TSCB, 67

Volum 67, 2016 - Índex

Entrevista 69 Entrevista a Robert E. Ricklefs . Bru Papell

2 Editorial. Dolors Vaqué El racó de la SCB. Josep Clotet

Premi d’Estudiants de la SCB 71 Anàlisi de marcadors prenatals de risc en individus exposats a factors ambientals de risc durant el seu desenvolupament. Bàrbara Samper, Araceli Rosa, Judith Batlle, Oriol Vall, Óscar Garcia-Algar, Florencia Torche

3 Pròleg. Jordi Barquinero, Francisco Montero i Màrius Morlans 4 Bioètica: les claus del diàleg interdisciplinari. Màrius Morlans Molina 10 Un cervell ètic? Bernabé Robles 18 Reptes ètics de la recerca en agricultura i producció d’aliments. Pere Puigdomènech 23 L’ètica i el medi ambient. Joandomènec Ros 28 Consideracions bioètiques sobre la recerca genòmica, l’ús de big data i la comercialització dels descobriments. Margarita Boladeras 33 Genoma i exoma clínic (WGS i WES): retorn dels resultats genètics no sol·licitats, quan, com i per què? Gemma Marfany Nadal 38 Promeses i perills de la teràpia gènica: gegants o molins de vent? Jordi Barquinero 44 Faust i Prometeu: notes per a la construcció d’una ètica sobre el clonatge humà. Francisco Montero Delgado 50 Estàndards ètics i legals de la recerca en biologia i biomedicina. Núria Terribas

Destacats de ciència Premi Josep M. Sala-Trepat 2013 57 Les plantes també s’estressen. Núria Sànchez Coll Flaixos de ciència 59 Francesco Redi: entre Homer i Pasteur. Xavier Duran i Escriba 60 Biosfera, una obra singular. Josep M. Camarasa 61 DIYbio. Els biohackers: una nova manera de fer créixer la biotecnologia. Núria Conde Pueyo, Daniel Grajales, Esteban Gimenez i Alvaro Jansà 66 Posthumans o humans feliços de ser-ho? Ramon M. Nogués

Centre 76 Bytes, teoria i suport a la clínica. Gemma Ribas Carrera 78 Barrejar, aprendre i evolucionar. Irene Lapuente Premi Nobel de Fisiologia o Medicina 2015 79 Un premi amb tres guardons per la lluita contra les malalties de la pobresa. Rafael Abós-Herràndiz El personatge 80 Josep Maria Sala i Trepat (1941-1985). Pere Puigdomènech El fet 81 «Salvadoriana». El 1714 de la ciència. Josep M. Camarasa Ciència en societat 82 La Viquipèdia: oportunitat i porta d’entrada per a la difusió de les biociències. Toni Hermoso Lectura 84 Quan la ciència fecunda la literatura. Oriol Izquierdo

i vols…

...conèixer els darrers aven ió de seminaris ...participar en l’organitzac ...rebre la revista . llibres, cursos i jornades.. ...gaudir de descomptes en ...per

1912 2012 Coberta TSCB-67.indd 1

de la Societat Catalana de Biologia

Premi Gemma Rosell i Romero 74 Gens oncoembrionaris: la connexió entre la biologia del desenvolupament i l’oncologia. Oriol Caritg Cirera

PLACA NARCÍS

MONTURIOL

2003

CREU DE SANT JORDI

2012

què no t’hi associes? http://scb.iec.cat

Volum 67

ogia Si t’interessa la biolço s

treballs

treballs de la Societat Catalana de Biologia

Destacats de recerca

Volum 67 2016 · revista anual

ISSN 0212-3037 (edició impresa) ISSN 2013-9802 (edició digital)

26/04/2017 9:30:00

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, revista anual de la SCB Societat Catalana de Biologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona scb@iec.cat 1) Resposta hipersensible en la mort cel·lular (p. 57). 2) L’home biònic (p. 68). 3) Lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes Tulp (Rembrandt) (p. 67). 4) Adam i Eva (Gauguin) (p. 66). 5) Computació humana (p. 76). 6) L’ordinador MareNostrum (p. 77).

Fotografies d’interior: quan no s’indica l’autor en el peu o en l’article, les fotografies són de domini públic o extretes de Wikimedia Commons o de Shutterstock. Tots els articles són propietat dels editors i dels autors respectius. Queda prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà gràfic o electrònic del contingut de treballs de la societat catalana de biologia sense permís exprés. Els editors no es responsabilitzen de l’opinió ni dels continguts dels articles signats. © Societat Catalana de Biologia, Institut d’Estudis Catalans Dipòsit Legal B 12164-1963 ISSN 0212-3037 (ed. impresa) 2013-9802 (ed. digital) Web de la versió digital: http://revistes.iec.cat/index.php.TSCB

COMITÈ DE PUBLICACIONS Dolors Vaqué, presidenta, ICM-CSIC Ricard Roca, vocal, SCB Rafel Abós-Herràndiz, vocal, ICS Josep M. Espelta, vocal, UAB

Imprès a Ediciones Gráficas Rey, SL

EQUIP EDITORIAL Oriol Izquierdo, cap editorial Ricard Roca, redacció editorial Servei Editorial, IEC, correcció d’originals

La Societat Catalana de Biologia (SCB) és una de les filials més antigues de l’Institut d’Estudis Catalans. Està regida per un Consell Directiu i organitzada en seccions especialitzades, que són les que organitzen les activitats principals que duu a terme la Societat. CONSELL DIRECTIU DE LA SCB

SECCIONS

President: Josep Clotet Vicepresident primer: Jordi Barquinero Vicepresidenta segona: Montserrat Corominas Secretària general: Rosa Pérez Vicesecretari: Carles Ciudad Tresorer: Marc Martí-Renom Vocal d’Acció Territorial: Oriol Cabré Vocal de Comunicació: Marina Rigau Vocal d’Ensenyament: Carles Giménez Vocal de Promocions: Eva Colàs Vocal de Seccions: Albert Jordan Vocal d’Estudiants: Oriol Iborra Delegat de l’IEC: Ricard Guerrero Vocals de Publicacions i Lexicografia: Dolors Vaqué i Ricard Roca

Aqüicultura: Nerea Roher Biofísica: Pere Garriga Biologia Computacional: Roderic Guigó Biologia del Desenvolupament: Francesc Cebrià Biologia de plantes: Ana Caño Biologia Evolutiva: Montserrat Papaceit Biologia i Indústria: Ramon Roca Biologia Molecular: Bernat Crosas Biologia Molecular del Càncer: Oriol Casanovas Biologia i Societat: Maria Fontanals Biologia de la Reproducció: Enric Ribes Cromàtica i epigenètica: Albert Jordan Ecologia Aquàtica: Ramon Massana Ecologia Terrestre: Josep Maria Espelta Estudiants: Oriol Iborra Ensenyament: Carles Giménez Genòmica i Proteòmica: Mario Cáceres Microbiologia: Jordi Mas-Castellà Neurobiologia Experimental: Carles Saura Senyalització Ceŀlular i Metabolisme: Marc Claret Virologia: Rosa Pintó i Juana Diez SCB a Alacant: Ivan Quesada SCB a Lleida: Mª Ángeles de la Torre SCB a València: Lluís Pascual SCB a Vic: Julita Oliveras

Coberta interior TSCB-67.indd 1

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ARTICLES PER ALS AUTORS DE TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA RULES FOR SUBMISSION OF ARTICLES BY AUTHORS TO TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA Abast La revista Treballs de la Societat Catalana de Biologia (Treb. Soc. Cat. Biol.), editada per la Societat Catalana de Biologia (SCB), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), publica articles de l’àmbit de les ciències de la vida en llengua catalana (i ocasionalment en altres llengües). Aquesta revista consta de dues seccions: — «Destacats de recerca». Conjunt d’articles de recerca o de revisió sobre un tema monogràfic que tracta d’alguna qüestió científica concreta. Un coordinador, expert en el tema, encarrega els articles a un equip d’autors i en supervisa la redacció. Si voleu fer de coordinador d’un tema del vostre interès per als «Destacats de recerca», poseu-vos en contacte amb la secretaria de la SCB (scb@iec.cat). — «Destacats de ciència». Conjunt d’articles de divulgació, actualitat i opinió científica sobre temes diversos. Si voleu proposar un article per als «Destacats de ciència», poseu-vos en contacte amb la secretaria de la SCB (scb@iec.cat). Els autors que també siguin socis de la SCB tenen preferència en el procés d’acceptació dels articles.

Scope The journal Treballs de la Societat Catalana de Biologia (Treb. Soc. Cat. Biol.), published by the Societat Catalana de Biologia (SCB), a subsidiary of the Institut d'Estudis Catalans (IEC), releases articles in the field of life sciences in the Catalan language (and occasionally in other languages). The journal comprises two sections: — “Destacats de recerca”: articles in the field of research or a monographic review of a topic in a specific scientific field. A coordinator expert in the field commissions the articles to a team of authors and supervises the drafting process. If you would like to take part as a coordinator for a topic of your interest for the “Destacats de recerca” section you can contact the SCB secretary at scb@iec.cat. — “Destacats de ciència”: articles about popular science, current affairs and scientific opinion on a range of topics. If you would like to propose an article for the “Destacats de ciència” section you can contact the SCB secretary at scb@iec.cat. Authors who are also SCB members have preference in the article admission process.

Procés editorial Els articles, un cop rebuts, se sotmeten a un procés de revisió externa de forma i contingut. En acabat, poden ser: a) acceptats sense canvis, b) rebutjats o c) acceptats amb esmenes proposades als autors. En aquest darrer cas, és un requisit indispensable per a publicar-los que l’autor accepti introduir les esmenes proposades. Els autors rebran unes galerades perquè les revisin. En aquest procés només poden introduir-hi esmenes de caràcter lingüístic i tècnic, però no de contingut. En casos especials, la SCB podrà demanar als autors revisions addicionals. Els autors rebran sense càrrec un exemplar de la revista un cop publicada.

Publishing process Upon receipt, articles undergo a peer review of form and content. Once this process is complete, the articles may: i) be accepted without changes; ii) be rejected; or, iii) be accepted, albeit with the author being advised to make amendments. In the latter case, authors must agree to make the changes proposed in order for the articles to be published. Authors will be given galley proofs in order to review them. At this stage of the process they will only be able to make technical or linguistic amendments and not changes related to content. In specific circumstances, the SCB may ask authors to carry out additional reviews. Authors will receive a copy of the journal free of charge once it has been published.

Criteris generals de presentació d’articles El material presentat ha de ser original i no ha d’haver estat publicat abans. Els articles han de tenir l’extensió demanada (vegeu els dos apartats següents, tenint en compte que cal incloure els espais en blanc en el comptatge de caràcters) i el nombre de taules i figures ha de ser el mínim imprescindible per a facilitar la comprensió del text. En cas que la llargària no s’adeqüi als criteris especificats o que el nombre de taules o figures es consideri excessiu, la SCB podrà proposar canvis pel que fa a aquests aspectes abans d’acceptar l’article. Els articles s’han d’enviar en un arxiu en format Microsoft Office o OpenDocument. Aquest arxiu ha de contenir només text (article, bibliografia, taules, peus, etc.). Les figures s’han d’enviar en arxius a part i, si contenen text (a part dels peus), ha d’estar en un format que permeti editar-lo. Si la taula o figura té copyright, cal indicar-ho. La bibliografia s’ha de compondre tal com s’exemplifica tot seguit, per bé que, posteriorment, els editors adequaran tipogràficament aquestes referències a l’estil de la publicació: Codina, C. [et al.] (1989). “Potencial biotecnològic del cultiu de cèŀlules vegetals per a l’obtenció de productes farmacèutics”. Treb. Soc. Cat. Biol., 40: 47-70. Mellado, R. P. (1987). “Vectores utilizados para la manipulación y expresión de genes”. A: Vicente, M.; Renart, J. (ed.). Ingeniería genética. Madrid: CSIC, 21-30. Wolffe, A. (1995). Chromatin structure and function. Londres: Academic Press.

General criteria for submitting articles Material submitted must be original and cannot have been published elsewhere previously. Articles must be of the required length (see sections below – character counts must include spaces) and the number of tables and figures should be kept to a minimum in order to simplify understanding of the text. If the length is unsuitable for the specified criteria or if there are too many tables or figures, the SCB may propose changes concerning these areas before accepting the article. Articles must be submitted in Microsoft Office or OpenDocument format. The file should contain text only (the main article, references, tables, figure captions, etc.). Figures must be sent in separate files and if they incorporate text (aside from captions) the file format must allow for them to be edited. If a table or figure is copyrighted, this circumstance must be specified. References must be set out as shown below, although the editors may subsequently adapt them according to the definitive publishing style: Codina, C. [et al.] (1989). “Potencial biotecnològic del cultiu de cèŀlules vegetals per a l’obtenció de productes farmacèutics”. Treb. Soc. Cat. Biol., 40: 47-70. Mellado, R. P. (1987). “Vectores utilizados para la manipulación y expresión de genes”. In: Vicente, M.; Renart, J. (ed.). Ingeniería genética. Madrid: CSIC, 21-30. Wolffe, A. (1995). Chromatin structure and function. London: Academic Press.

Les referències bibliogràfiques completes han d’aparèixer ordenades alfabèticament al final dels articles i, si contenen més de dos autors, cal escriure només el primer, seguit de la indicació et al. entre claudàtors. Les remissions a la bibliografia dins el text han de seguir el sistema de cognom i any, no pas un sistema numèric, i, si contenen més de dos autors, cal escriure només el primer, seguit de la indicació et al., en aquest cas sense claudàtors.

Full bibliographic references must be set out in alphabetical order at the end of articles and, if they contain more than two authors, only the first author should be specified followed by the indication et al. in square brackets. References to the bibliography within the text must follow the author-year system rather than being in numerical order of appearance and, if they contain more than two authors, only the first author should be specified followed by the indication et al. without square brackets.

Criteris específics per als articles de «Destacats de recerca» Els articles de la secció «Destacats de recerca» han de tenir una extensió de 20.00030.000 caràcters i han d’incloure els apartats següents: títol; noms i cognoms dels autors; filiació de tots els autors; autor per a la correspondència (cal indicar-ne les adreces postal i electrònica, i el telèfon); resum en català (màxim de 1.000 caràcters); paraules clau en català (màxim de cinc); títol, resum i paraules clau en anglès (que han de ser fidels, en extensió i contingut, als corresponents en català); text de l’article (amb un màxim de dos nivells d’apartats); bibliografia; taules, i peus de figura.

Specific criteria for articles in the “Destacats de recerca” section Articles in the “Destacats de recerca” section should be between 20,000 and 30,000 characters long and include the following information: title; authors’ names and surname; personal particulars of all authors; contact author (email, address and telephone number required); abstract in Catalan (1,000 characters maximum); keywords in Catalan (maximum of 5); title, abstract and keywords in English (which must be true to the Catalan versions in terms of length and content); main text of the article (with two sections of levels at the most); references; tables and figure captions.

Criteris específics per als articles de «Destacats de ciència» Els articles de la secció «Destacats de ciència» han d’incloure els apartats següents: títol (no acadèmic), subtítol (opcional, i aquest pot ser més acadèmic), noms i cognoms dels autors i filiació de tots els autors. A més, si n’hi ha, bibliografia, taules i peus de figura. Els articles d’aquesta secció poden ser: — Articles llargs (6.000-8.000 caràcters; inclouen una entradeta de 500-700 caràcters i una nota curricular de 500-600 caràcters). Tipologia: «Exposició» (desenvolupament d’una idea de ciència en sentit ampli) i «Jove investigador» (escrit pel guanyador del Premi per a Estudiants de la SCB). — Articles curts (4.000 caràcters). Tipologia: «Flaix» (desenvolupament d’una idea de ciència en sentit ampli); «Carrera» (descripció de la carrera d’un biòleg no investigador); «Fòrum» (descripció d’un centre o instaŀlació de recerca); «Ciència en societat» (descripció d’activitats de transmissió de coneixement); «Del laboratori a l’aula» (propostes de la Secció d’Ensenyament); «Racons» (propostes, preferentment, de les seccions transversals d’Estudiants i de Biologia i Indústria); «Lectura» (llibre de ciència editat en català), o «Un lloc per visitar» (proposta de turisme científic).

Specific criteria for articles in the “Destacats de ciència” section Articles in the “Destacats de ciència” section must include the following information: title (non-academic), subtitle (optional and may be more academic), authors’ names and surname and personal particulars of all authors. In addition, if applicable, references, tables and figure captions. Articles in this section can be either of the following: — Long articles (6,000-8,000 characters; including an introduction of about 500-700 characters and a biographical note of about 500-600 characters). The latter may be of the following types: “Exposició” (broad development in a field of science) and “Jove investigador” (written by the SCB student prize winner). — Short articles (4,000 characters). Types: “Flaix” (broad development in a field of science); “Carrera” (description of the career of a non-research biologist); “Fòrum” (description of a research centre); “Ciència en societat” (description of knowledge transfer activities); “Del laboratori a l’aula” (SCB education section proposals); “Racons” (proposals preferably made by the cross-disciplinary sections for students and biology and industry); “Lectura” (science book published in Catalan) or “Un lloc per visitar” (proposal about scientific tourism).

05/04/2017 08:32:04

Índex

67 2

Editorial. Dolors Vaqué El racó de la SCB. Josep Clotet

Destacats de recerca 61

DIYbio. Els biohackers: una nova manera de fer créixer la biotecnologia Posthumans o humans feliços de ser-ho?

Màrius Morlans Molina

66

10

Un cervell ètic?

Entrevista

18

Reptes ètics de la recerca en agricultura i producció d’aliments

23

L’ètica i el medi ambient

La bioètica com a diàleg interdisciplinari

3 4

28

Pròleg. Jordi Barquinero, Francisco Montero i Màrius Morlans Bioètica: les claus del diàleg interdisciplinari

Bernabé Robles

69

Consideracions bioètiques sobre la recerca genòmica, l’ús de big data i la comercialització dels descobriments Margarita Boladeras

33

Genoma i exoma clínic (WGS i WES): retorn dels resultats genètics no sol·licitats, quan, com i per què?

38

Promeses i perills de la teràpia gènica: gegants o molins de vent?

44

Faust i Prometeu: notes per a la construcció d’una ètica sobre el clonatge humà

50

Estàndards ètics i legals de la recerca en biologia i biomedicina

Gemma Marfany Nadal

Jordi Barquinero

Francisco Montero Delgado

Ramon M. Nogués

Entrevista a Robert E. Ricklefs Bru Papell

Premi d’Estudiants de la SCB

Pere Puigdomènech

Joandomènec Ros

Núria Conde Pueyo, Daniel Grajales, Esteban Gimenez i Alvaro Jansà

71

Anàlisi de marcadors prenatals de risc en individus exposats a factors ambientals de risc durant el seu desenvolupament Bàrbara Samper, Araceli Rosa, Judith Batlle, Oriol Vall, Óscar Garcia-Algar, Florencia Torche

Premi Gemma Rosell i Romero

74

Gens oncoembrionaris: la connexió entre la biologia del desenvolupament i l’oncologia Oriol Caritg Cirera

Centre

76

Bytes, teoria i suport a la clínica Gemma Ribas

Carrera

78

Barrejar, aprendre i evolucionar Irene Lapuente

Premi Nobel de Fisiologia o Medicina 2015

79

Núria Terribas

Un premi amb tres guardons per la lluita contra les malalties de la pobresa Rafael Abós-Herràndiz

El personatge

Destacats de ciència

80

Josep Maria Sala i Trepat (1941-1985) Pere Puigdomènech

El fet Premi Josep M. Sala-Trepat 2013

57

Les plantes també s’estressen Núria Sànchez Coll

Flaixos de ciència

81 82

Francesco Redi: entre Homer i Pasteur Xavier Duran i Escriba

Lectura

60

Biosfera, una obra singular

84

001-084 Revista TSCB 67.indd 1

Josep M. Camarasa

Ciència en societat

59

Josep M. Camarasa

«Salvadoriana». El 1714 de la ciència

La Viquipèdia: oportunitat i porta d’entrada per a la difusió de les biociències Toni Hermoso

Quan la ciència fecunda la literatura Oriol Izquierdo

26/04/2017 8:58:25

Editorial Benvolguts lectors: La comunicació és un fet necessari en ciència. Un descobriment, per molt cabdal que sigui, no porta enlloc si no es difon i es comunica tant dins de l’àmbit científic com al públic en general. Els investigadors estem força acostumats a difondre la nostra recerca en fòrums acadèmics, però ens costa fer-ho a la societat que ens envolta a través de premsa, ràdio o TV. Sempre pensem que som avorrits, que no ens entendran o, pitjor encara, que els mitjans no transmetran correctament el que volem dir. La nostra desconfiança molts cops és fonamentada, ja que es tendeixen a fer grans titulars i això als científics ens espanta: per als mitjans o tot és blanc o tot és negre, i nosaltres necessitem posar-hi grisos. Reflexionant, però, ens adonem que part de la responsabilitat és nostra, ja que potser no sabem expressar-nos adequadament. Per això, a banda d’aquelles notícies bones i dolentes que apareixen als diaris, com són la troballa de la cura de malalties com el càncer, la diabetis, la sida, l’aparició d’epidèmies com la de l’Ebola o brots d’enterovirus, n’hi ha d’altres que passen més desapercebudes. Aquestes fan referència a la ciència bàsica, i són més difícils d’explicar, però un dia serviran per entendre, per exemple, com funciona un ecosistema, el paper de l’oceà en el canvi global, etc. Una solució intermèdia, en què s’expliquin aquests temes de manera entenedora, són les revistes cientificodivulgatives accessibles per a un públic no especialitzat. A l’Estat espanyol hi ha, per exemple, la revista Investigación y Ciencia, i als Països Catalans, Atzavara i Mètode, a part de la present: treballs de la societat catalana de biologia. Seguint, doncs, amb l’objectiu de difondre i fer més entenedora la ciència en aquest volum 67, ens plau presentar-vos nou articles editats pels doctors Jordi Barquinero, Francisco Montero i Màrius Morlans, sota el títol «La bioètica com a diàleg interdisciplinari», en què es reflexiona i es discuteix sobre els límits que pot depassar o no la ciència dins dels conceptes de l’ètica. També hi trobareu des d’una entrevista estimulant al doctor Robert Ricklefs, guardonat amb el Premi Margalef l’any 2015, fins als articles corresponents als premis de la SCB, a cura de Bàrbara Samper, i el de la Fundació Gemma Rosell, d’Oriol Caritg Cirera, respectivament. No us perdeu el flaix de ciència «Les plantes també s’estressen», de Núria Sànchez Coll, guardonada amb el darrer Premi Josep Maria Sala Trepat, i el personatge descrit per Pere Puigdomènech, que ens parla precisament de la vida i aportació a la ciència de Josep Maria Sala Trepat. Si seguiu llegint trobareu «Posthumans o humans feliços de ser-ho?», en què Ramon M. Nogués ens planteja un seguit de preguntes i reflexions sobre la condició humana, la mort i la natura. També anirem a una exposició de la mà de Josep M. Camarasa, que dóna a conèixer a la ciutadania un dels tresors més desconeguts del patrimoni cultural de Barcelona: el gabinet, la biblioteca i les coŀleccions dels Salvador, «Salvadoriana: El 1714 de la ciència». Això no és tot, ja que anireu descobrint altres articles com el dedicat al superordinador MareNostrum, i el del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina del 2015: «Un premi amb tres guardons per la lluita contra les malalties de la pobresa», per acabar amb l’apartat de Lectura, amb la ressenya d’Oriol Izquierdo sobre el llibre La ciència en la literatura, escrit per Xavier Duran. Esperem, doncs, que amb aquests articles relacionats amb la biologia i la ciència hàgim aconseguit transmetre i comunicar de manera entenedora, atractiva i estimulant què significa la ciència, i haver contribuït a esperonar una curiositat infinita.

El racó de la SCB La Nit de la Biologia: traguem la biologia a la llum del dia Una de les missions de la SCB és apropar la biologia a la societat civil: fer que els ciutadans sentin els coneixements de la biologia com a quelcom proper, necessari i bell. A la SCB tenim una secció específica, la de Biologia i Societat, que treballa amb aquesta finalitat i, també, hem creat els premis de la Nit de la Biologia amb la intenció de celebrar —‌juntament amb la comunitat científica, els socis i simpatitzants de l’entitat, i el públic en general— els avenços assolits durant l’any en curs pels professionals i els estudiosos de les ciències biològiques del territori de parla catalana. El juliol de l’any 2016 es va celebrar la primera edició de la Nit de la Biologia, en què es van presentar un total de 117 candidatures entre les diverses categories de premis. Premi SCB a la Trajectòria Professional, que s’atorga a una persona que ha contribuït al progrés o la difusió de les ciències biològiques al llarg de la seva trajectòria professional, i que enguany va recaure en el doctor Joan Massagué. Premi SCB a un Article Científic atorgat a un article de l’àmbit de les ciències biològiques amb un autor del territori de parla catalana, que va ser concedit al treball titulat «Miocene small-bodied ape from Eurasia sheds light on hominoid evolution», publicat a la revista Science. Jaume Llistosella i Antoni Sánchez-Cuxart van ser els guanyadors del Premi SCB a la Divulgació per la seva obra Guia iŀlustrada per a conèixer els arbres. El Premi SCB al Jove Investigador va ser guanyat per Eva M. Novoa per la seva tesi Evolution of the gene translation machinery and its applications to drug discovery. Cal indicar que aquest premi s’atorga a una tesi doctoral dins de l’àmbit de les ciències biològiques defensada en una universitat dels territoris de parla catalana on només participen les tesis reconegudes prèviament amb la menció de premi extraordinari. El Premi SCB a un Treball de Recerca de Batxillerat, com el seu nom indica, s’atorga a l’autor d’un treball de recerca de batxillerat de ciències biològiques presentat en un centre d’ensenyament secundari dels territoris de parla catalana. Aquest va ser concedit a Robert Cilleros, pel treball «La bioacumulació i biomagnificació del mercuri». El jurat per a cada premi va estar format per tres persones triades ad hoc entre els quaranta-sis membres que formen el Consell Assessor, totes amb un alt prestigi dins del món de la biologia. Tota la informació i els detalls del premi es poden consultar a la pàgina web de la SCB. He dit al començament que aquests premis volien apropar la ciència de la biologia a la societat. És per això que els premis han nascut amb la voluntat de ser itinerants: volem que la Nit se celebri en diferents institucions i territoris de parla catalana i que acabi sent una festa que surti de la seu oficial de la SCB. Un signe més de voler treure a la llum la biologia al nostre país. Estem convençuts que les nacions també es donen a conèixer i es configuren per les persones que les formen. Volem ser un país conegut pels seus artistes, cuiners, esportistes, etc. Però des de la SCB creiem que les terres catalanes també han de ser conegudes pels biòlegs que han generat. Presentar-los a la societat civil, donar-los a conèixer i donar-los rellevància és l’objectiu dels premis. En definitiva, la Nit vol treure a la llum del dia la biologia que es fa a casa nostra, perquè el país se senti orgullós del treball tenaç constant i silent de molts biòlegs. Josep Clotet, president de la SCB

Dolors Vaqué, vocal de Publicacions de la SCB

001-084 Revista TSCB 67.indd 2

26/04/2017 8:58:26

La bioètica com a diàleg interdisciplinari

Pròleg Jordi Barquinero, Francisco Montero i Màrius Morlans (editors) Encara avui es qüestiona l’estatus epistemològic de la bioètica. Classificada per uns com una ètica aplicada que s’ensenya a les facultats de dret, filosofia o medicina, per a altres és una disciplina amb personalitat pròpia que es conrea en centres acadèmics específics, els instituts de bioètica. Però el que ningú no li nega és l’especificitat del seu objecte, l’estudi dels problemes morals plantejats pel coneixement científic i les seves aplicacions en l’àmbit de les ciències de la vida, i la metodologia per assolir-lo, el diàleg interdisciplinari, que per ser productiu requereix una sèrie d’actituds i d’aptituds. En primer lloc, ha d’evitar el cientisme i el moralisme. El cientisme és l’autocomprensió de la ciència com quelcom absolut, independent de referències exteriors i del qüestionament que li pot venir de l’ètica. El moralisme és la corresponent absolutització de l’ètica que pretén plantejar i resoldre els problemes prescindint de les aportacions del coneixement científic. I d’aquesta es deriva una segona condició, que és la competència professional necessària i un coneixement adequat del que es vol jutjar. La ignorància és un gran obstacle per al diàleg interdisciplinari. L’autocrítica i el respecte pels arguments dels altres quan són coherents amb les seves conviccions són un requisit necessari per dialogar i deliberar a la recerca d’un consens entorn dels problemes morals que planteja la ciència. En la confecció d’aquesta monografia s’ha pensat en persones de diferents disciplines, com la biologia, la filosofia, el dret i la medicina, per fidelitat a una de les raons de ser de la bioètica, la seva pluridisciplinarietat. Però també s’ha tingut en compte la competència professional i la independència de criteri dels autors. Correspon als lectors valorar l’encert de la proposta, que no és més, però tampoc menys, que l’inici d’un diàleg entorn d’alguns problemes essencials que ens afecten com a professionals compromesos. N’enunciem el contingut a manera d’introducció. La descripció del context que va propiciar la gènesi de la bioètica, així com els seus instruments, els comitès d’ètica, permet copsarne el potencial per vehicular aquesta proposta de diàleg. En la fonamentació ètica resulta rellevant la qüestió sobre si en el cervell existeix un «mòdul de l’ètica». La revisió de les bases neurològiques de l’ètica, des de la filosofia de la ciència, permet respondre amb prudència aquesta qüestió. En l’àmbit de la supervivència i el medi ambient es proposa el debat dels agents implicats per fer servir l’enorme riquesa que re-

001-084 Revista TSCB 67.indd 3

presenta la informació sobre les espècies en les quals basem la nostra agricultura i ramaderia. Aquí l’objectiu essencial hauria de ser com es pot garantir l’accés a aliments suficients i segurs per a les poblacions actuals i les futures. En la preservació del medi ambient, tan necessari és que els estudis ambientals dels ecosistemes s’elaborin amb criteris científics com que les actuacions que es facin tinguin en compte el bé comú, la protecció de la natura, per davant del bé particular, el dret a gaudir o a explotar la natura. La utilització dels bancs de dades personals en la recerca biomèdica planteja la necessitat del debat sobre les qüestions relatives a la confidencialitat i el dret a l’ús d’aquestes dades, així com els drets de les persones derivats de la comercialització dels productes aconseguits a partir dels seus teixits i cèŀlules. En l’àmbit dels estudis genètics, quina ha de ser l’actuació adequada quan, en cercar les mutacions causatives d’una malaltia, s’obté informació sobre les variants genètiques en altres gens rellevants en la salut, com ara variants que predisposen a patir càncer o la malaltia d’Alzheimer? Què, quan i com s’ha d’informar les persones afectades? En el camp de la teràpia gènica es revisen problemes com els riscos oncogènics dels vectors integratius o el vell debat entorn de la possibilitat d’actuar en la línia germinal, un tema encara tabú. El clonatge reproductiu genera un debat polaritzat. Un concepte clau és que el resultat del clonatge és una còpia genètica però no una «fotocòpia» idèntica del subjecte, atès que la còpia d’una persona no és, per raons òbvies, la mateixa persona, ja que no es pot clonar ni la voluntat que promou la llibertat d’acció ni la consciència personal construïda amb experiències íntimes i intransferibles. Clou la monografia la reflexió sobre el repte que suposa l’actualització del marc legal de la ciència i l’adequació dels comitès ètics davant els nous coneixements i les seves aplicacions. L’abordatge d’aquestes qüestions requereix un ampli debat social que necessita la informació que només els experts poden i tenen el deure de proporcionar. Però aquesta informació, tot i ser necessària, no és una condició suficient. Cal, a més, identificar i posar en comú els principis i els valors que garanteixin que les decisions seran justes i orientades a assolir el bé comú. Aquest volum vol ser una modesta contribució a aquest debat ja inajornable.

26/04/2017 8:58:26

Bioètica: les claus del diàleg interdisciplinari Màrius Morlans Molina

DOI: 10.2436/20.1501.02.161

Comitè de Bioètica de Catalunya

ISSN (ed. impresa): 0212-3037

Correspondència: Màrius Morlans Molina. Comitè de Bioètica de Catalunya. Carrer de Berruguete, 94, 9è 1a. 08035 Barcelona. Adreça electrònica: 7234mmm@comb.cat.

ISSN (ed. digital): 2013-9802 http://revistes.iec.cat/index.php/TSCB Rebut: 05/01/2016 Acceptat: 22/02/2016

Resum

Bioethics: the keys of interdisciplinary dialogue

La bioètica és l’estudi sistemàtic de les dimensions morals de les ciències de la vida i de l’atenció a la salut. Encara que ha esdevingut una competència bàsica entre les professions sanitàries, el seu impacte entre els biòlegs és menor. Es descriuen les causes d’aquesta evolució, començant pel context que en va propiciar la gènesi, els problemes morals plantejats per l’ús de les noves tecnologies mèdiques i els abusos amb els subjectes de recerca, que va culminar amb la identificació d’uns principis ètics, publicats en l’Informe Belmont (1978). Els comitès d’ètica són els òrgans institucionals de composició multidisciplinària que vetllen per l’aplicació d’aquests principis en la recerca amb humans i que orienten i aconsellen en els problemes morals de la pràctica clínica. El procediment utilitzat és la deliberació, la ponderació dels arguments per poder decidir. La identificació d’uns principis ètics per orientar la recerca en les ciències de la vida s’hauria de basar en el diàleg interdisciplinari. Amb aquest procediment es poden evitar alguns errors i excessos del pensament científic quan, amb parcialitat, s’allunya del pensament humanístic.

Summary

Paraules clau: biologia, bioètica, diàleg interdisciplinari, principi ètic, deliberació.

Bioethics is the systematic study of the moral dimensions of life sciences and health care. Although it has become a core competence in health professions, its impact on biologists has been relatively minor. The causes of this development are described, beginning with the context which propitiated its genesis, the moral problems posed by the use of new medical technologies and the abuses of research subjects, which led to the identification of ethical principles, published in the Belmont Report (1978). Ethics committees are institutional organs of multidisciplinary composition which ensure the application of these principles in human research, guiding and advising on moral problems in clinical practice. The procedure applied is deliberation, considering the arguments in order to make a decision. The identification of ethical principles to guide basic research in life sciences should be based on interdisciplin­ ary dialogue. This procedure can help to avoid some errors and an excess of scientific thinking when, through partiality, it moves away from humanistic thinking.

Keywords: biology, bioethics, interdisciplinary dialogue, ethical principles, deliberation.

Els orígens de la bioètica o el que podia haver esdevingut El 1970, Van Rensselaer Potter, bioquímic i investigador del càncer, utilitza per primera vegada la paraula bioètica (Potter, 1970), un neologisme fruit de la simbiosi dels mots grecs bios i ethos, ‘vida’ i ‘caràcter’, ètim de ètica. En aquest article planteja la necessitat de crear una nova disciplina per garantir el futur de l’espècie humana. La incomunicació entre les dues cultures, la científica i la humanística, és una de les raons per dubtar del futur de la humanitat. Per superar-la, proposa crear un pont de diàleg entre ambdues, un pont que garanteixi el futur. Aquesta seria la funció del que anomena bioètica global, propiciar aquest diàleg per poder encarar els problemes més urgents, la superpoblació, la protecció de la dignitat humana i la preservació i restauració del medi ambient. Afirma que «necessitem biòlegs que ens diguin el que podem i el que hem de fer per assegurar la supervivència, i el que no és possible fer i hem de fer si tenim l’esperança de conservar i millorar la qualitat de vida» (Potter, 1971). Potter, que presidí l’American Association for Cancer Research, manifestà el seu desacord

4

001-084 Revista TSCB 67.indd 4

amb l’orientació que prenia la bioètica, més centrada en la clínica i en la investigació amb persones, que s’allunya de la recerca de la saviesa que entenia com «el coneixement de com utilitzar el coneixement» (Potter, 1975). I malgrat els esforços i la perseverança, la seva proposta no va prosperar. Si la concepció de la bioètica de Potter hagués calat en la comunitat científica, de ben segur que jo no tindria l’oportunitat d’escriure aquest article o, en tot cas, el seu contingut seria molt diferent. Per què la proposta de Potter no va arrelar? Contestar aquesta pregunta ens portaria a la mena d’especulacions amb poc fonament, a l’aporia que encaren els historiadors quan intenten explicar el que podia haver succeït si els protagonistes haguessin actuat de manera diferent de com ho van fer. Resulta més útil analitzar les causes per les quals la bioètica ha esdevingut el que és avui, una disciplina amb un impacte en el camp assistencial que ha modificat la relació dels professionals amb les persones, siguin pacients o subjectes de recerca. Entendre la raó de ser de la bioètica tal com avui la coneixem és una de les claus per promoure el diàleg entre ciència i ètica. En aquest sentit, resulta clarificadora la metodologia amb la

qual es van identificar els principis de la bioètica, així com la descripció dels òrgans i procediments per aplicar-los, els comitès d’ètica. I per començar, res més útil que una breu revisió del context que en va propiciar la gestació com a disciplina acadèmica.

Innovacions mèdiques, abusos en la recerca i drets de les minories Els trasplantaments d’òrgans són un bon exemple dels dubtes i problemes morals generats pels avenços mèdics i els tractaments innovadors. La necessitat d’òrgans per a trasplantaments va ser l’incentiu per gosar resoldre el dubte plantejat en descriure el coma dépassé: «es té dret a parar la reanimació en nom de criteris que pretenen traçar una frontera entre la vida i la mort?» (Mollaret i Goulon, 1959). Per respondre aquesta qüestió es va constituir un comitè pluridisciplinari a la Facultat de Medicina de Harvard que va identificar i consensuar els criteris de mort cerebral basats en els signes clínics propis de la destrucció irreversible del tronc cerebral (Ad Hoc Committee, 1968). Òbviament, aquesta definició provocà un viu debat social i una de les veus més crítiques va ser la de Hans Jonas, que argumentava que

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 4-9

26/04/2017 8:58:27

Bioètica: les claus del diàleg interdisciplinari

la mort és un procés, com ho demostra que ungles i cabells creixin després de la parada cardiorespiratòria, i retreia al comitè que una qüestió tan rellevant per a la filosofia fos motivada per una finalitat pràctica com és l’obtenció d’òrgans (Jonas, 1997). L’evidència és que la parada cardiorespiratòria es produeix sempre en les persones en coma diagnosticades de mort cerebral que no han estat donants d’òrgans. Cal, doncs, diferenciar la mort com a procés de la mort com a fet que es pot diagnosticar a partir del moment en què el procés és irreversible. I això succeeix amb la destrucció del tronc cerebral, que comporta la pèrdua de la integració neurològica de les funcions cardíaca i respiratòria (Abel, 1994). Els abusos comesos amb les persones subjectes de la recerca mèdica també van ser objecte de denúncia i de polèmica. El 1962, a diferents països europeus van néixer nadons amb focomèlia causada per l’efecte teratogen de la talidomida. Malgrat que el codi de Nuremberg ja preveia el consentiment informat, la majoria de les gestants que prenien aquest fàrmac per prevenir les nàusees i els vòmits de l’embaràs ignorava que era un medicament en fase experimental i que encara no havia estat aprovat per la Food and Drug Administration (Durand, 2005). L’Associació Mèdica Mundial va aprovar les normes que cal respectar per dur a terme una recerca acceptable moralment en l’Assemblea de Hèlsinki l’any 1964, i s’han anat ampliat i modificant en reunions successives (Asociación Médica Mundial, 2013). Malgrat la declaració, poc temps després, es denunciaven vint-i-dues investigacions en curs que no la respectaven (Beecher, 1966). Però l’escàndol determinant va esclatar el 1972 quan els ciutadans nord-americans es van assabentar que més de quatre-cents homes afroamericans residents a Tuskegee i afectats per la sífilis des de feia quaranta anys no rebien tractament amb l’objectiu de conèixer l’evolució natural de la malaltia malgrat que l’efectivitat de la peniciŀlina era coneguda des de 1946 (Heller, 1972). El congrés nord-americà, fentse ressò de la inquietud social, va constituir una comissió amb l’encàrrec d’identificar uns principis ètics que orientessin la recerca biomèdica amb persones. El resultat va ser el conegut com a Informe Belmont (Comissió Nacional, 1978), considerat com un dels documents fundacionals de la bioètica. La preocupació pels problemes morals plantejats per les noves teràpies i els abusos amb les persones subjectes d’investigació es

001-084 Revista TSCB 67.indd 5

va produir en un context caracteritzat per l’emergència dels moviments en favor dels drets de les minories. Un exemple és la marxa sobre Washington per la igualtat de drets dels ciutadans afroamericans l’estiu de 1963, liderada per Martin Luther King, o la constitució del Women’s Lib el 1968. El moviment protagonitzat pels estudiants i conegut com a maig del 68, si bé va tenir el seu epicentre a París, va abastar les universitats europees i americanes, i va deixar en alguns casos un tràgic balanç, com va ser la matança d’estudiants a la plaça de les Tres Cultures de la Ciutat de Mèxic. Malgrat que les conseqüències polítiques van ser gairebé nuŀles amb la consolidació dels sistemes democràtics, sovint amb governs conservadors, no hi ha cap mena de dubte del seu impacte en les relacions personals. En els anys seixanta es va iniciar la crisi de l’autoritarisme patriarcal amb la reivindicació de l’autonomia personal en l’àmbit de les relacions privades. Els drets de les minories i la reivindicació de l’autonomia personal són el substrat ideològic que va propiciar el canvi en la relació entre metge i malalt. Resulta paradigmàtic l’impacte que té l’obra de Paul Ramsey, jove teòleg protestant que reclama el respecte a la persona com a actitud fonamental de la professió mèdica. És el resultat del seu interès pels problemes ètics de la pràctica clínica, que el va portar a discutir-los amb els metges de l’hospital de la Universitat de Georgetown (Ramsey, 1970). En aquest mateix sentit, la pressió de les associacions de consumidors va aconseguir que l’American Hospital Association aprovés la Carta de Drets del Pacient i que les autoritats sanitàries la incloguessin entre els requisits exigits per a l’acreditació dels centres sanitaris (American Hospital Association, 1973). En aquest context es publica l’Informe Belmont, que contribuirà decisivament a la consolidació de la bioètica en l’àmbit de la biomedicina.

El procediment de la Comissió Nacional No només és rellevant el contingut de l’Informe Belmont per a l’orientació del que avui constitueix el corrent principal de la bioètica, sinó que també ho resulta la metodologia seguida per la Comissió Nacional, integrada per juristes, metges, psicòlegs, teòlegs, filòsofs i líders socials. Des de les primeres reunions es va manifestar la dificultat per consensuar uns principis ètics basant-se exclusivament en l’argumentació filosòfica. El convenciment dels deontòlegs que la persona té la capacitat innaTreballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 4-9

ta per jutjar i decidir sobre la bondat de les accions amb la raó com a única eina contrastava amb el parer dels utilitaristes que les accions han de ser qualificades com a bones o dolentes en virtut de les seves conseqüències. Aquestes dificultats teòriques desapareixien quan analitzaven un cas concret, en el qual es posaven d’acord sobre el que era correcte i el que no ho era. Fou aquest el motiu pel qual es va optar per un treball de camp entrevistant una àmplia mostra de les persones implicades en recerca. Analitzant els projectes de recerca i els seus objectius i mètodes aprengueren a establir les diferències que permetien la classificació dels projectes d’investigació en moralment acceptables o rebutjables (Toulmin, 1982). Va ser aquesta mena de classificació taxonòmica la que va fer possible incrementar el consens. Les discrepàncies sobre la formulació dels principis i els seus fonaments no van ser obstacles per arribar a acords sobre els casos particulars. En l’anàlisi dels casos concrets els principis eren identificats en tant que eren aplicats (Jonsen i Toulmin, 1988).

L’Informe Belmont, un referent de la bioètica Els principis i procediments proposats en aquest informe no tan sols han esdevingut el fonament de moltes de les iniciatives legislatives que regulen la recerca amb persones arreu del món, sinó que ja des del moment de la seva publicació van transcendir el seu objectiu per constituir-se en uns sòlids referents per analitzar els problemes ètics de la pràctica clínica. Les causes d’aquesta influència són múltiples. La composició multidisciplinària de la Comissió va propiciar un abordatge lliure de biaixos corporatius al mateix temps que garantia els múltiples punts de vista d’una societat plural i democràtica. La metodologia triada, amb un ingent treball de camp amb entrevistes sistematitzades, va proporcionar una àmplia visió de les qüestions problemàtiques, i va facilitar la identificació dels principis ètics rellevants amb un ampli consens. En gran part, la credibilitat del document es fonamenta en el fet que és percebut no com el fruit d’una especulació teòrica sinó com el resultat de la consulta a les persones, l’activitat de les quals es vol regular per protegir els subjectes de la investigació. Hi ha la voluntat, explicitada en la introducció, d’oferir un instrument d’anàlisi dels conflictes ètics generats per la recerca en subjectes humans que resulti útil no només als científics sinó també als ciutadans, i no és un mèrit me-

5

26/04/2017 8:58:28

Màrius Morlans Molina

nor posar a l’abast de tothom una eina que permet la crítica de qüestions filosòfiques complexes (Morlans, 1997). En la introducció s’estableix la diferència entre la investigació i l’assistència, distinció que, si no es té en compte, pot ser motiu de malentesos. Mentre que l’assistència pretén oferir un benefici a una persona concreta, la investigació té per objectiu incrementar el coneixement avaluant si una intervenció mèdica és més eficaç que una altra. No es pot garantir un benefici individual a les persones subjectes de la recerca. També es defineixen les diferències entre principis i normes. Els principis, pocs, inspiren i aclareixen l’aplicació de les normes en les circumstàncies que en fan difícil la interpretació. Una aportació essencial que canviarà la relació entre professionals i pacients és la identificació del principi del respecte a les persones, entès com la convicció ètica que totes les persones han de ser tractades com a agents autònoms i que tota persona amb l’autonomia disminuïda té dret a ser protegida. Per aquesta definició també es coneix com a principi d’autonomia. La beneficència i la no-maleficència, el primum non nocere, els vells aforismes hipocràtics, són considerats com dues formulacions d’un mateix principi, com les dues cares d’una moneda. És una de les poques crítiques al contingut del document, ja que en la pràctica clínica es consideren dos principis diferents pel diferent grau d’exigència moral. Es pot evitar el mal no intervenint quan el risc és greu i molt probable i el benefici no és clar, però si bé es pot demanar un bon resultat, aquest no es pot exigir amb la mateixa convicció (Gracia, 2008). En la recerca, en no pretendre el benefici individual, el que cal és respectar la no-maleficència i protegir les persones preveient i limitant els riscos (Morlans, 1997). A l’hora d’analitzar qui té dret a beneficiar-se dels resultats de la recerca i sobre qui haurien de recaure els riscos, es revisen els diferents conceptes de la justícia distributiva i es proposa el principi de justícia entès com a equitat (Rawls, 2010), que ha de respectar-se en la distribució dels riscos i les càrregues de la investigació. L’informe acaba amb la descripció dels procediments que garanteixen el compliment dels principis: el consentiment lliure de la persona competent prèviament informada per l’investigador; l’avaluació dels riscos en proporció als beneficis esperats, amb la descripció de la seva naturalesa, la probabilitat de patir-los i la seva magnitud o gravetat, i una selecció dels subjectes que previngui dels biaixos

6

001-084 Revista TSCB 67.indd 6

socials, culturals i de gènere i eviti la utilització de poblacions vulnerables, com les persones dependents o amb l’autonomia reduïda (Comissió Nacional, 1978). Beauchamp, Jonsen i Toulmin, assessors de la Comissió i motivats per l’experiència, decidiren abordar l’anàlisi dels problemes ètics de la pràctica clínica amb enfocaments diferents. Beuachamp i Childress, en basar l’ètica mèdica en els quatre principis, al mateix temps que els donaven a conèixer i els popularitzaven (Beuachamp i Childress, 1999), reobrien el debat sobre la seva fonamentació. Aquesta opció, que havia estat voluntàriament obviada en les deliberacions de la Comissió per tal d’afavorir el consens, va ser qüestionada pels que neguen la possibilitat de fonamentar de manera racional qualsevol principi ètic i que atribuïen el resultat a l’ús raonable de la casuística (Jonsen et al., 2005). El debat entre principialisme i casuisme va contribuir, entre d’altres raons, a estimular l’interès del món acadèmic per la bioètica i a una ràpida expansió. Però on va adquirir especial relleu va ser en el si dels comitès d’ètica a l’hora de dotar-se d’una metodologia per abordar l’anàlisi dels problemes morals.

L’origen dels comitès d’ètica El 1960 a l’Hospital Suec de Seattle el doctor Murray i els seus coŀlaboradors Scribner i Quinton, un metge i un enginyer, havien fet possible el tractament amb diàlisi a llarg termini amb el disseny d’una cànula de tefló implantada a l’artèria radial i a la vena cefàlica del canell que evitava les trombosis venoses causades per la punció repetida. Es va posar en marxa un programa experimental finançat amb fons públics i privats i després d’una selecció molt rigorosa amb criteris clínics estrictes hi havia més candidats que places de diàlisi. Per resoldre aquest problema es va constituir un comitè d’admissió de pacients integrat per set persones, de les quals només una era metge. La funció del comitè era resoldre un problema moral, l’accés a un tractament costós i escàs, posant de manifest que, sovint, les decisions mèdiques no són exclusivament científiques o tècniques i que, en aquest tipus de decisió, tan valuós és el parer del ciutadà profà com el del professional. Aquest és el primer comitè d’ètica del qual es té notícia (Alexander, 1962) i és el referent a l’hora d’incorporar als comitès persones alienes a l’àmbit sanitari. Als Estats Units van ser els juristes i els polítics els impulsors dels comitès d’ètica assistencial. El 1980, el president Carter va encarre-

gar a la President’s Commission, la comissió nacional de bioètica, un informe sobre la decisió de no iniciar o retirar tractaments de suport vital i, entre les recomanacions, s’aconsellava la creació d’aquest tipus de comitès (President’s Commission, 1983). Entre nosaltres van ser els professionals assistencials els promotors de la iniciativa. El 1972, Francesc Abel, un jove ginecòleg i sacerdot jesuïta, es va incorporar al Kennedy Institute, fundat i dirigit per André Hellegers, professor d’obstetrícia a la Universitat de Georgetown i implicat en les qüestions ètiques relatives a la reproducció. En tornar a Catalunya, es va incorporar al Comitè d’Orientació Familiar i Terapèutica de l’Hospital de Sant Joan que, amb el seu mestratge, va esdevenir el primer comitè d’ètica del país (1976). Al mateix temps, fundava l’Institut Borja de Bioètica, pioner a Europa i que, a imatge dels seus precursors nord-americans, es va sustentar i va difondre el diàleg interdisciplinari com a metodologia de treball en l’abordatge de les qüestions ètiques referents a les ciències de la salut (Abel, 1999). Però no és fins a 1991 que els clínics s’adonen de la potencialitat de la bioètica en un simpòsium organitzat per Marc A. Broggi (Broggi et al., 1993), amb la participació destacada de F. Abel i D. Gracia, catedràtic d’història de la medicina de la Universitat Complutense i autor d’una documentada fonamentació dels principis de la bioètica (Gracia, 2008). A partir d’aquest simposi es consolida el grup promotor de la Societat Catalana de Bioètica i es constitueix la Comissió Assessora de Bioètica del Departament de Salut, que promou la regulació dels diferents tipus de comitè així com la llei coneguda com de l’autonomia, que regula el dret a la decisió lliure i informada de la persona malalta i consagra el consentiment com el procediment per garantir aquest dret (Llei 21/2000). La comissió va esdevenir a partir de 2005 el Comitè de Bioètica de Catalunya (CBC), òrgan assessor en bioètica del Govern i de l’Administració de la Generalitat, dels ciutadans i de la comunitat científica (Broggi, 2013).

La varietat i especificitat dels comitès d’ètica Els comitès d’ètica són òrgans de composició pluridisciplinària que apliquen els principis i els procediments de la bioètica a la resolució dels problemes morals en l’àmbit de la recerca, de l’assistència i de la societat. Es poden considerar com els instruments de la bioètica, com els que posen en pràctica els seus principis per

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 4-9

26/04/2017 8:58:28

Bioètica: les claus del diàleg interdisciplinari

ajudar i orientar els ciutadans i els professionals en la resolució dels problemes ètics sorgits en els àmbits respectius. Els comitès ètics d’investigació clínica (CEIC) tenen per finalitat vetllar per la protecció de les persones que participen en una investigació. Les funcions dels CEIC consisteixen a avaluar els aspectes metodològics, ètics i legals dels assajos clínics, així com les modificacions rellevants i el seu seguiment fins a l’informe final. Estan integrats per un mínim de nou membres independents, competents i experts que, per dur a terme la seva avaluació, utilitzen criteris com la validesa i correcció de la metodologia, la selecció equitativa de la mostra, la justificació dels riscos en relació amb els beneficis esperables i la idoneïtat de la informació escrita i del procediment d’obtenció del consentiment. Els comitès d’ètica assistencial (CEA) són òrgans de composició pluridisciplinària que integren les diverses conviccions morals del seu entorn i que estan al servei de ciutadans i professionals d’un centre sanitari per aconsellar-los en els problemes ètics sorgits en el curs de l’assistència. Són òrgans consultius i els seus consells no són vinculants, ja que volen ajudar en la presa de decisions sense substituir els protagonistes (Abel, 1993; Martinez et al., 2003; Montero i Morlans, 2009). Les seves funcions són: assessorar en la resolució dels casos que plantegen problemes de naturalesa moral a causa de les diferents conviccions de les persones implicades; elaborar guies amb recomanacions que orientin l’actuació dels professionals en situacions complexes que, per la seva freqüència i evolució, poden ser causa de conflicte moral, i coŀlaborar en la formació en bioètica dels professionals del centre. No són funcions dels CEA jutjar el comportament dels professionals ni sancionar la mala pràctica, que correspon als coŀlegis professionals i al comitè directiu de centre. En la seva composició es recomana que facultatius i infermeria siguin majoritaris a parts iguals amb una persona aliena a la institució amb interès per l’ètica, un professional de la Unitat d’Atenció a l’Usuari i un professional de l’Assessoria Jurídica o del Servei de Medicina Legal. Els comitès nacionals de bioètica són organismes assessors en qüestions de bioètica del Govern i de l’Administració, dels ciutadans i de la comunitat científica del país. Les seves reflexions en forma de comunicats o documents de posició són un referent per a les institucions i les persones i pretenen estimular actituds, accions i decisions pròpies d’una societat plural i

001-084 Revista TSCB 67.indd 7

diversa. Òbviament, les seves recomanacions són orientatives i no vinculants i es refereixen a situacions assistencials complexes com pot ser l’atenció al final de la vida (Comitè de Bioètica de Catalunya, 2010) o a la recerca, com és la utilització de les dades agregades i anonimitzades dels ciutadans (Comitè de Bioètica de Catalunya, 2015). Els seus membres són designats pel Govern a títol personal i pertanyen a àmbits diversos de les ciències de la salut, la gestió sanitària, el dret i les humanitats. Per abordar les qüestions plantejades es constitueixen grups de treball als quals es poden incorporar experts. Es pretén un enfocament plural, pluridisciplinari, independent, transparent i allunyat de dogmatismes (Broggi, 2013). Però, què tenen en comú aquests comitès? Com aborden i resolen les diferències davant els problemes ètics? Els procediments dels comitès se sustenten, d’una o altra manera, en la deliberació, el mètode de l’ètica.

La deliberació, el mètode de l’ètica El mètode experimental, el mètode de la ciència per exceŀlència, ha esdevingut el referent amb el qual es jutja i compara la validesa de qualsevol altre mètode, encara que l’objecte de la disciplina no sigui la interpretació dels fets ni la seva predicció. Les proposicions que aspiren a ser universals han de poder ser contrastades i la seva veracitat posada a prova, de manera que tota proposició que no pugui ser sotmesa a «falsabilitat» no es considera científica (Popper, 2008). Però la veritat dels enunciats científics és provisional, mentre que no es postuli una nova teoria que desplaci l’anterior i permeti interpretar i mesurar amb més exactitud els fenòmens observats. Els paradigmes i teories científics no deixen d’elaborar-se en un context social determinat, influïts pel pensament i la cultura dominant (Kuhn, 2006). Les proposicions científiques són racionals i universals, recolzades per la demostració experimental i amb la probabilitat estadística com a criteri per interpretar, mesurar i predir els fenòmens de la naturalesa. En canvi, el coneixement que inspira l’ètica és un tipus de saber que pretén orientar l’acció humana en un sentit racional. És un saber de tipus pràctic, un saber per actuar. El seu objectiu és orientar l’elecció entre distintes opcions quan es planteja un problema d’índole moral (Cortina, 1996). La moral tracta de les accions de les persones, si són bones o dolentes. Aquests judicis no són proposicions verificables, ni conclusions lògiques com les que Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 4-9

poden deduir-se d’un siŀlogisme, no es basen en criteris de certesa ni de veritat. Parteixen de la convicció personal i de l’experiència i es construeixen amb l’argumentació. Tenen en compte les conviccions i els valors de les persones implicades, així com les circumstàncies concretes. Les conclusions o recomanacions són de tipus particular, no generalitzables. Són, doncs, opinió o doxa, a diferència de l’episteme o ciència, que tracta del coneixement demostrable. La deliberació, que és el procediment de l’ètica, permet formular judicis raonables, per prudents, sobre la bondat de les accions. Consisteix en un procés de ponderació dels factors i circumstàncies concurrents en una acció o situació per poder decantar-se per una de les opcions possibles, analitzant en quina mesura l’elecció és coherent amb els principis i conviccions dels protagonistes i després de preveure’n les possibles conseqüències (Gracia, 2001). Aristòtil va dedicar una llarga reflexió a la deliberació o boulèsis i a la prudència, la phrónesis, l’actitud inteŀlectual que ajuda a prendre decisions raonables en condiciones d’incertesa. Las decisions prudents fruit de la deliberació no aspiren a ser certes però si a ser raonables (Aristóteles, 1985). Sobre l’objecte de la deliberació, Aristòtil afirma que ningú no delibera sobre allò que succeeix sempre de la mateixa manera, sigui per necessitat o per naturalesa, com les sequeres o les pluges. Els homes deliberen només sobre el que poden fer, sobre qüestions relatives a la medicina, els negocis o la navegació, sobre coses amb un desenllaç que no és clar, que és indeterminat. I sobre la naturalesa d’aquest tipus de raonament conclou que «tan absurd fóra acceptar que un matemàtic fes servir la persuasió como exigir d’un retòric demostracions» (Aristóteles, 1985). Cal recordar que en la Grècia clàssica, la retòrica era l’art de l’eloqüència, de saber argumentar. Qui demana consell, i encara amb més raó si ho fa a un òrgan acreditat institucionalment com són els comitès d’ètica, té dret a esperar, si no encert, rigor en la manera de formular-lo. Com en tantes coses, un s’adona de la importància dels procediments per les expectatives dels altres. Segur que no és imprescindible seguir un mètode per prendre una decisió. Quan els membres del comitè intervenen no segueixen els passos d’un mètode prèviament consensuat però a l’hora de respondre la consulta els resulta útil disposar d’un procediment per presentar de manera ordenada els arguments que sustenten el consell fruit de la deliberació.

7

26/04/2017 8:58:28

Màrius Morlans Molina

Hi ha una gran diferència entre la deliberació com a realitat i l’intent de pensar-la i explicar-la (Morlans, 2011). Els diferents mètodes o procediments utilitzats per analitzar un problema ètic en l’àmbit de la clínica (Gracia, 2007) no són més que una llista dels passos successius per identificar els fets i circumstàncies del cas, els drets i deures, les conviccions i els valors dels agents implicats, així com les conseqüències dels possibles cursos d’acció a fi d’escollir el més adequat. Són un recordatori per assegurar-se que no s’omet cap informació rellevant per a la deliberació, que és l’essencial del procediment. L’absència d’un sistema ètic de referència universal constitueix un repte a l’hora d’encarar les controvèrsies amb els qui no comparteixen la mateixa comunitat de valors, els «estranys morals» (Engelhardt, 1995). La deliberació coŀlectiva institucional ha d’assumir les diferències de credo i convicció pròpies d’una societat globalitzada si vol ser una ajuda a les bones persones desconcertades davant de la conflictivitat moral (Torralba, 2002). Cal consensuar normes que possibilitin la deliberació entre persones que no comparteixen el mateix marc moral de referència. Les normes o regles del procediment han de ser acceptades voluntàriament pels participants, que s’han de comprometre a respectar-les, començant per aquesta regla d’or: la capacitat de formular judicis morals es basa en les conviccions i valors que ens identifiquen com a persones i, en conseqüència, no hi ha jerarquies morals entre les persones que deliberen, cosa que vol dir que, a priori, el parer de cadascú compti per igual (Montero i Morlans, 2009).

de protegir les persones subjectes d’investigació dels abusos dels investigadors van ser les condicions que propiciaren aquest camí de la bioètica. Els principis ètics identificats en l’Informe Belmont, malgrat les crítiques sobre la feblesa de la seva fonamentació (Roman, 2011) i els intents de substituir-los per uns principis inspirats en la tradició filosòfica europea (Rend­ torff i Kemp, 2000) han proporcionat un marc conceptual comprensible i útil per encarar els problemes morals que ha resultat decisiu en la modificació de les pràctiques professionals tant en el camp assistencial com en el de la recerca amb persones. Hi ha un ampli consens en identificar les que són percebudes per una àmplia majoria de la població com una amenaça per a la supervivència de la humanitat: la fam, la pobresa, la superpoblació, l’explotació sense mesura dels recursos o el canvi climàtic. I també preocupa la possibilitat de modificació del genoma dels éssers vius que, en el cas dels humans, va més enllà de les aplicacions terapèutiques amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida, com postula el transhumanisme (Sarsanedas, 2011). En qualsevol d’aquests problemes, el parer dels científics, dels investigadors i, especialment, dels biòlegs, és rellevant i necessari per orientar els ciutadans. Però no només el seu parer, sinó també el seu compromís. Cal recuperar l’actitud de Potter quan reclamava aquest compromís expressat en forma de credo (Potter, 1971). Probablement, la seva proposta podria actualitzar-se i sintetitzar-se en uns pocs principis ètics que facilitessin l’abordatge d’aquesta mena de problemes.

Bioètica sense adjectius

Els principis ètics en la recerca: un debat pendent

La bioètica es defineix com «l’estudi sistemàtic de les dimensions morals —‌incloent visió moral, decisions, conducta i polítiques— de les ciències de la vida i de l’atenció a la salut, utilitzant una varietat de metodologies ètiques en un context interdisciplinari» (Reich, 1995). I malgrat aquesta definició i les iniciatives de persones com Potter, la bioètica s’ha desenvolupat i arrelat en les disciplines relatives a l’atenció a la salut, amb un impacte menor en les ciències de la vida. La necessitat d’humanitzar la pràctica mèdica en un context d’innovació tecnològica i

Per tal d’estimular el debat per identificar i consensuar uns principis ètics que orientin la recerca en l’àmbit de la biologia, i només a tall d’exemple, m’atreveixo a proposar els següents: respecte a les persones, solidaritat i responsabilitat. El respecte a les persones segons la definició de l’Informe Belmont ja esmentada. Així, una falta de respecte és, entre d’altres, no proporcionar la informació necessària per prendre una decisió. En aquest sentit, la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides proclama els drets i llibertats mínims

8

001-084 Revista TSCB 67.indd 8

inherents a la condició de persona que tothom ha de respectar (ONU, 1948). La solidaritat és la convicció ètica que les persones, per la seva condició d’éssers lliures i iguals, han de tenir un comportament fraternal per garantir la convivència. El vell concepte de fraternitat, propi de la tradició republicana, neix de la convicció que el que afecta un individu també afecta els altres membres de la comunitat en tant que comparteixen interessos comuns. Està reflectida en l’article primer i és la regla bàsica en què es fonamenta la citada Declaració Universal dels Drets Humans. La responsabilitat tal com l’entén Hans Jonas quan, emulant Potter, postula: «obra de tal manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència de la vida humana autèntica a la Terra» (Jonas, 1994), i que comporta el compromís de vetllar perquè el resultat de la recerca i la seva aplicació tecnològica no suposi un perill per a la supervivència de les generacions actuals i futures, evitant la sobreexplotació del medi ambient, i considerant la flora i la fauna subjectes de reflexió moral. És el criteri per decantar la balança entre la llibertat d’investigació que protegeix els interessos de l’investigador i el bé comú, entès com el conjunt de les condicions de la vida social amb les quals les persones poden assolir amb més plenitud i facilitat els objectius propis. La identificació d’uns principis ètics que orientin l’activitat dels investigadors hauria de ser el resultat d’un debat social promogut, per exemple, pel Comitè de Bioètica de Catalunya. Els que concebem la bioètica com un diàleg interdisciplinari, com un pont entre les dues cultures, la científica i la humanística (Abel, 1999), ens exigim l’esforç inteŀlectual de conèixer i entendre allò que és l’objecte de la deliberació. Però també ens prevenim sobre la pretesa neutralitat axiològica de la ciència, esforçant-nos a identificar els valors implícits en qualsevol projecte de recerca. Sovint, en el curs de la deliberació coŀlectiva per identificar un principi o formular una recomanació sorgeix una interpretació narrativa en la qual desapareix la distinció formal entre qüestions de fet i judicis de valor, tan cara al pensament teòric. Amb el diàleg interdisciplinari es poden evitar alguns errors i excessos del pensament científic quan, amb parcialitat, s’allunya del pensament humanístic.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 4-9

26/04/2017 8:58:29

Bioètica: les claus del diàleg interdisciplinari

Bibliografia Abel, F. (1993). «Los comités de ética y su función pedagógica». Quadern CAPS, 19: 19-26. — (1994). «Problemas diagnósticos de la muerte cerebral». Quadern CAPS, 20: 33-34. — (1999). El diàleg bioètic albirant el tercer miŀlenni. Barcelona: Reial Acadèmia de Medicina. Ad Hoc Committee. (1968). «A definition of irreversible coma. Report of the Ad Hoc Committee of the Harvard Medical School to examine the definition of brain death». JAMA, 205: 337-340. Alexander, S. (1962). «They decide who lives who dies». Life, 9: 102-125. American Hospital Association (1973). «A Patient’s Bill of Rights» [en línia]. <http://www.carroll.edu/ msmillie/bioethics/patbillofrights.htm>. Aristóteles (1985). Ética nicomáquea: Ética eudemia. Madrid: Gredos. Asociación Médica Mundial (2013). «Declaración de Helsinki de la AMM. Principios éticos para las investigaciones médicas en seres humanos. Adoptada por la 18ª Asamblea Médica Mundial de Helsinki y enmendada por la Asamblea General de Fortaleza» [en línia]. <http://www.wma.net/es/30publications/ 10policies/b3/>. Beecher, H. K. (1966). «Ethics and clinical research». N. Engl. J. Med., 274: 1354-1360. Beuachamp, T. L.; Childress, J. F. (1999). Principios de ética biomédica. Barcelona: Masson. Broggi, M. (2013). «Comitè de Bioètica de Catalunya: vint anys». Bioètica & Debat, 19: 7-11. Broggi, M. [et al.] (1993). «La bioética como propuesta». Quadern CAPS: 19: 5-80. Comissió Nacional per a la Protecció d’Éssers Humans de l’Experimentació Biomèdica i de la Conducta (1978). «Principis ètics i orientacions per a la protecció dels éssers humans en l’experimentació» [en línia]. DHEW Publication núm. (OS) 78-0012. <www.comitebioetica.cat/wp-content/uploads/2012/ 03/belmont.pdf>. Comitè de Bioètica de Catalunya (2010). Recomanacions als professionals sanitaris per l’atenció al final de la vida [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. <http://comitebioetica.cat/ wp-contents/2012/05/recomanacions_professionals_ final_vida.pdf>.

001-084 Revista TSCB 67.indd 9

— (2015). Principis ètics i directrius per a la reutilització de la informació del sistema de salut català en la recerca, la innovació i l’avaluació [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. <http:// comitebioetica.cat/wp-content/uploads/2015/05/ 3.-VISC-7-de-maig-2015.pdf>. Cortina, A. (1996). El quehacer ético. Madrid: Santillana. Durand, G. (2005). Introduction générale à la bioéthique. Histoire, concepts et outils. Mont-real: Fides, p. 45-46. Engelhardt, H. T. (1995). Los fundamentos de la bioética. Barcelona: Paidos. Gracia, D. (2001). «La deliberación moral: el método de la ética clínica». Medicina Clínica, 117: 18-23. — (2007). Procedimientos de decisión en ética clínica. Madrid: Triacastela — (2008). Fundamentos de bioética. Madrid: Triacastela. Heller, J. (1972). «Syphilis victims in U.S. study went untreated for 40 years; Syphilis victims got no therapy». New York Times, 26 (juliol): 1. Jonas, H. (1994). El principio de responsabilidad: Ensayo de una ética para la civilización tecnológica. Barcelona: Herder. — (1997). Técnica, medicina y ética: La práctica del principio de responsabilidad. Barcelona: Paidos. Jonsen, A. R. [et al.] (2005). Ética clínica. Barcelona: Ariel. Jonsen, A. R.; Toulmin, S. (1988). The abuse of casuistry: A history of moral reasoning. Berkeley: University of California Press. Kuhn, T. S. (2006). La estructura de las revoluciones científicas. Madrid: Fondo de Cultura Económica. «Llei 21/2000 de 29 de desembre sobre els drets a la informació concernent a la salut i autonomia del pacient, i la documentació clínica» [en línia]. DOGC, 3303 (1 gener 2001). <www.parlament.cat/activitat/cataleg/TL%2012In.pdf>. Martinez J. L. [et al.] (2003). Comités de bioética. Bilbao: Universidad Pontificia de Comillas. Mollaret, P.; Goulon, M. (1959). «Le coma depassé». Rev. Nerol., 101: 3-15. Montero, F.; Morlans, M. (2009). Para deliberar en los comités de ética. Barcelona: Fundació Doctor Robert. Morlans, M. (1997). «Ètica i investigació». Annals de Medicina, 90: 85-88. — (2011). «El consejo moral en el ámbito clínico». A: Bilbeny, N. (ed.). Bioética, sujeto y cultura. Barcelona: Horsori, p. 79-104.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 4-9

Organització de les Nacions Unides (1948). «Declaració Universal dels Drets Humans. Adoptada i proclamada per la Resolució de l’Assemblea General 217 A (iii) del 10 de desembre de 1948» [en línia]. <www. comitebioetica.cat/wp- content/uploads/2012/05/ declaracio_universal_drets_humans_1948.pdf>. Popper, K. (2008). La lógica de la investigación científica. Madrid: Tecnos. Potter, V. R. (1970). «Bioethics: the science of survival». Perspectives in Biology and Medicine, (Aut.): 127-173. — (1971). Bioethics: bridge to the Future. Nova Jersey: Prentice Hall. — (1975). «Humility with responsability. A bioethics for oncologist: presidential adress». Cancer Research, 35: 2296-2306. President’s Commission for the Study of Ethical Problems in Medicine and Biomedical and Behavioral Research (1983). Deciding to Forego LifeSustaining Treatment [en línia]. Washington: US Government Printing Office. <http://kie.georgetown. edu/nrcbl/documents/pcemr/decidingtoforego-tx. pdf>. Ramsey, P. (1970). The patient as person: explorations in medical ethics. New Haven: Yale University Press. Rawls, J. (2010). Una teoria de la justícia. Girona: Papers amb Accent. Reich, W. T. (1995). «Bioethics». A: Reich, W. T. (ed.). Encyclopedia of bioethics. Nova York: Macmillan, p. 1639-1644. Rendtorff, J. D.; Kemp, P. (2000). Basic principles in European bioethics and biolaw. Copenhagen: Center for Bioethics and Law; Barcelona: Institut Borja de Bioètica. Roman, B. (2011). «Sobre el respeto a la autonomía del paciente: la dignidad en juego». A: Bilbeny, N. (ed.). Bioética, Sujeto y Cultura. Barcelona: Horsori, p. 105-122. Sarsanedas, A. (2012). «Aspectos bioéticos del transhumanismo en la toma de decisiones para la abolición del sufrimiento: el utilitarismo negativo i el imperativo hedonista». A: Boladeras, M. (ed.). Bioética: la toma de decisiones. Barcelona: Horsori, p. 149-163. Torralba, F. (2002). «Per a un debat públic sobre els valors a Catalunya». Idees, 13: 72-84. Toulmin, S. (1982). «How medicine saved the life of eth­ ics». Perspect. Biol. Med., 25: 736-750.

9

26/04/2017 8:58:29

Un cervell ètic? Bernabé Robles

DOI: 10.2436/20.1501.02.162

Servei de Neurologia, Comitè d’Ètica Assistencial, Parc Sanitari Sant Joan de Déu

ISSN (ed. impresa): 0212-3037

Correspondència: Bernabé Robles. Parc Sanitari Sant Joan de Déu. Carrer Vint-i-quatre, 44. Can Güell CD 182. 08629 Torrelles de Llobregat. Adreça electrònica: bernabe.robles@pssjd.org.

ISSN (ed. digital): 2013-9802 http://revistes.iec.cat/index.php/TSCB Rebut: 05/01/2016 Acceptat: 28/01/2016

Resum

An ethical brain?

Pot la neurociència dir-nos el que és o no correcte? És difícil negar que hi ha una íntima connexió entre cervell i conducta, i també una peculiar relació entre els nostres cervells i nosaltres mateixos. En els darrers vint anys, neurocientífics i filòsofs han descobert que s’interroguen per les mateixes coses: la consciència, el jo, la percepció, el pensament, els sentiments, la voluntat, la intencionalitat, la moral, etc. La neuroimatge funcional no visualitza el pensament humà per se, només mostra correlats de certes funcions cognitives que hi participen. És una aproximació indirecta que genera importants qüestions ètiques, legals i socials. La seva creixent popularitat, les expectatives creades i les seves incipients aplicacions comercials, educatives i judicials han provocat un creixement desorbitat de les publicacions tant en literatura estrictament científica com ètica o legal, tot i que ens consta una gran incomunicació entre ambdós mons. Revisem en aquest article el que sabem fins ara sobre les bases neurològiques de l’ètica, des de la perspectiva de la filosofia de la ciència, i defensem la tesi que no hi ha un «mòdul de l’ètica» en el cervell, si entenem bé el significat d’aquesta atractiva però sovint instrumentalitzada paraula.

Summary

Paraules clau: ètica, cervell, neuroimatge, moral.

Can neuroscience tell us what is right and wrong? It is difficult to deny that there is an intimate connection between brain and behavior, and a special relationship between our brains and ourselves. In recent decades, neuroscientists and philosophers have discovered that they always return to the same questions: conscience, the self, perception, thought, feelings, will, intentionality, morality, etc. Functional neuroimaging does not show human thought “per se” but only correlates of certain functions involved. It is an indirect approach that generates important ethical, legal and social questions. Its growing popularity, the expectations generated and the emerging commercial, educational and legal applications have led to a surge of publications in strictly scientific journals and in others dedicated to areas such as ethics or law, although there is a notable lack of communication between them. In this article, we review what we currently know about the neurological basis of ethics from a philosophy of science perspective, defending the idea that there is no “ethics module” in the brain, if we understand correctly the meaning of ethics, an attractive but overused term.

Keywords: ethics, brain, neuroimaging, morality.

Introducció Les morals són conjunts de criteris per avaluar la correcció de les conductes. Són molt sensibles al context i, per tant, evolucionen o caduquen. La pregunta de la moral és: què he de fer? L’ètica és reflexió crítica i racional sobre les morals, i per tant pregunta: per què ho he de fer així? Té sentit aquest o aquell criteri moral? La moral avalua conductes i l’ètica avalua morals. L’home és curiós i tolera malament la ignorància i la incertesa a les quals està condemnat per la seva inèdita capacitat de fer noves preguntes, que supera amb escreix la seva capacitat de respondre-les apropiadament. Potser això, més encara que la nostra autoconsciència, és una característica distintiva respecte a la resta d’animals: una potent curiositat insatisfeta que sempre supera la nostra saviesa, i configura les claus de la inquietud ètica: dubte i responsabilitat. La nova neurociència suggereix que les emocions, la memòria, la voluntat, el jo, l’empatia, la interacció social, els judicis morals i la consciència són productes cerebrals, atès que el cervell és condició necessària per a tota activitat psicològica de l’ésser humà. Catalitzada

10

001-084 Revista TSCB 67.indd 10

per la neuroimatge, s’ha introduït també en el dret i les ciències socials, inclosa la política. Allò que brilla en una imatge d’aspecte similar a un tall anatòmic té una força «objectiva» tremenda per als nostres ulls, i relaxa a vegades el rigor científic. Potser per simpatia mediàtica, s’han generat tot un munt dels ja anomenats neurologismes: neuromàrqueting, neuromúsica, neuroteologia, neuroeconomia, neurofilosofia, neuroestètica, neuropolítica... i és clar, neuroètica. Però la pregunta central seria: poden aquestes noves eines visualitzar el pensament? Llegeixen ments, persones o cervells? Malgrat aquests grans progressos, no disposem encara d’una teoria sòlida sobre el principi general que sustenta i dirigeix l’organització neural del cervell. No coneixem com es tradueix la seva activitat electroquímica en fenòmens mentals (Northoff, 2010). Podríem fins i tot qüestionar si la recerca de bases neurals de la moral té realment sentit. La moralitat es defineix a escala operacional, no cognitiva ni estructural, de la mateixa manera que el concepte vehicle es defineix per la seva funció, i no pels seus components mecànics (Greene, 2015). L’activitat cerebral actua com a interfície a la cruïlla entre

organisme i món, i ens permet constituir la biologia mateixa i la identitat pròpia, però també els diferents entorns humans que estudia l’antropologia (evolutiu, sociocultural, lingüístic, etc.). Potser l’encèfal és clarament cos, però, i la ment? Ha mort la ment de Cervantes, o la de la primera persona que va explicar el conte de la Caputxeta? El seu cervell i el seu jo, potser sí. Integrar visions i coneixement per millorar la comprensió de la naturalesa humana és l’àmbit de la neuroètica. Podem distingir dos vessants: «ètica de la neurociència» (reflexió sobre les implicacions del coneixement neurocientífic) i «neurociència de l’ètica» (Roskies, 2002), de la qual parlarem a continuació.

Els mètodes de la neurociència cognitiva. Llums i ombres Recentment la tecnologia ens ha ofert la possibilitat d’estudiar funcions cerebrals complexes «en directe» explorant les regions que s’activen quan prenem diferents tipus de decisions, incloses aquelles que considerem «morals». Aquest cabal de dades ha impulsat temptatives d’explicació de conceptes filosòfics i antropològics amb mecanismes biològics, i han des-

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 10-17

26/04/2017 8:58:30

Un cervell ètic?

pertat, per exemple, interpretacions emotivistes de la moral o qüestionaments sobre el lliure albir i la responsabilitat dels humans. Però allò que brilla en colors en una prova d’imatge pot ser «obrer» i no «promotor» de la decisió. Per tant, l’establiment de relacions causals potencials ha de ser metòdic i prudent. Repassem a continuació diferents aproximacions científiques al tema: casos clínics, tests psicològics, neuroimatge funcional, neurofisiologia i neurobiologia.

Casos clínics: lesions cerebrals. Des del segle xix sabem que certes lesions cerebrals poden afectar selectivament la conducta moral o social, preservant d’altres funcions: força, sensibilitat, llenguatge, visió, etc. Arran d’una explosió accidental el 1848, el capatàs de ferrocarril Phineas Cage va rebre l’impacte d’una barra de ferro que va travessar el seu crani. Gage va sobreviure però mai no va aconseguir reincorporar-se a la seva feina perquè, tot i conservar intactes memòria, percepció, habilitat i llenguatge, la seva personalitat havia canviat (irreverent, impacient, tossut, cruel, capritxós i mal educat). Es conserva el crani i la barra a l’Escola de Medicina de Harvard, i això ha permès estimar la localització frontal ventromedial de les lesions (Damasio et al., 1994). Estudis clínics posteriors (Barrash et al., 2000) han establert un perfil de canvis de personalitat en aquests pacients: embotiment afectiu, intolerància a la frustració, conducta social inapropiada i escassa consciència de trastorn. Hi ha també estudis comparatius de la resolució de dilemes morals entre aquests pacients i controls (Young i Koenigs, 2007). Limitacions. Però les lesions descrites són heterogènies. Es tracta de sèries curtes quan no de comunicacions de casos aïllats. A més, el fet que una estructura lesionada produeixi el deteriorament d’una funció només vol dir que, en un determinat context, és component necessari per a la xarxa funcional que la sustenta. No hem de caure en la faŀlàcia lògica anomenada «inferència inversa», que iŀlustra l’exemple del penjador, del filòsof Henry Bergson: si mirem un armari a l’alçada de la nostra vista, el fet que traient el penjador desaparegui de l’armari la jaqueta que té penjada no vol dir que si tornem a coŀlocar un penjador igual aparegui de nou la jaqueta. És a dir, la coincidència espaciotemporal de dues coses no les relaciona causalment. Psicologia moral: tests morals. La psicologia moral postula que en les decisions comple

001-084 Revista TSCB 67.indd 11

xes conviuen dues respostes: una de precoç (ràpida, gairebé automàtica i intuïtiva), seguida d’una altra de més lenta (reflexiva i deliberativa) que avalua la primera, provant de trobar una explicació, en principi racional, que justifiqui les decisions en funció d’un codi moral sistemàtic. Per explorar aquests mecanismes, fa temps que funciona un test sobre moralitat d’accés lliure a Internet (moral sense test), que ja té cents de milers de participants de més de cent vint països. Alguns exemples de dilemes serien: —Un tramvia circula sense control i atropellarà cinc persones. Pressionant una palanca pots canviar les agulles i desviar-lo cap una altra via on només en matarà una. Ho faries? —I si l’única manera d’evitar que el tramvia atropelli els cinc operaris és empènyer un vagabund que no coneixem de res i que sembla begut, que camina sobre un pont prop de la via. Ho faries? Una freda anàlisi cost/benefici mostra un resultat idèntic: cinc vides contra una. Però en el primer cas gairebé tothom faria servir la palanca, mentre que en el segon gairebé tots diuen que no, sense saber explicar gaire bé les raons, tot i que proven de justificar-ho dubitativament. —I si no es tracta de treballadors sinó que són els vostres quatre fills els que estan a la via a punt de ser atropellats? Empenyeríeu el vagabund? Les negatives baixen molt en aquest cas. —És lícit extreure cinc òrgans d’una persona sana a costa de la seva vida per salvar cinc pacients que moriran segur si no reben cinc transplantaments de diferents òrgans? El 97 % diu que no. —Què cal fer si el teu bebè plora i està delatant la teva posició i la dels teus altres quatre fills a uns soldats que us busquen per matar-vos a tots? L’asfixiaries per salvar el grup? De nou cinc a un. Estudis a gran escala amb els resultats han mostrat que les respostes al test no varien en funció de gènere, raça, religió, edat o bagatge cultural (Hauser, 2006).

Neuroimatge funcional. El mètode més utilitzat és la ressonància magnètica funcional (RMf), que ofereix informació anatòmica detallada amb una mesura indirecta de l’activitat neuronal associada. L’activació metabòlica cerebral sempre implica pas d’hemoglobina oxigenada (diamagnètica) a desoxigenada (paramagnètica), compensat amb una arribada extra de la primera. Aquests canvis poden actuar com a contrast endogen intravascular (Logothetis, 2007), l’anomenat senyal BOLD (brain oxygen level dependent) (Ogawa et al., Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 10-17

1992). Aquest senyal només indica consum d’energia, és a dir, bàsicament fusió de vesícules amb la membrana presinàptica per alliberar neurotransmissors. Per tant, no reflecteix directament la taxa de descàrrega neuronal, sobretot quan estudiem funcions complexes (Viswanathan i Freeman, 2007). Després de l’exposició al camp magnètic cal un doble i complex processament, digital i estadístic. S’han de sostreure les imatges preses durant la tasca en estudi de les basals, i també s’han de comparar amb les dels subjectes «control». El resultat final són els anomenats mapes d’activació. Per tant, una RMf no és una fotografia digital individual (Illes, 2005). Més aviat es tracta d’un mapa estadístic codificat en color superposat a una imatge anatòmica convencional. Però les imatges són espectaculars i potser aquest impacte estètic està darrere del seu èxit mediàtic, i també els riscos de mala utilització. La neuroimatge cognitiva ha ultrapassat el cercle dels «iniciats» i ha arribat a tribunals, mitjans de comunicació generalistes i opinió pública. Limitacions. La RMf aporta, doncs, una estimació indirecta i parcial del nostre veritable objecte d’interès i, a més, no reflecteix la dimensió temporal, perquè estem parlant de «captures d’imatge». A més, no permet distingir l’«activació necessària» de l’«activació relacionada» (Desmond i Annabel Chen, 2002), i hi ha també una gran variabilitat tècnica entre els diferents estudis i laboratoris. D’altra banda, resulta molt difícil definir i reproduir experimentalment conceptes morals i psicològics (jo, moralitat, decisions, intencions, espiritualitat, etc.) (Huber i Huber, 2009). Sovint es tracta d’extrapolacions d’estudis destinats a diverses funcions cognitives no específicament morals. A més, la resposta hemodinàmica depèn molt de l’extensió de la regió activa (pot donar la falsa impressió de ser important per a la tasca simplement perquè és gran). A més, els mètodes estadístics són heterogenis i millorables. De 134 estudis sobre RMf, 57 feien una anàlisi «no independent» de les dades i 20 no donaven informació sobre aquest aspecte (Kriegeskorte et al., 2009). Si s’utilitzen les mateixes dades per establir les condicions experimentals i per testejar la hipòtesi, es genera un biaix envers la confirmació d’aquesta, que compromet la validesa de qualsevol interpretació. Tampoc no s’ha d’oblidar que fins a un 8-10 % dels cervells de les persones «normals» mostren troballes «anormals» en RMf (Greely, 2007). Finalment, les zones que llueixen en tasques morals poden fer-ho no perquè siguin específicament morals, sinó per-

11

26/04/2017 8:58:30

Bernabé Robles

què participen en circuits funcionals cognitius necessaris per al desenvolupament de la tasca (judicis semàntics o de preferència, emocions, planificació, seqüenciació, predicció de conseqüències, etc.). En resum, el neurocientífic que troba que una àrea cortical concreta s’activa per a una tasca té tendència a assumir implícitament o explícitament que si estimulés aquella zona amb elèctrodes reproduiria la tasca en estudi. Però això, que moltes vegades serà cert, no ho serà sempre.

Neurofisiologia. Les proves neurofisiològiques aporten, respecte a la neuroimatge, una millor caracterització de la dimensió temporal dels processos cerebrals, perquè obtenim registres amb la dimensió del temps en abscisses. Per això, cada vegada es tendeix més a fer estudis combinats. Les tècniques d’estimulació magnètica transcranial focalitzen camps magnètics sobre el còrtex de manera no invasiva alterant l’activitat d’una regió concreta. Per exemple, experiències recents d’estimulació a baixa freqüència (inhibició) del còrtex prefrontal dorsolateral donen suport a la seva participació en les inclinacions de càstig o aversió. Els subjectes decideixen castigar menys o no castigar els que no cooperen mentre dura l’efecte de l’estimulació (Knoch et al., 2006). Els avenços més rellevants en aquest camp procedeixen dels anomenats potencials corticals relacionats amb esdeveniments, que mostren la resposta electroencefalogràfica a diferents estímuls o durant diferents tasques. És ja un clàssic l’estudi de Libet (Libet et al., 1983) en còrtex premotor. S’instruïa el subjecte per executar un moviment de la mà tan bon punt notés un estímul acordat en una pantalla. Es detectava l’anomenat potencial de preparació 300 ms abans que el subjecte notés l’experiència conscient. Basats en la premissa que un esdeveniment posterior no pot ser la causa d’un de previ, es va qüestionar la nostra noció intuïtiva de llibertat i responsabilitat: no faríem allò que volem, sinó que voldríem allò que fem. Limitacions. Ràpidament van sorgir matisacions, algunes des del grup mateix de Libet, que van reparar que el senyal neural triga entre 50 i 100 ms a arribar des del còrtex fins a la musculatura de la mà, mentre que el pacient se n’adona 200 ms abans del moviment. Per tant, si més no, podria existir un lapse de temps durant el qual podríem vetar la decisió. Altres grups han reproduït i millorat aquest model i han mostrat que el «potencial de preparació» ja està present abans de la presentació de l’estí-

12

001-084 Revista TSCB 67.indd 12

mul i, per tant, podria ser únicament una activitat inespecífica d’alerta, tot esperant l’aparició de l’estímul acordat per iniciar el moviment (Herrmann et al., 2008). Libet, des d’una visió «tot o res» de la consciència, assumia que el moment d’aparició de la decisió conscient coincideix amb el moment en què percebem la nostra voluntat, però s’ha proposat un model alternatiu d’activació gradual en què la consciència de decisió creix fins a arribar a una llinda que permet a l’individu reconèixer-la i comunicar-la com a pròpia (Miller i Schwarz, 2014). Finalment, també s’ha registrat el «potencial de preparació» en subjectes que fan moviments iniciats endògenament mentre estan sotmesos a suggestió hipnòtica, és a dir, per definició, sense una sensació conscient d’haver volgut fer-los (Shiegel et al., 2015).

Neurobiologia. Sentiments i motivacions morals. Els components afectius primitius de la conducta social humana tenen paraŀlelismes amb d’altres espècies de mamífers socials. Conceptualment podem distingir dues tendències bàsiques: afiliació-atracció-adhesió (lligats a cooperació, reciprocitat i cura) i rebuig-aversió (lligats a evitar amenaces: culpa, prejudici, càstig o exclusió), però no són negligibles les respostes mixtes o ambivalents dins aquest espectre (competitivitat, enveja, gelosia, etc.). Les inclinacions o instints primitius bàsics estan mitjançats per mecanismes neurals (bàsicament emocionals) i neuroendocrins relativament ben coneguts actualment, lligats a conductes relacionades amb l’alimentació i la reproducció. La complexitat evolutiva tant biològica com cultural de l’espècie humana, a través d’un procés d’integració i remodelament entre ambdós components, genera motivacions i sentiments més complexos (empatia, altruisme, rebuig moral, generositat, solidaritat, etc.), i també abstraccions (els valors). El disgust i la indignació, pràcticament exclusius dels humans, serien una mena de «fàstic moral». Els sistemes que processen el rebuig a olors i aliments dels mamífers han evolucionat en la filogènia humana com a substrat de la desaprovació o de l’agressió social. No hem d’oblidar que el mecanisme evolutiu essencial no és la cooperació, sinó la competència. La cooperació apareix davant la limitació severa de recursos, escenari en el qual cooperar esdevé un recurs competitiu coŀlectiu. S’ha definit una «localització» més medial al lòbul frontal dels sentiments d’adhesió en relació amb els d’indignació o disgust,

més laterals (Moll et al., 2005), fet important a l’hora d’interpretar les respostes als diferents dilemes morals. L’adhesió envers els altres humans podria estendre’s, mitjançant l’abstracció, a objectes inanimats que relacionem amb ells i, evolucionant cervell i cultura, a idees abstractes, símbols culturals i creences (model d’adhesió estesa) (Moll et al., 2008). Neurones i moral. Les tècniques histològiques i, sobretot, les de registre neurofisiològic mononeuronal, han permès la descripció de dos grups ceŀlulars que aporten potencials substrats biològics, a escala ceŀlular. Les neurones fusiformes o de Von Economo són una varietat de cèŀlula piramidal de gran mida situades al còrtex frontal. Possibiliten connexions múltiples i variades a distància en cervells de gran mida (bàsicament estan descrites en grans primats, cetacis i humans). Només s’han trobat en animals que donen positiu en el test de Gallup (reconeixen la seva individualitat davant un mirall, actuant davant una taca al seu cos) i per això s’han relacionat amb l’autocontrol i l’autoconsciència, així com amb l’adaptació ràpida a situacions noves o canviants, especialment si hi ha dissonància cognitiva. Treballen, doncs, quan dubtem, i possibiliten rumiar les decisions, una activitat essencial per a la inquietud ètica i per a la conducta social. La disfunció o degeneració pot estar implicada en la dislèxia, l’autisme o en la demència frontotemporal. Les neurones mirall van ser descobertes per causalitat. S’havien coŀlocat elèctrodes de registre mononeuronal en el còrtex frontal inferior d’un macaco per estudiar el control neural dels moviments orals i manuals. Quan un dels investigadors va agafar un plàtan per menjar-se’l, van observar amb sorpresa que algunes de les neurones de l’escorça motora del macaco van augmentar la seva activitat, sense que l’animal hagués fet cap moviment (Rizzolatti i Buccino, 2005). Aquestes neurones s’activaven quan els macacos feien alguna tasca, però també quan la observaven feta per un altre, sempre que tingués un objectiu. Si el macaco veia que algú desplaçava la poma sense un objectiu concret, no s’activaven. En humans se n’ha inferit l’existència en regions inferiors frontals i parietals mitjançant tècniques multimodals, combinant neurofisiologia i RMf. En aquest sistema neuronal es produeix un acoblament entre percepció i execució, i possibilita comprendre els altres, imitar-los i aprendre’n. Aquest acoblament es dóna també davant estats emocionals, cosa que suggereix un possible substrat ceŀlular de l’empatia (ca-

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 10-17

26/04/2017 8:58:30

Un cervell ètic?

pacitat de «posar-se en la pell de l’altre»), gràcies a un mecanisme de reflexió quasi automàtica d’intencions, actituds i emocions que, amb experiències repetides, ens faculta per anticipar conductes i estats mentals. Extrapolant, han estat postulades com a substrat de la intersubjectivitat. No resulta peregrí imaginar que podrien reaccionar davant representacions simbòliques percebudes com a intencionals (per exemple, artístiques, religioses, etc.) i justificar estats de sintonia emocional o motivacional comunitaris (espectacles, cerimònies, desfilades, etc.). Sembla, doncs, que venim predisposats «de sèrie» a la interacció amb l’entorn, és a dir, a rebre i generar informació reverberant «neurosocial» (Duffy, 2009). S’ha proposat anomenar-les neurones Gandhi (Ramachandran, 2010), apuntant un fonament biològic per a la solidaritat. No falten crítiques a aquest entusiasme interpretatiu, que no sempre ha aportat prou fonamentació empírica (Churchland, 2010). Estructura cerebral i moral. Mòduls o xarxes? Els animals uniceŀlulars no tenen oportunitat per a l’ètica, però l’essència funcional del que representa el sistema nerviós ja hi és. El seu «sistema de relació» és la membrana ceŀlular, la qual assumeix el diàleg amb el medi extern, tot i que es tracti d’una relació automatitzada i predictible, sense gairebé graus de llibertat. En aquest estadi no hi ha pràcticament res entre l’estímul i la resposta. Però el desenvolupament filogenètic va provocar l’especialització tissular i van aparèixer els sistemes nerviosos, amb relleus neuronals creixents que afegeixen opcions. El «firmament sinàptic» (en tenim uns cent bilions) aporta oportunitats de modificar la resposta i permet la creació d’interpretacions i estímuls interns, intracerebrals. Alguns interpreten això com a llibertat, altres com a determinació. Però és clar que el diàleg ja no s’estableix únicament amb l’exterior. Existeix un «diàleg interior» (autoconsciència, intencionalitat, llenguatge), i apareix la deliberació. Els sistemes nerviosos complexos són anticipadors, versàtils, adaptatius i maŀleables. Si mesclem els conceptes apareguts en aquest viatge, dubte, deliberació i, si més no, alguna opció, tenim les bases de la inquietud ètica. Els casos clínics i la neuroimatge suggerien la participació crítica de regions implicades en certes «emocions socials» (còrtex frontal ventromedial) en les decisions «morals», però la intensa activitat de recerca posterior ja ha deixat clar que no podem parlar d’una única zona de la moral (Young et al., 2007) ni d’un «siste

001-084 Revista TSCB 67.indd 13

ma moral» específic (Damasio, 2007). Efectivament, ja han estat invocats en aspectes re­ lacionats amb la moralitat: circumvolució frontal medial, còrtex cingolat posterior, solc temporal superior, còrtex orbitofrontal i prefrontal ventromedial, pol temporal, amígdala, còrtex frontal dorsolateral, lòbul parietal inferior, etc. Segurament el que s’està descobrint no és un sistema moral específic, sinó més aviat un sistema de deliberació o de «presa de decisions difícils». La «fotografia» d’una decisió moral seria més la d’un circuit integrat (un «patró d’activació») d’elevada versatilitat que la d’un tros d’escorça definit (Poldrach, 2008), sense negar totalment la possibilitat que hi hagi regions que resultin «crítiques» per a la viabilitat d’una funció concreta, especialment si aquesta no és gaire complexa (per exemple, les clàssiques àrees motores i sensitives). La pregunta clàssica sobre «on» resideix la base anatòmica de la conducta hauria d’evolucionar envers «com» la fisiologia construeix aquests comportaments (García-Molina, 2008). La nova neurociència cognitiva no busca punts o regions, busca patrons de flux de senyals, una visió convergent amb els plantejaments de la fenomenologia, que s’interessa per la manera com l’home adverteix la seva pròpia realitat física i psíquica, provant de conciliar la mirada científica amb l’experiència. Concloem, doncs, que dels estudis disponibles fins ara sobre el substrat biològic de la conducta moral no podem parlar ni de zones ni de cèŀlules específicament morals. Els processos cerebrals que intervenen en allò que anomenem conducta moral no són específics i integren processos racionals i emocionals, mitjançant les motivacions. Són mecanismes extremament sensibles al context que, sorgint d’una més que probable base filogenètica, són internalitzats i modelats mitjançant immersió i aprenentatge cultural.

Neurociència i abstraccions rellevants per a la moralitat Les decisions i les teories ètiques. La neuroeconomia, la neuropolítica i el neuromàrqueting porten l’avantguarda de la recerca neurobiològica sobre la presa volguda de decisions en situacions d’ambigüitat i incertesa. Els seus models experimentals s’han aprofitat per estudiar també les decisions morals. S’han descrit dos components anatomicofuncionals (Moll et al., 2008): una xarxa cortical de predomini frontotemporal i una altra de subcorticolímbica (amígdala, estriat ventral, hipotàlem, Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 10-17

prosencèfal basal). Hi ha bàsicament tres models explicatius de la relació entre aquests. Model del marcador somàtic (Damasio). A. Damasio, analitzant els casos clínics i les respostes als dilemes morals de pacients amb lesions del còrtex prefrontal ventromedial, va proposar en el seu llibre L’error de Descartes que les emocions són l’ancoratge del nostre sistema moral (Damasio, 2003). Aquests pacients tenen dèficits en emocions lligades a la conducta moral (culpa, vergonya o compassió). Per això prenen sense vaciŀlar decisions cost-benefici fredes i racionals. Per exemple, empenyen als rails una persona per salvar-ne cinc. Per tant, seria l’emoció la que preserva el respecte a la dignitat humana en les decisions, regirant la màxima cartesiana «Som, ergo pensem» i defenent la unitat cos-ment. Postula un «marcador somàtic» que connecta sentiments i emocions amb el cos i provoca respostes fisiològiques (rubor, taquicàrdia, inestabilitat, rubefacció, etc.) que determinen si la combinació suposa rebuig, alarma o incentiu, i modula la conducta. Distingeix entre emocions primàries (por, ira, fàstic, sorpresa, tristor, alegria) amb elevada expressivitat a l’organisme, emocions de fons (entusiasme, inquietud, etc.) menys visibles corporalment i, finalment, emocions socials (simpatia, torbació, vergonya, culpabilitat, orgull, gelosia, enveja, gratitud, admiració, indignació, menyspreu, etc.), les més interessants per a la moral, com a evolucions d’emocions primàries tamisades per la percepció, la raó i la memòria. Model del conflicte raó/emoció (J. D. Greene): les decisions «dures». És un model procedent de la filosofia analítica que separa anatòmicament i conceptualment el locus de la raó i el de les emocions, i proposa un model de conflicte corticolímbic (Greene et al., 2004). El component cortical representa la raó (explícita, freda, necessita esforç, anàlisi cost-benefici, conscient) i el límbic l’emoció (automàtica, implícita, calenta, ràpida, espontània). Divideix els dilemes del moral sense test en personals i impersonals. Un dilema personal seria: Suposem que va vostè en el seu cotxe nou i veu un home estirat a la cuneta que ha patit un accident i sagna profusament. Podria portar-lo a l’hospital i salvar-li la vida, però tacaria molt la tapisseria nova (li costaria uns tres-cents dòlars netejar-la). És moralment acceptable deixar-lo allà? I un d’impersonal és: Rep vostè una petició per correu indicant que si envia cent dòlars salvarà la vida de deu nens que passen gana. És acceptable no enviar els diners? Les dues opcions són similars: no facis res i preserva el teu propi interès o salva vides amb poc cost perso-

13

26/04/2017 8:58:31

Bernabé Robles

nal. Però la resposta és majoritàriament «no» al «dilema personal» i «sí» a l’impersonal. Segons aquest model, en els clàssics dilemes del tramvia, quan es tracta de prémer una palanca (impersonal) s’activen zones «racionals» però quan es planteja empènyer algú a la via (personal) s’activen més zones implicades en les emocions (Greene et al., 2001). En les seves publicacions posteriors ja matisen i parlen més d’equilibri que de conflicte, sobretot després d’estudiar els anomenats dilemes durs. Un exemple seria: En una situació bèŀlica tots els habitants del teu poble estan amagats per no ser trobats per l’enemic, que té intenció d’eliminar-los a tots. L’enemic té el teu fill i amenaça amb matar-lo si no delates la ubicació de tots els teus veïns. En aquests casos l’activació del còrtex prefrontal dorsolateral és més gran. Green extrapola aquesta «tensió anatòmica» al debat filosòfic entre teories utilitaristes i deontològiques (Greene et al., 2008). Proposa que les decisions deontologistes es relacionen amb una activació del cervell «emocional», que considera més primitiu, i aquelles que prioritzen el càlcul risc/benefici (utilitaristes) amb el cervell «racional», i assumeix que aquest és molt més evolucionat. Seguint aquesta línia, aprofita per defensar tesis utilitaristes tant en moral com en dret, i posa en qüestió les tesis kantianes. Però hem de tenir en compte algunes objeccions a aquesta simplificació. L’antiguitat filogenètica de les estructures cerebrals no és sinònim d’inutilitat o limitació. Des d’una altra perspectiva es podria pensar que són estructures valuoses que han superat diferents reptes evolutius. Més antic no vol dir menys important ni menys genuí. Quant a la invalidació o no de l’ètica kantiana, tot depèn de les preconcepcions des de les quals cadascú s’aproximi als resultats. Des d’un biaix kantià en lloc d’utilitarista, hom podria adduir que la biologia sembla voler respectar l’imperatiu categòric i la dignitat humana. Són els pacients amb lesions els que prenen decisions cruament «utilitaristes» en els dilemes de les vies, mentre que els sans respecten principis universals i la dignitat humana, si més no fins que l’estímul és massa dramàtic (per exemple, quan els teus fills són els que estan en risc a la via) i tornen a dominar de nou les emocions bàsiques. Els comportaments ètics en societat no són sempre un impuls natural. Molts impliquen vèncer inclinacions espontànies. Model d’integració corticolímbica: les motivacions morals (Moll i Zahn). Supera la dualitat raó/emoció a través de les motivacions morals, i proposa una integració funcional

14

001-084 Revista TSCB 67.indd 14

corticolímbica. Raó i emoció són termes més filosòfics que neurològics i, com més sabem, menys sentit té separar aquestes dues dimensions de l’ésser humà. Ja Damasio descrivia «emocions complexes», generades després d’una interpretació de la realitat, en molts casos de caràcter racional, i no sempre amb una relació temporal immediata entre estímul i resposta. Aquest concepte està a un pas del de «motivacions morals», que integren les dues dimensions clàssiques en xarxa, i constitueixen complexos associatius cognitivoemocionals (Moll et al., 2008). Aquest model s’adapta millor que els previs a la interpretació dels «experiments morals» en pacients amb lesions. Per exemple, sabíem que els mateixos pacients amb lesions prefrontals ventromedials que prenien decisions «fredes» cost/benefici en els dilemes de les vies no ho feien així quan resolien altres dilemes del tipus joc de l’ultimàtum, que consisteix bàsicament a acceptar o no una proposta financera injusta però beneficiosa. Els pacients amb lesions trien rebutjar la proposta, és a dir, curiosament es queden amb la resposta «deontològica» i censuren el trampós, tot i que el preu sigui perdre un benefici personal. Aquesta aparent contradicció no podia explicar-se ni amb el model del marcador somàtic ni amb el de conflicte raó/emoció. Tots dos haguessin predit que els pacients acceptarien els diners sense alterar-se. Però si apliquem aquest tercer model podem explicar els resultats. Els pacients amb lesions del còrtex prefrontal ventromedial tenen un deteriorament dels sentiments i motivacions morals associats amb conductes afiliatives (culpa i compassió), però preserven altres zones (còrtex prefrontal dorsolateral i orbitofrontal lateral), més rellevants per les motivacions socials aversives (indignació i menyspreu). Per això reaccionen com la majoria dels controls en el joc de l’ultimàtum, assumint un preu per castigar la injustícia. Parlaríem, doncs, d’una afectació selectiva de certes motivacions morals o socials, més que d’una afectació de les emocions considerades globalment. Aquestes troballes també contribueixen a diluir l’extrapolació feta anteriorment des dels resultats dels «experiments morals» envers teories ètiques utilitaristes o deontologistes. Aquestes translacions cientificofilosòfiques «ràpides» confonen plans: el de la conducta i el de l’ètica. Kant no va intentar fonamentar la conducta humana, sinó una ètica formal. Quan un neurocientífic dissenya un «experiment moral» ha de prendre com a punt de partida per a la selecció dels subjectes i per a la

classificació de les seves respostes criteris procedents de les teories ètiques acceptades, amb l’objectiu de fer una «lectura moral» dels resultats. Això ja insereix un biaix metodològic que ha generat polèmica entre filòsofs morals i científics, i s’ha posat en qüestió l’òptima representativitat per qualificar les decisions com a utilitaristes o deontologistes (Kahane i Scha­ ckel, 2008). Ni tan sols l’autor de L’error de Descartes pensa que pugui fonamentar-se una ètica totalment en emocions «ni tan sols en les versions civilitzades de Hume o Adam Smith». La formulació de normes morals, lleis i sistemes de justícia té orígens llunyans en certes formes d’emoció, però hi ha un modelament sociocultural durant el desenvolupament de l’individu i a través de la pràctica conductual en els adults. Potser s’hauria de proposar, més que una ètica «de les emocions», una ètica «amb les emocions». L’ésser humà utilitza la raó per l’ètica sense oblidar que, en el seu origen i encara actualment, és un animal emocional i com a tal es comporta. La raó seria a les emocions el que una simfonia és al so. La partitura seria el llenguatge... i continuem sense saber qui és el director d’orquestra. Si falta només un dels tres, no hi ha música.

El lliure albir. No tenim un concepte clar de volició, però tenim la percepció intuïtiva que en tenim. La idea que tota la nostra conducta, moral o immoral, està causada per processos físics cerebrals és un repte per a aquesta intuïció. Tenim molt assumit que som agents morals que actuem intencionalment, amb lliure albir. Però no tots els filòsofs subscriuen aquesta intuïció: «La percepció de llibertat de l’home és simplement la ignorància de les causes de les seves accions». Aquesta asseveració de Spinoza al segle xvii (Espinosa, 2011) posa de manifest que el debat sobre el lliure albir és antic i no l’ha generat precisament la moderna neurociència. Qui fa les coses, nosaltres o els nostres cervells? Les neurones tenen responsabilitat? La llibertat individual és una iŀlusió? Es podria arribar a pensar que, si tots els nostres actes i la nostra conducta en general estan totalment determinats físicament, no es planteja cap elecció ni cap decisió. Sota aquesta premissa la reflexió sobre «què he de fer» o «per què ho he de fer» seria sobrera i la consciència moral no existiria. La formulació determinista és potent per la seva aparent simplicitat: «El cervell determina la ment i és una entitat física. El cervell està, per tant, sotmès a totes les regles del món físic. El món físic està determinat, ergo el

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 10-17

26/04/2017 8:58:31

Un cervell ètic?

cervell també ho està. Per tant, tota acció humana és inevitable». Però si continuem aquesta deriva lògica, què hi ha dels pensaments? Com els lliguem amb el cervell? És la ment un conjunt de neurones o un flux de senyals? Com entenem la participació del context en l’equació? De fet, la tercera proposició, «el món físic està determinat», admet, si més no, deliberació científica i filosòfica. Però, també intuïtivament, tenim tendència a no fer responsable algú d’una acció si aquesta tenia causes físiques que ell no podia controlar. Tot i això, les lleis físiques universals semblen massa abstractes per desplaçar el concepte de responsabilitat personal a les nostres ments. Però no passa el mateix si la limitació que detectem afecta la fisiologia cerebral. La visió determinista ja va tenir un moment àlgid recent amb el Projecte del Genoma Humà, ràpidament tamisat per nous avenços (epigenètica, expressió i repressió gènica) i per la relectura de les dades (importància dels factors ambientals, absència de correlació exacta genotip-fenotip, etc.) que relativitza l’aparent «descodificació de la vida» que s’havia donat per assolida. Però, tot i que hem repensat l’impacte dels gens sobre la nostra conducta, el cervell està molt més proper a aquesta. Tot i que no tots, el cervell compleix un bon grapat dels criteris filosòfics acceptats per establir una relació de causalitat respecte a la conducta. Però les xarxes neuronals són sistemes oberts a una infinitat d’estímuls externs i interns que poden modificar quasi instantàniament la seva activitat. Les nostres accions reflecteixen un entramat de relacions significatives amb l’entorn articulades en un context històric i social que emmarca desitjos, intencions, creences, aspiracions, inspiracions, etc. Si assumim el determinisme cerebral estem assumint el de tots aquests «universos» (físic, social, cultural, etc.). En cas contrari, les decisions individuals no seran totalment predictibles perquè dependran de la «foto fixa» ambiental i interna de cada moment en el qual es prenen. L’absència d’oportunitats per decidir reptaria el sentit mateix del sistema nerviós que neix, segons les teories més acceptades, per anticipar obstacles i permetre l’eficàcia de l’acció o del moviment, i cada acció és una decisió. Segurament ningú no és lliure en termes absoluts, però la pregunta substancial seria: fem actes «raonablement» lliures de coerció? Alguna vegada tenim opcions quan decidim? Si la resposta és sí, tenim algun grau de responsabilitat moral. Hauríem de passar del debat llibertat/determinisme a deliberar més pragmàticament sobre la com

001-084 Revista TSCB 67.indd 15

patibilitat de neurobiologia i la nostra noció de responsabilitat. Fins ara no podem afirmar que les troballes neurocientífiques invalidin la nostra percepció sobre voluntat, responsabilitat, intenció i elecció (Roskies, 2010). Imputabilitat i neurodret. Encara que n’acceptéssim la determinació física al 100 %, el cervell no pot ser responsable ni imputable. La responsabilitat i imputabilitat són atributs de la persona, i especialment en el context d’una relació social amb els altres, o de la seva relació amb el món en general. La neurociència de la personalitat, de la presa de decisions i del control d’impulsos ofereix explicacions cada vegada més detallades sobre els processos físics que estan darrere de les conductes irresponsables o criminals, i això sí que pot afectar fàcilment els nostres judicis morals. Jutges i jurats s’inclinen més a considerar els acusats no culpables si relacionen el delicte amb una manca de salut (Gurley i Marcus, 2008). Per això s’utilitzen cada vegada més proves de neuroimatge com atenuants o eximents en les sentències penals (Hughes, 2010). Des de la filosofia analítica, basats en la idea del determinisme cerebral, s’ha proposat fins i tot un canvi en el sistema judicial punitiu actual. Si les conductes estan efectivament determinades, des d’una visió conseqüencialista, seria més rentable promocionar les bones que reprimir les dolentes. Veiem, doncs, que la conceptualització de la llibertat d’elecció té implicacions serioses en el dret, com iŀlustra el cas següent: El 1992, a Nova York, un home havia escanyat la seva esposa i després l’havia llençada des d’un dotzè pis. Es va aportar com a prova al judici la troballa mitjançant RM d’imatges suggestives de quist aracnoïdal. Es tracta d’una lesió benigna asimptomàtica en la immensa majoria dels casos, i que és una troballa casual no infreqüent quan es fa una prova de neuroimatge, sense haver estat implicada mai en conductes criminals. Malgrat això es va considerar homicidi involuntari, davant l’espectacularitat de la imatge, adduint que «no actuava amb paràmetres biològics normals». Ara sabem que el reu va rebutjar el tractament quirúrgic del seu quist i va presentar una conducta exemplar a presó, i va aconseguir una reducció apreciable de condemna. Fa anys va sortir en llibertat amb una integració òptima a la comunitat i sense cap indici de violència ni desinhibició. Es pot descriure la inteŀligència com una màquina d’interpretar el passat per anticipar el futur, que ens dóna l’avantatge de la previsió, del qual neix la nostra responsabilitat, atès que som «sistemes intencionals» (Dennet, 2008). Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 10-17

M. Gazzaniga considera que cap píxel d’una imatge cerebral no pot manifestar culpabilitat o innocència (Gazzaniga, 2005). De ben segur, en l’estructura fisiològica o la interacció del criminal amb el mitjà al llarg de la seva història personal sempre podríem trobar un o diversos factors que expliquin la seva actuació. Potser estaríem llavors, com ens ha passat ja amb la insatisfacció o amb els mals socials, «medicalitzant» el delicte. Amb tot això no descartem, és clar, que certes alteracions conductuals induïdes per lesions no puguin ser considerades, en casos ben estudiats i molt seleccionats, com a atenuants. A més, és possible que coneguem molt millor aquests factors en un futur, precisament gràcies a la neurociència cognitiva. D’altra banda, si es planteja introduir la RMf als tribunals (neurodret), s’ha de considerar una limitació tècnica fonamental ja comentada. La RMf no és un mètode eficaç, ara com ara, per fer interpretacions a escala individual, i això seria inexcusable si volem admetre-la com a prova en un judici.

Principis. Què són els principis ètics? Són simplement instints evolutivament estratègics sublimats i lligats profundament a la nostra pròpia biologia? O bé es tracta de principis formals autònoms autofonamentats en la lògica i, per tant, independents de nosaltres mateixos? Si més no, sembla clar que moltes intuïcions morals acceptades universalment van evolucionar a partir de reaccions emocionals que van suposar avantatges en la supervivència de l’espècie. Els descobriments neurocientífics i antropològics ens podrien portar a pensar que els principis instrumentals que utilitzem en la deliberació bioètica poden estar basats en mers prejudicis derivats d’instints primitius o de conductes seleccionades de manera darwiniana. Certs instints animals adaptatius esdevindrien creences mitjançant el pensament mític i religiós, i serien interpretats després com a principis ètics amb l’evolució cultural. La distinció entre un consens d’intuïcions morals i un marc de referència normatiu autònom que prové de la crítica de la raó és molt important, amb vista a saber si visions de la bioètica gairebé universalment acceptades han de ser o no revisades (Roskies, 2007). En el fons, és com si la nostra condició essencial fos, igual com la curiositat, la moralitat. Fins i tot quan actuem de manera descaradament immoral solem tenir un raonament o una justificació per mantenir una aparent coherència. És a dir, mai no deixem de «jugar a la moralitat». Atribuir totalment a aquesta teòrica d’«uniformitat

15

26/04/2017 8:58:32

Bernabé Robles

biològica» la universalitat dels principis és, si més no, arriscat, però és sens dubte un element a incorporar al debat filosòfic. Quant als diferents principis clàssics, les xarxes neurals de l’empatia i el sistema de les «neurones mirall» han impulsat extrapolacions rawlsianes (Pfaff et al., 2008), i les han relacionat amb el principi de justícia. Vinculen la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre amb la solidaritat i les conductes redistributives. Altres autors pensen que descobrir que tots els humans estem fets de la mateixa «pasta neural» ajuda a fonamentar els principis de justícia, dignitat i autonomia (Pinker, 2007). Si bé existeixen proves científiques que suggereixen que estem «programats» per a l’empatia, hi ha igualment múltiples dades compatibles amb el fet que ho estem també per a l’autonomia (Casado i Moreno, 2008). Des del nostre punt de vista, si l’empatia et coŀloca en bona situació per desenvolupar una conducta social acceptable, és l’autonomia el factor limitant que permet a l’individu la reflexió ètica, que necessita, si més no, algun grau de llibertat i responsabilitat.

Virtuts. Aristòtil vincula l’ètica a la polis, però també parla d’un camí d’autorealització, és a dir, transculturalment, de cerca de sentit o coherència interior. Per tant, és discutible que, en un exercici inteŀlectual de privació de context social, aquesta inquietud desaparegués totalment. Aristòtil mateix ens proposa viure d’acord amb les virtuts morals per fer aquest camí. Hume va defensar, ja al segle xviii, que són els nostres «sentiments morals» els que determinen la nostra aprovació o rebuig de les conductes. Però per preveure aquests sentiments abans de decidir són necessaris també mecanismes racionals, i s’ha proposat la «motivació moral» per integrar aquests dos pols. Aquestes motivacions poden fins i tot sustentar conductes altruistes genuïnes, i ens apropen, en el pla filosòfic, a l’anomenada ètica de les virtuts o, en psicologia, a l’estadi postconvencional de Kohlberg.

Reflexions finals Una ètica neural universal? És possible fonamentar una ètica en la biologia humana? Gairebé totes les societats condemnen l’assassinat, l’incest, la mentida, l’incompliment de promeses, l’abandonament dels nens o la traïció a la família. Ja hem destacat que les respostes al moral sense test són molt uniformes independentment de raça, edat, religió, procedència, nivell cultural, etc., i es

16

001-084 Revista TSCB 67.indd 16

constata també que a la gent li costava de justificar les seves respostes de manera lògica o racional. M. Gazzaniga assumeix un sentit moral innat de base neural (Gazzaniga, 2005), i fins i tot es refereix a la neuroètica com un «intent de proposar una filosofia de vida amb un fonament cerebral», així com la cerca dels humans d’un «ordre natural» en el qual puguem creure. J. M. Delgado, mediàticament conegut perquè va aturar l’escomesa d’un brau en una plaça mitjançant un estimulador intracerebral, va proposar fins i tot la utopia d’aconseguir una societat millor intervenint sobre el cervell per evitar reaccions destructives o agressives (Delgado, 1969). Però, de nou, no hauríem de confondre ètica i moral. El que aquests autors anomenen ètica universal seria, en tot cas, una «moral de mínims» o simplement un consens conductual evolutivament seleccionat amb criteris d’espècie, o de «be comú» si es vol. Ja hem comentat la dificultat conceptual per distingir entre etologia, conducta social i conducta moral en els humans. No podem assumir que qualsevol acte social és un acte moral, tot i que la immensa majoria de problemes morals neixen de la interacció social. En la conducta social, per exemple, un acte «desinteressat» present és una inversió per a futures vulnerabilitats. Aquest pacte no escrit és el fonament de tota societat, la «regla d’or»: «avui per tu i demà per mi». En una dimensió estrictament moral aquest altruisme recíproc no acabaria d’encaixar, és a dir, l’estratègia podria ser «un criteri» coŀlateral en les decisions morals, però no «el criteri» protagonista. S’ha de distingir aquest altruisme recíproc de l’«altruisme genuí» (si és que aquest existeix). D’altra banda, resulta evident que el raonament moral està al cervell, com l’enginyeria o les matemàtiques. L’ètica no és més que una altra disciplina, una reflexió criticoracional, però això no vol dir que «sigui cervell». L’essència de l’ètica no són les nostres inclinacions; l’essència de l’ètica és el que hi fem. Si no hi ha deliberació ni elecció no hauríem de parlar de conducta estrictament moral. Les sentències clau serien: «Puc, però ho he de fer? És, però ha de ser?». Tornar a ètiques naturalístiques, gairebé tres segles més tard, potser no sigui la millor opció.

És possible fonamentar una ètica en la neurociència? Sobretot des d’una perspectiva d’universalització, el que és ètic no és sempre el que és comprensible de les accions humanes. Evidentment, llençar un vagabund a la

via per salvar tota la meva família pot arribar a ser fins i tot comprensible, però seria ètic? El fet que els actes de l’home siguin d’aquesta o d’aquella manera no explica com han de ser aquests actes. És evident que l’ètica, en tant que filosofia moral, és una disciplina que ha de nodrir-se dels conceptes que generi la ciència sobre el comportament dels humans i sobre el funcionament del cervell, especialment rellevants a l’hora de formular i aplicar criteris morals. Però si només tingués en compte això cauríem en un reduccionisme perillós. La lògica, l’antropologia i la sociologia són igualment rellevants, tot i que els experiments neurocientífics sobre conceptes procedents d’aquestes disciplines no sempre s’han dissenyat amb la seva coŀlaboració. Si reconquistem l’essència de la ciència, sense diluir-la en la tècnica, el diàleg amb les humanitats no semblarà gens complex (Adolphs, 2010). A l’altre extrem, abans de posar límits al progrés científic de manera acrítica, hem de tenir en compte els nostres propis prejudicis (entre aquests la nostra intolerància a possibles reptes a la nostra noció de llibertat i identitat personal). Tampoc no s’ha d’oblidar mai que l’objecte d’estudi de la neurociència és l’òrgan mateix que és condició necessària per a la reflexió ètica. És «jutge i part» a la vegada. La consciència moral és una forma de pensament i, «el pensament no pot pensar-se sense el cervell» (Changeux i Ricoeur, 1998). Els humans tenim tendència a personalitzar la resta d’objectes i fenòmens, per provar de comprendre’ls. Però el cervell no és empàtic ni social ni agressiu. El cervell no sap coses, no creu, no s’interroga, no dubta... No s’ha de confondre una llicència literària amb una hipòtesi experimental o una deducció (dir que l’ètica és el cervell és com dir que la traumatologia és l’esquelet). Per tant, sembla clar que la neurociència actual no pot aportar per si sola una teoria ètica fonamental i universal. Neurocientífics i filòsofs no han d’oblidar els seus límits epistemològics. Saber «on» no implica saber «com». Finalment, de la revisió de la literatura neurocientífica es desprèn que les interpretacions socials i la formulació d’hipòtesis estan sovint condicionades per marcs culturals, filosòfics i cosmovisius de partida. Amb les mateixes dades els neurocientífics poden osciŀlar des del monisme materialista extrem fins al dualisme fronterer o entroncat amb el creacionisme religiós; des d’un esperpent de conseqüencialisme calculador a una caricatura de deontologisme irresponsable. Seria prudent fugir dels reduccionismes en tots dos extrems,

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 10-17

26/04/2017 8:58:32

Un cervell ètic?

amb un abordatge transdisciplinari i deliberatiu. La bioètica és un escenari ideal per a aquest desenvolupament. De ben segur, si no destruïm el planeta abans, podrem escodrinyar el comportament humà com a fruit biològic, històric, cultural i experiencial. I podrem fer-ho fins a límits encara avui inimaginables. Fins i tot podrem conèixer els mecanismes que es posen en marxa quan estem avaluant com de correctes o incorrectes són aquestes conductes. Però cap estudi biològic no ens permetrà decidir el que està bé i el que està malament, i molt menys ens mostrarà les raons per a aquesta qualificació. I aquest és el nucli del que entenem per ètica. Recordem que «la moral és viscuda... i l’ètica pensada» (Aranguren, 1994).

Conclusions — La conducta humana i l’ètica no són sinònims. El disseny dels models experimentals en dilemes morals és discutible en molts casos, si més no quant a la veritable representativitat

dels supòsits emprats, especialment si es volen associar a diferents teories ètiques. — El comportament humà és multidimensional i basat en motivacions que imbriquen raó i emoció. La moral és viscuda i, per tant, amb un important component emocional. L’ètica és pensada i deliberativa. Decidir és emocionant, però decidir bé no és únicament una emoció. — La interpretació de les dades neurocientífiques es fa moltes vegades des d’un marc cultural i antropològic preestablert, que es prova de justificar amb dades «objectives». Aquest camí forçat de la idea a la dada té molts riscos. La neuroètica mal entesa ha generat, en no poques ocasions, una filosofia potser massa especulativa que ha de ser reconduïda. — Allò que la neurociència ha anomenat «cognició moral» és el conjunt de processos cerebrals que no només participen en la conducta moral. S’ha de treure el focus d’interès sobre la identificació de processos específicament morals, perquè és molt probable que no en trobem.

— Els coneixements neurocientífics actuals no permeten fonamentar una ètica ni explicar totalment les raons de la conducta d’un individu concret. Algunes aplicacions actuals de la neuroimatge funcional han de ser, per tant, revisades, especialment en el camp del dret i de l’educació. Abans de preguntar-nos sobre si existeix o no el lliure albir, hauríem de preguntar-nos si de veritat volem exercir-lo. Té sentit exigir responsabilitats a les neurones? — Si ens quedem en una perspectiva parcial «tecnocientífica», els avenços futurs ens permetran saber molt sobre la conducta humana (més a escala coŀlectiva que individual), no poques coses sobre conducta social, alguna cosa sobre conducta moral... i pràcticament res sobre ètica. La neurociència ha de coŀlaborar i dialogar amb l’ètica, ergo, amb la filosofia, més que aspirar a fonamentar-les. — Segurament no existeix un «cervell moral» específic. L’ètica es fa amb tot el cervell, i potser millor, amb «tots els cervells»... i el seu context.

— (2004) »The neural bases of cognitive conflict and control in moral judgment». Neuron, 44 (2): 389-400. — (2008). «Cognitive load selectively interferes with utilitarian moral judgment». Cognition, 107 (3): 11441154. Gurley, J. R. [et al.] (2008). «The effects of neuroimaging and brain injury on insanity defenses». Behav. Sci. Law., 26 (1): 85-97. Hauser, M. D. (2006). Moral minds: how nature designed our universal sense of right and wrong. Nova York: Ecco. Herrmann, C. S. [et al.] (2008). «Analysis of a choicereaction task yields a new interpretation of Libet’s experiments». Int. J. Psichophysiol., 67 (2): 151-157. Huber, C. G.; Huber, J. (2009). «Epistemological considerations on neuroimaging —‌a crucial prerequisite for neuroethics» Bioethics, 23 (6): 340-348. Hughes, V. (2010). «Science in court: head case». Nature, 464 (7287): 340-342. Illes, J. (2005). «Empirical neuroethics. Can brain imag­ ing visualize human thought? Why is neuroethics interested in such a possibility?». Am. J. Bioeth., 5 (2): 5-18. Kahane, G.; Shackel, N. (2008). «Do abnormal responses show utilitarian bias?». Nature, 452 (7185): E5. Knoch, D. [et al.] (2006). «Diminishing reciprocal fariness by disrupting the right prefrontal cortex». Science, 314 (5800): 829-832. Kriegeskorte, N. [et al.] (2009). «Circular analysis in systems neuroscience: the dangers of double dipping». Nature Neurosci., 12: 535-540. Libet, B. [et al.] (1983). «Preparation- or intention-to-act, in relation to pre-event potentials recorded at the vertex». Electroencephalogr. Clin. Neurophysiol., 56 (4): 367-372. Logothetis, N. K. (2007). «The ins and outs of fMRI signals». Nat. Neurosci., 10 (10): 1230-1232. López Aranguren, J. L. (1994). Ética. Obras completas, II. Madrid: Trotta. Miller, J.; Schwarz, W. (2014). «Brain signals do not demonstrate unconscious decision making: An interpretation based on graded conscious awareness». Conscious. Cogn., 24: 12-21. Moll, J. [et al.] (2005). «The moral affiliations of disgust. A functional MRI study» Cogn. Beha. Neurol., 18 (1): 68-78.

— (2008). «The neural basis of moral cognition. Sentiments, concepts and values». Ann. NY Acad. Sci., 1124: 161-180. Northoff, G. (2010). «Humans, brains, and their environment: marriage between neuroscience and anthropology?». Neuron, 65 (6): 748-751. Ogawa, S. [et al.] (1992) «Intrinsic signal changes accompanying sensory stimulation: functional mapping with magnetic resonance imaging». Proc. Natl. Acad. Sci. USA, 89: 5951-5955. Pfaff, D. W. [et al.] (2008). «Mechanisms underlying an ability to behave ethically». Am. J. Bioeth., 8 (5): 10. Pinker, S. (2007). «The mistery of consciousness». TIME (19 de gener). Poldrack, R. A. (2008). «The role of f MRI in cognitive neuroscience: where do we stand?». Curr. Op. Neurobiol., 18 (2): 223-227. Ramachandran, V. S. (2010). «Las neuronas que dieron forma a la civilización» [en línia]. <http://www.ted. com/talks/vs_ramachandran_the_neurons_that_ shaped_civilization/transcript?language=es>. Rizzolatti, G.; Buccino G. (2005). «The mirror neuron system and its role in imitation and language». A: Dehaene. S. [et al.] (ed.). From monkey brain to human brain. Cambridge, MA: MIT Press, p. 213-214. Roskies, A. (2002). «Neuroethics for the new millennium». Neuron, 35: 21-23. — (2007). «Neuroethics beyond genethics». EMBO Reports, 8 (núm. especial): S52-S56. — (2010). «How does neuroscience affect our conception of volition?» Annu. Rev. Neurosci., 33: 109-130. Shlegel, A. [et al.] (2015). «Hypnotizing Libet: Readiness potentials with non-conscious volition». Conscious. Cogn., 33: 196-203. Viswanathan, A.; Freeman, R. D. (2007). «Neurometabolic coupling in cerebral cortex reflects synaptic more than spiking activity». Nat. Neurosci., 10: 13081312. Young, L. [et al.] (2007). «The neural basis of interaction between theory of mind and moral judgment». PNAS, 104 (20): 8235-8240. Young, L.; Koenigs, M. (2007). «Investigating emotion in moral cognition: a review of evidence from funcional neuroimaging and neuropyschology». Br. Med. Bull, 84: 69-79.

Bibliografia Adolphs, R. (2010). «Conceptual challenges and directions for social neuroscience». Neuron, 65 (6): 752767. Barrash, J. [et al.] (2000). «Acquired personalitiy disturbances associated with bilateral damage to the ventromedial prefrontal region». Dev. Neuropsychol., 18: 355-381. Casado, A.; Moreno, A. (2008). «Wired for Autonomy». Am. J. Bioeth., 8 (5): 23-24 Changeux, J. P.; Ricoeur, P. (1998). Ce qui nous fair penser. La nature et la règle. París: Odile Jacob. Churchland, P. S. (2011). Braintrust: what neuroscience tells us about morality. Princeton: Princeton University Press. Damasio, A. (2003). El error de Descartes: la emoción, la razón y el cerebro humano. Barcelona: Crítica. — (2007). «Neuroscience and ethics: interseccions» Am. J. Bioeth., 7 (1): 3-7. Damasio, H. [et al.] (1994). «The return of Phineas Cage: clues about the brain from the skull of a famous patient». Science, 264 (5162): 1102-1105. Delgado, J. M.; Anshen, R. N. (1969). Physical control of the mind: Toward a psychocivilized society. Nova York: Harper & Row. Dennet, D.; Amiguet, L. (2008). «La tentación es Dios». El Periódico de Catalunya (28 abril 2008). Desmond, J. E.; Annabel Chen, S. H. (2002). «Ethical issues in the clinical application of fMRI: factors affect­ ing the validity and interpretation of activations». Brain Cogn., 50 (3): 482-497. Duffy, J. D. (2009). «Mirror neurons and the reenchantment of Bioethics». Am. J. Bioeth., 9 (9): 2-4. Espinosa, L. (2011). Spinoza, Baruch. Obra completa. Madrid: Gredos. García-Molina, A. (2008). «Aproximación histórica a las alteraciones comportamentales por lesiones del córtex prefrontal: de Phineas Gage a Luria». Rev. Neurol., 46 (3): 175-181. Gazzaniga, M. S. (2006). El cerebro ético. Barcelona: Paidós. Greely, H. (2007). «On neuroethics». Science, 318: 533. Greene, J. D. (2015). «The rise of moral cognition». Cognition, 135: 39-42. Greene, J. D. [et al.] (2001). «An fMRI investigation of emotional engagement in moral judgment». Science, 293 (5537): 2105-2108.

001-084 Revista TSCB 67.indd 17

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 10-17

17

26/04/2017 8:58:33

pro-

Reptes ètics de la recerca en agricultura i producció d’aliments Pere Puigdomènech

DOI: 10.2436/20.1501.02.163

Centre de Recerca en Agrogenòmica, CSIC-IRTA-UAB-UB

ISSN (ed. impresa): 0212-3037

Correspondència: Pere Puigdomènech. Centre de Recerca en Agrogenòmica, CSIC-IRTA-UAB-UB, Edifici CRAG, Campus UAB. 08193 Bellaterra. Adreça electrònica: pere.puigdomenech@cragenomica.es.

ISSN (ed. digital): 2013-9802 http://revistes.iec.cat/index.php/TSCB Rebut: 5/01/2016 Acceptat: 15/02/2016

Resum

Ethical challenges in agriculture and food production

L’aplicació dels resultats de la recerca en agricultura i producció d’aliments és objecte de debats que a Europa són particularment complexos. Ha estat proposat que els objectius essencials de la recerca que serà aplicada a l’agricultura haurien de ser sobretot garantir l’accés a aliments suficients i segurs per a les poblacions actuals i les futures. En els debats cal considerar també la necessitat de disposar de la millor informació possible tenint en compte els conflictes d’interessos que es presenten. En aquest entorn ens podem plantejar com podem fer servir l’enorme riquesa d’informació que estem obtenint sobre les espècies en les quals basem la nostra agricultura i la nostra ramaderia per contribuir a enfrontar-nos als reptes globals que tenim plantejats. Ens podem preguntar també sobre els criteris ètics que poden tenir en compte els diferents actors que intervenen en aquests debats, com poden ser els científics, els industrials o els pagesos, però també polítics o professionals de la comunicació.

Summary

Paraules clau: ètica, agricultura, alimentació.

The application of the results of research in agriculture and food production is the subject of debates that are particularly complex in Europe. It has been proposed that the essential aims of the research that will be applied to agriculture should be especially to secure access to sufficient and safe foods for current and future populations. Consideration should also be given in the debates to the need to have the best possible information while bearing in mind the conflicts of interest that may arise. Within this framework we may discuss how to make use of the enormous wealth of information that we are getting on species on which our agriculture and our animal farming are based to help to address the global challenges we are facing. We may ask ourselves about the ethical criteria that may take into account the different actors involved in these debates, such as scientists, industrialists and farmers, as well as politicians and journalists.

Keywords: ethics, agriculture, food.

Introducció. Plantes cultivades i regulacions bioètiques Els temes que tenen a veure amb agricultura, com d’altra banda els que tenen a veure amb el medi ambient, no han estat en el focus principal de l’atenció del que hem anomenat bioètica. Aquesta ha estat prioritàriament ocupada amb qüestions relacionades amb l’experimentació amb humans i la seva extensió a mostres humanes o tractaments mèdics. Quan la transferència de gens entre espècies es va fer possible als inicis dels anys setanta, es van començar a obrir discussions sobre la necessitat o no d’establir regulacions sobre el seu ús. La discussió duta a terme a Asilomar és un bon exemple del que va passar. En una reunió que es va fer en aquesta localitat californiana el 1975, arran dels primers resultats de DNA recombinant, es van proposar un conjunt de mesures per minimitzar la possibilitat que es produís algun risc per a la salut humana a causa de l’ús de les noves metodologies. Aquesta reacció de la comunitat científica va evitar que es formulessin regulacions que podrien haver estat més estrictes de les que es van acabar adoptant de manera voluntària, i que han acabat demostrant la seva eficàcia. En qualsevol cas, la reflexió relativa als

18

001-084 Revista TSCB 67.indd 18

efectes sobre els humans i sobre el medi ambient de les modificacions genètiques en el laboratori havia estat encetada. Actualment en països com els europeus cal respectar la legislació que regula la recerca amb l’alliberament d’organismes modificats genèticament, a més de la recerca amb humans i amb animals. A Europa es va aprovar l’any 1990 una directiva que regula l’alliberament deliberat d’organismes modificats genèticament, i que inclou bacteris, plantes i animals. D’aquesta manera, i encara que només sigui per consideracions de seguretat humana, temes que tenen a veure amb agricultura i medi ambient han estat incorporats a les reflexions bioètiques. Però la reflexió ha continuat, sobretot com a conseqüència del debat sobre les plantes modificades genèticament que es dóna arreu del món, però amb especial intensitat a Europa.

Les noves tecnologies en agricultura i l’ètica La seguretat alimentària és un objectiu que les societats avançades com les europees o nord-americanes s’han proposat assolir i es pot considerar un prerequisit ètic a qualsevol apli-

cació de noves tecnologies que tinguin a veure amb la producció d’aliments. Hi ha un consens generalitzat que no es pot permetre que la nostra població s’exposi a riscos per a la seva salut per l’aplicació de qualsevol component o tecnologia nova en l’agricultura i la tecnologia d’aliments, encara que l’alimentació segueix sent una font important d’infeccions i d’aŀlèrgies fins i tot en els països més desenvolupats. De la mateixa manera podem argumentar que una manera de no perjudicar les generacions futures és preservar el medi ambient de manera que no es posi en perill la possibilitat que en el futur tinguin accés a nivells suficients d’aliments. Però un requisit previ i essencial perquè pugui haver-hi seguretat alimentària, en el sentit que els aliments no produeixin danys a la salut, és que la població tingui accés suficient als aliments. El dret a tenir una alimentació suficient està reconegut en convencions internacionals com la Declaració Universal de Drets Humans de l’any 1948 i ha estat incorporat en diferents convencions polítiques internacionals. Les dades que tenim sobre les perspectives d’accés a l’alimentació a escala global ens diuen que, vist l’augment de la població humana i les seves exigències d’alimentació, caldrà fer esfor-

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 18-22

26/04/2017 8:58:33

Reptes ètics de la recerca en agricultura i producció d’aliments

ços constants per tractar d’eliminar les enormes minories que encara no tenen accés a una alimentació suficient i que es pugui seguir augmentant aquesta producció que la FAO (http:// www.fao.org/home/es/) ha calculat en un 70 % en l’horitzó del 2050 (Food and Agriculture Organization, 2014). Per tant, seguretat alimentària, en el sentit de protecció de la salut dels consumidors, i promoció de l’accés a una alimentació suficient per a les poblacions actuals i les futures, poden ser principis ètics que serveixin per fonamentar la presa de decisions sobre les aplicacions de noves tecnologies (European Group of Ethics of Sciences and New Technologies, 2009). Si acceptem aquests principis hauríem de valorar fins a quin punt la recerca que es du a terme en disciplines relacionades amb l’agricultura està dirigida en la direcció que ens indiquen i, evidentment, en la manera com aquesta recerca s’aplica per a la producció d’aliments. Per exemple, la història ens diu que per alimentar la població humana des del Neolític fins avui dia ha calgut aplicar una gran quantitat de tecnologia de tota mena. Només cal recordar l’efecte de l’ús de l’arada en temps històrics, de la mecanització en el darrer segle, però també de l’ús d’adobs o fitosanitaris i de la irrigació o de l’aplicació de tècniques agronòmiques, moltes antigues, però que estan sent refinades de manera contínua. Però també cal tenir en compte que tota l’agricultura, des dels seus inicis, està basada en la identificació d’un nombre reduït d’espècies i de varietats d’aquestes amb propietats específiques que permeten un conreu dels aliments que necessitem, i aconseguir-ho de manera eficient. Els esforços de la domesticació de plantes i animals i de la millora que s’ha fet de manera continuada des del neolític, i de manera més intensiva els darrers cent anys, han permès, juntament amb el conjunt de tècniques de caire agronòmic que hem mencionat abans, assegurar el dret a menjar a una part creixent de la població humana, que augmenta de manera continuada. Es podria concloure, per tant, que si un requisit ètic de les noves tecnologies és assegurar l’accés a l’alimentació a la proporció més gran possible de la població humana, caldria promoure tot allò que permet incrementar la producció eficient d’aliments. D’aquesta manera es podria considerar que si permet augmentar el rendiment en els conreus o mantenir o reduir els preus dels aliments serien bons indicadors que una tecnologia que s’aplica en agricultura compleix aquest requisit ètic fonamental. També és cert que es poden for

001-084 Revista TSCB 67.indd 19

mular principis ètics sobre aquesta qüestió des d’altres perspectives. El Consell Suís d’Ètica de la Biotecnologia no Humana va publicar una opinió basada a considerar que, si les plantes són sensibles als efectes d’una agressió, cosa que efectivament succeeix, es podria concloure que hem d’atribuir als vegetals un cert nivell de dignitat que implicaria limitacions per usar-los o modificar-los (Federal Ethics Committee of Non-Human Biotechnology, 2008). Cal admetre que aquesta és una posició molt minoritària en les reflexions ètiques sobre el tema. Però és clar que no tot és només augmentar la producció d’aliments. També hem d’assegurar que aquests aliments tinguin els nivells adequats de seguretat en el seu consum. És en aquest context que intervenen regulacions que han estat adoptades arreu del món. Es tracta que els nous aliments, o qualsevol nou producte que es vulgui introduir en la nostra dieta, demostri que no presentarà problemes de seguretat alimentària diferents dels que poden presentar alguns dels productes que tenim en els nostres mercats. Hi ha una directiva europea de nous aliments i reglamentacions específiques per als organismes modificats, per als pesticides, els additius alimentaris, etc. I tots tenen uns requisits que han estat considerats com els que permeten uns bons nivells de seguretat per a la nostra població. Tant als Estats Units com a Europa han estat creades institucions de base científica encarregades d’aconsellar les autoritats sobre aquests temes. És el cas de la Food and Drug Administration (FDA) als Estats Units o l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), que emeten les seves opinions després d’analitzar les dades que es consideren necessàries. La consulta a aquestes agències és obligatòria però, malgrat això, hi ha accidents, fraus o noves dades que fan que la situació necessiti vigilància i actuacions contínues per anar prenent decisions a la vista de situacions noves. D’altra banda, hi ha una tendència creixent per incloure en el concepte de seguretat alimentària tot allò que és necessari per a una alimentació completa que contribueixi a la salut de les persones. Per tant, es pot incloure en el dret a l’aliment no només que aquest sigui suficient sinó també que sigui segur i saludable. Sabem també que els efectes dels aliments sobre la salut poden ser diferents d’un individu a un altre i fins i tot podem afegir que l’aliment ha d’estar d’acord amb les creences i els gustos dels ciutadans. És, per tant, difícil de generalitzar de quina manera garantim Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 18-22

l’accés als aliments que són els apropiats per a poblacions concretes. Un altre dels aspectes clau en aquestes discussions és el dels efectes de les pràctiques agrícoles sobre els equilibris ecològics del planeta. L’agricultura és per definició una de les pràctiques que té més impacte sobre el medi ambient. És necessari preparar el sòl eliminant les plantes i els animals que hi vivien, actuar contínuament sobre el camp regant i tractant amb adobs i contra herbes, patògens i insectes. S’ha demostrat també que alguns conreus com l’arròs i animals com els bovins són grans productors de metà, un gas amb un important efecte d’hivernacle. L’informe del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de 2014 (GIECC) calcula que un terç dels efectes sobre el canvi climàtic que produeix l’activitat humana prové de l’agricultura que, per la seva banda, apareix molt afectada en els escenaris climàtics previstos per al futur. Tot plegat fa que la necessitat que la producció d’aliments sigui sostenible esdevingui també un requisit ètic important, en particular per assegurar l’accés a aliments a les generacions futures. Per tant, cal aconseguir que les pràctiques actuals facin un ús controlat del sòl, no produeixin contaminants i que tinguin el menor impacte possible sobre el clima. En aquest aspecte, hi ha una intensa discussió sobre l’impacte dels diferents tipus d’agricultura sobre el canvi climàtic sense que disposem fins ara de resultats del tot clars. En relació amb l’impacte que té l’agricultura, sobretot en les seves formes més intensives, cal també considerar l’ús que fa d’unes poques espècies cultivades i d’unes poques varietats. La globalització del mercat de llavors ha provocat una pèrdua de diversitat en la base genètica de molts conreus i de races d’animals domesticats, cosa que pot crear amb vista al futur riscos per a la producció agrícola. La cursa entre espècies domesticades i els seus patògens no té fi i la diversitat genètica és la base per respondre a noves amenaces. A banda d’aquest fet, el conjunt de les espècies animals i vegetals que poblen el planeta i les varietats i races de les espècies domesticades són considerades una riquesa en ella mateixa que cal protegir, com ho han admès les convencions internacionals sobre el tema que han estat signades. Sobre aquestes qüestions impacten aspectes més generals que acostumen a ser objecte de discussió i que poden no tenir una relació directa amb els principis que hem presentat. Un exemple d’aquestes discussions és el dels efectes de la protecció dels drets que els milloradors reclamen sobre les seves obtencions o de l’apli-

19

26/04/2017 8:58:33

Pere Puigdomènech

cació del dret de patents a materials i tècniques que s’utilitzen en agricultura. El paper de les grans indústries multinacionals del sector de les llavors i dels agroquímics és també objecte de discussió. Fins a quin punt es pot permetre que unes poques empreses s’apropiïn de materials biològics que estan en la base de la millora genètica de les espècies cultivades més importants i que controlin una part important del mercat de l’agricultura mundial és un bon exemple d’aquestes discussions. I també ho és què es pot fer per evitar que es malbaratin aliments en la producció per manca de sistemes de transport o emmagatzematge o en el consum a les nostres llars. Ha estat calculat que un 30 % de la producció d’aliments es malbarata i, quan encara tenim centenars de milions de persones sense un accés suficient als aliments que necessiten, aquest fet sembla poc acceptable des del punt de vista de la justícia global.

Els organismes modificats genèticament en alimentació És en aquest entorn que l’ús de les modificacions genètiques de les plantes es planteja des del seu inici el 1983. Seguint l’exemple del que es va fer en els anys setanta, quan la modificació genètica va esdevenir una possibilitat real, alguns investigadors van veure la necessitat de cridar l’atenció sobre els avantatges i els riscos que aquesta nova metodologia presentava. Per aquesta raó, i de manera gairebé immediata (el 1986 als Estats Units i el 1990 a Europa), es van aprovar marcs reguladors per a l’aprovació del conreu i de l’ús en alimentació humana o animal. Als Estats Units les modificacions genètiques de diferents conreus han anat sent aprovades de manera continuada, mentre que a Europa, la percepció negativa que han tingut d’una part significativa de la població d’alguns països membres, ha fet que se’n modifiqués la regulació l’any 2001 i que s’adoptés una norma d’etiquetatge per als productes que es comercialitzen per a alimentació humana o animal. Aquestes normatives impliquen que aquell que vulgui posar al mercat per conreu o per a ús en alimentació algun OGM ha de dipositar dades sobre la modificació genètica introduïda i els canvis que produeix en el cultiu o com a aliment davant de comitès científics que han d’avaluar els riscos que poden presentar. Aquest procés pot ser llarg i costós (uns 10 o 15 milions d’euros en el cas d’Europa) i representa una de les barreres més importants que han de passar aquestes plantes per poder-les usar. Malgrat això el 2015 s’han plantat més de cent vuitanta milions d’hectàrees de plantes

20

001-084 Revista TSCB 67.indd 20

OGM al món. Es tracta essencialment de grans conreus com blat de moro, soja, cotó o colza, i representen més del terç del mercat mundial de llavors (ISAAA, 2014). Si examinem els criteris que hem descrit anteriorment, caldria analitzar si la modificació genètica de plantes afavoreix l’accés a l’alimentació, si són productes segurs i quins són els seus efectes sobre el medi ambient. En termes generals la resposta l’haurien de donar d’una banda les anàlisis, que són necessàries per a l’aprovació, i d’altra banda els seus usuaris, que són els pagesos. Si en alguns països com els Estats Units més del 90 % de les llavors d’algun conreu (com soja o cotó) són transgèniques, caldria concloure que els pagesos hi veuen un avantatge econòmic i això hauria de servir per permetre mantenir els preus de productes que són importants per a l’alimentació o per a l’agricultura en general. A Europa s’importen grans quantitats de soja o blat de moro, essencialment per a alimentació animal, de països com els Estats Units, el Brasil i l’Argentina, on el cultiu és majoritàriament transgènic, i això ha permès que els preus dels pinsos no hagin augmentat de manera molt gran, malgrat una demanda creixent. D’altra banda, cal analitzar si aquests aliments són segurs i això és el que han d’assegurar els estudis que prescriuen les regulacions existents. De fet, aquests temes no són actualment els temes més discutits entorn de l’ús de plantes transgèniques. Els temes objecte de discussió acostumen a ser els efectes a llarg termini de l’ús sistemàtic d’aquestes llavors sobre el medi ambient, les conseqüències socials i ecològiques de l’extensió de grans monocultius en algunes regions del món i la concentració del mercat de llavors en mans d’unes poques companyies multinacionals. Aquests aspectes de la qüestió tenen sense dubte components de reflexió política que en alguns moments han estat especialment complexos. A Europa a cada estat membre hi ha hagut punts de vista diferents en l’opinió pública i en les decisions polítiques. Un reflex d’aquesta diversitat és la decisió presa per la Unió Europea el juliol del 2015 que deixa la possibilitat als estats membres de rebutjar el conreu d’una planta transgènica al seu territori. Per fer-ho cal invocar raons sociològiques o polítiques, però no de seguretat alimentària o ambiental, que són l’objecte d’anàlisi a escala comunitària.

Participació dels científics En aquest entorn els científics podem intervenir a diferents nivells. Un és el de la tasca prò-

pia de l’investigador, que és fer recerca de la millor qualitat possible. La recerca en biologia molecular vegetal pot tenir com a objectiu entendre algun procés de la biologia de les plantes que sigui específic dels vegetals i que tingui una rellevància especial, com pot ser, per exemple, la fotosíntesi. O també pot acabar sent útil per a la millora de les plantes cultivades, i una d’aquestes aplicacions pot estar en la producció d’alguna planta modificada genèticament. Aquest tipus de recerca té la seva justificació en dues tradicions científiques clàssiques. Una és la biologia molecular mateixa. No cal repetir fins a quin punt el desenvolupament d’aproximacions moleculars per a l’estudi dels fenòmens biològics ha canviat la nostra visió de la biologia. En particular ha permès la comprensió de les bases genètiques dels caràcters que són importants en agricultura i la identificació dels elements dels gens que es fan servir en la construcció de les modificacions genètiques. L’altra gran tradició és la de la millora genètica. Des del moment en què es van redescobrir les lleis de Mendel a l’inici del segle xx, les plantes van ser un objecte preferent en la recerca en genètica. Els resultats de la millora han estat essencials perquè durant el darrer segle la producció agrícola hagi pogut respondre a les demandes d’aliments i altres productes vegetals i animals que ha soŀlicitat una població que ha crescut de manera exponencial. La millora és un objectiu que no té un fi en el temps perquè la demanda continua creixent, perquè l’entorn agrícola és sempre canviant, sobretot en un escenari de canvi climàtic, i perquè un dels objectius, la resistència a malalties, és una cursa sense fi enfront de patògens que muten de manera contínua per sobrepassar-les. En aquest context no hauria d’estranyar que el desenvolupament de plantes millorades fent servir qualsevol eina disponible, com per exemple les tècniques moleculars, hagi estat i sigui sent l’objectiu d’un bon nombre de projectes de recerca. Es podria dir que en el cas que examinem la responsabilitat del científic és la mateixa de qualsevol altre professional, que és la de fer recerca de la millor qualitat possible. Això vol dir fer-la seguint les normes de les bones pràctiques científiques, cosa que significa, entre altres coses, publicar de manera honesta i completa els resultats o posar els materials que hagi obtingut a la disposició de qualsevol investigador que els demani. Un altre aspecte que pot ser considerat una obligació moral de l’investigador és la de fer que els resultats de la seva feina arribin amb la màxima rapidesa possible

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 18-22

26/04/2017 8:58:34

Reptes ètics de la recerca en agricultura i producció d’aliments

a aquells que ho poden necessitar. En la nostra societat això acostuma a voler dir coŀlaborar amb les empreses que posen a la disposició dels pagesos els resultats de la recerca que té a veure amb les plantes cultivades. I pot voler dir també donar a conèixer els resultats de la ciència d’una manera que sigui entenedora per a la majoria de la població o fins i tot tractar de cridar l’atenció sobre desenvolupaments de la ciència i els seus possibles efectes sobre l’agricultura. Ens trobem en aquests moments en un període d’una extraordinària riquesa en l’obtenció de resultats que tenen a veure amb les plantes cultivades. Per exemple, el nombre de genomes de plantes que han estat publicats va arribar a més de cinquanta just fa dos anys (Michael i Jackson, 2013). Hi ha hagut reflexions de societats científiques europees al voltant de les possibles aplicacions de les noves tecnologies, com són, per exemple la Royal Society de Londres (The Royal Society, 2009) o el Consell de les Acadèmies Europees de Ciències, EASAC (European Academies Science Advisory Council, 2013). Aquests dos informes contenen la visió de grups acadèmics sobre les tecnologies que es desenvolupen i les conseqüències de la seva adopció o de la manca d’adopció a Europa. Una altra funció dels científics pot ser la de coŀlaborar en l’entorn regulatori que hi ha establert a cada país. Molt sovint en les regulacions que tenen a veure amb alimentació o agricultura, cal disposar d’informes d’algun comitè científic, en particular sobre temes relacionats amb la seguretat alimentària. Participar en aquestes instàncies es pot veure per als científics com una obligació moral de coŀlaborar en el procés que tracta d’assegurar la seguretat dels aliments que consumeixen els ciutadans. En aquests casos pot passar que aquells científics que tenen la millor formació o la millor informació per aconsellar en alguna qüestió siguin justament aquells que treballen directament en el tema, o en empreses relacionades. Això dóna lloc al que anomenem conflictes d’interessos, que poden no ser fàcils de definir. Un científic pot sentir l’obligació moral de posar a la disposició de tothom els seus resultats d’una manera oberta, però també que aquests arribin al camp de la manera més ràpida possible, i això pot voler dir coŀlaborar amb empreses que poden voler protegir un resultat. Aquests dos tipus d’obligacions plantejades de manera simultània poden presentar conflictes que poden ser difícils de resoldre per a alguns coŀlectius de professionals de la ciència. Hi ha una tendència creixent a utilitzar declaracions

001-084 Revista TSCB 67.indd 21

públiques dels possibles conflictes d’interessos que es poden presentar, ja sigui en les publicacions científiques o en els comitès consultius que s’estableixen.

Funcions dels no científics Quan parlem de l’ús de noves tecnologies en agricultura uns dels principals actors que hem de considerar són els pagesos. Són ells els qui finalment acabaran decidint què és el que volen plantar a les seves terres. A Europa es reconeix el que s’anomena el privilegi de l’agricultor a diferents nivells, com per exemple la llibertat de preparar ell mateix les seves llavors i també el dret del pagès a practicar l’agricultura que li sembli més convenient, i això vol dir la seva llibertat per plantar llavors transgèniques o no, de fer servir adobs o fitosanitaris sintètics o d’adoptar l’agricultura ecològica, entre altres qüestions. La pagesia europea té una gran tradició d’innovació i en la seva gran majoria té un bon coneixement de l’entorn tecnològic, econòmic i regulador en el qual desenvolupa la seva activitat. En aquest sentit podem dir que el pagès té l’imperatiu moral de produir aliments que siguin accessibles a la majoria de la població, que siguin segurs i de la millor qualitat possible i tenint el menor impacte sobre l’entorn, i tot això en un marc que és molt competitiu i seguint les normes que han estat establertes. Igualment el ciutadà espera que les indústries dels sectors de les llavors o de la producció d’aliments segueixin les regulacions existents. Tots aquests actors poden tenir interessos contraposats, i en situacions com l’actual, de profunda transformació del sistema de producció d’aliments a escala global, es poden produir conflictes importants. Això és el que passa en els països exportadors de productes agrícoles, en els quals l’extensió de la producció pot donar lloc a canvis que impliquen desforestació o impactes en les poblacions locals. O en els països importadors com els europeus, en els quals canvis en els sistemes de comerç a escala regional o global poden confrontar la pagesia mateixa amb una competència que es pot veure com deslleial perquè les condicions socials en els diferents països són molt diverses. Aquests efectes tenen connotacions socials i polítiques importants que a cops afloren i provoquen en un moment donat estats intensos de sensibilització de l’opinió pública. El marc regulador en què es troba tota l’activitat agrícola i de producció d’aliments està definit per regles que en els sistemes democràtics les aproven els representants polítics i poTreballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 18-22

den prendre la forma de legislació. Els polítics es guien per criteris que tenen a veure amb allò que consideren que la societat que representen demana, i això pot crear diferents tipus de tensions. Unes poden venir entre allò que en algun moment la societat reclama i les dades que poden venir d’una anàlisi de la realitat que pot provenir de la ciència o l’economia. Hem vist darrerament aquest dilema en les decisions de tipus econòmic que han estat preses quan la crisi econòmica ha aparegut, i es veu també en els temes que tenen a veure amb l’agricultura i de manera molt aguda en el tema dels organismes genèticament modificats (OGM). Pot haver-hi dades sòlides sobre la seva seguretat o els seus beneficis, però si una part molt activa de l’opinió pública expressa una posició contrària, els administradors públics es poden sentir obligats a prendre decisions fins i tot contradictòries. Assolir unes conclusions coherents amb les dades de què es disposa pot resultar una tasca complexa. Un científic ha d’admetre que les conclusions sobre qüestions complexes no es poden determinar sempre amb una certesa absoluta sinó amb un cert grau de probabilitat, i que podrien aparèixer dades noves que podrien fer canviar les conclusions. Aquesta actitud no acostuma a convèncer qui ha de prendre decisions en l’Administració pública a cops sota pressió social. El joc de la política no és fàcil, però s’ha demostrat a bastament que en qüestions de contingut científic o tècnic cal tenir en compte sempre les opinions més fundades que proporciona l’anàlisi científica. Els polítics són naturalment molt sensibles a l’opinió pública i aquesta es forma per mecanismes molt diversos i de manera prioritària a partir del que arriba dels mitjans de comunicació. En el cas dels OGM sovint passa que els grups més actius que s’hi oposen subministren informacions sobre dades de conreu o seguretat, barrejades amb qüestions com per exemple el control que exerceixen les grans companyies biotecnològiques o els efectes socials en els països productors. Sovint les informacions en els mitjans de comunicació són repeticions de les posicions ideològiques d’algun grup determinat. Potser perquè és difícil buscar la informació o perquè qui informa no té el temps o la formació necessària, en els mitjans de comunicació acabem trobant grans simplificacions. I en aquestes condicions ens podem preguntar si aquell que informa o dóna la seva opinió segueix un comportament de prou qualitat professional i en conseqüència de prou qualitat ètica.

21

26/04/2017 8:58:34

Pere Puigdomènech

A Europa tenim el gran privilegi de trobar-nos en el segle xxi en una situació d’abundància en relació amb el menjar i en uns entorns polítics de democràcia i llibertat que fan que l’opinió pública sigui determinant sobre aquells que prenen decisions. Aquesta situació per la qual han lluitat generacions de ciutadans es dóna encara només en una part del planeta. La capacitat de decidir de manera democràtica, sobretot quan ens trobem en una situació privilegiada, hauria de donar lloc a un sentiment de gran responsabilitat. La realitat és, però, que la nostra societat té tendència a simplificar. Enfront de les qüestions que es plantegen i que sonen a complicades i llunyanes, hi ha una solució de facilitat que és la d’adherir-se a un conjunt de posicions que sovint qualifiquem del que és «políticament correcte». I oposar-se als OGM, malauradament, forma part d’allò a què ha d’oposar-se tothom que vol demostrar que es preocupa del medi ambient juntament amb l’oposició a les centrals nuclears, a la producció industrial d’aliments, a les línies de transport d’electricitat, etc. Sembla que la resposta a aquesta posició simplificada només es pot fer adherint-se a un paquet oposat que estaria a favor de les centrals nuclears, dels transgènics, de les línies elèctriques, etc. En aquesta situació, aquells qui tracten d’analitzar les diferents qüestions una per una amb tot el rigor possible es troben perduts. Caldria preguntar-se quina és aquella actitud que està més d’acord amb principis

ètics dels científics, però també de periodistes, activistes o d’aquells que acaben influint en l’opinió pública i les decisions polítiques. Els científics, com qualsevol altra persona que participi en una discussió pública, poden tenir conflictes d’interessos. Els més comuns són els interessos econòmics. Cal admetre que hi ha hagut exemples de científics que treballen en empreses o que hi coŀlaboren i que han interpretat algun resultat de manera favorable a aquestes. Els casos s’han donat potser de manera més clara en l’àmbit mèdic i farmacèutic, però es poden presentar en qualsevol camp professional i en general es coneixen maneres de tractar-los. Però és possible que hi hagi altres tipus de conflictes d’interessos que poden afectar no tan sols els científics sinó també altres participants en les discussions públiques sobre l’ús de noves tecnologies. Aquestes persones, com qualsevol ciutadà, tenen concepcions del món que poden tenir a veure amb la qüestió que es discuteix, i poden tenir un interès ideològic en l’acceptació o el rebuig d’aquestes tecnologies. Molts de nosaltres no veiem cap inconvenient en el fet que polítics o periodistes, per exemple, prenguin les seves decisions basant-se en la ideologia pròpia. Però es pot considerar que hi ha conflicte d’interessos quan aquesta ideologia no es fa pública o quan aquesta es posa per davant de les bones pràctiques de la professió. Hi pot haver professionals de la ciència o del periodisme, per exemple, altament preocupats pels efectes

del canvi climàtic o pels efectes socials d’alguna nova tecnologia, que considerin que aquesta preocupació ha de passar per davant d’allò que s’espera d’ells com a professionals. Es pot tractar aleshores d’un tipus de conflicte d’interessos que potser caldria fer explícit de la mateixa manera que es fan explícits els conflictes d’interessos de naturalesa econòmica. L’any 2016 farà trenta-tres anys que es va demostrar pel primer cop que es podia modificar genèticament una planta fent servir mètodes moleculars. Farà també vint-i-dos anys que es va comercialitzar pel primer cop una planta modificada genèticament. Des d’algun punt de vista aquestes aplicacions han estat un èxit extraordinari de la biotecnologia. Quan es van introduir no hi va haver cap problema en l’opinió pública, i fins i tot en algun cas es presentava com un aspecte positiu en la publicitat. Des d’altres posicions és un exemple de pràctiques industrials que imposen els seus interessos sense tenir en compte els efectes sobre les societats rurals i sobre el clima en un tema tan sensible com la producció d’aliments. S’han produït conflictes que troben les seves bases en concepcions del món molt diferents i amb interessos industrials o socials contradictoris. És possible que les reflexions sobre les bases ètiques dels debats que es plantegin no hagin servit per a gaire amb vista a la resolució dels conflictes que han aparegut. Podria ser un exemple dels límits en els quals ens trobem en la reflexió i les recomanacions de la bioètica.

Federal Ethics Committee of Non-Human Biotechnology (2008). «The dignity of living beings with regard to plants» [en línia]. <http://www.ekah. admin.ch/fileadmin/ekah-dateien/dokumentation/ publikationen/e-Broschure-Wurde-Pflanze-2008. pdf>. Food and Agriculture Organization (2014). «The state of food insecurity in the World» [en línia]. <http://www.fao.org/3/a-i4030e.pdf>. International Service for the Acquisition of Agro-biotech Applications (2014). «ISAAA Brief

49-2014. Global status of commercialized biotech/ GM crops» [en línia]. <http://www.isaaa.org/resources/ publications/briefs/49/executivesummary/default. asp>. Michael, T. P.; Jackson, S. (2013). «The first 50 plant genomes». The Plant Genome, 6: 1-7. The Royal Society (2009). «Reaping the benefits: science and the sustainable intensification of global agriculture» [en línia]. <https://royalsociety.org/~/media/ Royal_Society_Content/policy/publications/2009/ 4294967719.pdf>.

Bibliografia European Academies Science Advisory Council (2013). «Planting the future: opportunities and challenges for using crop genetic improvement technologies for sustainable agriculture» [en línia]. <http://www. easac.eu/fileadmin/Reports/Planting_the_Future/ EASAC_Planting_the_Future_FULL_REPORT.pdf>. European Group of Ethics of Sciences and New Technologies (2008). «Ethics of modern technologies in agriculture» [en línia]. <http://ec.europa.eu/ bepa/european-group-ethics/docs/publications/ opinion24_en.pdf>.

22

001-084 Revista TSCB 67.indd 22

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 18-22

26/04/2017 8:58:34

L’ètica i el medi ambient

L

Joandomènec Ros

J

DOI: 10.2436/20.1501.02.164

Institut d’Estudis Catalans

ISSN (ed. impresa): 0212-3037 ISSN (ed. digital): 2013-9802

Correspondència: Joandomènec Ros. Departament d’Ecologia, Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona. Avinguda Diagonal, 643. 08028 Barcelona. Adreça electrònica: jros@ub.edu.

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCB Rebut: 29/12/2015 Acceptat: 22/02/2016

Resum

Ethics and the environment

Es passa revista a un dels múltiples aspectes que relacionen ètica i medi ambient: els informes d’experts que soŀliciten les administracions, els jutges o les empreses per tal de tenir dades suposadament ben fonamentades per poder gestionar, jutjar o fer actuacions diverses sobre l’entorn natural. Sovint aquests informes no són tan tècnics com caldria, o bé no són tinguts en compte, o bé han de competir amb altres informes igualment tècnics d’experts que diuen tot el contrari. Hom esmenta diferents casos d’estudi (el magatzem subterrani i submarí de gas Castor, els amuntegaments de runam salí del Bages, el canal Segarra-Garrigues, els estèrils de mineria de Portmán, l’abocament del petroli de l’Aegean Sea i algun altre), com a exemples d’actuacions poc ètiques dels informants, dels soŀlicitants o dels destinataris d’aquests informes. Com sigui que el medi ambient proporciona serveis ecosistèmics o ambientals insubstituïbles, caldria ser més científics i més curosos; però és que la nostra és una espècie ètica i moral, i hauria de prevaldre en les seves actuacions, tant la dels ciutadans comuns com la dels professionals, el principi que el bé comú (la protecció de la natura) se situï per damunt del bé particular (el dret al gaudi o a l’explotació de la natura), i evidentment del benefici material.

Summary

Paraules clau: informe tècnic d’experts, magatzem de gas Castor, runam

salí del Bages, canal Segarra-Garrigues, estèrils de mineria de Portmán, abocament de petroli, bé comú, protecció de la natura.

En una frase que s’ha fet famosa, Ramon Margalef ho deixava ben clar: «Sovint es parla de bioètica, però no només cal parlar de bioètica a l’entrada i a la sortida d’aquesta vida. El més important és la part del mig, que és on rau l’acció» (Margalef, 1995). És clar que «l’entrada i la sortida d’aquesta vida» vol dir l’avortament i l’eutanàsia, però «la part del mig» ho engloba tot, no només els aspectes de l’ètica referits a l’individu, sinó els referits a la societat i, naturalment, els relacionats amb el medi ambient, que és l’entorn natural de l’espècie humana (i de la resta d’organismes de la biosfera). De la mateixa manera que «la part del mig» de la nostra vida és sovint oblidada per l’ètica, el medi ambient és encara més refractari a les consideracions ètiques; però segurament és en el seu entorn natural on la nostra espècie causa més malvestats i on caldria tenir ben present el nostre capteniment moral envers l’entorn, que és el nostre hàbitat natural i que ens proporciona serveis que ens són imprescindibles. Hi ha tot un àmbit del nostre capteniment envers el medi ambient, com a espècie, que

001-084 Revista TSCB 67.indd 23

A review is made of one of many aspects that relate ethics and environment: the reports made by experts at the request of administrations, judges or corporations with the goal to have supposedly well-founded data to manage, judge or undertake various activities on the natural environment. Often these reports are not as technical as they should be, or are not taken into account, or have to compete with other equally technical reports from experts who say the opposite. Several case studies are briefly cited (the Castor submarine and underground gas storage facility, the piles of saline tailings of the Bages region, the Segarra-Garrigues water canal, the mine tailings of Portmán, the oil spill of the Aegean Sea tanker, and several others) as examples of unethical actions of the informants, requesters or recipients of these reports. As the environment provides irreplaceable ecosystem services, it is suggested that we should be more scientific and more careful: ours is an ethical and moral species, and the principle should prevail in our acts – both from ordinary citizens and professional ones – that the common good (the protection of nature) should be placed above the particular good (the right to the enjoyment or exploitation of nature), and of course above material profit.

Keywords: expert reports, Castor gas storage facility, saline tailing of the

Bages region, Segarra-Garrigues water canal, mine tailings of Portmán, oil spill, common good, protection of nature.

mereixeria un tractament aprofundit, però que l’espai de què disposo no em permet. Hi ha diferents vessants: un és la coartada o l’excusa, manifestada de manera inconscient (i de vegades ben conscient), que les malvestats ambientals les fan els altres, les grans companyies multinacionals, els governs dictatorials o corruptes dels països tropicals (però no exclusivament aquests) que permeten la destrucció de les pluviïsilves i altres hàbitats rics de biodiversitat (o se’n lucren), els governs suposadament democràtics dels països occidentals, que exploten mines, estassen boscos, aboquen deixalles en les antigues colònies, hi exporten indústries contaminants, etc. Aquesta personalització en governs i multinacionals, els «dolents» del medi ambient, permet que els «bons» denunciïn les malifetes, s’organitzin en ONG conservacionistes, facin campanyes en pro del consum sostenible i just... i es desentenguin, poc o molt, de les solucions. El cert és que la desforestació de les selves tropicals, la sobreexplotació dels recursos miners o altres, la sobrepesca, la contaminaTreballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 23-27

ció de l’entorn, el canvi climàtic i altres maltempsades ambientals obeeixen generalment a les demandes del mercat, ja es tracti de peix fresc, de vori, de coltan, de fusta, cafè, cacau, carn o del que sigui. I «el mercat» el formem tots i cadascun dels habitants del planeta, des dels que amb prou feines poden tenir un àpat al dia, fins als que, en els països rics d’Occident, consumeixen (consumim) per càpita com deu, cinquanta, cent ciutadans d’aquests països del Tercer Món. Vet aquí un evident tema d’ètica que no som capaços d’afrontar, per no dir ja de solucionar: quina és la quota part que, individualment, contribueix cadascú dels set mil milions i mig d’habitants d’aquest planeta a la destrucció d’aquest. És clar que aquest àmbit de l’ètica ambiental entronca amb el de l’«entrada d’aquesta vida» de què parlava Margalef, i que les coses empitjoraran a mesura que la població mundial vagi creixent fins als nou mil o deu mil milions que ens vaticinen per a abans d’acabar el segle, però ja he dit que el tema és envitricollat i ens portaria molt lluny, més del que un ecòleg

23

26/04/2017 8:58:35

Joandomènec Ros

com jo pot abastar: ens caldrien filòsofs, eticistes, científics, polítics, economistes, i altres experts que (segons crec) encara no s’hi han posat seriosament. Ni tan sols el papa Francesc, amb l’encíclica Laudato si, s’acosta a la solució del problema: només en constata les múltiples facetes. Altres vessants ambientals igualment interessants per trobar-hi desllorigadors ètics poden ser els que compendia el principi de sant Mateu, segons el qual quan dos sistemes interactuen, ja siguin ecosistemes, sistemes socials o econòmics, un, el que ja era més organitzat, explota el que ho era menys i guanya informació a expenses de l’altre: «Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda» (Mt, 13,12). El resultat, aplicat a la societat, és que els grups socials o els països pobres són cada cop més pobres, a expenses dels grups socials o els països rics, que cada cop són més rics, i sovint aquest empobriment o enriquiment relatiu es produeixen mitjançant l’explotació del medi ambient (Ros, 2014). Aquests i altres aspectes ètics del nostre capteniment envers el medi ambient han estat tractats des de fa algun temps per filòsofs i conservacionistes, més rarament per ecòlegs. Sense exhaurir la relació, a mi m’han interessat en especial els treballs d’Ashby (1981), Sioli (1982), Taylor (1986), Commoner (1992), Eldredge (2001), Porritt (2003), Toledo (2003), Wilson (2007), Barbault (2008), Carson (2010); jo mateix he fet alguna contribució al tema (Ros, 1995, 2001b, 2004, 2007, 2014; Primack i Ros, 2002). Així, doncs, de què tractaré en aquest article? Crec que el més adient és fer una crida als experts en medi ambient, dels enginyers als ecòlegs, dels geògrafs als geòlegs, i tots aquells que, en algun moment de la seva activitat professional, han de determinar, mitjançant informes, dictàmens, llibres blancs, quins són els impactes en el medi d’obra pública, quina és l’afectació d’activitats extractives o industrials diverses, quin és l’estat dels recursos naturals que explotem. Aquests informes d’experts són els que, almenys en teoria, tenen en compte els governants, en tots els nivells de l’Administració, per dur a terme, redefinir o rebutjar les seves polítiques amb incidència sobre el medi ambient, des del traçat de carreteres fins a l’explotació forestal, des de les quotes pesqueres fins a l’establiment d’abocadors, des de la planificació urbanística fins al comerç internacional. Els exemples que comento ens aportaran

24

001-084 Revista TSCB 67.indd 24

algunes sorpreses, generalment desagradables; ens costarà trobar-hi comportaments ètics envers el medi ambient.

Dipòsits de gas i runams salins, per començar Segons va transcendir la tardor del 2015, el coordinador de l’informe que el 2007 va fer l’Institut Geològic i Miner (IGM) a instàncies del Ministeri d’Indústria, per avaluar la viabilitat del magatzem subterrani (i submarí) de gas Castor, davant de la costa de Castelló, «desconeixia totalment» els riscos sísmics de la zona en la qual es va construir la plataforma, perquè l’àmbit de l’informe no tractava aquesta qüestió. L’expert, que declarava en un jutjat d’instrucció de Vinaròs, que estudia les possibles irregularitats en la concessió de l’explotació, afegí que no li havien facilitat «testimonis sobre l’existència de riscos sísmics derivats de la injecció de gas», i no tenia constància d’informes d’organismes que, com el de l’Observatori de l’Ebre, alertaven del risc de terratrèmols (Fontanilla, 2015). Sembla que l’informe esmentat de l’IGM es limità a donar per bona la informació que havia aportat l’empresa concessionària, sense complementar-la amb cap estudi de camp ni cap cerca bibliogràfica, que fàcilment hauria descobert documentació experta relacionada amb l’estructura geològica de la zona. Sortosament, els cinc-cents sismes que es van produir a la zona, vinculats al dipòsit Castor, no causaren danys personals ni danys materials importants, però sí atemoriren durant mesos els habitants de la regió. Però la suspensió del projecte (ordenada pel Ministeri d’Indústria el setembre de 2013) va estar acompanyada d’una indemnització de 1.350 milions d’euros a l’empresa concessionària, que hauran de pagar tots els espanyols al llarg dels propers anys. Aquest cas no és pas l’únic, ni a l’Estat ni a Catalunya, de males pràctiques que acaben amb un desastre ambiental, amb costos econòmics importants, repercutits a la ciutadania (que normalment no té pas la culpa d’aquestes males pràctiques), quan no de vides humanes. Un cas similar, en què informes pericials donaven per bona una activitat que ambientalment no ho era, com els enormes amuntegaments de runam salí en diferents indrets del Bages, àrea en la qual la mineria de la sal encara és activa, pot acabar amb condemna per a empreses i administracions. Encara un altre exemple, aquest a contrario sensu. Un informe encarregat fa un parell o

tres d’anys per la Generalitat de Catalunya a un conjunt d’enginyers, economistes, ecòlegs, sindicats agraris, etc., sobre la conveniència o no d’ampliar i concloure el canal Segarra Garrigues, arribava a la conclusió que des de diversos punts de vista (ambientals, però també econòmics, socials, etc.) no era convenient seguir amb la construcció d’aquesta gran obra d’enginyeria. La resposta de l’Administració catalana fou continuar les darreres fases del projecte. Només cal llegir la premsa per adonar-se que, dia sí i dia també, casos com els esmentats o de menys abast no són una excepció, sinó més aviat la norma a l’hora d’avaluar riscos i impactes deguts a diferents activitats, privades o públiques, que deixen la petjada sobre el nostre entorn. Podríem preguntar-nos, amb raó, si els criteris de seguretat que són de compliment obligat en arquitectura, enginyeria, medicina, etc., són d’aplicació (millor dit, es tenen en compte) a l’hora de manipular el medi ambient. Aquestes males pràctiques (en els dos primers exemples esmentats, el del dipòsit de gas Castor i el del runam salí del Bages) podran ser atribuïdes pels jutges que porten els casos respectius a l’empresa que va construir el dipòsit o que abocà el runam, als ens tècnics que avalaren aquestes pràctiques, a les persones que signaren els informes que en permetien les activitats o els vistiplaus corresponents, i a les conselleries o ministeris implicats, etc. Ja es veurà. Però si l’experiència d’uns quants anys d’exercici professional en una determinada àrea d’expertesa en el medi ambient (l’ecologia) ha de servir d’indicador, crec poder afirmar que rarament l’abast i les repercussions de les malvestats ambientals són enteses per les autoritats judicials i administratives, ni per la societat en general. I així ens va. Hi ha diferents causes, que es poden resumir en alguns patrons generals.

Els informes «tècnics» que no ho són tant Als departaments universitaris arriben amb una certa freqüència soŀlicituds d’informes pericials, d’estudis d’impacte, de dictàmens professionals i altres tipus de tasques més o menys relacionades amb l’activitat d’ecòlegs, botànics, zoòlegs, químics, geòlegs, enginyers, etc., que demana l’Administració i, més rarament, empreses o particulars. Hi ha, també, empreses consultores de medi ambient o altres àmbits que es dediquen full time a aquests quefers.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 23-27

26/04/2017 8:58:35

L’ètica i el medi ambient

El nombre d’aquests dictàmens i estudis d’impacte soŀlicitats ha anat creixent amb el temps. Alguns tenen l’estructura d’informes gairebé rutinaris (com els relacionats amb les demandes per delicte ecològic, en què se soŀlicita contrastar, per exemple, una llista de concentracions de productes químics en les mostres amb els valors màxims admesos per la llei). D’altres són més complexos i, fins i tot, opinables (com els que demanen, segons el traçat d’una carretera, quin serà l’impacte ambiental sobre l’entorn, que se suposa conegut). D’altres, finalment, exigeixen un estudi científic aprofundit (com els que volen determinar quin pot ser l’efecte sobre el medi de la construcció d’un port esportiu, o de la instaŀlació d’un emissari submarí, quan la zona litoral afectada es desconeix, o encara l’efecte de les emanacions àcides d’una central tèrmica sobre una regió poc coneguda des del punt de vista botànic, zoològic o ecològic). Aquests darrers tipus d’estudis, atès que exigeixen tot un programa d’actuació, especialistes i temps de treball, són acceptats o no en funció de l’interès que l’estudi suposa per a un departament universitari, és a dir, si a més de dur a terme un treball aplicat hom en pot treure un profit científic evident (si esbrinar l’efecte que la construcció d’un port esportiu té sobre l’entorn marí permet conèixer, alhora, com funciona una determinada zona prèviament desconeguda d’herbei de Posidonia oceanica, per exemple, o si dilucidar l’efecte de la pluja àcida sobre un bosc ajuda a conèixer la dinàmica d’una comunitat forestal fins aleshores poc estudiada). En el cas que interessi el treball de recerca proposat, es prepara un protocol d’actuació i un pressupost i s’acaba arribant a un acord amb el soŀlicitant i fent l’estudi corresponent. Els dictàmens més rutinaris, en canvi, solen ser rebutjats, pel seu feble interès científic o perquè equivalen a la informació pública d’alguna actuació de l’Administració que arriba a les mans dels experts amb poc temps per fer-hi res de seriós. I què en fa, l’Administració, l’empresa privada o pública, de l’informe tècnic, un cop l’equip de treball el lliura bo i acabat? Serveix per a alguna cosa que els experts assenyalin que el traçat de la carretera malmetrà un indret d’alt valor paisatgístic i ecològic, que el port esportiu alterarà els corrents litorals i aquests descalçaran un herbei de Posidonia miŀlenari, que els efluvis tòxics de la central tèrmica estan cremant centenars d’hectàrees de bosc, que els abocaments de refusos químics al riu en contaminen molts quilòmetres de llera i de freàtic subjacent?

001-084 Revista TSCB 67.indd 25

Ai, las! Generalment, les respostes a aquestes preguntes són: no res i no. Tots i cadascun dels especialistes que en algun moment han signat un estudi d’impacte ambiental, un informe tècnic o un dictamen d’expert poden explicar més d’un cas en què els seus voluminosos i doctes informes estan dipositats, de manera ben visible, en els despatxos dels soŀlicitants, però que les recomanacions, els suggeriments o les denúncies dels entesos han estat absolutament desatesos. Per a què, doncs, cal fer els estudis esmentats, si després ningú no en fa cas? Simplement, perquè la llei ho exigeix. Però la llei no diu que els estudis esmentats siguin vinculants i que, en funció del que conclouen, calgui tancar la central tèrmica o no construir el port esportiu. Algú pot pensar que estic plantejant un panorama de dolents (els que encarreguen l’estudi ambiental però no en fan cas) i de bons (els que el duen a terme). No és tan senzill. Hi ha molts casos, sortosament, en els quals els dictàmens dels experts són tinguts en compte (poc o molt) i l’activitat causant dels estralls és aturada o replantejada. També hi ha molts casos, per desgràcia, en els quals els pretesos experts es venen i elaboren informes dels quals es desprèn que al riu no hi ha mercuri, que la carretera millora el paisatge o bé que el port esportiu farà augmentar la diversitat d’organismes marins. No és una burla, això? Qui controla els informes dels experts? Qui decideix qui són, els experts? Qui atorga la patent de cors als gabinets consultors de medi ambient? Qui obliga les empreses o l’Administració a tenir en compte les recomanacions dels experts? Qui vetlla perquè les hi tinguin? Però és que, de vegades, seria millor que no se’n fes cas, d’aquests informes. Vegem-ne alguns dels evacuats per suposats «experts» en medi ambient marí o litoral, que és el meu àmbit d’expertesa (podria ampliar-ne molt la llista que segueix; Ros, 2001a, 2001b, 2007, 2014). Ara que l’autopista Pau Casals que travessa el massís del Garraf ja és una realitat, recordo haver llegit, ja fa tres dècades, un informe «biològic» favorable a un projecte diferent, que proposava el traçat per fora del massís, és a dir, sobre el mar. L’autor de l’informe esmentat cantava les exceŀlències de les «llacunes» que es formarien entre els terraplens de l’autopista i les cales, i preveia «piscines» amb enjardinaments tropicals des de Castelldefels a Sitges. Potser el traçat actual ha malmès àrees valuoses (des del punt de vista paisatgístic, geològic, ecològic) del massís, Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 23-27

però segur que és més raonable i ambientalment menys destructor que el que proposava l’«orla litoral» esmentada. Un altre informe, aquest sobre el paper concentrador de la flora i fauna bentòniques (les plantes i animals que viuen sobre el fons marí) i de la fauna pelàgica (els peixos) que tenen els esculls artificials (és a dir, les estructures de formigó o altres materials que hom instaŀla sobre fons de sorra o fang per atreure-hi peix o per altres raons), es basava en un estudi exhaustiu... del plàncton (algues i animals microscòpics que viuen en la columna d’aigua) de les aigües immediates a les estructures submergides, i no en l’estudi dels organismes bentònics que s’hi incrustaven o dels peixos que s’hi arreceraven. És clar que l’informant entenia de plàncton, però no de bentos ni de peixos... Un estudi que havia de decidir si era apropiada la construcció d’un port esportiu en una determinada localitat del litoral català concloïa (després de molts capítols sobre la geologia, la vegetació, la fauna, etc. del tram de litoral implicat) que sí, que es podia construir el port, perquè no hi havia foques mediterrànies entre les espècies litorals eventualment afectades... com si només el vell marí rebés els impactes directes i indirectes de la construcció, i com si no fes més de mig segle que ja no n’hi ha, de foques mediterrànies, a les costes catalanes. O encara un altre treball, encarregat per veure què es podia fer per evitar la reducció d’espai útil per a la cria de musclos sota les muscleres del delta de l’Ebre, ja que l’acumulació sobre el fons de les excrecions d’aquests moŀluscs, d’altres deixalles i dels sediments que aporta el riu, que cauen contínuament, redueixen la profunditat de la zona i, en conseqüència, la producció dels bivalves, que s’instaŀlen sobre centenars de cordes que pengen de les muscleres. La recomanació de l’estudi era eliminar l’excés de fang sota les muscleres, dragant-lo... sense pensar que remoure els fangs anòxics i carregats de nodriments dels fons pot matar els musclos per asfíxia (en exhaurir l’oxigen de l’aigua), pot contaminar-los i impedir-ne la comercialització o afavorir la proliferació de marees roges tòxiques, constituïdes per espècies de fitoplàncton que aprofiten aquests nodriments. D’on han sortit aquests suposats experts que pontifiquen aquests disbarats? Algú se’ls creu? (Espero que no, però no ho podria assegurar...) En saben, de les matèries sobre les quals són consultats? Tenen alguna idea del

25

26/04/2017 8:58:35

Joandomènec Ros

que és l’ètica professional? Els cau, de tant en tant, la cara de vergonya?

Els informes tècnics «massa tècnics» Des de fa ja alguns anys, experts limnòlegs del Departament d’Ecologia, que és el meu, donen el seu parer qualificat sobre la contaminació de les aigües continentals catalanes, entre altres temes. Cal que la Fiscalia de Medi Ambient conegui de bona tinta si tal concentració de mercuri o de nitrats, o tal valor de la DBO, en els abocaments d’aigües residuals de fàbriques, de clavegueres municipals i d’altres indrets especialment poc interessants per a un naturalista, es troben dins dels límits que la normativa catalana i internacional estableixen, quins tipus de danys pot esperar-se que els contaminants causin a les comunitats vives aigües avall de l’abocament, i si les aigües són aptes per al consum humà, per al reg, per als organismes fluvials. Alguns dels delictes ecològics castigats a Catalunya en els darrers temps s’han basat en aquests informes pericials; es comprèn la cura amb què s’ha d’actuar quan del dictamen de l’expert depèn l’establiment de responsabilitats penals i el càstig amb multes i àdhuc presó. El limnòleg es veu obligat a filar molt prim i a tenir en compte tants paràmetres i a considerar tants aspectes com els que li calen quan estudia, amb objectius científics, les aigües d’un riu i els seus pobladors vegetals i animals (per seguir amb l’exemple triat). Tanmateix, però, com passa en les millors peŀlícules de judicis, a les qualificades argumentacions dels experts en les quals el fiscal es basa, els advocats defensors de les empreses o persones acusades contraposen les argumentacions no menys saberudes d’altres experts (sovint químics, o microbiòlegs, generalment força ben pagats per aquelles, la qual cosa no sol passar amb els tècnics de la fiscalia), que solen fer afirmacions contràries a les de l’acusació. És, si fa no fa, el mateix que hem vist tantes vegades en els films esmentats: l’acusat no era conscient del que feia en aquell moment, diuen uns experts; ben al contrari, estava en plena possessió de les seves facultats mentals, diuen els altres. El caŀlígraf assegura que la lletra de la nota incriminatòria era la del acusat; un altre entès afirma que podria no ser-ho. A qui cal creure? La crònica judicial, que des de sempre reflecteix les misèries d’aquest planeta en tant que aparador dels delictes contra les persones, les empreses i l’Estat, comença a mostrar-nos

26

001-084 Revista TSCB 67.indd 26

ara els delictes més vells del món: els comesos contra la natura. Jutges i magistrats s’hauran d’especialitzar, doncs, en camps fins ara ben allunyats de la pràctica jurídica habitual, per tal que no els facin passar bou per bèstia grossa (o pous negres per rius cristaŀlins). Però mentre això no passa, els jutges apliquen sovint solucions salomòniques. Vaig viure en primera persona un d’aquests casos (Ros, 2014). Fa vint anys vaig participar en l’estima de l’impacte ambiental de l’abocament del petroler Aegean Sea sobre la costa i les ries gallegues, i els resultats indicaven que, a l’any de l’abocament, l’afectació de compartiments ambientals i funcions ecològiques era la següent: les bateas (muscleres) eren funcionals en només un 20 % comparades amb el que passava abans de l’abocament; el valor comercial del marisc i de la pesca era només d’un 25 % del d’abans. Les comunitats naturals submareals només eren funcionals en un 25 %. La capacitat de regeneració de nutrients era al cap de l’any de només un 26 %; la funcionalitat dels parcs marisquers, d’un 28 %. La capacitat de depuració natural de les aigües s’havia reduït fins a un 42 %; la biodiversitat al 43 %; el reclutament de nous organismes de les poblacions afectades era únicament del 45 %. Els caladors de pesca, fins i tot els més allunyats, eren funcionals només en un 49 %; la producció de matèria orgànica era el 51 % de la prèvia a l’abocament. Les comunitats dels sediments intermareals eren funcionals en un 61 %, les de les platges en un 76 %. Finalment, el paisatge i les comunitats de roca, les menys afectades, funcionaven al 80 % de la seva capacitat. Aquests resultats, prou ben argumentats per ecòlegs i ambientalistes, els avaluaven economistes per tal d’establir quina compensació dinerària havien de percebre confraries de pescadors, mariscadors i altres coŀlectius afectats directament o indirectament pel vessament de petroli. La companyia asseguradora del petroler i el Govern de l’Estat, interessats a reduir al màxim aquesta xifra, argumentaren amb una sèrie d’informes que maquillaven els impactes reals de l’abocament. Els jutges, potser atabalats davant d’informes d’experts d’anomenada però que arribaven a conclusions tan dispars, van tirar pel dret: no farien cas dels informes, ni dels d’una part ni dels de l’altra, i es basarien només en allò que els suggerís la pràctica del dret. Les indemnitzacions a pescadors i mariscadors (els únics que les perceberen, més d’una dècada després del vessament) es calcularen únicament a partir del peix i el marisc que s’havia hagut de llençar als

abocadors d’escombraries... que devia ser una ínfima part del mal que el petroli havia fet en l’entorn marí i en els recursos comercials.

El «bé nacional» per sobre de tot És ben conegut el dilema moral al qual sovint s’han d’enfrontar comandaments militars o altres persones que, en circumstàncies crítiques, han de decidir sacrificar la vida d’uns pocs pel bé de molts. Hi ha una versió ambiental d’això: l’activitat que ha produït la malvestat era tan necessària que calia no tenir en compte els «efectes colaterals». També en puc donar un testimoni directe (Ros, 2001a). L’explotació minera s’ha fet des de molt antic a la serra de Cartagena, tant excavant galeries i pous com a cel obert, i el resultat és un paisatge veritablement lunar, amb vessants terraplenats i amuntegament d’estèrils de mineria: roca triturada fins a la mida de grans de sorra. Però aquests amuntegaments són només una part del refús miner. Portmán, que fou un port pesquer d’una certa importància, assentat en una gran badia del litoral murcià, va rebre des de la dècada de 1960 i fins a la de 1980 l’abocament de 2,5 milions de tones anuals d’estèrils de mineria, que van emplenar primer el port, després tota la badia, i finalment es van escampar per la plataforma, fins a arribar al talús continental, als 100 m i més de profunditat i a distàncies de diversos quilòmetres de la costa. Aquest abocament desmesurat ha afectat l’economia del poble, basada sobretot en la pesca, i ha sepultat els fons litorals amb roca triturada farcida de metalls pesants (especialment zinc, plom i cadmi, però també manganès, ferro i mercuri); les comunitats biològiques s’han empobrit i moltes espècies d’interès pesquer estan molt contaminades; l’herbei de Posidonia oceanica, la comunitat més rica i diversa dels fons tous soms mediterranis, presenta davant de Portmán un hiatus d’uns 10 km a conseqüència de la contaminació (Ros, 2001a). El resultat és que els fons marins es troben tan alterats i contaminats com el paisatge terrestre (amb «l’avantatge» que només els escafandristes que s’hi submergeixen veuen el de­ sas­tre ambiental). Portmán és, encara avui dia, el punt més negre de tot el litoral de la Mediterrània en contaminació per metalls pesants (Ros, 2001a). A finals de la dècada de 1980, Greenpeace va aconseguir portar a judici la Sociedad Minera y Metalúrgica de Peñarroya-España, que havia explotat els jaciments de la serra (que aviat va canviar el seu nom comercial tan

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 23-27

26/04/2017 8:58:36

L’ètica i el medi ambient

evident pel de Portmán Golf), i que es va comprometre a maquillar el desastre terrestre replantant vegetació i construint un camp de golf internacional (per això el nom comercial), i també el litoral, construint un port esportiu que retornaria a Portmán la tradició marinera. No va fer cap d’aquestes coses, és clar; i més quan el jutge, tot i que va comprendre la immensitat del desastre ambiental, va dictaminar que, gràcies a l’exportació de mercuri, entre altres metalls que proporcionà la mineria de la serra de Cartagena en el període fosc de la postguerra, Espanya (que durant molts anys fou el principal productor mundial de mercuri) pogué ingressar divises, llavors molt necessàries. El desastre de la serra de Cartagena i de Portmán era el dany colateral que calgué acceptar per obtenir els metalls que ajudaren l’Estat a sortir de la misèria, ergo no es va condemnar Portmán Golf per danys al medi ambient. Incidentalment, moltes explotacions mineres que causen danys ambientals importants, des de la mineria de la pedra calcària (les pedreres que obren ferides ben evidents a les nostres muntanyes) a la de les soses i potasses (que generen el runam salí que s’esmentava al principi), passant per totes les menes que, com els metalls de la serra de Cartagena, forneixen metalls interessants, són tolerades per aquesta societat nostra àvida de matèries primeres i poc o gens conscient de la necessitat de mantenir íntegre el nostre entorn, que ens proporciona serveis insubstituïbles i impagables.

Per una ètica del medi ambient Tant el ciutadà mitjanament informat com l’expert que dictamina sobre els aspectes ambientals de la seva expertesa són, ho sàpiguen o no, subjectes passius d’allò que s’anomenen serveis ecosistèmics o ambientals. El nostre en-

torn natural ens facilita la vida, de moltes maneres: no només ens proporciona aliments i altres recursos (de fusta a medecines, de fibres a aigua, energia en les seves diverses formes) sinó que depura les aigües i l’aire, forma el sòl que permet els nostres conreus, controla les poblacions d’espècies que ens poden ser enutjoses (organismes plaga, transmissors de malalties, etc.) i esmorteeix fenòmens naturals que, desbocats, causen malvestats, com inundacions, onatge, tsunamis i altres. Només per això, perquè aquests serveis ambientals ens són absolutament necessaris, el nostre capteniment envers la natura hauria de ser exquisit. Però és que, a més, se suposa que som una espècie pensant, capaç de raciocini, de previsió cap al futur, una espècie ètica, moral. No ho demostrem pel que fa al medi ambient; en aquest àmbit, som (com a societat, no parlo de tots i cadascun dels habitants del planeta considerats individualment) tan depredadors i paràsits com les espècies no racionals amb les quals compartim la biosfera. Més encara, perquè depredadors i paràsits han de gestionar adientment les seves preses i patrons (és el cas ben conegut en ecologia del depredador prudent, que elimina les preses malaltes i velles i manté una població de preses ben sana, la qual cosa li assegura la pervivència mútua; també els paràsits han de mantenir els seus patrons dins dels marges de la normalitat: els va la pròpia vida; Ros, 1995). Els experts ja fa temps que han identificat una «seqüència ètica», que des de l’individu mateix s’estén en cercles concèntrics cada cop més allunyats del jo, que és el subjecte i l’objecte de la màxima estimació, protecció i conservació. Per fora d’aquest jo hi ha la família, i per fora d’aquesta la tribu o el grup social (podríem afegir-hi l’equip de futbol, de rugbi o de beisbol, segons els països, i el gremi professio-

nal). Encara més allunyats hi trobaríem la raça pròpia, la nació i el grup religiós als quals es pertany. Més distants, en un cercle que pocs éssers humans són capaços d’assimilar a l’anterior, hi ha la gent d’altres races, nacions o religions. Els cercles següents contenen els individus d’espècies animals superiors (els animals «de pèl i ploma»), en especial els domèstics, però també els que els mitjans ens han apropat (de manera raonable o no: dofins, pandes, primats); després les altres espècies, animals i vegetals, i finalment, en el cercle més exterior i, per tant, que amb prou feines rep l’estimació, la protecció (i a voltes ni tan sols la consideració) de l’individu, trobem el territori, l’ecosistema, la biosfera i la Terra tota. No hauria d’estranyar, doncs, si hi ha aquest allunyament creixent, que el nostre capteniment envers l’entorn sigui de menfotisme, quan no de depredació irresponsable, i més important com més allunyat del nucli central de la nostra estimació. Però no hauria de ser així, perquè som una espècie racional, moral, ètica, dotada de valors que les espècies animals (potser) no tenen. En l’escala de valors que han de tenir els ciutadans d’una societat moderna i conscient dels serveis ecosistèmics esmentats, el bé comú (la protecció de la natura) ha de trobar-se per damunt del bé particular (el dret al gaudi o a l’explotació de la natura). Això d’actuar segons valors ètics, morals, però eteris, pot semblar quelcom de démodé, en una època d’Internet i mòbils; cada dia tenim exemples que els únics valors que aprecia la nostra societat són els que es cotitzen en borsa, o directament els monetaris. No hauria de ser així. Ens hi va la pervivència de la nostra espècie, que (no ho oblidéssim pas) és una més de les que constitueixen la biosfera, i és tan dependent d’aquesta com totes les altres.

Margalef, R. (1995). «Ecologia, artefactes i energies externes». A: Bellés, X.; Estruch, J. (ed.). Reptes de la ciència a les portes del segle xxi. Barcelona: Rubes, p. 49-51. Porritt, J. (2003). Actuar con prudencia: ciencia y medio ambiente. Barcelona: Naturart. Primack, R. B.; Ros, J. D. (2002). Introducción a la biología de la conservación. Barcelona: Ariel. Ros, J. D. (1995). La nostra ecologia de cada dia. Barcelona: Curial. — (2001a). Vora el mar broix: Problemàtica ambiental del litoral mediterrani. Barcelona: Empúries. — (2001b). La natura marradeja. Barcelona: Rubes. — (2004). El segle de l’ecologia: Els problemes del medi ambient (i algunes solucions). Alzira: Bromera.

— (2007). L’altra meitat del medi ambient. Còrdova: Almuzara. — (2014). Més de quaranta senyals: Noves reflexions sobre medi ambient. Lleida: Pagès. Sioli, H. (1982). Ecología y protección de la naturaleza. Barcelona: Blume. Taylor, P. W. (1986). Respect for nature: A theory of environmental ethics. Princeton: Princeton University Press. Toledo, V. M. (2003). Ecología, espiritualidad y conocimiento: De la sociedad del riesgo a la sociedad sustentable. Mèxic: Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente. Wilson, E. O. (2007). La creació: Una crida per salvar la vida a la Terra. Barcelona: Empúries.

Bibliografia Ashby, E. (1981). Reconciliar al hombre con el ambiente. Barcelona: Blume. Barbault, R. (2008). El elefante en la cacharrería: El hombre en la biodiversidad. Pamplona: Laetoli. Carson, R. (2010). Primavera silenciosa. Barcelona: Crítica. Commoner, B. (1992). En paz con el planeta. Barcelona: Crítica. Eldredge, N. (2001). La vida en la cuerda floja: La humanidad y la crisis de la biodiversidad. Barcelona: Tusquets. Fontanilla, O. (2015). «El experto geólogo para el Castor dice que Industria obvió el análisis sísmico». El Economista (20 octubre), p. 16.

001-084 Revista TSCB 67.indd 27

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 23-27

27

26/04/2017 8:58:36

a remer-

Consideracions bioètiques sobre la recerca genòmica, l’ús de big data i la comercialització dels descobriments Margarita Boladeras

DOI: 10.2436/20.1501.02.165

Catedràtica emèrita de filosofia moral i política, Facultat de Filosofia, Universitat de Barcelona

ISSN (ed. impresa): 0212-3037

Correspondència: Margarita Boladeras. Facultat de Filosofia, Universitat de Barcelona. Carrer de Montalegre, 6-8. 08001 Barcelona. Adreça electrònica: boladeras@ub.edu.

ISSN (ed. digital): 2013-9802 http://revistes.iec.cat/index.php/TSCB Rebut: 29/12/2015 Acceptat: 17/02/2016

Resum La recerca genòmica i la seva aplicació al disseny de medicaments de nova generació està fent progressos importants en els darrers anys. La utilització dels bancs de dades mèdiques és necessària per a moltes investigacions, com ho ha estat en el cas de l’equip encapçalat per Stefánsson a Islàndia. El debat social i polític suscitat en aquest país illenc per les qüestions ètiques i legals relatives a l’accés i ús de les dades, així com la comercialització de productes aconseguits gràcies a aquestes, ens posa davant dels ulls la necessitat de prendre decisions en la resolució d’alguns problemes que ens afecten a tots.

Paraules clau: informació genètica, ètica de la recerca, big data, privadesa, confidencialitat.

Bioethical considerations regarding genomic research, the use of big data and the commercialization of discoveries Summary Genomics research and its application to next-generation drug design has made significant progress in recent years. The use of medical databases is a requirement for many medical research groups, as was the case for the team led by Stefánsson in Iceland. A social and political debate has arisen on that island nation about the ethical and legal issues stemming from access to and use of this data, as well as the sale of the resulting products. This debate brings to the fore the need to make decisions regarding issues that affect us all.

Keywords: genetic information, research ethics, big data, privacy, confidenciality.

Introducció: de l’herència immutable a les mutacions del DNA Els avenços del coneixement genètic dels darrers vint anys han estat espectaculars i continuen en una progressió accelerada gràcies a les noves tecnologies de recerca. Tot i això, la complexitat de l’univers dels gens i de les seves mutacions presenta molts problemes inesperats que n’eixamplen dia a dia el camp d’estudi i obliguen a parar atenció no només als processos d’expressió i funció dels gens (genòmica) sinó també a la seva relació amb factors epigenètics, les funcions enzimàtiques i la dinàmica de generació de proteïnes, així com l’estructura i funció (proteòmica). Al mateix temps, tant alguns tipus de recerca com algunes aplicacions mèdiques han suscitat discussions sobre l’ètica dels procediments i dels possibles usos de les potentíssimes eines que es deriven de la genètica i altres ciències relacionades amb aquesta. Ens trobem davant d’un panorama en què cal treballar de manera interdisciplinària per tal d’extreure tot el potencial d’aquests coneixements i de les tecnologies i pràctiques que generen, sent conscients de les grans repercussions socials que

28

001-084 Revista TSCB 67.indd 28

tenen ja en el present, i que s’incrementaran molt més en un futur pròxim. En els anys setanta i vuitanta del segle passat es va detectar que el material genètic no és quelcom immutable, com s’havia cregut abans. És evident que aquesta immutabilitat era contradictòria amb les idees evolucionistes, però es considerava que les mutacions eren limitades i es produïen en un procés molt llarg de temps. Ja s’havia descrit la doble cadena de nucleòtids que constitueix el DNA (adenina, guanina, timina, citosina: AGTC), les relacions entre el DNA i l’RNA, el paper d’alguns enzims i algunes funcions de les proteïnes en la dinàmica dels mecanismes d’expressió gènica. Tomas Lindahl, un dels tres premis Nobel de Química de 2015, conegut sobretot per la seva contribució científica relacionada amb els mecanismes de reparació del DNA, va descobrir que l’RNA no era tan estable com s’havia pensat i això el va portar a estudiar aquest fenomen en el DNA. Va constatar que el procés de reproducció ceŀlular en què es copien els gens provoca molts errors i que podrien arribar a ser mortals si nos fos pels mecanismes de detecció i correcció que té l’organisme. El 1974 va publicar els primers resultats de la seva recer-

ca, en la qual explicava que la citosina del DNA perd sovint un grup amino i, quan això passa, en lloc d’emparellar-se amb la guanina, com correspon, tendeix a fer-ho amb l’adenina; però, afortunadament, hi ha un mecanisme de correcció: un enzim s’encarrega d’eliminar el dany reparant el segment erroni de la cadena de bases (The Royal Swedish Akademy of Sciences, 2015). Amb tot, alguns errors poden romandre i reproduir-se en les noves cèŀlules. Així resumeix la qüestió Sònia Martín Marsà en l’article «Sobre la autonomía de los genes», en el qual presenta els diferents conceptes de gen que s’han anat donant al llarg del temps: «[...] sorprèn descobrir que el DNA no és intrínsecament estable: la seva integritat es manté gràcies a un conjunt de proteïnes involucrades en l’eliminació o reparació d’errors de còpia, de ruptures espontànies i d’altres tipus de danys implicats en el procés de replicació. Sense aquest elaborat sistema de monitorització i reparació, la replicació podria procedir, però ho faria acumulant massa errors per ser consistent amb l’estabilitat observada en els fenòmens hereditaris (les estimacions actuals indiquen que una de cada cent bases seria copiada erròniament. Amb l’ajuda del sistema de

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 28-32

26/04/2017 8:58:37

Consideracions bioètiques sobre la recerca genòmica, l’ús de big data i la comercialització dels descobriments

reparació la freqüència d’errors es redueix a una entre deu bilions)» (Martín, 2010). Una altra gran fita de la recerca genètica va ser el Projecte del Genoma Humà. Investigadors de diferents països (el Regne Unit, Alemanya, França, la Xina i el Japó), pertanyents a l’àmbit públic, encapçalats per James Watson dels EUA, van unir-se el 1990 amb l’objectiu de seqüenciar el genoma humà, és a dir, establir un mapa dels gens que formen els vint-i-tres parells de cromosomes de l’organisme humà. Es tractava de descriure la seqüència de nucleòtids del DNA de cada cromosoma. Malgrat la magnitud de l’empresa, es va acabar dos anys abans del previst i amb un cost menor de l’estimat inicialment, gràcies a la creació de noves tècniques d’anàlisi del DNA. El 1995 l’empresa Celera Genomics, sota la direcció de J. Craig Venter, anuncià que es proposava fer el mateix amb una altra tecnologia. Ambdós arribaren a la fi el 1999-2000 i feren públics els seus resultats. Aquests projectes van permetre conèixer la seqüència completa dels 3.200 milions de parells de bases que componen el DNA i descriure el mapa dels gens que configuren els cromosomes, així com identificar mil quatre-cents gens implicats en malalties monogèniques. Un nou pas important s’ha donat gràcies al HapMap (mapa d’haplotips, és a dir, conjunts de variacions del DNA que es troben en desequilibri de lligament i és més probable que s’heretin conjuntament). El Projecte Internacional HapMap ha establert un catàleg de les variants genètiques comunes que es donen en els éssers humans. Va començar el 2002 gràcies a la creació d’un consorci publicoprivat dotat en principi amb cent milions de dòlars, en el qual coŀlaboraven universitats i empreses de diferents països. Inicialment els investigadors van recollir mostres de sang de persones de Nigèria, el Japó, la Xina i els Estats Units, a les quals es demanava el consentiment informat, amb l’objectiu d’analitzar les variants del DNA de cada població i fer una comparativa. El genoma de les persones és idèntic en un 99,9 %, però el 0,1 % restant és important perquè inclou variacions de les lletres del genoma que estan implicades en el desenvolupament de diferents malalties; per això esdevé rellevant l’estudi d’aquestes variants. Per detectar malalties d’origen genètic no cal analitzar tot el genoma (el genoma haploide humà té aproximadament 3.200 milions de nucleòtids), sinó que es pot anar directament a aquelles seqüències que contenen variacions, quan se sap en quina zona es troben. En el Catàleg d’Estudis de l’Associació Genòmica de 2009, per exemple, s’indica el nombre se

001-084 Revista TSCB 67.indd 29

güent d’associacions de seqüències de variants: de la diabetis tipus 2, 44; de l’infart de miocardi, 10; de la malaltia de Crohn, 59; del càncer de pulmó, 14, i del càncer de pròstata, 28 (Helgason i Stefánsson, 2010). Aquests estudis han estat possibles pel desenvolupament de tecnologies de microxips (xips de DNA) de genotipatge d’alt rendiment, que han permès l’anàlisi de centenars de milers de polimorfismes d’un sol nucleòtid (SNP, variants d’una sola lletra) de manera eficient i a un preu assequible, així com per la disponibilitat de les coŀleccions de mostres de DNA d’un gran nombre de persones que patien malalties d’interès i els mapes gènics de la mateixes poblacions. Des d’aquesta perspectiva, la malaltia pot definir-se com «la fracció de variació en la funció fisiològica que es troba fora del rang normal, de manera que o bé la qualitat de vida es veu afectada o la probabilitat de mort prematura s’eleva a un nivell inacceptable» (Helgason i Stefánsson, 2010). Al costat de les grans aportacions d’aquestes recerques, s’han produït espais d’ombra i d’aspres debats, entre d’altres coses perquè en els estudis genòmics es treballa sempre amb moltes dades de persones concretes i de poblacions, i sovint es posa en dubte la manera d’aconseguir-les i de tractar-les. En aquest àmbit d’investigació es plantegen problemes ètics específics, sobre els quals hi ha un debat viu. Exposaré aquesta qüestió a partir del cas d’Islàndia, on es van discutir públicament els problemes ètics i jurídics que presenta la cessió de dades genètiques individuals i poblacionals. L’ús dels grans bancs de dades (big data) requereix un rigor deontològic que molts autors posen en dubte en la utilització que se n’ha fet fins ara (Casado et al., 2015). També cal considerar que les noves tecnologies han tingut conseqüències que estan més enllà dels objectius de la recerca i de la medicina i que donen beneficis econòmics molt suculents: han posat a l’abast de tothom els tests genètics mitjançant «els proveïdors directes al consumidor», de gran proliferació a Internet. A continuació explicaré, en primer lloc, com s’ha dut a terme la recerca genètica a Islàndia en els darrers anys; en segon lloc, tractaré els problemes ètics i legals que s’han plantejat en aquest cas i que es reprodueixen en altres llocs, i, finalment, faré un conjunt de propostes en l’apartat de conclusions.

La recerca genètica: el cas d’Islàndia Kári Stefánsson i deCODE Genetics. L’islandès Kári Stefánsson era un investigador Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 28-32

brillant, primer a la Universitat de Chicago (1983-1993) i després a la Universitat de Harvard (1993-1996), dedicat a l’estudi i tractament de l’esclerosi múltiple i altres trastorns neurològics. El 1996 va crear una empresa biofarmacèutica, deCODE Genetics, amb seu administrativa a Delaware (EUA) i seu operativa a Reykjavik (Islàndia), amb una dotació inicial de dotze milions de dòlars de capital risc, que després va ampliar-se a dos-cents milions gràcies a un acord amb la farmacèutica suïssa Hoffmann-La Roche. L’objectiu de treballar a Islàndia era aprofitar les característiques especials de la població islandesa per dur a terme un estudi exhaustiu de les variacions genètiques i les seves conseqüències per a la salut de les persones. Quines són aquestes característiques especials d’Islàndia? La seva població és limitada (275.000 habitants fa uns anys, ara uns 323.000), genèticament homogènia perquè descendeix de pocs llinatges, hereva d’una antiga tradició cultural que la fa sentir orgullosa d’haver elaborat els arbres genealògics de les famílies des de fa segles. A més, els serveis públics de salut tenen registres mèdics individualitzats des de 1915. Tot això permet tenir dades molt valuoses per fer l’anàlisi i el seguiment de malalties hereditàries i facilita la interrelació d’aquestes amb els mapes gènics de població que dibuixen el context de les variacions gèniques individuals. Stefánsson va considerar que era un lloc privilegiat per fer un estudi molt complet de la genètica de la població, amb les seves característiques gèniques i variacions peculiars, establint correlacions entre aquestes i les variacions individuals, origen del desenvolupament de determinades malalties. Stefánsson va convèncer el Govern islandès de la importància d’una recerca d’aquestes característiques i va arribar a acords per a la utilització de les dades mèdiques disponibles. El desembre de 1998 el Parlament d’Islàndia va aprovar una llei per la qual es creava una base de dades centralitzada amb informació genealògica, genètica i mèdica personal de tots els ciutadans (Act on a Health Sector Database no. 139/1998). Després, superada una important oposició que rebutjà els primers projectes, el Parlament va concedir el gener de l’any 2000 un contracte en exclusiva a deCODE Genetics per accedir als registres nacionals de salut durant dotze anys; en contrapartida, l’empresa es comprometia a proveir de certs tipus de medicaments els islandesos. Les persones favorables a aquest acord hi veien una font de beneficis en relació amb la salut, amb l’establiment

29

26/04/2017 8:58:37

Margarita Boladeras

d’una empresa biotecnològica forta, que podia oferir bons llocs de treball i aportar riquesa al país, així com l’oportunitat de ser capdavanters en una àrea de coneixement innovadora de gran futur. Des que va arribar al país, Stefánsson analitzava el DNA a totes les persones que es presentaven com a voluntaris, primer en nombre limitat, després de manera àmplia mitjançant una campanya pública. En pocs anys va reunir una quantitat d’informació extraordinària, utilitzant fonts diverses: arxius familiars, registres parroquials i dades del cens. DeCODE Genetics va anunciar a primers de gener del 2000 que havia completat el «Llibre dels islandesos» (Islendingabok), amb les dades genealògiques disponibles del 95 % dels ciutadans que havien viscut en els darrers trescents anys. Va obrir una web per posar la informació a disposició de la població i va esdevenir un dels llocs més populars del país (Khazan, 2014). La recerca de Stefánsson i els seus coŀlaboradors ha permès identificar una mutació que causa càncer i que és molt més comuna a Islàndia que als EUA; ha trobat una mutació introduïda al país al segle xv, que és la responsable de la susceptibilitat a la miocardiopatia hipertròfica, una malaltia provocada per l’eixamplament del miocardi (els músculs del cor); ha fet aportacions sobre mutacions relacionades amb l’esquizofrènia, l’arteriosclerosi, l’asma, l’Alzheimer, la gota i altres, coneixements que serveixen per produir medicaments per a aquestes malalties. En el cas de l’Alzheimer, ha identificat una mutació gènica que protegeix de la malaltia.

A la venda: història genètica d’Islàndia. Alguns grups de ciutadans islandesos seguien amb preocupació els acords del Govern amb deCODE Genetics, pel que tenien de cessió de drets sobre dades personals a una empresa privada que, a més, tenia acords de coŀlaboració amb la farmacèutica suïssa Hoffmann-La Roche i podia associar-se a qualsevol altra companyia quan ho cregués oportú. Les dades mèdiques corresponen a la categoria d’informació sensible, sobre la qual cada individu té el dret de confidencialitat i privadesa, i se’n requereix el consentiment per fer-ne qualsevol ús. La cessió del Parlament islandès representa un canvi de perspectiva ètica i jurídica de gran abast, ja que introdueix un suposat dret comunitari a decidir a través de mitjans democràtics sobre dades individuals. Hi ha raons per ferho, però també hi ha arguments de pes en con-

30

001-084 Revista TSCB 67.indd 30

tra, tant ètics com legals. Una de les conseqüències dels debats suscitats per aquest afer va ser la dissolució del Comitè Nacional de Bioètica el juliol de 1999; el Govern va renovar els membres i la normativa (Casado da Rocha et al., 2004). L’Associació d’Islandesos per a l’Ètica en la Ciència i la Medicina, amb el nom de Mannvernd, que significa en islandès ‘protecció humana’, va oposar-se a la proposta de llicència del Parlament, va publicar articles crítics i va organitzar accions de protesta. L’autora Oksana Hlodan, editora d’ActionBioscience.org, va publicar-hi un article l’any 2000, amb el títol que encapçala aquest apartat («For sale: Iceland’s genetic history»), en el qual explica les crítiques de l’oposició als plans del Govern. Ja abans que es presentés el Projecte de llei de concessió al Parlament, es va denunciar que la transferència de dades representava una violació de la privadesa mèdica i personal, afavoria la creació d’estereotips mèdics aplicats als individus, les famílies i la població sencera, facilitava la discriminació basada en dades mèdiques o genètiques i introduïa el monopoli de la recerca mèdica i la producció de medicaments. L’autora creu que tots ens haurem de fer algun dia les mateixes preguntes que es feien els islandesos: qui té dret de tenir accés a la nostra informació genètica individual?, qui controla la informació?, si els registres mèdics s’utilitzen com un recurs comunitari, no han d’estar a la disposició de qualsevol organisme de recerca de la comunitat?, les medecines que es puguin trobar durant els estudis de genètica de poblacions estaran disponibles sense cost als participants en els estudis?, es pot tenir la propietat de parts del nostre genoma mitjançant patents, registres d’autor o quelcom semblant?, hem de permetre exàmens genètics?, són fiables científicament?, com serà percebut un individu a qui es detecti un desordre potencial?, la informació genètica provocarà casos de discriminació laboral en les indústries o en les institucions? El debat va ser intens abans i després de la concessió de la llicència, de manera que es va atorgar el 2000, però el 2003 el Tribunal Suprem islandès va donar la raó a una demandant, Gundmunsdóttir, que no volia que s’utilitzessin les dades del seu pare i lluitava des del 2001 pel reconeixement dels seus drets a negar-s’hi (Gundmunsdóttir vs. the State of Iceland, M. 151/2003, nov. 27, 2003). El tribunal va considerar que l’acta de concessió no especificava amb prou claredat les condicions i els límits d’actuació de l’empresa, de manera que

no quedaven prou garantits els drets de les persones i dictaminà a favor de la demandant.

Consideracions ètiques i legals Totes les declaracions internacionals i la legislació dels països europeus i americans insisteixen en la no-discriminació per motius genètics, el dret a la confidencialitat de les dades i un conjunt de recomanacions sobre els aspectes econòmics i socials de la recerca i les aplicacions genòmiques. En aquest sentit es poden citar la Declaració Universal sobre el Genoma Humà i els Drets Humans de 1997 (UNESCO) i el Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i la Dignitat de l’Ésser Humà respecte de les Aplicacions de la Biologia i la Medicina (1997) de la Unió Europea, però és cert que les indicacions d’aquests documents són bastant genèriques. Dos textos deontològics més desenvolupats han estat elaborats pel Comitè Ètic de la Human Genome Organization (HUGO). En el primer, la Declaració sobre els Principis d’Actuació en la Investigació Genètica (Heidelberg, 1996), es diu que cal garantir el dret a la intimitat, mitjançant la confidencialitat de la informació genètica i la protecció de l’accés no autoritzat a aquesta; s’han d’establir procediments per a l’accés controlat. També «s’ha de prestar especial atenció als interessos reals o potencials dels familiars». Pel que fa als investigadors, és necessària la coŀlaboració, l’intercanvi d’informació, «no només per al progrés científic, sinó també per al benefici present o futur de tots els participants»; i això inclou la «cooperació i coordinació entre països industrialitzats i països en vies de desenvolupament». Finalment, s’han de revelar els conflictes d’interessos, reals o potencials, que «han de ser examinats així mateix per una comissió ètica abans de l’inici de qualsevol investigació». En el segon document, la Declaració del Comitè Ètic sobre Distribució de Beneficis en la Investigació Genètica (HUGO, Vancouver, 9 d’abril de 2000) trobem l’especificació dels diferents aspectes que s’han de tenir en compte en relació amb la justícia: «a) la justícia compensatòria: l’individu, grup o comunitat, ha de rebre una recompensa a canvi de la contribució; b) la justícia processal, cosa que significa que el procediment mitjançant el qual es prenen les decisions sobre la compensació i la distribució és imparcial i incloent, i c) la justícia distributiva: significa una assignació equitativa i l’accés als recursos i béns». El Comitè reclama: a) Que tots compartim la humanitat i hem de tenir accés als beneficis de la investigació genètica.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 28-32

26/04/2017 8:58:38

Consideracions bioètiques sobre la recerca genòmica, l’ús de big data i la comercialització dels descobriments

b) Que els beneficis no poden limitar-se a aquelles persones que han participat en aquest tipus d’investigació. c) Que hi hagi discussió prèvia amb els grups o comunitats en el tema de la distribució de beneficis. d ) Que, fins i tot en absència de beneficis, podrien proporcionar-se beneficis immediats per a la salut segons el que determinen les necessitats de la comunitat. e) Que com a mínim tots els participants en la investigació han de rebre informació sobre els resultats generals de la investigació i una indicació de l’apreciació. f ) Que les entitats amb ànim de lucre han de dedicar un percentatge (per exemple, 1-3 %) del seu guany net anual a la infraestructura de salut o als esforços humanitaris. És evident que, ara com ara, la realitat està lluny d’aquestes recomanacions i que caldrà treballar en moltes direccions per millorar la situació. En la Declaració Internacional sobre les Dades Genètiques Humanes (UNESCO, 16 d’octubre de 2003), a més d’insistir sobre la informació i el consentiment, explicita en l’article 6 que «els estats haurien d’esforçar-se per fer participar la societat en el seu conjunt en el procés d’adopció de decisions referents a les polítiques generals per a la recoŀlecció, el tractament, la utilització i la conservació de les dades genètiques humanes i les dades proteòmiques humanes i l’avaluació de la seva gestió, en particular en el cas d’estudis de genètica de poblacions». També indica que s’hauria de promoure la creació de comitès d’ètica independents, multidisciplinaris i pluralistes en el pla nacional, regional, local o institucional, que haurien de ser consultats a l’hora d’establir normes, reglamentacions i directrius per a la recopilació, el tractament, la utilització i la conservació de dades genètiques, proteòmiques i mostres biològiques, així com a l’hora de vetllar per l’aplicació. És evident que l’existència d’aquests documents intenta sensibilitzar sobre la responsabilitat que es requereix en aquest àmbit, però la realització de les bones pràctiques depèn dels professionals i de l’exigència ciutadana. D’una banda cal una ètica professional a diferents nivells: científic, gerencial, empresarial, polític, legislatiu i d’òrgans consultius i de control. D’altra banda, els ciutadans han de poder expressar-se, debatre i demanar explicacions de tot allò que els pot afectar en el present o en el futur; això significa que han de tenir mitjans per fer-ho i que l’organització social ha de respondre a aquesta necessitat.

001-084 Revista TSCB 67.indd 31

El cas d’Islàndia ha posat de manifest la relació que hi ha entre dades individuals, l’agregació d’aquestes, el seu valor per a la recerca i la innovació científica, la innovació normativa i de la governança, en un procés de globalització molt particular (Winickoff, 2006). Això ens obliga, no només a fer-nos preguntes, sinó a contestar-les i actuar. La base de dades que el govern d’Islàndia va posar en mans de l’empresa privada contenia tres tipus d’informació: a) dades mèdiques de persones no identificables (anonimització reversible), procedents dels historials mèdics; b) dades genealògiques de la població islandesa obtinguda dels arbres de parentesc des de la fundació de la colònia en el segle x, i c) dades genètiques coŀleccionades a partir de la recerca amb pacients particulars o bancs de teixits (Casado da Rocha i Etxeberria, 2004). La cessió de la informació es va fer segons un acord democràtic de la comunitat, no del consentiment informat de cadascun dels ciutadans; per això alguns autors parlen «d’innovació normativa» (Winickoff, 2006), que és motiu d’escàndol per a molts, mentre que és justificat per a altres segons el bé comú i el funcionament democràtic. La relació entre drets individuals i drets coŀlectius ha estat sempre un problema i s’haurà de revisar novament amb urgència. En el món mèdic l’ús de dades estadístiques és importantíssim, fins ara sobretot per a temes epidemiològics, però cada vegada s’incrementa el seu potencial a altres camps. Els sistemes d’anonimització de les dades permeten superar molts obstacles, però requereixen rigor i no sempre és convenient l’anonimització total, i es treballa amb procediments reversibles. Els governs han descobert que les bases de dades són un producte molt valuós i són temptats de treure’n rendibilitat. Se n’haurà de regular de manera ètica la utilització.

Legislació espanyola. A Espanya hi ha disposicions legals sobre aquesta qüestió. La Llei 14/2007, de 3 de juliol, d’investigació biomèdica, seguint l’ordenament de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal, estableix un conjunt de garanties per als ciutadans i investigadors. Només n’esmentaré algunes: l’article 5 determina que es garanteix la protecció de la intimitat personal i el tractament confidencial de les dades personals que resultin de l’activitat de la recerca biomèdica i que tota cessió de dades de caràcter personal a tercers aliens a l’actuació medicoassistencial o a una recerca Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 28-32

requereix el consentiment exprés i escrit de l’interessat, i, si la informació afecta els seus familiars, també el consentiment d’aquests; a més, prohibeix la utilització de dades de salut per a fins diferents dels que figuren en el consentiment. A l’article 50 es limita l’accés del personal sanitari a les dades genètiques a les persones que assisteixen el pacient i aquests estan sotmesos al deure de confidencialitat; les dades genètiques de caràcter personal només poden ser utilitzades amb fins epidemiològics, de salut pública, d’investigació o de docència quan el subjecte interessat hagi prestat expressament el seu consentiment, o quan les dades hagin estat prèviament anonimitzades. També es diu en el punt 3 que en casos excepcionals i d’interès sanitari general, l’autoritat competent, amb l’informe favorable de l’autoritat en matèria de protecció de dades, pot autoritzar la utilització de dades genètiques codificades, sempre assegurant que no puguin relacionar-se o associar-se amb el subjecte font fet per tercers. Finalment, en l’article 89 es parla de la cooperació entre els sectors públic i privat: es considera que cal incrementar la coŀlaboració entre ambdós sectors mitjançant convenis que facin possible que el personal de les entitats privades participi en l’execució de programes o projectes d’investigació del Sistema Nacional de Salut. Com es veu, el text legal deixa un ampli marge per a actuacions diverses. Entre les qüestions en disputa en relació amb el que hem tractat en aquest article, tenen especial significació: a) els problemes sobre els sistemes d’anonimització, que en molts casos es consideren de fàcil reversió; b) la qüestió de la possible identificació del subjecte font feta per tercers quan aquests disposen de dades diverses ben definides que permeten inferir la singularitat de la persona a la qual pertanyen (entre d’altres casos, per exemple, pot succeir que la intersecció entre dades genealògiques, genètiques i de la malaltia i els seus símptomes, permetin establir de quina família, o fins i tot, de quin individu es tracta), i c) els deures derivats del lucre possible amb l’explotació de les dades i les compensacions que s’haurien de derivar.

Algunes conclusions La ciutadania no sempre té informació sobre aquestes qüestions o no ha pensat prou en les implicacions i conseqüències d’aquestes innovacions científiques. La divulgació i el debat públic són fonamentals per fer possible la participació ciutadana en matèries de tanta repercussió humana i social. La ciència, l’economia

31

26/04/2017 8:58:38

Margarita Boladeras

i la política s’entrellacen tan fortament en aquest camp que s’han d’estipular procediments de transparència eficients; els ciutadans hi han de poder intervenir per tal que els drets fonamentals siguin respectats. Atesa l’experiència acumulada, esdevé urgent la regulació clara de diferents aspectes de la recerca genètica (incloent-hi totes les branques que s’han anat desenvolupant) i les seves aplicacions. Esmentaré de manera resumida i incompleta algunes de les qüestions més rellevants: — La utilització de dades mèdiques personals ha d’estar ben regulada pel que fa a la cessió a tercers, públics o privats. Cal determinar els millors procediments d’anonimització i concretar les justificacions, els objectius i les limitacions de la cessió. — S’ha de controlar bé l’accés a les dades per tal d’evitar que persones alienes puguin in-

ferir relacions entre la informació i la persona o grup de persones a les quals corresponen. — S’han de garantir els drets i els interessos dels subjectes font de la informació genètica, així com els de la seva família, que pot estar directament involucrada en algunes conseqüències d’aquesta informació. A més de la necessària responsabilitat de tots els professionals, els comitès de bioètica dels centres han d’exercir una tasca comunicativa, de suport i de supervisió davant les diverses situacions que es poden plantejar. — Els comitès ètics d’investigació clínica i els comitès de bioètica nacionals (constituïts de manera plural, independent i pluridisciplinària) han de contribuir a la clarificació de totes les pràctiques que es duguin a terme en aquest àmbit. Han de vetllar per l’aflorament dels conflictes d’interessos i l’eradicació d’aquests.

— S’ha de garantir la justa compensació a les persones i a la societat en el cas de generar guanys (per a la salut o econòmics) com a conseqüència de la utilització de dades, i determinar la forma de distribució dels beneficis, que ha d’anar més enllà de les persones directament involucrades. — S’han d’establir normatives clares sobre el que es pot patentar i el que no. — S’ha d’informar dels resultats de la recerca perquè són un bé de tota la societat. La transparència de les actuacions científiques és tan important com la dels polítics i legisladors. — Per preservar el caràcter obert de la ciència, no sembla possible acceptar l’adjudicació de concessions amb caràcter exclusiu; s’haurà d’arribar a un acord democràtic per determinar les limitacions de les llicències.

leads to scientific breakthroughs». Atlantic Monthly (21 desembre). Lahue, R. S. [et al.] (1989). «DNA mismatch correction in a defined system». Science, 245 (4914): 160-164. «Ley 14/2007, de 3 de julio, de Investigación Biomédica» BOE [en línia]. <https://www.boe.es/buscar/doc. php?id=BOE-A-2007-12945> Lindahl, T. (1974). «An N-glycosidase from Escherichia coli that releases free uracil from DNA containing deaminated cystosine residues». Proc. Nat. Acad. Sci. USA, 71 (9): 3649-3653. Martín, S. (2010). «Sobre la autonomía de los genes». Bajo Palabra. Revista de Filosofía, 2a èp., 5 (2010): 389-398. Meyer, M. N. (2004). «Comparative law —‌genetic privacy —‌Icelandic supreme court holds that inclusion of an individual’s genetic information in a national database infringes on the privacy interests of his child. Guðmundsdóttir V. Iceland, No. 151/2003 (Nov. 27, 2003)». Harvard Law Review, 118 (2): 810-817. OHM, P. (2009-2010) «Broken promises of privacy: responding to the surprising failure of anonymization». UCLA L. Rev., 2009-2010: 731. Romeo Casabona, C. M. (2002). Los genes y sus leyes: El derecho ante el genoma humano. Granada: Comares. Sancar, A.; Rupp, W. D. (1983). «A novel repair enzyme: UVRABC excision nuclease of Escherichia coli cuts a DNA strand on both sides of the damaged region». Cell, 33 (1): 249-260.

The Royal Swedish Akademy of Sciences (2015). «The Nobel Prize in Chemistry 2015: DNA repair – providing chemical stability for life» [en línia]. <http://kva.se>. Tribunal Suprem d’Islàndia (2003). «Gundmunsdóttir vs. the State of Iceland». M. 151/2003 (27 novembre). UNESCO (1997). Declaració Universal sobre el Genoma Humà i els Drets Humans [en línia]. <http://portal. unesco.org/es/ev.php-RL_ID=13177&URL_DO= DO_TOPIC&URL_ SECTION=201.html>. — (2003). Declaració Internacional sobre les Dades Genètiques Humanes [en línia]. <http://portal.unesco. org/es/ev.php-URL_ID=17720&URL_DO=DO_ TOPIC&URL_SECTION=201.html>. Unió Europea (1997). Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i la Dignitat de l’Ésser Humà respecte de les Aplicacions de la Biologia i la Medicina [en línia]. <http:// www.bioeticanet.info/documentos/index.htm>. Vaydylevich, Y. (2015). «Iceland study provides insights into disease, paves way for large-scale genomic studies» [en línia]. <https://www.genome.gov/27561444>. Weston, K. (2014). «Country life: repair and replication». A: Blue skies and bench space: Adventures in cancer research. Long Island, Nova York: Cold Spring Harbor Laboratory Press. Winickoff, D. E. (2006). «Genome and nation. Iceland’s health sector database and its legacy». Innovations (primavera): 80-105. Zagorski, N. (2005). «Profile of Aziz Sancar». Proc. Nat. Acad. Sci. USA, 102 (45): 16125-16127.

Bibliografia Casado, M. [et al.] (2015). Document sobre bioètica i big data de salut: explotació i comercialització de les dades dels usuaris de la sanitat pública. Universitat de Barcelona: Observatori de Bioètica i Dret. Casado da Rocha, A.; Etxeberria, A. (2004). «Problemas bioético-sociales con la información genética: el caso de la base de datos del sistema sanitario islandés». Inguruak: Revista Vasca de Sociología y Ciencia Política, 40: 13-31. European Group on Ethics in Science and New Tech­ nologies (2014). «Ethics of security and surveillance technologies». Opinion [en línia], 28 (20 maig 2014). <http://bookshop.europa.eu/en/ethics-of-securityand-surveillance-technologies-pbNJAJ14028>. Greely, H. T. (2007). «The uneasy ethical and legal underpinnings of large-scale genomic biobanks». Annual Review of Genomics and Human Genetics, 8: 343-364. Hlodan, O. (2000). «For sale: Iceland’s genetic history». Actionbioscience.org, 6. Howard Hughes Medical Institute. «Paul Modrich biography» [en línia]. <http://www.hhmi.org/scientists/ paul-l-modrich>. Human Genome Organization (1996). Statement on the principled conduct of the genetics research. Heidelberg, 21 de març. — (2000). HUGO Ethics Committee, statement on benefit-sharing. Vancouver, 9 d’abril. Khazan, O. (2014). «How Iceland’s genealogy obsession

32

001-084 Revista TSCB 67.indd 32

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 28-32

26/04/2017 8:58:39

Genoma i exoma clínic (WGS i WES): retorn dels resultats genètics no soŀlicitats, quan, com i per què? Gemma Marfany Nadal DOI: 10.2436/20.1501.02.166

Departament de Genètica, Universitat de Barcelona. Institut de Biomedicina, Universitat de Barcelona. Observatori de Bioètica i Dret, Universitat de Barcelona

ISSN (ed. impresa): 0212-3037

Correspondència: Gemma Marfany Nadal. Departament de Genètica, Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona. Avinguda Diagonal, 643. 08028 Barcelona. Adreça electrònica: gmarfany@ub.edu.

ISSN (ed. digital): 2013-9802 http://revistes.iec.cat/index.php/TSCB Rebut: 29/12/2015 Acceptat: 01/02/2016

Resum En els últims anys els costos d’obtenir la informació genètica completa d’un individu via seqüenciació massiva del seu genoma o el seu exoma (WGS i WES) s’han abaratit fins a extrems impensables fa només cinc anys. Avui dia, la pràctica clínica pública i privada (per exemple, en oncologia) permet l’anàlisi exhaustiva de la informació genètica (DNA) d’un pacient. Però alhora que se cerquen les mutacions causatives d’una malaltia, es pot obtenir informació sobre les variants genètiques en molts altres gens que tenen rellevància en la seva salut, com ara variants que predisposen a patir càncer de còlon o mama, malaltia d’Alzheimer o una malaltia autoimmunitària. Què hem de fer amb aquestes dades no soŀlicitades? Quines consideracions hi hem de fer o en quines circumstàncies les hem de tenir en compte? Quins són els reptes bioètics de la medicina personalitzada?

Paraules clau: resultat secundari en diagnòstic genètic, seqüenciació de tot el genoma, seqüenciació de tot l’exoma, WGS, WES.

G

Clinical genome and exome sequencing (WGS and WES): return of incidental results – when, how and why? Summary In recent years, the costs in budget and time required for massive whole genome and exome sequencing (WGS and WES) have dropped to unprecedented levels, making single genome analysis feasible. Currently, public and private clinicians (for instance, in oncology) can address the exhaustive genetic diagnosis of a single patient. Nonetheless, while identifying the pathogenic mutations responsible for a particular genetic disorder, incidental results on genetic variants relevant to health (e.g. risk or susceptibility variants associated with colon or breast cancer, Alzheimer’s disease or autoimmune disorders) may also be revealed. What should we do with these unsolicited incidental results? What considerations should be weighed or under what circumstances should we consider them? What are the bioethical premises that challenge personalized medicine?

Keywords: incidental findings in genetic diagnosis, whole genome sequencing, whole exome sequencing, WGS, WES.

Introducció històrica La segona meitat del segle xx va veure un increment exponencial d’informació sobre genètica humana, i es van desentrellar i comprovar les lleis de l’herència proposades per Mendel, observar els cromosomes humans i descriure que la trisomia del cromosoma 21 era la causa de la síndrome de Down. Aprofundint en la genètica molecular, es va desenvolupar una nova branca, la genòmica, que va aconseguir una fita importantíssima just al llindar del segle xxi, la publicació de la seqüenciació completa del genoma humà. Els avenços en genètica humana aquests últims anys han estat espectaculars, de la mà de la bioinformàtica hem après a interpretar grans quantitats de dades genòmiques, cercar i identificar mutacions, comprendre funcions moleculars, diagnosticar una munió de malalties genètiques hereditàries i predir el risc de patir-ne d’altres. I ja entrat el segle xxi, amb la reducció inversemblant dels costos de la seqüenciació massiva, albirem el naixement de la medicina personalitzada, o individualitzada, centrada en l’individu i en les variants genètiques que ha he

001-084 Revista TSCB 67.indd 33

retat, les quals determinarien el conjunt de les seves característiques fenotípiques: físiques, metabòliques, cognitives i de comportament, i de resposta a tractaments farmacològics. Però anem pas per pas.

Els gens i la genètica humana Els gens són les instruccions genètiques de l’organisme. Per tant, coneixent la seqüència dels gens i identificant-ne les variants en podem conèixer el fenotip i, fins i tot, predir si desenvoluparan certes malalties. Les malalties genètiques es deuen a mutacions en la seqüència dels gens, que poden ser directament causals (en malalties poc freqüents però molt greus, com ara l’hemofília, la fibrosi quística o la malaltia de Huntington) o factors de risc (càncer de mama familiar, càncer de còlon hereditari o malalties cardiovasculars). Tota aquesta informació es pot obtenir directament de la seqüència del DNA (http://web.ornl.gov/sci/techresources/ Human_Genome/project/index.shtml). El diagnòstic genètic és un gran ajut al metge, ja que li permet refinar el seu diagnòstic clíTreballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 33-37

G dels què?

nic, fer un millor pronòstic i, si es tenen prou coneixements i existeix la medicació, cercar la teràpia més eficaç. Fins fa poc el diagnòstic genètic era enfocat a un o molts pocs gens, que eren els que, fins al moment, es coneixia que estaven implicats en una malaltia genètica concreta. Tot i això, cada cop necessitem integrar més informació genètica, perquè els gens no actuen sols, sinó que interaccionen entre si, diversificant i modulant el resultat final. Fins i tot si considerem una malaltia monogènica (causada per les mutacions en un sol gen), hi ha heterogeneïtat genètica, és a dir, diversos gens poden causar la mateixa malaltia, tot i que les vies moleculars alterades no siguin les mateixes. A més, mutacions en un mateix gen poden causar diverses malalties, depenent de quin domini proteic i quina via molecular es vegi afectada. Per tant, en cada família el gen alterat pot ser un de diferent, i el tractament terapèutic més eficaç també hauria de ser diferent (Marfany i Gonzàlez-Duarte, 2015). D’altra banda, cal recordar que el nostre DNA no és únicament nostre, ja que l’hem he-

33

26/04/2017 8:58:40

Gemma Marfany Nadal

retat en un 50 % de cada progenitor, i que en compartim de mitjana un 25 % amb cadascun dels nostres avis, i un 50 % amb els nostres germans. A més, evidentment, passarem un 50 % del nostre DNA als nostres descendents. Per tant, la informació genètica que es desprèn d’un diagnòstic genètic no és únicament nostra, sinó que també afecta els nostres parents biològics més propers (http://www.dnainheritance. kahikatea.net/autosomal.html).

Mutacions, polimorfismes i variants genètiques És evident que els organismes som diferents i que les diferències es troben en la seqüència de DNA. En general, considerem que una mutació és un canvi en la seqüència o estructura en el DNA que pot tenir un efecte fenotípic i, en aquest context, que pot ser potencialment patogènic; també assumim que les mutacions són rares, i majoritàriament deletèries. Els canvis en el DNA sense efecte fenotípic o que són neutres, sense clara selecció a favor o en contra, els anomenem polimorfismes. En general, els polimorfismes tenen una freqüència aŀlèlica elevada en la població (> 1 %) però també n’hi ha de rars o privats (en una o molt poques famílies). Quan no sabem si es tracta d’una mutació o un polimorfisme, ni tampoc en sabem la freqüència aŀlèlica, parlem de variants genètiques (http://www.nature.com/scitable/topicpage/ genetic-variation-and-disease-gwas-682). En el cas de les malalties genètiques que segueixen un patró d’herència mendeliana, hi ha un únic gen implicat en la malaltia en la família que s’està analitzant (tot i que hi pot haver diversos gens que quan estan mutats causen la mateixa malaltia). Així, segons si es tracta d’una herència autosòmica dominant, autosòmica recessiva o lligada al cromosoma X, esperarem trobar un o dos aŀlels mutats, i les mutacions identificades han de ser clarament patogèniques. En general, la identificació de noves mutacions es fa per cosegregació genètica en la família d’estudi i es validen amb estudis funcionals en cultius ceŀlulars o organismes model. De vegades, trobem variants de significat biològic incert, i emprem programes bioinformàtics que permeten inferir la possible patogenicitat d’una mutació in silico mitjançant algoritmes que avaluen informació molecular, funcional i de conservació evolutiva de les seqüències gèniques. A priori, s’assumeix que les malalties genètiques mendelianes són rares, molt poc freqüents en la població i, per tant, els aŀlels causatius haurien de presentar freqüències aŀlèliques molt baixes en la població no

34

001-084 Revista TSCB 67.indd 34

malalta. Els diagnòstics genètics de malalties rares s’han fet tradicionalment analitzant les regions codificants dels gens implicats. A mesura que el nombre de gens incrementa, també incrementen els esforços, el temps i el cost del diagnòstic genètic. Per exemple, només en ceguesa hereditària, hi ha al voltant de tres-cents gens que causen distròfies de retina i, tot i així, encara queden casos sense diagnosticar. Els mètodes convencionals de diagnòstic no permeten l’anàlisi de tants gens de manera efectiva (Marfany i Gonzàlez-Duarte, 2014). D’altra banda, les malalties més freqüents en la població, com ara la diabetis d’adult, l’osteoporosi, la hipertensió arterial, l’obesitat, tenen un component genètic més complex, a més de la interacció amb l’ambient. Les variants genètiques que podem identificar en els pacients no són directament causatives, sinó que incrementen el risc o la susceptibilitat de patir una determinada malaltia. A més, hi ha diversos corrents dins dels genetistes. Un primer corrent defensa que les malalties freqüents estan propiciades per polimorfismes freqüents en la població, i seria la combinatòria d’aquests polimorfismes, juntament amb les circumstàncies ambientals, el que acabaria determinant el fenotip final. Així, s’han intentat trobar els polimorfismes que incrementarien el risc de patir certes malalties mitjançant l’anàlisi de molts SNP en cohorts de pacients molt grans comparades amb població control mitjançant estudis GWAS (genome wide association studies). A pesar dels grans esforços dedicats i als estudis de metanàlisi, ben pocs polimorfismes s’han pogut demostrar fefaentment associats al risc de patir certes malalties (per exemple, l’aŀlel ε4 d’ApoE i la probabilitat de patir la malaltia d’Alzheimer). La gran majoria de polimorfismes que es troben en els bancs de dades, associats a determinades malalties, tenen efectes modestos en l’increment de risc (la mitjana d’increment és ×1,33). A més, s’ha de considerar l’efecte d’un desequilibri de lligament, és a dir, que el polimorfisme que estem considerant no és el realment implicat en la malaltia però estaria localitzat en el cromosoma prop del gen realment causatiu. Un segon corrent defensa que les malalties comunes es produeixen per una combinatòria de polimorfismes rars o molt infreqüents. En aquest cas, la identificació d’aquestes variants és complexa perquè se n’ha d’inferir la rellevància per la localització repetida en un gen determinat de variants genètiques, que són diferents en diferents individus de la cohort, però que apunten a la significació del gen en una determinada malaltia. Actualment, s’ac-

cepta que la raó genètica de les malalties d’alta prevalença a la població és una mescla de tots dos tipus de variants genètiques, les comunes i les infreqüents (Gibson, 2012). Així, doncs, el risc de patir una malaltia a partir del genotip de SNP emprats en GWAS en una determinada persona es considera un exercici de probabilitats de difícil avaluació per al genetista, de valor pronòstic i diagnòstic ambigu per al metge, i de molt difícil comprensió per al pacient (Knopper et al., 2014).

Seqüenciació massiva i diagnòstic genètic L’adveniment de la seqüència massiva, ara fa tot just cinc anys, ha revolucionat el diagnòstic genètic. La seqüenciació de tot el genoma (whole genome sequencing, WGS), o de tot l’exoma —‌el conjunt de tots els exons o regions codificants dels gens coneguts— (whole exome sequencing, WES) genera grans quantitats d’informació genètica que necessita ser analitzada per complexos programes bioinformàtics i necessiten un coneixement genètic profund. Tot i que tinguem el repertori individual de les variants genètiques d’una persona, encara no sabem interpretar ni una petita part de la seva diversitat ni l’efecte funcional i el significat biològic que tenen aquestes variants (Biesecker i Green, 2013), si són mutacions patogèniques o polimorfismes sense gaire —‌o cap— reflex en fenotip. Un exemple paradigmàtic són les mutacions patogèniques en els gens BRCA1 i BRCA2, gens implicats en el càncer familiar de mama i ovari, però de les quals només podem donar probabilitats estadístiques de patir càncer en algun moment de la vida. Així, doncs, se’ns presenta un ampli ventall de possibilitats, entre la certesa del diagnòstic genètic quan trobem mutacions causatives de malalties rares, o poc freqüents, (per exemple, la mutació ΔF508 en el gen CFTR, causant de fibrosi quística) a la incertesa individual davant de les variants genètiques descrites per GWAS que incrementen el risc a patir algunes malalties molt freqüents (com ara SNP associats al risc cardiovascular o a la depressió) (Jacob, 2013). En tot cas, l’allau d’informació genètica que sí que sabem processar és cada cop més elevada i s’incrementa a una velocitat que alhora ens corprèn i ens fascina. Després de la seqüenciació completa del genoma humà, s’han endegat altres projectes complementaris, el projecte HapMap, el dels mil genomes, els projectes ENCODE, GTEX, EXAC, EGA, que intenten incrementar el coneixement sobre la informació genètica del nostre genoma i

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 33-37

26/04/2017 8:58:40

Genoma i exoma clínic (WGS i WES): retorn dels resultats genètics no soŀlicitats, quan, com i per què?

com s’arriba a reflectir en el nostre fenoma (o conjunt de fenotips). La nostra societat està cada cop més informada i el pacient o la persona del carrer sap que existeix el diagnòstic genètic i que és una eina que esdevindrà imprescindible per a una gestió millor de la malaltia i la cerca d’una teràpia més efectiva. Alguns centres de diagnòstic genètic ja ofereixen o empren aquestes tècniques massives, ja que dóna al genetista més capacitat de comprensió de la malaltia i d’oferir consell genètic, i al clínic, una prognosi millor i en alguns casos conèixer d’antuvi si certs medicaments podran actuar correctament per curar la malaltia. Aquest punt és crucial en oncologia, en què saber quines vies metabòliques estan alterades o potenciades en el tumor permet cercar l’agent quimioterapèutic més eficaç, amb menys efectes secundaris, tot assegurant més probabilitat de supervivència del pacient. Però també és igualment important en trastorns psiquiàtrics i en malalties neurodegeneratives, en què conèixer les vies ceŀlulars, metabòliques i moleculars alterades en les neurones permet dissenyar teràpies ajustades als pacients i al seu metabolisme. Això és la medicina personalitzada, que fa cinc anys era un futurible, i que ja està formant part del nostre present (Li i Meyre, 2014)

Seqüenciació del genoma/exoma i resultats no soŀlicitats La seqüenciació massiva produeix una gran quantitat de dades que cal destriar. En l’anàlisi del genoma complet, s’obtenen entre 2-3 milions de variants genètiques respecte a la seqüència del genoma humà publicada. A part de la complexitat de l’anàlisi, s’ha de remarcar que només el 2 % del genoma humà codifica gens, i més del 50 % correspon a elements genètics transposables. A més, moltes de les variants que s’identifiquen tenen molt poca o cap rellevància funcional (The 1000 Genomes Consortium, 2012) i és difícil esbrinar el significat biològic de moltes variants. Si optem per la seqüenciació de l’exoma, és a dir, d’aquest 2 % d’exons i seqüències gèniques rellevants, el nombre de variants detectades disminueix en dos ordres de magnitud, i ens enfrontem a 20.000-30.000 variants, que han de ser analitzades bioinformàticament aplicant una sèrie de filtres de funcionalitat biològica. De fet, al voltant de la meitat de les variants detectades són canvis sinònims (codons que són traduïts pel mateix aminoàcid), amb la qual cosa suposem que no són patogèniques a priori. Aplicant diferents criteris genètics i moleculars podem definir i acotar les variants presumiblement pato

001-084 Revista TSCB 67.indd 35

gèniques. Si les variants es troben dins d’un gen conegut en la malaltia concreta que s’està estudiant, la interpretació diagnòstica és molt més fàcil, però en les malalties genètiques amb molta heterogeneïtat pot passar que la mutació causativa estigui dins d’un gen fins al moment no descrit per a aquella malaltia en concret, i això pot fer del procés de diagnòstic un repte inteŀlectual considerable (Dewey et al., 2015). I amb la resta de variants, què? Els avantatges de la seqüenciació massiva són clars, però precisament, per la seva exhaustivitat, permeten identificar per a cada individu mutacions i variants genètiques que poden causar-li, o predisposar (en l’individu o en els seus descendents), a patir malalties més o menys severes en gens causatius de malalties que no eren el nostre objectiu inicial i per a les quals no s’ha demanat un diagnòstic genètic. Són els que s’anomenen, en anglès, incidental findings, i que podríem traduir com resultats accidentals o no soŀlicitats. Aquest és el tema sobre el qual m’agradaria incidir i reflexionar, ja que és d’ampli debat en la comunitat científica i mèdica. Què s’ha de fer amb aquests resultats? S’han de donar i explicar al pacient, tot i que no els havia demanat? Se’ls ha de quedar el metge sense comunicar-los, perquè li permetin un coneixement millor de les malalties que presenta o pot presentar el pacient? S’han d’ignorar? Hi ha centres i grups de diagnòstic genètic que per evitar aquests problemes ètics i simplificar l’anàlisi dels gens i la identificació de mutacions causatives només inclouen en la seqüenciació els gens coneguts que causen una determinada malaltia, a partir d’una captura selectiva i personalitzada dels exons dels gens d’interès. L’eficiència diagnòstica del targeted exome sequencing, o seqüenciació d’exoma selectiu, varia segons la malaltia i la proporció de gens seleccionats respecte al nombre de gens causatius. En malalties en què no tots els gens causatius s’han descrit, el percentatge de diagnòstic no sol ser superior al 50 % dels casos. En contrapartida, l’anàlisi de les dades obtingudes és molt més senzilla i la cobertura de les regions seqüenciades és més alta i, per tant, més fiable. Amb aquest tipus d’estratègia, però, queden molts pacients i famílies per diagnosticar quan la malaltia és altament heterogènia (Marfany i Gonzàlez-Duarte, 2015). També ens mancarien dades que podrien arribar a ser rellevants en el futur, com ara l’existència de variants en gens modificadors que ens explicarien la variabilitat de la severitat de la malaltia (fins i tot dins de la mateixa família), o de variants de metabolització de fàrmacs (farmacogenètica), una informació que pot ser Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 33-37

molt útil per guiar el metge en el tractament terapèutic (https://www.eshg.org/fileadmin/www. eshg.org/ESHG-IPTSPGX.pdf). En general, els tractaments medicamentosos són efectius només en un 25-60 % dels pacients, mentre que la resta, o no responen o, fins i tot, el medicament és contraproduent o tòxic (Pasic et al., 2013). Actualment, la FDA dels Estats Units ja té categoritzats cent seixanta medicaments amb informació farmacogenètica, en particular, per a tractaments psiquiàtrics (http://www.fda. gov/Drugs/ScienceResearch/ResearchAreas/ Pharmacogenetics/ucm083378.htm). En malalties més freqüents, com per exemple el càncer de mama, de còlon, etc., s’ha optat en alguns centres per fer servir «oncoxips» d’anàlisi de SNP identificats per GWAS i mutacions prevalents en càncer, i també nous mètodes de seqüenciació massiva d’un panel limitat de gens (de 150 a quasi 600 gens) que s’ha demostrat que presenten sovint mutacions en mostres tumorals (Bahcall, 2015; Goecks et al., 2015). En aquests casos la producció comercial d’aquests xips fa que els costos siguin més reduïts, però també ajuda a obtenir dades en cohorts més grans, detectar mutacions germinals i somàtiques i la seva relació amb el comportaments tumoral i el pronòstic del càncer en el pacient, i intentar establir protocols de diagnòstic genètic comuns a diversos hospitals. Sigui com sigui, la seqüenciació d’un panel de gens concrets simplifica l’anàlisi i evita en la majoria dels casos enfrontar-se a problemes bioètics sobre els resultats accidentals, a canvi de sacrificar l’exhaustivitat del diagnòstic. Així, doncs, ens enfrontem a una difícil decisió. Ser més exhaustius a risc d’obtenir molta més informació de la que volíem trobar, però alhora donant moltes més possibilitats per a una intervenció terapèutica més holística.

Diagnòstic genètic i proves dirigides directament al consumidor (direct-to-consumer gene testing) Hi ha companyies comercials que ofereixen directament al consumidor (DTC) diagnòstics genètics que es poden comprar en plataformes en línia (23andMe, deCODEme, Navigenic, GeneticHealth...) (Bloss et al., 2011). Per un mòdic preu, ofereixen l’anàlisi de variants genètiques relacionades amb trets fenotípics no massa rellevants des del punt de vista mèdic (probabilitat de ser calb, tenir els ulls blaus...) més d’altres variants que tenen o poden tenir rellevància clínica (mutacions en els gens BRCA1 i BRCA2, malalties de Parkinson i Alz­ hei­mer, risc cardiovascular). La importància

35

26/04/2017 8:58:40

Gemma Marfany Nadal

social d’aquest tipus de tests i la seva fiabilitat són temes controvertits (Vayena, 2014). Els que defensen els DTC creuen que serveixen per alertar els consumidors de possibles riscos de salut si no canvien la seva actitud i costums i adopten un estil de vida més saludable. Els detractors opinen que no són tests segurs ni eficaços, ni tampoc respecten la privacitat del client. A tall d’exemple, cada empresa utilitza plataformes de genotipatge i algoritmes d’interpretació diferents, amb la qual cosa la mateixa persona pot obtenir resultats contradictoris si es fa analitzar per diferents empreses, la qual cosa genera confusió al consumidor i manca de credibilitat en els tests genètics (Ng et al., 2009). D’altra banda, els consumidors no tenen un consell genètic, ni mèdic, que sigui receptor i transmissor d’aquesta informació, i això genera un buit entre una anàlisi genètica que no té validesa des del punt de vista de diagnòstic clínic i una resposta preventiva o terapèutica adient, que és el que demana el consumidor/futur pacient. Les empreses que comercialitzen els DTC es mouen en una zona bioètica ambigua per dues raons: a) el consumidor contacta directament amb la companyia que fa el genotipatge, signant tots els contractes de consentiment informat (sigui realment informat o no), i b) les companyies que ofereixen DTC diuen en la lletra petita que les seves anàlisis no tenen validesa clínica ni valor diagnòstic, perquè fan «ciència recreativa». Tot i això, 23andMe va entrar l’any 2013 en conflicte amb la FDA, que li va suspendre els serveis que s’oferien de diagnòstic genètic fins que no es van acabar clarificant exactament quins serveis oferien (Annas i Elias, 2014).

Problemes bioètics derivats dels resultats no soŀlicitats en el diagnòstic genètic mitjançant seqüenciació massiva Pensem en un cas d’una dona que té un germà que ha mort d’hemofília o la distròfia de Duchenne, i vol saber si ella n’és portadora i pot transmetre la mutació als seus fills. Si a més d’esbrinar aquest diagnòstic, trobem que presenta mutacions que incrementen molt el risc de patir càncer de mama, o una aturada cardíaca sobtada i sabem que pot prendre mesures preventives, no és millor comunicar-li-ho per evitar una futura mort prematura, o una malaltia greu amb poca qualitat de vida? Però si en lloc de ser una malaltia amb tractament, identifiquem variants genètiques que causaran una neurodegeneració per a la qual actualment no hi ha cura, no li ho hauríem de comunicar també? I si el pacient és menor d’edat, com ho afron-

36

001-084 Revista TSCB 67.indd 36

tem? Cal dir-ho només als pares, o incloem el menor a partir que tingui capacitat de decisió o de raonament? I no té dret una persona a saber que la seva parella té unes elevades probabilitats de ser portadora de mutacions causals de la malaltia de Hunter, o de Huntington, o que ambdós són portadors de mutacions en el gen causal de la fibrosi quística, abans de tenir fills i que aquests pateixin malalties molt severes i incurables? I no tenen dret a saber-ho la resta de familiars que comparteixen el mateix DNA que el pacient per poder prendre també les seves mesures? I si no comuniquem al pacient les variants genètiques de risc d’una malaltia quan podria potser intervenir per prevenir-la o minimitzar-ne el risc, i si finalment aquesta acaba desenvolupant-se, no pot denunciar el pacient el sistema sanitari per possible negligència? Cap d’aquestes preguntes té una resposta única ni clara; hi ha matisos que, a més, poden variar segons les tradicions culturals o religioses de països diferents. Deixant de banda aquests possibles condicionants, s’han de considerar altres qüestions ètiques més genèriques (El et al., 2013). N’esmentarem algunes: a) En principi, cap mostra no es pot fer servir per a un altre ús que no sigui el que ha estat signat i acordat en el consentiment informat del pacient. Qualsevol altre ús ha d’estar consultat prèviament. Però cal recordar que els resultats no soŀlicitats no sorgeixen de manera no premeditada, sinó com a producte de l’exhaustivitat de la tècnica. b) La possible discriminació de la sanitat privada, empreses d’assegurances i empreses, davant dels portadors de mutacions causatives o de risc de malalties greus (qüestió molt rellevant en països on la sanitat és privada, però també important en països on la sanitat pública no arriba a cobrir totes les despeses). c) Tot i que hi ha un consens molt ampli sobre la comunicació dels resultats d’un diagnòstic genètic en nounats, menors d’edat o adults, quan hi ha una teràpia efectiva paŀliativa o de cura, no hi ha consens quan les malalties no tenen intervenció terapèutica, particularment en la transmissió de la informació a menors. Aquestes qüestions haurien de ser clarament determinades pels documents de consentiment informat i pels comités de bioètica o d’ètica clínica dels centres de diagnòstic genètic (vegeu més endavant). d ) Com s’han de comunicar o transmetre els resultats no soŀlicitats clarament causatius i d’alta penetrància? S’han de comunicar els resultats accidentals que incrementen el risc de patir una malaltia, però que no són directa-

ment causatius? I què fem amb els resultats de significació incerta? e) Com s’implementa el dret a no saber? Hi ha pacients que potser volen ser diagnosticats exclusivament d’aquella malaltia per a la qual han accedit a fer-se el diagnòstic genètic, però rebutgen rebre més informació. Com es compatibilitza aquest dret si els resultats accidentals en un cas concret són rellevants respecte a l’estat de salut a curt termini, o per a la prevenció de la malaltia en un futur? f ) Tant en el cas que el pacient vulgui, com no, saber els resultats d’una anàlisi WGS o WES, no seria convenient guardar els resultats per si són d’interès mèdic més endavant, quan en el futur es coneguin més relacions entre genotip i fenotip? O si els seus fills necessiten contrastar les dades genètiques? Un estudi molt recent, que fa una comparativa exhaustiva a escala internacional sobre les estratègies emprades en diversos països per retornar els resultats accidentals al pacient, ho resumeix en quatre posicions diferenciades: a) només es permeten i es reporten els resultats obtinguts de l’anàlisi d’un panel restringit de gens causatius de la malaltia en qüestió; b) els resultats accidentals només es comuniquen al pacient quan compleixen els criteris de validesa analítica, significació clínica i possibilitat d’actuació (criteris ACA); c) es comuniquen a discreció, segons un estudi ad hoc i cas per cas, i d ) no es comuniquen mai al pacient. Aquesta disparitat d’accions en diferents països i també diferents centres mèdics dins d’un mateix país demostra la complexitat de la interpretació clínica i de la repercussió de les dades genètiques no soŀlicitades (Knoppers et al., 2015).

Diagnòstic genètic, resultats no soŀlicitats i consentiment informat El consentiment informat consisteix en la consulta i l’obtenció prèvia de consentiment sobre una determinada intervenció sobre el pacient (obtenció de mostra biològica i l’anàlisi, intervenció quirúrgica o terapèutica, etc.), dins d’un context en què es disposa d’informació general, circumstancial i personal. En el cas del diagnòstic genètic, el consentiment informat també hauria de pressuposar quins tipus de resultats s’obtindran; sobre quines malalties i en quin àmbit/llindar de difusió es podria transmetre i com es comunicarà la informació obtinguda al pacient, dins de quins límits i amb quina profunditat o exhaustivitat. El consentiment informat regula, de manera més o menys formal, la relació de confiança, privacitat i bones pràctiques entre pacient i clínic. D’altra banda, un

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 33-37

26/04/2017 8:58:41

Genoma i exoma clínic (WGS i WES): retorn dels resultats genètics no soŀlicitats, quan, com i per què?

consentiment informat ha de preveure les situacions més o menys conflictives o complexes (com rebrà el pacient aquesta informació, com se sentirà, com actuarà...) que es poden produir quan el diagnòstic genètic és comunicat. Per als casos de WGS o WES dirigits al diagnòstic genètic, ateses la potència, exhaustivitat i profunditat inherent a ambdues tècniques, és clar que el consentiment informat agafa una nova dimensió, ja que els resultats accidentals són anecdòtics quan s’utilitzen altres tècniques, mentre que l’ús de seqüenciació massiva a gran escala produeix un cert nombre de resultats accidentals en cada anàlisi. El consentiment informat és sempre un requisit, però a més, quan s’empra WGS i WES és necessària la implementació d’un consentiment informat ben estructurat i ben dirigit, en què s’expliquin al pacient i a al seva família la situació prèvia a l’anàlisi, quins són els resultats diagnòstics soŀlicitats i els resultats genètics que potencialment es poden obtenir, fent èmfasi en quina rellevància o gravetat poden tenir per a la salut pròpia i dels familiars propers si es troben tant els resultats genètics que es demanen com els resultats accidentals si es produeixen (Grady, 2015). Si la informació és exhaustiva i efectiva, el consentiment informat indica al genetista i al metge quins resultats són transmissibles directament, i com cal enfocar la comunicació al pacient i als membres de la família, particularment quan hi ha nens i adolescents i ens enfrontem a un diagnòstic de risc de malalties greus, com ara el càncer —‌amb tractaments molt severs o discapacitants— o de malalties que es poden produir molt més endavant en el decurs de la vida (Lévesque et al., 2015). També és molt important

l’oferiment d’un servei de suport psicològic i de seguiment al pacient i als familiars més directes, i formar adientment els genetistes, els metges i els serveis de suport, sempre amb l’objectiu final que el coneixement genètic reverteixi en el benefici dels pacients en particular, i de la societat, en general (Phimister et al., 2012).

De qui és el DNA i la informació genètica? A tall de resposta, l’ACMG (Coŀlegi Americà de Genètica i Genòmica Mèdica) recomana que el metge comuniqui al pacient els resultats genètics, tot i que no siguin soŀlicitats de manera explícita, sobre cinquanta-set gens (dels quals se’n coneix la implicació en vint-i-quatre malalties importants, la majoria, càncer), perquè considera que el benefici d’aquest diagnòstic és en benefici del pacient i els seus familiars biològics, alhora que facilita al sistema sanitari la prevenció de malalties que, en molts casos, no s’han produït. Però aquesta proposta ha estat controvertida, perquè la resposta a la pregunta de si cal retornar o no al pacient els resultats no soŀlicitats no és tan fàcil i té mols matisos (CouzinFrankel, 2013). Pensem que als EUA l’atenció mèdica es fonamenta en mútues privades, que poden fer mal ús d’aquesta informació genètica. A més, avui dia tots nosaltres podem aconseguir informació genètica sobre nosaltres mateixos fora de l’àmbit sanitari, i aquesta informació es pot compartir de manera voluntària en fòrums i xarxes socials. Potser nosaltres no ens volem fer l’anàlisi, però el nostre germà, sí. Llavors aquesta informació genètica, que també ens pertany, ha deixat de ser privada. Les qüestions legals, ètiques i socials (ELSI) de les anàli-

sis genòmiques massives en la medicina personalitzada són importants, i no tots els països les adrecen o tenen la legislació adient per enfrontar-s’hi adientment (Knoppers et al., 2015). Molts científics i metges consideren que amb l’aplicació generalitzada d’aquestes tècniques de genotipatge massiu —‌juntament amb altres anàlisis «òmiques»— (Chen et al., 2012) la medicina del futur tindrà una visió més holística de l’individu i es caracteritzarà per les 4P: predictiva, preventiva, personalitzada (individualitzada) i participativa (en la qual el pacient és proactiu, pren iniciatives, i és una peça cabdal de la teràpia) (Hood i Friend, 2011). S’han generat fins i tot plataformes d’accés en línia, on són els pacients mateixos els que tenen accés a les eines d’anàlisi de la seva pròpia informació genètica. D’altra banda, potser no tots tindrem accés a aquesta tecnologia, a les fonts d’informació, ni tan sols als grups mèdics disposats o informats per demanar aquest tipus d’anàlisi en la seva pràctica mèdica. La medicina personalitzada, segons com es posi en pràctica, pot ser terriblement excloent i limitada a sectors poblacionals de més recursos, o més informats. Sigui com sigui, el futur no s’atura. I la informació genètica massiva ha arribat per quedar-se. La pregunta persisteix: a qui pertanyen els resultats genètics «no soŀlicitats»? La implementació de les tècniques d’anàlisi genètica massiva demana una profunda reflexió bioètica (Gómez López, 2016). La medicina personalitzada (o individualitzada) ha arribat per quedar-s’hi, i només una societat informada, en aquest cas, a escala individual i familiar, pot prendre les decisions més adients respecte a la seva salut o la de la gent que l’envolta.

Goecks, J. [et al.] (2015). «Open pipelines for integrated tumor genome profiles reveal differences between pancreatic cancer tumors and cell lines». Cancer Med., 4 (3): 392-403. Gómez López, L. (2016). «Aspectos bioéticos de la comunicación de los hallazgos inesperados en la hibridación genómica comparada y las nuevas técnicas de secuenciación masiva». Treball de màster en bioètica i dret (Universitat de Barcelona), promoció xvi. Grady, C. (2015). «Enduring and emerging challenges of informed consent». N. Eng. J. Med., 372: 855-862. Green, R. C. [et al.] (2013). «ACMG recommendations for reporting of incidental results in clinical exome and genome sequencing». Genet. Med., 15 (7): 565574. Hood, L.; Friend, S. H. (2011). «Predictive, personalized, preventive, participatory (P4) cancer medicine». Nat. Rev. Clin. Oncol., 8: 184-187. Jacob, H. J. (2013). «Next-generation sequencing for clinical diagnosis». N. Eng. J. Med., 369: 1557-1558. Knoppers, B. M. [et al.] (2015). «Return of genetic testing results in the era of whole-genome sequencing». Nat. Rev. Genet., 16: 553-559.

Lévesque, E. [et al.] (2015). «Ethical challenges and innovations in the dissemination of genomic data: the experience of the PERSPECTIVE project». Adv. Genomics Genet. 5: 283-292. Li, A.; Meyre, D. (2014). «Jumping on the train of personalized medicine: A primer for non-geneticist clinicians: Part 3. Clinical applications in the personalized medicine area». Curr. Psych. Rev., 10: 118-132. Marfany, G.; Gonzàlez-Duarte, R. (2015). «Clinical applications of high-throughput genetic diagnosis in retinal dystrophies: present challenges and future directions». World J. Med. Genet., 5 (2): 14-22. Ng, P. C. [et al.] (2009). «An agenda for personalized medicine». Nature, 461: 72-76. Pasic, M. D. [et al.] (2013). «Genomic medicine: new frontiers and new challenges». Clin. Chem., 59: 158-167. Phimister, E. G. [et al.] (2012). «Realizing genomic medicine». N. Eng. J. Med., 366: 757-759. The 1000 Genomes Consortium (2012). «An integrated map of genetic variation from 1092 human genomes». Nature, 491: 56-65. Vayena, E. (2014). «Direct-to-consumer genomics on the scales of autonomy». J. Med. Ethics. DOI: 10.1136/ medethics-2014-102026.

Consideracions finals

Bibliografia Annas, G. J.; Elias, S. (2014). «23andMe and the FDA». N. Eng. J. Med., 370: 985-988. Bahcall, O. (2015). «COGS project and design of the iCOGS array». Nature. DOI: 10.1038/ngicogs.4 Biesecker L. G.; Green, R. C. (2013). «Diagnostic clinical genome and exome sequencing». N. Eng. J. Med., 370: 2418-2425. Bloss, C. S. [et al.] (2011). «Direct to-consumer personalized genomic testing». Hum. Mol. Genet., 20: R132-R141. Chen, R. [et al.] (2012). «Personal omics profiling reveals dynamic molecular and medical phenotypes». Cell, 148: 1293-1307. Couzin-Frankel, J. (2013). «Return of unexpected DNA results urged». Science, 339: 1507-1508. Dewey, F. E. [et al.] (2015). «Sequence to medical phenotypes: a framework for interpretation of human whole genome DNA sequence data». PLoS Genetics. DOI: 10.1371/journal.pgen.1005496. El, C. G. van [et al.] (2013). «Whole-genome sequencing in health care: Recommendations of the European Society of Human genetics (ESHG)». Eur. J. Hum. Genet., 21: 580-584. Gibson, G. (2012). «Rare and common variants: twenty arguments». Nat. Rev. Genet., 13: 135-145.

001-084 Revista TSCB 67.indd 37

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 33-37

37

26/04/2017 8:58:41

Promeses i perills de la teràpia gènica: gegants o molins de vent? Jordi Barquinero

DOI: 10.2436/20.1501.02.167

Vall d’Hebron Institut de Recerca

ISSN (ed. impresa): 0212-3037

Correspondència: Jordi Barquinero. Vall d’Hebron Institut de Recerca. Passeig de la Vall d’Hebron, 119-129. 08035 Barcelona. Adreça electrònica: jordi.barquinero@vhir.org.

ISSN (ed. digital): 2013-9802 http://revistes.iec.cat/index.php/TSCB Rebut: 29/12/2015 Acceptat: 11/02/2016

Resum Després de vint-i-cinc anys plens d’alts i baixos, la teràpia gènica ha arribat a la majoria d’edat com a disciplina científica, i ja no en diem que és una possibilitat futura molt atractiva, sinó que és una realitat que està curant i millorant la qualitat de vida d’un nombre cada vegada més alt de pacients. Aquest camí tortuós, però, ha anat acompanyat d’un debat bioètic paraŀlel íntimament relacionat amb les peculiaritats i l’essència mateixa d’aquesta disciplina. Moltes de les pors inicials enfront al que aleshores era desconegut s’han anat esvaint, però n’han anat apareixent d’altres com ara la constatació dels perills i els riscos oncogènics dels vectors integratius, els elevats costos dels primers productes que han estat comercialitzats o l’ús cosmètic de les eines de teràpia gènica. Més recentment, a la llum del descobriment d’unes noves eines per fer edició gènica o genòmica d’una manera eficient, ha reaparegut el vell debat entorn de la possibilitat de fer teràpies gèniques en la línia germinal, un tema que ha estat tabú i, de fet, explícitament prohibit en la majoria de països que han legislat al respecte.

Paraules clau: Teràpia gènica, bioètica, teràpia gènica germinal, edició genòmica.

Promises and hazards of gene therapy: giants or windmills? Summary After 25 years of ups and downs, gene therapy has reached adulthood as a scientific discipline and we no longer say that it is an attractive future possibility but rather a reality that is healing and improving the quality of life of an increasing number of patients. This winding road, however, has been accompanied by a parallel bioethical debate that is closely related to the peculiarities and the very essence of this discipline. Many of the initial fears about what was then known have already faded, but others have emerged such as the realization of the dangers and risks of the use of oncogenic integrative vectors, the high costs of the first products that have reached the market or the cosmetic use of gene therapy tools. More recently, in light of the discovery of new and efficient tools for gene or genome editing, the old debate about the possibilities of germ-line gene therapy has reemerged, a subject that has been taboo and indeed explicitly prohibited in most countries that have legislated on this subject.

Keywords: gene therapy, bioethics, germ gene therapy, genome editing.

Introducció Poques disciplines han generat controvèrsies tan intenses com les relacionades amb la genètica, la reproducció i les neurociències, potser perquè tenen a veure amb el que molts percebem com la nostra essència més íntima. Probablement també té alguna cosa a veure el vertigen que ens produeix l’acceleració amb què avança el coneixement en aquestes àrees, i la por que ens suscita la possibilitat que algú pugui fer un mal ús d’aquests coneixements, sense comptar que encara arrosseguem fantasmes d’esdeveniments històrics relativament recents. Exemples paradigmàtics d’aquests debats són l’eugenèsia, la biotecnologia, el clonatge, la teràpia gènica (TG) o l’ús de cèŀlules mare procedents d’embrions. Des del moment que els humans vam disposar d’eines per modificar les molècules portadores d’informació genètica (el DNA), fins al desenvolupament i utilització cada vegada més habitual d’organismes transgènics, la biotecnologia ha estat una de les àrees més sensibles en el debat bioètic. Aquestes pors ja havien generat una conferència internacional a Asilomar (Califòrnia)

38

001-084 Revista TSCB 67.indd 38

l’any 1975, quan els experts i la societat es van adonar del potencial del DNA recombinant. Arran d’aquesta conferència es va consensuar una moratòria, basada en el principi de precaució, en relació amb l’ús i aplicació d’aquesta nova tecnologia. Més tard va aparèixer la TG, un dels darrers exemples de disciplina que la societat considera material altament sensible, que en els seus inicis era percebuda com a potencialment beneficiosa però alhora feia por perquè les seves conseqüències eren desconegudes. Les mateixes pors s’havien produït quan es van començar a fer els primers trasplantaments d’òrgans, un quart de segle abans, i sens dubte tornaran a produir-se en el futur davant de nous avenços que encara han de venir. La TG no és una única estratègia perfectament definida i estudiada, i inclou diferents tipus d’eines, diferents tipus de teixit diana, i diferents estratègies, que a més estan en contínua evolució. Pel que fa a les eines, els vehicles que s’utilitzen per introduir material genètic en les cèŀlules, els vectors, habitualment deriven de virus, i poden ser integratius o no integratius,

depenent de si el seu material genètic és inserit o no en el genoma de les cèŀlules hoste. Els primers (per exemple, els derivats dels retrovirus) són més eficaços quan es tracta de corregir de manera permanent defectes genètics en cèŀlules mare, però comporten dos tipus de risc, l’oncogènesi insercional i la possibilitat de transmissió a la línia germinal. D’altra banda, en funció de si les cèŀlules diana són somàtiques o germinals la TG es pot classificar en TG somàtica i TG germinal. Atès que els vectors integratius actuals s’insereixen en els genomes de les cèŀlules hoste d’una manera semialeatòria, fins ara no ha estat possible controlar on ho faran, i això ja s’ha demostrat problemàtic, per una banda a causa de la possibilitat esmentada d’oncogènesi insercional i, en l’hipotètic cas que es transdueixin cèŀlules germinals, la possibilitat de modificar el genoma de les futures generacions. Una segona manera de classificar la TG té en compte la manera com s’exposen les cèŀlules o teixits diana als vectors. Segons aquest fet podem distingir entre TG in vivo i TG ex vivo. En el cas de la TG ex vivo, la possibilitat de transmissió a línia

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 38-43

26/04/2017 8:58:42

Promeses i perills de la teràpia gènica: gegants o molins de vent?

germinal és pràcticament nuŀla, ja que els vectors només entren en contacte amb les cèŀlules diana fora de l’organisme, en cultiu, i en el moment de ser readministrades als pacients, els vectors només es troben al seu interior, però no es podran transmetre a altres cèŀlules (per exemple, les germinals). En canvi, en la TG in vivo els vectors s’administren directament als pacients de manera local (per exemple, sistema nerviós, retina, múscul) o bé sistèmica (intravenosa), cosa que deixa oberta la possibilitat que arribin a transduir i integrar-se en cèŀlules germinals segons el seu tropisme natural i altres factors propis de l’hoste. La preocupació social per la TG inclou aspectes bioètics que van des del possible mal ús a l’autonomia dels individus futurs, passant per la justícia distributiva o el seu àmbit d’aplicació, és a dir, l’ús d’aquestes tecnologies per a la «millora» dels individus en lloc de tractar malalties. En el cas de la transducció de la línia germinal, sigui com a objectiu primari o, involuntàriament, com a efecte colateral d’una TG somàtica, les persones que serien objecte del procediment encara no han nascut, i per tant genera un conflicte amb el principi bioètic d’autonomia. Atesa la seva enorme transcendència, deixarem la discussió sobre la TG germinal per al final d’aquest article.

Mala conducta Abans que s’iniciessin els primers assaigs clínics controlats de TG, abans fins i tot que apareguessin els primers vectors vírics que garantissin una eficiència mínima, aquesta incipient disciplina ja es «va estrenar» amb un esdeveniment força desafortunat. L’any 1980, el doctor Martin Cline, un hematòleg i brillant investigador de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, va convèncer coŀlegues d’Itàlia i Israel per tractar en aquests països dues pacients afectes de talassèmia, una anèmia hereditària causada per mutacions en el gen que codifica una de les subunitats de l’hemoglobina. El doctor Cline tenia experiència en trasplantament hemopoètic i, en una època en què s’estava iniciant la tecnologia del DNA recombinant, malgrat que els vectors vírics encara no estaven disponibles, volia aplicar una idea molt simple: incubaria les cèŀlules de la meduŀla òssia dels pacients amb el gen en qüestió i després seleccionaria les cèŀlules que l’havien incorporat gràcies a un segon gen que conferia resistència al metotrexat i permetia fer aquesta selecció ex vivo, com havia demostrat prèviament en ratolins, en els quals havien assajat una teràpia similar amb èxit. El problema és

001-084 Revista TSCB 67.indd 39

que el doctor Cline no havia comunicat a cap dels cinc comitès ètics implicats en l’assaig que utilitzaria DNA recombinant per tractar els pacients, ni per descomptat ho va fer a les autoritats sanitàries del seu país. L’assaig no només no va funcionar, sinó que a més va posar en risc els dos pacients tractats i va jugar amb unes substàncies de què es desconeixien els possibles efectes. L’excés d’ambició de Cline va ser castigat i se li va retirar la llicència per exercir la medicina al seu país (Beutler, 2001). Quasi dues dècades més tard, el 1999, quan la TG encara era una disciplina molt jove, va tornar a ser el centre d’atenció a causa d’un altre trist esdeveniment. Jesse Gelsinger tenia divuit anys i patia una deficiència de l’enzim ornitina-transcarbamilasa, una malaltia del fetge en la qual subjeu una incapacitat de metabolitzar l’amoni, subproducte del metabolisme dels aminoàcids. Encara que la malaltia sol ser mortal en la infància, Jesse patia una forma més lleu que li permetia gaudir d’una qualitat de vida decent seguint una dieta estricta i medicació. Amb tot, va ser reclutat en un assaig clínic de TG que feia la Universitat de Pennsilvània. Gelsinger va ser tractat amb un vector adenovíric portador d’una versió normal del gen responsable de la malaltia, i que tenia com a òrgan diana el fetge. Després de ser-li administrada la dosi més alta del vector, va desenvolupar una resposta inflamatòria exacerbada que li va produir una fallada multiorgànica i la mort quatre dies més tard. La investigació duta a terme per les autoritats de la FDA va concloure que el responsable de l’assaig, el doctor James Wilson i el seu equip, havien actuat amb negligència. Concretament, havien inclòs Gelsinger com a substitut d’un altre voluntari que s’havia fet enrere, tot i que pels seus nivells plasmàtics d’amoni hauria estat exclòs de l’assaig. A més, la Universitat no va informar degudament del fet a les autoritats sanitàries. Es van detectar fallades en el document del consentiment informat, en el qual no es discutia clarament sobre la mort de micos que havien estat exposats a un tractament similar. Finalment, també va sortir a la llum l’existència d’un clar conflicte d’interessos en saber-se que l’investigador principal del projecte, el doctor Wilson, tenia invertides quantioses sumes de diners en la companyia Genovo, una empresa privada que clarament es podia beneficiar dels resultats d’aquell assaig. Tot i que la Universitat va discrepar en alguns d’aquests punts, els pares de Jesse van rebre una generosa compensació econòmica i el doctor Wilson va ser desacreditat per la comunitat científica. Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 38-43

Aquest darrer exemple de mala conducta va ser força airejat en els mitjans de comunicació i va representar una greu estocada per a la TG, que a més, després de quasi deu anys de proves, encara no havia donat cap resultat positiu. Però en molt poc temps la situació va fer un gir inesperat, i l’any 2000 la revista Science va publicar el primer èxit inqüestionable de la TG. Els resultats d’un assaig clínic fet en nens afectats d’un tipus d’immunodeficiència combinada greu lligada al cromosoma X parlaven d’autèntiques curacions (Cavazzana-Calvo et al., 2000). En aquest assaig, fet a França, s’havia aplicat una teràpia ex vivo i utilitzava com a teixit diana cèŀlules mare hemopoètiques, que des de feia dècades es podien trasplantar amb èxit, i com a vectors retrovirus convencionals. Malauradament, a partir de l’any 2003, entre la cohort de nens tractats en aquest assaig van començar a aparèixer casos de leucèmia, que van acabar afectant un total de cinc dels setze nens tractats. Immediatament les autoritats sanitàries van aturar els assaigs que implicaven l’ús de vectors integratius a tot el món, i els investigadors implicats van dur a terme una recerca del que havia passat, que va ser un exemple de transparència i de rigor. Es va trobar que les leucèmies havien estat induïdes per insercions del vector retrovíric en punts del genoma propers a oncogens, principalment un d’anomenat LMO2, que havien resultat activats pel vector i havien transformat les cèŀlules en canceroses (Hacein-Bey-Abina et al., 2003). També es va observar l’aparició de leucèmies en un altre assaig clínic per la síndrome de Wiskott-Aldrich, un altre tipus d’immunodeficiència greu en el qual s’utilitzava un vector similar (Boztug et al., 2010). En canvi, no s’han descrit casos de transformació maligna en cap altre assaig clínic de TG, incloent-hi alguns que també utilitzaven el mateix tipus de vectors integratius, com ara els dirigits a tractar un altre tipus d’immunodeficiència causat per la deficiència de l’enzim adenosina-desaminasa (ADA), i que actualment es considera un èxit rotund de la TG (Aiuti et al., 2002). Malgrat l’aparició d’aquestes complicacions, en molts casos la relació risc/benefici encara resulta favorable a la TG, tenint en compte que les úniques alternatives terapèutiques disponibles (com el trasplantament hemopoètic a partir d’un donant no emparentat), sovint provoquen complicacions més greus que les observades amb la TG. Cada any es fan centenars d’assaigs clínics amb nous medicaments a tot el món, i dels voluntaris sans, sovint remunerats, i dels pacients que hi participen, molts

39

26/04/2017 8:58:42

Jordi Barquinero

pateixen efectes adversos sovint imprevisibles, i de vegades greus o fins i tot letals. En general els mitjans de comunicació no solen parlar gaire d’aquests fets, si és que es fan públics. Aquesta incertesa, que és una característica intrínseca dels assaigs clínics, pot semblar que violi el principi de no-maleficència pel que fa a aquests afectats, però això es justifica pel fet que teòricament els resultats obtinguts poden proporcionar un benefici superior que justifiqui els riscos. Encara que no ens agradi, ara com ara els assaigs clínics són necessaris perquè es produeixin avenços en el coneixement mèdic, i la història ens demostra que el progrés es basa massa sovint en la prova-error. La societat entén que aquests riscos són un peatge obligat i ho accepta per aconseguir un possible benefici superior. Però amb la TG, que juntament amb la teràpia ceŀlular es considera una teràpia avançada, els nivells d’exigència reguladora però que s’apliquen als medicaments tradicionals, i la tolerància davant possibles errors o desviacions és menor, en part per la naturalesa mateixa d’aquests medicaments tan heterogenis (Flory et al., 2013).

Medicina de la millora. Objectiu: el perfeccionament humà Algunes preocupacions respecte a la TG tenen a veure amb els límits relatius al seu àmbit d’aplicació. En el nostre entorn pràcticament ningú no dubta que la TG està justificada per tractar malalties greus per a les quals no hi ha gaire alternatives, o bé si el cost d’aquestes és molt alt, ja que el risc quedaria compensat pels beneficis potencials. En el que probablement ja no estarien tant d’acord és en el fet que també estigui justificat aplicar la TG per millorar trets humans bàsics com la bellesa física, l’alçada, la inteŀligència o la capacitat atlètica, el que alguns han anomenat medicina o fins i tot teràpia de millora, encara que estrictament no són teràpies, i llavors seria més correcte parlar de intervencions genètiques de millora. Entre aquestes dos tipus d’aplicacions hi ha una bona distància, però entremig queda un ampli territori de límits difusos, que inclouria malalties lleus, prevenció, reducció de factors de risc de malalties, per exemple per reduir pes, mitigar els efectes d’envelliment o lluitar contra la calvície. Però qui decideix quins trets són normals i quins constitueixen una discapacitat o trastorn? Si comencéssim acceptant aquestes pràctiques com a adequades estaríem davant d’un pendent relliscós que comporta el risc que potser no podríem posar el fre abans que s’hagi arribat massa lluny. Exemples passats d’aquests

40

001-084 Revista TSCB 67.indd 40

pendents relliscosos són, per exemple, la cirurgia estètica, que en els seus inicis plantejava dubtes relatius al seu ús amb finalitats no mèdiques, però que avui dia és una pràctica rutinària acceptada socialment en molts països, encara que provoca problemes seriosos a moltes persones; però, qui vol renunciar als drets i llibertats individuals que ja s’han aconseguit? El temps ho haurà de confirmar, però l’experiència ens demostra que quan les tecnologies arriben a ser suficientment segures i assequibles, s’acaben imposant i són acceptades en aplicacions de millora, i llavors és molt probable que les eines de la TG també acabin per aplicar-se a aquest fi. Aquesta noció de la intervenció genètica per a la millora o el perfeccionament humà entronca amb el transhumanisme, un moviment inteŀlectual que defensa la utilització de la tecnologia per tal de millorar la condició humana des dels punts de vista físic, psicològic e inteŀlectual, una evolució que ens portaria a convertir-nos en posthumans. El terme transhumanisme va ser proposat l’any 1957 pel biòleg Julian Huxley, germà de l’escriptor Aldous Huxley, i el va conceptualitzar d’aquesta manera: «Fins ara la vida humana ha estat, en general, com Hobbes la va descriure, “desagradable, brutal i curta”; la gran majoria dels éssers humans (si no han mort joves) han estat afectats per la misèria [...]. Podem sostenir justificadament la creença que existeixen aquests horitzons, i que les limitacions actuals i frustracions miserables de la nostra existència podrien ser en gran manera suportades [...]. L’espècie humana pot, si ho desitja, transcendir-se a si mateixa —‌i no només de manera esporàdica, un individu aquí d’una manera, un individu allà d’una altra manera, sinó en la seva totalitat, com a humanitat» (Huxley, 1957).

Desigualtat Un altre debat bioètic que planteja la TG és que, a causa dels alts costos econòmics, el seu model comercial dominant molt probablement contribuirà a augmentar les diferències entre els països i entre les persones. Això també ha passat i està passant amb altres tipus de serveis mèdics, diagnòstics o terapèutics, cada vegada més sofisticats i cars, com els trasplantaments, els medicaments biològics o els antivírics per tractar la hepatitis C o la infecció per HIV, i per això és previsible que no seran accessibles en molts països, ni tan sols per a una majoria de persones dins els països econòmicament més avançats. En aquest sentit, la TG no és diferent d’altres tractaments més tradi-

cionals, encara que molt probablement serà més cara i complexa que aquests. Com a contrapartida, la TG ofereix la possibilitat de curar molts pacients en una única intervenció, i evitar així tractaments sovint cars que a més s’han d’administrar durant tota la vida, per la qual cosa el seu cost/benefici serà generalment favorable a la TG. Tradicionalment els avenços més importants en TG han estat fruit del treball de grups acadèmics en hospitals, universitats, centres públics de recerca o bé petites empreses, que durant anys han generat idees i les han validades en models preclínics i, en molts casos, fins i tot en assaigs clínics promoguts per aquests mateixos grups amb finançament públic. Però arribat un punt (habitualment l’assaig clínic de fase 3), aquests grups ja no poden assumir els elevats costos que representa la fabricació de grans estocs de vectors en condicions GMP (good manufacturing practice), obligatòries quan aquests vectors han de ser aplicats a humans. Tant els productes de TG com de teràpia ceŀlular es consideren medicaments de teràpies avançades, i com a tals estan sotmesos a una forta regulació que per a molts d’aquests grups acadèmics és una llosa que frena enormement el progrés en aquesta àrea. Malgrat tot, un cop demostrat que la TG en qüestió funciona, generalment entren en acció les mitjanes o grans companyies farmacèutiques, que sí que tenen la capacitat i l’experiència necessàries per a aquesta mena de desenvolupaments. Així ha estat en el cas del primer medicament de TG aprovat a Europa, l’INN-alipogene tiparvovec (Glybera®), un vector basat en un virus adenoassociat (AAV) que cal administrar per via intramuscular en tres dosis després d’immunosuprimir el pacient, i que està indicat en pacients amb deficiència hereditària de l’enzim lipoproteïna lipasa. El cost d’aquest tractament supera el milió d’euros per pacient, una xifra que està fora de l’abast de la majoria d’afectats. Molt recentment s’ha comercialitzat a Europa un segon producte, Strimvelis, per tractar la immunodeficiència combinada greu deguda a la deficiència de l’enzim ADA. Altres exemples de productes de TG que s’estarien a prop de comercialitzar són els utilitzats en estratègies de TG que ja han demostrat que funcionen clínicament i que en molts casos són un model a seguir per abordar altres malalties. En el moment d’escriure aquestes línies (octubre de 2016) podríem dir que hi ha diferents exemples de models d’èxit en TG (Naldini, 2015), la dirigida a cèŀlules mare hemopoètiques basada en vectors integratius

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 38-43

26/04/2017 8:58:42

Promeses i perills de la teràpia gènica: gegants o molins de vent?

ex vivo, la basada en administració de vectors AAV a la retina (Simonelli et al., 2010), els mateixos AAV administrats sistèmicament però dirigits transcripcionalment al fetge com els utilitzats en pacients amb hemofília B (Nath­ wani et al., 2011) o bé els administrats via intraraquídea (per exemple, els nens amb atròfia muscular espinal), i la basada en cèŀlules T autòlogues transduïdes amb receptors quimèrics d’antigen (CAR), que ja s’ha demostrat molt eficaç en diferents tipus de leucèmies B (Maus et al., 2014). Caldrà veure si quan es comercialitzen aquests productes estaran a l’abast de la majoria de pacients.

TG versió 2.0: edició genòmica (EG) Al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, la TG s’ha basat en estratègies que el que pretenen és inFigura 1. Exemple de com es podria substituir un fragment de DNA genòmic afectat per una mutació per una seqüència normal. Els complexos CRISPR/Cas9 contenen la nucleasa (Cas9) acoblada a molècules de RNA guia, que han estat dissenyades perquè s’uneixin específicament a seqüències que flanquegin la mutació (a). Una vegada units a aquestes seqüències la Cas9 s’activarà i tallarà la doble cadena de DNA, en aquest cas per dos llocs diferents, i alliberarà el fragment que conté la mutació (b). Tot aquest procés activa la maquinària ceŀlular reparadora del DNA, que, en presència de molècules de DNA aportades exògenament i que continguin seqüències amb homologia amb els extrems lliures del DNA genòmic, facilitarà la unió d’aquestes regions homòlogues i la inserció de la seqüència desitjada (c), que substituirà la que contenia la mutació (d ). RN

A

a)

troduir còpies normals d’un transgèn o altres seqüències terapèutiques en un teixit diana per tal que s’expressin, generalment, a llarg termini. La TG actual que coneixem es tracta, doncs, d’una TG additiva que, en el cas d’utilitzar vectors integratius, de cap manera no permet dirigir les seqüències terapèutiques a localitzacions del genoma desitjades, ni tan sols a regions més o menys segures allunyades d’oncogens (safe harbors), ja que els punts d’inserció són pràcticament aleatoris. D’aquest fet deriva el risc d’oncogènesi insercional i, en el cas de la TG in vivo, que es produeixin possibles modificacions en el genoma de les cèŀlules germinals. Però la TG ideal, la que en el fons sempre ha estat en la ment dels investigadors, seria una TG que corregís els defectes genètics directament sobre les mutacions, la qual cosa permetria una expressió fisiològica i més segura, cosa que alguns han anomenat cirurgia del genoma o edició genòmica (EG) (vegeu la figura 1). No és que fins ara no hagin existit, conceptualment, estratègies per aconseguir aquest adreçament específic en el genoma. La idea d’utilitzar la recombinació homòloga (RH), que explota l’existència de mecanismes presents en les cèŀlules per reparar el DNA, entre altres funcions, és fins i tot anterior a la TG (Folger et al., 1982). El principal obstacle era la baixa eficiència del procés. Es va descobrir que aquesta eficiència de la RH podia incrementar-se en diversos ordres de magnitud si es generaven talls en la doble cadena de DNA, els anomenats DSB (double strand breaks). Per produir aquests talls amb una mínima especificitat es disposa d’una sèrie d’enzims, les me-

Complexos CRISPR/Cas9 RN A Cas9 Cas9 DNA genòmic amb una mutació

b) escissió del fragment de DNA que conté la mutació

c)

inserció mediada per recombinació homòloga regió d’homologia

regió d’homologia

molècula de DNA exògena amb la seqüència desitjada flanquejada amb dues regions d’homologia

d) DNA genòmic reparat

001-084 Revista TSCB 67.indd 41

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 38-43

ganucleases, que, introduïdes o expressades en cèŀlules, produïen DSB, fet que activava la maquinària reparadora ceŀlular i millorava notablement la RH. Els darrers anys han estat molt intensos en el desenvolupament d’eines per a l’EG, des de l’aparició el 2002 de les nucleases en dit de zinc (zinc-finger nucleases) (Bibikova et al., 2002), les TALEN (transcription activator-like ef­ fector nuclease) el 2011 (Zhang et al., 2011) o les més recents CRISPR/Cas9 al 2012 (Jinek et al., 2012). Es tracta de molècules que contenen dos elements fonamentals: una nucleasa que pot tallar una o les dues cadenes de la molècula de DNA, i una subunitat de reconeixement que permetrà dirigir la nucleasa específicament a seqüències concretes del genoma, de manera que els talls que faci en aquests punts activaran la maquinària ceŀlular reparadora del DNA. En el cas de les ZFN i les TALEN, aquest reconeixement es fa a través de proteïnes modulars, en les quals cada mòdul reconeix (i s’hi uneix de manera específica) un triplet de nucleòtids concret (en les ZFN) o un nucleòtid concret (en les TALEN), de manera que poden ser dissenyades per reconèixer i unir-se pràcticament a qualsevol seqüència d’interès. Pel que fa a les CRISPR/Cas, els elements de reconeixement es basen en RNA que s’uneixen directament a la nucleasa, i són molt més fàcils de dissenyar i produir. Des de llavors, la tecnologia s’ha aplicat amb èxit per editar genomes de bacteris, insectes, plantes, peixos, animals de granja, primats no humans (Niu et al., 2014) i, en un estudi recent molt controvertit, d’embrions humans, encara que els resultats no han estat massa satisfactoris quant a eficiència i seguretat (Liang et al., 2015). Atès que les seqüències guia (de reconeixement) per a aquestes nucleases es poden fabricar a mesura per reconèixer i tallar pràcticament qualsevol seqüència de nucleòtids, teòricament és factible dirigir aquestes tisores moleculars a qualsevol punt del genoma, on la nucleasa tallarà la doble cadena, o bé, utilitzant una versió modificada, només una de les dues cadenes de DNA. Aquests trencaments poden activar en la cèŀlula dos tipus de maquinària reparadora: a) la que resulta en la unió d’extrems no homòlegs, i que en un percentatge molt alt dels casos dóna lloc a insercions o delecions (indels) en el lloc de la ruptura (cosa que generalment resulta en la inactivació del gen afectat), o b) la RH, que pot conduir a l’activació, la inactivació o, si es proporciona una molècula de DNA que pugui fer de plantilla, a la inserció d’aquest DNA en el punt de tall, de

41

26/04/2017 8:58:53

Jordi Barquinero

manera que amb aquestes tecnologies teòricament és possible modificar quasi qualsevol seqüència genòmica. D’altra banda, una de les limitacions més crítiques és que la nucleasa no sempre talla exclusivament en el lloc desitjat, i també pot reconèixer i tallar en altres seqüències que tinguin homologia amb la desitjada però fora de l’objectiu o diana (els anomenats efectes off-target) (Hsu et al., 2013), fet que pot tenir conseqüències imprevisibles. També es coneix molt poc sobre com l’epigenètica (per exemple, la metilació del DNA) pot afectar l’escissió de les nucleases o, inversament, com s’altera l’estat epigenètic del genoma de les cèŀlules com a conseqüència de l’acció de les diferents eines d’EG, tots aspectes clau que encara han de ser investigats en profunditat. Així, amb l’EG s’ha aconseguit, des del canvi d’un únic o d’uns pocs nucleòtids, fins a la inserció de fragments de DNA de fins a 15 kb en el punt de trencament. Un obstacle addicional per a l’aplicabilitat de l’EG a la clínica és la seva baixa eficiència. En general, el procés requereix fer arribar les nucleases a un gran nombre de cèŀlules, i si s’utilitza la RH, també la d’un vector donant, que no solament han d’arribar als citoplasmes de les cèŀlules, sinó a l’interior dels seus nuclis. Una eficiència de transducció limitada pot no ser un problema important quan es vol fer una TG en cèŀlules somàtiques, però si s’aplica a la línia germinal, porta indefectiblement a la generació de quimeres genètiques, embrions en els quals coexistirien cèŀlules no modificades amb cèŀlules modificades, en les quals a més no es podria assegurar que les modificacions s’haguessin produït en el sentit desitjat, i llavors no es pot garantir que els teixits o òrgans rellevants en la malaltia a tractar derivessin de cèŀlules amb el defecte genètic corregit. En el cas de les malalties hereditàries potencialment tractables mitjançant TG ex vivo, especialment en aquelles en les quals les cèŀlules corregides tenen un avantatge selectiu (com en algunes immunodeficiències o l’anèmia de Fanconi), hi hauria una via potencialment més segura basada en la generació de cèŀlules amb pluripotència induïda (iPSC) específiques dels pacients, la correcció del defecte genètic utilitzant eines d’EG i l’anàlisi i selecció dels clons que s’hagin corregit adequadament, i derivar-ne cèŀlules madures «sanes» que podrien ser trasplantades al pacient, teòricament sense risc de rebuig. Es tracta d’un canvi qualitatiu, conceptual, que té el potencial per revolucionar, entre moltes altres coses, la manera com es fa la TG,

42

001-084 Revista TSCB 67.indd 42

i és probable que en pocs anys les tecnologies actuals ja siguin obsoletes i en disposem d’altres més segures i eficients. En aquests moments l’EG ja s’ha aplicat a pacients humans en un assaig clínic de TG somàtica que va utilitzar ZFN per alterar el gen que codifica la molècula CCR5, un coreceptor de l’HIV, en les cèŀlules T de pacients infectats per aquest virus, per tal de fer-los resistents a la infecció, i amb la intenció que les cèŀlules resistents al virus acabessin per repoblar el sistema immunitari. Malgrat algunes limitacions, l’assaig ha estat considerat exitós (Tebas et al., 2014). En un estudi més recent s’ha descrit l’eficàcia terapèutica del sistema CRISPR/cas9 per eliminar un exó mutat en cèŀlules musculars en un model murí de malaltia de Duchenne (Nelson et al., 2016).

La fina línia vermella de la TG germinal Tot això ens porta que reflexionem i ens replantegem de nou els possibles beneficis i els riscos de la TG germinal, la delicada frontera que tothom estava d’acord que no s’havia de travessar quan només disposàvem dels vectors de TG convencionals. Ja hem vist que els recents esdeveniments en tecnologies d’EG ens proporcionen una nova caixa d’eines que en el seu estat actual encara estan molt lluny de ser ideals i aplicables a la clínica a gran escala, però representen un salt qualitatiu molt important respecte a les que hi havia disponibles i que majoritàriament encara es fan servir en TG. És probable que moltes de les limitacions actuals puguin ser superades en els propers anys gràcies a refinaments tècnics, però les bases ja estan assentades i, com diu J. Craig Venter, la pregunta que ara ens hem de fer no és si l’EG s’aplicarà en TG germinal o no, sinó quan es farà. De fet, un article publicat a la revista Nature Biotechnology recollia les respostes de vint-i-sis experts a un qüestionari que la revista va fer en relació amb l’EG basada en CRISPR en cèŀlules germinals. Una gran majoria opinava que simplement amb prohibicions, que a més haurien d’aprovar-se a tots els països del món, no s’aconseguiria evitar que aquestes tecnologies s’arribin a aplicar. Alguns es mostren partidaris d’establir una moratòria consensuada i d’altres que es promogui un debat social que determini la idoneïtat i els límits de la investigació i es defineixin raonablement els àmbits d’aplicació. En el cas de la moratòria d’Asilomar i els acords signats, el cert és que molts no van ser respectats (Larrion, 2011), amb el principal argu-

ment que els EUA no es podien permetre perdre el lideratge en aquest terreny, però també és cert que la majoria de les pors i preocupacions inicials es van anar esvaint al llarg dels anys posteriors, i vistes en perspectiva ara ens semblen alarmistes i injustificades. Pel que fa a la modificació genètica de les cèŀlules germinals humanes, la moratòria ha perdurat, s’ha anat renovant repetidament en subseqüents reunions i, amb motiu dels descobriments de noves i potents eines per a l’EG, fa poc que han tornat a ser un centre d’atenció. Concretament, al gener del 2015 va tenir lloc una reunió a Napa (Califòrnia) en què divuit experts, incloent-hi científics i bioeticistes, van consensuar desaconsellar qualsevol intent de modificació genètica a la línia germinal per a aplicacions clíniques, però alhora fomentar el debat entre la comunitat científica i bioètica, i promoure la recerca i millora en la seguretat d’aquestes tecnologies d’una manera transparent (Baltimore et al., 2015). Malgrat l’enorme transcendència del tema, també hi ha detractors del debat. En el cas de la TG germinal i la promesa d’acabar amb la majoria de malalties hereditàries, alguns es pregunten si aquest debat és massa precipitat. Per què cal plantejar el tema ara si ja disposem de maneres d’eradicar la majoria de les malalties hereditàries, sense necessitat de fer servir l’EG? L’abaratiment de la seqüenciació massiva posarà en les mans de cadascú de nosaltres que ho vulgui la informació detallada dels nostres genomes, de les variants aŀlèliques i de les mutacions de les quals som portadors. Quan una parella decideix que vol tenir fills, podrà conèixer a priori els riscos concrets de transmetre malalties genètiques a la seva descendència i, si el risc ho justifica, tindrà a l’abast la fertilització in vitro i el diagnòstic genètic preimplantacional, dues tecnologies que fa temps que han deixat de ser sospitoses o plantejar dubtes de caire bioètic, per poder seleccionar els embrions sans. Ciència-ficció? L’escenari plantejat abans en té una bona dosi, de fet recorda Gattaca, la visionària peŀlícula escrita i dirigida per Andrew Niccol el 1997. Però molts opinen que al món hi ha molts altres problemes més importants (superpoblació, fam, canvi climàtic, sostenibilitat, desigualtats socials creixents, guerres, refugiats...) i que els debats sobre la TG germinal, l’EG o el transhumanisme no haurien d’estar en primera línia, ja que encara queden relativament lluny de la nostra realitat. Malgrat tot, no deixen de preocupar a molts altres que opinen que és bo que es comencin a plantejar i se’n

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 38-43

26/04/2017 8:58:54

Promeses i perills de la teràpia gènica: gegants o molins de vent?

parli obertament atès que, ho vulguem o no, més tard o més d’hora ens els trobarem a la cara. En aquest sentit, la implicació de la societat i la transparència en el debat és absolutament necessària si es vol evitar el que s’ha anomenat «problema Monsanto», la desconfiança o la clara hostilitat que van provocar els organismes modificats genèticament, en gran part a causa de la manca de debat social i transparència quan aquests van aparèixer a la passada dècada dels noranta (Specter, 2015). Esperem que algun dia els humans aprendrem les lliçons de la nostra pròpia història, si més no de la més recent.

Al llarg d’aquesta nostra història com a humans, no hem tingut gaires objeccions a seleccionar les variants genètiques d’altres espècies que més ens afavorien, ni més recentment a modificar-les genèticament també per al nostre benefici propi. I això ens ha permès arribar a una situació de domini quasi absolut sobre les altres espècies i sobre els recursos del planeta, cosa que d’altra banda ens ha portat una superpoblació i greus problemes de sostenibilitat. Ara estem davant la possibilitat de modificar el nostre propi genoma, i ja ho hem començat a fer d’una manera rudimentària amb la TG, que majoritàriament acceptem

perquè creiem que és per una bona causa, en aquest cas curar malalties. Però quan tinguem un coneixement prou ampli dels genomes dels éssers vius i les tecnologies de modificació genètica germinal arribin a ser raonablement segures, el més probable és que se n’accepti l’ús per eradicar malalties genètiques o millorar la salut de la nostra descendència. Però si fem un pas més enllà, seguirem també pensant que és millor deixar a l’atzar com han de ser els nostres fills, o trobarem èticament acceptable la possibilitat de moure els fils voluntàriament per tal que siguin més inteŀligents, més empàtics i físicament més atractius?

evidence for homologous recombination between injected plasmid DNA molecules». Mol. Cell Biol., 2: 1372-1387. Hacein-Bey-Abina, S. [et al.] (2003). «LMO2-associated clonal T cell proliferation in two patients after gene therapy for SCID-X1». Science, 302: 415-419. Hsu, P. D. [et al.] (2013). «DNA targeting specificity of RNA-guided Cas9 nucleases». Nat. Biotechnol., 31: 827-832. Huxley, J. (1957). «Transhumanism». A: New bottles for new wine. Londres: Chatto & Windus, p. 13-17. Jinek, M. [et al.] (2012). «A programmable dual-RNAguided DNA endonuclease in adaptive bacterial immunity». Science, 337: 816-821. Larrion, J. (2011). «Historia de las reuniones de Asilomar. Éxitos y fracasos de la autorregulación en las comunidades tecnocientíficas». Sociología y Tecnociencia: Revista Digital de Sociología del Sistema Tecnocientífico, 1: 63-83. Liang, P. [et al.] (2015). «CRISPR/Cas9-mediated gene editing in human tripronuclear zygotes». Protein & Cell, 6: 363-372. Maus, M. V. [et al.] (2014). «Antibody-modified T cells: CARs take the front seat for hematologic malignancies». Blood, 123: 2625-2635.

Naldini, L. (2015). «Gene therapy returns to centre stage». Nature, 526: 351-360. Nathwani, A. C. [et al.] (2011). «Adenovirus-associated virus vector-mediated gene transfer in hemophilia B». N. Engl. J. Med., 365: 2357-2365. Nelson, C. E. [et al.] (2016). «In vivo genome editing improves muscle function in a mouse model of Du­ chenne muscular dystrophy». Science, 351: 403-407. Niu Y. [et al.] (2014). «Generation of gene-modified cynomolgus monkey via Cas9/RNA-mediated gene target­ ing in one-cell embryos». Cell, 156: 836-843. Simonelli, F. [et al.] (2010). «Gene therapy for Leber’s congenital amaurosis is safe and effective through 1.5 years after vector administration». Molecular Therapy: the Journal of the American Society of Gene Ther­ apy, 18: 643-650. Specter, M. (2015). «Can CRISPR avoid the Monsanto problem?». The New Yorker (12 novembre). Tebas, P. [et al.] (2014). «Gene editing of CCR5 in autologous CD4 T cells of persons infected with HIV». N. Engl. J. Med., 370: 901-910. Zhang, F. [et al.] (2011). «Efficient construction of sequence-specific TAL effectors for modulating mammalian transcription». Nat. Biotechnol., 29: 149-153.

Bibliografia Aiuti, A. [et al.] (2002). «Correction of ADA-SCID by stem cell gene therapy combined with nonmyeloablative conditioning». Science, 296: 2410-2413. Baltimore, D. [et al.] (2015). «Biotechnology. A prudent path forward for genomic engineering and germline gene modification». Science, 348: 36-38. Beutler, E. (2001). «The Cline affair». Molecular Therapy: The Journal of the American Society of Gene Therapy, 4: 396-397. Bibikova, M. [et al.] (2002). «Targeted chromosomal cleav­ age and mutagenesis in Drosophila using zinc-finger nucleases». Genetics, 161: 1169-1175. Boztug, K. [et al.] (2010). «Stem-cell gene therapy for the Wiskott-Aldrich syndrome». N. Engl. J. Med., 363: 1918-1927. Cavazzana-Calvo, M. [et al.] (2000). «Gene therapy of human severe combined immunodeficiency (SCID)-X1 disease». Science, 288: 669-672. Flory, E.; Reinhardt, J. (2013). «European regulatory tools for advanced therapy medicinal products». Transfusion Medicine and Hemotherapy: offizielles Organ der Deutschen Gesellschaft fur Transfusionsmedizin und Immunhamatologie, 40: 409-412. Folger, K. R. [et al.] (1982). «Patterns of integration of DNA microinjected into cultured mammalian cells:

001-084 Revista TSCB 67.indd 43

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 38-43

43

26/04/2017 8:58:54

obre

Faust i Prometeu: notes per a la construcció d’una ètica sobre el clonatge humà Francisco Montero Delgado

DOI: 10.2436/20.1501.02.168

Comitè d’Ètica Assistencial, Hospital Universitari Vall d’Hebron, Laboratoris Clínics HUVH Correspondència: Francisco Montero Delgado. Passeig de la Vall d’Hebron, 119-129. 08035 Barcelona. Adreça electrònica: fmontero@vhebron.net.

ISSN (ed. impresa): 0212-3037 ISSN (ed. digital): 2013-9802 http://revistes.iec.cat/index.php/TSCB Rebut: 29/12/2015 Acceptat: 29/02/2016

Resum Tant el clonatge terapèutic com el reproductiu generen en el si de la ciutadania i de la comunitat científica un debat polaritzat. Cal abundar en la idea que el clonatge produeix una còpia genètica, no una «fotocòpia» idèntica del subjecte, atès que la còpia d’una persona no és, per raons òbvies, el mateix individu. Tampoc no es pot clonar la voluntat de llibertat, ni la consciència personal construïda amb experiències íntimes i intransferibles que ofereixen com a resultat identitats clarament diferents. Actualment, els mites de Faust i Prometeu s’estan fent una realitat i això produeix en els éssers humans un vertigen existencial de magnituds no observades fins al present. Malgrat la prohibició, i davant el que sembla un fet ineludible com és el fet que el clonatge reproductiu humà serà una realitat més aviat o més tard, hauríem de començar a reformular estàndards per poder prendre decisions moralment defensables al voltant d’aquesta nova possibilitat científica. Els éssers humans des de sempre hem intervingut en la naturalesa amb les nostres eines i tecnologies, amb la nostra techné. També hem inventat instruments conceptuals o inteŀlectuals amb l’objectiu principal de sobreviure mitjançant l’adaptació de la realitat a les nostres necessitats vitals. La creació de comitès d’ètica reproductiva podria representar una potent eina deliberativa i reguladora pel que fa a l’abordatge del clonatge reproductiu humà, analitzant amb rigor, i cas per cas, cadascuna de les soŀlicituds per posar l’ètica al servei de la genètica. El temor real que determinades ments narcisistes puguin fer un mal ús del clonatge per satisfer raons fosques de les seves personalitats malaltisses d’egocentrisme o per complaure’s en el seu domini sobre la resta d’individus haurà de presidir la presa de decisions. Un altre problema important dins d’aquest context és que el clonatge humà reproductiu haurà d’alterar necessàriament la relació bàsica entre la persona clonada i el seu «pare» (o «mare») antecessor genètic. Això deixa en l’aire un seguit de preguntes sobre els models tradicionals de paternitat i de família. Què voldrà dir ser pare o mare? Què haurem de considerar com a família? Quin serà el propòsit de tenir fills?

Faust and Prometheus: notes for an ethics of human cloning Summary Both therapeutic and reproductive cloning raise a polarized debate among citizens and the scientific community. We have to stress the idea that cloning produces a copy of a gene, not a photocopy, since a copy of a person is not the same human being. Nor can we clone the desire for freedom or the personal conscience built with untransferable intimate experiences, creating different identities as a result. The myths of Faust and Prometheus are becoming a reality and this causes a vertigo of existential magnitudes never observed before in human beings. In spite of the prohibition and given the irremediable fact of reproductive cloning, we should begin to formulate standards to be able to take morally defensible decisions about this new and inevitable scientific possibility. We humans have always intervened in nature with our tools and technologies, with our techné. We have also invented conceptual or intellectual tools. The creation of binding committees on reproductive ethics could represent a powerful deliberative and regulating tool in the approach to cloning, analyzing every application with rigor and on a case-by-case basis in order to use ethics in the service of genetics. The real fear that certain narcissistic personalities may misuse cloning to flatter their sick egocentric personalities or to wield power over others must be present in the decision-making process. Likewise, another important problem is that human cloning alters the basic relationship between the cloned person and his or her genetic ancestor (father or mother). This leaves lots of questions unanswered and it challenges the traditional models of parenthood: What does it mean to be a father? What is a family? What is the purpose of having children?

Keywords: ethics of cloning, ontological status of the embryo, reproductive ethics committees, ectogenesis, surrogate motherhood.

Paraules clau: ètica del clonatge, estatut ontològic de l’embrió, comitè d’ètica reproductiva, ectogènesi, maternitat subrogada.

Del mite al logos Faust avui no seria un somiador, ni Prometeu un ambiciós patològic. La història de Prometeu trasllueix una forta enveja de Zeus envers els homes, mentre que la de Faust revela una certa rancúnia transcendent de l’ésser humà envers Déu. Hermes va dir a Prometeu: «ignores la prudència», i aquest continua essent, malauradament, un dels trets característics del nostre temps. Resulta palmari que el fet fàustic descriu i trenca simultàniament l’imaginari de l’home occidental; els motius prometeic i fàustic impregnen l’esperit modern

44

001-084 Revista TSCB 67.indd 44

de les societats postindustrials que està inevitablement abocat al progrés i a les seves contradiccions i, com no podria ser d’una altra manera, a les conseqüències negatives —‌podríem dir oportunament mefistofèliques— del progrés mateix. El clonatge humà reproductiu, com a condició de possibilitat, es podria situar en aquest territori limítrof i èpic dins d’un espai posthumà. Aquests dos personatges mitològics, Faust i Prometeu, exemplifiquen de manera molt gràfica l’ethos grec sobre el control de la vida i el domini sobre la naturalesa biològica

de l’home. És justament per això que el motiu fàustic s’associa ineludiblement a l’arrogància del científic. Sempre s’ha sospitat de les «ambicions prometeiques» de la ciència, del seu anhel d’eternitat. En qualsevol cas, s’ha d’assumir que la capacitat per a la techné forma part d’allò que senzillament ens fa, o ens defineix, com a espècie humana. Som tan Homo faciens com Homo sapiens (Ball, 2012), i és per això que el vell aforisme «no tot el que és tècnicament possible és èticament acceptable» avui està més vigent que mai.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 44-49

26/04/2017 8:58:55

Faust i Prometeu: notes per a la construcció d’una ètica sobre el clonatge humà

Qui ha de témer el clonatge? Tot i que hi hagi algunes reconegudes veus en contra, el clonatge terapèutic suposa, sens dubte, un gran avanç per a la biologia i la medicina regenerativa, i també per a la curació de gran nombre de malalties; a més, constitueix una porta oberta a l’esperança per a milers de malalts. El clonatge terapèutic no presenta, a priori, grans problemes biomèdics, perquè en aquest no tenim com a resultat un nou ésser format al final del procés, un final que en el fons és la materialització ontològica del mite prometeic, com hem anunciat al principi. La tècnica consisteix, bàsicament, a introduir el material genètic d’una cèŀlula somàtica d’un adult en un òvul prèviament buidat del nucli. En induir-ne el desenvolupament s’obté un embrió que, en el cas de ser implantat en l’úter d’una dona, donaria lloc a un individu idèntic a l’adult del qual s’ha extret el material genètic. Es persegueix aconseguir en aquest transcurs la fase de blastocist —‌d e cinc o sis dies de desenvolupament, d’aproximadament unes dues-centes cèŀlules— amb l’objectiu d’obtenir cèŀlules mare, o troncals, (stem cells) embrionàries que, convenientment cultivades o replicades en un laboratori podrien arribar a generar qualsevol tipus de teixit del cos. Per tant, el clonatge terapèutic i el reproductiu apareixen com dos moments, dos possibles desenvolupaments, o fins, dins d’un mateix procés. Com és ben sabut, el clonatge amb finalitats reproductives està prohibit per la legislació actual, i és que la llei i l’ètica es mouen en diferents territoris limítrofes que s’envaeixen constantment: el que és legal ens remet a allò que «està permès» o «regulat per lleis»; mentre que el que es defineix com a ètic, es mou entre el que «s’ha de fer», o millor dit, el que és «correcte fer». En aquest article reflexionarem succintament sobre alguns dels aspectes ètics i socials relatius al clonatge reproductiu humà com a possibilitat versemblant.

Tindrien ànima els possibles clons humans? La pregunta a priori és retòrica i gens científica, encara que Francis Crick, un dels descobridors de la doble hèlix de DNA, va dedicar amb molta vehemència la darrera part de la seva vida a investigar sobre el tema (Crick, 2003). Per a la ciència, el concepte ànima és una hipòtesi improbable i poc plausible, ja que no entra dins el seu territori d’estudi. Es tracta simplement d’un flatus vocis, una alenada d’aire generat per la veu, un soroll emès per la gola que no vol dir res fins al moment que algú li dóna

001-084 Revista TSCB 67.indd 45

un significat. La semanticitat li ve afegida per la creença. La pregunta especulativa i heurística és la següent: és lícit negar, des de la teologia (i només des de la teologia), la possessió de l’ànima a uns éssers que no han estat concebuts per un acte sexual carnal entre un home i una dona? Dit d’una altra manera, tenen ànima les persones que han nascut per fertilització in vitro o aquelles que en el futur puguin néixer per clonatge? A un científic aquesta reflexió li pot semblar ridícula i fora de lloc, però és evident que si vivim en una societat laica i secularitzada, hi ha d’haver lleis que realment distingeixin de manera clara i eficaç entre les qüestions reals i el que podríem anomenar les retòriques mitològiques. Però aquesta pregunta heurística ens serveix com a fitnes filosòfic i com a excusa per exemplificar l’enorme quantitat de prejudicis de tot tipus que envolten, i condicionen, la nostra manera de veure i entendre el món, la nostra cosmovisió i percepció individual de la realitat. Això també succeeix amb l’arquetip clònic, fins i tot a banda d’aquestes consideracions tant metafísiques, mitològiques com teològiques. La veritat és que provoquen un canvi radical de paradigma, un autèntic gir copernicà en la mirada reproductiva humana que es troba en el fet extraordinari que la nostra carn, els nostres cossos, totes les nostres cèŀlules no seran, a partir d’ara, un simple cúmul d’unitats especialitzades i agregades, com parts d’un tot, sinó una gran matriu ceŀlular de la qual poden créixer i desenvolupar-se altres éssers humans. El filòsof Gúnther Anders, referint-se a l’«obsolescència programada de l’ésser humà», en una mena d’apoptosi general de l’existència de l’home, també aŀludeix a la cosificació, o reificació, de la vida humana i a la possible serialitat d’una producció en massa d’éssers humans. Segons ell, no hi ha —‌millor dit— no hi pot haver, recanvi d’homes. Malgrat el progrés, els científics encara no han inventat res en contra de la caducitat, aquesta obsolescència prevista des de l’inici mateix de l’existència humana. El clon no és un ésser humà restablert o restaurat amb la mateixa consciència que el clonat: sempre serà inevitablement un ésser humà diferent i independent amb tota la seva plenitud existencial per desenvolupar.

Antropopeia: sobre la creació artificial d’éssers humans Desconeixem els riscos i beneficis del clonatge de persones en el laboratori, però al marge d’això, la veritat és que milions d’éssers clonats han viscut, i viuen, des de sempre entre nosaltres Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 44-49

(Marin, 2004). Vull dir els bessons monozigòtics (també hi ha, tot i que en menys mesura, trigèmins i quadrigèmins). El clonatge no és, en principi, quelcom contra naturam, podem veure que la naturalesa mateixa genera clons espontàniament, no només entre els humans, també entre altres espècies i de manera molt particular entre les plantes. Aquest fenomen es produeix cada vegada que una parella té bessons monozigòtics. Aquests bessons sempre hauran de ser més similars que els altres clonats artificialment, per una senzilla raó, perquè, a més d’un genoma idèntic, podrien compartir un mateix espaitemps existencial. No obstant això, i malgrat tenir pràcticament els mateixos gens, els bessons homozigòtics mostren identitats diferents i úniques. En qualsevol cas, aquesta singularitat seva intransferible no es veurà amenaçada pel fet de no compartir genomes únics. Prova tangible és que la mort d’un dels germans bessons mai no ha estat capaç de ser reparada, ni emocionalment ni físicament, pel fet que l’altre l’hagi sobreviscut, ja que cada un d’ells és únic i insubstituïble. Dins d’aquest escenari és gairebé gratuït afirmar que els bessons monozigòtics comparteixen la mateixa composició genètica, però que no comparteixen ni el mateix passaport, ni el mateix carnet d’identitat, ni les seves targetes de crèdit, ni, molt menys, el que és fonamental, la mateixa autoconsciència. Tampoc no tenen les mateixes empremtes digitals i les seves diferències físiques augmenten progressivament a mesura que van envellint a causa dels diferents estils de vida, cosa que demostra la importància de l’entorn. Tot sembla indicar que el clonatge humà és encara contemplat sota el vell prisma fàustic. El mite del doctor Frankenstein, com a icona de l’orgull científic, és l’element simbòlic clar de la por que les nostres creacions tecnològiques, com és el clonatge, ens superin i finalment acabin per dominar-nos. En l’imaginari coŀlectiu, es té la creença que tot allò que és considerat com a «natural» consisteix en el que succeeix quan els éssers humans no interfereixen en el món amb les seves accions. En la tradició religiosa monoteista els fenòmens naturals són el resultat de la voluntat divina, i per tant són qualificats com a «bons» per definició. El que sempre és considerat contra natura sol quedar sota una aura pecaminosa de sospita. Per tant, la noció de llei natural pot ser considerada com a concepte antropocèntric que s’associa a determinats actes i, especialment, amb la rectitud moral. Però la

45

26/04/2017 8:58:55

Francisco Montero Delgado

veritat és que els humans des de sempre, i especialment en l’àmbit de la medicina, hem anat alterant la natura amb els nostres actes i, més concretament, amb les nostres eines i tecnologies cada cop més sofisticades. Prometeu, el gran tità amic dels mortals, que els lliurà el foc robat als déus, va marcar el començament de camí d’una realitat que ja és entre nosaltres.

Granges de bestiar humà? Quan el juliol de 1978, en el que es podria considerar com el primer cas d’autèntica «antropopeia», va arribar al món l’anomenada «nena proveta», Louise Brown, la revista Time va anunciar èpicament: «es converteix en una realitat la profecia d’Aldous Huxley en Un món feliç». Per primera vegada, l’home va començar a jugar seriosament a ser Déu, en el sentit més creador del terme. L’editorial també va fer referències a Frankenstein, el Golem, així com el famós homunculus fàustic. Avui viuen feliços entre nosaltres, portant una vida normal, milers d’éssers humans nascuts gràcies a les tècniques de fecundació in vitro. Es creu que des del naixement de Louise Brown hi ha al món uns cinc milions de persones que han nascut a través d’aquest mètode, és a dir, fecundats en el laboratori. Resulta del tot ociós afirmar que els «nens proveta» no són monstres, ni quimeres; es tracta simplement d’uns nadons com els altres, que els pertoca viure el mateix teatre existencial, o la mateixa gran comèdia humana, com diria Balzac, tal i com succeeix amb la resta d’éssers humans. La imatge molt gràfica, i malauradament gens innocent, d’un nen plenament desenvolupat dins un tub d’assaig ha desvirtuat, amb un clar prejudici visual, el nucli del debat. Però cal no oblidar que la ciència permet donar avui un fill a un home sense espermatozoides o a una dona sense òvuls, a partir de les cèŀlules germinals. I això resulta meravellós per a qualsevol persona que vulgui tenir descendència. S’ha de reconèixer, però, que un dels problemes més greus i dramàtics és la falta de control de l’activitat furtiva d’alguns centres de fertilitat del món que, clandestinament, actuen sense massa escrúpols, a més de certs aspectes relacionats amb disputes legals sobre la propietat dels embrions congelats, com per exemple de parelles que es moren o senzillament se separen. La legislació és clara al respecte, però els responsables de les clíniques de fertilitat no saben ben bé què fer-ne. Un darrer element rellevant dins d’aquestes dificultats és la gestió dels mal anomenats «ventres de lloguer», o com es defineix actualment de manera políticament més correcta, maternitat

46

001-084 Revista TSCB 67.indd 46

subrogada. Cal assenyalar que molts europeus, entre ells molts catalans, viatgen cada any a Califòrnia (un dels pocs indrets del món en el qual aquests procediments són legals), per aconseguir tenir fills a través de la maternitat subrogada en clíniques i agències privades de fertilitat. En l’estat de Texas també existeix aquesta possibilitat però no està reconeguda per a parelles homosexuals. En canvi, a Califòrnia sí que està permesa i no es discrimina a ningú per les seves tendències sexuals, edat o estat civil. Ens trobem amb una mena de «gran supermercat reproductiu», o si es vol, d’una «gran superfície repro­ ductiva»: trobem bancs d’espermatozoides de tot tipus d’homes i de totes les races (sovint es troben extensos catàlegs amb fotografies), òvuls de dones joves i sanes, també de totes les races i característiques morfològiques (altes, baixes, primes, rosses, morenes, etc.) i al mateix temps podem trobar un ingent nombre de dones disposades a ser «mares subrogades». En un país com l’Índia, per exemple, la subrogació materna augmenta, any rere any, de manera escandalosa, bàsicament per la misèria que pateix una part important de la població. Bona prova d’això és que hi ha unes tres mil clíniques que atreuen parelles de tot el món, especialment d’Europa, a uns preus molt més baixos que als Estats Units. Però és que altres països, com és el cas de Rússia o Tailàndia, s’han afegit a aquest puixant mercat i ofereixen els mateixos serveis reproductius. Aquesta activitat frenètica resulta del tot imparable i de control molt difícil, atès que suposa una font d’ingressos econòmics gens negligible. La qüestió, en el fons, es que es tracta de països que disposen d’espais, o centres, puntuals concrets amb una alta i sofisticada tecnologia, però que no gaudeixen d’una tradició democràtica consolidada, ni de controls rigorosos de les autoritats sanitàries, ni tampoc participen del respecte pels drets humans. Una altra opció consisteix a adoptar un «embrió orfe» sobrant, dels milers que es guarden i custodien congelats com a resultat excedentari de les tècniques de reproducció assistida. L’objectiu consisteix a aconseguir una mare subrogada per implantar-li un embrió i portar l’embaràs a terme. Als Estats Units el procés d’adopció és laberíntic, més per raons de seguretat jurídica i legal (assegurances mèdiques que cobreixen totes les despeses de les possibles contingències, buits legals entre països, problemes derivats del dret internacional, etc.) que per la tecnologia mateixa que es fa servir. Quan més difícil resulta el tema de l’adopció, més persones pensen seriosament optar per la maternitat subrogada. En aquest país tot aquest procés és summament

car, complicat i, segons els afectats, desesperant, però cada pas està perfectament regulat i amb suficients garanties (potser el més important, allò que costa més des del punt de vista emocional és que la mare gestant subrogada ha de renunciar a la seva maternitat després del part). De tot això es desprèn que trobem molta gent en el planeta que es pot permetre pagar aquesta biotecnologia reproductiva i està disposada, a més, a assumir el terrible repte de passar per tot aquest calvari tortuós de sentiments i dificultats des d’un punt de vista psicològic i emocional. Aquelles persones que arriben a aquesta situació límit, per problemes d’infertilitat o per les grans dificultats en el procés d’adopció, prèviament ho han intentat tot i viuen la seva desesperació amb la sensació d’un fort sentiment de fracàs.

La còpia d’una persona no és el mateix individu El biòleg Francisco J. Ayala va dir recentment que «dels gens de Hitler podria sortir un gran benefactor» (Amela, 2015). Sense ànims de frivolitzar sobre una qüestió tan summament complexa i profunda tant des del punt de vista social com ètic, el clonatge reproductiu no és ni més ni menys que una tècnica per produir l’equivalent a un germà bessó, només que aquest naixerà anys més tard en el temps que l’individu original, és a dir, es tractarà d’un germà amb el mateix genoma però «llançat cap al futur» (De Melo, 2003), això sí, per viure un espai temps diferent. El clonatge, en el sentit de multiplicació asexual feta dins un laboratori, en principi, no hauria de tenir una llarga llista d’obstacles tècnics, a priori insalvables. És plausible pensar que un equip científic expert, actualment podria clonar una criatura (si és que no s’ha fet ja en algun indret remot del món) sempre que tingués els mitjans econòmics per resoldre els problemes tècnics —‌que a pesar d’això no són en absolut trivials— però que podrien solucionar un grup d’embriòlegs altament qualificats (som conscients que, actualment, hi ha centenars, per no dir milers, de professionals que reuneixen aquestes qualitats arreu del món) i que disposessin, a més, d’un subministrament suficient d’òvuls donats per dones. Cal dir, però, que un individu clònic seria genèticament idèntic a l’individu clonat —‌Einstein, Hitler (exemples típics i tòpics tant en positiu com en negatiu)—, però, s’ha d’insistir, també, que no serien la mateixa persona. Ja ho va dir Ian Wilmunt, «pare científic» de l’ovella Dolly: «La còpia d’una persona no és el mateix individu».

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 44-49

26/04/2017 8:58:56

Faust i Prometeu: notes per a la construcció d’una ètica sobre el clonatge humà

Un ésser humà obtingut per clonatge gaudiria dels mateixos drets legals que qualsevol ciutadà. Seria psicològicament un «jo» diferent, amb una autoconsciència distinta i amb uns sentiments també diferents. L’autoconsciència del clon seria, doncs, una altra totalment dissímil de la del clonat. Tots dos acumularien experiències diferents i els seus cervells es desenvoluparien de manera divergent. Qüestions com pensar, sentir emocions, estremir, estimar, relacionar-se amb els altres, tenir experiències personals i intransferibles amb altres humans... Tot això és la manera de construir-se la subjectivitat, tant des del punt de vista espiritual com psicològic que no es pot transmetre de cap de les maneres i que configuren una personalitat única, tal com succeeix curiosament amb l’empremta d’un dit. S’ha de deixar clar que, des d’una perspectiva ètica, el clonat hauria de tenir el mateix estatut moral i ontològic en l’àmbit de la dignitat de la persona (Kant, 1978), en el sentit més ètic del terme, que la resta dels mortals.

Hitler un gran benefactor i Einstein un perillós sanguinari Bona part de ciutadans, en el seu inconscient coŀlectiu, dóna com un fet indiscutible que els clons haurien de ser indistingibles els uns dels altres, i això és un mite. És plausible pensar que tindrien un cert aire de família, como solen tenir els fills naturals amb els seus pares, germans, oncles o avis biològics. És per això que es pot especular que una persona i el seu clon probablement serien bastant semblants físicament, però s’ha d’insistir en la idea que les qualitats d’un individu depenen en gran manera de factors ambientals (hàbits, alimentació, tipus de treball, etc.) aliens a la genètica. És per això que, efectivament, es podria produir una paradoxa: dels gens d’Adolf Hitler podria sortir un gran benefactor, i dels d’Albert Einstein podria sortir un dictador sanguinari i sense escrúpols. Per tant, queda clar que l’ésser humà no és un genotip, sinó que fonamentalment és un fenotip (sense negligir el valor afegit que ens aporta la moderna epigenètica). El veritable problema ètic es troba en la instrumentalització o reïficació de la vida humana que es fa en un món extremament complex i sofisticat com és el de la reproducció assistida. Però la pregunta immediatament posterior és: quants pares biològics utilitzen els seus fills com a mitjans, i no com a fins en si mateixos, per poder satisfer les seves pròpies ambicions o frustracions personals? Aquesta pregunta demana una resposta sincera.

001-084 Revista TSCB 67.indd 47

La teoria del pendent relliscós En debat o retòrica, i també en filosofia moral, la teoria del pendent relliscós és una de les faŀlàcies informals clàssiques. Suggereix que una acció iniciarà una cadena d’esdeveniments que culminaran en un altre esdeveniment indesitjable posterior sense establir o quantificar les contingències més rellevants. L’argument és també conegut com a efecte bola de neu. Aquest fenomen també passa sovint en l’àmbit de l’ètica. En el cor de la faŀlàcia clàssica, hi ha l’abús de les transicions apreciables intuïtivament de les implicacions, que afirma que A porta a B, B porta a C, C porta a D i així successivament, fins que finalment s’afirma que A porta a Z. Mentre que això és formalment vàlid quan les premisses són preses com un fet, cadascuna d’aquestes contingències necessita ser establerta de fet abans que una conclusió rellevant pugui ocórrer. El pendent relliscós passa quan això no succeeix: un argument que dóna suport a la premissa rellevant no és una faŀlàcia i no és un pendent relliscós en la definició tècnica del terme. Sovint s’ofereixen una llarga sèrie d’esdeveniments intermedis com els mecanismes de connexió per arribar de A a B, des d’un començament aparentment inofensiu fins a un desenllaç totalment indesitjable. Aquesta faŀlàcia dóna per certes les conseqüències que no són segures i de vegades ni tan sols probables. En el món de l’ètica el pendent relliscós s’ha utilitzat faŀlaçment en qüestions com l’eutanàsia, el suïcidi mèdicament assistit, l’avortament, etc. L’argument, com ja s’ha exposat, és el següent: si obrim la porta al clonatge reproductiu d’éssers humans en determinats casos, això pot provocar una allau de demandes per efecte mimètic que aconseguiria dimensions apocalíptiques per a la humanitat. Especulant, podrien pensar que es crearien exèrcits de superhomes, o potser una superraça que sotmetria altres races considerades com a «inferiors». Es dispararia el temor de la suposada creació d’autèntiques granges de «bestiar humà clonat», i que els seus membres podrien ser utilitzats com a esclaus o com a recanvis d’òrgans per a trasplantaments, controlats per autèntics dictadors mafiosos o, dit d’una altra manera, per individus amb un domini total sobre l’existència d’altres éssers humans. Sí, efectivament, és cert, l’home protagonista de la història ha trobat noves formes de reproducció que acaricien, en el sentit més fort del terme, el mite de Prometeu. Com hem pogut veure, la fertilització in vitro ha donat a la humanitat uns quants milions de persones més entre les seves files. El Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 44-49

gran temor a una distopia del tipus «Gran Germà» (Big Brother), extret de la coneguda noveŀla de George Orwell (clar argument estàndard del pendent relliscós) que conreï la seva població artificialment en granges o factories d’incubadores, mitjançant ectogènesi, és legítim i real (el cinema i la televisió ho retroalimenten), però això no pot convertir-se en una croada contra la llibertat reproductiva que podria estar ben controlada i regulada, cas per cas, per potencials comitès d’ètica reproductiva, creats ex professo, amb l’objectiu de no coartar aquesta capacitat d’autodeterminació, diguem-ne «procreativa». Es presenta, doncs, com a un altre model de reproducció asexuada que ens ofereix la ciència, però que genera importantíssims problemes ètics, encara que no insalvables. El principal problema que es desprèn d’aquest nou model és que s’han d’estudiar, particularment, les futures qüestions derivables del vell adagi hipocràtic primum non nocere, és a dir, el primer de tot és no fer mal. En l’aire queda també una pregunta: ha de ser la reproducció reconeguda com un dret?

Determinisme genètic El determinisme genètic ha motivat una clara oposició al clonatge amb fins reproductius per la suposada creença que els gens són els que determinen inevitablement tot allò que s’anirà produint, o desenvolupant, en l’individu al llarg de la seva existència: «facis el que facis, el teu paper a la vida està escrit en els teus gens». I s’ha de dir que això també és fals. És espuri creure que el genoma «fixa» tot allò que esdevindrà a la persona clonada. Fins i tot, els genetistes més purs i dogmàtics tenen els seus dubtes raonables al respecte. En el transcurs dels anys hem pogut anar comprovant que aquest fenomen no es compleix, ni de bon tros, com una llei o veritat apodíptica. És cert que el clonatge reproductiu suposa una clara instrumentalització d’un ésser humà, perquè significa programar-lo perquè sigui d’una determinada manera, però això mateix es podria dir, per exemple, de la fertilització in vitro. Sense oblidar tampoc el tipus de selecció que es practica amb relativa freqüència en embrions considerats com a sans en famílies amb risc de patir malalties hereditàries, o d’embrions histocompatibles triats específicament per «guarir» un germà (el que es coneix vulgarment com a «germà medicament») amb la sang del cordó umbilical, un fet que quasi ningú no troba malament des d’un punt de vista ètic. En aquest procés, se selecciona un espermatozoide i un òvul, es fecunden dins el labo-

47

26/04/2017 8:58:56

Francisco Montero Delgado

ratori i s’implanten a una mare biològica o subrogada. Com ja hem comentat, dins del procés del clonatge, tant terapèutic com reproductiu, s’enuclea un òvul, en l’espai d’aquest nucli s’introdueix una cèŀlula somàtica d’una persona i després s’implanta dins un úter humà. Per tant, la FIV i el clonatge poden considerar-se com dues formes de reproducció asexual que als humans ens pertorben de manera molt especial, potser perquè hem descobert en bona mesura els «secrets» misteriosos, i d’arrel arcana, de Prometeu, el llibre sagrat de les revelacions, i desconeixem a on ens portarà tot aquest procés. Podem admetre que tota persona té dret a ser única i irrepetible (si ho analitzem bé, els clons reuneixen ambdues característiques). Però cal dir que, en qualsevol cas, l’estatut ontològic del clon resultat d’una reproducció asexuada hauria de ser el mateix, o similar, que l’embrió derivat de la reproducció sexual tradicional. En les dues situacions apareix un individu nou i únic llançat a aquesta existència humana que s’inicia com un procés dinàmic obert a la vida.

Un gla no és un roure... Entre la potència i l’acte En aquest sentit, el filòsof de la ciència Jesús Mosterín argumenta de manera demolidora al voltant de l’estatut ontològic dels embrions humans fent una distinció clàssica sobre el que es coneix filosòficament com el problema de la potència i l’acte segons la teologia escolàstica d’arrel aristotèlica tomista. Mosterín defensa la idea que encara que es presentin com a diferents estadis d’un desenvolupament orgànic successiu, el zigot no és una blàstula, ni l’embrió tampoc no és un home. Un ou (potència) no és una gallina (acte), ni un gla és un roure, ni una eruga és una papallona, ni un embrió és un nen. El filòsof grec Aristòtil s’expressava dient que un gla no és un roure de veritat, és a dir un roure en acte, tan sols és un roure en potència, quelcom que sense ser un roure podria arribar a ser-ho. Mosterín ho diu molt gràficament: «El nen és un ancià en potència, però un nen no té dret a la jubilació. Un home viu és un cadàver en potència, però no és el mateix enterrar un home viu que un cadàver [...]. Un embrió no és un home i per tant suprimir un embrió no és matar un home. L’avortament no és un homicidi. I l’ús de cèŀlules mare en la investigació, tampoc» (Mosterín, 2009). El que ens vol dir senzillament amb tot això és que aquest embrió, segons la seva estructura genètica, no pertany, sinó que «pot arribar a pertànyer a l’espècie humana».

48

001-084 Revista TSCB 67.indd 48

No sembla gaire aconsellable el clonatge humà reproductiu La trobada entre el bios i l’ethos semblava inevitable en un determinat punt en la línia diacrònica del temps de la història, i això ens obliga a reubicar tots els problemes ètics que ens planteja la complexa biotecnologia. La idea del clonatge humà sorgeix com a conseqüència de l’experimentació prèvia en l’àmbit de la zootècnia a través dels casos com el de l’ovella Dolly, juntament amb altres animals i l’extrapolació potencial als éssers humans. Dels més de set mil milions d’individus que habitem al planeta Terra en aquests moments, tan sols uns cinc milions han nascut de manera asexual en un laboratori per fertilització in vitro. Al llarg de tot aquest període de temps la biodiversitat de l’espècie humana, que se sàpiga, no s’ha vist amenaçada existencialment, ni amb alteracions significatives. Arribarà el dia en què moltes persones no coneixeran que els seus avis, o els seus pares, van néixer per FIV. La majoria d’éssers humans nascuts a través d’aquest mètode porten una vida aparentment normal, en aquest escenari planetari i complex que resulta el gran teatre del món. Fins i tot moltes d’aquestes ja s’han reproduït per via sexual normal i no han presentat problemes greus (també és veritat que no s’ha fet un seguiment amb estudis rigorosos). Cal dir que en bioètica hi ha dos elements que són específicament significatius: un és fer el càlcul risc-benefici d’una acció, i un altre és introduir prudència (la phrónesis grega) en els nostres actes que tenen una implicació o repercussió moral. Per tant, suposant que s’haguessin superat tots els problemes tecnològics que comporta (en aquest punt sí que s’han d’admetre limitacions ètiques profundes), el clonatge humà reproductiu arribaria a ser tan insegur, ineficient, car i desagradable que si fos legalitzat probablement es practicaria de manera molt excepcional pels seus grans inconvenients (imaginem què podria passar amb humans, però només per arribar a l’ovella Dolly es van necessitar 277 òvuls, cosa que prova la clara ineficiència de la tècnica). En qualsevol cas, si un dels dos membres de la parella (per ser exactes, ja no hauríem de parlar ni tampoc de parella, perquè podria ser una persona sola, com passa amb la maternitat o paternitat individual, la que iniciés el procés reproductiu amb l’ajuda de les «agències» especialitzades de fertilitat que ho gestionen tot: òvuls, intervencions, maternitat subrogada, aspectes jurídics i legals...), amb molts diners, per exemple, volguessin clonar-se (o clonar un fill mort recentment) amb tot aquest llast, quines raons podríem tenir els al-

tres per poder impedir-ho? I això sense perdre de l’horitzó que la infertilitat no és considerada una malaltia, stricto sensu, que posi en risc la vida de la persona que la pateix. De la mateixa manera que, en el sentit contrari, no hi ha cap llei que prohibeixi a una parella concebre un fill, encara que a aquesta mateixa parella li consti que per un diagnòstic prenatal, fet amb suficient antelació, aquest fill naixerà amb greus defectes hereditaris. No hi hauria una gran diferència entre el clonatge reproductiu i altres tècniques de reproducció assistida, per la qual cosa podria ser èticament acceptable l’ús per a persones infèrtils i, probablement, en pocs casos molt concrets. Això sí, sense perdre de l’horitzó que el nou individu nascut per clonatge seria fill i germà al mateix temps d’alguns dels progenitors. Això representaria una nova i estranya situació per a la humanitat i, per què no reconèixer-ho, un gran i estremidor desassossec. Aquesta criatura naixeria en el si d’un dels diferents i variats tipus de família actual. Aplicant el principi bioètic del primum non nocere, s’haurien de tenir en compte temes fonamentals com possibles mutacions i altres alteracions genètiques del progenitor, malalties hereditàries futures no previstes derivades de la incipient tècnica, possibles problemes psicològics com a resultat del coneixement de saber que un nen té la mateixa còpia genètica d’alguns dels seus progenitors (o d’alguna persona ja morta), també tenir en consideració la nova i més sofisticada instrumentació del cos de la dona, el mercantilisme reproductiu de professionals enriquits per la pràctica d’aquesta tècnica, etc. Sense deixar de banda potser un dels aspectes més importants: el molt probable deteriorament del potent vincle afectiu mare-fill, com a peça clau en la complexa construcció psicològica del subjecte per poder viure una vida plena i de qualitat. Qualsevol ésser humà nascut és irreemplaçable. El clonatge no podrà mai retornar amb una còpia genètica aquell ser estimat que va morir. Tindrà el mateix genoma, però serà un altre, un ésser diferent, amb una personalitat pròpia. Encara que no és menys cert que el projecte d’una nova vida pot provocar un consol i generar noves iŀlusions i esperances a alguns familiars apesarats per una pèrdua important.

Hans Jonas i el dret a la ignorància Criticant l’automatisme de les noves aplicacions tecnològiques, un altre filòsof, Hans Jonas, allà per la dècada dels anys vuitanta del segle passat, va reflexionar al voltant del clo-

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 44-49

26/04/2017 8:58:56

Faust i Prometeu: notes per a la construcció d’una ètica sobre el clonatge humà

natge humà defensant el que va qualificar com a «dret moral a la ignorància», és a dir, el dret subjectiu a conèixer que un ésser humà no és còpia d’un altre. Tal ignorància és condició per descobrir i crear el propi «jo» en llibertat i el clonatge arruïna aquesta possibilitat. El clon, segons Jonas, restaria íntimament condicionat al saber que és la còpia d’un altre. També la va considerar com la manera «més despòtica i esclavitzant de manipulació genètica» (Jonas, 1997). Metafísiques a part, hauríem de preguntar-nos que és allò que amaga el tema de la infertilitat que atreu tant l’atenció i l’interès de metges, biòlegs i professionals de la bioètica com a disciplina. Quina és la raó última de per què una gran majoria d’éssers humans només desitja tenir descendència amb els seus propis gens? Quines són, o poden ser, les raons per portar al món un nen clonat? Potser és la vehemència irracional que emergeix del gen egoista al qual aŀludeix Richard Dawkins? S’ha de bussejar en les profunditats de la natura humana per poder trobar alguna resposta plausible al problema. Així mateix, hauríem de poder reflexionar sobre els centenars de milers de nens orfes del món sencer que acceptarien amb els braços oberts ser adoptats en el si de qualsevol família disposada a acceptar-los. No obstant això, tot sembla indicar que els enginyers genètics, en un termini de temps breu, faran que una modesta quantitat de nens neixi cada any en aquest món, com a resultat de la transferència nuclear de cèŀlules somàtiques, i progressivament tot aquest problema s’anirà veient cada cop més amb més naturalitat, i serà assumit per la societat com una tècnica més dins el context de la reproducció assistida. No hi haurà un Gran Germà (o potser sí?) que conreï la població en factories plenes d’incubadores com si es tractés d’autèntic bestiar humà.

El ser i l’haver de ser Si el clonatge reproductiu suposa, com pretenia Faust, una aspiració encoberta de l’ànsia d’eter-

nitat de l’home, aquest desig no deixa de ser sinó pura vanitat. L’únic veritablement «etern» (o almenys, una mica més perdurable) són, com deia el biòleg Richard Dawkins, els nostres gens, que amb el seu egoisme utilitzen, com crancs ermitans, els nostres cossos per perpetuar-se i viure cavalcant entre generacions. Per ser exactes, ni tan sols les molècules que constitueixen els nostres gens, els seus suports físics, són duradores, únicament els motlles virtuals, les seqüències de DNA que posseeixen, és el que es perpetua de manera inconscient i cega, tot i que també canvien cada vegada que es repliquen i que les cèŀlules es divideixen. D’altra banda, seria pecar d’ingenus creure que el clonatge humà reproductiu no arribarà a ser una realitat objectiva en un termini de temps breu, com hem assenyalat abans. Tot sembla indicar que des del punt de vista purament tècnic, els humans no podem ser molt més difícils de clonar que la resta d’animals, perquè pensar el contrari no deixa de ser sinó pur narcisisme omfalocèntric. La diferència entre el «ser» i «l’haver de ser» aquí és fonamental en relació amb el clonatge reproductiu. La famosa «guillotina de Hume» ens parla sobre la possibilitat de deduir oracions normatives a partir d’oracions descriptives. És anomenada així per l’afirmació que diu que del «ser» d’una cosa pot derivar-se’n algun «haver de ser». Hume (a diferència de Kant) considera que el deure no dóna cap mèrit especial a una acció. Fins i tot sense actuar «per deure» seria possible fer accions bones, simplement per generositat, bona jeia... El sentiment moral autèntic és natural i desinteressat, però no imperatiu. En aquest context, les oracions descriptives són aquelles que diuen allò que és (per exemple, una cosa), mentre que les oracions normatives són aquelles que ens diuen com ha de ser una cosa o acció. Per tant, el «ser» s’expressa en proposicions enunciatives —‌perquè descriuen la realitat tal com és— i «l’haver de ser» en pro-

posicions normatives. El trànsit d’òrgans no hauria de ser, però sabem que existeix a pesar de les lleis en contra. La proposició «no matar» és una llei universal però que s’incompleix de manera sistemàtica arreu del món. El clonatge reproductiu pot prohibir-se, però l’experiència ens diu que en algun indret del món es portarà a terme. El pragmatisme acabarà per imposar-se. La possible creació de comitès d’ètica reproductiva amb dictàmens vinculants podria arribar a ser una potent eina per ajudar a gestionar, amb criteris no excloents, aquest temes tan summament delicats, estudiant cada cas en particular, buscant solucions a tot tipus de possibilitats al voltant de la fertilització in vitro i al mateix temps, oferir alternatives plausibles als nous reptes ètics que ens planteja cada dia la biotecnologia. En aquest sentit, ens pot servir d’exemple normatiu enfront d’enunciatiu el tema de l’avortament. En molts països està prohibit, però o bé es fa clandestinament, o bé s’obliga les dones embarassades a anar a altres llocs a practicar-lo. Aquesta és la realitat del «ser», no de «l’haver de ser». De fet, alguns països es van oferir a legislar i regularitzar el tema senzillament per poder evitar aquesta lamentable situació que, lògicament, comportava importants riscos per a la salut de les afectades. No hi ha solucions miraculoses davant la dimensió tan summament complexa i polièdrica de la situació perquè ens ubica en aquest nou espai ètic «posthumà» en què el clonatge passarà, en un futur no massa llunyà, a formar part de l’arqueologia del DNA. Aquestes notes fragmentàries de reflexió ètica sobre el clonatge reproductiu humà, sota l’ombra de Faust i Prometeu, ens condueixen en darrera instància al punt de partida del vell aforisme formulat per Friedrich Nietzsche: «No existeixen els fenòmens morals, només la interpretació moral dels fenòmens». Si ho pensem bé ens adonarem que aquesta afirmació és ben certa i, al mateix temps, desconcertant i pertorbadora.

Crick, F. (2003). A la búsqueda científica del alma. Madrid: Debate. De Melo, I. (2003). «Clonar o no clonar seres humanos: he ahí el dilema». Revista Iberoamericana de Ciencia, Tecnología y Sociedad, 5 (gener-abril). Fraga, M. F. [et al.] (2005). «Epigenetic differences arise during the lifetime of monozygotic twins». Proc. Natl. Acad. Sci. USA, 102 (30): 10604-10699. Jonas, H. (1997). «Por qué la técnica moderna es objeto de la ética?». A: Técnica, medicina y ética. Paidós, p. 34.

Kant, I. (1989). Metafísica de las costumbres. Madrid: Tecnos, p. 335. Marin, K. (2004). «Los clones son personas encantadoras». Entrevista a Bernat Soria a la contraportada del diari El País (7 novembre 2004). Mosterín, J. (2009). «¿Quién teme a la clonación?». El País (24 març). Nietzsche, F. (1998). Más allá del bien y del mal. Mèxic: Porrúa, p. 108.

Bibliografia Amela, V. (2015). «De los genes de Hitler podría salir un gran benefactor» [en línia]. Entrevista a Francisco J. Ayala a «La contra» del diari La Vanguardia (16 setembre 2015). <http://www.lavanguardia.com/lacontra/20150916/ 54435290366/francisco-j-ayala-la-contra.html>. Ayala, F. (2015). «Cloning humans? Biological, ethical, and social consideration». Proc. Natl. Acad. Sci. USA, 112 (29): 8879-8886. Ball, P. (2012). Contra natura. Sobre la idea de clonar seres humanos. Madrid: Turner Noema, p. 17-42.

001-084 Revista TSCB 67.indd 49

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 44-49

49

26/04/2017 8:58:57

cina

Estàndards ètics i legals de la recerca en biologia i biomedicina Núria Terribas

DOI: 10.2436/20.1501.02.169

Càtedra de Bioètica, Fundació Grífols, Universitat de Vic-Central de Catalunya

ISSN (ed. impresa): 0212-3037

Correspondència: Núria Terribas. Fundació Grífols. Carrer de Jesús i Maria, 6. 08024 Barcelona. Adreça electrònica: nuria.terribas@grifols.com.

ISSN (ed. digital): 2013-9802 http://revistes.iec.cat/index.php/TSCB Rebut: 01/02/2016 Acceptat: 04/03/2016

Resum Des de fa dècades la preocupació creixent pel control ètic de l’activitat investigadora, en especial aquella que es materialitza sobre persones, ha generat documents, guies de recomanacions i normativa a escala internacional i nacional dels diferents països del nostre entorn. Probablement l’experiència de la història en va ser el detonant, i és un dels camps del coneixement que més s’ha regulat i que té més instruments de supervisió, i té com a exponent el desenvolupament que s’ha fet a escala europea i també en el context espanyol. El rerefons sempre ha estat la protecció dels drets de les persones, o dels éssers vius en el seu cas, el respecte a la seva autonomia i dignitat personal i l’honestedat en els plantejaments de l’investigador en la millora del coneixement i validació d’hipòtesis. En aquesta tasca de supervisió ètica els comitès d’ètica de la investigació, en les seves diferents modalitats o àmbits d’actuació, s’han mostrat com una eina necessària que requereix, però, dotar-la dels mitjans adequats per poder fer bé la seva tasca. Dia a dia la recerca obre nous horitzons i es fa més complexa, fet que suposa un repte ètic constant a les societats i als països que hauran de saber afrontar consensuant criteris.

Paraules clau: ètica de la recerca, comitè d’ètica, consentiment, risc-benefici, confidencialitat.

Ethical and legal standards in biology and biomedicine research Summary Over the last few decades, a growing concern with the need for the ethical supervision of research in biology and biomedicine, and in particular of research involving human beings, has led to the development of documents, guidelines and regulations at both the national and the international level. This has probably been driven by our historical experiences, and it has made such research one of the most highly regulated fields of knowledge, with an extensive array of supervisory instruments, as is evidenced both at the European level and in the Spanish context. The background to this has always been the need to protect people’s rights (and those of animals), to respect their indepen­ dence and personal dignity, and to ensure that the work of investigators in the pursuit of knowledge and the validation of working hypotheses is characterized by honesty. Research ethics committees – operating in a variety of forms and contexts – have shown themselves to be an essential means of delivering such ethical supervision, but one that requires the provision of the necessary resources if they are to perform their job well. Every day, research pushes back the boundaries of knowledge and becomes more complex, and this poses a constant ethical challenge to societies and to states, a challenge that requires them to agree on the criteria that govern such activities.

Keywords: research ethics, ethics committees, informed consent, riskbenefit, confidentiality.

Introducció Fa ja unes quantes dècades que es parla dels requisits ètics i legals que ha de complir la recerca en el camp de la biologia i la biomedicina, que s’han establert normes de bona pràctica en investigació i que, almenys en els països del nostre entorn i més desenvolupats, s’han creat estructures per supervisar el compliment d’aquests requisits i s’han desenvolupat normatives pel que fa a això. Amb tot, el temps i la intensitat amb què s’ha entrat en la qüestió ha estat desigual entre el camp de la biologia, més ampli, i el camp biomèdic, més específic. Podríem dir clarament que la primera preocupació i màxim interès es va mostrar en la investigació amb subjectes humans a partir de la segona meitat del segle xx. Amb tot, la investigació no purament clínica, sinó biomèdica bàsica i en biologia, en

50

001-084 Revista TSCB 67.indd 50

el context de l’experimentació amb éssers vius (animals i plantes), ha estat també objecte de reconeixement i regulació en les darreres dècades, i ha intentat consensuar marcs comuns de bones pràctiques, com criteris de precaució en la ponderació del risc i preservació dels drets dels éssers vius, però sense renunciar a l’avenç del coneixement i a la millora, tant de les espècies com del coneixement bàsic de les malalties cercant noves teràpies. En aquest terreny, la velocitat amb què l’estudi de la genètica s’està desenvolupant fa que els marcs reguladors hagin de ser dinàmics per no quedar ràpidament obsolets, característica força incompatible amb els sistemes legals dels països del nostre entorn, i més encara amb els mecanismes dels organismes internacionals per consensuar pautes.

Precisions conceptuals de l’activitat investigadora Anant primer a analitzar qüestions més conceptuals, val la pena parar-nos un moment en la reflexió sobre els termes d’ètica i investigació. La vocació científica i el desig de saber com a tal no és quelcom que tingui una intencionalitat moral en si mateixa i, per tant, que pugui tenir una qualificació ètica d’antuvi. Podríem dir que la vocació científica és èticament «neutra». El que cal analitzar és el com d’aquesta activitat investigadora, amb quins objectius o finalitats es du a terme, quina aplicació es fa del coneixement científic, i, en definitiva, si respecta o no les «regles del joc» consensuades d’aquest «com», i mai justificar-la sota la premissa que «el fi justifica els mitjans», per legítim que aquest pugui ser, si assolir-lo suposa vulnerar drets o menystenir la dignitat

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 50-56

26/04/2017 8:58:57

Estàndards ètics i legals de la recerca en biologia i biomedicina

de les persones o dels éssers vius. Això ens porta a plantejar-nos en quines condicions és lí­ cita la recerca, sabent que l’ideal del coneixement, que hauria de rebutjar tot risc per petit que fos, és utòpic. La recerca sempre té un punt d’incertesa en el que s’esdevindrà i en el que en pot comportar la implementació. Alhora, l’avenç del coneixement sempre té una dimensió social i d’utilitat sovint terapèutica que implica assumir un cert risc. El punt clau és com es pondera aquest risc i fins quin nivell de risc estem disposats a acceptar per entendre que èticament és correcte assumir-lo com a part del procediment d’experimentació. Per tant, per assolir el coneixement no tot s’hi val i cal definir una ètica del mètode científic i dels procediments. D’altra banda, cal fer esment també al vessant de responsabilitat social de la ciència, en especial aquella que té finançament públic, procurant sempre que no pateixi biaixos ideològics o polítics, i que alhora respongui a criteris de prudència, necessitat i transparència en les línies de recerca, en els mètodes aplicats i en els resultats obtinguts i en el retorn d’aquests a la societat, amb honestedat i generant confiança però no falses expectatives. La necessitat d’establir pautes ètiques que siguin de consens en tot això ha dut històricament a elaborar grans documents de referència, com els que s’esmentaran, tot i que insuficients per marcar taxativament unes normes de conducta de compliment obligat sobre la manera de fer investigació. Per això esdevé imprescindible emprar la llei com a eina coercitiva per regular aquests requisits ètics en la pràctica investigadora, si bé amb l’avantatge, respecte a altres àmbits de regulació, que la norma s’ha desenvolupat a partir dels criteris ètics, prèviament establerts, malgrat que a vegades sigui des d’una ètica de mínims per impossibilitat d’accedir a consensos més amplis. Amb tot, com veurem, el marc regulador de la recerca en el nostre entorn proper és força homogeni i exhaustiu.

Breu apunt històric Com és ben conegut, fruit de l’experiència viscuda durant la Segona Guerra Mundial amb els experiments fets pels metges nazis del III Reich sobre coŀlectius vulnerables (jueus, discapacitats, etc.), contravenint els drets humans i les pautes més elementals de consentiment i informació a les persones, s’inicia la concreció de les pautes ètiques de la recerca amb subjectes humans. Fou el 1947, després

001-084 Revista TSCB 67.indd 51

dels processos de Nüremberg contra els metges del nazisme, quan es va elaborar el primer document que pretenia ser un marc de referència obligat dels mínims ètics exigibles per dur a terme recerca amb persones, el Codi de Nüremberg (Tribunal Militar Internacional, 1947). Aquest document, universalment conegut, establia la premissa bàsica del consentiment informat i la llibertat de les persones, plenament capacitades, per involucrar-se en un procés d’experimentació, l’adequat balanç risc-benefici, la protecció i cobertura davant els possibles perjudicis de l’experiment, la lliure retirada en qualsevol moment, etc. Tots elements que han estat la base essencial del que actualment configuren les bones pràctiques en recerca i la majoria de les normatives nacionals i internacionals, com veurem. Després de Nüremberg, no serà fins al 1964 que l’Assemblea Mèdica Mundial aprovaria la coneguda Declaració de Hèlsinki (World Medical Association, 1964), en la seva primera versió, que es va convertir en un referent de tota la normativa sobre recerca clínica desenvolupada tant a Europa com als Estats Units i Àsia. La virtut d’aquest text és que ha estat dinàmic, ja que la redacció i els criteris orientadors s’han anat revisant en les diferents versions, segons l’evolució de les pràctiques de recerca i ponderació dels interessos en joc; la darrera és la de 2013 a Fortaleza, Brasil (World Medical Association, 2013), que introdueix canvis importants pel que fa a la necessitat de més cauteles però alhora incentivant la recerca en coŀlectius vulnerables (menors, persones no competents, etc.), la necessitat que els resultats de la recerca s’adrecin a les persones i coŀlectius sobre els quals s’ha fet la investigació, especialment quan són països del Tercer Món, i en relació amb l’ús del placebo, debatut fins a l’extrem. Malauradament, però, malgrat la formulació de Nüremberg i la Declaració de Hèlsinki de 1964, no tota la recerca desenvolupada durant aquelles dècades es va dur a terme respectant els drets de les persones. A tall de mostra cal esmentar un article publicat al New England Journal of Medicine, de Henry Beecher (Beecher, 1966) de la Universitat de Harvard, on publicava amb tota mena de detalls vint-i-dos treballs de recerca fets als Estats Units, alguns de molts anys de durada, en els quals de manera manifesta s’havia procedit sense respectar l’autonomia i els drets bàsics de la persona, i s’havia actuat únicament en nom de la ciència i pels suposats beneficis a la humanitat. Podríem esmentar entre aquests casos com el Tuskegee, el Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 50-56

Willowbrock State School Study o el Jewish Cronic Disease Hospital, dels quals hi ha molta literatura escrita. Igualment, durant l’anomenada Guerra Freda els governs dels Estats Units i el Japó van dur a terme pràctiques d’experimentació amb presoners de guerra i soldats dels seus propis exèrcits, per perfeccionar tàctiques bèŀliques (resistència de l’home en aigües glaçades, inoculació de radiació, plutoni, agents bacteriològics, etc., per estudiar-ne la reacció en el cos humà). Per descomptat, sense cap tipus de consideració per la seva voluntat a participar-hi ni explicació, i només sota un criteri de sotmetiment forçós per poder i autoritat. L’any 1978 la National Commission for the Protection of Human Subjects of Biomedical and Behavioral Research, assessora del president dels Estats Units, formula el conegut Informe Belmont (National Commission for the Protection of Human Subjects of Biomedical and Behavioral Research, 1979), que recull els tres principis ètics bàsics que han de regir la investigació amb subjectes humans: principi d’autonomia —‌mitjançant el consentiment informat—, principi de beneficència —‌a través de la ponderació correcta de riscos i beneficis— i principi de justícia —‌a partir de l’adequada selecció dels subjectes. Alhora, el document analitza la distinció entre investigació clínica i pràctica mèdica, frontera sovint borrosa, atès que moltes vegades es donen simultàniament sense una distinció correcta entre investigació i pràctica experimental. Cal dir que l’Informe Belmont ha estat considerat com el primer referent en la formulació dels principis sobre els quals s’ha desenvolupat la bioètica en els darrers trenta-cinc anys, no solament en recerca sinó també, i molt especialment, en el context clínic i assistencial. Finalment, i fruit també d’aquesta evolució històrica i cultural, juntament amb els textos esmentats cal incloure també la Interna­ tional ethical guidelines for biomedical research involving human subjects, text elaborat l’any 1982 per la CIOMS (Council of International Organizations of Medical Sciences). Aquest document ha estat també objecte de revisions posteriors i refosa la redacció, fins a la versió final de l’any 2002 (Council for International Organizations of Medical Sciences, 2002). Podríem dir que la Declaració de Hèlsinki i el document CIOMS són els dos grans marcs de referència, molt paraŀlels entre si, sobre els quals s’han desenvolupat i normativitzat les bones pràctiques en recerca, i que van culminar l’any 1997 amb la Guia ICH de bones pràctiques clíniques (ICH harmonised tripartite

51

26/04/2017 8:58:58

Núria Terribas

guideline for good clinical practice) (International Council for Harmonisation of Tech­ nical Requirements for Pharmaceuticals for Human Use, 1996), document de consens internacional molt rellevant per a la regulació de la recerca amb humans en el context de la Unió Europea, els Estats Units i el Japó, amb iguals estàndards de qualitat pel que fa al disseny, desenvolupament i comunicació de resultats dels projectes d’investigació que es duguin a terme.

Marc legal europeu i referents normatius al territori espanyol Tenint en compte els antecedents històrics esmentats, en el context de la Unió Europea, de la qual Espanya forma part des de 1986, la recerca clínica amb subjectes humans ha preocupat des dels seus inicis. Juntament amb altres qüestions, referents als drets de la persona, el Consell d’Europa l’any 1991 encarrega al seu Consell Assessor de Bioètica l’elaboració d’un document que estableixi el marc de requisits ètics mínims que tota normativa dels països membres haurà de recollir en les seves lleis internes. Després de cinc anys de debats, discussions i intents de consens, el 1996 s’aprova el Conveni Europeu sobre Drets Humans i Biomedicina (Council of Europe, 1997), que dedica una part del seu contingut als aspectes de recerca. La transcendència d’aquest text estava en la seva força vinculant per als estats que finalment el signessin i ratifiquessin en els seus respectius parlaments nacionals, i es va convertir ja llavors en norma d’obligat compliment, a diferència de la resta de documents i guies internacionals esmentades, que no tenen força vinculant. A Espanya, el Conveni entra en vigor l’1 de gener de l’any 2000 («Instrumento de Ratificación del Convenio para la protección de los derechos humanos y la dignidad del ser humano con respecto a las aplicaciones de la Biología y la Medicina», 1999), tot i haver estat signat a l’abril de 1997 però no ratificat pel Parlament fins més tard. Un cop signat, calia revisar si la normativa nacional sobre la matèria de recerca s’adequava als seus continguts. En aquells moments Espanya disposava només de la Llei 25/1990 del medicament («Ley 25/1990, de 20 de diciembre, del medicamento», 1990) i del Reial decret 561/1993 («Real Decreto 561/1993, de 16 de abril, por el que se establecen los requisitos para la realización de ensayos clínicos con medicamentos», 1993), que la desenvolupava en relació amb els requisits per dur a terme assaigs clínics amb medicaments d’ús humà,

52

001-084 Revista TSCB 67.indd 52

però no una altra normativa que regulés la recerca bàsica. Els continguts del Conveni en aquesta matèria es concretarien a establir un principi general de llibertat d’investigació en l’àmbit de la biologia i la medicina, i amb requisits especials a observar quan aquesta recerca es dugui a terme sobre persones, que hauran de donar el seu consentiment exprés si tenen capacitat per ferho, haver-se descartat un altre mètode experimental d’igual eficàcia, que hi hagi una adequada ponderació dels riscos i beneficis esperats per la persona i que el projecte de recerca sigui aprovat per un ens que en validi la correcció ètica i científica. D’especial importància és el fet que el Conveni preveu la possibilitat que es pugui fer recerca sobre persones sense capacitat per atorgar el seu consentiment (nens, persones discapacitades, etc.), sempre que es donin uns requisits específics: que la mateixa recerca no es pugui fer amb igual eficàcia amb persones competents, que els representants legals dels afectats donin el seu consentiment i no hi hagi un rebuig exprés dels subjecte d’assaig i que participar-hi suposi un benefici directe per a la persona o almenys que impliqui una millora substancial sobre la malaltia o estat que s’investiga, amb resultats beneficiosos per al coŀlectiu, sempre que el risc a assumir sigui mínim. Cal dir que aquest capítol del Conveni i el tractament de la persona no competent va ser motiu de desacord entre alguns dels estats, com Alemanya, que finalment no va signar el Conveni per entendre que era excessivament permissiu en aquest punt. Uns anys més tard s’aprova el protocol addicional al Conveni que regula la recerca biomèdica (2005) (http://www.coe.int/en/web/ conventions/full-list/-/conventions/treaty/195), protocol que Espanya no ha ratificat, i que desenvolupa amb més detall alguns aspectes que el conveni inicial mateix no havia pogut aprofundir, com ara els requisits de la informació a donar als subjectes de recerca, abans d’obtenir-ne el consentiment, requisits més específics sobre la possibilitat de fer recerca amb persones que no poden donar el consentiment (nens petits o persones discapacitades, situacions d’urgències o emergències, etc.) o en grups vulnerables per la seva condició (dones embarassades, presoners, etc.). Amb posterioritat al Conveni de 1996, Europa elabora ja més específicament, per a l’àmbit de la realització d’assaigs clínics amb medicaments, la Directiva 2001/20/CE sobre aplicació de bones pràctiques clíniques («Di-

rectiva 2001/20/CE del Parlamento Europeo y del Consejo de 4 de abril de 2001 relativa a la aproximación de las disposiciones legales, reglamentarias y administrativas de los Estados miembros sobre la aplicación de buenas prácticas clínicas en la realización de ensayos clínicos de medicamentos de uso humano», 2001), normativa vigent fins al maig de 2014, en què s’aprova el Reglament (UE) 536/2014 («Reglamento (UE) No 536/2014 del Parlamento Europeo y del Consejo de 16 de abril de 2014 sobre los ensayos clínicos de medicamentos», 2014) sobre la mateixa matèria, que deroga la Directiva. Aquest reglament no entrarà en vigor de manera obligatòria en els estats fins al maig de 2016. Pel que fa a Espanya, cal dir que els primers antecedents de regulació sobre el control ètic de la investigació els trobem en el Reial decret 944/1978 («Real Decreto por el que se regulan los ensayos clínicos de productos farmacéuticos y preparados medicinales», 1978) pel que fa als assaigs clínics amb productes farmacèutics i preparats medicinals, que ja establia la necessitat de crear «comitès d’assaigs clínics» per a la supervisió, en els centres on es fes recerca amb fàrmacs. Posteriorment, la promulgació de la Llei del medicament 25/1990 establia ja més exhaustivament els requisits ètics i legals de la recerca amb medicaments, i disposava taxativament que cap assaig clínic no es podria dur a terme sense l’informe previ d’un comitè d’ètica de la investigació, independent dels promotors i investigadors, i degudament acreditat per l’autoritat competent. Igualment, en regulava la composició i les normes bàsiques de funcionament. El seu desenvolupament reglamentari posterior, per integrar la directiva comunitària del 2001, es duria a terme amb l’aprovació de l’RD 223/2004 («Real Decreto 223/2004, de 6 de febrero, por el que se regulan los ensayos clínicos con medicamentos», 2004). Poc més tard es promulga la Llei 29/2006 («Ley 29/2006, de 26 de julio, de garantías y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios», 2006) de garanties i ús racional de medicaments i productes sanitaris —‌a ctualment vigent, i que derogava la de 1990—, i ben recentment s’ha aprovat el nou Reial decret 1090/2015 («Real Decreto 1090/2015, de 4 de diciembre, por el que se regulan los ensayos clínicos con medicamentos», 2015) de 4 de desembre, que revisa de nou el desenvolupament reglamentari de la llei, tot ajustant-lo al nou reglament europeu 536/2014 sobre assaigs clínics de medicaments d’ús humà (http://www.aemps.gob.es/informa/

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 50-56

26/04/2017 8:58:58

Estàndards ètics i legals de la recerca en biologia i biomedicina

notasInformativas/medicamentosUsoHumano/ invClinica/2014/NI-MUH_15-2014-regla -EU-ensaClin-MUH.htm). A efectes pràctics, doncs, la regulació de la investigació clínica a Espanya ja té un marc normatiu adaptat i exhaustiu, que es completa amb altres normes inferiors. No obstant això, tota aquesta evolució normativa únicament cobria la recerca amb medicaments i productes sanitaris i deixava un buit legal pel que fa a tota aquella recerca no inclosa en el context del medicament. Així, per cobrir aquesta mancança l’any 2007 es promulga la Llei 14/2007 de recerca biomèdica (LRB) («Ley 14/2007, de 3 de julio, de investigación biomédica», 2007), que pretén donar cobertura a tota la investigació que no encaixi sota els paràmetres de la llei del medicament i promoure la recerca científica en àmbits d’avantguarda del sector biomèdic, alhora garantint que aquesta es faci seguint el respecte més estricte als drets i llibertats fonamentals de les persones i béns jurídics que es puguin veure implicats en la investigació. Aquests àmbits d’investigació inclouen la recerca relacionada amb la salut humana i que comporti procediments invasius (no amb fàrmacs ni productes sanitaris), la recerca amb gàmetes, embrions i les seves cèŀlules o teixits, la recerca amb ús de mostres biològiques i la recerca genètica. Finalment, cal fer referència també a tot un altre àmbit de recerca, que cauria fora del terme biomèdica, com pot ser la que es du a terme amb animals d’experimentació o en altres contextos universitaris amb dades personals, en l’àmbit de la psicobiologia, etc. Pel que fa a l’experimentació animal, la regulació es troba continguda a escala estatal en la Llei 32/2007 («Ley 32/2007, de 7 de noviembre, para el cuidado de los animales», 2007) per a la cura dels animals, l’explotació, transport, experimentació i sacrifici (modificada en quatre articles per la Llei 6/2013), i desenvolupada pel recent Reial decret 53/2013 («Real Decreto 53/2013, de 1 de febrero, por el que se establecen las normas básicas aplicables para la protección de los animales utilizados en experimentación y otros fines científicos, incluyendo la docencia», 2013) (que deroga l’anterior 1201/2005), aquest darrer en aplicació de la normativa europea continguda en la Directiva 2010/63/UE («Directiva 2010/63/UE del Parlamento Europeo y del Consejo de 22 de septiembre de 2010 relativa a la protección de los animales utilizados para fines científicos», 2010), relativa a la protecció dels animals utilitzats per a finalitats

001-084 Revista TSCB 67.indd 53

científiques. Aquesta normativa marca els criteris a complir per ser èticament i científicament acceptable. Essencialment, estableix com a criteris bàsics que han de ser respectats els principis que anomena de substitució, reducció i refinament dels procediments. L’objectiu primordial és poder evitar treballar en recerca amb animals si hi ha mètode alternatiu que ho pugui substituir; en segon lloc, reduir al màxim el nombre d’animals que s’hagin de fer servir, i finalment millorar al màxim els procediments a fi de minimitzar-ne el patiment, aplicant les cures que calgui per procurar-ne el confort màxim. Cal dir, però, que en l’àmbit de Catalunya ja des de l’any 1995 teníem la Llei 5/1995 catalana («Llei 5/1995, de 21 de juny, de protecció dels animals utilitzats per a experimentació i per a altres finalitats científiques», 1995) sobre protecció dels animals utilitzats per a experimentació i altres finalitats científiques, que ja preveu la creació dels comitès ètics d’experimentació animal. A tall de resum, podríem dir que la normativa que avui regula a Espanya el control de l’activitat de recerca en biologia i biomedicina es recull en més de cent textos legals de diferent rang normatiu i àmbit d’aplicació (lleis, reials decrets, decrets autonòmics, ordres, circulars, etc.).

Requisits eticolegals a Espanya en investigació clínica i biomèdica Sense pretendre fer una rèplica del contingut de la normativa esmentada, ni tampoc una identificació literal en els articles respectius, d’altra banda accessibles per al lector a partir dels seus textos íntegres publicats al BOE, sí que esmentaré els elements bàsics des d’un punt de vista ètic als quals la norma dóna caràcter coactiu i, per tant de compliment obligat.

Respecte a la dignitat personal i a l’autonomia de l’individu. Tota recerca que es dugui a terme sobre persones cal que observi uns requisits bàsics com són el dret a rebre una informació completa i suficient sobre diferents aspectes del projecte o experimentació a la qual es proposi sotmetre’s, així com a atorgar el consentiment corresponent a formar-ne part, respectant la decisió de retirar-se en qualsevol moment. La informació ha de concretar la naturalesa del projecte i els objectius que persegueix, riscos i potencials beneficis, cobertura de possibles danys, accés als resultats que se’n derivin, possibilitat de contactar pos­ teriorment en cas de troballes accidentals Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 50-56

que puguin afectar el subjecte o els seus familiars (d’especial importància en recerca genètica), etc. Per donar compliment correcte a la premissa de la informació, abans d’emetre un consentiment cal verificar que estigui expressada de manera comprensible, que sigui donada per una persona vinculada al projecte de recerca i sense interferències o conflictes d’interès (caldria evitar que el mateix professional que porta l’atenció clínica del pacient sigui l’investigador que li demana consentiment per entrar en un assaig o projecte de recerca) i que la persona pot prendre una decisió amb coneixement de causa perquè n’ha entès tot el contingut. Precisament, la informació prèvia i el consentiment de l’interessat van ser els primers punts que recolliren els documents històrics referenciats com a essencials per entendre èticament acceptable la implicació en investigació de les persones. Per tant, doncs, un procediment d’informació i consentiment correctes és el primer element essencial per poder validar èticament un projecte de recerca, sigui del tipus que sigui, si implica persones. Cal destacar que, de conformitat amb la normativa comunitària, la llei espanyola preveu la possible implicació en recerca de persones sense possibilitat d’emetre un consentiment vàlid, sempre que es compleixin els requisits ja esmentats, a fi de promoure la recerca en coŀlectius en els quals és necessari també investigar per avançar més en el coneixement de malalties i nous tractaments, sense haver d’atendre’ls a partir d’evidències obtingudes en altres perfils de pacients, com ha passat durant dècades, per exemple en pediatria o psiquiatria. En aquestes situacions cal, doncs, traslladar aquesta informació als representants legals però alhora fer l’esforç de compartir-la amb l’afectat, en la mesura que pugui entendre i assimilar.

Respecte a la confidencialitat de les dades. També forma part del respecte necessari a la dignitat personal el fet de protegir adequadament les dades del subjectes, relacionades amb un determinat projecte de recerca, en tant que formen part de la seva privacitat. Han de poder-se donar garanties suficients a les persones que la gestió de la informació, que es genera a partir d’un projecte de recerca, es farà per a les finalitats estrictament vinculades a l’objecte de la investigació i que seguiran els requisits de consentiment per al tractament, confidencialitat, seguretat i traçabilitat que la

53

26/04/2017 8:58:58

Núria Terribas

norma específica estableix pel que fa a això i la igualtat de garanties per a la comunicació internacional de dades, aspecte especialment rellevant en projectes de recerca d’abast plurinacional. En aquest sentit, ens remetem a la Llei 15/1999 («Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de Carácter Personal», 1999) de protecció de dades personals, que regiria també en els projectes d’investigació, així com a les previsions que recull la Llei 29/2006 del medicament i la 14/2007 de recerca biomèdica («Ley 14/2007, de 3 de julio, de investigación biomédica», 2007). Mereix ser destacat un punt en l’aplicació de la normativa en matèria de protecció de dades, com és el fet que al titular li correspon també en recerca l’exercici dels drets ARCO (accés, rectificació, canceŀlació i oposició), amb la dificultat que això comporta quan aquestes dades incorporades en un fitxer de l’investigador o en una història clínica es demana que siguin canceŀlades o esborrades, potser ja iniciat el projecte de recerca i ja processades; de la mateixa manera es pot produir amb la gestió de les dades genètiques, de les quals pot derivar interès per a l’afectat mateix o per a tercers. No entrarem en el fons de la qüestió, per manca d’espai, però és un dels reptes que actualment està damunt la taula amb la gestió de les dades que genera la recerca i els seus possibles usos i drets del seu titular.

Adequada ponderació risc-benefici. Aquest criteri ètic essencial en recerca és l’expressió més clara del principi de no-maleficència, ja que implica la necessitat de mesurar bé la proporció entre riscos previsibles i beneficis potencials de manera que sempre prevalgui el segon element. En tot projecte de recerca en biologia o biomedicina, tingui per objecte actuar sobre persones o éssers vius, o el medi ambient, sempre cal mesurar bé aquests dos elements, inherents a tota activitat investigadora, tal com apuntàvem a l’inici de l’article, ja que el risc zero no existeix. Si com a societat assumim el deure de progressar en qualitat de vida, és un deure també entrar en la ponderació del risc i renunciar a aquelles activitats en què aquest sigui superior o de prou gravetat per superar el benefici esperat potencial. Sovint aquesta mesura no és clara o s’amaga o entorpeix per interessos d’altra naturalesa, com ara assolir uns resultats molt esperats, el rendiment econòmic o el prestigi professional. Els conflictes d’interès al darrere de la recerca són un dels esculls ètics més rellevants, contra el qual no és fàcil batallar.

54

001-084 Revista TSCB 67.indd 54

Altres vegades, un excés de zel en la ponderació del risc, i per tant, una excessiva precaució, pot paralitzar la recerca o impedir l’avenç del coneixement en un àmbit determinat. És important, per tant, fer un ús adequat del criteri de precaució i prudència a l’hora de ponderar el risc inherent a l’activitat investigadora. Hauria de ser exigible que en el projecte de recerca mateix estigui descrit adequadament el balanç risc-benefici, i així ho especifica l’exigència legal pel que fa a això.

Disseny metodològic correcte. Sovint, quan es parla d’aspectes ètics de la recerca, es fa referència a la informació i al consentiment, a la cobertura de possibles danys i a la protecció de dades, i no tant a la revisió metodològica, entenent que s’enquadra en aspectes més tècnics en mans dels especialistes en estadística o en mètode científic. Perdem de vista que un projecte de recerca amb un disseny inadequat no seria científicament correcte i, per tant, èticament tampoc. En el disseny hi ha l’essència del principi de justícia en investigació, ja que una distribució mal equilibrada, per exemple entre dos branques d’un projecte de mètode comparatiu, implica que no respecta l’equitat de les dues parts, i per tant hauria de ser rebutjat. És també tasca essencial, doncs, vetllar per la correcció metodològica dels projectes d’investigació, ja que fàcilment amb el disseny es pot pretendre un biaix de resultats, cosa que el faria èticament inacceptable. Protecció davant possibles danys o efectes adversos. Un altre dels elements bàsics per formular un projecte èticament acceptable és que prevegi la protecció suficient dels afectats —‌siguin persones o éssers vius o béns intangibles com el medi ambient—, en cas que es produeixin danys o efectes adversos, fruit de la materialització dels riscos previstos o d’uns altres potser no previstos. Sigui com sigui, aquesta protecció i assegurament haurà de descriure’s i concretar-se mitjançant les cobertures mercantils corresponents que donin resposta indemnitzatòria o d’altra índole al possible dany, si aquest es dóna. Tal resposta correspon a la responsabilitat inherent a la gestió del risc, com a acció ètica ineludible, que no implica culpabilitat respecte al dany però sí assumir-ne una compensació, en aplicació del principi de no-maleficència. En aquest terreny, però, cal tenir present l’interès subjacent de les asseguradores, habitualment grans companyies que donen cobertura als projectes de recerca, a fi d’evitar possibles clàusules «tram-

pa» que pretenguin evitar donar resposta en cas de dany. Els riscos inherents al projecte, degudament informats, no poden ser exclosos de la cobertura si succeeixen, pel fet que la persona hagi acceptat l’assumpció d’aquest risc en donar el seu consentiment. És deure ètic informar-ne i també donar-hi resposta si es produeix.

Responsables de la validació de tots aquests requisits L’assumpció de responsabilitats pel que fa a la correcció ètica i legal d’un projecte de recerca, sigui bàsica o clínica, correspon en primera instància a l’investigador principal i al promotor, si n’hi ha, atès que són els primers que han intervingut en el disseny i la descripció i han d’haver previst tots els elements esmentats abans. Amb tot, no n’hi ha prou a confiar en el bon fer de l’investigador o promotor d’un projecte com a únic avaluador de la correcció ètica i legal d’aquest, tal com ens ha demostrat la història. Cal que algun altre ens extern el validi, a fi de donar les màximes garanties als implicats, siguin persones, éssers vius o béns coŀlectius com el medi ambient. Per aquest motiu, ja els documents i guies internacionals referenciades estableixen des de fa dècades la necessitat que comitès independents puguin assumir aquesta validació, sense pressions externes ni conflictes d’interès entre els seus membres i els interessats en la recerca a validar. Així ho recull també la normativa al territori espanyol, ja inicialment des de 1978 en matèria d’assaigs clínics amb medicaments, que exigeix la supervisió de tot projecte d’un comitè d’ètica d’investigació clínica (CEIC) independent, relleu que recull també la Llei de 1990 i la vigent Llei de 2006 i el seu Decret de desenvolupament. Amb tot, la tasca d’aquests comitès es limitava sobre el paper a supervisar i aprovar assaigs clínics amb medicaments i per extensió en productes sanitaris o estudis observacionals. En canvi, no queia dins del seu camp de competència la revisió de molts altres projectes de tipus bàsic, amb material biològic, estudis genètics, investigació no patrocinada i impulsada des de les universitats, etc., que en canvi requeria el vistiplau d’un comitè d’ètica. Tinguem present que cada vegada és més freqüent que siguin demanats dictàmens de validació ètica en tot tipus de projectes de recerca que pretenen accedir a convocatòries de finançament públic, com passa en els programes marc de la Unió Europea o amb algunes convocatòries d’ajuts públics a Espanya. En tots

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 50-56

26/04/2017 8:58:59

Estàndards ètics i legals de la recerca en biologia i biomedicina

aquests casos, però, no hi ha una norma que clarifiqui quin tipus de comitè ha d’emetre aquest dictamen, de manera que els darrers anys bona part d’aquesta tasca de validació —‌en especial relacionada amb el món biomèdic— ha recaigut sobre els CEIC hospitalaris mateixos, sense disposar ni de la preparació, ni dels temps o professionalitat que seria necessària per poder-ho assumir en condicions, que ha desbordat els comitès que, de manera voluntarista, ho han anat resolent com han pogut. Quan l’any 2007 es promulga la LRB, s’estableix la distinció necessària entre els CEIC existents fins llavors, amb una tasca limitada als medicaments i productes sanitaris, i els comitès d’ètica de la investigació, als quals s’atorgava la responsabilitat de validar tota la resta de projectes de recerca biomèdica que quedaven sota l’empara de la nova llei i fora de l’abast de la llei del medicament. Els CEIC havien de desaparèixer, si bé no quedava clar en quin règim transitori havien de funcionar. La llei deixava la regulació d’aquesta qüestió al desenvolupament reglamentari posterior, que no ha vist la llum fins vuit anys més tard. Durant aquests anys, els CEIC han continuat fent la seva tasca de validació dels assaigs clínics, més tota l’altra part de projectes de recerca que se sotmetien a aprovació. Finalment, ha estat el Reial decret 1090/ 2015 de 4 de desembre («Real Decreto 1090/2015, de 4 de diciembre, por el que se regulan los ensayos clínicos con medicamentos, los Comités de Ética de la Investigación con medicamentos y el Registro Español de Estudios Clínicos», 2015) que ha regulat els assaigs clínics amb medicament i els comitès d’ètica de la investigació amb medicaments, i ha derogat l’anterior RD 223/2004. El que abans coneixíem com a CEIC ara ho hem d’anomenar CEIM, i el que estableix la nova normativa és que els comitès d’ètica d’investigació, si volen avaluar assaigs clínics amb medicaments o productes sanitaris, hauran de rebre una acreditació especial. El més curiós és que la realitat és la contrària. Tenim ja molts CEIM —‌abans CEIC— que fa dècades que treballen amb medicaments i productes sanitaris, i ha estat en els darrers anys que els han afegit tot l’altre vessant de recerca que abans no revisaven. Probablement només els caldrà passar una enèsima acreditació administrativa amb petits ajustos segurament poc rellevants. Sigui com sigui, no varia substancialment la seva tasca de la que tenien establerta fins ara i el que s’ha pretès és ajustar la normativa interna al nou Reglament europeu —‌ja comentat—,

001-084 Revista TSCB 67.indd 55

alhora que complir molt tardanament amb el mandat de la llei de 2007, i donar més i més protagonisme en l’avaluació dels assaigs clínics a l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS). En essència, la tasca d’aquests comitès queda en el mateix terreny on estava ja acotada, i per tant els correspon: — Avaluar els aspectes metodològics, ètics i legals del projecte i emetre el dictamen corresponent, favorable, desfavorable o amb esmenes. — Avaluar les modificacions substancials dels estudis clínics autoritzats i emetre el dictamen corresponent. — Fer un seguiment de l’estudi, des de l’aprovació inicial fins a la recepció de l’informe final. La nova normativa preveu un aspecte rellevant com és exigir requisits de funcionament i dinàmica d’aquests CEIM més professionals, com ara una secretaria tècnica específica i dedicada íntegrament a la tasca del comitè, integrada en l’estructura de la institució i dotada dels mitjans tècnics i econòmics necessaris. Veurem, en el procés d’acreditació que ara els CEIC actuals hauran de fer per reconvertir-se a CEIM, com es concreten aquests requisits. La competència per a aquesta acreditació correspon a les comunitats autònomes, si bé en coordinació amb l’AEMPS. Amb tot, si malgrat aquesta nova disposició legal sobre els comitès no es fa un esforç important per dotar-los dels recursos necessaris a tots nivells (materials, de suport tècnic, de temps professional alliberat, etc.), es capacita suficientment els seus membres per valorar tot tipus de projectes que passen per la seva mà i es disposa dels experts necessaris, no haurem avançat gens i continuarem ofegant els actuals comitès, generant males dinàmiques de treball, en perjudici de la qualitat ètica dels projectes de recerca, i només complint una formalitat sobre el paper. Pel que fa a la recerca biomèdica bàsica, que no té per objecte el medicament ni el producte sanitari, tal com hem dit quedaria sota l’empara de la Llei de recerca biomèdica de 2007, que preveu igualment la competència dels comitès ètics de la investigació (CEI) per fer-ne la tasca d’avaluació. Els seus requisits de composició, finalitats, pautes d’actuació, etc. són molt similars a les dels CEIM, ja que el model va ser agafat del que ja regulava la Llei del medicament de 2006, ajustat a un altre context de la investigació, raó per la qual no reiterem el que ja s’ha exposat i que consta detallat en la norma. Se cita específicament com Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 50-56

a tasca que els correspon «informar, amb avaluació prèvia del projecte de recerca, tota investigació biomèdica que impliqui intervencions en éssers humans o utilització de mostres biològiques d’origen humà, sense perjudici d’altres informes que hagin de ser emesos», a excepció dels projectes que siguin amb fàrmacs o productes sanitaris. Igualment, atorga als CEI la tasca de desenvolupar codis de bones pràctiques en recerca. Avui dia, tots els centres de recerca de prestigi disposen ja del corresponent CEI per validar els seus projectes i han elaborat a escala interna o institucional codis de bones pràctiques en recerca. Finalment, pel que fa a la investigació i experimentació amb animals, tal com també s’ha esmentat, es troba regulada a escala estatal per la Llei 32/2007 i pel recent RD 53/2013 (que deroga l’anterior 1201/2005). Els projectes de recerca hauran de ser avaluats per un comitè d’ètica d’experimentació animal, CEEA, organismes que ja fa anys tenen les universitats i centres de recerca bàsica arreu del país, que hauran de donar el vistiplau a tota activitat investigadora que comporti la utilització o sacrifici d’animals. Pel que fa a Catalunya, i segons hem dit, disposem des de l’any 1995 de la Llei 5/1995 de protecció dels animals utilitzats per a experimentació i altres finalitats científiques, que es regeix per criteris similars i preveu explícitament que els centres que utilitzin animals d’experimentació estan obligats a crear CEEA, que han de vetllar per la cura i el benestar. Aquests comitès han d’elaborar també un reglament intern i unes pautes de treball (PNT, procediments normalitzats de treball), en els quals se’n descrigui la dinàmica. De la mateixa manera que hem explicitat per a la recerca biomèdica que es fa amb persones o no directament sobre aquestes però sí amb material biològic humà, en la recerca amb animals tenim el deure d’avaluar curosament la correcció ètica de tot projecte, evitant la maleficència gratuïta o prescindible, la redundància de treballs no útils i en definitiva vetllant pels drets dels animals, éssers especialment vulnerables atesa la impossibilitat d’implicar la seva voluntat en el procés. En darrer terme, i per tal de completar aquesta breu descripció de les instàncies ètiques de supervisió de la recerca, cal fer referència a la tasca que ja fa uns anys estan desenvolupant els comitès d’ètica universitaris. Amb el creixement de la recerca a diferents nivells i l’augment d’exigència de controls ètics per accedir a finançament o a convocatòries

55

26/04/2017 8:58:59

Núria Terribas

competitives, a poc a poc les universitats s’han anat dotant de comitès d’ètica de la recerca, a fi de poder donar-hi resposta sense haver de dependre d’estructures hospitalàries o biomèdiques poc adequades. Així, amb la finalitat de garantir el respecte i la protecció dels drets bàsics de les persones, el benestar dels animals i

del medi ambient, i el respecte als principis i compromisos bioètics assumits per la comunitat científica, s’han anar creant i organitzant aquests organismes en el territori, malgrat no haver-hi criteris clars per a l’acreditació (composició, objectius, mètodes de treball, etc.), atès que no hi ha normativa pel que fa a això.

Segons dades de la Xarxa de Comitès d’Ètica de les Universitats i Organismes Públics de Recerca d’Espanya (http://www. ub.edu/rceue/archivos/Miembros_RCEUE_10. pdf), són quaranta-dos els comitès ja creats i que ofereixen el seu servei als investigadors de la comunitat científica a la universitat.

nos y la dignidad del ser humano con respecto a las aplicaciones de la biología y la medicina, por el que se prohíbe la clonación de seres humanos, hecho en París el 12 de enero de 1998». Boletín Oficial del Estado, 52 (1 març 2001): 7671-7672. International Council for Harmonisation of Tech­ nical Requirements for Pharmaceuticals for Human Use (ICH) (1996). Guía de buena práctica clínica. Ginebra: ICH. «Ley 14/2007, de 3 de julio, de Investigación biomédica». Boletín Oficial del Estado, 159 (4 juliol 2007): 2882628848. «Ley 25/1990, de 20 de diciembre, del Medicamento». Boletín Oficial del Estado, 306 (22 desembre 1990): 38228-38246. «Ley 29/2006, de 26 de julio, de garantías y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios». Boletín Oficial del Estado, 178 (27 juliol 2006): 28122-28165. «Ley 32/2007, de 7 de noviembre, para el cuidado de los animales, en su explotación, transporte, experimentación y sacrificio». Boletín Oficial del Estado, 268 (8 novembre 2007): 45914-45920. «Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de Carácter Personal. Jefatura del Estado». Boletín Oficial del Estado, 298 (14 desembre 1999). «Llei 5/1995, de 21 de juny, de protecció dels animals utilitzats per a experimentació i per a altres finalitats científiques». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 2073 (10 juliol 1995): 5172-5175. National Commision for the Protection of Human Subjects of Biomedical and Behavioral Re­ search (1979). Informe Belmont: Principios éticos y orientaciones para la protección de sujetos humanos en la experimentación. Washington: National Com­ mission for the Protection of Human Subjects of Biomedical and Behavioral Research. Nicolás Jiménez, P. [et al.] (2015). «Gestión de datos genéticos con finalidad clínica y de investigación» A: Grupo de Trabajo en Gestión de Datos Genómicos (gen&data). Madrid: Instituto Roche. «Real Decreto 1090/2015, de 4 de diciembre, por el que se regulan los ensayos clínicos con medicamentos, los Comités de Ética de la Investigación con medicamentos y el Registro Español de Estudios Clínicos». Boletín Oficial del Estado, 307 (24 desembre 2015): 121923-121964. «Real Decreto 223/2004, de 6 de febrero, por el que se regulan los ensayos clínicos con medicamentos». Boletín Oficial del Estado, 33 (7 febrer 2004): 5429-5443.

«Real Decreto 53/2013, de 1 de febrero, por el que se establecen las normas básicas aplicables para la protección de los animales utilizados en experimentación y otros fines científicos, incluyendo la docencia». Boletín Oficial del Estado, 34 (8 febrer 2013): 11370-11421 «Real Decreto 561/1993, de 16 de abril, por el que se establecen los requisitos para la realización de ensayos clínicos con medicamentos». Boletín Oficial del Estado, 114 (13 maig 1993): 14346-14364. «Real Decreto por el que se regulan los ensayos clínicos de productos farmacéuticos y preparados medicinales». Boletín Oficial del Estado, 108 (6 maig 1978): 1068310684. «Reglamento (UE) No 536/2014 del Parlamento Europeo y del Consejo de 16 de abril de 2014 sobre los ensayos clínicos de medicamentos de uso humano, y por el que se deroga la Directiva 2001/20/CE». Diario Oficial de la Unión Europea, L158/1 (27 maig 2014): 1-76. Roman, B (2002). «Ética y situaciones de riesgo». A.: García Gómez-Heras, J. M. (coord.). Ética en la frontera. Medio ambiente: Ciencia y técnica: Economía y empresa: Información y democracia. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 123-148. Romeo, C. M. (2007). «La Ley de Investigación Biomédica: pros y contras». Bioètica & Debat, 50: 22-28. SOMO (2008). Documento informativo sobre ética en los ensayos clínicos: 1 Ejemplo de los ensayos clínicos no éticos. Amsterdam: SOMO. Terribas i Sala, N. (2009). «Los comités de ética asistencial». A: Grupo de Trabajo Control Ético en la Actividad Biomédica (CEAB) (ed.). Controles éticos en la investigación biomédica: análisis de la situación y recomendaciones. Madrid: Instituto Roche, p. 53-61. — (2007). «New Spanish legislation for biomedical research». Journal of International Biotechnology Law, 4 (3): 111-112. Tribunal Militar Internacional (1947). Código de Nuremberg. Washington, DC: US Government Print­ ing Office. World Medical Association (1964). Declaración de Helsinki: principios éticos para las investigaciones médicas en seres humanos. París: World Medical Association. — (2013). «Declaration of Helsinki. Ethical principles for medical research involving human subject». JAMA, 310 (20): 2191-2194.

Bibliografia Beck, U. (1998). La sociedad del riesgo. Barcelona: Paidós. Beecher, H. K. (1966). «Ethics and clinical research». N. Engl. J. Med., 274: 1354-1360. Canimas Brugué, J. [et al.] (2013). Guía investigación clínica 2013: Aspectos éticos y jurídicos a tener en cuenta en los estudios clínicos en Fase II y III. Girona: Documenta Universitària. Comitè de Bioètica de Catalunya (2014). Qüestions sobre la recerca biomèdica: Què n’ha de saber el ciutadà? Barcelona: Comitè de Bioètica de Catalunya. Council for International Organizations of Medical Sciences (2002). Pautas éticas internacionales para la investigación biomédica en seres humanos. Ginebra: CIOMS. Council of Europe (1997). «Convention for the protection of human rights and dignity of the human being with regard to the application of biology and medicine: convention on human rights and biomedicine» [en línia]. Oviedo: Council of Europe. <http://www. coe.int/es/web/conventions/full-list/-/conventions/ rms/090000168007cf98>. Dal-Ré, R. [et al.] (2013). Luces y sombras en la investigación clínica. Madrid: Triacastela. «Directiva 2001/20/CE del Parlamento Europeo y del Consejo de 4 de abril de 2001 relativa a la aproximación de las disposiciones legales, reglamentarias y administrativas de los Estados miembros sobre la aplicación de buenas prácticas clínicas en la realización de ensayos clínicos de medicamentos de uso humano». Diario Oficial de la Unión Europea, L 121 (1 maig 2001): 34. «Directiva 2010/63/UE del Parlamento Europeo y del Consejo de 22 de septiembre de 2010 relativa a la protección de los animales utilizados para fines científicos». Diario Oficial de la Unión Europea, L 276/33 (20 octubre 2010): 33-79. Esquirol, J. M. (2002). «Ética de la ciencia y de la técnica». A.: García Gómez-Heras, J. M. (coord.). Ética en la frontera: Medio ambiente: Ciencia y técnica: Economía y empresa: Información y democracia. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 149-170. «Instrumento de Ratificación del Convenio para la protección de los derechos humanos y la dignidad del ser humano con respecto a las aplicaciones de la Biología y la Medicina (Convenio relativo a los derechos humanos y la biomedicina), hecho en Oviedo el 4 de abril de 1997». Boletín Oficial del Estado, 251 (20 octubre 1999): 36825-36830. «Instrumento de Ratificación del Protocolo Adicional al Convenio para la protección de los derechos huma-

56

001-084 Revista TSCB 67.indd 56

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 67: 50-56

26/04/2017 8:59:00

Premi Josep M. Sala-Trepat 2013

Les plantes també s’estressen Núria Sànchez Coll. Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG), Consorci CSIC-IRTA-UAB-UB, Campus UAB

Sovint parlem d’estrès. Aquest terme, utilitzat tan sovint de manera coŀloquial, fa referència sensu stricto a una resposta complexa dels organismes davant situacions adverses. Les plantes també s’estressen, amb la particularitat que, com a organismes sèssils que són, han de fer front a l’adversitat sense poder-se moure del punt on estan ancorades. Des del punt de vista evolutiu, aquesta limitació potencial les ha dotades d’una flexibilitat adaptativa fascinant, i han adquirit mecanismes altament complexos per respondre a l’estrès, combatent-lo o tolerant-lo. El fil conductor de la seva carrera científica ha estat intentar entendre els mecanismes moleculars que regulen la resposta de les plantes a situacions ambientals adverses.

El Premi Josep M. Sala-Trepat em va ser atorgat l’any 2013. Aquest guardó va dirigit a investigadors joves de la península Ibèrica que hagin dut a terme gran part de la seva recerca a l’estranger, en reconeixement a la seva tasca científica. En honor al Premi, m’agradaria compartir la meva trajectòria d’aquests darrers anys. El meu primer contacte amb la recerca va ser l’any 2001, en entrar a formar part del laboratori del doctor Pere Puigdomènech al Centre d’Investigació i Desenvolupament de Barcelona (CID-CSIC) com a estudiant de màster. L’equip del doctor Puigdomènech havia participat en la seqüenciació del primer genoma de planta: el de l’organisme model Arabidopsis thaliana, punt que marcava l’inici de l’era genòmica. El meu treball va donar lloc a un estudi de genòmica comparativa entre meló i Arabidopsis que va posar de manifest certes zones de colocalització preservada de gens en els cromosomes d’aquestes dues espècies.

Etapa suïssa: l’estrès oxidatiu en plantes (2001-2006) Amb ganes de veure món i continuar fent recerca en plantes l’any 2002 vaig traslladar-me a Suïssa, per començar el doctorat a l’Escola Politècnica Federal de Zürich (ETHZ). Em vaig incorporar al grup del doctor Klaus Apel, referència mundial en l’estudi de les respostes a l’estrès lumínic i oxidatiu en plantes superiors. En aquella època l’equip del doctor Apel estava treballant per identificar els gens que regulen el programa de mort ceŀlular iniciat en resposta a l’estrès produït per una espècie reactiva d’oxigen: l’oxigen singlet (1O2). Aquesta senyalització és important per a la comunicació entre el cloroplast i el nucli, essencial per al desenvolupament de la planta i per poder fer front a les situacions d’estrès. Durant aquells anys al grup es van descobrir una sèrie de gens involucrats en aquesta via de senyalització, utilitzant Arabidopsis com a model.

Figura 1. La resposta hipersensible és un procés de mort ceŀlular programada localitzat específic de plantes que té lloc quan un patogen que està intentant atacar la cèŀlula vegetal és reconegut pels receptors immunitaris de la planta. La resposta hipersensible evita la propagació del patogen i envia senyals d’alerta a la resta de la planta, que activa les defenses per a possibles futures invasions. La figura mostra els llocs de resposta hipersensible (cèŀlules tenyides de blau) en una fulla infectada amb Pseudomonas syringae pv. tomato DC3000 (avrRpm1). Per a la tinció s’ha utilitzat blau de tripà, que entra només a les cèŀlules mortes. Cortesia de Montse Amenós, CRAG.

001-084 Revista TSCB 67.indd 57

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

En concret, la meva feina va ajudar a desvetllar el paper crític de la llum blava, percebuda pel receptor lumínic CRY1 en la mort ceŀlular programada induïda per oxigen singlet. D’altra banda, vam descobrir que un factor de transcripció cloroplàstic SIGMA6 també participava en aquesta via i a més, controlava els processos d’aclimatació de la planta davant estressos moderats en etapes inicials del desenvolupament. Aquests descobriments van ajudar a aprofundir el coneixement en els processos de comunicació cloroplast-nucli, poc coneguts a escala molecular però essencials per a la cèŀlula vegetal. D’altra banda vam contribuir a definir la importància del cloroplast en els processos d’aclimatació, i vam identificar un dels primers reguladors a escala molecular del procés.

Etapa estatunidenca: l’estrès biòtic en plantes (2006-2012) Cap al final del doctorat tenia clar que volia continuar estudiant els processos de mort ceŀlular programada en plantes i la seva importància en les respostes davant l’estrès. Si més no, m’interessava estudiar-ho en un altre context: el de les interaccions planta-patogen. Les plantes han de fer front a una gran varietat de patògens que les ataquen constantment tant per la part aèria com pel sòl on estan arrelades. Per això han desenvolupat un sistema immunitari extremament eficient. A diferència dels animals, les plantes no disposen de sistema circulatori ni de cèŀlules especialitzades per combatre les infeccions. Per contra, totes les cèŀlules de la planta estan equipades per combatre els atacs dels patògens, amb un arsenal molecular equivalent al de la immunitat innata dels animals. En reconèixer un patogen, la cèŀlula vegetal inicia una ràpida resposta de suïcidi ceŀlular en què el nucli de cèŀlules infectades mor, i evita així la propagació del patogen, i envia senyals d’alerta a la resta de la planta, que activa les defenses en preparació per a un altre possible atac. Aquesta mort ceŀlular programada en resposta a patogen es coneix com a resposta hipersensible i no se’n sabia pràcticament res pel que fa a la regulació molecular. Com que el procés de la resposta hipersensible m’intrigava molt i tenia ganes d’anar als Estats

57

26/04/2017 8:59:02

Les plantes també s’estressen

Figura 2. Reguladors de la resposta hipersensible en plantes. La metacaspasa 1 és un regulador positiu de la resposta hipersensible, que té lloc com a conseqüència de l’activació de les proteïnes de resistència de la cèŀlula vegetal per reconeixement de patogen. L’autofàgia també regula positivament el procés en paraŀlel a la metacaspasa 1. Aquestes vies de senyalització condueixen a la mort de la cèŀlula infectada. En cèŀlules sanes l’activitat de la metacaspasa 1 està inhibida per la metacaspasa 2 i LSD1 (lesion simulating disease 1), entre d’altres, per tal mantenir-se viva i no iniciar un programa de mort ceŀlular descontrolat. Modificat amb permís de Coll [et al.] (2011) «Programmed cell death in the plant immune system», Cell Death and Differentitation, 18: 1247-1256.

Units a fer recerca, vaig demanar una beca postdoctoral a la Fundació Suïssa per a la Recerca per unir-me al grup del doctor Jeff Dangl, a la Universitat de Carolina del Nord. El doctor Dangl és un dels pares de la immunitat vegetal, una ment privilegiada amb una llista de publicacions a la seva esquena absolutament impressionant. Era la tardor del 2006 i el lloc em va encantar, tant per l’ambient científic del grup i del campus, com pel paisatge absolutament impressionant. M’interessava identificar nous reguladors de la resposta hipersensible i determinar-ne la funció. Vam observar que la metacaspasa 1, una proteïna d’estructura similar als executors de la mort ceŀlular programada en animals o caspases, era un regulador positiu del procés en plantes. A

més, vam identificar un segon gen de la mateixa família, la metacaspasa 2, que regulava negativament la funció de la metacaspasa 1. Aquesta xarxa reguladora de la mort ceŀlular programada induïda per reconeixement de patogen que havíem descobert s’havia observat recentment en el sistema immunitari d’animals, la qual cosa establia uns lligams evolutius entre les dues respostes immunes que indicaven un cas d’evolució convergent, de grans implicacions en el camp de la immunologia.

dels determinants va ser que acabaven d’obrir el Centre de Recerca en Agrogenòmica (CRAG), que agrupava els millors investigadors en genètica, genòmica i biologia molecular de plantes del CSIC, IRTA i UB. El segon determinant va ser conèixer el professor Marc Valls, de la UB, que s’acabava d’incorporar al CRAG amb el seu grup i amb qui compartia interessos científics i manera de pensar la ciència. La tornada va ser possible gràcies a una career reintegration grant de la Unió Europea, que em va donar els fons necessaris per continuar els meus projectes de recerca. També, continuo aprofundint en els mecanismes de regulació de la resposta hipersensible. A part, amb el doctor Valls hem establert un tàndem científic en què estudiem els mecanismes que regulen la interacció de les plantes amb un patogen emergent: Ralstonia solanacearum. Aquest bacteri de quarantena, responsable del devastador marciment bacterià, és de gran importància econòmica, ja que és una plaga persistent a les terres de conreu i per a la qual no hi ha tractament. Entendre tant la regulació gènica de la virulència com la resposta de la planta enfront d’aquest patogen ens està ajudant a definir mètodes sostenibles de prevenció de la malaltia. •

Retorn a Catalunya i consolidació de la recerca al CRAG (2012-present) L’any 2012, passats sis anys al grup del doctor Dangl vaig decidir de tornar a Catalunya. Un

Núria Sànchez Coll (Barcelona, 1978) és llicenciada en biologia per la Universitat de Barcelona (2001) i doctora en ciències naturals per l’Escola Politècnica Federal de Zuric (ETHZ, Suïssa, 2006). El 2012, després d’una estada postdoctoral a la Universitat de Carolina del Nord (EUA), es va incorporar al Centre de Recerca en Agrogenòmica (CRAG) com a investigadora júnior, on codirigeix el grup de patògens bacterians de planta i mort ceŀlular. El seu camp d’interès actual és la resposta a escala molecular de les plantes davant de l’atac de patògens microbians.

58

001-084 Revista TSCB 67.indd 58

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:05

Flaix de ciència

Francesco Redi: entre Homer i Pasteur La lectura de la Ilíada com a inspiració per començar a refutar la idea de generació espontània Xavier Duran i Escriba. Periodista científic a Televisió de Catalunya

El toscà Francesco Redi (1626-1697) no és considerat només, per molts historiadors, com «el pare de la parasitologia». Aquest investigador i metge personal de Ferran II de Medici, Gran Duc de Toscana, també va ser poeta i lingüista. Va ensenyar toscà i va participar en la preparació del diccionari d’aquesta llengua —‌anomenada italià des que esdevingué llengua oficial del regne unificat. Entre les seves obres destaca el poema Bacco in Toscana, un ditirambe que elogia els vins de la seva terra. I aquesta doble formació el va inspirar per iniciar el camí per refutar la idea de generació espontània. La idea de fer experiments per demostrar la falsedat d’aquesta idea vigent des de l’època d’Aristòtil li va venir llegint poesia clàssica grega. No és estrany que un erudit com Redi fes lectures molt atentes d’obres com la Ilíada, escrita per Homer al segle viii aC. Un dia li van cridar especialment l’atenció uns versos que es troben cap al principi del llibre xix. Patrocle, fill de Meneci, mor, i Aquiŀles demana a la seva mare, Tetis, que tingui cura del cos del seu amic: Molt em temo que les mosques es posin [sobre el fill de Meneci i criïn cucs damunt les seves ferides, i que per això aquest cos, ara que ell [és mort, es desfiguri i la carn es podreixi.

Tetis li diu que no es preocupi, que trobarà els mitjans per protegir-lo de «les mosques que els homes morts a l’estrall d’Ares [déu de la guerra en la mitologia grega] es mengen». Redi va recordar que, segons es creia des d’Aristòtil, els cucs sorgien de la matèria orgànica. Era el que s’anomenava «generació espontània». No calien mosques perquè apareguessin cucs i, per tant, era inútil cobrir el cos. Però l’investigador toscà també coneixia una frase atribuïda al metge anglès William Harvey (1578-1657): omni vivo ex ovo. Textualment, que tot allò que és viu prové d’un ou —‌o un òvul— i que sovint s’expressa com omni vivo ex vivo —‌allò que és viu prové d’allò que és viu. Prenent la preocupació d’Aquiŀles i l’afany protector de Tetis, Redi va plantejar uns experiments per esbrinar si, realment, la carn putrefacta podia generar cucs o calia que mosques o altres organismes hi ponguessin els seus ous. Cal valorar la manera com va plantejar i executar aquestes experiències perquè també en això es pot considerar un pioner. Va posar trossos de carn en pots i els va deixar oberts a l’aire lliure. Però uns quants els va protegir amb gases per evitar que les mosques hi accedissin. Va establir, doncs, un grup de control. Va observar que tota la carn es podria, però que només a la dels pots destapats hi apareixien cucs. I va repetir els experiments amb carn cuita i crua procedent de diversos animals, fins i tot ocells, peixos i rèptils, gràcies al zoo personal del Gran Duc. Redi va exposar les seves troballes d’aquestes i altres experiències i les teories que se’n despre-

nien en el llibre Esperienze intorno alla generazione degli insetti. L’obra incloïa dibuixos de gran qualitat de Redi mateix, fets gràcies a l’observació d’alguns insectes al microscopi. El llibre anava encapçalat amb un proverbi àrab que diu: «Qui fa experiències fa créixer el saber, qui és crèdul augmenta l’error». No eren temps fàcils per desfer creences seculars basades en l’autoritat i per això Redi va provocar gran interès i oposició contundent. Caldria esperar als experiments de Lazzaro Spallan­ zani (1729-1799) i, sobretot, de Louis Pasteur (1822-1895) perquè la teoria de la generació espontània rebés el cop de gràcia. Però és interessant recordar no només el valor dels seus experiments sinó també la font poètica que els van inspirar, en una mostra que literatura i ciència tenen molt més a guanyar que a perdre quan van de bracet. No deixa de ser curiós que unes dècades abans dels treballs de Redi un altre literat, William Shakespeare (1564-1616) també hagués insinuat el paper de les mosques en els cadàvers. A Antoni i Cleopatra (c. 1607), aquesta darrera manifesta que abans de restar lligada a la cort del Cèsar: M’estimo més que em deixin nua en el llot del Nil, i que les mosques [d’aigua ponguin ous sobre meu i em desfigurin! Una mostra que la visió crítica de la generació espontània estava, en certa manera, present en la ment d’alguns grans literats i es va començar a refutar gràcies a l’ampli interès cultural d’un gran biòleg. •

Xavier Duran (Barcelona, 1959). Llicenciat en ciències químiques (1982) i doctor en ciències de la comunicació (1997) per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professionalment es dedica al periodisme científic. Del 1999 al 2014 va dirigir el programa «El medi ambient» a Televisió de Catalunya, on ara és redactor especialitzat en ciència en els serveis informatius. Fora del seu àmbit professional els seus camps d’interès són l’impacte social i cultural de la ciència i la tecnologia i la relació entre ciència i literatura. En aquest darrer camp ha publicat La ciència en la literatura. La història de la ciència vista per escriptors de tots els temps (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2015).

001-084 Revista TSCB 67.indd 59

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

59

26/04/2017 8:59:05

Flaix de ciència

Biosfera, una obra singular Josep M. Camarasa. Fundació Privada Carl Faust

El 22 de març de 1992, enmig de l’expectació preolímpica, es presentava al llavors Museu de la Ciència (avui CosmoCaixa) de Barcelona el primer volum d’una obra singular, que duia per títol Biosfera, els humans en els àmbits ecològics del món. Sis anys més tard, el 22 d’abril de 1998 n’apareixia l’onzè i darrer volum. Però el recorregut de l’obra no s’acabava aquí. N’han aparegut traduccions en anglès, alemany i japonès i ha esdevingut l’obra científica publicada inicialment en català amb més projecció internacional. Potser no sóc el més indicat per parlar amb objectivitat crítica dels vint-i-cinc anys de l’arrencada de Biosfera. Tanmateix, no m’he pogut resistir a la incitació dels redactors de treballs perquè en parlés. Procuraré atenir-me als fets. Els judicis crítics no em corresponen. Deixeu-me començar amb el refrany que encapçalava les notes d’una primera reunió amb en Ramon Folch adreçada a desenvolupar la seva idea inicial en projecte: «Treballades per sant Andreu de tan bones no tenen preu». La reunió, cal dir-ho, tenia lloc el 30 de novembre de 1990 i el refrany no trigà a manifestar-se encertat: cinc mesos després, l’abril de 1991, el patronat de la Fundació Enciclopèdia Catala-

na feia seu el projecte, gràcies al suport entusiasta de Joaquim Maluquer. Començaven així set anys de creació d’un producte singular sense precedents en el nostre àmbit cultural tant per l’enfocament i el contingut com per la forma, la realització i la projecció. No era banal. Mai no s’havia abordat una empresa de tanta ambició a Catalunya ni en català. Ni cap altra d’aquestes dimensions ha estat traslladada a altres llengües. Va ser un cop de sort i d’audàcia, la Història natural dels Països Catalans arribava als seus darrers volums i els venedors d’Enciclopèdia Catalana (un poder fàctic a l’empresa) reclamaven algun producte que en prolongués l’èxit (més de 32.000 subscriptors). Era el moment just per impulsar una obra de volada universal feta des de casa nostra. La complicitat del programa MaB de la UNESCO, amb Francesco di Castri al capdavant, la de Ramon Margalef i la de Lynn Margulis, ens van afavorir. Margalef ens va afavorir amb extenses parts del primer volum i del desè, a banda que moltes de les idees que vertebren l’obra són plenament margalefianes o passades pel filtre de la seva visió. Lynn Margulis s’entusiasmà des del primer moment amb l’obra, en va aportar els primers capítols i més tard va ser la promotora de la publicació de l’obra en anglès. El pla de l’obra, senzill conceptualment però força innovador al seu moment, comença, per a cada bioma, amb una presentació general,

seguida d’una descripció sumària de la flora, la fauna i els grups humans que l’habiten, de la dels aprofitaments de la biodiversitat del bioma i de la problemàtica ambiental fruit de les actuacions dels humans en aquest. Finalment, en un moment que el concepte mateix de reserva de biosfera era poc conegut, se’n tractava monogràficament alguna de remarcable del bioma. El primer volum i el darrer segueixen pautes diferents. El primer explica d’una banda la història i el present de la biosfera i d’una altra la dels humans com a espècie i el seu efecte transformador sobre la biosfera sencera. El darrer glosa l’evolució del pen­ sament sobre la natura i sobre el que avui anomenem biosfera i exposa les concepcions dels responsables de l’edició, a banda d’incloure un extens índex terminològic de tota l’obra. I, a banda els valors del contingut, no són pas menys remarcables els valors formals de l’obra. M. Antònia Miserachs va dissenyar una maqueta i organitzar una paginació que posava al servei de l’obra una qualitat formal que ha estat reconeguda, per exemple, pel Museu del Disseny de Barcelona, que dedica una vitrina a Biosfera. Cal remarcar, en particular, les citacions literàries a les portadelles de cada bioma d’autors que van de Salvat-Papasseit a Humboldt, de Rómulo Gallegos a Ernest Hemingway, de Vladimir Arseniev a Espriu. I també l’acurat equilibri entre text i iŀlustració en cada una de les planes de Biosfera. I en són més de 5.000. •

Edicions de Biosfera Folch, R.; Camarasa, J. M. (dir.) (1991-1998). Biosfera: Els humans en els àmbits ecològics del món. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Folch, R.; Camarasa, J. M. (dir.) (2000). Encyclopedia of the Bio­ sphere: Humans in the World’s Ecosystems. Detroit, San Francisco, Londres, Boston, Woodbridge, CT: Gale Group.

60

001-084 Revista TSCB 67.indd 60

Folch, R.; Camarasa, J. M. (dir.) (2002). Biosphäre: Die Lebens­ räume der Erde. Leipzig, Mannheim: Bibliographisches Institut & F. A. Brockhaus AG. Folch, R.; Camarasa, J. M. (dir.) (2009-2015). Sekai shizen kankyo daihyakka. Tòquio: Asakura.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:06

Flaix de ciència

DIYbio. Els biohackers: una nova manera de fer créixer la biotecnologia Núria Conde Pueyo, Daniel Grajales, Esteban Gimenez i Alvaro Jansà

Do-It-Yourself Biologist (DIYbio) és una branca del moviment de la ciència oberta que fomenta l’intercanvi obert de materials, dades i publicacions, i té el seu origen en l’auge viscut la dècada del 2000 per l’electrònica de codi obert i els tallers oberts. DIYbio ha recollit l’impuls i l’estigma d’aquest camp de manera que ha estat de manera alternativa tant promocionat com denunciat, ara com la solució als mals de la societat, ara com un viver de bioterrorisme. Centenars de biohackers duen a terme experiments en laboratoris de biologia instaŀlats en garatges sense control, i això hauria d’obrir novament la discussió sobre la relació entre la societat i la ciència. Introducció Durant segles, van ser els erudits de l’aristocràcia els qui investigaven, ja que disposaven dels recursos econòmics per adquirir les eines i materials necessaris. Els coneixements que van generar-se han constituït les bases de moltes de les disciplines científiques actuals. Cal recordar que, llavors, els experiments es feien en cuines, tallers o laboratoris casolans i no ha estat fins més recentment que la ciència ha passat a dur-se a terme en les universitats, empreses i grans parcs de recerca. Aquestes noves corporacions han permès compartir maquinària i recursos econòmics. Però, paradoxalment, també han burocratitzat i encasellat el procés científic, i a més la innovació tecnològica en les industries biomèdiques i biotecnològiques ha sofert un endarreriment causat per un mal ús del sistema actual de patents. Aquests problemes han estat la motivació per la qual han aparegut iniciatives per fer experiments DIY (do-it-yourself) fora dels centres de recerca i la indústria. Així doncs, DIYbio és una xarxa internacional d’individus, d’arreu del món, que té com a objectiu fer la biologia accessible per al públic en general (de la mateixa manera que ja s’ha fet per al programari o l’electrònica). Molts dels membres del movi

001-084 Revista TSCB 67.indd 61

ment s’autodenominen biohackers. En el sentit original, un hacker tracta d’entendre un sistema tancat (ordinador, termociclador, bacteri...), tot separant-ne les parts, i d’aquesta manera pot reacoblar-les d’una manera nova i millorada. La majoria d’aquests biohackers fan aquestes tasques com a afició, fora dels llocs de feina o institucions públiques. De fet, molts treballen en entorns relacionats amb la recerca o la indústria. Els projectes duts a terme són oberts, amb l’objectiu que tothom sigui capaç de replicar-los i millorar-los. Tot i que, en un principi, pugui ser alarmant que tothom pugui accedir a l’experimentació biològica «sense regulació», el moviment DIYbio té a disposició totes les normes de bioseguretat, a més d’un codi ètic en constant revisió. Així, el moviment DIYbio revisa la noció que hom ha d’estar dins l’acadèmia i usar elevats coneixements tècnics per poder fer una contribució significativa dins les ciències biològiques.

Orígens i definició El confinament de la ciència és una qüestió de poder i autoritat més que una qüestió de preservar la veritat. Camps com l’astronomia o la història natural han tingut una llarga tradició d’amateurs fent treball de camp. En els segles xvii i xviii el lloc de residència i el lloc d’investigació eren el mateix. Tot i així, a finals del segle xix, durant el desenvolupament dels laboratoris de biologia, els amateurs van continuar coŀlaborant activament. En el camp de la medicina les associacions de pacients han estat implicades en la recerca durant dècades. Així doncs, el moviment do-it-yourself (DIY) es pot entendre com un retorn a les arrels. Evocant la història dels hackers informàtics dels anys setanta i vuitanta, els pioners del DIYbio van entreveure un futur en el qual la revolució següent en biologia ocorria als garatges. El 2005 Rob Carlson, un dels biohackers fundadors del moviment DIYbio, destapava les seves intencions en un article a la revista Wired: «Qui hi vol participar?». Aquell mateix any, es contestava la pregunta muntant un laboratori al seu garatge. Un dels seus socis, Treballs de la Societat Catalana de Biologia

Cowell (un programador web de Cambridge, Massachusetts) va organitzar la primera trobada DIYbio, en un pub irlandès just al cantó del MIT. A aquella crida van assistir-hi vint-i-cinc persones, i dos anys més tard ja tenien dos mil subscriptors. El 2008, a Boston, van fundar la primera associació formal dedicada a la biologia DIY amb la missió de construir equipament assequible, fer projectes científics alternatius i proporcionar un accés obert al coneixement. Aquesta combinació de construcció de maquinària i modificació dels protocols de laboratori és la base del moviment DIYbio. En resum, les característiques principals que defineixen el moviment DIYbio són: — L’accés obert a la gent, a diferència dels laboratoris tradicionals; aquests espais permeten la participació, independentment de la formació acadèmica. Es fomenta la interdisciplinarietat, no sols entre camps purament científics, sinó entre diferents coŀlectius (artistes, dissenyadors, mestres...). Amb tot, s’ha de reconèixer que en la pràctica, les associacions estan impulsades per un nucli liderat per professionals: biòlegs o enginyers electrònics. — La revisió dels protocols de laboratori per reduir el cost (a vegades fins a deu o cent cops menys), reduir o simplificar els passos a fer i promoure l’ús de components que siguin de fàcil accés (idealment que es venguin als supermercats). — El redisseny de les màquines més habituals d’un laboratori, tot fent-les més barates, més senzilles i compartint el disseny de manera oberta per tal que tothom pugui accedir-hi i millorar-lo. La maquinària biohacker no es considera mai acabada, sinó un prototip en permanent evolució (vegeu la taula 1). — El focus en l’educació a través de tallers, xerrades i activitats sobre biologia, química, biotecnologia, electrònica... — La pràctica de la filosofia de codi obert compartint el coneixement per mitjà de diferents dispositius: pàgines web, blogs, wikis, fòrums, vídeos..., que constitueix així una alternativa sòlida a la «biologia establerta de les institucions».

61

26/04/2017 8:59:06

DIYbio. Els biohackers: una nova manera de fer créixer la biotecnologia

El moviment DIYbio transforma els ciutadans en agents actius «creadors de ciència» i aquesta és la diferència principal amb la recerca convencional d’avui dia. Parlant, de manera general, els biòlegs amateurs són sovint molt creatius i tendeixen a pensar sense condicionaments previs. Això fa que la democratització de la ciència sigui una font d’idees fresques que ajuden a millorar els instruments del laboratori, a descobrir noves aplicacions per a la biotecnologia i sobretot a posar de manifest les fissures i nínxols socials inexplorats. És quan la ciència retorna al poble que s’enfronta als desafiaments quotidians que presenten les circumstàncies socials, econòmiques, culturals i polítiques. No oblidem que alguns dels projectes no busquen un resultat tecnològic, sinó que són propostes artístiques, d’educació i divulgació amb l’objectiu de tenir impacte social. Es pot dir que la «recerca DIYbio» inclou temàtiques tan variades com: seguretat alimentària, producció energètica neta i barata, millora de la tecnologia per a l’agricultura, la bioconstrucció, la indústria biotèxtil, la biotecnologia per produir substàncies bioquímiques o l’autodiagnosi mèdica. Per a tals efectes, si cal, s’usa l’enginyeria genètica o l’anàlisi de dades genètiques. Sense oblidar que molts dels projectes no busquen un resultat tecnològic sinó que són propostes artístiques, d’educació i divulgació amb l’objectiu de tenir impacte social. No s’ha d’oblidar que la ciència de qualitat no esta lligada a les tècniques punteres de la recerca científica, sinó a les preguntes que es plantegen.

Expansió Actualment hi ha més de 65 grups en actiu, la majoria situats a l’hemisferi nord: EUA, 30; Europa, 21; Amèrica del Sud, 6; Àsia, 3; Oceania, 4, i Àfrica, 1. L’aïllament del coneixement, en l’era d’Internet, ja no és imaginable. Internet ha connectat els resultats obtinguts en els laboratoris de recerca a tot el món a través de les publicacions en revistes científiques. El moviment DIYbio ha portat aquesta globalització al seu màxim exponent. Tant des de la pàgina cen-

62

001-084 Revista TSCB 67.indd 62

Estàndard (€)

DIYbio (€)

Reducció

Incubadora de bacteris

117

9

13×

Bioreactor

2.700

90

30×

900

63

14×

1.800

180

10×

117

9

13×

1.800

90

20×

360

36

10×

63

9

7×

Colorímetre

150

20

8×

Espectrofotòmetre

150

50

3×

Cubeta d’electroforesi

360

9

16×

Transiŀluminador

900

90

10×

Font d’alimentació

900

36

25×

Termociclador

2.250

270

8×

qPCR

9.000

3.000

3×

Autoclau Campana de cultius BSL-1 Microscopi 400× Centrífuga Bany d’aigua Agitador magnètic

Taula 1. Comparativa de preus entre màquines estàndard i DIYbio.

tral (diybio.org) com des de les pàgines de cada grup amb les seves guies, els resultats que obtenen i les seves activitats. L’altre factor que ha contribuït a l’expansió del fenomen ha estat l’abaratiment del material de laboratori i la ja consolidada existència dels make-spaces. De fet, la majoria de les comunitats DIYbio es troben lligades a espais relacionats amb l’art o la fabricació digital. Els make-spaces, igual com els centres de recerca, són espais on és possible compartir els recursos (en forma de talladores làser, fresadores, impressores 3D...), així com el coneixement entre diferents disciplines. Diversos projectes DIYbio iŀlustren com el simple fet de treballar sobre un mateix objectiu o prototip pot donar lloc a una veritable coŀlaboració i a idees innovadores de com connectar la ciència a escala global. Per exemple, diferents laboratoris DIYbio volien créixer organismes bioluminescents (diferents algues, fongs o corals) i per això van començar a coŀlaborar. Així el 2011 van començar de manera espontània el Bioluminescence Project, que connecta laboratoris dels EUA, el Canadà, Nova Zelanda, la Xina i Singapur. D’aquest consorci va sorgir la idea (a BioCurious, Califòrnia) de crear arbres modificats genèticament capaços «de brillar» i així, iŀluminar els

carrers d’una manera sostenible. Un altre exemple de cooperació internacional són els tallers conjunts que es duen a terme entre el grup de biohackers Hackteria i els laboratoris ciutadans d’Indonèsia (HONF i Lifepatch) que, basant-se en càmeres web i fermentadors, han creat diversos models de maquinària per a l’agricultura de codi obert. Els projectes DIYbio són econòmicament abastables. Als països en via de desenvolupament, la construcció del seu propi material de laboratori i la creació de nous protocols els ajuda a reduir la seva dependència de maquinària i material importat, molt més car i difícil de mantenir. Aquests projectes globals demostren com el DIYbio és un moviment que reflecteix una societat civil més enllà de les barreres culturals.

Construir un laboratori Quan hom es planteja construir un laboratori s’ha de plantejar quin laboratori necessita, i quin és el seu cost. Cal tenir clars quins són els límits tècnics i econòmics. Aconseguir suport financer és el repte principal, la majoria dels DIYbio no tenen font d’ingressos regular, i quasi totes les activitats «s’autofinancen» i és amb l’entusiasme i l’esforç coŀlectiu que s’aconsegueixen quadrar els comptes. Per tal

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:06

DIYbio. Els biohackers: una nova manera de fer créixer la biotecnologia

de construir una comunitat i les infraestructures necessàries, el primer pas acostuma a ser organitzar xerrades i tallers. L’esperança és que aquests recursos divulgatius acabin per transformar-se en coŀlaboracions amb les institucions acadèmiques, museus o espais culturals i artístics. Una manera de reduir el cost de posar a punt un laboratori és muntar-se les pròpies maquines. Això pot reduir els costos de deu a cent cops. Fins i tot alguns aparells sofisticats poden ser reproduïts a petita escala tot fent enginyeria inversa i adaptant-los a les necessitats del grup. És una qüestió de ser enginyós i trobar alternatives. A partir de màquines usades, electrodomèstics vells, peces d’ordinador i diferents components electrònics es poden muntar moltes màquines de laboratori. Les instruccions detallades per muntar-les i molts protocols de laboratori fàcils i barats estan disponibles a la Xarxa (per exemple, openwetware.org, protocol-online.org, instructables.com, diybio. org). Exemples de l’enginy dels biohackers podrien ser un un microscopi fet a partir d’una càmera web, capgirant l’objectiu, o la popular DremelFuge, una centrífuga que combina un trepant amb un rotor imprès en una impressora 3D. Es pot esterilitzar usant una olla a pressió o es pot purificar DNA usant sal, xampú i enzims per a la carn disponibles al supermercat. Cal remarcar que els aparells creats per la comunitat DIYbio no poden competir, en certs aspectes, amb els estàndard (sensibilitat, reproductibilitat...). Tot i així, són suficient per tal de dur a terme els projectes que la comunitat proposa. A més, com els dissenys són compartits en forma de codi obert, qualsevol persona pot analitzar, millorar o personalitzar determinades característiques. Tot i que alguns dispositius tenen un cost econòmicament elevat (com una campana d’extracció de gasos), mai no s’ha de sacrificar la seguretat pel cost.

001-084 Revista TSCB 67.indd 63

Mapa de la localització mundial dels grups DIYbio. Extret de diybio.org.

Empreses com eBay, Amazon, Spotify, Uber o Kickstarter han revolucionat el comerç i l’han fet més coŀlectiu i global. Molts laboratoris DIYbio compren material directament a l’empresa fabricant o de segona mà en aquests comerços en línia, i han creat una «economia biotecnològica ciutadana» que fomenta la redistribució i el reciclatge del material de laboratori. Tot i que els DIY són grups sense ànim de lucre, alguns grups han comercialitzat els seus productes en forma d’equips, per a altres laboratoris DIYbio o per a centres educatius. Ginko Bioworks (GB) n’és un bon exemple, comercialitza equips amb DNA, enzims i tampons salins, de tal manera que els no iniciats poden entrar en contacte amb la tecnologia genètica de manera més amigable. A més, GB ha arribat a un acord amb New England Biolabs (una empresa comercial tradicional) perquè distribueixin el seus equips. Aquesta aliança ha representat un gran canvi de paradigma en el món de la indústria de la biologia. Treballs de la Societat Catalana de Biologia

Pearl Biotech és una empresa que comercialitza una petita PCR (que ells anomenen Lava Amp) i una maquina d’electroforesi amb un transiŀluminador, aquests últims per només 400 dòlars. Aquests aparells que permeten fer tot el procés de manipular i visualitzar el DNA estan dissenyats per biohackers i estan basats en dissenys de codi obert. Altres biohackers han utilitzat pàgines web dedicades al micromecenatge, com Kickstarter, que permet als inventors publicar els seus projectes i objectius de finançament en línia. L’esperança és que amb molts visitants que fan petites donacions s’arribi al finançament demanat pel projecte. El grup de DIYbio BioCurious va aconseguir 35.000 dòlars per poder posar a punt el seu laboratori. Pot ser que en un futur proper els laboratoris DIYbio pugin soŀlicitar també beques públiques de la Comissió Europea o la nord-americana Grand Challenges in Global Health, de la fundació Bill and Melinda Gates. De fet, el grup DIYbio Madlab rep finançament del Wellcome Trust a través de la Universitat de

63

26/04/2017 8:59:08

DIYbio. Els biohackers: una nova manera de fer créixer la biotecnologia

Manchester i el Biologigaragen (de Copenhagen) s’ha beneficiat del projecte europeu StudioLab FP7 per instaŀlar el laboratori en un museu mèdic.

La biologia sintètica: el camp que dóna joc als biohackers La biologia sintètica (BS) té com a objectiu dissenyar i construir noves entitats biològiques o reprogramar els éssers vius ja existents. Aquesta disciplina revisita la biologia des d’un punt de vista d’enginyer, tractant els gens com «peces modulars» fàcils d’acoblar e intercanviar. Part de l’èxit de la BS es deu a la baixada de costos de la tecnologia de la seqüenciació i la síntesi i manipulació del DNA. La majoria de tècniques d’enginyeria genètica han esdevingut protocols senzills típics de la rutina d’un laboratori. Arribat aquest punt, el 2003, va néixer la competició International Genetically Engineered Machines (iGEM). La competició posa a disposició dels equips participants un conjunt de «peces de DNA» anomenat bio-bricks i el coneixement i les tecnologies necessaris per utilitzar-lo. D’aquesta manera els equips poden dissenyar un nou organisme (normalment bacteris) que dóna resposta a algun problema, usant els bio-bricks per construir-lo. Els equips comparteixen els seus resultats a Internet participant de la cultura de codi obert. Per exemple, un equip mexicà va construir un bacteri capaç d’actuar com un sensor d’arsènic, i l’equip de la universitat de Pennsilvània va dissenyar un bacteri per trobar i destruir cèŀlules tumorals.

que els equips hi coŀlaboressin. Però a partir del concurs de 2015, a la vista del creixement del moviment DIYbio i la publicitat que s’ha generat al seu voltant, la seva participació ha estat acceptada.

Seguretat i ètica La seguretat és un tema que preocupa tothom, tant als centres de recerca oficials com a la comunitat DIYbio. És cert que el fet d’obrir l’accés als laboratoris pot ajudar a crear un futur millor en què la biotecnologia tingui un paper clau en la societat però posar a l’abast de tothom les tècniques de laboratori, i més concretament d’enginyeria genètica, també obre la porta a possibles perills desconeguts. I és que, com qualsevol tecnologia, se’n pot fer un bon o un mal ús. Es poden fer experiments i reprogramar éssers vius en un «garatge» assegurant que res no sortirà malament? Craig Venter, en el seu llibre Life at the speed of light, deixa clar que està en contra del moviment DIYbio. La preocupació del doctor Venter no es deu al perill de bioterrorisme, sinó a possibles errors que portin a problemes greus tant ecològics com de salut, deguts a la manipulació del DNA dels biohackers

sense coneixements científics. No obstant això, la Comissió de Bioètica de la Presidència dels EUA considera els riscos de la biologia sintètica amateur com a esdeveniments de baixa probabilitat. De fet, als EUA, l’FBI vigila molt de prop el fenomen DIYbio però coŀlaborant-hi, i fins i tot coorganitza conferències amb els membres de la comunitat. Fins avui, no s’ha donat avís de cap cas d’amenaça de seguretat derivada de les accions dels membres DIYbio. A més, molt pocs centres de recerca han manifestat el seu malestar respecte els temes de bioseguretat associats al DIY. Les regulacions legals a les modificacions genètiques limiten el que els grups DIYbio poden fer. A diferència dels EUA, a Europa cal una llicència per poder fer experiments d’enginyeria genètica. Sense això, no es pot accedir ni als bio-bricks ni als reactius necessaris per manipular DNA. Els laboratoris DIY troben problemes perquè les companyies els subministrin material de laboratori, a vegades fins i tot amb substàncies no controvertides com l’alcohol pur. Per això, els laboratoris DIY que s’ho poden permetre s’estan preparant per obtenir les llicències escaients. El biohacker irlan-

Es pot dir que tant la DIYbio i la BS a través de l’iGEM comparteixen l’objectiu de fer la biologia «fàcil d’enginyeritzar». De fet, els recursos econòmics, l’equipament i el coneixement que usen els equips de l’iGEM és comparable al que podria manipular un biohacker d’un laboratori DIYbio. Com que la majoria de laboratoris DIY no disposen de llicències que n’acreditin la bioseguretat, l’organització iGEM no permetia que participessin com a equip. Però permetia

64

001-084 Revista TSCB 67.indd 64

Web de DIYbio.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:10

DIYbio. Els biohackers: una nova manera de fer créixer la biotecnologia

dès Cathal Garvey ha estat un pioner a obtenir-la i poder establir un laboratori al garatge de casa seva.

ciatives lliguen els protocols de la recerca científica amb les normes ètiques i persegueixen els ideals d’humilitat i participació ciutadana.

Que la biologia DIY no estigui regulada pel mandat de les institucions no vol dir que no s’atengui a cap regulació. La comunitat DIYbio té un sistema normatiu obert i amb una plataforma en línia que permet als amateurs preguntar directament a professionals experts en bioseguretat o altres membres de la comunitat. Aquesta plataforma, inaugurada el 2012, és un exemple únic de com l’autogovern pot funcionar.

De la mateixa manera, mentre que la premsa insisteix a sobreestimar les capacitats dels biohackers i infravalorar la seva ètica, la comunitat elabora, de manera participativa a la seva pàgina global (diybio.org), un codi amb un conjunt de valors comuns per a tots els seus membres.

Més enllà de les qüestions purament legals i de seguretat hi ha certes consideracions ètiques que afecten especialment la BS pel seu vessant de creació d’híbrids i de modificació de la vida. Ja abans de l’expansió del DIY es van crear formes pròpies de consulta i deliberació ètica per incloure la població: les «practiques humanes» de la SynBERC o els ethobricks. Aquestes ini-

Núria Conde és biòloga i enginyera tècnica en informàtica per la UPF. Ha desenvolupat el seu doctorat en enginyeria genètica aplicada a la biocomputació al Grup de Sistemes Complexos a la UPF. Actualment és investigadora postdoctoral al mateix grup i CSO de l’empresa MoiraiBiodesign.

001-084 Revista TSCB 67.indd 65

També roman indeterminada en quina mesura la innovació biològica és un bé cultural o un producte de mercat. El moviment DIYbio és una de les veus més altes que qüestiona el concepte de propietat inteŀlectual (PI) en forma de patents. Actualment, si un inventor vol soŀlicitar una patent li cal un alt pressupost econòmic i l’assessorament d’un especialista. A més, els llargs períodes de validesa de les patents (vint anys) dificulten moltíssim poder introduir altres innovacions al mercat. El 2014, en una

Daniel Grajales ha treballat en empreses multinacionals de telecomunicacions sense fil. Prepara el seu doctorat al Centre d’Investigació en Nanociència i Nanotecnologia sobre biosensors de tecnologia fotònica que tinguin aplicacions en salut i medi ambient.

conferència a Hèlsinki va proposar-se un model de llicència hipotètic anomenat bio-commons. A la conferència es va considerar la bio-commons com un acord entre persones. Com més gran sigui la comunitat de persones contribuint-hi, més gran serà el suport de la societat, i per tant la llicència oferirà una millor protecció. La intenció és facilitar el procés de concessió de llicències i que aquestes ajudin a crear un ambient de coŀlaboració global. A més, estaran ideades per protegir i gestionar qualsevol mal ús del coneixement que protegeixin. El coneixement científic es desenvolupa molt ràpidament i el sistema de regulació ha de tenir prou flexibilitat per adaptar-s’hi. El moviment DIYBio representa una nova manera de «fer ciència». No sols això, sinó que els seus esforços comunicatius en democratitzen l’accès. La filosofia i la metodologia emparades ofereixen una alternativa a la biotecnologia institucional que resulta en millores directes per als problemes de la població. •

Esteban Gimenez va estudiar electrònica a Buenos Aires, un grau d’art a l’Escola Massana i enginyeria informàtica a la UPF. Actualment treballa com a programador i eventualment fa classes a diferents institucions universitàries.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

Alvaro Jansà ha treballat en recerca sobre el càncer, després d’un cicle formatiu de grau superior de laboratori clínic. Ha estudiat biologia humana a la UPF i treballa en el sector privat bioinformàtic. S’ha incorporat al grup UPF-BERG per desenvolupar un aparell per al càncer de pròstata.

65

26/04/2017 8:59:10

Flaix de ciència

Posthumans o humans feliços de ser-ho? Ramon M. Nogués

L’article analitza l’eventual alternativa del posthumanisme en el panorama d’una possible alteració de l’espècie humana en el marc de l’antropocè. Es proposa una anàlisi del tema de la mort com a desencadenant inconscient del refús a la nostra condició d’espècie. Es preveu també la controvèrsia a l’entorn de la bondat de la naturalesa. En el rerefons del tema es considera el sentit que pot tenir instaurar una guerra contra Gaia i com cal enfocar el tema des del principi de responsabilitat global davant de la vida. Posar nom a les coses és una de les funcions centrals d’ordenació de la realitat a la qual recorrem els humans per ordenar el caos. Els fenòmens reals són mòbils i tenen fronteres poc definides. Posar-hi nom ens ajuda a pensar-los. La humanitat es troba en una situació de fulgurant canvi des de fa aproximadament un segle, i aquesta situació ens comença a fer pensar si el fenomen mereix ja un nom concret perquè no rebentin les costures de la denominació del que succeeix; així ho podríem definir. La paraula podria ser posthumanisme. Designaria una fase del procés d’hominització/humanització que suposaria la superació de la condició d’espècie que inicialment ens va definir en la biosfera. El 1927 Julian Huxley en la seva obra Religion with­out revelation encunyava el concepte de transhumanisme, que uns quaranta anys més tard donava lloc a la World Transhumanist Association, posteriorment convertida en Humanity Plus, que propugnava un transhumanisme garantit pels progressos científics. Algunes derivacions secundàries del moviment es donaren en algunes pintoresques propostes i realitzacions nord-americanes en relació amb la crioconservació de cadàvers, tot esperant alguna solució futura a la mort. Té sentit parlar de transhumanisme o posthumanisme?

Espècie humana i especiació antropocènica Tradicionalment, des que Carl von Linné realitzà la seva fabulosa empresa de posar ordre

66

001-084 Revista TSCB 67.indd 66

en els vivents, s’ha consensuat una definició d’espècie que designa un conjunt de vivents capaços de reproduir-se sense limitació entre ells, dependents dels substrats sòlids dels quals viuen o dels fluids en els quals es mouen, i articulats amb tots els altres vivents amb els quals conviuen en les seves biocenosis, i dels quals depenen per a la subsistència. Una espècie, doncs, mai no està sola, és totalment subsidiària dels mil paràmetres de tot tipus en els quals està engalzada. Des de molt antic els humans hem dignificat la nostra espècie considerant-la la «mesura de totes les coses» tal com ja Vitruvi anunciava i Leonardo da Vinci exposà gràficament en nombroses obres. Es tracta d’un reconeixement de la nostra innegable originalitat, però, ha arribat aquesta originalitat a poder acomiadar-nos de la nostra condició inicial d’espècie humana per coŀlocar-nos com a posthumans? Certament l’activitat humana a través de la seva potent incidència cultural i tècnica ha acabat modulant els fenòmens d’especiació pròpia i de moltes altres espècies, tal com és discutit avui en els àmbits científics. L’època antropocènica sembla que modifica els processos d’especiació associats a la presència humana. El que està en discussió en la controvèrsia sobre el posthumanisme és si aquesta alteració pot fer que l’espècie humana estigui donant lloc a una nova espècie «posthumana» que estaria marcada per modificacions essencials de la seva biologia i per la implantació d’artefactes tècnics que modificarien avantatjosament les capacitats biològiques.

bíblics que han conformat la cultura occidental s’inicien amb uns poemes en els quals la mort apareix com la conseqüència d’un conflicte inicial, prèviament al qual el projecte no incloïa la mort. En el Gènesi bíblic la primera parella, feliç al Paradís, s’enfronta a la mort com a conseqüència d’haver intentat assolir la saviesa absoluta sobre el bé i el mal (Gen 2,17 i 3,17). Ara sembla que els humans actuals, a través de la saviesa absoluta de la ciència i els mites tecnològics associats, pretenem desterrar la mort i aspirar a un Paradís, no al començament sinó amb vista al futur. Més enllà de propostes científiques pel que fa a això, convindria analitzar a fons quin és el tipus de rebuig que manifestem respecte a la nostra condició de criatures de la naturalesa terràqüia. La biologia i la filosofia postdarwiniana van tenir una feina important en deixar clar que l’espècie humana era una més de les espècies vivents (admesa la seva singularitat cultural), i de mica en mica sembla que ens entestem a anunciar que hem descobert la possibilitat de deixar de ser-ho. Hi ha una curiosa inversió de punts de vista, i ara són sectors científics de sensibilitat materialista els que tendeixen a negar la mort, mentre que sectors espiritualistes recorden que l’espècie humana és una més de les es-

Què fem amb la mort? En el fons de tot el debat hi ha el tema de la mort i del mal veïnatge que hi tenim. La mort (tan evidentment natural!) ens molesta profundament i aquesta molèstia la portem al cor. No és mala recomanació fer, en relació amb això, un examen d’inconsciència, és a dir, d’allò que portem a la ment i no acabem de digerir. Des dels principis de la civilització els mites fundacionals, dels quals encara viu la gran majoria de la humanitat, han intentat explicar la mort com una aparició estranya al disseny «normal» de la vida humana. Els mites Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:11

Posthumans o humans feliços de ser-ho?

xió d’un uròleg cirurgià que lamentava que els transhumanistes estiguin guanyant sense haver plantejat batalla.

pècies vivents, i per tant, mortal per naturalesa, i que cal acceptar serenament aquesta condició. La longevitat absoluta dels humans no ha augmentat pràcticament des de fa segles. El límit estaria al voltant dels cent deu anys, amb alguna escadussera excepció. El que ha augmentat espectacularment és l’esperança mitjana de vida (l’edat a la qual moren la majoria d’un grup), esperança que en el darrer segle pràcticament ha doblat en els països desenvolupats i amb sistemes de salut exceŀlents (entre aquests Catalunya, al costat del Japó, Suècia o Austràlia), i això és un èxit espectacular de la medicina però no aporta cap novetat als paràmetres fonamentals de l’espècie. De fet, sovint es parla de la fantasia de fer recular espectacularment la longevitat i «derrotar» (sic) la mort. R. Braidoti ha analitzat bé aquestes fantasies, que sembla que volen negar la mort. Les anàlisis científiques confirmen la visió crítica respecte dels «projectes» d’ajornar espectacularment la mort. M. Kaeberlein fa notar ben recentment que vèncer la vellesa és de moment purament un projecte teòric i ho comenta a propòsit de la revisió dels principals projectes que estan sobre la taula (telòmers, cèŀlules mare, mitocondris, microbiota...). Tot i així, el tema és sucós per als mitjans. La revista New Scientist, en el número de 19 de setembre de 2015 titulava en portada: «Renew Yourself. Why ageing isn’t irreversible», i a dins, titulava un article: «Out with the old». La revista La Recherche corresponent a l’octubre de 2015 dedicava també un dossier al tema amb un conjunt de reflexions realistes i assenyades, una de les quals titulava: «Tuer la mort, est un crime contre la humanité», i acompanyada d’una refle

001-084 Revista TSCB 67.indd 67

Els èxits tecnològics no passen de ser una ortopèdia admirable i digna de tot elogi, però que no toca en res el centre de la naturalesa de l’espècie, siguin ortopèdies genètiques, fisiològiques, tissulars o mecàniques: sempre són afegitons per millorar una naturalesa que resta intocada com a tal. De fet, una modificació de l’espècie que permetés considerar-la «més enllà» de l’espècie humana (per exemple, eliminar la mort o ajornar-la impertinentment, de manera que els cicles ceŀlulars canviessin els plantejaments) suposaria una «esmena a la totalitat», és a dir, canviar els paràmetres essencials que ens defineixen. Això és tan pretensiós com si en cosmologia es volguessin canviar les constants cosmològiques a fi de construir un altre cosmos. De fet, la hipercomplexitat del vivent escapa encara a la nostra comprensió. Només faltava l’epigenètica i les seves sorpreses per acabar de complicar el panorama de la complexitat de la vida. No sabem exactament què és la vida. Jacques Monod en el seu conegut llibre Le hasard et la nécessité intentava definir la vida amb tres expressions, téleonomie, morphogenèse autonome i invariance reproductive, expressions sàvies per designar tres banalitats de la vida que tothom coneix perfectament, i que no expliquen res del que designen. Ara com ara, cap modificació de les que hem fet sobre la nostra espècie altera el més mínim la dinàmica conjunta sobre la qual es basa el vivent. Es parla sovint de vida artificial però ningú no ha posat en marxa res que s’assembli a una alternativa a la vida tal com la coneixem. Tot els intents són petits afegitons dependents de la vida tal com és. En aquest context parlar de nova espècie humana resulta una mica pretensiós.

en relació amb la publicació d’un llibre seu (El hombre biónico): «Una sola màquina serà més inteŀligent que la humanitat», frase que dóna per establert què és la inteŀligència i la consciència, simplificant conceptes i confonent segurament la complexitat de la inteŀligència humana amb l’espectacularitat que pot oferir una base de dades i els protocols per explotar-la, tema que té poc a veure amb la inteŀligència humana, complexa interacció de dimensions de sentiments i raonaments.

Ser natural, és bo o dolent? En el rerefons de tot el debat sobre transhumans i posthumans hi ha l’etern problema de caire filosòfic i base biològica que consisteix a aclarir si sentir-se «natural» és bo o dolent, és desitjable o rebutjable. Una revista francesa de filosofia publicava recentment una reflexió sobre el tema a propòsit de la COP21 de París, i sota el títol de portada «La Nature, a-t-elle toujours raison». En el dossier en qüestió, després d’unes consideracions sobre l’època antropocènica a la qual ens veiem abocats, recollia dotze opinions històriques sobre la natura i la seva valoració en la cultura occidental, que partint d’Hesíode i passant per Aristòtil, Epicur, els estoics, Tomàs d’Aquino, Galileu, Descartes, Rousseau i Darwin, arriba fins a Heidegger o

A propòsit d’una peculiaritat sorprenent de l’espècie humana (la inteŀligència abstractiva i la consciència reflexiva), i amb una certa superficialitat, es fan propostes i prediccions poc concretades que anuncien la superació de la inteŀligència i la consciència. J. Serrano, especialista en projectes complexos, anunciava a «La contra» de La Vanguardia (2 setembre 2015) Treballs de la Societat Catalana de Biologia

67

26/04/2017 8:59:14

Posthumans o humans feliços de ser-ho?

Lovelock. Hi ha tota la panòplia d’opinions entre les quals va osciŀlant la nostra comprensió de la naturalesa. Fer nostra (dels humans) la naturalesa ha estat un repte històric. A mesura que el poder tecnològic humà va agreujant les perspectives de la sostenibilitat de la Terra apressada pels requisits exosomàtics, l’esgotament de recursos, la contaminació, l’explosió demogràfica, i la necessitat de la justícia, comencem a dubtar que el repte de fer nostra la Terra tingui sentit. Més aviat creiem que cal mentalitzar-nos que som una part (una espècie) de les que constitueixen la biosfera que cobreix la Terra, i que el que ens cal és aprendre a respectar la natura. Quina perspectiva adopta els transhumanisme o el posthumanisme en aquesta coŀlisió de significacions i valoracions? En aquest panorama cal una recuperació d’una ciència humanista, no temptada d’actuar com a aprenent de bruixot, respectant l’entrellat de dades i valors en què ens movem, i presidit per una actitud que, des de sempre, s’ha anomenat humilitat davant de la realitat, amb vista a respectar-la. Molts creuen que només una actitud «espiritual» que consistiria a conèixer profundament la natura, respectar-ne les dinàmiques profundes, acceptar les regles que nosaltres vivim com a limitacions, tot treballant per millorar la nostra condició i presència en ella, ens pot ressituar i ordenar l’ús dels fabulosos recursos tècnics que els humans hem descobert.

En guerra contra Gaia? Una fugida endavant L’interrogant sobre la guerra contra Gaia és de Lovelock. El pare de la teoria de Gaia anuncia-

va que si entrem en guerra amb Gaia, perdrem la guerra. Podria ser que el transhumanisme signifiqués la «campanya de Rússia» de les guerres de Napoleó o Hitler, i que el «general hivern» acabés vencent «naturalment» l’incòmode enemic en què s’ha convertit l’espècie humana. Al cap i a la fi, si anessin molt maldades, els que ho tenen més bé per sobreviure en una Terra malmesa no som els mamífers sinó els bacteris. Un notable filòsof contemporani, Han Jonas, va reflexionar molt a fons sobre la presència humana a la Terra des de la perspectiva biològica: la primera reflexió fou sobre el principi de responsabilitat a propòsit de la ci-

vilització tecnològica i una segona reflexió fou sobre la vida mateixa. En la segona d’aquestes obres Jonas evocava la necessitat d’agermanar la filosofia de l’organisme amb la filosofia de l’home. L’organisme humà potser no cal que sigui transhumà, sinó simplement humà a fons. Parlar massa de transhumanisme quan estem en risc de malmetre la Terra, tenim pendents exigències elementals de justícia i el repte de solucionar tant dolor com afecta la humanitat, podria semblar que és simplement una «fugida endavant». Potser ens cal saber estar simplement contents de ser humans. •

Ramon M. Nogués (Barcelona, 1937). Té estudis de filosofia i teologia, doctor en biologia. Ha estat professor d’antropologia biològica a la UAB. Ha fet investigació en dinàmica de poblacions i evolució cerebral. Membre de diverses comissions oficials de bioètica.

68

001-084 Revista TSCB 67.indd 68

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:17

Entrevista a

Robert E. Ricklefs Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2015 Bru Papell

«M’agrada gaudir de la natura, i m’agrada parar atenció a les coses que hi veig» Robert Ricklefs fa gairebé mig segle que influeix en tota una generació d’ecòlegs amb les seves investigacions sobre els patrons i processos de les comunitats i els mecanismes de la biodiversitat. Si més no, aquestes van ser algunes de les raons que el jurat de l’onzè Premi Margalef va argüir a l’hora de justificar el reconeixement per a l’ecòleg nord-americà que, per sobre de tot, es declara naturalista. No en va presideix des de fa un lustre la Societat Americana de Naturalistes. Ricklefs és també professor de biologia de la Universitat de Missouri i ha estat deixeble de personalitats com ara Paul Ehrlic (Premi Margalef 2009) i Robert MacArthur.

Quina influència ha tingut Margalef per a vostè? Vaig llegir alguns dels seus treballs més generals quan estudiava el doctorat i em va influir molt pel fet d’incorporar informació i models matemàtics a les seves reflexions sobre els sistemes ecològics. Tothom coneixia els treballs de Margalef, era un investigador respectat i apreciat i, de fet, continua sent-ho ara, la seva reputació no ha fet sinó créixer. Ara bé, la seva especialitat era la limnologia, ben diferent de la meva, així que no vaig aprofundir en molta de la seva recerca més detallada i especialitzada. Vostè s’ha dedicat més a entendre la diversitat. Sí, aquests darrers anys els he dedicat pràcticament en exclusiva a la recerca sobre els patrons de diversitat, la distribució d’espècies i l’ecologia de comunitats. De fet, ha desafiat el concepte clàssic de comunitat. Què és, doncs, una comunitat? Fins no fa gaire —‌i fins i tot encara ara—, una comunitat s’entenia com un grup local d’espècies que interaccionen en una àrea també local. No obstant això, tot i que aquestes interac

001-084 Revista TSCB 67.indd 69

Robert Ricklefs posa amb el guardó, una escultura que representa la microalga Picarola margalefii. © Rubén Moreno. Generalitat de Catalunya.

cions tinguin lloc de manera molt local, els seus impactes s’estenen geogràficament sobre regions molt més grans. La comunitat és un concepte molt dispers en aquest sentit.

llarg del temps, de manera que l’escala regional esdevé més important a l’hora d’entendre la persistència d’aquestes poblacions. Si més no, aquesta és la idea bàsica.

I això què vol dir exactament? Les interaccions entre espècies poden ser molt locals, i són molt importants. La competència, per exemple, és quelcom molt local, però els seus efectes es poden estendre sobre àrees molt grans, perquè els individus sempre s’estan movent; es dispersen al llarg de la població. Així, els efectes d’aquestes interaccions locals poden estendre’s amb el temps a tota una població d’una determinada espècie, cosa que fa de vincle entre l’àrea local i la regió més gran que ocupa la població en qüestió.

Juntament amb la seva dona, la professora Susanne Renner, han posat en entredit el paper de l’aleatorietat en la diversitat. Faci-me’n cinc cèntims. Els processos estocàstics formen part dels sistemes naturals, sempre poden comportar-se de manera impredictible. Ara bé, la idea d’aleatorietat la va introduir l’ecòleg Stephen Hubbell en la seva teoria neutral, segons la qual totes les espècies tindrien les mateixes habilitats competitives —‌la mateixa probabilitat de morir, de reproduir-se, etc.—, de manera que l’abundància i la dispersió d’espècies en una comunitat serien resultat de processos aleatoris.

Així que tot depèn de la dispersió? Sí, depèn de fins a quin punt els individus poden moure’s i dispersar-se per altres àrees de la mateixa població. Per exemple, si estudiem una illa, on el mar actua com a barrera important per a la dispersió, sí que podem parlar de comunitats en un sentit més local. En canvi, en zones continentals també hi ha barreres però, en general, les espècies poden moure’s llargues distàncies en tot el seu rang d’habitabilitat i al Treballs de la Societat Catalana de Biologia

Però per a vostès el factor atzar no seria tan determinant, no és així? En alguns casos, la teoria i les observacions casen bé, però en altres no tant. Crec que l’abundància és quelcom determinat, no aleatori, sobretot en patrons a gran escala. Però clar, és difícil distingir entre aleatorietat i un munt de

69

26/04/2017 8:59:18

Entrevista a Robert E. Ricklefs

«Un munt de factors diferents podrien estar influint la diversitat de manera que el resultat final sembla producte de l’atzar» factors diferents que podrien influir en l’abundància i la riquesa d’espècies, de tal manera que el resultat final acaba semblant producte de l’atzar. I un d’aquests factors, diguem-ne «camuflats», podria ser la interacció amb patògens, precisament un altre dels seus àmbits de recerca. Sí, i és quelcom que habitualment no es té gaire en compte com a factor determinant de diversitat. Sabem que les interaccions patogen-hoste tenen un impacte molt gran sobre les poblacions, però a nosaltres el que ens interessa és la idea de l’especialització. A què es refereix? Sovint observem que hi ha diferències d’abundància i distribució d’espècies que estan estretament emparentades. Si les espècies són properes comparteixen moltes de les seves adaptacions evolutives, de manera que aquesta diferència d’abundància ha de ser el resultat de factors especialitzats que afecten només una espècie i no la seva parenta propera. Doncs resulta que hi ha patògens molt especialitzats que provoquen impactes molt específics: afecten únicament una determinada espècie hoste, però no una parenta molt propera. Per això estudia la malària aviar? Sí, és un bon model perquè és fàcil d’analitzar: tot el que necessites és una petita mostra de sang i una mica de treball al laboratori per saber si un ocell està infectat i per quina soca de Plasmodium. En estudis que hem dut a terme a les Antilles hem vist indicis d’una relació negativa entre soques específiques de malària i l’abundància d’alguns ocells. Hem de fer més recerca, però sembla que aquest efecte de patò-

70

001-084 Revista TSCB 67.indd 70

L’ecòleg nord-americà durant el seu discurs a l’acte de lliurament del Premi. © Rubén Moreno. Generalitat de Catalunya.

gens altament especialitzats hi és, i pot ser important. Vostè diu que és un naturalista, per què? Suposo que el que vull dir, en primer lloc, és que m’agrada la natura, m’agrada gaudir-ne. Alhora, també m’agrada parar atenció a les coses que hi veig: patrons, models, tendències... Ja no només fent un tomb pel bosc, sinó també mirant mapes, analitzant distribucions, que és una altra manera d’observar els sistemes naturals i extreure’n alguna inspiració. Crec que aquest és el propòsit del naturalista, algú que és molt observador i que extreu coneixement dels patrons que observa en els sistemes naturals. Creu que hauríem de reaprendre a observar la natura? No ho sé. Hi ha molt bons naturalistes capaços de comprendre com funcionen les coses. Però el que potser no fem gaire bé és ensenyar el

concepte de naturalista, ni a l’escola ni a la universitat. A més, alguns investigadors es queixen que les observacions sobre història natural són difícils de publicar i que no donen gaire prestigi, si més no, comparades amb el desenvolupament de noves teories. Potser no van desencaminats. Quin consell donaria als estudiants? La meva recomanació és que se centrin en un grup d’organismes o un ambient en particular que els agrada i els interessa. I que si tenen l’oportunitat de fer treball de camp que l’aprofitin al màxim possible. Òbviament, també és important revisar la literatura: hi ha sempre un ventall de publicacions que cal consultar amb freqüència per conèixer l’estat de la qüestió. Però en general, tenir interès i habilitats en el treball de camp és sempre un bon punt de partida per encaminar la carrera professional. •

«Potser no ensenyem bé el concepte de naturalista, ni a l’escola ni a la universitat» Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:19

Premi d’Estudiants de la SCB

Anàlisi de marcadors prenatals de risc en individus exposats a factors ambientals de risc durant el seu desenvolupament Bàrbara Samper, Araceli Rosa, Judith Batlle, Oriol Vall, Óscar Garcia-Algar, Florencia Torche. Universitat de Barcelona, Hospital del Mar, Universitat de Nova York

Els dermatòglifs o configuracions de línies de la pell es formen durant el període de gestació mitjançant factors genètics i ambientals i un cop formats romanen inalterables durant tota la vida. En el nostre estudi s’han analitzat variables dermatoglífiques com el recompte total a-b (TABRC) i els nivells d’asimetria fluctuant (AF) en individus exposats prenatalment a un estrès matern sever (exposició a un terratrèmol durant l’embaràs) i s’han comparat respecte a un grup que no hi ha estat exposat. D’acord amb els nostres resultats, l’exposició a factors d’estrès durant l’embaràs incrementa els nivells d’AF, la qual cosa posa de manifest la inestabilitat del desenvolupament patida per la cohort exposada al desastre natural. Per aquesta raó, els dermatòglifs han estat considerats marcadors de risc prenatal i això en justifica la utilització en trastorns del neurodesenvolupament.

marcadors prenatals útils de les variacions en el desenvolupament de la persona en circumstàncies d’estrès. L’objectiu principal d’aquest estudi va ser analitzar marcadors prenatals de risc en individus exposats a estrès durant el seu desenvolupament degut a l’exposició a un estrès maternal agut. Esperaríem que els individus exposats al terratrèmol durant el desenvolupament intrauterí tinguin baix nivell de TABRC i nivells d’AF elevats comparats amb els individus no exposats.

Material i mètodes Introducció Els dermatòglifs o configuracions de línies de la pell són d’origen ectodèrmic i el seu desenvolupament està íntimament lligat al desenvolupament cronològic de la mà prenatal (Cummins i Midlo, 1926). La seva formació té lloc entre la setmana 10 i 24 de gestació, quan comença la formació dels pads (estructures unflades) en els dits i la palma de la mà durant el període intrauterí. Aquests pads sofreixen una regressió i apareixen les crestes epidèrmiques cap al final del quart mes de gestació (vegeu la figura 1). Les característiques dermatoglífiques tenen nivells d’heretabilitat elevats però una part de la morfologia està determinada per influències ambientals que actuen en el període prenatal (Babler, 1991). A més, diversos estudis assenyalen que els factors ambientals poden modificar la simetria i grandària del pad, i canviar els futurs patrons dermatoglífics (Mulvihill i Smith, 1969). Aquest efecte depèn de la intensitat i durada de l’exposició, així com de la resistència genètica de l’individu a l’estrès coneguda com estabilitat en el desenvolupament. Hi ha un gran nombre de variables dermatoglífiques digitals i palmars, com ara el recompte a-b de crestes palmars (ABRC), que han estat analitzades tant en estudis de rubèola, hipertensió i exposició intrauterina a agents

001-084 Revista TSCB 67.indd 71

infecciosos com en estudis de trastorns del neurodesenvolupament a causa de l’origen embrionari ectodèrmic comú de l’epidermis i el sistema nerviós central (Rakic, 1988) (vegeu la figura 1). La presència d’anomalies en els dermatòglifs constitueix l’evidència fossilitzada d’una exposició prenatal a l’estrès que s’ha produït en el segon trimestre de la vida prenatal o abans (Babler, 1991). La inestabilitat del desenvolupament (ID) representa el grau en què la trajectòria de desenvolupament d’un individu és pertorbada per factors exògens, i es pot mesurar mitjançant l’asimetria fluctuant (AF) a partir dels trets bilateralment simètrics (Palmer, 1996). En aquest treball s’ha analitzat l’exposició de la mare a un estrès fisicopsicològic agut, un terratrèmol. Un estudi anterior va examinar una sèrie de tempestes de gel al Canadà (1998) en una sèrie de paràmetres de naixement. Es va observar que l’exposició prenatal a l’estrès maternal va tenir un impacte negatiu en el desenvolupament dels nadons i els paràmetres de naixement. Quan van analitzar els dermatòglifs de la descendència i l’AF van trobar que l’AF en les mares amb nivells alts d’estrès era significativament més gran (King et al., 2009). Les configuracions de les crestes epidèrmiques ofereixen informació útil sobre la morfologia de la mà prenatal i tenen el potencial de ser Treballs de la Societat Catalana de Biologia

Mostra. La mostra s’ha reclutat segons l’efecte de l’exposició del terratrèmol Tarapacà, que va tenir lloc a Xile el 13 de juny del 2005, registrat a una intensitat de 7,9 en l’escala Richter i classificat com a «desastrós». La mostra estava constituïda per 835 individus nascuts entre l’any 2005 i 2006 dels quals el 36 % eren nascuts en la zona del terratrèmol (exposats) i el 64 % eren nascuts en la regió control (no exposats). En la taula 1 estan recollides les variables descriptives de la mostra.

Variables dermatoglífiques Les empremtes palmars es van prendre per a tots els individus utilitzant un mètode sense tinta (print kits). S’han analitzat dues variables dermatoglífiques: a) el recompte a-b total (TABRC), i b) l’asimetria fluctuant (AF) calculada a partir del recompte a-b (vegeu la figura 2).

Anàlisi estadística Els descriptius de la mostra així com les anàlisis estadístiques d’aquest treball es van fer amb el programari IBM® SPSS® Statistics 20.

Resultats Quan es va estudiar l’associació entre l’exposició al terratrèmol i la variable TABRC vam

71

26/04/2017 8:59:19

Anàlisi de marcadors prenatals de risc en individus exposats a factors ambientals de risc durant el seu desenvolupament

Figura 1. Desenvolupament cronològic de la mà prenatal i les crestes epidèrmiques. El desenvolupament dels dermatòglifs (setmanes 10-24) comença amb el desenvolupament de la mà prenatal a la setmana 4 de gestació. El cervell i l’epidermis (amb els seus dermatòglifs) comparteixen un origen comú ectodèrmic i la seva formació resulta d’un camí complex que inclou la interacció dels processos biològics que es regeixen genèticament i una sèrie de factors ambientals.

trobar que els dos grups (exposats i no exposats) tenien valors similars i, a més, no presenten diferències significatives. Per a la variable AF, si bé no va haver-hi diferències significatives entre els dos grups, els individus exposats presentaven valors lleugerament més alts d’AF en comparació amb els individus no exposats (vegeu la taula 2). Amb la finalitat d’estudiar els nivells d’ID en relació amb el període de gestació de la mare al moment del terratrèmol, s’han explorat els nivells de AF i TABRC en cadascun dels tres grups (primerenc, mitjà i tardà). El resultat més rellevant d’aquest gràfic és un pic en els nivells d’AF en els individus exposats en el període gestacional mitjà (setmanes 1024) que coincideix amb el període de formació dels dermatòglifs. Aquest pic disminueix en els nens que van ser exposats al període gestacional tardà, tot i que tenen nivells lleugerament més alts d’AF que els nens exposats durant el període gestacional primerenc. En el seu conjunt, encara que aquests resultats no van ser estadísticament significatius, la tendència dóna suport a la hipòtesi que els nens que van ser exposats al terratrèmol tenen variacions en els nivells d’AF i aquests nivells augmenten quan l’exposició es produeix durant i després de la formació dels dermatòglifs.

Taula 1. Descripció de la mostra avaluada el 2013. Distribució de la mostra per sexe, mitjana d’edat en l’avaluació, edat de la mare i període gestacional en el moment del terratrèmol. La distribució del període gestacional en el moment del terratrèmol és t1 (primerenc, setmanes 0-9), t2 (mitjà, setmanes 10-24) i t3 (tardà, setmanes 25-42). Mostra total

Exposats

835

301

534

408/423

136/163

272/260

Edat (mitjana ± SD) (mesos)

91,01 ± 3,58

90,94 ± 3,64

91,06 ± 3,55

Setmanes de gestació (mitjana ± SD)

27,23 ± 6,74

27,44 ± 6,65

27,12 ± 6,79

• t1 (%)

160 (19,2)

61 (20,3)

99 (18,5)

361 (43,2)

134 (44,5)

227 (42,5)

• t3 (%)

304 (36,4)

102 (33,9)

202 (37,8)

N Sexe (♂/♀)

No exposats

Període gestacional en el terratrèmol • t2 (%)

Figura 2. Empremta palmar esquerra i dreta d’un individu de l’estudi. El triradi a i b està localitzat a la base del dit índex i la base del dit mitjà (àrea amplificada). El recompte a-b (ABRC) és calculat mitjançant el recompte del nombre de crestes epidèrmiques, les quals travessen la línia traçada entre el triradi a i b (línia vermella). El recompte a-b total (TABRC) i l’asimetria fluctuant (AF) estan calculades a partir de la variable ABRC.

Discussió El disseny metodològic del nostre estudi ens ha permès investigar l’efecte de l’estrès físic i psicològic sobre les diferents variables dermatoglífiques analitzades, concretament l’efecte de l’estrès sobre els dermatòglifs en funció del temps de formació en què es trobaven.

72

001-084 Revista TSCB 67.indd 72

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:28

Anàlisi de marcadors prenatals de risc en individus exposats a factors ambientals de risc durant el seu desenvolupament

Figura 3. Representació gràfica de TABRC i AF en cada grup (exposats i no exposats) segons el període gestacional en el moment del terratrèmol. Les línies blaves representen els valors de TABRC i AF en el grup d’individus exposats i les línies vermelles representen els valors de TABRC i AF en el grup d’individus no exposats. La representació gràfica inclou el nombre de participants en cada període gestacional i les puntuacions del test Kruskall-Wallis amb el seu valor p corresponent.

Dos possibles factors, relacionats amb la percepció de l’estrès, probablement tenen un paper en la comprensió dels nostres resultats. En primer lloc, a causa de la geografia de Xile, hi ha una gran quantitat de terratrèmols cada any i, tot i que qualsevol terratrèmol és considerat un factor d’estrès, els xilens estan preparats

per fer front a un terratrèmol a causa de la seva alta incidència. En segon lloc, les conseqüències del terratrèmol en termes de vides i danys a la propietat van ser petites. Com s’ha comentat anteriorment, només s’ha dut a terme un estudi previ sobre els dermatò-

Taula 2. Descripció de les variables dermatoglífiques. Mitjana i desviacions estàndard de les variables TABRC i AF dels individus exposats i no exposats. En el cas de la variable TABRC els estadístics s’han corregit per a la variable sexe. Exposats

N mitjana ± SD

No exposats

N mitjana ± SD

Test

TABRC

284

85,90 ± 10,43

499

86,04 ± 9,87

F = 0,098, p = 0,75

FA

287

3,36 ± 2,61

506

3,29 ± 2,42

U = 72317,5, p = 0,92

Bàrbara Samper (Granollers, 1991) es va graduar en bioquímica l’any 2013 a la Universitat de Barcelona. L’any següent (2014) va fer un màster en antropologia biològica en l’especialitat de biodiversitat i aplicacions biomèdiques a la Universitat de Barcelona. El seu treball de final de màster, titulat Anàlisi de marcadors prenatals de risc en individus exposats a factors ambientals de risc durant el seu desenvolupament, ha guanyat el Premi d’Estudiants de la Societat Catalana de Biologia l’any 2015.

001-084 Revista TSCB 67.indd 73

glifs i l’exposició a un desastre natural, anomenat Project Ice Storm fet per King et al., 2009. En aquest projecte es va estudiar una mostra d’individus exposats a una sèrie de tempestes de pluja que van assolar el sud del Quebec, Canadà, l’any 1998. Igual que en el nostre estudi, King i coŀlaboradors van analitzar els efectes de l’exposició i la seva associació amb l’asimetria fluctuant. Van trobar que els individus exposats durant les setmanes d’embaràs 14-22 (període de formació dels dermatòglifs), presenten nivells lleugerament més alts d’AF en comparació dels individus exposats durant altres etapes de la gestació. Aquests resultats són similars als nostres resultats preliminars, no obstant això, no són comparables, ja que l’equip investigador va calcular l’AF a partir del recompte de crestes digitals i no des del recompte de crestes a-b, com en el nostre estudi. Amb tots aquests resultats podem dir que l’exposició a esdeveniments estressants durant l’embaràs pot influir en les variables dermatoglífiques associades amb l’ID com ara l’AF. Atès que la formació de dermatòglifs pot estar influenciada per factors genètics i ambientals, no cal oblidar la importància de l’ambient, tant l’intrauterí com el postnatal en el desenvolupament dels éssers humans. No obstant això, hem de tenir en compte que el temps, la intensitat i la percepció de l’estrès tenen un paper crucial en com els patrons dermatoglífics poden variar. •

Bibliografia Babler, W. J. (1991). «Embryologic development of epidermal ridges and their configurations». Birth Defects Original Article Series, 27 (2): 95-112. Cummins, H.; Midlo, C. (1926). «Palmar and plantar epidermal ridge configurations (dermatoglyphics) in European-Americans». American Journal of Physical Anthropology, 9 (4): 471-502. King, S. [et al.] (2009). «Prenatal maternal stress from a natural disaster predicts dermatoglyphic asymmetry in humans». Development and Psychopathology, 21 (2): 343-353.

Mulvihill, J. J.; Smith, D. W. (1969). «The gen­ esis of dermatoglyphics». The Journal of Pediatrics, 75 (4): 579-589. Palmer, A. R. (1996). «From symmetry to asymmetry: phylogenetic patterns of asymmetry variation in animals and their evolutionary significance». Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 93 (25): 14279-14286. Rakic, P. (1988). «Specification of cerebral cortical areas». Science (New York, N.Y.), 241 (4862): 170-176.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

73

26/04/2017 8:59:31

Premi Gemma Rosell i Romero

Gens oncoembrionaris: la connexió entre la biologia del desenvolupament i l’oncologia Oriol Caritg Cirera

El procés de desenvolupament embrionari requereix la successió de programes d’expressió gènica molt ben definits que permeten una coordinació precisa de l’equilibri entre proliferació i diferenciació ceŀlular. Molts dels gens que tenen un paper clau durant l’embriogènesi deixen d’expressar-se en el teixit adult sa, i només se’n recupera l’expressió en circumstàncies determinades. En el camp de l’oncologia molecular, per la seva banda, diversos models han estat estudiats per tal d’entendre les alteracions en expressió gènica presents en diverses neoplàsies. Els primers fets experimentals que demostren una relació entre cèŀlules tumorals i embrionàries daten de l’any 1975, quan es va demostrar que les cèŀlules de carcinoma embrionari injectades en la cavitat d’un blastocist de ratolí són controlades i participen en l’organogènesi posterior de manera normal. El 1994 el nostre grup demostrà que la matriu gestant pot controlar el creixement i la diferenciació de les cèŀlules tumorals. Les tècniques modernes i els coneixements de biologia molecular han permès entendre millor el patrons d’expressió gènica solapats entre els teixits embrionaris i els teixits tumorals. Els gens embrionaris que es reexpressen en teixits tumorals (gens oncoembrionaris, també coneguts com a oncofetals, malgrat que són gens que majoritàriament s’expressen en el període embrionari inicial i sovint no tenen cap funció un cop arribada la fase fetal) poden estar involucrats en diverses fases de la tumorigènesi, que es poden simplificar bàsicament en dos grans grups: en primer lloc, poden explicar l’inici de la transformació neoplàsica a partir d’un teixit prèviament sa; i en segon lloc, poden estar associats a un comportament més agressiu del càncer un cop la malaltia està establerta. Els tumors que expressen aquests gens solen tenir unes característiques pròpies de cèŀlules mare, i reprodueixen el que es troba en el desenvolupament, amb una alta activitat proliferativa i un estat de menys diferenciació ceŀlular. El primer exemple rellevant en el cas del pulmó són diversos factors de transcripció que intervenen en l’organogènesi i en el manteniment de l’homeòstasi tissular com són els gens HOX. Un altre cas interessant és el del factor de transcripció Nkx2.1 (també conegut com a

74

001-084 Revista TSCB 67.indd 74

TTF-1), que és un marcador de llinatge endodèrmic de l’epiteli pulmonar. La seva sobreexpressió en càncer de pulmó de cèŀlula no petita s’ha pogut relacionar amb més disseminació metastàtica. A més, estudis amb microxips han pogut identificar signatures gèniques pròpies de cèŀlules progenitores que, quan es troben presents en teixits neoplàsics pulmonars, s’associen a un pitjor pronòstic clínic. Així doncs, com es pot explicar que l’expressió dels mateixos gens sigui alhora imprescindible per a un desenvolupament correcte i també pugui explicar el comportament més agressiu d’un tumor? La resposta a aquesta pregunta sembla trobar-se en les diferències en el microambient embrionari i tumoral, i, per tant, en les interaccions entre els diferents tipus ceŀlulars del teixit que permetrien que aquests gens siguin perfectament regulats durant el desenvolupament i, en canvi, potenciïn el fenotip maligne de la cèŀlula en el tumor. Aquest ampli camp d’estudi ha donat lloc a múltiples línies de recerca que pretenen dilucidar els nombrosos dubtes que encara hi ha sobre aquests mecanismes. La seva complexitat, però, excedeix els objectius d’aquesta revisió.

RNA reguladors no codificants

microRNA expressats durant el desenvolupament embrionari, l’expressió dels quals es perd en el teixit adult en condicions normals, es troben sobreexpressats en els tumors, com per exemple el miR-221 o el clúster miR-17-92. Més recentment s’ha descrit l’existència d’un altre tipus de ncRNA petits específics de línia germinal, els piRNA. La seva funció, encara que lluny de ser coneguda en profunditat, consisteix en la regulació gènica per diversos mecanismes: a) protecció de la integritat genòmica (inhibint retrotransposons), b) degradar altres RNA missatgers, i c) canviar el patró de metilació del DNA. Per tal de ser funcionals requereixen l’acció de les proteïnes PIWI, que intervenen en dos processos: a) síntesi dels piRNA i b) formen complexos amb els piRNA madurs per exercir la seva funció reguladora.

PIWI com a paradigma de gen oncoembrionari PiwiL1, un dels quatre membres de la família PIWI, intervé en la síntesi d’una gran varietat de piRNA en fases precoces del desenvolupament. A més de les cèŀlules de la línia germinal, en les quals es va descriure inicialment el sistema PIWI-piRNA, alguns teixits somàtics expressen PIWIL1 durant l’embriogènesi. En aquest aspecte PIWIL1 es comporta com un

Figura 1. Esquema dels gens més rellevants al pulmó. Els gens oncoembrionaris són els que es troben a la intersecció dels cercles. Destaquem que EGFR és un gen que és funcional tant en el teixit embrionari com adult i que té importància en càncer quan es troba mutat.

Els RNA no codificants (ncRNA) són molècules que exerceixen funcions de regulació de l’expressió gènica, sense arribar a ser traduïts a proteïnes. N’hi ha de diversos tipus però, de manera esquemàtica, els podem classificar en petits i llargs (> 200 nucleòtids). Els ncRNA petits més estudiats són els microRNA. Aquests importants reguladors de l’expressió gènica han demostrat ser també fonamentals tant en el desenvolupament embrionari com en el procés de transformació maligna en diversos teixits, incloent-hi el pulmó. Molts dels Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:32

Gens oncoembrionaris: la connexió entre la biologia del desenvolupament i l’oncologia

jançant PCR a temps real i vam poder veure que en un subgrup de pacients amb càncer de pulmó de cèŀlula no petita els tumors reexpressaven PIWIL1. A més, al llarg del seguiment d’aquests pacients es va poder constatar que tenien pitjor pronòstic que aquells que tenien tumors sense expressió del gen oncoembrionari.

Aplicabilitat i utilitat clínica Figura 2. Expressió de PIWIL1 al pulmó. Els seus nivells són màxims a l’inici del desenvolupament i posteriorment disminueixen fins a fer-se indetectables a les tretze setmanes, fet que perdura durant la vida adulta. Un subgrup de tumors tornen a expressar el gen.

paradigma de gen oncoembrionari al teixit pulmonar: els seus nivells són màxims en les primeres etapes del desenvolupament i disminueixen progressivament a mesura que avança l’organogènesi, fins a fer-se indetectables a partir de la tretzena setmana embrionària. En l’òrgan adult no es detecta PIWIL1. Al nostre laboratori vam fer un estudi d’expressió mit-

En primer lloc, els gens oncoembrionaris són marcadors d’un fenotip ceŀlular més indiferenciat, típic de cèŀlules mare. El paper de les cancer stem cell en els tumors humans és ben conegut i pot indicar més agressivitat biològica del càncer. Els gens oncoembrionaris, doncs, poden servir com a biomarcadors, indicant els càncers potencialment més nocius o de pitjor resposta al tractament. En segon lloc, tenint en compte que es tracta de gens essencials per a la progressió tumoral, s’ha plantejat el seu ús com a diana terapèutica. Com que que aquests gens no es troben expressats en teixits sans, la teràpia atacaria selectivament cèŀlules del tumor, que són les

úniques que expressen aquests gens en l’adult. Com a gran avantatge, aquesta selectivitat per a les cèŀlules tumorals reduiria l’espectre d’efectes adversos de la teràpia respecte a la quimioteràpia convencional. Com a exemple recent d’aplicabilitat clínica cal destacar la detecció del gen oncoembrionari SALL4 en hepatocarcinoma, que identifica un subgrup de pacients de mal pronòstic i actualment s’està treballant amb vista a obtenir una teràpia dirigida contra SALL4.

Conclusions L’estudi de l’embriologia molecular ha permès proposar el model del càncer com a alteració del desenvolupament normal. Aquesta aproximació ha obert moltes portes que permeten entendre el procés de la tumorigènesi i també plantejar nombroses millores d’aplicació clínica potencial. Avui dia, però, encara som lluny de veure la utilització dels gens oncoembrionaris en la pràctica mèdica habitual. L’ampliació de la recerca en aquest camp prometedor podrà aportar, de ben segur, avenços en el diagnòstic i tractament dels pacients amb càncer. •

Oriol Caritg Cirera (Barcelona, 1992) ha estudiat medicina a la Universitat de Barcelona. Des del 2012 ha estat intern al Laboratori d’Oncologia i Embriologia Molecular de la Facultat de Medicina. L’any 2015 va guanyar el Premi de Recerca per a Estudiants Gemma Rossell i Romero per la seva coŀlaboració en l’estudi de les proteïnes PIWI en el desenvolupament i càncer de pulmó, sota la supervisió del doctor Alfons Navarro i el professor Mariano Monzó. Posteriorment, ha fet una estada de recerca al Gurdon Institute, de la Universitat de Cambridge (Regne Unit), a l’equip de treball en cèŀlules progenitores i regeneració pulmonar de la doctora Emma Rawlins.

001-084 Revista TSCB 67.indd 75

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

75

26/04/2017 8:59:32

Centre

Bytes, teoria i suport a la clínica El superordinador MareNostrum Gemma Ribas

En només deu anys de vida el Barcelona Supercomputing Center, el Centre Nacional de Supercomputació (BSCCNS), s’ha consolidat com a centre de referència en diverses àrees de la ciència i la tecnologia. A diferència d’altres centres de supercomputació, que ofereixen exclusivament serveis de computació a altres usuaris, el BSC-CNS combina aquesta activitat amb un intens treball de recerca pròpia.

Els grans ordinadors ja són una eina imprescindible per ajudar a avançar la recerca. El creixement exponencial de la seva potència els fa cada vegada més atractius per als investigadors, i permeten el plantejament de preguntes cada vegada més ambicioses. Simulacions, grans càlculs i anàlisi de dades són els usos principals d’aquestes màquines, que com a concepte no disten dels ordinadors personals, però sí que en disten en capacitat d’execució: el superordinador MareNostrum, emblema del BSC, és capaç de calcular en una hora el que necessitaria sis anys en un ordinador com el que podem tenir a casa. Les aportacions de la computació d’altes prestacions a les ciències de la vida van obtenir el seu màxim reconeixement oficial el 2013, quan l’Acadèmia Sueca va atorgar el Premi Nobel de Química a Martin Karplus, Michael Levitt i Arieh Warshel per la seva feina pionera en la creació de programes informàtics per entendre i predir els processos químics. «Els químics solien crear models de molècules amb pals i boles —‌afirmaven els responsables del guardó en la nota de premsa que acompanyava l’anunci dels guanyadors. Avui la modelització es fa en computadors. Els models computacionals que reflecteixen la vida real s’han convertit en crucials per a la majoria dels avenços actuals en la química».

seva aplicació a sistemes bioquímics han evolucionat en paraŀlel a la capacitat de càlcul dels ordinadors i han permès aplicar aquestes metodologies a sistemes biològics de milions d’àtoms i a l’estudi de mètodes d’acoblament molecular per al disseny de nous fàrmacs. S’estan fent simulacions que arriben a l’escala de miŀlèsimes de segon i que permeten descriure processos rellevants a escala biològica, com el plegament de proteïnes. Una altra gran línia de recerca que ha crescut al galop dels grans

computadors és el de les anomenades ciències «òmiques». Una sola cadena completa de genoma ocupa 120 Gb i, com és sabut, els estudis per relacionar malalties amb determinats gens requereixen comparar i analitzar genomes de cèŀlules sanes i malaltes de centenars de pacients. El BSC-CNS ha posat a disposició de la comunitat científica un sistema d’emmagatzematge que allotja el European Genome Ar­ chive: dades òmiques de més de cent mil pacients procedents de vuit-cents estudis de

Des que a la dècada dels setanta Karplus, Levitt i Warshel van començar a utilitzar la computació per entendre i predir processos químics, els algoritmes de modelització molecular i la

76

001-084 Revista TSCB 67.indd 76

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:35

Bytes, teoria i suport a la clínica

tacional, interacció i acoblament de proteïnes i modelització electrònica i atòmica de proteïnes. S’han desenvolupat eines informàtiques per predir les interaccions entre proteïnes i entre proteïnes i fàrmacs; s’ha creat Model, una extensa biblioteca de dinàmica molecular de les proteïnes representatives, i també el programari Smufin, un innovador mètode per analitzar genomes de tumors, reconegut per ser un dels més ràpids i complets.

recerca per ser utilitzades de manera segura per a futures investigacions. Però com es comentava a l’inici, el valor del centre no es limita a les seves màquines o la seva capacitat de computar i emmagatzemar.

El BSC-CNS va néixer amb vocació de fer recerca i ja aplega més de quatre-cents investigadors d’un gran ventall de disciplines. En l’àmbit de les anomenades ciències de la vida, treballa en quatre grans línies: modelització molecular i bioinformàtica, genòmica compu-

La recerca en ciències de la vida a través de les noves i cada vegada més potents eines informàtiques a disposició de la comunitat científica persegueix dues grans finalitats: aprofundir en la comprensió teòrica dels mecanismes biològics i apropar la recerca i l’activitat clínica. Amb la vista posada en la medicina de precisió, generalitzar un sistema en què noves eines atorguin als professionals de la salut la capacitat d’analitzar els seus pacients a escala genòmica i en diferents fases del tractament serà una realitat a curt termini. Aquestes anàlisis genòmiques permetran poder trobar teràpies especifiques i més eficients en l’àmbit de la clínica, i al mateix temps ajudaran a entendre millor les bases genètiques i moleculars de les malalties. •

Gemma Ribas (Figueres, 1970) és llicenciada en ciències de la informació i en ciències polítiques i sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en comunicació de les organitzacions per la Universitat de Barcelona. Des de 2012 treballa en tasques de comunicació al Barcelona Supercomputing Center, el Centre Nacional de Supercomputació, i s’ha especialitzat en divulgació de temes de ciència i tecnologia. Prèviament, ha exercit com a periodista en diferents mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, d’assessora de comunicació i relacions amb els mitjans de comunicació per a entitats empreses i en gabinets de comunicació d’administracions públiques.

001-084 Revista TSCB 67.indd 77

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

77

26/04/2017 8:59:37

Carrera

Barrejar, aprendre i evolucionar La Mandarina de Newton Irene Lapuente

El ingredients bàsics de La Mandarina de Newton són l’interès per la recerca en el que fa i la flexibilitat. No sempre sabem el que obtindrem; tenim, però, una direcció clara, moltes eines i el focus en el procés. Busquem desenvolupar projectes innovadors que trenquin amb alguns dels patrons i costums de l’escola, els centres de recerca, els museus i les empreses, però que alhora sumin les seves possibilitats.

La Mandarina de Newton neix el 2010 amb la voluntat d’integrar l’experiència viscuda en entorns educatius, de recerca i museològics. Comencem introduint la tecnologia digital dins del nostre programa, en un moment en què aquesta estava força separada de la cultura. En fer-ho, no només ens quedem amb els conceptes i continguts d’aquesta disciplina, també n’incorporem la cultura i maneres de fer. Internet ha obert les portes al diàleg. Ja fa temps que han començat a aparèixer comunitats que volen construir plegades i que es relacionen a través de l’acte de crear: FabLabs, TechShops, etc. És així com veiem possible l’inici d’un dels nostres projectes clau «Expolab, de la contemplació a la participació i més enllà», que més endavant va evolucionar envers un altre projecte de divulgació científica participatiu, polièdric, transdisciplinari i poliglota, com fou «Science of the City». El nostre objectiu és fer recerca en els formats expositius i contribuir a l’evolució dels museus de ciència, des dels de les primeres exposicions universals, basats en un inici en els objectes i en les ciències naturals, fins als museus interactius, en què el que prima és el fenomen i les lleis físiques, i ara els museus de tecnologia on es mostren processos. Així neix una de les nostres línies de treball «Co-Creating Cultures». Una plataforma de-

78

001-084 Revista TSCB 67.indd 78

dicada al disseny, el comissariat, la investi­ gació i l’aplicació de processos de transformació creativa i innovadora en la cultura, l’educació i les organitzacions. Creem estructures que aprenen, capaces de crear estructures que aprenen. Explorem el metadisseny. Aquest nou punt de vista modifica molt la nostra aproximació a la comunicació científica i tecnològica i ens planteja preguntes com: quina és la missió dels museus de ciència? què han de promoure?, quina pinta haurien de tenir? Aviat van arribar les coŀlaboracions amb creadors d’arts escèniques. L’Agrupación Señor Serrano, amb el nostre assessorament, va fer néixer l’espectacle Katastrophe, una obra de teatre experimental que posa en dubte la diferència entre una catàstrofe natural, una de natural causada per la humanitat i una d’humana. Més endavant, de la mà de les coreògrafes Iris Heitzinger i Natàlia Jiménez, ens vam involucrar en la creació de la peça L_ENTES. Un espectacle de dansa contemporània al voltant de l’espai, el temps, la llum, el so i la percepció. Gràcies a aquestes iniciatives la ciència surt dels seus espais clàssics i arriba a públics totalment nous.

Prototip de taller de cocreació expositiva, TalentLab.

a l’escola Tàber i a l’escola Costa i Llobera, n’és un exemple, com també ho són totes les extraescolars de ciència, tecnologia i audiovisuals que oferim a l’Espai Mandarina. Tots aquests esforços per barrejar, aprendre i transformar la societat! •

Exposició SOTC a l’Espai Mandarina.

Sempre ens mou l’interès per l’aprenentatge, per això treballem molt de prop amb la comunitat educativa, intentant donar-los nous inputs, barrejar-los amb d’altres professionals i ajudant-los a jugar i crear. Un exemple és el projecte TalentLab, que vam dur a terme amb la Delegació de Catalunya del CSIC, un punt de trobada per a mestres i investigadors on els proposàvem cocrear recursos educatius. A més, també tenim una línia de treball centrada en l’aprenentatge «Sharing Knowledge», en què explorem l’aprenentatge transdisciplinari, cinestèsic i basat en el disseny, utilitzant la filosofia DIY (Do-It-Yourself). El projecte «Exploradors i inventores», que duem a terme

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:38

Premi Nobel de Fisiologia o Medicina 2015

Un premi amb tres guardons per la lluita contra les malalties de la pobresa Rafael Abós-Herràndiz. Centre d’Atenció Primària Carles I (2H), Institut Català de la Salut

El premi Nobel de Fisiologia o Medicina de l’any 2015 guardonà una terna científica. Els seus descobriments situen diverses malalties que afecten humans i animals més a prop de l’eradicació i permeten millorar la qualitat i l’esperança de vida d’una gran part de la humanitat. El testament vital d’Alfred Nobel obert el 27 de novembre de 1895 establia que la major part de la seva fortuna es dediqués a guardonar aquells avenços en física, química, fisiologia o medicina, literatura i per la pau que suposessin un avenç per a la humanitat. Així, cent trenta anys després, el premi Nobel de Fisiologia o Medicina el decidí una assemblea de cinquanta professors del Karolinska Institutet en favor de tres científics: Youyou Tu (1930), William C. Campbell (1930) i Satsohi Ōmura (1935). Youyou Tu és farmacèutica, des de l’any 1950 treballa a l’Acadèmia de la Medicina Tradicional Xinesa de Pequín i el seu premi respon al descobriment d’una nova estratègia terapèutica contra la malària. William C. Campbell treballà des del 1957 fins al 1990 en la indústria farmacèutica. Satsohi Ōmura és microbiòleg i disposa de dos doctorats per la Universitat de Tòquio (farmacologia i química). El premi per a Campbell i Ōmura respon als seus descobriments terapèutics contra les infeccions per cucs. Els guardons estan ben justificats per la trajectòria científica dels investigadors i per l’abast de les descobertes en malalties que flagel·len la humanitat. 3.400 milions de persones estan en risc d’adquirir la malària i es calcula que durant l’any 2015 hi va haver 215 milions de casos, el 90 % dels quals a l’Àfrica. Aquesta malaltia causa mig milió de morts per any, la majoria africans i de menys de cinc anys d’edat. Les malalties transmeses per cucs afecten cent països del món i més de dos mil milions de persones, a les quals afebleix l’estat nutricional, perjudica el desenvolupament cognitiu i genera discapacitat social. La distribució geogràfica de les malalties per cucs és ben superposable a la de la malària; suposen un flagell constant i extens

001-084 Revista TSCB 67.indd 79

per al conjunt de la humanitat i constitueixen un obstacle per al seu desenvolupament integral. Aquest Nobel compartit del 2015 guardona la revolució en el tractament d’algunes de les malalties de la pobresa. L’estratègia terapèutica contra la malària ha estat basada tradicionalment en la quinina i la cloroquina i, malgrat que l’eradicació semblava real als anys seixanta, aparegueren les dificultats per al control i la resistència al tractament. Aquells anys, Youyou Tu es va fixar en el tractament de la malària que feia la medicina tradicional xinesa a base de plantes i n’identificà una que aparentment semblava eficaç: Artemisia annua. Youyou Tu revisà els tractats antics de medicina tradicional xinesa i n’identificà i demostrà l’eficàcia, davant la malària en animals i persones, d’un nou component purificat que conferia un increment de protecció inèdit: l’artemisinina. Els altres dos guardonats ho han estat pel tractament de dues de les disset malalties tropicals desateses del món: la ceguesa dels rius (oncocercosi) i la filariosi limfàtica (elefantiasi). Ambdues malalties juntes afecten un terç de la població mundial i són particularment presents a l’Àfrica, l’Àsia i Amèrica. L’oncocercosi, que és la quarta causa de ceguesa evitable del món, la causa un cuc que inflama la còrnia. Pel que fa a la filariosi limfàtica, mil milions de persones del món estan en risc de contraure aquesta malaltia. Es tracta d’una infecció causada per un cuc que parasita el sistema limfàtic, obstrueix la circulació i dóna a la pell la consistència d’una pota d’elefant. Satoshi Ōmura s’havia dedicat a l’aïllament de noves soques i de productes derivats de Streptomyces fins a identificar Streptomyces avermitilis, que produïa l’avermectina. Per la seva banda, William C. Campbell, expert en biologia de paràsits, treballà als Estats Units sobre els cultius de Streptomyces d’Ōmura i n’explorà l’eficàcia. Campbell demostrà que un component concret era marcadament eficient contra els paràsits d’animals i l’anomenà avermectina, i un cop purificat l’anomenà ivermectina, eficaç davant les microfilàries. Ōmura i Campbell havien tingut èxit treballant de manera encadenada. Treballs de la Societat Catalana de Biologia

Imatge d’Alfred Nobel. © The Nobel Foundation.

Les aportacions dels premis Nobel han canviat radicalment l’abordatge terapèutic de les malalties parasitàries. L’artemisinina en combinació amb d’altres fàrmacs pot reduir la mortalitat de la malària fins al 30 %. La contribució de la ivermectina també és incontestable en termes d’efectivitat contra paràsits que afecten els humans. Així doncs, els beneficis d’incorporar l’artemisinina i la ivermectina a la farmacologia terapèutica són tan grans que situen les malalties parasitàries camí de l’eradicació. La notícia no només és bona en termes de salut pública d’escala global sinó també en termes d’una esperança de vida més llarga i amb més qualitat per a les persones que viuen als llocs més pobres del món. • Rafael Abós-Herràndiz (Barcelona, 1962) és llicenciat en medicina, especialista i doctorat en medicina preventiva. Educat en epidemiologia i gestió sanitària a la Johns Hopkins Bloomberg School of Public Health (EUA), treballa en tasques assistencials i de recerca dins de l’Institut Català de la Salut i ha desenvolupat tasques de cooperació sanitària internacional.

79

26/04/2017 8:59:39

El personatge

Josep Maria Sala i Trepat (1941-1985) Pere Puigdomènech

La vida de Josep Maria Sala i Trepat és la d’un home de casa nostra compromès de manera completa a fer una recerca de nivell internacional. Quan estava en el millor moment de la seva carrera, a quaranta-quatre anys, una leucèmia va posar fi al seu esforç. Malgrat que la seva feina de recerca la va fer tota a diferents països fora del nostre, i sobretot a França, no va deixar mai de respondre a les soŀlicituds que fèiem des de Catalunya i en particular de la Societat Catalana de Biologia.

mina, una de les proteïnes més abundants del plasma sanguini. Ell es troba entre les persones que primer aïllen gens a Europa i n’estudien l’estructura i regulació. És interessant que les seves últimes publicacions inclouen resultats sobre gens humans. Les relacions entre aquests i el desenvolupament de tumors ja estaven sent descobertes.

ques de sistemes bacterians com Azotobacter. Va ser quan va tornar a França al Laboratoire d’Enzymologie de Gif-sur-Ivette, on s’incorpora a la plantilla del CNRS a partir de 1973, quan va descobrir el món emergent de la regulació dels gens en els sistemes superiors. Per aprofundir-hi es trasllada al Caltech a Pasadena, Califòrnia, en un dels laboratoris pioners en el tema.

Josep Maria Sala i Trepat va fer la seva vida científica a França i en el CNRS en particular. Introduir-se en el món elitista de la ciència francesa no va ser fàcil per a ell, però tampoc no oblidava la terra dels seus orígens. Quan la Societat Catalana de Biologia va organitzar el primer curs del que s’anomenava aleshores enginyeria genètica, no va ser difícil convèncer-lo a ell i a en Miguel Beato que vinguessin a Barcelona com a professors. Va ser en aquell curs el 1982 quan es van fer els primers experiments de les noves tecnologies a casa nostra i en Josep Maria mai no va dubtar a ajudar la gent jove de casa nostra a aplicar-les. El seu bon caràcter i el rigor de la seva feina ajudaven a coŀlaborar amb ell. És realment paradoxal que si analitzem les seves publicacions i el seu impacte trobem el màxim l’any 1984, just quan se li va declarar la seva malaltia. Estava, per tant, en el màxim de la seva carrera. És també interessant que algunes de les seves publicacions van anar apareixent després i en trobem fins a l’any 1992. És certament un tribut al reconeixement que ell va deixar entre la seva gent. •

La biografia de Josep Maria Sala i Trepat és la d’una persona inquieta que va buscar sempre la manera de fer una recerca del més alt nivell possible. Havia nascut a Agramunt i va començar a estudiar ciències a la Universitat de Saragossa però ben aviat es va traslladar a Madrid a estudiar a l’Escola d’Enginyers Agrònoms. La sortida clàssica de l’Escola era l’empresa però Josep Maria va anar a fer recerca a l’Institut de Biologia Ceŀlular de Madrid. La seva aventura científica havia començat. En aquells temps, però, les possibilitats de treballar en recerca a Espanya eren molt limitades i per això va anar a l’Institut Pasteur de París i d’aquí a on havia de ser la seva institució, el CNRS. També en les seves línies de treball Josep Maria Sala i Trepat va insistir fins a trobar aquella que li permetés estar en la frontera del coneixement. En la seva primera etapa en el CNRS, i a la Universitat de Bangor a Gaŀles, on va treballar en el seu doctorat, la seva feina anava dirigida a l’anàlisi de les activitats enzimàti-

80

001-084 Revista TSCB 67.indd 80

Cal tenir en compte que els inicis de la dècada dels setanta és quan es descobreixen les tècniques del DNA recombinant que obren el pas a la moderna biologia molecular. Apareix la possibilitat de descobrir l’estructura i el funcionament de gens, es parla de biotecnologia i patents i el 1975 es discuteixen les possibles regulacions de bioseguretat relacionades amb aquestes. A partir de 1974 en Josep Maria comença a publicar articles sobre receptors hormonals lligats a la cromatina i en una llista impressionant d’articles fets a Caltech demostra dominar les tecnologies del DNA recombinant que aplica als gens que codifiquen l’albú-

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:39

El fet

«Salvadoriana». El 1714 de la ciència Josep M. Camarasa. Fundació Privada Carl Faust

Un dels actes commemoratius del tricentenari de 1714 que ha rebut menys ressò mediàtic ha estat l’exposició «Salvadoriana», que s’ha pogut visitar del maig de 2014 a l’abril de 2016 a l’Institut Botànic de Barcelona, al parc de Montjuïc. L’exposició donava a conèixer a la ciutadania un dels tresors més desconeguts del patrimoni cultural de Barcelona: el gabinet, la biblioteca i les coŀleccions dels Salvador, una nissaga d’apotecaris i naturalistes que, des de començaments del segle xvii fins a mitjan segle xix, van aplegar i conservar la biblioteca científica privada més important i el gabinet de curiositats, principalment naturals, més complet existent al seu temps a casa nostra.

El cas del gabinet i les coŀleccions Salvador és força excepcional a Europa. La majoria dels gabinets privats constituïts entre el Renaixement i la Iŀlustració s’han perdut o han estat incorporats a les coŀleccions dels museus d’història natural creats a partir de la Revolució Francesa. Pels avatars de la història (que no li han estat sempre favorables) el llegat dels Salvador ha arribat fins avui en unes condicions no gaire diferents de les que tenia quan, a mitjan segle xviii Josep Salvador i Riera va encarregar el mobiliari que havia d’aixoplugar les seves coŀleccions i que s’ha conservat juntament amb la major part del seu contingut. El penúltim d’aquests avatars es va produir els primers mesos de 1938, en plena Guerra Civil. La Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya recuperava en una masia del Penedès un valuós patrimoni científic: la biblioteca i les coŀleccions naturalístiques, en particular l’herbari, que havia aplegat i conservat, de mitjan segle xvii a mitjan segle xix, la nissaga dels Salvador i les confiava a l’Institut Botànic de

001-084 Revista TSCB 67.indd 81

Barcelona per estudiar-les i conservar-les. Un seguit d’afortunades circumstàncies ha permès que setanta-cinc anys després, l’estiu de 2013, l’Ajuntament de Barcelona hagi pogut adquirir el que restava en mans privades del llegat dels Salvador. Els Salvador, des de començaments del segle xvii fins a mitjan segle xix han aplegat, han conservat, han estudiat i, com a mínim des de mitjan segle xviii, han obert a la curiositat d’altres estudiosos, la més important biblioteca científica privada i el més complet gabinet d’història natural existent a Barcelona, que esdevingué així el primer museu obert al públic a la ciutat (figura ja a la Guia de forasteros en Barcelona de 1798). Però l’exposició no es limitava a mostrar-nos el mobiliari de les coŀleccions Salvador (d’una altra banda visitable permanentment en una de les sales de l’Institut Botànic) i oferir-nos un tast del seu contingut. Sobretot ens proposava un viatge en el temps i ens submergia lite-

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

ralment en l’ambient d’un gabinet naturalista del segle xviii alhora que ens el contextualitzava en el marc social, cultural i científic de l’època. Ens donava a conèixer com la cultura científica de la Barcelona del 1700 no desmereixia de la d’altres ciutats europees de la seva dimensió demogràfica, sobretot quan, de 1705 a 1711, esdevingué cort reial. Ens assabentava de com els Salvador estaven perfectament integrats en les xarxes de comunicació epistolar del que llavors s’anomenava «República de les lletres» i mantenien contacte amb científics capdavanters en les matèries que més els interessaven i com aquests valoraven i afavorien els intercanvis de llibres, objectes i espècimens amb els seus homòlegs barcelonins. L’exposició ha estat també una lliçó sobre com es construïa el saber científic tres segles enrere i com ja llavors, amb els mitjans a l’abast, es teixien xarxes de coŀlaboració i «bases de dades» en forma de coŀleccions, herbaris o biblioteques. Ens ha acostat a la percepció dels fonaments materials i inteŀlectuals sobre els quals s’ha començat a construir el coneixement científic modern de la natura, i alhora a fer-nos una imatge dels espais on els nostres naturalistes d’aquell temps treballaven, estudiaven i es comunicaven entre ells. Val la pena evitar la temptació de pensar que el coneixement present no té passat, que la història de la ciència és una perversió acadèmica. Visitar «Salvadoriana» ha estat un bon antídot per a aquests mals pensaments. Encara ho és visitar, a l’Institut Botànic de Barcelona, la Sala Salvador. •

81

26/04/2017 8:59:39

Ciència en societat

La Viquipèdia: oportunitat i porta d’entrada per a la difusió de les biociències Toni Hermoso

El 27 de febrer del 2015 va tenir lloc la Primera Viquimarató de Bioinformàtica a l’Institut d’Estudis Catalans. Durant l’esdeveniment va millorar-se la cobertura d’aquesta disciplina a la Viquipèdia en català. Ara com ara la Viquipèdia no és només una de les principals portes d’entrada al coneixement científic per a un immens gruix de la població, sinó que també pot ser una exceŀlent plataforma per al desenvolupament de les competències dels nostres futurs científics.

El 15 de gener del 2016 es va commemorar el 15è aniversari de la Viquipèdia, l’altrament anomenada Enciclopèdia lliure. Aquesta va aparèixer primer en anglès i progressivament també en moltes altres llengües. La versió en català va publicar-se dos mesos després, el 16 de març de 2001, i es disputa la segona efemèride amb l’edició en alemany nascuda el mateix dia. En pocs anys el portal ha esdevingut un dels llocs web més visitats de la Xarxa, i ha esdevingut alhora un espai de consulta imprescindible per a la immensa majoria d’usuaris d’Internet. Tot i no estar exempta de crítiques pel seu model obert de coŀlaboració, precisament aquest model li ha permès poder equiparar-se ràpidament amb altres enciclopèdies que ja existien, com és el cas de la ben reconeguda Encyclopaedia Britannica. De fet, per a algunes llengües minoritàries la Viquipèdia ha estat el primer i únic recurs enciclopèdic de rellevància que mai no havien tingut. Sota l’aixopluc de la iniciativa van anar sorgint altres projectes germans basats en uns mateixos principis, els d’una cultura lliure, sense restriccions d’accés i d’ús per a tothom. Entre aquests podem parlar de Viquitexts (Wikisource, en anglès), un dipòsit basat en la digitalització de textos, com poden ser llibres històrics sense copyright en vigor. Un altre cas seria Wikimedia Commons, un repositori d’imatges i altres formats multimèdia, que fa-

82

001-084 Revista TSCB 67.indd 82

cilita la reutilització de fotos i l’adaptació de figures i diagrames en diferents idiomes.

guit amb una comunitat d’editors que podríem considerar actius de 500 persones a tot estirar.

Més recentment caldria destacar WikiData, que podríem considerar-lo com una base de dades de coneixement en el sentit ampli. El sistema permet que les diferents viquipèdies puguin aprofitar dades comunes, com ara el nombre d’habitants dels municipis, o la data i lloc de naixement de les biografies. De la mateixa manera, es facilita l’intercanvi de dades amb fonts de tercers, siguin instituts d’estadística, biblioteques nacionals o bases de dades biomèdiques. La plataforma ofereix alhora un sistema de consulta avançat (per exemple, fent possible enumerar tots els bioquímics —‌amb rellevància enciclopèdica— nascuts a Barcelona després del 1970) i, per tant, obre interessants oportunitats de recerca per a investigadors de diferents disciplines.

La Viquipèdia en català gaudeix una bona representativitat pel que fa als articles més fonamentals que qualsevol enciclopèdia de caire generalista hauria de tenir. No obstant això, hi ha moltes àrees del coneixement que queden encara força coixes, sobretot en comparativa amb altres llengües (i especialment amb l’anglès). Per aquest motiu, per la necessitat inherent de tenir més nombre d’editors per fer possible el somni d’una enciclopèdia completa, algunes entitats, com ara la Wikimedia Foundation des del 2003 i Amical Wikimedia a l’àmbit catalanoparlant des del 2008, han estat promovent la coŀlaboració en aquesta plataforma mirant de sortir fora de l’àmbit estrictament virtual.

A diferència del que algú podria pensar, en tant que enciclopèdia, la Viquipèdia no seria tant un espai de generació de coneixement sinó més un espai de referència del coneixement. Tot allò que s’hi publica ha de ser acompanyat d’uns enllaços escaients o d’una bibliografia. I, el que és més, aquestes referències han de verificables mitjançant fonts de tercers que es considerin suficientment fiables, com ho és normalment la publicació acadèmica i científica. Pel que fa a continguts científics, la Viquipèdia, particularment la versió en anglès, ja és un recurs immens sobre ciència, i especialment en l’àmbit de les biociències. No només s’hi troba contingut, sinó que en el seu si també s’acullen projectes d’anotació coŀlaborativa com ara GeneWiki (sobre els gens humans i els seus productes) o RNA WikiProject (que serveix com a documentació de la ben coneguda base de dades pública de RNA Rfam). Centrant-nos en la la versió en la nostra llengua, la Viquipèdia en català va superar recentment els 500.000 articles. En comparativa, a l’hora d’escriure aquest text, se situa per davant d’edicions en llengües amb més nombre de parlants, com ara l’hongaresa, l’àrab o la persa. Cal tenir present que aquesta fita s’ha aconse-

Una de les metodologies més populars de difusió és mitjançant viquimaratons. En aquestes maratons d’edició a la Viquipèdia els participants es reuneixen durant unes hores en un mateix espai per aprendre i editar a l’enciclopèdia conjuntament al voltant d’una temàtica determinada. Amb anterioritat o a l’inici de l’esdeveniment s’elabora una llista d’articles per crear o millorar, que servirà de base perquè els participants puguin focalitzar-s’hi al llarg de l’acte. A tall d’exemple, i amb l’objectiu de millorar l’encara llavors minsa presència de la bioinformàtica en la Viquipèdia en català, el 27 de febrer de 2015 va tenir lloc a la Casa de la Convalescència, a l’Institut d’Estudis Catalans, la Primera Viquimarató de Bioinformàtica, impulsada per la Secció de Biologia Computacional i Bioinformàtica de la Societat Catalana de Biologia. Abans de l’esdeveniment, que va acollir més d’una dotzena de persones, tant viquipedistes experimentats com professionals i investigadors de l’àmbit bioinformàtic, es va fer un recull de termes d’interès fent comparativa amb viquipèdies en altres llengües i obres de referències de la disciplina. Durant la jornada, els que eren nouvinguts en l’edició en la Viquipèdia van poder endinsar-se en les metodologies d’aquesta plataforma i, al final de la sessió, van arribar a crear-se i millorar fins a més d’una vintena d’articles.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

26/04/2017 8:59:40

La Viquipèdia: oportunitat i porta d’entrada per a la difusió de les biociències

Les viquimaratons no són l’única manera d’eixamplar la base d’editors i l’addició de nous continguts; una altra de les altres fórmules existents és mitjançant viquipedistes en residència. Aquesta figura seria la d’un coŀlaborador familiaritzat amb el funcionament de l’enciclopèdia lliure, que assumeix públicament el paper d’acostar una institució a aquesta realitat. En l’àmbit català diferents museus ja n’han acollit com a part del seu equip i fruit d’aquestes experiències s’han alliberat molt continguts i metadades amb el conjunt de la societat. Una altra aproximació és incorporar l’edició de la Viquipèdia en el currículum universitari. Un exemple en l’àmbit de les biociències al nostre país seria l’assignatura de bioquímica bàsica del grau de medicina de la UB, des d’on ja fa anys els alumnes han anat millorant continguts d’aminoàcids, proteïnes o metabòlits. Una altra experiència pionera seria l’assignatura de bioinformàtica de la UPF, en què al llarg de diferents cursos s’han inclòs i polit diferents articles de temes tan diversos com són les selenoproteïnes o els organismes model. A part d’engrescar els alumnes a poder millorar la cobertura de la Viquipèdia i, per tant, ajudar així els seus iguals, aquestes pràctiques també aporten als estudiants unes competències útils per al seu futur professional (redacció, recerca i contrast de referències, gestió coŀlaborativa de documents, etc.).

El text d’aquest article està sota la llicència Creative Commons Atribució CompartirIgual 4.0

001-084 Revista TSCB 67.indd 83

Viquimarató de bioinformàtica a l’IEC. (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Viquimarato_bioinfo_ iec_2015.jpg)

La Viquipèdia i el seu ecosistema ja fa temps que formen part de les nostres vides i per a molta gent és també una importantíssima porta d’entrada per al coneixement més actual. La comunitat científica catalana té l’oportunitat de facilitar que aquest primer contacte sigui de la major qualitat possible i, al mateix temps, fer-ho en la nostra llengua.

El funcionament de la Viquipèdia se sustenta sobre el qüestionament crític del contingut i la capacitat de treball en comú. Aquestes mateixes qualitats serien també de gran valor en l’activitat científica moderna. Per tant, la pràctica en la Viquipèdia pot ser productiva tant per a aquells que ja participen en la ciència com per a aquells que es plantegin voler endinsar-s’hi l’endemà. •

Toni Hermoso (Granollers, 1980) és llicenciat en bioquímica i doctorat en biotecnologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa com a bioinformàtic al Centre de Regulació Genòmica en el disseny i desenvolupament de bases de dades i serveis web per a aplicacions biològiques. Fa més de deu anys que és viquipedista actiu i desenvolupa plataformes wiki en l’àmbit professional. És membre de diferents associacions que treballen per la implantació del català a les noves tecnologies com ara Amical Wikimedia i Softcatalà.

Treballs de la Societat Catalana de Biologia

83

26/04/2017 8:59:41

Lectura

Quan la ciència fecunda la literatura La ciència en la literatura: Un viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps Xavier Duran Coŀlecció «Catàlisi». Universitat de Barcelona Barcelona, 2015, 364 pàgines

Xavier Duran, químic i periodista, ha dirigit el programa «El medi ambient» de TV3 i ha publicat una trentena de llibres d’assaig i de divulgació. Destaquem-ne L’artista en el laboratori (Bromera, 2007), en què documentava el recorregut a través de les relacions que art i ciència han trenat al llarg de la història; ara l’autor continua el viatge endinsant-se en les intuïcions científiques dels escriptors. Sembla que Duran s’hagi proposat discutir amb fets la contraposició ja clàssica entre «les dues cultures», segons l’expressió afortunada de C. P. Snow. I prou que la posa a prova. Tots sabem que hi ha una cultura de tradició humanística i una altra de tradició científica que massa sovint viuen d’esquena, ignorant-se respectivament. Però, sense que li calgui desmentir-ho, Duran descobreix com n’és d’ampli i riquíssim el repertori de contactes i interferències productives igualment indiscutibles entre ciència i humanisme. En aquest sentit, un dels encerts de l’autor és que planteja aquest assaig, com avança el text introductori i després compleix a cada pàgina, com un passeig no «entre la ciència i la literatura, sinó amb la ciència i la literatura» (i destaco les preposicions per remarcar un matís que és central). La ciència en la literatura proposa un viatge en tretze capítols que recorren des dels grecs antics —‌el primer comentari para atenció a un vers de la Ilíada d’Homer— fins a una panoràmica de la fecundació científica en la literatura d’ara mateix. Duran no té por i integra un amplíssim repertori de referències en el seu recor­ regut sabent que no serà exhaustiu però, alhora, sense sentir la necessitat de dissimular-ho ni de demanar-ne perdó. I és molt probable que pugui fer-ho tranquiŀlament perquè el que escriu és, en efecte, un assaig: no ens ofereix un

diccionari de citacions, un repertori de referències cientificoliteràries o un reportatge periodístic on, vanitat és vanitat, convé que no hi falti cap nom. No, el que fa és un exercici de reflexió sobre la presència de la ciència en la literatura a través d’una àmplia mostra de casos (entre els quals troben espai amb naturalitat natural les obres de la nostra tradició literària). El recorregut en aquests termes per tres mil anys de creació literària, eminentment occidental, dóna un fruit monumental, enciclopèdic, per més llacunes que inevitablement s’hi puguin observar. I tanmateix resulta llegidor i assequible i no gens pretensiós. Hi ajuda segur una estructura que trena cronologia i temàtica. També, l’esforç de Duran per no limitar-se a coŀleccionar referències previsibles —‌bé que aquestes també hi han de ser i, és clar, en bona part hi són—, sinó a llegir les obres per descobrir-hi les traces de la ciència: les certeses i els dubtes, l’entusiasme o sobretot la mirada crítica que els coneixements científics han anat despertant. Aquest esforç permet, a més, a Duran insinuar un esbós d’història de la recepció del coneixement científic i la seva incidència en la societat. La ciència es fa present en la literatura com a tema, però també proposa models d’observació de la realitat i fins i tot inspira estructures narratives i esdevé pretext de renovació de gèneres i estils. I, a la inversa, Duran recalca la importància que pot tenir la literatura per fer assequibles teories o coneixements científics que, altrament, restarien allunyats, gairebé hermètics, del debat públic. Una puntualització final sobre l’edició: és una llàstima que l’editor no hagi gosat desprendre una mica d’esforç en l’elaboració d’un índex d’autors i d’obres esmentades, que hauria completat la visió panoràmica d’aquest oceà immens per on ens condueix Duran, ara tot just apuntat per la imprescindible bibliografia final. Oriol Izquierdo

84

001-084 Revista TSCB 67.indd 84

26/04/2017 8:59:45

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, revista anual de la SCB Societat Catalana de Biologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona scb@iec.cat 1) Resposta hipersensible en la mort cel·lular (p. 57). 2) L’home biònic (p. 68). 3) Lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes Tulp (Rembrandt) (p. 67). 4) Adam i Eva (Gauguin) (p. 66). 5) Computació humana (p. 76). 6) L’ordinador MareNostrum (p. 77).

Fotografies d’interior: quan no s’indica l’autor en el peu o en l’article, les fotografies són de domini públic o extretes de Wikimedia Commons o de Shutterstock. Tots els articles són propietat dels editors i dels autors respectius. Queda prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà gràfic o electrònic del contingut de treballs de la societat catalana de biologia sense permís exprés. Els editors no es responsabilitzen de l’opinió ni dels continguts dels articles signats. © Societat Catalana de Biologia, Institut d’Estudis Catalans Dipòsit Legal B 12164-1963 ISSN 0212-3037 (ed. impresa) 2013-9802 (ed. digital) Web de la versió digital: http://revistes.iec.cat/index.php.TSCB

COMITÈ DE PUBLICACIONS Dolors Vaqué, presidenta, ICM-CSIC Ricard Roca, vocal, SCB Rafel Abós-Herràndiz, vocal, ICS Josep M. Espelta, vocal, UAB

Imprès a Ediciones Gráficas Rey, SL

EQUIP EDITORIAL Oriol Izquierdo, cap editorial Ricard Roca, redacció editorial Servei Editorial, IEC, correcció d’originals

La Societat Catalana de Biologia (SCB) és una de les filials més antigues de l’Institut d’Estudis Catalans. Està regida per un Consell Directiu i organitzada en seccions especialitzades, que són les que organitzen les activitats principals que duu a terme la Societat. CONSELL DIRECTIU DE LA SCB

SECCIONS

President: Josep Clotet Vicepresident primer: Jordi Barquinero Vicepresidenta segona: Montserrat Corominas Secretària general: Rosa Pérez Vicesecretari: Carles Ciudad Tresorer: Marc Martí-Renom Vocal d’Acció Territorial: Oriol Cabré Vocal de Comunicació: Marina Rigau Vocal d’Ensenyament: Carles Giménez Vocal de Promocions: Eva Colàs Vocal de Seccions: Albert Jordan Vocal d’Estudiants: Oriol Iborra Delegat de l’IEC: Ricard Guerrero Vocals de Publicacions i Lexicografia: Dolors Vaqué i Ricard Roca

Aqüicultura: Nerea Roher Biofísica: Pere Garriga Biologia Computacional: Roderic Guigó Biologia del Desenvolupament: Francesc Cebrià Biologia de plantes: Ana Caño Biologia Evolutiva: Montserrat Papaceit Biologia i Indústria: Ramon Roca Biologia Molecular: Bernat Crosas Biologia Molecular del Càncer: Oriol Casanovas Biologia i Societat: Maria Fontanals Biologia de la Reproducció: Enric Ribes Cromàtica i epigenètica: Albert Jordan Ecologia Aquàtica: Ramon Massana Ecologia Terrestre: Josep Maria Espelta Estudiants: Oriol Iborra Ensenyament: Carles Giménez Genòmica i Proteòmica: Mario Cáceres Microbiologia: Jordi Mas-Castellà Neurobiologia Experimental: Carles Saura Senyalització Ceŀlular i Metabolisme: Marc Claret Virologia: Rosa Pintó i Juana Diez SCB a Alacant: Ivan Quesada SCB a Lleida: Mª Ángeles de la Torre SCB a València: Lluís Pascual SCB a Vic: Julita Oliveras

Coberta interior TSCB-67.indd 1

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ARTICLES PER ALS AUTORS DE TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA RULES FOR SUBMISSION OF ARTICLES BY AUTHORS TO TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA Abast La revista Treballs de la Societat Catalana de Biologia (Treb. Soc. Cat. Biol.), editada per la Societat Catalana de Biologia (SCB), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), publica articles de l’àmbit de les ciències de la vida en llengua catalana (i ocasionalment en altres llengües). Aquesta revista consta de dues seccions: — «Destacats de recerca». Conjunt d’articles de recerca o de revisió sobre un tema monogràfic que tracta d’alguna qüestió científica concreta. Un coordinador, expert en el tema, encarrega els articles a un equip d’autors i en supervisa la redacció. Si voleu fer de coordinador d’un tema del vostre interès per als «Destacats de recerca», poseu-vos en contacte amb la secretaria de la SCB (scb@iec.cat). — «Destacats de ciència». Conjunt d’articles de divulgació, actualitat i opinió científica sobre temes diversos. Si voleu proposar un article per als «Destacats de ciència», poseu-vos en contacte amb la secretaria de la SCB (scb@iec.cat). Els autors que també siguin socis de la SCB tenen preferència en el procés d’acceptació dels articles.

Scope The journal Treballs de la Societat Catalana de Biologia (Treb. Soc. Cat. Biol.), published by the Societat Catalana de Biologia (SCB), a subsidiary of the Institut d'Estudis Catalans (IEC), releases articles in the field of life sciences in the Catalan language (and occasionally in other languages). The journal comprises two sections: — “Destacats de recerca”: articles in the field of research or a monographic review of a topic in a specific scientific field. A coordinator expert in the field commissions the articles to a team of authors and supervises the drafting process. If you would like to take part as a coordinator for a topic of your interest for the “Destacats de recerca” section you can contact the SCB secretary at scb@iec.cat. — “Destacats de ciència”: articles about popular science, current affairs and scientific opinion on a range of topics. If you would like to propose an article for the “Destacats de ciència” section you can contact the SCB secretary at scb@iec.cat. Authors who are also SCB members have preference in the article admission process.

Procés editorial Els articles, un cop rebuts, se sotmeten a un procés de revisió externa de forma i contingut. En acabat, poden ser: a) acceptats sense canvis, b) rebutjats o c) acceptats amb esmenes proposades als autors. En aquest darrer cas, és un requisit indispensable per a publicar-los que l’autor accepti introduir les esmenes proposades. Els autors rebran unes galerades perquè les revisin. En aquest procés només poden introduir-hi esmenes de caràcter lingüístic i tècnic, però no de contingut. En casos especials, la SCB podrà demanar als autors revisions addicionals. Els autors rebran sense càrrec un exemplar de la revista un cop publicada.

Publishing process Upon receipt, articles undergo a peer review of form and content. Once this process is complete, the articles may: i) be accepted without changes; ii) be rejected; or, iii) be accepted, albeit with the author being advised to make amendments. In the latter case, authors must agree to make the changes proposed in order for the articles to be published. Authors will be given galley proofs in order to review them. At this stage of the process they will only be able to make technical or linguistic amendments and not changes related to content. In specific circumstances, the SCB may ask authors to carry out additional reviews. Authors will receive a copy of the journal free of charge once it has been published.

Criteris generals de presentació d’articles El material presentat ha de ser original i no ha d’haver estat publicat abans. Els articles han de tenir l’extensió demanada (vegeu els dos apartats següents, tenint en compte que cal incloure els espais en blanc en el comptatge de caràcters) i el nombre de taules i figures ha de ser el mínim imprescindible per a facilitar la comprensió del text. En cas que la llargària no s’adeqüi als criteris especificats o que el nombre de taules o figures es consideri excessiu, la SCB podrà proposar canvis pel que fa a aquests aspectes abans d’acceptar l’article. Els articles s’han d’enviar en un arxiu en format Microsoft Office o OpenDocument. Aquest arxiu ha de contenir només text (article, bibliografia, taules, peus, etc.). Les figures s’han d’enviar en arxius a part i, si contenen text (a part dels peus), ha d’estar en un format que permeti editar-lo. Si la taula o figura té copyright, cal indicar-ho. La bibliografia s’ha de compondre tal com s’exemplifica tot seguit, per bé que, posteriorment, els editors adequaran tipogràficament aquestes referències a l’estil de la publicació: Codina, C. [et al.] (1989). “Potencial biotecnològic del cultiu de cèŀlules vegetals per a l’obtenció de productes farmacèutics”. Treb. Soc. Cat. Biol., 40: 47-70. Mellado, R. P. (1987). “Vectores utilizados para la manipulación y expresión de genes”. A: Vicente, M.; Renart, J. (ed.). Ingeniería genética. Madrid: CSIC, 21-30. Wolffe, A. (1995). Chromatin structure and function. Londres: Academic Press.

General criteria for submitting articles Material submitted must be original and cannot have been published elsewhere previously. Articles must be of the required length (see sections below – character counts must include spaces) and the number of tables and figures should be kept to a minimum in order to simplify understanding of the text. If the length is unsuitable for the specified criteria or if there are too many tables or figures, the SCB may propose changes concerning these areas before accepting the article. Articles must be submitted in Microsoft Office or OpenDocument format. The file should contain text only (the main article, references, tables, figure captions, etc.). Figures must be sent in separate files and if they incorporate text (aside from captions) the file format must allow for them to be edited. If a table or figure is copyrighted, this circumstance must be specified. References must be set out as shown below, although the editors may subsequently adapt them according to the definitive publishing style: Codina, C. [et al.] (1989). “Potencial biotecnològic del cultiu de cèŀlules vegetals per a l’obtenció de productes farmacèutics”. Treb. Soc. Cat. Biol., 40: 47-70. Mellado, R. P. (1987). “Vectores utilizados para la manipulación y expresión de genes”. In: Vicente, M.; Renart, J. (ed.). Ingeniería genética. Madrid: CSIC, 21-30. Wolffe, A. (1995). Chromatin structure and function. London: Academic Press.

Les referències bibliogràfiques completes han d’aparèixer ordenades alfabèticament al final dels articles i, si contenen més de dos autors, cal escriure només el primer, seguit de la indicació et al. entre claudàtors. Les remissions a la bibliografia dins el text han de seguir el sistema de cognom i any, no pas un sistema numèric, i, si contenen més de dos autors, cal escriure només el primer, seguit de la indicació et al., en aquest cas sense claudàtors.

Full bibliographic references must be set out in alphabetical order at the end of articles and, if they contain more than two authors, only the first author should be specified followed by the indication et al. in square brackets. References to the bibliography within the text must follow the author-year system rather than being in numerical order of appearance and, if they contain more than two authors, only the first author should be specified followed by the indication et al. without square brackets.

Criteris específics per als articles de «Destacats de recerca» Els articles de la secció «Destacats de recerca» han de tenir una extensió de 20.00030.000 caràcters i han d’incloure els apartats següents: títol; noms i cognoms dels autors; filiació de tots els autors; autor per a la correspondència (cal indicar-ne les adreces postal i electrònica, i el telèfon); resum en català (màxim de 1.000 caràcters); paraules clau en català (màxim de cinc); títol, resum i paraules clau en anglès (que han de ser fidels, en extensió i contingut, als corresponents en català); text de l’article (amb un màxim de dos nivells d’apartats); bibliografia; taules, i peus de figura.

Specific criteria for articles in the “Destacats de recerca” section Articles in the “Destacats de recerca” section should be between 20,000 and 30,000 characters long and include the following information: title; authors’ names and surname; personal particulars of all authors; contact author (email, address and telephone number required); abstract in Catalan (1,000 characters maximum); keywords in Catalan (maximum of 5); title, abstract and keywords in English (which must be true to the Catalan versions in terms of length and content); main text of the article (with two sections of levels at the most); references; tables and figure captions.

Criteris específics per als articles de «Destacats de ciència» Els articles de la secció «Destacats de ciència» han d’incloure els apartats següents: títol (no acadèmic), subtítol (opcional, i aquest pot ser més acadèmic), noms i cognoms dels autors i filiació de tots els autors. A més, si n’hi ha, bibliografia, taules i peus de figura. Els articles d’aquesta secció poden ser: — Articles llargs (6.000-8.000 caràcters; inclouen una entradeta de 500-700 caràcters i una nota curricular de 500-600 caràcters). Tipologia: «Exposició» (desenvolupament d’una idea de ciència en sentit ampli) i «Jove investigador» (escrit pel guanyador del Premi per a Estudiants de la SCB). — Articles curts (4.000 caràcters). Tipologia: «Flaix» (desenvolupament d’una idea de ciència en sentit ampli); «Carrera» (descripció de la carrera d’un biòleg no investigador); «Fòrum» (descripció d’un centre o instaŀlació de recerca); «Ciència en societat» (descripció d’activitats de transmissió de coneixement); «Del laboratori a l’aula» (propostes de la Secció d’Ensenyament); «Racons» (propostes, preferentment, de les seccions transversals d’Estudiants i de Biologia i Indústria); «Lectura» (llibre de ciència editat en català), o «Un lloc per visitar» (proposta de turisme científic).

Specific criteria for articles in the “Destacats de ciència” section Articles in the “Destacats de ciència” section must include the following information: title (non-academic), subtitle (optional and may be more academic), authors’ names and surname and personal particulars of all authors. In addition, if applicable, references, tables and figure captions. Articles in this section can be either of the following: — Long articles (6,000-8,000 characters; including an introduction of about 500-700 characters and a biographical note of about 500-600 characters). The latter may be of the following types: “Exposició” (broad development in a field of science) and “Jove investigador” (written by the SCB student prize winner). — Short articles (4,000 characters). Types: “Flaix” (broad development in a field of science); “Carrera” (description of the career of a non-research biologist); “Fòrum” (description of a research centre); “Ciència en societat” (description of knowledge transfer activities); “Del laboratori a l’aula” (SCB education section proposals); “Racons” (proposals preferably made by the cross-disciplinary sections for students and biology and industry); “Lectura” (science book published in Catalan) or “Un lloc per visitar” (proposal about scientific tourism).

05/04/2017 08:32:04

Volum 67, 2016 - Índex

Entrevista 69 Entrevista a Robert E. Ricklefs . Bru Papell

2 Editorial. Dolors Vaqué El racó de la SCB. Josep Clotet

Premi d’Estudiants de la SCB 71 Anàlisi de marcadors prenatals de risc en individus exposats a factors ambientals de risc durant el seu desenvolupament. Bàrbara Samper, Araceli Rosa, Judith Batlle, Oriol Vall, Óscar Garcia-Algar, Florencia Torche

3 Pròleg. Jordi Barquinero, Francisco Montero i Màrius Morlans 4 Bioètica: les claus del diàleg interdisciplinari. Màrius Morlans Molina 10 Un cervell ètic? Bernabé Robles 18 Reptes ètics de la recerca en agricultura i producció d’aliments. Pere Puigdomènech 23 L’ètica i el medi ambient. Joandomènec Ros 28 Consideracions bioètiques sobre la recerca genòmica, l’ús de big data i la comercialització dels descobriments. Margarita Boladeras 33 Genoma i exoma clínic (WGS i WES): retorn dels resultats genètics no sol·licitats, quan, com i per què? Gemma Marfany Nadal 38 Promeses i perills de la teràpia gènica: gegants o molins de vent? Jordi Barquinero 44 Faust i Prometeu: notes per a la construcció d’una ètica sobre el clonatge humà. Francisco Montero Delgado 50 Estàndards ètics i legals de la recerca en biologia i biomedicina. Núria Terribas

Destacats de ciència Premi Josep M. Sala-Trepat 2013 57 Les plantes també s’estressen. Núria Sànchez Coll Flaixos de ciència 59 Francesco Redi: entre Homer i Pasteur. Xavier Duran i Escriba 60 Biosfera, una obra singular. Josep M. Camarasa 61 DIYbio. Els biohackers: una nova manera de fer créixer la biotecnologia. Núria Conde Pueyo, Daniel Grajales, Esteban Gimenez i Alvaro Jansà 66 Posthumans o humans feliços de ser-ho? Ramon M. Nogués

Centre 76 Bytes, teoria i suport a la clínica. Gemma Ribas Carrera 78 Barrejar, aprendre i evolucionar. Irene Lapuente Premi Nobel de Fisiologia o Medicina 2015 79 Un premi amb tres guardons per la lluita contra les malalties de la pobresa. Rafael Abós-Herràndiz El personatge 80 Josep Maria Sala i Trepat (1941-1985). Pere Puigdomènech El fet 81 «Salvadoriana». El 1714 de la ciència. Josep M. Camarasa Ciència en societat 82 La Viquipèdia: oportunitat i porta d’entrada per a la difusió de les biociències. Toni Hermoso Lectura 84 Quan la ciència fecunda la literatura. Oriol Izquierdo

i vols…

...conèixer els darrers aven ió de seminaris ...participar en l’organitzac ...rebre la revista . llibres, cursos i jornades.. ...gaudir de descomptes en ...per

1912 2012 Coberta TSCB-67.indd 1

de la Societat Catalana de Biologia

Premi Gemma Rosell i Romero 74 Gens oncoembrionaris: la connexió entre la biologia del desenvolupament i l’oncologia. Oriol Caritg Cirera

PLACA NARCÍS

MONTURIOL

2003

CREU DE SANT JORDI

2012

què no t’hi associes? http://scb.iec.cat

Volum 67

ogia Si t’interessa la biolço s

treballs

treballs de la Societat Catalana de Biologia

Destacats de recerca

Volum 67 2016 · revista anual

ISSN 0212-3037 (edició impresa) ISSN 2013-9802 (edició digital)

26/04/2017 9:30:00