possibilitat d’editar un atles del trànsit viari, amb mapes d’Europa, la península Ibèrica, Catalunya, l’àrea metropolitana de Barcelona i el municipi de Barcelona. En aquest darrer cas s’aporta un treball realitzat
580
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, que ha recollit dades de trànsit des del 1965 però que no havia sistematitzat i cartografiat de forma homogènia. La present comunicació pretén aportar una visió de la metodologia per a l’elaboració d’aquests mapes i una interpretació detallada dels resultats. Metodologia L’elaboració dels mapes d’intensitat de trànsit s’ha dut a terme a partir de les oportunitats tecnològiques que ofereixen els Sistemes d’Informació Geogràfica. A partir de la metodologia utilitzada per l’escola francesa en l’elaboració de mapes de trànsit s’ha incorporat la mateixa tècnica consistent en representar els fluxos de trànsit al llarg d’un eix viari. La representació gràfica consisteix en eixamplar l’eix viari a cadascuna de les seves bandes en funció de la seva intensitat de trànsit. Els gruixos són heterogenis i és primordial elaborar una matriu d’intervals en funció de l’escala de representació del mapa que s’ajusti a una formula polinòmica tal que llocs amb trànsit baix tinguin una certa representació i llocs amb molta intensitat de trànsit no embrutin tot el mapa. L’elecció de la fórmula que millor s’ajusta a l’escala permet elaborar un mapa clar i entenedor, tot i que impliqui, a priori, la pèrdua del valor intrínsec del trànsit. Tot aquest procés s’ha automatitzat a partir de les eines que els Sistemes d’Informació Geogràfica incorporen i que es detallen a continuació: a. Adquisició i tractament del graf viari de cada territori a analitzar. b. Tramificació del graf en funció de les estacions de comptatge del trànsit. c. Incorporació de les dades de trànsit a la base de dades. d. Homogeneïtzació de les dades de trànsit. e. Mapificació a partir d’operacions d’anàlisi (buffer). f. Correcció i control d’errors. g. Maquetació i sortida gràfica dels resultats. La xarxa viaria a través dels mapes de trànsit Un mapa d'intensitats mitjanes diàries de trànsit viari té un especial interès estadístic perquè recull informació molt detallada d’uns aforaments. Conèixer els fluxos (viaris, ferroviaris, hidràulics, elèctrics, telefònics...) és una condició indispensable per copsar el funcionament de qualsevol sistema amb impacte territorial. Com més complex és el sistema més necessària és una informació al dia, exhaustiva i fiable. Aquests raonaments justifiquen la publicació d'unes dades bàsiques d’intensitat de trànsit en forma de taules estadístiques d’aforaments, tanmateix el tractament d’aquestes dades en forma de mapes li dona encara més sentit perquè permet una millor interpretació de les dades. La informació del trànsit es pot donar a conèixer de moltes maneres diferents. La utilització de la cartografia no és banal en un món sobresaturat de xifres i cada vegada més insensible als estímuls d'uns números freds incapaços d’esdevenir motor de decisions. Segons estimacions d'una revista nord-americana especialitzada en comunicació, en els propers anys més del 60% de l'activitat informàtica estarà dedicada a fer assequible el cúmul immens d'informació que arriba a polítics, empresaris o investigadors. Aquí radica precisament el valor sintètic d'un mapa d'intensitats de trànsit viari en la línia de posar a l'abast de tothom, en forma clara, una gran quantitat d’informació numèrica, que d'altra forma seria indigerible, fins i tot pels especialistes.
581
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Així com el valor dels mapes d’inventari no és altre que representar de manera exhaustiva un fenomen determinat, en el cas dels mapes sintètics o qualitatius, obeeixen a la representació d’un fenomen atenent al seu caràcter nominal o conceptual de manera clara, senzilla i sense soroll cartogràfic. Lectures territorials a partir dels mapes de trànsit viari 4.1 L’escala global: de la Península Ibèrica a l’ampliació de la Unió Europea La distribució espacial del trànsit viari té una multiplicitat de dimensions representatives. Una observació atenta permet diferenciar-ne algunes: a. El mapa d’intensitats de trànsit dóna una referència prou vàlida per als esquemes mentals bàsics del repartiment geogràfic de la població. Els nodes que formen els sistemes d’assentaments urbans queden entrellaçats entre ells a partir de les infraestructures viàries que articulen i condicionen el territori. b. El fet de disposar d’una seqüència evolutiva al llarg d’un cert període, permet conèixer les dinàmiques que regeixen les pautes de mobilitat entre territoris i que defineixen grans corredors de servei entorn de la infraestructura viària. c. El pes demogràfic i la intensitat d'intercanvi entre territoris presenten diferents valors. Tota vegada que els fluxos, segons la fórmula gravitatòria, depenen de la massa, però inversament del quadrat de la distància. Això fa palès el paper decisiu de les densitats demogràfiques, que les intensitats de trànsit també acusen. Llocs densament poblats tenen unes intensitats de trànsit sensiblement més altes que llocs amb baixa densitat de població. Aquesta teoria no és, però, aplicable a tots els llocs ja que intervenen altres factors. d. Nivells d'activitat econòmica, representats per la renda per càpita i, encara de forma més senzilla, per l’índex de motorització, condicionen els nivells d’intensitat de trànsit. Llocs amb rendes per càpita elevades tenen unes intensitats de trànsit sensiblement més altes que llocs amb rendes més baixes. Altres factors econòmics incideixen també en el repartiment modal del trànsit: la xarxa d’alta capacitat sense peatge es contraposa a la xarxa d’alta capacitat amb peatge directe que fa reduir sensiblement l’ús de la via en part per motius econòmics. e. Factors geopolítics augmenten el seu pes al llarg del temps i per tant no hauria de sorprendre la importància decisiva que, en alguns casos, tenen les fronteres sobre el repartiment "normal" del trànsit entre països diferents. Tanmateix dins d’un mateix Estat, factors polítics condicionen també les pautes de mobilitat. Els Estats centralitzats dibuixen una xarxa molt diferent dels Estats federals, generalment ortogonals. f. Obstacles físics (muntanyes o estrets marítims) són també condicionats importants a l’hora de dibuixar el repartiment del trànsit entre territoris. Les grans formacions muntanyoses condicionen els passos òptims de trànsit però alhora serveixen per desdibuixar conceptes merament polítics. El cas paradigmàtic el configuren els Alps i els Pirineus. Tot i tractar-se d’importants obstacles físics, unes polítiques sostingudes en favor de la permeabilitat han reduït l’impacte orogràfic dels Alps, mentre que els Pirineus no s’han aconseguit permeabilitzar per manca de polítiques en aquest sentit. A la vista dels resultats globals a escala europea, es pot comprovar l’heterogeneïtat en el grau de desenvolupament europeu entre el nord i el sud, l’est i l’oest, el centre i la perifèria. La cohesió territorial fou un dels principals objectius del Tractat de Roma de
582
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
1957 que donà peu a la Comunitat Econòmica Europea. Tant en aquell primer Tractat com en els successius de Maastricht (1992), d’Amsterdam (1997) i de Niça (2001), l’esperada cohesió territorial està encara molt lluny d’ésser assolida. Un major equilibri territorial ajudaria a millorar la competitivitat europea respecte d’altres mercats mundials com l’americà o els emergents mercats asiàtics. La incorporació de nous països a la Unió Europea hauria de donar oportunitats a tots els territoris per contribuir a una major creació de riquesa i a una millor distribució dels beneficis. Però analitzant les dades de trànsit, aquests nous països encara tenen uns índexs baixos de motorització i, per tant, les diferencies són encara notables entre les regions que configuren el mercat comú. Una xarxa viària homogènia, d’alta capacitat, amb calçades separades en tots els seus trams, lliure de peatge i d’abast europeu no hauria de ser una condició suficient, però sí necessària per oferir igualtat d’oportunitats entre tots els territoris. Europa, a part de l’espectacular entramat de les calçades romanes, poques vegades ha tingut en ment una xarxa global. Gairebé sempre la millora de la xarxa promoguda bàsicament pel sector públic, ha respost a una necessitat estatal però mai amb una visió continental. En canvi, els Estats Units d’Amèrica disposen d’una excel·lent xarxa homogènia d’autopistes amb forma de malla o retícula al llarg de tot el país com a resposta a un pla d’infraestructures d’abast “continental” impulsat a mitjans dels anys 1950 pel president Eisenhower. Tot i que no tots els efectes es deuen a la mateixa resposta, sembla clar que una bona xarxa d’infraestructures ha ajudat a convertir els Estats Units d’Amèrica en una potència econòmica mundial de primer ordre i el fet d’ocupar les primeres posicions en els rankings de desenvolupament, aquestes han ajudat en la mesura de dotar d’oportunitats tots els territoris de la federació d’Estats. Europa i tots els països que en formen part, esdevindrà molt més competitiva quan sigui capaç de completar aquesta xarxa homogènia i d’alta capacitat fàcilment identificable mitjançant els mapes de trànsit amb els estudis necessaris d’equilibri territorial. 4.2 L’escala local: Barcelona, xarxa de xarxes L’escriptor Josep Pla va descriure la ciutat magistralment en dictaminar que Barcelona era - i és - un caos d’illes d’edificis, amb habitatges i activitats, al damunt d’un tauler d’escacs, la retícula viària regular i homogènia ideada per Ildefons Cerdà. L’Ajuntament de Barcelona fou un dels pioners en l’elaboració de mapes d’intensitat mitjanes diàries (IMD) de trànsit viari. Començà el 1965 i per regla general s’han elaborat any a any, però amb algunes llacunes per motius diversos. Amb el recull i tractament d’aquesta informació que inicialment només es disposava en paper, estem en disposició ara d’elaborar un atles d’intensitats de trànsit. La mapificació de la freqüència anual resulta excessiva i no permet copsar clarament els canvis. Per aquest motiu s’ha optat per la periodicitat quinquennal com es fa en altres àmbits territorials: l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Catalunya i Europa. Quan no s’ha disposat del mapa d’algun dels anys acabats en zero o cinc s’ha utilitzat el mapa disponible més proper. És el cas de 1974, 1978 i 1986. En cap cas les diferències no distorsionen la imatge de l’evolució. 4.2.1 Barcelona, 1965-1970: creixement econòmic i increment de la pressió sobre del viari L’any 1965 es confeccionà el primer mapa d’intensitats mitjanes diàries (IMD) de trànsit de Barcelona. Al bell mig del període anomenat del desarrollismo, s’observa un
583
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
altíssim creixement demogràfic a les principals poblacions, a causa, bàsicament, de la forta immigració. Aquesta pressió sobre la ciutat de Barcelona va permetre comprovar la idoneïtat del Pla Cerdà, iniciat un segle abans, per canalitzar el trànsit viari. L’alta immigració es va ajuntar amb un fort creixement dels índexs econòmics i de motorització, causants d’un augment considerable dels fluxos de trànsit a tots els barris. El Pla d’Eixample ideat per Cerdà l’any 1859 destaca per una concepció reticular del viari urbà. En aquest sentit, es va avançar molt al seu temps i a la motorització massiva al concebre carrers amples on s’hi circulés amb comoditat a peu, amb carruatges o amb les “locomotores domesticades”, tal com va definir l’automòbil abans que fos inventat. La retícula facilita l’homogeneïtzació de les densitats de circulació: cap eix de la malla és preeminent i, per tant, el trànsit es distribueix igualitàriament, excepte a les “vies transcendentals” (segons les anomenà Cerdà) de connexió amb la “vialitat universal” (citat per Arturo Soria, 1999). És fàcil observar al plànol de 1965 un tret fonamental de l’entramat viari de Barcelona: tres eixos principals i l’efecte retícula del conjunt. De fet la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via de les Corts Catalanes condicionen la distribució del trànsit, al creuar Barcelona i connectar amb l’exterior. Per aquest motiu seran utilitzades tant per a trajectes intraurbans com interurbans. Cal recordar que la Gran Via de les Corts Catalanes encara no s’havia obert més enllà de la Plaça de les Glòries, i el 1965 no tenia la importància que assolirà més endavant. Carrers com Creu Coberta, Paral·lel, Aragó, Muntaner i Balmes aniran absorbint un trànsit creixent a causa de les seves especials condicions, que s’esmentaran més endavant, si bé ja aleshores despuntaven pel seu volum de trànsit. Un fenomen local digne de mencionar és el de l’alta ocupació del Passeig Colom, a causa de l’intens trànsit generat pel port. Els vehicles amb origen o destinació portuària cap a la part baixa de la ciutat tenen dos itineraris bàsics d’accés: la Via Laietana i la Rambla. Aquesta, amb el temps esdevindrà un vial preferentment per a vianants, mentre la Via Laietana estarà cada cop més sol·licitada pels vehicles. Al 1965, l’efecte sobre la distribució dels fluxos a la xarxa, en forma de malla a l’Eixample, absorbeix la major part del trànsit urbà, amb pocs eixos que sobresurtin. El fet que gairebé tots els carrers tinguin trets semblants (nombre de carrils, sentits alternats, xamfrans) fa que els fluxos es difonguin igualitàriament per tota la trama. Pel litoral, el “cinturó industrial provisional”, format pel Passeig Colom, l’Avinguda Icària i els parells Badajoz-Àvila i Llull-Pujades, absorbeix molt trànsit pesant provinent del port i descarreguen el carrer Pere IV, que durant més d’un segle havia suportat el trànsit portuari i bona part del trànsit de pas de les carreteres nacionals cap al Nord. L’any 1970 ja es comencen a veure els efectes de l’obertura de la Meridiana des de la Plaça de les Glòries fins al límit del terme municipal (carreteres N-150 a SabadellTerrassa i N-152 a Granollers-Vic). El valor informatiu més rellevant d’aquests anys és posar en relleu les mancances: una majoria de barris amb vials estrets al voltant de l’Eixample, sense capacitat per canalitzar una mobilitat motoritzada creixent, i unes superfícies “en blanc” que
584
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
permeten identificar “murs” impenetrables i barris clarament mal comunicats. Aquesta constatació, fàcil de destacar gràcies als mapes de trànsit, servirà per planificar i programar el futur del sistema viari i fer-ne el seguiment. 4.2.2 Barcelona, 1970-1980: de la necessitat dels “cinturons” i de les “rondes” a la metropolitanització del trànsit La peça essencial d’aquest nou escenari és l’obertura de la Ronda del Mig, de fet un cinturó que permeabilitza barris abans gairebé impenetrables (Can Tunis, Sants, Les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Guinardó...). El tram de la Ronda del Mig conformada per l’Avinguda de Carles III registra nivells alts de trànsit, tot i la seva novetat. La nova oferta infraestructural absorbeix una demanda que abans no existia, provocada pels fluxos extraordinaris que genera la immigració (entre 1950 i 1970), l’augment de les rendes i la motorització creixent. L’aparició d’aquest cinturó millora la qualitat de vida de molts ciutadans gràcies a que es pot travessar la ciutat amb relativa comoditat, opció força interessant per als trànsits de pas (interns i externs) que no estan obligats a utilitzar petits carrers de trames laberíntiques ni sobrecarregar l’Eixample amb trànsit de pas. De seguida es veu, però, que la nova infraestructura no descarrega prou el centre, ja sigui perquè l’augment de capacitat és inferior a l’augment de la demanda o perquè la Ronda del Mig és utilitzada per nous usuaris. En tot cas, el viari de l’Eixample compta per primera vegada amb una col·laboració externa. Per altra banda, comença a haver-hi un cert volum de trànsit per l’itinerari que després serà la Ronda de Dalt. Es busquen i es descobreixen alternatives per creuar la ciutat sense necessitat de passar pel centre. Aquesta tendència, junt amb l’alta ocupació del Passeig de Colom, marca el futur sistema de rondes de la ciutat com a resposta a la congestió del centre: la Ronda del Mig i els traçats alternatius provisionals de les Rondes Litoral i de Dalt. Per altra banda, assistim a un considerable augment del volum de vehicles que circulen pel carrer d’Aragó i la Gran Via de les Corts Catalanes pel fet d’haver establert el sentit únic de circulació i una ona verda amb sincronització semafòrica. El paper d’aquestes dues vies, així com els de la Diagonal i la Meridiana, es reforçarà de forma espectacular amb l’arribada de les autopistes que desemboquen a la Gran Via de les Corts Catalanes (des de Mataró), a la Meridiana (des de Sabadell-Terrassa i Granollers-Girona) i a la Diagonal (des de Molins de Rei). També comença a materialitzar-se una “nova via transcendental” d’accés i sortida de Barcelona, formada pels túnels de la Rovira, aleshores encara inacabat, i el d’Horta, encara no començat, si bé inclòs al Pla General Metropolità de 1976, vigent actualment. 4.2.3 Barcelona, 1980-1990: les bases d’una nova estructura de trànsit L’entrada a la normalitat democràtica després del “fet biològic” de 1975 (com l’anomena Albert Serratosa al seu llibre de 1979) suposa un canvi profund en la governança barcelonina. Per altra banda, les perspectives sobre la possibilitat
585
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
d’aconseguir els Jocs Olímpics de 1992 (la candidatura es començà a preparar el 1981) obre un període d’optimisme i empenta. Dues són les actuacions més importants que comencen a reflectir-se al mapa de trànsit. En primer lloc, l’entrada en servei d’un tram de la Ronda Litoral (entre la Zona Franca i el Morrot) que millora les entrades i sortides del port; i, en segon lloc, l’inici de les obres de la Ronda de Dalt. La posada en servei d’itineraris provisionals al litoral i a la muntanya contribuïren, juntament amb la perspectiva dels Jocs Olímpics i la represa de la construcció del túnel de Vallvidrera, a crear un clima favorable a la consolidació de les dues Rondes que facilità els estudis que després serien bàsics a partir de la nominació de Barcelona com a ciutat olímpica (1986). Disposar d’una planificació general i d’estudis d’alternatives feu possible el “miracle” de complir amb l’ajustat termini entre 1986 i 1992. A principis dels anys 90 la xarxa viària urbana de Barcelona arriba al seu màxim nivell d’ocupació: moltes de les principals vies assoleixen la seva intensitat màxima en tots els anys analitzats. La Ronda del Mig ha esdevingut una via amb capacitat per canalitzar el trànsit dins de l’entramat urbà extern a l’Eixample, especialment al tram de la Ronda General Mitre entre la Diagonal i la Plaça Lesseps. 4.2.4 Barcelona, 1990-2000: de l’obertura de les “rondes” a la consolidació del model descentralitzat Un any després del Jocs Olímpics de 1992, amb la profunda remodelació de la ciutat que l’esdeveniment va impulsar, el panorama és ben diferent al dels anys anteriors: s’han obert les Rondes, la infraestructura que pretén reduir el trànsit de pas a l’interior de la ciutat. L’obertura de les Rondes (tant la Ronda de Dalt com la del Litoral) rebaixen sensiblement la intensitat de les principals vies urbanes de comunicació. En concret, s’observa una progressiva davallada dels nivells de vehicles a la Meridiana i al carrer d’Aragó. Les Rondes acaparen bona part dels fluxos que entraven a Barcelona per la Meridiana i la creuaven pel carrer d’Aragó. El mateix es pot dir respecte de la Gran Via de les Corts Catalanes i la Ronda del Litoral. Aprofitant aquesta davallada, tant el carrer d’Aragó com la Meridiana, que fins aquell moment havien estat utilitzats de manera gairebé exclusiva per al trànsit de pas, són “civilitzades” i les seves calçades es sotmeten a un cert estrenyiment per guanyar espai per als vianants amb voreres més amples. Aquest tipus d’actuacions semblava impensable pocs anys abans. Per altra banda, la Ronda del Mig registra fluxos notables. També carrers com la Via Laietana, Balmes i Muntaner continuen anant molt carregats: l’obertura de les Rondes no sembla que els hagi afectat gaire, la qual cosa indica que recullen trànsits majoritàriament intraurbans i en sentit mar-muntanya. Una nova via ha entrat a escena: el túnel de Vallvidrera i els seus accessos. El nou itinerari de comunicació a través de la Serralada de Collserola genera relativament poc trànsit per dos motius: la manca de la connexió prevista amb l’Eixample i el sistema
586
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
d’explotació mitjançant el peatge directe. La manca de connexió directa amb l’Eixample fa augmentar la sol·licitació sobre la Via Augusta, que en poc temps arribarà a la congestió afectant l’eficiència del nou eix que travessa Collserola. Es demostra la bondat de la AP-7, de la B-30 i de les Rondes com a vies alternatives per descongestionar el centre de la ciutat i alliberar-la del trànsit de pas, tant de llarg recorregut com els fluxos entre barris i poblacions de la perifèria de Barcelona al sud de Collserola. L’alliberament del peatge directe de la AP-7 i l’augment d’eficiència de la Ronda de Dalt (amb les prolongacions fora del terme municipal de Barcelona: Pota Sud i Pota Nord) han permès ser utilitzades com alternatives per anar a Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola, Sabadell o Terrassa, obviant el peatge directe del túnel de Vallvidrera. Es veu clarament que la reducció de fluxos deguda a les calçades laterals (B-30) i a l’eliminació del peatge directe en aquell tram d’autopista durà relativament poc. L’augment de vehicles en circulació ha estat absorbit pels principals carrers, sobretot a l’Eixample. Al mapa de l’any 2000 ja és evident el desviament del trànsit portuari i de la Zona Franca per la Ronda Litoral i l’autovia del marge dret del Llobregat (de Sant Boi a Martorell), alliberant la ciutat d’uns fluxos molt considerables de camions que fins feia poc no tenien alternatives. Esmentar també una certa estabilització del trànsit gràcies a les millores del transport públic viari (autobús) i ferroviari (metro i trens de rodalia), si bé a un ritme insuficient per recuperar el llarg període de “sequera” pel que fa a les inversions en aquestes xarxes. Bibliografia COMAS, D. i RUIZ, E. (1993): Fundamentos de los Sistemas de Información Geográfica. Ed. Ariel, Barcelona. ECONOMIC COMMISSION FOR EUROPE (UN/ECE), UNITED NATIONS (1990): Census of motor traffic on main international traffic arteries.. ECONOMIC COMMISSION FOR EUROPE (UN/ECE), UNITED NATIONS (1995): Census of motor traffic on main international traffic arteries. ECONOMIC COMMISSION FOR EUROPE (UN/ECE), UNITED NATIONS (2000): 2000 combined census of motor traffic and inventory of standards and parameters on main international traffic arteries in Europe. GUTIÉRREZ PUEBLA, J. i GOULD, M. (1994): SIG: Sistemas de Información Geográfica. Ed. Síntesis, Madrid. SERRATOSA, A. (1979): Objetivos y metodología de un Plan Metropolitano. Ed. Oikos-Tau, Vilassar de Mar. SERRATOSA, A. (1998): “El planeamiento metropolitano en una transición de fases”. Revista OP, número 43, p. 10-17. SERRATOSA, A. (2002): “Las escalas comarcal y metropolitana en la ordenación del territorio”. Revista OP, número 60, p. 46-53. SORIA, A. (1999): Cerdà. Las cinco bases de la teoría general de la urbanización. Ed. Electra, Barcelona.
587
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Mapa del trànsit viari d’Europa, 1985
Font: CEDRE i Institut Català per al Desenvolupament del Transport
588
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Mapa del trànsit viari d’Europa, 1990
Font: UN/ECE, 1990
589
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Mapa del trànsit viari d’Europa, 1995
Font: UN/ECE, 1995
590
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Mapa del trànsit viari d’Europa, 2000
Font: UN/ECE, 2000
591
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Mapes del trànsit viari de Catalunya, 1985-2000
1985
1990
1995
2000
Font dades: Generalitat de Catalunya. Elaboració: Institut d’Estudis Territorials
592
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Mapes del trànsit viari de l’àrea Metropolitana de Barcelona, 1985-2000
1985
1990
1995
2000
Font dades: Generalitat de Catalunya. Elaboració: Institut d’Estudis Territorials
593
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Mapes del trànsit viari del municipi de Barcelona, 1965-2000
1965
1970
1974
1978
1986
1990
1993
2000
Font dades: Ajuntament de Barcelona. Elaboració: Institut d’Estudis Territorials
594
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
NOVES DADES TERRITORIALS. LA DELIMITACIÓ MUNICIPAL A CATALUNYA Jaume Massó i Cartagena, Institut Cartogràfic de Catalunya Marc Torres i Saura, Institut Cartogràfic de Catalunya 1. Introducció La definició precisa dels termes municipals és imprescindible per organitzar, gestionar i planificar el nostre país, tan a nivell local com general de Catalunya. El municipi és l’entitat bàsica d’organització territorial de Catalunya. És a partir d’aquesta unitat bàsica que es constitueixen els ens administratius superiors. El terme municipal és el territori en el qual l’ajuntament exerceix les seves competències. Dues són les qüestions que afecten als nostres municipis en referència a la seva delimitació: - Avui, no coneixem amb precisió la delimitació oficial dels termes dels nostres municipis. Aquest fet provoca greus problemàtiques en la gestió i planificació del territori. - El territori és dinàmic, canvia. Les permanents actuacions de la societat sobre el territori (urbanitzacions, vials, etc.) provoquen transformacions geogràfiques. Aquesta realitat obliga a conèixer, mantenir i actualitzar els límits dels municipis del nostre país. Figura 1. Les diferències de traçat de tres bases cartogràfiques de límits evidencien els problemes entorn a la delimitació municipal.
La Generalitat de Catalunya conscient de que les qüestions exposades afecten el funcionament dels municipis catalans i de la necessitat de generar informació geogràfica precisa, ha endegat dos projectes que conduiran a la generació final de noves i concretes delimitacions dels termes municipals de casa nostra:
595
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
-
-
Projecte Replantejaments. L’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) està treballant en la realització dels replantejaments topogràfics de les línies de terme dels municipis de Catalunya, d’acord amb el conveni signat el 30 de desembre de 2005 amb el Departament de Governació i Administracions Públiques (DGAP). Aquests replantejaments s’estan realitzant a partir de la documentació existent als arxius de l’Instituto Geográfico Nacional (IGN). El període d’execució previst va del 2005 al 2011. Projecte Mapa Municipal. El 6 de novembre de 2007 es va aprovar el Decret 244/2007 que defineix el procés a seguir en els treballs de delimitació dels municipis catalans. En l’execució d’aquests treballs i en representació de la de la Generalitat de Catalunya assisteixen a les reunions de delimitació tècnics de l’ICC i de la Direcció General d’Administració Local (DGAL). Aquest és el primer pas per a l’aixecament de noves actes d’atermenament i per l’aprovació final, per part de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya (CDTC), del Mapa Municipal de cadascun dels municipis.
L’objectiu d’aquesta comunicació és explicar el conjunt de processos, mètodes i eines que l’ICC utilitza en la realització dels replantejaments, primer dels dos projectes esmentats. La utilització de sistemes i eines tecnològicament avançats és el que permet que l’ICC pugui abastar el conjunt global de les tasques que suposen el replantejament de prop de dues mil línies de límit en 6 anys (2005-2011). 2. Conveni de col·laboració DGAP-ICC 2005-2011 per al replantejament de les línies de límit de Catalunya 2.1 Antecedents Des de finals del segle XIX , la delimitació municipal a l’estat espanyol ha estat reglamentada per diverses lleis: - Ley para la publicación del mapa topográfico nacional, de 30 de setembre de 1870, - Reial Decret de delimitació de 30 d’agost de 1889, i - Ley sobre la formación del catastro parcelario de España, de 23 de març de 1906. El gruix de les delimitacions municipals actuals a Catalunya daten de principis del segle XX (1910 – 1930). Les actes d’atermenament corresponents van ser realitzades, de forma majoritària, per l’Instituto Geográfico y Estadístico (IGE). Aquestes són els documents oficials on es detallen descriptivament les fites de terme i el traçat de la línia de límit. Alhora que es realitzaven aquestes actes, es van treballar els quaderns de camp, on es reflectia la línia de límit mitjançant els aixecaments topogràfics corresponents. Aquests quaderns van ser la base de la cartografia municipal a escala 1:25 000, feta pel mateix organisme, on queden cartografiats els límits municipals. La documentació de delimitació, aixecada a Catalunya per l’IGE, i per l’Estado Mayor del Ejército, entre 1915 i 1930 va quedar tancada als arxius del primer organisme durant 70 anys. Els municipis catalans desconeixien majoritàriament l’existència d’aquestes actes d’atermenament i conseqüentment també el traçat precís dels límits dels termes municipals que aquesta documentació recollia.
596
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 2. Portada d’una acta d’atermenament.
Aquest desconeixement ha comportat, malauradament, l’ús d’altra documentació cartogràfica on els límits queden recollits, en alguns casos, amb imprecisions de centenars de metres respecte a la documentació oficial vigent. Especialment conflictiu ha estat l’ús dels límits representats en els mapes cadastrals que a més no són coincidents entre municipis veïns. El desconeixement dels límits vigents s’ha vist agreujat per les grans transformacions territorials que ha patit el territori catalana d’ençà de l’aixecament dels antics límits. Tot plegat, ha provocat que la majoria de fites de terme que en aquella documentació s’hi recollien no es trobin avui monumentades. A les zones rústegues podem trobar, de mitjana, fins a un 40% de les fites, però en les zones urbanes, aquest percentatge baixa fins el 10%. No es pot entendre, avui dia, una correcta gestió i administració municipal sense la definició precisa dels límits dels termes municipals. El primer pas per conèixer els límits passa pel replantejament del traçat de les línies de terme contingudes a les antigues actes d’atermenament i quaderns topogràfics aixecats per l’IGE. 2.2 Els replantejaments de les línies de límit. Conveni DGAP-ICC 2005-2011 El replantejament té l’objectiu de reflectir les línies de límit recollides a les actes d’atermenament realitzades per l’IGE, amb coordenades i gràficament sobre cartografia. Això significa: - donar coordenades a les fites trobades al camp, - posicionar per càlcul les fites avui desaparegudes i - representar sobre l’ortofotomapa a escala 1:5 000 les línies límit recollides en aquests documents. Atès que la delimitació afecta al conjunt dels municipis catalans, l’Institut Cartogràfic de Catalunya i el Departament de Governació i Administracions Públiques, tal com s’ha esmentat, van signar en data de 30 de desembre de 2005 un conveni de col·laboració amb l’objectiu de realitzar els replantejaments de les línies de límit municipals. Aquest conveni té previst el seu acabament l’any 2011.
597
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 3. Mapa d’estats conveni.
2.2.1 Escanneig de la documentació La documentació generada pels processos de delimitació entre els anys 1910 i 1930 es troba als arxius de l’Instituto Geográfico Nacional (IGN) a Madrid. L’any 1988, l’ICC va procedir a escannejar i fotografiar la totalitat de la documentació legal vigent continguda als arxius de l’IGN a Madrid (convenis de col·laboració IGN-ICC 1988 i DGAP-ICC 1988 ). Es van escannejar un total de 7 366 documents (93 535 pàgines) i es van fotografiar un total de 3 268 plànols. 2.2.2 La documentació de delimitació: l’acta, el quadern topogràfic i la planimetria Els documents històrics on es recull la informació de delimitació són: l’acta d’atermenament, el quadern de camp i la planimetria municipal: - L’acta és el document legal que, de manera descriptiva, detalla la forma i la localització de les fites de terme entre municipis veïns. Aquest document és signat per les comissions municipals respectives. - Els quaderns de camp contenen les dades topogràfiques (angles i distàncies) que detallen numèricament la situació de les fites sobre el terreny. Estan aixecats amb brúixola i mira estadimètrica fet que determina la seva precisió (quarts de grau i metres). Les dades numèriques vénen complementades amb els croquis on hi ha reflectides les bases topogràfiques i les fites de terme.
598
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
-
Les planimetries municipals són la documentació cartogràfica generada alhora amb els treballs de delimitació de principis del segle XX. En aquesta cartografia es detallen les fites de terme, el traçat de les línies de límit i altres poligonals topogràfiques que detallen elements geogràfics (camins, torrents, nuclis de població, masos, etc.). L’ICC ha georeferenciat la totalitat de les planimetries municipals.
2.2.3 El procés de replantejament de línies de límit A partir de l’acta d’atermenament, el quadern de camp i la planimetria municipal l’ICC realitza el replantejament de cada una de les línies de límit entre els municipis, per tal de conèixer amb precisió els traçat dels límits vigents i la situació de les fites de terme. D’alguna manera, el procés seguit per l’ICC per a realitzar aquests replantejaments, reconstrueix els processos seguits, a principis de segle, pels topògrafs de l’IGE. 2.2.3.1 Entrada i càlcul de les antigues triangulacions topogràfiques Les triangulacions municipals formen part de la xarxa de vèrtexs geodèsics i topogràfics realitzada a principis de segle per a l’aixecament de la cartografia municipal a escala 1:25 000. Les poligonals topogràfiques recollides als quaderns es recolzen sobre aquesta xarxa. Reconstruir la xarxa geodèsica i topogràfica existent a principis de segle, permet un primer encaix de les poligonals que recullen les línies de límit. Figura 4. Fragment d’un full de triangulació municipal.
Aquestes triangulacions topogràfiques estan en coordenades planes, pròpies per a cada municipi.. L’ICC ha realitzat un programari, que permet la georeferenciació d’aquestes dades al sistema UTM. A partir d’un punt dins la xarxa de la triangulació local coincident amb un dins de la antiga xarxa geodèsica del moment, el programari, troba altres punts geodèsics, un mínim de tres, i encaixa el conjunt de vèrtexs topogràfics. Avui tenim el 90% d’aquestes triangulacions ja encaixades. Amb posterioritat a aquest procés, un procés general, reencaixa entre si les diferents triangulacions municipals per tal d’aconseguir una xarxa homogènia. Tot i que les precisions finals assolides són bones, aquestes estan condicionades per les dades de partida. Recordem que aquestes triangulacions topogràfiques van ser observades per a la realització de cartografia a escala 1:25 000.
599
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2.2.3.2 Entrada de dades de les antigues poligonals topogràfiques Un cop encaixades les triangulacions topogràfiques, la digitalització de les dades numèriques contingudes en els quaderns de camp és el següent pas a realitzar. Les dades numèriques del quaderns no són homogènies. Hi ha moltes variacions en quant al tipus d’instrument utilitzat per realitzar les observacions de camp, en quant al mètode d’observació i en quant al format de les llibretes de camp utilitzades. Aquestes dades alhora, contenen errors d’observació o d’escriptura. El fet d’estar escrites a mà en el camp i l’envelliment de la documentació fa que també la lectura d’aquestes dades sigui complexa. Per tal de facilitar el procés d’entrada d’aquestes dades, aquest es realitza en una aplicació que detecta un percentatge important dels errors a partir de càlculs numèrics d’encreuament de les pròpies dades. L’aplicació detecta possibles incoherències numèriques i mostra missatges d’error i d’ajut a l’operador d’entrada de dades. Figura 5. Programari d’entrada de dades topogràfiques.
2.2.3.3 Preparació per al treball de camp A partir d’aquest punt, el conjunt de tasques de delimitació és realitzen dins del marc d’un conjunt de programaris anomenats Sistema de Informació de Delimitació Municipal (SIDM). SIDM - Client de camp és una extensió pròpia de l’ICC del programari ArcPad (ESRI) que facilita el conjunt de les tasques pròpies d’anàlisi i càlcul de delimitació en el seus apartats de treballs de camp i treballs de control de qualitat.
600
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 6. Programari SIDM – Client de camp.
Amb les dades numèriques dels quaderns ja entrades, es realitzen els càlculs de les poligonals topogràfiques amb una primera georeferenciació aproximada de la poligonal. L’arxiu resultant d’aquest procés és un arxiu amb les coordenades UTM aproximades de cada un dels punts de la poligonal topogràfica que consten en l’antic quadern de camp. Les dades numèriques de la poligonal que aixeca la línia de terme es passen al programari SIDM – Client de camp. Aquest permet visualitzar la poligonal topogràfica sobre cartografia de la zona de treball, visualitzar les antigues planimetries municipals ja georeferenciades, puntejar sobre la cartografia la nostra posició a partir de les dades rebudes de d’un GPS, recollir dades GPS, realitzar càlculs amb les dades topogràfiques, etc. Amb les dades topogràfiques preparades pel treball de camp i els arxius amb la cartografia de l’àrea de treball en l’ordinador de camp (pentablet), es poden realitzar les tasques de treball de camp. 2.2.3.4 Treballs de camp Amb la posició aproximada de les fites resultant dels processos anteriors, es navega amb l’ajut del GPS, fins al punt teòric on s’ha de localitzar la fita per comprovar si és o no avui monumentada sobre el terreny. A les fites que es troben monumentades, se’ls dóna coordenades UTM amb GPS. El receptors GPS utilitzats són el Trimble PRO XH o similars, amb capacitat per donar precisions submètriques dels punts aixecats. Aquests receptors també tenen capacitat per rebre correccions diferencials en temps real via ràdio, satèl·lit o telefonia mòbil, fet que permet afinar en la localització de les fites en temps real.
601
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 7. Fita de terme.
Figura 8. Treballs de camp.
En aquells casos en què la fita de terme no es localitza, cal determinar si aquest fet és degut a possibles errors numèrics dels quaderns, a possibles desajustaments del primer encaix de la poligonal sobre el terreny o, senzillament, a que la fita no es troba monumentada degut al pas del temps. En els dos primers casos cal una anàlisi dels treballs previs que permetin determinar, i en la mesura del possible, arranjar el problema. En l’últim cas, per tal de definir la situació de les fites que avui ja no hi són, s’aixecaran les coordenades d’aquells punts singulars, recollits també als quaderns (altres fites, cantonades de cases, interseccions de camins, etc.) que permetin recalcular on es trobaven aquestes fites. El programari SIDM-Client de camp també inclou eines que permeten aquests càlculs. Les coordenades precises dels punts aixecats són donades amb GPS diferencial i mitjançant postprocés en els casos en què així sigui requerit. L’ús d’ordinadors de camp (pentablets) permet abastar la major part dels treballs “in situ”, minimitzant així els passos intermedis a seguir. El programari SIDM - Client de camp també abasta la recollida de diferents tipus de punts GPS, la gravació de dades per al postprocés (amb GPS Correct de Trimble), la compensació de poligonals topogràfiques, la recollida i la codificació de fotografies, etc.
602
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 9. Ordinador de camp (pentablet).
La documentació vigent de delimitació és consultable al camp. D’aquesta manera, alhora que recollim les dades, complimentem la base de dades on queden recollides les mides de les fites, el seu estat, la seva fotografia, possibles observacions i el traçat entre una fita i l’anterior, tal com queda recollit a les actes. 2.2.3.5 Treball de les línies dificultoses Cal finalment una anàlisi de la dades recollides al camp. En aquest punt, d’una banda, es dóna el vist-i-plau al conjunt de la informació recollida i generada i, d’altra banda, es treballen les línies que han resultat problemàtiques. Per aprofundir en l’estudi d’aquestes línies es pot recórrer a una nova font documental: les poligonals interiors de les planimetries municipals. Les poligonals interiors de les planimetries ens donen informació complementària a la continguda als quaderns que recullen les línies de límit. Aquestes poligonals, que recullen elements geogràfics com carreteres, torrents, etc., sovint tenen el seu inici o final en punts de les poligonals de línies de límit, formant una xarxa contínua. Les poligonals interiors, es troben a l’arxiu de l’IGN a Madrid. El seu tractament és realitza de igual manera que les poligonals de línies de límit. Un cop entrades aquestes poligonals, caldrà tornar al camp per tal de recollir les noves dades que ens permetin precisar la situació de les fites. 2.2.3.6 Traçat de la línia de límit El càlcul final del conjunt de la poligonal que recull la línia de límit permet dibuixar el traçat definitiu de la línia sobre la cartografia a escala 1:5 000 actual. El traçat de la línia caldrà ajustar-lo a la definició de l’acta d’atermenament. Les precisions finals de les coordenades de les fites trobades són submètriques. En les fites avui no monumentades, les precisions vénen condicionades per la dels aparells utilitzats per a l’aixecament de l’antic quadern topogràfic i per al tancament de la poligonal utilitzat per al càlcul de la seva posició.
603
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2.2.3.7 Control de qualitat Un cop recollida totes les dades i realitzats tots els càlculs, l’ICC realitza el control de qualitat. Per una banda es revisa el conjunt del treball: la correspondència entre el traçat de la línia de terme traçada i la recollida a l’acta, que hi siguin a la fitxa de cada fita la totalitat de les dades corresponents, la coherència numèrica dels càlculs realitzats, etc. Per altra banda, es repeteixen les mesures GPS d’alguns punts, bé per que hi hagi dubtes en la precisió en que han estat donats, bé per a controlar la bondat de les precisions generals del projecte. També es cerquen, novament, aquelles fites on això sigui necessari. 2.2.4 La base de dades de delimitació. SIDM - Base de dades Un cop passats els corresponents controls de qualitat, la informació de delimitació generada durant el procés de replantejament de les línies de límit és introduïda a la base de dades de delimitació. La base de dades de delimitació és, físicament, el conjunt de maquinaris i programaris que contenen i gestionen les dades pròpies de delimitació. Els programaris sobre els que ha estat dissenyada aquesta base són Oracle i ArcGIS. L’ICC ha generat un flux (toolbox) automatitzat de 154 passos que permet, alhora, pujar les dades des dels ordinadors de treball a la base de dades corporativa realitzant-ne les comprovacions necessàries i preparant el conjunt de les dades de delimitació per a la seva posterior explotació dins el procés. 2.2.5 El document de replantejament. SIDM - generador documental Un nou programari desktop permet a partir de la realització de consultes sobre la base de dades de delimitació, extreure tota la informació necessària per a la generació automàtica del document de replantejament pròpiament dit. Les consultes alfanumèriques les realitza mitjançant Arc-SDE d’ESRI. Per a les consultes de tipus cartogràfic treballa mitjançant consultes WMS d’Open Gis Consortium (OGC). El programari SIDM – generador documental crea automàticament el document final de replantejament a partir de les dades de la base en format PDF. El replantejament final d’una línia de límit conté: - una descripció del mètode operatiu, - còpies de les actes i quaderns de camp, - el llistat de coordenades de les fites, - les fitxes de les fites, que inclouen les coordenades, la fotografia, el croquis de situació i possibles observacions i - el conjunt d’ortofotomapes a escala 1:5 000 on es detalla el traçat final de la línia de terme entre els dos municipis. 3. El Mapa Municipal de Catalunya L’actualització i concreció de les línies de límit dels nostres municipis té com a finalitat aconseguir el Mapa Municipal de cadascun dels municipis catalans.
604
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El conveni de col·laboració DGAP-ICC 2005-2011 per al replantejament de les línies de límit de Catalunya, ha estat la primera fase del procés, però no és el punt i final de les actuacions de delimitació. La Generalitat mitjançant el Departament de Governació i Administracions Públiques i l’Institut Cartogràfic, promou la delimitació i atermenament del conjunt de línies de límit dels municipis catalans. En data de 6 de novembre s’aprovà el Decret 244/2007, pel qual es regula la constitució i la demarcació territorial dels municipis, de les entitats municipals descentralitzades i de les mancomunitats de Catalunya. Aquest decret recull el conjunt d’aquest procés. El procés parteix dels replantejaments generats en el Conveni DGAP-ICC 2005-2011. La Direcció General d’Administració Local, del Departament de Governació, convoca els ajuntaments. Les comissions dels ajuntaments, conjuntament amb els tècnics de la Generalitat (DGAL+ICC) realitzen les tasques de delimitació que conclouen amb una acta de les operacions realitzades. Aquesta acta inclou les coordenades dels punts definitoris de la línia. L’acta, un cop aprovada pels plens municipals, es publicada al DOGC. Amb posterioritat, cal redactar una nova acta d’atermenament, on es detallen cada una de les fites (monumentades o no) i l’ICC aixeca la Memòria dels Treballs Topogràfics, on és recullen les coordenades precises de les fites i el traçat final de la línia de límit sobre ortofotomapa a escala 1:5 000. Un cop realitzades el conjunt de Memòries dels Treballs Topogràfics de cada municipi, el procés acaba amb l’aprovació del Mapa Municipal de cada municipi per part de la Comissió de Delimitació Territorial (Decret 225/2002, de 27 d’agost). Aquesta Comissió també és la responsable de dictaminar el traçat de la línia de límit en cas de desacord. Figura 10. Mapa Municipal de Solsona.
605
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
MAPES DINÀMICS ON-LINE: BASES DE DADES RELACIONALS, PERL I SVG Alexandre Nobajas i Ganau Edinburgh Earth Observatory, Intitute of Geography. University of Edinburgh Resum La cartografia distribuïda en xarxa ha anat creixent en complexitat i accessibilitat amb el pas del temps, fins que en els darrers anys la irrupció dels gegants de l’Internet (Google, Microsoft o Yahoo!) ha ocasionat una eclosió de la cartografia on-line que ha arribat al públic en general. Aquesta popularització ha fet que es demandi cada cop més informació geogràfica distribuïda, però de vegades els professionals que l’han de subministrar no tenen la formació tècnica suficient per a satisfer els requeriments, pel que cal idear maneres innovadores i senzilles per a crear aquests mapes. El que es proposa és una manera de crear mapes en xarxa que canviïn quan la base de dades sigui modificada, i per fer-ho es recorrerà al llenguatge de programació Perl i a l’estàndard SVG. Paraules clau: Cartografia distribuïda, bases de dades relacionals, Perl, SVG. Abstract Distributed cartography has grown in complexity and accessibility together with the Internet, but it has not been until recent times, with the irruption of the Internet giants – i.e. Google, Microsoft or Yahoo! – that internet mapping has become broadly known by the public. This quick popular acceptance has created a big demand for on-line maps, but sometimes the professionals who have to supply them do not have the required technical skills to create them, so innovative and simple solutions have to be created to help them. This paper explores a way to create dynamic maps which change each time the database is updated and involves the use of relational databases, Perl and SVG. Key words: Distributed cartography, relational databases, Perl, SVG Resumen La cartografía distribuida en red ha crecido en complejidad y accesibilidad con el paso del tiempo, hasta que en los últimos tiempos la irrupción de los gigantes de Internet (Google, Microsoft o Yahoo!) ha ocasionado una eclosión de la cartografía on-line que ha alcanzado al público en general. Esta popularización ha ocasionado que cada vez se demande más información geográfica distribuida, pero a veces los profesionales que la han de suministrar no tienen la formación técnica suficiente para satisfacer los requerimientos, por lo que se deben idear maneras innovadoras y sencillas para crear estos mapas. Lo que se propone es una manera de crear mapas en red que cambien cuando la base de datos sea modificada, y para hacerlo se usará el lenguaje de programación Perl y el estándar SVG. Palabras clave: Cartografía distribuida, bases de datos relacionales, Perl, SVG 1. Introducció Tot i que la cartografia en xarxa ja porta força temps entre nosaltres, no ha estat fins a temps recents que ha arribat amb força al gruix de la població i això ha obert tot un
606
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
camp per a que geògrafs, cartògrafs, ambientòlegs i tothom que treballi en el territori se’n pugui aprofitar. L’ús de mapes a la xarxa cada cop està més estès i és utilitzat per més usuaris, cosa que està democratitzant la creació, us i modificació de mapes. L’entrada de Google al mercat de la cartografia digital i a la seva distribució, l’any 2005, va ser una revolució a nivell internacional que va suposar una popularització de l’ús de mapes interactius a tot el món. De fet, la capacitat de veure imatges aèries d’arreu del món amb una definició impensable fins fa poc va canviar la manera que tenim de pensar en la informació geogràfica. Tot i això, molts científics, empreses i usuaris tenen la necessitat de crear els seus mapes per a tal de satisfer les seves necessitats. És per això que cal crear un sistema per a que els professionals de la cartografia en format paper o que no tinguin grans coneixements tècnics puguin distribuir els seus mapes amb facilitat per Internet i arribar a la major quantitat d’usuaris possible. La comunicació que es presenta vol explicar una manera senzilla, ràpida i barata de crear mapes dinàmics utilitzant sistemes de codi obert i estàndards sempre que sigui possible. L’objectiu és descriure de manera entenedora per als professionals neòfits en la cartografia digital un sistema que permet crear mapes dinàmics publicables a la xarxa, pensant en les possibilitats didàctiques que aquest sistema ofereix degut a la seva relativa senzillesa. 2. Breu història dels mapes a Internet La necessitat de publicar mapes i distribuir-los per la xarxa ha existit des dels inicis del ciberespai. Amb el pas del temps diferents tècniques i solucions han anat sorgint, i han anat creixent cada cop més pel que fa a complexitat i funcionalitat (PETERSON, 2003). Aquestes tècniques es poden classificar en tres grans generacions: 1ª Generació. A principis dels anys noranta, quan la World Wide Web (WWW) va començar a guanyar popularitat i a ser usada per una massa cada cop més gran d’usuaris (CAILLAU; GILLES, 2000), van començar a aparèixer les primeres aplicacions de cartografia i geografia a la Xarxa. Aquestes aplicacions en un inici varen ser simplement imatges en diferents formats com JPEG, GIF, PNG que representaven mapes digitalitzats o dibuixats directament a l’ordinador, però sense cap mena d’interacció possible. Poc després van sorgir els Imagemaps (Figura 1), que ja permetien un cert nivell d’interacció. Aquests mapes on-line permeten que al fer un clic simple amb el ratolí en una zona prèviament delimitada de la imatge que representa un mapa (hot-spot) enllaci amb una altra URL, però el nivell d’interacció és extremadament limitat i només són útils en aplicacions puntuals. A més a més, no deixen de ser imatges a les que se les hi defineixen regions clicables, pel que el sistema de coordenades sempre és referit a la imatge. 2ª Generació. Tot i la millora que van representar respecte a les imatges estàtiques, els Imagemaps no van ser capaços de satisfer les necessitats dels web màsters. Això va ocasionar que sorgís un nou tipus d’Imagemaps, els Imagemaps Dinàmics. Respecte als Imagemaps originals van incorporar noves funcionalitats, com ara un rudimentari sistema de zoom o la millora del sistema de coordenades de la imatge, ja que aquestes són processades programàticament i s’envien a través de la URL. Un exemple de
607
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
coordenades enviades a través de la URL és www.servidor.com/imagemap?164,387, on les xifres són les coordenades enviades al servidor i que enllaçaran amb un altre Imagemap o pàgina web. Aquestes coordenades continuen sent referenciades respecte a la cantonada superior esquerra de la imatge i la unitat de mesura és el píxel, tot i que amb coneixements de programació es pot transformar el sistema de coordenades per a fer-lo geogràfic. Figura 1. Exemple d’Imagemap.
<img src="worldmaps/worldmap.gif" usemap="#worldmap" alt="" style="border-style:none"/> <map id="worldmap" name="worldmap"> <area shape="rect" alt="South America" coords="164,140,241,255" href="worldmaps/samerica.jpg"/> <area shape="rect" alt="Africa" coords="265,93,387,215" href="worldmaps/africa.jpg"/>
Al clicar o bé a Sud-Amèrica o bé a l’Àfrica al mapamundi de l’esquerra, s’enllaça a imatges de satèl·lit de cada continent respectivament. A sota es pot observar el codi HTML que converteix la imatge GIF en un Imagemap. Font: Elaboració pròpia.
3ª Generació. No va ser fins a la tercera generació que es va iniciar la revolució tant pel que fa a la tecnologia com a la popularització del seu ús. Aquesta generació va començar l’any 1998 i ha anat evolucionant fins arribar a l’actualitat, on les possibilitats d’interacció, de personalització i de transmissió de dades han crescut d’una manera sense precedents. Aquesta generació ha introduït els “slippy maps” o mapes lliscants, que permeten fer zoom i desplaçar-se pel mapa d’una manera més ràpida i la seva personalització mitjançant les APIs (Aplication Programming Interface) basades en JavaScript o .NET. Tot i aquest increment de sofisticació respecte les generacions anteriors i l’ús de tecnologia Ajax la base que la tecnologia continuen següent els Imagemaps. Un dels primers sistemes que va usar aquesta nova manera de mostrar mapes en xarxa va ser el servei MS TerraServer, establert l’any 1998, però va passar força desapercebut i no va ser fins l’entrada del cercador Google al món de la cartografia on-line que aquest tipus de serveis es van popularitzar. Aquesta irrupció es va produir l’any 2005 i va suposar que tota la població, i no només els especialistes, tinguessin accés a una base de dades cartogràfica de tot el món amb uns nivells de resolució i d’interacció
608
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
inimaginables fins al moment. Posteriorment, amb la publicació de la seva API, Google va permetre que es poguessin personalitzar els mapes d’una manera relativament fàcil i que apareguessin els “mashups”, aplicacions que combinen imatgeria de GoogleMaps amb d’altres fonts de dades externes. Una de les principals virtuts de GoogleMaps, entre d’altres, és que la interfície és intuïtiva i personalitzable, cosa que ha facilitat a la seva difusió. 3. Mapes dinàmics Els concepte mapa dinàmic es pot referir a dos tipus de serveis on-line. Per una banda hi ha els mapes dinàmics en el sentit que són interactius i permeten moure’s a través del mapa mitjançant funcions com el lliscament o el zoom. En aquesta categoria hi entren per exemple els Imagemaps dinàmics o els mapes on-line de tercera generació com ara GoogleMaps o Terraserver. D’altra banda hi ha els mapes dinàmics en el sentit que es dibuixen des d’una base de dades i es mostren directament al navegador web, pel que qualsevol canvi en la base de dades és automàticament actualitzat al mapa. Això fa que el procés d’actualització de la informació geogràfica del mapa sigui instantani i que no calgui actualitzar la informació dues vagades, a la base de dades i al mapa, el que suposa un estalvi en temps i diners. Les aplicacions d’aquest tipus de mapes són innumerables, però qualsevol mapa on la informació representada canviï ràpidament se’n pot beneficiar. A més a més se’ls hi poden donar les mateixes funcionalitats interactives de zoom i lliscament que als altres mapes dinàmics, creant llavors uns mapes més complexos i interactius. A aquests mapes creats des de bases de dades se’ls pot fins i tot combinar amb serveis de tercera generació si l’aplicació desitjada ho requereix. 4. Mètode per a crear mapes dinàmics Els mapes dinàmics generats a partir d’una base de dades es poden crear utilitzant múltiples tècniques i tecnologies. El problema és que moltes d’aquestes tècniques només estan l’abast d’experts en informàtica i d’alguns enginyers, pel que d’altres comunitats interessades en la cartografia però que manquen d’una formació tècnica suficient es poden veure privades de crear-los. És per això que cal un sistema que permeti crear mapes a partir de bases de dades que sigui senzill, didàctic i fàcilment modificable. D’aquesta manera es pot assolir un doble objectiu, crear mapes dinàmics d’una manera simple i tenir un mètode per a ensenyar els fonaments de les bases de dades, la programació i la cartografia distribuïda a la gent sense un vessant tècnic. A més a més, cal que la tecnologia emprada sigui el més accessible possible tant pel que fa al seu preu com a la seva distribució, tot i que això no hauria de menyscabar la qualitat del producte final. El mètode proposat combina l’ús de les bases de dades relacionals amb el llenguatge de dibuix vectorial escalable SVG, mentre que la comunicació entre ambdós elements es realitza mitjançant la utilització del llenguatge de programació Perl. Com es pot veure a la figura 2, l’esquema de funcionament del mètode proposat és directe, cosa en facilita la comprensió i que fa que el seu aprenentatge no suposi un gran repte per a qui no tingui grans coneixements d’informàtica o de programació.
609
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 2. Esquema del funcionament del sistema de creació de mapes dinàmics proposat.
Font: Elaboració pròpia.
4.1 Base de dades Com s’ha esmentat prèviament, els mapes dinàmics es nodreixen de la informació que els prové de les bases de dades. De bases de dades n’hi ha de diferents tipus depenent del model en que es basin. Cronològicament segons l’any d’aparició, les bases de dades es divideixen en jeràrquiques, en xarxa, relacionals o orientades a objectes, tot i que en l’actualitat majoritàriament s’usen les dues últimes. Tot i que les bases de dades orientades a objectes són les més modernes encara no han demostrat ser capaces de desplaçar a les bases de dades relacionals del mercat ni han aconseguit ser les preferides pel gruix d’usuaris. A més a més, el model relacional és el que s’usa més tant a l’acadèmia com a la indústria, cosa que fa que el programari disponible a la major part d’institucions principalment funcioni amb el model relacional. És doncs, a causa de la seva gran implantació arreu del món, a la seva popularitat, a la seva versatilitat i a la gran quantitat de programari que existeix per a gestionar-les que el mètode proposat per a crear mapes dinàmics inclou l’ús de bases de dades relacionals. Al mercat existeixen diferents sistemes de gestió de bases de dades relacionals, però no tots tenen suport per a bases de dades espacials, que són les idònies per a crear mapes dinàmics. Dels que en tenen, els més populars i que més s’ajusten a les necessitats que presenta dibuixar mapes des d’una base de dades són Oracle, MySQL i PostgreSQL. Mentre que Oracle és software de propietari, tant MySQL com PostgreSQL són software que, tot i tenir llicències diferents, es poden obtenir de franc des de les seves respectives pàgines web. Tots tres sistemes de gestió tenen extensions espacials que permeten emmagatzemar dades de tipus espacial, com per exemple coordenades. Això fa que, a diferència d’altres mètodes per a representar mapes en xarxa descrits anteriorment, aquest mètode permeti respectar les coordenades geogràfiques, crear punts, línies, polilínies, polígons o multipolígons i fins i tot ajustar el sistema de projecció adequat a les necessitats del programador o de l’usuari. El mètode, la versatilitat i les capacitats de creació de les bases de dades espacials difereix entre els tres sistemes, però el funcionament de base és similar i un cop es domina un sistema adaptar-se a un dels altres dos és relativament fàcil. L’elecció entre un fabricant i un altre depèn dels recursos econòmics disponibles, les necessitats o el familiaritzat que s’estigui amb un sistema en concret. En l’exemple de codi de l’epígraf 5 s’usa com a gestor de la base de dades Oracle perquè tot i ser un gestor de pagament és el més potent, és el que té un millor suport tècnic i és un sistema utilitzat per moltes institucions, tant públiques com privades, tot i que, com ja s’ha dit, canviar a un altre gestor no hauria de suposar cap problema. De tota manera, el que sí comparteixen tots els gestors de bases de dades relacionals esmentats és en que usen com a codi de comunicació entre l’usuari i la base de dades el llenguatge SQL. Aquest és un llenguatge molt semblant a l’anglès, cosa que fa que sigui força fàcil d’aprendre i que a més és força versàtil. També té a favor que s’ha convertit en un estàndard de facto i la major part de programes de bases de dades el fan anar amb 610
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
versions més o menys modificades. Per tant, per a poder crear mapes dinàmics seguint aquest mètode cal tenir com a mínim nocions de SQL, cosa que fa que pugui servir com a mètode didàctic per ensenyar el funcionament de les bases de dades a les comunitats que no hi tinguin experiència.1 4.2 Perl Per a poder connectar la base de dades amb el sistema gràfic que acaba dibuixant el mapa cal un llenguatge de programació que permeti personalitzar els requeriments de l’usuari. El llenguatge triat per a fer-ho ha estat Perl perquè manca de moltes de les limitacions arbitraries que d’altres llenguatges tenen i per tant és un dels llenguatges de programació més fàcils d’aprendre. La gran flexibilitat que ofereix permet connectar tots els elements fàcilment amb uns nivells de rendiment més que acceptables. Per als programadors més experimentats Perl pot resultar una mica frustrant perquè prima la versatilitat, és a dir la facilitat d’ús, a la que el codi sigui elegant o minimalista. Tot i això com que el mètode proposat està enfocat als usuaris poc experimentats en la programació, Perl és el llenguatge ideal a causa de la seva potència i facilitat d’aprenentatge. A més a més, el llenguatge Perl és un sistema de codi obert, estable, multiplataforma, àmpliament usat per a crear aplicacions en l’entorn web a causa de la seva extensió CGI. El que el fa més adient però és que té el sistema de connexió amb bases de dades DBI, que facilita molt les coses a l’hora d’administrar-ne la connexió i l’administració i això fa que també en faciliti la selecció de dades.2 4.3 SVG El mètode triat per a dibuixar el mapa al navegador web és SVG. Aquest és un estàndard XML obert creat pel W3C per a representar gràfics vectorials, text i ràsters en dues dimensions. La seva gran compatibilitat permet integrar-los en pàgines web, tot i que en l’actualitat encara presenta algunes limitacions per a ser interpretat pels navegadors web. Així doncs dels tres navegadors més usats només un, l’Opera a partir de la versió 9 n’inclou suport nadiu. L’Internet Explorer exigeix l’ús d’un plug-in que es pot descarregar de franc des de la pàgina web d’Adobe, mentre que el Mozilla Firefox, tot i tenir-ne suport parcial des de la versió 1.5, no serà plenament compatible fins a la versió 3.0 (ara en període de proves i desenvolupament). Un dels principals avantatges d’aquest format és que al ser un sistema vectorial no es perd definició al fer-hi zoom (funció integrada dins els navegadors, pel que no cal programar-la) i sol ocupar menys espai i ser més ràpid de carregar que un arxiu d’espai ràster en brut, cosa que és important quan es tracta amb Internet i amples de banda limitats. Cal dir que tot i ser un tipus d’arxiu relativament nou i estar encara en període d’expansió, companyies punteres mundials com Adobe, Canon, Corel, IBM, Kodak, Nokia, Opera o Sun participen en el seu desenvolupament, cosa que garanteix la seva qualitat, i el fet de ser un estàndard en certifica la seva continuïtat a curt i mig termini. A més a més, com s’ha indicat abans, tot i el seu caràcter vectorial pot incorporar també gràfics ràster i text, fet que li atorga una gran versatilitat, que unida a la seva interactivitat i a la seva capacitat d’animar els gràfics el fan un mètode molt atractiu pel seu ús en cartografia distribuïda. Dit això, cal afegir que és un sistema força fàcil de programar i amb poca estona es poden obtenir resultats satisfactoris i de qualitat, com mostra la Figura 3.3
611
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 3. Mapa dels municipis de l’Espanya Peninsular i les Balears en format SVG
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Instituto Geográfico Nacional
5. Exemple de codi Per a crear un mapa directament des de la base de dades amb el mètode que es descriurà a continuació no calen milers de línies de codi, amb tenir un esquelet bàsic a partir del qual afegir els elements desitjats n’hi ha prou. En aquest cas, les necessitats del servidor tampoc són difícils d’assolir, amb tenir-hi instal·lat Perl i la base de dades n’hi ha prou4. L’exemple mostrat a la Figura 4 ha estat realitzat seguint el mateix esquelet amb algunes ampliacions per augmentar-ne la interactivitat i donar més informació contextual. A continuació es comentarà cada part del codi per a explicar cada part per separat. Figura 4. Exemple de mapa de la zona nord de l’estat de Texas dibuixat amb directament des de la bases de dades amb el mètode descrit
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del U.S. Census Bureau
612
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
a) Comunicar que s’està treballant amb Perl i invocar els mòduls necessaris per a que el sistema funcioni. La primera línia s’ha de posar sempre per a indicar que s’està treballant amb Perl. Les altres línies de codi són per a invocar els mòduls necessaris, com el DBI, el que permet treballar amb bases de dades. #!/usr/local/bin/perl use lib qw ( /opt/perl); use CGI::Carp qw(fatalsToBrowser); use DBI;
b) Obrir una connexió amb la base de dades i indicar al navegador les versions que s’utilitzaran en el document $ENV{'TNS_ADMIN'}='/usr/local/oracle_10/network/admin'; print "Content-Type: image/svg-xml\n\n"; my $dbh=DBI->connect ('dbi:Oracle:geogsp10','usuari','password') ||die "Database connection not made: $DBI::errstr"; print qq(<?xml version="1.0" standalone="no"?>); print qq(<!DOCTYPE svg PUBLIC "-//W3C//DTD SVG 1.1//EN" ); print qq( "http://www.w3.org/Graphics/SVG/1.1/DTD/svg11.dtd">);
c) Crear l’espai on serà dibuixat el SVG. Aquest pas és molt important ja que, usant un paral·lelisme, indica la mida la tela que s’usarà per a pintar el mapa. Si les dimensions es defineixen com a percentatge enlloc d’en píxels es pot ajustar la mida del mapa a la resolució de pantalla dels usuaris finals. print qq(<svg width="100%" preserveAspectRatio="xMidYMid" version="1.1">>\n);
height="100%" viewBox="3 -45 50 50" xmlns="http://www.w3.org/2000/svg"
d) Posar el títol del mapa i transformar la tela per a que les coordenades comencin al marge inferior esquerra i així transformar les coordenades de la imatge i convertir-les en geogràfiques. A més a més es pot incrementar o reduir la mida de la imatge escalant-la. El “print qq” que hi ha davant de moltes línies de codi és per a que Perl llegeixi SVG sense problemes. print qq(<title>Posar el títol aquí</title>); print qq( <g transform="scale(2.95,-2.95)">\n);
e) Aquest és un mètode per a crear una graella per a les coordenades de la imatge. my $grid=0; while ($grid <= 11){ print qq(<line x1="0" y1="$grid" x2="11" y2="$grid" stroke="black" stroke-width="0.01" opacity="1" />\n); print qq(<line x1="$grid" y1="0" x2="$grid" y2="11" stroke="black" stroke-width="0.01" opacity="1" />\n); my $text=$grid-0.15; print qq(<text x="$text" y="0.48" font-family="Verdana" font-size="0.25" fill="black" transform="scale(1,-1)">$grid</text>\n); print qq(<text x="-0.5" y="-$text" font-family="Verdana" fontsize="0.25" fill="black" transform="scale(1,-1)">$grid</text>\n); print qq(<text x="$text" y="-11.30" font-family="Verdana" fontsize="0.25" fill="black" transform="scale(1,-1)">$grid</text>\n); print qq(<text x="11.15" y="-$text" font-family="Verdana" fontsize="0.25" fill="black" transform="scale(1,-1)">$grid</text>\n); $grid++; }
f) Per dibuixar, per exemple, divisions rectangulars (per exemple eixamples, comptats americans o camps de conreu) el mètode inferior seria l’adient. A la base de dades només caldria emmagatzemar els vèrtexs en columnes estàndard, pel que no és necessari usar les extensions espacials. És un “loop” que dibuixa tots els polígons que hi hagi a la base de dades i a més els pinta depenent de l’identificador desitjat
613
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 my $sth = $dbh->prepare("SELECT lowx,lowy,hix-lowx,hiy-lowy,identificador FROM taula"); $sth->execute; while (@data=$sth->fetchrow_array()){ print qq( <rect ); print qq(x="$data[0]" y="$data[1]" width="$data[2]" height="$data[3]"); #CHANGE COLOR DEPENDING ON THE COUNTY if (($data[4] == "1") || ($data[4] == "3")|| ($data[4] == "5")|| ($data[4] == "7")) { $colour = "aliceblue"; } elsif ($data[4] == "2"|| ($data[4] == "4")|| ($data[4] == "6")|| ($data[4] == "8")) { $colour = "ivory"; } else { $colour = "antiquewhite";}
g) Si es volen dibuixar formes més complexes cal utilitzar les extensions espacials de la base de dades, en aquest cas Oracle Spatial. L’exemple serveix per a dibuixar objectes lineals, com ara carreteres, línies elèctriques o rius, però adaptant mínimament el codi també es poden dibuixar punts, polígons i multipolígons. A l’igual que el punt anterior l’exemple està dissenyat per a funcionar com a “loop”, de manera que, en aquest cas, totes les línies de la base de dades serien dibuixades automàticament i si una canviés el mapa canviaria conseqüentment. #DRAW ROAD 1 my $sth = $dbh->prepare("select t.x, t.y, id_carretera from carreteres, table(sdo_util.getvertices(carreteres.geom)) t ") ||die "Database connection not made: $DBI::errstr"; $sth->execute; print qq( <polyline points="); while (@data=$sth->fetchrow_array()){ print qq($data[0],$data[1] );} print qq(" stroke-width="0.05"); print qq( fill="none" stroke="orange" stroke-dasharray="" opacity="0.75"/>\n);
h) Per acabar, cal tancar la transformació iniciada al punt “d” i tancar la declaració del SVG print qq(</g>\n); print qq(</svg>\n);
6. Conclusions El sistema proposat per a construir mapes dinàmics que s’ajustin a les necessitats de cada usuari partir d’una base de dades es caracteritza per la seva senzillesa i potència. Tot i no ser un mètode que serveixi per competir amb els gegant de la cartografia online, com Google o Microsoft, la seva gran versatilitat i el fet de crear-lo des de zero permet que pugui complir amb escreix moltes de les necessitats que altres sistemes no permeten satisfer. Al tenir un esquema de funcionament tant lineal i senzill, es pot utilitzar com a mètode didàctic per a que els estudiants aprenguin a usar bases de dades relacionals, SQL, programació en Perl i SVG i publicació dels mapes al web. El model proposat és un esquelet per a crear mapes dinàmics i al mateix temps aprendre els fonaments dels sistemes d’informació geogràfica distribuïts en xarxa, però a partir del model descrit es poden crear aplicacions més complexes i fins i tot de qualitat suficient per a distribuir recerca científica o per a crear aplicacions comercials de qualitat per als més diversos usos. Per exemple, afegint unes quantes formes HTML o
614
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
mitjançant l’ús de JavaScript, per donar dos exemples, es pot personalitzar i incrementar de manera significativa qualsevol aplicació del model. Agraïments L’autor vol agrair a la “Fundación Obra Social Caja España” el suport econòmic donat per a la realització de la recerca associada a la publicació de la present comunicació. Notes 1.- Per a tenir més informació sobre les bases de dades relacionals es recomana llegir (DOUGLAS, B; JOSHUA, D, 2001). Per a aprofundir en l’ús de Oracle (GREENWALD, R; STACKOWIAK, R; STERN, J, 2007) , en l’ús de MySQL (DYER, R, 2008) , en l’ús de PostgreSQL (WORSLEY, J; DRAKE, J, 2002) o accedir a la pàgina web oficial de cada gestor de bases de dades. 2.- Per a tenir més informació sobre Perl es recomana llegir (DESCARTES, A; BUNCE, T 2000), (FOY, B 2007) o (SIEVER, E; SPAINHOUR, S; PATWARDHAN, N 1998)o accedir a la web www.perl.org/ o http://www.perl.com/. 3.- Per a tenir més informació sobre SVG es recomana llegir (EISENBERG, J, 2002) o accedir a la web www.w3.org/Graphics/SVG/, www.carto.net o www.adobe.com/svg/ 4.- També es podria utilitzar un servidor sense base de dades i usar una base de dades ubicada a l’equip local, però el rendiment no seria tant bo i a més caldria tenir sempre encès tant el servidor com l’equip local per a que el sistema funcionés.
Bibliografia CAILLIAU, R; GILLIES, J (2000). How the Web Was Born: The Story of the World Wide Web. Oxford University Press, Oxford. DESCARTES, A; BUNCE, T (2000) Programming the Perl DBI O’Reilly, Sebastopol, California, USA DOUGLAS, B; JOSHUA, D (2001) Object Storage Fact Books: Object DBMSs and Object-Relational Mapping. Barry & Associates, Inc. DYER, R (2008) MySQL in a Nutshell O’Reilly, Sebastopol, California, USA EISENBERG, J (2002) SVG Essentials O’Reilly, Sebastopol, California, USA FOY, B (2007) Mastering Perl O’Reilly, Sebastopol, California, USA GENNICK, J (2006) SQL Pocket Guide, Second Edition O’Reilly, Sebastopol, California, USA GREENWALD, R; STACKOWIAK, R; STERN, J (2007) Oracle Essentials, Fourth Edition O’Reilly, Sebastopol, California, USA KRAAK, M-J; BROWN, A (2001): Web Cartography – Developments and prospects, Taylor & Francis, New York PETERSON, M (editor) (2003). Maps and the Internet. Elsevier Science, Amsterdam. SCHWARTZ, R; CHRISTIANSEN, T; WALL, L (1999) Learning Perl O’Reilly, Sebastopol, California, USA SIEVER, E; SPAINHOUR, S; PATWARDHAN, N (1998) Perl in a Nutshell O’Reilly, Sebastopol, California, USA SRINIVASAN, S (1997) Advanced Perl Programming O’Reilly, Sebastopol, California, USA WORSLEY, J; DRAKE, J (2002) Practical PostgreSQL O’Reilly, Sebastopol, California, USA
615
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
MODELITZACIÓ GEOESTADISTICA DEL BALANÇ HÍDRIC A CATALUNYA Luís Outeiro1, Biel Barbe2, Francesc Asperó1, Xavier Úbeda1 1
GRAM (Grup de Recerca Ambiental Mediterrània). Departament de Geografia Física. Universitat de Barcelona. Montalegre, 6, 08001 Barcelona. louteiro@gmail.com 2 Departament de Medi Ambient i Habitatge. Cos d’Agents Rurals. Finca Torreferrussa. Crta. Sabadell a Santa Perpètua de la Mogoda, km. 4.5 (Santa Perpètua de la Mogoda)
L’objectiu d’aquest treball és la generació d’una cartografia temàtica basada en la representació de la variable Balanç hídric, en tant que es tracta d’una variable necessària per a l’elaboració d’estudis hidrològics, però que ha estat poc o gens desenvolupada des de l’àmbit cartogràfic, o des de la pròpia modelització espacial. La xarxa agrometeorològica disposa d’unes 130 estacions meteorològiques amb registres de diferents variables meteorològiques distribuïdes arreu del Principat. Per a cada un dels 130 punts de la xarxa, disposem d’un càlcul del balanç hidrològic que, no obstant això, no és extensiu ni tampoc continu en tot l’espai. Aquest càlcul es basa en la diferència entre la Evapotranspiració-Penman-Monteith (mm) i la precipitació (mm). A nivell metodològic, ens hem fixat en les diferents possibilitats que les eines de modelització geoestadística permeten per produir mapes de balanç hídric amb el màxim grau de precisió, tot emprant variables secundàries que tinguin una correlació significativa amb la variable estudiada. Així hem trobat que l’altitud de les estacions, com a variable secundària, mostra una correlació satisfactòria amb la variable primària balanç hídric, amb un R2 d’entre 0,3 i 0,5 de la regressió lineal. Paraules clau: Xarxa agrometeorològica, evapotranspiració, precipitació.
1. Introducció En els últims 30 anys s’han centrat grans esforços en l’estudi de la definició de les variables ambientals i la seva variabilitat a l’àmbit mediterrani (Martín Vide, 1985; Guijarro, 2002; Saladié, 2003). No obstant això, el nostre territori presenta intrínsecament una gran variabilitat, la qual cosa fa difícil i erràtic l’estudi amb mètodes determinístics. Així mateix, nombrosos treballs s’han adreçat als estudis de representació de variables climàtiques a Catalunya (Pérez, 1981; Sanz, 1982; Gázquez, 1986; ICC, 1996). Tot i els esforços, les mancances tecnològiques i de mitjans han estat un problema a l’hora d’aconseguir uns resultats òptims i acurats. Això tampoc és un problema exclusiu de l’àmbit territorial català, es tracta d’un problema compartit amb altres territoris de l’àmbit mediterrani (Etchevers et al., 2001; Mölders et al, 2003). De fet, tot just ara els organismes encarregats de crear xarxes de mesura de variables ambientals comencen a implementar xarxes de mostreig i mesura prou denses i precises. La necessitat d’iniciar aquest procés ve motivat per diverses raons. Des d’un punt de vista geogràfic, es vol fer una quantificació de les variables ambientals i la seva distribució espacial. D’altra banda, es pretenen ampliar les sèries de dades amb l’actual xarxa d’estacions de monotorització a fi d’entendre els processos desencadenants a
616
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
causa d’un escalfament global. La sequera omnipresent ens obliga, als geogràfs, a fer servir tot el nostre potencial i coneixement al servei de la comunitat per donar resposta a desequilibris entre territoris a Catalunya. L’aigua, el seu balanç intranual i la seva distribució són àrees que, tot i que s’han començat a estudiar, encara tenen llacunes pel que fa a la seva representació cartogràfica. No es tracta d’un problema que es resolgui fàcilment. La complexitat ambiental és un fenomen general arreu del planeta i a vegades la falta de recursos econòmics i la gran heterogeneïtat topogràfica, microclimàtica i d’usos del sòl són els causants d’aquesta complexitat. Malgrat aquestes afirmacions, vivim un moment de gran explosió de les metodologies en la modelització cartogràfica per tal de resoldre o minimitzar aquestes limitacions amb noves tècniques. Les metodologies geoestadístiques i les diferents branques de la simulació estocàstica obren noves portes a la representació cartogràfica de variables ambientals. Fent un repàs dels treballs de representacions cartogràfiques a Catalunya, ens adonem de la manca d’estudis sobre balanç hídric. El balanç hídric és important ja que conjuga en un sol valor diferents tipus de variables ambientals (veure metodologia). A més a més, ens satisfà la necessitat de veure representat en una sola imatge allò que a priori hauríem de veure en quatre o cinc mapes de diferents variables; per tant, ens proveeix una imatge clarificadora dels dèficits i superàvits hídrics del territori. El nostres objectius es resumeixen en: 1) estudi de sèries completes de dades sobre balanç hidrològic, 2) la modelització de la variable amb mètodes deterministes, concretament amb semivariograma, 3) la producció cartogràfica d’aquesta variable amb una interpolació de tipus kriging i amb simulació estocàstica. Una de les hipòtesis que volem llançar és la utilització satisfactòria o no satisfactòria de variables auxiliars / secundàries per a la millora de la precisió en la representació del balanç hídric. En quest estudi utilitzarem l’altitud sobre el nivell del mar de les estacions de la xarxa com a possible variable secundària, pel fet que el càlcul de l’evapotranspiració emprat per calcular el balanç hídric utilitza l’altitud com a variable de l’algoritme. 2. Metodologia Les dades que hem utilitzat per aquest estudi provenen de la Xarxa Agrometeorològica de Catalunya. Aquesta xarxa disposa de dades al territori català des de 1989. Malgrat tenir una llarga sèrie d’anys no totes les estacions presents avui al territori disposen de mesures per a tots els anys, de manera que vàrem haver d’escollir els anys hidrològics en funció de la major disponibilitat possible. El càlcul del balanç hídric emprat per part de la Xarxa Agrometeorològica és el següent: Bh = Eto(mm) − precipitació(mm) Essent Eto l’evapotranspiració neta calculada pel mètode Penman-Monteith segons la FAO.
617
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ETo(mm) =
37 dh _ VV2 dif _ pv Ta Δ + γ (1 + 0.34dh _ VV2 )
0.408Δ(Rn − G ) + γ
Ta = dh _ temp + 273 , On dh_temp és la temperatura horària, en ºC dh_VV2, velocitat del vent horària a 2 metres d’alçada, en m/s. Δ és la variació de pressió de vapor saturant Rn és la radiació neta G és la transmissió de calor al terra γ és la constant psicromètrica (aquesta és funció de l’altitud en metres) dif _ pv = P _ vapor _ sat − P _ vapor 2.0 Modelització geostadística
En el procès previ tant d’interpolació amb kriging ordinari com de simulació estocàstica, és necessari la modelització amb semivariograma mitjançant el següent algoritme:
γ (h) =
1 [(z i ) − (z i + h )]2 ∑ 2 N ( h)
on h és l’interval de distàncies entre parells de punts, zi és el valor mesurat de la mostra al punt i; zi+h és el valor del punt mesurat distanciat del seu veí més pròxim per la distància i+h; i N(h) és el nombre total de parelles de punts en un interval de distància h. De tots els model disponibles, el gaussià ens ha donat un resultats òptims a l’hora de modelitzar tant els semivariogrames com els semivariogrames creuats de balanç hídric i altitud. El model gaussià s’expresa mitjancant aquesta equació: ⎡
⎛ h 2 ⎞⎤ ⎟ 2 ⎟⎥ ⎝ a ⎠⎦
γ (h) = C 0 + C1 ⎢1 − exp⎜⎜ − ⎣
On C0 és la variància de l’efecte palleta (nugget variance), C1 és l’abast, a és el llindar i h és la distància mínima entre dos parelles de punts. 2.1 Interpolació amb kriging ordinari (KO)
El KO és amb diferència el tipus de mètode interpolatiu més comú i assumeix (1) que la mitjana és constant i desconeguda (Webster i Oliver, 2001), (2) el semivariogram teòric és conegut, i (3) la suma dels pesos, λi , està limitada per un valor igual a 1. Els pesos òptims, λi , són funció de l’estructura de correlació espacial (Burrough i Mcdonnell, 1998). Així, per a un espai dividit en n blocs (B), l’estimació de Z per al bloc Bj ve donada per: n
Z (B1 ) = ∑ λi Z ( xi ) i =1
618
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
On Z ( xi ) són els valors mesurats allà on tenim les estacions de la XAC i Z (B1 ) és l’òptim i l’estimació no esbiaixada del balanç hídric dins d’un bloc determinat. KO també prova diferents combinacions per radi de cerca (x m) i la designació del veí més proper per produir la interpolació optima. 2.2 Cokriging
El mètode interpolatiu per cokriging ens capacita l’interpolació dels valors de balanç hídric a partir d’una segunda variable més densament mostrejada, l’altitud (Veure mapa 1). Aquesta segona variable, o variable auxiliar, la tenim mostrejada en els punts on tenim valors de balanç hídric com a altres punts que estan esntre mig i dels que no tenim valors de balnç hídric. El cokriging utilitza les dades de modelització del semivariograma de la variable primària (Bh), del semivariograma i la covariança de totes dues variables. Això dóna més fiabilitat a les prediccions de la variable primària en el cas que totes dues variables covariïn satisfactòriament, és a dir, mostrin una certa relació lineal. Aquest algoritme presenta un gran interès perquè ens permet estimar valors de la variable que a priori té un cost o una dificultat tècnica afegida a partir d’una variable que covaria amb la primera i que no representa tanta dificultat per rebre un mostreig. Figura 1. Localització dels punts de les estacions XAC i malla de punts utilitzada com a variable secundària.
2.3 Simulació estocàstica
L’algoritme de simulació emprat és el de la simulació seqüencial condicionada del GSlib (Deutsch i Journel, 1998). Aquest tipus de simulació té la capacitat de tenir em compte variables secundàries-auxiliars, que poden tenir algun tipus de relació amb la variable principal que volem representar cartogràficament (balanç hídric). Mitjançant la modelització i l’ajust del semivarigrama empíric al teòric i de la modelització de la funció de distribució condicional acumulativa, fent servir també el comportament que
619
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
aquesta variable té en la seva autocorrelació espacial. El fet interessant d’aquest algoritme rau en què aquesta segona variable està més densament mesurada, de manera que farem servir aquesta informació per simular el balanç hídric a aquells punts on no disposem d’estacions de la XAC. El software utilitzat per a la modelització espacial ha estat el GS+ v7.0 (Gamma software Inc). 3. Resultats i discussió
A priori podríem pensar que el balanç hídric pot tenir una certa continuïtat espacial només trencada per factors físics o topogràfics. Això es podria analitzar en funció dels resultats observats en les regressions lineals i també amb el tipus i forma del semivariograma teòric ajustat. Els resultats de les regressions són moderament òptims pels nostres objectius i també de cara a acomplir la hipòtesi plantejada. Així trobem a l’any hidrològic 2005-06 un R2 = 0.3 i a l’any hidrològic 2006-07 un R2 =0.55. La dificultat de la modelització espacial radica primer en la baixa densitat d’estacions que siguin òptimes per a la seva modelització, de manera que tenim grans buits espacials entre estacions a l’hora de generar un mapa de la variable en continu. En segon lloc, existeix la dificultat de trobar-nos en un territori amb una gran variabilitat ambiental i de contrastos. Aquest fenomen determina que fan que les dades experimentals presentin errors, especialment si ens referim al anys hidrològics estudiats, 2005-06 i 2006-2007. La resolució espacial obtinguda és de 2,6 km2, amb una generació de tots 3 models al voltant dels 4583 píxels arreu el territori. Val a dir que amb aquestes premisses, la modelització esdevé una tasca difícil en tenir molt poques estacions espaiades amb aquesta mínima distància de píxel i en tenir alhora un total de 134 (2005-06) i 131 (2006-07) píxels reals, que representen les mesures preses a les estacions de la XAC. Tot i així, pensem que podem ser optimistismes ja que els resultats assolits donen signes força precisos en tots els models emprats tant a nivell interpolatiu com a nivell de simulació estocàstica. 3.1 Balanç hidrològic 2005-2006
El model gaussià ha estat el més eficient en el procés de modelització dels valors empírics als teòrics de les variables balanç hídric i altitud i s’ha obtingut un R2 en la validació creuada de 0.42. Pel que fa als resultats obtinguts als tres models utilitzats podríem dir que els més satisfactoris han estat els models de simulació seqüencial condicional i el cokriging. Tots dos mostren uns valors d’incertessa (SDm) generada pel model que no arriba l’1 (Taula 1). La raó per la qual els models assoleixen un grau d’incertesa més baix és la utilització de la variable auxiliar altitud a 4583 punts, que fan incrementar la densitat del mostreig. El resultat generat pel kriging ordinari mostra valors d’incertesa força elevats pel fet que no utilitza per a la interpolació cap valor secundari tal com fan els altres dos models. Als mapes dels tres models també podem observar com el KO tendeix a suavitzar la variabilitat, mentre que els altres tendeixen a marcar la variabilitat que representa la rugositat real del terreny. Amb una ullada ràpida al mapa del balanç hídric,
620
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
podríem observar com tots tres models mostren els valors màxims (200-300mm) a les capçaleres de les conques de la Noguera Pallaresa i Ribagorçana, Besós i Fluvià, i de manera més general a les del Segre, Ter i Llobregat. Pel que fa als dèficits en el balanç hídric, la major part se situen a la conca del Segre, la part catalana de l’Ebre i el tram central del Llobregat. Taula 1. Paràmetres estadístics dels resultats obtinguts en la modelització del balanç hídric (mm)
Mesurats Kriging ordinari Cokriging Simulació Mesurats Kriging ordinari Cokriging Simulació
Any hidrològic 2005-06 2005-06 2005-06 2005-06 2006-07 2006-07 2006-07 2006-07
N 131 8836 8836 8836 131 8836 8836 8836
Mitjana -188.1 -95.8 -85.5 -86.8 -370.9 -176.7 -177.7 -175.5
SD 326.4 185.6 228.4 250.2 264.4 229.8 246.6 270.5
Min -737.6 -719.7 -730.8 -1038.0 -769.8 -671.9 -764.7 -1106.3
Max 1105.7 978.1 1047.5 1105.7 694.8 505.2 625.3 819.9
CV -1.7 -1.9 -2.7 -2.9 -0.7 -1.3 -1.4 -1.5
SDm 77.8 0.8 0.0 29.7 29.0 0.0
La desviació estàndard (SD) dels models per a l’any hidrològic 2005-06 és més baixa que la mesurada. Com a contrapunt tenim un coeficient de variació (CV) més elevat als models que a les mesurades, fent referència a la més alta variabilitat també observada als mapes (Figura 2 i 3). La simulació presenta els valors de dispersió i de variabilitat més alts pels tres models. 3.2 Balanç hídric 2006-07
S’observen diferències significatives entre la mitjana dels valors mesurats i la mitjana dels models. Aquest fet es deu a la inèrcia arrossegada de l’any anterior en termes de valors de balanç hídric negatiu que fan caure encara més els valors observats a les estacions. Les mitjanes dels models són més moderades a causa que el nombre de punts és més alt i també per tenir en compte els parametres de variació espacial modelats amb el semivariograma. Aquest fet també dóna coeficients de variació més elevats. Pel que fa a la incertesa generada pel model (SDm) tenim valors moderadament baixos als models de kriging ordinari i cokriging, i inexistents al model de simulació. Aquest fet es produeix perquè el model de simulació és molt més fidel a la variabilitat de la variable secundària, i el kriging primari i cokring tenen més en compte la variabilitat conjunta del balanç hídric i de l’altitud. Els valors negatius ocupen les ¾ parts del territori, on gairebé el 100% de les conques de l’Ebre, Segre, Llobregat, rieres de Tarragona i Barcelona, Gaià, Foix i Francolí presenten valors per sota dels -100mm. Els trams baixos de les Nogueres, tram central del Ter, Tordera i Muga presenten valors per sota dels -300mm. En aquest any hidrològic el balanç hídric positiu es redueix a les capçaleres de les Nogueres, Garona, Segre i de manera menys extensa a les capçaleres del Llobregat, Ter i Fluvià. Es fa necessària una comparació entre els dos anys hidrològics a nivell de les dades espacials generades, ja que s’observa una progressiva entrada dels valors negatius per sobre dels -200 cap el terç nord-est del país, de manera més acusada als trams mitjns i baixos de les capçaleres i de les rieres litorals. Malgrat que el nivell de correlació entre altitud i balanç hídric no ha estat tan satisfactori com havíem esperat, la hipòtesi que plantejàvem al principi del treball ha
621
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
estat resolta satisfactòriament. Això és així a causa que la resolució dels mapes del balanç hídric amb mètodes d’estimació i simulació utilitza com a variable secundària l’altitud, minimitzant la incertesa. Figura 2. Mapes del balanç hídric a les conques de Catalunya per l’ any hidrològic 2005-06
622
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 3. Mapes del balanç hídric a les conques de Catalunya per l’any hidrològic 2006-07
623
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. Conclusions
Hem modelat i representat satisfactòriament la variable balanç hídric, i hem obtingut una cartografia amb una resolució espacial molt elevada com no s’havia aconseguit abans. La cartografia del balanç hídric en temps real i amb les excepcionalitats climàtiques que s’aproximen, esdevenen bàsiques a l’hora de prendre decisions sobre la planificació i gestió de les conques hidrogràfiques. El mètode de representació amb simulació seqüencial condicional tenir en compte la rugositat del terreny com a variable secundària, evita el procés de suavització espacial i marca més les àrees amb probabilitats de patir valors extrems. Aquest ha estat el model més fidel a la realitat dels tres generats, tant pel que fa a la incertesa del propi model com dels paràmetres estadístics estudiats. Tot i que aquesta primera experimentació amb la modelització del balanç hídric i amb la variable secundària altitud ha estat satisfactòria, no ens podem oblidar de la necessitat d’incloure en futures investigacions altres tipus de variables ambientals (usos del sòl) que estiguin relacionades amb el balanç hídric per tal de millora la precisió en els models d’estimació i simulació espacial. 5. Agraïments
Agraïm especialment a la Xarxa Agrometeorològica de Catalunya per disponibilitzar les dades de Balanç hídric, i també al programa de Formació del Profesorat Universitari del Ministeri d’Educació i Ciència per la beca que el primer autor ha disposat durant la realizació d’aquest treball. 6. Referències
BURROUGH, P.A i MCDONNELL, R.A. 1998. Principals of Geographical Information Systems. Oxford University Press. Nova York. DEUTSCH, C.V. i JOURNEL A.G. GSLIB. 1998. Geostatistical Software Library and User′s Guide. Oxford University Press. Nova York, NY 369pp. ETCHEVERS, P.; GOLAZ, G. ; HABETS, F. 2001. “Simulation of the water budget and the river flows of the Rhone basin from 1981 to 1994”. Journal of Hydrology. Volum: 244 Número 1-2: 60-85.´ GUIJARRO, J.A. 2002. Tendencias de la precipitación en el litoral mediterráneo español. III Congreso de la Asociación Española de Climatología 3: 237 – 246. Palma de Mallorca. GÁZQUEZ, A. 1986. Estudio termopluviométrico y balance hídrico de la zona BesósTordera. Tesi de llicenciatura. Director: Pedro L. Clavero Paricio. Universitat de Barcelona. INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA. 1996. Atles climàtic de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya. Barcelona. MARTÍN VIDE, J. 1985. Pluges i inundacions a la Mediterrània. Ed. Ketres. Barcelona
624
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
PÉREZ, M. 1981. Estudio termopluviométrico y balance hídrico de las cuencas de los ríos Fluvià y Muga. Tesi de Llicenciatura. Universitat de Barcelona. MÖLDERS, N.; HAFERKORN, U.; DÖRING, J.; KRAMM, G. 2003. “Long-term investigations on the water budget quantities predicted by the hydro-thermodynamic soil vegetation scheme (HTSVS). Part II: Evaluation, sensitivity, and uncertainty”. Meteorology and atmospheric physics. Volum: 84 Número 1-2: 137-156. OLCINA, J. 2001. “Causas de las sequías en España. Aspectos climáticos y geográficos de un fenomen natural.” A: GIL, A.; MORALES, A. Causas y consecuencias de las sequías en España, 49-110. SALADIÉ, O. 2003. Variaciones y tendencia secular de la precipitación en el sector nororiental de la Península Ibérica (1985-2000). Tesi doctoral: Diego López Bonillo (URV). Tutora: Montserrat Jardí Porqueras. Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat de Barcelona. SANZ, C. 1982. Estudio termopluviométrico y balance hídrico de la cuenca del río Segre. Tesi de llicenciatura. Director: Pedro L. Clavero Paricio. Universitat de Barcelona. WEBSTER, R. i OLIVER, M.A. 2001. Geostatistics for Environmental Scientists. John Wiley & Sons. Chichester. <http://xarxes.meteocat.com> Xarxa Agrometeorològica de Catalunya Darrera visita 30/04/2008
625
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
PROCESO DE GEOCODIFICACIÓN URBANA: EJEMPLOS DE SU APLICACIÓN EN LA CIUDAD DE BARCELONA Dr. Reinaldo Paul Pérez Machado Profesor de Geografía Humana Universidade de São Paulo. Faculdade de Filosofia Letras e Ciências Humanas Objetivos e introducción
El objetivo principal del trabajo es el de discutir las características fundamentales del recurso de la Geocodificación, como parte integrante de los SIG y, en consecuencia, también de las Tecnologías de la Información Geográfica, describiendo ampliamente cómo se utiliza ese recurso técnico y cuales son los requisitos para poder implementarlo, ya que de hecho esas particularidades no se detallan corrientemente en la literatura. Igualmente, se muestran algunas particularidades específicas a la ciudad de Barcelona, en cuanto a las posibilidades de aplicación práctica de la geocodificación así como de sus derivados. Para ello, se realizaron diversos experimentos de geocodificación automática, utilizando diferentes tablas y bases de datos como fuente. En ninguno de los casos estudiados se aplicó algún tipo de técnica de estandarización, algoritmos de “limpieza” o “padronizadores”, como también son conocidos. Se puede definir geocodificación o geolocalización (en Inglés Geocoding o Address Matching) como la acción de atribuir coordenadas geográficas a uno o varios eventos, utilizando como referencia su dirección postal. Es evidente que, aunque este proceso puede realizarse manualmente, su utilización intensiva en la geografía contemporánea se debe al auge de los Sistemas de Información Geográfica y al creciente aumento de la capacidad de almacenamiento de grandes bases de datos así como de la velocidad de procesamiento de los ordenadores. O sea, en la actualidad es posible geocodificar prácticamente cualquier evento (desde que este cuente con una dirección postal), sea un local de prestación de servicios, la sede de una empresa o la residencia de una persona. Evidentemente, ha de definirse un universo para realizar este proceso, que generalmente ocurre en el ámbito de una ciudad. Desde hace unos diez años los recursos y métodos de geocodificación o geolocalización de direcciones han sido cada vez más utilizados. En combinación con otras tecnologías de análisis espacial se han constituido en especialidades de los Sistemas de Información Geográfica o Geoprocessamento (como se denomina en Brasil la Tecnología de la Información Geográfica). Utilizándose intensivamente en estudios de Geomarketing y de LBA (sigla proveniente del Inglés Location Based Analysis), así como en la cartografía automatizada de POI (Points of Interest). Más recientemente (en los últimos 5 años), el empleo de POI se ha hecho prácticamente indispensable en los mapas y fotografías digitales de la Internet (MAPINFO CORPORATION, 2007), un ejemplo muy actual es el ofrecido por el Google Earth, donde los propios usuarios pueden crearlos. Y sobre todo su combinación con la capacidad de geocodificación y el establecimiento de rutas (ambos disponibles también en Google Earth) y caminos mínimos para la cartografía digital que se utiliza corrientemente hoy en día con los GPS (del Inglés Global Positioning Systems, Sistemas de Posicionamiento Global), sea para uso comercial (en taxis y autobuses),
626
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
como institucional o privado. Sucede que estas capacidades de geolocalización son generalmente ofrecidas como servicios pagos, cuando ejecutados para grandes cantidades de registros, aunque lógicamente se encuentran excepciones. Habitualmente ellas son gratuitas para usuarios privados si lo que se pretende conocer es la ubicación de apenas una o dos direcciones postales con el objetivo de llegar de una a la otra, o limitadas a un número máximo de procesamientos por día (YAHOO!, 2008). Aparentemente, el hecho de que la geocodificación sea un proceso complejo, embutido en servicios altamente técnicos y especializados, hace con que haya habido poca divulgación o que las informaciones ofrecidas sean dirigidas a paquetes de específicos, como MapMarker (MAPINFO CORP., op. cit.) y ArcGIS (ESRI, 2004). Por ejemplo, en el trabajo de Rodríguez Espinosa (2004), simplemente se declara que la geocodificación de los contenedores de residuos sólidos urbanos, cuya localización estaba siendo evaluada, fue realizada con el paquete ArcGis, sin entrar en mayores detalles. Condiciones necesarias para la implementación de la geocodificación
Es necesario mencionar que para poder realizar un proceso de geocodificación con un elevado índice de acierto son necesarias tres condiciones fundamentales: 1) La lista de direcciones postales La simple disposición de un conjunto de localizaciones espaciales (que son indicadas por su dirección postal) en forma de lista organizada siguiendo o no, algún criterio temático constituiría la primera de las condiciones mencionadas. En el momento de formar esa lista, es importante considerar que contribuye mucho al suceso final del proceso que esta sea montada como una base de datos, y en ella, algunas columnas son indispensables: identificador único, nombre, calle, número y código postal. Es posible que la dirección postal esté contenida en una sola columna, pero, al separarla convenientemente (por ejemplo según el tipo de vía, nombre, número, complemento, código postal y barrio) generalmente se consigue mayor número de aciertos en la geocodificación y menos eventos ambiguos. Esto es especialmente importante en ciudades populosas, donde debido a la gran cantidad de calles existentes no es infrecuente encontrar homónimos (aunque esto procure evitarse). Así, vemos como en Barcelona existen las vialidades Passeig de Gràcia, Grande Gràcia y Travessera de Gràcia, o sea la misma denominación con tres tipos de vía diferentes. La clasificación por asunto es importante pues permite posteriormente, después de realizado el proceso de geocodificación, la rápida confección de mapas temáticos, donde cada evento es representado por un punto (en virtud de la coordenada obtenida por la geocodificación) y ese punto constituye un símbolo (geométrico o iconográfico) diferente según su clasificación, por ejemplo aeropuertos, bancos, bares, cines, escuelas, farmacias, gasolineras, hospitales, museos, restaurantes, etc. 2) Un SIG con función de Geocodificación La función de Geocodificación (del Inglés Geocoding) es cada vez más utilizada en los paquetes de SIG actuales, ella consiste en una simple acción de interpolación lineal, que se lleva a cabo en el momento de comparar las direcciones postales (contenidas en la
627
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
base de datos a ser geocodificada, o sea localizada), con una base cartográfica digital de ejes de calles, donde se dispone de la numeración postal inicial y final, derecha e izquierda para todos y cada uno de los segmentos que conforman esos ejes o sea de esquina a esquina. Evidentemente, tanto la base cartográfica de ejes de calles como la lista de direcciones o de puntos a localizar (geocodificar) deben cumplir con determinados requisitos para que el programa de geocodificación pueda realizar la localización por interpolación con un buen índice de acierto. En primer lugar, es necesario que la lógica de las direcciones acompañe el estándar de tener los números pares a la derecha, los impares a la izquierda y la numeración ir creciendo a medida que se avanza por la calle o avenida de forma proporcional a la distancia recorrida. En segundo lugar, el formato de las direcciones debe coincidir en ambas bases de datos, por ejemplo el nombre de la calle precede al número postal y al complemento (escalera, piso, puerta), lógicamente referentes al mismo territorio o ciudad. Finalmente, el programa de geocodificación, generalmente implementado como función de un SIG, debe ser capaz de realizar el cálculo efectivo de las coordenadas de cada punto (a partir de la información contenida en la dirección postal), a través de la comparación realizada entre la mencionada información y los datos de todos los segmentos de calles contenidos en el mapa callejero de la ciudad. Una vez seleccionado el segmento correspondiente a la dirección a ser localizada geográficamente, el algoritmo de geocodificación realizará una operación de interpolación lineal, que arrojará como resultado las coordenadas del punto analizado. Esto se traducirá gráficamente en un punto situado en el lado correcto de la calle (sea par o impar), en la posición correspondiente y con precisión relativa. Deberá quedar claro que aunque la precisión que se alcance en el proceso de geocodificación no estriba directamente en la capacidad del algoritmo que lo efectúa, así como tampoco lo es la cantidad de direcciones correctamente localizadas (que depende más de la calidad de la lista de puntos analizados). La agilidad y eficiencia del proceso de geocodificación sí obedecen a la calidad del programa de geocodificación que se utilice, especialmente cuando se trata de la posibilidad de elucidar las causas de fallas en la localización de registros, detección de cruzamientos, subrutinas de pesquisas fonéticas capaces esquivar errores de digitación y, especialmente, en la capacidad de reprocesamiento de saldos (tratados como subconjuntos) sin tener que realizar nuevamente el trabajo para la base entera. Es importante que existan alternativas para la eliminación de dudas en el caso de vías homónimas, utilizando para ello el barrio o el código postal. También, la velocidad del ordenador y el tamaño de su memoria virtual (cuanto mayor mejor) influirán positivamente en la acción de geocodificación. 3) La base cartográfica digital de ejes viales Esta tercera condición, que constituye la base cartográfica, también conocida como mapa callejero, es tan importante como las dos mencionadas anteriormente. El trabajo de geocodificación de hecho se realiza a través de una comparación entre la lista de direcciones postales que se pretende localizar y el mapa callejero, realizada por el algoritmo de geocodificación contenido en esa función del SIG. O sea, es imprescindible que se disponga de una base cartográfica digital con los ejes de las calles y avenidas, responsable por realizar la localización geográfica, que no es más que la interpolación gráfica del punto correspondiente a la dirección postal en la fachada correspondiente al lado par o impar, según sea el número del inmueble analizado.
628
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
En primer lugar, es necesario aclarar que esa base cartográfica digital de ejes viales debe estar constituida por una estructura vectorial [1], que de hecho se organiza en forma de red interconectada, donde cada segmento (o link) representa el eje de una vía, desde un cruzamiento hasta el siguiente, esto es describiendo apenas el aspecto espacial, o sea, gráfico de la red. Paralelamente, existen los atributos descriptivos (también conocidos como la parte alfanumérica) y en principio no espaciales a los cuales cada elemento de la red está íntimamente ligado, conteniendo la numeración postal inicial y final, derecha e izquierda para todos y cada uno de los segmentos que conforman esos ejes; así como el nombre propio, el código postal y otras referencias espaciales restrictivas, como barrio, distrito o municipio. Es imprescindible la presencia de la largura del elemento y del código principal (y único) que permite la unión entre la parte gráfica, espacial y geométrica del segmento de vía y sus atributos no espaciales. De hecho, cada uno de los atributos descriptivos contenidos en la base cartográfica digital de ejes viales o mapa callejero tiene su función especifica en el proceso, esos atributos se almacenan como el contenido de las células de una matriz donde las columnas representan los nombres de los atributos, y cada línea representa el elemento (segmento de eje contenido entre dos cruzamientos) de una calle específica dentro de la ciudad sobre la que se está realizando la geocodificación. Obsérvese la figura donde se muestra un extracto de la tabla de atributos descriptivos del mapa callejero de Barcelona (ver Tabla 1). La matriz que se presenta, correspondiente a todos los segmentos del Carrer (calle) del Vallespir en la ciudad, exhibe (en forma de columnas) los atributos imprescindibles para la geocodificación y de estos, únicamente aparecen escritos en mayúsculas los tres primeros. Se ha utilizado ese recurso para diferenciar de esta forma aquellos atributos que sí son definitivamente espaciales de los que no lo son. En primer lugar el ID (identificador) es la llave maestra, el código único, irrepetible, asociado a cada elemento de un archivo geográfico digital, este código además de identificar singularmente cada objeto, sirve de conexión entre la parte gráfica y los atributos asociados a cada elemento; le sigue LENGTH (largura), en este caso expresada en metros; a continuación DIR (dirección) indica mediante un código simple (0, 1 y -1) si la vía en cuestión posee doble sentido de circulación, si la circulación de vehículos es coincidente con la topología, o si es contraria a esta, aplicando el descriptivo respectivamente a cada uno de los códigos enunciados [2]. El uso de la dirección del flujo de transporte es imprescindible para el establecimiento de caminos mínimos y rutas de transporte, razón por la cual, si la dirección del tránsito no se conoce, esta columna es alimentada por defecto con el valor cero (doble sentido utilizado para el modo peatonal), sin embargo, este atributo no interviene en el proceso de geocodificación. A partir de la cuarta columna en el ejemplo, con los nombres de los campos escritos con mayúsculas y minúsculas, y hasta el final, en la decimotercera posición, se colocan apenas atributos descriptivos, alfanuméricos, o no espaciales en el sentido estricto (que no indican forma, posición, largura o área), de estos, el primero utilizado es el Codi (código en Catalán) y que substituye el nombre completo de la vía en cualquier base de datos; aquí llamado Denominació (denominación) en la siguiente columna, el contenido de este campo se utiliza corrientemente como etiqueta para ser colocada en el lugar correspondiente a la hora de visualizar el mapa callejero; seguidamente viene Name [3] (nombre en Inglés), que contiene solamente el nombre propiamente dicho, sin incluir tipos de vía (calle, avenida, plaza, etc.) ni preposiciones, títulos nobiliarios o graduaciones militares; a continuación aparecen los campos Left Zip y Right Zip, que guardan el código postal derecho e izquierdo a cada segmento,
629
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
asumiendo de esta forma que es posible que una vía (o una parte de ella) sea frontera entre dos zonas postales diferentes; seguidos por cuatro campos: Start Left, End Left, Start Right y End Right, que muestran el inicio y final de la numeración postal del lado izquierdo así como el inicio y final de la numeración postal del lado derecho, respectivamente; finalmente el campo Parity, indica mediante otro código simple, en este caso dicotómico (0 o 1), si la numeración es consecuente con los valores normales referidos a los impares del lado izquierdo y los pares del lado derecho, o si está invertida o mezclando pares con impares, donde 0 es normal y 1 es mezclado, siendo 0 el valor por defecto. Es necesario destacar que se ha utilizado para geocodificar en este ejercicio el SIG Maptitude (marca registrada de Caliper Corp.). Este sistema, aunque de fácil operación es poderoso, y tiene una fuerte orientación hacia los SIG T o Sistemas de Informaciones Geográficas de Transportes, lo que hace que la simple existencia de algunos de los campos que aquí son obligatorios, como DIR, LENGTH y Parity esté condicionada por esta característica. Tabla 1. Extracto de la base de datos asociados a las entidades del mapa callejero, conteniendo, exclusivamente, los segmentos de vía correspondientes a la Calle del Vallespir, en el barrio Les Corts de Barcelona. (Elaboración propia). ID
LENGTH
DIR
Codi
Denominació
Name
Left Zip
Right Zip
Start Left
End Left
Start Right
End Right
Parity
123205
29,02
1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
0
0
0
0
127585
65,39
-1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
1
17
2
14
0
127541
56,57
1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
19
25
16
26
0
127535
21,14
1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
27
31
28
30
0
127566
25,07
1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
33
37
32
34
0
127554
45,02
1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
39
45
36
50
0
127560
105,35
-1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
47
71
52
92
0
123217
66,35
-1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
73
85
94
110
0
123224
69,81
1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
87
103
112
128
0
123267
66,79
1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
105
129
130
142
0
123274
72,49
-1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
131
141
144
162
0
122913
61,07
-1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
143
161
164
184
0
122906
94,79
1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
163
179
186
192
0
147808
79,11
1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
181
195
194
196
0
147827
67,47
-1
04483
Carrer del Vallespir
VALLESPIR 08014 08014
197
203
198
198
0
Especificidades del proceso de Geocodificación
En términos generales, tanto la metodología descrita anteriormente, como las tres condiciones mencionadas son necesarias a cualquier proceso de geocodificación, independientemente del local donde se realice o del SIG utilizado para ello. Por ejemplo, es posible realizar la geocodificación de accidentes de tránsito en una red de carreteras, si previamente se preparan los atributos de la base cartográfica digital de carreteras y autopistas de forma para tenerlos dispuestos como los atributos de un mapa callejero digital, como se muestra en la Tabla 1. Basta colocar, para cada segmento de carretera o autopista que aparezca gráficamente, los datos necesarios de numeración inicial y final y un código postal que puede ser el mismo para toda la base, evidentemente, el nombre de la vía sería el propio nombre (y/o el código) de la carretera. La numeración postal final se substituye por la longitud en metros de cada 630
0
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
segmento, atribuyendo pares al lado derecho e impares al izquierdo; consecuentemente para la numeración inicial par se coloca el numero 2 y para el impar 1. Probablemente lo mas difícil de conseguir, al menos así ocurre en el Brasil (PÉREZ MACHADO, 2008), son los datos de la localización del segmento inicial y final de cada carretera, que deberán estar identificados y ordenados topológicamente en la forma Origen -> Destino. Después de “preparar” la base de esta forma, basta tener la lista de accidentes donde se haga referencia al nombre de la carretera y al Km. donde sucedió el evento, por ejemplo: Carretera Sant Cugat, Km. 1,5. Precisamente es esta lista de accidentes (de hecho direcciones postales) la que será sometida al proceso de comparación e interpolación lineal que se denomina geocodificación. Cuanto a la precisión en la localización, esta depende de varios aspectos. En primer lugar, del grado de actualidad del mapa de ejes viales, o callejero utilizado. En este caso se hace referencia simplemente al factor cronológico, ya que, evidentemente, no es posible ubicar de esta forma una dirección localizada en una calle que fue abierta después que el mapa de referencia fue concluido, o que por cualquier otra razón no figura en la base cartográfica. Seguidamente aparece el método utilizado por los fabricantes de los mapas callejeros para colocar la numeración postal, y este aspecto es el que mas comúnmente afecta la calidad del proceso de geocodificación. Existen de hecho dos posibilidades: por cálculo matemático y por levantamiento de campo. Ambos se aplican sobre una base cartográfica digital ya existente, donde todos los ejes han sido digitalizados y alimentados con sus nombres y otros atributos necesarios. El cálculo matemático se realiza por simple interpolación atribuyendo la numeración inicial y final, par e impar (derecha e izquierda) mediante un algoritmo especializado; previamente es necesario conocer (y ordenar) los segmentos de calles gráficamente según su sentido topológico, o sea que la secuencia gráfica deberá coincidir con el orden lógico de crecimiento de la numeración. Evidentemente que el levantamiento de campo producirá los mejores resultados, tanto en calidad como en precisión, pero tendrá también los más altos costos de producción. Asimismo, también afecta a la calidad y sobre todo a la precisión de la geocodificación la forma de tratar las avenidas y paseos. Además de que estas vías son más anchas que las calles normales, en el caso de haber jardines centrales, ellas deben ser tratadas como dos vías separadas, cada una comportándose como una senda con sentido único de circulación. Esto hace que a la hora de apartar el punto geocodificado del eje viario para colocarlo aproximadamente sobre el borde de la manzana o inclusive a algunos metros hacia dentro no haya que tratar separadamente las vías con esas características. A esa distancia de retraimiento perpendicular al eje vial se le denomina off-set, y generalmente es determinada previamente en los ajustes por defecto de los sistemas que hacen la localización automática de los puntos de interés a través de su dirección postal. Es evidente que estos procedimientos son relativamente sofisticados y complejos, y en gran medida dependientes tanto de las capacidades o especificidades propias de los sistemas de localización, como de la estructura lógica y sobre todo gráfica del mapa callejero. Por ejemplo si se decide utilizar para las grandes avenidas solamente un eje central, o si se ha optado por trazar dos, uno a cada lado de los jardines centrales. La segunda opción es la más precisa y eficiente, especialmente si se pretende emplear el mapa callejero para realizar rutas para el transporte de cargas y pasajeros, ya que en estos casos los datos de conectividad de las vías transversales deben ser actualizados (por ejemplo si en una esquina es permitido girar a la derecha o no) y verdaderos
631
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
(evitando que en el mapa aparezcan conexiones inexistentes). Lo mismo sucede con aquellos referentes al sentido de circulación del tránsito de vehículos, ya que una información equivocada puede provocar retrasos en la entrega, multas e inclusive accidentes. Otro aspecto que influye directamente en los resultados de un proceso de geocodificación tiene que ver con la calidad de los datos contenidos en la lista de direcciones a ser localizados. Estos datos deberán ser estandarizados, para que exista agilidad y un bajo índice de rechazo de direcciones postales en el momento de la ejecución del proceso de localización automática. La experiencia práctica indica que si una lista de direcciones es sometida previamente a un algoritmo de estandarización, el resultado obtenido en la geocodificación posterior alcanza el suceso en más del 95 % de los casos. Obviamente, un proceso exitoso al 100 % es muy improbable, pero sí es posible mejorar los resultados mediante la repetición con criterios de localización cada vez mas relajados en los saldos de cada rodada, como por ejemplo utilizar apenas 5 de los 8 dígitos del código postal, o recurrir al nombre del Barrio como referencia restrictiva de lugar con dimensiones mayores que aquel atribuido como área inherente al código postal. Poderosos recursos de búsqueda fonética y de referencia a directorios de códigos postales son algunos de los recursos que los algoritmos de estandarización o programas “padronizadores”, como también son conocidos, utilizan para alcanzar sus objetivos. Otras características especiales que pueden ser necesarias para el proceso de geocodificación dependen directamente del uso que se dará a este, por ejemplo, no es igual ejecutar la localización de todos los hospitales de una ciudad para realizar un estudio de planificación de servicios de salud publica, que ejecutar el plan de colecta de residuos hospitalarios en los mismos locales en dependencia de una secuencia precisa con horas marcadas, y siguiendo criterios de prioridad y proximidad a los crematorios. En el segundo caso, además de los tres requisitos anteriormente citados para poder realizar correctamente la geocodificación, es necesario que el mapa callejero contenga las orientaciones de flujo del tránsito (dirección del tránsito de vehículos), y mucho más importante, la conectividad topológica de todos los segmentos de vía, conformando una verdadera red de transportes y considerando tanto el aspecto gráfico o espacial como sus atributos y peculiaridades lógicas. Sobre esa red de transportes (que aquí coincide con el mapa callejero), serán trazadas las rutas de colecta y entrega de los residuos hospitalares. O sea, que para realizar el plan de colecta de residuos, será necesario ejecutar previamente la geocodificación de los hospitales y de los puntos de entrega (utilizando sus direcciones postales), para posteriormente, ejecutar un algoritmo de logística de transportes para que indique las diferentes alternativas de distribución. Nótese que la complejidad de los resultados esperados ha aumentado considerablemente, aunque los requisitos para alcanzarlos sólo se han incrementado en algunas características relativas al mapa callejero y al algoritmo de cálculo de las rutas. Se hace necesario mencionar que aunque un trabajo de cálculo de colecta de residuos sólidos como el que se ha citado se realiza normalmente en un SIG que sigue el modelo de datos vectorial, y que por tanto se basa en el análisis del espacio continuo, en determinadas condiciones es posible ejecutarlo en un ambiente discreto, o sea utilizando el modelo de datos matricial o raster. Así sucedió en el barrio de La Garena (Alcalá de Henares) donde se utilizó el programa “Localiza”, preparado para ser rodado como una macro del SIG Idrisi (que sigue el modelo raster), para evaluar el sistema de recogida
632
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de residuos sólidos urbanos (RSU) y la localización de los contenedores en esa localidad (RODRÍGUEZ ESPINOSA, 2004). Geocodificación en Barcelona
La ciudad de Barcelona tenía 1.593.075 habitantes en el año 2005 y aproximadamente 1.500 Km. de vías. La geocodificación en Barcelona presenta características propias, específicas y que se distinguen claramente de lo que sucede con la aplicación de este proceso en la Ciudad de São Paulo (PÉREZ MACHADO, 2008), por ejemplo. En primer lugar, es necesario destacar la forma de atribuir la numeración. Aunque en principio se supone que existe un origen situado en la Plaça de San Jaume (plaza del ayuntamiento), este origen se desvirtuó con el tiempo, convirtiéndose en la línea de costa para el sentido mar – montaña (norte – sur) y poniente – levante (oeste – este) para el sentido transversal. La numeración par se dispone al lado derecho, y la impar al lado izquierdo de la calle, aunque la distribución de los números de los inmuebles no es métrica con relación a la distancia del origen, y sí dependiendo del catastro. Esto hace que exista relativamente poco aumento de numeración en cada manzana, y si por añadidura la fachada de los edificios es muy grande, llegar al número 200 de una calle no significa para nada caminar 200 metros desde su origen, como seria en São Paulo o en New York, sino que esta dirección fácilmente se encuentra a más de 10 manzanas del comienzo de la numeración par de la vía. Por otra parte, es común colocar en una dirección postal el intervalo correspondiente al de dos o más números en el catastro, que son descritos mediante un guión que separa los dígitos, por ejemplo Gran Via 54-56. Esto último acaba creando dificultades en el momento de utilizar un software de geocodificación creado para tratar direcciones métricas, ya que el guión actúa como separador entre la dirección y el complemento, lo que no es cierto. Felizmente, como los programas de geocodificación atribuyen la posición geográfica mediante un proceso de interpolación lineal proporcional a la largura de los segmentos, los puntos localizados acaban quedando correctamente situados. Evidentemente que siempre existen excepciones, como en cualquier proceso, por ejemplo en “14 bis”, cuando junto con el número aparecen letras. La dirección mencionada de la Gran Via 54-56, todavía puede crear confusión, ya que en el mapa callejero de Barcelona, se presentan dos con esta denominación, la Gran Via de Les Corts Catalans, y la Gran Via de Carles III, para mencionar el tema homonimia de tipo. Al analizar apenas los nombres, se destaca el caso de Gràcia, para el que existen tres tipos de vía con cuatro diferentes nombres: Passeig de Gràcia, Carrer Grande Gràcia, Travessera de Gràcia y con solo una manzana entre el Carrer d’Apel·les Fenosa y el Carrer Grande Gràcia, aparece simplemente el Carrer de Gràcia. Desde el punto de vista gráfico, aunque en Barcelona se utiliza también una adaptación del conocido patrón TIGER (U. S. CENSUS BUREAU, 2007), el entrabe mayor se produce cuando no se separan en dos líneas paralelas los segmentos correspondientes a grandes avenidas o paseos, porque sencillamente el jardín central no alcanza determinada anchura (entre 15 y 20 m), o hay segmentos que pasan por encima de jardines que no han sido abiertos en la realidad al paso de vehículos (nótese la Avinguda Diagonal al norte de la Figura 1).
633
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
En el detalle presentado, aunque se refiere a un mapa callejero de alta calidad cartográfica (MAPTEL NETWORKS, 2005) [4], se percibe que faltan segmentos de vías por donde circulan vehículos en la Avinguda Diagonal así como también en algunos cruzamientos de calles importantes con la Avinguda Joseph Tarradellas. En los locales indicados, destacase la ausencia de segmentos, sin embargo se nota también que sobran aquellos que atraviesan el jardín central donde ese tipo de cruzamiento no existe. Un aspecto esencialmente gráfico, pero que también influye en el tratamiento lógico de las direcciones, sobre todo en lo que se refiere a la numeración, son los famosos chaflanes de las esquinas de l’Eixample (el Ensanche), característicos del plan de reforma urbanística del ingeniero Ildefons Cerdá (1860). En estas esquinas la numeración de las calles que se interceptan generalmente comienza y termina en el medio del chaflán. En la Figura 1, por estar situada justamente en el encuentro del barrio de Les Corts con l’Eixample, definido por la Avinguda Joseph Tarradellas, en el lado oeste del mapa (que corresponde al Distrito de Les Corts) no existen los chaflanes. Ese barrio, donde el autor residió por un año, era un pequeño núcleo poblacional que fue conurbado con la aplicación en el siglo XIX del plan de Cerdá (op. cit.). La mayor parte de los nombres originales de las calles fueron substituidos, y la numeración pasó a obedecer al sentido de crecimiento mar - montaña y poniente – levante. Figura 1. Detalle del mapa callejero de Barcelona en las cercanías de la Plaça Francesc Macià. (Elaboración propia).
Otro aspecto que debe ser considerado en la forma de representación gráfica de un mapa callejero, es la toponimia, dedicada principalmente a la denominación de vías. En este tema también deben ser apreciados detalles como los tipos de letras, su tamaño y sobre todo, cuestiones relativas a la ortografía, si se utilizarán o no acentos, ya que generalmente se acostumbra a escribir todo en mayúsculas, así como el idioma en que se colocarán los nombres. Esto último adquiere principal relevancia en Barcelona, 634
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
puesto que la lengua mas utilizada es el Catalán, sin embargo a veces sucede que los creadores de los mapas no son de ese origen por lo que emplean una mezcla de los dos idiomas (Catalán y Castellano), escribiendo los nombres en el primero y los tipos de las vías en el segundo, o viceversa. Se considera que la mejor opción acaba siendo la de tener varias columnas, o sea campos de la base de datos de los atributos descriptivos de los ejes que componen el mapa callejero, con diferentes opciones de grafía, utilizando la denominación completa para colocar las etiquetas en el mapa y además, con las alternativas de todo mayúsculas, mayúsculas y minúsculas (de preferencia acentuadas), además de aquellas columnas indispensables para poder efectuar la geocodificación. Todavía, dependiendo de los objetivos finales, como el SIG que se va a utilizar y sobre todo cuánto se pretende gastar en la elaboración de la base cartográfica digital (mapa callejero), es posible incluir campos con el orden numérico de prioridad para que las etiquetas aparezcan, ancho real de las calles y también, una columna dedicada a colocar en abreviaturas aquellos nombres de vías que sobrepasen un límite previamente establecido. Algunos programas de SIG comerciales, permiten utilizar automáticamente el contenido de una columna así, como alternativa cuando aquella que contiene la denominación completa excede el límite lógico ya determinado. Aplicaciones de la Geocodificación
Desde hace unos diez años los recursos y métodos de geocodificación o geolocalización de direcciones han sido cada vez más utilizados. Combinados con otras tecnologías de análisis espacial se han convertido en especialidades de los Sistemas de Información Geográfica. Se hace referencia a los estudios de Geomarketing y LBA (sigla proveniente del Inglés Location Based Analysis), así como a la cartografía automatizada de POI (Points of Interest). Más recientemente, el empleo de POI se ha hecho prácticamente indispensable en los mapas y fotografías digitales de la Internet (un ejemplo muy actual es el ofrecido por Google Earth, donde los propios usuarios pueden crearlos). Y principalmente, como ya fue mencionado, su combinación con la capacidad de geocodificación y el establecimiento de rutas y caminos mínimos para la cartografía digital que se utiliza corrientemente hoy en día con los GPS (del inglés Global Positioning Systems, Sistemas de Posicionamiento Global), sea para uso comercial o privado. Como parte de las actividades del autor durante su permanencia en la Universitat de Barcelona, se realizaron diversos experimentos de geocodificación automatizada, utilizando siempre como referencia el mapa callejero digital de la ciudad, llamado Ibercarta Barcelona (MAPTEL NETWORKS, 2005). El primero de esos experimentos fue realizado en marzo de 2006, y contó con el apoyo de la Dra. Elisabet Rosa Trias, Profesora Titular de la Universitat de Barcelona y Albert Broggi, Director de Aula Barcelona. Como resultado, fue posible elaborar un mapa temático de puntos sobre la base digital antes mencionada. (Ver Figura 2). En aquella ocasión, se utilizó como fuente una hoja de cálculo Excel (Directori d’Innovació de la Regió Metropolitana de Barcelona) que incluía una lista con 116 Centros de Conocimiento a ser localizados dentro del Región Metropolitana. De ese total, solamente 79 registros estaban situados dentro del municipio (Barcelona Ciutat), y de estos fueron efectivamente localizados 66, obteniéndose así 83,54 % de aciertos. Se
635
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
hace necesario destacar que tanto en este caso, como en todos los experimentos que se realizaron para este estudio, no se realizó ningún procedimiento de estandarización sobre los datos contenidos en la lista original. Figura 2. Detalle del mapa digital de la Ciudad de Barcelona mostrando el resultado de la geocodificación de los Centros de Conocimiento. (Elaboración propia).
El segundo intento de aplicación de la tecnología fue realizado en colaboración con el geógrafo Sergio Moreno Redón y utilizando los datos que fueron empleados en el mapa “L’oferta de serveis de massatge i relax” (MORENO REDÓN, 2003), publicado en el Atlas Comercial de Barcelona, obra dirigida por el Profesor Carles Carreras i Verdaguer. Los resultados obtenidos no fueron más significativos por causa de la naturaleza de los servicios ofrecidos, con ubicación poco precisa, y también porque el listado fue creado en una hoja de cálculo (Excel) y no en un sistema de gestión de bases de datos. A pesar de todo se localizaron 176 de los 208 registros disponibles, alcanzando 84,62 % de aciertos, lo que constituyó el mayor índice alcanzado en este trabajo. En el tercer ensayo de aplicación de la tecnología, sí se utilizó una base de datos (esta en formato Access), conteniendo 2.589 registros correspondientes a “Restaurantes que aceptan ticket” situados dentro del municipio de Barcelona. Del total procesado sin ningún tipo de tratamiento previo, tanto en la lista como en el mapa callejero de referencia, fueron localizados satisfactoriamente 2.160 establecimientos, lo que constituye el 83,43 % del total analizado. Es importante señalar que este listado de establecimientos fue utilizado inicialmente como fuente para la creación del mapa homónimo (ARIÑO i BARRERA, 2003), publicado también en el Atlas Comercial de Barcelona. Solo que en aquella ocasión los datos fueron tratados por la sumatoria de los establecimientos contenidos en los barrios censales y representados cartográficamente mediante coropletas. Un futuro estudio a partir de los resultados da geolocalización que 636
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
fue ejecutada (ver Figura 3), permitiría descubrir, según nuestra opinión, patrones de distribución espacial y asociaciones cualitativas que se encuentran mascarados probablemente por la agregación de los puntos dentro de las áreas de referencia utilizadas en el mapa publicado en el atlas, así como por restricciones de escala. Figura 3. Detalle del mapa digital mostrando la localización de los “Restaurantes que aceptan ticket”. En destaque el Distrito Ciutat Vella, en Barcelona. (Elaboración propia).
Continuando con las pruebas de geocodificación, se utilizó una tabla (Excel), conteniendo 1.200 registros correspondientes a “Quioscs” situados dentro de Barcelona Ciutat. Del total procesado sin ningún tipo de tratamiento previo, fueron localizados satisfactoriamente 996 establecimientos, lo que constituye 83 % del total analizado. Este listado de establecimientos fue utilizado inicialmente como fuente para el análisis de datos primarios durante la ejecución del Atlas Comercial de Barcelona. También es posible utilizar la geocodificación para estudios urbanísticos y sociales históricos, como el que se realizó en el Departament de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona, para representar, cartográficamente, la actividad económica de la ciudad de Valls en el año 1885 (FRAGO i CLOLS, 2007), aunque es conocida y notoria la dificultad para establecer las localizaciones de las industrias, talleres, comercios y servicios, por causa de las diversas ocasiones en que el nomenclátor de las calles de esta ciudad cambió desde esa fecha. Por ese motivo, se ejecutó la geocodificación en este caso de forma manual y aproximada (Lluis Frago i Clols, comunicación personal), aunque no se descarta la posibilidad de su automatización. Poco antes de terminar su estancia en Barcelona, en marzo de 2007, el autor fue consultado por investigadores del Departament de Història Contemporània de la propia Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, sobre la posibilidad de
637
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
realizar la localización automática (geocodificación) de las direcciones de los domicilios provenientes del vaciado del Padrón Municipal de Habitantes relativo a los trabajadores de algunas industrias localizadas en la ciudad de Barcelona en los años 1930, 1940, 1945 y 1950. Se realizó una prueba, seleccionando 1.156 registros del total de 6.623 contenidos en la base original, que fueron sometidos al proceso de geocodificación automática, utilizando como referencia un callejero digital actualizado. Como resultado, se consiguieron localizar 638 registros, lo que representa el 55,2 % de la muestra utilizada. Este resultado es muy significativo, si se tiene en cuenta que no se sometió la base de datos a ninguna técnica de estandarización, ni tampoco se crearon versiones de los mapas callejeros de la ciudad de Barcelona para los años señalados. Estas acciones conformarán los procedimientos correctos a ser ejecutados, separando los registros de cada fecha para ser procesados con su base correspondiente, en el caso de que la realización del proyecto sea autorizada. Una vez concluidas todas las tareas de geocodificación según el corte temporal, los mapas resultantes serán de gran utilidad para determinar el patrón espacial y temporal de la distribución de los domicilios para cada industria, consiguiéndose calcular con bastante precisión, por ejemplo, cuánta distancia recorrían los trabajadores para desplazarse desde su residencia hasta la casa, separándolos por sexo, o por lugar de procedencia. Suponiendo, naturalmente, que estos datos se encuentren reflejados en el catastro municipal. Otra posibilidad es la de tratar los datos del vaciado, que individualmente representan domicilios, como conjuntos dentro de los límites de los barrios censales, este procedimiento se ha utilizado para realizar el excelente trabajo monográfico: Barcelona 1930: un atlas social (OYÓN, MALDONADO y GRIFUL, 2001). Consideraciones finales
Se han explicando las características fundamentales del recurso de la Geocodificación, como parte integrante de las relativamente recientes Tecnologías de la Información Geográfica, ofreciendo detalles de como se utiliza este recurso técnico y cuales son los requisitos para poder implementarlo, lo que en la opinión del autor, contribuye positivamente al desarrollo de la Geografía Urbana contemporánea. La idea de pormenorizar los requerimientos principales para lograrlo, se debe a que de hecho esas particularidades no se detallan corrientemente en la literatura técnica ni en la académica. Específicamente, se presentaron las particularidades del proceso de geocodificación para la ciudad de Barcelona, en cuanto a las posibilidades de aplicación práctica de esa tecnología y de algunos de sus productos derivados. Los experimentos realizados con el Mapa Callejero de la Ciudad de Barcelona (MAPTEL NETWORKS, op. cit.) y con los diferentes listados de direcciones postales demostraron que, aún sin hacer ningún procesamiento para estandarizar (“limpiar” o “padronizar”) las listas, el índice de aciertos fue superior a 83 %, con excepción de un caso histórico. Notas [1] Consecuentemente, el proceso de geocodificación propiamente dicho es exclusivo de los SIG vectoriales, o sea aquellos que se rigen por ese modelo de datos tratando espacios continuos y no discretos como los que siguen el modelo de datos gráfico matricial o “raster” [2] O un código similar, por ejemplo 0, 1 y 2, que significa lo mismo, esto depende únicamente del patrón adoptado por el fabricante del programa de geocodificación utilizado. Algunos, prefieren inclusive, almacenar el ángulo real que el vector de dirección indica, o sea el azimut expresado en grados. [3] En el ejemplo utilizado, este nombre de campo (y todos los que siguen), es reservado y obligatorio a los efectos de la geocodificación. Existen paquetes SIG con módulos de geocodificación donde los
638
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 campos necesarios son seleccionados por el usuario indicando directamente en la tabla de atributos, o sea que permiten nombres variables. [4] El autor desea manifestar aquí su agradecimiento a la Empresa Maptel Networks, y en especial al Señor Carlos Baquero Arribas, Director de Operadoras cuando se inició el estudio sobre Geocodificación en el Departamento de Geografía Humana de la Universidad de Barcelona (abril de 2006), por haber facilitado el trámite efectivo y préstamo del Mapa Callejero de la Ciudad de Barcelona, en concepto de Evaluación de Productos Cartográficos, sin el cual este trabajo nunca hubiera podido realizarse.
Bibliografía
ARIÑO i BARRERA, A. (2003): ”Els restaurants que accepten “ticket” En: Carreras i Verdaguer, C. (Dir.): Atles Comercial de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Cambra Oficial do Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i Universitat de Barcelona. 381 pp. ISBN: 84-7609-676-3. CERDÁ, I. (1860) Reforma y Ensanche de Barcelona. Plan Económico. Resumen y fiel estracto del que ha propuesto para la realización de su Proyecto el ingeniero de caminos, canales y puertos D. Ildefonso Cerdá. Barcelona: Imprenta Narciso Ramírez. 511 p. ESRI. (2004). ArcGIS 9. Geocoding in ArcGIS. (On line). Environmental Systems Resarch Institute – ESRI. Redlands, California. 185 pp. ISBN: 9781589481121 <http://www.gvmcregis.org/help/esri_manuals/ArcGIS_Desktop/Geocoding_in_Arc GIS.pdf> [9 de agosto de 2007]. FRAGO i CLOLS, LL. (2007). De la tradició a la post-modernitat: La metamorfosis del centre a les capitals comarcals catalanes. Projecte de tesis doctoral. Mapa “Activitat econòmica a la ciutat de Valls, el 1885”, en: <http://www.ub.es/ observatoricomerc/novetats/Valls1885.html> [21 de enero de 2007]. MAPINFO CORPORATION. (2007). MapMarker España Server. Version 4 Developers Guide. (On line). Troy, New York. MapInfo Corp. August 2007. 64 pp. <http://reference.mapinfo.com/software/mapmarker_emea/english/4.0/MM_ESP_40 2_Developer.pdf> [7 de octubre de 2007]. MAPTEL NETWORKS, (2005): Ibercarta Barcelona. Mapa Callejero de la Ciudad de Barcelona (en formato SHP). Propiedad de Maptel Networks. S.A.U. Plaza Santa María Soledad Torres Acosta, 1, 5ª planta. 28004. Madrid. MORENO REDÓN, S. (2003): “L´oferta de serveis de massatge i relax” En: Carreras i Verdaguer, C. (Dir.): Atles Comercial de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Cambra Oficial do Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i Universitat de Barcelona. 381 pp. ISBN: 84-7609-676-3. OYÓN, J.L., MALDONADO, J. y GRIFUL, E. (2001): Barcelona 1930: un atlas social. Edicions de la Universitat Politécnica de Catalunya, SL. 183 pp. ISBN: 84-8301-468-8. PÉREZ MACHADO, R. P. (2008): “Procesos de Geocodificación Urbana: Los casos de São Paulo y Barcelona”. En: [RCG] Revista Catalana de Geografia [on line]. Barcelona. Revista Catalana de Geografia (Revista digital de geografia, cartografia i ciències de la Terra). IV època / volum XIII / núm. 33 / febrer 2008. <http://www.rcg.cat/ articles.php?id=113> [2 de abril de 2008]. RODRÍGUEZ ESPINOSA, V. M. (2004): “Evaluación del sistema de recogida de RSU. Localización de contenedores de RSU en Alcalá de Henares, España”. En: Bosque Sendra, J. y Moreno Jiménez (Coordinadores): Sistemas de Información Geográfica y localización de instalaciones y equipamientos. RA-MA Editorial. Madrid. España.
639
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
U. S. CENSUS BUREAU (2007). Topologically Integrated Geographic Encoding and Referencing system - TIGER. (On line). United States Census Bureau. August 2007. <http://www.census.gov/geo/www/tiger/> [2 de diciembre de 2007]. YAHOO! (2008). Yahoo! Map Web Services – Geocoding API. (On line) Yahoo! Developer Network. Yahoo! Inc.<http://developer.yahoo.com/maps/rest/V1/geocode.html> [16 de abril de 2008].
640
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
NUEVAS PERSPECTIVAS EN EL USO DE LA INFORMACIÓN GEOGRÁFICA: LAS INFRAESTRUCTURAS DE DATOS ESPACIALES Jesús Pla Hontoria Joan Capdevila Subirana Instituto Geográfico Nacional. Servicio Regional en Cataluña Resumen
Se presentan las IDE como una nueva tecnología para el acceso y manejo de información con base geográfica. Estas se describen como un sistema estandarizado, integrado por un conjunto de recursos informáticos y por acuerdos de coordinación y políticos de datos y servicios. Su fin es proporcionar un canal de comunicación de información geográfica aprovechando Internet. Señalamos las componentes definitorias de las IDE: datos, metadatos, servicios y organización. A modo de ejemplo, describiremos la funcionalidad del geoportal IDEE. Por último veremos el estado de desarrollo y futuro de las IDE en España. 1. Introducción
La información geográfica, entendida como aquella que está vinculada de una forma u otra a una posición espacial, tiene un papel destacado en la vida cotidiana moderna. Direcciones postales, nombres de lugares, indicadores, mapas en folletos, en los medios de comunicación, etc. son las múltiples formas que tenemos de identificar un lugar, un punto en la superficie terrestre, en un mundo cada vez más accesible, más cercano y más conocido. La mayor parte de la gestión, planeamiento y toma de decisiones necesita este tipo de información (GINIE, 2002: 2). La información geográfica, por otro lado, presenta un grado mayor de complejidad que la información meramente textual. Involucra información referente a la localización (lo cual exige la existencia de algún sistema de referencia previo), a información geométrica (puntos, líneas, superficies, imágenes), a información textual vinculada con esa geometría (datos numéricos, enlaces, etiquetas) y a información sobre las relaciones entre los elementos así constituidos, la llamada topología (GUIMET, 2004). Para procesar este tipo de información han tenido que desarrollarse verdaderos sistemas informáticos que aúnen capacidades tanto de cálculo geográfico (el llamado geoprocesamiento) como de manipulación gráfica y de imágenes y gestión de bases de datos. Son los llamados Sistemas de Información Geográfica (SIG), que en la actualidad se puede considerar una tecnología madura, aunque en constante evolución. Además de los SIG, otros desarrollos tales como el Sistema de Posicionamiento Global (GPS), la fotogrametría digital y el mismo desarrollo informático, que permite disponer de equipos con gran capacidad de cálculo interconectados, han permitido que en la actualidad exista una gran cantidad de información geográfica disponible. Pero los avances tecnológicos no han ido acompañados de otras mejoras relacionadas con los canales de distribución y acceso del público a los datos y a la información que se está generando. En este sentido se debe hablar de usuarios potenciales y de cuello de botella para el desarrollo del sector SIG. La problemática es variada: los datos suelen estar dispersos por las redes y son difíciles de encontrar; hay dificultades para contactar con los productores de los datos; en muchos casos ese productor no tiene bien
641
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
documentados los datos o desconoce algunos de los pormenores de los datos que posee; e incluso pueden ser datos desfasados o incompletos. También es frecuente encontrar problemas de actitud: secretismo o desconfianza para dar a conocer o compartir los datos, poca experiencia o predisposición para actuar en equipo, y trabas administrativas o precios prohibitivos para la adquisición de esos datos. En general, se puede afirmar que hay una fuerte demanda de datos espaciales que se halla insatisfecha y una importante producción no suficientemente rentabilizada. En este sentido se viene propugnando nuevas estrategias para superar las citadas dificultades. Son las llamadas Infraestructuras de Datos Espaciales (IDE), con las que esperamos, entre otras cosas, facilitar el descubrimiento, la investigación y el acceso a la información geográfica. En este trabajo se presenta el llamado paradigma IDE, definiéndolo en la medida de lo posible y describiendo sus componentes más importantes. Veremos su funcionamiento basándonos en las funcionalidades ofrecidas por el geoportal IDEE (Infraestructura de Datos Espaciales de España), lo que nos llevará a describir el desarrollo actual de las IDE en España y su futuro próximo. Terminaremos con una reflexión sobre el impacto de esta tecnología en el ámbito de trabajo de los geógrafos, donde esperamos que no tan sólo sea una fuente de datos sino que abra nuevas líneas de actividad para estos profesionales. 2. ¿Qué son las IDE?
Las IDE son el resultado de una evolución relativamente reciente. En la década de los años 80 muchas agencias de cartografía estatales empezaron a estudiar estrategias para la armonización e intercambio de información geográfica aprovechando las nuevas tecnologías de la información y de comunicaciones. El término IDE (o SDI en su versión anglosajona) fue concebido en 1993 por el US National Research Council y en 1994 recibió el espaldarazo definitivo al promulgarse una Executive Order del Presidente Clinton, que obligaba a las agencias federales norteamericanas a adoptar las IDE como mecanismo para el intercambio de información geográfica. Pero no es hasta la primera década del presente siglo que se generaliza el interés por el uso de las IDE por parte de diferentes administraciones (MAGUIRE; LONGLEY, 2005). A pesar de estar aún en desarrollo, lo que implica constantes cambios en sus componentes, está teniendo una importante aceptación. En Europa la Directiva INSPIRE [1] consagra el paradigma IDE como el método a utilizar para difundir la información geográfica generada por las administraciones públicas. En España ya existe tanto legislación estatal [2] como autonómica [3] que se apoyan en las IDE para permitir la búsqueda, visualización y manejo de los datos geográficos generados por las diferentes Administraciones. No existe una definición única del concepto IDE y ninguna de las existentes parece que lo describe completamente. Una estrategia para explicar lo que es una IDE puede consistir, pues, en describir sus objetivos primero y su estructura después, enfatizando las relaciones entre las partes. El objetivo conceptual de una IDE es la mejora del acceso a y del intercambio de los datos generados por los diferentes productores (GRUS ET AL, 2007). Por lo tanto, los datos geográficos son uno de los principales componentes de las IDE. Para hacerlos accesibles deben ser descritos de una forma tal que permitan ser encontrados y entendidos, lo que se consigue mediante los metadatos.
642
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Para permitir el intercambio, lo que implica una cierta capacidad de manejo de la información geográfica, es necesario hacer uso del concepto de interoperabilidad. Formalmente, éste se define como "la capacidad para comunicar, ejecutar programas o transferir datos entre varias unidades funcionales de forma que un usuario necesite pocos conocimientos de las características de estas unidades” (CAPDEVILA, 2004). Para que dos sistemas diferentes puedan comunicarse e intercambiar información primero deben anunciar su existencia y su voluntad para el intercambio y, segundo, deben utilizar una semántica adecuada para resolver los problemas técnicos que puedan presentarse. A las materializaciones técnicas de este concepto se les denomina servicios web. Los servicios web serán los mecanismos mediante los cuales se va a poder acceder a datos y metadatos. A ello hay que añadirle una importante componente organizativa: por un lado, será necesario poner en marcha políticas que impulsen la publicación de datos y metadatos mediante servicios web y, por otro, será preciso estimular los acuerdos necesarios para la armonización de datos y metadatos y la adopción de estándares que permitan el buen funcionamiento de la red de la forma más independiente posible de sus componentes. Todo ello se materializa mediante la creación de estructuras administrativas, organizadas jerárquicamente según ámbitos de decisión, que coordinan e impulsan las diferentes componentes de las IDE. Por ejemplo, en el caso español nos tenemos que referir a la Comisión Especializada de Infraestructuras de Datos Espaciales del Consejo Superior Geográfico [4]. En el caso catalán, el Centre de suport a la Infraestructura de Dades Espacials de Catalunya es un referente pionero en este campo. También existen estructuras organizativas encargadas de la generación de normas (ISO, CEN, AENOR), estándares (OGC) y acuerdos o recomendaciones (INSPIRE, Consejo Superior Geográfico). Además, se procura la existencia, mediante normas legales y acuerdos específicos, de marcos de referencia comunes sobre los que se basen los datos y metadatos que se vayan a publicar (dátums geodésicos, proyecciones cartográficas, nomenclátores) [5]. Con este sustrato, el usuario tiene a su disposición una serie de servicios web que le permiten acceder de diferentes formas a datos y metadatos. Genéricamente, las herramientas para utilizar esos servicios web se suelen clasificar en clientes ligeros y clientes pesados, en función de si es necesario llevar a cabo alguna instalación de programas (los pesados) o no (los ligeros). Las funcionalidades ofrecidas por cada cliente pueden ser muy diversas, por lo que es difícil llevar a cabo una clasificación con más detalle. Si vale la pena, por su importancia, destacar los llamados geoportales, páginas web especializadas en mostrar los datos, servicios e informaciones relacionadas con el desarrollo IDE por parte de una autoridad, un colectivo, un tema, un proyecto, etc. Como guión para este trabajo utilizaremos el geoportal de la Infraestructura de Datos Espaciales de España (IDEE). 3. Componentes de las IDE
Desde el punto de vista tecnológico la IDE tiene cuatro componentes básicas: Metadatos, datos, servicios y organización. 3.1 Metadatos
Cuando hablamos de metadatos nos referimos a los descriptores de los datos. Podríamos decir que son “los datos de los datos”. Es una descripción pormenorizada de 643
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
todas las características de un elemento. Ejemplo de metadatos pueden ser la fecha del dato, el formato, el propietario, la ubicación, el precio, etc. La Norma que regula los metadatos de la información geográfica es la norma ISO 19115 “Geographic Information – Metadata”. El NEM o “Núcleo Español de Metadatos” es una recomendación de la IDE de España, pensada como el conjunto mínimo de elementos de metadatos necesarios para describir un recurso de información geográfica. Son múltiples las ventajas de poseer metadatos en nuestros datos de información geográfica. Al usuario le dispone de los elementos claves de los datos para poder interpretarlos correctamente. Sirve de ayuda para encontrar los datos buscados. El profesional puede conocer la actualización y calidad de los datos y los procesos de captura y almacenamiento de los mismos. Además conocerá las limitaciones legales de uso y distribución de los mismos. Con los metadatos las organizaciones y empresas cartográficas productoras de datos mejoran los procedimientos de gestión de los datos. Proporcionan información sobre fuentes de datos y calidades y ahorran tiempo y reducen costes. 3.2 Datos
Los datos son el conjunto de información de una determinada temática que tiene la propiedad de ser georreferenciable. Los datos pueden ser a su vez datos de referencia o datos temáticos. Los datos de referencia son los que forman el Mapa Base o mapa sobre el que se referencian los datos temáticos. Forman parte del Mapa Base el sistema de coordenadas, las redes de transporte, la red hidrológica, la altimetría, los límites administrativos, las construcciones, etc. En la Infraestructura de Datos Espaciales de España los datos base son las distintas series del Mapa Topográfico Nacional. Los datos temáticos son los valores de las distintas capas de información geográfica que no forman el Mapa Base y que superponen a ella. Serían datos temáticos capas relativas a clima, edafología, hidrología, vegetación, población, etc. 3.3 Servicios web
Los servicios son las funcionalidades accesibles mediante un navegador de Internet que una IDE ofrece al usuario para aplicar sobre los datos geográficos. Estas funcionalidades se organizan en diferentes servicios: servicios de visualización de mapas (WMS), de descarga, de consulta, etc. El Servicio de mapas en la Web (WMS) permite la visualización de una imagen cartográfica generada a partir de una o varias fuentes: mapa digital, datos de un SIG, ortofoto, etc., provenientes de uno o varios servidores. El Servicio de fenómenos en la Web (WFS) permite acceder a los datos mismos, mediante el empleo del formato GML. Así se puede acceder al archivo que define la geometría de un objeto cartográfico, como un río, una ciudad, una parcela, etc., y disponer de esa información vectorial en el propio ordenador. El Servicio de Coberturas en Web (WCS) es un servicio similar al WFS pero para datos raster, como es el caso de las imágenes digitales tomadas desde satélite o mediante una cámara fotogramétrica digital, y los modelos digitales del terreno.
644
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El Servicio de Catálogo (CSW) permite la gestión de metadatos, lo que permite interrogarlos y llevar a cabo búsquedas. El Servicio de Nomenclátor o Gazetteer permite localizar fenómenos geográficos en base a la interrogación de listas de nombres geográficos, los llamados nomenclátores, que se caracterizan por vincular unas coordenadas geográficas a cada nombre. El Descriptor de Estilo de Capas (SLD) es una especificación OGC que describe un conjunto de reglas de codificación que permite al usuario definir estilos de simbolización de las entidades personalizados. 3.4 Estructura organizativa
Por último, está la componente de Organización. Esta incluye una componente política para toma de decisiones, una organizativa del reparto de trabajo y un conjunto de estándares y normas que hacen que los sistemas IDE puedan interoperar. Los marcos en los que se desarrolla esta componente suelen venir definidos mediante legislaciones específicas, como es el caso de la Directiva Europea INSPIRE. Todos los componentes son necesarios, pero la organización es de especial importancia en una IDE porque ordena, regula, estructura y armoniza todos los demás. De ahí, también, su complejidad, pues debe adaptarse al tipo de organización política y social de cada Estado. Las Infraestructuras de Datos Espaciales deben construirse para fundamentar a otras que a su vez pueden ser la base para menores. Las IDE deben desarrollarse armónicamente de manera que cada una de ellas garantice la sustentabilidad de las que se apoyan en ella. Estos niveles estructurales de las IDE se representan de manera piramidal en la figura 1. Figura 1. Estructura organizativa en niveles de la IDE.
Extraída de <http://www.idee.es>
También entra dentro del ámbito de los aspectos organizativos el establecimiento y adopción de estándares y acuerdos, imprescindible para la coherencia, compatibilidad e interoperabilidad necesarias para que los datos, servicios y recursos de una IDE puedan ser utilizados, combinados y compartidos. Diferenciamos entre normas, estándares y recomendaciones. Como Normas se utilizan las definidas por ISO (Internacional 645
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Organization for Standardization) a nivel internacional, CEN (European Comité for Standardization) a nivel europeo y AENOR (Asociación Española de Normalización y Certificación) a nivel de España. Los Estándares son los establecidos por empresas y organizaciones como OGC (Open Geospatial Consortium). Ejemplos de especificaciones OGC son: Geography Markup Language (GML), Grid Coverages, Web Coverage Service, Web Feature Service, Web Map Service,Web Map Context Documents (WMC), etc. En España el Consejo Superior Geográfico es el órgano responsable de la aprobación de las Recomendaciones. A nivel Europeo Eurostat es la encargada de definir recomendaciones para los organismos de Estadística de los países de la UE. En la actualidad el Consejo Superior Geográfico ha aprobado el Perfil del Modelo de Nomenclátor de España y Perfil del Núcleo Español de Metadatos. 4. Funcionamiento de las IDE
A modo de ejemplo de una Infraestructura de Datos Espaciales mostraremos la propia del Consejo Superior Geográfico, la Infraestructura de Datos Espaciales de España (IDEE). La creación de la IDEE se debe principalmente a dos razones: servir de enlace al resto de las IDE de las Comunidades Autónomas y como escaparate de lo que una IDE puede dar de sí. Figura 2. Página principal del Geoportal de la IDEE.
Extraída de <http://www.idee.es> (visualización del 19 de Marzo de 2008)
Lo primero que nos encontramos al acceder a <http://www.idee.es> es la página principal del geoportal IDEE (Figura 2), donde se podrá acceder a todas las 646
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
herramientas de análisis de Información Geográfica. En el Geoportal podemos diferenciar claramente cuatro zonas. La barra vertical de la izquierda donde aparece información didáctica sobre las IDE. La barra de la derecha donde se muestran las últimas noticias y documentos sobre la materia IDE. La línea horizontal donde se acceden a los servicios de las IDE de las comunidades autónomas. Por último el cuerpo del geoportal IDEE., donde encontramos tanto enlaces a los servicios genéricos IDE como a otros más específicos, que tienen, además de su actividad propia, el interés de servir como ejemplo de las posibilidades que ofrece la IDE. Los servicios principales son: Catálogo de Datos, Nomenclátor y Visualización de Mapas. Todos se han diseñado siguiendo los estándares OGC (WMS, WFS, CSW, etc.) 4.1 Catálogo de Datos
Se trata de un cliente de búsqueda que permite, a través de un formulario (figura 3), la posibilidad de localizar conjuntos de datos geográficos (mapas, hojas, ortofotos,..) que hay disponibles a una escala determinada, de una zona concreta, sobre un tema específico, y en una fecha o intervalo de fechas. Como resultado de dicha búsqueda se puede visualizar o descargar un documento de metadatos, que describe las características principales del recurso encontrado según la Norma Internacional de metadatos ISO 19115. También podemos visualizar las características de las unidades que componen una serie cartográfica, así como ver el conjunto de datos localizado en el visualizador (si existe un servicio de mapas disponible para ese conjunto de datos). Este servicio sigue la recomendación OGC del Servicio de Catálogo (CSW). Figura 3. Formulario de entrada del Catálogo de Datos.
Extraída de <http://www.idee.es> (visualización de 19 de Marzo de 2008)
4.2 Visualizador de mapas
Permite conectar con los diferentes servidores compatibles con la especificación WMS versión 1.1.0 (y anteriores) de OGC e ISO, para la visualización de contenidos de forma interactiva. Se trata de un cliente ligero, es decir, es un cliente que no necesita de una instalación previa, simplemente es necesario una conexión a Internet y un
647
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
programa navegador. Una vez abierto el visualizador de mapas vemos que se distinguen claramente 3 zonas (figura 4). Figura 4. Herramienta de visualización de mapas.
Extraída de <http://www.idee.es> (visualización de 19 de Marzo de 2008)
La Zona A es la “barra de herramientas generales” y contiene las herramientas propias de un visualizador: zoom, medir distancia y áreas, moverse por el mapa, refrescar imagen, imprimir, etc. La Zona B es la que podríamos llamar “barra de herramientas de gestión de los WMS”, cuyas operaciones se utilizan para añadir servicios, eliminarlos, cambiarlos de orden, ver leyenda, ver propiedades del sevidor, etc. En la Zona C se despliega el árbol de servicios que están incluidos por defecto, cada uno de ellos con sus capas y subcapas de información. En primer lugar están colocados los servicios que tienen una cobertura a nivel nacional (como son los ofertados por organismos de la Administración General del Estado), a continuación los servicios de las CCAA por orden alfabético y finalmente, una cobertura de ortofotos (PNOA) a nivel de todo el Estado y el Mapa-Base. Estas dos últimas son servicios WMS ofrecidos por el IGN y tienen la peculiaridad de ser capas opacas, pensadas para ser utilizadas como fondo para la visualización del resto, por lo que han sido colocadas en la parte inferior del árbol de servicios. 4.3 Búsqueda por nombres geográficos
Se trata de una aplicación cliente (figura 5) que permite buscar entre los topónimos georreferenciados que se encuentran cargados en la Base de Datos de Topónimos del IGN, que contiene más de 350.000 registros. Además ofrece la posibilidad de visualizar el entorno geográfico del topónimo, utilizando por defecto la cartografía proporcionada por el IGN. La búsqueda de topónimos se realiza según los siguientes criterios: nombre,
648
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
categoría, según una lista de tipos establecida por defecto y área donde aproximadamente se ubica el topónimo. Figura 5: Cliente de búsqueda de Nombres Geográficos.
Extraída de <http://www.idee.es> (visualización de 26 de Marzo de 2008)
4.4 Descarga de Datos
Cliente desarrollado a partir del visualizador de mapas antes comentado, que ofrece la posibilidad de visualizar y descargar información geográfica en el formato GML recomendado por OGC. En la parte inferior se muestra en un desplegable los servicios que permiten descargas actualmente disponibles. 4.5 Análisis del relieve
Esta herramienta es un primer desarrollo de análisis sobre la especificación de OGC, “Web Coverage Service” (WCS), que define cómo acceder a todos los atributos asociados a una cobertura (imagen ráster, modelo digital del terreno…). La herramienta nos ofrece la posibilidad de consultar los MDT 1:200.000 y 1:25.000 y obtener la altitud máxima, mínima y media de la zona visible, la altitud de cualquier punto del terreno, la altitud máxima, mínima y media de la zona visible, la altitud de cualquier punto del
649
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
terreno sobre el que se coloque el cursor y perfiles y pendientes de la zona de estudio (Figura 6). Figura 6. Análisis del Relieve.
Extraída de <http://www.idee.es> (visualización de 26 de Marzo de 2008)
5. Presente y futuro de las IDE
En un reciente estudio de la Universidad de Leuven donde se analiza el desarrollo de las IDE en Europa desde los primeros trabajos de la directiva INSPIRE en 2001, se constata el rápido avance en el despliegue tanto de la directiva como del uso de las IDE y, especialmente, en España (VANDENBROUCKE et al, 2008). Varias son las razones. Por un lado aquí se han dado algunos pasos pioneros, como fueron los tempranos trabajos de la Infraestructura de Dades Espacials de Catalunya (IDEC), iniciados en 2001. Por otro, ha tenido una especial importancia la existencia de un marco de encuentro por parte de responsables técnicos y políticos donde contrastar experiencias y llegar a acuerdos en el desarrollo de las IDE. Se trata de la Comisión Especializada en Infraestructura de Datos Espaciales (CE IDE) del Consejo Superior Geográfico (CSG), un organismo colegiado del Ministerio de Fomento. En la CE IDE se puso en marcha en el año 2002 el Grupo de Trabajo IDEE que ha dado lugar a la página IDEE descrita. El Grupo de Trabajo se reúne unas tres veces al año, una de las cuales se ha consolidado en forma de congreso, y en estos momentos está formado por unos 165 miembros de 60 organizaciones, donde están incluidas todos los niveles de la administración, universidades y compañías privadas, tanto desde el punto de vista de productores como de usuarios. Actualmente 12 de las 17 comunidades autónomas tienen en marcha su propio nodo IDE. Además, desde octubre de 2006 se puso en marcha en el seno de esta comisión un subgrupo de trabajo llamado Observatorio IDE con la misión de fomentar y divulgar estas tecnologías. Se procura aplicar tanto los principios INSPIRE como los estándares de la serie ISO 19100 y las recomendaciones OGC. Dentro del Grupo de Trabajo IDEE se han consensuado algunas recomendaciones específicas de estos: recomendaciones para la 650
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
puesta en marcha de WMS, el núcleo español de metadatos (NEM), un modelo de datos de nomenclátor (MNE). En total, a día de hoy, existen 8 catálogos, 37 WMS que permiten visualizar más de 600 capas geográficas, y otros servicios como los ya vistos al repasar el geoportal. Pero esta dinámica no es sólo una iniciativa de la Administración. En la iniciativa privada también existen proyectos de características similares, como es el caso de Google Earth, de Google, o Virtual Earth, de Yahoo. Tanto desde sus aplicaciones como de las herramientas que proporcionan, y que están permitiendo que la información geográfica empiece a ser un componente importante en muchos proyectos Web, estas empresas están popularizando el uso de la información geográfica. Muchos de los paquetes más usados de SIG están integrando las IDE entre sus funcionalidades. Raro es aquel que, actualmente, no permita el acceso a un WMS como fuente de datos. Pero las funcionalidades van en alza, incorporando mecanismos de consulta a catálogos, a nomenclátores, etc. Paulatinamente, se van transformando en clientes pesados de IDE. 6. Conclusiones
Se ha presentado el llamado paradigma IDE como medio para la publicación de información geográfica en Internet. Las IDE constituyen una apuesta organizativa y tecnológica por parte de las Administraciones Públicas para poner a disposición de los ciudadanos la información geográfica que recopilan o generan. Además, se difunde el paradigma IDE como mecanismo para que cualquiera que disponga de este tipo de información pueda hacerlo público. En este sentido, están ayudando iniciativas como Google Earth o Virtual Earth con su contribución a la popularización del uso de mapas en Internet como sustrato para el intercambio de información. En línea con la cada vez más extendida corriente que preconiza el uso de software libre [6], los recursos informáticos para poner en marcha servicios Web están al alcance de cualquiera. Además, las nuevas tendencias en el uso de Internet tienden a priorizar la participación del usuario, la creación de comunidades, los blogs, los mashups, la sindicación de contenidos, etc. Es lo que se ha dado en llamar Web 2.0, cosa que hace que algunos ya estén preconizando la IDE 2.0 (RODRÍGUEZ ET AL., 2007). Otras virtudes a destacar de la adopción del paradigma IDE están relacionadas con el hecho de que se establecen vínculos directos con los productores de datos y metadatos. Ello permite, por un lado, que la información esté, o pueda estar, actualizada de forma permanente. Y que, por otro, sea de acceso instantáneo. Los dos factores deben redundar en un considerable ahorro por parte de los usuarios, superando algunos escollos que para muchos proyectos se pueden considerar como críticos. Como consecuencia de los desarrollos presentados se pone a disposición del público una gran cantidad de información geográfica, acompañada de los metadatos correspondientes, y diversas herramientas para su manejo. El cambio de escenario que ello supone, simplemente mirando diez años atrás, es impresionante. Pasamos de una importante carestía de datos de base a su sobreabundancia, de información geográfica en versión única a la potencialidad de manipular datos, generar nueva información y ponerla a disposición de todo el mundo, en el sentido literal de la expresión. Es de esperar que se multipliquen las formas de mirar el entorno, de representarlo y, por tanto,
651
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de opinar sobre él. Hasta hace diez años la carencia de este tipo de información podía ser una traba importante para cualquier proyecto de estudio, de investigación o incluso de obra. En ese momento se planteaba en muchos casos la recopilación de datos y la confección misma de cartografía y planos. Hoy en día, sin embargo, va a ser mucho más interesante el manejo crítico de la información encauzada a través de Internet. El uso de cualquier conjunto de datos obtenido a través de la red se va a tener que considerar en función de las necesidades del proyecto, de la calidad de los datos, de la arquitectura del modelo de datos y el cumplimiento de estándares, de las posibilidades de armonización con otros datos o, incluso, de si la calidad de sus metadatos es suficiente para la actividad en los que van a intervenir. El panorama es sugerente para todos aquellos que estamos relacionados con la información geográfica. En definitiva, supone un cambio de tendencia que tenderá a trasladar el centro de atención de la generación de información geográfica a su uso crítico. Parece lógico el suponer que en ese nuevo escenario la comunidad profesional de la Geografía está llamada a tener un peso relevante. 7. Notas [1] Directiva 2007/2/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 14 de marzo de 2007, por la que se establece una infraestructura de información espacial en la Comunidad Europea (INSPIRE) <http://www.idee.es/resources/leyes/INSPIRE.pdf> [2] Real Decreto 1545/2007, de 23 de noviembre, por el que se regula el Sistema Cartográfico Nacional (BOE de 30 de noviembre de 2007). [3] Ley 16/2005, de 27 de diciembre, de la información geográfica y del Instituto Cartográfico de Cataluña (BOE de 4 de febrero de 2006). [4] Con anterioridad se llamaba Comisión de Geomática (CAPDEVILA, 2004). [5] No vamos a desarrollar el papel de cada organización en este trabajo. Para una buena introducción a esta temática ver el trabajo de GARCÍA Y RODRÍGUEZ (2008). [6] Ver el monográfico que dedica la revista Gaceta Tecnológica (n. 8, Marzo/Abril 2007) a los desarrollos de software abierto aplicados a los SIG. <http://www.gacetatecnologica.com /files/File/pdf/gaceta8_en_baja.pdf> , consultado el 22/04/08.
8. Bibliografía
CAPDEVILA, J., 2004. “Infraestructura de datos espaciales (IDE). Definición y desarrollo actual en España”. Geo Crítica / Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales. Barcelona: Universidad de Barcelona, vol. VIII, núm. 170-61. <http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-170-61.htm consultado el 22/04/08> GARCÍA, F.J. Y RODRÍGUEZ, A.F., 2008. “La normalización en Información Geográfica” Mapping, n. 123, Enero 2008, p.12-16 GINIE, 2002, Infraestructuras de Datos Espaciales: Recomendaciones para entrar en acción. <http://www.ec-gis.org/ginie/doc/D532A_SDI_MR_ESV2.pdf consultado el 22/04/08> GRUS, L.; CROMPVOETS, J.; BREGT, A.K., 2007. “Multi-view SDI Assessment Framework” International Journal of Spatial Data Infrastructures Research, Vol. 2, p.33-53. GUIMET, J., 2004, “Les Infraestructures de Dades Espacials (IDE), un nou paradigma en el domini de la informació geoespacial. L’exemple del projecte IDEC”, Coneixement i Societat, n.. 5, p.122-131 .
652
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
MAGUIRE, D.J.; LONGLEY, P.A., 2005, “The emergence of geoportals and their role in spatial data infrastructures”, en Computers, Environment and Urban Systems, n. 29, p. 3-14. RODRÍGUEZ, A.F.; MAS, S.; ABAD, P.; ALONSO, J.A.; AYUSO, J.E.; SÁNCHEZ, A.; VILCHES, L.M.; ANGUIX, A.; ROSA, J.M.; GARCÍA, M., 2007. “Una nueva etapa: hacia la IDE 2.0” La Infraestructura de Datos Espaciales de España en 2007. Proyectos, servicios y nodos. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia, p.12-22. VANDENBROUCKE, D.; JANSSEN, K.; VAN ORSHOVEN, J., 2008. “INSPIRE State of Play. Development of the NSDI in 32 European countries between 2002 and 2007”. Tenth International Conference for Spatial Data Infrastructure St. Augustine, Trinidad February 25-29, 2008. http://www.gsdi.org/gsdi10/papers/TS1.5paper.pdf consultado el 21/04/08
653
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA EVOLUCIÓN DE LA RED FERROVIARIA EN EL REINO UNIDO (1825-2000) Eloy del Río Jordi Martí-Henneberg Antònia Valentín Departament de Geografia i Sociología. Universitat de Lleida 1. Temática y aportación de esta investigación
La red ferroviaria británica en el formato digital que aquí se presenta, constituye una herramienta de análisis territorial y una opción metodológica en el campo de los Sistemas de Información Geográfica (SIG). En esta comunicación presentamos los resultados de esta reciente investigación, con especial énfasis en el proceso de elaboración técnica de la serie cartográfica. En el apartado final nos referiremos al potencial de análisis de este SIG cuando se combine con información censal de base municipal. Este estudio sobre la evolución de la red ferroviaria en el Reino Unido se basa en una única fuente en términos de reconstrucción cartográfica. Sin embargo, ha tenido en cuenta otras aportaciones académicas realizadas en esta dirección. El tema del diseño, construcción, uso e impacto económico del ferrocarril es recurrente en la literatura sobre historia económica y otras disciplinas. Desde el análisis territorial hasta el estudio del cambio de hábitos en la sociedad del siglo XIX, el tema del servicio ferroviario es central necesariamente. Lo que no existía hasta el momento es una referencia cartográfica digital y cuantificable que permita un análisis con contenido geográfico, más allá de la descripción. Aquí se presenta el apartado referente al Reino Unido, dentro de una investigación que llevamos a cabo para el conjunto de Europa.1 El trabajo que aquí se presenta ha sido posible gracias al permiso de utilización de la obra The Railways of Great Britain, cuyo autor es el coronel Michael Cobb. Es significativo señalar que el coronel Cobb inició este estudio al jubilarse del ejército británico a los sesenta años. A partir de aquel momento reunió la documentación necesaria en el Archivo Nacional, en Kew (Londres) donde se conservan los fondos que permiten reconstruir la localización y año de apertura/clausura de cada una de las estaciones y tramos de la red británica desde sus inicios hasta 1994. La labor empírica y los trabajos de edición del Atlas ocuparon los siguientes veinte años de este entusiasta jubilado. Posteriormente, se ha dedicado a preparar la segunda edición revisada. Por estos trabajos, recientemente ha obtenido el doctorado en el Departamento de Geografía de la Universidad de Cambridge. La meticulosa labor del doctor Cobb se ha publicado en formato analógico – el Atlas en papel- previamente vectorizada y maquetada por la editorial, que nos proporcionó información en parte no disponible para el público en general. Nuestra primera fase consistió en vectorizar e introducir los datos que nos interesan de forma prioritaria: años de apertura y cierre de todas las estaciones y tramos del Reino Unido. Esta base de datos puede enriquecerse en un futuro con información sobre ancho de vía, electrificación, compañías que participaron en la construcción, número medio y velocidad de los servicios, tanto de pasajeros como de mercancías, entre otros temas.
654
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El rigor del doctor Cobb merecía un esfuerzo del mismo calado por nuestra parte. El método de trabajo seguido se describe en el apartado siguiente y constituye la parte fundamental de este trabajo. 2. Construcción y validación de la base de datos y del SIG: Proceso técnico
En este apartado se detalla todo el proceso técnico seguido para realizar este SIG. Desde la fase de concepción a partir de las fuentes disponibles, hasta su elaboración teniendo en cuenta que se trata de un instrumento concebido para el posterior análisis territorial. 2.1. La fuente: The Railways of Great Britain, a Historical Atlas
Como se ha comentado anteriormente, The Railways of Great Britain, es de una riqueza incalculable, no sólo por el elevado detalle y la rigurosidad de los datos, sino por la resolución temporal de estos.a Hemos tenido disponible el Atlas de Cobb en distintas fases y en dos formatos, como antes apuntábamos. El primero, en formato analógico y las dos restantes, en digital (la última entrega actualizaba a la anterior). Nuestra base de datos resultante, así como los procesos llevados a cabo para su elaboración (georeferenciación, digitalización y entrada de datos, así como validación) se explican en los siguientes apartados. 2.2 La base de datos: Características generales
Hoy, nuestra base en formato vectorial cuenta con 6.550 líneas y 8.475 estaciones que cubren el territorio de Inglaterra, Gales y Escocia. Además, contamos con todos los puntos que indican la finalización de una vía (final juctions) y el enlace de dos o más vías (middle junctions), ambos muy útiles para futuros análisis. Los atributos de las líneas son los siguientes: RW_OPEN: Año de apertura de la vía. Comprendido entre 1807 y 1994. RW_CLOSE: Año de clausura de la vía. El valor 0 indica que la vía está abierta actualmente. Comprendido entre 1820 y 1994. TUNNEL: Indica si la vía es túnel o no (mediante el valor 1 ó 0 respectivamente). SHAPE LENGTH: Longitud en kilómetros de la vía. Atributos de las estaciones: ST_OPEN: Año de inauguración de la estación. ST_CLOSE: Año de cierre de la estación. ST_OPEN2: Año de reapertura de la estación en el caso en el que ésta haya sido cerrada previamente un tiempo determinado. ST_CLOSE2: Año de cierre definitivo de la estación sólo si ésta ha sufrido una reapertura. ST_TYPE: Tipología de la estación. Open (O): Estación abierta. Closed (C): Estación cerrada. Open with junctions (OJ): Estación abierta con cruce de vías. Closed with junctions (CJ): Estación cerrada con cruce de vía.
655
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2.3 Proceso de elaboración del SIG
A continuación detallamos el proceso seguido para la elaboración del SIG, desde la georeferenciación de las hojas del libro de Cobb hasta la validación tanto de los elementos gráficos como de los atributos alfanuméricos. 2.3.1 Georeferenciación La obra de Cobb cuenta con 646 hojas en formato papel y 333 imágenes raster en formato digital, dando como resultado tras este proceso un mosaico de imágenes que cubre toda nuestra área de estudio. Como contamos con el permiso del Coronel Cobb, los editores del Atlas (Ian Allan Publishing) nos enviaron los 333 raster que conforman el Atlas; imágenes no disponibles para el público en general. Al ser imágenes planas sin deformaciones, la georeferenciación no ha generado un RMS considerable. Llegados a este punto, dimos satisfactoriamente por terminada esta primera fase. La digitalización de las vías del tren duró aproximadamente dos años y la llevaron a cabo diferentes personas. Esto ha favorecido la generación de numerosos errores que han debido ser corregidos manualmente durante la validación. 2.3.2 Validación Dadas las circunstancias explicadas en el punto anterior, nos preocupaba la veracidad de la información contenida en la base. No solo no confiábamos en su completitud (es decir, que estuvieran digitalizadas todas las vías recogidas por Cobb) sino que tampoco confiábamos en su coherencia (es decir, que los atributos de las vías referidos a años de apertura y cierre fuesen los que Cobb recogía en su libro). La posibilidad de errores durante la digitalización, a pesar del buen hacer y el interés que pudieran haber puesto los digitalizadores, era muy elevada. La base contenía ya entonces más de 10.000 líneas con sus respectivos atributos. La posibilidad de revisar todas las líneas tampoco parecía ser la solución, ya que suponía invertir un tiempo excesivamente largo en un proceso manual que tampoco garantizaba que no se volvieran a cometer los mismos errores. La exactitud planimétrica no resultaba un problema para estudios a nivel regional, así que en ningún momento nos planteamos la repetición de la digitalización del sur de UK. Así pues, tomamos la decisión de iniciar la digitalización de las estaciones de Reino Unido bajo un control más exhaustivo: únicamente una persona digitalizando y otra persona validando paralelamente. La validación de las estaciones se hizo de forma exhaustiva, ya que tenía que servir para validar también las líneas. Además, la riqueza que aportan las estaciones en el análisis que posteriormente a la validación haremos de la base, nos decidieron a dar el paso.
656
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2.3.2.1 Validación de las estaciones La validación y la corrección se han hecho manualmente. Para facilitar el trabajo se desarrolló una sencilla aplicación en ArcObjects que permitía la selección, visualización y edición de los atributos de las estaciones desde una sola interficie gráfica. Primer paso: Chequeo visual estación a estación, comprobando que el atributo del campo TYPE se corresponda con la simbología de Cobb. Segundo paso: En base a la tipología de la estación, chequear los campos de fechas de apertura y cierre a partir del siguiente cuadro. TYPE
ST_OPEN
O' OR 'OC'
<>0
T' OR 'TC'
<>0
ST_CLOSE 0 <>0 <>0
ST_OPEN2 0 <>0 0 <>0
ST_CLOSE2 0 0 0 <>0
2.3.2.2 Validación de las fechas de apertura y cierre de las líneas en base a las de las estaciones Esta validación se ha efectuado automáticamente con un script de Python, en base a la intersección de las vías, fusionadas éstas previamente en base a los campos de año de apertura y cierre, y las estaciones. Hemos chequeado la coherencia a partir de las siguientes consideraciones: − −
No cabe la posibilidad de que existan estaciones abiertas en vías cerradas. No es posible que una estación se cierre posteriormente a la clausura de la vía.
En resumen: la vida de una estación ha de incluirse en el rango de años de vida como mínimo, de una o más vías (en este último caso cuando a la estación le llegue más de una vía). Esta coherencia interna de los datos nos ha permitido corregir muchos atributos de fecha en las vías que de otra manera no hubieran podido ser encontrados. Ejemplo de validación sobre año de apertura (error en rojo) RW=1800 ST=1800
RW=1900 ST=1800
RW=1800 ST=1900
Ejemplo de validación sobre año de clausura (errores en rojo) RW=0 RW<>0 RW=0 RW=1900
RW=1800
ST=0
ST=1900
ST=0
ST=1900
ST=1800
Tras esta validación, se creó una topología de la capa de vías y la capa de estaciones, que chequeara que no hubieran estaciones sin conectar y no hubieran lineas superpuestas.
657
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Una vez corregido los errores detectados se revisaron todos los tramos menores de 100 m, eliminando microsegmentos residuales y uniendo aquéllos a vías mayores, quedando en la capa de vías tan sólo algunos túneles por debajo de dicha medida. Se fusionaron los tramos conectados con idénticas fechas de apertura y cierre (dissolve). Como resultado, se redujo un 35% el número de registros, quedando la base de vías más depurada y coherente. Posteriormente, se obtuvieron automáticamente (mediante la creación de una geometric network) todos los nodos finales (junctions) de cada tramo que no coincidieran con estaciones, distinguiendo las junctions que correspondieran a finales de línea. Mediante la aplicación desarrollada en ArcObjects se fueron chequeando las junctions finales una a una, para ver si en algún final de línea no se había digitalizado la estación correspondiente. Este proceso es de relevancia debidoa que las estaciones de final de línea son importantes para el estudio de la evolución de las accesibilidades. En la actualidad estamos en el último estadio de la validación, empleando una herramienta construida a partir de un modelo que integra varios procesos y emplea líneas, junctions finales y estaciones. El objetivo de dicha herramienta es mostrar la red en un año determinado, generar de manera automática junctions intermedias (middle junctions) para que el técnico que esté validando detecte posibles errores en los atributos de fecha de las vías chequeando la coherencia de la conectividad. Paralelamente se va generando de manera automática y de forma controlada, la capa de junctions intermedias año a año. El resultado se muestra en la figura 1. En ella vemos una hoja de The Railways of Great Britain y la vista correspondiente de nuestra base al completo. 3. Resultados del análisis evolutivo de la red en el Reino Unido
La serie cartográfica que aquí presentamos permite observar de forma precisa los avatares de la red británica, en la que es igualmente significativo el proceso de expansión como su posterior reducción a partir de los años 1950. La serie puede estudiarse en una cadencia anual o más simplificada, cada diez años. Permite en definitiva obtener una imagen de la red para cualquier año que se precise. Por su versatilidad y precisión, supera cualquiera de los documentos hoy disponibles sobre esta materia. Este instrumento de análisis va a permitir llevar a cabo un análisis territorial y socioeconómico que supera los límites de esta comunicación. Sin embargo, quisiéramos apuntar que esta red va a ser objeto de estudio de la coherencia de la red en sí en relación al territorio en el que se asienta. En segundo lugar, analizaremos su relación causal con las pautas de distribución de la población y más en concreto de la población ocupada por sectores de actividad. Se dará cuenta de estos elementos en el siguiente apartado de forma más pormenorizada. Una presentación previa más general de este material nos indica que existen tres grandes fases en la construcción de la infraestructura. De 1830 a 1910 un incremento sostenido de la red y en paralelo del número de estaciones. Los cuarenta años siguientes se caracterizan por la estabilidad,
658
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
apuntando un retroceso en 1950. El decenio siguiente viene marcado por una reestructuración radical de la red, incluso más marcado en el caso de las estaciones en servicio. El motivo es que se da preferencia a la velocidad del servicio en detrimento de la conectividad de la red. La situación más extrema en este sentido la ofrece el Tren de Alta Velocidad (TAV), con distancias medias entre estaciones de unos 100 km. En cualquier caso, el diseño de la red no volverá a sufrir grandes altibajos, manteniendo una longitud total semejante a la de los años 1860s. Su estructura sin embargo poco tiene que ver con la de un siglo antes debido a los fuertes cambios en la distribución de la población, en definitiva, cambios en la localización de los usuarios. FIGURA 1: Atlas de Cobb y SIG de la Red Ferroviaria.
En las FIGURAS 2 a 5 pueden observarse los grandes hitos en el diseño de la red británica. Tan significativo es el periodo de expansión como el de cierre. En el primero de ellos los inversores (privados, bajo concesión del estado) dieron prioridad a las oportunidades de negocio: conexiones entre ciudades y acceso a las zonas mineras y portuarias. Pero también se dio servicio a amplias zonas rurales en una época en que el tren tenía poca competencia. Sin embargo, la eclosión del transporte por carretera a mediados del siglo XX condujo a un rápido y drástico ajuste por parte de British Rail, la
659
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
compañía pública que ya controlaba toda la red y el servicio en aquel momento. Las FIGURAS 6 y 7 ilustran este proceso. FIGURA 2: Red en 1830
FIGURA 4: Red en 1970
FIGURA 3: Red en 1920
FIGURA 5: Red en 1994
660
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 FIGURA 6: Kilómetros de vía y número de estaciones por década en relación al total (%).
FIGURA 7: Kilómetros de vía abiertos y clausurados por década.
En el apartado siguiente nos referiremos con más detalle a los temas que nos proponemos estudiar en una primera fase, a partir del instrumento de análisis que aquí presentamos. 4. Posibilidades de análisis combinado con otras bases de datos: distribución de la población y población ocupada
Nos referiremos en este apartado con mayor detalle a las posibilidades que ofrece en análisis combinado entre la red ferroviaria y los cambios asociados a la distribución de
661
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
la población. Utilizaremos para ello el material elaborado por el profesor Ian Gregory, de la Universidad de Lancaster, con quien mantenemos una colaboración académica fluida. El Dr Gregory realiza una primera aproximación consistente en mostrar la distribución de la población en un momento previo al establecimiento de la red (año 1831, véase FIGURA 8). Posteriormente presenta la evolución de la red (FIGURA 9), para acabar con una representación combinada del proceso de construcción de la red de acuerdo con la distribución de la población (FIGURA 10). La conclusión es que existe una alta correlación entre ambos elementos. Tenemos planteado desarrollar conjuntamente este estudio para estudiar más en detalle los cambios en la distribución de la población de acuerdo con el acceso al servicio ferroviario. FIGURA 8: Densidad de población en el País de Gales (1831) Fuente: Ian Gregory, 2007
FIGURA 9: Crecimiento de la red ferroviaria en el País de Gales (1850-1900) Fuente: Ian Gregory, 2007
FIGURA 10: Densidad de población por parish y relación con la red (1850-1900) Fuente: Ian Gregory, 2007.
662
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Por último, la relación entre la red ferroviaria y la distribución de la población ocupada a nivel municipal, es otra vía de investigación que estamos explorando con el Departamento de Geografía de la Universidad de Cambridge. Concretamente con su grupo de población, que está digitalizando los censos desde 1801 y armonizando los datos en base a ramas de actividad homogéneas. Ello permitiría un análisis más detallado que el de la población total, en el sentido que el ferrocarril contribuye a desarrollar cierto tipo de actividades económicas, industriales en una primera fase y también de servicios posteriormente. En este sentido es un factor explicativo del proceso de especialización de las actividades en el territorio. Va a resultar de alto interés contrastar y medir esta hipótesis de trabajo en un futuro próximo. Nota 1
Infraestructuras de transporte y urbanización en Europa (1825-2005), MEC: SEJ2007-64812.
Bibliografía sucinta
COBB, Michael (2003) Railways of Great Britain: A Historical Atlas, Ian Allan, Shepperton, 2 vols. 2ª ed. revisada 2007. GREGORY, I.N. - ELL, P.S. (2007) Historical GIS: Technologies, methodologies and scholarship. Cambridge University Press: Cambridge. GREGORY, I.N. - HEALEY, R.G. (2007) “Historical GIS: Structuring, mapping and analysing geographies of the past” Progress in Human Geography, 31, pp. 638-653. GREGORY, I.N. – ELL, P.S. (2006) “Error sensitive historical GIS: Identifying areal interpolation errors in time series data” International Journal of Geographical Information Science, 20, pp. 135-152. GREGORY, I. – MARTÍ-HENNEBERG, J. – TAPIADOR, F.J. (2008, en publicación) “GIS approaches to modelling long-term pan-European population change, 1870 to 2000”, Journal of the Royal Statistical Society. MARTÍ-HENNEBERG, J. (2005) “Empirical Evidence of Regional Population Concentration in Europe,1870–2000”, Population. Space and Place, 11, pp. 269281.
663
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ON ÉS LA CARTOGRAFIA COL·LABORATIVA? Enric Rodellas i Parés Llicenciat en geografia Introducció
El coneixement del territori i del mapa com a eina pròpia s’ha popularitzat gràcies als ‘gadgets’ electrònics de navegació assistida, d’una banda, i de l’altra gràcies als mapes interactius que hom troba a la web, i especialment als productes de Google: Earth i Maps. Tot i aquesta explosió geogràfica, hom troba a faltar productes cartogràfics on més que representar fenòmens, aquests siguin interpretats a l’escala adequada i per a l’àmbit pertinent. Hom troba a faltar mapes en el sentit clàssic del terme. Aquesta mancança és una oportunitat per a la proposta que s’exposa en aquest article. Aquest article s’estructura en tres parts. A la primera: On som s’apunta l’estat actual de les qüestions relacionades en cartografia, Catalunya i treball col·laboratiu. A la segona: Reflexió, s’avalua aquest estat i es planteja la necessitat de provar un nou model col·laboratiu en matèria de cartografia a Catalunya. A la tercera: Proposta, es proposen els eixos principals que han de configurar un projecte de cartografia col·laborativa a Catalunya i es proposa acollir-la al lloc web cresques.org. On som On som: molt de SIG
Totes les administracions públiques que gestionen algun territori i moltes empreses privades que gestionen serveis i béns a l’espai geogràfic disposen de programaris de Sistemes d’Informació Geogràfica. Aquests SIG s’utilitzen per a inventariar béns i successos, per a analitzar-los, per a representar-los i per a planificar escenaris futurs. Un ús derivat de tots aquests treballs acostuma a ser la comunicació a d’altres departaments, a d’altres empreses, i al públic en general. Però sovint, l’ús de SIG no és directament proporcional a la creació de mapes finals, ben acabats i impresos. On som: bases cartogràfiques accessibles i lliures
Fa uns anys, aconseguir un base cartogràfica municipal per a fer un mapa temàtic sobre immigració, sanitat, cultura, etcètera, no era possible de manera fàcil. Podies digitalitzar-lo o podies ‘robar-lo’ d’algun altre projecte. De fet, allò que volia –sense voler- l’administració pública era que paguéssim dues vegades pel mateix producte: la primera, a través dels nostres impostos amb la que pagava les despeses de producció, i la segona per la compra directe del producte digital. En molts casos això impedia a les universitats i als estudiosos l’accés a la base cartogràfica que necessitava. Sols hi accedien les empreses, per a les quals era una simple qüestió comptable. Això ha canviat en certa mesura. A nivell europeu la directiva INSPIRE1 ha posat sobre la taula els problemes en l’accessibilitat i la interoperabilitat de la informació geogràfica, i n’ha proposat unes accions per a solventar-los. A Catalunya, l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), el principal productor de cartografia base, ha estat de les primeres administracions públiques en reaccionar –després del Departament de Medi Ambient, val a dir. I a Espanya, el Instituto Geográfico Nacional ha reaccionat molt tard,
664
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
concretament el 31 de març del 2008 amb la Orden FOM/956/2008.2 En resum, moltes bases cartogràfiques –no totes les possibles- generades per organismes públics són accessibles sense cost i sota una condicions d’ús força plausibles. Disposar d’aquests recursos alleugereix molt les feines per a les que hom vol emprar les bases cartogràfiques. On som: mapes interactius
Disposem d’uns programaris de SIG, disposem d’unes bases cartogràfiques, hem creat els nostres propis subproductes, i volem que el ciutadà internauta els conegui i en faci ús. Comptem amb la Internet i les eines web de publicació pròpies d’aquest medi. Si som un Ajuntament volem que el ciutadà trobi els serveis en el mapa, trobi una adreça, i vegi on els seus representants es gasten els diners dels impostos. Si ens dediquem a la preservació del medi natural, explicarem mitjançant guies interactives els tipus de vegetació, les zones de nius d’aus, i les intervencions que hem fet o farem per protegir l’entorn. Si som productors de guies per als qui circulen pels carrers donarem resposta interactiva a quin és el millor –bonic, ràpid, barat - camí per anar d’una adreça postal a una altra. Tot plegat molt interactiu, però alhora efímer. Sovint, en qualitat de ciutadà, desitjaria obtenir un mapa imprès, amb la seva llegenda, escala, notes, etcètera. Un mapa com Déu mana. Un mapa que m’expliqués quelcom més del que explica la simple localització interactiva de dades i serveis. On som: explosió col·laborativa a la xarxa internet
La xarxa Internet ha superat una fase inicial en la que uns pocs comuniquen i els altres escolten. En l’actualitat, la xarxa és una extensió d’un mateix, on pot compartir amb d’altres que tinguin els mateixos gustos i interessos. Els primers passos foren a través del servidors de news (nntp), després les llistes de distribució (com la llista Territori), seguiren els espais reservats per a grups on a més de les llistes de distribució, hi ha calendari, espai per compartir fitxers, bases de dades (Yahoo groups, Google Groups). Apareix la Wikipedia, una manera de editar continguts de manera compartida i finalment Youtube ha posat de moda compartir videos. En el camp de la geografia veiem com els principals editors de continguts geogràfics utilitzen les tecnologies RSS per a redifondre continguts (National Geographic) o el GeoRSS que afegeix la localització. Google, amb la interfície del ‘Maps’ i el programa ‘Earth’ ens posa a l’abast recursos geogràfics que empreses i administracions públiques posen a disposició dels internautes. Més en la línia dels objectius del projecte que es presenta en aquest article, podem rebre diàriament mapes i gràfics que UNEP Grid-Arenal3 el·labora per a la publicacions i per als webs. On som: llista Territori
La Llista Territori és la única iniciativa col·laborativa amb interès territorial -que l’autor de l’article coneix- a Catalunya que devem a l’Àlex Tarroja i que ha estat emparada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i la Diputació de Barcelona. Segons la SCOT: “La llista de correu electrònic [territori] és un espai d’intercanvi lliure i immediat d’informació i de debat entre les persones que treballem o estem interessades en les transformacions, les polítiques i els projectes territorials a Catalunya”.4 Una comunitat de més de mil persones, a les que anualment se’ls ofereix una compilació en l'Anuari Territorial de Catalunya en forma de paper o de web.5 Un oasi en un desert.
665
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Quines altres iniciatives col·laboratives amb aquest nivell de difusió hi ha per aquí? En l’àmbit del nou enciclopedisme col·laboratiu veiem que el dia 28 d’abril del 2008 la iniciativa viquipèdia6 catalana que s’inicià l’any 2001 té 114.000 entrades d’article. De ben segur que tenim prou energia per emprendre nous projectes col·laboratius. On som: les administracions públiques
Les administracions públiques són les principals generadores de dades estadístiques i espacials derivades de l’exercici de la seves responsabilitats en l’organització territorial de processos, drets i deures. Així mateix, dins aquestes responsabilitats, hi ha la necessitat i alhora obligació de comunicar als ciutadans les accions que emprenen, les normes que regeixen el seu àmbit de responsabilitat, els criteris d’actuació, les formes d’organitzar-se en el territori, els resultats de les seves decisions, la planificació territorial del seu sector, etcètera. En l’àmbit de la gestió ambiental és on aquest enfocament comunicatiu està més arrelat. Sols cal visitar el lloc web del Departament de Medi Ambient de la Generalitat. També, en l’exercici d’aquestes responsabilitats, l’Administració Pública s’ha proveït d’especialistes en diversos camps. Aquests especialistes són els qui coneixen el valor i qualitat de les dades, i tenen per tant una particular concepció cartogràfica de les dades que treballen a diari. Per al nostre projecte són experts als que hem de convidar. On som: naixement de les Infraestructures de Dades Espacials
En resposta als problemes detectats per INSPIRE -fragmentació de les bases de dades amb informació espacial, falta d’harmonització entre elles i duplicació d’esforços per capturar dades- que fan difícil la identificació, l’accés i l’ús de la informació geogràfica, s’han començat a bastir les anomenades Infraestructures de Dades Espacials (IDE). Catalunya ha estat precoç en organitzar la pròpia IDE gràcies a la visió i empenta de Jordi Guimet i el recolzament de l’ICC. La Infraestructura de Dades Espacials de Catalunya (IDEC) ha estat creada en la llei 16/20057 i la seva finalitat “la de permetre el descobriment i l’accés a les dades geospacials existents i la seva manipulació i/o descàrrega mitjançant Internet, fent una àmplia difusió de la informació disponible produïda per l’Administració i promovent el seu ús tant en la pròpia Administració com en el sector privat”.8 Aquesta infraestructura permet cercar tant per coordenades com per temàtica, la informació geogràfica que, especialment, les administracions públiques han posat a l’abast del ciutadà, i també dels serveis web que tenen capacitat d’interoperar amb dades espacials. On som: pocs atles
A Catalunya són molt pocs els atles que s’han publicat darrerament. Normalment són edicions adreçades al sector educatiu. Per tant, són atles molt clàssics en la seva concepció i en la temàtica que cartografien. De les obres publicades, destaco dues: l’Atles universal publicat per l’Enciclopèdia Catalana i l’ICC, i l’Atles d’Història de Catalunya (1997) d’Edicions 62. Però trobo a faltar atles arriscats com el El Atlas (2006) i el Atlas medioambiental (2008) ambdós publicats per le Monde Diplomatique, o De la criminalidad financiera, del narcotráfico al blanqueo de capitales (2002) de l’editorial Akal. Aquests atles ‘arriscats’ són obres concebudes i publicades a d’altres
666
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
països i després traduïdes. Catalunya és un país petit, però crec que tenim capacitat de crear més i arriscar molt més. On som: poca cartografia catalana a la web
Cerquem els mots ‘cartografia’ i ‘Catalunya’ a Google i obtenim 1,2 milions d’entrades. La primera és per a l’ICC, la segona per a la secció de mapes de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC), la tercera per a la IDEC i la quarta per al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Tot seguit obtenim referències al Servidor de Cartografia Ornitològica de Catalunya, i al blog del professor Jordi Bolós, on des de fa un temps publica mapes sobre l’època medieval a Catalunya. Segueixen referències a publicacions d’estudiosos de la cartografia, com ara la Carme Muntaner, referències a catàlegs de cartografia, referències a mapes turístics, referències a antiquaris que venen mapes antics i referències a empreses com NetMaps que venen mapes clàssics, en format digital o impresos. En resum, excepte pel que fa als productes de l’ICC, als mapes del professor Bolós i als mapes dispersos del XTEC, no es troben gaires mapes elaborats i accessibles a la xarxa. On som: el llenguatge cartogràfic
D’una banda l’autor aprecia una reducció de la qualitat del llenguatge geogràfic vinculada a l’ús extensiu de les tecnologies SIG. De l’altra banda, aprecia una major capacitat per a crear mapes finals gràcies a les esmentades tecnologies. També hi ha adaptacions del llenguatge cartogràfic a les capacitats del SIG. Un exemple són els treballs de la professora Cynthia A Brewer9 que ha sistematitzat els criteris d’ús i les taules de colors per a fer mapes temàtics. En els diaris també hi trobem infografies que a més a més d’estar adaptats al medi, tenen un mèrit i risc afegits: una rapidesa en la concepció i en la realització. La problemàtica de l’aigua a Catalunya al mes d’abril ha donat molt bons exemples. On som: els drets d’autor
Lligat a aquest tema tots coneixem les sigles SGAE: Sociedad General de Autores y Editores: “entidad de gestión colectiva dedicada a la defensa y gestión de los derechos de propiedad intelectual de sus más de 66.000 socios (directores de cine, guionistas, compositores de todos los géneros de música, escritores dramáticos, libretistas, coreógrafos, mimos...). Su misión es proteger la creación y defender los intereses de sus socios. Es una entidad privada constituida hace cien años.”10 La SGAE és l’‘actor’ més conegut que defensa de manera activa els drets dels autors reconeguts en la Llei de la Propietat Intel·lectual.11 Per al tema principal d’aquest Segon Congrés Català de Geografia: El mapa com a llenguatge geogràfic, la qüestió dels drets d’autor mereix una reflexió. Com a alternativa als drets d’autor, i més enfocat a les obres digitals que es publiquen a la xarxa Internet, hi ha unes propostes de gestió de drets on l’autor decideix exactament els límits dels seus drets, pel que fa a còpia, distribució, reproducció, reutilització, etcètera. A l’actualitat, hi ha vegades que hom descobreix que una gestió de drets d’autor diferent de l’expressada per la Llei de Propietat Intel·lectual li pot reportar més difusió de l’obra i, segons els casos, més beneficis.
667
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Reflexió: hi ha oportunitats per fer més cartografia
En resum, ens trobem que: a) La complexitat del món que vivim ens proporciona un munt de fenòmens geogràfics que podem interpretar i representar en un mapa; b) Per la mateixa raó, hi ha moltes dades geogràfiques disponibles, però fem poques interpretacions cartogràfiques sobre aquestes dades i fenòmens; c) Hi ha molts mapes creats per l’administració pública amb una finalitat circumscrita als propis objectius, i es tracta, per tant, d’una cartografia sense riscos; d) Hi ha molts professionals que fan ús de les tecnologies SIG per a generar mapes temàtics, però sovint no exploten la capacitat expressiva de la cartografia; e) Hi ha molts estudis i tesis doctorals les idees dels quals es poden expressar en mapes, i aquests no apareixen en els annexos; f) Hi ha mapes per a l’activitat docent, però pocs en format digital i amb una llicència d’ús apropiada; g) Hi ha mapes, convencionals, que no arrisquen, que no exploren noves formes, que no provoquen. I pensem que hi ha una oportunitat: la creació d’un espai web adreçat a la creació i difusió de cartografia temàtica de l’àmbit català pot generar sinergies positives en el camp de la professió de cartògraf, així com deixar a l’abast de la xarxa recursos cartogràfics de reconeguda vàlua. Un lloc on es pugui plantejar en veu alta la concepció d’un mapa, on es pugui dissenyar, on es pugui publicar, des d’on s’anunciï i des d’on es difongui. Propostes Proposta: cartografia 2.0
Fent un símil amb l’anomenada web 2.0, i saltant-nos la cartografia 1.0, proposem endegar un projecte de cartografia col·lectiva orientada a fer mapes pel plaer de fer mapes i compartir-los, pel plaer de parlar-ne, pel plaer de veure el món amb ulls de cartògraf. Un projecte aplegat en un lloc web col·laboratiu on l’objectiu és concebre mapes, crear recursos, dissenyar mapes, aplaudir altres llocs web, altres autors i altres obres. Un projecte centrat en crear mapes, en arriscar-se fent-los, en gaudint distribuintlos. Crec que la tecnologia web pot ajudar a aplegar voluntats i esforços en aquest tema. Els eixos principals que a priori guiaran aquest projecte es descriuen a continuació. Proposta: una comunitat
Una comunitat col·laborativa que comparteix el mateix objectiu: crear i publicar cartografia temàtica d’àmbits propers i temes actuals, sota una llicència de Creative Commons.12 Una comunitat sense regles preestablertes i que les estableix mentre creix. Una comunitat amb interessos comuns orientats a la publicació de mapes alhora actuals i alhora perennes per la seva qualitat i format. Una comunitat on el que importa és el que hom pot aportar, més que el que hom pot rebre. Una comunitat on conflueixin els diversos participants en la confecció del mapa i en el manteniment de la comunitat. Una comunitat que necessita aportacions de moltes menes: propostes de mapes, aportació de bases cartogràfiques, simbologia cartogràfica, gestors del web, cartògrafs, dissenyadors, editors, etcètera. I algun recolzament econòmic serà també rebut de bon grat.
668
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Proposta: les llicències d’ús, còpia, reproducció, distribució, ..
La circulació d’obres de diversa mena i diversos autors per la xarxa Internet ha propiciat un debat sobre els drets que un internauta pot tenir sobre l’obra d’un tercer. Aquest debat s’inicià sobre el software a partir del problema que el Sr. Stallman va tenir amb una impressora perquè no podia accedir al codi font. Aquest debat es refinà i creà branques diverses en l’àmbit de les llicències aplicades al software. Dins aquesta proposta ens preocupen les llicències que tractin obres tals com: obres d’art o obres acadèmiques. Per a això, en aquest projecte hem revisat les llicències: ‘Free Art License’13 i ‘Creative Commons’14. Hem triat la segona atès que és la més estesa i pren en consideració diversos aspectes de la llicència: capacitat de l’autor de triar els drets que atorga a un tercer, si pot redistribuir l’obra, si ha de citar l’autor, si pot fer-ne ús comercial, si pot fer-ne obra derivada, si la redistribució de la seva obra derivada pot fer-la amb llicència diferent de l’original, el país d’on és l’autor, etcètera. Aquesta llicència permet difondre les obres d’un autor i exposar clarament la llicència d’ús, de còpia, de reproducció, de distribució i de modificació.
Figura 1: Icones que representen diversos conceptes de la llicència Creative Commons.
Reconeixement de l’autor, prohibit l’ús comercial, compartir amb la mateixa llicència, cessió al domini públic, no es poden fer obres derivades, és permès remostrejar, és permès barrejar l’obra amb d’altres.
Proposta: una tecnologia web, wiki
Segons les funcionalitats que el propietari del lloc web vol oferir, es poden diferenciar webs estàtiques amb una missió informativa; webs orientades a la gestió de continguts, a la publicació de butlletins, etcètera; i webs amb entorns molt participatius com ara: espais compartits, fòrums, blogs, wikipèdies, etcètera. Per als objectius que perseguim, la tecnologia que ens sembla més adient per a l’organització i exposició de continguts és la basada en ‘wikis’, acompanyada d’algun fòrum per a la comunicació dels membres. Proposta. un nom, un lloc web, cresques.org
Un lloc web té un nom. La nostra proposta de nom és ‘cresques.org’. L’arrel del nom de domini és ‘.org’ atès que l’activitat té una finalitat de difusió científica, i per tant no vinculada a cap empresa. Atès que neix a Catalunya i per a Catalunya podria registrar-se sota el domini ‘.cat’. Un xic més car i més complicat de registrar. L’altre part del nom és evident: ‘cresques’, en record del famós cartògraf jueu-mallorquí Cresques Abraham a qui s’atribueix la confecció de l’Atles Català l’any 1375. Proposta: un projecte, CAT A4
Una imatge val més que mil paraules. Per començar, hem definit un projecte orientat a confeccionar mapes temàtics de Catalunya en format DIN A4 vertical, per a l’àmbit de
669
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Catalunya, i sota la llicència Creative Commons de Reconeixement-No comercialCompartir igual.15 Els temes són qualssevol que tinguin sentit per a l’àmbit i l’escala triada. És important que cada mapa pugui ser imprès per les impressores que hom té normalment a l’abast: DIN A4, color. Figura 2. Mapa en procés d’elaboració, basat en l’Anuari Econòmic 2006 de La Caixa. Cloenda: benvinguts a Cresques.org
S’acaba aquest pamflet amb una invitació a participar en aquest projecte. Sigueu benvinguts a cresques.org
670
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 3. Lloc web cresques.org
Notes 1
Web de la Directiva Europea INSPIRE: <http://www.ec-gis.org/inspire/> ORDEN FOM/956/2008, de 31 de marzo, por la que se aprueba la política de difusión pública de la información geográfica generada por la Dirección General del Instituto Geográfico Nacional. 3 United Nations Environment Program – Grid – Arenal: <http://maps.grida.no/>. Aquesta institució té una llista de distribució per fer arribar diàriament els mapes i gràfics als subscriptors. 4 Extret del web de la Societat Catalana de Geografia: <http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S91831.htm> 5 Web del Anuari Territorial de Catalunya: <http://www.aterritorial.org/> 6 Viquipèdia catalana: <http://ca.wikipedia.org/> 7 Llei 16/2005, de 27 de desembre, de la informació geogràfica i de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. 8 Extret del web de la IDEC: <http://www.geoportal-idec.net/geoportal/cat/inici.jsp> 9 Cynthia A. Brewer és autora de Designing Better Maps: A Guide for GIS Users, (2005) i d’una eina interactiva on s’ajuda a triar un esquema de colors adequat al mapa temàtic que hom vol confeccionar: http://www.personal.psu.edu/cab38/ColorBrewer/ColorBrewer.html. Alguns dels SIG comercials ja han incorporat aquests esquemes en els seus algoritmes de representació cartogràfica. 10 Extret del web de la SGAE, secció ‘Qué somos’: <http://www.sgae.es/tipology/est/item/es/2_84.html> 11 Ley 23/2006, de 7 de julio, por la que se modifica el texto refundido de la Ley de Propiedad Intelectual, aprobado por el Real Decreto Legislativo 1/1996, de 12 de abril. 12 Creative Commons: un dels nous paradigmes en els drets d’autor: <http://creativecommons.org/> 13 Llicència d’Art Lliure: <http://artlibre.org/licence/lal/es/> 14 Web de les llicències Creative Commons: <http://creativecommons.org/ > 15 La llicència Reconeixement-No comercial-Compartir amb la mateixa llicència: <http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.5/es/> 2
671
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’IMPACTE DE LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ GEOGRÀFICA EN LA CARTOGRAFIA I LA GEOGRAFIA: REFLEXIONS SOBRE 20 ANYS DE SIG Ernest Ruiz i Almar Laboratori de Cartografia i SIG. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona 1. Sistemes d’informació geogràfica, cartografia i geografia
Les tecnologies de la informació geogràfica (TIG) han produït canvis radicals i irreversibles en la manera en què els geògrafs estudien el territori. Les TIG, concretament els sistemes d’informació geogràfica (SIG), han posat al seu abast una sèrie de procediments que els permeten enfrontar les qüestions territorials amb una quantitat de recursos que depassen qualsevol expectativa que poguessin imaginar fa 20 anys, quan l’ús d’aquestes tecnologies va començar a estendre’s en el nostre entorn proper. En els seus inicis, l’aplicació dels SIG als estudis geogràfics va ser vista per una part de la disciplina com poca cosa més que una simple qüestió de polsar les tecles adequades i es qüestionava perquè se’ls hi havia de donar més protagonisme que a qualsevol altre eina o tècnica que ja tinguéssim a l’abast. Els geògrafs que hi treballaven sovint eren vistos com experts no intel·lectuals (GOODCHILD, 2006) que, fins a cert punt, estaven deslegitimats per fer ciència geogràfica i que malbarataven el seu temps i esforços en aplicar els seus coneixements a les noves tecnologies. Tot i les resistències, aquests especialistes que tímidament començaven a emprar els SIG, entreveien que allò que tenien entre mans podia produir canvis fonamentals en les mateixes bases sobre les que s’assentaven la cartografia i la geografia. Els SIG podien donar l’impuls necessari a aquestes especialitats que els permetés enfrontar el tombar del segle XXI amb la força suficient per assolir els seus objectius bàsics, és a dir, la descripció, explicació i predicció dels fenòmens que s’esdevenen a la superfície terrestre, ara amb el límit únic de la curiositat i la imaginació del geògraf. Potser més com expressió d’una voluntat o desig que d’una certesa, l’optimisme amb què es plantejava l’evolució futura dels SIG, apareix com una idea recurrent si es revisa la bibliografia especialitzada de finals dels anys 1980s i principis dels anys 1990s. Algunes de les tendències que s’apunten en aquests textos com a possibles vies de futur, indiquen que l’ús dels SIG suposarà l’aparició de “nous paradigmes d’organització, accés i gestió de la informació geogràfica”, “la creació de noves infraestructures globals de dades geogràfiques, que transformaran la accessibilitat a aquestes dades, portant-les a multitud d’activitats, més enllà dels nivells d’alta especialització” i, fins i tot, “l’assentament de l’especialitat de la informació geogràfica” (COMAS i RUIZ, 1993). El fet és que l’impacte dels SIG ha anat més enllà del que qualsevol predicció podia augurar. Per una banda amb els canvis profunds que ha provocat en les pròpies especialitats cartogràfica i geogràfica, portant-les a un nou escenari que les impulsa i reposiciona en els àmbits científic, acadèmic i professional. Per altra, a un nivell més pràctic, en l’ús generalitzat de les eines de localització espacial fora dels àmbits esmentats, amb una presència global de tot allò que té un component geogràfic.
672
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Ambdues circumstàncies configuren un nou paradigma geogràfic, el paradigma geotecnològic (BUZAI, 2004), que s’estén més enllà de la geografia cap a d’altres disciplines científiques. 2. La transició digital en cartografia
El coneixement de la distribució espacial i de les propietats dels fenòmens que es produeixen a la superfície terrestre constitueix l’objecte d’estudi fonamental de la cartografia i la geografia i ha estat des de sempre un element clau per què l’esser humà pogués desenvolupar qualsevol de les seves activitats al territori. Tradicionalment les tasques que calia realitzar per tal d’obtenir aquest coneixement suposaven feixugues operacions manuals i principalment, en cartografia, la confecció de mapes com a contenidors estàtics d’informació geogràfica. En aquest context, que s’ha perllongat durant centenars d’anys, l’especialitat cartogràfica es centrava en emfatitzar la localització i la descripció dels elements del territori i la funció i l’ús que es feia del mapa es limitava a la representació i il·lustració de dades que mostraven, per exemple, els resultats de certs procediments d’anàlisi territorial. El mapa només permetia respondre on estava i què era un determinat element, sense anar més enllà, i acumulava les limitacions que l’imposava el procés de selecció d’informació que feia el cartògraf, l’escala de representació escollida, la generalització necessària per a la representació adequada i, finalment, el seu suport pel que fa a la quantitat d’informació que aquest podia recollir de manera intel·ligible. La incompatibilitat entre emmagatzemar tanta informació com fos possible i poder transmetre un missatge comprensible significava, de fet, el bloqueig del mapa i la impossibilitat d’emprar-lo més enllà de les circumstàncies descrites. L’aparició en escena de processos automàtics, i en ultima instància dels SIG, representa una veritable revolució en cartografia perquè suposa alliberar el mapa d’aquestes limitacions que, definitivament, queden superades. En aquest nou context digital, a les finalitats tradicionals del mapa com a vehicle de comunicació d’informació geogràfica se li afegeixen les del mapa digital. Ara, l’objectiu del mapa deixa de ser la simple presentació de dades i esdevé la veritable representació del territori a l’ordinador, la construcció d’un model geogràfic digital, capaç de mostrar tota la riquesa i complexitat del nostre entorn. En el nou escenari el mapa pot respondre a qüestions territorials molt elaborades, per exemple per què, i el seu nou rol s’orienta cap a l’anàlisi, interpretant, caracteritzant i comunicant complexes relacions espacials. Amb aquestes noves capacitats, el mapa i la cartografia veuen modificats el paper que fins aleshores se’ls hi havia assignat des de la geografia i, respectivament, passen de ser un simple recurs gràfic i una tècnica auxiliar al servei de la disciplina a esser l’eix central on es desenvolupen els processos d’anàlisi geogràfica. És el nou mapa, transformat en model del territori gràcies al SIG, i la nova cartografia, com a disciplina responsable dels mapes, els que permeten que els geògrafs puguin dur a terme en unes condicions immillorables i com mai havien pogut fer-ho abans les tasques que els hi són pròpies. La cartografia transcendeix el seu paper com a simple llenguatge de la geografia i arriba a desdibuixar-se la divisió tradicional entre ambdues especialitats.
673
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. Les fases de la transició digital
La transició des de la cartografia com a il·lustració al servei de la geografia fins a la situació actual en que es configura com a l’eina imprescindible que permet a la disciplina enfrontar l’anàlisi de l’espai global, ha estat fruit d’avenços continuats i sostinguts al llarg dels darrers cinquanta anys. Els seus inicis es troben a finals dels anys 1950s quan geògrafs com Tobler plantegen la possibilitat d’automatitzar la cartografia mitjançant l’utilització dels primers ordinadors en les tasques cartogràfiques més habituals (TOBLER, 1959). Els primers treballs orientats en aquesta línia es concreten als anys 1970s, quan es produeixen els significatius esforços individuals dels pioners. Els objectius es dirigeixen cap a la transformació dels procediments cartogràfics tradicionals al nou entorn i, per tant, en la transformació del mapa en suport paper en un mapa digital que permeti obtenir productes amb rapidesa i agilitat. L’impacte més important de l’automatització és que aquesta actua com a alliberadora de les potencialitats latents que sempre havia tingut el mapa i que havien estat limitades per l’absència de les tecnologies adequades. Però el canvi no només suposa una simple adaptació de la cartografia al nou entorn, sinó que aporta una nova manera de concebre-la. El seu objectiu principal es desplaça des de la simple confecció del mapa, cap a l’emmagatzematge d’informació geogràfica, a la qual s’hi pot accedir per elaborar tantes representacions com visions hi pugui haver del territori, apropant-se cada vegada més a l’idea del mapa-model territorial. En aquest estadi la incompatibilitat històrica entre capacitat d’emmagatzemar dades i possibilitat de transmetre el missatge territorial adequadament queda superada. És ara quan comencen a aparèixer conceptes com el de mapa real, el mapa que es pot tocar, i el de mapa virtual, aquell que existeix potencialment al sistema o es confecciona puntualment per mostrar una visió determinada del territori (CLARKE, 1990). Més enllà d’aquests canvis, en aquest moment es comencen a establir conceptes fonamentals dels SIG que, amb el transcurs dels anys, dotaran al mapa de les capacitats que faran que prengui el paper protagonista que hores d’ara té i situaran a la cartografia al centre de l’anàlisi geogràfica. Als anys 1980s, el mapa evoluciona cap al concepte de mapa intel·ligent, entès com aquell que emmagatzema la localització dels elements del territori, però també les seves dades descriptives i les relacions d’aquests amb altres elements geogràfics: conceptualment i pràcticament un SIG. El mapa s’orienta cap a la gestió de dades espacials i es constitueix com un model territorial veritable. S’uneixen els sistemes de cartografia assistida i les bases de dades i entre les noves capacitats que incorporen aquests sistemes està la de poder rebre consultes espacials que, amb l’establiment de condicions per part de l’usuari, permetin identificar els elements que les compleixen i els que no. En aquests anys es començen a detectar les primeres activitats comercials al voltant del SIG, que fins al moment havien quedat circumscrits als àmbits universitaris o de l’administració, així com els primers debats sobre quines estructures de dades són més adients per a representar els elements del territori i es comença a caminar decididament per passar de la simple localització cap a l’anàlisi. A la següent dècada, aquesta transició arriba a la seva maduresa. Els SIG s’assenten i predomina el seu ús en tasques de prescripció enfront de les de descripció. S’incorporen funcions avançades d’anàlisi basades en la superposició de capes, mecanismes per
674
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
calcular distàncies i àrees d’influència i, en general, els sistemes tendeixen cap a la replicació dels processos manuals habituals de l’anàlisi espacial. En aquest context el focus principal del mapa i la cartografia evoluciona definitivament des de l’emmagatzematge cap a l’anàlisi i cap als processos de presa de decisions. Es comença a veure que aquesta transició tindrà repercussions més enllà de la cartografia i que acabarà influint en la pròpia especialitat geogràfica. Per a designar aquesta situació de canvi en que cartografia i geografia estan immersos es comença a introduir el concepte de ciència de la informació geogràfica com aquella que utilitza, potencia i compren les capacitats del SIG (GOODCHILD, 2006), és a dir, aquella disciplina que utilitza els SIG com a eines per a entendre millor el món (CLARKE, 1997). Als anys 2000s la transició digital arriba al seu punt culminant. Les eines especialitzades en el tractament de la informació geogràfica s’estenen d’una manera impensable només unes dècades abans i passen de ser d’ús exclusiu d’especialistes en l’àmbit acadèmic a estar disponibles per a tothom. Les tecnologies geogràfiques es multipliquen, s’estén la seva aplicació i el seu nombre d’usuaris creix exponencialment. Els SIG s’orienten cap als serveis en xarxa, els estàndards, l’interoperativitat i la integració de sistemes. El mapa, vell contenidor estàtic de dades, i la cartografia, simple tècnica auxiliar de la geografia, passen a jugar el paper protagonista que en ocasions se’ls hi havia negat i s’obren al món, definitivament, amb totes les seves capacitats com a vehicles imprescindibles per a poder comprendre el territori. 4. La geografia en el nou context global: conseqüències de l’impacte del SIG.
Un dels canvis més importants que comporta aquesta transició es produeix en la manera en que els geògrafs i la pròpia geografia enfronten l’anàlisi del territori a partir de l’existència dels SIG. Són aquestes eines, els seus procediments, els mètodes que utilitzen i la seva capacitat quasi infinita de tractar informació geogràfica els que els permeten tenir una visió suficientment integradora del món que els envolta. Les noves tecnologies de tractament de la informació geogràfica són, ara per ara, els millors mecanismes amb que compte el geògraf i la disciplina per a poder dur a terme les tasques que els hi són pròpies. L’existència del SIG també significa que el paper de la geografia en el context científic es revaloritza i viu un important renaixement, d’autèntica explosió geogràfica, perquè ara és capaç d’exportar cap a d’altres disciplines la seva visió territorial que sempre l’ha caracteritzada, enfortida per l’existència d’uns mitjans tecnològics que li donen l’impuls definitiu. Aquest context d’explosió geogràfica és més fàcil de comprendre si es tenen en compte dues circumstàncies fonamentals que actuen paral·lelament i influeixen d’una manera molt important en la geografia. Per una banda el fenomen de la globalització i, per un altre, l’aparició de les grans xarxes d’ordinadors, en especial d’internet. Una de les conseqüències més paradoxals dels processos de globalització és que aquests han empetitit el món fins al punt que els conceptes d’espai i temps han experimentat canvis absolutament radicals. La concepció tradicional d’un espai llunyà, desconegut i inabastable i d’un temps cronològicament seqüencial queden superades en el context global. L’espai global es torna proper, conegut i es pot abastar i el temps global es fa extraordinàriament curt, tot és pràcticament immediat. Aquestes transformacions s’han
675
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
vist accentuades amb l’efecte de les grans xarxes mundials, que posen en contacte als habitants del planeta, ara espai abastable, a l’instant, en el temps immediat. La profunditat i abast d’aquests canvis arriben al punt de sacsejar la visió que es tenia del món fins el moment i fan que calgui situar-se en el nou context amb tots els mecanismes necessaris per comprendre i enfrontar els reptes que se’n deriven. Qualsevol disciplina científica ha de ser capaç d’assumir amb garanties els nous escenaris i la geografia, com a especialitat del territori, no n’ha de quedar en absolut al marge, ans el contrari, ha de tenir un paper protagonista. Si es té en compte que és precisament l’espai que canvia al llarg del temps el seu objecte d’estudi principal, es convindrà que el nou context científic representa un desafiament motivador per a l’especialitat. Així, doncs, els geògrafs han de ser capaços de comprendre les noves formes que prenen aquests dos conceptes i actuar en dues línies. Primer, adaptant els mecanismes tradicionals d’anàlisi a la nova situació i, segon, traslladant a les altres especialitats la nova visió del món que resulta d’aquest canvis. En el primer dels reptes que es plantegen, els SIG hi juguen un paper fonamental perquè, com ja hem dit amb anterioritat, són els nous ulls de la geografia, els que li permeten veure el territori tal com és avui en dia. És molt difícil que sense l’existència d’aquestes eines, del seus conceptes i el seus procediments, es pugui analitzar el nostre entorn amb la rapidesa i fiabilitat que és necessari. Si es pretén que l’especialitat geogràfica continuï tenint el paper protagonista en l’estudi del territori que ha mantingut fins ara, és condició necessària que, definitivament, s’assumeixi el paper central que juguen les TIG i es comprengui que comporten un veritable canvi conceptual que condueix cap a un nou paradigma geotecnològic en geografia (BUZAI, 2004). Una vegada la geografia internalitzi els mètodes i procediments geotecnològics i els inclogui als seus fluxos de treball, és necessari que els exporti cap a d’altres especialitats amb l’objectiu que aquestes incorporin la nova visió espacial en els seus procediments d’anàlisi. És un procés que es pot imaginar com un centrifugat des del nucli geogràfic cap enfora i que comporta una explosió geogràfica que condueix cap a una geografia global (BUZAI, 2004). El procés de transició digital que ha viscut la geografia en els darrers cinquanta anys ha col·locat l’especialitat en una immillorable situació en el context cièntific actual. Amb importants esforços i sobreposant-se a resistències en la pròpia disciplina, la ciència geogràfica ha sabut evolucionar i adaptar-se, incorporant a les seves tasques habituals els nous procediments per a tractar la informació geogràfica. Aquests procediments li permeten enfrontar l’estudi del territori amb suficients garanties, aspirar a jugar un paper protagonista de primer nivell entre les altres especialitats enfocades a l’anàlisi del territori i observar el seu futur amb un relatiu optimisme. 5. Neogeografia: geografia més enllà de l’especialitat
Tots els canvis que fins ara s’han descrit, i que s’han produit a les especialitats cartogràfica i geogràfica arran del processos de globalització, de l’aparació de les xarxes telemàtiques mundials i l’existència de noves eines de geoprocessament de dades, tenen, encara, una altra característica que els fa més sigulars i que està relacionada amb els
676
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
processos d’expansió metodològica i de procediments que es produeixen des de la geografia cap a d’altres especialitats i que van, des de fa poc temps, fins i tot més enllà dels àmbits científics habituals. Ens estem referint a l’extensió massiva de la visió geogràfica cap a la societat a través de la disponibilitat d’eines de geoexploració i grans volums de dades geogràfiques que estan a l’abast globalment a la xarxa d’internet i dels quals comencen a fer-ne ús usuaris no experts, en un corrent que darrerament s’ha començat a anomenar neogeografia (TURNER, 2006) En els darrers tres o quatre anys l’increment d’eines i d’informació geogràfica a la xarxa ha estat d’una dimensió absolutament inesperada i desconeguda en cap altre moment. Actualment qualsevol individu no expert que disposi d’una connexió a internet pot accedir a eines de geoexploració, a dades geogràfiques que fins fa res només eren accessibles als professionals experts que es dedicaven als SIG o a tecnologies similars. Fins i tot, pot actuar com a proveïdor voluntari de dades espacials (GOODCHILD, 2007). Aquest panorama provoca a la comunitat geogràfica una sèrie d’interrogants que sorgeixen immediatament quan s’observa el que està succeint i que van des de qüestionar-ne la conveniència de la situació en sí mateixa, a preguntar-se si el que estan fent els no experts és o no geografia. D’entrada cal remarcar és el fet que el panorama actual comporta un canvi molt important per a la geografia, perquè s’ha assolit una fita que ni la pròpia especialitat no havia aconseguit en tota la seva existència: portar la visió territorial a tot arreu, una veritable geografia global portada a l’extrem. Quan a si els nous usuaris fan o no geografia, potser és encara aviat per dir-ho. Si s’observen les eines disponibles, a hores d’ara encara és possible distingir entre les eines de geoexploració que estan a la xarxa de les eines SIG. Els geoexploradors faciliten l’accés a les dades però encara no permeten generar informació que porti al coneixement geogràfic i això els distancia molt dels SIG. La seva situació és similar a la que es trobava la cartografia quan només podia respondre a qüestions de tipus on i què. Com s’ha pogut comprovar aquest és un escenari fàcilment corregible amb el transcurs del temps i és probable que en un futur no gaire llunyà els geoexploradors puguin enfrontar-se sense problemes als per què de l’anàlisi geogràfica, en un procés que potser durà a la convergència d’ambdues eines (WYNGAARDEN i WATERS, 2007). Si aquesta convergència és efectiva i les capacitats de les eines de geoexploració augmenten fins a equiparar-se a les d’un SIG de manera que permetin dur a terme processos complexes d’anàlisi geogràfica, la conseqüència serà que tothom que les utilitzi estarà fent de geògraf i per tant geografia?. Respondre afirmativament a aquesta pregunta resulta potser massa agosarat, però no s’ha de perdre de vista que aquesta situació arribarà tard o d’hora i cal ser-ne conscient. La disciplina i els propis geògrafs poden optar per una postura refractaria al nou escenari o poden apostar per jugar un paper clau oferint als nous usuaris les seves habilitats, buscant el consens social en l’ús dels SIG, que permeti millorar el coneixement geogràfic. La geografia continua jugant un paper clau i és l’especialitat més ben posicionada per dotar a tots els usuaris
677
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
d’aquestes noves tecnologies del cos metodològic que els permeti avançar amb totes les garanties. 6. Conclusions
Els canvis que les tecnologies de la informació geogràfica, especialment els SIG han tingut, estant tenint i tindran en la cartografia i en la geografia fan necessària una reflexió com la que s’ha plantejat en els apartats anteriors. Potser l’abast d’aquests canvis no es pot veure prou clarament, perquè són viscuts des de dins i, per tant, en lloc de ser vistos com quelcom extraordinari que és el que són, s’assumeixen amb total naturalitat. El fet és que els SIG estan tenint una influència importantíssima en la geografia perquè li permeten veure més i millor, li faciliten la nova visió que cal tenir per poder copsar la complexitat del territori global. En el futur l’impacte de les TIG, a través de les noves eines de geoexploració, encara serà més gran i estendrà la visió territorial cap a altres àmbits, la geografia a tot arreu, la geografia global. La situació actual i la que s’endevina porta, fins i tot, a qüestionar si el futur de la geografia està fora de les mans dels geògrafs o si la geografia deixarà d’existir tal i com s’ha conegut fins ara. Les prediccions són difícils de fer però és necessari parlar-ne obertament i lluny de ser vista amb recança, l’explosió geogràfica ha de servir com un estímul i un repte per a tots els geògrafs. Bibliografia
BERRY, J.K. (2007) . “A brief history and probable future of Geotechnology”. <http://www.innovativegis.com/basis/Papers/Other/Geotechnology/Geotecnology_h istory_future.htm>. 8 d’abril de 2008. BUZAI, G. D. (2004). Geografia global. Lugar Editorial. Buenos Aires. CLARKE, K. C. (1990). Analytical and computer cartography. Prentice-Hall. New Jersey. CLARKE, K. C. (1997). Getting started with geographic information systems. PrenticeHall. New Jersey. COMAS, D. i RUIZ, E. (1993). Fundamentos de los Sistemas de Información Geográfica. Ariel. Barcelona. GOODCHILD, M. F. (2006). “Geographical Information Science: Fifteen years later.”. NCGIA, Dept. of Geography, University of California, Santa Barbara. GOODCHILD, M. F. (2007). “Citizens as sensors: web 2.0 and the volunteering of geographic information”. GeoFocus (Editorial), nº 7, pp. 8-10. GOODCHILD, M. F. (2007). “GIScience, Geography, Form and Process”. Annals of the Association of American Geographers. 94 (4), 2004, pp. 709–714. MARK. D. M. (2003). “Geographic Information Science: Defining the field.”, a DUCKHAM, M., GOODCHILD, M.F. i WORBOYS M.F., editors. Foundations of Geographic Information Science, pp. 3-18. Taylor and Francis. New York. TOBLER, W.R. (1959). “Automation and cartography”. Geographical Review, vol. 49, nº. 4, pp. 526-534. TURNER, A. J. (2006). “Introduction to neogeography”. O’Reilly Media, Inc,
678
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
WRIGHT, D.J., GOODCHILD, M.F. i PROCTOR, J.D. (1997). “Demystifying the persistent ambiguity of GIS as 'tool' versus 'science'”. Annals of the Association of American Geographers 87 (2), pp. 346-362. WYNGAARDEN, R. van i WATERS, N. (2007).”An unfinished revolution. Gaining perspective on the future of GIS”. GeoWorld. 09/2007.
679
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SISTEMES D’INFORMACIÓ GEOGRÀFICA I GPS COM A NOVES EINES PER A L’ESTUDI DE LES INUNDACIONS: EL CAS DEL RIU GIRONA Francesca Segura Beltran Dpt. de Geografia. Universitat de València 1. Introducció
Les inundacions són fenòmens complexos, fruit de la interrelació de diferents factors. Les causes meteorològiques (precipitacions extraordinàries), determinades característiques de la conca, juntament amb la topografia de la zona inundable i les condicions dels caixers són elements canviants per a cada episodi. L’anàlisi de tots aquests elements que se superposen i interfereixen és complexa i per això l’elaboració d’un SIG esdevé una peça clau a l’hora d’explicar aquests fenòmens. L’objectiu d’aquest treball són les inundacions ocorregudes a l’octubre de 2007, provocades a la Marina pel riu Girona. L’anàlisi de les diferents capes d’informació del SIG ens ha permès delimitar acuradament la zona inundable i donar una explicació del comportament de les aigües desbordades en les zones més afectades. 2. Metodologia
Per tal d’analitzar la inundació, s’ha construït un SIG amb les següents capes: topografia, xarxa viària, hidrografia, toponímia, dades geològiques, ortofotografies, model digital d’elevacions i àrea inundada. El quatre primers components s’han extret de la cartografia digital a escala 1/10.000 de l’Institut Cartogràfic Valencià. La topografia s’ha dibuixat a partir de les corbes de nivell amb una equidistància de 10 m i diferents punts de cota. Els mapes geològics amb format digital són els publicats per l’IGME, sèrie Magna a escala 1/50.000 i presenten nombroses dificultats a l’hora d’introduir-los en el SIG, ja que el full 822 no existia en la sèrie inicial i no acaba d’encaixar amb les dades dels fulls veïns. També s’han introduït les ortografies del SIG Oleícola (1997) i la fotografia aèria corresponent al vol americà de 1956, la qual cosa ha permès traure molta informació, sobretot al superposar-li la topografia i la zona inundada. El MDE ha estat cedit per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i te una resolució de 20 m. Aquesta definició, suficient a escala de conca, esdevé magra a l’hora d’analitzar la zona inundada, per manca de precisió, però ens ha servit per a obtenir talls topogràfics detallats i confirmar l’existència de diversos ventalls al·luvials. La cartografia de l’àrea inundada s’ha elaborat amb molta cura, recorrent l’espai inundant amb un GPS. Les dades obtingudes pel receptor s’han bolcat mitjançant un programa informàtic, generant un fitxer .dxf, que després s’ha pogut incorporar com una capa més al SIG. A partir de tota aquesta informació, s’ha elaborat un mapa hidrogeomorfològic amb l’àrea inundada i els elements morfològics que expliquen l’espai envaït per les aigües.
680
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3. La conca del riu Girona i la xarxa de drenatge
Las conca del riu es configura sobre els contraforts del prebètic extern, franja de transició entre les darreres estribacions ibèriques i el prebètic intern. Les serralades calcàries s’organitzen com un conjunt de dorsals orientades de SW a NE, que deixen entre elles una sèrie de corredors, reblerts de materials miocènics (VEGAS et al., 1975). Sobre aquestes estructures discorre, d’oest a est, el Riu Girona, riu Bolata o barranc del Verger, amb un curs d’uns 32 km i una conca de 117’7 km2. Naix al barranc de la Fontblanca, prop d’Alcalà de la Jovada, a 1300 m.s.n.m. i travessa la Vall d’Ebo, depressió tectònica reblerta de materials miocènics. Les aigües de nombroses deus alimenten el riu, cabal que desapareix en engorjar-se al barranc de l’Infern, un profund canyó càrstic, potenciat per la fracturació del calcari i situat al terme de la Vall de Laguart. La gorja del canyó es va aprofitar l’any 1945, per a construir l’embassament d’Isbert (1 hm3), actualment reblert i en desús. Després de travessar la serra de la Carrasca, i al mig del canyó, rep les aigües del riu Racons, que possiblement l’ha capturat, la qual cosa explica el colze que descriu el riu a la zona del Plans del Barber i del Montnegre (fig. 1). Les serres de Segili i de Segària emmarquen la conca mitjana del Girona que circula per una vall estreta que es va eixamplant a partir d’Orba. Travessa els termes municipals d’Orba, Tormos, Sagra, Ràfol d’Almúnia, Benimeli, Sanet i Negrals, Beniarbeig, Ondara i el Verger, els tres darrers a la conca baixa. Desemboca a la Mediterrània prop dels Poblets (Setla, Mirarosa i Miraflor), marcant la frontera amb el terme municipal de Dènia i formant un ventall al·luvial, materialitzat al litoral per la punta de l’Almadrava (fig. 4). En la conca mitjana, el riu Girona té un traçat vacil·lant, amb nombrosos paleocaixers i meandres abandonats que mostren una gran mobilitat del riu. A l’alçada de Sanet i Negrals rep les aigües del Barranc del Trullencs o de la Murta, pel marge dret i del barranc de la Bolata, per l’ esquerra (fig. 1). Figura 1: Mapa de pendents i principals accidents de la conca del riu Girona
681
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
El calcari senonià de la serra de Segària correspon al flanc meridional del sinclinal tombat de Pego, mentre que els materials miocènics de la serra reapareixen a la plana formant petits turons sobreelevats amb dues fàcies ben diferenciades: a la base hi ha conglomerats i, per damunt, margues semblants a la fàcies tap típica de tot el sector. Així, entre els Poblets i Dènia es comptabilitzen més de mitja dotzena d’afloraments que queden realçats respecte als dipòsits quaternaris (VEGAS et al., 1975). De la serra de Segària baixen per la marge esquerra el barranc d’Ovidi i el de Segària. El darrer conflueix amb el Girona a Beniarbeig, encara que en l’actualitat l’estan soterrant, al seu pas per la població. Al terme del Verger, arriba el barranc de les Portelles que drena el Racó homònim i que s’esvaeix en arribar a la plana; tanmateix, passada a l AP-7, a la partida del Clot del Francès, sembla que s’organitza de bell nou una altra xarxa, que drena dita depressió i que probablement arreplega les aigües del barranc anterior i potser d’altres de menor entitat, tal i com indica el topònim de la partida dels Barranquets, per on travessa aquest barranc. Aigües avall, a la mateixa plana, naix el barranc de l’Alberca, que discorre paral·lel al Girona entre Ondara i la mar i que rep les aigües del barranc del Pont de Fusta i d’algun altre de menor entitat (fig. 4). 4. Les revingudes del riu
El riu Girona ha provocat algunes inundacions al llarg del segle XX. El 30 de setembre de 1919, les aigües desbordades van afectar especialment Beniarbeig, on van soscavar els fonaments d’algunes cases, arribant a 5 m d’alçada en alguns punts, encara que també en van patir les conseqüències, el Verger i els Poblets. Altres episodis importants es van produir al novembre de 1941 i de 1985. En el darrer cas es va témer que s’ensorrara la inoperant presa d’Isbert, la qual cosa no va succeir. El 12 d’octubre de 2007 el fenomen es va repetir i, com a conseqüència d’una baixa freda, van caure fortes precipitacions sobre tota la conca. Els municipis afectats van ser els mateixos que en els casos anteriors. El riu Girona va desbordar-se a Beniarbeig, el Verger i els Poblets, inundant també les urbanitzacions del litoral. Va caure un pont a Beniarbeig i al Verger va morir una dona i va caure una casa, mentre que les aigües arribaven als 3 m en alguns indrets. Figura 2.Precipitacions totals (mm) caigudes a la conca del Girona. Dades SAIH, elaboració pròpia. Font d’En Carròs
C. Alt Serpis
Gallinera
La Carrasca
Beniarrés
Isbert Muro d’Alcoi Alcalalí Millena Abdet
Guadalest Marina Baixa
682
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Les precipitacions van ser molt abundants: entre l’11 i el 12 d’octubre van caure a la comarca entre 400 i 800 mm (quadre 1, figura 2), la majoria concentrats entre les 6 i les 18 hores del dia 12. Als observatoris de la Gallinera i la Font d’En Carròs, situats quasi a la mateixa plana litoral i al nord de la serra de Segària, va ploure més que al de la Marina Baixa, degut segurament a l’efecte Föhn. Tanmateix, als observatoris pròxims a la capçalera, les precipitacions van oscil·lar entre els 400 i els 700 mm, caient les mes abundants a les serres i valls de l’interior (Serpis, Beniarrés). Estimant una precipitació mitjana de 524 mm, sobre la conca van caure uns 62 hm3, quantitat molt difícil de vehicular per un riu de dimensions tant petites (fig. 2). Quadre 1: Precipitacions caigudes a la Marina al temporal de l’11-12 d’octubre de 2007 OBSERVATORIO GALLINERA C. ALTS SERPIS BENIARRES FONT D'EN CARRÒS ABDET MARINA BAIXA
PP mm 826,00 708,26 629,60 563,20 546,79 513,20
OBSERVATORIO GUADALEST ALCALALÍ MURO DE ALCOI MILLENA ISBERT LA CARRASCA
PP mm 475,20 437,2 433,20 418,80 384,2 359,6
D’altra banda, les intensitats van ser força importants als observatoris de la costa, on van superar els 100 mm/h, però va minvar-ne la intensitat des de nord a sud i des de l’interior cap a la costa (fig. 3), comportament aquest prou anòmal, ja que en situacions de baixa freda sol succeir al revés, sobretot quan la inestabilitat de l’aire és molt elevada (CAMARASA, 1995). 5. Geomorfologia de la plana d’inundació
La plana costanera està formada per un conjunt de ventalls al·luvials que integren una ampla vorera estesa entre Orba i la mar, en sentit longitudinal, i entre El Verger i Dénia en sentit latitudinal; el riu Girona n’és el principal responsable del rebliment. A l’altura d’Orba, es forma el primer ventall al·luvial del riu Girona, que discorre pel centre de la depressió. És tracta d’un ventall antic, del Plistocè inferior i que té una topografia ben marcada fins a Ràfol d’Almúnia. Les depressions laterals típiques d’aquestes construccions estan ocupades per dos barrancs interconca: el de Trullencs i el de la Murta. La confluència de tots tres prop de Sanet i Negrals és ben forçada i obliga el Girona a canviar de direcció 90º (fig. 4). En realitat, en aquest indret el riu està ofegat per un petit ventall (ubicat prop de Benidoleig), que ha fet modificar fins i tot el traçat del barranc de la Murta, empentant-lo un centenar de metres cap a l’oest. D’altra banda, al peu de la serra de Segili, i prop de Pedreguer, es formen un conjunt de ventalls de menor entitat, que no aconsegueixen reblir l’espai comprés entre aquesta localitat i Ondara. El topònim “Marjals” es repeteix en tot el sector indicant que hi ha un drenatge dificultós, a prou penes resolt pel barranc de l’Alberca, que drena la zona (fig. 4).
683
11-10-07 1:15 11-10-07 2:30 11-10-07 3:45 11-10-07 5:00 11-10-07 6:15 11-10-07 7:30 11-10-07 8:45 11-10-07 10:00 11-10-07 11:15 11-10-07 12:30 11-10-07 13:45 11-10-07 15:00 11-10-07 16:15 11-10-07 17:30 11-10-07 18:45 11-10-07 20:00 11-10-07 21:15 11-10-07 22:30 11-10-07 23:45 12-10-07 1:00 12-10-07 2:15 12-10-07 3:30 12-10-07 4:45 12-10-07 6:00 12-10-07 7:15 12-10-07 8:30 12-10-07 9:45 12-10-07 11:00 12-10-07 12:15 12-10-07 13:30 12-10-07 14:45 12-10-07 16:00 12-10-07 17:15 12-10-07 18:30 12-10-07 19:45 12-10-07 21:00 12-10-07 22:15 12-10-07 23:30
11/10/2007 0:00 11/10/2007 1:15 11/10/2007 2:30 11/10/2007 3:45 11/10/2007 5:00 11/10/2007 6:15 11/10/2007 7:30 11/10/2007 8:45 11/10/2007 10:00 11/10/2007 11:15 11/10/2007 12:30 11/10/2007 13:45 11/10/2007 15:00 11/10/2007 16:15 11/10/2007 17:30 11/10/2007 18:45 11/10/2007 20:00 11/10/2007 21:15 11/10/2007 22:30 11/10/2007 23:45 12/10/2007 1:00 12/10/2007 2:15 12/10/2007 3:30 12/10/2007 4:45 12/10/2007 6:00 12/10/2007 7:15 12/10/2007 8:30 12/10/2007 9:45 12/10/2007 11:00 12/10/2007 12:15 12/10/2007 13:30 12/10/2007 14:45 12/10/2007 16:00 12/10/2007 17:15 12/10/2007 18:30 12/10/2007 19:45 12/10/2007 21:00 12/10/2007 22:15 11-10-07 0:00 12/10/2007 23:30
mm/h 11/10/2007 0:00 11/10/2007 1:15 11/10/2007 2:30 11/10/2007 3:45 11/10/2007 5:00 11/10/2007 6:15 11/10/2007 7:30 11/10/2007 8:45 11/10/2007 10:00 11/10/2007 11:15 11/10/2007 12:30 11/10/2007 13:45 11/10/2007 15:00 11/10/2007 16:15 11/10/2007 17:30 11/10/2007 18:45 11/10/2007 20:00 11/10/2007 21:15 11/10/2007 22:30 11/10/2007 23:45 12/10/2007 1:00 12/10/2007 2:15 12/10/2007 3:30 12/10/2007 4:45 12/10/2007 6:00 12/10/2007 7:15 12/10/2007 8:30 12/10/2007 9:45 12/10/2007 11:00 12/10/2007 12:15 12/10/2007 13:30 12/10/2007 14:45 12/10/2007 16:00 12/10/2007 17:15 12/10/2007 18:30 12/10/2007 19:45 12/10/2007 21:00 12/10/2007 22:15 12/10/2007 23:30
mm/h 0
0 11/10/2007 0:00 11/10/2007 1:15 11/10/2007 2:30 11/10/2007 3:45 11/10/2007 5:00 11/10/2007 6:15 11/10/2007 7:30 11/10/2007 8:45 11/10/2007 10:00 11/10/2007 11:15 11/10/2007 12:30 11/10/2007 13:45 11/10/2007 15:00 11/10/2007 16:15 11/10/2007 17:30 11/10/2007 18:45 11/10/2007 20:00 11/10/2007 21:15 11/10/2007 22:30 11/10/2007 23:45 12/10/2007 1:00 12/10/2007 2:15 12/10/2007 3:30 12/10/2007 4:45 12/10/2007 6:00 12/10/2007 7:15 12/10/2007 8:30 12/10/2007 9:45 12/10/2007 11:00 12/10/2007 12:15 12/10/2007 13:30 12/10/2007 14:45 12/10/2007 16:00 12/10/2007 17:15 12/10/2007 18:30 12/10/2007 19:45 12/10/2007 21:00 12/10/2007 22:15 11/10/2007 0:00 12/10/2007 23:30 11/10/2007 1:15 11/10/2007 2:30 11/10/2007 3:45 11/10/2007 5:00 11/10/2007 6:15 11/10/2007 7:30 11/10/2007 8:45 11/10/2007 10:00 11/10/2007 11:15 11/10/2007 12:30 11/10/2007 13:45 11/10/2007 15:00 11/10/2007 16:15 11/10/2007 17:30 11/10/2007 18:45 11/10/2007 20:00 11/10/2007 21:15 11/10/2007 22:30 11/10/2007 23:45 12/10/2007 1:00 12/10/2007 2:15 12/10/2007 3:30 12/10/2007 4:45 12/10/2007 6:00 12/10/2007 7:15 12/10/2007 8:30 12/10/2007 9:45 12/10/2007 11:00 12/10/2007 12:15 12/10/2007 13:30 12/10/2007 14:45 12/10/2007 16:00 12/10/2007 17:15 12/10/2007 18:30 12/10/2007 19:45 11-10-07 0:00 12/10/2007 21:00 11-10-07 1:15 12/10/2007 22:15 11-10-07 2:30 12/10/2007 23:30 11-10-07 3:45 11-10-07 5:00 11-10-07 6:15 11-10-07 7:30 11-10-07 8:45 11-10-07 10:00 11-10-07 11:15 11-10-07 12:30 11-10-07 13:45 11-10-07 15:00 11-10-07 16:15 11-10-07 17:30 11-10-07 18:45 11-10-07 20:00 11-10-07 21:15 11-10-07 22:30 11-10-07 23:45 12-10-07 1:00 12-10-07 2:15 12-10-07 3:30 12-10-07 4:45 12-10-07 6:00 12-10-07 7:15 12-10-07 8:30 12-10-07 9:45 12-10-07 11:00 12-10-07 12:15 12-10-07 13:30 12-10-07 14:45 12-10-07 16:00 12-10-07 17:15 12-10-07 18:30 12-10-07 19:45 12-10-07 21:00 12-10-07 22:15 12-10-07 23:30
mm/h 200 200
150 150
100
50
100
mm/h
mm/h
C. ALT SERPIS
100
100
mm/h
11/10/2007 0:00 11/10/2007 1:15 11/10/2007 2:30 11/10/2007 3:45 11/10/2007 5:00 11/10/2007 6:15 11/10/2007 7:30 11/10/2007 8:45 11/10/2007 10:00 11/10/2007 11:15 11/10/2007 12:30 11/10/2007 13:45 11/10/2007 15:00 11/10/2007 16:15 11/10/2007 17:30 11/10/2007 18:45 11/10/2007 20:00 11/10/2007 21:15 11/10/2007 22:30 11/10/2007 23:45 12/10/2007 1:00 12/10/2007 2:15 12/10/2007 3:30 12/10/2007 4:45 12/10/2007 6:00 12/10/2007 7:15 12/10/2007 8:30 12/10/2007 9:45 12/10/2007 11:00 12/10/2007 12:15 12/10/2007 13:30 12/10/2007 14:45 12/10/2007 16:00 12/10/2007 17:15 mm/h18:30 12/10/2007 12/10/2007 19:45 12/10/2007 21:00 12/10/2007 22:15 12/10/2007 23:30
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Figura 3. Hietogrames dels observatoris pròxims a la conca del Girona. Font: SAIH; elaboració pròpia GALLINERA
LA CARRASCA
200
150
50
100 50
0
0
ISBERT
200
150
100
50
0
MILLENA
200
150
50
ABDET
ALCALALÍ
200
150
200
150
50
100
50
0
0
Les petites serres dels Picatxos i de la Penya Roja, estreten novament la plana, de forma que una vegada el riu traspassa el sector, construeix un altre ventall al·luvial, assignat per VEGAS et al. (1975), al Plistocé mitjà. S’estén entre Beniarbeig i la mar, encara que a l’altura del Verger, se n’albira un altre més jove superposat. Com a fet significatiu, cal destacar que el ventall del Verger és ben particular: ben desenvolupat pel marge dret, per contra, a l’esquerre s’interromp de forma sospitosa i la corba de nivell de 10 m i, sobretot la de 20 m, retrocedeix de forma ben marcada a l’endret d’aquesta localitat. Es forma una depressió rectangular (Clot del Francès), probablement d’origen tectònic, que deixa en ressalt un bloc realçat sobre el que s’assenta el Verger, poble que sembla construït sobre una espècie de mota natural. La depressió està drenada per un barranc que recull a la vegada les aigües que baixen de la serra de Segària (Barranc de Portelles) i les de la depressió. La interpretació d’aquesta topografia no és gens clara: com a hipòtesi, podríem responsabilitzar de la formació de la depressió, l’activitat neotectònica. La conjunció dels dos blocs, un enfonsat i l’altre realçat o almenys estable, provocaria aquesta dissimetria. El bloc elevat deu tenir un basament miocènic – semblant als afloraments que hi ha més al sud—sobre el que s’haurien dipositat els materials del con (fig. 4).
Passat el Verger, es desenvolupa un altre ventall més petit, sobre el que s’assenten els Poblets, atribuït per VEGAS et al. (1975) al Plistocé superior. El seu àpex es troba a l’eixida del Verger i sembla que ha estat dipositat per un caixer ben ample, avui en dia abandonat, la depressió del qual porta el topònim ben significatiu de les Marjaletes. Sembla però que el caixer actual es va desplaçar cap al sud, probablement durant
684
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
l’Holocé, per a formar un petit con, que coincideix amb la protuberància de l’Almadrava, per on desemboca avui en dia el riu. Figura 4. Mapa geomorfològic
Seguint cap al sud, en direcció a Dènia, el barranc del Pont de Fusta forma un altre ventall al·luvial, prop d’Ondara, encara que la topografia del sector és molt irregular, ja que hi ha nombrosos afloraments de materials miocènics, que fan que els rius descriguen diverses giragonses (fig. 4). 6. La zona inundada: els punts de trencament i els paleocaixers
L’àrea inundada és prou irregular, ja que s’eixampla i s’estreteix al llarg de la plana. El riu comença a desbordar-se prop de Ràfol d’Almúnia, on el cabal supera la capacitat del caixer. Aigües avall, l’àrea inundada creix i els punts de trencament responen a diferents causes. Atenent aquestes dues variables, podem distingir quatre sectors, que s’analitzaran de forma individualitzada. Figura 5. Area inundada a partir dels punts obtinguts amb el GPS i localització de les figures.
685
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
6.1 Sector comprés entre Orba i Sanet i Negrals
El riu penetra a la plana ben encaixonat, la qual cosa n’impedeix el desbordament, però després de rebre els afluents-yazoos del barranc de Bolata i de la Murta, el cabal va superar els marges. La primera zona fortament afectada es troba prop de Sanet i Negrals. En aquest punt l’àrea coberta per les aigües és el lòbul o point bar d’un meandre i una barra situada a l’eixida de la raconada. Són dos espais que es poden reconèixer perfectament l’any 1956, encara que a l’any 97, les transformacions agrícoles els havien desdibuixat del tot. És per tant, un procés de recuperació de l’espai inundable que havia estat caixer fins fa pocs anys (fig. 6). Figura 6. A la fotografia aèria de 1956 se senyalen les barres i els point bars, que s’han inundat al 2007; a la’ortofotografia de 1997 s’hi ha superposat la zona inundada
6.2 Sector entre Sanet i Negrals i Beniarbeig
Més problemàtica va ser la inundació al municipi de Beniarbeig, on conflueix el barranc de Segària amb el riu Girona. Aquest caixer està sent soterrat en l’actualitat, en una intervenció desafortunada i antiquada, que podem qualificar fins i tot de temerària, per les conseqüències que pot tenir en el futur (fig. 7). Sortadament, aquest barranc no va portar aigua durant la revinguda d’octubre, però en canvi, el riu Girona va provocar
686
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
fortes destrosses al poble, amb el derrocament del pont de la carretera a Pedreguer i la destrucció de diverses cases i del poliesportiu. Les conseqüències s’expliquen perfectament a partir de la dinàmica fluvial als meandres. La comparació de les fotografies de 1956 i de 1997 mostren com la construcció del poliesportiu sobre el point bar del meandre havia reduït i obstruït la secció transversal de forma considerable. Les aigües van adreçar la revolta, com succeeix en moments de cabal de marges plens, ocupant les pistes de futbol i de tenis sense cap mirament (fig. 7). Figura 7. A la fotografia de 1956 s’han encerclat el lòbul o point bar i les barres inundades al 2007. A la ortofotografia de 1997 s’ha marcat també la línia de màxima velocitat al meandre i la reflexió de l’aigua que ha provocat una forta erosió del marge dret i el derrocament del pont. A la ortofotografia de 1997, la fletxa senyala el barranc de Segària soterrat per baix dels carrers del poble.
La solsida del pont requereix una explicació més complexa: la dinàmica fluvial i la intervenció antròpica en són responsables. La circulació d’aigua en un meandre desplaça la línia de màxima velocitat cap a la cara externa del meandre, que en aquest cas estava fixada pel formigó i ocupada per algunes cases del poble que voregen el riu pel marge esquerre. Des d’aquí la línia de màxima energia es desplaça novament cap a la cara externa del següent meandre, sobre la que reposava el pont destruït. La conseqüència va ser la destrucció de les parets de les cases, situades dins del point bar i una mossa a la marge dreta (figs. 7 i 8). Les imatges del vídeos casolans mostren com el pont es va destruir en diverses fases. En un primer moment, va ser el pilar més pròxim al marge dret el que va patir una erosió per la part d’amunt; després va caure, deixant la sola en l’aire. Al final la sola també va ensorrar-se va caure per falta de suport vertical i lateral, degut a la caiguda del pilar i a l’erosió de la paret abans mencionada (fig. 8b). L’esfondrament del pont –i en general tota la inundació- va provocar una forta polèmica entre la població que responsabilitzà la vegetació de la llera, especialment les canyes, d’obstruir el pont i el caixer. Les imatges repetides fastigosament per la televisió, efectivament mostraren com el riu va arrossegar gran quantitat de vegetació, però al moment de caure el pont, l’ull no estava obstruït per les canyes. El que sí que es va poder observar és com passaven contenidors i cotxes pels altres ulls del pont, que ben segur el van consentir més que la vegetació. Encara que la polèmica no estava ben endreçada, sí que és cert que la comparació entre la fotografia aèria de 1956 i la del SIG Oleícola, mostra una forta colonització del caixer per la vegetació, fins al punt que a l’any 1997 amb prou penes es distingeix. Explicar aquest fenomen no és fàcil: hom podria atribuir-lo a diverses causes, encara que sempre hipotètiques. La construcció de l’embassament d’Isbert, que hauria disminuït el nombre 687
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de revingudes petites, però capaces de destruir i regenerar la vegetació, podria ser-ne una (PETSS i GURNELL, 2005; MAGUILLIGAN i NISLOW, 2005; BUTLER i MALANSON, 2005). També s’hi sumaria el canvi de costums de la població, que en altre temps aprofitava les canyes per a diferents usos agrícoles i domèstics, la qual cosa no fa avui en dia. I tampoc cal oblidar que, les depuradores dels pobles aboquen l’aigua als rius, augmentant un cabal quasi inexistent en el passat. Siga com siga, no hi ha cap dubte que la vegetació va frenar la velocitat en incrementar la rugositat del caixer. Figura 8a. Erosió al pont de Beniarbeig, vist des d’amunt. Les fletxes indiquen la trajectòria de les línies de màxima velocitat a un meandre i les zones erosionades a la marge dreta del riu; b) Vista des d’avall. Es pot observar la ubicació de les cases damunt del point bar i la sapa dels fonaments del pont al marge dret.
a
b
6. 3. El Verger
A l’eixida de Beniarbeig, les aigües van envair els dos lòbuls o points bars, localitzats a la cara interna dels dos meandres successius, en seguir un traçat rectilini característic per altra part, del flux ràpid. Els bancals afectats ocupaven un espai clarament inundable i que hauria de ser domini públic hidràulic. L’autopista, en travessar el riu, va provocar una certa retenció, que es tradueix en l’eixamplament de la zona inundada (fig. 9). En travessar l’autopista, les aigües s’escamparen per la plana. L’àrea afectada és ben ampla i coincideix pel marge esquerre, amb la depressió del Verger i pel dret, amb una derivació del flux cap al sud (fig. 9). A les dues fotografies aèries de la depressió del Verger, les parcel·les dibuixen una gran barra, protegida per murs que semblen marcar un paleocaixer del riu i a la que s’adapta perfectament la zona inundada. Les fotografies no permeten aclarir més coses sobre la gènesi d’aquest espai, que, a falta de més informació, es considera d’origen tectònic. Pot ser, però, que antigament fóra un espai marjalenc, encara que no es pot deduir de la fotografia aèria actual. Tanmateix, en un document de l’Arxiu del Regne de València de 1717 podem trobar una referència que podria coincidir amb aquesta zona: “Y continuant hamunt y arribant al rihuet que ix de les marchals del Verger foren posades dos fites a dos cents passes de les dites fites una a la part de la mar y altra a la part de la montaña...”. Podria tractar-se del riu que arreplega les aigües del barranc de Portelles i de la depressió del Verger i que es forma a la partida del Clot del Francès. Tanmateix, també podria referir-se a la zona que en la toponímia actual apareix com a “Marjals”
688
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
ubicada a l’antic paleocaixer que hi ha al nord de la desembocadura actual, encara que avui en dia pertany als Poblets. Figura 9. Zona inundada al Verger (foto de 1956). A l’ortofotografia de 1997 s’ha dibuixat la zona inundada, i s’han encerclat, de la base al sostre de la foto, l’efecte barrera de l’AP-7, un paleocaixer o una barra situada a la depressió del Verger i l’efecte de la mota sobre la que se situa el Verger. La fletxa indica la localització de la casa que va caure, que coincideix amb la desviació del flux cap al sud, marcant l’àpex d’un ventall holocènic.
D’altra banda, la localització del Verger és ben significativa: fou edificat sobre una mota que el deixa a recer de les inundacions, excepte a la vora del riu, on la situació és diferent. Efectivament, als dos carrers de la localitat que corren vora el riu, les aigües van arribar als 2-3 m dins de les cases, que per altra part, estan pràcticament dins del caixer. L’anàlisi de les fotografies aèries deixa ben clar que la secció del riu s’hi estreteix considerablement, però això ja passava també l’any 1956, segons la fotografia. Aquest canvi pot respondre a causes naturals, però també pot ser degut a la intervenció humana (fig 9). Al marge dret del riu també es van patir les conseqüències de la inundació, ja que en aquest sector es troba la vivenda que va caure (fig. 10). En aquest punt, a les fotografies aèries s’observa una desviació del flux cap al marge dret, la qual cosa pot coincidir amb l’àpex del ventall al·luvial dels Poblets; de fet en la fotografia de 1956, s’hi veuen alguns paleocaixers que podrien apuntalar aquesta hipòtesi. També cal senyalar que la urbanització massiva de la zona s’ha produït recentment, ja que el 1956, no hi havia gaires cases. La falta de respecte per les zones inundables a partir dels anys 60 és una constant en quasi totes les localitats valencianes ( Segura, 2004, 2006). Fig. 10. Casa del Verger derrocada pel riu al marge dret; b) forat obert per l’aigua en travessar una casa al marge dret.
a
b
689
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
6.4 Els Poblets
En aquest sector la zona inundada es torna a eixamplar, encara que molt modificada per les edificacions. La geomorfologia del sector mostra un ventall al·luvial creat per un paleocaixer, que arranca en el Verger i sobre el que s’assentaven els Poblets i ara diverses urbanitzacions. El límit septentrional de l’espai inundat coincideix amb el paleocaixer abans esmentat, mentre que per la dreta, les aigües desbordades adrecen els meandres sense escampar-se gaire. De bell nou, per sota la isohipsa dels 10 m, l’àrea inundada s’eixampla a banda i banda del riu, inundant el con holocènic i marcant també un paleocaixer al sud de la desembocadura actual (fig. 11). Figura 11. Fotografia de 1956, amb la zona inundada. A la ortofotografia de 1997 s’hi han superposat les corbes de nivell de 10 i 20 m. Al cantó inferior esquerre s’observa la depressió del Verger, d’on naix un petit barranc, ben marcat a la corba de 10 m (fletxa). També es pot veure la mota sobre la que se situa aquesta localitat i els tres cons que forma el Girona: dos de relictes, un amb un paleocaixer i l’actual, a la punta de l’Almadrava.
7. Conclusions
L’anàlisi de la zona inundada a partir d’un SIG i de la tecnologia GPS ha permès contrastar el funcionament dels processos de desbordament i inundació a la conca baixa del riu Girona. La zona inundada, molt irregular en la seua extensió, està condicionada per la topografia i per l’acció antròpica. Entre els factors més importants que han contribuït a la inundació podem destacar els següents: - Els paleocaixers. Especialment rellevants al sector del Verger, les antigues difluències permeten explicar la virulència de les aigües en aquesta localitat, tant al marge esquerre (Clot del Francès), com pel marge dret (derrocament d’una casa). En algun cas, senyalen també l’àpex dels ventalls al·luvials antics. - Ocupació d’espais inundables. Aquest fet és una constant per tota la plana i es deixa sentir especialment en els lòbuls o points bars dels meandres (Sanet i Negrals, Beniarbeig), però també als pobles (el Verger) i a les urbanitzacions de la costa, on s’ha construït sense considerar-ne la inundabilitat. - Obres antròpiques mal planificades. La retenció provocada per l’A-7 avall de Beniarbeig i la canalització del meandre a la mateixa localitat, són dos exemples de actuacions poc afortunades, especialment en el segon cas, ja que ha donat una falsa seguretat a la població que s’apropat excessivament al riu. El mateix efecte s’ha produït al Verger, on la canalització i l’ocupació del marge esquerre del riu són anteriors a 1956.
690
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Per concloure, cal destacar que, encara que les inundacions no es poden predir amb exactitud, les zones inundables sí es poden detectar fàcilment i avui en dia hi ha instruments suficients per a poder definir-les acuradament. Instruments per a l’ordenació del territori, com el PATRICOVA (2000), útil per a una planificació general, però fet a una escala poc detallada (1/80.000), s’han de millorar a partir de treballs a escales detallades. Mentre l’administració no tinga voluntat d’invertir en aquestes qüestions i no es comprometa a una ordenació del territori, aplicant les lleis existents i altres que estan per fer, continuarem assistint a episodis com els viscuts l’octubre passat. I la societat continuarà demanant una seguretat impossible d’assolir quan l’ocupació del territori ha estat tan salvatge i és tan irreversible. 8. Bibliografia
ARXIU DEL REGNE (1717): Escribania de Linara exp. 115 BUTLER, D.R., MALANSON, G.P. (2005): “The geomorphic influences of beaver dams and failures of beaver dams “, Geomorphology, 71 (1), p.48-60. COPUT, (2000): Plan de Acción Territorial de carácter sectorial sobre prevención del Riesgo de Inundación en la Comunidad Valenciana (PATRICOVA). Direcció General d’Urbanisme i Ordenació Territorial. València. MAGILLIGAN, F.J.; NISLOW, K.H. (2005): “Changes in hydrologic regime by dams” , Geomorphology, 71 (1), p.61-78 PETTS, G.E.; GURNELL, A.M. (2005): “Dams and geomorphology: Research progress and future directions” , Geomorphology, 71 (1), p.27-47. VEGAS, R.; PEDRAZA, J; ZAZO, C; GOY, J. L.; CABAÑAS, I; URALDE, M. A. (1975): “Mapa Geológico de Gandia. Hoja 796. Memoria y cartografia”. Instituto Geológico y Minero, Madrid, 28 pp. SEGURA BELTRAN, F. (2004): “Els ventalls al.luvials i els processos d.inundació: el cas de les planes costaneres valencianes”. Cuadernos de Geografía, vol. 73/74, 207232 SEGURA BELTRAN, F. S. (2006): “Las inundaciones de la Plana de Castelló”. Cuadernos de Geografía, vol. 79, pp.75-100. AGRAÏMENTS Aquest treball forma part del projecte d’investigació CGL2006-11242-C03-02, finançat pel Ministerio de Educación y Ciencia i pels fons FEDER. Volem agrair també al SAIH de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, la disponibilitat de les dades de precipitacions.
691
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
COMBINACIÓ DE DADES RÀSTER-VECTOR MITJANÇANT L’ENRIQUIMENT D’UNA BASE SIGPAC AMB TELEDETECCIÓ P. Serra,1 G. Moré,2 i X. Pons1,2 Departament de Geografia. Edifici B Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona 2 Centre de Recerca Ecològica i d’Aplicacions Forestals (CREAF). Edifici C, Universitat Autònoma de Barcelona, 08193-Cerdanyola del Vallès (Barcelona) 1
Resum
Un dels principals requeriments en la cartografia actual és la integració d’informació ràster amb informació vectorial. Aquesta combinació permet integrar a les bases de dades vectorials, d’administracions públiques per exemple, les dades provinents d’un mapa ràster, continu o categòric. L’objectiu de la comunicació és sintetitzar la metodologia emprada en la combinació de dades ràster, obtingudes amb teledetecció, i de dades vectorials. La metodologia s’ha aplicat a una base vectorial del Sistema d’Informació Geogràfica de Parcel·les Agrícoles (SIGPAC) de sis comarques catalanes, enriquida amb un mapa de conreus ràster elaborat a partir d’una classificació automàtica de set imatges Landsat-5 TM del 2004. La classificació aplicada permet obtenir mapes de conreus amb una elevada fiabilitat gràcies a l’aplicació de diferents paràmetres, especialment dos, la fidelitat i la representativitat. Un cop el mapa de conreus s’ha obtingut, el següent pas és l’enriquiment pròpiament dit, que consisteix en la superposició de la capa SIGPAC amb el mapa de conreus i el posterior càlcul de la moda, o sigui, dels píxels amb el valor més repetit dins de cada parcel·la. Aquest fet permet incorporar per a cada parcel·la un camp amb el conreu discriminat amb teledetecció sense modificar-ne els límits. Els resultats mostren que el producte final obtingut és d’un elevat grau de fiabilitat i d’utilitat. 1. Introducció
En els darrers anys un dels camps on s’ha aplicat més la teledetecció amb imatges de satèl·lit ha estat l’agrícola, especialment per les avantatges que proporciona respecte altres eines. D’una banda, proporciona l’adquisició continuada d’imatges al llarg de l’any, fet que permet calcular l’estat fenològic de les plantes mitjançant la seva resposta espectral i radiomètrica emmagatzemada a les imatges. D’altra banda, la riquesa multiespectral permet cartografiar els conreus amb una excel·lent informació estadística. Així doncs, malgrat les dificultats tècniques que pot presentar, la cartografia actualitzada de mapes de conreus és de gran utilitat per a diverses administracions públiques, que ja l’estan emprant, com el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural o l’Agència Catalana de l’Aigua. Malgrat la utilitat dels productes obtinguts amb teledetecció, el producte final sol emmagatzemar-se seguint un model ràster, ja que és l’immediat a partir de la informació de captació de les imatges de satèl·lit. Aquest fet pot dificultar l’interès del producte final o la seva incorporació en el sistema de gestió de la informació, sobretot la gestionada per les administracions públiques, ja que les dades solen emprar-se amb models vectorials, a través de parcel·laris, límits municipals, etc. Les diferències en els models poden comportar discrepàncies més o menys importants en, per exemple, la quantificació de les superfícies de polígons o el càlcul de les longituds dels elements
692
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
lineals (BURROUGH I MCDONELL, 1998). A més a més, en la majoria d’entorns dels sistemes d’informació geogràfica (SIG) no és possible realitzar consultes combinades sobre ambdós models. Davant aquestes problemàtiques, una possible solució pot consistir en vectoritzar el ràster final. En aquest cas, una opció és vectoritzar seguint la forma i mida del píxel del ràster original, amb la qual cosa s’obté el mateix producte però en model vectorial (s’observa, doncs, la típica escaleta en les vores dels polígons) o aplicant una generalització (suavitzat) dels seus límits amb la conseqüent modificació de les dades originals. Aquest mètode, però, no garantitza una combinació de capes sense problemes, ja que pot produir, al menys, l’aparició de micropolígons (slivers en anglès) que dificulten l’anàlisi. A part d’aquestes solucions n’existeix una altra, possiblement de major interès, que consisteix en “enriquir” una capa vectorial preexistent, com per exemple una base cadastral, amb la informació obtinguda d’un ràster derivat de teledetecció (APLIN ET AL., 1999). Aquest mètode té l’avantatge que els límits de la base vectorial no es modifiquen i, per tant, no apareixen els problemes abans esmentats. La metodologia desenvolupada s’especificarà en el corresponent apartat. En aquest treball s’enriquirà una capa del Sistema d’Informació Geogràfica de la Política Agrària Comú (SIGPAC), capa en format vectorial gestionada pel Departament d’ Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya, a partir del mapa de conreus obtingut amb imatges de satèl·lit. Un aspecte essencial en la combinació ràster-vector objectiu d’aquest treball consisteix en l’elevada fiabilitat requerida dels mapes de conreus ja que els resultats finals es combinaran amb la informació vectorial anteriorment detallada. En l’apartat metodològic es descriurà breument el mètode de classificació automàtica emprat així com l’exactitud temàtica del mapa obtingut. La hipòtesi de treball parteix de la idea que el mapa de conreus obtingut és de suficient fiabilitat per obtenir un producte vectorial enriquit millor a causa de l’eliminació dels píxels aïllats, característics de l’efecte “sal i pebre” típic de les classificacions automàtiques píxel a píxel (CHUVIECO, 2002). 2. Àrea d’estudi i materials
L’àrea d’estudi comprèn sis comarques del centre-oest de Catalunya, dins la província de Lleida, amb una superfície total de 348 533 ha (figura 1). Aquestes són: el Segrià, la Noguera, el Pla d’Urgell, les Garrigues, l’Urgell i la Segarra. En elles predomina els usos agrícoles, tant herbacis com llenyosos, cobrint-se totes elles amb una imatge Landsat Thematic Mapper (TM), corresponent a la passada 198 i fila 31. Les imatges TM tenen set canals espectrals: tres corresponents al visible (entre 0,45 y 0,69 µm) i tres infrarojos (0,76 a 2,35µm) amb un píxel de 30m * 30m i un canal tèrmic (10,4 a 12,5µm) amb un píxel de 120m * 120m, canal que no s’ha emprat en aquest treball. Per obtenir un millor coneixement del comportament fenològic intraanual dels diferents conreus, s’aplicà una aproximació multitemporal; concretament s’empraren set imatges del 2004 de les següents dates: 16 de maig, 1 de juny, 17 de juny, 19 de juliol, 4 d’agost, 23 d’octubre i 8 de novembre. Una vegada les metadades de les imatges originals foren importades, el següent pas va ser la correcció geomètrica de les set imatges amb l’objectiu d’evitar les distorsions
693
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
provocades per la captació del sensor i pel relleu. El mètode emprat correspon al desenvolupat per PALÀ I PONS (1995) en el qual es considera el relleu a través de l’ús d’un model digital del terreny. Durant el procés de correcció s’empraren de mitjana uns 26 punts de control i 12 de test, obtenint-se per a cada imatge un Root Mean Squared error (RMS), o sigui un error mitjà quadràtic, per sota d’un píxel. Figura 1: Àrea d’estudi situada al centre-oest de Catalunya (en gris).
N 20
0
40 km
El segon pas va ser la correcció radiomètrica, en la qual els digital numbers varen ser convertits a reflectàncies emprant els paràmetres de calibració del sensor i altres factors com els efectes atmosfèrics, l’angle d’incidència solar segons el relleu, etc. (PONS I SOLÉ-SUGRAÑES, 1994). Finalment, per evitar, durant el procés de classificació, confusions radiomètriques i espectrals provinents d’altres cobertes, com les forestals o urbanes, s’aplicà una màscara per seleccionar únicament les cobertes agrícoles. La màscara s’obtinguè a partir de la pròpia base SIGPAC, d’on es seleccionaren només els usos agrícoles, enmascarant-se la resta com a àrea no agrícola i, per tant, excloent-se de l’anàlisi. 3. Classificació
A diferència dels mètodes de fotointerpretació visual, en teledetecció la classificació fa referència a l’obtenció automàtica de mapes categòrics gràcies al tractament estadístic de les dades digitals de les imatge de satèl·lit. En aquesta fase s’estableix la llegenda objectiu del treball, que en aquest cas inclou els conreus a discriminar. A través dels coneixements adquirits en treballs previs (SERRA ET AL., 2003), el mapa de conreus del 2004 constà dels següents conreus: cereals d’hivern, arròs, blat de moro, userda, altres conreus herbacis, fruiters, oliveres, vinyes, pastures i guaret. L’aplicació del classificador híbrid (SERRA ET AL., 2005) consisteix en dos mòduls del programa MiraMon (PONS, 2006): IsoMM, que correspon a una classificació no supervisada on el programa classifica automàticament les classes espectrals creant clusters o grups homogenis de píxels, i ClsMix, que correspon a una classificació supervisada emprant àrees d’entrenament. En el mòdul IsoMM els clusters es formen per assignacions interactives de píxels n-dimensionals. Aquestes assignacions estan basades en la distància mínima d’un píxel respecte a tots els centroides dels clusters
694
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
inicials. El grup inicial de centroides, les llavors, s’obté en la fase anterior a l’obtenció dels clusters. El mòdul presenta tres opcions per obtenir les llavors inicials: i) al llarg de la diagonal multivariant, ii) a través d’una distribució aleatòria en tot l’espai multivariant, iii) a través d’una mostra espacialment equidistant sobre la imatge (per exemple una llavor cada 100 píxels). Després de cada iteració els centres de cluster són actualitzats al centroide de tots els píxels assignats. El mètode emprat en aquest treball correspon a la primera opció. Una de les característiques més interessants de IsoMM és que admet cents d’imatges, fet que permet l’ús de sèries satel·litàries d’elevada resolució temporal i obtenir un elevat nombre de categories estadístiques (fins 32 767). Aquestes categories poden ser eliminades o modificades segons diferents paràmetres introduïts per l’usuari: la distància mínima entre dos clusters vàlids i el mínim nombre de píxels per cluster per considerar un cluster vàlid. Finalment, el mòdul requereix la introducció del nombre de clusters desitjats, el màxim nombre d’iteracions abans d’acabar i un valor llindar d’estabilitat dels resultats per finalitzar l’algoritme. Tots els canals de totes les imatges esmentades anteriorment varen ser introduïts, a excepció del tèrmic per les raons abans esmentades. Amb l’objectiu de discriminar l’activitat clorofíl·lica dels conreus al llarg de l’any, per a cadascuna de les imatges es va incloure un índex, el Normalized Difference Vegetation Index (NDVI). L’NDVI és l’índex més emprat quan l’objectiu és estimar l’activitat clorofíl·lica de les plantes (LYON ET AL., 2003). En el segon pas de la classificació, ClsMix assigna cada classe espectral, obtinguda amb IsoMM, a una de temàtica a través de dos paràmetres: fidelitat i representativitat. La fidelitat proporciona el llindar a partir del qual s’accepta una classe espectral com part d’una temàtica, o sigui, la proporció de la classe espectral que coincideix amb la temàtica. Per exemple, si és el 0.7 equivaldrà a que el 70% com a mínim de la classe espectral s’ha de trobar dins de la temàtica i, en conseqüència, s’assignarà a ella. D’altra banda, s’aplica simultàniament la representativitat, que correspon a la proporció llindar a partir de la qual s’accepta una classe espectral com a part d’una temàtica, o sigui, la proporció de la categoria que està formada per una determinada classe espectral. En conseqüència, quan un píxel és classificat el mòdul escull la categoria que té l’assignació més raonable: i) la correspondència espacial entre la classe espectral i l’àrea d’entrenament d’aquella categoria, ii) la classe espectral està principalment inclosa en la categoria i iii) la classe espectral no és una part insignificant de la categoria. Contràriament, un píxel no es classificarà si no existeix una classe espectral clara o si el píxel pertany a una classe que està pobrament representada. En aquest treball s’han contrastat dos valors de fidelitat: 0.31 (o sigui, un 31% o més de la classe espectral ha d’estar dins de les àrees d’entrenament d’una determinada classe temàtica) i, una altra més restrictiva, 0.51 (més de la meitat de la classe espectral ha d’estar dins de les àrees d’entrenament d’una classe temàtica) amb una representativitat de 0.0001 (com a mínim la classe espectral ha de representar un 0.01% de la categoria temàtica). Tal com s’ha esmentat anteriorment, una fidelitat més restrictiva comportarà l’existència de més píxels sense classificar però possiblement un menor percentatge d’error en els píxels classificats, aspecte que es contrastarà en els resultats finals.
695
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. Integració ràster-vector
Una vegada obtingut els dos mapes de conreus de 2004 corresponents a les dues fidelitats, el pas següent va ser la integració de la informació ràster amb el mapa vectorial digital corresponent al SIGPAC, capa creada a partir del Reglament (CE) nº 1593/2000, del Consell de 17 de juliol de 2000, que estableix l’obligació de crear un Sistema Gràfic Digital d’Identificació de Parcel·les Agrícoles (MAPA, 2006). El SIGPAC és un registre públic d’identificació de parcel·les agrícoles i actualment és una referència obligatòria per identificar una explotació agrària declarada en la Declaració Única Agrària (DUN) (DAR, 2006). La informació disponible està elaborada a partir d’ortofotos i la superposició de les parcel·les cadastrals que formen els recintes, definits com la porció contínua de terreny que, dins d’una parcel·la cadastral, té un mateix aprofitament del sòl. Els usos agraris SIGPAC que es diferencien per a tota Catalunya són: cítrics, entorn d’oliveres, fruiters, hivernacles, associació oliveres-fruiters, oliveres, pastures arbrades, pastures arbustives, terra campa, horta, associació vinyes-fruiters, vinyes, associació oliveres-vinyes i zona de concentració parcel·lària. L’ús del mòdul CombiCapa de MiraMon permet la integració de dues capes ràster, una capa ràster i una vectorial o dues capes vectorials (PESQUER ET AL., 2000). En el nostre cas, l’opció va ser la combinació entre una capa ràster (el mapa de conreus del 2004) i una vectorial (SIGPAC) que correspon a l’enfocament mixt de l’esmentat mòdul. En aquest cas, es calculen els valors estadístics dels píxels del ràster dins de cada polígon i aquests valors es transfereixen als registres corresponents de la taula principal dels polígons, sense alterar la geometria dels objectes gràfics. En els límits del polígon, els valors del ràster es tindran en compte segons la combinació dels criteris de l’àrea i del punt central, o sigui, si el punt central del ràster i la major part de la seva àrea es mantenen dins del vector. Aquest aspecte és de gran importància ja que l’efecte frontera pot alterar els resultats. Els estadístics implementats en un ràster categòric que es varen retenir foren: el nombre total de píxels, la moda i el percentatge de la moda sobre el total. 5. Resultats
La figura 2 és un exemple d’enriquiment d’un recinte ocupat pels cereals d’hivern. Com es pot observar, el 90.0 % dels píxels estaven inclosos en aquest conreu (segon el percentatge de moda) dins dels seus límits. També inclou el tipus de fidelitat i de representativitat i l’encert per categoria i el global. D’altra banda, la figura 3 correspon a un fragment on el polígon esdevé etiquetat amb el conreu amb la moda més representativa. Com es pot observar, el resultat final mostra la nitidesa del producte comparat amb l’heterogeneïtat del mapa de conreus en format ràster de la figura 2. Un aspecte fonamental en el moment de calcular l’estadístic moda al conjunt del polígon SIGPAC és el llindar aplicat a partir del qual s’enriquirà. Percentatges molt elevats (del 90, 80 o 70%) no comporten incerteses sobre la seva idoneïtat, però modes del 20, 30 o 40% possiblement sí ja que valor baixos incrementen els dubtes a causa de la presència de recintes més heterogenis fruit del mètode de classificació o del propi recinte (per exemple quan es combinen dos conreus en una mateixa parcel·la). En algun treball d’enriquiment de parcel·les agràries, per exemple el de MARTINEZ ET AL. (2001), al menys el 80% del polígon havia d’estar ocupat per un determinat conreu. Per aquesta raó es detallaran les diferències obtingudes en el cas de no aplicar cap restricció
696
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
en la moda i d’aplicar un valor llindar del 50%, o sigui, que el valor de moda del polígon sigui igual o superior al 50%, restant en cas contrari el polígon sense classificar. Figura 2: Superposició del mapa de conreus i de la capa SIGPAC. S’observa un fragment d’enriquiment, afegint-se com a nous camps la informació generada. La fletxa indica el polígon d’exemple.
Televalidació SIGPAC 2004 Classificació detallada % moda: 90.0 Descripció Categoria: Cereals hivern Nivell d’encert per categoria Exactitud de l’usuari (%): 97.7 Exactitud del productor (%): 98.8 Informació genèrica sobre la classificació Fidelitat (%): 30.0 Representativitat (%): 0.0001
Figura 3: Fragment de diversos polígons enriquits.
Conreus 2004 Altres conreus Arròs Blat de moro Cereals d'hivern Fruiters Oliveres Pastures Retirada Userda Vinyes
N
100 0
200 m
697
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
5.1 Exactituds
Un cop enriquits els polígons SIGPAC segons la fidelitat 0.31 i 0.51 i una representativitat de 0.0001, es calculà la fiabilitat dels mapes de conreus i dels polígons enriquits del SIGPAC a través de les matrius de confusions, píxel a píxel i polígon a polígon, respectivament. A la taula 1 es mostra un exemple de matriu; com es pot observar els resultats permeten obtenir el percentatge d’exactitud temàtica global dividint el nombre total de píxels o polígons classificats correctament (la suma de la diagonal) entre el nombre total de píxels o polígons. L’exactitud temàtica dels conreus individuals inclou l’exactitud del productor i de l’usuari. L’exactitud del productor s’obté de la divisió entre el nombre total de píxels o polígons correctament classificats en un determinat conreu i el nombre total de píxels o polígons assignats a determinat conreu per les àrees de test (normalment situats a les columnes de la matriu). Aquesta exactitud indica els errors d’omissió, és a dir, els casos que haurien d’haver-se classificat com una categoria i s’han classificat com una altra. D’altra banda, l’exactitud de l’usuari es calcula de la mateixa forma però considerant les files, i obtenint-se els errors de comissió, és a dir, els casos que s’han classificat com una categoria quan en realitat corresponen a una altra. Taula 1. Exemple de matriu de confusió, en píxels. Classif icació
Verit at Terreny
Cereals hivern
Sense classificar
141
Cereals hivern
Arròs
Blat de moro
Userda
Altres conreus
2
67
366
292
Fruiters Oliveres Vinyes 1161
1143
Pastures
Guaret
Total
6
292
1056
4526
EC
EU
26823
0
2
8
41
0
0
0
84
493
27451
2.3
97.7
Arròs
0
84
0
0
0
0
0
0
0
0
84
0.0
100.0
Blat de moro
0
0
6129
0
15
1
0
9
1
17
6172
0.7
99.3
Userda
9
0
12
7467
436
42
0
0
1
1
7968
6.3
93.7
Altres conreus
0
0
0
157
655
135
0
15
17
15
994
34.1
65.9
Fruiters
4
0
19
19
72
4513
199
48
31
367
5272
14.4
85.6
Oliveres
0
0
5
0
0
95
166
0
0
105
371
55.3
44.7
Vinyes
0
0
1
0
0
71
5
615
0
30
722
14.8
85.2
Pastures
119
0
0
0
11
474
0
0
312
100
542
42.4
57.6
Guaret
69
0
20
0
2
0
666
7
12
1908
3158
39.6
60.4
57260
Total
27165
86
6255
8017
1524
6492
2179
700
750
4092
EO
1.3
2.3
2.0
6.9
57.0
30.5
92.4
12.1
58.4
53.4
EP
98.7
97.7
98.0
93.1
43.0
69.5
7.6
87.9
41.6
46.6
EO: error d'omissió; EP: exactitud del productor; EC: error de comissió; EU: exactitud de l'usuari.
El valor llindar més emprat per acceptar una classificació amb teledetecció correspon a una exactitud temàtica global del 85% dels píxels (CAMPBELL, 2002). La taula 2 sintetitza els resultats obtinguts; com s’observa tots els percentatges són superiors al 85%. Amb la fidelitat 0.31 es classifiquen més píxels que amb fidelitat 0.51, concretament un 15.2% més, mentre que dels píxels inclosos en el càlcul de l’exactitud temàtica, un 7.6% quedaven exclosos quan s’aplicava la fidelitat 0.51. Aparentment, doncs, els resultats són pitjors amb una fidelitat més restrictiva, ja que es classificava menys àrea i amb menor exactitud temàtica global (del 88.2 al 85.1%). Però, en realitat, si s’exclouen com error els píxels sense classificar (generats pels dubtes en el mòdul ClsMix), el millor resultat s’obté amb la fidelitat 0.51, el 92.3% respecte al 88.5% amb 0.31. En definitiva, es classifiquen menys píxels però amb més exactitud. La taula 3 mostra els resultats corresponents a l’anàlisi dels polígons enriquits. Com s’observa, en l’opció sense restriccions, aplicant una fidelitat de 0.31, el nombre total de polígons classificats és més gran (22), ja que l’opció 0.51 genera més polígons sense classificar al ser més restrictiu, i també el nombre de polígons ben classificats (27 més). Els percentatges d’exactitud temàtica en un cas i en altre són similars, 89.7 i 88.7% respectivament, mentre que l’exactitud sense considerar els polígons no classificats com
698
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
error és pràcticament la mateixa en els dos casos. A més, la taula resumeix els resultats en el cas d’aplicar un valor de moda ≥ 50%. Com s’observa, l’exactitud temàtica global disminueix amb una moda més restrictiva. Amb una fidelitat de 0.31, l’encert disminueix fins el 88.1%, mentre que en el cas de la fidelitat 0.51 disminueix fins el 83.9%. Contràriament al cas sense restriccions, on l’exactitud temàtica sense considerar els polígons no classificats era pràcticament la mateixa, en el cas d’excloure els polígons no classificats com error, els percentatges incrementen fins el 92.5 i 95.6% respectivament. Aquest fet permet concloure que una fidelitat restrictiva i una moda restrictiva del 50%, excloent els polígons sense classificar com error, produeixen l’encert total significativament més elevat. Taula 2. Exactituds dels mapes de conreus en píxels.
Nombre total de píxels classificats Nombre total de píxels usats en el càlcul de l’ exactitud temàtica Nombre total de píxels usats en el càlcul de l’ exactitud temàtica excloent els sense classificar Nombre de píxels ben classificats Exactitud temàtica total (%) Exactitud temàtica total (%) excloent els píxels sense classificar
Fidelitat 0.31 (en píxels) 8 604 879
Fidelitat 0.51 (en píxels) 7 469 101
57 260
57 260
57 073 50 527 88.2
52 734 48 672 85.1
88.5
92.3
Taula 3. Exactituds dels mapes de conreus, en polígons
Nombre total de polígons classificats Nombre total de polígons usats en el càlcul de l'exactitud temàtica
Fidelitat 0.31 (en Fidelitat 0.51 (en polígons) polígons) 73.662 73.640 2.819
2.819
Sense restriccions valor moda Nombre total de polígons usats en el càlcul de l'exactitud temàtica excloent els no classificats Nombre de polígons ben classificats Exactitud temàtica total (%) Exactitud temàtica total (%) excloent els polígons no classificats
2.819
2.816
2.529 89,7
2.502 88,7
89,7
88,8
Valor moda ≥ 50% Nombre total de polígons usats en el càlcul de l'exactitud temàtica excloent els no classificats Polígons no classificats Nombre de polígons ben classificats Exactitud temàtica total (%) Exactitud temàtica total (%) excloent els polígons no classificats
2.685
2.476
134 2.483 88,1
343 2.366 83,9
92,5
95,6
6. Conclusions
La teledetecció amb imatges de satèl·lit permet l’obtenció de mapes de conreus actualitzats i amb fiabilitats temàtiques elevades. Cal destacar el percentatge elevat d’encert obtingut en les matrius de confusions, destacant els alts percentatges d’encert en la userda, l’arròs, el blat de moro i els cereals d’hivern. Al ser conreus molt ben discriminats amb el mètode de classificació aplicat, la fidelitat i el percentatge de moda 699
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
no els hi afecta tant com a la resta de conreus. En aquest sentit, els pitjors resultats s’han obtingut amb les oliveres, els altres conreus, les pastures i el guaret. Una altra conclusió és que quan es treballa amb píxels una fidelitat menys restrictiva (0.31) produeix inicialment resultats més fiables però una anàlisi més detallada indica que l’opció més restrictiva (0.51) és la que produeix els resultats més fiables si els píxels no classificats no es consideren com a errors. Un altre factor important és el percentatge de moda acceptat en el moment d’enriquir els polígons SIGPAC. Com s’ha demostrat, amb un percentatge de moda ≥ 50%, els resultats mostren que es classifiquen menys polígons però que si els no classificats no es consideren com a errors el producte final presenta força més exactitud. Per tant, el percentatge de moda aplicat pot afectar significativament el producte final. Per tot plegat, l’opció d’enriquir informació vectorial amb el mòdul CombiCapa de MiraMon sembla una bona eina per obtenir un producte final de qualitat i útil per a les administracions públiques de qualsevol àmbit i escala. Bibliografia
APLIN, P., ATKINSON, P.M. i CURRAN, P.J., 1999. “Fine spatial resolution simulated satellite sensor imagery for land cover mapping in the United Kingdom”. Remote Sensing of Environment, 68, 206-216. BURROUGH, P. i MCDONNELL, R., 1998. Spatial informartion systems and geostatistics. Oxford, University Press. CAMPBELL, J.B., 2002.Introduction to remote sensing. New York, The Guilford Press. CHUVIECO, E., 2002. Teledetección ambiental. Barcelona, Ariel. DEPARTAMENT D’AGRICULTURA, ALIMENTACIÓ I ACCIÓ RURAL (DAR) (2006). SIGPAC: Sistema d’Informació Geogràfica de Parcel·les Agrícoles. <http://www.gencat.net/darp/c/departam/sigpac/sigpac01.htm> LYON, J.G.; WARD, A.; ATHERTON, B.C.; SENAY, G. i KRILL, T., 2003. “Remote sensing and GIS for site-specific farming”. En: Lyon, J.G. (Ed.): GIS for water resources and watershed management. Boca Raton, CRC Press, 251-253. MINISTERIO DE AGRICULTURA, PESCA Y ALIMENTACIÓN (MAPA) (2006). Sistema de Información Geográfica de la Política Agraria Común (SIGPAC). <http://www.mapa.es/es/sig/pags/sigpac/intro.htm> MARTINEZ, C. i CALERA, A., 2001. “Irrigated crop area estimation using Landsat TM imagery in La Mancha, Spain”. Photogrammetric Engineering and Remote Sensing, 67, 1177-1184. PALÀ, V., i PONS, X., 1995. “Incorporation of relief in polynomial-based geometric corrections”. Photogrammetric Engineering and Remote Sensing, 61, 935-944. PESQUER, LL., MASÓ, J. i PONS, X. 2000. “Herramientas de análisis combinado raster/vector en un entorno SIG”. IX Congreso del Grupo de Métodos Cuantitativos, Sistemas de Información Geográfica y Teledetección, 20-22 Septiembre 2000. Alcalá de Henares, Madrid. PONS, X. (2006). MiraMon. Geographic Information System and Remote Sensing software. Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, CREAF. Bellaterra. <http://www.creaf.uab.es/miramon>
700
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
PONS, X. i SOLÉ-SUGRAÑES, L., 1994. “A simple radiometric correction model to improve automatic mapping of vegetation from multispectral satellite data”. Remote Sensing of Environment, 48, 191-204. SERRA, P., MORÉ, G. i PONS, X., 2005. “Application of a hybrid classifier to discriminate Mediterranean crops and forests. Different problems and solutions”. A: Proceedings of the XII International Cartographic Conference, 9-16 Julio 2005, A Coruña, CD-ROM. SERRA, P., PONS, X. i SAURÍ, D., 2003. “Post-classification change detection with data from different sensors. Some accuracy considerations”. International Journal of Remote Sensing, 24, 3311-3340.
701
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA CONSIDERACIÓN DE LA HETEROGENEIDAD DEL MOSAICO PAISAJÍSTICO EN LA CARTOGRAFÍA DE UNIDADES DE PAISAJE. APLICACIÓN AL CASO DE LA ISLA CENTRAL DE PUERTO RICO Sandra A. Soto-Bayó Josep Pintó
Laboratori d’Anàlisi i Gestió del Paisatge (LAGP). Universitat de Girona 1. Introducción 1.1 Tema de estudio
El paisaje se refiere, por una parte, a la morfología del espacio geográfico. Al mosaico de elementos que se disponen en unas determinadas proporciones de número, forma, posición geográfica y superficie y que caracterizan un espacio determinado. Todos los territorios poseen una fisonomía particular que se deriva del entramado espacial de los elementos visibles en la superficie terrestre y esta fisonomía es el componente morfológico del paisaje. Por otra parte, el concepto de paisaje incorpora la estructura subyacente o el conjunto de elementos, agentes y procesos interrelacionados, de tipo natural, socioeconómico y cultural, que opera en un sector determinado de la superficie terrestre y que es la responsable de la morfología que presenta el paisaje. Es en este sentido que MARTÍNEZ DE PISÓN (1998) considera el paisaje la manifestación formal de los hechos geográficos. Se pueden identificar por tanto diferentes tipos de paisaje tanto en un sentido tipológico como corológico. En un sentido tipológico, un tipo de paisaje es, por ejemplo, el “deltaico”, que puede ser descrito, caracterizado y observado en diferentes localizaciones geográficas. En sentido corológico, por el contrario, un paisaje como el del delta del Ebro, por ejemplo, se refiere a un caso específico del paisaje de tipo “deltaico” presente en una localidad concreta. Así, las unidades corológicas son únicas debido a su particular situación geográfica, génesis, configuración, dinámica y relación con los paisajes circundantes. Para la delimitación de unidades de paisaje se distinguen dos grandes tipos de metodologías. Por un lado las metodologías denominadas sintéticas establecen divisiones o agrupaciones de áreas territoriales a partir del reconocimiento de la homogeneidad del paisaje. El criterio fundamental es la identificación de las discontinuidades paisajísticas más relevantes. Este método tiene sus primeros antecedentes en los trabajos de reconocimiento del territorio efectuados por el CSIRO australiano en las décadas de los años 50 y 60 del siglo pasado y fue adoptado y modificado más tarde por la FAO (1976) en el reconocimiento de los recursos territoriales de los países subdesarrollados. La escuela de la Landscape Ecology de TROLL (1950) y la Geografía de los Ecosistemas de BAILEY (1998) también utilizan un método sintético para la delimitación de unidades de paisaje. En España ésta ha sido la metodología utilizada en la identificación de las unidades de paisaje del «Atlas del Paisaje de España» (MATA y SANZ, 2002).
702
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Las metodologías denominadas de tipo analítico utilizan la superposición o agregación de capas de información territorial sobre los elementos del paisaje que se consideran relevantes. Las unidades de paisaje se definen a partir de la integración de forma visual o cuantitativa de la información de los diferentes mapas temáticos. Este método fue introducido por McHARG (1969) y actualmente es seguido por VAN EETWELDE y ANTROP (2004) en los trabajos de caracterización del paisaje de Bélgica, aunque enriquecido por la introducción de procedimientos de base estadística y la utilización de los Sistemas de Información Geográfica en el análisis y la integración de los elementos del paisaje. En este trabajo se ha seguido una metodología de tipo analítico para delimitar las grandes unidades de paisaje de la isla principal de Puerto Rico, a partir de la utilización de las capas de información sobre la geología, la altitud, las cubiertas de suelo, la “rugosidad del terreno” y la heterogeneidad o entropía del paisaje. Se pretende distinguir unidades con un alto grado de homogeneidad y que se diferencien netamente de las unidades vecinas, en el supuesto que la homogeneidad del paisaje es relativa, es una cuestión de escala, ya que precisamente una propiedad del paisaje es su diversidad interna, la cual se manifiesta nítidamente a medida que aumenta el detalle de la escala de observación. 1.2 Zona de estudio
Puerto Rico es un archipiélago compuesto por una isla central y las islas limítrofes de Vieques, Culebra, Caja de Muertos y Mona junto con varios islotes y cayos circundantes. El área total de todas las islas que lo componen es de aproximadamente 8.896 km2. La isla central, Vieques y Culebra son las únicas que se encuentran pobladas en la actualidad y que además conforman sus 78 municipios. (Figura 1) Este archipiélago es el más oriental de la zona de las Antillas Mayores, dentro de la cuenca del Caribe. Figura 1. Localización relativa de Puerto Rico y sus municipios.
703
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Este trabajo se centra en la isla central de Puerto Rico, la cual tiene una extensión de 178,6 Km de largo y 62,8 Km de ancho, y mide alrededor de 8.746 Km2. Las coordenadas que resumen su centro son 18º 15’ norte y 66º 30’ oeste. La isla se divide en tres grandes zonas geomórficas que MONROE (1977) define como la Provincia del Interior Montañoso Central, la Provincia del Carso Norteño y la Provincia de los Llanos Costeros. El pico más alto es el Cerro Punta que se encuentra dentro del Interior Montañoso y cuenta con 1.338 metros de altura. Estas diferencias topográficas inciden en el efecto que tienen los vientos alisios en la superficie. Existe un gradiente marcado de humedad y precipitación entre las zonas norte-noreste y sur-suroeste de la isla central. La cadena central de montañas sirve como barrera para estos vientos provenientes del noreste causando lluvias orográficas a lo largo de la zona norte y nordeste de la isla. Esto tiene un efecto en la distribución de las formaciones vegetales. En términos generales, a lo largo de la costa norte y este, se encuentran los bosques semi-caducifolios. A medida que aumenta la altitud en la cordillera central aparecen los bosques húmedos, los bosques muy húmedos submontanos y montano bajos y las formaciones de bosques pluviales. A lo largo de la cresta de esta zona montañosa se encuentran los bosques nubosos. En las zonas oeste y sur de la isla predominan los bosques secos (HELMER et al. 2002). La formación vegetal más común es el bosque subtropical húmedo que presenta precipitaciones promedio entre 1100 y 2200 mm/año y zonas abundantes en caducifolios y epifitos, como los helechos, las orquídeas y las bromelias. La isla ha pasado de tener una sociedad predominantemente agraria a principios del siglo XX, a una sociedad predominantemente de servicios y manufactura para finales del siglo XX (LUGO 2002). Esto coincidió con grandes transformaciones en sus cubiertas y usos de suelo. Desde comienzos del siglo XX, la isla comenzó a ser deforestada por el incremento en la agricultura, la expansión urbanística y otros usos de suelo incompatibles con las zonas de bosque, presentando un pico de deforestación durante la década del 1940 (AIDE et al. 1995). Fue en esta época cuando comenzó a invertirse este proceso y la isla comenzó a recuperar terrenos de bosque. En la década del 1940, el 7 por ciento de la isla estaba cubierta por bosque, en el 1990 la cubierta vegetal llegó a cerca del 30 por ciento (BIRDSEY y WEAVER 1987; AIDE 1995). El aumento en la cubierta vegetal de la isla principalmente ha sido a expensas de los terrenos dedicados a la agricultura, ya que las zonas urbanas han continuado creciendo. Las zonas urbanas han aumentado su superficie desde un 11,3 por ciento en 1977 al 14,4 por ciento en 1994 (LÓPEZ MARRERO et al. 2001). Estos cambios en los usos de suelo ocurrieron paralelos a un movimiento poblacional del interior montañoso hasta los llanos costeros, especialmente a los alrededores de la zona metropolitana de San Juan, al noreste de la isla (LUGO 2002). 1.3 Objetivos
La estructura actual del paisaje es el resultado de su dinámica en el pasado, ya que depende de la historia de las sociedades y la tecnología que se han desarrollado (BUREL y BAUDRY 2002, 23). El caso de Puerto Rico es un buen ejemplo de ello, las cubiertas de suelo actuales son el producto de siglos de cambios en los usos que se le han dado al territorio. Por ejemplo, las zonas de bosque denso que hoy día ocupan grandes extensiones del interior montañoso central y que antiguamente eran ocupadas
704
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
por campos agrícolas o asentamientos humanos, poseen una composición de flora muy diferente a la de sus predecesores localizados allí antes del impacto humano. Estos cambios a su vez tienen un efecto en las comunidades y ecosistemas presentes en el territorio; y más aun, sobre los tipos de paisaje que lo componen. Por esta razón, en este trabajo se pretende delimitar unidades de paisaje a partir del análisis de capas de información de tipo ambiental y humano. Las variables incluidas en el análisis, son la geología, la topografía (elevaciones y rugosidad del terreno) y las cubiertas del suelo. En el ámbito de este trabajo fue relevante incluir una variable adicional que cuantifique la heterogeneidad del paisaje. Esta comunicación se centrará en describir el proceso de elaboración de esta capa de entropía o heterogeneidad paisajística. 2. Metodología
Para la zona de Estados Unidos y el Caribe se han desarrollado clasificaciones ecológicas o geoclimáticas del territorio, tomando en consideración aspectos geográficos, geológicos y/o climáticos (OMERNIK 1987; BAILEY 1983). Generalmente, estas clasificaciones que se construyen para escalas muy pequeñas, es decir, ocupando una gran extensión de territorio, suelen ser demasiado generales para ser aplicadas a islas tropicales (HELMER et al. 2002). Esto se debe al hecho de que a pesar de su corta extensión, las islas tropicales son topográfica y ecológicamente diversas (LUGO 2002) y generalmente estos sistemas de clasificación se construyen a una escala tan general que ubican a la isla dentro de una sola clase. En particular para Puerto Rico se han desarrollado las regiones geográficas de Rafael PICÓ (1950), las zonas de vida ecológicas de EWEL y WHITMORE (1973), las unidades fisiográficas de Watson MONROE (1977) y las zonas geoclimáticas de FIGUERO-COLÓN (1996). En estos trabajos se realiza una caracterización fisiográfica de la isla por medio de la incorporación de variables geomórficas, topográficas, climatológicas y/o de la flora, entre otras. En este trabajo, se intenta realizar una clasificación del paisaje, a partir de la incorporación de variables fisiográficas y humanas del territorio. No se limita a realizar una caracterización física del territorio, más bien a evaluar cómo los componentes físicos y ambientales se combinan con las cubiertas de suelo y con la heterogeneidad del paisaje para constituir zonas con una cierta uniformidad paisajística. El producto final será la delimitación de unidades de paisaje. Es decir, regiones que comparten un mismo tipo de paisaje. Para el análisis se incluirán las capas sobre geología, elevaciones, cubiertas de suelo, entropía y rugosidad del terreno. Para determinar los grupos “naturales” que conforman cada tipo de paisaje, se realizó un análisis de conglomerados, “cluster analysis”, en SPSS (Versión 15). 2.1 Incorporación de las capas de información y preparación de los datos
Para la construcción de la capa de entropía, se utilizó la capa de cubiertas de suelo de la oficina de Sistemas de Información Geográfica, del Servicio Forestal de los Estados Unidos (HELMER et al. 2002). Esta capa ráster fue desarrollada a partir de una imagen Landsat TM de los años 1991/1992 con una resolución de 30 metros. Entre las 33 cubiertas de suelo que la conforman se distinguen hasta 25 formaciones vegetales. La última actualización sobre esta capa y sobre la clasificación de la vegetación se realizó en el 2003 (HELMER et al. 2002). Ésta se encuentra en la proyección NAD 1983 en unidades planas estatales para Puerto Rico y las Islas Vírgenes.
705
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2.2 Construcción de la capa de entropía
La capa de heterogeneidad paisajística, o entropía, se ha construido a partir de la capa ráster de cubiertas de suelo del Servicio Forestal de los Estados Unidos (HELMER et al. 2002). Esta capa se encuentra clasificada a un nivel muy detallado, por lo que se reclasificó utilizando la extensión Spatial Analyst del programa ArcView (ESRI 2005). Las 33 cubiertas de suelo que forman esta capa de información, se reclasificaron en 12 cubiertas más generales. (Tabla 1, Figura 2 y Figura 3) Con esta nueva clasificación se buscaba obtener unidades paisajísticas claramente distinguibles, pero a un grado de detalle más general. Figura 2. Cubiertas de suelo (HELMER et al. 2002)
Figura 3. Mapa reclasificado de las cubiertas de suelo
706
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Tabla 1. Reclasificación de las cubiertas de suelo Valor original 0 Water
Clasificación original
Clasificación final
Valor final
No asignado
0
1
Lowland dry semideciduous forest
Bosque seco de tierras bajas
9
2
Lowland dry semideciduous woodland/shrubland
Arbusto/Arbolado seco de tierras bajas
4
3 4
Lowland dry mixed evergreen drought-deciduous shrubland with succulents Lowland dry and moist, mixed seasonal evergreen sclerophyllous forest
Arbusto/Arbolado seco de tierras bajas Bosque seco y húmedo de tierras bajas
4 9
5
Lowland moist evergreen hemisclerophylous shrubland
Arbusto/Arbolado húmedo de tierras bajas
6
Lowland moist seasonal evergreen forest
Bosque húmedo de tierras bajas
5
7 8 9
Lowland moist seasonal evergreen forest/shrub Lowland moist coconut palm forest Lowland moist semi-deciduous forest
Bosque/Arbustos húmedos de tierras bajas Bosque húmedo de tierras bajas Bosque húmedo de tierras bajas
5 5
10
Lowland moist semi-deciduous forest/shrub Lowland moist seasonal evergreen and semi-deciduous forest Lowland moist seasonal evergreen and semi-deciduous forest/shrub
Bosque/Arbustos húmedos de tierras bajas
5
Bosque húmedo de tierras bajas
Submontane and lower montane wet evergreen sclerophyllous forest
Bosque muy húmedo montano bajo y submontano
14
Submontane and lower montane wet evergreen sclerophyllous forest/shrub
Bosque/Arbustos muy húmedos submontanos y montano bajos
7
15
Submontane wet evergreen forest
Bosque muy húmedo submontano
7
16
Active sun/shade coffee, submontane and lower montane wet forest/shrub
Bosque/Arbustos muy húmedos submontanos y montano bajos
7
Submontane and lower montane wet evergreen forest/shrub and active/abandoned shade coffee
Bosque/Arbustos muy húmedos submontanos y montano bajos
7
11 12 13
17 18 19 20
Lower montane wet evergreen forest - tall and palm cloud forest Lower montane wet evergreen forest - mixed palm and elfin cloud forest Lower montane wet evergreen forest - elfin cloud forest
Valor original 21 22
Bosque/Arbustos húmedos de tierras bajas
5
5 5 7
Bosque muy húmedo montano bajo Bosque muy húmedo montano bajo Bosque muy húmedo montano bajo
Clasificación original Tidally and semi-permanently flooded evergreen sclerophyllous forest
2
Clasificación final
7 7 7
Valor final
Manglar 6
Seasonally flooded rainforest Tidally flooded evergreen dwarf-shrubland and forb vegetation Other emergent wetlands (including seasonally flooded pasture)
Marismas y humedales
25
Salt and mud flats
Marismas y humedales
3
26
Pasture
Pasto
12
27
Agriculture/hay
Agrícola
1
28
Agriculture
Agrícola
1
29
Urban and barren
Cubierta artificial
10
30
Sand and rock
Cantera
10
31
Quarries
Cantera
10
32
Salt mining
Cantera
10
33
Water
Morfología litoral y láminas de agua
11
23 24
Bosque pluvial inundado
Marismas y humedales
8 3 3
La entropía permite medir y visualizar la variabilidad o heterogeneidad del territorio por medio del cálculo del número y el área del total de cubiertas de suelo que se encuentran
707
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
dentro de cada unidad mínima espacial de análisis, que en este caso son las celdas de la malla. Por esta razón, este índice también se puede definir como la probabilidad de que el contenido de las celdas esté concentrado en una clase o más bien difuso a lo largo de un mayor número de clases (GOODCHILD et al. 1994). Para realizar el cálculo primero se construye un “vector de membresía”, que indica el contenido de cubiertas de suelo de cada celda de la malla. Este “vector de membresía” se define como la pertenencia de cada celda a cada una de las clases analizadas, que en este caso son las 12 cubiertas de suelo. Para cada celda, el “vector de membresía” se define de la siguiente forma {∏i(x), ∏2(x), ∏3(x), …, ∏n(x)}, en donde cada ∏(x) es el contenido de cada tipo de cubierta (GOODCHILD et al. 1994), para un total n de cubiertas. A partir de este vector se construye el índice de entropía definido como: H(x) = -1
[
]
1 __ ∑i Pi(x) logePi(x) logen
(1)
(GOODCHILD et al. 1994)
En donde H(x) es la entropía asociada a cada una de las celdas evaluadas; Pi(x) es la probabilidad de que la celda x pertenezca a la cubierta i, de n total de cubiertas (GOODCHILD et al. 1994). El valor de probabilidad de Pi(x) se calculó en función del área de la celda x que consiste de cada tipo de cubierta de suelo i. Para una explicación más detallada sobre el cálculo de Pi(x) ver GOODCHILD et al. (1994). El índice de entropía varía entre (0 y 1), donde las celdas con valor 0 contienen un sólo tipo de cubierta de suelo, mientras que en las celdas con valor 1 todas las cubiertas poseen probabilidad 1/n (GOODCHILD et al. 1994). 2.3 Construcción de la malla de información
Las variables incorporadas en el análisis debían estructurarse en forma de matriz. Por esta razón, se utilizó un “script” en el programa ArcView para construir una malla en formato vectorial con resolución de 500 m que cubriera toda la zona de estudio (PINTÓ y MIQUEL, en prensa). A esta malla se le aplicó un “clip” para que sus bordes coincidieran exactamente con las fronteras de la isla central de Puerto Rico. La mayoría de las celdas poseen un área total de 250.000 m2, excepto las celdas que bordean la zona de estudio que cuentan con un área menor. Además, se aplicó la herramienta “Multi-part to single-part” de ArcView, para que cada celda formara una única unidad en la base de datos. Así se consiguió una malla de 35.760 celdas. (Figura 4) Figura 4. Malla de información
708
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Los valores de cada capa de información se añadieron a la malla con la herramienta ‘Zonal Statistics’ de la extensión Spatial Analyst. El resultado de este procedimiento se exportó a un archivo Excel, que luego sería incorporado al programa SPSS para calcular el análisis de conglomerados. 3. Resultados 3.1 Construcción de la capa de entropía y su distribución
El cálculo de entropía se realizó para las 35.760 celdas incluidas en el análisis. (Tabla 2) La heterogeneidad medida con este índice permite observar la fragmentación de cubiertas del suelo dentro de un territorio; y por esto, permite evaluar cuán difusa es su distribución. Para su cálculo se tomó en consideración el área que ocupa cada cubierta dentro de cada unidad mínima de análisis. Por esto, pueden existir dos celdas con el mismo número de cubiertas de suelo, pero si éstas ocupan un área total diferente dentro de cada celda, cada una tendrá un valor de entropía distinto. (Figura 5) Para la isla central de Puerto Rico, la entropía varía entre 0 y 0,79, con el 75 por ciento de los casos por debajo de 0,37. (Figura 6) Por encima del valor 0,69 hay 20 valores atípicos hasta llegar a 0,79. Esto muestra la dualidad en los usos de suelo que predominan en la isla. Tal y como se puede observar en la figura 3, el interior montañoso está cubierto por una masa continua de boque denso, mientras que las actividades humanas y las cubiertas de suelo relacionadas con estos usos predominan a lo largo de los llanos costeros. Entre estas dos zonas, se extienden regiones continuas de pasto. Tabla 2. Muestra de los resultados de entropía ID Celda
Entropía 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20
0,47 0,47 0,51 0,41 0,39 0,37 0,25 0,30 0,38 0,34 0,17 0,36 0,38 0,35 0,17 0,07 0,40 0,45 0,33 0,32
El promedio de entropía para toda la isla es de 0,26 de heterogeneidad. El hecho de que a lo largo de la isla predominan valores bajos de este índice significa que está cubierta
709
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
por paisajes extensos con un mismo tipo de cubierta de suelo y por consiguiente domina la homogeneidad paisajística. Las zonas con valores por debajo de los 0,30 de entropía (< 0,30) están dispersos por toda la isla, aunque destacan varias zonas claramente visibles. Éstas se encuentran en los bosques densos del interior montañoso central, la zona metropolitana de San Juan y en algunos parches agrícolas menos extensos. (Figura 6) Las cubiertas de suelo que coinciden con esta zona son el bosque húmedo de tierras bajas, el bosque muy húmedo montano bajo y submontano, el agrícola, los pastos y la cubierta artificial. Esto quiere decir, que estos usos de suelo destacan en los paisajes más homogéneos. Figura 5. Comparación de los resultados del índice de entropía entre dos celdas
Figura 6. Índice de entropía del paisaje, isla central de Puerto Rico
710
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Por otra parte, las zonas con valores altos de entropía (> 0,60) se extienden primordialmente a lo largo del litoral costero. En el centro de la isla, las pocas celdas con altos índices de entropía tienden a localizarse en zonas periféricas, alejadas de los centros urbanos de estos municipios. Las regiones de alta entropía son las que menos extensión de territorio ocupan. Los territorios con valores intermedios de entropía (entre 0,31 y 0,60) se encuentran dispersos a lo largo de toda la isla. En la tabla 3 se puede observar el número total de celdas y el área total que ocupa cada tasa de entropía, ya sean las zonas de tasa baja, media o alta. Tabla 3. Resumen de los resultados del índice de entropía CLASIFICACIÓN Baja Media Alta TOTAL DE LA CAPA
VALOR ENTROPÍA < 0,30 0,31 – 0,60 > 0,61 0 – 0,79
NÚM. CELDAS 21.513 14.003 244 35.760
ÁREA TOTAL (Km2) 5.239,91 3.408,45 55,12 8.703,48
Esta tabla muestra cómo las zonas con índices bajos de entropía predominan a lo largo de la isla de Puerto Rico, ocupando 21.513 celdas y un área total de 5.239,9 Km2. Las zonas con un índice medio (entre 0,31 y 0,60) ocupan por su parte 14.003 celdas y 3.408,5 Km2. Hay muy pocas zonas con índices altos de heterogeneidad: 244 celdas y 55,1 Km2.
4. Conclusiones
En el ámbito de una investigación más extensa, sobre la identificación de unidades de paisaje, se ha incluido una capa que muestre la heterogeneidad del paisaje. Esta capa cuantifica la variabilidad de las cubiertas de suelo para la isla central del archipiélago de Puerto Rico. Para la elaboración de esta capa se incorporó una fórmula de entropía, que permite determinar cuán difusa es la distribución de cubiertas de suelo por cada unidad mínima espacial de análisis. Se ha encontrado que para esta isla caribeña, los valores de entropía tienden a ser bajos, ya que el valor promedio es de 0,26 y el 75 por ciento de los casos se encuentran por debajo del valor 0,37. Se interpreta que este resultado se debe a la dualidad en los usos del suelo que predominan en la región, con zonas dedicadas casi únicamente a usos urbanos e industriales, mientras el bosque denso continúa creciendo en el interior montañoso central. Entre ambas regiones, se extiende una zona de pasto que se podría denominar de transición entre los bosques densos y la región litoral. Las cubiertas del suelo que predominan en los paisajes más homogéneos, con grupos de celdas contiguas con baja entropía, son el bosque húmedo de tierras bajas, el bosque muy húmedo montano bajo y submontano, el agrícola, los pastos y la cubierta artificial. Las zonas con un índice alto de heterogeneidad se encuentran principalmente localizadas a lo largo de la región litoral.
711
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Agradecimientos
Este trabajo se enmarca en el proyecto de investigación: “Delimitación funcional de los elementos de conservación como objetivo de la gestión integrada de zonas costeras: la estructura ecológica principal”. NºRef. CGL2006-13953-C04-02/BOS, que ha recibido una ayuda del Ministerio de Educación y Ciencia. Referencias
AIDE, T. M. et al. 1995. “Forest recovery in abandoned tropical pastures in Puerto Rico”. Forest Ecology and Management 77: 77 – 86. BAILEY, R. G. 1983. “Delineation of ecosystem regions”. Environmental Management 7 (4): 365 – 373. BAILEY, R. (1998). Ecoregions : the ecosystem geography of the oceans and continents. Nueva York: Springer-Verlag. BIRDSEY, R. A. y P. L. WEAVER. Souther Forest Experiment Station, U. S. Forest Service, U. S. Department of Agriculture. 1987. Forest area trends in Puerto Rico. Resource Bulletin SO - 331. BUREL, F. y J. BAUDRY. 2002. Ecología del paisaje: conceptos, métodos y aplicaciones. Madrid: Mundi-Prensa. EWEL, J. J. y J. L. WHITMORE. Institute of Tropical Forestry, U.S. Forest Service, U.S. Department of Agriculture. 1973. The Ecological Life Zones of Puerto Rico and the U.S. Virgin Islands. Research Paper ITF-18. FAO (1976). Roma: Framework of land evaluation. FIGUEROA-COLÓN, J.C. Water Resources Division. U.S. Geological Survey, U.S. Department of the Interior. 1996b. Geoclimatic regions of Puerto Rico (map). San Juan, Puerto Rico. GOODCHILD, M.F., LIN CHIH-CHANG y Y. LEUNG. 1994. “Visualizing fuzzy maps”. En H.M. Hearnshaw y D.J. Unwin, editores. Visualization in GIS. New York: Wiley, pp. 158–167. HELMER, E. H. et al. 2002. “Mapping the forest type and land cover of Puerto Rico, a component of the Caribbean biodiveristy hotspot”. Carribean Journal of Sicence 38 (3 – 4): 165 – 183. LÓPEZ MARRERO, T. M., AIDE, T. M. y J. R. THOMLINSON. 2001. “Urban expansion and the loss of prime agricultural lanas in Puerto Rico”. Ambio 30: 49 – 54. LUGO, A. E. 2002. “Can we manage tropical landscapes? – an answer from the Caribbean perspective”. Landscape Ecology 17: 601 – 615. MARTÍNEZ DE PISÓN, E. (1998). “El concepto de paisaje como instrumento de conocimiento ambiental”. En: Martínez de Pisón, editores. Paisaje y Medio Ambiente: 9-28. Fundación Duques de Soria y Universidad de Valladolid. MATA, R. y SANZ, C. (2003). Atlas de los paisajes de España. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente. MONROE, W. 1977. “Las divisiones geomórficas de Puerto Rico”. En: M. T. Galiñanes, editor. Geovisión de Puerto Rico; Aportaciones Recientes al Estudio de la Geografía. Barcelona: Manuel Pareja. McHARG (1969). Design with Nature. Nueva York: Wiley & Sons. PICÓ, R., Z. BUITRAGO DE SANTIAGO y H. H. BERRÍOS. 1969. Nueva geografía de Puerto Rico: Física, económica y social. San Juan, Puerto Rico: Editorial Universitaria, Universidad de Puerto Rico.
712
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
PINTÓ FUSALBA, P. y MIQUEL, X. (en prensa). “Cartografía de la diversidad paisajística, la fragmentación y la conectividad de los hábitats en el Camp de Tarragona". En Actas del IV Congreso Español de Biogeografía. Universidad Complutense de Madrid. OMERNIK, J. M. 1987. “Ecoregions of the counterminous United Status”. Annals of the Association of American Geographers 77 (1): 118 – 125. TROLL, K. (1950). “Die geographische Landschaft und ire Erforschung”. Studium Generale 4-5: 163-181.VAN EETWELDE, V. y ANTROP, M. (2004). “Towards landscape characterisation of Belgium. A new typology”. Presentation at the ELCAI-Workshop. Evora. Portugal, 2-4 Junn 2004. http://geoweb.UGent.be/services/index.asp. 6 de noviembre de 2007.
713
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
COM DESCRIURE LES ORTOFOTOS DIGITALS? EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ DE LES METADADES PER A LES ORTOFOTOS A L’ICC Anna Tardà, Vicenç Palà, Roman Arbiol Àrea de Teledetecció. Institut Cartogràfic de Catalunya Resum
En un món cada vegada més global, la informació geogràfica digital esdevé un instrument bàsic per a l’intercanvi de coneixement. En aquest sentit la producció geogràfica ha crescut arreu gràcies a les noves tècniques cartogràfiques. Aquests nous volums d’informació han d’usar llenguatges i vocabularis adequats per poder-se comprendre, complementar i enriquir entre programadors, productors i usuaris. Per complir amb l’objectiu de major comprensió geogràfica, l’Àrea de Teledetecció està treballant per elaborar les descripcions estandarditzades de les ortofotos, així com de les dades i processos que intervenen en la producció i la seva posterior difusió. Són el que s’anomena metadades. Sota un criteri d’implantació gradual, s’ha començat establint les metadades bàsiques definides per la norma internacional ISO 19115 i altres normes afins i, d’altra banda, s’ha optat per continuar cercant totes aquelles metadades rellevants de les ortofotos per la seva futura difusió. Paraules clau: metadades, imatge, ortofoto, normes estandarditzades ISO. 1. Introducció
En els darrers anys l’intercanvi d’informació geogràfica ha crescut en volum, en qualitat i s’ha diversificat en molts sectors productius. Aquesta tendència ha provocat un esforç important en la sistematització de les dades i en la seva descripció. Actualment, aquesta sistematització ha trobat un bon instrument per desenvolupar-se, són les metadades, és a dir, dades que descriuen i acompanyen les pròpies dades geogràfiques o productes. L’aplicació de la Llei 16/2005 de la informació geogràfica i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) defineix que l’ICC és responsable de la creació i distribució de les metadades que acompanyen els productes cartogràfics. Concretament el Reglament d’aplicació de la Llei en l’article 33.3 escriu que el manteniment de les metadades i el seu contingut serà responsabilitat dels respectius productors, mentre que el manteniment i control de la distribució de les metadades serà responsabilitat dels centres de difusió, com és el servei de catàleg de la Infraestructura de Dades Espacials de Catalunya (IDEC). En aquest sentit l’ICC ha centrat el seu esforç en crear unes metadades estandarditzades mitjançant l’aplicació de les normes internacionals sobre estandardització ISO del comitè tècnic TC 211 sobre informació geogràfica. Aplicant aquesta normativa, l’ICC segueix en bona part les recomanacions sobre metadades de la infraestructura d’informació espacial en la Comunitat Europea (Inspire) i el perfil de metadades del Núcleo Español de Metadatos (NEM).
714
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
En concret, en aquesta comunicació es descriu el procés de normalització de les metadades per a les ortofotos i es presenten els primers resultats per a la Sèrie d’Ortofoto 1: 5 000 versió 5.0 de Catalunya de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. L’objectiu principal és poder garantir d’ara en endavant que les ortofotos es trobin a l’abast de l’usuari directa o indirectament en els diferents inventaris, catàlegs o bases de dades d’observació de la Terra gràcies a les metadades que les acompanyen. Des de l’Àrea de Teledetecció s’ha treballat per aconseguir crear l’ortofoto acompanyada amb les metadades el més estandarditzades possible. L’execució d’aquesta tasca s’ha realitzat seguint la norma ISO 19115 sobre metadades. Aquesta norma és amplia i complexa, ja que pretén definir a l’hora les metadades dels productes geogràfics vectorials i d’imatge/raster. Tot i així els productors d’ortofotos necessiten generar metadades més específiques no contemplades en la norma. 2. Les normes ISO sobre metadades geogràfiques pels productes d’imatge
L’organització internacional per a l’estandardització ISO engloba diferents institucions responsables de la creació de les normes, com el comitè tècnic TC 211 dedicat al desenvolupament de les normes sobre la informació geogràfica. Cada norma establerta per aquest grup fa referència a diferents aspectes de la informació geogràfica. En el cas de la definició de les metadades per a la informació geogràfica cal destacar dues normes, una ja aprovada i l’altra en fase d’aprovació. Són les normes ISO 19115 sobre metadades i la norma 19115 part 2 sobre metadades en imatges i productes raster. 2.1 Les normes ISO 19115 i 19115 part 2
L’any 2003 és va aprovar la norma ISO 19115 Geographic Information-Metadata i, posteriorment, l’any 2006 es va fer el seu primer Corrigendum. Aquesta norma defineix l’esquema necessari per descriure la informació geogràfica i els seus serveis. Proporciona la informació per identificar el producte, la seva qualitat, l’esquema temporal i espacial, la referència espacial i la seva posterior distribució. El text de la norma aprovada és en anglès i la seva traducció a l’espanyol o català encara no és oficial. En canvi, la norma contempla l’ús de diferents llengües per lliurar les metadades del producte. L’esquema d’aquesta norma està definit amb el llenguatge conceptual UML, com l’exemple de la figura 1 on es pot veure el diagrama de paquet UML per a les metadades extret de la norma ISO 19115 Cor1: 2006. Aquest conjunt de metadades, encara que abundants i complexes, no engloba la totalitat de les dades que defineixen els productes d’imatge. Per aquest motiu el grup ISO/TC 211 segueix treballant per poder definir millor la informació geogràfica expressada com imatge i/o informació raster. La norma ISO 19115 Geographic information-Metadata –Part 2: Extension for imagery and gridded data té com a objectiu millorar la norma ISO 19115. En la figura 2 es recull el diagrama de paquets de la norma completant l’esquema original. Els nous paquets s’indiquen en línia continua i es mostren les relacions amb els paquets de la norma ISO 19115.
715
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Fig. 1. Norma ISO 19115 cor1, 2006: Paquet UML MD_Metadata i les seves relacions
Fig. 2. Norma ISO 19115 part 2: Paquets de metadades relacionats amb els paquets de la norma ISO 19115
716
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Aquests nous paquets defineixen conceptes de metadades pels productes d’imatge com: - La qualitat de les dades de les imatges. - El contingut de les imatges com la definició de les bandes, el tipus de cobertura que representa el raster i el rang de les unitats de mesura dels elements continguts. - Informació sobre la adquisició de les imatges: instruments, operacions, plataforma, objectius, requeriments, planificació, etc. La norma ISO 19115 conté aproximadament unes 400 metadades entre obligatòries i opcionals, i la part segona de la norma afegeix 138 metadades més que es distribueixen en diferents classes UML. En la següent taula es pot veure l’índex d’aquestes classes definides per a la ISO 19115 i les afegides per la el projecte ISO 19115 part 2, assenyades en color gris. Aquestes diferents classes es relacionen entre paquets. El codi numèric correspon a l’assignat en la seva respectiva norma. Taula 1: Índex dels grups de classes UML per a les metadades de la normes ISO 19115 i 19115 part 2
______________________________________________________________________ B.2.1 Metadata entity set information B.2.2 Identification information B.2.2.1 General B.2.2.2 Browse graphic information B.2.2.3 Keyword information B.2.2.4 Representative fraction information B.2.2.6 Resolution information B.2.2.6 Usage information B.2.5 Acquisition information B.2.5.1 General B.2.5.2 Environmental record B.2.5.3 Event identification B.2.5.4 Instrument identification B.2.5.5 Objective information B.2.5.6 Operation information B.2.5.7 Plan information B.2.5.8 Platform information B.2.5.9 Platform pass identification B.2.5.10 Request date range B.2.5.11 Requirement information B.2.2.7. Aggregation information B.2.3 Constraint information B.2.4 Data quality information B.2.4.1 General B.2.4.2 Lineage information B.2.4.2.1 General B.2.4.2.2 Process step information B.2.4.2.3 Source information B.2.2.2 Lineage extensions B.2.2.2.1 Algorithm B.2.2.2.3 Nominal resolution B.2.2.2.4 Processing B.2.2.2.5 Process step B.2.2.2.6 Process step report B.2.2.2.7 Source extensions B.2.4.3 Data quality element information B.2.2.3 Data quality element extension for usability B.2.4.4 Result information B.2.2.1 Coverage result
717
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 B.2.4.5 Scope information B.2.5 Maintenance information B.2.5.1. General B.2.5.2 Scope description information B.2.6 Spatial representation information B.2.6.1 General B.2.3.2 Georectified-extension B.2.3.3 Georeferenceable-extension B.2.3.4 Ground control point collection B.2.3.5 Ground control points B.2.6.2 Dimension information B.2.6.3 Geometric object information B.2.7 Reference system information B.2.8 Content information B.2.8.1 General B.2.8.2 Range dimension information B.2.4.2.Wavelength band information B.2.4.3 Coverage and image description-extension B.2.9 Portrayal catalogue information B.2.10 Distribution information B.2.10.1 General B.2.10.2 Digital transfer options information B.2.10.3 Distributor information B.2.10.4 Format information B.2.10.5 Medium information B.2.10.6 Standard order process information B.2.11 Metadata extension information B.2.11.1 General B.2.11.2 Extended element information B.2.12 Application schema information B.3 Data type information B.3.1 Extent information B.3.1.1 General B.3.1.2 Geographic extent information B.3.1.3 Temporal extent information B.3.1.4 Vertical extent information B.3.2 Citation and responsible party information B.3.2.1 General B.3.2.2 Address information B.3.2.3 Contact information B.3.2.4 Date information B.3.2.5 OnLine resource information B.3.2.6 Series information B.3.2.7 Telephone information
La norma ISO 19115 part 2 enriquirà els continguts de les metadades de forma substancial per als productes ortofoto, però en l’actualitat aquesta norma encara no ha estat aprovada definitivament. 3. L’aplicació de les metadades als productes d’ortofoto de Catalunya per part de l’ICC
En els darrers temps, i després de la aprovació del reglament de la Llei sobre informació Geogràfica, a l’Àrea de Teledetecció s’està treballant per l’aplicació de la norma estandarditzada ISO 19115 i les seves modificacions.
718
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L’objectiu principal ha estat generar les metadades estandarditzades per a la Sèrie Ortofoto 1: 5 000 de Catalunya versió 5.0, buscant validesa i aplicabilitat en la producció d’ortofoto històrica i futura. 3.1 Creació del producte ortofoto actual
Per generar l’ortofoto s’han complert unes especificacions tècniques i unes especificacions per a l’elaboració del producte predefinides. Durant les diferents fases d’elaboració de l’ortofoto s’han seguit les especificacions i s’ha recollit aquelles metadades ISO contemplades en el model de l’ICC. Un cop obtinguda l’ortofoto s’han adjuntat a la imatge les especificacions tècniques del producte i les metadades recollides. Aquests tres elements formen el producte ortofoto complet. En la figura 3 es resumeix el flux d’adquisició de les dades pel producte final de l’ortofoto. Fig. 3. Esquema del recull d’informació i lliurament final del producte ortofoto
Especificacions tècniques de l’ortofoto
Especificacions per a l’elaboració de l’ortofoto
Fases de la producció de l’ortofoto
Especificacions tècniques de l’ortofoto
Imatge ortofoto
Informació
Metadades
PRODUCTE ORTOFOTO COMPLET
Amb tota aquesta documentació adjunta a la imatge d’ortofoto es pretén que el producte es quedi ben definit i la seva informació perduri en el temps i es trobi en múltiples entorns informàtics com bases de dades, catàlegs, servidors, etc. 3.2 Creació de les metadades per a l’ortofoto
Malgrat que l’objectiu principal ha estat crear metadades estandarditzades, no ha estat fàcil d’aconseguir per dues raons principals: 1. Dins del grup de normes ISO que fan referència a les metadades només es troba aprovada la norma ISO 19115 i el seu Corrigendum on les metadades relacionades a les imatges estan poc reflectides.
719
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2. A més, l’IDEC, distribuïdor en la xarxa de les metadades de les ortofotos, contempla l’aplicació de la norma ISO 19115 amb un perfil més reduït on les metadades d’imatge també es veuen afectades. Per poder resoldre aquesta situació i incloure tota la informació que es considera imprescindible per a la descripció del producte d’ortofoto es decideix que la informació no recollida fins ara com metadada oficial quedi incorporada de la següent manera: 1. A les metadades de caràcter descriptiu de la ISO 19115 que contenen el text lliure. 2. A les metadades en format MIGRA, que són les metadades que habitualment s’havien donat per als arxius vectorials de l’ICC i que ara s’utilitzen també per als arxius imatge. Aquest format és molt obert i es poden incloure aquelles metadades que es desitgi, mantenint coherència amb les metadades lliurades amb els arxius vectorials. En el següent esquema, figura 4, es representa de forma aproximada com l’ICC adopta bona part de les metadades ISO en dos formats diferents, el Perfil IDEC i el format MIGRA. Fig. 4. Esquema del contingut de les metadades per al producte ortofoto de l’ICC
Metadades normes ISO ISO 19115-2 Metadades Arxius Arxius imatge ISO 19115 imatge
Metadades Arxius vectorials
Metadades Arxius imatge
Metadades per a l’ortofoto a l’ICC
FORMAT MIGRA
PERFIL IDEC
Un cop estigui aprovada la norma ISO 19115 part 2 s’incorporaran noves metadades que faran referència al procés del producte, la seva qualitat i algunes característiques de les imatges. 3.2.1 Metadades ISO 19115/Perfil IDEC aplicat a l’ICC A nivell de l’ortofoto 1: 5 000 es recullen aproximadament unes 100 metadades, de les quals una bona part són informacions que es defineixen per a tota la sèrie i unes quantes són metadades variables a nivell de full. Les metadades variables són principalment el títol del full, la data de la seva edició, les seves coordenades geogràfiques i la data de vol de les imatges. En la taula que segueix es detalla el nombre de metadades segons els diferents temes continguts en l’arxiu XML de les metadades ISO 19115.
720
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Taula 2: Recompte de les metadades ISO 19115/Perfil IDEC per a l’ortofoto Contingut de les metadades de l’arxiu XML Informació de les metadades Informació de les dades Informació de la qualitat de les dades Informació de la representació espacial Informació del sistema de referència Informació del contingut Informació sobre la distribució
Metadades de sèrie
Metadades variables 19 35 3 7 1 2 22
2 8 2 2 0 0 3
Alguns d’aquests continguts són encara molt genèrics i escassos. A nivell del contingut de la imatge no es recullen ni el nombre ni la informació dels diferents canals espectrals. A nivell de qualitat de les dades es recullen els resultats de sèrie i no pas per a cada full. L’ICC lliura aquestes metadades mitjançant el format XML establert per la norma ISO 19139 Geographic information – Metadata – XML schema implementation. En la figura 5 s’ha inclòs un fragment del format XML usat per a la ortofoto on és pot veure el nom de l’arxiu, el tipus de llengua usada, s’informa que són metadades d’un full (dataset), del sistema de referència usat, etc. Fig. 5. Mostra d’algunes metadades de l’ortofoto 314-99: Zona de Begur expressades en format XML
______________________________________________________________________ <fileIdentifier> <scXML:CharacterString>of5mv50tf0f314099s0r051ca4</scXML:CharacterString> </fileIdentifier> <language> <scXML:CharacterString>ca</scXML:CharacterString> </language> <characterSet> <smXML:MD_CharacterSetCode codeList="http://metadata.dgiwg.org/codelistRegistry?MD_CharacterSetCode" codeListValue="8859part1" /> </characterSet> <hierarchyLevel> <smXML:MD_ScopeCode codeList="http://metadata.dgiwg.org/codelistRegistry?MD_ScopeCode" codeListValue="dataset" /> </hierarchyLevel> (...) <referenceSystemInfo> <smXML:MD_CRS id="ID0004"> <referenceSystemIdentifier> <smXML:RS_Identifier> <code> <scXML:CharacterString>EPSG:23031 - ED50 / UTM zone 31N</scXML:CharacterString> </code> </smXML:RS_Identifier> </referenceSystemIdentifier> </smXML:MD_CRS> </referenceSystemInfo>
721
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
3.2.2 Metadades en format MIGRA realitzat per l’ICC Des de fa uns anys, l’ICC lliura part de les seves metadades en fitxers de tipus text en format MIGRA. Diferents organismes espanyols també han estat utilitzant aquest format per documentar productes geogràfics. En el cas de l’ortofoto s’ha conservat aquest format MIGRA per complementar les dades no previstes en la norma ISO 19115. La següent taula resumeix el nombre de metadades de sèrie i de metadades variables segons els temes continguts en l’arxiu MIGRA. Taula 3: Recompte de les metadades MIGRA per a l’ortofoto Contingut de les metadades de l’arxiu MIGRA Informació del productor i de l’organisme Informació de les dades Informació del contingut Informació de la distribució
Metadades de sèrie
Metadades variables 6 17 14 10
0 0 13 4
Encara que bona part de les metadades es troben ja recollides o bé són molt similars a les metadades ISO 19115/Perfil IDEC, algunes són diferents i aporten informació interessant. A la taula següent es mostra la plantilla MIGRA de metadades per a l’ortofoto. Es destaquen en color gris les metadades que no es troben a les plantilles ISO. Fig. 6. Plantilla de metadades MIGRA per a l’ortofoto
______________________________________________________________________ [PRODUCTOR_ORGANISME] NOM_ORGANISME=Institut Cartogràfic de Catalunya NOM_ABREUJAT_ORGANISME=ICC ADRECA=Parc de Montjuïc CODI_POSTAL=E-08038 LOCALITAT=Barcelona ADRECA_URL=http://www.icc.cat [DADES] NOM_CONJUNT_DADES=Ortofotomapa de Catalunya 1:5 000 NOM_ABREUJAT_CONJUNT_DADES=OF-5M VERSIO=5.0 SISTEMA_REFERENCIA=ED50 ELLIPSOIDE=Hayford 1924 DATUM=Potsdam DATUM_VERTICAL=NA PROJECCIO=UTM NOMBRE_PARAMETRES_PROJECCIO=2 NOM_PARAMETRE1=Fus VALOR_PARAMETRE1=31 NOM_PARAMETRE2=Fals_nord VALOR_PARAMETRE2=0 ESCALA=1:5 000 MODEL=Raster NOMBRE_FITXERS_COMPLEMENTARIS=3 FITXER1_COMPLEMENTARI=of5mv50esp_??ca.pdf FITXER2_COMPLEMENTARI=ISO19139.xsl FITXER3_COMPLEMENTARI=texts_ca.xml
722
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
[CONTINGUT] DESCRIPCIO_CONTINGUT=Ortofoto obtinguda a partir de la imatge RGB de la càmera digital DMC i corregida geomètricament. REVISIO={num_edicio} CORRECCIO={num_correccio} FORMAT_DISTRIBUCIO={format} VERSIO_FORMAT_DISTRIBUCIO={versio_format} OPCIO_FORMAT_DISTRIBUCIO={opcio_format} IMPLEMENTACIO_FORMAT_DISTRIBUCIO={versio_implem_format} ORIGEN={orix},{oriy} POSICIO_EN_PIXEL={pos_pixel} PIXEL_ORIGEN_IMATGE=Superior-esquerre NOMBRE_DIMENSIONS=2 UNITATS_X_Y=m RESOLUCIO_X_Y=0.5 FILES={num_files} COLUMNES={num_columnes} BITS_PIXEL_PER_BANDA=8 NOMBRE_BANDES=3 NOM_BANDA1=Vermell DESCRIPCIO_BANDA1=Longitud d’ona central 636 nm amb una amplada de 67 nm (FWHM). NOM_BANDA2=Verd DESCRIPCIO_BANDA2=Longitud d’ona central 553 nm amb una amplada de 76 nm (FWHM). NOM_BANDA3=Blau DESCRIPCIO_BANDA3=Longitud d’ona central 472 nm amb una amplada de 88 nm (FWHM). SISTEMA_IDENTIFICADORS_GEOGRAFICS=Tall 1:5 000 MTC NOM_AREA_GEOGRAFICA=ND NOMBRE_CODIS_AREA_GEOGRAFICA=2 CODI1_AREA_GEOGRAFICA={id_full1} CODI2_AREA_GEOGRAFICA={id_full2} NOMBRE_FONTS_INFORMACIO=1 DESCRIPCIO_FONT1=Vol fotogramètric. DATA_FONT1={data_vol} NOMBRE_FITXERS=7 [FITXER_1] DESCRIPCIO=Dades. FITXER={nom_arxiu_imatge} [FITXER_2] DESCRIPCIO=Fitxer addicional de georeferència, amb les coordenades origen en el centre del píxel. FITXER={nom_arxiu_georef} [FITXER_3] DESCRIPCIO=Metadades ISO19115 relatives al lliurament (català). FITXER={nom_arxiu_metadadesISO} [FITXER_4] DESCRIPCIO=Metadades ICC-MIGRA relatives al lliurament (català). FITXER={nom_arxiu_metadadesICC} [FITXER_5] DESCRIPCIO=Especificacions tècniques (català). FITXER=of5mv50esp_??ca.pdf [FITXER_6] DESCRIPCIO=Full d’estil de les metadades ISO19115. FITXER=ISO19139.xsl
723
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 [FITXER_7] DESCRIPCIO=Textos del full d’estil de les metadades ISO19115 (català). FITXER=texts_ca.xml
Aquestes metadades exclusives del format MIGRA són: - CORRECCIO={num_correccio}: Aquesta és una nova metadada que recull les possibles correccions d’un producte en la seva versió i revisió. En el format MIGRA es recull el número de la metadada i la descripció de la correcció es troba en l’apartat “Informació de la qualitat de les dades” de les metadades ISO. - ORIGEN = {orix} , {oriy} ; POSICIO_EN_PIXEL = {pos-pixel} ; PIXEL_ORIGEN_IMATGE=: Aquestes tres metadades recullen les coordenades UTM d’origen i la seva posició dins de l’ortofoto i dins del píxel. A les metadades ISO 19115/Perfil IDEC només es donen les coordenades geogràfiques aproximades del full i el sistema de referència de coordenades de la imatge lliurada. - NOM_BANDA1=; DESCRIPCIO_BANDA1=; (...): És el conjunt de metadades referides a l’enumeració i la descripció de les bandes que composen el color RGB de l’ortofoto. - [FITXER_1]; DESCRIPCIO= Dades; FITXER= {nom_arxiu_imatge} (...): Són les metadades que fan referència als fitxers continguts en el producte final de l’ortofoto. 4. Context actual i de futur
En l’actualitat l’estandardització dels productes d’imatge encara és molt oberta, malgrat la propera aprovació de la norma ISO 19115-part 2 referida a les metadades de les imatges. S’ha de considerar que les normes que fan referència a la descripció dels productes d’imatge o raster també es troben en molts casos pendents de aprovació, de redacció o, fins i tot, de debat. Són, per exemple, les normes següents: - ISO 19101 part 2 Reference Model-Imagery (pendent d’aprovació): Proporciona un model de referència per processar els productes d’imatge. - ISO 19121 (2000) Imagery and gridded data: Descriu els tipus de fitxer com imatges naturals, imatges sintètiques, estructures raster, imatges o mapes escanejats, etc. - ISO 19123 (2005) Schema for coverage geometry and functions: Essencialment descriu aquells arxius amb cobertes que tenen una representació espacial continua com imatges, models digitals del terreny, etc. - ISO 19129: Imagery, gridded and coverage data framework (pendent de votació): Especifica el marc de treball des de diferents nivells d’abstracció per a les imatges i productes raster. - ISO 19130: Sensor data model for imagery and gridded data (eliminada): Aquesta norma va ser eliminada l’any passat per manca de consens. Un dels seus objectius principals era poder donar els conceptes suficients per descriure els productes d’ imatge o raster . Es contemplava conceptes com les característiques dels sensors, de les plataformes, els processos de geocorrecció, etc. La consolidació i aprovació d’aquestes normes ISO relacionades amb el món de les imatges i productes raster ompliran de contingut les metadades contemplades en la norma ISO 19115 part 2. Per tant, els desenvolupament de totes aquestes normes és impresindible per la correcta estandardització d’aquests productes. Quan arribi aquest moment molta informació del projectes d’ortofoto de l’ICC com les característiques del vol (inclinació solar, hora i dia), la càmera òptica emprada, els paràmetres de correcció radiomètrica i geomètrica podran ser tramesos de forma ordenada als usuaris. 724
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
5. Conclusions
La introducció de metadades estandarditzades en la producció i distribució de l’ortofoto de Catalunya a l’ICC té com a objectiu principal convertir el producte en un document conegut, perdurable en el temps i manejable per l’usuari. Aquest procés s’ha iniciat amb la sèrie Ortofoto 1: 5 000 de Catalunya versió 5.0 i continuarà a partir d’aquest moment per a la resta de productes d’ortofoto. Ara bé, la normalització de les metadades no és completa ni consolidada per dues raons principalment. La primera, per què la col·lecció de les normes ISO/TC 211 sobre informació geogràfica que fan referència als productes imatge està encara en fase de definició o d’aprovació definitiva, dificultant la seva aparició en les metadades. La segona raó és que la implantació de les metadades ISO estandarditzades a l’ICC és gradual, mantenint temporalment algunes metadades en format MIGRA. En definitiva, aquest nou model de metadades garanteix que l’usuari rebi un conjunt de metadades bàsiques i essencials per interpretar el producte d’ortofoto. En el futur el model s’anirà completant i enriquint per poder descriure millor els productes d’ortofoto de l’ICC. Referències bibliogràfiques i pàgines web consultades
Llei 16/2005, de 27 de desembre, de la informació geogràfica i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Decret 398/2006, de 24 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de desenvolupament de la Llei 16/2005, de 27 de desembre, de la informació geogràfica i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya pel que fa a l’oficialitat i l’ús dels serveis cartogràfics i a les relacions interadministratives i la planificació. Norma ISO- 19115. 2003 Geographic information- Metadata Norma ISO 19115:2003 Corrigendum 1 Geographic information- Metadata - 2006 Norma ISO/CD 19115-2 Geographic information-Metadata –Part 2: Extension for imagery and gridded data (2007-09-19) UNE 148001:1998 EX: Mecanismo de intercambio de información geográfica relacional formado por agregación (MIGRA). DOMÉNECH TOFIÑO, Emilio; VALCÁRCEL SANZ, Núria (Gener 2008) “Normas para datos raster y malla (ISO 19101-2, ISO 19121, ISO 19123, ISO 191124, ISO 19129, ISO 19130)” Mapping Interactivo. Revista Internacional de Ciencias de la Tierra Nº 123 Gener/Febrer 2008 XIE, Rong; SHIBASAKI, Ryosuke: “Imagery metadata development on ISO/TC 211 STANDARDS” Data Science Journal, Volume 6, 3 abril 2007 KRESSE, Wolfgang: “Standarization of Sensor and Data Models” Shaping the Change XXIII FIG Congress Munich, Germany, October 8-13, 2006. AMARO CORMENZANA, A et al: “Metodología para la generación de Metadatos según la normativa ISO 19115 (Metadatos de Información Geográfica) e ISO 19139 (Especificación de la Implementación). XI Congreso Nacional de Teledetección, 2123 setembre 2005. Puerto de la Cruz. Tenerife. <http://www.isotc211.org/>Technical Committee 211 Geographic information/geomatics <http://www.ec-gis.org/inspire> Infrastructure for Spatial Information in the European Community
725
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
<http://www.idee.es/resources/recomendacionesCSG/GuiaUsuarioNEM.pdf> Guia del Núcleo Español de Metadatos <http://www.geoportal-idec.net> Infraestructura de Dades Espacials de Catalunya <http://www.icc.cat> Consulta i descàrrega d’ortofotos i mapes
726
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
HACIA UNA ARMONIZACIÓN SEMÁNTICA DE LA INFORMACIÓN GEOGRÁFICA Luis Manuel Vilches Blázquez,1 José Ángel Ramos Gargantilla,2 Oscar Corcho,3 Joan Capdevila Subirana4 1,2,3 Ontology Engineering Group. Departamento de Inteligencia Artificial Facultad de Informática. Universidad Politécnica de Madrid 4 Instituto Geográfico Nacional. Servicio Regional en Cataluña Resumen
La demanda de Información Geográfica (IG) se está convirtiendo en una necesidad de primer orden, consecuencia del potencial de los geodatos como instrumento para facilitar la toma de decisiones y la gestión de recursos en diversas áreas (catastro, recursos naturales, etc. ). Pero, consecuencia de la pobre estructuración y la heterogeneidad de vocabularios existentes, son muchos los problemas para conseguir búsquedas y recuperación de información exitosas, asegurar la continuidad entre informaciones semejantes de distintas fuentes, etc. Estos problemas surgen principalmente de una producción y uso de la cartografía tradicionalmente centrada en las necesidades específicas de cada cual, donde no era tan importante como ahora el disponer de modelos comunes de la realidad geográfica. Para satisfacer estas nuevas necesidades, las ontologías se pueden utilizar como un instrumento para definir los significados de los fenómenos y generar modelos coherentes de la realidad, proporcionando un entendimiento común y compartido que dará solución a estos problemas. La Ingeniería Ontológica está modificando muchos conceptos, ideas y estrategias aplicadas en los procesos de estructuración y gestión “clásica” de la IG. 1. Introducción
Los geodatos son un importante instrumento para facilitar la toma de decisiones y la gestión de recursos en diversas áreas (catastro, recursos naturales, etc. ), consecuencia de esto, la Información Geográfica (IG) se está convirtiendo en una necesidad de primer orden en la Sociedad actual. Sin embargo, son muchos los inconvenientes que este tipo de información presenta (heterogeneidad de vocabularios y bases de datos, factor escala, ambigüedad del lenguaje, diferencias semánticas, variedad idiomática y de formas de estructuración) y que van a repercutir en muchos problemas para conseguir búsquedas y recuperaciones de información exitosas, para asegurar la continuidad entre informaciones semejantes de distintas fuentes, etc. El principal origen de estos problemas radica en la producción y uso de la cartografía tradicionalmente dirigida por las necesidades específicas de cada productor o usuario, donde no era tan importante como ahora el disponer de modelos comunes de la realidad geográfica. El desarrollo de la Ingeniería Ontológica y, más concretamente, la utilización de las ontologías (como instrumento para capturar y compartir la semántica de cualquier área) dentro del dominio geográfico se han convertido en factores clave ante la posibilidad de solucionar los problemas que presenta la IG. Ante esto, la Ingeniería Ontológica pretende modificar muchos conceptos, ideas y estrategias aplicadas en los procesos de estructuración y gestión “clásica” de la IG. En definitiva, parece que la interrelación
727
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
entre ambas áreas científicas (IG e Ingeniería Ontológica) se muestra conveniente y necesaria, tras el análisis de los problemas y soluciones que aportan cada una de ellas. Este artículo está estructurado de la siguiente manera: un acercamiento genérico a los diferentes problemas que presenta la información geográfica es mostrado en la sección 2. En la sección 3, se realiza una breve introducción al concepto de ontología y se mencionan algunas razones que conllevan su desarrollo. La interrelación entre IG y ontologías aparece en la sección 4 y en la sección 5 son expuestas algunas conclusiones generales. 2. Un acercamiento genérico a la problemática de la Información Geográfica
Desde un punto de vista general, la IG, cada vez más, es capturada, gestionada y actualizada con diferentes niveles de granularidad, calidad y estructuración por diferentes productores cartográficos. En la práctica, esto provoca la construcción de múltiples conjuntos de bases de datos espaciales con una gran heterogeneidad de catálogos de fenómenos y modelos de datos. Esto refleja la coexistencia actual de una gran variedad de fuentes con diferente información, estructura y semántica sin un marco general armonizador. Esta heterogeneidad, combinada con la necesidad de compartir y superponer información de diferentes fuentes por parte de una miscelánea de usuarios, provoca variados e importantes problemas cuando se tratan fenómenos geográficos similares a la hora de buscar, recuperar y explotar datos geo-espaciales. Desde un punto de vista más específico dentro del dominio geográfico, el concepto más importante es el de fenómeno (feature), consecuencia de que Open GeoSpatial Consortium (OGC) (OGC, 2003) afirma que el fenómeno geográfico (geographic feature) es el punto de partida para el modelado de la información geo-espacial. Por esta razón, la unidad básica de la IG dentro de la mayoría de modelos es el feature, es decir, una abstracción de un fenómeno del mundo real asociado con una localización en la superficie terrestre, de la que son recogidos, mantenidos y diseminados datos (ISO, 2005). Los features pueden incluir representaciones de un amplio rango de fenómenos que pueden ser localizados en el tiempo y el espacio tales como edificios, ciudades, redes geométricas, imágenes georreferenciadas o capas temáticas. Esto significa que, tradicionalmente, un fenómeno encierra en un concepto todo lo que un área temática considera sobre un sencillo fenómeno geográfico (GREENWOOD ET AL., 2003). 2.1 Heterogeneidad de vocabularios y bases de datos
De la definición y uso del concepto feature se extrae que éste no está predeterminado para una clase, sino que, dependiendo del dominio de clasificación, un individuo de un fenómeno (por ejemplo, “Río Ebro”) puede ser clasificado de una manera u otra. Por tanto, parece evidente que esos features no son la unidad atómica de la IG como los fenómenos que ellos representan, puesto que, encierran diferentes conceptos humanos resultantes de tipos múltiples (GREENWOOD ET AL., 2003). Esto evidencia que la realidad geo-espacial es percibida subjetivamente y que su contenido depende de los enfoques particulares. Esta heterogeneidad también queda reflejada en la heterogeneidad de contenido que presentan los diferentes catálogos que agrupan a los conjuntos de features. Este hecho provoca dificultades en el momento de la integración de información de diferentes bases
728
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
de datos, ya que éstas pueden proporcionar diferentes respuestas ante una consulta (consecuencia de la utilización de diferentes términos para un mismo feature). Otro problema común en el acceso a las bases de datos geográficas está relacionado con los pobres modelos de implementación. Algunas bases de datos tienen sólo una tabla única donde toda la información es almacenada, mientras que otras son organizadas en diferentes tablas con o sin escasas relaciones entre ellas. 2.2 Factor escala
El factor escala actúa como filtro en la representación cartográfica, así como en catálogos y diccionarios de información geo-espacial. Por esta razón, la consideración de información a diferentes escalas (local, regional y nacional), por parte de diferentes productores nacionales, hace que la granularidad de la información varíe dependiendo de la fuente y su escala de referencia. Esto afecta a la resolución geométrica y semántica, o lo que es lo mismo, afecta a la comprensión de la realidad geográfica. Además, la existencia de diferentes fenómenos a diferentes escalas es un problema añadido en la generalización cartográfica, debido a las dificultades encontradas en los procesos de superposición tanto gráfica como conceptual entre diferentes catálogos. 2.3 Ambigüedad del lenguaje, diferencias semánticas y variedad idiomática
Los problemas relacionados con la ambigüedad del lenguaje están relacionados con la heterogeneidad proveniente de la polisemia, sinonimia, hiperonimia y homonimia. Estos problemas aparecen en muchos conceptos en la IG, debido al hecho de que no existe un marco semántico armonizador. Prueba de esto, es el hecho de que podemos encontrar diferentes catálogos y/o diccionarios con una gran variedad de conceptos asociados al mismo feature (por ejemplo; “río”, “curso fluvial”, “curso de agua principal”, etc. ). Las diferencias semánticas en el dominio geográfico son numerosas e importantes. Un ejemplo iterativo es la definición del feature “Río”. La Directiva Europea Marco del Agua lo define como “una masa de agua continental que fluye en su mayor parte sobre la superficie del suelo, pero que puede fluir bajo tierra en parte de su curso” (European Parliament, 2000), para el Instituto Geográfico Nacional es una “corriente natural de agua de caudal considerable aun en estiaje”. Mientras, para l’Enciclopèdia Catalana [1] es un “corrent natural d'aigua, més o menys continu, de cabal que pot ésser molt variable, que drena una conca vessant d'una extensió almenys de dimensions comarcals”. A todo esto se une el factor añadido referido a la existencia y reconocimiento oficial de cuatro lenguas oficiales en el ámbito territorial nacional, como son el catalán, gallego, euskera y castellano. Por tanto, una especial atención merece el aspecto multilingüe de la IG y sus consiguientes catálogos y bases de datos. 2.4 Formas de estructuración
Las formas más comunes de estructuración de fenómenos geográficos empleadas por los productores de información, tales como catálogos de fenómenos y tesauros, conllevan una pobre y rudimentaria modelización de la información, es decir, la estructuración de los nombres (conceptos), códigos, atributos y otras características
729
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
asociadas a la geometría. Las definiciones usualmente más extendidas de Catálogo y Tesauro, son las que se exponen a continuación: 1. Un catálogo de fenómenos (feature catalogue) define los tipos de elementos (features), sus operaciones, atributos y asociaciones representadas en los datos geográficos. Estos son indispensables para convertir datos en información utilizable (ISO, 2005). En la práctica este tipo de catálogos poseen importantes limitaciones, tales como la ausencia de cualquier tipo de estructuración y la de relación entre elementos de manera explícita. Lo único que puede encontrarse, en ocasiones, es una jerarquía entre clases de fenómenos, determinada por los códigos asociados a las mismas. 2. Tesauros, conforme a la International Standard Organization (ISO), es un vocabulario de un lenguaje de indexación controlado (conjunto controlado de términos extraídos del lenguaje natural y utilizados para representar, de forma breve, los temas de los documentos) y organizado formalmente con objeto de hacer explícitas las relaciones, a priori, entre conceptos (por ejemplo “más genérico” o “más específico que”) (ISO, 1985 – 1986). La construcción de tesauros supone una considerable mejora en la estructuración de la información respecto a los catálogos de fenómenos. Esto es consecuencia de la desaparición de la imprecisión y ambigüedad en el uso del lenguaje (motivada por la existencia de sinónimos y polisemias) y del establecimiento de relaciones (ej.: “Término Genérico”, “Término Específico”, “Use”, etc.) entre los conceptos. En resumen, estos problemas de heterogeneidad, escala, ambigüedad y estructuración reflejan las dificultades para alcanzar la interoperabilidad semántica en el contexto de la IG y, en consecuencia, las dificultades en las tareas de consulta, recuperación, explotación, actualización y visualización de la información geo-espacial. Todo agravado por los usuarios, que requieren eficiencia y sencillez. 3. Una breve inmersión en el universo ontológico
El uso de la Ingeniería Ontológica (GÓMEZ-PÉREZ ET AL., 2003) es un factor clave que puede contribuir a solucionar los problemas de la IG presentados con anterioridad. A continuación se realiza una breve introducción a algunos de los conceptos claves del universo ontológico. El origen del término Ontología procede del mundo de la filosofía, según la Real Academia Española [2], es “la parte de la metafísica que trata del ser en general y de sus propiedades transcendentales, o propiedades que traspasan los límites de lo meramente experimental”. Este concepto ha sido adoptado por la informática, específicamente en el dominio de la Inteligencia Artificial. Su adopción ha dado origen a una gran variedad de definiciones de este “nuevo” concepto, producto de los puntos de vista de diversos autores y, fundamentalmente, de las diferentes formas de construir y utilizar las ontologías como sistemas informáticos. Una de las definiciones más divulgadas es la aportada por GRUBER (1993). Afirma que una ontología constituye una especificación explícita y formal de una conceptualización compartida. Esta definición tiene una serie de conceptos claves que ayudan a comprenderla. Así, la “conceptualización” se entiende un modelo abstracto de la realidad, de tal manera, que mediante ésta se identifican los conceptos relevantes de
730
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
un área. Por “explícita” se entiende que todos sus componentes deben estar definidos explícitamente. Respecto a “formal”, se refiere al hecho de que la ontología debe ser entendible por las máquinas. Por último, “compartida” refleja el hecho de que una ontología debe capturar conocimiento consensuado/aceptado por un grupo o comunidad de expertos, esto es, no debe ser privado o algo individual (STUDER ET AL., 1998). Desde la óptica de la IG, esta definición nos hace entender que las ontologías no están formadas únicamente por meros conceptos con una cierta organización, lo que no distaría de las formas más habituales de organización de la IG (catálogos de fenómenos, diccionarios de datos y/o tesauros), sino que también se van a definir relaciones, atributos, reglas y axiomas entre conceptos que enriquecen y contribuyen, entre otros aspectos, a formalizar el vocabulario y conocimiento del área, dejando a un lado el simple almacenamiento realizado sobre la parte más específica de la información, es decir, los datos. Por tanto, las ontologías van a ayudar al mundo geográfico a definir los significados de los fenómenos contenidos en los geodatos, pudiendo proporcionar la base del entendimiento en el dominio de la IG. Aunque a menudo desarrollar una ontología de un dominio no es la meta en sí (sólo es un proceso de definición de un conjunto de datos y sus estructuras para que otros programas los usen), algunas de las principales razones que pueden conducir a la construcción de una ontología, son (NOY ET AL., 2001); - Compartir el entendimiento común sobre un área de conocimiento entre personas y máquinas. - Permitir la reutilización de conocimientos de un dominio o área de conocimiento. - Permitir cambiar las especificaciones de conocimiento de un dominio si se producen cambios en el mismo. Además, las especificaciones explícitas del dominio de conocimiento son útiles para nuevos usuarios que deben aprender el significado de los términos del área. - Analizar el conocimiento de un dominio, una vez realizada una especificación completa de los términos que componen al dominio. El análisis formal de los términos es extremadamente valioso al intentar reutilizar ontologías existentes y pretender extenderlas. En definitiva, todo esto conlleva un cambio de perspectiva en los procesos de búsqueda, ya que se pasa de estar centrado únicamente en los aspectos sintácticos, a prestar atención a los significantes de los conceptos, es decir, al conocimiento implícito de los dominios. Además, de esta sección se pueden extraer varias conclusiones: por un lado, en las ontologías el conocimiento se especifica a través de conceptos, es decir, están formadas por conjuntos de conceptos que dan como resultado una forma de ver la realidad geográfica, común y compartida, acorde con cierta perspectiva ante un dominio de conocimiento. Por otro lado, el hecho de que la posibilidad de formalizar entre los conceptos relaciones, reglas de inferencia, axiomas, etc. contribuye a enriquecer el conocimiento del dominio en cuestión. Por último, hay que destacar, que esas conceptualizaciones formalizadas permiten la comunicación entre expertos y sistemas informáticos, consecuencia directa de que la información no sólo es entendible por todos los usuarios, como sucedía hasta este momento, sino que también es “comprendida” por las máquinas, lo que repercutirá en una constante reutilización del conocimiento. Por tanto, desde la óptica geoespacial, la construcción de ontologías dará origen a una importante mejora en la representación de la IG, repercutiendo de forma directa en los sistemas de recuperación, consulta y análisis de la misma.
731
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
4. Interrelación entre IG y ontologías: una necesidad derivada de la problemática actual de la información geográfica
El territorio se transforma y se adapta a nuevas necesidades y nuevos roles, a los que no son ajenos los fenómenos que conlleva el nuevo paradigma de la Sociedad de la Información. Gestionar la complejidad de dicha transformación requiere Información Global (GUIMET, 2003) común y compartida. Este hecho motiva que los recursos de información disponibles sobre el territorio sufran un crecimiento progresivo, aunque las dificultades de acceso a la información impiden una visión homogénea por parte de los diferentes actores presentes en el territorio. Hoy día, los servicios Web de los diferentes Sistemas de Información Geográfica (SIG) e Infraestructuras de Datos Espaciales (IDEs) disponibles se limitan a una mera integración de información a modo de superposición de capas con gran diversidad temática, en ocasiones, provenientes de diferentes productores. Este hecho, pone de manifiesto dos realidades; por un lado, la calidad y exactitud de la IG en cuanto a superposición geométrica y, por otro, contenidos (conceptos) y estructuras (organización de la información) heterogéneas. Estas situaciones son producto de la preocupación por la exactitud posicional de la información y de los diferentes puntos de vista (diferentes vocabularios, formas de organización y modelos), intereses y necesidades con los que cada comunidad lleva a cabo el desarrollo de sus datos espaciales. Por tanto, de esto se deduce que, junto a las dificultades de visión homogénea de la IG, hay una importante carencia respecto a la armonización semántica de los geodatos entre los diferentes productores, a pesar de que aumenta la necesidad de compartir, intercambiar y utilizar la IG con diferentes propósitos. Todos estos factores generan dificultades en las tareas de consulta, recuperación, explotación, actualización y visualización de la geo-información, ante las que todo usuario demanda sencillez, eficacia y seguridad. Desde la óptica de la Ingeniería Ontológica se proponen las soluciones de los siguientes epígrafes, de forma genérica, como una vía para alcanzar la armonización semántica de la IG y, por tanto, solventar los diferentes problemas expuestos con anterioridad. 4.1 Heterogeneidad de vocabularios y Bases de Datos
Las limitaciones estructurales, comentadas anteriormente, y la utilización de diversos vocabularios para describir la información presente en los servicios Web de SIG e IDEs evidencian diversos problemas que se manifiestan al preguntar e interpretar resultados producidos por la búsqueda sobre diferentes catálogos distribuidos (BERNAD ET AL., 2003). Un ejemplo de la disparidad de vocabularios utilizados es el nombre de las diferentes capas que aparecen en el visualizador de la Infraestructura de Datos Espaciales de España (IDEE) [3], donde es habitual encontrar para cada servicio referido a una misma temática diferentes nomenclaturas, como se puede contemplar en la figura 1. Esto refleja la necesidad de un cambio en dichas herramientas (SIG e IDEs) para dejar de ser utilizadas como “simples” almacenes de datos con representación espacial (de escasa utilización como instrumentos en la planificación territorial, toma de decisiones y/o gestión de recursos), para dar un salto cualitativo en funcionalidad y posibilidades.
732
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Para esto, es necesario desarrollar ontologías de dominio que cubran el conocimiento de los diferentes campos de la IG, ya que éstas (MIZOGUCHI ET AL., 1995; VAN HEIJST ET AL., 1997) van a proporcionar vocabularios sobre los conceptos pertenecientes a un dominio y sus relaciones. Además, las ontologías consideran las actividades de ese dominio y las teorías y principios elementales que gobiernan el dominio. Así pues, con la definición de modelos ontológicos globales, con información a diferentes escalas, se incrementaría la accesibilidad y se darían los pasos oportunos para una estructura común de la información geoespacial, con lo que la información compartida por todos los actores del territorio originaría flujos de información y de conocimiento. Figura 1. Visualizador de la IDEE junto a un extracto de la heterogeneidad en la nomenclatura de sus diferentes capas.
Fuente: <http://www.idee.es>
Este hecho supone un reto importante, ya que desde la perspectiva ontológica, hasta el momento, no hay ninguna ontología que recoja las características y peculiaridades del conjunto de fenómenos geográficos del territorio nacional, aunque comienzan a aparecer algunas ontologías con estas características, tales como hydrOntology (VILCHES ET AL., 2007b), una ontología global de fenómenos hidrográficos, y PhenomenOntology (GÓMEZ-PÉREZ ET AL., 2008), una ontología global para los diferentes catálogos de información que gestionan los geodatos del Instituto Geográfico Nacional. En lo que respecta a las bases de datos, la Ingeniería Ontológica y sus técnicas relacionadas permiten el establecimiento de correspondencias (mappings) entre bases de datos y ontologías, con el objetivo de llevar a cabo una integración de información de diferentes fuentes (GÓMEZ-PÉREZ ET AL., 2008), lo que contribuye a la creación de un marco armonizador de la IG y a conseguir independencia de los modelos y, en cierta 733
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
medida, de la información existente en dichas fuentes. Por otro lado, estas técnicas también pueden ser utilizadas para describir semejanzas entre fenómenos de cualquier tipo (por ejemplo: “Río”, “Riu”, “River”, “Riviére” y “Fleuve”). 4.2 Ambigüedad del lenguaje, diferencias semánticas y variedad idiomática
La formalización de conceptos mediante lógica descriptiva (Description Logic), y el proceso de implementación en el lenguaje estándar de facto del Wold Wide Web Consortium (W3C) [4], Ontology Web Language (OWL) [5], eliminan los problemas de ambigüedad propia del lenguaje natural y las diferencias semánticas entre conceptos. Además, junto a la posibilidad de formalización explicita de los diferentes conceptos, relaciones y atributos del dominio geográfico, también se pueden añadir conceptos relacionados (sinónimos) o alternativos (multilingualidad) o la definición en lenguaje natural, similar a las definiciones que aparecen en cualquier diccionario del área, de los diferentes elementos que componen la ontología. 4.3 Formas de estructuración
Gran parte de esta problemática es derivada del empleo de las formas más comunes de estructuración de fenómenos geográficos, tales como catálogos de fenómenos y tesauros. Estos son gestionados por la mayoría de los sistemas de información en el entorno geográfico, ya sean SIG Web o IDEs, pero no solucionan las dificultades comentadas con anterioridad, consecuencia de la pobre y rudimentaria modelización de la IG, escasa formalización semántica y el limitado o nulo número de relaciones entre conceptos. Estas formas de estructuración han sido utilizadas, tradicionalmente, como útiles herramientas para proporcionar vocabularios controlados y organizarlos pseudoformalmente. Dichas formas no son suficientes en el contexto tecnológico actual, consecuencia de que las ontologías ofrecen la posibilidad de crear descripciones ricas en conocimiento, mientras que las formas de estructuración mencionadas con anterioridad sólo proporcionan parte de las funcionalidades requeridas por este nuevo escenario tecnológico (WIELINGA, 2001; VILCHES-BLÁZQUEZ, 2007a). Otras ventajas que aporta el desarrollo y uso de ontologías como herramienta se circunscriben a la posibilidad de la reutilización de conocimientos (esto permite el aprovechamiento de ontologías realizadas sobre cualquier área de la IG, consecuencia de que el desarrollo de ontologías refleja formas concretas de ver el mundo) y a la comprobación y mantenimiento de la integridad de las bases de datos geo-espaciales. 5. Conclusiones
Hemos descrito muchas de las problemáticas que presenta la gestión de IG en un escenario donde se está incrementando de forma sustancial tanto la producción de datos como su diseminación e intercambio. Iniciativas legales como la Directiva INSPIRE [6] o el recientemente aprobado Sistema Cartográfico Nacional [7] están propiciando la publicación, al menos por parte de las Administraciones Públicas, de IG. Actualmente, como se ha visto, en muchos de los geoportales abiertos ya es posible superponer capas de información que describen el mismo fenómeno pero que han sido producidos de
734
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
forma independiente y descoordinada. El resultado añade aún más complejidad, si cabe, a la existente. Por ello, se ha descrito el enfoque ontológico y su aplicación a la IG. Las ontologías constituyen el complemento ideal para los SIG Web y las IDE, más aún una vez que éstos comienzan a extenderse, concediendo acceso público y abierto a la geoinformación mediante múltiples servidores y servicios y, en la medida en que pueden contribuir de forma efectiva y práctica, a mejorar la gestión de la información y, por tanto, ayudar en los procesos de toma de decisiones en la planificación y gestión territorial. En definitiva, las ontologías van a aportar muchas utilidades al mundo de la IG, entre las que destacan, según TORRES (2003), la mejora en la comunicación, habida cuenta de su dedicación a reducir la confusión terminológica y conceptual en el ámbito del dominio geográfico, y la interoperabilidad semántica, ya que las ontologías potenciarán el intercambio de datos geográficos gracias a la semántica que se encuentra en ellas. 6. Agradecimientos
Este trabajo ha sido financiado parcialmente por el proyecto del Plan Nacional "GeoBuddies" (TSI2007-65677C02) y el Convenio Bilateral UPM-IGN 2007-2008. 7. Notas [1] <http://www.enciclopedia.cat/> [2] <http://www.rae.es> [3] <http://www.idee.es> [4] <http://www.w3.org/> [5] <http://www.w3.org/2004/OWL/> [6] Directiva 2007/2/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 14 de marzo de 2007, por la que se establece una infraestructura de información espacial en la Comunidad Europea (INSPIRE) <http://www.idee.es/resources/leyes/INSPIRE.pdf> [7] Real Decreto 1545/2007, de 23 de noviembre, por el que se regula el Sistema Cartográfico Nacional (BOE de 30 de noviembre de 2007). <http://www.boe.es>
8. Bibliografía
BERNAD, L.; EINSPANIER, U.; HAUBROCK, S.; HÜBNER, S.; KUHN, W.; LESSING, R.; LUTZ, M.; VISSER, U. (2003) “Ontologies for intelligent search and semantic translation” En Spatial Data Infrastructures, Photogrammetrie Fernerkundung - Geoinformation (6). EUROPEAN PARLIAMENT AND THE COUNCIL OF THE EUROPEAN UNION (2000) Directive 2000/60/EC of the European Parliament and of the Council for establishing a framework for Community action in the field of water policy. Brussels, p 72. GÓMEZ-PÉREZ, A.; FERNÁNDEZ-LÓPEZ, M.; CORCHO, O. (2003). Ontological Engineering: with examples from the areas of knowledge management, e-commerce and the Semantic Web. London. Springer-Verlag. GÓMEZ-PÉREZ A., RAMOS J., RODRÍGUEZ-PASCUAL A., VILCHESBLÁZQUEZ L.M. (2008) “The IGN-Case: Integration through a Hidden Ontology. Spatial Data Handling - SDH’08”. Montpellier, France. En prensa
735
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
GREENWOOD J, HART G. (2003) “Sharing Feature Based Geographic Information A Data Model Perspective”. En 7th Int'l Conference on GeoComputation. United Kingdom. GUIMET, J.: (2003) “Internet, información y territorio”. En Proceedings del 1er Congreso Internacional sobre Territorio y Ciudad. La metrópolis presente y futura. Barcelona. INTERNATIONAL STANDARDS ORGANIZATION (1985) ISO 5964:1985 Documentation - Guidelines for the establishment and development of multilingual thesauri. INTERNATIONAL STANDARDS ORGANIZATION (1986) ISO 2788:1986 Guidelines for the establishment and development of monolingual thesauri. INTERNATIONAL STANDARDS ORGANIZATION (2005) ISO 19110 Geographic information -- Methodology for feature cataloguing. MIZOGUCHI R, VANWELKENHUYSEN J, IKEDA M (1995) “Task ontology of reuse of problem solving knowledge”. Towards Very Large Knowledge Bases: Knowledge Building & Knowledge Sharing, pp. 46-59. NOY, N. F.; MCGUINNESS, D. L. (2001) “Ontology Development 101: A Guide to Creating Your First Ontology”. Stanford Knowledge Systems Laboratory Technical Report KSL-01-05 and Stanford Medical Informatics Technical Report SMI-20010880. OGC (2003) OpenGIS Reference Model, Version 0.1.2, OGC Inc. Wayland, MA, USA. STUDER, BENJAMINS, FENSEL (1998). “Knowledge Engineering: Principles and Methods”. Data and Knowledge Engineering. 25, pp. 161-197. THOMAS R. GRUBER. (1993) “A Translation Approach to Portable Ontology Specifications”. Knowledge Acquisition, 5(2), pp.199-220. TORRES RODRÍGUEZ, N. (2003) Imágenes en la web semántica: estándares, aplicaciones y organización de sitios en la red. Universidad Carlos III de Madrid. (Tesina). VAN HEIJST G, SCHREIBER A, WIELINGA B (1997) “Using explicit ontologies in KBS development”. Int. J. of Human-Computer Studies, 46(2/3):183-292. VILCHES-BLÁZQUEZ, L.M., MARTINS, B., WYTTENBACH, A., POVEDA, M.A., ÁLVAREZ, M., LUZIO, J., AND BORBINHA, J. (2007a) Geographical and historical thesauri: The state of the art, 2007. DIGMAP Deliverable D2.1 VILCHES BLÁZQUEZ LM, BERNABÉ POVEDA MA, SUÁREZ FIGUEROA MC, GÓMEZ-PÉREZ A, RODRÍGUEZ PASCUAL A F (2007b) “Towntology & hydrOntology: Relationship between Urban and Hydrographic Features in the Geographic Information Domain”. Ontologies for Urban Development Ed. Teller, J.; Roussey, C.; Lee, J. Springer-Verlag, 2007. ISBN: 978-3-540-71975-5. WIELINGA, B. J.; SCHREIBER, A. TH.; WIELEMAKER, J.; SANDBERG, J. A. C. (2001) “From thesaurus to ontology. International Conference on Knowledge Capture” En Proceedings of the 1st international conference on Knowledge capture. Victoria, British Columbia, Canada. Pages: 194 – 201. ISBN:1-58113-380-4
736
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
LA COMPRESSIÓ AMB PÈRDUA EN IMATGES DESTINADES A LA GENERACIÓ DE CARTOGRAFIA TEMÀTICA: NOUS RESULTATS 1
Alaitz Zabala1 i Xavier Pons1,2 Dept. Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona 2 Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals
Resum: La compressió d’imatge amb pèrdua (e.g., JPEG i JPEG2000) permet elevades compressions (fins i tot reduint la imatge a menys d’un 10% de la seva grandària original) tot mantenint una qualitat notable. Tanmateix, hi ha hagut poques anàlisis quantitatives de les implicacions d’aquestes compressions quan s’utilitza classificació digital d’imatges per a generar cartografia temàtica. A fi d’avaluar i reflexionar sobre les implicacions de la compressió, s’han cartografiat dues àrees amb diferents nivells de fragmentació espacial i dos tipus de paisatge principals: conreus i zones forestals. Cada una d’aquestes àrees s’ha analitzat utilitzant quatre escenes d’imatges Landsat i algunes variables topo-climàtiques. Els resultats mostren la influència de la compressió en la qualitat de la cartografia temàtica generada usant paràmetres quantitatius habituals (encert global i àrea classificada), així com consideracions visuals (modificació de l’efecte sal i pebre en la cartografia resultant). 1. Introducció 1.1 Imatges de Teledetecció i SIG
Des del inici de la seva utilització, el 1915, la fotografia aèria es va convertir en una molt benvolguda font de dades per a totes les activitats relacionades amb el coneixement o la gestió del territori. Més tard, i gràcies als avenços en les telecomunicacions, l’aeronàutica i els sistemes sensors, va aparèixer l’observació espacial, que des d’inicis de la dècada de 1970 proporciona imatges periòdiques de la superfície terrestre. Els programes espacials de diferents països i agències internacionals han ajudat sens dubte a fer evolucionar la tecnologia fins al que avui es coneix com a Teledetecció (Remote Sensing en anglès), una poderosa eina per al control i monitoratge del territori i els recursos naturals, entre moltes altres aplicacions pràctiques (Chuvieco 2002). La Teledetecció proporciona, probablement, la més enorme font de dades de la qual la humanitat disposa sobre el planeta. I aquesta generació de dades continua creixent a un ritme vertiginós, no només perquè els satèl·lits existents segueixen enviant imatges, sinó també perquè es llancen nous satèl·lits, en molts casos capaços de generar encara més informació, bé sigui per augment de resolució espacial (el QuickBird, llançat a l’octubre de 2001 genera imatges de 60 cm de resolució espacial), de la resolució temporal (la segona generació de Meteosat proporciona imatges cada 15’ enfront dels 30’ del seu predecessor), o de la resolució espectral (el Terra, llançat a la fi de 1999, disposa d’informació en 36 bandes en el seu instrument MODIS, i ja es comença a parlar de sensors amb milers de bandes), etc. Com resulta fàcil intuir, aquest procés comporta enormes possibilitats d’aplicació, però també una important problemàtica de maneig de tota aquesta informació i una creixent necessitat de mètodes de compressió que permetin disminuir el volum de dades emmagatzemades sense disminuir significativament la qualitat de les imatges per a aplicacions posteriors.
737
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
1.2 Problemàtiques associades a l’ús d’imatges de Teledetecció
Com s’ha apuntat, un dels problemes de la Teledetecció és l’emmagatzematge i tractament de les imatges multi i hiperspectrals, majoritàriament a causa del gran volum de dades que representen. Per exemple, per a tenir una sola cobertura de tota Catalunya amb un sensor amb 1 metre de resolució espacial i un total de 10 bandes amb una profunditat de 8 bits per banda suposa un total d’uns 720 Gigabyte, i si demanem una resolució temporal mensual de les dades es tornen quasi 8600 vegades majors per a un sol any. L’ús d’un sistema de compressió amb pèrdua que arribés a una raó de compressió de dos ordres de magnitud (entre 100:1 i 300:1, aproximadament) permetria reduir dràsticament tant el cost d’emmagatzematge com el temps de processat i transmissió. La tècnica consisteix a determinar quins elements d’informació de cada banda són rellevants per a la presa de decisions que es pretén (Landgrebe 2000). Per a això és necessari establir relacions espacials, referint-nos a un espai determinat pel nombre de bandes i la resolució en cadascuna d’elles. Fins al moment no ha estat molt habitual en la comunitat de la Teledetecció l’ús de tècniques de reducció de dades, a causa del temor de descartar informació que pugui resultar important per a processos posteriors. Aquesta lògica preocupació de no perdre informació ha fet que l’Anàlisi de Components Principals (PCA) probablement sigui el mètode més utilitzat donat que la selecció d’informació es produeix sobre la base d’un criteri estadístic de retenció de variància (Lee et al. 1990). No obstant això, i donat el gran volum d’informació actualment disponible, sembla raonable insistir en la investigació en tècniques que permetin la reducció d’aquest volum, però combinades amb estudis que avaluïn adequadament les implicacions en la qualitat de la informació extreta i no només sobre la base d’una simple valoració subjectiva del seu aspecte visual. 1.3 Estat actual
La compressió no conservativa d’imatges és una de les tècniques de reducció de dades més potents. A partir de la seva aparició, el format JPEG (Wallace 1991, Pennebaker et al. 1993 i ISO/IEC 10918-12 1994) es va convertir en l’estàndard de facto per a la compressió d’imatges amb pèrdua. L’aparició de noves tècniques, la majoria d’elles basades en la transformada wavelet (EZW, SPIHT), han generat la necessitat de definir i implementar un nou estàndard de compressió: el JPEG 2000 (Taubman & Marcellin 2002 i ISO/IEC 15444-1 2000), també basat en transformada wavelet i d’introducció relativament recent en Teledetecció. Cal destacar que tant el JPEG clàssic com el JPEG 2000 incorporen també la possibilitat de realitzar compressió sense pèrdua, tot i que aquesta opció, com és d’esperar, no pot assolir raons de compressió tan elevades com en la compressió amb pèrdua. El JPEG 2000 ofereix nombrosos avantatges sobre el JPEG clàssic (Aboufadel 2001 i Adams 2001): aquest estàndard suporta compressió amb i sense pèrdua d’una component (imatges en escala de grisos) o de diverses components (imatges en color o multispectrals, per exemple). D’altra banda, permet assolir raons de compressió molt més elevades i, a més, permet recuperar imatges a diferents resolucions i mides a partir del mateix fitxer comprimit (JPEG només pot recuperar imatges a la resolució fixada). Un altre avantatge de JPEG 2000 és la seva capacitat de definir àrees d’interès (ROI, region of interest en anglès) que es comprimeixen en menor grau (amb major qualitat).
738
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Més enllà de la pròpia definició d’un format que comprimeixi amb o sense pèrdua, no són gaire abundants les investigacions encaminades a definir numèricament la qualitat dels resultats basats en imatges comprimides, i, encara menys, en un entorn de Teledetecció i SIG. En referència a la qualitat geomètrica i visual de la imatge després d’aplicar compressió no conservativa, Li et al. (2002) conclouen que amb compressions menors a 10:1 en JPEG (raó de compressió de 0.10) la qualitat visual de la imatge és encara excel·lent i per això la pèrdua de qualitat és acceptable per a la majoria d’aplicacions fotogramètriques. D’altra banda, Shih & Liu (2005) realitzen un estudi sobre generació de Models Digitals d’Elevacions a l’anterior però usant alhora el JPEG i el JPEG 2000; i conclouen que aquesta pèrdua en la qualitat relacionada amb l’augment en la riquesa textural de la imatge és més acusada en JPEG que en JPEG 2000 i que, en totes les mesures de qualitat de la imatge, JPEG 2000 obté millors resultats que JPEG clàssic, especialment a elevades raons de compressió. Respecte a la qualitat temàtica de les classificacions obtingudes després d’aplicar compressió no conservativa, els resultats de les encara poques investigacions realitzades són relativament dispars. Així, Paola & Schowengerdt (1995) suggereixen que es poden obtenir classificacions de qualitat (al voltant de 83% d’encert de la classificació a partir de la imatge comprimida respecte la classificació a partir de la imatge original) amb imatges comprimides amb una raó de 7.1:1 (raó de compressió de 0.14) o fins i tot major depenent del tipus d’imatge i del mètode de classificació emprat (usant JPEG clàssic). En la mateixa línia, Tintrup et al. (1998) obtenen un encert de 95% per a compressions menors, de 2.5:1 (raó de compressió de 0.4). D’altra banda, el mateix estudi de Paola & Schowengerdt (1995) admet que encara que les classificacions mantenen l’aparença global, l’efecte de suavització (smoothing effect en anglès) té tendència a eliminar la majoria de detalls píxel a píxel. En la mateixa línia de resultats, les conclusions de l’estudi de Pérez et al. (2003) desaconsellen l’ús d’imatges amb compressió no conservativa en mètodes de classificació ja que comproven que s’obté un encert de només un 70%, en el millor dels casos i per a compressions de 6.16:1 (raó de compressió de 0.16). Així, el nombre de treballs que permeti contrastar la hipòtesi de si pot es utilitzar compressió no conservativa sense efectes importants sobre l’anàlisi visual o digital és encara massa escàs, i sovint els treballs presenten llacunes metodològiques importants. Com a exemple, l’estudi de Xu et al. (2003) utilitza una sola imatge pancromàtica d’Ikonos per a establir una classificació de només 9 categories i suggereix que és possible reduir el nombre de nivells de gris de la imatge fins 16 sense perjudicar el resultat de la classificació. No obstant això, com els propis autors apunten, aquestes conclusions, basades en una situació molt simplificada (1 banda i 1 data), són prematures ja que encara és necessari realitzar estudis amb un major nombre de bandes espectrals i amb imatges de diferents dates, diferents estratègies d’obtenció de la cartografia, etc.
739
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
2. Objectius
L’objectiu d’aquesta comunicació és estudiar i quantificar els efectes de diferents tècniques de compressió no conservativa (amb pèrdua) en el tractament digital sobre imatges obtingudes per sensors remots, considerant diferents escenaris geogràfics i diferents nivells de compressió. Es vol donar especial importància a l’avaluació de l’usabilitat de la cartografia temàtica generada en aquest procés. S’han seleccionat diverses àrees de test, d’un mínim de 50 000 ha cadascuna, representatives de la diversitat geogràfica i paisatgística del país, que s’han distribuït segons dos grans tipus de paisatge (forestal i agrícola). Aquestes imatges han estat sotmeses a compressió no conservativa que comportarà una pèrdua d’informació variable. Els mètodes de compressió que s’avaluaran seran: 1/ JPEG clàssic i 2/ JPEG 2000 (basat en la transformada wavelet). Cada ítem del banc de dades se sotmetrà a anàlisi digital per a quantificar la divergència en els resultats que suposa el treball amb imatges comprimides amb pèrdua. L’anàlisi dilucidarà, doncs, les implicacions per a la cartografia resultant de forma global, deixant per a posteriors estudis l’atenció als resultats en els diferents tipus de categories. 3. Material i mètodes 3.1 Àrees i escenes utilitzades
S’ha escollit dues àrees de grandària mitjana amb diferent grau de fragmentació espacial per a cada tipus de paisatge: forestal i agrícola. La situació de les 4 zones es mostra a la Figura 1. Figura 1: Situació de les zones utilitzades per a l’estudi
740
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Totes les zones s’han analitzat usant imatges del sensor ETM+ (Landsat-7 llançat el 15 d’abril de 1999) i del sensor TM (Landsat-5 llançat l’1 de març de 1994, sensor TM encara operatiu). El sensor ETM+ es va espatllar el 31 de maig de 2003 (error a l’Scan Line Corrector) i, per tant, les imatges usades després d’aquesta data són TM. Per a cada zona s’han escollit 4 o 5 imatges (dates) tenint cura que aquestes estiguessin distribuïdes al llarg de tot l’any per a treure profit de la diferent resposta espectral de les diferents cobertes al llarg del seus cicles fenològics anuals i poder augmentar així la capacitat de la classificació per a discriminar cobertes. Totes les imatges s’han corregit geomètricament i radiomètricament. La primera àrea forestal és la zona de la Garrotxa-Ripollès i es va analitzar usant les imatges de les dates: 12-03-2003, 26-04-2002, 13-06-2002 i 16-08-2002. La segona àrea sobre zones forestals, més fragmentada, és la zona de Maresme-Vallès analitzada amb les imatges: 12-03-2003, 13-06-2002, 26-07-2003 i 11-08-2003. Les dues zones forestals es troben sobre la passada 197 i l’escena 31 de la imatge Landsat. La Figura 2 mostra la situació de les dues àrees d’estudi en zones forestals sobre una composició RGB d’aquestes imatges. La primera àrea agrícola és situada al Segrià i la segona, més fragmentada, és la zona del Pla d’Urgell. Ambdues zones s’han analitzat usant les imatges de les dates 16-052004, 17-06-2004, 19-07-2004, 23-10-2004 i 08-11-2004. Les dues zones agrícoles es troben sobre la passada 198 i les escenes 31 i 32 de la imatge Landsat. La Figura 3 mostra la situació de les dues àrees d’estudi en zones agrícoles sobre una composició RGB d’aquestes imatges (mosaic de les dues escenes). Figura 2: Situació de zones forestals sobre una composició RGB (4, 5, 3), imatge TM de l’11-08-2003
741
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 3: Situació de zones forestals sobre una composició RGB (4, 5, 3), imatge TM de l’11-08-2003
3.2 Compressió i descompressió d’imatges
a) Mesura de compressió Com a mesura inicial de compressió s’utilitza la Raó de Compressió (CR: compression ratio) que es defineix com la mida del fitxer comprimit dividit per la mida del fitxer original i se sol expressar en tant per 1 o en tant per cent. Per exemple si un fitxer que ocupa 10 Mb es comprimeix i ocupa 2 Mb, la seva raó de compressió és 0.2, 20% o es pot expressar com la relació 5:1 (per indicar que la imatge sense comprimir és cinc vegades més gran que la imatge comprimida). S’usa aquesta mesura donat l’objectiu aplicat de la recerca, que intenta arribar a obtenir pautes de compressió pels usuaris de les imatges. Cal notar, però, que una mateixa de raó de compressió pot significar una major o menor pèrdua de la qualitat visual de la imatge segons les seves característiques. Aquesta mesura de la diferència de valors entre les imatges comprimides i les imatges originals s’avalua amb el PSNR (Peak Signal-toNoise Ratio). b) Procés de compressió La compressió de les imatges es realitza mitjançant l’aplicació JPEIMG de MiraMon, pel format JPEG, i amb l’aplicació BOÍ (desenvolupada pel Departament d'Enginyeria de la Informació i de les Comunicacions, dEIC) per al format JPEG 2000. L’exemple mostrat és una imatge comprimida en J2K a una raó de compressió de 0.01. El format de compressió JPEG usa imatges de tipus byte (8 bits/píxel i per banda espectral), i per aquest motiu hem considerat necessari executar tota la bateria de classificacions en aquest format, de manera que les imatges originals es transformessin a aquest format usant un estirament lineal abans de realitzar les classificacions.
742
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Per a totes les imatges comprimides es recuperen i documenten les metadades del procés de compressió realitzat sobre les mateixes (estàndard ISO 19115 (2003) i ampliacions del perfil del Gestor de MetaDades de MiraMon). 3.3 Classificació
Sobre les imatges de cada una de les zones d’estudi (després de la compressió, si s’escau) s’aplica una màscara obtinguda a partir del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (Burriel et al. 2002) per classificar només les zones forestals o agrícoles (segons convingui). La metodologia de classificació ha estat dissenyada per augmentar el seu encert (Moré et al. 2004, Serra et al. 2006) i es realitza una classificació híbrida que usa els mòduls IsoMM i ClsMix del MiraMon. Finalment s’avaluen els resultats de la classificació a partir d’àrees de test independents. Tant les àrees d’entrenament (usades en la segona part de la classificació híbrida) com les àrees de test són obtingudes del Mapa d’Hàbitats de Catalunya (MHC), i són sotmeses a un tractament estadístic per garantir-ne la seva qualitat. Per a les zones forestals, la llegenda objecte de la classificació conté 20 categories, però no totes les categories són presents a les dues zones. La descripció de les categories prové del MHC però ha estat lleugerament modificada i en alguns casos arriba a diferenciacions a nivell d’espècie. Per exemple, algunes de les categories que es classifiquen, i sense fer-ne un llistat exhaustiu, són: alzinars, boscos caducifolis mixts, rouredes, diversos tipus de pinedes (pi negre, roig, pinastres), bosquines i diversos tipus de prats. Per a les zones agrícoles, la llegenda objecte de la classificació conté 6 categories, totes presents a les dues zones d’estudi. La descripció de les categories prové de la informació de les parcel·les continguda a les Declaracions Úniques Agràries (abreujat com DUN); però també lleugerament modificada. Per comprovar l’efecte de les variables topo-climàtiques i de la compressió als resultats de la classificació s’han contemplat diversos escenaris segons: - El tipus d’imatges utilitzades en la classificació: R per a classificacions només amb variables radiomètriques i RTC o RHN per a classificacions amb altres variables (topo-climàtiques per les zones forestals i NDVI i humitat per les zones de conreus) - El mètode de compressió utilitzat: JPG o J2K (per a JPEG2000) Per cada escenari s’han realitzat les classificacions a diverses raons de compressió (CR) i en tots els escenaris s’han utilitzat els mateixos valors dels paràmetres de classificació, aquells que maximitzen l’encert a la classificació de les imatges originals (sense compressió). 4. Resultats 4.1 Avaluació quantitativa de les classificacions obtingudes
Els resultats per a les zones forestals es mostren a la Figura 4 i els resultats per a les zones agrícoles a la Figura 5. Per cada zona es mostren el percentatge d’àrea
743
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
cartografiada obtingut per les classificacions, i l’encert global dels píxels classificats, ambdós en funció de la raó de compressió (CR). Figura 4: Resultats per a les zones forestals: Àrea cartografiada (gràfic superior) i Encert global (inferior) per la zona de la Garrotxa-Ripollès i Maresme-Vallès Àrea cartografiada - zones agrícoles
% 88.00 86.00 84.00
R - JPG, Segrià
82.00
RHN - JPG, Segrià 80.00
R - J2K, Segrià
78.00
RHN - J2K, Segrià
76.00
R - JPG, Pla d'Urgell RHN - JPG, Pla d'Urgell
74.00
R - J2K, Pla d'Urgell 72.00
RHN - J2K, Pla d'Urgell
70.00 68.00 66.00 1
0.9
0.8
0.7
0.6
0.5
0.4
0.3
0.2
0.1
0 CR
Encert global - zones agrícoles
% 100.00 98.00 96.00 94.00
R - JPG, Segrià 92.00
RHN - JPG, Segrià R - J2K, Segrià
90.00
RHN - J2K, Segrià R - JPG, Pla d'Urgell
88.00
RHN - JPG, Pla d'Urgell 86.00
R - J2K, Pla d'Urgell RHN - J2K, Pla d'Urgell
84.00 1
0.9
0.8
0.7
0.6
0.5
0.4
0.3
0.2
0.1
0 CR
En tots els gràfics es mostra en blau (fosc o clar segons la zona) les classificacions que només inclouen radiometria (escenari R) i en vermell/taronja (segons la zona) les classificacions que també inclouen altres variables (escenaris RTC i RHN). La línia contínua indica el mètode de compressió JPEG clàssic mentre que la línia discontínua mostra els resultats pel que fa al mètode JPEG 2000 (J2K). La taula 1 indica les CR òptimes en cada escenari de compressió (JPG o J2K) i per cada escenari de classificació (R o RTC/RHN) així com els efecte d’aquesta compressió sobre CR més elevat que no afectés (o afectés poc) a l’encert i l’àrea classificada.les classificacions realitzades. Aquesta CR òptima s’ha escollint intentant agafar sempre el CR més elevat que no afectés (o afectés poc) a l’encert i l’àrea classificada. 744
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 5: Resultats per a les zones agrícoles: Àrea cartografiada (gràfic superior) i Encert global (inferior) per la zona de la Segrià i Pla d’Urgell
Àrea cartografiada - zones forestals
% 90.00 88.00 86.00 84.00
R - JPG, Garrotxa-Ripollès
82.00 80.00 78.00 76.00
RTC - JPG, Garrotxa-Ripollès R - J2K, Garrotxa-Ripollès RTC - J2K, Garrotxa-Ripollès R - JPG, M aresme-Vallès
74.00 72.00 70.00 68.00 66.00 64.00 62.00 60.00
RTC - JPG, M aresme-Vallès R - J2K, M aresme-Vallès RTC - J2K, M aresme-Vallès
1
0.8
0.6
0.4
0.2
0 CR
Encert global - zones forestals
% 94.00 92.00 90.00
R - JPG, Garrotxa-Ripollès
88.00
RTC - JPG, Garrotxa-Ripollès 86.00
R - J2K, Garrotxa-Ripollès
84.00
RTC - J2K, Garrotxa-Ripollès
82.00
R - JPG, M aresme-Vallès
80.00
RTC - JPG, M aresme-Vallès R - J2K, M aresme-Vallès
78.00
RTC - J2K, M aresme-Vallès
76.00 74.00 72.00 1
0.8
0.6
0.4
0.2
0 CR
Els resultats obtinguts en aquesta recerca (mostrats a la taula 1) indiquen que: - En zones forestals, i si es vol emprar JPEG clàssic, s’aconsella comprimir les imatges si es treballarà amb un escenari de classificació que utilitzi només variables radiomètriques (fins a una CR 0.20-0.10) però es desaconsella si es volen usar també variables topo-climàtiques. - En zones forestals, i si es vol emprar JPEG 2000, s’aconsella també comprimir les imatges si es treballarà amb un escenari de classificació que utilitzi només variables radiomètriques (fins a una CR 0.10-0.05) però no es recomana especialment si es volen usar també variables topo-climàtiques (fins a una CR 0.30).
745
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
-
En zones agrícoles, i si es vol emprar JPEG clàssic, s’aconsella comprimir les imatges si es treballarà amb un escenari de classificació que utilitzi només variables radiomètriques (fins a una CR 0.20) i es desaconsella si es volen usar també altres variables en la classificació (NDVI i humitat). En zones agrícoles, i si es vol emprar JPEG 2000, no es recomana especialment comprimir les imatges ni en un escenari de classificació que utilitzi només variables radiomètriques (fins a una CR 0.30) ni si es volen usar també altres variables en la classificació (NDVI i humitat, fins a una CR 0.40).
-
Taula 1: Resum de les compressions admeses i els efectes d’aquesta compressió sobre la classificació, per als dos tipus de paisatge i els diferents escenaris estudiats
Radiometria i altres variables
Només Radiometria
Compressió admesa JPEG
J2K
++ CR 0.200.10 ++ CR 0.100.05
JPEG
+ CR 0.50
J2K
+ CR 0.30
Zones forestals Efectes sobre classificació =+ Àrea: similar o màxim + 2.6 Encert: similar o màxim + 1.3 + Àrea: + 1.2 Encert: màxim + 2.4 +/Àrea: ± 1.2 Encert: similar o - 0.3 =+ Àrea: similar o màxim + 1.2 Encert: similar o màxim + 0.6
Zones agrícoles Efectes sobre classificació ==+ Àrea: similar o màxim + 2.1 Encert: similar = Àrea: + 0.7, - 1.2 Encert: igual
Conclusió
Compressió admesa
Sí
++ CR 0.20
Sí
+ CR 0.30
No
-
-
No
Sí*
+ CR 0.40
=+ Àrea: ± 0.6 Encert: similar
Sí*
Conclusió
Sí
Sí*
4.2 Avaluació qualitativa de les classificacions obtingudes
El PSNR és un indicador de la diferència entre dues imatges. La compressió no conservativa modifica els valors originals de la imatge, de manera que la imatge comprimida no és exactament igual a la imatge original. El PSNR es mesura en una escala logarítmica de manera que, com més elevats són els valors de PSNR, més similar són les dues imatges comparades. La Figura 6 indica el PSNR mitjà de totes les imatges calculat per a cada raó de compressió i zona. Per a totes les zones es pot comprovar que el PSNR del format de compressió JPEG2000 (línies discontínues) és sempre superior al del format de compressió JPEG. Això vol dir que aconseguint la mateixa disminució de mida del fitxer, JPEG2000 aconsegueix emmagatzemar una imatge més similar a l’original. Aquests resultats ja es mostraven en els resultats quantitatius d’avaluació de les classificacions ja que l’efecte de la compressió en les classificacions a les diferents CR era sempre menor en els escenaris amb compressió JPEG2000.
746
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 6: PSNR de les imatges comprimides respecte les imatges originals per a les zones forestals (superior) i agrícoles (inferior)
PSNR - zones forestals 50
45
40 R - JPG, Garrotxa-Ripollès
35
RT C - JPG, Garrotxa-Ripollès R - J2K, Garrotxa-Ripollès RT C - J2K, Garrotxa-Ripollès
30
R - JPG, Maresme-Vallès RT C - JPG, Maresme-Vallès
25
R - J2K, Maresme-Vallès RT C - J2K, Maresme-Vallès
20 0.7
0.6
0.5
0.4
0.3
0.2
0.1
0
0.2
0.1
0 CR
CR
PSNR - zones agrícoles 45
40 35 R - JPG, Segrià RT C - JPG, Segrià
30
R - J2K, Segrià RT C - J2K, Segrià
25
R - JPG, Pla d'Urgell RT C - JPG, Pla d'Urgell
20
R - J2K, Pla d'Urgell RT C - J2K, Pla d'Urgell
15 0.7
0.6
0.5
0.4
0.3
Des del punt de vista de l’aspecte visual de les imatges i classificacions obtingudes, una característica particularment interessant de les classificacions obtingudes a partir de les imatges comprimides JPEG 2000 (J2K) és que aquestes tenen menor efecte de “sal i pebre”, de manera que, des d’un punt de vista cartogràfic, aquest mètode és més efectiu tant per zones forestals (vegeu Figura 7) com per zones agrícoles. D’altra banda, les imatges comprimides usant JPEG clàssic a raons de compressió reduïdes presenten ben visible l’efecte dels blocs de compressió, tant a les imatges comprimides com a la classificació obtinguda a partir d’aquestes imatges (vegeu Figura 7).
747
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 7: A la dreta es mostren les composicions RGB (4, 5, 3) d’un fragment de la imatge del 1306-2002 sobre la zona forestal de la Garrotxa-Ripollès, i a la dreta la classificació obtinguda. La primera imatge i classificació correspon a les imatges originals, les segones a les imatges JPEG a CR de 0.01 i les darreres a les imatges JPEG2000 també a una CR de 0.01
També és important destacar que a les zones limítrofes entre classes espectrals molt diferenciades, la compressió produeix efectes de barreja que comporten errors en aquestes zones. A la Figura 8 es pot observar que a la classificació basada en JPEG 2000 les zones limítrofes entre la userda (groc) i els cereals d’hivern (blau fosc) i el blat de moro (blau clar) es classifiquen com arbres fruiters (vermell). Figura 8: Efectes de frontera (zona agrícola): composició RGB bandes 4, 5, 3 (superior), classificació original (esquerra) i classificació J2K - CR 0.01 (dreta)
748
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Aquests efectes de frontera tindran especial impacte en futurs estudis de canvis d’usos dels sòl que podran veure emmascarats els seus resultats per la classificació errònia a les zones limítrofes, fet agreujat per la quasi inexistència d’àrees de test a aquestes zones, de manera que no es veu reflectida la disminució de l’encert global. 5. Conclusions
En termes generals, els efectes de la compressió amb pèrdua sobre la cartografia obtinguda no són negatius sempre i quan no se sobrepassin unes raons de compressió massa reduïdes. Ambdues estratègies de compressió (JPEG i JPEG2000) a CR massa reduïdes generen, en primer lloc, efectes visuals que no es reflecteixen en els resultats numèrics de l’avaluació de la classificació (amb els mètodes d’avaluació utilitzats) i, a CR encara més reduïdes, aquests efectes esdevenen notables també en els resultats de l’avaluació de la classificació. 6. Bibliografia
Aboufadel, E. (2001): JPEG 2000: the next compression standard using wavelet technology. http://www.gvsu.edu/math/wavelets/student_work/EF/index.html Adams, M. D. (2001): The JPEG-2000 still image compression standard, ISO/IEC JTC 1/SC 29/WG 1 N2412. 17 Burriel, J.A.; J.J. Ibáñez, X. Pons (2002): “El Mapa de Cubiertas del Suelo de Cataluña: Herramienta para la gestión y la planificación territorial”, en Junta de Andalucía (Ed.): Montes para la sociedad del nuevo milenio. III Congreso Forestal Español. Granada, 3, 83-89. Chuvieco, E. (2002): Teledetección ambiental. Ed. Ariel. Barcelona. 587 p. ISO 19115 (2003): International Standard: Geographic information – Metadata. ISO 19115:2003. Technical Committee 211 ISO/IEC 10918-12 (1994): Digital compressing and coding for continuous-tone still images. ISO/IEC 15444-1 (2000): JPEG 2000 image coding system - Part 1: Core coding system. Landgrebe D. (2000): “Information Extraction Principles and Methods for Multispectral and Hyperspectral Image Data”. In C. H. Chen (Ed.) Information Processing for Remote Sensing. World Scientific Publishing Co. USA. Lee, J.B.; A.S. Woodyatt, M. Berman (1990): “Enhancement of high spectral resolution remote sensing data by a noise-adjusted principal components transform”. IEEE Transactions on Geoscience and Remote Sensing, 28: 295-304. Li, Z.L.; X.X. Yuan, W.K.K. Lam (2002): “Effects of JPEG compression on the accuracy of photogrammetric point determination”. Photogrammetric Engineering and Remote Sensing, 68(8): 847-853. Moré, G.; J.A. Burriel, R. Castells, J.J. Ibáñez, X. Pons, X. Roijals (2004): “Diferenciación de cubiertas de bosque para el Mapa de Cubiertas del Suelo de Catalunya a partir de la clasificación de imágenes Landsat”, Jornadas de inventario y teledetección forestal (INVETEL 2004). Paola, J.D., R.A. Schowengerdt (1995): “The effect of lossy image compression on image classification”. Geoscience and Remote Sensing Symposium, 1995. IGARSS ‘95. ‘Quantitative Remote Sensing for Science and Applications’, International 1: 118 –120.
749
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
Pennebaker, W.B., J.L. Mitchell (1993): JPEG still image data compression standard. Van Nostrand. New York, NY. Pérez, C.; D. Aguilera, A. Muñoz (2003): “Estudio de viabilidad del uso de imágenes comprimidas en procesos de clasificación”. In Perez Utrero, R., P. Martínez Cobo. Teledetección y desarrollo regional. X Congreso Nacional de Teledetección. ISBN: 84-607-8649-8. pp 309-312. Serra, P., G. Moré, X. Pons (2006): "Weighting fidelity versus classified area in remote sensing classifications from a pixel and a polygon perspective" In Seventh International Symposium on Spatial Accuracy Assessment in Natural Resources and Environmental Sciences. 5-7 July. (en premsa) Shih, T.Y.; J.K. Liu (2005): “Effects of JPEG 2000 compression on automated DSM extraction: Evidence from aerial photographs” Photogrammetric Record, 20 (112). Taubman, D.S.; M.W. Marcellin (2002): JPEG 2000: Image compression fundamentals, standards and practice. Kluwer Academic Publishers. Tintrup, F., F. De Natale, D. Giusto (1998): “Automatic land classification vs. data compression: a comparative evaluation”. Geoscience and Remote Sensing Symposium Proceedings, 1998. IGARSS ‘98. 1998 IEEE International, 4: 1751 – 1753. Wallace, G.K. (1991): “The JPEG still picture compression Standard”. Communications of the ACM, 34(4): 30-44. Xu, B.; P. Gong, E. Seto, R. Spear (2003): “Comparison of gray-level reduction and different texture Spectrum encoding methods for land-use classification using a panchromatic Ikonos image”. Photogrammetric Engineering and Remote Sensing, 69(5): 529-536.
750
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
SISTEMA D’INFORMACIÓ TERRITORIAL DE LA PROVÍNCIA DE BARCELONA Carlos Zañartu Bezanilla Cap de l’Oficina Tècnica de Cartografia i SIG Local de l’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona
El projecte SITMUN consisteix en el disseny i implantació d’un Sistema d’Informació Territorial Municipal centralitzat que possibilita als ajuntaments la gestió de la informació relacionada amb el territori en un entorn fàcil i amigable. Es tracta d’aconseguir una eina de gestió territorial centralitzada des d’una entitat supramunicipal, en el nostre cas la Diputació de Barcelona, que arribi als municipis via WEB, utilitzant la tecnologia dels servidors de mapes. Figura 1. Descripció projecte SITMUN
SITMUN: Descripció del projecte (I) Fonts Cartogràfiques
Funcions Centralitzades
Extranet
Ajuntaments
Departaments DIBA
Altres Institucions
Clients
SERVIDOR DE MAPES
Intranet
Internet
Ajuntaments
Departaments DIBA
Ciutadà
Aquests sistema es podria ampliar a totes les cartografies temàtiques d’àmbit municipal que estan produint els serveis interns de la Diputació així com d’altres Institucions com podrien ser: planejament urbanístic, cadastre d’urbana i de rústega, carrerers municipals, parcs naturals, xarxes de clavegueram i enllumenat públic, plans d’accessibilitat i mobilitat, plans de prevenció d’incendis municipals i d’urbanitzacions, projecte SITXELL, auditories mediambientals, cens d’activitats locals, patrimoni cultural, línies elèctriques, xarxa de gas natural, plans de protecció civil municipal, etc. El projecte SITMUN, com a solució, permet als municipis funcions de visualització i impressió de les diferents cartografies, consulta específica i superposició de cartografies, ampliable a tots els àmbits temàtics. Per altra banda, hi ha d’altres funcions que es gestionen de forma centralitzada per part d’una administració supramunicipal que permet processos d’exportació/importació automàtica de cartografia i dades
751
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
alfanumèriques relacionades amb el territori, processos de validació de la informació, georeferenciació automàtica d’adreces postals i control d’usuaris per assegurar la confidencialitat de les dades protegides. La qualitat de la informació cartogràfica i de les bases de dades permetran una major capacitat d’anàlisi i de gestió territorial, depenent de la informació que tingui disponible el municipi i del seu nivell d’actualització. Figura 2. Esquema funcionament SITMUN
Producció cartogràfica
Fonts Centralitzades
CARTOGRAFIES
Client
MUNICIPI
TEMÀTIQUES
SIT BASES CARTOGRÀFIQUES TOPOGRÀFIQUES
SERVEIS DIBA
1000 5 000
50000
1. El producte final
Es tracta d’una eina de SIT per a la gestió territorial municipal, basada en tecnologia de servidors de mapes via web, que s’instal·la íntegrament (programari i dades) en l’entitat supramunicipal i, a través d’un navegador web, permet el seu accés als usuaris situats en els ajuntaments o en altres ens locals. L’eina SITMUN està composta per dos mòduls principals: • Un visualitzador de cartografia que permet consultar la informació cartogràfica i l’alfanumèrica • Un mòdul administrador que permet gestionar l’accés i disponibilitat de les dades 2. Tecnologia SITMUN
Per la seva naturalesa, es tracta d’un projecte en el qual la tecnologia ocupa un paper molt important. A continuació, es presenta un resum de la tecnologia utilitzada: -
Llenguatges de programació Per al desenvolupament de l’eina, tant del visualitzador com de l’aplicació d’administració, s’han utilitzat llenguatges de programació estàndards de facto, com ara Java, HTML, Javascript i JSP. El principal avantatge d’utilitzar aquests llenguatges és que independitza l’aplicatiu de la plataforma.
752
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
-
Programari servidor de mapes L’element principal requerit en qualsevol sistema d’informació geogràfica o territorial basat en tecnologia web és el programari de servidor de mapes. El correcte funcionament i, sobretot, el bon rendiment d’aquest element són la clau de l’èxit o el fracàs del producte final. En el cas del SITMUN s’ha optat per un servidor de mapes del mercat, després d’haver fet un estudi comparatiu entre diverses opcions i haver valorat sobretot aspectes com la seguretat i l’escalabilitat.
-
Emmagatzematge de la informació espacial Hi ha diverses alternatives per emmagatzemar la informació espacial: fitxers, bases de dades o una solució mixta de les dues anteriors. La Diputació de Barcelona ha optat per integrar la seva cartografia (provinent de fitxers) en una base de dades espacial, amb els objectius següents: • Homogeneïtzar formats • Independitzar la informació de les eines CAD/SIG (interoperabilitat) • Resoldre el problema de la continuïtat, inherent a l’emmagatzematge en fitxers Encara que aquesta solució sembla la millor quant al resultat obtingut, cal tenir en compte que té un cost alt d’implantació, a causa de l’esforç que representa el fet de tractar grans volums d’informació i, sobretot, de processar diferents formats de fitxers per incloure’n les dades en una estructura espacial homogènia, tot mantenint la interoperabilitat; és a dir, fent que pugui ser consultada des de qualsevol eina CAD/SIG.
-
Emmagatzematge de la informació de l’administrador Es tracta d’una base de dades per definir i administrar el sistema (usuaris, disponibilitat de la informació, funcions, etc.). De moment s’han preparat els fitxers de creació d’objectes per als gestors de bases de dades següents: Oracle, SQL Server i PostgreSQL.
3. Implantació SITMUN
Tal com ja s’ha comentat anteriorment, el projecte SITMUN es compon d’una eina per a la consulta i la visualització de la informació territorial (alfanumèrica i gràfica), i una altra eina que permet administrar el sistema. La primera requereix la instal·lació d’un servidor de mapes i d’un magatzem d’informació (servidor de fitxers o base de dades territorial), i la segona necessita disposar d’una base de dades per emmagatzemar i gestionar tota la informació de control del sistema. Totes dues eines han estat dissenyades i implementades per ser utilitzades en entorns web. Els requeriments tècnics per a la implantació del sistema SITMUN inclouen diversos components que poden estar situats en un únic servidor, o distribuïts en diversos servidors. És molt important assegurar la compatibilitat entre les versions de cadascun dels components, que són els següents: • Emmagatzematge de dades del SIT • Servidor de mapes • Servidor web i d’aplicacions • Sistema operatiu • Administrador SITMUN • Visualitzador SITMUN
753
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 3. SITMUN implantació
SITMUN: Implantació
Servidor dades Opció 1
Client JavaScript
Shapefiles Servidor SITMUN Servidor HTTP+Servlets
Internet
Opció 2
Servidor dades
SITMUN
Oracle Locator
ArcIMS
Servidor dades Opció 3
ArcSDE
4. Cartografies SITMUN
Per obtenir un millor rendiment en la utilització de SITMUN, les cartografies han de complir uns requisits en el model de dades, tant si es tracta de bases cartogràfiques com de cartografies temàtiques. Les bases cartogràfiques compatibles amb el SITMUN són les que tenen una estructura de dades única i estan realitzades amb criteris tècnics unificats, la E=1:1000 (DIBAICC), la E=1:5000 (ICC) i la E=1:50000 (ICC). La resta de bases cartogràfiques no són compatibles. Pel que fa a les cartografies temàtiques, aquestes han d’estar construïdes sobre les bases cartogràfiques abans esmentades i disposar d’un model de dades únic per cada àmbit temàtic. 5. Cartografia cadastral urbana
La cartografia cadastral urbana es una cartografia realitzada per la Direcció General del Cadastre amb l’objectiu d’ubicar les parcel·les cadastrals sobre el territori , però, a més és una cartografia que serveix de base per gestionar d’altres cartografies temàtiques del sòl urbà, com per exemple el planejament urbanístic, les llicencies d’obres,..., ja que ens aporta el polígon parcel·la. Els criteris d’elaboració de la cartografia cadastral no són els mateixos que els de les bases cartogràfiques urbanes E=1:1000, i per tant quan es superposen sovint no
754
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
coincideixen. Per obtenir doncs una cartografia parcel·laria (amb el polígon parcel·la) s’ha de fer un bolcat de cadastre. Per resoldre aquest problema la Diputació de Barcelona, mitjançant l’Organisme de Gestió Tributària, cedeix a la Direcció General del Cadastre les bases topogràfiques E= 1:1000 amb l’objecte de que siguin utilitzades com a base per a la realització de la cartografia cadastral. Figura 4. Cartografia cadastral urbana sobre, cartografia urbana E=1:1000 + carrerer
Figura 5. Cartografia urbana E=1:1000 sobre ortofoto
Cartografia urbana E=1:1000 sobre ortofoto (foto_6.jpg)
755
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Figura 6. Cartografia cadastral rústega sobre cartografia 1:5000
6. Planejament urbanístic municipal
Per incorporar al SITMUN la cartografia de planejament urbanístic municipal (POUM), amb l’objecte de gestionar-ho i elaborar informes urbanístics de forma automàtica, ha d’estar realitzat segons el plec de la DGU (Direcció General d’Urbanisme) “Criteris per a la sistematització dels codis d’identificació en el planejament urbanístic, Maig 2005”, dibuixat sobre la base topogràfica E=1:1000 (plec DIBA-ICC) i la normativa en base de dades. Els municipis que disposin d’un planejament antic, no es podrà adaptar al SITMUN i per tant s’introduirà com a cartografia de referència escanejada i la normativa com un text associat. Foto 7. POUM
756
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Foto 8. Planejament territorial SITPU
Foto 9. Buffer lineal amb parcel·les afectades
757
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008 Foto 10. Buffer perimetral sobre parcel·laria cadastral amb parcel·les afectades
7. Innovació nous mòduls SITMUN
Per tal d’ampliar els avantatges de la utilització d’aquesta eina s’estan afegint nous mòduls de gestió del territori que s’integren automàticament al SITMUN. Aquest és el cas del mòdul de manteniment de carrers i també el mòdul de gestió d’inventari de serveis i equipaments municipals. - Mòdul de manteniment de carrerers: aquest mòdul disposa d’un conjunt d’eines que permeten escollir els elements que es volen revisar i editar, així com guardar els canvis realitzats. - Mòdul de manteniment de serveis i equipaments: aquest mòdul és accessible des d’extranet, amb autenticació d’usuari i contrasenya, pels diferents usuaris dels ajuntaments que ens ho hagin sol·licitat. La cartografia dels serveis i equipaments és de tipus PUNT i es pot definir amb la visualització de la cartografia urbana, l’ortofoto i els carrers com a suport gràfic. Aquest mòdul permet l’alta de nous elements, modificacions d’elements i esborrat o baixa d’elements existents. 8. Adhesió
L’adhesió al SITMUN és pot fer a dos nivells, a la xarxa local i a la xarxa europea. Xarxa Local SITMUN
La Xarxa Local la constitueixen la Diputació de Barcelona amb els municipis, consells comarcals i altres ens locals de la província.
758
Segon Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008
L'Adhesió a la Xarxa Local SITMUN La Xarxa és un instrument que promou l'ús del sistema d'Informació Territorial Municipal als municipis i altres ens locals de la província de Barcelona. Objectius de la Xarxa: - Promoure la participació en la xarxa. - Posar a l'abast dels ajuntaments una eina que els faciliti la gestió territorial del seu municipi. - Promoure l'intercanvi d'experiències i necessitats entre els ajuntaments com a usuaris de la Xarxa Local SITMUN. - Donar suport en la preparació de cartografies per introduir al SITMUN, per tal de garantir-ne la seva homogeneització. - Permetre l'accés a l'aplicació SITMUN, mitjançant tecnologia web. - Assegurar el compliment de la Llei de protecció de dades personals i la Llei de propietat intel·lectual a què està subjecte la cartografia. - Ser un marc de debat i d'intercanvi d'experiències per sumar esforços i rendabilitzar recursos. 9. Indicadors Xarxa Local SITMUN de la Diputació de Barcelona
Municipis adherits xarxa Consells comarcals i Ens locals
230 13
APLICACIÓ SITMUN: Núm municipis intranet Núm municipis extranet Núm Consells Comarcals i Ens Locals Núm Consorcis i Mancomunitats Núm. Municipis amb manteniment carrerers
311 230 5 3 85
Número d’usuaris: Cartografies carregades a nivell provincial Cartografies carregades a nivell municipal
26 1780
759
Persuasive Cartography in the Era of the Internet Mark Monmonier Maxwell School of Citizenship and Public Affairs, Syracuse University
Electronic Cartography ► Static or dynamic (closed scripts or “open”
interactive displays) ► Experimental forms: 3-dimensional
holography and “virtual reality” ► Ease of distribution over the Internet ► A challenge to archivists and map collectors ► Ultimate scarcity of late 20th and early 21st
century electronic maps?
Persuasive Cartography ► “Persuasive” is less pejorative (and more
appropriate) a word than “propaganda,” which has negative connotations. ► Persuasive maps communicate a “point of
view,” and are thus rhetorical. ► Their authors intend them to be
persuasive, or at least to be noticed. ► Getting people to look at them, and at the
underlying argument, is important.
“Destiny USA’s drawing power” 3 December 2002,
Syracuse Post-Standard
From the akakurdistan.com Website, “a borderless space [that] provides the opportunity to build a collective memory with a people who have no national archive.”
“Invalid Palestinian Arab Maps,” from www.palestinefacts.org, maintained by the Jewish Agency for Israel “Anti-Israel forces have made an industry out of producing invalid maps that either deny the existence of Israel altogether or distort the history and modern situation.”
From www.landofisrael.info
http://www.whitehouse.gov/news/releases/2003/02/20030205-1.html#34
Website of Congressman Adam H. Putnam (Republican, 12th district, Florida)
aramchek.net/archives/ 2003/11/20/dodleak.html
Sources include: www.omogenia.com/.../31800/an//page/6/vc/1
From www.wall-maps.com
From www.odt.com
Also from http://www.odt.org/
Also from http://www.odt.org/
Sources include: picasaweb.google.com/.../dSTIPPDiDf0kTs5ZZGDhMA
URL: www.worldmapper.org
Worldmapper: Total Population
Worldmapper: Land Area
Worldmapper: Muslims
Worldmapper: Christians
Worldmapper: Roman Catholics
Worldmapper: Orthodox Christians
Worldmapper: Jews
Worldmapper: Pagans
Worldmapper: Spiritualists
Worldmapper: Landmine Casualties
Election 2004: by land area, winner take all
Election 2004: by population, winner take all
Election 2004: by county and land area
Election 2004: by county with population
Election 2004: by county, with population by prism
Election 2004: by state, purple haze
Election 2004: by county, purple haze
Designed by Sarah Fabrikant
Election 2004: reaction to the “religious right”
Election 2004: “serves ‘em right”
Worldmapper: xxx
National Weather Service: Radar map image, following Hurricane Katrina in August 2005
Lee County, Florida
On a cable television website (MSNBC)
Galveston, Texas was devastated in a 1906 Hurricane.
Worldmapper: xxx
Hurricane Information Maps based on interactive Google Maps for Hurricanes Katrina, Rita, and Wilma
Information Map for Hurricane Katrina
Interactive map on New York Times website examines the problems of draining flooded parts of the city.
From a United Nations website
Bangladesh: Flood map on the official government website
Google Earth + NASA elevation data + Alex Tingle’s mash-up
U.S. Environmental Protection Agency: Example of a sea level rise planning map, focusing on elevation and likelihood of shoreline protection Kent County, Delaware
Bryron Parizek’s maps of plausible effects of melting ice sheets
Animated Inundation of Edgartown
Worldmapper: xxx
Berkeley, CA 6.6-magnitude earthquake along northern section of Hayward Fault Red means danger; Black means death.
Model of 1906 San Francisco 7.9 Earthquake Shaking Intensity: Entire Bay Area
Map content is subject to change.
China and India— fairly well mapped
Australia and Europe— well mapped but comparatively stable
Well off by UN standards
The “United Claim Area” delineated by the United Oil and Gas Consortium Management Company, which would like to “manage” the resource. www.unoilgas.com/arctic-claim-map-07.jpg
Maps make good propaganda persuasive graphics: Maps are easy to manipulate People tend to see maps as ‘objective
reality’—that is, as facts. Maps can shock, and as “startling
reminders” they do get noticed. Dynamic maps readily engage viewers.