TSCG, 100

desembre 2025

https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

TREBALLS DE LA

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

100 desembre 2025

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Editor en cap

Joan Alberich (SCG; Universitat Rovira i Virgili)

Editor adjunt

Valerià Paül (SCG; Universidade de Santiago de Compostela, Galícia)

Consell Editor

Enric Bertran (SCG)

Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida)

Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra)

Carolina Martí (SCG; Universitat de Girona)

Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona)

Consell Científic

Alejandro Armas Díaz (SCG; Universidad de La Laguna, Canàries)

Margherita Azzari (Università degli Studi di Firenze, Itàlia)

Holly Barcus (Macalester College, Estats Units)

Benedetta Castiglioni (Università degli Studi di Padova, Itàlia)

Jordi Cortès (SCG)

João Carlos Garcia (Universidade do Porto, Portugal)

Maria Dolors Garcia Ramon (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Fiona Haslam McKenzie (University of Western Australia, Austràlia)

Joan Mateu (Universitat de València)

Johan Milian (Université de Vincennes-Saint-DenisParis 8, França)

Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona)

Joan Nogué (SCG; Universitat de Girona)

Jorge Olcina (SCG; Universitat d’Alacant)

Josep Oliveras (SCG; Universitat Rovira i Virgili)

Xavier Oliveras González (El Colegio de la Frontera Norte, Mèxic)

© dels autors dels articles

Pilar Paneque (Universidad Pablo de Olavide)

Paulo Alexandre da Silva Pereira (Mykolas Romeris University, Lituània)

Paula Soto Villagrán (Universidad Autónoma Metropolitana, Mèxic)

Katsuyuki Takenaka (SCG; 愛知県立大学= Universitat Prefectural d’Aichi, Japó)

Joan Tort (Universitat de Barcelona)

Ana Zazo (Universidad del Bío-Bío, Xile)

Revisió lingüística del català i castellà

Enric Bertran

Valerià Paül

Revisió lingüística i traducció de l’anglès

Olistis. Cooperativa de serveis lingüístics i culturals

Edició i impressió

Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics

AgilPrint Serveis Gràfics S.L.

Redacció. Subscripció i administració.

Intercanvi

Societat Catalana de Geografia

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Telèfon: 935 529 104

A/e: treballs.scg@correu.iec.cat

Web: https://scgeo.iec.cat

Adquisicions: https://publicacions.iec.cat

Disseny de la portada: Pau Alegre

ISSN: 1133-2190 (edició impresa); 2014-0037 (edició electrònica)

Dipòsit legal B. 24190-1985

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR.

Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC.

Les revistes de l'IEC allotjades a l'Hemeroteca Científica Catalana utilitzen com a descriptors les 15 propietats recomanades al Dublin Core Metadata Element Set, versió reduïda de la norma ISO 15836 (2009).

Els continguts de Treballs de la Societat Catalana de Geografia estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/ licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Aquest número 100 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX

ARTICLES

Presentació ............................................................................................................ 7

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps ............................................................................13

Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Antoni Domènech; Isabel Paulino; Alba Viana ...........................................47

Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Enric Mendizàbal ........................................................................................ 83

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Carme Montaner........................................................................................ 143

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué ............................................................................... 171

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Oriol Nel·lo ................................................................................................ 195

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier .......................................................................... 231

Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

Joan Rebagliato-Nadal .............................................................................271

De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Òscar Saladié; Anna Boqué-Ciurana; Júlia Sevil; Jon Xavier Olano Pozo .. 287

RESSENYES

Marc Oliva, Jordi Martín-Díaz, Carles Barriocanal, Juan Ignacio LópezMoreno, Josep Bonsoms [ed.] (2024). Canvi global: crisi ecosocial i perspectives futures.

Joaquim Farguell Pérez 321

Persones externes al Consell Editor de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que han avaluat de forma anònima els articles dels números 99 i 100 ................. 325

Informació per als autors i autores ......................................................................327

SUMMARY

ARTICLES

Presentation ..........................................................................................................

The healthcare territorial division of the Republican Generalitat

Robert Casadevall Camps ............................................................................13

Education for sustainable development in biosphere reserves: An educational proposal for the Terres de l’Ebre

Antoni Domènech; Isabel Paulino; Alba Viana ...........................................47

Profiles, interviews and egogeographies of Joan Vilà-Valentí

Enric Mendizàbal ........................................................................................ 83

Eduard Brossa (1848-1924): the artisanal mastery of cartography

Carme Montaner........................................................................................ 143

The representation of the Pyrenean border on Ambrosio Borsano’s map of Catalonia (1687)

Francesc Nadal i Piqué ............................................................................... 171

“A modern Geography of Catalonia”. Vila, Reparaz, Chevalier and the publisher Casacuberta

Oriol Nel·lo ................................................................................................ 195

Joan Palau Vera and the human geography

Josep Oliveras i Samitier .......................................................................... 231

Compact city vs dispersed city: The role of terminology in shaping these concepts

Joan Rebagliato-Nadal .............................................................................271

From “it’s a beautiful day for human towers” to “the square’s an oven”: Favourable and adverse weather conditions according to human tower builders

Òscar Saladié; Anna Boqué-Ciurana; Júlia Sevil; Jon Xavier Olano Pozo... 287

BOOK REVIEWS

Marc Oliva, Jordi Martín-Díaz, Carles Barriocanal, Juan Ignacio LópezMoreno, Josep Bonsoms [ed.] (2024). Canvi global: crisi ecosocial i perspectives futures. Joaquim Farguell Pérez 321

Blind Reviewers External to the Treballs de la Societat Catalana de Geografia

Editorial Board who Have Refereed Articles Included in Numbers 99 and 100 ... 325

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 7-12

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Presentació

La Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia i el Consell de Redacció de Treballs de la Societat Catalana de Geografia

El volum que teniu a les vostres mans —o que llegiu a la pantalla del vostre dispositiu digital— és el número 100 de la nostra revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia . Haver arribar a aquesta xifra rodona —i, sobretot, haver-ho fet amb una bona salut, tant pel que fa a la institució encarregada de la seva publicació, la Societat Catalana de Geografia, com a la pròpia publicació— és motiu d’alegria i de celebració.

La revista inicià el seus passos el mes de desembre de 1984 amb la publicació del seu primer exemplar, coincidint amb el cinquantenari de la Societat. Tal com escrivia en aquell moment el llavors president de l’entitat, Salvador Llobet, la revista Treballs no naixia pas del no res, sinó que era l’hereva d’una publicació anterior, la Revista Catalana de Geografia , editada per l’editorial Montblanc, de vida curta i molt irregular. En paraules de Llobet, la nova publicació havia de seguir fent la funció d’òrgan de la nostra entitat —on tinguessin cabuda tant les conferències realitzades com les memòries de l’entitat, entre d’altres— i, alhora, convenientment actualitzada, d’altaveu per a treballs geogràfics els autors dels quals fossin, preferentment, els propis socis de la Societat. Des de llavors, la revista ha consolidat el seu paper com a referència important en la difusió del coneixement geogràfic i s’ha constituït com un espai de debat científic en llengua catalana de la darreria del segle xx i el que duem de segle xxi, posant en valor la tasca de la Societat Catalana de Geografia en la promoció de la geografia i en la construcció d’una comunitat acadèmica activa i influent.

Cal tenir en compte, però, que inicialment la revista tenia una difusió relativament reduïda, perquè tan sols es distribuïa entre els socis i les sòcies i es repartia en institucions acadèmiques i de recerca, de manera que no fou fins la seva publicació en format digital, a partir de 1998, quan la difusió es veié incrementada significativament. Una altra fita important s’esdevingué l’any 2010, quan la revista passà a disposar d’una edició en digital, amb il·lustracions en color.

Així, el seu paper inicialment restringit a la publicació dels textos de les conferències pronunciades durant el curs de les activitats acadèmiques de la Societat

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 7-12

Presentació

s’ha ampliat progressivament amb la publicació d’articles científics originals, sovint firmats per membres de l’entitat. D’aquesta manera, els diversos volums publicats, amb una periodicitat inicial pròxima als quatre números l’any, tenien, en alguns casos, caràcter miscel·lani, i, en uns altres, monogràfic, amb forma de publicació d’actes de congressos com ara la “III Sessió Plenària del Grup Permanent de Treball Internacional de Geografia dels Tèxtils” (números 3, 4 i 5), el “Primer Congrés Català de Geografia” (números 25 i 26), les “Mirades anglosaxones sobre la Geografia de Catalunya i València” (números 61 i 62), el “Segon Congrés Català de Geografia” (número 65) o la jornada “L’organització territorial i el desenvolupament local a Catalunya” (número 83), per citar-ne tan sols alguns dels exemples més rellevants.

Per altra banda, més enllà de les conferències i congressos celebrats, la revista no ha estat aliena a esdeveniments geogràfics de rellevància, que han estat tractats igualment de manera monogràfica: en són alguns exemples els volums dedicats als importants canvis esdevinguts en la població catalana durant la primera dècada del segle xx (número 69), als incendis forestals (números 71-72), al temporal Glòria (número 89) o, més recentment, a les inundacions causades per la dana de València del 28 d’octubre de 2024 (número 99).

Des de l’any 2002, aproximadament, la revista s’estructura en diversos apartats, el principal dels quals és la publicació d’articles científics, seguit, generalment, per un altre amb textos derivats de les conferències i, finalment, per un apartat final de notes, que incloïa algunes col·laboracions de menor entitat i la crònica d’activitats, memòries del curs, actes de l’assemblea de socis... Ocasionalment també s’hi publica, d’ençà 2009, un apartat de ressenyes d’obres geogràfiques, al mateix temps que s’ha consolidat la periodicitat semestral, que, malauradament, no sempre s’ha pogut complir.

L’esquema de continguts esmentat, però, s’ha simplificat lleugerament a causa de les exigències imposades per les diferents agències avaluadores de les revistes científiques en vista a la seva indexació, de manera que, des del número 93, coincidint amb l’inici de les tasques de l’actual Consell de Redacció, la revista ha passat a publicar exclusivament articles científics (en llengua catalana preferentment, però també en qualsevol altra d’arrel llatina i en anglès), així com alguna ressenya bibliogràfica, i deixant el repàs al dia a dia de l’entitat (conferències, sortides, activitats acadèmiques...) per a una nova publicació periòdica, anomenada Crònica de la Societat Catalana de Geografia. L’obtenció de l’acreditació d’aquests estàndards de qualitat científica ha de permetre, en un futur no gaire llunyà, la millora de la posició de la nostra revista en els diversos índexs d’impacte i, conseqüentment, esdevenir una publicació atractiva per a totes aquelles persones immerses en la voràgine sense sentit —per perversa i clientelar— en què s’ha transformat la construcció dels itineraris acadèmics professionals.

Fent un ràpid balanç d’aquests més de quaranta anys de trajectòria, la publicació del present número 100 representa un triple èxit. En primer lloc, la

persistència d’un projecte científic i cultural que, al llarg de més de quatre dècades, ha estat capaç de mantenir una línia de publicació regular, superant canvis socials, polítics i acadèmics. Aquesta continuïtat no és fàcil d’assolir en l’àmbit de les revistes especialitzades, i posa de manifest la solidesa de la comunitat geogràfica vinculada a la Societat Catalana de Geografia.

En segon lloc, aquest recorregut evidencia el compromís amb la recerca rigorosa i de qualitat. La revista ha estat, i és, una plataforma clau per a la difusió d’estudis sobre el territori, el paisatge, la societat i els processos espacials, i contribueix a generar i compartir coneixement tant a escala local com internacional. En aquest sentit, arribar al centenar de números també implica haver acumulat un corpus científic de gran valor, que serveix com a referència per a investigadors, estudiants i professionals.

Finalment, un altre aspecte especialment rellevant de la fita assolida és la defensa i la promoció de la llengua catalana com a vehicle de comunicació científica. En un context en què moltes publicacions tendeixen a prioritzar llengües de major difusió global, el fet d’haver mantingut el català com a llengua principal reforça la seva normalització en l’àmbit acadèmic i contribueix a la seva vitalitat.

Aquesta trajectòria descrita de manera necessàriament breu —però que, entomant allò que els autors de l’esplèndida obra L’esguard de la Societat Catalana de Geografia (1935-2020), publicada amb motiu del vuitanta cinquè aniversari de l’entitat, suggerien, serà objecte d’un article molt més extens en el pròxim numero de la revista— no hauria estat possible sense el suport decidit i la feina totalment altruista impulsada i duta a terme per les diferents juntes de govern de l’entitat i els successius consells editorials de la revista. Per por de no ser exhaustius i deixar-nos involuntàriament algun nom rellevant —fet que no ens perdonaríem—, remetem al lector a allò que la citada obra publicada amb motiu de l’aniversari indicat de la Societat indicava, a l’espera del futur article. En tot cas, a tots ells i totes elles; a tots els autors i autores que han escollit la nostra per a publicar-hi els seus treballs; i, finalment, a totes les persones que, novament de manera desinteressada, han avaluat, revisat i corregit els textos prèviament a la seva publicació: moltes gràcies en nom de la Junta de Govern i del Consell de Redacció actuals i de ben segur —permeteu-nos l’atreviment— del conjunt de socis i sòcies de la Societat Catalana de Geografia. Fem també extensiu aquest agraïment a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Diputació de Barcelona, institucions sense l’ajut de les quals no hauríem pogut assolir aquesta fita.

Per celebrar el centenari de la nostra publicació, l’actual volum, de caràcter miscel·lani, consta de nou aportacions rellevants en forma d’articles i una ressenya bibliogràfica. Creiem que tots deu textos rebuts —fruit d’una crida efectuada entre la massa social de la nostra entitat—, són un bon reflex de l’amplitud de nostra ciència, tant per la diversitat dels temes que s’hi tracten com per les metodologies i enfocaments que s’hi adopten.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 7-12

Presentació

Així, tres treballs recullen l’obra i la trajectòria científica de sengles figures rellevants de la geografia de casa nostra. En primer lloc, n’Enric Mendizàbal —que durant molts anys assumí la tasca d’editor de Treballs — ens apropa la figura de Joan Vilà-Valentí (1925-2020), amb un repàs inicial a la seva vida geogràfica, seguit d’una reflexió sobre diverses maneres de presentar biografies i autobiografies geogràfiques, i finalment, de la transcripció de la conferència “Què sé i què he après de la meva vida de geògraf” que el propi Vilà-Valentí pronuncià el 4 d’abril de 2011, amb les pertinents notes al peu per tal de contextualitzar els fets, les institucions i les persones que hi apareixen citades. Per la seva banda, Oriol Nel·lo, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, homenatja la iniciativa titulada com Enciclopèdia Catalunya , impulsada per l’editor Josep Maria Casacuberta als anys vint del segle passat i que pretenia dotar la cultura catalana d’un conjunt de manuals d’alta divulgació en els camps més diversos de les humanitats i les ciències socials, entre les quals figura la Geografia. Així, fou en el marc d’aquesta col·lecció on es publicaren les monografies de Pau Vila sobre La Cerdanya (1926) i de Gonçal de Reparaz sobre La Plana de Vic (1928), que constitueixen fites fonamentals en l’evolució de la Geografia catalana, així com diversos estudis de Geografia Física de Marcel Chevalier. L’article estudia aquestes aportacions a partir de diverses fonts, entre les quals destaca la correspondència entre els protagonistes, que havia romàs pràcticament inèdita fins ara.

En tercer lloc, el professor emèrit de Geografia i expresident de la Societat Catalana de Geografia, Josep Oliveras, amplia els pocs trets biogràfics que es coneixen de Joan Palau Vera (1875-1919) i en remarca les seves interessants aportacions a la renovació pedagògica, tant per la seva tasca com a professor de Geografia en tres institucions d’educació superior com per la seva obra com a autor de manuals per a estudiants. Influït per la Geografia alemanya i britànica, Palau Vera plasmà les seves idees en el llibre La educación del ciudadano, el contingut del qual es presenta de manera exhaustiva en l’article.

Tres articles més aborden temes relacionats amb la cartografia històrica o les propostes pretèrites de divisions administratives. Així, en primer lloc, el professor Robert Casadevall desgrana la gènesi i les propostes efectuades per la proposta de divisió sanitària de Catalunya que es va debatre i aprovar en el ple del Parlament de Catalunya el 10 de juliol de 1934, a diferència de la divisió fruit dels treballs de la Ponència de Divisió Territorial de Catalunya de 1932, que no arribà mai a ser discutida ni aprovada pel Parlament. La llei, breu, d’article únic, incloïa un annex que agrupava els municipis de Catalunya en divuit centres sanitaris numerats, segons una divisió diferent de la proposada per la Ponència, els criteris d’elaboració dels quals l’autor analitza i discuteix al mateix temps que n’analitza la vigència actual.

Per la seva banda, na Carme Montaner, presenta la vida i l’obra d’Eduard Brossa (1848-1924), un dibuixant i litògraf amb coneixements de cartografia que

va publicar un seguit de mapes entre finals del segle xix i principis del segle xx i que van tenir una gran acceptació entre amplis sectors de la societat catalana impulsats per la Renaixença. Tal com l’autora afirma, l’obra de Brossa destaca pel fet de combinar una producció de cartografia comercial a escales petites destinada a un públic heterogeni d’excursionistes, turistes o automobilistes, amb una cartografia científica, a escales grans i que, amb el pas del temps, es mostra com una de les aportacions més rellevants a la cartografia de Catalunya, en una època en què els mapes començaven a eixir d’uns cercles molt reduïts per esdevenir un producte d’ús cada vegada més generalitzat.

Finalment, per a tancar aquest bloc temàtic, Francesc Nadal —igualment expresident de la nostra Societat— analitza el mapa de Catalunya que realitzà el 1687 l’enginyer militar italià Ambrosio Borsano al servei de la Monarquia Hispànica i, específicament, la representació que s’hi fa de la frontera política existent al Pirineu català entre les monarquies hispànica i francesa, gairebé trenta anys després del Tractat dels Pirineus de 1659. L’estudi realitzat permet afirmar que es tracta d’una contribució de primer ordre al coneixement de la part catalana d’aquesta serralada, amb una detallada representació cartogràfica dels límits de tots els territoris pirinencs que havien format part d’aquella entitat política i geogràfica denominada, de forma oficial, Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya. El volum inclou, finalment, tres articles que reflecteixen l’amplitud temàtica de la nostra disciplina. Així, Antoni Domènech, Isabel Paulino i Alba Viana, de la Universitat Rovira i Virgili, presenten una investigació-acció a la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre, amb l’objectiu de dissenyar una proposta educativa alineada amb l’Agenda 2030, la llei orgànica vigent sobre educació de l’Estat espanyol i el Pla d’Acció de Hangzhou. Així, a partir d’entrevistes a docents del territori, s’hi identifiquen pràctiques, dificultats i necessitats relacionades amb les sortides de camp i la incorporació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible al currículum escolar i, com a resposta, es presenta una guia didàctica amb activitats a l’aula amb un enfocament competencial i territorialitzat, connectades amb activitats de camp que ofereixen entitats i empreses vinculades a la Reserva de la Biosfera.

Per la seva banda, en Joan Rebagliato-Nadal, del Centre de Terminologia TERMCAT, presenta una reflexió sobre la terminologia emprada al voltant dels conceptes de “ciutat compacta” i de “ciutat difusa”, especialment en relació amb paràmetres vinculats a la densitat d’habitatges i a l’eficiència energètica. Així, l’objectiu de l’article és intentar entendre com s’ha arribat a la conceptualització de cada terme, contextualitzant la creació de cada proposta i explicant-ne la concepció inicial, l’evolució i la recepció.

Finalment, els professors Òscar Saladié, Anna Boqué-Ciurana i Jon Xavier Olano, juntament amb l’estudiant Júlia Sevil, tots ells de la Universitat Rovira i Virgili, analitzen el possible impacte que el canvi climàtic, en general, i la proliferació de les condicions meteorològiques adverses que se’n poden derivar, en particular,

tenen sobre la pràctica de l’activitat castellera a l’aire lliure. Així, l’estudi pretén determinar, a partir de la realització de tallers amb 109 castellers de 10 colles castelleres de tot el país, quines són les condicions meteorològiques més favorables o adverses per fer castells i establir un rang de temperatura òptim i un llindar per sobre del qual no dur a terme l’activitat.

El volum conclou amb la ressenya elaborada pel professor de la Universitat de Barcelona Joaquim Farguell de l’obra Canvi global: crisi ecosocial i perspectives futures, publicada per aquesta mateixa institució. Tal com l’autor destaca, es tracta d’una obra ambiciosa, que analitza el canvi global des d’una perspectiva àmplia, amb un repàs tant als canvis en els subsistemes naturals —atmosfera, hidrosfera, biosfera, criosfera i litosfera— que conformen el sistema Terra, com la dinàmica socioeconòmica de l’activitat humana (el procés massiu d’urbanització i de concentració de població entorn de grans aglomeracions) i les seves conseqüències ambientals i socials, els canvis ambientals i socioeconòmics en les diferents regions bioclimàtiques del planeta, i, finalment, la presentació d’estratègies per mitigar els seus efectes o bé per adaptar-s’hi.

Esperem que el contingut del present número sigui de lectura suggestiva. Feliç número 100 i llarga vida a la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia !

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 07/01/2026 ‒ Data d’acceptació: 25/02/2026 ‒ Data de publicació: 30/04/2026

DOI: 10.2436/20.3002.01.266

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps Universitat Rovira i Virgili robertcctgn@gmail.com

https://orcid.org/0000-0003-2657-5112

Resum

És prou conegut que la divisió territorial de Catalunya, la proposta de la Ponència de Divisió Territorial de Catalunya de 1932, no fou mai discutida ni aprovada pel Parlament, malgrat les queixes del mateix Pau Vila o d’alguns diputats del Parlament. Però el cert és que el Parlament sí que va discutir i aprovar una divisió territorial, la sanitària. El ple del 10 de juliol de 1934, el Parlament aprovava per assentiment la llei de divisió sanitària de Catalunya. Una llei breu, d’article únic, amb un annex que agrupava els municipis de Catalunya en divuit centres sanitaris numerats. Una divisió diferent de la proposada per la Ponència, amb uns altres criteris, i que generava un mapa de Catalunya diferent al que coneixem.

Paraules clau: centre sanitari, intercomarcal, organització territorial, comarca, Catalunya

Resumen: La división territorial sanitaria de la Generalitat republicana

Es sobradamente conocido que la división territorial de Catalunya propuesta por la Ponencia de División Territorial de Catalunya de 1932, nunca fue discutida ni aprobada por el Parlament, a pesar de las quejas del propio Pau Vila o de algunos diputados. Sin embargo, el Parlament sí discutió y aprobó una división territorial: la sanitaria. El pleno del 10 de julio de 1934 aprobó por asentimiento la ley de división sanitaria de Catalunya, una ley breve de artículo único cuyo anexo agrupaba a los municipios en dieciocho centros sanitarios numerados. Esta división era diferente a la propuesta por la Ponencia, seguía otros criterios y generaba un mapa de Catalunya distinto al que conocemos.

Palabras clave: centro sanitario, intercomarcal, organización territorial, comarca, Catalunya

Abstract: The healthcare territorial division of the Republican Generalitat

The territorial division of Catalonia proposed by the 1932 Territorial Division Commission was never debated or approved by Parliament, despite complaints from Pau Vila

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

and several other MPs. However, Parliament did in fact debate and approve a territorial division for healthcare. On 10 July 1934, the plenary session approved, by assent, the Law on the Healthcare Division of Catalonia. This brief piece of legislation consisted of a single article and an annex grouping Catalonia’s municipalities into 18 numbered healthcare centres. Drawing on distinct criteria, this division differed from that proposed by the Commission, resulting in a map of Catalonia unlike the one we know today. healthcare centre, inter-county, territorial organisation, county, Catalonia

Keywords: healthcare centre, inter-county, territorial organisation, county, Catalonia

1. Introducció i objecte d’estudi

El 1932, la Ponència per a la Divisió territorial de Catalunya (d’ara en endavant, la Ponència) acabava els seus treballs, amb una proposta de trenta-vuit comarques agrupades en nou regions —que fou la finalment aprovada l’agost de 1936— i una altra de vint-i-vuit demarcacions. La primera proposta ha arribat —tot i que amb lleugeres modificacions— fins ara, de tal manera que hi ha bona part de la població per a la qual aquesta és la divisió, i no una divisió, i semblaria que les comarques que coneixem són, si no naturals, sí “les de sempre”, com si no n’hi pogués haver unes altres.

Però aquesta no era l’única divisió possible —el mateix Pau Vila, vicepresident de la Ponència, n’havia proposada una altra, amb vint-i-nou comarques, pocs mesos abans— sinó que ni tan sols va ser l’única divisió formulada. De fet, l’única divisió realment debatuda i aprovada pel Parlament va ser una altra, la divisió territorial sanitària. Com és que la sanitat va tenir més èxit a l’hora de dibuixar un nou mapa i fer-lo aprovar pel Parlament? Què volia dir “sanitat” aleshores, que necessités un mapa?

El concepte “sanitat” i les polítiques públiques sanitàries tenien, els anys vint i trenta del segle passat, un contingut diferent del que tenen ara. El pes principal requeia en allò que avui en diríem “salut pública”: qüestions d’higiene i salubritat públiques, control de begudes i aliments, campanyes específiques —contra la tuberculosi, les malalties venèries, la lepra, el paludisme, etcètera— i també l’assistència a pobres i indigents. El que més s’assemblaria a l’assistència sanitària depenia molt més dels metges titulars del partit mèdic i dels hospitals i dispensaris, amb mútues diverses, un sistema d’iguales, i metges pagats teòricament per uns ajuntaments mancats de recursos. Els hospitals, una barreja de centre d’assistència sanitària, especialment per a malalties infeccioses que exigien aïllament, i d’assistència social, eren d’un estat —dimensions, titularitat, dotació, persones tractades— molt divers. I tot, amb un repartiment competencial —entre l’Estat, les diputacions i els

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

municipis— complex, descoordinat, i mal finançat (per a un bon resum, vegeu Pons i Frias, 1931).

A tot Europa hi ha un impuls reformista, amb una especial incidència a l’assistència sanitària fora de les ciutats. En aquest sentit, la conferència d’higiene rural de la Societat de Nacions, celebrada a Ginebra el 1931, i les seves propostes d’articular un sistema sanitari en diversos nivells tenen un gran ressò, i, de fet, contribuiran al que, ja a la postguerra mundial, seran els serveis públics de salut.

Aquestes inquietuds també són presents a Catalunya, sobretot per la tasca del Sindicat de Metges fundat el 1919. El col·lectiu mèdic fa propostes per a millorar l’acció sanitària pública, encara amb els esquemes higienistes, i de posar ordre en les dotzenes d’institucions de beneficència hospitalària que funcionen amb més bona intenció que recursos i professionalitat.

En aquest context, la proclamació de la República, i l’assoliment d’un cert grau d’autonomia política a Catalunya, permeten que aquestes preocupacions, presents en la classe mèdica, puguin traduir-se en propostes concretes de profunda reforma sanitària, en el marc de les recuperades institucions, i en l’impuls del reformisme republicà de l’època. Un context, però, que també en condicionarà les possibilitats d’èxit.

L’organització territorial de Catalunya ha generat moltíssima literatura. Més enllà dels textos primigenis sobre el problema comarcal de Catalunya (Burgueño, 2005) o de la divulgació del resultat de la Ponència (Ribas Piera, 1977), el recull a cura d’Enric Lluch i Oriol Nel·lo (Lluch, 1984) aplega més d’un centenar de textos, entre estudis i propostes d’abast general, els d’abast regional o comarcal, i els debats institucionals i textos legals. Impossible fer la cita exhaustiva de tot el que s’ha produït després. Anotem, a tall d’exemple, els debats de les Jornades sobre l’organització territorial que van tenir lloc a Barcelona el juny del 2006 (Tort, 2008) i el volum monogràfic editat per la Societat Catalana de Geografia (L’organització territorial de Catalunya , 2009).

Des d’un punt de vista més històric, comptem amb els treballs de Jesús Burgueño sobre l’organització comarcal i sobre el mapa municipal (Burgueño, 2002 i 2003). I des d’un punt de vista més propositiu, el volum de Casassas i Clusa (1981), el recull de documents arran de la discussió de les lleis d’organització territorial (L’organització territorial de Catalunya , 1986), l’Informe per a la revisió del model d’organització territorial de Catalunya (Comissió d’experts, 2000) o les propostes sorgides a impuls de la Diputació de Barcelona (Cassassas, 1994; Roca Cladera, 2004) entre d’altres.

Pel que fa a l’organització territorial de serveis de l’administració —és a dir, més aplicada que política— comptem amb els treballs de Rueda (1994), Casadevall (2003 i 2009) o, inserts en documents d’abast legal, la proposta d’àrees bàsiques territorials continguda al Pla territorial general de Catalunya (1995) i la seva aplicació al PIEC (2005). També —tot i que més centrat en la vessant urbanística— el volum de Maria Lluïsa Marsal (2010). I una altra aportació aplicable seria la de les àrees de cohesió (Castañer, 1998).

Robert

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Robert Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Ara bé, així com comptem amb l’edició de la documentació i debats dels treballs de la Ponència del 1932 (Lluch, 1983), els treballs de la divisió sanitària no són coneguts, i això que es produeixen en paral·lel als treballs de la Ponència (i, de la mateix manera que aquesta, amb aportacions prèvies i projectes fallits) i amb el fet, no menor, que és una divisió territorial que sí que fou debatuda i aprovada pel Parlament.

Amb aquest objectiu, es tracten els antecedents de propostes d’organització sanitària en el seu vessant territorial, i el context d’on surt la Llei de bases per als serveis de sanitat i assistència social a Catalunya, que és a l’origen de la divisió sanitària, així com el procés de formulació de la Llei de divisió. Es fa una comparació entre la divisió sanitària i l’actual organització comarcal —en tant que hereva de la proposta de la Ponència finament aprovada— i la proposta de Pau Vila, per a conèixer els punts de divergència.

Més endavant, s’estudia l’aplicació de la divisió sanitària i la seva coexistència amb la divisió territorial, i es fa una projecció sobre les successives organitzacions territorials sanitàries i la influència que hi pugui haver d’aquesta proposta de 1934.

2. El context de la divisió territorial sanitària

La cronologia és important. El debat de la divisió territorial sanitària tindrà lloc el març de 1934. La Ponència per a la divisió territorial havia acabat els seus treballs a finals de 1932, i la publicació Divisió Territorial. Estudis i Projectes. Nomenclàtor de municipis, que en recollia les propostes, s’havia editat i distribuït a principis de 1933. De fet, la Ponència s’havia interessat pels treballs de la divisió sanitària. Una carta datada l’11 de maig de 1932, i adreçada al Conseller de Beneficència i Sanitat, demana “un exemplar del mapa de la Divisió Sanitària”, que fou objecte d’estudi per part de la Ponència.1 Sabem, doncs, que la gènesi del mapa sanitari comença el mateix 1931, i que els autors d’ambdós projectes sabien els uns dels altres.

D’on surt, doncs, el mapa sanitari? En el context dels intents de renovació i modernització de la sanitat a Catalunya, un dels primers antecedents el trobem a l’encàrrec que la Mancomunitat va fer al Dr. Jacint Reventós, d’un Pla de regionalització sanitària (Sabaté, 2020) que només coneixem per referències. La Mancomunitat, però, va crear les brigades sanitàries, uns equips mòbils i d’urgències per a intervenir en brots epidèmics i emergències sanitàries, al servei dels ajuntaments. En va crear quatre, amb seus a Barcelona, Lleida, Reus i

1. Citat a La gènesi de la divisió territorial de Catalunya. Edició a cura d’Enric Lluch i Oriol Nel·lo, p. 137, reproducció de la carta, i nota a peu de pàgina que explica que la divisió sanitària es “començà a elaborar el 1931”. També diu que “entre els mapes de l’arxiu de la Ponència hi ha un calc del Mapa Sanitari amb anotacions i crítiques”. Lamentablement, malgrat els esforços dels professionals de l’arxiu de la Diputació de Barcelona —aprofitem per donar les gràcies a na Dolors Rivas i a en Jordi— i de la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya —gràcies a na Noèlia Ramos i n’Elisenda Ardèvol— no m’ha estat possible localitzar aquest calc amb comentaris i crítiques.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

Figueres, i les emmarcava en una divisió sanitària de Catalunya (Mancomunitat de Catalunya, 1923) que no s’explicita. Ara bé, sembla que el pla de regionalització —o, si més no, una acció sobre els hospitals— sí que s’aplicà per part de la Diputació de Barcelona, ja en temps de la Dictadura. Cita Fernández Pellicer (1932), en la seva conferència:

I durant el temps de la Dictadura es començà el pla de creació d’hospitals comarcals, pla que ha estat paralitzat quan ja funcionaven els de Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i Vic, i estava pròxim a començar el funcionament del d’Arenys de Mar.

La situació de la sanitat a Catalunya, i específicament dels hospitals, és una preocupació constant del Sindicat de Metges. Sovintegen els articles i debats.2 Això farà que, en proclamar-se la República, reaccionin immediatament. El mateix 16 d’abril de 1931, el consell del Sindicat acorda oferir al Govern de la República catalana “la seva lleial i entusiasta cooperació en tot el que sigui organització i desenrotllament de la sanitat, la higiene i la beneficència, oferint a aquest objecte els serveis de la nostra organització” (Sabaté, 2020). Dit i fet, el 23 d’abril el consell ja s’ha reunit amb Francesc Macià, i n’ha rebut l’encàrrec de “redactar la ponència per a l’estructuració de la Sanitat-Higiene i Beneficència de Catalunya en tota la seva amplitud”. I també dit i fet, més de 400 metges de diverses especialitats van participar en les comissions de redacció que finalment van donar lloc a la presentació de la ponència al president Macià el 30 d’octubre de 1931.

Pel que fa estrictament a l’organització territorial, la comissió que hi fa més incidència és la de sanitat interrural, que és on es planteja el concepte del nucli sanitari comarcal “cada un dels quals tingui cura com a màxim d’una cinquantena de pobles o d’una població total de 50 a 70.000 habitants” i pren com a referència les subbrigades o nuclis sanitaris de la Diputació de Barcelona, que tenien com a seu Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Igualada, Granollers, Arenys de Mar, Vic i Berga. El nucli sanitari comarcal “ha d’estar situat en el punt més important d’una comarca natural” i preveu que hi hagi també un hospital comarcal. Proposa, un cop “examinada la manera d’adaptar a la realitat geogràfica de Catalunya la nostra proposta” i en un gràfic (que no s’ha trobat) que s’hi afegeixin els nuclis de Sant Feliu de Llobregat —que està en vies de construcció— el de Manresa i el de Sabadell-Terrassa. A la província de Girona, “el de Figueres per a l’Alt Empordà, el de la Bisbal pel Baix Empordà, el de la comarca d’Olot i el de Puigcerdà per la Cerdanya”, a Lleida, “el de la Seu d’Urgell per a l’Alt Urgell, el de la Val d’Aran, el de Tremp, i el de Cervera”, i a Tarragona, els de Tortosa i Tarragona. A afegir als instituts provincials d’higiene de Girona, Lleida i Reus, que tindrien la doble condició de nucli

2. Per exemple, l’article “Projecte d’organització hospitalària ciutadana, provincial, regional o nacional” dels doctors Puig i Sais, Ribas i Ribas, Trias i Pujol, Sicart. Mestre Puig, Proubasta, Girona i Trias, publicat al Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya, núm. 17 (octubre de 1921).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

comarcal i de “jurisdicció intercomarcal damunt un cert nombre de nuclis comarcals” (Sabaté, 2020).

No hi ha mapa i gràfic, però sí una relació dels nuclis sanitaris proposats, del nombre de municipis que abasten, i de la població que comprenen (taula 1).

Taula 1. Nuclis sanitaris segons la ponència del Sindicat de Metges de Catalunya

Si comparem aquesta divisió amb la finalment aprovada, podem aventurar que les propostes de Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès s’unifiquen en el centre 18; Girona i la Bisbal d’Empordà, al centre 4; Vielha i Tremp, al centre 16; Puigcerdà i la Seu d’Urgell, al centre 12; i Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, al centre 1. I això faria els divuit centres comarcals finals, per bé que amb una composició diferent.

La ponència del Sindicat de Metges és molt desigual; comprèn trenta apartats, que inclouen lluites sanitàries específiques, mesures d’higiene, d’organització, o

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Robert Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

de reglamentació; i, a més, amb un nivell de detall molt dispar, des de mesures genèriques, a propostes amb pressupost detallat.

A més de la ja citada, les comissions que van incidir en l’aspecte territorial de l’organització de la sanitat foren la d’Higiene rural, que proposava sobretot mesures de salut publica, però encara amb el model basat en la beneficència, i la d’Higiene de les poblacions fins a 100.000 habitants (que no s’està de dir que això vol dir tot Catalunya, llevat de Barcelona) i que també se centra en eixamplar l’abast de l’acció sanitària centrada en la salut pública.

En unes altres parts de la ponència del Sindicat de Metges també s’hi fan propostes en clau territorial. La comissió que tracta sobre els hospitals de malalties infeccioses —que és com dir la majoria dels hospitals— proposa una organització inicialment basada en províncies, amb l’Hospital provincial com a centre de referència, però immediatament detalla la classificació de la taula 2.

Taula 2. Organització dels hospitals segons la ponència del Sindicat de Metges de Catalunya

Hospital cap Hospitals comarcals

Província de Barcelona Barcelona Arenys de Mar, Berga, Granollers, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú,

Província de Tarragona Tarragona l’Arboç, Cambrils, el Vendrell Tortosa

Reus Falset, Gandesa, Montblanc, Valls, Província de Lleida Lleida Balaguer, les Borges Blanques, Cervera la Seu d’Urgell, Solsona, Tàrrega, Tremp

Província de Girona Girona Campdevànol, Camprodon, Castelló d’Empúries, Figueres, Palamós, Puigcerdà, Sant Feliu de Guíxols

I afegeix:

Per la Direcció General de Sanitat prèvia consulta a les respectives Juntes Comarcals Sanitàries, es fixarà d’una manera precisa, i tenint sempre en compte les facilitats naturals de comunicació, la zona rural d’irradiació sanitària que pertocarà a cada Hospital Comarcal.

Sobta la referència a les “Juntes Comarcals”, que no venen definides al document de la comissió. En tot cas, el que és rellevant és l’explícita referència a les facilitats de comunicació, i també el fet que no hi ha —almenys en teoria— una correspondència exacta entre Junta Comarcal i l’abast de l’Hospital.

Només a la província de Tarragona hi ha la previsió de tres xarxes, en les quals es pot veure com Tarragona comprèn el que serà el Baix Penedès (i amb

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

l’afegit de Cambrils), mentre que Reus abasta el que serà, més endavant la IV Vegueria, amb l’afegit de Gandesa.

Pel que fa als hospitals comarcals, la majoria són en ciutats que, a la divisió de la Ponència, seran capitals comarcals, amb alguns afegits. Així, veiem novament la presència d’Arenys de Mar, que ja era seu d’una sotsbrigada sanitària de la Diputació. Però també els casos de Cambrils i l’Arboç, i especialment, a la província de Girona, una majoria de poblacions no cap de comarca.

Una altra comissió amb propostes territorials és la de Maternitat, puericultura i eugenèsia. També és una proposta amb base provincial, i amb una xarxa de dispensaris fixos o serveis clínics (taula 3).

Taula 3. Centres de Maternitat segons la ponència del Sindicat de Metges de Catalunya

Barcelona

Girona

Lleida

Tarragona

Granollers

Manresa

Mataró

Vic

Vilafranca del Penedès

Figueres

Olot

Sant Feliu de Guíxols

Balaguer

Cervera

Seu d’Urgell, la

Solsona

Tremp

Falset

Reus

Tortosa

Valls

A la vegada, fa la precisió que tota població de mes de 30.000 habitants, i que disti més de cinquanta quilòmetres del seu cap comarcal, o que tingui una difícil via de comunicació, podrà crear un servei maternal amb dispensaris annexos.

Finalment, la comissió d’Higiene escolar fa una proposta també provincial, amb el que anomena una “agrupació escolar” a les capitals de província, i una segona agrupació que comprengui els caps de partit de major nombre d’habitants, fins a vuit, dues per cada província, i exemplifica: Manresa i Vic, Reus i Tortosa, Cervera i Balaguer, i Figueres i Olot. I, finalment, agrupacions de poblacions escolars tant homogènies com sigui possible, de 100.000 habitants, en nombre de vuit agrupacions. En total, vint agrupacions escolars. No especifica si hi ha una relació jeràrquica.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Robert Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Notem com en tots els casos s’intenta objectivar les agrupacions, per criteris de població i de distància (encara que, en un cas, es fa referència als partits judicials).

Un resum d’aquestes propostes el trobem a la conferència del metge Enric Fernàndez Pellicer, publicada als Annals de Medicina (Fernàndez, 1932). La proposta de coordinació d’un nou model d’hospital en un sistema local-comarcal-general es concretava en el mapa següent (figura 1), que recull la proposta de centres citada.

Font: Fernàndez (1932)

Com podem veure, però, ara hi ha un primer nivell, que podríem dir-ne comarcal, amb hospitals de referència a Tortosa, Reus, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Lleida, Cervera, Tremp, la Seu d’Urgell, Vielha, Manresa, Berga, Igualada, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers, Arenys de Mar, Vic, Ripoll, Olot, Figueres i Girona, amb un total de vint-i-tres àmbits sanitaris. A la vegada, aquests centres —que anomena secundaris— es

Figura 1. Proposta del Sindicat de Metges

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

lliguen als centres primaris de Tarragona (Reus i Tortosa) Lleida (Cervera, Tremp, Vielha i la Seu d’Urgell) Manresa (Berga, Ripoll i Vic) Girona (Olot i Figueres) i Barcelona (la resta) i configuren cinc grans àrees, que es corresponen grosso modo amb les províncies, i dividint la província de Barcelona en el que avui serien la regió metropolitana i les comarques centrals.

La preocupació pels hospitals, com a garantia d’una assistència sanitària més enllà del metge titular (recordem que som en l’època dels partits mèdics, el metge titular del partit —quan no era partit obert, la minoria— i de les iguales) és constant en els treballs i propostes del Sindicat de Metges. Destaca el treball de Josep Mestre i Puig (1935). Fa una classificació dels hospitals existents, i ho fa d’acord amb la nova organització sanitària pel que fa a la tipologia d’hospitals (general, intercomarcal, comarcal, subcomarcal, primari o especialitzat), però no pel que fa a la divisió territorial. En aquest sentit, diu:

Com es pot veure, aquesta classificació està feta d’acord amb la divisió territorial sanitària de Catalunya i encara que convençuts comarcalistes, hem transigit amb la Inter-comarca perquè pràcticament no podem desfer-nos de cop dels serveis que la centenària “província” havia centralitzat en llurs capitals, i preferim una evolutiva segmentació a una teòrica divisió comarcal.

Però, a l’hora de fer la relació dels establiments hospitalaris, diu: “En relacionar els hospitals de Catalunya ens cal d’antuvi aclarir que ho farem, no pas d’acord amb la Divisió territorial Sanitària que vàrem posar a la discussió del Parlament de Catalunya, si no segons l’agrupament de Comarques compreses dins el territori de cada ex-província i per ordre alfabètic de les poblacions.” És a dir, completament provincial. Aquesta classificació dona tres centres intercomarcals (Girona, Lleida i Reus) onze de comarcals (Berga, Granollers, Gombrèn, Manresa, Sitges, Terrassa, Figueres, la Seu d’Urgell, Tremp, Tarragona i Tortosa) disset de subcomarcals (Arenys de Mar, Badalona, Caldes de Montbui, Igualada, Olesa de Montserrat, Sant Sadurní d’Anoia, Vic, la Bisbal d’Empordà, Olot, Palafrugell, Puigcerdà, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols, Balaguer, Cervera, Vielha i Valls) i quaranta més de primaris, entre els quals caps de comarca, com ara Martorell, Mataró, Sabadell, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Banyoles, les Borges Blanques, Tàrrega, Falset o el Vendrell. La relació entre aquesta xarxa d’hospitals i la proposada per la divisió sanitària és evident, i respon, sobretot, al fet que una és el retrat de la situació real i l’altra és el projecte. La classificació de Mestre i Puig també recull la qualificació de l’establiment (dolenta en onze casos, acceptable en trenta-vuit i bona en trenta-set, entre els quals els catorze establiments de Barcelona ciutat). Hi ha. també, la dotació de llits, entre els escassos cinc de Capellades, la Garriga o Gombrèn (i això fa pensar que la classificació com a Comarcal és una errada) fins als 750 del Clínic o del de Sant Pau. La majoria dels establiments són petits, de menys de 50 llits (58 establiments) i només 17 en tenen 100 o més.

3. La nova organització de la sanitat a Catalunya

La reforma legal de la sanitat que emprèn el Govern de la Generalitat comprèn tres lleis: una de principal, la llei de Bases per a l’organització de la sanitat a Catalunya, i les de desenvolupament, que seran la llei de Coordinació i control sanitaris públics i la llei de Divisió sanitària de Catalunya. De fet, el plantejament inicial era de dues lleis, però en la discussió de la llei de Bases es va decidir deixar per a una llei específica la divisió territorial.

El projecte de llei de Bases inicial incorporava un annex, amb la divisió territorial, amb setze centres. Així ho explica el diputat Miquel Cunillera,3 quan presenta el dictamen de la Comissió. Diu que calia que la sanitat, a Catalunya, “s’organitzés a base d’unes comarques, fugint d’aquelles antigues províncies”.4 Però, immediatament, reconeix que “ens trobàvem, primerament, amb la dificultat que encara a Catalunya no hi havia una divisió política” de manera que han hagut de fer una divisió pròpia.

Aquesta divisió es fa “a base de centres comarcals, que nosaltres elevem a setze” però també en uns centres intercomarcals “aprofitant els antics centres, potser provincials”. La inèrcia de les províncies, doncs, continua.

L’estructura de la sanitat és molt municipalista —la majoria de les funcions, més orientades a la salubritat pública i a l’assistència social, són, per ara, municipals—, però incorpora dos aspectes interessants. Per una banda, la possibilitat de fer agrupacions de municipis, que anomena nuclis sanitaris, per sota dels Centres comarcals; per l’altra, la possibilitat del règim de Carta municipal —per llei— que atorgui més competències als ajuntaments de municipis amb més de 30.000 habitants.

La llei crea els centres intercomarcals, allí on hi ha els Instituts provincials d’higiene, recentment traspassats —és a dir, d’àmbit provincial— i els centres comarcals, a les zones delimitades per la mateixa llei —annex A, que no figura al Diari de sessions, i que decaurà i donarà lloc a la llei de Divisió sanitària.

En origen, el projecte de llei parla només de centres sanitaris comarcals “a cada una de les zones o departaments sanitaris de Catalunya”. Igualment, a cada zona o departament sanitari existirà un hospital comarcal. Finalment, el règim de Carta sanitària és possible als municipis de més de 10.000 habitants

El principal objector a la llei —no de fons, però sí en diversos aspectes—va ser el diputat Jaume Simó Bofarull, antic alcalde de Reus, del Partit Radical Autònom, una escissió del Camp de Tarragona del Partit Republicà Radical, que es presentà a les eleccions col·ligat amb Esquerra Republicana de Catalunya. En l’aspecte territorial, Simó Bofarull objecta que “Si ara es fa una divisió comarcal de sanitat abans de fer-se la divisió comarcal de Catalunya, ens podem trobar

3.Miquel dels Sants Cunillera (1904-1978), metge, diputat del Partit Radical Autònom, elegit per la circumscripció de Tarragona.

4. Diari de sessions del Parlament de Catalunya (DSPC) núm. 163, de 9 de març de 1934, p. 3538 i s.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

que estigui en contraposició amb els projectes de divisió, que ja se n’han fet ja cinc de diferents, i això naturalment pot complicar un xic massa les coses”. 5

A aquesta objecció, el conseller de Sanitat, Josep Dencàs, respon que aquests nuclis sanitaris no tenen res a veure amb les antigues comarques i amb les noves comarques que puguin estructurar-se, ni amb els antics partits judicials, sinó que obeeixen a un concepte propi, obeeixen a un concepte no fet en una forma arbitrària, sinó per l’estudi i segons les necessitats de cada comarca. [...] Primer, que no passés gaire més enllà de setanta o vuitanta mil habitants per comarca sanitària, i després, que aquella ciutat que actuï de centre sanitari on hi haurà instal·lat el nucli sanitari comarcal, estigui equidistant de tots els seus pobles aproximadament de 50 a 60 quilòmetres.

Simó Bofarull accepta aquests arguments, i no s’està d’afirmar que la comarca sanitària “no coincidirà amb la que pugui venir el dia de demà com a comarca geogràfica”.

En el debat de la llei, el dictamen de la Comissió especifica que els centres comarcals seran de dos tipus: l’Intercomarcal, allí on hi ha Institut provincial d’higiene, “però reduint el seu radi d’acció a nuclis de població de 100.000 a 125.000 habitants”, a excepció feta de Barcelona, on serà en un “cinturó de població que comprendrà uns 300.000 habitants”. Per altra banda, els centres comarcals, a les zones o departaments sanitaris que la mateixa llei delimita “que comprenen com a mínim 35.000 habitants”. Manté la previsió d’un hospital comarcal per a cada zona o departament, i la Carta municipal sanitària es preveu per als municipis o federacions de municipis de més de 30.000 habitants.

A les acaballes del debat, però, el diputat Humbert Torres 6 proposa posposar la divisió territorial, amb aquests arguments:

[...] en l’articulat, allí on es fa referència a una distribució i una demarcació de Catalunya en comarques sanitàries, realment, el pensament de la Comissió estava ja estructurat, i Catalunya estava dividida en comarques sanitàries; però al llarg de la discussió en el si de la Comissió de Sanitat han vingut a la mateixa indicacions i suggestions per part dels Diputats i dels Municipis en demanda de modificar el pensament de la Comissió. I és criteri de la Comissió que aquest pensament s’inclogui en l’article addicional que després proposarem, de què no hi hagi res definitivament establert en l’articulat d’aquesta Llei que prejutgi la possibilitat de distribuir d’una o altra manera les comarques sanitàries de Catalunya, perquè això seria objecte d’una Llei complementària a l’actual. Com comprendran els senyors Diputats, la distribució sanitària de Catalunya ens planteja una sèrie de problemes. Tenim, per exemple, el problema fonamental de la divisió administrativa i política de Catalunya; i s’han fet a la Comissió suggestions en el sentit de què fora una superposició, una correspondència exacta, la futura divisió administrativa de Catalunya i la distribució sanitària.7

5. DSPC núm. 163, p. 3540 i s., per a totes les cites d’aquest debat.

6. Humbert Torres i Barberà (1879-1955), metge i diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya elegit per la circumscripció de Lleida.

7. DSPC, núm. 167, de 6 de març de 34, p. 3617.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Robert Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

La llei finalment aprovada elimina la previsió mínima d’habitants de les zones o departaments —també la mateixa delimitació— i situa el mínim per a les cartes sanitàries a 15.000 habitants per als municipis, i 30.000 per a les federacions de municipis.8

Molt poc després d’aprovada la llei de Bases, es presenta i debat la llei de Coordinació i control sanitari públics. En un principi, el projecte creava les Juntes Intercomarcals de sanitat, que es constituiran “en la capital de les intercomarques respectives i immediatament en les ciutats de Tarragona, Girona i Lleida” amb jurisdicció “a la zona sanitària intercomarcal”. No s’hi fa, aquí, en aquest camp, cap referència a la divisió prevista a la llei de Bases; però més endavant crea l’Oficina tecnicosanitària, i estableix “A cada una de les actuals intercomarques de Tarragona, Girona i Lleida, i les que fixi la Divisió política administrativa de Catalunya podrà ésser muntada una Oficina tècnico-sanitària intercomarcal”.

El dictamen de la Comissió fa una important tasca d’adaptació a la llei de Bases, en l’aspecte territorial. Desapareixen les Juntes intercomarcals, i es dona carta de naturalesa a les Juntes Comarcals, “a la Capital de les comarques sanitàries respectives”. Les oficines tecnicosanitàries seran “A cada una de les actuals comissaries de la Generalitat” —és a dir, a les províncies— i “les que fixi la Divisió política administrativa de Catalunya”.9 Com veiem, es vol anar cap a una divisió comarcal, però no s’acaben de deixar enrere les províncies. I es barreja la divisió sanitària —per a les Juntes Comarcals— i la divisió administrativa —per a les oficines tecnicosanitàries.

4. El projecte de llei de divisió sanitària

El projecte de llei de divisió sanitària de Catalunya no té una presentació formal al Parlament, com sí que la tenen els altres projectes. Segurament per economia administrativa es va aprofitar el tràmit d’admissió de la llei de Bases, on figurava la delimitació com a annex. Ara bé, en la presentació del projecte de llei de Bases es parla de setze centres —ara en són divuit— i es preveia una base mínima de 35.000 habitants, que ara no es dona.

Pel que fa al procés d’elaboració de la proposta de divisió, però, comptem amb un testimoni (Mestre, 1945) que diu:

Però calia estructurar sobre bases funcionals els serveis sanitaris, per això després de pacients estudis estadístics, atenent-se a la natalitat i a la mortalitat infecciosa de tots els pobles de Catalunya durant els darrers deu anys i a la mortalitat infecciosa dels cinc últims, impulsats per un dinamisme positiu i oblidant en alguns casos hegemonies

8. Això vol dir que poden optar a tenir Carta sanitària, a més de Barcelona, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Terrassa, Lleida, Manresa, Reus i Tortosa, que tenen més dels 30.000 habitants inicialment previstos, i Girona, Mataró, Tarragona, i Vilanova i la Geltrú, amb més de 15.000.

9. DSPC, núm. 172, de 30 de maig de 1934, p. 3679 i s.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

històriques i centralitzacions tradicionals, es presentà al Parlament de Catalunya un projecte de Divisió Territorial Sanitària.

La llei és molt simple, es limita a dir que dona compliment a la llei de Bases, i fa una relació dels municipis de cada centre sanitari. En origen, els centres sanitaris són identificats per la capital, tot i que al final seran simplement numerats.

A la llei, manquen alguns municipis: el Poal, Massoteres, Sant Llorenç d’Hortons, Marganell (aleshores Santa Cecília de Montserrat), Masllorenç, el Montmell, Tavertet, Breda, Puigverd d’Agramunt, i Matadepera. Tampoc no hi són els de Colera, segregat de Portbou el 1934; Pedret i Marzà, segregat de Vilanova de la Muga el 1933; Montesquiu, segregat de Sant Quirze de Besora el 1934; Vila-sana, segregat de Castellnou de Seana el 1933; i Vallromanes, segregat de Montornès del Vallès el 1933. Les segregacions es van produir abans de l’aprovació de la llei de Divisió, però el més probable és que el projecte ja fos enllestit, i no s’actualitzés. A l’hora de delimitar l’abast dels Centres, han estat incorporats segons el seu context: el Poal, al centre 7 (Lleida); Massoteres, al centre 13 (Solsona); Sant Llorenç d’Hortons, al centre 18 (Vilafranca del Penedès), però hauria estat possible també al centre 6 (Igualada); Marganell, al centre 8 (Bages), però també hauria estat possible al centre 6 (Igualada); Masllorenç, al centre 14 (Tarragona); el Montmell, al centre 18 (Vilafranca del Penedès); Tavertet, al centre 17 (Vic); Breda, al centre 4 (Girona); Puigverd d’Agramunt, al centre 7 (Lleida) i Matadepera, al centre 1 (Barcelona).

Per altra banda, modificacions posteriors al mapa municipal han fet que municipis aleshores independents, i ara agregats a un altre, figurin en dos centres sanitaris diferents. Així, l’antic municipi de Fontllonga, al centre 16 (Tremp) s’agregà a Camarasa (centre 7, Lleida);10 Gavarra, al centre 13 (Solsona) és ara agregat a Coll de Nargó, del centre 12 (la Seu d’Urgell); Bassegoda, del centre 10 (Olot) és agregat a Albanyà (centre 3, Figueres); Dosquers, del centre 3 (Figueres) és a Maià de Montcal, al centre 10 (Olot) i la Prenyanosa, del centre 13 (Solsona) és agregat a Cervera (centre 6, Igualada).

El mapa resultant del projecte, sobre les comarques i els municipis actuals, és el següent (figura 2):

La població mitjana dels centres és de 97.451 habitants, però cal tenir en compte que, a la llei, Barcelona no figura en cap centre. Hi ha set centres amb més de 100.000 habitants, set més amb una població entre 50.000 i 100.000 habitants, i quatre més —Berga, la Seu d’Urgell, Solsona i Igualada— amb una població inferior als 50.000 habitants. El centre més poblat és l’1, el del cinturó de Barcelona, amb 287.638 habitants, i el menys és el 12, la Seu d’Urgell, amb 32.512. Com veiem, en la pràctica segueix força el dictamen de la Comissió sobre la llei de Bases, que plantejava uns 300.000 habitants per al cinturó de

10. En aquest cas, és molt visible l’efecte que té que el mapa ―vegeu la fig. 2― hagi estat fet sobre l’actual mapa municipal. El centre 7 té una entrada molt forçada al centre 16, que segurament respon al municipi de Fontllonga.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Figura 2. Centres sanitaris segons la llei de Divisió Sanitària

Barcelona, i un mínim de 35.000 habitants als centres sanitaris. Aquest era un criteri més flexible que l’expressat pel conseller Dencàs, que parlava d’unes comarques sanitàries de setanta a vuitanta mil habitants. Això podrien ser els setze centres inicialment previstos, que s’assemblen molt als previstos per la Ponència del Sindicat de Metges (quinze, agrupats a Girona, Lleida, Manresa i Tarragona, més el cinturó de Barcelona) però tot i així, no seguiria els criteris de població mínima.

Els trets principals de la divisió, en relació a la divisió territorial de la Ponència, són la unió de la Vall de Camprodon amb la Garrotxa, mentre que la resta del Ripollès va amb Osona; un únic centre que agrupa gairebé tota la Selva i el Gironès, amb la significativa excepció dels municipis de Blanes i Lloret de Mar, agregats al Maresme; la configuració d’un únic Penedès, llevat del Vendrell i Albinyana, que reforcen el centre de Tarragona; la divisió de l’actual comarca de la Noguera —la comarca més extensa de les actuals— entre els centres de

Robert Casadevall

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

Solsona, Tremp i Lleida; i la configuració d’un únic centre Anoia-Segarra, llevat de la Baixa Segarra, que continua amb la Conca de Barberà. Bona part d’aquests canvis —llevat del darrer— suposen el trencament dels límits provincials, reforçat amb la unitat de la Cerdanya.

El debat de la llei al Parlament només va tenir un punt més o menys polèmic. S’hi van aprovar sense debat una sèrie de canvis, inclòs el de numerar els centres en lloc d’identificar-los per la capital. Els canvis acceptats per assentiment foren: Castelladral (antic nom de Navars fins al 1960) passa del centre 2 (Berga) al centre 8 (Manresa). Torroella de Montgrí, Ullà, Jafre, Colomers, Verges i Sant Jordi Desvalls, passen del centre 3 (Figueres) al centre 4 (Girona); Agramunt, Montgai, Cubells, Puigverd d’Agramunt, Preixens, la Donzell (municipi ara agregat a Agramunt) i la Sentiu de Sió passen del centre 13 (Solsona) al centre 7 (Lleida); Agramunt i Camarasa passen del centre 16 (Tremp) al centre 7 (Lleida); Alòs de Balaguer i Vilanova de Meià passen del centre 16 (Tremp) al centre 13 (Solsona); i Tuixén (ara a Josa i Tuixén) passa del centre 13 (Solsona) al centre 12 (la Seu d’Urgell).

Però el centre del debat fou el canvi de tota la comarca actual de la Conca de Barberà, que passa del centre 14 (Tarragona) al centre 11 (Reus). Pel que es diu al debat, inicialment la Conca de Barberà ja era inclosa al centre de Reus en el projecte que va presentar el Govern i que no coneixem. Va ser la comissió, en el seu dictamen —i previ a les esmenes al ple— que va passar-la a Tarragona. Finalment, una esmena presentada pels diputats Jaume Simó Bofarull, Josep Andreu i Abelló,11 Estanislau Ruiz i Ponsetí12 i Joan Fronjosà i Salomó13 va proposar el retorn al text inicial. Aquesta esmena fou acceptada per la comissió i així ho proposà al Ple. La proposta va suscitar l’oposició de Pere Lloret, únic diputat d’Acció Catalana, i alcalde de Tarragona, no només per un motiu procedimental important, com haver estat ell exclòs de la reunió de la Comissió que va acordar acceptar el canvi, sinó per motius de fons.

La defensa de l’esmena, a càrrec de Simó Bofarull, adduïa criteris de facilitat de comunicació: “Però, a més, és que precisament aquesta preferència dels pobles de la Segarra de Tarragona i de la Conca de Barberà, depèn d’aquest factor material de major eficàcia del servei, perquè se senten materialment més a prop de Reus”14 i explica com havia recollit les dades de distàncies i facilitats de comunicació entre la Conca de Barberà i Reus, per carretera i per ferrocarril. Pere Lloret diu que inicialment la comissió havia adoptat el canvi —de Reus a Tarragona— per a crear tres centres equilibrats en població (de fet, 104.414

11. Josep Andreu i Abelló (1906-1993), diputat d’ERC, elegit per la circumscripció de Tarragona, de família montblanquina i afincat a Reus.

12. Estanislau Ruiz i Ponsetí (1889-1967), diputat de la Unió Socialista de Catalunya, elegit per la circumscripció de Barcelona ciutat.

13. Joan Fronjosà i Salomó (1891-1972), diputat de la Unió Socialista de Catalunya, elegit per la circumscripció de Barcelona ciutat.

14. DSPC, núm. 195, de 6 d juliol de 1934.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Robert Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

a Tarragona, 121.593 a Reus, i 114.862 a Tortosa) i que desfer el canvi suposa deixar Tarragona a la meitat (per ser exactes, Reus passa a 147.037, el quart centre en població a Catalunya, i Tarragona a 78.970, el novè, i per sota de la mitjana). Addueix també l’existència de l’Institut Municipal d’Higiene de Tarragona, i que hi ha tots els elements per a posar en marxa el nucli sanitari. S’adhereix a aquest criteri el diputat Manuel Galés15 —que havia estat membre de la Ponència— que manifesta que “hi ha una desproporció en l’extensió territorial, en les distàncies dels nuclis, en la quantitat d’habitants que queden subjectes a cada una de les inspeccions o centres”. I planteja l’opció d’un nou centre “que hagués pogut tenir el seu nucli per atendre les terres altes de Gandesa i les terres de l’Ebre”.

Ruiz Ponsetí també intervé en el debat, per a puntualitzar que Pere Lloret, com a únic diputat d’Acció Catalana, no pot formar grup parlamentari i és adscrit al de la USC, però que no necessàriament la USC ha de compartir els seus criteris. I, per altra banda, que si han signat —ell i Fronjosà— l’esmena, ha estat únicament perquè tingui les signatures necessàries per a ser debatuda, la qual cosa fa pensar que els altres diputats de la majoria de Govern de la circumscripció de Tarragona (Ventura Gassol, Manuel Galés, Rovira i Virgili, Martí Rouret, Folch i Folch, Farreres i Duran, Miquel Cunillera, Gonçal Ibars i Carles Gerhard) potser no han volgut fer-ho. Finalment, l’esmena fou acceptada per assentiment, amb els vots en contra de Pere Lloret i Manuel Galés, i la llei, aprovada també per assentiment.16

5. Els efectes de la divisió

La preocupació per una divisió territorial específica per a la sanitat, quan la Ponència ja havia lliurat la seva proposta, la va posar negre sobre blanc Pau Vila en un article a La Publicitat el 21 de febrer de 1934 (Vila, 1934). En aquest article, Pau Vila deia:

Hi ha enllestit l’avantprojecte de llei per a l’organització sanitària de Catalunya, sobre el qual la setmana que ve hi haurà dictamen. Ara bé. Aquest projecte s’ha de basar en una divisió territorial nova [...] Per no haver-se portat el projecte de Divisió Territorial al Parlament, els tècnics, sens dubte, s’hauran trobat amb el dilema d’assenyalar els centres d’hospitalització, dels serveis de sanitat, els dispensaris d’urgència i les àrees llurs de serveis, a base d’unes demarcacions que hauran hagut d’establir pel seu compte [...] Aleshores, sobre una gran varietat de divisions comarcals, alguna d’elles posada en relleu per les organitzacions polítiques, s’assentarà la demarcació sanitària que el Parlament estatueixi.

15. Manuel Galés i Martínez (1894-1962), diputat d’ERC, elegit per la circumscripció de Tarragona. Nascut a Valls, va fer la seva carrera política a la ciutat de Tarragona.

16. Cal tenir present que aleshores la Lliga Catalana, la principal oposició, s’havia retirat del Parlament.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

Això es va anar repetint, en seu parlamentària, el fet de la divisió territorial sanitària contraposat a l’absència de la divisió territorial general. Així, el maig de 1933, amb motiu de la discussió de l’Estatut interior, Duran i Ventosa deia: “és evident que en una divisió de Catalunya, tenint en compte el punt de vista dels serveis que la Generalitat ha de prestar, és convenient que hi hagi divisions judicials, divisions sanitàries, divisions per a cultura i per a tots els altres serveis que la Generalitat pugui prestar”. 17

I en el debat sobre la llei de creació d’uns Jurats d’exaccions locals substituint en les seves funcions els Tribunals Econòmicoadministratius de les antigues províncies de Catalunya, el març de 1934, el diputat Pau Romeva no s’està de dir:

“No hem fet la divisió administrativa de Catalunya, jo no sé per què. Semblava una de les primeres coses que havíem de fer, però resulta que fem Projectes de Sanitat amb una divisió, anem ara a un Projecte sobre els Tribunals d’exaccions municipals que implica una altra divisió”. 18

6. La divisió sanitària en relació amb l’actual divisió comarcal i amb la proposta de Pau Vila

Comparem aquesta divisió amb l’actual, hereva de l’aprovada per la Ponència. La majoria de les comarques actuals són íntegrament al centre sanitari delimitat. I en força casos, només hi ha pocs municipis que canvien. El resum dels canvis figura a la taula 4.

No s’hi ha inclòs el Lluçanès perquè la definició actual de la comarca ha anat canviant, i tampoc no és la més històrica proposada; en tot cas, tot el Lluçanès és al centre 17 (Vic).

Els canvis més significatius són, en primer lloc, els de les actuals comarques del Moianès i del Pla de l’Estany, que la Ponència no va proposar, i que estan repartides en tres centres cadascuna. El Pla d’Urgell, però, és tot inclòs al centre sanitari 7 (Lleida).

Les comarques amb més canvis són el Ripollès, que queda repartit entre Vic i Olot; la Noguera, amb 11 municipis que van a Solsona i 3 a Tremp; el Vallès Occidental, amb 8 municipis que van a Granollers i a 3 a Manresa; i la Segarra, amb 2 municipis que van a Solsona i 2 a Lleida. El centre que més aportacions té és el 13, Solsona, amb 24 municipis més (el Solsonès, ara, en té 17, amb la recent inclusió de Torà i Biosca, que ja foren adscrits al centre sanitari de Solsona)

17. DSPC núm. 56, de 09.05.33, pp. 1352.. La cursiva és nostra.

18. DSPC núm. 164, de 13.03.34, pp. 3563. La cursiva és nostra.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Robert Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Taula 4. Relació entre les comarques actuals i la divisió sanitària

Comarca actual Centre sanitari Menys Que van a Alt Camp 14 (Tarragona)

Alcover, Mont-ral, la Riba 11 (Reus)

Alt Empordà 3 (Figueres)

Alt Penedès 18 (Vilafranca del Penedès)

Alt Urgell 12 (la Seu d’Urgell)

Alta Ribagorça 16 (Tremp)

Anoia 6 (Igualada)

Bages 8 (Manresa)

Oliana, Bassella, Peramola, Gavarra (Coll de Nargó) 13 (Solsona)

Castellfollit de Riubregós 13 (Solsona)

Sant Feliu Sasserra, 17 (Vic)

Gaià, Avinyó, Balsareny, 2 (Berga)

Castellfollit del Boix 6 (Igualada) Cardona 13 (Solsona)

Baix Camp 11 (Reus)

Baix Ebre 15 (Tortosa)

Baix Empordà 4 (Girona)

Baix Llobregat 1 (Barcelona)

Garrigoles, Albons, Bellcaire d’Empordà, la Tallada d’Empordà, Vilopriu 3 (Figueres)

Collbató 6 (Igualada)

Castellví de Rosanes 18 (Vilafranca del Penedès)

Baix Penedès 18 (Vilafranca del Penedès) el Vendrell, Albinyana, Bonastre 14 (Tarragona)

Barcelonès 1 (Barcelona)

Berguedà 2 (Berga) Gósol 13 (Solsona)

Sant Jaume de Frontanyà 17 (Vic)

Cerdanya 12 (La Seu d’Urgell)

Conca de Barberà 11 (Reus)

Garraf 18 (Vilafranca del Penedès)

Garrigues, 7 (Lleida)

Garrotxa 10 (Olot)

Gironès 4 (Girona) Viladasens 3 (Figueres)

Maresme, el 9 (Mataró)

Tiana (i Montgat) 1 (Barcelona)

Moianès Moià

Calders (i Monistrol de Calders)

Santa Maria d’Oló 8 (Manresa)

Granera, Sant Quirze Safaja, Castellterçol 5 (Granollers)

Castellcir, Collsuspina, l'Estany 17 (Vic)

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

Comarca actual Centre sanitari Menys Que van a Montsià 15 (Tortosa)

Noguera 7 (Lleida)

Osona 17 (Vic)

Pallars Jussà 16 (Tremp)

Pallars Sobirà 16 (Tremp)

Pla de l’Estany

les Avellanes i Santa Linya, Os de Balaguer, Àger

Fontllonga (Camarasa) 16 (Tremp)

Cabanabona, Tiurana, Foradada, Oliola, Vilanova de l’Aguda, Artesa de Segre

la Baronia de Rialb, Ponts, Preixens, Alòs de Balaguer, Vilanova de Meià

13 (Solsona)

Sant Miquel de Campmajor 10 (Olot)

Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Vilademuls 3 (Figueres)

Sant Andreu del Terri, Camós, Palol de Revardit, Cornellà de Terri, Porqueres, Serinyà, Banyoles 4 (Girona)

Pla d’Urgell 7 (Lleida)

Priorat 11 (Reus)

Ribera d’Ebre 11 (Reus)

Ripollès 17 (Vic)

Setcases, Vilallonga de Ter, Molló, Camprodon, Llanars, Sant Pau de Segúries 10 (Olot)

Toses 12 (la Seu d’Urgell)

Segarra 6 (Igualada) Granyena de Segarra, Granyanella, 7 (Lleida)

Sant Guim de la Plana, Tarroja de Segarra, Torrefeta i Florejacs, les Pallargues, Guissona Sanaüja 13 (Solsona)

Segrià 7 (Lleida)

Selva 4 (Girona) Lloret, Blanes Fogars de Tordera 9 (Mataró)

Solsonès 13 (Solsona)

Tarragonès 14 (Tarragona)

Vila-seca (i Salou) el Morell, 11 (Reus)

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Comarca actual Centre sanitari

Robert Casadevall Camps

Menys Que van a Terra Alta 15 (Tortosa)

Urgell 7 (Lleida)

Val d’Aran 16 (Tremp)

Vallès Occidental 1 (Barcelona)

Corbera d’Ebre, la Fatarella 11 (Reus)

Ossó de Sió 13 (Solsona)

Gallifa, Palau-solità i Plegamans, Santa Perpètua de Mogoda, Polinyà, Sant Llorenç Savall, Sentmenat, Castellar del Vallès, 5 (Vallès Oriental)

Rellinars, Vacarisses, Viladecavalls 8 (Manresa)

Vallès Oriental 5 (Granollers)

Uns altres canvis significatius són:

 Alcover, Mont-ral i la Riba, que s’adscriuen al centre de Reus, i que ara són a l’Alt Camp. Suposa aplegar en un únic espai bona part de les muntanyes de Prades.

 Una part significativa de l’actual Baix Penedès (aleshores Masllorenç era a l’Alt Camp i Bonastre al Tarragonès) amb la capitalitat —el Vendrell més Sant Vicenç de Calders, aleshores municipi— a Tarragona. Pot ser herència del partit judicial —la part est de l’actual Tarragonès és partit judicial del Vendrell— de la província, o bé voler donar més pes al centre de Tarragona.

 Lloret, Blanes i Fogars de la Selva (aleshores Fogars de Tordera) al Maresme i no a la Selva. Suposa el reconeixement d’una dinàmica diferent de la costa de la Selva. Blanes és aleshores la tercera població del centre sanitari, amb 5.665 habitants.

 Vila-seca (amb Salou) i el Morell, a Reus. La relació Vila-seca i Salou amb Reus ja va ser molt discutida a la Ponència. I el Morell, juntament amb la Pobla de Mafumet i Vilallonga del Camp, també han basculat molt cap a Reus. És possible que la intenció fos que els tres municipis anessin junts, però per una errada només figuri el Morell.

Podem contrastar aquests canvis amb la proposta de divisió territorial de Pau Vila de l’any 1931 (Vila, 1931).19 Més enllà d’ajustos puntuals, hi ha set canvis significatius, i molt compartits amb la divisió sanitària, com podem veure a la taula 5.

19. El mapa d’aquesta edició no conté la divisió municipal. Per a contrastar la divisió sanitària amb aquesta, s’ha fet ús del mapa contingut a Burgueño (2003).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

Taula 5. Relació entre la proposta de comarques de Pau Vila i la divisió sanitària

Comarca de Pau Vila Comarca actual Centre sanitari

Peramola

Bassella

Oliana

Albons

Bellcaire d’Empordà

Garrigoles

Vilopriu

Alòs de Balaguer

Vilanova de Meià

Artesa de Segre

Oliola

Ponts la Baronia de Rialb

Cabanabona

Tiurana

Vilanova de l’Aguda

Setcases

Vilallonga de Ter

Molló

Camprodon

Llanars

Sant Pau de Segúries

Lloret

Blanes

Vila-seca (amb Salou) el Morell

la Pobla de Mafumet

Vilallonga del Camp

Gallifa

Palau-solità i Plegamans Santa Perpètua de Mogoda

Urgell Mitjà

(comprèn la part oest de la Noguera, la part est del Solsonès, l’extrem sud de l’Alt Urgell, i tres municipis del nord de la Segarra)

Alt Empordà

Alt Urgell Solsona

Baix Empordà Figueres

Urgell Mitjà

Noguera Solsona

Garrotxa

Maresme

Ripollès Olot

Selva Mataró

Baix Camp Tarragonès Reus

Vallès Oriental

Vallès Occidental Granollers

Com veiem, els canvis més significatius són compartits. No podem saber si, en origen, la primera proposta de divisió sanitària va tenir en compte la proposta de Pau Vila. Pensem que, com hem vist, ja es treballava en la divisió sanitària el 1931, abans que es coneguessin les propostes de la Ponència. La proposta de Pau Vila adscriu el Morell, la Pobla de Mafumet, i Vilallonga del Camp al Baix Camp, però la divisió sanitària només ho fa amb el Morell, com un enclavament, i això fa pensar en una mala transcripció.

7. L’aplicació de la divisió sanitària

La divisió territorial sanitària va tenir una vigència accidentada. La llei que l’establia va ser aprovada poc abans del 6 d’octubre (de fet, ni tan sols va ser publicada al Diari Oficial de la Generalitat ; segons Josep Mestres “per manca de sanció presidencial” (Mestres, 1945) és a dir, que el president no va arribar a signar-la) i això va suposar la interrupció de l’ambiciós programa de reforma sanitària del conjunt de les lleis promulgades. No serà fins al període de guerra que s’aplicarà, però aleshores coincidirà amb la nova divisió territorial de caràcter general, sorgida de la ponència del 1932, i aprovada per decret l’agost de 1936.

Tot i això, el mateix juny de 1934 és aprovada la llei de pressupostos per al segon semestre de 1936, que preveu explícitament partides per als centres intercomarcals de Barcelona, Girona, Lleida i Reus, per als centres comarcals existents números 2 (Berga), 5 (Granollers), 6 (Igualada), 9 (Mataró), 17 (Vic) i 18 (Vilafranca del Penedès; és a dir, els corresponents a les brigades sanitàries de la Diputació de Barcelona; i també partida per als “nous centres comarcals”, sense especificar quins.20

En el breu període de restauració de la Generalitat de Catalunya i abans de la guerra, es treballa amb la previsió d’aplicar la divisió territorial. Així, el març de 1936, un decret del departament d’Obres Públiques i Assistència Social estableix que

[...] fins que regeixi la nova divisió comarcal que farà possible l’aplicació estricta de l’apartat B de la Llei de Coordinació i control sanitari públic, de 26 de juny de 1934 21 , solament es constituirà una Comissió Sanitària en la capital de les intercomarques de Girona, Lleida i Tarragona; aquestes Comissions assumiran les mateixes funcions que l’apartat B de la Llei de Coordinació i control sanitari públic fixa per a les Juntes comarcals de Sanitat.22

Per altra banda, a l’arxiu de les Comissions parlamentàries del Parlament 23 figura una documentació, sense data, referent a un projecte de transferències de crèdit al pressupost, en la qual es donen d’alta partides “per als centres sanitaris comarcals de Tortosa, Tremp, la Seu d’Urgell, Berga, Figueres i Tarragona” i, a la vegada, es fa una correcció d’errades en què el centre assignat a Arenys ha d’anar a Mataró.24

20. Diari Oficial de la Generalitat (DOG), núm. 184, de 3 de juliol de 1934. El detall del pressupost extret de DSPC, núm. 191, de de 30 de juny de 1934.

21. L’apartat B citat diu, al seu article 12: “Les Juntes comarcals de Sanitat es constituiran en la capital de les comarques sanitàries respectives”. És a dir, que malgrat la llei, en la pràctica el decret continua mantenint l’estructura provincial.

22. DOG, núm. 77, de 17 de març de 1936, p. 2036.

23. Arxiu del Parlament, CAT APC FDH002 Restitució de la família Perxés.

24. Recordem que la sotsbrigada sanitària de la Diputació de Barcelona tenia la seva seu a Arenys de Mar, i això va ser la base de la primera proposta de la Ponència del Sindicat de Metges.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

Encara en temps de pau, un decret de 14 de juny de 1936 aprova el projecte de l’edifici del centre sanitari intercomarcal de Lleida i autoritza la subhasta de les obres.

La situació comença a canviar en l’escenari de guerra. El desembre de 1936, un decret del departament de Sanitat i Assistència Social disposa que “[article 4]. Els Consells comarcals de Sanitat i Assistència Social es constituiran a la capital de les comarques respectives”.25

Més endavant, el juny de 1937, una Ordre del mateix departament especifica que “Són creades a totes les comarques sanitàries de Catalunya unes Delegacions de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social”.26

És important l’especificació que és a “les comarques sanitàries”, tota vegada que ja s’havia oficialitzat la divisió territorial de la Ponència. Que es pensava en les comarques sanitàries ho demostra que el desembre de 1937 s’aprova el reglament de la Direcció General de Sanitat, i a l’article 26 diu el que segueix:

Conforme amb la Llei de Divisió Sanitària i el Decret de 29 de novembre de 1937, Catalunya resta dividida en dinou centres sanitaris comarcals, que són els següents: 1. Barcelona (ciutat i cinturó); 2. Berga; 3. Figueres; 4, Girona; 5, Granollers; 6, Igualada; 7, Lleida; 8, Manresa; 9, Mataró; 10, Olot; 11, Reus; 12, la Seu d’Urgell; 13, Solsona; 14, Tarragona; 15, Tortosa; 16, Tremp; 17, Vic; 18, Vilafranca del Penedès; 19, Vielha.27

Però tot seguit continua un cert manteniment de l’estructura provincial. L’article 28 disposa que

[...] els centres sanitaris número 1, Barcelona, número 4, Girona, número 7, Lleida i número 11, Reus, mantindran la categoria de centres sanitaris intercomarcals amb jurisdicció als següents centres sanitaris comarcals:

Centre Sanitari Intercomarcal de Barcelona: els Centres Sanitaris Comarcals de Barcelona (1), Berga (2), Granollers (5), Manresa (8), Mataró (9), Vic (17) i Vilafranca del Penedès (18).

Centre Sanitari Intercomarcal de Girona: els Centres Sanitaris Comarcals de Figueres (3), Girona (4) i Olot (10).

Centre Sanitari Intercomarcal de Lleida: els Centres Sanitaris Comarcals de Lleida (7), la Seu d’Urgell (12) Solsona (13), Tremp (16) i Vielha (19).

Centre Sanitari Intercomarcal de Reus: els Centres Sanitaris Comarcals de Reus (11), Tarragona (14) i Tortosa (15).

L’article 29 especifica que “els centres sanitaris intercomarcals exerciran el control i cura dels respectius centres sanitaris comarcals, i directament dels centres sanitaris, i executaran aquelles funcions que, a manca del reglament de la Inspecció General de Sanitat, les disposicions vigents assignaven a les antigues Inspeccions Provincials de Sanitat”. La província, doncs, torna a treure el cap.

25. DOG, núm. 364, de 29 de desembre de 1936, p. 1238.

26. DOG, núm. 177, de 26 de juny de 1937, p. 1121.

27. DOG, núm. 364, de 30 de desembre de 1937, p. 1314.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Certament, aquesta previsió segueix la divisió sanitària establerta a la llei de juny de 1934, però hi ha significatives diferències. Per una banda, l’addició d’una nova comarca, la 19 (Vielha) que segons la llei anava a la comarca 16 (Tremp). I és que un decret d’1 de desembre de 193728 ha creat el centre sanitari comarcal de Vielha, “depenent del centre sanitari intercomarcal de Lleida” per les condicions d’accessibilitat de la comarca. Per altra banda, i malgrat que s’usen els números introduïts a la Llei, es continuen identificant les àrees per la seva capitalitat.

Però el canvi més gran és aquesta reagrupació d’escala provincial, i, a, més, amb una capitalitat a Reus i no a Tarragona. A partir de les comarques sanitàries, això ens deixaria el mapa de la figura 3.

Font: elaboració pròpia.

Robert

Figura 3. Agrupació de centres sanitaris i centres intercomarcals de 1937

28. DOG, núm. 337, de 3 de desembre de 1937, p. 947.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

Per altra banda, la difusió d’aquesta nova divisió —i, es de creure, també l’aplicació— s’encavalla amb la divisió territorial de la Ponència. Així, un cartell de propaganda del 1936 (figura 4) es basa en les comarques sanitàries, pel que fa al nombre i les relacions, però les especificacions són amb les comarques de la divisió territorial. La ubicació dels hospitals es correspon amb les capitalitats sanitàries, i també el nombre de divisions (amb els afegits de Vilanova i la Geltrú i de Vielha) però els àmbits respectius es refereixen a les comarques del 1932, tal com veiem a la taula 6.

Taula 6. Agrupació de comarques a efectes sanitaris de l’any 1936

Comarques

Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental Barcelona

Hospital

Garraf, Baix Penedès Vilanova i la Geltrú

Tarragonès, Alt Camp, Conca de Barberà Tarragona

Baix Camp, Ribera d’Ebre, Priorat Reus

Baix Ebre, Montsià, Terra Alta Tortosa

Segrià, Noguera, Urgell, Garrigues Lleida

Pallars Jussà, Pallars Sobirà Tremp

Val d’Aran Vielha

Alt Urgell, Cerdanya la Seu d’Urgell

Osona, Ripollès Vic

Garrotxa Olot

Alt Empordà Figueres

Gironès, Baix Empordà, Selva Girona

Maresme Mataró

Vallès Oriental Granollers

Bages Manresa

Berguedà Berga

Solsonès Solsona

Anoia, Segarra Igualada

Alt Penedès Vilafranca del Penedès

Un article a la revista SIAS de Jaume Valero Ribas (1937), director del Centre Sanitari Intercomarcal de Barcelona, reprodueix el mapa i, significativament, afirma:

Estem, més que res, al davant d’un mapa Comarcal de Catalunya, perquè hem cregut que no podíem desdibuixar l’estructura i divisió Comarcal que a Catalunya havien fixat els entesos geògrafs reunits en la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya,

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Robert Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

estructura i divisió acceptades, amb molt bon criteri, primer, pel Consell d’Economia, i després per tots els altres organismes de la Generalitat.

Creiem doncs que tota divisió especial del Territori Català que hagi de fer qualsevol Departament o Institució de la Generalitat o partit polític, sindicat, empresa, etc., ha de ser ineludiblement sobre la base d’aquesta divisió Comarcal. Poden variar els agrupaments de comarques, segons la naturalesa del treball de la disciplina, del pressupost, de la realitat popular, però mai ningú no pot desdibuixar la Comarca, cèl·lula viva i primària, sine qua non d’altres majors agrupaments eventuals.

Figura 4. Agrupació de centres sanitaris segons SIAS

Font: Cartoteca de l’Institut Cartogràfic i Geologic de Catalunya.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

El mapa obvia la divisió en vegueries, i introdueix una mínima distinció entre centres sanitaris amb hospital comarcal (gairebé tots) i centres sanitaris (se suposa que sense hospital: Mataró, Olot, Solsona i Vilanova i la Geltrú).

Resulta significatiu que la Conca de Barberà, que, com hem vist, la versió definitiva de la llei va adscriure al Centre sanitari de Reus, i que la divisió regional aleshores vigent també adscriu a la IV vegueria, ara és adscrita a Tarragona. Encara un decret de 18 de gener de 193829 aprova la plantilla de personal de la direcció general de sanitat, en la qual figuren quatre places d’inspectors intercomarcals i directors dels centres sanitaris de Barcelona, Girona, Lleida i Reus, i quinze places de directors de centres sanitaris comarcals (això és, els divuit creats per la llei més el centre de Vielha). Hi ha també tres places de directors de nuclis sanitaris, el que demostra que la previsió de la llei de Bases s’ha portat a la pràctica. I altres places —auxiliars tècnics de centres sanitaris comarcals, infermeres, xofers d’ambulància...) es preveuen també en múltiples de 15.

8. La memòria de la divisió

Trobem una primera reflexió sobre la divisió —en el marc de la reforma sanitària— en un informe que Josep Mestre i Puig adreçà a Josep Tarradellas, l’any 1945 (Mestre, 1945). Josep Mestre fou director general de sanitat de la Generalitat entre març i juny de 1936, i prèviament, des del maig de 1933, cap dels serveis de sanitat, i el veritable artífex d’aquesta àrea, atès que la conselleria —i els consellers— va ser molt inestable. Al seu informe, Mestre diu:

L’establiment dels serveis sanitaris a Catalunya s’orientà al pla de la Conferència de Sanitat Rural celebrada als auspicis de la Societat de Nacions a Ginebra, amb la creació de centres sanitaris primari o central, secundaris o comarcals, i terciaris o rurals.

[...] Per l’establiment dels centres secundaris es disposà que pel moment s’ampliessin els serveis dels Instituts Provincials d’Higiene mentre es procuressin els recursos per la instal·lació dels Centres Comarcals que desglossarien els serveis acumulats transitòriament a les antigues capitals de província.

[...] En l’apartat B [de la Llei de Bases] es defineixen els Centres Sanitaris Comarcals, d’acord amb la divisió territorial sanitària de Catalunya, que ja hem referit i queda pendent de sanció. En el paràgraf II s’accepten transitòriament com a Centres Sanitaris Intercomarcals els extingits Instituts Provincials d’Higiene tot marcant la tendència a reduir el seu abast per a desfer la província i enaltir la comarca.

Va deixar empremta la divisió sanitària? No ho va tenir fàcil, amb molt poc temps —i gairebé tot en guerra— per a ser utilitzada. Però això no vol dir que la nova política sanitària, divisió inclosa, caigués del tot en l’oblit. Així, als treballs de l’àmbit de sanitat del Congrés de Cultura Catalana, es recollia la proposta, i s’exhibia el mapa de la figura 1 com a exemple (tot i que, errò-

29. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 20, de 20 de gener de 1938, p. 250.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Robert Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

niament, el prenen com a proposta de regionalització del Govern, quan fou una proposta del Sindicat de Metges) (Acarin et al., 1977). Més endavant, el 1980, el primer mapa sanitari, obra de la Generalitat provisional, també hi fa una extensa referència, però el pes del mapa de la Ponència, i també el fet que només hi ha dotze regions, fa que hi hagi poques semblances. Anotem, si de cas, la relació Vic-Ripoll, on les comarques d’Osona i el Ripollès constitueixen una àrea sanitària autònoma, com també passava a la divisió sanitària del 1934. En algunes coses, el mapa de 1980 és molt més rupturista: segrega una part del Priorat, per adscriure-la a la regió sanitària de l’Ebre; també la part nord del Baix Llobregat, per unir-la al Penedès i a l’Anoia, incloent la part de la Baixa Segarra, separada de la resta de la Conca de Barberà, i excloent l’Alta Segarra, que forma una regió sanitària amb el Bages, el Berguedà, i el Solsonès... i sense la Segarra.

Les successives organitzacions territorials sanitàries han recollit algunes d’aquestes divergències. L’organització actual en sectors i regions, la darrera versió de la qual és del 2023, però també l’avortada proposta de Governs territorials de Salut (Casadevall, 2009) o la molt recent —i encara per conèixer amb detall— d’Àrees integrades sanitàries (AIS) de febrer de 2026 (Departament de Salut, 2026). A banda, s’hi han superposat agrupacions de sectors amb motius diversos (Casadevall, 2021).

En tots tres mapes —sectors, Govern, AIS— hi ha un element comú, com és la fragmentació de la regió metropolitana en més unitats que les comarcals originals: vuit sectors, a més dels deu corresponents a Barcelona ciutat; 11 Governs; 13 AIS; tot en l’àmbit de cinc comarques. També trobem fets repetits, com la configuració d’una Selva Marítima —sovint amb l’Alt Maresme—, la presència del Baix Montseny, etc.

Hi ha, doncs, una certa relació en el nombre d’unitats de cada organització —territorial o sanitària— amb divergències pel que fa al detall, que figuren a la taula 7.

Taula 7. Unitats d’organització territorial o sanitària

Proposta de Pau Vila 1931 28 comarques

Proposta de la Ponència 1932 38 comarques

Mapa sanitari de 1934 18 centres sanitaris

Proposta de mapa sanitari de 1980 12 àrees de salut 30

Comarques 1987/1991/2015/2023 43 comarques

Governs territorials de salut 2006 37 governs

Sectors sanitaris de 2023 20 sectors + 10 districtes de Barcelona ciutat Àrees Integrades Sanitàries de 2026 30 àrees

30. La proposta de mapa sanitari de 1980 té, parcialment, un desplegament en unitats més reduïdes; per exemple, a l’àrea 1 Pirineu, que comprèn les comarques de l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, la Cerdanya, els Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Val d’Aran, fa una subdivisió en quatre zones Cerdanya-Alt Urgell, Alta Ribagorça, els dos Pallars, i la Val d’Aran. Aquest desplegament, però, no el repeteix a tores les àrees, i no se’n pot fer un mapa complet que segurament ens portaria a un nombre d’unitats també proper a la trentena.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

La reforma sanitària del 1934 i el mapa que se’n deriva són d’una gran modernitat, els criteris de divisió es basen en la població atesa i la distància a l’hospital respectiu, prescindint de divisions anteriors, com ara els partits judicials, que sí que van condicionar la divisió de la Ponència. Això no vol dir que no tinguessin en compte les preexistències, com hem pogut veure amb les seus de les sotsbrigades sanitàries, però en general és molt més lliure.

Aquests conceptes es trobem també en la base de la reforma de l’atenció primària, al decret 84/1985, de 21 de març, de mesures per a la reforma de l’atenció primària de salut a Catalunya.3130 S’hi especifica que les àrees bàsiques de salut es delimitaran atenent

[...] factors geogràfics, demogràfics, socials i epidemiològics homogenis, amb subjecció als següents criteris:

a) Com a criteri general, l’Àrea Bàsica de Salut abastarà una població compresa entre els 5.000 i 25.000 habitants.

b) Excepcionalment, en el medi urbà i quan el nivell de densitat demogràfica així ho requereixi, podrà ultrapassar-se el límit màxim esmentat fins als 40.000 habitants.

c) Així mateix, en el medi rural, es podran fixar Àrees Bàsiques de Salut que no superin el límit mínim de 5.000 habitants en aquells supòsits que la dispersió demogràfica i la presència d’accidents geogràfics així ho aconsellin. En tot cas, la fixació de l’àmbit territorial procurarà respectar isocrones que no superin els trenta minuts en el desplegament des de qualsevol punt de l’Àrea al centre sanitari amb els mitjans de transport habituals.

És a dir, criteris molt similars, per bé que expressats de manera més precisa. La idea de jerarquització és, a la vegada, flexible. La llei preveu les cartes sanitàries, que possibiliten un règim municipal específic, que només s’aplicarà a Barcelona —la ciutat tenia més mitjans i una acreditada trajectòria en aquest sentit— però també els nuclis sanitaris, agrupacions de municipis dins de cada centre comarcal i amb una certa autonomia. És a dir, que el principi de subsidiarietat i la previsió de règims flexibles era plenament acceptat.

Aquests principis, però, es veuen llastats per la inèrcia de les províncies, especialment de l’únic organisme estatal preexistent i amb una certa entitat, com eren els Instituts Provincials d’Higiene. Malgrat l’ús abundant de l’eufemisme “intercomarcal”, la província condiciona la reforma.

9. Conclusions

La dècada dels trenta, amb la recuperació d’un cert autogovern, i el canvi de majories a Catalunya —també a Espanya— va suposar una onada de moder-

31. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 527, de 10 d’abril de 1985.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Robert Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

nització. Això es va veure en molts camps —l’educació, les relacions laborals, el sector agrari— i també a la sanitat i a l’organització territorial. En aquests darrers, trobem l’impuls d’un nou model sanitari i la creació de la Ponència. En tots dos casos, hi una diferència qualitativa amb processos anteriors sobre les mateixes matèries. Els criteris per a formular les divisions incorporen elements més moderns i més racionals que en el passat. En el cas de la Ponència, es tenen en compte els enfocaments de la geografia regional que s’han anat obrint camí amb els treballs de Pau Vila, Miquel Santaló o Josep Iglesias. La dimensió de les futures comarques, el reconeixement de les relacions humanes, o l’accessibilitat als centres de serveis són elements tinguts en compte. Recordem que, a la mateixa època —el 1933— Walter Christaller formula la teoria dels espais centrals. I què són, si no, els mercats per als quals preguntava l’enquesta de la Ponència?

Aquests mateixos criteris els trobem, bé que no tan expressament formulats, en els textos previs a la divisió sanitària. És molt il·lustratiu que, en el debat parlamentari, Simó i Bofarull explica que havia recollit les dades de distàncies i facilitats de comunicació entre la Conca de Barberà i Reus, per carretera i per ferrocarril.

Com és, doncs, que amb criteris similars, s’obtenen mapes prou diferents?

Algunes respostes:

La divisió sanitària sap per a què es fa, i, en paral·lel, compta amb antecedents i estudis (per exemple, l’inventari de centres mèdics) propi d’una planificació de serveis. Té criteris sobre la població a servir —tot i que molt amplis— i, fins, i tot, en l’aplicació, acaba reconeixent la singularitat de la Val d’Aran amb la creació d’un centre propi per raons d’accessibilitat. En canvi, la Ponència és plany de no saber per a què ha de servir la divisió, que, en tot cas, es planteja com a possible marc de l’administració de la Generalitat.

La Ponència, tot i comptar amb antecedents teòrics més clars en aquesta direcció -en un article a La Publicitat, Pau Vila expressa que “caldrà que ens preguntem què en volem fer, per a què ha de servir aquest repartiment en comarcades. I aleshores serà quan caldrà que es reuneixen els qui hi entenguin per tal de formular la delimitació i la nomenclatura que més s’avinguin amb la realitat geogràfica i les necessitats de l’hora” (citat a Burgueño, 2005) va acabar generant una proposta amb més comarques, i un major reconeixement de rodalies menys poblades.

Ens podem imaginar una divisió comarcal més semblant a la dels centres sanitaris? En nombre d’unitats —divuit, dinou si comptem la Val d’Aran— seria més propera a la proposta original del Pau Vila, de vint-i-vuit comarques que no a la de la Ponència, de trenta-vuit, i amb unes unitats més poblades (el centre menys poblat, la Seu d’Urgell, té 32.512 habitants; la comarca més petita —la Val d’Aran— en té 5.949, i la següent, la Cerdanya, 11.355). I inicialment es parlava de setze centres, amb una població d’entre setanta-mil i vuitanta-mil habitants.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

Un altre aspecte singular —tot i que no pertany estrictament a la divisió aprovada— és la que es desprèn de la proposta d’Enric Fernàndez (Fernàndez, 1932). A més de la proposta de centres secundaris, aquests són lligats al centres primaris de Tarragona, Lleida, Manresa, Girona i Barcelona. Això prefigura una regionalització molt semblant a la proposada per Rovira i Virgili en un article a La Publicitat (citat a Burgueño, 2003).

En aquest sentit, sembla que les propostes de divisió territorial sanitària haurien estat més immunes a pressions locals o criteris històrics. En tot cas, a més del nombre total, hi ha una sèrie de qüestions territorials, de canvis respecte el mapa actual que tenim tan interioritzat, significatius, i que es repeteixen en gairebé totes les organitzacions territorials sanitàries. Anotem:

– La partició del Ripollès i de la Vall de Camprodon, i la relació del primer —tot o sencer— amb Vic i no amb Girona.

– La unitat de l’Ebre, però amb la Ribera d’Ebre de vegades inclosa a l’àrea de Reus.

– La Conca de Barberà balla entre Reus i Tarragona, i de vegades la Baixa Segarra s’hi manté o va amb Igualada.

–

–

La unitat del Penedès, inclòs el Baix Penedès (no sempre sencer) amb el que això suposa de saltar el límit provincial.

L’adscripció de la Cerdanya amb l’Alt Urgell, i a l’espai pirinenc, però de vegades amb la Catalunya Central.

– Les dificultats per a la delimitació de l’àrea Urgell-Segarra-Solsonès.

– El reconeixement de la Selva Marítima i la seva relació amb l’Alt Maresme.

– El Solsonès amb la Catalunya Central.

–

El reconeixement de la Vall de Camprodon diferenciada del Ripollès.

Sense entrar ara en una anàlisi de cada mapa, el fet ens indica que quan la divisió és sobre un servei específic, amb criteris de desplaçaments, densitats, distàncies, els mapes resultants acaben sent força diferents a la divisió comarcal ara vigent, especialment a la part més poblada. I, en alguns casos, mantenint els mateixos espais a cavall de més d’un àmbit, que ja eren presents els anys trenta. La divisió territorial sanitària ens posa de manifest que una altra divisió, amb uns altres criteris, era —és— possible, quan es té clar per a què ha de servir i amb quins criteris ha de ser feta, i quan la divisió no es veu condicionada per divisions preexistents. A la vegada, també ens fa veure com costa de desprendre’s, en la pràctica, d’aquestes inèrcies històriques.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

Robert Casadevall Camps La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Referències bibliogràfiques

Acarin, Nolasc; Ramon Espasa; Carme Sans; Joaquim Vergés (1977). Servei Nacional de Salut. Una alternativa democràtica a la sanitat. Barcelona: Laia. Burgueño, Jesús. (2003). Història de la divisió comarcal. Barcelona: Rafael Dalmau. — (2005) [ed.]. El problema comarcal de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. Burgueño, Jesús; Ferran Lasso de la Vega (2002). Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona: Direcció General d’Administració Local, Generalitat de Catalunya. Casadevall i Camps, Robert (2003). “L’organització territorial de l’administració de la Generalitat de Catalunya”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 55, p. 57-108. — (2009). “Un nou mapa supramunicipal: els Governs territorials de salut”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 67-68, p. 39-60. — (2021). “La sanitat. Propostes per a després de la covid”. Dins: Jesús Burgueño [coord.]: La nova geografia de la Catalunya postCovid. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 95-107.

Casassas, Lluís; Jordi Casassas (1994): L’organització territorial de l’administració pública de Catalunya. Barcelona: Diputació de Barcelona [exemplar multicopiat].

Casassas, Lluís; Joaquim Clusa (1981). L’organització territorial de Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

Castañer, Margarida; José A. Donaire; Obdúlia Gutiérrez; Gabriel Palacio; Joan Vicente (1998). Cohesió, centralitat i cohesió iterativa: àrees funcionals a Catalunya 1981-19861991 i avanç 1996. Barcelona: Direcció General d’Ordenació del Territori i Urbanisme, Departament de Política territorial i Obres Públiques. [Perspectives Territorials, núm. 8].

Comissió d’experts (2000). Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya. Barcelona: Departament de Governació.

DD. AA. (1986). L’organització territorial de Catalunya. Barcelona: Escola d’administració pública de Catalunya/Institut d’Estudis Autonòmics. Autonomies.

— (2009). “Monogràfic sobre organització territorial”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 67-68.

Departament de Salut. Generalitat de Catalunya. “El nou mapa sanitari planteja ordenar millor els serveis i reforçar l’equitat amb 30 àrees integrades de salut”. [Nota de premsa de 10 de febrer de 2026. <https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/790372/el-nou-mapasanitari-planteja-ordenar-millor-els-serveis-i-refor-ar-l-equitat-amb-30-rees-integrades-desalut> (consulta: 21/02/2026)]

Departament de Sanitat i Assistència Social. Generalitat de Catalunya (1980) La Sanitat a Catalunya. Anàlisi i propostes del Departament de Sanitat i Assistència Social. Barcelona.

Direcció General de Planificació i Acció Territorial (1995). Pla territorial general de Catalunya. Barcelona: Direcció General de Planificació i Acció Territorial.

Fernàndez Pellicer, Enric (1932). “Ordenació hospitalària a Catalunya. Solucions pràctiques”. Annals de Medicina, núm. 7, p. 387-408.

Generalitat de Catalunya (2005). Pla d’instal·lacions i equipaments esportius. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Lluch, Enric; Nel·lo, Oriol (1983). La gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya. Edició de documents de l’Arxiu de la Ponència (1931-1936). Barcelona: Diputació de Barcelona. — (1984). El debat de la divisió territorial de Catalunya. Edició d’estudis, propostes i documents (1939-1983). Barcelona: Diputació de Barcelona.

Mancomunitat de Catalunya (1923). Compilació dels serveis mancomunals d’interès directe pels municipis de Catalunya. Oficina d’Orientació Municipal. Barcelona: Mancomunitat de Catalunya.

Marsal, Maria Lluïsa (2010). La cosa pública i l’urbanisme. Lleida: Pagès.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 13-46

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Robert Casadevall Camps

Mestre i Puig, Josep (1935). “La Coordinació dels Serveis Hospitalaris a Catalunya” Annals de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, núm. 17, p. 321-342.

— (1945). Notes sobre la nostra actuació al departament de Sanitat i Assistència Social 19321934-1936. Manuscrit inèdit. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, Poblet.

Pons i Frias, Josep (1931). “Consideracions sobre la nostra organització sanitària”. Annals de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, vol. 13, part primera, p. 49-57.

Ribas Piera, Manuel (1977) [ed.]. La divisió territorial de Catalunya. Barcelona: Seix Barral i Congrés de Cultura Catalana [Generalitat de Catalunya. Conselleria d’Economia (1937)]

Roca Cladera, Josep; Moix Bergadà, Montserrat (2004): Cap a una nova organització territorial de Catalunya. Barcelona: Centre de Política de Sòl i Valoracions.

Rueda màrquez, Isabel; Sanclimens Solervicens, Xavier (1994). L’administració pública a Catalunya: un model d’organització territorial? Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

Sabaté i Casellas, Ferran (2020). La medicina social a Catalunya i el Sindicat de Metges. Textos, documents i debats (1900-1950). Barcelona: Salòria.

Tort, Joan et al. [ed.]. (2008). L’organització del territori. Un repte per al segle xxi? Barcelona: Fundació Universitat Catalana d’Estiu-Galerada.

Valero Ribas, Jaume (1937). “La divisió sanitària de Catalunya”. SIAS, núm. 1, p. 7. Vila, Pau (1931). “Una divisió de Catalunya en comarques”, dins DD. AA. (2005). El problema comarcal de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 108-122 + mapa. — (1934). “Un toc d’atenció: urgència d’una divisió territorial catalana”. La Publicitat, 21 de febrer de 1934. [Reproduït a La divisió territorial de Catalunya (1979). Barcelona: Curial].

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 05/08/2025 ‒ Data d’acceptació: 05/03/2026 ‒ Data de publicació: 30/04/2026

DOI: 10.2436/20.3002.01.267

Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Antoni Domènech

Departament de Geografia, Centre en Canvi Climàtic (C3) Universitat Rovira i Virgili antoni.domenech@urv.cat https://orcid.org/0000-0002-1881-6679

Isabel Paulino Departament de Geografia, Grup de Recerca en Anàlisi Territorial i Estudis Turístics (GRATET) Universitat Rovira i Virgili isabel.paulino@urv.cat https://orcid.org/0000-0002-8428-8878

Alba Viana Departament de Geografia Universitat Rovira i Virgili alba.viana@urv.cat https://orcid.org/0000-0002-1497-202

Resum

Aquest article presenta una investigació-acció a la Reserva de la Biosfera (RB) de les Terres de l’Ebre, amb l’objectiu de dissenyar una proposta educativa alineada amb l’Agenda 2030, la LOMLOE i el Pla d’Acció de Hangzhou. A partir d’entrevistes a docents del territori, s’identifiquen pràctiques, dificultats i necessitats relacionades amb les sortides de camp i la incorporació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible al currículum escolar. Els docents valoren positivament les sortides com a eines d’aprenentatge vivencial, però també posen de manifest mancances en la disponibilitat de recursos didàctics i econòmics, coneixement territorial i planificació pedagògica. Com a resposta, es presenta una guia didàctica amb activitats a l’aula amb un enfocament competencial i territorialitzat, connectades amb activitats de camp que ofereixen entitats i empreses vinculades a la Reserva de la Biosfera. L’estudi destaca el potencial de les RB per impulsar una educació sostenible, contextualitzada i vinculada al territori.

Paraules clau: ODS, guia didàctica, sortides escolars, reserva de la biosfera

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Resumen: Educación para el desarrollo sostenible en Reservas de la Biosfera: una propuesta didáctica para las Terres de l’Ebre

Este artículo presenta una investigación-acción en la Reserva de la Biosfera (RB) de las Terres de l’Ebre, cuyo objetivo es diseñar una propuesta educativa alineada con la Agenda 2030, la LOMLOE y el Plan de Acción de Hangzhou. A partir de entrevistas con docentes del territorio, se identifican prácticas, dificultades y necesidades relacionadas con las salidas de campo y la incorporación de los Objetivos de Desarrollo Sostenible en el currículo escolar. Los docentes valoran positivamente las salidas como herramientas de aprendizaje vivencial, pero destacan carencias en la disponibilidad de recursos didácticos y económicos, en el conocimiento territorial y en la planificación pedagógica. Como respuesta, se presenta una guía didáctica con actividades en el aula, concebidas desde un enfoque competencial y territorializado y conectadas con actividades de campo ofrecidas por entidades y empresas vinculadas a la Reserva de la Biosfera. El estudio evidencia el potencial de las RB para impulsar una educación sostenible, contextualizada y vinculada al territorio.

Palabras clave: ODS, guía didáctica, salidas escolares, reserva de la biosfera

Abstract: Education for sustainable development in biosphere reserves: An educational proposal for the Terres de l’Ebre

This article presents action research conducted in the Terres de l’Ebre biosphere reserve, with the aim of designing an educational proposal aligned with the 2030 Agenda, the Hangzhou Action Plan and Spain’s Organic Law 3/2020 of 29 December, amending the Organic Law on Education. Conducting interviews with teachers from the area, the study identifies practices, challenges and needs related to field trips and the integration of the Sustainable Development Goals into the school curriculum. Teachers value these trips as experiential learning tools, but also point to shortcomings in the availability of teaching and financial resources, local knowledge and pedagogical planning. In response, the study presents a didactic guide that combines classroom activities with field trips offered by organisations and businesses linked to the biosphere reserve, grounded in a competency and place-based approach. The results highlight the potential of biosphere reserves to promote sustainable, contextualised education rooted in local realities.

Keywords: SDG, didactic guide, school trips, biosphere reserve * * *

1. Introducció

Les Reserves de la Biosfera (RB), creades en el marc del Programa Persona i la Biosfera (MaB) de la UNESCO, són territoris que busquen equilibrar la conservació del medi natural amb el desenvolupament humà sostenible. Més enllà del reconeixement internacional que suposen, les RB es defineixen també com a espais d’aprenentatge, ciència i educació al servei de societats sostenibles

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

(UNESCO, 2021). Per definició teòrica, doncs, es presenten com una figura internacional associada a l’harmonització entre les relacions i dinàmiques societat-naturalesa, clau per a la transició ecològica i la integració dels valors ambientals en les polítiques locals (González-Besteiro i Romero-Calcerrada, 2022). Tanmateix, la seva implementació efectiva es veu sovint limitada per dificultats de gestió, manca de finançament, una baixa implicació dels actors locals i un model de governança poc cooperatiu (Kratzer, 2018; Paül et al., 2022). El marc internacional liderat per les estratègies del Programa MaB i els Plans d’Acció de la xarxa mundial de RB, ha anat reforçant el paper de l’educació com a eina clau per promoure pràctiques sostenibles i fer front als reptes globals, en coherència amb l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). En aquest context, i en línia amb el nou enfocament competencial del currículum escolar a Espanya (LOMLOE, 2020), les RB, com a espais d’aprenentatge continu, haurien de contribuir a generar situacions d’aprenentatge arrelades al territori i adaptades a les necessitats educatives locals. No obstant això, aquesta funció educativa encara no s’ha desenvolupat de manera sistemàtica, i són escasses les reserves que disposen de materials didàctics.

Aquest article té com a objectiu avançar amb la creació de programes d’educació en RB que emanin d’aquest marc conceptual i estiguin alineades al nou dispositiu normatiu. L’article desenvolupa una investigació-acció en dues fases per presentar una proposta educativa que articuli valors i continguts propis d’aquesta figura amb el currículum competencial vigent. Per fer-ho, s’ha escollit el marc de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre (RBTE), precisament per tractar-se d’un cas que, des de la seva declaració l’any 2013, no ha desenvolupat un programa estructurat d’educació per a la sostenibilitat, més enllà d’accions puntuals.

La primera fase de la recerca identifica les necessitats i pràctiques docents de les escoles del territori a partir d’entrevistes en profunditat. Centrant-se en el cicle superior de primària, aquesta fase fa especial èmfasi al tipus de sortides de camp que fan, la disposició de recursos didàctics que incorporen els ODS en el pla formatiu, i en la connexió de l’ensenyament amb situacions reals d’aprenentatge. La segona fase utilitza les necessitats identificades en les entrevistes, i pren de referència el marc normatiu de la LOMLOE, la filosofia del programa MaB i el coneixement del territori, per desenvolupar una guia didàctica adreçada al cicle superior de primària amb activitats d’aula i sortides de camp contextualitzades

Amb aquesta doble aproximació, l’article contribueix al reforç del vincle entre educació i territori, aportant eines per al professorat adaptades a les seves necessitats i la normativa vigent, i oferint un model transferible a altres RB per a una educació coherent amb els reptes globals de sostenibilitat.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

2. Estat de la qüestió

2.1.

Concepte i evolució de les Reserves de la Biosfera

En els inicis del Programa MaB, es concebia les RB com a espais naturals intactes per a l’estudi científic (UNESCO, 1970). Conservació, investigació ecològica, i educació i formació eren els objectius principals d’aquestes figures. Precisament aquesta visió inicial, sumat a l’ús del terme “reserva” pot generar confusió en l’actualitat, associant-se a altres figures normatives restrictives, com les reserves marines o de fauna salvatge (Paül et al., 2022). Al 1983, amb el primer pla d’acció de RB es va incorporar el desenvolupament social i econòmic dins el concepte, i amb l’Estratègia de Sevilla es va introduir una perspectiva que integrava natura i cultura a través de models de governança horitzontal, amb la participació activa de les comunitats locals (Paulino, 2014). A partir d’aquest moment, les RB es conceptualitzen com a espais d’aprenentatge per promoure solucions que conciliïn conservació i desenvolupament sostenible (Kemper et al., 2019). La inclusió de conceptes com l’acció pel clima es van fer palesos al Pla d’Acció de Madrid (2008-2013), i van potenciar-se al Pla d’Acció de Lima (2015-2025) quan va integrar-se l’Agenda 2030 i l’aplicació dels ODS com a fonaments estratègics de les RB (UNESCO, 2016).

2.2. Context estatal i normatiu

Amb les declaracions del 2024 d’Irati (Navarra) i Val d’Aran (Catalunya), l’Estat espanyol ja suma 59 RB, sent el país amb més reserves del món. Aquest fet respon més a dinàmiques polítiques que no pas a criteris de representativitat biogeogràfica (Paül et al., 2022), ja que les competències en conservació de la natura recauen en les Comunitats Autònomes (Troitiño et al., 2005). La Llei 42/2007 de Patrimoni Natural i Biodiversitat no defineix les RB com una figura normativa de protecció de la natura, sinó com una eina derivada d’acords internacionals no estatutaris sense finançament estructural específic. Per ser reconeguda com a tal, una RB ha de comptar amb una zonificació —incloent una zona nucli protegida legalment—, un pla d’acció, i un òrgan gestor, que en el cas de l’Estat espanyol adopten diverses formes institucionals: comunitats autònomes, diputacions, consells insulars, municipis, associacions de municipis, associacions de desenvolupament rural, fundacions i ONG, entre d’altres (Oñorbe, 2018).

Aquesta manca de recursos i de reconeixement normatiu explica el perquè de les accions sovint limitades i el baix impacte social i polític de la figura i les seves implicacions a l’Estat espanyol (González-Besteiro i Romero-Calcerrada, 2022; Paül et al., 2022). Fins i tot, en alguns casos, la declaració de RB és percebuda com una etiqueta simbòlica, sense una traducció efectiva a accions concretes. A banda de les limitacions de fiançament, aquesta percepció pot

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

estar relacionada amb la superposició amb altres àrees protegides —com en el Montseny fins el 2014, on coincidien els límits del Parc Natural i de la RB—; amb l’ús de la marca RB com a reclam turístic “verd” (Schultz et al., 2018); o amb l’atracció d’inversions a la regió vinculades a la marca RB (Elbakidze et al., 2013). Tot plegat pot derivar en una aplicació limitada o simbòlica del model MaB, depenent més dels òrgans gestors que dels Plans d’Acció establerts.

2.3. El paper de l’educació pel desenvolupament local sostenible en les Reserves de la Biosfera

L’educació pel desenvolupament sostenible és una funció central de les RB. La meta 11 del Pla d’Acció de Hangzhou (2026-2035) menciona explícitament la necessitat que les RB contribueixin amb programes d’educació i comunicació, facilitant la incorporació de situacions d’aprenentatge basades en el desenvolupament sostenible dintre del sistema educatiu (UNESCO, 2025).

Paral·lelament, la legislació espanyola de Canvi Climàtic i Transició Energètica (Article 31), també ha avançat en aquesta direcció, recollint compromisos amb implicacions directes sobre el sistema educatiu, derivats de l’Acord de París de 2015. Aquest marc legal reforça el caràcter transformador de l’educació i estableix el potencial per fomentar programes orientats a l’educació en pràctiques sostenibles i afavorir el canvi de visió (Dieste et al., 2019).

Aquesta necessitat educativa esdevé especialment rellevant en contextos rurals, on la despoblació i el declivi econòmic — principalment, però no exclusivament del sector primari — són especialment acusats (Cánoves et al., 2004). Es tracta d’una realitat compartida per una part significativa de les RB espanyoles, on les tensions entre conservació i desenvolupament són habituals. En aquest escenari, l’educació de la població local, des de les primeres etapes, esdevé una eina fonamental per a avançar cap models de societat més inclusius, resilients i sostenibles, en què conservació i desenvolupament no només coexisteixin, sinó que fins i tot es reforcin mútuament (Mammadova, 2020).

Infants i joves, que tradicionalment han estat considerats com a actors passius, exerceixen un paper rellevant en la transformació social. No només representen el futur de la societat, sinó que diversos estudis han evidenciat la seva capacitat d’influir en les decisions familiars actuals i de promoure hàbits domèstics sostenibles (Lugosi et al., 2016; Essiz i Mandrik, 2022). Cal, per tant, reconèixer-los com a pensadors i agents actius amb capacitat de generar transformacions socials (Kemper et al., 2019). Això obliga a repensar el rol de les escoles, no només com a espais de transmissió de coneixements, sinó com a institucions capaces d’impulsar transformacions socials des del territori, Tanmateix, l’educació per la sostenibilitat no ha de limitar-se a l’aula. Les sortides de camp permeten a l’alumnat explorar l’entorn, reforçar el vincle amb el territori i desenvolupar una consciència crítica sobre els reptes socials i ambientals de la pròpia comunitat (Mammadova, 2020), sobretot durant

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

el cicle superior de primària, atès que és una etapa clau per la construcció de competències, actituds, valors i habilitats socials i ambientals de l’alumnat (Boeve-de Pauw i Van Petegem, 2018; Olsson et al., 2016). Els estudiants en aquesta etapa ja disposen d’una capacitat cognitiva i crítica suficient per vincular coneixement científic i acció personal, fet que justifica la conveniència d’oferir recursos contextualitzats i vinculats al territori (Hofman et al., 2020). Addicionalment, quan aquestes activitats s’articulen al voltant dels ODS, es potencia encara més la comprensió dels estudiants sobre dels desafiaments globals i la seva connexió amb la realitat local.

L’experiència de la Reserva de la Biosfera del Mont Hakusan, al Japó, exemplifica l’eficàcia d’aquesta metodologia. La integració de sortides de camp en els plans d’estudi i la vinculació amb els ODS va millorar la consciència ambiental dels estudiants (Mammadova, 2020). Aquestes activitats fora de l’aula, fonamentades en l’aprenentatge vivencial (Nagai i Kashiwagi, 2018), aporten un alt valor pedagògic, especialment si són degudament planificades (Hedges, 2004).

2.4. La LOMLOE com a marc per a l’educació territorial

La nova Llei Orgànica, per la qual es modifica la Llei Orgànica d’Educació (LOMLOE d’ara en endavant), s’ha constituït com l’instrument jurídic per l’entrada dels ODS en l’àmbit educatiu a Espanya. La LOMLOE proposa un nou enfocament del currículum per competències que constitueix una orientació a combatre els desafiaments globals, incorporant el desenvolupament sostenible al currículum bàsic dels ensenyaments del sistema educatiu. A més, la LOMLOE recull que és necessari complementar l’educació a l’aula amb situacions d’aprenentatge reals i de proximitat.

En aquest context, és fonamental garantir que les propostes educatives desenvolupades en el marc de les RB espanyoles s’alineïn amb aquest marc normatiu vigent, que estructura el currículum escolar a partir d’un enfocament competencial. Aquesta estructura facilita la incorporació de materials i activitats, com sortides de camp o tallers, que responguin a les necessitats educatives i, alhora, connectin aquest aprenentatge amb el territori i els valors de sostenibilitat.

La LOMLOE estructura el currículum de cada àrea de coneixement (medi natural, social i cultural; educació artística; educació física; llengües; matemàtiques; i educació en valors) a partir de tres components: competències específiques, criteris d’avaluació i sabers bàsics. Les competències específiques són habilitats concretes i contextualitzades que l’alumnat ha de ser capaç d’executar de forma integrada. Per exemple, en l’àrea de medi natural, social i cultural, les competències inclouen l’observació i descripció de fenòmens naturals i socials fent servir instruments i metodologies diverses, com ara formular preguntes, establir hipòtesis, interpretar dades, realitzar experiments bàsics i reflexionar sobre implicacions ambientals i socials. Els

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

criteris d’avaluació permeten mesurar el grau d’assoliment de les competències, mentre que els sabers bàsics abasten coneixements, procediments i actituds essencials necessaris per a desenvolupar les competències. A tall d’exemple, en el cas de coneixement del medi es tracten el cicle de l’aigua, els estats de la matèria, els ecosistemes locals o les relacions demogràfiques; mentre que en educació artística i música es tenen en compte l’exploració d’elements visuals i l’expressió plàstica.

Malgrat algunes iniciatives puntuals, són poques les RB espanyoles que ofereixen materials educatius per a l’aula adaptats a les necessitats del professorat i al nou marc competencial de la LOMLOE, i encara més escasses les iniciatives que incorporen propostes de sortides de camp. Destaquen algunes experiències com la proposta didàctica per diferents cicles de l’educació obligatòria entorn al concepte del paisatge d’Urdaibai (2004),1 les activitats de biodiversitat de la Meseta Ibérica (2012)2 orientades pel cicle superior de primària, o la guia informativa per a professorat amb panells informatius sobre el concepte, la gestió, les funcions, els ecosistemes i els beneficis de la RB de Mariñas Coruñesas (2014).3

També cal mencionar les aportacions del Centre d’Extensió Universitària i Divulgació Ambiental de Galícia (CEIDA), editant una guia de recursos per a professorat de les sis RB gallegues, amb dades bàsiques, referències i materials audiovisuals de cadascuna (2015);4 o el projecte didàctic amb activitats orientades a l’educació en valors associats a la RB d’Ancares Leoneses per a cicle superior d’educació primària (2017).5 Finalment, la RB Lanzarote, va crear un conjunt de materials de suport per al professorat de primer cicle d’educació primària centrats en l’ús responsable de l’aigua, amb contes, activitats artístiques i recomanacions pràctiques (2021).6

Malgrat que existeixen algunes iniciatives arreu del territori espanyol que han elaborat guies didàctiques vinculades a RB, aquestes tendeixen a abordar el seu concepte, beneficis i característiques d’una manera introductòria o general. Es detecta, per tant, la manca de guies específiques de cada RB que estiguin actualitzades i adaptades al nou model curricular de la LOMLOE, i que vinculin de manera efectiva els valors i característiques de les RB amb el treball a l’aula i amb sortides d’aprenentatge i exploració al territori.

1. RB d’Urdiaibai: <https://www.euskadi.eus/contenidos/libro/urdaibaiko_paisaia/es_10687/adjuntos/urdaibaiko_ paisaia.pdf >.

2. RB Meseta Ibérica: <https://biosfera-mesetaiberica.com/es/es/material-didactico>.

3. RB Mariñas Coruñesas : < https://www.ceida.org/sites/default/files/adxuntos-biblioteca-divulgacion/ guiarecursosreservasbiosfera.pdf>.

4. RB gallegues: <https://www.ceida.org/sites/default/files/adxuntos-biblioteca-divulgacion/guiarecursosprofesoradorbgaliciared.pdf >.

5. RB Ancaras Leoneses: <https://www.ancaresleoneses.es/wp-content/uploads/2023/07/EducaRbale_EducacionPrimaria.pdf>.

6. RB Lanzarote: <https://lanzarotebiosfera.org/wp-content/uploads/2021/agua-tesoro-vida/Agua-tesoro-de-vida-Guiadidactica-Cristina-Temprano-Lanzarote-Reserva-de-la-Biosfera.pdf>.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

2.5. Connexió amb el territori: la unió potencial entre les marques de productes i serveis vinculades a les Reserves de la Biosfera i els programes educatius

Amb l’objectiu de reforçar la visibilitat de les Reserves de la Biosfera (UNESCO) i afegir valor a iniciatives econòmiques vinculades al desenvolupament sostenible, diversos territoris han implementat distintius de qualitat territorial per certificar i promocionar productes i serveis, com ara productes artesanals o agroalimentaris o serveis turístics i educatius. Aquests sistemes d’acreditació, basats en criteris ambientals, econòmics i socioculturals, promouen l’economia de proximitat i reforcen un vincle sostenible entre ciutadania i territori (Knaus et al., 2017; Price et al., 2010).

Un exemple destacat d’aquest tipus d’iniciatives és la RB d’Entlebuch (Suïssa), on, tretze anys després del llançament d’una marca local, es va registrar un valor afegit brut de 5,8 M$ el 2014, contribuint al 4 % de l’ocupació en els sectors agrari i forestal, i l’1 % de l’ocupació total de la regió (Knaus et al., 2017). Tot i que en el context espanyol no es disposa d’estudis d’impacte econòmic equivalents, el nombre de RB amb marques pròpies no ha deixat de créixer: La Palma (2003), Alto Bernesga (2009), Terres de l’Ebre i La Rioja (2015), Mariñas Coruñesas (2018), Menorca i Valles de Omaña y Luna (2020), Urdaibai (2021), la Sibèria (2023) i el Montseny (2025). Totes elles comparteixen l’objectiu de certificar productes agroalimentaris i serveis turístics alineats amb els valors de la UNESCO, i s’integren sota la marca “Reservas de la Biosfera Españolas” regulada pel Reial decret 1022/2022.

Si bé la proliferació d’aquestes marques reflecteix una clara voluntat d’integrar models econòmics locals amb els objectius globals del desenvolupament sostenible, la consolidació d’aquestes marques presenta reptes tècnics (manca de recursos), jurídics (conflictes amb DO i IGP) i ètics (risc de màrqueting verd).

Malgrat això, l’acreditació d’empreses i entitats sota criteris de sostenibilitat obre la porta a sinergies amb els programes educatius amb valor pedagògic vinculat a les RB, especialment si s’orienten cap a l’educació ambiental i territorial. La col·laboració amb aquestes empreses per desenvolupar propostes educatives, pot facilitar experiències d’aprenentatge arrelades al territori i oferir referents reals per a les noves generacions sobre el desenvolupament sostenible en clau local. Actualment, però, només el document elaborat pel CEIDA inclou un directori d’equipaments, però sense detallar-ne l’oferta ni vincular-la a continguts educatius concrets. Per tant, existeix potencial per integrar les empreses acreditades en l’oferta educativa de les RB de manera que contribueixin a l’educació en valors, mentre es constitueixen en referents de desenvolupament sostenible, establint ponts tangibles entre el territori, la producció local i la consciència ambiental.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

3. Cas d’estudi: Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre

La RBTE comprèn el tram final de l’Ebre i inclou les comarques del Baix Ebre, Montsià, Terra Alta i bona part de la Ribera d’Ebre (figura 1). Amb 287.000 hectàrees, més del 30 % del territori es troba sota figures de protecció ambiental normatives —com Parcs Naturals o la Xarxa Natura 2000—, reflex de la seva elevada diversitat orogràfica, paisatgística i biològica. En un espai compacte, s’hi troben ecosistemes que van del nivell del mar a cims propers als 1.500 metres, incloent fagedes, boscos mediterranis, zones àrides, aiguamolls, dunes, i sistemes fluvials, convertint la RBTE en un corredor biològic clau entre la serralada Ibèrica i les serralades prelitorals i litorals catalanes.

Figura 1. Zonificació de la RBTE

Font: autors.

Antoni

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Seguint els principis del Programa MaB, la RBTE exemplifica la integració entre natura i activitat humana, amb pràctiques agrícoles, ramaderes i pesqueres que conviuen amb la conservació ambiental (Paulino, 2014).

El territori ofereix un alt potencial educatiu per dur a terme activitats d’aprenentatge vivencial i contextualitzat, com l’exploració d’ecosistemes, l’observació de la biodiversitat, l’estudi de pràctiques sostenibles del sector primari o la comprensió d’impactes del canvi climàtic en entorns vulnerables. L’alumnat pot participar en itineraris a peu, en bicicleta, caiac o vaixell, visitar explotacions agropecuàries, empreses sostenibles o entitats del tercer sector. Aquest contacte directe afavoreix la interiorització de valors com la sostenibilitat, la custòdia del territori i la preservació del patrimoni natural i cultural, alhora que visibilitza exemples de desenvolupament sostenible que poden funcionar com a referents educatius.

Tot i aquest potencial, la vinculació de l’òrgan gestor de la RBTE amb el món educatiu del territori ha estat limitada, amb activitats puntuals com xerrades o tallers a l’aula. Es constata una manca de materials didàctics que permetin treballar dins o fora de l’aula els valors de la RBTE. De fet, bona part de la comunitat educativa desconeix la figura de les RB i el seu significat.

Actualment el territori compta només amb dos serveis educatius de referència vinculats a equipaments públics que promouen l’aprenentatge competencial: el camp d’aprenentatge del Delta, a la Ràpita, i el de la Reserva Natural de Sebes, a Flix. El primer ofereix activitats relacionades amb els ecosistemes deltaics, la pesca, l’aqüicultura i la història local. El segon se centra en la biodiversitat fluvial, la memòria històrica i el patrimoni cultural de la Ribera d’Ebre. Paral·lelament, els dos Parcs Naturals del territori —el del Delta de l’Ebre i el dels Ports—, han contractat empreses per prestar serveis d’educació ambiental, vinculats principalment a l’exploració de la natura.

Tanmateix, el potencial educatiu de la RBTE no es limita als equipaments públics i als espais naturals protegits, sinó que compta amb un teixit ampli d’empreses i entitats que poden proporcionar serveis educatius relacionats amb diversos espais del territori. Algunes d’aquestes ja col·laboren amb les escoles, però sovint no tenen els recursos per preparar materials alineats amb l’aprenentatge per competències que requereix l’enfocament del currículum actual. En conseqüència, moltes de les seves propostes educatives tenen un caràcter essencialment lúdic o recreatiu, sense connexió clara amb les competències escolars o els valors dels ODS.

En aquest sentit, l’òrgan gestor de la RBTE disposa d’una xarxa de més de 150 empreses i entitats acreditades amb la marca de qualitat i sostenibilitat de la RBTE. Amb el suport adequat per part de l’ens gestor, podrien esdevenir agents educatius actius, oferint activitats als centres educatius o acollint sortides de camp. Aquesta col·laboració obriria la porta a consolidar el territori com un referent de turisme educatiu amb doble vocació: d’una banda, afavorir que l’alumnat local conegui i valori el seu entorn natural i cultural; i de l’altra, oferir

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

a infants i joves d’àrees urbanes properes l’oportunitat d’explorar la natura, conèixer la cultura i la història locals i desenvolupar competències i valors per a una ciutadania crítica i compromesa amb la sostenibilitat.

4. Metodologia

L’estudi adopta una metodologia d’investigació-acció, que promou la col·laboració entre investigadors i professionals per abordar problemes reals i transformar la pràctica educativa (Lewin, 1946). El procés se centra en un camí de reflexió sistemàtica sobre les necessitats docents i educatives al cicle superior de primària, posant el focus en les sortides de camp com a dispositiu pedagògic. L’elecció de les sortides de camp com a objecte d’estudi no és casual: s’entenen com l’espai idoni per a la confluència entre l’educació basada en el lloc ( place-based education) i el marc competencial de la LOMLOE. És en el treball de camp on l’alumnat pot observar, analitzar i actuar sobre els reptes ecosocials del seu entorn immediat, transformant conceptes abstractes dels ODS en experiències contextualitzades. L’objectiu final és, a partir d’aquesta diagnosi, generar una eina útil (la guia didàctica) per la comunitat educativa en l’àmbit de coneixement natural, social i cultural (Herreras, 2004; Viana-Lora i Nel·lo-Andreu, 2021).

Així doncs, la recerca s’ha estructurat en dues fases interconnectades. La primera ha consistit en entrevistes a docents per identificar necessitats i pràctiques docents de les escoles del territori, obtenint observacions i impressions (Herreras, 2004). Es van realitzar 12 entrevistes semiestructurades durant l’octubre i novembre de 2022: 4 a responsables comarcals dels Centres de Recursos Pedagògics de les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, i 8 a caps d’estudi d’escoles representatives de la diversitat territorial de la RBTE (taula 1), tenint en compte la seva ubicació, mida, titularitat (pública o privada), complexitat i ruralitat. El disseny de les entrevistes va seguir una estructura “in crescendo”, començant amb preguntes bàsiques que facilitaven un ambient confortable i s’anaven introduint preguntes més complexes a mesura que l’entrevista avançava. Els temes tractats incloïen 1) coneixement sobre la figura de RB; 2) integració dels ODS en el currículum educatiu i sortides de camp; 3) planificació educativa i curricular; 4) ús de recursos didàctics per contextualitzar les sortides; 5) preferències i dificultats per a sortides de camp; 6) coneixement de l’entorn per part dels docents; 7) implicació amb actors locals; 8) finançament i 10) percepció dels beneficis de les sortides. Les entrevistes (45-90 minuts) van ser enregistrades, transcrites i analitzades de forma independent, codificant i organitzant les dades qualitatives, i consensuant les troballes.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Taula 1. Escoles seleccionades

Escola (especificitat)

Municipi (Comarca)

Carles III la Ràpita (Montsià)

Maria Jesús Ortí i Abella la Sénia (Montsià)

Gestió Estudiants Zones nucli de la RB properes

Pública 585

Pública 400

XN 2000 Montsià/ Parc Natural del Delta de l’Ebre/ Reserva Natural Parcial de la Punta de la Banya/ XN2000 Zona marítimo-Terrestre del Delta de l’Ebre

Parc Natural dels Ports/ XN2000 Secans del Montsià/ XN2000 Serra de Godall/ XN2000 Barrancs de Sant AntoniLloret-la Galera

Riumar Deltebre (Baix Ebre)

Teresià de Tortosa Tortosa (Baix Ebre)

Ports-Algars (ZER)

Puig Cavaller (Alta complexitat)

Arnes, Caseres i Prat de Comte (Terra Alta)

Gandesa (Terra Alta)

Santa Teresa Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre)

Pública 200

Privada 350

Pública 69 (49+9+11)

Pública 300

Privada 318

Parc Natural del Delta de l’Ebre/ Reserva Natural Parcial de la Punta de la Banya/ XN2000 Zona marítimo-Terrestre del Delta de l’Ebre

XN2000 Barrancs de Sant AntoniLloret-la Galera / XN2000 Serres de Cardó-Boix / Parc Natural dels Ports / XN2000 Riberes i illes de l’Ebre

Parc Natural dels Ports/ XN2000 Serres de Pàndols i Cavalls/ XN2000 Aligars-Serra Fulletera

XN2000 Serres de Pàndols i Cavalls/ Parc Natural dels Ports

XN2000 Riberes i illes de l’Ebre/ XN2000 Serres de Pàndols i Cavalls/ XN2000 Muntanyes de TivissaVandellòs

La Font de l’Aiguadí (ZER)

Rasquera i Ginestar (Ribera d’Ebre)

Pública 100 (49 +51)

XN2000 Serres de Cardó- El Boix / XN2000 Tossal Montagut / XN2000 Aligars-Serra Fulletera

Font: autors.

La segona fase va consistir en el disseny d’una guia didàctica contextualitzada, basada en les metodologies d’aprenentatge actiu com l’aprenentatge basat en problemes i l’educació per al desenvolupament sostenible (Imara i Altinay, 2021). El disseny es va fer amb la col·laboració d’un docent expert, i es va fonamentar en les necessitats detectades, els valors del territori, la filosofia del programa MaB, els ODS i el marc normatiu de la LOMLOE. A més, la guia segueix les recomanacions de la UNESCO per a l’educació per al desen-

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

volupament sostenible (UNESCO, 2020), i s’estructura en una seqüenciació d’activitats graduades segons complexitat cognitiva, de manera coherent amb la taxonomia de Bloom, que afavoreix la personalització dels aprenentatges i fomenta el desenvolupament competencial de l’alumnat (Anderson i Krathwohl, 2001; Nagai i Kashiwagi, 2018).

Inclou 34 sessions distribuïdes en 4 unitats didàctiques independents però complementàries, estructurades en 7 fases seqüencials: 1) plantejament d’un repte o problema ecosocial inicial, 2) comprensió del repte o problema, 3) anàlisi crítica de la realitat, 4) treball de continguts, 5) vinculació als ODS (principalment als d’educació i qualitat, energia assequible i no contaminant, ciutats i comunitats sostenibles, producció i consum responsables, acció pel clima i aliances per a assolir els objectius), 6) elaboració d’un producte final i 7) sortides amb entitats acreditades per la RBTE.

Les unitats s’organitzen seguint una doble lògica d’organització: una dimensió temàtica (alimentació de proximitat; despoblament, etc.) i una territorial, centrada en tres espais clau de la RBTE (el riu Ebre, el Delta i els Ports). Aquesta estructura respon a criteris pedagògics que promouen una educació arrelada al territori (Gruenewald, 2003; Sobel, 2004), on l’ús de llocs concrets reforça la dimensió identitària, emocional i socioambiental dels continguts (Ballantyne i Packer, 2009). L’enfocament multisituacional i multitemàtic s’alinea amb les directrius internacionals per a l’educació en reserves de la biosfera, que recomanen aprofitar la diversitat territorial per abordar els reptes del desenvolupament sostenible des d’una òptica local i transversal (UNESCO, 2020; UNESCO, 2021). En aquest sentit, estructurar la guia a partir del territori facilita la connexió entre els continguts escolars i els ODS, tal com estableixen els marcs normatius vigents (UNESCO, 2020; Departament d’Educació, 2022).

La proposta es materialitza en dues eines: una guia per al docent, amb orientacions metodològiques per a la dinamització de les sessions, i un dossier per a l’alumnat. A més, la guia integra recursos digitals, informació adaptada i activitats dissenyades per promoure la reflexió, la creativitat i l’aplicació pràctica dels coneixements, assegurant així una implicació activa de l’alumnat. També incorpora la perspectiva de gènere, tant en la selecció de referents femenins com en la presentació i narració equilibrada de rols en els materials, seguint les directrius actuals sobre equitat en l’educació (UNESCO, 2019). De fet, les diferents sessions presenten un relat narratiu protagonitzat per herois i heroïnes, que actuen com a fil conductor de les situacions d’aprenentatge, plantejant reptes socioambientals des d’una mirada propera i compromesa, que afavoreixen la immersió emocional i l’aprenentatge, tal com apunten diversos estudis sobre relats narratius educatius (storytelling ) i aprenentatge basat en reptes (Lee i Hannafin, 2016).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

5. Presentació dels resultats i discussió

5.1. Necessitats de l’educació per al desenvolupament sostenible de les escoles de Terres de l’Ebre

L’exploració de les veus dels docents i responsables dels Centres de Recursos Pedagògics posa de manifest que la implementació de l’educació per al desenvolupament sostenible a la RBTE és un procés en transició, marcat per una forta voluntat d’arrelament al territori però condicionat per limitacions estructurals. Tot i que l’escola aprofita les potencialitats de l’entorn proper, s’identifica una fragmentació entre la intencionalitat pedagògica i l’alineació explícita amb els ODS. Aquesta secció dona a conèixer les principals dimensions que defineixen l’actual escenari educatiu basat en les experiències de camp: des de la tipologia de sortides, fins a la seva planificació, beneficis percebuts, o el grau d’integració curricular de la sostenibilitat.

5.1.1. Tipus de sortides

Les sortides escolars són una eina pedagògica útil per afavorir l’aprenentatge experiencial i per vincular els continguts curriculars amb l’entorn immediat (Beames et al., 2012; Dillon et al., 2016). Malgrat la diversitat de destinacions, freqüències i tipologies d’activitats que es realitzen a les Terres de l’Ebre, els resultats de les entrevistes permeten constatar tres grans tipus de sortides, en línia amb les tipologies descrites a la literatura sobre l’aprenentatge a l’aire lliure (outdoor education) (Ballantyne i Packer, 2009; Becker et al., 2017) i que subratllen el valor pedagògic de la diversificació de les experiències fora de l’aula:

– Sortides d’un o mig dia, a peu, amb bicicleta o amb transport públic o privat, i per conèixer l’entorn natural o sociocultural proper.

– Colònies, habitualment de 2 o 3 dies, amb enfocaments diversos –natura, cultura, aventura– i un fort component lúdic.

– Sortides temàtiques, vinculades a projectes educatius concrets, com la descoberta de la flora i la fauna, coneixements en geologia, habilitats d’orientació, mitjans de transport, o qualsevol aspecte vinculat a la història.

Les destinacions més freqüents dins de les Terres de l’Ebre inclouen el Delta de l’Ebre, el massís dels Ports, el riu Ebre, la Serra del Montsià i la Serra de Cardó-Boix en l’àmbit natural, així com Tortosa i els propi municipi de cada escola en l’àmbit sociocultural. Sovint es visiten recursos locals com rius, fonts, boscos, barrancs, ermites, exposicions i pobles propers. Fora del territori destaquen espais com Prades, Poblet, Tamarit, l’Espluga de Francolí, Morella, Poblet, Rialp i Peníscola, així com referents socioculturals com la Tarraco Romana o Barcelona. Aquesta tendència reflecteix la necessitat d’enllaçar aprenentatge i territori, en línia amb estudis de pedagogia “situada” o basada en l’entorn proper (Sobel, 2004; Yemini et al. 2023).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

La majoria de centres adapten les sortides segons la maduresa i les capacitats de l’alumnat d’acord a l’edat: “a 5è i 6è, que són més grandets, fem aquesta part de natura, perquè ja són més conscients” (C1).7 També tenen en compte la resistència: “A mesura que es fan grans i aguanten més les caminades, ens anem allunyant una mica” (C2). Això permet fer viatges més llargs: “Ens ho dividim de manera que els mes petits fan l’entorn més proper i els més grans se’n van més lluny, perquè ja aguanten més l’autobús” (C7).

Tot i això, un dels factors determinants a l’hora de decidir les destinacions és el cost del transport, especialment el lloguer d’autobusos, que suposa una barrera econòmica significativa per a molts centres: “El primer impediment que hi ha per sortir del municipi és el preu del bus” (C5). Per aquest motiu, moltes escoles prioritzen les sortides a peu, en bici o dins l’entorn proper, per garantir-ne la viabilitat i l’accessibilitat per a tot l’alumnat.

La freqüència varia segons el context. A les escoles rurals és habitual organitzar sortides setmanals a l’entorn immediat, mentre que d’altres centres opten per sortides trimestrals o per estació. Alguns centres han establert convenis amb Camps d’Aprenentatge o participen en iniciatives com Coneix la Terra Alta, fet que permet consolidar una planificació més sistemàtica. Les colònies anuals, especialment a final de cicle, són una pràctica consolidada en totes les escoles. Aquesta diversitat evidencia la importància de la flexibilitat i l’autonomia per adaptar les sortides a la realitat local i les necessitats de l’alumnat (Beames et al., 2012).

Cal destacar la importància creixent de la coordinació amb ajuntaments, entitats i agents locals, que enriqueix les activitats i en facilita la viabilitat logística i pedagògica: “tenim Agents Rurals i Guies dels Ports procurem cada trimestre fer activitats amb ells” (C5). “Vam aprofitar que havien d’alliberar dos aus el Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Es van alliberar dues aus davant els xiquets [...] després altres sortides que fem a l’escola relacionades amb el riu són en col·laboració amb el Parc Natural dels Ports” (C2). Moltes activitats s’insereixen dins de projectes escolars interdisciplinaris o en contextos com la Setmana Cultural, reforçant el vincle entre currículum i territori. Tal com diu una docent: “totes les entitats culturals, tant les d’un poble com de l’altre, els iaios, els familiars i els ajuntaments, intentem anar sempre una miqueta a una” (C8).

5.1.2. Planificació educativa de les sortides

La planificació educativa és clau per garantir la qualitat i coherència dels processos d’ensenyament-aprenentatge i la coherència amb els objectius competencials i els sabers bàsics de cada etapa (LOMLOE, 2020). Aquesta mirada es concreta en una programació pedagògica teòrica que connecta les sortides escolars com a oportunitats d’aprenentatge significatiu, tal com apunta una

7. Per tal de garantir l’anonimat dels participants en l’estudi, les citacions textuals de les entrevistes s’identifiquen mitjançant un codi alfanumèric entre parèntesis (C1, C2, etc.), el qual correspon a cada informant segons el registre de la investigació.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

docent “Mai intentem fer sortides per que si. No. Abans d’anar pensem, allà què aprendrem?” (C7), avalada per la recerca sobre el valor de les activitats fora de l’aula per estimular el pensament crític, l’observació directa i la connexió amb el territori (Behrendt i Franklin, 2014).

No obstant això, l’estudi evidencia una realitat complexa i desigual pel que fa a la planificació d’activitats fora de l’aula: “La teoria diu que s’hauria de treballar les sortides prèviament i posteriorment” (C6), reconeix una docent. S’ha detectat, però, una gran variabilitat en la integració curricular de les sortides. En alguns centres, les sortides formen part de projectes educatius ben estructurats, on les activitats estan alineades amb els sabers i les competències del currículum: “ Les sortides naixen de projectes que es fan a l’aula” (C2). Això és especialment habitual en escoles que treballen amb l’ABP8 o programes d’innovació com l’STEAM.9 Nosaltres treballem el medi social i natural a través del projecte STEAM. [...] Una de les premisses a l’hora de programar el medi és que ha de ser tot vivencial. Per tant, cada trimestre tenim establert que cada cicle surti al menys una vegada. [...] i contempla les competències, els sabers i les competències específiques” (C8).

Tanmateix, en altres casos, especialment pel que fa a les colònies, les sortides es perceben com a moments lúdics desvinculats del currículum: “Les colònies són lúdiques. No es basen en res” (C8); “A les colònies l’únic objectiu nostre és la convivència, cohesionar-los per a quan vagin a l’institut” (C2). Aquesta situació confirma les conclusions d’estudis previs que assenyalen la necessitat d’una millor articulació entre la planificació curricular i les activitats no formals (Dillon et al., 2016), ja que només així es poden aprofitar plenament les seves potencialitats educatives.

Malgrat aquesta diversitat, es detecten bones pràctiques pedagògiques en l’ús de dossiers, rutines de pensament i organitzadors gràfics a que faciliten l’aprenentatge i la metacognició (Zohar i Dori, 2011). Un mestre comenta: “Creem plantilles que els alumnes van completant a classe i durant les sortides”. També guanya pes la participació de l’alumnat en la tria de les activitats, afavorint la seva implicació i autonomia: “A partir dels interessos dels xiquets triem el projecte i llavors la sortida neix pràcticament d’aquest projecte” (C1)”; “ara tal com va el currículum i l’aprenentatge basat en situacions, els interessos dels xiquets i coses que passen a l’aula ens porten a fer algunes sortides” (C2). Aquest enfocament participatiu és clau per al compromís de l’alumnat (Dillon et al., 2016; Mannion et al., 2013).

Tot i això, les limitacions estructurals de molts centres dificulten una planificació profunda. Els docents assenyalen que la manca de temps, la càrrega burocràtica i la presència de professorat substitut dificulten una programació acurada de les sortides i els seus materials previs o posteriors: “Estem saturats,

8. ABP son les sigles d’aprenentatge basat en problemes

9. STEM és l’acrònim en anglès de Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

sempre ens falta temps per aprofundir” (C5). “Tots els projectes porten molta feina i no tenim ni un benefici més que el propi reconeixement de tu mateixa. A més no tenim cap tipus d’ajuda econòmica, ni de materials, ni de recursos. Ni tant sols caldria que fos econòmica, només que ens donessin mitja dotació més o un 10 % de dotació més de plantilla” (C8). Aquesta manca de recursos comporta riscos de planificació i necessiten polítiques institucionals que permetin el treball en equip, la reflexió pedagògica i la planificació compartida (Day et al., 2007). Si bé una planificació flexible i contextual pot respondre a les situacions d’aprenentatge que emergeixen en el dia a dia si es fonamenta en una mirada pedagògica i en l’observació activa de l’entorn (Hattie, 2012), pot esdevenir improvisació sense fonament didàctic: “Vivim en un moment en el qual la planificació la fem molt al moment” (C6); “tinc la sensació que volem fer massa coses i no arribem, sempre anem ofegats [...] potser hauríem de fer menys però més planificat” (C5).

A aquestes limitacions cal afegir-hi la manca de finançament estable per desenvolupar activitats d’exterior amb continuïtat. Tal com assenyala una docent: “Abans teníem ajudes del Consell Comarcal per a dues sortides per escola, però tot això s’ha anat perdent” (C8). Aquesta mancança esdevé especialment rellevant si tenim en compte que les metodologies competencials promogudes pel currículum actual reclamen un treball contextualitzat i vinculat amb l’entorn. “El Departament d’Educació diu que hem de fer sortides, però com ho finances?” (C5), qüestiona un altre docent, evidenciant la desconnexió entre el marc normatiu i els recursos disponibles.

5.1.3. Integració dels ODS al currículum educatiu i les sortides

La incorporació dels ODS és un repte prioritari de les polítiques educatives, en línia amb l’Agenda 2030. La LOMLOE (Llei Orgànica 3/2020) destaca la importància de promoure una educació per al desenvolupament sostenible, la ciutadania global i el respecte als drets humans. Malgrat això, l’estudi revela que la integració dels ODS a primària és encara parcial, desigual i sovint implícita. Molts docents asseguren que ja treballen els seus valors abans de la seva formalització i inclusió al nou currículum educatiu de la LOMLOE, sobretot per part de les Escoles Verdes en qüestions de medi ambient, consum responsable o consciència ecològica: “Abans que hi hagués els ODS ja els treballàvem sense ficar-li aquest nom” (C2). Aquest fenomen ha estat documentat en altres contextos europeus on es detecta una preexistència implícita sense una alineació terminològica amb els ODS (Bourn, 2015).

S’observa, però, una gran variabilitat en el grau de coneixement i aplicació dels ODS entre els diferents centres. Alguns tenen els ODS plenament integrats en la seva cultura institucional, mentre que d’altres encara els perceben com a conceptes externs o inconnexos amb el dia a dia a l’aula. Aquesta desigualtat subratlla la necessitat urgent de formació docent contínua i d’acompanyament institucional per garantir una implementació equitativa i coherent (UNESCO, 2020).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

En alguns casos, els ODS s’introdueixen de forma puntual o vinculada a esdeveniments concrets com la Setmana Cultural, activitats d’Escola Verda o projectes interdisciplinaris. Una docent afirma que “ cada cicle en treballa dos i a final de primària els han d’haver treballat tots” (C8), fet que evidencia una intenció d’estructurar-ne la implementació progressiva. Malgrat aquestes iniciatives, manca un enfocament sistemàtic, competencial i transversal, que connecti els sabers amb els desafiaments globals (Imara i Altinay, 2021).

Tot i que l’aprovació de la LOMLOE obre noves oportunitats per a una integració formal dels ODS dins del currículum i les sortides, la seva implementació és incipient i depèn en gran mesura de la formació i iniciativa dels equips docents: “No vinculem els ODS amb les sortides” (C8); “Quan arribi el nou currículum haurem de fer-ho de manera més específica” (C2). Això representa una oportunitat encara desaprofitada per connectar les competències clau definides en la normativa amb els valors dels ODS en les sortides, com la sostenibilitat, l’equitat i la justícia global (Barrón et al., 2021).

5.1.4. Beneficis de les sortides

Les sortides escolars constitueixen una eina pedagògica de gran valor, amb un impacte que va més enllà del desplaçament físic fora de l’aula. Quan són dissenyades i integrades dins el projecte educatiu, poden generar beneficis educatius, emocionals i socials profunds, que són difícils d’aconseguir a l’aula tal com expressen els docents: “Natros a l’escola no hem d’ensenyar res més que la vida i la vida no està als llibres” (C8). “És inconcebible fer medi a través d’un llibre, com has de fer el bosc de ribera o el bosc mediterrani a través d’un llibre?” (C1)

Un dels beneficis més destacats és la capacitat de les sortides per afavorir un aprenentatge significatiu i vivencial. El contacte directe amb l’objecte d’estudi –ja sigui un espai natural, un element patrimonial o una realitat social concreta–en facilita la comprensió profunda i la memòria a llarg termini dels continguts curriculars (Becker et al., 2017), tal com assenyalen diversos docents: “Un aprenentatge vivencial és un benefici segur, tot lo que aprenen tocant, movent-se, manipulant...” (C2); “Lo treball de camp és important, afiança molt més lo que són els coneixements que lo que tu pots transmetre des d’una classe” (C2). Aquest manera d’aprendre, arrelada al lloc i l’experiència, connecta amb els principis de la place-based education, que vincula els aprenentatges amb l’entorn real i proper de l’alumnat (Sobel, 2004; Yemini et al., 2023).

En un context marcat per la digitalització de la infància i el decreixement del contacte amb l’exterior, les sortides esdevenen una via per reconnectar amb la natura i redescobrir l’entorn proper, sovint desconegut pels mateixos alumnes (Becker et al., 2017). Com afirmen els docents “està canviant la societat i estem canviant natros, l’escolta també, cada dia més tecnologia i menys realitat” (C3), “tenim massa coses que no són tan importants però ens pensem que són importants i deixem les que realment sí que ho són, sempre estem amb lo mòbil [...] les sortides són importants per veure coses que realment són importants” (C5).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Aquest retorn a la natura no només contribueix a l’educació ambiental, sinó que promou el vincle emocional amb el territori i el sentiment de pertinença, elements clau per al desenvolupament d’una ciutadania compromesa amb la sostenibilitat (Ballantyne i Packer, 2009), tal com menciona una mestra:

“intentem que els xiquets sàpiguen que tenen al voltant i que de les potencialitats que té el seu entorn puguin sobreviure; perquè el dia de demà, ja tinguin una empresa de lloguer de caiacs o de col·locació de plaques solars, respectin i s’estimin el seu territori” (C8).

Diversos estudis també han destacat els efectes positius d’aquestes activitats educatives en la salut física i emocional dels alumnes (Mygind et al., 2019). El moviment, el contacte amb l’aire lliure i el canvi d’entorn redueixen l’estrès i milloren el benestar general, fet que també és percebut pel professorat: “ells senten que els dona pau i tranquil·litat [...] Són bones per a la salut, per al cos, per a la ment” (C5), A més, esdevenen espais per treballar hàbits saludables i l’educació emocional tal com reconeixen els docents:

“els mestres d’entrada es van marcar el repte de fer cims [...] la part socioemocional és una part que la portem dins, només cal que l’adult l’acompanyi [...] si hi ha un esforç, hi haurà frustració en algun moment [...] i el que intentem és acompanyar això i posar-li paraules” (C6); “els xiquets connectaven molt més quan anàvem a la natura [...] intentem aprofitar qualsevol sortida per treballar les emocions [...] millora la cohesió de grup, es coneixen i es respecten més (C2).

A més, aquesta reconnexió amb les emocions afavoreix la cohesió de grup i el desenvolupament de competències socials: “els beneficia, la part emocional i la part social de formar grup” (C5); a la vegada que genera noves dinàmiques i ajuda a trencar rols establerts, per exemple “aquell que és lo líder de les classes, quan sortim pot sentir-se insegur i això pot fer que un altre parli i aporti coses” (C4). Activitats com les colònies permeten reforçar vincles i generar noves dinàmiques de convivència (Dillon et al., 2016; Beames et al., 2012), tal com expressen els docents: “Les colònies són per fomentar la convivència” (C7) que quan te’n vas d’aquí hi han determinats grups d’amics amigues de classe i quan tornes de colònies alguns d’estos grupets s’han separat i s’han mesclat de manera diferent (C4).

A més del seu valor pedagògic, les sortides poden tenir un paper compensatori clau des del punt de vista de l’equitat educativa. Per a alguns infants, l’escola és l’únic espai on poden accedir a experiències culturals, científiques o naturals de qualitat. En aquest sentit, les sortides esdevenen una eina democratitzadora que garanteix l’accés universal a l’aprenentatge vinculat al territori. Tot i això, aquest potencial pot veure’s limitat pels costos econòmics que algunes sortides comporten per a les famílies. Tal com relata una docent “Tenim 4 o 5 nens que no s’ho poden permetre, i ens sap greu” (C5). Quan la capacitat adquisitiva és baixa, poden aparèixer desigualtats en l’accés a experiències educatives, fet que afecta al desenvolupament de competències com l’autonomia, la convivència o la descoberta de l’entorn (Beames et al., 2012).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

5.1.5. Disponibilitat de material didàctic per contextualitzar les sortides a camp

Per tal que aquest beneficis es materialitzin, cal una clara intencionalitat pedagògica. El treball previ i posterior és bàsic per evitar que l’activitat es limiti a una experiència puntual amb caràcter únicament lúdic i sense incidència real en l’aprenentatge: “Si hi ha un treball previ i posterior a la sortida hi ha beneficis, sinó és un dia de festa qualsevol” (C6) La recerca en aquest àmbit subratlla la importància d’una planificació didàctica clara, objectius d’aprenentatge definits i estratègies d’avaluació que consolidin els coneixements adquirits (Beames et al., 2012).

En aquest sentit, la disponibilitat de materials didàctics específics és un factor clau per garantir que les sortides s’insereixin realment dins del procés d’aprenentatge. Tot i que alguns espais, com els Parcs Naturals o els Camps d’Aprenentatge, ofereixen propostes pedagògiques elaborades, els entrevistats destaquen la necessitat de comptar amb recursos que permetin preparar, acompanyar i donar continuïtat a les activitats de camp fora de l’aula: “Falta material per treballar continguts de les sortides a classe i el que hi ha és molt tancat i no s’adapta a tots els centres” (C9); “ El fet de tenir la veu de l’expert, que ajudi a crear material, sempre va bé [...] però fins ara ens hem hagut d’espavilar” (C6). Quan aquest suport no hi és, el risc que l’activitat sigui anecdòtica i desvinculada del currículum creix i disminueix el potencial transformador de les sortides (DeWitt i Storksdieck, 2008):

És molt important que hi hagi activitats preparades i que ens preparem per anar d’excursió i allà puguem fer quelcom i després donar un feedback (C7).

Un altre repte és la dificultat per valorar la qualitat de les propostes que arriben als centres. “T’arriben correus que volen vendre les sortides com les millors, però fins que no hi has anat i ho has vist...” (C7), comenta una docent. Aquest excés d’ofertes comercials sense filtres pedagògics genera desconfiança i incrementa la càrrega de treball del professorat, que ha d’analitzar autònomament la viabilitat i la coherència educativa de cada proposta. En aquest context, molts docents expressen la necessitat de disposar d’un banc de recursos compartits i validats, adaptats al nivell educatiu i als objectius competencials: “

En aquest sentit, la demanda de crear una plataforma compartida de recursos validats és recurrent. “Tenir un llistat d’activitats ens aniria bé” (C2), afirmen. Aquesta demanda coincideix amb els plantejaments que defensen la creació de plataformes obertes de recursos educatius com una estratègia clau per afavorir la cohesió pedagògica i la qualitat de l’educació fora de l’aula (DeWitt i Storksdieck, 2008).

5.1.6. Coneixement de l’entorn per part dels docents

Una altra condició essencial per donar sentit educatiu a les sortides és el grau de coneixement que el professorat té del territori. Aquest coneixement

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

constitueix la base per aprofitar els recursos de l’entorn i dissenyar activitats contextualitzades als sabers escolars (Dillon et al., 2016). Tanmateix, les dades qualitatives obtingudes mostren una realitat diversa i desigual. Una part del professorat reconeix certes mancances, especialment en el cas de mestres de nova incorporació o procedents d’altres zones: “Tenim algunes mancances quant a coneixement del territori [...] m’he d’informar per internet i ho he d’explicar jo. A nivell local bé, però quan ens anem allunyant costa” (C7), “potser altres mestres que han vingut de fora i no coneixen tant o que no s’han criat aquí. Llavors això és una dificultat afegida. Intentem buscar els que sí que ho coneixem” (C5). Aquesta limitació pot dificultar la capacitat per identificar espais d’interès pedagògic o establir vincles amb el medi local (Beames et al., 2012). En aquest sentit, una de les eines més valorades pels docents són les programacions didàctiques compartides dins del centre, especialment útils per al professorat nouvingut: “Les programacions són molt útils si tens mestres nous o que no són d’aquí” (C1). Aquestes estructures no només faciliten la continuïtat pedagògica, sinó que permeten preservar el coneixement col·lectiu i reforçar la identitat territorial del projecte educatiu (González-Gaudiano, 2005).

Altres docents mostren familiaritat amb l’àrea propera i afirmen sentir-se còmodes gestionant les sortides en aquest entorn, com sintetitza l’expressió: “Coneixem lo terreno” (C8). Aquesta autonomia és especialment present en activitats que es desenvolupen a peu o en bici des de l’escola. Aquest tipus de pràctiques connecta amb els principis de l’educació basada en el lloc ( place-based education), que defensa el valor de l’exploració directa del context immediat (Sobel, 2004; Yemini et al., 2023). Aquest coneixement del territori facilita la coneixença de fonts d’informació de coneixement específic. En aquest sentit, el professorat recorre sovint a xarxes informals per complementar el disseny de les activitats, on és habitual col·laborar amb familiars, amistats o persones expertes del territori: “Tirem molt de família i amics experts en temàtiques diverses” (C8). Es tracta d’una estratègia creativa per fer front a la manca de recursos, però que posa de manifest la manca de sistematització i de mecanismes institucionals per garantir la transferència de coneixement local dins l’escola (Gruenewald, 2003; Dillon et al., 2016). Tanmateix, quan les sortides impliquen desplaçaments més llargs, sovint es requereixen també l’ajuda de guies o la cerca d’informació externa, posant de manifest la importància de reforçar els recursos del equips docents per garantir un coneixement més ampli del territori en totes les seves dimensions.

5.1.7. Condicionants i oportunitats de l’educació vinculada a la RBTE

L’anàlisi qualitativa de les entrevistes a docents de primària revela un coneixement general limitat sobre el concepte de Reserva de la Biosfera i una integració escassa d’aquest marc en la pràctica ordinària. Molts mestres en tenen una idea superficial: “en sents parlar però no el coneixes” (C10); “si som sincers,

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

no en tinc coneixements (C4); “jo només sé que és un segell que acredita que hi ha riquesa paisatgística, de fauna i mediambiental” (C8); o bé constaten que “només un percentatge molt baix de mestres sap lo que és” (C2). Tot i identificar-la com un segell de qualitat ambiental, sovint es desconeixen les implicacions concretes sobre el territori, la ciutadania i els sectors productius, en contradicció amb l’esperit de la Xarxa Mundial de Reserves de la Biosfera, orientada a una comprensió integral i participativa del desenvolupament sostenible local (Price et al., 2010).

Aquesta visió parcial s’agreuja per la confusió entre la Reserva de la Biosfera i altres figures de protecció, especialment els Parcs Naturals, més presents als llibres de text i en activitats escolars (Breunig et al., 2014). Ho evidencien comentaris com: “jo els puc explicar molt poca cosa i aprofitem quan venen els del Parc Natural o els Agents Rurals” (CPOR); “Molta informació ens ve del Camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre” (C1); “els nostres alumnes tenen molt clar que és el Parc Natural del Delta i dels Ports, però el concepte global de les comarques de l’Ebre i la Reserva de la Biosfera no queda clar” (C4); o “crec que treballem el tema quan anem al Parc Natural del Delta” (C6). Aquest escenari subratlla la necessitat d’enfortir la formació docent en educació ambiental crítica i vinculada a l’entorn (Yemini et al., 2023) i de diferenciar les funcions de conservació, desenvolupament sostenible i aprenentatge que defineixen el model de la UNESCO per a les Reserves de la Biosfera (UNESCO, 2020).

Com a conseqüència, el concepte de Reserva de la Biosfera apareix de manera escassa i, sobretot, tangencial, sense formar part de la programació didàctica estructurada. Només alguns centres en fan una menció puntual en assignatures com medi natural: “es va introduir a partir d’una pregunta i vam veure un vídeo de la RBTE. [...] Llavors vam veure que a la Reserva de la Biosfera també hi ha la Terra Alta” (C6). Aquest buit curricular condueix a una dependència d’agents externs —ens gestor de la RB, Parcs Naturals, Agents Rurals— per a informació i recursos, i reprodueix un model d’educació ambiental desconnectat del projecte de centre (Ferreira et al., 2021). Malgrat la percepció positiva sobre la importància del concepte, aquesta no es tradueix en pràctiques transformadores.

Tanmateix, sí que existeixen experiències orientades a conèixer les comarques i municipis integrats a la Reserva de la Biosfera i a reforçar la identitat territorial de l’alumnat. Malgrat no ser reconegudes com a part de la Reserva de la Biosfera, es realitzen moltes sortides a l’entorn proper, amb voluntat de crear un vincle emocional de l’alumnat amb el territori: “Jo voldria que els xiquets acabessin estimant integrant, i participant d’això que tenim aquí, que és una meravella i una sort de tindre, i que ells ho acabessin valorant” (C5). “Som uns privilegiats, tenim un entorn que sortim i a dues passes tenim el riu i el podem vivenciar (C8). “volem que coneguin el seu entorn proper, que és molt més significatiu que si els portes a fora. La idea és que els importi i que estiguin implicats en el seu entorn més proper” (C1).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

En canvi, els centres privats apunten a una dinàmica de prioritzar sortides més llunyanes per als cursos més grans, donant més valor a allò que està més allunyat:

Quan plantegem les sortides a les reunions amb els pares, si planteges anar al delta amb els alumnes més grans, ho associen amb una cosa coneguda. [...] Els pares volen que siguin excursions més lluny. [...] En canvi amb els alumnes més petits [...] els pares estan encantadíssims, perquè si passa qualsevol cosa els tenen al costat (C4).

Aquest criteri contrasta amb la sensació de bona part del professorat sobre el desconeixement del territori per part de l’alumnat i amb la voluntat d’apropar-los al seu entorn immediat: “Sap greu que molts xiquets no van en les seues famílies i per tant, no saben ni on viuen (C1). “Alguns mestres pensen que pel fet que visquin aquí ja coneixen molt la zona, i [...] hi ha xiquets que no han estat mai a la Casa de Fusta o no han vist mai la Tancada” (C3). “Però coses que tenim aquí a la vora, ni les coneixen, ni saben que existeixen” (C7).

En síntesi, el potencial educatiu de la RBTE com a marc articulador d’una educació arrelada i sostenible és clar, però encara poc aprofitat. Convertir-lo en oportunitat passa per clarificar-ne el significat i les funcions, reforçar la formació docent i proveir materials i programes que l’integrin de manera explícita en la planificació de centre, superant l’actual dependència d’iniciatives puntuals.

5.2. La guia didàctica de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre

Com a resposta a les necessitats detectades en la fase d’investigació, s’ha dissenyat la guia “Pel planeta, tu què fas? Petites accions, grans canvis!”. En aquesta secció es dona a conèixer els objectius de la guia, la seva estructura i continguts alineats amb la LOMLOE i els recursos generats per situar les sortides de camp com a eixos vertebradors de l’aprenentatge competencial i basat en el territori.

5.2.1. Objectius de la guia didàctica

Els objectius de la guia han estat definits a partir de les necessitats detectades en l’estudi qualitatiu als centres de primària del territori, així com de les potencialitats educatives de la Reserva de la Biosfera i el marc normatiu de la LOMLOE. Aquesta proposta respon a les dificultats identificades en relació amb el coneixement del concepte de Reserva de la Biosfera, la planificació pedagògica de les sortides, la manca de recursos didàctics contextualitzats, el coneixement parcial del territori i les limitacions d’accés a activitats per raons logístiques i econòmiques. La taula 2 recull una síntesi de les necessitats detectades i la manera com la guia hi dona resposta:

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

5.2.2. Presentació de la guia didàctica: “Pel planeta, tu què fas? Petites accions, grans canvis!”

La guia didàctica “Pel planeta, tu què fas? Petites accions, grans canvis!” és una proposta educativa elaborada amb l’objectiu de reforçar el coneixement i el vincle de l’alumnat amb la RBTE. Està estructurada en 34 sessions agrupades en 4 unitats didàctiques (taula 3), i inclou una guia docent amb orientacions per la dinamització de les sessions i un dossier per a l’alumnat. Els materials són accessibles lliurement a través de la pàgina de l’ens gestor.10

Taula 2. Principals objectius de la guia d’acord amb les necessitats identificades

Temàtica

Coneixements sobre el concepte de Reserva de la Biosfera i les implicacions pel territori

ODS interrelacionats amb les sortides

Planificació educativa de les sortides

Disponibilitat de material didàctic

Coneixement de l’entorn per part dels docents

Tipus de sortides

Beneficis de les sortides

Finançament

Relació amb la comunitat i els actors locals

Valoració global i principals tendències

Coneixement superficial. Confusió amb figures de protecció com els Parcs Naturals.

Coneixement desigual. Integració parcial i poc sistemàtica.

Hi ha variabilitat en la preparació prèvia i posterior. Les colònies sovint són lúdiques, no curriculars.

Manca generalitzada de materials específics i adaptats al currículum.

Bon coneixement de l’entorn immediat. Manca de visió més enllà del municipi.

Gran varietat: Les sortides d’un dia es fan generalment a l’entorn proper. Les sortides que impliquen pernoctació es fan en entorns més llunyans, fins i tot fora de la RB.

Altament valorades. Afavoreixen l’aprenentatge vivencial, la cohesió i el vincle amb el territori.

Gran limitació. Costos de transport i activitats condicionen la participació.

Bona connexió amb entitats locals pròximes. Desconeixement d’altres actors del territori.

Principals objectius de la guia didàctica

Explicar què és una RB, els seus valors naturals i culturals, i les implicacions per al territori.

Activitats degudament vinculades amb els ODS.

Oferir activitats per treballar a l’aula, abans i/o després de les sortides. Oferir activitats a camp.

Oferir recursos estructurats, adaptats i alineats amb el nou currículum.

Contribuir a ampliar el coneixement del territori i les seves potencialitats educatives.

Incorporar propostes de diferents indrets del territori, flexibles i adaptables a diferents formats.

Situar les sortides com a eix vertebrador de l’aprenentatge contextualitzat.

Preveure activitats que es poden fer des de l’aula i que es poden complementar-se amb sortides properes. No permetrà superar limitacions del cost del transport

Identificar empreses i entitats locals de la Reserva de la Biosfera, implicades amb el desenvolupament sostenible que ofereixin activitats adreçades a escolars.

Font: autors.

10. <https://www.copate.cat/ca/el-consorci/projectes/guia-didactica-de-turisme-escolar-de-la-reserva-de-la-biosfera>.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Taula 3. Temàtiques de les sessions de cada unitat didàctica i relació amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS)

U0: Unitat didàctica introductòria

S1. Salvar el planeta; S2. Dona de ciència: els límits del creixement; S3. L’overshoot day; S4. El poder de les 4 R

U1: El poders de l’Ebre i la responsabilitat de conservar-lo

S1. Lo meu riu; S2. Lo riu Ebre; S3. L’energia (I); S4. L’energia (II); S5. Flora i fauna; S6. Animals i plantes; S7. L’esport ens fa grans (I); S8. L’esport ens fa grans (II); S9. Anem de festa!; S10. Producte final. La nostra jota; S11. Producte final. Els superpoders + Registre d’empreses i activitats per realitzar estades i sortides al territori

U2: Per una alimentació sostenible al delta, actuem

S1. Menja, actua, impacta; S2. L’alimentació sostenible; S3. Del camp a la taula; S4. La cadena alimentària; S5. L’agricultura de proximitat; S6. Del camp i el mar a la taula (I); S7. Del camp i el mar a la taula (II); S8. Del camp i el mar a la taula (III); S9. Exposicions dels projectes (I); S10. Exposicions dels projectes (II) + Registre d’empreses i activitats per realitzar estades i sortides al territori

U3: Descobreix el passat, explora el present i construeix un bon futur al PN dels Ports

S1. Ens situem, Parc natural dels Ports; S2. Singularitats del parc natural dels PORTS!; S3. Ens situem, la població dels PORTS!; S4. Què està passant? Del camp a la ciutat!; S5. Com podem repoblar? Recuperem els OFICIS!; S6. Com podem repoblar? Anunciem-nos! (I); S7. Com podem repoblar? Anunciem-nos! (II); S8. Com podem repoblar? Crear futur!; S9. Gaudim dels Ports a través de la via verda + Registre d’empreses i activitats per realitzar estades i sortides al territori

Font: RBTE.

5.2.3. Estructura i continguts generals

ODS principals relacionats

ODS 4 (educació de qualitat), ODS 12 (producció i consum responsable), ODS 13 (acció climàtica), ODS 17 (aliances per assolir els objectius)

ODS 4 (educació de qualitat), ODS 7 (energia assequible), ODS 11 (ciutats i comunitats sostenibles), ODS 15 (vida d’ecosistemes),

ODS 17 (aliances per assolir els objectius)

ODS 4 (educació de qualitat), ODS 12 (producció i consum responsable), ODS 17 (aliances per assolir els objectius)

ODS 4 (educació de qualitat), ODS 8 (treball digne i creixement), ODS 11 (ciutats i comunitats sostenibles), ODS 17 (aliances per assolir els objectius)

La guia comença amb una introducció contextual que proporciona als docents una base conceptual sobre el concepte de Reserva de la Biosfera i el valor ambiental, social i cultural de la RBTE. Aquesta introducció respon a les mancances de coneixement detectades entre el professorat durant les entre-

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

vistes, especialment en relació amb el significat i les funcions de la RB, sovint confoses amb altres figures de protecció com els Parcs Naturals.

La primera unitat didàctica introdueix conceptes clau relacionats amb la sostenibilitat, com l’emergència climàtica, la petjada ecològica o l’ús responsable dels recursos. Les activitats estan pensades per despertar consciència ecosocial i fomentar actituds crítiques entre l’alumnat, alineant-se amb els ODS relacionats amb l’educació de qualitat, la producció i consum responsable, l’acció climàtica i les aliances. Amb el títol “Els poders de l’Ebre i la responsabilitat de conservar-lo”, la unitat didàctica del riu Ebre treballa aspectes com la biodiversitat fluvial, les energies renovables, l’esport, el turisme, i els valors culturals de les poblacions ebrenques, com les festes i els balls tradicionals. Com a activitats finals es planteja la invenció d’una jota i escriure una noticia que resumeixi els superpoders del riu Ebre, amb la intenció de reforçar el coneixement i el vincle emocional amb el territori, detectat com a necessitat a les entrevistes. La unitat “Per una alimentació sostenible, actuem! Del mar i el camp a la taula” dedicada al Delta de l’Ebre, gira al voltant de l’agricultura de proximitat i el consum responsable (ODS 12). Les activitats proposen l’anàlisi de productes agroalimentaris locals, la cadena alimentària (obtenció-transformació-distribució) i identificar curiositats històriques, gastronòmiques o territorials. La unitat finalitza amb el disseny de menús sostenibles, responent a la necessitat d’una educació arrelada als recursos i oficis locals i connectant directament amb els projectes d’alimentació saludable que la majoria d’escoles del territori desenvolupen. Sota el lema “Descobreix el passat, explora el present i construeix un bon futur als Ports”, la darrera unitat treballa les dinàmiques demogràfiques dels Ports i les poblacions d’interior que connecten amb les preocupacions detectades per les escoles més rurals sobre la manca d’oportunitats i l’interès per fomentar una educació territorialitzada. També suggereix elaborar activitats aplicades com fer una guia turística per donar a conèixer cadascun dels pobles, crear un anunci de feina per recuperar oficis perduts, o explicar els beneficis de viure al camp.

5.2.4. Estructura de la guia docent i adequació al marc curricular de la LOMLOE

La guia està alineada amb el marc curricular de la LOMLOE, especialment en l’àmbit del coneixement del medi natural, social i cultural. Les unitats didàctiques s’han plantejat de manera contextualitzada amb les competències específiques i els sabers vinculats, com l’anàlisi crítica de la intervenció humana, la valoració del patrimoni, la comprensió del canvi climàtic i la promoció dels ODS (taula 4 i 5).

Aquesta estructura curricular facilita la integració de les sortides en la planificació pedagògica, una de les mancances identificades per molts docents. Cal mencionar que hi ha competències específiques i sabers que no es treballen directament en la guia, com és el cas de l’àmbit digital i/o tecnològic (B; CE1;

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Taula 4. Competències específiques i criteris d’avaluació de la LOMLOE que es treballen en les diferents unitats didàctiques de la guia

Competència específica Criteri d’avaluació

2. Plantejar-se preguntes sobre el món, aplicant diferents formes de raonament i mètodes del pensament científic, per interpretar, respondre i predir els fets i fenòmens del medi natural, social i cultural i per prendre decisions creatives i decidir actuacions ètiques i socialment sostenibles.

5. Analitzar les característiques de diferents elements naturals, socials i culturals, reconèixer el seu valor i actuar per a un ús responsable, conservació i millora.

6. Analitzar críticament les causes i conseqüències de la intervenció humana a l’entorn integrant els vessants social, econòmic, cultural, tecnològic i ambiental dels ODS, per promoure afrontar problemes, aportar solucions i actuar per resoldre’ls.

7. Observar, detectar, comprendre i interpretar dinàmiques del medi natural, social i cultural, analitzant causalitats de relacions entre elements i esdeveniments per entendre el present i imaginar el futur.

Font: autors.

2.2. Buscar, seleccionar i contrastar informació, de fonts digitals per usar-la en investigacions relacionades amb el coneixement del medi.

2.5. Adaptar el missatge i el format a l’audiència a què va dirigit, fent ús també de dispositius i recursos digitals, i fent servir un llenguatge acurat i precís per justificar els resultats aconseguits.

5.3. Valorar i proposar accions de conservació, protecció i millora del patrimoni natural i cultural, a través de compromisos i conductes sostenibles.

6.1. Analitzar la intervenció humana en el món i aportar opinions fonamentades per fer front a problemes ecosocials i involucrar-se en resoldre’ls

6.2. Dissenyar propostes o activitats, cooperativament, per avançar cap a la consecució dels ODS de manera crítica.

7.1. Relacionar i contextualitzar temporalment, esdeveniments rellevants per poder interpretar els canvis el present com a producte del passat i comprendre la incidència de les decisions actuals en el futur

UD0 UD1 UD2 UD3

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Taula 5 Sabers i coneixements bàsics de la LOMLOE inclosos en les unitats didàctiques

Bloc Sabers bàsics

Cultura científica

La vida al nostre planeta

Matèria, forces i energia

Comprensió bàsica de funcions vitals de l’ésser humà amb una perspectiva integral: obtenció d’energia, relació amb l’entorn i perpetuació de l’espècie.

Anàlisi de les diferents fonts d’energia i la seva influència en la contribució al desenvolupament sostenible de la societat.

Anàlisi de la Terra com a sistema, els seus elements, les interaccions entre ells i els canvis que provoquen en la vida quotidiana i l’entorn.

Societats i territori

Reptes del món actual

Lliçons del passat

Introducció a la dinàmica atmosfèrica i les grans àrees climàtiques per relacionar la distribució dels ecosistemes i paisatges.

Utilització de les principals variables demogràfiques per analitzar els comportaments de la població, els moviments migratoris, l’apreciació de la diversitat cultural i el contrast entre zones urbanes i despoblació rural.

Valoració del patrimoni natural i cultural com un bé i un recurs per fer-ne ús des de la cura i la seva conservació.

Identificació i anàlisi de les causes i conseqüències del canvi climàtic, a escala local i global proposant mesures de mitigació i adaptació.

Consciència eco-social

Anàlisi de l’empremta ecològica en el món i les interrelacions entre les persones, l’economia i la natura amb criteri d’ecodependència.

Coneixement dels recursos limitats que ofereix el planeta, l’explotació que se’n fa i l’esgotament d’aquests.

Valoració d’actuacions que contribueixen a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible.

Font: autors.

CE3), el coneixement del propi cos i ment (CE4), la diversitat cultural i de gènere (CE8), o la resolució de conflictes i la governança (CE9). També s’inclouen eines d’avaluació, com una rúbrica per valorar l’assoliment dels continguts i una autoavaluació docent, responent a la demanda de materials sistematitzats i d’ajuda per a la planificació.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

5.2.5. Estructura del dossier de l’alumne

El dossier de l’alumne s’estructura al voltant de reptes ecosocials formulats per personatges narratius —un heroi o una heroïna —, amb l’objectiu de motivar i implicar l’alumnat (figura 2). Aquest enfocament narratiu i competencial afavoreix el pensament crític, la metacognició i l’autonomia de l’alumnat en contextos d’educació ambiental (Ardoin et al., 2020).

Figura 2. Exemple d’introducció d’una unitat didàctica amb un relat que planteja un problema inicial, els objectius d’aprenentatge i una autoavaluació

Font: RBTE.

Després de la presentació del repte, cada unitat inclou uns objectius clars amb suport digital i gràfic, i proposa activitats d’investigació i reflexió crítica en relació amb les temàtiques objecte d’estudi, en consonància amb el marc competencial establert per la LOMLOE (figura 3). També inclou taules d’autoavaluació inicial i final sobre els conceptes tractats, complementada amb una rutina de pensament metacognitiva centrada en tres eixos: “què he après?”, “què he de millorar?” i “què em motiva a continuar aprofundint?”. Aquesta estructura metodològica afavoreix el pensament crític, l’autoregulació i la reflexió metacognitiva, elements clau per a l’aprenentatge competencial (Zohar i Dori, 2011; Larragueta et al., 2021). També facilita una millor comprensió conceptual, lligada a una responsabilització de l’alumnat envers el seu propi procés d’aprenentatge, alineant-se amb les directrius internacionals sobre educació per al desenvolupament sostenible (UNESCO, 2020).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Figura 3. Exemples de sessions del dossier de l’alumne

Font: RBTE.

5.2.6. Recursos per a sortides al territori

Cada unitat territorialitzada incorpora un annex amb propostes d’empreses i entitats del territori que ofereixen activitats de sortida o estades. Aquest llistat d’empreses i activitats inclou contactes i descripcions, que permeten identificar potencials estades i sortides al territori que encaixin amb les necessitats de cada centre i on poden explorar els conceptes que s’han treballat a l’aula a través de la guia. Aquest recurs té com a objectiu facilitar la logística docent, reduir la dependència de la improvisació i aprofitar millor les potencialitats locals, responent a dues grans dificultats detectades: la manca de coneixement de l’entorn i la manca de temps per planificar.

6. Conclusions

Aquest estudi ha permès identificar barreres, bones pràctiques i oportunitats en la integració de l’educació per a la sostenibilitat en el context de l’escola de primària a les Terres de l’Ebre. A partir d’una aproximació qualitativa, amb entrevistes a docents i personal dels Centres de Recursos Pedagògics, s’ha obtingut una visió contextualitzada de la realitat educativa del territori, complementada amb la revisió teòrica de referents clau sobre l’educació fora de les aules, la normativa docent a l’Estat Espanyol, el Programa MaB de la UNESCO i els ODS.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Els resultats mostren una alta valoració de les sortides escolars com a eina pedagògica, especialment quan aquestes s’acompanyen de planificació didàctica abans i després. Tanmateix, s’evidencien limitacions rellevants, com la manca de coneixement del concepte de Reserva de la Biosfera, la confusió amb altres figures de protecció, l’escassetat de recursos didàctics contextualitzats, i les dificultats logístiques i econòmiques per dur a terme sortides educatives regulars i integrades al currículum, així com per a la integració efectiva dels ODS.

En resposta a aquest escenari, s’ha desenvolupat la guia didàctica “Pel planeta, tu què fas? Petites accions, grans canvis!”, un proposta concreta i coherent amb les necessitats detectades, amb l’objectiu de facilitar la tasca dels docents a l’hora de fer sortides escolars per la RBTE. Aquesta eina pedagògica s’ha desenvolupat com a resultat d’un procés de recerca-acció, permetent dissenyar un recurs alineat amb el currículum de la LOMLOE, amb activitats estructurades per treballar els ODS a l’aula i complementar-les amb sortides al territori. Proporciona continguts contextualitzats, eines de planificació i avaluació, i recursos per a sortides, contribuint a superar barreres com la falta de materials adaptats, el desconeixement de la RB i les dificultats logístiques. Alhora, reforça l’educació per a la sostenibilitat, la identitat territorial i el compromís eco-social de l’alumnat.

Aquesta guia representa una aportació pionera a escala estatal dissenyada específicament per al nou currículum de la LOMLOE que incorpora activitats d’aula vinculades amb els ODS. És una guia amb un enfocament competencial, territorialitzat i coherent amb les funcions de les RB. A més, actua com a pont entre l’educació formal i altres actors del territori (empreses, entitats, camps d’aprenentatge, etc.) acreditats per la marca de qualitat de la Reserva de la Biosfera. Això afavoreix les sinergies entre el món educatiu i el teixit local compromès amb la sostenibilitat i situa l’educació com a eix vertebrador d’un desenvolupament territorial sostenible i participatiu.

La guia no només respon a necessitats del professorat local, sinó que pot esdevenir un recurs útil per a escoles d’arreu del país que vulguin visitar les Terres de l’Ebre amb finalitats educatives. Gràcies a l’enfocament competencial i territorialitzat, els continguts poden ser treballats prèviament a l’aula i vinculats a sortides i estades al territori, fet que reforça l’aprenentatge i, alhora, genera activitat econòmica local.

L’estudi també posa de manifest algunes limitacions que caldrà abordar a curt i mitjà termini. Entre elles, destaca la necessitat d’ampliar la proposta a altres etapes educatives (educació infantil, cicle inicial, secundària), ja que totes les etapes del sistema educatiu són clau per formar ciutadania crítica, conscient i compromesa amb la sostenibilitat. Igualment, cal establir mecanismes d’actualització periòdica dels materials, adaptats al canvis del territori i a les necessitats dels educadors, així com sistemes de seguiment i avaluació de l’impacte de la guia en contextos diversos, dins i fora de la RBTE. No

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

obstant això, aquests processos poden veure’s limitats per la manca de recursos tècnics i econòmics de l’òrgan gestor de la RBTE. Finalment, cal fer front a la persistent desigualtat d’accés a les activitats fora de l’aula, derivades del finançament insuficient de les escoles —especialment pel que fa al transport—. Aquesta barrera estructural no pot ser superada amb propostes pedagògiques. Caldrà, per tant, un compromís institucional que generi mecanismes de suport a les escoles i permeti aprofitar plenament les potencialitats educatives del territori.

Referències bibliogràfiques

Anderson, Lorin W.; David R. Krathwohl (2001). A taxonomy for learning, teaching, and assessing: A revision of Bloom’s taxonomy of educational objectives. Longman. Ardoin, Nicole M.; Alison W. Bowers; Estelle Gaillard (2020). “Environmental education outcomes for conservation: A systematic review”. Biological Conservation, vol. 241, p. 108224. DOI: https://doi.org/10.1016/j.biocon.2019.108224

Ballantyne, Roy; Jan Packer (2009). “Introducing a fifth pedagogy: Experience-based strategies for facilitating learning in natural environments”. Environmental Education Research, vol. 15, núm. 2, p. 243-262. DOI: https://doi.org/10.1080/13504620802711282

Barrón, Marta; Laura Otero; Juan (2021). “Educación para el desarrollo sostenible en contextos escolares: análisis de prácticas y propuestas innovadoras”. Revista de Educación Ambiental y Sostenibilidad, vol. 3, núm. 1, p. 1-15. DOI: https://doi.org/10.25267/ Rev_educ_ambient_sosten.2021.v3.i1.040

Beames, Simon; Peter Higgins; Robbie Nicole (2012). Learning Outside the Classroom: Theory and Guidelines for Practice. Routledge.

Becker, Christoph; Gabriele Lauterbach; Sarah Spengler; Ulrich Dettweiler; Filip Mess (2017). “Effects of regular classes in outdoor education settings: A systematic review on students’ learning, social and health dimensions”. International Journal of Environmental Research and Public Health, vol. 14, núm. 5, p. 485. DOI: https://doi.org/10.3390/ijerph14050485

Behrendt, Marc; Teresa Franklin (2014). “A Review of Research on School Field Trips and Their Value in Education”. International Journal of Environmental and Science Education, vol. 9, núm. 3, p. 235–245. DOI: https://doi.org/10.12973/ijese.2014.213a

Boletín Oficial del Estado (2020). Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2006, d’Educació (LOMLOE). Boletín Oficial del Estado, núm. 340. Boeve-de Pauw, Jelle; Peter van Petegem (2018). “Eco-school evaluation beyond labels: the impact of environmental policy, didactics and nature at school on student outcomes”. Environmental Education Research, vol. 24, núm. 9, p. 125–144. DOI: https://doi.org/10. 1080/13504622.2017.1307327

Bourn, Douglas (2015). The Theory and Practice of Development Education: A Pedagogy for Global Social Justice. Routledge.

Breunig, Mary; Jennifer Murtell; Constance Russell (2014). “Students’ Learning and Experiences in an Environmental Studies Program”. Journal of Experiential Education, vol. 37, núm. 3, p. 225–238. DOI: https://doi.org/10.1177/1053825913503117

Cánoves, Gemma; Montserrat Villarino; Luis Herrera; Lucía Cuesta (2004). “Turismo rural en Cataluña y Galicia: Algunos problemas sin resolver”. Cuadernos Geográficos, vol. 34, núm. 1, p. 111-128.

Day, Christopher; Pam Sammons; Gordon Stobart (2007). Teachers Matter: Connecting Lives, Work and Effectiveness. Open University Press.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Generalitat de Catalunya. Departament d’educació (2022). Currículum de l’educació bàsica. Decret 175/2022 DOGC, núm. 8732.

Dewitt, Jennifer; Martin Storksdieck (2008). “A short review of school field trips: Key findings from the past and implications for the future”. Visitor Studies, vol. 11, núm. 2, p. 181–197. DOI: https://doi.org/10.1080/10645570802355562

Dieste, Belén; Teresa Coma; Ana Cristina Blasco-Serrano (2019). “Inclusión de los objetivos de desarrollo sostenible en el currículum de Educación primaria y secundaria en escuelas rurales de Zaragoza”. Revista Internacional de Educación para la Justicia Social (RIEJS) DOI: https://doi.org/10.15366/riejs2019.8.1.006

Dillon, Justin; Mark Rickinson; Kelly Teamey (2016). “The value of outdoor learning: evidence from research in the UK and elsewhere”. En: Towards a Convergence between Science and Environmental Education. Routledge.

Elbakidze, Marine; Per Angelstam; Camilla Sandström; Natalie Stryamets; Sarah Crow; Robert axelsson; Galyna Stryamets; Taras Yamelynets (2013). “Biosphere Reserves for Conservation and Development in Ukraine? Legal Recognition and Establishment of the Roztochya Initiative.” Environmental Conservation, 40(2), p. 157–166. DOI: https://doi. org/10.1017/S0376892912000434

Essiz, Oğuzhan; Carter Mandrik (2022). “Intergenerational influence on sustainable consumer attitudes and behaviors: Roles of family communication and peer influence in environmental consumer socialization”. Psychology & Marketing, vol. 39, p. 5-26. DOI: https://doi.org/10.1002/mar.21540

Ferreira, Jo-Anne; Lisa Ryan ; Daniella Tilbury (2021). “Mainstreaming education for sustainable development: policy and practice in the Queensland education system”. Journal of Education for Teaching, vol. 33, núm. 2, p. 225-239. DOI: https://doi. org/10.1080/02607470701259515

González-Besteiro, Ana; Romero-calcerrada Raúl (2022). “El espacio geográfico bajo el prisma de la geografía social: las reservas de la biosfera entre saber y poder”, dins: Trillo, Juan M.; L. López; LOIS, Rubén (eds.). Geografía social. Permanencias, cambios y escenarios futuros. Asociación Española de Geografía.

González-Gaudiano, Edgar (2005). “Education for sustainable development: Configuration and meaning”. Policy Futures in Education, vol. 3, núm. 3, p. 243–250. DOI: https://doi. org/10.2304/pfie.2005.3.3.2

Gruenewald, David A. (2003). “The best of both worlds: A critical pedagogy of place”. Educational Researcher, vol. 32, núm. 4, p. 3–12. DOI: https://doi.org/10.3102/0013189X032004003 Hattie, John (2012). Visible Learning for Teachers: Maximizing Impact on Learning. Routledge. Hedges, Helen (2004). “A Whale of an Interest in Sea Creatures: The Learning Potential of Excursions”. Early Childhood Research & Practice, vol. 6, núm. 1. Herreras, Eva B. (2004). “La docencia a través de la investigación-acción”. Revista Iberoamericana de Educación, vol. 35, núm. 1, p. 1-9. DOI: https://doi.org/10.35362/rie3512871

Hofman, Jürgen; David S. Gray; Pischetola, Marina (2020). “Place-based education and sustainability: A review of the literature”. Journal of Environmental Education Research, vol. 26, núm. 7, p. 1016–1034.

Imara, Kifah; Altinay, Fahriye (2021) “Integrating Education for Sustainable Development Competencies in Teacher Education”. Sustainability, vol. 13, núm. 22, p. 12555. DOI: https://doi.org/10.3390/su132212555

Kemper, Joya A.; Paul W. Ballantine; Michael C. Hall (2019). “Combining the ’why’ and ’how’ of teaching sustainability: The case of the business school academics”. Environmental Education Research, vol. 25, núm. 12, p. 1751-1774. DOI: https://doi.org/10.1080/1350 4622.2019.1667959

Knaus, Florian; Lea Ketterer Bonnelame;, Dominik Siegrist (2017). “The economic impact of labeled regional products: the experience of the UNESCO Biosphere Reserve

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Entlebuch”. Mountain Research and Development, vol. 37, núm. 1, p. 121-130. DOI: https:// doi.org/10.1659/MRD-JOURNAL-D-16-00067.1

Kratzer, Armin (2018). “Biosphere reserves as model regions for sustainability transitions? Insights into the Peripheral Mountain Area Grosses Walsertal (Austria)”. Applied Geography, vol. 90, p. 321–330. https://doi.org/10.1016/j.apgeog.2017.04.003

Larragueta, Marta; Isabel García-Martínez; Yolanda Postigo (2021). “Critical thinking, collaborative learning and motivation in Primary Education”. Thinking Skills and Creativity, vol. 40, p. 100831. DOI: https://doi.org/10.1016/j.tsc.2021.100831

Lee, Eunbae; Michael Hannafin (2016). “A design framework for enhancing engagement in student-centered learning: Own it, learn it, and share it”. Educational Technology Research and Development, vol. 64, núm. 4, p. 707-734. DOI: https://doi.org/10.1007/s11423-015-9422-5

Lewin, Kurt (1946). “Action research and minority problems”. Journal of Social Issues, vol. 2, núm. 4, p. 34-46.

Lugosi, Peter; Richard N. S. Robinson; Maria Golubovskaya; Laura Foley (2016). “The hospitality consumption experiences of parents and carers with children: A qualitative study of foodservice settings”. International Journal of Hospitality Management, vol. 54, p. 84-94. DOI: https://doi.org/10.1016/j.ijhm.2016.01.012

Mammadova, Aida (2020). “Sustainable Development Goals as educational tools to raise students’ awareness of the rural development of biosphere reserves: A case study of Mount Hakusan Biosphere Reserve”. Business Strategy & Development, vol. 3, núm. 2, p. 195-203. DOI: https://doi.org/10.1002/bsd2.88

Mannion, Greg; Ashley Fenwick; Jonathan Lynch (2013). “Place-responsive pedagogy: learning from teachers’ experiences of excursions in nature”. Environmental Education Research, vol. 19, núm. 6, p. 792-809. DOI: https://doi.org/10.1080/13504622.2012.749980

Mygind, Lærke; Eva Kjeldsted; Rikke D. Hartmeyer; Erik Mygind; Mads Bølling;, Peter Bentsen (2019). “Mental, physical and social health benefits of immersive nature-experience for children and adolescents: A systematic review and quality assessment of the evidence”. Health & Place, vol. 58, p. 102136. DOI: https://doi.org/10.1016/j.healthplace.2019.05.014

Nagai, Hayato; Kashiwagi, Sho (2018). “Japanese students on educational tourism: current trends and challenges”, dins: Asian Youth Travellers. Springer. Olsson, Daniel; Niklas Gericke; Shu-Nu Chang Rundgren (2016). “The effect of implementation of education for sustainable development in Swedish compulsory schools: Assessing pupils’ sustainability consciousness”. Environmental Education Research, vol. 22, núm. 2, p. 176-202. DOI: https://doi.org/10.1080/13504622.2015.1005057

Oñorbe, Manuel (2018). “Las reservas de la biosfera españolas como modelos de gobernanza inspiradores de áreas protegides” Bol. EUROPARC Es, 45 [Consulta en línia el 25 de juny de 2025].

Paulino Valldepérez, Isabel (2014). Ebrebiosfera: el paper del patrimoni cultural en la Reserva de la Biosfera. Tesi de final de màster.

Paül, Valerià; Vila-Lage, Roberto; Trillo-Santamaría, Juan M. (2022). “The n° 1 country? A critical investigation of the booming designation of biosphere reserves in Spain”. Landscape and Urban Planning, vol. 222, p. 104375. DOI: https://doi.org/10.1016/j. landurbplan.2022.104375

Price, Martin F.; Jung-Jin Park; Meriem Bouamrane (2010). “Reporting progress on internationally designated sites: The periodic review of biosphere reserves”. Environmental Science & Policy, vol. 13, núm. 6, p. 549-557. DOI: https://doi.org/10.1016/j.envsci.2010.06.005

Schultz, Lisen; Simon West; Alba Juárez Bourke; Laia d’Armengol; Pau Torrents; Hildur Hardardottir; Annie Jansson; Alba Mohedano Roldán (2018). “Learning to Live with Social-Ecological Complexity: An Interpretive Analysis of Learning in 11 UNESCO Biosphere Reserves”. Global Environmental Change, 50, 75-87. DOI: https://doi.org/10.1016/j. gloenvcha.2018.03.001

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 47-81

Antoni Domènech, Isabel Paulino, Alba Viana Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Sobel, David (2004). Place-Based Education: Connecting Classrooms and Communities. The Orion Society.

Troitiño, Miguel Ángel; Francisco Javier De Marcos; María García Hernández; María Isabel Del Río; José Carpio; Manuel De la Calle; Luís D. Abad (2005). “Los espacios protegidos en España: significación e incidencia socioterritorial”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 39, p. 227-265.

UNESCO (1970). Plan for a Long-Term Intergovernmental and Interdisciplinary Programme on Man and the Biosphere — (2016). The Lima Action Plan 2016-2025. París: UNESCO.

— (2019). Gender Equality in Education: Looking beyond parity. París: UNESCO. — (2020). Education for Sustainable Development: A roadmap. París: UNESCO. — (2021). Operational Guidelines for Biosphere Reserves. París: UNESCO. — (2025). Segundo borrador del Plan de Acción Estratégico de Hangzhou para el Programa sobre el Hombre y la Biosfera (MAB) de la UNESCO y su Red Mundial de Reservas de Biosfera (RMRB) (2026-2035).

Viana-Lora, Alba; Maria Gemma Nel-lo-Andreu (2021). “Approaching the social impact of research through a literature review”. International Journal of Qualitative Methods, vol. 20, p. 16094069211052189. DOI: https://doi.org/10.1177/16094069211052189

Yemini, Miri; Laura Engel; Adi Ben Simon (2023). Place-based education - a systematic review of literature. Educational Review, vol. 77, núm. 2, p. 640-660. DOI: https://doi.org/10.1080/00131911.2023.2177260

Zohar, Anat; Yehudit J. Dori (2011). “Metacognition in Science Education: Trends in Current Research”, dins: Zohar, Anat; Yehudit J. Dori [ed.]. Metacognition in Science Education. Springer.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 27/12/2025 ‒ Data d’acceptació: 03/03/2026 ‒ Data de publicació: 30/04/2026

DOI: 10.2436/20.3002.01.268

Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan

Vilà-Valentí 1

Resum

Enric Mendizàbal Societat Catalana de Geografia enric.mendizabal@gmail.com https://orcid.org/0000-0002-6066-7515

L’objectiu inicial del text és transcriure i editar la conferència que Joan Vilà-Valentí impartí amb el títol “Què sé i què he après de la meva vida de geògraf” (4/04/2011). Però en fer-ho, ha semblat necessari (re)llegir altres textos de Joan Vilà-Valentí per tal d’ampliar el coneixement de la seva vida i obra. La consulta de textos similars d’altres geògrafs i geògrafes permet mostrar l’interès dels treballs biogràfics i autobiogràfics per a la història de la geografia. El text comença amb la vida geogràfica del conferenciant, seguit d’una reflexió sobre diverses maneres de presentar biografies i autobiografies geogràfiques; posteriorment hi ha la transcripció de la conferència amb les notes al peu per tal de contextualitzar fets, institucions i persones que hi apareixen. Finalment hi ha la bibliografia sobre temes i persones relacionades amb la conferència de Joan Vilà-Valentí.

Paraules clau: Catalunya, egogeografia, geografia regional, història de la geografia, Universitat de Barcelona

Resumen: Semblanzas, entrevistas y egogeografías de Joan Vilà-Valentí

El objetivo inicial del texto es transcribir y editar la conferencia que Joan Vilà-Valentí impartió con el título “Qué sé y qué he aprendido de mi vida de geógrafo” (4/04/2011). Sin embargo, al realizar esta tarea ,se ha considerado necesario (re)leer otros textos de Joan Vilà-Valentí para ampliar el conocimiento sobre su vida y obra. La consulta de textos similares de otros geógrafos y geógrafas evidencia el interés que los trabajos biográficos y autobiográficos presentan para la historia de la geografía. El texto comienza con la vida geográfica del conferenciante, seguida de una reflexión sobre diversas formas de presentar biografías y autobiografías geográficas; posteriormente se incluye la transcripción de la

1. Agraeixo a Marta Vilà, filla de Joan Vilà-Valentí, les correccions i comentaris; com els que m’ha fet Maria Dolors Garcia Ramon, qui, a més, m’ha deixat consultar les notes d’una entrevista que va fer a Joan Vilà-Valentí el gener de 2010 per preparar la reedició d’El món rural a Catalunya per la Societat Catalana de Geografia l’any 2010; també han estat de gran ajuda les observacions i comentaris de qui ha avaluat anònimament l’article, feina gens agraïda, i que he intentat incorporar en allò que ha estat possible; i per acabar, els sempre encertats consells, acompanyats d’una ironia impagable, del company i amic Enric Bertran.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

conferencia con notas al pie que contextualizan hechos, instituciones y personas mencionadas. Finalmente se presenta la bibliografía relacionada con los temas y las personas que aparecen en la conferencia de Joan Vilà-Valentí.

Palabras clave: Cataluña, egogeografía, geografía regional, historia de la geografía, Universidad de Barcelona

Abstract : Profiles, interviews and egogeographies of Joan Vilà-Valentí

The initial aim of this article was to transcribe and edit the lecture delivered by Joan Vilà-Valentí, entitled “What I know and what I have learned from my life as a geographer” (4 April 2011). In the process, however, it proved necessary to (re)read other texts by Vilà-Valentí in order to gain a broader understanding of his life and work. Consultation of similar texts by other geographers has highlighted the value of biographical and autobiographical writings for the history of geography. The article begins with an account of the speaker’s geographical trajectory, followed by a reflection on different ways of presenting geographical biographies and autobiographies. It then presents the transcription of the lecture, accompanied by footnotes that contextualise the events, institutions and individuals mentioned. The article concludes with a bibliography of works and figures related to Vilà-Valentí’s lecture.

Keywords: Catalonia, egogeography, regional geography, history of geography, University of Barcelona

1. Introducció

Joan Vilà-Valentí (1925-2020) ha estat un dels geògrafs importants a Catalunya, Espanya i Iberoamèrica durant la segona meitat del segle xx, i per aquesta raó se’l va convidar a impartir una sessió en el Màster d’Estudis Territorials i de la Població del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 4 d’abril de 2011. El mòdul d’aquest màster titulat “Teoria i pensament geogràfic” tenia a Maria Dolors Garcia Ramon i Enric Mendizàbal Riera com a professorat. La primera part del mòdul tractava sobre “Noves geografies socials i culturals”, i Maria Dolors Garcia Ramon n’era la professora. La segona part tractava “Els estudis sobre la història de la geografia catalana”, i Enric Mendizàbal n’era el professor. En la sessió d’aquell 4 d’abril de 2011, Enric Mendizàbal va fer la presentació de Joan Vilà-Valentí, a qui se li havia demanat que expliqués la història de la seva vida com a geògraf.

En explicar la seva vida, Joan Vilà-Valentí va fer moltes referències a persones i institucions que per a ell eren clares i evidents, però que ara, com també en el moment de la conferència, algunes poden ser opaques2 per a la gent re-

2. Manllevo aquesta expressió de Joan Ferrarons i Llagostera, traductor de Theodor W. Alonso (2024), Minima moralia. Reflexions des de la vida deteriorada, Barcelona: Arcàdia, p. 7.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

lativament jove, perquè moltes de les persones citades ja no formen part dels coneixements que s’imparteixen a la geografia universitària; per això es fa una anàlisi de la conferència en l’apartat 4, que amb les notes al peu a la conferència i la bibliografia la contextualitzen.

El text està estructurat en sis parts: la introducció; una breu biografia de Joan Vilà-Valentí; els diferents tipus de textos per a estudiar la vida i obra de geògrafes i geògrafs, fent especial referència a Joan Vilà-Valentí; l’anàlisi de la conferència realitzada a la UAB; la transcripció i edició de la conferència; i per acabar, la bibliografia.

2. Resum biogràfic de Joan Vilà-Valentí

La conferència realitzada per Joan Vilà-Valentí consta de dues parts: en la primera explica la seva formació com a geògraf, i en la segona la feina realitzada com a geògraf. En cap de les dues parts no hi ha un ordre cronològic precís i encara que va dir moltes coses de la seva vida professional, en cap cas hi són totes, ja que és impossible de fer-ho en el temps que va parlar. Així que per entendre millor la seva conferència i poder col·locar-hi els esdeveniments explicats, primer de tot hi ha un resum de la seva biografia que, òbviament, es pot ampliar.3

Joan Vilà-Valentí va néixer a Sallent el 29 de març de 1925, net de pagesos i forners i fill de mestre, que primer va exercir a Sallent i després a Barcelona. Va estudiar el batxillerat a l’institut Jaume Balmes de Barcelona i entre 19421946 va fer la llicenciatura de filosofia i lletres en l’especialitat d’història a la Universitat de Barcelona (UB). Per un atzar (tal com explica Joan Vilà-Valentí en la seva conferència) i amb ajuda de Salvador Llobet i Lluís Solé Sabarís, aconsegueix una beca per assistir al Curso de Geografía general y del Pirineo a Jaca l’agost de 1946, on a més dels dos geògrafs citats té com a professors a Pierre Deffontaines, Orlando Ribeiro i Manuel de Terán. Aquest curs d’estiu és el fonament de la geografia regional que farà Joan Vilà-Valentí durant la seva vida. En 1948-1949 realitzà els estudis de doctorat a la UB, on l’historiador Jaume Vicens Vives té un paper molt important en la seva formació. En 1949 participa en el Congrés de la Unió Geogràfica Internacional (UGI) celebrat a Lisboa i organitzat per Orlando Ribeiro, on presenta una comunicació amb Salvador Llobet. Aprofitant un viatge a Eivissa el setembre de 1946 amb Enric Jardí4 i

3. Per a realizar aquest apartat i algunes de les notes al peu de la seva conferencia s’han consultat i utilitzat els textos de Barceló (1999), Bolòs (1999), Bosque Maurel (1999), Buttimer (2017), Capel (1999, 2019), Carreras (1999), Garcia Ramon (1991, 2025); López Bonillo (1999), Martínez, (1999). Nogué (2025); Oliveras (2017a), Tort i Tobaruela (1999), Vallès (1999, 2001), Vilà-Valentí (2001), a més de la conferencia realitzada a la UAB.

4.Enric Jardí i Casany (1924-1998) va ser company d’institut de Joan Vilà-Valentí i van acabar les respectives llicenciatures el mateix any. Va ser advocat i historiador, i un dels fundadors de la Societat d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l’Institut d’Èstudis Catalans.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

el servei militar efectuat a les Balears, realitzà la seva primera monografia regional sobre l’illa de Formentera, publicada a Estudios Geográficos l’any 1950. Entre 1947-1958 va ser professor ajudant i auxiliar a la UB, com també va ser nomenat becari (1947) i col·laborador a la secció de Barcelona de l’Instituto Juan Sebastián Elcano del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Durant aquests anys assisteix a les reunions de recerca i participa en les sortides de camp del Laboratori de Geologia de la UB, dirigit per Lluís Solé Sabarís. Amb l’ajuda de Lluís Solé Sabarís i Pierre Deffontaines, obté una borsa d’estudis per anar a la Universitat de Bordeus entre 1952-54, on realitzà una tesi d’universitat sota la direcció de Louis Papy, publicada parcialment en 1955, i va aprofitar per anar també una temporada a les universitats de la Sorbona de París, Estrasburg i Tolosa de Llenguadoc. L’any 1956 va presentar la seva tesi doctoral a la Universidad de Madrid, única en aquells moments on es podien presentar tesis doctorals, una monografia regional sobre la comarca del Bages dirigida pel catedràtic de geografia a Saragossa José Manuel Casas Torres. En aquest període també participa en les activitats de la Societat Catalana de Geografia (SCG), impartint les conferències sobre “Els trets geogràfics de l’agricultura mediterrània” (1949), “Geografia urbana de la ciutat de Manresa” (1951) i “Les Landes de Gascunya” (1955). El 1958 forma part del consell de redacció amb Josep Iglésies i Salvador Llobet (Pau Vila s’hi va incorporar un cop tornat de l’exili) de la Geografia de Catalunya dirigida per Lluís Solé Sabarís (1958-1974), on Joan Vilà-Valentí també publica diversos capítols.

Poc després de llegir la tesi doctoral es van convocar unes oposicions de càtedres de geografia a les universitats de Múrcia, Oviedo i Valladolid; Joan Vilà-Valentí s’hi presenta i obté la de Múrcia. El gener de 1959 comença a donar classes amb molta empenta i aconsegueix tenir un bon nombre d’alumnes i deixebles; dos d’ells, Luis Miguel Albentosa i Horacio Capel, el van acompanyar a Barcelona quan el 1965 va obtenir la càtedra a la UB. L’estada a Múrcia li permet fer recerca i publicar sobre aquesta regió, tant monografies regionals (1967, 1968a) com més de mitja dotzena d’articles de temes més específics (vid. la bibliografia a Martínez, 1999, p. 37-47).

El 1965 Joan Vilà-Valentí obté la càtedra de geografia de la UB, vacant per la mort de Luís García-Sáinz, i crea el Departament de Geografia (1966), del qual va ser director fins 1980; la Revista de Geografía , de la qual és director entre 1967-1999 i que segons Garcia Ramon (1991) “esdevingué un vehicle fonamental per a la transmissió de nous plantejaments en geografia en uns anys en els quals la geografia espanyola no es caracteritzava precisament per la seva apertura cap a influències renovadores”; i de la primera llicenciatura de geografia en una universitat espanyola el curs 1969-70. Des de 1968 i durant molts anys va dirigir la col·lecció Elcano (posteriorment anomenada Ariel Geografía) de llibres de geografia de l’editorial Ariel. Sobre això, Joan Nogué (2025) escriu que és innegable l’ull que va tenir com a director de la col·lecció ‘Ariel Geografía’ a l’hora d’incloure-hi des de volums d’autors de referència, com el ja clàssic Geografía

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

del subdesarrollo, d’Yves Lacoste, a obres d’autors joves i novells del país, totalment desconeguts en aquell moment, però que tocaven temes premonitoris, com el primer manual de sistemes d’informació geogràfica publicat a l’Estat, a cura dels joves David Comas i Ernest Ruiz.

Joan Vilà-Valentí va ser degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UB entre 1966-1968, des d’on va desenvolupar els estudis universitaris a les Balears tot creant una delegació de la Facultat a Palma, origen de la futura Universitat de les Illes Balears, amb estudis de geografia encarregats a Bartomeu Barceló, com també ho fa per Tarragona (origen de la futura Universitat Rovira i Virgili) amb el seu deixeble Luis Miguel Albentosa i la Universitat de Lleida amb Francesc López Palomeque i Joan Vilagrasa. Així mateix participa en la desmembració el 1973 de la Facultat de Filosofia i Lletres en les Facultats de Filologia, Filosofia i Ciències de l’Educacio i Geografia i Història, i en el trasllat d’aquestes dues darreres de l’edifici històric de la plaça de la Universitat als nous edificis de la zona universitària de Pedralbes.

Des de la UB, Joan Vilà-Valentí desenvolupa una intensa relació amb geògrafs estrangers, tot fent conferències, cursos, viatges i estades llargues sobretot, però no només, a Iberoamèrica. Sergio Martínez (1991, p. 34) ofereix aquesta llista: estades curtes a Buenos Aires i Mendoza a Argentina, Caracas, Mèxic DF, Estrasburg, l’Havana, Montpeller, París, Rio de Janeiro, Roma, Santiago de Xile, Concepción i Valparaíso a Xile, Montreal i Quebec a Canadà, Taipei a Taiwan; i estades més llargues a Cuyo (1966), Mèxic DF (1966, 1970), Puerto Rico (1969), Tolosa de Llenguadoc (1972) i Caracas (1973). Aquestes visites i la participació en nombroses reunions i congressos de la UGI permeten que en sigui escollit vicepresident entre 1980-1988. Va formar part de les comissions de la UGI sobre “Ensenyament de la Geografia” i “Geografía i Educació”, col·laborant en l’edició d’un llibre de Graves (1989), i també de la d’”Història del Pensament Geogràfic”, participant en un llibre de Johnston i Claval sobre la geografia de principis del decenni de 1980 (Vilà-Valentí, 1986). El 1986 es va encarregar de l’organització de la Conferència Regional de la UGI sobre els Països Mediterranis des del Departament de Geografia de la UB.

L’any 1971 va ingressar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres amb el discurs L’altra cara de Catalunya: un país d’agricultors. L’any 1991 va ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona amb el discurs Les unitats majors de relleu a Catalunya. Història d’uns conceptes. La relació amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) és llarga: soci cofundador de la Societat d’Estudis Històrics en el 1946; membre de la SCG des de 1948, soci honorari des de 2001 i delegat de l’IEC a la Junta de Govern entre 2002-2017; esdevé membre numerari de l’IEC el 1990, i va ser tresorer de la Secció de Filosofia i Ciències Socials del 1992 al 1994, vicepresident del 1994 al 2000 i president del 2000 al 2007. Un cop jubilat als 65 anys, va ser nomenat catedràtic emèrit a la UB, càrrec que va compaginar amb les activitats a les institucions abans citades, especialment a l’IEC. Va morir el 23 d’agost de 2020 a causa de la pandèmia de la covid-19.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

3. La història de la geografia en tercera, segona i primera persona del singular

Per conèixer la història de qualsevol disciplina científica acostuma a ser útil saber de la vida i l’obra de les persones que en formen part. Tot seguit es presenta un breu repàs dels diferents tipus de textos i audiovisuals, amb especial referència a Catalunya i a Joan Vilà-Valentí. I només cal llegir a Josep Oliveras (2023, p. 76-81) per adonar-nos de la importància de biografies, entrevistes i memòries per a la història de qualsevol disciplina científica, la geografia entre elles.

3.1. La tercera persona del singular

Els textos escrits en tercera persona acostumen a ser biografies i semblances, habitualment publicades amb motiu d’alguna efemèride (especialment jubilacions) o per la defunció, i aquí també apareixen les notes necrològiques. En el web de la SCG hi ha una secció de semblances de sòcies i socis traspassats, en gran part redactats per Pau Alegre i Enric Bertran.5A Treballs de la Societat Catalana de Geografia s’han dedicat números de la revista per la mort de quatre antics presidents de la SCG: Lluís Solé Sabarís (núms. 4, 6, 7-8 i 9), Josep Iglésies (núms. 10-11, 12, 13-14 i 15), Salvador Llobet (núms. 30, 31 i 32) i Lluís Casassas (núms. 33-34, 35 i 36, a qui també es va dedicar part del 85 per a commemorar els 25 anys de la defunció). Així mateix, la SCG ha publicat biografies de Salvador Llobet (Roma i Perramon, 2000), Enric Lluch (Albet, 2007) i Lluís Solé Sabarís (Mendizàbal, Solé i Solé, 2022). Hi ha altres biografies de geògrafs catalans, entre les quals, sobre Pau Vila (Iglésies, 1981; Tort, 2004), Emili Huguet del Villar (Martí Henneberg, 1984) o Pere Blasi (Garcia i Farrero, 2021).6 En tercera persona també hi ha documentals audiovisuals de gran qualitat, com els realitzats sobre els geògrafs portuguesos Gonçal de Reparaz Ruiz (Palau Riberaygua i Benavente, 2008) i Orlando Ribeiro (Saraiva i Gomes, 2010).

Joan Vilà-Valentí va publicar unes quantes semblances i necrològiques de diversos geògrafs i geògrafes.7 Pel que fa a les que s’ha dedicat a la geografia (i geologia) de Catalunya es poden destacar els textos sobre Luis M. Albentosa,

5. Pau Alegre ha estat professor de geografia a la UAB, impartint docència sobretot en cartografia. Ha estat membre de la Junta de Govern de la SCG (1995-2003). Entre 1999-2020 va ser l’encarregat de dissenyar i mantenir el primer i magnífic web de la SCG, que ha quedat fossilitzat a <https://scg.iec.cat/> (consulta: 30 d’octubre de 2025) i, afortunadament, encara ara es pot consultar. Enric Bertran ha estat mestre d’escola i, en tant que alumne i deixeble de Lluís Casassas, va formar part de la Junta de Govern de la SCG entre 1982-2011. La seva recerca tracta especialment de la geografia rural i del Solsonès. Part de les seves publicacions es troben a Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Una de les seves darreres aportacions és la coordinació del llibre de 2021 L’esguard de la Societat Catalana de Geografia (1935-2020), on també va participar Pau Alegre. Tots dos van ser nomenats socis honoraris de la SCG l’any 2020. Pel que fa a les semblances, vegeu <https://scgeo.iec.cat/semblances> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

6. En les notes al peu de la conferència de Joan Vilà-Valentí (secció 5 del presenttext) es poden trobar més referències sobre geògrafes i geògrafs catalans.

7. Vegeu la bibliografia de Joan Vilà-Valentí de les p. 37-47 del text de Sergio Martínez (1999).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Maria de Bolòs, Lluís Casassas, Pierre Deffontaines, Salvador Llobet, Noel Llopis, Miquel Santaló, Lluís Solé Sabarís, Jaume Vicens Vives, Marc-Aureli Vila o Pau Vila. En aquests textos, sovint hi ha reflexions de les relacions personals entre Joan Vilà-Valentí i les persones biografiades, tot destacant què ha après d’elles com també en què les ha pogut influenciar (sobretot en les tesis doctorals dirigides), especialment a partir de les converses, de les sortides de camp i de treballs realitzats conjuntament. Hi ha explicacions que remarquen la importància de la docència rebuda (sobretot de Llobet) per al desenvolupament científic de Joan Vilà-Valentí; de les sortides de camp realitzades conjuntament (amb Llopis Lladó i Solé Sabarís) i que permeteren a Joan Vilà-Valentí aprendre a fer el treball de camp des d’una perspectiva naturalista i humanística; de ser part del professorat del Departament de Geografia de la UB (Albentosa, Maria de Bolòs, Casassas, Deffontaines, Llobet); de les activitats geogràfiques realitzades per altres entitats fora de la universitat, com la SCG (Casassas, Llobet, Solé Sabarís), la secció de Barcelona de l’Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC (amb Maria de Bolòs, Llobet, Solé Sabarís), o el Cercle des géographes de l’Institut Français de Barcelona (Deffontaines); i sempre que ve al cas, cita la relació de les persones biografiades amb la Revista de Geografía de la UB per les publicacions que hi han realitzat. En la majoria de les semblances, Joan Vilà-Valentí fa un repàs de l’obra científica amb comentaris molt interessants per captar els temes i mètodes geogràfics del moment, com també d’alguns aspectes de la vida personal.

Sobre Joan Vilà-Valentí s’han realitzat diversos homenatges, alguns en vida i altres un cop mort. Entre els primers cal destacar el llibre de 1999 publicat per la UB titulat Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària , i del qual hi ha uns quants textos citats en la bibliografia. La Universitat de les Illes Balears va encarregar a Bartomeu Barceló l’edició el 2001 del núm. 3 de Territoris. Revista del Departament de Ciències de la Terra en homenatge a Joan Vilà-Valentí. Aquest número de la revista té una presentació de Bartomeu Barceló, un estudi de Rosa Vallès sobre els treballs que Joan Vilà-Valentí ha realitzat sobre les Balears i especialment les Pitiüses, un text autobiogràfic de Joan Vilà-Valentí i les publicacions realitzades sobre les illes. A la SCG, el 15 de juny del 2017 es va organitzar l’Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la Societat Catalana de Geografia. Entre els segons, el 18 de novembre de 2022, el Departament de Geografia de la UB, amb la col·laboració de la SCG i l’IEC, va organitzar l’Acte en record de Joan Vilà i Valentí. Una vida dedicada a la geografia , amb la participació de nombroses personalitats de la geografia catalana i espanyola.8 A l’any 2025, el

8. A saber: Ricardo Piqueras Céspedes, degà de la Facultat de Geografia i Història (UB); Joan Tort Donada, director del Departament de Geografia (UB); Ignasi Aldomà Buixadé (Universitat de Lleida);Valentín Cabero Diéguez (Universidad de Salamanca); Francisco Calvo-García Tornel (Universidad de Murcia); Horacio Capel Sáez (UB); Rosa Castejón Arqued (UB); Maria Dolors Garcia Ramon (Universitat Autònoma de Barcelona); Rafael Giménez Capdevila (SCG-IEC);. Josefina Gómez Mendoza (Universidad Autónoma de Madrid); Antonio Gómez Ortiz (UB); Francesc López Palomeque (UB); Javier Martín Vide (UB): Josep Oliveras Samitier (Universitat Rovira i Virgili).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Ple de l’IEC va commemorar el centenari del naixement de Joan Vilà-Valentí amb diversos parlaments, entre els quals els de Garcia Ramon (2025) i Nogué (2025).

3.2. La segona (i primera) persona del singular

La segona persona es la forma habitual que s’utilitza en les entrevistes per part de la persona que la fa—i la primera persona per qui respon. Hi ha entrevistes escrites i en format audiovisual, que poden ser amb preguntes que la persona entrevistada ja coneix, entrevistes semiestructurades o que sigui una entrevista oberta amb preguntes que apareixen segons va la conversa. Joan Vilà-Valentí (1985) també creu que la conversa espontània serveix com eina de mestratge, i així ho explica en unes notes escrites un mes després de la mort de Lluís Solé Sabarís el 1985, tot recordant les que havien tingut, especialment pel carrer acompanyant-lo a casa seva des de la UB. Converses que, tal com es van fer, només queden en la memòria de qui hi ha participat.

Anne Buttimer i Torsten Hägerstrand van desenvolupar el projecte DIA (International Dialogue Project-Dialogues in Advance) des de les universitats de Clark (EUA) i Lund (Suècia) entre 1977-1991, en el qual, entre altres temes, s’investigava el desenvolupament de la història del pensament geogràfic a partir d’entrevistes individuals de geògrafes i geògrafs sèniors i de taules rodones sobre determinats moments històrics i temes de recerca. Anne Buttimer (1983), a més d’explicar mètodes i objectius del projecte de recerca, inclou unes quantes entrevistes i taules rodones; a Buttimer (1986) hi ha l’explicació de com es va realitzar la recerca en el període 1977-1985 amb un breu comentari de cadascuna de les persones que hi van participar fins aquella data. Hi ha una llarga sèrie de publicacions fetes en format working paper on es transcriuen les converses, publicades per la Universitat de Lund, com també la UGI té uns quants dels vídeos del projecte en el seu web.9

Abel Albet i Núria Benach dirigeixen la col·lecció Espacios Críticos de l’editorial Icaria, que té per objectiu acercarse al pensamiento de aquellos autores que, desde diversas disciplinas, han elegido la perspectiva espacial para abordar el examen crítico de la realidad social con el propósito de contribuir a su difusión y a alimentar el debate sobre el papel del espacio.10

La col·lecció té un format idèntic per a tots els llibres: una presentació per part de qui edita el llibre, una biografia personal i científica, una conversa entre la persona que és motiu del llibre i de qui l’edita, una antologia de textos, un

9. Vegeu <https://www.youtube.com/@iguchannel7263/videos> (consulta: 30 d’octubre de 2025), on també es poden trobar gran part de les gravacions realitzades en el projecte de Garcia Ramon, Nogué i Albet (1992).

10. El web de la col·lecció és <https://icariaeditorial.com/23-espacios-criticos> (consulta: 30 d’octubre de 2025). Els llibres editats fins a octubre de 2025 són sobre Neil Brenner, William Bunge, Horacio Capel, Giuseppe Dematteis, Arturo Escobar, Franco Farinelli, Maria Dolors Garcia-Ramon, Jean-Pierre Garnier, J.K. Gibson-Graham, David Harvey, Francesco Indovina, Doreen Massey, Richard Peet, Claude Raffestin, Neil Smith, Edward W. Soja i Yi-Fu Tuan.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

text inèdit i una reflexió final sobre el personatge. La conversa dona moltes pistes sobre qui i com és la persona estudiada, la seva vida i obra, els projectes realitzats i els encara per fer malgrat que acostumen a tenir una edat provecta. La biografia i la conversa mostren dues maneres complementàries per a entendre les reflexions crítiques sobre l’espai (geogràfic) de l’autor/a motiu del llibre. Maria Dolors Garcia Ramon, Joan Nogué i Abel Albet (1992) van desenvolupar un projecte similar al de Buttimer i Hägerstrand per a la geografia espanyola (inclosa la catalana), tot fent entrevistes a una dotzena de geògrafes i geògrafs de les quals es transcriuen deu, tot incorporant en el llibre la que Anne Buttimer li va fer a Joan Vilà-Valentí dins el projecte DIA l’any 1978.11 En el llibre (p. 24) es destaca dels audiovisuals (dels quals s’ha publicat resumida l’entrevista) que “El poder de la imagen es indiscutible. La gesticulación, la mirada, la forma de moverse y de expresarse facilitan el acceso por parte del público a la personalidad del individuo examinado”. De l’anàlisi dels vídeos s’ha obtingut de les persones entrevistades la trajectòria personal i la pràctica geogràfica; la investigació desenvolupada amb els continguts i l’impacte d’aquesta; el procés d’institucionalització de la geografia universitària espanyola; el pensament geogràfic i la seva evolució en relació amb el context social i polític; i les innovacions metodològiques aparegudes i incorporades en la geografia espanyola.

Per a la geografia catalana, Joan Tort i Pere Tobaruela van realitzar entre els anys 1996-1999 trenta-cinc converses geogràfiques per descobrir Catalunya, transcrites i revisades per les persones entrevistades per a la publicació, primer en diverses revistes (sobretot la Revista de Catalunya i Treballs de la Societat Catalana de Geografia), i posteriorment recollides en dos llibres (Tort i Tobaruela, 1999; Tobaruela i Tort, 2002). Així mateix, Bru Rovira (1989) amb Montserrat Roig van entrevistar Pau Vila el 1977 quan tenia 96 anys per a què expliqués la seva vida, i el títol escollit (He viscut! ) fa un resum ben clar del seu pas inicial com treballador de la indústria tèxtil, de la seva feina pedagògica a l’Escola Moderna i l’Escola Horaciana i a Bogotà abans de la Segona República Espanyola, de la seva docència ja en geografia a l’Escola del Treball i de la seva estada a Grenoble amb Raoul Blanchard, dels seus treballs geogràfics i de la Ponència de la divisió territorial de Catalunya per a la Generalitat republicana, de l’exili a Colòmbia i a Veneçuela, del retorn i dels treballs geogràfics que va realitzar allà i aquí... El títol fa referència a tal com acaba l’entrevista (p. 165) amb paraules de Pau Vila: “Puc dir com Ulisses: «Tu has viscut!»”.

Claude Bataillon (1981) va realitzar una taula rodona imaginària amb set geògrafs francesos12 per tractar de la formació de la geografia universitària fran-

11. A saber: Pilar Benejam, Joaquín Bosque Maurel, Francisco Calvo García-Tornel, José Manuel Casas Torres, Lluís Casassas, Josefina Gómez Mendoza, Josep Iglésies, Joan F. Mateu, Antoni F. Tulla i Florencio Zoido. Una de les dues entrevistes que no es van incloure en el llibre va ser la de Salvador Llobet, que es pot llegir a Nogué i Belil (1991).

12. A saber: Pierre Birot, Jean Dresch, Henri Enjalbert, Pierre George, André Meynier, Pierre Monbeig i Louis Papy.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

cesa en els decennis de 1930 i 1940. Va enviar un qüestionari amb els temes dels quals volia que cada geògraf escrivís i després va tallar i enganxar les explicacions per tal que semblés una taula rodona real . Sylvain Allemand (2007) també va enviar un qüestionari a dotze professors/es de geografia francesos13 per tal que expliquessin com van esdevenir geògrafes i geògrafs. Els temes/ preguntes que s’havien de respondre són les següents: la vocation; le cursus; l’apport à la géographie; les figures marquantes; regard sur la géographie actuelle; principaux ouvrages.

Anne Buttimer, dins el projecte DIA, va fer una entrevista a Joan Vilà-Valentí l’any 1978 que es pot trobar en format digital14 i, en una versió reduïda, transcrita i publicada al castellà (Garcia Ramon, Nogué i Albet, 1992, p. 93-102) i al català (Buttimer, 2017). Durant l’entrevista, en francès, Joan Vilà-Valentí explica la manera com ha après a fer de geògraf; desenvolupa com ha fet els treballs de geografia regional seguint els conceptes de Paul Vidal de La Blache, especialment el de genre de vie, incorporant els canvis i transformacions en un territori originàriament rural i durant molt temps immòbil; com a partir del congrés de la UGI a Londres de 1964 introdueix a Espanya la nova geografia teorètica i quantitativa (Vilà-Valenti, 1971b i 1973b), que segons explica en l’entrevista, no va interessar pas gaire a gran part dels geògrafs de la seva generació però sí que ho va fer al professorat més jove i a l’alumnat; les seves relacions amb l’estranger per tal que la geografia espanyola sigui una perifèria integrada en la geografia global; la importància que dona a la didàctica i a la docència en les seves experiències a les universitats de Múrcia i Barcelona, el present i possibles futurs de la geografia espanyola... L’audiovisual de l’entrevista és molt més ric que no pas la transcripció reduïda, ja que aquesta no inclou una part considerable dels comentaris irònics, ni pot introduir el llenguatge gestual, ni el fet que quan comença a contestar la primera pregunta a Anne Buttimer, gairebé no la deixa intervenir i va enllaçant els diversos temes a partir d’algun petit comentari que ella pot incloure de tant en tant. En el moment de l’entrevista, Joan Vilà-Valentí tenia 53 anys i estava en plena forma intel·lectual, cosa que queda ben clara amb la manera d’expressar-se oralment i gestual.

La UB té un portal de vídeos, dins del qual es troba la sèrie 15 minuts amb...15 Són entrevistes amb professorat de la UB que, tal com estan fetes, s’intueix que són molt més llargues que els 15 minuts editats. En el cas de Joan Vilà-Valentí, l’entrevista es va fer el 12/05/2012 i l’entrevistador és Javier Martín Vide, qui li fa de tant en tant una pregunta, i a partir de la primera Joan Vilà-Valentí respon i explica aspectes de la seva vida científica de manera molt similar al que va exposar en la conferència de la UAB (apartat 5 d’aquest article).

13. A saber: Antoine Bailly, Augustin Berque, Roger Brunet, Paul Claval, Armand Frémont, Valérie Gelézeau, Remy Knafou, Jacques Lévy, Jean-Robert Pitte, Denise Pumain, Jean-Francois Stasak i Yvette Veyret.

14. Vegeu <https://www.youtube.com/watch?v=bbbWbqCIb_4 (consulta: 30 d’octubre de 2025).

15. Vegeu < https://www.ub.edu/ubtv/colleccio/series/15-minuts-amb> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

3.3. La primera persona del singular

Els textos en primera persona són les memòries i/o autobiografies. Aquestes dues paraules són quasi sinònimes com ho demostren diversos llibres d’aquest tipus escrits per geògrafs. En la geografia d’Espanya i de Catalunya hi ha pocs llibres d’aquesta mena; un és el de Gonzalo de Reparaz Rodríguez-Báez (1920, 1921): Anta (2016, p. 13) escriu que

Gonzalo de Reparaz es un personaje con un alto concepto de sí mismo y que tiene una gran tendencia a explicarse y justificarse. Sus memorias, escritas en los años 1920, tienen cuatro volúmenes y en los años posteriores no dejará de hacer referencias autobiográficas en muchos de sus libros, lo cual facilita en gran medida la labor biográfica sobre él, pero a la vez exige un necesario trabajo de investigación y contextualización tanto con la información historiográfica de que disponemos como respecto a las propias opiniones que Reparaz vertía en la prensa de manera coetánea a los hechos que relata “a posteriori” en busca de incoherencias o, directamente, falsedades. En este punto hay que señalar que, aunque tiene una significativa tendencia a la exageración y a sobrevalorar su papel, Reparaz no es un mentiroso, sus afirmaciones autobiográficas requieren ser tomadas con prudencia y matizadas, pero en todo aquello que se ha podido contrastar con otras fuentes no he podido encontrar ninguna impostura manifiesta, lo cual es bastante meritorio teniendo en cuenta la promiscuidad política que Gonzalo de Reparaz mostrará a lo largo de su vida; esto no significa necesariamente que todo lo que dice Reparaz sea cierto, pero sí que en el momento de escribirlo Reparaz cree que es cierto.

Marc-Aureli Vila (1989) va escriure una autobiografia essencialment política de la seva vida entre el naixement i el retorn de l’exili entre 1908-1978, on la geografia com a disciplina científica és escassa quan roman a Catalunya. Malgrat ser un dels 27 socis fundadors de la SCG, no en parla pas, i dedica l’any 1935 als efectes dels fets d’octubre de 1934. Del seu exili a Veneçuela tracta de la seva feina com professor de geografia en diversos centres universitaris i dels seus treballs geogràfics. Cal dir que aquestes memòries estan farcides de descripcions i explicacions geogràfiques ben interessants dels territoris on succeeixen els fets històrics on està immers.

Horacio Capel (2019) adjectiva el seu llibre de memòries com “recuerdos personales”, on de manera cronològica descriu la seva vida i obra. En la presentació que es va fer del llibre a la SCG el 28/05/2019 , Capel va dir “la gente de mi edad [78 anys en aquell acte] tiene la obligación de escribir las memorias”. L’aleshores president Josep Oliveras va dir que les seves eren un conjunt cronològic de records i que era una llàstima que no hagués escrit allò que no va voler escriure, fos per oblits involuntaris o, sobretot voluntaris: Oliveras es va referir explícitament a la història del Departament de Geografia de la UB en el moment de la partició en dos de nous l’any 1986, el de Geografia Humana i el de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional aprofitant la nova Llei de Reforma Universitària de 1983. Sobre aquest tema, Capel (2019, p.133) escriu que “la creación de estos dos Departamentos daba mayor entidad y visibilidad

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

a la geografía en la Facultad de Geografía e Historia”, però no explica quines van ser les discussions sobre aquest tema ni quina va ser l’opinió de Joan Vilà-Valentí en veure el seu departament dividit en dos. D’aquest tema, Joan Vilà-Valentí (2012, p. 134) escriu gairebé el mateix que Capel:

Un fet molt important tingué lloc a mitjan anys noranta. A partir del curs acadèmic 1986-1987, el Departament de Geografia es dividí en dos departaments, el de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional, d’una banda, i el de Geografia Humana, de l’altra. Aquesta divisió permeté, en els darrers anys, tractar les matèries d’una manera més especialitzada, al mateix temps que aquestes s’adaptaven a les noves necessitats de la societat i adquirien un caràcter més rigoròs, més tècnic i més aplicable. No cal dir que el nombre de publicacions augmentà considerablement.

Unes memòries similars a les de Capel són les d’Yves Lacoste (2018), on també amb un cert ordre cronològic descriu i explica la seva vida i obra integrant-la amb els esdeveniments històrics que el van marcar en tant que partícip intel·lectual, com ara la guerra d’independència d’Algèria (a favor d’Algèria) o la recerca sobre els bombardeigs al Vietnam durant la guerra contra els EUA (a favor de Vietnam), la vida universitària francesa amb l’impacte del Maig del 68 i la creació de la Universitat de Vincennes (actualment Paris-8 Vincennes-Saint Denis) on ell ha ensenyat, la complicada relació amb Pierre George i l’enemistat amb Roger Brunet... Un altre model d’autobiografia és el de Yi-FuTuan (2004). Escriu en la p. 24: [...] los lectores quedan advertidos de las carencias de este libro. No encontrarán una información fáctica exhaustiva, ni un marco cronológico definido ni acontecimientos públicos destacados, tal y como ofrecen la mayoría de las memorias. Pero incluso así, paradójicamente, uno de los méritos de este trabajo es que precisamente posee estas carencias. Los hechos son que, por un lado, un libro grueso no se corresponde a mi personalidad; por otro, hay muy poca sensación de evolución en mi vida debido a la ausencia de etapas tan distintas como son un noviazgo, un matrimonio, el nacimiento de hijos, etc.; por último, un carácter introvertido prefiere el entretenimiento en casa —los vídeos compactos de su propia mente— a los bulliciosos eventos públicos de la gran pantalla.

I afegeix (p. 21): “la mayoría de los geógrafos son demasiado extravertidos, demasiado felizmente vinculados a la realidad externa como para que escriban una historia de su vida”. Al contrari d’aquesta opinió, Oliveras (2023, p. 7681) mostra una important llista d’autobiografies i memòries de geògrafs des de finals del segle xviii. Tornant a utilitzar paraules de Josep Oliveras de l’acte de presentació de les memòries d’Horacio Capel, de les de Yi-FuTuan va dir que eren “un examen de consciència, una anàlisi introspectiva”, molt diferents de les més extrovertides de Capel o Lacoste.

Hi ha un concepte relativament nou desenvolupat en les ciències humanes franceses que és subtilment diferent als dos anteriors de memòries i autobiografia: egohistòria i egogeografia.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

L’historiador Pierre Nora (1987, 2015) explica que l’egohistòria tracta de la specéfité de l’historien par rapport au mémorialiste dans l’approche autobiographique: à savoirl’accès à une documentation plus riche et plus personnelle que celle dont il dispose sur quelque personnage qu’il ait en à traiter, puisqu’elle porte sur lui même (Nora, 2015, p. 11).

Així doncs, Nora es preguntava quan va proposar a sis historiadors i una historiadora de França16 pel llibre de 1987, si “l’«ego-histoire» [...] différerait-elle d’une autobiographie classique, de Mémoires traditionelles ou d’une introspection purement psychologique”. I afageix que “il fallait cependant s’adresser à des personnalités susceptibles d’établir avec elles-mêmes une forme de distance critique ou, comme aurait dit Claude Lévi-Strauss, un «regard éloigné»”. L’egohistòria, com també l’egogeografia, és un exercici acadèmic i historiogràfic on l’objecte d’estudi és un/a mateix/a i no una altra persona. El geògraf Jacques Lévy (1995) experimenta amb ell mateix aquest exercici d’autoanalitzar-se, tot fent un assaig de crítica geogràfica sobre la seva obra geogràfica entre 1975-1995 per tal de comprendre la lògica de la feina realitzada, així com el seu interès per estar al dia del que es fa en geografia i millorar aquesta feina. El llibre segueix un recorregut cronològic de les ruptures i permanències en la manera de fer geografia, incloent esdeveniments històrics, socials, polítics i econòmics, com també les relacions amb altres disciplines de les ciències socials i humanes, tot passant d’un “marxisme de ses jeunes années au profit d’une approche systémique dialectique” (Reynaud, 1995, p. 147). En la mateixa pàgina, Alain Reynaud escriu que Lévy “nous parle de beaucoup de choses en 150 pages, de sa famille et des rapports entre l’affectif et le cognitif, du fonctionnement de la science et du militantisme politique, de philosophie et d’art, et même de géographie”.

Paul Claval (2015) explica la seva vida científica, tal com s’ha escrit abans, d’una manera acadèmica i historiogràfica on repassa les seves publicacions de la mateixa manera que ho faria sobre una altra persona, tema o període. Així, l’ordre del seu discurs comença per la geografia econòmica i continua amb la geografia humana, la geografia política, la geografia de les ciutats i el camp (“la logique des villes”), la geografia regional, la geografia cultural, pensar geogràficament el món del segle xxi, la història de la geografia i acaba amb l’epistemologia de la geografia. Amb el repàs de la seva obra, Claval repassa la geografia humana des de mitjans del segle xx fins l’actualitat des d’una perspectiva egogeogràfica.

Joan Vilà-Valentí té un text egogeogràfic, publicat l’any 2001, on explica amb detall la seva relació personal i científica amb les illes Pitiüses, amb el mateix estil de les semblances d’altres geògrafs i geògrafes descrites en l’inici d’aquest apartat. El text forma part del número 3 de Territoris. Revista del

16. A saber: Maurice Agulhon, Pierre Chaunu, Georges Duby, Raoul Girardet, Jacques Le Goff, Michelle Perrot i Réné Rémond.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears, un monogràfic del qual s’ha tractat anteriorment. En aquesta revista Bartomeu Barceló (2021) escriu:

També vaig suggerir a Joan Vilà que ens escrigués unes pàgines en què ens explicàs la seva vinculació a les Pitiüses i la trajectòria seguida en la realització dels seus treballs relacionats amb les nostres illes i l’empenta que ha donat a la formació dels geògrafs insulars. Aquesta magnífica i enriquidora aportació, que té un marcat to autobiogràfic, constitueix una nova lliçó que el seu mestratge ens fa arribar a tots.

En el primer apartat, Joan Vilà-Valentí explica el seu interès per la geografia de ben jove, entenent com a tal l’anàlisi dels modes de vida ( genres de vie en la terminologia dels geògrafs francesos), especialment del món rural. Això ho justifica per l’origen pagès d’un avi i del’estada en un mas quan tenia 12-13 anys; sense dir-ho, és durant la Guerra Civil. I aquest és l’objectiu de l’article, un autèntic treball egogeogràfic: assajar d’evocar-vos breument quina era la meva actitud, com a geògraf, davant les terres, els paisatges, els homes i les societats que podien interessar me. Per això en aquestes pàgines he al·ludit a alguns aspectes de la meva formació com a futur geògraf i us parlaré més endavant de les relacions —lectures, consultes, converses— amb altres geògrafs i amb especialistes de matèries més o menys afins a la geografia. Volia subratllar-vos també l’amplitud i la diversitat dels fets que podien ser per a mi objecte d’estudi. Alguns d’estrictament naturals, altres de més o menys humanitzats i uns darrers, que solen ser precisament els més cridaners i visibles, fruit directe de l’acció dels homes. (Vilà-Valentí, 2001, p. 39)

En l’apartat de L’Eivissa imaginada i l’Eivissa desitjada (Vilà-Valentí, 2001, p. 40-42), Vilà-Valentí tracta de l’escassa informació que en té quan va començaria interessar-s’hi i de com l’adquireix: de converses amb diverses persones que l’informen, tot destacant a Josep M. Millàs i Vallicrosa, catedràtic de llengües semítiques a la UB, que li parlava de l’empremta púnica a Eivissa; una guia turística de 1935; o de llibres diversos trobats aleatòriament, entre els quals el de Pérez Cabrero (1909), del qual destaca que “a part d’una informació diguem-ne geogràfica i econòmica, apareixien els reclams d’atracció d’un possible turisme més o menys culte i sensible, un turisme més o menys elitista o selecte”, que havia començat a aparèixer per Eivissa els primers anys del segle xx . 17 Els apartats de L’Eivissa coneguda a partir d’un primer viatge fet el 1946 amb Enric Jardí i L’Eivissa estudiada , principalment en el període 1947-1959, d’on surten unes quantes publicacions, de les quals explica com utilitza el mètode comparatiu per tal d’interpretar les característiques i fenòmens geogràfics de les Pitiüses (Vilà-Valentí, 2001, p. 42-43 i 43-46). Tot

17. El filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940) va anar dues vegades a Eivissa: abril-juliol de 1932 i abril-setembre de 1933 i va escriure uns textos curts sobre la seva estada (Benjamin, 2011, p. 132-145). També s’ha fet una edició de les cartes i postals que va enviar a les amistats des de Sant Antoni (Benjamin, 2008). Per la manca de diners que tenia en aquells moments, turista d’elit econòmica no ho era pas, però sí culte i sensible com es pot llegir en els textos citats.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

seguit, Vilà-Valentí (2001, p. 46-47) tracta d’Els treballs dels altres, on repassa algunes publicacions sobre les Pitiüses d’altres autors/es,18 i en Els geògrafs: mestres i companys (p. 48) cita la seva relació amb aquests. El repàs de la seva obra publicada sobre les Pitiüses el fa en els apartats Els meus treballs geogràfics, Formentera, un xic oblidada , Les publicacions (1950-1963), La transformació evident i les noves relacions amb geògrafs i altres investigadors, Els meus treballs del vuit è decenni ençà i Les publicacions (1970-2000) (p. 48-61), on explica les raons per fer les recerques i els mètodes (treball de camp, lectures, converses) per a estudiar Formentera, Eivissa i el camp i la ciutat, la sal a ambdues illes, la morfologia i el carst... L’article acaba amb un Tot pensant en un futur immediat (Vilà-Valentí, 2001, p. 61-62) on comenta que li agradaria escriure una obra sobre l’evolució de l’illa de Formentera al llarg del segle xx, mostrant “el viu contrast de tot tipus entre la Formentera tradicional, en els quatre o cinc primers decennis de la centúria, i l’actual” i, especialment, que altres col·legues continuessin alguna de les seves recerques.

4. Una anàlisi de la conferència de Joan Vilà-Valentí d’abril de 2011

En la sessió del 4 d’abril de 2011, hi va haver una presentació del conferenciant per part d’Enric Mendizàbal, seguida de la conferència (de gairebé dues hores i quart) i uns vint minuts de preguntes. El títol de la conferència de Joan Vilà-Valentí (Què sé i què he après de la meva vida de geògraf ) indica les dues parts d’aquesta: en la primera explica com s’ha format en geografia i en la segona com ha realitzat el seu ofici de geògraf. Abans d’aquestes dues parts hi ha una introducció en la qual es pregunta per què en un moment ens interessa un tema i ens hi volem dedicar; per ell, que s’ha interessat per la geografia, la raó principal és perquè li permet conèixer el seu país.

Per a Joan Vilà-Valentí, la seva formació com a geògraf (primera part de la conferència) comença a Sallent, en tant acompanya al pare i a l’avi matern forner per les seves propietats agràries (3-4 masos) i observa el paisatge, sobretot rural, especialment l’any que va passar a una casa de pagès on vivien uns amics dels seus pares, a Sant Pau, prop de Manresa, per protegir-se de la Guerra Civil. I continua en l’ensenyament mitjà a l’institut Jaume Balmes de Barcelona, on recorda a dos professors de lletres (Guillem Díaz-Plaja i Joaquim Carreras i Artau), que l’empenyen a estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres amb alguna reticència del seu pare.

Malgrat el catedràtic de geografia Eduardo Pérez Agudo, de qui no diu el nom però sí que no li despertà cap interès, es decanta per treballar en geografia

18. A Vilà-Valentí i Vallès (1978-1979) es pot trobar la bibliografia geogràfica (en sentit ampli del concepte geografia) existent (però no exhaustiva, tal com indiquen els autors) sobre les Pitiüses fins l’any 1978.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

gràcies a Salvador Llobet, que del catedràtic va dir això (en l’entrevista que li van fer Nogué i Belil, 1991, p. 10):

Jo vaig ser auxiliar del doctor Pérez Agudo, que era un home, no sé si vosaltres el coneixeu per l’edat, però era un senyor que tenia una geografia molt especial. Pràcticament no existia geografia, perquè, per exemple, jo era auxiliar i donava una o dues classes a la setmana enlloc del catedràtic, i jo havia de parlar de moltes coses que jo no hauria volgut fer. Per exemple, el catedràtic em recomanava que preguntés «itinerarios». «Itinerarios» volia dir saber-se les estacions de ferrocarril de Barcelona a Madrid, de Madrid a Sevilla, de Madrid a Galícia, totes aquestes coses. Com és natural, no vaig preguntar-ho mai, primera, perquè jo no ho sabia; segona, que no ho volia saber; i tercera, perquè em semblava que era una ximpleria. Bé, d’aquest senyor no cal que en parlem gaire, però per donar una idea de com estava la geografia en aquell temps, per exemple, preguntava molt memorístic, naturalment, començava una lliçó i no l’acabava mai perquè sempre els nois li posaven un esquer, parlava de la «Hispanidad», no deia res més i ja s’havia acabat. Per exemple, en alguns exàmens que es feien, orals, en alguns casos, sobretot quan eren monges, els hi preguntava «geografía mariana». Vosaltres segurament no sabreu pas què és la «geografía mariana», encara sou molt joves i no heu viscut aquella època prehistòrica de la geografia: «geografía mariana» voliadir saber les Mares de Déu segons les poblacions. «La Virgen de los Desamparados en Valencia, la Virgen del Pilar en Zaragoza, la Virgen de Guadalupe en Guadalupe, la Virgen de Montserrat en Montserrat», etcètera, etcètera, i amb això s’aprovava el curs. Jo vull dir això per explicar-ho només, no per retreure res a aquell bon senyor, que pobre home ja és mort, sinó per explicar com era la geografia en aquells temps: un desastre, no existia. Aleshores jo vaig intentar posar una mica, explicar una mica de geografia, però mirat amb mals ulls.

Joan Vilà-Valentí explica que en aquells moments d’estudiant (però també d’ajudant i auxiliar dels catedràtics de la Facultat de Filosofia i Lletres) pensava en fer en un futur una llicenciatura en geografia, que defineix com l’estudi de la superfície de la Terra i dels homes (i dones) que hi viuen, així com saber què hi fan amb les limitacions i possibilitats que aquesta superfície els hi dona. I per aprendre a fer això, per a Joan Vilà-Valentí va ser essencial haver estat alumne de doctorat de Jaume Vicens Vives i d’haver anat al curs d’estiu a Jaca el 1946 gràcies a la beca obtinguda per Salvador Llobet i Lluís Solé Sabarís. Aquest darrer i Pierre Deffontaines, a qui va conèixer com professor a Jaca, li donen una borsa per anar a estudiar a Bordeus amb Louis Papy, i aprofita per anar també a París, Estrasburg i Tolosa de Llenguadoc. Així aprèn els mètodes de la geografia regional francesa amb una sèrie de geògrafs francesos molt importants, com el citat Louis Papy, i Pierre George, Jean Tricart, Étienne Juillard o Henri Gaussen, Amb aquests coneixements Joan Vilà-Valentí realitza les seves primeres recerques i publicacions, presenta la tesi doctoral de geografia regional del Bages i guanya les oposicions a càtedra universitària a Múrcia.

Per concloure el comentari d’aquesta primera part, hom pot recordar el títol de les memòries del seu alumne Horacio Capel (2019), Azares y decisiones : Joan Vilà-Valentí estava decidit a viure d’allò que estudiaria a la Facultat de Filoso -

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

fia i Lletres de la UB, la llicenciatura d’història enfocada a la geografia, i uns quants atzars com ara conèixer a Salvador Llobet i anar al curs d’estiu a Jaca el 1946 on hi havia de professors el que seria el seu director de tesi, José Manuel Casas Torres, qui amb un altre dels professors, Manuel de Terán, serien membres del tribunal de les oposicions a la càtedra de la Universitat de Múrcia, li permeten complir la seva decisió.

Per a explicar com ha realitzat el seu ofici de geògraf (la segona part de la conferència), Joan Vilà-Valentí fa una enumeració per a descriure en què ha consistit la seva feina: donar classes, organitzar excursions, escriure i participar en reunions acadèmiques. Però en la conferència no va dir gairebé res explícitament de com feia aquestes activitats. Sí que en textos d’altres se’n pot trobar informació: Maria de Bolòs (1999) explica com feia la recerca en geografia agrària i com en publicava els resultats; Carles Carreras (1999) fa un repàs de la docència i de les reunions científiques a les quals va assistir i va participar des que va tornar a la UB; Horacio Capel (1999) tracta de l’ofici de geògraf a la universitat de Múrcia:

El seminario [d’Història de la Universidad de Murcia] tenía una amplia mesa en el centro, que utilizábamos los alumnos para trabajar. Había también una mesa para el bibliotecario. Con la llegada de Vilà, a esa mesa se añadió otra, en un ángulo de la sala y ése fue su despacho durante toda su estancia en Murcia. Fuera de las horas de clase, Vilà Valentí permanecía en el seminario toda su jornada laboral, de mañana y tarde, separado menos de un metro de las personas que utilizaban el seminario. Allí trabajaba, preparaba sus clases, escribía sus trabajos de investigación, orientaba a los que hacían sus tesis de licenciatura y hablaba con los estudiantes, siempre de una forma extraordinariamente atenta y cortés (Capel, 1999, p. 92).

“Un aspecto esencial en el aprendizaje de la geografía fueron las excursiones. Cada curso se realizaban varias, con el método típico de geografía regional, que ponía énfasis tanto en aspectos físicos como humanosa sí como la integración de unos y otros hechos. Cada excursión tenía siempre una sesión preparatoria, en la que presentaba el itinerario, los objetivos y la bibliografía a utilizar, y daba lugar a un trabajo, efectuado posteriormente a partir de las explicaciones y lecturas oportunas. Entre esas lecturas obligatorias eran siempre de consulta obligada las hojas correspondientes del Mapa topográfico de España y del Mapa geológico, ambos a escala 1:50.000, los diccionarios de Pascual Madoz y de Ediciones del Movimento, los anuarios estadísticos y las obras de gografía e historia local disponibles, según el itinerario( Capel, 1999, p. 95).

Además de estas excursiones generales, yo pude beneficiarme de otras particulares, de las que cabe hablar aquí puesto que dicen mucho de las condiciones de trabajo de aquella Universidad. A comienzos de los años 60 eran muy pocos los españoles que tenían automóvil propio, y el catedrático Vilà Valentí, casado y con dos hijos, no podía permitírselo, lo que le limitaba a la hora de conocer a fondo la geografía de la región. Por eso, además de los autobuses de línea, aprovechaba cualquier oportunidad que se le ofrecía para realizar viajes. Afortunadamente para nosotros un amigo y compañero de curso, Francisco Morote, disponía de un Seat 600 familiar con el que pronto empezamos a hacer excursiones geográficas en compañía de Vilà y, eventu-

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

almente, de algún otro amigo. Así pudimos recorrer recónditos rincones del Sureste de España y tener el privilegio de conocer a un Vilà cordial, bromista y de una humanidad contenida que se desbordaba al hablar de su familia, de sus maestros, entre los que citaba con frecuencia a Solé Sabarís, de su Universidad de Barcelona, y de los geógrafos españoles en general, de los que contaba numerosos y sabrosos sucesos y anécdotas (Capel, 1999, p. 95).

Malgrat que Vilà-Valentí no en va parlar explícitament, sí que ho va fer de manera implícita. Per exemple, mitjançant l’èxit dels seus alumnes i deixebles, tot citant l’entrada a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona de Javier Martín Vide o a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona de Carles Carreras, o el camí acadèmic de Bartomeu Barceló a les Illes Balears. O bé pels encàrrecs que rep per a fer recerca científica i que després acaben en publicacions, com el text que va elaborar amb Josep Sarrión (1992) sobre la història de les comarques catalanes o la direcció dels anuaris de la Banca Privada d’Andorra. També cita com exemple l’organització de la Conferència Regional de la UGI que es va celebrar a la UB el 1986 sota la seva direcció, En aquesta segona part de la conferència refà el fil conductor del seu llibre de 1983 sobre teoria de la geografia, explicant les tres etapes que ell ha viscut de la geografia tot utilitzant exemples catalans: la geografia descriptiva de Francesc Carreras Candi; la geografia pedagògica de Francesc Flos i Calcat i dels primers Pere Blasi i Pau Vila; i la geografia científica que comença amb Pau Vila i La Cerdanya de 1926 i que continua amb la feina de Lluís Solé Sabarís i Salvador Llobet a l’Instituto Juan Sebastián Elcano al CSIC i que es consolida amb la seva arribada a la càtedra de geografia a la UB el 1965.

En aquest repàs històric del pensament geogràfic a Catalunya, introdueix la seva defensa del mètode possibilista de la geografia regional francesa derivada de Paul Vidal de La Blache: tal com diu en la conferència, és una “geografia raonada, geografia —potser— científica”, en la qual s’estudia un territori concret amb unes característiques per la seva localització i per la seva situació, en què s’analitzen les possibilitats i les dificultats que ofereix el territori als homes i dones que hi viuen.

Per a Joan Vilà-Valentí, aquesta geografia científica ha deixat de ser exclusivament regional per anar-se especialitzant i que fins i tot pot ser una geografia aplicada. No obstant dir que ell ha col·laborat en aquest procés d’especialització, no li acaba d’agradar del tot, encara que no ho diu de manera tan explícita com Salvador Llobet (Nogué i Belil, 1991, p. 12):

J.N.- 1 especialment inspirat en alguns autors com Birot, Demangeon o Sorre, si no recordo malament...

S.Ll.- En Birot, sobretot, i encara més perquè vaig fer diferents excursions amb ell per tota Espanya. En Solé i Sabarís i en Birot publicaven unes coses conjuntes i aleshores feien unes excursions per Espanya, i el doctor Solé i Sabarís, que és el meu pare geográfic, em feia anar amb ells, i mentrestant jo anava aprenent coses que no sabia, i això em va influir encara més en la geografía física, malgrat que, com és natural, amb la formació

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

que portava prèvia de la universitat no en sabia ni un borrall. O sigui, que tant jo mateix, com en Vila i Valentí amb la seva tesi, com la Maria de Bolòs, vam haver d’aprendre pel nostre compte aquelles disciplines que no s’explicaven a geografía a la Facultat de Lletres. Per tant, jo vaig ser el primer, però els altres van seguir en aquest sentit. Després s’ha anat evolucionant en coses, la geografía s’ha anat fent més polifacetica, però jo encara em mantinc en l’antic caliu d’abans.

J.N.- De l’escola regionalista francesa, diu...

S.Ll.- Sí, jo crec que pera mi és la millor, malgrat totes les coses que se li hagin pogut dir. Jo penso que sobretot es diu molt contra la geografía regional francesa perquè és la més complicada, en general, i obliga, a més, a saber d’un grapat de disciplines afins, Clar, no s’aprofundeix tant, però es dona una visió de conjunt, em sembla, millor que no pas que s’aprofundeixi molt en un sol aspecte, i així la visió de conjunt hauria de ser obra d’una colla d’especialistes; evidentment, ara això ja és possible, pero abans no hi érem.

J.N.- Però jo diria que les seves darreres obres s’han allunyat una mica d’aquesta concepció de l’escola regional francesa ...

S.Ll.- Sí, evidentment, hem parlat d’aquestes dues. Pero he publicat també unes coses a la Geografía de España de l’editorial Montaner y Simón, explicant tot Catalunya, en la qual hi és tot complet. He publicat també un capítol sobre Espanya a la Géographie Universelle Larousse, traduída al castellà i publicada per Planeta, i aleshores tot aixo també esta una mica en aquest sentit, jo crec. Per mi encara és el millor.

En explicar la seva vida, Joan Vilà-Valentí va citar a nombroses persones i institucions amb les qual va tenir relació personal i/o intel·lectual, de les quals es trobarà informació sobre la vida i obra en les notes al peu de la seva conferència. En la taula 1 es pot veure el llistat de les persones que cita explícitament: n’hi ha que no va conèixer personalment (per exemple. les mortes abans dels seu naixement), altres van ser professors que va tenir a l’institut o a la UB, o altres col·legues universitaris, entre els quals alguns alumnes o persones a qui va dirigir la tesi doctoral.

En la taula 2 hi ha les persones que cita sense donar el nom i cognom, però que es pot inferir per tal com fa l’explicació en la conferència, com també hi ha referències personals que no permeten la identificació. En aquest llistat hi ha la família, personalitats històriques, alguns professors dels quals no va voler citar el nom, alumnes i deixebles a qui va dirigir la tesi doctoral o bé que van ser joves professors al Departament de Geografia de la UB, i altres persones amb les que ha tingut relació científica.

En la taula 3 hi ha els noms de les institucions que Joan Vilà-Valentí cita en la conferència, de les quals ha format part, les ha utilitzat, hi ha col·laborat o les coneix.

De la conferència de la UAB, és interessant el que Joan Vilà-Valentí va explicar, però també el que no va explicar. No va dir gairebé res de la seva vida familiar: esmenta pare, mare, un avi i l’esposa sense dir els noms ni gairebé cap aspecte personal d’aquests familiars. Tampoc no va explicar res del con-

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Taula 1. Persones citades per Joan Vilà-Valentí

Pere Gil (1551-1622)

Paul Vidal de La Blache (1845-1918)

Josep Torras i Bages (1846-1916)

Antoni Rubió i Lluch (1856-1937)

Francesc Flos i Calcat (1859-1929)

Francesc Carreras Candi (1862-1937)

Joan Palau Vera. (1875-1919)

Raoul Blanchard (1877-1965)

Emília Comaposada i Vendrell (1881-1967)

Pau Vila (1881-1980)

Pere Blasi (1885-1961)

Alexandre Galí (1886-1969)

Marcel Chevalier (1876-1945)

Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982)

Carles Riba (1893-1959)

Joaquim Carreras i Artau (1894-1968)

Pierre Deffontaines (1894-1978)

Amando Gaudencio Melón y Ruiz de Gordejuela, (1895-1975)

Josep Iglésies (1902-1986)

Manuel de Terán (1904-1984)

Salvador Llobet (1908-1991)

Lluís Solé Sabarís (1908-1985)

Marc-Aureli Vila (1908-2001)

Guillem Diaz-Plaja (1909-1984)

Pierre George (1909-2006)

Jaume Vicens Vives (1910-1960)

Orlando Ribeiro (1911-1997)

Joan Mercader (1917-1989)

Ramon Margalef (1919-2004)

Oriol Riba (1923-2011)

Oriol de Bolòs (1924-2007)

Montserrat Rubió (1924-2017)

Emili Giralt (1927-2008)

Carmina Virgili (1927-2014)

Enric Lluch (1928-2012)

Jordi Nadal (1929-2020)

Bartomeu Barceló (1932-2012)

José Ortega Valcárcel. (n. 1940)

Horacio Capel (n. 1941)

Josep Sarrión (1941-2011)

Maria Dolors Garcia Ramon (n. 1943)

Carles Carreras (1948-2024)

Javier Martín Vide (n. 1954)

Oriol Nel·lo (n. 1957)

Onofre Rullan (n. 1958)

curs de la càtedra de la UB de 1965. Com tampoc no explica gairebé res de la SCG ni de la relació científica amb Lluís Casassas, malgrat la realització d’informes conjunts (Casassas i Vilà-Valentí, 2009), i que aquest, com a organitzador, el va convidar a dissertar en les Jornades sobre Els Ens Intermedis de l’any 1989 i que pel Primer Congrés Català de Geografia de 1991 va ser membre del Consell Científic Assessor, va ser un dels set conferenciants principals amb una conferència sobre el pensament geogràfic català i presidí la primera sessió del congrés sobre aquest tema (Vilà-Valentí, 1990 i 1991).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Taula 2. Persones citades per Joan Vilà-Valentí de qui no diu noms ni cognoms

Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901)

Artur Osona (1840-1901)

Anton Aulèstia i Pijoan (1848-1908)

Cèsar August Torras (1851-1923)

Luis Miguel Albentosa (1942-1988)

una bona dona a prop de casa meva, el nom de la qual no recordo, però sé que he estat el seu professor

Joan Sala Morell (sense informació)

Alguns que s’atreveixen a dir regions ‘naturals’

els meus pares eren també sallentins (pare Joan Vilà Rodellas)

dos o tres excel·lents professors a la UB de quan era estudiant

Eduardo Pérez Agudo (1891-1967)

Luis García Sainz (1894-1965)

Domingo Palet i Barba (1872-1953)

Maria de Bolòs (1926-2024)

Josep Gomis i Martí (n. 1934)

Tomàs Vidal (1941-2019)

Louis Papy (1903-1990)

Àngels (Angeleta) Ferrer i Sensat (1904-1992)

el meu avi, que era un forner de Sallent catedràtic de dret de Múrcia

Josep Estalella i Graells (1879-1938)

La meva esposa era eivissenca

Taula 3. Institucions citades per Joan Vilà-Valentí

Reial Acadèmia de Bones Lletres (1729-)

Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1764-)

Universidad de Madrid (1822, actualment Universidad Complutense de Madrid)

Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Mallorca (1886-)

Centre Excursionista de Catalunya (1890-)

Institut Jaume Balmes (1845-)

Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona (abans de 1893?-1973)

Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona (abans de 1893?-1974)

Escola Horaciana (1905-1912)

Institut d’Estudis Catalans (1907-)

Institut Escola (1932-1939)

Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC (1940-1982)

Instituto de Estudios Pirenaicos (1942-1983)

Biblioteca de Catalunya (1907-) Banca Privada d’Andorra (1957-2015)

Universidad de Murcia (1915-)

Institut Francès de Barcelona (1921-)

Unió Geogràfica Internacional (1922-)

Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona (1965-1983, 2016-)

Departament de Governació (1977-, segona restauració de la Generalitat de Catalunya)

Universitat de les Illes Balears (primer amb el nom d’Universitat de Palma 1978-)

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Ni tampoc diu res dels congressos de la UGI als quals va assistir a l’estranger (excepte el de Lisboa de 1949) o com va aconseguir el recolzament suficient per ser escollit vicepresident de la UGI en els congressos de 1980 a Tòquio i de 1984 a París. Per aquesta reelecció parisenca, Maria Dolors Garcia Ramon (2025) explica que

En el Congrés de París, l’any 1984, va ser reelegit vicepresident amb més vots que qualsevol altre candidat. La raó és que al doctor Vilà el votaven països ben dispars i diferents… Explicaré una anècdota que és molt significativa. En aquest mateix congrés, el socialista Joan Reventós era l’ambaixador d’Espanya a França, i com que en Vilà el coneixia molt bé, ens va convidar, a tots els espanyols assistents al congrés (no més d’una vintena), a un aperitiu a l’ambaixada. En Vilà li va explicar que l’havien votat països tan diferents com la Cuba de Castro i el Xile de Pinochet (i jo afegeixo un bon nombre de països àrabs). A l’ambaixador Reventós li va xocar molt, i va exclamar en veu ben alta (ho vam sentir tots!!): «Cony, això només passa en ciència… No passa pas en política!».

I per finalitzar de les coses que no diu, no explica res de la situació política que va viure durant el franquisme. Rosa Vallès (2001, p. 18) escriu que, en l’any 1950, “[...] ja encaminat en exclusiva cap a la investigació i la docència, renunciant a una primerenca activitat política, es doctorà...”. Tot just arribat a Barcelona, es trobà amb la Caputxinada de 1966, que va provocar l’expulsió de molt professorat de la UB, entre els quals Enric Lluch, aleshores professor ajudant de geografia. Carles Carreras (1999, p. 111-112) afina més sobre aquest tema del franquisme i la ideologia política de Joan Vilà-Valentí:

Probablement per generació va haver d’afrontar un difícil compromís entre el franquisme dominant, i el liberalisme que l’inspirava. Com tants d’altres del seu temps, que eren a Espanya i varen haver-se d’acomodar al pa que s’hi donava. Potser que d’altres com ell fessin menys concessions al règim, però ben segur que molts altres corbaren molt més l’espinada. En qualsevol cas, no es tracta de judicar actituds, menys en aquell context tan difícil, sinó de mostrar que ell sempre fou un geògraf català i de Catalunya, que ensenyà, però, geografia d’Espanya [...] i mantingué relacions productives i cordials amb les escoles espanyoles de Geografia.

La lectura atenta del text transcrit ha suposat la necessitat per tal de qui l’ha editat, d’incorporar una norantena de notes al peu, on apareixen moltes persones i institucions, que donen per fer un bon repàs de la història cultural de Catalunya i Espanya del segle xx . Encara que Joan Vilà-Valentí no en fos conscient, el seu text de 2001 és una reflexió egogeogràfica, com també la conferència realitzada a la UAB n’és una altra mostra.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

5. Què sé i què he après de la meva vida de geògraf 19

Joan Vilà-Valentí Institut d’Estudis Catalans

Moltes gràcies a Enric Mendizàbal per les seves paraules. Volia, en primer lloc, agrair-vos, a Maria Dolors Garcia Ramon i Enric Mendizàbal, que m’hagueu invitat a aquesta sessió. Em plau molt ser entre vosaltres, la majoria dels quals —m’han dit— no sou geògrafs i, per tant, com que jo parlaré constantment del geògraf i de la geografia, potser us pot interessar saber una mica de què es tracta en aquesta disciplina, en aquesta matèria, i com, almenys, jo ho he enfocat.

Si no m’equivoco, el que us interessa en aquesta ocasió és el que jo he fet al llarg de l’exercici de la meva professió de geògraf, i d’això parlarem en una segona part de la conferència. Per altra banda, suposo que també us interessa com m’he format jo com a geògraf, cosa que explicaré en la primera part.

Jo era una persona que havia estudiat el batxillerat a l’Institut Balmes,20 i era l’any 1942, en què només dos dels alumnes vam anar a la Facultat de Filosofia i Lletres.21 Tots els altres que tenien interès per lletres van anar a parar a Dret. Recordo que el meu pare22 em deia: “He consultat la gent, i tots m’han dit el mateix. Si al teu fill li agrada filosofia i lletres, pot començar per filosofia, està molt bé que ho estudiï, però al mateix temps cal que estudiï dret. Així es guanyarà la vida i després es podrà dedicar a allò que li agrada”. Però jo vaig dir al meu pare que no, que jo volia estudiar filosofia i lletres i que amb el que jo aprengués de filosofia i lletres volia guanyar-me la vida. Què volia dir això quan jo tenia disset anys? Volia dir que jo havia tingut alguns professors excel·lents d’algunes matèries. Per exemple, de filosofia jo havia tingut Joaquim Carreras i Artau 23 durant dos anys i em va apassionar el que

19. Transcripció de la dissertació de Joan Vilà-Valentí a la Universitat Autònoma de Barcelona el 4 d’abril de 2011 a cura d’Enric Mendizàbal, qui també s’ha encarregat de les notes al peu. Enric Bertran González ha fet la revisió de la transcripció tot adaptant el llenguatge parlat de Joan Vilà-Valentí al llenguatge escrit, com també ha revisat les notes al peu.

20. L’actual IES Jaume Balmes de Barcelona, inaugurat l’any 1845, té un web (http://www.jaumebalmes.net, consulta: 30 d’octubre de 2025), on es pot trobar un breu resum històric. L’actual edifici que es troba al carrer de Pau Claris cantonada amb el carrer del Consell de Cent es va inaugurar el 18 de novembre de 1942, any en el qual Joan Vilà-Valentí n’era estudiant. Per a la història de l’Institut Jaume Balmes, vegeu Alañà, Bastons i Sanz (2022).

21. Sobre la història de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona cal consultar el llibre d’Agustí G. Larios (2023).

22. El pare de Joan Vilà-Valentí va ser Joan Vilà Rodellas, un mestre implicat en la renovació pedagògica que es va fer a les escoles catalanes en els anys anteriors a la Guerra Civil de 1936-39. Mestre a Sallent va passar després a Barcelona, on va ser mestre a l’escola Pere Vila i després director del Duran i Bas. Joan Vilà-Valentí (2001, p. 37) comenta que “vaig passar [...] una llarga època de lectura d’autors clàssics, a partir singularment de la col·lecció Bernat Metge, que vaig tenir la sort de trobar a la biblioteca del meu pare”. En el catàleg de les biblioteques universitàries catalanes consta el seu llibre El meu primer manuscrit en català adaptat a les noves normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans publicat el 1931 i els set quaderns de l’Escriptura vertical graduada. Pràctiques de cal·ligrafia, ortografia i redacció. Exercicis en català adaptats a les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans per a ús dels infants de les Escoles de Catalunya, també de 1931.

23. Joaquim Carreras i Artau (1894-1968) va ser catedràtic de filosofía des de 1920 a diferents instituts (Palència, Lugo, Reus) i des de 1926 al Balmes de Barcelona fins al 1951, que va anar al Montserrat. Aquest any guanyà la càtedra

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

explicava de filosofia. De literatura i llengua castellana, havia tingut Guillem Diaz-Plaja.24 Normalment, en Diaz-Plaja es prenia les classes amb poc interès i no explicava massa; però en aquell curs nostre, sí: explicava, mostrava llibres i, a més, amb alguns com ara jo, que ja estàvem fent sisè i setè de batxillerat, ens tenia un cert afecte. De manera que un dia..., per exemple, el que una vegada fa una persona, un professor amb un estudiant, aquest ho recorda tota la vida. Un dia ens va posar un examen; jo estava escrivint l’examen i ell s’acosta i em dona un paper; jo llegeixo el paper i era una conferència que ell donaria i em diu “no te’l dono pas perquè vinguis, però m’agrada que ho sàpigues”. Jo vaig anar a aquella conferència: jo m’estava examinant quan el professor va fer això. Aquestes coses, la manera de fer de la gent, t’uneixen.

Bé, jo me’n vaig anar a filosofia i lletres. Volia fer qualsevol cosa de filosofia i lletres: depenia dels professors. Perquè jo volia ser potser catedràtic d’institut i imitar aquelles dues persones, Joaquim Carreras i Artau i Guillem Diaz-Plaja; en tenia d’altres, però sobretot aquelles dues persones, totes dues de lletres, un, un filòsof, l’altre, dedicat a la literatura i a la llengua castellana.

Us parlaré, doncs, de la meva formació i, també, del perquè jo al final vaig escollir geografia. És curiós... no sé si mai us ho heu preguntat vosaltres, si és que ja heu arribat al final d’uns determinats estudis, per què en un determinat moment us ha interessat això que heu estudiat. Bé, a mi m’interessaven moltes coses: la mateixa filosofia m’interessava i si jo hagués trobat un bon filòsof a la Universitat potser hauria acabat sent filòsof... per què no? També m’havia interessat la geografia i al final vaig aprofitar només una circumstància —després us en parlaré— per decidir fer geografia. La geografia em permetia conèixer el meu país i això per a mi és important: és el lloc on visc, és el lloc on hi ha la gent... Jo sóc fill d’una vila, Sallent, a la comarca del Bages, els meus pares eren també sallentins; el meu avi, que era un forner de Sallent, havia tingut i tenia dos o tres masos, i a vegades hi anava, amb el meu avi. Jo tenia deu anyets, que anava amb el meu avi als masos i veia com parlava amb el masover, veia els animals que hi havia allà —xais, porquets, etc.—, veia el bosc. Per altra banda, jo era un excursionista, coneixia bé el país, m’agradava caminar, m’agradava conèixer... Una cosa que m’ha agradat sempre és... el país es viu a través d’unes plantes, a través d’uns animals i a través d’uns homes i unes dones que hi viuen. M’interessava parlar amb aquella gent, preguntar. El meu pare era mestre i director d’un grup escolar a Barcelona, i abans havia estat director del grup

d’Història de la Filosofia a la Universitat de Barcelona. El 1944 va ser escolllit membre de l’IEC. Els seus treballs sobre història de la filosofia es van centrar principalment en l’època medieval i, sobretot, en Arnau de Vilanova i Ramon Llull. Sobre la seva vida i obra cal consultar el text de Concepció Carreras i Fontseré (2011) i el de Pere Lluís i Font (2000). 24. Guillem Diaz-Plaja (1909-1984) va ser catedràtic de llengua i literatura al Balmes des de 1935 fins la seva jubilació en 1979. Assagista sobre diversos períodes i autors de la literatura espanyola, també va escriure poesia. En els anys que tracta Joan Vilà-Valentí del primer franquisme, Guillem Diaz-Plaja era un dels principals intel·lectuals del règim a Barcelona (Vilanova, 2024). En el web http://www.guillermodiazplaja.com/ (consulta: 30 d’octubre de 2025) es pot trobar informació sobre la seva vida i obra, valoracions de les seves aportacions a l’estudi de la literatura i la presentació del material (biblioteca i arxiu personal) que es pot consultar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Sobre la seva bibliografia, vegeu Ana Díaz-Plaja, Elvira Roca-Sastre Díaz-Plaja i Leonor Vela (2007).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

escolar a Sallent. Sallent ho reconeix ja que té dos carrers dedicats a mestres i un d’ells és el carrer del Mestre Vilà; això m’uneix amb el lloc on vaig néixer. El meu pare, una vegada, en una finca que li havia tocat a la mare quan havia mort el meu avi, em va dir: “mira noi, veig que amb el masover t’entens molt; jo no m’hi entenc; parla tu sempre amb el masover, perquè ell sempre em diu ‘aquest any ha plogut molt i m’han anat malament les collites’ i l’any següent ‘aquest any no ha plogut i no hi ha res de collita.’” El masover defensava el seu punt de vista i el meu pare això no ho entenia. Jo entenia una mica aquesta actitud i era per a mi una satisfacció parlar amb el masover. El país és el meu poble, és la meva ciutat, Barcelona, és el camp, és la muntanya, és l’interior, és el litoral... Caram, el meu país té molta diversitat! Això em devia fer decidir, en un moment donat, a fer geografia que és el coneixement dels països i dels homes que hi viuen. Us dono ja la definició en què insistiré constantment: la geografia és l’estudi d’un país, d’un sector d’aquest, d’una comarca i els homes i les dones que hi viuen i, en un moment donat, saber què fan aquests homes i aquestes dones, què fan sobre el país, com el país els limita, els dona possibilitats. Decididament, faria geografia.

Llavors, d’allò que us parlaré en primer lloc és de com em vaig formar en geografia, com vaig convertir-me en geògraf. Això és molt important: quan venia un estudiant o un professor estranger, sempre m’interessava per saber per què ell havia fet geografia. Sempre em deien per tal raó o per tal altra i, sobretot, em deien el nom d’un professor, dos professors. Darrere de cada formació hi sol haver això. Penseu en la vostra: un professor, dos o tres professors concrets. Exercir una professió en la qual tu pots determinar, tu pots ajudar; si no determinar, pots ajudar que una persona endegui definitivament la seva vida professional i això és molt important.

Ja us he dit que jo vaig entrar com alumne a la Universitat l’any 1942. I quan ara em trobo amb gent que fa trenta, quaranta, cinquanta anys que no els he vist —hi ha una bona dona a prop de casa meva, el nom de la qual no recordo, però sé que he estat el seu professor— i et diuen de sobte “yo me acuerdo que una vez usted en clase dijo...”. És impressionant que una persona et digui al cap de quaranta o cinquanta anys... que hagi traginat durant quaranta o cinquanta anys una paraula, una actitud d’un professor. És extraordinari, aquest exercici d’una professió com la de professor.

Així que us parlaré d’aquesta meva formació com a geògraf i del que he après jo de geografia. L’actitud és, doncs, veure què he après jo a mesura que em vaig formant en geografia. A continuació us diré, i abans ja us ho he advertit, una segona part en què jo actuo com a geògraf. Dono classes, organitzo excursions, escric, comento, faig reunions. Us en parlaré en un segon lloc. Us ho repeteixo: les geografies que jo vaig aprendre, les diverses formes de geografia que jo després he viscut i que per a mi han representat una aportació.

Em refereixo, és clar, a la meva formació com a geògraf. Entro a la Universitat i el que em trobo és una colla de professors dels quals alguns destacaven i

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

per a mi tenien interès per la seva matèria; altres, no. I el professor que hi havia de geografia, per a mi no tenia cap interès.25 Per tant, inicialment, ja ho veieu, quina cosa més estranya. Ah, d’aquí traieu una conclusió: a vegades coses molt importants a la vida es prenen per aspectes negatius. A Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona hi havia dos anys de comuns; jo estudio una colla de coses: no pas bé geografia, força bé història, bé algunes altres matèries, però poc. Per altra banda, no existia llicenciatura de geografia: existia llicenciatura d’història, de filologia, de filosofia, però no existia llicenciatura de geografia. Hi havia un catedràtic de geografia que, per cert, no motivava una gran atracció.

A partir de llavors, jo tenia divuit, dinou anys, vaig decidir que si un dia podia, a l’Institut, per exemple, crearia un grup de gent que faria geografia i que faríem excursions, sobretot de geografia o del que fos, perquè, a més, vaig comprovar que a la Universitat no existia aquest fet. És curiós pensar que a la vida, a vegades, tens unes possibilitats de coses que has pensat i, al cap de molts anys, exactament a l’any 1969 —recordeu que us estic parlant dels anys 1942 - 44, i que vaig acabar els estudis a la Universitat de Barcelona el 1946— tinc possibilitats de crear una llicenciatura de geografia a la Universitat de Barcelona. Era una idea que jo tenia de jove, perquè no existia aquesta llicenciatura i el catedràtic que hi havia no hi ajudava massa.

Estem parlant de geografia i m’interessa aclarir una cosa. En aquest món estem voltats de paraules que no volen dir res i les utilitzem cada dia, o que no volen dir el que nosaltres volem. Geografia és una d’aquestes paraules. “Geo” vol dir la Terra —després parlarem de “grafia”—. “Geo” vol dir la Terra, però la geografia no estudia la Terra: jo no esperava veure com s’havia format la Terra i ficar-me per la Terra i veure quins materials hi havia, no esperava res d’això. Jo, si volia fer geografia, volia veure països: en tot cas, seria la superfície de la Terra. Una altra matèria també utilitza “geo”: geologia. Aquesta disciplina sí que estudia la Terra. La Terra la pot estudiar un astrònom que agafi tot el planeta i com els planetes s’han format, i quin moviment tenen. Els geòlegs també poden estudiar la Terra, s’interessen per tota la Terra i si poden s’hi fiquen cap a dins; expliquen la història de

25.Joan Vilà-Valentí es refereix a Eduardo Pérez Agudo (1891-1967), que va ser catedràtic a la Universitat de Barcelona el període 1919-1950. No hi ha cap estudi sobre aquest geògraf, només algunes notes esparses d’autoria diversa que s’han utilitzat en el llibre coordinat per Enric Bertran (2021). Pérez Agudo va col·laborar amb les dues dictadures espanyoles del segle xx; s’oposà a la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona en substitució de la Universitat de Barcelona durant la Segona República espanyola; a més a més de publicar a La Vanguardia Española una reflexió sobre el 12 d’octubre gairebé cada any entre 1944 i 1959, era el geògraf que anava a fer cursos i conferències de geopolítica per als militars. Va realitzar el discurs inaugural del curs 1948-1949 a la UB (Pérez Agudo, 1948), un text on el seu patriotisme espanyolista aconsegueix, lamentablement, amagar una certa erudició sobre la història de la geografia espanyola dels segles xvi-xviii. Pérez Agudo exercia la docència amb un programa “demencial y casi caricaturesco del que debe resaltarse [...] su absoluta falta de carácter científico” (Capel, 1976, p. 9). En un text de Nadal (1991) sobre la història del pensament geogràfic a Catalunya entre 1800-1940 no cita cap vegada Pérez Agudo ni la seva feina a la UB. Pérez Agudo era una persona no massa preocupada per la docència ni les innovacions metodològiques en geografia; en canvi estava obsessionat per l’aplicació de la memòria a la Geografia. Valgui recordar el que s’ha citat abans que va dir Salvador Llobet, ajudant seu a la UB el decenni de 1940, sobre la memorització d’estacions i itineraris ferroviaris per part de l’alumnat. Al llibre de Larios (2023) es pot seguir amb facilitat la vida acadèmica d’Eduardo Pérez Agudo a la Facultat de Filosofia i Lletres.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

la Terra. Però a mi no m’interessa aquesta història de la Terra: m’interessen altres coses. Quan dic geografia, dic la superfície de la Terra, però la paraula superfície no hi és: hi ha la Terra sencera. Però, a més, suposant que amb “geo” s’insisteixi en la superfície de la Terra, hi falta l’altra part: els homes. Una geografia sense homes no m’interessa. I ara una altra cosa: aquest “grafos” en grec no m’interessa. “Grafos” és una paraula que vol dir més aviat una cosa visible, escrita. A mi m’interessa més el “logos”, ja que és pensar, reflexionar, estudiar a fons, analitzar mentalment. Llavors ja sé quina paraula muntaria: seria “geo”, però només la superfície de la Terra; posaria a continuació “antropo”: els homes i les dones; una tercera part seria “logos”. Hauria de dir “superfície d’aquest geo”, també la gent —després insistirem sobre això—, “antropo” —els homes, les dones— i un “logos” —una anàlisi mental profunda. Hem d’analitzar tots els mots; he arribat a explicar una quantitat de mots i començo per aquest mot de geografia que avui ha sortit aquí. Llavors, en aquesta formació meva pobra de geografia, com trobo el geògraf que m’ajudi a aprendre, que m’entengui? Aquest és el problema. Però el trobo d’una manera casual. Una altra cosa important: a la vida hi ha fets casuals que un aprofita o no aprofita. Vaig tenir alguns professors interessants; jo vaig fer història i esperava la possibilitat que dins d’aquella llicenciatura d’història pogués fer alguna cosa de geografia, però no es donava aquesta possibilitat. Vaig tenir excel·lents professors, dos o tres.26 D’un d’ells, me’n recordo —és bo recordar un professor perquè vol dir que ha influït sobre tu extraordinàriament: Jaume Vicens Vives.27 Vaig tenir aquesta oportunitat: havia acabat la llicenciatura el 1946 i l’últim dia gairebé vaig aconseguir trobar un professor de geografia, de qui després parlarem. Però jo estic ara entre els historiadors i em trobo amb Jaume Vicens Vives, qui havia tret la càtedra l’any 1948 a Saragossa. L’any següent apareix a Barcelona; jo, atent, vaig i el veig, i li dic: “Doctor Vicens, podria venir a la seva classe, perquè jo penso fer el doctorat.” “Sobre què?”, em pregunta. “No es precipiti. Jo penso fer un doctorat i, per tant, agafo la seva matèria com un curs de doctorat.” “Molt bé. T’interessa la història?” “Sí, però una altra cosa m’interessa més.” “Què?” “Ja en parlarem.”

Faig una matèria de doctorat i aleshores veig que té un costum curiós. A quatre o cinc persones que a ell li cridaven l’atenció a classe i a uns que ja eren llicenciats quan ell arriba a Barcelona, com ara Joan Mercader, 28 que és un

26. En el text de 2001, p. 37, per aquests “dos o tres professors”, Vilà-Valentí cita els noms dels arqueòlegs i prehistoriadors Lluís Pericot (1899-1987) i Alberto del Castillo (1899-1976).

27. Jaume Vicens Vives (1910-1960) ha estat un dels grans historiadors catalans. La seva obra ha influenciat un gran nombre de deixebles com ara Josep Fontana, Emili Giralt, Jordi Nadal o Joan Reglà. Hi ha una àmplia bibliografia sobre Jaume Vicens Vives, entre la qual Harana (2010). Sobrequés i Morales (1997) o Pujol (2020). En diverses notes posteriors s’amplia la informació sobre aquest historiador.

28. Joan Mercader i Riba (1917-1989) va estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona tot just acabada la Guerra Civil (1939-1947) i als Estudis Universitaris Catalans (1943-1947). Va organitzar a Igualada, on va nèixer, el Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, des d’on va organitzar la I Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos (1950), que ha estat la base d’una nombrosa quantitat d’estudis locals de gran qualitat. Va presentar la seva tesi el 1946 amb el títol Barcelona durante la ocupación francesa, 1808-1814. Entre 1948 i 1954 va ser professor

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

historiador conegut, els deia si volien anar a unes reunions que ell feia. Unes reunions curiosíssimes: ens explicava com preparava llibres, de quina manera ho feia, com buscava la bibliografia, etc. I jo vaig assistir durant dos o tres anys a aquestes reunions. Jaume Vicens Vives estava preparant un llibre que es deia Aproximación a la historia de España 29 i ens explicava què feia; amb això hi havia una relació profunda. Ens deia “hi ha tals capítols i avui agafo ‘Los Reyes Católicos’”; s’asseia, no consultava cap llibre i deia el que a ell li semblava després de tots els seus estudis, classes, etc., sense cap citació bibliogràfica. Impressionant. I em vaig obrir una mica... no, em vaig obrir molt amb ell. Diu “No vols ser historiador? Què vols estudiar?” “A mi m’interessaria geografia.” Actitud de Vicens Vives: per una banda li sembla bé —“a mi m’interessa també la geografia”30 — i per una altra encara no havia triat deixebles; era el 1948-49 i Jordi Nadal i Emili Giralt 31 no devien acabar fins el 1951 o el 1952 els seus estudis i Jaume Vicens Vives tenia interès a tenir deixebles. Malgrat tot em va acceptar sabent que jo volia fer geografia i sempre vaig tenir aquest ajut de poder parlar amb ell, fins i tot quan vaig deixar d’anar —les coses a vegades venen com venen— a aquestes reunions. Guardo un exemplar, ja el veieu, revellit, jo guardo sempre aquestes obres de gent que... i li dic: “Doctor Vicens, escrigui-m’hi alguna cosa”. I hi escriu “al bon amic —historiador i geògraf—

adjunt a la UB, on entrà en contacte amb Jaume Vicens Vives, que li va suggerir que es dediqués al segle xviii per tal de cobrir la recerca d’un període en el qual mancaven historiadors. Per qüestions de salut, optà per opositar al CSIC a Madrid, on va obtenir una plaça el 1954. Amb la mort de Jaume Vicens Vives el 1960, va tornar a fer recerca de l’època napoleònica. Per ampliar la informació sobre Joan Mercader vegeu Torras i Ribé (2011).

29. La primera edició és de 1952, publicada pel Centro de Estudios Históricos Internacionales, organisme fundat per Jaume Vicens Vives a la UB l’any 1949 i, afortunadament, encara en servei (vegeu el web https://cehi.ub.edu/, consulta: 30 d’octubre de 2025). El llibre ha estat tornat a imprimir diverses vegades per l’editorial Vicens Vives. Va tenir una important difusió l’any 1970 i següents perquè va formar part de la Biblioteca básica Salvat, en la col·lecció Libro RTV anunciada per la televisió i ràdio nacional espanyola, patrocinada pel Ministerio de Información y Turismo sent ministre Manuel Fraga Iribarne i editada conjuntament per Salvat i Alianza Editorial. La col·lecció va constar de 100 números que es venien cada setmana a 25 pessetes als quioscos. Es calcula que es van vendre uns 30 milions d’exemplars. El fet que entrés a moltes cases espanyoles aquest llibre de Jaume Vicens Vives va significar la possibilitat per a molta gent de conèixer una altra manera d’explicar la històriad’Espanya lluny d’herois i mites i més pròxima a l’escola dels Annales de Marc Bloch i Lucien Febvre. En aquesta col·lecció també va aparèixer el llibre Campo y ciudad en la geografía española de Joan Vilà-Valentí i Horacio Capel, una geografia completament diferent de l’habitual en escoles i instituts de memoritzar topònims i dades.

30. Hi ha diversos treballs sobre l’obra geogràfica de Jaume Vicens Vives. Vegeu, entre d’altres, el tom CXLVI del Boletín de la Real Sociedad Geográfica de l’any 2010 on hi ha els textos de l’homenatge que es va fer a Jaume Vicens Vives a la Universitat de Barcelona per Joan Vilà-Valentí, Joaquín Bosque Maurel, Carles Carreras, Sergi Martínez Rigol i Sergio Moreno Redón, Josep Maria Rabella i Manuel Santirso. També cal consultar Fabre i Villanova (1997) i Villanova (1998).

31. Emili Giralt (1927-2008) i Jordi Nadal (1929-2020) han estat dos historiadors fonamentals en la historiografia catalana i espanyola. La fita inicial va ser el llibre conjunt de 1960, traduït al català l’any 2000 amb el títol Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles xvi i xvii. Aquest llibre va significar la introducció a Espanya dels nous mètodes de demografia i d’història econòmica que van aparèixer a Europa occidental a mitjans del segle xx. Emili Giralt va ser professor a les universitats de València i Barcelona, dedicant-se principalment a la història agrària moderna i contemporània (Giralt, 2002). Va ser el director de la Història agrària dels Països Catalans (Giralt, 2004-2008). Va ser president de l’Institut d’Estudis Catalans de 1986 a 1995. Jordi Nadal va ser professor a les universitats de València, Autònoma de Barcelona i Barcelona successivament i es va dedicar a la història econòmica, especialment la industrial (Nadal, 1975) i la història de la població (Nadal, 1966). Jordi Nadal va ser el director de la Història econòmica de la Catalunya contemporània (Nadal, 1988-1994). Per ampliar la informació sobre Jordi Nadal cal consultar el llibre editat per Reher i Sudrià (2023).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Joan Vilà amb sincer afecte. Vicens, Barcelona 1952”. Heus aquí, amics meus, la sort que tinc de trobar un professor. I de geografia, on és la geografia? Una casualitat: era a l’any 1946 quan havia d’acabar la llicenciatura i un dia diuen “el catedràtic està malalt”. Atenció, ara podríeu pensar que jo estigués content que el catedràtic tingués alguna malaltia, però no estava malament que algun dia no vingués a classe encara que fos per alguna altra raó. I apareix un auxiliar del catedràtic amb un enorme mapa que desplega a la taula i era “La pluviosidad en España” del ministerio de no sé què. Tots ens vam quedar veient visions: mai el catedràtic hauria fet una cosa així. Qui era aquest auxiliar? Salvador Llobet,32 qui ens desplega el mapa i ens explica “veieu, aquí tal cosa i què plou aquí i què plou allà i etc. etc. etc.” Llavors, quan ell va marxar, al final de la segona classe, ens hi acostem un parell, l’altra era Montserrat Rubió,33 filla de Jordi Rubió i Balaguer,34 el que va ser director i creador de la Biblioteca de Catalunya, i neta d’Antoni Rubió i Lluch,35 qui havia estat catedràtic a la UB i un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1907, i li diem: “Doctor Llobet, nosaltres dos voldríem fer geografia, estem acabant i no hem fet res de geografia.” Ell ens diu: “Ah, molt bé, us presentaré un geògraf que és catedràtic a la Universitat de Barcelona.” “On para aquest catedràtic?” “Oh, —ens diu— no és de la Facultat de Lletres, és de la Facultat de Ciències”. Perquè, a més, —veieu les sumes de les casualitats— ens diu que “aquest estiu, a Jaca, a l’Instituto de Estudios Pirenaicos36 —em sembla

32. Salvador Llobet (1908-1991) es va dedicar a la geografia regional, la geografia agrària i a la geomorfologia. L’any 1947 va publicar al CSIC dos estudis de geografia regional modèlics sobre el Montseny (la seva tesi doctoral) i Andorra. Va escriure uns quants capítols en la Geografia de Catalunya dirigida per Lluís Solé Sabarís i de la qual va ser membre del consell de redacció: “L’explotació del camp”, “El bosc i la seva explotació”, “La casa rural”, “Factors geogràfics i evolució de la indústria”, “La indústria moderna” en el volum I, i les monografies comarcals “Andorra”, “El Ripollès”, “Osona”, “El Vallès” i “El Maresme” en els volums II i III. Sobre geomorfologia cal destacar els seus estudis sobre el periglacialisme en el Montseny i les terrasses quaternàries dels rius Ter i Congost També són molt importants el seus treballs sobre planificació territorial, col·laborant amb l’urbanista Manuel Ribas i Piera (1925-2013) pel Pla Provincial de Barcelona de 1959-1963. Per saber-ne més, consulteu Francesc Roma i Montse Perramon (2000), així com l’entrevista que li van realitzar Joan Nogué i Mireia Belil (1991).

33.Montserrat Rubió i Lois (1924-2017) va estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Va interessar-se per la geografia, tal con explica Joan Vilà-Valentí, i va anar a Grenoble a estudiar amb el geògraf Raoul Blanchard (1877-1965) però també s’interessà per altres disciplines i va traduir al castellà diverses obres d’història. Va ser professora de filologia catalana a la Universidad de Granada alhora que el seu marit, Josep Maria Fontboté i Mussolas (1921-1989), era catedràtic de geologia.

34. Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982) es va dedicar a la història de la cultura catalana i va ser creador i director de la Biblioteca de Catalunya entre 1914-1939, director de l’Escola de Bibliotecàries entre 1930-1939, on va continuar la proposta d’Eugeni d’Ors de la Xarxa de Biblioteques Populars, essent una de les primeres la de Sallent el 1918, poble on va nèixer Joan Vilà-Valentí. Va ser professor a la UB, posteriorment Autònoma de Barcelona, i als Estudis Universitaris Catalans. Després de la Guerra Civil va ser depurat amb la prohibició d’impartir docència i d’ocupar cap càrrec en l’administració pública, així que es va dedicar a la recerca tot treballant en l’editorial Salvat. Va ser nomenat membre de l’IEC el 1942. Entre les seves obres cal destacar la Classificació decimal de Brussel·les: adaptació per a les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya (1920, amb reedicions posteriors), obra essencial per a l’organització de les biblioteques catalanes encara ara. Per saber-ne més, vegeu Rosalia Guilleumas i Amadeu-J. Soberanas (1985) i Josep Massot (2005).

35. Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), historiador, va ser professor a la Universitat de Barcelona, on va ensenyar primer història i després literatura, matèria que també va impartir en els Estudis Universitaris Catalans. Va ser el primer presidentde l’IEC de 1907 a 1915. Per saber-nemés, vegeu Balcells (2008).

36. L’Instituto de Estudios Pirenaicos es va fundar l’any 1942 a Jaca amb el nom de Estación de Estudios Pirenaicos, després que l’agost de 1941 s’organitzés a Jaca la Primera Reunión de Estudios Geográficos, amb la participació dels

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

que en aquell moment tenia un altre nom, no era encara un instituto — farem un curs de geografia durant tot un mes.”37 Continuem: ens presenta el geògraf de la Facultat de Ciències, a qui jo ja coneixia per unes altres raons, Lluís Solé Sabarís,38 geòleg i geògraf. A l’Institut Escola 39 era l’encarregat de la geografia perquè la que donava ciències naturals era, precisament, la filla del director.40

que aleshores eren els principals professors universitaris de geografia i geologia: per ordre d’aparició en el llibre publicat pel CSIC (1942): Juan Dantín Cereceda, Lluís Solé Sabarís, Luis García-Sáinz, Amando Melón y Ruiz de Gordejuela, Clemente Sáenz García, José María Albareda, J-R Bataller i Eloy Bullón; el curs fou clausurat pel ministre d’educació José Ibáñez Martín, antic professor de geografia i història en l’ensenyament secundari. També és interessant recordar quin va ser l’alumnat del curs de 1946, ja que uns quants han estat figures importants en la geografia espanyola de la segona meitat del segle xx: “Don Angel Abascal, profesor de la Universidad de Zaragoza; señorita Celia Aguirre, licenciada en Letras; don Joaquín Bosque, catedrático de la Escuela de Comercio de Cartagena; señorita Esperanza Fernández Cabrero, profesora de Ciencias del Instituto masculino de Bilbao; don José Ferraz, licenciado en Letras; don Alfredo Floristán, profesor de la Universidad de Zaragoza; don Vicente Fontavella, profesor de Geografía en la Universidad de Valencia; doña Adela Gil, catedrática de Geografía e Historia del Instituto de Requena; don Rafael Ibarra, comandante del Ejército del Aire; señorita Amparo Landete, licenciada en Ciencias Naturales; don Miguel Liso, jefe del Servicio Meteorológico de la 4a Región Militar; señorita Angela Lorenzo, maestra nacional; señorita María Martínez Hernández, licenciada en Ciencias; don Juan Mercader Riba, profesor de la Universidad de Barcelona; señorita María Pilar Montalvo, directora de grupo escolar en Valladolid; señorita Margarita Montalvo, maestra nacional; don Joaquín Pardo, licenciado en Letras; don Antonio Pla, catedrático de Geografía e Historia del Instituto de Figueras; señorita María Teresa Rodríguez Mellado, licenciada en Ciencias Naturales; don Jaime Rojas Gutiérrez, catedrático de Ciencias Naturales en el Instituto de León; señorita Montserrat Rubió, licenciada en Letras; don José Serraté, aparejador; don José M.a Tarragó, secretario del Instituto de Estudios Ilerdenses; don José Tortajada, catedrático del Instituto de Lorca; señorita María Urcola Montoya, profesora de Lengua Francesa del Instituto femenino de Bilbao; don Juan Vilá Valentí liceniado en Letras, y señorita Consuelo Yagüe, licenciada en Ciencias” (Vilà-Valentí, 1946, p. 123-124). Des de 1945 editen la revista Pirineos, que actualment duu el nom Pirineos. Revista de Ecología de Montaña, ja que l’any 1983 l’Instituo de Estudios Pirenaicos es fusionà amb el Centro Pirenaico de Biología Experimental adoptant el nom d’Instituto Pirenaico de Ecología. Aquest institut del CSIC ha estat i continua sent un lloc fonamental per a l’estudi del Pirineu des d’una perspectiva interdisciplinar on la geografia té un paper important. Vegeu Martínez Rica (2005), text en motiu del 60 aniversari de l’edició de la revista. Vegeu també el web <https://www.ipe.csic.es/z>. Capel (1976) va escriure que “en relación con el CSIC [...] se encuentra otra iniciativa importante para la Geografía española. como es la organización del Instituto de Estudios Pirenaicos con sede en Zaragoza (trasladada posteriormente a Jaca). Durante mucho tiempo. este organismo de carácter interdisciplinario estuvo dirigido por L. Solé Sabarís y tuvo como vicedirector a J. M. Casas Torres. lo que explica las amplias ventajas que de ello obtuvo la ciencia geográfica. Desde 1945 edita la revista Pirineos, de carácter interdisciplinario, pero en la que los estudios geográficos han sido numerosos. A partir de 1950 se inició también la celebración de los Congresos Internacionales de Estudios Pirenaicos alternativamente en ciudades españolas y francesas. Los siete Congresos celebrados han permitido así la relación de geógrafos de uno y otro lado de la frontera. Anudándose numerosos lazos personales y científicos. Particularmente importantes en la década de 1950 en la que el aislamiento cultural de España era aún muy grande.”

37. Sobre el curs de Jaca hi ha referències en els textos sobre la història de la geografia espanyola dels primers anys del franquisme, entre els que cal destacar el de Gómez Mendoza (1997) i, sobretot, la ressenya del curs escrita per Joan Vilà-Valentí (1946), que es pot trobar a <https://digital.csic.es/bitstream/10261/77293/1/Pirineos%204%20-%20 Actividades%20de%20la%20Estaci%C3%B3n.pdf> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

38. Lluís Solé Sabarís (1908-1985) ha estat un dels grans geògrafs i geòlegs catalans i espanyols per la importància de la seva recerca reflectida en l’obra escrita; pel paper essencial que donava a la docència a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya en el període 1933-1939 i a la UB des de poc després de llicenciar-se l’any 1929 fins a la jubilació l’any 1979, amb un interval entre 1940-1943 a la Universidad de Granada; i en la participació com a membre i en la gestió de diverses institucions científiques, entre les quals la UB, el CSIC, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, l’IEC o la SCG, de la qual va ser un dels membres fundadors el 1935 i president el període 1973-1981. Entre les seves obres geogràfiques cal destacar la direcció i escriptura de nombrosos capítols de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos (1958-1974). Per ampliar la informació, consulteu el llibre de Mendizàbal, Solé i Solé (2023).

39. L’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya fou creat el 1932 i clausurat el 1939 pel govern del dictador Francisco Franco. Va ser el primer intent a Catalunya d’aplicar els postulats de l’Escola Nova a l’ensenyament secundari des d’una perspectiva de política escolar pública, on feia anys que hom lluitava per una reforma pedagògica per fomentar un ensenyament digne, actiu i popular. L’Institut-Escola va dur a terme una renovació pedagògica basada en els valors de l’educació activa i moderna, aprofitant el marc de la Segona República espanyola. De l’Institut-Escola, se n’ha escrit força i sempre en termes laudatoris pel tipus de pedagogia i docència que s’hi realitzava; entre d’altres, vegeu Domènech (1998).

40. Joan Vilà-Valentí es confon, ja que la professora de ciències naturals va ser Àngels (més coneguda com Angeleta) Ferrer i Sensat (1904-1992), una de les grans pedagogues catalanes, especialment de les ciències naturals i el director

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Ell era geògraf i feia excursions, etc. Lluís Solé Sabarís ens dona una beca als dos per poder anar a Jaca, perquè un estudiant quan acaba la Universitat, la butxaca la té buida, per desgràcia, com la majoria, o almenys un bon nombre, de la gent ara. Una beca que ens permet als dos estar un mes a Jaca.

Ara penseu el que representa estar durant un mes a Jaca i tenir uns professors que es deien Lluís Solé Sabarís, Pierre Deffontaines,41 a qui coneixia a través de l’Institut Francès de Barcelona,42 perquè n’era el president i era geògraf, Manuel de Terán,43 un destacat professor de geografia —encara li faltaven dos anys per ser catedràtic— a la Universitat de Madrid, un portuguès, Orlando Ribeiro,44

de l’Institut-Escola va ser Josep Estalella i Graells (1879-1938), especialitzat en física i química que es va doctorar l’any 1902 amb una recerca sobre els raigs X, quan tot just Maria Skłodowska-Curie i el seu marit Pierre Curie estaven treballant sobre la radioactivitat a finals del segle xix i inicis del xx. Sobre Angeleta Ferrer es pot consultar Homenaje a Mª de los Ángeles Ferrer Sensat (1974) i Solé Sabarís (1979).

41. Pierre Deffontaines (1894-1978) ha estat un geògraf molt vinculat a Catalunya, ja que va ser director de l’Institut Français – Barcelone entre 1939-1964, i un cop jubilat, Joan Vilà-Valentí va aconseguir que fos nomenat professor del Departament de Geografia, on va impartir classes entre 1967 i 1974. Tal com escriuen Oliveras i Capel (2020), Deffontaines va crear el 1942 a l’Institut Francés el Cercle des géographes, “que va permetre reunir els geògrafs dispersos per les circumstàncies de la guerra i ensenyar la nova geografia als joves interessats en ella. En anys posteriors possibilità la concessió de beques per fer diplomatures i tesis en universitats franceses. Reuní entre altres a Lluís Solé Sabarís, Noel Llopis Lladó, Salvador Llobet, Maria de Bolòs, Joaquima Comas, Montserrat Rubió i Joan Vilà-Valentí. Entre els beneficiats d’ajuts d’estudis a França hi hagué Joan Vilà a Bordeus, Montserrat Rubió i Valentí Masachs a Grenoble”. Entre els geògrafs francesos que van venir a Barcelona gràcies a Pierre Deffontaines, Oliveras i Capel citen Raoul Blanchard, Daniel Faucher, Paul Fallot, Robert Capot-Rey, Jean Sermet, Roger Dion, Étienne Juillard, Louis Papy, Hilgard O’Relly i Louis-Edmond Hamelin. Sobre Pierre Deffontaines, consulteu Vilà-Valentí (1980), Llobet (1980), Capel (2009), Nel·lo (2009) i Oliveras i Capel (2020).

42. L’Institut Français – Barcelone va ser inaugurat el maig de 1921, i des d’aleshores s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua francesa, a la difusió de la cultura francesa i a la promoció del diàleg francoespanyol. Vegeu el seu web <https://www.institutfrancais.es/barcelona/ca>. (consulta: 30 d’octubre de 2025). Durant el franquisme va ser un dels llocs on es podia gaudir d’una certa llibertat cultural i rebre informació del que passava a l’estranger allunyada de l’estretor cultural de la dictadura, especialment en els decennis de 1940 i 1950.

43. Manuel de Terán (1904-1984) ha estat un dels geògrafs espanyols més importants després de la guerra civil de 1936-39. Lligat a la Institución Libre de Enseñanza, primer com alumne i després com docent, tenia un tarannà liberal i democràtic similar al de Lluís Solé Sabarís tant pel que fa a la docència, la recerca i la col·laboració amb alumnes i deixebles que va tenir a la Universidad de Madrid (després Complutense) i a l’Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC (actualment Instituto de Economía, Geografía y Demografía). Una selecció de les seves publicacions més importants es pot trobar en el llibre editat per Bosque Maurel (1982). Sobre la seva vida i obra cal consultar el llibre coordinat per Bosque Maurel (1987). L’any 2004 es va commemorar el centenari del naixement de Manuel de Terán amb una exposició i un catàleg excel·lent a càrrec de Martínez de Pisón i Ortega Cantero (2007).

44. El geògraf portuguès Orlando Ribeiro (1911-1997) ha estat el creador de la geografia científica universitària a Portugal. Va ampliar els seus estudis a París, on la seva relació amb Emmanuel de Martonne va suposar que, després de la Segona Guerra Mundial fos l’encarregat d’organitzar el XVI Congrés Internacional de Geografia a Lisboa el 1949, on Salvador Llobet i Joan Vilà-Valentí i (1951) van presentar i publicar una comunicació titulada “Evolución histórica de la trashumancia en Cataluña”, originada en una recerca realitzada a l’Instituto de Estudios Pirenaicos. Sobre la vida i obra d’Orlando Rineiro s’ha escrit molt, i es pot destacar el text de João Carlos Garcia (1999), soci honorari de la SCG i deixeble d’Orlando Ribeiro, on fa un repàs de la seva vida i on apareixen algunes de les obres d’Orlando Ribeiro (entre les quals, Portugal, o Mediterrâneo e o Atlântico, de 1945 amb nombroses reedicions). L’any 2012, João Carlos Garcia va venir a la SCG per a presentar el documental realitzat, amb motiu del centenari del naixement, per António João Saraiva i Manuel Carvalho Gomes (2010) titulat “Orlando Ribeiro. Itinerância de um geógrafo”. Va fer la presentació de l’acte i del conferenciant l’aleshores president de la SCG, Francesc Nadal, qui va començar tot explicant una anècdota. Ell sortia de l’aeroport de Lisboa el 17 de novembre de 1997 per agafar un taxi que el portés cap a l’hotel, ja que havia d’anar a fer unes classes a la Universitat, quan s’adona que el taxista està escoltant una emissora de ràdio on s’explicava la notícia que el geògraf Orlando Ribeiro s’havia mort, i es parlava de la seva vida i obra. Sorpresa absoluta, ja que segons Francesc Nadal costaria de pensar en cap ràdio de Catalunya o d’Espanya que dediqués una informació d’aquesta mena per cap dels nostres geògrafs. Com és obvi, els actes acadèmics es van suspendre, i Francesc Nadal va explicar que va anar al funeral, on va assistir, entre altres personalitats, Jorge Sampaio, aleshores president de la República Portuguesa. Francesc Nadal va remarcar a partir d’aquest fet la importància del geògraf Orlando Ribeiro en la societat portuguesa.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

i Salvador Llobet. Va ser extraordinari: un mes seguit amb aquella gent fent excursions, comentaris, rebent classes, xerrades, etc. Va ser extraordinari: la importància de trobar un professorat adequat, la importància que al final trobis allò que et plau, allò que t’interessa i la possibilitat d’analitzar i estudiar a fons allò que t’agrada, i, després, continuar amb aquella gent.

Per exemple, Deffontaines a mi em feia molta gràcia perquè jo sabia que donava conferències a l’Institut Francès, però no sabia que era geògraf i no hi havia anat mai. Però, aleshores el conec a Jaca; i quan el van jubilar a França i jo era catedràtic a la Universitat de Barcelona, ara us parlo de la segona meitat del decenni dels seixanta, vaig demanar-li que fos professor amb nosaltres i Deffontaines s’hi va avenir. A Jaca, es crea una amistat amb Pierre Deffontaines, un home realment molt interessant. Un dia, tot parlant li dic “Miri, jo a Eivissa he vist tal cosa...” i em diu “Que coneix Eivissa?” “Sí, sí que conec Eivissa. Que no coneix Eivissa? Ah, doncs vingui-hi.” La meva esposa era eivissenca i vaig organitzar una excursió per a què Pierre Deffontaines vingués a Eivissa. Des d’aquell moment de Jaca, sempre tenies un ajut. Un any abans de morir, Deffontaines estava a París; havia publicat un llibre sobre Catalunya, La Catalogne, un llibre petit en francès i, al mateix temps, havia afegit en una altra edició les Illes Balears i València; es torna a publicar en francès i es tradueix al català: Pierre Deffontaines, Geografia dels Països Catalans. Me l’envia l’any 1977 estant ell a París: “A mon ami Vilà-Valentí, heureux de pouvoir avec le butée poignée par ce petit livre mon profond attachement au pays catalan. Pierre Deffontaines, 6 de desembre de 1977”.45 Va morir el 1978.

Aprenc una altra cosa: per ser geògraf, per conèixer un país i per conèixer la gent d’un país, cal sentir una inclinació d’afecte cap aquest país. Com a resultat de conèixer un país, has de saber com conèixer una persona: hi ha un afecte especial, una relació especial. És que ara era a tal lloc, parlaven tals persones... i a Jaca es va iniciar la meva formació com a geògraf. S’ha acabat la meva llicenciatura i en Salvador Llobet em facilita llibres, sobretot francesos, que llegeixo amb deler, els comento... Anava a Geologia i vaig pensar: “ja que a la Facultat de Filosofia i Lletres no has trobat gent per fer geografia, a Ciències hi ha gent que et pot ajudar.” Llavors anava darrere d’uns professors que em van servir molt en la meva formació de geògraf de geografia física: en Solé Sabarís i tota aquella gent que anava d’excursió amb Solé Sabarís. Els alumnes em miraven i es deien “qui és aquest?” i jo era l’historiador a qui li agrada la geografia. Qui eren aquests estudiants i professors? Oriol Riba,46 fill del poeta

45. Pierre Deffontaines va néixer amb una malformació a la mà esquerra i per això fa la broma de “butée poignée” (“topall de la maneta” en català) en la dedicatòria que fa a Joan Vilà-Valentí. Pel llibre citat, vegeu Deffontaines, 1975 i 1978.

46. Oriol Riba (1923-2011), fill dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, deixeble de Lluís Solé Sabarís, ha estat catedràtic de geologia, primer a Saragossa i després a Barcelona. Entre la seva obra sobre Barcelona, vegeu Casassas i Riba (1992) i Riba i Colombo (2009). Per saber-ne més, consulteu l’entrevista que li van fer Joan Tort i Pere Tobaruela (1999, p. 137-149) i Cabrera (2024).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Carles Riba,47 que va acabar sent geòleg —i un bon geòleg—; Carmina Virgili,48 qui va acabar sent una magnífica geòloga i també política, que és una altra cosa. Descobrim un ecòleg, la primera persona que parla d’ecologia en una universitat espanyola, el primer que va ser catedràtic d’aquesta matèria a la universitat espanyola, Ramon Margalef:49 anar a les seves classes a escoltar què explicava era... a vegades no l’acabaves d’entendre i havies d’esforçar-te, acostumar-t’hi...“I d’arbres, com li dieu a aquest? Pinus halepensis i com es diu aquest, i quins altres pinus hi ha...”: qui ho explicava? Oriol de Bolòs.50 I amb aquesta gent parlava, hi discutia. Jo m’estic formant perquè havia conegut una colla de persones que em donen aquesta oportunitat. Finalment, la meva formació pot arribar a ser important perquè Solé Sabarís em va facilitar una beca que em va permetre estudiar a França. Vaig treballar molt i solament dedicant-me a la geografia. Vaig estar a Bordeus, on vaig fer una tesi, no pas una Thèse d’ État sinó una these d’université ; la Thèse d’ État era molt més llarga, més complicada i moltes vegades permetia que et nomenessin professeur, és a dir, catedràtic, en diríem nosaltres, d’una universitat. Vaig fer una these d’université de les Landes franceses, la part septentrional, i sóc doctor per la Universitat de Bordeus amb una these d’université sobre les Landes.51 Una cosa que em va cridar molt l’atenció de la gent que vaig conèixer va ser que a les Landes la gent parlava gascó; el gascó arriba fins a la Vall d’Aran, on encara es parla una variant del gascó. I jo els preguntava en francès “i com ho dieu això en gascó? Ah, molt bé: escrigui-m’ho.” I jo ho pronunciava, i aleshores deien “caram, vostè ho pronuncia bé això, els francesos no ho pronuncien pas bé” i se’n fumien una mica de com ho pronunciaven. Llavors, a la tesi vaig posar els noms en gascó, tal com vaig posar en la meva tesi espanyola els noms en català d’una colla de termes: els professors francesos ni se’n van adonar, excepte un

47. Carles Riba (1893-1959) ha estat un dels grans poetes catalans noucentistes. També va ser un gran hel·lenista, traductor d’unes quantes obres del grec, llatí i hebreu a la Fundació Bernat Metge, que va dirigir després de la Guerra Civil de 1936-39 quan va tornar de l’exili i no li fou permès reingressar de professor de grec a la UB. Per una introducció a la seva vida i obra, consulteu Sullà (1987).

48. Carmina Virgili (1927-2014) ha estat una de les geòlogues importants que hi ha hagut a Espanya. Deixebla de Lluís Solé Sabarís, el seu director de tesi doctoral, va ser, successivament, professora a la UB, catedràtica a la Universidad de Oviedo (en aquell moment [1963] la tercera catedràtica que hi va haver a la universitat espanyola), i després a la Universitat Complutense de Madrid. Militant del PSC, va ser secretària d’Estat d’Universitat i Investigació en el primer govern de Felipe González, on va participar en la redacció de la Ley Orgánica 11/1983, de 25 d’agost, de Reforma Universitaria. També va ser senadora entre 1996-2000. Per saber-ne més, vegeu Barrera (2015).

49. Ramon Margalef (1919-2004) ha estat l’introductor de l’ecologia a la universitat espanyola, i va ser el primer catedràtic d’aquesta disciplina a la UB el 1967. El seu llibre Ecología (1974, amb diverses reedicions) continua sent un referent sobre la matèria a escala internacional. Per saber-ne més, vegeu Durfort (2005).

50. Oriol de Bolòs (1924-2007), especialitzat en geobotànica i biogeografia, ha estat catedràtic de fitogeografia i ecologia vegetal des de 1953 a la UB fins a la seva jubilació i va ser director de l’Institut Botànic de Barcelona entre 1967 i 1984. Entre les seves obres, vegeu Bolòs (1962). Per saber-ne més, vegeu Panareda (1998) i IEC (2009).

51. Entre 1952-54, Joan Vilà-Valentí va fer una estada llarga a Bordeus i altres de més curtes a Estrasburg (amb Etienne Juillard i Jean Tricart), a Tolosa de Llenguadoc (amb Henri Gaussen) i París (amb Pierre George). En aquells moments, un dels caps de la geografia a Bordeus era Louis Papy (1903-1990), que va estudiar la geografia regional de l’Aquitània i de diverses regions tropicals; per aquesta raó va fundar el 1948 els Cahiers d’Outre-Mer (des de 2022 Suds]. Va ser el director de la tesi universitària de Joan Vilà-Valentí presentada el 1954 amb el títol L’agriculture dans le vallée du Moyen Eyre, que va ser publicada resumida (Vilà-Valentí, 1955a).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

a qui li va cridar l’atenció: “per què ho fa això?” em va preguntar i jo més o menys li vaig explicar. Què diferents són les concepcions a vegades de les coses segons el teu país, segons la teva cultura... però això del gascó no va interessar. La tesi, però, va ser perfectament acceptada i valorada.

Vaig estar també a París amb Pierre George.52 Una persona en aquell moment molt cridanera, en aquell moment polític, clarament d’un partit extrem que després el va mig deixar. Però com a geògraf, era un home amb un coneixement extraordinari de països, de països allunyats.

D’aquesta manera tan estranya, tan complicada, jo arribo a tenir aquesta formació amb la qual vaig avançant en la meva tesi a Espanya, que finalment presento i esdevinc doctor per la Universitat de Madrid, perquè en aquell moment a la Universitat de Barcelona no es podien presentar tesis doctorals. A l’any 1956 vaig haver de doctorar-me a la universitat de la ciutat que en aquell moment representa la capital del regne.53

Amb la realització de la tesi i la preparació que ja havia tingut abans i durant tot aquest temps, la meva idea era que no tenia cap inconvenient a signar oposicions —deixo ja la idea d’anar en un institut— per a universitat. Havien sortit unes oposicions l’any... 1954?, que si no recordo malament eren per a les universitats de València i Granada i, un any després de la tesi, el 1957, surt a oposició Valladolid i Múrcia: i jo signo. L’oposició em va anar molt bé: els cinc membres del tribunal em van votar i vaig anar a parar a Múrcia.54

A Múrcia, recordo que la meva primera classe va ser exactament el gener de 1959. L’any següent com estudiant de segon vaig tenir Horacio Capel.55

52. Pierre George (1909-2006), d’ideologia marxista i militant del Partit Comunista Francès durant mots anys, és de gran importància en la geografia francesa posterior a la Segona Guerra mundial (vegeu Bailly i Ferras, 1997; Marconis, 1996). Professor a París (a la Sorbona i a l’Institut d’Études Politiques) on el va anar a veure Joan Vilà-Valentí, també va ser director de diverses col·leccions de llibres de geografia, especialment de les Presses universitaires de France, entre les quals “Magellan”, on va publicar els seus manuals universitaris (geografia urbana, rural, económica...). En aquesta col·lecció, Joan Vilà-Valentí va publicar el 1968 La Péninsule Ibérique, que fou publicada poc després en castellà en la col·leccio “Elcano” de l’editorial Ariel, dirigida pel mateix Joan Vilà-Valentí, on es van traduir molts dels llibres originaris de “Magellan”, tant temàtics com regionals.

53. La tesi doctoral de Joan Vilà-Valentí es titula La comarca del Bages: el medio físico y la evolución humana, i va ser dirigida pel catedràtic José Manuel Casas Torres; Lluís Solé Sabarís i Salvador Llobet van ajudar al doctorand a realitzar-la. Tal com escriuen Maria Dolors Garcia Ramon i Joan Nogué (1984, p. 153), la tesi “utilitza un enfocament clarament regional que dona un èmfasi especial al medi físic i al món rural. L’anàlisi en profunditat de tres factors (el fet industrial, la immigració atreta per la mineria i la presència d’una ciutat important com Manresa) semblen allunyar-se una mica de la clàssica temàtica regional que tan de prop conegué arran de les seves estades a Bordeus”. La tesi no es troba en cap biblioteca universitària catalana i no ha estat publicada integrament. Hi ha textos que remeten a la tesi, com ara els de 1971a i 1973a, o, sobretot, el de 1964. Pel que fa a la importància de Manresa, vegeu el seu text de 1955b.

54. Segons el BOE de 29/11/1957, també hi havia una càtedra a la Universitatd’Oviedo. El tribunal per a les tres places va ser amb Francisco Hernández Pacheco de president i Amando Melón y Ruiz de Gordejuela, José Manuel Casas Torres, Manuel de Terán y Ramón Otero Pedrayo de vocals. A més de Joan Vilà-Valentí, van ser admesos per concursar Adela Gil Crespo, Jesús García Fernández, Ángel Abascal Garayoa, Manuel Ferrer Regales, José Luis Martín Galindo, Fernando Jiménez de Gregorio, Joaquín Bosque Maurel y Vicente Fontavella González.

55. Horacio Capel (n. 1941) és un dels geògrafs importants que ha ensenyat a la UB, on ha creat una important escola de deixebles i amb una gran influència a Sudamèrica. Amb la seva tesi doctoral titulada La red urbana española 1950-1960, presentada el 1971 i dirigida per Joan Vilà-Valentí, va introduir els mètodes teorètics i quantitatius en la geografia urbana espanyola. La seva recerca ha tractat sobretot de geografia urbana i de teoria i història de la geografia. Va fundar i dirigir la revista Geocrítica. Cuadernos críticos de geografía humana (100 números en paper entre 1974-1994),

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Heus aquí, doncs, com jo arribo a una formació que al final va ser bastant correcta, però que en canvi té l’estranyesa que no és el resultat d’una estada a la Universitat, sinó d’una colla de casualitats.

I entro ara, en la segona part d’aquesta conferència, a considerar el que jo he après: ja us ho he dit en part, però a mi m’interessava sobretot la geografia de Catalunya. I què hi ha de Geografia de Catalunya? Hi ha hagut Francesc Carreras Candi,56 hi ha hagut Pau Vila,57 hi ha hagut altres autors... M’interessa llegir tot això; per tant, m’ajudo a formar llegint totes aquestes coses. Què representen aquells llibres en aquell moment per a mi? Carreras Candi fa una geografia, fixeu-vos-hi bé, que és purament descriptiva. Tot el que jo llegeixo en la Geografia de Catalunya de Carreras Candi, fins i tot en alguna publicació inicial de Pau Vila com també en altres autors és una geografia descriptiva. Descriu tal muntanya, tal elevació, la pluja de tal època de l’any, potser dona el nom d’alguns arbres, encara que no sabem ben bé per què hi ha aquells arbres, per què hi ha aquests animals, no es veu clar per què els homes efectuen aquells treballs. Primer en diríem així: geografia descriptiva. Segons sembla, aquesta geografia descriptiva havia estat la tradicional i dins aquell moment dominava a Catalunya. A la Universitat no existia la geografia com a matèria científica, malgrat la càtedra s’havia creat l’any 1916 i, per tant, aquesta geografia descriptiva era la que dominava. Us ensenyaré un d’aquests llibres que és possible que no el conegueu. És la primera geografia en català de Catalunya, de l’any 1896, escrita per Francesc Flos i Calcat.58 Qui és? En aquell moment em semblava que escrivia també teatre i no era geògraf, per descomptat. Fullejo el llibre: hi ha molta informació. Geografia de Catalunya: atenció, al títol escriu “amb les definicions pròpies de

seguida per les revistes digitals Biblio3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, i Ar@cne. Revista de recursos en Internet sobre Geografía y Ciencias Sociales. Per saber-ne més, vegeu Benach i Carlos (2018), el web https://www.ub.edu/geocrit/capel.htm (consulta 30 d’octubre de 2025), Urteaga i Casals (2015) i, especialment, el llibre de memòries d’Horacio Capel (2019).

56. Francesc Carreras Candi (1862-1937) es va interessar en diferents disciplines, especialment història i geografia. Va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona pel partit conservador i per la Lliga Regionalista. Entre les seves nombroses publicacions, va ser el director de la Geografia general de Catalunya (1913-1918?), on el seu volum sobre la ciutat de Barcelona encara és de consulta obligada per la seva informació i metodologia positivista, malgrat el seu romanticisme. Va ser un dels 27 socis fundadors de la SCG. Per saber-ne més, vegeu Bultó (1967).

57. El geògraf i pedagog Pau Vila (1881-1980) ha estat, entre moltes altres coses, el creador de l’escola moderna de geografia a Catalunya abans de la Guerra Civil de 1936-39 i de les de Colòmbia i Veneçuela després d’aquesta guerra quan era a l’exili, i en va redactar sengles geografies seguint el models de Paul Vidal de La Blache. Després d’una estada a Grenoble amb Raoul Blanchard com tutor l’any 1922, en tornar a Catalunya es va dedicar a la geografia i va introduir la manera de fer de Paul Vidal de La Blache amb les monografies regionals sobre la Cerdanya (1926), el Vallès (1930) o Catalunya (1928-1936 i 1937). Durant la Segona República va ser l’encarregat de dirigir la comissió per a realitzar una proposta de comarcalització de Catalunya (Lluch i Nel·lo, 1984). En tornar de l’exili es va incorporar al consell de redacció de la Geografia de Catalunya dirigida per Lluís Solé Sabarís, on va escriure la monografia sobre Barcelona i el Barcelonès en col·laboració amb Lluís Casassas. Aquests dos geògrafs van ampliar aquest text a Vila i Casassas (1974). Per saber més sobre Pau Vila, es poden consultar, entre altres textos, el llibre d’homenatge editat per la SCG (1975), Iglésies (1981), Nogué i Garcia Ramon (1997), Oliveras (2020, 2023), Rovira (1989), Tort (2004) i Vilà-Valentí (2006).

58. Francesc Flos i Calcat (1859-1929) va ser un pedagog que va incorporar el catalanisme en el seu model d’ensenyança, publicant diverses obres sobre aquesta temàtica (Flos i Calcat, 1886). El llibre a què es refereix Joan Vilà-Valentí és la Geografia de Catalunya (1896). Per saber-ne més, vegeu Hernando (2001) i Flos i Margalef (1981).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

les tres parts en què es divideix la geografia en general per a servir de text a les escoles de Catalunya”.59 Atenció: aquest llibre es dirigeix als infants; la geografia, a molts països, ha començat pels infants. Després us en parlaré: és el que jo en dic la geografia pedagògica, que ha tingut també molta importància a Catalunya, per descomptat. El llibre de Flos i Calcat es pot considerar com a geografia descriptiva per una banda i pedagògica per una altra. “Per a servir de text a les escoles de Catalunya i a on se parli la llengua catalana”: ja ho veieu, hi ha un amor al país, un amor a la llengua. Això també és el que a mi m’interessava com a geògraf. Flos i Calcat continua escrivint: “I útil per als excursionistes [—aquest sóc jo!—], els visitants de comerç [—i això és impressionant: al país, a Catalunya, tenia importància el comerç; per als viatjants de comerç, també és important saber geografia] i els honorables senyors [—la gent que sobresurt a Catalunya—].” Curiós: aquesta Geografia de Catalunya es pren com una obra d’un país que ha d’interessar a aquesta gent: “El doctor Josep Torras i Bages,” el bisbe, i després quatre o cinc persones il·lustres de Catalunya.60

Aquesta geografia descriptiva acaba, amb Carreras Candi, en una obra de sis volums impressionants amb descripcions de tots els municipis de Catalunya. I això, qui ho utilitza? En bona part ho utilitzen els mestres a les escoles, i el meu pare m’ho confirma. Jo li ho pregunto i em respon que aquest ús era corrent perquè cal conèixer el país, com també això que diu aquí61 que el país l’ha de conèixer tant el viatjant de comerç com un excursionista. O bé, penso jo, qualsevol persona que l’estimi, qualsevol persona que el vulgui estudiar amb una certa profunditat: i aquest darrer ha de ser un geògraf. De moment, no surten geògrafs: són pedagogs els que publiquen aquests anys. Pau Vila feia geografia a l’Escola Horaciana,62 però, i això és molt important, ell era pedagog. Pau Vila va anar a Colòmbia el segon decenni del segle xx i es va dedicar a la pedagogia i a millorar la pedagogia del país —jo dic decenni i no dècada perquè dècada vol dir deu coses de qualsevol cosa i decenni només vol dir deu anys; però a la gent li agrada més dècada: jo us dic que no i que jo dic sempre decenni; si hi ha la paraula adequada, per què n’has d’utilitzar una altra? Decenni: deu; anni, any: deu anys—. Pere Blasi,63 a Girona, publica coses per als infants i

59. Les tres parts són la geografia física, la política i l’astronòmica.

60. Joan Vilà-Valentí es refereix a la dedicatòria, on hi ha aquests noms: Josep Torras i Bages (1846-1916, eclesiàstic), Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901, folklorista), Anton Aulèstia i Pijoan (1848-1908, historiador), Artur Osona (1840-1901, excursionista), Cèsar August Torras (1851-1923, excursionista) i Domingo Palet i Barba (18721953, polític i geòleg).

61. Amb aquest “aquí”, Joan Vilà-Valentí feia referència al subtítol del llibre de Flos i Calcat: “ab les definicions propias de las tres parts ab que’s divideix la Geografía en general, per a servir de text en las escolas de Catalunya, y ahont se parli la llengua catalana, y útil pera’ls excursionistas, viatjants de comers, etz.”.

62. L’Escola Horaciana va ser fundada per Pau Vila el 1905 i va funcionar fins 1912, per a filles i fills d’obrers. Va ser un dels centres de renovació pedagògica de principis del segle xx

63. De Pere Blasi (1885-1961) geògraf cal destacar el manual escolar Geografia elemental de Catalunya, premi l’any 1916 de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (amb un gran enuig de Francesc Flos i Calcat per no haver guanyat ell), i que va ser publicat el 1922 i reeditat el 1931 i 1935; membre de la Comissió d’Estudi de l’estructura comarcal de Catalunya, coneguda com la Ponència de 1931, va intentar d’aconseguir unes demarcacions útils per a l’administració de la Generalitat; i la seva darrera gran obra, Les terres catalanes de 1954, que podria haver estat una

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

fa excursions, com Pau Vila. Però fent això, potser un dia Pau Vila acabarà sent geògraf, però no ho era encara. I quan Pau Vila va arribar a Colòmbia als anys quaranta com a emigrant els va dir “yo vine la primera vez como pedagogo, ahora no; ahora vengo como geógrafo”. I encara més: va anar amb un fill, Marc-Aureli Vila,64 que havia fet moltes coses però que acaba sent també geógrafo. Som en el quart... no, cinquè decenni i Pau Vila no torna fins als anys seixanta cap a Catalunya. A Colòmbia, i després a Veneçuela, Pau Vila treballa en un centre pedagògic de formació de professors com a geògraf gairebé a un nivell universitari. El fill arriba a treballar en dues universitats, de forma que ascendeixen gairebé a l’ensenyament universitari.

Això em permet parlar de l’existència d’una segona forma de geografia que és el que podem anomenar geografia pedagògica. Aquesta geografia dedicada especialment als infants és molt important, perquè rebre una informació i una més o menys petita formació sobre una qüestió en el moment en què un és un infant, representa que al cap d’uns anys hi haurà gent que tindran uns quants anys i us preguntareu “com és que aquell no sap res d’això” i és perquè no ho ha après en el primer ensenyament. “I aquell nen per què no parla català?” Perquè a casa seva parlen castellà, són uns immigrants i a l’escola només parlaven castellà i no els parlaven mai de Catalunya, o molt poc. Per tant, una geografia pedagògica de la qual un dia es podria fer un article ben interessant.

Ara tornem a Pau Vila, que té una obra molt curiosa. És en el tercer decenni del segle xx, ja ha estat a Colòmbia i ha tornat. Joan Palau Vera65 havia mort d’aquella malaltia que hi va haver després de la Guerra Europea66 i a Catalunya faltava aquell geògraf que fos un home decisiu, capaç d’entendre fins i tot el que es feia a França —molt important—, a Anglaterra, a Alemanya per traduccions que es fessin,67 és a dir, crear una geografia... ja veurem com en podem dir,

obra de referència si no hagués quedat mig amagada durant la dictadura franquista: aquesta obra marca el punt final de la manera de fer geografia que havia sorgit de les darreries del segle xix i que va extingir-se amb l’ensulsiada de 1939. Per saber-ne més, vegeu Palmada (1997), Mendizàbal (2007-2008) i Garcia i Farrero (2021).

64. Marc-Aureli Vila (1908-2001), fill de Pau Vila, va ser advocat, polític i geògraf. Aquesta darrera activitat la va desenvolupar a l’exili a Colòmbia i, sobretot, a Veneçuela, com també quan va tornar a Catalunya i va ser diputat al Parlament per ERC. La seva manera de fer geografia combina la descripció regional seguint el model de Paul Vidal de La Blache i del seu pare, tot incorporant l’interès per fer una geografia aplicada (Vila i Comaposada, 1992). Va ser un dels 27 socis fundadors de la SCG. En l’entrevista que li van fer Tobaruela i Tort (1997, p. 123-133) s’hi troba una selecció bibliogràfica. Vegeu també les seves memòries (Vila i Comaposada, 1989) i Casassas (1991).

65. Joan Palau Vera.(1875-1919) fou un pedagog reconvertit a geògraf que, tal com escriu Nadal (1991) va estudiar a Alemanya i a Friburg (Suïssa) i era un bon coneixedor de la literatura geogràfica britànica, i per això va traduir el llibre d’A.J. i F.D. Hebertson Geografía humana (1914). Josep Oliveras (2017b) escriu que va ser “un home intel·lectual, idealista, rodejat de llibres i molt despreocupat pel temes de l’economia domèstica”, i que “va ser més un renovador de materials pedagògics i actualitzador de continguts, que no pas un investigador que aportés noves visions i interpretacions d’un territori concret” (vegeu Palau Vera, 1915a i 1915b).

66. Joan Vilà-Valentí es refereix a la Primera Guerra Mundial de 1914-1918 i a la pandèmia de la grip de 19181919, malgrat que Josep Oliveras (2017b) escriu que va morir de tifus.

67. Les traduccions de llibres de geografia fins la Guerra Civil van ser realitzades sobretot per l’editorial Labor, que va publicar deu llibres de temes de geografia general i divuit de geografia regional en la Colección Labor Biblioteca de Inicicación Cultural, dels quals vint-i-tres de geògrafs alemanys. Cal incloure el llibre dels Herbertson traduït per Palau Vera, i el Curso de Geografía de Paul Vidal de La Blache i Pierre Camena d’Almeida (1919-1927).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

però una geografia que superi aquesta geografia descriptiva i aquesta geografia pedagògica.68 Ha mort un autor que es podia suposar que seria aquest geògraf: Joan Palau Vera. Alexandre Galí,69 llavors ja un home conegut des del punt de vista cultural, sembla que un dia li va dir a Pau Vila, devia ser l’any 1918 o 1919, “vos heu de ser aquest geògraf”. És a dir, es tenia ja la idea que era necessari un geògraf que superés aquesta geografia pedagògica i que es convertís en un professor a nivell universitari, encara que Pau Vila potser no hi pot entrar, no pot ser a la Universitat,70 i que llegís obres franceses. Sigui com sigui, Pau Vila va decidir dedicar-se a la geografia i en aquesta decisió va influir també, ho sabem, un autor francès que ell va conèixer a Grenoble: Raoul Blanchard,71 un universitari amb tesi doctoral francesa de les serioses, un dels grans deixebles del famós Paul Vidal de La Blache.72

I llavors Pau Vila es dedica a una cosa curiosa, ja que li sembla que a Catalunya el que s’hauria d’estudiar són les comarques. Aquest fet és molt important: la gent que viu en un país té unes idees sobre el territori; no sé què succeeix, però a Catalunya des del segle x existeixen noms comarcals. Jo agafo, per exemple, un document de Sant Cugat, que té molts documents perquè van repoblant el país en aquell moment. El mires i diu “tal cosa, tal altra cosa, etc. in Penitense ”: això és el Penedès; “ in Valense ”: això és el Vallès; i un altre que encara no sabem de què ve, “ in Baias”: Bages. Tot això al segle x . Si agafes llibres, en català o en castellà, on hi hagi descripcions geogràfiques a partir del Renaixement és corrent que hi hagi descripcions de països, sobretot ja a finals del segle xvi i al xvii. En Pere Gil, un jesuïta, escriu en català una geografia de Catalunya.73 Hi ha el nom d’una colla de comarques i els pobles que pertanyen a cada comar-

68. Sobre aquest tipus de geografies, vegeu Vilà-Valentí (1983).

69. Alexandre Galí (1886-1969) va ser un important pedagog que va apostar per la pedagogia activa i pels mètodes de Maria Montessori, per la renovació pedagògica truncada primer per la dictadura de Miguel Primo de Rivera (19231930) i després per la Guerra Civil i la dictadura de Francisco Franco. Va ser mestre i gestor de diverses institucions escolars: Escola Vallparadís de Terrassa, Escola Industrial, dels Estudis Normals de la Mancomunitat de Catalunya, Mútua Escolar Blanquerna... En tornar de l’exili a principis del decenni de 1940 va continuar treballant per l’escola en què creia des d’un segon terme per estar depurat de l’ensenyament per la dictadura franquista; l’Escola Sant Gregori en va ser un exemple, com també la seva col·laboració en la creació de l’Escola de Mestres Rosa Sensat. Va publicar nombroses obres de pedagogia i una monumental Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya: 1900-1936 en 23 volums. Per saber-ne més, vegeu González-Agàpito (2019).

70. No s’ha d’oblidar que Pau Vila, malgrat les seves estades a l’École des Sciences de 1’Éducation de Ginebra l’any 1912 i a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble amb Raoul Blanchard l’any 1921, no tenia estudis formals universitaris, fet que l’impedia ser professor a la Universitat.

71. Per saber més de la història de la geografia a Catalunya per aquest moment històric, cal llegir el llibre de Josep Oliveras (2020).

72. Paul Vidal de La Blache (1845-1918) ha estat el creador de l’escola francesa de geografia universitària des de la Université de Nancy, l’École Normale Supérieure i la Sorbona successivament, d’on van sortir deixebles i col·laboradors. La seva obra i la dels seus deixebles directes va influir en els geògrafs catalans que se citen en la conferència de Joan Vilà-Valentí, com ell mateix, i en les notes al peu: Pau Vila, Lluís Solé Sabarís i Salvador Llobet en són exemples clars. Sobre Paul Vidal de La Blache s’ha escrit moltíssim i és difícil trobar un únic text per citar aquí. Per aquesta raó s’han triat dues seleccions de textos de Paul Vidal de La Blache que introdueixen molt bé al pensament i manera de fer d’aquest geògraf francès: Hesbaert, Pereira i Ribeiro (2012) i Alegre (2013b).

73. Sobre Pere Gil i el seu llibre, vegeu Josep Iglésies (2022) com també Maria Antònia Martí Escayol (2005, p.167-219).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

ca: això és impressionant. La gent sabia que jo sóc del Bages, tu ets del Vallès i aquest és del Berguedà.

Una vegada em van demanar al Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya si totes les comarques eren o no importants, si s’havien o no mig inventat, si tot això d’aquestes comarques i divisions és molt antic o no... Parlo amb el que era conseller i després amb qui era director general d’Administració Local.74 Som a l’any 1992. I llavors publico un llibre que possiblement no coneixeu ja que va córrer entre els polítics, però no va arribar entre la gent: Joan Vilà-Valentí, aleshores catedràtic a la Universitat de Barcelona, any 1992 —no us estic parlant de la prehistòria— amb Josep Sarrión, professor d’història del dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. El treball el vaig dirigir jo i en Sarrión parla de l’actualitat i del segle xix, i jo parlo de l’anterior. El llibre es titula El sentit històric de la comarca a Catalunya —el valor històric que té la comarca a Catalunya—; és una publicació de la Generalitat, del Departament de Governació, de la Direcció General d’Administració Local, de l’any 1992. És curiós que un país tingui la idea clara del que són les seves divisions, que no són les seves divisions administratives, perquè hi havia unes divisions administratives, i, a part, com sabeu, a partir de 1800... del tercer i quart decennis del segle xix, 1830 i escaig, hi ha la divisió provincial.75 Hi ha les divisions... alguns s’atreveixen a dir “naturals”. Jo no m’atreviria a dir-ho.76 Què són, què representen unes àrees que van cap a una ciutat? Hi ha uns altres punts, uns mercats diaris i setmanals, hi ha unes fires, l’existència d’una xarxa de camins. Perquè fins i tot havent-hi un poblament dispers de masos, els camins són necessaris, camins on hi poden passar carros i que, per tant, s’hi poden portar productes, etc.

Finalment, ja ho sabeu, hi va haver una divisió que la van preparar Pau Vila i Josep Iglésies l’any 1932-33 i que era difícil que arribés a ser una realitat, no se sap per què. Va ser una realitat durant la Guerra Civil: llavors, per primera vegada les comarques van sortir.77 És a dir, una cosa que la gent sentia es va convertir en un fet de tipus polític perquè la comarca llavors resultava que jugava un paper important en l’administració i es pensava que, d’una manera o altra, hi podria haver unes unitats, unes divisions més importants que no fossin les províncies: es podia pensar en les vegueries. Aquesta era la situació el 1936, quan apareixen les comarques com ens administratius.

74. Josep Gomis i Martí (n. 1934) va ser conseller de Governació entre 1988-1992. Joan Sala Morell era el director general d’Administració Local aleshores.

75. Sobre aquest tema és indispensable llegir Burgueño (1995).

76. Josep Iglésies (1902-1986) ha estat un dels grans erudits de ciències humanes a Catalunya des de la Segona República espanyola fins la seva mort. Els seus treballs en excursionisme, geografia i demografia continuen sent indispensables per a la geografia històrica de Catalunya. Josep Iglésies seria un d’aquests geògrafs que podria parlar de regions naturals. Joan Vilà-Valentí (1991) matisa aquest tipus d’opinions. Sobre Josep Iglésies, vegeu Revista Catalana de Geografia (1978), Garcia Ramon i Nogué (1987) i Cuadros i Durà (1988).

77. Joan Vilà-Valentí vol dir que apareixen les comarques com a ens administratiu i no pas com a espai percebut per la població. Joan Vilà-Valentí (i Josep Sarrión, 1992) explica l’existència d’aquesta percepció. Aquesta idea es troba desenvolupada en el llibre de Maria Antònia Martí Escayol (2005).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

I ara, al que anava de Pau Vila. Pau Vila decideix estudiar una d’aquestes comarques. Tercer decenni del segle xx : ell ha decidit fer geografia, organitzar la geografia, més o menys comença a haver-hi uns grups de gent, es recolza on s’havia de recolzar: al Centre Excursionista de Catalunya78 —vegeu com jo sent excursionista tenia coses a veure amb la geografia— i, finalment, Pau Vila diu “jo ara vaig a fer un estudi comarcal ben fet.” És a punt de començar a aparèixer una altra geografia: aquesta serà la que jo hauré de viure; de moment jo me la miro en els seus començos des dels anys quaranta. Pau Vila té consciència del que està fent: La Cerdanya . 79 Amb la col·laboració de Marcel Chevalier80 en els dos primers capítols de morfologia i geologia... el que serà complicat serà la formació del geògraf en aquesta matèria: ja en parlarem. “Necessito un geòleg” i, a més, se sap que va consultar botànics, naturalistes, etc. Es publica a l’editorial Barcino el 1926.81 És una publicació important per a Pau Vila:

78. El Centre Excursionista de Catalunya és una institució fonamental per al desenvolupament de la geografia catalana des de la seva fundació el 1890. Va fer conèixer els paisatges catalans entre les elits —inicialment— i les classes més populars, justament perquè les seves excursions no suposaven només fer esport o turisme: era fer excursions científiques amb el propòsit clar de descobrir el país, i va publicar els informes de les sortides en el seu Butlletí, com també articles de geografia d’alguns dels geògrafs citats per Joan Vilà-Valentí en la seva conferència o en altres notes al peu del present text. L’edició del Butlletí des del seu primer número de 1891 fins el darrer publicat durant la Guerra Civil el 1938 es pot consultar en el web <https://ddd.uab.cat/record/27613> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

79. La Cerdanya de Pau Vila es va publicar el 1926; tal com indica Joan Vilà-Valentí, els dos primers capítols (“Visió de conjunt” i “Evolució geològica”) van ser escrits per Marcel Chevalier en francès: “Nosaltres [Pau Vila] hem traduït les seves quartilles bo i adaptant-les i ampliant-les –però sense poder millorar-les mai−, per emmotllar-les al pla general de la publicació”. Entre les persones consultades, Pau Vila cita “Ferran Valls i Taberner, per la part històrica; mossèn Jaume Martí, arxiver, pel que fa referència a la capital de la comarca; en Joan Roca, per la part agrícola i ramadera, i d’altres”. Pau Vila va publicar el 1927, i per a la mateixa editorial, un fullet de 18 p. titulat Mapa i itineraris de la Cerdanya amb el pla de la Vila de Puigcerdà. L’editorial Empúries va reeditar el 1984 amb un pròleg d’Oriol Nel·lo però sense reproduir les fotografies de l’edició original. En aquest pròleg, Nel·lo escriu que “l’aparició de La Cerdanya marca l’inici de tota una època en l’evolució del pensament geogràfic a Catalunya. És el llibre que introdueix definitivament en el nostre país el mètode de l’escola possibilista francesa, amb tots els seus encerts (la valoració de l’observació directa, la sensibilitat en la percepció del medi...) i els seus defectes (la dificultat d’integrar els diferents elements en una síntesi explicativa, l’escassetat de referències a estructures territorials més àmplies...). I aquest mètode, introduït l’any 1926, fou el dominant en el conreu de la geografia a Catalunya durant més de cinc dècades, de la dictadura de Primo [de Rivera] als anys esperançadors de la II República, de les dificultats de la postguerra als darrers temps del franquisme”. 80. Marcel Chevalier (1876-1945) va ser una figura peculiar dins de la geografia catalana, ja que en una època en que tothom feia geografia regional, ell es va dedicar a un camp temàtic molt específic: la geografia física. Va viure a Catalunya entre 1914-1936, ja que quan investigava la geologia d’Andorra va negar-se a anar a la Primera Guerra Mundial i no pogué retornar al seu país fins a l’inici de la Guerra Civil. Va ser professor de geografia física a la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1933 fins al curs 1936-37. El 1936 s’adherí a la SCG tot just fundada. El fet que es relacionés amb els geòlegs i geògrafs catalans del moment, com ara Pau Vila, va fer que publiqués una sèrie de textos sobre geologia i geografia física de Catalunya i Andorra, profusament il·lustrats amb mapes i gràfics de la seva mà, importants per a la història de la geografia catalana. D’això és un exemple El paisatge de Catalunya (1928; reedició el 2004 per la SCG), una visió molt interessant del paisatge natural de Catalunya del primer terç del segle xx. Per saber més coses de Marcel Chevalier es pot consultar Solé Sabarís (1978) i Mendizàbal (2004).

81. Una breu història de l’editorial Barcino es pot trobar en el web <https://www.editorialbarcino.cat/leditorial/ la-nostra-historia/> (consulta: 30 d’octubre de 2025). Va ser important l’esforç per publicar llibres de geografia de Catalunya seguint les noves tendències geogràfiques europees en els decennis de 1920 i 1930. Així, en la col·lecció “Enciclopèdia de Catalunya” hi ha una secció de Geografia que coordina Pau Vila i que publica, entre d’altres textos, una parell de monografies comarcals, una sobre la Cerdanya (Vila, 1926) i l’altra sobre la Plana de Vic (Reparaz, 1928), on queden reflectits els paisatges que identifiquen aquestes comarques. La mateixa editorial, en la “Col·lecció popular Barcino”, va editar en nou fascicles el Resum de Geografia de Catalunya de Pau Vila (1928-1936). Aquesta col·lecció va ser una mostra de com fer llibres de divulgació d’alta qualitat, en la qual van participar els principals intel·lectuals del moment (com ara Pompeu Fabra, Francesc Maspons i Anglasell, Carles Riba, Antoni Rovira i Virgili o Ferran Soldevila), i en la qual els nou fascicles de Pau Vila van fer conèixer la nova geografia de Catalunya a un públic molt ampli.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

“A Emília, la meva esposa” —oi que les noies ho compreneu?—, a la seva dona.82 “Iniciem amb aquest volum un nou gènere d’estudis a Catalunya.” I ara, què em diu? “Ésser capdavanter [—Pau Vila està esparverat, ell no ha tingut una formació per a això—] és una bella posició, mes també és una posició molt feixuga i arriscada. Però algú ha de començar i en aquest nou ram [—nou ram i abans ha dit en aquest nou gènere d’estudis perquè d’això es tracta—] ens ha tocat a nosaltres. Sense la disciplina científica que caldria, hem hagut d’iniciar l’empresa bo i sofrint la deficiència personal amb la voluntat de reeixir en aquesta tasca, d’estudi i de civisme alhora.” La geografia es converteix en una autèntica ciència —sembla— i a més parla de civisme.

Quan jo vaig tenir l’oportunitat d’entrar en contacte amb Salvador Llobet, amb Lluís Solé Sabarís, d’anar a Jaca, d’anar a França, etc., aquesta gent no m’ho explicava així: no havien passat el moment emocional de Pau Vila. Aquesta gent, no sense adonar-se’n, però sí sense donar la importància que dona Pau Vila, resulta que aquest Pierre Deffontaines, aquest Manuel de Terán, aquest Salvador Llobet i aquest Lluís Solé Sabarís, aquest Orlando Ribeiro, estan donant cursos de geografia i estaven d’acord amb aquesta manera de fer geografia. Llavors, un s’adonava que havies d’acabar aquesta formació: si no, no et podies dir geògraf.

Per tant, jo he conegut, no ben viscuda, una geografia descriptiva, una geografia pedagògica, una geografia que vol analitzar però, ja ho veieu, necessita una altra ajuda. Jo li he sentit a dir a Pau Vila als anys seixanta... el vaig conèixer a Veneçuela i amb el seu fill Marc-Aureli Vila també, que vivien en una casa molt bonica des d’on es veia perfectament la ciutat de Caracas... i em preguntava en aquell moment “i què feu a la Universitat?” “Doncs a la Universitat fem que no hi ha geografia.” Després del catedràtic de qui us he parlat, que va ser-ho fins l’any 1950, en va venir un altre,83 que potser alguns dels professors aquí presents l’heu conegut, que procedia de València i que va estar com a catedràtic de geografia fins l’any 1964. Era un bon autor en aspectes de geografia física, però que, segons tinc entès, tampoc va efectuar un esforç professional a la Universitat. La situació era aquesta a la Universitat de Barcelona.

82. Josep Oliveras (2023) explica, entre altres coses, la vida familiar de Pau Vila. De la seva dona Emília Comaposada i Vendrell (1881-1967) en tracta especialment a les p. 84-87: “l’esposa de Pau Vila, Emília Comaposada, va ser un personatge central en la seva vida”.

83. Es refereix a Luis García Sainz (1894-1965), que va ser catedràtic de geografia primer a la Universitat de València (1941) i després a la de Barcelona (1952). Va ser un dels pioners de la geografia física a Espanya, després d’haver estudiat amb Albrecht Penk a la Universitat de Berlín i en altres universitats europees amb Jovan Cvijić o Henry Baulig. Vicenç M. Rosselló (2001) escriu de Luis García Sainz que “ideología y carácter al margen, fue un adalid en la investigación geomorfológica, aunque la desmesura en sus razonamientos y relaciones le quitase cierta capacidad de comunicación y enseñanza. Son notables sus investigaciones sobre la cuenca del Ebro, las «superficies de erosión», los glaciares, los «temporales de levante», el macizo del Idúbeda (como decían sus mentores germánicos), los suelos rojos de Mallorca...”. L’historiador Miquel Izard (2010, p. 154) defineix el seu ensenyament a la UB així: “Geografia, a l’especialitat [d’història], corria a càrrec d’un inescrutable esquizofrènic. Ens revoltàrem, car volíem conèixer la matèria, i vam arribar a la màxima autoritat, però sols atenyèrem l’aprovat sense docència”; això succeïa en algun curs de la segona meitat del decenni de 1950 (per a la vida d’estudiant a la UB d’Izard, vegeu Martín i Varela, 2013). Per saber més coses de García Sainz, vegeu Melón y Ruiz de Gordejuela (1965).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Aquesta gent de la que us he parlat s’havia adonat que hi havia una altra geografia. Llavors, tot l’esforç per part meva va ser intentar, i abans ja us he dit com, arribar a aquesta formació geogràfica. Jo arribo a la càtedra a Múrcia el 1959,84 sóc el primer catedràtic de geografia a la Universitat de Múrcia, moltes universitats no tenien ningú de geografia. I al cap de quinze dies o tres setmanes que ja havia tingut una amistat amb un catedràtic de dret... Múrcia era una universitat molt petita: hi havia una Facultat de Filosofia i Lletres, una Facultat de Dret i una Facultat de Ciències. I aquest catedràtic de dret un dia em diu —jo ja havia donat unes classes— “Oye Juan, y tú ¿qué explicas de geografía en tus clases?” Li dic “mira, yo te responderé, pero antes tú me has de responder otra pregunta. Tú has estudiado geografía en el bachillerato, ¿verdad?” “Sí, y tuve buenas notas a base de estudiar y trabajar mucho.” “Y ¿qué estudiábais?” “Hombre, lo corriente... las ciudades de un país, los afluentes de un río, qué cordilleras había y que altitud tenían...” “Pues esto no es geografía. Esto es como si a ti te diesen un alfabeto y con el alfabeto pudieses construir palabras. Pero escribir un libro representa que las palabras tienen un sentido y que unas palabras se relacionan una con otra y esto no existía en eso que llamas geografía.” El que jo faig és una altra geografia, que en podem designar amb alguns noms com geografia raonada, geografia —potser— científica. Perquè és veritat: la ciència es caracteritza per conèixer uns fets, relacionar-los entre ells i arribar a unes conclusions, i això és el que intenta aquesta geografia.

Diguem-ne com vulguem: aquesta geografia és la geografia que jo he viscut. La geografia que jo he explicat és aquesta geografia en la qual... ara us ho explicaré millor. A veure: quan jo parlo d’aquesta geografia parlo primer d’un territori. Escriviu bé la paraula: territori. Un territori concret, que és a tal lloc, a la península o al continent, potser és una illa que tindrà unes característiques per localització, locals, i té unes característiques per situació.

Un exemple d’una classe meva buscant la situació: nois i noies, us haig d’explicar les regiones de España . “Ah sí, ya las sabemos: Cataluña, etc. etc. etc.” “Ahora, reducidlas a una figura geométrica.” I diuen un paralelógramo... Asturias, Andalucía; un cuadrilátero... Galicia, Extremadura . Catalunya un triangle. Atenció, importància de la situació: l’única regió de la península Ibèrica que té un costat de la figura cara a Europa i una altra cara a la Mediterrània, l’única, és Catalunya. I què em dieu d’Extremadura? No parlem del mar... al nord, Salamanca; a l’est... en fi, arribareu a la Manxa; al sud, Andalusia; per la part de Portugal, el Portugal més pobre: no sembla molt oberta a altres coses. Això no vol dir que Catalunya faci grans coses, però vol dir que hi ha la possibilitat de fer-les. És a dir, que hi ha la possibilitat que aquests catalans no siguin pastors sinó que siguin mariners; i els pastors serien aquí —a la muntanya— però també hi ha Europa i hi pot haver una relació; i a l’oest hi ha la resta de la Península.

84. Pels anys de Joan Vilà-Valentí a la Universidad de Murcia cal llegir dos textos d’Horacio Capel (1999 i 2019, especialment les p. 68-72), que en va ser alumne i deixeble.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Quan la confederació catalanoaragonesa ha de fer la conquesta de les Balears, que la faran els aragonesos, els castellans han fet la conquesta fins a la serra d’Albarrasí —Albarracín en castellà— i han tancat als aragonesos la possibilitat d’actuar a la Península Ibèrica, o a Espanya si voleu. En canvi, mireu el Mediterrani: els aragonesos com aniran al mar? Així, qui farà la conquesta? Catalunya. I per on s’estendrà? Pel mar, i pel sud en direcció a València on encara no han arribat els castellans, i a Múrcia, que va ser conquerida inicialment per catalans, i les Illes Balears... És que hi ha un determinisme? No, però en el territori hi ha, respecte la situació, unes possibilitats o unes dificultats. Figureu-vos que en comptes d’aquesta situació, Catalunya tingués muntanyes pels tres costats —no hi hauria dificultat de trobar a la Península Ibèrica un territori que hagués estat un triangle rodejat de muntanyes.

Per tant, és molt important el territori. El territori és fonamental. I el territori, a més, no solament és terra, que d’aquí ve territori, també és aigua: aigua superficial, rius, xarxa de rius; aigua subterrània: potser a Catalunya una part és aigua marítima que potser penetra profundament. I també, tan important com el que vulgueu, també és aire. Un territori és aire. És molt important aquest aire en el qual vivim, ja que l’ésser humà és un ésser aeri, voltat tot el seu cos d’aire excepte la planta dels peus, que és l’únic que toca a terra i, a més, vivim de l’aire; anem engolint amb regularitat aire —i si no ho fem, ens anirem a l’altre barri. I quan ens diuen “avui fa fred”, el que estan dient és, exactament, que avui l’aire és fred. “Estem a 37 graus,” què vol dir? Que l’aire està a 37 graus. I els ambientalistes presents sabeu que nosaltres podem embrutar l’aire, i el podem modificar, i podem infectar-nos... L’aire determina científicament el que en diem clima —i una ciència, la climatologia— i d’acord amb el clima hi ha els éssers vius. Resulta que un país, un territori, és, al mateix temps, terra, aigua i aire. Un país és tot això... però un territori encara té més coses: té els éssers vius com ara plantes, animals i entre aquests, l’home. Un país és un territori i és una població. I aquesta geografia científica que jo he viscut i he ensenyat, si vol ser geografia, ha d’establir una relació total: un estudi demogràfic es convertirà en geogràfic si té en consideració com la població està instal·lada i distribuïda pel territori, si augmenta en un lloc o disminueix en un altre. Fàcilment un estudi pot ser geogràfic i fàcilment pot deixar de ser-ho: em sembla perfectament correcte que un demògraf només estudiï la població però, el que jo dic, és que això no és un estudi geogràfic, sinó demogràfic. Per ser un estudi geogràfic, és fonamental que tingui en compte el que acabo de dir: s’ha d’estudiar el territori on viu la població i aquesta població en els següents dos sentits. Primer el territori, que té un valor per a la població; limita certes coses; n’endega altres; en fa possibles altres. El territori que era natural tenia unes possibilitats potser positives en tal sentit; la presència de la població, en canvi, potser ha disminuït o ha augmentat certs aspectes. I segon: després hi ha la població, que actua sobre aquest territori. El territori té una importància respecte la població i la població té una importància respecte el territori. És el que en deia l’altre dia:

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

“en aquella ciutat no es trepitja terra enlloc perquè, a més, no hi ha jardins.” Si tot són llambordes i tot són voreres, el territori natural ha desaparegut.

Per ser un fet geogràfic, aquest ha de representar la possibilitat d’estudiar les relacions entre el territori i l’home, i l’home i la dona i el territori. Aquesta és la geografia que jo he viscut.

I ara us vull fer encara uns petits comentaris, si és que no heu perdut la paciència.85 Ara us vaig a explicar com he viscut la geografia.

En ocasions, un busca el que ha estat important cap allà els anys 1960-70 en què en alguns llocs ja hi havia geografia i ja hi havia unes especialitzacions. És a dir, dins d’una determinada àrea el problema que m’interessa és, per exemple, la ciutat i crea una geografia urbana; o el camp, i crea una geografia agrària. Atenció: he dit una geografia agrària, per tant un estudi del camp amb les condicions geogràfiques; jo continuaré com a geògraf establint en aquell sector que és agrari, que hi ha pagesos, les relacions que han convertit aquell territori en un camp.

( Joan Vilà-Valentí dibuixa a la pissarra) Aquí veiem una muntanyeta, aquí és l’est, d’on surt el sol, i hi ha dos vessants. La banda del sol rebrà sol sempre, llum, calor: el solell. On són els camps de conreu? Al solell. On és la casa? A dalt de la muntanyeta o bé al solell. I què hi ha a l’altra banda? Com en diem? Un nom molt bonic: obaga —a vegades es diu simplement baga. I l’obaga és la part en què domina el bosc, no hi ha les cases, és humida, té poca llum. Obaga ve del llatí: és la part opaca , la part amb poca llum, és allà on no vol viure la gent, allà on els conreus no tenen sol.

Veieu detalls del país? Veieu com l’ocupació humana és perfecta? Però podríeu dir que això és un determinisme: però no, ja que han estat anys que l’home ho ha aprofitat així ja que el territori mostra unes possibilitats. És això el que estudia la geografia.

A Sallent, que m’ho conec molt bé, hi ha una àrea de masos molt bonica que ha estat sempre ocupada: és un solell on inclús els arqueòlegs han trobat dòlmens i altres restes i on ara hi ha uns masos.86 I, en canvi, hi ha a prop unes obagues on sempre hi ha hagut bosc o pastures, que també es donen en aquests llocs. I a vegades hi ha una lluita: els pastors procuraran que la pastura avanci sobre el bosc i el tallaran; i a dalt de la muntanya faran igual.

Els andorrans poden estar contents, ja que la seva economia, històricament, s’ha basat en la muntanya més alta, a més de 2.000 metres. Durant deu anys, de l’any 1996 al 2005, vaig dirigir una revista de la Banca Privada d’Andorra.87 I sigui l’economia que sigui, té importància la muntanya a més de 2.000 metres, on el bosc ja ha acabat, on a vegades fins i tot s’ha tallat. Quin avantatge

85. Aquesta ironia la va dir quan feia 1 hora i 37 minuts de la seva conferència.

86. En el web del patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona per al municipi de Sallent hi ha informació sobre aquests dòlmens i els masos que comenta Joan Vilà-Valentí (https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/municipi/ sallent, consulta: 30 d’octubre de 2025),

87. Joan Vilà-Valentí es refereix a Andorra: anuari socioeconòmic

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

tenia? L’herba; hi anaven els ramats a l’estiu. Jaume I el Conqueridor dona al monestir de Poblet la possibilitat d’anar al Canigó cada any a aprofitar l’herba. I llavors es construeix el que els castellans en diuen una cañada i en català una carrerada. Jo tinc un estudi sobre aquests camins, sobre aquesta xarxa de camins que van a muntanya.88 Aquesta herba de la muntanya s’ofereix... pagant, i venen ramats d’altres llocs. La riquesa era això. Ara és igual: és on hi ha la neu —i l’esquí. Durant segles, el territori d’Andorra ha tingut la seva riquesa fonamentada a més de 2.000 metres. Ara són els hotels, les comunicacions... abans no s’hi arribava fàcilment allà als 2.000 metres. Penseu que així que vosaltres entreu a la frontera d’Andorra esteu ja a 800 metres (200 metres més que el Tibidabo) i ràpidament estareu a 1.000-1.200 i arribareu als 2.000 i allà s’ha acabat el bosc. S’ha acabat? L’han tallat perquè l’herba hi arribi. Econòmicament era més rendible l’herba d’estiu que el bosc.89

Ja veieu com en el territori hi ha aquests camins de transhumància, que en català el nom més corrent és carrerada, que el que tenen és continuïtat en el temps. Jo tinc un mapa de carrerades de Catalunya que el vaig fer gràcies a Salvador Llobet i a Lluís Solé Sabarís, qui va aconseguir unes beques de l’Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC.90 Salvador Llobet i jo vam presentar, per primera vegada, l’any 1949 a Portugal, on a Lisboa hi va haver un congrés de la Unió Geogràfica Internacional91 —que a Espanya no s’ha fet mai—, un estudi de les carrerades a Catalunya amb aquest mapa.92

Finalment, en aquesta geografia moderna, en aquesta geografia científica, s’estudien regions; és el cas de Pau Vila o de la meva tesi doctoral, que és un estudi de la meva comarca del Bages. El catedràtic que presidia el tribunal, que es deia exactament Amando Gaudencio Melón y Ruiz de Gordejuela,93 em diu “Oiga Vilá, y cómo se dice en catalán el Bajés”. Impressionant: que al Madrid de 1955 un catedràtic en una aula et pregunti que pronunciïs un nom en català és un interès pel català que no era corrent. Jo me’l miro i amb una veu forteta vaig dir —i va ressonar a la sala— “Bages”. Em mira i em diu: “Vilá, ciertamente un poco difícil”. Així també es fa geografia.

88. Vegeu “La transhumància a Catalunya” (Vilà-Valentí, 2010, p. 73-103), traducció del text publicat a Pirineos, núm. 17-18, 1950, p. 405-445 amb el títol “Una encuesta sobre la trashumancia en Cataluña”.

89. Per a conèixer la geografia històrica d’Andorra cal consultar a Salvador Llobet (1947b). Per la geografia econòmica més actual cal consultar els treballs de Ma. Jesús Lluelles, com ara el de 2007.

90. L’Instituto Juan Sebastián Elcano va ser el centre de recerques geogràfiques del CSIC entre 1940 i 1982, amb seu central a Madrid i altres dues a Saragossa i Barcelona. Després de diverses fusions amb altres instituts del CSIC forma part, des de 2007, de l’Instituto de Economía, Geografía y Demografía (<https://iegd.csic.es/es>, consulta: 30 d’octubre de 2025).

91. La Unió Geogràfica Internacional es va fundar el 1922 i el seu objectiu és el de difondre els coneixements geogràfics a tot el món (vegeu el fullet <https://www.age-geografia.es/site/wp-content/uploads/2019/03/IGU-BROCHUREESPANOL-March-2109-1.pdf>, consulta: 30 d’octubre de 2025).

92. Vegeu el text signat per Salvador Llobet i Joan Vilà-Valentí (1951).

93. Amando Melón y Ruiz de Gordejuela (1895-1975) va ser catedràtic de geografia primer a Valladolid i després a Madrid fins a la seva jubilació en 1965; va ser fundador de l’Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC i nomenat director l’any 1951, des d’on va fundar la revista Estudios Geográficos el 1940. La seva recerca tracta sobretot de geografia històrica i d’història de la geografia.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

En aquesta geografia científica hi pot haver una certa especialització; i el que es pot fer, el que jo faré en aquest país, perquè m’interessa més, és una geografia agrària, o una geografia urbana. Jo he intentat que això fos una realitat. Una geografia urbana o una geografia agrària que consistirà sempre en el mateix: per a la ciutat preguntarem quin territori hi havia? Quin territori hi ha? I quins sectors urbans? I quin any? En quin any comença això? I el mateix per geografia agrària.

També hi ha gent que s’especialitza d’una manera més accentuada i que del territori només li interessa un aspecte, i jo he ajudat a aquesta especialització. Per exemple: com és el territori? Perquè un territori té unes formes i materials naturals, com també uns materials humans, unes construccions, unes carreteres, uns jardins artificials; l’home els ha fet. Aleshores apareix una especialitat de la geografia que té una gran importància i a la qual jo m’he dedicat, com també deixebles meus hi han excel·lit: la geografia del paisatge.94 La geografia del paisatge comportarà d’aquell sector com era quan era natural. “Aquest bosc és natural”: no del tot, perquè en algun moment el van tallar, però suposem que el que existia era una fageda i ara, els faigs són allà i aquí hi ha roures: a això ha ajudat l’home.

De manera que la geografia científica no sempre és una geografia regional: també pot ser una geografia especialitzada. I per què l’estudi d’un país, de la manera que jo faig, no podria consistir a saber quins serien els sectors on es construís, a saber on l’aigua desapareix, on circula bé, on acaba formant un llac? Aquesta és una nova geografia dins d’aquesta nova geografia científica: és el que anomenem geografia aplicada. Mireu, Oriol Nel·lo, que ja el coneixeu, va entrar a l’Institut d’Estudis Catalans,95 va fer de geògraf, es va dedicar a estudiar el paisatge i com un paisatge que havia estat degradat podia convertir-se de nou en un paisatge que respongués als interessos de la població. Va fer un estudi que li va servir per entrar com a membre numerari a l’IEC, i jo li vaig respondre, quan no ho havia d’haver fet jo perquè no he estat el seu professor. Però ho vaig fer jo i la doctora Maria Dolors Garcia Ramon96 va estar molt

94. Es refereix a Maria de Bolòs (1926-2024). Va ser professora del Departament de Geografia de la UB i va ser la primera catedràtica a Espanya de geografia física. La seva tesi doctoral, presentada el 1966, va ser dirigida per Joan Vilà-Valentí i va ser publicada el 1977. Amb posterioritat es va anar especialitzant en biogeografia i geografia del paisatge, malgrat ella l’anomenava ciència del paisatge (Bolòs, 1992). Quan es va jubilar, la Revista de Geografía de la Universitat de Barcelona dirigida per Joan Vilà-Valentí li va dedicar el vol. xxx-xxxi de l’any 1996-1997, amb articles sobre ella com també d’alguns dels seus deixebles sobre temes de geografia física.

95. Oriol Nel·lo (n. 1957), deixeble d’Enric Lluch, és professor de geografia a la UAB, i per aquesta raó Joan VilàValentí va suposar que el públic que l’escoltava ja el coneixia. L’any 2010 va llegir el discurs de recepció com membre de l’IEC. Oriol Nel·lo s’ha dedicat sobretot a l’ordenació del territori des de diverses perspectives: la història de la divisió comarcal amb els llibres editats amb Enric Lluch els anys 1983 i 1984 o la presentació de la feina feta en tant que Secretari per a la Planificació Territorial del Govern de la Generalitat de Catalunya entre 2003-2011 (Nel·lo, 2012).

96. Maria Dolors Garcia i Ramon (n. 1943) és, des del curs 1969-1970, professora del Departament de Geografia de la UAB, i en l’actualitat n’és catedrática emèrita. És una geógrafa reconeguda internacionalment en tant que ha rebut els premis Jan Monk Award, guardó atorgat per l’Associació de Geògrafs Americans (2008), el Premio Internacional Geocrítica (2011), el Premi Vautrin Lud, el «Nobel» de geografia (2016) i el Lauréat d’Honneur de la Unió Geogràfica Internacional (2016), com també ha rebut la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (2003). Ha estat presidenta de la SCG (2000-2006) i és membre de l’IEC. Ha estat introductora a

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

contenta, suposo, que Oriol Nel·lo hi entrés; a vegades ho he pensat que per què no el vas fer tu [dirigint-se a Maria Dolors Garcia Ramon] el discurs de resposta. En qualsevol cas, a qui corresponia era a Enric Lluch.97 Oriol Nel·lo va entrar a l’IEC amb un discurs sobre què era un paisatge que s’ha degradat —un cas concret— i com l’hem de refer. I es fa una pregunta molt curiosa: l’hem de refer igual com era abans de la degradació? O, en canvi, tenint en compte altres circumstàncies, el faríem més natural, més espontani?

Ara, d’aquí poc, entrarà a l’Acadèmia de Ciències,98 Javier Martín Vide,99 aquest sí, deixeble meu. És un cas extraordinari: a la Universitat de Barcelona va començar l’especialitat de geografia l’any 1969 i la primera tongada va donar uns 15 nous llicenciats en geografia l’any 1972.100 I el 1973 m’apareix, quan era director del Departament de Geografia, el Javier Martín Vide: “Doctor Vilà, jo estudio matemàtiques” i em pregunta “és interessant la geografia?

Puc aplicar les matemàtiques a la geografia?” “Home, si vostè el que vol trobar són números, xifres, nombres... sí, a la geografia sí... al clima n’hi apareixen, a economia, a demografia.” “I a vostè li sembla que jo podria...” “Sí, faci la llicenciatura.” “I quin professor, quins professors...” “Miri, jo crec que aquest, aquell el poden ajudar.”101 I l’any següent fa el segon curs de matemàtiques i el

Catalunya de noves tècniques quantitatives, de l’enfocament radical i de la geografia del gènere. La seva recerca tracta de geografia rural, de les teories en geografia humana, la geografia del gènere i feminista i l’orientalisme. Per saber-ne més, vegeu Abel Albet, Janice Monk, Maria Prats i Susana M. Veleda da Silva (2019). 97. Enric Lluch (1928-2012), ha estat un dels geògrafs importants de Catalunya. Professor ajudant a la UB , de la qual va ser expulsat el 1966 per participar en la Caputxinada, va ser professor de la UAB des de la seva fundació el 1969 fins a la seva jubilació, sense voler mai fer carrera acadèmica convencional. Va ser un dels instigadors de la Gran Enciclopèdia Catalana com també de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Va dedicar una part molt important del seu temps a l’editorial Oikos-tau, on van aparèixer nombrosos treballs innovadors de geografia que han influenciat en la renovació de la geografia catalana i espanyola. Va escriure molt i publicar relativament poc: les seves publicacions signades es troben en el llibre editat per Abel Albet (2007). Entre la seva obra cal destacar l’edició realitzada el 1979 conjuntament amb Francesc Artal, Pere Gabriel i Francesc Roca del llibre Ictineu. Diccionari de les ciències de la societats als Països Catalans (Segles xviii-xx), i la direcció dels vuit volums de la Geografía de la Sociedad Humana publicats entre 1981-1984 per Planeta, com també els treballs citats anteriorment fets amb Oriol Nel·lo sobre l’organització territorial de Catalunya. A més del llibre citat d’Abel Albet, sobre Enric Lluch es pot consultar Garcia Ramon (2013); Tulla, Garcia Ramon i Estalella (2019 i 2020); i els textos publicats en el número 76 de l’any 2013 a Treballs de la Societat Catalana de Geografia de Pau Alegre, Oriol Nel·lo i Ricard Pié, Pilar Riera i Jesús Burgueño. En aquell mateix número de Treballs de la Societat Catalana de Geografia hi ha la transcripció i edició de la conferència que va realitzar el 1994 a la SCG titulada “Els pobles iugoslaus”, que en el seu moment no va voler publicar i que només es va poder fer pòstumament.

98. Joan Vilà-Valentí es refereix a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, fundada en 1764. Tal com apareix en l’inici del seu web (<https://www.racab.cat/>, consulta: 30 d’octubre de 2025), la RACAB “és una associació d’estudiosos de la Ciència i les seves aplicacions, restringida pel nombre i selecció dels seus membres, que té per finalitat actuar com a element promotor i de referència en l’àmbit de la cultura i la societat catalanes per tot el que fa a les Ciències i Arts Aplicades”.

99. Javier Martín Vide (n. 1954) s’ha dedicat especialment a la climatologia, publicant nombrosos articles i llibres sobre aquesta temàtica, i, en els darrers anys, sobre el canvi climàtic. Actualment és professor emèrit del Departament de Geografia de la UB i director de l’Observatori Fabra des de 2025. El discurs de Javier Martín Vide es va publicar el 2011.

100. El professorat inicial de la llicenciatura i les disciplines que s’impartien van ser “Geomorfologia, Salvador Llobet; Climatologia, Luis M. Albentosa; Geobotànica i Paisatge Natural, Maria de Bolòs; Geodemografia, Tomàs Vidal; Geografia Agrària, Joan Vilà i Valentí; Geografia Urbana, Horacio Capel; Teoria i Història de la Geografia, J. Vilà i Valentí i H. Capel, i Ensenyament de la Geografia, J. Vilà i Valentí” (Vilà-Valentí, 2012, p. 132).

101. En aquells moments, el professor de climatologia al Departament de Geografia de la UB era Luis Miguel Albentosa (1942-1988), deixeble de Joan Vilà-Valentí a Múrcia, qui li va encarregar posteriorment que dirigís els estudis de geografia en la delegació de Tarragona de la UB (que després seria la Universitat Rovira i Virgili) d’on era

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

primer de geografia i acaba sent llicenciat en geografia. Fa la tesi doctoral en geografia i en l’especialitat de climatologia. Ara, atenció, jo li dic que procuri que les seves conclusions tinguin interès per a la població. I ara entra a l’Acadèmia de Ciències i jo l’hi insisteixo en la meva recomanació. I Javier Martín Vide em diu “Faré un estudi que no serà mitjanes anuals, etc., sinó que partiré d’unes mitjanes per estació —tardor, hivern, primavera, estiu— i unes altres fórmules complicades de forma que es pugui dir que tal àrea tingui pluges en tal època o que en aquesta la secada sigui molt forta, i que tot això sigui tingut en compte per l’agricultura.” Ja ho ha fet i ja ho ha escrit: és magnífic, amb uns mapes que criden l’atenció per la novetat. El mes de juny [de 2011] si no hi ha res de nou, Javier Martín Vide entra com membre numerari a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Per a mi és extraordinàriament agradable que els geògrafs vagin ocupant llocs.

En canvi, a l’Acadèmia de Bones Lletres102 qui hi va entrar va ser Carles Carreras,103 que és un geògraf que s’ha dedicat a geografia urbana, el que té sentit per una acadèmia com l’Acadèmia de Bones Lletres que és una acadèmia de lletres. Per mi, aquesta divisió de ciències i lletres no és del tot vàlida, però a la pràctica aquesta divisió s’utilitza i té la seva validesa.

Per tant, hi ha una colla de geografies que es basen en aquesta geografia científica i donen com a resultat l’existència d’uns estudis que tenen un enorme interès des del punt de vista de sempre tenir en compte aquesta estreta relació —i a vegades no tan estreta— que s’estableix en els estudis de casos d’aquesta geografia científica.

Altres objectius que tenen aquestes geografies especialitzades no els utilitzo perquè no m’han servit massa. O bé representen simplement unes consideracions al voltant del que és territori o al voltant del que és població, o a vegades intenten, fins i tot com la geografia marxista, que ha existit amb aquest nom, explicar el canvi de la població i en la seva manera d’actuar. A mi em sembla que utilitzen fins a un cert punt un mètode geogràfic, però més aviat respon a una política, a una filosofia... Jo conec bé les obres geogràfiques fins aproximadament l’any 2000, ja que, us ho dic sincerament, des d’aquell any no segueixo catedràtic quan va morir sobtadament. Una part de la seva obra es pot trobar en el llibre Climatología y medio ambiente. Homenaje al profesor Luis Miguel Albentosa Sánchez (1990). Per saber-ne més, vegeu Grup de Geògrafs de Tarragona (1988). El professor de geodemografia era Tomàs Vidal (1941-2019), qui va ser després professor a la Universitat Rovira i Virgili per retornar a la UB, on es va jubilar com catedràtic. La seva recerca no només va ser en estudis de població (especialment del despoblament rural a Catalunya) sinó també en història de la cartografia. Sobre la vida i obra de Tomàs Vidal cal consultar els textos aplegats de Josep Oliveras, Joan Tort, Rosa M. Castejón, Santiago Roquer, Isabel Pujadas, Joaquín Recaño, Lola Sánchez Aguilera i Francesc Nadal (2019).

102. Joan Vilà-Valentí es refereix a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, fundada el 1729 (<http://www.boneslletres. cat/>, consulta: 30 d’octubre de 2025).

103. Carles Carreras (1948-2024) va entrar-hi el 2008 (Carreras, 2008). Va ser professor de geografia a la UB, especialitzant-se en geografia urbana, tema sobre el qual ha publicat a bastament des de les tesis de llicenciatura i de doctorat, que és considerada com la introducció de la geografia urbana marxista a Espanya. Les seves reflexions sobre Barcelona són múltiples i des de perspectives variades (geografies radical, crítica, humanista, comercial...). Va ser el director dels set volums de la Geografia general dels Països Catalans (Carreras, 1992-1996). Per saber-ne més, vegeu Frago, Martínez-Rigol, Morcuende i Moreno (2021).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

massa la nova producció geogràfica. A Barcelona, l’any 2000 l’editorial Ariel va publicar un treball interessant, on trobareu totes aquestes coses de totes les noves geografies que és de José Ortega Valcárcel.104 És una obra que no és senzilla de llegir: té 600 pàgines de format gran i es titula Los horizontes de la geografía. I finalment, amb això acabo, és un motiu de satisfacció veure que les coses que he explicat i insistit, la gent ho recull, i a vegades ho comenta. Els professors ens hi trobem bastant: són gent que han estat amb nosaltres. La lectura que ara us faré sembla que hagi estat pensada per aquesta classe d’avui. És d’un llibre molt bonic, que potser no coneixeu o potser sí que algú de vosaltres el conegui, sobre Mallorca, del 2002, que l’autor em va enviar: La construcció territorial de Mallorca que tracta de com els mallorquins han construït el seu país, d’Onofre Rullan,105 un dels geògrafs més destacats que hi ha a la Universitat de les Illes Balears, deixeble de Bartomeu Barceló,106 qui va estudiar a Barcelona, però no hi va trobar geògrafs en el moment que ell hi estudiava —és aquella situació que abans jo us he explicat—, i va anar a parar a Madrid, on va tenir la sort de trobar a Manuel de Terán. No sé per què Bartomeu Barceló va tornar a Mallorca i es va dedicar durant un temps a fer estudis per a la Cambra de Comerç.107 Un dia vaig anar a Mallorca, perquè vaig ser degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona108 i aleshores la Facultat tenia relacions amb Mallorca, on es realitzaven uns cursos comuns pels primers anys de carrera de l’antic pla d’estudis, perquè el districte universitari de Barcelona incloïa les Illes; i vaig estirar les orelles a Bartomeu Barceló: “Escolta Tomeu, estàs perdent la possibilitat de ser professor universitari; i a més ara —ara— a Mallorca hi haurà la possibilitat d’explicar

104. José Ortega Valcárcel (n. 1940) ha estat catedràtic de les universitats de Cantàbria i Valladolid. Va ser conseller de Medi Ambient a Cantàbria entre 2003-2007. Ha fet recerca sobre geografia agrària i regional.

105. Onofre Rullan (n. 1958) és catedràtic de geografia a la Universitat de les Illes Balears. S’ha dedicat a l’ordenació del territori i, per això, va ser entre 1999 i 2003 Director General de Litoral del Govern de les Illes Balears. Entre les seves obres cal destacar el llibre que cita Joan Vilà-Valentí (Rullan, 2002).

106. Bartomeu Barceló i Pons (1932-2012) ha estat el creador de la geografia universitària a les Balears, territori al qual ha dedicat la major part de la seva recerca. Després de ser alumne i deixeble de Manuel de Terán i col·laborar-hi en el CSIC, va anar a París el curs 1955/56, on connectà amb Pierre George i Pierre Birot. En tornar a Mallorca, va treballar a la Cambra de Comerç de Mallorca de cap del Servei d’Estudis, on, entre altres feines, s’encarregà de l’edició del Butlletíi i el va convertir en una veritable revista geogràfica. Amb l’empenta de Joan Vilà-Valentí va començar la carrera acadèmica, sent el director de la seva tesi doctoral publicada el 1970, passant diverses oposicions fins a la càtedra. Va ser un dels fundadors de la Universitat de les Illes Balears, d’on va ser el director del Departament de Geografia, vicedegà i degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i vicerector. El seu curriculum i l’obra publicada fins 2010 es pot trobar en el llibre editat per Joan Mayol, Lleonard Muntaner i Onofre Rullan (2010, p. 745-803). En aquest mateix llibre Onofre Rullan, Rosa Vallès i Joan Vilà-Valentí escriuen sobre la vida i obra de Bartomeu Barceló. Antoni Miquel Lucas va realitzar set converses amb Bartomeu Barceló entre gener de 2002 i gener de 2003 que han estat transcrites i publicades (Lucas, 2022).

107. La Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Mallorca va ser fundada el 1886 i té “la finalitat de promoure el desenvolupament econòmic i empresarial de la seva demarcació a través de la prestació de serveis a les empreses, complint amb les funcions públiques i administratives assignades per llei” (vegeu el seu web <https://cambramallorca.com/>, consulta: 30 d’octubre de 2025). En el passat, les cambres de comerç acostumaven a tenir publicacions en paper, on informaven dels aspectes econòmics i socials de la seva demarcació, i ara ho fan en format digital. En el cas de Mallorca, el seu butlletí va tenir diverses periodicitats i continguts. Entre 1958 i 1976 va prendre una línia més científica sota la direcció de Bartomeu Barceló (Vallbona, 2014).

108. Joan Vilà-Valentí va ser degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UB entre 1966-1968.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

geografia.” I l’home se’n va adonar i va pensar que primer havia de fer una tesi: “No t’amoïnis, ja te la dirigeixo. En què has treballat?” “Tinc molta informació sobre la població.” Va fer una tesi sobre la població de les Illes Balears molt interessant, ja que per primera vegada, en una tesi es manifestava que les Illes Balears havien acabat de ser emigrants per ser immigrants: és el canvi que ha viscut, un canvi impressionant, extraordinari. I Barceló va presentar la tesi, es va convertir en professor i va arribar a catedràtic a la Universitat de les Illes Balears.109 Jo he dirigit moltes tesis —47—, algunes les he dirigit més, altres no tant, tot depèn de l’estudiant, i a la de Barceló em vaig dedicar força, després es va publicar i vam establir unes bones relacions.

Onofre Rullan, deixeble de Bartomeu Barceló com ja he dit, fa un estudi molt bonic de com s’ha constituït el territori de Mallorca. I en la contraportada del llibre hi ha un comentari que em crida l’atenció perquè hi surto citat: “Al cap i a la fi, les preguntes a les quals intenta donar resposta La construcció territorial de Mallorca no són més que les clàssiques: on som, què som, d’on venim, on anam — on anam és forma dialectal baleàrica—, que vol dir què fem, què hi fem allà on som. Unes preguntes que tot i que mai no tenen una resposta clara ajuden a pensar sobre el nostre entorn —i ara, perdó, però la citació que us diré, que apareix en el llibre de Rullan i que és meva— ajuden a cultivar, en recents paraules de Joan Vilà-Valentí, la mirada interrogadora dels territoris i els homes”.110 Què és aquest territori, com és, quines condicions té, quins sectors té i els homes, què fan, com l’aprofiten, com salven qualsevol dificultat, com construeixen en aquest sentit, com sorgeix aquí una ciutat, com sorgeix aquí un poblament dispers... Crec que és una bona conclusió del que us he explicat.

Bibliografia

La bibliografia que segueix és resultat de l’edició de la conferència de Joan Vilà-Valentí, amb les cites que justifiquen les idees, persones, esdeveniments i institucions que apareixen al llarg del text. Un repàs atent permet adonar-se de la riquesa intel·lectual que suggereixen les paraules (i escrits) de Joan Vilà-Valentí. Alañá, Josep Maria; Carles Bastons; Ferran Sanz (2022). Institut Jaume Balmes (1845-2020) 175è aniversari. Història, vivències, anècdotes... Barcelona: Editorial Base. Albet, Abel [ed.] (2007). Enric Lluch i Martín: l’obra escrita. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. Albet, Abel; Janice Monk; Maria Prats; Susana M. Veleda da Silva [eds.] (2019). Maria Dolors Garcia-Ramon. Geografía y género, disidencia e innovación. Barcelona: Icaria.

109. El 1978 es va crear la Universitat de Palma, que el 1985 va canviar amb el nom actual de Universitat de les Illes Balears.

110. La referència és de l’article de Joan Vila-Valentí (2001, p. 39-40).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Alegre, Pau (2013a). “Enric Lluch i Martín (Barcelona 1928-2012). Professor de geografia i editor”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 76, p. 35-40.

— [ed.] (2013b). Paul Vidal de La Blache: geografia general i regional. L’obra a Annales de Géographie (1891-1919). Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Allemand, Sylvain [dir.] (2007). Com je suis devenu Géographe. París: Le Cavallier Bleu.

Anta, Javier (2016). Gonzalo de Reparaz. “Intelectual errante”. Barcelona: Universitat de Barcelona, tesi doctoral.

Artal, Francesc; Pere Gabriel; Enric Lluch; Francesc Roca (1979). Ictineu. Diccionari de les ciències de la societats als Països Catalans (Segles xviii-xx). Barcelona: Edicions 62. Balcells, Albert (2008). Antoni Rubió i Lluch, historiador i primer president de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans <https://publicacions.iec.cat/repository/ pdf/00000050/00000036.pdf> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Bailly, Antoine; Robert Ferras (1997). Éléments d’épistemologie de la géographie. París: Armand Colin.

Barceló, Bartomeu (1970). Evolución reciente y estructura actual de la población de las Islas Baleares. Madrid/Eivissa: CSIC-Instituto de Estudios Ibicencos.

— (1999). “Joan Vilà Valentí i jo”, dins: Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 49-57.

— (2001). “Presentació”. Territoris. Revista del Departament de Ciències de la Terra, núm. 3, p. 11-14.

Barrera, José Luis (2015). “Carmina Virgili Rodón (Barcelona, 1927-2014)”. Tierra y tecnología: revista de información geológica, núm 45, <http://www.icog.es/TyT/index.php/2015/03/ carmina-virgili-rodon-barcelona-1927-2014/> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Bataillon, Claude (1981). “Table ronde imaginaire sur la géographie universitaire francaise 1930-1940”. Hérodote, stratégies, géographies ideologies, núm. 20, p. 116-153.

Benach, Núria; Ana Fani Alessandri Carlos [ed.] (2018). Horacio Capel. Pensar la ciudad en tiempos de crisis. Barcelona: Icaria.

Benjamin, Walter (2008). Cartas de la epoca de Ibiza. València: Pre-textos.

— (2011). Denkbilder. Epifanias en viajes. Buenos Aires: El cuenco de plata.

Bertran, Enric [coord.]; Pau Alegre; Jesús Burgueño; Enric Mendizàbal; Carme Montaner; Roser Serra (2021). L’esguard de la Societat Catalana de Geografia (1935-2020) Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Blasi, Pere (1922). Geografia elemental de Catalunya. Barcelona: Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

— (1954). Les terres catalanes. Barcelona: Aymà.

Bolòs, Maria de (1977). La comarca de Olot. Estudio de Geografía regional. Barcelona: Universitat de Barcelona.

— [dir.] (1992). Manual de ciencia del Paisaje. Teoría, métodos y aplicaciones. Barcelona: Masson.

— (1999). “Joan Vilà i Valentí, geògraf del món rural català”, dins: Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 59-70.

Bolòs, Oriol de (1962). El paisaje vegetal barcelonés. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Bosque Maurel, Joaquín [ed.] (1982). Pensamiento geográfico y espacio regional en España. Varia geográfica. Madrid: Editorial de la Universidad Complutense de Madrid.

— [ed.] (1987). La geografía española y mundial en los años ochenta. Homenaje a D. Manuel de Terán. Madrid: Editorial de la Universidad Complutense de Madrid.

— (1999), “Joan Vilà i Valentí y la Geografía en España”, dins: Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 71-82.

— (2010). “Jaume Vicens Vives, editor”. Boletín de la Real Sociedad Geográfica, tom cxlvi, p. 39-54.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Bultó, Maria Rosa (1967). “Francisco Carreras Candi. Notas biográficas y bibliografía de un gran historiador”, Documentos y Estudios [de l’Institut Municipal d’Història de l’Ajuntament de Barcelona], vol. xvii, p. 5-120.

Burgueño, Jesús (1995). De la vegueria a la província: la formació de la divisió territorial contemporània als Països Catalans (1790-1850). Barcelona: Rafael Dalmau.

Buttimer, Anne (1983). The practice of geography. Londres: Longman.

— (1986). Life experince as a catalyst for cross-disciplinary communication. Adventures in Dialogue 1977-1985. Lund: University of Lund, DIA Paper núm. 3.

— (2017). “Entrevista a Joan Vilà-Valentí realitzada per Anne Buttimer, el 1984”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, p. 227-234.

Cabrera, Lluís (2024). Oriol Riba i Arderiu. Semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000489/00000058.pdf> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Capel, Horacio (1976). “La geografía española tras la Guerra Civil”. Geocrítica, núm. 1.

— (1999). “Los años murcianos de Juan Vilá Valentí”, dins: Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 89-102.

— (2009). “Pierre Deffontaines y el desarrollo de la geografía humana”. Biblio 3W, vol. xiv, núm. 810, <https://www.ub.edu/geocrit/b3w-810.htm> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

— (2019). Azares y decisiones. Recuerdos personales. Aranjuez: Ediciones Doce Calles. Carreras Candi, Francesc [dir.] (1913-1918?). Geografia general de Catalunya. Barcelona: Alberto Martín.

Carreras i Fontseré, Concepció (2011). “Joaquim Carreras i Artau (1894-1968). Bibliografia”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. lii, p. 867-912.

Carreras, Carles [dir.] (1992-1996). Geografia general dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

— (1999). “Joan Vilà-Valentí i la Geografia a la Universitat de Barcelona. Un homenatge des de dins”, dins: Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 103-114.

— (2008). El patrimoni urbà de Catalunya. Barcelona: Reial Academia de Bones Lletres de Barcelona.

— (2010). “Jaume Vicens Vives y la Geopolítica”. Boletín de la Real Sociedad Geográfica, tom cxlvi, p. 55-70.

Casassas, Lluís (1991). “Marc Aureli Vila i Comaposada, un geógraf que tornà de lluny”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 25, p. 43-45.

Casassas, Lluís; Oriol Riba (1991). “Morfologia de la Rambla barcelonina”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 33-34, p. 9-27.

Casassas, Lluís; Joan Vilà-Valentí (2009). “Proposta per a l’organització regional de Catalunya. Informe presentat a la Comissió de Delimitació Territorial de la Generalitat de Catalunya (abril 1989)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 67-68, p. 367-379. Chevalier, Marcel (2004, ed. or. 1928). El paisatge de Catalunya, Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Claval, Paul (2015). Penser le monde en géographie. Soixante ans de réflexion. París: L’Harmattan. Climatología y medio ambiente. Homenaje al profesor Luis Miguel Albentosa Sánchez (1990). Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Comas, David; Ernest Ruiz (1993). Fundamentos de los sistemas de información geográfica. Barcelona: Ariel.

Consejo Superior de Investigaciones Científicas [CSIC] (1942) Primera Reunión de Estudios Geográficos celebrada en la Universidad de Verano de Jaca Agosto, 1941. Madrid: Instituto Juan Sebastián Elcano.

Cuadros, Ignasi; Antoni Durà (1988). “Josep Iglésies, una via singular de treball i d’estudi”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núms. 13-14, p. 19-24.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Deffontaines, Pierre (1975). La Mediterranée catalane. París: PUF (traducció de Raimon Solé Sugranyes, Geografia dels Països Catalans. Barcelona: Ariel-Societat Catalana de Geografia, 1978).

Díaz-Plaja, Ana; Elvira Roca-Sastre Díaz-Plaja; Leonor Vela (2007). Bibliografia del Dr. Guillem Díaz-Plaja. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres.

Domènech, Salvador (1998). L’Institut-Escola de la Generalitat i el doctor Josep Estalella. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Durfort, Mercè [cur.] (2005) Ramon Margalef: sessió en memòria. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000300/00000022.pdf> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Fabre, Anna; José Luis Villanova (1997). “Jaume Vicens Vives: vida i obra geográfica i Geopolítica”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 45, p. 53-69.

Flos i Calcat, Francesc (1886). Las escolas catalanas: consideradas com á base principal y necessaria pera la propagació de la causa regional. Barcelona: La Renaixensa.

— (1896). Geografía de Catalunya. Barcelona: Establiment Tipográfich Casanova.

Flos i Margalef, Jordi (1981). Flos i Calcat i el Col·legi de Sant Jordi. Arenys de Mar: Ajuntament d’Arenys de Mar.

Frago, Lluís; Sergi Martínez-Rigol; Alejandro Morcuende; Sergio Moreno [eds.] (2021). De Barcelona al món. Les ciutats de Carles Carreras. Lleida: Milenio.

Galí, Alexandre (1978-1986). Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya: 1900-1936. Barcelona: Fundació Alexandre Galí, 23 volums.

Garcia, João Carlos (1999). “Orlando Ribeiro (1911-1997): el món, la seva recerca”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 48, p. 81-91.

Garcia i Farrero, Jordi (2021). Pere Blasi. Mestre, geògraf i diputat republicà. Barcelona: Fundació Josep Irla, <https://irla.cat/publicacions/pere-blasi-mestre-geograf-i-diputat-republica/> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Garcia Ramon, Maria Dolors (1991). “Joan Vilà i Valentí i la institucionalització de la geografia”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 25, p. 79-81.

— (2013). “Enric Lluch i Martín (1928-2012). In memoriam. Una mirada des del Departament de Geografia i Documents d’Anàlisi Geogràfica”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 59/2, p. 201-206.

— (2025). “Centenari del naixement del doctor Joan Vilà Valentí (1925-2020)”. Document del Ple de l’IEC, 9 d’abril de 2025, <https://sfcs.iec.cat/wp-content/uploads/20250409_PleIEC_2025-VILA-PLE-IEC_Maria-Dolors-Garcia-Ramon_corr.pdf> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Garcia Ramon, Maria Dolors; Joan Nogué (1984). “L’evolució dels enfocaments en la geografia rural catalana, 1940-1984”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 5, p. 149-166.

— (1987). “Josep Iglésies i la geografia catalana: transcripció d’un video”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 12, p. 11-16.

Garcia Ramon, Maria Dolors; Joan Nogué; Abel Albet (1992). La práctica de la geografía en España (1940-1990). Innovación metodológica y trayectorias individuales en la geografía académica española. Vilassar de Mar: Oikos-tau.

Giralt, Emili [dir.] (2004-2008). Història agrària dels Països Catalans. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, quatre volums.

— [Manuel Ardit, editor literari] (2002). Empresaris, nobles i vinyaters. 50 anys de recerca històrica. València: Universitat de València.

Giralt, Emili; Jordi Nadal (1960). La population catalane de 1553 à 1717. L’emigration francaise et les autres factors de son développment. París: SEVPEN (Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles xvi i xvii. Vic:Eumo, 2000, traducció d’Imma Estany).

Gómez Mendoza, Josefina (1997). “La formación de la Escuela Española de Geografía (1940-1952). Instituciones, revistas, congresos y programas”. Ería, núm. 42, p. 107-146.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

González-Agàpito, Josep (2019). Alexandre Galí i Coll. Semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000279/00000023. pdf> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Graves, Norman J. [ed.] (1989; ed. or. 1982). Nuevo método para la enseñanza de la geografía. Barcelona: Teide.

Grup de Geògrafs de Tarragona (1988). “Luis Miguel Albentosa Sáncbez (EIx 1942-Tarragona 1988), un brillant professor, un excel·lent investigador i un home bo”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm, 15, p, 197-199.

Guilleumas, Rosalia; Amadeu J. Soberanas (1985). Bibliografia i cronologia de Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982). Barcelona: Diputació de Barcelona.

Harana, Lola [ed.] (2010). Jaume Vicens Vives, mestre d’historiadors. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Hebertson, A.J.; F.D. Hebertson (1914). Geografía humana. Barcelona: Seix Barral, traducció de Joan Palau Vera.

Hernando, Agustín (2001). “Geografía e identidad nacional: las primeras geografías de Cataluña”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 38,p. 58-86.

Hesbaert, Rogério; Sergio Nunes Pereira; Guilhermo Ribeiro [eds.] (2012). Vidal, vidais: textos de Geografia Humana, Regional e Política. Rio de Janeiro: Bertrand Brasil.

Homenaje a Mª de los Ángeles Ferrer Sensat (1974). Barcelona, Instituto de Enseñanza Media Infanta Isabel de Aragón.

Iglésies, Josep (1981). Pau Vila. Barcelona: Rafael Dalmau.

— (2022, ed. or. de 1949). Pere Gil S.I (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya, seguit de la transcripció del seu Llibre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Institut d’Estudis Catalans (2009). Oriol de Bolòs i Capdevila: sessió en memòria. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000300/00000020. pdf > (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Izard, Miquel (2010). “De les aspirines al cimarronatge”, dins: Harana, Lola [ed.]. Jaume Vicens Vives, mestre d’historiadors. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 154-169. Lacoste, Yves (1971, 1ª ed.; 1978 2ª ed. totalment refosa). Geografía del subdesarrollo. Barcelona: Ariel.

— (2018). Aventures d’un géographe. París: Équateurs. Larios, Agustí G. (2023). La Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona (19021973). Un gresol d’intel·lectualitat. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. Lévy, Jacques (1995). Egogéographies. Matériaux pour une biographie cognitive. Paris: L’Harmattan. Llobet, Salvador (1947a). El medio y la vida en el Montseny. Estudio geográfico. Madrid: CSIC/ Instituto Juan Sebastián Elcano/Instituto de EstudiosPirenaicos (1990. El medi i la vida en el Montseny. Estudi geogràfic. Granollers: Museu de Granollers/Associació Excursionista de Granollers, traducció de Candi Reñé).

— (1947b). El medio y la vida en Andorra. Estudio geográfic. Madrid: CSIC/Instituto Juan Sebastián Elcano/Instituto de EstudiosPirenaicos (1986. El medi i la vida a Andorra. Estudi geogràfic. Andorra la Vella: Promocions Literàries).

— (1980). “Els primers temps de Pierre Deffontaines a casa nostra”. Revista de Geografia, vol. xiv, núm. 1-2, p. 13-16.

Llobet, Salvador; Joan Vilà-Valentí (1951). “La trashumancia en Cataluña”, dins: Compte rendu XVIè Congrès International de Géographie (Lisbonne 1949). Lisboa: Union Géographique Internationale, tom III, p. 36-47.

Lluch, Enric [dir.] (1981-1984). Geografía de la Sociedad Humana. Barcelona: Planeta, vuit volums.

— (2013). “Els pobles iugoslaus”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 76, p. 9-33.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Lluch, Enric; Oriol Nel·lo [cur.] (1983). La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (19311936). Edició de documents de l’arxiu de la Ponència. Barcelona: Diputació de Barcelona. — [cur.] (1984). El debat de la divisió territorial de Catalunya (1939-1983). Edició d’estudis, propostes i documents. Barcelona: Diputació de Barcelona. Lluelles, Mª Jesús (2007). “La transformació econòmica d’Andorra durant el segle xx”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64, p. 71-88.

Lluís i Font, Pere (2000). Joaquim Carreras i Artau. Semblança Biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000040/00000092.pdf> (consulta 30 d’octubre de 2025).

López Bonillo, Diego (1991). “El profesor Vilà y la Geografía en Tarragona”, dins: Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 115-118.

Lucas, Antoni Miquel (2022). Geografia i pàtria. Un passeig per la vida de Bartomeu Barceló i Pons. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner.

Marconis, R. (1996). Introduction la géographie. París: Armand Colin. Margalef, Ramon (1974, amb diverses reedicions). Ecología. Barcelona: Omega.

Martí Escayol, Maria Antònia (2005). La construcció del concepte de natura a l’edat moderna. Natura, cultura i identitat en el pensament català dels segles xvi i xvii. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

Martí Henneberg, Jordi (1984). Emilio Huguet del Villar (1871-1951): cincuenta años de lucha por la ciència. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Martín, Natalia; Luz Coromoto Varela (2013). “Miquel Izard Llorens: los años de formación hasta el comienzo de su exilio académico en Venezuela, una historia de vida (1934-1968)”. Presente y Pasado. Revista de Historia [Escuela de Historia, Universidad de Los Andes. Mérida-Venezuela], any 18, núm. 35, p. 91-126.

Martín Vide, Javier (2011). “Estructura temporal fina y patrones espaciales de la precipitación en la España peninsular”. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, vol. 65, núm. 3, p. 119-158.

Martínez de Pisón, Eduardo; Nicolás Ortega Cantero [eds.] (2007). manuel de terán 1904-1984 geógrafo. Madrid: Amigos de la Residencia de Estudiantes/Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales.

Martínez Rica, Juan Pablo (2005). “Discurso del director”. Pirineos, núm. 160, p. 165-176.

Martínez Rigol, Sergi (1999). “La trajectòria acadèmica i científica del Dr. Joan Vilà-Valentí”, dins: Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 31-47.

Martínez Rigol, Sergi; Sergio Moreno Redón (2010). “La cartografía geopolítica de Jaume Vicens Vives. Similitudes y diferencias con los coremas”. Boletín de la Real Sociedad Geográfica, tom cxlvi, p. 71-86.

Massot, Josep (2005) Jordi Rubió i Balaguer, semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Mayol, Joan; Lleonard Muntaner; Onofre Rullan [ed.] (2010). Homenatge a Bartomeu Barceló i Pons, geògraf. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner.

Melón y Ruiz de Gordejuela, Amando (1965), “D. Luis García Sáinz”. Estudios Geográficos, vol. 26 núm. 99, p. 250-262.

Mendizàbal, Enric (2004). “Pròleg a la present edició”, dins: Marcel Chevalier. El paisatge de Catalunya, Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. IX-XVII. — (2007-2008). “Pere Blasi i la geografia del seu temps”. Revista del Baix Empordà, núm. 19, p. 13-17.

Mendizàbal, Enric; Aimada Solé; Liliana Solé (2023). Lluís Solé Sabarís en la geografia de Catalunya. Una biografia. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Muñoz, Josep M. (1997). Jaume Vicens i Vives, 1910-1960: una biografia intel·lectual. Barcelona: Edicions 62.

Nadal, Francesc (1991). “El pensament geogràfic a la Catalunya contemporània fins als anys quaranta”, dins: Primer Congrés Català de Geografia. II ponències. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 5-20.

Nadal, Jordi (1975, amb nombroses reedicions). El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913. Barcelona: Ariel.

— (1966, amb nombroses reedicions corregides i augmentades). La población española, siglos xvi a xx. Barcelona: Ariel.

— [dir.] (1988-1994). Història econòmica de la Catalunya contemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, sis volums .

Nel·lo, Oriol (2009). “La significació de l’obra de Pierre Deffontaines a Catalunya”. Biblio 3W, vol. xiv, núm. 816.

— (2010). De la conservació a la gestió del paisatge. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, <https:// publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000241/00000017.pdf> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

— (2012). Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña. València: Tirant Humanidades.

— (2013). “Quatre lliçons d’Enric Lluch”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 76, p. 59-74. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.39

Nogué, Joan (2025). “Centenari del naixement del doctor Joan Vilà Valentí (1925-2020)”. Document del Ple de l’IEC, 12 de març de 2025, <https://sfcs.iec.cat/wp-content/uploads/ Presentacio_VilaValenti_JOAN-NOGUE.pdf> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Nogué, Joan; Mireia Belil (1991). “Salvador Llobet i la geografia catalana”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 30, p. 7-18.

Nogué, Joan; Maria Dolors Garcia Ramon (1997). “Vida i obra de Pau Vila i Dinarès (18811980)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 45, p. 31-44.

Nora, Pierre [ed.] (1987). Essais d’ego-histoire. París: Gallimard.

— (2015). “Préface. Duby, figures posthumes”, dins: Georges Duby Mes ego-histories. París: Gallimard, p. 7-19.

Oliveras, Josep (2017a). “Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la Societat Catalana de Geografia. Paraules del president de la SCG”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, p. 223-226.

— (2017b) “Joan Palau Vera, pedagog i geògraf (1875-1919)”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, p. 235-239. (2020). La nova geografia: Raoul Blanchard-Pau Vila: Assaig de geografia humana de la muntanya (1925). Barcelona: Societat Catalana de Geografia. (2023). “Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939). Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, p. 75-111. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.236

Oliveras, Josep; Horacio Capel (2020), “Pierre Deffontaines, el geògraf artista del paisatge”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 88, p. 163-178. DOI: https://doi. org/10.2436/20.3002.01.186

Oliveras, Josep; Joan Tort; Rosa M. Castejón; Santiago Roquer; Isabel Pujadas; Joaquín Recaño; Lola Sánchez Aguilera; Francesc Nadal (2019). “En record de Tomàs Vidal i Bendito (1941-2019)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 87, p. 193-220. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.178

Ortega Valcárcel, José (2000). Los horizontes de la geografía. Barcelona: Ariel.

Palau Riberaygua, Josep Maria; José Manuel Benavente (2008). La mirada d’un geògraf. Vida i viatges de Gonçal de Reparaz i Ruiz (1901-1984). Coproduït per MANUAL i Televisió de Catalunya.

Palau Vera, Joan (1915a). Geografía de España y Portugal estudiada a base de las grandes regiones naturales. Barcelona: Seix Barral.

— (1915b). Geografía universal. Barcelona: Seix Barral.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Palmada, Anna (1997). “L’aportació del mestre Pere Blasi i Maranges a la idea de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 45, p. 15-30.

Panareda, Josep M. (1998). Vida i obra del botànic Oriol de Bolòs i Capdevila. Terrassa: Aster.

Pérez Agudo, Eduardo (1948). Los geógrafos españoles y la geografía de la Hispanidad. Barcelona: Universidad de Barcelona.

Pérez Cabrero, Arturo (1909). Ibiza. Arte, arqueologia, agricultura, comercio, costumbres, historia, industria, topografia. Guia del turista por. Barcelona: Imprenta de Joaquin Horta. Pié, Ricard; Pilar Riera; Jesús Burgueño (2013). “El paper d’Enric Lluch en el debat sobre l’organització i l’ordenació territorial de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 76, p. 75-99. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.40

Pujol, Enric (2020) Jaume Vicens Vives: semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Rabella, Josep Maria (2010). “La cartografía escolar”. Boletín de la Real Sociedad Geográfica, tom cxlvi, p. 87-94.

Reher, David S.; Carles Sudrià [eds.] (2023). Jordi Nadal Oller: maestro, profesor, investigador (1929-2020). Madrid: Asociación Española de Historia Económica /Asociación de Demografia Histórica [edició no venal].

Reparaz [Rodríguez-Báez], Gonzalo (1920). Aventuras de un geógrafo errante. Primera parte: Soñando con España. Berna: Ferdinand Wyss.. — (1921). Aventuras de un geógrafo errante. Segunda parte. Trabajando por España. Libro primero: A la conquista de Tánger. Barcelona: Lynotype Moderna. Reparaz [Ruiz], Gonçal de (1928). La Plana de Vic. Barcelona: Barcino (edició facsímil amb notes autobiogràfiques i capítol d’actualització de Santiago Roquer, Vic: Eumo, 1982).

Revista Catalana de Geografia (1978). Número especial dedicat a Josep Iglésies, Any I, vol. I, núm. 1.

Reynaud, Alain (1995). “Vingt ans après ou un géographe a la recherche de loui-même. Jacques Levy, Egogéographies. Matériaux pour une biographie cognitive, 1995, coll. Géotextes”. Travaux de l’Institut Géographique de Reims, vol. 23-24, núm. 91-92, p. 146-147.

Riba, Oriol; Ferran Colombo (2009). Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans-Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Ribeiro, Orlando (1945). Portugal, o Mediterrâneo e o Atlântico. Coimbra: Coimbra Editora. Roma, Francesc; Montse Perramon (2000). Salvador Llobet Reverter: la geografia, entre ciència i passió. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Rosselló, Vicenç M. (2001). “Los precursores españoles de la geografía física”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 52, p. 351-359.

Rovira, Bru [i Montserrat Roig] (1989). Pau Vila: he viscut! Biografia oral. Barcelona: La Campana.

Rullan, Onofre (2002). La construcció territorial de Mallorca. Palma (Mallorca): Moll. — (2010). “Bartomeu Barceló i la geografia a les Illes Balears”, dins: Mayol, Joan; Lleonard Muntaner; Onofre Rullan [eds]. Homenatge a Bartomeu Barceló i Pons, geògraf. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, p. 53-60.

Santirso, Manuel (2010). “Los mapas históricos de Jaume Vicens Vives: estilo y evolución”. Boletín de la Real Sociedad Geográfica, tom cxlvi, p. 95-119.

Saraiva, António João; Manuel Carvalho Gomes (2010). Orlando Ribeiro. Itinerância de um geógrafo. RTP2, <https://www.youtube.com/watch?v=mQyvkmMvKYA> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Sobrequés, Jaume; Mercè Morales [coords.] (2010). Jaume Vicens i Vives: visions sobre el seu llegat. Barcelona: Base.

Societat Catalana de Geografia (1975). Miscel·lània Pau Vila: biografia, bibliografia i treballs d’homenatge. Granollers: Montblanc-Martin.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Solé Sabarís, Lluís [dir.]. (1958-1974). Geografia de Catalunya v.1 Geografia general. v.2 Geografia comarcal. v.3 Geografia comarcal - 2. Barcelona: Aedos (amb Josep Iglésies, Salvador Llobet, Joan Vilà Valentí i Pau Vila com membres del consell de redacció).

— (1978). “Aportació de Marcel Chevalier a la Geografia de Catalunya”. Revista Catalana de Geografia, any I, vol. I, núm. 3, p. .405-414.

— (1979), “Sobre els orígens de la modernització de la didàctica de les ciències naturals a Catalunya”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, núm. 43, (Secció de Geologia 2), p. 19-37.

Sullà, Enric (1987). “Carles Riba”, dins: Joaquim Molas [dir.]. Història de la literatura catalana. Part Moderna, volum IX. Barcelona: Ariel, p. 271-327.

Tobaruela, Pere; Joan Tort (2002). Darrere l’horitzó. Quinze converses per descobris Catalunya. Barcelona: La Magrana.

Torras i Ribé, Josep Ma. (2011). “Joan Mercader: l’ofici d’historiador”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Vol. 22, p. 325-336.

Tort, Joan (2004). Pau Vila. L’esperit de la terra. Barcelona; Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Tort, Joan; Pere Tobaruela (1999). L’home i el territori. Vint converses geogràfiques. Barcelona: Rafael Dalmau.

Tuan, Yi-Fu (2004). ¿Quién soy yo? Una autobiografía de la emoción, la mente y el espíritu Barcelona: Melusina.

Tulla, Antoni F.; Maria Dolors Garcia Ramon; Helena Estalella (2019 i 2020). “La geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona: un projecte d’Enric Lluch” I i II, Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 65/2 i 66/1, p. 207-242 i p. 3-23.

Urteaga, Luis; Vicente Casals [ed.] (2015). Horacio Capel, geógrafo. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.

Vallbona, Victòria (2014). El archivo y el Boletín de la Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación como fuente para el estudio de la historia empresarial Balear. Palma [Mallorca]: Universitat de les Illes Balears, treball de fi del Grau de Administració d’Empreses, <https:// dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/2160/TFG_GADE_VictoriaVallbonaRigo. pdf?sequence=1> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

Vallès, Rosa (1991). “El doctor Joan Vilà i Valentí y la Geografía en las Islas Baleares”, dins: Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 145-156.

— (2001). “Joan Vilà-Valentí i les Pitiüses, el mestratge d’un geògraf excepcional”. Territoris. Revista del Departament de Ciències de la Terra, núm. 3, p. 17-34.

— (2010). “El geògraf Bartomeu Barceló i la seua relació amb les Pitiüses”, dins: Mayol, Joan; Lleonard Muntaner; Onofre Rullan [eds.]. Homenatge a Bartomeu Barceló i Pons, geògraf. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, p. 61-77.

Vidal de La Blache, Paul; Pierre Camena d’Almeida (1919-1927, 2a ed.). Curso de Geografía. Barcelona: Sucesores de Juan Gili, 6 vols.

Vila, Pau [amb la col·laboració de Marcel Chevalier] (1926). La Cerdanya. Barcelona: Barcino (reedició amb pròleg d’Oriol Nel·lo, Barcelona, Empúries, 1984).

— (1928-1936). Resum de geografia de Catalunya. Barcelona: Barcino, vuit volums (reedició per la Societat Catlana de Geografia, 2003 amb introducció de Joan Tort).

— (1930). “Un assaig de geografia comarcal: el Vallès”, dins: Comarca del Vallès.Granollers: Biblioteca de Estudis Comarcals, p. 1-80 (reedició dins La divisió territorial de Catalunya. Selecció d’escrits de Pau Vila *. Barcelona: Curial, p. 199-288, 1977).

— (1937). La fesomia geogràfica de Catalunya. Barcelona: Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (reedició en l’editoral Laia amb presentació d’Enric Lluch, 1977).

Vila, Pau; Lluís Casassas (1974). Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps. Barcelona: Aedos.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Vila i Comaposada, Marc Aureli (1989). Temps viscut 1908-1978. Barcelona: El Llamp.

— (1991; ed. or. de 1947). “Geografía i planifícació”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 25, p. 31-42.

Vilà-Valentí, Joan (1946). “El Curso de Geografía general y del Pirineo en Jaca, agosto de 1946”, Pirineos, tom ii, 1946, p. 123-131.

— (1950). “Formentera: estudio de geografía humana”. Estudios Geográficos, vol. xi, núm. 40, p. 389-442.

— (1955a). “L’evolution économique des pays de l’Eyre moyenne (Landes de Gascogne)”. Revue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, tom xxvi, fasc. 3, p. 155-175.

— (1955b). “Manresa, encrucijada de caminos”. Bages, núm. 24, p. 5-6 (traduït al català a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 25, 1991, p. 73-78).

— (1964). “Bages”, dins: Lluís Solé Sabarís [dir.]. Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, vol. ii, p. 467-492.

— (1967). “Murcia”, dins: Terán, Manuel de; Lluís Solé Sabarís [dirs.]. Geografía regional de España. Barcelona: Ariel, p. 367-386.

— (1968a). La Péninsule Ibérique. París: PUF.

— (1968b). “Murcia”, dins: Manuel de Terán [dir.]. Geografía de España y Portugal. Barcelona: Montaner y Simón, tom iv, vol. iii, p. 9-70.

— (1971a). L’altra cara de Catalunya: un país d’agricultors. Barcelona: Real Academia de Buenas Letras de Barcelona.

— (1973a). El món rural a Catalunya. Barcelona: Curial (reeditat i corregit per Joan VilàValentí per a l’edició que en va fer la SCG l’any 2010 amb un pròleg de Maria Dolors Garcia Ramon i una presentació de l’edició original de Pau Vila).

— (1971b i 1973b). “¿Una nueva geografía?” (primera i segona part). Revista de Geografía, vol. v, p. 5-38 i vol. vii, p. 5-57.

— (1980) “In memoriam. L’oeuvre géographique de Pierre Deffontaines à Barcelone”, Revista de Geografia, vol. xiv, núm. 1-2, p. 5-12.

— (1983). Introducción al estudio teórico de la geografía. V. 1 Objetivos, contenidos y enfoques. Barcelona: Ariel.

— (1985). “El mestratge de la conversa”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 4, p. 31-35.

— (1986). “La geografía en la Península ibérica y en Iberoamérica”, dins: Johnston, R.J.; P. Claval [eds.]. La geografía actual: geógrafos y tendencias. Barcelona: Ariel, p. 251-273.

— (1989). “L’evolució històrica de les unitats territorials majors de Catalunya”, dins: Lluís Casassas [ed.]. La regionalització del territori i els ens intermedis. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 53-57.

— (1991a). “El pensament geogràfic a Catalunya”, dins: Primer Congrés Català de Geografia I Conferències. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 33-40.

— (1991b). Les unitats majors del relleu a Catalunya. Barcelona: Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

— (2001). “La il·lusió i el goig d’estudiar Eivissa i Formentera”. Territoris. Revista del Departament de Ciències de la Terra, núm. 3, p. 37-62.

— (2006). Pau Vila: semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000040/00000032.pdf> (consulta: 30 d’octubre de 2025).

— (2010a). “Jaume Vicens Vives y el pensamiento geográfico”. Boletín de la Real Sociedad Geográfica, tom cxlvi, p. 29-37.

— (2010b). “La importància d’una decisió del nostre homenatjat”, dins: Mayol, Joan; Lleonard Muntaner; Onofre Rullan [eds.]. Homenatge a Bartomeu Barceló i Pons, geògraf. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner, p. 79-86.

— (2012). “Els ensenyaments de Geografia”, dins: Fullola, Josep Maria; Francesc Gracia; Jordi Casassas [coord.]. La Universitat de Barcelona. Història dels ensenyaments (1450-2010). Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 129-134.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 83-142

Enric Mendizàbal Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Vilà Valentí, Joan; Josep Sarrión (1992). El sentit històric de la comarca a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya-Direcció General d’Administració Local.

Vilà-Valentí, Joan; Rosa Vallès (1978-1979). “Bibliografía para el estudio geográfico de unas islas mediterráneas: Las Pityusas (Ibiza y Formentera)”. Revista de Geografía, vol. xii-xiii, núms. 1-2, p. 107-130.

Vilanova, Francesc (2024). Catalans de 1939. Les dretes catalanes en temps dels feixismes europeus. Barcelona: La Campana.

Villanova, José Luis (1998). “La cartografía en la obra de Jaume Vicens Vives”. Estudios Geográficos, tom lix, núm. 233, p. 711-737.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 05/11/2025 ‒ Data d’acceptació:18/02/2026 ‒ Data de publicació: 30/04/2026

DOI: 10.2436/20.3002.01.269

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Carme Montaner

Grup d’Estudis d’Història de la cartografia Universitat de Barcelona https://www.ub.edu/gehc/ https://orcid.org/0000-0001-9647-956X

Resum

A finals del segle xix diversos sectors de la societat catalana impulsats per la Renaixença, desvetllaren les ànsies de conèixer el país i esdevingueren nous consumidors de mapes. Eduard Brossa va saber entendre ben aviat aquesta demanda, i gràcies a l’habilitat com a dibuixant i litògraf amb coneixements de cartografia, va publicar un seguit de mapes que van tenir una gran acceptació i que van deixar una empremta en la cartografia de Catalunya de finals del segle xix i principis del segle xx .

Paraules clau: mapes topogràfics, mapes de carreteres, mapes de Catalunya, mapes litografiats

Resumen: Eduard Brossa (1848-1924): el dominio artesanal de la cartografía

A finales del siglo xix, diversos sectores de la sociedad catalana, impulsados por la Renaixença, manifestaron un creciente interés por conocer el país y se convirtieron en nuevos consumidores de mapas. Eduard Brossa pronto supo entender esta demanda y, gracias a sus habilidades como dibujante y litógrafo con conocimientos de cartografía, publicó una serie de mapas que tuvieron gran aceptación y dejaron una huella perdurable en la cartografía de Cataluña de finales del siglo xix y principios del xx .

Palabras clave: mapas topográficos, mapas de carreteras, mapas de Cataluña, mapes litografiados

Abstract: Eduard Brossa (1848-1924): the artisanal mastery of cartography

In the late 19th century, the Renaixença movement spurred various sectors of Catalan society to develop an interest in the country’s geography and become new consumers of maps. Quick to recognise this demand, Eduard Brossa drew on his skills as a draughtsman

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Carme Montaner

and lithographer, as well as his knowledge of cartography, to publish a widely acclaimed series of maps that left a lasting imprint on Catalan cartography from the late 19th to early 20th centuries.

Keywords: topographic maps, road maps, maps of Catalonia, lithographed maps * *

A partir de 1870 Barcelona esdevingué un dels centres més rellevants pel que fa a la indústria editorial en l’àmbit de parla hispana. En pocs anys es van adoptar grans transformacions tècniques en tots els processos d’impressió, i la implantació de la cromolitografia i del fotogravat van canviar definitivament la manera d’imprimir documents (Llanas, 2004, p. 50). En aquest context, la cromolitografia, la tècnica que va permetre imprimir en colors, va significar un canvi molt important per a la publicació de mapes.

Aquesta transformació tècnica del món editorial a Barcelona es va viure en un context social marcat per fets com ara l’associacionisme excursionista, impulsat pel moviment de la Renaixença, que va propiciar un increment dels consumidors de mapes, més enllà del terreny estrictament professional com ara els militars, els enginyers o els arquitectes. Aquest consum es va caracteritzar per la demanda de mapes impresos i actualitzats del territori català i a un preu assequible.

És en aquest context que hem de parlar de figures com la d’Eduard Brossa i Trullàs, un dels noms que apareix amb més freqüència en la cartografia de Catalunya de finals del segle xix i principis del segle xx . Brossa va ser un litògraf que va saber anar més enllà dels treballs editorials preparatoris de dibuix i gravat dels mapes per passar a dibuixar-ne el contingut. Amb una formació autodidacta, va esdevenir un cartògraf que va encertar el producte que demanava el mercat en aquells moments.

L’any 1991 amb motiu de la celebració del Primer Congrés Català de Geografia ja vam presentar un primer esbós biogràfic d’Eduard Brossa (Montaner, 1991). La donació, l’any 2025, del fons documental del cartògraf que encara guardava la família, a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ens ha motivat a estudiar més en profunditat l’obra d’aquest cartògraf que va tenir un bon reconeixement en vida, però que amb el pas dels anys, havia anat quedant oblidat.1

1. El fons es conserva a la Cartoteca de Catalunya amb signatura FEB. Vegeu la nota de premsa de la donació: <https://www.icgc.cat/ca/LICGC/Actualitat/La-familia-del-cartograf-Eduard-Brossa-dona-el-seu-fons-documental-laCartoteca-de-Catalunya> (consulta: 03/11/2025)

1. Unes dades biogràfiques

Poques coses podem afegir a les dades biogràfiques d’Eduard Brossa esmentades ja l’any 1991 i que eren extretes, bàsicament, de la necrològica redactada per Marià Faura i Sans i de l’article que li dedicà posteriorment Enric Ribas (Ribas, 1932). Nascut el 13 d’octubre de 1848 a Sant Andreu de Palomar, al pla de Barcelona, de ben petit Brossa es traslladà amb la família a Sabadell on va viure la infantesa, excepte un parell d’anys que passà a Binissalem, arran de la mort de la mare.

Font: Fons familiar Maria Assumpció Batlle, Eduard Conti i Cristina Tomàs, neta i besnets del cartògraf

S’inicià d’aprenent de dibuixant litògraf als 14 anys a la Casa Tarragó de Barcelona al mateix temps que anava a classes a la Llotja. Als 18 anys començà a col·laborar amb l’empresa Paluzíe de Barcelona, una editorial dedicada a la publicació de materials escolars, d’entre els quals cal destacar els mapes murals i els atles. Fou segurament aquí on entrà en contacte més directament amb el món de la cartografia, una especialitat que ja no abandonaria mai més. Als vint anys ja figura com a litògraf en els crèdits d’un Mapa general de España y Portugal de Faustino Paluzíe (1833-1901) un dels propietaris de l’editorial. D’aquest mapa mural, n’hi ha diverses reedicions entre 1868 i 1889. Així mateix figura com a litògraf d’un altre mapa mural: América septentrional y América meridional també de Faustino Paluzíe, amb edicions des de 1874 fins a 1885 i, encara, apareix en el Mapamundi en dos hemisferios, obra del fundador de l’editorial, Esteban Paluzíe y Cantalozella (1806-1873), en les edicions de 1883 i 1889, posteriors a la mort de l’autor.2 Brossa també va treballar per a la impremta Henrich & Cia amb qui publicaria moltes de les seves obres. Als vint-i-cinc anys establí obrador propi (Butlletí Centre Excursionista de Sabadell , 1932, n. 57, p. 213) (figura 1).

Ben aviat, doncs, Eduard Brossa inicià una vida professional autònoma que el portà a col·laborar amb diverses empreses, institucions i particulars, al mateix temps que emprengué la publicació, per compte propi, d’un seguit de mapes que tindrien un gran ressò i serien utilitzats durant molts anys.

2. Podeu consultar-los a la BNE Digital: <https://bnedigital.bne.es/bd/es/simple> (consulta: 03/11/2025)

Carme Montaner Eduard Brossa (1848-1924):

Figura 1. Eduard Brossa de jove

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Carme Montaner

2. Els inicis en solitari: el mapa de la província de Barcelona

El primer mapa que coneixem signat per Brossa com a autor del contingut cartogràfic, és el Mapa especial de la provincia de Barcelona y alta montaña de Catalunya (figura 2).3 No porta data però la publicació s’anuncià al Diario de Barcelona del 17 de setembre de 1874 on hi podem llegir:

A parte de algunas equivocaciones fáciles de enmendar, presenta el mapa las principales cordilleras de montañas, los ríos, arroyos, puentes, ferro-carriles, carreteras y caminos de herradura y las poblaciones divididas en ocho categorías , indicadas por signos, á saber [...] El trabajo litográfico está hecho con limpieza.

El mapa, a escala 1:350.000 aproximadament, inclou no tan sols la província de Barcelona, sinó també territoris del voltant. A més d’una escala gràfica en quilòmetres, hi dibuixa una arcaica escala gràfica en “10 Leguas de 20.000 piés castellanos”.

Els elements bàsics del mapa són els nuclis de població i les comunicacions. En una època que comença a incrementar-se notablement la mobilitat, aquests dos aspectes són fonamentals. Brossa estableix sis categories de poblacions segons el nombre d’habitants, a més de capelles, ermites, santuaris i mines. A les poblacions de més de 2.500 habitants s’indica el número d’habitants en milers. També estableix tres categories de camins, més el ferrocarril; tres categories de cursos d’aigües, més els ponts; i les divisions d’estat, província i partit judicial. El mapa és imprès a una tinta però, de manera manual, s’han pintat de color rosa els punts de les capitals de província i de color blau els caps de partit judicial. El relleu està dibuixat amb les anomenades “normals” que, al llarg del segle xix, havien anat substituint el dibuix pictòric de les muntanyes. Les “normals” o línies de màxim pendent, reforcen la visió zenital de conjunt tot i que, en molts casos en les escales petites, deriven en unes formes anomenades “erugues peludes”, perquè el dibuix recorda vagament la fesomia d’aquests animals. L’autor aposta per dibuixar unes rudimentàries línies normals que no es basen en mesures matemàtiques sinó en un domini del dibuix i del gravat, encara que hi afegeix, en alguns dels pics més coneguts, l’alçada en metres.

Com va dibuixar Brossa aquest mapa? Segurament amb informació obtinguda de mapes precedents i amb comprovacions personals. El mapa més actualitzat fins llavors de la província de Barcelona era el que havia publicat Francisco Coello, l’any 1862, dins del projecte d’Atlas de España y sus posesiones de Ultramar. Hi ha moltes coincidències entre el mapa de Coello i el de Brossa. El fet de disminuir-ne l’escala —el de Coello és a 1:200.000— i fer més clar el dibuix del relleu, fa que el mapa de Brossa sigui molt més llegible.

3. La majoria de mapes d’Eduard Brossa així com d’altres mencionats en aquest article es poden consultar a les col·leccions digitals de la Cartoteca de Catalunya <https://cartotecadigital.icgc.cat/> (consulta: 03/11/2025), i de la Biblioteca de Catalunya <https://mdc.csuc.cat/digital/collection/mapesBC> (consulta: 03/11/2025).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

2. Mapa especial de la provincia de Barcelona y alta montaña de Catalunya. E. Brossa [1874]

Font: Cartoteca de Catalunya (RM.293455)

Carme Montaner

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Figura

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Carme Montaner

Brossa va dibuixar i gravar una nova versió d’aquest mapa de la província i en van sortir dues estampacions diferents: el Plan de carreteras de la provincia de Barcelona , fet per encàrrec de la Diputació (fig.3) i el Mapa de la provincia de Barcelona con sus vías de comunicación, on especifica “Litografiado por su autor E. Brossa” i que porta la data de 1881. No sabem quina de les dues va sortir abans o si van sortir al mateix temps.

En aquesta nova versió es van actualitzar les vies de comunicació i les xifres de població i es va retolar de nou la toponímia. Així, hi ha correccions ortogràfiques en la toponímia com ara la substitució de la “ñ” final per la grafia “ny” (Areñs per Arenys) però en canvi algun topònim ha estat castellanitzat com ara Vilanova i Geltrú per Villanueva y Geltrú. La referència de l’escala gràfica ja només apareix en kilòmetres i desapareix la referència en pies castellanos. La llegenda segueix el mateix patró en tots dos mapes però, en el de 1881, s’hi han afegit referències al relleu com ara “sierra”, “montaña” i “pico”, dades importants a tenir en compte pel que fa al traçat de les vies de comunicació. En general, aquesta segona edició presenta un dibuix i un gravat més clar i s’han substituït o afegit indrets i sobretot s’ha actualitzat la xarxa viària. Així, per exemple, ja hi apareix el ferrocarril de Granollers a Sant Joan de les Abadesses, que havia arribat a Vic tot just l’any 1875 i el 1880 arribà a Ripoll i a Sant Joan.

El Plan de carreteras de la provincia de Barcelona conté el Pla de carreteres aprovat per la Diputació de Barcelona l’any 1879 (Montaner, 2003, p. 105). Possiblement, a l’hora d’imprimir aquest pla, la Diputació decidí utilitzar el mapa de Brossa, per la bona qualitat d’aquest autor com a gravador. Cal mencionar que la majoria d’exemplars consultats porten una informació manuscrita de color taronja que afegeix dues categories més a la llegenda impresa. Es tracta de les carreteres provincials construïdes i les que estan sense construir i que es dibuixen en el mapa també a mà i del mateix color. Aquests exemplars, porten la signatura autògrafa de l’enginyer en cap del Servei de Carreteres, Melcior de Palau (1842-1910).

Brossa va treballar per a la Diputació com a professional extern. D’aquí que, del seu mapa, en sortís també la versió comercial Mapa de la provincia de Barcelona con sus vías de comunicación. Hi ha encara una altra edició d’aquest mapa titulada “Provincia de Barcelona”, sense data, però que podria ser posterior a 1881. Tots els exemplars són litografiats a una tinta però n’hi ha molts acolorits a mà, majoritàriament les ciutats i els límits provincials.

A partir d’aquí, Brossa es dedicà sobretot a dos grans projectes cartogràfics: la publicació del mapa Geològic i Topogràfic de la província de Barcelona i la publicació del mapa de Catalunya.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard

(1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Figura 3. Plan de carreteras de la provincia de Barcelona. E. Brossa [1881ca]

Carme Montaner

Brossa

Font: Cartoteca de Catalunya (RM.2270)

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

3. La fructífera relació amb el Jaume Almera

La relació de Brossa amb la Diputació de Barcelona, no s’acabà amb el mapa de carreteres. Poc temps després, l’any 1885, la institució provincial inicià un nou projecte per publicar un mapa geològic de tota la província. La proposta la presentà el geòleg Jaume Almera (1845-1919), canonge i professor del Seminari de Barcelona. Adjudicat el projecte, Almera inicià el treball de camp per la rodalia de Barcelona i de seguida es va fer evident el problema que suposava no disposar d’un bon mapa topogràfic de base. El geòleg, que havia entrat en contacte amb Brossa arran de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 (Fons Brossa, FEB12/1) li demanà de col·laborar en la confecció del mapa pel que fa a la part topogràfica, així com en el gravat. Fou així com s’inicià una relació entre ambdós per a la confecció del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona.

L’any 1888 es publicà el primer full Región primera o de contornos de la capital a escala 1:100.000. El projecte de mapa va fer un tomb important quan es decidí que per tal de poder dibuixar bé la geologia calia ampliar l’escala a 1:40.000. I Brossa fou l’encarregat de dibuixar-hi el mapa topogràfic de base perquè no n’existia cap a una escala tan gran. Costa d’entendre que s’encarregués aquesta tasca a un professional procedent del món de la indústria gràfica, però sense una formació cartogràfica específica. I també sorprèn que Brossa acceptés el repte. Ell mateix assenyala que com que la subvenció era molt petita, no s’havia pogut contractar taquímetre ni brigada topogràfica i que va ser el gravador-litògraf qui es va haver d’espavilar (Fons Brossa, FEB-12-1).

Enric Aragonès és l’autor d’una rigorosa recerca amb tota mena de detalls d’execució, pressupostaris i de decisions científiques sobre aquest mapa que s’allargà fins l’any 1914 i a la qual ens remetem (Aragonès, 2005). Aquí només fem esment de la tasca duta a terme específicament per Brossa. Ara ja no n’hi havia prou amb compilar la informació existent i ampliar-ne l’escala. Calia omplir buits considerables amb informació que només podia obtenir amb rudimentaris treballs de camp. D’aquesta evolució del dibuixant-gravador cap al cartògraf, Brossa se’n sortí prou bé. De 1888 fins a 1914, Brossa va anar traçant la topografia de cadascun dels fulls que acabà d’arrodonir amb un treball litogràfic remarcable. El mapa quedà incomplet i només se’n van publicar cinc fulls mentre que el sisè quedà inèdit.4

Seguint amb el model del mapa de la província de Barcelona, Brossa es proveïa de la cartografia més actualitzada que s’anava publicant. Utilitzà els vèrtexs de primer ordre que estava calculant l’Instituto Geográfico y Estadístico així com els del Instituto Hidrográfico de la Marina. Ell mateix ens ha deixat escrit com ho feia:

4. La descripció dels treballs topogràfics del mapa podeu trobar-los a Montaner (2000), p. 64-73.

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

[...] apuntar en un tros de paper destinat a la composició cada vèrtex que entra en ell en el seu lloc que li correspont segons sa latitut i longitud. En cada vèrtex traçar una vertical i una horissontal, es dir, sa meridiana i sa paral·lela resultant d’aquesta operació, tot el tros de paper rallat per un conjunt de quadrilangs rectangulars de desiguals tamanys.

Seguint aquest sistema més gràfic que numèric recórrer amb brúixola i baròmetre les carreteres i vies ferreas del tros, parantse en cada hectòmetre i senyalantlo en el mateix punt que correspont ó esta senyalat en la carretera o via; dibuixar en son lloc los ponts i pontets, el curs o llit dels rius, rieres, torrents, xaragalls i comas que l’atravessen i desde aquell se veuan indicar los de la part oposada aixis com los accidents del terrer i sobre tot senyalar amb una fletxeta per ont passa la meridiana ó paral·lela que s’atravessa encara que per veure ho millor s’haigi, interinament, de diexar la via i remontarse al lloc mes alt desde el qual se veiji.

Prendre, mitxansant el baròmetre, l’alçada en cada bifurcació... El promedi de les alsades deu vegades preses de un punt en dia d’atmosfera normal se pot considerar com alsada bastant exacta majorment en treball que les corbes de nivell equidistan cinc metres”. (Fons Brossa FEB 12-1)

Brossa, doncs, era molt conscient que estava fent un mapa més basat en el dibuix que en el càlcul ja que depenia més de la seva habilitat de dibuixant que no pas de les observacions que feia amb brúixola, sextant i altímetre. Mesurava les línies poligonals amb una corda de 25 metres i calculava les radiacions amb un aparell que anomena gradòmetre, que devia ser un rudimentari grafòmetre per a calcular els angles en horitzontal. Brossa realitzà moltes sortides de camp en les quals dibuixava a llapis, croquis de petites extensions de terreny amb corbes de nivell a mà alçada. La majoria d’aquests croquis manuscrits ens han arribat fins avui en dia (figura 4). Una part ja estaven integrats en el fons del Servei del Mapa Geogràfic de la Mancomunitat que es conserva a la Cartoteca de Catalunya, però amb la donació del fons personal de Brossa a aquesta institució, s’han tornat a aplegar les més de vuit-cents quartilles que mesuren 18 × 12 cm amb els dibuixos del terreny i ens permeten fer-nos una idea de com treballava Brossa. S’han conservat nou llibretes que contenen gairebé 3.000 croquis.5

Brossa no feia cap tipus d’observació astronòmica encara que a les llibretes hi ha dibuixades algunes voltes d’horitzó amb dades extretes segurament d’altres mapes. Només mesurava anivellaments baromètrics arrodonint les cotes als 5 metres, i feia gràfics i panoràmiques del paisatge. També dibuixava nuclis de població. En el llegat de la família hi ha una petita descripció anònima que diu: Brossa feia els aixecaments per petits trams, seguint itineraris, i el que sembla més extraordinari que es val de la seva formidable intuïció del relleu per a prescindir de la brúixola, car no es veuen azimuts senyalats o anotats enlloc, i en canvi, segueix perfectament les traces del camí” (Fons Brossa, FEB12-3).

5. Es poden consultar als Fons documentals de la Cartoteca de Catalunya: Fons històrics dels serveis cartogràfics de Catalunya i Fons Brossa.

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Font: Cartoteca de Catalunya (RM.280014_2)

L’any 1891 es publicà el primer full a escala 1:40.000 al qual en seguirien quatre més fins l’any 1913, els dos darrers amb dues reedicions, una de les quals en català. El resultat final és sorprenent: el dibuix de les corbes de nivell, fet de manera manual, contribueix a donar una idea de relleu, molt necessària per a la lectura del contingut geològic. El mateix Brossa ens explica que a mida que l’Instituto Geográfico y Estadístico va anar calculant més vèrtexs geodèsics a

Carme Montaner

Figura 4. Tros de Caldes, al E. I al S. Topografiat per E. Brossa 1:20.000

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Catalunya, ell va poder anar corregint el mapa. Així, per exemple, és el cas del full de la Regió primera de la qual la segona edició de 1900 diu que està “notablement corregida” respecte la primera edició de 1891. Es conserven molts manuscrits amb el traspàs de dades i el posterior dibuix de les corbes i altres elements topogràfics del mapa que permeten veure la qualitat del dibuix. Entre aquests manuscrits hi ha el full sisè del mapa que no es va arribar a publicar, però que Brossa ja tenia enllestit (Montaner, 2000, p. 67-68). Sens dubte un treball excel·lent tenint en compte que ho va fer un sol home i amb pocs recursos. De fet, Brossa signa el mapa com a “topògraf, gravador i litògraf”. És l’única obra en la qual es defineix com a topògraf.

L’altre gran encert del mapa geològic i topogràfic va ser el gravat de cadascun dels fulls, tasca en la qual Brossa va excel·lir. L’ús de la cromolitografia va permetre imprimir el mapa en colors, indispensable per a la geologia i el resultat fou un mapa extraordinari per l’època (figura 5). Enric Aragonès detalla: tant sols un dels fulls es va imprimir directament de la pedra: la primera versió de Regió primera; per als fulls successius, de grans dimensions, es varen emprar les planxes de zinc; però el gravat en pedra es mantingué com un pas intermedi. En aquest cas se seguia el procediment següent: amb les dades de camp Brossa muntava mapes parcials (a partir de 1898 a l’escala 1:20.000), generalment en paper transparent, sobre el qual el geòleg havia de traçar els contactes litològics en tinta vermella. Aquestes topografies parcials eren traslladades a la pedra per a formar mapes sectorials, amb els quals es formaven les planxes de zinc necessàries per a l’edició en colors. La casa impressora Henrich i Cia va haver de superar les dificultats d’imprimir a divuit tintes, cosa que no sempre va aconseguir: calgué repetir les tirades dels fulls iv i v per mala coincidència dels colors. (Aragonès, 2005, p. 194).

També es conserven proves d’impremta, algunes només amb la part de dibuix del relleu (figura 6), que permeten apreciar l’habilitat de Brossa com a gravador amb el dibuix excel·lent de la topografia.

Les valoracions que s’han fet d’aquest mapa sempre han remarcat que, malgrat l’evident manca de precisió, la feina que va fer Brossa va ser encomiable. En aquest punt hi han estat d’acord científics com Marià Faura i Sans, Solé Sabarís o Pau Vila. La crítica més ferotge li va venir de Josep de Rivera director del Servei del Mapa Geogràfic de la Mancomunitat, que atacà el mapa per manca de precisió, com ara no fer servir una projecció cartogràfica o la nul·la realització de càlculs trigonomètrics. Cert que el mapa no tenia rigor topogràfic que s’escau en un mapa a aquesta escala tant gran, però tothom va reconèixer que la tasca d’un home sol i sense gaires recursos, va omplir un buit en la cartografia de Catalunya. Una tasca que l’administració encara trigaria molts anys a dur a terme.

Aragonès assenyala en el seu article que Brossa fou un col·laborador a sou d’Almera i no tingué cap vincle amb la Diputació (Aragonès, 2005, p. 203). Actuava com a professional extern i cobrava per feina feta. També explica que en la documentació del servei no hi consta que Almera i Brossa fessin cap excursió junts. Així doncs, tot indica que Brossa dibuixà, en solitari, la topografia

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Carme Montaner

Figura 5. Mapa geológico y topográfico de la provincia de Barcelona: región tercera ó del río de Foix y la Llacuna detallada / geología por el canónigo Dr. D. Jaime Almera; topografía por Eduardo Brossa; grabado por E. Brossa. 1900. 1:40.000

Cartoteca de Catalunya (RM.23922)

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Figura 6. Prova d’impremta només de la topografia del full Región quinta o del Montseny, Valles y Litoral. 1913

Font: Cartoteca de Catalunya. Fons CEC (RC.1231)

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Carme Montaner

del mapa sense descartar, però, que Almera pogués fer correccions a les proves. Aquest anar per lliure de Brossa li va permetre publicar per la seva banda alguns fragments del mapa en la versió només topogràfica que van ser molt ben acollits, sobretot entre el públic excursionista. Així, l’any 1894 publicà Alt Pla de Barcelona y Vallés inferior que correspon a un fragment del full primer reduït a l’escala 1:55.000 aprox. S’inserí dins la guia d’Artur Osona Alt Pla de Barcelona y baix Vallés en les dues edicions de 1887 i 1894 així com en la Guia itinerària de las Serras de Vallvidrera de 1896.

En el conjunt dels treballs Almera-Brossa, cal contemplar encara un altre mapa imprès, concretament la Carta geológica y topográfica de San Julián de Vilatorta y sus alrededores ó de entre Vich y las Guillerías publicada l’any 1905 a escala 1:30.000. El tiratge a part d’aquest mapa es va fer sota el patrocini dels propietaris Francesc Benessat i J. M. Bofill, de la casa “El Solà” de Sant Julià de Vilatorta (Aragonès, 2005, p. 154-155). El mapa manuscrit es conserva en el fons del Museu de Geologia del Seminari dipositat a l’ICGC i permet veure la minuciositat del dibuix de Brossa.6 També en aquest cas Brossa en va fer un tiratge només del mapa topogràfic (figura 7). Probablement es pot contemplar com un fragment d’un dels fulls del mapa geològic i topogràfic de la província de Barcelona que mai es van arribar a publicar.

La relació amb la Diputació no va acabar bé per Eduard Brossa. L’any 1914, el projecte de la Mancomunitat de Catalunya va encarar amb nous aires tot un seguit de serveis que calien al país, d’entre els quals el de la publicació d’un mapa topogràfic i un mapa geològic de Catalunya, basats en criteris més científics com ara una projecció cartogràfica, un sistema de coordenades, etc. Jaume Almera, ja gran, es retirà del projecte del Mapa Geològic i Topogràfic de la província de Barcelona , encara inacabat però insostenible pels mètodes artesans i lents amb què s’anava publicant i no exempt de crítiques per part d’alguns diputats (Aragonès, 2005, p. 164-166). Agafà el relleu del mapa geològic un altre capellà del Seminari, Marià Faura i Sans (1886-1941). Davant la impossibilitat de tirar endavant sense gaires recursos un mapa a escala 1:40.000 la Mancomunitat optà per un mapa a escala 1:100.000 basat en els aixecaments que ja començava a efectuar a Catalunya l’Instituto Geográfico y Estadístico. En aquest context, la destresa de Brossa ja no es va tenir en compte i tot i que continuà treballant en el full 6è, aquest ja no es va arribar a imprimir i finalment es prescindí totalment dels seus serveis l’any 1921 (Montaner, 2015, p. 45).

Malgrat la poca precisió topogràfica del mapa Almera-Brossa, l’acurada situació i abundància de la toponímia així com un gravat molt curós, més si tenim en compte la complexitat del dibuix de la geologia, fan d’aquest mapa una obra de referència de final del segle xix . Encara es trigaria alguns anys a tenir mapes amb corbes de nivell d’extensions grans del territori català: la

6. Es va publicar a Almera, Jaume. (1906). Descripcion geològica y génesis de la plana de Vic. Barcelona: Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Figura 7. Carta topogràfica de San Julián de Vilatorta y sus alrededores ó de entre Vich y las Guillerías. Versió només topogràfica del full. 1913

iniciativa de mapa geogràfic impulsada per la Mancomunitat, tot i ser a escala 1:100.000, no s’arribà a completar mai. Calgué esperar la publicació del mapa d’Espanya a escala 1:50.000 que, pel que fa als fulls de Catalunya, no s’acabà de publicar fins després de la Guerra Civil a la dècada de 1940.

Carme Montaner

Font: Cartoteca de Catalunya (RM.64990)

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

4. Els mapes de Catalunya

Un dels mapes d’Eduard Brossa que va tenir més difusió va ser, sens dubte, el de Catalunya. En un moment de creixement del catalanisme, el mapa del Catalunya va esdevenir-ne un símbol. Brossa, a qui hem trobat esmentat com a participant en el Primer Congrés Catalanista celebrat l’octubre de 1880,7 va veure que hi havia un públic que demanava un mapa modern i actualitzat de tot el país.

Els mapes de Catalunya al llarg del segle xix van viure una profunda transformació pel que fa al disseny cartogràfic. Així, tot i l’aparició del dibuix del pendent en normals, com hem vist en el mapa de la província de Barcelona del mateix Brossa, es continuaven imprimint mapes totalment anacrònics, amb el dibuix pictòric de les muntanyes i hereus del mapa de Josep Aparici de 1708, com ara els mapes de Catalunya d’Indar (1835), de Garma (1838) o de Porta i Margarit (1873), malgrat que l’any 1824 l’exèrcit francès ja havia publicat l’ampliació cap al sud de la Carte de Capitaine, amb un dibuix en normals molt modern del territori de Catalunya. La publicació del mapes provincials de Coello, ja esmentats, a partir de la dècada de 1850 marcarien un punt d’inflexió en la fesomia cartogràfica de Catalunya, però encara conviurien durant alguns anys les dues maneres de representar el territori.

En mig d’aquest panorama Brossa va saber veure que hi havia una demanda de mapes de Catalunya moderns i actualitzats per part d’un públic que volia conèixer la fesomia del país, per a múltiples facetes: com a base d’estudis molt diversos, com a guia per a fer-hi recorreguts i fins i tot com a ensenyament. Brossa publicà dos mapes de Catalunya, però en certa manera, ho podem entendre com un sol mapa que va anar actualitzant i corregint, talment com ho considerà Mossèn Ignasi Colomer (Colomer, 1989, p. 74-75). L’èxit va ser gran: des de 1883 fins a la dècada de 1960 es van imprimir moltes reedicions i actualitzacions d’aquest mapa.8

La primera versió del mapa de Catalunya la va publicar l’any 1883 (figura 8). L’escala és gràfica però en les edicions de 1898 i 1900 hi ha afegida una equació d’1/340.000. Està imprès a dues tintes: en negra la major part del mapa però en blau verdós ressegueix la línia de la costa amb un degradació en quatre tonalitats que s’assemblen a unes hipotètiques corbes batimètriques. També amb aquest color es retolen els topònims de les quatre províncies, la mar Mediterrània, Andorra així com el topònim “Rosellón” a l’altra cantó de la frontera empordanesa. I encara amb aquest color s’hi dibuixen —de manera gairebé imperceptible— els bisbats i les corresponents seus, així com un seguit de traçats de ferrocarril, d’alguns dels quals no se’n va arribar a fer ni el projecte. I encara seguint amb aquest color hi ha el dibuix d’un meridià que

7. Vegeu la notícia al Diari Catalá, polítich y literari (07/10/1880).

8. Vegeu-ne també les descripcions fetes a Burgueño (2008) i Vila (1933/2008).

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Figura 8. Cataluña descripción geográfica de las cuatro provincias catalanas.

E. Brossa, 1883

Font: Cartoteca de Catalunya (RM.164616)

va des de la Pica d’Estat (Pic Negre) fins prop de la ciutat de Tarragona.9 Com en el mapa de la província, també figura a la majoria d’exemplars resseguit en color sèpia les divisions estatal, provincial i de partit judicial i assenyala, amb un punt del mateix color, les ciutats cap de partit judicial. El mapa que titula: Cataluña descripción geográfica de las cuatro provincias catalanas, el signa amb el seu cognom només amb una “s”: Eduardo Brosa. De fet,

9. Vegeu-ne la crònica a L’Excursionista. Bolletí Mensual de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas, 26/11/1883.

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

aquesta alternança d’una o dues esses en l’escriptura del seu cognom és habitual en els seus primers mapes. En aquest cas, les edicions de 1883 i 1888 són amb una essa. A partir de 1900 ja signa amb dues. Crida l’atenció la cartel·la amb un escut amb les quatre barres catalanes i unes al·legories de l’agricultura, la indústria i la navegació. Talment com ja havia fet en la segona versió del mapa de la província, utilitza la mesura en kilòmetres per a l’escala gràfica i, com hem mencionat, hi afegeix un meridià que referencia 5º del meridià de Madrid. Hi ha doncs, l’interès, per anar introduint dades matemàtiques en els seus mapes. El dibuix de la topografia continua essent la de les “erugues peludes” però són prou discretes perquè en un mapa d’aquesta escala no facin nosa. És bàsicament un mapa de límits administratius i de vies de comunicació, amb una presencia notable de topònims, la majoria ben situats. Com en el mapa provincial precedent, per les ciutats més grans hi apareix el nombre d’habitants en milers. Les vies de comunicació són actualitzades i s’indica la posició dels fars. Les divisions administratives, a més dels partits judicials i les episcopals, també incorporen unes denominacions comarcals encara que no se’n fixin els límits. El debat comarcal començava a estar molt viu.

L’estudi de la toponímia dels mapes de Brossa és un dels temes que està pendent d’estudiar. Ja quedava lluny l’afrancesament dels noms de lloc que havien imperant en la cartografia de Catalunya dels segles xvii i xviii per l’origen francès dels seus autors i s’estaven substituint per una toponímia, sovint maldestra, en castellà. En aquest marc de transició, Brossa fa un esforç per a recollir i situar molt correctament una bona part de topònims corresponents a nuclis urbans, rius i rieres, cims i altres indrets destacats. Pel que fa a la transcripció, Brossa escriu en castellà els genèrics i combina en català i castellà els noms dels pobles, de manera que Sant Baudilio de Llobregat, conviu amb Sant Feliu de Llobregat o Sant Cugat del Vallès. Més enllà de la transcripció hi ha un esforç de recollir amb rigor la toponímia de Catalunya.

L’encert d’aquesta primera versió, queda demostrat pel fet que se’n van fer moltes reedicions. N’hem comptabilitzades fins a cinc: 1883, 1888, 1892, 1898 i 1900. Les successives reedicions d’aquest mapa de Catalunya van anar introduint canvis. Així, a l’edició de 1888 afegeix un requadre al voltant del mapa, els meridians de 3º, 4º i 5º a l’est del meridià d’origen Madrid, així com el paral·lel 42º. També hi afegeix alguns topònims a la part de França. D’aquesta edició en destaca un exemplar amb signatura autògrafa del cartògraf dedicat a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, testimoni de la relació amb els inicis del moviment excursionista a Catalunya.10

La transformació més notable s’estableix però entre les edicions de 1888 i la de 1892. En aquesta darrera, desapareix l’ombrejat degradat en colors per a la zona marítima i s’hi dibuixen unes línies paral·leles en direcció est-oest. En els fars

10. En relació amb aquest mapa vegeu Montaner (2013). “Looking at a map”. The History of Cartography: Literary selections on cartography. University of Wisconsin, Madison: <https://geography.wisc.edu/histcart/literary-selections/> (consulta: 03/11/2025)

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

s’indica, en vermell, el radi de llum i es menciona l’empresa litogràfica Henrich y cia (Sucesores N. Ramírez), una de les empreses litogràfiques més importants en aquell temps a Barcelona, sobretot per a documents de gran format i amb qui Brossa treballava sovint. I en la edició de 1898 fa petits canvis com ara en el títol on substitueix “indicándose” per “en la que se indican”, hi afegeix la fracció 1:340.000 i torna a dibuixar la franja marítima amb unes línies paralleles a la costa. El geògraf Burgueño també ha assenyalat com l’autor va anar afegint noms de comarques en successives edicions (Burgueño, 2003, p. 49).

Desconeixem els tiratges que es van fer de cadascuna de les cinc edicions del mapa però és evident que va tenir molta difusió i que l’autor va fer l’esforç d’esmenar-lo i posar-lo al dia. Encara actualment es troben exemplars esquarterats, entelats i plegats o exemplars envernissats i amb fustes per penjar a la paret, com es feia, per exemple, a les escoles. Després de l’edició de l’any 1900, Brossa decideix reformar totalment el mapa de Catalunya.

5. El mapa refet de Catalunya

A partir de 1904 Brossa publica una nova versió del mapa de Catalunya amb un títol diferent: Catalunya y país lindante de Aragón y Francia (figura 9). No sabem fins a quin punt la publicació, l’any 1893, del full xiv è de la Carte de France dressée au Dépôt des Fortifications va influir en el fet que Brossa refés el seu mapa. El full xivè a què fem referència és una continuació cap a la península Ibèrica del mapa de França aixecat pel govern francès a escala 1:500.000. Aquest full està fet sota les ordres del coronel Ferdinand Prudent, gran coneixedor de la cartografia dels Pirineus i que estava en contacte amb cartògrafs espanyols i excursionistes catalans (Montaner, 2000, p. 78). La publicació d’aquest full de fesomia moderna amb ombrejat cartogràfic i que cobreix gairebé tot el territori del Principat, va tenir molt èxit a Catalunya. Brossa, després de la publicació d’aquest full l’any 1893 encara va treure dues edicions de la primera versió del seu mapa de Catalunya (el 1898 i el 1900) però el 1904 el refà totalment. Una de les novetats més destacable d’aquesta nova versió del mapa de Catalunya a partir de 1904, és la utilització de tintes hipsomètriques per al dibuix de la topografia. Tot i que continuen apareixent molt desdibuixades les “erugues peludes”, les alçades del relleu es distingeixen per colors en sis categories: fins a 200 metres, de 200 a 500 metres, de 500 a 1.000 metres, de 1.000 a 2.000 metres, de 2.000 a 3.000 metres i “nieves perpetuas”. Les millores tècniques i econòmiques del procés de gravat i de la impressió en color, que es succeïen ràpidament en aquells anys, són evidents en aquest mapa. També com a novetats podem citar que amplia la informació topogràfica més enllà de les fronteres estrictes de Catalunya, fins al requadre que envolta el mapa. I al mar continua dibuixant les línies paral·lels equidistants però que no tenen res a veure amb les corbes batimètriques sinó que són un acabat del dibuix. Desapareix el radi

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Carme Montaner

Figura 9. Catalunya y país lindante de Aragón y Francia. E. Brossa, 1907

Font: Cartoteca de Catalunya (RM.201390).

de llum dels fars. També l’escriptura dels topònims ha anat evolucionant. Ara la majoria ja són en català, fins i tot les capitals de partits judicials, encara que òbviament en ortografia prefabriana. Escriu de forma numèrica l’escala a 1:360.000. A l’autoria hi consta “Mapa trazado, grabado y publicado por E. Brossa”, altre cop amb les dues esses.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

La llegenda és més completa i com a novetat descriu quines han estat les fonts documentals utilitzades: Goelogía y Topografía de la prov. de Barcelona por J. Almera y E. Brossa, hojas publicadas é inéditas. Mapa militar Itinerario de España. Carte de France a 1/200.000 y 1/500.000. Plano del Canal de Urgel. Mapas de F. Coello. Plano del Ampurdán por J. Papell. Itinerarios por A. Osona. Cartas del litoral por la Comisión Hidrográfica, etc. Citar les fonts és, en certa manera, donar rigor al mapa.

En definitiva, és un mapa de fesomia més actual a l’època i que va tenir molta repercussió entre els ambients catalanistes, com ho demostra el fet que se’n parla en diverses publicacions d’aquest ambient. Aquesta nova versió del mapa, talment com l’anterior, també va ser un èxit. Després de l’edició de 1904, n’hem localitzat dels anys 1907, 1912, 1917, 1920, 1926. Totes aquestes edicions, la darrera dos anys després de la seva mort, surten de l’empresa litogràfica Henrich y cia., l’empresa amb qui treballava habitualment Brossa.

A l’edició de 1920 es dibuixen unes primerenques corbes batimètriques fins a 200 metres.11 L’exemplar consultat de 1920 està dedicat i signat per l’autor al Centre Excursionista de Catalunya. Veiem doncs que continua el vincle de Brossa amb el món excursionista, grans consumidors de mapes però també grans coneixedors del país i que possiblement li assenyalaven errors que pogués contenir el mapa. Les nombroses reedicions que es van fer d’aquest mapa de Catalunya ens confirmen que va tenir un bon nombre d’usuaris. Així, el trobem com a mapa base de diverses recerques com ara el dibuix de la divisió territorial per a l’estudi de la masia catalana fet per Pau Vila o un esbós geològic atribuït a N. Font i Sagué.12

A cada nova edició Brossa esmena, afegeix i modifica diversos elements del mapa, suposem en funció dels comentaris que devia anar rebent, de la nova documentació que tenia a l’abast i dels canvis que s’estaven produint en el territori. Queda pendent un estudi detallat de les transformacions introduïdes en cada nova edició. Com assenyala Mn. Colomer: “Hi ha d’haver altres edicions, ben difícils d’identificar, si no es comproven amb la reforma de carreteres, esmenades cada quatre o cinc anys” (Colomer, 1989, p.75).

El més sorprenent és que aquest mapa de Catalunya es va continuar editant durant molts anys però malauradament no porten la data de publicació. La diferència més notable és el canvi d’impremta Henrich & cia, que entra en fase de liquidació l’any 1931, per l’empresa Litografía Rubio de Barcelona. D’aquesta darrera etapa no hi ha gaire informació. En el llegat Brossa a l’ICGC hi figura un permís de publicació del mapa del 14 de novembre de l’any 1939 a nom de la seva filla Josefa Brossa. En aquest mateix lligall hi figura una nota manuscrita amb indicacions de com s’ha de demanar el número de registre i afegeix: “a regir desde el año 58 ” (Fons Brossa, FEB02-LL14 D01). El reper-

11. Colomer (1989, p. 74-75) cita aquest canvi en una edició anterior de 1912 però que no hem pogut localitzar.

12. Tots dos formen part del fons del Centre Excursionista de Catalunya dipositat a la CTC (RC.2045 i RC.6832).

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Carme Montaner

tori de Mn. Colomer cita una edició de 1945 i una altra de cap a 1962 (Colomer, 1989, p. 75). En tot cas es veu que hi ha diferents edicions posteriors a la Guerra Civil no només perquè hi figura el nou impressor -Rubio- sinó perquè, segons els exemplars, el nom de l’impressor figura en llocs diferents del mapa. La família, en una carta a la secció “Cartas de los lectores” del periòdic La Vanguardia , publicada el 13 de febrer de 1993, fa referència que era el Servei de Cartografia de la Diputació de Barcelona qui va dur a terme aquestes darreres reedicions. Si prenem com a certa la darrera data de 1962, donada per Mn. Colomer, el mapa de Brossa s’hauria estat publicant al llarg de gairebé vuitanta anys.

6. Un producte comercial molt modern: mapes turístics

Brossa és també l’autor d’una petita però pionera incursió en el món dels mapes de carreteres. Bon coneixedor del mercat, de seguida es va adonar de la importància dels mapes per un col·lectiu que començava a recórrer el país amb cotxes i bicicletes i que cada vegada era més nombrós. El turisme començava a despuntar i la cartografia n’era un element indispensable (Akerman, 2015, p. 1339-1365).

Si bé a la dècada de 1880 ja havia publicat el Mapa de la província de Barcelona y sus vías de comunicación, a la dècada de 1910 Brossa inicia una col·lecció de mapes de carreteres, molt moderna i pensada per a tot tipus d’usuaris. La col·lecció l’anomena: Mapas de carreteras para ciclistas y automóviles. L’any 1908 publica un primer full Barcelona, Gerona y Pirineos (fig.10). Dos anys més tard surten els fulls: Tarragona y Lérida y país lindante y també Zaragoza y norte de Teruel . I encara publicaria un darrer full: Madrid, Guadalajara y parte de Soria y Segovia (fig.11). El mapes són a escala 1:250.000, entelats i van plegats dins d’una funda, de manera que són fàcils de consultar i transportar (fig.12). A la funda especifica “Tirage a tres tintas, con signos de los pasos peligrosos, vados, cuestas y kilometrages”. També a la funda hi dibuixa el mapa de la principal ciutat que hi apareix. Així, trobem el mapa urbà de Barcelona a escala 1:30.000; Tarragona i Lleida a escala 1:20.000; Saragossa a escala 1:30.000 i Madrid a escala 1:40.000. Tots els fulls estan impresos a la casa Henrich y Cia.

Amb aquesta col·lecció de mapes Brossa s’estén més enllà de Catalunya. Podria ser o bé per obrir nous mercats o bé per l’interès del mercat català en aquests territoris. Si atenem a la numeració dels fulls, la sèrie no es va completar i es difícil de trobar-ne exemplars en centres públics. Les primeres edicions d’aquests fulls són entre els anys 1908-1910, però hem localitzat un exemplar del full de Barcelona, Gerona y Pirineos que porta la data de 1921.

Per a dissenyar aquest producte podria molt ben ser que Brossa s’hagués inspirat en els mapes de carreteres del francès Alphonse Taride (1850ca-1918), molt famosos en el tombant del segle xix al segle xx . Una de les sèries editades per

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Figura 10. Mapas de carreteras para ciclistas y automóviles. Barcelona, Gerona y Pirineos. E. Brossa, 1908

Font: Cartoteca de Catalunya. Fons CEC (RC.6840)

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Figura 11. Mapas de carreteras para ciclistas y automóviles. Madrid, Guadalajara y parte de Soria y Segovia. E. Brossa, sense data

aquest autor, foren les Cartes pour cyclistes & automobiles o també Cartes pour automobilistes & cyclistes, publicades en la dècada de 1910 a escala 1:250.000. Les similituds dels títol i l’escala són evidents.13 No obstant això, el disseny cartogràfic d’aquests mapes de Brossa s’assembla més amb les Cartes-guide Campbell que publicava l’editorial Blondel La Rougery de París. Cal esmentar, però, que el full núm. 14 d’aquesta col·lecció titulat Pyrénées (Perpignan-Barcelona) on hi surt una part de Catalunya, no es va publicar fins l’any 1912 aprox. quatre anys més tard que el del cartògraf sabadellenc per aquest mateix territori.14

El panorama d’aquest tipus de mapes canviaria totalment a la dècada de 1920, no sols amb els mapes de la guia Campbell, sinó també amb altres publicacions com ara la sèrie de mapes de carreteres que comença a publicar el Reial Automòbil Club de Catalunya. Ja a la dècada de 1920 apareixen els mapes en fulls d’Espanya de l’empresa francesa Michelin, que tindrien molt èxit les dècades següents. Els mapes de carreteres de Brossa, pioners a la dècada de 1910, no van poder seguir el ritme de producció industrial d’aquestes empreses i tot i

13. Vegeu-ne diversos fulls a la Cartoteca Digital de la Cartoteca de Catalunya.

14. Vegeu-lo reproduït a Montaner (2020, p. 74-75).

Carme Montaner

Font: Fons familiar Maria Assumpció Batlle, Eduard Conti i Cristina Tomàs, neta i besnets del cartògraf

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Figura 12. Cobertes del full Tarragona, sur de Lérida y país lindante de la col·lecció Mapas de carreteras para ciclistas y Automóviles. E. Brossa

Font: Cartoteca de Catalunya. Fons Brossa (FEB01-LL01-D04-P002)

que van tenir algunes reedicions —el full de Barcelona es reedita el 1921— no es van publicar més fulls nous de la col·lecció.

Al marge d’aquestes iniciatives personals, Brossa també va fer encàrrecs per a particulars com ara el Plano de Rubaudonadeu de Mar y pueblos del Bajo Llobregat imprès el 1896. Es tracta d’un mapa a escala 1:40.000 de la luxosa finca de caça de Josep Rubaudonadeu (Figueres, 1841-Madrid, 1916), diputat a les Corts espanyoles i mecenes, situada a la zona que actualment ocupa l’aeroport del Prat. També és l’autor d’una guia manuscrita de Barcelona amb mapes, plànols i fotografies, signada amb el pseudònim “Bars’ilo” que possiblement devia enviar a algun concurs (Fons Brossa, FEB-01-LL08-D01). En molts dels seus treballs incorporà el seu fill Joan, gravador com ell, qui havia de succeir-lo en el negoci però, malauradament, va morir dos anys abans que el seu pare.

7. El reconeixement

Eduard Brossa va ser prou conegut en vida tant entre els ambients excursionistes i de lleure com entre els ambients més científics, en aquest cas per la seva participació en el mapa geològic d’Almera. L’exposició cartogràfica catalana, organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya l’any 1919, ja va incloure els mapes de Brossa entre les obres més destacades en aquells anys a Catalu-

Carme Montaner

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Carme Montaner

nya. No és estrany, doncs, que arran de la seva mort es publiquessin moltes necrològiques, algunes ben extenses explicant la seva vida i obra, com ara la publicada a La Publicitat el 25 d’octubre de 1924. Faura, el successor d’Almera al capdavant del Mapa Geològic i Topogràfic de la província de Barcelona li dedicà un article l’any següent de la mort, al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (Faura, 1925) (figura 13).

Curiosament, va ser a la dècada de 1930 que la figura de Brossa es tornà a reivindicar. L’any 1932 el Club Excursionista de Gràcia li dedica una exposició sota la tutela d’Enric Ribas i Virgili qui n’escriu una biografia i un catàleg de la seva obra cartogràfica (Ribas, 1932) El mes de febrer de 1933 li reté homenatge

Figura 13. Retrat d’Eduard Brossa publicat a la necrològica que li dedicà la revista Ibérica, núm. 554

Font: Cartoteca de Catalunya. Fons Brossa (FEB02-LL16-D01-P001)

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Montaner Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

el Centre Excursionista Sabadell amb una sessió i una exposició de mapes (Fons Brossa, FEB01_ll09). Pau Vila en reivindicà la figura el mateix any 1933 en un article a La Publicitat on reclamà la creació d’un arxiu amb el material del cartògraf “perquè serveixi de “primera pedra” a l’obra cartogràfica que ha d’emprendre resoludament el govern de Catalunya” (Vila, 2008, p. 193).

L’Ajuntament de Sabadell, li dedicà un carrer, arran de la seva mort, però amb la mala sort que el nom fou suprimit l’any 1939 en confondre’l amb un anarquista, de nom Jaume Brossa.15 La ciutat, li restituí el nom, en un altre emplaçament, l’any 1960.16

Entre els anys 1953 a 1979, la Societat Catalana de Geografia establí un premi amb el seu nom, dedicat al millor treball de toponímia (Bertran, 2021, p. 76-77 i 175-176) i el Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de Josep M. Puchades, anomenà Eduard Brossa la cartoteca que seria traspassada l’any 1983 a l’Institut Cartogràfic de Catalunya. I encara, la Societat Catalana de Geografia, el recordà en el Segon Congrés Català de Geografia, dedicat a “El mapa com a llenguatge cartogràfic” i en ocasió del qual s’edità un llibre amb un recull de textos històrics a cura de Jesús Burgueño (2008).

8. Una producció cartogràfica destacada

La producció cartogràfica d’Eduard Brossa és, doncs, molt notable. Un litògraf, sense formació matemàtica, esdevingué un dels cartògrafs més rellevants de Catalunya de la segona meitat del segle xix i primer quart del segle xx, sobretot pel que fa a la difusió que van tenir els seus mapes. Brossa va combinar una producció de cartografia comercial a escales petites destinada a un públic heterogeni d’excursionistes, turistes o automobilistes, amb una cartografia científica, a escales grans. Amb les eines que tenia a mà va demostrar que sabia encarar projectes cartogràfics diversos i no es va arronsar davant les dificultats per aixecar un producte científic que, en altres països, el duien a terme els governs respectius. Segurament la procedència artesana de litògraf i dibuixant el va mantenir al marge d’unes elits d’enginyers, arquitectes o cartògrafs amb formació acadèmica, que només en devien destacar la faceta de gravador. L’obra cartogràfica d’Eduard Brossa, però, ha superat el pas dels anys i se’ns mostra com una de les aportacions més rellevants a la cartografia de Catalunya, en una època en què els mapes començaven a eixir d’uns cercles molt reduïts per esdevenir un producte d’ús cada vegada més generalitzat.

15. Podria tractar-se del dramaturg i articulista Jaume Brossa i Roger.

16.. Història del carrer a Sabadell: <https://www.isabadell.cat/persones/carrers-amb-historia-viii-eduard-brossa-mapesamb-bruixola> (Consulta: 03/11/2025).

Carme

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 143-170

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Referències bibliogràfiques

Carme Montaner

Akerman, James (2015). “Road mapping”, dins Mark Monmonier [ed.]. The history of cartography. Volume 6: Cartography in the Twentieth Century. Chicago University Press, (1987-2020), p. 1339-1365.

Aragonès, Enric (2005). “El mapa geològic i topogràfic de la província de Barcelona: la sèrie 1:40.000 (1888-1914)”. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, núm. 13, p. 115-280.

Bertran, Enric [coord.] (2021). L’Esguard de la Societat Catalana de Geografia (1935-2020). Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Burgueño, Jesús (2003). Història de la divisió comarcal. Barcelona: Rafael Dalmau.

— (2008). “L’obra d’Eduard Brossa”, dins Jesús Burgueño [ed.] El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. xvii-xx). Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. cv-cviii.

Colomer, Ignasi (1989). Cartografia de Catalunya i dels Països Catalans. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Faura i Sans, Marià (1925). “N’Eduard Brossa i Trullàs”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, vol. xxxv, núm. 357, p. 71-74.

Llanas, Manuel (2004). Història de l’edició a Catalunya: L’edició a Catalunya al segle xix. Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya.

Montaner, Carme (1991). “Aproximació a l’obra cartogràfica d’Eduard Brossa (1848-1924)”. Actes del 1r Congrés Català de Geografia, vol iiib comunicacions, p. 523-536. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

— (2000). Mapes i cartògrafs a la Catalunya Contemporània (1833-1941). Els inicis i la consolidació de la cartografia topogràfica. Barcelona: Rafael Dalmau.

— (2003). Cartografia de la província de Barcelona 1833-2000. Barcelona: Diputació de Barcelona.

— (2015). El mapa com a eina de govern: centenari de la creació dels serveis geogràfic i geològic de Catalunya (1914-2014). Barcelona: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

— (2020). Mapes, país, futur. Centenari de l’exposició cartogràfica catalana (1919). Barcelona: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Ribas i Virgili, Enric (1932). “El cartògraf Eduard Brossa. Mapes topogràfics de Catalunya”. Mai Enrera. Butlletí del Club Excursionista de Gràcia, núm 94.

Solé Sabarís, Lluís (1945). “El mapa geológico de la provincia de Barcelona”. Miscelánea Almera (1a parte). Barcelona: Instituto Geológico, p. 43-62.

Vila, Pau (1933/2008). “Eduard Brossa (1933)”, dins Burgueño, Jesús [ed.] (2008). El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. xvii-xx). Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 191-193.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 05/12/2025 ‒ Data d’acceptació:06/03/2026 ‒ Data de publicació: 30/04/2026

DOI: 10.2436/20.3002.01.270

La

representació de la

frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)1

Resum

Francesc Nadal i Piqué Universitat de Barcelona fnadal@ub.edu

https://orcid.org/1000-0001-9777-5336

El Pirineu es va convertir en un dels principals escenaris de la gran confrontació militar que van mantenir la Monarquia Hispànica i la Francesa al llarg del segle xvii. Com a resultat d’això, la frontera que separava ambdues monarquies en la part catalana d’aquesta serralada va experimentar durant aquell segle canvis molt considerables. Al mateix temps, la progressiva conflictivitat militar va fer que Catalunya, en general, i el Pirineu català, en particular, fos objecte, entre 1635 i 1730, d’una producció cartogràfica creixent. Un dels principals documents cartogràfics fruit d’aquest context bèl·lic és el mapa de Catalunya que va traçar, el 1687, l’enginyer militar italià Ambrosio Borsano al servei de la Monarquia Hispànica. En aquest article s’analitza la representació de la frontera política existent al Pirineu català entre ambdues monarquies en aquest mapa, que va ser fet amb posterioritat al Tractat dels Pirineus de 1659.

Paraules clau: Pirineu català, història de la cartografia de Catalunya, geografia política, geografia històrica, fronteres

Resumen: La representación de la frontera del Pirineo en el mapa de Cataluña de Ambrosio Borsano (1687)

El Pirineo se convirtió en uno de los principales escenarios de la gran confrontación militar que mantuvieron la Monarquía Hispánica y la francesa a lo largo del siglo xvii. Como consecuencia, la frontera que separaba las dos monarquías en la parte catalana de esta cordillera experimentó cambios considerables durante ese siglo. Al mismo tiempo, la progresiva conflictividad militar hizo que Cataluña, en general, y el Pirineo catalán, en particular, fuesen objeto de una creciente producción cartográfica entre 1635 y 1730. Uno de los principales documentos cartográficos surgidos de este contexto bélico es el

1. Aquest treball s’ha fet en el marc del projecte de recerca PID2021-126835NB-100 del Ministerio de Ciencia e Innovación «Cartografia, delimitació i geopolítica a Espanya (s. xvii-xix)». Una primera versió d’aquest article es va presentar com a comunicació al «9è Congrés d’Eugeo», celebrat a Barcelona durant els dies 4-7 de setembre de 2023 i organitzat per la Societat Catalana de Geografia.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

mapa de Cataluña que trazó, en 1687, el ingeniero militar italiano Ambrosio Borsano al servicio de la Monarquía Hispánica. En este artículo se analiza la representación de la frontera política existente en el Pirineo catalán entre ambas monarquías en dicho mapa, realizado después del Tratado de los Pirineos de 1659.

Palabras clave: Pirineo catalán, historia de la cartografía de Cataluña, geografía política, geografía histórica, fronteras

Abstract: The representation of the Pyrenean border on Ambrosio Borsano’s map of Catalonia (1687)

The Pyrenees became one of the main battlegrounds for the major military confrontations that took place between the Spanish and French monarchies throughout the 17th century. This led to significant changes in the border between the two powers on the Catalan side of the mountain range during this period. Intensifying military conflict also led to Catalonia, and the Catalan Pyrenees in particular, becoming the focus of increased cartographic production between 1635 and 1730. One of the foremost cartographic documents to emerge from this wartime context is the 1687 map of Catalonia drawn by the Italian military engineer Ambrosio Borsano, in the service of the Spanish Monarchy. This article analyses how the political border between the two monarchies in the Catalan Pyrenees is represented on this map, produced after the Treaty of the Pyrenees in 1659.

Keywords: Catalan Pyrenees, history of Catalan cartography, political geography, historical geography, borders * * *

El Pirineu es va convertir en un dels principals escenaris de la confrontació militar que van mantenir, al llarg del segle xvii, la Monarquia Hispànica i la Francesa. Aquest fet va afectar moltíssim la part catalana d’aquesta serralada, que va veure com la frontera que separava ambdues monarquies experimentava pregons canvis. Al mateix temps i com a conseqüència d’això, Catalunya, en general, i el Pirineu català, en particular, van passar a ser objecte, entre 1635 i 1730, d’una producció cartogràfica creixent (Pelletier, 1995-1996, p. 190-199; Nordman, 1998, p. 325-326; Pojada, 2017, p. 234-242).

Un dels principals documents cartogràfics elaborats a ran del seguit de conflictes bèl·lics que van tenir lloc durant aquests anys és El Principado de Cattaluña y Condados de Rossellón y Cerdaña (1687), obra de l’enginyer militar italià al servei de la Monarquia Hispànica Ambrosio Borsano (Milà, 1633-Guissona, 1708) (Bossi i Nadal, 2017, p. 673-704). Aquest document conté, a part d’una sèrie de plantes i vistes de places fortes catalanes, un mapa manuscrit de Catalunya, que està traçat a escala ca. 1:150 000 i és d’una grandària força con-

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

siderable (167,5 × 221 cm). Es conserva a la Biblioteca Nacional de España i, segons el seu autor, va ser aixecat entre 1675 i 1687 2 (Nadal i Bossi, 2025).3

Uns anys aquests, que, tot i ser immediatament posteriors al Tractat dels Pirineus de 1659, el de la “Pau Perpètua”, van constituir un període gairebé ininterromput de conflictes bèl·lics entre ambdues monarquies com ho palesen les guerres de Devolució (1667-1668), d’Holanda (1673-1678), de Luxemburg (1683-1684) i dels Nou Anys (1689-1697). Conflagracions totes elles que van tenir el Pirineu com un centre geoestratègic i el van convertir, tal com s’ha apuntat, en un dels principals teatres d’operacions militars (Jané, 2008, p. 33-52).

El Pirineu català era un territori que Borsano coneixia força bé, ja que va ser enviat a Catalunya, el 1673, per participar, precisament, en l’anomenada guerra d’Holanda durant la qual l’exèrcit hispànic no sols va ser incapaç de consolidar la conquesta inicial que havia fet del fort de Bellaguarda, sinó que va veure amb molta preocupació com l’exèrcit francès ocupava, el 1678, Puigcerdà i en destruïa les seves fortificacions (Martí i Espino, 2013, p. 57-97; Sánchez et al., 2014, p. 76; Espino, 2017, p. 215-232). Després, durant la guerra de Luxemburg, l’exèrcit francès va ocupar l’Empordà i va posar setge, de forma infructuosa, a la ciutat de Girona (Martí i Espino, 2013, p. 125-133). Va ser en el marc d’aquestes guerres i en previsió de futurs conflictes amb la Monarquia Francesa, quan tant Borsano com d’altres enginyers militars d’origen italià al servei de la Monarquia Hispànica com Lorenzo Possi o Gerónimo Reynaldi, que col·laboraven amb ell o estaven a les seves ordres, van elaborar una copiosa i variada cartografia militar del Pirineu català.4

És en aquest context històric i cartogràfic que cal situar l’elaboració del mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano. Un mapa en el que, malgrat haver estat traçat després del Tractat dels Pirineus, hi és representat tot el territori que, com a mínim, fins a 1659, era anomenat oficialment com a «Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya» i que estava sota control tant de la Diputació del General de Catalunya com del virrei de Catalunya (Jordà, 2015, p. 29-51; Palomo, 2020, p. 136-137). D’aquí que el seu títol sigui, justament, El Principado de Cattaluña y Condados de Rossellón y Cerdaña. El mapa no obviava, però, que, a ran de l’esmentat tractat, una part important d’aquest territori, tot

2. <https://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000036323&page=1> (consulta: 5 de desembre de 2025).

3. La Biblioteca Nacional de España i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya van publicar l’any 2025 un llibre titulat El Principado de Cattaluña y Condados de Rossellon y Cerdaña. Ambrosio Borsano (1687), una part del qual constitueix una còpia impresa íntegra d’aquest gran document cartogràfic.

4. Al respecte, vegeu l’interessant atles militar manuscrit titulat «Piante d’Estremadura, e di Catalogna» fet, el 1687, per Lorenzo Possi; Sánchez et al. (2014, plànols 9-29). També els mapes de Gerónimo Reynaldi com el «[Mapa de Cataluña desde Pertus a Rosas y Seurana»] conservats a la Biblioteca Nacional de España a l’atles militar manuscrit titulat «[Planos de fortificaciones y mapas de Cataluña, Cerdaña, Ceuta y Guipúzcoa»] (BNE, V.a. Mss/12683). Els de Borsano que formen part d’aquest mateix atles militar, així com els d’un altre atles titulat «[Planos de ciudades y fortificaciones de Cataluña y Cerdaña]» (BNE, V.a. Mss/12681]. Borsano també va ser l’autor dels plànols de les places fortes de Castellfollit de la Roca (1691), Flix (1681), Girona (1685), Lleida (1681) i València d’Àneu (1680) conservats a l’Archivo General de Simancas. En aquest arxiu també es conserva un plànol d’una casa forta situada al Pui Olivesa (Sant Julià de Lória) fet el 1692 i que per la seva factura es pot atribuir a Borsano. També es poden atribuir a Borsano alguns dels plànols de fortaleses pirinenques de la col·lecció particular de Piedad del Pozo (Pozo, 1984).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Nadal i Piqué

el relatiu al comtat de Rosselló i una part considerable del de Cerdanya, havia passat a romandre sota domini del rei de França. Així, una lectura atenta del mateix permet copsar tant els límits de la nova frontera sorgida a partir de 1659 com els dels límits preexistents entre ambdós comtats.

Aquest article té dos objectius de caire geogràfic i cartogràfic diferents. El principal és descriure i analitzar com apareix representada en aquest mapa la frontera política que separava ambdues monarquies. Mentre que l’anàlisi sobre com són dibuixats l’antic límit fronterer del Rosselló amb el regne de França i la demarcació entre aquest comtat i el de Cerdanya constitueixen un objectiu secundari. Per assolir-los, s’ha utilitzat, entre d’altres fonts històriques i geogràfiques, un text manuscrit titulat Discurso general ... que Ambrosio Borsano va escriure, el 1685, per acompanyar el seu mapa de Catalunya, la consulta del qual ens ha estat de gran ajut (Borsano, 1685a).5

Abans, però, de començar qualsevol descripció i anàlisi, cal tenir en compte varies qüestions, atès que la lectura d’aquest mapa no resulta fàcil, ja que, com a la major part de la cartografia de l’època, li manca una llegenda relativa als signes i símbols cartogràfics emprats. Així, en primer lloc, que al llarg d’aquest treball la paraula frontera (línia fronterera/ratlla fronterera) ha estat emprada en un sentit restrictiu: només per referir-se a aquelles línies que feien de partió de territoris que es trobaven sota la sobirania de diferents reis. En segon lloc, que a les línies que separaven territoris diferents —comtats, vegueries, col·lectes, províncies...— que formaven part d’una mateixa monarquia les designarem com a línies de demarcació. En tercer lloc, que, entremig del garbuix de diferents tipus línies de delimitació que creuen el Pirineu català en aquest mapa, es pot observar una extensa línia de color vermell que delimitava, per un costat, el territori del Principat de Catalunya, en el qual s’inclou el d’Andorra i, per l’altra, els territoris dels comtats de Rosselló i Cerdanya, la Vall d’Aran i els municipis limítrofs dels comtats de Foix, Couseran i Comenge.6 I, en quart lloc, que també es pot copsar una altra línia de color vermell que representava la ratlla fronterera entre la part del comtat de Cerdanya que romania sota sobirania hispànica i la que havia passat a dependre del rei de França (vegeu la figura 1).

La línia de partió del Principat de Catalunya, que en la major part del seu recorregut constitueix una ratlla fronterera, apareix cartografiada, bàsicament, mitjançant l´ús de dos signes cartogràfics diferents: una línia de punts de color negre, de forma similar a com estan representades totes les altres línies de delimitació política tant del Principat de Catalunya com dels comtats de Rosselló i de Cerdanya (vegueries, sotsvegueries i col·lectes); i, una franja de color vermell en la part interior, que en algun tram de la mateixa, com és el cas del relatiu a

5. D’aquesta obra es conserva un altre manuscrit, que és una copia i conté un annex, inexistent al manuscrit original, que és, en realitat, un fogatge titulat «Nombres de las Ciudades, Villas y Lugares del Principado de Cattaluña… »; Borsano, 1685b, p. 172-281.

6. En el mapa de Borsano només apareixen representats els límits del comtat de Foix i de la diòcesi de Comenge.

Francesc

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Nadal i Piqué

la sotsvegueria del Vallespir, hi ha afegida, a més, en la part exterior una altra franja en aquest cas de color verd.

Figura 1. Els límits pirinencs del Principat de Catalunya i la nova línia fronterera al comtat de Cerdanya

Font: detall del mapa El Principado de Cattaluña y Condados de Rossellón y Cerdaña (1687), Ambrosio Borsano; Biblioteca Nacional de España.

Una línia fronterera i de demarcació establerta al llarg de territoris diversos

Al llarg del seu recorregut aquesta línia de partió del Principat de Catalunya, que en alguns tram era fronterera i en d’altres de demarcació, passa per territoris, que tot i estar sota domini de la Monarquia Hispànica, no conformaven un espai políticament uniforme, sinó que tenien condicions polítiques, militars, eclesiàstiques o fiscals força diverses com era el cas d’Andorra o la Vall d’Aran. Tenint present aquestes consideracions, passarem a descriure i analitzar aquesta línia des del seu tram més oriental, situat al comtat del Rosselló, per anar avançant, de forma progressiva, en direcció oest fins arribar a l’extrem més nord-occidental situat a la Vall d’Aran. Abans, però, d’emprendre aquest

Francesc

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

recorregut cal esmentar que en el mapa estan ben reflectides les diferents unitats polítiques que conformaven, segons Borsano, el comtat de Rosselló: la vegueria de Perpinyà amb la sotsvegueria del Vallespir i la vegueria de Vilafranca de Conflent amb la sotsvegueria del Capcir.7 Unes delimitacions que casen, gairebé fil per randa, amb les traçades pel cartògraf francès Nicolas Sanson en els següents dos mapes que va imprimir a París el 1660: Principauté de Catalogne, divisée en neuf dioceses; et en dix-sept vegueries i Sardones. Evesché de Elne ou de Perpignan. Comté de Roussillon, ou sont les Veguerie de Perpignan, Sousvegerie de Vall-Spir; Veguerie de Villefranche de Conflent, Sousvegerie de Capsir (Montaner, 1994, p. 33-35; Pelletier, 1995-1996, p. 194; Capdevila, 2017, p. 39; Burgueño, 2024, p. 84)

Des del Cap de Cervera fins el comtat de Foix

Els límits meridionals del comtat de Rosselló, que abans del Tractat dels Pirineus de 1659 feien de partió entre el territori conegut com dels comtats de Rosselló i Cerdanya i el del Principat de Catalunya, es van convertir, a partir d’aleshores, en una ratlla fronterera entre la Monarquia Hispànica i el regne de França. El seu punt més oriental era, segons el mapa de Borsano, el Cap de Cervera, que en l’actualitat està situat íntegrament en territori francès.8 Des d’aquest cap, situat, segons Borsano, en el límit sud-est de la sotsvegueria del Vallespir, la frontera apareix dibuixada mitjançant una línia de punts negres amb una doble franja de colors (verd i vermell) i avança en direcció oest per les serres de l’Albera i les Salines fins arribar al Coll de Carançà, punt de confluència pel sud dels comtats de Rosselló i de Cerdanya, així com, pel nord, de la col·lecta d’Olot.9

En el primer tram d’aquest recorregut, el relatiu a la Serra de l’Albera, Borsano indica, d’est a oest, els següents colls i ports de muntanya: el Coll de

7. Pere Gil explica a la seva Geografia de Catalunya (1600) que «lo comptat de Rossello te Veguería de Perpinya y Vallespir y Vegueria de Vilafranca de Conflent y Capsir», Gil (2002, p. 165). Per la seva part, la historiadora Eva Serra, indica que el comtat de Rosselló abans de 1659 estava organitzat territorialment per la vegueria de Rosselló i la sotsvegueria del Vallespir i la veguería de Vilafranca de Conflent i la sotsvegueria del Capcir; Serra, 2011, p. 83. D’altra banda, al Discurso general .... (1685) s’esmenta que el comtat de Rosselló està dividit en dues col·lectes, la de Perpinyà i la de Vilafranca del Conflent, mentre que en el mapa apareixen retolades com a «vegueria de Perpinya» i «vegueria de Villafranca de Conflent»; Borsano (1685a, p. 163). La primera vegueria comprèn també el territori de la sotsvegueria de Vallespir, que està perfectament delimitada en el mapa com una unitat geogràfica singular a la que anomena «Vallespir»; Burgueño (2003, p. 23). Mentre que la segona vegueria conté el territori de la sotsvegueria del Capcir, que, tal com s’explicarà més endavant, està perfectament demarcat com una unitat geogràfica específica a la que denomina «Capsir».

8. Segons Joan Capdevila després de les fracassades Converses de Ceret de 1660 els negociadors de la Monarquia Hispànica «temen que poguessin acabar perdent la zona nord de Llançà, van acabar acceptant que la frontera acabés al punt més destacat de la costa al nord del Cap de Creus. Aquest va resultar ser el Cap de Cervera»; Capdevila (2011, p. 232).

9. Aquesta línia de punts negres amb una doble franja de colors (verd i vermell) indicava els límits de la sotsvegueria del Vallespir, que en el mapa de Borsano, a l’igual que en els mapes de Sanson de 1660, arribava fins a la desembocadura del riu Tet i el cap de Cervera. És a dir, un territori que abastava un espai gairebé idèntic al del deganat del Vallespir de la diòcesi d’Elna-Perpinyà; al respecte vegeu, Sabaté (1997), p. 460-461.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

Francesc Nadal i Piqué La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Banyuls amb el camí que enllaçava el monestir de Sant Quirc o Sant Quirze de Colera amb Cotlliure; el Coll de la Carbassera o de la Carabassera («C. de Caravazera »), en el que hi havia una bifurcació d’un altre camí procedent del citat monestir, que l’unia amb les poblacions de Sureda i Argelers; i, el Coll de Requesens. Una mica més enllà, vers l’oest, Borsano dibuixa un camí que passava entre el castell de Bellaguarda i el Coll del Pertús i que enllaçava el poble de la Jonquera amb el de Morellàs, sense indicar, però, ni el Coll de Panissars, ni el del Pertús. A continuació, més a l’oest d’aquest camí, indica el Coll del Portell com el darrer de l’Albera.

En el següent tram fronterer vers ponent s’indica, en primer lloc, el Coll de Lli («C. de Li») situat a la Serra de les Salines. A continuació, a l’oest d’aquesta serra, s’assenyala el Coll de Faig («Coll de Fag ») amb el camí que connectava les poblacions de Darnius i la Farga de Dalt, situada a la comuna de Sant Llorenç de Cerdans. Després, sempre en direcció oest, s’indica la Collada d’en Proi, que anomena «Coll del Portel» i que està localitzada entre les poblacions d’Albanyà i Costoja. Continuant cap a l’est, el següents colls que s’assenyalen són el de Malrem («C. de Malrem ») i el d’Ares («Coll Dares»), pel que passava el camí que enllaçava Camprodon amb Prats de Molló. Més endavant, seguint la ratlla fronterera vers l’oest es pot observar com a pocs quilòmetres al nordoest del Coll d’Ares, just on s’acabava el territori de la sotsvegueria del Vallespir, desapareix la franja de color verd que havia acompanyat la línia fronterera des del Cap de Cervera.

Tot seguit, aquesta línia continua vers ponent fins el Coll de Carançà («Coll de Caranse»), que constitueix el punt més sud-occidental del comtat de Rosselló i punt de trobada amb el comtat de Cerdanya, els límits del qual es trifurquen a partir d’aquest coll. Una primera línia, dibuixada mitjançant punts de color negre i una franja de color vermell, parteix vers el sud, constituint una línia de demarcació entre el comtat de Cerdanya i el Principat de Catalunya. Una segona línia, representada només mitjançant punts negres, s’adreça vers el nord constituint una línia de demarcació entre els comtats de Rosselló i Cerdanya, estant tot el seu recorregut situat dins de territori de sobirania del monarca francès. Mentre la tercera línia, traçada de forma idèntica a la primera, prossegueix el seu camí en direcció nord-occidental vers el Coll de Núria, convertint-se en la nova línia de fronterera que separava el territori ceretà sota control de la Monarquia Hispànica i el que ho estava sota domini del rei de França (figures 1 i 2).

Si prosseguim el recorregut fronterer des del Coll de Carançà per aquesta tercera línia ens trobarem, en primer lloc, el Coll de Nou Fonts («Coll de 9 Fonts»), pel qual passa un camí que connectava el poble de Ribes de Freser i el Santuari de Nostra Senyora de Núria amb el poble ceretà d’Er, situat en territori sota jurisdicció del rei de França, i continuava fins a Puigcerdà (figures 1 i 2). A continuació, s’indica el Coll de Finestrelles («Coll de Finestrel»), pel qual passava una bifurcació del camí anterior, que arribava també per Er

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Figura 2. Comtats de Rosselló i Cerdanya

Font: detall del mapa El Principado de Cattaluña y Condados de Rossellón y Cerdaña (1687), Ambrosio Borsano; Biblioteca Nacional de España.

fins a Puigcerdà. I, una mica més vers l’oest apareix dibuixat el Coll de Núria o d’Eina, que Borsano escriu com a «Coll Dentos». A partir d’aquí, la ratlla fronterera segueix una gran línia de circumval·lació del massís del Puigmal, que és el únic cim pirenaic al qual es fa referència en el mapa, fins arribar a la plana ceretana, deixant, a la banda hispànica, els pobles del Vilar i el Vilar d’Urtx i, a la francesa, els d’Oceja i Vallcebollera.

A partir d’aquí, la ratlla de la nova frontera abandona la línia de crestes, que havia seguit des del cap de Cervera, per creuar la Cerdanya de sud a nord pel mig de la plana ceretana tal com s’acordà al Tractat dels Pirineus de 1659 i al de Llívia de 1660. Però, en aquest tram planer la línia fronterera es troba amb una singularitat geogràfica i política: l’enclavament de Llívia. Aquest municipi ceretà, circumdat per municipis de l’antiga vegueria i col·lecta de Puigcerdà, que van passar a estar sota domini del rei de França, va romandre després d’unes intricades negociacions sota domini de la Monarquia Hispànica (Bougain i Bougain, 2021, p. 191-244). Aquest fet i la seva proximitat a Puigcerdà, van fer que Borsano, de la mateixa manera que d’altres

Francesc Nadal i Piqué

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

Francesc Nadal i Piqué La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

cartògrafs de l’època, dibuixés el municipi de Llívia no com un enclavament situat en territori francès, sinó com una petita extensió vers l’est del territori de la vegueria i col·lecta de Puigcerdà sota domini del rei d’Espanya (vegeu les figures 1 i 2).

Una solució cartogràfica adoptada també en d’altres mapes coetanis. Aquest seria el cas, per exemple, del mapa Les 33 villages de Cerdagne cédés a la France par le Traité de Llivia imprès, el 1667, pel cartògraf francès Pierre Duval, el qual, intentant fer casar els nous límits fronteres amb la idea de fronteres naturals, dibuixa, tal com ho explica molt bé l’historiador Peter Sahlins, «una carena de muntanyes que divideix la Cerdanya, al sud-est, on de fet no n’hi ha cap» (Shalins, 1993, p. 54). La solució adoptada per Duval i per Borsano per representar l’enclavament de Llívia la podem trobar també en el mapa Les Monts Pyrenées, ou sont remarques les passages de France en Espagne imprès per Nicolas Sanson el 1675, així com en el mapa manuscrit del territori de contacte entre els comtats de Rosselló i Cerdanya dibuixat ca. 1687 per Lorenzo Possi, enginyer militar italià al servei de la Monarquia Hispànica i que va treballar a les ordres d’Ambrosio Borsano (Sánchez et al., 2014, plànol 23). I encara va perviure uns anys més, ja que la trobem en el mapa de Nicolas de Fer Les frontierés de France et de Espagne tant deça que de là des Monts Pirenées, estampat, el 1694.

Tot i que alguns mapes de començaments del segle xviii van continuar reproduint aquesta solució geogràfica, l’enginyer militar francès Marc-Antoine de Cheylas va elaborar, l’any 1703, un mapa manuscrit titulat «Carte d’une partie de Cerdagne avec les limites de France et d’Espagne», fruit d’un detallat aixecament cartogràfic dels límits municipals de Llívia, en el que aquesta localitat ceretana apareixia ja representada, de forma nítida, com un enclavament internacional (Bougain i Bougain, 2021, p. 151).

A partir de Llívia, la nova línia fronterera continua el seu recorregut en direcció nord-oest reprenent, de nou, la línia de crestes pirenaica fins arribar a un indret anomenat Avet Coronat.10 Aquest lloc, que apareix esmentat en diferents mapes del segle xvii com la Nova Principatus Cataloniae Descriptio publicada entre 1602 i 1605 per Jan Baptist Vrients, la Carte des frontières de France et d’Espagne [...] avec tous les ports, passages en Espagne par les Monts Pyrénées impresa per Melchior Tavernier el 1642, el de Nicolas Sanson de 1675 o el de Nicolas de Fer de 1694, era, segons l’historiador Pere Obiols, prop del Port de Pimorent i on «es trobava el límit entre els comtats de Foix i de Cerdanya» (Obiols, 2014, p. 114 i 126). Tanmateix, en seu mapa Borsano hi afegeix, a més a més, el límit del comtat del Rosselló, ja que en aquest punt hi confluïa, segons ell, també la sotsvegueria del Capcir.

10. Pere Gil l’esmenta a la seva Geografia de Catalunya de 1600 com un dels principals colls de muntanya de Catalunya; Gil (2002, p. 194 i 196).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Nadal i Piqué

L’antiga frontera del Rosselló i l’antiga línia de demarcació dels dos comtats

Un cop arribats a aquesta important cruïlla geogràfica, avui oblidada, deixarem de banda, de moment, el recorregut per la línia fronterera i dedicarem aquest apartat a analitzar com estan representats en el mapa de Borsano els límits de l’antiga frontera entre el comtat de Rosselló i la província del Llenguadoc (vegeu la figura 2). Aquesta línia, convertida, a partir de 1659, en una línia de demarcació de diferents territoris del regne de França, està dibuixada, mitjançant una línia de punts negres amb una franja de color verd situada en la part exterior, que ressegueix l’antiga ratlla fronterera establerta, el 1258, en el Tractat de Corbeil (Pala, 2008). El punt de partida a l’est d’aquesta línia està situat en el límit nord-oriental de l’actual municipi del Barcarès. Des d’aquest punt creua, tot seguit, l’estany de Salses i segueix el seu recorregut pel massís de les Corberes fins arribar a l’esmentat punt de l’Avet Coronat.

Al llarg del seu recorregut es poden detectar alguns errors, ja que, per exemple, situa els assentaments del Perellós (comuna d’Òpol i el Perellós), Força Real i Montner, que pertanyien al comtat de Rosselló, de forma errònia dins de territori llenguadocià (Pala, 2008, p. 25-26). I, també, com a conseqüència d’haver copiat gairebé fil per randa el mapa de Vrients de 1602-1605 i el de Nicolas Sanson Sardones. Evesche d’Elne, ou de Perpignan ... de 1660, situa erròniament Font-rabiosa com el poble més septentrional del Capcir.11 Cal dir, però, que col·loca correctament els pobles de Talteüll i Vingrau dins del comtat de Rosselló a diferència del que fa Nicolas Sanson a l’esmentat mapa de 1660, que pel fet d’haver format part de la diòcesi de Narbona fins la Revolució Francesa, els situa erròniament dins de la província del Llenguadoc.12

D’altra banda, Borsano dibuixa, a diferència de la resta d’aquesta línia de demarcació, el límit septentrional del comtat de Rosselló des de Font-rabiosa vers ponent fins l’indret de l’Avet Coronat només amb una la línia de punts de color negre sense cap franja de color verd en la part exterior.13 Des de l’Avet Coronat fins el Coll de Carançà, situat més al sud, es pot resseguir, tal com ja s’ha assenyalat, l’esmentada línia divisòria dels comtats de Rosselló i Cerdanya. Els pobles situats immediatament a l’est d’aquesta línia de demarcació i en

11. Aquesta va ser la posició de Font-rabiosa a la major part de la cartografia del comtat de Rosselló elaborada durant el segle xvii i amb anterioritat al mapa de Borsano. Una cartografia que, pel que fa referència al Capcir i els seus assentaments humans, beu directament del mapa de Vrients de 1605. Aquest fet també es pot apreciar, a part dels dos mapes de Sanson citats, en el mapa Description de los Condados de Rosellon y Cerdaña y sus annexos publicat per Lluís Baldó el 1627 (Gual i Becat, 2021, p. 18). I, molt particularment, en el titulat Nouvelle Description du Comté de Roussillon, ensemble d’une partie des monts Pyrénées ou confinent la France et l’Espagne, publicat, el 1639, pel cartògraf francès Jean Bisson.

12. Agraeixo aquesta informació a Jesús Burgueño.

13. Això es pot deure al fet que el Capcir, a l’igual que la Vall d’Aran, era un territori amb una específica singularitat religiosa: estava adscrit a una diòcesi francesa: la d’Alet (Gual, 2009, p. 247). En aquest sentit, Borsano adopta en el seu mapa la mateixa solució cartogràfica per representar el Capcir que la emprada per Nicolas Sanson tant en el seu mapa de Catalunya de 1660 com en el titulat Sardones. Evesche d’Elne, ou de Perpignan ... (1660) .

Francesc

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

Francesc Nadal i Piqué La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

territori del comtat de Rosselló són de nord a sud: la Llaguna, Sautó, Fetges, Fontpedrosa i Prats de Balaguer pertanyents a la vegueria del Conflent i els de Formiguera i el Angles pertanyents a la sotsvegueria del Capcir.14 Mentre que els assentaments humans situats a ponent d’aquesta línia de demarcació i en territori del comtat de Cerdanya són de nord a sud: la Torre Cerdana i el poble de Porté, situats tots dos a la Vall de Querol, el santuari de Font-Romeu, Odelló, Bolquera, que escriu de forma errònia com a Burguera,15 el Vilar d’Ovança (anomenat posteriorment Montlluís), Sant Pere dels Forcats; Planès16 i Sant Tomàs de Balaguer, situat erròniament en aquest costat de la línia de demarcació.17

Des de la Cerdanya fins a la Vall d’Aran

Un cop feta aquesta breu incursió per l’antiga línia fronterera del comtat de Rosselló i pels seus límits de demarcació amb el de Cerdanya, continuarem el recorregut per la ratlla fronterera vers l’oest a partir del punt on l’havíem deixat: l’Avet Coronat. Des d’aquest indret la línia fronterera continua pel nord per territori del comtat de Foix i pel sud per territori del Principat de Catalunya. Com a conseqüència d’això, el territori andorrà, que està situat just a la banda sud, apareix en el mapa de Borsano formant part de dues entitats territorials diferents del Principat de Catalunya (vegeu la figura 3).

Per una part, la major part del territori andorrà resta integrada dins de la col·lecta de Castellbó, mentre que, per l’altra, el poble de Sant Julià de Lòria apareix representat dins de la vegueria i col·lecta de la Seu d’Urgell.18 D’altra banda, el topònim Andorra no apareix escrit en el mapa de Borsano amb cap tipus de lletra majúscula per referir-se a l’existència d’un territori amb una

14. A l’annex o fogatge titulat «Nombres de las Ciudades, Villas y Lugares del Principado de Cattaluña […]», Borsano estableix els pobles o llocs del Capcir dins de la col·lecta de Vilafranca de Conflent (Borsano, ms. 2371, p. 175-178). Per la seva part, la vegueria i col·lecta de Puigcerdà està descrita en aquest annex en dues seccions: una relativa als pobles pertanyents a la Monarquia Hispànica i l’altre a la d’aquells que «de presente allanse al Dominio de Francia». I, es en aquest segon apartat on Borsano adscriu els pobles d’Odelló, Planès, Portè, Sant Pere dels Forcats i el Vilar d’Ovança.

15. El poble que anomena «Burguera», en realitat Bruguera, apareix escrit a la relació de llocs relatius a la col·lecta i vegueria de Puigcerdà (Borsano, ms. 2371, p. 270); així com a la col·lecta de la vila de Puigcerdà del fogatge de 1553 (Iglésies, 1979, tom I, p. 284). Però, no està situat al costat de Mont-Lluís, ja que, en l’actualitat, forma part del municipi de Ribes de Fresser.

16. Segons Michel i Annie Bougain, els pobles de Sant Pere dels Forcats, Planès, Sautó i Fetges estaven adscrits, el 1659, a la vegueria de Puigcerdà, encara que, històricament, havien format part del comtat i vegueria de Conflent (Bougain i Bougain, 2021, p. 102-103). Ambdós autors assenyalen, a més a més, que «alguns documents vinculen Fetges a la vegueria de la Cerdanya, tot i que de manera imprecisa», p. 102-103. Tanmateix, segons el fogatge de 1553 Sant Pere dels Forcats i Planès estaven adscrits a la vegueria i col·lecta de Puigcerdà, mentre que Sautó i Fetges ho estaven a la col·lecta de Vilafranca de Conflent, vegeu Iglésies (1979, tom I, p. 280-283).

17. Sant Tomàs de Balaguer és un poble situat entre Prats de Balaguer i Fontpedrosa, ambdós pertanyents a la vegueria del Conflent; al respecte vegeu Peguera (1632, p. 233). En l’actualitat forma part, des del 1822, del municipi de Fontpedrosa. Anteriorment, entre 1793 i 1822, havia format part del municipi de Prats i Sant Tomàs de Balaguer 18. Cal dir que el territori andorrà tampoc apareix delimitat com una entitat política pròpia, ni en el mapa de Catalunya de Vrients de 1605, ni en el dels Pirineus de Tavernier de 1642, Sanson de 1675 i de Fer de 1694. Tots ells, el situen al sud de la frontera del Regne de França i dins de territori català. D’altra banda, per copsar els forts vincles històrics d’Andorra amb el vescomtat de Castellbó vegeu Pojada (2017, p. 185-188).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

especial identitat geogràfica o política, tal com sí passa amb el Capcir i la Vall d’Aran. De fet, l’únic topònim que es pot llegir en el mapa relatiu al territori andorrà és el de la vila d’Andorra la Vella, que apareix retolat com a « Andora » amb lletres minúscules de cos gran (vegeu la figura 3).

Figura 3. La representació cartogràfica d’Andorra

Font: El Principado de Cattaluña y Condados de Rossellón y Cerdaña (1687), Ambrosio Borsano; Biblioteca Nacional de España.

Tot això, no implica que Borsano desconegués la singularitat política i fiscal d’Andorra. Així, al seu Discurso general .... explica que «además de los sobre dichos lugares de este Principado [de Cataluña] hai los lugares de las siguientes dos valles. La una se dice Vall de Aran [...]. La otra Vall se dice Andora, entre la Collecta de Castellbó, la de la Seu de Urgel, Vegueria de Puigcerdà

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

y Condado de Foix y su principal lugar se dice Andora. Ambas dos son neutrales, así en tiempo de Paz, como de Guerra » (Borsano, 1685a , p.166). A més a més, en un apartat d’aquest mateix manuscrit titulat «Lugares de la Vall de Andora », exposa una relació amb els dotze llocs següents: « Andora » (Andorra la Vella); « Ayanier » [?]; « Ardona » (Ordino); « les Bones» (les Bons); « Camp» (Encamp); Santa Coloma; « Cornellà » (Canillo); « Escaldo» (les Escaldes); « Lors» (Llorts); «Vilar » (els Vilars d’Engordany);19 la Massana; i, la Vall de la Llosa.20 Ara bé, a diferència del que succeeix amb els pobles del Principat de Catalunya i en els dels comtats de Rosselló i Cerdanya, cap d’aquests llocs va acompanyat d’informació sobre el nombre d’assentaments humans i focs que contenen cadascun d’ells.

La representació d’Andorra en el mapa de Borsano, tot i que pot semblar sorprenent, s’ajusta a la imatge que hi ha en la major part de mapes del Pirineu realitzats durant el segle xvii, en els que apareix formant part del Principat de Catalunya. Aquest és el cas, per exemple, del mapa de Catalunya de Vrients de 1602-1605. Però, també, el del mapa de Tavernier de 1642, el de Pedro Teixeira Albernaz de 1648 titulat «Tabla de la división de España con Francia » i els de Nicolas Sanson de 1660 i 1675.

Tanmateix, aquest tipus de representació va canviar, de formà radical, a finals d’aquest segle, quan les monarquies hispànica i francesa estaven enfrontades en un gran conflicte bèl·lic: la Guerra dels Nou Anys (1689-1697). Com a resultat d’això, en el mapa de Nicolas de Fer de 1694 i en el titulat La Principauté de Catalogne et le comté de Roussillon de Michel André Baudrand de 1695 Andorra apareix representada, per primer cop, com a formant part del regne de França. Cal tenir present, d’altra banda, que, segons Cinta Pujal, «la primera representació de les valls d’Andorra de forma individualitzada [...] és la “Carte de la Vallée d’Andorra sur laquelle se trouve partie de la Cerdagne espagnole et la frontière supérieure de la Comte de Foix” de l’any 1717.21

El fet que Borsano cartografiés Andorra com un territori situat dins del Principat de Catalunya cal emmarcar-lo dins de la posició jurídica-política mantinguda pels monarques espanyols segons la qual aquests ostentaven des del Tractat de Corbeil, com a successors dels reis de la Corona d’Aragó, la sobirania

19. Borsano escriu al mapa de Catalunya els següents topònims tal com apareixen al mapa de Vrients de 1605: «Ardona» (Ordino), «les Bones» (les Bons), «Camp» (Encamp), «Cornellà» (Canillo), «Lors» (Llorts) i «Vilar» (els Vilars d’Engordany).

20. Borsano escriu aquest topònim al seu mapa de Catalunya tal com apareix al mapa de Vrients de 1605. L’adscripció d’aquesta vall ceretana a Andorra sembla una errada geogràfica de Borsano, ja que el principal nucli de població d’aquesta vall, Coborriu de la Llosa, apareix al fogatge de 1553 com un dels llocs de la col·lecta de la vila de Puigcerdà (Iglésies, 1979, tom I, p. 284). I, el mateix succeeix a l’apartat dedicat a la col·lecta de la vila i vegueria de Puigcerdà de l’annex o fogatge titulat «Nombres de las Ciudades, Villas y Lugares del Principado de Cattaluña, Condados de Rossellon y Cerdaña …” (Borsano, ms. 2371, p. 262). No obstant això, durant l’Edat Moderna hi hagueren conflictes entre la parroquia andorrana d’Encamp i la veguería o corregiment de Puigcerdà (Bonales, 2015, p. 280-288).

21. Aquest mapa va ser realitzat per l’enginyer militar A. Lhuillier per encàrrec dels enginyers militars francesos Roussel i François de la Blottière amb l’objectiu de completar la seva Carta générale des Monts Pyrénées impresa el 1730; vegeu Pujal (1997, p. 68; 1999, p. 17).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

sobre el territori andorrà.22 Aquesta era una posició que, tanmateix, començà a afeblir-se, tal com ho explica l’historiador Carles Gascón, a partir del moment en que el comte de Foix, Enric de Borbó, es va convertir, el 1589, en Enric IV rei de França. Aquest fet el va dur a incorporar, el 1607, el comtat de Foix al regne de França i a intervenir directament en la vida política d’Andorra (Gascón, 2015, p. 218). Després, durant la segona meitat del segle xvii, els grans canvis polítics que provocaren primer, la Guerra dels Segadors, i després, el creixent intervencionisme francès, van accelerar el procés de desvinculació d’Andorra de la sobirania hispànica (Gascón, 2025, p. 227-234; Buyreu, 2015, p. 216-218).23

Ara, si continuem la descripció de la línia fronterera cal assenyalar que en el tram que separa el nord del territori andorrà amb el comtat de Foix, apareixen esmentats en lletres majúscules, d’est a oest, dos ports transpirinencs: el de Fontargent («P. de Largentera)» i el de Siguer («P. de Seguer»). El primer, també anomenat en l’actualitat Port d’Incles, està situat a l’est del Pic de Fontargent i era el pas per on passava el camí que enllaçava les poblacions de Soldeu i Foix. Mentre que el segon, situat a l’oest del Pic de Siguer, era el pas per on passava el camí que unia Ordino amb el poble occità de Siguer, pertanyent al comtat de Foix.

A continuació, si resseguim la línia fronterera cap a ponent ens trobem, en primer lloc, el Port de Medacorba («P. de la Sagorba »), que separava el comtat de Foix, situat a l’est, i la col·lecta de Castellbó, a l’oest, i era per on passava el camí que unia les poblacions d’Alins a la Vall Ferrera i d’Ausat a la vall del seu nom. Des d’aquest port, la línia fronterera prossegueix el seu recorregut en direcció nord-oest, primer, vers el Port de Marterat («P. de Metellat»), també anomenat en l’actualitat Port de Tavascan, per on passava el camí que enllaçava les poblacions de Tavascan, pertanyent a la vegueria de Pallars, amb la població occitana d’Uston, pertanyent al comtat de Foix.24

Des d’aquest pas, la frontera segueix el seu curs fins el port que Borsano anomena «P. de Bouet », però que, per la seva situació geogràfica en el mapa, no es correspondria amb l’actual Port de Boet (“Bouët” en occità), ja que aquest es troba, en realitat, més al sud a l’extrem oriental de la Vall Ferrera i una mica més al nord del Port de Medacorba. En canvi, Borsano situa el «P. de Bouet», més al nord, just al nord-est del poble de Borén, pertanyent al municipi d’Alt Àneu, on no hi ha cap coll, ni cap port fronterer que es correspongui amb

22. L’historiador Carles Gascón explica que «la sobirania dels reis d’Aragó [sobre Andorra] estava sancionada pel Tractat de Corbeil, establert l’any 1258, que reconeixia els monarques aragonesos com a legítims sobirans dels antics comtats carolingis de la Catalunya Vella, entre ells el comtat d’Urgell, del qual havien format part les valls d’Andorra en el seu moment» (Gascón, 2025, p. 213).

23. Al respecte, cal recordar que durant les negociacions del Tractat dels Pirineus (les conferències de Ceret de 1660), la Seu d’Urgell estava en mans de l’exèrcit francès i que una de les pretensions dels negociadors francesos era fer-se amb el domini d’aquesta ciutat amb les conseqüències que això podia tenir pel territori andorrà (Bougain i Bougain, 2021, p. 119). Per la seva part, Òscar Jané assenyala que «amb la construcció de Montlluís, els francesos, a més de controlar la Cerdanya, posaren un peu més a Andorra» (Jané, 2006, p. 358-359; 2008, p. 51-52).

24. Sobre les diferents variacions d’aquest topònim com Marterat/Martellat vegeu Borbonet, 1988, p. 57 i 58.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

Francesc Nadal i Piqué La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

aquest topònim. Aquest fet és degut, al nostre entendre, al fet d’haver-se basat directament en el mapa de Catalunya de Vrients de 1602-1605, ja que en aquest mapa el topònim «P. de Boet» apareix situat en el mateix lloc de forma errònia que en el mapa de Borsano.25

De la Vall d’Aran als confins meridionals del comtat de Comenge

A partir del punt fronterer que Borsano anomena com a «P. de Bouet», la línia fronterera segueix el seu curs en direcció nord-oest fins arribar al punt de confluència entre la vegueria del Pallars i la Vall d’Aran. Aquest punt dibuixa, però, el límit de la Vall d’Aran més al sud i més a l’est de la delimitació actual del territori aranès. A continuació, seguint el decurs de la línia fronterera vers el nord i abans d’arribar al pas que anomena «Coll de Sala» i que es pot considerar com el Port de Salau, la ratlla divisòria marcada amb una línia de punts negres i una franja vermella es bifurca, conservant en les dues línies resultants el mateix tipus de representació cartogràfica (vegeu la figura 4).26

Per un costat, hi ha una línia que és efectivament fronterera i que segueix el seu recorregut en direcció nord-oest fins al Port de Salau («Coll de Sala»), que Borsano localitza en territori aranès, però que, en realitat, està situat a l’actual municipi pallarès d’Alt Àneu.27 Des d’aquest port, la ratlla fronterera continua el seu recorregut vers l’oest. Però, en comptes de prosseguir-lo per l’actual traçat fronterer fins el Pòrt d’Òrla («P. de Orla)», gira de forma brusca vers el nord en un punt indeterminat de la línia fronterera, que es pot situar a l’alçada del Tuc de Barlonguèra, on es converteix, ja en ple territori francès, en una línia de separació entre el comtat de Coserans i el de Comenge. Com a conseqüència d’això, la part més nord-occidental de la Vall d’Aran, no té cap línia de delimitació fronterera, ni de demarcació, quedant el territori aranès obert a la resta del territori del comtat i diòcesi de Comenge, que resta, emperò, dibuixat en blanc (vegeu la figura 4).

25. No obstant això, en el mapa hi ha dibuixat un camí que partint del castell de València d’Àneu arriba fins el que anomena «P. de Bouet» i que coincideix amb la descripció que Borsano fa d’aquest camí en el seu Discurso general ..., on diu que a l’esmentat castell hi arriben quatre camins: un de Salardú, un altre de Tredòs, un tercer del “Puerto de los Escalones” (Plan de Beret i Cap de Vaquèira) «y otro biene asi de un lugar que se dice Salau»; Borsano (1685a, p. 39). Una informació que fa plausible pensar que Borsano confongués el «P. de Bouet» amb el Port de Salau.

26. Amb tot, si el port que Borsano anomena «P. de Bouet» és, en realitat, el que es coneix en l’actualitat com a Port de Salau, resultaria plausible pensar que el port que anomena «Coll de Sala» podria ser per la seva localització geogràfica en el mapa el Port d’Aulà.

27. Cal dir, però, que el Coll de Salau no apareix citat en cap d’aquests mapes: Vrients, de 1605; Tavernier, de 1642; Sanson, de 1660 i 1675; i Le Fer, de 1694.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Per la seva part, l’altra línia divisòria que parteix de l’esmentada bifurcació cal considerar-la com la línia de demarcació que separava el Principat de Catalunya, situat en el marge sud, i la Vall d’Aran, situada en el marge nord. Aquesta línia és dirigeix, en primer lloc, vers el sud-oest fins a un port que Borsano anomena «Escalones de Begeyra» i que, per la seva situació, es pot considerar com l’espai comprès entre el Plan de Beret i el Cap de Vaquèira, situat, tal com es pot observar en el mapa, una mica més al sud del Santuari de Montgarri. Tot seguit, prossegueix el seu recorregut en direcció sud-oest fins el port que Borsano anomena de «Pedra Blanca», conegut en l’actualitat com a Port de la Bonaigua.28 Un port pel qual passava el camí, que unia la Vall d’Àneu i la vegueria del Pallars amb la Vall d’Aran.

Després, aquesta línia de demarcació continua en el mateix sentit sud-oest fins el port que Borsano anomena «d’Arties» i que, segons el geògraf Albert Barella, constitueix el Port de Rius, situat entre el Lac Redon i el Lac de Rius

28. També conegut com a Port de Pedres Blanques, d’Àneu o del Pallars. En el mapa de Vrients de 1605 apareix assenyalat com a «P. de Pedres Blanques».

Francesc Nadal i Piqué

Figura 4. La Vall d’Aran

Font: detall del mapa El Principado de Cattaluña y Condados de Rossellón y Cerdaña (1687), Ambrosio Borsano; Biblioteca Nacional de España.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

Francesc Nadal i Piqué La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

(Barella, 1999, p. 10).29 Tot i que també podria ser el Coll de Crestada, situat molt a prop de l’Estanh de Cap deth Pòrt.30 Des d’aquest port, la línia demarcació prossegueix el seu curs vers l’oest fins arribar al Pòrt de Vielha, per on passa el camí que unia la vegueria de Pallars per la capçalera de la Noguera Ribagorçana amb la Vall d’Aran. A continuació, la línia de demarcació segueix el seu curs en direcció nord-oest fins arribar al límit amb el regne d’Aragó, que dibuixa, de la mateixa manera que la resta de la línia de demarcació amb el territori aragonès, amb un franja de color vermell per la part interior o oriental i una altra de color verd per la seva part exterior o occidental. Aquest punt, en el que conflueixen la Vall d’Aran, el Principat de Catalunya i el Regne d’Aragó, està situat en un lloc indeterminat situat entre l’Ospitau de Vielha o Hospital de Sant Nicolau dels Pontells, que Borsano emplaça just al sud de la línia de demarcació de la Vall d’Aran, entre el poble de Senet i el castell de Benasc.

Des d’aquest punt de confluència, la línia de demarcació prossegueix el seu curs en direcció nord-oest fins arribar al que Borsano anomena «Port de Benasque», conegut en l’actualitat com a Pòrt dera Picada.31 Per aquest port, que separava la Vall d’Aran del Regne d’Aragó, passava el camí que unia els castells de Benasc i Castèth Leon, peces claus del sistema defensiu pirenaic de la Monarquia Hispànica.

Borsano, que era plenament coneixedor d’aquest fet, explica en el seu Discurso general..., com «de las casas de Castel Leon sale el camino asta poniente passando el río y a casi dos leguas de subida allase el Port de Benasc que sobre dicho port passa la raya de la división del reyno de Aragón y de la de Cataluña. Bajando de dicho port o coll y entrando en Aragón a dos leguas de dicho port allase el Castillo de Benasc, castillo muy fuerte situado en una eminenzia que domina todo el terreno que tiene alrededor del que es casi todo llano» (Borsano, 1685a , p. 32-33). Una explicació que resulta particularment interessant, ja que no sols palesa la importància militar d’aquest port i del camí que el travessava, sinó que esvaeix qualsevol possible dubte que la lectura del mapa pugui plantejar sobre l’adscripció de la Vall d’Aran a Catalunya.

A partir del Pòrt dera Picada, la línia de demarcació prossegueix el seu recorregut en direcció nord, perdent-se en un punt indeterminat, en aquest cas, entre la Vall d’Aran i l’Aragó, de forma similar al que succeïa amb l’altra línia de delimitació del territori aranès. Com a resultat d’això, Borsano deixa, tal com s’ha apuntat, la part nord-occidental de la Vall d’Aran oberta al territori del comtat i la diòcesi de Comenge sense cap mena de delimitació fronterera.32

29. François de La Blottière l’anomena «Port de Rious ou d’Arties» a la seva Carte Générale des Monts Pyrénées…, 1730.

30. El Port d’Arties apareix esmentat també al mapa de Sanson de 1675 i en el de Le Fer de 1694.

31. Josep Aparici en el seu mapa Nueva Descripción Geographica del Principado de Cataluña de 1720 fa referencia a aquest pas com el Port de Benasc.

32. Borsano no fa cap referència ni en aquest apartat, ni en el seu mapa, a les dues poblacions més nord-occidentals de la Vall d’Aran i limítrofes amb l’actual frontera francesa: Bausen i Canejan. L’oblit de Canejan cal atribuir-lo al fet que aquesta població aranesa no apareix representada en el mapa de Vrients de 1605.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

Per aquest motiu, la representació de la Vall d’Aran en el mapa de Borsano resulta certament singular. Una singularitat de la qual, com en el cas d’Andorra, Borsano n’era plenament conscient. Així, escriu «Vall de Aran» en lletres majúscules de cos petit, però situa el territori aranès en un marc geogràfic més ampli que anomena «Obispado de Comenie» i que escriu en lletres majúscules de cos gran. Un reconeixement clar que les parròquies araneses formaven part aleshores de la diòcesi francesa de Sent Bertran de Comenge.33

Aquesta no era, però, l’única especificitat de la Vall d’Aran a mitjan segle xvii. N’hi havia d’altres. Així, si des del punt de vista religiós depenia, en gran mesura, d’un bisbat francès, des del punt de vista judicial depenia de l’administració de justícia de l’Audiència de Barcelona i des del punt de vista duaner depenia de la Generalitat de Catalunya (Poujade, 1998a , p. 24-95; Pérez Latre, 2004, p. 259-261). D’altra banda, no sols no formava part del sistema polític de les vegueries, propi del Principat de Catalunya i dels comtats de Rosselló i Cerdanya, sinó que disposava d’un sistema d’administració territorial propi: el Conselh Generau dera Val d’Aran.

El territori aranès posseïa, a més a més, una altra singularitat que era la que més li interessava a Borsano: la militar. En el seu Discurso general..., afirma que aquesta vall «se compone de 22 lugares y son todos neutrales así en tiempo de paz como en tiempo de guerra y no renden obedienza sinó al sobredicho governador del Castillo de León siendo este gobernador así de político como de militar» (Borsano, 1885a , p. 71-72). Un governador, el nomenament del qual depenia, fins a finals del segle xvi, del virrei d’Aragó. Un fet que s’intenta capgirar, el 1599, quan a les corts catalanes celebrades aquell any els representants aranesos van aconseguir que «lo Alcait de la Val de Aran sia natural del present Principat» (Poujade, 1998a , p. 58). Però, aquest acord no es va acomplir fins la Guerra dels Segadors, a partir de la qual la situació política i militar de la Vall d’Aran va experimentar canvis substancials (Poujade, 1998a , p. 57-95).

Aquests elements particulars, sumats als fets de constituir l’única vall atlàntica de Catalunya i de posseir una llengua i una cultura diferenciades, van fer que, al llarg del segle xvii, la seva pertinència fos objecte de disputa per part de diferents poders. En primer lloc, entre el regne d’Aragó i el Principat de Catalunya i, desprès, entre la Monarquia Francesa i la Hispànica. Unes disputes que restaren reflectides, en gran mesura, en la cartografia del segle disset. Així, en el mapa de Vrients de 1602-1605 tot el territori de la Vall d’Aran apareix ben delimitat, formant part de Catalunya. Però, en el mapa de João Baptista Lavanha de 1619 titulat «Aragón» la Vall d’Aran apareix representada com un territori annex al del Regne d’Aragó amb el seus límits ben demarcats (Hernando, 1996, p. 56;

33. Una situació que es perllongà fins a començament del segle xix. La diòcesi de Sent Bertran de Comenge va ser suprimida el 1801 i el seu territori va ser annexat a l’Arxidiòcesi de Tolosa de Llenguadoc. Després, el 1805, les 22 parròquies de la Val d’Aran van ser incorporades a la diòcesi de la Seu d’Urgell, Burgueño, 2024, p. 30.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

Burgueño, 2014, p. 86). I el mateix succeeix en el mapa de Pedro Teixeira de 1648.34

Per la seva part, en els mapes elaborats, durant el sis-cents, pels cartògrafs francesos la Vall d’Aran apareix representada de forma més diversa. Així, en el de Tavernier de 1642 queda integrada totalment en territori francès, formant part del bisbat de Comenge. I, el mateix succeeix en el mapes de Nicolas Sanson de 1660 i de 1675 (Montaner, 1994, p. 34; Capdevila, 2011, p. 17-18). Tanmateix, en el mapa de Nicolas de Fer de 1694 el territori aranès queda dividit en dues parts: una, a la que denomina «Vallée d’Aran», que comprèn Vielha i tot el territori situat a l’est d’aquesta població i que forma part de Catalunya; i, l’altre, situada a l’oest de Vielha (Castèth Leon, Bausen i Vilamòs), formant part d’un territori del Regne de França que anomena Pays des Quatre Vallées i que també era conegut com a comtat d’Aure.35 Per contra, en el mapa de Michel Antoine Baudrand de 1695 la Vall d’Aran apareix de forma íntegra dins de Catalunya.

El mapa de Borsano és l’únic de tots el que acabem d’esmentar en el que apareix representat no tan sols el Pòrt d’Òrla, sinó també el camí que el creuava i unia Salardú amb la població occitana de Bonac. El cartògraf milanès devia ser conscient de la importància estratègica d’aquest port i del seu camí, ja que, el 1521, en el marc de la guerra entaulada aleshores entre el monarca francès Francesc I i l’emperador Carles V, un exèrcit francès procedent de Tolosa de Llenguadoc va envair la Vall d’Aran per aquest port i va aconseguir ocupar Salardú (Poujade, 1998b, p. 147).

A tall de conclusions

La lectura del mapa de Borsano no permet reconèixer una línia fronterera que permeti visualitzar, de forma nítida, els territoris pirenaics en contacte pertanyents a una d’ambdues monarquies, la hispànica o la francesa. Tot i això, n’hi ha dues que hom pot dir que acompleixen, en gran mesura, aquesta funció (vegeu la figura 1). Per un costat, hi ha la ratlla fronterera, que separava la part del comtat de Cerdanya sota sobirania hispànica i la que havia passat a estar sota jurisdicció francesa i que està traçada mitjançant una línia de punts negres i una franja de color vermell a la part interior. Mentre que per l’altra, dibuixada també de forma idèntica a l’anterior, que s’estén al llarg dels Pirineus catalans i que fa de partió entre el Principat de Catalunya, del qual, segons Borsano,

34. Aquest mapa es va fer en plena Guerra dels Segadors, que afectà moltíssim la situació política i militar de la Vall d’Aran.

35. El territori del Pays des Quatre Vallées inclouria, segons el mapa de de Fer, el territori aranès del Terçó dels Quate Lòcs; al respecte vegeu Burgueño i Gras (2014, p. 110).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Nadal i Piqué

Andorra n’era part integrant, i d’altres territoris pirinencs, pertanyents o no a la Monarquia Hispànica com era el cas de la Vall d’Aran.

Aquesta segona línia constituïa en la major part del seu recorregut una ratlla fronterera. Aquest seria el cas, per exemple, quan fa de partió entre el Principat de Catalunya i els comtats de Rosselló, Foix o Comenge. Tanmateix, en altres parts del seu recorregut, com és el cas dels límits entre el Principat de Catalunya i una bona part del comtat de Cerdanya (vegueria de Puigcerdà), constitueix només una línia de demarcació entre territoris catalans governats per la Generalitat i pel virrei de Catalunya. I, el mateix succeeix amb la Vall d’Aran, tot i que, en aquest cas la situació institucional era força més complexa i que Borsano, de forma força sorprenent, la representa sense definir el seus límits septentrionals.

La manca d’una única i nítida ratlla fronterera contrasta amb la detallada representació cartogràfica dels límits de tots aquells territoris pirinencs que havien format part d’aquella entitat política i geogràfica denominada, de forma oficial, Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya. Una entitat que fins el Tractat dels Pirineus de 1659 havia romàs com una entitat política i geogràfica pertanyent, de forma íntegra, a la Monarquia Hispànica i, que, quan Borsano la va cartografiar, aquesta monarquia encara no havia acabat de pair la pèrdua de tot el comtat de Rosselló i d’una bona part del de Cerdanya.

Aquesta mancança palesa que el mapa de Borsano constitueix, des del punt de vista del plantejament teòric desenvolupat per Jordan Branch, un producte cartogràfic anterior al dels mapes elaborats a Europa durant l’Edat Moderna partir dels criteris que configuren el que aquest politòleg anomena « Estat cartogràfic ». Uns criteris que conformen mapes que projecten imatges de territoris amb autoritats polítiques homogènies i ben delimitades (Branch, 2014, p. 77-88).

Malgrat això, el mapa de Borsano constitueix, seguint l’explicació que Patrici Pojada fa de la història de la cartografia del Pirineu dels segles xvii i xviii, una contribució de primer ordre al coneixement de la part catalana d’aquesta serralada (Pojada, 2017, p. 234). De fet, un dels aspectes geogràfics més interessants de l’esmentada línia de partió del Principat de Catalunya traçada per Borsano és el gran nombre de ports, colls i camins transfronterers representats, que gairebé constitueixen els únics elements de la serralada pirinenca que hi són indicats. Així, l’única muntanya que, com a tal, apareix referenciada és el Puigmal, el nom de la qual està retolat en lletres cursives. El Canigó també hi és esmentat, però únicament com a «S. Martí de CANIGÓ», fent referència, per tant, a l’abadia benedictina i no al massís muntanyós. Al respecte, cal no oblidar que aquest mapa va ser elaborat per un enginyer militar pel qual la qüestió viària era molt important tal com ho palesa el fet que va ser un dels primers, en el que hi apareix cartografiada la xarxa viària de Catalunya. Com a resultat d’això, Borsano dibuixa vint-i-cinc ports i colls, tots ells indicats amb un símbol específic en forma de creu i retolats amb lletres majúscules de cos petit. D’altra banda, d’aquests ports i colls n’hi ha 13 en els que hi són dibuixats, a més,

Francesc

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

el camins que els travessaven o hi arribaven. En cap altre mapa siscentista de Catalunya hi apareix representada la serralada pirenaica amb un nombre tan elevat de ports i colls transfronterers. A tall de comparació, cal esmentar que en el mapa de Vrients de 1602-1605 n’hi ha representats nou, mentre que en els mapes de Sanson de 1675, de N. de Fer de 1694 i de M.A. Baudrand de 1695 n’hi ha, a tot estirar, dotze.

Referències bibliogràfiques

Fonts documentals

Borsano, Ambrosio (1685a). Discurso general hecho por el Maestre de Campo Don Ambrosio Borsano [...] en que describe toda la Carta Topográfica del Principado de Cattaluña, Condados de Rossellón y Cerdaña [...]. [Text manuscrit, 167 p. Biblioteca Nacional de España; mss./18054].

— (1685b): Discurso general hecho por el Maestre de Campo Don Ambrosio Borsano [...] en que describe toda la Carta Topográfica del Principado de Cattaluña, Condados de Rosello y Cerdaña [...]. [Text manuscrit. 282 p. Biblioteca de Catalunya; ms. 2371. Aquest manuscrit conté un annex que no hi és al manuscrit de la Biblioteca Nacional de España i que es titula: «Nombres de las Ciudades, Villas y Lugares del Principado de Cattaluña, Condados de Rossellon y Cerdaña: con el Repartimiento de los Fuegos que están tassados a cada lugar según la calidad de los Terrenos de la jurisdicción de cada uno de ellos, y también van notados todos los lugares que pertenecen a cada Veguería, y Collecta deste Principado distintamente, y separadamente, Veguería por Vegueria y Collecta por Collecta, y son como siguen…»; ms. 2371, p. 172-281].

Gil, Pere (1600). “Llibre primer de la història catalana en lo qual se tracta d’història o descripció natural, ço es, de coses naturals de Catalunya”, dins Josep Iglésies [ed.]): Pere Gil, S. I. (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, 2002, p. 149-305.

Peguera, Luis (1632): Pràctica, forma y stil de celebrar Corts generals en Catalunya, y materias incidents en aquelles: diluïda en tres parts. Barcelona: Jerony Margarit.

Bibliografia

Ayats, Alain (2002). Louis XIV et les Pyrénées catalanes de 1659 a 1681: Frontière politique et frontières militaires. Canet de Rosselló: Trabucaire.

Barella i Miró, Albert (1999). “La Vall d’Aran a la cartografia antiga de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 48, p. 5-26.

— (2001). “Els camins de travessa dels Pirineus segons la cartografia de finals del segle xvii”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 51, p. 9-26.

Bonales Cortes, Jacinto (2015). Construint fronteres. Història territorial de la vall d’Andorra Segles xvi al xxi Andorra la Vella: Consell General del Principat d’Andorra.

Bossi, Paolo; Francesc Nadal (2017). “Ambrosio Borsano: un exponente de la escuela de ingeniería militar de Milán al servicio de la Monarquía Hispànica (1633-1661)”. Hispania. Revista Española de Historia, núm. 257, p. 673-704.

Borbonet i Macià, Anna (1988). “Noms d’alguns cims fronterers, des de l’Éssera fins a Andorra. Estat de la qüestió”. Societat d’Onomàstica: butlletí interior, núm. 33, p. 53-60.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

Bougain, Michael; Bougain, Annie (2021). La partició de Catalunya. Història rocambolesca del Tractat dels Pirineus. Barcelona: Rafael Dalmau.

Branch, Jordan (2014). The Cartographic State. Maps, Territory, and the Origins of Sovereignity. Cambridge: Cambridge University Press.

Burgueño, Jesús (2003). Història de la divisió comarcal. Barcelona: Rafael Dalmau editor.

— (2024). Atlas histórico eclesiástico. Cartografía de las diòcesis de España (1570-1900). València: Universitat de València i Universidad Pontificia Comillas.

— [dir.] (2021). Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida. Lleida: Diputació de Lleida i Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya.

Burgueño, Jesús; Mercè Gras (2014). Atles de la Catalunya Senyorial. Els ens locals en el canvi de règim (1800-1860). Barcelona: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Buyreu, Jordi (2015). “Les valls d’Andorra a l’època moderna (segles xvi-xviii)”, dins Antoni Espino i Òscar Jané [ed.]: Guerra, frontera i identitats. Catarroja-Barcelona: Afers, p. 211-238. Capdevila i Subirana, Joan (2011). La delimitació de la frontera hispanofrancesa (1659-1868) Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona.

— (2017). Historia del deslinde de la Frontera Hispano-Francesa: del Tratado de los Pirineos (1659) a los tratados de Bayona (1856-1868). Madrid: Instituto Geográfico Nacional. Casals, Àngel (2009). “El Tractat dels Pirineus: panoràmica”, dins Àngel Casals [coord.]: Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus. Cabrera de Mar: Galerada, p. 225-242. Deyzà, Miquel J. (2019). “Fronteres, guerra i posicionament polític a la Catalunya dels segles xvi i xviii”. Pedralbes. Revista d’Historia Moderna, núm. 39, p. 48-81.

Espino López, Antonio (2017). La Cerdaña en armas. Conflicto e identidad en la frontera catalana, 1637-1714. Lleida: editorial Milenio.

Galera, Montserrat (2011). “«La Principauté de Catalogne et le Comté de Roussillon» de M. A. Baudrand (edició de 1703)”, dins Pau Alegre et al.: 10 mapes de Catalunya (16061906). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 43-53.

Gascón Chopo, Carles (2025). “De cosenyors a coprínceps. El procés de desvinculació d’Andorra de la sobirania espanyola (segles xvi-xviii)”. Pedralbes. Revista d’Història Moderna, núm. 44, p. 209-235.

Gual, Ramon; Joan Becat (2021). Els noms de Catalunya Nord un dels Països Catalans en la cartografia dels segles xvii a xxi / Les noms de Catalunya Nord notre Pays Catalan dans la cartographie des siècles xvii à xxi. Prada de Conflent: Terra Nostra.

Gual, Valentí (2009). “Els comtats després de 1659”, dins Àngel Casals [coord.]: Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus. Cabrera de Mar: Galerada, p. 243-256.

Hernando, Agustín (1996). La imagen de un país. Juan Bautista Labaña y su mapa de Aragón. Saragossa: Institución «Fernando el Católico».

Iglésies, Josep (1979). El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. Barcelona: Fundació Salvador

Vives Casajuana, 2 vols.

Jané Checa, Òscar (2006). Catalunya i França al segle xvii. Identitats, contra identitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700). Catarroja-Barcelona: Afers.

— (2008). La identitat de la frontera pirinenca. Efectes socials i polítics al nord de Catalunya des de la creació de Montlluís (1677-1698). Girona: Diputació de Girona.

Jordà i Fernández, Antoni (2015). “Memorials en defensa de la unitat del Principat de Catalunya i els comtats de Rosselló i Cerdanya”. Revista de Dret Històric Català, vol. 14, p. 29-51. Lapeyre, Henri (1955). “La cartographie des Pyrénées avant Sanson (1675)”. Annales du Midi. Revue archeologique, històriques et philosophique de la France méridionale, tom 67, núm. 31, p. 261-268.

Martí Escayol, Maria Antònia; Antoni Espino López (2013). Catalunya abans de la Guerra de Successió. Ambrosi Borsano i la creació d’una nova frontera militar, 1659-1700. CatarrojaBarcelona: Afers.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 171-193

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Francesc Nadal i Piqué

Montaner, Carme (1994). “An unrecorded map of Catalonia by Sanson”. The Map Collector, núm. 66, p. 33-35.

Nadal, Francesc; Paolo Bossi (2025). “El Principado de Cattaluña y Condados de Rossellon y Cerdaña (1687) d’Ambrosio Borsano: un mapa a cavall de la cartografia militar i la cultura barroca”, dins El Principado de Cattaluña y Condados de Rossellon y Cerdaña Ambrosio Borsano (1687). Barcelona-Madrid: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i Biblioteca Nacional de España, p. 17-49.

Nordman, Daniel (1998). Frontières de France. De l’espace au territoire, xvie-xixe siècle. París: Gallimard.

Obiols Perearnau, Pere (2016). “La Vall de Querol al segle xvi: persones, mercaderies, idees i conflictes”. Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès. Ibix, núm. 9, p. 113-132.

Pala, Marc (2008). L’ancienne frontière entre mythe et histoire, un espace de l’entre-deux. Narbona: Parc naturel regional de la Narbonnaise en Méditerranée.

Palomo Reina, Cristian (2020). “Comtat de Barcelona i Principat de Catalunya. Sobre l’ús historiogràfic anòmal del vocabulari politicojurídic històric”. Revista de Dret Històric Català, vol. 19, p. 125-144.

Pelletier, Monique (1995-1996). “Les Pyrénées sur les cartes générales de France du xve au xviiie siècle”. Bulletin du Comité Français de Cartographie, núm. 146-147, p. 190-199.

Pérez Latre, Miquel (2004). La Generalitat de Catalunya en temps de Felip II: política, administració i territori. Catarroja-Barcelona: Afers.

Pojada, Patrici (2017). Viure com a bons veïns. Identitats i solidaritats als Pirineus (segles xvixix). Catarroja-Barcelona: Afers.

Poujade, Patrice (1998a). Une vallée frontière dans le Grand Siècle. Le Val d’Aran entre deux monarchies. Aspèth: PyreGraph.

— (1998b). “La Vall d’Aran i les fronteres al segle xvi”. Afers: fulls de recerca i pensament, núm. 29. p. 139-156.

Pozo, Piedad del (1984). 18 planos de castillos de la margen izquierda del Ebro. Barcelona: Durero-I. G. Oliva.

Pujal, Cinta (1997). “El dibuix del territori andorrà”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 43, p. 67-80.

— (1999). “Les valls d’Andorra. Territori indesmembrable del Pirineu”, dins: Cinta Pujal [coord.]: Atles cartogràfic de les Valls d’Andorra, 1692-1976. Andorra la Vella: Ministeri de Cultura, p. 17-30.

Robert, Jean [dir.] (1978). Trois siècles de cartographie dans les Pyrénées. Lurdes: Musée Pyrénéen. Sabaté, Flocel (1997). El territori de la Catalunya medieval. Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana.

Sánchez Rubio, Carlos; Rocío Sánchez Rubio; Isabel Testón Núñez (2014). El Atlas Medici de Lorenzo Possi 1687. Piante d’Estremadura, e di Catalogna. Badajoz: 4 Gatos.

Serra, Eva (2011). “La Diputació del General del segle xvi al xviii. Balanç historiogràfic i línia interpretativac”, dins La Generalitat de Catalunya a través dels segles: commemoració dels 650 anys de la Generalitat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 69-85.

Shalins, Peter (1993). Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França a la Cerdanya, s. xvii-xix. Vic: Eumo.

Stopani, Antonio (2015). “Dels sentits al mapa. Reflexions sobre el control de les fronteres durant l’Antic Règim”, dins Antoni Espino i Òscar Jané [ed.]: Guerra, frontera i identitats. Catarroja-Barcelona: Afers, p. 175-192.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 23/02/2026 ‒ Data d’acceptació: 12/03/2026 ‒ Data de publicació: 30/04/2026

DOI: 10.2436/20.3002.01.271

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i

l’editor Casacuberta

Resum

Oriol Nel·lo

Departament de Geografia

Universitat Autònoma de Barcelona https://orcid.org/0000-0001-9526-4938

Enciclopèdia Catalunya fou un ambiciós intent de dotar la cultura catalana d’un conjunt de manuals de d’alta divulgació en els camps més diversos de les humanitats i les ciències socials. L’empresa, impulsada per l’editor Josep Maria Casacuberta, s’inicia en els anys vint del segle passat i queda en bona mesura truncada per les circumstancies històriques i d’altres factors. Tanmateix, la seva producció deixà una petja profunda en diversos àmbits del saber, en particular la Geografia. Així, fou en el marc d’aquesta col·lecció on es publicaren les monografies de Pau Vila sobre La Cerdanya (1926) i de Goncal de Reparaz sobre La Plana de Vic (1928), que constitueixen fites fonamentals en l’evolució de la Geografia catalana. També s’hi publicaren diversos estudis de Geografia Física de Marcel Chevalier. L’article estudia aquestes aportacions a partir de diverses fonts, entre les quals destaca la correspondència entre els protagonistes, que havia romàs pràcticament inèdita fins ara.

Paraules clau: Historia de la Geografia, estudis comarcals, Geografia Física

Resumen: “Una geografia moderna de Cataluña”. Vila, Reparaz, Chevalier y el editor Casacuberta

Enciclopèdia Catalunya fue un ambicioso intento de dotar a la cultura catalana de un conjunto de manuales de alta divulgación en los campos más diversos de las humanidades y las ciencias sociales. La iniciativa, impulsada por el editor Josep Maria Casacuberta, se inició en los años veinte del siglo xx y quedo en buena medida truncada por las circunstancias históricas y otros factores. No obstante, su producción dejó una huella profunda en diversos ámbitos del saber, especialmente en la Geografia. En el marco de esta colección se publicaron las monografías de Pau Vila sobre La Cerdanya (1926) y de Gonçal de Reparaz sobre La Plana de Vic (1928), que constituyen hitos fundamentales en la evolución de la Geografia catalana. Asimismo, se incluyeron diversos estudios de Geografia Física de Marcel Chevalier. El articulo analiza estas aportaciones a partir de diversas fuentes, entre las que destaca la correspondencia entre los protagonistas, prácticamente inédita hasta ahora. Palabras clave: Historia de la Geografía, estudios comarcales, Geografia Física

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Abstract: “A modern Geography of Catalonia”. Vila, Reparaz, Chevalier and the publisher Casacuberta

Oriol Nel·lo

Enciclopèdia Catalunya was an ambitious attempt to provide Catalan culture with a series of high-level general reference works across a range of fields within the humanities and social sciences. The project, promoted by the publisher Josep Maria Casacuberta, was launched in the 1920s and then largely curtailed by historical circumstances and other factors. Nevertheless, its output left a profound imprint on various fields of knowledge, particularly geography. It was within the framework of this collection that Pau Vila’s monograph on La Cerdanya (1926) and Goncal de Reparaz’s study of La Plana de Vic (1928) were published – works that constitute key milestones in the development of Catalan geography. Several studies in physical geography by Marcel Chevalier were also included. This article examines these contributions on the basis of multiple sources, notably the correspondence between the main figures involved, which had remained largely unpublished until now.

Keywords: history of geography, regional studies, physical geography

1. L’Enciclopèdia Catalunya , un projecte ambiciós i truncat

La tardor de 1925, ara fa un segle, s’anunciava a La revista dels llibres l’endegament d’un ambiciós projecte editorial: la publicació d’una col·lecció que, sota la denominació Enciclopèdia Catalunya “representarà la més oportuna, més seriosa i més vasta empresa de divulgació que mai s’hagi dut a terme en la nostra llengua”.1 El projecte preveia que l’obra, integrada per una “col·lecció de manuals estudiant Catalunya, València i Balears, en tots els aspectes”, constaria “d’uns 150 volums, agrupats en diverses seccions”. En concret, es preveien vuit seccions, cadascuna de les quals seria dirigida per una de les figures més destacades de la intel·lectualitat catalana del moment: Geografia (Pau Vila), Art i Arqueologia (Josep Gudiol i Agustí Duran i Sampere), Economia (Carles Pi-Sunyer), Història (Ferran Valls i Taberner), Religió (pare Miquel d’Esplugues), Dret (Ramon d’Abadal), Etnografia (Josep Maria Batista i Roca) i Llengua i Literatura (Lluís Nicolau d’Olwer).

L’empresa, formidable en la seu abast, era impulsada per l’editorial Barcino, dirigida pel filòleg Josep Maria de Casacuberta, i responia a una nova concepció de la divulgació enciclopèdica. Una aproximació que, defugia “les grans

1. La revista dels libres fou una sèrie bibliogràfica publicada per la mateixa Editorial Barcino, impulsora de l’Enciclopèdia Catalunya. Tenia un caràcter mensual i n’aparegueren 18 números entre maig de 1925 i octubre 1926. Bona part dels seus continguts eren redactats, sense signatura, per Jordi Rubió. Les cites que segueixen corresponen al volum i, número 5-6, octubre-novembre de 1925 (p. 88-89).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

compilacions per ordre alfabètic [...] oscil·lants sempre entre els esculls de la banalitat o l’excessiva especialització”, per confegir “un nou tipus d’enciclopèdia”, en la que “d’acord amb un pla general i un títol comú, són tractats els diferents temes de forma concisament monogràfica”. El desplegament i compleció d’un projecte de tan gran abast requeria d’un llarg període de temps que l’editor estimava d’“uns vint anys”.2 Els referents coetanis en d’altres llengües eren l’Encyclopédie Roret, a França, els Manuali Hoepli, a Itàlia o la Biblioteca de Iniciación Cultural , que l’Editorial Labor publicava a Barcelona mateix.3

La secció de Geografia, dirigida, com s’ha indicat, per Pau Vila i Dinarès, projectava comptar entre els seus col·laboradors amb els geòlegs Marcel Chevalier i Jaume Marcet, el cartògraf Manuel Ferrer de Franganillo, el meteoròleg Eduard Fontserè, l’antropòleg Josep Serra i Ràfols, així com el mateix editor, Josep Maria de Casacuberta. En un text promocional, Pau Vila explicava així les finalitats de la sèrie:

Fer conèixer millor les terres catalanes, fer copsar les relacions entre els factors naturals i el treball humà, esbossar-ne la fesomia actual originada pel maridatge de l’acció de la naturalesa i de l’home, constituirà el fi primordial de la Secció de Geografia, dins l’Enciclopèdia “Catalunya” (Vila, 1925, p. 92).

Amb aquesta finalitat “les terres catalanes” serien “presentades al lector i a l’estudiós sota una interpretació nova”, “sota el concepte geogràfic de la ciència moderna”. Per això, es proposava estudiar, en diverses obres, el conjunt del territori del domini lingüístic català tot seguint un índex en el que, de seguida, es reconeixen l’ordre i la temàtica de la geografia regional francesa del moment:

Aquest mètode suggerirà la imatge complexa, però esquematitzada, de Catalunya, València i les Balears amb la configuració dels terrenys, els climes que les caracteritzen, la vegetació que hi creix, les produccions que s’hi donen, l’emplaçament i formes d’agrupaments de les ciutats, viles i pobles, les ocupacions de la gent, la mena de tràfec i les vies de comunicació, l’emigració, etc. (Vila, 1925, p. 92).

El ressò del mètode de l’escola de Vidal de la Blache es reflectia també en el fet de que aquestes visions de conjunt haurien d’estar basades en un conjunt de monografies que, si en el cas francès s’havien referit a regions, aquí versarien sobre comarques:

El ‘corpus’ principal d’aquesta secció serà format per una trentena de volums cadascun dels quals presentarà una comarca catalana. Aquesta repartició en comarques l’emprem malgrat la vaguetat de la delimitació comarcal, perquè ens ofereix una nomenclatura classificadora a l’abast de tothom; però per raó d’aquesta mateixa imprecisió en els límits, la usarem amb un criteri eclèctic (Vila, 1925, p. 92).

2. Carta de Josep Maria Casacuberta a Carles Rahola, 23 d’agost de 1925, Arxiu Històric Municipal de Girona.

3. La Coleccción Labor, Biblioteca de Iniciación Cultural, impulsada y dirigida per l’economista Manuel Sánchez Sarto, estigué dividida en dotze seccions i arriba a publicar prop de 400 títols (Martínez de Sousa, 2005). A la secció vii dedicada a la Geografia, Gonçal de Reparaz hi publicaria, l’any 1931, La época de los grandes descubrimientos españoles y portugueses

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Finalment, pel que fa a les ciències afins a la Geografia —que no podrien ser tractades “dins els estudis comarcals ni amb l’amplitud que mereixen, ni amb el sentit de totalitat necessari”— se’n projectava un seguit de títols complementaris. Inicialment es preveia dedicar obres específiques a Climatologia, Geologia, Geografia física, Demografia i Toponímia. Completarien l’opus dos volums de síntesi —una Geografia general i un Atlas geogràfic de Catalunya — així com un Diccionari Geogràfic. Tot plegat, portava Vila a afirmar que:

Amb el nostre pla, les monografies comarcals i les síntesis generals, es complementaran de manera que, tot i essent independent cada llibre de l’altre i apropiat a la persona a la qual sols interessi una matèria o una comarca, ofereixin en conjunt al lector una Geografia moderna de Catalunya (Vila, 1925, p. 93).

La Secció de Geografia, fou de les més prolífiques, ja que, en tot just sis anys (1926-1932) n’arribaren a aparèixer els sis títols, els tres darrers dels quals duien a la coberta i a la portada l’apel·latiu comú de “Geografia General de Catalunya, València i Balears. Direcció: Pau Vila ”. Es tracta dels volums que figuren en la taula 1.

Taula 1. Títols de la Secció de Geografia apareguts en la col·lecció Enciclopèdia Catalunya (1926-1932)

Autor Títol

Any de publicació Núm. Enciclopèdia Catalana Núm. Secció Geografia

Pau Vila La Cerdanya 1926 3 i

Marcel Chevalier El paisatge de Catalunya 1928 6 ii Gonçal de Reparaz La Plana de Vic 1928 8-9 iii-iv

Marcel Chevalier Geologia de Catalunya (i) “L’era primària”

Josep Serra i Ràfols El poblament prehistòric a Catalunya

Marcel Chevalier Geologia de Catalunya (ii) “L’era secundària”

1930 v

1930 15 vi

1932 17-18 vii-viii

Font: elaboració pròpia.

Doncs bé, aquests magne projecte, tan ambiciós en contingut i forma, no s’arribà a acomplir plenament i el propòsit de construir una col·lecció enciclopèdica de prop de 150 volums que abastés una gran varietat de camps del saber, referits a Catalunya, quedà incomplert. Com veurem, això es degué, en part, a les circumstàncies històriques i a la trajectòria biogràfica dels autors, però també, probablement, a les mateixes limitacions de l’estructura editorial que havia de sustentar l’Enciclopèdia.

Pel que fa la secció de Geografia —que, segons el disseny inicial hauria hagut de quedar integrada, pel cap baix, per una quarantena de títols— restà també

Font: Fundació Pere Coromines.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Figura 1. D’esquerra a dreta, Ramon d’Alòs-Moner, Joan Coromines, L. d’AlòsMoner, Pau Vila, Hilde Stein d’Aramon, Josep Maria de Casacuberta, M. d’AlòsMoner, Pompeu Fabra i Ramon Aramon, en una excursió al Pirineu, febrer de 1935

truncada. Així, el projecte de disposar d’un conjunt de monografies comarcals quedava també aturat i no s’acabaria de completar fins mig segle més tard.

D’altra banda, Josep Oliveras ha fet notar que amb la manca d’acompliment del projecte de la Geografia general de Catalunya, València i Balears es va perdre també l’oportunitat de comptar amb una primera visió geogràfica de conjunt de les terres del domini lingüístic català (Oliveras, 2020). Va caldre esperar algunes dècades per tal que aquest buit s’anés omplint, i encara no amb l’ambició i plenitud prevista per Pau Vila i Josep Maria Casacuberta: l’any 1957 es publicà Espagne du Levant. Catalogne-Baleares-Valence, obra del geògraf Pierre Deffontaines i l’historiador medievalista Marcel Durliat i el 1975 el petit volum La Mediterranée Catalane, del mateix Deffontaines, dins la col·lecció Que sais-je? 4 Finalment, ja en els anys noranta, va aparèixer la Geografia general dels Països Catalans, en set volums, dirigida pel geògraf menorquí Carles Carreras (1992-1994).

Ara bé, tot i haver quedat estroncat, el projecte de la secció geogràfica de Enciclopèdia Catalunya de l’editorial Barcino constitueix un referent impres-

4. La versió catalana de l’obra, amb traducció de Raimon Solè Sugranyes, aparegué l’any 1978 sota el títol Geografia dels Països Catalans. La publicació fou patrocinada per la Societat Catalana de Geografia que llavors presidia Lluís Solé Sabarís. Aquest, en el pròleg a l’edició, subratllà el paral·lelisme entre l’obra de Deffontaines i l’aparició del primer volum del Resum de Geografia de Catalunya de Pau Vila, mig segle abans, el 1928. Si el Resum de Vila representava “el primer tractat que d’una manera sistemàtica exposava les característiques geogràfiques del Principat”, l’obra de Deffontaines “representa en gran part un assaig sobre la geografia de la totalitat dels Països Catalans” (Solé Sabarís, 1978b, p. 7-8).

Oriol

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

cindible per al coneixement de l’evolució dels estudis geogràfics a Catalunya.5 En el seu disseny, en les obres que la configuraren i les circumstàncies de la seva evolució estan presents els elements principals que marcarien l’evolució de la disciplina en el nostre país al llarg de bona part del segle xx . Dedicarem les pàgines que segueixen a estudiar la forma com es va gestar i desenvolupar la iniciativa de l’editor Josep Maria de Casacuberta i el paper que hi tingueren els tres autors dels títols principals de la secció de Geografia: Pau Vila, Gonçal de Reparaz i Marcel Chevalier.6 Així, es glosarà en primer lloc la trajectòria de l’Editorial Barcino en els anys estudiats i el lloc que Pau Vila tingué en la seva producció de temàtica geogràfica. Tot seguit, s’entrarà a analitzar en tres epígrafs successius el procés de gestació de La Cerdanya , La Plana de Vic i els títols sobre el paisatge i la geologia de Catalunya de Chevalier. Com es veurà, a més de la consulta de les obres publicades i altres fonts documentals, la nostra aportació es basa, en bona mesura, en l’exploració de correspondència mantinguda entre els protagonistes de l’episodi.7

2. Josep Maria de Casacuberta i l’empresa de l’Editorial

Barcino

L’ànima del projecte Enciclopèdia Catalunya fou, sens dubte, l’editor Josep Maria de Casacuberta i Roger (Barcelona, 1897-1985).8 Casacuberta s’havia llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona l’any 1921 i havia ampliat estudis a Montpeller i Zuric (Duarte, 2009; Moran, 2012). A través

5. Ve a corroborar aquesta afirmació el fet que els tres títols principals de la secció han estat reeditats molts anys després de la seva primera edició: La Plana de Vic ho fou l’any 1982 per iniciativa de l’editorial Eumo de Vic, dirigida per Ricard Torrents; La Cerdanya l’any 1984, a l’editorial Empúries, dirigida per Xavier Folch; i El paisatge de Catalunya el 2004 per la Societat Catalana de Geografia, presidida llavors per Maria Dolors Garcia Ramon.

6. Malgrat el seu interès, no entrarem doncs en l’anàlisi de l’obra sobre el poblament prehistòric de Josep Serra i Ràfols, que, tot i constar com a integrant de la secció de Geografia, queda més allunyada del camp d’estudi d’aquesta disciplina.

7. Per aquesta darrera qüestió hem explorat correspondència de Casacuberta, Vila, Reparaz i Chevalier, que havia romàs en bona mesura inèdita fins a la data. Es tracta de la documentació del fons Josep Maria Puchades-Pau Vila i el fons Gonçal de Reparaz Ruiz conservada en l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), així com la correspondència entre Josep Maria Casacuberta i Carles Rahola dipositada en l’Arxiu Històric Municipal de Girona (AHMG). S’ha consultat així mateix els materials de Marcel Chevalier conservats en l’Arxiu del Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona (MG) i el fons Josep Maria Casacuberta dipositat de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) que, dissortadament, no sembla contenir correspondència relacionada amb el nostre estudi. L’autor vol agrair a les cartotecàries Noèlia Ramos, Elisenda Ardèvol i Estela Serrano de l’ICGC, els senyors Sebastià Vilallón de l’AHMG i Enric Aragonès del MG, així com a l’arxivera Mireia Bo de l’ANC, l’amable suport rebut en aquesta tasca. També hem emprat la correspondència de Gonçal de Reparaz amb el Dr. Josep Maria Arias Ventalló que aquest darrer ens va facilitar amablement en el seu moment. L’exploració de la correspondència ha estat acompanyada per la consulta puntual a l’hemeroteca de La Publicitat, diari en el que els nostres autors col·laboraren assíduament durant aquells anys, així com del Butlletí Excursionista de Catalunya. En la transcripció dels textos s’ha procurat respectar l’ortografia i sintaxi dels autors, fins en el casos en que aquesta fos incorrecta.

8. La figura de Josep Maria de Casacuberta i la seva tasca al capdavant de l’editorial Barcino han estat objecte de diverses semblances i estudis. Vegeu en particular Manent (1980), Santanach (2005), Duarte (2009), Massot i Muntaner (2012) i Moran (2012). Sobre l’editorial Barcino cal consultar també la publicació que la fundació Carulla dedicà a la seva història en motiu del seu centenari (Magrinyà i Hereu, 2023).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Figura 2. Ex-libris de Josep Maria de Casacuberta dissenyat per Josep Obiols el 1923

Font: Biblioteca de Catalunya.

de l’excursionisme s’havia interessat per qüestions toponímiques i el mateix any 1921 entrà a col·laborar a la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, presidida per Pompeu Fabra, on se li encomanà l’organització i la direcció de l’Oficina de Toponímia i Onomàstica (Moran, 2012). Cal recordar, que en aquells anys l’Institut, fundat el 1907, estava desplegant una intensa activitat en tots els camps, sota l’impuls i l’empara de la Mancomunitat de Catalunya.

El cop d’Estat del general Primo de Rivera, el 1923, abocà la Mancomunitat primer a la intervenció i, poc després, el 1925, a la dissolució. Les activitats de l’IEC quedaren en bona mesura congelades i el seu futur es va veure severament amenaçat. En aquest context, Fabra i altres membres de l’Institut animaren Josep Maria de Casacuberta a crear una editorial, que tindria com objectiu promoure la cultura catalana i recuperar els clàssics de la seva literatura. Aquest és l’origen de l’Editorial Barcino, que Casacuberta dirigiria fins a la seva mort (Santanach, 2005).

L’editorial naixia doncs en un context socialment i políticament convuls, en el mateix període en que farien eclosió d’altres iniciatives culturals vinculades a la petjada institucional de la Mancomunitat i al moviment noucentista, com les col·leccions de la Fundació Bernat Metge (1922), la Revista de Catalunya d’Antoni Rovira i Virgili (1924) o la Biblioteca A tot vent d’Edicions Proa, dirigida per Joan Puig i Ferreter (1928). Però, a diferència d’altres projectes editorials coetanis, que comptaven amb un suport financer força més sòlid, Barcino nasqué amb uns recursos molt més limitats d’uns pocs milers de pessetes, aportats pel pare de Casacuberta, el doctor Josep Maria Girona i mossèn Josep Vives i Gatell (Manent, 1980). La manca de mecenatge econòmic, segons Joan Fuster, va haver de ser compensada per l’entrega continuada de l’editor i la seva esposa, la bibliotecària, Dolors Hostalrich: “Una mena de ‘mecenatge’ —si val la fórmula— ‘de sang’ i del sacrifici amatent i quotidià del matrimoni Casacuberta. La qualificació adequada seria: ‘artesania’” (Fuster, 1972).

El primer títol publicat per Barcino fou Lo somni de Bernat Metge, amb el que inaugurava, l’any 1924, la col·lecció “Els nostres clàssics”. La sèrie, en la que apareixerien una cinquantena de títols fins l’esclat de la Guerra Civil, estava cridada a esdevenir un referent imprescindible en la divulgació i l’estudi de la literatura catalana. Una altra col·lecció de gran volada impulsada per Casacuberta fou la “Biblioteca Popular Barcino”: una sèrie de petits volums

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Oriol Nel·lo

en octau, enquadernats en rústica, destinats a divulgar coneixements en els camps més diversos. A la Biblioteca Popular, que publicà 140 títols entre 1925 i 1938, aparegueren destacades obres de temàtica geogràfica com la Història dels descobriments geogràfics de Gonçal de Reparaz (en dos volums, 1927 i 1928) o els nou volums del Resum de Geografia de Catalunya de Pau Vila (1928-1935), als que ens referirem més endavant.

Figura 3. Logotip de la col·lecció Enciclopèdia Catalunya

Font: Biblioteca de Catalunya.

La col·lecció Enciclopèdia Catalunya s’inicià, com s’ha dit, l’any 1926, amb L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental , de Lluís Nicolau d’Olwer, que seria seguida, aquell mateix any, per un volum sobre L’escultura catalana moderna , de Feliu Elias, i La Cerdanya , de Pau Vila. Els llibres de la col·lecció, enquadernats en tela9 i amb una coberta il·lustrada en paper, tenien una extensió aproximada d’unes 200 pàgines i estaven il·lustrats amb làmines impreses apart. Es preveia que, en finalitzar cada secció, se’n publicaria un volum d’índex alfabètic i analític relatiu al seu contingut. La tria d’una imatge de l’”Arbor Scientiae” lul·lià com a logotip de la col·lecció reflectia la voluntat de cobrir camps molt diversos del saber, a través de les vuit seccions de l’Enciclopèdia. Cal esmentar que, al costat de la Secció de Geografia, l’Enciclopèdia Catalunya publicà un conjunt de monografies dedicades a ciutats catalanes, que se situaven, pel seu contingut, a cavall de la temàtica de diverses seccions. D’aquesta sèrie, de concepció també unitària,10 se’n publicaren sis títols, dedicats respectivament a les ciutats de Girona (Carles Rahola, en dos volums, 1929), Vilafranca del Penedès (Pere Mas, 1932), Igualada (Joan Mercader i Riba, 1953), Mataró (Joaquim Llovet, en dos volums, 1956), Lleida (Josep Lladonosa, en 3 vol. 1955, 1956 i 1959) i Tarragona (Josep Maria Recasens, en dos volums, 1966 i 1975).

La comercialització dels llibres de l’Enciclopèdia Catalunya estava prevista en dues modalitats: subscripció i venda. La subscripció seria recaptada de tres en tres volums, al preu inicial de 18 pessetes per cada pagament en cas de subscriure’s al conjunt de l’Enciclopèdia i de 19 pessetes per als subscriptors a una

9. Inicialment, se’n va preveure també una edició enquadernada en cartró, però només hem sabut trobar algun títol publicat en aquest format.

10. Josep Maria Casacuberta indicava, en una carta adreçada a l’historiador Carles Rahola, l’estructura comuna que volia establir per aquestes obres, integrada per cinc apartats: a) notícies geogràfiques (situació, tipografia, paisatge, barris centrals i perifèrics, comunicacions, clima,...); b) resum d’història de la ciutat; c) vida econòmica; d) monuments artístics, edificis i indrets típics; e) caràcter dels habitants, fills il·lustres, ensenyament i cultura (carta de Josep Maria Casacuberta a Carles Rahola, 20 de gener de 1928, AHMG).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

sola secció. El preu de venda dels volums, segons les previsions inicials oscil·laria entre les 6,50 i les 8,50 pessetes, per l’edició en tela, i les 5 i les 7 per a l’edició en cartró. L’obligació de transmetre amb una certa regularitat nous títols als subscriptors explica, segurament, les reiterades demandes a complir els terminis temporals amb les que, com veurem, Casacuberta, acuitava els autors.11

Les previsions inicials eren, segons la nota publicada a La Revista dels Llibres, de publicar entre 6 i 10 volums de la col·lecció a l’any. Tanmateix, aquestes previsions optimistes no s’acompliren ni en els cinc primers anys, durant els quals varen veure la llum entre 2 i 4 títols anuals. A partir de 1930, el ritme de publicació de nous títols declinà de manera assenyalada, tal com es pot veure en la Taula 2, de manera que fins l’esclat de la Guerra Civil apareixerien només un total de 21 títols, 6 dels quals corresponien, com s’ha dit, a la secció de Geografia. Després de la contesa, la col·lecció es reprengué l’any 1949 i se’n publicarien encara 18 volums més. Alguns d’aquest constituïren obres de referència, com Els ocells de les terres catalanes de Joaquim Maluquer (1956), o els estudis, ja esmentats, dedicats a les ciutats de Igualada, Lleida i Tarragona. Però la publicació dels títols havia esdevingut molt espaiada, s’havia perdut l’impuls inicial, les circumstàncies històriques havien canviat radicalment, i el 1975, després de la recomposició de la propietat de l’Editorial Barcino, la col·lecció va quedar interrompuda definitivament.12

És d’assenyalar que entre la seva fundació i el desenllaç de la Guerra Civil, l’Editorial Barcino emprengué la publicació de no menys de deu col·leccions diverses13 i donà a la llum 293 volums, a raó de més de 20 títols l’any. Es tracta d’un ritme de producció molt elevat per una petita editorial. Dels mitjans migrats amb els que treballaven, n’és mostra el fet que durant la major part d’aquest període l’editorial tingué la seva seu al mateix domicili de l’editor —al carrer

11. En el cas de La Cerdanya, el volum sortiria al mercat al preu de 10 pessetes enquadernat en tela i 8 pessetes per a l’edició en cartró. Respecte les condicions de comercialització dels llibres i el funcionament econòmic de l’Editorial Barcino, resulta reveladores les següents afirmacions d’Albert Manent: “El senyor Casacuberta ha vigilat sempre que els preus del llibres fossin assequibles, polítics, per tant no gaire comercials, sovint no gens. I, com em deia fa anys, ha anat fent les publicacions d’acord amb els diners que tenia a la caixa. I ha estat radicalment al·lèrgic als crèdits, al descompte de lletres i altres procediments anàlegs. I, com a bon mecenes ha publicat llibres que, essent imprescindibles en el nostre panorama cultural, sabia d’antuvi que no se’n vendrien més enllà de dos o tres-cents exemplars. Una de les gràcies, doncs, del seu poc vistent mecenatge ha estat l’edició de llibres deficitaris. Val a dir que molts autors que coneixien aquest singular mecenatge no han estat pas exigents a l’hora de reclamar drets i han contribuït també a l’èxit de la Barcino. Tanmateix, quan l’editor ha promès una quantitat ha complert la paraula” (Manent, 1980, p. 37).

12. A inicis dels anys setanta l’Editorial Barcino quedà incorporada en el que seria la Fundació Carulla. Així ho ha explicat Carles Duarte: “L’any 1972 l’historiador i polític Miquel Coll i Alentorn, conscient que l’obra editorial duta a terme a Barcino des de 1924 per Josep Maria de Casacuberta corria el risc d’esllanguir-se i fins i tot de desaparèixer, es va posar en contacte amb l’empresari i mecenes Lluís Carulla i Canals, creador de Gallina Blanca, però també un dels fundadors d’Òmnium Cultural, que va valorar la trajectòria i la funció rellevant de l’Editorial Barcino en el procés de redreçament de la cultura catalana i va acceptar de garantir-ne la continuïtat incorporant-la tot seguit a la Fundació que havia decidit de constituir en aquell moment al costat de la seva esposa” (Duarte, 2009, p. 347). Per l’evolució posterior de l’editorial vegeu Magrinyà i Hereu (2023).

13. Es tracta de les col·leccions que figuren a continuació. S’indica entre parèntesi el nombre de volums apareguts en cada una d’elles des del seu inici fins final de l’any 1938: “Els nostres clàssics (sèrie A)” (52); “Els nostres clàssics (sèrie B)” (5); “Biblioteca Popular Barcino” (140); “Sant Jordi” (30); “Enciclopèdia Catalunya” (21); “Antologia” (12); “Nou esplet” (4); “Els clàssics del món” (14); “Assaigs i monografies” (5); “Manuals escolars” (6); “Crestomanies” (2); Diversos (2).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Taula 2. Col·lecció Enciclopèdia Catalunya. Volums per any de publicació (1926-1936)

Nombre volums

Font: elaboració pròpia a partir Costabella (2024).

Portaferrisa, 17— i que, segons Albert Manent, l’any 1936 l’Editorial Barcino comptava, com a tot personal, amb Josep Maria de Casacuberta, la seva esposa Dolors Hostalrich, una mecanògrafa i un repartidor (Manent, 1980, p. 21).

Tanmateix, malgrat totes les limitacions i malgrat que, en aquest camp, no va arribar a assolir tots els seus objectius, podem afirmar que Josep Maria de Casacuberta fou un dels principals editors en el camp de la Geografia a Catalunya durant els anys vint i trenta.14 Ara bé, la seva relació amb aquesta disciplina no es limità de cap manera a la seva labor editorial durant aquell període. Ja hem esmentat la seva vinculació amb l’excursionisme científic, que l’any 1923 l’havia portat a publicar, juntament amb Josep Maria Batista i Roca un qüestionari, Enquestes sobre Geografia humana de Catalunya, València i Balears, principalment en l’aspecte etnogràfic (Moran, 2012), que té clares connexions amb el mètodes de la Geografia francesa. D’altra banda, la seva dedicació a la toponímia el dugué a formar part —juntament amb Pompeu Fabra i Joan Coromines— de la ponència que, per encàrrec del govern de la Generalitat, s’encarregà de revisar els noms de lloc a Catalunya. La comesa, assignada a la Secció Filològica de l’IEC per un dels primers decrets emesos per la Generalitat restaurada, el 20 d’abril de 1931, comportà la col·laboració

14. De fet, després de l’obligada congelació de la seva activitat a resultes de la instauració de la Dictadura franquista, al final de la Guerra Civil, l’Editorial Barcino seguí publicant destacats textos de caràcter geogràfic. Entre aquests destaquen les monografies sobre les ciutats de Igualada, Lleida, Tarragona i Mataró a les que ja s’ha fet referència. També a inicis dels anys seixanta, emprengué una nova col·lecció la “Biblioteca Geogràfica Barcino” (interrompuda tot seguit) en la que publicà, en dos volums, una selecció dels articles de premsa dels anys vint i trenta per Pau Vila (Vila, 1962 i 1963). Finalment, pot esmentar-se que fou a l’Editorial Barcino on es publicà, l’any 1976, Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura a Catalunya, obra clau en el desenvolupament del coneixement ambiental i territorial a Catalunya (Folch et al., 1976).

Oriol Nel·lo

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

en aquesta matèria entre la ponència de l’IEC i la que, sota la direcció de Pau Vila, estudiava la divisió territorial de Catalunya, també per encàrrec del govern de la Generalitat.15 Amb aquests antecedents, no és doncs d’estranyar que Casacuberta figurés entre els socis fundadors, l’any 1935, de la Societat Catalana de Geografia (Bertran et al., 2021).

3. Pau Vila i les publicacions geogràfiques de Barcino

En el moment de concebre i emprendre l’empresa de l’Enciclopèdia Catalunya , Josep Maria Casacuberta encara no havia complert trenta anys i, en bona mesura, es trobava als inicis de la seva trajectòria professional. En canvi, Pau Vila, que en seria director de la Secció de Geografia, comptava ja amb una considerable executòria i estava en un moment decisiu de la seva evolució intel·lectual. El 1925, Vila (Sabadell, 1881-Barcelona, 1980) compliria 44 anys i havia encapçalat diversos projectes pedagògics a Catalunya i a Colòmbia16 . Poc abans, el 1923, havia realitzat la seva decisiva estada a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble, on, de la mà del professor Raoul Blanchard, aprofundí el coneixement dels mètodes de la geografia possibilista francesa i consolidà el seu decantament definitiu cap a aquesta disciplina. Fins 1924 havia estat professor de Geografia Humana als Estudis Normals i secretari de l’Escola del Treball de la Mancomunitat de Catalunya, d’on havia estat expulsat per la dictadura de Primo de Rivera, juntament amb d’altres destacats professors, arran del denominat afer Dwelshauvers. Així, com ha explicat Josep Oliveras —un dels autors que més i millor ha estudiat la seva trajectòria durant aquest període— a mitjans dels anys vint Vila es trobava en un moment decisiu de la seva trajectòria, que, per un costat, l’havia portat a ser considerat un dels principals exponents de la Geografia catalana i, per l’altre, a perdre la seva feina més estable i a implicar-se en diversos projectes docents i editorials nous (Oliveras, 2020).

Per comprendre l’abast i la rellevància de la dedicació de Pau Vila en l’empresa de l’Enciclopèdia Catalunya i, específicament, a la Secció de Geografia, cal emmarcar-la en el conjunt de projectes editorials en els que el nostre autor es va implicar en la segona meitat dels anys vint. Es tracta d’un seguit d’iniciatives

15. Així, la “Llista dels noms dels municipis de Catalunya dreçada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans amb la col·laboració de la Ponència de Divisió Territorial” fou publicada l’any 1933 com annex al volum en que la que es donava compte de les propostes de la ponència encapçalada per Pau Vila (Generalitat de Catalunya, 1933). Vila es referí extensament a aquesta col·laboració en un article a La Publicitat el 25 de novembre d’aquell any (Vila, 1933). Per al detall de la relació entre la Secció Filològica i la Ponència de divisió territorial podeu veure, així mateix, la documentació reproduïda a Lluch & Nel·lo (1984).

16. La biografia de Pau Vila i la seva contribució a l’evolució de la Geografia catalana ha estat objecte de nombrosos estudis. Vegeu, entre d’altres, Albet (1975), Garcia Ramon i Nogué (1991), Iglésies (1981), Lluch (1979), Oliveras (2020 i 2023), Rovira (1989), Tort (1991) i Vilà Valentí (2009). La seva bibliografia fou compilada per Montserrat Galera (1975). Pel nostre costat, ens hem ocupat de les seves aportacions en temes com l’organització territorial (Lluch & Nel·lo, 1983 i 1984) i el poblament (Nel·lo, 2016), així com, específicament, de La Cerdanya (Nel·lo, 1984).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

ampli i agosarat que indiquen una enorme capacitat de treball, més encara si es té en compte que hagueren de combinar-se amb una incessant producció d’articles de premsa17 i amb la direcció de l’Acadèmia Monturiol, associada a la Mútua Escolar Blanquerna, on diversos del professors expulsats de l’Escola del Treball anaren a raure.

En primer lloc, cal esmentar que la col·laboració de Vila amb l’editor Casacuberta en aquell període no es limità pas a la direcció de la Secció de Geografia, sinó que implicà també la producció del Resum de Geografia de Catalunya , que, segons Joan Tort, pot ser conceptuada: “com una de les obres menys ‘visibles’ del seu llegat i, a la vegada, com una de les que reflecteixen amb més claredat les seves idees bàsiques sobre la geografia” (Tort, 2003, p. xvii). El Resum, que havia d’aparèixer en quatre petits volums de la Biblioteca Popular Barcino, fou elaborat, com Vila explicà en el prefaci al primer fascicle, a partir de les notes de les lliçons que impartien juntament amb Jaume Marcet a la càtedra de Geografia dels Estudis Normals de la Mancomunitat de Catalunya. En el mateix text, Vila indica el vincle i la complementarietat entre el Resum i el projecte de l’Enciclopèdia Catalunya:

Hem preparat aquesta obreta, vestint doncs els nostres apunts, ensems que hi fèiem les modificacions indispensables per tal de posar en mans del públic un resum que li permeti esperar l’aparició completa de la Geografia General de Catalunya, València i Balears, el primer volum de la qual sortirà pròximament dintre Enciclopèdia Catalunya (Vila, 1928, p. 6).

Al final, la realització de l’obra es perllongà durant gairebé una dècada, entre 1928 i 1936, els quatre fascicles inicialment previstos acabaren sent nou, i “la forma de ‘resum’ en que l’iniciàrem s’ha transformat en la d’un veritable manual”, de vuit-centes pàgines, com el mateix autor explicava en ocasió de la reedició del primer volum de la col·lecció, l’any 1936. Però al llarg d’aquest temps, la connexió amb l’altre projecte de l’editor Casacuberta no havia pas desaparegut:

L’any 1928 consideràvem el present Resum com una preparació de la Geografia General de Catalunya, València i les Balears dintre de l’’Enciclopèdia Catalunya’. D’aquesta obra han aparegut ja tres volums, alhora que han estat publicades també, dintre la mateixa col·lecció, noves monografies locals que han de recolzar-la. Com sigui, però, que la vastitud de l’empresa vol temps per a dur-la a terme, paral·lelament tenim en preparació, per a una data molt propera, la Geografia de les Terres Catalanes, en la qual serà estudiada la totalitat de la nació catalana-valentino-balear dins el quadre mediterrani que ha emmarcat la seva història i que fa perdurar la seva unitat (Vila, 1936). Òbviament, aquest darrer títol, que potser hauria pres el lloc d’un dels “volums de síntesi” que s’anunciaven en el projecte inicial de la Secció de Geografia de

17. Entre 1929 i 1938, Vila publicà no menys de 143 articles només a La Publicitat, el diari que comptà amb les seves contribucions més sovintejades. A aquestes cal sumar-hi encara un bon nombre d’articles apareguts en d’altres mitjans. Podeu veure’n la relació completa a Galera (1975). Bona part d’aquests treballs foren aplegats en els dos volums de Visions Geogràfiques de Catalunya, publicades per Casacuberta els anys 1962 i 1963.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Figura 4. Coberta del primer fascicle del Resum de Geografia de Catalunya de Pau Vila, publicat per l’Editorial Barcino l’any 1928.

Font: arxiu de l'autor.

l’Enciclopèdia , no arribà mai a veure la llum. En tot cas, el seu anunci mostra fins a quin punt les dues iniciatives —la publicació del Resum i l’Enciclopèdia estigueren connectades en l’ànim dels seus impulsors. Ara bé, tot i la seva estreta col·laboració amb Barcino, l’activitat editorial de Pau Vila durant aquests anys decisius de la seva trajectòria no es limità de cap manera a aquesta relació. Així, el mateix any en que apareixia el primer volum del Resum de Geografia de Catalunya , iniciava la seva col·laboració amb un altre projecte major: la traducció de la Geografia Universal de Paul Vidal de la Blache i Lucien Gallois. Aquesta obra cabdal havia començat a ser publicada a França l’any 1927 i, fins el final de la Segona Guerra Mundial, n’apareixerien vint volums, que serien completats amb tres darrers volums dedicats a França, que veurien la llum entre 1942 i 1949 (Riudor, 1988). Vila fou un dels principals promotors de la traducció de l’obra al castellà, que duria a terme l’editorial Montaner i Simón. Aquesta començà el 1928, just un any després del seu inici a França, i el nostre autor s’ocupà de la traducció del volums corresponents a la Illes Britàniques, obra d’Albert Demangeon (primer de la sèrie, publicat en castellà el 1928) i a Àsia Occidental i Alta Àsia, obra de Joseph-Fernand Grenard i de Raoul Blanchard, que havia estat el referent de Vila a l’Institut de Grenoble (aparegut el 1930).18 És aquest el context en que Vila i Casacuberta gestaren el projecte de la Secció de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya. Un projecte que tenia per ambició oferir “en conjunt al lector una Geografia Moderna de Catalunya”. La secció havia d’estar composada, com s’ha esmentat, de títols de tres tipus: la “trentena de volums” dedicats a les comarques catalanes que construirien “el ‘corpus’ principal” de la secció; els volums temàtics dedicats a les “ciències afins a la Geografia”; i, finalment, els textos de síntesi (la Geografia General , l’Atlas Geogràfic de Catalunya i el Diccionari Geogràfic).

18. La publicació completa de la versió espanyola Geografia universal es va perllongar durant vint-i-set anys i no culminà fins l’any 1955. Fins a l’inici de la Guerra Civil espanyola, que és el període en que Vila hi col·laborà, en sortiren 15 dels 25 volums que integrarien l’obra. Vegeu al respecte Riudor (1988) i Oliveras (2020).

Oriol

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

El mateix Vila, en una entrevista publicada en ocasió de la publicació de La Cerdanya , explicà que la col·laboració amb l’Enciclopèdia Catalunya havia estat la forma de tirar endavant els projectes geogràfics que des d’inicis del anys vint havia anat elaborant:

En temps de la nostra Mancomunitat volíem crear amb Jaume Marcet un seminari geogràfic. Era l’única manera viable de fer un estudi complet, minuciós de Catalunya i poder fer [...] la nostra geografia. Dissolta la Mancomunitat es marcia, és clar, aquest projecte. Però se’ns obria tot un camí nou: Josep M. de Casacuberta creava “Enciclopèdia Catalunya” i ens exposava el seu pla de dedicar un volum a cada una de les nostres comarques. Potser no tindrà ara el llibre la maduresa científica que hauria pogut tenir. Però, d’altra banda, haurem pogut donar més aviat al públic el nostre treball. I això, no és ja una compensació? (entrevista de Pau Vila amb M. Pont, 27 de febrer de 1927).

Tot seguit tornarem sobre la contribució de Pau Vila a l’Enciclopèdia Catalunya. Cal fer notar, tanmateix, que aquesta iniciativa no exhauria pas els projectes geogràfics de l’editorial Barcino. Així, el dia 19 de desembre de 1931, La Publicitat, diari amb el que tant Casacuberta com Vila mantenien estrets vincles, anunciava la propera publicació d’una Geografia Il·lustrada de Catalunya. La notícia, sense signatura, sembla haver estat redactada o inspirada per la mateixa editorial:

Responent al discret criteri que vol fomentar l’amor a la terra en la coneixença, l’Editorial Barcino ha dedicat una atenció preferent a la Geografia de Catalunya. Suara ha aparegut dintre la Col·lecció Popular Barcino el volum cinquè del Resum de Geografia, del professor Pau Vila, el qual estudia tots els aspectes geogràfics de la nostra pàtria. Paral·lelament a aquesta publicació popular van apareixent, dintre Enciclopèdia Catalunya , els volums de la Geografia general de Catalunya, València i Balears, on ja han estat estudiats minuciosament la Geologia i el Poblament Prehistòric de Catalunya.

La primera d’aquestes publicacions, com ja indica el seu títol, ha d’ésser succinta fins allà on li ho permeti la necessària claredat d’exposició i el complet d’aquesta. La segona, en canvi, adreçada principalment als estudiosos, ha de dur a terme un anàlisi detallat de la ciència geogràfica i això en fa necessàriament una obra llarga i lenta. Entre aquests dos tipus de publicacions geogràfiques n’hi ha un altre, al qual l’Editorial Barcino dedicarà la seva atenció i que serà aviat ofert al públic en una gran Geografia Il·lustrada de Catalunya .

Redactada pel professor Pau Vila, que coneix pam a pam la nostra terra i tot el que s’hi cria i s’hi fabrica, la Geografia Il·lustrada de Catalunya oferirà al públic les dades geogràfiques il·lustrades amb comentaris gràfics i literaris. L’exposició de les característiques físiques i humanes del nostre país, serà corroborada profusament per fotografies, mapes, gràfics, estadístiques i descripcions literàries.

Aquesta nova geografia catalana començarà a publicar-se a finals d’hivern en articles de quaranta-vuit pàgines, que apareixeran mensualment. L’obra constarà de tres volums, de forma similar a la Història Nacional de Catalunya , de Rovira i Virgili i impresos en paper couché. Es calcula que la publicació quedarà completada en dos

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

anys i mig (“Una obra important. Geografia Il·lustrada de Catalunya ”, La Publicitat, 19 de desembre de 1931).19

El projecte de Geografia Il·lustrada no arribà a realitzar-se i el mateix projecte inicial de la Secció de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya quedaria lluny d’acomplir-se en la seva totalitat. Aquesta manca de compleció es referí, també, a l’àmbit territorial de referència. En principi, l’objectiu de l’Enciclopèdia era abastar el conjunt de les terres de parla catalana i la Secció de Geografia volia oferir, explícitament, una “imatge complexa” de Catalunya, València i les Balears (Vila, 1925). Tant és així que els tres darrers volums temàtics aparegueren en sota la denominació genèrica comuna de Geografia General de Catalunya, València i Balears, i eren concebuts com l’inici d’una síntesi geogràfica d’un abast territorial i temàtic extraordinari.20 Tanmateix, tant les monografies comarcals com els textos generals publicats estigueren referits exclusivament al territori del Principat.

Ara bé, tot i les seves limitacions i la seva discontinuïtat, les obres geogràfiques publicades en el marc de l’Enciclopèdia Catalunya esdevindrien fites importants en l’evolució de la Geografia catalana. Es tracta de dues monografies comarcals —La Cerdanya i La Plana de Vic — i quatre títols temàtics —El paisatge,

19. El projecte no anà endavant, tot i que al cap d’uns mesos de la publicació d’aquesta nota, Josep Maria Casacuberta insistia a Vila la possibilitat de realitzar-lo: “I la Geografia Il·lustrada, ¿no es podria reprendre a finals d’estiu? Molta gent em pregunta, sovint, quan començarà a publicar-se” (Carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 6 de juliol de 1932). És possible que l’anunci tingués per finalitat posicionar l’editorial Barcino davant d’altres projectes editorials similars que en aquell moment podien estar gestant-se. En aquest sentit, cal recordar que l’any 1936 l’editor Antoni López Llausàs llença des de la Llibreria Catalònia l’edició d’una Geografia de Catalunya en fascicles que responia força, per format i contingut, al projecte de Geografia Il·lustrada de Catalunya de l’Editorial Barcino anunciat per La Publicitat (Jordana [dir.], 1936-1937). El projecte, dirigit inicialment per César August Jordana tingué una acollida desfavorable per raó d’algunes errades que es varen detectar en els primers fascicles apareguts, les quals motivaren una nota crítica per part de la Secció de Geografia i Geologia del Centre Excursionista de Catalunya. Arran d’això, es decidí introduir canvis en l’estructura prevista de l’obra i, a partir del fascicle 5, la seva direcció fou assumida per Gonçal de Reparaz Ruiz. La aparició dels fascicles quedà interrompuda en el número 14, l’any 1937, ja en plena guerra civil. 20. El primer volum de la Geologia de Chevalier s’obria amb un pròleg de Pau Vila de caràcter programàtic. S’iniciava amb un anunci: “amb la Geologia de Catalunya és iniciat l’estudi geogràfic de Catalunya, primera part d’allò que ha d’ésser la summa geogràfica de les terres catalanes, presentada al nostre públic amb el títol de Geografia general de Catalunya, València i Balears”. Seguia la justificació de la necessitat: “en l’estadi actual del nostre renaixement cultural el fet de no tenir a mà una veritable geografia del nostre país inspirada en els mètodes que la novella ciència geogràfica empra ja a tot el món, era una deficiència que ens desafavoria. Per dignitat col·lectiva calia suplir-la”. Vila definia també els trets essencials de la disciplina que volia desenvolupar: “Hem de fer una obra viva. La geografia no és ja una rastellera de noms i dades numèriques, ni tampoc un seguit de descripcions més o menys literàries; la geografia ha esdevingut en aquests darrers temps una ciència d’observació i de síntesi, alhora que s’esforça a copsar l’evolució dels fenòmens físics i humans i de llur mútua relació amb el passat, per explicar la correspondència que hi hagi entre els fets actuals i descobrir les possibilitat futures”. L’abast temàtic de l’empresa era formidable: després de la Geologia, deia, “Altres volums tractaran del clima, de la vegetació, del poblament, de la forma i distribució dels pobles, de les cases en relació a llur disposició, materials emprats i activitats de la gent que hi viuen, de l’agricultura i la ramaderia, de la indústria, de les comunicacions i el comerç, de l’expansió catalana al món i de tots aquells aspectes geogràfics de la vida col·lectiva”. El programa hauria d’anar cobrint progressivament tots els territoris de llengua catalana: “La primera part de l’obra, El Principat de Catalunya, es compondrà de 20 a 25 volums com el present”, i després vindrien “els que donaran la geografia de València i de les Balears. Al marge d’aquesta empresa, síntesi geogràfica de totes les terres catalanes, seguirem, com és natural, la publicació, amb tota independència del pla d’aquella, però no del seu esperit, dels volums sobre comarques, que tan ben rebuts han estat a tot arreu i per tothom” (Vila, 1930: 5-11). Com es pot veure, l’ambició del projecte, que hauria suposat la publicació, entre estudis temàtics i monografies comarcals, de prop d’un centenar de volums de temàtica geogràfica, hauria trencat els motllos fins i tot d’un projecte tan agosarat com l’Enciclopèdia Catalunya.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

els dos volums de la Geologia i el del Poblament prehistòric. Vegem, tot seguit, com arribaren a confegir-se.

4. La gestació i publicació de La Cerdanya de Pau Vila

La Cerdanya de Pau Vila, publicada ara fa tot just un segle, ocupa un lloc central en l’evolució del conreu de la Geografia a Catalunya. Això es deu, essencialment a dues raons: la importància de l’obra en la trajectòria intel·lectual de Pau Vila, el més influent dels geògrafs catalans del segle passat, i l’impacte del seu mètode en l’evolució dels estudis geogràfics a Catalunya.21

En efecte, el llibre constitueix la primera obra completa de Pau Vila de temàtica estrictament geogràfica 22 i reflecteix els coneixements adquirits, per un costat, amb la pràctica de l’excursionisme i la didàctica, i, per l’altre, a través les lectures geogràfiques de l’escola geogràfica francesa i la col·laboració amb Raoul Blanchard. Així mateix, La Cerdanya assenyala l’inici d’una etapa particularment fructífera en la trajectòria de Vila, en la que els estudis geogràfics comarcals acabarien donant lloc, durant la dècada següent, a la proposta d’organització administrativa de Catalunya en comarques i vegueries. D’altra banda, La Cerdanya inaugura un període dels estudis geogràfics a Catalunya, que es perllongarà durant gairebé mig segle, caracteritzat per la influència dels mètodes, el marc conceptual i el vocabulari de l’escola Paul Vidal de la Blache i els seus deixebles. En aquest context, es donà una importància cabdal a l’elaboració de les monografies geogràfiques comarcals, que haurien de composar el mosaic interpretatiu del territori català, a imatge, com dèiem, d’allò que els geògrafs francesos havien volgut fer a partir de les regionalització i el mètode establerts per Vidal de la Blache en el seu Tableau de la Géographie de la France.

Figura 5. Coberta original de La Cerdanya de Pau Vila, volum i de la Secció de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya Font: ICGC.

21. Vàrem explorar fa anys aquestes dues qüestions a “El lloc de La Cerdanya en l’obra de Pau Vila i en l’evolució dels estudis geogràfics a Catalunya” (Nel·lo, 1984).

22. Abans havia publicat només un llibret de caràcter didàctic Geografia física y astronómica. Libro I, Barcelona, Seix Barral, 1915 (136 pàgines), del que se’n feren diverses edicions.

Oriol Nel·lo

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Aquesta via havia estat oberta a la Catalunya dels anys vint pel geògraf gironí Miquel Santaló, amb el seu treball Per l’estudi de Catalunya. Assaig monogràfic: el Gironès (Santaló, 1923). L’aparició d’aquella obra havia estat saludada de manera entusiàstica per Pau Vila. “Té aquest llibre la valor heroica d’una avançada a cos descobert: cal retre-li homenatge”, afirmava, i concloïa tot presagiant que:

Si el meritori exemple d’aquest [treball] té el do d’animar altres homes ben preparats podria portar a la realització d’una sèrie d’estudis monogràfics que haurien de ser la base indispensable per a una bona geografia física i humana de Catalunya (Vila, 1923).

Doncs bé, tres anys després, Vila mostrava que havia assumit personalment la voluntat de donar resposta a aquest repte. Així, l’”Advertiment” amb el que Pau Vila obria La Cerdanya, contenia tot un programa, científic i cívic al mateix temps: “Iniciem amb aquest volum un nou gènere d’estudis a Catalunya. Ésser capdavanter és una bella posició, més també una posició molt feixuga i molt arriscada. Però algú ha de començar i en aquest nou ram ens ha tocat a nosaltres. Sense la disciplina científica que caldria, hem hagut d’iniciar l’empresa bo i sofrint la deficiència personal amb la voluntat de reeixir en aquesta tasca d’estudi i civisme alhora” (Vila, 1926, p. 9).

Al mateix temps, deixava ben clar, en el frontispici del seu estudi, quins eren els seus referents:

Nosaltres, guiats sobretot pels moderns corrents geogràfics de l’escola francesa, orientada pel malaguanyat mestre P. Vidal de la Blache, tractarem de presentar l’ambient físic de cada comarca a través de la seva evolució, i com s’hi ha realitzat l’adaptació del treball i de la vida humana mitjançant l’esforç conscient dels aplegaments socials per superar els obstacles que a llur desenrotllament oposa la naturalesa [...]. En un mot: a la vella geografia estàtica sovint eixarreïda, que tots hem conegut, volem oposar la geografia dinàmica, que tingui l’interès de tot ço que viu i evoluciona (Vila, 1926, p. 10).

Hom pot preguntar-se les raons de la tria del territori de la Cerdanya per iniciar aquest projecte. El mateix Vila, en diferents entrevistes indicà raons diverses per aquesta tria. Així, a finals de febrer de 1927, quan —en un “saleta recollida de Blanquerna”, en la que “Pau Vila consagra a la Geografia els seus lleures de professor”— M. Pont li preguntà “per què heu començat per la Cerdanya?”, el nostre autor responia amb raons d’oportunitat editorial, geogràfiques i patriòtiques alhora:

No era pas aquest, certament, el nostre propòsit. Volíem començar per l’Empordà. Però aleshores anava a publicar-se’n una guia i temíem perjudicar-la. A hora d’ara estic content d’haver començat amb la Cerdanya. Raons sentimentals i també geogràfiques col·laboren a aquest goig. La Cerdanya és, a despit de les comunicacions fàcils, una comarca de perifèria, més separada de Catalunya, per tant, que no cap altra. Hi ha encara una raó més decisiva: pels de una i altra banda, un llibre sobre la Cerdanya equival gairebé a una reintegració. No era temptador, tanmateix, de provar científicament l’evident unitat geogràfica d’aquesta terra que la política ens migpartí? (entrevista de Pau Vila amb M. Pont, 27 de febrer de 1927).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol

Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Molts anys després, el 1977, en conversa amb Bru Rovira, Pau Vila apuntà encara un parell de raons més per la tria de la Cerdanya com a primera pedra dels estudis comarcals: per un costat, “tenia la sensació que era la comarca més ben assenyalada” i això li permetia evitar el problema, sempre espinós, de la delimitació;23 per l’altre, la bona comunicació amb el ferrocarril tot just inaugurat entre Barcelona i la Tor de Querol permetia a l’autor desplaçar-s’hi els caps de setmana, en acabar les seves tasques docents, per fer el treball de camp necessari. Josep Oliveras ha apuntat que l’origen del llibre podria haver sorgit, el mes de novembre de 1924, arran de la proposta de Vila a Antoni Rovira i Virgili de publicar a la Revista de Catalunya , que aquest dirigia, un estudi geogràfic sobre una comarca dels Alps francesos. L’historiador tarragoní hauria respost que seria més convenient publicar un estudi sobre una comarca catalana i és possible que en parlés amb l’editor Josep Maria Casacuberta (Oliveras, 2020, p. 110-111). La qüestió és que, després de les festes de Nadal d’aquell any, Casacuberta, ja s’adreçava a Vila demanant-li l’original de l’obra:

Us agrairé molt que procureu activar tant com pugueu la preparació del volum sobre Cerdanya l’original del qual, per tal de poder complir les dates anunciades m’interessaria que em lliuréssiu a mitjans de febrer (carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 4 de gener de 1925, ICGC).

Desconeixem quines eren aquestes dates i a qui s’havien anunciat, però en tot cas, sembla que la iniciativa d’escriure el llibre podria haver antecedit el mateix projecte de l’Enciclopèdia Catalunya , que no s’anunciaria fins la tardor d’aquell any. En tot cas, es versemblant que la coincidència entre la impossibilitat de produir l’obra en terminis tan breus i la gestació en paral·lel del projecte Enciclopèdia Catalunya portés ambdues iniciatives a convergir.24 Fos com fos, a partir d’aquest moment el projecte de realitzar un conjunt de monografies comarcals quedà unit a l’empresa de l’Enciclopèdia Catalunya:

La Cerdanya és la primera pedra dels estudis geogràfics comarcals de les terres catalanes que constituiran el principal nucli de la Secció de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya (Vila, 1926, p. 9).

En paral·lel sembla que Casacuberta s’adreçà al geòleg francès Marcel Chevalier, segurament per indicació de Vila, per demanar-li la col·laboració en els aspectes de Geografia física de l’obra. Aquest que, com veurem, havia treballat extensament a Andorra i al Pirineu, li envia de seguida un text que l’editor remetia a Vila el mateix mes de gener de 1925 per tal que aquest el traduís, revisés i adaptés (Oliveras, 2020: 111).

23. Vegeu la conversa de Pau Vila amb Bru Rovira (1989, p. 107). La qüestió del a “vaguetat de la delimitació comarcal” apareixia ja mencionada com un dels obstacles a superar en el projecte de la Secció de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya (Vila, 1925).

24. El mes d’agost de 1925 Josep Maria Casacuberta ja havia confegit una “nota sobre el contingut de l’’enciclopèdia Catalunya’ que ens proposem començar a publicar abans de fi d’aquest any” i havia convidat diversos especialistes a participar-hi, bona part dels quals havien acceptat l’encàrrec (carta de Josep Maria Casacuberta a Carles Rahola, 23 d’agost de 1925, AHMG).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Figura 6. Marcel Chevalier. Coupe schématique de la Cerdagne montrant la position des diverses couches tertiaires. Manuscrit

Arxiu del Museu Geològic.

El mètode de treball que es proposava de seguir Pau Vila, tot seguint els ensenyaments de l’escola francesa, basats en el coneixement personal del terreny i de l’enquesta, requeria però d’un temps perllongat. La seva forma de treballar, explicava Vila,

És la manera com arreu del món es fa geografia viva. El carnet a la mà i la motxilla a l’esquena. Resseguir el terreny pam a pam. Interrogar la gent més diversa. I saber guiar al que us calgui el sentiment instintiu que dona la terra als homes. Per a fer el meu llibre he corregut la Cerdanya diverses vegades. La primera vaig voler-ne tenir una visió general, després l’he seguida amb minuciositat. Conec bé els 117 pobles que anomeno. Síntesi d’aquestes visions i dels llibres escassíssims que he pogut trobar és la meva obra (entrevista de Pau Vila amb M. Pont, 27 de febrer de 1927).

Així, el ritme de producció de l’obra s’alentí, tot i les reiterades peticions de l’editor, i la producció de La Cerdanya comportà prop d’”un parell d’anys”:

El llibre el vaig escriure seguint el mètode que m’havia ensenyat en Blanchard i vaig treballar-hi ben bé un parell d’anys. Aleshores jo feia de mestre i dirigia l’escola Monturiol i vaig haver-hi de dedicar totes els diumenges, les festes dobles i les vacances (Vila a Rovira, 1989, p. 106).

Fos com fos, l’estiu de 1926 Casacuberta ja havia vist part del text original i estava treballant en els mapes amb el cartògraf Manuel Ferrer de Franganillo.25 El mes de setembre Casacuberta i Vila ja s’intercanviaven galerades de la introducció i la primera part del llibre, dedicada a la fisiografia de la comarca,26 però el procés s’allargà i el mes de novembre l’editor encara reclamava els textos de la ramaderia i la indústria (capítols viii i ix del llibre).27 D’altra banda,

25. L’enginyer Manuel Ferrer de Franganillo (Madrid 1886-Barcelona, 1956) havia estat Director del Servei del Mapa Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya i havia romàs a la Diputació de Barcelona després de la dissolució de la Mancomunitat per la dictadura de Primo de Rivera.

26. Cartes de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 10 de juny de 1926, 10 d’agost de 1926 i 17 de setembre de1926, ICGC.

27. Carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 4 d’octubre de 1926: “Ara ja ens cal precipitar el que manca de preparació d’aquest volum. Seria molt trist que no pogués sortir abans del 10 de desembre”. La urgència fou reiterada de nou el dia 11 de novembre de 1926.

Font:

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

l’editor s’exclamava també de l’extensió de l’obra, ja que “el llibre va prenent proporcions esveradores”, i, segons els seus comptes “temo que s’acosti a les 250 pàgines sense comptar gravats”.28

Aquestes qüestions crearen la lògica inquietud a l’editorial, de manera que Casacuberta insistí reiterades vegades en la urgència de cloure la preparació del llibre, també per raons d’índole comercial:

Us prego també (tot i que pel retràs em guardaré prou de fer-vos cap càrrec, ja que comprenc la dificultat de la tasca i com per altra banda us absorbeixen ara altres treballs) que miréssiu de fer un esforç per avançar la redacció dels capítols que manquen i enllestir el llibre dintre aquest mes o el mes tard vers els primers dies de novembre [...]. M’interessaria moltíssim enllestir la impressió d’aquest volum perquè no s’allargui més la present interrupció de la publicació de l’Enciclopèdia, interrupció que, sobretot ara en els inicis de la col·lecció, podria perjudicar molt el prestigi d’aquesta (Carta Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 15 d’octubre de 1926, ICGC).

Tanmateix, tot i la pressió de l’editor, l’aparició de l’obra es demorà encara uns mesos, de manera que, contra el que indica el peu d’impremta del llibre i s’ha asseverat reiteradament al llarg del temps, podem afirmar que La Cerdanya no va aparèixer l’any 1926, sinó el mes de febrer de 1927. Així, encara a final de l’any 1926, Casacuberta celebrava haver retrobat l’original del capítol de Població i migracions (xi i darrer capítol de l’obra), momentàniament extraviat, i reclamava reduir l’extensió de les monografies locals que integren la tercera part del volum.29 El dia 21 de gener de 1927 l’editor reclamava a Vila que li retornés les proves revisades d’aquest capítol i el 29 d’aquell més l’urgia a acabar les monografies:

Per tal que el llibre pogués sortir dins febrer seria absolutament precís que enllestíssim les monografies per tot el dimarts a migdia i que tot seguit em donguéssiu les llegendes del gravats (Carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 29 de gener de 1927, ICGC).

A inicis de febrer ultimaven el lliurament dels darrers material a l’impremta

Joan Sallent, de Sabadell, amb la que habitualment treballava Barcino,30 i el llibre va aparèixer finalment dins d’aquest mes, ja que l’entrevista amb Pau Vila publicada el dia 27 de febrer el periodista M. Pont afirmava tenir “a la mà” el volum.31

Tanmateix, l’esforç divulgador de l’editor i l’autor sobre la Cerdanya no s’acabà pas amb l’aparició del llibre. Al contrari, al costat de la publicació de

28. Carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 15 d’octubre de 1926, ICGC. Finalment, un cop imprès, el llibre tindria 264 pàgines de text i 32 de gravats.

29. Carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 30 de desembre de de 1926, ICGC. El fet de que el peu d’impremta del llibre estigui datat l’any 1926 pot deure’s a la pràctica d’anar composant tipogràficament i imprimint l’obra a mesura que s’anava produint el manuscrit original, abans que aquest estigués del tot enllestit. Hi ha diverses mencions a aquesta manera de procedir, avui del tot inusual, en la correspondència entre Josep Maria Casacuberta i els seus autors.

30. Carta Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 1 de febrer de 1927, ICGC.

31. Segons la bibliografia de Pau Vila compilada per Montserrat Galera les primeres ressenyes del llibre aparegueren el mes de març de 1927, signades per Tomàs Garcés (La Publicitat, 2 de març de 1927), Miquel Santaló (L’Autonomista, 14 de març de 1927) i Josep Iglésies (Revista del Centre de Lectura, març de 1927) (Galera, 1975).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

les monografies comarcals, l’editor havia concebut una col·lecció d’itineraris, Mapes i itineraris de Catalunya, València i Balears. El mateix Vila, en introduir el llibre de La Cerdanya anunciava l’aparició del primer fascicle de la sèrie a través dels qual

tant l’estudiós com l’excursionista o el turista poden fer-se càrrec fàcilment, per observació personal immediata, dels diferents paisatges i de les diverses manifestacions geogràfico-humanes que ofereix la Cerdanya: de manera que, seguint-los, el més típic i el més característic passarà per davant dels seus ulls (Vila, 1926, p. 14).

El quadernet, que aparegué unes setmanes després de la publicació del llibre, en format de butxaca, contenia la descripció de 12 itineraris elaborats i descrits per Pau Vila, acompanyats d’un mapa de la comarca i un de la vila de Puigcerdà elaborats per Manuel Ferrer de Franganillo. La coberta del fascicle va ser dissenyada per Feliu Elias, Apa.32

5. Gonçal de Reparaz i La Plana de Vic

Gonçal de Reparaz Ruiz (Sèvres, França, 1901-Lima, Perú, 1984) arribà a Barcelona l’any 1922 després d’una infància i primera joventut itinerants, tot seguint les peripècies diplomàtiques i polítiques del seu pare, el també geògraf Gonzalo de Reparaz Rodríguez-Báez. Aquesta trajectòria complexa l’havia portat a residir a França, Marroc, Argentina, Brasil, Suïssa i Alemanya. Tanmateix, quan, juntament amb els seus pares, s’instal·là a Barcelona, s’integrà profundament en la cultura catalana i esdevingué un dels més destacats geògrafs de la Catalunya d’avant-guerra.33

Gonçal de Reparaz romangué a Catalunya, durant gairebé dues dècades, fins a finals de la guerra civil, i aquí va escriure, segurament, les seves aportacions intel·lectuals més rellevants, relatives sobretot a tres àmbits diversos: la història de la cartografia i els descobriments geogràfics, la geografia política i els estudis comarcals. Cal assenyalar que degut a la seva peculiar trajectòria biogràfica i, en bona mesura, per influència del seu pare, Reparaz Ruiz havia tingut una formació força més cosmopolita que la de la majoria dels geògrafs catalans d’aquell període i comptava, tot i la seva joventut, amb nombrosos contactes internacionals.34

32. Sobre l’elaboració del quadern Mapa i itineraris de la Cerdanya vegeu les cartes de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 21 de gener de 1927, 9 de març de 1927 i 10 de març de 1927, ICGC. Es posà a la venda al preu de 3 pessetes per als subscriptors de l’Enciclopèdia Catalunya i 4 per als no subscriptors. Segons el catàleg històric de l’editorial Barcino, la col·lecció d’aquests fascicles quedà interrompuda després de l’aparició del quadern relatiu a la Cerdanya.

33. Ens vàrem ocupar de la biografia i l’obra de Gonçal de Reparaz Ruiz a partir d’una entrevista amb el seu fill, el també geògraf de l’Institut de Géographie d’Ais de Provença (Nel·lo, 1995). A aquest respecte podeu veure també les notes autobiogràfiques de l’autor publicades en motiu de la reedició de La plana de Vic (Reparaz, 1982).

34. La correspondència de Gonçal de Reparaz dels anys vint i trenta, dipositada a l’ICGC, permet constatar l’amplitud d’aquests contactes, que incloïen, entre d’altres, a Portugal, Arístides Amorim Girão i els germans Jaime i Armando Cortesão; a Alemanya Herman Lautensach; a França, Daniel Faucher, Lucien Gallois, Pierre Vilar, Henri

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

La seva integració amb els corrents culturals i la pràctica de la Geografia catalana es produí a través de l’excursionisme. Així ho rememorava ell mateix molts anys més tard:

Els meus pares es varen instal·lar a Barcelona l’any 1922. A partir d’aquell moment els meus contactes amb la cultura i l’ambient catalans van ser íntims. El local situat entre les velles columnes del carrer Paradís, és a dir, el Centre Excursionista de Catalunya —del qual vaig arribar a ser membre de la directiva— era el meu centre d’acció; la Biblioteca de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans, eren objecte de les meves constants visites. El català em va resultar una llengua acollidora. (Reparaz, 1982).

Durant un temps va treballar a l’empresa Pirelli a Barcelona i, a partir de 1928 va començar a ensenyar Geografia Humana a l’Escola Social de Barcelona, que l’any 1931 passaria a integrar-se a la Generalitat, i el 1934 li fou confiat l’ensenyament de Geografia a l’Escola de Nàutica (Reparaz, 1982; Nel·lo, 1995).

Figura 7. Coberta original del primer volum de la Història dels Descobriments Geogràfics de Gonçal de Reparaz

Font: Archivo Reparaz, Lima.

Els primers treballs de Gonçal de Reparaz en el camp dels estudis geogràfics estigueren dedicats a la història dels descobriments geogràfics i l’expansió catalana a la Mediterrània. Així, després d’alguns articles sobre la matèria, l’any 1927 publicà a la Col·lecció Popular Barcino el primer volum de la Història dels descobriments geogràfics, dedicat a “els primers viatgers”, que seria seguit l’any següent per una segona part sobre “els viatgers medievals”. És versemblant que Pau Vila, que l’havia tractat al Centre Excursionista de Catalunya,35 proposés a aquest jove entusiasta, de 25 o 26 anys, fill d’un geògraf famós, d’escriure la segona monografia comarcal de la col·lecció Enciclopèdia Catalunya a finals de l’any 1926 o a inicis de 1927. Això donaria origen a La Plana de Vic (Reparaz, 1928), una altra de les aportacions cabdals de la col·lecció al desenvolupament de la Geografia catalana.

Desconeixem les raons de la tria d’aquest territori, però sabem que Reparaz hi treballà amb un mètode ben semblant al que havia dut a terme Pau Vila, “recorrent amb la motxilla a l’esquena tota la regió de poble en poble, exa-

Baulig, André Demangeon i Marc Bloch; a Itàlia Carlo Errera i Giuseppe Caraci, Reparaz —políglota en català, castellà, portuguès, francès, anglès, italià i alemany— tenia per costum conservar còpia de les cartes que enviava, de tal manera que el fons de l’ICGC resulta particularment ric i útil per conèixer la seva trajectòria.

35. Els anys 1927 i 1928 Pau Vila i Gonçal de Reparaz figuraven, respectivamente, com a President i Secretaride la Secció de la Secció de Geografia i Geologia del CEC. Vegeu el Butlletí Excursionista de Catalunya, núm. 387 i 398.

Oriol

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Figura 8. Coberta original de La Plana de Vic de Gonçal de Reparaz, volum iii-iv de la Secció de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya

Font: Archivo Reparaz, Lima.

Oriol Nel·lo

minant, estudiant, qüestionant” (Reparaz, 1982) 36 i que això li comportà “un parell d’anys d’estudis i excursions” (carta de Gonçal de Reparaz a Josep M. Arias, 4 de març de 1979).37 D’altra banda, com en el cas de La Cerdanya , es reproduí el procediment de sol·licitar a un geòleg ajuda per l’elaboració dels capítols dedicats a la Geografia Física. En aquesta ocasió, es tractà de mossèn Ramon Bataller, que s’havia format al Seminari de Barcelona amb el canonge Jaume Almera. Fos quina fos la data d’inici del treball, sembla que a inicis de 1928 Gonçal de Reparaz devia tenir la tasca força avançada, i proposava a Pau Vila mostrar-li els resultats:

Eu acharia preferivel que o meu amigo viesse a casa, um Domingo á tarde, por exemplo, pois que assim com mais vagar e tranquilidade pode ver como tenho organizado o meu trabalho da Plana, o numero de dados accumulados, e como vae a coisa... Creia que o invejo, porque a Plana é tão complexa, ha tanta coisa e tão variada, que bem se poderia dizer que é um mundo em miniatura. E digo que o invejo porque sinceramente creio que a Cerdanha certamente não lhe fez perder tanto tempo para estudal-a bem! (Carta de Gonçal de Reparaz a Pau Vila, 9 de gener de 1928, ICGC).38

La correspondència de Gonçal de Reparaz amb diversos dels seus contactes internacionals durant les setmanes successives sembla confirmar els avenços. Així, a final de gener, en comunicació amb el geògraf Henri Baulig, amb qui explorava la possibilitat de dur a terme una tesi doctoral a la Universitat d’Estrasburg, afirmava:

Je suis en train de donner la dernière main a une monographie géographique régionale (la région de Vich, appelée “Plana de Vich”) qui doit paraitre d’ici trois ou quatre mois (Carta de Gonçal de Reparaz a Henri Baulig, 27 de gener de 1928).

36. En alguna d’aquestes excursions l’acompanya l’historiador Pierre Vilar, que en aquel temps recollia a Catalunya materials per a la seva tesi. Vilar ho evocaría mig segle més tard en una carta a Reparaz amb motiu d’una visita a Barcelona: “J’ai raconté à mes petits enfants —11 et 8 ans— nos premiers rencontres avec Gonzalo devant la colonne du temple d’Auguste, et nos excursions du côté de la « Plana de Vic » . (Carta de Pierre Vilar a Gonçal de Reparaz, 1 de novembre de 1976, ICGC).

37. Arxiu del Dr. Josep Maria Arias. Gonçal de Reparaz va entrar en contacte amb a el metge i viatger terrassenc Josep Maria Arias arran de l’expedició d’aquest darrer al canyó del Colca-Majes, que Reparaz havia descobert anys endarrera.

38. Desconeixem la raó per la que Gonçal de Reparaz devia escriure a Pau Vila en portuguès. Gonzalo de Reparaz Rodríguez-Baez, el progenitor del nostre autor, havia nascut a Oporto i Gonçal de Reparaz Ruiz va mantenir tota la seva vida la nacionalitat portuguesa. La vena iberista fou una de les constants del posicionament polític i cultural de la família Reparaz (Mendizàbal, 2023). En tot cas, podem descartar que l’opció lingüística fos deguda a la manca de domini del català escrit per part de Gonçal de Reparaz, ja que en la correspondència d’aquest període hi ha d’altres cartes de l’autor escrites en un català del tot correcte.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

I a començaments d’abril, en una carta a l’arxivista Robert Avezou, en la que informava que finalment es disposava a escriure una tesi sobre la cartografia catalana medieval a la Sorbona, dirigida pel professor Lucien Gallois, li indicava que havia enllestit l’estudi:

Je viens de finir une monographie géographique de la région de Vich, qui paraitra d’ici deux ou trois mois. A celle-ci fera suite une autre sur la région de Lerida. J’ai un travail écrasant (Carta de Gonçal de Reparaz a Robert Avezou, 5 d’abril de 1928).

Tanmateix, les afirmacions de l’autor resultaren optimistes, ja que el llibre va tardar encara gairebé un any en aparèixer. En part, és possible que el retard es derivés de les desavinences entre Reparaz i Casacuberta, suscitades per la voluntat d’aquest darrer de reduir l’extensió del volum, que acabaren comportant un final abrupte de la relació de entre l’autor i l’editor. Reparaz ho explicava d’aquesta manera en una llarga carta enviada el mes de desembre de 1928 al jurista i polític lleidatà Antoni Bergós:

Els procediments de Casacuberta amb els col·laboradors o, al menys amb mi, son de tal calibre que és impossible tractar amb l’esmentat senyor. Si no fos per la intervenció amigable i per les súpliques repetides del meu bon amic senyor Valls i Taberner, el llibre no hauria sortit amb les mutilacions i transformacions que sense consultar ni enterar a l’autor, aquell senyor es prengué la llibertat de fer.

Sembla que fins i tot Gonzalo de Reparaz pare hauria amenaçat en publicar “un article amb els pàrrafs suprimits per aquell animal a El Sol ”, però a la fi l’autor va cedir:

Comprenent les elevades raons en favor de l’Enciclopèdia Catalunya i del que aquella representa per la cultura catalana que em donava el senyor Valls Taberner, vaig tornar enrera en la decisió de reprendre la meva llibertat amb la meva obra i, si fos necessari, d’apel·lar a tots els drets que en justícia em dona la legislació sobre la propietat intel·lectual.

En resum, concloïa, “La Plana de Vic no m’ha donat fins ara més que una feinada enorme i disgustos”, que tampoc es compensaven des del punt de vista econòmic, “car un treball com La Plana de Vic representa un gran sacrifici pecuniari, resultant tot els càlculs fets d’una tercera o quarta part del que em donen els altres treballs de que estic sobrecarregat” (Carta de Gonçal de Reparaz a Antoni Bergós, 15 de desembre de 1928, ICGC).39

Sigui per les causes que sigui, la publicació del llibre s’anà endarrerint fins el mes de febrer de 1929, de tal manera que, com en el cas de La Cerdanya , la data que figura en el peu d’impremta no es correspon amb l’any de l’aparició real de l’obra. Així, tot i que a inicis de gener de 1929 Reparaz anunciava a

39. El trencament entre Gonçal de Reparaz i Josep Maria de Casacuberta es mantingué en el temps. En la seva correspondència durant els mesos successius, Reparaz seguí lamentant-se del tracte rebut i qualificant l’editor amb durs epítets (vegeu, per exemple, les cartes a un corresponsal català no identificat, de 24 de desembre de 1929 i al geògraf italià Giuseppe Caraci, 9 d’abril de 1930, ICGC). De fet, el següent llibre de Gonçal de Reparaz, Catalunya a les mars, no va aparèixer, com els anteriors, a Barcino, sinó que fou publicat per l’editorial Mentora, vinculada a l’editor Josep Zendrera (Reparaz, 1930).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Hermann Lautensach la publicació del llibre,40 a començament de febrer escrivia des de París a Pau Vila tot mostrant que no havia vist encara l’obra impresa,41 i a inicis de març explicava al geògraf salmantí Leonardo Martín Echeverría que La Plana de Vic havia aparegut finalment el mes de febrer proppassat.42

L’extensió de la monografia de Gonçal de Reparaz, 340 pàgines sense comptar les làmines, fou, en efecte, força superior a la de La Cerdanya , de tal manera que l’editor el va considerar com un volum doble de la col·lecció (amb la numeració viii-ix de l’Enciclopèdia i iii-iv de la sèrie de Geografia). En canvi, la seva estructura respon de manera molt precisa a l’esquema establert per Pau Vila en La Cerdanya: una primera part de Geografia física sobre la geologia, el clima i el relleu de la comarca, en la que col·laborà, com hem dit Ramon Bataller; una segona part dedicada a la Geografia Humana, amb els assentaments, les activitats i les vies de comunicació; i una tercera amb les monografies locals, que en el cas del llibre de Reparaz, anaven acompanyades d’uns apèndixs estadístics.43 Entre ambdues obres hi ha, tanmateix, una diferència significativa: Gonçal de Reparaz introduí en l’apartat dedicat a la Geografia Humana un capítol específic sobre la “Geografia social” de la comarca. Hi figuren unes pàgines dedicades a la demografia, similars a les que es podien trobar a La Cerdanya , però s’hi inclouen un seguit de temes que resulten en bona mesura inusuals en les monografies regionals hereves de la tradició de l’escola francesa: la criminalitat, l’organització social de l’agricultura i la indústria, el treball de la dona, la geografia patològica i la higiene. Això el porta a endinsar-se en consideracions sobre els contractes agrícoles, el treball a les fàbriques o les condicions de vida que mostren un singular interès pel tema de les relacions socials.44

40. “Tenho publicado uma monographia geographica sobre uma região da Catalunha, a ‘Plana de Vich’” (Carta de Gonçal de Reparaz a Hermann Lautensach, 7 de gener de 1929).

41. “Crec que la Plana ja deu estar llesta. Faci’m el favor d’intervenir prop de Casacuberta perquè m’enviï desseguida al Centre els exemplars” (Carta de Gonçal de Reparaz a Pau Vila, 3 de febrer de 1929, ICGC). Vila publicaria una nota sobre l’aparició del llibre el 19 de febrer 1929 a La Publicitat, tot indicant que el volum “acaba d’aparèixer” (Vila, 1929)

42. “Aunque se publicó a primeros de Febrero, no se lo he podido enviar antes por haber estado todo el mes pasado en París”(Carta de Gonçal de Reparaz a Leonardo Martín Echeverria, 7 de març de 1929, ICGC).

43. La identitat en l’estructura era assenyalada pel mateix Pau Vila en la seva nota sobre l’aparició de La Plana de Vic a La Publicitat “No parlem ara per fer la crítica del susdit llibre, tot i que ens plauria. Ens ho veda la nostra condició de director de la Secció de geografia en la susdita “Enciclopèdia” i també l’ésser, en certa manera, inspiradors de l’obra de l’amic Reparaz, el qual en gran part ha volgut emprar el pla que seguírem per l’estudi de la Cerdanya” (Vila, 1929)

44. Aquesta capteniment de Reparaz no sempre fou ben acceptat. L’influent geògraf portuguès, Arístides Amorim Girão, personatge de tarannà conservador, li va retreure en una carta: “Uma observação me acorda faze-lhe: ¿Não lhe parece que há vantagem em delimitar tanto quanto possível o campo geográfico, e que, nestas condições, assuntos como a Demografia não teriam em estudos geográficos o seu lugar próprio? [...] Simpatizo pouco com expressões como Geografia social que em verdade se poderia chamar também Sociologia geográfica. A ciência social é de facto uma das tentações de resultados funestos para a geografia” (Carta d’Arístides Amorim Girão a Gonçal de Reparaz, 3 d’abril de 1929). Reparaz li va respondre admetent la discrepância teórica i assenyalant de nou la intervenció al seu parer negativa de l’editor: “A observação que Vª Exª me faz digamos por excesso (estar demais a geographia social o a evolução demográphica), fil-a eu, por falta, na Bacia do Vouga [la tesi de Girao] [...]. É ahi que está a differença maior entre ambas as nossas tendencias geographicas, talvez. [...] Ainda assimquero fazer notar ao meu amigo que eu fizera preceder o capitulo da geographia social da tres o quatro paginas explicativas, que suprimi a pedido do editor, quem me pedia para não fazer theoria n’uma obra que correspondia a uma serie como a Enciclopedia Catalunya” (Carta de Gonçal de Reparaz a Arístides Amorim Girão, 12 d’abril de 1929, ICGC; s’han respectat les errades ortogràfiques del text en portuguès).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Una vegada apareguda La Plana de Vic, Reparaz procurà fer-ne una notable difusió, tal com mostren les comunicacions als seus contactes internacionals que hem glosat. També va escriure a Albert Demangeon, tot oferint de publicar-ne un article resum a Annales de Géographie, la revista senyera de la disciplina a França en aquell període:

[...] et ensuite —je vous l’avoue sincèrement— qu’il me ferait grand plaisir que mon étude de la Plana ne restait pas cantonné ici, limité au public catalan, et que j’aimerais bien donner un peu plus d’air à ma petite contribution a l’étude de la géographie péninsulaire (Carta de Gonçal de Reparaz a Albert Demangeon, 18 de març de 1929, ICGC).

El 8 d’abril, Demangeon ja li responia acceptant la proposta, tot enviant de passada records a Pau Vila, i l’article fou finalment publicat el mes de setembre de 1930 (Reparaz, 1930).

El que no progressà, en canvi, fou la nova monografia sobre el Segrià que Gonçal de Reparaz anunciava als seus corresponsals a inicis de l’any 1928. El desembre d’aquell any, en la carta ja citada a Antoni Bergós, el nostre autor explicava, tot lamentant-se’n, les raons d’aquest desistiment. Com es pot veure, el text reflecteix les seves dissensions amb l’editor Casacuberta i l’orientació, al seu entendre errònia, que s’estava donant a la Secció de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya: D’acord amb la decisió que vàrem pendre en aquella excursió a Vallvidrera, em vaig posar amb entusiasme a preparar l’estudi del Segrià [...] Després.... ningú més m’en parlà o, millor dit, em van comunicar la decisió que havien pres de suspendre, a pesar del gran èxit de públic, la publicació de les monografies regionals per posar-se als quinze volums de la Geografia general de Catalunya tot això per càlculs editorials, per evitar que s’adelantés López Llausàs, el qual havia tingut la idea i l’havia proposada a Pau Vila. [...] Vaig expressar, de totes maneres, la meva opinió contrària, car sense el treball previ, pesadíssim si es vol però necessari, de les monografies, és impossible fer un estudi de conjunt reeixit per manca de dades i estudis bàsics i fonamentals (Carta de Gonçal de Reparaz a Antoni Bergós, 15 de desembre de 1928, ICGC).

5. Marcel Chevalier, el paisatge i la geologia de Catalunya

El tercer geògraf que tingué una participació destacada en la col·lecció Enciclopèdia Catalunya fou Marcel Chevalier (Nantes, 1876-Concremiers, Indre, 1945). De fet, com veurem, en fou l’autor més prolífic, ja que hi publicà 3 dels 7 títols amb els que acabà comptant la Secció de Geografia. Chevalier havia estudiat a la facultat de Ciències de la Sorbona amb Albert de Lapparent i entre 1905 i 1910 el trobem a Andorra, pensionat pel Ministère de l’Instruction Publique de govern francès, per estudiar-ne el territori i aixecar-ne un mapa topogràfic. L’esclat de la Primera Guerra Mundial, el mes d’agost de 1914, el sorprengué mentre feia treball de camp al Pirineu català i decidí no incorporar-se a l’exèrcit francès. Això va marcar de manera definitiva la seva trajectòria, ja que li impedí tornar a França per prosseguir-hi la carrera acadèmica. Esta-

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

blert de manera estable a Catalunya, concretament a Sant Boi de Llobregat, hi romandria durant 23 anys. No fou fins l’esclat de la Guerra Civil espanyola quan retornà definitivament a França on morí l’any 1945.45

En aquest les dues dècades llargues que va residir a Catalunya, Chevalier es va integrar en bona mesura en la vida acadèmica i cultural del país, tot i que, segons Lluís Solé Sabarís, no va arribar mai a aprendre el català i parlava el castellà amb alguna dificultat. Tanmateix, freqüentava els cursos i conferències del Centre Excursionista de Catalunya i de la Institució Catalana d’Història

Natural. A partir de l’any 1933 exercí de professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i el 1936 esdevingué soci de la Societat Catalana de Geografia, tot just fundada.

Durant aquest període, el nostre autor va publicar nombrosos treballs sobre la geografia física i la geologia de Catalunya i Andorra, entre els més quals destaquen els apareguts a la col·lecció de l’Editorial Barcino. Com hem vist, la primera col·laboració de Chevalier amb l’Enciclopèdia Catalunya fou en ocasió de la redacció dels capítols de fisiografia de La Cerdanya de Pau Vila. De fet, ambdós autors es coneixien de temps enrere. Solé Sabarís ha deixat aquesta narració deliciosa de la seva primera trobada:

Vila ens ha contat el seu encontre a l’hotel Oros d’Encamp, desaparegut anys després per una riada del Valira. Seria una migdiada d’estiu de 1910, i al menjadoret de la fonda d’aleshores hi havia, entre els pocs hostes, un jove francès, desconegut, amb el cap embolicat amb un tovalló perquè no el molestessin les mosques; no es digueren res, però anys després havien de ser amics i col·laboradors en diverses empreses. Aquell jove francès era Marcel Chevalier (Solé Sabarís, 1978a , p. 406).

L’encàrrec d’esbossar la part relativa a la Geografia física de La Cerdanya a Chevalier, que havia treballat sobre les valls del Valira i de l’alt Segre, devia parèixer una opció lògica a Vila. Sembla que aquest va realitzar de manera força ràpida la comesa i va trametre el text dels seus capítols a a Casacuberta, que els va enviar a Vila. Aquest va “tradui[r] les seves quartilles bo i adaptant-les i ampliant-les —però sense poder millorar-les mai— per emmotllar-les al pla general de la publicació” (Vila, 1926, p. 12).

La segona col·laboració consistí en un altre encàrrec per la col·lecció Enciclopèdia Catalunya , aquest ja un llibre complert. Entre 1926 i 1928 Vila estava cercant autors que poguessin escriure els volums temàtics previstos. Així el 1928 escriuria al naturalista lleidetà Pius Font i Quer per encarregar-li una Geografia Botànica de Catalunya, però aquest, que es trobava al Rif, va declinar.46

45. La trajectòria i l’obra de Marcel Chevalier foren glossades de manera extensa per Lluís Solé Sabarís (1978a). Vegeu també Mendizàbal (2004). A l’arxiu del Museu de Geologia de Barcelona es conserven dos arxivadors amb quaderns de camp, esquemes geològics i altres materials de l’autor. S’hi troben també les notes del treball de camp, realitzat en condicions angoixoses, l’estiu de 1914: “comment au xxe siècle, de lumière et progrès, peut-on encore voir des guerres ignobles déclenchés par la volonté de souverains sans scrupules”, escrivia a la Seu d’Urgell estant, una setmana després de l’esclat de la contesa.

46. Font i Quer, farmacèutic militar, renunciava a l’encàrrec ja que no sabia quan podria tornar a Catalunya per una estada llarga, tot i que “em satisfaria tant que ho tindria per un dels goigs més grans de la meva vida”. En tot cas,

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

En aquest context, Vila es devia adreçar a Marcel Chevalier per demanar-li de produir un o diversos títols de Geografia física, el primer del quals fou El paisatge de Catalunya.

Desconeixem en quin moment concret tingué lloc l’encàrrec, però a inicis d’estiu de 1927 l’elaboració del llibre es trobava ja força avançada. Així, per aquestes dates, Chevalier escrivia a Vila per demanar-li de prendre, “au cours de vos pérégrinations” fotografies de “paysages typiques”, amb la finalitat de complementar les pròpies en la il·lustració del llibre. D’aquesta manera, “nous choisirons ensemble les vues que nous devrons publier avec les Paysages Catalans que je vous remettrai après les vacances”.47

El lliurament del text es devia fer efectivament passat l’estiu d’aquell any, però, pel que sembla, l’original no va acabar de complaure l’editor:

Vaig llegir les quartilles d’en Chevalier. Ens donaran feina perquè haurem d’anar suprimint els conceptes repetits. Veig que aquest bon home ha estudiat solament algunes comarques de la Catalunya oriental (Andorra, Cerdanya, Urgellet, Olot, Empordà, i algunes contrada aïllada del Vallès, la Costa i Montserrat). Això serà un greu defecte d’aquest volum. No obstant, davant la manca d’original ens haurem de resignar a acceptar aquest treball tal com és. Doneu-li pressa perquè ens vagi enviant l’original (Carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 3 de novembre de 1927, ICGC).

Així, Vila va escriure a l’autor, tot indicant que el llibre quedaria curt i que caldria ampliar la part que restava.48 Tot i això, l’editor seguiria descontent pel que fa al gruix del volum:

He rebut més original d’En Chevalier i segueixo creient que, en total, el que ell pensava donar-nos no passarà molt de la meitat de l’extensió volguda. Convindria que li diguéssiu que procurés haver-nos lliurat tot el llibre a fi d’any : no tan sols el tros que ell considerava suficient sinó les ampliacions de text que us vaig dir que caldrien per arrodonir-lo (Carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 14 de desembre de 1927).

Malgrat tot, l’edició va anar endavant i el mes de febrer Casacuberta ja enviava galerades a Vila i li demanava un breu pròleg per al volum, que devia quedar enllestit, segurament, a finals del mes d’abril de 1928.49 Chevalier va estructurar la seva obra a partir d’una tipologia dels paisatges basada en les seves característiques geològiques: paisatges pirinencs, les serres, la velles muntanyes hercinianes, les grans planes, les costes i les platges, dunes i deltes, paisatges volcànics i paisatges fluvials (Chevalier, 1928). Es tracta d’una aproximació al paisatge essencialment física que parava una atenció escassa a l’acció antròpica i, encara menys, als aspectes perceptius:

proposava com alternativa, per a més endavant, l’elaboració de dos volums “un dedicat, petit o gruixut, a Climatologia. L’altre, que podríem fer amb en Sagarra [és dir, l’entomòleg Ignasi de Sagarra i de Castellarnau] comprendria la geografia biològica, i d’aquest hauríem d’ajornar-ne la sortida. Carta de Pius Font i Quer a Pau Vila, 24 de juliol de 1928, datada a Villa Sanjurjo (Al Hoceima), ICGC.

47. Carta de Marcel Chevalier a Pau Vila, 15 de juliol de 1927, ICGC.

48. Carta de Pau Vila a Marcel Chevalier, 30 de novembre de 1927.

49. L’any següent es va publicar a París la versió francesa del llibre, a l’editorial A. Blanchard (Chevalier, 1929).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

El paisatge no és un estat d’ànim, com repeteixen sovint els ignorants; no és tampoc una cosa vaga i fugissera, la representació de la qual depèn principalment de les impressions tingudes per l’observador. El paisatge és el rostre d’un tros de terra que hom observa, i en revela tota la història (Chevalier, 1928: 16).

S’ha afirmat que, entre les obres escrites pel nostre autor en aquest període “el paisatge de Catalunya és, sens dubte, la més reeixida” (Solé Sabarís, 1978a , p. 411), però no fou, de cap manera l’única produïda per a l’Editorial Barcino. Al contrari, en la carta enviada a Vila el mes de juliol de 1927, Chevalier identificava el conjunt de projectes en els que treballava i s’oferia encara per ampliar-lo:

Vous verrez que je considère la géographie physique a un point de vue assez différent du celui auquel se placent ici les scientifiques qui dédient leurs études à la physiographie et qui n’ont pas tout à fait compris les limites à observer entre cette science et la géologie pure. Ce point de vue qui était celui de mon ancien maitre, A. de Lapparent, est aussi celui de M. E. de Martonne et me semble le véritable et c’est dans cet état d’esprit que j’ai écrit les Paysages Catalans, j’ai composé

Les Phénomènes de l’Atmosphère et le Climat de la Catalogne, et que je terminerai cet hiver a venir, mon volume sur la Géographie Physique appliquée a la Catalogne. (Carta de Marcel Chevalier a Pau Vila, 15 de juliol de 1927, ICGC).

El volum sobre el clima no va veure mai la llum, ni hi ha constància que Vila i Casacuberta hagin tingut intenció d’incloure’l en la col·lecció, tot i que Chevalier afirmava estar disposat a cedir-ne els drets en condicions molt avantatjoses.50 Pel seu costat, la Géographie Physique a la que es referia l’autor esdevindria, potser, el primer volum de la Geologia de Catalunya que Vila i Casacuberta projectaven incloure en l’Enciclopèdia Catalunya i que hauria de publicar-se, efectivament, l’any 1930. En efecte, sabem que la tardor de 1928 Chevalier estava treballant en aquesta

Figura 9. Coberta original de El paisatge de Catalunya de Marcel Chevalier, volum ii de la Secció de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya

Font: ICGC.

50. “Je vous ai laissé un manuscrit en catalan Les Phénomènes de l’Atmosphère et le Climat de la Catalogne. Je serais heureux de savoir si vous avez bien reçu ce travail qui cadre tout à fait avec votre collection de Géographie générale de l’Encyclopédie Catalunya. Je vous serais reconnaissant de me dire si, en principe, vous en ferez la publication, même après remaniement et cela vous parait utile, parce que si l’Editorial Barcino ne publie pas ce travail, je le publierai moi-même ayant un intérêt spécial a cela et que je vous expliquerai de vive voix, et pour lequel je suis décidé à vous les laisser à des conditions tout à fait exceptionnelles” (Carta de Marcel Chevalier a Pau Vila, 15 de juliol de 1927, ICGC).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Oriol Nel·lo

obra51 i uns mesos després Casacuberta ja programava la seva aparició, tot i que no per un futur immediat:

Vaig veure en Chevalier. Ell creu poder lliurar la part referent al primari i al quaternari pel mes d’abril, i la referent al secundari i al terciari pel juny. Compto que això farà un volum doble. Com que, segons veieu, aquest llibre es retrassarà un xic, entenc que convindria activar la preparació d’un altre volum. ¿Creieu que el poblament podria estar escrit cap al maig o primers de juny? Així podria sortir tot seguit després de la geologia i això tindria diferents avantatges. Però per obtenir-lo fóra precís començar-hi a treballar des d’ara. ¿Us heu tornat a veure amb en Serra? 52 (Carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 19 de febrer de 1929, ICGC).

Finalment, pel novembre de 1929 Casacuberta i Vila ja s’intercanviaven proves d’impremta i planejaven començar a donar a impremta parts del llibre.53

El desembre triaven fotografies i imatge de coberta i el gener de 1930 revisaven els gravats i la part final.54 El llibre, primer volum de la Geologia de Catalunya, que només cobriria l’era primària, devia sortir a finals d’hivern de 1930 (Chevalier, 1930). A mitjans d’abril Chevalier acusava la recepció dels seus honoraris per la feina feta.55

En la mateixa missiva en la que l’autor agraïa el pagament dels seus drets, es comprometia a continuar l’obra. Aquesta, que en les previsions inicials, havia de constituir un sol volum doble, anava però perfilant-se com una sèrie en si mateixa, integrada per diversos volums:

Pour le 2º volume de la Géologie, je tâcherai de faire encore le mieux possible, mais ma main n’a plus sureté, ni mes yeux la bonne vision d’autrefois. J’ai réuni déjà un grand nombre de documents pour le secondaire et le tertiaire (2º volume) mais je crois bien que je ne pourrai pas commencer à vous donner le texte pour l’impression et la traduction avant 3 ou 4 mois. (Carta de Marcel Chevalier a Pau Vila, 12 d’abril de 1930, ICGC).

L’aparició del llibre es demorà, efectivament, en el temps, i no fou fins l’estiu de 1932, proclamada ja la República i instaurada la Generalitat, quan Casacuberta i Vila revisaren les proves del volum,56 que va aparèixer abans de final d’any (Chevalier, 1932). Per la seva extensió, 268 pàgines, làmines apart, el llibre va ser considerat com un volum doble de la col·lecció. Tot i així, es referia només a l’era secundària.

51. Així, en concertar una cita amb Pau Vila li anunciava “je vous mettrai au courant d’où j’en suis pour la Géologie de l’Encyclopedia Cataluña” (Carta Marcel Chevalier a Pau Vila, 27 d’octubre de 1928).

52. El “poblament” esmentat per l’editor fa referència a El poblament prehistòric a Catalunya de l’historiador i arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols, que, com hem vist, apareixeria immediatament després del primer volum de la Geologia de Chevalier i portaria el número vi de la sèrie de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya.

53. Carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 4 de novembre de 1929, ICGC.

54. Cartes de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 21 de desembre de 1929, 28 de desembre de 1929, 10 de gener de 1930, 20 de gener de 1930 i 29 de gener de 1930, ICGC.

55. Carta de Marcel Chevalier a Pau Vila, 12 d’abril de 1930, ICGC.

56. Carta de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 6 de juliol de 1932, ICGC.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Figura 10. Cobertes dels dos volums de la Geologia de Catalunya de Marcel Chevalier, volums v i vii-viii de la Secció de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya

Font: ICGC.

A partir d’aquí, l’aparició de la Geologia de Catalunya es va interrompre, de manera que els volums relatius al període terciari i quaternari no varen arribar a aparèixer. És possible que el nomenament de Chevalier l’any 1933 com a professor de la Universitat Autònoma de Barcelona el portés a centrar-se en la docència. De fet, el 1934 publicà a l’editorial gironina Dalmau Carles les seves conferències impartides a l’Escola d’Estiu de la Generalitat sota el títol Geografia Física de Catalunya (Chevalier, 1934).57 Tot i això, en els mesos finals de la Guerra Civil, Chevalier, retornat a França des d’inici de la contesa, escrivia encara a Pau Vila,58 per demanar notícies de Casacuberta i altres col·legues de Barcelona, i per comunicar que tenia enllestits els volums de la Geologia relatius al terciari i al quaternari.59

57. Vegeu-ne les ressenyes de Pau Vila (1935) a La Publicitat i Lluís Solé Sabarís (1935) a Butlletí dels Mestres. Un i altre coincideixen en lamentar l’edició poc acurada que, en paraules de Solé, “ens fa recordar amb recança el pulcre Paisatge de Catalunya”.

58. En la carta, datada el 19 d’octubre de 1938 donava com adreça 13 Avenue des Lilas, de la vila balneària de La Baule, a la Bretanya.

59. No sembla pas que Chevalier, que moriria l’any 1945, arribés a trametre mai aquests textos a Vila o a Casacuberta. És possible que els originals no hagin sobreviscut, ja que part dels documents de l’autor varen ser destruïts per un bombardeig a Nantes (carta de la vídua de Marcel Chevalier a Lluís Solé Sabarís, 28 de juny de1955, MG). Entre els materials de Chevalier conservats en el Arxiu del Museu de Geologia del Seminari de Barcelona, no hem trobat traça d’aquests volums.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Oriol Nel·lo

Que savez-vous de M. de Casacuberta et de l’Encyclopédie Catalane? J’ai terminé toute la Geologia de Catalunya. J’ai les manuscrits du tertiaire et du quaternaire. Quand pourrons-nous continuer cette belle publication et quand mes deux volumes (« tertiaire » et « quaternaire ») pourront-ils être mis à la composition et à l’impression? (Carta de Marcel Chevalier a Pau Vila, 19 d’octubre de 1938, ICGC).

Llegit a Barcelona en les hores dramàtiques del mes d’octubre de 1938, en el moments finals de la contraofensiva franquista a la Batalla de l’Ebre, l’oferiment del geògraf francès devia sonar forçosament extemporani.

6. Per cloure

La col·lecció Enciclopèdia Catalunya aconseguí alinear una part molt considerable de la intel·lectualitat catalana dels anys vint i trenta amb el propòsit de dur endavant “la més vasta empresa de divulgació que mai s’hagi dut a terme en la nostra llengua”. Com hem vist, aquesta iniciativa quedà, en bona mesura, truncada. Això es degué, en primer lloc a les circumstàncies històriques —la Guerra, la instauració de la dictadura i les dificultats per publicar en català— que abocaren molts dels seus protagonistes a l’exili i l’editorial que els aplegava a unes condicions de precarietat extrema. Tanmateix, cal reconèixer que, tot i la dedicació i les capacitats dels seus promotors, l’abast de l’empresa endegada s’havia mostrat superior als recursos disponibles ja abans de Guerra Civil. Així, entre 1926 i 1936, en condicions no del tot desfavorables, havien aparegut només una vintena dels 140 volums de la col·lecció inicialment projectats. D’aquesta manera, per completar l’empresa, en comptes dels vint anys que l’editor Casacuberta preveia necessaris, n’haurien calgut prop de setanta.

Ara bé, malgrat la seva manca de compleció, la col·lecció Enciclopèdia Catalunya deixà algunes fites remarcables en diversos camps de la cultura catalana. Això és especialment cert per que fa als estudis geogràfics. Com hem vist, el projecte de Pau Vila i Josep Maria Casacuberta en aquest àmbit preveia el desenvolupament de dues línies paral·leles: per un costat, l’elaboració d’una trentena de monografies comarcals “base indispensable per a una bona geografia física i humana de Catalunya”; i, per l’altre, una sèrie d’aportacions temàtiques que havien de constituir una Geografia General de Catalunya, València i les Balears. Com hem vist, aquesta segona línia quedà tot just esbossada, amb la publicació del Paisatge i la Geologia de Marcel Chevalier i El poblament prehistòric de Josep Serra Ràfols. A més, aquests textos estigueren centrats únicament en el territori estricte de Catalunya. En canvi, les dues monografies comarcals, La Cerdanya , de Pau Vila, i La Plana de Vic, de Gonçal de Reparaz, posaren les bases d’una forma d’entendre i de practicar els estudis geogràfics a Catalunya que seria la dominant fins el darrer quart del segle xx . Podria especular-se sobre les raons per les quals es va interrompre la sèrie que, de fet, es va estroncar abans de la proclamació de la Segona República. Hem

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

vist que alguns autors, com el mateix Reparaz, ho atribuïren a raons d’estratègia editorial. Però aquesta explicació contrasta amb diversos fets: per un costat, hi ha evidència de que Pau Vila preparava un volum monogràfic sobre Menorca per a l’editor Casacuberta;60 per l’altre, el mateix Vila, reivindicava la necessitat de completar el fris de monografies comarcals en anunciar, precisament, la publicació de La Plana de Vic :

El fet és que aquestes tres monografies [El Gironès, La Cerdanya i La Plana de Vic] passen a ser l’inici positiu de l’estudi comarcal de Catalunya. Si no volem perdre el temps en vagues disquisicions ni en allistaments de denominacions, que no en manquen, en lloc de tres obres d’aquesta índole que tenim ara, hem de poder comptar, pel cap baix, amb tres dotzenes de volums de bibliografia comarcal catalana (Vila, 1929).

Finalment, el director de la Secció de Geografia de l’Enciclopèdia Catalunya , reblaria aquest compromís en el pròleg al volum primer de la Geologia de Marcel Chevalier, on, com hem vist, afirmava “seguirem, com és natural, la publicació [...] dels volums sobre comarques, que tan ben rebuts han estat a tot arreu i per tothom” (Vila, 1930: 11).

Segurament, la interrupció del cicle de monografies comarcals es deu a raons de més volada. Així ho explicà fa anys Enric Lluch en un interpretació que ens segueix semblant del tot plausible:

La dedicació de Pau Vila a la preparació del Resum de Geografia de Catalunya (19281935); la participació, decisiva, de Vila i Iglésies en la Ponència per la Divisió Territorial constituïda pel Govern autònom català (Divisió Territorial. Estudis i Projectes. Nomenclàtor de municipis, 1933); l’exili, a la fi de la guerra, de Santaló i de Vila; tots aquests fets poden explicar l’aturada d’aquells estudis d’àmbit comarcal (Lluch, 1970).

D’aquesta manera, no seria fins la publicació dels volums segon (1968) i tercer (1974) de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos, dirigida per Lluís Solé i Sabarís, quan s’aconseguiria culminar el projecte enunciat per Vila l’any 1926. Aquests apareixerien just en el moment en que altres maneres d’entendre i practicar la Geografia començaven a obrir-se pas en els estudis universitaris a Catalunya. El cicle, del que l’Enciclopèdia Catalunya havia estat pedra fundacional, arribava així a la seva fi.

Referències bibliogràfiques

Albet, Montserrat (1975). “Pau Vila, una vida plena”, dins: Miscel·lània Pau Vila. Granollers: Montblanc-Martín, p. 7-13. Bertran, Enric et al. (2021). L’esguard de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

60. Cartes de Marcel Chevalier a Pau Vila, 15 de juliol de 1927, i de Josep Maria Casacuberta a Pau Vila, 14 de desembre de 1927. ICGC.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Oriol Nel·lo

Chevalier, Marcel (1928). El paisatge de Catalunya. Barcelona: Barcino. [Reedició: Barcelona, Societat Catalana de Geografia, 2004]. (1929). Les paysages catalans. Leurs aspects, leur structure et leur evolution. Paris, A. Blanchard. (1930). Geologia de Catalunya (I) “L’era primària”. Barcelona: Barcino. (1932). Geologia de Catalunya (II) “L’era secundària”. Barcelona: Barcino. (1934). Geografia Física de Catalunya. Girona: Dalmau Pla.

Costabella, Miquel (2024). Catàleg històric 1924-2024. Barcelona: Barcino.

Deffontaines, Pierre (1975). La Mediterranée catalane. París: Presses Universitaires de France. [Traducció catalana de Raimon Solé Sugranyes (1978), Geografia dels Països Catalans. Barcelona: Ariel]

Deffontaines, Pierre; Marcel Durliat (1954). Espagne du Levant. Catalogne-Baleares-Valence. Paris: Arthaud.

Duarte, Carles (2009). “L’Editorial Barcino: un projecte editorial, una idea de país”, Estudis Romànics, vol. 31, p. 343-349.

Folch, Ramon et al. (1976). Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura a Catalunya. Barcelona: Barcino.

Fuster, Joan (1972). “L’aventura del llibre català”, dins: 500 anys del primer llibre imprès en català. 1474-1974. L’aventura editorial a Catalunya. Barcelona: Fundació Carulla.

Galera, Montserrat (1975). “Bibliografia de Pau Vila”, dins: Miscel·lània Pau Vila, p. 65-85. Granollers, Montblanc-Martín.

Generalitat de Catalunya (1933). Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de municipis. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Iglésies, Josep (1981). Pau Vila. Barcelona: Rafael Dalmau. Jordana, César August [dir.] (1936). Geografia de Catalunya. Barcelona: Llibreria Catalonia [14 fascicles publicats dins 1937, a partir del fascicle 5 la direcció fou assumida per Gonçal de Reparaz Ruiz]

Lladonosa, Josep (1955, 1956 i 1959). La ciutat de Lleida. Barcelona: Barcino. [3 vol.]

Llovet, Joaquim (1959 i 1961). La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino. [2 vol.]

Lluch, Enric (1970). “Estudis d’economia comarcal a Catalunya”, Revista de Geografia, vol. iv, núm. 1, p. 121-127. (1979). “Lliçó introductòria sobre Pau Vila i Dinarès. Breu cronologia biogràfica”, dins Doctors Honoris Causa. Pau Vila Dinarès. Josep Ferrater Mora. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, p. 5-11.

Lluch, Enric; Oriol Nel·lo (1983). La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (19311936). Edició de documents de l’arxiu de la Ponència. Barcelona: Diputació de Barcelona (1984). El debat de la divisió territorial de Catalunya (1939-1983). Edició d’estudis, propostes i documents. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Magrinyà, Oriol; Carmina Hereu [ed.] (2023). 100 anys de l’Editorial Barcino. Barcelona: Fundació Carulla.

Manent, Albert (1980). Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino. Barcelona: Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Martínez de Sousa, José (2005). “Mi paso por Editorial Labor”. Panacea, vol. vi, núm. 19, p. 63-69.

Mas, Pere (1932). La ciutat de Vilafranca del Penedès. Barcelona: Barcino. Massot i Muntaner, Josep (2012). “Josep M. de Casacuberta: patriota, editor i erudit”, dins: Josep M. de Casacuberta i Roger: sessió en memòria. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 21-28.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

Oriol Nel·lo “Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Mendizàbal, Enric (2004). “Pròleg a la present edició”, dins: Marcel Chevalier, El paisatge de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. ix-xvii (2023). “Federalismo hispano e ibérico: un texto poco conocido de Gonzalo de Reparaz Ruiz”. Cuadernos de Geografía de la Universitat de València, núm. 110, p. 313-332. DOI: https://doi.org/10.7203/CGUV.110.25233

Mercader Riba, Josep (1953). La ciutat d’Igualada. Barcelona: Barcino. Moran, Josep (2012 ). “Josep M. de Casacuberta i l’Institut d’Estudis Catalans”, dins: Josep M. de Casacuberta i Roger: sessió en memòria. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 11-19. Nel·lo, Oriol (1984). “El lloc de La Cerdanya en l’obra de Pau Vila i en l’evolució dels estudis geogràfics a Catalunya”, pròleg a: Pau Vila, La Cerdanya. Barcelona: Empúries, p. 7-14. (2016). “L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i les influències trasbalsadores modernes”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, p. 207-221. DOI: https://www.doi.org/10.2436/20.3002.01.117

Nogué, Joan; Maria Dolors Garcia Ramon (1997). “Vida i obra de Pau Vila i Dinarès (18811980)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 45, p. 31-44. Oliveras, Josep (2020). La nova Geografia: Raoul Blanchard-Pau Vila. Assaig de Geografia humana de muntanya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. (2023). “Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, p. 75-111. DOI: https://www.doi.org/10.2436/20.3002.01.236

Pont, M. (1927). “La Cerdanya”. La Publicitat, 27 de febrer de 1927 [entrevista amb Pau Vila]. Rahola, Carles (1929). La ciutat de Girona. Barcelona, Barcino. [2 vol. N’hi ha una edició facsímil, amb un estudi introductori de Lluís Maria de Puig (2000). Barcelona: Base] Recasens, Josep Maria (1966 i 1975). La ciutat de Tarragona. Barcelona: Barcino. [2 vol.] Reparaz, Gonçal de (1927 i 1928). Història dels descobriments geogràfics. Barcelona: Barcino. [2 vol.] (1928). La Plana de Vic. Barcelona: Barcino. [Reedició, amb pròleg de Joan Vilà-Valentí (1981). Vic: Eumo] (1930a). Catalunya a les mars: navegants mercaders i cartògrafs catalans de l’edat mitjana i del renaixement. Contribució a l’estudi de la història del comerç i de la navegació de la Mediterrània. Barcelona: Mentora. (1930b). “La Plaine de Vich. Étude d’une région naturelle de la Catalogne”. Annales de Géographie, vol. xxxix, núm. 221, p. 468-483. (1931). La época de los grandes descubrimientos españoles y portugueses. Barcelona: Labor. Riudor, Lluís (1998) “La ‘Geografia Universal’ de Vidal de la Blache en la geografia espanyola del segle xx». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 15, p. 141-53.

Rovira, Bru (1989). Pau Vila. “He viscut!”. Converses amb Bru Rovira. Barcelona: La Campana. Santanach, Joan (2005): «Pompeu Fabra, Josep Maria de Casacuberta i els inicis de l’Editorial Barcino». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 81, núm. 2, p. 821-830.

Serra i Ràfols, Josep de Calassanç (1930). El poblament prehistòric a Catalunya. Barcelona: Barcino.

Solé i Sabarís, Lluís (1935). “Marcel Chevalier. Geografia Física de Catalunya”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, vol xxxv, p. 216.

(1978a). “Aportació de Marcel Chevalier a la Geografia de Catalunya”. Revista Catalana de Geografia, vol. i, núm. 3, p. 405-414.

(1978b). “Pròleg”, dins: Pierre Deffontaines, Geografia dels Països Catalans. Barcelona: Ariel. Tort, Joan (1991). “Pau Vila i Dinares (1881-1980): la dimensió cívica i humanista d’una trajectòria exemplar”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 23, p. 73-81.

(2003). “Una estratègia per a la Geografia”, dins: Pau Vila, Resum de Geografia de Catalunya, Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 195-230

“Una geografia moderna de Catalunya”. Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Oriol Nel·lo

Vila, Pau (1923). “Per l’estudi de Catalunya. Assaig monogràfic: el Gironès. Miquel Santaló i Parvorell”. Butlletí dels Mestres,15 de novembre de 1923 (1925). “La secció de Geografia”. La revista dels llibres, vol. i, núm. 5-6, p. 92-93. (1926). La Cerdanya. Barcelona: Barcino. [Reedició amb pròleg d’Oriol Nel·lo (1984), Barcelona: Empúries] (1928-1936). Resum de Geografia de Catalunya. Barcelona: Barcino. [9 vol.] (1929). “La Plana de Vic. Enciclopèdia Catalunya, 8-9”. La Publicitat, 19 de febrer de 1929 (1930). “La ‘Geografia general de Catalunya, València i les Balears”. Geologia de Catalunya. Volum I: L’era primària. Barcelona: Barcino. (1933). “Tasca de catalanització. Els noms dels pobles”. La Publicitat, 25 de novembre de 1931. (1935). “Geografia física de Catalunya”. La Publicitat. 1 de gener de 1935. (1962). Visions geogràfiques de Catalunya (vol. i). Barcelona: Barcino. (1963). Visions geogràfiques de Catalunya (vol. ii). Barcelona: Barcino.

Vilà-Valentí, Joan (1982). “Pròleg” a Gonçal de Reparaz”, La Plana de Vic. Vic: Eumo, 1982. (2009). “Pau Vila i Dinarès. Semblança biogràfica”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 67-68, p. 395-416.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 01/01/2026 ‒ Data d’acceptació: 09/03/2026 ‒ Data de publicació: 30/04/2026

DOI: 10.2436/20.3002.01.272

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

Professor emèrit

Departament de Geografia

Universitat Rovira i Virgili

Resum

L’article tracta d’ampliar els pocs trets biogràfics que es coneixen de Joan Palau Vera i remarcar les seves interessants aportacions a la renovació pedagògica, però de forma especial assenyalar la seva contribució a la Geografia del país. En primer lloc com a professor de la matèria en tres institucions d’educació superior i en segon lloc com a autor de manuals per a estudiants. També es fa notar les seves connexions amb la Geografia d’influència alemanya i britànica així com l’interès per la regió natural. Finalment s’expressen algunes de les idees sobre temes de Geografia humana en el seu llibre La educación del ciudadano.

Paraules clau: Historia de la Geografia, renovació pedagògica, didàctica de la Geografia, regió natural

Resumen: Joan Palau Vera y la Geografía humana

El articulo tiene como objetivo ampliar los escasos conocimientos disponibles sobre la biografía de Joan Palau Vera y resaltar sus relevantes aportaciones a la renovación pedagógica, con especial énfasis en su contribución a la Geografía del país, primero como profesor de la materia en tres instituciones de educación superior, y luego como autor de manuales para estudiantes. Asimismo, se destacan sus conexiones con la Geografía de influencia alemana y británica, así como su interés por la región natural. Finalmente se presentan algunas de las ideas sobre Geografía humana recogidas en su libro La educación del ciudadano

Palabras clave: Historia de la Geografía, renovación pedagógica, didáctica de la Geografía, región natural

Abstract: Joan Palau Vera and the human geography

This article seeks to expand the limited biographical information available on Joan Palau Vera and to highlight his notable contributions to pedagogical renewal, particularly in the field of Catalan geography. It first examines his work as a lecturer in the subject at three higher education institutions, and then his role as the author of textbooks for students. It also considers his connections with geographical traditions influenced by

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Oliveras i Samitier

German and British scholarship, as well as his interest in the concept of the natural region. Finally, the article outlines some of his ideas on human geography as expressed in his book La educación del ciudadano [The Education of the Citizen].

Keywords: history of geography, pedagogical renewal, didactics of geography, natural region

1. Introducció

Aquest article intenta presentar Joan Palau Vera, no com a pedagog, sinó com a geògraf, una dedicació a la qual esmerçà els darrers anys de la seva curta vida, ja que va morir als quaranta-quatre anys. Palau Vera es dedicà plenament a la reflexió pedagògica i l’ensenyament dels trenta als trenta nou anys, i aproximadament els cinc darrers els dedicà, primer, a la introducció del mètode Montessori, per passar immediatament a l’ensenyament de la geografia i a la publicació d’interessants manuals i materials didàctics, tant de geografia, com d’algunes altres matèries, endemés d’escriure biografies adreçades als joves. La dedicació de l’article a Palau Vera té el seu remot motiu en una assignatura semestral, de les anomenades B, que professava el Dr. Vilà-Valentí a la Universitat de Barcelona. La matèria era sobre el Pensament Geogràfic a Catalunya, i tant servia per a la llicenciatura com pels cursos de doctorat, raó per la qual entre els assistents a classe hi havia M. Dolors Garcia Ramon, Lluís Casassas, Mercè Marín i algun altre professor novell. Per aprovar, s’havia de fer un treball sobre algun geògraf català o sobre alguna temàtica geogràfica sorgida amb anterioritat a la guerra civil. El doctor Vilà-Valentí donava indicacions generals i parlà de Joan Palau Vera com l’antecessor de Pau Vila a l’Escola Normal de la Mancomunitat. Va explicar que havia publicat algun llibre de Geografia i especialment la traducció d’una geografia humana dels Herbertson; que morí jove i que se sabia molt poca cosa d’ell, a excepció de la seva experiència com a director d’una escola moderna anomenada Mont d’Or. Es va intentar indagar alguna cosa de Joan Palau, i llegir la Geografia Humana dels Herbertson, però els resultats foren escassos, i finalment hom decidí fer el treball sobre el Regional Planning dels germans Rubió i Tudurí.

A Treballs de la Societat Catalana de Geografia es va publicar “La geografia i la renovació pedagògica de Catalunya” (Oliveras, 1992), en el qual es tractava d’algunes experiències realitzades en el camp de la Pedagogia i la seva relació amb la Geografia, centrant-se especialment en l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, Pau Vila i l’Horaciana, i amb una major extensió ja s’assenyalava el paper de Joan Palau Vera.

Josep

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Anys més tard, el 2012, i amb motiu de la concessió per part de la Societat Catalana de Geografia del premi Joan Palau Vera a un treball de recerca fet per estudiants de batxillerat, es va tornar a cercar sobre el pedagog i geògraf. Es desconeixia si havia tingut fills. Potser per internet i pel darrer llistí telefònic es podria trobar a Barcelona, un Palau descendent del Palau Vera. Es va fer una llista i, a l’atzar, i per via telefònica, es va anar de fracàs en fracàs, fins que utilitzant Palau de segon cognom es va topar amb Javier Espasa Palau, que era doctor enginyer industrial. La trucada va donar fruit: no tenia papers del seu avi, que no havia conegut, però envià una fotografia i facilità el telèfon de la seva germana, Anna Maria. Aquesta, tampoc no tenia papers i documents personals de l’avi, però explicà alguns records que l’àvia, esposa del Joan, li havia transmès. Es va poder conversar amb tots dos nets en l’acte de la concessió del premi, al qual assistiren acompanyats d’una besneta i una filla d’aquesta.

Independentment de la informació oral rebuda, poca però interessant, es va cercar a l’Arxiu de la Universitat de Barcelona si hi havia l’expedient de Joan Palau Vera per saber si realment havia fet la llicenciatura en Filosofia i Lletres, expedient que serví per obtenir algunes altres dades biogràfiques. Amb aquest material es va publicar una breu biografia de Palau en format digital a l’Obrador obert (a la pàgina web de la Societat Catalana de Geografia) que, posteriorment, s’edità en paper a la “Crònica” del número 83 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia (2017).

Per altra banda, i més recentment, s’han cercat i llegit publicacions de Palau Vera, bàsicament les de geografia i algunes traduccions de manuals d’altres ciències a la Biblioteca de Catalunya i a la Biblioteca de la Fundació Marta Mata a Saifores (Baix Penedès), on hi ha tots els manuals i materials didàctics de l’editorial Seix i Barral. Paral·lelament s’ha indagat en l’hemeroteca virtual de La Vanguardia i en algunes altres revistes de pedagogia i d’educació. Aquests materials s’han complementat amb lectures d’història de la pedagogia, tant de tipus general, com de la pedagogia catalana. Entre aquestes lectures destaquen González-Agàpito (1992) i Monés (1977 i 2011), que es poden trobar a la bibliografia. Va ser especialment útil la magna obra en vint-i-tres volums d’Alexandre Galí, Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936 , fonamentalment els llibres o parts de llibre dedicats als ensenyaments primari i secundari, a la introducció del mètode Montessori, i a les escoles de Bibliotecàries, de mestres de la Mancomunitat i l’Escola d’Alts Estudis Comercials. En un pla teòric, i pel que fa a la biografia, s’han seguit les indicacions i consideracions contingudes a l’article sobre “Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)” (Oliveras, 2023) i, per les referències als autors que podien haver influït en Palau Vera, s’ha tingut en compte algunes traduccions d’obres de Dewey (1918, 2016). En relació a alguns dels protagonistes de la geografia alemanya, francesa i britànica, s’han revisat les obres de Dickinson (1969), Claval (1974), Buttimer (1980), Capel (1981) i Stogiannos (2018), el que explica Berdoulay (1995) sobre la relació entre la geografia alemanya i la

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

francesa; així com textos d’altres autors sobre alguns pedagogs, geògrafs i altres pensadors com Timassheff (1961), Mumford (1974), Coll-Vinent (2009), Jover i del Pozo (2013) o Fusetti (2025).

Pels Herbertson s’ha consultat de Bell i McEwan (1996), Jay (1998), Baigent i altres (2020), a més a més dels articles corresponents de l’Oxford Dictionary of National Biography, Enciclopaedia Britannica i Wikipedia , que més o menys diuen el mateix.

Amb tots aquests materials i alguns altres s’ha intentat fer la síntesi biogràfica i la valoració dels seus treballs vinculats amb la Geografia que es presenta aquí, amb l’esperança de que pugui servir per tenir una idea una mica més exacta de la personalitat i el treball realitzat per Joan Palau. Malauradament, no existeix una història de la geografia catalana i la Societat Catalana de Geografia encara s’havia de fundar.1

2. Qui era Joan Palau Vera

En la història de la Geografia moderna catalana Joan Palau Vera figura com a un pedagog renovador que en els darrers anys de la seva vida es decanta cap a l’ensenyament de la ciència que explica la Terra i les societats que l’habiten. També figura com el precursor de Pau Vila, en el sentit que en morir Palau a l’any 1919, va ser substituït per Vila en l’ensenyament de la Geografia, tant a l’Escola Normal per a la formació de mestres de la Mancomunitat de Catalunya, com a l’Escola d’Alts Estudis Comercials.2 Així com en altres països els primers professors de la Geografia moderna provenien de la Història o de les Ciències Naturals, en el cas català serien els mestres els que es transformarien en els primers professors especialistes en Geografia.3

Joan Palau Vera (figura 1) va néixer el 15 de març de 1875,4 a la ciutat de Valencia de la República de Veneçuela. El seu pare, que també es deia Joan, es dedicava al comerç exterior amb les repúbliques americanes que havien estat colònies del regne d’Espanya, i tenia la seu del negoci amb Veneçuela a Puerto Cabello5 i a Barcelona en uns locals-magatzems al sector de l’Arc de Triomf/El Born. La seva mare, Maria Jesús Vera, era xilena, filla d’una família d’hisen-

1. Vegeu al respecte l’obra coordinada per Enric Bertran (2021) sobre la Societat Catalana de Geografia.

2. A l’Escola de Bibliotecàries, mort Joan Palau, que n’era el director, l’assignatura de Geografia se suprimí.

3. Algunes de les referències biogràfiques i de la producció geogràfica poden trobar-se a l’article del juny de 2017, “Joan Palau Vera, pedagog i geògraf (1875-1919)”, però aquí estan considerablement ampliades.

4. Silvia Coll-Vinent dona com a data de naixement de Joan Palau l’any 1866, basant-se en una informació que no coincideix amb les dades del seu expedient acadèmic, i que si fos certa ningú hauria escrit que morí jove. A l’acta de baptisme consta batejat el 29 de maig de 1876. Li imposaren els noms de Juan Guillermo i van ser padrins Roberto Smith i Manuela Vera.

5. Al llibre de Bru Rovira sobre Pau Vila (Rovira, 1989, p. 101) s’esmenta equivocadament Puerto Caballo. que és a la república d’Hondures.

de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

dats.6 En néixer el nostre personatge, la família vivia temporalment a la ciutat de Valencia, capital de l’estat de Carabobo, que dista uns 60 quilòmetres terra endins de la població portuària on tenien el negoci. A la Geografia Universal de Palau Vera i en escriure sobre Veneçuela hi surt naturalment la ciutat de Valencia, com a centre d’una àrea cafetera, raó per la qual possiblement hi tenien residència els Palau Vera. Degut a l’origen matern i als negocis amb Amèrica l’idioma familiar era el castellà, cosa que feia escriure a Alexandre Galí que, quan parlava en català, se li notava el deix de la llengua materna.

Figura 1. Retrat de Joan Palau Vera amb la seva esposa i col·laboradora Mariana Kernast

Segons Galí, “era fill d’un comerciant cap d’una casa important de Barcelona, dedicada a la importació i exportació; la família vivia amb desembaràs i era força considerada en els medis burgesos de la ciutat” (Galí, 1978, p. 61). Una posició que corroborava Eugeni d’Ors (“Xenius”), amic de Palau, en una glosa que li dedicà amb motiu de la seva mort en la qual es pregunta quan començà realment la Catalunya nova somniada pels noucentistes i escriu que:

el veritable i pregon inici es troba en el senzill i gràvid moment quan un home jove, en burgesia electa i confortable, hereu del bell negoci i de la propícia situació social, amic de l’art i avesat a les elegàncies, deixa tot això, i torna d’un viatge a Berlín, dient que decididament vol ser mestre d’estudi (Ors, 1919a).

Establert a Barcelona, va fer els primers estudis en un col·legi i internat situat en un extrem del Passeig de Gràcia i dirigit per un sacerdot. Hi anava també un germà més gran i en van ser trets pels pares com a resultat d’una baralla contra uns alumnes cubans en la qual el germà gran defensà el petit. Després passà a extern i migpensionista en un col·legi religiós on tot s’havia d’aprendre de memòria, i que a ell no li agradava gens, s’hi avorria, li agradava anar al teatre i finalment va resoldre “fer-me insuportable perquè els meus pares o els professors es veiessin obligats a treure’m del col·legi. Tot em semblava millor que aquell tedi creixent i mortal” (Palau, 1917, p. 309).

6. La família Vera devia posseir una extensió agrícola important a Xile, perquè la vídua de Joan Palau va ser expropiada pel govern d’Allende de la part que els pertocava i, anys més tard, les terres serien retornades pel general Pinochet. Informació rebuda de la neta de Joan Palau, Anna-Maria Espasa.

Treballs

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Font: Javier Espasa Palau

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Palau Vera i la geografia humana

Va fer el batxillerat als escolapis i com a intern, entre altres motius, pel freqüents viatges dels seus pares a Amèrica, cosa que també va comportar que la família arribés a tenir una institutriu per reforçar l’educació dels petits. Hi ha constància que Joan Palau Vera tingué com a mínim dos germans i dues germanes més.7 De l’internat escolapi en reconta les malifetes que feien els alumnes, l’escamoteig de determinats sabers per part d’alguns professors, com el de Física i Química, que no els explicà res de la segona ciència, i en particular de la corrupció moral que hi havia entre els interns, agreujada pel poc contacte amb la vida exterior i per les lectures de tota mena que entraven al col·legi. Per ell, l’ocultació de coneixements no era res en comparació amb “l’escamoteig de què vam ésser víctimes al privar-nos de grans veritats vitals...i de coneixements fonamentals sobre l’art suprem que ha de posseir tot home, sobre l’art de viure bé la vida” (Palau, 1917, p. 318). Les notes de batxillerat als escolapis no foren dolentes: va excel·lir en francès i història natural, es feia notar en matemàtiques, i mereixia la qualificació de bo en geografia.8

Després del batxillerat, Joan Palau Vera treballà en el comerç familiar i se sap que realitzà diferents viatges a l’estranger, especialment a l’Amèrica del Sud, i, probablement als Estats Units,9 però també a diversos països europeus. Era afeccionat a la música, al teatre, a l’òpera i a l’art en general. No sabem exactament els motius pels quals passà del comerç exterior a la pedagogia; segons Pau Vila, la feina no li agradava i la família l’envià a estudiar a Alemanya, on conegué Luís de Zulueta de la “Institución Libre de Enseñanza”, i “arran d’aquest contacte s’interessa per la pedagogia i ve a Catalunya a fundar el Mont d’Or” (Rovira, 1989, p. 101). Contacte que confirma Ors en relació al viatge a Berlín esmentat en la seva glosa.

La realitat és que en el curs 1903-1904, a l’edat de vint-i vuit anys, es matriculà del primer curs de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona com alumne lliure i s’examinà de matèries de llengua i literatura espanyola i llatina, grec, història universal, lògica, i teoria de la literatura i de les arts. El curs següent, 1904-1905, anà a la Universitat de Madrid, on s’examinà de sis assignatures. És possible que coincidís amb l’Eugeni d’Ors, que el 1904 s’havia traslladat a Madrid per cursar el doctorat, però més segur és que afermés els contactes amb Zulueta i els seus amics de la “Institución Libre de Enseñanza”, ja que sembla seguí algun curs de la “Junta de Ampliación de Estudios”.10

7. A l’esquela publicada a La Vanguardia (18/11/1919), amb motiu de la seva mort, hi consten quatre germans (Miguel, Isabel, Teresa y Enrique). La seva mare encara vivia i l’esquela està redactada en castellà, que era la llengua familiar.

8. De l’expedient de Joan Palau Vera a l’Arxiu de la Universitat de Barcelona, del qual s’ha extret també la data exacta de naixement, el currículum de l’ensenyament universitari i alguna altra dada personal.

9. Galí afirmava que “va viatjar per Alemanya i França i molt possiblement per Anglaterra” (Galí, 1978, p. 61). A l’article “Eladi Homs Oller”, a la Viquipèdia (consulta 3-12-2025), consta que Palau pensionat per la “Junta de Ampliación de Estudios (JAE) “va anar a EUA i a diversos països europeus, abans de traduir Dewey”. Qui va anar becat als EUA, a Chicago, i va conèixer John Dewey, va ser el pedagog Eladi Homs.

10. Cal recordar que Luis de Zulueta, filòsof i després polític, va ser professor de la “Institución” i de l’Escola Normal de Madrid, i que era un especialista en la pedagogia de Rousseau, sobre qui va realitzar el doctorat.

Josep Oliveras i Samitier

Joan

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Posteriorment, es tornà a matricular a la Universitat de Barcelona, seguint les assignatures com alumne oficial, però justament el 1905 inicià l’experiència pedagògica amb la fundació del Col·legi Mont d’Or, fet que l’obligà a allargar el temps per a l’obtenció del grau de llicenciat, ja que la direcció de la nova escola el devia absorbir totalment. A l’any 1912, quan tenia trenta-set anys, es va examinar del Grau de llicenciat en Filosofia i Lletres i fou aprovat per unanimitat després de desenvolupar els dos exercicis de la Secció de Filosofia. El primer sobre “La sociedad civil: principios en que se funda. Egoismo. Avaricias. Consideraciones”, i el segon, sobre “El carácter, sus elementos”.11

El 1904 vivia al primer pis del número 250 del carrer de la Diputació. Tres anys més tard feia constar com a domicili la torre del número 144 del carrer del Carril, que era la casa on hi havia el col·legi. Devia ser per aquests anys quan es casà amb l’austríaca Mariana Kernast, que era la institutriu que havien llogat els seus pares per a complementar l’ensenyament dels fills petits. La senyora Kernast exercí també de professora auxiliar de la nova escola, on donà classes de música i idiomes. En esdevenir vídua continuà donant classes de piano. La parella va tenir dos fills: el Joan i la María Ana.12

El model d’escola que va fundar es basava en el moviment de l’Escola Nova. Per Gonzàlez-Agàpito (1992, p. xiii) els ideals de l’Escola Nova es concretarien en:

l’acostament de l’escola a la societat i a les necessitat socials, revitalització de l’escola com a “petita comunitat”, relació mestre-alumne més activa, més dinàmica, canvi espectacular dels materials didàctics i de l’arquitectura escolar, ara més adaptada a les necessitats infantils i major preparació dels ensenyants.

Palau coneixia el primer assaig d’Escola Nova del Dr. Cecil Reddie a Abbotsholme, prop de Rochester, l’alemanya Land-Erziehungsheime del Dr. Lietz, i la d’Edmond Demolins a Normandia (Galí, 1978). Es desconeix si havia visitat les dues primeres, però sí que consta la visita que va fer a l’École des Roches d’Edmond Demolins.13 Sílvia Coll-Vinent (2009) assenyala la influència de Thomas Arnold i, especialment, del seu fill Matthew Arnold, promotors de la formació de petits i cristians “gentlemen” (el model d’Eton) i quines idees

11. En aquest mateix any es graduà de Filosofia el seu gran amic Eugeni d’Ors que ja era doctor en dret. El Dr. Pere Font Puig, que va ser catedràtic de Psicologia i es graduà el mateix any, escrivia que d’Ors “no había asistido a ninguna clase: fue alumno verdaderamente libre. En España aprobó Filosofía pero no la cursó” (Jardí, 1967, p. 37). És molt probable que Palau Vera fes tres quarts del mateix.

12. La vídua de Joan Palau, la Mariana Kernast, 10 anys més jove que ell, va morir l’any 1988, a l’edat de 103 anys. Segons el nets, era una dona de molt caràcter. El fill Joan era farmacèutic i va morir als 29 anys, el 1941. A l’esquela consta que era “Caballero de España”, qualificació que es donava a les persones que havien estat empresonades en temps de la guerra civil per motius polítics, sigui per ordre dels tribunals de la República o per les milícies revolucionàries. La filla va esposar amb el metge Joan Antoni Espasa, fill dels propietaris de l’editorial del seu cognom.

13. A Quaderns d’Estudi (p. 66-72) i signat per J. E. (Joan Estelrich), hi ha la ressenya de l’article de P. Nicoll “L’«École des Roches» i la formació d’una pedagogia nova”, aparegut a Revista Pedagógica (maig-juny de 1917), en què s’explica les característiques de l’escola i del seu mètode. L’escola encara funciona avui dia i és considerada com l’establiment més selecte i més car de tot França. L’any 2016, la matrícula en un curs de batxillerat pujava més de trenta-sis mil euros. Han estat alumnes d’aquesta escola l’actual rei de Dinamarca i els seus germans, així com fills de grans empresaris i propietaris europeus; i d’alguns països del proper Orient i d’Àfrica, incloent-hi fills de dictadors, com Teodorin Obiang. Vegeu Le Magazin du Monde, del 12 d’octubre de 2016. Per la història de l’escola, Duval (2014).

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

divulgà a Catalunya Joan Pijoan, del cercle de l’Eugeni d’Ors, a través de La Veu de Catalunya. De la mateixa manera que Joan Estelrich, del mateix grup, traduïa William James a Quaderns d’Estudi, i a la mateixa revista, Joan Palau ho feia de “El meu credo pedagògic” de John Dewey. En tot cas, Palau no menciona els Arnold, però aquests influïren en Dewey, i aquest va ser llegit i traduït per ell, i era el pedagog de moda en el seu cercle i en el de la “Institución Libre de Enseñanza”.14

Alexandre Galí exposà a la seva obra les seccions i graus que s’impartien en el col·legi fundat per Palau:

El Mont d’Or, pel seu caràcter selecte, per les relacions culturals del seu director i per la seva simpàtica instal·lació en un lloc sa, airejat i bell de Barcelona, de seguida va tenir nom i va atreure la clientela benestant que, sense tenir precisament cap significació esquerrana, no entén la formació pròpia de les congregacions religioses (Galí, 1978, p. 65).

L’alumnat era del gènere masculí i va créixer ràpidament, obligant al director i propietari a llogar un altre local a part, un hort per treballs d’horticultura i jardinatge, i un gran camp d’esports. Les classes es feien en idioma castellà i també hi havia assignatures d’idiomes estrangers. Sobre els idiomes estrangers cal remarcar que Joan Palau Vera dominava l’anglès, l’alemany, el francès i l’italià, i que pels seus estudis havia estudiat llatí i grec.

Pel que fa a la religió, Palau i la seva esposa eren catòlics, però es mantenien al marge de dogmatismes, i a l’escola la moral que es transmetia als alumnes era l’assenyalada pel Congrés d’Educació Moral de Londres (1909). Inculcaven als alumnes de primària pràctiques de netedat i higiene, diligència, bones maneres de comportar-se, honradesa, valentia, etcètera. Al segon ensenyament s’inculcaven valors com el d’honor, justícia, humanitat, previsió i estalvi, treball, beneficència, etc. En el prospecte publicitari de l’any 1907 esmentava que l’escola volia formar “homes d’iniciativa, d’invenció i de força”, “lluitadors honrats i homes d’acció”, aptes per la vida i el món del moment i que poguessin continuar el desenvolupament ascendent de la societat catalana (Galí, 1978, p. 64).

Políticament, Palau tenia el seu cercle d’amics entre afiliats i simpatitzants de la Lliga Regionalista. Eugeni d’Ors va ser un home de Prat de la Riba, i Josep Pijoan i Joan Estelrich van estar al servei de Francesc Cambó, però Joan Palau, dedicat a ple a les seves “aventures” pedagògiques, n’estava al marge. La seva idea d’Espanya era la de l’estat compost per nacions i, per tant, segur que creia també en la possibilitat d’una Espanya federal, o descentralitzada i amb autonomies regionals.

És probable que els esdeveniments de la Setmana Tràgica, l’any 1909, fessin canviar a Palau els plantejaments que tenia d’una escola elitista situada dins un gran nucli urbà i preferís fer una experiència d’escola situada al bell mig del camp, lluny de les tensions polítiques i socials, però amb facilitats de comuni-

14. Palau impartí el 1917 un curs de tres sessions dedicat a “La pedagogia de John Dewey” (Monés, 2011, p. 162-163).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

cació amb Barcelona. El model que el va guiar directament era el de l’École de Roches, esmentada anteriorment, situada a Verneuil-sur-Avre a Normandia, i dirigida per Edmond Demolins, deixeble de Le Play i de Patrick Geddes i que Palau coneixia directament15. Va triar fer l’experiència en una gran casa de pagès, a un quart d’hora de Terrassa, que comptava amb una gran extensió de conreu i un petit embassament pel regadiu. L’escola havia de ser en règim d’internat per uns trenta nois i per damunt dels deu anys. Palau es va traslladar a viure al nou estatge amb la família i acompanyat també de les famílies del pintor i professor de dibuix Joaquim Torres Garcia i de la del llicenciat Pere Moles. A més, hi havia personal per ocupar-se de la casa, els tallers i altres classes. Es van haver de fer inversions per adequar els espais interiors i els camps d’esports. La nova escola va ser un fracàs econòmic. Galí que també havia muntat una escola a Terrassa, escriu que Palau hi va gastar “tots els seus recursos materials i totes les seves grans reserves de bona fe i de confiança” (Galí, 1978, p. 67). Palau abandonà el seu projecte educatiu a finals del curs 1912-1913, i l’escola al mig del camp deixà d’existir a finals de 1915.

Joan Palau, en abandonar l’escola-internat que havia fundat, tenia ja un altre projecte. A partir del 1910 es començava a parlar entre els educadors innovadors d’un mètode d’ensenyament que renovava completament la metodologia de l’educació a l’escola primària. Les novetats provenien d’Estats Units i eren transmeses en castellà per la Revista de Educación, la publicació que volia ajudar a reformar l’ensenyament, i que va dirigir Joan Bardina i Eladi Homs. Aquest darrer havia ampliat estudis als Estats Units, era el secretari del Consell d’Investigació Pedagògica de la Diputació de Barcelona, a més de ser del cercle d’Eugeni d’Ors, que era el responsable de l’obra cultural de la Diputació, grup al qual pertanyia també Joan Palau. La revista esmentada traduí uns articles de l’anglès en que es parlava del mètode nou i de la seva creadora, la italiana Maria Montessori.

A resultes de la novetat del mètode i de la situació de Joan Palau, aquest fou pensionat per la Diputació per anar a Roma a estudiar el mètode Montessori, i a la tornada fou l’encarregat de la implantació del mètode a Barcelona, a la Casa de Caritat i Maternitat. Ajuntament i Diputació pensionen mestres per anar a Roma aprendre la metodologia i la Diputació acordà crear expressament una “Casa dels nens”, que es va inaugurar el 1915. La nova metodologia va ser ràpidament adoptada per altres escoles d’infants, tant municipals, com de la Diputació, religioses i privades.

A l’estiu de 1914 Joan Palau Vera dirigia un curs sobre el mètode Montessori a l’Escola d’Estiu de Mestres organitzat per la Diputació i traduïa El método de la Pedagogia científica aplicado a la educación de la infància en las “Case dei bambini”, i La Auto-educación en la escuela elemental de la pedagoga italiana.16

15. Per la relació entre Le Play i Demolins, vegeu Anne Buttimer (1980) p. 34-37.

16. Els llibres editats per Casa Editorial Araluce a Barcelona no porten data. La mateixa editorial publicà de la doctora Montessori l’Antropologia pedagògica, i un Manual del Método Montessori, para iniciarse en el sistema y en la implantación del mismo en las escuelas, con láminas y grabados

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Palau Vera i la geografia humana

Sobre la implantació a Barcelona del mètode i els resultats inicials, el 1920, sortia publicat el seu treball “Un assaig d’aplicació del mètode Montessori a la Casa de la Maternitat”, a la revista Quaderns d’Estudi.

Paral·lelament l’Eladi Homs li proporcionà l’entrada a l’editorial Seix i Barral, que li oferí la direcció de diferents col·leccions dedicades a matèries escolars i a llibres de lectura per infants i adolescents. Una tasca ingent i molt important, a la qual es farà referència en un altre apartat i en la qual introduí metodologies molt noves a partir de la traducció i l’adaptació de manuals publicats principalment als Estats Units d’Amèrica i a Anglaterra. Un fet important degut a la voluntat renovadora de Joan Palau i als seus coneixements de l’idioma anglès, cosa que, segons Galí, no agradà als defensors dels manuals tradicionals.

Eugeni d’Ors, nomenat director general d’Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya i persona de confiança de Prat de la Riba per temes culturals, aviat encarregà noves tasques a Joan Palau, que el mantindrien totalment ocupat. En primer lloc, Ors tenia la idea de muntar una xarxa de biblioteques populars destinada a propagar la cultura catalana i l’educació a partir de cànons clàssics i en part classistes, i que correspondria a l’anomenat noucentisme, del qual el filòsof i escriptor n’era abanderat. Amb la creació de biblioteques calia formar el personal per ocupar-se’n, que per Ors havia de ser de cultura superior i espiritualitat elevada, “veritables missioners en els pobles, de tota mena de superioritat”.

Considerava que el personal havia de ser femení, per la missió de l’obra d’educació que havien de fer, pels costos inferiors als masculins, i pel “caràcter atractívol, amable, de netedat i coqueteria que volem donar a les nostres instal·lacions i mantenir-hi” (Galí, 1983, p. 224). Amb aquestes idees va néixer l’Escola de Bibliotecàries en uns locals de l’Escola Industrial. L’ensenyament constava de dos cursos, que combinaven matèries pràctiques de biblioteconomia amb unes altres de culturals. Entre aquestes hi havia la Geografia general a segon curs, i Joan Palau Vera en va ser nomenat professor. Alhora, com a home de total confiança de l’Eugeni d’Ors, també fou el primer director de l’escola, tasca que exercí fins al final de la seva vida, tal com constava a les notes mortuòries. L’escola es va posar en funcionament l’octubre del 1915 i entre els professors hi havia Pompeu Fabra, Carles Riba, Jordi Rubió i Balaguer i el mateix d’Ors (Galí, 1983). Prat de la Riba i Ors creien que era fonamental fomentar l’educació a tots els nivells i en aquest tema era primordial la preparació de mestres, perquè sense mestres amb noves metodologies i maneres, era molt difícil construir una escola nova, pràctica, útil, catalana i d’alt nivell. Ors inicià ràpidament la preparació d’una escola de magisteri que fos avalada per la Mancomunitat i acceptada per l’Ajuntament de Barcelona i les escoles privades de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Segons ell, el mestre havia de tenir una actitud pedagògica “realment espiritual”, combinada amb uns objectius de recerca, perquè només quan el mestre aprèn pot ensenyar i especialitzar-se. En el programa hi havia unes matèries generals i unes d’especialitzades, en el qual l’alumne havia

Josep Oliveras i Samitier

Joan

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

de freqüentar un seminari d’una matèria i el professor se’n convertia en tutor, seguint l’exemple anglo-saxó. L’escola inicià el funcionament l’any 1918 com un annex del Seminari de Filosofia dirigit per Ors, i Joan Palau no tan sols va ser encarregat de la càtedra de Geografia, sinó que es convertí també en el director efectiu de l’escola per delegació del cap del seminari.

Per desavinences amb Josep Puig i Cadafalch, successor de Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat, Ors va ser obligat a dimitir de Director General d’Instrucció Pública i a deixar la direcció del Seminari de Filosofia que havia fet dependre de l’Institut d’Estudis Catalans. En morir Joan Palau, en el mes de novembre, es quan Alexandre Galí, convertit en l’home fort dels temes educatius de la Mancomunitat i Diputació, com a secretari del Consell de Pedagogia, confià l’ensenyament de la Geografia a Pau Vila, i impulsà la reforma del pla d’estudis que passà de dos a tres anys, sent el darrer any el dedicat fonamentalment a pràctiques en escoles i matèries especialitzades.17 També el mateix any 1918 es va posar en marxa una altra nova escola que es considerava de molta importància per a la formació del personal administratiu i comptable, tant d’empreses privades com d’institucions públiques. Es tractava de l’Escola d’Alts Estudis Comercials, en el pla d’estudis de la qual hi constava la Geografia. El 28 de febrer d’aquell any Joan Palau Vera va ser nomenat professor de Geografia, Etnografia i Colonització, amb un sou de 3.000 pessetes anuals i compatible amb altres encàrrecs. L’escola, a semblança dels dos ensenyaments esmentats anteriorment, funcionava a l’edifici del rellotge de l’Escola Industrial. En morir Palau va ser substituït en la docència de manera provisional per Rossend Serra i Pagès i Alfons Maseras, fins a l’any 1923, en què va ser nomenat professor el jove Joan Oller, format a la Universitat de Lieja.18

Des de que abandonà el Mont d’Or de Terrassa, Joan Palau Vera va realitzar una quantitat de treball impressionant, només factible quan no hi havia ni televisió, ni internet, ni mòbils, i es tenia una esposa que s’ocupava de la llar i dels fills. Els nets de Joan Palau que no van conèixer l’avi, els en va quedar la imatge transmesa per l’àvia i la mare. Per la Mariana Kernast, el seu marit estava sempre ocupat, llegint i escrivint, envoltat de llibres i de papers, i era un despreocupat i despistat en els temes de la llar i de l’economia domèstica. En aquesta època vivien a la primera porta del quart pis del número 315 del carrer de Mallorca, en ple Eixample barceloní.19

Independentment de les feines, Palau assistia amb assiduïtat a les reunions i conferències que organitzava l’Eugeni d’Ors al Seminari de Filosofia i Escola Normal. Entre els assistents hi havia sovint Josep Pla, qui en el Quadern Gris parlà de les dots oratòries del “Xenius”, de l’interès de les conferències, de l’ordre

17. En aquells moments Pau Vila feia de professor i secretari de l’Escola Elemental, que era la porta d’entrada als cursos especialitzats de l’Escola del Treball.

18. Mort Joan Oller, Pau Vila esdevingué professor de Geografia de l’Escola d’Alts Estudis Comercials, on també exercí les funcions de secretari.

19. Segons consta en una targeta seva trobada al Fons Pau Vila de l’ICGC.

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

i la pulcritud de les instal·lacions i d’alguns assistents, entre els quals els pedagogs de la casa l’Eladi Homs i el Palau Vera. Aquest darrer “escolta les conferències del Xenius refilant-se el bigoti és un home flac- i mirant-se les guies (es refereix a les ulleres) amb els ulls anorreats i guenyos”. (Pla, 1966, 2012, p. 512)

Alexandre Galí, que va tractar Palau de forma continuada i íntima, escriu d’ell que “era reservat de natural i, sobretot, tenia la contenció i la mesura pròpia d’una persona d’esperit i educada amb cert refinament”, i com Pau Vila, qualificat d’obert i expansiu, eren “dos esperits sincers i rectilinis, exigents amb ells mateixos i d’una consciència escrupolosa” (Galí, 1978, p. 62).

Li agradava l’ordre i era d’ambient selecte, refractari, refinat i ben educat, i li satisfeia “fer jugar la suggestió personal”. Galí considerava Palau “un home de la generació espanyola del noranta-vuit amb els seus idealismes, però també amb la seva amargor crítica i fins el seu pessimisme” (Galí, 1978, p. 63) . Encara que de formació literària, “sentia una veritable i justificada obsessió per les disciplines científiques, especialment les ciències naturals i les ciències connexes com la geografia” (Galí, 1978, p. 72).

L’any 1916 Ors li dedicà una Glosa a La Veu de Catalunya , en la qual el qualificava com “el nostre pedagog gentilhome”, que s‘havia convertit en un “gentleman farmer” per la publicació d’un llibre sobre els animals domèstics i potser per l’experiència de Terrassa (experiència que no esmenta), però que era la base sobre la qual havia redactat el llibre.

Ell, que ens va fer sentir la grandesa d’Alexandre, de Juli César, de Napoleó. Com ara sap deliciosament ensenyar-nos la complexitat de la mosca golosa, de la balba marieta, de l’àgil llangardaix... D’aquesta aparent dualitat, ¿quin és el secret? El secret està en una forta simpatia per la vida en totes ses manifestacions...20

La seva vida s’esllanguí el 10 de novembre del 1919, com a conseqüència d’un tifus. Palau, a l’agost d’aquell any, havia participat en els cursos de l’Escola d’Estiu del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya, juntament amb altres coneguts com Rosa Sensat, Artur Martorell, Manuel Ainaud o Joaquim Torres Garcia. El setembre, consta a La Vanguardia , que havia tornat de Suïssa, on havia anat comissionat per la Mancomunitat per efectuar estudis geogràfics i realitzava una visita al president de la institució Josep Puig i Cadafalch, com a director de l’Escola de Bibliotecàries. No estava pas malalt, ni delicat, i no es presagiava un punt final a la seva ingent activitat. Els funerals es van efectuar el dia 19, a l’església dels caputxins de Nostra Senyora de Pompeia a la Diagonal, que era l’església i convent freqüentat pels dirigents de la Lliga Regionalista i els intel·lectuals i acadèmics catòlics i noucentistes. Eugeni d’Ors li dedicà tres gloses elogioses, els dies 17, 18 i 19 de novembre a La Veu de Catalunya , en record de l’amic desaparegut. A la darrera suplicava per poder-lo tornar a veure, encara que només fos un sol cop:

20. La Veu de Catalunya, 6 de maig de 1916. La referència a Alexandre, Juli César i Napoleó es refereix a biografies redactades o dirigides per Palau Vera, per inculcar una moral d’esforç, treball i victòria als joves.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

per prendre filera en el grup d’amics, amb el mostatxo alt i els ulls lluents darrera el binocle, i al coll la seva bufanda d’home escardalenc —i més amunt la rialla triomfal— i més amunt el front pur de l’infant sense taca —i encara més amunt la flameta, gairebé visible—, la flameta que entre nosaltres consagrava Joan Palau com a Príncep “de l’amistat i del Diàleg! 21

En el número 39 dels Quaderns d’Estudi, corresponent a l’abril del 1920, encara es publicava de Joan Palau Vera el seu treball sobre la implantació del mètode Montessori, i en el mateix número de la revista es feia ressò d’un homenatge pòstum, organitzat pel Seminari de Filosofia, al locals de la Universitat Industrial del carrer Urgell on s’allotjaven els ensenyaments de què havia estat professor. A l’acte, “totes les distingides personalitats que dirigiren la paraula a l’auditori, nombrós i escollit, remarcaren la forta personalitat de l’homenatjat i la seva bella tasca educadora”.22

3. El pedagog renovador

Tots els autors que han tractat sobre la renovació pedagògica a Catalunya assenyalen el paper important que Palau Vera hi va tenir. En aquest apartat no es tracta d’explicar el funcionament de l’experiència del Mont d’Or de Barcelona, ni de l’escola de treball en ple camp de Terrassa, ni de la introducció del mètode Montessori, aspectes en què gairebé tots els autors pouen de l’extensa obra d’Alexandre Galí. Es fan solament unes breus referències, primer a les influències pedagògiques que podia haver tingut i, en segon lloc, de l’interès de la seves aportacions a l’editorial Seix i Barral, que van representar una total modernització de materials escolars i també de lectures adreçades a infants i adolescents. Sobre la seva figura de pedagog renovador, a la Gran Enciclopèdia Catalana (1988), es remarca que fundà “una escola privada experimental dirigida a la classe burgesa, que estava lligada a la «Institución Libre de Enseñanza», aprofundí el mètode Montessori, i edità manuals didàctics d’aritmètica, ciències naturals i, especialment, geografia, i l’assaig La educación del ciudadano”. Probablement l’entrada fou redactada o revisada per Jordi Monés i Pujol-Busquets, que consta com autor de l’entrada Col·legi Mont d’Or, del qual es diu que tenia un jardí d’infants fröbelià i un pla inspirat en l’obra de Decroly per l’ensenyament primari. De fet es repeteixen idees que també figuren a l’article que Jordi Monés va redactar sobre Palau per Ictineu. Diccionari de les Ciències de la Societat als Països Catalans (segles xviii-xx) (1979), on també remarca la seva concepció i tarannà elitistes i que Eugeni d’Ors el batejà com a pedagog del

21. Vegeu La Veu de Catalunya dels dies esmentats en l’edició de vespre. Les tres gloses són també reproduïdes com annex a l’article de Sílvia Coll-Vinent esmentat a la bibliografia. Encara en castellà i quan Ors era Don Eugenio i s‘havia fet falangista, es publicà una glosa recollida al Nuevo Glosario i publicada per Aguilar (p. 70).

22. En el mateix número s’anuncia, per principis del mes d’abril, un curs sobre “Matèria i Esperit” que impartiria el professor Bertrand Russell, antic rector del Trinity College de Cambridge.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

noucentisme, el moviment que volia modernitzar i elevar la cultura material i immaterial de Catalunya.

Josep González-Agàpito et al.(2002) anomenen Joan Palau Vera entre els capdavanters de la renovació pedagògica a Catalunya, citant també a Pau Vila, Eladi Homs i Alexandre Galí; i, alhora, reconeixen el caràcter elitista reproduint un full informatiu del Mont d’Or en què remarcava el paper dirigent de la burgesia i la necessitat d’una nova educació per als seus fills: “La nostra burgesia comença a tenir consciència del paper que li toca exercir dintre de la nostra vida nacional en creixença, i això fa que es vagin creant noves i més complicades necessitats, que li cal satisfer”. I una d’elles, “la necessitat d’una educació que ens faci aptes per a la vida tal com es desenrotlla avui” (González-Agàpito et al., 2002). Galí posava de gran relleu l’obra de Palau, mereixedor d'una biografia. Creia que fer una escola moderna i de qualitat servia la idea de Palau Vera de “crear homes d’iniciativa, d’invenció, de salut i de força, [...] homes amb sentiment de responsabilitat i d’esperit cívic, refinat i aptes, per tant, per a les més nobles aspiracions de la cultura en totes les seves manifestacions” (Galí, 1979).

Potser un dels millors elogis a l’obra de Palau Vera el fa un intel·lectual i polític d’una ideologia molt distanciada a la que ell tenia. Es tracta de l’intellectual comunista i alhora home d’acció Andreu Nin, que al periòdic El poble català , escrivia sobre el Mont d’Or que era una escola aristocràtica, “però és avui l’única institució pedagògica de Barcelona, dirigida y organitzada en harmonia amb les orientacions modernistes de l’ensenyança, per lo qual, malgrat els defectes que hem fet observar, enorgulleix y honra a la nostra ciutat” (Coll-Vinent, 2009, p. 60).23

Les influències pedagògiques de Palau Vera van ser essencialment les rebudes a través de la “Institución Libre de Enseñanza”, els seus cursos i, especialment, els articles que sortien a la secció pedagògica del seu Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, en el qual es publicaven articles de pensadors avançats, i en el camp de la pedagogia es va donar a conèixer l’obra de John Dewey. Alexandre Galí reconeix que per les seves relacions i per la seva obra s’inspirava en la “Institución”, i que entre les seves amistats hi havia l’esmentat Lluís de Zulueta i la de Josep Pijoan que n’eren col·laboradors. Galí exposa que en el tema de la pedagogia, “l’havien engrescat sobretot els corrent americans representats per les grans figures de William James i John Dewey i el moviment de les Escoles Noves, que n’era una repercussió a Europa” (Galí, 1978, p. 64). Directament no consta la influència de Matthew i Thomas Arnold, que ha remarcat Silvia CollVinent (2009), però molt possiblement les seves idees arriben a través del mateix

23. Silvia Coll-Vinent extreu el text del llibre d’Andreu Nin (2008). Textos de pedagogia i literatura, (Pelai PAGÈS, ed.), Barcelona: Llibres de Matrícula, p. 23-28. A El poble català, 22/09/1912, p. 5-6, Nin també escrivia: “Es clar que nosaltres no podem mostrar la nostra conformitat absoluta amb l’escola que tendeix a enfondir encara més les diferències existents entre’ls homes, perpetuant així la seva odiosa separació en castes; és clar que l’ideal de la Democràcia ha d’ésser l’escola democràtica; però, amics, hem de confessar amb honrada sinceritat que la nostra obra ha sigut xorca, negativa y que, com a conseqüència, haurem d’admetre potser, per vergonya nostra, la creació d’una cultura aristocràtica, burgesa, antidemocràtica”.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Palau Vera i la geografia humana

Dewey i de les escoles noves angleses. Coneixia també el mètode dels jardins d’infància i les teories del joc estructurat en l’educació de l’alemany Friedrich Fröbel, i la dels centres d’interès integrats del belga Ovide Decroly, a les quals va poder afegir el mètode i teories de la Maria Montessori per a la primera infància.

Joan Palau Vera va traduir al català My Pedagogic Creed , que Dewey va publicar el 1897, ho va fer a Quaderns d’estudi, en els números de novembre de 1917 i gener del 1918. Dewey, comença el text anterior afirmant que l’educació és un procés que s’inicia “inconscientment quasi des del moment de la naixença i continua conformant els poders individuals, saturant la seva consciència, establint els seus hàbits, educant les seves idees i estimulant els seus sentiments i emocions”. Al llarg del text traduït per Palau Vera s’entén molt bé quins eren els seus ideals educatius. Revisant la revista Quaderns d’estudi es poden copsar altres idees que entraren pels seus ulls i orelles, sense que fossin determinants, però si clarament elitistes, com les de l’Eugeni d’Ors i l’italià Giovanni Gentile, que de tant elitistes aquestes, desembocaren en un corrent feixista.

També algunes idees pràctiques les hauria recollit de les visites a escoles noves de l’estranger i ben segur de la dirigida per Edmond Démolins, el deixeble de Le Play, connectat amb Geddes i amb els Herbertson, on a més a més de les idees pedagògiques n’obtindria també de geografia i urbanisme.

En segon lloc, i sense entrar-hi en detall, es vol remarcar la seva dedicació a la traducció o elaboració de materials didàctics molt moderns i renovadors des de l’editorial Seix i Barral. S’ha esmentat el seu domini d’idiomes estrangers i també el seu interès i facilitat per les ciències, especialment les naturals, motius que el portaren a traduir, fer traduir, i publicar obres molt renovadores dedicades a l’ensenyament tant de primària com de secundària.

Així edità unes Aritmètica per primer, segon i tercer grau. En el pròleg exposa alguns dels principis en què es fonamenta l’ensenyament modern de l’aritmètica, extret de les obres dels autors més prestigiosos d’Alemanya, Estats Units, Anglaterra i Espanya, encara que del darrer país només cita l’obra molt oblidada d’Eduard Benot.24 No es reprodueixen els principis per ser molt llargs i no és objecte de l’article, però tenen un alt interès per l’aprenentatge de les matemàtiques i per la seva idea de com s’havien d’ensenyar.

Per les ciències naturals traduí i edità un llibre de l’estatunidenc George Francis Atkison de la Cornell University, l’Estudio experimental de la vida de las plantas, que li serví alhora per uns cursos per mestres i uns articles a Quaderns d’Estudi. Sembla que traduí també un llibre sobre els estudis de la naturalesa aplicats a l’ensenyament de la gramàtica, de Wilbur S. Jackman, sense que es conegui la publicació de l’obra. En canvi sobre la seva estada a l’escola de Terrassa i els seus coneixements en ciències naturals publicà l’Estudio experimental de algunos de los animales que se encuentran en la casa, en el jardín, o en el campo

24. Dels autors estrangers cita a dos alemanys, el Dr. B. Hartmann i A. Rude; un anglès Sir J. Fitch; i un americà David Eugene Smith.

Josep Oliveras i Samitier

Joan

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

y en la granja , de 156 pàgines i amb il·lustracions, que tingué diverses edicions i que era una bona introducció a la zoologia.

Té encara altres cursos i publicacions sobre temes de ciències, que valdria la pena analitzar, però aquí només es volen remarcar de Palau Vera les seves dots de treball, intel·ligència, sentit pràctic del que s’havia d’ensenyar, i un gran desig de millorar i renovar l’ensenyament i les seves metodologies.

4. L’obra geogràfica

No sabem exactament perquè Joan Palau Vera va preferir la Geografia a altres disciplines quan s’incorporà a la docència tant a la Normal de la Mancomunitat, com a l’Escola de Bibliotecàries i als Alts Estudis Comercials. Alexandre Galí feia notar que tot i ser un home de Lletres, Palau Vera tenia un gran interès per les ciències naturals i, en particular, per la geografia, com s’ha posat de manifest anteriorment.

Probablement aquest interès per la geografia venia accentuat pel fet de conèixer alguns països americans i per haver viatjat per Europa. Com a mínim d’Europa, sembla que conegué personalment França, Suïssa, Alemanya, Itàlia i, molt probablement, Anglaterra i Àustria, aquesta darrera atesa la nacionalitat de la seva esposa. També cal posar atenció al fet que, quan l’any 1909 Galí va visitar l’escola Mont d’Or de Terrassa, Palau li va mostrar l’exemplar que tenia en anglès de la Geografia dels esposos Herbertson que posteriorment traduiria. El fet de mostrar el llibre tindria a veure amb l’interès que aquesta obra tenia i com a forma innovadora d’ensenyar la geografia. Els Herbertson eren del cercle de Geddes, però també de Le Play i del director de l’escola de Normandia, que Palau va visitar, tal com ja s’ha assenyalat. L a Geografia era una disciplina de síntesi molt important per l’ensenyament.

Per John Dewey, aprendre geografia era generar capacitat per percebre quantitat de connexions, un estudi del conjunt de fets i principis que s’han descobert en l’experiència d’altres homes sobre el medi natural en el qual vivim i en relació amb el qual tenen una explicació els actes particulars de la nostra vida.[...]La geografia exerceix la seva influència educativa en una connexió reflexa dels fets naturals amb el successos socials i les seves conseqüències. Si no es mantenen les connexions, es quan la geografia és converteix en un obsolet calaix de sastre, que no serveix per a les finalitats educatives. (Dewey, 1916, 1995, p. 180-187).

Narcís Masó, que va ser professor del Col·legi Mont d’Or de Terrassa dirigit per Palau, escrivia també sobre la importància de la geografia que no s’havia d’embrancar en enumeracions inútils, i sí tenir en compte per començar a aprendre-la, les realitats immediates properes: “Estudiar-ne l’estructura, el clima i les altres condicions geogràfiques; saber per què és, com és i comparar-ho amb altres llocs més llunyans. Estudiar-ne les produccions...d’on treu les matèries primeres; quina utilitat social tenen...” (Gonzàlez-Agàpito, 1992, p. 33-34).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

El fet cabdal per Palau Vera d’escriure unes geografies va ser, no obstant, el que se li fes l’encàrrec de treballar en les edicions escolars de l’editorial Seix i Barral. La col·laboració amb aquesta editorial s’inicia de la mà d’Eladi Homs, amic de Palau i mestre, que havia estat becat per estudiar la pedagogia dels Estats Units i l’obra de John Dewey a Chicago, i que havia estat l’iniciador de les col·leccions de manuals de l’editorial.

Palau inicià les col·laboracions amb l’editorial en deixar l’experiència escolar terrassenca i per la necessitat de tenir uns nous ingressos, després d’haver fracassat en l’empresa d’una escola en plena natura. A l’editorial ja hi havia publicat l’any 1913 un Romancero castellano al alcance de los jóvenes, que era una col·lecció de romanços que ell havia seleccionat i arreglat, però no pas obres de ciències i de geografia. Respecte a la darrera ciència, que és la que ens interessa, Palau va publicar-hi el 1914 la seva traducció de Man and His Work: An Introduction to Human Geography, amb el títol de Geografia Humana , una obra de la qual ens ocuparem en un altre apartat, i que segurament ja tenia traduïda d’antuvi.

Com a manuals escolars de Geografia per a secundària i batxillerat va concebre editar tres llibres que estarien estretament relacionats. El primer seria una introducció a la geografia física i astronòmica que ell no redactaria i que encarregà a Pau Vila; es titulà Geografía Física y Astronómica. Libro I, i aparegué el 1915, quan ell iniciava l’experiència del Gimnasio Moderno de Bogotà. Tres anys després ja n’hi havia una segona edició.

La segona geografia era una Geografia Universal i la tercera una Geografia de España y Portugal , que redactaria Palau Vera. En el prefaci de la primera (figura 2), Palau exposà que, seguint el corrent modern de la Geografia, hi estudiava les nacions en què es divideix la Terra a base de grans espais naturals perquè té moltes més avantatges: “la región natural es una unidad orgánica, cuyos elementos: relieve, suelo, clima, vegetación, etc., están tan íntimamente asociados entre sí, que los unos dependen de los otros, pudiendo mantener de este modo siempre presente la relación causal.” Per altra banda, si es pren com unitat la nació, aquestes relacions no poden veure’s.

Els avantatges d’estudiar les regions naturals son encara més apreciables en la geografia humana i econòmica, tot i que no s’ha de deixar de banda el factor històric, “que siempre interviene en una u otra forma en las manifestacions humanas y que nos libra de caer en el determinismo que nos conduce fatalmente el tratar de explicar nuestra vida por los únicos factores del ambiente físico”. Fenòmens com els de la densitat de població, la situació de les ciutats, gran part de les indústries i altres, només poden explicar-se completament quan es relacionen amb el medi ambient en el qual es produeixen (Palau, 1915, prefaci). En una nota precisa que els humans gràcies a les ciències tendeixen a vèncer les fatalitats geogràfiques. Fer una geografia a partir de classificar accidents i fenòmens geogràfics, sense intentar fer veure les relacions de dependència existents entre elles no pot donar “una visión orgánica del mundo”. Palau remarca la idea del món com un organisme en el qual unes parts de l’ésser viu estan connectades a unes altres,

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

cadascuna amb la seva funció pròpia, però interconnectades. Ell creu que cal donar una visió del món com a resultat d’un conjunt d’influències recíproques. D’aquesta forma, la geografia té un valor educatiu per la intel·ligència i un valor pràctic per la utilització dels coneixements geogràfics. Caldria complementar el text amb un bon atles que, si pogués ser, hauria d’anar acompanyat de fotografies i gràfics que servissin per vivificar l’ensenyança. La primera part, més extensa era dedicada a Europa i dins seu començava per Espanya, i la segona comprenia Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania.

La primera edició d’aquesta obra va ser del 1914 i la segona del 1918, en la qual lamentava que, a causa de la primera guerra mundial, no s’havien pogut renovar diferents dades i s’havien hagut de repetir les de la primera edició, cosa que es rectificaria en edicions posteriors. Així, en l’edició de 1927 (la cinquena), preparada per Pau Vila, es feu referència a l’aparició de mapes nous degut a la formació dels nous estats sorgits a la postguerra, i consta a l’edició que està “Adaptada a los nuevos Estados y a las últimas estadísticas por P. Vila”.

Al llarg del llibre planteja algunes de les influències entre els elements del medi ambient i la vegetació i, alhora, amb l’aprofitament del sòl; o les influències del medi sobre la indústria i la població. De la mateixa manera, referma la influència de les condicions naturals sobre la indústria i el comerç. En aquet cas, l’exemple de Catalunya li serveix per fer veure el paper dels rius en el desenvolupament de la gran indústria, i el paper del mar i els ports, perquè Catalunya no produeix cap de les matèries primeres que transformen les seves manufactures, però la proximitat al mar i els ports permeten la introducció de les matèries i l’exportació dels productes manufacturats. A més, el comerç català té al seu abast el port més actiu de la península, el de Barcelona.

Al final dels capítols hi ha uns qüestionaris que haurien de permetre retenir el contingut del que s’ha anat exposant al text. Per exemple, en el cas del Regne Unit es plantegen preguntes ara: Com s’han format aquestes illes? Quines són les seves principals regions naturals, i les característiques de cadascuna? Quines són les ciutats més importants i a què és degut? Causes del gran desenvolupament del comerç al Regne Unit? Uns qüestionaris que, malgrat tenir encara un fons memorístic i descriptiu, no deixen de banda el poder establir probables relacions entre unes causes i els seus efectes. Hi ha també un resum en forma de qüestionari per tot Europa i al final uns apèndixs estadístics.

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Figura 2. Portada del llibre

Geografía Universal (1914)

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Palau Vera i la geografia humana

Oliveras i Samitier

El tercer llibre, la Geografia de España y Portugal (Estudiado a base de las grandes regiones naturales) (figura 3), té l’interès que cita les obres consultades i, per tant, dona idea dels llibres base per confeccionar la seva geografia i també de les idees i metodologia que Palau acceptava. Les obres citades eren el Resumen geográfico de la Península Ibérica , de Juan Dantín Cereceda; els Estudios Geográficos, de Rafael Torres Campos (1895), que recollia diferents articles de l’autor, entre el quals “Nuestros ríos”, “Recuerdos de la montaña” y “Un viaje al Pirineo”; i l’España y Portugal , d’Antonio Blázquez (1914), que era un dels tres volums de l’adaptació del Curso de Geografía de Paul Vidal de la Blache i de Pierre Camena d’Almeida de l’editorial “Hijos de Juan Gili”. També utilitzà les lliçons del Curs d’Expansió Comercial titulat España económica, social y artística (1914); les publicacions de l’Instituto Geográfico y Estadístico; Cataluña , de Pedro Estasen; Marruecos, Argelia, Túnez de L. M. Peinador, per les anomenades “posesiones españolas”; i Archivo geográfico de la Península Ibérica , d’Emilio Huguet del Villar.25

Figura 3. Portada del llibre Geografía de España y Portugal (1915) en una edició del 1951

En el prefaci de l’obra remarca que, de la mateixa manera que en la Geografía Universal pren com a unitat geogràfica la regió natural, i que el primer a publicar un estudi basat en aquesta idea a Espanya fou Dantín Cereceda en el Resumen fisiográfico de la Península Ibérica , però que l’obra d’aquest no fou concebuda per ser divulgada entre les escoles. Motiu pel qual no tenia caràcter elemental. Palau volia proporcionar als joves una visió orgànica de la península, malgrat les dificultats que hi ha al país per recollir dades i la por a que el resultat estigués per sobre de les seves forces. Ell volia fer-ne una presentació de forma senzilla i a l’abast de tothom: el proceso formativo de lo fenómenos geográficos: saber como se ha formado una cadena de montañas, o un lago, o una población, o un mar, o unas islas, etc., es sumamente interesante; todo lo que se nos aparece “moviéndose”, evolucionando, viviendo en una palabra, atrae con fuerza nuestra atención

25. Per Juan Dantín Cereceda, que va ser col·laborador de la “Institución Libre de Enseñanza”, vegeu l’article a Eria de Nicolás Ortega Cantero (1997). Rafael Torres Campos va formar part de la “Institución Libre de Enseñanza” i el 1878 va estar a Paris per aprendre la metodologia de la geografia amb Emile Levasseur, que era el catedràtic de Geografia de la Sorbona i va ser un dels professors de Vidal de la Blache. Sobre ell vegeu el treball de J.A. Rodríguez Esteban a Eria (1988). Antonio Blázquez va ser deixeble de l’anterior i era militar del cos d’Intendència. El llibre de l’advocat Pedro Estasen es titulava Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (1900). León Martínez Peinador era també militar i professor de Geografia en institucions militars, el seu llibre amb un títol molt més llarg s’havia editat el 1908. Finalment per Huguet del Villar vegeu el treball de Jordi Martí Henneberg (1984).

Josep

Joan

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Palau volia fer conèixer que tot és el resultat d’un procés impulsat, en part, per les forces naturals i, en part, per les energies de l’home i que resulta “altamente instructivo”. Aquesta idea “es lo único que puede alentarnos a intervenir en ese proceso de un modo consciente y, si es preciso, a provocarlo de manera que el mundo físico sea cada vez mejor aprovechado para nuestros fines espirituales humanos.”

Dividia la península Ibérica en nou regions naturals a les quals afegia les illes Balears, les Canàries i les possessions colonials d’ambdós estats a Àfrica. Al final del llibre hi ha un resum general, un quadre de les províncies actuals i dades estadístiques. Les regions considerades eren: la regió nord de Portugal; la regió Septentrional; la Conca del Tajo i Extremadura; l’Alentejo i l’Algarve portuguesos; la Meseta Central; la regió meridional d’Andalusia; la regió oriental de València i Múrcia; la Vall de l’Ebre; i la vessant mediterrània catalana.

L’obsessió per la regió natural i pel paper que exerceix la geografia física com a causa de diferents fenòmens queda molt clar en cada apartat. A la regió Septentrional espanyola, per exemple, Palau Vera hi situa la depressió basca, la serralada de Cantàbria i les muntanyes de Galícia. Un cop descrites aquestes parts o subregions, s’ocupa de veure’n les influències: a) del relleu sobre el clima de la regió; b) del clima i del relleu sobre el caràcter dels rius; c) de les condicions naturals sobre la vegetació, l’aprofitament del sòl i la pesca; d ) de les riqueses i condicions naturals sobre la indústria i el comerç; e) de les condicions naturals i la indústria sobre la població; i f ) la influència del relleu sobre les comunicacions.

A través de la lectura d’aquestes obres, sembla prou clar que Palau Vera no coneixia directament la nova escola moderna de Geografia, o si es vol el paradigma, que a França generaven Paul Vidal de la Blache, Lucien Gallois i els seus deixebles. Palau rep la idea de regió natural de Dantín Cereceda, que coneix les idees de Vidal de la Blache de finals del segle xix i principis del xx i que eren gairebé les mateixes que a Alemanya tenia Friedrich Ratzel, que va exercir influència sobre Vidal, i també d’ Elisée Reclus, deixeble de l’alemany (Berdoulay, 1981). És molt probable que Joan Palau conegués de prop Dantín, que donava cursos a la “Junta de Ampliación de Estudios” i que ell freqüentà a Madrid, l’any 1905, quan cursava el segon curs de la carrera de Filosofia i Lletres. Huguet del Villar, l’edafòleg i geògraf, era també d’influència alemanya (Martí, 1984).

La regió natural fa referència a tots els factors físics que intervenen i interaccionen en una àrea geogràfica determinada i la diferencien de les regions veïnes. Dantín donava la primacia per establir les regions naturals a la geomorfologia, seguida del clima, la vegetació i els conreus, la fauna, i finalment els humans. Altres geògrafs, seguint A. J. Herbertson, van considerar el clima com a element primordial, però estaven d’acord en què la regió natural era una realitat viva que els humans ja es trobaven

Lluís Solé Sabarís (1975), autor d’un treball fonamental sobre l’evolució del concepte de regió, assenyala que les regions naturals són construccions intel-

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

lectuals útils per estudiar un país, que naturalment el factors físics influeixen, però no coincideixen en els mateixos límits, i no es tracta d’una individualitat concreta donada per la naturalesa, sinó un concepte que pot ser a la vegada formal i funcional. Vidal de la Blache, i especialment els seus deixebles, van veure clarament que els humans i la història jugaven també un paper essencial en la configuració d’una regió, que eren elements actius que sabien aprofitar les possibilitats i avantatges que els recursos naturals oferien per desenvolupar les activitats econòmiques i els assentaments de les poblacions.26

Les idees de Palau i la seva ferma creença en la regió natural eren també les de Reclus i igualment les dels Herbertsonen a la seva introducció a la Geografia Humana. Cal fer notar que Andrew John Herbertson era climatòleg i en el seu llibre el clima i la vegetació tenen més influència que el relleu en la formació de les grans regions naturals del món, i que ells ja utilitzen el concepte de mode de vida lligat a les ocupacions, una idea desenvolupada per Le Play.

Per la Col·lecció Popular de Coneixements de l’enciclopèdia temàtica Minerva, editada en fascicles pel Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona i dirigida per Eladi Homs, Palau va publicar un Resum de Geografia d’Amèrica (1915), un Resum de Geografia d’Europa (1915) i Els continents colonials (1918). En aquest darrer (figura 4) justifica el títol perquè en el tres continents que restaven (Àsia, Àfrica i Oceania) només hi havia una sola nació, el Japó, que era una nació independent, mentre que la resta dels seus grans territoris estaven sotmesos a la influència d’Europa, la “petita Europa” que ell escriu, i que havia creat el seu imperi colonial.27

La col·lecció Minerva era una versió senzilla, i popular pel seu preu, d’altres obres de nocions generals, amb la intenció de fer arribar a tots els públics un seguit de coneixements que es creien indispensables pel seu temps. Eugeni d’Ors i els seus seguidors (Eladi Homs, Joan Palau, Josep Pijoan...) sustentaven que calia portar als humans coneixements indispensables per entendre el món en el que es vivia i “adquirir una cultura superior, perquè tots els problemes que agiten el món son lligats íntimament amb el de la cultura. El pobles que no vagin

Figura 4. Portada del llibre

Els continents colonials de l’Enciclopèdia Minerva (1918)

26. Vegeu de Lluís Solé Sabarís (1975) “Sobre el concepte de regió geogràfica i la seva evolució” al llibre en homenatge a Pau Vila editat per la Societat Catalana de Geografia.

27. L’obra va ser escrita un cop iniciada la primera guerra mundial i degut als canvis polítics territorials que hi hagueren es va veure obligat a fer notar que els estats descrits corresponien a la fase anterior al conflicte.

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

a l’avantguarda d’ella, han de viure per força en dependència dels que hi viuen”.28

Per acabar aquest apartat es vol dedicar atenció a uns altres treballs de Geografia destinats als escolars que Joan Palau va realitzar directament o bé va dirigir per l’editorial Seix i Barral. En primer lloc va dissenyar tres quaderns d’exercicis de Geografia que portaven el nom de “Gráficas de Geografía”. En els números 1 i 2 feia fer exercicis de gràfiques evolutives de la població o d’una producció per anys i també per mitjà de la construcció d’histogrames horitzontals es comparaven produccions entre països i regions; igualment es treballava la realització de perfils de serralades, etc. Uns quaderns que oferien als nens: “los secos datos estadísticos rodeados de un nuevo interés pues con ellos han de hacer algo; y con la comparación que se hace forzosamente, porqué lo más importante que conviene considerar y retener salta a la vista”.29

Per facilitar la tasca de professors i alumnes es presentaven les dades en un quadriculat perquè a la mateixa pàgina i sense necessitat de fer càlculs o cercar les dades es pogués completar finalment l’exercici. El quadern número tres estava dedicat als descobriments i rutes geogràfiques i sobre mapes muts els alumnes havien de dibuixar les rutes de navegants, descobridors i conquistadors.

A Palau Vera li interessava tota la història de les invencions, descobriments, exploracions i conquestes al Vell i al Nou Món, un fet que es traduïa en conferències sobre aquests temes i en dirigir una col·lecció per adolescents titulada “Vida de grandes hombres” entre les quals ell escrigué les de Colón, Juli César, Alexandre el Magne, George Stephenson i alguna altra.30 Uns llibres escrits per educar el caràcter dels joves:

tan inclinados por instinto a admirar todo lo que significa esfuerzo viril y heroísmo, gocen en la lectura de los hechos magníficos engendrados por el amor a la patria, el severo sentimiento del deber, el valor personal, el desprecio del peligro, la noble ambición, la encendida religiosidad o las maravillosas creaciones de la inteligencia; y los que sean capaces, sientan nacer en ellos deseos ardientes de dignificar y espiritualizar de algún modo su vida. (Del prefaci, que constava a gairebé totes les edicions de la col·lecció).

En els llibres redactats per Palau al costat dels fonaments històrics es detecten també els elements geogràfics que formen part de l’itinerari vital del biografiat, uns itineraris que prenien una forma narrativa explicativa d’una gran aventura personal.31

Per als alumnes de les escoles populars on assistien els fills dels obrers, l’editorial Seix i Barral va treure també sota la direcció de Palau Vera una edició

28. Extret de la presentació que figurava en els diferents números de la col·lecció.

29. Extret de la presentació de les Gráficas de Geografia.

30. A La Vanguardia del dia13/5/1916, p. 2, apareix que a l’Escola Industrial, Joan Palau dictà una conferència sobre George Stephenson, l’inventor de la màquina de tren; i a la del 23/03/1918, p. 3, consta una conferencia de Geografia a l’Institut de cultura i biblioteca popular de la dona sobre la gesta de Fernando de Magallanes i Juan Sebastián Elcano, amb el títol de “El primer viatge de circumnavegació”.

31. El text reproduït era el prefaci dels llibres de la col·lecció i estava redactat per Joan Palau. Més endavant l’editorial llançà una col·lecció de “Mujeres célebres”, que s’inicià amb la biografia d’Isabel la Catòlica.

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

econòmica i resumida dels textos dedicats a primària i secundària perquè “los hijos del pueblo puedan también entrar a participar de los beneficiós que para su formación espiritual representan nuestros preciosos textos modernos”.32 S’editaven en forma de quaderns, de la mateix manera que uns textos complementaris per a l’escola primària en els quals ampliaven coneixements de forma resumida. L’editorial, sota la direcció de Palau Vera, també inicià la producció de carpetes de mapes per a les escoles que tingueren un notable èxit, entre ells el mapa de les províncies i regions espanyoles, i el mapes d’Europa, Àsia, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud; produccions totes elles —llibres de text, quaderns, biografies i mapes— que tingueren una gran acceptació, de tal forma que amb algun canvi de contingut es continuarien publicant passada la guerra civil i ben entrats els anys cinquanta. De la Geografia Universal , per exemple, hi havia una edició, l’onzena, de l’any 1958. Galí, en la seva extensa obra, feu elogis de la tasca editorial de la Seix i Barral i de les seves innovacions degudes a l’Eladi Homs i a Joan Palau. Entre les innovacions formals destacava la millora del paper, l’adaptació als vells tipus de la impremta clàssica, com en les publicacions angleses..., el format dels volums acostant-se al quadrat per a permetre la lletra grossa, els quadres, les il·lustracions, etcètera. Joan Palau Vera, “que va seguir ben aviat l’Eladi Homs en la tasca d’orientar l’obra pedagògica de l’editorial, va contribuir encara a accentuar la carta de dignitat que sempre va distingir la dita casa”. (Galí, 1979, p. 199).

5. La Geografia Humana dels Herbertson

A la introducció d’aquest article es fa referència que se sabia molt poca cosa de Palau Vera en els anys setanta del segle passat, però tampoc se sabia exactament qui eren els Herbertson. La forta relació amb la geografia francesa feia que es desconegués molt el que havia passat a l’altra banda del canal de la Mànega. El professor Vilà-Valentí creia que eren germans i a l’article “El camí de Pau Vila cap a la Geografia” assenyala que Palau “segurament jugà un paper important en l’interès de Pau Vila cap a la Geografia i especialment cap a les orientacions activa i moderna d’aquesta” i que dels “germans Herbertson, dos dels creadors del grup de geògrafs d’Oxford, traduí al castellà una obra que durant forces anys fou utilitzada com a llibre de lectura a les escoles de primera ensenyança” (Vilà-Valentí, 1981, p. 10).

El llibre Man and His Work: An Introduction to Human Geography, publicat per primera vegada el 1899 i per última el 1963, va ser escrit per Andrew John Herbertson i Fanny Louisa Dorothea Richardson, que en casar-se amb l’Andrew canvià el cognom pel de Herbertson. Andrew John Herbertson (1865-

32. Extret de la presentació dels mateixos a la contraportada de cadascun d’ells. En ella consta que “El plan de las Ediciones económicas se ejecuta bajo la dirección de D. Juan Palau Vera”.

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

1915) (figura 5) va ser un important geògraf britànic que dirigí el departament de Geografia de la Universitat d’Oxford. Un personatge ben interessant i que guarda algun paral·lelisme amb el de Palau Vera. La biografia que en fa L.J. Jay a Geographers: Bibliographical Studies serveix per donar-ne unes breus referències. Era un escocès de família acomodada i respectada, ja que el seu pare es dedicava al negoci de la construcció i tenien pedreres, a més de ser jutge de pau. Va estudiar fins a secundària i treballà de topògraf (ignorem si en relació amb el negoci patern), i als vint-i-un anys es matrícula a la facultat d’Humanitats de la Universitat d’Edimburg, si bé va cursar diferents assignatures de ciències (matemàtiques, física i geologia) i ajudà un important professor de Física en la confecció d’instruments científics. A Edimburg entrà en contacte amb Patrick Geddes, que havia exercit de professor de Zoologia a la Universitat d’Edimburg i després de botànica al Col·legi universitari de Dundee, amb qui establí una relació de deixeble i amic. Posteriorment, esdevingué professor de sociologia a les universitats de Londres i Bombai, gràcies al fet d’haver establert una relació acadèmica molt directa amb els iniciadors d’aquesta disciplina, Auguste Comte i Fréderic Le Play. Les implicacions entre sociologia i biologia el portaren a ser un teòric de l’urbanisme, en el qual introduí els conceptes de regió i de conurbació. Lewis Mumford escrigué sobre Geddes que donà gran importància als jardins i espais verds de les ciutats, i que “va ser el primer en comprendre la interdependència orgànica de la ciutat i regió com a estructura geogràfica i històrica bàsica que existeix sota la complexa interacció de lloc, treball, gent i activitats administratives, estètiques i polítiques” (Mumford, 194, p. 647-649).

A.J. Herbertson va ser assistent de Geddes al col·legi de Dundee, i interessat per la meteorologia, va fer una estada a l’estació meteorològica de Montpeller i també a París per estudiar-hi botànica. Retornat al Regne Unit, va ser lector en col·legis de les universitats de Manchester i d’Edimburg, mentre feia estades a l’observatori meteorològic de Ben Nevis, que és al punt més alt del monts Grampians, a Escòcia, on estudià l’existència de temps secs en àrees de clima humit; tema sobre el qual preparà valuosos informes. El 1895 es donà a conèixer en el VI Congrés Internacional de Geografia a Londres com un dels especialistes en la funció de la Geografia en l’Educació.

El 1898 presentà la tesi doctoral a la universitat alemanya de Friburg sobre La pluja mensual sobre la superfície terrestre del globus, i l’any següent Halford J. Mackinder el fitxà com a professor per la Universitat d’Oxford, succeint-lo després com a director del departament. Tenia facilitat pel idiomes i coneixia perfectament l’alemany i el francès. A Oxford va ser molt reconegut com a professor, tutor i director de treballs de recerca i exercí gran influència en la generació de geògrafs que exerciria entre les dues guerres mundials, la majoria formats a la seva universitat (com Dudley Stamp i Clifford Darby...). Herbertson dedicà esforços a dividir el món en regions climàtiques, un suggeriment de Geddes per intentar associar el clima amb la vegetació. El resultat va ser la

defensa del concepte de regió natural i la divisió mundial en unes quinze regions en què el clima era el factor primordial per delimitar-les. El seu treball “The Major Natural Regions: An Essay in Systematic Geography” (1905) va tenir una gran repercussió i generà també molta polèmica.33 Jay escrigué que “les seves contribucions acadèmiques van ser en quantitat molt menys importants que la publicació de llibres de text, articles, ressenyes i redactats editorials relacionats amb l’educació i l’ensenyament de geografia a l’escola que va produir”. Els llibres, confeccionats en bona part en col·laboració total o parcial de la seva esposa, tingueren un gran èxit. De la col·lecció Oxford Geographies (unes geografies regionals mundials), editada per Clarendon Press, se’n van arribar a vendre més de un milió i mig d’exemplars, i de la Man and His Work encara se’n va fer una edició l’any 1963.

Per la seva banda, la Fanny L. D. Herbertson (1864-1915) era afillada de Dorothea Becle, una pionera de l’educació femenina i directora d’un important col·legi de noies a Cheltenham. Fanny D. L. Richardson, de soltera, va estudiar a Warwick i a la Universitat de Londres, i era professora de llengües clàssiques a l’escola de Cheltenham. El seu expedient acadèmic va ser molt brillant i se la considerava molt culta i talentosa. Intel·lectualment inquieta, va freqüentar l’escola d’estiu de Dundee dirigida per Patrick Geddes, i s‘interessà per les teories sociològiques i biologistes, i allà va conèixer l’Andrew Herbertson. El matrimoni va tenir un fill i una filla. La Fanny es convertí en assistent de l’Andrew a l’anomenada Escola de Geografia d’Oxford, dedicant-se bàsicament a l’elaboració de llibres de geografia per escolars i pel públic en general. Va ser, per tant, autora o coautora de molts dels llibres publicats en les col·leccions dirigides pel seu marit, i també d’una biografia molt reconeguda de Fréderic Le Play. El seu interès per la sociologia va fer que se la considerés també com a sociòloga; i pel treball seu i amb el marit en la divulgació de la Geografia, com a geògrafa. Va ser una de les dones que va fer campanya perquè poguessin ser admeses a la Royal Geographical Society, cosa que entre 1892 i 1914 va comportar una gran controvèrsia entre els geògrafs, fins que el gener de 1913, es va acordar admetre-les.34

33. Lluís Solé Sabarís en el seu important treball sobre la regió geogràfica fa reiterades referències a l’autor i obra esmentada, encara que sol aparèixer com a Hebertson i no Herbertson. L’article “The Major Natural Regions...”, va aparèixer al The Geographical Journal, de la Royal Geographical Society, (1905), núm. 25, p. 300-312.

34. Per la polèmica vegeu el treball de Bell i McEwan (1996).

Treballs

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Figura 5. Retrat d'Andrew John Herbertson

Font: Oxford University. Geography Society

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Palau Vera i la geografia humana

Oliveras i Samitier

L’edició traduïda per Joan Palau es va publicar per primera vegada per la Seix i Barral el 1914 (figura 6); per tant, els seus autors encara eren vius, i és una llàstima que no es disposi de la correspondència establerta amb els autors i l’editorial anglesa per autoritzar la traducció i publicació de l’obra. S’ha esmentat que el 1909 Palau ja havia donat a conèixer l’obra a l’Alexandre Galí i la possibilitat que la traducció ja estigués feta o mig feta; i quan deixà l’escola de Terrassa i entrés a treballar per la Seix i Barral fos la primera obra que es publiqués de Geografia. En ella hi ha un pròleg del traductor on es distancia de l’ensenyança memorística de la Geografia, a partir de dades, perquè tenia molt poca utilitat i era insuficient. Afirmava que es necessitava saber que signifiquen pels humans les serralades que impedeixen la comunicació, els mars que atrauen, els rius a quines ribes s’aixequen ciutats enormes. Textualment hi escriu:

Queremos indagar las causas que mantienen a unos pueblos en la miseria y que levantan a otros hasta las cumbres de la opulencia y el progreso. Queremos conocer qué es lo que la vida de un pueblo debe al ambiente en que se ha desarrollado y qué debemos atribuir a su libre esfuerzo; en una palabra: la exigencia estriba en conocer las relaciones qué existen entre la actividad humana y los fenómenos de la Geografia física (Palau, pròleg, p. v-vi)

Palau Vera, a més, creia que seria ben rebuda pel professorat, perquè els seus alumnes adquirissin una visió més científica i humana de la terra i de les relacions d’aquesta amb la vida dels pobles. Assenyalava també que algunes universitats angleses i nord-americanes la tenien adoptada com a llibre de text, i estimava molt convenient que aquí fessin el mateix.

El llibre no anava només destinat a l’ensenyança primària com bonament creia el Dr. Vilà, i pel seu contingut podia ser utilitzat des de la secundària i el batxillerat als centres d’ensenyament superior i universitari, però també anava destinat al públic en general que tingués interès en conèixer una mica més el món. En el prefaci que fan els autors, escriuen que volen presentar “en forma popular los principios de la GEOGRAFÍA HUMANA” (en majúscules a l’original).

En els reconeixements, els Herbertson feien constar que s’havien guiat per les narracions de viatgers que havien visitat les regions llunyanes descrites i que formaven part de la recopilació editada per ells mateixos — Descriptive Geographies of the World —, i en la Historia de la Humanidad de Ratzel, una obra valuosa “como arsenal de hechos y de sugestiones para su interpretación”.A més, encara feien arribar la gratitud al professor Patrick Geddes i, a través seu, a l’escola sociològica de Le Play, representada per Edmond Demolins, director que va ser de La Science Sociale, no solament per haver despertat en ells un interès per la geografia humana, sinó per haver-los familiaritzat amb moltes de les idees exposades al llibre. Afegiren que a la revista La Science Sociale hi havia molts articles útils pels professors de Geografia, encara que moltes de les conclusions admetien grans reserves. I aquest Edmond Demolins és justament el director de l’escola elitista i per fills de famílies adinerades que coneixia Joan

Josep

Joan

Figura 6. Portada de l’edició castellana de l’obra Geografía Humana, de A. J. Herbertson i F. D. Herbertson (1933)

Palau Vera, i de la qual Joan Estelrich en farà una descripció a través d’una ressenya a Quaderns d’Estudi. 35 El contingut propi de la Geografia Humana està distribuït en una introducció i catorze capítols, els sis primers dels quals tracten cinc grans àmbits mundials caracteritzades principalment pel seu clima. Els sis capítols que segueixen fan referència a la influència de les activitats econòmiques en cadascuna de les principals branques d’activitat. A la part del comerç i els transports destinen també pàgines per tractar de les grans rutes i de les ciutats comercials. Finalment els tres darrers capítols s‘ocupen de la distribució i moviment de la població, els sistemes de govern i les races humanes. Un tema aquest darrer que solia formar part de moltes geografies fins ben passada la segona guerra mundial. El contingut va acompanyat d’un mapa i de fotografies dels diferents temes i àmbits geogràfics tractats. En total són cent cinquanta-nou pàgines de text, més el pròleg de Joan Palau Vera com a traductor i un prefaci dels Herbertson.

Els autors, a la introducció, precisen que el clima és la circumstància que ha tingut una influència més gran en la història humana; i que els climes més fàcils i més difícils pels humans contribueixen molt poc al desenvolupament i progrés dels seus habitants. Seguint Ratzel, estableixen que Europa, pel fet d’estar situada a la zona temperada i penetrada per grans mars interiors que suavitzen el clima i faciliten el comerç, té moltes més avantatges que altres continents. En els següents capítols s’exposa com la vida humana es desenvolupa sota les diferents condicions de l’ambient geogràfic i com les ocupacions afecten la vida material, la família, l’alimentació, els governs, etcètera. Així, en tractar de la vida en una regió climàtica i de vegetació concreta, segueixen un esquema molt similar, com en el cas de la tundra: definició de la tundra, el clima i el seu aspecte, la vida dels animals, les poblacions que hi habiten, les ocupacions, el nomadisme, la casa o habitació, aliments i vestits, armes i altres instruments, la vida de família, els esquimals. En el cas de la vida als boscos de la zona temperada, expliquen també les diferències entre

35. Vegeu de J. E. (Joan Estelrich), la ressenya “L’«École des Roches» i la formació d’una pedagogia nova, per P. Nicoll”, a Quaderns d’Estudi, any iii, vol ii, núm. 1, febrer de 1918, p. 64-72.

Treballs

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

els boscos verges i els explotats, i els incendis forestals. A les regions herbàcies distingeixen entre les estepes i les sabanes, la importància dels ramats a l’estepa, la importància del cavall per la ramaderia nòmada, el caràcter dels seus habitants modificat també per les condicions geogràfiques, etc. Per la vida en els deserts tòrrids s’ocupen dels oasis i de les diferències entre la població sedentària, només possible on hi ha aigua, i la nòmada. Una altra de les regions o àmbits de vida és el de les selves tropical i equatorials, i les grans dificultats dels humans per establir-s’hi. Exposa el mode de vida dels pigmeus del Congo amb una visió dels mateixos molt simple i reduccionista, ja que “representan el tipo más simple de Sociedad, viviendo solo de la caza, poseyendo muy escasos gérmenes de elevados sentimientos y deseos”, i els relega en molts aspectes a “algo más que animales inteligentes”; sort que hi ha també un “que sepamos” (Herbertson, edició 1933, p. 54).

El capítol vi és dedicat a un àmbit que té més relació amb l’altitud que no amb el clima, perquè l’altitud produeix una graduació de climes molt semblant a la causada per la latitud. Es titula “Montañas, llanuras y costas”. A les muntanyes exposa el cas dels highlanders d’Escòcia, en els quals l’altitud influeix en la seva vida i caràcter. Aprofiten el tema de les costes per poder escriure sobre la pesca i la vida de diferents pobles pescadors.

Si fins ara eren les condicions geogràfiques que obligaven a unes activitats determinades, en els capítols següents es tracta de veure com societats distanciades, però amb les mateixes activitats o ocupacions, produeixen resultats semblants, un tema que tractà Le Play per Europa, i així les societats de pastors s’assemblen a totes les parts del món. I, de la mateixa manera que ells, les societats de caçadors més simples depenen encara molt de les condicions geogràfiques i en el seu mode de vida segueixen pautes dels animals que cacen, i s’alimenten d’allò que el medi els proporciona, raó per la qual solen ser poblacions poc nombroses. Expliquen els inicis dels agricultors i la influència de les ocupacions en l’habitatge, en el vestit i l’alimentació.

Observen igualment una transició gradual des de les ocupacions més precàries a les que ofereixen un mode segur de vida, però les formes que aquestes prenen, depenen principalment de les condicions geogràfiques. Per molt que es desitgi, la tundra gelada no pot sostenir una societat agrícola, ni es pot mantenir els ramats en el desert, ni a les parts d’Àfrica envaïdes per la moca tse-tse, que no estava erradicada.36

El capítol vuitè està dedicat totalment a l’agricultura i el novè al naixement de l’artesania, la fabricació d’armes i eines, així com l’artesania relacionada amb l’alimentació i el vestir. El desenvolupament de les manufactures ocupa el capítol següent començant pel tema de la divisió del treball, que també a les societats endarrerides hi ha una clara divisió per sexes: l’home cerca el sosteni-

36. Una gran plaga d’aquella època, avui pràcticament eliminada per la utilització d’insecticides, alguns d’ells tan perillosos com la mateixa mosca.

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

ment econòmic de la família i la dona s’ocupa de la casa i dels treballs domèstics. En el desenvolupament industrial distingeixen el seu assentament en relació amb la causa que l’origina, i diferencien entre l’existència de primeres matèries, i la força per fer funcionar els artefactes o màquines, que pot ser la manual, la hidràulica, el vapor, o l’electricitat. Però independentment dels factors geogràfics de localització, no existeix desenvolupament si no hi ha una mà d’obra abundosa, hàbil i poc costosa. Arriben a fer un interessant pronòstic sobre Xina en establir que “este país llegará a ser un gran país industrial, pues además de poseer todas las ventajas naturales para ello, su población es muy densa y sus obreros son de extrema habilidad manual” (Herbertson, 1933, p. 119).

En el tema del comerç comencen establint que aquest s’inicia quan una persona vol obtenir alguna cosa que no té a canvi d’una altra que té en excés. Tracten de l’evolució del comerç i de diferents tipus del mateix, per passar al transport de mercaderies com a forma de desenvolupar el comerç; i d’aquest tema al transport per terra, mar, rius, canals i llacs, i, finalment, per aire. Aquest últim només ocupa menys de cinc línies, degut a que els primers vols en avió son de 1903, i és molt probable que aquest paràgraf fos afegit posteriorment a la primera edició original. Remarquen el paper dels ports en el transport, i l’evolució de les ciutats i les grans rutes comercials.

Per la població, relacionen les ocupacions amb les densitats de població, ja que no és la mateixa entre pobles de caçadors, de pastors o d’agricultors. Fan notar l’augment de la població amb la intensificació de l’agricultura i dediquen una atenció especial a la distribució de la població europea. S’ocupen també de les migracions i del fenomen de la colonització de noves terres. Escriuen que “Todas las regiones apropiadas para la colonización blanca permanente fueron convertides en colonias y donde el clima lo impedía, se defineron zonas de influencia” (Herbertson, 1933, p. 149).

Al final del capítol es plantegen el tema dels límits de la població mundial, que pensen que es donarà quan “cada acre de tierra produzca su máximo rendimiento. Por fortuna, el día en que esto sea insuficiente está muy lejos todavía, y tampoco es muy seguro que la Humanidad llegue a esta terrible situación”(Herbertson, 1933, p. 149).

El penúltim capítol, dedicat a les formes de govern, conté també interessants observacions sobre les diferències entre uns pobles i uns altres, així com les dificultats dels occidentals per governar pobles orientals on les lleis són menys importants que l’adhesió al cap de la nació o poble. El grau més elevat d’organització política és quan el comerç es desenvolupa i “el hombre puede levantarse y conquistar una posición social por sus propios méritos y esfuerzo. Una Sociedad así organizada, da más importancia al mérito personal que a la herencia, y pronto adopta la forma republicana o casi republicana”. (Herbertson, 1933, p. 154). Aquesta frase portà a Joan Palau a introduir una nota del traductor que puntualitzava que les monarquies constitucionals i democràtiques no són, en el fons, sinó repúbliques presidides per un rei.

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Finalment el darrer capítol és el de les races, distingides bàsicament pel color de la pell, encara que hi ha altres trets com la configuració del cap i del crani. Distingeixen tres grans grups: els blancs, els grocs i els negres. En el segon grup inclouen també els de color rogenc. Com a conseqüència de les migracions i de les barreges que es produeixen no creuen que existeixi una raça pura. Aquestes barreges donen lloc a un gran nombre de races mestisses, però constaten que “la blanca es la que gobierna la mayor parte del mundo”, sense que en cap cas facin valoracions pejoratives, sinó que solament descriuen diferències físiques i la localització dels grups principals.

En resum, aquesta Geografia Humana , si va tenir un gran èxit fou perquè fa una descripció/explicació del món, tal com els autors el veien al final del segle xix i inicis del xx, en els moments dels imperis colonials, del més important dels quals ells eren ciutadans. Es fàcil de llegir i seguir, i ben segur que els continguts influïren en les consideracions que els lectors tenien sobre les diferents parts del món i entre les característiques dels pobles industrials i comercials desenvolupats i els que estaven en etapes anteriors de desenvolupament.

Pels continguts hi ha una gran influència de lectures de tipus antropològic i etnològic, així com de conceptes sociològics, denotant-se clarament la influència de la geografia alemanya de Ratzel, de Reclus, i de l’escola de Le Play que justament donava una gran importància al tipus de treball que feien els humans i hi veia també una influència de l’ambient en general. Tot i que els Herberston coneixien el francès, perquè van passar un any entre Montpeller i París, no hi ha ni rastre de l’escola de Vidal de la Blache que en aquell temps s’estava formant. Una escola delimitadora i analitzadora de regions i que, a través de la història recent i el coneixement directe, anava a concedir molta més importància als humans, per la seva condició de transformadors del medi i aprofitadors de les possibilitats que la naturalesa els oferia.

6. L’informe sobre la Geografia de Suïssa

Per poder-se formar sobre la Geografia que s’estudiava a Europa i, especialment, als països més avançats, Palau Vera, en la seva condició de professor en la matèria, tant en els estudis de la Normal de la Mancomunitat, com a l’escola de Bibliotecàries i a la d’Alts Estudis Comercials, va demanar, a través del Consell de Pedagogia, que li subvencionessin una estada a Suïssa per poder analitzar els plans d’estudis de Geografia de les seves universitats.

En el mes d’abril de 1918 consta una visita de Palau al president de la Mancomunitat, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. No se n’especifiquen els motius i és difícil poder-los estimar atès les seves diferents responsabilitats docents, encara que la de més dedicació era la de director de l’Escola de Bibliotecàries, i la visita podia estar relacionada amb el pla de construcció o adequació d’edificis per encabir-hi les noves biblioteques públiques. Encara el dotze de setembre hi

Treballs

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

ha una altra visita al palau de la Diputació de la plaça Sant Jaume, i en aquesta consta que acabava d’arribar de Suïssa, on havia marxat comissionat per la Mancomunitat per efectuar estudis geogràfics.

En el número del mes de novembre de 1918 de Quaderns d’Estudi hi ha un article de Palau Vera sobre “El instituts geogràfics de Suïssa”, que és un informe sobre el que s’ensenyava de Geografia a les universitats d’aquell país alpí, si no en totes, almenys en algunes. Les universitats que cita en l’informe i que serien les visitades foren les de Friburg, Zúric i Berna, ignorant si va visitar altres centres. Cal fer notar, però, que totes tres corresponen a cantons suïssos de parla alemanya, encara que en el primer també hi viu població de parla francesa. Es tracta d’una constatació significativa perquè a les universitats se seguirien fàcilment el plantejaments establerts a Berlín, primer per Ritter, i sobretot en aquells moments, per Ratzel i els seus deixebles.

En l’informe certifica que “en la major part de les universitats suïsses la Geografia ocupa un lloc important” i que, per impartir aquest ensenyament, se sol disposar de dependències a part de les aules generals i que reben el nom d’Institut Geogràfic, i solen comprendre una aula per les lliçons orals, un aparell de projeccions i altres aparells per mostrar tota mena de mapes i gràfics; una sala de treball amb grans taules, una biblioteca geogràfica a disposició dels alumnes; un petit museu de maquetes de relleus, una col·lecció de minerals, una habitació de treball pel professor i un local per fer pràctiques fotogràfiques de paisatges. A Zúric, l’Institut disposava també d’un museu etnogràfic organitzat pel professor Wehrli37 per a estudiar geografia humana. En aquest museu hi havia vitrines dedicades a diferents activitats humanes amb les respectives eines de treball. Del poble esquimal, per exemple, es mostraven les seves eines de pesca, vestits, ocupacions, alimentació, etcètera.

Hi havia tres tipus d’estudiants regulars: a) els qui volien fer el doctorat i esdevenir professors de Geografia; b) el grup nombrós dels alumnes que es volien dedicar al magisteri; i c) els alumnes que feien Geografia com a branca secundària d’altres especialitats. A més, feia notar que a les classes, a part, també hi assistien el grup de senyoretes i oients, cosa que voldria dir que els tres primers grups només serien d’homes. Planteja igualment el problema d’on calia ubicar l’ensenyament de Geografia, si a la Facultat de Lletres o a la de Ciències, i exposava el conflicte esdevingut a la Universitat de Friburg per les dificultats de passar d’una facultat a una altra. La Geografia era a Ciències, però un alumne d’Economia Política, de la facultat de Lletres, per poder fer el doctorat en Geografia, havia de passar per una sèrie de proves complementàries. Palau considerava que un geògraf havia de tenir clar tant fenòmens d’economia com de física (geologia). Aquests conflictes demostrarien “d’una manera palpable que cal crear per la Geografia

37. Es refereix a Leo Wehrli (1870-1954), geòleg, explorador a l’Amèrica del sud i al nord d’Àfrica, professor assistent de geografia a la universitat i de geologia a l’institut politècnic de Zúric. Va contribuir a la fixació de la frontera entre Argentina i Xile i, en morir, deixà una col·lecció molt important de fotografies relacionades amb els seus viatges.

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

un lloc a part, un lloc intermedi entre el món de les ciències i el de les humanitats...”. Un tema que, més de cent anys després, encara no està ben clar per alguns professionals i dirigents universitaris.

Exposava igualment la importància de reunir geògrafs i geòlegs en excursions i trobades de camp i descrivia una excursió realitzada amb dos professors, un de cada especialitat, al lac Noir, amb totes les observacions que li van remarcar tant l’un com l’altre.

Per acabar l’informe concloïa que a les universitats suïsses es donava molta importància a la Geografia física i, dins aquesta especialització, a una branca que s’anomenava morfologia. A Berna hi havia un professor especial d’aquesta branca, independentment del professor que s‘encarregava del curs. Assenyalava també que es concedia gran atenció a la Geografia humana, que era una branca recent i que estava cridada a adquirir, potser, el lloc més important dins els estudis geogràfics. Per mostrar la inclinació cap a la geografia física copiava una relació de tesis doctorals presentades i en curs de realització de la Universitat de Friburg entre 1915 i 1918. Aquesta llistat palesava l’aparició de tesis en què, al costat del aspectes físics, s’estudiaven també els humans en una vall concreta i, fins i tot, alguna tesi estudiava únicament els aspectes humans.

És probable que l’informe publicat fos només una part del material que Palau Vera havia recollit, però el que resulta evident és que ell no va fer una estada immersiva com la de Pau Vila a Grenoble (Oliveras, 2020), sinó que tan sols va parlar amb professors de geografia de Suïssa i va recollir-ne informació. També sembla que no coneixia l’evolució que en aquells anys estava tenint la Geografia a França, en què la regió natural començava a ser substituïda per la geogràfica; i les relacions entre els elements del medi natural i els humans eren molt més intensos i no anaven tan sols en una sola direcció, sinó que aquesta variava i, fins i tot, les diferents direccions s’entrecreuaven.

7. La geografia humana de La educación del ciudadano

El 1918 apareixia també de Joan Palau Vera La educación del ciudadano (figura 7), un llibre destinat als joves escolars i que era un manual d’educació cívica força diferent a d’altres manuals d’educació que corrien per aquells temps. Aquesta obra, de 165 pàgines, té moltes connexions amb temes que estudia la geografia humana, i són aquests els que es comenten en aquest article. A més, el seu contingut transfereix els coneixements que Palau tenia dels estats avançats d’Europa i dels Estats Units d’Amèrica, ja que hi ha dades i notícies relacionades amb aquells països, però també té un especial interès per analitzar les idees polítiques i socials de l’autor, que en el fons es mostra com un demòcrata liberal interessat pels problemes de la societat, i que té per model polític el de les democràcies establertes.

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

En les pàgines del llibre es denoten les influències del John Dewey i el seu mestre William James, basades en el coneixement directe i l’experimentació. Un coneixement de la realitat no apte per idealismes, encara que també n’hi ha, sinó pragmàtic i conduent a un utilitarisme i a accions beneficioses pels individus i la societat. Unes idees que han situat també a Palau entre els pedagogs influenciats pel fabianisme, el moviment anglès vinculat al laborisme que volia aportar solucions als problemes de la societat. Una posició que derivaria, potser, de les seves relacions amb l’escola de Dundee (Geddes i els Herbertson), però no gaire clara des de les posicions elitistes i classicistes que també sustentava. Per Eugeni d’Ors, la modernitat catalana s’hauria de basar en la ciència-tècnica germànica, l’art-literatura francès i la moral civil dels gentlemen britànics. Palau Vera era clarament partidari de formar ciutadans amb valors semblants als de les elits angleses: persones molt educades, cultes, esportistes i disposades a servir el país, o millor als seus dirigents.38 La educación del ciudadano és un manual de civisme que proposa idees i formes de comportament que puguin ser acceptades pels lectors i que contribueixin al progrés material i moral de la societat. Segons Palau, educar el ciutadà vol dir il·lustrar el jove d’allò que és la societat, del que deu a la comunitat, i del mode pràctic com pot i ha de contribuir cada ciutadà a la vida social. El deure principal del ciutadà ha de ser el de “vivir para la comunidad de que forma parte”(Prefaci). L’educació desenvolupa el cos, el caràcter moral i la intel·ligència amb la finalitat de formar bons ciutadans, és a dir “miembros sanos y útiles para la comunidad”. El manual té sis parts: La família i l’escola; La ciutat o el poble; El que deu un ciutadà a la Comunitat; La gran Comunitat nacional; El que ha de fer el ciutadà per la Comunitat; i, finalment, Com arriba un jove a ser bon ciutadà.

Figura 7. Portada de l’obra

La educación del ciudadano (1918)

A la primera part remarca el paper de la família i l’escola per la conducta posterior de l’alumne, però aquí ens interessa més el segon apartat dedicat a la ciutat o el poble per la seva relació amb la geografia humana. Explica com neix la ciutat o el poble, com una agrupació de famílies (la unitat bàsica) que s’ajunten per

38. Vegeu Francesc Roca (2000, p. 434). A la primera pàgina explica que el creixement dels coneixements de la societat catalana al primer terç del segle xx, sorgeix de diversos factors, i un d’ells prové d’un imperatiu ètic que pot estar lligat al nacionalisme, a l’anarquisme parisenc, al fabianisme anglès, a la mediterraneïtat classicitzant o al pragmatisme nord-americà. Situa a Cebrià Montoliu i Palau Vera en relació amb el fabianisme, però llegint els seus textos també el classicisme i sobretot el pragmatisme formen part de les seves idees i pràctiques pedagògiques.

Treballs

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

la mútua defensa, per evitar perills, per alimentar-se; i com la ciutat neix de la divisió del treball. Assenyala també el coneixement necessari de la història de les ciutats i els seus interessos, que no sempre són materials. Seguidament (p. 16-18) introdueix una sèrie de temes a través d’indicacions, tasques i preguntes perquè els alumnes puguin estudiar la seva localitat (recomana que es treballi en parelles).. El treball s’ha de basar en la realitat i ha de començar per l’estudi de les condicions naturals (l’ambient físic escriu), incloent-hi el clima, la vegetació, la fauna, etc., i recomana que es facin colleccions de minerals, plantes, insectes, etcètera. Després demana tractar la història de la població i perquè es va situar en aquell lloc. A continuació, es tractaria de l’ocupació dels seus habitants, els productes que s’hi recullen o s’hi fabriquen, així com els productes que s’importen de l’exterior i la seva procedència. Finalment, s’haurien d’estudiar les vies de comunicació que uneixen la ciutat amb altres poblacions i s’acabaria amb l’organització social i política. Per cada tema proposa un qüestionari i uns exercicis pràctics, com per exemple: investigar el número d’habitants i l’augment o disminució de la població, així com les causes que l’han produït; indagar quines són les principals ocupacions agrícoles, industrials o comercials dels habitants; veure si es poden obtenir dades numèriques i fer estadístiques; estudiar algun dels principals processos industrials i transformacions agrícoles, tot realitzant visites a fàbriques, granges, magatzems...; i, com és natural, no hi podia mancar la possibilitat de reproduir en relleu i sobre el paper el mapa de la ciutat.

Sobre l’organització política de la ciutat, la pràctica que presenta és que a la classe es nomenin a través de votació un número determinat de regidors i que aquests elegeixin alcalde. Els electes hauran de redactar i aprovar un reglament de la classe que faci referència a l’ordre que hi ha d’haver, als jocs, a les festes, etcètera. (p. 21). Una idea que forma part de la teoria de Dewey en que “la cultura democràtica s’ha de fomentar per mitjà de l’educació: un govern que es recolzi en el sufragi universal no pot tenir èxit si no estan educats els qui elegeixen i obeeixen els seus governants”, i “formar el ciutadà, no a l’home, arriba a ser la finalitat de l’educació” (Dewey, p. 82 i 87).

La ciutat protegeix el ciutadà en múltiples aspectes i Palau desenvolupa el tema exposant diferents serveis municipals que són fonamentals pel ciutadà, com ara la lluita contra els malfactors, contra el foc, els avantatges de la divisió del treball, com les obres públiques poden augmentar la riquesa dels ciutadans més propers, el subministrament d’aigua potable, la protecció de la salut i la higiene, els serveis de beneficència, la instrucció i educació, entre altres.

Des del punt de vista de la Geografia, mereixen atenció els apartats dedicats a les aglomeracions urbanes i la formació dels barris obrers: a les ciutats industrials la població obrera s’agrupa a les proximitats de les fàbriques, cosa que comporta una densitat extraordinària. Aquestes aglomeracions presenten problemes quan les persones s’acumulen “en casas estrechas, sucias, sin aire y sin sol de los barrios bajos de las grandes poblaciones, se ven atacados de ane-

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

mia y expuestos a contraer toda clase de enfermedades.” (p. 45). Quan hi ha una epidèmia aquesta afecta principalment els districtes de població que són tan densos com pobres; i posa un interessant exemple de Berlín, en el qual es correlaciona la mitjana d’habitants per casa i el número de casos de tifus; de la mateixa forma que hi ha relació entre la mortalitat infantil i el número de persones que dormen en una habitació. Els problemes de la salut pública afecten a tots els ciutadans i les causes de l’aglomeració dels habitants en determinats barris té una excel·lent explicació:

A medida que aumenta la población crece también la demanda de terrenos, y éstos, viéndose solicitados, suben de valor. Avalorándose más, ha de aumentar la renta que producen, y esto sólo se consigue subiendo los alquileres. Llega un momento en que éstos son tan crecidos, que una família no puede pagar un piso para ella sola y admite en él otras familias o individuos. Además, los propietarios con objeto de hacer producir a sus fincas una buena renta las dividen y subdividen de modo que quepa en ellas el mayor número de inquilinos possible (p. 47).

Una forma de solucionar els problemes de les aglomeracions insanes seria per mitjà de les cases barates per obrers en les quals pagant el llogater una quantitat una mica més alta, es converteix al termini de deu o vint anys en propietari de la casa, fet que produeix gran satisfacció pels obrers. Una altra solució son les ciutats-jardí projectades segons un pla preconcebut, en el qual no es descuida cap detall d’higiene, ni d’estètica. “Para evitar su excesivo crecimiento, se limita en teoria su población a 30.000 almas”. Escriu que a Espanya hi ha alguns projectes de ciutat-jardí i que una variant és la ciutat-lineal que consisteix en essència, en una llarga avinguda, molt ampla, als costats de la qual s’estén una zona de cases d’una amplada determinada i s’uneix al centre per mitjà d’un tramvia, i esmenta el cas de Madrid (p. 47).

En tractar com s’embelleixen les ciutats —carrers i places—, fa referència a que hi ha qui havia pensat que la millor disposició dels carrers d’una ciutat consistia en que tots fossin rectes, tallant-se uns i altres perpendicularment, de tal forma que el pla de la ciutat aparegués com un immens taulell quadriculat, idea que modernament s’havia rectificat. Ara, en planejar l’eixample de les poblacions, es procurava en primer lloc tenir molt en compte la topografia de la localitat, i el pla s’hi adaptava. El conjunt perd la regularitat geomètrica, però, en canvi, treu tot el partit possible de les condicions naturals. Una idea que el mostraria contrari al racionalisme de Cerdà i favorable al naturalisme i idealisme dels clàssics que professaven els noucentistes i el mateix Puig i Cadafalch (p. 55).

A l’apartat dedicat a “La gran Comunitat nacional” es refereix a la nació i a l’estat, als grans organismes de l’estat, a les seves funcions, i al paper dels partits polítics, com si fos un petit tractat de geografia política. Per Palau Vera, la nació és l’agrupació que comprèn a tots aquells que se senten units per una comunitat de raça, d’idioma, de tradició i història, i, sobretot, per una comunitat d’esperit. Una definició que concorda amb la sustentada per Enric Prat de la Riba i la Lliga regionalista. L’esperit nacional es manifesta amb el patriotisme, i, a més

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

a més, amb el cants populars, les danses, la literatura, els costums, en l’art, i en el mateix caràcter de la raça. El sentiment de nacionalitat és indestructible i pot ressorgir en qualsevol moment, posant com a exemple el de les nacions que amb la primera guerra mundial aconseguiren desvincular-se de Rússia i s‘havien constituït com estats.

L’estat seria una agrupació més àmplia que la nació, malgrat que a vegades es confonen, i molts estats estan compostos per vàries nacions com en els estats alemany, britànic, austrohongarès i espanyol. En els estats multinacionals també hi solen haver diversos idiomes. Pel que fa a Espanya, en haver-hi diferents nacionalitats és un estat compost i sempre que l’organització política de l’estat respongui, encara que sigui parcialment, a les aspiracions de les nacionalitats que la integren, aquestes no seran obstacle a la cohesió estatal en moments de perill. Ara, Espanya és considerat també un estat centralista i centralitzador i aquests estats absorbeixen els recursos de les corporacions locals, cosa que no permet que es desenvolupin les seves iniciatives (p. 59-61).

Dins aquest apartat també tracta de les divisions administratives, introduint el tema de les mancomunitats; dels grans organismes de l’estat; la constitució i la divisió de poders; i, fins i tot, fa referència a la dinastia reial i el seu pressupost (p. 85). Segueix amb les principals funcions de l’Estat espanyol, des de les comunicacions, l’organització militar, la formació del cens i el cadastre,... i acaba amb els partits polítics (p. 87-127).

En els darrers grans apartats, s’ocupa d’allò que ha de fer el ciutadà per la comunitat i de com un jove pot ser un bon ciutadà (p. 125-148). A la part final es pregunta: com es prepara un jove per a l’acció i la participació en la societat? La possibilitat que albira és la lectura de biografies dels homes que han produït un treball considerable al llarg de la seva vida. “Esos ejemplares de los grandes creadores inflama la imaginación del joven y le despierta ideales de acción grande y fecunda” . Considera desgraciat el jove que no té ganes de fer grans coses; i recomana lectures que permetin als joves tenir més informació i adquirir nous coneixements per poder tenir criteris propis.

Realment, La educacion del ciudadano és un llibre d’un demòcrata liberal, amb algunes visions conservadors i altres realment progressistes pel seu temps. Un llibre dirigit bàsicament als nois que en el futur hauran de dirigir la societat. Ja s’ha esmentat la seva relació amb el pensament liberal-demòcrata, però també hi ha idees que es relacionen amb la socialdemocràcia, com en la qüestió dels preus dels habitatges i de la formació d’entitats d’estalvi popular o el foment de les cases barates, etc. Dewey hi és plenament representat en molts dels paràgrafs, però especialment en la idea que per aconseguir una societat molt millor, l’educació i la formació son bàsiques.

Al final del llibre, i com a apèndix, es reprodueix la Constitució espanyola de 1876, i no cal especificar que el llibre no tingué gaires edicions, per la mort de l’autor i l’esdeveniment de la II República. Encara menys s’hauria pogut reeditar en el anys de la dictadura franquista, tal com va passar amb els manuals de Geografia i els d’altres disciplines.

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

8. Consideracions finals

Fer balanç d’un pedagog i renovador de les formes d’ensenyar als infants i als joves, i que a prop dels quaranta anys passés a treballar per una editorial i a donar classes de geografia en un tipus d’ensenyament considerat superior, no era un fet gens habitual. Joan Palau Vera va ser escollit pels directius de la cultura i del govern regional d’aleshores per esdevenir, a parer seu, el “geògraf” que el país necessitava. Eren uns moments en què els gran imperis, el colonialisme, i l’enfrontament entre les potències dominaven Europa i bona part del món. La Geografia estava de moda, perquè descrivia i parcialment explicava les diferències i característiques d’uns estats i nacions, als quals la immensa majoria de la gent no podria visitar mai. Calia saber Geografia!

Palau estava molt interessant per aquest tipus de Geografia. Havia viatjat, coneixia idiomes, llegia molt. Sabia i explicava Geografia, però no practicava sobre el terreny l’anàlisi i els estudis geogràfics. No era l’excursionista coneixedor del petit país català, però coneixia altres mons. Es formà ràpidament, va escriure molt i morí encara jove, als quaranta-quatre anys. No sabem que hauria passat si hagués viscut noranta nou anys com el seu continuador Pau Vila i Dinarès. El fet d’anar a la Suïssa alemanya per informar-se sobre l’ensenyament de la Geografia pot indicar el reconeixement internacional que tenia la ciència a Alemanya i que encara no tenia a França. Potser va anar a Suïssa, degut a la primera guerra mundial i la derrota alemanya, però el model de la geografia de Ratzel era el dominant, i els mateixos francesos del grup de Vidal s’havien emmirallat en els models de l’altre costat del Rin, abans d’aprofundir en els estudis regionals i en els lligams bidireccionals entre el medi natural i la societat humana. A Madrid, les influències alemanyes eren notables entre els geògrafs de la “Institución Libre de Enseñanza” i els militars. El mateix Dantín Cereceda, tot hi haver estudiat a Paris, seguia aferrat a la regió natural i a una geografia que anys després divulgaria aquí Hermann Lautensach (1967). Els Herbertson i l’escola d’Oxford també seguien aquell model amb lleugeres diferències, concedint una gran importància als factors climàtics.

Les produccions i classes de Geografia de Palau Vera tenen lloc entre 1914 i 1919, un mal moment per fer viatges per Europa, però per ell van ser uns moments d’una intensitat de treball impressionant, durant el qual ha de llegir molt per poder escriure per als joves unes geografies mundials i de països, a més de redactar altres materials geogràfics per l’ensenyament. Per una altra banda, la traducció del llibre dels Herbertson tenia la peculiaritat d’explicar el món per intentar entendre’l, sense els habituals repertoris topogràfics i estadístics, i per això despertaria l’interès de Palau i dels seus múltiples lectors.

Pau Vila, en la seva biografia oral que recull Bru Rovira, especifica que Palau no tenia un mètode geogràfic: “Es preparava per trobar un camí, però al meu entendre agafa un camí equivocat perquè es dedicà a estudiar cartografia sistematitzada. I això és una cosa molt complicada, per a la qual es necessita tota

Josep Oliveras i Samitier

Joan Palau Vera i la geografia humana

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

una formació que ell no tenia” (Rovira,1989, p. 101).39

Josep Oliveras i Samitier

Efectivament Palau tenia encara poca formació geogràfica i molta experiència pedagògica. Pau Vila mateix creia respecte al treball i la metodologia geogràfica, que d’haver “viscut molt de temps, la realitat de cada dia l’hauria fet canviar” (Rovira, 1989, p. 102). No es pot presagiar pas la seva evolució, no fos cas que hagués acabat com el seu amic Eugeni d’Ors.

El que es molt cert és que Palau va posar la Geografia al servei de l’educació dels joves, uns joves que volia forts, sans, educats, cultes, amb valors morals i normes per complir. Desitjava per mitjà de l’educació i de la Geografia uns nous ciutadans per aconseguir aquell país ideal que encara no existeix.

Referències bibliogràfiques

Artal, Francesc; Pere Gabriel; Enric Lluch; Francesc Roca [cur.] (1979). Ictineu. Diccionari de les ciències de la societat als països catalans (segles xviii-xx). Barcelona: Edicions 62. Baigent, Elizabeth; Claire Hann; Susan Squibb; Heather Viles (2020). “Women geographers at the University of Oxford”, dins: E. Baigent; A. Reyes Novaes [ed.]. Geographers: Biobliographical studies, vol. 38. Londres: Bloomsbury Academic, p. 45-135.

Bell, Morag; Cher McEwan (1996). “The admission of women Fellows to the Royal Geographical Society 1992-1914; the controversy and the outcome”. Geographical Journal, vol. 162 (3), p. 295-312.

Berdoulay, Vincent (1981). La formation de l’école française de géographie. París: Éditions du C. T. H. S. [edició de 1995].

Bertran, Enric [coord.] (2021). L’esguard de la societat catalana de Geografia (1935-2020). Barcelona: Societat Catalana de Geografia. Institut d’Estudis Catalans.

Buttimer, Anne (1980). Sociedad y medio en la tradición geográfica francesa. Barcelona-Vilassar de Mar: Oikos-Tau.

Cañigueral, Daniel (1922). “Maria Montessori. Barcelona i Eladi Homs”. Universitat de Vic. Universitat Central de Catalunya. [Tesi doctoral]

Capel, Horacio (1981). Filosofía y ciencia en la geografía contemporánea. Barcelona: Ediciones del Serbal.

Claval, Paul (1974). Evolución de la Geografía Humana. Barcelona-Vilassar de Mar: Oikos-Tau.

Català, Jesús; Pere Sunyer, Pere (2009). “Les noves ciències socials i la geografia del 1900 a 1936”, dins: Vernet, Joan; Ramon Parès: La ciència en la història dels Països Catalans (vol iii). València: Institut d’Estudis Catalans/Universitat de València, p. 675-707.

Coll-Vinent, Sílvia (2009). “Noucentisme i anglofília: Matthew Arnold en l’obra pedagògica de Joan Palau Vera (1905-1919)”. Temps d’Educació, núm. 37, p. 51-72.

Dantín Cereceda, Juan (1912). Resumen fisiográfico de la Península Ibérica. Madrid: Imprenta de Fortanet.

Dewey, John (1917). El meu credo pedagògic. Articles I-II: “El que és l’educació” i “Lo que és l’escola”. Quaderns d’Estudi, novembre, p. 129-134. [Traducció de Joan Palau Vera] — (1918). El meu credo pedagògic. Article III: “Les matèries d’ensenyança”. Quaderns d’Estudi, gener, p. 252-259. [Traducció de Joan Palau Vera]

39. S’ignora a què es refereix Pau Vila amb el tema de la cartografia sistematitzada, fora de la idea que potser tenia Palau d’utilitzar molt els mapes i les gràfiques comparatives entre països i regions, raó per la qual els quaderns de treballs pels alumnes s’anomenen Gráficas de Geografía i no “Ejercicios de Geografía”.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

— (2016). Democracia y educación. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela/Fundación BBVA.

Dickinson, Robert E. (1969). The Makers of modern Gography. Londres: Routledge and Kegan. Duval, Nathalie (2014). “L’École des Roches «new school» à la française et spécifité de son internat (1899-1940)”. Revue française de pédagogie. Recherches en éducation, núm. 189, p. 55-65. Fusetti, Pablo (2025). “John Dewey: entre la democracia y la tecnocràcia”. Revista Ensayos Pedagógicos, vol. xx, núm. 2, p. 1-32. DOI: http://doi.org/10.1539/rep.20-2.2

Galí, Alexandre (1945-1950). Historia de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936 (llibres ii, iii, iv, vii). Barcelona: Fundació Alexandre Galí.

Gonzàlez-Àgapito, Josep (1992). L’escola nova catalana. 1900-1939. Vic: Eumo.

Gonzàlez-Àgapito, Josep; Salomó Marquès; Alejandro Mayordomo; Bernat Sureda (2002). Tradició i renovació pedagògica. 1898-1939. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans/ Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Herbertson, A. J. (1905). “The Major Natural Regions: An Essay in Systematic Geography”. The Geographical Journal, núm. 25, p. 300-312.

Herbertson, A. J.; F. D. Herbertson (1911). The senior geography. Oxford: Clarendon Press. — (1933). Geografía Humana. Barcelona: Seix Barral. [Traducció de Joan Palau Vera. 7a edició. 1a edició anglesa: 1899].

Huguet del Villar, Emilio (1916). Archivo geográfico de la península Ibérica, Barcelona: Tipografia La Académica, de Serra hermanos y Russell.

Jardí, Enric (1967). Eugeni d’Ors. Barcelona: Aymà.

Jay, L. J. (1988). “Andrew John Herbertson. 1865-1915”, dins: Freeman, T. W.; P. Pinchemel [ed.]. Geographers: Biobibliographical Studies, vol. 3, London: Bloomsbury Academic, p. 85-92.

Jover, Gonzalo; Maria del Mar Del Pozo (2013). “Presencia e influencia de John Dewey en la pedagogia española del primer tercio del siglo xx”. Rassegna di pedagogia, vol. lxxi, núm.1-2, p. 55-74.

Lautensach, Hermann (1967). Geografía de España y Portugal. Barcelona: Vicens-Vives.

Martí Henneberg, Jordi (1984). Emilio Huguet del Villar (1871-1951): cincuenta años de lucha por la ciencia. Barcelona: Universitat de Barcelona. Monés, Jordi (1977). El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938) Barcelona: a Magrana.

— (2011). La pedagogia catalana al segle xx. Els seus referents. Lleida: Pagès. Mumford, Lewis (1974). “Patrick Geddes”, dins: Enciclopaedia of Urban Planning. Nova York: Mc Graw-Hill [editada en castellà per IEAL, 1975], p. 647-649. Oliveras, Josep (1992). “La geografia i la renovació pedagògica a Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 32, p. 61-70.

— (2017). “Joan Palau Vera, pedagog i geògraf (1875-1919)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, p. 235-239.

— (2020). La nova geografia: Raoul Blanchard-Pau Vila. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. Institut d’Estudis Catalans.

— (2023). “Pau Vila, íntim. Retalls biogràfics privats (1918-1939)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 95, p. 75-111. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.236

Ortega Cantero, Nicolás (1987). “Juan Dantín Cereceda y la Geografía española”. Eria, núm. 42, p. 7-34.

Ors, Eugeni d’ (1916). “Les publicacions pedagògiques de Joan Palau”. La Veu de Catalunya, 6 de maig. [Reproduït per Josep Maria Casasús a “Peces Històriques”. Ara, 28-01-2017]

— (1919a). “Joan Palau Vera I”. La Veu de Catalunya, 17 novembre.

— (1919b). “Joan Palau Vera II”. La Veu de Catalunya, 18 novembre.

— (1919c). “Joan Palau Vera III”. La Veu de Catalunya, 19 de novembre.

— (1947). Nuevo glosario. Madrid: M. Aguilar.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 231-270

Joan Palau Vera i la geografia humana

Josep Oliveras i Samitier

Palau, Joan (1914a) Geografía Universal. Libro II, Barcelona: Seix Barral.

— (1914b). Vida de Julio César. Barcelona: Seix Barral. [2a edició]

— (1915a). Resum de geografia d’Europa. Enciclopedia Minerva. Barcelona: Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona.

— (1915b). Geografia de España y Portugal. Estudiada a base de las grandes regiones naturales. Libro III, Barcelona: Seix Barral.

— (1915c). Aritmética (1o, 2o, 3er. Grado). Barcelona: Seix Barral.

— (1915d). Resum de geografia d’Amèrica. Enciclopèdia Minerva. Barcelona: Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona.

— (1917a). “Quan jo anava a estudi...”. Quaderns d’Estudi. Any II, núm. 4, p. 309-318.

— (1917b). Estudio experimental de algunos de los animales que se encuentran en la casa, en el jardín, o en el campo y en la granja. Barcelona: Seix Barral

— (1918a). Geometría. Estudio de las formas. Barcelona: Seix Barral.

— (1918b). Vida de Colón. Barcelona: Seix Barral.

— (1918c) La educación del ciudadano. Barcelona: Seix Barral.

— (1918d) Els continents colonials. Enciclopèdia Minerva. Barcelona: Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona.

— (1920). “Un assaig d’aplicació del mètode Montessori a la casa de maternitat de Barcelona”. Quaderns d’estudi, núm. 39, p. 1-17.

— (1921a). Vida de Alejandro Magno. Barcelona: Seix Barral. [2a edició].

— (1921b). Vida de Stephenson. Barcelona: Seix Barral. [2a edició].

Pla, Josep (1966). El quadern gris. Barcelona: Grup 62 [edició de 2012].

Roca, Francesc (2000). Teories de Catalunya. Barcelona: Pòrtic.

Rodríguez Esteban, J. A. (1988). “Rafael Torres Campos (1853-1904): geografia educadora y educación geogràfica”. Eria, núm. 16, p. 131-148.

Rovira, Bru (1989). Pau Vila. “He viscut”. Biografia oral. Barcelona: La Campana.

Solé Sabarís, Lluís (1975). “Sobre el concepte de regió geogràfica i la seva evolució”, dins: Institut d’estudis Catalans. Societat Catalana de Geografia. Miscel·lània Pau Vila. Granollers: Montblanc-Martin, p. 413-477.

Stogiannos, Alexandros (2018). The genesis of Geopolitics and Fredrich Ratzel. Nova York: Springer-International Publishing.

Timasheff, Nicholas S. (1961). La teoría sociológica. Mèxic-Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.

Vila, P. (1915). Geografia física y astronòmica. Libro I. Barcelona: Seix Barral.

Vilà-Valentí, Joan (1981). “El camí de Pau Vila cap a la Geografia”. Revista de Geografía, vol. xv, núm. 1-2, p. 5-2.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 20/10/2025 ‒ Data d’acceptació: 10/03/2026 ‒ Data de publicació: 30/04/2026

DOI: 10.2436/20.3002.01.273

Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

Joan Rebagliato-Nadal Centre de Terminologia TERMCAT jrebagliato@termcat.cat

Resum

La ciutat compacta i la ciutat difusa (nascudes en moments i contextos diferents i amb finalitats també diverses) han acabat configurant-se com dues nocions urbanístiques quasi oposades, sobretot pel que fa als paràmetres de densitat d’habitatges i d’eficiència energètica. I és justament l’eficiència energètica el que ha acabat determinant l’elevació de la ciutat compacta a model urbanístic preferent i la relegació de la ciutat difusa al terreny de les realitats sota sospita. L’objectiu d’aquest article és intentar entendre com s’hi ha arribat, contextualitzant la creació de cada proposta, explicant-ne la concepció inicial, l’evolució i la recepció i estudiant la hipòtesi que, més enllà dels factors intrínsecs a cadascuna, també hi hagin pogut tenir a veure qüestions estrictament terminològiques lligades a la seva estructura.

Paraules clau: ciutat compacta, ciutat difusa, terminologia

Resumen: Ciudad compacta / ciudad difusa: El papel de la terminologia en la importancia de los conceptos

La ciudad compacta y la ciudad difusa, nacidas en momentos y contextos diferentes y con finalidades también distintas, se han configurado como dos nociones urbanísticas casi opuestas, especialmente en lo que respecta a los parámetros de densidad de viviendas y de eficiencia energética. Precisamente, la eficiencia energética ha sido el factor que ha elevado la ciudad compacta al estatus de modelo urbanístico preferente, mientras que ha relegado la ciudad difusa al terreno de las realidades bajo sospecha. El objetivo de este artículo es analizar cómo se ha llegado a esta situación, contextualizando la creación de cada propuesta, explicando su concepción inicial, su evolución y su recepción y explorando la hipótesis de que, más allá de los factores intrínsecos a cada modelo, también pudieron influir cuestiones estrictamente terminológicas relacionadas con su estructura.

Palabras clave: ciudad compacta, ciudad difusa, terminología

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

Abstract: Compact city vs dispersed city: The role of terminology in shaping these concepts

The compact city and the dispersed city – emerging with distinct purposes in different spatial and temporal settings – have come to be regarded as two almost opposing urban concepts, particularly with respect to residential density and energy efficiency. It is precisely energy efficiency that has ultimately elevated the compact city to the status of preferred urban model and relegated the dispersed city to the realm of suspect realities. The aim of this article is to examine how this situation has come about by contextualising the emergence of each proposal; outlining its initial conception, development and reception; and exploring the hypothesis that, beyond factors intrinsic to each concept, issues of terminology and structure may also have contributed to this outcome.

Keywords: compact city, dispersed city, terminology

1. Introducció

Des de fa uns quants anys en geografia urbana, en urbanisme i en àmbits relacionats es confronten, d’una manera més o menys explícita, la ciutat compacta i la ciutat difusa, com a conceptes descriptius de la realitat urbana però també com a models amb relació a l’eficiència energètica, l’impacte ambiental i el benestar social. Un exemple d’un àmbit relacionat on és present aquesta dialèctica és la mobilitat sostenible (que és l’àmbit en què hem treballat), ja que la forma urbana afecta la planificació de les xarxes de transport necessàries per a prestar serveis de mobilitat a les persones que hi viuen. De fet, cal dir que la tria d’un model de ciutat com a preferent no és gens banal, tenint en compte que actualment el 55 % de la població mundial viu en àrees urbanes i que es preveu que el 2050 aquesta xifra arribi fins al 68 %, superant els dos terços de la població mundial.1

En aquest article ens proposem fer una exposició mínima de conceptes bàsics de terminologia (punt 2), presentar d’una manera succinta les característiques i l’origen de la noció de ciutat compacta (punt 3) i de ciutat difusa (punt 4), fer una mirada a l’evolució i la valoració actual de cadascun dels dos tipus de ciutat —en tots dos casos, amb una participació catalana destacable—, repassar els problemes de recepció que han tingut (punt 5) i, just abans de les conclusions, com a terminòlegs que som, apuntar la possibilitat que hi hagi una relació entre la seva història i la forma lingüística amb què, per voluntat dels seus mateixos creadors, es designen (punt 6).

Probablement tots tendiríem a minimitzar el pes que pot tenir la tria d’una forma lingüística concreta en la fortuna d’una idea nova, però convé tenir en

1. Dades extretes de United Nations. Department of Economic and Social Affairs (2018).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

compte que la forma lingüística funciona com una etiqueta, com la part visible d’un concepte teòric. Això comporta que puguin jugar a favor o en contra del concepte el valor descriptiu que tingui la seva forma lingüística, la facilitat d’ús, les diferències i les similituds amb els termes ja existents, el paral·lelisme amb les formes internacionalment més conegudes, la gràcia o l’originalitat que s’hi pugui trobar (per exemple, solen ser molt apreciats els noms que juguen amb una metàfora sòlida i comprensible), etc. Igualment, convé tenir en compte que, més enllà del seu significat estricte, les paraules també vehiculen matisos de registre, de tradició històrica, d’associació amb determinades idees o de distribució territorial, és a dir tot allò que podríem englobar genèricament com a connotació.

Per tant, podria no ser del tot insensat defensar que la tria d’una etiqueta influirà d’una manera o altra en la trajectòria que acabi tenint aquella idea a l’interior del seu camp del saber, tant amb relació a la seva repercussió com amb relació als trets amb què serà percebuda pels especialistes…

2. Una pinzellada de terminologia

Des d’un punt de vista terminològic, la primera condició que ha de complir la denominació d’un terme (és a dir, la forma lingüística que serveix per a anomenar-lo) és reflectir adequadament el significat que vehicula. Tots els altres aspectes (facilitat d’ús, relacions amb altres termes del mateix àmbit, paral·lelisme amb les formes internacionals, originalitat, connotació adequada, etc.) són complementaris a aquesta primera necessitat.

Cal dir que, per aconseguir la màxima precisió en les definicions dels termes, tradicionalment la terminologia ha operat en els camps de coneixement d’una manera similar a les ontologies, és a dir aplicant a l’àmbit d’estudi un esquema arbori que permeti classificar-ne tots els conceptes. Així, a partir d’un terme superordinat bàsic (per exemple, urbanisme) es creen diferents nusos de termes subordinats, cadascun dels quals se subdivideix al seu torn en altres termes subordinats, i així successivament (figura 1).

Terminològicament, doncs, tots els termes són o bé tipus d’un altre terme (són les anomenades relacions jeràrquiques genèriques) o bé parts o fases d’un altre terme (les anomenades relacions jeràrquiques partitives); això fa possible que qualsevol terme es pugui definir a partir de la reconstrucció de la línia de termes superordinats en què s’insereix i a partir de l’oposició amb els termes amb qui comparteix tots els nusos superiors. Més concretament, una definició es compon del nus superior immediat (és l’anomenat descriptor), el qual hereta tots els significats dels seus superordinats, i d’un conjunt de característiques que el posen en relació amb els seus termes germans (els anomenats trets característics).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

Figura 1. Esquema de relacions entre termes urbanisme

ciutat

model de ciutat via … …

densitat urbana via paci cada

densitat d’habitatges densitat de construcció densitat de població

carrer de vianants

carrer de convivència

carrer de zona 20

carrer de zona 30

Això pel que fa a les definicions dels termes. Les denominacions no han de seguir obligatòriament aquest esquema, sinó que poden no establir cap relació formal amb el seu superordinat (per exemple, una rotonda és una intersecció de vies disposades al voltant d’un illot central, però generalment no en diem *intersecció en rotonda sinó, simplement, rotonda). Tot i això, en el llenguatge especialitzat és freqüent que les denominacions també segueixin els mateixos principis que les definicions, és a dir que es componguin del seu nus superior i d’un tret característic especialment rellevant. Així, pas de vianants amb refugi parteix del nucli pas de vianants perquè es pot considerar un tipus específic de pas de vianants, i hi afegeix amb refugi, que és la seva característica principal respecte als altres tipus de passos de vianants. Quan segueixen aquesta estructura, les denominacions soles ja funcionen com una mena de definició sintètica, cosa que facilita molt la comprensió dels textos en què figuren i que permet també utilitzar-les amb precisió.

Com es pot veure, aquest sistema de classificació arbòria de definicions i sovint també de denominacions és similar al funcionament de la nomenclatura biològica, que classifica conceptualment tots els éssers vius partint només de tres dominis (els arqueus, els bacteris i els eucariotes) i que crea els noms d’espècie a partir del nus superior (el gènere) i d’un complement que el caracteritza respecte a les altres espècies amb el mateix gènere (l’epítet específic), sovint amb una referència a la seva morfologia, el seu hàbitat, la seva alimentació, etc. (Cal dir, però, que l’epítet específic també pot referir-se a qüestions molt més secundàries, com ara el nom d’una persona que es vol homenatjar o certa similitud amb un personatge de ficció.)

Per exemple, el nom d’espècie de l’espígol és Lavandula angustifolia , perquè pertany al gènere lavandula i perquè es va considerar que era especialment característic que tingués les fulles estretes (angustifolia). El nom, d’altra banda, situa l’espígol dintre l’arbre complet dels éssers vius: domini eucariotes > regne plantes > divisió espermatòfits > classe dicotiledònies > ordre lamials > família labiàcies > gènere lavandula > espècie Lavandula angustifolia. Aquest exemple

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

també serveix per a mostrar que el paral·lelisme entre la nomenclatura biològica i la terminologia en general s’atura en els noms científics (que són sistemàtics i classificadors), ja que els noms populars van a la seva i tenen una motivació ben diversa (com és el cas de espígol ).

S’ha de dir que la classificació arbòria és molt útil perquè permet classificar amb precisió cada terme a l’interior del seu camp, però també planteja una qüestió bàsica de resolució difícil: sempre és possible reduir la realitat a una classificació lineal o hi ha conceptes que són igualment dependents de dos o més nusos o que no acaben de correspondre a cap nus existent?

Imaginem que estem davant d’un cas estàndard que permet una ubicació exacta dintre l’arbre conceptual corresponent. Hem delimitat un concepte nou i, per facilitar-ne la interpretació i la difusió, decidim anomenar-lo per mitjà del seu nus superior i de la seva característica principal. En aquest punt convé tenir present que també hauríem de tenir en compte els matisos del concepte, les intencions que voldríem vehicular a través seu i fins i tot quina recepció subjectiva en faran els receptors. En realitat, la tria d’una forma lingüística o altra no és mai innòcua. No tenir-ho en compte a l’hora de crear una denominació seria ingenu i també contraproduent, perquè els matisos i les percepcions hi seran encara que no els haguem volgut transmetre conscientment. En paraules de Chiara Baratucci:

[...] rappelons que les termes employés par les urbanistes ne sont pas neutres, mais peuvent orienter les stratégies de transformation des lieux de vie. En effet, les mots utilisés dans les dispositifs réglementaires ou dans les politiques urbaines ont un poids notable et une dimension opérationnelle très importante. (Baratucci, 2020)

Precisió i connotació: anomenar les coses no és una tasca senzilla i, alhora, forma part de la història d’èxit o fracàs dels conceptes que vehiculen.

3. La solidesa de la ciutat compacta

El terme ciutat compacta (compact city, en la seva forma en anglès) va ser encunyat el 1973 pels estatunidencs George Dantzig i Thomas L. Saaty, tots dos matemàtics de formació, en el llibre Compact City: A plan for a livable urban environment.

George Dantzig, d’origen jueu, es va dedicar sobretot a la resolució de problemes de programació lineal, l’anàlisi econòmica i l’aplicació industrial, i Thomas L. Saaty, d’origen libanès, es va especialitzar en la presa de decisions complexes (amb la concepció d’un sistema jeràrquic d’anàlisi de criteris) i en l’aplicació dels seus principis a les xarxes neuronals.

Si van orientar part del seu interès cap a l’urbanisme —un àmbit en principi allunyat de la seva formació— va ser per una motivació social, evidentment similar a la que també portaria Saaty a estudiar el desarmament: en concret,

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

el desig d’establir amb criteris matemàtics com hauria de ser una ciutat per a aconseguir la màxima eficiència en la utilització dels recursos, davant la constatació que les metròpolis creixien d’una manera caòtica, ocupant sòl natural i sòl agrícola i obligant a llargs desplaçaments amb vehicles de motor privats. Per tant, la ciutat compacta no es plantejava com la tria del millor model de ciutat existent sinó com el disseny ideal que hauria d’adoptar una forma urbana, especialment per a evitar el creixement no planificat de les seves zones suburbanes associades (és a dir, el que posteriorment s’ha anomenat creixement en taca d’oli). La seva proposta consistia en una forma circular densa al voltant d’un nucli, on es concentrarien els centres comercials, industrials, d’entreteniment i de serveis en edificis multifuncionals estratificats verticalment. D’aquesta manera, la mobilitat pendular dels habitants que cobreixen regularment (sovint amb cotxe) la distància considerable que hi ha entre el seu habitatge i el seu lloc de feina es podria substituir pels desplaçaments a peu , aprofitant que les distàncies serien molt més petites (avui parlaríem de la caminabilitat de la ciutat), o pels desplaçaments amb una xarxa de transport públic eficient optimitzada amb principis matemàtics, gràcies a la concentració de serveis i de població. Alhora, un model així afavoriria la cohesió de la comunitat i la reducció de les desigualtats socials, preocupacions que ja hem dit que formaven part de la motivació de Dantzig i Saaty. Segons els seus càlculs, aquestes ciutats podrien acollir uns 250.000 habitants (escalables fins a 1.000.000) per a assegurar la màxima eficiència en el consum dels recursos energètics i una bona qualitat de vida a la ciutadania.

En les seves paraules:

The new, Compact City we will endeavor to explore with you would be economically inexpensive to build and maintain, yet spacious; it would have private gardens for those who want them, and public parks. Only a few minuts of travel time would separate homes from schools or work, and residents would be able to choose to walk, bycicle, or ride public transit [...]. In the Compact City we wish to establish there would, of course, be no suburban sprawl, freeways, traffic, smog, or other forms of urban blight. The amount of land needed for building Compact City would be negligible. (Dantzig i Saaty, 1973)

Aquest model de ciutat, malgrat el seu caràcter ideal, evidentment tenia antecedents històrics, tant pel que fa a la teorització com pel que fa a l’existència de realitats similars.

Entre les fonts teòriques s’ha de citar el pla de 1859 d’Ildefons Cerdà per a l’Eixample, que defensava la urbanització del pla de Barcelona per mitjà d’una trama d’illes de casa regulars, amb flexibilitat d’usos i adequada a les noves necessitats de circulació.2 En principi Cerdà proposava una densitat de població només relativament elevada (per exemple, amb una alçada d’edificació inferior

2. La importància que Cerdà atorgava a la circulació, que ell preveia de màquines de vapor, es veu en la distribució de l’espai que va proposar per a les vies públiques: una meitat (central) per als vehicles i una meitat (dividida en dues franges laterals) per als vianants. (Busquets, 2005)

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

a l’amplada del carrer i només dues cares edificades de les quatre de cada illa), però ell mateix i també decisions posteriors van acabar fent més dens (més compacte) aquest disseny. (Busquets, 2005).

Un segle després, aproximadament, Jane Jacobs —com a reacció a les idees del Moviment Modern d’aconseguir una certa densitat de població mitjançant la construcció d’edificis alts sense continuïtat de construcció, per generar espais lliures—,3 afirmava que la densitat era necessària per a la vitalitat urbana i que la trama urbana havia de ser d’illes petites i carrers curts, per a afavorir els desplaçaments a peu. Jacobs ho exemplificava amb la paradoxa de la persona que no coneix el seu veïnatge:

Consider, for instance, the situation of a man living on a long street block, such as West Eighty-eighth Street in Manhattan, between Central Park West and Columbus Avenue. He goes westward along his 800-foot block to reach the stores on Columbus Avenue or take the bus, and he goes eastward to reach the park, take the subway or another bus. He may very well never enter the adjacent blocks on Eighty-seventh Street and Eighty-ninth Street for years.

This brings grave trouble. We have already seen that isolated, discrete street neighborhoods are apt to be helpless socially. This man would have every justification for disbelieving that Eightyseventh and Eighty-ninth streets or their people have anything to do with him. To believe it, he has to go beyond the ordinary evidence of his everyday life. (Jacobs, 1961)

Pel que fa a les ciutats reals ja existents, en un sentit lax les ciutats mediterrànies tradicionals s’ajusten força a la ciutat compacta, per tal com solen ser denses, estar articulades al voltant d’un nucli de serveis i tenir àrees d’usos mixtos (se’n separen, en canvi, per la falta de planificació i per l’alçada molt menor dels edificis); és una ciutat que s’allunya molt del model nord-americà d’urbanització dispersa sobre el territori i amb àrees especialitzades en usos concrets, que era el que coneixien —i volien combatre— Dantzig i Saaty. De fet, amb posterioritat a Dantzig i Saaty alguns urbanistes van coincidir en idees similars a la ciutat compacta partint directament de la ciutat mediterrània, com és el cas d’Oriol Bohigas amb el model Barcelona, consistent bàsicament a mantenir la continuïtat urbana, evitar perifèries desordenades i barrejar els usos. Aquest model Barcelona va ser una de les bases del Nou Urbanisme en la seva defensa dels principis bàsics de la ciutat compacta.4

3. La proposta del Moviment Modern era una solució a la congestió de les ciutats industrials que volia combatre (superpoblades, insalubres i caòtiques pel que fa als usos), però s’allunyava del model de ciutat compacta: “Enfin, puisque la Distribution d’air exact, pour une pulsion mécanique, permet de vivifier des cubes de bâtiment illimités, nous pourrons adoptar, par exemple, une hauteur raisonnable d’immeubles d’habitation de 50 mètres. Cette solution en hauteur peut avoir pour effet de mettre à disposition devant et derrière la maison, des espaces libres, (...)” (Le Corbusier, 1933).

4. En el llibre fundacional del Nou Urbanisme, es fan afirmacions com les següents: “3. the ideal size of a neighborhood is a quarter-mile from center to edge This distance is the equivalent of a five-minute walk at an easy pace. Within this five-minute radius, residents can walk to the center from anywhere in the neighborhood to take care of many daily needs or to use public transit. The location of a bus or light-rail stop within this walking distance substantially increases the likelihood that people will use public transit” (Charter of the New Urbanism, 1990).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

La proposta de Dantzig i Saaty va tenir un cert ressò immediatament, però no es va imposar com a model fins a partir dels anys 90. Generalitzades les idees de compacitat urbana i la preocupació per la sostenibilitat, la ciutat compacta es comença a reivindicar explícitament en aquesta època com a model urbà prioritari:

Compact cities have, since the early 1990s, been one of the leading global paradigms of sustainable urbanism. In the European Union Green Paper of the Urban Environment, the compact city model was advocated as the most sustainable approach to urbanism […]. A number of recent UN–Habitat reports and policy papers argue that the compact city model has positive effects on resource ef ficiency, economy, citizen health, social cohesion, and cultural dynamics […]. Indeed, according to many studies […], the compact city can promote sustainability by reducing the amount of travel and shortening commute time; decreasing car dependency; lowering per capita rates of energy use […]. (Bibri et al., 2020)

La ciutat compacta ha estat debatuda i presentada com a model de referència pel Programa de Nacions Unides per als Assentaments Humans (ONU-Hàbitat), una agència de l’ONU creada el 1977 i amb seu a Nairobi que s’ha especialitzat en la promoció de ciutats de desenvolupament sostenible (també amb presència catalana, ja que Joan Clos en va ser president del 2010 al 2017).5

4. La liquiditat de la ciutat difusa

El 1990, aproximadament dues dècades després que Dantzig i Saaty fessin públic el nom i el concepte de la ciutat compacta, l’italià Francesco Indovina va encunyar el terme ciutat difusa (città diffusa en l’original italià), a partir de l’estudi de la zona central del Vènet, el qual gairebé des de l’inici mateix va actuar com a contramodel de la ciutat compacta, per més que no fossin aquestes les seves pretensions inicials.

Francesco Indovina, jurista de formació i inicialment interessat per la política econòmica i la sociologia, es va especialitzar ben aviat en l’urbanisme com a professor universitari i com a director del DAEST (Departament d’Anàlisi Econòmica i Social del Territori de l’Institut Universitari d’Arquitectura de Venècia), amb una atenció especial als fenòmens de dispersió de les ciutats i sovint en col·laboració amb universitats catalanes.

A diferència de la ciutat compacta, la ciutat difusa no designava un model ideal sinó una realitat existent però encara no identificada com a concepte, la qual Indovina situava en una àmplia zona del Vènet central. Aquesta zona, tot i la seva forta urbanització, no es podia considerar ni una ciutat tradicional6

5. Per exemple, les publicacions següents d’ONU-Hàbitat: People and Mobility, Promoting non-motorised transport options and compact cities as complements to public transport (2011), Leveraging Density: Urban Patterns for a Green Economy (2012) i Planning Compact Cities: Exploring the possibilities and limits of densification (2017)

6. Val la pena remarcar que Indovina es refereix a la ciutat tradicional anomenant-la ciutat compacta

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

(perquè no reunia les seves característiques de densitat i d’intensitat), ni tampoc una àrea metropolitana (per l’absència d’un nucli central i d’una estructura de connexions verticals entre aquest nucli i la perifèria). Era, per tant, una realitat no tipificada, que Indovina caracteritzava així:

– una massa consistente (da città, per intenderci) non solo di popolazione, ma anche, almeno parzialmente, di servizi e di attività produttive; – una dispersione di tale massa in un territorio vasto; tanto vasto da non presentare, nell’insieme, fenomeni di alta densità e intensità. Questo, ovviamente, non sta a significare che non ci possano essere singoli “punti” con alte densità, ma soltanto che la configurazione spaziale non dà luogo a significativi fenomeni di densità e intensità di tipo urbano;

– un’alta connessione tra i diversi punti del territorio. Si tratta, cioè, di un territorio che presenta connessioni molteplici di tipo orizzontali (infrastrutture) tali da garantire la possibilità di un’altissima mobilità. (Indovina, 1990)

La naturalesa real (però no tipificada) de la ciutat difusa d’Indovina, en contrast amb la naturalesa ideal de la ciutat compacta de Dantzig i Saaty, explica dues qüestions fonamentals d’aquest concepte:

a. En primer lloc, la ciutat difusa no es crea seguint una planificació sinó que és el resultat d’un procés continuat de densificació: la ciutat difusa comença com una zona rural, continua amb una dispersió urbanística deguda a una primera ocupació habitativa (treballadors de la zona, ciutadans expulsats de la ciutat pel preu dels habitatges, ciutadans que busquen un altre estil de vida) i culmina amb l’obertura de serveis privats i una creació de punts de referència compartits que generen un teixit i potser una identitat. En paraules d’Indovina:

Tout cela, en cohérence avec les phénomènes analysés, a rendu parfaitement légitime l’utilisation de l’expression città diffusa pour désigner un territoire qui fonctionne comme une ville, sans toutefois en avoir la forme : dense, intense et continue (Baratucci, 2020).

b. En segon lloc, la ciutat difusa que no es plantejava com una solució a problemes d’eficiència sinó com la descripció d’una realitat de valor ambivalent: en una valoració recent, Indovina reconeix el consum extrem d’energia de la ciutat difusa i l’elevat cost de manteniment que comporta per a la societat, però considera que no es pot imposar un sol model de ciutat com a universalment vàlid i que cal tenir en compte la voluntat dels ciutadans, a banda dels problemes intrínsecs que també té la ciutat compacta (Baratucci, 2020)

Finalment, per acabar de caracteritzar adequadament la ciutat difusa, remarquem que la dedicació continuada d’Indovina a l’urbanisme (a diferència de la dedicació puntual de Dantzig i Saaty) el va portar a detectar un pas més en l’evolució d’aquesta forma urbana: la ciutat difusa tendeix a continuar ocupant territori sense compactar-se, amb una estructura interior variada (ciutats

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

petites, mitjanes i grans però també habitació dispersa), fins a configurar una metròpoli mitjana estesa sobre un territori vastíssim. En la seva terminologia (que no reprendrem perquè no correspon al tema d’aquest article), és l’anomenada metròpoli territorial , equivalent al que Oriol Nel·lo ha anomenat ciutat de ciutats en referència a la metròpoli barcelonina (Nel·lo, 2001).

Des de la seva presentació mateixa, la idea de ciutat difusa es va guanyar un espai en el debat urbanístic, sobretot a Europa, si bé sovint equiparada a la urbanització dispersa i connotada com un model poc eficient des del punt de vista de la sostenibilitat.

5. Evolució de la concepció de la ciutat compacta i la ciutat difusa

La importància de la ciutat compacta i de la ciutat difusa en la concepció urbanística actual és indubtable, amb les diferències degudes al caràcter de model ideal de la primera i de concepte descriptiu de la segona. En tots dos casos, però, no es tracta de nocions que s’hagin mantingut immutables des que van ser proposades pels seus autors (George Dantzig i Thomas L. Saaty el 1973, Francesco Indovina el 1990), sinó que han experimentat una certa evolució:

– En la ciutat compacta podem dir que hi ha hagut una simplificació dels seus trets característics. Així, amb la forma ciutat compacta avui es continua designant una ciutat que presenta una densitat de població elevada i que té usos mixtos en les seves diverses zones, circumstàncies que faciliten els desplaçaments amb mitjans actius (a peu o en bicicleta) o amb transport públic; n’han quedat fora les característiques més estrictes del disseny original de Dantzig i Saaty, com ara la planificació des de zero o l’estratificació vertical, amb una alçada important de determinades àrees (especialment en el nucli). És amb aquesta simplificació que la ciutat compacta ha estat i, sobretot, és sovint reivindicada com a millor model existent de ciutat (i no com un model utòpic de ciutat, que és l’etiqueta que li van assignar els urbanistes de l’època).

– La ciutat difusa, d’alguna manera, encara n’ha sortit més malparada. El seu significat original no s’ha simplificat sinó que, partint del sentit que Indovina hi havia donat (zona urbanitzada que actua com una ciutat sense tenir-ne la forma canònica), ha anat lliscant cap a un sentit molt més ampli de zona de creixement urbà poc dens o, fins i tot, de model d’urbanització poc concentrada, que ocupa una gran extensió de terreny; se sol destacar que, per la seva extensió i per l’absència d’un nucli definit, impossibilita l’estructuració d’una xarxa de transport públic eficient i obliga, per tant, a múltiples desplaçaments en vehicle privat. En resum: al valor descriptiu original (Indovina l’havia conceptualitzat d’una manera acrítica), s’hi ha sumat sovint una va-

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

loració negativa com a model d’urbanització que s’hauria de relegar en favor del model molt més eficient de la ciutat compacta.

Com van reaccionar els seus autors davant dels canvis operats en les seves propostes originals?

En el cas de George Dantzig i Thomas L. Saaty, s’ha de tenir present que l’urbanisme no era el seu camp d’estudi (com ja hem indicat en el punt 3) i que la reinterpretació de la seva concepció es va fer a partir dels anys 90, és a dir una vintena d’anys després de la seva aportació, coincidint amb l’auge de la preocupació ambiental; aquesta distància temporal implicava necessàriament que entremig hi hagués hagut noves aportacions al debat. Possiblement hem d’atribuir a aquestes circumstàncies que no hi hagi constància (almenys, nosaltres no l’hem trobat) que els autors reclamessin tornar a la seva concepció original. D’altra banda, tampoc es pot descartar que la reivindicació institucional de la ciutat compacta com a model prioritari influís en la seva decisió de no intervenir-hi…

La situació de Francesco Indovina és diferent: d’una banda, perquè en el seu cas l’urbanisme es pot considerar la seva dedicació professional principal i, de l’altra, perquè l’entrada de la ciutat difusa en el debat urbanístic i el seu desplaçament semàntic van ser quasi immediats. Això, i segurament també la seva condició d’acadèmic d’urbanisme i la valoració generalment negativa de les ciutats difuses, explica que l’autor hagi volgut intervenir sovint en la discussió per matisar els trets atribuïts a la ciutat difusa i per reconduir el significat i les implicacions cap als que ell hi havia volgut donar el 1990 [vegeu, a tall d’exemple, Indovina (2009) i Baratucci (2020)].

En el fons, aquestes postures contraposades dels autors amb relació als seus conceptes fan pensar en el debat tradicional en l’àmbit artístic: la interpretació de l’obra artística és una prerrogativa dels seus creadors o està en mans dels receptors? En el primer cas, els autors (com Indovina) tenen el dret d’esmenar i puntualitzar tot allò que considerin erroni, almenys mentre la biologia els ho permeti; en el segon cas (Dantzig i Saaty), queda en mans dels receptors establir la interpretació vàlida.

6. Ciutat compacta i ciutat difusa: una qüestió terminològica?

En aquest punt, reprenent la tesi de l’article, ens proposem establir si podem atribuir a qüestions terminològiques —ni que sigui només parcialment— l’evolució i la recepció que han experimentat els conceptes de ciutat compacta i ciutat difusa.

D’entrada, amb relació a la forma compact city que Dantzig i Saaty van triar per a la seva ciutat utòpica, s’ha de remarcar que, des d’un punt de vista només lingüístic, probablement ho tenia tot per a triomfar:

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

– És una forma de comprensió immediata, ja que el nucli sintàctic, city, la classifica en el nus adequat de l’arbre conceptual (la ciutat compacta és un tipus de ciutat) i l’adjectiu que la matisa, compact, transmet perfectament el tret essencial de la proposta (és a dir l’ocupació uniforme i densa del sòl).

– És una forma molt fàcil d’utilitzar, per la seva brevetat (d’alguna manera podríem dir que és una forma compacta) i, encara que molt probablement això no fos buscat, també perquè l’adjectiu resulta comprensible quasi sense variacions des de moltes llengües, ja que pertany al seu mateix cabal lèxic: en català ho traduïm per ciutat compacta , en castellà per ciudad compacta , en francès per ville compacte (però cité també és una paraula coneguda en francès), en italià per città compatta , en portuguès per cidade compacta , en alemany per kompakte Stadt, en rus per kompaktnij gorod , etc.

– És una forma que en l’original predisposa a una recepció positiva, perquè a una paraula que podríem considerar neutra, city, s’hi suma un adjectiu, compact, segons els diccionaris anglesos ben connotat (per exemple, a Collins dictionary, “You use this word [compact] when you think this is a good quality” [consulta 28/11/2025]).

De tota manera, precisament el pes considerable de l’adjectiu triat és el que pot haver provocat la simplificació semàntica a què al·ludíem, ja que no deixa de ser indicatiu que les seves característiques s’hagin acabat reduint amb exactitud a la càrrega semàntica de compact. En el fons, podríem deduir que, si no es parla més ni de planificació ni de verticalitat, és perquè aquests trets no formen part de la denominació encunyada el 1973; en canvi, el fet que el tret característic principal sí que en formés part ha permès salvar el nucli del significat.

La situació terminològica de partida de la città diffusa d’Indovina és una altra, i tampoc és agosarat imaginar que això hagi tingut a veure amb els seus problemes de recepció.

D’entrada la forma proposada és igualment breu, el grau de comprensió des d’altres llengües és molt similar (en català ciutat difusa , en castellà ciudad difusa , en francès ville diffuse, en portuguès cidade difusa , en anglès diffuse city, en alemany diffuse Stadt, però en rus rassennaij gorod ) i el paral·lelisme d’estructura amb compact city porta a establir una relació entre els dos termes (una relació quasi d’oposició, per la tria de l’adjectiu diffusa); ara bé, el nucli città aporta una certa confusió: així com una ciutat compacta és sense objecció possible un tipus de ciutat, no tothom està d’acord a considerar que una ciutat difusa és un tipus de ciutat, almenys tal com s’entenia fins ara, justament per la característica destacada per Indovina de no presentar la forma urbana tradicional. És innegable que la tria que va fer Indovina del nucli ciutat ja tenia voluntat de tesi i que la seva intenció era precisament remarcar que cal eixamplar la concepció tradicional de la ciutat per a encaixar-hi aquest altre model d’estructura poblacional, fins ara no tipificat. Podríem dir que és un terme i que és alhora una afirmació: en determinades circumstàncies, una urbanització

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

dispersa pot esdevenir ciutat perquè en reuneix els atributs, tot i no tenir-ne la forma tradicional. Però el fet d’haver convertit en tesi el terme també comporta una dificultat d’acceptació per part de qui no comparteixi aquesta tesi o no en tingui prou coneixement.

En menor mesura, també es podria subratllar que, tot i que difusa s’oposa per sentit a compacta (i això també deu formar part de la voluntat de l’autor), en realitat no funciona ben bé com el seu antònim: en el nostre diccionari normatiu, compacte -a significa “Que presenta una massa molt unida”, i difús -usa, “Difós a través, no circumscrit”. Com es pot veure, no és una definició oposada (ho seria la definició hipotètica *”Que presenta una massa molt poc unida”, significat cobert per adjectius com ara disgregat -ada, dispers -a o escampat -ada). En realitat difús -usa és una paraula difícil de caracteritzar semànticament, que els diccionaris solen associar més amb una falta de límits que no pas amb una baixa densitat, per més que el concepte d’Indovina pugui correspondre a totes dues coses alhora; aquesta dificultat de caracterització tampoc ajuda a fixar el sentit del terme.7

La contrapartida d’haver triat un terme amb una funció diguem-ne bel·ligerant és que els receptors poden adoptar el nou terme sense adoptar el nou plantejament urbanístic, és a dir poden fer ús de ciutat difusa mantenint la concepció que ja tenien de ciutat. Així, si interpreten —conscientment o inconscientment— que la ciutat difusa és un model més de la ciutat entesa com s’havia entès fins ara, la confrontació entre creador i receptors està servida.

L’autor, com ja hem indicat, ha volgut intervenir diverses vegades en el debat per reorientar la interpretació del terme, sovint amb relació a la concepció de ciutat. Dos exemples:

La città dev’essere assunta non tanto per i suoi connotati fisico-morfologici (densità, intensità ed assenza di soluzioni di continuità) quanto piuttosto per i suoi attributi di funzionalità e di relazioni sociali. La terminologia città diffusa sarebbe giustificata solo se si operasse questo spostamento di ottica. Si può sostenere – e la cosa non può essere disconosciuta – che i connotati fisico-morfologici non siano marginali nel concetto di «città» […], tuttavia è alla funzionalità, anche sociale, che dev’essere posta maggiore attenzione (Indovina, 2002, p. 120).

Aujourd’hui, l’expression città diffusa connaît une très large diffusion internationale. Mais la manière dont l’usage de cette expression est connecté aux processus urbains réels continue pour moi de manquer de clarté (Baratucci, 2020).

I és que, com reconeix el mateix autor, potser amb una certa amargor, “Com’è noto, le ‘parole’, soprattutto se tendono ad interpretare processi complessi e sui quali non c’è concordanza di vedute, hanno una vita propria” (Indovina, 2002, p. 114).

7. Les definicions mostrades estan extretes del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, però la situació es repeteix en totes les llengües. Per exemple, van en la mateixa línia Lo Zingarelli 2026, diccionari de referència per a l’italià, que és la llengua original del terme (“Sparso, propagato ampiamente”) o Le Petit Robert, diccionari de referència per al francès (“Qui est répandu dans toutes les directions”).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

7. Conclusions

La ciutat compacta (amb antecedents en Cerdà o Jacobs) va néixer com a model el 1973, de la mà de George Dantzig i Thomas L. Saaty, amb dues particularitats destacables: en primer lloc, no corresponia a una realitat existent sinó que era el disseny ideal d’una ciutat per a aconseguir que tingués la màxima eficiència energètica (en un moment que podríem qualificar quasi de naixement de la preocupació ecologista); en segon lloc, estava plantejada sobre principis matemàtics que permetien, per exemple, optimitzar la xarxa de transport públic. L’explosió de la consciència mediambiental uns quants anys després va jugar a favor seu i la va portar al centre del debat urbanístic com a model d’elecció, fins al punt d’haver estat adoptada amb aquest valor per l’agència ONU-Hàbitat. Tot i això, com a contrapartida, en general el model de la ciutat compacta ha quedat reduït a la idea d’una ciutat amb una densitat de població elevada i dividida en zones de funcions mixtes, i ha perdut pel camí la planificació des de zero i el disseny en nivells que comportava una alçada important en el seu nucli, plantejades inicialment pels autors.

La ciutat difusa, al seu torn, té l’origen en una publicació de Francesco Indovina del 1990, que partia d’un pressupòsit molt allunyat de Dantzig i Saaty: la seva ciutat difusa no era un model ideal sinó una realitat urbana ja existent en la zona central del Vènet, que no havia estat mai presa en consideració com a ciutat. Passats els anys, podríem dir que la ciutat difusa també s’ha acabat assentant, però la seva vida ha estat bastant més atzarosa que la vida de la ciutat compacta: d’una banda, Indovina ha tingut la satisfacció de constatar com s’identificaven ciutats difuses en un bon grapat de zones urbanitzades d’arreu del món, sovint ben allunyades de les característiques socials del Vènet; de l’altra, també ha hagut de veure com la ciutat difusa es reduïa sovint a un simple contramodel de la ciutat compacta i com se li retreia amb freqüència la seva elevada ineficiència energètica i fins i tot la falta de les característiques necessàries per a ser considerada plenament una ciutat. De fet, Indovina s’ha queixat públicament unes quantes vegades de les males interpretacions que s’han fet de la seva proposta.

Al llarg de l’article hem defensat la hipòtesi que part de l’èxit de la ciutat compacta (i també de la simplificació operada sobre el seu significat) i part de les dificultats de recepció de la ciutat difusa (entre males interpretacions i opinions contràries), es podrien atribuir a qüestions terminològiques, ja que els discursos dels especialistes s’organitzen amb les etiquetes que s’assignen als conceptes més que no pas amb els conceptes mateixos. Hem defensat aquest plantejament basant-nos en l’anàlisi de les dues denominacions:

– Ciutat compacta segueix un esquema típic en terminologia de nucli que classifica el terme (és un tipus de ciutat) i de complement que en destaca el que és més característic (el fet de ser compacta). A més, és una forma breu i

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

l’adjectiu és compartit per moltes llengües, fet que en simplifica la comprensió i l’adaptació. Com a contrapartida, la força de l’adjectiu pot haver ajudat a desestimar les altres característiques que Dantzig i Saaty havien atribuït a la ciutat compacta.

– Ciutat difusa és una formació menys canònica, ja que la voluntat de l’autor de reivindicar des del nom mateix una ampliació de la concepció tradicional de la ciutat hi pot haver jugat en contra. Igualment, la càrrega semàntica de l’adjectiu difús -usa és menor que la de compacte -a, (en essència es refereix només a una absència de límits), i això tampoc ha ajudat a fixar el sentit del conjunt. Diguem que la ciutat difusa no es va plantejar com la cara oposada de la ciutat compacta però, per contra, la seva forma podia portar a considerar-la com a tal —i el mateix autor, de vegades, les ha contraposat, defensant el dret de la ciutadania a triar si vol viure en l’una o en l’altra.

Evidentment, s’ha d’atribuir l’èxit de la ciutat compacta i les dificultats de la ciutat difusa a qüestions intrínseques més importants, com ara la quantificació del cost energètic que comporten o la percepció negativa de l’ocupació urbana creixent de sòl fins poc temps enrere agrari o rural. Al capdavall, la terminologia estudia i endreça els camps del coneixement des d’un punt de vista conceptual i lingüístic, però no determina les actituds de la seva comunitat d’especialistes. Ara bé, de la mateixa manera que els noms ens permeten operar amb els conceptes, també ens poden empènyer a interpretar-los d’una manera i no d’una altra. I, en aquest cas, a la vista sobretot dels canvis i les vicissituds dels significats originals de ciutat compacta i ciutat difusa , no sembla forassenyat sospitar que la terminologia també hi ha tingut a veure.

Referències bibliogràfiques

Baratucci, Chiara (2020). «La Naissance et la portée de l’expression città diffusa. Entretien avec l’urbaniste italien Francesco Indovina». Les Cahiers de la recherche architecturale urbaine et paysagère. DOI: https://doi.org/10.4000/craup.4142

Bibri, Simon Elias; John Krogstie; Mattias Kârrholm (2020). “Compact City Planning and Development: Emerging Practices and Strategies for Achieving the Goals of the Sustainability.” Developments in the Built Environment, vol. 4, núm. 100021. DOI: https://doi.org/10.1016/j.dibe.2020.100021

Busquets, Joan (2005). Barcelona: the urban evolution of a compact city. Rovereto: Nicolodi; Cambridge: Harvard University Graduate School of Design. Charter of the New Urbanism (1999). New York: McGraw-Hill, p. 81 [Elizabetn Plater-Zyberk]).

Dantzig, G. B.; T. L. Saaty (1973). Compact city: A plan for a livable urban environament. San Francisco: W. H. Freeman & Co. Indovina, Francesco (1990). “La città diffusa”, dins: Francesco Indovina Dalla città diffusa all’arcipelago metropolitano. Milà: FrancoAngeli, 2009, p. 57. (2002). “È necessario “diramare” la città diffusa? Le conseguenze sul governo del territorio di un chiarimento terminologico”, dins: Francesco Indovina. Dalla città diffusa all’arcipelago metropolitano. Milà: FrancoAngeli, 2009.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 271-286

Joan Rebagliato-Nadal Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

Jacobs, Jane (1961). The Death and Life of Great American Cities. Nova York: Random House. Le Corbusier (1933) La ville radieuse: élements d’une doctrine d’urbanisme pour l’équipement de la civilisation machiniste. Boulogne: Éditions de l’Architecture d’aujourd’hui.

Nel·lo, Oriol (2001). Ciutat de ciutats. Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya. Barcelona: Empúries.

UN-Habitat (2011). People and Mobility, Promoting non-motorised transport options and compact cities as complements to public transport [Informe del 1r congrés sobre el transport públic a l’Àfrica]

— (2012). Leveraging Density: Urban Patterns for a Green Economy.

— (2017). Planning Compact Cities: Exploring the possibilities and limits of densification. [Informe final de la reunió de l’agència a Sevilla]

United Nations. Department of Economic and Social Affairs (2018). World Ubanization Prospects. The 2018 revision

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 04/12/2025 ‒ Data d’acceptació: 14/03/2026 ‒ Data de publicació: 30/04/2026

DOI: 10.2436/20.3002.01.274

De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Òscar Saladié

Departament de Geografia, Grup de Recerca d’Anàlisi Territorial i Estudis Turístics

Institut Universitari de Recerca en Sostenibilitat, Canvi Climàtic i Transició Energètica Universitat Rovira i Virgili oscar.saladie@urv.cat https://orcid.org/0000-0002-7989-0717

Anna Boqué-Ciurana

Departament de Geografia, Centre en Canvi Climàtic Institut Universitari de Recerca en Sostenibilitat, Canvi Climàtic i Transició Energètica Universitat Rovira i Virgili anna.boque@urv.cat https://orcid.org/0000-0002-9816-5641

Júlia Sevil julia.sevil@estudiants.urv.cat

Jon Xavier Olano Pozo

Departament de Geografia, Centre en Canvi Climàtic Institut Universitari de Recerca en Sostenibilitat, Canvi Climàti i Transició Energètica Universitat Rovira i Virgili jonxavier.olano@urv.cat https://orcid.org/0000-0002-3955-3134

Resum

Aquest estudi parteix de dues premisses bàsiques. En primer lloc, que les activitats a l’aire lliure, com les diades castelleres, estan condicionades per la meteorologia. En segon lloc, que el canvi climàtic farà que augmenti la probabilitat que una condició meteorològica adversa per fer castells coincideixi amb una diada castellera. En aquest sentit, els objectius d’aquesta recerca són (i) determinar la incidència que la meteorologia té en l’activitat castellera, (ii) analitzar quines són les condiciones meteorològiques més favorables/adverses per fer castells i (iii) establir un rang de temperatura òptim i un llindar de temperatura per sobre del qual no dur a terme l’activitat. Els resultats, fruit de la realització de tallers amb 109 castellers de 10 colles, mostren que poc més de la meitat dels participants consideren que la meteorologia té una incidència alta o molt alta en el

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo

De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

moment de fer castells. La temperatura i la humitat durant les diades no haurien de ser altes o molt altes (xafogor), que és positiu que el cel estigui una mica ennuvolat i no ha de ploure ni fer un vent fort o ràfegues. La temperatura òptima per fer castells (18-25 ºC) no es dona la estiu i no s’haurien de fer castells amb temperatura superior a 35 ºC.

Paraules clau: diada castellera, meteorologia, canvi climàtic, confort tèrmic

Resumen: De “hace buen tiempo para hacer castells” a “la plaza es un horno”. Meteorología favorable y adversa según la percepción de los castellers

Las actividades al aire libre están condicionadas por la meteorología y el cambio climático aumentará la probabilidad de que condiciones meteorológicas adversas coincidan con una exhibición de castells. Los objetivos de esta investigación son (i) determinar la incidencia de la meteorología en la actividad castellera , (ii) analizar cuáles son las condiciones meteorológicas más favorables o adversas para esta actividad , y (iii) establecer un rango de temperatura óptimo y un umbral por encima del cual no se debería llevar a cabo la actividad. Los resultados de talleres con 109 personas miembros de 10 agrupaciones de castells muestran que poco más de la mitad considera que la meteorología tiene una incidencia alta o muy alta durante la exhibición. La temperatura y la humedad no deberían ser altas o muy altas (bochorno), es positivo que el cielo esté un poco nublado y no debe llover ni soplar viento fuerte o racheado. La temperatura óptima para hacer castells (18-25 ºC) no se da en verano y no deberían hacerse exhibiciones con temperaturas superiores a 35 ºC.

Palabras clave: diada castellera , meteorología, cambio climático, confort térmico

Abstract: From “it’s a beautiful day for human towers” to “the square’s an oven”: Favourable and adverse weather conditions according to human tower builders

Outdoor activities are shaped by weather conditions. Climate change is expected to increase the likelihood that adverse conditions for building human towers will occur on exhibition days. The aims of this study are: (i) to determine the extent to which weather influences human tower building; (ii) to analyse which weather conditions are most favourable or adverse for this activity; and (iii) to establish an optimal temperature range and an upper threshold beyond which exhibitions should not take place. Results from workshops with 109 tower builders from ten groups indicate that just over half consider the weather to have a high or very high impact on exhibitions. According to respondents, temperature and humidity should not be high or very high (i.e. oppressive heat); slightly overcast skies are favourable; and rain, strong winds and gusts are detrimental. The optimal temperature range for building human towers (18–25 °C) does not typically occur in summer, and exhibitions should not take place when temperatures exceed 35 °C.

Keywords: human tower exhibition, meteorology, climate change, thermal comfort

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

1. Introducció

Les activitats a l’aire lliure estan condicionades per la meteorologia (Wolff i Fitzhugh, 2011; Bean et al., 2021). Els castells són una activitat cultural en què la majoria de les actuacions (diada castellera) es realitzen a l’aire lliure. Bertran Luengo et al . (2017) i Cervelló Salvadó et al . (2017) van realitzar una exhaustiva recerca sobre la història del fet casteller, des del seu origen fins a l’any 2016. Es tracta dels dos primers volums de l’Enciclopèdia Castellera, obra de referència dirigida per Xavier Brotons Navarro i que consta de vuit volums. L’objectiu d’aquesta activitat és aixecar torres humanes a diferents pisos d’alçada (figura 1), que adopten estructures variades, totes elles amb una columna central (tronc), que té almenys l’amplada d’una casteller (pilar). Les estructures completades més elevades són de deu pisos. incloent-hi el pom de dalt, que és la part més alta del castell, on s’hi troben els dosos, l’aixecador i l’enxaneta. Un grup dens de castellers (pinya) envolta la base del tronc per estabilitzar-lo. Els castells requereixen d’una elevada exigència física i psicològica. Segons la la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (2026), existeixen una vuitantena de colles castellers actives, majoritàriament a Catalunya, però també hi ha una colla a Andorra i una altra a les Illes Balears. Així mateix existeixen tres colles discontínues, tres colles en formació i 14 colles universitàries. Finalment, es mencionen un total de 17 colles a l’exterior.

1.1. Confort tèrmic i activitats a l’aire lliure

Esdeveniments meteorològics d’extrema calor i fred, juntament amb altres variables meteorològiques, com ara la humitat relativa, el vent i la insolació, poden provocar una disminució de les activitats físiques a l’exterior (Turrisi et al., 2021; Ho et al., 2022; Fan et al., 2023; Janice et al., 2023). Els ambients tèrmics desfavorables a l’aire lliure poden tenir un impacte negatiu en la salut pública, el benestar general i el confort tèrmic de les persones (Krüger i Rossi, 2011; Huang et al., 2019; Ji et al., 2022). La literatura acadèmica ha explorat els efectes de la temperatura de l’aire exterior sobre la salut dels treballadors a l’aire lliure (Ioannou et al., 2022; Amoadu et al., 2023; Goodman et al., 2023). Els resultats mostren que l’edat, el sexe, les activitats físicament exigents, l’elevada càrrega de treball, la manca de mesures preventives i de control, o l’ús d’equips de protecció individual inadequats són factors de risc de deshidratació, cops de calor, etc.

El confort tèrmic és un qüestió complexa, influïda, segons He et al. (2023), per factors directes, ja siguin físics, fisiològics o psicològics; i factors indirectes, de tipus cultural, individual i social. Aghamolaei et al. (2023), en la seva revisió exhaustiva de la literatura sobre confort tèrmic a l’aire lliure en àrees urbanes, van identificar dos factors principals associats a les condicions tèrmiques a l’aire lliure: factors humans i factors ambientals. Els factors humans inclouen

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo

De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

els de caràcter individual, és a dir, fisiològics i psicològics; i socials, incloent els econòmics i culturals. Per la seva part, els factors ambientals inclouen els de tipus físic, fent referència als materials, el paisatge i la geometria de l’entorn urbà; i factors considerats bàsics: meteorològics i climàtics.

La literatura acadèmica també ha analitzat les relacions entre el temps i el confort tèrmic en una gran varietat d’esports (Özgünen et al., 2019; Del Coso et al., 2013; Fenemor et al., 2022). Els requeriments de seguretat han de ser definits i aplicats per protegir la salut dels participants, també en activitats esportives, així com del públic assistent (Roberts, 2010; Hosokawa i Adams, 2018). Segons Oyama et al. (2023), diverses organitzacions, com ara les federacions esportives, han desenvolupat guies de seguretat tèrmica amb llindars màxims per a la realització d’aquestes activitats. Més encara com a conseqüència del canvi climàtic d’origen antròpic.

1.2. Canvi climàtic i patrimoni

El canvi climàtic és un fenomen global que fa referència a l’alteració del balanç de radiació de la Terra. Aquesta alteració s’ha atribuït en gran mesura a un augment de la concentració atmosfèrica de gasos d’efecte hivernacle a causa de l’ús de combustibles fòssils en les activitats socioeconòmiques. La figura 2 mostra l’evolució de les anomalies de la temperatura mitjana d’estiu a Catalunya durant el període 1950-2025. L’estiu és el moment àlgid de la temporada

Figura 1. Diada de Santa Anna. El Vendrell, 26 de juliol de 2024

Òscar Saladié (2024).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

castellera. Es pot observar com durant la segona meitat del període analitzat hi ha un predomini absolut d’anomalies positives, amb una major intensitat en els darrers anys. El valor mes alt correspon a l’estiu de l’any 2023 (+4 ºC).

Figura 2. Anomalia de la temperatura mitjana d’estiu a Catalunya del període 1950-2024 respecte al període de referència 1961-1990

Font: Servei Meteorològic de Catalunya (2026).

Una de les conseqüències del canvi climàtic és l’augment de les temperatures, així com també una major freqüència i intensitat de fenòmens meteorològics extrems, afectant de manera negativa la biodiversitat i els ecosistemes naturals (Nunez et al., 2019); les activitats econòmiques (Filho et al., 2022; Gössling et al., 2023); i la salut i el benestar humans (Abbas et al., 2022).

L’escalfament global planteja un repte per a la regulació de la temperatura corporal, cosa que resulta en una major freqüència de condicions meteorològiques desfavorables per fer activitats a l’exterior, especialment aquelles que impliquen esforços d’alta intensitat, limitant-los (Bernard et al., 2021) o impedint-los (Lim, 2020). Per tant, són necessàries mesures d’adaptació que permetin afrontar, per exemple, les onades de calor cada cop més freqüents i intenses (Matzarakis i Fröhlich, 2015; Orr i Inoue, 2019; Goldblatt, 2020; Schneider et al., 2024). Les Nacions Unides van publicar el document Sports for Climate Action Framework (UNFCCC, s. d.), que proposa una estratègia específica per mitigar els efectes del canvi climàtic en els esports. No obstant, tal i com assenyala Schneider et al. (2024), encara no hi ha un marc d’estratègia d’adaptació per als esports. Els castells van ser declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2010. L’impacte del canvi climàtic sobre el patrimoni cultural ha estat poc explorat en comparació amb altres activitats, i encara menys en el cas del patrimoni immaterial. Tanmateix, el nombre de publicacions que aborden l’impacte del canvi climàtic en el patrimoni cultural ha crescut en els darrers anys. Les tradicions, rituals i pràctiques comunitàries poden veure’s significativament afectades en cas d’alteracions ambientals i condicions canviants.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Fatoric i Seekamp (2017), Orr et al. (2021), Sesana et al. (2021) i Nguyen i Baker (2023) van dur a terme una exhaustiva revisió de la literatura científica existent sobre l’impacte físic del canvi climàtic en el patrimoni cultural, així com de les estratègies de mitigació i adaptació. El patrimoni immaterial només s’analitzava en 20 de les 165 publicacions revisades per Orr et al. (2021), i era l’únic tema de recerca en només sis casos. La revisió de la literatura realitzada per Sesana et al. (2021) es va centrar únicament en el patrimoni cultural tangible. Bhattacharya (2021) va abordar la manca d’investigació sobre el patrimoni immaterial en la recerca sobre canvi climàtic i va subratllar la necessitat que els professionals del patrimoni cobreixin la bretxa existent en l’estudi de la necessitat de conservar el patrimoni en el marc de l’amenaça provocada pel canvi climàtic. Més recentment, Fatoric i Daly (2023) han proposat un enfocament per examinar si es pot desenvolupar i implementar una adaptació climàtica en el sector del patrimoni per reduir simultàniament l’impacte del canvi climàtic en el patrimoni cultural tangible i intangible.

1.3. Entorn construït: modificació de les condicions meteorològiques

Les diades castelleres tenen lloc en espais urbans relativament tancats, principalment places (Brotons Navarro i Soler García de Oteyza, 2024). El confort tèrmic a les places de les ciutats ha estat àmpliament estudiat (Santos Nouri i Costa, 2017; Aljawabra i Nikolopoulou, 2018). Mandic et al. (2024) van dur a terme una revisió sistemàtica exhaustiva dels estudis de confort tèrmic exterior centrada en les places de les ciutats. L’entorn construït modifica les condicions meteorològiques (He et al., 2023; Su et al., 2024). Aquest fenomen, conegut com a illa de calor urbana (ICU), implica un augment de les temperatures urbanes que amplifica les diferències de temperatura amb les zones rurals circumdants (Landsberg, 1981).

L’augment de l’escalfament és causat en gran part per la calor antropogènica alliberada a les ciutats, la seva geometria i els materials utilitzats en edificis, carrers i altres construccions (Chatdzidimitriou, 2015). El nombre més elevat de superfícies segellades i la disminució de la quantitat de sòl nu i vegetació condueixen a un flux de calor latent més baix originat per l’evapotranspiració (Oke, 1982). La radiació d’ona llarga sortint sol ser menor a les ciutats perquè la radiació queda atrapada als materials dins de la geometria de la ciutat, cosa que provoca un canvi en les capacitats calorífiques (Mirabi i Nasrollahi, 2020). Els valors d’albedo a les zones urbanes són més baixos que a les zones no urbanes circumdants (Battisti, 2020). A més, la ventilació és limitada en certes zones d’una ciutat perquè la velocitat del vent sol reduir-se als canons urbans, cosa que intensifica l’escalfament urbà (Vasic et al., 2022).

L’ICU s’ha documentat a ciutats de tot el món (Cesic et al., 2025; Foissard et al., 2019; Holec et al., 2020), també en ciutats petites (Dienst et al., 2019). La urbanització i l’escalfament global són processos dinàmics que amplifiquen

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317

Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

la intensitat de l’ICU i les onades de calor, així com les seves sinergies (Cheval et al., 2024).

1.4. Meteorologia, canvi climàtic i castells

Les altes temperatures experimentades durant algunes diades castelleres, especialment a l’estiu de 2023, juntament amb valors elevats d’humitat relativa, porten a pensar que l’escalfament global pot tenir un impacte negatiu en les actuacions castelleres, tal i com han posat de manifest diferents articles d’opinió publicats a la Revista Castells (Terraza, 2023; Capdevila, 2023). Durant les exhibicions les places s’omplen de castellers i espectadors (figura 3). Les altes temperatures poden suposar una amenaça per a la salut i seguretat dels castellers que participen en l’actuació i provocar cops de calor i deshidratació. Les temperatures elevades també poden afectar negativament la concentració i la resistència física dels participants. Uns riscos que s’estenen al públic que es troba a la plaça. El mes d’octubre de 2023 es va dur a terme una taula rodona per abordar aquesta qüestió en el marc del XI Simposi Casteller (Ajuntament de Valls, 2023). També es va abordar aquest tema en la XXVIII Jornada de Prevenció de Lesions en el Món Casteller (Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, 2024) el març de 2024.

Figura 3. Diada del Firagost. Valls, 7 d’agost de 2024

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

La revisió de la literatura sobre el fet casteller a partir de les bases de dades Scopus i Web of Science mostra com a resultats menys de trenta documents. Els principals temes identificats són les conseqüències de les caigudes, en forma de lesions físiques (Roset-Llobet i Saló-Orfila, 1998; Roset et al., 1998; García-Algar et al., 2005; Godoy et al., 2010; Witt et al., 2018), les mesures preventives per limitar aquestes lesions, com ara el casc (Rovira-Ricart i Roset-Llobet, 2008); i els castells com a símbol de la identitat catalana (Vaczi, 2015; Weig, 2015; Vargas, 2018; Vaczi, 2023). Únicament tres documents relacionen l’activitat castellera amb la meteorologia, el canvi climàtic i el confort tèrmic (Olano Pozo et al ., 2024; Saladié et al ., 2025; Boqué-Ciurana et al ., 2025a).

Els resultats de l’estudi d’Olano Pozo et al. (2024) mostren un augment significatiu de la temperatura i una reducció del confort tèrmic en quatre de les principals dates castelleres durant el període 1951-2023. Saladié et al. (2025) van analitzar l’evolució de la temperatura i el confort tèrmic en sis diades castelleres a partir de la instal·lació a les places, plenes de castellers i de públic, de sensors de temperatura i humitat. Aquests dos estudis també destaquen la necessitat d’implementar mesures per adaptar les diades castelleres al canvi climàtic. Boqué-Ciurana et al. (2025a) van comparar les condicions meteorològiques al migdia i a la tarda en quatres diades castelleres, concloent que el canvi de l’horari (avançar-les al matí o passar-les a la tarda) és una mesura d’adaptació a considerar a la llum del canvi climàtic.

Les diades castelleres han de realitzar-se sota unes condicions òptimes per aconseguir els objectius establerts per cada colla i evitar la caiguda del castell. Per tant, és important tenir en compte el canvi climàtic, donat que suposarà un augment de les condicions meteorològiques adverses per fer castells i, en conseqüència, un augment en la probabilitat de que una situació meteorològica adversa coincideixi amb una diada castellera. El canvi climàtic, en concret, l’augment de les temperatures, suposa una amenaça per a la realització exitosa dels castells, especialment en aquelles diades programades durant les hores centrals del dia a l’estiu.

1.5. Objectius

Tenint en compte la informació anterior, els objectius d’aquesta recerca són:

– Determinar quins elements o aspectes tenen major o menor incidència en l’activitat castellera.

– Analitzar quines són les condiciones meteorològiques més favorables/ adverses per fer castells.

– Establir un rang de temperatura òptim per fer castells i un llindar de temperatura per sobre del qual els organitzadors de les diades s’haurien de plantejar la seva suspensió.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Aquests objectius s’assoliran mitjançant la realització de tallers participatius amb els castellers.

Hambrecht i Rockman (2017) van proposar un marc per abordar el canvi climàtic i el patrimoni cultural que es centrava en quatre elements: recerca, adaptació, mitigació i comunicació. El nostre estudi, que complementa als d’Olano Pozo et al. (2024), Saladié et al. (2025) i Boqué-Ciurana et al. (2025a), aborda el primer i el darrer.

2. Dades i metodologia

Els castells són una activitat que es fa en equip. Una colla castellera és un conjunt organitzat de persones (castellers) amb un mateix nom i un mateix color de camisa. El 9 d’abril del 2024 trenta-set colles castelleres van rebre un correu electrònic amb informació sobre el projecte, principalment situades en localitats de la denominada Zona Tradicional Castellera , que inclou el Camp de Tarragona i el Penedès. El 23 de juliol vam contactar, amb el mateix procediment anterior, amb quaranta-tres noves colles, principalment en localitats de fora de la Zona Tradicional Castellera . La selecció es va circumscriure a colles situades al Principat de Catalunya. Es van excloure les colles en que no es va poder obtenir una adreça de correu electrònic per fer el contacte, així com també les colles universitàries, donat que la majoria dels seus castellers formen part d’altres colles. En aquests correus s’explicava que, en el marc de les activitats de la Càtedra URV per a l’Estudi del Fet Casteller, investigadors del Departament de Geografia de la URV estàvem duent a terme un projecte sobre els reptes del món casteller davant el canvi climàtic. En aquest sentit, se’ls proposava de fer un taller on els participants debatessin sobre quines són les condiciones meteorològiques més favorables/ adverses per fer castells.

En aquest mateix correu també s’indicava que el taller es faria a la seu social de la colla, que tenia una durada prevista de dues hores i que, en la mesura del possible, s’intentés que hi hagués diversitat pel que fa a sexe, edat (tothom major d’edat), posició en el castell i experiència fent castells. En cas que hi estiguessin interessades, es demanava a les colles que proposessin una data, que fos a la tarda-vespre entre setmana o bé al matí en cap de setmana.

Els resultats són fruit dels tallers realitzats amb membres de les 10 colles castelleres que a continuació s’indiquen, ordenades tenint en compte quan es va fer el taller, de vuit localitats catalanes (figura 4). També es dona informació del nombre de participants en cada taller. Entre els mesos de maig i juliol el van fer nou colles i a inicis de novembre es va fer el desè i darrer taller. Set colles més van mostrar interès en el taller. Malauradament, no va acabar concretant-se una data.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

1. Colla Jove Xiquets de Tarragona. 8 castellers. Dimecres, 8 de maig de 2024.

2. Xiquets de Reus. 8 castellers. Dimarts, 14 de maig de 2024.

3. Xiquets de Tarragona. 18 castellers. Dilluns, 20 de maig de 2024.

4. Castellers d’Altafulla. 10 castellers. Divendres, 31 de maig de 2024.

5. Colla Vella dels Xiquets de Valls. 16 castellers. Dilluns, 3 de juny de 2024.

6. Bordegassos de Vilanova. 11 castellers. Dimarts, 4 de juny de 2024.

7. Colla Joves Xiquets de Valls. 16 castellers. Dissabte, 15 de juny de 2024.

8. Colla Jove de l’Hospitalet. 4 castelleres. Divendres, 28 de juny de 2024.

9. Torraires de Montblanc. 7 castellers. Dijous, 11 de juliol de 2024.

10. Sagals d’Osona. 11 castellers. Dimarts, 5 de novembre de 2024.

Un total de 109 castellers van participar en els tallers. Els participants es van distribuir en 13 taules, donat que amb els Xiquets de Tarragona, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i la Colla Joves Xiquets de Valls es van conformar dues taules en cadascun dels tallers. Els castellers van rebre informació sobre els objectius del taller i, a continuació, se’ls va demanar que firmessin un document manifestant el consentiment informat per participar, de manera voluntària, al taller. També van emplenar un qüestionari on van informar de les variables següents: sexe, edat, posició al castell i anys d’experiència.

Figura 4. Mapa de localització de les ciutats amb colles participants als tallers

Font: elaboració pròpia.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

La taula 1 mostra la distribució dels castellers tenint en compte les quatre variables indicades anteriorment. En el cas de la posició es va demanar el màxim de concreció possible, però per facilitar-ne l’anàlisi les hem agrupat en tronc, pinya i altres (caps de colla, grallers i personal administratiu).

Taula 1. Distribució dels participants en els tallers tenint en compte sexe, posició al castell, edat i experiència fent castells

Sexe

Dona: 41,3 %

Home: 58,7 %

Font: elaboració pròpia.

Posició

Edat (anys)

Pinya: 67 % 18-30: 28,5 %

Experiència (anys)

≤5: 15,6 %

Tronc: 27,5 % 31-45: 27,5 % 6-10: 30,3 %

Altres: 5,5 % 46-60: 27,5 % 11-20: 26,6 %

>60: 16,5 %

>20: 27,5 %

Mitjana: 43,6 anys Mitjana: 17,6 anys

Més jove: 18 anys

Menor exp.: 1 any

Més gran: 77 anys Major exp.: 65 anys

Com s’observa, hi ha una major presència d’homes, així com també de castellers en què la seva posició a la construcció es troba a la pinya. Uns resultats que, en el cas del sexe i la posició es corresponen amb la realitat del món casteller, amb una menor presència de dones (Sans Guerra, 2025) i, tenint en compte l’estructura dels castells, major nombre de castellers a la pinya que al tronc. Desconeixem si la distribució per edats i anys d’experiència s’ajusta al perfil dels castellers. Els tallers es van desenvolupar en tres fases, la primera a nivell individual, mentre que les altres dues en grup. Com hem dit, 13 grups en total.

2.1. Fase I. Valoració incidència de diferents variables a l’hora de fer castells

Els participants en els tallers van rebre un full on havien d’indicar en quin grau consideren que una sèrie de variables (10 en total) incideixen en la realització en condicions dels castells. Es va establir una escala Likert de cinc punts (1-2-3-4-5) on 1 equivalia a molt poca incidència i 5 a molta incidència.

– Assajar.

– Disciplina durant la diada.

– Descans previ a la diada.

– Condicions físiques.

– Condicions psicològiques.

– Condicions meteorològiques (sense incloure pluja, calamarsa i meteors similars).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

– Alimentació, principalment abans de la diada.

– Hidratació, principalment durant la diada.

– Condicions de l’espai on es fan els castells.

– Durada de la diada.

L’escala Likert de cinc punts és una eina d’ús comú en la recerca (Croasmun i Ostrom, 2011; Guo i Zhu, 2023; Boqué-Ciurana et al., 2025b; Waltz et al., 2015), perquè permet als individus expressar la força del seu acord o desacord amb una sèrie d’afirmacions sobre un tema i facilita la comparació de resultats. És prou sensible per detectar canvis en les actituds i opinions dels participants i és fàcilment comprensible per als enquestats.

En el cas de la sisena variable (condicions meteorològiques), s’ha aplicat el test de Mann Whitney per determinar si les diferències en la distribució de les respostes per part d’homes i dones són estadísticament significatives. El mateix test s’ha aplicat també en el cas de la posició al castell (pinya o tronc). Hem obviat “altres posicions al castell” per la poca representació d’aquesta categoria. Per la seva banda, s’ha aplicat el test de Kruskal-Wallis per determinar si les diferències en la distribució de les respostes són estadísticament significatives en el cas de l’edat dels castellers que van participar als tallers i els anys d’experiència fent castells (quatre categories en cada cas).

2.2. Fase II. Situacions meteorològiques favorables/adverses per fer castells

Adaptant el procés desenvolupat per Boqué-Ciurana et al. (2025b), els participants de cadascuna de les tretze taules van debatre i establir quines són les situacions meteorològiques més favorables i més adverses per fer castells. Com a materials disposaven d’un full DIN A1, bolígrafs-retoladors i adhesius de diferent grandària i color (figura 5).

Els facilitadors del taller van informar als participants del procediment a seguir en aquesta fase del taller:

– En primer lloc, en els adhesius grans amb el marc negre havien d’escriure les variables o fenòmens meteorològics que consideraven que tenen incidència en els castells. Uns adhesius que havien de col·locar un a sota de l’altre, al centre del full.

– A continuació, en els adhesius verds havien d’escriure, de forma qualitativa, en quins casos les variables meteorològiques indicades en els adhesius negres grans són positives per fer castells, podent establir una gradació (full amb símbols positius: +,++). Aquests adhesius s’havien de ficar a l’esquerra dels adhesius centrals.

– Tot seguit, en els adhesius vermells havien d’escriure, de forma qualitativa, en quins casos les variables meteorològiques indicades en els adhesius negres grans són negatives per fer castells, podent establir una gradació (full amb símbols negatius: -,--). Aquests adhesius s’havien de posar a la dreta dels adhesius centrals.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317

Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo

De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Figura 5. Exemple de full resultant de les Fases II i III del taller

Font: elaboració pròpia.

El resultat va ser una llista oberta de situacions meteorològiques, més o menys favorables per fer castells, que afegeix complexitat a l’anàlisi dels resultats, donat que la mateixa situació es pot expressar de maneres diferents. Està clar que establir una llista tancada hagués simplificat l’anàlisi, permetent una discussió més profunda. No obstant, això comportava el risc de perdre informació valuosa.

2.3. Fase III. Rang òptim de temperatura i llindars extrems

Finalment, en el mateix full DIN A1 però en uns altres adhesius o bé directament sobre el full, havien d’establir, de manera quantitativa i per les diferents variables meteorològiques:

– Un rang òptim per fer castells.

– Un llindar inferior per sota del qual no s’haurien de fer castells.

– Un llindar superior per sobre del qual no s’haurien de fer castells

– Dos rangs intermedis que, sense ser unes condicions òptimes, permeten la realització de castells.

En aquest estudi únicament presentem els resultats pel que fa a la temperatura, donada la dificultat trobada en establir aquests rangs i llindars en algunes de les altres variables, com ara la humitat i el vent, per part dels participants. En aquesta

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

darrera fase sols es tenen resultats de 12 dels 13 grups. El tretzè grup no hi va participar. L’anàlisi del resultats obtinguts a la Fase II i a la Fase III es basen en la informació continguda en els adhesius de cadascun dels fulls DIN A1, així com també en les anotacions realitzades per part dels facilitadors durant els tallers.

3. Resultats

A continuació es mostren els resultats obtinguts mitjançant els tallers participatius amb les colles castelleres. En primer lloc, la valoració que, individualment, els castellers van fer sobre la incidència que diferents variables poden tenir en el bon funcionament de la diada, entre les quals es troba la meteorologia. En segon lloc, quines són les condicions meteorològiques més favorables i més adverses per fer castells. En tercer i darrer lloc, es mostren els diferents rangs de temperatura i llindars de temperatura extrems determinats pels castellers.

3.1. Incidència de diferents variables en les diades castelleres

La figura 6 mostra la distribució de les respostes a les preguntes en relació a la major o menor incidència que, segons els castellers, tenen un total de 10 variables en el moment de fer castells, tenint en compte una escala Likert de 5 punts, on 1 equival a una incidència molt baixa i 5 a una incidència molt alta.

De l’anàlisi d’aquesta figura es desprèn que la variable clau és assajar ( = 4,87). Nou de cada deu castellers van considerar que assajar té una incidència molt alta a l’hora de tenir un bon desenvolupament la diada. A continuació es troben la hidratació (47,2 %) i les condicions psicològiques dels castellers (46,3 %). Per contra, les variables amb un menor percentatge de respostes en la màxima categoria van ser l’alimentació dels castellers ( = 3,38), especialment abans de la diada (12 %) i les condicions de la plaça (16,3 %). L’agregació de les respostes corresponents a incidència molt alta (5) i alta (4) mostren valors superiors al 80 % en cinc categories: assajar, condicions psicològiques, hidratació, disciplina i condicions físiques. A l’altre extrem es troba l’alimentació, amb únicament un 43,5 % de respostes. El valor mitjà donat a la incidència que la meteorologia té en els castells, sense tenir en compte la pluja o meteors similars, és 3,59. Valor únicament per sobre de l’alimentació. Només un 19,4 % dels castellers van manifestar que tenia una incidència molt alta. Sumats al 31,5 % que van manifestar que la incidència era alta, representen poc més de la meitat dels participants en els tallers. El 38 % consideren que té una incidència moderada i el restant 11,1 % una incidència baixa. Cap casteller va manifestar que la meteorologia tingués una incidència molt baixa.

La taula 2 mostra la distribució de les respostes donades pels castellers a la incidència de la meteorologia en el moment de fer castells, tenint en compte el sexe, la posició al castell, l’edat dels castellers i el nombre d’anys fent

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Figura 6. Incidència de diferents variables en el moment de fer castells

Font: elaboració pròpia.

castells. El valor mitjà més elevat es dona entre els castellers majors de 45 anys ( = 3,90), mentre que a l’altre extrem es troben els castellers del tronc ( = 3,30). La incidència de la meteorologia en els castells es considerada major entre les dones que no pas entre els homes. No obstant, l’aplicació del test de Mann Whitney mostra que la diferència no és estadísticament significativa (p = 0,1621; U = 1631,5).

Tenint en compte la posició al castell, la incidència de la meteorologia en els castells és considerada major per part dels castellers situats a la pinya que al tronc. Ara bé, en aquest cas la diferència tampoc és estadísticament significativa (p = 0,05398; U = 1330). En canvi sí que s’han detectat diferències significatives (test de Kruskal-Wallis) tenint en compte l’edat dels castellers. La incidència de la meteorologia en els castells és considerada major entre els castellers de més edat (p < 0,05; H = 10,0795). Els parells de grups que mostren aquestes diferències són: 18-30 anys vs. 46-60 anys; 31-45 vs. 46-60 anys; 31-45 anys vs. > 60 anys. En el cas del nombre d’anys fent castells, el grup que manifesta que la meteorologia té una major incidència són el més veterans, però les diferències tampoc són estadísticament significatives (p = 0,4672; H = 2,5452).

El perfil de casteller amb una valoració més elevada de la incidència de la meteorologia en el moment de fer castells és una dona major de 45 anys, que forma part de la pinya i amb més de 10 anys d’experiència fent castells ( = 4,38).

Representen un 7,5 % de la mostra. A l’altre extrem es troben els homes joves, situats al tronc i amb menys de 10 anys d’experiència fent castells ( = 3,22). Representen un 8,4 % de la mostra.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo

De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Taula 2. Percepció de la incidència de la meteorologia tenint en compte sexe, posició al castell, edat i experiència fent castells

Posició

3,73 3,49 3,68 3,30 Edat 18-30 anys 31-45 anys 46-60 anys > 60 anys 2 16,1 % 13,3 % 6,9 % 5,6 % 3 45,2 % 46,7 %

Experiència 0-5 anys 6-10 anys 11-20 anys > 20 anys 2 17,7 % 9,1 % 13,8 % 6,9 % 3 41,2 % 45,4 % 24,1 % 41,4 % 4 23,5 % 36,4 % 38,0 % 24,1 %

5 17,6 % 9,1 %

%

Font: elaboració pròpia.

3.2. Condicions meteorològiques favorables/adverses per fer castells

Tal i com s’ha indicat al capítol metodològic, la primera activitat del taller realitzada en grup va tenir com a objectiu determinar, de manera qualitativa, les condicions meteorològiques favorables i adverses per fer castells. Els castellers, en cadascuna de les tretze taules que es van configurar, van establir sis grans grups de variables o meteors a tenir en compte: temperatura, humitat, vent, pluja, insolació i núvols. En una de les taules també es va fer menció a la boira, que en una altra taula se’n va parlar juntament amb els núvols. En la representació gràfica dels resultats s’ha decidit agrupar insolació i núvols. Un qüestió que els participants en els tallers van voler remarcar de manera clara és que totes aquestes variables estan interrelaciones (per exemple, temperatura i humitat) i que les situacions més o menys favorables són fruit de la seva combinació. Els facilitadors van indicar als castellers que la qualificació, positiva o negativa, de les variables meteorològiques s’havia de fer en base a adjectius, adverbis o altres substantius. Per tant, en els resultats es pot veure una elevada heteroge-

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

neïtat. Es va prioritzar que en el consens que s’havia d’arribar a nivell de taula, la incidència dels facilitadors fos la menor possible. No hi havia un nombre determinat de qualificatius per cada variable, podent establir una gradació, i tampoc era obligatori que n’hi hagués. Per facilitar l’anàlisi, per cadascuna de les cinc variables finals s’han agrupat els qualificatius en quatre categories: molt favorables, favorables, desfavorables i molt desfavorables. El resultat és un total de 231 aportacions:

– Temperatura: 50 (11 molt favorables, 9 favorables, 8 desfavorables i 22 molt desfavorables).

– Humitat: 33 (11 molt favorables, 2 favorables, 6 desfavorables i 14 molt desfavorables).

– Pluja: 38 (7 molt favorables, 1 favorable, 13 desfavorables i 17 molt desfavorables).

– Vent: 47 (14 molt favorables, 9 favorables, 6 desfavorables i 18 molt desfavorables).

– Insolació/Núvols: 63 (15 molt favorables, 16 favorables, 11 desfavorables i 21 molt desfavorables).

La figura 7 mostra, mitjançant un núvol de paraules, les expressions aportades pels castellers en cadascuna de les cinc variables meteorològiques analitzades, tenint en compte les quatre categories indicades prèviament i diferenciades en colors: vermell: molt desfavorable; taronja: desfavorable; verd fluix: favorable; verd fort: molt favorable. La mida del text indica la major o menor freqüència de les expressions.

En el cas de la humitat, la situació més desfavorable, explicitada amb una major freqüència per part dels castelleres, és “humitat alta” i “xafogor”, mentre que la situació més favorable és “humitat baixa”, seguida per “humitat moderada”. En el cas de la temperatura, les situacions més desfavorables són “temperatura molt alta”, “calor extrem” i “fred extrem”, mentre que la situació més favorable és “temperatura suau” i “temperatura agradable”.

En el cas d’insolació/núvols, la situació més desfavorable és “sol de migdia a l’estiu”, mentre que les situacions més favorables són “ennuvolat”, “ennuvolat a l’estiu” i “sol a l’hivern”. En el cas del vent, la situació més desfavorable és “vent fort”, seguida de “ràfegues”, mentre que la situació més favorable és “sense vent” i “brisa suau”. En el cas de la pluja, la situació més desfavorable és “pluja intensa” i “pluja forta”, mentre que la situació més favorable és “sense pluja”. Tenint en compte la combinació de les diferents variables, la situació meteorològica més favorable es correspon amb un dia amb temperatura suau o agradable, humitat baixa o moderada, sense vent o brisa suau i cel ennuvolat (a l’estiu), és a dir, sense pluja. Per contra, la més adversa és amb calor o fred extrems, humitat alta (xafogor), vent fort i amb ràfegues i sota el sol d’estiu al migdia. També és molt desfavorable en cas de pluja, especialment si és d’alta intensitat. La situació descrita com a més favorable pot produir-se durant una diada castellera. En canvi, en el cas de la més desfavorable algunes característi-

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo

De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Figura 7. Situacions meteorològiques (humitat, temperatura, vent, pluja i insolació/ núvols) molt favorables (verd fort), favorables (verd fluix), desfavorables (taronja) i molt desfavorables (vermell) per fer castells segons els castellers i las seva freqüència en les respostes donades (més freqüència = mida del text més gran)

Font: elaboració pròpia

ques son excloents. No pot ploure i estar sota un sol d’estiu al mateix moment. En canvi sí que una situació pot succeir a l’altra, i viceversa.

3.3. Rang òptim de temperatura i llindars extrems

L’aportació dels castellers no es va limitar a una qualificació de les diferents variables meteorològiques, més o menys favorables per fer castells. Es va demanar que, com a mínim en el cas de la temperatura, establissin, un rang òptim per fer castells, uns llindars per sobre o per sota dels quals no seria convenient fer castells i dos rangs intermedis entre el rang òptim i els dos llindars extrems, respectivament que, sense tenir unes condicions òptimes, permeten el desenvolupament d’una diada castellera. En algunes taules van decidir establir dos

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

rangs intermedis, i no pas un, entre el rang òptim i els llindars extrems. Els participants van voler remarcar que, a igual temperatura, el major o menor confort durant les diades dependrà també de la humitat, el vent i la insolació/ nuvolositat.

La figura 8 mostra els rangs i llindars de temperatura establerts en les diferents taules de participació. S’han ordenat tenint en compte el valor més baix del llindar extrem inferior i en ordre creixent. Dues taules no van indicar el rang intermedi inferior i el llindar extrem inferior. Set taules (58,3 %) van considerar que l’inici del rang òptim de temperatura per fer castells és als 18 ºC, una als 19 ºC, dues als 20 ºC i dues més als 24 ºC. En relació al llindar superior del rang òptim de temperatura, quatre taules (33,3 %) van considerar que aquest rang finalitza als 25 ºC, tres taules als 24 ºC, una als 23 ºC, una als 27 ºC, una als 28 ºC i una als 30 ºC. Pel que fa al llindar superior extrem, vuit taules (66,6 %) van considerar que 35 ºC és la temperatura que no s’hauria de superar durant les diades castelleres, en dues taules es va indicar 32 ºC, en una 36 ºC i en una 30 ºC.

El rang òptim de temperatura a partir de la mitjana de les diferents taules és el que es troba entre els 19,4 ºC i els 25,4 ºC, mentre que el llindar extrem superior serien els 34,2 ºC. No obstant, des d’un punt de vista operatiu, s’ha decidit establir números sencers tant en el rang òptim com en els llindars extrems (superior i inferior), tenint en compte també els valors més freqüents:

– Llindar extrem superior: > 35 ºC.

– Rang intermedi superior : 25,1-35 ºC.

– Rang òptim: 18-25 ºC.

– Rang intermedi inferior: 10-17,9 ºC.

– Llindar extrem inferior: < 10 ºC.

4. Discussió

La meteorologia condiciona la realització d’activitats a l’aire lliure, especialment a les hores centrals dels dies d’estiu. També els castells. Tenint en compte els resultats obtinguts, podem afirmar que hem assolit cadascun dels tres objectius plantejats. Els processos participatius amb 109 castellers de 10 colles castelleres han proporcionat una valuosa informació sobre la seva percepció de com les condicions meteorològiques incideixen en l’assoliment dels objectius plantejats en cada diada. També pel que fa a les situacions meteorològiques més favorables i més adverses per fer castells.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo

De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Figura 8. Rang de temperatura òptim per fer castells, rangs intermedis i llindars extrems establerts per les colles castelleres (valors en ºC)

Font: elaboració pròpia

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

4.1. La meteorologia (també) importa

En relació al primer objectiu (determinar quins elements tenen major o menor incidència en l’activitat castellera), poc més de la meitat dels 109 castellers que van participar en els tallers consideren que la meteorologia té una incidència alta o molt alta en el moment de fer castells, xifra per sota de l’obtinguda en aquestes dues categories en vuit de les altres nou variables que es proposaven. Les tres variables que els castellers consideren que tenen una major incidència són els assajos, les condicions psicològiques i la hidratació. No obstant, en relació amb la meteorologia, únicament un 12 % van considerar que la seva incidència era baixa i ningú va considerar que fos molt baixa.

L’anàlisi de les valoracions donades a la meteorologia tenint en compte els perfils dels castellers mostra que no hi ha diferències estadísticament significatives pel que fa al sexe i l’experiència fent castells. La incidència és major entre els integrants de la pinya que entre els del tronc. Un resultat que és coherent tenint en compte l’estructura d’un castell i la gran concentració de castellers a la pinya. No obstant, la diferència tampoc és estadísticament significativa. En canvi sí que ho és en el cas de l’edat dels castellers. La valoració de la incidència entre els més joves és menor que entre els més grans. Un resultat que també podem considerar consistent, no tant perquè la gent gran hagi de ser més sensible a la calor (Zheng et al., 2023), sinó per una major preocupació davant de possibles riscos, també en relació a la meteorologia i el canvi climàtic (Clayton et al., 2023).

4.2. Les condicions meteorològiques òptimes no es donen a l’estiu

Independentment de la major o menor incidència que els castellers atorguin a la meteorologia, el que és segur és que, en ser una activitat a l’aire lliure, hi ha unes condicions meteorològiques més favorables i més adverses per fer castells. Així doncs, en relació al segon i el tercer objectiu d’aquesta recerca (analitzar quines són les condiciones meteorològiques més favorables/adverses per fer castells; establir un rang de temperatura òptim per fer castells i un llindar de temperatura per sobre del qual els organitzadors de les diades s’haurien de plantejar la seva suspensió), els castellers van posar negre sobre blanc quines eren aquestes situacions favorables/desfavorables de manera qualitativa, en el cas de la humitat, el vent, la insolació/núvols i la pluja; i tant qualitativament con quantitativa en el cas de la temperatura.

Els resultats vinculats a l’objectiu 2 mostren un lèxic molt variat, que és conseqüència de no haver facilitat una llista tancada de possibles respostes a les preguntes plantejades. Uns resultats que considerem coherents amb el fet que en una diada castellera s’està realitzant una activitat física a l’aire lliure, que necessita d’un important nombre de persones i que la majoria d’aquestes estan juntes formant una estructura molt densa (pinya). Per tant, en el cas

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

de les diades castelleres que es fan a l’estiu, els castellers consideren que tant la temperatura com la humitat no haurien de ser altes o molt altes (evitar la xafogor), que és positiu que el cel estigui una mica ennuvolat i, per suposat, que no ha de ploure ni tampoc ha de fer un vent fort, i encara menys ràfegues.

El resultat més interessant d’aquesta part del taller és l’establiment, de manera quantitativa, del rang òptim de temperatura per fer castells, els llindars extrems per sobre i per sota dels quals s’hauria de plantejar, per motius de seguretat de castellers i públic, no fer castells, i els rangs intermedis superior i inferior (Objectiu 3). Tenint en compte els resultats obtinguts en cadascun dels tallers participatius, hem establert com a rang òptim de temperatura per fer castells el que es troba entre els 18 ºC i els 25 ºC, mentre que el valor de la temperatura a partir del qual plantejar-se no fer castells són els 35 ºC.

Olano Pozo et al. (2024) van analitzar la tendència de la temperatura del 1951 al 2023 entre les 12 i les 15 hores, en quatre diades castelleres que tenen lloc a l’estiu: Sant Joan a Valls (24 de juny), Festa Major de la Bisbal del Penedès (15 d’agost), Sant Magí a Tarragona (19 d’agost) i Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès (30 d’agost). Els resultats mostren que cada cop més s’estan assolint valors superiors als 30 ºC, però en cap cas la temperatura va arribar als 35 ºC. També s’ha de destacar que, com és habitual a l’estiu a les hores centrals del dia en el quatre casos d’estudi, cada cop hi ha menys anys amb temperatures per sota dels 25 ºC. En aquest mateix estudi els autors combinen les dades de temperatura i d’humitat relativa per tal de calcular l’índex de calor. Els resultats mostren un empitjorament de les condicions meteorològiques per fer castells, disminuint les diades que es poden considerar neutres des del punt de vista del confort tèrmic. Per contra, hi ha un augment d’aquelles en que el valor de l’índex de calor es troba dins la categoria de “precaució màxima”, especialment en el cas de Tarragona, que es troba a tocar del mar i on els valors de la humitat relativa són més elevats.

No obstant, els resultats d’Olano Pozo et al. (2024) es basen en dades de temperatura i humitat de reanàlisi (base de dades ERA5), del Copernicus Climate Change Service, quan ja s’ha comentat que les places castelleres es troben dins de l’entramat urbà de pobles i ciutats. L’entorn construït modifica les condicions meteorològiques. En aquest sentit Saladié et al. (2025) van analitzar la temperatura i la humitat relativa en sis diades castelleres que tenen lloc a l’estiu i a les hores centrals del dia (24 de juny de 2024 a Valls, 26 de juliol de 2024 al Vendrell, 19 d’agost de 2024 a Tarragona, 25 d’agost de 2024 a l’Arboç, 30 d’agost de 2024 a Vilafranca del Penedès i 1 de setembre de 2024 a Torredembarra), mitjançant la instal·lació de sensors. En cap moment de les diades celebrades al mig dia la temperatura va estar per sota del 25 ºC. Tampoc es van assolir en cap diada els 35 ºC, valor considerat com a llindar extrem superior. El valor més elevat registrat va ser durant la Diada de Sant Fèlix a Vilafranca (34,6 ºC). També es van superar els 34 ºC a la Diada de Santa Rosalia a Torredembarra. Durant tota la durada d’aquestes sis diades la temperatura

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

es va trobar dins el rang intermedi superior (25,1-35 ºC), amb uns valors de l’índex de calor majoritàriament dins el rang de “precaució màxima” i en tres diades (el Vendrell, Vilafranca del Penedès i Torredembarra) de “precaució” en les altres tres diades.

La mateixa aproximació va ser utilitzada per Boqué-Ciurana et al. (2025a), en aquest cas prenent com a casos d’estudi quatres diades que tenen lloc a la tarda/vespre (13 de juliol de 2024 a Altafulla, 7 d’agost de 2024 a Valls, 11 d’agost de 2024 a Llorenç del Penedès i 15 d’agost de 2024 a la Bisbal del Penedès). Les condiciones meteorològiques són més adequades per fer castells a la tarda que al migdia, però les temperatures en aquella franja horària també estan augmentant en els darrers anys i els registres de les places mostren que la temperatura també acostuma a estar per sobre dels 25 ºC amb índex de calor majoritàriament dins el rang de “precaució” en tres diades, però dins el rang de “precaució màxima” en el cas de la diada de Llorenç del Penedès.

La pregunta que ens podem fer és si cal establir un llindar superior de temperatura per sobre del qual no s’haurien de fer les diades castelleres. Sharifi i Boland (2022) van estimar el límit màxim d’adaptació tèrmica en espais públics de ciutats australianes diferenciant entre activitats de caràcter social i activitats necessàries de fer. En alguns països la legislació permet que el treball s’aturi quan s’assoleix un determinat llindar de temperatura (Lao et al., 2016). Els castellers no són treballadors i els castells són una activitat cultural.

La figura 9 mostra els resultats de l’Índex de Calor (IC) fruit de la combinació de cinc valors de temperatura amb quatre valors d’humitat relativa. Uns valors, els de la humitat, que acostumen a ser més baixos a les places urbanes que a l’entorn rural més immediat. En ambients més càlids disminueix la humitat relativa en augmentar la capacitat de retenir vapor de l’aire. No obstant, cal recordar que durant les diades castelleres les places estan plenes de castellers i públic, que respiren, suen i transpiren. Per tant, els valors de l’IC situats al rang de “precaució màxima” poden tenir cada cop una major presència. No podem descartar que l’IC estigui en el rang de perill en un futur proper.

Figura 9. Valors de l’Índex de Calor segons temperatura i humitat relativa

Font: elaboració pròpia.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Les diades han de ser encara més segures, també des del punt de vista del confort tèrmic. En el cas dels treballadors a l’aire lliure, una alternativa és realitzar les activitats en hores més fresques del dia quan les temperatures es prevegin molt elevades (Filomena i Piccio, 2024). En el cas de les diades castelleres que es celebren a les hores centrals del dia a l’estiu seria passar-les a la tarda, com s’ha fet recentment a la Bisbal del Penedès i Llorenç del Penedès, o bé fer-les més aviat al matí. Aquest canvi no presenta cap dificultat tècnica ni econòmica. És una decisió que es pot prendre des de l’organització de l’exhibició castellera, preferiblement amb el consens de les colles participants. Ara bé, les dificultats de fer aquest canvi poden ser de caràcter logístic, perquè al centre del dia permet organitzar millor els desplaçaments de les colles que no pas a primer hora del matí o al vespre, i també de caràcter sociocultural, com ara el fet que tradicionalment s’han fet a una determinada hora i que, en alguns casos, les diades castelleres formen part d’una festa major, amb activitats que es van succeint, les primeres iniciant-se de bon matí, i cadascuna amb el seu horari establert.

Les diades castelleres s’han d’adaptar al canvi climàtic i existeix un ampli ventall de mesures, més enllà del canvi d’horari, com ara limitar-ne la durada, garantir la disponibilitat d’aigua fresca durant tota l’exhibició o generar més espais amb ombra a les places, tot i ser conscients que algunes mesures seran més viables que d’altres.

5. Conclusions

El resultats d’aquesta recerca permeten afirmar que els castellers consideren que la meteorologia és una variable amb una incidència important en el moment de fer els castells. No hi ha cap dubte que hi ha altres variables amb una major incidència, com per exemple assajar, les condicions psicològiques o la hidratació durant les diades. No obstant, això no treu que la meteorologia també sigui important. Per tant, tenint en compte l’augment de la temperatura per causes antròpiques, la meteorologia s’haurà de tenir cada cop més en compte en el cas de les diades castelleres que es celebren a l’estiu i, especialment, a les hores centrals del dia.

L’objectiu últim dels castellers, dels organitzadors de les diades i de l’administració pública és que les diades siguin cada cop més segures tant per als castellers com per al públic que assisteix i gaudeix de les diades castelleres, també des del punt de vista del confort tèrmic. Es necessari reduir el risc de marejos i cops de calor que, en el cas dels castellers, pot comprometre l’estabilitat del castell i que l’estructura col·lapsi. Per aquest motiu era necessari saber, d’acord amb la percepció dels castellers, quines són les situacions meteorològiques més favorables i més adverses per fer castells. Aquesta anàlisi ha permès establir de manera quantitativa, com a mínim en el cas de la temperatura, un rang òptim

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

per fer castells, uns llindars extrems superior/inferior per sobre o per sota del qual no seria convenient fer castells, i dos rangs intermedis. La conclusió és que les condicions meteorològiques òptimes per fer castells (18-25 ºC) no es donen a l’estiu a les hores centrals del dia i en molts casos tampoc a la tarda. També és cert que, com a mínim en les diades castelleres en què s’ha monitoritzat la temperatura i la humitat relativa, en cap cas es va superar el llindar màxim indicat pels castellers (35 ºC). Ara bé, tal i com han manifestat els propis castellers, la temperatura no és l’única variable a tenir en compte per determinar el major o menor grau de confort durant les diades castelleres.

Aquesta recerca possibilita consolidar i obrir noves línies de recerca, així com crear un ampli camp per a la innovació, que permetin superar les limitacions d’aquest treball. En primer lloc, és important aconseguir que un major nombre de colles participin en els tallers, cosa que faria més robustos els resultats obtinguts. No obstant, hi ha d’haver una predisposició per part de les colles. En segon lloc, seria necessari establir el rang òptim per fer castells i els llindars extrems, especialment el superior, tenint en compte un indicador de confort tèrmic que inclogui altres variables meteorològiques. Es pot adaptar algun dels indicadors existents a l’activitat castellera en el marc d’un procés de cocreació amb les colles castelleres i els organitzadors de les diades. En tercer lloc, s’ha de poder disposar de registres meteorològics del major nombre possible de places durant les diades castelleres, per tal de generar una base de dades que permeti fer una anàlisi en profunditat, tant en diades programades a l’estiu, com també a la primavera i a la tardor.

En quart lloc, s’han d’establir mesures d’adaptació a la nova realitat climàtica per fer més segures les diades castelleres, també en el marc d’un procés de cocreació amb les colles castelleres. Quines mesures d’adaptació ja s’estan implementant? Quines s’haurien d’implementar? Quines s’està disposat a implementar? Tot plegat tenint-ne en compte la prioritat i la viabilitat (econòmica, tècnica/tecnològica i sociocultural). En cinquè i darrer lloc, seria clau que els castellers i els organitzadors de les diades disposessin d’informació meteorològica, en format servei meteorològic/climàtic, amb uns dies d’antelació a la celebració de la diada, per facilitar la presa de decisions amb l’objectiu d’executar les mesures d’adaptació que fossin necessàries.

La difusió dels resultats d’aquest estudi pot jugar un paper important en el foment d’una major conscienciació i compromís de les persones en relació als impactes del canvi climàtic en el fet casteller. A la vegada, també pot servir per catalitzar el discurs públic sobre la preservació d’aquest patrimoni cultural. Una major conscienciació és clau per aconseguir comunitats més compromeses en l’adaptació del fet casteller al canvi climàtic.

En conclusió, el món casteller ha d’assumir que el canvi climàtic també incideix en una activitat cultural, que alhora és patrimoni immaterial de la humanitat, i ha de debatre sobre quines mesures d’adaptació s’han de dissenyar i implementar per fer-hi front. L’objectiu principal, a més de prioritzar la seguretat

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

dels participants, també és preservar el ric patrimoni cultural i la identitat que encarnen els castells. Aquest objectiu només s’aconseguirà amb la col·laboració dels castellers, els organitzadors de les diades i l’administració pública.

Agraïments

El nostre agraïment als 109 castellers que, amb la seva participació als tallers, van permetre obtenir la informació en que s’han basat els resultats d’aquesta recerca. Una recerca finançada per la Càtedra URV per a l’Estudi del Fet Casteller, el MCIN (projecte COASTPLEX—PID2024-155189NB-100) i l’AGAUR (2021-SGR-00657).

Bibliografia

Abbas, A.; D. Elowati; F. Suhariadi; R. M. Fenitra (2022). “Health Implications, Leaders Societies, and Climate Change: A Global Review”, dins U. Chatterjee; A. O. Akanwa; S. Kumar; S. K. Singh; A. D. Roy [ed.]. Ecological Footprints of Climate Change. Adapative Approaches and Sustainability. Springer Climate. DOI: https://doi.org/10.1007/978-3031-15501-7_26

Aghamolaei, R.; M. Mehdi Azizi; B. Aminzadeh; J. A. O’Donnell (2023). “Comprehensive review of outdoor thermal comfort in urban areas: Effective parameters and approaches”. Energy Environment, vol 34, p. 2204-2227. DOI: https://doi.org/10.1177/0958305X221116176

Ajuntament de Valls (2023). XI Simposi Casteller de Catalunya, Fira de Santa Úrsula, Museu Casteller de Catalunya, Valls, 21 d’octubre de 2023.

Aljawabra, F.; M. Nikolopoulou (2018). “Thermal comfort in urban spaces: A cross-cultural study in the hot arid climate”. International Journal of Biometeorolog, vol 62, p. 1901 - 1909. DOI: https://doi.org/10.1007/s00484-018-1592-5

Amoadu, M.; E. W. Ansah; J. O. Sarfo; T. Hormenu (2023). “Impact of climate change and heat stress on workers’ health and productivity: A scoping review”. The Journal of Climate Change and Health, vol. 12. DOI: https://doi.org/10.1016/j.joclim.2023.100249

Battisti, A. (2020). “Bioclimatic architecture and urban morphology. Studies on intermediate urban open spaces”. Energies, vol 13. DOI: https://doi.org/10.3390/en13215819

Bean, R.; D. Pojani; J. Corcoran (2021). “How does weather affect bikeshare use? A comparative analysis of forty cities across climate zones”. Journal of Transport Geography, vol. 95. DOI: https://doi.org/10.1016/j.trangeo.2021.103155

Bernard, P.; G. Chevance; C. Kingsbury; A. Baillot; A. J. Romain; V. Molinier; T. Gadais; K. N. Dancause (2021). “Climate change, physical activity and sport: A systematic review”. Sports Medecine, vol. 51, p. 1041–1059. DOI: https://doi.org/10.1007/ s40279-021-01439-4

Bertran Luengo, J.; J Bofarull Solé; X Brotons Navarro; A Cervelló Salvadó; J Castañeda Campamà; P. Ferrando Romeu; X. Güell Cendra (2017). Història 1. Dels antecedents al 1939. Enciclopèdia Castellera Volum I. Valls. Cossetània Edicions.

Bhattacharya, A. (2021). “Living heritage and climate change: Interconnections and possibilities”, dins Proceedings of the ICOMOS Scientific Symposium 2021—Living Heritage and Climate Change. Online, 9–10 novembre 2021.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Boqué-Ciurana, A.; J. X. Olano Pozo; J. Sevil; Ò. Saladié (2025a). “Rescheduling Summer Human Tower Exhibitions? Thermal Comfort Increases in the Evening”. Geographies, vol. 5. DOI: https://doi.org/10.3390/geographies5030050

Boqué-Ciurana, A.; Ò. Saladié; M. T. Rovira-Soto; C. Garcia-Lozano; C. Martí; M. Tonda; G. Borràs; E. Aguilar (2025b). “How Can Stakeholder Co-Creation Foster Climate-Resilient Coastal Tourism Through Integrated Management of Climate, Water-Energy, and Beach-Dune Systems?”. Sustainability, vol. 17. DOI: https://doi. org/10.3390/su172210163

Brotons Navarro, X.; G. Soler García de Oteyza (2024). Les places. Enciclopèdia Castellera Volum VIII. Valls. Cossetània Edicions.

Capdevila, X. (2023). “Canvi Climàtic i Castells”. Revista Castells. <https://revistacastells. cat/2023/10/opinio-canvi-climatic-i-castells> (consulta: 12 de febrer de 2025).

Cervelló Salvadó, A.; E Miralles Figures; J. Bargalló Valls; S. Terraza de Valicourt; J. Beumala Castells; J. Suriñach Perdigó (2017). Història 2. Del 1939 al 2016. Enciclopèdia Castellera Volum II. Valls. Cossetània Edicions.

Cesic, M.; K. Rogulj; A. Krtalic (2025). “Combined Thermal Index Development for Urban Heat Island Detection in Area of Split, Croatia”. Land, vol. 14. DOI: https://doi. org/10.3390/land14010175

Chatzidimitriou, A.; S. Yannas (2015). “Microclimate development in open urban spaces: The influence of form and materials”. Energy and Buildings, vol. 108, p. 156–174. DOI: https://doi.org/10.1016/j.enbuild.2015.08.048

Cheval, S.; V.-A. Amihaesei; Z. Chit; A. Dumitrescu; V. Falcescu; A. Irasoc; D. M. Micu; E. Mihulet; I. Ontel; M.-G. Paraschiv; N. C. Tudose (2024). “A systematic review of urban heat island and heat waves research (1991–2022)”. Climate Risk Management, vol. 44. DOI: https://doi.org/10.1016/j.crm.2024.100603

Clayton, S. D.; P. Pihkala; B. Wray; E. Marks (2023). “Psychological and Emotional Responses to Climate Change among Young People Worldwide: Differences Associated with Gender, Age, and Country”. Sustainability, vol. 15. DOI: https://doi.org/10.3390/ su15043540

Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (s. d.). XXVIII Jornada de Prevenció de Lesions en el Mon Casteller. 9 de març de 2024. <https://castellscat.cat/ca/noticia/325-la28a-jornada-de-prevencio-de-lesions-en-el-mon-casteller-se-centrara-en-la-sostenibilitat-i-elsriscos-del-canvi-climatic> (consulta: 18 de novembre de 2024).

Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (2026). Les Colles. <https://castellscat.cat/ca/les-colles-llistat> (consulta: 9 de març de 2026).

Croasmun, J. T.; L. Ostrom (2011). “Using Likert-type scales in the social sciences”, Journal of Adult Education, vol. 40, p. 9-22.

Del Coso, J.; D. Fernández; J. Abián-Vicen; J. J. Salinero; C. González-Millán; F. Areces; D. Ruiz; C. Gallo; J. Calleja-González; B. Pérez-González (2013). “Running pace decrease during a marathon is positively related to blood markers of muscle damage”. PLoS ONE, vol. 8. DOI: https://doi.org/10.1371/annotation/47fe0942-fff7-4df2-bac8-fd93bc7bb242

Dienst, M.; J. Lindén; Ò. Saladié; J. Esper (2019). “Detection and elimination of UHI effects in long temperature records from villages. A case study from Tivissa, Spain”. Urban Climate, vol. 27, p. 372–383. DOI: https://doi.org/10.1016/j.uclim.2018.12.012

Fan, Y.; J. Wang; N. Obradovich; S. Zheng (2023). “Intraday adaptation to extreme temperatures in outdoor activity”. Scientific Reports, vol. 13. DOI: https://doi.org/10.1038/ s41598-022-26928-y

Fatoric, S.; C. Daly (2023). “Towards a climate-smart cultural heritage management”. Climate Change, vol. 14. DOI: https://doi.org/10.1002/wcc.855

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Fatoric, S.; E. Seekamp (2017). “Are cultural heritage and resources threatened by climate change? A systematic literature review”. Climatic Change, vol. 142, p. 227–254. DOI: https://doi.org/10.1007/s10584-017-1929-9

Fenemor, S. P.; N. D. Gill; M. W. Driller; B. Mills; J. R. Casadio; C. M. Beaven (2022). “The relationship between physiological and performance variables during a hot/ humid international rugby sevens tournament”. European Journal of Sport Science, vol. 22, p. 1499–1507. DOI: https://doi.org/10.1080/17461391.2021.1973111

Filho, W. L.; A. F. Freitas Setti; U. M. Azeiteiro; E. Lokupitiya; F. Kwabena Donkor; N. N. Etim; N. Matandirotya; F. Motunrayo Olooto; A. Sharifi; G. J. Nagy; I. Djekic (2022). “An overview of the interactions between food production and climate change”. Science of the Total Environment, vol. 838. DOI: https://doi.org/10.1016/j.scitotenv.2022.156438

Filomena, M.; M. Picchio (2024). “Unsafe temperatures, unsafe jobs: The impact of weather conditions on work-related injuries”. Journal of Economic Behavior & Organization, vol. 224, p. 851–875. https://doi.org/10.1016/j.jebo.2024.06.016

Foissard, X.; V. Dubreuil; H. Quénol (2019). “Defining scales of the land use effect to map the urban heat island in a mid-size European city: Rennes (France)”. Urban Climate, vol. 29. DOI: https://doi.org/10.1016/j.uclim.2019.100490

García-Algar, O.; A. Felipe; R. Berrueco; P. Casano; O. Vall (2005). “Human towers and multiple trauma in children”. Pediatria Catalana, vol. 65, p. 47-48.

Godoy, P.; J. Rosset-Llobet; R. Rossell-Urtxuletegui (2010). “Incidència de lesions en els infants de les colles castelleres de Catalunya”. Pediatria Catalana, vol. 70, p. 146-150. Goldblatt, D. (2020). Playing against the Clock: Global Sport, the Climate Emergency and the Case for Rapid Change. Rapid Transition Alliance: Sussex, UK. https://rapidtransition. org/wp-conent/uploads/2020/06/Playing_Against_The_Clock_FINAL.pdf (consulta: 17 de gener de 2025).

Goodman, J.; E. Humphrys; F. Newman (2023). “Working in heat: Contrasting heat management approaches among outdoor employees and contractors”. Safety Science, vol, 165, DOI: https://doi.org/10.1016/j.ssci.2023.106185

Gössling, S.; M. Balas; M. Mayer; Y. Y. Sun (2023). “A review of tourism and climate change mitigation: The scales, scopes, stakeholders and strategies of carbon management”. Tourism Management, vol. 95. DOI: https://doi.org/10.1016/j.tourman.2022.104681

Guo, Y.; Z. Zhu (2023). “Intangible cultural heritage souvenirs: image congruity and brand influence on tourists’ purchase intention”. Tourism Review, vol. 78, p. 1203-1216. DOI: https://doi.org/10.1108/TR-04-2022-0196

Hambrecht, G.; M. Rockman (2017). “International approaches to climate change and cultural Heritage”. American Antiquity, vol. 82, p. 627–641. DOI: http://doi:10.1017/aaq.2017.30

He, X.; W. Gao; R. Wang; D. Yan (2023). “Study on outdoor thermal comfort of factory areas during winter in hot summer and cold winter zone of China”. Building and Environment, vol. 228. DOI: https://doi.org/10.1016/j.buildenv.2022.109883

Ho, J. Y.; W. B. Googins; P. K. H. Mo; E. Y. Y. Chan (2022). “The effect of temperature on physical activity: An aggregated timeseries analysis of smartphone users in five major Chinese cities”. International Journal of Behavioral Nutrition and Physical Activity, vol. 68. DOI: https://doi.org/10.1186/s12966-022-01285-1

Holec, J.; J. Feranec; P. Stastny; D. Szatmári; M. Kopecká; M. Garaj (2020). “Evolution and assessment of urban heat island between the years 1998 and 2016: Case study of the cities Bratislava and Trnava in western Slovakia”. Theoretical and Applied Climatology, vol. 141, p. 979–997. DOI: https://doi.org/10.1007/s00704-020-03197-1

Hosokawa, Y.; W. M. Adams (2018). “Heat risks in athletics. In Human Health and Physical Activity during Heat Exposure”, dins: Y. Hosokawa [ed.]. Springer Briefs in Medical Earth Sciences. Springer: Cham, Switzerland, p. 73–83. https://doi.org/10.3390/ijerph17217795

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Huang, Z.; B. Cheng; Z. Gou; F. Zhang (2019). “Outdoor thermal comfort and adaptive behaviors in a university campus in China’s hot summer-cold winter climate region”. Building Environment, vol. 165. DOI: https://doi.org/10.1016/j.buildenv.2022.108891

Ioannou, L. G.; J. Foster; N. B. Morris; J. F. Piil; G. Havenith; I. B. Mekjavic; G. P. Kenny; L. Nybo; A. D. Flouris (2022). “Occupational heat strain in outdoor workers: A comprehensive review and meta-analysis”. Temperature, vol. 9, p. 67–102. DOI: https:// doi.org/10.1080/23328940.2022.2030634

Janice, Y. H.; H.Y.C. Lam; Z. Huang; S. Liu; W. B. Goggins; P. K. H. Mo; E. Y. Y. Chan (2023). “Factors affecting outdoor physical activity in extreme temperatures in a sub-tropical Chinese urban population: An exploratory telephone survey”. BMC Public Health, vol. 101. DOI: https://doi.org/10.1186/s12889-022-14788-0

Ji, Y.; X. Chan; P. A. Shen (2022). “Review of studies modelling of solar radiation on human thermal comfort in outdoor environment”. Building Environment, vol. 214. DOI: https:// doi.org/10.1016/j.buildenv.2022.108891

Krüger, E. L.; F. A. Rossi (2011). “Effect of personal and microclimatic variables on observed thermal sensation from a field study in southern Brazil”. Building Environment, vol. 46, p. 690–697. DOI: https://doi.org/10.1016/j.buildenv.2010.09.013

Landsberg, H. E. (1981). The urban climate, dins International Geophysics Series, vol. 28, p. 277; Academic Press: Nova York.

Lao, J.; A. Hansen,; M. Nitschke;, S. Hansobn-Easey; D. Pisaniello (2016). “Working smart: A exploration of council workers’ experiences and perceptions of heat in Adelaide, South Australia”. Safety Science, vol. 82, p. 228–235. DOI: https://doi.org/10.1016/j. ssci.2015.09.026

Lim, C. L. (2020). “Fundamental concepts of human thermoregulation and adaptation to heat: A review in the context of global warming”. International Journal of Environmental Research and Public Health, vol. 17. DOI: https://doi.org/10.3390/ijerph17217795

Mandic, L.; A. Djukic; J. Maric; B. A. Mitrovic (2024). “A systematic review of outdoor thermal comfort studies for the urban (re)desing of city squares”. Sustainability, vol. 16. DOI: https://doi.org/10.3390/su16124920

Matzarakis, A.; D. Fröhlich (2015). “Sport events and climate for visitors—The case of FIFA World Cup in Qatar 2022”. International Journal of Biometeorology, vol. 59, p. 481486. DOI: https://doi.org/10.1016/j.buildenv.2010.09.013

Mirabi, E.; N. Nasrollahi (2020). “Urban facade geometry on outdoor comfort conditions: A Review”. European Online Journal of Natural and Social Sciences, vol. 9, p. 655-677. Nguyen, K. N.; S. Baker (2023). “Climate Change and UNESCO World Heritage-Listed Cultural Properties: A Systematic Review, 2008–2021”. Heritage, vol. 6, p. 2394-2420. DOI: https://doi.org/10.3390/heritage6030126

Nunez, S.; E. Arets; R. Alkemade; C. Verwer; R. Leemans (2019). “Assessing the impacts of climate change on biodiversity: is below 2 °C enough?”. Climatic Change, vol. 154, p. 351-365. DOI: https://doi.org/10.1007/s10584-019-02420-x

Oke, T.R. (1982). “The energetic basis of the urban heat island”. Q. J. R. Meteorol. Soc., vol. 108, p. 1-24.

Olano Pozo, J. X.; Ò. Saladié; A. Boqué-Ciurana (2024). “Rising Temperatures, Wavering Human Towers? Temperature Trends and Thermal Comfort during Castells Exhibitions in Catalonia (1951–2023). Case Studies in Valls (24 June), La Bisbal del Penedès (15 August), Tarragona (19 August), and Vilafranca del Penedès (30 August)”. Climate, vol. 12. DOI: https://doi.org/10.3390/cli12080112

Orr, M.; Y. Inoue (2019). “Sport versus climate: Introducing the climate vulnerability of sport organizations framework”. Sport Management Review, vol. 22, p. 452–463. DOI: https://doi.org/10.1016/j.smr.2018.09.007

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo

De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Orr, S. A.; J. Richards; S. Fatoric (2021). “Climate change and cultural heritage: A systematic literature review (2016–2020)”. The Historic Environment: Policy and Cultural Heritage, vol. 12, p. 434–477. DOI: https://doi.org/10.1080/17567505.2021.1957264

Oyama, T.; M. Fuji; K. Nakajima; J. Takakura;, Y. Hijioka (2023). “Validation of upper thermal thresholds for outdoor sports using thermal physiology modelling”. Temperature, vol. 11, p 92-106. DOI: https://doi.org/10.1080/23328940.2023.2210477

Özgünen, K. T.; S. S. Kurdak; R. J. Maughan; Ç. Zeren;, S.; Z. Yazici; G. Ersöz; M. Shirreffs; M. S. Binnet; J. Dvorak (2019). “Effects of hot environmental conditions on physical activity patterns and temperature response of football players”. Scandinavian Journal of Medicine & Science in Sports, vol. 22, p. 912–917. DOI: https://doi.org/10.1111/ j.1600-0838.2010.01219.x

Roberts, W. O. (2010). “Determining a “do not start” temperature for a marathon on the basis of adverse outcomes”. Medicine & Science in Sports & Exercise, vol. 42, p. 226–232. DOI: https://doi.org/10.1249/MSS.0b013e3181b1cdcf

Roset, J.; R. Abos; J. Canela;, J. M. Saló (1998). “Risc d’accident dels nens en la pràctica castellera”. Pediatria Catalana, vol. 58, p. 216-225.

Roset-Llobet, J.; J. M. Saló-Orfila (1998). “Sports-related stress fracture of the clavicle: A case report”. International Orthopaedics, vol. 22, p. 266–268. DOI: https://doi. org/10.1007/s002640050256

Rovira-Ricart, E.; J. Rosset-Llobet (2008). “Avaluació de l’efectivitat d’un casc per a infants castellers”. Pediatria Catalana, vol. 68, p. 217-219.

Saladié, Ò.; A. Boqué-Ciurana, J. Sevil; J. X. Olano Pozo (2025). “Summer thermal comfort in urban squares: the case of human towers exhibitions in Catalonia”. Atmosphere, vol. 16. DOI: https://doi.org/10.3390/atmos16060666

Sans Guerra, R. (2025), “On són les dones?”, Revista Castells. <htps://revistacastells. cat/2025/03/on-son-les-dones> (consulta: 9 de març de 2026).

Santos Nouri, A.; J. P. Costa (2017). “Addressing thermophysiological thresholds and psychological aspects during hot and dry Mediterranean summers through public space design. The case of Rossio”. Building and Environment, vol. 118, p. 67-90. DOI: https:// doi.org/10.1016/j.buildenv.2017.03.027

Schneider, S.; M. Niederberger; L. Kurowski; L Bade (2024). “How can outdoor sports protect themselves against climate change-related health risks? A prevention model based on an expert Delphi study”. Journal of Science and Medicine in Sport, vol. 27, p. 37–44. DOI: https://doi.org/10.1016/j.jsams.2023.11.002

Servei Meteorològic De Catalunya (2026). Catalunya – Anomalia de la temperatura mitjana d’estiu. <https://www.meteo.cat/wpweb/climatologia/evolucio-observada-del-clima/ evolucio-observada-de-la-temperatura/#tempcat> (consulta: 9 de març de 2026)

Sesana, E.; A. S. Gagno; C. Ciantelli; J. Cassar; J. J. Hughes (2021). “Climate change impacts on cultural heritage: A literature review”. Climate Change, vol. 12. DOI: https:// doi.org/10.1002/wcc.710

Sharifi, E.; J. Boland (2022). “Passive activity observation (PAO) method to estimate outdoor thermal adaptation in public space: Case studies in Australian cities”. International Journal of Biometeorology, vol 64, p. 231–242. DOI: https://doi.org/10.1007/s00484-018-1570-y

Su, Y.; C. Wang; Z. Li; Q. Meng; A. Gong; Z. Wu; Q. Zhao (2024). “Summer outdoor comfort assessment in city squares-A case study of cold dry winter, hot summer climate zone”. Sustainable Cities and Society, vol. 101. DOI: https://doi.org/10.1016/j. scs.2023.105062

Terraza, S. (2023). “Tres fotografies reveladores”. Revista Castells. <https://revistacastells. cat/2023/07/opinio-tres-fotografies-reveladores> (consulta: 7 d’abril de 2025).

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 287-317 Ò. Saladié, A. Boqué-Ciurana, J. Sevil, J. X. Olano Pozo De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Turrisi, T. B.; K. M. Bittel; A. B. West; S. Hojjatinia; S. K. Mama; C. M. Lago; D. E. Convoy (2021). “Seasons, weather, and device-measured movement behaviors: A scoping review from 2006 to 2020”. International Journal of Behavioral Nutrition and Physical Activity, vol. 18. DOI: https://doi.org/10.1186/s12966-021-01091-1

United Nations Climate Chan5ge Global Climate Action (s. d.). Sports for Climate Action Framework. United Nations: New York, USA. <https://unfccc.int/sites/default/files/ resource/Sports_for_Climate_Action_Declaration_and_Framework.pdf> (consulta: 13 de març de 2025).

Vaczi, M. (2015). “Catalonia’s human towers: Nationalism, associational culture, and the politics of performance”. American Ethnology, vol. 43, p. 353-368. DOI: https://doi. org/10.1111/amet.12310

— (2023). “From subalternity to intangible heritage and national symbol: Catalonia’s castells”, dins A M. Vazci; A. Bairner [ed.]. Indigenous, Traditional, and Folk Sports: Contesting Modernities, p. 70–85. DOI: https://doi.org/10.4324/9781003317685

Vargas, M. A. (2018). Constructing Catalan Identity: Memory, Imagination, and the Medieval. Palgrave Macmillan: Cham, Switzerland, p. 197.

Vasic, M.; D. Milosevic; S. Savic; D. Bielajac; D. Arsenovic; J. (2022). “Micrometeorological measurements and biometeorologial survey in different urban settings of Novi Sad (Serbia)”. Bull. Serbian Geogr. Soc., vol. 102, p. 45–66. DOI: https://doi.org/10.2298/ GSGD2202045V

Waltz, T. J.; B. J. Powell; M. M. Matthieu; L. J. Damschroder; M. J. Chinman; J. L. Smith; E. K. Proctor; J. E. Kirchne (2015). “Use of concept mapping to characterize relationships among implementation strategies and assess their feasibility and importance: results from the Expert Recommendations for Implementing Change (ERIC) study”. Implementation Science, vol. 10, DOI: https://doi.org/10.1186/s13012-015-0295-0

Weig, D. (2015). “Sardana and castellers: Moving bodies and cultural politics in Catalonia”. Social Anthropology, vol. 23, p. 435–449. DOI: https://doi.org/10.1111/1469-8676.12219

Witt, A.; H. Kumru; E. Oisso; J. Vidal (2018). “Traumatic spinal cord injury due to human tower accident in Catalonia”. Spinal Cord Series and Cases, vol. 4. DOI: https://doi. org/10.1038/s41394-018-0142-z

Wolff, D.; E. C. Fitzhugh (2011). “The relationships between weather-related factors and daily outdoor physical activity counts on an urban greenway”. International Journal of Environmental Research and Public Health, vol. 8, p. 579–589. DOI: https://doi.org/10.3390/ ijerph8020579

Zheng, G.; C. Wei; X. Yue; K. Li (2023). “Application of hierachical cluster analysis in age segmentations for termal comfort differentiation of elderly people in summer”. Building and Environment, vol. 230. DOI: https://doi.org/10.1016/j.buildenv.2023.109981

RESSENYES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 321-323

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

DOI: 10.2436/20.3002.01.275

Marc Oliva, Jordi Martín-Díaz, Carles Barriocanal, Juan Ignacio López-Moreno i Josep Bonsoms [ed.] (2024).

Canvi global: crisi ecosocial i perspectives futures. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, col·lecció Canvi Global, 527 p.

ISBN 978-84-1050-031-0

Joaquim Farguell Pérez

Departament de Geografia Universitat de Barcelona jfarguell@ub.edu https://orcid.org/0000-0003-1944-6427

Des que l’ésser humà pobla el planeta, les alteracions en la superfície han estat continuades. Transformacions de la cobertura del sòl, incendis provocats, extracció i derivació d’aigua per a l’abastament i regadiu, o l’extracció de recursos miners, han estat activitats que, si bé han permès el desenvolupament de les societats humanes, també han produït un impacte sobre el medi natural. Però aquestes activitats s’han intensificat dràsticament a mesura que la població ha anat augmentant i, molt especialment, a partir de la segona meitat del segle xx . Les transformacions en el planeta han estat tan intenses que han desencadenat canvis que han provocat grans desequilibris, així com una degradació accelerada del nostre entorn natural. Alhora, s’han produït canvis en l’organització de la societat, la interconnexió i la mobilitat a escala planetària. També s’han produït canvis en la superfície destinada a la urbanització i en l’espai necessari per produir aliments, així com en els recursos hídrics necessaris. Finalment, també ha canviat la dependència de minerals específics per poder disposar de la tecnologia informàtica actual.

Aquests canvis, més enllà de l’estrictament climàtic, aglutinen el que els autors del llibre denominen Canvi Global , i és el concepte sobre el qual pivota aquesta novetat editorial publicada per Edicions de la Universitat de Barcelona, que alhora inaugura una col·lecció de volums relacionats amb el contingut d’aquest primer llibre de la col·lecció.

La intenció dels editors d’aquest llibre, la majoria dels quals procedeixen del camp de la geografia, és la de transmetre la noció que el canvi és global; és a dir, es produeix a tot el planeta, afecta el nostre medi natural en tots els ecosistemes i en tots els racons, i està molt estretament lligat al nostre desen-

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p 321-323

Farguell Pérez M. Oliva, J. Martín-Díaz, C. Barriocanal, J.I. López-Moreno, J. Bonsoms. Canvi global: crisi ecosocial i perspectives futures.

volupament econòmic modern. Tanta és la nostra influència que fins i tot s’ha arribat a crear el concepte Antropocè per a designar aquest període marcat per la influència majúscula de l’activitat humana sobre el planeta i els canvis que ha generat i que aquest llibre sintetitza i contextualitza.

L’obra es forja des del pensament geogràfic, amb una voluntat de revisar de forma holística i transversal el concepte de Canvi Global , per cercar aquestes interconnexions socioeconòmiques i ambientals que generen el canvi. Alhora, s’analitzen les causes i es documenten des de diferents disciplines per buscar-ne els orígens i les conseqüències. Aquestes causes ja no són només hipòtesis o conjectures, sinó que, tal com s’exposa al llarg dels diferents capítols en què s’estructura l’obra, s’analitzen i s’hi aporten dades, fets i resultats que posen de relleu la magnitud dels canvis en els darrers setanta anys.

El llibre ve precedit per una introducció en la qual els editors descriuen com es transita del concepte de Canvi Climàtic al concepte de Canvi Global i justifiquen l’ús del terme i la necessitat de recollir tot el coneixement generat en els darrers anys sobre els diferents aspectes del canvi global. A continuació, el llibre s’estructura en cinc blocs per il·lustrar la transversalitat que representa aquest canvi.

El primer bloc se centra en una introducció i contextualització del concepte de Canvi Global , en què es posa de manifest que els canvis s’han produït sempre al llarg de la història del planeta, però també s’hi destaca el paper transcendental de les activitats humanes des de finals del segle xix i com estan alterant diversos paràmetres des d’aleshores.

El segon bloc repassa aquests canvis en els diferents subsistemes naturals —atmosfera, hidrosfera, biosfera, criosfera i litosfera— que conformen el sistema Terra. Les evidències dels canvis en la temperatura i en els patrons de precipitació tenen efecte en el cicle de l’aigua i en la disponibilitat de recursos hídrics i, de retruc, això té conseqüències en els éssers vius, que posen en risc llur supervivència.

Joaquim

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p 321-323

Joaquim Farguell Pérez M. Oliva, J. Martín-Díaz, C. Barriocanal, J.I. López-Moreno, J. Bonsoms. Canvi global: crisi ecosocial i perspectives futures.

El tercer bloc se centra en la dinàmica socioeconòmica de l’activitat humana i els canvis que produeix en la superfície del planeta. En aquest cas, els autors de cada capítol emfatitzen el procés massiu d’urbanització i de concentració de població entorn de grans aglomeracions, i en destaquen les conseqüències ambientals i socials. Cal destacar que aquests canvis també han provocat un augment de l’exposició de la població als riscos naturals, que també s’exposen en aquest bloc.

El quart bloc fa referència als efectes del canvi global des del punt de vista ambiental i socioeconòmic en les diferents regions bioclimàtiques del planeta, tenint en compte també els canvis que es produeixen en els oceans, que sovint queden oblidats.

Finalment, el cinquè bloc presenta estratègies davant del canvi global per mitigar-lo o bé adaptar-s’hi. D’una banda, incorpora projeccions futures del canvi climàtic des d’ara fins al final del segle; de l’altra, es plantegen alternatives al model econòmic actual i s’introdueix el concepte de decreixement. Per reblar el capítol, els autors sostenen l’educació ambiental com a eina per a un desenvolupament sostenible de cara a les futures generacions.

És d’agrair que l’obra incorpori un capítol en què s’exposen possibles solucions de mitigació o adaptació al canvi, i que permeti esperonar, animar i donar eines a les noves generacions de joves de diferents camps acadèmics que hauran de treballar conjuntament en aquest context. Finalment, el llibre acaba amb un doble epíleg que anima a prendre accions a curt termini i resumeix els principals continguts extrets del volum.

L’obra és una bona eina de consulta i de referència per a acadèmics, professionals ambientals i socials, estudiants en formació de diverses disciplines i públic en general sensibilitzat amb la situació planetària actual. Aquesta transversalitat queda reflectida en la manera com les principals llibreries han catalogat el llibre: mentre algunes l’han inclòs en la secció de medi ambient, d’altres l’han situat dins les ciències socials, en l’àmbit de la sociologia o de la política ambiental.

El fet que l’editorial hagi fet l’esforç de publicar aquesta obra en català és especialment meritori, atès que la publicació de llibres de divulgació científica en aquesta llengua no és habitual; alhora, aquesta iniciativa contribueix a apropar la ciència a una població no especialitzada i sensibilitzada amb les qüestions lingüístiques.

Disposar d’una obra com aquesta, en què els coneixements actuals sobre la interrelació ambiental, econòmica i social es presenten de manera clara i divulgativa, permet comprendre d’on venim, quines han estat les raons que han conduït a aquest canvi i quines possibilitats tenim, com a societat, per fer-hi front, ja que en aquest procés global tots en som partícips.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 325

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Persones externes al Consell Editor de Treballs de

la Societat

Catalana de Geografia que han avaluat de forma anònima els articles dels números 99 i 100

La filiació institucional indicada és l’actual o, si es desconeix aquesta, la del moment en què hi van col·laborar.

Jesús Burgueño Rivero (Universitat de Lleida)

Josep Calbó Angrill (Universitat de Girona)

Antònia Casellas (Universitat Autònoma de Barcelona)

Carles Balasch Solanes (Universitat de Lleida)

Ramon Batalla Villanueva (Universitat de Lleida)

Àngel Cebollada Frontera (Universitat Autònoma de Barcelona)

Joan Estrany Bertos (Universitat de les Illes Balears)

Joan Ganau Casas (Universitat de Lleida)

Maria Dolors Garcia-Ramon (Universitat Autònoma de Barcelona)

Rafael Giménez Capdevila (Societat Catalana de Geografia)

Montse Guerrero Lladós (Universitat de Lleida)

Francesc López Palomeque (Universitat de Barcelona)

Rosa Maria Medir Huerta (Universitat de Girona)

Enric Mendizàbal Riera (Universitat Autònoma de Barcelona)

Carme Montaner García (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

José Ignacio Muro Morales (Universitat Rovira i Virgili)

Francesc Nadal i Piqué (Universitat de Barcelona)

Oriol Nel·lo Colom (Universitat Autònoma de Barcelona)

Josep Oliveras Samitier (Universitat Rovira i Virgili)

David Pavón Gamero (Universitat de Girona)

Albert Pèlachs Mañosa (Universitat Autònoma de Barcelona)

Jordi Royo Climent (Centre de Recursos Pedagògics Específics de Suport a la Innovació i a la Recerca. Departament d’Educació i Formació Professional de la Generalitat de Catalunya)

Sònia Ruiz Conesa (Institut de Cubelles)

Miguel Solana Solana (Universitat Autònoma de Barcelona)

Antoni Tulla i Pujol (Universitat Autònoma de Barcelona)

La Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia agraeix vivament la seva feina desinteressada, la qual serveix per assegurar la qualitat i rigor científic dels articles publicats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 100, desembre 2025, p. 327-332

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)

URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores

1. Presentació

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en paper i en suport electrònic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la Geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la Geografia, així com ressenyes de llibres geogràfics publicats darrerament.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i ressenyes en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals

L’enviament de l’article s’ha de fer a https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG/ login. Excepcionalment s’autoritzen els enviaments en suport digital a l’adreça electrònica treballs.scg@correu.iec.cat.

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell Editor); b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes; c) l’afirmació del caràcter original del treball; d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat); e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui; f) el coneixement i plena acceptació de la Declaració de conducta ètica editorial i rebuig de males pràctiques, la qual figura en la pàgina web de la revista (apartat Polítiques editorials); i g) la declaració de no incórrer en el llenguatge sexista, d’acord amb el manual d’estil de l’IEC (capítol x).

3. Estructura de l’original

3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article comenci amb una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que presenta per a la Geografia, el problema o llacuna en el coneixement geogràfic que es pretén abordar i l’estructura formal del text. Tot seguit, s’han d’aportar els elements teòrics, conceptuals i/o contextuals escaients. A continuació, les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. L’apartat, o els apartats, central(s) de l’article han de presentar de forma raonada els resultats mobilitzats i/o obtinguts. En darrer lloc, convé contraposar aquests resultats amb els coneixements de partida (apartat teòric, conceptual i/o contextual) i valorar la rellevància de l’aportació realitzada, cosa que pot incloure apuntar vers futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 100.000 caràcters amb espais (tot inclòs) ni les 30 pàgines (tot inclòs). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. Alhora, es facilita una plantilla en què s’intenten recollir totes aquestes especificacions.

3.7. Els apartats es diferencien mitjançant xifres àrabs i, si escau, amb una clara ordenació jeràrquica (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició i, si es tracta d’una citació textual entre cometes, pàgina, segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995). En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes

i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents:

a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (figura 1).

b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc.

c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 300 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell Editor pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles.

d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni.

e) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper.

f) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual.

g) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs.

h) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents:

a) Per als llibres

Cos 10 Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Lloc de publicació [en català]: Editorial. [Altres informacions] Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin.

b) Per a les parts de llibres

Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom sencer Cognom(s). Títol del llibre. Lloc de publicació [en català]: Editorial, vol. x, p. xx-xx.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 327-332

Informació per als autors i autores

Timothy, Dallen J.; Rami F. Daher (2009). “Heritage Tourism in Southwest Asia and North Africa: Contested Pasts and Veiled Realities”, dins: Dallen J. Timothy; Gyan P. Nyaupane [ed.]. Cultural Heritage and Tourism in the Developing World. A Regional Perspective. Londres/Nova York: Routledge, p. 146-164.

c) Per als articles

Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista, vol. x, núm. x, p. x-x. DOI: https://doi.org/xxx

Membrado-Tena, Joan Carles (2018). “El papel de la geografía en el análisis del contenido semántico de los topónimos. El caso de Alicante”. Anales de Geografía de la Universidad Complutense, vol. 38, núm. 1, p. 35-60. DOI: https:// doi.org/10.5209/AGUC.60468

d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica, en cursiva, on es pugui trobar el document, tot indicant-hi, en tot cas, la data de consulta, de la següent manera: “(consultat 01/01/2011)”.

e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

Societat Catalana de Geografia (s. d.). Indicacions per a l’autor/a. https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG/about/submissions#authorGuidelines (consultat 30/06/2022).

Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu. Es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( — ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació.

4. Ressenyes

4.1. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua, tot i que de forma preferent en català. Quan les ressenyes siguin en català i de llibres en aquesta llengua, el Consell Editor intentarà fer-ne, en la mesura de les possibilitats financeres, la seva traducció a l’anglès per tal de facilitar la difusió internacional de la producció geogràfica catalana.

4.2. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 20.000 caràcters amb espais.

4.3. Les ressenyes s’inicien amb un títol intencionat i contenen la fitxa bibliogràfica del llibre analitzat (seguint el punt 3.12.a, i fent-hi constar el nombre total de pàgines, l’ISBN i, si hi fos, el DOI). Opcionalment, poden estructu-

rar-se amb apartats numerats amb xifres àrabs i poden contenir bibliografia si s’hi fan citacions diferents al llibre analitzat.

4.4. Les ressenyes s’il·lustraran amb la portada del llibre analitzat.

5. Procés editorial

5.1. Recepció d’articles. El Consell Editor acusarà als autors i/o autores la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació, d’acord amb les avaluacions externes anònimes efectuades. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editor valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. El Consell Editor pot retornar d’entrada un original perquè s’hi facin canvis formals.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell Editor enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors i avaluadores es publica al darrer número de cada any.

5.4. El Consell Editor de la revista es reserva els drets de:

a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs.

b) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista.

c) Demanar a l’autoria que escurci un text o que hi faci determinades modificacions.

5.5. Més enllà dels elements indicats a l’apartat 3, en particular al punt 3.5, la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista es fonamenta en els aspectes següents:

a) Originalitat.

b) Actualitat, oportunitat i novetat.

c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets.

d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic.

e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada.

f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

Treballs de la SCG, núm. 100, desembre 2025, p. 327-332

Informació per als autors i autores

Avís de drets d’autor/a

La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors. En el moment de lliurar els articles a Treballs de la Societat Catalana de Geografia per sol·licitar-ne la publicació, els autors accepten els termes següents:

– Els autors cedeixen a la Societat Catalana de Geografia (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) els drets de reproducció, comunicació pública (incloent-hi la comunicació a través de les xarxes socials) i distribució dels articles presentats per a ser publicats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia , en qualsevol forma i suport, i per qualsevol mitjà, incloses les plataformes digitals. El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o de refusar els treballs presentats i, igualment, es reserva el dret de fer qualsevol modificació editorial que consideri convenient. De ser acceptada pels autors, aquests hauran de lliurar l’article amb els canvis suggerits.

– Els autors responen davant la Societat Catalana de Geografia de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats. És a dir, els autors garanteixen que els articles lliurats no contenen fragments d’obres d’altres autors, ni fragments de treballs propis publicats anteriorment; que el contingut dels articles és inèdit, i que no s’infringeixen els drets d’autor de tercers. Els autors accepten aquesta responsabilitat i s’obliguen a deixar indemne la Societat Catalana de Geografia de qualsevol dany i perjudici originats per l’incompliment de la seva obligació. Així mateix, han de deixar constància en els articles que enviïn a la revista de les responsabilitats derivades del contingut dels articles.

– És responsabilitat dels autors obtenir els permisos per a la reproducció sense restriccions de tot el material gràfic inclòs en els articles, així com garantir que les imatges i els vídeos, etc., han estat realitzats amb el consentiment de les persones que hi apareixen, i que el material que pertany a tercers està clarament identificat i reconegut dins del text. Així mateix, els autors han d’entregar els consentiments i les autoritzacions corresponents a la Societat Catalana de Geografia en lliurar els articles.

– La Societat Catalana de Geografia està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors. En tot cas, es compromet a publicar les correccions, els aclariments, les retraccions i les disculpes si escau.

– Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

– La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

Protecció de dades

personals

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors i autores autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors i autores per gestionar la publicació de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric. Els autors i autores poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@ iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

ARTICLES

Presentació

La divisió territorial sanitària de la Generalitat republicana

Casadevall Camps, Robert

Educació per al desenvolupament sostenible en Reserves de la Biosfera: una proposta didàctica per a les Terres de l’Ebre

Domènech, Antoni

Paulino, Isabel

Viana, Alba

Semblances, entrevistes i egogeografies de Joan Vilà-Valentí

Mendizàbal, Enric

Eduard Brossa (1848-1924): el domini artesanal de la cartografia

Montaner, Carme

La representació de la frontera del Pirineu en el mapa de Catalunya d’Ambrosio Borsano (1687)

Nadal i Piqué, Francesc

“Una geografia moderna de Catalunya”

Vila, Reparaz, Chevalier i l’editor Casacuberta

Nel·lo, Oriol

Joan Palau Vera i la geografia humana

Oliveras i Samitier, Josep

Ciutat compacta / ciutat difusa: El paper de la terminologia en la fortuna dels conceptes

Rebagliato-Nadal, Joan

De “fa bo per fer castells” a “la plaça és un forn”. Meteorologia favorable i adversa segons la percepció dels castellers

Saladié, Òscar

Boqué-Ciurana, Anna

Sevil, Júlia

Olano Pozo, Jon Xavier

RESSENYES

Marc Oliva, Jordi Martín-Díaz, Carles BarriOcnal, Juan Ignacio lópez-MOrenO, Josep BOnsOMs [ed.] (2024). Canvi global: crisi ecosocial i perspectives futures

Farguell Pérez, Joaquim