TSCB, 51

VOLUM 51, 2001 TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA 2001

COMUNICAR CIÈNCIA CRISTINA JUNYENT EDITORA

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA VOLUM 51, 2001

Figura de la sobrecoberta Rajola de sòcol (1565) Museu Nacional de la Rajola, Lisboa, Portugal

VOLUM 51, 2001 TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA 2001

COMUNICAR CIÈNCIA CRISTINA JUNYENT EDITORA

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA VOLUM 51, 2001

Figura de la sobrecoberta Rajola de sòcol (1565) Museu Nacional de la Rajola, Lisboa, Portugal

ÍNDEX

COMUNICAR CIÈNCIA

II. EMISSORS: DE LA RECERCA AL PAPER Formal structure of scientific journals and types of scientific paper. D. SHARP . . . . . . Redacción de trabajos para revistas biomédica. C. RIBERA BANÚS . . . . . . . . . . . . . . . . . Glòria i misèria de les revistes científiques. R. GUERRERO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Producció científica (SCI, SSCI i AHSCI) a la Catalunya del període 1981-1998 . . . . . J. CAMÍ, L. COMA I L. ROVIRA El paper de les institucions acadèmiques catalanes en la comunicació de la ciència . J. M. CAMARASA III. RECEPTORS Els gabinets de premsa com a mediadors entre els científics i els mitjans . . . . . . . . . . J. NIETO I M. VENDRELL La divulgació científica: el com i el per què. X. DURAN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Conèixer com funcionen els mitjans de comunicació (per a treure’n profit) . . . . . . . . J. ELCACHO Paper dels departaments de comunicació d’empreses que investiguen . . . . . . . . . . . . M. CLARAMUNT

11 17 23 35 87 109 119 127 137 149

159 167 173 179

IV. MISSATGE L’estil fa la ciència. M. DOMÍNGUEZ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Fer entendre la ciència als qui ho necessitin. D. CASSANY . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Lexicografia científica. O. CASASSAS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La coherència estilística, les fonts i la informació. M. COMELLES . . . . . . . . . . . . . . . . . . La traducció com a eina de comunicació científica. M. PIQUERAS . . . . . . . . . . . . . . . . .

185 189 195 201 207

V. CANAL El paper de la cartografia en la difusió de la ciència. G. RAMAZZINI . . . . . . . . . . . . . . . Un sentit poc explorat en ciència?: Gravacions de la natura. E. MATHEU . . . . . . . . . . . Audiovisuals: ciència a través d’imatges en moviment. J. R. SAÑUDO i J. C. ROMERO . . Divulgación científica y documental televisivo. B. LEÓN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ciència tridimensional. L. CORNUDELLA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Recursos i restriccions de la xarxa en ciències biomèdiques. X. PASTOR I DURAN . . . . Can you trust on line information? S. LOUËT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La representación de la ciencia a través de la ciencia-ficción. L. LEMKOW . . . . . . . . . .

219 235 247 253 267 273 285 295

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA COMUNICAR CIÈNCIA VOLUM 51, 2001

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA

I. DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA: QUE LA CIÈNCIA ES CONEGUI From night bustle to printed quietness. F. JACOB . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Noves tendències en la comunicació científica. R. BARTRONS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Razones de la divulgación o razones de la ciencia. F. OVEJERO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La cultura científico-tecnológica de las sociedades de la modernidad tardía . . . . . . . R. PARDO AVELLANEDA Comunicación, ciencia, desarrollo y Tercer Mundo. L. GARCÍA RAMOS . . . . . . . . . . . . .

7

2001

Propòsit C. JUNYENT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

VOLUM 51, 2001

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA VOLUM 51, 2001

FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

BARCELONA 2001

NORMES DE PUBLICACIÓ DELS TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA Treballs de la Societat Catalana de Biologia (Treballs de la SCB) publica: a) revisions encarregades per la Societat, de ciències de la vida; b) comunicacions presentades a les sessions ordinàries i extraordinàries que organitza la Societat o les seves seccions especialitzades; c) monografies o conferències de científics convidats per la Societat; d) les ressenyes de les sessions científiques organitzades per la Societat. Presentació dels originals Els originals seran redactats en llengua catalana, excepte en casos justificats pels quals el Consell Directiu pugui acceptar una altra llengua. El Consell de Redacció consultarà especialistes, els quals, en qualsevol cas, determinaran si un article pot publicar-se immediatament, necessita revisió, o bé és rebutjat. Els autors rebran notificació de la decisió. Si el treball requereix revisió, es facilitaran als autors els comentaris escrits dels especialistes que l’hagin revisat. En el cas que no sigui acceptat, la còpia original i les il·lustracions seran retornades als autors. La submissió d’un manuscrit implicarà que el material és original i que no se’n considera la publicació en cap altra revista. Els originals es lliuraran en disquet d’ordinador de 3 1/2” o per correu electrònic (scb@iec.es), junt amb una còpia en paper. El programa cal que sigui Microsoft Word (Macintosh o PC) pel que fa al text. Les figures, il·lustracions i taules també s’entregaran en suport informàtic. Feu servir el cognom de l’autor com a nom del document. Cal indicar en l’etiqueta del disquet: l’autor del treball, l’adreça i el sistema operatiu informàtic emprat. Els manuscrits presentats en mecanografiat seran acceptats tan sols en circumstàncies excepcionals. Les il·lustracions cal que siguin de bona qualitat i que les mides s’ajustin a les dimensions de la revista. L’original, incloent-hi les taules i les il·lustracions, no sobrepassarà l’extensió de vint fulls. Només podran ultrapassar aquest límit el text de les conferències o monografies extraordinàries, amb l’acord previ del Consell de Redacció de Treballs de la Societat Catalana de Biologia. Els treballs i la correspondència referent a la redacció hauran de dirigir-se al president del Consell de Redacció de Treballs de la Societat Catalana de Biologia, Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona.

haurà d’ésser traduït a l’anglès i s’acompanayarà d’un màxim de cinc paraules clau en anglès. Taules i il·lustracions Les fotografies en blanc i negre hauran d’ésser de bona qualitat i contrast. Les fotografies portaran al dors, en llapis tou, el cognom de l’autor, el número d’ordre i llur part superior haurà d’ésser indicada mitjançant una fletxa. Caldrà indicar quines són els originals i quines les còpies. Cada taula portarà un títol descriptiu breu i aniran numerades correlativament en caràcters romans.

Bibliografia Els manuscrits inclouran les referències bibliogràfiques ordenades per ordre alfabètic. En el text s’indicarà per ordre cronològic els noms dels autors i la data de publicació; en el cas que una referència tingui més de dos autors, se citarà el primer seguit de et al. Cada referència inclourà, i en aquest ordre, cognoms dels autors, amb versaletes, any de publicació, títol de l’article, nom de la revista abreujat i en cursiva, número del volum i la primera i la darrera pàgines. Les referències a capítols i monografies indicaran el títol de la referència llibre seguit del nom del(s) editor(s), el títol del treball, la ciutat de publicació i l’editorial. Al final de la citació s’indicaran les planes que inclou el treball.

Cal tenir en compte els exemples següents: CODINA, C.; F. VILADOMAT; J. BASTIDA; J. M. LLABRÉS (1989). «Potencial biotecnològic del cultiu de cèl·lules vegetals per a l’obtenció de productes farmacèutics». Treb. Soc. Cat. Biol., núm. 40, pàg. 47-70. GLICK, T. F. (1989). «Biologia i context social: la nova historiografia del Darwinisme». Treb. Soc. Cat. Biol., núm. 40, pàg. 7-18. MELLADO, R. P. (1987). «Vectores utilizados para la manipulación y expresión de genes». A: Vicente, M.; Renart, J. Ingeniería genética. Madrid: CSIC, pàg. 21-30. YUNIS, J. J.; O. PRAKASH (1982). «The origin of man: a chromosomal pictorial legacy». Science, núm. 215, pàg. 1525-1530.

Estructuració dels manuscrits Cada treball ha d’estar encapçalat pel títol, seguit pel nom i primer cognom del(s) autor(s) en majúscules i del lloc o llocs de treball respectius. S’evitarà la utilització de notes a peu de pàgina. Tots els fulls aniran numerats consecutivament començant pel full de la portada. Resum El resum, d’una extensió màxima de dues-centes paraules, serà redactat en català i anglès. El títol del treball també

Proves d’impremta De tots els originals acceptats, l’autor (o bé el primer dels autors si són més d’un) en rebrà unes proves d’impremta per tal de corregir-les, i aquestes proves hauran d’ésser retornades, per correu urgent, a la secretaria de la Societat Catalana de Biologia, dins del termini màxim d’una setmana. En les proves no podran ésser introduïdes correccions d’estil, i només hi seran admeses les de caràcter ortogràfic i tècnic. Un cop publicat, es lliuraran a l’autor vint extrets sense càrrec.

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

VOLUM 51, 2001

BARCELONA 2001

CONSELL DE REDACCIÓ CÈLIA MARRASÉ I PEÑA, presidenta LLUÍS CORNUDELLA I MIR MERCÈ DURFORT I COLL CRISTINA JUNYENT I RODRÍGUEZ MERCÈ PIQUERAS I CARRASCO FRANCESCA VIDAL I DOMÍNGUEZ

© dels autors dels articles Editat per la Societat Catalana de Biologia (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Compost per Fotocomposició gama, s.l. Carrer Arístides Maillol, 3, 1r 1a. 08028 Barcelona Imprès a Limpergraf, SL Polígon industrial Can Salvatella. Carrer de Mogoda, 29-31 08210 Barberà del Vallès ISSN: 0212-3037 Dipòsit Legal: B. 12164-1963

COMUNICAR CIÈNCIA

CRISTINA JUNYENT editora

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA VOLUM 51, 2001

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA VOLUM 51, 2001

ÍNDEX

COMUNICAR CIÈNCIA Propòsit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . C. JUNYENT I. DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA: QUE LA CIÈNCIA ES CONEGUI From night bustle to printed quietness . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . De la pressa nocturna a la quietud impresa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . F. JACOB Noves tendències en la comunicació científica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . R. BARTRONS Razones de la divulgación o razones de la ciencia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Raons de la divulgació o raons de la ciència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . F. OVEJERO La cultura científico-tecnológica de las sociedades de la modernidad tardía . . . . . . . . La cultura cientificotecnològica de les societats de la modernitat tardana . . . . . . . . . . R. PARDO AVELLANEDA Comunicación, ciencia, desarrollo y Tercer Mundo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Comunicació, ciència, desenvolupament i Tercer Món . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L. GARCÍA RAMOS II. EMISSORS: DE LA RECERCA AL PAPER Formal structure of scientific journals and types of scientific paper . . . . . . . . . . . . . . . . Estructura formal de les revistes científiques i tipus d’articles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . D. SHARP Redacción de trabajos para revistas biomédicas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Redacció de treballs per a revistes biomèdiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . C. RIBERA BANÚS Glòria i misèria de les revistes científiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . R. GUERRERO Producció científica (SCI, SSCI i AHSCI) a la Catalunya del període 1981-1998 . . . . . . J. CAMÍ, L. COMA I L. ROVIRA El paper de les institucions acadèmiques catalanes en la comunicació de la ciència. De les acadèmies il·lustrades a l’Institut d’Estudis Catalans i les seves societats filials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . J. M. CAMARASA

7

11 14 17 23 30 35 64 87 98

109 114 119 123 127 137

149

6 ÍNDEX

III. RECEPTORS Els gabinets de premsa com a mediadors entre els científics i els mitjans . . . . . . . . . . . J. NIETO I M. VENDRELL La divulgació científica: el com i el per què . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . X. DURAN Conèixer com funcionen els mitjans de comunicació (per a treure’n profit) . . . . . . . . . J. ELCACHO Paper dels departaments de comunicació d’empreses que investiguen . . . . . . . . . . . . M. CLARAMUNT IV. MISSATGE L’estil fa la ciència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . M. DOMÍNGUEZ Fer entendre la ciència als qui ho necessitin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . D. CASSANY Lexicografia científica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . O. CASASSAS La coherència estilística, les fonts i la informació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . M. COMELLES La traducció com a eina de comunicació científica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . M. PIQUERAS V. CANAL El paper de la cartografia en la difusió de la ciència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . G. RAMAZZINI Un sentit poc explorat en ciència?: Gravacions de la natura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . E. MATHEU Audiovisuals: ciència a través d’imatges en moviment . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . J. R. SAÑUDO i J. C. ROMERO Divulgación científica y documental televisivo. Estudio de les obras de David Attenborough . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Divulgació científica i documental televisiu. Estudi de les obres de David Attenborough . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . B. LEÓN Ciència tridimensional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L. CORNUDELLA Recursos i restriccions de la xarxa en ciències biomèdiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . X. PASTOR I DURAN Can you trust on line information? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Es pot confiar en la informació de la xarxa? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . S. LOUËT La representación de la ciencia a través de la ciencia-ficción . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La representació de la ciència a través de la ciència-ficció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L. LEMKOW

159 167 173 179

185 189 195 201 207

219 235 247

253 261 267 273 285 290 295 301

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 7-8

PROPÒSIT

Els científics opinen que la ciència no arriba bé al públic. Els periodistes es queixen també que la comunicació de la ciència és una assignatura pendent, que cal que maduri com han madurat especialitzacions en altres àmbits. Des d’una societat científica com és la Societat Catalana de Biologia hem volgut contribuir a apropar els dos móns: científics i comunicadors. Per això hem convidat científics i comunicadors, entre altres professionals de la comunicació de la ciència, perquè relatessin la seva experiència en aquest camp. Som conscients que el recull no és complet, però també en som que no som pas els primers, ni, per fortuna, els darrers. Recentment, hi ha molta més atenció enfocada en aquest camp: la comunicació de la ciència. El sentit de la ciència és que sigui comunicada. Si no, no té sentit. La ciència amagada, no és ciència. La ciència no reconeguda, no és ciència. La ciència oficial és la ciència de dia, segons diu François Jacob en el seu article. Val a dir que també hi ha diverses menes de comunicar la ciència, que podrien ser resumides en dos grans grups: la ciència per a científics i la ciència per al públic. Tots dos grups poden, alhora, subdividir-se. I així hem volgut fer la divisió del monogràfic, en cinc parts.

Entre científics, la ciència es comunica per ser validada, perquè els qui vénen després comencin un xic més enllà. Hi ha també tendències en la comunicació científica, i restriccions d’àmbit cultural. Totes aquestes visions són les que hem volgut tractar en la primera part. Com el mètode científic, els textos de ciència segueixen unes pautes. Les revistes de ciència han trobat mètodes més o menys rígids que permeten establir criteris de necessitat i suficiència en el disseny de la descripció de les noves troballes. En la segona part, es tracta dels articles de les revistes de ciència, estructura i tipus; com també del recompte dels articles més citats. I de la producció més local, de Catalunya. Però la ciència no ha romàs mai només en el terreny dels científics: des de la Il·lustració d’una manera més clara, però abans també per raons més pràctiques, el coneixement científic ha amarat el públic de diverses maneres. D’una banda, les institucions han elaborat més els seus sistemes de difusió de notícies científiques, però, de l’altra, també ha crescut la comunicació de temes més generals, des de la divulgació, o més concrets, en el creixent periodisme de ciència. És el coneixement del públic el que dóna sentit a molts professionals de la comunicació, i la percepció que el públic en té,

8 CRISTINA JUNYENT

el que pot acostar o crear nous corrents de pensament entre la població. Cal que hi hagi una comunicació entre científics i públic. Cal que els científics sàpiguen què percep el públic. El públic vol saber en què es gasten els diners de la recerca pública, i privada també. Però no s’ha de descuidar l’estil. En el missatge també és important l’estil. Donem l’opinió de professionals de la comunicació de ciència en el quart gran grup de capítols. Perquè cal tenir en compte alguns criteris a l’hora d’escriure ciència en qualsevol dels seus àmbits. I, per acabar, la cinquena part vol fer una ullada, potser ràpida i incompleta, als diversos canals pels quals la ciència es difon. Així, ens basem en l’ús de mapes per explicar coneixements científics, en les gravacions de la natura, en audiovisuals, en les noves possibilitats que ofereix la xarxa, la informàtica. Per acabar, hem volgut fer unes reflexions entorn de ciència i ciència-ficció.

Si els científics diuen que s’ha d’ensenyar i cal ensenyar el públic, ja que la ciència cada dia ens envolta més; si el públic sembla que cada dia té més interès a saber coses de les ciències de la vida; i si sembla que cal superar l’assignatura pendent que és aquesta canalització, aquest monogràfic ha sorgit de la voluntat d’omplir aquest gap que hi ha palès. Conscient de la incompletitud d’aquest recull, no voldria oblidar les influències que ha rebut; opinions de moltes persones que, desinteressadament, hi han volgut col·laborar. En primer lloc, cal agrair la paciència i la generositat dels autors. Després, de tants altres col·legues: Ramon Bartrons, Jaume Bertranpetit, Mariàngels Gallego, Mario Lombardero, Gemma López, Mercè Piqueras, Cristina Pujades, Gemma Revuelta, Maria Roura, Dolors Udina. Vull agrair el que he après a tots els qui m’han fet aprendre. CRISTINA JUNYENT Setmana santa de 2000

I. DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA: QUE LA CIÈNCIA ES CONEGUI

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 11-16

FROM NIGHT BUSTLE TO PRINTED QUIETNESS FRANÇOIS JACOB Institut Pasteur Address: Institut Pasteur. 25, rue du Dr. Roux. 75724 Paris. CEDEX 15. E-mail: fjacob@pasteur.fr

RESUM Des del punt de vista d’un científic, la comunicació científica entre col·legues significa la possibilitat de reconeixement dels postulats que es desprenen de la seva recerca, és la ciència de dia, la quietud de la ciència impresa. Però hi ha una altra ciència, la de nit, que comporta tota la part creativa i emotiva de la ciència. Paraules clau: ciència / comunicació / recerca / ciència de dia / ciència de nit.

SUMMARY For the scientist, science communication between colleagues entails the possibility to make research known, which is day science. But there is another science, night science, which involves the creative and emotional part of science. Keywords: science / communication / research / day science / night science.

For the scientist, the theme of this issue, Science communication, has two aspects: communication of his results to other scientists and communication of the general trends of science to the general public. In this assay, I will address the first aspect only.

For a researcher, it is not enough to do experiments, obtain facts, use them to form a theory. He must also make these results known. Convince his colleagues of the importance of his work, of the value of his theory. In short, he must seize every opportunity to advertise, to peddle his wares. Expose

12 FRANÇOIS JACOB

it to public criticism and commentary. To jealousy as well. For “what makes the profession of research irksome”, said André Lwoff, “are the discoveries of others!” Once admitted, once taught, science is cold. As cold as the techniques that derive from it. As cold as the texts explaining its content or the books reporting its history. Science in books has two aspects, which could be called day science and night science. Day science employs reasoning that snaps together like gears, and achieves results with the force of certainty. One admires its majestic arrangements as one would a da Vinci painting or a Bach fugue. One walks about in it as in a formal French garden. Conscious of its progress, proud of its past, sure of its future, day science advances in light and glory. Night science, on the other hand, wanders blindly. It hesitates, stumbles, falls back, sweats, wakes with a start. Doubting everything, it feels its way, questions itself, constantly pulls itself together. It is a sort of workshop of the possible where the future building materials of science are made. Where hypotheses take the form of vague premonitions, of hazy sensations. Where phenomena are still mere solitary events with no link between them. Where the plans for experiments have barely taken shape. Where thought proceeds along sinuous paths, winding streets, most often blind alleys. At the mercy of chance, the mind frets in a labyrinth, deluged with messages, in its quest for a sign, a wink, an unexpected connection. Like a prisoner in a cell, it paces about, looking for a way out, a glimmer of light. Ceaselessly, it plunges from hope to disappointment, from exaltation to melancholy. It is impossible to predict whether night science will ever attain the day condition. Whether the prisoner will emerge from the dark. When that happens, it happens fortuitously, out of the blue. By sur-

prise, like spontaneous combustion. No matter where, no matter when, like thunder. What guides the mind, then, is not logic. It is instinct, intuition. It is the need to see clearly. It is the stubborn desire to live. In that endless inner dialogue, amidst the innumerable suppositions, connections, combinations, associations that constantly flash through the mind, a beam of light sometimes rends the darkness. Suddenly, the landscape shines with a blinding light, terrifying, stronger than a thousand suns. The initial shock spawns a hard struggle with the habits of thought. A conflict with the universe of concepts that governs our reasoning. One is not yet authorised to say whether the new hypothesis will get beyond its initial form of a rough sketch and become refined, perfected. Whether it will withstand the test of logic. Whether it will gain admission to day science. How does one describe a piece of research work? How does one retrieve an idée fixe, a constant obsession? How does one recreate a thought centred on a tiny fragment of the universe, on a “system” that one turns over and over to view from every angle? How, above all, does one recapture the sense of a maze with no way out, the incessant quest for a solution, without referring to what later proved to be the solution in all its dazzling obviousness? Of that life of worry and agitation, there lingers most often only a cold, sad story, a sequence of results carefully organised to make logical what was scarcely so at the time. Faces and words associated with certain events also survive. Days, too, that have emerged from the greyness. Days lived with greater force, intensity; days that remained on the level of consciousness. There is a style in science. As in art, in literature, in painting. Not just a way of looking at the world, but also questioning it. A way of acting with regard to nature and of

FROM NIGHT BUSTLE TO PRINTED QUIETNESS 13

talking about it. Of concocting experiments, executing them, drawing conclusions, formulating theories. Furnishing them with a shape from which a story may be drawn, be it spoken or written. There is an infinite variety of styles. Direct or convoluted. Concise or multifaceted. A workman’s style or a cavalryman’s. An eagle’s or a mole’s. A visionary’s or a follower’s. A great lord’s or a shopkeeper’s. A paranoiac’s or a melancholic’s. Endless discussions yet again. But this time about writing. About putting this mass of data gathered over three years in order. About giving it shape. Creating a story from it: the official transcript of this research. A story with enough force, enough persuasiveness to convince the rest. To get them to adopt our point of view and shed light on their own research. A strange exercise. Science is above all a world of ideas in motion. To write an account of research is to immobilise these ideas; to freeze them, like describing a horse race with a snapshot. It is also to transform the very nature of the research; to formalise it. To substitute an orderly train of concepts and experiments for a jumble or disordered efforts, of attempts born of a desperate eagerness to see more clearly; and also of visions, dreams, unexpected connections; of simplifications often childish, random soundings in every direction, never knowing where one is going to end up. In short, writing a paper is substituting order for the disorder and agitation that animate life in the laboratory. Nevertheless, as the work progresses, how can we not seek to acknowledge the roles of chance and inspiration? But to get some work accepted and a new way of thinking adopted, it is necessary to purify the research of all affective or

irrational dross. To get rid of any personal scent, any human smell. To proceed on the royal way that leads from babbling youth to blooming maturity. To replace the real order of events and discoveries with what appears as the logical order, the one that should have been followed had the conclusion been known from the start. There is a ritual in the manner of presenting scientific results. Rather as if one were writing the history of a war using only the official press releases of the general staff.

BIBLIOGRAFIA JACOB, F. (1986). La lógica de lo viviente. Barcelona: Salvat Editores. — (1989). La estatua interior. Barcelona: Tusquets editores. — (1990). Posiblearen Jokoa. [s. ll.]: Editorial Elkar. — (1997). El juego de lo posible: ensayo sobre la diversidad de los seres vivos. Barcelona: Grijalbo. — (1997). El miedo a la democracia. Barcelona: Grijalbo. — (1998). El ratolí, la mosca i l’home. Barcelona: Edicions 62. [Versió castellana: (1998). El ratón, la mosca y el hombre. Barcelona: Crítica]

ABOUT THE AUTOR François Jacob discovered, with André Lwoff and Jacques Monod, the role of messenger RNA and mechanisms of genetic regulation in bacteria. For these discoveries they were awarded the Nobel Prize of Physiology or Medicine in 1965. Besides his work in research, François Jacob has written several books of science dissemination: La logique du vivant; Une histoire de l’hérédité and Le souris, la mouche et l’homme; and a book of memories, La statue interierur. He is an honorary member of the Catalan Society of Biology.

DE LA PRESSA NOCTURNA A LA QUIETUD IMPRESA FRANÇOIS JACOB Institut Pasteur Adreça: Institut Pasteur. 25, rue du Dr. Roux. 75724 París CEDEX 15. Adreça electrònica: fjacob@pasteur.fr

Per a un científic, el tema d’aquest monogràfic (comunicar ciència) té dos aspectes: la comunicació dels seus resultats als altres científics i la comunicació dels trets fonamentals de la ciència al públic general. En aquest assaig, em limitaré al primer aspecte. Per a un científic no és suficient de fer experiments per obtenir fets, i, a partir d’aquests, elaborar una teoria. També cal que faci conèixer els resultats obtinguts. Convèncer els col·legues de la importància del seu treball, de la validesa de les seves teories. En definitiva, cal que s’aferri cada oportunitat per a anunciar, per a pregonar, la seva mercaderia. Exposar-la a la crítica i als comentaris públics. I també per a provocar gelosia. Perquè «el que fa enutjosa la professió de la recerca» digué André Lwoff, «són els descobriments dels altres!»

CIÈNCIA DE DIA Un cop admesa, un cop ensenyada, la ciència és freda. Tan freda com les tècniques que se’n deriven. Tan freda com els textos que n’expliquen el contingut o els llibres que n’expliquen la història. Però, de fet, la feina de la ciència té dos aspectes: el que podria anomenar-se ciència de dia i ciència de nit. La ciència de dia empra raonaments que s’enxarxen com engranatges, i asso-

leix resultats que tenen la força de la certesa. Hom pot admirar la seva disposició majestuosa com la d’una pintura de da Vinci o una fuga de Bach. Hom pot passejar-hi com per un jardí francès. Conscient del seu progrés, orgullosa del seu passat, segura del seu futur, la ciència de dia avança en la llum i la glòria.

CIÈNCIA DE NIT La ciència de nit, per contra, erra cega. Té pors, ensopega, sua, es desvetlla. Dubtant de tot, troba el seu camí, es qüestiona a si mateixa, constantment s’empeny endavant. És una mena de taller del possible, on s’elaboren els que esdevindran els materials de la ciència. On les hipòtesis prenen forma de pressentiments difuminats, de sensacions nebuloses. On els fenòmens són encara només successos solitaris sense lligams entre ells. On els plans per als experiments amb prou feina han pres forma. On el pensament segueix cursos sinuosos, carrers tortuosos, sovint carrerons sense sortida. Amb la misericòrdia de la fortuna, la ment s’agita en un laberint, inundada de missatges, a la recerca d’un signe, d’una guspira, d’una connexió imprevista. Com un presoner en una cel·la, camina cercant una sortida, una escletxa de llum. Sense aturar-se va de l’esperança al desassossec, de

DE LA PRESSA NOCTURNA A LA QUIETUD IMPRESA 15

l’exaltació a la malenconia. És impossible de predir si la ciència de nit passarà a la condició de diürna. Si el presoner emergirà de la foscor. Quan això succeeix, ho fa de manera fortuïta, inesperadament. Per sorpresa, com si fos per generació espontània. Sense tenir en compte on, sense tenir en compte quan, com un tro. El que guia la ment, per tant, no és la lògica. És l’instint, la intuïció. És la necessitat de veure-hi clar. És l’obstinat desig de viure. En l’inacabable diàleg interior, entre innumerables suposicions, connexions, combinacions, associacions que constantment travessen la ment, un feix de llum de vegades esquinça l’obscuritat. De sobte el panorama resplendeix amb un llum encegador, terrible, més fort que milers de sols. Després del xoc inicial comença un dur forcejament amb els hàbits del pensament. Un conflicte amb l’univers de conceptes que governen el nostre raonament. Hom encara no està autoritzat a dir si la nova hipòtesi anirà més enllà de la seva forma inicial d’esbós i esdevindrà refinada, perfeccionada. Si suportarà el test de la lògica. Si guanyarà l’admissió dins la ciència de dia. Com explica hom un fragment de la seva feina de recerca? Com pot recuperar hom una idée fixe, una obsessió constant? Com pot recrear hom un pensament centrat en un minúscul fragment de l’Univers, en un sistema que hom gira i torna a girar per observar-lo des de qualsevol angle? Com, per damunt de tot, hom pot recuperar el seny dins un laberint sense sortida, la cerca incessant per a una solució, sense que hagi de tenir a veure amb allò que serà establert com la solució amb tota la seva obvietat encisadora. D’aquesta vida de preocupació i agitació sovint només s’arrossega una història freda i trista, una seqüència de resultats organitzats curosament per a fer lògic el que durant molt de temps ha estat brillant per la seva absència. També sobreviuen cares i paraules associades a determinats successos. Els dies, també, que han emergit de la grisor. Dies viscuts amb més força, més intensitat; dies que han romàs al nivell de la consciència. Hi ha un estil en ciència. Com en art, en lite-

ratura, en pintura. No només una manera de mirar el món, sinó també una manera de qüestionar-se’l. Una manera d’actuar amb consideració a la natura i de parlar-ne. De barrejar experiments, d’executar-los, de dibuixar-ne les conclusions, de formular teories. De proporcionar-los una forma a partir de la qual es pot dibuixar la història, sia parlat, sia escrit. Hi ha una varietat infinita d’estils. Directes o recargolats. Concisos o multifacètics. El d’un treballador o el d’un soldat de cavalleria. D’una àguila o d’un talp. D’un visionari o d’un deixeble. D’un gran senyor o d’un botiguer. D’un paranoic o d’un malenconiós. Un altre cop discussions sense fi. Però aquest cop entorn d’escriure. Entorn de posar en ordre aquesta massa de dades acumulades durant tres anys. Entorn de donar-los forma. Crear una història que surt d’aquestes dades: la transcripció oficial d’aquesta recerca. Una història amb prou força, prou persuasió per a convèncer els altres. Per a dur-los a adoptar el nostre punt de vista i fer que vessin llum a la seva pròpia recerca.

LA CIÈNCIA DE CADA DIA Un exercici estrany. La ciència és sobretot un món d’idees en moviment. Escriure un recompte de recerca és immobilitzar-les; congelar-les, com descriure una cursa de cavalls amb una fotografia instantània. És també transformar la veritable natura de la recerca; formalitzar-se. Substituir un seguici metòdic de conceptes i experiments per una producció embolicada i desendreçada, de temptatives nascudes d’una vehemència desesperada per a veure-hi més clar; i també de visions, somnis, connexions inesperades; de simplificacions sovint infantils, de sondatges aleatoris en qualsevol direcció, sense saber mai on es va per acabar. Resumint, escriure un article és substituir el desordre i l’agitació que animen la vida del laboratori per l’ordre. Tanmateix, a mesura que la feina progressa, com no podem aspirar a reconèixer els papers de la fortuna i la inspiració? Però per a aconseguir que ens acceptin

16 FRANÇOIS JACOB

alguna de la feina feta i s’adopti una nova manera de pensar, cal purificar la recerca de tota escòria afectiva o irracional. Per a desfer-se de qualsevol sospita personal, qualsevol olor humana. Per a procedir segons el camí ral que condueix del jove balbuceig a la florida maduresa. Per a substituir l’ordre real de successos i descobriments pel que apareix en l’ordre lògic, el que s’hagués seguit si haguessin conegut les conclusions des del principi. Hi ha un ritual en la manera de presentar els resultats científics. Més aviat com si hom estigués escrivint la història d’una guerra emprant només els comunicats de premsa oficials que emet el generalat.

RESSENYA CURRICULAR François Jacob descobrí, amb André Lwoff i Jacques Monod, el paper de l’RNA com a missatger i els mecanismes de regulació genètica entre els bacteris. Per aquests treballs reberen el premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1965. A més de les seves tasques d’investigació ha escrit alguns llibres de divulgació, com ara La logique du vivant: Une histoire de l’hérédité i El ratolí, la mosca i l’home, com també una autobiografia, La statue interieur. És membre d’honor de la Societat Catalana de Biologia.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 17-22

NOVES TENDÈNCIES EN LA COMUNICACIÓ CIENTÍFICA RAMON BARTRONS Unitat de Bioquímica. Departament de Ciències Fisiològiques II. Campus de Bellvitge. Universitat de Barcelona Adreça: Unitat de Bioquímica, Campus de Bellvitge. Universitat de Barcelona. Feixa Llarga, s/n. 08907 L’Hospitalet de Llobregat. Adreça electrònica: bartrons@bellvitge.bvg.ub.es

RESUM Aquest article, com el nom indica, pretén analitzar l’evolució de la transmissió del coneixement. Durant el darrers anys, la forma i el fons de les comunicacions científiques han canviat força i, des d’aquí, pretenem fer-ne una petita revisió.

SUMMARY New tendencies in scientific communication The present article analyzes the evolution of knowledge transmission. During the last years, the methods and motives of the scientific communication have suffered important changes that are herein considered.

INTRODUCCIÓ Com molt bé remarcava C. Sagan (1997), «la ciència és diferent de moltes altres activitats humanes; no perquè els seus practicants estiguin influenciats per la seva cultura, ni perquè de vegades encertin i sovint s’equivoquin (quelcom comú a tota activitat

humana), sinó per la passió a formular hipòtesis comprovables, per la recerca d’experiments definitius que confirmin o neguin hipòtesis, pel vigor del seu debat substancial i per la voluntat d’abandonar idees que s’han mostrat insuficients. Si no fóssim

18 RAMON BARTRONS

conscients de les nostres pròpies limitacions, si no busquéssim més dades, si no estiguéssim disposats a realitzar experiments de control, si no respectéssim les proves, avançaríem molt poc en la nostra recerca de la veritat. Per oportunisme i timidesa, podríem ser flingats per qualsevol ventijol ideològic sense tenir cap valor on agafarnos.» És difícil saber com es recordarà aquest segle que ara acabem, però, sens dubte, el desenvolupament científic i el seu impacte sobre el coneixement i la cultura en seran elements claus. La ciència pot ser a vegades difícil d’entendre, pot desafiar creences i se’n pot fer un mal ús. La raó per la qual funciona prou bé i avança és en part pel seu mecanisme, capaç de corregir errors. En la ciència no hi ha preguntes prohibides, ni veritats sagrades. Es valora la diversitat d’opinions i s’afavoreixen el debat i la discussió. Hi ha científics de totes les edats, gèneres, ètnies i creences que tenen en comú aquest mètode de treball. La funció de l’investigador s’ordena al voltant de tres activitats bàsiques: la informació, la investigació i la comunicació. Aquestes activitats són indissociables: informar-se sense buscar condueix, com a màxim, a l’erudició; buscar sense informarse és una conducta neuròtica, mentre que no comunicar les troballes nega a la investigació la seva raó de ser, fer progressar el coneixement. Tot coneixement es fonamenta en percepcions sensorials i en la capacitat de comunicar aquestes experiències. L’home va desenvolupar, inicialment de forma empírica, tota una tecnologia de supervivència que va caracteritzar la prehistòria. L’aparició de l’escriptura li permeté de conservar, de transmetre i d’intercanviar coneixements. La difusió d’aquests coneixements es veié fortament incrementada amb l’aparició de la impremta. Tal com diu Ong, «la

paradoxa rau en el fet que l’absència de vida del text, el seu allunyament del món de la vida humana, la seva inalterabilitat visual, assegura la resistència de la seva capacitat de ressuscitar en contextos vius, eternament, de la mà d’un nombre potencialment infinit de lectors» (Hernández Vaquero, 1992). La comunicació científica ha estat un pas decisiu en el desenvolupament de la ciència. Comunicar és transformar el coneixement nou en una informació disponible per als altres.

QUÈ ES COMUNICA I ON? Tot i que podria ser innecessari de remarcar, el primer requisit per a presentar o publicar un treball científic és tenir dades noves que enriqueixin el coneixement. Això que sembla tan elemental s’ignora sovint en moltes presentacions. El segon, és presentar-ho correctament, comunicant la informació essencial als lectors i/o oients i convencent-los de l’exactitud de les avaluacions i la veridicitat dels resultats. D’acord amb Pulido (Hernández Vaquero, 1992), «una comunicació o publicació està justificada quan ofereix informació substancial en el camp del coneixement científic, desenvolupant nous conceptes, fent reavaluacions crítiques d’investigacions prèvies o ampliant coneixements». La comunicació científica es pot fer de diverses maneres. La més bàsica és la interacció personal que s’estableix de forma directa entre individus. Aquest és el camí històric que ha seguit la transmissió de coneixements. La sort d’un jove que volgués seguir la seva vocació per la ciència era trobar un mestre experimentat en plena maduresa. L’essencial era l’exemple viscut del mestre. Amb paraules de H. G. Hers (1991), «el que s’aprèn d’un mestre no són les dades científiques, que es poden trobar en la

NOVES TENDÈNCIES EN LA COMUNICACIÓ CIENTÍFICA 19

Investigador Resultats

Societat científica, congressos

Revista especialitzada

Societat diaris, revistes, televisió...

FIGURA 1. Seqüència clàssica de comunicació científica.

bibliografia, sinó el rigor amb què s’exerceix la ciència i l’esperit crític que permet percebre, de la informació que ha esdevingut massa abundant, què es pot creure i de què s’ha de dubtar». Això que es considerava un privilegi, trobar un mestre crític i sever, s’ha anat perdent fins a arribar a la situació actual, en què les relacions personals entre mestre i deixeble poden ser totalment inexistents. L’explicació d’aquest fenomen prové dels mateixos canvis que ha sofert la recerca científica, els seus interessos i la pressió, cada dia més gran, que pateixen els qui la conreen. És important destacar clarament les funcions socials, és a dir, la necessitat de transmetre la ciència, del procés de comunicació, que ha utilitzat i pot utilitzar mètodes i tecnologies diverses. Fins fa pocs anys era evident la seqüència que se seguia des de la troballa fins al públic: L’investigador comunicava els seus resultats a les societats científiques i a les revistes especialitzades, i se’n feien ressò els mitjans de comunicació social. Actualment, la comunicació de la ciència s’ha convertit en un objectiu bàsic per a donar a conèixer els resultats assolits en la recerca científica, però té també altres finalitats que dia a dia estan agafant més rellevància, com ara enriquir els currículums i la reputació dels investigadors que hi participen, donar fe de projectes específics de recerca i centres de recerca que han obtingut ajuts i finançament per a desenvolupar-la, justificar les despeses realitzades en un projecte determinat o, senzillament, fer propa-

ganda d’un producte determinat. Aquests objectius diferents fan que la comunicació segueixi camins i tècniques diverses, i que sovint s’amplifiquin els resultats assolits en recerques específiques —fet que dóna expectatives futures poc realistes— aprofitant-se de les tècniques comunicatives de més impacte. Per totes aquestes raons, a més d’altres que no concerneixen el tema d’aquest article, la comunicació de la ciència ha esdevingut un procés cada vegada més important; això comporta que els investigadors s’acostin més i més als comunicadors científics, professionals que dirigeixen les principals publicacions generals i

FIGURA 2. Impacte i relleu generats en les publicacions científiques.

20 RAMON BARTRONS

Revista especialitzada

Investigador Resultats

Centre de patents

Societat diaris, revistes, televisió... Societat científica, congressos

FIGURA 3. Nou model de comunicació científica.

científiques, per tal d’aconseguir que els seus resultats tinguin més impacte i rellevància, tant en el món professional com social, i així obtenir-ne més rèdits científics, socials i econòmics. Totes aquestes consideracions fan que molts científics, sobretot en el començament del seu trajecte, se sentin empesos per la necessitat de publicar (publish or perish, publie ou disparais, publicar o deperir —per a més informació, vegeu Kahn, 1991). Aquesta situació de pressió, cada vegada més forta, la pateixen tots aquells que participen en la recerca científica. Això fa que el control dels resultats que finalment seran presentats o publicats, de manera que siguin validables i reproduïbles i puguin servir com a base d’investigacions posteriors, sigui un dels punts més importants de la recerca científica. En aquest punt, l’investigador principal hi té una responsabilitat major (per a revisió, vegeu Bernhard, 1978; Lodish, 1982; Conrad, 1982). Molts dels problemes que han aparegut darrerament han estat provocats pel fet que els grups de recerca solen ser cada vegada més grans i el control dels resultats és més crític. La metodologia científica avança ràpidament i l’investigador principal no sempre té experiència de primera mà de les tècniques em-

prades pels seus col·laboradors. Això, juntament amb la pressió per publicar, pot generar distorsions en els resultats que fan que no sempre siguin reproduïbles. Hi ha prou exemples de frau en recerca científica (Stewart et al., 1987; Engler, 1987; Lewin, 1989). La importància que la ciència i els seus resultats tenen en la nostra societat ha fet que, dia a dia, els resultats de la recerca tinguin més ressò en tots els mitjans de comunicació, específics i generals. Al mateix temps, la rellevància de resultats determinats i el valor econòmic potencial de les seves aplicacions ha desplaçat la prioritat dels mitjans en què es comuniquen les troballes científiques. Així, actualment, quan es manegen resultats potencialment importants, les seqüències més emprades són d’aquest tipus: Un cop s’han confirmat els resultats caldrà decidir com es venen. Això dependrà de la seva possible transcendència. Alguns investigadors rellevants de les principals universitats americanes i europees tenen empreses pròpies on desenvolupen la part potencialment productiva dels seus resultats. En aquests casos, la primera acció serà la de patentar la possible aplicació de la troballa. Posteriorment, i de forma paral·lela,

NOVES TENDÈNCIES EN LA COMUNICACIÓ CIENTÍFICA 21

es presentarà als mitjans de comunicació social, a alguna de les publicacions científiques i a congressos i societats científiques. En els darrers anys, la recerca científica ha seguit la majoria d’activitats humanes especulatives, i el coneixement ha esdevingut un element amb un potencial econòmic i polític cada vegada més important. La recerca científica requereix infraestructures complexes i costoses, i investigadors interdisciplinaris. Això fa que els organismes que patrocinen les investigacions vulguin afavorir-se de la potencialitat dels resultats que s’obtenen i marquin objectius específics per investigar. Al mateix temps, s’incentiva els investigadors a treure profit dels seus resultats i oferir-los a la societat en forma de models d’explotació (patents) que es poden vendre o cedir a empreses, amb un guany consegüent que repercuteix en els centres i els investigadors. Com deia W. Bernhard (1978), «aquests condicionants de direccionalitat i rendibilitat de la recerca estan comportant canvis substancials en els equips d’investigació, obligats a obtenir resultats ràpids i transcendents, que limiten la llibertat i ens allunyen de l’esperit creatiu que havien tingut fins ara». La rendibilitat que exigeixen les fonts de finançament obliguen a obtenir resultats ràpids i aquests apareixen com l’element clau de comunicació. Cal que siguin transcendents i, al mateix temps, reproduïbles. Per a contrastar els resultats els directors dels equips de recerca utilitzen sovint investigadors del mateix equip, fet que suscita desconfiances i recels, i genera esperits més competitius que col·laboracionistes.

COMUNICACIÓ EN REUNIONS I CONGRESSOS Per acabar, volem repassar el paper dels congressos i de les reunions científi-

ques en la comunicació científica. El nombre de reunions va creixent dia a dia i, tot que continuen fent-se grans congressos temàtics, cada vegada hi ha més conferències i reunions específiques. La proliferació de reunions i congressos ha comportat que els investigadors seleccionin acuradament la seva participació en aquests esdeveniments. De totes maneres, el que realment ha canviat és que sigui difícil trobar investigadors que difonguin els seus resultats originals en congressos o conferències abans que aquests hagin estat acceptats per a publicar-se. Això fa que la majoria de presentacions que es fan en aquests actes estiguin ja presents en les publicacions científiques. Aquest fet ha comportat una pèrdua d’interès dels congressos científics com a difusors de ciència i els ha convertit en reunions d’especialistes on és possible apropar-se als autors dels descobriments més rellevants, trobar-se amb vells amics, conèixer les darreres novetats tècniques i, addicionalment, fer turisme. És difícil trobar investigadors rellevants que assisteixin a un d’aquests congressos si no els han convidat personalment. El fet que es vulgui complaure molta gent per tal d’aconseguir la màxima audiència i finançament, amb interessos diferents, fa que la majoria de temes es tractin força superficialment i això en disminueix l’interès. La majoria d’investigadors no tenen oportunitat de presentar els seus resultats de forma oral —seria materialment impossible—, i tenen l’oportunitat de presentar-los en forma de pòsters. L’interès per aquest tipus de comunicacions ha anat minvant per causes diferents, entre d’altres: el fet que no es comuniquen resultats rellevants no publicats, l’absència de comunicacions originals de laboratoris i d’investigadors pioners, la manca de selecció de les comunicacions presentades, els horaris que es dediquen a discutir-les... Tot això fa que cada vegada

22 RAMON BARTRONS

hi hagi més pòsters que ni tan sols es pengen i s’utilitzin més com una eina de justificació d’obtenció de finançament que per a encetar debats científics. En canvi, les reunions temàtiques amb un nombre limitat d’assistents tenen cada vegada més èxit. El fet de concentrar les comunicacions en menys dies, poder seleccionar els experts amb menys pressions i tractar temes específics en un espai limitat, afavoreix l’intercanvi d’idees i resultats i fa que el rendiment sigui molt superior. Amb l’aparició de la comunicació electrònica s’obren noves perspectives que ja estan modificant molts hàbits i que, de ben segur, introduiran canvis profunds en la comunicació de la ciència. Per últim, cal recordar que la comunicació científica ha de contribuir a difondre el coneixement i amb aquest fi s’ha de vetllar tant pel contingut com per l’estil. Ser autor comporta prendre la responsabilitat social que la informació que es presenta és verídica, s’ha obtingut a través de la metodologia explicitada i es transmet amb la màxima fidelitat. D’acord amb Kahn (1991), caldria recordar que la riquesa més valuosa del científic és la seva reputació. Però avui hi ha molts paranys que el poden empènyer a oblidar-ho. AGRAÏMENTS L’autor agraeix la col·laboració de Raquel Fernández en la realització del dibuix de la figura 2.

BIBLIOGRAFIA BERNHARD, W. (1978). «Spiritualité et néant dans la science». Biologie Cellulaire, núm. 33, pàg. 27-36. CONRAD, G. W. (1982). «Authorship and responsability in scientific publications and manuscript reviews». Trends in Biochemical Sciences, núm. 7, pàg. 167-168. ENGLER, R. L.; J. W. COVELL; P. J. FRIEDMAN; P. S. KITCHER; R. M. PETERS (1987). «Misrepresentation and responsability in medical research». N. Engl. J. Med., núm. 317, pàg. 1383-1389. HERNÁNDEZ VAQUERO, D. (1992). El artículo científico en biomedicina. Barcelona: Ciba-Geigy División Farmacéutica. HERS, H. G. (1991). «Réflexion sur la recherche biomédicale». Médecine Sciences, núm. 7, pàg. 169-171. KAHN, A. (1991). «Publicar a cualquier precio». Mundo Científico, núm. 11, pàg. 560-561. LEWIN, B. (1989). «Fraud and the fabric of science». Cell, núm. 57, pàg. 699-700. LODISH, H. F. (1982). «Validity of scientific data. The responsability of the principal investigator». Trends in Biochemical Sciences, núm. 7, pàg. 86-88. SAGAN, C. (1997). El mundo y sus demonios. La ciencia como una luz en la oscuridad. Barcelona: Planeta. STEWART, W. W.; N. FEDER (1987). «The integrity of scientific literature». Nature, núm. 325, pàg. 207-214.

RESSENYA CURRICULAR Ramon Bartrons és doctor en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona (1981), on és catedràtic de bioquímica i biologia molecular. Treballa en el camp de l’enzimologia i la regulació metabòlica, i estudia el control de l’expressió genètica d’enzims en models de diabetis, isquèmia-reperfusió i regeneració d’òrgans. Ha rebut el premi d’investigació Lilly de la Societat Espanyola de Diabetis. Fou degà de la Facultat d’Odontologia de la Universitat de Barcelona (1995-1998) i president de la Societat Catalana de Biologia (1994-2000).

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 23-34

RAZONES DE LA DIVULGACIÓN O RAZONES DE LA CIENCIA FÉLIX OVEJERO LUCAS Departamento de Metodología de la Ciencia. Universidad de Barcelona Adreça: Departament de Metodologia de la Ciència. Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, 684. 08028 Barcelona. E-mail: ovejero@riscd2.eco.ub.es

RESUMEN La divulgación científica se ha convertido en un campo de batalla de las propias comunidades científicas. Para entender esa circunstancia hay que analizar las peculiaridades de la actividad investigadora en el marco de una ciencia que ha adquirido una creciente importancia social y política. Con frecuencia, los procedimientos metodológicos tradicionales de calibración parecen tener menos importancia que las victorias ante la opinión publica. Palabras clave: divulgación / ciencia / calibración. RESUM La divulgació científica s’ha convertit en un camp de batalla de les mateixes comunitats científiques. Per a comprendre aquesta circumstància, cal analitzar les peculiaritats de l’activitat de recerca en el marc d’una ciència que ha assolit una importància social i política creixent. Freqüentment, els procediments metodològics tradicionals de calibratge semblen tenir menys importància que les victòries davant l’opinió pública. Paraules clau: divulgació / ciència / calibratge. SUMMARY Reasons for dissemination against reasons of science Dissemination of science has become a battlefield for scientific community. To understand this circumstance is necessary to analyze peculiarities of scientific research in social and political frame of increasing importance. Frequently, traditional calibration of

24 FÉLIX OVEJERO

methodological procedures seem to have less importance than victories in front of public opinion. Keywords: science dissemination / history of science / small science / big science.

INTRODUCCIÓN La ciencia cada vez parece más popular. Los periódicos dedican secciones enteras a las últimas investigaciones, los científicos aparecen en acalorados debates televisivos, escriben libros que son éxitos de ventas y sus nombres son más conocidos que las teorías que les ocupan. En principio, parece que hay razones para alegrarse. No andan los tiempos sobrados de vocación racionalista. Todo lo que sea proporcionar instrumentos para entender el mundo es una importante ayuda en el empeño del buen navegar en la vida, de disponer de un mapa con el que orientarnos en el oficio de vivir, que algo tiene que ver con el negocio de la felicidad. Sin embargo, buena parte de la reciente literatura de divulgación presenta unas peculiares características que invitan a la preocupación acerca del tipo de ciencia que se divulga, acerca de cómo se hace, acerca de lo que está en juego. Antes que el lugar en donde se exponen los resultados consolidados de la ciencia (el conocimiento compartido por una comunidad científica, una vez ha sido discutido y valorado), la divulgación, en no pocas ocasiones, parece haberse convertido en un escenario donde se dilucidan disputas académicas e incluso, a través de la batalla por la opinión pública, por los recursos que reclama la moderna ciencia.

LA CIENCIA CONTEMPORÁNEA ES DE DIFÍCIL DIVULGACIÓN... No resulta sencillo divulgar la ciencia contemporánea. Hay, por supuesto, dificul-

tades derivadas de la magnitud del empeño, de la propia vastedad de la tarea. Hasta bien entrado el siglo XIX, una persona culta podía seguir el conocimiento científico disponible, sus resultados más importantes, y con un elemental esfuerzo, resultarle inteligible. Las primeras ediciones de la Enciclopedia Británica (1745-1785) fueron realizadas por un par de personas. Las más recientes superan con creces los 10.000 expertos. Además, hay un aspecto esencial que dificulta la popularización de la ciencia: su alejamiento de la experiencia común. Tres circunstancias, al menos, concurren aquí. La primera: las teorías son artificios lingüísticos, convenciones, que van más allá de nuestras percepciones. No podemos conocer, percibir o intuir espacios no-euclidianos o longitudes de onda fuera del espectro visible, pero sí podemos saber de ellos a través de nuestras teorías. Nuestro aparato neurosensorial constriñe el campo de nuestras percepciones. El propio conocimiento científico nos permite saber que hay experiencias que nos están negadas. La segunda tiene que ver con el desarrollo de la ciencia, en particular con sus resultados más espectaculares en lo que atañe a vigor explicativo. Durante mucho tiempo, los resultados científicos se podían divulgar sin violentar intuiciones compartidas, invocando la experiencia de cada cual, con metáforas extraídas del sentido común. Más allá del público culto, las teorías permitían presentaciones informales que se amarraban en imágenes fácilmente inteligibles. La más característica de todas fue la del Universo-máquina que estaba en el trasfondo de la mecánica

RAZONES DE LA DIVULGACIÓN O RAZONES DE LA CIENCIA 25

clásica: un mundo de átomos y fuerzas atractivas y repulsivas en interacción permanente. Eran modelos que mantenían bastantes continuidades con nuestra experiencia práctica (aun si ciertas ideas, como la de acción a distancia, no era fácil de aceptar psicológicamente). Las cosas empezaron a cambiar a lo largo del siglo XIX. Los campos electromagnéticos, los desarrollos en termodinámica, la idea de que no nos enfrentábamos a una única forma de energía, sino a las diversas formas en las que ésta se trasforma, no encontraban anclaje sencillo en la imaginería popular. Esos desarrollos prepararon el terreno para otras teorías (relatividad general, mecánica cuántica) que, más que cambiar nuestra imagen del mundo, parecían hacer imposible cualquier imagen. Los debates en filosofía de la ciencia del siglo XX reflejan en buena medida esa circunstancia: la sustitución de una visión realista de las teorías científicas, que nos diría como son realmente las cosas, por otra para la que las teorías son eficaces instrumentos con vigor predictivo, pero que en ningún caso nos proporcionan pinturas, descripciones, de lo real. Finalmente, el alejamiento entre ciencia y sentido común también tiene que ver con las limitaciones del sentido común. La investigación de los procesos cognitivos muestra la presencia de ciertas disposiciones psicobiológicas bien asentadas en la mente humana responsables de ciertas conjeturas (físicas o psicológicas, por ejemplo) que, aunque falsas, han resultado eficaces para la propia evolución de la especie. Los humanos nacemos con ciertas creencias acerca de cómo es y cómo funciona el mundo; acerca, por ejemplo, del peso de los cuerpos, del movimiento, de la acción a distancia o, incluso, acerca de cómo se clasifican los seres vivos, que, aunque no siempre se corresponden con la realidad de las cosas, nos proporcionan una conveniente economía computacional para tomar decisiones

en escenarios cambiantes que reclaman respuestas rápidas y eficaces. Esa circunstancia produce una suerte de separación mental entre lo que sabemos y lo que creemos (lo que aceptamos) que dificulta la asimilación psicológica de las teorías. Éstas no llegan a permear nuestra manera de mirar la realidad. Mientras un mecánico ha aprendido a leer los coches (un ruido, p. e.) desde su trato con ellos, los estudiantes universitarios de Físicas, según muestran ciertos experimentos, hacen uso de explicaciones (acerca del peso, las trayectorias o el movimiento) fuera del aula que nada tienen que ver con lo que aprenden en clase. La Física psicológica, popular, espontánea es, por así decirlo, aristotélica. Ni siquiera llega a newtoniana.

...SIN EMBARGO, NUNCA LA CIENCIA SE HA DIVULGADO TANTO Nunca la ciencia fue más oscura, pero nunca la ciencia ha suscitado tanto interés público. En otro tiempo, la ciencia era una pieza más en la cultura humana que apenas afectaba a la vida de cada día. Hoy la ciencia atraviesa la vida social y es un empeño colectivo que compromete grandes recursos. Seguramente, algo tendrá que ver en ello el proceso de alfabetización. Por más que no se puede ignorar el impacto de las revoluciones copernicana o darwiniana a la hora de situar al hombre en su exacto lugar, de alejarlo del centro del universo o de la creación, lo cierto es que, en su día, dichas revoluciones apenas llegaron a modificar las creencias y los modos de mirar el mundo de millones de personas cuyas vidas poco tenían que ver con la cultura escrita. Por lo demás, aquellas revoluciones tuvieron un limitado impacto práctico, tecnológico y, en general, social. Los cambios han sido radicales. En pri-

26 FÉLIX OVEJERO

mer lugar, el paso de la small science a la big science. La ciencia no es ya una labor realizable con lápiz y papel en la soledad del estudio. La investigación básica requiere enormes recursos humanos y materiales. Mientras Galileo podía construir en su casa un plano inclinado, un acelerador de partículas está más allá del presupuesto de muchos estados. También ha cambiado, en la misma dirección, el tipo de relación entre ciencia básica y tecnología. Si en otro tiempo ciencia y tecnología parecían caminar por distintos senderos, hoy la investigación teórica busca —justificarse a través de— aplicaciones inmediatas. Que duda cabe que, en sentido estricto, los usos tecnológicos no pueden guiar la investigación básica: una investigación, por definición, no sabe lo que va a encontrar. No es menos cierto que, en bastantes ocasiones, resulta difícil anticipar las consecuencias prácticas de un descubrimiento científico: apenas cinco años antes del desarrollo de la bomba atómica, no pocos de los pioneros de la Física nuclear negaban la posibilidad de su utilización práctica. Pero, con todo, resulta indiscutible el estrechamiento del vínculo entre ciencia básica y tecnología. Muestra de ello es el acortamiento de tiempo entre la disposición del conocimiento y su aplicación: la fotografía tardó en desarrollarse 115 años; el teléfono, 56; la radio, 35; la bomba atómica, 6. La última diferencia tiene que ver con la magnitud del impacto. Algunos historiadores intentaron explicar el feudalismo como consecuencia del uso del estribo o el Renacimiento por la generalización del uso de las gafas. Quizá haya bastante de exageración en esas conjeturas, pero lo que resulta indiscutible es que desde la revolución industrial la tecnología se ha convertido en un motor de los procesos económicos. Importantes cambios en la vida social reciente aparecen vinculados a desarrollos tecnológicos (electricidad, construcción, comunicaciones). El automóvil y

la lavadora han contribuido a cambiar las relaciones entre los sexos tanto como el activismo político. Razonablemente, cabe pensar que el proceso se ha acelerado con una tecnología con base científica, una tecnología más poderosa. Así las cosas no ha de extrañar que la confianza en sus posibilidades para resolver necesidades y problemas aliente una razonable expectación por los nuevos descubrimientos y que, de alguna manera, las necesidades prácticas pesen en las decisiones sobre los programas de investigación (la medicina es el mejor ejemplo). La ciencia y sus aplicaciones han venido a ser la mayor fuente de expectación acerca de lo que puede llegar a ser, de lo que el futuro nos puede deparar. En breve, la ciencia es hoy una empresa colectiva que necesita de una opinión pública que, por su parte, está muy atenta a sus promesas.

LA DIVULGACIÓN COMO LUGAR DE POLÉMICAS Desde una perspectiva ingenua, parece que la divulgación científica se habría de concentrar, por una parte, en los resultados que más pueden modificar la vida de las gentes, que mayores implicaciones tecnológicas tienen y, por otra, en presentar los resultados consolidados, la ciencia segura, que una vez afirmada en la comunidad académica busca acceder a un público general. Sin duda, algo de eso hay. Pero hay más. Un repaso por los libros expuestos en las librerías nos muestra el enorme peso entre la literatura de divulgación de disciplinas, áreas o teorías como la evolución biológica, la cosmología, el proceso de hominización, las ciencias cognitivas, el origen de la vida, las aplicaciones de las teorías del caos o de la complejidad. Se trata de líneas de investigación sugerentes, propicias a alimentar la es-

RAZONES DE LA DIVULGACIÓN O RAZONES DE LA CIENCIA 27

peculación filosófica, pero con dificultades reales de control experimental directo y, todavía más, de control práctico, por la vía de sus posibles aplicaciones (al fin y al cabo, como nos recuerda la historia de la medicina, mal que bien, las aplicaciones técnicas constituyen tribunales en los que calibrar la solvencia de las teorías o conjeturas que les sirven de fundamento). Otro rasgo de esa literatura es que, con frecuencia, antes que referirse al mainstream, al conocimiento consolidado y aceptado por la comunidad científica, se refiere a teorías que, cuando menos, son objeto de disputa en sus respectivas áreas, aun si se escamotea al lector esa condición. Acaso el ejemplo más notorio es el de la biología evolucionista. Los ensayos de Dawkins o, en menos ocasiones, de S. J. Gould, que indiscutiblemente resultan elegantes conjeturas, están lejos de corresponder con lo que se encuentra en los manuales universitarios o en los journals. Interesantes desarrollos, como la psicología evolucionista o la sociobiología, consiguen una aceptación entre el gran público, como ciencia firme, superior a la que tienen en los medios académicos, bastante más escépticos acerca de su plausibilidad empírica. Se produce de ese modo una especie de esquizofrenia entre la ciencia aceptada y la ciencia divulgada. En cierto modo, la disputa académica parece darse antes en los medios de comunicación que en sus lugares tradicionales. Antes que asegurarse un (improbable) triunfo en la comunidad académica, parece importar más la batalla de la opinión pública.

LOS PELIGROS DE LA DIVULGACIÓN La visión romántica, idealista, de la ciencia ha perdido vigencia. En el contexto de la small science, la investigación no comprometía excesivos recursos y, por ello, las deci-

siones entre líneas de investigación no escapaban a una comunidad científica que, en cierto modo, podía introducir una dosis de racionalidad. Cierto es que, inevitablemente, al apostar por una teoría o, más en general, por un programa de investigación, los científicos de todas las épocas se han enfrentado a una elección complicada: el tiempo dirá si es o no razonable mi apuesta de hoy por un proyecto, pero eso sólo lo llegaré a saber si me comprometo sin razones, en la confianza de que, en el propio proceso de investigación, acabaré por encontrar mañana las razones que justifican mi decisión de ahora. Durante mucho tiempo en esas elecciones, a lo sumo, los científicos empeñaban su vida, sus propias energías y recursos. Pero, en el presente, las decisiones entre programas de investigación adquieren una nueva dimensión. Las necesidades de financiación de la big science obligan a acudir a escenarios públicos en donde más que los buenos argumentos importan los resultados rápidos y espectaculares, que puedan ocupar las páginas de los periódicos. La divulgación puede llegar a convertirse en un escenario más en donde ganarse a una opinión pública y, así, asegurarse los recursos necesarios. Cuando las batallas científicas se dilucidan en los medios de comunicación, prensa o televisión, las posibilidades de que se acaben imponiendo los trucos retóricos o propagandísticos son mayores. Allí, desde luego, no operan las reglas de criba de las comunidades científicas, las reglas que permiten aquilatar conjeturas. Caben pocas dudas de que las comunidades científicas están lejos de resultar comunidades de ángeles. La historia del descubrimiento de la doble hélice es una muestra de las trapacerías que, con frecuencia, se ocultan en la trastienda del sabio. Sabemos que los criterios de cooptación académica están lejos de ser transparentes; que, como han mostrado los sociólogos de la ciencia, la

28 FÉLIX OVEJERO

publicación de artículos no siempre respeta ciertos criterios de imparcialidad; que los procesos de socialización académica, los procesos que llevan a los nuevos científicos a incorporarse a las comunidades científicas, antes que procesos de clarificación y fundamentación de las teorías aceptadas se parecen más a una imprecisa asimilación — más psicológica que lógica— de un modo de ver la realidad por parte de los nuevos investigadores. Sin embargo, con todo, en las comunidades científicas, al menos como ideal regulativo, funcionan los valores que Merton sistematizó hace más de cincuenta años: prohibición del principio de autoridad, publicidad de los argumentos, ausencia de respeto acrítico, etc. Pero para que ello funcione, y, consiguientemente se produzca el flujo y la competencia de las (buenas) ideas, es importante que estén claros los retos que han de enfrentar las teorías, retos que, en un caso, derivan de su propio desarrollo, que proporciona problemas y preguntas por resolver, y, en otro, se trata de clásicos criterios metodológicos: control empírico, economía de supuestos, potencial predictivo, consistencia, compatibilidad con el conocimiento disponible, etc. Los problemas aparecen cuando los filtros no están claros, esto es, cuando no hay una comunidad científica que comparte un repertorio de teorías y problemas, de retos, o cuando las posibilidades de control metodológico están limitadas (dificultades para la experimentación, imposibilidad de establecer predicciones). Cuando las reglas de juego no están claras, aumenta la probabilidad de que aparezcan las perversiones. Si en el boxeo el tongo es más común que en los 100 metros lisos es porque en este último caso no hay lugar para el equívoco: gana el que llega el primero. Por eso, las artes, en general, son más propicias a los trapicheos o al amiguismo. Los artistas no son peores personas que los científicos.

Para ver como esto se produce es conveniente recordar una peculiaridad de la ciencia que tiene su traducción en el funcionamiento de las comunidades científicas. Por definición, las teorías han de ser (de)mostradas. No hay modo de ocultar la ciencia. No cabe excluir a los demás de su consumo. En ese sentido, para disfrutar del privilegio de descubrir una teoría, hay que perder el privilegio de poseerla, y además, hay interés en hacerlo. Esta circunstancia tiene su traducción en el particular sistema de incentivos de la ciencia: no hay medallas de plata. Llegar tarde a un resultado es no llegar. En un descubrimiento o en una demostración no hay un orden de llegada que permita repartir premios según el esfuerzo. Para que esto funcione se requiere que las reglas que regulan la competencia sean inequívocas. Si no es así, no hay modo de determinar quién ha ganado y se abre el camino para las interpretaciones o las manipulaciones tan frecuentes en otros gremios. El problema no es la buena o mala voluntad de los que ejercen la actividad. Un científico puede cultivar su disciplina por amor a la verdad, por hacerse rico o por tener éxito sexual. Pero, a los efectos de los resultados, da lo mismo: tiene que atenerse a las reglas que regulan las buenas argumentaciones. La existencia de reglas precisas asegura que los objetivos de los científicos confluyen con los objetivos de la ciencia. En ese sentido, la existencia de claros procedimientos de control resuelve los problemas de moralidad. Pero para eso hay que disponer de criterios. La historia de las ciencias sociales proporciona un buen muestrario de la divulgación de resultados inexistentes, de teorizaciones urgentes, de lo que sucede cuando no hay reglas claras, de cómo aparecen batallas en la opinión pública que nada tienen que ver con la correcta discusión académica. El psicoanálisis es un ejemplo clásico de

RAZONES DE LA DIVULGACIÓN O RAZONES DE LA CIENCIA 29

cómo el (relativo) interés académico llega después del éxito publicitario y, en buena medida, como consecuencia de éste (en todo caso, no por resultados espectaculares). Ese peligro, que acecha a muchas de las grandes especulaciones recientes, con difíciles —si no imposibles— controles metodológicos, resulta difícil imaginar que pueda afectar a disciplinas bien desarrolladas, que disponen de genuinos problemas por encarar y con una idea compartida acerca de qué significa resolverlos aceptablemente. Pero, desde luego, las cosas no se ven facilitadas cuando aparece la batalla por los recursos, batalla inevitable en los tiempos de la big science. Ésta se libra en la arena pública. Allí no caben los refinados argumentos, por definición: no hay modo de valorar el conocimiento si no se dispone del conocimiento. Las campañas de publicidad de la NASA y, también, de buena parte de la investigación médica (el caso del Sida es paradigmático) son una muestra de cómo se busca la victoria en la arena pública para obtener los necesarios recursos que, en cierto modo, asegurarán la victoria también en

la comunidad académica. Al fin y al cabo, si no hay gente que trabaje en ella, la mejor teoría de mundo resulta estéril.

BIBLIOGRAFÍA ANDRADE, R. D. (1995). The developments of Cognitive Anthropology. Cambridge: Cambridge University Press. BROCKMAN, J. (1996). La tercera cultura. Barcelona: Editorial Tusquets. PINKER, S. (1997). How the mind works. Nueva York: Allen Lane, Ed. PRICE, D. J. S. (1963). Little Science, Big Science. Nueva York: Columbia University Press.

RESEÑA CURRICULAR Félix Ovejero (Barcelona, 1957) es doctor en Ciencias Económicas. Profesor de metodología de las ciencias sociales de la Universitat de Barcelona. Investigador invitado en diversas universidades americanas. Autor de diversos artículos y libros de teoría social y metodología de la ciencia.

RAONS DE LA DIVULGACIÓ O RAONS DE LA CIÈNCIA FÉLIX OVEJERO LUCAS Departament de Metodologia de la Ciència. Universitat de Barcelona Adreça: Departament de Metodologia de la Ciència. Universitat de Barcelona. Av. de la Diagonal, 684. 08028 Barcelona. Adreça electrònica: ovejero@riscd2.eco.ub.es

INTRODUCCIÓ La ciència sembla cada cop més popular. Els diaris dediquen seccions senceres a les últimes investigacions, els científics apareixen en encesos debats televisius, escriuen llibres que són èxits de vendes, i els seus noms són més coneguts que les teories que els ocupen. En principi, sembla que hi ha raons per a alegrar-se’n. Els nostres no són uns temps sobrats de vocació racionalista. Tot el que sigui proporcionar instruments per a entendre el món és una ajuda important en l’afany de navegar bé a la vida, de disposar d’un mapa amb què orientar-nos en l’ofici de viure, que alguna cosa té a veure amb el negoci de la felicitat. Tanmateix, bona part de la literatura de divulgació recent presenta unes característiques peculiars que conviden a la preocupació sobre la mena de ciència que es divulga, sobre com es fa, sobre el que està en joc. Abans que en el lloc on s’exposen els resultats consolidats de la ciència (el coneixement compartit per una comunitat científica un cop s’ha discutit i avaluat), la divulgació, no poques vegades, sembla haver-se convertit en un escenari on es diluciden disputes acadèmiques i tot sovint, a través de la batalla per l’opinió pública, disputes pels recursos que reclama la ciència moderna.

LA CIÈNCIA CONTEMPORÀNIA TÉ UNA DIVULGACIÓ DIFÍCIL... No es fa senzill divulgar la ciència contemporània. Hi ha dificultats derivades de la magnitud de l’empresa, és clar, de la mateixa immensitat de la tasca. Fins ben entrat el segle XIX, una persona culta podia seguir el coneixement científic disponible, els resultats més importants i, amb un esforç elemental, li podia resultar intelligible. Les primeres edicions de l’Enciclopèdia Britànica (1745-1785) van ser realitzades per un parell de persones. Les més recents superen amb escreix els 10.000 experts. Però hi ha un aspecte més essencial que dificulta la popularització de la ciència: el seu allunyament de l’experiència comuna. Tres circumstàncies, com a mínim, concorren en aquest punt. La primera és que les teories són artificis lingüístics, convencions que van més enllà de les nostres percepcions. No podem conèixer, percebre o intuir espais no euclidians o longituds d’ona fora de l’espectre visible, però sí que podem saber-ne alguna cosa a través de les nostres teories. El nostre aparell neurosensorial constreny el camp de les nostres percepcions. El mateix coneixement científic ens permet saber que hi ha experiències que ens són negades. La segona té a veure amb el desenvolupament de la

RAONS DE LA DIVULGACIÓ O RAONS DE LA CIÈNCIA 31

ciència, en particular amb els resultats més espectaculars pel que fa a vigor explicatiu. Durant molt de temps, els resultats científics es podien divulgar sense violentar intuïcions compartides, tot invocant l’experiència de cadascú, amb metàfores extretes del sentit comú. Les teories permetien presentacions informals que s’amarraven en imatges fàcilment intel·ligibles per a públics no especialitzats. La teoria més característica de totes va ser la de l’Univers-màquina que estava en el rerefons de la mecànica clàssica: un món d’àtoms i forces atractives i repulsives en interacció permanent. Eren models que mantenien prou continuïtat amb la nostra experiència pràctica (per bé que determinades idees, com la de l’acció a distància, no era fàcil d’acceptar psicològicament). Les coses van començar a canviar al llarg del segle XIX. Els camps electromagnètics, els desenvolupaments en termodinàmica, la idea que no ens enfrontàvem a una única forma d’energia sinó a les diverses formes en què l’energia es transforma, no trobava fàcil ancoratge en la imatgeria popular. Aquests desenvolupaments van preparar el terreny per a altres teories (relativitat general, mecànica quàntica) que, més que canviar la nostra imatge del món, semblaven fer impossible cap imatge. Els debats de filosofia de la ciència del segle XX reflecteixen en gran part aquesta circumstància: la substitució d’una visió realista de les teories científiques, que ens diria com són realment les coses, per una altra visió per a la qual les teories són instruments eficaços amb vigor predictiu però que en cap cas no ens proporcionen pintures, descripcions de la realitat. Finalment, l’allunyament entre ciència i sentit comú també té a veure amb les limitacions del sentit comú. La investigació dels processos cognitius mostra la presència de certes disposicions psicobiològiques ben assentades en la ment humana responsables de certes conjectures (físiques o psicològiques, per exemple) que, encara que falses, han resultat eficaces per a la mateixa evolució de l’espècie. Els humans naixem amb certes creences sobre com és i com funciona el món, sobre el pes dels cossos, per exemple, sobre

el moviment, sobre l’acció a distància i, fins i tot, sobre com es classifiquen els éssers vius; que, tot i que no sempre es corresponen amb com són realment les coses, ens proporcionen una economia computacional escaient per a prendre decisions en escenaris canviants que reclamen respostes ràpides i eficaces. Aquesta circumstància produeix una mena de separació mental entre allò que sabem i allò que creiem (allò que acceptem) que dificulta l’assimilació psicològica de les teories. Aquestes teories no arriben a impregnar la nostra manera de mirar la realitat. Mentre un mecànic ha après a llegir els cotxes (un soroll, per exemple) a partir de tractar-los, els estudiants universitaris de físiques, segons que mostren alguns experiments, fora de l’aula fan ús d’explicacions (sobre el pes, les trajectòries o el moviment) que no tenen res a veure amb el que aprenen a classe. La física psicològica popular, espontània, és, per dir-ho així, aristotèlica. No arriba ni tan sols a newtoniana.

...TANMATEIX, MAI NO S’HA DIVULGAT TANT LA CIÈNCIA Mai la ciència no fou més obscura, però mai no havia despertat tant d’interès públic. En altres temps, la ciència era una peça més en la cultura humana que a penes afectava la vida de cada dia. Avui la ciència travessa la vida social i és un afany col·lectiu que compromet grans recursos. Segurament, el procés d’alfabetització hi té alguna cosa a veure. Per més que no es pot ignorar l’impacte de la revolució copernicana o la darwiniana a l’hora de situar la persona humana al lloc que li pertoca, d’allunyar-lo del centre de l’Univers o de la creació, la veritat és que aquestes revolucions, en el seu dia, a penes van arribar a modificar les creences i les maneres de mirar el món de gent amb una vida que tenia poc a veure amb la cultura escrita. Però hi ha una altra diferència: aquelles revolucions van tenir un limitat impacte pràctic, tecnològic i, en general, social. Els canvis han estat radicals. En primer lloc,

32 FÉLIX OVEJERO

el pas de la small science a la big science. La ciència no és ja una tasca que es pugui emprendre amb paper i llapis a la soledat de l’estudi. La investigació bàsica requereix enormes recursos humans i materials. Mentre Galileu podia construir a casa seva un pla inclinat, un accelerador de partícules està més enllà del pressupost de molts estats. També ha canviat, en la mateixa direcció, el tipus de relació entre ciència bàsica i tecnologia. Si, en altres temps, ciència i tecnologia semblaven avançar per camins diferents, avui la investigació teòrica busca —justificar-se mitjançant— aplicacions immediates. No hi ha dubte que, en sentit estricte, els usos tecnològics no poden guiar la investigació bàsica: una investigació, per definició, no sap què trobarà. No és menys cert que, força vegades, es fa difícil anticipar les conseqüències pràctiques d’un descobriment científic: a penes cinc anys abans del desenvolupament de la bomba atòmica, hi havia bastants pioners de la física nuclear que en negaven la possibilitat d’utilització pràctica. Però, amb tot, resulta indiscutible l’estrenyiment del vincle entre ciència bàsica i tecnologia. N’és una mostra l’escurçament del temps entre la disposició del coneixement i la seva aplicació: la fotografia va trigar 115 anys a desenvolupar-se; el telèfon, 56; la ràdio, 35, la bomba atòmica, 6. L’última diferència té a veure amb la magnitud de l’impacte. Alguns historiadors van intentar explicar el feudalisme com a conseqüència de l’ús de l’estrep, o el Renaixement per la generalització de l’ús de les ulleres. Potser aquestes conjectures són exagerades, però el que resulta indiscutible és que, des de la revolució industrial, la tecnologia s’ha convertit en un motor dels processos econòmics. Canvis importants en la vida social recent apareixen vinculats a desenvolupaments tecnològics (electricitat, construcció, comunicacions). L’automòbil i la rentadora han contribuït a canviar les relacions entre els sexes tant com l’activisme polític. Raonablement, es pot pensar que el procés s’ha accelerat amb una tecnologia de base científica, una tecnologia més poderosa. Així les coses, no ens ha d’estranyar que la confiança en les possi-

bilitats de resoldre necessitats i problemes encoratgi una expectació raonable envers els nous descobriments ni que, d’alguna manera, les necessitats pràctiques tinguin pes en les decisions sobre els programes d’investigació (la medicina n’és el millor exemple). La ciència i les seves aplicacions s’han erigit en la major font d’expectació sobre el que pot arribar a ser, sobre el que ens pot deparar el futur. En breu, la ciència és avui una empresa col·lectiva que necessita una opinió pública que, per la seva banda, està molt atenta a les seves promeses.

LA DIVULGACIÓ COM A ESPAI DE POLÈMIQUES Semblaria que la divulgació científica s’hauria de concentrar, d’una banda, en els resultats que més poden modificar la vida de la gent, que tenen majors implicacions tecnològiques i, de l’altra, a presentar els resultats consolidats, la ciència segura que, un cop afirmada a la comunitat acadèmica, mira d’accedir a un públic general. Sens dubte, hi ha alguna cosa d’això. Però n’hi ha més. Un repàs dels llibres exposats a les llibreries ens permet veure el pes enorme entre la literatura de divulgació de disciplines, d’àrees o teories com l’evolució biològica, la cosmologia, el procés d’hominització, les ciències cognitives, l’origen de la vida, les aplicacions de les teories del caos o de la complexitat. Es tracta de línies d’investigació suggeridores, propícies a alimentar l’especulació filosòfica, però amb dificultats reals de control experimental directe, i encara més, de control pràctic, per la via de les seves possibles aplicacions (al capdavall, com ens recorda la història de la medicina, mal que bé les aplicacions tècniques constitueixen tribunals en què es pot calibrar la solvència de les teories o conjectures que els serveixen de fonament). Un altre tret d’aquesta literatura és que, amb freqüència, abans que referir-se al mainstream, al coneixement consolidat i acceptat per la comunitat científica, es refereix a teories que, si més no, són

RAONS DE LA DIVULGACIÓ O RAONS DE LA CIÈNCIA 33

objecte de disputa a les seves àrees respectives, encara que s’escamotegi al lector aquesta condició. Potser l’exemple més notori és el de la biologia evolucionista. Els assaigs de Dawkins o, menys cops, de S. J. Gould, que indiscutiblement resulten conjectures elegants, són lluny de correspondre’s amb el que es troba en els manuals universitaris o en els journals. Desenvolupaments interessants, com la psicologia evolucionista o la sociobiologia, aconsegueixen entre el gran públic una acceptació com a ciència ferma superior a la que tenen en els mitjans acadèmics, bastant més escèptics pel que fa a la plausibilitat empírica. Es produeix d’aquesta manera una mena d’esquizofrènia entre la ciència acceptada i la ciència divulgada. En certa manera, la disputa acadèmica sembla produir-se abans en els mitjans de comunicació que en els seus àmbits tradicionals. Abans que assegurar-se un triomf (improbable) en la comunitat acadèmica, sembla que importa més la batalla de l’opinió pública.

ELS PERILLS DE LA DIVULGACIÓ La visió romàntica, idealista, de la ciència ha perdut vigència. En el context de la small science, la investigació no comprometia recursos excessius i, per tant, les decisions entre línies d’investigació no s’allunyaven d’una comunitat científica que, en certa manera, podia introduir una dosi de racionalitat. És cert que, en apostar per una teoria, o més en general per un programa d’investigació, els científics de totes les èpoques s’han enfrontat inevitablement a una elecció complicada: el temps dirà si la meva aposta d’avui per un projecte és raonable o no, però només ho arribaré a saber si em comprometo sense raons, amb la confiança que, en el mateix procés d’investigació, acabaré trobant demà les raons que justifiquen la meva decisió d’ara. Durant molt de temps, en aquestes eleccions, els científics hi empenyoraven com a màxim la vida, les energies i els recursos propis. Però, en el present, les decisions entre programes d’investigació adquireixen una nova

dimensió. Les necessitats de finançament de la big science obliguen a anar a escenaris públics on més que els bons arguments importen els resultats ràpids i espectaculars que puguin ocupar les pàgines del diari. La divulgació pot arribar a convertir-se en un escenari més en el qual es pot guanyar una opinió pública i, així, assegurar-se els recursos necessaris. Quan les batalles científiques es diluciden en els mitjans de comunicació, premsa o televisió, hi ha més possibilitats que s’acabin imposant trucs retòrics o propagandístics. Allí, és clar, no opera el sedàs de les regles de les comunitats científiques. És cert que les comunitats científiques són lluny de resultar comunitats d’àngels. La història del descobriment de la doble hèlice és una mostra de les trapelleries que tot sovint s’oculten a la rebotiga del savi. Sabem que els criteris de cooptació acadèmica són lluny de ser transparents; que, com han mostrat els sociòlegs de la ciència, la publicació d’articles no sempre respecta determinats criteris d’imparcialitat; que els processos de socialització acadèmica, els processos que porten els nous científics a incorporar-se a les comunitats científiques, més que processos de clarificació i fonamentació de les teories acceptades semblen una imprecisa assimilació —més psicològica que lògica— d’una manera de veure la realitat per part dels nous investigadors. Tanmateix, a les comunitats científiques funcionen, si més no com a ideal regulador, els valors que Merton sistematitzà fa més de cinquanta anys: prohibició del principi d’autoritat, publicitat dels arguments, absència de respecte acrític, etc. Però, per tal que funcioni i que es produeixi en conseqüència el fluix i la competència de les (bones) idees, és important que els reptes que han d’enfrontar aquestes teories siguin clars, uns reptes que en un cas deriven del seu propi desenvolupament, que planteja problemes i preguntes per resoldre i, en un altre cas, de l’aplicació de criteris metodològics clàssics: control empíric, economia de supòsits, potencial predictiu, consistència, compatibilitat amb el coneixement disponible, etc.

34 FÉLIX OVEJERO

Els problemes apareixen quan els filtres no són clars, és a dir, quan no hi ha una comunitat científica que comparteix un repertori de teories i problemes, de reptes, o quan les possibilitats de control metodològic estan limitades (dificultats per a l’experimentació, impossibilitat d’establir prediccions). Quan les regles de joc no són clares, augmenta la probabilitat que apareguin perversions. Si el tongo és més comú en la boxa que en els 100 metres llisos, és perquè en aquest darrer cas no hi ha lloc per a l’equívoc: guanya qui arriba primer. Per això les arts, en general, són més propícies als tripijocs o a l’amiguisme. Els artistes no són pitjors persones que els científics. Per a veure com es produeix tot això, és convenient recordar una peculiaritat de la ciència que es tradueix en el funcionament de les comunitats científiques. Per definició, les teories han de ser (de)mostrades. No hi ha manera d’ocultar la ciència. No es pot excloure els altres del consum. En aquest sentit, per a gaudir del privilegi de descobrir una teoria, s’ha de perdre el privilegi de posseir-la i, a més a més, hi ha interès a ferho. Aquesta circumstància es tradueix en el particular sistema d’incentius de la ciència: no hi ha medalles de plata. Arribar tard a un resultat és no arribar-hi. En un descobriment o en una demostració no hi ha un ordre d’arribada que permeti repartir premis segons l’esforç. Per tal que funcioni, cal que les regles que regulen la competència siguin inequívoques. Si no és així, no hi ha manera de determinar qui ha guanyat i s’obre el camí a les interpretacions o manipulacions tan freqüents en altres gremis. El problema no és de bona o mala voluntat per part dels que exerceixen l’activitat. Un científic pot cultivar la seva disciplina per amor a la veritat, per fer-se ric o per tenir èxit sexual. Però, a l’efecte dels resultats, tant hi fa: s’ha d’atenir a les regles que regulen les bones argumentacions. L’existència de regles precises assegura la confluència dels objectius dels científics amb els objectius de la ciència. En aquest sentit, l’existència de procediments

clars de control resol els problemes de moralitat. Però, per a això, s’ha de disposar de criteris. La història de les ciències socials proporciona un bon mostrari de la divulgació de resultats inexistents, de teoritzacions urgents, de què passa quan no hi ha regles clares, de com apareixen batalles en l’opinió pública que no tenen res a veure amb la discussió acadèmica correcta. La psicoanàlisi és un exemple clàssic de l’interès acadèmic (relatiu) que arriba després de l’èxit publicitari i, en gran part, a conseqüència d’aquest èxit (en tot cas, no per resultats espectaculars). Resulta difícil d’imaginar que aquest perill, que sotja moltes de les grans especulacions recents, amb difícils —si no impossibles—controls metodològics, pugui afectar disciplines ben desenvolupades que tenen problemes genuïns a què enfrontar-se i amb una idea compartida de què significa resoldre’ls de manera acceptable. Però, per descomptat, les coses no es veuen facilitades quan apareix la batalla pels recursos, batalla inevitable en els temps de la big science, que es lliura a l’arena pública. Aquí no hi caben arguments refinats, per definició: no hi ha manera d’avaluar el coneixement si no es disposa del coneixement. Les campanyes de publicitat de la NASA, i també de bona part de la investigació mèdica (el cas de la sida és paradigmàtic), són una mostra de com es busca la victòria a l’arena pública per obtenir els recursos necessaris que, en certa manera, també asseguraran la victòria a la comunitat acadèmica. Al capdavall, si no hi ha gent que la treballi, la millor teoria del món resulta estèril.

RESSENYA CURRICULAR Félix Ovejero (Barcelona, 1957) és doctor en ciències econòmiques. Professor de metodologia de les ciències socials a la Universitat de Barcelona. Investigador convidat a diverses universitats americanes. Autor de diversos articles i llibres de teoria social i metodologia de la ciència.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 35-86

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA RAFAEL PARDO AVELLANEDA Instituto de Economía y Geografía, Consejo Superior de Investigaciones Científicas Dirección: Instituto de Economía y Geografía, Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Pinar, 25. 28006 Madrid. E-mail: rpardo@ieg.csic.es

RESUMEN En este artículo se presenta la trayectoria de emergencia y formalización del campo de investigación conocido como comprensión de la ciencia por el público, contextualizando su desarrollo atendiendo a los debates sobre la crisis de legitimación de la ciencia, sobre la emergencia de la consciencia medioambiental a finales de los años sesenta, y sobre las transformaciones culturales de la modernidad tardía. Se examinan las demandas de voz del público en las políticas de contenido tecnocientífico y el papel que la familiaridad del público con la ciencia tiene para la participación en la formación de esas políticas. A continuación, se introduce una tipología de alfabetización científica del público, se especifica el objeto formal de este campo y se aducen algunos de los principales resultados alcanzados. Finalmente, se aboga por un cambio de orientación del programa de investigación, consistente en ampliar el foco desde los elementos y problemas de la tradición de la scientific literacy al del estudio de la cultura científica y tecnológica en contextos espacio-temporales concretos. Palabras clave: comprensión pública de la ciencia / alfabetización científica / cultura científica y tecnológica / actitudes ante la ciencia.

RESUM En aquest article es presenta la trajectòria d’emergència i formalització del camp de recerca conegut com a comprensió de la ciència pel públic, se'n contextualitza el desenvolupament i s'atenen els debats sobre la crisi de legitimació de la ciència, sobre l’emergència de la consciència mediambiental a la fi dels anys seixanta, i sobre les transformacions culturals

36 RAFAEL PARDO

de la modernitat tardana. S’examinen les demandes de veu del públic sobre les polítiques de contingut tecnocientífic i el paper que la familiaritat del públic amb la ciència té per a la participació en la formació d’aqueixes polítiques. A continuació s’introdueix una tipologia d’alfabetització científica del públic, s’especifica l’objecte formal d’aquest camp i s’addueixen alguns dels principals resultats aconseguits. Finalment, es defensa un canvi d’orientació del programa de recerca, que consisteix a ampliar el focus des dels elements i els problemes de la tradició de la scientific literacy fins a l’estudi de la cultura científica i tecnològica en contextos espaciotemporals concrets. Paraules clau: comprensió pública de la ciència / alfabetització científica / cultura científica i tecnològica / actituds davant la ciència.

SUMMARY The scientific-technological culture of late modernity societies In this article the emerging trajectory of scientific research is shown, as well as its formalization known as “public understanding of science”, contextualizing its developement and abiding debates on the crisis of science legitimation, on emergig environmental consciousness in the last sixties, and on cultural transformations of late modernity. The demands of the general audience for having a “voice” in techno-scientific policies, and the role that public understanding should have in this public policies are discussed. Afterwards we introduce a “public understanding of science” tipology, the formal object of this field is specified, and some of the most important results obtained are given. Finally, there is a defence for a change in the research programme, consisting of expanding focuses of elements and problems of tradition from “scientific literacy” to the study “scientific and technological culture” in specific temporospatial contexts. Keywords: public understanding of science / scientific literacy / scientific and technology culture / attitudes towards science.

INTRODUCCIÓN La sociedad global y compleja de la modernidad tardía tiene uno de sus motores más potentes en el avance continuado del conocimiento científico y tecnológico, que ha pasado a convertirse en lo que, con expresiva metáfora, James Burke ha calificado como «sistema de soporte vital» (life-support system). No es exagerado afirmar que la frontera de posibilidades colectivas de una determinada sociedad y, desde otra perspectiva, del conjunto del planeta es hoy función de la capacidad de seguir amplian-

do la imagen científica del mundo y de entender mejor y diseñar de manera más eficiente el ámbito de «lo artificial», objetivo este último constitutivo de la tecnología y la ingeniería (según la elegante caracterización de Simon, en The Sciences of the Artificial). Desde el arranque de la modernidad, la ciencia ha constituido uno de los elementos centrales del grupo (cluster) de instituciones que sostienen nuestro complejo modo de vida. De manera creciente la gran mayoría de las estructuras, instituciones,

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 37

actividades e, incluso, objetivos y valores han recibido su legitimación de la ciencia y su modo de acercamiento al mundo natural y social, un fenómeno de extraordinaria importancia que Max Weber quiso recoger con la expresión de «racionalización o desencantamiento del mundo». En aquellos dominios en los que, antes de la emergencia de la ciencia moderna, operaban los principios de la tradición, las religiones o las concepciones del mundo holísticas, la ciencia y la tecnología contemporáneas han pasado a convertirse en el factor cultural dominante, al tiempo que el número de planos y áreas de la vida intocados por el progreso de la ciencia se ha visto reducido de manera espectacular. Esa preeminencia de la tecnociencia no se ha abierto paso sin tensiones con otras construcciones conceptuales e instituciones y, en la últimas décadas, han emergido grupos abogando por una redefinición de las reglas del contrato implícito entre la comunidad científica y la sociedad.

EL CONTRATO IMPLÍCITO ENTRE LA COMUNIDAD CIENTÍFICA Y LA SOCIEDAD En paralelo con ese acoplamiento estricto de la ciencia con un gran número de instituciones y prácticas sociales, se produjo un proceso de formalización de la ciencia como actividad privativa de un grupo profesional, dando origen así a una demarcación nítida entre comunidad científica-público, claramente perceptible desde finales del siglo XIX. Es fácil olvidar hoy que hubo un tiempo en el que las fronteras entre la ciencia y otros modos de representación conceptual del mundo eran borrosas, como lo eran los límites entre la figura del científico profesional y la del amateur (Shapin, 1990). Con la demarcación comunidad científica-

público se planteó la cuestión de lo que podríamos llamar el contrato social implícito entre ambos, regulador de las interacciones y términos del intercambio entre ellos. En virtud de ese acuerdo tácito, vigente hasta finales de la Segunda Guerra Mundial, la comunidad científica ha obtenido autonomía (en la selección de objetivos y desarrollo de la investigación) y provisión de un volumen creciente de recursos financieros y humanos, a cambio de su contribución a la producción de un torrente de bienes materiales y servicios inimaginables tan sólo un corto período de tiempo atrás. La sociedad, a través de los decisores públicos, aceptó sin mayor discusión el supuesto según el cual el apoyo material y la no-interferencia en el modo de proceder de la comunidad científica, por esotérico y antinatural que éste pudiera parecer, acabaría trayendo consigo, antes o después, un nivel de vida más elevado y un espacio de elección más amplio para la mayoría de la sociedad. Interesa notar que la ruta que conectaba el conocimiento abstracto con la satisfacción de necesidades prácticas ha sido —y continua siendo— extraordinariamente tortuosa, atravesada de numerosos obstáculos y con lags temporales bastante dilatados, como ha documentado la mejor historia de la innovación. Pero todo el período central de la modernidad ha estado recorrido por una confianza en la existencia de ese vínculo entre teoría científica y progreso material. Una creencia que daba sentido también a la integración de la investigación básica en la empresa, esto es, en una organización cuyo objetivo constitutivo es la maximización del beneficio en el mercado en plazos muy cortos, o, en todo caso, claramente acortados, y que cristalizó en lo que se ha llamado primera generación de I+D, cuyo supuesto fundacional era el de «contratar a los mejores investigadores, proporcionarles los medios materiales que puedan necesitar, hacer que

38 RAFAEL PARDO

trabajen en un entorno creativo, sin interferir en su trabajo, y confiar en que producirán resultados comercialmente viables» (Roussel; Saad y Erickson, 1991, pág. 6). En aquellas áreas del Globo en las que arraigó el complejo ciencia-industria, la fuente de legitimación de la ciencia residió más en sus efectos prácticos o aplicaciones —el incremento sostenido y la generalización de los niveles de bienestar—, que en su dimensión estrictamente cognitiva —la superior capacidad de construir representaciones del mundo natural y social, en permanente revisión y de potencia creciente, inigualada por las restantes formas de la cultura superior. Esa función utilitaria de la ciencia tuvo su plasmación más expresiva en la medicina moderna (Handlin, 1972, pág. 260). En el arranque de la modernidad tomó forma un programa, parcialmente anticipado por pensadores como Descartes y Bacon, que se llevaría a término en las tres centurias siguientes, consistente en «más ciencia, más tecnología, de forma tal que se alcance una comprensión total de cuanto existe, control total de nuestro medio ambiente, haciendo de todo lo que se encuentra en él un instrumento para la satisfacción de los deseos humanos» (Passmore, 1979, págs. 1-2). En la larga y compleja trayectoria de la modernización, nunca desaparecieron las tensiones entre la componente estrictamente cognitiva de ese ambicioso programa tecnocientífico y una serie de modos de conocimiento o representación del mundo, desde las filosofías de perfil tradicional al sentido común, pasando por las ideologías y los credos religioso-morales (Marx, 1988, págs. 161-162); pero la visión y racionalidad dominante en la cultura superior e, incluso, en la popular, fue adquiriendo un aire de familia más cercano a la ciencia que a las otras construcciones conceptuales. La dimensión práctica del programa, articulado de la manera más vigorosa por Bacon, se abriría paso de forma

decidida, pero tampoco lograría escapar a serios retrocesos y efectos no queridos, que, tras la demostración de los efectos devastadores del armamento nuclear en la Segunda Guerra Mundial, alcanzaron una magnitud tal que, ni el optimismo ilustrado de la comunidad científica, ni la creencia en el progreso de base científica característica de las sociedades modernas, pudieron ignorar en lo sucesivo.

LA CRISIS DE LEGITIMACIÓN DE LA CIENCIA La dramática constatación de la naturaleza dual del conocimiento científico, «creando nuevos parámetros de riesgo y peligro, al tiempo que ofreciendo posibilidades benéficas para la humanidad» (Giddens, 1991, pág. 28), se tradujo, después de 1945, en una erosión de la confianza del público en la asociación entre avance científico y progreso social (Marx, 1988, pág. 160). Desde la cultura de los movimientos críticos y alternativos surgidos a finales de los años sesenta se atribuyó un amplio espectro de efectos indeseados a la ciencia y la tecnología: el ser agente causal de procesos de alienación y deshumanización, el de reemplazar imágenes del mundo intuitivas o apoyadas en el sentido común por representaciones fragmentarias y abstractas, ajenas al modo de visualizar el mundo por la mayoría de los individuos en el contexto de la vida cotidiana, el de originar estilos de vida artificiales y antinaturales, el de alterar gravemente los ciclos y equilibrios medioambientales. La sensibilidad de la comunidad científica ante la crítica externa, percibida como incentivo para la regulación por parte de las agencias públicas, cuando no para la intervención directa del público en materias que se supone deberían quedar reservadas a

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 39

aquella comunidad, llevó a mediados de los setenta a que, desde algunos medios de expresión e instituciones científicas, se hiciera sonar la señal de alarma acerca de «la capacidad de la ciencia para sobrevivir a los ataques que se estaban lanzando contra ella» (Blanpied, 1976, XIII). La noción de crisis de legitimación de la ciencia tomó forma, contribuyendo indirectamente a multiplicar el entonces modesto nivel de investigación acerca de las percepciones de la ciencia por el público, así como las iniciativas para mejorar la alfabetización del público. Ese contexto ayuda a entender el que la agenda de la investigación etiquetada al otro lado del Atlántico como scientific literacy y en éste como public understanding of science, estuviera presidida por la preocupación por estimar el grado de consentimiento del público con la ciencia y la comunidad científica, una preocupación que se ha prolongado hasta el período más cercano. El supuesto central de ese programa de investigación ha sido el de considerar que las actitudes (favorables) ante la ciencia dependen del grado de conocimiento de la misma por parte del público. El déficit cognitivo del público, documentado por una larga serie de encuestas en los países avanzados, ha sido visto, sin prueba estadística o formal, como la variable responsable de los fenómenos de crítica o las resistencias ante determinadas aplicaciones científico-tecnológicas. Sólo en los últimos cinco años se ha sometido a escrutinio tal supuesto (Evans y Durant, 1995), aunque con resultados poco claros hasta la fecha, cuestión a la que me referiré más adelante. Pero el foco de la mayoría de las investigaciones ha estado puesto en la medición del grado de familiaridad con los conocimientos científicos formales por parte de la población adulta (lo que podríamos llamar nivel de alfabetización científica del público). El análisis de las actitudes ante la ciencia y la tecnología, y el de los valores influidos por

el avance científico, han recibido menor atención, lo que se ha traducido en que todavía hoy la mayoría de escalas e indicadores (medidas agregadas) de las actitudes ante la ciencia sean pobres conceptualmente y problemáticas desde un punto de vista formal (con bajos niveles de intercorrelación de los ítems candidatos a componer escalas sumadas). Como acaba de decirse, todavía ha sido más modesto el trabajo destinado a explorar formalmente las relaciones conocimientos-actitudes. La distancia temporal permite reevaluar hoy la evidencia acerca del grado de severidad de la supuesta crisis de legitimación de la ciencia. Ese segundo examen de los datos ofrece un juicio bastante más matizado, aunque hay que tener presente que el caso mejor documentado es el de Estados Unidos, cuyo perfil posiblemente no sea susceptible de generalización irrestricta a las sociedades europeas (sabemos que las actitudes comunes ante la ciencia en Estados Unidos y en Europa son mayores que las diferencias, pero también que, en general, la cultura americana es más sensible y optimista, y menos ambivalente, ante la ciencia que la existente en el Viejo Continente [Miller; Pardo; Niwa, 1997, pág. 91; Hugues, 1989]). Con esa cautela, lo que un reexamen de la mejor evidencia empírica e historiográfica disponible permite afirmar es que los temores de la comunidad científica, entre mediados de los sesenta hasta el final de la década siguiente, se correspondían sólo en parte con la realidad, o si se quiere, se basaban sobre todo en las actitudes y conductas de algunas minorías bastante activas, y en una cobertura desmesurada por los medios de comunicación de masas de algunos episodios críticos involucrando a la ciencia y a la tecnología, datos a los que se atribuyó un peso desproporcionado en relación con su presencia real en la sociedad. Una disparidad que ilustra que la opinión del público

40 RAFAEL PARDO

no puede inferirse sin más de la opinión publicitada por los medios de comunicación, o de las manifestaciones y actuaciones de los grupos de interés (algo que, en el horizonte del nuevo siglo, interesa tener presente en la caracterización de las posiciones críticas ante algunas aplicaciones de la biotecnología en Europa). Según los datos de las encuestas llevadas a cabo en Estados Unidos entre finales de los años cincuenta y comienzos de los setenta, analizados por Karen Oppenheim y Amitai Etzioni, el público tenía una valoración claramente positiva del papel de la ciencia, rechazaba de manera no menos rotunda las posiciones abiertamente anticientíficas, y manifestaba un alto nivel de consideración (prestigio y confianza) hacia la figura del científico profesional. Sin embargo, esas percepciones positivas estaban basadas sobre todo en la dimensión instrumental de la ciencia, no en la de tipo cognitivo. Según datos de 1957 (procedentes de la primera indagación empírica sistemática de las percepciones de la ciencia por el público), solamente un reducido segmento de la población mostraba interés por los temas científicos, sólo 1 de cada 7 norteamericanos encontraba la ciencia una actividad «interesante», y una proporción todavía menor creía que la investigación era algo «apasionante» (Etzioni y Nunn, 1974). Otros analistas han aportado a ese cuadro un matiz más de interés. Jon D. Miller ha caracterizado las percepciones de la ciencia en la sociedad norteamericana de ese período como sigue: el público tenía en la segunda mitad de los años cincuenta «grandes expectativas respecto a las futuras realizaciones de la ciencia y la tecnología, pero era consciente de la naturaleza dual o de doblefilo de la empresa científica» (Miller, 1983). La publicitación de un creciente número de efectos indeseados del progreso inducido tecnológicamente abrieron el camino a acti-

tudes escépticas o críticas respecto al avance de la ciencia. Paradójicamente, un mayor nivel de conocimiento implicó —e implica— una mayor consciencia de los factores de riesgo, generando una lista en expansión permanente, que ha ido modelando hasta el presente una cultura del miedo o de tolerancia cero con el riesgo (particularmente si éste presenta las características de ser involuntario, con efectos de largo plazo invisibles a la mirada no-científica, que conduce a enfermedades consideradas horrorosas en nuestra cultura y otras propiedades cualitativas alejadas de la definición y estimación de riesgos por los expertos, como ha puesto de manifiesto el llamado paradigma psicométrico de la percepción de riesgos). La propia idea de progreso, que a lo largo del siglo XIX había pasado de ser una de las ideas importantes de Occidente a convertirse en la idea dominante (Nisbet, 1994, pág. 171), se hizo problemática, y uno de sus componentes y herramientas principales —la ciencia y la tecnología— cayó bajo sospecha entre algunos segmentos de la población durante las décadas de los sesenta y setenta, convirtiéndose en objetivo crítico de las corrientes contraculturales de la época (Roszak, 1995). Es importante notar que la divisoria entre la trayectoria de optimismo y confianza mayoritaria en la ciencia hasta los primeros sesenta y la cultura de la crítica o, cuando menos, la ambivalencia ante el progreso y la ciencia de finales de esa década, ocurre en un contexto de crisis más general de confianza en las principales instituciones de las sociedades modernas (Martin Lipset, 1987), en el que, a pesar de su erosión, las comunidades científica y médica ocupan las posiciones más favorables frente a la imagen convencional según la cual la pérdida de confianza relativa en la ciencia habría ocurrido entre los sectores más educados, el examen de los datos de la época instruye acerca de lo contrario.

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 41

LAS PERCEPCIONES DE LA CIENCIA EN LA MODERNIDAD TARDÍA Consciencia medioambiental y condición postmoderna Quizás las transformaciones de efectos más persistentes de la cultura de las sociedades modernas y que han afectado más a las percepciones de la ciencia hayan sido el surgimiento de la consciencia medioambiental y el cambio de sensibilidad que algunos ensayistas han querido recoger con la expresión de condición postmoderna. El historiador del Massachusetts Institute of Technology (MIT), Leo Marx (1998), ha notado que la moderna visión optimista euroamericana del progreso se ha visto erosionada durante las últimas tres décadas, y que el principal factor que ha contribuido a su declive es el creciente pesimismo acerca del papel de los seres humanos en la naturaleza, esto es, la consciencia de los serios efectos indeseados sobre el ecosistema global derivados del sistema de producción industrial y de la modernidad en general, sostenidos por la ciencia y la tecnología. Un juicio sobre el que se dispone de amplia evidencia convergente: el público de las sociedades de modernidad tardía es consciente de la negativa evolución de algunas dimensiones del medio ambiente —calentamiento global del planeta, efecto invernadero, desaparición de especies (Worcester, 1993; Mertig y Dunlap, 1995)— al tiempo que da por sentado y no parece dispuesto a renunciar a los muchos avances en los estándares y estilos de vida favorecidos por el avance tecnocientífico y por su proyección social vía sistema productivo. De esos dos vectores contrapuestos surge, en gran medida, la ambivalencia del público ante la ciencia en el cambio de siglo. La literatura sobre la postmodernidad ha captado un cambio mayor en la cultura

de la modernidad tardía, que, sin necesidad de acogerse al prisma y supuestos teóricos más generales de la misma, resulta de interés retener aquí. Se trata de lo que Lyotard (1984) ha llamado el eclipse de las grandes metanarrativas, que habían venido dando sentido a la organización de la vida social de la modernidad, a los valores y vida de los individuos y que habían legitimado la propia ciencia, entendida como un tipo de discurso. El metadiscurso vertebrado entorno a los ejes de la expansión de la racionalidad y la creación sostenida de riqueza sin límite han acompañado a la ciencia desde su emergencia en el arranque de la modernidad y han justificado su función. En el último segmento del siglo XX, esos macroesquemas conceptuales han cedido el paso a lo que este filósofo francés ha llamado «la incredulidad en las metanarrativas», o puesto en otro lenguaje, a la proliferación de microvisiones o cuadros de valores más fragmentarios e inconexos —cuando no en conflicto abierto o latente— presentes en la cultura y en los propios esquemas cognitivos de los individuos (y que se corresponden con la proliferación de distintos estilos de vida en las sociedades avanzadas y también con un estilo de vida individual sumamente fragmentado y en rápida evolución). La ciencia y los valores asociados a ella, que en la emergencia y período central de la modernidad habían ido desplazando a otras formas culturales de perfil tradicional, en el período de modernidad tardía han visto reducido su peso cultural, cuando no cuestionados sus títulos de legitimidad (fundamentalmente, su superioridad cognitiva, pero también sus impactos sobre el medio natural), como resultado de la reemergencia de aquéllas y de la aparición de nuevas narrativas o discursos postmodernos, desde el arte a la literatura, pasando por la política. Hoy, de caracterizaciones del status de la ciencia, como la que se acaba de apuntar,

42 RAFAEL PARDO

cabe retener sólo los trazos más gruesos, que necesitan ser afinados con la bibliografía y la evidencia procedentes de un estilo de comprensión de la realidad social comprometido con la creación de esquemas conceptuales y modelos soportados empíricamente y abiertos a su refutación y desarrollo. Desde esta perspectiva, y prescindiendo de buen número de matices, que desde luego resultarían necesarios si el objetivo fuera la caracterización de la cultura científica de sociedades concretas, puede reconstruirse el cuadro general de las percepciones de la ciencia y la tecnología por el público en las sociedades de modernidad tardía, mediante los puntos que siguen. La mayoría de las áreas de la ciencia y de su aplicación para la satisfacción de necesidades sociales presentan un perfil aproblemático para la mayoría del público, y bastantes de ellas son vistas como claramente beneficiosas. El caso típico continúa siendo el de que los avances tecnocientíficos pasen a integrarse de manera silenciosa en el background del complejo modo de satisfacción colectiva de necesidades del fin de siglo y, más débilmente, en los esquemas cognitivos para interpretar el mundo y ordenar el dominio de la experiencia cotidiana. Por lo general, la atención prestada a esos avances, fuera de la comunidad científica, es modesta y poco duradera o, dicho de otro modo, los temas científicos se ven obligados a competir hoy por la atención de un público que ha visto multiplicada la oferta de canales informativos y de áreas de interés bastante por encima de lo que sus capacidades cognitivas y estructura del uso del tiempo le permiten abarcar. El segmento conocido como público atento (cuya denotación es resultado de satisfacer la conjunción de las condiciones de estar interesado por e informado acerca de la ciencia) se sitúa en los países más avanzados alrededor del 10 % de la población adulta.

Los fenómenos de resistencia ante el cambio tecnocientífico Las aplicaciones de la ciencia y de la tecnología han producido de tiempo en tiempo fenómenos indeseados de mayor o menor envergadura (trabajadores desplazados, aceleración del ritmo de cambio social, incremento de la complejidad) y puesto a prueba la plasticidad de las instituciones sociales y la propia estructura cognitiva y de personalidad de los individuos modernos (cuyas características principales quedaron recogidas en lo que los teóricos de la modernización etiquetaron, con expresión políticamente no muy correcta, como «el modelo de hombre moderno» [Inkeles, 1983]). A pesar de esas tensiones, el envoltorio cultural de la creencia en el progreso, asociado a la comprensión e intervención racionales en el mundo con la nueva herramienta tecno-científica, ha permitido mantener la confianza en que el uso de más (o de nuevos) conocimientos científicos y tecnológicos permitirá sobreponerse a los efectos no queridos derivados de su aplicación anterior (una creencia típicamente moderna que, en su forma extrema, fue calificada en el Primer Informe del Club de Roma como «milagrerismo tecnológico» [Meadows et al., 1972]). Progreso, racionalidad científica y confianza en la ciencia (en su triple dimensión de modo de conocer, de aplicaciones derivadas de la misma y de actividad de un grupo profesional), han compuesto un grupo (cluster) integrado, con un notable grado de robustez frente a la crítica de segmentos sociales minoritarios. Los principales fenómenos de resistencia ante la ciencia y la tecnología en el período de implantación de la modernidad estuvieron centrados en casos en los que el modo de vida y subsistencia de determinados grupos ocupacionales se veían amenazados. Uno de esos (relativamente infre-

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 43

cuentes) fenómenos de resistencia social, el ludismo (luddites), se ha convertido en metáfora y símbolo de todos los episodios y manifestaciones de no-aceptación de los avances científicos o tecnológicos, y se ha recurrido a ella con demasiada frecuencia en la literatura sobre aceptación social de esos avances. Pero esa imagen de la oposición por parte de grupos de artesanos desplazados a la introducción de nuevas tecnologías (la nueva maquinaria textil en la primera década del siglo XIX) lleva el sello inconfundible de la era industrial (o modernidad primera) y carece de potencia suficiente para captar los fenómenos de oposición, ambivalencia o resistencia ante algunos desarrollos científico-tecnológicos característicos de la era postindustrial. Desde los años cincuenta las resistencias y controversias afectan más bien a casos de impactos indeseados (observables o supuestos) de algunos subconjuntos de la ciencia sobre el medio ambiente natural, valores centrales de nuestra cultura, imágenes de la autoidentidad humana y la demarcación entre especies (Pardo, 1999). Fenómenos que aparecen asociados a la preservación de intereses más universales (los del conjunto de la humanidad, los de las generaciones futuras), de bienes públicos (el equilibrio o la sostenibilidad del medio natural más allá del que le rodea inmediatamente a uno, esto es, defensa no-reductible al fenómeno etiquetado como NIMBY —not in my back yard—, sino más bien al conocido como NIABY — not in anyone’s back yard—), movilización en defensa de otras especies (movimientos de defensa de los animales), de la concepción de la vida asociada a credos religioso-morales, o imágenes de autoidentidad de la especie. La figura de Víctor Frankenstein, fruto de la creación literaria de Mary Shelley por los mismos años en que ocurría el fenómeno del ludismo, ha mostrado una vitalidad incomparablemente mayor para dar cuenta

de las reacciones ante potenciales problemas derivables de la penetración de la ciencia en áreas que, se supone, deberían quedar reservadas a la legalidad natural o a los designios del Creador (según que domine una versión secular o religiosa del orden natural). Las representaciones sociales acerca de los efectos indeseados de la ciencia operando en nuestra cultura se han nutrido y quedado reflejadas hasta el presente por las creaciones literarias encarnadas por las figuras de Frankenstein, del Dr. Jekyll y Mr. Hyde, El mundo feliz de Huxley y otras capturadas por el cine hasta hoy mismo (Jurassic Park); y apuntan, en la mayoría de los casos, a dos rasgos de interés desde la perspectiva del estudioso de las percepciones de la ciencia por el público. El primero es el de los potenciales efectos indeseados derivados de la vocación de los científicos de modificar y refinar la naturaleza, y de manera central la vida humana, no sólo en los planos físicoquímico y biológico, sino también en sus dimensiones psicológica y moral, para corregir defectos de las mismas, reales o imaginarios. El segundo es el de la ciencia escapando al control de los científicos, que en su mayoría no buscan la producción consciente de males, pero que por la copresencia de conocimientos muy potentes (abriendo la vía a la intervención en dimensiones fundamentales de la vida), y de pasiones primarias sin control (ambición, imprudencia) o valores morales laxos, acaban por causar daños de dimensiones incalculables. La amoralidad (o neutralismo axiológico) de la ciencia abre el camino a la posible inmoralidad de sus aplicaciones, y de ahí el miedo latente ante el avance científico: a la potencia de la herramienta científica le corresponden males de amplitud y gravedad inconcebibles sin su concurso. A pesar de las inquietudes del público, más latentes que explícitas, puede decirse

44 RAFAEL PARDO

que hasta los años ochenta los términos básicos del contrato fundacional de la autonomía de la institución científica no han sido, por lo general, objeto de revisión. Los fenómenos de oposición han sido esporádicos y han estado centrados en algunas aplicaciones tecnológicas (energía nuclear, DNA recombinante, pesticidas), pero hasta los últimos años no han contado con una conceptualización ni orientación programática más general. Varias de las fuerzas y tendencias emergidas desde mediados de los sesenta han confluido en los últimos años, junto con otros desarrollos como el del cambio de orientación de las políticas científicas al servicio de las economías intensivas en conocimiento de fin de siglo, en un cambio de contexto de la práctica científica (aunque éste diste de haber cristalizado). Los cambios en la apropiación cultural de la ciencia Ese emergente marco se caracteriza por un consentimiento condicionado, mayor presión reguladora y la presencia de creencias ambivalentes ante el progreso en amplios subconjuntos sociales. La comunidad científica se está viendo arrastrada poco a poco a un campo de fuerzas en el que tiene lugar una redefinición de las reglas del juego (el contrato social para la ciencia) que habían venido soportando sus relaciones con la sociedad o con el público (Guston y Keniston, 1994). Los responsables públicos y las empresas demandan investigación útil (no simplemente blue-sky research de calidad) y desde el público —y más en particular desde algunas asociaciones y grupos de interés como las organizaciones ecologistas, las de consumidores, asociaciones religiosas y, más recientemente, organizaciones especializadas en el control democrático de la ciencia— se formulan demandas de voz en las políticas públicas relativas a la ciencia y la tecnología y

su desarrollo comercial, y también en lo tocante a su impacto sobre la salud o el medio ambiente e, incluso, en algunos países el terreno de la moral. Se está asistiendo así a un incremento de los experimentos con formas institucionales de participación del público en la definición de esas políticas y regulaciones (referenda, «conferencias de consenso»), cambios que están generando, a su vez, fenómenos de resistencia desde la comunidad científica, coincidentes en abogar por mantener la demarcación ciencia-público que habia tomado forma a finales del siglo pasado con la institucionalización y profesionalización de la actividad científica. Sobre ese telón de fondo, las aplicaciones biotecnológicas (en particular los alimentos genéticamente modificados, la experimentación con transgénicos a campo abierto, los xenotrasplantes) y las investigaciones sobre clonación de animales y de tejidos humanos constituyen un área crítica, de la que, en general, ha quedado excluida hasta la fecha la otra tecnología más dinámica de las últimas dos décadas (el cluster de las tecnologías de la información). En la mayoría de las sociedades avanzadas —entre ellas la española— la percepción de la población parece colocar la biotecnología en el grupo de tecnologías problemáticas, engrosando el subconjunto constituido por la energía nuclear, el armamento y la automatización avanzada (robótica). Pero hay que notar que, frente a algunos análisis de orientación postmoderna que postulan un cambio o giro radical en las percepciones de la sociedad (el tránsito desde un optimismo científico-tecnológico incondicionado al escepticismo y la desconfianza no menos irrestrictas respecto a la ciencia), lo que los datos disponibles permiten afirmar es que estamos ante un fenómeno más específico, caracterizado por la coexistencia de una creencia general en el progreso apoyado en el avance científico y, al tiempo, creciente

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 45

ansiedad ante algunas familias tecnológicas (o más precisamente ante determinados elementos de estas familias), cuya aplicación afecta a imágenes, creencias y valores morales fuertemente arraigados en la cultura occidental. La percepción crítica en el presente de áreas como la biotecnología y la clonación no responde pues a una orientación ludista, ni tampoco al romanticismo antitecnológico que tomó forma en los años sesenta, sino que presenta un área de solapamiento con las ansiedades que, desde el arranque de la modernidad, ha conllevado la intervención científica en el dominio de la vida sin un retorno claro e inmediato en el plano de la salud. Los signos de malestar en la cultura de la modernidad tardía acerca del balance coste-beneficio del avance científico y las dudas suscitadas acerca de la ventaja cognitiva de la ciencia han motivado la reacción de la comunidad científica. La dimensión de inseguridad cultural acerca de la ciencia que más ha acaparado la atención de las instituciones y medios de expresión científicos es la tesis de la igualación del status epistemológico de la ciencia con otras formas culturales de representación del mundo, una tesis promovida por la corriente etiquetada como programa fuerte en sociología de la ciencia (representado por la mayoría de los autores de la Escuela de Edimburgo), y formalizada en la perspectiva conocida como construcción social de la ciencia (la obra de Barnes, Bloor y Henry [1996], Scientific Knowledge, constituye una muestra del enfoque de Edimburgo). Las demandas de voz del público Una consecuencia del cuestionamiento de la validez y superioridad cognitiva de la ciencia es la de renegociar la línea de demarcación entre comunidad científica y público, una renegociación orientada a de-

volver poder a este último. El reto para el funcionamiento de las estructuras institucionales de la comunidad científica procede en este período de modernidad tardía no sólo de las presiones reguladoras y las políticas científicas con un énfasis en la obtención de resultados prácticos, presiones en las que al menos puede presuponerse la existencia de un grado de expertise y de procedimientos formales que garanticen que la voz predominante en la comunidad científica pueda hacerse oír y alcanzar una influencia significativa en el contenido de las decisiones. Procede también de las demandas más difusas procedentes del público o de algunos grupos organizados que se atribuyen una función representativa de éste. Es precisamente este contexto lo que ayuda a entender la importancia atribuida por destacados científicos a la refutación y exposición pública de las serias debilidades de los enfoques de los teóricos de la postmodernidad y, en particular, de los enfoques de los analistas sociales de la ciencia comprometidos con una versión fuerte de la tesis de la construcción social del conocimiento científico. El affaire Sokal, las llamadas guerras de la ciencia y la aparición de una literaratura en rápido crecimiento sobre el característico núcleo cognitivo de la ciencia (reenfatizando alguna versión de correspondencia objetiva entre teoría y realidad o evidencia empírica), y también acerca de las relaciones entre ciencia y democracia, son indicadores del forcejeo en curso para redefinir el status y los mecanismos de gobierno de la ciencia como institución (Gross y Levitt, 1994; Gross, Levitt y Lewis, 1996; Sokal, 1996; Levitt, 1999; Sokal y Bricmont, 1999). Para la gran mayoría de la comunidad científica las propuestas de experimentos sociales para abrir la participación del público a cuestiones de alta complejidad científica o tecnológica marchan a contraco-

46 RAFAEL PARDO

rriente del largo proceso de profesionalización de la actividad científica, y deben ser rechazadas por cuanto sus efectos serían más perjudiciales que beneficiosos. El matemático Norman Levitt (1999) ha argüido vigorosamente a favor de que la toma de decisiones en cuestiones científicas quede reservada a aquel segmento de individuos, claramente minoritario, que ha superado un proceso formativo tan sumamente exigente como el del graduado en alguna área de las ciencias. Éste y otros autores han abogado más bien por el diseño de instituciones orientadas a limitar o controlar los casos de controversias públicas entre miembros de la comunidad científica, que tienen el efecto de provocar ansiedad e inseguridad en la sociedad y de incentivar las demandas de voz de grupos de interés en materias que deberían quedar reservadas a los expertos. La forma organizativa elegida para este propósito es la de las science courts, propuesta originalmente por Arthur Kantrowitz (1967) y desarrollada con la colaboración de Alan Mazur (1973). Una fórmula a la que se atribuye una función de reducir los incentivos para que científicos individuales se involucren en controversias públicas prestando su voz a los medios de comunicación y los grupos de interés. La separación entre, por una parte, la mejor evidencia disponible y, por otra, los juicios de valor o las preferencias sobre dimensiones no-científicas de una determinada decisión, mediante la discusión y el debate de los investigadores discrepantes con árbitros científicos, permitiría, a juicio de sus proponentes, reducir los episodios de alineamiento público de los científicos en áreas controvertidas y restaurar así la confianza del público en el conocimiento científico y la comunidad de investigadores, un activo intangible fundamental de las sociedades complejas de modernidad tardía. Las voces de científicos que abogan por

la línea de conducta alternativa —la apertura a la participación del público en las decisiones sobre temas científico-tecnológicos— son claramente minoritarias. Una de ellas es la de Lévy-Leblond (1992, pág. 20), físico y al tiempo autor de interesantes contribuciones al análisis social de la ciencia, quien sostiene no sólo que esas áreas deben estar abiertas a la voz del público, sino también que no debe imponerse requisito alguno de familiaridad con la ciencia (ni siquiera el nivel de amateur o de público atento) para tener acceso a la participación. En opinión de Lévy-Leblond (1992, pág. 20), se debería abandonar el «requisito, aceptado por lo común como un artículo de fe implícito, según el cual la gente tiene que ser experta, o por lo menos tener una cierta familiaridad con la ciencia y la medicina, antes de dar su punto de vista acerca de las mismas, por ser contrario al principio básico de nuestras sociedades democráticas. La democracia es una apuesta: la apuesta de que la consciencia debe tener precedencia sobre la competencia». Las consideraciones de Lévy-Leblond acerca de la primacía incondicionada de la participación abierta a todos frente al principio de la competencia resultan claramente inadecuadas. En primer lugar, por cuanto conocemos con un razonable nivel de seguridad que la participación del público en controversias científico-tecnológicas (o de otro tipo) está asociada a lo que los psicólogos sociales denominan sentimiento de eficacia personal, que tiene a su vez uno de sus factores principales en la autopercepción de sentirse razonablemente informado acerca de un determinado tema. O, en términos de la literatura sobre percepciones de la ciencia por el público, la probabilidad de que un individuo demande voz en la formación de una determinada política pública sobre cuestiones científico-tecnológicas, en el caso general de no tener un interés material

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 47

directo en juego (tal como la construcción de un aeropuerto o de una planta nuclear en las proximidades de la propia residencia), depende en gran medida de sentirse parte del segmento de público atento sobre la ciencia y la tecnología (esto es, de autopercibirse como interesado y razonablemente informado, aunque sea a un nivel elemental), un punto que ha sido elaborado particularmente por Miller (1983). Desde esta perspectiva el objetivo de mejorar el nivel de formación científica de los individuos, lejos de ser una posición paternalista, resulta fundamental para ensanchar no sólo la capacidad de intervenir en esas políticas, sino también su disposición a hacerlo. Por otra parte, la calidad de las decisiones sobre temas altamente complejos podría verse seriamente comprometida caso de descansar en procedimientos formales de toma de decisiones en los que el input del conocimiento científico se viera sumado sin más a los esquemas cognitivos de los profanos. La sociedad global de la modernidad tardía ha alcanzado un nivel de complejidad tal que, sin perjuicio de mejorar el acceso del público a la formación de las decisiones, necesita descansar en mecanismos que aseguren un peso sensiblemente mayor del conocimiento científico.

LA FAMILIARIDAD DEL PÚBLICO CON LA CIENCIA Salvo en las visiones más radicales o relativistas acerca de la ciencia y su papel en las sociedades complejas del presente, la mayoría de los analistas del campo de comprensión de la ciencia por el público ha venido abogando por actuaciones que permitan que el público se incorpore al avance de la ciencia y la tecnología no sólo vía beneficios materiales, sino también en un plano cognitivo o cultural, de familiaridad (por

elemental que sea) con la imagen del mundo y las herramientas para su transformación proporcionada por aquellas. Las razones básicas de la agenda de trabajo orientada al acercamiento entre ciencia y público han abarcado un amplio espectro, desde las de tipo práctico o utilitario a las de naturaleza sociopolítica, pasando por las de carácter estrictamente cultural. Entre las primeras, destacan la importancia que una población científicamente educada tiene en los planos de la producción y del consumo: los requerimientos del entorno del trabajo incluyen hoy capacidades de naturaleza simbólica y abstracta, vinculadas en gran medida al conocimiento científico (Barley, 1992), y en lo que se refiere al consumo, la población tiene ante sí una amplísima gama de bienes altamente sofisticados, cuya aceptación y disfrute demandan también grados de familiaridad con algunos subconjuntos del conocimiento científico-tecnológico (el acceso y utilización de las tecnologías de la información y la aceptación o rechazo de los alimentos genéticamente modificados constituyen dos casos que ilustran la importancia de que la población cuente con un cierto umbral de conocimiento científico-tecnológico). El consentimiento y, en su caso, la participación en políticas públicas con un fuerte componente científico-tecnológico dependerían también del grado de proximidad cognitiva y actitudinal del público con la ciencia. Finalmente, la cultura de la modernidad tardía tiene, en opinión de quienes abogan por un acercamiento entre ciencia y público, su núcleo en los conceptos, metáforas, imágenes, ideas, datos e información proporcionados por la ciencia y la tecnología contemporáneas. Dejar que la población desarrolle su vida en el marco de una cultura material profundamente modelada por el conocimiento tecnocientífico y, al tiempo, en una cultura simbólica o ideacional de naturale-

48 RAFAEL PARDO

za bien distinta, generaría antes o después fenómenos de desajuste y tensiones con importantes consecuencias en los planos individual y colectivo. Aunque las razones hayan variado, se ha dado por supuesto que la razón principal de ese desideratum es en éste, como en otros tipos de literacy, favorecer la adaptación del individuo a los requerimientos de la sociedad compleja del fin de siglo. Tipologías de la formación científica del público De entre las varias tipologías de alfabetización científica del público que se han propuesto, la que mejor se corresponde con el conjunto de razones que se acaban de dar para su fomento es la propuesta hace veinticinco años por el astrofísico Shen. El primer tipo de literacy sería la de carácter práctico y en ella podrían encuadrarse cuestiones como la del conocimiento científico relacionado con temas de salud, el medio ambiente, el trabajo y el consumo. El segundo tipo es el de carácter cívico, que abarca los conocimientos necesarios para una participación del público en las políticas públicas de ciencia y tecnología y, muy particularmente, en aquellas susceptibles de generar alarma o desembocar en controversias. La última de ellas es la de naturaleza cultural y hace referéncia a la dimensión de animales simbólicos de los humanos, que buscan el conocimiento con independencia de su utilidad práctica a corto plazo, y que responde a la curiosidad que, con independencia de su origen, parece estar presente en la gran mayoría de los individuos. El tipo de comprensión de la ciencia por el público que más atención ha recibido entre los investigadores de este campo es el de carácter cívico o político, aunque no hayan faltado las referencias más o menos elaboradas a la de carácter práctico o inclu-

so a otras variantes de esos dos tipos (una lista bastante extensa ha sido ofrecida por Durant, 1993). Pocos son los analistas que han dedicado atención sistemática a la función cultural de la alfabetización científica de las sociedades de modernidad tardía. Y ello a pesar de que ya en los años setenta se advirtiera acerca del peligro de proyectar al público una imagen de la ciencia en la que los rasgos más sobresalientes eran —y continúan siendo— de carácter utilitario, tanto en un plano individual cuanto colectivo. Precisamente la difusión de dudas entre el público y los grupos más educados acerca de la superioridad cognitiva de la ciencia, respecto a otras representaciones culturales con pretensión de ofrecer un conocimiento más profundo de nuestro entorno físico, tiene entre sus factores responsables la actitud de la propia comunidad científica que, según el sociólogo Edward Shils, ha participado de manera pasiva en la sustitución de la estimación de la ciencia por su valor cognoscitivo (la búsqueda inacabable de la verdad y de modelos progresivamente más potentes y veraces, aunque provisionales) por un ideal fuertemente aplicado. El abandono del ideal de educación general en el tránsito al siglo XX, que había incluido a la ciencia como componente esencial del mismo, habría favorecido, en opinión de analistas como Shils, el deslizamiento de la comunidad científica a una perspectiva utilitaria en su comunicación con el público, al tiempo que la atención se habría centrado en un subconjunto del mismo, el integrado por los policy-makers: «[las clases educadas y los científicos] no se encuentran en un marco de pensamiento que les permita pensar que otras personas, y sobre todo aquéllos no educados científicamente, puedan albergar creencias acerca del valor intrínseco de la ciencia» (Shils, 1974, pág. 158). En este último segmento, en el horizonte del siglo XXI, las organizaciones cien-

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 49

tíficas y destacados científicos de los países más avanzados han reconocido el papel que un público familiarizado con la ciencia puede tener para el propio desarrollo de la empresa científica, cuyo coste de oportunidad ha crecido espectacularmente. Pero la perspectiva que sigue dominando es la de acentuar la dimensión utilitaria del avance científico (mostrando al público los muchos beneficios derivados del mismo), algo que se corresponde con el énfasis de las políticas científicas en lo que se conoce como investigación estratégica y el abandono del modelo postbélico impulsado por Vannevar Bush en Science, the Endless Frontier, en el que se atribuía al conocimiento básico un papel fundamental, entre otras razones porque la experiencia de la Segunda Guerra Mundial había evidenciado la superior capacidad de contribuir a resolver problemas prácticos, nuevos y de alta complejidad, por los científicos básicos (físicos, matemáticos), claramente por encima de las capacidades de los tecnólogos y científicos aplicados en el tratamiento de ese tipo de problemas. Una enseñanza susceptible de generalización, entre otras, en las áreas de la biomedicina y de la economía (generando los conocimientos soporte de las «innovaciones radicales» en el sentido de Freeman). El objeto formal del campo de comprensión pública de la ciencia Con independencia de las razones, puede afirmarse que en la década de los noventa hemos asistido a un renacimiento del interés entre los decisores públicos y privados por conocer y mejorar el grado de familiaridad del público con la ciencia y tecnología contemporáneas, interés que ha favorecido el reforzamiento del correspondiente campo académico o de investigación que había ido tomando forma en los años ochenta.

Aunque el campo de comprensión pública de la ciencia no cuenta con un paradigma único (Durant, 1992, pág. 1), sí que presenta un objeto formal claramente especificado y operacionalizado en los principales estudios llevados a cabo. Ese objeto incluye la estimación del grado de interés del público por la ciencia, la información declarada acerca de la misma, las fuentes y pautas de adquisición de la información, el conocimiento de la ciencia y, finalmente, las actitudes o predisposiciones ante la ciencia. El conocimiento se ha desglosado, a su vez, en dos dimensiones fundamentales: conocimiento de conceptos y tesis elementales (contenido), y modos de alcanzar y validar los conocimientos de la ciencia (método). En los últimos años se ha propuesto incluir una tercera dimensión, relativa a la familiaridad del público con lo que podría llamarse la ciencia como institución (que podría abarcar desde el conocimiento de las organizaciones en las que se produce la ciencia al del papel de las políticas públicas en la selección de objetivos de la investigación, pasando por los procedimientos de comunicación, revisión y aceptación del nuevo conocimiento). Sólo recientemente se ha llevado a cabo un primer intento de conceptualización y, sobre todo, de operacionalización de esta tercera dimensión (Bauer et al., 2000). Han quedado fuera del campo de observación no sólo el conocimiento tácito (difícilmente capturable vía encuesta), sino también otras dimensiones cognitivas de gran importancia: las ideas o principios más generales que acompañan y soportan o dan sentido al hacer científico, y cuya comprensión por el público reviste la mayor relevancia para la visualización de una larga serie de objetos y procesos. Una cuestión que ha merecido la atención del Projecto 2061 de la American Association for the Advancement of Science (AAAS), del que merece la pena citar lo siguiente: «algunos temas importantes per-

50 RAFAEL PARDO

mean la ciencia, las matemáticas, y la tecnología, apareciendo una y otra vez, con independencia de que estemos observando una civilización antigua, el cuerpo humano o un cometa. Son ideas que trascienden los límites disciplinares y que resultan útiles en la explicación, en la teoría, en la observación y en el diseño» (AAAS, 1989, pág. 123). El proyecto de la AAAS presentó una serie de «ideas temáticas», que deberían ser objeto de transmisión por el sistema educativo, organizadas bajo las categorías siguientes: sistemas, modelos, estabilidad, pautas de cambio, evolución y escala. Parece claro que una nueva generación de investigaciones sobre comprensión de la ciencia por el público deberá atender a esta dimensión cognitiva. Comprensión de la ciencia y actitudes El principal foco de la investigación de este emergente campo ha recaído en la construcción y la aplicación de instrumentos de medida de los conocimientos científicos de la población capaces de exhibir pro45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

41

piedades satisfactorias, tanto desde una perspectiva sustantiva cuanto formal (o métrica). Pero, en realidad, el objetivo último ha sido —y es— la estimación del impacto que el nivel de alfabetización científica del público tiene sobre las actitudes o las predisposiciones ante la ciencia. La investigación desarrollada en el período más cercano se ha centrado precisamente en la puesta a prueba de la tesis de que las actitudes favorables ante la ciencia son función del grado de conocimiento de la misma. Los estudios realizados en distintas sociedades avanzadas han puesto en evidencia el relativamente bajo nivel de familiaridad de la población con los conceptos básicos de la ciencia moderna y contemporánea, un nivel de conocimiento que, como cabía esperar, se distribuye por naciones en atención al grado de desarrollo de éstas (gráfico 1). El nivel de familiaridad del público con la ciencia se ha mostrado sumamente difícil de mejorar con el paso del tiempo, incluso en las naciones que puntúan más alto en la

41 37

35

35 28

27

26

26 18 13

Din

RU

DIN (Dinamarca) RU (Reino Unido) FRA (Francia)

Fra

Hol

Ale

HOL (Holanda) ALE (Alemania) ESP (España)

Esp

Ita

Bel

ITA (Italia) BEL (Bélgica) IRL (Irlanda)

Irl

Gre

Por

GRE (Grecia) POR (Portugal)

GRÁFICO 1. Europa 1992: distribución de conocimiento científico alto según países (en porcentaje). El nivel alto de conocimiento científico se define operativamente por alcanzar una puntuación (aciertos) de entre 9 y 12 (rango 0-12). Fuente: Elaboración propia.

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 51

escala de desarrollo económico y científico (como lo documenta el caso de Estados Unidos, país del que se dispone de la más larga serie temporal), evidenciando los problemas del sistema educativo para transmitir eficaz y duraderamente los conocimientos científicos y las habilidades para actualizar esos conocimientos conforme la ciencia se desarrolla. Las áreas de la ciencia de desarrollo más reciente (como las de la Biología molecular y algunos campos de la Física) son las menos conocidas por el público (gráfico 2), abundando las confusiones y las nociones erróneas (como la creencia de que los tomates naturales no contienen genes, en tanto que los genéticamente modificados sí, [tabla 1] o la de creer que ingerir fruta modificada genéticamente puede modificar los genes de las personas, [tabla 2]). Pero, como puede verse en el gráfico 2, incluso áreas fundamentales de la ciencia de comienzos

de siglo (como la estructura atómica de la materia) continúan resultando ajenas para segmentos muy numerosos de la población. Tanto los investigadores del campo de comprensión pública de la ciencia, como el conjunto de la comunidad científica, se acogen a un principio de cognitivismo ilustrado, según el cual los fenómenos de resistencia ante determinados avances científicos son, básicamente, función de la ignorancia científica del público, que los correspondientes programas educativos y políticas deben tratar de contrarrestar. Revisiones llevadas a cabo en los últimos años de esa supuesta relación han cuestionado su validez y ofrecido una imagen más compleja (Evans y Durant, 1995), aunque los resultados alcanzados por estos autores no rebasan un plano meramente exploratorio y distan de ser claros conceptualmente y estadísticamente consistentes. Pero esas limitaciones

TABLA 1. Distribución de respuestas del enunciado «Los tomates corrientes no contienen genes, mientras que los que están genéticamente modificados, sí»

Respuestas

Número

Porcentaje

Respuestas incorrectas Respuestas correctas No sabe Casos perdidos

5.309 6.113 5.772 18

30,8 35,5 33,5 0,1

Total

17.212

99,9

Fuente: Eurobarómetro 46.1 (otoño de 1996). (Quince países europeos).

TABLA 2. Distribución de respuestas del enunciado «Al comer fruta genéticamente modificada, los genes de una persona pueden también resultar modificados»

Respuestas

Número

Porcentaje

Respuestas incorrectas Respuestas correctas No sabe Casos perdidos

4.032 8.262 4.894 24

23,4 48,0 28,4 0,1

Total

17.212

99,9

Fuente: Eurobarómetro 46.1 (otoño de 1996). (Quince países europeos).

52 RAFAEL PARDO

ORDEN DE ACIERTOS EN 12 ITEMS: EUROPA 1992 Centro tierra caliente Continentes en movimiento Tierra gira alrededor Sol Oxígeno-Plantas Leche radioactiva Seres humanos-Especies animales Toda radiactividad-Seres humanos Seres humanos-Dinosaurios Gen padre Electrones-Átomo Lásers-Ondas sonoras Antibióticos-Virus

14

86

18

82 81

19

80

20

66

34

65

35

53

47

50

50 51

49 58

42 64

36 27

73

0% 10% 20% 30% 40% 50% 60% 70% 80% 90% 100% Porcentaje de aciertos

Porcentaje incorrecto + no sabe

Fuente: Eurobarómetro 1992. Enunciados de los ítems integrantes de la escala de conocimientos: 1. El centro de la Tierra está muy caliente. 2. Los continentes en los que vivimos han estado desplazándose de su situación durante millones de años y continuarán haciéndolo en el futuro. 3. La Tierra gira alrededor del Sol. 4. El oxígeno que respiramos procede de las plantas. 5. La leche contaminada radiactivamente puede hacerse segura hirviéndola. 6. Los seres humanos tal y como los conocemos hoy se desarrollaron a partir de especies animales anteriores. 7. Toda la radioactividad es producida por los seres humanos. 8. Los primeros seres humanos vivieron al mismo tiempo que los dinosaurios. 9. El gen del padre determina el sexo de los hijos. 10. Los electrones son de dimensiones más reducidas que los átomos. 11. Los lásers funcionan concentrando ondas sonoras. 12. Los antibióticos destruyen tanto los virus como las bacterias. GRÁFICO 2. Nivel de conocimientos del público europeo.

no han impedido que a este lado del Atlántico se haya convertido en un lugar común el afirmar que no existe relación significativa entre conocimientos y actitudes o, incluso, que a mayor nivel de conocimientos, las predisposiciones ante la ciencia y la tecnología son más críticas. Algunos analistas han

querido ir mas allá de una exploración de la relación conocimientos-actitudes, para ofrecer interpretaciones sustantivas e incluso esbozos de modelización, avanzando tesis como la de un supuesto efecto postindustrial. Según éste, la relación conocimientos-actitudes, examinada de manera comparada

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 53

para una serie de sociedades europeas con distintos grados de desarrollo, presentaría una forma curvilínea: la relación sería más o menos lineal en aquellas sociedades que, como Grecia, Portugal o España, puntúan más bajo en un índice de industrialización, pero revestiría una forma caótica en las sociedades postindustriales (Durant et al., 2000). En esta familia de análisis aparecidos entre 1995 y 2000, se ha insistido también en la tesis de la no-existencia de relación significativa entre conocimiento y actitudes a propósito de áreas como la biotecnología (Gaskell et al.,1997, pág. 845). Además de propiciar la reorientación del trabajo de un segmento de analistas del campo de la comprensión de la ciencia por el público, estas nuevas interpretaciones pueden tener el efecto no-querido de desorientación de los policy-makers y de la propia comunidad científica. Baste aducir aquí dos muestras particularmente relevantes de las conclusiones o los hallazgos de esta línea de análisis. El primero procede del artículo publicado en Nature por Gaskell, Durant y colaboradores, en el que puede leerse que «la principal lección de la encuesta [el Eurobarómetro sobre biotecnología 46.1, 1996, de la Comisión Europea, en cuyos datos se apoya el artículo] es que la confianza del público en las emergentes aplicaciones de la biotecnología no puede darse por sentada» (Gaskell et al., 1997, pág. 845), sin duda una lección bastante parca. En ese artículo se concluía que las principales reservas de la población europea ante la biotecnología son de «carácter moral». Dos años más tarde los miembros del equipo británico firmantes del artículo en Nature publicaban una nueva interpretación de los mismos datos, esta vez en Science, donde las «imágenes amenazadoras» (o de riesgos, tal y como éstos son percibidos por la población) alcanzaban bastante más relevancia que las razones de orden moral en la explicación de las actitu-

des. Este trabajo se cerraba con una conclusión menos sobria que la alcanzada en 1997, pero poco clara, e iba seguida por un interrogante sobre el que los firmantes o no querían o no podían dar respuesta alguna. Ambos se contienen en el siguiente párrafo: «En conclusión, no hay una única explicación capaz de dar cuenta de la mayor resistencia a la biotecnología en alimentos en Europa [respecto a la existente en Estados Unidos]. Distintos factores están implicados e interrelacionados. Diferentes historias de cobertura por los medios de comunicación y de regulación se mueven con distintas percepciones del público, y éstas a su vez reflejan sensibilidades culturales más profundas, no sólo acerca de los alimentos y las nuevas tecnologías alimentarias, sino también acerca de la agricultura y el medio ambiente. Esto suscita la siguiente cuestión: ¿Cómo deberían responder la comunidad científica, la industria y el gobierno?» (Gaskell et al., 1999, págs. 386-387). Si las actitudes ante la institución científica, componente central del cluster característico de la modernidad, no aparecen asociadas al conocimiento, o la asociación reviste formas altamente cambiantes conforme nos desplazamos entre subconjuntos de la ciencia o a planos de intersección diferenciados cienciasociedad, resulta difícil ver cuáles son las opciones al alcance de la comunidad científica y los policy-makers para mejorar o mantener el nivel de legitimación de la ciencia y los modelos de racionalidad asociados a ella. Sin duda, se trata de una cuestión central del período de modernidad tardía, habida cuenta de los síntomas (reales o exagerados, según los casos) de malestar o inquietud latente de la población ante el avance científico-tecnológico y, al tiempo, la extrema dependencia respecto al mismo de la actual sociedad global. La alternativa práctica que se ha ido abriendo paso en estos últimos años, en conexión con la tesis de la inexis-

54 RAFAEL PARDO

tencia de relación significativa entre alfabetización científica y actitudes ante la ciencia, es la de la participación del público en las políticas científicas y tecnológicas, con independencia del nivel de familiaridad que pueda tener con las dimensiones técnicas de los temas a debate o, incluso, postulándose que no hay por qué atribuir superioridad cognitiva alguna al conocimiento de los expertos frente al conocimiento local (el de los residentes o los afectados potenciales por ese conocimiento), una posición por la que viene abogando Brian Wynne (1996). Es posible que los experimentos para dar voz al público puedan tener un efecto positivo para mejorar las relaciones con los expertos y la comunidad científica, para incrementar el apoyo y ensanchar la legitimidad de políticas complejas e, incluso, para mejorar la calidad de éstas, evitando la alternativa exit (para decirlo con los términos de la elegante tipología de Hirschman en Exit, Voice, and Loyalty). Pero hay que señalar, en primer lugar, que apenas se cuenta con evidencia de los efectos netos de la participación directa de representantes del público (bajo la forma de conferencias de consenso) en casos de políticas complejas en las que el conocimiento científico y tecnológico tienen un papel central. En segundo lugar, lo que de verdad resulta imperioso es el desarrollo de una nueva generación de investigación sobre comprensión de la ciencia por el público basada en supuestos mejor apoyados en la literatura sobre actitudes, y en una revisión crítica de los propios resultados alcanzados en este campo. Sólo así podrán ofrecerse recomendaciones capaces de orientar a los decisores públicos, las empresas y la propia comunidad científica en su comunicación y relación con el público para hacer frente a los desafíos de la primera década del siglo XXI en áreas como las de la energía, el medio ambiente, las tecnologías de la información, la promoción de la salud y otras.

El desarrollo de un nuevo programa de investigación Sin aspirar a ofrecer aquí un planteamiento detallado de cuestiones que deberán ser abordadas en los próximos años, sí que interesa dar sucintamente algunos resultados suficientemente sustentados por la evidencia empírica y los análisis llevados a cabo, y también sugerir algunos otros que necesitan la atención de los investigadores. El primero de ellos es la existencia de actitudes ante la ciencia y la tecnología de carácter globalmente positivo, una evaluación que se ha medido tanto mediante preguntas directas a la población, cuanto indirectamente mediante la construcción de escalas y de indicadores orientados a capturar la existencia de dimensiones generales. Ambos tipos de medidas ofrecen resultados de validez convergente. Dado que la evaluación positiva ocurre entre segmentos con niveles educativos distintos y familiaridad con los contenidos y método de la ciencia todavía más variables, parece que habrá que buscar las fuentes de legitimación de la ciencia no sólo en la variable grado de conocimiento (al menos, si por conocimiento entendemos los resultados y conceptos de la ciencia transmitidos por el sistema educativo). Los análisis de tipo sincrónico de percepciones públicas de la ciencia han pasado por alto un dato bastante elemental para la perspectiva del antropólogo y la del historiador: las imágenes de la ciencia se han abierto paso no solamente en cuanto objetos cognitivos formales, comunicados más o menos eficazmente al público por el sistema educativo, los medios de comunicación, museos, etc., sino por una vía no menos potente, como conocimiento incorporado en un inacabable torrente de bienes materiales, poblando el entorno en el que se desarrolla la vida cotidiana, desde el dominio del trabajo al del hogar, pasando por el del espacio

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 55

urbano. Lo cual podría resumirse diciendo que las percepciones del público ante la ciencia y la tecnología se han ido abriendo paso mediante la alteración de la propia cultura material y el espacio en que se desarrolla la vida en los contextos del trabajo, el hogar, el cuidado de la salud, el ocio y la vida cotidiana en general en el período de la modernidad tardía. Lo que se necesita son análisis sistemáticos de qué áreas de la ciencia y de la tecnología aparecen en los distintos entornos en los que los individuos desarrollan su vida y qué consecuencias se derivan de esa interacción para las imágenes, el sentimiento de cercanía y la propia evaluación de la ciencia como conjunto. Un tipo de análisis que podría ejemplificarse con una sugerencia de Evans y Durant hace unos años, según la cual la mayoría de la población no entraría en contacto directo con científicos básicos, pero sí con la profesión médica, a la que atribuiría buena parte de las características del hacer científico y, por lo mismo, las imágenes y expectativas acerca de la ciencia serían una suerte de extrapolación de las construidas a propósito de la profesión médica. Necesitaríamos acumular evidencia de ese tipo referida no sólo a los actores del avance científico, sino también a las organizaciones en que trabajan (imágenes acerca de lo que es un laboratorio y un centro de investigación), y respecto a los objetos y tecnologías con los que se interacciona. Una segunda cuestión a la que atender se refiere al supuesto de que los individuos se distribuyen en posiciones a lo largo de un continuum cuyos extremos irían de las actitudes fuertemente negativas al de las actitudes máximamente positivas. Un supuesto que predispone a identificar, mediante una serie de decisiones en el curso del análisis, segmentos claramente simpatéticos respecto a la ciencia, segmentos críticos y sectores en los que la ambivalencia es el rasgo más sobresaliente. Pero, cuando se

examinan más atentamente las actitudes ante un amplio abanico de cuestiones en las que la ciencia y la tecnología tienen un impacto significativo, se observa que, en bastantes individuos de las sociedades de modernidad tardía, la posición modal o más sobresaliente es la de ambivalencia, resultante de albergar en paralelo predisposiciones positivas (lo que hemos llamado en otro lugar «promesas de la ciencia») y negativas («reservas ante la ciencia»). Esa ambivalencia no se da por igual en las distintas sociedades, pudiéndose afirmar, con la evidencia disponible hoy, que es más alta en Japón, seguida por la de los países de la Europa comunitaria, y notablemente más baja en Estados Unidos. No hay diferencias significativas entre Europa y Estados Unidos en la percepción de los aspectos positivos de la ciencia y la tecnología (promesas), pero sí en lo que se refiere a los efectos indeseados (reservas), que alcanzan valores mucho más altos a este lado del Atlántico (tablas 3 y 4). Ocurre además que la correlación entre ambos esquemas o indicadores agregados es en Europa sumamente baja (–11), alcanzando por contra un valor sensiblemente más alto en Estados Unidos (–64). Lo cual sugiere que el grado de virtual de independencia entre las puntuaciones en el indicador de promesas y en el de reservas en Europa es resultado de muchos individuos albergando al tiempo imágenes positivas y negativas, redundando en una posición de ambivalencia. Por el contrario, en Estados Unidos se observa una estructura más polarizada: quienes tienen reservas ante la ciencia, apenas ven las promesas de la misma, en tanto que quiénes están convencidos del carácter positivo de la ciencia apenas perciben sus posibles efectos indeseados. Dado que el segmento crítico es en Estados Unidos claramente minoritario (aunque vocal y activo a propósito de algunas cuestiones),

56 RAFAEL PARDO

TABLA 3: Puntuaciones medidas en un indicador de «Promesas de la ciencia»

Puntuación media (0-100)

Toda la población adulta

Europa

Japón

Estados Unidos

Canadá

69

55

68

72

68 69 71

54 55 56

63 68 71

68 75 84

68 70

54 55

67 69

68 76

69 69 70 71 68

53 53 54 56 57

67 69 69 69 66

70 74 73 75 69

70

64

72

84

69 69 6.122

58 54 1.457

69 67 2.006

80 69 2.000

Nivel de educación formal Menor que secundaria completa Secundaria completa Postsecundaria Sexo Mujer Hombre Edad 18-29 años 30-39 años 40-49 años 50-64 años 65 y más años Nivel de alfabetización científica Público bien informado Público moderadamente bien informado Público poco o nada informado Número de casos

Fuente: MILLER, J. D.; R. PARDO; F. NIWA (1997). Public Perceptions of Science and Technology. A Comparative Study of the European Union, the United States, Japan, and Canada. Madrid: Chicago: Fundación BBV: Chicago Academy of Sciences.

puede decirse que la cultura de la sociedad americana es claramente simpatética respecto a la ciencia, tratando de incorporarse activamente a su desarrollo y aplicación, frente a posiciones más vacilantes en Europa (Miller y Pardo, 2000, págs. 109-110). Esa diferencia en la estructura de las actitudes se mantiene en Europa con independencia del nivel educativo, la familiaridad con la ciencia y otras variables sociodemográficas. Ese resultado apunta a la existencia de factores culturales (de la cultura europea, si es que puede hablarse con sentido de una cul-

tura europea) en la evaluación y asimilación de la ciencia, en lo que podría etiquetarse como apropiación cultural de la ciencia. Un tercer punto que merece mayor atención de la recibida hasta hoy es el de la cartografía de las zonas de colisión o tensiones entre ciencia-tecnología y sociedad. Uno de los efectos indeseados de acogerse a un prisma formal de análisis de las actitudes ante la ciencia es que los contenidos específicos de las actitudes se ven colapsados en dimensiones más generales, un análisis en el que lo que importa es, sobre todo, construir y asig-

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 57

TABLA 4: Puntuaciones medidas en un indicador de «Reservas ante la ciencia»

Puntuación media (0-100)

Toda la población adulta

Europa

Japón

Estados Unidos

Canadá

58

56

39

56

64 57 53

62 55 50

51 39 27

60 52 40

60 57

57 55

40 38

58 53

53 55 58 62 64

54 52 56 58 63

30 38 36 39 45

45 54 58 60 61

46

45

24

39

55 62 6.122

55 56 1.457

30 42 2.006

45 59 2.000

Nivel de educación formal Menor que secundaria completa Secundaria completa Postsecundaria Sexo Mujer Hombre Edad 18-29 años 30-39 años 40-49 años 50-64 años 65 y más años Nivel de alfabetización científica Público bien informado Público moderadamente bien informado Público poco o nada informado Número de casos

Fuente: MILLER, J. D.; R. PARDO; F. NIWA (1997). Public Perceptions of Science and Technology. A Comparative Study of the European Union, the United States, Japan, and Canada. Madrid; Chicago: Fundación BBV: Chicago Academy of Sciences.

nar puntuaciones en los componentes positivo y negativo, estimando en un paso ulterior la magnitud y el signo de la correlación entre ambos componentes ortogonales. Ese análisis es, sin duda, potente y permite avanzar en la modelización de las actitudes ante la ciencia, pero el análisis de la estructura (el bosque, los indicadores agregados) puede hacer perder de vista el de los elementos integrantes de la misma (los árboles, los ítems específicos). Dicho muy brevemente y a título meramente ilustrativo: la evidencia disponible ilustra que algunas de las zonas

de fricción tradicionales entre ciencia y sociedad han perdido peso en la mayor parte de las sociedades (desde luego no en todas), en tanto que han emergido otras. Las tensiones entre las creencias religiosas y la explicación científica del origen de la vida y la evolución se han visto deflactadas (con la notable excepción de algunos segmentos de Estados Unidos que se acogen a una perspectiva creacionista), sin que pueda decirse que esa reducción de tensiones sea el resultado del reconocimiento por parte del público de la primacía de la visión científica sobre

58 RAFAEL PARDO

la religiosa, sino que responde más bien o, al menos es compatible, con el reconocimiento de autoridad a la ciencia y a la religión en sus respectivos dominios. Una tensión emergente es la de las visiones acerca de la situación y curso futuro del medio ambiente natural y el papel de la ciencia en su transformación. La emergencia de lo que la antropóloga Mary Douglas ha llamado la «religión secular» del medioambientalismo es, seguramente, uno de los rasgos más característicos de la cultura de la modernidad tardía, y afecta críticamente a la visión del impacto neto que la ciencia y la tecnología tienen sobre la naturaleza. La imagen de la naturaleza dominante hoy en la mayoría de las sociedades avanzadas es de carácter romántico y pesimista (dicho sea ello sin negar la seriedad de la alteración de los ciclos naturales del Planeta por el grupo [cluster] ciencia-industria-estilo de vida de las sociedades avanzadas, tabla 5). Las cuestiones relacionadas de la autoidentidad humana y la demarcación entre especies, así como el tratamiento y uso de los animales, constituyen algunos elementos más en los que las percepciones del público acerca de la influencia de la ciencia y la tecnología contemporáneas es crítica o, cuando menos, ambivalente. Dado que los mejores análisis disponibles informan acerca del bajo y fragmentario inconexo conocimiento del público acerca del medio ambiente (Smith, 1996) y que el pesimismo, en ésta como en otras áreas, conduce más a la inacción que a la implicación personal en contribuir a la mejora del entorno (que implica siempre costes personales), la comunidad científica y los decisores públicos deberían atender a proporcionar una educación sobre el medio ambiente de base científica. Recomendación que cabe hacer extensiva al área de la biotecnología, respecto a la cual el desconocimiento es aún mayor y que parece activar en el público imágenes de riesgos

incontrolables, creación de monstruos y afectación negativa e irreversible de la naturaleza. Nuevos estudios de esta problemática necesitarán ir más allá de las variables y esquemas conceptuales del campo de comprensión de la ciencia por el público, incorporando los del campo de percepciones de riesgo. Con las variables actuales somos capaces de explicar una parte significativa de la variabilidad en las actitudes ante las promesas de la biotecnología, pero prácticamente nada de las reservas y los riesgos (Midden; Pardo; Miller, 2000). El enlace con los resultados del llamado paradigma psicométrico de la percepción de riesgos y algunas de las contribuciones procedentes de la teoría cultural y la antropología cultural (Aaron Wildavsky; Mary Douglas) permitirán mejorar la potencia de los modelos de comprensión de la ciencia por el público y ampliar el radio de objetos de los que se ha venido ocupando hasta ahora. Un cuarto punto necesitado de atención es el de la exploración de las diferencias entre cultura científica y cultura tecnológica, y entre los correspondientes tipos de alfabetización, que frecuentemente han sido tratados de forma agregada en la bibliografía de comprensión de la ciencia por el público. Hay razones y evidencia para afirmar que en la cultura de la modernidad tardía, en el horizonte del siglo XXI, ha alcanzado más peso y visibilidad la dimensión tecnológica que la científica en sentido estricto. Buena parte de las metáforas, imágenes, representaciones sociales, expectativas y ansiedades ante el cambio científico y tecnológico, llevan la impronta de algunas de las tecnologías más emblemáticas de este período. Concretamente, el computador y las tecnologías de la información operan hoy como tecnologías definidoras, que se proyectan o «desarrollan enlaces, metafóricos o de otro tipo, con la cultura científica, la filosofía y la literatura, [y que] siempre está disponible para servir

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 59

TABLA 5. Orientaciones romántica y materialista respecto al medio ambiente (en porcentaje)

Romanticismo medioambiental

De acuerdo

En desacuerdo

Cualquier cambio en la naturaleza hecho por los seres humanos, aunque esté apoyado en la ciencia, empeorará las cosas

47

27

Prácticamente todo lo que hacemos hoy en las sociedades modernas daña el medio ambiente

61

20

Los animales deberían tener muchos de los derechos de las personas, como el derecho a la vida

79

8

Las personas deberían respetar la naturaleza porque fue creada por Dios

67

14

La naturaleza estaría en paz y armonía tan solo con que los seres humanos la dejaran sola o no la tocaran

70

12

El crecimiento económico perjudica casi siempre al medio ambiente

67

15

El equilibrio de la naturaleza es muy delicado y fácilmente alterable por las actividades de los seres humanos

79

7

De acuerdo

En desacuerdo

No hay que preocuparse demasiado por la extinción o desaparición de las especies vegetales y animales

10

82

El planeta Tierra puede autoregularse y compensar de manera natural las agresiones al medio ambiente que realizan los humanos

26

54

Nuestro planeta, la Tierra, tiene recursos ilimitados

26

61

Los problemas medioambientales han sido exagerados

17

63

Los seres humanos han sido creados para dominar sobre el resto de la naturaleza

31

48

El crecimiento económico es más importante que la protección del medio ambiente

14

69

Gracias a la ciencia se solucionarán los problemas del medio ambiente sin que apenas sea necesario cambiar nuestro modo de vida

23

49

Deberíamos preocuparnos más por el deterioro de los monumentos y las obras de arte que por la desaparición de especies vegetales o animales

11

67

Orientación materialista

Fuente: Estudio de cultura medioambiental y percepciones de la Biotecnología (Fundación BBV, 1999).

60 RAFAEL PARDO

como metáfora, ejemplo, modelo o símbolo» (Bolter, 1984, pág. 11). Desde un punto de vista formal, lo mismo cabría afirmar acerca de la biotecnología, que progresivamente está emergiendo a la opinión pública, y que es motivo del trabajo de los creadores de representaciones sociales (específicamente en las áreas de la literatura y el cine, y en los medios de comunicación) y se proyecta desde el laboratorio, el hospital y la empresa especializada al dominio de la cultura de nuestra época. Desde el punto de vista de los valores y las actitudes, esas dos familias tecnológicas parecen suscitar hoy recepciones de sentido distinto (aceptación y sentimiento de empowerment en el caso de las tecnologías de la información, frente a rechazo o ambivalencia y sentimiento de temor o falta de control). Seguir hablando de cultura científico-tecnológica, sin sensibilidad hacia el peso específico y papel cultural de la tecnología en general y de los dos grupos de tecnologías acabados de mencionar, es condenarse a perder de vista algunos de los rasgos más sobresalientes de la cultura y las percepciones del público en este tránsito de siglo. Desde un punto de vista práctico, parece obvio también que la distancia del público respecto a la mayor parte de las áreas de la ciencia y las existentes respecto a la tecnología son claramente distintas, como también es distinta la alfabetización o familiaridad tecnológica (por ejemplo, la que se transmite en la enseñanza secundaria bajo el término Tecnología) y la alfabetización científica (por ejemplo, la que es objeto de enseñanza en las disciplinas de la Física y la Química del nivel educativo secundario). Un último punto que interesa dejar anotado se refiere a las consecuencias del cambio de esquema conceptual por el que hemos abogado aquí, el tránsito desde una perspectiva de alfabetización científica del público a otra de análisis de la cultura científicotecnológica (o científica y/o tecnológica). La

primera perspectiva conlleva una determinada ontología u objetos a medir, analizar y relacionar, y en ella el contexto espaciotemporal es poco o nada relevante (se supone que los contenidos científicos son objeto de comunicación y apropiación universal, con independencia de las características de cada sociedad o comunidad). Como se señaló anteriormente, la ontologia que implica por esa perspectiva se compone de pocos elementos, que caen bajo las categorías siguientes: interés por la ciencia, información acerca de la ciencia, fuentes de la información, conocimiento de conceptos y principios de la ciencia, conocimiento del modo de proceder de la ciencia (la metódica de la ciencia) y, finalmente, actitudes (en ocasiones desglosadas en generales o relativas a la ciencia como conjunto, y particulares, atinentes a determinados subconjuntos de la misma). La perspectiva de la cultura científica (y/o tecnológica) tiene que hacerse cargo de los objetos de la perspectiva de alfabetización, pero tiene que incluir nuevos elementos y relaciones. Entre otros, los siguientes (ofrecidos aquí más a título ilustrativo que de denotación precisa de todos los objetos visualizables desde esta perspectiva cultural): los símbolos, metáforas e imágenes asociados a la ciencia y la tecnología, los agentes de la ciencia y la tecnología (los personajes, los héroes y los villanos, los investigadores anónimos), el script de la práctica científica y tecnológica (la comprensión de las reglas y sentido de los juegos hacer ciencia y hacer tecnología), el escenario en el que se desarrollan esas prácticas o se juegan esos juegos (integrado, entre otros, en las percepciones del público, por los centros públicos de investigación, los centros privados, los laboratorios del gobierno, las grandes empresas, las pequeñas empresas de alta tecnología), las herramientas o hardware del hacer científico y tecnológico, la confianza y proximidad respecto a los agentes definidores de las re-

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 61

glas del juego y/o influyentes en la aplicación de las mismas, las imágenes de la naturaleza y de la intervención humana en ella con el concurso de la ciencia y la tecnología, los productos (materiales) del avance científico-tecnológico. En la perspectiva cultural, las coordenadas espacio-temporales cuentan. Hay elementos de la cultura científica objeto de transmisión y asimilación sin que el contexto macro importe mucho (los principios de la termodinámica, por ejemplo), pero hay otros de carácter metafórico, simbólico y valorativo, que enlazan tanto con la ciencia en el sentido del Mundo 3 de Popper, cuanto con las características de una determinada sociedad o comunidad. La apropiación cultural de la ciencia y la tecnología presenta una variabilidad cuya explicación exige de la mirada histórica y del análisis del perfil sociológico de cada comunidad. Lo que hasta ahora ha trabajado la perspectiva de la comprensión de la ciencia por el público no es sino la punta del iceberg de la recepción e integración cultural de la ciencia y la tecnología en sociedades concretas en el período de la modernidad tardía.

CONCLUSIÓN El campo de la comprensión pública de la ciencia ha acumulado un significativo volumen de evidencia empírica, ha avanzado en la construcción de indicadores con propiedades formales y conceptuales satisfactorias, ha dado algunos pasos en la dirección de la modelización y ha comenzado a interpretar las diferencias en las percepciones de la ciencia en las distintas sociedades de modernidad tardía. Pero parece que se ha llegado a un punto en que resultará difícil seguir prolongando las líneas de análisis desarrolladas hasta el presente. Varias de las insuficiencias más importantes apuntan

a la necesidad de proceder a ampliar el objeto formal y a revisar algunos de los supuestos originarios del campo. Posiblemente en los próximos años el estudio canónico representado por la perspectiva de la scientific literacy quedará como subconjunto de un estudio más general de la cultura científica de la sociedad en un período en el que los principios e instituciones de la modernidad, aunque no han caducado, sí que han experimentado transformaciones muy significativas. Las pautas de recepción y recreación de la cultura científico-tecnológica en intersección con otras culturas, desde la de carácter político a la de naturaleza medioambiental, deberá, a mi juicio, centrar buena parte de la atención en los próximos años. Y entre las áreas de la ciencia, a cuyo conocimiento y apropiación cultural por las sociedades del cambio de siglo habrá que dedicar atención preferente, destacan las de las ciencias de la vida. BIBLIOGRAFÍA AMERICAN ASSOCIATION FOR THE ADVANCEMENT OF SCIENCE. Project 2061. Science for All Americans (1989). Washington, D.C.: AAAS. BARLEY, S. R. (1992). «The New Crafts: The Rise of the Technical Labor Force and Its Implications for the Organization of Work». Filadelfia: National Center on the Educational Quality of the Workforce. BARNES, B.; B. DAVIED; J. HENRY (1996). Scientific Knowledge. A Sociological Analysis. Chicago: The University of Chicago Press. BAUER, M.; K. PETKOVA; P. BOYADJIEVA (2000).«Public knowledge of and Attitudes to Science: Alternative Measures that May End The “Science War”». Science, Technology & Human values, vol. 25, nº 1, págs. 30-51. BLANPIED, W. A (1976). «Introduction». A: HOLTON, G.; W. BLANPIED (ed.). The Science and Its Public: The Changing Relationship. Dordrecht-Boston: D. Reidel Publishing Company. BOLTER, J. D. (1984). Turing’s Man: Western Culture in the Computer Age. Chapel Hill: University of North Carolina Press. DURANT, J. (1992). «Editorial». Public Understanding of Science, nº 1, pág. 1-5.

62 RAFAEL PARDO — (1993). «What is Scientific Literacy?». En: DURANT, J.; J. GREGORY (ed.). Science and Culture in Europe. Londres: Science Museum, pág. 129-137. DURANT, J. [et al.] (2000). «Two Cultures of Public Understanding of Science and Technology in Europe». En: DIERKES, M.; C. VON GROTE (ed.). Between Understanding and Trust. The Public, Science and Technology. Amsterdam: Harwood Academic Publishers, pág. 131-156. ETZIONI, A.; C. NUNN (1974). «The Public Appreciation of Science in Contemporary America». Daedalus, vol. 103, nº 3 (verano), pág. 191-205. EVANS, G.; J. DURANT (1995). «The relationship between knowledge and attitudes in the public understanding of science in Britain». Public Understanding of Science, nº 4. GASKELL, G. [et al.] (1997). «Europe ambivalent on biotechnology». Nature, vol. 387 (junio), pág. 845-847. — (1999). «Worlds Apart? The Reception of Genetically Modified Foods in Europe and the U.S.». Science, vol. 285 (julio), pág. 384-387. GIDDENS, A. (1991). Modernity and Self-Identity. Stanford: Stanford University Press. GROSS, P. R.; N. LEVITT (1994). Higher Superstition. The Academic Left and Its Quarrels with Science. Baltimore; Londres: The Johns Hopkins University Press. GROSS, P. R.; N. LEVITT; M. W. LEWIS (ed.) (1996). The Fligth from Science and Reason. Nueva York: The New York Academy of Sciences. GUSTON, D. H.; K. KENISTON (ed.) (1994). «Introduction: The Social Contract for Science». En: The Fragile Contract. University Science and the Federal Government. Cambridge, MA: The MIT Press. HANDLIN, O. (1972). «Ambivalence in the Popular Response to Science». En: BARNES, B. (ed.). Sociology of Science. Harmondsworth: Penguin, pág. 253-268. HUGUES, T. P. (1989). American Genesis. A Century of Invention and Technological Enthusiasm 1870-1970. Nueva York: Viking. INKELES, A. (1983). Exploring Individual Modernity. Nueva York: Columbia University Press. KANTROWITZ, A. (1967). «Proposal for an Institution for Scientific Judgment». Science, nº 763. LEVITT, N. (1999). Prometheus Bedeviled. Science and the Contradictions of Contemporary Culture. New Brunswick: Rutgers University Press. LÉVY-LEBLOND, J.-M. (1992). «About Misunderstandings about Misunderstandings». Public Understanding of Science, nº 1, pág. 17-21. LYOTARD, J.-F. (1984). The Postmodern Condition: A Report on Knowledge. Minneapolis: University of Minnesota Press. MARTIN LIPSET, S.; W. SCHNEIDER (1987). The Confidence Gap. Business, Labor, and Government in the Public Mind. (Ed. rev.). Baltimore: The Johns Hopkins University Press.

MARX, L. (1988). The Pilot and the Passenger. Nueva York; Oxford: Oxford University Press. — (1998). «The Domination of Nature and the Redefinition of Progress». En: MARX, L.; B. MAZLISH (ed.). Progress. Fact or Illusion? Ann Arbor: The University of Michigan Press. MAZUR, A. (1973). «Disputes between Experts». Minerva, nº 243. MEADOWS, D. H. [et al.] (1972). The Limits to Growth. Nueva York: Universe. MERTIG, A. G.; R. E. DUNLAP (1995). «Public Approval of Environmental Protection and Other New Social Movement Goals in Western Europe and the United States». International Journal of Public Opinion Research, vol. 7, nº 2, pág. 145-156. MIDDEN, C.; R. PARDO; J. D. MILLER. «Attitudes toward Biotechnology in the European Union». A: MILLER, J. D. (ed.). Perceptions of Biotechnology. Public Understanding and Attitudes. The Hampton Press. [En prensa] MILLER, J. D. (1983). «Scientific Literacy: A Review». Daedalus, vol. 112, nº 2, pág. 29-47. - (1983). The American People and Science Policy. Nueva York: Pergamon Press. MILLER, J. D.; R. PARDO (2000). «Civic Scientific Literacy and Attitude to Science and Technology: A Comparative Analysis of the European Union, the United States, Japan, and Canada». A: DIERKES, M.; C. VON GROTE (ed.). Between Understanding and Trust. The Public, Science and Technology. Amsterdam: Harwood Academic Publishers, pág. 131-156. MILLER, J. D.; R. PARDO; F. NIWA (1997). Public Perceptions of Science and Tecnology. A Comparative Study of the European Union, the United States, Japan, and Canada. Madrid: Fundación BBV: The Chicago Academy of Sciences. NISBET, R. (1995). History of the Idea of Progress. New Brunswick; Londres: Transaction Publishers. PARDO, R. (1999). «Opinión pública i clonación». En: Informe sobre clonación. Madrid: Fundación de Ciencias de la Salud. PASSMORE, J. (1978). Science and Its Critics. New Brunswick, N. J.: Rutgers University Press. ROSZAK, T. (1995). The Making of A Counter Culture. Reflections on the Technocratic Society and Its Youthful Opposition. Berkeley; Los Angeles; Londres: University of California Press. ROUSSEL, P. A.; K. N. SAAD; T. J. ERICKSON (1991). Third Generation R&D. Managing the Link to Corporate Strategy. Boston, MA: Harvard Business School Press. SHAPIN, S. (1990). «Science and the Public». En: OLBY, R. C. [et al.] (ed.). Companion to the History of Modern Science. Londres; Nueva York: Routledge, pág. 990-1007. SHEN, B. S. P. (1975). «Science Literacy and the Public Understanding of Science». En: DAY, S. B. (ed.).

LA CULTURA CIENTÍFICO-TECNOLÓGICA DE LAS SOCIEDADES DE LA MODERNIDAD TARDÍA 63 Communication of Scientific Information. Basel; Munich; París; Londres; Nueva York: S. Karger, pág. 44-52. SHILS, E. (1974). «The Public Understanding of Science». Minerva, vol. XII, nº 2, pág. 153-158. SIMON, H. A. (1996). The Sciences of the Artificial. 3ª ed. Cambridge, MA: The MIT Press. SMITH, T. W. (1996). «Environmental and Scientific Knowledge Around the World». GSS Cross-National Report, nº 16. Chicago: NORC. SOKAL, A. (1996). «Transgressing the Boundaries: Toward A Transformative Hermeneutics of Quantum Gravity». En: Social Text 46/47 (primavera-verano), pág. 217-252. SOKAL, A.; J. BRICMONT (1999). Fashionable Nonsense. Postmodern Intellectuals’ Abuse of Science. Nueva York: Picador. WORCESTER, R. M. (1993). «Public and Élite Attitudes to Environmental Issues». International Journal of Public Opinion Research, vol. 5, nº 4, pág. 315-334. WYNNE, B. (1996). «Misunderstood misunderstandings: social identities and public uptake of science». En: IRWIN, A.; B. WYNNE (ed.). Misunderstanding Science? The Public Reconstruction of Science and Technology. Cambridge: Cambridge University Press, pág. 19-46.

RESEÑA CURRICULAR Rafael Pardo Avellaneda es profesor de investigación en el Instituto de Economía y Geografía (Departamento de Economía) del

CSIC. Anteriormente fue catedrático en la Facultad de Ciencias Humanas y Sociales de la Universidad Pública de Navarra. Entre 1994 y 1996 presidió la Comisión Nacional para la Evaluación de Proyectos de Investigación en el área de Ciencias Sociales de la ANEP. Ha sido Visiting Scholar en el Massachusetts Institute of Technology (1987-1989) y en la Universidad de Stanford, y Visiting Professor en esta última universidad. Ha sido consultor de la empresa INTEL en Estados Unidos y de la Dirección General XII (Ciencia y Tecnología) de la Comisión Europea. Entre 1990 y 2000 fue director del Centro Ciencia, Tecnología y Sociedad de la Fundación BBV. En la actualidad es miembro del Comité Asesor de la Fundación COTEC para la promoción de la innovación tecnológica y director general de la Fundación BBVA. Sus áreas de investigación e interés principales son las siguientes: innovación tecnológica y organizativa; tecnologías de la información y diseño organizacional; cultura científico-tecnológica y medioambiental de las sociedades avanzadas, y cuestiones metodológicas relativas a la construcción de escalas y sistemas de indicadores para la investigación comparada.

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA RAFAEL PARDO AVELLANEDA Institut d’Economia i Geografia, Consell Superior d’Investigacions Científiques Adreça: Institut d’Economia i Geografia, Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Pinar, 25. 28006 Madrid. Adreça electrònica: rpardo@ieg.csic.es

INTRODUCCIÓ Un dels motors més potents de la societat global i complexa de la modernitat tardana és l’avenç continuat del coneixement científic i tecnològic, que ha passat a convertir-se en allò que, amb una metàfora expressiva James Burke ha qualificat de «sistema de suport vital» (lifesupport system). No és exagerat afirmar que la frontera de possibilitats col·lectives d’una determinada societat i, des d’una altra perspectiva, del conjunt del planeta avui dia depèn de la capacitat de seguir ampliant la imatge científica del món i d’entendre millor i dissenyar de manera més eficient en l’àmbit d’«allò que és artificial», que és l’objectiu que constitueix la tecnologia i l’enginyeria (segons l’elegant caracterització de Simon a The Sciences of the Artificial). Des de l’arrencada de la modernitat, la ciència ha constituït un dels elements centrals del grup (cluster) d’institucions que sosté la nostra complexa manera de viure. De manera creixent, la gran majoria de les estructures, institucions, activitats i, fins i tot, objectius i valors, han rebut la seva legitimació de la ciència i la seva manera d’apropar-se al món natural i social, un fenomen d’una importància extraordinària que Max Weber volgué recollir en l’expressió «racionalització o desencantament del món». En aquells dominis en els quals, abans de l’emergència de la

ciència moderna, operaven els principis de la tradició, les religions o les concepcions holístiques del món, la ciència i la tecnologia contemporànies han passat a convertir-se en el factor cultural dominant, alhora que s’ha vist reduït de manera espectacular el nombre de plans i àrees de la vida no tocats pel progrés de la ciència.

EL CONTRACTE IMPLÍCIT ENTRE LA COMUNITAT CIENTÍFICA I LA SOCIETAT Paral·lelament a aquest acoblament estricte de la ciència en un gran nombre d’institucions i pràctiques socials, es produí un procés de formalització de la ciència com a activitat privativa d’un grup professional, fet que originà una demarcació nítida entre comunitat científica i públic, clarament perceptible des de la fi del segle XIX. És fàcil oblidar avui que hi hagué un temps en el qual les fronteres entre la ciència i altres maneres de representació conceptual del món eren confoses, com ho eren els límits entre la figura del científic professional i la de l’aficionat (Shapin, 1990, pàg. 990). Amb la demarcació comunitat científica/públic es plantejà la qüestió d’allò que podríem anomenar el contracte social implícit entre ambdós, regulador de les interac-

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 65

cions i dels termes d’intercanvi entre si. En virtut d’aquest acord tàcit, vigent fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, la comunitat científica ha obtingut autonomia (en la selecció d’objectius i el desenvolupament de la recerca) i provisió d’un volum creixent de recursos financers i humans, a canvi de la seva contribució a la producció d’un torrent de béns materials i serveis inimaginables només un curt període de temps enrere. La societat, a través dels decisors públics, acceptà sense gran discussió el supòsit segons el qual el sosteniment material i la no-interferència amb la manera de procedir de la comunitat científica, per esotèric i antinatural que pogués semblar, acabaria donant, abans i després, un nivell de vida més elevat i un espai d’elecció més ampli per a la majoria de la societat. Cal fer notar que la ruta que connectava el coneixement abstracte amb la satisfacció de necessitats pràctiques ha estat —i continua essent-ho— extraordinàriament tortuosa, travessada per nombrosos obstacles i amb lags temporals força dilatats, com ha documentat la millor història de la innovació. Però tot el període central de la modernitat ha estat recorregut per una confiança en l’existència d’aquest vincle entre teoria científica i progrés material. Una creença que també donava sentit a la integració de la recerca bàsica en l’empresa, és a dir, en una organització l’objectiu constitutiu de la qual és la maximització del benefici en el mercat, i que cristal·litzà en allò que s’ha anomenat primera generació de R+D, el supòsit de partida de la qual era el de «contractar els millors investigadors, proporcionar-los els mitjans materials que puguin necessitar, fer que treballin en un entorn creatiu, sense interferir en el seu treball, i confiar que es produiran resultats comercialment viables» (Roussel; Saad i Erickson, 1991, pàg. 6). En aquelles àrees del globus en les quals arrelà el complex ciència-indústria, la font de legitimació de la ciència residí més en els efectes pràctics o aplicacions —l’increment sostingut i la generalització dels nivells de benestar—, que en la dimensió estrictament cognitiva —la capacitat

superior de construir representacions del món natural i social, en permanent revisió i de potència creixent, inigualada per les formes restants de la cultura superior. Aquesta funció utilitària de la ciència es plasmà de la manera més expressiva en la medicina moderna (Handlin, 1972, pàg. 260). En l’embranzida de la modernitat prengué forma un programa, anticipat parcialment per pensadors com Descartes o Bacon, que es duria a terme durant les tres centúries següents, consistent en «més ciència, més tecnologia, de manera que s’assoleixi una comprensió total de tot el que existeix, control total del nostre entorn, fent de tot allò que s’hi troba un instrument per a la satisfacció dels desitjos humans» (Passmore, 1979, pàg. 1-2). En la llarga i complexa trajectòria de la modernització, mai no desaparegueren les tensions entre el component estrictament cognitiu d’aquest ambiciós programa tecnocientífic, i una sèrie de maneres de coneixement o representació del món, des de les filosofies de perfil tradicional, al sentit comú, passant per les ideologies i els credos religiosomorals (Marx, 1988, pàg. 161-162); però la visió i la racionalitat dominant en la cultura superior i, fins i tot, en la popular, anà adquirint un aire de família més proper a la ciència que a les altres construccions conceptuals. La dimensió pràctica del programa, articulat de la manera més vigorosa per Bacon, s’obriria pas de manera decidida, però tampoc no aconseguiria escapar a retrocessos seriosos i efectes no desitjats, els quals, després de la demostració dels efectes devastadors de l’armament nuclear de la Segona Guerra Mundial, assoliren una magnitud que, ni l’optimisme il·lustrat de la comunitat científica, ni la creença en el progrés de base científica característica de les societats modernes, pogueren ignorar després.

LA CRISI DE LEGITIMACIÓ DE LA CIÈNCIA La dramàtica constatació de la natura dual del coneixement científic, «creant nous paràme-

66 RAFAEL PARDO

tres de risc i perill, a l’hora que ofereix possibilitats benèfiques per a la humanitat» (Giddens, 1991, pàg. 28), es tradueix, després de 1945, en una erosió de la confiança del públic en l’associació entre avenç científic i progrés social (Marx, 1988, pàg. 160). Des de la cultura dels moviments crítics i alternatius sorgits al final dels anys seixanta s’atribuí un ampli espectre d’efectes indesitjats a la ciència i la tecnologia: el fet de ser agent causal de processos d’alienació i deshumanització, de reemplaçar imatges del món intuïtives o basades en el sentit comú per representacions fragmentàries i abstractes, alienes a la manera de visualitzar el món de la majoria dels individus en el context de la vida quotidiana, d’originar estils de vida artificials i antinaturals, d’alterar greument els cicles i els equilibris mediambientals. La sensibilitat de la comunitat científica enfront de la crítica externa, percebuda com a incentiu perquè les agències públiques regulin, si no perquè el públic intervingui directament en matèries que se suposa que haurien quedar reservades a aquella comunitat, comportà que a mitjan anys setanta, des d’alguns mitjans d’expressió i institucions científiques, es fes sonar el senyal d’alarma per «la capacitat de la ciència per a sobreviure als atacs que s’hi llançaven» (Blanpied, 1976, XIII). La noció de crisi de legitimació de la ciència prengué forma, i contribuí indirectamente a multiplicar l’aleshores modest nivell d’investigació sobre les percepcions de la ciència pel públic, com també les iniciatives per a millorar l’alfabetització del públic. Aquest context ajuda a comprendre el fet que l’agenda de la recerca etiquetada a l’altra costa de l’Atlàntic com a scientific literacy i en aquesta com a public understanding of science, fos presidida per la preocupació de fer una estima del grau de consentiment del públic amb la ciència i la comunitat científica, una preocupació que ha continuat fins al període més proper. El supòsit central d’aquest programa de recerca ha estat considerar que les actituds (favorables) davant la ciència depenen del grau de coneixement que en té el

públic. El dèficit cognitiu del públic, documentat per una llarga sèrie d’enquestes en els països avançats, s’ha considerat, sense prova estadística o formal, la variable responsable dels fenòmens de crítica o les resistències davant de determinades aplicacions cientificotecnològiques. Només ha estat en els darrers cinc anys que aquest supòsit s’ha sotmès a escrutini (Evans i Durant, 1995), tot i que amb resultats poc clars fins ara, qüestió a la qual em referiré més endavant. Però el focus de la majoria de les investigacions ha estat mesurar el grau de familiaritat de la població adulta amb els coneixements científics formals (allò que podríem anomenar nivell d’alfabetizació científica del públic). L’anàlisi de les actituds davant la ciència i la tecnologia, i la dels valors influïts per l’avançament científic, han rebut menys atenció, la qual cosa s’ha traduït en el fet que encara avui la major part d’escales i indicadors (mesures agregades) de les actituds davant la ciència siguin pobres conceptualment i problemàtiques des d’un punt de vista formal (amb baixos nivells d’intercorrelació dels ítems candidats a compondre escales sumades). Com s’acaba de dir, encara ha estat més modesta la feina destinada a explorar formalment les relacions coneixements/actituds. La distància temporal permet reavaluar avui l’evidència del grau de severitat de la suposada crisi de legitimació de la ciència. Aquest segon examen de les dades ofereix un judici força més matisat, tot i que cal tenir present que el cas més ben documentat és el dels Estats Units, el perfil del qual possiblement no sigui susceptible de generalització limitada a les societats europees —sabem que les actituds comunes davant la ciència als Estats Units i a Europa són més grans que les diferències, però també que, en general, la cultura americana és més sensible i optimista, i menys ambivalent, davant la ciència que la del Vell Continent (Miller; Pardo; Niwa, 1997, pàg. 91; Hugues, 1989). Amb aquesta precaució, el que un reexamen de l’evidència empírica i historiogràfica disponible i de qualitat permet d’afirmar és que els temors de la comunitat científi-

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 67

ca, entre mitjan anys seixanta fins al final de la dècada següent, es corresponien només en part amb la realitat o, si es vol, es basaven sobretot en les actituds i les conductes d’algunes minories força actives, i en una cobertura desmesurada dels mitjans de comunicació de massa d’alguns episodis crítics que involucren la ciència i la tecnologia, dades a les quals s’atribuí un pes desproporcionat respecte a la seva presència real en la societat. Una disparitat que il·lustra que l’opinió del públic no pot inferir-se sense més ni més de l’opinió publicitada pels mitjans de comunicació, o de les manifestacions i les actuacions dels grups interessats (quelcom que, en l’horitzó del nou segle, interessa de tenir present en la caracterització de les posicions crítiques davant algunes aplicacions de la biotecnologia a Europa). Segons les dades de les enquestes fetes als Estats Units entre el final dels anys cinquanta i el començament dels setanta, analitzades per Karen Oppenheim i Amitai Etzioni, el públic tenia una valoració clarament positiva del paper de la ciència, rebutjava de manera no menys rotunda les posicions obertament anticientífiques, i manifestava un nivell elevat de consideració (prestigi i confiança) cap a la figura del científic professional. Tanmateix, aquestes percepcions positives es basaven sobretot en la dimensió instrumental de la ciència, no en la de tipus cognitiu. Segons dades de 1957 (procedents de la primera indagació empírica sistemàtica de les percepcions de la ciència pel públic), només un segment reduït de la població mostrava interès pels temes científics, només un de cada set nordamericans trobava la ciència una activitat «interessant», i encara una proporció menor creia que la recerca era quelcom «apassionant» (Etzioni i Nunn, 1974, pàg. 192). Altres analistes han aportat a aquest quadre un altre matís d’interès. Jon D. Miller ha caracterizat les percepcions de la ciència en la societat nord-americana d’aquell període com segueix: el públic tenia a la segona meitat dels anys cinquanta «grans expectatives respecte a les futures

realitzacions de la ciència i la tecnologia, però era conscient de la naturalesa dual o de doble tall de l’empresa científica» (Miller, 1983, pàg. 35). La publicitació d’un nombre creixent d’efectes indesitjats del progrés induït tecnològicament obriren el camí a actituds escèptiques o crítiques respecte a l’avenç de la ciència. Paradoxalment, un nivell de coneixement més elevat implicà —i implica— una major consciència dels factors de risc, i generà una llista en expansió permanent, que ha anat modelant fins al present una cultura de la por o de tolerància zero al risc (particularment si el risc presenta les característiques de ser involuntari, amb efectes a llarg termini, invisibles a la mirada no científica, que condueix a malalties considerades horroroses en la nostra cultura i altres propietats qualitatives allunyades de la definició i l’estimació de riscos pels experts, com ha posat de manifest l’anomenat paradigma psicomètric de la percepció de riscos). La pròpia idea de progrés, que al llarg del segle XIX havia passat de ser una de les idees importants d’Occident a convertir-se en la idea dominant (Nisbet, 1994, pàg. 171), es va fer problemàtica, i un dels components i les eines principals —la ciència i la tecnologia— caigueren sota sospita entre alguns segments de la població durant les dècades dels seixanta i setanta, i es tornaren objectiu crític dels corrents contraculturals de l’època (Roszak, 1995). És important de fer notar que la línia divisòria entre la trajectòria d’optimisme i confiança majoritària en la ciència fins als primers seixanta i la cultura de la crítica o, si més no, l’ambivalència davant el progrés i la ciència del final d’aquella dècada, ocorre en un context de crisi més general de confiança en les institucions principals de les societats modernes (Martin Lipset, 1987), en el qual, malgrat l’erosió, les comunitats científica i mèdica ocupen les posicions més favorables. Enfront de la imatge convencional segons la qual la pèrdua de confiança relativa en la ciència hauria ocorregut entre els sectors més educats, l’examen de les dades de l’època demostra el contrari.

68 RAFAEL PARDO

LES PERCEPCIONES DE LA CIÈNCIA EN LA MODERNITAT TARDANA Consciència mediambiental i condició postmoderna Potser les transformacions d’efectes més persistents de la cultura de les societats modernes i que han afectat més les percepcions de la ciència hagin estat l’aparició de la consciència mediambiental i el canvi de sensibilitat que alguns assagistes han volgut recollir amb l’expressió condició postmoderna. L’historiador del Massachusetts Institute of Technology (MIT), Leo Marx (1998), ha afirmat que la moderna visió optimista euroamericana del progrés s’ha vist erosionada durant les tres darreres dècades, i que el factor principal que ha contribuït al declivi és el pessimisme creixent pel que fa al paper dels éssers humans en la natura, és a dir, la consciència dels seriosos efectes indesitjats sobre l’ecosistema global derivats del sistema de producció industrial i de la modernitat en general, sostinguts per la ciència i la tecnologia. Un judici sobre què es disposa d’àmplia evidència convergent: el públic de les societats de la modernitat tardana és conscient de l’evolució negativa d’algunes dimensions del medi ambient —escalfament global del planeta, efecte hivernacle, desaparició d’espècies (Worcester, 1993; Mertig i Dunlap, 1995)—, alhora que dóna per fet els grans avenços en els estàndards i els estils de vida afavorits per l’avenç tecnocientífic i per la seva projecció social per la via del sistema productiu, i no sembla disposat a renunciar-hi. D’aquests dos vectors contraposats sorgeix, sobretot, l’ambivalència del públic davant la ciència en el tombant de segle. La bibliografia sobre la postmodernitat ha captat un canvi més important en la cultura de la modernitat tardana, que, sense necessitat d’acollir-se al prisma i als supòsits teòrics més generals, resulta interessant de retenir aquí. Es tracta d’allò que Lyotard (1984) ha anomenat l’eclipsi de les «grans metanarratives», que havien ator-

gat sentit a l’organització de la vida social de la modernitat, als valors i a la vida dels individus, i que havien legitimat la mateixa ciència entesa com una mena de discurs. El metadiscurs vertebrat entorn dels eixos de l’expansió de la racionalitat i la creació sostinguda de riquesa sense límit han acompanyat la ciència des de la seva emergència en l’embranzida de la modernitat, tot justificant-ne la funció. En la darrera part del segle XX, aquests macroesquemes conceptuals han cedit el pas a allò que aquest filòsof francès ha anomenat «la incredulitat en les metanarratives», o en un altre llenguatge, a la proliferació de microvisions o quadres de valors més fragmentaris i inconnexos, si no en conflicte més o menys obert o latent, presents en la cultura i en els propis esquemes cognitius dels individus (i que es corresponen amb la proliferació de diferents estils de vida a les societats avançades i també amb un estil de vida individual summament fragmentat i en ràpida evolució). La ciència i els valors que s’hi associen, que en l’emergència i en el període central de la modernitat havien anat desplaçant altres formes culturals de perfil tradicional, en el període de modernitat tardana n’han vist reduït el pes cultural, si no qüestionats els títols de legitimitat (fonamentalment, la superioritat cognitiva, però també els impactes sobre el medi natural), com a resultat de la reemergència d’aquelles i de l’aparició de noves narratives o discursos postmoderns, des de l’art a la literatura, passant per la política. Avui, de caracteritzacions de l’estatus de la ciència , com la que tot just s’acaba d’apuntar, es poden retenir només els traços més gruixuts, que necessiten ser afinats amb la bibliografia i l’evidència procedents d’un estil de comprensió de la realitat social compromès amb la creació d’esquemes conceptuals i models suportats empíricament i oberts a la refutació i el desenvolupament. Des d’aquesta perspectiva, i prescindint d’un bon nombre de matisos, que serien necessaris si l’objectiu fos la caracterització de la cultura científica de societats concretes, es pot reconstruir el quadre general de les percepcions de la

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 69

ciència i la tecnologia per al públic en les societats de la modernitat tardana, mitjançant les notes que segueixen a continuació. La majoria de les àrees de la ciència i de la seva aplicació per satisfer les necessitats socials presenten un perfil aproblemàtic per al gruix del públic, i força d’aquestes àrees es consideren clarament beneficioses. El cas típic continua essent el que els avenços tecnocientífics passen a integrar-se de manera silenciosa en el rerafons del complex mode de satisfacció col·lectiva de necessitats de la fi de segle i, més dèbilment, en els esquemes cognitius per a interpretar el món i endreçar el domini de l’experiència quotidiana. En general, l’atenció que es dóna a aquests avenços, fora de la comunitat científica, és modesta i poc duradora o, dit d’una altra manera, els temes científics es veuen obligats a competir avui per la atenció d’un públic que ha vist multiplicada l’oferta de canals informatius i d’àrees d’interès bastant per damunt d’allò que les seves capacitats cognitives i l’estructura de l’ús del temps li permeten abastar. El segment conegut com a públic atent (la denotació del qual és resultat de satisfer la conjunció de les condicions d’estar interessat per i informat sobre la ciència) se situa en els països més avançats entorn del 10 % de la població adulta. Els fenòmens de resistència davant el canvi tecnocientífic Les aplicacions de la ciència i la tecnologia han produït de temps en temps fenòmens indesitjats de més o menys envergadura (treballadors desplaçats, acceleració del ritme de canvi social, increment de la complexitat) i han posat a prova la plasticitat de les institucions socials i la pròpia estructura cognitiva i de personalitat dels individus moderns (les característiques principals dels quals quedaren recollides en allò que els teòrics de la modernització etiquetaren, amb l’expressió políticament no gaire correcta, el model d’home modern [Inkeles, 1983]). Malgrat aquestes tensions, l’embolcall cultural de la creença en

el progrés, associada a la comprensió i la intervenció racionals en el món amb la nova eina tecnocientífica, ha permès de mantenir la confiança que l’ús de més (o de nous) coneixements científics i tecnològics permetrà de sobreposarse als efectes no desitjats derivats de l’aplicació anterior (una creença típicament moderna que, en la seva forma extrema, fou qualificada en el primer informe del Club de Roma de miraclerisme tecnològic [Meadows et al., 1972]). Progrés, racionalitat científica i confiança en la ciència (en la triple dimensió de manera de conèixer, d’aplicacions que se’n deriven i d’activitat d’un grup professional), han compost un grup integrat (cluster), amb un grau de robustesa notable enfront de la crítica de segments socials minoritaris. Els principals fenòmens de resistència davant la ciència i la tecnologia en el període d’implantació de la modernitat estigueren centrats en casos en els quals es veien amenaçats el mode de vida i la subsistència de certs grups ocupacionals. Un d’aquests (relativament infreqüents) fenòmens de resistència social, el ludisme (luddites), s’ha convertit en metàfora i símbol de tots els episodis i les manifestacions de no-acceptació dels avenços científics o tecnològics, i s’hi ha recorregut amb massa freqüència en la bibliografia sobre acceptació social d’aquests avenços. Però aquesta imatge d’oposició de grups d’artesans desplaçats a la introducció de noves tecnologies (la nova maquinària tèxtil en la primera dècada del segle XIX) duu el segell inconfusible de l’era industrial (o modernitat primera) i no té la potencia suficient per a captar els fenòmens d’oposició, ambivalència o resistència davant d’alguns desenvolupaments cientificotecnològics característics de l’era postindustrial. Des dels anys cinquanta les resistències i les controvèrsies afecten més aviat casos d’impactes indesitjats (observables o suposats) d’alguns subconjunts de la ciència sobre el medi ambient natural, valors centrals de la nostra cultura, imatges de l’autoidentitat humana i la demarcació entre espècies (Pardo, 1999). Fenòmens que apareixen associats a la

70 RAFAEL PARDO

preservació d’interessos més universals (els del conjunt de la humanitat, els de les generacions futures), de béns públics (l’equilibri o la sostenibilitat del medi natural més enllà del que envolta immediatament a un mateix, és a dir, defensa no reductible al fenomen etiquetat com a NIMBY —not in my back yard—, sinó més aviat al conegut com a NIABY —not in anyone’s back yard—), mobilització en defensa d’altres espècies (moviments de defensa dels animals), de la concepció de la vida associada a credos religiosomorals, o imatges d’autoidentitat de l’espècie. La figura de Víctor Frankenstein, fruit de la creació literària de Mary Shelley entorn dels mateixos anys en què tenia lloc el fenomen del ludisme, ha mostrat una vitalitat incomparablement superior per a retre compte de les reaccions davant problemes potencials que es poden derivar de la penetració de la ciència en àrees que, se suposa, haurien de quedar reservades a la legalitat natural o als designis del Creador (segons que domini una versió secular o religiosa de l’ordre natural). Les representacions socials sobre els efectes indesitjats de la ciència que actuen en la nostra cultura s’han nodrit —i hi han quedat reflectides— fins ara de les creacions literàries encarnades per les figures de Frankenstein, del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, El món feliç d’Huxley i altres de capturades pel cinema (Jurassic Park), i es dirigeixen, en la majoria dels casos, cap a dos trets interessants des de la perspectiva de l’estudiós de les percepcions de la ciència pel públic. El primer és el dels potencials efectes indesitjats derivats de la vocació dels científics de modificar i refinar la natura, i de manera central la vida humana, no solament en els plans fisicoquímic i biològic, sinó també en les dimensions psicològica i moral, per corregir-ne els defectes reals o imaginaris. El segon és el de la ciència que s’escapa del control dels científics, la majoria dels quals no busquen la producció conscient de fets perjudicials, però que, per la copresència de coneixements molt potents (que obren la via a la intervenció en dimensions fonamentals de la vida), i de passions primàries sense control (ambició, imprudència) o valors

morals laxos, acaben provocant danys de dimensions incalculables. La amoralitat (o el neutralisme axiològic) de la ciència obre el camí a la possible immoralitat de les seves aplicacions, i d’això es deriva la por latent davant l’avenç científic: a la potència de l’eina científica li corresponen mals d’amplitud i gravetat inconcebibles sense el seu concurs. Malgrat les inquietuds del públic, més latents que explícites, es pot dir que fins als anys vuitanta els termes bàsics del contracte fundacional de l’autonomia de la institució científica no han estat, en general, objecte de revisió. Els fenòmens d’oposició han estat esporàdics i s’han centrat en algunes aplicacions tecnològiques (energia nuclear, DNA recombinant, pesticides), però fins als darrers anys no han disposat d’una conceptualizació ni orientació programàtica més general. Diverses forces i tendències emergides des de mitjan anys seixanta han confluït en els darrers anys en un canvi de context de la pràctica científica (tot i que siguin lluny de cristal·litzar-se), juntament amb altres desenvolupaments com el del canvi d’orientació de les polítiques científiques al servei de les economies intensives en coneixement de la fi de segle. Els canvis en l’apropiació cultural de la ciència Aquest marc emergent es caracteritza per un consentiment condicionat, una pressió reguladora més gran i la presència de creences ambivalents davant el progrés en amplis subconjunts socials. La comunitat científica es veu arrossegada a poc a poc cap a un camp de forces en el qual té lloc una redefinició de les regles del joc (el contracte social per a la ciència) que havien anat suportant les seves relacions amb la societat o amb el públic (Guston i Keniston, 1994). Els responsables públics i les empreses exigeixen investigació útil (no simplement blue-sky research de qualitat), i el públic —i més en particular algunes associacions i grups d’interès com ara les organitzacions ecologistes, les de consumidors, les associacions religioses i, més recentment, organitza-

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 71

cions especialitzades en el control democràtic de la ciència— es formulen demandes de veu en les polítiques públiques relatives a la ciència i la tecnologia i el seu desenvolupament comercial, i també pel que fa al seu impacte sobre la salut o el medi ambient i, fins i tot, en alguns països, sobre la moral. Així hom assisteix a un increment dels experiments amb formes institucionals de participació del públic en la definició d’aquestes polítiques i regulacions (referenda, «conferències de consens»), canvis que estan generant, al seu torn, fenòmens de resistència des de la comunitat científica, que coincideixen a mantenir la demarcació ciència-públic que havia pres forma al final del segle passat amb la institucionalització i la professionalització de l’activitat científica. Sobre aquest teló de fons, les aplicacions biotecnològiques (en particular els aliments modificats genèticament, l’experimentació amb transgènics a camp obert, els xenotransplantaments) i les investigacions sobre clonació d’animals i de teixits humans constitueixen un àrea crítica, de què, en general, ha quedat exclosa fins ara l’altra tecnologia més dinàmica de les darreres dues dècades (el cluster de les tecnologies de la informació). En la majoria de les societats avançades —entre aquestes l’espanyola— la percepció de la població sembla col·locar la biotecnologia en el grup de tecnologies problemàtiques, que incrementa el subconjunt constituït per l’energia nuclear, l’armament i l’automatització avançada (robòtica). Però cal tenir en compte que, enfront d’algunes anàlisis d’orientació postmoderna que postulen un canvi o gir radical en les percepcions de la societat (el trànsit d’un optimisme cientificotecnològic incondicionat a l’escepticisme i la desconfiança no limitat solament a la ciència), allò que les dades disponibles permeten afirmar és que som davant d’un fenomen més específic, caracteritzat per la coexistència d’una creença general en el progrés basat en l’avenç científic i, alhora, per l’ansietat creixent davant d’algunes famílies tecnològiques (o, encara més precisament, davant d’elements determinats d’aquestes famílies), l’aplicació de les quals afecta imatges, cre-

ences i valors morals fortament arrelats en la cultura occidental. La percepció crítica del present en àrees com ara la biotecnologia i la clonació no respon, doncs, a una orientació ludista, ni tampoc al romanticisme antitecnològic que prengué forma en els anys seixanta, sinó que presenta una àrea d’encavallament amb les ansietats que, des de l’arrencada de la modernitat, ha dut la intervenció científica en el domini de la vida sense un retorn clar i immediat en el pla de la salut. Els signes de malestar en la cultura de la modernitat tardana sobre el balanç cost-benefici de l’avenç científic i els dubtes que suscita l’avantatge cognitiu de la ciència, han motivat la reacció de la comunitat científica. La dimensió d’inseguretat cultural sobre la ciència que més ha capturat l’atenció de les institucions i els mitjans d’expressió científics és la tesi de la igualació de l’estatus epistemològic de la ciència amb altres formes culturals de representació del món, una tesi promoguda pel corrent etiquetat com programa fort en sociologia de la ciència (representat per la majoria dels autors de l’Escola d’Edimburg), i formalitzada en la perspectiva coneguda com construcció social de la ciència (l’obra de Barnes, Bloor i Henry [1996], Scientific Knowledge) és una mostra de l’enfocament d’Edimburg). Les exigències de veu del públic Una conseqüència del qüestionament de la validesa i la superioritat cognitiva de la ciència és la de renegociar la línia de demarcació entre comunitat científica i públic, una renegociació orientada a retornar poder a aquest últim. El repte per al funcionament de les estructures institucionals de la comunitat científica procedeixen, en aquest període de modernitat tardana, no només de les pressions reguladores i de les polítiques científiques que fan èmfasi en l’obtenció de resultats pràctics, pressions en les quals, com a mínim, es pot pressuposar l’existència d’un grau d’expertise i de procediments formals que garanteixin que la veu predominant en la comunitat científica es pugui fer sentir i pugui assolir una

72 RAFAEL PARDO

influència significativa en el contingut de les decisions; també prové de les exigències més difuses procedents del públic o d’alguns grups organitzats que se n’atribueixen una funció representativa. Precisament és aquest context el que ajuda a entendre la importància atribuïda per científics destacats a la refutació i l’exposició pública de les serioses debilitats de l’enfocament dels teòrics de la postmodernitat i, en particular, dels analistes socials de la ciència compromesos amb una versió forta de la tesi de la construcció social del coneixement científic. L’assumpte Sokal, les anomenades guerres de la ciència i l’aparició d’una literatura en expansió sobre el característic nucli cognitiu de la ciència (reemfasitzant alguna versió de correspondència objectiva entre teoria i realitat o evidència empírica), i també les relacions entre ciència i democràcia, són indicadors del forcejament que hi ha per a redefinir l’estatus i els mecanismes de govern de la ciència com a institució (Gross i Levitt, 1994; Gross, Levitt i Lewis, 1996; Sokal, 1996; Levitt, 1999; Sokal i Bricmont, 1999). Per a la gran majoria de la comunitat científica, les propostes d’experiments socials per a obrir la participació del públic en qüestions de complexitat científica o tecnològica elevada, van a contracorrent del llarg procés de professionalització de l’activitat científica, i s’han de rebutjar, perquè els efectes serien més perjudicials que beneficiosos. El matemàtic Norman Levitt (1999) ha argüit vigorosament a favor que la presa de decisions en qüestions científiques resti reservada al segment d’individus, clarament minoritari, que ha superat un procés formatiu tan summament exigent com el de ser graduat en alguna àrea de les ciències. Aquest i altres autors defensen més aviat el disseny d’institucions orientades a limitar o controlar els casos de controvèrsies públiques entre membres de la comunitat científica, que tenen l’efecte de provocar ansietat i inseguretat en la societat, i d’incentivar les exigències de veu de grups d’interès en matèries que haurien de restar reservades als experts. La forma organitzativa triada per a aquest propòsit

és la dels science courts, proposada originalment per Arthur Kantrowitz (1967) i desenvolupada amb la col·laboració d’Alan Mazur (1973). Una fórmula a la qual s’atribueix la funció de reduir els incentius perquè científics individuals s’involucrin en controvèrsies públiques i es deixin sentir en els mitjans de comunicació i en els grups d’interès. La separació entre, d’una banda, la millor evidència disponible i, de l’altra, els judicis de valor o les preferències sobre dimensions no científiques d’una decisió determinada, mitjançant la discussió i el debat dels investigadors discrepants amb àrbitres científics, permetria, a parer dels seus proponents, reduir els episodis d’alineament públic dels científics en àrees controvertides i restaurar d’aquesta manera la confiança del públic en el coneixement científic i la comunitat d’investigadors, un actiu intangible fonamental de les societats complexes de la modernitat tardana. Les veus de científics advocant per la línia de conducta alternativa —l’obertura a la participació del públic en les decisions sobre temes cientificotecnològics— són clarament minoritàries. Una d’aquestes és la de Lévy-Leblond, físic i alhora autor de contribucions interessants a l’anàlisi social de la ciència, qui sosté no només que aquestes àrees han d’estar obertes a la veu del públic, sinó també que no s’ha d’imposar cap requisit de familiaritat amb la ciència (ni tan sols el nivell d’aficionat o de públic atent) per a tenir accés a la participació. En opinió de Lévy-Leblond (1992, pàg. 20), s’hauria d’abandonar el «requisit, acceptat comunament com un article de fe implícit, segons el qual la gent ha de ser experta, o com a mínim tenir una certa familiaritat amb la ciència i la medicina, abans de donar-ne el punt de vista, perquè és contrari al principi bàsic de les nostres societats democràtiques. La democràcia és una aposta: l’aposta que la consciència ha de tenir precedència sobre la competència». Les consideracions de Lévy-Leblond sobre la primacia incondicionada de la participació oberta a tots enfront del principi de la competència resulten clarament inadequades. En primer lloc,

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 73

perquè coneixem amb un raonable nivell de seguretat que la participació del públic en controvèrsies cientificotecnològiques (o d’una altra mena) està associada a allò que els psicòlegs socials denominen sentiment d’eficàcia personal, un dels factors principals dels quals és l’autopercepció de sentir-se raonablement informat sobre un tema determinat. O, en termes d’obres sobre percepcions de la ciència pel públic, la probabilitat que un individu demani veu en la formació d’una determinada política pública sobre qüestions cientificotecnològiques, en el cas general de no tenir un interès material directe en joc (com la construcció d’un aeroport o d’una planta nuclear propera a la seva residència), depèn sobretot de sentir-se part del segment de públic atent en ciència i tecnologia (és a dir, d’autopercebre’s interessat i raonablement informat, tot i que sigui a un nivell elemental), un punt que ha estat elaborat particularment per Miller (1983). Sota aquesta perspectiva, l’objectiu de millorar el nivell de formació científica dels individus, lluny de ser una posició paternalista, resulta fonamental per a expandir no només la capacitat d’intervenir en aquestes polítiques, sinó també la seva disposició a fer-ho. D’altra banda, la qualitat de les decisions sobre temes altament complexos es podria veure seriosament compromesa en el cas que es basés en procediments formals de presa de decisions en què l’input del coneixement científic s’afegís sense més als esquemes cognitius dels profans. La societat global de la modernitat tardana ha assolit un nivell de complexitat tan elevat que, sense perjudici de millorar l’accés del públic a la formació de les decisions, necessita descansar en mecanismes que assegurin un pes sensiblement més gran del coneixement científic. La familiaritat del públic amb la ciència Excepte en les visions més radicals o relativistes de la ciència i el seu paper en les societats complexes del present, la majoria dels analistes del camp de comprensió de la ciència pel públic

han defensat actuacions que permetin que el públic s’incorpori a l’avenç de la ciència i la tecnologia no només pels beneficis materials, sinó també en un nivell cognitiu o cultural, de familiaritat (per elemental que sia) amb la imatge del món i les eines que proporcionen per transformar-lo. Les raons bàsiques de l’agenda de treball orientada a l’acostament entre ciència i públic han abastat un ampli espectre, des de les de tipus pràctic o utilitari a les de naturalesa sociopolítica, passant per les de caràcter estrictament cultural. Entre les primeres, hom hi pot veure la importància que una població científicament educada té en els plans de la producció i del consum: els requeriments de l’entorn del treball inclouen avui capacitats de naturalesa simbòlica i abstracta, vinculades sobretot al coneixement científic (Barley, 1992); i pel que fa referència al consum, la població té al seu davant una amplíssima gamma de béns altament sofisticats, l’acceptació i gaudi dels quals volen també graus de familiaritat amb alguns subconjunts del coneixement cientificotecnològic (l’accés i la utilització de les tecnologies de la informació, l’acceptació o el rebuig dels aliments modificats genèticament, constitueixen dos casos que il·lustren la importància que la població disposi d’un cert llindar de coneixement cientificotecnològic). El consentiment i, si s’escau, la participació en polítiques públiques amb un fort component cientificotecnològic dependrien també del grau de proximitat cognitiva i d’actituds del públic amb la ciència. Finalment, la cultura de la modernitat tardana inclou, en opinió dels qui defensen un apropament entre ciència i públic, els conceptes, les metàfores, les imatges, les idees, les dades i la informació proporcionats per la ciència i la tecnologia contemporànies. Deixar que la població desenvolupi la seva vida en el marc d’una cultura material profundament modelada pel coneixement tecnocientífic i, alhora, en una cultura simbòlica o conceptual de natura ben distinta, generaria abans o després fenòmens de desajustaments i tensions amb conseqüències importants individualment i col·lecti-

74 RAFAEL PARDO

va. Tot i que les raons hagin canviat, s’ha donat per fet que la raó principal d’aquest desideratum és, com en altres tipus de literacy, afavorir l’adaptació de l’individu als requeriments de la societat complexa del final del segle. Tipologies de la formació científica del públic Entre les diverses tipologies d’alfabetització científica del públic que se han proposat, la que millor es correspon amb el conjunt de raons acabades d’exposar per a fomentar-les és la proposada fa vint-i-cinc anys per l’astrofísic Shen. El primer tipus de literacy seria la de caràcter pràctic, on podrien enquadrar-se qüestions com ara la del coneixement científic relacionat amb temes de salut, medi ambient, treball i consum. El segon tipus és el de caràcter cívic, que abasta el tipus de coneixement necessari per a la participació del públic en les polítiques públiques de ciència i tecnologia, i molt particularment en les polítiques susceptibles de generar alarma o desembocar en controvèrsies. La darrera és la de naturalesa cultural i es refereix a la dimensió dels humans d’animals simbòlics, que busquen el coneixement amb independència de la utilitat pràctica a curt termini, i que respon a la curiositat que, amb independència del seu origen, sembla que és present en la major part dels individus. El tipus de comprensió de la ciència pel públic que ha rebut més atenció entre els investigadors del camp és el de caràcter cívic o polític, malgrat que no hagin mancat les referències més o menys elaborades de caràcter pràctic o fins i tot d’altres variants (una llista força extensa l’ha ofert Durant, 1993). Hi pocs analistes que hagin dedicat una atenció sistemàtica a la funció cultural de l’alfabetització científica de les societats de la modernitat tardana. Això, malgrat que ja als anys setanta s’advertís del perill de projectar al públic una imatge de la ciència els trets més sobresortints de la qual eren —i encara ho són— de tipus utilitari, tan individualment com col·lectiva. Precisament la difusió de dubtes entre el

públic i els grups més educats sobre la superioritat cognitiva de la ciència respecte a altres representacions culturals amb la pretensió d’oferir un coneixement més profund del nostre entorn físic, té entre els seus factors responsables l’actitud de la mateixa comunitat científica que, segons el sociòleg Edward Shils, ha participat de manera passiva en la substitució de l’estimació de la ciència pel seu valor cognoscitiu (la cerca inacabable de la veritat i de models progressivament més potents i veritables, si bé provisionals) per un ideal fortament aplicat. L’abandonament de l’ideal l’educació general en el trànsit al segle XX, que havia inclòs la ciència com a component essencial, hauria afavorit, en opinió d’analistes com ara Shils, el lliscament de la comunitat científica cap a una perspectiva utilitària en la seva comunicació amb el públic, alhora que l’atenció s’hauria centrat en un subconjunt, l’integrat pels policy-makers, com assenyala Shils «[les classes educades i els científics] no es troben en un marc de pensament que els permeti de pensar que altres persones, i sobretot els qui no són educats científicament, puguin sostenir creences sobre el valor intrínsec de la ciència» (Shils, 1974, pàg. 158). En aquest darrer segment, en l’horitzó del segle XXI, les organitzacions científiques com també científics destacats dels països més avançats han reconegut el paper que un públic familiaritzat amb la ciència pot tenir per al mateix desenvolupament de l’empresa científica, el cost d’oportunitat de la qual ha crescut espectacularment. Però la perspectiva que segueix dominant és la d’accentuar la dimensió utilitària de l’avenç científic (mostrant al públic quants beneficis se’n deriven), cosa que es correspon amb l’èmfasi de les polítiques científiques dins d’allò que es coneix com recerca estratègica i l’abandó del model postbèl·lic impulsat per Vannevar Bush a Science, the Endless Frontier. En aquest s’atribuïa al coneixement bàsic un paper fonamental, entre altres raons perquè l’experiència de la Segona Guerra Mundial havia posat de manifest la gran capacitat de contribuir a resoldre problemes pràctics nous i molt complexos que

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 75

tenien els científics bàsics (físics i matemàtics), clarament per damunt de les capacidats dels tecnòlegs i dels científics aplicats, en el tractament d’aquesta mena de problemes. Un ensenyament susceptible de ser generalitzat, entre altres, a les àrees de la biomedicina i de l’economia (que genera els coneixements que fan de suport de les «innovacions radicals» en el sentit de Freeman). L’objecte formal del camp de comprensió pública de la ciència Independentment de les raons, hom por afirmar que durant la dècada dels noranta hem assistit a un renaixement de l’interès entre els poders decisors públics i privats per a conèixer i millorar el grau de familiaritat del públic amb la ciència i la tecnologia contemporànies, interès que ha afavorit el suport del corresponent camp acadèmic o de recerca que havia anat prenent forma als anys vuitanta. Tot i que el camp de comprensió pública de la ciència no té un paradigma únic (Durant, 1992, pàg. 1), sí que presenta un objecte formal clarament especificat i operatiu en els principals estudis que s’han dut a terme. Aquest objecte inclou l’estimació del grau d’interès del públic per la ciència, la informació que es declara, les fonts i les pautes d’adquisició de la informació, el coneixement de la ciència i, finalment, les actituds o les predisposicions davant la ciència. El coneixement s’ha desglossat, al seu torn, en dues dimensions fonamentals: coneixement de conceptes i tesis elementals (contingut), i maneres d’assolir i validar els coneixements de la ciència (mètode). En els darrers anys s’ha proposat d’incloure una tercera dimensió, relativa a la familiaritat del públic amb allò que es podria anomenar ciència com a institució (que podria abastar des del coneixement de les organitzacions en les quals es produeix la ciència fins al paper de les polítiques públiques en la selecció d’objetius de la recerca, passant pels procediments de comunicació, revisió i acceptació del nou coneixement). Només recentment s’ha dut a terme un primer intent de conceptualització i,

sobretot, d’operacionalització d’aquesta tercera dimensió (Bawer et al., 2000). Han quedat fora del camp d’observació no només el coneixement tàcit (difícilment capturable mitjançant una enquesta), sinó també altres dimensions cognitives d’una gran importància: les idees o les principis més generals que acompanyen el quefer científic i li donen suport o sentit, la comprensió dels quals per part del públic té més rellevància per a visualitzar una llarga sèrie d’objectes i processos. Una qüestió que ha centrat l’atenció del Projecte 2061 de l’American Association for the Advancement of Science (AAAS), del qual paga la pena esmentar el següent: «alguns temes importants traspassen la permeabilitat de la ciència, les matemàtiques i la tecnologia, i apareixen un i altre cop, amb independència de si estem observant una civilització antiga, el cos humà o un cometa. Són idees que transcendeixen els límits disciplinaris i que resulten útils en l’explicació, en la teoria, en l’observació i en el disseny» (AAAS, 1989, pàg. 123). El projecte de l’AAAS presentava una sèrie d’«idees temàtiques», que caldria que el sistema educatiu transmetés, organitzades sota les categories següents: sistemes, models, estabilitat, pautes de canvi, evolució i escala. Sembla clar que una nova generació d’investigacions sobre comprensió de la ciència pel públic haurà de tenir en compte aquesta dimensió cognitiva. Comprensió de la ciència i actituds El principal focus de la recerca d’aquest camp emergent ha estat la construcció i l’aplicació d’instruments de mesura dels coneixements científics de la població capaços de mostrar propietats satisfactòries, tant des d’una perspectiva substantiva com formal (o mètrica). Ara bé, en realitat, l’objectiu darrer ha estat —i és— l’estimació de l’impacte que el nivell d’alfabetització científica del públic té sobre les actituds o les predisposicions davant la ciència. La recerca desenvolupada en el període més proper s’ha centrat precisament a posar a prova la tesi que

76 RAFAEL PARDO 45

41

41 37

40

35

35

35 28

30

27

26

26

25 18

20

13

15 10 5 0

Din

RU

DIN (Dinamarca) RU (Regne Unit) FRA (França)

Fra

Hol

Ale

Esp

HOL (Holanda) ALE (Alemanya) ESP (Espanya)

Ita

Bel

ITA (Itàlia) BEL (Bèlgica) IRL (Irlanda)

Irl

Gre

Por

GRE (Grècia) POR (Portugal)

GRÀFIC 1. Europa 1992: Distribució de coneixement científic alt segons països (en percentatge). El nivell alt de coneixement científic es defineix operativament perquè assoleix una puntuació (respostes encertades) d’entre 9 i 12 (rang 0-12). Font: elaboració pròpia.

les actituds favorables enfront de la ciència depenen del grau de coneixement que se’n té. Els estudis realitzats en diverses societats avançades han evidenciat el relativament baix nivell de familiaritat de la població amb els conceptes bàsics de la ciència moderna i contemporània, un nivell de coneixement que, com calia esperar, es distribueix per nacions segons el grau de desenvolupament (gràfic 1). El grau de familiaritat del públic amb la ciència s’ha mostrat summament difícil de millorar amb el temps, fins i tot als països que puntuen més alt en l’escala de desenvolupament econòmic i científic (com ara els Estats Units, del qual

es disposa de la sèrie temporal més llarga), i evidencia els problemes del sistema educatiu per a transmetre eficaçment i duradora els coneixements científics i les habilitats per a actualitzar aquests coneixements segons que es va desenvolupant la ciència. Les àrees de la ciència de desenvolupament més recent (com ara la biologia molecular i alguns camps de la física) són menys conegudes pel públic (gràfic 2), i hi abunden les confusions i les nocions errònies (com ara la creença que els tomàquets naturals no tenen gens, mentre que els genèticament modificats sí —taula 1—, o creure que en menjar fruita modificada genèticament els gens de la persona poden resul-

TAULA 1. Distribució de respostes de l’enunciat «Els tomàquets corrents no contenen gens, mentre que els que estan genèticament modificats, sí». Respostes

Nombre

Percentatge

Respostes incorrectes Respostes correctes No ho sap Casos perduts

5.309 6.113 5.772 18

30,8 35,5 33,5 0,1

Total

17.212

99,9

Font: Eurobaròmetre 46.1 (tardor de 1996). (Quinze països europeus).

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 77 ORDRE DE RESPOSTES CERTES EN 12 ÍTEMS: EUROPA 1992 Centre terra calent

14

86

Continents en moviment

82

18

Terra gira entorn Sol

81

19

Oxigen-Plantes

20

80

Llet radioactiva

66

34

Éssers humans-Espècies animals

65

35

Tota radioactivitat-Éssers humans

53

47

Éssers humans-Dinosauris

50

50

Gen pare Electrons-Àtom

51

49 58

42

Làsers-Ones sonores

64

36

Antibiòtics-Virus

73

27

0%

10%

20%

Percentatge d’encerts

30%

40%

50%

60%

70%

80%

90%

100%

Percentatge incorrecte + no ho sap

Font: Eurobaròmetre 1992. Enunciats dels ítems integrants de l’escala de coneixement: 11. El centre de la Terra és molt calent. 12. Els continents en els quals vivim han estat desplaçant-se de la seva situació durant milions d’anys i ho continuaran fent en el futur. 13. La Terra gira entorn del Sol. 14. L’oxigen que respirem prové de les plantes. 15. La llet contaminada radioactivament es pot tornar innòcua bullint-la. 16. Els éssers humans com els coneixem avui dia es desenvoluparen a partir d’espècies animals anteriors. 17. Tota la radioactivitat és produïda pels éssers humans. 18. Els primers éssers humans visqueren al mateix temps que els dinosauris. 19. El gen del pare determina el sexe dels fills. 10. Els electrons són de dimensions més reduïdes que els àtoms. 11. Els làsers funcionen concentrant ones sonores. 12. Els antibiòtics destrueixen tant els virus com els bacteris.

GRÀFIC 2. Nivell de coneixements del públic europeu.

tar-ne també modificats —taula 2). Però, com es pot veure en el gràfic 2, fins i tot àrees fonamentals de la ciència del principi de segle (com ara l’estructura atòmica de la matèria) encara resulten estranyes per a segments molt nombrosos de població. Tant els investigadors del camp de la com-

prensió pública de la ciència, com el conjunt de la comunitat científica, s’acullen a un principi de cognitivisme il·lustrat, segons el qual els fenòmens de resistència davant determinats avenços científics són, bàsicament, funció de la ignorància científica del públic, que els programes educatius i les polítiques corresponents haurien de

78 RAFAEL PARDO

TAULA 2. Distribució de respostes de l’enunciat «En menjar fruita genèticament modificada, els gens d’una persona poden també resultar-ne modificats». Respostes

Nombre

Percentatge

Respostes incorrectes Respostes correctes No ho sap Casos perduts

4.032 8.262 4.894 24

23,4 48,0 28,4 0,1

Total

17.212

99,9

Font: Eurobaròmetre 46.1 (tardor de 1996). (Quinze països europeus).

mirar de contrarestar. Les revisions d’aquesta suposada relació dutes a terme en els darrers anys n’han qüestionat la validesa i han ofert una imatge més complexa (Evans i Durant, 1995), tot i que els resultats assolits per aquests autors no sobrepassen el pla exploratori i són lluny de la claredat conceptual i de ser estadísticament consistents. Però aquestes limitacions no han fet impossible que en aquesta banda de l’Atlàntic s’hagi tornat un lloc comú afirmar que no hi ha una relació significativa entre coneixements i actituds o, fins i tot, que a un nivell més alt de coneixements, les predisposicions davant la ciència i la tecnologia són més crítiques. Alguns analistes han volgut anar (veg. original) més enllà d'una exploració de la relació coneixements-actituds, per oferir-ne interpretacions substantives i, fins i tot, esbossos de modelització, i han avançant tesis com la d’un suposat efecte postindustrial. Segons aquest efecte, la relació coneixements-actituds, examinada d’una manera comparada per a una sèrie de societats europees amb diferents graus de desenvolupament, presentaria una forma curvilínia: la relació seria més o menys lineal en les societats que, com ara Grècia, Portugal o Espanya, puntuen més baix en un índex d’industrialització, però dibuixaria una forma caòtica en les societats postindustrials (Durant et al., 2000). En aquesta família d’anàlisis aparegudes entre 1995 i 2000, s’ha fet èmfasi també en la tesi que no hi ha una relació significativa entre el coneixement i les actituds a propòsit d’àrees com ara la biotecnologia (Gaskell et al., 1997, pàg. 845).

A més d’afavorir la reorientació de la feina d’un segment d’analistes del camp de la comprensió de la ciència pel públic, aquestes noves interpretacions poden tenir l’efecte no volgut de desorientació dels policy-makers i de la mateixa comunitat científica. Només caldria adduir aquí dues mostres particularment rellevants de les conclusions o les troballes d’aquesta línia d’anàlisi. La primera prové de l'article publicat a Nature per Gaskell, Durant i col·laboradors (1997, pàg. 845), on es pot llegir que «la lliçó principal de l’enquesta [l’Eurobaròmetre sobre biotecnologia 46.1, 1996, de la Comissió Europea, que aporta les dades sobre les quals se sosté l’article] és que la confiança del públic en les aplicacions emergents de la biotecnologia no es pot donar per establerta fermament», sens dubte una lliçó força minsa. En aquest article es concloïa que les reserves principals de la població europea davant la biotecnologia són de «caràcter moral». Dos anys més tard, els membres de l’equip britànic que firmaven l’article a Nature publicaven una nova interpretació de les mateixes dades, aquest cop a Science, en el qual afirmaven que les «imatges amenaçadores» (o de riscos, com són percebudes per la població) assolien força més rellevància que les raons d’ordre moral en l’explicació de les actituds. Aquest treball acabava amb una conclusió menys sòbria que la que es va assolir el 1997, però poc clara, i anava seguida d’un interrogant sobre el qual els firmants o no volien o no podien donar cap resposta. Ambdós es resumeixen en el paràgraf següent: «En con-

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 79

clusió, no hi ha una única explicació capaç de retre compte de la major resistència a la biotecnologia en aliments a Europa [respecte a la dels Estats Units]. Els factors implicats i interrelacionats són diferents. Històries diferents de cobertura dels mitjans de comunicació i de regulació es mouen amb percepcions del públic diferents, i aquestes, al seu torn, reflecteixen sensibilitats culturals més profundes, no només sobre els aliments i les noves tecnologies alimentàries, sinó també sobre l’agricultura i el medi ambient. Això suscita la qüestió següent: com hi haurien de respondre la comunitat científica, la indústria i el govern?» (Gaskell et al., 1999, pàg. 386-387). Si les actituds davant la institució científica, component central del cluster característic de la modernitat, no apareixen associades al coneixement, o l’associació pren formes molt canviants a mesura que ens movem entre subconjunts de la ciència o en àmbits d’intersecció diferenciats de ciència-societat, resulta difícil veure quines són les opcions assequibles a la comunitat científica i els policy-makers per a millorar o mantenir el nivell de legitimació de la ciència i els models de racionalitat que té associats. Sens dubte, es tracta d’una qüestió central del període de modernitat tardana, tenint en compte els símptomes (reals o exagerats, segons els casos) de malestar o inquietud latent de la població davant l’avenç cientificotecnològic i, alhora, l’extrema dependència que se’n té en l’actual societat global. L’alternativa pràctica que s’ha anat obrint pas en aquests darrers anys, en connexió amb la tesi de la inexistència de relació significativa entre alfabetització científica i actituds davant la ciència, és la participació del públic en les polítiques científiques i tecnològiques, independentment del nivell de familiaritat que pugui tenir amb les dimensions tècniques dels temes que es debaten o, fins i tot, postular-ne que no hi ha raó per a atribuir cap superioritat cognitiva al coneixement dels experts enfront del coneixement local (el dels residents o els afectats potencials per aquest coneixement), posició que defensa Brian Wynne (1996). És possible que els experiments per a do-

nar veu al públic puguin tenir un efecte positiu per a millorar les relacions amb els experts i la comunitat científica, per a incrementar-ne el suport i augmentar la legitimitat de polítiques complexes, fins i tot per a millorar-ne la qualitat, evitant l’alternativa exit (per emprar els termes de l’elegant tipologia de Hirschman, a Exit, Voice, and Loyalty). Però cal assenyalar, en primer lloc, que a penes no es té evidència dels efectes nets de la participació directa de representants del públic (sota la forma de conferències de consens) en casos de polítiques complexes en les quals el coneixement científic i tecnològic tenen un paper central. Però, en segon i darrer lloc, el que de veritat resulta necessari és desenvolupar una nova generació de recerca sobre comprensió de la ciència pel públic, basada en els supòsits als quals la bibliografia sobre actituds ha donat més suport, i sobre una revisió crítica dels propis resultats assolits en aquest camp. Només així podran oferir-se recomanacions capaces d’orientar els decisors públics, les empreses i la mateixa comunitat científica en la comunicació i relació amb el públic per tal de fer front als desafiaments de la primera dècada del segle XXI en àrees com l’energia, el medi ambient, les tecnologies de la informació i la promoció de la salut, entre d’altres. El desenvolupament d’un nou programa de recerca Sense aspirar a oferir aquí un plantejament massa detallat de qüestions que hauran de ser abordades en els propers anys, sí que interessa donar econòmicament alguns resultats basats suficientment en l’evidència empírica i l’anàlisi que s’ha dut a terme, i també suggerir-ne alguns d’altres que necessiten l’atenció dels investigadors. El primer és l’existència d’actituds davant la ciència i la tecnologia de caràcter globalment positiu, una avaluació que s’ha mesurat tant mitjançant preguntes directes a la població, com també indirectament mitjançant la construcció d’escales i d’indicadors orientats a capturar l’existència de dimensions generals. Ambdues me-

80 RAFAEL PARDO

nes de mesures ofereixen resultats de validesa convergent. Atès que l’avaluació positiva té lloc entre segments amb nivells educatius diferents i familiaritzats amb els continguts i el mètode de la ciència encara més variables, sembla que no només caldrà buscar les fonts de legitimació de la ciència en la variable grau de coneixement (si més no, si per coneixement entenem els resultats i els conceptes de la ciència transmesos pel sistema educatiu). Les anàlisis de tipus sincrònic de percepcions públiques de la ciència han passat per alt una dada força elemental des de la perspectiva de l’antropòleg i la de l’historiador: les imatges de la ciència s’han obert camí no solament com a objectes cognitius formals, comunicats més o menys eficaçment al públic pel sistema educatiu, els mitjans de comunicació, museus, etc., sinó per una via no menys potent, com coneixement incorporat en un torrent inacabable de béns materials, que poblen l’entorn on es desenvolupa la vida quotidiana, des del domini de la feina al de la llar, passant pel de l’espai urbà. Això es podria resumir dient que les percepcions del públic davant la ciència i la tecnologia s’han anat obrint pas per mitjà de l’alteració de la mateixa cultura material i l’espai on es desenvolupa la vida en els contextos de la feina, la llar, la cura de la salut, l’oci i la vida quotidiana, en general, en el període de la modernitat tardana. Calen anàlisis sistemàtiques sobre quines són les àrees de la ciència i de la tecnologia que apareixen en els diversos entorns on els individus desenvolupen la seva vida i quines conseqüències es deriven d’aquesta interacció per a les imatges, el sentiment de proximitat i l’avaluació de la ciència com a conjunt. Un tipus d’anàlisi que podria ser exemplificat amb un suggeriment d’Evans i Durant fa alguns anys, segons el qual la majoria de la població no entraria en contacte directe amb científics bàsics, però sí amb la professió mèdica, a la qual atribuiria bona part de les característiques del quefer científic i, per la mateixa raó, les imatges i expectatives sobre la ciència serien una mena d’extrapolació de les imatges construïdes a propòsit de la professió mèdica. Necessitaríem

acumular una evidència d’aquest tipus referida no només als actors de l’avenç científic, sinó també a les organitzacions on treballen (imatges de què és un laboratori i un centre de recerca), i respecte als objectes i les tecnologies amb els quals s’interacciona. Una segona qüestió que cal estudiar fa referència al supòsit que els individus es distribueixen en posicions que segueixen un continuum els extrems del qual anirien des de les actituds fortament negatives al de les actituds màximament positives. Un supòsit que predisposa a identificar, mitjançant una sèrie de decisions en el transcurs de l’anàlisi, segments clarament simpatètics respecte a la ciència, segments crítics i sectors en els quals l’ambivalència és el tret més sobresortint. Però quan s’examinen més atentament les actituds davant un ampli ventall de qüestions en les quals la ciència i la tecnologia tenen un impacte significatiu s’observa que, en força individus de les societats de modernitat tardana, la posició modal o més sobresortint és la d’ambivalència, resultant d’albergar en paral·lel predisposicions positives (allò que hem anomenat en un altre lloc «promeses de la ciència») i negatives («reserves enfront de la ciència»). Aquesta ambivalència no es dóna de la mateixa manera en les diferents societats, i es pot afirmar, amb l’evidència que avui disposem, que és més alta al Japó, seguida per la dels països de l’Europa comunitària, i notablement més baixa als Estats Units. No hi ha diferències significatives entre Europa i els Estats Units en la percepció dels aspectes positius de la ciència i la tecnologia (promeses), però sí en allò que fa referència als efectes indesitjats (reserves), que assoleixen valors molt més elevats en aquesta costa de l’Atlàntic (taules 3 i 4). Succeeix també a Europa que la correlació entre ambdós esquemes o indicadors agregats és summament baixa (–11), mentre que, per contra, assoleix un valor sensiblement més alt als Estats Units (–64). La qual cosa suggereix que el grau d’independència virtual entre les puntuacions en els indicadors de promeses i de reserves a

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 81

TAULA 3. Puntuacions mesurades en un indicador de «Promeses davant la ciència» Puntuació mitjana (0-100)

Tota la població adulta

Europa

Japó

Estats Units

Canadà

69

55

68

72

68 69 71

54 55 56

63 68 71

68 75 84

68 70

54 55

67 69

68 76

69 69 70 71 68

53 53 54 56 57

67 69 69 69 66

70 74 73 75 69

70 69 69 6.122

64 58 54 1.457

72 69 67 2.006

84 80 69 2.000

Nivell d’educació formal Menor que secundària completa Secundària completa Postsecundària Sexe Dona Home Edat 18-29 anys 30-39 anys 40-49 anys 50-64 anys 65 i més anys Nivell d’alfabetització científica Públic ben informat Públic moderadament ben informat Públic poc o gens informat Nombre de casos

Font: MILLER, J. D.; R. PARDO; F. NIWA (1997). Public Perceptions of Science and Technology. A Comparative Study of the European Union, the United States, Japan, and Canada. Madrid; Chicago: Fundación BBV: Chicago Academy of Sciences.

Europa prové de molts individus que alhora tenen imatges positives i negatives, que redunden en una posició d’ambivalència. Per contra, als Estats Units s’observa una estructura més polaritzada: els qui tenen reserves davant la ciència, a penes veuen les seves promeses, mentre que els qui estan convençuts del caràcter positiu de la ciència a penes perceben els seus possibles efectes indesitjats. Atès que el segment crític és als Estats Units clarament minoritari (tot i que vocal i actiu a propòsit d’algunes qüestions), es pot dir que la cultura de la societat americana és clarament simpatètica respecte de la ciència, al desenvolupament i l’aplicació de la qual mira d’incorporar-se activament, enfront de posicions més vacil·lants a Europa (Miller i Pardo, 2000, pàg. 109-110). Aquesta diferència en l’estructura

de les actituds es manté a Europa amb independència del nivell educatiu, la familiaritat amb la ciència i altres variables sociodemogràfiques. Aquest resultat assenyala l’existència de factors culturals (de la cultura europea, si és que es pot parlar amb sentit d’una cultura europea) en l’avaluació i l’assimilació de la ciència, en un terme que es podria etiquetar com apropiació cultural de la ciència. Un tercer punt que vol més atenció de la que ha rebut fins avui és la cartografia de les zones de col·lisió o tensions que hi pot haver entre ciència-tecnologia i societat. Un dels efectes indesitjats d’acollir-se a un prisma formal d’anàlisi de les actituds davant la ciència és que els continguts específics de les actituds es veuen col·lapsats en dimensions més generals; una

82 RAFAEL PARDO

TAULA 4. Puntuacions mesurades en un indicador de «Reserves davant la ciència» Puntuació mitjana (0-100)

Tota la població adulta

Europa

Japó

Estats Units

Canadà

58

56

39

56

64 57 53

62 55 50

51 39 27

60 52 40

60 57

57 55

40 38

58 53

53 55 58 62 64

54 52 56 58 63

30 38 36 39 45

45 54 58 60 61

46 55 62 6.122

45 55 56 1.457

24 30 42 2.006

39 45 59 2.000

Nivell d’educació formal Menor que secundària completa Secundària completa Postsecundària Sexe Dona Home Edat 18-29 anys 30-39 anys 40-49 anys 50-64 anys 65 i més anys Nivell d’alfabetització científica Públic ben informat Públic moderadament ben informat Públic poc o gens informat Nombre de casos

Font: MILLER, J. D.; R. PARDO; F. NIWA (1997). Public Perceptions of Science and Technology. A Comparative Study of the European Union, the United States, Japan, and Canada. Madrid; Chicago: Fundación BBV: Chicago Academy of Sciences.

anàlisi en què el fet que importa és, sobretot, construir i assignar puntuacions als components positiu i negatiu, i posteriorment s’estima la magnitud i el signe de la correlació entre ambdós components ortogonals. Aquesta anàlisi és, sens dubte, potent i permet avançar en la modelització de les actituds davant la ciència, però l’anàlisi de l’estructura (el bosc, els indicadors agregats) pot fer perdre’n de vista els elements integrants (els arbres, els ítems específics). Dit molt breument i a títol merament il·lustratiu: l’evidència disponible il·lustra que algunes de les zones de fricció tradicionals entre ciència i societat han perdut pes en la major part de les societats (evidentment no en totes), en tant que n’emergeixen d’altres. Les tensions entre les creences religioses i l’explicació científica de l’origen de la vida i l’e-

volució han disminuït (amb l’excepció notable d’alguns segments dels Estats Units que s’acullen a una perspectiva creacionista), sense que es pugui dir que aquesta reducció de tensions sigui el resultat del reconeixement per part del públic de la primacia de la visió científica sobre la religiosa, sinó que respon més aviat, o almenys és compatible, amb el reconeixement de l’autoritat de la ciència i de la religió en els dominis respectius. Una tensió emergent són les visions entorn de la situació i el curs futur del medi ambient natural i el paper de la ciència en la seva transformació. L’emergència d’allò que l’antropòloga Mary Dougles ha anomenat la «religió secular» del mediambientalisme és, segurament, un dels trets més característics de la cultura de la modernitat tardana, i afecta críticament la visió de l’im-

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 83

pacte net que la ciència i la tecnologia tenen sobre la natura. La imatge de la natura que domina avui en la majoria de les societats avançades és de caràcter romàntic i pessimista, és a dir, sense negar-ne la seriositat de l’alteració dels cicles naturals del planeta pel grup (cluster) ciència-industria-estil de vida de les societats avançades (taula 5). Les qüestions relacionades de l’autoidentitat humana i la demarcació entre espècies, com també el tractament i l’ús dels animals, constitueixen alguns elements més en els quals les percepcions del públic sobre la influència de la ciència i la tecnologia contemporànies és crítica o, si més no, ambivalent. Atès que les millors anàlisis disponibles informen del baix, fragmentari i inconnex coneixement del públic sobre el medi ambient (Smith, 1996) i que el pessimisme, en aquesta com en d’altres àrees, condueix més a la inacció que a la implicació personal a contribuir a millorar l’entorn (que implica sempre costos personals), la comunitat científica i els decisors públics haurien de mirar de proporcionar una educació sobre el medi ambient de base científica. Recomanació que caldria fer extensiva a l’àrea de la biotecnologia, respecte a la qual el desconeixement encara és més gran i sembla activar en el públic imatges de riscos incontrolables, creació de monstres i afectació negativa i irreversible de la natura. Els nous estudis d’aquest problema hauran d’anar més enllà de les variables i els esquemes conceptuals del camp de comprensió de la ciència pel públic i hauran d’incorporar el camp de percepcions de risc. Amb les variables actuals som capaços d’explicar una part significativa de la variabilitat en les actituds davant les promeses de la biotecnologia, però gairebé res de les reserves i els riscos (Midden; Pardo; Miller, 2000). L’enllaç amb els resultats de l’anomenat paradigma psicomètric de la percepció de riscos i algunes de les contribucions procedents de la teoria cultural i l’antropologia cultural (Aaron Wildavsky; Mary Douglas) permetran de millorar la potència dels models de comprensió de la ciència pel públic i ampliar el radi d’objectes de què s’ha anat ocupant fins ara.

Un quart punt que necessita atenció és l’exploració de les diferències entre cultura científica i cultura tecnològica, i entre els corresponents tipus d’alfabetització, que freqüentment han estat afegits a la bibliografia de comprensió de la ciència pel públic. Hi ha raons i prou evidència per a afirmar que en la cultura de la modernitat tardana, en l’horitzó del segle XXI, la dimensió tecnològica ha assolit un pes superior i més visibilitat que la científica en el sentit més estricte. Bona part de les metàfores, imatges, representacions socials, expectatives i ansietats davant el canvi científic i tecnològic, duen l’empremta d’algunes de les tecnologies més emblemàtiques d’aquest període. Concretament, els ordinadors i les tecnologies de la informació operen avui com a tecnologies definidores, que es projecten o «desenvolupen enllaços, metafòrics o d’una altra mena, amb la cultura científica, la filosofia i la literatura, [i que] sempre està disponible per a servir com a metàfora, exemple, model o símbol» (Bolter, 1984, pàg. 11). Des d’un punt de vista formal, es podria afirmar el mateix sobre la biotecnologia, que progressivament està més exposada a l’opinió pública, és motiu de feina dels creadors de representacions socials (específicament en les àrees de la literatura i el cine, i en els mitjans de comunicació) i es projecta des del laboratori, l’hospital i l’empresa especialitzada en el domini de la cultura de la nostra època. Des del punt de vista dels valors i les actituds, aquestes dues famílies tecnològiques semblen suscitar avui dia recepcions de sentit diferent (acceptació i sentiment d’empowerment en el cas de les tecnologies de la informació, enfront del rebuig o l’ambivalència i el sentiment de temor o la manca de control). Seguir parlant de cultura cientificotecnològica, sense sensibilitat cap al pes específic i al paper cultural de la tecnologia en general i dels dos grups de tecnologies tot just mencionats, és condemnar-se a perdre de vista alguns dels trets més sobresortints de la cultura i les percepcions del públic en aquest trànsit de segle. Des d’un punt de vista pràctic, sembla obvi també que la distància del públic respecte

84 RAFAEL PARDO

TAULA 5. Orientacions romàntica i materialista respecte al medi ambient (en percentatge). Romanticisme mediambiental

D’acord

En desacord

Qualsevol canvi en la naturalesa fet pels éssers humans, tot i basat en la ciència, empitjorarà les coses

47

27

Pràcticament tot el que fem avui dia en les societats modernes lesiona el medi ambient

61

20

Els animals haurien de tenir molts dels drets de les persones, com el dret a la vida

79

8

Les persones haurien de respectar la naturalesa perquè va ser creada per Déu

67

14

La naturalesa estaria en pau i harmonia només que els éssers humans la deixessin sola o no la toquessin

70

12

El creixement econòmic perjudica quasi sempre el medi ambient

67

15

L’equilibri de la naturalesa és molt delicat i fàcilment alterable per les activitats dels éssers humans

79

7

D’acord

En desacord

No cal preocupar-se gaire per l’extinció o la desaparició de les espècies vegetals i animals

10

82

El planeta Terra pot autoregular-se i compensar de manera natural les agressions al medi ambient que fan els humans

26

54

Orientació materialista

El nostre planeta, la Terra, té recursos il·limitats

26

61

Els problemes mediambientals han estat exagerats

17

63

Els éssers humans han estat creats per a dominar sobre la resta de la naturalesa

31

48

El creixement econòmic és més important que la protecció del medi ambient

14

69

Mercès a la ciència se solucionaran els problemes del medi ambient sense que a penes calgui canviar la nostra manera de viure

23

49

Caldria que ens preocupéssim més pel deteriorament dels monuments i les obres d’art que per la desaparició d’espècies vegetals o animals

11

67

Font: Estudio de cultura medioambiental y percepciones de la Biotecnología (Fundación BBV, 1999).

a la major part de les àrees de la ciència i les de la tecnologia són clarament diferents, com també és diferent l’alfabetizació o la familiaritat tecnològica (per exemple, la que es transmet a l’ensenyament secundari sota la paraula tecnologia) i l’alfabetizació científica (per exemple, la que és objecte d’ensenyament a les disciplines de la física i la química del nivell educatiu secundari). Un darrer punt que interessa deixar anotat fa

referència a les conseqüències del canvi d’esquema conceptual que hem defensat aquí, el trànsit des d’una perspectiva d’alfabetització científica del públic a una altra d’anàlisi de la cultura cientificotecnològica (o científica i/o tecnològica). La primera perspectiva comporta una determinada ontologia o objectes a mesurar, analitzar i relacionar, en la qual el context espaciotemporal és poc o gens rellevant (se suposa que els continguts científics són objecte de comunicació i apropiació

LA CULTURA CIENTIFICOTECNOLÒGICA DE LES SOCIETATS DE LA MODERNITAT TARDANA 85

universal, independentment de les característiques de cada societat o comunitat). Com s’ha assenyalat abans, l’ontologia que implica aquesta perspectiva es compon de pocs elements, sota les categories següents: interès per la ciència, informació sobre la ciència, fonts de la informació, coneixement de conceptes i principis de la ciència, coneixement de la manera de procedir de la ciència (la metòdica de la ciència) i, finalment, actituds (en algunes ocasions desglossades en generals o relatives a la ciència com a conjunt, i particulars, que n’atenen a certs subconjunts). La perspectiva de la cultura científica (i/o tecnològica) s’ha d’encarregar dels objectes des de la perspectiva de l’alfabetització, però ha d’incloure nous elements i relacions. Entre d’altres, els següents (inclosos aquí més a títol il·lustratiu que de denotació precisa de tots els objectes visualitzables des d’aquesta perspectiva cultural): els símbols, les metàfores i les imatges associats a la ciència i la tecnologia; els agents de la ciència i la tecnologia (els personatges, els herois i els vilans, els investigadors anònims); l’script de la pràctica científica i tecnològica (la comprensió de les regles i el sentit dels jocs fer ciència i fer tecnologia); l’escenari on es desenvolupen aquestes pràctiques o s’hi juguen aquests jocs (integrat entre d’altres, en les percepcions del públic, pels centres públics de recerca, els centres privats, els laboratoris del govern, les grans empreses, les petites empreses d’alta tecnologia); les eines o hardware del quefer científic i tecnològic; la confiança i la proximitat als agents definidors de les regles del joc i/o influents en l’aplicació; les imatges de la natura i de la intervenció humana en aquesta amb el concurs de la ciència i la tecnologia, i els productes (materials) de l’avenç cientificotecnològic. En la perspectiva cultural, les coordinades espaciotemporals hi tenen molt a veure. Hi ha elements de la cultura científica objecte de transmissió i assimilació sense que el context macro tingui gaire importància (els principis de la termodinàmica, per exemple), però n’hi ha d’altres de caràcter metafòric, simbòlic i valoratiu, que tenen lligams tant amb la ciència en el sentit del Món 3 de Popper, com

amb les característiques d’una determinada societat o comunitat. L’apropiació cultural de la ciència i la tecnologia presenta una variabilitat l’explicació de la qual exigeix una mirada històrica i l’anàlisi del perfil sociològic de cada comunitat. Allò que fins ara ha treballat la perspectiva de la comprensió de la ciència pel públic no és sinó la punta de l’iceberg de la recepció i la integració culturals de la ciència i la tecnologia en societats concretes en el període de la modernitat tardana.

CONCLUSIÓ El camp de la comprensió pública de la ciència ha acumulat un significatiu volum d’evidència empírica, ha avançat en la construcció d’indicadors amb propietats formals i conceptuals satisfactòries, ha fet algunes passes en la direcció de la modelització i ha començat a interpretar les diferències en les percepcions de la ciència en les diferents societats de la modernitat tardana. Però sembla que s’ha arribat a un punt en què resultarà difícil seguir prolongant les línies d’anàlisi desenvolupades fins avui. Algunes de les insuficiències més importants assenyalen cap a la necessitat d’ampliar l’objecte formal i de revisar alguns dels supòsits originaris del camp. Possiblement en els propers anys l’estudi canònic representat per la perspectiva de l'alfabetisme científic quedarà com a subconjunt d’un estudi més general de la cultura científica de la societat en un període en el qual els principis i les institucions de la modernitat, tot i que no han caducat, sí que han experimentat transformacions molt significatives. Les pautes de recepció i recreació de la cultura cientificotecnològica en intersecció amb altres cultures, des de la de caràcter polític a la de naturalesa mediambiental, hauran, segons el meu judici, de centrar bona part de l’atenció en els propers anys. I entre les àrees de la ciència hi destaquen les ciències de la vida; però caldrà dedicar una atenció preferent al coneixement de la ciència i l’apropiació cultural que en fan les societats del canvi de segle.

86 RAFAEL PARDO

RESSENYA CURRICULAR Rafael Pardo Avellaneda és professor de recerca a l’Institut d’Economia i Geografia (Departament d’Economia) del CSIC. Abans havia estat catedràtic a la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Pública de Navarra. Entre el 1994 i el 1996 va presidir la Comissió Nacional per a l’Avaluació de Projectes de Recerca en l’àrea de Ciències Socials de l’ANEP. Ha estat Visiting Scholar al Massachusetts Institute of Technology (1987-1989) i a la Universitat d’Stanford, i Visiting Professor en aquesta darrera universitat. Ha estat consultor de l’empresa INTEL als Estats Units i de la Direcció General XII (Ciència i Tec-

nologia) de la Comissió Europea. Entre 1990 i 2000 fou director del Centre Ciència, Tecnologia i Societat de la Fundació BBV. En l’actualitat és membre del Comitè Assessor de la Fundació COTEC per a la promoció de la innovació tecnològica i director general de la Fundació BBVA. Les seves àrees de recerca i interès principals són: la innovació tecnològica i organitzativa; les tecnologies de la informació i el disseny d’organitzacions; la cultura cientificotecnològica i mediambiental de les societats avançades, i les qüestions metodològiques relatives a la construcció d’escales i sistemes d’indicadors per a la recerca comparada.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 87-105

COMUNICACIÓN, CIENCIA, DESARROLLO Y TERCER MUNDO LUIS A. GARCÍA-RAMOS Moviment 0,7% per a la cooperació amb el Tercer Món Adreça: Rocafort, 244, 2º 1ª. 08029 Barcelona. E-mail: m07lagrp@pangea.org

RESUMEN En el presente trabajo se intentan identificar y analizar el papel de diversos factores que las modernas tecnologías de la información, la comunicación y la documentación han ido introduciendo como elementos potenciales para el desarrollo y la autosostenibilidad en uno de los sectores más desatendidos en los países del Tercer Mundo: la formación tecnicocientífica y la investigación. Se muestra el perfil de algunos de los actores que intervienen desde el Primer Mundo y se hace un proceso de convergencia de todos ellos hacia una auténtica comunidad científica virtual internacional con la complicidad del fenómeno Internet como fondo conceptual y pragmático. Palabras clave: ciencia / tecnología / Internet / información / comunicación/ Tercer Mundo.

RESUM En el present treball es pretén identificar i analitzar el paper de diversos factors que les modernes tecnologies de la informació, la comunicació i la documentació han anat introduint com a elements potencials per a desenvolupar-se i autosostenir-se en un dels sectors més desatesos en els països del Tercer Món: la formació tecnicocientífica i la recerca. Es mostra el perfil d’alguns dels actors que intervenen des del Primer Món i es du a terme un procés de convergència de tots aquests actors cap a una autèntica comunitat científica virtual internacional, amb la complicitat del fenomen Internet com a fons conceptual i pragmàtic. Paraules clau: ciència i tecnologia / informació i comunicació / Tercer Món.

88 LUIS A. GARCÍA-RAMOS

SUMMARY Comunication, science, development and third world This paper tries to identify and analize the role of several factors coming from the modern information, communication and documentation technologies. These factors have been proposed as agents to promote and enhance the development and sustainability processes in one of the most underdeveloped sectors in Third World countries: the scientific revolution. Some of the actors, coming from the Developed World, are subject of shaping and convergence processes towards the formation of a true scientific virtual international community with the omnipresent aid, in the end, of Internet as both conceptual and pragmatic background. Keywords: science / technology / information / comunication / Third World.

INTRODUCCIÓN Estamos en un mundo que se mueve por mecanismos complejos y pudiera pensarse que, de hecho, resulta algo fatalmente inevitable debido a la enorme variedad y disparidad de las relaciones que los colectivos humanos hemos ido tejiendo y destejiendo en nombre de la mejora de las condiciones de vida y de felicidad de los habitantes del planeta. Hemos ido construyendo un edificio apoyado en el progreso de las ciencias, en el desarrollo de sistemas económicos y sociales que, teóricamente, generaban y aprovechaban cada vez más las riquezas y las desparramaban como una cornucopia de la abundancia, y también en sistemas políticos más perfeccionados y participativos. Sin embargo, nos encontramos en una encrucijada que no se corresponde con los modelos elegantes y hasta utópicos que se prometían desde las atalayas de los expertos y gurús de estas últimas cuatro o cinco décadas. Para colmo, la globalización y el ciberespacio son los nuevos juguetes conceptuales cargados de promesas de desarrollo espectacular para el siglo XXI. Resulta palpable que han fallado muchas de las premisas establecidas. La corre-

lación de nuevos mapas políticos especialmente en la Europa del Este, la era de recesión económica, la caída de mitos económico-sociales, el resurgir de problemas larvados no desaparecidos como es el de los fanatismos político-religiosos, el activismo de minorías radicales, el lastre y el impasse de la deuda externa, las nuevas presiones migratorias desde los países con conflictos civiles o en grave subdesarrollo sobre los países oficialmente ricos o desarrollados, el racismo y la xenofobia, etc., son un muestrario de unos cuantos factores críticos que suponen retos imprevistos aparecidos fundamentalmente en la década de los noventa extrapolados al decenio recién inaugurado y que requerirán grandes dosis de creatividad e imaginación en las instituciones dirigentes mundiales.

LA COOPERACIÓN Y LA CIENCIA La cooperación al desarrollo comprende un conjunto de políticas de diversos niveles y ámbitos construidas paso a paso desde el final de la Segunda Guerra Mundial y, más decididamente, desde los años sesenta a

COMUNICACIÓN, CIENCIA, DESARROLLO Y TERCER MUNDO 89

partir de iniciativas de organismos internacionales y regionales tales como la ONU, la UE (CEE entonces) y otros actores como gobiernos sensibilizados y las ONG. En los últimos tiempos se han ido incorporando progresivamente otros partícipes que habían estado ausentes demasiado tiempo, gracias a las campañas de sensibilización, a la participación de los medios de comunicación de masas, a nuevos enfoques en la educación (como sería la percepción de que vivimos en un único mundo que debemos defender aunque sólo sea por instinto de supervivencia), o la educación en la solidaridad. Al cabo de cuatro décadas de desarrollo resulta evidente que los modelos de cooperación resultan francamente inadecuados para los nuevos tiempos y deben revisarse en profundidad. Los movimientos solidarios modernos han proliferado espectacularmente en los últimos años y se atienden cada vez más proyectos especializados y más diversos de aplicación social y geográfica. No obstante, se aprecia una carencia crónica de dimensión avanzada. El nuevo paradigma de la cooperación se etiqueta como desarrollo sostenible, pero en realidad faltaría un prefijo; mientras este desarrollo no sea verdaderamente AUTOsostenible se estarán perdiendo las auténticas potencialidades para reducir los desequilibrios entre el Norte y el Sur (o entre el centro y la periferia). Para llegar a la autosostenibilidad es preciso incorporar en el eje central del discurso y de la acción dos grandes factores ausentes en el estrato terciario del caudal humano destinado a impulsar liderazgo y gestión en los destinos de las comunidades y pueblos subdesarrollados. Se trata de la formación científica, fundamentalmente universitaria y de postgrado. Se reconoce el papel de la Ciencia y la Tecnología en los

procesos y proyectos de desarrollo, pero esto casi siempre se reduce a lo que se podría llamar transferencia de tecnología en donde se transfieren productos y servicios creados en las sociedades y países avanzados pero, en general, gestionados por la élite científica e industrial de dichos países. Existen ejemplos abundantes de este planteamiento tales como la revolución verde, los medicamentos genéricos (fabricados casi siempre por laboratorios en los países avanzados), las semillas de procedencia biotecnológica, etc. Lamentablemente, este tipo de transferencia se parece más bien a una neocolonización tecnológica que no hace disminuir con el tiempo las dependencias respecto a la ciencia avanzada oficial. Además, esteriliza la capacidad de desarrollo de la ciencia y la investigación locales. Esto abre un debate adicional sobre la neutralidad de la ciencia oficial. Se da por supuesto que el científico o el técnico tiene un conocimiento y una capacidad de análisis de la realidad totalmente neutros e independientes, pero esto no es del todo cierto. Gran parte de las investigaciones científicas y tecnológicas están financiadas y gestionadas por grandes grupos privados. Los comités de expertos y los científicos de laboratorio es plausible que puedan estar condicionados por sus empresas empleadoras que ejercen presiones, a veces cínicas y sutiles, en aras de las opiniones cualificadas de sus científicos. El científico debe adoptar un papel más valiente y más independiente para recomendar, promover o suscribir tecnologías éticamente adecuadas. Respecto a los productos generados por la ciencia en entornos de países subdesarrollados hay que reconocer que un proyecto que sólo beneficie a los desfavorecidos tendrá enfrente una serie de fuerzas del sistema, especialmente si pone en cuestión la

90 LUIS A. GARCÍA-RAMOS

continuidad del poder económico. Será mucho más viable si favorece, además, al mantenimiento del statu quo. Aquí se vislumbra un papel muy interesante y necesario de las ONG independientes con un aporte crítico, cualificado y ético. Las ONG tienen que actuar cada vez más en los tiempos venideros con gran profesionalidad desplazando el empirismo voluntarista de otros tiempos, aunque sin perder sus esencias de generosidad. Pero el auténtico potencial del desarrollo para los nuevos tiempos radica en un aspecto muy desatendido o hasta ninguneado por los actores de la ciencia oficial de los países desarrollados. Se trata de estimular el desarrollo científico y tecnológico de los países del Tercer Mundo, creando las condiciones para que puedan nacer los viveros y núcleos necesarios para la formación de cuadros humanos motores de la autosostenibilidad y líderes del desarrollo. La actividad científica existente en numerosos países del llamado Tercer Mundo es mucho más significativa de lo que parece, pero en muchos casos se conoce poco en los foros internacionales porque no existen canales de expresión e información adecuados para darla a conocer. Es cierto que, frecuentemente, los recursos que se pueden asignar para la investigación científica en estos países son muy pocos pudiéndose hablar, incluso, de una ciencia en las catacumbas por lo que se considera habitualmente que los resultados no se pueden comparar ni en calidad ni en cantidad, con la enorme producción de los países avanzados. Pero esto es injusto y va en contra de lo que podríamos conceptualizar como biodiversidad científica. Para reequilibrar el derecho de expresión de la ciencia en el Tercer Mundo hay que analizar el derecho a la información y a la comunicación.

INFORMACIÓN, COMUNICACIÓN Y TERCER MUNDO Desde el final de la Segunda Guerra Mundial se ha afianzado un modelo de correlación de fuerzas en el marco económico, social y político que ha conformado a las sociedades occidentales, por un lado, y a las sociedades socialistas, por otro, hasta la caída emblemática del muro de Berlín producto de la cual ha surgido un único modelo abanderado por el neocapitalismo globalizador. Entre los instrumentos de mayor importancia en la sociedad global están los medios de comunicación e información. El poder que emana de estos instrumentos es inmenso y, por tanto, debe ser objeto de escrutinio y control por la sociedad civil. La comunicación y la información no pueden desligarse del contexto político, económico, cultural y social. El grueso del flujo internacional de noticias está en manos de grandes grupos multinacionales desde hace más de cuatro décadas. En muchos casos, es noticia aquello que se decide en algún sitio que sea noticia la cual se modula y viaja por los canales de los medios hasta los confines de las redes de acceso humano, al cual se aplican filtros y amplificadores selectivos según convenga dependiendo de intereses económicos y políticos. En los regímenes de corte totalitario se puede intentar llegar a la oclusión total. En la economía globalizada aparecen elementos distorsionadores todavía mayores debido a la tendencia de asociación, absorción o eliminación de grupos otrora competidores y se tiende al oligopolio, duopolio o, incluso, monopolio de facto maquillado por el derecho a la libertad de mercado. Aunque formalmente los países del Tercer Mundo han conseguido ya su independencia política, y están luchando para lograr su independencia económica, están todavía muy lejos de conseguir su indepen-

COMUNICACIÓN, CIENCIA, DESARROLLO Y TERCER MUNDO 91

dencia informativa y cultural debido, entre otros factores, a los anteriormente apuntados en relación con que los flujos de información y comunicación emanan de los centros de poder de los países desarrollados. Esto crea en los países periféricos dependencias en los modelos, objetivos, valores y patrones culturales (entre ellos los científicos) así como deformaciones y hasta desprecio de las propias capacidades y realizaciones en todos los campos. Así, los puntos de vista, opiniones e intenciones de los países periféricos no tienen la oportunidad de llegar, o de llegar sin distorsiones, a los países centrales. Igualmente grave es que la opinión pública de los países del Tercer Mundo sólo recibe la información filtrada a través de las agencias y portavoces oficiales de los países del Primer Mundo; apenas se da información sobre los otros países en vías de desarrollo y la que se suministra tiene un formato, nivel y atributos en muchos casos peyorativo o minimizador de sus realidades. Esta asimetría en los flujos de información y de comunicación tiende a mantener indefinidamente los estereotipos y los prejuicios. Este tipo de problemas se viene debatiendo en los organismos internacionales desde hace bastante tiempo. Ya en 1975 hubo en la sede de las Naciones Unidas en Nueva York un seminario crucial, el Seminario Dag Hammarskjöld, en el que se evidenció la necesidad de iniciar correcciones importantes en las políticas informativas internacionales, especialmente en las patrocinadas por los países más desarrollados en relación con los países del Tercer Mundo. Dentro del marco de propuestas de lo que se denominó nuevo orden económico internacional apoyado por el Grupo de los 77, se hacía necesario también un nuevo orden informativo internacional como sistema básico de apoyo. En tiempos posteriores, para intentar corregir estos desequilibrios, se ha recomen-

dado la creación de pools de agencias de noticias nacionales y regionales alternativas. Esto puede tener dificultades cuando el control de la génesis de las noticias está en manos del poder político. Otra línea de actuación ha sido la promoción desde la sociedad civil de grupos alternativos, la creación de redes de comunicación aprovechando la tecnología asumible en cada época, en función de las posibilidades económicas y técnicas. Estas iniciativas van preparando el terreno para la eclosión del movimiento social espontáneo más sorprendente y espectacular de los últimos tiempos, promovido por las tecnologías de la comunicación y los patrones de la globalización económica. Se trata del fenómeno Internet, omnipresente en todas las instancias referentes a prospectiva y expectativas de futuro para las instituciones, empresas, grupos e individuos en las décadas venideras. No se sabe todavía el efecto real que tendrá a largo plazo este fenómeno pero lo que sí es cierto es que abre vias alternativas y redundantes al derecho de expresión, de comunicación y de edición, a la par que estimula las relaciones comerciales, culturales y científicas de grupos sociales de difícil acceso por los sistemas piramidales y jerárquicos tradicionales. En definitiva, Internet facilita enormemente la congregación (clusters) de microcosmos sociales. Del fenómeno Internet se pueden hacer riadas de comentarios pues está en plena implantación social y presenta una evolución vertiginosa, pero su análisis escapa del foco de este trabajo por lo que sólo se mencionará en aspectos estrictamente pertinentes.

LA INFORMACIÓN CIENTÍFICA EN EL TERCER MUNDO En este punto se podría estar en condi-

92 LUIS A. GARCÍA-RAMOS

ciones de interrelacionar mejor los factores significativos que se han ido extrayendo de sus yacimientos conceptuales para interpretar y proponer estrategias de comunicación e información en el ámbito de la investigación y la ciencia de las regiones más desfavorecidas. Ya hace más de 25 años se fueron creando en los foros de los organismos internacionales, particularmente de la UNESCO, propuestas para la corrección de los desequilibrios en las políticas de información y comunicación de los estados. Entre ellas se encontraban las de información científica. Una propuesta fundamental para el uso óptimo de los recursos escasos que se dedican a la investigación y a la ciencia en la mayoría de los países en vías de desarrollo, es el intercambio informativo de los resultados de los grupos de investigación, casi siempre radicados en las universidades. La masa de trabajos de investigación científica que se crea en el Tercer Mundo es de una envergadura considerable pero su difusión es, hasta ahora, bastante reducida en comparación con los canales de comunicación y los medios de edición a disposición de la comunidad científica de los países avanzados (revistas, bases de datos en línea, bases de datos en CD/DVD-ROM, Internet, etc.). El problema de difusión tiene dos vectores principales. Uno es el de la circulación de la información bidireccional asimétrica entre las fuentes documentales de los grandes nodos de información en los países desarrollados y los de los países del Tercer Mundo. La ciencia en ambientes de subdesarrollo bebe, en buena lógica, de los avances y descubrimientos de la ciencia del Primer Mundo. Pero también tiene tendencia a adquirir una actitud sobrevalorada y taumatúrgica del nivel de toda la investigación que se produce en los grandes países del centro. A la vez, tiene tendencia a minusvalorar sus propios desarrollos y resultados

porque trabaja, en general, con recursos humanos, financieros y organizativos muy inferiores. Con ello se puede crear, y de hecho se crea, una actitud vergonzante que autoinhibe la libertad de expresión que no promueve la necesaria presencia en los foros especializados planetarios. Afortunadamente, este síndrome está cambiando gracias, entre otros factores, a la mejora de los canales globales de comunicación, a la mayor permeabilidad de las fronteras para el tráfico de información y a la mayor facilidad de movimientos de personas por las redes de transporte internacional. El otro vector de gran importancia en los circuitos de flujo de la información científica hace referencia al intercambio regional y al intercambio entre grupos de niveles similares. Hasta hace poco, por ejemplo, para un investigador o científico de algún país de Latinoamérica era bastante fácil estar al tanto y obtener documentación de la investigación en su especialidad de lo que se produce en los Estados Unidos y, en menor medida, de lo que se produce en Europa. Sin embargo, le podía resultar muy difícil conocer lo que se produce en países vecinos (área andina, área del Caribe, etc.) y más aún de lo que sucede en África, en Oriente Medio o en el Magreb, a menos que se haga por contactos personales informales. La ciencia del Primer Mundo tiene que reconocer que muchas de sus hazañas científicas han sido conducidas y desarrolladas por científicos de origen del Tercer Mundo que, por razones variadas, han debido emigrar en busca de mejores condiciones de vida económicas, profesionales o políticas. En muchos casos estos científicos mantienen lazos con sus países o centros de origen, e, incluso, al cabo de los años regresan con un prestigio añadido a promover o dirigir centros de investigación especializada. Estos flujos pueden ser, en muchos ca-

COMUNICACIÓN, CIENCIA, DESARROLLO Y TERCER MUNDO 93

sos, casi el único canal favorecido de intercambio científico entre el centro y la periferia. No existe de modo sistematizado ningún esfuerzo de coordinación para recopilar y difundir el cúmulo de trabajos realizados por los investigadores del Tercer Mundo sobre los grupos, recursos y resultados en sus respectivas zonas o países. Estas carencias vienen siendo puestas en evidencia desde hace bastante tiempo en organismos internacionales. Por ejemplo, bajo los auspicios de la UNESCO se creó en su día un organismo llamado CIESPAL (Centro Internacional de Estudios Superiores de Comunicación para América Latina) que ha tenido una vida bastante anodina debido a limitaciones de todo tipo, aunque se le reconoce su labor voluntarista. Observando el papel de las ONG del Primer Mundo, se encuentran actividades de amplio espectro que cubren hasta problemas de índole muy particular o minoritario. Pero no existen apenas ONG que entren frontalmente a atacar los problemas que emanan del uso adecuado de la ciencia y la tecnología así como de la promoción de ellas como factores importantes para el desarrollo autosostenible. De todos modos, en los últimos tiempos se observan indicios de actividad solidaria en estos terrenos poco explorados hasta ahora. Quizás la organización más emblemática en este terreno ha sido el Grupo para el Desarrollo de Tecnología Intermedia, nacido al calor de las ideas del profesor y filósofo E. F. Schumacher en Londres en 1965. Schumacher escribió un famoso libro (Lo pequeño es hermoso) de referencia obligada en el pensamiento de los usos sociales de la ciencia actual y futura y que es de plena vigencia en estos tiempos de globalización y afines.

INTERNET COMO FACILITADOR DEL INTERCAMBIO CIENTÍFICO Ya se veía venir que habríamos de volver a entrar en el fenómeno Internet. Pero es que algunas de sus cualidades hacen de él una lanzadera eficacísima en el estímulo del conocimiento de las realidades de los grupos sociales minoritarios, marginales, o sin voz. Internet se irradia como una maraña muy entrecruzada de circuitos sustentados por las grandes redes mundiales de telecomunicaciones que tiene la particularidad de llegar al usuario sin tener que pasar por filtros jerárquicos, y con unas componentes de coste de funcionamiento muy pequeño en comparación con cualquier otro mecanismo de comunicación facilitada por el mercado y la tecnología. Aparte de consideraciones tipo panacea sobre los efectos beatíficos de Internet en el desarrollo del comercio electrónico, del acceso a todo tipo de actividades humanas, de la nueva sociedad informático-cibernética y un largo etcétera de efectos positivos —todavía es pronto para evaluar en perspectiva— Internet tiene claros efectos sobre cambios cualitativos en las perspectivas sociales. La accesibilidad progresiva que otorga Internet a los ciudadanos de las sociedades avanzadas permite una participación democrática más auténtica y efectiva, una mayor independencia respecto al poder de los medios de comunicación, un caldo de cultivo para el entrecruzamiento cultural y una capacidad para explorar territorios sociales y de conocimiento inasequibles hasta ahora, a efectos prácticos. En el mundo de Internet clásico (antes de la aparición del llamado World Wide WEB o WWW), las cuatro funciones fundamentales eran: — Correo electrónico (e-mail) — Grupos de noticias (newsgroups)

94 LUIS A. GARCÍA-RAMOS

— Transferencia de ficheros (FTP) — Acceso remoto (telnet). Para mantener un cierto rigor taxonómico existen otras funciones complementarias que potencian los pilares en los que se apoya Internet desde sus orígenes y que aproximan el conjunto a la idea de navegación asistida. Estos son: — Ayudas a la búsqueda de archivos (Archie) — Búsqueda por descriptores (WAIS) — Integrador de navegación (Gopher) — Conversación y tertulia (IRC) — Teleconferencia. Denominamos aquí Internet clásico al conjunto de servicios telemáticos basados en manejo textual no gráfico (sin uso de entornos de ventanas) que requieren menor sofisticación (en definitiva, menor coste) en los equipos y programas de manejo y gestión. A partir de 1993, con la aparición de los navegadores gráficos (Mosaic, precursor de Netscape y de Internet Explorer principalmente) se dio un vuelco en las capacidades de interacción por Internet; esto tuvo como consecuencia forzosa la inutilización de facto de los equipos informáticos que no disponían de capacidades gráficas de cierto nivel y la renovación inacabable del material informático en los países desarrollados. Lógicamente, la velocidad de cambio de equipamiento (hardware) y programas (software) en los países en vías de desarrollo se ha ido haciendo de modo mucho más lento, por razones obvias, en relación con las mayores limitaciones en los recursos económicos y financieros disponibles para los centros universitarios y de investigación. En el caso de la ciencia y la tecnología, una de las funciones de Internet más evidentes que ha fascinado a los científicos desde hace más de un lustro es el potencial del correo electrónico el cual, a fuerza de

mencionarlo contínuamente, tiene ya nombre acuñado: el e-mail (o «emilio», en la jerga de la calle), permite romper drásticamente las barreras burocráticas, de eficacia y de coste del correo tradicional. Desde que se conoce el correo electrónico los científicos pueden enviar mucho más fácilmente sus ponencias en formatos informáticos estandarizados para su presentación y edición en congresos y simposios, así como su inclusión en revistas especializadas. El tráfico de documentos científicos entre colegas y grupos de intereses comunes ha aumentado extraordinariamente desde que es posible utilizar de modo rutinario los canales de Internet. La funcionalidad técnica del correo electrónico ha sido, y es, el factor más importante que ha facilitado la sinapsis entre los investigadores del Primer Mundo y los del Tercero, especialmente en los centros universitarios. Quizás, un motivo primario es porque estos canales requieren equipamientos informáticos y de telecomunicaciones bastante sencillos, baratos y hasta obsoletos para los estándares modernos, y para los cuales no es necesario en absoluto el uso de infraestructuras pomposas y potentes. El siguiente aporte de Internet clásico consiste en la funcionalidad de transferencia de ficheros o FTP (File Transfer Protocol). Internet se ha ido organizando en una red heterogénea en donde una serie de nodos, habitualmente en entornos universitarios, se han erigido en depósitos de archivos de interés general para la comunidad científica e, incluso, para el público en general. La tendencia en este tipo de yacimientos informáticos es el intercambio o cesión sin fines de lucro. Esto resulta de enorme interés para la dotación actualizada de los últimos avances en materiales de software (paquetes, programas, herramientas, etc.) en la que pueden participar en pie de igualdad los grupos de investigación, profesores y

COMUNICACIÓN, CIENCIA, DESARROLLO Y TERCER MUNDO 95

estudiantes de centros del Tercer Mundo sin pago de derechos ni aduanas. Es lo que típicamente se denomina bajarse (download) los archivos. Actualmente, el ámbito de la transferencia de ficheros está generalizado hacia muchos otros escenarios, entre los que destaca la familia emergente del denominado comercio electrónico (e-commerce, e-business). Pero la sociología de la transferencia de ficheros favorece no sólo el acopio de software desde los grandes depósitos informáticos sino que, en combinación con el correo electrónico que está orientado a la comunicación bilateral, favorece el intercambio directo de contenidos y conocimientos entre grupos de intereses comunes. La funcionalidad de acceso remoto interactivo (telnet) es algo más especializada y presupone ciertos requisitos técnicos de los que, en general, hoy ya se dispone en la mayoría de países en vías de desarrollo, aunque podría haber cuestiones de costes de funcionamiento y hasta de control político. Consiste, básicamente, en establecer una conexión directa a la propia red de trabajo cotidiano, a través de toda una serie de ordenadores nodos de las redes más troncales de Internet y desde el lugar remoto en donde se encuentra el usuario (p. ej. una universidad de otro país). En este tipo de conexión el usuario pretende actuar como si estuviera en su propia estación de trabajo de modo interactivo («como si estuviera en casa») pero con un retraso de respuesta mayor pues la información de ida y vuelta debe recorrer una ruta a veces bastante larga y saturada de tráfico. Asimismo, es lógico que el coste de la comunicación, imputable o no, sea un elemento a considerar pues mientras dura la sesión deben estar activos todos los recursos desde el origen al destino. Aparte de que el usuario de telnet desde la distancia pueda utilizar sus aplicaciones,

trabajar con su correo y documentos, etc. existe otra actividad de enorme utilidad para acceder a las fuentes de recursos documentales cuando se está lejos de ellas o éstas no están disponibles en el propio centro. Se trata del acceso a los repertorios de las grandes bibliotecas universitarias de los países del Primer Mundo. Por un lado, se puede acceder, como usuario registrado o anónimo, a la información catalográfica de los fondos propios de dichas bibliotecas. Por otro, el acceso ya bastante generalizado a las bases de datos internacionales de bibliografía en ciencia y tecnología en CDROM, disponibles en las redes internas de estas bibliotecas, representa una ayuda solidaria que reequilibra las posibilidades mermadas de las correspondientes bibliotecas de los centros de enseñanza superior e investigación con recursos escasos. Es evidente que pueden existir aspectos referentes a derechos de autor pero se tiende a simplificar y globalizar estas cuestiones en aras de un flujo de información transfronteriza más ágil y eficaz. En el otro plano funcional se encuentran las actividades de grupos de noticias (newsgroups) que congregan a comunidades de intereses y facilitan el intercambio y participación igualitaria entre sus miembros. Este tipo de actividad introduce unos aspectos sociológicos bastante diferentes a los que habitualmente conocemos en las relaciones humanas vis a vis, epistolares o telefónicas pues las hace menos dependientes del gradiente geográfico o jerárquico e, incluso, las desincroniza de la simultaneidad forzosa de intervención. En el caso del intercambio científico ha habido una auténtica explosión de grupos de intereses comunes en las más diversas áreas de la ciencia y la tecnología. Una de las redes más emblemáticas en este terreno desde los primeros tiempos es la denominada red USENET que aloja miles de confe-

96 LUIS A. GARCÍA-RAMOS

rencias, foros de discusión, noticieros, etc. sobre todo tipo de tópicos. Las miríadas de asociaciones y grupos profesionales o técnicos alimentan incontables depósitos que se mantienen vivos por la participación activa de sus contertulios. Se puede decir que estamos asistiendo al nacimiento de una comunidad científica virtual internacional cuyo patrimonio más preciado de fuentes de información y conocimiento está disperso por las bodegas de los nodos de Internet al alcance del más modesto ciudadano. Seguir hablando de Internet hace correr el peligro de distorsionar la intención de este trabajo pero resulta un tanto inevitable en el tiempo presente mientras la oleada de dicho fenómeno no se estabilice en el contexto social. Desde la aparición de la llamada tela de araña mundial (World Wide Web, de difícil pronunciación, o WWW, 3W —«ui-ui-ui» o «las 3 coronitas» en las jergas postmodernas—) y los navegadores gráficos multifuncionales y multimedia asociados, el desarrollo de potencialidades de uso de Internet es continuo y sorprendente. En el terreno de la ciencia esto ha sido beneficioso por una mejora en la organolepsis, en la manipulación y presentación de los resultados científicos, en la potenciación significativa de las posibilidades de la formación a distancia debido a las mayores anchuras de banda y el enriquecimiento de las virtudes multimedia, en el seguimiento de procesos telegestionados, en la participación múltiple en congresos y encuentros, etc. Otro terreno en emergencia, quiza revolucionario, facilitado por el fenómeno Internet generalizado es la posibilidad de publicación de artículos y trabajos en las llamadas revistas electrónicas sin tener que depender de los grandes trusts editoriales que controlan la publicación científica en el ámbito mundial. Este tipo de revistas permite publicar trabajos o resultados, prácti-

camente, en el mismo momento de la producción sin tener que esperar meses o años en las listas de espera hasta que los revisores oficiales otorguen, o no, su visto bueno. Es decir, ya es posible que los que no tienen voz puedan expresarse, al fin, con ciertas condiciones de dignidad. Esta misma condición permite la crítica inmediata por parte de un espectro amplio de especialistas, lo cual permitiría a los autores tomar referencias eficaces para corregir determinados aspectos o introducir nuevas perspectivas optimizando el coste y el tiempo de oportunidad en la investigación. En los próximos tiempos seguirán apareciendo nuevas posibilidades e interacciones sustentadas por los medios y tecnologías de la comunicación e información en los que algunos beneficios de la globalización irradiarán tambien hacia los confines de la periferia. No está de más señalar que de Internet y tecnologías afines no hay que esperar bienes a cambio de nada. A través de portales, de alianzas de empresas gestoras de los grandes troncales de comunicaciones, del tráfico de contenidos para el consumo, de los nuevos estilos de espionaje técnico e industrial, etc. se está llegando a unas concentraciones de poder real como ninguna civilización hubiera imaginado. Por ello, la sociedad civil debe exigir y poner toda su energía para garantizar que la información y comunicación, el activo más importante en este siglo que se inicia, se utilice para la mejora de las capacidades de desarrollo armónico y el bienestar de todos los seres del planeta. BIBLIOGRAFÍA MAYOBRE, J. A. (1978). Información, Dependencia y Desarrollo. Caracas: Monte Ávila Editores. MAYORGA, R. (1997). Closing the Gap. Washington: InterAmerican Development Bank.

COMUNICACIÓN, CIENCIA, DESARROLLO Y TERCER MUNDO 97 SCHUMACHER (1978). Lo pequeño es hermoso. Madrid: Hermann Blume Ediciones. WAYT GIBBS, W. (1995). «Ciencia del tercer mundo». Investigación y Ciencia, nº 231 (diciembre), pág. 70-79.

RESEÑA CURRICULAR Luis A. García-Ramos es ingeniero químico y licenciado en Farmacia. Exdirector del Centro de Cálculo del Instituto Químico

de Sarriá y de ESADE, y exprofesor de estos centros. Es presidente de la ONG Moviment 0,7 % per a la cooperació amb el Tercer Món, vicepresidente de la asociación ESPIRAL, Educación y Tecnología, miembro de la Junta de la Federación de Comunicación para la Cooperación (gestor del nodo de Internet solidario Pangea). Consultor en Tecnologías de la Información y en Tecnologías Adecuadas.

COMUNICACIÓ, CIÈNCIA, DESENVOLUPAMENT I TERCER MÓN LUIS A. GARCÍA RAMOS Moviment 0,7 % per a la cooperació amb el Tercer Món Adreça: Rocafort, 244, 2n 1a. 08029 Barcelona Adreça electrònica: m07lagrp@pangea.org

INTRODUCCIÓ Estem en un món que es mou per mecanismes complexos i es podria pensar que, de fet, en resulta alguna cosa fatalment inevitable a causa de l’enorme varietat i disparitat de les relacions que els col·lectius humans hem anat teixint i desteixint en nom de la millora de les condicions de vida i de felicitat dels habitants del planeta. Hem anat construint un edifici basat en el progrés de les ciències, en el desenvolupament dels sistemes econòmics i socials que, teòricament, funcionaven i aprofitaven cada vegada més les riqueses i les escampaven com un corn de l’abundància, i també en sistemes polítics més perfeccionats i participatius. Tanmateix, ens trobem en una cruïlla que no es correspon amb els models elegants i fins i tot utòpics que es permetien des de les talaies dels experts i gurus d’aquestes darreres quatre o cinc dècades. A sobre, la globalització i el ciberespai són les noves joguines conceptuals carregades de promeses de desenvolupament espectacular per al segle XXI. Resulta palpable que han fallat moltes de les premisses establertes. La correlació de nous mapes polítics, especialment de l’Europa de l’Est, l’era de la recessió econòmica, la caiguda de mites economicosocials, el ressorgiment de problemes larvats no desapareguts, com és el dels fana-

tismes politicoreligiosos, l’activisme de minories radicals, el llast i l’impàs del deute extern, les noves pressions migratòries des dels països amb conflictes civils o en greu subdesenvolupament sobre els països oficialment rics o desenvolupats, el racisme i la xenofòbia, etc., són un mostrari d’uns quants factors crítics que comporten reptes imprevistos apareguts fonamentalment en la dècada dels noranta extrapolats al decenni tot just inaugurat, i que requeriran grans dosis de creativitat i imaginació de les institucions dirigents mundials.

LA COOPERACIÓ I LA CIÈNCIA La cooperació en el desenvolupament comprèn un conjunt de polítiques de diversos nivells i àmbits construïdes pam a pam des de la fi de la Segona Guerra Mundial i, més decididament, des dels anys seixanta, a partir d’iniciatives d’organismes internacionals i regionals com ara l’ONU, la UE (CEE aleshores) i altres actors (governs sensibilitzats i ONG). En els darrers temps s’hi han anat incorporant progressivament altres partícips que havien estat absents massa temps, gràcies a les campanyes de sensibilització, a la participació dels mit-

COMUNICACIÓ, CIÈNCIA, DESENVOLUPAMENT I TERCER MÓN 99

jans de comunicació de massa, a nous enfocaments en l’educació (com seria la percepció que vivim en un únic món que hem de defensar ni que només sigui per instint de supervivència), o a l’educació en la solidaritat. Després de quatre dècades de desenvolupament és evident que els models de cooperació resulten francament inadequats per als nous temps i cal revisar-los en profunditat. Els moviments solidaris moderns han proliferat espectacularment els darrers anys i s’atenen cada cop més projectes especialitzats i més diversos d’aplicació social i geogràfica. Malgrat això, s’aprecia una carència crònica de dimensió avançada. El nou paradigma de la cooperació s’etiqueta com a desenvolupament sostenible, però en realitat hi mancaria un prefix; mentre aquest desenvolupament no sigui veritablement AUTOsostenible s’estaran perdent les autèntiques potencialitats per a reduir els desequilibris entre el nord i el sud (o el centre i la perifèria). Per a arribar a l’autosostenibilitat cal incorporar en l’eix central del discurs i de l’acció dos grans factors absents en l’estrat terciari del cabal humà destinat a impulsar el lideratge i la gestió en els destins de les comunitats i dels pobles subdesenvolupats. Es tracta de la formació científica, fonamentalment universitària i de postgrau. Es reconeix el paper de la ciència i la tecnologia en els processos i projectes de desenvolupament, però això gairebé sempre es redueix al que podria ser anomenat transferència de tecnologia, on es transfereixen productes i serveis creats en les societats i els països avançats però, en general, gestionats per l’elit científica i industrial d’aquests països. Hi ha exemples abundosos d’aquest plantejament com ara la revolució verda, els medicaments genèrics (fabricats gairebé sempre per laboratoris en els països avançats), les llavors de procedència biotecnològica, etc. Lamentablement, aquesta mena de transferència se sembla més a una neocolonització tecnològica que no fa minvar en el temps les dependències respecte a la ciència avançada oficial. A més, es-

terilitza la capacitat de desenvolupament de la ciència i la recerca locals. Aquest fet obre un debat addicional sobre la neutralitat de la ciència oficial. Es dóna per fet que el científic i el tècnic tenen un coneixement i una capacitat d’anàlisi de la realitat totalment neutres i independents, però això no és del tot cert. Bona part de les investigacions científiques i tecnològiques estan finançades i gestionades per grans grups privats. Els comitès d’experts i els científics de laboratori és plausible que puguin estar condicionats per les seves empreses ocupadores que exerceixin pressions, a vegades cíniques i subtils, en interès de les opinions qualificades dels seus científics. El científic ha d’adoptar un paper més valent i més independent per a recomanar, promoure o subscriure tecnologies èticament adequades. Respecte als productes generats per la ciència en entorns de països subdesenvolupats, cal reconèixer que un projecte que només beneficiï els desafavorits tindrà al davant una sèrie de forces del sistema, especialment si es posa en qüestió la continuïtat del poder econòmic. Serà molt més viable si afavoreix, a més, el manteniment de l’statu quo. Aquí s’entreveu un paper molt interessant i necessari de les ONG independents amb una aportació crítica, qualificada i ètica. Les ONG han d’actuar cada cop més en els temps que han de venir amb una gran professionalitat desplaçant l’empirisme voluntarista d’altres temps, però sense perdre les seves essències de generositat. Però l’autèntic potencial del desenvolupament per als nous temps radica en un aspecte molt desatès i fins i tot deixat de banda pels actors de la ciència oficial des països desenvolupats. Es tracta d’estimular el desenvolupament científic i tecnològic dels països del Tercer Món creant les condicions perquè puguin néixer els vivers i nuclis necessaris per a formar quadres humans motors de l’autosostenibilitat i líders del desenvolupament. L’activitat científica que hi ha en nombrosos països de l’anomenat Tercer Món és molt més significativa del que sembla, però en molts casos

100 LUIS A. GARCÍA-RAMOS

es coneix poc en els fòrums internacionals perquè no hi ha canals d’expressió i informació adequats per a donar-la a conèixer. És cert que, freqüentment, els recursos que es poden assignar per a la recerca científica en aquests països són escassos, fins al punt que es pot parlar, fins i tot, de ciència a les catacumbes; per això, habitualment es considera que els resultats no es poden comparar, ni en qualitat ni en quantitat, amb l’enorme producció dels països avançats. Però això és injust i va en contra del que podríem conceptualitzar com a biodiversitat científica. Per a reequilibrar el dret d’expressió de la ciència en el Tercer Món cal analitzar el dret a la informació i a la comunicació.

INFORMACIÓ, COMUNICACIÓ I TERCER MÓN Des de la fi de la Segona Guerra Mundial s’ha afiançat un model de correlació de forces en el marc econòmic, social i polític que ha conformat les societats occidentals, d’una banda, i les societats socialistes, de l’altra, fins a l’emblemàtica caiguda del mur de Berlín, producte de la qual ha sorgit un únic model abanderat pel nou neocapitalisme globalitzador. Entre els instruments més importants de la societat global hi ha els mitjans de comunicació i la informació. El poder que emana d’aquests instruments és immens i, per tant, ha de ser objecte d’escrutini i de control per la societat civil. La comunicació i la informació no es poden deslligar del context polític, econòmic, cultural i social. El gruix del flux internacional de notícies està en mans de grans grups multinacionals des de fa més de quatre dècades. En molts casos, és notícia allò que es decideix en algun lloc que sigui notícia, que es modula i viatja pels canals dels mitjans fins a la llunyania de les xarxes d’accés humà i al qual s’aplica filtres i amplificadors selectius segons convingui depenent d’interessos econòmics i polítics. En els règims de tipus totalitari es pot intentar arribar a l’oclusió total.

En l’economia globalitzada apareixen elements distorsionadors encara més grans a causa de la tendència d’associació, absorció o eliminació de grups en altres temps competidors, i es tendeix a l’oligopoli, el duopoli o, fins i tot, al monopoli de facto, maquillat pel dret a la llibertat de mercat. Tot i que formalment els països del Tercer Món han aconseguit ja la independència política, i estan lluitant per aconseguir la independència econòmica, encara estan molt lluny d’aconseguir la independència informativa i cultural a causa, entre altres factors, dels que s’han assenyalat anteriorment en relació amb el fet que els fluxos d’informació i comunicació emanen dels centres de poder dels països desenvolupats. Això crea en els països perifèrics dependències en els models, objectius, valors i patrons culturals (entre aquests els científics) com també deformacions i fins i tot menyspreu de les capacitats i realitzacions pròpies en tots els camps. Així, els punts de vista, les opinions i les intencions dels països perifèrics no tenen l’oportunitat d’arribar als països centrals o de fer-ho sense distorsions. Igualment greu és que l’opinió pública dels països del Tercer Món només rebi la informació filtrada a través de les agències i els portaveus oficials dels països del Primer Món; gairebé no es dóna informació sobre els altres països en desenvolupament i la que se subministra té un format, nivell i atributs en molts casos pejoratiu o minimitzador de les seves realitats. Aquesta asimetria en els fluxos d’informació i de comunicació tendeix a mantenir indefinidament els estereotips i els prejudicis. Aquesta mena de problemes es debaten en els organismes internacionals des de fa força temps. Ja el 1975 hi va haver a la seu de les Nacions Unides a Nova York un seminari crucial, el seminari Dag Hammarskjöld, en el qual es va evidenciar la necessitat d’iniciar correccions importants en les polítiques informatives internacionals, especialment en les patrocinades pels països més desenvolupats en relació amb els països del Tercer Món. Dins del marc de propostes d’allò que s’anomenà nou ordre econòmic interna-

COMUNICACIÓ, CIÈNCIA, DESENVOLUPAMENT I TERCER MÓN 101

cional amb el suport del Grup dels 77, calia també un nou ordre informatiu internacional com a sistema bàsic de suport. En temps posteriors, per intentar corregir aquests desequilibris s’ha recomanat la creació de pools d’agències de notícies nacionals i regionals alternatives. Això pot tenir dificultats quan el control de la gènesi de les notícies està en mans del poder polític. Una altra línia d’actuació ha estat la promoció des de la societat civil de grups alternatius, la creació de xarxes de comunicació aprofitant la tecnologia assumible en cada època, en funció de les possibilitats econòmiques i tècniques. Aquestes iniciatives van preparant el terreny per a l’eclosió del moviment social espontani més sorprenent i espectacular dels darrers temps, promogut per les tecnologies de la comunicació i els patrons de la globalització econòmica. Es tracta del fenomen d’Internet, omnipresent a la prospectiva i les expectatives de futur de les institucions, empreses, grups i individus en les dècades vinents. No se sap encara l’efecte real que tindrà a llarg termini aquest fenomen, però el que sí que és cert és que obre vies alternatives i redundants al dret d’expressió, de comunicació i d’edició, alhora que estimula les relacions comercials, culturals i científiques de grups socials de difícil accés per sistemes piramidals i jeràrquics tradicionals. En definitiva, Internet facilita enormement la congregació (clusters) de microcosmos socials. Del fenomen d’Internet es poden fer riuades de comentaris ja que està en plena implantació social i té una evolució vertiginosa, però l’anàlisi d’aquest fenomen escapa del focus d’aquest treball, per la qual cosa només es mencionarà en aspectes estrictament pertinents.

LA INFORMACIÓ CIENTÍFICA AL TERCER MÓN En aquest punt es podria estar en condicions d’interrelacionar millor els factors significatius

que s’han anat extraient dels jaciments conceptuals de la informació científica per interpretar i proposar estratègies de comunicació i informació en l’àmbit de la recerca i la ciència de les regions més desafavorides. Ja fa més de vint-i-cinc anys es van anar creant en els fòrums dels organismes internacionals, particularment de la UNESCO, propostes per a corregir els desequilibris en les polítiques d’informació i de comunicació dels estats, entre les quals hi havia les de la informació científica. Una proposta fonamental per a l’ús òptim dels recursos escassos que es dediquen a la investigació i a la ciència en la major part dels països en vies de desenvolupament, és l’intercanvi informatiu dels resultats dels grups d’investigació, gairebé sempre situats a les universitats. La massa de treballs de recerca científica que es crea al Tercer Món té una envergadura considerable, però la difusió és, fins ara, bastant reduïda en comparació amb els canals de comunicació i els mitjans d’edició a disposició de la comunitat científica dels països avançats (revistes, bases de dades en línia, bases de dades en CD/DVDROM, Internet, etcètera). El problema de la difusió té dos vectors principals. L’un és el de la circulació de la informació bidireccional asimètrica entre les fonts documentals dels grans nodes d’informació en els països desenvolupats i els dels països del Tercer Món. La ciència en ambients de subdesenvolupament recull, en bona lògica, els avenços i els descobriments de la ciència del Primer Món. Però també té tendència a adquirir una actitud sobrevalorada i taumatúrgica del nivell de tota la investigació que es produeix en els grans països del centre. Alhora, té tendència a menystenir els desenvolupaments i els resultats propis perquè treballa, en general, amb recursos humans, financers i organitzatius molt inferiors. Amb això es pot crear, i de fet es crea, una actitud vergonyosa que autoinhibeix la llibertat d’expressió, fet que no promou la necessària presència en els fòrums especialitzats mundials. Afortunadament, aquesta síndrome

102 LUIS A. GARCÍA-RAMOS

està canviant gràcies, entre altres factors, a la millora dels canals globals de comunicació, a la més gran permeabilitat de les fronteres per al trànsit d’informació i a la facilitat de moviments més gran de persones per les xarxes de transport internacional. L’altre vector important en el circuits de flux de la informació científica fa referència a l’intercanvi regional i a l’intercanvi entre grups de nivells similars. Fins fa poc, per exemple, per a un investigador o científic d’algun país de Llatinoamèrica era força fàcil estar al cas i obtenir documentació de la recerca de la seva especialitat del que es produïa als Estats Units i, una mica menys fàcil, del que es produïa a Europa. Tanmateix, li podria resultar molt difícil conèixer què es produeix en països veïns (àrea andina, àrea del Carib, etc.), i més encara del que succeeix a l’Àfrica, l’Orient Mitjà o al Magrib, si no és que ho faci per contactes personals informals. La ciència del Primer Món ha de reconèixer que moltes de les seves gestes científiques han estat conegudes i desenvolupades per científics l’origen dels quals és el Tercer Món, els quals, per raons variades, han hagut d’emigrar a la recerca de millors condicions de vida econòmiques, professionals o polítiques. En molts casos, aquests científics mantenen llaços amb els seus països o centres d’origen i, fins i tot, després d’uns anys hi retornen amb un prestigi afegit per promoure o dirigir centres de recerca especialitzada. Aquests fluxos poden ser, en molts casos, gairebé l’únic canal afavorit d’intercanvi científic entre el centre i la perifèria. No hi ha de manera sistematitzada cap esforç de coordinació per a recopilar i difondre els treballs realitzats pels investigadors del Tercer Món sobre els grups, els recursos i els resultats a les zones o els països respectius. Aquestes carències s’han posat en evidència des de fa força temps en organismes internacionals. Per exemple, sota els auspicis de la UNESCO es creà en el seu dia un organisme anomenat CISEPAL (Centre Internacional d’Estudis Superiors de Comunicació per a Amèrica Llatina) que ha tingut una vida bastant

anodina a causa de limitacions de tota mena, si bé se li reconeix una labor voluntarista. Observant el paper de les ONG del Primer Món, hi ha activitats molt diverses que cobreixen fins a problemes de condició molt particular o minoritari. Però no existeixen quasi ONG que entrin frontalment a atacar els problemes que emanen de l’ús adequat de la ciència i la tecnologia, com tampoc de la seva promoció com a factors importants per al desenvolupament autosostenible. De tota manera, en els darrers temps s’observen indicis d’activitat solidària en aquests terrenys, poc explorats fins ara. Potser l’organització més emblemàtica en aquest terreny hagi estat el Grup per al Desenvolupament de Tecnologia Intermèdia, nascut sobre la base de les idees del professor i filòsof E. F. Schumacher a Londres el 1965. Schumacher va escriure un famós llibre (Small is beautiful) de referència obligada en el pensament dels usos socials de la ciència actual i futura, que és de plena vigència en aquests temps de globalització i idees afins.

INTERNET COM A FACILITADOR DE L’INTERCANVI CIENTÍFIC Ja es veia venir que hauríem de tornar a entrar en el fenomen d’Internet. Però és que alguna de les seves qualitats el fan una llançadora molt eficaç en l’estímul del coneixement de les realitats dels grups socials minoritaris, marginals o sense veu. Internet s’irradia com una teranyina fortament entrecreuada de circuits sustentats per les grans xarxes mundials de telecomunicacions que té la particularitat d’arribar a l’usuari sense haver de passar per filtres jeràrquics, i amb uns components de cost de funcionament molt petit en comparació amb qualsevol altre mecanisme de comunicació facilitat pel mercat i la tecnologia. A banda de consideracions —tipus panacea— sobre els efectes beatífics d’Internet en el desenvolupament del comerç electrònic, de l’accés a tots tipus d’activitats humanes, de la nova socie-

COMUNICACIÓ, CIÈNCIA, DESENVOLUPAMENT I TERCER MÓN 103

tat informaticocibernètica i un llarg etcètera d’efectes positius —encara que és aviat per a avaluar-los en perspectiva—, s’ha de dir que Internet té efectes clars en els canvis qualitatius sobre les perspectives socials. L’accessibilitat progressiva que atorga Internet als ciutadans de les societats avançades permet una participació democràtica més autèntica i efectiva, una major independència respecte al poder dels mitjans de comunicació, un brou de cultiu per a l’entrecreuament cultural i una capacitat per a explorar territoris socials i de coneixement inassequibles fins ara, a efectes pràctics. En el món de l’Internet clàssic (abans de l’aparició de l’anomenat World Wide Web o www), les quatre funcions fonamentals eren: — correu electrònic (e-mail) — grups de notícies (newsgroups) — transferència de fitxers (FTP) — accés remot (telnet). Per a mantenir un cert rigor taxonòmic existeixen altres funcions complementàries que potencien els pilars en els quals es basa Internet des dels seus orígens, que aproximen el conjunt a la idea de navegació assistida. Són els següents: — ajudes a la cerca d’arxius (Archie) — cerca per descriptors (WAIS) — integrador de navegació (Gopher) — conversa i tertúlia (IRC) — teleconferència. Anomenem aquí Internet clàssic als serveis telemàtics basats en maneig textual i no gràfic (sense emprar els entorns de finestres) que requereixen una menor sofisticació (en definitiva, menor cost) en els equips i els programes de maneig i gestió. A partir de 1993, amb l’aparició dels navegadors gràfics (Mosaic, precursor de Netscape i d’Internet Explorer principalment) es va donar un tomb a les capacitats d’interacció per Internet; això va tenir com a conseqüència forçosa la inutilització de facto dels equips informàtics que no disposaven de capacitats gràfiques d’un cert nivell i la renovació inacabable

del material informàtic en els països desenvolupats. Lògicament, la velocitat de canvi d’equipament i programes (software) en els països en desenvolupament s’ha anat fent d’una manera molt més lenta, per raons òbvies, en relació amb les majors limitacions de recursos econòmics i financers disponibles per als centres universitaris i de recerca. En el cas de la ciència i la tecnologia, una de les funcionalitats d’Internet més evidents que ha fascinat els científics des de fa més d’un lustre és el potencial del correu electrònic (que, a força de mencionar-lo contínuament té un nom ja encunyat: l’e-mail (o «emili» en l’argot del carrer), el qual permet trencar dràsticament les barreres burocràtiques, d’eficàcia i de cost del correu tradicional. Des que es coneix el correu electrònic, els científics poden enviar molt més fàcilment les seves ponències en formats informàtics estandarditzats per presentar-les i editar-les en congressos i simposis, com també incloure-les en revistes especialitzades. El trànsit de documents científics entre col·legues i grups d’interessos comuns ha augmentat extraordinàriament des que és possible utilitzar de manera rutinària els canals d’Internet. La funcionalitat tècnica del correu electrònic ha estat, i és, el factor més important que ha facilitat la sinapsi entre els investigadors del Primer Món i els del Tercer Món, especialment en els centres universitaris. Potser un motiu primari és perquè aquests canals requereixen equipaments informàtics i de telecomunicacions força senzills, barats i fins obsolets per als estàndards moderns, i no és necessari en absolut l’ús d’infraestructures pomposes i potents. L’aportació següent de l’Internet clàssic és la funcionalitat de la transferència de fitxers o FTP (File Transfer Protocol). Internet s’ha anat organitzant en una xarxa heterogènia on una sèrie de nodes, habitualment en entorns universitaris, s’han erigit en dipòsits d’arxius d’interès general per a la comunitat científica i, fins i tot, per al públic en general. La tendència d’aquest tipus de

104 LUIS A. GARCÍA-RAMOS

jaciments informàtics és l’intercanvi o la cessió sense finalitats de lucre. Això resulta d’enorme interès per a la dotació actualitzada dels darrers avenços en materials de programari (paquets, programes, eines, etc.), en la qual poden participar en peu d’igualtat els grups de recerca, professors i estudiants de centres del Tercer Món sense pagament de drets ni duanes. És el que típicament s’anomena baixar-se els arxius (download). Actualment, la transferència de fitxers està generalitzat fins a molts altres escenaris, entre els quals destaca la família emergent de l’anomenat comerç electrònic (e-commerce, e-business). Però la sociologia de la transferència de fitxers afavoreix no solament descarregar programari des dels grans dipòsits informàtics, sinó que, en combinació amb el correu electrònic, que està orientat a la comunicació bilateral, afavoreix l’intercanvi directe de continguts i coneixement entre grups d’interessos comuns. La funcionalitat d’accés remot interactiu (telnet) és una cosa més especialitzada i pressuposa certs requisits tècnics que, en general, avui ja tenen la majoria de països en desenvolupament, tot i que hi podria haver qüestions de costos de funcionament i fins de control polític. Consisteix, bàsicament, a establir una connexió directa a la pròpia xarxa de treball quotidià, a través de tota una sèrie d’ordinadors nodes de les xarxes més troncals d’Internet i des del lloc remot on es troba l’usuari (per exemple, una universitat d’un altre país). En aquesta mena de connexió, l’usuari pretén actuar com si estigués a la seva estació de treball de mode interactiu (com si estigués a casa) però amb un retard de resposta més gran, ja que la informació d’anada i tornada ha de recórrer una ruta de vegades força llarga i saturada de trànsit. Així mateix, és lògic que el cost de la comunicació, imputable o no, sigui un element que cal considerar, ja que mentre dura la sessió han d’estar actius tots els recursos des de l’origen fins a la destinació. A banda que l’usuari de telnet des de la distància pugui emprar les seves aplicacions, treballar amb el seu correu i documents, etcète-

ra, hi ha una altra activitat d’utilitat enorme per a accedir a les fonts de recursos documentals quan s’hi està lluny o no són assequibles en el mateix centre. Es tracta de l’accés als repertoris de les grans biblioteques universitàries dels països del Primer Món. D’una banda, es pot accedir, com a usuari enregistrat o anònim, a la informació catalogràfica dels fons propis de les biblioteques. De l’altra, l’accés ja força generalitzat a les bases de dades internacionals de bibliografia en ciència i tecnologia en CD-ROM, disponibles a les xarxes internes d’aquestes biblioteques, representa una ajuda solidària que reequilibra les possibilitats mermades de les corresponents biblioteques dels centres de recerca superior i recerca amb recursos escassos. És evident que poden existir aspectes referents als drets d’autor però la tendència és a simplificar i globalitzar aquestes qüestions en interès d’un flux d’informació transfrontera més àgil i eficaç. En l’altre pla funcional es troben les activitats de grups de notícies (newsgrups) que congreguen comunitats d’interessos i faciliten l’intercanvi i la participació igualitària entre els seus membres. Aquesta mena d’activitat introdueix uns aspectes sociològics força diferents als que habitualment coneixem en les relacions humanes visa-vis, epistolars o telefòniques, ja que les fa menys dependents del gradient geogràfic o jeràrquic i, fins i tot, les desincronitza de la simultaneïtat forçosa d’intervenció. En el cas de l’intercanvi científic hi ha hagut una autèntica explosió de grups d’interessos comuns en les més diverses àrees de la ciència i la tecnologia. Una de les xarxes més emblemàtiques en aquest terreny des dels primers temps és l’anomenada xarxa USENET, que allotja milers de conferències, fòrums de discussió, noticiaris, etc., sobre tota mena de tòpics. Les mirades d’associacions i grups de professionals o tècnics alimenten dipòsits incomptables que es mantenen vius per la participació activa dels seus contertulis. Es pot dir que estem assistint al naixement d’una comunitat científica virtual internacional, el patrimoni més preuat de fonts d’informació i

COMUNICACIÓ, CIÈNCIA, DESENVOLUPAMENT I TERCER MÓN 105

coneixement de la qual està dispers pels cellers dels nodes d’Internet a l’abast del ciutadà més modest. Seguir parlant d’Internet fa córrer el perill de distorsionar la intenció d’aquest treball però resulta una mica inevitable avui, mentre l’onada d’aquest fenomen no s’estabilitzi en el context social. Des de l’aparició de l’anomenada teranyina mundial (World Wide Web, de difícil pronúncia, o WWW, 3W —«ui-ui-ui» o les «3 coronetes», segons argots postmoderns—) i els navegadors gràfics multifuncionals i multimèdia associats, el desenvolupament de potencialitats d’ús d’Internet és continu i sorprenent. En el terreny de la ciència això ha estat beneficiós per a millorar la propietat organolèptica, la manipulació i la presentació dels resultats científics, en la potenciació significativa de les possibilitats de la formació a distància a causa de les majors amplituds de banda i l’enriquiment de les virtuts multimèdia, en el seguiment de processos telegestionats, en la participació múltiple en congressos i trobades, etc. Un altre terreny en emergència, potser revolucionari, facilitat pel fenomen d’Internet generalitzat és la possibilitat de publicació d’articles i treballs a les anomenades revistes electròniques sense haver de dependre dels grans trusts editorials que controlen la publicació científica a escala mundial. Aquesta mena de revistes permeten publicar treballs i resultats gairebé en el mateix moment de la producció sense haver d’esperar mesos o anys a les llistes d’espera fins que els revisors oficials atorguin o no llur vistiplau. És a dir, ja és possible que els que no tenen veu es puguin expressar, a la fi, amb certes condicions de dignitat. Aquesta mateixa condició permet la crítica immediata per part d’un ampli espectre d’espe-

cialistes, la qual cosa permetria els autors prendre referències eficaces per a corregir determinats aspectes o introduir noves perspectives, i optimitzar el cost i el temps d’oportunitat en la recerca. En els propers temps seguiran apareixent noves possibilitats i interaccions sustentades pels mitjans i les tecnologies de la comunicació i de la informació, i alguns beneficis de la globalització irradiaran també fins als confins de la perifèria. Potser es podria tornar a assenyalar que d’Internet i de les tecnologies afins no s’han d’esperar béns a canvi de res. A través de portals, d’aliances d’empreses gestores dels grans troncals de comunicacions, del trànsit de continguts per al consum, dels nous estils d’espionatge tècnic i industrial, etc., s’està arribant a unes concentracions de poder real com cap civilització hagués pogut imaginar. Caldria posar tota l’energia a garantir que la informació i la comunicació, l’actiu més important en aquest segle que comença, es faci servir per a millorar les capacitats de desenvolupament harmònic i benestar de tots els éssers del planeta.

RESSENYA CURRICULAR Luis García Ramos és enginyer químic i llicenciat en farmàcia. Exdirector del Centre de Càlcul de l’Institut Químic de Sarrià i d’ESADE, i exprofessor d’aquests centres. És president de l’ONG Moviment 0,7 % de cooperació amb el Tercer Món, vicepresident de l’Associació ESPIRAL, Educació i Tecnologia, membre de la Junta de la Federació de Comunicació per la Cooperació (gestor del node d’Internet solidari Pangea). Consultor en tecnologies de la informació i en tecnologies adequades.

II. EMISSORS: DE LA RECERCA AL PAPER

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 109-117

FORMAL STRUCTURE OF SCIENTIFIC JOURNALS AND TYPES OF SCIENTIFIC PAPERS DAVID SHARP Deputy editor, The Lancet Address: Deputy editor, The Lancet, 84 Theobalds Road, London WC1X8RR, UK. E-mail: david.sharp@lancet.com

RESUM Les revistes científiques tenen una estructura formal que cal que els qui hi estan en contacte (autors, lectors i editors) comprenguin per tal que els siguin útils. L’autor analitza els tipus d’article que hi ha a tres revistes mèdiques i a una altra d’informació científica general (comunicacions preliminars, articles de revisió, editorials, secció de correspondència) i com s’estructuren els articles de recerca, perquè les altres seccions són de format més lliure. Paraules clau: revistes científiques / estructura dels articles.

SUMMARY Scientific journals have a formal structure that has to be understood by all those who read it (authors, readers and editors) in order to be useful. The author analyses different types of articles in three medical journals and one of general science (preliminar communications, review articles, editorials, letters to the editor) and how research articles are structurated, because the other sections have a more free format. Keywords: scientific journals / article structure.

110 DAVID SHARP

Daily newspapers have a formal structure. If you are interested in sports news, obituaries, overseas news or even the crossword, you know which page to turn to even if there is no index. The learned journals take the indexing of each issue more seriously but the principle is the same. Journals have a formal structure —and within journals papers have a structure too. The regular (and busy) journal reader will find a fixed order of events, both in journals and within research articles, helpful. Moreover, structure provides a template for scientists to write on. Since this Treballs de la SCB project is about “spreading science” —a process in which the media (television and radio and newspapers and magazines) have an important role— it is essential for journalists too to understand the structure of academic publications and the differences between types of article. Of course, science journalists will use many sources apart from science journals themselves. I had the privilege of being invited to give a talk at the Fundación la Marató de TV3 awards ceremony, held at

the University of Barcelona on November 17, 1998. The theme was how messages of medical importance —this was a medical ceremony— are diffused from the learned journal to the public via the media. I showed that journals such as The Lancet are the basis for only a tiny minority of medical news stories, and the same is true for science generally. But I also argued that more could and should be made of theses sources. [See Quark, 1998].

STRUCTURE WITHIN A JOURNAL It is still possible to find journals that have a simple structure. The simplest would be to have each issue begin with the first page of a research article and end with the last page of a research paper, with no variety in article type in between. The specialist journal Molecular Medicine is almost like that: it begins with a description of the history and current work of an individual molecular research institution and ends with a diary of forthcoming meetings, but

TABLE 1. The structure (sections) of three general medical journals and one general science journal.

Lancet

NEJM

BMJ

Nature

Editorial

Original articles

Editorials

Opinion

Commentary

Images in clin. med.

News

News

Articles

Review articles

Papers

Correspondence

Early report

Case record

General practice

News and views

Case report

Editorials

Clinical review

Daedalus

Research letters

Correspondence

Education and debate

Obituary Scientific

News

Book reviews

Letters

Seminar

Special report

Obituaries

Series

Health policy report

Reviews

Book reviews

Minerva

Article

Viewpoint Correspondence Dissecting room

correspondence

Letters to Nature

FORMAL STRUCTURE OF SCIENTIFIC JOURNALS AND TYPES OF SCIENTIFIC PAPER 111

that is all, apart from the half-dozen research articles in the middle. Many other journals are more ambitious and will include some sort of preliminary communication, review articles, editorials and a correspondence section. The weekly general journals have even more complex structures; they will often include news pages, for example (such pages would seem odd in a monthly or quarterly journal) and they may have editorials of more than one type, so that one or more of them are more like the opinion editorials you would read in a daily newspaper. At another extreme is the purely secondary publication that is only interested in review articles and carries no original research. Table 1 that summarises the sections found in the weekly science journal Nature (Science is similar) and three weekly medical journals (The Lancet, British Medical Journal and New England Journal of Medicine). On the surface, it is all rather complicated, which is why I have linked different section headings to show a common purpose even though the section title may differ. Let me simply highlight a few of them by way of examples. Most of these are regular journal features and they appear in different orders in the four journals, as the connecting lines emphasise. There is a journal called Medical Hypothesis, but the only major general journal in medicine that allows this type of article is The Lancet. This is ideally a quantum leap —it is an idea, it must be testable (no point otherwise) albeit still untested, so a Hypothesis article cannot contain results. I have known press reporting of such papers make the mistake of recording the paper as fact rather than theory. Journal referees sometimes misunderstand the purpose too; they tend to be rude about speculation. Correspondence —letters to the editor

that comment (usually criticise) what the journal has published— is a vital section. It is the refereeing process continued in public. Often the exchange is as valuable as the article itself was originally, and this is a neglected tool in the spreading of science. Commentary/editorial is a device often used by journals to accompany a research article. It may extend the findings by putting them into a wider context, or it may offer a different perspective (e.g. a developing world view or a general practice view) of research coming from an academic hospital setting in the industrialised world. Journalistically, that different viewpoint could be interesting and should not be neglected when the main article has been chosen as a “story”. Review articles are also important to the spreading of science but are usually neglected as sources for the media. Reviews themselves are spreading science because the editor has decided that his readers will benefit from the paper, even though the full details of the research reviewed may not be suitable. Another danger is the old “fact versus opinion” dichotomy. You would think that journalists were well trained in this but that is not always true. I rather empathize with them. After all, “facts” in journals are not the same things as “truths” and many journalists (and politicians too) find it difficult to deal with uncertainty. In biomedicine —and in public health medicine in particular— the handling of uncertainty is a rare skill.

STRUCTURE WITHIN AN ARTICLE I am going to focus solely on the classic research paper’s structure because other types of article may have no visible structure (e.g. a letter or an editorial). By structure I am referring to labelled sections within a paper; I am not saying that letters or editorials are unstructured writing.

112 DAVID SHARP

This is the moment to explain SIMRAD —Summary (or abstract), Introduction, Methods, Results And Discussion— the classical format for a research article. Writers, readers and journalists should find this internal structure helpful (and editors do too). It is not perfect. The immunologist and philosopher of science Peter Medawar was a critic; he thought that a rigid structure forced scientists into describing their work in too tidy a fashion. This, he felt, distorted the reality of the way the research idea was conceived and of the way it was explored. (S) Summaries used to appear at the end of papers; they were short and uninformative. Today they tend to start an article. They are longer, often covertly or overtly structured along the lines of IMRAD, and important because the busy reader may not get beyond them. Moreover, editors know that the Summary is the basis for abstracting services and on-line information providers. Summaries of a different sort are found, for example, in Nature: these are non-structured temptations to the busy reader, acting like a chilled manzanilla on the appetite. (I) The background to the study described. What the problem is, e.g. a practical one such as which drug to use for a medical condition, or a more basic one such as the nature of molecular signalling in cytokine synthesis. Ideally, the Introduction ends with a clear statement about the hypothesis to be tested; ideally too, this section does not say what the results are and does not stray chronologically beyond the situation before the study began. These three ideals are often not met. (M) In clinical medicine this will usually appear as Patients and Methods, although other journals have Materials and Methods; either way, this section is supposed to tell the reader what was done. Some people ar-

gue that the detail must be such that anyone else can replicate the research exactly. For example, a biochemical journal will be explicit about the analytical quality and source of the chemical reagents used. Other journals are more pragmatic. For one thing, exact replication may never be attempted — indeed in clinical studies it is usually impossible. Also, the perspective of the journal can differ. A clinical editor will demand a lot of information about the patients. Nature Medicine might be worried about the methods, though this journal is not a pure IMRAD practitioner and puts the M at the end. (R) The big problem for the writer, editor and reader is how much to include in Results. Even with summary tables and illustrations, something has to be omitted and the skills are to include the essential and to avoid repetition by annotating the text where hard data are given in tabular form. (D) Discussion is the opportunity to interpret the findings reported. What are the strengths and weaknesses of the study; how do its results compare with other research (and, if there are differences, why); and is the original hypothesis supported or refuted, and where next?

CONCLUSION The first science journals appeared in Europe towards the end of the 17th Century but the big expansion has been in the past 100 years. Before that much scientific knowledge was spread by word of mouth, by personal letter, or by public demonstration and lecture. With a few exceptions, newspapers showed little interest and illiteracy meant that science would not be spread very far even if the media in those days had been involved. Today, science attracts huge media cov-

FORMAL STRUCTURE OF SCIENTIFIC JOURNALS AND TYPES OF SCIENTIFIC PAPER 113

erage while for scientists the sources of information have expanded too quickly. Increasingly for the researcher and for the general population the Internet is playing its part. The 21st Century is already witnessing huge changes in the way science is spread, although even if “journals” do not look the way they do now and even if “articles” change too, there will be a need for some sort of structure and some sort of process of selection via peer review and editing.

BIBLIOGRAPHY INTERNATIONAL COMMITEE OF MEDICAL JOURNAL EDITORS: “Uniform requirements for manuscript submitted to biomedical journal”. New England Journal of Medicine 1997; 336:309-315. SEMIR, V. DE (1996). “Qué hechos merecen ser noticia?”. The Lancet. 29(n 3): 185-189. SEMIR, V. DE; RIBAS, C.; REVUELTA, G. (1997). “Impacto de los ‘press releases’ de publicaciones biomédicas sobre los medios de comunicación”. Quark :1-8. — (1998). “Press release for science journal articles and subsequent newspaper stories on the same topic”.

Journal of the American Medical Academy. 280: 294295. SHARP, D. (1998). “Sociedad, medios de comunicación y ciencia”. Quark (13): 48-58.

ABOUT THE AUTOR David Sharp studied Natural Sciences (Chemistry) at Cambridge University (UK). He works at The Lancet journal since 1965; Deputy Editor since 1976, nowadays David Sharp is the vice-director. President of the European Association of Science Editors (1997-2000) and member of the Consultant Council of JAMA/AMA Congresses on Peer Review in Biomedical Publications. He writes to Science Watch, at the Institute of Scientific Information in Philadelphia. D. Sharp has written articles and given lectures on different aspects of edition in biomedical journals, including the peer review process, scientific fraud and selection procedure of journals.

ESTRUCTURA FORMAL DE LES REVISTES CIENTÍFIQUES I TIPUS D’ARTICLES DAVID SHARP Deputy editor, The Lancet Adreça: Deputy editor, The Lancet. 84, Theobalds Road, London WC1X8RR, UK. Adreça electrònica: david.sharp@lancet.com

Els diaris tenen una estructura formal. Si us interessen les notícies sobre esports, defuncions, internacional o, fins i tot, els mots encreuats, sabeu a quina pàgina heu d’anar, malgrat que no hi hagi índex. Les revistes doctes es prenen la indexació de cada número d’una manera més seriosa, però el principi és el mateix. Les revistes tenen una estructura formal —i, dins les revistes, els articles també en tenen. El lector regular (i ocupat) de revistes trobarà un ordre fixat del que hi ha, tant dins la revista com dins els articles, que l’ajudarà. I l’estructura també proporciona un marc per als autors que hi escriuen. Com que aquest monogràfic de Treballs de la Societat Catalana de Biologia tracta el tema de la comunicació científica —el procés en què els mitjans (televisió, ràdio, diaris i revistes) tenen un paper important—, també és essencial per als periodistes de comprendre l’estructura de les publicacions acadèmiques i les diferències entre els tipus d’articles. Per descomptat, els periodistes científics empraran moltes fonts a més de les revistes científiques. Tinc el privilegi d’haver estat convidat a donar una xerrada a la cerimònia de lliurament de concessió d’ajuts de la fundació La Marató de TV3, a la Universitat de Barcelona, el novembre del 1998. El tema que vaig triar foren els missatges d’importància mèdica —es tractava d’una cerimònia del món de la sanitat— que es difonien des d’una revista docta fins al públic, a tra-

vés dels mitjans. Vaig explicar que revistes com ara The Lancet són les bases, només per a una minúscula minoria, de les noves notícies en medicina, i que succeeix el mateix per a la ciència en general (vegeu també Quark, 1998).

ESTRUCTURA DINS UNA REVISTA Encara és possible de trobar revistes que tenen una estructura simple. La més simple té l’estructura següent: la primera pàgina de cada número comença amb un article de recerca i la darrera acaba amb un altre article, sense cap més varietat de tipus d’article entremig. La revista especialitzada Molecular Medicine és gairebé així: comença amb la descripció de la feina històrica i actual d’una institució d’investigació molecular concreta, i acaba amb una agenda que inclou les properes trobades especialitzades, i això és tot, a part de la mitja dotzena d’articles de recerca interjacents. Moltes altres revistes són més ambicioses i inclouen alguna mena de comunicació preliminar, articles de revisió, editorials i una secció de correspondència. Les revistes generals de publicació setmanal tenen estructures encara més complexes; sovint inclouen pàgines de notícies, per exemple (aquestes pàgines farien estrany en una revista mensual o trimestral), i poden tenir editorials de més d’un tipus, entre els quals n’hi ha més

ESTRUCTURA FORMAL DE LES REVISTES CIENTÍFIQUES I TIPUS D’ARTICLES 115

TAULA 1. L’estructura (seccions) de tres revistes mèdiques i una de ciència general. Lancet

NEJM

BMJ

Nature

Editorial

Articles originals

Editorials

Opinió

Comentari

Imatges de med. clínica

Notícies

Notícies

Articles

Articles de revisió

Articles

Correspondència

Informe preliminar

Registre de casos

Pràctica general

Notícies i panorames

A propòsit d’un cas

Editorials

Revisió clínica

Dèdal

Cartes de recerca

Correspondència

Educació i debat

Defuncions

Notícies

Revisió de llibres

Cartes

Correspondència

Seminaris

Informe especial

Defuncions

Sèries

Informe de salut pública

Punts de vista Correspondència

científica

Revisions

Revisió de llibres

Minerva

Articles Cartes a Nature

Sala de dissecció

d’un d’opinió, com els que es trobarien en un diari. En un altre extrem hi ha la publicació purament secundària que només s’interessa per articles de revisió i no duu recerca original. La Taula 1 resumeix les seccions trobades a la revista científica setmanal Nature (Science és similar) i a tres revistes mèdiques mensuals (The Lancet, BMJ i New England Journal of Medicine). D’entrada, tot és un xic complicat, per això he unit els encapçalaments de les seccions, per mostrar-ne el propòsit comú, tot i que el títol de la secció pot variar. A continuació en mostro alguns exemples: Moltes d’aquestes seccions són publicades de manera regular a les quatre revistes, tot i que poden aparèixer en diferent ordre, com si volguessin emfasitzar les línies que les connecten. Hi ha una revista anomenada Medical Hypothesis, però l’única revista general d’importància en medicina és The Lancet. És idealment un salt quantitatiu —és una idea que cal contrastar (si no, no té sentit), però no ho ha estat, perquè un article que tracta d’hipòtesis no pot donar resultats. He conegut informes de premsa d’aquests articles que han comès l’error de citar-los com a fets més que com a teories. Els qui jutgen els articles de vegades tampoc no en comprenen bé el propòsit i tendeixen a fer especulacions grolleres.

La correspondència —cartes al director que comenten (potser de manera crítica) el que ha publicat la revista— és una secció vital. És el procés pel qual el judici segueix públicament. Sovint, aquest intercanvi és tan valuós com ho va ser l’article original, i sol ser una eina desatesa en la comunicació de la ciència. El comentari o l’editorial és un model emprat per les revistes que acompanya un article de recerca. Pot estendre les troballes posant-les en un context més ampli, o pot oferir una perspectiva diferent (per exemple, un punt de vista del món desenvolupat o un punt de vista de pràctica general) de la recerca que pot venir de l’entorn d’un hospital acadèmic del món industrialitzat. Periodísticament aquest punt de vista diferent pot ser interessant i cal que no sigui desatès quan l’article principal s’ha triat com una història. Els articles de revisió també són importants en la difusió de la ciència, però sovint són oblidats com a font pels mitjans de comunicació. Les revisions difonen ciència per si mateixes, perquè l’editor ha decidit que els seus lectors es beneficiaran de l’article, fins i tot si els detalls complets de la recerca de revisió no són satisfactoris. Un altre perill és l’antiga dicotomia fets versus opinió. Podríeu pensar que els periodistes

116 DAVID SHARP

han estat ben preparats, però això no és sempre cert. Personalment, els tinc una certa simpatia. Després de tot, els fets dels diaris no són el mateix que veritats i molts periodistes (i també polítics) troben difícil de moure’s entre la incertesa. En biomedicina —i en salut pública, en particular— reeixir de la incertesa és una habilitat poc freqüent.

ESTRUCTURA DINS UN ARTICLE Em restringiré al clàssic article de recerca, perquè els altres tipus d’article poden no tenir una estructura visible (penseu en una carta o en un editorial). Aquí, per estructura em refereixo a les seccions etiquetades dins un article; no vull dir que les cartes o els editorials s’escriguin sense estructura. Aquest és el moment d’explicar el RIMRID —resum, introducció, mètodes, resultats i discussió—, el format clàssic d’un article de recerca (en anglès: SIMRAD [= Summary — o Abstract—] Introduction, Methods, Results i Discussion). Escriptors, lectors i periodistes trobaran que aquesta estructura interna els ajuda (com també els editors). No és perfecta. L’immunòleg i filòsof de la ciència Peter Medawar va ser-ne un crític; creia que una estructura rígida obliga els científics a descriure la seva feina seguint hàbits massa pulcres. Això, creia, distorsionava la realitat, la manera en què es concebia la idea de la recerca i la manera en què s’explorava. R. Els resums acostumaven a aparèixer al final dels articles; solien ser curts i poc informatius. Avui dia tendeixen a començar un article. Són més llargs, sovint també estructurats, dissimuladament o oberta, amb les línies de RIMRID, i importants perquè el lector ocupat pot deixar l’article sense seguir més enllà. Els editors també saben que el resum és la base dels serveis que compilen la informació i dels proveïdors d’informació en línia. Hi ha resums de molts tipus, i poden trobar-se en alguna de les revistes més variables, per exemple, a Nature: són temptacions

no estructurades per al lector ocupat, i actuen com una copa de manzanilla freda per a obrir la gana. I. És el rerefons de l’estudi descrit. Esbrina quin és el problema —per exemple, un de pràctic seria quin fàrmac cal emprar per a una situació mèdica, o un de més bàsic seria la natura dels senyals moleculars en la síntesi de citosines. Idealment, la introducció acaba amb una frase clara sobre la hipòtesi que ha de ser contrastada; també idealment, aquesta secció no diu quins són els resultats i no s’ha de perdre cronològicament en èpoques més enllà del moment en què la recerca explicada començà. Aquests tres ideals sovint no es troben. M. En medicina clínica sovint apareix com «Pacients i mètodes», i en altres revistes com a «Materials i mètodes»; per qualsevol via, aquesta secció ha d’explicar al lector què s’ha fet. Algunes persones argumenten que el detall hauria d’arribar fins que qualsevol altre pogués repetir exactament la recerca —per exemple, una revista bioquímica haurà d’explicitar la qualitat analítica i la font dels reactius químics emprats. Altres revistes són més pragmàtiques. Per alguna raó la replicació exacta no es podrà assolir mai —veritablement en els estudis clínics generalment esdevé impossible. També pot canviar la perspectiva de la revista. Un editor clínic exigirà una gran quantitat d’informació sobre els pacients. Nature Medicine hauria de preocupar-se més dels mètodes, ja que no és una revista que practiqui el RIMRID i trasllada la M al final. R. El gran problema per a l’escriptor, l’editor i el lector és què s’inclou en els resultats. Fins i tot amb taules de resum i il·lustracions cal ometre alguna cosa, i l’habilitat resideix a incloure el que és essencial i evitar la repetició fent comentaris al text quan les dades s’ofereixen a les taules. D. La discussió ofereix l’oportunitat d’interpretar les troballes descrites: quins són els punts forts i els febles de l’estudi; com es comparen els resultats amb altres recerques (i, si hi ha diferències, per què), si la hipòtesi original és confirmada o refusada, i què caldria fer en el futur.

ESTRUCTURA FORMAL DE LES REVISTES CIENTÍFIQUES I TIPUS D’ARTICLES 117

CONCLUSIÓ Les primeres revistes científiques van aparèixer a Europa cap a la fi del segle XVII, però la gran expansió va tenir lloc en els darrers cent anys. Abans, el coneixement científic s’escampava oralment, per correspondència personal o per explicacions o conferències públiques. Amb poques excepcions, els diaris mostraven poc interès i l’analfabetisme comportava que la ciència no es difongués gaire lluny ni que hi participessin els mitjans d’aleshores. Avui dia, la ciència atreu una enorme atenció dels mitjans, mentre que per als científics les fonts d’informació s’han estès massa ràpidament. I també de manera espectacular, tant per al públic especialitzat com per a la població general, la xarxa (Internet) hi està col·laborant. El segle XXI serà testimoni d’enormes canvis en la manera en què es difon la ciència, però, fins i tot en el cas que les revistes no tinguin l’aspecte que tenen avui i encara que els articles canviïn,

caldrà alguna forma d’estructura i algun tipus de procés de selecció mitjançant la revisió per part d’altres científics i l’edició.

RESSENYA CURRICULAR David Sharp és químic per la Universitat de Cambridge (Regne Unit). Des de 1965 treballa a Lancet, de la qual és deputy editor a partir de 1976. Actualment n’és el subdirector. És president de l’European Association of Science Editors (1997-2000), membre del Consell Assessor de JAMA/AMA per als Congressos de Peer Reviews en les Publicacions Biomèdiques i escriu per a Science Watch, de l’Institut of Scientific Information de Filadèlfia (EUA). D. Sharp escriu articles i imparteix conferències sobre diferents aspectes de l'edició en revistes de biomedicina, com ara el procés de peer review, el grau científic i els procediments de selecció d'articles per a publicar.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 119-125

REDACCIÓN DE TRABAJOS PARA PUBLICACIONES BIOMÉDICAS CÈLIA RIBERA BANÚS Edicions Doyma Dirección: Edicions Doyma. Travessera de Gràcia, 17-21. 08021 Barcelona. E-mail: cribera@doyma.es

RESUMEN Como un manual de estilo, este artículo pretende describir los tipos más comunes de los textos que se publican en las revistas biomédicas. La primera división se establece entre los que se realizan por encargo (como serían originales, editoriales y revisiones) y los que se realizan motu propio (originales, notas clínicas y cartas al director). Además de normas descriptivas para la redacción también se ofrecen algunas técnicas para que puedan ser aceptados, hito final de todo texto científico. Palabras clave: revistas biomédicas / trabajo científico / manual de estilo.

RESUM Com un manual d’estil, aquest article pretén descriure els tipus de textos més comuns que es publiquen a les revistes biomèdiques. La primera divisió s’estableix entre els que es fan per encàrrec (com serien originals, editorials i revisions) i els que es fan motu propio (originals, notes clíniques i cartes al director). A més de normes descriptives per a la redacció també se n’ofereixen de tècniques per tal que puguin ser acceptats, fita final de tot text científic. Paraules clau: revistes biomèdiques / treball científic / manual d’estil.

SUMMARY Writing for articles in medical journals As a style manual, this article wants to describe the most common types of published

120 CÈLIA RIBERA

texts in biomedical journals. First view divides those articles written by assignement (as originals, editorials and reviews) and those written motu propio by the author (originals, clinical notes and letters to the editor). Plus the descriptive notes for writing, there are also technical ones that can allow articles to be accepted, final goal of every scientific text. Keywords: biomedical journals / scientific work / style manual.

INTRODUCCIÓN Existen diversas revistas de biomedicina y también diferentes tipos de artículos. A lo largo de este trabajo estudiaremos las peculiaridades de estos últimos, de una forma un tanto general y sin ceñirnos a ninguna publicación en particular, tratando de abarcar una serie de condiciones y normas que de alguna forma sean comunes a todas ellas. Grosso modo los artículos biomédicos podrían dividirse en dos categorías: aquellos que los autores realizan voluntariamente y envían a la revista para su aprobación y posterior publicación, como sería el caso de artículos originales, notas clínicas y cartas al director, por citar los más corrientes; y, por otra parte, los que la propia revista encarga a determinados autores, como editoriales y revisiones, que se encuadran dentro del ámbito de la imprescindible formación continuada.

TRABAJOS POR ENCARGO Los trabajos por encargo no suelen ofrecer demasiados obstáculos a la hora de realizarlos, ya que se harán atendiendo a las normas de la publicación que los solicite y de acuerdo a los requisitos de uniformidad establecidos por el Comité Internacional de Editores de Revistas Médicas (1997, Massachusetts Medical Society). También su publicación está mucho más asegurada por su mismo carácter de encargo —un tema determinado a un experto—, que la de aque-

llos remitidos de forma espontánea a una determinada revista, que deberán pasar por un proceso de evaluación crítica más severa de la que no todos conseguirán salir airosos. Pero vale la pena destacar que a través de estos últimos artículos pueden descubrirse, asimismo, nuevos autores, válidos tanto científica como literariamente.

ARTÍCULOS ORIGINALES Se trata de trabajos de investigación sobre etiología, fisiopatología, anatomía patológica, epidemiología, clínica, diagnóstico, pronóstico y tratamiento. Los diseños recomendados son de tipo analítico en forma de encuestas transversales, estudios de casos y controles, estudios de cohortes y ensayos controlados. En general, en este tipo de artículos se introduce una pregunta problema y una hipótesis previa plausible y, mediante las evidencias y contraevidencias oportunas, se ofrecen las respuestas posibles y se aporta, por último una conclusión. Es preferible centrarse en una única pregunta para dar una mayor claridad al artículo. La extensión recomendada de un texto es de 12 páginas de 30 líneas, de 60-70 espacios, y se admiten hasta 6 figuras y 6 tablas. También es aconsejable que el número de firmantes no exceda de seis. No se aceptan trabajos descriptivos retrospectivos que no incluyan un estudio estadístico. Las unidades de medida deben expresarse en sistema convencional, entre paréntesis.

REDACCIÓN DE TRABAJOS PARA PUBLICACIONES BIOMÉDICAS 121

NOTAS CLÍNICAS Consisten en la descripción de uno o más casos clínicos de excepcional observación que supongan una aportación importante al conocimiento de la fisiopatología o de otros aspectos del proceso. Su extensión debe ser de 5 páginas de 30 líneas, 60-70 espacios, y se aceptan 2 figuras y 2 tablas. Como en el apartado anterior, se aconseja que el número de firmantes no exceda de seis. Debe incluirse el título, palabras clave y resumen en inglés.

EDITORIAL El editorial es un artículo breve en el que se expresa la propia opinión o la de la revista en que va a publicarse. De forma tradicional se trataba principalmente de esto último, de hacer llegar al lector el pensamiento del editor, pero en la actualidad su papel ha cobrado una mayor importancia y constituyen revisiones críticas de temas científicos, especialmente de reciente investigación, que han supuesto un notable avance. Al redactar un editorial de estas característica se comienza con un párrafo introductorio en el que se plantea el problema y se establece una suerte de respuesta al mismo. Seguidamente, se aportan argumentos a favor y en contra. A continuación, en el párrafo final se resume y analiza lo anterior y se ofrece una conclusión coherente. Generalmente el editorial va firmado por un solo autor, aunque se permite un segundo firmante. Los editoriales no requieren la rigidez formal de un artículo original, sino que se estructuran según las preferencias del autor. Su extensión suele oscilar entre cuatro y seis folios mecanografiados a doble espacio. No acostumbran a ilustrarse con tablas o figuras, salvo que sean absolutamente im-

prescindibles para la comprensión del texto. No existe un límite para las citas bibliográficas, pero es obligatoria la reseña de las primordiales, preferentemente las que corresponden a los dos últimos años.

ARTÍCULOS DE REVISIÓN Un artículo de revisión se basa en el análisis de un tema, desde la propia experiencia, y la que se obtiene a través del estudio de la bibliografía publicada por el resto de los expertos. En estos tiempos de verdaderos aludes de información se hace difícil, cuando no imposible, abarcar el total de la misma, ni siquiera una parte. El papel que desempeñan las buenas revisiones resulta de vital importancia, ya que permiten estar bien informados sobre cualquier tema o cuestión de forma actualizada, lo que de otro modo requeriría un exhaustivo trabajo de búsqueda bibliográfica y de posterior lectura. La extensión aproximada de un trabajo de revisión será de 15 a 20 folios, mecanografiados a doble espacio, con tablas, figuras y referencias bibliográficas aparte, sin limitación de éstas últimas. Acostumbra a estar firmado por un único autor, aunque existen excepciones en algunas publicaciones. Los artículos de revisión no están sujetos a una estructura formal fija, por lo que es recomendable diseñar un guión previo. En el mismo es conveniente, aparte de plantear un título suficientemente claro, redactar una introducción y diferentes apartados en los que se realice la discusión bibliográfica pertinente. Y, por último, una conclusión final que contenga un compendio del contenido y el mensaje que se desprenda de todo ello. Finalmente, las correspondientes referencias bibliográficas.

122 CÈLIA RIBERA

CARTAS AL DIRECTOR Tienen preferencia en esta sección la discusión de trabajos publicados en los últimos tres meses y la aportación de opiniones, observaciones y experiencias que por sus características puedan ser brevemente resumidas. Su extensión no debe sobrepasar las 60 líneas de 60-70 espacios, y puede incluirse una figura o una tabla y un máximo de diez referencias bibliográficas. El número de firmantes no debe exceder de cuatro.

CRÍTICA DE LIBROS Aunque hay variedad de tipos de libros de medicina, la crítica de los mismos puede estructurarse de una manera parecida. Se efectua una breve introducción a modo de presentación del libro; a continuación se realiza una descripción del contenido, en que se indica número de capítulos y características por grupos, tablas, figuras y bibliografía, con comentarios acerca de la calidad del texto y de las ilustraciones. Se destaca cuál es la principal aportación del libro y, se comentan, asimismo, las dificultades y los errores que se hayan detectado. Se finaliza con un comentario de recomendación del libro para posibles interesados en su lectura.

CONCLUSIÓN En las revistas biomédicas es preceptivo que los trabajos estén estructurados de tal modo que describan el proceso de producción que ha permitido llegar a un tipo de resultado o hallazgo. Para ello hay que hacer una clara descripción del material empleado, método, resultados de la aplicación del

método al material, discusión y finalmente conclusiones. Esta sucinta descripción de algunos tipos de artículos, a modo de brevísimo manual de estilo, trata de poner a disposición de los futuros autores algunas normas precisas para redactar un artículo biomédico.

BIBLIOGRAFÍA BAILAR, J.; T. A. LOUIS; P. W. LAVORI; M. POLANSKY (1984). «A classification for biomedical reports». N. Engl. J. Med., nº 31, pág. 1482-1487. FLETCHER, R. H.; S. W. FLETCHER (1979). «Clinical research in general medical journals. A 30 years perspective». N. Engl. J. Med, nº 301, pág. 180-183. LIENCE, E. (1991). «Redacción de un trabajo para una revista biomédica». Med. Clin. (Barc.), nº 96, pág. 768777. MULROW, C. D. (1987). «The medical review article: a state of the science». Ann. Intern. Med., nº 106, pág. 485-488. PULIDO, M. (1987). «El editorial». Med. Clin. (Barc.), nº 92, pág. 413-414. — (1989). «El artículo de revisión». Med. Clin. (Barc.), nº 93, pág. 745-746. VILARROYA, O. [et. al.] (1993). Manual de estilo. Publicaciones biomédicas. Barcelona: Ediciones Doyma.

RESEÑA CURRICULAR Cèlia Ribera Banús es licenciada en Periodismo por la Escuela Oficial de Madrid. Es máster en Comunicación Científica, del Instituto de Educación Continuada (IDEC) de la Universidad Pompeu Fabra; y posee el Diploma Universitario de Post-grado en Comunicación Médica del IDEC, UPF, Barcelona. Es directora de la revista Jano (Medicina y Humanidades) desde 1986. Colabora en las páginas de Ciencia de La Vanguardia. Es, además, presidenta del Comité de Asesoría Artística de la Fiesta de la Sanidad Catalana, y patrona de la Fundación Catalana de Neumología.

REDACCIÓ DE TREBALLS PER A REVISTES BIOMÈDIQUES CÈLIA RIBERA BANÚS Edicions Doyma Adreça: Edicions Doyma. Travessera de Gràcia, 17-21. 08021 Barcelona. Adreça electrònica: cribera@doyma.es

INTRODUCCIÓ Hi ha diverses revistes de biomedicina i també diversos tipus d’articles. En aquest treball estudiarem les peculiaritats dels articles, de manera un xic general i, sense cenyir-nos a cap publicació en particular, mirarem d’abastar una sèrie de condicions i normes que d’alguna forma siguin comunes a totes. Grosso modo, els articles biomèdics podrien dividir-se en dues categories: els que els autors realitzen voluntàriament i envien a la revista perquè els acceptin i els publiquin, que seria el cas dels articles originals, les notes clíniques i les cartes al director, per citar-ne els més corrents; i, d’altra banda, els que la mateixa revista encarrega a determinats autors, com és el cas dels editorials i de les revisions, que s’emmarcarien dins l’àmbit de la imprescindible formació continuada.

TREBALLS PER ENCÀRREC Els treballs per encàrrec no solen oferir gaires obstacles a l’hora de fer-los, ja que es fan atenent les normes de la publicació que els sol·licita i d’acord amb els requisits d’uniformitat establerts pel Comitè Internacional de Revistes Mèdiques (1997, Massachussets Medical Society). La seva publicació està també més assegurada pel caràc-

ter d’encàrrec mateix —un tema determinat a un expert—, que aquells que són remesos espontàniament a una revista determinada, que hauran de passar per un procés d’avaluació crítica més severa, de la qual no tots sortiran amb èxit. Però val la pena destacar que a través d’aquests darrers articles es poden descobrir, tanmateix, nous autors, vàlids tant científicament com literàriament.

ARTICLES ORIGINALS Es tracta de treballs d’investigació sobre etiologia, fisiopatologia, anatomia patològica, epidemiologia, clínica, diagnòstic, pronòstic i tractament. Els dissenys recomanats són de tipus analític en forma d’enquestes transversals, estudis de casos i controls, estudis de cohorts i estudis controlats. En general, en aquesta mena d’articles s’introdueix una pregunta problema i una hipòtesi prèvia plausible i, mitjançant les evidències i contraevidències oportunes, s’ofereixen les respostes possibles i s’aporta, a la fi, una conclusió. És preferible de centrar-se només en una única pregunta per a donar més claredat a l’article. L’extensió recomanada és un text de 12 pàgines de 30 línies, a 60 o 70 espais; s’admeten fins a 6 figures i 6 taules. També és aconsellable que el nombre de persones que fir-

124 CÈLIA RIBERA

men no sigui superior a 6. No s’accepten treballs descriptius retrospectius si no inclouen un estudi estadístic. Les unitats de mesura s’han d’expressar en el sistema convencional, entre parèntesis.

a la comprensió del text. No hi ha un límit per a les citacions bibliogràfiques, però és obligada una ressenya de les primordials, preferentment les que corresponen als dos darrers anys.

NOTES CLÍNIQUES

ARTICLES DE REVISIÓ

Consisteixen en la descripció d’un o més casos clínics d’interès excepcional i que comportin una aportació important al coneixement de la fisiopatologia o a d’altres aspectes del procés. L’extensió ha de ser de 5 pàgines de 30 línies, a 60 o 70 espais, i s’accepten 2 figures i 2 taules. Com en l’apartat anterior, s’aconsella que el nombre de signants no superi els 6. Cal que s’inclogui el títol, paraules clau i un resum en anglès.

Un article de revisió es basa en l’anàlisi d’un tema, des de la pròpia experiència i la que s’obté a través de l’estudi de la bibliografia publicada per la resta dels experts. En aquests temps en què hi ha veritables allaus d’informació, es fa difícil, si no impossible, abastar-la tota, ni tan sols una part. El paper que tenen les bones revisions té una importància vital, perquè permeten d’estar informats sobre qualsevol tema o qüestió de forma actualitzada, cosa que, d’altra manera, requeriria una feina de recerca bibliogràfica exhaustiva i la lectura posterior. L’extensió aproximada d’un treball de revisió serà de 15 a 20 fulls, mecanografiats a doble espai, amb taules i figures, i referències bibliogràfiques a part, sense que aquestes darreres estiguin limitades. Sol anar firmat per un únic autor, tot i que en algunes publicacions hi ha excepcions. Els articles de revisió no estan subjectes a una estructura formal fixa, per la qual cosa és recomanable dissenyar un guió previ. És convenient, a banda de plantejar un títol prou clar, de redactar-hi una introducció i diversos apartats en els quals es fa la discussió bibliogràfica pertinent. I, en darrer terme, una conclusió final que contingui un compendi del contingut i el missatge que se’n pot desprendre. Finalment, les citacions bibliogràfiques que corresponen.

EDITORIALS L’editorial és un article breu en el qual s’expressa l’opinió pròpia de l’autor o de la revista on s’ha de publicar. Tradicionalment es tractava d’aquesta darrera circumstància, és a dir, de fer arribar al lector el pensament de l’editor, però avui dia té més importància i s’han constituït en revisions crítiques de temes científics, especialment d’investigació recent i que han comportat un avenç notable. En redactar un editorial d’aquestes característiques es comença amb un paràgraf introductori en el qual es planteja el problema i se n’estableix una mena de resposta. Tot seguit s’aporten arguments a favor i en contra. A continuació, en el paràgraf final es resumeix i s’analitza el que s’ha redactat abans i se n’ofereix una conclusió coherent. Generalment l’editorial va firmat per un sol autor, si bé pot acceptar-se un segon signant. Els editorials no necessiten la rigidesa formal d’un article original, sinó que s’estructuren segons les preferències de l’autor. L’extensió sol oscil·lar entre 4 i 6 fulls mecanografiats a doble espai. No s’acostumen a il·lustrar amb taules o figures, llevat que siguin absolutament imprescindibles per

CARTES AL DIRECTOR En aquesta secció tenen preferència les discussions de treballs publicats els darrers tres mesos i l’aportació d’opinions, observacions i experiències que, per les seves característiques, poden ser resumides breument. L’extensió no ha

REDACCIÓ DE TREBALLS PER A REVISTES BIOMÈDIQUES 125

de sobrepassar les 60 línies de 60 o 70 espais, i es pot incloure una figura o una taula i un màxim de 10 referències bibliogràfiques. El nombre de persones que firmen no pot ser superior a 4.

CRÍTICA DE LLIBRES Tot i que hi ha una gran varietat de tipus de llibres de medicina, llur crítica es pot estructurar d’una manera semblant. S’efectua una introducció breu, com a presentació del llibre; a continuació es realitza una descripció del contingut en què s’indiquen el nombre de capítols i les característiques per grups, taules, figures i bibliografia, amb comentaris sobre la qualitat del text i les il·lustracions. Es destaca quina és la principal aportació del llibre i també es comenten les dificultats i els errors que s’hagin trobat. Acaba amb un comentari de recomanació del llibre per a les persones interessades.

CONCLUSIÓ A les revistes biomèdiques és preceptiu que els treballs estiguin estructurats de manera que

descriguin el procés de producció que ha permès d’arribar a un tipus de resultat o troballa. Per això, cal fer una descripció clara del material emprat, el mètode, els resultats de l’aplicació del mètode al material, una discussió i finalment les conclusions. Aquesta breu descripció d’alguns tipus d’article, com un brevíssim manual d’estil, tracta de proporcionar als futurs autors algunes normes precises per a redactar un article biomèdic.

RESSENYA CURRICULAR Cèlia Ribera Banús és llicenciada en periodisme per l’Escuela Oficial de Madrid. És màster en comunicació científica, de l’Institut d’Educació Continuada (IDEC) de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i té el diploma universitari de Postgrau en comunicació mèdica de l’IDEC (UPF). És directora de la revista Jano (medicina i humanitats) des de 1986. Col·labora a les pàgines de ciència de La Vanguardia. És presidenta del Comitè d’Assessoria Artística de la Festa de la Sanitat Catalana, i patrona de la Fundació Catalana de Pneumologia.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 127-135

GLÒRIA I MISÈRIA DE LES REVISTES CIENTÍFIQUES RICARD GUERRERO Departament de Microbiologia. Universitat de Barcelona Adreça: Departament de Microbiologia. Universitat de Barcelona. Av. de la Diagonal, 645. 08028 Barcelona. Adreça electrònica: guerrero@retemail.es

RESUM La supervivència d’una revista científica depèn de diversos factors, entre els quals és fonamental la competitivitat amb altres publicacions, tant pel que fa a la qualitat científica, com a la rendibilitat econòmica i la difusió. Els autors solen enviar els seus millors articles a les revistes amb els factors d’impacte més alts en els seus camps de recerca, que solen ser les de més prestigi i estan indexades en bases de dades internacionals. En el camp de les ciències de la vida, les principals bases de dades són les de l’Institute for Scientific Information (ISI), que inclou revistes i informació en unes publicacions setmanals amb el títol general de Current Contents. Per a una revista científica, estar inclosa en el Current Contents significa estar en el corrent principal de la ciència. Les revistes que es publiquen en països de parla no anglesa troben grans dificultats per a obtenir el reconeixement internacional, i es veuen forçades a emprar l’anglès com a llengua de comunicació. Es revisen els principals condicionants dels autors, dels directors de revistes i dels revisors (peer reviewers) i es comenten les estratègies que poden adoptar les revistes modestes per a sobreviure enmig de les publicacions amb els més alts factors d’impacte. Paraules clau: revistes científiques / factor d’impacte / current contents / peer review / llei de Bradford.

SUMMARY Glory and misery of scientific journal The survival of a scientific journal depends on several factors, among which competiti-

128 RICARD GUERRERO

veness with other journals —not only in terms of scientific quality, but also of cost-effectiveness and diffusion— is crucial. Authors tend to submit their best articles to journals with the highest impact factor in their field of expertise, which are usually those more prestigious and always indexed in international databases. In the field of the life sciences, the major data bases are those of the Institute for Scientific Information (ISI), which lists journals and information in several weekly publications with the general title of Current Contents. For any scientific journal, being indexed in the Current Contents means being in the mainstream of science, which has a positive feedback in the journal itself. To obtain international recognition, journals published in non-English speaking countries must face great difficulties, and they feel compelled to use English as the language of communication. The main determinats of authors, journals’ editors and peer reviewers are commented on, as well as the strategies that modest journals can adopt to survive among those with the highest impact factors. Keywords: scientific journals / impact factor / current contents / peer review / Bradford’s law.

INTRODUCCIÓ Si consultem les bases de dades internacionals sobre publicacions científiques periòdiques, observarem l’escassa presència de revistes de països de parla no anglesa; les poques que hi trobarem no ocupen llocs destacats en el seu camp d’especialització. Avui dia, quan un dels criteris predominants a l’hora d’avaluar la tasca d’un investigador és la categoria de les revistes on publica, l’edició de revistes científiques especialitzades funciona amb un sistema de retroacció que sembla difícil de canviar. D’una banda, les revistes de més difusió i que ocupen llocs destacats pel que fa al factor d’impacte (vegeu més endavant) són les que reben més sol·licituds de publicació. El nombre elevat d’articles rebuts permet que els seleccionats tinguin una gran qualitat, la qual cosa contribueix també a mantenir molt alt el nivell de la publicació. De l’altre, les revistes modestes —o senzillament dolentes— es troben en una mena d’atzucac: els investigadors defugen d’enviar-hi els seus millors treballs i es limiten a presentar-hi els que consideren d’escassa importància, o bé els que els han estat rebutjats per revistes de categoria superior. Això dificulta enormement que aquestes re-

vistes modestes assoleixin els mínims exigits per a entrar en els índexs internacionals, i que, en conseqüència, augmentin la difusió, cosa que els facilitaria la rebuda d’originals de més qualitat (Chica i Berlanga, 1995).

OBJECTIUS DELS AUTORS Al final de 1998, l’Association of Learned and Professional Society Publishers (ALPSP) féu una enquesta entre els subscriptors de 109 revistes professionals (un total de 10.970 possibles autors), per conèixer quins eren els seus objectius a l’hora de publicar un article (McGarva, 1999). Del 29,3 % que respongueren, la majoria indicà com a motivació principal el desig de comunicació amb altres investigadors. Seguien l’afany d’una millora en la seva professió, el prestigi personal i l’obtenció de subvencions. Gairebé cap autor indicava com a prioritària obtenir un benefici econòmic directe. A l’hora d’elegir una revista per enviar-hi els articles, la majoria s’inclina per les que tenen més difusió o per les que gaudeixen de més prestigi; dues característiques que so-

GLÒRIA I MISÈRIA DE LES REVISTES CIENTÍFIQUES 129

len coincidir, tot i que hi ha revistes molt prestigioses que tenen una distribució reduïda per causa de les altes quotes de subscripció (la quota anual de subscripció a Archives of Microbiology, per exemple, és d’unes 350.000 pessetes). Altres característiques considerades per a decidir on enviar un article eren el factor d’impacte de la revista, la qualitat i rapidesa amb què duien a terme el procés de revisió, i la possibilitat que els resums dels articles estiguessin disponibles en bases de dades específiques. El país de publicació no semblava gaire important, sempre que la revista tingués un abast internacional (McGarva, 1999). Els resultats d’una enquesta del tipus de l’ALPSP, però, no sempre reflecteixen la realitat. Fins i tot en el cas que es tracti d’enquestes anònimes, és possible que els enquestats s’inclinin per les respostes que descriuen el comportament que la comunitat científica considera més ètic i altruista. Alguns estudis molt acurats fets en la dècada de 1980 van posar de manifest que la reputació d’una revista no sempre està justificada (Christenson i Sigelman, 1985). Tanmateix, la majoria d’investigadors intenta publicar els millors articles en les revistes preeminents. Això proporciona una mena de certificat de garantia, que pot ser molt útil a l’hora de sol·licitar subvencions, de competir per places, o en qualsevol altra situació en què s’intenti mesurar la qualitat de la tasca investigadora. Entre els criteris que hom té en compte hi ha també el possible factor d’impacte de la mateixa publicació.

CURRENT CONTENTS, EL MALSON DE LES REVISTES MODESTES Atès el gran nombre de revistes científiques que es publiquen, com més va més difícil és que una publicació periòdica que no es troba en les bases de dades internacionals s’hi

pugui incorporar. En el camp de les ciències de la vida, la base de dades més coneguda —i on tota revista aspira a ser-hi inclosa— és la de l’Institute for Scientific Information (ISI), entitat fundada el 1958 per Eugene Garfield. El 1997, la base de dades de l’ISI comprenia més de 16.000 revistes, llibres i altres publicacions en ciències, ciències socials, arts i humanitats. Una gran part de la seva base de dades la constitueixen aproximadament 8.000 revistes, que es registren per anualitats. De cada número, hom registra els resums en anglès fets pels autors dels articles, les adreces dels autors i del director de la publicació, i les referències bibliogràfiques que inclou (Testa, 1997). Current Contents és el títol general de les publicacions setmanals que inclouen bona part d’aquesta informació. En fundar-se l’ISI, l’única publicació era Current Contents of Chemical, Pharmaco-Medical & Life Sciences. Posteriorment va escindir-se en publicacions diferents per a cada especialitat, i se’n van crear de noves (CC Behavioral, Social and Mangement Sciences, CC Engineering and Technology, etc.). Si, per factors circumstancials, una publicació inclosa en alguna de les principals bases de dades internacionals, en causa baixa, ja ha begut oli; la reincorporació és extremament difícil. En tenim un exemple en la revista Journal of Applied Genetics. Aquesta publicació fou fundada a Polònia el 1960 amb el nom de Genetica Polonica, que va portar fins a 1995. Era l’única revista polonesa dedicada a la genètica vegetal, i publicava els articles de recerca en anglès, amb un resum en polonès. La revista es féu popular internacionalment entre els científics del ram, que començaren a enviar-hi els seus articles i a citar-la sovint. Com a conseqüència, la seva tirada augmentà, i les editorials internacionals hi enviaven nombrosos llibres perquè en publiquessin revisions. Va entrar al Current Contents Life Sciences i estava indexada en el Science Citation Index. El 1982, una sèrie de problemes socials, polí-

130 RICARD GUERRERO

tics i econòmics sacsejaren Polònia, i Genetica Polonica se’n ressentí. La revista no pogué conservar la periodicitat, i el retard amb què sovint sortien els números comportà que perdés qualitat; molts autors deixaren d’enviar-hi els seus articles i el país també s’empobrí científicament perquè els millors investigadors emigraren a països més rics. La revista fou eliminada del Current Contents, i l’Science Citation Index deixà d’incloure-la en els seus índexs. Ja avançada la dècada de 1990, els editors de Genetica Polonica decidiren donar un tomb a la revista, per tal de fer-la més internacional i recuperar l’estatus perdut. Aconsellats per membres de l’European Association of Science Editors (EASE), en renovaren la capçalera (passà a dir-se Journal of Applied Genetics), el format, i la qualitat del paper i de la impressió; n’eliminaren els resums en polonès, i n’ampliaren el Consell Editorial, incloent-hi investigadors estrangers —principalment de l’Europa occidental— de reconeguda vàlua en els seus respectius camps de recerca. Cinc anys després, però, han avançat ben poc pel que fa al reconeixement internacional de la revista. A més, han d’afrontar greus problemes a l’hora de preparar els articles acceptats pels revisors (la proporció d’articles acceptats és força inferior a la dels que hom acceptava en l’època anterior), que solen necessitar una profunda correcció lingüística. Malgrat el canvi experimentat i la regularitat actual de la publicació, no han aconseguit la readmissió al Current Contents, i el fet de no ser una revista inclosa en aquella base de dades minva les possibilitats que els autors els enviïn articles de primera qualitat (Mlyniec, 2000).

de la llengua. Per a decidir la llengua de publicació cal tenir en compte els avantatges i els inconvenients de publicar en anglès o en la llengua del país. Si es tracta de la revista d’un col·lectiu (societat, institut, acadèmia, col·legi professional, etc.), i no pretén més que ser un mitjà de comunicació entre els seus membres, és evident que la llengua del país és la més adient. Si, en canvi, hom desitja que la difusió de la tasca realitzada en un país o duta a terme pels membres d’un col·lectiu determinat tingui un abast internacional, cal renunciar a l’idioma propi i adoptar l’anglès, llengua que, malgrat la seva complexitat fonètica—encara que d’una gran simplicitat gramatical—, ha esdevingut la llengua de comunicació científica universal. Publicar en anglès en un país no angloparlant és un cost afegit als costos propis de tota publicació. Molts autors contracten els serveis de correctors d’anglès o fins i tot de traductors especialitzats quan volen enviar un article a una revista de prestigi o que es publica en un país de parla anglesa. En canvi, no sembla que considerin necessari tenir cura de la correcció del llenguatge si la revista és modesta i les persones que la fan no són de parla anglesa. Com que aquestes revistes no solen disposar de gaires mitjans econòmics, les persones que hi són al davant, si tenen la suficient preparació lingüística, es veuen sovint obligades a fer tasques de correcció, que en altres circumstàncies els autors haguessin encarregat a correctors professionals (Guerrero i Chica, 1999).

PREREQUISITS DE LES PUBLICACIONS CIENTÍFIQUES COMUNICACIÓ I LLENGUA Un problema que han d’afrontar les publicacions de països no angloparlants és el

Independentment de la llengua i l’abast que hom vulgui donar a una revista científica, caldria adoptar uns criteris que perme-

GLÒRIA I MISÈRIA DE LES REVISTES CIENTÍFIQUES 131

tessin reconèixer la qualitat dels seus articles. És recomanable comptar amb un comitè de redacció ampli que decideixi la trajectòria de la publicació i pugui proposar canvis quan escaigui. Cal sotmetre sempre els articles a la revisió d’experts (peer review); la limitada difusió d’una revista no ha de ser una excusa per a fer-hi encabir articles sense un mínim de qualitat. Cal exigir als autors rigor científic i originalitat, en el sentit que l’article no sigui una repetició d’algun treball previ; com també cal que l’article contribueixi a ampliar el coneixement de la matèria tractada. Tan importants com les normes pràctiques que adopti una publicació són els seus principis organitzatius. Povl Riis (1994) indica que en l’organització de la publicació cal tenir en compte les cinc persones o institucions clau que intervenen habitualment en el procés editorial, des que s’inicia la redacció d’un article fins que arriba al destinatari últim: l’autor, el director de la revista (editor, en anglès), el revisor expert (peer reviewer), l’editor (publisher) i el lector. Podríem afegir-hi el corrector de llengua i d’estil, el traductor —si l’article es publica en una llengua diferent de l’original—, i la institució propietària de la revista quan no coincideix amb l’editorial (és el cas de moltes revistes d’institucions i societats científiques). L’autor. En relació amb l’autor, quan l’article descriu els resultats de la seva recerca, ha de ser la interpretació escrita fidedigna d’una tasca feta anteriorment per ell i els coautors, sense que se n’hagin alterat o eliminat dades que en puguin falsejar els resultats; no ha de contenir material d’altri —o propi, però no inèdit— sense indicar-ho; i les referències no han de ser esbiaixades per a afavorir determinats autors —l’autocitació és un ardit difós universalment— i evitar-ne d’altres. El director. El poder decisori sobre la publicació d’un article recau en el director de

la revista —o en un equip de direcció en alguns casos—, que és a qui se sol demanar més responsabilitats. La seva primera obligació, en rebre un article, és acusar rebuda immediata d’aquell material, que haurà de considerar confidencial fins a la seva publicació. Haurà de ser imparcial en seleccionar els revisors, i en determinar la prioritat entre articles de diferents autors que tractin temes similars. Si en un moment donat hom descobreix o sospita que l’autor ha transgredit alguna norma ètica en la preparació de l’article o en el treball que hi descriu, cal parlar-ne primerament amb l’autor. Si hom no aconsegueix una explicació satisfactòria, hom pot recórrer a terceres persones o, segons el tipus de professional o de matèria tractada, a comitès ètics adients al cas. En refusar un article, és convenient obrar amb prudència, i explicar clarament, però d’una manera no excessivament dura, els motius pels quals l’article no ha estat acceptat. Hom farà un gran favor a l’autor —especialment si és un autor novell o que treballa en un país que no és notable en la recerca científica— si, en comptes d’enviar-li una carta rutinària, hom li comenta els motius del rebuig, la possibilitat que modificant algun aspecte de l’article —o del treball descrit— hom el pugui publicar, i si hom encoratja l’autor a presentar altres articles en el futur. Encara que els resultats de l’article no siguin d’una gran qualitat, molts autors de països o en circumstàncies no favorables per a la recerca poden haver fet un gran esforç en preparar l’article. A més, la decisió d’enviar-lo indica que encara creuen en la utilitat de l’avaluació per a aconseguir subvencions, en comptes de recórrer als amics o a les influències, com s’acaba fent en molts països. El revisor. És una figura clau en el procés editorial, i és qui, pel fet del seu anonimat (en la majoria de publicacions l’autor no sap qui ha revisat el seu article), pot trobar-se i causar més problemes ètics. De fet, en nom-

132 RICARD GUERRERO

broses ocasions s’ha acusat el sistema de peer review de parcial, perquè el revisor pot deixar-se influenciar per factors com ara la nacionalitat de l’autor, la seva llengua d’origen, el centre de recerca al qual està adscrit, i fins i tot per simpaties o antipaties personals. Malgrat els seus defectes, és el sistema que apliquen la majoria de revistes, i també les institucions públiques i privades que han d’avaluar propostes de projectes de recerca i informes de treballs ja realitzats. Des de fa temps s’intenta buscar una manera d’avaluar la tasca científica que sigui justa i satisfaci a tothom. Algunes revistes han introduït canvis per intentar trobar-hi una solució. Per exemple, per a equilibrar la relació entre l’autor i el revisor, Conservation Ecology manté l’anonimat d’ambdós. Atès que el revisor ha de ser una persona familiaritzada amb el tipus de recerca que hom descriu en l’article, és probable, però, que el revisor pugui deduir immediatament qui n’és l’autor o a quin centre pertany. Electronic Geology —revista que es publica exclusivament a Internet— fa el contrari i revela als autors el nom dels revisors (Hall i Stokking, 2000). Una altra proposta que podria arrelar en el futur és la prepublicació a Internet abans de la publicació en paper. Seria la comunitat científica mateixa qui donaria validesa als resultats distribuïts per la xarxa (Piqueras, 1997).

CONCENTRACIÓ D’INFORMACIÓ: LA LLEI DE BRADFORD L’exemple comentat de Journal of Applied Genetics mostra la dificultat, no pas de triomfar, sinó tan sols d’anar fent la viu-viu, que tenen algunes publicacions, malgrat que mantinguin uns nivells de qualitat acceptables entre les revistes internacionals. En la dècada de 1930, un estudi fet per S. C. Bradford va posar de manifest que la biblio-

grafia bàsica de cada disciplina científica es troba concentrada en unes poques publicacions (Garfield, 1979); és un principi que hom va anomenar llei de Bradford. Estudis fets durant la dècada de 1990 han demostrat que, malgrat l’espectacular desenvolupament de la ciència durant el segle XX i el gran augment del nombre de publicacions, la llei de Bradford segueix vigent. D’entre els milers de publicacions científiques existents, la meitat dels treballs que se citen es concentren en 150 revistes. A més, hi ha un nucli d’unes 2.000 revistes que contenen el 85 % dels articles publicats i el 95 % dels articles citats (Garfield, 1996). Tanmateix aquest nucli de revistes no és estàtic; la seva composició varia constantment (Testa, 1997). Aconseguir entrar en aquest Pool de publicacions no és fàcil, atesa la gran competència que hi ha en la majoria de camps científics. Ronda i Vázquez (1997) varen fer un estudi de les revistes europees classificades sota l’epígraf Microbiologia, o que contenien aquest terme en la descripció dels temes que tractaven, i que estaven incloses en dues de les principals guies de revistes que s’editen actualment, l’Ulrich’s Periodicals Directory i el Serials Directory. Hi van trobar 146 publicacions, 37 de les quals eren del Regne Unit. Varen analitzar també la presència d’aquestes revistes en les principals bases de dades internacionals: 36 apareixien en totes. D’aquestes 36, 10 eren del Regne Unit; 8, d’Holanda, i 7, d’Alemanya. Seguien 3 de França, 2 de l’antiga Txecoslovàquia i altres països amb una revista cadascun indexada en les sis bases de dades.

ESTRATÈGIES DE SUPERVIVÈNCIA DE LES REVISTES MODESTES El fet que sigui molt difícil competir amb les revistes que obtenen els més alts factors d’impacte no significa que les altres publi-

GLÒRIA I MISÈRIA DE LES REVISTES CIENTÍFIQUES 133

cacions hagin de desaparèixer. Cal buscar un nínxol en el món de l’edició científica que faci compatible la supervivència de la revista modesta al costat de les poderoses. Això pot fer-se mitjançant tàctiques diferents que tenen relació amb els autors i amb els mateixos articles. Articles d’investigació primària. Tot i que és evident que els autors prefereixen enviar els seus millors articles a les revistes de primera línia, caldrà mantenir uns criteris mínims d’exigència pel que fa a la qualitat i l’interès, i cal mantenir la revisió externa (peer review) dels articles. Els autors s’han de sentir atrets a publicar per altres factors a més del possible impacte de la publicació i del seu article. Un d’aquests factors és la rapidesa en la publicació de l’article. De vegades les revistes poden actuar d’editors en el sentit que es dóna a aquest mot en anglès: ajudant a millorar l’article si és necessari; aconsellant els autors per tal que facin els canvis pertinents en el text, les taules, les figures, les referències, etc., o oferint-los la possibilitat de revisió lingüística i ortotipogràfica. Articles de revisió. La publicació de revisions escrites per investigadors de prestigi en el seu camp o sobre temes nous o d’actualitat pot ajudar a augmentar l’interès dels lectors per la revista. D’altres seccions. Llevat de les revistes d’interès general de gran tiratge com ara Nature i Science, la majoria de revistes d’impacte solien incloure únicament articles de recerca; com a molt, alguna revisió i alguna ressenya de llibres. Ara s’observa una certa tendència a incloure-hi també articles d’opinió, comentaris sobre l’actualitat, necrològiques, revisions de llibres, etc., cosa que fa la revista més atractiva per a un nombre més gran de lectors. Tanmateix, aquesta tendència pot tenir un aspecte negatiu en relació amb el factor d’impacte de la publicació, perquè n’augmenta el nombre de pà-

gines sense que augmenti el nombre dels articles susceptibles de ser citats en altres treballs. (El factor d’impacte d’una publicació en un any determinat és el quocient del nombre de citacions d’articles dels dos anys anteriors dividit pel nombre d’articles publicats aquells dos anys.) Empresa editorial. Una via per a accedir als canals de distribució internacional i poder aspirar a aconseguir aquell lloc tan cobejat de les principals bases de dades, és comptar amb l’aixopluc d’una empresa editorial d’àmbit multinacional. Avui dia assistim a una concentració del món editoral; per compres o per fusions, la producció editorial està quedant en mans d’unes quantes empreses. Perquè una editorial internacional accedeixi a publicar una revista, però, ha de veure-hi la possibilitat d’un benefici econòmic. Aquest benefici pot provenir bé de la venda directa de la revista, bé perquè una institució (normalment una societat científica) pagui pel servei de publicació i difusió. És una decisió que cal considerar, perquè en pot dependre el futur de la revista mateixa. Allò que ha de tenir clar la persona o entitat responsable d’una publicació és que no és possible assegurar-ne la continuïtat comptant únicament amb la possibilitat d’aconseguir subvencions. Cal comptar amb uns ingressos bé per subscripcions, bé per publicitat de productes relacionats amb el camp de recerca que tracti la revista; o, en el cas de la publicació d’una societat, destinant-hi una quantitat fixa del pressupost anual. L’aspecte econòmic de les revistes científiques, i especialment el d’algunes de les pertanyents a les editorials més poderoses, és un tema de gran importància i que no ha estat avaluat suficientment amb criteris equiparables als que regeixen la revisió de la qualitat científica dels articles. La part més substancial del benefici econòmic de les editorials científiques més potents no es

134 RICARD GUERRERO

fa amb els llibres —de producció laboriosa i distribució complicada, i que queden antiquats tot seguit— sinó amb les subscripcions de revistes. Quan arriba a l’estatus de publicació de prestigi, una revista és un llibre molt car, de venda assegurada any rere any, i amb una distribució gairebé automàtica i a poc preu. Però aquest tema —del qual tan poc es vol parlar— el deixem per a una altra ocasió.

CLOENDA I FUTUR El segle XXI comença observant un món globalitzant i cada cop més globalitzat; una societat on Internet s’està convertint en el principal mitjà de comunicació i de cerca i arxiu d’informació; una comunitat científica on la rapidesa i la precedència solen importar més que la consistència i el contingut. En aquest context, quin és el futur de les revistes científiques? Per què confiar el producte de la nostra recerca a uns supervisors aliens, en comptes de posar-la directament en el web? Els articles bons es mantindran i els dolents desapareixeran..., o no? A l’igual de la democràcia, també es podria dir de l’avaluació mitjançant peer review, que és el menys dolent dels sistemes coneguts. La revisió prèvia a la publicació garanteix generalment un cert nivell de qualitat. El suport, sigui electrònic (Internet, disquets de tota mena, o mitjans similars), o cel·lulòsic, no és el factor fonamental, mentre es mantingui el mètode de revisió i correcció. El futur proper veurà sens dubte una reducció (encara que no una eliminació) de la publicació en paper, però un manteniment de la revisió i del concepte actual de revista, independentment del suport en què es distribueixi. I en un futur més llunyà? Per als qui, com Macbeth (1.3.58-61) «no podem mirar en les llavors del temps», ni «dir quin gra creixerà i quin no», un futur

massa llunyà queda ben fora de la nostra capacitat de deducció i inferència.

BIBLIOGRAFIA CHICA, C.; M. BERLANGA (1995). «To be or not to be an editor of national non-indexed journals». A: Abstracts 8th Conference Internat. Federation of Science Editors. Barcelona, pàg. 86. CHRISTENSON, J; L. SIGELMAN (1985). «Accrediting knowledge: journal stature and citation impact in social science». Soc. Sci. Quart., núm. 66, pàg. 964-975. GARFIELD, E. (1979). Citation Indexing. Nova York: John Wiley & Sons. — (1996). «The significant scientific literature appears in a small core of journals». The Scientist, núm. 10, pàg. 17. GUERRERO, R.; C. CHICA (1999). «Revistas científicas latinoamericanas. A la búqueda de un lugar en el Sol». A: CETTO, A. M.; O. ALONSO (ed.). Revistas científicas en América Latina. México, D. F.: Fondo de Cultura Económica, pàg. 272-283. HALL, J. H.; L. STOCKING. «The future of hyper-publishing at ODP». [htpp://www-odp.tamu.edu/publications/steer/future]. [Consultat el 15.02.2000] MCGARVA, D. (1999). «Publishing in journals —who, why, what, where...?». Microbiology Today, núm. 26, pàg. 194. MLYNIEC, W. (2000). «To be in Current Contents —or not to be at all». European Science Editing, núm. 26, pàg. 19. PIQUERAS, M. (1997). «Internet, nueva fuente de información». Microbiología SEM, núm. 13, pàg. 229236. RIIS, P. (1994). «The ethics of scientific publication». Science Editor’s Handbook, B3, pàg. 1-4. RONDA, C.; M. VÁZQUEZ (1997). «European journals on microbiology». Microbiología SEM, núm. 13, pàg. 499-508. TESTA, J. (1997). «The ISI Database: The Journal Selection Process». [ISI website: http://www.isinet.com /hot/essays/199701.html]

RESSENYA CURRICULAR Ricard Guerrero és catedràtic de microbiologia de la Universitat de Barcelona. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i president de la Fundació Alsina i Bofill. Ha presidit la Societat Catalana de Biologia

GLÒRIA I MISÈRIA DE LES REVISTES CIENTÍFIQUES 135

(1989-1994). És membre del Consell Directiu de la European Association of Science Editors (EASE). És autor de més de 200 articles científics i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Ha presidit congressos científics internacionals sobre ecologia microbiana, estudi de l'origen de la vida, edició científica, i procariotes fotòtrofs. Ha rebut la medalla Narcís Monturiol de la Ge-

neralitat de Catalunya. La seva recerca se centra en l’estudi dels ecosistemes procariòtics (estany i llacunes de Banyoles i tapissos microbians del delta de l’Ebre), els bacteris magnetotàctics, el cicle del sofre a la natura i la producció bacteriana de plàstics biodegradables. Dirigeix International Microbiology, publicació oficial de la Sociedad Española de Microbiología.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 137-148

PRODUCCIÓ CIENTÍFICA (SCI, SSCI I AHSCI) A CATALUNYA, PERÍODE 1981-1998 JORDI CAMí1, 2, LLUÍS COMA1 i LLUÍS ROVIRA3 Institut Municipal d’Investigació Mèdica1, Universitat Pompeu Fabra2 i CIRIT, Generalitat de Catalunya3 Adreça: J. Camí, IMIM. Dr. Aiguader, 80. 08003 Barcelona. Adreça electrònica: jcami@imim.es

RESUM Es fa una presentació preliminar de dades relatives a la producció científica de Catalunya, procedents de les bases de dades indexades per l’ISI durant el període 1981-1998. Segons el nombre de documents científics produïts, Catalunya es troba per damunt de països com Portugal, Grècia i Noruega i per sota d’Àustria i Finlàndia. El pes de la recerca biomèdica a Catalunya és molt important i, en bona part, s’explica per la contribució del sector assistencial sanitari vinculat a les universitats catalanes. A continuació es fa una reflexió respecte del bon ús dels indicadors bibliomètrics ja que la ciència és una activitat col·lectiva diversa, segons quina sigui l’àrea de coneixement que s’estudia. Aquest seria el cas del distint comportament bibliogràfic de la comunitat científica en ciències experimentals comparat amb el del món de les ciències socials i les humanitats, àrees entre les quals no es poden comparar el diferent nombre de cites rebudes pels treballs. L’ús d’aquests indicadors depèn directament de l’àrea de coneixement que s’estudia fins al punt que les comparacions només són vàlides quan es porten a terme dins d’una mateixa disciplina. L’anàlisi temporal de l’evolució de les dades de la producció científica de Catalunya mostra una taxa de creixement global del nombre d’articles del 197,5 %, mentre que el nombre de citacions ha crescut el 203,9 %. A partir de 1994 s’observa una disminució tècnica en el nombre de cites i, a partir de 1997, en el nombre de documents, a causa del ritme amb què s’alimenten aquestes bases de dades i al fet que els articles més recents rebran citacions en anys posteriors als que s’han estudiat. El creixement sostingut que mostren aquestes dades haurà d’analitzar-se en futurs estudis per àrea temàtica, sector institucional, centres i grups de recerca, perspectives que ajudaran a comprendre millor quina és la situació real de la ciència produïda a Catalunya i quin és el seu futur previsible. Paraules clau: Catalunya / indicadors / bibliometria / producció científica.

138 JORDI CAMÍ, LLUÍS COMA, LLUÍS ROVIRA

SUMMARY Scientific production (SCI, SSCI i AHSCI) in Catalonia, period 1981-1998 Preliminary data about scientific production in Catalonia coming from ISI databases for the period 1981-1998 are presented. According to the number of scientific documents produced, Catalonia is positioned above countries like Portugal, Greece and Norway and below Austria and Finland. The weight of biomedical research in Catalonia is very important in large measure, because of the contribution of the Health Sector, which is linked to Catalan universities. Next, a reflection on the proper use of bibliometric indicators is made since science is a varied collective activity depending on the knowledge area that is studied. This would be the case of the different bibliographic behaviour among researchers in experimental sciences, in social sciences and in humanities; it is not possible to compare the volume of cites among these different areas. The use of these indicators depends directly on the area of knowledge that is studied to the point that comparisons only are valid when they are with the same subject. The temporary analysis of the evolution of the scientific production in Catalonia shows us a global increasing rate in the number of articles, which is 197% whereas the number of citations has increased about 204 %. From 1994 a technical decrease in the number of citations, as well as in the number of cites is observed; this is due to how fast the databases are feed and to the fact that the most recent articles will receive citations several years later. The maintained increase that these data show will have to be analysed in future studies by thematic area, institutional sector, research centres and groups; perspectives that will help to better understand which is the real situation of science produced in Catalonia and which is its predictable future. Keywords: Catalonia / indicators / bibliometrics / scientific production.

INVERSIÓ EN R+D I PRODUCCIÓ CIENTÍFICA: DADES PRELIMINARS La injecció econòmica del sector públic que s’ha destinat durant els darrers quinze anys a R+D de tot l’Estat espanyol s’ha traduït en un creixement consolidat de la producció científica i del nombre de patents. Malgrat l’esforç de les diferents administracions a invertir en R+D, encara figurem en una posició molt modesta dins del mercat internacional de la producció científica, atès que el nostre punt de partença era molt baix. Si ens poséssim com a fita arribar a una despesa comparable a la de la mitjana europea, l’esforç inversor al nostre país en recerca i desenvolupament s’hauria de doblar respecte de la situació actual. En

aquests moments es calcula que la inversió mitjana en R+D a tot Espanya correspon aproximadament al 0,9 % del PIB. Una mitjana que quasi coincideix amb la inversió en R+D que es fa a Catalunya (l’1 % del PIB), la qual cosa contrasta amb la inversió superior que es fa a la Comunitat de Madrid (2,2 %). Aquesta situació d’inferioritat explica que la proporció global de la recerca localitzada a Catalunya (21 %) sigui semblant a la proporció del seu PIB (24 %) o del seu producte industrial (25 %) Desconeixent exactament quina relació global hi ha entre la inversió econòmica i els productes de R+D, s’han demostrat alguns

PRODUCCIÓ CIENTÍFICA (SCI, SSCI I AHSCI) A CATALUNYA, PERÍODE 1981-1998 139

paral·lelismes sectorials entre recursos invertits i producció científica, relació que és objecte d’estudi mitjançant tècniques bibliomètriques. Així sabem que, el 1998, Espanya estava situada en desena posició en el mercat de la producció científica, amb una aportació del 2,7 % sobre el total mundial (sens dubte una xifra molt baixa però millorada respecte de 1993, any en què l’aportació global significava només el 2,1 %). De fet, Espanya i la Xina són els països que han experimentat un creixement més important de la producció científica durant la darrera dècada (61 %), mentre que els altres països avançats han tingut creixements que només han oscil·lat entre el 10 % i el 30 % (Braun et al., 1994; May, 1997). Pel que fa a Catalunya, la seva producció científica es pot equiparar a la d’alguns països europeus. Durant l’any 1998 la producció científica catalana va representar el 0,72 % del total mundial; durant aquell any es van publicar més articles científics que a Portugal, Irlanda, Grècia o Noruega, i una xifra total lleugerament menor que la d’Àustria o Finlàndia (dades internes de la CIRIT no publicades). La major part de recerca científica que es publica a Catalunya (80-85 %) prové de Barcelona i la seva metròpoli. I la majoria de publicacions científiques registrades a Espanya provenen fonamentalment de Madrid i Barcelona, tot i que són unes ciutats que figuren com a ciutats científiques de segona categoria si es comparen amb les principals ciutats europees —dades absolutes no ajustades al volum de població— (Matthiessen et al., 1999). Des d’aquest punt de vista, Barcelona té una producció científica quasi sis vegades inferior a la de Londres, quatre vegades inferior a la de París o tres vegades inferior a la de la conurbació holandesa d’Amsterdam, Rotterdam i Utrecht; o la meitat que les capitals de Dinamarca o Suècia. En canvi, quan es calcula aquesta producció cientí-

fica per càpita, Barcelona s’equipara a París, a Berlín, a Roma o a Brussel·les. Encara més, per bé que la producció científica a Madrid, en xifres absolutes, també és superior a la de Barcelona, la producció científica per càpita a Barcelona és superior a la de Madrid. En definitiva, tot i que els centres de recerca de Madrid reben quasi el doble de recursos en comparació amb Barcelona, sembla que la nostra productivitat relativa és superior. Un altre aspecte diferencial de la recerca que es fa a Catalunya és la concentració relativa en el camp de la biomedicina, així com el protagonisme del sector assistencial sanitari (el que està vinculat a les universitats catalanes). De fet, Espanya és una de les regions europees on la producció científica en biomedicina i en ciències de la salut ha experimentat un creixement més gran durant la darrera dècada (67,6 %), tot i que des de tot Espanya s’aporta només el 5,3 % del total de la producció europea, la qual cosa ens situa a la sisena posició (Braun et al., 1994; Camí et al., 1997). En relació amb l’origen de la producció científica biomèdica espanyola, en un estudi anterior vàrem calcular que el 32 % provenia de la Comunitat de Madrid, el 27 % de Catalunya (el 26 % a Barcelona) i després apareixien la comunitat d’Andalusia (12 %) i la Comunitat Valenciana (8 %), amb aportacions inferiors. De fet la Comunitat de Madrid i Catalunya concentren el 68 % del total de la producció biomèdica procedent dels centres sanitaris, el 45 % de la producció universitària i quasi la totalitat de la producció de la indústria farmacèutica (Camí et al., 1997). A Catalunya, una bona part de la producció científica en biomedicina prové del sector assistencial sanitari (63 %), seguida de la producció exclusivament universitària (38 %) i de la dels centres del CSIC, amb el 7 % (Camí et al., 1997). Això contrasta amb la major proporció de recerca bàsica a Madrid, probablement explicable per la importància dels cen-

140 JORDI CAMÍ, LLUÍS COMA, LLUÍS ROVIRA

tres del CSIC i les darreres inversions estatals que s’hi han fet, i també es distingeix de l’origen de la producció biomèdica a les comunitats autònomes perifèriques, on la universitat hi té el principal paper (60 %-75 %). En aquest treball es fa una presentació preliminar de dades relatives a la producció científica de Catalunya indexada per l’ISI i des d’una perspectiva temporal que va des de 1981 fins a 1998. Però abans de continuar amb la presentació d’aquestes dades, cal situar l’ús de la informació bibliomètrica disponible en el context adequat. Per ara, la informació genèrica sobre producció científica que s’ha aportat en els paràgrafs anteriors s’ha basat exclusivament en el nombre de documents de recerca indexats en una determinada base de dades, i s’ha obviat qualsevol inferència relacionada amb el factor d’impacte de la revista de publicació o amb les cites rebudes pels treballs publicats.

INDICADORS PER A L’AVALUACIÓ CIENTÍFICA De fet la bibliometria és un dels instruments més emprats actualment en el món de l’avaluació en ciència. Un món que té la seva complexitat i per al qual ja comencen a haver-hi els seus propis estudiosos. D’ells hem après que la disposició normalitzada d’indicadors té la seva complicació puix que la ciència és una activitat col·lectiva i acumulativa, i un mateix indicador pot interpretar-se de forma distinta segons l’àrea de coneixement que s’estudiï. A més, cap dels indicadors és determinant en si mateix, ja que cadascun d’aquests només ens mostra una faceta de la realitat, de manera que només tenen utilitat veritable quan es consideren en conjunt (Barré et al., 1993). Si algun lector o lectora desitja d’aprofundir en

aquest món, els recomanen que examinin les conclusions del Comittee on Science, Engineering and Public Policy (COSEPUP, 1999), una formidable reflexió entre la comunitat científica nord-americana respecte dels procediments adequats per a avaluar els resultats de la recerca científica. El COSEPUP és un comitè conjunt format per les tres institucions següents: la National Academy of Sciences, la National Academy of Engineering i l’Institute of Medicine. El COSEPUP conclou que en avaluació científica és preferible emprar simultàniament mètodes d’avaluació distints, i que cal saber combinar aquests mètodes convenientment i emprar-los en un context adequat. Entre aquests indicadors, en destaquen no només les anàlisis bibliomètriques, sinó també les anàlisis del retorn econòmic de la inversió en R+D, la revisió per homòlegs (peer review), els estudis de casos, les anàlisis retrospectives i el benchmarking. Cadascun d’aquests mètodes tenen finalitats diferents, exigeixen procediments distints i, aïlladament, presenten avantatges i limitacions. Es tracta, doncs, de minimitzar esforços improductius o dit d’una manera simple (parafrasejant l’informe COSEPUP): «metrics must be simple, not easily manipulated, and drive the rigth behavior».

EN RELACIÓ AMB ELS EXERCICIS BIBLIOMÈTRICS L’anàlisi bibliomètrica (tant de publicacions en revistes com de patents) és un dels pocs mètodes quantitatius de què disposem i és extraordinàriament útil quan es manegen grans xifres. Mitjançant la bibliometria poden obtenir-se índexs de qualitat per a grans programes o àrees de coneixement. Fins i tot en anàlisis temàtiques específiques els indicadors bibliomètrics es relacionen estretament amb els resultats de la revisió

PRODUCCIÓ CIENTÍFICA (SCI, SSCI I AHSCI) A CATALUNYA, PERÍODE 1981-1998 141

per homòlegs (Rinia et al., 1998). Però, en canvi, la bibliometria no és generalitzable a tots els programes o àrees de la ciència, dificulta la comparació entre àrees i països entre si i pot manipular-se artificialment amb certa facilitat (Camí, 1997). De fet, els exercicis bibliomètrics a gran escala que permeten comparar-nos amb altres països són restrictius, ja que no tenen pas en compte tot allò que realment es publica, en el sentit més ampli del concepte. Només reconeixen un subconjunt dels diversos tipus de documents científics, preferentment aquells que es difonen en anglès. Caldrà, però, que aquests documents estiguin reconeguts o indexats en, com a mínim, una de les bases de dades bibliogràfiques existents, i no pas en totes: fem una referència concreta al nostre proveïdor de dades, l’empresa privada nord-americana ISI, organització que subministra els famosos SCI (Science Citation Index), SSCI (Social Science Citation Index) i AHCI (Arts & Humanities Citation Index). Segons s’informa al web de l’ISI, el 1998 es cobrien més de 8.000 revistes. Hem constatat que la producció científica procedent de Catalunya, durant el període d’estudi (1981-1998), s’ha reflectit en 4.500 revistes de les més de 8.000 revistes esmentades. En conseqüència, des d’aquesta base de dades de referència, els llibres o capítols de llibres, les memòries de treballs de recerca o els informes de desenvolupament tecnològic i les tesines i tesis doctorals, no es tenen gairebé mai en compte. No solament es té en compte un subconjunt de documents científics de tots els reals, sinó que les grans àrees de coneixement objecte d’exercicis bibliomètrics comparatius se circumscriuen bàsicament al món de les ciències experimentals i al d’alguns àmbits de les ciències humanes i socials. Els productes de recerca del món de les humanitats, en el sentit més ampli de la paraula, així com tota la producció lligada

al desenvolupament tecnològic i la innovació industrial, per exemple, són de difícil mesura i avaluació a través de la bibliometria. Un cop dins de la bibliometria convé recordar les limitacions de l’ús del factor d’impacte (FI) de la revista de publicació, ja que un treball concret mai no té una qualitat idèntica a qualsevol altre, malgrat que hagi estat publicat en la mateixa revista. A més, l’FI d’una revista en concret és un càlcul procedent de la mitjana de cites que han rebut els treballs que s’hi han publicat; puix que és una mitjana, fàcilment s’acceptarà que hi ha una notable distribució asimètrica de les citacions entre els diferents documents publicats. En conseqüència, la publicació d’un article concret en una determinada revista no implica necessàriament que acabi tenint l’impacte atribuït de la revista. L’anàlisi d’aquestes expectatives en relació amb la realitat és el que es coneix per FI esperat versus FI observat. Tot plegat justifica la prioritat d’examinar les cites concretes que han rebut els treballs que es publiquen, veritable prova de foc a l’hora de saber si les nostres publicacions finalment han interessat alguna persona. La realitat és que fins i tot en subdisciplines molt actives (virologia o física atòmica, per exemple) entre un 10 % i un 20 % dels treballs no són mai citats i, quan es tracta de disciplines experimentals, el tant per cent de treballs que no són mai citats per ningú, ni tan sols pels mateixos autors en publicacions posteriors, oscil·la entre el 30 % i el 60 % (Hamilton, 1991). Tampoc no hi ha uniformitat en la probabilitat de rebre un nombre de cites comparable, a igualtat d’interès, qualitat i possible rellevància. Per exemple, qualsevol treball publicat en una revista de revisió sempre tindrà la probabilitat de rebre moltes més cites que no pas un original de recerca. Tanmateix, la recerca fonamental sempre obté una mitjana de cites molt més elevada que la recerca clí-

142 JORDI CAMÍ, LLUÍS COMA, LLUÍS ROVIRA

nica o la recerca aplicada (a causa d’un mer efecte acumulatiu, ja que les disciplines aplicades sempre tenen tendència a citar més treballs fonamentals, la qual cosa no passa a la inversa. Tant o més important és la constatació que el comportament de les cites que reben els originals de recerca canvia enormement segons l’àrea temàtica que s’estudiï. Això vol dir que qualsevol comparació de citacions només és vàlida quan es fa dins d’una mateixa disciplina i amb el mateix tipus de document. Hi ha altres limitacions de l’anàlisi de citacions que, per raons d’espai, només les anomenarem; per exemple, l’existència de mecanismes actius i passius de manipulació de les cites i de l’FI de la revista (mitjançant la promoció editorial de l’autocitació, la pròpia autocitació i cocitació local) o el fet que els més famosos acaben obtenint sempre més interès o audiència que els científics novells (és l’anomenat efecte Mateo). Finalment tampoc no s’ha d’oblidar que els estudis de citacions no acostumen a detectar adequadament els avenços reconeguts tardanament i que aquests estudis de citacions penalitzen molt les recerques o els estudis de llarga durada.

PRODUCCIÓ CIENTÍFICA ACTUAL A CATALUNYA: VISIÓ TEMPORAL Les dades que a continuació es presenten públicament per primer cop provenen del National Citation Report, informació adquirida per la CIRIT i subministrada per l’ISI. Es disposa de les dades de referència de totes les publicacions signades per autors de centres de Catalunya en alguna de les revistes considerades per l’ISI com a revista font, en conseqüència indexades en alguna de les bases de dades següents: SCI, SSCI i AHCI. La informació disponible inclou els documents publicats des de 1981 fins a 1998, així com les cites rebudes per aquests treballs durant el mateix període. En total uns 53.214 documents que han rebut 265.571 cites. Però a l’efecte d’aquesta presentació s’han exclòs les comunicacions a congressos i altres documents marginals (que pràcticament no han rebut citacions), de manera que l’anàlisi present es basa en 48.720 documents (que han acumulat 264.426 cites) i que inclouen els originals de recerca, els proceedings papers, les cartes, les notes, els editorials i les revisions, subcon-

30.000 26.144

25.000

23.980

22.167

20.000

Cites

15.000

12.345

10.000

5.425 773

0

21.737

21.533

18.716 17.428 14.722 12.634

10.066

7.063

5.000

26.122

8.604

Articles

6.948

843 1.172 1.303 1.539

3.105

2.495

2.148 1.748 1.935

2.246

2.772

4.844

3.811 3.490

4.248

7.026 4.854 5.253 1.194

1981 1982 1983 1984 1985 1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 FIGURA 1: Evolució anual del nombre d’articles i del nombre de cites rebudes al llarg del període 1981-1998.

PRODUCCIÓ CIENTÍFICA (SCI, SSCI I AHSCI) A CATALUNYA, PERÍODE 1981-1998 143

junt de documents als quals d’ara endavant ens referirem genèricament com articles. Tot i que la base de dades subministrada inclou documents publicats fins a 1998, convé advertir que aquesta informació és incompleta ja que, durant els anys posteriors al lliurament de la informació, l’ISI segueix afeginthi més documents i els registra molt més tard. Encara més quan es tracta de les cites rebudes pels treballs publicats més recentment, el problema descrit s’aguditza. En la figura 1 s’indica l’evolució anual del nombre d’articles i del nombre de cites rebudes per aquests articles al llarg del període d’estudi. La taxa de creixement global del nombre d’articles, durant el període 1984-

1997, ha estat del 197,5 % durant tot aquest període, i la mitjana de la taxa de creixement interanual ha estat de l’11,3 % (4,6-18,1). En la taula 1 s’indica la distribució del nombre de documents en períodes de quatre o cinc anys i s’expressen totes les cites acumulades que els documents esmentats han rebut al llarg de tot el període d’estudi (fins al moment de subministrar la informació a la CIRIT, al començament de 1999). El concepte de cita registrat ací és la referència d’un article que es produeix en qualsevol altre article publicat en alguna de les revistes que l’ISI considera com a revista font. En conseqüència, és probable que els documents científics registrats i publicats

TAULA 1: Distribució del nombre de documents i de les cites acumulades, desglossada en períodes de quatre o cinc anys.

Article Carta Comunicació a congressos Proceedings paper Nota Editorial Revisió Revisió de llibre Discussió Correcció, addendum Referència biogràfica Bibliografia Revisió de programari Còpia a part Crònica d’art Ficció, prosa creativa Notícies Cronologia Excerpt - Extracte Poesia Script - Guió

Abans de 1981 Doc. Cites

1981/1985 Doc. Cites

1986/1989 Doc. Cites

1990/1993 Doc. Cites

1994/1998 Doc. Cites

Total Doc. Cites

119 4

432 0

3.680 881

30.796 1.619

5.416 49.739 1.206 2.282

8.482 79.611 17.962 56.873 35.659 217.451 1.208 2.371 1.475 1.848 4.774 8.120

4 8 9 0 1 0 0

0 48 91 0 1 0 0

632 275 505 185 104 27 14

222 2.398 2.299 124 870 0 4

641 485 614 232 124 50 22

259 3.443 3.724 214 1.721 2 9

697 833 852 287 200 73 30

292 4.588 6.055 578 2.967 1 62

1.998 1.792 756 514 511 147 36

216 3.316 3.154 447 2.817 2 24

0

0

0

0

0

0

7

1

53

19

60

20

0 0

0 0

0 0

0 0

5 1

0 0

11 1

0 0

22 5

3 5

38 7

3 5

0 0 0

0 0 0

0 0 0

0 0 0

1 0 0

0 0 0

2 2 2

24 0 0

2 1 0

0 0 0

5 3 2

24 0 0

0 0 1 0 0 0 146

0 0 0 0 0 0 572

0 0 0 1 1 0 6.305

0 0 0 0 0 0 38.332

3.972 989 3.393 13.793 2.736 15.323 1.218 1.363 940 8.376 297 5 102 99

0 0 1 0 1 0 2 0 0 0 0 0 2 0 2 0 0 0 0 0 0 0 1 0 0 0 0 0 0 0 1 0 0 0 0 0 0 0 1 0 0 0 0 0 1 0 1 0 8.797 61.393 12.688 96.550 25.278 68.724 53.214 265.571

144 JORDI CAMÍ, LLUÍS COMA, LLUÍS ROVIRA

des de Catalunya hagin rebut moltes més cites, però aquestes no han quedat registrades o bé perquè la revista de citació no ha estat mai indexada (no seria considerada revista font per l’ISI) o bé a causa que la revista de citació no ha estat considerada com a revista font durant el període d’estudi. D’aquest fet hi ha totes les combinacions possibles. El cas més important, pel que fa al volum de documents, és el cas de la revista Medicina Clínica, revista que l’ISI no considera com a revista font fins a 1992, de manera que totes les cites rebudes en documents de Medicina Clínica anteriors a 1992 no han quedat mai comptabilitzades. La introducció de la revista Medicina Clínica a la SCI el 1992 va comportar un increment net de més del 10 % anual d’articles de l’àrea de biomedicina (Camí et al., 1997). Un altre aspecte addicional de les dades que es presenten és que el nombre de cites registrades inclou les autocites, subconjunt que, per raons tècniques del producte subministrat, no s’ha pogut desglossar. El nombre de cites acumulat que es reflecteix en cada columna o període de la taula 1 correspon a totes les cites rebudes al llarg del temps d’estudi pels documents publicats en l’any en qüestió. És a dir, que la xifra acumulada de cites no té res a veure amb les cites rebudes pels documents du-

rant aquell any o període. Com que hi ha documents que segueixen rebent cites durant alguns anys posteriors als de la publicació, la informació subministrada (fins a 1998) no reflecteix el total de cites reals que acabaran rebent els treballs més recents. En efecte, tal com s’observa a la figura 1, el nombre acumulat de cites decreix a partir de l’any 1994, la qual cosa no es podrà corregir o conèixer amb detall fins que no es disposi de la informació de l’ISI dels propers anys. En relació amb les cites rebudes, i examinant el període circumscrit entre 1984-1992, s’observa que la taxa de creixement global ha estat del 203,9 % i que la mitjana de la taxa de creixement interanual ha estat del 16,4 % (1,9-37,9). En la figura 2 es mostra la producció científica d’articles a Catalunya durant tot el període de què es disposa informació, amb expressió del total de cites rebudes per aquest tipus documents. La informació es presenta desglossada per grans àmbits: biomedicina, ciències experimentals, ciències socials, tecnologia, multidisciplinari i altres. Cal advertir el lector que aquestes són unes agrupacions nostres a partir de la classificació en àrees temàtiques de l’ISI (vegeu la taula 2). Tant la terminologia com el criteri d’agrupació de l’ISI en aquesta font d’informació

Articles

Cites

Multidisciplinar 1% Altres Ciències socials 5% 3% Tecnologia 3% Biomedicina 51%

Multidisciplinar 1% Altres Ciències socials 8% 3% Tecnologia 4% Biomedicina 45%

Ciències experimentals 37%

Ciències experimentals 39%

FIGURA 2: Distribució dels articles i de les cites rebudes, segons sis àmbits científics, durant el període 1981-1998.

PRODUCCIÓ CIENTÍFICA (SCI, SSCI I AHSCI) A CATALUNYA, PERÍODE 1981-1998 145

TAULA 2. Desglossament dels àmbits segons les àrees

Àmbit de la biomedicina

Àmbit de les ciències experimentals

Biologia i bioquímica Biologia molecular i genètica Farmacologia Immunologia Medicina clínica Microbiologia Neurociències Psicologia i psiquiatria

Astrofísica Zoologia i Botànica Ciències de l’agricultura Ciència dels materials Ecologia i medi ambient Física Geociències Matemàtiques Química

Àmbit de les ciències socials

Àmbit de la tecnologia

Ciències socials en general Dret Economia i negocis Educació

Ciències de la computació Enginyeria

Àmbit multidisciplinari Calaix de sastre díficil d’identificar pel que fa a les revistes que s’han classificat. A més, els originals de recerca publicats a les revistes Nature, Science i PNAS ja han estat prèviament reclassificats per la mateixa empresa ISI cap a les altres àrees temàtiques mitjançant un determinat algorisme, mal conegut i aparentment força discutible. Altres àmbits Inclou alguns documents publicats en revistes no adscrites a cap de les àrees temàtiques ISI perquè la revista ha canviat el nom, ha desaparegut de les seves bases de dades o per altres motius tècnics al·legats pel mateix ISI.

Cites

Articles Ciències socials Multidisciplinar 1% 0% Altres Tecnologia 1% 2% Biomedicina 56% Ciències experimentals 40%

Ciències socials Multidisciplinar 1% 1% Altres Tecnologia 1% 2% Biomedicina 55% Ciències experimentals 41%

FIGURA 3: Distribució dels articles i de les cites rebudes, segons sis àmbits científics, durant el període 1994-1998.

146 JORDI CAMÍ, LLUÍS COMA, LLUÍS ROVIRA

és ben discutible, però s’ha respectat per raons de la futura comparació internacional. Quan s’examinen i comparen els gràfics que es presenten a la figura 2, s’observa que tant l’àmbit de la biomedicina com el de les ciències experimentals obtenen una proporció lleugerament més elevada de cites. Això es

torna a reproduir de manera més extrema quan s’analitza la mateixa informació circumscrita només al període 1994-1998 (figura 3), la qual cosa deixa els articles dels àmbits de les ciències socials i de la tecnologia com els comparativament menys citats. De fet, els àmbits de la biomedicina i el de les

Articles

Cites

Biologia molecular i genètica Microbiologia 3% Neurociències 3% Immunologia 5% 2% Altres Farmacologia 4%

Biologia molecular Microbiologia i genètica 6% 4% Neurociències Immunologia 8% 3% Altres Medicina 1% clínica Farmaco49% logia 4%

Zoologia i Botànica 9%

Zoologia i Botànica 8%

Psicologia/ Biologia i Psiquiatria bioquímica 1% 11%

Biologia i Psicologia/ bioquímica Psiquiatria 1% 16%

8%

Medicina clínica 54%

FIGURA 4: Distribució dels articles i de les cites rebudes en l’àmbit de la biomedicina, durant el període 1981-1998, desglossada en nou àrees temàtiques ISI.

Articles

Cites

Biologia molecular Microbiologia i genètica 4% 4% Neurociències Immunologia 5% 2% Altres 12% Farmacologia 4% Zoologia i Botànica 11%

Medicina Clínica 47%

Psicologia/ Biologia i Psiquiatria 1% bioquímica 10%

Microbiologia Biologia molecular i genètica 8,46% 4,35% Immunologia Neurociències 3,19% 8,67% Altres Medicina 1,70% clínica Farmacologia 47,67% 2,55% Zoologia i Botànica 8,19% Biologia i bioquímica 14,14%

Psicologia/ Psiquiatria 1,08%

FIGURA 5: Distribució dels articles i de les cites rebudes en l’àmbit de la biomedicina, durant el període 1994-1998, desglossada en nou àrees temàtiques ISI.

PRODUCCIÓ CIENTÍFICA (SCI, SSCI I AHSCI) A CATALUNYA, PERÍODE 1981-1998 147

ciències experimentals representen, en conjunt, el 88 % - 96 % del total d’articles registrats, la qual cosa convida a pensar que l’examen bibliomètric que ens ofereixen els productes de l’ISI probablement no és el sistema més idoni per a valorar la producció científica d’altres camps de la ciència. En les figures 4 i 5 es presenta la mateixa informació (nombre total d’articles i nombre acumulat de cites rebudes) referida a només l’àmbit de la biomedicina, desglossat per les nou àrees temàtiques ISI que el componen. Observeu com els treballs publicats en revistes de caire més bàsic (serien aquells agrupats en àrees temàtiques ISI, com biologia i bioquímica, biologia molecular i genètica, etc.), són els que proporcionalment reben més cites, la qual cosa no reflecteix res més que el comportament clàssic que té el món de les citacions en les àrees més bàsiques en comparació amb les clíniques, tal com ja hem advertit anteriorment.

COMENTARI FINAL El maneig de la informació procedent de les bases de dades SCI, SSCI i AHCI es limita fonamentalment als treballs publicats en revistes internacionals de caire experimental o clínic, i queda molt poc representada la recerca en els camps de les ciències humanes i socials, així com la dels àmbits tecnològics. Aquesta és una realitat que cal tenir sempre present a l’hora de fer inferències o emprar aquesta informació amb finalitats d’avaluació general. Les raons per les quals la recerca no experimental i la tecnològica acabin poc o mal representades en aquestes bases de dades es desconeixen amb detall. De fet, la tradició en algunes d’aquestes disciplines és publicar en un àmbit més local o mitjançant documents o informes tècnics no indexats. A més, per a avaluar íntegrament

la recerca en el camp de les tecnologies és indispensable analitzar també les patents i les seves citacions, cosa que no s’ha fet en aquesta presentació. Amb relació a les humanitats, cal tenir en compte la menor importància que té l’anglès com a idioma final de publicació en molts productes de recerca d’aquestes disciplines. Però contràriament a això, alguns autors ens insinuen que la recerca en determinats àmbits de les ciències socials i en humanitats és minsa en comparació amb la de les ciències experimentals, de manera que la bibliometria seguiria essent l’instrument de mesura més adequat (Van Raan, 1999). La producció científica catalana mostra un creixement sostingut i una tendència al catching up respecte de la producció de la mitjana de la Unió Europea, i supera en alguns casos la producció d’alguns països o estats europeus. Tal com es preveia, aproximadament la meitat de la recerca indexada procedent de Catalunya correspon a l’àrea biomèdica, fenomen al qual no és aliena la inclusió de la revista Medicina Clínica a l’SCI des de 1992. Paral·lelament, l’anàlisi per segments temporals de la dinàmica de creixement de la producció científica ens demostra que la recerca de l’àrea biomèdica encara es troba en un procés d’expansió que no ha tocat sostre. Aquesta és una presentació de dades preliminars que exigeix demostracions futures. Les anàlisis futures d’aquesta informació segons àrees temàtiques més específiques, segons sectors institucionals, centres i grups de recerca, permetrà disposar d’una nova aproximació al mapa de recerca de Catalunya i de la seva evolució en el transcurs del temps. L’encreuament d’aquesta informació amb les cites rebudes pels articles publicats ens oferirà elements per mesurar l’interès internacional que té la nostra ciència i els autors més actius o amb més impacte immediat.

148 JORDI CAMÍ, LLUÍS COMA, LLUÍS ROVIRA

BIBLIOGRAFIA BARRÉ, R.; P. PAPON (1993). «Indicadores: finalidad y límites». A: UNESCO (ed.). Informe Mundial sobre la Ciencia. Madrid: Santillana, pàg. 134-136. BRAUNT, T.; W. GLÄNZEL; H. MACZELKA; A. SCHUBERT (1994). «World science in the eighties. National performances in publication outpout and citation impact, 1985-89 versus 1980-84. Part II. Life Sciences, Engineering, and Mathematics». Scientometrics núm. 31, pàg. 3-30. CAMÍ, J. (1997). «Impactolatría: diagnóstico y tratamiento». Medicina Clínica, núm. 109, pàg. 515-524. CAMÍ, J.; M. A. ZULUETA; M. T. FERNÁNDEZ; M. BORDONS; I. GÓMEZ (1993). «Producción científica española en biomedicina y ciencias de la salud durante el período 1990-1993 (Science Citation Index y Social Science Citation Index) y comparación con el cuatrienio 1986-1989». Medicina Clínica, núm. 109, pàg. 481-496. COSEPUP (1999). «Research and the Government Performance and Results Act». National Academic Press. [http://www.nap.edu/readingroom/books/gpra] HAMILTON, D. P. (1991). «Research papers: who’s uncited now?». Science, núm. 251, pàg. 25. MATTHIESSEN, C. W.; A. W. SCHWARZ (1999). «Scientific Centres in Europe: an analysis of research strength and patterns of specialisation based on bibliometric indicators». Urban Studies, núm. 36, pàg. 453477. MAY, R. M. (1997). «The scientific wealth of nations». Science, núm. 275, pàg. 793-796. RAAN, A. VAN (1999). «Advanced bibliometric methods

for the evaluation of universities». Scientometrics, núm. 45, pàg. 417-423. RINIA, E. J.; T. H. N. VAN LEEUWEN; H. G. VAN VUREN; A. F. J. VAN RAAN (1998). «Comparative analysis of a set of bibliometric indicators and central peer review criteria. Evaluation of condensed matter physics in the Netherlands». Research Policy, núm. 27, pàg. 95-107.

RESSENYA CURRICULAR Jordi Camí és metge especialista en farmacologia clínica. És catedràtic de farmacologia de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM). Lluís Rovira és doctor en biologia. Des de 1992 és responsable a la CIRIT de l’anàlisi i l’avaluació de la ciència a Catalunya. Ha publicat recentment un treball bibliomètric sobre els articles catalans més citats en física (Revista de Física, 1999). Lluís Coma és llicenciat en ciències químiques. És tècnic del Servei d’Estudis de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM) i del Servei de Recerca de la Universitat Pompeu Fabra.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 149-156

EL PAPER DE LES INSTITUCIONS ACADÈMIQUES CATALANES. DE LES ACADÈMIES IL·LUSTRADES A L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS I LES SEVES SOCIETATS FILIALS JOSEP M. CAMARASA Servei de Planificació de l’Entorn Natural. Direcció General de Patrimoni Natural i Medi Físic. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya Adreça: Servei de Planificació de l’Entorn Natural. Direcció General de Patrimoni Natural i Medi Físic. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya. Av. de la Diagonal, 523-525. 08029 Barcelona. Adreça electrònica: wcamarasa@correu.gencat.es RESUM Es fa un breu repàs històric dels mitjans emprats, els públics perseguits i l’abast assolit en la difusió de la ciència per les institucions acadèmiques catalanes des de la fundació de les primeres acadèmies a mitjan segle XVIII fins ara. Se’n constata la insuficiència de mitjans i les condicions socials i polítiques adverses durant una part considerable d’aquest període, així com el dinamisme escàs i la limitació voluntària de públic de moltes d’aquestes acadèmies. Això n’explicaria el limitat ressò fins a períodes recents, encara que també s’assenyalen algunes excepcions a la tendència general que han permès eixamplar l’abast de la difusió de la ciència des de determinades institucions acadèmiques. Paraules clau: acadèmia/ comunicació científica/ publicació. SUMMARY Role of Catalan academic institutions. From illustration academies to Institute of Catalan Studies and its societies. A short revision is given of the means employed, the audience aimed at and the extent reached in science dissemination by Catalan academic institutions since the foundation of the first Academies in the mid-XVIII century to present. The author notes the insufficient resources of theses institutions and the adverse social and political conditions over a considerable extent of this period, and also their poor dynamism and their voluntary restrictions about the kind of audience pursued. All that could explain the short echo obtained until very recent periods, despite of some exception to the general tendency, which has

150 JOSEP MARIA CAMARASA

permitted a broader extent of science dissemination from some of these academic institutions. Keywords: academy / scientific / communication / publication.

INTRODUCCIÓ En aquesta nota breu entendrem per institucions acadèmiques les entitats, creades pels poders públics o pel lliure acord associatiu dels seus fundadors, que tenen com a finalitat primordial el conreu i l’estímul de la ciència i la comunicació del saber, en primer lloc entre els seus membres, però també d’aquests cap a la comunitat científica i cap a la societat en general. No incloem, doncs, en aquest concepte, les universitats ni altres centres d’ensenyament superior que, encara que tenen també entre les seves finalitats les assenyalades, es dediquen primordialment a l’ensenyament formal dels coneixements de nivell superior i lliuren títols que capaciten els seus posseïdors per a exercir determinades professions. Les acadèmies, tal com les entenem avui, neixen a la Itàlia renaixentista però els seus models més acabats i que han perviscut fins avui són els de la Royal Society anglesa i la de l’Académie des Sciences de París, totes dues producte inequívoc de la revolució científica del segle XVII, encara que d’orígens radicalment diferents. La primera va ser una iniciativa d’un grup privat d’homes de ciència sense un estatus definit que buscaven la protecció reial per a les seves activitats. La segona va ser una iniciativa reial que buscava els homes de ciència més preparats del seu reialme per crear una institució d’alta cultura científica que satisfés les necessitats de l’Estat en aquest camp. A més, amb aquestes institucions es pot dir que comença la disseminació, més enllà dels cercles estrictament científics, de les recerques conduïdes per científics capdavanters. En particular les Philosophical Transactions de la Royal Society

compleixen aquest paper i el mateix fan les Mémoires de l’Académie Royale des Sciences de París, a les quals surt ben aviat un competidor, les Mémoires de Trevoux, editades pels jesuïtes en aquesta localitat propera a Lió. Certament, es tracta d’una difusió limitada, com limitat era el nombre de possibles lectors, però, en uns moments d’avidesa pels nous coneixements, ajuda a ampliar el cercle dels curiosos o dilettanti, fins llavors restringits a xarxes privades de correspondències i intercanvis d’exemplars, de descripcions d’experiments i de llibres. Al segle XVIII, les acadèmies del model anglès i del francès proliferaren arreu d’Europa i fins i tot als Estats Units i se’n crearen no solament en els grans centres urbans, on radicava el poder polític o les grans universitats, sinó també en ciutats menors que, de vegades, ni tan sols disposaven de centres universitaris. Apareix un nou model de fundació d’acadèmies, el de la iniciativa dels notables locals a la qual s’adhereixen i fan seva els notables universitaris o, almenys, els professionals (metges, apotecaris, enginyers, arquitectes, militars, marins) amb formació científica més o menys aprofundida.

LES ACADÈMIES BARCELONINES I LES SEVES PUBLICACIONS El cas de Barcelona, al segle XVIII, presenta una certa singularitat. Al començament del segle disposa d’uns estudis generals i durant uns anys (1705-1711), encara que sigui en condicions més aviat precàries a causa de la guerra, és cort reial i ciutat cosmopolita,

EL PAPER DE LES INSTITUCIONS ACADÈMIQUES CATALANES... 151

per la qual passen desenes de curiosos. En aquella època es crea la Reial Acadèmia de Bones Lletres i trobem traces d’un embrió d’acadèmia de ciències en les reunions científiques que s’aplegaven a la rebotiga de l’apotecari Jaume Salvador. La desfeta de 1714 frustra aquesta arrencada i retarda mig segle la implantació de cap acadèmia de caire científic. Seria precisament a la rebotiga d’un altre apotecari, Joan Sala, on es van fer (1764) les primeres reunions de la Conferència Físico-matemàtica Experimental que prefigurava la posterior Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Pels mateixos anys (1770), a iniciativa d’un grup de metges es va crear també l’Acadèmia Mèdico-pràctica de Barcelona, que més tard seria la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. El més remarcable de la singularitat barcelonina consistia en el fet que, pel seu origen, tant la Reial Acadèmia de Ciències i Arts com la de Medicina van seguir més aviat el model de la Royal Society, però després, en el seu desenvolupament al llarg dels segles XIX i XX, es van acostar més al model d’acadèmia provincial francesa, molt lligada als interessos dels notables locals i universitaris. En tot cas, aquestes acadèmies barcelonines del segle XVIII no feien encara comunicació científica extramurs de les seves reunions. Només una d’aquestes a l’any, la inaugural, més teatral i solemne que científica, era pública, i les memòries presentades pels acadèmics generalment no es publicaven si no era que l’autor ho fes pel seu compte i pagant les despeses. La Reial Acadèmia de Medicina no va publicar un primer volum de memòries fins a 1798, mentre que les publicacions de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts no van arrencar fins ben entrat el segle XIX. En realitat, la primera publicació periòdica de caràcter cientificotècnic impresa a Catalunya no va ser obra de les acadèmies sinó de la Junta de Comerç que, de 1815 a 1821, va publicar unes Memorias de Agricultura y

Artes, sota la direcció de tres dels professors de les seves escoles: Joan Francesc Bahí, Francesc Carbonell i Francesc Sampons. Les acadèmies, d’altra banda, passaren anys crítics a l’inici del segle XIX. Encara no s’havien acabat de refer del tràngol dels anys de l’ocupació napoleònica, que ja es trobaven amenaçades de desaparició per la política repressiva de Ferran VII que, durant l’anomenada ominosa dècada (18231833), les arribà a suprimir. Això, i els limitats recursos de les acadèmies barcelonines, explica la manca de publicacions regulars fins ben avançat el segle. En certa mesura, el Diario de Barcelona i altres publicacions periòdiques de la ciutat dedicaven força atenció a les activitats de les acadèmies, fins al punt de publicar senceres o resumides algunes de les memòries presentades a les seves sessions i suplien així les mancances d’aquestes institucions pel que fa a la divulgació més enllà dels murs dels seus locals. De 1840 a 1843 només va aparèixer el Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes, i fins gairebé mig segle més tard, el 1892, no va reaparèixer amb el títol de Boletín de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. Aquests butlletins eren publicacions pensades per als acadèmics i per a fer intercanvi amb altres institucions similars més que no per a divulgar-los a un públic ampli. Les Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, que també començaren a aparèixer el 1892, han consolidat, en la seva continuïtat fins avui, aquest caràcter de publicació eminentment científica, sense concessions a la vulgarització ni a la informació. Pel que fa a l’Acadèmia de Medicina, tot i la precoç publicació de 1798, posteriorment es limità a publicar discursos d’entrada, algun informe o dictamen i poca cosa més, fins que, a partir de 1915, començaren a aparèixer els Anales de Medicina y Cirugía, d’un caràcter semblant al de les Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona.

152 JOSEP MARIA CAMARASA

LA NOVA SOCIABILITAT CIENTÍFICA DEL FINAL DEL SEGLE XIX I EL COMENÇAMENT DEL SEGLE XX A partir del darrer terç del segle XIX, davant de la inoperància de les institucions acadèmiques i universitàries, hi hagué un cert auge d’una nova sociabilitat científica, sovint més especialitzada que la que expressaven les acadèmies, i aparegueren entitats amb pretensions acadèmiques, sobretot en l’àmbit de les professions sanitàries. Moltes tingueren una durada curta i una activitat escassa, però algunes han mantingut una certa continuïtat i mereixen un comentari específic. En el camp medicobiològic, l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, i en el de les ciències físicomatemàtiques, la Societat Astronòmica de Barcelona i la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica. En particular, en els seus primers anys, el més remarcable de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques era la seva insistència en el treball de laboratori, amb l’organització de cursets pràctics. Tanmateix, la sobreabundància de revistes mèdiques ja existents i la precarietat econòmica no li permeteren donar continuïtat a l’esforç d’editar una publicació pròpia fins que el 1907 començaren a publicar-se els Annals de Medicina, amb el subtítol de Butlletí de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, publicació que, amb diversos canvis de nom i també períodes de canvi de llengua forçat, ha arribat fins als nostres dies. El seu contingut era el que avui inclou una revista científica (amb articles originals, cròniques i comentaris, revista de revistes, etc.) però amb un fort component divulgatiu, al si de la professió mèdica, dels avenços més recents de la recerca i de la clínica per a posar-los a l’abast del metge pràctic i fomentar la comunicació entre professionals de la mateixa especialitat o els intercanvis entre els d’especialitats diferents. En canvi, les societats astronòmiques, ate-

nent a la seva composició, que donava àmplia cabuda als observadors aficionats, tenien un caire més divulgatiu i vulgaritzador, no solament de l’observació dels astres, ans també de la meteorologia i la geofísica. La Societat Astronòmica de Barcelona, impulsada principalment per Eduard Fontserè, publicà un butlletí, de 1911 a 1921, amb un contingut eclèctic d’assaigs científics, articles de vulgarització, dades d’observacions dels socis, informació local i mundial i resums de les observacions de la xarxa pluviomètrica organitzada per la Societat. La disminució del nombre de socis impossibilità el manteniment dels serveis assumits en l’entusiasme fundacional i la societat hagué d’anar-los cedint a altres entitats susceptibles d’aprofitar-los dignament. En concret, la xarxa pluviomètrica s’integrà el 1921 al Servei Meteorològic de Catalunya que havia engegat la Mancomunitat. Més duradora ha estat la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica, amb les seves publicacions divulgatives.

L’ACTUACIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS I DE LES SEVES FILIALS Una altra d’aquestes entitats creades en el pas del segle XIX al XX és la Institució Catalana d’Història Natural. Encara que nasqué en un context que l’acostaria a altres entitats coetànies de caràcter excursionista (en totes les quals, cal no oblidar-ho, hi ha hagut tradicionalment un gran interès per les ciències de la natura i han donat cabuda en les seves publicacions a bastants articles i fins i tot a llibres de caràcter científic), a partir de 1917 adoptà el caràcter de societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Per això és preferible tractar el seu paper en la difusió de la ciència conjuntament amb el de l’IEC i les seves altres filials científiques. En realitat, la primera publicació periòdi-

EL PAPER DE LES INSTITUCIONS ACADÈMIQUES CATALANES... 153

ca apareguda en català d’una entitat dedicada estatutàriament a la ciència ha estat el Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural. No sense interrupcions forçades (de 1936 a 1949 i d’aquesta data fins a 1973), el Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural ha mantingut la seva continuïtat des de gener de 1901 fins avui. Com el títol ja indica, al començament era purament l’òrgan de comunicació entre els membres de la Institució, però ben aviat, sense adonar-se’n, passà a esdevenir l’instrument d’intercanvi amb altres entitats amb objectius similars i, per tant, també un mitjà de publicitar les activitats de l’entitat i les troballes dels seus socis. El fet que aquests fossin majoritàriament aficionats facilitava que el llenguatge fos molt planer i que qualsevol soci, per modestes que fossin les seves troballes o observacions, es veiés amb cor de reflectir-les-hi. És així com es poden trobar junts en el mateix volum, i fins en el mateix fascicle mensual del Butlletí, articles científics molt seriosos, fins i tot amb descripcions d’espècies noves, a càrrec de l’entomòleg Longí Navàs o del botànic Carlos Pau (l’un i l’altre, per cert, en castellà, tot i que la revista es publicava bàsicament en català) al costat d’observacions de curiositats del comportament d’animals de gàbia o d’anomalies en la morfologia d’una fulla o d’un fruit. Fins al juny de 1936, el Butlletí apareixia en forma de fascicles mensuals o bimensuals (en alguns períodes trimestrals), que recollien, juntament amb treballs originals i recensions, la crònica de la vida social de la Institució. Deixant de banda el volum 37, publicat en la clandestinitat el 1949 per celebrar el cinquantenari de l’entitat, l’edició del Butlletí, ara ja amb periodicitat irregular, no es reprengué fins a 1974. Els primers temps d’aquesta represa era una revista científica més, adreçada als especialistes de cada branca d’aquesta història natural, amb tres sèries diferenciades: botànica, zoològica i geològica. Així es mantingué fins al número 61, apa-

regut el 1994 (amb l’excepció del volum 50, que es dedicà a la història de la història natural als Països Catalans [Camarasa, 2000]). A partir del volum 61 i fins avui la seva presentació és més la d’una revista d’alta divulgació adreçada a un públic més ampli que el dels mers especialistes, amb seccions dedicades a la presentació de metodologies de treball («Ofici de Naturalista») o de troballes o estudis d’interès per als especialistes («Gea, flora et fauna»), però també articles sobre temes polèmics («Lletres de batalla») o sobre espècies o espais amenaçats («SOS, SOS»). Però la manca d’un sistema de distribució alternatiu a la tramesa als socis i els intercanvis amb altres institucions en manté la difusió molt restringida. El 1911 apareixien els Annals de l’Institut de Ciències (després Secció de Ciències) de l’Institut d’Estudis Catalans. La publicació, concebuda per Eugeni d’Ors primordialment com a instrument de propaganda de l’Institut d’Estudis Catalans tot just creat, resultà a la pràctica més pretensiosa que útil, encara que, com assenyalen Roca i Casassas (1995, pàg. 40), se li ha de reconèixer el mèrit d’haver estat la primera veritable revista d’alta divulgació sortida de les nostres entitats acadèmiques i encara avui no superada. Patí de la indefinició del possible públic a qui suposadament s’adreçava. En teoria aquest públic era tota l’elit cultural catalana de l’època i les entitats acadèmiques amb les quals es pretenia mantenir intercanvi. La realitat, però, era que aquesta elit no llegia en català i que els intercanvis eren minsos. A la pràctica, la presentació de la publicació la feia poc assequible als seus hipotètics lectors científics o simplement amb prou curiositat intel·lectual per a interessar-se per la ciència, i anava més aviat orientada a deixar bocabadats els diputats que votaven els pressupostos de la Diputació de Barcelona (que tampoc no llegien en català) amb la qualitat de la feina que feia

154 JOSEP MARIA CAMARASA

l’Institut d’Estudis Catalans. Els primers fascicles publicats contenien articles de recerca originals d’autors tan catalans com estrangers, ressenyes, recensions de llibres, descripció de continguts de revistes científiques estrangeres de prestigi i recensió d’alguns dels articles més significatius en els fronts de la recerca del moment. A partir de 1916 deixà de publicar cròniques d’esdeveniments, i ressenyes bibliogràfiques i de congressos i es limità a publicar articles llargs, tònica que ha mantingut en les etapes posteriors fins avui, fins i tot en alguns casos s’ha publicat una única monografia (Roca i Casassas, 1995, pàg. 16-17). Molt diferent dels models precedents seria el model que prendria en les seves publicacions, a partir de 1913, la tot just acabada de crear Societat Catalana de Biologia (llavors Societat de Biologia de Barcelona). Els Treballs de la Societat de Biologia introdueixen un model híbrid entre el Comptes Rendus de la Société de Biologie de París, en la qual s’emmirallava la de Barcelona, i el model de revista d’alta cultura que Eugeni d’Ors havia volgut fer amb els Anuaris de la Secció de Ciències de l’IEC. No anava adreçada a un públic ampli sinó primordialment a un públic d’especialistes, sense excloure’n una certa difusió en un cercle una mica més extens, en consonància amb la concepció elitista que la Societat es feia de si mateixa en els seus orígens. Cal no oblidar, en efecte, que els primers estatuts de la Societat Catalana de Biologia en feien una societat d’excel·lència, amb numerus clausus de numeraris i fortes exigències envers els membres, tant numeraris com agregats. Cap vel·leïtat, doncs, de vulgarització de la ciència, sinó esforç de rigor per a expressar en català la ciència del més alt nivell possible. Perquè tampoc no hem d’oblidar que en aquell context de començament del segle XX el paper de les institucions acadèmiques catalanes era més el de difondre la llengua

que el de difondre la ciència. Introduir el català en l’ús científic era un objectiu més primordial que difondre els coneixements científics entre un públic ampli. Es tractava més de convèncer els mateixos científics de les capacitats expressives del català que d’emprar-les per a adreçar-se a uns lectors de moment encara inexistents, perquè el públic interessat per la vulgarització científica i tècnica trobava la seva lectura en les relativament nombroses col·leccions d’aquesta temàtica que publicaven, en castellà, diverses editorials, la majoria de línia política afí als plantejaments republicans i anarquistes, a les antípodes, doncs, de la força política dominant en aquell moment en el catalanisme, que era la Lliga Regionalista. En tot cas, a diferència dels Annals de l’Institut de Ciències, el Treballs de la Societat de Biologia sí que tenien uns destinataris clars; en primer lloc, els mateixos membres de la Societat i els seus corresponsals; en segon lloc, els de les societats agermanades, començant per la de París, que publicava en els seus Comptes Rendus resums traduïts al francès dels treballs publicats per la Societat de Biologia de Barcelona i els feia accessibles a un públic internacional que, eventualment, podia interessar-se per algun de concret i demanar-ne una separata o el volum sencer on aparegués. Finalment tot el col·lectiu de metges i biòlegs catalans que volgués conèixer de primera mà les recerques més capdavanteres que es feien a Catalunya en aquell moment en l’àmbit biomèdic. La sèrie dels Treballs es publicà, amb un ritme desigual, des de 1913 fins a 1937 (Alsina, 1963) i ha estat represa a partir de 1963, també sense periodicitat fixa (Camarasa i Cornudella, 1983), amb el nou encapçalament de Treballs de la Societat Catalana de Biologia. Al començament d’aquesta represa tractà de seguir el model anterior a la Guerra Civil de 1936-1939, publicant els textos de les comunicacions presentades a

EL PAPER DE LES INSTITUCIONS ACADÈMIQUES CATALANES... 155

les sessions científiques. A partir del volum 46, aparegut el 1995, el plantejament ha estat un altre, que és el que s’ha mantingut fins avui: volums monogràfics, amb inclusió d’informacions sobre les activitats dutes a terme durant el curs acadèmic precedent i d’alguna de les conferències o comunicacions presentades, principalment de les corresponents a les sessions inaugurals. El model dels primers Treballs de la Societat de Biologia va servir inicialment de model per als Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural, que aquesta entitat començà a publicar el 1916, com a primer resultat tangible de les negociacions d’aquesta entitat amb l’Institut d’Estudis Catalans per a integrar-se en l’estructura d’aquest com a filial. En la seva primera etapa, va ser una publicació de durada curta (de l’estiu de 1916 a la tardor de 1923), ja que només n’aparegueren sis volums, els corresponents als anys 1915 a 1918 i als biennis 1919-1920 i 1921-1922. Recollia articles més extensos, generalment de caràcter més teòric o monogràfic, que els que es publicaven al Butlletí. Se n’ha reprès la publicació el 1976, amb el caràcter de publicacions monogràfiques però sovint pluridisplinàries, com ara l’estudi, des de diferents perspectives, dels sistemes naturals d’una àrea determinada (illa de Cabrera, delta de l’Ebre, aiguamolls de l’Empordà). L’aparició de noves filials científiques de l’Institut d’Estudis Catalans, primer als anys trenta (Societat Catalana de Geografia, Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques), i posteriorment als vuitanta (desdoblament per especialitats de la segona societat, creació de diverses societats de ciències socials, de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i de la Institució Catalana d’Estudis Agraris), no ha aportat gaires novetats en l’aspecte de la difusió de la ciència, que en general s’ha limitat al si del col·lectiu d’estudiosos i d’ensenyants de l’especialitat de cada filial, no-

més algunes de les quals, com la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, tenen un caràcter clarament interdisciplinari. Sí que ha estat un plantejament completament nou, en canvi, les publicacions d’una entitat acadèmica catalana, el del Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans, publicat el 1976 per la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) i reeditat i actualitzat el 1988, en coedició amb una editorial comercial. Ens trobem, en aquest cas, amb un llibre d’una alta divulgació però que posa a l’abast d’un públic ampli la informació més rellevant per a enfocar una política territorial compatible amb el que avui s’anomena desenvolupament sostenible, tant pel que fa al fonament teòric (una introducció esplèndida de Ramon Margalef) com per al diagnòstic dels aspectes i les localitats problemàtics. El fet de ser coeditat amb una editorial comercial li ha obert les portes a un sistema eficaç de distribució, cosa que, juntament amb l’interès públic pel tema, ha facilitat que se n’exhaurissin dues edicions. És clar que la difusió de la ciència, en el cas d’aquestes entitats, no s’ha limitat a les publicacions, ja que el ventall de les activitats de la majoria d’aquestes entitats és molt més variat. Des de l’organització de seccions especialitzades per a facilitar la comunicació entre els seus membres amb àmbits de recerca més afins (Societat Catalana de Biologia), fins a excursions col·lectives per a conèixer directament, en companyia d’experts, diferents espais d’interès per unes o altres raons (Institució Catalana d’Història Natural, Societat Catalana de Geografia, Societat Catalana d’Ordenació del Territori). Des de cursos breus amb especialistes internacionals (totes les filials, amb finançament de la CIRIT), fins a col·loquis o debats sobre temes d’actualitat o de particular interès. Moltes d’aquestes activitats van adreçades només a la difusió en col·lectius relativa-

156 JOSEP MARIA CAMARASA

ment limitats d’especialistes, però d’altres obren el seu ventall de destinataris ben enllà de l’estricta entitat acadèmica, amb particular rellevància de les que van adreçades als estudiants de les respectives especialitats de cada entitat.

CONCLUSIONS L’aportació de les institucions acadèmiques catalanes a la comunicació científica ha tingut una relativa eficàcia entre els mateixos científics gràcies a la interdisciplinarietat de la majoria d’aquestes institucions, però en molt pocs casos ha assolit una projecció en un públic més ampli perquè, en general, no han considerat que aquest figurés entre els seus objectius. Sols en el darrer quart del segle XX aquesta situació s’ha transformat una mica; primer als anys setanta, en reprendre la continuïtat de les seves activitats i publicacions la majoria de les filials de l’Institut d’Estudis Catalans (represa que, en el cas de la Societat Catalana de Biologia ja s’havia produït als seixanta); posteriorment als noranta, durant els quals algunes institucions acadèmiques catalanes, més enllà del pur manteniment de la continuïtat d’activitats i publicacions, han tractat de renovar-les tant en continguts com en orientació. Però fins i tot en aquests casos la manca d’una infraestructura de distribució adequada ha frustrat l’ampliació de la difusió de les publicacions d’aquestes entitats. Només quan s’ha practicat una política de coedició amb alguna editorial que disposés d’aquella infraestructura s’han obtingut millors resultats.

BIBLIOGRAFIA ALSINA I BOFILL, J. (1963). «Prefaci». Treb. Soc. Cat. Biol., vol. 18, pàg. 5-9. CAMARASA, J. M. (2000). Cent anys de passió per la natura. Una història de la Institució Catalana d’Història Natural. Barcelona: ICHN. CAMARASA, J. M.; LL. CORNUDELLA (1983). «En començar la tercera època dels Treballs de la Societat Catalana de Biologia». Treb. Soc. Cat. Biol., vol. 35, pàg. 7-14. CASASSAS, O. (1970). La medicina catalana del segle xx. Barcelona: Edicions 62. GALÍ, A. (1986a). Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya (1900-1936). Llibre XVI: Acadèmies i societats científiques. Barcelona: Fundació A. G. — (1986b). Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya (1900-1936). Llibre XVII: Institut d’Estudis Catalans. Barcelona: Fundació A. G. ROCA I ROSELL, A. (1999). «Las sociedades científicas del IEC: asociacionismo e investigación científica». Arbor, núm. 641, pàg. 61-75. ROCA I ROSELL, A.; E. CASASSAS I SIMÓ (1995). «Els primers 100 números dels Arxius de les Seccions de Ciències». Arxius de les Seccions de Ciències, núm. 100, pàg. 9-40.

RESSENYA CURRICULAR Josep M. Camarasa va néixer a Barcelona l’any 1946. És biòleg i historiador de la ciència i expert en planificació territorial, principalment aplicada a la gestió del patrimoni natural, camp en el qual treballa actualment al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. També ha codirigit, amb Ramon Folch, els onze volums de la sèrie «Biosfera». En el camp de la història de la ciència ha publicat, entre d’altres, els llibres Botànica i botànics dels Països Catalans (1989) i Cent anys de passió per la natura. Una història de la Institució Catalana d’Història Natural (2000).

III. RECEPTORS

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 159-165

ELS GABINETS DE PREMSA COM A MEDIADORS ENTRE ELS CIENTÍFICS I ELS MITJANS JOSEP NIETO1 I MONTSERRAT VENDRELL2 1

Cap del Gabinet de Premsa de la Universitat de Barcelona Responsable de Comunicació del Parc Científic de Barcelona

2

Adreça: M. Vendrell. Comunicació del Parc Científic de Barcelona. Baldiri Rexac, 10-12. 08028 Barcelona. Adreça electrònica: mvendrell@pcb.ub.es

RESUM L’impacte diari de la ciència en la societat actual fa necessari, cada vegada més, un coneixement públic de la ciència. La percepció que la societat té dels investigadors i dels descobriments científics depèn sobretot de com es comunica la ciència, qui ho comunica i per què. L’article segueix el flux de la notícia científica des dels seus creadors, els científics, fins a la interacció d’aquests amb els mitjans de comunicació, i se centra específicament en el paper que els gabinets de premsa tenen com a mediadors i difusors de la informació. Paraules clau: gabinet de premsa / comunicació científica / coneixement públic de la ciencia.

SUMMARY The press departments as mediators between the scientist and the media Science’s ever growing impact on today’s society imposes a public understanding of science. Society’s perception of scientists and science breakthroughs depend mainly on the way science is communicated, who communicates it and their intention underneath it. The article follows the path of science news, from the source-scientists-their interaction with the media, concentrating specifically on the role of Press Departments as mediators between scientist sources and journalists. Keywords: press department / science communication / public understanding of science.

160 JOSEP NIETO, MONTSERRAT VENDRELL

Durant la darrera dècada, s’ha afegit a les ja nombroses tasques del científic una de nova: comunicar ciència. La popularització de la ciència per part dels seus protagonistes ha estat tradicionalment mal vista pels mateixos membres de la comunitat científica, i sovint s’ha considerat una actitud reprovable. Als joves científics se’ls ha educat amb la noció que el seu lloc hauria de ser estrictament el laboratori, i que la bona ciència és la que és incomprensible per a aquells que no formen part de l’elit dels especialistes. Sortosament, els temps estan canviant. L’impacte diari de la ciència en la societat actual ens transforma a tots en consumidors de ciència i tecnologia. L’actitud reverencial, respectuosa i atemorida del públic profà davant el coneixement científic no és compatible amb un dia a dia on la ciència forma part d’un gran nombre de decisions personals que afecten des de la nostra salut o l’alimentació dels nostres fills, fins a les novetats tecnològiques que hem adquirir, o com podem intervenir en la protecció del medi ambient. D’altra banda, el funcionament de les societats democràtiques es basa en el dret de l’individu a opinar i escollir lliurement. Una gran majoria de temes del debat polític d’avui dia estan relacionats, d’una manera o d’una altra, amb el coneixement científic —la prohibició o no dels aliments modificats genèticament, el disseny de projectes urbanístics amb possible interferència mediambiental, o l’aprovació de tractaments mèdics alternatius, per citar-ne només uns quants. Es fa necessari, doncs, un coneixement públic de la ciència, o com millor recull l’expressió anglesa, A Public Understanding of Science. Però, per què hauria de comunicar un científic la seva recerca? Com se li pot exigir que no només investigui, sol·liciti projectes, formi joves investigadors o es dediqui a la docència, sinó que a més es preocupi de popularitzar la seva recerca? Un conegut re-

dactor científic, Robert Finn, classifica les possibles respostes a aquesta qüestió en motius altruistes i egoistes. Considerem els primers. La velocitat a què evoluciona la recerca científica ha convertit els mitjans de comunicació en el principal canal d’informació científica, en substitució de les vies formals d’educació. Recau així en el científic la responsabilitat de col·laborar en la millora del coneixement científic de l’home del carrer. Així mateix, no hem d’oblidar que una gran part de la recerca es finança amb fons que provenen dels impostos de tots: retre compte del resultat de les seves inversions al ciutadà esdevé, doncs, una obligació ètica de l’investigador. Tanmateix, també compten raons de caire pràctic. L’accés als sempre decreixents fons per a la recerca serà més fàcil si els mitjans de comunicació han col·laborat a difondre el treball que s’està duent a terme. La publicitat afavoreix alhora la comunicació entre col·legues de diferents camps. Segons estudis realitzats, una menció en un diari —en aquest cas el New York Times— pot incrementar fins al 70 % el nombre de citacions d’un treball en revistes científiques. Finalment, col·laborant amb els periodistes, l’investigador s’assegura que aquests rebin la informació per la via més directa, i augmenta la probabilitat que la història que acaba essent publicada s’aproximi a la versió original.

LA CIÈNCIA COM A NOTÍCIA Malgrat que científics i periodistes discrepin sovint de la definició de què és notícia, ningú no posa en dubte el valor informatiu de la ciència. Què atorga valor informatiu a una notícia? En primer lloc, la seva repercussió social. No cal entrar a discutir la repercussió social dels descobriments científics, especialment en camps com la biomedicina o el medi ambient. En segon lloc,

ELS GABINETS DE PREMSA COM A MEDIADORS ENTRE ELS CIENTÍFICS I ELS MITJANS 161

una notícia ha de tenir interès per al gran públic. L’interès d’una informació no ha d’anar lligat necessàriament a la seva repercussió social —pensem en notícies d’esports, celebritats, etc., de nul·la repercussió social, publicades en revistes de màxima audiència. Les notícies científiques compleixen, però, ambdós requisits. Per últim, el valor informatiu acostuma a incrementar-se si una notícia, en el nostre cas científica, gaudeix d’una adequació temporal que la fa particularment noticiable. Fins i tot les publicacions científiques de més prestigi consideren, juntament amb el valor científic d’una comunicació, la seva possible temporalitat. Recordem, per exemple, l’article sobre les qualitats beneficioses de la mirra, que la revista Nature va publicar casualment una primera setmana de gener. Considerats el deure de tot científic de donar a conèixer el seu treball i el valor informatiu dels seus resultats, hom es troba davant el dilema següent: pocs científics saben explicar de forma entenedora en què treballen, el possible interès i la repercussió social de la seva recerca, o encara més, posar-ho per escrit de manera clara i atractiva. L’extrem nivell d’especialització que la recerca científica capdavantera requereix, comporta sovint una manca de temps per a formar-se en altres camps com les humanitats i, freqüentment, una pèrdua de perspectiva social global que afavoreixi la contextualització de la notícia. Deixant de banda les sempre benvingudes excepcions, la tasca de comunicar ciència ha de recaure en els especialistes: els comunicadors científics.

que són l’origen de la gran majoria de malentesos sorgits en interactuar. Per a un científic, només podrà ser notícia el resultat d’una investigació repetitiva, contrastada per col·legues i avalada per una revista científica. Els resultats preliminars no són dignes de sortir a la llum. Cal compartir-los amb altres científics i prendre el temps que pressuposa la revisió per homòlegs o peerreview. Tanmateix, el descobriment científic pot perdre el valor com a notícia pel camí. Per al periodista, les idees contrastades no són altra cosa que velles notícies, molt menys atractives i publicables que una investigació recent, controvertida i potencialment polèmica. El periodista científic té un paper complicat en els mitjans de comunicació actuals. Si considerem, per exemple, la premsa escrita, ens adonem que la gran majoria de diaris del nostre país no té una secció dedicada a les notícies científiques, i aquestes formen part de la secció de societat, on un editor en cap no gaire coneixedor de matèries científiques serà l’encarregat de decidir finalment què sortirà publicat. Aquesta dinàmica és la causant de la cerca de titulars atractius que no fan sinó distorsionar, sensacionalitzar o donar versions parcials de la notícia en si mateixa. Si a aquest fet li afegim la manca habitual de temps i d’espai per a les notícies, el que al final surt publicat no satisfà ni el periodista científic ni, per descomptat, el científic.

PROBLEMES DE LA INTERACCIÓ ENTRE CIENTÍFICS I COMUNICADORS

Un periodista científic pot accedir a la notícia científica per diferents canals. Una de les seves principals fonts d’informació la constitueixen, sens dubte, els press release o comunicats de les revistes científiques especialitzades. La majoria de mitjans reben set-

Científics i periodistes tenen unes pautes de conducta gremials, sovint oposades,

EL FLUX DE LA NOTÍCIA CIENTÍFICA: LA NECESSITAT D’UN MEDIADOR

162 JOSEP NIETO, MONTSERRAT VENDRELL

manalment, i amb certa anterioritat a la seva publicació, comunicats de les principals revistes científiques (Nature, The Lancet, Science, BMJ, etc.) amb una selecció dels articles publicats aquella setmana (o mes), acompanyats d’un petit resum i d’un telèfon o adreça electrònica de contacte que els permet redactar l’article amb el mínim temps i esforç, això sí, avalat per la categoria de la prestigiosa revista en qüestió. Les editorials de les mateixes revistes científiques s’encarreguen d’establir un primer filtre del que ells opinen que és notícia, seleccionen només alguns dels articles i els llisten en un ordre determinat. De fet, hi ha estudis que demostren la correlació entre l’aparició d’una notícia en els mitjans i la seva presència anterior en un press release. Aquest biaix afavoreix la difusió de recerques foranes davant les realitzades per científics nacionals, que no sovintegen les planes de les revistes esmentades. Quant a la informació generada en els laboratoris del país, l’accés als mitjans es pot fer per vies més o menys directes. És orgull i patrimoni de tot bon periodista científic la possessió d’una nodrida i completa agenda telefònica, on hi apareguin científics de diferents camps, als quals es pugui accedir directament quan el moment ho requereixi. La consulta directa és una bona eina per al periodista, sovint mancat de temps i necessitat del nom d’un especialista que avali el seu article. Per al científic, en canvi, aquesta via pot ser perillosa si desconeix la formació i la professionalitat de qui el truca, l’ús que farà de la informació o les expectatives que allò pot generar. La majoria d’institucions, públiques o privades, disposen d’un gabinet de premsa o comunicació que, en el cas de les universitats grans, disposa sovint de professionals de la comunicació científica. Els gabinets de premsa (GP) són una peça bàsica en el canal d’emissió de la informació des del científic

fins al periodista, i haurien de funcionar com a finestra única cap a l’exterior. Un bon gabinet de premsa estalvia temps i disgustos tant al científic, que pot seguir dedicantse a investigar sabent que la seva informació està en bones mans, com al periodista, que disposa d’una font contrastada, segura i de fàcil localització. El periodista científic del GP d’una universitat és el periodista més proper al científic. Coneixedor de la trajectòria professional del grup de recerca, gaudeix de la confiança de l’investigador que li proporciona fàcilment la informació requerida per confeccionar la notícia. Així mateix, sap on localitzar-lo i pot evitar-li molèsties innecessàries. Entre les seves tasques, hi ha la d’assessorar i aconsellar el científic sobre el tracte amb els mitjans, com també fer-li veure la presència o l’absència de rellevància informativa de la seva recerca.

FUNCIONS DELS GABINETS DE PREMSA L’existència de gabinets de premsa o de comunicació es basa en la necessitat de les institucions de transmetre missatges cap a la societat, no amb la idea de persuadir que ho està fent bé, sinó d’informar i aconseguir que l’opinió pública les conegui i a través del coneixement arribi a tenir una actitud favorable cap a aquestes institucions. En el cas de la universitat, com d’altres institucions finançades amb diners públics, això cal fer-ho per un sentit de responsabilitat social i de transparència. Des d’un punt de vista periodístic, podríem dir que els GP són agències sectorials d’informació en tant que mitjans informatius que subministren als mitjans de comunicació informacions pròpies que després són objecte de tractaments diversos pels diferents mitjans de comunicació social i que

ELS GABINETS DE PREMSA COM A MEDIADORS ENTRE ELS CIENTÍFICS I ELS MITJANS 163

arriben al públic a través d’aquests mitjans. Aquesta definició dels GP com a agències d’informació ha estat defensada sobretot pels periodistes que treballen en els gabinets de comunicació de les administracions locals. Però, què fa un gabinet de comunicació o de premsa? Genèricament podríem parlar d’un assessorament de la institució sobre els temes vinculats amb la comunicació. La creació i existència dels GP com a vincles continuats de relació entre les institucions i els mitjans fa que aquests es converteixin en els canals naturals per on flueix la informació de dintre cap a fora (i de fora cap a dins, no cal oblidar-ho) i això acaba configurant una relació de confiança mútua entre els periodistes, els mitjans i la institució. Aquest assessorament genèric el podem concretar en aspectes vinculats a la comunicació interna i a la comunicació externa. La comunicació interna, o la que s’adreça als públics interns de la institució (en el cas de la universitat, els estudiants, el personal docent i investigador i el personal d’administració i serveis) i la comunicació externa, o la que s’adreça als públics externs (antics alumnes, mitjans de comunicació, poders polítics, econòmics, públic en general...).

LA COMUNICACIÓ INTERNA En comunicació interna, bàsicament es treballa per a subministrar informació a la institució, a través de publicacions internes, ja siguin publicacions escrites (de periodicitat variables entre els mes i l’any) o bé de publicacions digitals com els webs i les intranets. Una altra línia de comunicació interna és fer saber a la institució allò que els mitjans de comunicació en publiquen per tal de saber quina imatge es dóna i si cal corregir-la. Això es fa a través de l’anàlisi dels mitjans i

l’elaboració de reculls de premsa (diaris o altres periodicitats) i informes de fets puntuals.

COMUNICACIÓ EXTERNA Quant a la comunicació externa, aquesta tindria a veure amb l’edició de fulletons publicitaris, campanyes publicitàries institucionals, campanyes de relacions públiques, etc., tot i que se centraria en les relacions amb els mitjans de comunicació com a mediadors de la informació que volem fer arribar als diferents públics objectius de la institució. En cada moment utilitzarem les eines que creiem més convenients per a fer arribar aquestes informacions. Així, utilitzarem les notes de premsa de forma habitual, enviades per fax o per correu electrònic; ocasionalment, les rodes de premsa; esporàdicament, les trobades informatives, siguin en forma de dinars o trobades informals, o bé el contacte telefònic amb els redactors encarregats d’elaborar la informació. En tots els aspectes d’aquesta funció, les persones que treballen als gabinets han de respectar i aplicar els criteris dels codis deontològics que els periodistes, tant catalans com espanyols, s’han donat pel que fa a no barrejar opinió i informació en els seus escrits i no donar o obtenir informació a canvi de diners. En aquest aspecte, la feina del GP és moltes vegades convèncer les persones de l’interior de la institució sobre la millor manera d’arribar als mitjans. Massa vegades la visió que de les rodes de premsa ha donat la televisió i el cinema estan en contra del sentit comú i la realitat: ni són la millor manera, ni tenen tanta assistència... Fins i tot cal posar al seu lloc el paper de les notes de premsa, ja que només el 20-25 % de les notes rebudes en un mitjà acaben veient la llum. Una nota de premsa ha de contenir una in-

164 JOSEP NIETO, MONTSERRAT VENDRELL

formació clara, atractiva, concreta i breu per a ser efectiva. La imatge de la institució hi ha de ser present i coherent al llarg del temps, com a referent de qualitat (les informacions d’institucions de prestigi social i de fonts estables i rigoroses tenen més probabilitats). Tots aquests elements són necessaris per a presentar el GP com a font única i fiable de referència en els mitjans. El paper dels GP és detectar els fets noticiables que es produeixen dins la institució i aplicar-los els mateixos criteris que els mitjans els aplicaran després, allò que podríem definir com els valors notícia del mercat, que són la proximitat del fet, l’interès social, l’adequació als temes d’interès del mitjà, la notorietat del protagonista, el grau de curiositat, l’impacte dramàtic, etc. Una mica vindrien a ser els corresponsals dels mitjans dins de les institucions. Hom ha de ser conscient que el treball realitzat serà posteriorment filtrat per un seguit de filtradors (gatekeepers) en una cadena en què intervenen redactors, redactors en cap, subdirectors, i fins al mateix director del diari. Aquest filtratge i la selecció de les notícies es produeix segons la interiorització, per part dels periodistes, de les rutines periodístiques, corrents socials, ideològiques i culturals majoritàries en cada societat. Aquest fet impedeix controlar totalment el resultat publicat o emès pels mitjans de comunicació. Malgrat que pugui semblar obvi, convé recordar que el que comuniquem ha de ser informació clara, atractiva i concreta. Pel que fa a les necessitats de les ràdios i les televisions, cal buscar bons científics i/o comunicadors (i cal formar-los!) i aconseguir bones imatges de les recerques que es volen donar a conèixer. Quant a la informació que arriba de fora cap a dins de la institució, el GP ha de tenir un coneixement detallat i precís de les persones que cobreixen les informacions i dels

mitjans que les publiquen. Cal saber quins temes interessen en cada moment o estan de moda, la situació interna del mitjà, qui mana a les seccions... Sense caure en l’amiguisme o la relació interessada, els responsables dels GP han de tenir una relació fluida i franca amb les persones que habitualment cobreixen la informació de la institució.

LA COMUNICACIÓ DE LA RECERCA A LES UNIVERSITATS PÚBLIQUES CATALANES: UNA NOVA VIA Des de l’any 1997, les universitats públiques catalanes han desplegat de manera coordinada un seguit d’iniciatives conjuntes destinades a potenciar la comunicació científica i la projecció social de la recerca d’excel·lència que s’hi realitza. En aquest sentit, el Programa de promoció del reconeixement social de la recerca universitària a Catalunya, i dins el marc del Pla nacional de R+D, ha estat una iniciativa pionera en el panorama universitari espanyol. Dins d’aquest Programa es van organitzar les Jornades sobre Comunicació Científica, el novembre de 1997, a Sitges, amb l’assistència de un centenar de participants entre professors universitaris, periodistes científics i autoritats acadèmiques. D’aleshores ençà, s’han establert convenis de col·laboració amb diferents mitjans de comunicació de l’àmbit català: el programa de divulgació d’informació cientificotècnica Més enllà del 2000, del Canal 33, i els programes de ràdio L’Observatori, de RNERàdio 4, i Els matins amb Josep Cuní, de COM Ràdio. En aquest sentit cal dir que s’ha fet un pas més enllà i s’ha treballat per aconseguir uns espais en els mitjans on es parli exclusivament de la recerca científica. A través del programa Més enllà del 2000, del Canal 33 de Televisió de Catalunya, durant el 1998 es van emetre vint reportatges de cinc mi-

ELS GABINETS DE PREMSA COM A MEDIADORS ENTRE ELS CIENTÍFICS I ELS MITJANS 165

nuts cadascun sobre temàtiques tan diverses com epidemiologia, biomaterials, meteorologia, conservació del medi natural... Pel que fa a les ràdios, de novembre de 1997 a juliol de 1998 s’inicia una primera col·laboració amb el programa setmanal L’Observatori, de RNE-Ràdio 4, emès el dimarts de 21,30 h a 22 h. El 1998 es va establir un altre conveni amb Els matins amb Josep Cuní, de COM Ràdio, que tradicionalment ja incloïa espais fixos de col·laboració amb professors universitaris. Es va crear l’espai Universitat Activa, de quinze minuts i periodicitat setmanal, emès en directe els divendres. Aquesta iniciativa comuna de col·laboració entre institucions universitàries i mitjans de comunicació ha estat una excel·lent plataforma per a acostar el món de la recerca al conjunt de la societat, i així s’ha contribuït al seu reconeixement social.

BIBLIOGRAFIA ÁLVAREZ, T.; M. CABALLERO (1996). Vendedores de imagen. Barcelona: Paidós. FINN, R. (1998). «Científicos y Periodistas». Quark, Ciencia, Medicina, Comunicación y Cultura, núm. 10. GREGORY, J.; S. MILLER (1998). Science in Public. Communication, Culture and Credibility. Nova York; London: Plenum Trade. LACASA, A. (1998). Gestión de la comunicación empresarial. Barcelona: Gestión 2000. LUCAS MARÍN, A. (1997). La comunicación en la empresa y en las organizaciones. Barcelona: Bosch Casa Editorial, Bosch Comunicación. NELKIN, D. (1995). Selling Science. Nova York: W.H. Freeman and Company. — (1996). «An uneasy relationship: the tensions between medicine and the media». Lancet, 347; pàg. 1600-1033. RAMÍREZ, T. (1995). Gabinetes de comunicación. Barcelona: Bosch Casa Editorial. RESNIK, D. (1998). «Problemas y dilemas éticos en la in-

teracción entre ciencia y medios de comunicación». Quark, Ciencia, Medicina, Comunicación y Cultura, núm. 13. VALLS, J. F. (1986). La jungla comunicativa. Barcelona: Ariel Comunicación. WEIL, P. (1992). La comunicación global. Barcelona: Paidós. WESTPHALEN, M. H.; J. L. PIÑUEL (1993). La Dirección de Comunicación. Madrid: Ediciones del Prado.

RESSENYA CURRICULAR Josep Nieto i Trullàs (Barcelona, 1958) és doctor en ciències de la informació i periodista. Actualment és el director del Gabinet de Premsa de la Universitat de Barcelona. Anteriorment va ocupar el mateix càrrec a la Universitat Oberta de Catalunya (1994-1999) i va treballar com a redactor al suplement de «Ciència i Tecnologia» de La Vanguardia, així com en diverses publicacions tècniques. Ha estat professor de periodisme científic al Departament de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Pertany a la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya (http: www.periodistes.org). Montserrat Vendrell i Rius (Barcelona, 1964) és doctora en biologia per la Universitat de Barcelona (1991), i té deu anys d’experiència en recerca científica en el camp de la biologia cel·lular a Barcelona i als Estats Units. Màster en comunicació científica per l’Institut d’Educació Continuada de la Universitat Pompeu Fabra (1997), ha col·laborat com a redactora científica en diferents mitjans com el suplement de «Ciència i Tecnologia» de La Vanguàrdia. Des de 1996 desenvolupa el càrrec de vocal de Sessions del Consell Directiu de la Societat Catalana de Biologia. Des de 1997 és responsable de Comunicació del Parc Científic de Barcelona.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 167-171

LA DIVULGACIÓ CIENTÍFICA: EL COM I EL PER QUÈ XAVIER DURAN Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 436. 08015 Barcelona. Adreça electrònica: xduran@fcr.es

RESUM La divulgació científica ha tingut i té un important paper educatiu. Avui, no només té la responsabilitat que la ciència estigui a l’abast del públic, sinó d’incidir en els problemes ètics i socials dels avenços científics i tecnològics. Aquesta és una contribució essencial a una societat democràtica. Paraules clau: divulgació/ educació científica/ assaig científic/ ciència i democràcia.

SUMMARY Scientific dissemination: how and why Scientific dissemination has played a major formative role. Nowadays, it has not only the responsibility of making science available to a general audience, but also of facing ethical and social problems that new science and technology create. This is an essential contribution to any democratic society. Keywords: popular science / scientific education / scientific assay / science and democracy.

168 XAVIER DURAN

ELS OBJECTIUS DE LA DIVULGACIÓ EN GALILEU El 1632, Galileu Galilei va publicar els Diàlegs sobre els dos màxims sistemes del món, una obra en escrita en toscà —la llengua que, al segle XIX, va passar a ser oficial a tot el Regne d’Itàlia i a nomenar-se italià. Galileu ja havia publicat el 1610 Sidereus nuncius en llatí. L’aparició dels Diàlegs és important per diverses raons. Al marge del seu impacte científic, pel que aquí més ens interessa hem de destacar que, en una època en què el llatí era —i ho va ser durant força temps— la llengua usual de comunicació entre intel·lectuals, Galileu utilitzava el toscà, la llengua vernàcula. Això implica un desig de fer arribar al màxim de gent la seva obra. I aquest desig ens porta al segon fet destacat: a Galileu li convenia que les seves idees fossin llegides per moltes persones, ja que essent polèmiques i anant contra el saber oficial, calia que estiguessin a l’abast de molta gent, que es difonguessin i es discutissin. Només així es podia afavorir un clima de debat que compensés la persecució oficial de les seves tesis. Uns segles abans, el poeta romà Lucreci (98-55 aC) havia publicat De rerum natura. Però, tot i que servís per a recopilar i difondre les idees del moment, no es tractava d’una obra popular, sinó elitista. Entre altres coses, perquè la capacitat de lectura estava a l’abast de molt poques persones i perquè la inexistència de la impremta no en facilitava la difusió.

EDUCACIÓ I DIVULGACIÓ AL SEGLE XIX L’obra de Galileu marca la sortida de l’elitisme i la presència d’un objectiu clar en la divulgació científica. Més endavant trobarem debats sobre la conveniència de difon-

dre el treball dels científics. A França, al segle XIX, el rossellonès Francesc Aragó va ser un dels màxims defensors d’acostar la ciència al públic, mentre altres col·legues, com el monàrquic Jean-Baptiste Biot, pensaven que divulgar-la desvirtuava el treball dels investigadors. Les tesis d’Aragó eren les que assenyalaven una preocupació per la difusió de la ciència, però també una convicció social: popularitzar la recerca l’afavoriria, però també calia que la gent estigués al corrent dels avenços científics —d’acord amb els enunciats de Condorcet sobre l’educació dels ciutadans. La divulgació científica al segle XIX va complir uns objectius essencials en la formació dels ciutadans. A més de veure la demanda afavorida per l’impressionant avenç tecnològic i el seu impacte social i econòmic, la divulgació servia per a difondre bones pràctiques entre una societat amb un nivell educatiu escàs. En una època en què l’escola pràcticament no considerava els coneixements científics i, a més, no tota la població hi tenia accés —ni els que hi anaven hi passaven necessàriament gaires anys—, la divulgació científica —bàsicament a través de diaris i revistes— ajudava a difondre les normes bàsiques d’higiene i fins i tot les bones pràctiques agrícoles i ramaderes. La difusió de les normes d’higiene va ser essencial. La lluita contra certes malalties va tenir un suport cabdal en la millora dels hàbits personals i la higiene domèstica. Avui poden semblar normes molt elementals rentar-se les mans abans dels menjars o banyar-se regularment. Però en aquell temps, aquestes i altres normes senzilles no eren practicades per la majoria de la població. Difondre-les, explicant els perjudicis que generaven —a un mateix i als altres— en cas de no fer-ho i explicar-ho sobre la base dels nous coneixements mèdics, era un servei molt important de la divulgació.

LA DIVULGACIÓ CIENTÍFICA: EL COM I EL PER QUÈ 169

ELS OBJECTIUS ACTUALS DE LA DIVULGACIÓ Actualment, la divulgació científica no deu tenir uns objectius de formació tan bàsica, però això no treu que el seu paper educatiu sigui important. Un cas molt clar el tenim en les conductes de risc que afavoreixen la transmissió del virus de la sida. La informació difosa pels mitjans de comunicació ha estat bàsica perquè les normes de prevenció es difonguessin. Si bé els experts també han destacat que l’anunci de nous tractaments o de possibles vacunes ha dut moltes persones a relaxar aquestes normes. Més enllà de l’educació sanitària o ambiental, la divulgació científica té un paper essencial en la construcció de la societat democràtica. Avui els condicionaments ètics i l’impacte social de l’avenç científic i tecnològic plantegen debats importants. Només una societat ben informada sobre aquest temes pot influir perquè el desenvolupament científic i tecnològic no derivi cap a usos inadequats, posi en perill les llibertats democràtiques o accentuï les desigualtats socials. Només la societat que coneix les característiques principals de certs àmbits científics i les implicacions, els perills i els avantatges que comporten pot crear corrents d’opinió que forcin el poder polític o econòmic a actuar d’una certa manera, i no d’una altra.

EXPOSAR I VALORAR Això comporta, doncs, que la divulgació científica no sigui únicament descriptiva, sinó també valorativa. En el cas dels llibres, la divulgació pot limitar-se a exposar una sèrie de coneixements o avenços. Ho pot fer de forma més atractiva o imaginativa. Pot prendre forma d’un simple llibre de text entenedor o pot tenir una estructura més crea-

tiva. Fins i tot pot prendre la forma d’una novel·la. Pot no deixar al marge polèmiques científiques. Però no per això incideix en el debat sobre l’impacte social de la ciència i sobre les posicions dels ciutadans envers aquesta. La divulgació valorativa, que a vegades és difícil de distingir de l’assaig, ha de tenir més elements que ajudin el lector a formarse una opinió sobre aspectes ètics o socials. En els moments actuals, aquest element crític és cabdal, perquè els avenços vertiginosos fàcilment poden dur a obres que semblin un mostrari de meravelles tècniques. Així, no és difícil que un lector s’entusiasmi amb les possibilitats de la genètica molecular si no es dóna rellevància a tots els problemes ètics i socials que l’envolten. Es pot pensar que la divulgació purament descriptiva no afavoreix cap posició. En realitat, però, tota divulgació exempta de crítica sembla incidir més en els fets positius, en les possibilitats d’una determinada recerca que no en els límits i les derivacions negatives. L’ús ideològic de la divulgació científica pot prendre diverses formes; hi pot haver ideologia per omissió. Parlar dels aliments transgènics exposant només què són, la seva història i els seus beneficis és fer-ne proselitisme. Fins i tot pot ser-ho si se citen estudis que en posen en dubte la seguretat. Perquè en aquests moments els arguments científics sobre la innocuïtat dels transgènics semblen molt més abundants i consistents que no pas els que la qüestionen —evidentment, mai no es pot garantir una seguretat al cent per cent. Però el possible impacte negatiu dels aliments transgènics és més social que científic. Hi ha un desequilibri evident entre les necessitats dels països en desenvolupament i els interessos de les multinacionals del sector. Obviar aquest aspecte social fa incomplet i esbiaixat qualsevol anàlisi sobre aliments transgènics, si, a més de donar coneixe-

170 XAVIER DURAN

ments, pretenem fer una educació social del lector.

LA FORMA DE DIVULGAR Aquest paper de la divulgació científica xoca amb diversos problemes. D’una banda, per més que es pretengui ser objectiu escriure implica seleccionar una determinada informació i presentar-la d’una certa manera. Per tant, encara que es vulgui ser equilibrat i imparcial, el sol fet de la tria ja implica una decisió personal. Naturalment, aquest element subjectiu es pot intentar reduir al mínim. D’altra banda, la selecció és complexa a causa del gran volum d’informació que es produeix. La síntesi resulta particularment difícil en certs camps. A més, sovint aquesta informació presenta aspectes oposats o contradictoris. Triar-ne un de sol pot implicar un error o una informació incompleta. Introduir tots els matisos pot significar fer un text farragós, potser acadèmicament correcte però molt poc atractiu per al públic general. Així, cal capacitat de síntesi, però també cal tenir present que qualsevol tria serà, poc o molt, subjectiva. Cal no tenir la pretensió de l’exhaustivitat. Això està en relació amb el volum d’informació ja comentat. Però també amb la complexitat de certs temes, que perjudica una exposició massa completa. Voler incloure tots els passos, tots els matisos, tots els detalls rellevants, pot dur a una lectura poc favorable a la difusió popular. Entendre que per a explicar-se bé no cal explicarho tot és un element clau de la divulgació científica. Com hem dit més amunt, la divulgació pot prendre diverses formes. Entre les més atractives hi ha la novel·la —o bé la narració curta— i fins i tot el poema (Luminet, 1996). Més enllà del seu valor literari, la

narració mostra la posició de l’autor envers la ciència, els científics o els avenços tecnològics (Charles, 1997; Haynes, 1994; Litvak, 1975). Als segles XIX i XX en trobem nombrosos exemples. Malauradament, ara que la tecnociència planteja tants reptes ètics i socials i que les noves tecnologies donen tant de joc quant a la relació entre individus, no hi ha gaires escriptors de renom que se sentin cridats a construir històries amb aquesta base. Hi ha casos de literats —Amin Maalouf i El segle primer després de Béatrice— o de científics —Jacques Testart i Ève ou la répétition. També hi ha experiències que entren clarament en la intenció de divulgar o de donar una base rigorosa a les novel·les. És el cas del projecte Solaris, en què Editorial Eumo uneix un autor de lletres i un de ciències per escriure obres destinades bàsicament a l’ensenyament secundari. O de la col·lecció «Quark noir» de Flammarion, que ofereix novel·les d’intriga basades en temes científics, elaborades per un escriptor amb l’assessorament i les notes finals d’un científic especialitzat. Això dóna una dimensió clarament popular a temes com la neuroquímica, la bioenginyeria o les telecomunicacions modernes. Sense que calgui necessàriament construir obres d’aquesta mena, crec que la divulgació científica que adopta formes imaginatives, que no entra directament en el tema sinó que pren un fet quotidià, històric o un passatge d’obra literària, aparentment allunyat de l’objectiu que es vol tractar, per a enganxar el lector, pot tenir un atractiu popular més gran. Que l’estil directe, que simplement pretén —i això sovint ja és molt— explicar de manera clara uns conceptes o fets, pot quedar una mica pobre. El llibre de divulgació científica no ha de ser un manual entenedor, sinó una obra literàriament atractiva. Això exigeix no només capacitat per a explicar, sinó també un es-

LA DIVULGACIÓ CIENTÍFICA: EL COM I EL PER QUÈ 171

forç creatiu, que afavoreixi la difusió de la ciència.

SHORTLAND, M.; J. GREGORY (1991). Communicating Science. A Handbook. Nova York: Longman Scientific & Technical. SKROTZKY, N. (1989). Science et communication. París: Belfond.

BIBLIOGRAFIA CHARLES, D. (1997). La pensée technique dans l’oeuvre de Victor Hugo. París: Presses Universitaires de France. HAYNES, R. D. (1994). From Faust to Strangelove. Representations of the Scientist in Western Literature. Baltimore; Londres: Johns Hopkins University Press. LASZLO, P. (1993). La vulgarisation scientifique. París: Presses Universitaires de France. LITVAK, L. (1975). A Dream of Arcadia. Anti-Industrialism in Spanish Literature, 1895-1905. Austin, Londres: University of Austin Press. LUMINET, J.-P. (1996). Les poètes et l’univers. París: Le Cherche Midi Éditeur. RAICHVARG, D.; J. JACQUES (1991). Savants et ignorants. París: Seuil.

RESSENYA CURRICULAR Xavier Duran és llicenciat en ciències químiques i doctor en periodisme. Actualment és editor del programa El Medi Ambient a Televisió de Catalunya i director científic de l’Anuari de Ciència, Tecnologia i Ambient. És autor de diversos llibres de divulgació i assaig, com Cent noves preguntes sobre la ciència i El cervell polièdric.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 173-177

CONÈIXER COM FUNCIONEN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ (PER TREURE’N PROFIT) JOAQUIM ELCACHO President de l’Associació Catalana de Comunicació Científica Adreça: Diari Avui. Consell de Cent, 425, 6a. 08009 Barcelona. Adreça electrònica: elcacho@avui.com

RESUM L’autor exposa una visió personal i crítica, des del punt de vista que li proporciona la seva experiència, de la situació de la ciència als mitjans de comunicació, que encara continua essent un tema estrany per a la majoria dels periodistes que treballen en els mitjans de comunicació de massa que actuen en una societat amb uns valors sovint irracionals; i també dels científics, que caldria que comprenguessin les dificultats d’un periodista a l’hora d’elaborar una notícia sobre ciència. Paraules clau: periodista / científic / comunicació científica / mitjans.

SUMMARY Knowing how the media work (to take advantadge) The author exposes a personal, critical view, from his own point of view given by his experience, the real situation of science in the media, which still is a strange subject for most journalists who work in mass media that move in a society with ideals sometimes no rational; and as well of scientists that should understand the difficulties that journalists must face in the moment of writing news on science. Keywords: journalist / scientist / science communication / mass media.

174 JOAQUIM ELCACHO

Els mitjans de comunicació s’han convertit durant els últims anys en un dels pocs sistemes per a fer arribar a la població les novetats en el món de la ciència. És evident que hi ha molts altres mètodes de difusió dels coneixements científics i que alguns, com poden ser l’escola o la difusió directa a través de conferències o actes públics dels científics, disposen d’estratègies i condicions molt més favorables que els mitjans de comunicació per a estendre i millorar la capacitat de comprensió científica de la població. En qualsevol cas, però, actualment els sistemes més àgils i multitudinaris per a difondre la ciència són els grans mitjans de comunicació (premsa, ràdio i, sobretot, televisió). Les expectatives que desperta Internet en aquest camp mereixen un estudi complementari específic. Sobre la base de la importància dels mitjans de comunicació en aquest camp, els científics, els responsables de la política científica i el conjunt de persones interessades en la divulgació científica haurien de fer un esforç per a conèixer millor i aprofitar d’una manera més encertada aquests instruments de difusió i informació. Conèixer com funcionen realment els mitjans de comunicació i saber aprofitar aquests coneixements per difondre millor els conceptes científics són feines tan complicades com indefinides. Hi ha, però, alguns apartats de fàcil comprensió, tant en la realitat professional dels periodistes com en l’actitud dels científics que volen difondre els seus coneixements.

ACTUALITAT I TEMES ESTRELLA La informació a la premsa, la ràdio i la televisió estan condicionades per l’actualitat, un concepte potser difícil d’entendre per a la majoria dels científics. Els accidents, les catàstrofes, les declaracions polítiques,

les bodes d’actors i actrius o fins i tot les depressions dels esportistes, són actualitat de forma constant. En canvi, la ciència és actualitat de forma molt més esporàdica i sovint no deixa de ser un complement per a omplir les pàgines dels diaris o els informatius de ràdio i televisió. Els temes científics no es tracten gaire sovint com a actualitat per motius molt diversos. La primera causa és, realment, la mateixa deformació en la valoració dels temes per part dels periodistes, provocada per un cúmul de circumstàncies difícils de racionalitzar. Fent una anàlisi racional, per exemple, cal preguntar-se com és possible que un diari dediqui més espai a posar en dubte les relacions d’amistat de dues cantants folklòriques que a la possible existència de vida a Europa (el satèl·lit de Júpiter). Però la realitat és aquesta: els mitjans de comunicació es mouen i es recreen en una societat amb uns valors sovint irracionals. L’única possibilitat de canviar aquesta realitat en favor de la racionalitat és provocar situacions en què la ciència sigui protagonista, o com a mínim coprotagonista, de l’actualitat. I, és clar, quan la ciència és notícia d’actualitat cal que els experts i els divulgadors sàpiguen aprofitar el moment per a difondre de forma positiva els conceptes i els treballs que fan els científics.

CONGELATS PELS BLOCS DE GEL Un exemple molt il·lustratiu dels errors que no haurien d’afectar la divulgació científica es va produir immediatament després del descobriments d’uns blocs de gel que van caure en diferents punts de l’Estat espanyol. L’incident podria haver servit per a mostrar com treballen els experts en ciències de la Terra, els meteoròlegs, els astrofísics i fins i tots els enginyers aeronàutics. Finalment, però, la impressió que van po-

CONÈIXER COM FUNCIONEN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ (PER TREURE’N PROFIT) 175

der treure molts telespectadors, oients de ràdio o lectors de premsa és que els científics estan tan despistats com els polítics i, com ells, no saben fer altra cosa que tirar-se la culpa els uns als altres. Llàstima d’ocasió desaprofitada. En el mateix sentit es pot pensar que si la ciència no és actualitat més sovint és en bona part perquè durant molt de temps els científics no han mostrat el més mínim interès de sortir als mitjans de comunicació. Encara que sembli mentida, si hi hagués més científics interessats en la comunicació i amb facultats per a fer-ho (escriure articles, facilitar documentació o aparèixer a la televisió comentant notícies) seria molt més fàcil que els mitjans de comunicació dediquessin més interès i espai en aquests temes. Com ja s’ha comentat, l’altra part del problema recau en els periodistes; és del tot cert. Primer, perquè els responsables del mitjans interpreten de forma molt curiosa els suposats interessos dels lectors i oients. Així, mentre que les enquestes indiquen que els lectors volen sentir parlar de salut, medi ambient, ciència, noves tecnologies, turisme, ensenyament..., els directors dels mitjans s’entesten a dedicar més de la meitat dels programes informatius a deixar parlar els polítics (l’altra meitat gairebé se la reparteixen els successos criminals i els espectacles esportius). Possiblement per aquest menyspreu dels responsables dels mitjans de comunicació, la ciència continua sent un tema estrany per a la majoria dels periodistes.

CONFIAR EN ELS ESPECIALISTES (O NO) Els periodistes especialitzats en ciència es preocupen personalment de promoure la publicació o la difusió de notícies científiques. Fins i tot s’encarreguen d’empaitar els

científics perquè donin a conèixer l’estat de les seves investigacions. En altres casos, en especial quan no hi ha periodistes especialitzats, els científics haurien de fer un esforç complementari de preparació de la documentació que acompanya la informació que es vol donar a conèixer. Si es vol evitar que el periodista no especialitzat confongui l’ecologia amb l’ecologisme, per exemple, no hi ha més remei que facilitar un petit diccionari terminològic com a annex de la documentació facilitada. Posats a ser pràctics, els científics haurien de tenir nocions de com redactar notes de premsa clares i curtes, com confeccionar dossiers de documentació didàctics i complets (sempre que sigui possible amb fotografies i vídeos) o com distribuir de forma eficaç els telèfons o les adreces de correu electrònic més interessants per als periodistes. Cal que els científics sàpiguen, d’altra banda, que els articles periodístics no se semblen gairebé en res als articles científics. Com tampoc no tenen res a veure el treball d’un científic que aprofundeix durant mesos en un detall de la seva recerca i el procés de redacció d’una notícia que apareix a les vuit del vespre i que, sigui com sigui, ha de sortir a les pàgines del diari de l’endemà. En el mateix sentit, cal que els científics comprenguin les dificultats d’un periodista a l’hora de posar un titular en una notícia científica o a l’hora de treballar com un teòric especialista en un camp que abasta la biologia, les matemàtiques, l’astronomia, la medicina, l’energia nuclear...

A QUI DIRIGIR-SE? EN QUIN MOMENT? Al principi de l’any 2000, un destacat botànic català es va dirigir a alguns periodistes preocupat per l’escassa repercussió

176 JOAQUIM ELCACHO

que havia tingut un escrit seu respecte a l’explotació nadalenca d’una espècie vegetal en perill d’extinció. Només un diari s’havia fet ressò de la seva preocupació. Preguntat pel sistema de difusió de la seva notícia, el científic va explicar que unes setmanes abans de Nadal havia enviat una carta a tots els mitjans de comunicació i que, per casualitat, havia parlat personalment amb una periodista que, després, va ser l’única que reproduir la informació en el seu diari. D’aquest exemple es poden treure dues grans conclusions. La primera és que per a comunicar amb eficàcia s’ha de fer en el moment adequat i la segona és que s’ha d’utilitzar el canal o la persona més apropiada. El botànic en qüestió havia encertat en el primer punt: havia intentat fer conèixer l’existència d’una espècie vegetal en perill d’extinció unes setmanes abans de Nadal, quan aquesta espècie es fa servir en decoració. En canvi, s’havia limitat a enviar una carta als mitjans de comunicació sense destinatari concret; per aquest motiu, l’escrit hauria d’haver acabat a la paperera o, com a molt, a la secció de cartes al director (que Déu n’hi do). Els científics, com qualsevol altra persona interessada a fer servir els mitjans de comunicació, han de conèixer quins periodistes s’encarreguen de fer cada cosa (encara que sembli mentida hi ha periodistes especialitzats en medi ambient i ciència en alguns mitjans de comunicació de Catalunya). Per cert, els periodistes d’informació ambiental disposen d’un directori editat en forma de llibret i consultable a través d’Internet (http://www.acccnet.org o http://info.ictnet. es/knosys.gia). És obvi, però cal recordar-ho, que si es fa arribar un missatge o es parla amb el periodista adequat per a cada tema, les possibilitats d’èxit en la comunicació de les notícies científiques s’incrementa notablement.

COMUNICAR DIRECTAMENT Si no hi ha manera d’esvair la desconfiança cap als intermediaris (sentit real de la paraula periodista), els científics també poden perdre la por a comunicar directament. S’ha d’acabar amb el menyspreu cap als científics que dediquen una part del seu temps a escriure o parlar en els mitjans de comunicació. De la mateixa manera que s’ha d’acabar amb el corporativisme que intentava vedar l’exercici del periodisme a les persones que no han superat la carrera de periodisme. Això sí, abans de començar a treballar de periodista és millor preguntar a quan es paguen les col·laboracions... Ningú no se sorprèn quan s’inclouen assignatures o crèdits d’estadística, economia o història en carreres universitàries de ciències i enginyeries. Per què, doncs, no es veu normal i necessària la inclusió d’algunes hores dedicades a conèixer com funcionen i com es poden fer servir els mitjans de comunicació? Si els científics volen trencar la campana de vidre que sovint els manté aïllats del conjunt de la societat, si es vol evitar que la ignorància i la vulgaritat continuïn frenant el desenvolupament de la societat, no hi ha més remei que aprendre a fer servir els mitjans de comunicació. Els predicadors, els polítics, els clubs de futbol i els venedors de cotxes ja ho han fet; cal que els científics aprenguin a sortir als mitjans de comunicació per a defensar causes més justes.

BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA CALVO HERNANDO, M. (1997). Manual de periodismo científico. Barcelona: Bosch. COMBEROUSSE, M. (1999). Histoire de l’information scientifique et technique. París: Nathan Universitè. FERNÁNDEZ DEL MORAL, J.; F. ESTEVE RAMÍREZ (1993). Fundamentos de la información periodística especializada. Madrid: Editorial Síntesis.

CONÈIXER COM FUNCIONEN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ (PER TREURE’N PROFIT) 177 FINN, R. (1998). «Científicos y periodistas». Quark, núm. 10, pàg. 47-57. GREGORY, J.; S. MILLER (1998). Science in public. Communication, culture and credibility. Nova York; Londres: Plenum Trade. HUERTAS CLAVERÍA, J. M. (1998). El periodista. Entre la indefinició i l’ambigüitat. Barcelona: Dèria Editors/ Blanquerna Comunicació. LEWENSTEIN, B. V. (1999). «Science and the media». A: PETERSEN, J. (ed): Handbook of science, technology and society. Sage. LÓPEZ, M. (1995). Cómo se fabrican las noticias. Barcelona: Paidós. NELKIN, D. (1995). «Selling Science». Nova York: W.H. Freeman and Company. —(1996). «An uneasy relationship: the tensions between medicine and the media». The Lancet, núm. 347, pàg. 1600-1603. RANDALL, D. (1999). El periodista universal. Madrid: Siglo XXI Editores. SEMIR, V. DE (1996). «¿Qué hechos merecen ser noticia?». The Lancet, núm. 29 (núm. 3), pàg. 185-189. SEMIR, V. DE; C. RIBAS; G. REVUELTA (1998). «Los “press releases” de publicaciones biomédicas de las revistas científicas y cómo se reflejan éstos en las noticias de

prensa sobre los mismos tópicos». Quark (núm. 11), pàgs. 68-69. TRISTANI-POTTEAUX, F. (1997). Les journalistes scientifiques. París: Ed. Económica. WILKIE, T. (1996). «Sources in science: who can we trust?». The Lancet, núm. 347, pàg. 1308-1311.

RESSENYA CURRICULAR Joaquim Elcacho és llicenciat en ciències de la informació per la UAB i ha treballat per a diferents mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió). Des de 1987 està especialitzat en informació científica, medi ambient i tecnologia. Actualment és redactor de ciència i medi ambient del diari Avui, col·laborador de qualitat de vida i salut del programa Lletra petita d’Ona Catalana, i president de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC).

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 179-182

PAPER DELS DEPARTAMENTS DE COMUNICACIÓ D’EMPRESES QUE INVESTIGUEN MONTSERRAT CLARAMUNT Adreça: Noclay, Rubens, 15. 08023 Barcelona. Adreça electrònica: noclay@teleline.es

RESUM En l’article s’estudia el paper dels departaments de comunicació de les empreses que investiguen. Paraules clau: empreses / recerca / comunicació.

SUMMARY The role of the communication departments of companies that make research. The article discusses science communication of companies that make research. Keywords: companies / research / communication.

INTRODUCCIÓ Fa entre quinze i vint anys que grups empresarials multinacionals dedicats a recerca i desenvolupament (R+D) i/o comercialització de productes fruit de la investigació, varen iniciar a Europa el procés d’un cert apropament a la comunicació. Als Es-

tats Units d’Amèrica (EUA) aquest apropament ja havia començat als anys seixanta i setanta a les companyies automobilístiques, d’informàtica, tecnologia, consum i nuclears, les quals van veure que ja no n’hi havia prou amb la publicitat, sinó que a part de

180 MONTSERRAT CLARAMUNT

vendre s’havia de convèncer. Cal destacar, però, la diferència que hi ha entre la tradició comunicativa de les empreses europees i les americanes, on la força mediàtica és molt més punyent que a la vella Europa. Però el cas que ens ocupa és el d’Europa i cal dir que aquí la voluntat o necessitat de la indústria va començar per la demanda dels mitjans davant d’alguna crisi industrial. Podríem dir, doncs, que la comunicació a les empreses i les indústries va començar per la comunicació de crisi, en primer terme, i després per la demanda social de voler saber; i perquè els mitjans de comunicació van obrir amb més o menys celeritat un espai dedicat a les notícies d’empresa (econòmiques) i més tard a les científiques. Fins aleshores, les empreses havien estat tancades fins i tot a traspassar informació econòmica (informar de la xifra de vendes es considerava ja excessiu), i no cal dir informar dels propis objectius de la companyia; si aquests són la investigació i la ciència, això, fins i tot ara, és un xic difícil.

LA NECESSITAT OBLIGA De seguida es va veure que no n’hi havia prou de fer comunicació solament per a apagar una crisi i que la demanda social era constant. Sí que és cert que hi ha un excés de pressió en els moments de crisi, però cal que hi hagi un flux seguit de comunicació en temps de bonança perquè la comunicació de crisi sigui efectiva. Tots hem hagut d’aprendre’n. Els mitjans, especialitzant-se i destinant seccions i espais a informació de les empreses (secció d’economia i posteriorment de ciència) i a informació d’investigació o futur o ciència. Alguns creen fins i tot suplements monogràfics específics de temes de ciència i investigació.

Les empreses, la indústria, han hagut d’aprendre a explicar-se davant el gran públic o d’aquells que no són els clients o pacients (target), i davant també dels mitjans de comunicació de masses. Fins fa poc tot era comunicació directa entre la indústria i els seus clients especialitzats (farmacèutics, químics, distribuïdors, etc.); mai cap al consumidor final. Tot això requereix un llarg procés d’aprenentatge. El món empresarial i industrial és, per definició, tancat i més si el seu negoci és la ciència. Comunicar la ciència sempre ha estat difícil i també explicar-la perquè els altres l’entenguin, és a dir, transmetre-la amb claredat, que és la tasca dels periodistes. L’eclosió de la comunicació ha ocorregut quan el consumidor ha tingut el dret d’escollir, i ha pogut fer-ho, fins i tot el producte farmacèutic que volia o necessitava. Això és fa més palpable ara amb Internet, des d’on es pot accedir a tot tipus d’informació d’empreses, o centres d’investigació, des d’on es pot comprar directament i en un curt espai de temps, i sense sortir de casa es pot accedir on es vulgui i conèixer tot o quasi tot de tothom.

PER ON ES COMENÇA A INFORMAR Per l’obligatorietat de presentar les dades econòmiques davant el Registre Mercantil, la indústria va començar a informar de les seves xifres econòmiques, i també perquè hi havia determinats periodistes que visitaven el Registre amb regularitat i això feia que tinguessin accés directe a determinades informacions. En general, es comunicava mitjançant notes de premsa i poques, molt poques entrevistes. Un pas més endavant ha estat l’elaboració de publicacions sobre les dades econòmiques i fins i tot ja a través de publi-

PAPER DELS DEPARTAMENTS DE COMUNICACIÓ D’EMPRESES QUE INVESTIGUEN 181

cacions que expliquen els objectius, les àrees de negoci i informen d’algun producte, de la seva bondat, la capacitat investigadora, etc. Tot això, a poc a poc, i no sempre amb la repercussió que des de la indústria es voldria. Perquè el que en un principi la indústria voldria és que la informació sortís publicada tal com s’emet i això no és possible, perquè l’intermediari, el mitjà, el periodista, destaca el que creu que en aquell moment li sembla important, afavoreixi o no la font. Aquesta dissonància crea en determinats àmbits industrials una certa prevenció i retraïment i els gabinets de comunicació de les empreses pateixen quan han de fer coincidir les demandes externes amb la voluntat de la indústria de comunicar certes coses. Tot i això, cada vegada que s’emet una notícia s’intenta (i es pateix també) que el receptor la interpreti d’acord amb allò que la font vol comunicar. Cada vegada més s’intenta avançar cap a l’obertura i s’editen més materials informatius de qualitat per arribar ja no solament al client, sinó també a la societat. Es fan cada vegada més esforços divulgatius a través de la comunicació oficial de l’empresa mitjançant les notes de premsa, reunions cara a cara entre la indústria i el periodista de la secció de ciència, economia o societat i per altres vies, com ara anuncis publicitaris en diaris i revistes, o a través d’accions de patrocini en àmbits formatius i universitaris. També s’elaboren materials divulgatius, però amb rigor científic, i es distribueixen en àmbits de gran abast, dins de la seva influència (targets o stakeholders): universitats, centres d’investigació, escoles de formació, autoritats, periodistes, etc. No sempre hi ha notícia La demanda mediàtica és important,

però no sempre hi ha una resposta disponible, o no sempre hi ha la resposta que el demandant vol. És llavors que tot aquest material o aquesta labor feta a través de les accions abans esmentades serveix per a anar mantenint la relació entre font i mitjà i per a ser present d’alguna manera a la societat. Els portaveus Els gabinets de comunicació de les grans corporacions intenten donar resposta a totes les demandes de comunicació externa; buscar el millor interlocutor en cada cas; preparar aquest interlocutor (metge, economista, científic, advocat, etc.) perquè pugui expressar-se davant el gran públic i que el que digui arribi, per evitar els possibles errors o confusions del missatge. La preparació del portaveu es fa a través de sessions de formació en comunicació, analitzant exemples d’articles, entrevistes, reportatges i veient-ne després el que s’ha dit, com s’ha dit i com ho han entès els altres. Cal remarcar que els directius de les grans empreses, tant de l’àmbit de la gestió com de la investigació, la recerca i la comercialització, no són professionals per se de la comunicació i, per tant, no estan gens acostumats a parlar ni amb un micròfon davant ni en un curt espai de temps. Cal fer, per tant, un esforç mutu d’adaptació, tant del demandant de la informació com de l’emissor. El missatge s’ha d’explicar de forma clara, breu i concreta, cal fugir de tecnicismes i, sobretot, cal donar exemples. Però cal tenir cura que si parlem de ciència aplicada a la salut de les persones, hem de procurar entre tots (emissor i periodista) de no crear falses expectatives i desorientar el públic. O sigui, l’emissor ha de poder explicar els processos de la ciència, no solament els resultats, i el receptor els ha d’entendre. La ciència està en constant evolució.

182 MONTSERRAT CLARAMUNT

Les noves tecnologies i la televisió per cable A hores d’ara ja estem en una situació que jo en diria correcta, però l’afluència i la proliferació de les noves tecnologies de la informació, la unió de canals temàtics de televisió, la facilitat de les comunicacions, la rapidesa i l’accés de demanda, fan que la indústria s’hagi d’adaptar de nou a tot aquest procés. Ara es va cap a un món sense papers i això exigeix un cert replantejament. Potser també hi haurà menys temps per reflexionar. S’exigeix la immediatesa de la imatge, de conceptes nous; en definitiva, cal estar al dia i intentar córrer com ho fa el temps. Separates «Si tu no dius allò que ets, algú dirà allò que no ets.» L’accident a la planta d’energia nuclear de Three Mile Island (Pennsilvània) el 1979 va iniciar el camí de la necessitat de la comunicació. El periodista Stuart Diamond, del New York Times, volia conèixer i contrastar el motiu de l’accident i va trigar més de dos anys a aconseguir la informació. Entretant, 144.000 persones van fugir de la zona propera i el públic, d’aleshores ençà, associa la tecnologia nuclear a quelcom de negatiu.

BIBLIOGRAFIA BERNSTEIN, D. (1986). La imagen de la empresa y la realidad. Barcelona: Plaza & Janés. «Ciencia, Tecnología y los medios» (1993). Revista Facetas. FERNÁNDEZ, G. (1988). La empresa y la comunicación social. [s. ll.]: Editorial Dagur. LEÓN, J. L. (1989): Persuasión de masas. [s. ll.]: Ediciones Deusto. SCHMERTZ, H. (1986). El silencio no es rentable. Barcelona: Planeta.

RESSENYA CURRICULAR Montserrat Claramunt i Aymerich es dedica al món de la comunicació empresarial i institucional des de 1978, just en acabar els estudis de relacions públiques a l’Escola de Relacions Públiques de la Universitat de Barcelona. Ha estat directora de Comunicació Corporativa del Grup Novartis a España des de 1988 fins a l’octubre de 1999. De 1984 a 1986 havia assessorat diverses empreses i institucions dels sectors del consum, paperer, bancari, etc. De 1978 a 1984 fou responsable de Relacions Públiques i Comunicació del Palau de la Música Catalana. Actualment ha creat la seva empresa de comunicació, Noclay, SL. En el transcurs d’aquests anys ha estat professora invitada a les Heures, IDEC, Col·legi de Periodistes, Universitat de Barcelona, etc.

IV. MISSATGE

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 185-188

L’ESTIL FA LA CIÈNCIA MARTÍ DOMÍNGUEZ Departament de Zoologia, Universitat de València Adreça: Departament de Zoologia. Universitat de València. Campus de Burjassot. 46100 València. Adreça electrònica: marti.dominguez@uv.es «Il faut être compris de tous et éclairer, à la fois, le chevalier et le cordonier» VOLTAIRE

RESUM L’article és una revisió de les opinions de diversos autors sobre l’estil dels científics en escriure ciència. Paraules clau: estil literari / ciència / comunicació.

SUMMARY Style makes science This article is a review of opinions of different authors about literary style of scientists writing science. Keywords: literary style / science / communication.

INTRODUCCIÓ Eugeni d’Ors en el Glosari de l’any 1915 escrivia: «Tanque dos o tres llibres espanyols de matèria científica. Déu meu, com aquests llibres són redactats! Quines expressions pedestres, quina confusió, quin lèxic,

quina sintaxi!». Convindreu que l’afirmació és completament actual, i que podria ser aplicada als nostres textos científics. Xènius va arribar a ser un bon coneixedor de la realitat científica del principi de segle, com ho

186 MARTÍ DOMÍNGUEZ

demostren les seues acurades observacions tot al llarg dels seus llibres. En aquesta glosa, d’Ors cita l’abat de Condillac, amic íntim de Diderot i Rousseau, que mantenia, en el seu llibre La logique ou premiers développements de l’art de penser, que el vocabulari guanya en riquesa a mesura que les idees van fent-se més netes i més precises: «La ciència no és més que un llenguatge ben fet!» escrivia amb vehemència. I per això d’Ors finalitzava la seua glosa amb una de les seues contundents i formatives afirmacions: «Redactar, redactar, redactar: d’això en vénen després privilegis i primacies. L’aristocràcia, el domini de la ciència francesa, el secret de la seva universalitat són aquí: en la seva secular, i segura, superioritat de redacció».

L’ESTIL DEL CIENTÍFICS Tanmateix, molts pocs científics d’avui, en el moment d’exposar els seus resultats científics, pensen en aquell terme orsià de redactar. La redacció sembla aliena a la ciència, i el científic, en general, es manté a distància, i evita en els seus articles qualsevol tipus de concessió a la forma literària. En els treballs científics, per exemple, en una tesi doctoral, no hi ha cap tipus d’esforç estilístic: el pensament, en el sentit dels resultats d’investigació, s’exposa en estat químicament pur, sense cap ingredient que ajude a la digestió per part del lector. Hi ha un prejudici, tan absurde com inviolable, en l’ús d’una prosa cultivada, on l’adjectivació siga un recurs vàlid per a dotar de profunditat —i de claredat— l’exposició científica. Més aviat sol esdevindre tot el contrari: el text científic és farcit de tecnicismes i de neologismes dubtosos. I sovint ocorre que aquests treballs de doctorat són publicats posteriorment, i es presenten als lectors en el mateix estat que foren concebuts: obscurs i indestriables.

Una gran part dels problemes que té la ciència actual provenen, al meu entendre, d’aquesta incapacitat de redacció. L’animadversió creixent de la societat vers la ciència (vegeu, per exemple, Gerald Holton, Einstein, història i altres passions, o Robin Dunbar, La por a la ciència), té l’origen, al meu entendre, en l’aïllament lèxic i sintàctic dels científics. Cada vegada hi ha menys investigadors que saben explicar, amb un estil clar i elegant, la importància de la seua investigació, i quan ho aconsegueixen —fan un llibre que és un èxit— la resta de la comunitat científica, lluny d’imitar-lo, el mira amb menyspreu, per allò de la rivalitat damnada. Potser aquestes afirmacions us semblaran exagerades. Fa uns mesos, l’historiador de l’art i excel·lent divulgador Ernst H. Gombrich declarava amb contundència: «Em fa vergonya ser historiador de l’art en el segle XX. Quan en la ciència hi ha hagut èxits portentosos, com el descobriment dels mecanismes hereditaris! I que, mentre els científics assolien aquestes proeses, un artista enviava a una exposició un urinari!». L’afirmació de Gombrich és divertida, però divulga una visió de la ciència anacrònica. No crec que la ciència avance diferentment d’altres disciplines de la cultura, i els urinaris podríem dir que són universals, i que també es troben en una gran part dels resultats actuals dels investigadors. Vull dir que també fa vergonya ser historiador de la ciència al segle XX! Al davant de noms com Darwin, Buffon i Linné, Newton i Leibniz, Galileu i Bruno, per citar els més destacats dels darrers segles, quins noms es poden anteposar del nostre segle? Sobretot si considerem que l’esforç científic s’ha multiplicat durant el nostre segle, no resulta descoratjador comprovar la mancança de noms inequívocament suggeridors?

L’ESTIL FA LA CIÈNCIA 187

CIENTÍFICS I EDUCADORS Evidentment, Albert Einstein podria ser una possibilitat. Una última i redemptora salvació (on podríem incloure l’obra de Schrödinger Què és la vida?). Però aquesta última part de segle resulta esfereïdorament buida. A més a més, el cas d’Einstein —tot i ser el científic paradigmàtic del nostre segle— es troba singularment aïllat: molts pocs investigadors han conreat la seua visió del coneixement com una unitat, ni la seua ambició de fer la ciència accessible a tothom. Durant gran part de la seua vida, Einstein va reactualitzar i divulgar un petit llibre sobre la teoria de la relativitat, que va subtitular amb un evocador «comprensible per a tothom» (gemeinverständlich). Einstein, com Voltaire amb els seus Éléments de la philosophie de Newton mis à la portée de tout le monde, com Darwin amb la seua síntesi divulgativa sobre l’origen de les espècies, com Buffon amb la seua Histoire naturelle, com Goethe amb el seus poemes sobre la metamorfosi de les plantes, va voler educar tant el científic com el ciutadà. És a dir, a la funció intel·lectual de la recerca científica s’afegeix el compromís cívic d’educar (en el sentit, d’’il·lustrar’) la societat. Allò que Fontenelle, un dels més reeixits divulgadors científics de la Il·lustració, explicava: «he intentat dur la Filosofia [en el sentit del coneixement] fins a un punt que no fóra ni massa àrida per a la Gent del Món, ni massa banal per als savis». La major part dels il·lustrats francesos varen conrear aquell mètode de Fontenelle, i Voltaire (Elements), Rousseau (Lettres sur la botanique), Diderot (Pensées), Maupertuis (Vénus physique) varen escriure tant per al ciutadà com per al científic, o per dir-ho amb la fórmula volteriana, tant per al cavaller com per al sabater. Però fou especialment el comte de Buffon, en els volums de la seua Histoire natu-

relle, qui millor va trobar l’equilibri entre l’exegesi de les descobertes científiques i l’elegància de l’exposició. Per això no ha de sorprendre que fóra ell, un científic, qui al bell mig del segle de les llums redactara un discurs sobre l’art d’escriure: ningú com Buffon no va reflexionar tant sobre com exposar de forma senzilla les complexes idees científiques, com fer accessible i agradable el pensament filosòfic de la natura. Són moltes les idees sobre l’art d’escriure que divulga Buffon, i que haurien de ser considerades tant pels científics com pels literats, i en citaré unes quantes a tall d’exemple, tot i que tot el discurs és una autèntica joia: «Ceux qui écrivent comme ils parlent, quoiqu’ils parlent très bien, écrivent mal»; «Rien n’est encore plus opposé à la veritable éloquence que l’emploi de ces pensées fines et la recherche de ces idées légères, déliées, sans consistance, et qui, comme la feuille du metal battu, ne prennent de l’éclat qu’en perdant la solidité»; «Bien écrire c’est à la fois bien penser, bien sentir et bien rendre; c’est avoir en mème temps de l’esprit, de l’âme et du goût»; «Pour bien écrire, il faut donc posséder pleinement son sujet; il faut y réfléchir assez pour voir clairement l’ordre de ses pensés et en former une suite, une chaine continue, dont chaque point représente une idée; et, lorsqu’on aura pris la plume, il faudra la conduire successivement sur ce premier trait, sans lui permettre de s’en écarter, sans l’appuyer trop inégalement, sans lui donner d’autre mouvement que celui déterminé par l’espace qu’elle doit parcourir. C’est en cela que consiste la sévérité du style». No obstant això, és una frase al final del discurs la que més m’interessa de remarcar: «Les ouvrages bien écrits seront les seuls qui passeront à la postérité: la quantité des connaissances, la singularité des faits, la nouveauté même des découvertes ne sont pas sûrs garants de l’immortalité». Buffon anteposa al descobriment científic la qualitat de la prosa: la immortalitat d’una descoberta no rau tan

188 MARTÍ DOMÍNGUEZ

sols en la importància del descobriment sinó també en com s’explica —i es divulga— aquesta troballa. Els fets, els descobriments, els coneixements són, sens dubte, la matèria bàsica del llibre, però aquesta tan sols pren forma per l’estil, que modela definitivament les idees.

CONCLUSIONS L’actual aïllament dels científics és en part conseqüència de la falta d’estil dels seus escrits. És a dir, de la seua incapacitat de redactar. De la seua dificultat per a escriure —i descriure— bé, per a produir una obra on la qualitat i diversitat de la seua prosa estiga a l’altura en tot moment de la qualitat i l’originalitat dels seus descobriments. Alguns científics, fonamentalment nord-americans, han iniciat ara la moda de donar a conèixer divulgativament els seus resultats amb l’ajuda d’un periodista, la qual cosa és, sens dubte, un greu error. La bona prosa —científica o literària— no permet aquestes operacions comercials i, en qualsevol cas, banalitza tant la investigació com l’ofici d’escriure. Siga com siga, vull acabar amb un cita d’Italo Calvino del seu llibre Per què llegir els clàssics: «Plini es revela com un escriptor que posseeix el que serà el talent principal de la gran prosa científica: el d’exposar amb nítida evidència l’enraonament més complex extraguent-hi un sentiment d’harmonia i de bellesa». Convindreu que la frase és perfectament aplicable a Buffon, Darwin o

Einstein. I és que un clàssic, un clàssic literari —i vet ací la conclusió d’aquest article—, pot ser un científic.

BIBLIOGRAFIA CITADA BUFFON. Histoire naturelle. CALVINO, I. Per què llegir els clàssics. DARWIN, CHARLES. L’origen de les espècies. DIDEROT. Pensées. DOMÍNGUEZ, M. Les confidències del comte de Buffon. — El secret de Goethe. DUNBAR, R. La por a la ciència. EINSTEIN. La teoria de la relativitat. FONTENELLE GOETHE. Poemes sobre la metamorfosi de les plantes. GOMBRICH HOLTON, G. Einstein, història i altres passions. MAUPERTUIS. Vénus physique. ORS, E. D’ (1915). Glosari. ROUSSEAU. Lettres sur la botanique. SCHRÖDINGER. Què és la vida? VOLTAIRE. Éléments de la philosophie de Newton mis à la portée de tout le monde.

RESSENYA CURRICULAR Martí Domínguez és doctor en ciències biològiques i dirigeix la revista de difusió de la investigació de la Universitat de València (Mètode). Combina la investigació naturalística amb la creació literària; fruit d’aquesta dedicació són la novel·la Les confidències del comte de Buffon (Premi Andròmina de Narrativa 1997) i El secret de Goethe (Premi Prudenci Bertrana de novel·la 1999). Col·labora en el diari El País i en el setmanari El Temps.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 189-193

FER ENTENDRE LA CIÈNCIA ALS QUI HO NECESSITIN

DANIEL CASSANY Departament de Lingüística i Traducció, Universitat Pompeu Fabra Adreça: Departament de Filologia i Traducció. Universitat Pompeu Fabra. La Rambla, 30-32. 08002 Barcelona. Adreça electrònica: daniel.cassany@trad.upf.es

RESUM L’article dóna criteris lingüístics que cal tenir en compte per tal de redactar ciència. Paraules clau: ciència / escriptura / divulgació.

SUMMARY Make understanding science those who need The article gives linguistic criteria that should be considered while writing science. Keywords: science / writing / popular science. «Al començament existia la paraula» (Sant Joan, 1, 1)

CIÈNCIA I DIVULGACIÓ Un dia una velleta va demanar a Albert Einstein que li expliqués la teoria de la relativitat. El físic ho va fer tan bé com va poder i va preguntar: «que l’ha entesa?». La velleta va respondre: «No, que me la podria tor-

nar a explicar?». El savi va exposar llavors la teoria amb mots planers, però la velleta respongué de la mateixa manera. Al cinquè intent, amb una transformació informativa brutal, la velleta digué: «Ara sí!, senyor

190 DANIEL CASSANY

Einstein, ara sí que l’entenc!». «Doncs, miri, això ja no és la teoria de la relativitat», conclogué el físic. Prescindint de si és certa o no, aquesta anècdota resumeix moltes concepcions que té avui bona part de la nostra comunitat sobre la ciència i la seva divulgació. S’entén que la ciència és independent dels contextos, atemporal i ubiqua, que existeix al marge de persones, comunitats i cultures. Així mateix, la tasca de recerca consisteix només a descobrir i a posar nom a allò que, de fet, ja és, ha estat i serà. Aquest coneixement es representa de manera neutra i objectiva amb el llenguatge disciplinari que gestionen els experts de cada camp. Es tracta d’un registre lingüístic extremadament especialitzat, amb una alta densitat terminològica, despersonalització gramatical, limitació dels temps verbals al present, desenvolupament nominal i integració de codis artificials (matemàtica, fórmules químiques, lògiques) i sistemes formals de representació de dades (taules, gràfics). S’entén que aquest registre especialitzat és exclusiu; és a dir, que qualsevol intent de transformar-lo per acostar el coneixement a no especialistes està condemnat al fracàs, perquè devalua el contingut original, tal com satiritza l’anècdota. Com més grossa sigui la divulgació —popularització o vulgarització, amb mots més devaluadors— més greu és la traïció al coneixement original. La metàfora geomètrica que representa aquesta concepció és la de l’escala vertical, amb el coneixement científic, neutre, complet i independent, al capdamunt, i amb successives reverberacions en els graons inferiors, de menys a més estrafetes.

CIRCULACIÓ DE LA CIÈNCIA Al nostre entendre, l’anècdota amaga un

parany important, que és el de considerar que tant Einstein com la velleta —i, per extensió, tothom— tenen un mateix punt de vista respecte de la teoria de la relativitat i de la ciència. Però tan clar és que el físic pretén explicar la realitat de manera racional en elaborar la seva teoria, com que la velleta no aspira de cap manera a copsar-la amb tots els ets i uts, ni a comentar-la o a rebatrela. La pregunta clau és: per què vol conèixer aquesta teoria la velleta?, què vol saber exactament?, què en vol fer? Els intents d’Einstein segurament fracassen —i perdonin la immodèstia!— perquè el físic prova d’explicar la teoria com si la velleta tingués les mateixes motivacions que un científic, encara que menys formació. Potser si tinguéssim respostes detallades a les preguntes anteriors podríem trobar explicacions adequades a les necessitats de la destinatària. Al contrari de la visió mitificada i quasi intocable de la ciència que pressuposa l’anècdota, considerem que la ciència és una elaboració íntegrament humana, i que està estretament relacionada amb la forma discursiva amb què es representa: «al començament existia la paraula» (Gutiérrez Rodilla, 1998). Com a discurs, la ciència està lligada a contextos comunicatius particulars, a moments i llocs històrics, i a variables socioculturals que en condicionen el desenvolupament i la formulació (Aronowitz, 1988, pàg. 342-352). La seva eina fonamental de representació és el llenguatge verbal i, en concret, la modalitat escrita (tal se val que sigui escrit per ser llegit, escoltat o vist) i els codis formals (matemàtica, formulacions químiques i físiques, taules) particulars de cada disciplina, desenvolupats històricament a partir del llenguatge escrit (Raible, 1994, pàg. 10). Així doncs, la ciència depèn del llenguatge i aquest, dels individus i de les comunitats. Com que les persones som dife-

FER ENTENDRE LA CIÈNCIA ALS QUI HO NECESSITIN 191

rents i tenim interessos variables, també ens aproximem a la ciència des de diverses perspectives, i la ciència ha d’adaptar-se a totes aquestes circumstàncies. Així la tasca divulgadora consisteix a reelaborar o recontextualitzar —a re-crear— el coneixement científic per a cada audiència. Això no implica només resumir o reduir unes dades preestablertes en un registre més elevat, sinó també seleccionar-les, ampliar-les, reorganitzar-les i reformular-les per a lectors que tenen objectius diferents als de trobar una explicació racional als fets. Segons aquesta concepció, la ciència circula a través de tota mena de canals (journals, periodisme, trobades) en les comunitats humanes, per adaptar-se a tots els lectors que necessiten apoderar-se de coneixements científics a la seva manera —talment com els canals de regadiu d’un camp, que neixen en una font i que deixen la quantitat d’aigua necessària a cada planta. I no ho fa només en un sol eix, de dalt a baix, del discurs especialitzat al popular, sinó en totes direccions i en els diversos àmbits culturals. Cada adaptació de contingut científic a un nou context

no és cap traïció ni pèrdua, sinó una nova forma de mostrar la ciència, des d’una perspectiva nova, adaptada als interessos i les necessitats de persones diferents (Calsamiglia i Cassany, 1999).

ANÀLISI DEL LECTOR En aquest marc, l’èxit de la tasca divulgadora depèn en bona mesura de l’habilitat que tingui el divulgador (científic, periodista) de construir ponts entre el coneixement científic preestablert i les expectatives del lector, d’elaborar discursos divulgadors que adeqüin el contingut científic construït en contextos especialitzats a cada nova situació: divulgació general, semiespecialitzada, interdisciplinària. La comunicació tecnicocientífica (Warren, 1993) ofereix tècniques d’anàlisi del lector perquè el divulgador calculi amb precisió el perfil del seu destinatari (necessitats, coneixements previs, habilitats de processament). Respondre les preguntes següents permet prendre decisions sobre la divulgació.

TAULA 1. Relació entre el perfil del lector i el document.

Perfil del lector

Criteris per a divulgar

1. Propòsit de la comunicació: quines dades busca?, què n’ha de fer?, com les usarà?, què llegirà primer?

— Criteris per a discriminar dades rellevants; estructura més adequada del text; punt de vista i enfocament del tema.

2. Coneixements sobre el tema: quins coneixements previs té (background)?, quines teories, conceptes, autors coneix?, quina terminologia domina?

— Grau d’explicació i redundància; nombre de citacions i referències bibliogràfiques; selecció terminològica; explicació de conceptes i termes.

3. Habilitats de processament: llegeix altres idiomes?, entén formulacions lògiques, matemàtiques, químiques?, llegeix mapes i gràfics?

— Inclusió o no d’aquests idiomes; traducció o no de citacions; grau d’explicació de gràfics, mapes, taules; grau de complexitat dels suports visuals.

4. Condicions de la lectura: quant temps té per llegir el document?, on el llegirà?, estarà còmode?, etc.

— Presentació i disseny; extensió; tipus d’ajudes (sumaris, marcadors textuals, índexs i subíndexs, notes de peu de pàgina, finals, etc.).

192 DANIEL CASSANY

Com que el destinatari pot ser individual/col·lectiu, homogeni/heterogeni, conegut/ desconegut, l’anàlisi del seu perfil permet identificar diferents tipus de lectors (principal, secundari, perifèric, filtre, etc.) i precisar l’horitzó de recepció del text (expectatives, coneixements previs) per prendre decisions retòriques sobre la forma (gènere, estil, registre) i el contingut (dades, estructura) de la divulgació. No cal que hi hagi sempre expectatives o interessos previs del destinatari per a poder divulgar, com en l’anècdota de la velleta. Les expectatives de l’audiència depenen dels coneixements previs i, doncs, dels discursos disponibles, que circulen en la comunitat, de manera que la iniciativa divulgadora de l’autor i les expectatives del lector interactuen. Si bé l’autor elabora el seu discurs segons el lector, és el discurs el que se selecciona els seus lectors (Long, 1990).

RECURSOS RETÒRICS I LLENGUATGE PLANER L’anàlisi del discurs escrit i els manuals de redacció general (Cassany, 1993) i tècnica (Turk i Kirkman, 1989) ofereix una variada gamma de recursos expressius per a construir textos adaptats a tota mena de situacions. Tots els trucs posen èmfasi a servir el lector com si fos el comensal d’un banquet i l’autor el cuiner de les menges. Encara que les fronteres siguin difuses, distingim recursos de contingut i prosa (prescindim d’aspectes tipogràfics): El contingut. Cal seleccionar les dades segons el punt de vista del lector i ordenarles seguint la progressió més idònia per a la lectura; primer, el més conegut i bàsic, però també important, que permet accedir a les dades posteriors, més complexes. L’estructura jeràrquica d’apartats i subapartats, identificats amb títols interns, orienta el lec-

tor en documents extensos. Els paràgrafs monotemàtics de mida raonable marquen canvis de tema. Cada pàgina hauria de tenir una imatge diferent —com si fos un quadre plàstic— de l’anterior i de la posterior, a fi que el lector la pugui recordar visualment. També facilita la comprensió l’ús d’estructures informatives com les oposicions dicotòmiques (positiu/negatiu, abans/després); les analogies i les metàfores (l’escala vertical, canals de regadiu), que permeten explicar fets desconeguts relacionant-los amb el que ja es coneix, o la narració (anècdota d’Einstein) i la descripció, que són seqüències discursives més corrents que les exposicions lògiques. La prosa. Dues recomanacions bàsiques fan referència a la llegibilitat lingüística de l’escrit, al grau de dificultat, i a l’interès humà del contingut, al grau de concreció. Pel que fa a l’elaboració de prosa planera, convé fer oracions curtes perquè la capacitat mitjana de la memòria de treball del lector és força reduïda (quinze ítems o mots), i les oracions extenses o complexes poden sobrecarregar-la: exigir al lector rellegir diversos cops un fragment per a copsar-lo. Se sol recomanar preferir l’estil verbal (qualsevol intent de transformar-lo per a acostar) al nominal (qualsevol intent de transformació del registre per a l’acostament), encara que el primer exigeixi usar més subjectes i complements verbals que el segon, i aquest s’associï al periodisme i a l’objectivitat. També cal evitar la substantivitis, és a dir, els grups nominals excessivament desenvolupats (el fet que qualsevol intent de transformació del registre per a l’inici d’un procés d’acostament del coneixement a no especialistes), que solen incloure fullaraca o mots buits que destorben més que no pas signifiquen (el fet que, l’inici, el procés de, etc.). També s’ha comprovat que les paraules més corrents i, doncs, les més fàcils són les més curtes, de

FER ENTENDRE LA CIÈNCIA ALS QUI HO NECESSITIN 193

manera que, si no hi ha matisos rellevants i no són termes especialitzats i necessaris, és millor usar mots curts i corrents (força reduïda) que llargs i cultes (relativament reduïda). Una altra forma d’elaborar un discurs planer consisteix a incorporar característiques lingüístiques del diàleg, que és el discurs més corrent en la comunitat humana i el primer que aprèn el nadó. Per això, són útils les preguntes retòriques que s’adrecen al lector (per què vol conèixer aquesta teoria la velleta?), l’ús de frases fetes i refranys (amb tots els ets i uts) que remeten a la cultura popular, la introducció de veus diferents (citacions, ecos: al començament era la paraula...). Pel que fa a la concreció, és útil que l’autor es presenti amb una primera persona gramatical (jo, nosaltres) que explicita el subjecte de les afirmacions i que no necessàriament incrementa la subjectivitat, i que s’adreci als lectors directament amb vostè (perdonin la immodèstia) o vosaltres, si és necessari. També rebaixen el nivell d’abstracció utilitzar exemples i anècdotes (la velleta), incloure noms propis amb majúscula inicial de referents coneguts pel lector (Einstein), i personalitzar les accions amb protagonistes particulars (divulgador, científic, lector) en lloc de deixar-les en la impersonalitat. La conjuminació de tots aquests recursos pot fer no només que el discurs científic, divulgador o no, sigui més comprensible per al lector, sinó que també sigui bell... perquè la bellesa no està renyida amb la ciència i coincideix amb la veritat —com diu el poeta.

BIBLIOGRAFIA ARONOWITZ, S. (1988). Science as Power. Discourse and Ideology in Modern Society. Minneapolis: University of Minneapolis. CALSAMIGLIA, H.; D. CASSANY. (1999) «Voces y conceptos en la divulgación científica». Revista Argentina de Lingüística, núm. 15, pág. 173-208. CASSANY, D. (1993). La cuina de l’escriptura. Barcelona: Empúries. [Versió castellana: La cocina de la escritura. Barcelona: Anagrama, 1995.] GUTIÉRREZ RODILLA, B. (1998). La ciencia empieza en la palabra. Análisis e historia del lenguaje científico. Barcelona: Península. LONG, R. C. (1990). «The Writer’s Audience: Fact or Fiction?». A: KIRSCH, G.; D. H. ROEN: A Sense of Audience in Written Communication. Newbury Park: Sage, pàg. 73-84. RAIBLE, W. (1994). «Orality and Literacy». A: GÜNTHER, H.; O. LUDWIG (ed.). Schrift und Schriftlichkeit. Writing and Its Use. Berlín: Walter de Gruyter, pàg. 117. TURK, C.; J. KIRKMAN (1989). Effective Writing. Improving scientific, technical and business communication. 2a ed. Londres: E.& F.N. SPON. WARREN, T. L. (1993). «Three Approaches to Reader Analysis». Communicator, núm. 4, pàg. 6, 14-17.

RESSENYA CURRICULAR Daniel Cassany és doctor en ciències de l’educació, professor titular d’anàlisi del discurs de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. A més de nombrosos articles, ha publicat llibres sobre escriptura, com ara La cuina de l’escriptura, editat per Empúries (1993), que també ha estat traduït al castellà per Anagrama (1995).

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 195-200

LEXICOGRAFIA CIENTÍFICA ORIOL CASASSAS Institut d’Estudis Catalans Adreça: Institut d’Estudis Catalans. Carme, 47. 08001 Barcelona.

RESUM A causa de les diferències individuals de lèxic i dels canvis temporals de qualificació dels mots, l’establiment d’una línia divisòria entre mots del llenguatge comú i mots cultes és aleatòria. L’autor reclama la presència indispensable dels científics en les decisions lexicogràfiques, que haurien d’obeir sempre a criteris de rigor, entre els quals és imprudent de comptar l’ús que hom fa dels termes. Així mateix adverteix que els considerats responsables també poden incórrer en errors. Atès l’empobriment progressiu de la llengua, és urgent d’establir mesures correctores conjuntes. Paraules clau: lexicografia científica / científics / llenguatge / rigor.

SUMMARY Scientific lexicography Due to the individual lexical differences and the temporary changes of words qualification, establishing a divisory line between common language and learned words is aleatory. The writer claims the indispensable presence of scientists on lexicographical decisions which should ever be made after rigorous criteria (in which would be unwise to take into account the use of terms). He also warns that there so-called responsibles can fall into errors. In view of the progressive language impoverishment, it is urgent to establish combined correcting measures. Keywords: learned words / scientists / language / rigour.

196 ORIOL CASASSAS

INTRODUCCIÓ De tant en tant, els comentaris sobre lexicografia —encara que no facin referència a l’anomenada lexicografia científica— haurien de començar amb un record a Onofre Pou; això, si els autors no volen ésser titllats de descortesos. Perquè el bo del gironí mestre Pou, a més d’atendre la rectoria de Sant Jaume de Perpinyà i de mirar de descobrir —des de la seva càtedra— els misteris de la lògica i la filosofia als seus deixebles de la Universitat de la fidelíssima Vila, en l’art de compondre lèxics o diccionaris s’avançà uns quatre-cents anys al vocabulari mèdic de l’Acadèmia, poso per cas. Onofre Pou, doctor en arts, publicà l’any 1575 a València l’exquisit Thesaurus puerilis, un llibre que conté «vocables curiosos de moltes y diverses coses», «primer en llengua Catalana y Valenciana, y després lo llatí», i que al segle XVIII encara era recomanat a les universitats. Inclou termes d’edificació de cases, de navegació, de pesos i mesures, d’aritmètica, dels vents, d’animals i plantes, del cos humà i les seves afeccions, de les afeccions de «l’ànimo» i encara altres temes. I tot plegat, precedit d’un amable advertiment: «Amat Lector, si en la present obra trobara alguna cosa la qual li aparega no esser ben composta, no per axo dexe de llegir y passar avant[...]». I més endavant diu, per exemple: «Dos maneres hi ha de nervis, uns mollets, qui son per als sentiments, altres mes durs, qui son per als moviments, y giren los membres ha una part y altra: hixen de diverses parts del cervell». Mestre Onofre Pou, precursor, és un clar mereixedor del nostre reconeixement.

UN LÍMIT IMPRECÍS I INESTABLE Les persones benpensants estan d’acord que «no sempre és clar quines formes es po-

den considerar incorporades a la llengua general i quines purament cultes» (TERMCAT, Formació..., pàg. 8). La línia divisòria varia d’una persona a una altra, segons la formació, les lectures, les relacions; un terme considerat del llenguatge comú per una alumna d’institut (microfilm, per exemple) és un enrevessat mot savi per a un solitari pastor pirinenc. I al revés: Schaff (1964, pàg. 236) comenta que «l’esquimal veu desenes d’espècies de neu, mentre que el muntanyenc polonès només en veu unes quantes i el ciutadà, només una». I, a ben segur, l’esquimal anomena les espècies de neu amb expressions de tants mereixements com, per exemple, l’expressió ortopèdica peu de pinya o l’expressió anatòmica musell de tenca per a ésser qualificades de científiques. A més, aquesta línia divisòria no és fixa sinó que experimenta desplaçaments continus, empesa pels progressos científics i per la seva divulgació. Vegem, sinó, que un dia escollit a l’atzar la pàgina d’un diari dedicada a aquests temes fa ús dels mots homínid, macroscòpic, automoció, transgènic, biodegradació i purina, tots presents en el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC —de reconeguda vocació de diccionari general—, mentre que ni un no figurava en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra.

LA RESPONSABILITAT Tot i aquesta imprecisa frontera, ha estat convingut de parlar de lexicografia científica i, obedients, aquest serà el nostre tema. Que una persona o un col·lectiu s’atorguin un cert protagonisme en la gestió d’una responsabilitat, encara que els assisteixi més raó que la d’un sant, produeix un mal efecte de no dir. Per aquest motiu, serà bo d’emparar-se en l’autoritat d’un ínclit mestre de l’equanimitat, Joan Bastardas, membre emèrit de la Secció Filològica. Diu que

LEXICOGRAFIA CIENTÍFICA 197

«no hi ha cap gran disbarat que no hagi estat defensat per un gran filòleg ni cap gran filòleg que no hagi defensat un gran disbarat» (Bastardas, 1996, pàg. 47). De les seves paraules es desprèn que, pel que fa als afers de la llengua, no creu en l’existència de monopolis: «La competència lingüística no és patrimoni exclusiu de gramàtics» (op. cit., pàg. 16). La responsabilitat ha d’ésser assumida per tots; malament qui la defuig, però també malament qui la vol convertir en un vedat: «A mi em sembla que no solament els poetes haurien de conservar-nos el nom de cada cosa. L’ensenyament hauria d’ajudar a fer del nostre lèxic un patrimoni estimat» (op. cit., pàg. 162). Tot plegat exigeix el convenciment militant del caràcter essencial de la llengua i una actitud d’oberta humilitat. Que, com diu el mestre amic, «en moltes coses hem de ser fidels a Fabra, però sobretot en la manca de pedanteria» (op. cit., pàg. 17). L’any 1929 —els exemples sempre donen solidesa— un Pompeu Fabra de seixanta anys escrivia al col·laborador en botànica Miquel de Garganta, que en tenia vint-i-sis: «Per a posar-la en consonància amb les altres definicions del Diccionari, caldria modificar la redacció de la definició d’abietàcies. Us aniria bé aquesta definició?». I a continuació l’exposa. O l’any 1930 li escriu: «Em sembla que la catalanització de limbus hauria d’ésser limbe. Què me’n dieu?» (Fabra et al., 1991, pàg. 52 i 73). No cal dir que en el text original les dialogants preguntes no fan ús de la cursiva. I pel que fa al convenciment del caràcter essencial de la llengua tot indica que encara falta recórrer un molt llarg camí. Alsina i Bofill (1974, pàg. 15), ara fa vint-i-cinc anys, deia que «per a escriure bé, el metge no en té prou de conèixer i usar adequadament el vocabulari tècnic. És tot l’idioma que ha de conèixer bé». I afegia: «No és per culpa nostra que els catalans coneguem tan poc el

nostre idioma. Però sí que seria culpa nostra si no procuràvem d’esmenar aquesta ignorància. El primer pas ha d’ésser la voluntat d’usar-lo.» Han passat els anys, van passant els anys, i encara avui veus diverses denuncien la substitució de la lícita evolució per la nefasta involució o l’abundant preferència de l’ús del castellà en comunicacions científiques públiques, i d’altres alerten que el problema del català no és prioritàriament la terminologia sinó la pèrdua d’expressions genuïnes, d’estructures sintàctiques o la bastardització de la fonètica. Ve a tomb —per la similitud de la situació— referir la frase de Roger-Pol Droit (1999, pàg. 7) en relació amb l’anomenada crisi de la filosofia: «que la philosophie tient bon et que seule la société fout le camp. [...]L’époque sombre dans la médiocrité médiatique et le renoncement aux exigences minimales de la raison». La situació és preocupant i el científic no pot defugir la seva responsabilitat; ni pot ésser ignorat a l’hora de buscar remeis.

DE MANLLEUS I DE CALCS És sabut que en la creació d’una llengua d’especialitat (des de l’argot a la de qualsevol ciència) sempre han tingut un paper primeríssim el manlleu i el calc; sempre, des d’antic. El manlleu directe no és, ni de bon tros, una conseqüència de l’allau de terminologia anglesa que des de fa uns decennis ens ha vingut a sobre. De la mateixa manera que en els mots estrès o estàndard o iceberg s’ha procedit a «respectar al màxim l’estructura fònica i morfològica de la llengua catalana» (TERMCAT, Manlleus i calcs..., pàg. 7), fou respectada en la vella adopció de termes llatins com ara vòmer, indusi o fòrceps, sense que ni per un moment hom pensés en

198 ORIOL CASASSAS

la traducció ‘rella’, ‘camisola femenina’ o ‘pinces’. I, en la forma acceptada, són mots catalans que, és clar, fan el plural a la catalana i s’accentuen a la catalana. Els criteris d’acceptabilitat dels manlleus han estat exposats i divulgats a bastament; allò que ara convindria és fer-ne més cas del que en fem. Per exemple, si hem convingut que en paraules formades per elements cultes procedents del llatí o del grec «són preferibles, en principi, les compostes de formants de la mateixa llengua» (TERMCAT, Formació de termes..., pàg. 8), no s’acaba d’entendre que un manlleu tan entenedor com mastografia hagi estat arraconat per un híbrid com mamografia; sobretot quan amb la forma prefixada masto- hi ha mots d’ús general (mastitis) i tants d’altres acceptats unànimement entre els especialistes (mastectomia, mastopatia, mastopèxia, etc.). Un altre exemple de transgressió el dóna la recent innovació de la transcripció de la kappa grega o la seva equivalent k anglesa. Fabra (1936, pàg. 7) havia dit: «Hi ha, encara, uns altres defectes en el vocabulari castellà i el nostre, que són els deguts a haver copiat servilment les transcripcions errònies del francès, i ha bastat que aquest hagi transcrit en alguns mots la kappa grega per una k en lloc d’una c, escrivint per exemple kératome en lloc de cératome, perquè els castellans adoptessin queratoma en lloc de ceratoma». I, seguidors de l’advertiment, hem viscut feliços anys i panys amb mots tan poc críptics com cinètica, ceroteràpia, cetona, cetonúria, pecilodèrmia, etc., que de la k n’han fet una catalaníssima c. La lletra k —respectuosos com som— l’hem conservada, això sí, en els manlleus antroponímics (klebsiel·la, kelvin, kneippisme) i en alguns mots de procedències remotes (kala-azar, kwashiorkor). El mateix TERMCAT (Formació de termes..., pàg. 10) ho assevera amb uns exemples; diu «cerato— i no querato—, i així, cerati-

na, ceratosi, etc.», si bé al cap només d’un any —amb la conformitat del seu Consell Supervisor— fa públiques unes normes on diu que «el caràcter no sempre sistemàtic i sovint arbitrari de les Denominacions comunes internacionals és un aval per a mantenir la k seguint el model anglès, amb indubtables avantatges de tipus pràctic», on desestima «l’aplicació estricta de criteris etimològics en l’adaptació de les grafies de les DCI» (CFB, 1991). En conseqüència, les Normes aproven les formes ketoconazole, miristalkoni, ketoprofèn. Si aquest innovador tractament s’arriba a generalitzar, potser encara veurem escrits mots de tanta patxoca com ketosteroide, àlkali, ketonèmia i qui sap si phenothiazina i tot. Pel que fa als calcs —els manlleus que tradueixen literalment un terme d’una altra llengua (jardí d’infants és el calc de l’alemany Kindergarten)— cal defugir el malauradament massa freqüent ús dels «calcs innecessaris perquè existeixen en la llengua paraules o formacions que designen el mateix concepte. Per exemple, projecte, i no disseny (amb el significat de ‘pla a realitzar’), de l’anglès design, o bibliografia, i no literatura (amb el significat de ‘conjunt d’obres sobre un tema’), de l’anglès literature» (TERMCAT, Manlleus i calcs..., pàg. 11).

DEL RIGOR I DE LA LLEUGERESA Els experts en l’estudi del comportament asseguren que és del tot normal que una persona que s’ha llevat amb la millor de les intencions de captenir-se obedientment, vegi com es dissipa la seva disposició d’ànim quan ensopega amb extravagàncies procedents d’indrets considerats de responsabilitat. Uns exemples, com a mostra: «El Consell Supervisor va estudiar l’adequació d’una forma (obstetra) que havia de desplaçar en l’ús una altra denominació lingüísticament ben formada, per motius de

LEXICOGRAFIA CIENTÍFICA 199

connotació (tocòleg s’associava impròpiament al verb català tocar i no al seu ètim grec tokos, ‘infantar’).» (TERMCAT, 1997). Pregunto: és que hi ha algú que cregui que el tocòleg és l’especialista dels tocaments i la tocologia, la ciència que els estudia? Un altre: «D’altra banda, obstetra es va normalitzar [?] amb la forma obstetre (en femení obstetra) a fi de mantenir la suposada analogia amb altres denominacions de professionals del sector, com ara psiquiatre o pediatre, els quals però[...] presenten el sufix culte iatre, provinent del grec iatros (‘metge’).» Si hem d’uniformar les paraules prescindint de les raons etimològiques, també hauríem d’adoptar les formes autiste, dentiste, gimnaste, terapeute o aeronaute per al gènere masculí. I, finalment, l’exemple festiu: «La forma obstètric[...] va ser desestimada[...] perquè d’alguna manera s’associava a un mot tan inquietant com és tètric» (TERMCAT, 1997). Per prudència, sembla molt més escaient deixar que els comentaris se’ls faci el lector. L’encert deficient no és patrimoni exclusiu de ningú; per exemple, ja ha estat observada la poca fortuna de la definició de la forma sufixada -oide que fa el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, en què s’explica que «denota retirança, generalment amb to despectiu».

L’ÚS I EL MAL ÚS De tant en tant ens enlluernen afirmacions acceptades majoritàriament —que els llibres repeteixen amb fidelitat— i, ben mirat, resulta que no tenen gens ni mica de consistència. Es diu: què decideix si una forma és més correcta que una altra?; i es menciona el factor ús com un dels arguments més sòlids. Una persona, en general ponderada, com ara Otto Jespersen (1925, pàg. 105) arriba a dir: «L’ús és, per tant, el tribu-

nal suprem; és el que decideix si una cosa és correcta o no ho és». I no té raó. Tothom sap que de tot, absolutament de tot, hom pot fer-ne ús, un bon ús, i un mal ús o un abús. De tot, des de la morfina a la sal de cuina i des de la farmacopea als raigs ultraviolats. O als llibres de cavalleries. Aleshores, aquest ús tan decisiu, quin és dels usos possibles? Molt recentment, uns tocòlegs reclamaven el dret de fer servir la paraula partejar, una paraula tan incongruent i poc polida. La raó esgrimida en la seva reclamació era que «tots ho deien»; doncs, mal dit. Tots feien ús —un mal ús— d’un terme innecessari. L’explicació rau en el fet que el castellà accepta partear, amb la qual cosa es converteix en llengua diferent de la resta de les europees, que fan ús —totes— d’expressions equivalents al diàfan assistir un part. També per contaminació, l’ús està a punt de generalitzar la paraula quiròfan, que semànticament és una forma aberrant manllevada del castellà quirófano. No hi ha cap altra llengua europea que disposi d’aquest mot i, tot i així, els cirurgians d’Europa cada dia demostren la seva competència en unes ben equipades sales d’operacions. I també un contaminat mal ús fa que pul·lulin per casa mots com bloqueig, bloquejar i bloquejador en comptes dels catalaníssims blocatge, blocar i blocador. El castellà ha preferit bloqueo, bloquear, bloqueador, mentre que nord enllà van decidir-se per Blockierung, blocage, blocco o blockage, segons la llengua dels avis respectius. Una recomanable mesura de prudència ha d’ésser, doncs, no fiar-se ni mica ni gens de l’ús; cal examinar-lo amb molta calma. L’empobriment No cal córrer a encarregar les exèquies de la llengua; però tampoc no podem gronxar-nos en una cega confiança. La llengua

200 ORIOL CASASSAS

s’empobreix; o més ben dit, les llengües s’empobreixen. Tornem a citar la pregunta que es feia una autoritat acadèmica francesa: «el francès, encara pot ésser una llengua d’expressió científica?». Per culpa d’uns mitjans de comunicació que tenen les xifres d’audiència com a primer objectiu, per l’acció abassegadora del contacte amb una altra llengua, per la pressió de l’anglès que envaeix tots els camps de l’activitat humana, des del sarau d’una discoteca fins a les tècniques de reanimació o els equips d’informàtica, i per l’incomprensible descrèdit que tenen les humanitats, la qüestió és que cada vegada els recursos lèxics —dels científics i, és clar, també del conjunt de la població— són més reduïts i més deteriorats. I cada vegada és més urgent que el dret a fer ús de la llengua vagi acompanyat del deure de contribuir a mirar d’endreçar-la. Si no volem que ens titllin d’irresponsables. BIBLIOGRAFIA ALSINA I BOFILL, J. (1974). El llenguatge de la medicina. Barcelona: Pòrtic: Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears. BASTARDAS, J. (1996). Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots. Barcelona: Edicions 62. (Llibres a l’abast; 287). COL·LEGI DE FARMACÈUTICS DE BARCELONA (1991). Normes pràctiques per a la versió catalana de les Denominacions comunes internacionals (DCI) de les substàncies farmacèutiques. Barcelona: CFB. DROIT, R-P. (1999). «La philo fout le camp?». La chronique. Le Monde des livres. (14 maig). FABRA, P. (1936). Diccionari de Medicina. Barcelona. [Pròleg de Manuel Corachan]

FABRA, P.; P. FONT I QUER; M. DE GARGANTA (1991). Un epistolari fonamental per a la lexicografia científica catalana (1928-1953). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Biblioteca Filològica, XXVI). JESPERSEN, O. (1925). La llengua en la humanitat, la nació i l’individu. [Traducció de Joan A. Argenté. Barcelona: Edicions 62, 1969. (Llibres a l’abast; 77)] SCHAFF, A. (1964). Jezyk a poznanie. [Versió francesa: BRENDEL, Claire (1969). Langage et connaissance. París: Éditions Anthropos] TERMCAT (1990). Manlleus i calcs lingüístics en els treballs de terminologia catalana. Barcelona: Departament de Cultura. (Criteris lingüístics per a la terminologia; 1). — (1990). Formació de termes amb elements cultes. Barcelona: Departament de Cultura. (Criteris lingüístics per a la terminologia; 2). — (1997) Consultori terminològic. [Informació col·legial del Col·legi de Metges de Barcelona de febrer, març i abril de 1997]

RESSENYA CURRICULAR Oriol Casassas (Sabadell, 1923) és metge pediatre. Ha treballat especialment en temes històrics i socials de la medicina, pedagògics i lingüístics (és vocal del Consell Social de la Llengua Catalana i ha dirigit el Diccionari enciclopèdic de medicina, 1990). Ha presidit l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, la Societat Catalana de Pediatria (és degà del Consell Rector dels congressos de pediatres de llengua catalana) i la Societat Catalana de Biologia (1979-1981). Des de 1985 és membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1993 fou distingit per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 201-206

LA COHERÈNCIA ESTILÍSTICA, LES FONTS I LA INFORMACIÓ MONTSERRAT COMELLES Enciclopèdia Catalana Adreça: Enciclopèdia Catalana. Diputació, 250. 08007 Barcelona. Adreça electrònica: mcomelles@grec.com

RESUM L’article comenta tres aspectes formals de l’edició de literatura de divulgació científica. L’estructura dels paràgrafs i l’aplicació de criteris de coherència formal i de nivell expositiu formen el primer bloc. En segon lloc es tracten el reconeixement de l’autoria de la informació. Finalment, es fa un breu comentari de l’ús i el valor dels índexs. Paraules clau: edició/ literatura/ ciència/ índex.

SUMMARY Stylistic consistency, sources and information in scientific articles Formal aspects of editing of scientific publications are discussed. Paragraph structure and the application of coherence criteria make the first part. Secondly, author’s recognition and ways of acknowledge of the authors information. Finally, the use and value of indexing is treated. Keywords: edition / literature / science / index.

INTRODUCCIÓ És ben sabut que acabar les coses costa més que començar-les. En el cas dels llibres,

i encara més els de ciència, completar els detalls i donar la coherència necessària al

202 MONTSERRAT COMELLES

text demana un esforç suplementari que sovint allarga uns quants mesos una feina que l’autor, extenuat i amb la perspectiva d’un final imminent, ja creia acabada. Potser és per això que sovint la feina de revisió final d’aquests aspectes la fa en part l’autor i, en part, l’editor, que veu el text per primera vegada i pot copsar tot d’una les incoherències i les mancances que a l’autor li poden passar per alt més fàcilment. És d’aquests aspectes que tractarem a continuació. Una bona part dels llibres que es publiquen sota la denominació de divulgació científica són tesis doctorals que demanen una certa adequació al públic general, tant del discurs expositiu com dels detalls, allò que en l’argot editorial sol referir-se com a serrells: llistes de bibliografia complementària, notes, esquemes i quadres, índexs, en fi, tot allò que ajuda el lector a llegir i a comprendre la informació i que n’assegura el rigor. Cal dir que en aquests casos —deixant de banda l’estil—, l’estructura i el nivell expositiu del text sovint manté encara l’encarcarament acadèmic. Els llibres que neixen amb la voluntat expressa de divulgar ciència són menys, però plantegen igualment a l’autor i a l’editor tot de qüestions que tenen a veure amb l’equilibri entre les necessitats de donar rigor a la informació i les de descarregar el text de tot allò que pugui resultar de poc interès per al lector general. L’editor, intermediari entre l’autor —que té coses a dir— i el lector —que vol saber-les—, sovint llec en la matèria, reclama el seu dret d’entendre alguna cosa de tot allò que li passa per les mans, convençut que el lector, com ell mateix, agrairà la claredat, la precisió i la coherència, sense renunciar a l’estil de l’autor —si n’hi ha!

EL MITJÀ I EL CONTINGUT: ASPECTES DE FORMA I ESTRUCTURA Els aspectes de forma i d’estructura del llibre de divulgació científica no són diferents dels que s’apliquen a d’altres menes de publicacions, com ara l’assaig o la divulgació humanística (valgui, com a llicència, l’ús d’aquests temibles adjectius, probablement no excloents). En resum: fer fàcilment llegible i entenedor allò que l’autor vol dir al lector. Per això, una vegada acabada l’obra, cal adequar l’original a les exigències de la llengua, de la col·lecció a la qual va destinada l’obra —incloent-hi el disseny i les seves pròpies normes d’estil— i a les que imposen la claredat i la coherència expositives. L’anàlisi detallada del sumari pot portar el mateix autor o l’editor a proposar canvis en l’estructura general de l’obra i en els títols i subtítols que la subdivideixen. Un text ben estructurat no necessita forçosament subtítols, però posar-los és un bon exercici perquè obliga a mantenir el fil del discurs, a evitar les repeticions i a seguir una estructura expositiva. Subtitular un text seguit és un detector de problemes expositius. Igualment, una bona distribució dels punts i a part i una bona estructura de cada un dels paràgrafs resultants facilita la lectura. La primera frase de cada paràgraf, si és ben construïda, informa de seguida el lector del contingut del paràgraf, és a dir, de la idea, del matís, o de la informació que l’autor hi exposarà. Altrament, el lector no té cap idea de quin desig ocult va fer que l’autor premés la tecla del salt de ratlla de l’ordinador en aquell moment i no en un altre. Queda, però, a determini de l’editor la gosadia de proposar canvis que inevitablement alteren el text i, a l’autor, la bona voluntat d’acceptar-los. En el camp de les il·lustracions es fa encara més immediatament patent la dificultat de l’autor científic a l’hora de fer entenedores les seves explicacions: en molts casos

LA COHERÈNCIA ESTILÍSTICA, LES FONTS I LA INFORMACIÓ 203

el dibuixant, que potser el diumenge compra revistes o llibres de divulgació científica per propi interès, es troba durant la setmana redibuixant gràfics que no comprèn. Així, la suposada incompetència de molts dibuixants científics —igual que la suposada i discutida incompetència dels correctors—, pot veure’s també des de l’altra banda: l’editor tendeix a pensar que val la pena escoltar aquesta mena de conillets d’índies, aquests primers exemplars de públic general que llegeixen l’obra, i mirar d’apropar-se al seu nivell de comprensió, o de completar els punts foscos de l’obra amb glossaris, notes o nous paràgrafs aclaridors. Una altra vegada, l’editor pot proposar el que li sembli, però l’autor, naturalment, té l’última paraula. Però el paper del corrector i de l’editor no es limita a la gramàtica ni al lèxic, sinó a assegurar la coherència de criteris formals (la manera de citar les dates, l’ús de les cometes, dels canvis tipogràfics, de les notes, etc.) i de vegades (feliçment, amb nombroses excepcions) de continguts. L’editor i el corrector són els primers a descobrir que falta el tercer dels tres punts anunciats en el paràgraf introductori; la referència creuada a un capítol equivocat; el senyor que es diu Weber a la pàgina 2 i Webern a la bibliografia; les sovint divertidíssimes confusions entre magnituds i unitats i, en fi, les misterioses sigles d’origen desconegut.

LA CREDIBILITAT I EL RECONEIXEMENT: CRÈDITS I FONTS L’autoria del llibre científic de divulgació és indiscutible quan es tracta de tesis doctorals. L’autoria és compartida en el cas d’obres de més d’un autor, o en les obres ideades per un coordinador, que n’estableix el sumari, identifica els millors autors o redactors de cada part del llibre i en coordina

el treball de redacció. És el mateix cas de les obres de redacció col·lectiva que neixen a iniciativa de l’editor, el qual n’encarrega la redacció a un autor únic o a un equip de redactors. En aquest cas, és el coordinador qui vetlla —o ha de vetllar— per la coherència de l’obra: els nivells expositius del text i de les figures, les unitats d’informació, la coherència de criteris tant pel que fa als continguts com pel que fa a la forma, etc. En qualsevol cas, però, el reconeixement de l’autoria de cada capítol de l’obra sol ser indiscutit, i el que és discutible és l’ordre d’aparició dels autors en les pàgines de crèdits o en la coberta. Tot i que la feina d’ajustar els aspectes de coherència general de l’obra sovint és itinerant: entre els autors dels capítols, el coordinador i l’editor, n’hi ha per a tots els gustos. Però a part el reconeixement de l’autor de les pàgines escrites que es publiquen, podria dir-se que els crèdits complets de l’obra de divulgació científica es troben repartits entre la pàgina de crèdits, on es consigna qui ha escrit el text de l’obra, i les pàgines de bibliografia, les notes, les fonts de les taules, les figures i els índexs d’il·lustradors. Perquè les idees i les informacions que s’hi recullen poden provenir de moltes persones, i d’aquí ve la profusió de referències que adornen aquesta mena d’obres. I d’aquí també la dificultat d’establir com han de ser citades les fonts d’informació. No és segur que al lector de llibre de divulgació científica li interessi saber qui ha dit per primera vegada cada una de les coses que llegeix, però és òbvia l’obligació de citar de manera completa la font d’una informació que és el pinyol de l’anàlisi o de la polèmica d’un paràgraf determinat, o la font d’una figura o d’una dada concreta, sigui numèrica o no. En aquest cas, és costum consignar la font en forma de notes, reunides al final del volum, i val a dir que aconseguir un grau de coherència suficient en

204 MONTSERRAT COMELLES

aquest aspecte (què demana una nota i què no) en el cas dels llibres d’autoria múltiple, esdevé una veritable filigrana. La necessitat o obligatorietat de citar les fonts pateix de la mateixa indefinició que els mateixos límits de la ciència: la vella polèmica sobre què és ciència i què no ho és. I, també paral·lelament, hi ha una tendència general a considerar imprescindible citar les fonts de les dades numèriques, i a trobar més laxa aquesta necessitat en el cas d’altres informacions. No es consignen les fonts de les informacions que es consideren consensuades, però també hi ha indefinició quant a aquest consens. En aquest sentit, seria interessant reflexionar sobre el paper de les publicacions periòdiques de divulgació científica, o similar, que publiquen en grans titulars afirmacions que no sempre ho són. La manera de reconèixer l’autoria de les figures, esquemes i gràfics és igualment una font de conflictes, que tan aviat porta a abusos d’apropiació com a la confecció de complicadíssimes fórmules que intenten reproduir els camins seguits per cada il·lustració: el científic que va crear aquell gràfic per a la seva tesi doctoral, l’editor i el dibuixant que el van adaptar i completar perquè, en treure’l del seu context especialitzat, fos més entenedor, i l’autor que l’ha readaptat a la seva obra, i intenta reconèixer el mèrit de cadascú. En definitiva, la qüestió reflecteix d’una banda la valoració com a creació o autoria del científic, però també de la feina de recreació d’una informació gràfica que fa el dibuixant o el documentalista; i de l’altra, la voluntat de no penjar el mort a d’altri, pel bé d’uns i d’altres. Que sempre és millor que l’apropiació indeguda. Les taules de dades demanen encara més una fidelitat absoluta, com dèiem, per la facilitat de manipulació que porten associada, i cal citar-ne la font al peu mateix, i, com en el cas de les figures, consignar-hi les alteracions o omissions. Per a donar fiabili-

tat a la informació i, mal ens està el dir-ho, perquè el lector pugui anar a les fonts a comprovar si els zeros hi són tots! Sol haver-hi una certa confusió entre les llistes de referències d’obres que l’autor ha utilitzat o en les quals s’ha fonamentat per a escriure la seva pròpia obra i aquelles que l’autor recomana de llegir per a ampliar qualsevol aspecte del seu propi text. En obres de divulgació, la llista de referències final hauria de recollir les obres que versen sobre els temes tractats, a les quals el lector pot recórrer per a ampliar els temes que li puguin interessar, mentre que es reserven les notes, que solen incloure’s en una llista al final de l’obra, per a citar les fonts d’on prové la informació citada dins del text.

FACILITAR LA CONSULTA Els llibres de divulgació científica en general són pensats per a ser llegits de dalt a baix, però ofereixen en canvi informació que pot ser consultada puntualment. Per això, és útil al lector trobar-hi al final una relació dels temes amb indicació de les pàgines on es tracten, el que anomenem un índex. Mancats d’índexs, llibres que podrien ser útils per a la consulta esdevenen mers llibres de lectura, i el lector perd, així que l’ha acabat, la possibilitat de retornar a cercar-hi les dades que sap que hi ha trobat, si no és amb l’ajut d’una memòria prodigiosa. Els índexs són un valor afegit gens menystenible, perquè tenen l’efecte (és clar que fictici) de multiplicar la informació: a la pràctica, encara que diguin les mateixes coses, és com si en diguessin més. Ens hem referit abans a l’índex temàtic o de capítols d’un llibre, també anomenat sumari, índex general o taula de continguts, que especifica les grans parts o capítols, els títols i els subtítols del llibre amb el mateix ordre en què hi apareixen, i remet el lector a la pà-

LA COHERÈNCIA ESTILÍSTICA, LES FONTS I LA INFORMACIÓ 205

gina on es troben. Ens hi hem referit perquè presenta esquemàticament l’estructura de l’obra. Per això, un bon sumari, esquelet del contingut, permet pressentir un bon llibre, i a la inversa, un mal sumari sol ser símptoma de deficiències d’exposició. En les obres científiques, tècniques o històriques, acostuma a figurar a les primeres pàgines, abans del pròleg. Els índexs alfabètics, situats al final de l’obra, són constituïts per una llista de termes que apareixen en el text, endreçada per ordre alfabètic, i amb les pàgines on apareixen. El fet que molts llibres portin solament índexs de noms o onomàstics, que recullen noms de persones, d’obres creades, de topònims i d’institucions, no és perquè es consideri suficient, sinó perquè són els més senzills de fer. Els índexs de matèries o analítics, que recullen les matèries tractades en el llibre i els seus derivats, generalment són compostos d’entrades i subentrades, i són complexos i entretinguts de fer. Els objectius de confeccionar un índex analític són clars: el principal, proporcionar una eina al lector perquè pugui fer una lectura temàtica de l’obra segons punts de vista diferents dels que la mateixa obra proposa en la seva estructura, en el seu índex temàtic. Però, en segon lloc, hi ha també l’objectiu de proporcionar una llista de terminologia emprada en l’obra, que esdevé una eina per als professionals de la llengua i per als estudiosos del lèxic especialitzat. Finalment, en obres de més d’un volum, és òbvia la necessitat de proporcionar al lector una manera de saber en quin volum ha de cercar allò que, pels seus coneixements, podria trobar-se en qualsevol part del conjunt de l’obra. Preparar un índex analític és una feina que demana paciència, però, sobretot, mètode. És important per això adoptar uns criteris com més clars millor abans de començar i fer-se prèviament algunes pregun-

tes sobre quina mena d’índex es vol fer, quins criteris caldrà aplicar per a triar les paraules indexables, quantes pàgines es reserven per a l’índex, quina estructura formal vol donar a les entrades, i moltes d’altres. L’índex d’un llibre, pensat exclusivament per a ajudar el lector a trobar allò que cerca, ha d’ometre tot allò que compliqui la consulta i sacrificar de vegades la seva pròpia coherència. Nombroses limitacions pràctiques poden impedir-la: l’abundància de terminologia poc fixada, que no figura en les obres generals de consulta; una limitació del nombre de pàgines; el mateix geni de la llengua, que s’ocupa de crear tota una colla de situacions especials, de formes d’ús particulars, d’hàbits, etc., del tot incoherents. Els índexs analítics actuen a la pràctica com a detectors d’incoherències. S’eviten molts problemes si la decisió d’incloure’ls a l’obra es pren abans de donar el text per acabat. Perquè la correcció de l’índex alfabètic, sigui de la complexitat que sigui, porta associada una pila de petites esmenes al cos del text. És a l’índex on es descobreixen els errors tipogràfics més endimoniats i les incoherències més subtils. És en fer l’índex que un s’adona que la mateixa institució s’ha referit amb noms quasi iguals però no iguals (singulars i plurals, ordre de les paraules en les institucions estrangeres, etc.), que hi ha una confusió entre els sobrenoms dels reis francs, que el senyor Williams citat a la pàgina 15 no té cap més identificació que un pobre cognom, que una mateixa planta pertany a dues famílies (l’una, actual, l’altra, sinònim en desús) i altres petits detectors de petits o grans errors. BIBLIOGRAFIA CASSANY, D. (1992). Descriure escriure. Barcelona: Empúries. GABINET DE LLENGUA CATALANA (1994). Les referències i les

206 MONTSERRAT COMELLES citacions bibliogràfiques, les notes i els índexs. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. KNIGHT, G. N. (1979). Indexing, the Art of. Londres: George Allen & Unsin. MARTÍNEZ DE SOUSA, J. (1981). Diccionario de tipografía y del libro. 2a ed. Madrid: Paraninfo. MESTRES, J. M.; J. COSTA; M. OLIVA; R. FITÉ (1996). Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. Barcelona: Eumo Editorial: Universitat de Barcelona: Universitat Pompeu Fabra: Associació de Mestres Rosa Sensat. SOLÀ, J. (dir.) (1991). Llibre d’estil. Barcelona: Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. TERMCAT (1993). Lèxic de les arts gràfiques i edició. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Indústria i Energia. WELLISCH, H. H. (1991). Indexing from A to Z. [s. ll.]: The H.W. Wilson Company.

RESSENYA CURRICULAR Montserrat Comelles és llicenciada en biologia per la Universitat de Barcelona, on va treballar alguns anys en el camp de la limnologia i de la taxonomia i l’ecologia de les algues carofícies. Actualment es dedica a l’edició, ofici que va aprendre al costat de Ramon Folch, en la publicació de l’obra Història natural dels Països Catalans.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 207-215

LA TRADUCCIÓ COM A EINA DE COMUNICACIÓ CIENTÍFICA MERCÈ PIQUERAS International Microbiology.1 Barcelona Adreça: International Microbiology. Apartat 16009. 08080 Barcelona. Adreça electrònica: mpiq@retemail.es

RESUM La traducció és una eina de comunicació que permet al lector accedir a textos escrits originàriament en una llengua que no coneix. Per reeixir en la traducció científica, a més d’un bon coneixement de les dues llengües (original i final), cal conèixer la terminologia de l’àmbit específic. La incorporació del català als llibres de text ha estat normalitzada a l’escola. Tanmateix, manquen llibres de text universitaris en català per a les carreres científiques i tecnològiques. Això és perquè les obres bàsiques solen estar originàriament en anglès, i traduir-les a llengües minoritàries no és rendible. Se n’han publicat algunes amb subvencions de la Generalitat de Catalunya i d’altres institucions; seria convenient que totes les matèries comptessin amb un llibre bàsic traduït al català. Es descriuen alguns tipus d’errors freqüents en la traducció de textos científics anglesos (falsos amics; veu passiva; simbologia; sigles i acrònims; diferències gramaticals; unitats i nombres). El traductor pot trobar-se davant d’alguns dilemes, com ara decidir si ha d’esmenar errades detectades en el text original o adequar-ne el registre en el text final. Les regles que G. Orwell va indicar per millorar el llenguatge d’un text, tot i estar pensades per a la llengua anglesa, són útils també per al català. Paraules clau: traducció científica.

1. International Microbiology és la revista oficial de la Sociedad Española de Microbiología.

208 MERCÈ PIQUERAS

SUMMARY Translation as a scientific communication tool Translation is a tool for communication that allows the reader to get access to texts written originally in a language he or she does not know. To succeed in scientific translation, besides a good knowledge of both languages, the translator has to be acquainted with the specific terminology. The incorporation of Catalan to textbooks has been completelly achieved in the school. Neverteless, there is a lack of university textbooks in Catalan for technical and scientific studies. The reason is that basical textbooks are usually in English, and translating them to minoritary languages is not a profitable business. The Autonomous Government of Catalonia and other institutions have granted the publication of some of them; but all subjects should have a basical textbook available in Catalan. A description of some kinds of frequent mistakes in translations from English sources follows (false friends; passive voice; symbology; initials and acronyms; differences in grammar; units and figures). The translator has to face some dilemmas such as deciding to correct errors detected in the original text or to adapt the register to the final language. G. Orwell’s rules to improve written language, even if meant for the English language, are useful also for Catalan. Keywords: scientific translation.

INTRODUCCIÓ Traduir consisteix a escriure o dir en una llengua allò que ha estat escrit o dit originàriament en una altra. La traducció és una eina fonamental per a la comunicació, especialment entre poblacions amb llenguatges que no tenen arrels comunes o que se n’han allunyat força. La grans obres de la literatura universal han assolit la seva universalitat per les traduccions que se n’han fet a altres llengües. Per literatura, entenem també les obres que han fet possible la difusió del coneixement científic i tecnològic. El nombre de traduccions que es fa de les obres escrites en una llengua determinada i el nombre d’obres d’altres llengües que s’hi tradueixen són una mesura de la seva vitalitat. I la vitalitat d’una llengua és una indicació de la vitalitat cultural del país o països on es parla. La finalitat de la traducció és transmetre al lector el missatge creat per l’autor de l’obra original. Per tal que una traducció sigui

correcta, cal que el traductor tingui un bon coneixement de la llengua original i de la llengua a la qual tradueix. En el cas de textos científics o tècnics, cal també que conegui la terminologia de l’àmbit específic, i és convenient la seva familiarització amb la matèria. Pel que fa al registre, no s’emprarà el mateix en un text destinat a especialistes que si va adreçat a un públic general. Quant a la tècnica emprada, la traducció pot ser comunicativa o semàntica. La traducció comunicativa intenta produir en el receptor un efecte com més semblant millor a l’efecte que el text original causaria als receptors de la llengua en què va ser escrit. En aquest tipus de traducció, es corregeixen els passatges mal escrits o que contenen imprecisions; el traductor és al servei dels lectors, i el producte final pot ser millor que l’original. La traducció semàntica tracta de comunicar el sentit contextual del text, tot mante-

LA TRADUCCIÓ COM A EINA DE COMUNICACIÓ CIENTÍFICA 209

nint-se el més fidelment possible a l’estructura sintàctica i semàntica del llenguatge original. El producte, tot i ser un text comprensible, pot semblar estrany al lector o oïdor de la llengua a què es tradueix; el traductor és al servei de l’autor, i la qualitat del text final sol ser inferior a la de l’original (Newmark, 1999).

TRADUCCIÓ CIENTÍFICA En el camp de la comunicació científica, la traducció pot exercir-se en diferents àmbits. En primer lloc, en la preparació d’articles de recerca que han de ser publicats en una altra llengua; hi ha investigadors que no estan prou segurs del seus coneixements lingüístics en la llengua de publicació (normalment l’anglès), i prefereixen fer-ne una primera redacció en la seva llengua i traduir-los posteriorment, bé ells mateixos, bé confiant la traducció a un professional. La major part de la bibliografia científica actual correspon a articles i llibres publicats en anglès, que ha esdevingut la lingua franca de la comunicació científica (i de pràcticament qualsevol àmbit del coneixement humà). Per tant, sembla que els investigadors hi haurien d’estar familiaritzats, tant pel que fa a terminologia com a les seves estructures gramaticals. Tanmateix, la realitat no ho demostra. Molts articles redactats en anglès per autors nostrats són farcits d’errors comesos perquè els escriuen en aquella llengua, però pensant-los en català o en castellà. O perquè l’autor ha pres com a model articles publicats en anglès, però no ha estat capaç d’avaluar la qualitat del text en què s’inspirava. D’altra banda, els mateixos autors, en escriure articles en català, sovint empren una terminologia i unes construccions gramaticals que són calcs de l’anglès. Aquesta darrera situació, però, no és exclusiva del llenguatge científic; la influència de

l’anglès és palesa en molts àmbits, especialment en els mitjans de comunicació. La traducció és una eina fonamental per a la divulgació científica, i s’empra en dos sentits: traduccions d’obres estrangeres a la llengua del país i traducció a altres llengües d’obres escrites en la llengua del país. Una altra àrea científica i tecnològica on la traducció científica i tècnica té un paper fonamental és l’edició de manuals i fulletons informatius que acompanyen aparells, reactius, programaris, medicaments, etc. Existeix una normativa europea sobre les regles que cal seguir en aquests casos. Malauradament, en estats on coexisteixen diverses llengües, únicament és obligatori fer-ne la traducció a l’idioma que és oficial en tot el territori. A Espanya és molt infreqüent —per no dir impossible— trobar manuals que incloguin la traducció del text al català o a d’altres llengües de les denominades autonòmiques.

EL LLIBRE DE TEXT Des de la incorporació del català a l’escola durant la dècada de 1970, la seva presència ha anat augmentat i avui dia l’ús de llibres de text catalans és habitual en l’ensenyament elemental, mitjà i en el batxillerat. En arribar a la universitat, però, la situació es capgira, especialment per als estudiants que segueixen carreres científiques i tecnològiques. La majoria de matèries que les integren compten amb uns llibres de text bàsics que solen ser de difusió universal i estan traduïts a molts idiomes. Tanmateix, hom no sol publicar aquestes obres en llengües minoritàries, atès el seu elevat cost de traducció i d’edició, que no faria rendible la inversió. A Catalunya, hom ha hagut de comptar amb la versió castellana de moltes obres generals, la qual cosa ha estat una trava per a la normalització del llenguatge científic, malgrat els esforços fets des d’al-

210 MERCÈ PIQUERAS

tres fronts. Des de fa alguns anys, però, hom disposa de la versió catalana d’alguns llibres de text considerats clàssics o que poden arribar a ésser-ho. Això ha estat possible gràcies a la participació de diferents entitats. El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, per iniciativa de la Comissió per a l’Estímul de la Cultura Científica, emprengué durant la primera meitat de la dècada de 1990 un programa de subvencions de traduccions de llibres de text científics universitaris considerats bàsics. Dins d’aquest programa, es publicaren Física, de Paul A. Tipler (1994), Calculus. Càlcul infinitesimal, de Michael Spivack (1995) i Introducció a la microbiologia, de John L. Ingraham i Catherine A. Ingraham (dos volums, 1999 i 2000). Malauradament, no hi ha hagut cap més convocatòria de subvencions per a la traducció i publicació d’obres d’aquestes característiques. Cal destacar també l’edició de la Biologia molecular de la cèl·lula, de Bruce Alberts et al. (1994). Aquesta obra fou publicada sota el patrocini del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, i comptà amb el suport de la Fundació Barcelona. Tot i que la majoria de llibres de text bàsics solen haver estat publicats en anglès, hi ha algunes excepcions, com ara l’excel·lent text de patologia de Farreres Valentí-Rozman, publicat originàriament en castellà. Fins a 1999, però, i per raons econòmiques, hom no ha pogut disposar de la versió catalana corresponent, malgrat que els seus autors eren professors de la Universitat de Barcelona.

EINES PER A LA TRADUCCIÓ Com en la preparació de qualsevol altre escrit, l’ús de l’ordinador ha facilitat la labor pràctica de traducció, ja que permet refer i corregir el text tantes vegades com calgui. Pel que fa a la mecànica de la traducció,

hom pot aprofitar l’existència de programaris que fan la conversió d’una llengua a una altra de manera automàtica. Hom pot obtenir així una primera versió del text, que serà com una bastida o esquelet per a la construcció del text final. En textos que usen un llenguatge estàndard, és possible que aquests programes siguin útils i eficaços. En l’àmbit científic, però, més aviat dificulten la tasca de traducció perquè produeixen textos que sovint cal reescriure gairebé completament. Les eines bàsiques per a traduir qualsevol mena de text són els diccionaris i alguns llibres de consulta auxiliars. Pel que fa a la traducció científica, un dels principals esculls és la terminologia; caldrà tenir a l’abast llibres i altres publicacions especialitzades, com també poder accedir a les nombroses bases de dades disponibles a Internet. En el camp de les ciències de la vida i de la salut hi ha algunes obres de consulta que són molt útils. El Diccionari enciclopèdic de medicina (publicat conjuntament per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears i Enciclopèdia Catalana el 1990), del qual ha sortit la segona edició el 2000, conté un apèndix que inclou vocabularis en alemany, anglès, castellà, francès i italià. El TERMCAT ha editat, en alguns casos amb altres institucions, nombrosos reculls terminològics. A més, la seva «Neoloteca» (recull dels termes aprovats en diferents àrees, amb una breu descripció i la correspondència en altres llengües) és accessible a través d’Internet. El seu web (http://www.termcat.es) conté també una valuosa base de dades pel que fa a bibliografia i a enllaços amb altres webs. Seguidament enumerem algunes obres que faciliten la tasca de traducció anglès-català, català-anglès: — Diccionaris d’equivalències anglèscatalà, català-anglès. — Diccionaris de la llengua anglesa:

LA TRADUCCIÓ COM A EINA DE COMUNICACIÓ CIENTÍFICA 211

a) Anglès britànic: Oxford Advanced Learner’s Dictionary of Current English (Hornby, A. S., diferents edicions, Oxford University Press). b) Anglès americà: Merriam Webster’s Collegiate Dictionary (diferents edicions, Merriam Webster Inc.). — Diccionari català: Diccionari de la llengua catalana (IEC, 1995). — Thesaurus anglès: Roget’s Thesaurus. The Everyman Edition (Browning, D. C. [ed.], diferents edicions, Sphere Study Aids). — Diccionari de sinònims: Diccionari de sinònims, idees afins i antònims. Amb vocabulari de barbarismes (Pey, S., 1a ed., Teide, 1970). — Gramàtica anglesa, preferiblement un manual pràctic: Practical English Usage (Swan, M., diferents edicions, Oxford University Press). — Gramàtica catalana: Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica (Badia Margarit, Proa, 1995). — Manual d’estil: Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos (Mestres et al., 2a ed., Eumo, 2000).

ERRORS FREQÜENTS EN LA TRADUCCIÓ DE TEXTOS CIENTÍFICS ANGLESOS Alguns dels errors que hom sol detectar en textos científics traduïts de l’anglès són comuns a altres àmbits de la traducció. D’altres són específics de la traducció científica. Vegem-ne alguns casos: Falsos amics. En l’argot de la traducció hom anomena falsos amics les paraules d’ortografia similar en dues llengües, però de significat diferent (SCB, 1996a, 1996b, 1998). De vegades la similitud és casual perquè es tracta de mots amb arrels diferents en cadascuna de les dues llengües. En canvi, hi ha casos en què l’arrel pot ser la mateixa, però el mot ha pres un sentit diferent en ca-

dascuna de les dues llengües (per exemple, egregi / egregious; desviació/ deviation, en el cas de català i anglès). La taula 1 mostra alguns exemples de falsos amics freqüents, alguns dels quals són específics de determinats camps científics. La veu passiva. Hom té la idea que la llengua anglesa fa ús de la veu passiva amb molta més freqüència que el català. Això fa que, en traduir un text a aquella llengua, hi hagi tendència a abusar-ne. Tanmateix, i si bé és cert que podem trobar molts textos anglesos on la veu passiva és més freqüent que en català, l’anglès correcte l’empra únicament quan és estrictament necessari. Els llibres d’estil i les guies pensades per a ajudar a preparar articles científics en anglès indiquen clarament la conveniència de reduir al mínim aquest tipus de construcció gramatical (Day, 1989; O’Connor, 1991). Simbologia, sigles i acrònims. Es traduiran les sigles i els acrònims quan n’hi hagi el costum (ex. OMS, Organització Mundial de la Salut, en comptes de WHO, World Health Organization). Quan les sigles es tradueixen, és convenient escriure’n també les originals, amb el seu significat, entre parèntesis, llevat que siguin molt conegudes, com ara les esmentades de l’OMS. De vegades, en intentar evitar la influència de l’anglès, es tradueixen acrònims i sigles que haurien de mantenir-se en la llengua original. Escriure ADN i ARN en comptes de DNA i RNA per a referir-se als àcids desoxiribonucleic i ribonucleic, respectivament, no és un costum, malgrat que es faci des de fa temps, sinó un error. DNA i RNA són sigles que no haurien d’adaptar-se a altres llengües perquè tenen un ús internacional, que ha estat fixat i recomanat per la Comissió Combinada de Nomenclatura Bioquímica de la IUPAC-IUB2 (International 2. Actualment la IUB és la IUBMB (International Union of Biochemistry and Molecular Biology).

212 MERCÈ PIQUERAS

TAULA 1. Alguns falsos amics entre l’anglès i el català.

Anglès Actually Agony Anthrax Assume Assist Asylum Billion

Equivalències en català

en realitat angoixa carboncle suposar, donar per fet ajudar / socórrer manicomi / asil, protecció bilió (1012) (GB) mil milions (109) (EUA) Carbon carboni Career carrera (professional) Comprehensive extens / global Conference congrés Constipation restrenyiment, constipació Disorder trastorn Disposable d’usar i tirar Eventually finalment Evidence prova Exquisite intens, agut (dolor) Ingenuity habilitat, inventiva / genialitat Injury ferida, lesió Intoxicate embriagar Journal publicació periòdica, revista Lecture conferència Library biblioteca Misery patiment / pena / tristesa Pest plaga / pelma (adj.) Physician metge Preservative conservant Pretend fingir, fer veure Prevent impedir Probe temptar / investigar / indagar / Prove comprovar, demostrar / resultar Receipt rebut (sub.) Relative parent Remove treure, eliminar Resume reemprendre Salvage (noun) salvament, recuperació Sane assenyat (no boig) Severe greu, intens, agut Silicon silici Sulphur (GB) / sulfur (EUA) sofre Terrific fabulós / bàrbar Topic (noun) assumpte, tema

Català Actualment Agonia Antrax Assumir Assistir Asil Bilió (1012)

Equivalències en anglès

nowadays, currently death struggle carbuncle take on, take over / adopt attend, be present at home, institution billion (GB) trillion (EUA) Carbó coal Carrera university studies / race Comprensiu sympathetic / tolerant Conferència lecture / talk Constipat (refredat) cold (to have a cold) Desordre confusion, mess Disponible available, at hand Eventualment possibly / by chance Evidència obviousness Exquisit delicious Ingenuïtat ingenuousness, candour Injúria offence, insult / outrage Intoxicar to poison Jornal day’s wage / day’s work Lectura reading Llibreria bookshop (GB) / bookstore (EUA) Misèria poverty Pesta plague / stink Físic physicist Preservatiu condom (GB) / rubber (EUA) Pretendre claim / try to Prevenir foresee / warn / prevent Prova test / try / show (noun) / sonda / coet Provar test / try / show Recepta prescription / recipe Relatiu regarding, relating to Remoure stir (round) / turn over Resumir summarize Salvatge (adj.) wild, savage Sa (f. sana) healthy Sever strict, stern, harsh Silicona silicone Sulfur sulphide (GB) / sulfide (EUA) Terrorífic terrifying, frightening Tòpic (subs.) cliché, common place

LA TRADUCCIÓ COM A EINA DE COMUNICACIÓ CIENTÍFICA 213

Union of Pure and Applied ChemistryInternational Union of Biochemistry). Alguns acrònims han estat incorporats al llenguatge i s’han convertit en substantius, com ara làser, de ‘light amplification by stimulated emission of radiation’, i sida, de ‘síndrome d’immunodeficiència adquirida’. Diferències gramaticals. La traducció semàntica esmentada abans sol mantenir l’estructura de les frases de manera gairebé idèntica a l’original. Això pot produir textos que no siguin naturals, tant per l’ordenació de les paraules com pel vocabulari emprat. Ens fixarem en el cas de l’anglès, que en ciència sol ser la llengua més freqüent tant de traducció directa com inversa. És una llengua que manté l’estructura de la frase molt rígida; si se n’altera l’ordre habitual, és convenient incloure entre comes les parts de l’oració que ocupen un lloc que no els correspon. Tanmateix, en l’anglès modern aquesta rigidesa s’està perdent i hi ha tendència a suprimir aquestes comes. Altres diferències són: Diferències en l’ús dels temps verbals. En l’ús d’alguns temps verbals, hi ha diferències molt marcades entre el català i l’anglès. Per exemple, el pretèrit indefinit en català indica una acció acabada. En anglès, el temps equivalent (present perfect) a més d’una acció completada, sovint indica una acció iniciada en el passat, i que continua en el present. Exemples: a) I have lived in Girona for five years a) Visc a Girona des de fa cinc anys b) I lived in Girona for five years b) He viscut (vaig viure) a Girona durant cinc anys. També sol haver-hi confusió en l’ús de les oracions construïdes amb el verb estar i un gerundi (en anglès, amb to be + ...ing): a) I am leaving tomorrow morning a) Marxaré demà al matí b)When I arrived home, my family was already having dinner

b) Quan vaig arribar a casa, la meva família ja sopava. Ortotipografia. Fins i tot traductors que tenen molta cura del llenguatge i la sintaxi dels textos que tradueixen solen adoptar en les seves traduccions els signes de puntuació de la versió original. Entre l’anglès i el català hi ha algunes diferències, especialment pel que fa a l’ús de parèntesis, guions (llarg, mitjà i guionet), punts suspensius i cometes. En anglès, s’usen les cometes altes, anomenades també angleses (“”). En català, en canvi, s’han d’usar en primer lloc les cometes baixes o llatines («»); les angleses només s’han d’emprar en un text contingut entre cometes llatines. La consulta d’un manual d’estil pot ajudar a resoldre els dubtes sobre aquests aspectes de la puntuació (Mestres et al., 1999). Verbs acompanyats de preposició. Poden ser de dues menes: verbs que van acompanyats de preposicions que no afegeixen res al seu significat, i verbs el significat dels quals depèn de la preposició que els acompanya (phrasal verbs). No sempre existeix una correspondència amb verbs preposicionals catalans. Verbs com ara to operate on (‘operar’), to comment on (‘comentar’) i to code for (‘codificar’) no porten preposició en català. (Un error molt freqüent en textos de genètica escrits en català és la inclusió de la preposició per entre el verb codificar i el seu complement.) En altres casos, la preposició que acompanya el verb català no és equivalent a la preposició anglesa i no pot fer-se’n una traducció literal. Unitats i nombres. En el 10è Congrés General de Pesos i Mesures, celebrat el 1960, hom va decidir anomenar Sistema International (abreujat, SI) el sistema pràctic de mesures recomanades per al seu ús internacional. En textos científics, cal usar les unitats bàsiques, derivades i suplementàries de l’SI (Fuentes, 1996). L’SI no és estàtic; ha anat evolucionant d’acord amb les ne-

214 MERCÈ PIQUERAS

cessitats de creació de noves unitats de mesura (BIPM, 1998). En textos de divulgació, cal convertir les unitats típiques de països anglosaxons en mesures del sistema mètric decimal (per exemple, milles en quilòmetres; peus i iardes, en metres; polzades, en centímetres; galons, en litres) i expressar els graus Fahrenheit en la temperatura equivalent en graus Celsius (no centígrads). Com també cal substituir el punt que en anglès indica els decimals per una coma (en anglès, la coma indica ‘milers’).

DILEMES DEL TRADUCTOR En traduir un text, de vegades hom troba davant del dilema d’haver d’esmenar errades presents en el text original o de reflectir-les en el text final. Si hi ha la possibilitat d’establir contacte amb l’autor, convé comentar-li-ho; és possible que no se n’hagi adonat i ho agraeixi per a esmenar-ho en futures edicions de l’obra original. Quan aquest contacte no sigui possible (pot ser un autor ja mort o impossible de localitzar), si és un error evident, on no hi cap el dubte —per exemple, una data equivocada—, hom l’hauria d’esmenar. En el cas d’errors conceptuals que puguin tenir una apreciació subjectiva, hom pot escriure una nota a peu de pàgina. Un aspecte que cal tenir en compte és l’ús de terminologia obsoleta i la inadequació en la llengua final del registre emprat en la llengua original. Per exemple, el mot germen d’un text de Pasteur o Koch cal mantenir-lo en la versió catalana. Si l’original, però, és un llibre modern de microbiologia, és convenient substituir aquell terme obsolet per microorganisme, bacteri o el que convingui segons el context. Com també caldrà evitar, en un text científic, el mot microbi, d’ús freqüent en l’anglès científic, però molt col·loquial en català. En alguns casos no es tracta exactament de corregir, sinó d’adequar el llenguatge. Això estaria

d’acord amb la traducció comunicativa. Així, doncs, no traduirem human milk per ‘llet humana’, sinó per ‘llet materna’. Les traduccions mèdiques tenen el problema afegit de la complexitat de la terminologia, fruit de la seva pròpia riquesa, en tractar-se d’una ciència amb més de vint-i-cinc segles d’història. Un mateix concepte pot tenir denominacions molt diverses en llengües diferents. Per exemple, el goll exoftàlmic, que el Diccionari enciclopèdic de medicina anomena de manera preferent malaltia de Graves o malaltia de GravesBasedow, és anomenat Graves’s disease en l’àrea anglosaxona (de Robert James Graves); Basedow Kranheit en els països de llengua alemanya (de Karl Adolf von Basedow); malattia di Flajani, a Itàlia (de Giuseppe Flajani); maladie de Basedow-Graves, a França, i en castellà hom la sol anomenar enfermedad de Graves-Basedow (Navarro, 1997).

CONCLUSIÓ La tasca del traductor és fonamental en el procés de publicació d’obres estrangeres, i pot ser la clau per a la seva difusió. Les editorials comencen a reconèixer la tasca del traductor, però encara hi ha molt camí per recórrer. D’altra banda, els professionals de la traducció han d’esforçar-se a mantenir la qualitat —i si convé millorar-la— de l’obra original. George Orwell (1970), en el seu assaig «Política i la llengua anglesa», va escriure unes breus regles per millorar el llenguatge que, tot i estar pensades per a la llengua anglesa, podríem aplicar també al català. Segons Orwell, en escriure un text: 1. No useu mai una metàfora, un símil o qualsevol altra figura retòrica que estigueu acostumats a veure en lletra impresa. 2. No useu mai un mot llarg si un de curt també és escaient. 3. Sempre que pugueu eliminar una paraula, feu-ho.

LA TRADUCCIÓ COM A EINA DE COMUNICACIÓ CIENTÍFICA 215

4. No useu mai la veu passiva si podeu usar l’activa. 5. No useu mai una frase estrangera, un mot científic o un d’argot, si podeu trobarne un d’equivalent en el llenguatge corrent. 6. Trenqueu qualsevol de les regles anteriors si, en fer-ho, eviteu dir qualsevol barbaritat. BIBLIOGRAFIA BUREAU INTERNATIONAL DE POIDS ET MESURES (1998). The International System of Units. BIPM. [URL: www.bimp.fr/enus/3_SI.html] DAY, R. A. (1989). How to Write and Publish a Scientific Paper. 3a ed. Cambridge: Cambridge University Press. FUENTES ARDERIU, X. (1996). «Normalització metrològica i terminològica en les ciències de la salut». A: Llibre de Ponències del Quinzè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Lleida, 30 octubre-2 novembre 1996. Barcelona: ACMCB. MESTRES, J. M. [et al.] (2000). Manual d’estil: La redacció i edició de textos. 2a ed. Barcelona: Eumo: Universitat de Barcelona: Universitat Pompeu Fabra: Associació de Mestres Rosa Sensat. NAVARRO, F. A. (1997). Traducción y lenguaje en medicina. Barcelona: Fundación Dr. Antonio Esteve. NEWMARK, P. (1999). Manual de traducción. 3a ed. Madrid: Ediciones Cátedra. O’CONNOR, M. (1991). Writing successfully in science. Londres: Chapman & Hall. ORWELL, G. (1993). A Collection of Essays. San Diego: Harcourt Brace. «Anglicismes (II)» (1996). Què cal saber? [Recull dels núm.1-100]. Barcelona: Societat Catalana de Biologia, núm 53.

«Àntrax i carboncle» (1996). Què cal saber? [Recull dels núm.1-100]. Barcelona: Societat Catalana de Biologia, núm. 92. «Més falsos amics» (1998). Què cal saber? Barcelona: Societat Catalana de Biologia, núm. 118.

RESSENYA CURRICULAR Mercè Piqueras és biòloga, dedicada a l’edició científica, a la traducció i a la divulgació científica. És vocal de lexicografia de la Societat Catalana de Biologia i membre de la junta directiva de l’Associació Catalana de Comunicació Científica. Estudiosa de la figura i l’obra de la biòloga nord-americana Rachel Carson, autora de Silent Spring (1962), obra que va despertar la consciència ecologista de la societat dels EUA. Col·laboradora del diari ECO (1997), del Diari de Barcelona Digital (1998-1999), del diari AVUI, de la revista Mètode, del setmanari electrònic en.red.ando i del programa «Bojos per la ciència», de Ràdio Estel. Fou moderadora del fòrum «Biologia i societat», en la xarxa telemàtica de Servicom, d'abast estatal (1995-1996). Ha traduït el llibre Microcosmos, de Lynn Margulis i Dorion Sagan i és coautora (amb Alfred Giner-Sorolla) de l’obra Orígenes, del big bang al tercer milenio (amb pròleg de Joan Oró i epíleg de Ricard Guerrero).

V. CANAL

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 219-233

EL PAPER DE LA CARTOGRAFIA EN LA DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA GRAZIANA RAMAZZINI I GOBBO Departament de Geografia Humana. Universitat de Barcelona Adreça: Departament de Geografia Humana. Universitat de Barcelona. Baldiri i Reixac, s/n. 08028 Barcelona. Adreça electrònica: ramazzi@trivium.gh.ub.es

RESUM Les contribucions principals de la cartografia a la difusió de la ciència són bàsicament dues. La primera és la pròpia de la disciplina, és a dir, la confecció de mapes detallats i mètricament correctes (isomorfs espacials) de la superfície terrestre. Es pot considerar que aquest objectiu històric s’ha assolit amb plenitud al segle XX. A més, la realització de mapes al llarg de la història, al mateix temps que intentava subministrar documents fiables de la superfície terrestre, ha contribuït a forjar la imatge del món. La segona aportació cabdal es basa en el caràcter de canal de comunicació dels mapes, sobretot dels temàtics. Com a mitjà de comunicació, els mapes presenten un codi propi universal, els trets principals del qual s’analitzen aquí. La implantació dels símbols cartogràfics, les variables visuals que intervenen en el disseny de la simbologia i el comportament perceptiu d’aquestes, configuren la gramàtica bàsica del llenguatge cartogràfic. Paraules clau: isomorfisme cartogràfic / imatge del món / mapa general / mapa temàtic / mapa inventari / mapa missatge / llenguatge cartogràfic / variables visuals.

SUMMARY The cartography’s role in the spreading of science Two are the main contribution of Cartography to the spreading of science. In the first place, the discipline in itself, that is, the making of maps of the Earth surface in a detailed and metrically correct way (spatial isomorph). This historical goal has been definitively

220 GRAZIANA RAMAZZINI I GOBBO

achieved in the 20th Century. Moreover, while trying to provide reliable documents about the earth surface, throughout history the making of maps has also helped to shape the image of the world. The second essential contribution is based on the nature of maps as a mean of communication, especially as regard the thematic ones. As a mean of communication, maps provide their own universal code, of which its main features we analyse here. The types of cartographic symbols, the visual variables present in the design of symbology, and their perceptive rules provide the essential grammar of the cartographic language. Keywords: cartographic isomorphism / image of the world / general-purpose map/ thematic map / inventory map / message map / cartographic language / visual variables.

INTRODUCCIÓ És evident que són moltes les disciplines que a més de treballar en la investigació dels camps que els són propis realitzen també aportacions notables a la difusió de la ciència i a la creació de pensament científic en les comunitats no científiques. Si més no, les necessitats de la docència en els diferents nivells i la demanda d’informació en una societat cada cop més conscient d’aquest seu dret, estimulen les tasques divulgatives, que haurien d’enorgullir els científics que les realitzen tant com la pròpia investigació.1 Pel que fa a la cartografia —una disciplina que les definicions modernes caracteritzen com una ponderada barreja d’operacions científiques, tècniques i artístiques encaminades a la representació proporcionada i selectiva de la superfície de la Terra— el seu paper en la difusió de la ciència i del coneixement científic es podria focalitzar en dos aspectes principals, entre d’altres: la representació isomorfa de la superfície terrestre, que connecta directament amb la imatge del món que avui tenim, i el des-

1. Aquest article, a més de destacar les principals aportacions de la cartografia a la difusió de la ciència, pretén aprofitar l’avinentesa per a fer divulgació d’alguns aspectes molt bàsics d’aquesta disciplina que poden resultar útils a altres especialistes que, per voluntat o necessitat, tractin amb mapes.

envolupament del llenguatge propi i universal que utilitza, el més idoni per a descriure els territoris. Tot i que ambdós aspectes estan profundament lligats, no és casualitat que del primer tema se n’ocupi prioritàriament l’anomenada cartografia general, i en canvi el segon és més propi de la cartografia temàtica. Aquesta subdivisió, ja tradicional, de la disciplina no fa sinó reflectir les especialitzacions pròpies del coneixement científic, il·lustrar els temes prioritaris de la cartografia en aquest segle i respondre a necessitats bàsiques plantejades pels individus i per les societats.

L’ISOMORFISME CARTOGRÀFIC L’objectiu de la cartografia general és proporcionar mapes de la superfície terrestre com més detallats i exactes millor, en què els objectes representats —seleccionats i classificats— mantenen les seves posicions relatives, els uns respecte als altres. El manteniment de la proporcionalitat de la representació, a més del concepte d’escala que hi ha implicat, desemboca en el d’isomorfisme cartogràfic, en el sentit que un mapa és una autèntica imatge analògica d’un terreny i no només un sistema taquigràfic d’anotació de fets geogràfics (Schaefer, 1953). Com alguns autors molt encertadament assenyalen (Ra-

EL PAPER DE LA CARTOGRAFIA EN LA DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA 221

bella, 1999), aquesta característica tan bàsica és encara avui poc destacada, a casa nostra, en les definicions i en els manuals de cartografia. Els mapes mostren localitzacions, és a dir, posicions en un espai bidimensional, i atributs —algun tipus de qualitat o magnitud— de les localitzacions (Robinson et al., 1974). El mapa es revela com el document que millor pot respondre la pregunta què hi ha en aquest lloc. Però, gràcies a l’isomorfisme, els mapes mostren també les relacions posicionals i espacials entre localitzacions —distàncies, direccions, etc.— i permeten desvelar les relacions i les interrelacions entre els atributs d’una o més localitzacions. En definitiva, de l’isomorfisme del mapa, se’n deriva no només una descripció del territori, sinó la possibilitat d’efectuar anàlisis i de detectar i comprendre correlacions espacials. La consecució de mapes fiables, és a dir, d’isomorfs espacials, ha estat el gran repte de la cartografia des dels seus orígens. Les habilitats cartogràfiques d’algunes cultures que encara fa dos segles es consideraven primitives —com els mapes de pell de foca i fusta dels inuit (esquimals) o els entramats de fulles de palmeres i petxines dels polinesis— fonamenten la idea que la cartografia es va desenvolupar ben aviat, fins i tot abans del desenvolupament del llenguatge escrit. És ben conegut que el mapa més antic que es conserva —una tauleta babilònica de fang cuit— es pot datar cap al 2500 aC. Tanmateix, la consecució de mapes amb exactitud locacional no va poder realitzarse fins al final del segle XVIII, ja que no va ser fins llavors quan es van perfeccionar i inventar instruments i tècniques de determinació exacta de posicions (sextant i cronòmetre) i d’amidament del terreny, tals com, per exemple, el teodolit d’ullera, l’altímetre, i el mètode de triangulació. A partir de llavors, i al llarg de tot el segle XIX, la realitza-

ció de mapes mètricament precisos i cada cop més detallats dels territoris estatals —i, sovint, dels imperis colonials— va ser la gran fita de tots els estats moderns. Finalment, gràcies al desenvolupament de les modernes tècniques de captura i tractament de dades d’alt rendiment (fotografia aèria i fotogrametria, imatge digital des de satèl·lit, tècniques de telecomunicació i informàtica), en el segle XX la totalitat de les terres del planeta ha estat cartografiada a escales relativament grans, de tal manera que avui dia és a l’abast de tothom un inventari cartogràfic que subministra imatges fiables de la superfície terrestre en què vivim. La distribució de terres i mars, la localització de muntanyes, rius, deserts, ciutats i carreteres és fàcilment observada en imatges isomorfes pel ciutadà que consulta un mapa o obre un atles.

ELS CANVIS EN LA IMATGE DEL MÓN L’aproximació històrica també ens mostra un altre aspecte principal del paper de la cartografia en la divulgació del pensament científic. Paral·lelament a la consecució de mapes mètricament correctes, la imatge del món ha anat canviant substancialment. Pensem, per exemple, en la representació del món dels antics egipcis: la Terra, com un deu ajupit, és protegida per la deessa Nut —el firmament— en una curiosa posició acotada. O en les visions cosmogòniques hindús, on l’Univers és encerclat per una serp que aguanta una tortuga —el deu Visnú—, que suporta enormes elefants, que, al seu torn, sostenen una Terra planera en un equilibri precari que explicaria els terratrèmols. Avui dia aquestes aproximacions fantasioses i mítiques ens fan somriure amb simpatia i indulgència. Buscant exemples més pròxims a la nostra cultura, els mapes medievals en forma de disc pla, anomenats

222 GRAZIANA RAMAZZINI I GOBBO

de T en O, representen visions del món impregnades dels sentiments religiosos propis d’aquella època. En aquests mapes, a l’extrem oriental de l’Àsia hi sol aparèixer el paradís terrenal, i la localització de Jerusalem al bell mig del mapa es justifica pels versicles de la Bíblia que situen la ciutat en el centre del món. L’esfericitat de la Terra va ser plantejada pels grecs al segle IV aC, i sorgí com una idea derivada de concepcions filosòfiques. Com és força conegut, posteriorment Aristòtil ho demostrà, i Eratòstenes i Posidoni en calcularen les dimensions. L’apreciació de Posidoni, menys correcta, s’imposà i es creu que fou la mesura utilitzada per Colom en el seu càlcul del viatge a les Índies cap a Occident. Tanmateix, la distribució de terres i mars continuà sent fruit d’especulacions fins al segle XVI quan, amb els grans descobriments geogràfics i la circumnavegació de la mateixa Terra, es van poder dibuixar per primer cop uns contorns fidedignes de les terres emergides. Tot i així, encara van fer falta tres segles més per a omplir d’informació igualment fidedigna els grans buits a l’interior dels continents.2 En les últimes décades i gràcies sobretot a la informació cartogràfica subministrada pels satèl·lits, la imatge del món s’ha ampliat i enriquit extraordinàriament. La visió de la Terra des de l’espai —i cada cop des de més lluny— ens ha conscienciat de la necessitat de considerar el planeta en el seu conjunt, amb oceans i atmosfera, i d’aprofundir en el coneixement de les interaccions mútues i amb la superfície terrestre. Així, ja 2. A més de moltes obres específiques (com, per exemple, la de Bagrow, 1964), revistes especialitzades i freqüents congressos monogràfics sobre el tema, hi ha molts manuals generals que destinen algun capítol a glossar la història de la cartografia en els seus trets principals. En citarem alguns, com a referències molt bàsiques: Raisz (1948), Sestini (1981), Robinson et al. (1984), Palagiano et al. (1984), i Lodovisi i Torresani (1996).

no es cartografia només la superfície de la Terra, sinó també l’atmosfera: núvols, ciclons, fronts càlids i gotes fredes estan avui dia no només a l’abast dels especialistes, sinó de tothom, popularitzats en uns mitjans de comunicació que ens informen dia a dia del temps que farà. Cartografiar els oceans —la temperatura de les aigües, els corrents marins, la circulació de superfície i de profunditat, etc.— permet estudiar-ne i conéixer-ne el funcionament i la interacció amb l’atmosfera. En la superfície terrestre, si les grans estructures geològiques, ja intuïdes i estudiades fragmentàriament, es van fer de cop visibles en el seu conjunt gràcies a les escales petites de les primeres imatges de satèl·lit, actualment està molt avançat l’inventari cartogràfic de la coberta i l’ús del sòl, així com els estudis per a aprofitar els recursos naturals i per a prevenir i predir fenòmens (fusió de la neu, plagues en collites, inundacions, etc.). És important destacar que, en un primer moment, la informació subministrada pels satèl·lits, capturada en format digital, era tractada per oferir un producte de tipus fotogràfic, que havia de ser posteriorment interpretat pels especialistes. Les imatges a la televisió del Meteosat, per posar l’exemple potser més popular, responen a aquest criteri. Però ben aviat es va considerar més útil tractar la informació de manera que es puguessin presentar els resultats en forma de mapa temàtic ja interpretat, i així va aparèixer un nou producte cartogràfic anomenat mapa d’imatge de satèl·lit (Chuvieco, 1996).

MAPES GENERALS I MAPES TEMÀTICS S’han subratllat abans els objectius de la cartografia general, és a dir, la realització de mapes a gran escala, mètricament precisos,

EL PAPER DE LA CARTOGRAFIA EN LA DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA 223

que representen selectivament aspectes diversos i variats de la superfície terrestre. Aquests mapes, anomenats tradicionalment mapes topogràfics, es coneixen ara per mapes generals de gran escala i han estat designats també amb els noms de mapes base i mapes inventari. Cadascuna d’aquestes paraules prioritza alguna de les nombroses funciones bàsiques realitzades per aquests tipus de mapa. Topogràfic fa referència a la cura amb què hi són representades les formes i el relleu, qüestió prou complexa ja que comporta passar d’una superfície tridimensional a una de plana. L’expressió mapa base es refereix al fet que aquests mapes són els originals, que es confeccionen a partir de l’amidament del terreny, sigui amb mètodes directes o indirectes, i es constitueixen com els documents, sovint oficials, que donen constància de les mesures del territori; també serveixen de base per a elaborar cartografia d’escales més petites o mapes derivats. El terme inventari al·ludeix a aquesta característica evident: un inventari detallat i localitzat d’objectes visibles i no visibles de la superfície terrestre. L’isomorfisme d’aquests mapes és la seva raó de ser: les posicions relatives dels diferents elements i les distàncies entre si es representen amb la màxima cura, per donar una imatge analògica que sigui mètricament com més exacta millor. Això comporta que la superfície tridimensional es projecta sobre una superfície bidimensional en què les localitzacions x,y són correctes, i la dimensió z (altimetria) es recrea amb simbologia. Els atributs de les localitzacions es representen també amb l’ús de símbols, que solen ser petits —d’alt rendiment— i amb predomini de convencionalismes. Per tant, la simbologia i el llenguatge estan íntimament lligats a l’isomorfisme i a les característiques analògiques del mapa. Per al ciutadà corrent, la lectura d’aquests tipus de mapes és la més difícil, segurament

perquè la interpretació és complicada per la gran quantitat d’informació que duen i el grau de generalització que comporten. També és cert que se’n fa molt poc consum fora dels àmbits professionalment relacionats. Plànols d’escala més gran, com ara els turístics, o mapes generals d’escales molt més petites, semblen un xic més senzills a l’hora de ser llegits. Els primers, perquè carrers i edificis hi apareixen visibles i fàcilment reconeixedors en les seves formes; els segons, perquè, amb un grau molt elevat de generalització, és a dir, de simplificació i esquematització, són imatges que tothom està més acostumat a veure, ja des de l’escola. Els mapes temàtics comprenen mapes amb continguts i funcions molt diferents. Fa només vint anys qualsevol mapa monogràfic es considerava temàtic. Ara, en canvi, es considera que un mapa és temàtic només quan mostra l’estructura d’una distribució, que ha de ser captada globalment i immediata pel lector del mapa (Robinson et al., 1974). Un mapa temàtic seria llavors un mapa missatge, d’informació limitada per a afavorir-ne la comunicació. La seva funció és ser un mitjà de comunicació i el seu requisit principal és que la pauta de la distribució mostrada sigui vertadera. Aquests mapes solen ser d’escales petites, ja que les configuracions de les distribucions geogràfiques es capten millor quan es presenten de forma molt generalitzada i sintètica. És evident, llavors, que en aquests mapes l’exactitud mètrica en les localitzacions no és un element bàsic, encara que gaudeixen de la característica d’isomorfisme, intrínseca a tots els mapes.3 Tanmateix, hi ha un bon grapat de mapes que no compleixen les condicions que 3. També hi ha mapes anamòrfics, molt semblants a gràfiques i per això anomenats cartogrames per alguns cartògrafs. Són els mapes en què la base territorial isomorfa és substituïda per superfícies proporcionades segons les magnituds de la variable no territorial representada.

224 GRAZIANA RAMAZZINI I GOBBO

avui es requereixen per a ser considerats mapes temàtics, però que tradicionalment sí que ho han estat i encara hom els identifica amb aquest nom. Característica comuna a aquests és que, sent monogràfics, són mapes generals o d’inventari de disciplines diverses: geologia, botànica, etc. Els esmentats mapes d’imatge de satèl·lit de coberta i usos del sòl també s’inclourien en aquesta categoria. En general, compleixen algunes de les funcions dels mapes generals, però en relació amb alguna especialitat científica. Com en els mapes generals, també aquí l’excés d’informació dificulta la comunicació; a més, les seves escales de representació són les mateixes que les dels mapes generals, amb els quals comparteixen també el tipus de simbologia, convencional i de caràcter analític (André, 1980). En canvi, és característic dels mapes missatge una simbologia molt evocadora i sintètica, amb moltes connexions amb el món de la imatge en general. Uns mapes temàtics d’anàlisi s’oposen així a uns altres mapes temàtics de síntesi.4 Els mapes temàtics de síntesi o mapes missatge són els que fan més divulgació, si més no perquè són els més fàcils de llegir, ja que s’han popularitzat com a mapes d’il·lustració en moltíssimes obres de consum per al gran públic: enciclopèdies, fascicles, atles, guies turístiques, etc. A més, han creat un estil informatiu que, com el de la gràfica (Tufte, 1983), ha envaït el món publicitari (Holms, 1984) i la premsa (Bonin, 1989; Trèmols, 2000), on no només acompanya les notícies sinó que és sovint subjecte d’acudits gràfics i tires de còmics (Hernando, 1999).

4. Aquesta terminologia és de fet una proposta per a intentar reduir les possibilitats de confusions derivades d’una nomenclatura equívoca.

EL LLENGUATGE CARTOGRÀFIC Data dels últims quaranta anys el desenvolupament de la reflexió teòrica en cartografia. D’antuvi, l’interès se centrà a donar-li característiques de ciència, defugint l’empirisme i el tecnicisme imperant fins a llavors (Sestini, 1981), que s’explica per la necessitat abans ja comentada de cobrir tot el territori mundial amb mapes mètricament precisos i a escales cada cop més detallades. Atès que en els anys seixanta semblà que, gràcies als avenços tecnològics, aquest objectiu s’havia d’assolir ben aviat, l’interès es dirigí cap a altres qüestions. No ha de sorprendre que, en un context de consolidació d’una cultura predominantment visual, les reflexions teòriques se centressin en el llenguatge de la gràfica i de la cartografia, com a llenguatges propis de la imatge. L’elecció d’aquests temes entronca directament amb el desenvolupament de les teories de la comunicació, en general, i de la comunicació visual, en particular. Tot i que la gràfica i la cartografia estan profundament relacionades i participen de molts aspectes comuns en el seus llenguatges, aquí centrarem l’atenció específicament en el llenguatge cartogràfic. Les aportacions principals són degudes a un estudiós de semiologia gràfica, el francès Jacques Bertin. En la Sémiologie graphique (1967), obra que ha esdevingut un clàssic i és referència obligada per a qualsevol estudiós del tema, Bertin plantejà les regles del llenguatge cartogràfic, regles amb vocació d’universalitat. El suport científic a la gramàtica cartogràfica havia de procedir del comportament perceptiu de la simbologia cartogràfica, universal i monosèmica. En tenir la percepció visual una base fisiològica, les regles del llenguatge cartogràfic esdevenen universals perquè són transculturals (Béguin i Pumain, 1994), encara que és evident que hi ha també molts convencio-

EL PAPER DE LA CARTOGRAFIA EN LA DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA 225

nalismes. A una altra escala, tanmateix, hi pot haver una certa variabilitat en la percepció d’un individu a un altre, fet que no invalida les lleis. Com destaca Sestini (1981), també s’ha comparat el llenguatge de la cartografia amb les escriptures ideogràfiques, en el sentit que, per desxifrar-les, no calen coneixements gaire específics. Aquest caràcter naturalment universal del llenguatge cartogràfic sens dubte és responsable en part que, en molts àmbits, tothom —científics d’àrees afins i no afins, periodistes, publicistes, dissenyadors, etc.— s’atreveixi a fer mapes temàtics. En aquest sentit, fer mapes sembla que està fàcilment a l’abast de qualsevol que s’hi posi. Les regles no semblen pas complicades i els recursos tècnics de què avui disposem, com els ordinadors personals i l’abundant programari per a confeccionar gràfics i mapes, fan que aquests proliferin a tot arreu: revistes, diaris, fullets, publicitat, televisió, publicacions electròniques, multimèdia, etc. Sovint els mapes que en resulten no només són correctes, sinó que presenten també un elevat grau de comunicabilitat. Però molt més sovint, encara que confeccionats amb tota la bona fe de l’autor, diuen mentides (Monmonier, 1991), ja que els seus artífexs —que mai no han estudiat cartografia— en realitat en desconeixen moltes regles bàsiques. La divulgació de la gramàtica cartogràfica bàsica és molt necessària, ja que els mapes són considerats un canal de transmissió d’informació cada vegada més necessari i que aplega cada dia més emissors i més receptors. Tanmateix, l’extensió en l’educació del llenguatge cartogràfic no seria suficient, ja que hauria d’anar acompanyat d’altres coneixements —que evidentment formen part d’una bona formació cartogràfica— imprescindibles perquè els missatges tinguessin garanties de veracitat. Aquests altres coneixements són de tipus metodològics, com ara eines de valoració de la fiabili-

tat de la informació, formes i criteris de generalització de les dades, el seu tractament i el significat estadístic, etc. En aquest sentit, és evident que emfasitzar l’aspecte de mitjà de comunicació de la cartografia, que sens dubte ho és, per damunt de la mateixa informació que el mapa du augmenta extraordinàriament el risc de manipulació de la informació al servei d’una ideologia, d’una marca o d’un poder, i aquest fet és encara més greu perquè queda emmascarat en la neutra cientificitat dels mapes (Wood, 1992).

LES VARIABLES VISUALS Centrant-nos novament en el llenguatge cartogràfic, és inevitable i necessari partir de les idees de Bertin. Una primera aportació cabdal va ser la diferenciació dels símbols cartogràfics segon la implantació o manera en què els símbols estan col·locats en el mapa. Inspirant-se en els elements bàsics de la geometria euclidiana (punt, línia, pla), va proposar classificar els símbols en puntuals, lineals i superficials. Així, un símbol puntual és aquell que es refereix a una localització x,y concreta, un punt sense superfície en el mapa. L’espai ocupat físicament pel símbol en el paper obeeix només a raons de llegibilitat i de disseny adequat al tipus d’informació qualitativa o quantitativa que el símbol ha de subministrar. Els símbols lineals corresponen a un seguit de localitzacions x,y que configuren una línia; també en aquest cas el gruix de la línia està en funció del disseny i de la bona llegibilitat del mapa. Dit d’una altra manera, els símbols d’implantació puntual i lineal no són a escala i, per tant, les dimensions d’aquests símbols són independents del terreny que abracen. Al contrari, els símbols superficials s’estenen per una superfície del mapa que sí que és proporcional al terreny representat. És evident que la implantació depèn de l’es-

226 GRAZIANA RAMAZZINI I GOBBO

1a

1b

1c

2b

2c

La forma és associativa. 2a

L'orientació és associativa i selectiva. 3a

3c

3b

La mida és dissociativa, selectiva, ordenada i quantitativa. 4a

4b

4c

El valor és dissociatiu, selectiu i ordenat. FIGURA 1. Les variables visuals forma, orientació, mida i valor en les tres implantacions.

cala i de la generalització de la informació geogràfica. La gran aportació de Bertin va ser la descomposició del símbol cartogràfic en set va-

riables visuals o retinianes, que analitzà des del punt de vista del comportament perceptiu que cadascuna d’aquestes atorga als símbols que les utilitzen. Les variables vi-

EL PAPER DE LA CARTOGRAFIA EN LA DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA 227

suals descrites per Bertin són les següents: ubicació, forma, orientació, color, valor, gra i mida. D’aquestes, en destaquen quatre de principals —forma, color, valor, mida—, una de secundària —orientació—, pel fet que té aplicabilitat restringida, i una altra de complexa —gra—, que ha donat lloc a unes quantes confusions, fins i tot en cartògrafs eminents. Per exemple, Robinson et al. (1974), en un manual de renom de lectura imprescindible per a qualsevol que vulgui iniciar-se en els temes cartogràfics, no cita el gra com a variable visual i el substitueix per l’espaiat. La lectura de l’obra deixa ben clar que no es tracta d’una simple substitució de vocabulari, sinó d’un aspecte conceptualment polèmic. També és cert que el problema sorgeix en el criteri definidor de les variables visuals: unes són senzilles i elementals, d’altres són complexes i n’impliquen d’altres. Els intents de posar ordre han desembocat en l’acceptació, per part de molts cartògrafs (per exemple, Rouleau, 1991; Tyner, 1992; Béguin i Pumain, 1994), d’una altra variable visual, anomenada textura-estructura, per a resoldre algunes dificultats teòriques i pràctiques plantejades en la classificació de Bertin. Respecte a la variable ubicació, depèn de l’ordenació geogràfica i per aquest motiu presenta uns problemes diferents, relacionats amb l’essència isomorfa del mapa. Val la pena fer un ràpid comentari d’algunes característiques molt bàsiques de les variables visuals. Forma (figures 1a, 1b i 1c), orientació (figures 2a, 2b i 2c) i mida (figures 3a, 3b i 3c) signifiquen allò que el nom suggereix clarament. Color, valor, espaiat, gra i textura-estructura mereixen algun comentari més explicit. Vagi per endavant l’aclariment que qualsevol símbol no utilitza sempre totes les variables visuals alhora, ja que, segons la implantació, algunes poden no ser necessàries. Per exemple, en implantació puntual la

forma i l’orientació són sempre imprescindibles; no és així en implantació superficial, on el color pot complir les mateixes funcions i per tant substituir-les amb molts avantatges; el color no existeix en mapes en blanc i negre, etc. En segon lloc, no totes les variables visuals funcionen igualment bé en les tres implantacions. La implantació lineal, per exemple, s’adequa menys a canvis d’orientació (figura 2b), de gra, fins i tot de color. La variable visual mida o talla funciona molt bé en implantacions puntual i lineal (figures 3a, 3b), però molt pitjor en la superficial (figura 3c). Una altra característica bàsica és la longuer o nombre de variacions que poden ser reconegudes. Encara que teòricament la longuer d’algunes variables visuals pot ser il·limitada, a la pràctica la restricció perceptiva és dràstica. Per exemple, les variacions de forma i de color en el disseny dels símbols poden ser nombroses, mentre que la cerca d’una bona llegibilitat fa que no sigui recomanable utilitzar més de quatre variacions de l’orientació (figures 2a i 2c), ni més de set o vuit intervals en una gamma escalada de grisos (valor). El color és la variable més complexa, però alhora el seu ús fa molt més efectiva la comunicació gràfica. El color no només afegeix un component decoratiu força atractiu per si mateix, sinó que potencia l’interès visual, augmenta moltíssim les possibilitats dels dissenys, fa més visibles els detalls, desperta reaccions estètiques, permet evocar conceptes (vermells amb calor, blaus amb fred, verd amb vegetació, etc.), amplia extraordinàriament les possibilitats d’estructurar la informació, etc. Per contra, l’edició en color és cara. L’ús del color presenta una longuer considerablement àmplia pel que fa, sobretot, a la implantació superficial. La complexitat en l’ús del color és conseqüència de les tres característiques o propietats intrínseques que presenta. En el co-

228 GRAZIANA RAMAZZINI I GOBBO

5a

5b V

R V

G

B V

G G

B R

B

5c VERD BLAU

G

BLAU ROIG G

ROIG

VERD

R

VERD

ROIG

BLAU

V

GROC

En el color, les variacions de to són associatives i selectives.

6a

7

6b groc taronja roig marró rogenc marró fosc

Canvis en el valor del color es poden aconseguir: (a) variant la saturació, o (b) amb una gamma de tons ordenada de clar a fosc.

L’espaiat és una variant del valor.

En el color, els canvis en la saturació (6a) i en el valor (6b) són dissociatius, selectius i ordenats.

L’espaiat és dissociatiu, selectiu i ordenat.

FIGURA 2. Les variables visuals color (to, saturació, valor) i espaiat

lor se sol distingir el to, de la saturació i del valor. Amb el risc de simplificar massa una qüestió prou complexa, convé indicar que el to és la propietat del color associada a les diferències de longitud d’ona —vermell, blau, verd, etc.—; la saturació es refereix a la propietat del color quant al grau de cromatisme i el valor a la sensació de claretat o foscor referit a una escala de grisos. Qualsevol color presenta alhora una combinació d’aquestes tres propietats; encara que no es poden aïllar, tot creant gammes sí que es poden potenciar les variacions en alguna d’aquestes, mentre es procura mantenir inalterades les altres. El fet clau és que, perceptivament, el to, d’una banda, i la satura-

ció-valor, de l’altra, tenen comportaments molt diferents. Una gamma de colors que variï segons la saturació o el valor estableix perceptivament un ordre de clar a fosc que és immediatament reconegut i pot ser convenientment aprofitat (figures 6a i 6b). Per contra, una gamma de colors amb variacions de to —procurant que saturació i valor mantinguin una màxima homogeneïtat— no estableix cap ordre5 i s’empra, per tant, per dissenyar llegendes on la informació sigui purament qualitativa o conceptual (figures 5a, 5b i 5c). 5. L’ordre dels colors que es deriva de considerar la seva longitud espectral no és perceptivament captat com a tal.

EL PAPER DE LA CARTOGRAFIA EN LA DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA 229

Al marge del color, la variable visual valor és la sensació de claretat o foscor valorada en una escala de grisos que abasta des del blanc fins al negre (figures 4a, 4b i 4c). La sensació escalada de clar a fosc es pot aconseguir mitjançant trames de mitges tintes (screen, en anglès), és a dir, punts que van augmentant de mida i per tant la quantitat de tinta sobre el paper (que es pot mesurar en percentatges), o mitjançant la repetició d’algun element gràfic senzill, com ara punts o línies que es van ajuntant i van reduint, per tant, l’espai entre si. Per aquest motiu, quan la sensació de claretat i foscor deriva de trames de punts o línies clarament visibles que es van densificant, es parla d’espaiat com d’una altra variable visual (figura 7). La textura-estructura no és sinó l’aplicació de la variable visual forma en implantació superficial (figura 1c), però això comporta una certa complexitat. En la texturaestructura intervé la repetició d’elements gràfics simples que formen una trama regular i que, pròpiament, s’anomena estergit, poncif (francès), pattern (anglès) i estarcido (castellà). Textura designa la forma dels elements i estructura la disposició d’aquests entre si. Tanmateix, també hi intervenen en el resultat final la mida dels elements gràfics i la proporció de blancs i negres. Tots aquests components, barrejats, fan complicat l’ús correcte d’aquesta variable visual en la confecció de llegendes i produeix resultats que no sempre presenten l’efectivitat i elegància que serien desitjables. D’altra banda, però, l’existència de llibreries de trames als programes informàtics de disseny gràfic i mapes n’ha afavorit l’ús. Textura-estructura i espaiat són variables visuals importants en els mapes en blanc i negre, i molt secundàries en els mapes en color, on aquesta variable visual —el color— les substitueix molt avantatjosament. Ara fa uns quants anys, la massiva utilització del color, gràcies a l’òfset, en la major

part dels productes cartogràfics editats, semblava que havia relegat a un segon pla aquestes variables visuals. Tanmateix, l’extensió de la utilització en molts àmbits de les aplicacions informàtiques gràfiques i cartogràfiques (premsa diària, revistes especialitzades, etc.) aplicades totes a documents en blanc i negre ha tornat a donar actualitat a aquestes variables visuals, si més no perquè no sempre se saben utilitzar encertadament i ambdues solen ser substituïdes, erròniament en el cas de la textura-estructura, per la variable visual valor. La variable visual gra pressuposa una textura-estructura determinada. Aplicar el gra com a variable visual significa llavors augmentar o reduir, tot dissenyant una gamma, la mida de la textura-estructura, com en una ampliació fotogràfica i, per tant, sense variar la proporció de blanc i negre. La utilització de variacions de gra sol donar resultats confusos i, sovint, poc elegants, raó per la qual, ja limitat pràcticament a la implantació superficial, s’ha abandonat pràcticament.

LES PROPIETATS PERCEPTIVES DE LES VARIABLES VISUALS Les propietats perceptives de les variables visuals són independents de la implantació i també van ser definides i descrites per Bertin. Una variable visual és associativa quan, aplicada amb variacions als símbols, aquests són percebuts tots de la mateixa importància, o, dit d’altra manera, cap símbol destaca per damunt d’un altre. Les variables visuals amb propietat associativa són per tant les adequades per a establir diferències qualitatives o conceptuals entre fenòmens, i no s’han d’utilitzar mai, en canvi, per a jerarquitzar o expressar quantitats. Les variables visuals que tenen aquesta propietat són la forma (figures 1a, 1b), l’orienta-

230 GRAZIANA RAMAZZINI I GOBBO

ció (figures 2a, 2b i 2c), i el color, en la seva propietat de to (figures 5a, 5b i 5c). Les variables visuals que no presenten aquesta propietat perceptiva s’anomenen dissociatives i les principals són el valor i la mida. És evident que amb altres característiques iguals, els símbols més grans i/o els més foscos destacaran visualment més que la resta (compareu, per exemple, les figures 2a i 4a). Respecte a la textura-estructura (figura 1c), serà associativa a condició que en el disseny de les trames no hi hagi grans diferències en la mida dels elements gràfics elementals ni en la proporció de blancs i negres. Si les variacions en una variable visual permeten un ràpid reconeixement dels grups, llavors aquesta variable és selectiva. Menys la forma, totes les altres variables visuals importants —orientació, color, valor, espaiat i mida— gaudeixen d’aquesta propietat perceptiva. Pel que fa a la variable textura-estructura (figura 1c) depèn molt del disseny general de les trames, i especialment dels canvis en l’estructura i de la proporció de blanc i negre (és a dir, en última instància, de l’orientació i del valor). L’ús de variables visuals amb aquesta propietat perceptiva és força interessant perquè permet albirar amb un cop d’ull la distribució espacial de la variable representada. La manca d’aquesta propietat en la variable visual forma limita l’èxit comunicatiu d’algunes tècniques cartogràfiques que, encara que són molt populars, no són prou expressives. L’exemple més típic és el mapa de símbols puntuals qualitatius —emprats, per exemple, per a mostrar la localització de les diferents indústries en una regió, o la minería, o la localització de jaciments, etc.— que sí que mostren què hi ha en un lloc determinat, però no com és l’estructura de la distribució de la variable representada. Una altra propietat perceptiva molt important és la possibilitat d’establir i reconèixer un ordre. La variable visual que ho per-

met s’anomena llavors ordenada i ho són el valor, el color —entès com a variacions de saturació i valor—, l’espaiat i la mida. Les variacions de forma, orientació i color (to) no expressen ordre i, per tant, no s’han d’usar mai amb aquesta intenció. La quarta i última propietat perceptiva descrita per Bertin és la facultat d’expressar quantitats. L’única variable visual que gaudeix de la propietat quantitativa és la mida o talla. És prou evident que un símbol de grandària doble que un altre sigui entès universalment com indicatiu d’una quantitat doble. Un problema és que en el disseny dels símbols, segons la figura emprada i les magnituds representades, no sempre s’utilitza una proporcionalitat lineal, la més evident i fàcil de reconèixer, sinó una proporcionalitat superficial (amb cercles, per exemple) o volumètrica (amb esferes), amb les quals la percepció queda un xic alterada.6 A més, la mida és una variable visual de dubtosa estètica en implantació superficial (vegeu la figura 3c), per molt que Bertin en sigui entusiasta. A la pràctica, l’expressió quantitativa en implantació superficial es resol molt bé amb els mapes de coropletes —tot un clàssic en cartografia— que, com és sabut, utilitzen el valor (figures 4c i 6a) i l’espaiat (figura 7) en els mapes en blanc i negre, i el color, en gammes ordenades de clar a fosc, en els mapes en color (figura 6a i 6b). Al límit, una altra tècnica que podria considerar-se pròpia de l’ús de la mida en implantació superficial és la dels mapes anamòrfics, molt expressius a condició d’anar acompanyats dels corresponents mapes isomorfs de referència. Resumint, les variacions en la forma, l’orientació i el color (to) s’han d’utilitzar en el disseny dels símbols per a indicar diferèn6. La proporcionalitat superficial varia segons l’arrel quadrada del valor representat; la volumètrica, segons l’arrel cúbica.

EL PAPER DE LA CARTOGRAFIA EN LA DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA 231

cies de tipus qualitatiu o conceptual en la informació que s’ha de cartografiar. Si, en canvi, la informació presenta una jerarquització semiquantitativa o de rang, o bé quantitativa (ja amb intervals estadístics, ja amb proporcions individuals), el valor (amb les seves variants d’espaiat i de color) i la talla són les variables visuals que han d’expressar les diferències. A partir d’aquesta elemental regla d’or del llenguatge cartogràfic s’aplica la variable visual més adient a la implantació requerida.

LA PROPIETAT EVOCADORA DE LES VARIABLES VISUALS Un altre aspecte de la percepció, important i molt evident, és la propietat que tenen moltes variables visuals d’evocar conceptes i idees, tot despertant emocions i suggerint analogies i associacions amb la informació representada. Algunes d’aquestes reaccions són espontànies i universals, altres són pròpies del bagatge cultural, diferent de grup a grup, i altres finalment es basen en experiències personals. Val la pena assenyalar algunes d’aquestes evocacions associades al disseny dels símbols i a les variables visuals en particular. De l’enorme capacitat evocadora del color ja se n’ha parlat: blau per a l’aigua, però també per al fred; vermell per a la calor, però també per al perill; verd per a la vegetació, però també per a l’Islam, etc. L’ús de colors complementaris (verd i taronja, groc i violat, blau i vermell) pot potenciar la noció de conceptes oposats. La forma, sobretot quan adopta característiques figuratives, és molt evocadora: la silueta d’un avió pot indicar la presència d’un aeroport; el dibuix estilitzat d’un edifici fabril amb xemeneia pot suggerir l’existència d’indústria siderúrgica; les variacions en les siluetes esquematitzades d’ar-

bres poden remetre a les diferents espècies, etc. També la variació de forma d’elements gràfics senzills pot suggerir afinitats: línies contínues per donar impressió de seguretat i continuïtat, línies partides per indicar probabilitats o provisionalitats, etc. Variacions en l’orientació poden suggerir estabilitat (com les línies horitzontals) o inestabilitat (línies inclinades); respecte a la mida és universal associar talles grans amb més importància; valors foscos indiquen també més (importància, població, renda, contaminació...) respecte a valors més clars, etc. L’explotació de les característiques evocadores de les diferents variables visuals en el disseny dels símbols és quasi sempre molt recomanable, ja que no només facilita la interpretació del mapa, sinó que ajuda a fixar-ne en la memòria el significat (Rabella, 1988), sense haver de consultar contínuament la llegenda. Finalment, una altra norma molt bàsica lligada a l’associació espontània de conceptes és que a cada variació d’una variable visual li ha de correspondre un canvi en la informació. I, viceversa, per a expressar una diferència en la informació (sigui aquesta de caire qualitatiu o quantitatiu) s’ha d’emprar només la variació d’una sola variable visual. Amb això es poden crear llegendes complexes ben estructurades i jerarquitzades on conceptes i magnituds es combinen adequadament per a donar lloc a mapes inequívocs.

MULTIMÈDIA I SISTEMES D’INFORMACIÓ GEOGRÀFICA Les noves tecnologies informàtiques anomenades multimèdia han obert un camp amplíssim de possibilitats en la representació gràfica i cartogràfica. Les seves aportacions estan alterant el mateix llenguatge

232 GRAZIANA RAMAZZINI I GOBBO

cartogràfic, amb la incorporació de noves variables, visuals i audibles.7 La principal característica de les noves variables visuals és que estan dotades de moviment. El parpelleig i l’oscil·lació —moviment curt i reiteratiu— és presenten com dos recursos visuals pseudodinàmics utilitzats bàsicament com a crida d’atenció i amb funció de localització. El desplaçament, o circulació de símbols, és una variable veritablement dinàmica, ideal per a mostrar fluxos i difusions. La animació de seqüències i el zoom o efecte lupa són altres variables d’aplicació cartogràfica molt més complexa. Respecte a les variables audibles, l’ús és, cartogràficament parlant, molt limitat, perquè en resulta estrictament complementari. L’aspecte més interessant és, potser, la possibilitat de reproduir fonèticament els topònims en la llengua original, activant-los amb el punter. Tanmateix, no sembla que de moment el mapa tradicional, estàtic i en suport paper, hagi de ser desbancat i substituït per la pantalla de l’ordinador, si no és pel que fa als productes multimèdia. Comparada amb el paper imprès, la reproducció cartogràfica dels monitors més comuns presenta encara característiques grolleres, molt allunyades d’una cartografia de qualitat. Molt diferent és, en canvi, la tecnologia informàtica dels sistemes d’informació geogràfica, també en franca i ràpida expansió. Són eines potentíssimes que permeten la captura, l’emmagatzematge, l’administració, la manipulació, l’anàlisi i la visualització d’informació georeferenciada —i, per tant, territorial— a fi de resoldre problemes complexos de planificació i gestió (Lleopart, 1990). Al marge de la seva utilitat, com destaca Rabella (1998), per les seves prestacions els sistemes d’informació geo7. Les idees que s’han exposat són un brevíssim resum extret de Rabella (1998).

gràfica «tendeixen a convertirse ells mateixos en la cartografia, usurpant al mapa el seu paper tradicional de producte final, magatzem d’informacions territorials amb funcions d’inventariat, investigació i anàlisi[...]. Amb els sistemes d’informació geogràfica, cada mapa pot redefinirse com un producte conjuntural[...], una presentació visual contingent, concreta i selectiva d’informacions[...] del territori, una de les moltes que un sistema d’informació geogràfica conté i permet». Si es confirmen aquestes tendències —i tot apunta que es realitzaran— els mapes seran ben aviat un producte a la carta, produït en funció d’unes necessitats concretes i específiques per especialistes i per a especialistes. Tanmateix, el seu llenguatge universal continuarà posant-los a l’abast de tothom que els vulgui llegir.

CONCLUSIÓ En aquest últim segle, la cartografia ha incrementat la seva presència i protagonisme en molts àmbits, i el de la difusió de la ciència té una importància certament no secundària. Amb una àmplia tradició en aquest camp, les noves tecnologies i la demanda d’un públic cada vegada més nombrós i en contínua expansió han contribuït activament a la difusió del saber cartogràfic, que es presenta com una eina valuosa de comunicació en un món caracteritzat per la importància creixent de la informació i dels recursos que permeten d’accedir-hi. BIBLIOGRAFIA ANDRÉ, A. (1980). L’expression graphique: cartes et diagrammes. París: Masson. BAGROW, L.(1964). History of cartography. Londres: R.A. Skelton. BÉGUIN, M.; D. PUMAIN (1994). La représentation des don-

EL PAPER DE LA CARTOGRAFIA EN LA DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA 233 nées géographiques. Statistique et cartographie. París: Armand Colin. BERTIN, J. (1967). Sémiologie graphique. París: Mouton: Gauthier-Villars: CNRS. BONIN, S.; M. BONIN (1989). La graphique dans la presse. Informer avec des cartes et des diagrammes. París: CFPJ. CHUVIECO, E. (1996). Fundamentos de Teledetección espacial. Madrid: Rialp. HERNANDO, A. (1999). «Entre el humor y el discurso ideológico. Cartografía satírica en la prensa española». Jornadas de Cartografía y Medios de Comunicación. Madrid, 19-20 nov. 1998. Real Sociedad Geográfica. Multicopiat HOLMES, N. (1984). Designer’s Guide to Creating Charts and Diagrams. Nova York: Watson-Guptill Publications. LEOPART, A. (1990). «Sistemes d’Informació Geogràfica». Revista Catalana de Geografia, núm. 11, pàg. 1519. LODOVISI, A; S. TORRESANI (1996). Storia della Cartografia. Bolonya: Pàtron Editore. MONMONIER, M. (1991). How to lie whith maps. Chicago: The University of Chicago Press. PALAGIANO, C. [et al.] (1984). Cartografia e territorio nei secoli. Roma: La Nuova Italia Scientifica. RABELLA, J. M. (1988). Teoria i pràctica dels Atles escolars. [Tesi doctoral microfitxada]. Barcelona: Universitat de Barcelona. — (1998). Cartography and Multimedia. Past, Present and Futur. [CD-ROM] Proceeding GIS Planet ‘98. International Conference & Exibition on Geographic Information. Lisboa. — (1999). «Els geògrafs i la Cartografia (passat, present i futur)». Professor Joan Vila Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, pàg. 411-421. RAISZ, E. (1948). General Cartography. Nova York: McGraw-Hill.

ROBINSON, A. H. [et al.] (1984). Elements of Cartography. Nova York: John Wiley and Sons, Inc. ROULEAU, B. (1991). Methodes de la cartographie. París: CNRS. SESTINI, A. (1981). Cartografia Generale. Bolonya: Pàtron Editore. SHAEFER, F . K. (1953). «Exceptionalism in Geography: a Methodological Examination». Annals of the Association of American Geographers. Vol. XLIII. Washington, pàg. 226-249. TRÈMOLS, M. (2000). El mapa a la premsa: possibilitat i funcions de la Cartografia periodística. [Tesi de doctorat inèdita]. Universitat de Barcelona. TUFTE, E. R. (1983). The Visual Display of Quantitative Information. Chesire, Connecticut: Graphic Press. TYNER, J. (1992). Introduction to Thematic Cartography. Englewood Cliffs: Prentice-Hall. WOOD, D. (1992). The power of maps. Londres: Routledge.

RESSENYA CURRICULAR Graziana Ramazzini i Gobbo, llicenciada en geografia, és professora de cartografia des de l’any 1991 a la Facultat de Geografia i Història—ensenyament de geografia— de la Universitat de Barcelona. Entre 1978 i 1991 ha estat professora de geografia a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB de la Universitat de Barcelona. El 1999 va publicar les Pràctiques de Cartografia, col·lecció Quorum, a l’editorial Teide.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 235-245

UN SENTIT POC EXPLORAT EN CIÈNCIA? GRAVACIONS DE LA NATURA ELOÏSA MATHEU ALOSA, sons de la natura Adreça: Alosa. Apartat 9259. 08080 Barcelona. Adreça electrònica: alosa@sonidosdelanaturaleza.com «...Our range is, after all, very limited, and the universe is probably full of music which we cannot perceive... If any apparatus could be devised by which the number of vibrations produced by any given cause could be lowered so as to be brought within the range of ours ears, it is probable that the result would be most interesting.» SIR JOHN LUBBOCK (1879) «I urge conservation organizations that fund avifaunal surveys in tropical forests around the world to REQUIRE their participants to use tape recorders systematically. Copies of all recordings should be placed in a professionally maintained sound collection that provides easy access to researches.» THEODORE PARKER III

RESUM Les emissions sonores dels animals han estat objecte d’atenció per part de l’home des de diferents punts de vista al llarg de la història: cinegètics, musicals, o simplement pel plaer d’escoltar. Per als científics i els naturalistes, l’interès pel so dels animals no ha estat menor, però es plantejava un problema difícil de resoldre: el so és fugisser i només queda en una bona memòria auditiva. No és fins al començament del segle xx que els científics troben al seu abast les eines que els han de permetre endinsar-se en el camp de la comunicació sonora dels animals d’una manera efectiva, gràcies als avenços tecnològics: un aparell per nosaltres tan familiar com és una gravadora va esdevenir tota un revolució, ja que permetia capturar el so. Posteriorment l’aparició de l’espectrògraf per a estudiar la veu va representar un altre gran salt qualitatiu. Per això, actualment l’estudi de la comunicació acústica dels animals és una branca de la ciència molt jove, està en ple desenvolupament i abasta nombrosos i diferents aspectes. Els registres sonors representen una part fonamental en els estudis bioacústics, i també són utilitzats cada cop més com a mètode de treball per a abordar altres aspectes de la biologia de les espècies. L’interès dels registres sonors per a carac-

236 ELOÏSA MATHEU

teritzar les espècies recomana que els científics enregistrin sons de forma sistemàtica. El so de la natura i els registres sonors poden ser un recurs didàctic molt útil en la identificació de les vocalitzacions dels animals, però també, sobretot quan els registres reprodueixen el so ambiental, poden ajudar a divulgar i fer entenedors determinats conceptes ecològics. Paraules clau: enregistrament / sons de la natura.

SUMMARY A sense hardly researched by scientists? Nature recordings Animal sounds have been studied from different points of view throughout history: hunting, music sounds or just for the pleasure of listening to them. For scientists and nature lovers interest in animal sounds had also been great but a difficult problem to solve had been raised: sound is fleeting and it only remains in a good aural memory. Not until the begining of the twentieth century did scientists find the tools that have allowed them to enter into the field of animal sound communication in an effective way: thanks to technological advances, instruments as common as tape-recorders became a complete revolution because they allowed sound to be captured. Afterwards the aparition of spectrographs for the study of the voice meant a new qualitative advance. This is why the study of acustic communication of animals is a young branch of science in full development and covers so many different aspects. Sound registers represent a basic part in bioacustic studies and they are being used more and more as a work method to deal with other aspects of the biology of species. Interest in sound registers for the characterization of species has inspired many scientists to make recordings in a systematic way. Sounds of nature and sound registers can be a very useful didactic resource in the identification of animal vocalizations but also, especially when recordings reproduce environmental sounds, they can help to spread certain ecological concepts and make them more understandable. Keywords: recording / sounds / nature.

De manera recurrent, quan analitzo, arxivo o simplement escolto alguns enregistraments i em trobo envoltada de cintes, DAT o CD que sumen més de 1.200 hores de registres, em pregunto sobre el sentit d’aquesta feina. Molt sovint, allà on estigui fent gravacions a la natura, algú s’acosta i em demana què estic fent amb tots aquests aparells. Invariablement les preguntes que segueixen a continuació són: I això per a què serveix? (és a dir, això dóna diners?); Què diuen els animals? El primer cop que vaig haver de respondre, em vaig embolicar en un intent resumit i apressat d’explicació, mentre veia

desolada com marxaven el animals als quals tant m’havia costat apropar-me. Quina utilitat tenen les gravacions sonores? Què poden arribar a comunicar? La resposta no és difícil però sí una mica laboriosa. Aprofito aquest escrit per a proposarne alguna.

ELS REGISTRES SONORS COM A DADA I COM A RECURS Òbviament, la primera aplicació pràctica de tot enregistrament és de recol·lecció d’un

UN SENTIT POC EXPLORAT EN CIÈNCIA? GRAVACIONS DE LA NATURA 237

material que, com el tradicional estudi morfològic de pells o esquelets, ens haurà de permetre ampliar els coneixements sobre els animals. Per a moltes espècies, el registre de les emissions sonores, i en especial aquelles lligades a la reproducció i que genèricament anomenem cants, és un tret distintiu i específic, de vegades tant o més que les característiques morfològiques, sobretot en ocells, amfibis anurs i artròpodes (vegeu les figures 1 i 2). Els registres sonors tenen, doncs, un interès implícit i, en determinades ocasions, constitueixen el material bàsic per a identificar i catalogar espècies poc o gens conegudes i per a inventariar àrees. En aquest sentit, cal fer una menció especial de la tasca de Theodore A. Parker III, impulsor del Conservation International’s Rapid Assessment Team i desaparegut en accident el 1993. Parker era reconegut pel seu coneixement del cant dels ocells, especialment de la regió neotropical, i podia identificar d’oïda prop de 4.000 espècies. Va dur a terme un enorme treball d’enregistrament a l’Amèrica Llatina, on va catalogar més de 1.600 espècies amb prop de 20.000 registres, dipositats actualment a l’arxiu sonor de la Cornell University (EUA), que per si mateixos poden constituir la base de projectes de recerca durant dècades. El coneixement actual de la biodiversitat de la regió neotropical (i no només en el camp de l’ornitologia) deu molt al treball de camp i d’enregistrament realitzat per Parker. Per a la majoria de les espècies, gairebé no es coneix res sobre l’ontogènia, els repertoris vocals, les variacions geogràfiques o com utilitzen les vocalitzacions en la comunicació; per a molts científics (Kroodsma i Miller, 1996), els enregistraments constitueixen el mètode més eficaç, amb el qual es pot detectar la complexa avifauna neotropical, comprendre els límits i les relacions interespecífiques i minimitzar el gran desconeixement de la comunitat científica sobre aquest ecosistema.

En ocasió d’una expedició a la selva plujosa atlàntica (Mata atlàntica) de Brasil, un dels ecosistemes més diversos i amenaçats del món, organitzada per la Facultat de Biologia (UB) i les universitats de São Paulo i Campinas (Brasil) l’any 1991, vàrem prospectar una extensa àrea de la serra de Pananapiacaba, molt poc coneguda i no visitada anteriorment per científics. Les prospeccions es realitzaven mitjançant identificació visual i auditiva i es van enregistrar nombroses vocalitzacions d’ocells i amfibis anurs, moltes de les quals no havíem pogut identificar ni observar visualment. La identificació a posteriori dels enregistraments per especialistes brasilers va aportar algunes sorpreses agradables i es van detectar algunes espècies molt interessants, en especial un formiguer (Chamaeza meruloides), que s’havia donat per extingit a la regió. Recordo aquest moment com un dels més excitants de la meva carrera, i amb el temps l’he considerat un punt d’inflexió a partir del qual les gravacions passaven de tenir un interès divulgador o estètic a una utilitat científica, i fins i tot a esdevenir un recurs conservacionista. La utilització de registres sonors en treballs de prospecció i d’estudi de les àrees de distribució d’algunes espècies evidentment no es duu a terme únicament en els ecosistemes tropicals. A Europa, i concretament al nostre país, és ja una pràctica força estesa l’ús de registres sonors per a detectar determinades espècies, com ara els rapinyaires nocturns o els pícids (Cortés i Domínguez, 1994; Fernández et al., 1994; Varela, 1990), o rats-penats (Barataud, 1996; Vaughan et al. 1997); per elaborar atles i censos; per a capturar determinats ocells i fer un anellament científic (Costas, 1994; Herremans, 1990; Navarrete i Jiménez, 1994; Senar et al., 1994), o per a atraure determinades espècies a àrees de cria potencials (Mínguez, 1994). Actualment s’està portant a terme en diver-

238 ELOÏSA MATHEU

20 15 10 5 kHz

S

0.0

1.0

2.0

3.0

4.0

5.0

0.0

1.0

2.0

3.0

4.0

5.0

2.0

3.0

4.0

5.0

2.0

3.0

4.0

5.0

20 10 0 -10 -20 µPa

S

Hyla arborea 20 15 10 5

kHz

S

0.0

1.0

20 10 0 -10 -20 µPa

S

0.0

1.0

Hyla meridionalis FIGURA 1. Espectrograma i forma d’ona de dues espècies de granotes, presents a la península Ibèrica i d’aspecte molt similar. Els cants són, però, ben diferents: Hyla arborea emet un so breu repetit a ritme ràpid (4-5 per segon) mentre que Hyla meridionalis emet un so més prolongat (d’uns 0,5 segons) i a ritme més pausat.

UN SENTIT POC EXPLORAT EN CIÈNCIA? GRAVACIONS DE LA NATURA 239

20 15 10 5

kHz

0.0

S

1.0

2.0

3.0

4.0

Phylloscopus collybita 20 15 10 5 kHz

S

0.0

1.0

2.0

3.0

4.0

Phylloscopus brehmi FIGURA 2. Espectrogrames de dues espècies de mosquiter comú presents a la península Ibèrica, molt difícils de distingir pels trets morfològics i actualment en període de revisió i separació en dues espècies. El cant de P. collybita consisteix en una alternança rítmica i sostinguda de dos o tres motius clars, tipus «txip-txap-txip-txip-txap-txip...». El cant de P. brehmi sol iniciar-se amb un únic motiu repetit i acabar amb motius alternats. Les sèries en general són més curtes i el ritme és més ràpid.

ses àrees humides europees, i també als aiguamolls de l’Empordà i al delta de l’Ebre, un estudi sobre la situació de les poblacions del bitó (Botaurus stellaris), en el qual la detecció dels mascles reproductors es fa mitjançant gravacions i una anàlisi freqüencial posterior, la qual permet la identificació dels individus (Mc Gregor i Byle, 1992; Gilbert et al., 1994). Un treball molt interessant i pioner en molts aspectes al nostre país va ser el d’Anna Motis (1994, 1996), que estudiava les possibles interrelacions de dues espècies d’ocells al·lopàtrics (Sturnus vulgaris i Sturnus unicolor), la distribució de les quals ha interessat de sempre als ornitòlegs

catalans. L’enregistrament i l’anàlisi posterior de les vocalitzacions de les dues espècies va ser l’únic mètode vàlid per a comprovar que a les colònies mixtes el grau d’interrelació és molt elevat, i de fet ambdues espècies tendeixen a convergir. Darrerament s’ha estés l’ús de les gravacions en estudis d’insularitat, (Schlottler, 1995), filogenètics o taxonòmics en amfibis anurs (Márquez, 1993), ocells (Gargallo, 1994; Vielliard, 1995) i en treballs en curs d’OlmoVidal sobre ortòpters. Personalment, em resulten gratificants les sol·licituds de registres de determinades espècies en el marc de projectes de recerca d’universitats i museus

240 ELOÏSA MATHEU

europeus. Finalment, en el camp de la gestió, l’estudi de la contaminació acústica provocada per l’ús del sonar i el trànsit creixent de vaixells i els possibles efectes sobre les poblacions de cetacis representa un altre àmbit en l’aplicació d’aquest recurs (André et al., 1998; Browning et al.,1998; Ricahrdson, 1998). El coneixement de la dinàmica de les poblacions de les espècies cinegètiques és essencial per a gestionar millor els recursos; té un gran interès l’aportació recent que fan Puigcerver et al. (en premsa) en l’estudi dels mecanismes d’aparellament de la guatlla (Coturnix coturnix), on recullen que determinats aspectes del cant estereotipat dels mascles permeten a les femelles seleccionar els mascles de millor condició física. Malauradament, cal fer esment també de l’ús indegut de determinats registres sonors amb tècniques sofisticades i il·legals per a capturar ocells, emparats cínicament en una pretesa activitat tradicional.

LES GRAVACIONS DE LES EMISSIONS SONORES DELS ANIMALS EN L’ESTUDI DE LA COMUNICACIÓ ACÚSTICA: LA BIOACÚSTICA Una mica d’història Un dels primers científics que es va plantejar la comunicació animal va ser Charles Darwin, el qual en el llibre The Expressions of the Emotions in Man and Animals (1872) concloïa que «emocions oposades produeixen senyals oposades». També va especular sobre els orígens de les vocalitzacions dels animals —i va fer esment del nombre d’usos aparents de les vocalitzacions—, però es va mostrar molt pessimista sobre les possibilitats d’arribar a una explicació precisa sobre l’origen o la causa de cada vocalització particular (Morton i Page, 1992).

El 1892, abans de l’aparició del magnetòfon, R. L. Gardner va ser un dels pioners a gravar vocalitzacions animals. Gardner pretenia estudiar la funció de les vocalitzacions en mones rhesus reproduint els sons enregistrats dels animals i observant-ne les reaccions. Malgrat que el mètode era molt simple i les interpretacions de les reaccions no van resultar gaire concloents, Gardner es va anticipar a una de les tècniques més importants que s’utilitzen actualment per estudiar la comunicació animal, l’enregistrament i la reproducció de les vocalitzacions al mateix animal o en altres (playback), una tècnica que ha estat molt productiva en l’estudi de determinats aspectes del procés de comunicació en animals. Abans de l’existència de gravadores portàtils, era molt difícil utilitzar mètodes experimentals per a estudiar els sons animals, especialment sobre el terreny en condicions naturals. Actualment, es pot gravar (capturar el so), analitzar (veure) els diferents components mitjançant audioespectrogrames, mesurar, comparar, discriminar i posteriorment reproduir els sons o els senyals que interessen amb molta fidelitat, manipular-los per mitjà d’ordinadors i utilitzar tècniques interactives al camp amb ordinadors portàtils. Els primers estudis que van utilitzar l’enregistrament i la reproducció de les emissions sonores es van dur a terme en artròpodes, i han proliferat enormement. La majoria han estat realitzats sobre ortòpters. Un dels primers treballs, a la dècada dels cinquanta, dut a terme per Busnel i Busnel, va demostrar la resposta de les femelles (fonotaxi) a les emissions dels mascles d’Oecanthus pellucens. Walker, el 1957, va ser el primer a provar la discriminació específica de les femelles i a mostrar que la resposta d’aquestes ve determinada més pel ritme que no pas per la composició freqüencial de les emissions. Més recentment, Huber i Thorson han centrat les investiga-

UN SENTIT POC EXPLORAT EN CIÈNCIA? GRAVACIONS DE LA NATURA 241

cions en les propietats de les emissions dels mascles que determinen la resposta de la femella, els processos neurològics entorn del reconeixement del senyal i els mecanismes per a determinar la direcció de la font sonora. Un interessant estudi dut a terme per Headly i Denno en homòpters demostra que mascles i femelles es comuniquen per vibracions que es transmeten a través de les fulles de la planta. Els autors van gravar les vibracions i van poder constatar que eren efectives en la localització i l’atracció de la parella i en l’aparellament. S’han descrit diversos casos de paràsits que utilitzen el so per a localitzar els seus hostes. També s’han enregistrat i reproduït els cors d’insectes estudiant la sincronia i els efectes en les femelles. Actualment es treballa en nombrosos aspectes que inclouen estudis comparatius, el paper de les emissions en defensa, la comunicació social, la comunicació reproductora, la percepció, la localització, l’orientació, la selecció sexual, la descripció de repertoris en noves espècies, etc. (Hansen, 1995, 1996-1, 1997, 1999-1; McGregor, 1992). Òbviament l’estudi de la comunicació en altres grups zoològics segueix una línia paral·lela: peixos (a la dècada dels cinquanta la comunitat científica acceptava que els peixos eren muts i sords [Tavolga, 1996]), amfibis anurs, rèptils, mamífers i ocells, són objecte de nombrosos i diversos estudis sobre molts aspectes de la comunicació acústica, com ara ontogènia, desenvolupament, factors determinants, producció de les emissions sonores, transmissió i percepció, funció i evolució de les vocalitzacions, reconeixement específic i individual, variacions geogràfiques, selecció sexual, factors endocrins, mecanismes fisiològics sobre els sistemes estímul-resposta, a més de descripcions de noves veus i repertoris de noves espècies, i un llarg etcètera (Boatright-Horowitz, 1999; Hansen, 1994, 1995, 1996-1, 1996-2, 1997, 1998, 1999-1, 1999-2; McGregor, 1992;

Widen et al., 1998). Cal esmentar la línea de recerca en el camp de la bioacústica al nostre país desenvolupada des del Museu de Zoologia de Barcelona, especialment en l’àmbit dels mecanismes de transmissió i percepció dels senyals acústics (Uribe i Hostau, 1988; Uribe, 1991). La idea que alguns animals podien emetre ultrasons ja va ser formulada per Sir John Lubbock l’any 1879, el qual va dur a terme una sèrie d’experiments tendents a demostrar que les formigues eren sensibles a l’ultraviolat i a l’ultrasò i suposava que tenien la capacitat d’emetre ultrasons amb els seus òrgans estriduladors. Però no va ser capaç de detectar-ne les emissions. L’any 1920, Hartridge va suggerir per primer cop la idea de l’ecolocalització en els ratspenats. Però no va ser fins a l’any 1938 que va aparèixer el primer detector, bàsicament molt similar als que s’utilitzen actualment per estudiar i detectar els rats-penats (Pye, 1997). Des d’aleshores s’ha avançat molt en la recerca del sons no audibles (ultrasons, infrasons), en grups tan diversos com aràcnids, insectes (Pavan et al., 1997) i mamífers, tant terrestres —el cas dels infrasons dels elefants—, com marins (Hansen, 1994, 1995, 1996-2, 1998, 1999-2; Popper et al., 1997). Una etapa de reflexió activa Demanar-se què està dient un animal pot no ser la pregunta adequada, implica que tot ha de tenir una traducció raonable en el nostre llenguatge. Els científics, per tal d’endinsar-se de manera efectiva i esbrinar els mecanismes de la comunicació animal, es pregunten com han arribat els ocells a elaborar una forma de comunicació tan complexa. Però el desenvolupament de les vocalitzacions dels ocells mostra una gran diversitat de patrons. Els senyals acústics en els ocells difereixen igualment en varietat, complexitat i ús. Kroodsma

242 ELOÏSA MATHEU

(Kroodsma i Miller, 1996) es qüestiona per què les espècies difereixen tan enormement en els estils de desenvolupament vocal i en els senyals acústics necessaris per a la comunicació. Els senyals i el seu desenvolupament han hagut de coevolucionar amb altres paràmetres. Quins són els aspectes del sistema social i de la biologia de població que determinen els tipus de desenvolupament i els senyals més efectius en circumstàncies ecològiques particulars? Per Kroodsma, la qüestió que cal plantejar no és com els ocells desenvolupen els cants sinó per què els cants es desenvolupen de la manera com ho fan (funció, evolució). Una visió comparativa ens pot dir molt més sobre l’ecologia i l’evolució del desenvolupament dels cants. Paral·lelament, Smith (Kroodsma i Miller, 1996) investiga les correlacions entre el comportament vocal dels ocells i les seves accions i no troba una única explicació al fet que tantes espècies d’ocells tinguin més d’una forma de tipus de cant. A més, espècies properes sovint mostren divergències, mentre que espècies allunyades convergeixen. Encara que els individus de moltes espècies semblen utilitzar diferents cants de forma intercanviable, sense que cap cant no aporti informació distintiva sobre el comportament de l’emissor, és possible que els cants proveeixin més informació de la que nosaltres apreciem. Potser algunes espècies categoritzen els seus cants per esquemes que encara no hem esbrinat (per exemple, entonació, ritmes o cadències). La informació sobre el comportament pot venir donada per modificacions especialitzades en el cant i en els patrons de cant. Els senyals animals proveeixen informació sobre el tipus d’accions que l’emissor pot dur a terme (la seva selecció del seu repertori de comportament) i com les pot dur a terme (amb quina intensitat i amb quina probabilitat).

ELS REGISTRES SONORS I LA DIVULGACIÓ «Jo sóc un vell home de desert. Per a mi no hi ha cap dubte que el desert és la vida. Sempre he pensat que el veritable desert és el mar; el gran buit. Avui, després d’escoltar les vostres gravacions he descobert que el mar és ple de vida i que per a molts éssers vius és casa seva. A partir d’ara per a mi no hi haurà més desert que el silenci.» Comentari d’un moralit moor. Jornades sobre el Parc National du Banc d’Arguin (Mauritània). Nouackchott, maig de 1993. La utilització de les gravacions en l’àmbit de la divulgació té tres objectius clars: l’aprenentatge naturalista, l’aplicació del poder evocador dels sons amb vista a la sensibilització i l’educació ambiental i la contribució per conservar el patrimoni natural. És evident el paper que tenen les fonoteques dels museus i les edicions de guies sonores de diferents grups animals com a recurs didàctic i com a eina que posa a l’abast del públic el coneixement bàsic dels sons dels animals, que en faciliten la identificació i fomenten l’interès naturalista. Ja no cal passar peripècies per tal d’aconseguir còpies atrotinades d’obres de referència. Tampoc no cal dedicar-hi hores i hores al camp per a aprendre a identificar els sons dels ocells, tot i que l’autoaprenentatge dels cants és una de les etapes més engrescadores per a molts naturalistes vocacionals. Tanmateix, el so continua sent el parent pobre de les obres de divulgació, fins i tot amb l’aparició dels nous suports per a obres audiovisuals, on l’element sonor apareix massa sovint encara com un afegit d’última hora. D’altra banda, ja no resulta tan estrany que en diverses exposicions s’hi incorpori, això sí amb fortuna desigual, el component sonor.

UN SENTIT POC EXPLORAT EN CIÈNCIA? GRAVACIONS DE LA NATURA 243

El so té un extraordinari poder d’evocació, de transmissió de sensacions. Com en el cas de tantes altres capacitats potencials, no sempre som capaços de desenvolupar-la. L’adaptació al nostre tipus de vida ens ha reduït aquesta capacitat. La reactivació d’aquest potencial, per exemple mitjançant cursets de camp monogràfics, produeix una gran sorpresa i satisfacció. L’audició dels paisatges sonors en condicions determinades, i de vegades curiosament, no in situ, sinó quan són emesos a través dels nostres equips de so, poden ajudar a reeducar aquesta capacitat. Els sons de la selva ens poden resultar obsessius —no cal estranyar-se’n—, tots els nínxols estan ocupats, mentre que els concerts naturals dels paisatges oberts ens transmeten precisament la sensació de grans espais. Hi ha qui buscarà en un CD la gravació d’aquell rierol o d’aquell cant pausat de la merla, la cobejada i difícil relaxació. La gravació de paisatges sonors va, però, molt més enllà d’aquests hipotètics efectes beneficiosos. Si el que es vol és representar de manera sonora un ambient natural, no s’hi val a preparar una escenografia tan útil en la captació d’imatges. Els micròfons, asèptics i implacables, no haurien de captar cap element de pol·lució sonora: sorolls de qualsevol mena de vehicles, avions, línies elèctriques o gent (per què cridem tant quan sortim al camp?). I això, actualment no és gens fàcil arreu del món. Ara bé, si ho aconseguim, podrem oferir quelcom més que una gravació agradable, o fins i tot plena de musicalitat. Un paisatge sonor pot transmetre ciència fent entenedors conceptes com ara la complexitat dels ecosistemes i, fins i tot, el paper de l’home en la conformació del paisatge. Es pot relacionar la diversitat de sons naturals amb la diversitat biològica d’un ecosistema avaluant les fonts sonores en termes taxonòmics i ecològics (Oba, 1996). La inclusió d’un catàleg sonor que permeti identificar

les espècies protagonistes i un text explicatiu de la situació de cada moment, resulta d’una gran utilitat per tal de transmetre el missatge pretès. La transmisió d’informació, o l’evocació, té una finalitat de sensibilització i un objectiu final clarament conservacionista. Les gravacions específiques o ambientals com a recurs patrimonial han de tenir un paper molt més important en l’àmbit del documentalisme. L’Agenda 2000 inclou en la inventarització de la biodiversitat del planeta la preservació dels bioacoustic specimens amb finalitats de recerca, educació i conservacionistes. Per tant, també cal gravar per preservar el patrimoni sonor que es perd irremeiablement. Remarquem l’interès d’incloure en aquest àmbit els enregistraments que caracteritzen globalment alguns biomes (els ja esmentats paisatges sonors) i també les manifestacions sonores d’interès etnològic, especialment aquelles on queden reflectides de manera exemplaritzadora les relacions entre els éssers humans i el medi.

BIBLIOGRAFIA ANDRÉ, M.; C. KAMMINGA; D. KETTEN (1998). «Are low frequency sounds a marine hearing hazard: a case study in the Canary Islands». A: INSTITUTION OF ACOUSTICS SYMPOSIUM ON UNDERWATER BIO-SONAR SYSTEMS AND BIOACOUSTICS. [Abstracts]. Bioacustics, núm. 9, pàg. 220. BOATRIGHT-HOROWITZ, S. S.; CH. A. CHENEY; A. M. SIMMONS (1999). «Atmospheric and Underwater Propagation of Bullfrog Vocalizations». Bioacoustics, núm. 9, pàg. 257-280. BROWNING, L. J.; A. D. WILLIAMS; E. HARLAND (1998). «Cetacean disturbance by high speed ferries: a preliminary assessment». A: INSTITUTION OF ACOUSTICS SYMPOSIUM ON UNDERWATER BIO-SONAR SYSTEMS AND BIOACOUSTICS. [Abstracts]. Bioacoustics, núm. 9, pàg. 220-221. CATCHPOLE, C. K.; P. J. B. SLATER (1995). Bird song: biological themes and variations. Cambridge: Cambridge University Press. CORTÉS, J. A.; M. DOMÍNGUEZ (1994). «Método de detec-

244 ELOÏSA MATHEU ción del Torcecuello (Jynx torquilla) durante la época de reproducción». Apus, núm. 4, pàg. 4-5. COSTAS, R. (1994). «Captura de paíños europeos Hydrobates pelagicus desde la costa usando grabaciones». Apus, núm. 4, pàg. 6-8. FERNÁNDEZ, A. (1994). «Ética de la utilización de reclamos grabados para el anillamiento». Apus, núm. 4, pàg. 9. FERNÁNDEZ, C; P. AZKONA; L. LORENTE (1994). «Corología y caracterización del hábitat del Pico Dorsiblanco (Dendrocopos leucotos lilfordi) en el Pirineo occidental español». Ardeola, núm. 41 (2), pàg. 135-140. GARGALLO, G. (1994). «On the taxonomy of the western Mediterranean islands populations of Subalpine Warbler Sylvia cantillans». Bull. B.O.C., núm. 114 (1), pàg. 31-36. GILBERT, G.; P. K. MCGREGOR; G. TYLER (1994). «Vocal individuality as a census tool: Practical considerations illustrated by a sutdy of two rare species». J. Field Ornithology, núm. 65 (3), pàg. 335-348. HANSEN, P. (1994). «Recent Bioacoustic Publications (mainly 1993). Part II. Passerine Birds to General». Bioacoustics, núm. 6, pàg. 51-68. — (1995). «Recent Bioacoustic Publications (1994 and earlier)». Bioacoustics, núm. 6, pàg. 221-248. — (1996-1). «Recent Bioacoustic Publications (1995 and earlier). Part I. Non-Insect Invertebrates to Passerine Birds». Bioacoustics, núm. 7, pàg. 53-72. — (1996-2). «Recent Bioacoustic Publications (1995 and earlier). Part II. Non-Primate Mammals to General». Bioacoustics, núm. 7, pàg. 151-161. — (1997). «Recent Bioacoustic Publications (1996 and earlier). Part I. Invertebrates-Passerine Birds». Bioacoustics, núm. 8, pàg. 287-318. — (1998). «Recent Bioacoustic Publications (1996 and earlier). Part II. Non-primate Mammals-General». Bioacoustics, núm 9, pàg. 49-65. — (1999-1). «Recent Bioacoustic Publications (1997 and earlier). Part I. Invertebrates-Birds». Bioacoustics, núm. 9, pàg. 325-350. — (1999-2). «Recent Bioacoustic Publications (1997 and earlier). Part II. Mammals-General». Bioacoustics, núm. 10, pàg. 73-95. HERREMANS, M. (1990). «Can night migrants use interspecific song recognition to assess habitat?». Le Garfaut, núm. 80, pàg. 141-148. HOPP, S. L.; M. J. OWREN; C. S. EVANS (ed.) (1998). «Animal Acoustic Communication». Alemanya: Springer Verlag. KROODSMA, D. E.; E. H. MILLER (ed.) (1982). Acoustic communication in birds. 2 vol. Nova York: Academic Press. — (1996). Ecology and evolution of acoustic communication in birds. Cornell University Press. LEWIS, B. (ed.) (1983). Bioacoustics. A comparative approach. Londres: Academic Press.

MÁRQUEZ, R.; I. DE LA RIVA; J. BOSCH (1993). «Advertisement Calls of Bolivian Species of Hyla (Amphibia, Anura, Hylidae)». Biotropica, núm. 25 (4), pàg. 426443. MCGREGOR, P. K. (ed.) (1992). «Playback and Studies of Animal Communication». NATO ASI Series. Series A: Life Sciences, núm. 228. Nova York: Plenum Press. MCGREGOR, P. K.; P. BYLE (1992). «Individually distinctive Bittern booms: Potential as a census tool». Bioacoustics, núm. 4, pàg. 93-109. MÍNGUEZ, E. (1994). «Attraction of the European StormPetrel to heterospecific calls of other North Atlantic Procellariiformes». Ardeola, núm. 41, pàg. 141149. MORTON, E. S.; PAGE, J. (1992). «Animal Talk: science and the voices of nature». Nova York: Random House. MOTIS, A. (1994). «Territorialitat interespecífica de Sturnus vulgaris L. i Sturnus unicolor Temm., dues aloespècies en contacte secundari: hàbitat de cria, conducta agonística i cants territorials». [Tesi doctoral]. Universitat de Barcelona. — (1996). «The whistled songs of the european starling Sturnus vulgaris and the spotless starling Sturnus unicolor in north-east Spain». Bioacoustics, núm. 7, pàg. 119-141. NAVARRETE, J.; J. JIMÉNEZ (1994). «Utilización de reclamos electrónicos para el anillamiento». Apus, núm. 4, pàg. 2-3. PAVAN, G.; M. PRIANO; P. DE CARLI; A. FANFANI; M. GIOVANNOTTI (1997). «Stridulatory organ and ultrasonic emission in certain species of ponerine ants (Genus: Ectatomma and Pachycondyla, Hymenoptera, Formicidae)». Bioacoustics, núm. 8, pàg. 209221. POPPER, A. N.; H. L. HAWKINS; R. C. GISINER (1997). «Questions in cetacean Bioacoustics: some suggestions for future research». Bioacoustics, núm. 8, pàg. 163-182. OBA, T. (1996). «Monitoring biodiversity through natural sound diversity». A: XIVth Symposium of the International Bioacoustics Council. Conference Report». Bioacoustics, núm. 6, pàg. 303. PUIGCERVER, M.; J. D. RODRÍGUEZ-TEIJEIRO; W. ZIJLSTRA; V. BONET; S. GALLEGO. «Indicators of male quality in the call of the Common Quail (Coturnix coturnix)». A: FARAGO, S. (ed.). Perdix VIII. International Symposium on Partridges, Quails amd Pheasants. [En premsa] PYE, D. (1997). «The emergence of animal ultrasound». Bioacoustics, núm. 7, pàg. 235-240. RICHARDSON, W. J. (1998). «Marine mammals and manmade noise: current issues». A: INSTITUTION OF ACOUSTICS SYMPOSIUM ON UNDERWATER BIO-SONAR SYSTEMS AND BIOACOUSTICS. [Abstracts]. Bioacoustics, núm. 9, pàg. 216-217.

UN SENTIT POC EXPLORAT EN CIÈNCIA? GRAVACIONS DE LA NATURA 245 SCHLOTTLER, B. (1995). «Songs of Blue Tits Parus caeruleus palmensis from La Palma (Canary Islands).— A Test of hypotheses». Bioacoustics, núm. 6, pàg. 135-152. SENAR, J. C.; J. L. COPETE; J. DOMÈNECH(1994). «La utilización de reclamos para la captura de aves y sus posibles sesgos: el ejemplo del Lúgano Carduelis spinus». Butll. GCA, núm. 11-30. TAVOLGA, W. N. (1996). «How I got started in Bioacoustics». Bioacoustics, núm. 6, pàg. 281-286. URIBE, F. (1991). «La comunicación acústica en la Urraca (Pica pica melanotos Brem. 1857): Análisis de los elementos constituyentes del canal de comunicación». [Tesi doctoral]. Universitat Autònoma de Barcelona. URIBE, F.; J. HOSTAU (1988). «Bases acústicas para un posible reconocimiento de los padres por sus crías en Avión común, Delichon urbica. Ardeola, núm. 35 (2), pàg. 284-289. VARELA, J. M. (1990). «Noticiario Ornitológico». Ardeola, núm. 37 (2), pàg. 325-352. VAUGHAN, N.; G. JONES; S. HARRIS(1997). «Identification of British bat species by multivariante analysis of echolocation call parametres». Bioacoustics, núm. 7, pàg. 189-207. VIELLIARD, J. (1995). «Phylogeny of Bioacoustic Parameters in Birds». Bioacoustics, núm. 6, pàg. 171-174. WILDEN, I.; H. HERZEL; G. PETERS; G. TEMBROCK (1998). «Subharmonics, Biphonation, and deterministic Chaos in Mammal Vocalization». Bioacoustics, núm. 9, pàg. 171-196.

DISCOGRAFIA BARATAUD, M. (1997). «The inaudible World. A sound guide of the french Bats». 2 CD. Sittelle, França. BOUCHAIN, C.; J-P. GAUTIER (1995). «Le Monde des Singes, Vol 2. Singes Forestiers». 1 CD. Sittelle. França: Mens. LLIMONA, F.; E. MATHEU; J-C. ROCHÉ (1995). «Guía sonora de las Aves de España». 3CD. Alosa, Barcelona. MÁRQUEZ, R; E. MATHEU (1998). «Guía sonora de las Ranas y Sapos de España y Portugal». 1 CD. Alosa, Barcelona. MATHEU, E. (1995). «Del Pantanal a la Mata Atlántica. Paisajes sonoros de Brasil». 1 CD, Alosa, Barcelona.

— (1997). «Paisajes Ibéricos». 1 CD. Alosa, Barcelona. RAGGE, D. R.; W. J. REYNOLDS (1998). «A sound Guide to the Grasshoppers and Crickets of Western Europe». 2 CD. Harley Books, Colchester. ROCHÉ, J-C. (ed.) (1992). «Songs from the deep». Sittelle, França.

RESSENYA CURRICULAR Llicenciada en biologia per la Universitat de Barcelona (UB) el 1979. Durant un primer període va treballar en diversos camps de la zoologia (ornitologia, ictiologia i cetologia) com a col·laboradora en el Departament de Biologia Animal de la Facultat de Biologia (UB). A partir de 1987 s’inicia en el camp de l’enregistrament de sons animals, i se centra en la fauna ibèrica. Ha realitzat diverses expedicions per obtenir registres en diferents ambients tropicals d’Amèrica Central i del Sud, del sud-est d’Àsia, i també al nord i el centre d’Àfrica. En el camp de la divulgació, ha impartit diversos cursos d’identificació al camp de les vocalitzacions dels animals i d’aprenentatge de les tècniques de gravació. Ha realitzat diverses sonoritzacions de materials audiovisuals, exposicions del Museu de la Ciència de Barcelona, centres d’interpretació de la natura a Espanya, França, Mauritània i el Brasil. Actualment col·labora en diferents línies de recerca de diversos científics europeus amb les seves gravacions. El 1990 crea Alosa, sons de la natura, el primer segell discogràfic estatal dedicat a la divulgació dels sons dels animals, que publica guies de consulta i paisatges sonors en casset i CD.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 247-252

AUDIOVISUALS: CIÈNCIA A TRAVÉS D’IMATGES EN MOVIMENT JOSÉ RAMÓN SAÑUDO1 I JUAN CARLOS ROMERO2 1

Unitat d’Anatomia i Embriologia, Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Servei d’Audiovisual, Institut de Ciencies de l’Educació (UAB)

2

Adreça: J. R. Sañudo. Unitat d’Anatomia i Embriologia. UAB. 08193 Bellaterra. Adreça electrònica: joseramon.sanudo@uab.es. J. C. Romero. Servei d’Audiovisual, ICE, UAB, 08193 Bellaterra. «[...] Què passava? Rialles sonores al pavelló d’afàsia, precisament quan es transmetia el discurs del president per televisió. Allí es trobava el vell, encantador, l’actor amb la seva retòrica habitual, l’histrionisme, el toc sentimental.... i tots els pacients rient convulsivament. Bé, de fet tots no. N’hi havia que semblaven desconcertats i d’altres, ofesos. Un o dos semblaven recelosos, encara que la majoria feien posat d’estars’ho passant d’allò més bé. El president els impulsava, segons semblava, sobretot a riure. Què podien estar pensant els pacients? Ho debien entendre? El debien entendre massa bé potser? [...]» SACKS, 1987

RESUM Els mitjans audiovisuals, a més de ser el mitjà d’informació de massa més universal són considerats una prolongació de les nostres facultats físiques i psíquiques. Capaços de captar l’emoció humana no continguda en el significat propi de les paraules, sinó com un tot global: to, mímica, gestos i postures. De tota manera, els nostres hàbits, el pessimisme en relació amb binomi esforç-fracàs o la falta de polítiques adients no ens fan pensar-hi com un material i mètode adient per a desenvolupar la tasca de transmissió científica (docent i de recerca). Aquest petit assaig pretén trencar amb el pessimisme de molts i, alhora, animar d’altres per a fer servir aquesta important eina de treball científic. En aquest assaig es donen les pautes necessàries per a realitzar una producció audiovisual de qualitat. Part de la bibliografia inclosa pretén ser útil, en molt casos, per a aprofundir en aspectes tècnics, com ara el desenvolupament del guió o l’ús correcte dels mitjans audiovisuals. Paraules clau: comunicació / ciència / audiovisual.

248 JOSÉ RAMÓN SAÑUDO I JUAN CARLOS ROMERO

SUMMARY Audiovisuals: science through images in movement The audio-visuals (AV), the most universal mass medium, are considered as an extension of our physical and psychical faculties. Able to capture human emotions, they do not express by words but by the pitch, gestures, facial expression and body language. How is it possible that such an important medium has not be taken into account as a common channel of scientific communication? The answer could be: it does not form part of our habits, there is some pessimism about its productivity and there is a lack of policies to stimulate its use. The authors think that AV are an important tool to be used for science communication and research. This assay aims to be a small contribution to encourage people to use AV and also to give them some guidelines about how to do the script and the production. Moreover, it also includes references of some specific books for people who want to deepen in technical aspects (script and production). Keywords: science communication / audio-visuals.

INTRODUCCIÓ A causa d’una afectació específica al cervell, l’afàsic global és incapaç de comprendre les paraules. Tot i això, com és possible que mostrin davant del fet una conducta tan particular? La resposta és que encara que no entenguin en absolut el sentit de les paraules com a tals, sí que són capaços de captar tota la constel·lació del llenguatge que acompanya la nostra expressivitat social humana. Aquesta comprensió de la noverbalitat pot conduir, en molts casos, a un error de l’observador: pensar que comprenen el llenguatge parlat. En síntesi, que els pacients entenen tots els elements del llenguatge no verbal del qual formen part, a més del to de veu, l’expressió facial, el gest i la postura. No cal estranyar-se, per tant, que es considerin els mitjans audiovisuals com la prolongació d’alguna facultat humana, no exclusivament física com l’audició o la visió, sinó també psíquica (McLuhan, 1988), amb capacitat per a percebre aquesta emoció que no està continguda en el llenguatge verbal, però que indubtablement s’expressa amb

una altra mena de llenguatge que acompanya la nostra expressivitat. I davant de tot això, cal preguntar-se, per què malgrat pertànyer a aquest «llogaret global» de la comunicació (McLuhan, 1988), on els audiovisuals tenen un paper fonamental, els nostres hàbits no ens indueixen a considerar-los com un material i un mètode útils per a complementar la nostra tasca científica i docent. En altres paraules, com és possible que el mitjà més universal d’informació de massa, element constitutiu de la nostra activitat quotidiana i un instrument informatiu i formatiu de caràcter universal (Calvo-Hernando, 1987), no sigui considerat com dèiem, un material i un mètode excel·lent per a les activitats docents i investigadores? Entre les múltiples raons que podrien adduir-se per justificar el fracàs del vídeo en l’entorn científic és que, en la major part dels casos, no l’entenem, a diferència de la ploma d’escriure o el discurs oral, com un mitjà familiar de comunicació. No ens acabem de sentir còmodes amb una tecnologia que desconeixem (Ferrer-Prats i Pina, 1991). Tot i això, la utilitat del vídeo pot apli-

AUDIOVISUALS: CIÈNCIA A TRAVÉS D’IMATGES EN MOVIMENT 249

car-se a treballs purament científics (estudi de cultius cel·lulars, embriologia experimental, microbiologia, botànica, zoologia, geologia, etc.), dels quals podem obtenir la seqüència del procés biològic per a analitzar-la, en treballs docents (realització de documentals per a introduir les pràctiques, les classes magistrals, seminaris, com a tema de debat i, fins i tot, enregistraments dels mateixos estudiants perquè puguin avaluar les seves actituds i habilitats davant de problemes concrets, ja siguin pràctics o teòrics). La funció de la universitat no és només crear i transmetre informació per als seus mateixos usuaris, sinó també divulgar-la a la societat. Encara que és evident que s’han fet i es faran produccions científiques excel·lents que abracen des de les humanitats a la biologia sense oblidar les tecnologies, i que hi ha països on les televisions educatives tenen un paper de primer ordre, no és menys cert que al nostre entorn, tot i haver-se desenvolupat experiències i esforços importants (Pérez Tornero, 1994), encara no s’ha aconseguit entrar en la cultura científica. Probablement, al marge de raons polítiques sobre el fons de la qüestió (Pérez Tornero, 1994) que representen una nul·la o escassa ajuda política i financera, o del pessimisme d’aquells que pensen que la divulgació científica dirigida al gran públic és una empresa fallida (Tobeña, 1999), el fracàs dels mitjans audiovisuals també cal buscar-lo en el desconeixement del potencial d’aquestes eines, en molts casos afavorit per la baixa qualitat de molts dels productes existents. Produccions que no sedueixen en cap cas l’espectador i que són poc més que una prolongació d’una lliçó magistral amb suport de diapositives, és a dir, tot el contrari d’allò que exigeix el llenguatge audiovisual a l’estil dels anuncis publicitaris: missatges clars, curts i concisos en

els quals l’agilitat de les imatges és prioritària. Hi ha molts llibres i treballs científics, i també vídeos, que analitzen exhaustivament el perquè, el per a què i el com dels audiovisuals. En aquest breu assaig ens limitarem, per tant, a exposar sobre la base de l’experiència en la realització de vídeos científics per al consum universitari i de divulgació (Sañudo i Romero, 1994, 1996, 1999) alguns dels aspectes que considerem més rellevants per a usar-los.

LA PREPARACIÓ DEL GUIÓ Un principi intuïtiu en l’aprenentatge indica que tota informació, com també els conceptes, les actituds i les habilitats que es transmeten a partir del context de la seva realitat pràctica, associats a un important estímul emocional, s’aprenen i es recorden amb més eficàcia que aquells que es transmeten de manera descontextualitzada. Si s’aplica aquesta constatació a la realització d’un producte audiovisual, queda clar que independentment del contingut (biologia humana, ecologia, estadística, genètica, bioquímica, etc.), aquest ha de ser introduït en el context de situacions reals amb una gran càrrega emocional per al tipus d’auditori al qual va destinat. D’aquesta manera, el receptor entén la pertinença del producte i en segueix el desenvolupament amb el màxim grau d’atenció i alerta. A més, quan el receptor es trobi en la seva vida professional amb el mateix tipus d’estímul (situacions similars), els seus processos cerebrals recuperaran amb més facilitat tota la informació rebuda en relació amb la situació plantejada (resolució d’un problema de matemàtiques, reconeixement d’un ésser invertebrat, estudi d’un procés fisiològic o la cerca de l’expressió gramatical correcta en un idioma determinat).

250 JOSÉ RAMÓN SAÑUDO I JUAN CARLOS ROMERO

Per tant, una bona introducció és clau, però no només la introducció, sinó el fet de mantenir al llarg del vídeo referències al context d’aquesta introducció. Per exemple, començar un vídeo amb una introducció com la que ens narra Oliver Sacks, serà el secret per a atreure l’interès del receptor, element bàsic per a poder desenvolupar tots els aspectes científics que es desitgen comunicar en relació amb la situació esmentada (què és el llenguatge? quines són les seves bases biològiques? trastorns associats?, tractaments?, etc.). Per molt atractiu o interessant que pugui resultar una temàtica, sempre cal tenir en compte que la durada d’un vídeo científic no pot ser excessiva, com a màxim trenta minuts. Una vegada escollit el fil argumental que conduirà a l’exposició del tema seleccionat, és important que el guió sigui elaborat tenint en compte el nivell del públic al qual va dirigit (divulgació, estudiants, titulats) i el context en el qual es pensa utilitzar (introducció de les tècniques que es desenvoluparan en una pràctica de bioquímica o de l’ús com a material de consulta a la biblioteca). El guió s’ha d’escriure en dues columnes de text. A l’esquerra es desenvolupen els continguts, és a dir, tota la informació que es vol transmetre; és el que s’anomena pròpiament guió de continguts. A la dreta, se situa el guió tècnic, que són les imatges pensades per a donar suport a la narració. L’equilibri entre locució (guió de continguts) i imatges (guió tècnic) és un aspecte fonamental que cal tenir en compte. Es pot caure en l’error d’elaborar locucions excessivament llargues sobre una mateixa imatge o, per contra, moltes imatges no sincronitzades amb la locució. Cal buscar aquest equilibri, pensant sempre que la seducció del mitjà depèn de l’agilitat, la claredat i la concreció del missatge.

LA PRODUCCIÓ Una vegada acabat el guió, es passa a la fase de producció. Si es disposa de mitjans econòmics, això no representa cap problema. Es tracta d’encarregar-lo a una empresa productora que dugui a terme el guió científic i tècnic que s’ha elaborat. Amb diners tot resulta més senzill. Com que en la majoria dels casos, però, això no és així, per tal de poder convertir el guió en un producte audiovisual cal tenir en compte les necessitats tècniques bàsiques i d’organització del treball. En relació amb les necessitats tècniques, per a començar, i en qualsevol cas, sempre es necessitarà un sistema d’enregistrament d’imatges i so, un sistema de muntatge i un sistema per a elaborar la còpia final (master). Actualment es poden aconseguir sistemes bàsics d’enregistrament i d’edició a preus bastant raonables, que consisteixen en una càmera digital amb els complements necessaris (trípode i sistemes d’il·luminació), un sistema d’edició no lineal, un enregistrador-reproductor VHS per a les còpies en sistema domèstic del master i un reproductor de DVD per a conservar en sistema digital d’alta qualitat la còpia final. L’aparició de càmeres amb format digital com a substitutes de les clàssiques de sistema analògic ha reduït considerablement les distàncies entre els formats professionals i els formats domèstics i, sobretot, el cost d’equips que permeten obtenir una bona qualitat d’enregistrament i producció. Així, els aparells tradicionals d’edició han estat canviats per sistemes integrats en ordinadors que multipliquen la seva capacitat de treball i redueixen els costos, sense que per això s’afecti la qualitat final del producte. Aquests elements integren per mitjà d’un programari específic (software) les funcions que acompleixen dos reproductors, un enregistrador, una taula d’efectes de vídeo, una taula d’e-

AUDIOVISUALS: CIÈNCIA A TRAVÉS D’IMATGES EN MOVIMENT 251

fectes de so, sistemes de grafisme electrònic, titulació i retolació, etc. Pel que fa al format del muntatge definitiu, segons les necessitats es pot optar pels S-VHS, o potser, la millor opció de futur, pels formats digitals DVD, que presenten una mida igual a la del CD-ROM però multipliquen la capacitat de memòria, els quals seran els substituts dels vídeos domèstics, amb la particularitat de permetre la multigeneració (còpia de còpies) sense que això representi una pèrdua de qualitat. L’organització del treball es basarà en tres fases: la preproducció, la producció i la postproducció. La preparació de la producció o preproducció és la fase més llarga i mereix una especial atenció. En aquesta fase cal definir el producte que es vol realitzar, a qui va dirigit, amb quins mitjans i persones es compta, pressupost (en cas que n’hi hagi), etc. En aquesta fase, l’element més important és el guió, imprescindible per a començar a enregistrar i la primera de les eines de treball. El guió partirà d’una primera idea, a la qual es donarà forma per mitjà d’una escaleta (l’estructura bàsica del guió) i s’anirà desenvolupant fins que adquireixi la forma definitiva. En aquesta fase, cal encarregar-se de: — La formació dels equips humans (qui estarà al càrrec de les diferents fases, qui aconseguirà el material que es vol enregistrar, etc.). — La localització dels llocs i dels escenaris (on i de quina manera es vol enregistrar). — L’elaboració d’un pla de treball (què es vol enregistrar, dies i llocs, calendari). El procés de producció és el moment de l’enregistrament i la recopilació de tot el material audiovisual que es necessita per a aconseguir transformar en un audiovisual el guió que s’ha escrit (enregistraments, diapositives, esquemes, gràfics, etc.). Facilita molt la feina concentrar les gravacions en els mínims dies possibles.

La postproducció és la fase final d’un producte audiovisual. És quan se li dóna la forma definitiva i s’hi afegeixen tots els ingredients dels quals es disposa. En aquesta fase, hauria d’aparèixer el reflex audiovisual d’allò que hi ha escrit al guió, encara que això no sempre és així. Per aquesta raó, caldrà realitzar sobre la marxa petits canvis que permetin la realització d’un document coherent amb el que havia estat projectat inicialment. El vídeo ha d’acabar amb una conclusió que sigui una resposta al tema presentat a la introducció. Per tant, si tornem al text d’Oliver Sacks, una vegada plantejats els tipus de llenguatge, els mecanismes cerebrals del llenguatge verbal, els tipus de dèficits, etc., cal concloure amb el missatge que es considera més important. En aquest cas, encara que l’afàsia de percepció és un handicap important per a la comunicació social de les persones que la pateixen, aquest trastorn pot veure’s compensat parcialment pel desenvolupament d’altres capacitats en la percepció d’altres matisos utilitzats en la comunicació social humana, mímica, gestual i postural.

CONCLUSIONS Per a concloure, voldríem recordar que independentment dels nous rumbs educatius o científics, els sistemes audiovisuals s’han convertit en un mitjà i una tècnica més propers als científics. Actualment, els mitjans audiovisuals, aplicats als sistemes multimèdia i interactius, són les eines fonamentals per a educar i per a transmetre tot tipus d’informació.

BIBLIOGRAFIA CALVO HERNANDO, M. (1997). Manual de periodismo científico. Barcelona: Bosh Casa Editorial, S.A.

252 JOSÉ RAMÓN SAÑUDO I JUAN CARLOS ROMERO FERNÁNDEZ DÍEZ, F.; J. M. MARTÍNEZ ABADÍA (1999). Manual básico de lenguaje y narrativa audiovisual. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica. FERRÉS, J. (1988). Vídeo y educación. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica. — (1994). Televisión y educación. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica. FERRÉS I PRATS, J.; A. R. BARTOLOMÉ PINA (1991). El vídeo, enseñar vídeo, enseñar con el vídeo. Barcelona: Ediciones G. Gili. MCLUHAN, M.; Q. FIORE (1988). El medio es el mensaje. Un inventario de efectos. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica. PÉREZ TORNERO, J. M. (1994). El desafio educativo de la televisión. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica. SACKS, O. (1987). El hombre que confundió a su mujer con un sombrero. Barcelona: Editorial Muchnik, pàg. 110-116. SAÑUDO J. R.; J. C. ROMERO (1994). Anatomia clínica i funcional del cos humà, la laringe. Barcelona: ICE-UAB. — (1996). Anatomia clínica i funcional del cos humà, el cor i la laringe. Barcelona: ICE-UAB. — (1998). El cuerpo humano (CD-13 i 14). Los seres vivos. Barcelona: Planeta de Agostini. SIMPSON, R. S. (1996). Manual práctico para producción audiovisual. Barcelona: Editorial Gedisa. TOBEÑA, A. (1999). «El fracàs educatiu de la divulgació mèdica». Annals de Medicina, núm. 82, pàg. 181182.

RESSENYA CURRICULAR José Ramón Sañudo és doctor en medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona. És professor titular de la Unitat d’Anatomia i Embriologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i també es dedica a la divulgació de temes mèdics. Juan Carlos Romero és especialista en mitjans audiovisuals. Treballa al Servei d’Audiovisuals de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Són autors dels vídeos Anatomia clínica i funcional de la laringe, que va guanyar el primer premi del Festival Internacional de Vídeo Mèdic VIDEOMED de Badajoz (1994); i Anatomia clínica i funcional del cor, que va guanyar el premi de la Sociedad Extremeña de Cardiología en el Festival Internacional de Vídeo Mèdic VIDEOMED de Badajoz (1998). També han realitzat la producció de vint-i-vuit videoclips per a l’Enciclopedia Multimedia de los Seres Vivos (CD-ROM 13 i 14, El cuerpo humano), publicada per Editorial Planeta de Agostini (Barcelona, 1997). José R. Sañudo també ha col·laborat amb els doctors Peter Abrahamns i Rosa Mirapeix en la realizació d’un CD-ROM, El Esqueleto Interactivo, publicat per l’Editorial Primal (Londres, 1999).

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 253-266

DIVULGACIÓN CIENTÍFICA Y DOCUMENTAL TELEVISIVO. ESTUDIO DE LAS OBRAS DE DAVID ATTENBOROUGH BIENVENIDO LEÓN Facultat de Comunicació, Universitat de Navarra Dirección: Facultat de Comunicació, Universitat de Navarra. 31080 Pamplona. E-mail: bleon@unav.es

RESUMEN Dentro del panorama de la televisión de nuestros días, la comunicación de contenidos científicos no es tarea fácil, ya que ha de superar las dificultades relacionadas con la comunicación de la ciencia, además de las derivadas de la propia naturaleza de la televisión. Los medios audiovisuales imponen una limitación significativa, dado que sus técnicas narrativas son claramente diferentes de las empleadas por la ciencia. La televisión suele utilizar estructuras de naturaleza poética y dramática, a través de las cuales el equilibrio entre rigor e interés no resulta fácil de lograr. Este artículo explora algunas de las claves para conseguir una divulgación eficaz a través del documental televisivo. Desde este particular punto de vista, se analizan las principales obras del guionista y presentador británico David Attenborough, considerado como uno de los grandes divulgadores de nuestro tiempo. Sus principales series documentales se emplean como caso de estudio, para tratar de identificar algunas técnicas relevantes que puedan ayudar en el proceso de acercar determinados conocimientos biológicos hasta el espectador. Entre estos recursos tiene especial importancia la construcción de relatos, a través de los cuales es posible mantener el interés del espectador, presentando conflictos y creando suspense. Palabras clave: documental televisivo / divulgación científica.

RESUM Dins el panorama de la televisió dels nostres dies, la comunicació de continguts científics no és una tasca fàcil, ja que ha de superar les dificultats relacionades amb la comunica-

254 BIENVENIDO LEÓN

ció de la ciència, a més a més d’aquelles que es deriven de la mateixa naturalesa de la televisió. Els mitjans audiovisuals imposen una limitació significativa, atès que les seves tècniques narratives són clarament diferents d’aquelles que empra la ciència. La televisió acostuma a utilitzar estructures de naturalesa poètica i dramàtica, mitjançant les quals no és pas fàcil aconseguir un equilibri entre rigor i interès. Aquest article explora algunes de les claus per a aconseguir una divulgació eficaç a través del documental de televisió. Des d’aquest punt de vista, s’analitzen les obres principals del guionista i presentador britànic David Attenborough, considerat un dels grans divulgadors dels nostres temps. S’estudien les seves sèries documentals més importants per a mirar d’identificar algunes tècniques rellevants que puguin ajudar en el procés d’acostar determinats coneixements biològics a l’espectador. Entre aquests recursos té una importància especial la construcció de relats, que, presentant conflictes i creant suspens, permeten mantenir l’interès de l’espectador. Paraules clau: documental televisiu / divulgació científica.

SUMMARY Science popularization and television documentary. A look into the work of David Attenborough Within the current television panorama, effective communication of scientific content seems a difficult task, as it must face both intrinsic difficulties related to science communication and those related to the medium. Audiovisual media impose a relevant limitation, since their storytelling techniques are clearly different from scientific communication standards. Television narrative structures tend to be of a poetic and dramatic nature. In other words, the balance between scientific accuracy and journalistic interest seems difficult to achieve. This paper explores some of the key points to develop effective popularisation of science through the television documentary. From this particular perspective, we look into the work of British wildlife filmmaker David Attenborough, who is regarded as one of the greatest popularisers of our time. His main series are analysed as a case of study, in order to identify some relevant techniques, which help to approach biological knowledge to the viewers’ area of interest. Among these resources, storytelling is considered to be specially useful, since it permits to hold viewers’ attention, as well as to present conflict and suspense. Keywords: television documentary / science popularization.

INTRODUCCIÓN Dentro del panorama de la televisión actual, la comunicación eficaz de contenidos científicos es una de las tareas más complejas a las que pueden enfrentarse los produc-

tores y guionistas. Esta dificultad intrínseca podría explicar, al menos parcialmente, el hecho de que en muchos países los programas sobre ciencia apenas tengan cabida en

DIVULGACIÓN CIENTÍFICA Y DOCUMENTAL TELEVISIVO... 255

las parrillas de programación de las cadenas de televisión, a pesar de la creciente importancia que la ciencia tiene en la sociedad de nuestro tiempo. Para convertirse en buenos programas de televisión, la ciencia ha de salvar la distancia que la separa del saber común. La ciencia trata de presentar un conjunto de ideas sistemáticas a través de una estructura lógica, mientras que el conocimiento común no suele ser sistemático y se basa con frecuencia en formulaciones ajenas a la pura lógica racional. Por tanto, cuando la ciencia trata de alcanzar audiencias amplias, resulta necesario reducir la distancia que separa ambos tipos de conocimiento por medio de una aproximación que pueden lograr tanto científicos como comunicadores profesionales. Desde el mismo núcleo de la comunicación de contenidos basados en la ciencia surgen algunas preguntas sobre la naturaleza misma de los mensajes divulgativos: ¿cuáles son las características específicas de este tipo de discurso?, ¿se trata sencillamente de un discurso científico simplificado? o, por el contrario, ¿pertenece a una categoría distinta dotada de características propias? Además de estas cuestiones, pueden plantearse otras, igualmente relevantes, acerca de la efectividad de los medios de comunicación para divulgar la ciencia. Los medios de comunicación social tienden a tratar aquellos asuntos que concitan inmediatamente la atención del público y suelen enfatizar aquellas cuestiones que constituyen buenos titulares. Pero, a menudo, estos criterios no coinciden con aquellos que convierten un hecho en relevante desde el punto de vista científico. Además, el cine y la televisión parecen imponer otra limitación significativa, dado que su peculiar estilo narrativo se separa claramente del lenguaje y las estructuras utilizadas por la comunicación científica.

Las estructuras narrativas en las que se basa la televisión tienen un carácter poético y dramático, y en ellas queda poco lugar para un conocimiento intelectual de índole teórica, que se transmita de forma detallada y sistemática. Bien al contrario, los medios audiovisuales tratan de construir discursos que sean capaces de atraer a la audiencia por medio de cuestiones que susciten un interés práctico y apelen a las emociones. Sin embargo, a pesar de estas dificultades, pueden encontrarse algunos ejemplos de programas de televisión, que consiguen establecer un vínculo eficaz entre los temas científicos y el ámbito de interés de los espectadores, comunicando cuestiones científicas de una forma interesante e inteligible. Entre estos programas, el documental se erige como un género especialmente útil, dentro del cual brilla con luz propia el trabajo de algunos profesionales que han conseguido el reconocimiento unánime tanto del público como de sus propios colegas, dado que han logrado construir discursos a un tiempo interesantes y rigurosos. Este artículo trata de identificar algunas de las cuestiones clave para lograr una divulgación científica eficaz, a través del documental televisivo, dentro del contexto de su sistema de argumentación. Desde esta perspectiva concreta, analizamos el trabajo del guionista y presentador británico David Attenborough, considerado como uno de los grandes divulgadores de nuestro tiempo. Sus principales series de televisión ofrecen un excelente material de estudio para tratar de identificar determinadas técnicas que pueden resultar útiles en el proceso de convertir contenidos biológicos en programas interesantes y accesibles para el público. En este análisis se incluyen con cierta frecuencia las reflexiones del propio Attenborough, con quien el autor ha tenido ocasión de mantener extensas entrevistas. David Attenborough comenzó su carre-

256 BIENVENIDO LEÓN

ra televisiva en 1954, cuando produjo la primera parte de la serie Zooquest, que tendría continuación en sucesivas entregas rodadas a lo largo de toda una década. Después de ocupar diversos cargos directivos en la BBC, en 1972 decidió volver a producir documentales sobre la naturaleza. A partir de entonces escribió y presentó trabajos de gran impacto en todo el mundo, entre los que destacan cuatro megaseries, que han sido analizadas en el presente estudio. La primera de ellas, titulada La vida en la Tierra (Life on Earth, 1979), consiguió un enorme éxito de audiencia, tanto en el Reino Unido como en otros muchos países y se convirtió en un modelo a imitar.1 En años sucesivos Attenborough escribió y presentó otras series de similar envergadura que también consiguieron grandes éxitos de audiencia y ventas internacionales: El planeta viviente (The living planet, 1984), La vida a prueba (The trials of life, 1990) y La vida privada de las plantas (The private life of plants, 1995).2 Estas películas constituyen un excelente caso de estudio para tratar de identificar estructuras narrativas y argumentativas que sirven al objetivo de la divulgación de contenidos científicos. En este análisis se han distinguido dos tipos de técnicas: narrativas y dramáticas. Pero antes de exponer estos recursos, conviene realizar algunas consideraciones previas sobre la importancia de acercar estos contenidos hasta la esfera de interés del espectador.

1. Algunos de los episodios de esta serie fueron seguidos por más de 15 millones de personas en el Reino Unido. La serie se vendió a más de 100 países, consiguiendo una audiencia estimada de más de 500 millones de personas en todo el mundo. Cfr. C. PARSONS, True to nature, Londres, Patrick Stephens, 1982, pág. 7, 349. 2. Posteriormente ha trabajado en otra megaserie, La vida de las aves (The life of birds, 1998), cuyo análisis no ha sido incluído en el presente estudio.

ACERCAMIENTO AL INTERÉS DEL ESPECTADOR En principio, tanto la ciencia como el saber común tratan de conseguir un conocimiento certero del mundo. Pero la ciencia se basa en certezas, mientras que el saber común funciona con opiniones y creencias. A pesar de que certeza no es sinónimo de verdad, el hecho de que ambos tipos de conocimiento se asienten sobre bases diferentes es una distinción nuclear que revela una gran distancia de partida entre ambos planteamientos, y que ha sido percibida por numerosos autores. Aristóteles, en el origen de una tradición que perdura hasta nuestros días, señaló que el discurso científico, que resulta adecuado para la docencia, carece de significado ante ciertas audiencias, ante las cuales es necesario recurrir a conceptos que la gente corriente pueda entender.3 Ya en nuestros días, los discursos divulgativos suelen emplear estructuras narrativas que permiten crear una conexión eficaz con aquellos modos de conocimiento que resultan familiares para la audiencia. Tal como señala Silverstone, el hecho de que la televisión se dirija a la experiencia cotidiana dificulta su relación con la ciencia. Y, desde su punto de vista, los mensajes divulgativos intentan crear un vínculo entre lo especializado y lo general, entre lo oral y lo escrito, entre el discurso empírico y el fenomenológico; en definitiva, entre la ciencia y el sentido común.4 En general, la televisión trata de interesar al público relacionando los asuntos tratados con la experiencia cotidiana. Cualquier tema puede ser interesante con tal que 3. Aristóteles, Retórica I, 1355a. 4. Roger SILVERSTONE, «The Agonistic Narratives of Television Science», en John Corner (ed.), Documentary and the Mass Media, Londres, Edward Arnold, 1996, pág. 81.

DIVULGACIÓN CIENTÍFICA Y DOCUMENTAL TELEVISIVO... 257

el espectador perciba que existe alguna conexión con su propia vida. De acuerdo con Warren, cualquier ser humano está interesado, en primer lugar, en sí mismo y después en lo que tiene más cerca ya sea física o mentalmente: su trabajo, su familia, etc.5 Al igual que otros divulgadores, Attenborough trata de explicar algunas cuestiones científicas relacionándolas con su experiencia cotidiana. Además de la proximidad, existe otro factor de interés que resulta especialmente eficaz en la divulgación de la ciencia: la referencia a lo inusual o lo extraño. A pesar de que la ciencia no se dirige a la búsqueda de hechos extraordinarios, los divulgadores tratan con frecuencia de interesar a la audiencia incluyendo elementos anómalos. Esta tendencia ha sido considerada por algunos científicos como inaceptable, ya que si la ciencia se ocupa de cuestiones serias, la divulgación no debería ser superficial o jocosa. Por el contrario, algunos divulgadores creen que hay un cierto sensacionalismo que puede considerarse como un ingrediente fructífero para extender el conocimiento científico.6 Algunas de las obras de Attenborough han sido criticadas por buscar los elementos sorprendentes antes que informar o educar al espectador. Sin embargo, Attenborough piensa que el hecho de incluir ejemplos de comportamiento extraño no invalida el contenido científico de un programa y, por tanto, es un instrumento perfectamente legítimo. Él lo expresa de la siguiente forma:7 «Si algo es inusual será interesante. Y yo no tengo nada en contra de que algo sea interesante. Cuando llegamos a un punto peligroso es cuando se introduce un elemento 5. Carl WARREN, Modern News Reporting, Nueva York, Harper & Brothers, 1959, pág. 15. 6. Manuel CALVO HERNANDO, Periodismo científico, Madrid, Paraninfo, 1977, pág. 192. 7. Entrevista con el autor, Londres, 14 de julio de 1994.

sólo porque es extraño, sin que tenga relación con la idea central del tema tratado, o cuando se colocan hechos extraordinarios sin que exista una sólida estructura teórica.» Tal como señalan diversos autores, además de la proximidad y lo inusual, otros factores determinan el interés de cualquier enunciado periodístico.8 Sin embargo, dado que en general no tienen tanta relevancia en la divulgación de la ciencia como los arriba destacados, su estudio no tendrá cabida en el presente trabajo. Una vez esbozados los elementos que convierten un hecho en interesante para el público, conviene destacar algunas técnicas o recursos que resultan eficaces en la divulgación de la ciencia.9 Entre ellos resultan especialmente significativos los que tienen por objetivo presentar los contenidos tomados de la ciencia en forma de historias dotadas de conflicto y suspense.

CONTAR HISTORIAS La capacidad humana para contar y entender historias ha sido percibida desde siempre. De acuerdo con Mc Intyre, el hombre es esencialmente un animal que cuenta historias, lo cual es aplicable tanto al terreno de sus acciones como al de sus ficciones.10 La representación por medio de una historia es aplicable en aquellos casos en los que se busca presentar un asunto en forma de «totalidad rápida y esencial», en lugar de mostrar todos los detalles de la realidad con una «exhaustividad mecánica», la cual resulta más apropiada para la ciencia y la his8. Vid., por ejemplo, Juan R. MUÑOZ TORRES, El interés informativo, Madrid, Fragua, 1996. 9. Para un estudio más detallado de estas técnicas, vid. Bienvenido LEÓN, El documental de divulgación científica, Barcelona, Paidós, 1999. 10 Alasdair MC INTYRE, Tras la virtud, Barcelona, Crítica, 1983, pág. 266.

258 BIENVENIDO LEÓN

toria. Esta representación a través de historias no resulta exclusiva de la ficción.11 Los primeros años del cine estuvieron dominados por películas de no-ficción o documentales, en un sentido amplio. En un primer momento, la mayor parte de estas obras estaban estructuradas sobre la base de una simple asociación temática de las ideas. La obra de Robert Flaherty Nanook el esquimal (Nanook of the North, 1922), fue el primer documental en emplear una estructura dramática, en la que un personaje se enfrenta a un conflicto que se va desarrollando para llegar finalmente a una resolución. Antes de Nanook, esta estructura estaba reservada para las películas de ficción. Sin embargo, a partir de ese momento, muchos otros documentales han seguido el mismo modelo. En principio, una historia es un conjunto ordenado de hechos que tuvieron lugar en el pasado, desde el punto de vista de la narración. Sin embargo, algunos autores distinguen entre la simple cronología o secuencia de hechos y la historia propiamente dicha, la cual necesita unidad de acción. Ese concepto de unidad es uno de los principios que establece la tradición dramática clásica, que tiene su origen en las ideas de Aristóteles. Según este filósofo, la fábula (historia) debe imitar una acción completa, lo cual significa que ha de tener un principio, una parte central y un final.12 Las películas sobre la naturaleza, al igual que otros documentales de divulgación científica, suelen estar organizados en torno a un hilo conductor, o desarrollo secuencial de la información, que algunas veces llega a ser una historia en el sentido dramático del término arriba señalado. De acuerdo con Boswall, el propósito del hilo

conductor (story-line) en una película sobre la naturaleza es la transformación de información científica en un enunciado artístico, dotado de unidad y variedad, que ayude a mantener el interés del espectador. Generalmente, la unidad es más difícil de conseguir, dado que la ciencia sigue hechos y ramifica constantemente su razonamiento.13 David Attenborough considera que los documentales sobre la naturaleza deben contar historias, siempre que sea posible: «Los mejores programas son como historias; todos tienen una narración en la que quieres saber qué viene después. Y esto funciona en una novela de detectives y en un programa sobre ciencia. La ciencia es interesante porque formula una pregunta y el espectador quiere ver cuál es la secuencia de hechos que finalmente le llevará hasta la respuesta.» Attenborough utiliza diversos tipos de hilo conductor en sus obras, algunos de los cuales se sitúan muy cerca de la historia dramática. En primer lugar, algunas series, en su conjunto, cuentan una historia (por ejemplo, la evolución de la vida sobre nuestro planeta, que se narra en La vida en la Tierra). Otras series, sin embargo, no cuentan una historia propiamente dicha, sino que mantienen una ordenación meramente temática: por ejemplo, la vida salvaje en diferentes hábitats, que aparece retratada en El planeta viviente. En segundo lugar, podemos considerar que todos los episodios cuentan la historia del presentador —el propio Attenborough—, que viaja alrededor del mundo, tratando de descubrir las maravillas del mundo natural. En algunos casos, el hilo narrativo tiene más fuerza, como ocurre en el caso del documental «Agua dulce» (Sweet water) de la serie El planeta viviente, en el cual el narrador sigue el

11. Juan J. GARCÍA-NOBLEJAS, Poética del texto audiovisual, Pamplona, Eunsa, 1982, pág. 203. 12. Aristóteles, Poética, 1450b.

13. Teffery BOSWALL, «Story lines and links for biological moving imaging», conferencia en la Universidad de Derby (Reino Unido), noviembre 1993, inédita.

DIVULGACIÓN CIENTÍFICA Y DOCUMENTAL TELEVISIVO... 259

curso del río Amazonas, desde el nacimiento hasta la desembocadura. Finalmente, algunas secuencias de estas obras también están organizadas en forma de historias, más o menos dramáticas, en las cuales puede identificarse con claridad un protagonista que se enfrenta a un conflicto, cuyo desarrollo tiene un principio, una parte central y un final. Con el fin de contar una historia, los animales y las plantas aparecen muchas veces como personajes que tienen objetivos y que intentan resolver los conflictos a los que se enfrentan. En ocasiones, este planteamiento suele llevar adosado cierto grado de antropomorfismo que, en su grado mínimo, suele sugerir que las acciones animales o vegetales presentadas se basan en decisiones libres de estos seres, antes que el mero instinto o necesidad biológica. Algunos teóricos han visto diversas implicaciones éticas en este tipo de caracterización. Silverstone critica el hecho de que los documentales de televisión tienden a buscar personajes que puedan verse como héroes o villanos, que encajen en las categorías a las que el espectador está acostumbrado.14 Algunos de los personajes de Attenborough aparecen adornados con valores positivos, como inteligencia, encanto o talento, mientras que otros parecen tener las características negativas contrarias. De esta forma, en sus obras podemos encontrar expresiones tales como «planta asesina», «planta que recompensa a sus empleados» o «ave pirata», por citar sólo algunos ejemplos.15 Sin embargo, este tipo de caracterización no implica necesariamente una referencia a categorías morales, sino simplemente un in-

tento de clarificar el modo en que ocurren las acciones. Attenborough lo explica de la siguiente forma: «cuando digo que un ave es un pirata, no estoy tratando de decir que la acción es moralmente incorrecta. Sólo estoy tratando de aclarar al espectador cómo ocurre el hecho».16 Al margen de cualquier implicación moral, el conflicto resulta un elemento esencial para mantener el interés del espectador, no sólo en los documentales sobre la naturaleza, sino en cualquier tipo de película. Algunos temas científicos no ofrecen oportunidades de conflicto. Sin embargo, la naturaleza está llena de ellos, por lo que resulta relativamente sencillo encontrar asuntos susceptibles de convertirse en buenas películas. Normalmente estas películas presentan tres tipos de conflictos: depredador frente a presa, un individuo que se enfrenta a otro de su misma especie y, finalmente, un individuo frente a un ambiente hostil. Cuando se cuenta una historia a través de uno o más personajes que se enfrentan a un conflicto, es posible utilizar otro recurso de gran eficacia: el suspense. De acuerdo con el maestro de esta técnica, el cineasta británico Alfred Hitchcock, el suspense es la herramienta más importante de que dispone el cine para mantener el interés del espectador. El suspense es la duda que aparece en el espectador sobre si un personaje logrará o no su objetivo. Por tanto, ha de estar basado en el adelanto de información sobre el propósito del personaje, para que se cree un momento de incertidumbre y emoción.

14. Roger SILVERSTONE, Framing Science: the Making of a BBC Documentary, Londres, BFI, 1985, pág. 170. 15. Los ejemplos corresponden sucesivamente a las siguientes secuencias: «La vida privada de las plantas», episodio IV, secuencia 17 y episodio III, secuencia 17; y «La vida a prueba», episodio III, secuencia 26.

La divulgación es un intento de reducir la distancia que existe entre la ciencia y el

CONCLUSIÓN

16. Entrevista con el autor, Londres, 7 de marzo de 1997.

260 BIENVENIDO LEÓN

saber común. Para superar esta distancia resulta necesario construir un tipo de discurso peculiar, en el que el conocimiento científico queda sumido en un proceso de transformación que lo ajusta a los modos de entendimiento de la audiencia. La eficacia comunicativa que consiguen algunos divulgadores —siendo Attenborough un ejemplo descatacado—, se apoya en diversas técnicas que pueden ayudar a que el mensaje resulte inteligible e interesante. Obviamente, estas técnicas no son la única clave de la eficacia de esta comunicación, pero cuando se emplean de forma adecuada pueden ayudar en este proceso. En su intento de acercar la ciencia hasta el público, los divulgadores se enfrentan constantemente al peligro de distorsionar la verdad. Sin embargo, tal como demuestra el trabajo de los buenos divulgadores, es posible alcanzar un equilibrio entre rigor científico e interés periodístico. Las estructuras dramáticas pueden resultar de gran utilidad en los enunciados divulgativos. La reducción de hechos científicos a planteamientos dramáticos puede fácilmente convertirlos en discursos tan atractivos como falsos. Sin embargo, el uso de técnicas dramáticas no implica necesariamente una distorsión de la realidad. Los cineastas son libres de identificar aquellos elementos del mundo que funcionan bien dentro de un enunciado dramático. Y, por fortuna, la naturaleza está llena de historias, conflictos y suspense. Resulta necesario caer en la cuenta de que la divulgación eficaz a través de la televisión requiere un tipo de discurso especial. Y no se trata tanto de un mensaje científico simplificado, como de otro de naturaleza bien diferente, con sus propias características, valores y dificultades. El documental podrá divulgar la ciencia con mayor eficacia si los cineastas saben emplear con acierto los diversos mecanismos que ayudan a

que un enunciado de este tipo resulte, al mismo tiempo, riguroso e interesante.

BIBLIOGRAFÍA ARISTÒTIL. (1988) Poética. Edición de Víctor García Yebra. Madrid: Gredos. CALVO HERNANDO, M. (1977). Periodismo científico. Madrid: Paraninfo, pág. 192. GARCÍA-NOBLEJAS, J. J. (1982). Poética del texto audiovisual. Pamplona: Eunsa. LEÓN, B. (1999). El documental de divulgación científica. Barcelona: Paidós. MC INTYRE, A. (1983). Tras la virtud. Barcelona: Crítica. MUÑOZ TORRES, J. R. (1996). El interés informativo. Madrid: Fragua. PARSONS, C. (1982). True to nature. Londres: Patrick Stephens, pág. 7, 349. SILVERSTONE, R. (1985). Framing Science: the Making of a BBC Documentary. Londres: BFI.

RESEÑA CURRICULAR Bienvenido León, periodista y doctor en Comunicación Pública, es profesor de la Facultad de Comunicación de la Universidad de Navarra, donde imparte las asignaturas de Producción Televisiva y Divulgación Científica Audiovisual. Anteriormente, ha sido director de informativos de la agencia Editmedia TV, coordinador de reportajes informativos de Tele 5 y director de la productora Euroview. Desde hace varios años, trabaja también como realizador, productor y guionista de reportajes y documentales para televisión. Sus obras han obtenido varios premios, como los de mejor documental en los festivales internacionales de Cartagena de Indias (Colombia) y Cuzco (Perú). Es autor del libro El documental de divulgación científica (Barcelona, Paidós, 1999), así como de numerosos artículos científicos y divulgativos sobre comunicación, publicados en revistas españolas y extranjeras.

DIVULGACIÓ CIENTÍFICA I DOCUMENTAL TELEVISIU. ESTUDI DE LES OBRES DE DAVID ATTENBOROUGH BIENVENIDO LEÓN Facultat de Comunicació, Universitat de Navarra Adreça: Facultat de Comunicació, Universitat de Navarra. 31080 Pamplona. Adreça electrònica: bleon@unav.es

INTRODUCCIÓ Dins del panorama de la televisió actual, la comunicació eficaç de continguts científics és una de les tasques més complexes a les quals han de fer front productors i guionistes. Aquesta dificultat intrínseca podria explicar, si més no en part, el fet que en molts països els programes sobre ciència amb prou feines tinguin cabuda en les graelles de programació de les cadenes de televisió, malgrat la importància creixent que la ciència té en la societat del nostre temps. Per a convertir-se en bons programes de televisió, la ciència ha de salvar la distància que la separa del saber popular. La ciència mira de presentar un conjunt d’idees sistemàtiques a través d’una estructura lògica, mentre que el saber popular no acostuma a ser sistemàtic i, freqüentment, es basa en formulacions alienes a la pura lògica racional. Per tant, quan la ciència intenta arribar a audiències àmplies, cal que es redueixi la distància que separa tots dos tipus de coneixement per mitjà d’una aproximació que poden aconseguir tant els científics com els comunicadors professionals. Des del nucli mateix de la comunicació de continguts basats en la ciència sorgeixen algunes preguntes sobre la naturalesa dels missatges divulgatius: quines són les característiques específiques d’aquesta mena de discurs? Es tracta, senzillament, d’un discurs científic simplificat o, al

contrari, pertany a una categoria diferent amb unes característiques pròpies? A més d’aquestes preguntes, se’n poden plantejar d’altres, igualment rellevants, sobre l’efectivitat dels mitjans de comunicació per a divulgar la ciència. Els mitjans de comunicació social tendeixen a tractar els assumptes que conciten immediatament l’atenció del públic, i solen emfasitzar les qüestions que constitueixen bons titulars. Però, sovint, aquests criteris no coincideixen amb els que converteixen un fet en rellevant des del punt de vista científic. I, a més, el cinema i la televisió sembla que imposen una altra limitació significativa, atès que el seu peculiar estil narratiu se separa clarament del llenguatge i de les estructures utilitzades en la comunicació científica. Les estructures narratives en què es basa la televisió tenen un caràcter poètic i dramàtic, i deixen poc lloc per a un coneixement intel·lectual de naturalesa teòrica que es transmeti amb detall i de manera sistemàtica. Ben al contrari, els mitjans audiovisuals intenten construir discursos capaços d’atreure l’audiència per mitjà de qüestions que tinguin un interès pràctic i apel·lin a les emocions. Malgrat aquestes dificultats, poden trobar-se alguns exemples de programes de televisió que aconsegueixen establir un vincle eficaç entre els temes científics i l’àmbit d’interès dels especta-

262 BIENVENIDO LEÓN

dors, gràcies al fet que comuniquen les qüestions científiques de manera interessant i intel·ligible. Entre aquests programes, el documental és especialment útil. Dins d’aquest gènere brilla amb llum pròpia la tasca d’alguns professionals que han aconseguit el reconeixement unànime tant del públic com dels seus mateixos col·legues, ja que han reeixit a construir discursos alhora interessants i rigorosos. Aquest article intenta identificar algunes de les qüestions clau per a aconseguir una divulgació científica eficaç a través del documental televisiu dins del context del seu sistema d’argumentació. Des d’aquesta perspectiva concreta, s’analitza el treball del guionista i presentador britànic David Attenborough, considerat un dels grans divulgadors dels nostres temps. Les seves principals sèries de televisió ofereixen un excel·lent material d’estudi per a intentar identificar determinades tècniques que poden resultar útils en el procés de convertir els continguts biològics en programes interessants i accessibles per al públic. En aquesta anàlisi s’inclouen amb certa freqüència les reflexions del mateix Attenborough, a qui l’autor ha tingut ocasió de fer extenses entrevistes. David Attenborough va iniciar la carrera televisiva el 1954, any en què va produir la primera part de la sèrie Zooquest —que es continuaria en entregues successives rodades al llarg de tota una dècada. Després d’ocupar diversos càrrecs directius a la BBC, el 1972 va decidir tornar a produir documentals de natura. A partir d’aleshores va escriure i presentar treballs que van tenir un fort impacte arreu del món, entre els quals destaquen quatre megasèries, que s’analitzen en el present estudi. La primera, titulada La vida a la Terra (Life on Earth, 1979), va tenir un gran èxit d’audiència, no solament al Regne Unit sinó també en molts altres països, i es va convertir en un model a imitar.1 Els anys següents, Attenborough va escriure i presentar altres sèries d’en1. Solament al Regne Unit, alguns dels episodis d’aquesta sèrie van ser seguits per més de 15 milions de persones. La sèrie es va vendre a més de 100 països i s’estima

vergadura semblant, que també van aconseguir un gran èxit d’audiència i de vendes internacionals: El planeta vivent (The living planet, 1984), La vida a prova (The trials of life, 1990) i La vida privada de les plantes (The private life of plants, 1995).2 Aquestes pel·lícules constitueixen un excellent cas d’estudi per a mirar d’identificar estructures narratives i argumentatives que serveixin per a l’objectiu que es proposa la divulgació de continguts científics. En aquesta anàlisi s’han distingit dues menes de tècniques: narratives i dramàtiques. Però abans d’exposar aquests recursos, convé fer algunes consideracions prèvies sobre la importància d’acostar els continguts científics fins a l’esfera d’interès de l’espectador.

ACOSTAMENT A L’INTERÈS DE L’ESPECTADOR En principi, tant el coneixement científic com el saber popular intenten aconseguir un coneixement precís del món. Però la ciència es basa en certeses, mentre que el saber popular funciona amb opinions i creences. Tot i que certesa no és sinònim de veritat, el fet que els dos tipus de coneixement s’estableixin sobre bases diferents és una distinció nuclear que revela una gran distància de partida entre tots dos plantejaments, distància que ha estat percebuda per nombrosos autors. Aristòtil, en l’origen d’una tradició que ha perdurat fins als nostres dies, ja va assenyalar que el discurs científic, que resulta adequat per a la docència, no té significat davant de determinades audiències, davant de les quals cal recórrer a conceptes que la gent corrent pugui entendre.3 que va assolir una audiència de més de 500 milions d’espectadors a tot el món. Vegeu C. PARSONS, True to nature, Londres, Patrick Stephens, 1982, pàg. 7, 349. 2. Posteriorment va treballar en una altra megasèrie, La vida dels ocells (The life of birds, 1998), l’anàlisi de la qual no s’inclou en el present estudi. 3. Aristòtil, Retòrica I, 1355a.

DIVULGACIÓ CIENTÍFICA I DOCUMENTAL TELEVISIU... 263

Ja en els nostres dies, els discursos divulgatius solen fer servir estructures narratives que permeten crear una connexió eficaç amb els sistemes de coneixement que resulten familiars a l’audiència. Tal com assenyala Silverstone, el fet que la televisió es dirigeixi a l’experiència quotidiana dificulta la relació d’aquest mitjà amb la ciència. I, des del punt de vista d’aquest autor, els missatges divulgatius intenten crear un vincle entre allò especialitzat i allò general, entre allò oral i allò escrit, entre el discurs empíric i el fenomenològic; en definitiva, entre la ciència i el sentit comú.4 En general, la televisió mira d’interessar el públic relacionant els assumptes tractats amb l’experiència quotidiana. Qualsevol tema pot ser interessant si l’espectador percep que té alguna connexió amb la seva pròpia vida. D’acord amb Warren, qualsevol ésser humà està interessat, en primer lloc, en ell mateix i, després, en allò que té més a prop, ja sigui físicament o mentalment: la feina, la família, etc.5 Com altres divulgadors, Attenborough mira d’explicar algunes qüestions científiques relacionant-les amb la seva experiència quotidiana. A més de la proximitat, hi ha un altre factor d’interès que resulta especialment eficaç per divulgar la ciència: la referència al que és poc usual o estrany. Malgrat que la ciència no es dirigeix a la recerca de fets extraordinaris, els divulgadors sovint intenten interessar l’audiència amb la inclusió d’elements anòmals. Alguns científics consideren aquesta tendència inacceptable, ja que si la ciència s’ocupa de qüestions serioses, la divulgació no hauria de ser superficial ni divertida. En canvi, alguns divulgadors creuen que un cert grau de sensacionalisme es pot considerar un ingredient fructífer per a estendre el coneixement científic.6

Algunes de les obres d’Attenborough han estat criticades perquè buscaven els elements sorprenents abans que informar o educar l’espectador. Tanmateix, ell pensa que el fet d’incloure exemples de comportament estrany no invalida el contingut científic d’un programa i, per tant, és un instrument perfectament legítim. Ho expressa de la manera següent:7 «Si alguna cosa és insòlita, serà interessant. I jo no tinc res en contra que les coses siguin interessants. Quan arribem a un punt perillós és quan introduïm un element només perquè és rar, sense que tingui relació amb la idea central del tema que estem tractant, o quan es col·loquen fets extraordinaris sense que existeixi una estructura teòrica sòlida.» Tal com assenyalen diversos autors, a més a més de la proximitat i la raresa, hi ha altres factors que determinen l’interès de qualsevol enunciat periodístic.8 No obstant això, atès que en general no tenen tanta rellevància en la divulgació de la ciència com els factors esmentats abans, no s’estudiaran en el present treball. Un cop esbossats els elements que converteixen un fet en interessant per al públic, convé destacar algunes tècniques o recursos que resulten eficaços en la divulgació de la ciència.9 Entre aquests recursos resulten especialment significatius els que tenen com a objectiu presentar els continguts agafats de la ciència en forma d’històries dotades de conflicte i suspens.

4. Roger SILVERSTONE, «The Agonistic Narratives of Television Science», a John CORNER (ed.), Documentary and the Mass Media, Londres, Edward Arnold, 1996, pàg. 81. 5. Carl WARREN, Modern News Reporting, Nova York, Harper & Brothers, 1959, pàg. 15. 6. Manuel CALVO HERNANDO, Periodismo científico, Madrid, Paraninfo, 1977, pàg. 192.

7. Entrevista amb l’autor, Londres, 14 de juliol de 1994. 8. Vegeu, per exemple, Juan R. MUÑOZ TORRES, El interés informativo, Madrid, Fragua, 1996. 9. Per a un estudi més detallat d’aquestes tècniques, vegeu Bienvenido LEÓN, El documental de divulgación científica, Barcelona, Paidós, 1999.

EXPLICAR HISTÒRIES La capacitat humana per a explicar i entendre històries es coneix des de sempre. D’acord amb Mc Intyre, l’home és essencialment un ani-

264 BIENVENIDO LEÓN

mal que explica històries, la qual cosa és aplicable tant al terreny de les seves accions com al de les seves ficcions.10 La representació per mitjà d’una història és aplicable en els casos en què es vol presentar un assumpte en forma de «totalitat ràpida i essencial», en lloc de mostrar tots els detalls de la realitat amb una «exhaustivitat mecànica» —que resulta més apropiada per a la ciència i la història. Aquesta representació a través d’històries no és exclusiva de la ficció.11 Els primers anys del cinema van estar dominats per pel·lícules de no-ficció o documentals en un sentit ampli. En un primer moment, la major part d’aquestes obres estaven estructurades sobre la base d’una mera associació temàtica d’idees. L’obra de Robert Flaherty Nanook l’esquimal (Nanook of the North, 1922) va ser el primer documental que utilitzà una estructura dramàtica: un personatge s’enfronta a un conflicte que es va desenvolupant fins que al final es resol. Abans de Nanook, aquesta estructura estava reservada a les pel·lícules de ficció. Tanmateix, a partir d’aquest moment, molts altres documentals han seguit el mateix model. En principi, una història és un conjunt ordenat de fets que, des del punt de vista de la narració, van ocórrer en el passat. Però alguns autors distingeixen entre la simple cronologia o seqüència de fets i la història propiament dita, que necessita unitat d’acció. Aquest concepte d’unitat és un dels principis que estableix la tradició dramàtica clàssica, que té l’origen en les idees d’Aristòtil. Segons aquest filòsof, la fàbula (història) ha d’imitar una acció completa, cosa que significa que ha de tenir un principi, una part central i un final.12 Les pel·lícules sobre la natura, igual que altres documentals de divulgació científica, solen

10. Alasdair MC INTYRE, Tras la virtud. Barcelona: Crítica, 1983, pàg. 226. 11. Juan J.GARCÍA-NOBLEJAS, Poética del texto audiovisual, Pamplona, Eunsa, 1982, pàg. 203. 12. ARISTÒTIL, Poética, 1450b.

organitzar-se al voltant d’un fil conductor, o desenvolupament seqüencial de la informació, que de vegades arriba a ser una història, en el sentit dramàtic del terme assenyalat més amunt. D’acord amb Boswall, en una pel·lícula sobre la natura, el propòsit del fil conductor (story-line) és la transformació de la informació científica en un enunciat artístic, dotat d’unitat i varietat, que ajudi a mantenir l’interès de l’espectador. Generalment, la unitat és més difícil d’aconseguir, atès que la ciència segueix fets i en ramifica constantment el raonament. David Attenborough considera que els documentals sobre la natura han d’explicar històries, sempre que sigui possible: «Els millors programes són com històries; tots tenen una narració on vols saber què passarà després. I això funciona en una novel·la de detectius i en un programa sobre ciència. La ciència és interessant perquè formula una pregunta i l’espectador vol veure la seqüència de fets que al final portarà a la resposta.»13 En les seves obres, Attenborough fa servir diverses menes de fils conductors, alguns dels quals es troben molt a prop de la història dramàtica. En primer lloc, tenim les sèries que, en el seu conjunt, expliquen una història (per exemple, a La vida a la Terra s’explica l’evolució de la vida sobre el nostre planeta). Altres sèries, però, no expliquen una història pròpiament dita, sinó que mantenen una ordenació merament temàtica. És el que succeeix, per exemple, a El planeta vivent, on es retrata la vida salvatge de diferents hàbitats. En segon lloc, podem considerar que tots els episodis expliquen la història del presentador —el mateix Attenborough—, que viatja per tot el món per intentar descobrir les meravelles del món natural. En alguns casos, el fil narratiu té més força, com ocorre en el documental «Aigua dolça» (Sweet water) de la sèrie El planeta vivent. En aquest cas, el narrador segueix el curs del riu 13. Entrevista amb l’autor, Londres, 14 de juliol de 1994.

DIVULGACIÓ CIENTÍFICA I DOCUMENTAL TELEVISIU... 265

Amazones des del naixement fins a la desembocadura. Finalment, algunes seqüències d’aquestes obres també estan organitzades en forma de seqüències, més o menys dramàtiques, en les quals es pot identificar clarament un protagonista que s’enfronta a un conflicte, el desenvolupament del qual té un principi, una part central i un final. Per tal d’explicar una història, els animals i les plantes apareixen sovint com a personatges que tenen objectius i que intenten resoldre els conflictes als quals s’enfronten. De vegades aquest plantejament porta implícit un cert grau d’antropomorfisme que, en el cas mínim, acostuma a suggerir que les accions animals o vegetals que es presenten es basen en decisions lliures d’aquests éssers, abans que en el simple instint i la necessitat biològica. Alguns teòrics han vist certes implicacions ètiques en aquest tipus de caracterització. Silverstone critica el fet que els documentals de televisió tendeixin a cercar personatges que es poden presentar com a herois o brètols que encaixen en les categories a les quals l’espectador està acostumat.14 Alguns dels personatges d’Attenborough apareixen guarnits amb valors positius, com intel·ligència, encant o talent, mentre que d’altres, semblen posseir les característiques negatives contràries. D’aquesta manera, en les obres d’aquest divulgador podem trobar expressions com «planta assessina», «planta que recompensa els seus empleats» o «ocell pirata», per a citar-ne solament alguns exemples.15 No obstant això, aquest tipus de caracterització no implica necessàriament una referència a categories morals, sinó que respon, senzillament, a un intent de clarificar la manera com

14. Roger SILVERSTONE, Framing Science: the Making of a BBC Documentary, Londres, BFI, 1985, pàg. 170. 15. Els exemples corresponen successivament a les seqüències següents: «La vida privada de les plantes», episodi IV, secuencia 17 i episodi III, seqüència 17; i «La vida a prova», episodi III, seqüència 26.

ocorren les accions. Attenborough ho explica de la manera següent: «quan dic que un ocell és un pirata no vull pas dir que la seva acció sigui moralment incorrecta. Únicament intento aclarir a l’espectador com ocorre un fet».16 Al marge de qualsevol implicació moral, el conflicte resulta un element essencial per a mantenir l’interès de l’espectador, no solament en els documentals sobre la natura, sinó en qualsevol tipus de pel·lícula. Alguns temes científics no ofereixen oportunitats de conflicte. Tanmateix, la natura n'és plena, de manera que resulta relativament senzill trobar assumptes susceptibles de convertir-se en bones pel·lícules. Normalment aquestes pel·lícules presenten tres tipus de conflictes: un depredador davant d’una presa, un individu que s’enfronta a un altre de la mateixa espècie i, finalment, un individu en un medi hostil. Quan s’explica una història a través d’un o més personatges que s’enfronten a un conflicte, es pot utilitzar un altre recurs molt eficaç: el suspens. D’acord amb el mestre en aquesta tècnica, el cineasta britànic Alfred Hitchcock, el suspens és l’eina més important de què disposa el cinema per a mantenir l’interès de l’espectador. El suspens és el dubte que apareix en l’espectador sobre si un personatge aconseguirà o no el seu objectiu. Per tant, s’ha de basar en la presentació prèvia d’informació sobre els propòsits del personatge, per tal que es creï un moment d’incertesa i emoció.

CONCLUSIÓ La divulgació és un intent de reduir la distància que hi ha entre la ciència i el saber popular. Per a superar aquesta distància cal construir un tipus de discurs peculiar, en el qual el coneixement científic queda sumit en un procés de transformació que l’ajusta als sistemes de comprensió de l’audiència. L’eficàcia comunica16. Entrevista amb l’autor, Londres, 7 de març de 1997.

266 BIENVENIDO LEÓN

tiva que aconsegueixen alguns divulgadors —entre els quals Attenborough n’és un exemple destacat— es basa en diverses tècniques que poden ajudar perquè el missatge resulti intel·ligible i interessant. Òbviament, aquestes tècniques no són l’única clau de l’eficàcia de la comunicació, però quan s’utilitzen de manera adequada hi poden ajudar molt. En l’intent d’acostar la ciència al públic, els divulgadors s’enfronten constantment al perill de distorsionar la veritat. Tanmateix, tal com demostra el treball dels bons divulgadors, és possible aconseguir un equilibri entre rigor científic i interès periodístic. Les estructures dramàtiques poden ser una gran ajuda en els enunciats divulgatius. La reducció dels fets científics a plantejaments dramàtics pot convertir fàcilment els primers en discursos tant atractius com falsos. No obstant això, l’ús de tècniques dramàtiques no implica necessàriament una distorsió de la realitat. Els cineastes són lliures d’identificar els elements del món que funcionen bé dins d’un enunciat dramàtic. I, afortunadament, la naturalesa és plena d’històries, conflictes i suspens. Cal adonar-se que la divulgació eficaç a través de la televisió requereix un tipus de discurs especial. I no es tracta tant d’un missatge científic simplificat, com d’un altre de naturalesa ben diferent, amb les seves característiques, els seus

valors i les seves dificultats pròpies. El documental podrà divulgar la ciència amb més eficàcia si els cineastes saben fer servir amb encert els diversos mecanismes que ajuden a aconseguir que un enunciat científic sigui, al mateix temps, rigorós i interessant.

RESSENYA CURRICULAR Bienvenido León, periodista i doctor en comunicació pública, és professor de comunicació de la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra, on imparteix les assignatures de producció televisiva i divulgació científica audiovisual. Amb anterioritat havia estat director d’informatius de l’agència Editmedia TV, coordinador de reportatges informatius de Tele 5 i director de la productora Euroview. Des de fa uns quants anys treballa també com a realitzador, productor i guionista de reportatges i documentals per a televisió. Les seves obres han obtingut diversos premis, entre els quals els de millor documental dels festivals internacionals de Cartagena d’Índies (Colòmbia) i Cuzco (Perú). És autor del llibre El documental de divulgación científica (Barcelona, Paidós, 1999), així com de nombrosos articles científics i divulgatius sobre comunicació publicats en revistes espanyoles i estrangeres.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 267-271

CIÈNCIA TRIDIMENSIONAL LLUÍS CORNUDELLA Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. Institut de Biologia Molecular de Barcelona. CSIC Adreça: Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. Institut de Biologia Molecular de Barcelona. CSIC. Jordi Girona, 18-26. 08036 Barcelona. Adreça electrònica: lcmbmc@cid.csic.es

RESUM En l’actualitat s’està vivint una enorme eclosió en la resolució d’estructures tridimensionals de proteïnes, d’àcids nucleics i dels seus diversos complexos. Sens dubte ens trobem enmig d’una autèntica revolució en la biologia molecular i cel·lular essencialment liderada per l’estructura, que ha donat lloc a una disciplina relativament jove anomenada biologia estructural. La millora de la instrumentació i la disponibilitat de noves eines de computació han accelerat el ritme d’adquisició d’informació estructural i s’han aconseguit acumular dades estructurals extensives. L’objectiu avui ja no és la simple descripció de noves estructures sinó abordar, comprendre i fins i tot predir la dinàmica funcional de les biomolècules naturals, així com les interaccions dels àtoms intrínseques als canvis reactius de les macromolècules, per fornir la possibilitat de manipular-les i modificar-les. Paraules clau: estructura tridimensional / proteïnes / àcids nucleics / computació.

SUMMARY Tridimensional science The past few years have witnessed a tremendous explosion in the number of three-dimensional structures of proteins, nucleic acids and their various complexes. There is no doubt that we are in the midst of a revolution in molecular and cellular biology that is, in large part, being driven by structure. This latter has given rise to a relatively young discipline known as structural biology. Improved instrumentation and powerful computational

268 LLUÍS CORNUDELLA

tools have greatly accelerated the rate at which structural information is accumulating and has led to extensive structural databases. The next important steps are to understand and even predict the functional dynamics of native biomolecules, but also the intrinsic interactions of atoms to reactive changes in macromolecules, bringing about the possibility of intervention. Keywords: three-dimensional structure / proteins / nucleic acids / computation.

INTRODUCCIÓ La vida depèn de macromolècules com els àcids nucleics, les proteïnes i els hidrats de carboni. L’estudi d’aquestes molècules, els seus complexos i les seves interaccions, ha estat de sempre competència de la bioquímica i de la biologia molecular. Amb el temps s’ha arribat a conèixer un gran nombre de macromolècules i a desxifrar molts dels processos biològics en els quals intervenen. Amb tot, però, el seu coneixement es limita sovint a la definició d’un fenotip, l’establiment d’una seqüència i, fins i tot, a la caracterització d’una banda en un gel. No és fins que s’aconsegueix resoldre l’estructura molecular que s’adquireix la visió de com les molècules realment condueixen els seus negocis, és a dir, com realitzen la seva funció. Probablement, l’estructura és el determinant singularment més important de les propietats d’una molècula. Sempre es produeix una gran eufòria davant la primera ullada a una estructura. Invariablement, el desxiframent d’una estructura empeny els investigadors un pas endavant en el coneixement de la funcionalitat d’una molècula. Nogensmenys, aquesta circumstància planteja sovint més preguntes que no en respon, i s’emfasitza que la imatge estàtica d’una molècula rarament és una fi en si mateixa ans, al contrari, és l’inici de la seva comprensió. A mesura que les estructures esdevinguin resolubles amb més facilitat, l’interès es desplaçarà des de la simple descripció,

òbviament un esglaó inicial important en qualsevol empresa científica, a la dissecció de la funció. Quines són les forces que determinen l’associació de les proteïnes amb els seus substrats? Com es pleguen les proteïnes en el seu estat natural? Quins són els elements que determinen l’estabilitat de les proteïnes? Com s’ho maneguen les molècules proteiques per a transformar l’energia química en força? Recents avenços de les tecnologies del DNA recombinant, dels sistemes d’expressió de proteïnes i de la síntesi química de proteïnes i àcids nucleics han revolucionat tots els camps de la biologia molecular i cel·lular. Alhora, nous i potents sistemes de computació, juntament amb decisives millores de la instrumentació en microscòpia electrònica, cristal·lografia i ressonància magnètica nuclear, han accelerat considerablement el flux de la informació estructural. El repte avui no solament es limita a la resolució d’estructures sinó que abasta el plantejament de qüestions d’importància biològica real mitjançant la combinació d’estudis estructurals amb mètodes quantitatius de mesura i anàlisi derivats de la física, la química i les matemàtiques.

BIOLOGIA ESTRUCTURAL La biologia estructural, malgrat que és molt jove, ha adquirit ja naturalesa de disci-

CIÈNCIA TRIDIMENSIONAL 269

plina científica. Solament durant l’any 1994 el ritme de les caracteritzacions estructurals fou, de mitjana, d’una nova estructura per dia. Si es manté aquesta cadència, l’any 2000 contemplarà la resolució de 2.800 estructures avui totalment desconegudes. En el banc de dades del Laboratori Nacional de Brookhaven amb prou feines hi havia enregistrades tres o quatre estructures de molècules de RNA i dels seus complexos amb DNA i proteïnes, l’any 1978. Aquest nombre d’estructures conegudes restà inamovible fins a 1986 quan se n’hi afegiren unes quantes més. La resolució i el subsegüent dipòsit d’estructures d’aquesta classe de macromolècules hagué d’esperar fins a 1994 per veure’s incrementada substancialment. Avui, el nombre d’aquestes estructures conegudes ultrapassa el centenar. Pel que fa a les proteïnes, el mateix banc de Brookhaven contenia al voltant de 3.000 molècules proteiques l’any 1993. L’allau de noves estructures proteiques resoltes i di-

positades ha acabat saturant la capacitat d’emmagatzematge del laboratori de Brookhaven i ha forçat a crear un nou banc de dades de proteïnes, el Research Collaboratory for Structural Bioinformatics (RCSB). Aquest organisme, a més de complir la funció de dipòsit estructural, també està dedicat a millorar el coneixement de la funció dels sistemes biològics mitjançant l’estudi de l’estructura tridimensional de les macromolècules biològiques. El RCSB està organitzat en forma de consorci, integrat per la Divisió de Biotecnologia de l’Institut Nacional d’Estàndards i Tecnologia (NIST) americà, el Centre de Supercomputació de la Universitat de Califòrnia a San Diego i el Centre de Biofísica Molecular i Fisicoquímica Biològica de la Universitat de Rutgers. El seu finançament prové essencialment de la National Science Foundation (NSF). El gràfic de la figura 1 mostra el nombre total d’estructures dipositades anualment en el PDB des del seu inici l’any 1973 fins a 12 de

2500

2000

1500

1000

500

0

1973 75

77

79

81

83

85

87

89

91

93

95

97 1999

FIGURA 1. Nombre d’estructures de proteïnes dipositades anualment ( ) i accessibles ( ) en el PDB des de 1973, actualitzades a 12 de setembre de 1998. El sumatori dels nombres anuals d’estructures d’accés públic dóna una quantitat superior a la que està realment disponible en el banc de dades. Això és degut a la supressió i/o substitució d’estructures que ocorre esporàdicament. La informació del gràfic es pot consultar a través del portal del RCSB a Internet (http://www.rcsb.org/index.html).

270 LLUÍS CORNUDELLA

setembre de 1998, juntament amb el de les estructures l’accés de les quals és lliure i disponible públicament sense restriccions. S’aprecia clarament en el gràfic l’increment desmesurat, quasi exponencial, de la resolució estructural de proteïnes que té lloc a partir de 1990.

LES ESTRUCTURES TRIDIMENSIONALS Aquestes estructures proteiques han estat classificades segons la composició estructural secundària, amb el resultat que prop de dos terços són similars. L’eliminació de les darreres dóna una resta d’estructures, la meitat de les quals mostren homologies entre si. En segregar del grup de proteïnes no homòlogues les que contenen elements d’estructura terciària semblants, s’obté un conjunt final d’unes 160 formes específiques de plegaments estructurals que són els que es coneixen actualment. D’altra banda, s’ha estimat que el nombre total de plegaments estructurals proteics definits en el genoma humà s’apropa a un miler. Es dedueix fàcilment d’aquestes estimacions que manquen encara unes 840 conformacions estructurals per elucidar. Tenint en compte els avenços recents de la producció i la detecció de radiació X de sincrotró, així com la disponibilitat de potents mètodes de computació, es podria afirmar que no és utòpic pensar que la comunitat cristal·logràfica afronti la caracterització estructural de les 840 formes de plegament pendents de resolució en un futur proper. No tot acaba amb l’elucidació d’estructures quiescents. Els avenços tecnològics permeten estudiar macromolècules biològiques en acció. Aquest és el cas de la difracció cinètica de Laué que permet visualitzar imatges en moviment com la de l’oncoproteïna p21 Ras unint-se al GTP i hidrolitzant-

lo. La combinació de tècniques també forneix una poderosa eina per a l’anàlisi estructural. La microscòpia electrònica de complexos macromoleculars juntament amb la cristal·lografia de raigs X n’és un exemple. Així, ha estat factible posicionar les estructures tridimensionals de l’actina i la miosina en imatges ultramicroscòpiques dels seus filaments amb el propòsit de visualitzar com es contreuen els músculs. La microscòpia de força atòmica s’està revelant molt apropiada per a l’estudi de complexos aperiòdics de grans dimensions. El potencial i la versatilitat de la ressonància magnètica nuclear en l’anàlisi tridimensional d’àcids nucleics i de proteïnes és prou ben conegut. L’arsenal analític esmentat, juntament amb les fites recentment assolides en els estudis estructurals i funcionals, palesen fefaentment que ens trobem enmig d’una autèntica revolució de la biologia molecular i cel·lular, sens dubte encapçalada per l’estructura. Amb tot, no es pot oblidar que la imatge estàtica d’una macromolècula no és una finalitat en si mateixa, ans l’inici d’un camí que porta a comprendre-la. Cal preveure que, a mesura que es resolguin més i més estructures, l’interès i l’èmfasi es desplaçaran des de la simple descripció cap a la dissecció de la funció amb la finalitat d’esbrinar els suports estructurals de la funció molecular. Amb la comprensió de les bases estructurals de la funció s’assoleix la possibilitat d’intervenir. Les proteïnes i els àcids nucleics poden ser manipulats per fer-los més estables. Es poden construir enzims més eficients com també alterar les especificitats dels substrats enzimàtics. És factible dissenyar drogues noves que interfereixin amb fases crucials en la progressió de les malalties. Certament, el coneixement fornit pels estudis estructurals tindrà importants repercussions mèdiques i industrials.

CIÈNCIA TRIDIMENSIONAL 271

CONCLUSIONS En definitiva, ens trobem en un moment d’expansió singular de la biologia estructural. Podem predir que al llarg dels propers anys viurem una revolució encapçalada per l’estructura relativa al coneixement dels processos moleculars que han desenvolupat la vida a la nostra Terra. Potser, fins i tot, esbrinarem la manera en què la mateixa vida s’inicià. Les conseqüències d’aquesta revolució estructural repercutiran en tots els àmbits de la biologia. BIBLIOGRAFIA BURLEY, S. K. (1994). «Forward to the Fundamentals». Nature Struct. Biol., núm. 1, pàg. 8-10. RESEARCH COLLABORATORY FOR STRUCTURAL BIOINFORMATICS (RCSB). <http://www.rcsb.org> SARMA, R. H.; M. H. SARMA (1994). Structural Biology: The State of the Art. Nova York: Adenine Press. «The Changing Structure of Biology» (1994). [Editorial]. Nature Struct. Biol., núm. 1, pàg. 1-2. THE PROTEIN DATA BANK (PDB). <http://www.rcsb.org/pdb> WILTZIUS, P. (1999). «Structural Catholicism». Science, núm. 284, pàg. 1280.

RESSENYA CURRICULAR Lluís Cornudella és investigador del Consell Superior d’Investigacions Científi-

ques des de 1972. Adscrit a l’Institut de Biologia Molecular de Barcelona (IBMB) i cap del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. Llicenciat en ciències químiques i doctor en bioquímica per la Universitat de Barcelona. Becari postdoctoral de la Fundació Joan March als Estats Units al Department of Cell Biology del New York Blood Center (1970-72) i al Lindsley F. Kimball Research Institute de Nova York (1979-1981). Investigador visitant al Centre de Recherche en Cancérologie de l’Université Laval a l’Hôtel-Dieu de Québec (1989). Premi August Pi i Sunyer de l’IEC (1968) i Medalla Narcís Monturiol al Mèrit Científic i Tecnològic de la Generalitat de Catalunya (1987). Les àrees d’interès científic inclouen l’anàlisi molecular de genomes d’invertebrats marins; l’aïllament i la caracterització de gens que codifiquen proteïnes bàsiques nuclears espermàtiques; les tendències evolutives dels gens de les variants espermatogèniques d’histones; l’organització i la variabilitat conformacional de la cromatina durant el desenvolupament cel·lular germinatiu i l’expressió gènica al llarg de l’espermiogènesi en els invertebrats marins. És autor d’un centenar d’articles en revistes científiques amb índex d’impacte.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 273-283

RECURSOS I RESTRICCIONS DE LA XARXA EN CIÈNCIES BIOMÈDIQUES XAVIER PASTOR I DURAN Cap de Secció d’Informàtica Mèdica. Hospital Clínic Adreça: Secció d’Informàtica Mèdica. Hospital Clínic. Villarroel, 170: 08036 Barcelona. Adreça electrònica: xpastor@clinic.ub.es

RESUM La xarxa Internet, entesa com un consorci format per usuaris, ordinadors, elements de comunicació, coneixements i aplicacions, és una innovació tecnològica que obre la porta a noves modalitats de treball i de relació entre les persones i les organitzacions en què estan agrupades. En el cas de les ciències biomèdiques, una gran part del seu èxit rau a oferir un substrat metodològic molt adient a la necessitat intrínseca de tractar dades i informacions i comunicar-les a d’altres professionals perquè la recerca progressi o a la societat per a difondre els coneixements. La medicina es beneficia en el mateix sentit, però l’impacte és mes gran, ja que hom pot preveure un canvi radical en el paradigma de l’actuació clínica. La clàssica relació metge-pacient haurà d’incorporar nous elements amb el grau de responsabilitat corresponent. Cal acceptar el fet d’Internet amb un esperit científic alhora suficientment crític per a copsar tots els beneficis que se’n poden obtenir i totes les restriccions i limitacions que per raons tècniques o ètiques s’hagin d’acceptar. Paraules clau: Internet / recerca / medicina / biologia / informació científica / relació metge-pacient.

SUMMARY Resources and constrains of the network in biomedical sciences The Internet, understood as a global consortium formed by users, computers, communication elements and applications, is a technical innovation which opens the door toward

274 XAVIER PASTOR

new ways of working and relationship among people and organizations where they are grouped. In biomedical science, the reason for the success lies in the offer of a methodological substrate highly convenient to the intrinsic need to manage data and information and communicate them to other professionals by reasons of progress in research or to the society in order to distribute the knowledge. The Medicine gets the same profits, but the impact is greater because it is envisaged a radical change in the clinical paradigm. The classic relationship physician-patient shall need the incorporation of new elements with their corresponding degree of responsibility. The Internet irruption in the current life must be accepted in a scientific spirit with enough criticism to extract all the benefits and to accept all the limitations and restrictions imposed by technical problems or ethical reasons. Keywords: Internet / research / medicine / biology / information science / physicianpatient relations.

INTRODUCCIÓ La informació i la comunicació han estat, des de sempre, incorporades a la praxi de les ciències biomèdiques en general i de la medicina en particular. Recollir les dades de la forma més objectiva possible, interpretar-les a un nivell d’abstracció superior, i, en el cas de les ciències que estudien les malalties (medicina, infermeria, etc.), arribar a tenir un model concret referit a una persona que encaixi amb la instància genèrica d’una malaltia (diagnosi), han estat accions que permeten engegar una colla de mesures (tractament) adreçades a retornarli la normalitat o, si més no, a pal·liar tant com es pugui els sofriments. Tradicionalment aquest procés ha estat centrat en una relació molt personalitzada en el binomi metge-malalt i, des de fa poc més d’un segle, s’ha enregistrat en un element material anomenat història clínica. Ara bé, l’emergència a les darreries del segle XX de les noves tecnologies de la informació i de les comunicacions, obre nous camins en aquesta relació i mètode i augmenten considerablement l’accés als recursos humans i als propis coneixements, tant per part dels professionals com dels illetrats en aquesta matèria, que atesa la seva transcendència es fa extensible a tota la població. No és gratuït,

doncs, afirmar que el fenomen d’Internet i tot allò que l’envolta, amb ja trenta anys d’existència i cinc de generalització, està provocant nombroses expectatives, de què tan sols es pot albirar molt superficialment l’impacte que tindrà sobre les persones i la custòdia de la seva salut.

LA PRAXI PROFESSIONAL I EL CONEIXEMENT La pràctica de les ciències biomèdiques i de la medicina ha anat evolucionant. Una gran part dels canvis són deguts a motius polítics i econòmics. L’evolució demogràfica, epidemiològica, científica, política i social ha capgirat la visió del món en els darrers cinquanta anys i, si bé inicialment els plantejaments eren molt diferents a les societats nord-americana i europea, s’observa una convergència de criteris menats per conceptes com la justícia social, el dret a la salut, la beneficència, el control de la despesa i l’eficiència. La professionalització de la recerca biològica, l’exigència d’obtenir una rendibilitat dels diners que s’hi destinen, independentment que siguin públics o privats, la

RECURSOS I RESTRICCIONS DE LA XARXA EN CIÈNCIES BIOMÈDIQUES 275

necessitat del treball en equip per a arribar més lluny i millorar la qualitat, especialment en la prestació de serveis clínics, són exemples de noves formes de treballar, molt oposades a les de la primera meitat del segle XX, on encara l’idealisme i les accions individuals eren una realitat i pot ser i fins i tot una necessitat. Tots aquests fets han propiciat un caliu adient per a plantejar una nova concepció de la medicina. En aquesta visió ja no es parla solament del malalt. Es té en compte qualsevol ciutadà, i hom es preocupa pel seu estat de salut, que ha d’ésser garantit al màxim i de forma continuada des d’abans de néixer fins a la mort, allà on es trobi. En aquest nou marc, la relació que estableix el ciutadà ja no és amb un sol metge, sinó que va acompanyada d’altres relacions amb diferents professionals sanitaris, i d’altres interaccions amb persones integrades en institucions amb interessos diversos, en virtut dels quals estableixen vincles que, convenientment

analitzats, donen lloc a processos en què es comuniquen dades, s’obté informació i s’extrau coneixement. En la figura 1 es reprodueixen algunes d’aquestes entitats. Els coneixements en biomedicina són els que més augmenten, si els comparem amb altres àrees. A més a més, no es tracta d’un simple fenomen acumulatiu, amb un cicle de duplicació que en el moment actual està xifrat en uns dinou anys, sinó que té implícites una colla de relacions que van canviant i que invaliden coneixements previs o ajuden a crear-ne de nous. Tot el procés d’adquisició, manteniment, actualització i documentació té uns límits metodològics clars si s’empren tècniques clàssiques. En aquest sentit i des d’un punt de vista genèric, les ciències de la informació, conjuntament amb la capacitat de comunicació que ofereixen els diferents serveis d’Internet, obren unes possibilitats insospitades. Amb totes aquestes consideracions i en el cas de la medicina, es corre el risc de per-

centres sanitaris S

indústria farmacèutica

organitzacions proveïdores de serveis sanitaris

O C I E

metges

persona

T

altres professionals sanitaris

A T poders públics universitat, societat civil FIGURA 1. Entitats i professionals que es relacionen amb la persona i la seva salut.

altres indústries del sector sanitari

276 XAVIER PASTOR

dre de vista el subjecte fonamental, que és la persona. Pensadors i estudiosos del tema han avisat d’aquest perill i han fet la proposta de redreçar la medicina per a fer del ciutadà-malalt el centre d’atenció, del qual es deriven la resta de relacions, tal com es descriu a la figura 1.

ELS RECURSOS HUMANS I EL CONEIXEMENT MÈDIC A LA XARXA La xarxa Internet es defineix com un conjunt d’usuaris, ordinadors i elements de comunicació units per un protocol de comunicació comú. Aquest conjunt ofereix un conjunt de serveis que van més enllà del ben conegut web. Uns van orientats a comunicar informació entre persones d’una forma bidireccional, amb capacitat multiplicativa. Entre aquests serveis tenim el correu electrònic, els grups de notícies, els xats i la videoconferència, per a citar-ne el més importants. Els dos darrers requereixen el sincronisme en la comunicació. Altres serveis tenen una funció més passiva, i ofereixen un conjunt d’informacions a qualsevol usuari. És el cas del ftp, que ofereix fitxers de qualsevol tipus, el gopher, que dóna accés a documents de text, o la documentació en format hipertext i components multimèdia que coneixem clàssicament com a pàgina web. Si això no fos suficient, els ordinadors connectats a la xarxa poden tenir bases de dades i aplicacions connectades a pàgines del web, que fan possible la col·laboració distribuïda entre persones disperses geogràficament i temporalment. L’increment del nombre d’usuaris és exponencial des de fa uns quants anys. Cal dir que en la professió mèdica aconseguir d’ésser un usuari d’Internet s’ha basat en l’esforç personal, tot i que a Catalunya s’ha de reconèixer la gran tasca realitzada pel Col·legi Oficial de Metges de Barcelona,

l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i alguns centres proveïdors de serveis sanitaris sovint lligats a les facultats de medicina. L’empenta institucional per a apropar la pràctica professional a la xarxa ha estat més forta en l’àmbit acadèmic pur (universitats, instituts de recerca, etc.) i en l’àmbit privat (empreses del sector farmacèutic, etc.) i per això l’ús d’aplicacions amb capacitat de comunicar informació ha crescut força en les àrees de recerca i docència. Les raons d’aquest retard en l’àmbit mèdic són variades però fonamentalment són degudes a la complexitat del fet assistencial, la dificultat d’implantar una nova metodologia en la pràctica del dia a dia, i la mateixa immaduresa de les noves tecnologies que es manifesta en el gran dinamisme d’ofertes de poca vida i excessivament curtes. Recentment les administracions estan preparant projectes d’abast ampli que de ben segur estimularan la incorporació progressiva del sector sanitari clínic. Malgrat el comentari sobre la situació actual a Catalunya, és evident que en els propers anys hi haurà una incorporació progressiva dels ciutadans que provocarà l’aparició de solucions adients a les necessitats dels professionals. Cal distingir la tipologia de les persones interessades a comunicar informació a través de la xarxa i quins són els seus interessos relacionats amb el món de la ciència biomèdica. En primer lloc hi ha els professionals. Comunicar-se per transferir dades i documents relacionats amb la recerca ha estat ja un fet des dels orígens d’Internet. Inicialment per mitjà de l’ús de missatges amb rapidesa i fiabilitat, després l’accés a aplicacions sobre servidors (telnet i ftp) i darrerament l’enllaç a bases de dades per mitjà de pàgines web, és una metodologia comuna al desenvolupament d’accions com ara el projecte «genoma humà». Segurament aquest procés no es detura amb els mitjans

RECURSOS I RESTRICCIONS DE LA XARXA EN CIÈNCIES BIOMÈDIQUES 277

actuals, i ben aviat es disposarà d’eines que facilitaran enormement el treball de col·laboració i cooperatiu. Una altre vessant professional és difondre el coneixement a altres professionals. La facilitat en tot el procés d’edició i publicació dels continguts que es volen donar a conèixer, i la oferta generalitzada i en temps real, han estat el factors principals de l’èxit. El desenvolupament dels grups de notícies ha permès estendre el diàleg entre els investigadors sense constriccions físiques o temporals, i ha afavorit el desenvolupament del pensament humà. El mateix mètode serveix per a oferir una informació a tots els usuaris de la xarxa que no siguin professionals. S’ha obert, doncs, un nou canal de comunicació cap a la societat en general per a donar sortida a les obligacions i les vocacions docents de professors o simplement d’experts en les diverses matèries de les ciències biomèdiques. Més que mai en la història de la humanitat una persona no ha gaudit d’una oferta tan gran. I com es lògic, quan aquestes persones tenen un problema de què volen saber més i millor, s’agrupen en societats la finalitat de les quals és constituir-se en un focus de màxim i millor coneixement sobre aquell tema. En el cas de la salut és molt evident l’agrupació de malalts o familiars de malalts per a saber i difondre a la societat tot el que calgui sobre la malaltia que pateixen. Es poden trobar moltíssims exemples, fins i tot les malalties més insospitades i estranyes, ja que gràcies a la xarxa ha estat possible ajuntar més d’un afectat i així s’ha creat la necessitat de compartir i atreure més persones interessades pel mateix problema. Altres usuaris de la xarxa que s’han incorporat darrerament han estat els responsables del comerç, les empreses i les administracions públiques. Tots s’han adonat de la generalització del fenomen d’Internet als diversos àmbits de relació de la persona humana, i s’hi van afegint sabent que comportarà uns

canvis d’hàbits i comportaments socials pels quals hauran de reinventar les organitzacions i hauran d’utilitzar la xarxa amb una visió estratègica que forçarà l’establiment d’aliances orientades a dinamitzar tant processos relacionats amb la recerca com amb la prestació de serveis clínics. Dades, informació i coneixement es poden trobar a la xarxa. La seva intersecció amb els usuaris constitueix un nou sistema de desenvolupament humà. La capacitat de reproduir, text, so, imatge estàtica i en moviment, reproduir escenaris amb tècniques de realitat virtual, són algunes de les característiques que han contribuït a la ràpida acceptació del nou mitjà. La possibilitat de crear diferents estils, des del més declaratiu fins al d’interactivitat màxima, permet orientar el material existent a la xarxa envers un tipus d’usuaris determinats. En el moment actual, la interconnexió d’altres elements de comunicació, com són la ràdio, la televisió o la telefonia amb Internet, està potenciant encara més les capacitats funcionals de la xarxa, amb la qual cosa interessa a més i més usuaris, alhora que se li troben més i més aplicacions. Cal destacar en darrer lloc la facilitat per a fer el manteniment del coneixement. La confiança de trobar a Internet la informació més actualitzada, el confirma com a mètode d’elecció quan hom desitja cercar un concepte. Les institucions i les empreses del sector sanitari no podien quedar al marge de la sacsejada que està produint Internet. Reprenent el fil del que es comenta a la introducció, la reacció ha estat tardana i lenta. Probablement això sigui degut a les peculiaritats del sector. Tot i així l’impacte, serà fort ja que, entre altres coses, el paradigma de la relació metge-malalt, fins ara íntim i quasi sagrat, en què el metge era el màxim coneixedor del problema del malalt, es transformarà totalment en un paradigma nou, on el pacient prendrà part activa en el procés de

278 XAVIER PASTOR

la seva diagnosi i tractament. Penjats de la xarxa s’ofereixen de manera pública i global informacions i coneixements mèdics i sanitaris així com professionals de la sanitat amb què es pot establir contacte i intercanviar informació. Si bé sempre ha estat possible cercar una segona opinió davant d’un problema de salut, ara se’n poden trobar més fàcilment moltes més. El meu metge ja no és l’única persona a la qual em puc adreçar i potser no és la persona idònia per a resoldre el problema que ara tinc. El repte que això planteja a la professió és molt important.

LES RESTRICCIONS Com tota innovació, és possible que encara no s’hagin percebut tots els defectes, vicis i restriccions del nou sistema. Possiblement quan siguin ben coneguts es podrà albirar les línies mestres per on han de transcórrer les innovacions de la praxi professional.

ca s’han desenvolupat aplicacions anomenades robots o aranyes (spiders) que fan una interrogació automàtica de diversos cercadors simultàniament per a optimitzar el temps de connexió. El resultat final acostuma a ésser decebedor i no per manca d’informació, ans al contrari, sinó per un excés, la majoria de la qual no és útil. De vegades el cercador retorna un paràmetre de rellevància de la cerca basat en uns algoritmes de concordància i classificació interns i que pretenen facilitar la feina de l’usuari a l’hora de revisar una darrere l’altra cadascuna de les adreces trobades. Aquesta és una restricció important per a la qual s’estan dissenyant solucions com ara la introducció d’elements de lògica booleana en el plantejament de la pregunta. S’espera també l’aparició en el domini públic d’Internet del nou protocol xml que conté una major estructuració dels continguts d’una pàgina hipertextual i de la interacció que s’hi pot establir. La taula 1 conté algunes adreces de cercadors d’Internet sobre biomedicina. Qualitat

Exhaustivitat He trobat tot allò que hi a la xarxa i que m’interessa? Cercar informació i recursos a la xarxa és un dels primers aprenentatges que un usuari ha de fer. Hi ha llocs al webs especialitzats a cercar informació sobre els diferents serveis d’Internet. Combinant paraules es pot recuperar una llista d’adreces electròniques en les quals les paraules introduïdes es poden formar part del títol del recurs, o bé dins del text del web. Exemples clàssics són Yahoo, Altavista o darrerament Alltheweb. Tot i la vocació de contenir un catàleg complet de la informació existent a la xarxa, es calcula que cap no arriba a tenir per si mateix més del 25-30 % de tot el material existent. Això força a utilitzar més d’un sistema de cerca. Per ajudar en aquesta tas-

Tot el que he trobat té una qualitat suficient? Suposant que es troba un conjunt d’informacions que realment responen als criteris de cerca, cal destriar aquelles que tenen una qualitat suficient. Si a l’apartat anterior era necessari disposar d’uns intermediaris catalogadors de la informació, ara cal disposar d’uns altres intermediaris classificadors i avaluadors de la informació. L’àmbit de relació entre els recursos connectats a la xarxa passa de ser binomial (emissor-receptor) a ser polinomial (emissor-avaluadors-receptor). De ben segur que la introducció d’una avaluació millora la qualitat però introdueix un nou element que es pot interposar, i malauradament no sempre amb honestedat, com ho demostra la història de la ciència.

RECURSOS I RESTRICCIONS DE LA XARXA EN CIÈNCIES BIOMÈDIQUES 279

TAULA I. Cercadors a Internet amb especificitat mèdica.

Achoo On-line Healthcare Services: http://www.achoo.com/ Cliniweb: http://www.ohsu.edu/cliniweb/ Community of Science Web Server: http://www.cos.com/ Doctor’s Guide to the Internet. HomePage: http://www.pslgroup.com/DOCGUIDE.HTM Excite Reviews: Health & Medicine: http://www.excite.com/health/ HealthA to Z — The Search Engine for Health and Medicine: http://www.HealthAtoZ.com/ HealthSeek: http://www.healthseek.com/ Karolinska Intitut. Diseases, ...: http://www.mic.ki.se/Diseases/index.html Martindale’s Health Science Guide: http://sun2.lib.uci.edu/HSG/HSGuide.html MedExplorer: http://www.medexplorer.com/medexplr.htm Medical World Search: http://www.mwsearch.com/ Medscape: http://www.medscape.com/ Multimedia Medical Reference Library: http://www.med-library.com/medlibrary/ National Library of Medicine: http://wwwindex.nlm.nih.gov/index/nlmindex.html Recursos de Salud: http://www.readysoft.es/medicina/ Salud en la Red: http://usuarios.bitmailer.com/rafabravo/red.htm Yahoo! — Health:Medicine: http://www.yahoo.com/Health/Medicine/ NOTA: Aquestes adreces s’han verificat el 8 de febrer de 2000.

Veracitat i certificació

Confidencialitat i seguretat

És cert tot allò que la xarxa ens ofereix? Qui certifica el contingut i el missatge d’un lloc web? Un recurs pot ser molt interessant i aparentment de força qualitat, però fins a quin punt és autèntic? Qui signa aquella informació? Qui és al darrere? Qui es fa responsable del contingut? Hi ha un nombre de trucs suficient per a conservar en l’anonimat un recurs a Internet. Una altra vegada apareix la necessitat de tenir un intermediari que, en aquest cas, garanteixi l’origen de la informació i expedeixi el certificat d’autenticitat corresponent i els crèdits adients perquè siguin coneguts per l’usuari.

Es manté la confidencialitat d’una informació que, sobre una persona, viatja per la xarxa? Quin grau de seguretat té la informació tramesa? Aquest és un aspecte especialment sensible quan es tracta de la salut de les persones. Fins a quin punt es té la seguretat que si un emissor llança una informació per la xarxa arriba a l’autèntic destinatari al qual va adreçada sense que cap altre usuari en tingui coneixement? De fet, tot i que s’utilitzi un canal de comunicació privat, algun recurs tècnic ha de mantenir el canal de comunicació. Es manté realment aliè als continguts que hi circulen? S’haurà d’establir amb el proveïdor corresponent

280 XAVIER PASTOR

un contracte de confidencialitat? És possible incloure sistemes d’encriptació que realment garanteixin que només emissor i destinatari podran accedir al contingut d’un missatge o d’una informació publicada? I, al mateix temps, com es garanteix la integritat del missatge o de la informació? Qui s’encarrega de minimitzar el soroll? Immediatesa Quin és el lapse real entre la meva participació i els fenòmens que desencadena? Un dels factors d’èxit de la comunicació electrònica ha estat la rapidesa. En qüestió de segons ens podem posar en contacte amb l’altra banda del món i aconseguir la informació que hi ha allí. Això ha creat un grau d’exigència social que bé es pot resumir en la frase «Ho vull ara mateix». Però com tot recurs humà, Internet té les seves limitacions i això no sempre es pot garantir. Responsabilitat Qui és el responsable de totes les accions que faci emprant els recursos de la xarxa? Com ja s’ha comentat, el treball es farà cada cop més en col·laboració. Vol dir que serem més interdepenents els uns dels altres i també del substracte tecnològic de la xarxa. Un exemple ben clar n’és la telemedicina. Imaginem per un moment una intervenció feta en col·laboració per un cirurgià que està present a la sala d’operacions on es troba el malalt, i un altre que actua a distància emprant la videoconferència o una aplicació que controla un aparell necessari per al tractament del malalt. En cas de fallada, com es delimiten les responsabilitats? Exclusions És realment global la informació o les opinions que trobaré a la xarxa? Hi pot ha-

ver una mena de biaix per raons lingüístiques, econòmiques o socials? És abrumadora la preponderància de la llengua anglesa a Internet. De ben segur moltes aportacions positives al coneixement no es troben perquè estan en altres llengües, o simplement perquè no hi ha capacitat econòmica o social d’estar a la xarxa. Totes aquestes reflexions i d’altres que aniran sortint són restriccions pròpies de la immaduresa de la tecnologia, i especialment del seus usuaris.

LA HISTÒRIA CLÍNICA VIRTUAL En el camp de la biomedicina, un dels recursos més esperats és el de la història clínica virtual, que no tan sols representa un canvi metodològic sinó que, en el sentit més ampli, comporta un canvi en el paradigma de la relació entre el metge i el malalt. Ja s’ha descrit a grans trets a la introducció l’evolució de la medicina al segle passat. Doncs bé, l’emergència de les tecnologies de la informació i de les comunicacions han permès avançar en el procés mèdic cap a un model mixt que es dibuixa a la figura 2a. És el model transitori en què conviuen les metodologies tradicionals amb les noves. Com tot model de transició, exigeix un sacrifici que recau en gran part sobre el professional que fa de nexe entre els problemes que li planteja el malalt, la documentació d’aquests problemes i la recerca de solucions. La substitució de la història clínica en suport paper per una història clínica electrònica és un procés lent per diversos motius, però s’anirà accelerant i arribarà a ser irreversible. La vessant de l’accés a un coneixement mèdic actualitzat i als millors experts en els problemes del malalt ha tingut molt més èxit. Els serveis d’Internet reprodueixen tots els sistemes clàssics, i la acceptació i l’ús d’aquests serveis són molt ràpids entre els usuaris de la xarxa.

RECURSOS I RESTRICCIONS DE LA XARXA EN CIÈNCIES BIOMÈDIQUES 281

Metodologies clàssiques: llibres, revistes, monografies, vídeos, formació, congressos, reunions, consultes

Coneixement mèdic

Història clínica tradicional

Història clínica informatitzada

Internet web, c/e, news, videoconferència, xat, fòrum, llistes de distribució, etc.

nexe a

Història clínica informatitzada

Coneixement mèdic explícit de la institució

Sistema d’història clínica electrònica global a INTERNET

Experiència professional personal

nexe

Altres professionals

Coneixement mèdic genèric

b

FIGURA 2. La història clínica. La figura 2a reflecteix la situació actual en centres sanitaris avançats que disposen de la història clínica informatitzada i connexió ampla a Internet. El metge és el nexe d’unió entre els problemes del malalt i els recursos humans i de coneixement que poden ajudar a solucionar-los. La figura 2b indica el futur, en què el nexe és la mateixa xarxa.

282 XAVIER PASTOR

En el model de futur es parla d’una història clínica virtual en què el nexe serà la xarxa, tal com intenta mostrar la figura 2b. La informació del pacient es distribuirà arreu, amb una identificació unívoca i amb uns requisits d’accés controlats probablement pel mateix malalt, però no tindran constriccions d’espai o de temps. La catalogació i la indexació dels problemes mèdics serà independent de les llengües vernacles i facilitarà la recerca automàtica i específica de la informació més adient i necessària en un moment determinat. La possibilitat d’establir contacte amb els experts més adequats i el coneixement explícit publicat a la xarxa seran igualment uns temes resolts, i totes les transaccions quedaran adequadament enregistrades per a alimentar un altre tipus de registres que permetin tenir nou coneixement amb temps real de l’epidemiologia dels problemes de salut de la ciutadania. En un context com el que s’ha descrit serà possible plantejar-se la col·laboració entre humans i sistemes d’informació, que de fet formaran un metasistema, com fins al dia d’avui ha estat tota la metodologia i logística emprades en l’assistència mèdica tradicional. No vol dir això que les coses seran més senzilles, però a ben segur es podran fer més coses de maneres més diverses. Per tant, encara farà més falta formar els nous professionals en l’ús eficient dels sistemes d’informació i comunicació i especialment de dotar-los de recursos suficients per a poder continuar prestant l’assistència deguda en cas de contingència per fallada de les tecnologies, alhora que no hauran de perdre mai de vista les dimensions ètiques i humanes de la tasca que facin.

BIBLIOGRAFIA ANAGNOSTELIS, B. [et al.] OMNI Guidelines for Resource evaluation. Accessible per Internet a: http://omni.ac.uk.

[Darrer accés comprovat per l’autor: 14/2/2000] BETTER HEALTH TECHNOLOGIES. «All Bets Are On: Physicians are Using and Accepting the Internet!». PS Care Management e-newsletter (juliol 1999). http://www.bhtinfo.com/ vti bin/shtml.dll/7 15 99.htm. [Darrer accés comprovat per l’autor: 14/2/2000] BOSAK, J.; T. BRAY (1999). «XML and the Second-Generation Web». Scientific American (maig). BROWN, SH. [et al]. «Empirical derivation of an electronic clinically useful Problem Statment System». Ann. Intern Med., 1999, núm. 131, pàg. 117-126. Accessible per Internet a http://www.acponline.org/ journals/annals/20jul99/brown.htm. [Darrer accés comprovat per l’autor: 14/2/2000] COIERA, E. (1997). Guide to Medical Informatics, the Internet and telemedicine. Oxford: Chapman & Hall Medical. DUFF, L.; A. CASEY (1998) «Implementing clinical guidelines: how can informatics help?» J. Am. Med. Inform. Assoc., núm. 5 (3); pàg. 225-226. ELSTEIN, A. S.; L. S. SHULMAN; S. A. SPRAFKA (1978) Medical Problem Solving: An Analysis of Clinical Reasoning. Cambridge: MA. Harvard University Press. FORSSTROM, J. J.; M. RIGBY (1999) «Considerations on the quality of medical software and information services». Int. J. Med. Inf., núm. 56, pàg. 169-176. GODIN, P.; R. HUBBS; B. WOODS [et al.] (1999). «New paradigms for medical decision support and education: the Stanford Health Information Network for Education». Top Health Inf. Manage, núm. 20 (2), pàg. 1-14. HEALTH ON THE NET. (1999). Fourth Survey on the Use of Internet for Medical & Health Purposes (abril). http://www.hon.ch/Survey/ResumeApr99.html. [Darrer accés comprovat per l’autor: 14/2/2000] HORNEROOK, M.C.; M. J. GOODMAN; P. A FISHMAN; R. T. MEENAN (1998) «Health-based payment and computerized patient record systems». Eff. Clin. Pract., núm. 1 (2), pàg. 66-72. HOVENGA, E.J.; G. K. WHYMARK (1995). «Educating clinicians to use casemix data for decision making». Medinfo, núm. 8 (2), pàg. 1247-1250. JADAD, A. R.; A. GAGLIARDI (1998). «Rating health information on the Internet: navigating to knowledge or to Babel?». JAMA, núm. 279 (8), pàg. 611-614. JOVELL, A. (1999). «Bibliotecas en Ciencias de la Salud: el Futuro de la Gestión Digital del Conocimiento». Quark, núm. 14 (juliol). Accessible per Internet a: http://www.imim.es/quark/num14/Default.htm. [Darrer accés comprovat per l’autor el 14/2/2000] KIMBALL, R. The second revolution of user interfaces. Intelligent Enterprise Magazine. http://www.iemagazine.com /992408/warehouse.shtml. [Darrer accés comprovat per l’autor: 14/2/2000] LEBOURDAIS, E. (1997). «When medicine moves to the In-

RECURSOS I RESTRICCIONS DE LA XARXA EN CIÈNCIES BIOMÈDIQUES 283 ternet, its legal issues tag along». CMAJ, núm. 157 (10), pàg. 1431-1433. LINDBERG, D. A. (1995). «HPCC and the National Information Infrastructure: an overview». Bull. Med. Libr. Assoc., núm. 83 (1), pàg. 29-31. LORENZI, N. M.; R. T. RILEY; A. J. BLYTH; G. SOUTHON; B. J. DIXON (1997). «Antecedents of the people and organizational aspects of medical informatics: review of the literature». J. Am. Med. Inform. Assoc., núm. 4 (2), pàg. 79-93. NATIONAL LIBRARY OF MEDICINE. Unified Medical Language System (UMLS). Accessible per Internet a http://www.nlm.nih.gov/research/umls/. [Darrer accés comprovat per l’autor: 14/2/2000] PAL, B. (1999). «Email contact between doctor and patient». BMJ., núm., 318, pàg. 1428. Accessible i ampliat a: http://www.bmj.com/cgi/content/full/318/7195 /1428. [Darrer accés comprovat per l’autor: 14/2/2000] SCHNEIDER, E. C.; J. M. EISENBERG (1998). «Strategies and methods for aligning current and best medical practices. The role of information technologies». West. J. Med., núm. 168 (5), pàg. 311-318. SMITH, S. E. (1998). «Patient Record Key to Medical Searching». Information Today, núm., 15 (4), pàg. 1214. Accessible a http://www.infotoday.com/it/apr98/ article1.htm. [Darrer accés comprovat per l’autor: 14/2/2000] SPIELBERG, A. R. (1998). «On Call and Online; Sociohistorical, Legal, and Ehical Implications of e-mail for the Patient-Physician Relationship». JAMA, núm. 280 (15), pàg. 1353-1359. VOYTOVICH, A. E. (1999) «Reduction of Medical Verbiage: fewer words, more meaning». [Editorial]. Ann. Intern. Med., núm. 131, pàg. 146-147. Accessible a: http://www.acponline.org/journals/annals/20jul99/ voytovich.htm. [Darrer accés comprovat per l’autor: 14/2/2000]

RESSENYA CURRICULAR Xavier Pastor és metge especialitzat en pediatria. Va fer la seva formació clínica en neonatologia a l’Hospital Clínic de Barcelona, on també va treballar de metge adjunt. És professor titular de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Des de 1989 ha estat membre de la Subcomissió d’Informàtica Mèdica de l’Hospital Clínic de Barcelona, on, des de 1995 és cap d’Informàtica Mèdica. És vicedegà d’Informàtica de la Facultad de Medicina de la Universitat de Barcelona des de maig de 1995. Actualment participa en el projecte Nexus, un projecte d’informàtica mèdica de la Corporació Sanitària Clínic, que va començar l’abril de 1996; en el projecte Latido que es dedica a la caracterizació dels senyals biològics per ordinador i el desenvolupament de sistemes d’extracció i representació de coneixement mèdic, que va començar el 1990, i en el projecte All-Net PICU-book, que es dedica al desenvolupament d’un recurs docent a Internet sobre cures intensives pediàtriques basat en tecnologia web.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 285-293

CAN YOU TRUST ONLINE INFORMATION? SABINE LOUËT Independent journalist and editor at Alphagalileo Adreça: Alphagalileo, c/o BAAS, 23 Savile Row, London, WIX2NB, UK. Adreça electrònica: sabine.louet@alphagalileo.org

RESUM L’arribada d’Internet ha ofert una gran abundància d’informació científica especialitzada en xarxa. Per això, és essencial aprendre quina informació hi ha disponible i si es tracta d’una informació de qualitat. Els problemes més comuns van des de la inexactitud i la desactualització fins a la irrellevància de la informació disponible. Els reptes que han de superar els professionals que depenen de la informació són diversos: han de saber esbrinar la identitat d’un lloc d’Internet; distingir la informació de primera mà d’entre la que ha estat processada; identificar els apuntadors i ser conscients de la importància de les dades, així com de la rellevància cultural del material publicat a Internet. Paraules clau: Internet / informació / qualitat / recursos.

SUMMARY The advent of the Internet offers a wealth of specialised scientific information online. Hence, learning what information is availabel and estimating whether it is quality information has become essential. Common problems range from inaccuracy, out of date and irrelevance of available information. Identify the site identity, distinguish between raw information and processed information, cross reference sites, be aware of the time sensitivity and cultural relevance of material published on the Internet are among the challenges that information dependent professionals need to meet. Keywords:Internet / information / quality / resources.

286 SABINE LOUËT

BEING DIGITAL IS ONE THING, BEING CRITICAL IS BETTER Retrieving information on the Internet is getting increasingly easier. However, it is equally important to have an idea as to the reliability of the source of information. There are several steps to take to ensure that information found on the Internet can be re-used for professional purposes by taking a critical stance. Domain The first clue to the reliability of a web site is its address. Hence, the location of a web site in a specific country can be identified from the ending of the URL. For instance, sites located in Spain end in .es, and in the United Kingdom in .uk etc. In the same way, it is possible to distinguish between a commercial site .com and a nonprofit organisation .org or government .gov web site, whereas universities can sometimes be recognised by specific endings such as .edu or .ac. A list of domain names is available at: http://www.alldomains.com/. Arriving at a web site via the address given by a search engine does not always give away the site’s identity. Nevertheless, it is possible to narrow down the address to its root location by only keeping the letters between the http:// and the first slash (/). It normally leads to the home page of the site. Learning about the host site tells you a lot about reliability of the site by giving clues about its identity. Hence, a government site would target a different audience than an educational site and thus have different uses. In addition, cultural differences intervene. For example, a site in Mexico would have a different angle than a site in Spain in the same way that Mexican and Spanish newspapers differ in content.

Primary vs secondary information The second step is to identify whether the information contained on the site is either first- or second-hand. Scientific papers or government policy are an example of primary sources of information. Second-hand information has been processed, analysed, put into perspective by a third party and its meaning can therefore be examined under a different light. Access to primary sources of information is one of the key advantages of the Internet. For instance, AlphaGalileo (http:// www.alphagalileo.org) is a site specialising in gathering specific types of information such as press releases issued by scientific research centres which can then be turned into secondary information, such as newspaper articles by journalists using the site. Although the site is primarily aimed at journalists and posts press releases concerning the latest progress in scientific research across Europe, it can be used by people interested in keeping up with the latest scientific progress, since all the press releases are available for free on-line. Only releases protected by an embargo date are available to journalists. Such sources of information, which are regarded as a primary source by journalists, give them a basis for crosschecking and putting the information into perspective. Cross-Checking Putting information into perspective is equivalent to validating it with a second source. For instance, finding information on topics like GM food is relatively easy, but given its controversial nature, all information on the subject needs to be read with a critical eye and cross-checked with different sources. Hence, for instance, an environmental campaigning group such as

CAN YOU TRUST ONLINE INFORMATION? 287

Greenpeace (http://www.greenpeace.org) or the British organic food campaigning group, Soil Association (http://www.soilassociation.org), offers information on GM food at their site. This can be contrasted with the information contained on CropGene (http://www.cropgen.com/), a site funded by the crop biotechnology industry which claims to operate independently, or even the UK government GM information web site (http://www.gm-info.gov.uk/). In both cases, vested interests have to be taken into account when assessing the content of the sites. A third type of sites, such as the NonGovernmental Organisation OECD Food Safety (http://www.oecd.org/subject/biotech/) web site, attempt to provide independent information. Nevertheless, any source of information has a different bias.

the American photographer and film-maker Ron Harris offered for sale over the Internet pretending to offer beauty features to future offspring. Later exposed as a spoof, this information was relayed by newspapers and ended up advertising the actual site owner’s activities. This example raises the question of authentication. There is nothing easier than pretending to be somebody else on the Internet as there is no real way to check. It is no longer reliable to depend on first-hand perception, as anybody can set up a website containing unchecked information. In the face of such problems, preference for well-established ‘brands’ of information providers would prevail over individual web sites, wich can still be of great quality.

Time dependence

WHAT RELIABLE SCIENTIFIC INFORMATION IS AVAILABLE?

Another pitfall to avoid stems from the constantly changing nature of the Internet, where a piece of information can quickly become out of date. Hence the need to check the date of the last update on a particular page, if and when it is available. Scientific information is particularly time-sensitive, as research results provide continuous updates on knowledge. Moreover, information can unexpectedly disappear from a page without any warning. There have been cases, in start-up companies where staff, once made redundant, were completely removed from the web site. The Internet cannot always be used as a reliable archive. Authentication Finally, the Internet favours the propagation of rumours and false information which can even be relayed by reputable sources of information. A recent example is the availability of top model’s ovule which

Overall, university web sites can be considered as reliable, although individual pages do not always bear the same credibility. Most universities now feature a web site containing scientific information describing the research work carried out within their laboratories. They can be located through resource pages such as Braintrack (http:// www.braintrack.com), which provides a list of universities from all over the world. In addition, most university pages contain an integrated search engine enabling users to access appropriate department pages through a keyword search. In the meantime, looking at the page’s URL will help to ensure that a page belongs to a university since universities have an address ending in .edu when based in North America, whereas universities in the United Kingdom would typically have a URL ending in .ac.uk On the other hand, Spanish universities are listed at the following address:

288 SABINE LOUËT

http://www.rediris.es/recursos/centros/univ.es. html. Back to brands Reliability of scientific information is often associated with primary sources such as peer reviewed journals which are becoming increasingly more present on the Internet, while access to such journals is passwordprotected and aimed at subscribers only. Nevertheless, most of these sites are a mere translation of the paper version onto electronic format which only enables faster access to research results while offering the flexibility of electronic documents, such as keyword search and cross referencing between relevant articles. Some of the regular scientific publishers such as the American Chemical Society (http:// www.acs.org/) offer an optimised on-line version of their regular publication. Hence, their policy, called «Articles ASAP» (As Soon As Publishable), consists of publishing articles online 2 to 11 weeks prior to their publication in print as soon as they have been approved for publication. New resources Internet users tend to trust existing ‘brands’ such as well-established scientific journals, like Nature or Science, to judge the quality of a web site, so paper-based publications are no longer unique sources of reliable information. These established ‘brands’ now face competition from alternative web sites making on-line publishing of research freely available on the Internet. An example of such burgeoning on-line resource is the American National Institute of Health (NIH) site, which hosts a free electronic repository called PubMed Central for peerreviewed research papers in the life sciences. These resources will be operational

as of May 2000. In addition, a sister site called BioMed Central (http://www.biomedcentral.com) also intends to provide help and tools for researchers wishing to set up their own autonomous publications. The credibility of such sites will depend on the reliability of their promoter, since they have not yet had the opportunity to establish themselves as a ‘brand’. Gateway to scientific information Such examples show how the Internet is bound to impact the content of scientific publications in a way that current scientific journals might not have expected. Webbased-only sources of information such as the World Wide Web Virtual Library (http://vlib.org/) or the SciCentral (http:// www.scicentral.com/) site offer gateways to information classified by categories for easier access. They avoid the tedium of looking up information via a search engine and offer the quality control that the editors of such sites impose on their selection. Such gateway sites are likely to become the new reference for the Internet. Hence, in the same way that ‘brands’ guarantee quality, specialised Internet guide sites are acting as gateways to useful and reliable sites. Nevertheless, every single web user can also build their own list of reference sites thanks to the bookmarks facility. Individuals can select good quality sites through the use of meta-search engines, such as Copernic (http://www.copernic.com), which accurately pinpoint sites related to very specific keywords. Searching through about ten search engines at a time, it gives a ranked list of relevant sites without duplicating them. This type of tool tends to save time. Nevertheless, it is important to learn how to distinguish between first- and second-hand information. In the meantime, there are also sites specialised in

CAN YOU TRUST ONLINE INFORMATION? 289

first-hand scientific information such as MedLine (http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/medline.html), which is the US National Library of Medicine’s database of references, containing more than 11 million articles published in 4,300 biomedical journals. Searching though such resources facilitates the location of relevant published material.

CONCLUSION Using the Internet as a tool for searching for specialised information offers time flexibility and multiple sources of information to choose from. However, this information can only be used if the origin, the cultural framework, the nature of the source —be it primary or secondary— the author and the time of the last update, can be clearly identified. This amounts to a lot of additional checking compared to traditional sources. In order to avoid this inconvenience, it is time-saving to rely on ‘branded’ sources of information or on gateway sites subject to quality control.

INDEX OF CITED SITES Domain and country names: (http://www.alldomains.com) AlphaGalileo: (http://www.alphagalileo.org) Greenpeace: (http://www.greenpeace.org) Soil Association: (http://www.soilassociation.org) CropGene: (http://www.cropgen.com)

UK government GM information web site: (http://www.gm-info.gov.uk) OECD Food Safety: (http://www.oecd.org/subject/biotech) Braintrack, worldwide universities index: (http://www.braintrack.com) List of Spanish Universities: (http://www.rediris.es/recursos/centros/univ.es.html) American Chemical Society: (http://www.acs.org) PubMed Central: (http://www.pubmedcentral.nih.gov) BioMed Central: (http://www.biomedcentral.com) World Wide Web Virtual Library: (http://vlib.org) SciCentral: (http://www.scicentral.com) Copernic: (http://www.copernic.com) MedLine: (http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/medline.html)

Further References Internet Detective: (http://sosig.ac.uk/desire/internet-detective.html) Thinking critically about information on the Web: (http://omni.ac.uk/agec/vine.html) Information Quality WWW Virtual Library: (http://www.ciolek.com/WWWVL-InfoQuality.html)

ABOUT THE AUTHOR Sabine Louët is Editor of AlphaGalileo, the Internet-based press centre for science, medicine and technology reporting on the latest progress in European science. A physics graduate, she studied Science Communication at the Imperial College in London and writes articles for scientific magazines on a freelance basis.

ES POT CONFIAR EN LA INFORMACIÓ DE LA XARXA? SABINE LOUËT Periodista independent i editora a Alphagalileo Adreça: Alphagalileo, c/o BAAS, 23 Savile Row, London, WIX2NB, UK. Adreça electrònica: sabine.louet@alphagalileo.org

SER DIGITAL ÉS UNA COSA, SER CRÍTIC ÉS MILLOR Recuperar informació d’Internet és cada vegada més fàcil. Tanmateix, és tant o més important tenir una idea de la confiança que mereix la font d’informació. Per a assegurar-se que la informació trobada a Internet es pot reutilitzar amb finalitats professionals adoptant una posició crítica, cal seguir uns determinats passos.

DOMINI La primera pista sobre la fiabilitat d’un web és la seva adreça. El país on es localitza un web es pot determinar segons com acaba l’URL. Per exemple, les pàgines localitzades a Espanya acaben en .es; les localitzades al Regne Unit, en .uk, etc. De la mateixa manera és possible diferenciar una pàgina comercial (.com) de la pàgina d’una organització sense ànim de lucre (.org) o d’un govern (.gov), mentre que les universitats es poden reconèixer sovint per un final específic, com .edu o .ac. A http://www.alldomains.com/ es pot trobar una llista dels noms dels dominis. Arribar a un web a través de l’adreça que dóna un cercador no sempre en delata la identitat; no obstant això, es pot reduir l’adreça fins a la seva localització base mantenint solament les lletres com-

preses entre http:// i la primera barra inclinada (/). Això normalment condueix a la pàgina inicial del lloc on es localitza la pàgina trobada. Informar-se sobre la identitat d’aquest lloc proporciona bons indicis sobre la seva credibilitat. Un lloc governamental va dirigit a una audiència diferent que un lloc educatiu, i tots dos tenen utilitats diferents. A més, també hi intervenen diferències culturals. Per exemple, un lloc de Mèxic tindrà un enfocament diferent que un lloc d’Espanya, de la mateixa manera que els continguts dels diaris de Mèxic són diferents dels d’Espanya.

INFORMACIÓ DE PRIMERA MÀ VERSUS INFORMACIÓ DE SEGONA MÀ El segon pas consisteix a esbrinar si la informació d’un determinat web és de primera mà o de segona. Les revistes científiques i governamentals són dos exemples d’informació de primera mà. La informació de segona mà ha estat tractada, analitzada i presentada per tercers, i per tant, s’ha d’examinar sota un punt de vista diferent. L’accés a fonts d’informació de primera mà és

ES POT CONFIAR EN LA INFORMACIÓ DE LA XARXA? 291

un dels grans avantatges d’Internet. Per exemple, AlphaGalileo (http://www.alphagalileo.org) està especialitzat en la recopilació de determinada informació, com comunicats de premsa emesos pels centres de recerca científica. Posteriorment, els periodistes que fan servir AlphaGalileo poden convertir aquesta informació en informació de segona mà com, per exemple, un article de diari. Tot i que AlphaGalileo està dirigit als periodistes i mostra comunicats de premsa sobre els darrers avenços de la recerca científica a Europa, també el pot fer servir qualsevol persona que vulgui estar al dia dels darrers avenços científics, ja que es pot accedir gratuïtament a tots els comunicats de premsa. Solament l’accés a alguns comunicats està restringit als periodistes. Les fonts d’informació com aquesta, que els periodistes consideren de primera mà, els ofereixen una base per a confrontar la informació i observar-la en perspectiva.

CONFRONTACIÓ Confrontar la informació equival a validar-la amb una segona font. Per exemple, és relativament fàcil trobar informació sobre el tema dels aliments modificats genèticament, però, atesa la naturalesa controvertida d’aquest tema, tota la informació s’ha d’observar amb ull crític mitjançant la confrontació amb fonts diferents. Per exemple, grups de defensa del medi ambient com Greenpeace (http://www.greenpeace.org) o el grup en defensa dels aliments orgànics Soil Association (http://www.soilassociation.org), ofereixen informació sobre els aliments modificats genèticament a Internet. Aquesta informació es pot confrontar amb la que conté la pagina de CropGene (http://www.cropgen.com), creada per les indústries de biotecnologia dels cultius, que operen independentment, o amb la informació del web sobre aquest tema que té el govern britànic (http://www.gm-info.gov.uk/). Quan es valora el contingut de tots aquests webs cal tenir en compte els interessos creats. Per a obtenir informació independent es pot visitar un tercer tipus

de pàgines, com el web de la Non Governmental Organisation OECD Food Safety (http://www. oecd.org/subject/biotech/). És veritat, però, que cada font d’informació té un biaix o un altre.

DEPENDÈNCIA TEMPORAL Un altre perill que s’ha d’evitar és degut a l’inherent canvi constant d’Internet, on la informació pot quedar ràpidament obsoleta. Per això, cal comprovar la data de la darrera actualització de cada pàgina, sempre que estigui disponible. La informació científica és especialment sensible al pas del temps, ja que els resultats de la recerca actualitzen contínuament els coneixements. A més a més, la informació pot desaparèixer d’una pàgina inesperadament sense cap avís. Hi ha casos de companyies acabades de posar en marxa en què la informació de suport, un cop ja no és necessària, s’elimina del tot del web. Internet no sempre es pot fer servir com un arxiu de confiança.

AUTENTICITAT Finalment, Internet afavoreix la propagació de rumors i informació falsa, que fins i tot pot ser retransmesa per fonts d’informació reputades. Un exemple recent és el dels òvuls d’una top model que el fotògraf i cineasta americà Ron Harris venia a través d’Internet, que oferia als compradors la bellesa dels seus futurs fills. Posteriorment es va descobrir que era un engany, però mentrestant els diaris ja s’havien fet ressò d’aquesta informació, cosa que va servir de propaganda al propietari del web. Aquest exemple fa plantejar-se la qüestió de l’autenticitat. No hi ha res com Internet per a fer-se passar per algú altre, ja que no hi ha manera de comprovar la identitat. Si qualsevol pot crear un web que contingui informació no comprovada ja no es podrà confiar en la primera impressió. Davant d’aquesta mena de problemes val més confiar en els proveïdors d’informació de marques ben conegudes

292 SABINE LOUËT

que en webs individuals que poden ser, perfectament, de qualitat.

QUINA INFORMACIÓ CIENTÍFICA FIDEDIGNA HI HA A L’ABAST? Per sobre de tot, el web d’una universitat s’ha de considerar fidedigne, tot i que les pàgines individuals no sempre gaudeixen de la mateixa credibilitat. La majoria d’universitats ja tenen un web on es descriuen les diverses línies de recerca que duen a terme als seus laboratoris. Es poden localitzar mitjançant pàgines de recursos com la Braintrack (http://www.braintrack.com), que proporciona una llista de les universitats de tot el món. A més a més, a la major part dels webs de les universitats hi ha un cercador que permet als usuaris accedir a les pàgines d’un departament determinat mitjançant paraules clau. També hi ha la possibilitat de consultar les pàgines d’URL per assegurar-se que una pàgina concreta pertany a una universitat, ja que les adreces de les universitats acaben en .edu si són de l’Amèrica del Nord i en .ac.uk si són del Regne Unit. D’altra banda, les universitats espanyoles estan incloses a l’adreça següent: http://www.rediris.es/recursos/centros/univ.es.html.

RETORN A LES MARQUES La credibilitat de la informació científica sovint va associada a les fonts de primera mà com, per exemple, les revistes de ressenyes temàtiques, que estan guanyant presència a Internet. Però l’accés a aquestes revistes està protegit amb una contrasenya i solament les poden consultar els subscriptors. Tanmateix, en la major part d’aquests llocs es pot trobar una simple traducció al format electrònic de la versió en paper, que l’única cosa que fa és permetre un accés més ràpid als resultats de la cerca, ja que ofereix la flexibilitat dels documents electrònics: cerca mitjançant paraules clau i apuntadors entre articles relle-

vants. Alguns dels organismes científics que editen periòdicament, com l’American Chemical Society (http://www.acs.org/), ofereixen en xarxa una versió optimitzada de la seva publicació periòdica. La seva política, anomenada Articles ASAP (As soon As Publishable, «tan aviat com sigui publicable»), consisteix a publicar articles en xarxa entre dues i onze setmanes abans que s’imprimeixin en paper, així que han estat considerats aptes per a publicar-se.

RECURSOS NOUS Els usuaris d’Internet confien en les marques existents —com les revistes científiques de bona reputació, tipus Nature o Science— per a valorar la qualitat d’un web. Les publicacions en paper ja no són les úniques fonts d’informació fidedigna. Aquestes conegudes marques competeixen ara amb webs alternatius que publiquen sobre recerca científica i que són de lliure accés. Un exemple d’aquesta mena de recursos en xarxa emergents és el web de l’American National Institute of Health (NIH), que es localitza en un magatzem electrònic gratuït que conté articles de recerca peer-reviewed («avaluats per homòlegs») sobre ciències de la vida anomenat PubMed Central (http://www.pubmedcentral.nih.gov). Aquests recursos són funcionals des de maig de 2000. A més a més, un altre lloc semblant, anomenat BioMed Central (http://www.biomedcentral.com) també intenta proporcionar ajuda i eines als investigadors que desitgin establir la seva pròpia publicació autònoma. La credibilitat d’aquests llocs s’haurà de basar en la seriositat del seu promotor, ja que encara no han tingut l’oportunitat d’establir-se pel seu compte com a marca.

ELS PORTALS A LA INFORMACIÓ CIENTÍFICA Exemples com aquests mostren que Internet pot influir en el contingut de les publicacions

ES POT CONFIAR EN LA INFORMACIÓ DE LA XARXA? 293

científiques fins a un punt que les revistes científiques corrents potser no s’esperaven. Les fonts d’informació basades solament en webs, com ara la World Wide Web Vitual Library (http://vlib.org) i la SciCentral (http://www.scicentral.com) obren un portal a la informació classificada per categories, per tal que sigui més fàcil accedir-hi. Estalvien el fastigueig de cercar informació mitjançant un cercador i ofereixen el control de qualitat que els seus editors imposen en fer la selecció. Aquesta mena de portals segurament es convertiran en les noves referències d’Internet. Per això, de la mateixa manera que les marques solien garantir la qualitat, aquestes pàgines guia actuen com a portals cap a adreces útils i fiables. A més a més, cada usuari d’un web es pot fer la seva pròpia llista de referències gràcies al serveis de registre. Pot seleccionar les adreces de confiança mitjançant metacercadors, com ara Copernic (http://www.copernic.com), que condueix a llocs relacionats amb paraules clau específiques. Si es busca a través d’uns deu cercadors al mateix temps, proporciona una llista jeràrquica d’adreces rellevants sense duplicar-les. Aquesta mena d’eines estalvien molt de temps. Però és important aprendre a distingir entre la informació de primera mà i la de segona mà. Mentrestant, també hi ha llocs especialitzats en informació científica de primera mà com ara MedLine (http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/medline.html), la base de dades de la US National Library of Medicine, que conté més d’11 milions d’articles

publicats en 4.300 revistes biomèdiques. Buscar mitjançant aquests recursos permet localitzar material publicat rellevant.

CONCLUSIÓ L’ús d’Internet com a eina per a cercar informació especialitzada ofereix una gran flexibilitat de temps i múltiples fonts d’informació on poder triar. Tanmateix, aquesta informació solament es pot utilitzar si l’origen, el marc cultural, la naturalesa de la font —si és de primera mà o de segona—, l’autor i la data de la darrera actualització es poden identificar clarament. Això comporta una gran quantitat de comprovacions addicionals, comparat amb les fonts tradicionals. Per tal d’evitar aquest inconvenient i estalviar temps, val més confiar en les fonts d’informació de marca o en els portals subjectes a control de qualitat.

RESSENYA CURRICULAR Sabine Louët és llicenciada en física, ha estudiat ciències de la comunicació a l’Imperial College de Londres i escriu articles en revistes científiques com a periodista independent. És editora d’AlphaGalileo, el centre de premsa basat en Internet per a ciència, medicina i tecnologia que informa sobre els últims progressos de la ciència europea.

Comunicar ciència (C. Junyent, ed.) Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 295-304

LA REPRESENTACIÓN DE LA CIENCIA A TRAVÉS DE LA CIENCIA FICCIÓN LOUIS LEMKOW Departamento de Sociología, Universidad Autónoma de Barcelona Dirección: Departament de Sociologia. Àrea de Sociologia. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. Campus de la UAB. 08193 Bellaterra. Adreça electrònica: louis.lemkow@uab.es

RESUMEN En el artículo se realiza una revisión histórica y crítica de algunas de las tendencias y de los autores más conocidos dentro del mundo de la ciencia ficción. Palabras clave: ciencia ficción / historia.

RESUM En l’article es fa una revisió història i crítica d’algunes de les tendències i dels autors més coneguts dins el món de la ciència-ficció. Paraules clau: ciència-ficció / història.

SUMMARY Science representation through science fiction In the article there is a critical, historical review of several of most well known science fiction authors and tendencies. Keywords: sience fiction / history.

296 LOUIS LEMKOW

INTRODUCCIÓ La ciencia ficción ha tenido, y tiene hoy más que nunca, un interesantísimo papel en la representación no solamente de la ciencia sino de toda una gama de inquietudes presentes en la sociedad moderna. Debido a la forma y contenido ecléctico y variado de la ciencia ficción se puede alegar que es el género literario y filmístico postmoderno par excellence. Particularmente relevante es el hecho de que uno de los contenidos tradicionales de ciencia ficción es la representación o novelización del porvenir de la ciencia. En el marco de las reflexiones sobre la ciencia, se encuentran muchísimas obras dedicadas a las implicaciones socioeconómicas, culturales, éticas y políticas de las tecnologías nuevas o emergentes.

LA CIENCIA FICCIÓN DECIMONÓNICA Hay quienes defienden que la obra maestra gótica de Mary Shelley, Frankenstein (1818), que reflexiona sobre un tema de gran actualidad —los riesgos de crear vida artificial—, señala el verdadero comienzo del género. Otros autores tienen sólidas justificaciones para ocupar el trono de fundadores o, por lo menos, de precursores de la ciencia ficción moderna. Entre ellos, Edgar Allan Poe, Edward Bellamy e incluso William Morris. La obra de Jules Verne (uno de los pretendientes más legítimos al título de inventor del género) gozó de una enorme popularidad en las últimas décadas del sigo XIX, proporcionando con ello al público lector entretenidas aventuras científicas, basadas en extrapolaciones de las premisas científicas contemporáneas, ampliamente aceptadas. Sea o no el fundador de la ciencia ficción moderna, los brillantes «roman-

ces científicos» de H.G. Wells, escritor inglés de finales de siglo, representan un hito importante para el género y ejercieron una poderosa influencia. Una lectura simplista de Wells podría hacer creer que se recrea en poco más que anticipaciones o predicciones sobre la ciencia y la sociedad del futuro, bien escritas, pero caprichosas. De hecho, como socialista y como científico contumaz que defendía el modelo darwiniano como la contribución científica central de su época, nos encontramos con que gran número de sus «romances científicos» (como él decidió llamarlos) son obras que especulan sobre la evolución social, los cambios sociales, la experiencia humana y su relación con los procesos y las innovaciones tecnológico-científicas. Sus primeras obras tienen mucho que decir sobre la militarización de la ciencia, el mal uso de las nuevas tecnologías y los riesgos que ello comporta para la sociedad. Wells escribió muchas historias fantásticas, pero sobriamente contadas. Entre ellas, La máquina del tiempo (1896), Los primeros hombres en la luna (1901), La isla del doctor Moreau (1896), La guerra de los mundos (1898), The War in the Air (1908), The Shape of Things to Come (1933, versión cinematográfica: Things to Come, 1936), etcétera. Algunas de estas fábulas resultaron ser anticipaciones inquietantemente exactas del futuro no demasiado lejano de Wells, el futuro que hoy vivimos, completado con las armas (nucleares) de destrucción masiva que él había predicho en más de una ocasión.

LA CIENCIA FICCIÓN DEL SIGLO XX La ciencia ficción ha experimentado grandes cambios desde las novelas de Wells de finales de siglo. Los años de entre guerras fueron una época de gran expansión, en la que las narrativas cortas de ciencia ficción

LA REPRESENTACIÓN DE LA CIENCIA A TRAVÉS DE LA CIENCIA FICCIÓN 297

de las revistas pulp, dirigidas principalmente a un público masculino adolescente y no demasiado culto, dominaron el mercado. Entre ellas, cabe destacar Astounding Science Fiction, Amazing Stories, Aire Wonder Stories, Science Wonder Stories, Astounding Stories of Superscience, Thrilling Wonder Stories, Science and Invention, etc., títulos bastante reveladores ya de por sí. Fue la gran era de las óperas del espacio, de los imperios y las epopeyas galácticas. El optimismo respecto al papel de la ciencia y de la tecnología para el progreso era abrumador e ingenuo. Era un material bastante tosco, pero tuvo muchos seguidores, sobre todo en los EEUU. En Europa, por otro lado, la ciencia ficción tomó una dirección muy distinta. Los procesos políticos, el control social y el papel de la ciencia y de la tecnología respecto a la sociedad fueron sometidos a un escrutinio crítico por escritores como Karel Capek, Aldous Huxley, Olaf Stapledon e Yvegeny Zamyatin. Algunos de estos escritores eran, en realidad, mainstream que ocasionalmente pasaban a la ciencia ficción por la mayor libertad que ésta les ofrecía de reflexionar sobre procesos sociales, políticos y científicos. Éste fue el caso de Un mundo feliz (1932) de Huxley. La cuestión planteada en este clásico es la del control social mediante la manipulación genética. Quienes desarrollan y manipulan esta tecnología pueden parecer, vistos superficialmente, bastante benévolos, pero, una vez abandonada a sus propios recursos, esta elite tecnócrata dirigente esclavizará a la humanidad (en la novela de Huxley, en el año 632 d.F., después de Ford). Nosotros (1922) de Yvegeny Zamyatin, denuncia el totalitarismo y la complicidad de la tecnología que apoya la opresión política. Al igual que La máquina del tiempo y Un mundo feliz, pertenece a una larga serie de novelas antiutópicas (1984 de Orwell entra plenamente en esta categoría). War with the Newts (1936), de Karel Capel, juzga el in-

genio bélico y la capacidad de destrucción de la especie humana. Sin embargo, fueron escritores de los EEUU quienes, en los años 40 y 50, dominaron el campo de la ciencia ficción, un período llamado, con cierto sabor nostálgico, la edad de oro. Esta generación de escritores incluye a Isaac Asimov, Robert Heinlein y A.E. Van Vogt (y muchos otros que se podrían mencionar). La trilogía Fundación (1951-1953), de Asimov, tiene motivos justificados para ser considerada la obra de ciencia ficción más famosa y más leída, y hoy día ha pasado a ser un clásico de la edad de oro. Asimov combina el tema del imperio galáctico, que hoy nos es tan familiar, con el de la historia cíclica (un eco de Decline and Fall of the Roman Empire de Gibbon). Asimov inventa la ciencia macrosocial de la psicohistoria que, como todas las buenas ciencias, es predictiva y desempeña un papel esencial en los acontecimientos. Durante la llamada edad de oro de los EEUU, dominan la escena la alta tecnología, los imperios interestelares, los aliens siniestros y los héroes masculinos (que de vez en cuando salvan a princesas en peligro). Si bien es cierto que parte de esta ciencia ficción representó una mejora respecto de la mayoría de historias publicadas en las revistas pulp, y en parte abandonaba la prosa torpe y afectada, en general continuó falta de sentido crítico, autocomplaciente e ideológicamente conservadora. Y todavía más preocupante es el hecho de que, siendo un género fantástico, quedara encallada en un sendero trillado falto de imaginación. No obstante, en los años 50 empezaron a surgir voces nuevas y originales en ambos lados del Atlántico: John Wyndham (en Gran Bretaña) y Ray Bradbury (en los EEUU) escribían una ficción muy distinta de la del tipo bravucón del que son ejemplo E.E. Smith y tantos otros de la edad de oro. Arthur C. Clarke puede ser considerado en muchos aspectos como un puente entre

298 LOUIS LEMKOW

el tratamiento dado por la ficción espacial y el hardware científico, por un lado, y el de la variedad más especulativa, por otro, que con tanta fuerza surgiría en los años 60. Clarke, físico experto, publicó su primer trabajo técnico en 1945 en el que asentó los principios de los satélites de comunicación geosincrónicos, tan importantes hoy día para nuestra red global de comunicaciones. Como Asimov (profesor universitario de bioquímica), tuvo un éxito enorme como divulgador de temas científicos y tecnológicos.

LA NEW WAVE La ciencia ficción abrió nuevos horizontes en los años 60, como demuestran las narrativas cortas publicadas en New Worlds (Gran Bretaña) de Michael Moorcock, y las de las colecciones Visiones peligrosas de Harlan Ellison (EEUU). Este movimiento fue bautizado con el nombre de New Wave (‘nueva ola’) a causa de su preocupación por encontrar nuevas formas de expresión y experimentación. A diferencia de tantos escritores de ciencia ficción anteriores, formados en las ciencias duras, esta nueva generación procedía en gran parte de las humanidades y de los estudios literarios. Esto confirió al movimiento un aire de mayor sofisticación y, desde luego, una mayor consciencia de la forma y el estilo literarios. La nueva ola trajo respetabilidad e incluso aplausos a algunas de sus mejores obras por parte de círculos literarios normalmente hostiles. Los años 60 fueron también la década en que parte de la ciencia ficción de anticipación se convirtió en hecho científico: Gagarin fue el primer hombre del espacio en el año 1961; los satélites de comunicación de Clarke estaban en órbita y el presidente Kennedy hablaba de la nueva frontera del espacio, instaba a su nación a colocar hom-

bres en la Luna para finales de la década, objetivo que se alcanzó en 1969 (con Arthur C. Clarke haciendo de comentarista principal para la cadena de televisión americana CBS). Mientras Armstrong y Aldrin paseaban por la Luna, los Estados Unidos de América se hallaban fuertemente divididos a causa de la guerra del Vietnam, una guerra librada con nuevas armas (napalm y defoliantes). La ciencia ficción siguió siendo angloamericana mayoritariamente, a pesar de las importantes incursiones de Stanislaw Lem y los hermanos Strugatsky (Polonia y Rusia respectivamente). Brian Aldiss, J. G. Ballard, John Brunner y Michael Moorcock en Gran Bretaña, y Samuel Delaney, Thomas Disch, Philip K. Dick, Harry Harrison y Ursula Le Guin en los EEUU eran, cada cual a su modo, representantes del nuevo estilo, mucho más preocupado por el espacio interior, porque quizás el espacio exterior ya estaba siendo realmente explorado por las naves espaciales Apolo, Soyuz y Pioneer lanzadas desde la madre Tierra. Las profecías maltusianas de guerras, hambres y pestes frente al crecimiento incontrolado de la población, encontraron fácilmente salida entre los escritores de la nueva ola, muchos de los cuales llevaban claramente la huella del ecologismo crítico de Rachel Carson, Paul Ehrlich y Barry Commoner o se inspiraron en ellos. ¡Hagan sitio!, de Harry Harrison (1966, llevada a la pantalla con el nombre de Soylent Green) y la premiada Todos sobre Zanzíbar (1968) de John Brunner, desarrollan este tema. Un libro que creó escuela a finales de la década de los 60 fue Dune (1965, con muchas continuaciones) de Frank Herbert, que combinaba los temas de interés ecológico con la creación de mitos y la fantasía. Hacia finales de los años 60 la ciencia ficción no estuvo ya tan dominada por autores de sexo masculino escribiendo predomi-

LA REPRESENTACIÓN DE LA CIENCIA A TRAVÉS DE LA CIENCIA FICCIÓN 299

nantemente para un público masculino. Las inquietudes de los movimientos de liberación de la mujer y del feminismo empezaron a ser expuestas por escritoras del género. El universo de la ciencia ficción de repente estaba poblado por escritoras que novelizaban nuevas identidades y nuevas estructuras relacionales entre los géneros. Ursula Le Guin, Anne Mcaffery, Joanna Russ, J. Tiptree jr. (seudónimo de Anne Sheldon), Joan Vinge y muchas otras adaptaron a la novela los interrogantes sociales sobre los roles sexuales y llenaron sus universos con personajes más complejos y multidimensionales.

EL MUNDO CYBERPUNK Un subgénero de la ciencia ficción basado en mundo de la informática y de las sociedades urbanas desestructuradas, denominado cyberpunk, fue inaugurado por la novela de William Gibson (el inventor de la palabra/término cyberspace) Neuromancer (1984). Su lenguaje se inspira en los lenguajes informáticos soft, en el hardware de los ordenadores y en las nuevas tecnologías electrónicas. Sus ambientes y entornos son a menudo sórdidos, marginales, decadentes y violentos, llenos de los artefactos de una sociedad altamente tecnificada pero, a la vez, extraodinariamente desestructurada en el sentido social y relacional. Las películas Bladerunner y Johnny Mnemonic (guión de William Gibson) son las representaciones fílmicas más conocidas del cyberpunk.

CONCLUSIONES En esta presentación panorámica de la ciencia ficción hemos hecho ya una larga lista de autores y títulos de la que han quedado excluidas muchas figuras clave por

razones completamente arbitrarias. La ciencia ficción actual es un campo floreciente en el que cada año se publica un número ingente de novelas y narraciones cortas. Se ha convertido en una materia respetable para los críticos literarios y se imparten cursos académicos sobre algunos aspectos de su crítica, su historia y su sociología. Sería inútil e imposible hacer aquí un nuevo (y aún más largo) catálogo de autores contemporáneos. El género (por borrosas que sean sus fronteras) es a veces muy exótico, e invade el territorio que se ha dado en llamar fantasía (poderes paranormales, etc.). La especulación utópica y antiutópica perviven, al igual que la crítica y la sátira sociales. Realismo y fábula, postmodernismo y fantasía, todo ello existe en este universo plural de la ciencia ficción. La ciencia y la tecnología tienen todavía un papel por desempeñar, alejándose del hardware interestelar y entrando en el mundo de la microelectrónica y el software de las computadoras o en la problemática de la ingeniería genética. Dentro de esta pluralidad, la ciencia ficción continuará sin duda, entre otras muchas cosas, con una de sus funciones más notables: la de novelar el análisis social.

BIBLIOGRAFÍA ASIMOV, I. (1995). Fundació. Barcelona: Edicions Proa. BRUNNER, J. (1987). Todos sobre Zanzíbar. Madrid: Editorial Acervo. CAPEL, K. (1936). War with the Newts. ELLISON, H. (1983). Visiones peligrosas. Barcelona: Ediciones Martínez Roca (Grupo Planeta). GIBBON, E. (1988). Historia de la decadencia y ruina del Imperio Romano. Buenos Aires: Hyspamerica Ediciones Argentina. GIBSON, W. (1988). Neuromantic. Barcelona: Edicions Pleniluni. HARRISON, H. (1976). Hagan sitio. Hagan sitio. Barcelona: Ediciones Orbis. HERBERT, F. (1989). Duna. Barcelona: Edicions Pleniluni. HUXLEY, A. (1998). Un món feliç. Barcelona: Columna Edicions.

300 LOUIS LEMKOW MOORCOCK, M. New Worlds. ORWELL, G. (1999). 1984. Barcelona: Ediciones Destino. SHELLEY, M. (1997). Frankenstein. Barcelona: Editorial Barcanova. WELLS, H. G. (1996). La màquina del temps. Barcelona: Editorial Empúries.

RESEÑA CURRICULAR Louis Lemkow nació en Estocolmo, Suecia. Siguió estudios universitarios en sociología, ecología y geografía. En la actualidad es vicerector y catedrático de sociología de la UAB. Sus líneas de investigación siguen estudios de percepción de los riesgos ambientales y tecnológicos (biotecnología), sociología ambiental y desigualdades en salud.

LA REPRESENTACIÓ DE LA CIÈNCIA A TRAVÉS DE LA CIÈNCIAFICCIÓ LOUIS LEMKOW Departament de Sociologia, Universitat Autònoma de Barcelona Adreça: Departament de Sociologia. Àrea de Sociologia. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. Campus de la UAB. 08193 Bellaterra. Adreça electrònica: louis.lemkow@uab.es

INTRODUCCIÓ La ciència-ficció ha tingut, i avui més que mai té, un interessantíssim paper en la representació no solament de la ciència, sinó de tota una gamma d’inquietuds presents en la societat moderna. Per la forma i el contingut eclèctic i variat de la ciència-ficció, es pot al·legar que és el gènere literari i fílmic postmodern par excellence. És particularment rellevant el fet que un dels continguts tradicionals de la ciència-ficció és la representació o novel·lització de l’avenir de la ciència. Dins el marc de les reflexions sobre la ciència, es troben moltíssimes obres dedicades a les implicacions socioeconòmiques, culturals, ètiques i polítiques de les tecnologies noves o emergents.

LA CIÈNCIA-FICCIÓ DECIMONÒNICA Hi ha els qui defensen que l’obra gòtica de Mary Shelley, Frankenstein (1818), que reflexiona sobre un tema d’una gran actualitat —els riscos de crear vida artificial—, assenyala el veritable inici del gènere. Altres autors tenen justificacions sòlides per a ocupar el tron de fundadors o, almenys, de precursors de la ciència-ficció moderna. Entre aquests, Edgar Allan Poe, Edward Bellamy i, fins i tot, William Morris. L’obra de Juli Verne (un dels pretendents més legítims al títol

d’inventor del gènere) gaudí d’una enorme popularitat a les darreres dècades del segle XIX, i proporcionà al públic lector entretingudes aventures científiques, basades en extrapolacions de les premisses científiques contemporànies, àmpliament acceptades. Sigui o no el fundador de la ciència-ficció moderna, els brillants «romanços científics» de Wells, escriptor anglès del final del segle, representen una fita important per al gènere i exerciren una influència poderosa. Una lectura simplista de Wells podria fer creure que s’entreté amb poca cosa més que amb anticipacions o prediccions sobre la ciència i la societat del futur, ben escrites, però capricioses. De fet, com a socialista i científic contumaç que defensava el model darwinià com la contribució científica central de la seva època, ens trobem que un gran nombre dels seus «romanços científics» (com ell va decidir d’anomenar-los) són obres que especulen sobre l’evolució social, els canvis socials, l’experiència humana i la seva relació amb els processos i les innovacions tecnologicocientífiques. Les seves primeres obres tenen molt a dir sobre la militarització de la ciència, el mal ús de les noves tecnologies i els riscos que comporten per a la societat. Wells va escriure moltes històries fantàstiques, però narrades sòbriament. Entre aquestes destaquen La màquina del temps (1896), Els primers homes a la lluna (1901), L’illa del doctor Mo-

302 LOUIS LEMKOW

reau (1896), La guerra dels móns (1898), The War in the Air (1908), The Shape Things to Come (1933, en versió cinematogràfica titulada Things to come, de 1936), etc. Algunes d’aquests faules van resultar ser anticipacions inquitantment exactes del futur no gaire llunyà de Wells, el futur que avui vivim, completat amb les armes (nuclears) de destrucció massiva que ell havia predit més d’una vegada.

LA CIÈNCIA-FICCIÓ DEL SEGLE XX La ciència-ficció ha seguit nombrosos canvis des de les novel·les de Wells del final del segle XIX. Els anys entre guerres foren una època d’una gran expansió, en la qual les narratives curtes de ciència-ficció de les revistes pulp, dirigides principalment a un públic masculí adolescent i no gaire cult, dominaren el mercat. Caldria destacar-ne: Astounding Science Ficcion, Amazing Stories, Aire Wonder Stories, Science Wonder Stories, Astounding Stories of Superscience, Thrilling Wonder Stories, Science and Invention, etc., títols força reveladors per si mateixos. Fou la gran era de les òperes de l’espai, dels imperis i de les epopeies galàctiques. L’optimisme respecte al paper de la ciència i de la tecnologia per al progrés era aclaparador i ingenu. Era un material força rústec, però va tenir molts seguidors, sobretot als Estats Units. A Europa, d’altra banda, la ciència-ficció va prendre una direcció molt diferent. Els processos polítics, el control social i el paper de la ciència i de la tecnologia respecte a la societat foren sotmesos a un escrutini crític per escriptors com ara Karel Capek, Aldous Huxley, Olaf Stapledon i Yvegeni Zamyatin. Alguns d’aquests escriptors eren, en realitat, mainstream que ocasionalment passaven a la ciència-ficció perquè els oferia més llibertat de reflexionar sobre processos socials, polítics i científics. Aquest fou el cas d’Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley. La qüestió plantejada en aquest clàssic és la del control social mitjançant la manipulació genètica. Els qui des-

envolupen i manipulen aquesta tecnologia poden semblar, vistos superficialment, força benèvols, però, un cop abandonada als seus propis recursos, aquesta elit tecnòcrata dirigent exclavitzarà la humanitat (en la novel·la de Huxley, l’any 632 dF —després de Ford—). Nosaltres (1922), d'Yvegeny Zamyatin, denuncia el totalitarisme i la complicitat de la tecnologia que dóna suport a l’opressió política. Com a La màquina del temps i Un món feliç, pertany a una llarga sèrie de novel·les antiutòpiques (1984 d’Orwell entra plenament en aquesta categoria). War with the Newts (1936), de Karel Capel, jutja l’enginy bèl·lic i la capacitat de destrucció de l’espècie humana. Tanmateix foren escriptors dels Estats Units els qui, en els anys 1940 i 1950, dominaren el camp de la ciència-ficció, un període anomenat, amb cert gust nostàlgic, l’edat d’or. Aquesta generació d’escriptors inclou Isaac Asimov, Robert Heinlein i A. E. Van Vogt (i molts d’altres que també es podrien anomenar). La trilogia Fundació (1951-1953), d’Asimov, té motius justificats per a ser considerada l’obra de ciència-ficció més famosa i més llegida, i avui ha passat a ser un clàssic de l’edat d’or. Asimov combina el tema de l’imperi galàctic, que avui ens és tan familiar, amb el de la història cíclica (un eco de Decline and Fall of the Roman Empire de Gibbon). Asimov inventa la ciència macrosocial de la psicohistòria que, com totes les bones ciències, és predictiva i té un paper essencial en els esdeveniments. Durant l’anomenada edat d’or dels Estats Units, l’escena és dominada per l’alta tecnologia, els imperis interestel·lars, els «àliens» sinistres i els herois masculins (que, de tant en tant, salven princeses en perill). Si bé és cert que part d’aquesta ciència-ficció representà una millora respecte a la majoria d’històries publicades en les revistes pulp, i en part abandonava la prosa matussera i afectada, en general li continuava faltant sentit crític, i era autocomplaent i ideològicament conservadora. I encara és més preocupant el fet que, essent un gènere fantàstic, quedés encallada en un camí mancat d’imaginació. Amb

LA REPRESENTACIÓ DE LA CIÈNCIA A TRAVÉS DE LA CIÈNCIA-FICCIÓ 303

tot, en els anys cinquanta començaren a sorgir veus noves i originals a ambdues bandes de l’Atlàntic: John Wyndham (a Gran Bretanya) i Ray Bradbury (als Estats Units) escrivien una ficció molt diferent de la del tipus fanfarró de què són exemple E. E. Smith i tants altres de l’edat d’or. Arthur C. Clarke sembla ser considerat en molts aspectes un pont entre el tractament donat per la ficció espacial i el hardware científic, d’una banda, i de la varietat més especulativa, de l’altra, que amb tanta força sorgiria en els anys seixanta. Clarck, físic expert, publicà el seu primer treball tècnic el 1945, en el qual va establir els principis dels satèl·lits de comunicació geosincrònics, tan importants avui per a la nostra xarxa global de comunicacions. Com Asimov (professor universitari de bioquímica), tingué un enorme èxit com a divulgador de temes científics i tecnològics.

LA NEW WAVE La ciència-ficció obrí nous horitzonts en els anys seixanta, com ho mostren les obres narratives curtes publicades a New Worlds (Gran Bretanya) de Michael Moorcock, i de les col·leccions de Visions perilloses, de Harlan Ellison (Estats Units). Aquest moviment fou batejat amb el nom new wave (‘nova onada’) a causa de la seva preocupació per trobar noves formes d’expressió i experimentació. A diferència de tants escriptors de ciència-ficció anteriors, formats en les ciències dures, aquesta nova generació procedia en gran part de les humanitats i dels estudis literaris. Aquest fet conferí al gènere un aire de sofisticació més gran i, per descomptat, una consciència més gran de la forma i l’estil literaris. La nova onada conferí respectabilitat a alguna de les seves millors obres i fins i tot arrancà aplaudiments dels cercles literaris normalment hostils. Els anys seixanta foren també la dècada en què part de la ciència-ficció d’anticipació en un fet científic: Gagarin fou el primer home que va arri-

bar de l’espai l’any 1961; els satèl·lits de comunicació de Clarke estaven en òrbita, i el president Kennedy parlava de la nova frontera de l’espai, i instava la seva nació a col·locar homes a la Lluna al final de la dècada, objectiu que s’assolí el 1969 (amb Arthur C. Clarke fent de comentarista principal per a la cadena nord-americana CBS). Mentre Armstrong i Aldrin es passejaven per la Lluna, els Estats Units d’Amèrica estaven fortament dividits a causa de la guerra del Vietnam, una guerra en la qual es combatia amb noves armes (napalm i defoliants). La major part de la ciència-ficció seguí essent angloamericana, malgrat les importants incursions de Stanislaw Lem i els germans Strugatsky (de Polònia i Rússia, respectivament). Brian Aldiss, J. G. Ballard, John Brunnerm i Michael Moorcock, a Gran Bretanya, i Samuel Delaney, Thomas Disch, Philip K. Dick, Harry Harrison i Ursula Le Guin, als Estats Units, eren, cada un a la seva manera, representants del nou estil, molt més preocupat per l’espai interior, perquè potser a l’espai exterior ja s’estaven explorant realment les naus espacials Apolo, Soyuz i Pioneer, llançades des de la mare Terra. Les profecies malthusianes de guerres, fams i pestes enfront del creixement incontrolat de la població trobaren fàcilment sortida entre els escriptors de la nova onada, molts dels quals duien clarament la petjada de l’ecologisme crític de Rachel Carson, Paul Ehrlich i Barry Commoner o s’hi inspiraren. Facin lloc!, de Harry Harrison (1966, que es va dur a la pantalla amb el nom de Soylent Green) i la premiada Tots sobre Zanzíbar (1968), de John Brunner, desenvolupen aquest tema. Un llibre que creà escola al final de la dècada dels seixanta fou Dune (1965, amb moltes continuacions), de Frank Herbert, que combinava els temes d’interès ecològics amb la creació de mites i la fantasia. Cap al final de 1960, la ciència-ficció ja no va estar tan dominada per autors de sexe masculí escrivint predominantment per a un públic masculí. Les inquietuds dels moviments d’alliberament de la dona i del feminisme començaren a

304 LOUIS LEMKOW

ser exposades per escriptores del gènere. L’univers de la ciència-ficció de sobte era poblat per escriptores que novel·laven noves identitats i noves estructures entre els dos gèneres. Úrsula Le Guin, Anne Mcaffery, Joanna Russ, J. Tiptree Jr. (pseudònim d’Anne Sheldon), Joan Vinge i moltes altres adoptaren a la novel·la els interrogants socials sobre els rols sexuals i ompliren els seus universos amb personatges més complexos i multidimensionals.

EL MÓN CYBERPUNK Un subgènere de la ciència-ficció basat en un món de la informàtica i de les societats urbanes desestructurades, anomenat cyberpunk, fou inaugurat per la novel·la de William Gibson (l’inventor del terme cyberspace) Neuromancer, el 1984. El seu llenguatge s’inspira en els llenguatges informàtics soft, en el hardware (el maquinari) de l’ordinador i en les noves tecnologies electròniques. Els seus ambients i entorns són tot sovint sòrdids, marginals, decadents i violents i plens d’artefactes, en una societat altament tecnificada però, alhora, extraordinàriament desestructurada en el sentit social i de relació. Les películes Bladerunner i Johnny Mnemonic (amb un guió de William Gibson) són les representacions fílmiques més conegudes del cyberpunk.

CONCLUSIONS En aquesta presentació panoràmica de la ciència-ficció hem ofert una llarga llista d’autors i títols de la qual han quedat excloses moltes figures clau per raons completament arbitràries.

La ciència-ficció actual és un camp emergent ja que cada any es publica un gran nombre de novel·les i narraciones curtes d’aquest gènere. S’ha convertit en una matèria respectable per als crítics literaris i s’imparteixen cursos acadèmics sobre alguns aspectes de la crítica, la història i la sociologia del gènere. Seria inútil i impossible fer aquí un nou (i encara més llarg) catàleg d’autors contemporanis. El gènere (per més borroses que siguin les fronteres) és de vegades més exòtic, i envaeix el territori que s’ha convingut a anomenar fantasia (poders paranormals, etc.). L’especulació utòpica i antiutòpica perviuen, com també la crítica i la sàtira socials. Realisme i faula, postmodernisme i fantasia, tot això existeix en aquest univers plural de la ciència-ficció. La ciència i la tecnologia tenen encara un paper a exercir: allunyar-se del maquinari interestel·lar i entrar en el món de la microelectrònica i el programari dels ordinadors o en la problemàtica de l’enginyeria genètica. Dins d’aquesta pluralitat, la ciència-ficció continuarà, sens dubte entre altres moltes coses, una de les seves funcions més notables: la de novel·lar l’anàlisi social.

RESSENYA CURRICULAR Louis Lemkow va néixer a Estocolm, Suècia. Va seguir estudis universitaris en sociologia, ecologia i geografia. Actualment és vicerector i catedràtic de sociologia de la UAB. Les seves línies de recerca segueixen estudis de percepció dels riscos ambientals i tecnològics (biotecnologia), sociologia ambiental i desigualtats en salut.

SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA

CONSELL DIRECTIU PER AL CURS 1998-1999 President: Vicepresident 1r: Vicepresident 2n: Secretària general: Vicesecretària: Tresorer: Vocal 1r, lexicografia: Vocal 2n, recerca: Vocal 3r, sessions: Vocal 4t, relacions exteriors: Vocal 5è, publicacions: Vocal 6è, estudiants: Delegat a l’IEC:

Ramon Bartrons i Bach Jaume Bertranpetit i Busquets Lluís Cornudella i Mir Cristina Junyent i Rodríguez Cèlia Marrasé i Peña Montserrat Aguadé i Porres Mercè Piqueras i Carrasco Emili Itarte i Fresquet Montserrat Vendrell i Rius Xavier Pastor i Duran Anna Maria Gómez-Foix Mar Cabeza i Jaimejuan Carles Bas i Peired

SECCIONS ESPECIALITZADES — Secció d’Antropologia Biològica — Secció de Biofísica — Secció de Biologia del Desenvolupament — Secció de Biologia Molecular — Secció de Biologia de la Reproducció — Secció d’Ecologia — Secció d’Endocrinologia Experimental — Secció d’Enzimologia i Regulació Metabòlica — Secció de Fisiologia Vegetal — Secció d’Hepatologia Bàsica i Experimental — Secció d’Immunologia Experimental — Secció de Microbiologia — Secció de Neurobiologia Experimental — Secció d’Oncologia Experimental — Secció d’Estudiants — Secció de la SCB a Lleida — Secció de la SCB a les Comarques de Tarragona — Secció de la SCB a València

Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 307-316

SESSIÓ INAUGURAL DEL CURS 1998-1999 16 de novembre de 1998 Sala Prat de la Riba, IEC The origins of life on the earth STANLEY L. MILLER, University of California San Diego, EUA

RESUM DE LES SESSIONS CIENTÍFIQUES

1 d’octubre de 1998 Facultat de Biologia, UB, Barcelona Expresión del gen Fgf8 y regionalización neural temprana SALVADOR MARTÍNEZ, Depto. de Ciencias Morfológicas, Fac. de Medicina, Universidad de Murcia

30 d’octubre de 1998 ICM, CSIC. Barcelona Advecció d’aigües d’origen continental al llarg del talús com a mecanisme d’exportació de larves de seitó J. SALAT, A. SABATÉS i M. P. OLIVAR, ICM, CSIC, Barcelona

23 d’octubre de 1998 Facultat de Biologia, UB Barcelona Gens de la familia HOX als equinoderms PERE MARTÍNEZ, Centro Nacional de Biotecnología, CSIC, Madrid

4 de novembre de 1998 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. pis. Barcelona Hormones, neurotransmissors i esquizofrènia JOAN SALVÀ, Servei d’Hormonologia, HCP, Barcelona

26 d’octubre de 1998 Fac. de Farmàcia, UB, Barcelona La electroforesis capilar en análisis de metabolitos secundarios en plantas. Su uso combinado con resonancia magnética nuclear LUÍS EDUARDO DÍAZ, Depto. de Química Analítica Instrumental, Fac. de Farmàcia y Bioquímica, Universidad Nacional de Buenos Aires

5 de novembre de 1998 Fac. de Medicina i Ciències de la Salut, URV. Reus Tac helicoïdal: tècnica i imatge. Una aproximació tridimensional a la patologia TOMÀS SEMPERE, Unitat d’Anatomia Humana i Embriologia, URV, Reus

308 SESSIONS CIENTÍFIQUES

6 de novembre de 1998 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Los intrones del gen c-H-ras humano permiten la regulación post-transcripcional hacia vías menos tumorogénicas MONTSERRAT BACH, IIBB-CSIC, Barcelona

27 de novembre de 1998 CID-CSIC. Barcelona Expresión de genes hox en el desarrollo indirecto de los erizos de mar e implicaciones en la explosión del Cámbrico CÉSAR ARENAS-MENA, California Institute of Technology, Pasadena, EUA

13 de novembre de 1998 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona. Small and big scale functional genomics TAMARA MAES, CID-CSIC, Barcelona

2 de desembre de 1998 CID-CSIC. Barcelona Hormonal and tissue-specific expression of vitellogenic genes in the mosquito ALEXANDER S. RAIKHEL, Department of Entomology, Michigan State University, Wisconsin, EUA

18 de novembre de 1998 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. Barcelona Actualització en automatització d’immunoanàlisi JOAN GAYA, Servei d’Hormonologia, HCP, Barcelona 20 de novembre de 1998 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Proteïnes que interaccionen amb el DNA al llarg de l’espermatogènesi: un enfocament bioquímic i estructural CARME CÁCERES, Dept. d’Enginyeria Química, ETSEI, UPV, València 20 de novembre de 1998 ICM, CSIC. Barcelona Variabilitat espaciotemporal de l’acoblament fito-zooplancton al Mediterrani occidental MIQUEL ALCARAZ, ICM, CSIC, Barcelona 27 de novembre de 1998 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Mecanismos de activación linfocitaria y replicación del VIH JOSÉ ALCAMÍ, Hospital 12 de Octubre, Madrid

3 de desembre de 1998 CID-CSIC. Barcelona Biosynthesis of plant cell wall polysaccharides NATASHA RAIKHEL, Plant Research Laboratory, Michigan State University, Wisconsin, EUA 4 de desembre de 1998 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona. Control de la expresión génica en la oxidación de ácidos grasos PEDRO F. MARRERO, Dept. de Bioquímica i Biologia Molecular, UB 4 de desembre de 1998 ICM, CSIC. Barcelona Filter-feeding in marine macro-invertebrates. Topics: Biological filter-pumps & grazing impact of benthic filter-feeders H. U. RIISGAARD, Institute of Biology, Odense, Dinamarca 4 de desembre de 1998 DCMB, Facultat de Medicina, UdL, Lleida Descripció d’un codi de gens hox a planàries (platihelmints). Funcions durant la regeneració i implicacions evolutives JOSÉ RAMÓN BAYASCAS, Fac. de Medicina, UdL, Lleida

SESSIONS CIENTÍFIQUES 309

9 de desembre de 1998 Facultat de Biologia, UB. Barcelona Manglars del nord de Brasil: entre riuades i marees CARLES MARTÍNEZ RUÍZ, Universidade Federal do Maranhao, Brasil 10 de desembre de 1998 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. Barcelona Agents aquarètics en el tractament de la retenció aquosa en la cirrosi MARTA BOSCH, Unitat de Patologia, HCP, Barcelona 11 de desembre de 1998 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Activació transcripcional per Rap1p: un cas de regulació gènica al·lostèrica? BENJAMÍ PIÑA, CID-CSIC, Barcelona 11 de desembre de 1998 ICM, CSIC. Barcelona ERS-2 SAR wind retrievals versus HIRLAM output: a two way validation by comparison MARCOS PORTABELLA, Sea Ice and Ocean Unit, Earth Sciences Division, ESTEC, ESA, Utrecht, Holanda 16 de desembre de 1988 Fac. de Medicina i Ciències de la Salut, URV. Reus Procés d’automedicació a les portes del segle XXI JOSEP. M. COMELLES, Dept. d’Antropologia i Filosofia, URV, Reus 18 de desembre de 1998 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Generación de una rata transgénica modelo de deficiencia grave de insulina en ausencia de insulitis VICTORIA ESSER, University of Texas SouthWestern, Medical Center Dallas, Texas, EUA

18 de desembre de 1998 ICM, CSIC. Barcelona Estudi de l’estructura i dinàmica del bentos antàrtic (mar de Weddel) mitjançant anàlisi d’imatge (projecte AWI-ICM) NÚRIA TEIXIDÓ, ICM, CSIC, Barcelona 7 de gener de 1999 Museu de la Ciència de la Fundació «la Caixa». Barcelona Què és el sexe? LYNN MARGULIS, University of Massachusetts-Amherst, EUA Amb motiu de la presentació del llibre ¿Qué es el sexo?, de Lynn Margulis i Dorion Sagan En col·laboració amb el Museu de la Ciència. 13 de gener de 1999 Fac. de Medicina i Ciències de la Salut, URV. Reus Sikkim: Un regne perdut a l’Himàlaia JOAQUIM MONTURIOL, geòleg 15 de gener de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular. Barcelona Interacción entre proteínas y la repercusión de la nueva información genómica ALFONSO VALENCIA, CNB-UAM, Madrid 21 de gener de 1999 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. Barcelona Marcadors moleculars en el càncer de pròstata IVÓN CUSCO, Servei d’Hormonologia, HCP, Barcelona 22 de gener de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Biodegradación de lignina, un proceso bioquímico peculiar y complejo RAFAEL VICUÑA, Pontificia Universidad Católica de Chile, Santiago (Xile)

310 SESSIONS CIENTÍFIQUES

29 de gener de 1999 CID-CSIC. Barcelona Mapat fi de gens de resistència a patògens en plantes: Ry, resistència extrema a PVY en la patata JORDI GARCIA, IRTA, Cabrils

11 de febrer de 1999 Campus de Bellvitge, UB. L’Hospitalet de Llobregat Apoptosi en neurodegeneració ISIDRE FERRER, Dept. Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica, UB

29 de gener de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Restricciones en las respuestas metabólicas impuestas por la estequiometría de la red y las leyes cinéticas de las enzimas LUÍS ACERENZA, Instituto de Biofísica, Universidad de la República (Uruguay)

12 de febrer de 1999 Campus de Bellvitge, UB. L’Hospitalet de Llobregat Apoptosis en macrófagos ANTONIO CELADA, Dept. de Fisiologia, UB. Diagonal, 645

4 de febrer de 1999 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. Barcelona Leptina: una hormona, diferents funcions ROSER CASAMITJANA, Servei d’Hormonologia, HCP, Barcelona

12 de febrer de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Molecular mechanisms of nucleoside transport across cell membranes STEPHEN BALDWIN, School of Biochemistry and Molecular Biology, University of Leeds (Gran Bretanya)

4 de febrer de 1999 DCMB, Facultat de Medicina, UdL, Lleida Relació entre estructura i funció en l’enzim alcohol deshidrogenasa (ADH) de Drosophila SILVIA ATRIAN, Dept. de Genètica, UB 5 de febrer de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Sistemas de transporte de ácidos biliares: utilidad en la vectorialización de drogas JOSÉ JUAN GARCÍA MARÍN, Depto. de Fisiología y Farmacología, Universidad de Salamanca 5 de febrer de 1999 Campus de Bellvitge, UB. L’Hospitalet de Llobregat Mecanismos de inducción de apoptosis por los linfocitos T citotóxicos: Fas ligando, perforina/ granzimas y granulisina ALBERTO ANEL, Depto. Bioquímica y Biologia Molecular y Celular, Universidad de Zaragoza

18 de febrer de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Modulación de la diferenciación muscular por proteoglicanos de heparin sulfato ENRIQUE BRANDAN, Depto. Biología Celular y Molecular, Facultad de Ciencias Biológicas, Universidad Católica de Chile, Santiago (Xile) 18 de febrer de 1999 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. Barcelona Determinants moleculars de la hipertensió arterial i les seves complicacions DANIEL GONZÁLEZ. Servei d’Hormonologia i Servei de Nefrologia, HCP, Barcelona 19 de febrer de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Estudios estructura/función del cotransportador

SESSIONS CIENTÍFIQUES 311

Na+/glucosa: mutaciones y utilización de conjugados de glucosa M. PILAR LOSTAO, Depto. de Fisiología y Nutrición, Facultad de Farmacia, Universidad de Navarra 26 de febrer de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Estudio de glicosiltransferasas involucradas en la biosíntesis de polisacáridos bacterianos ROBERTO A. GEREMIA, Centre des Recherches sur les Macromolecules Vegetales (CNRS), Grenoble (França) 3 de març de 1999 CID-CSIC. Barcelona Biosíntesi d’isoprenoides en plantes: caracterització de la farnesildifosfat sintasa d’Arabidopsis thaliana ALBERT FERRER, Dept. de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Farmàcia, UB 4 de març de 1999 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. Barcelona Expressió diferencial de gens en el múscul esquelètic en la resistència a la insulina DANIEL BACH, Servei d’Hormonologia, HCP, Barcelona 4 de març de 1999 Fac. de Medicina i Ciències de la Salut, URV. Reus Projecte Genoma Humà RAFAEL OLIVA. Fac. de Medicina, UB 5 de març de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Tensioactivos geminales de arginina: nuevos compuestos biocompatibles de elevada eficacia M. ROSA INFANTE, Dept. de Tecnologia de Tensioactius, CID-CSIC. Barcelona

5 de març de 1999 Dept. de Mecànica de Fluids, ETSEI, UPC. Barcelona Evolució del comportament reològic MARC BARRACÓ, Dept. de Mecànica de Fluids, ETSEI, UPC 5 de març de 1999 Fac. de Medicina i Ciències de la Salut, URV. Reus La biologia molecular en la medicina forense EMILI HUGUET, Fac. de Medicina, UB 5 de març de 1999 Àrea del Mar, UPF. Barcelona Els missatges biomèdics i la publicitat MERCÈ DURFORT, Dept. de Biologia Cel·lular, Fac. de Biologia, UB 12 de març de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Uso combinado de diferentes microscopías para el análisis estructural de agregados macromoleculares JOSE L. CARRASCOSA, CNB, CSIC, Madrid 12 de març de 1999 CID-CSIC. Barcelona Establecimiento del patrón dorso-ventral y diferenciación de motoneuronas en el sistema nervioso central de vertebrados ELISA MARTÍ, Instituto Ramón y Cajal de Neurobiología, CSIC, Madrid 17 de març de 1999 CID-CSIC. Barcelona Interacció entre els receptors hormonals nuclears i les rutes de transducció de senyals de les MAPKs CARME CAELLES, Dept. de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Farmàcia, UB 18 de març de 1999 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. Barcelona

312 SESSIONS CIENTÍFIQUES

Nous gens diana del factor HNF1a JORGE FERRER, Servei d’Endocrinologia, HCP, Barcelona 19 de març de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Signaling cascades which regulate the biological actions of interferons ANDREW LARNER, Cleveland Clinic, Cleveland, Ohio, EUA 24 de març de 1999 Aulari de Bellvitge, Facultat de Medicina, UB. L’Hospitalet de Llobregat Polifosfats d’adenosina, un nou tipus de neurotransmissor M. TERESA MIRAS. Depto. de Bioquímica y Biologia Molecular IV, Facultad de Veterinaria, Universidad Complutense de Madrid, Madrid 25 de març de 1999 CID-CSIC. Barcelona How chromatin is remodeled in vivo WOLFRAM HˆRZ, Universitat de Munic, Alemanya 25 de març de 1999 Fac. de Medicina i Ciències de la Salut, URV. Reus Fisiopatologia del capbussament JOSÉ ANTONIO PRADILLO, Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, Tarragona 26 de març de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Anàlisi molecular de la farnesilpirofosfat sintasa d’Arabidopsis thaliana ALBERT FERRER, Dept. de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Farmàcia, UB

8 d’abril de 1999 Fac. de Medicina i Ciències de la Salut, URV. Reus Expedició a l’Everest: Problemes mèdics JOAN TOMAS GEBELLI, Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, Tarragona 9 d’abril de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Estudios sobre estructura y estabilidad de triples hélices de ADN JUAN LUIS ASENSIO, CSIC, Madrid 9 d’abril de 1999 ICM, CSIC. Barcelona Exemples de transport d’elements per fases col·loidals en sistemes aquàtics (rius i aigües marines) HÉLÈNE GROUT, Geociènces Marines, Fac. de Geologia, UB, Barcelona 13 d’abril de 1999 Facultat de Biologia, UB. Barcelona Quantes reserves són necessàries per a la conservació d’una població? JORDI BASCOMPTE, National Center for Ecological Analysis and Synthesis (NCEAS), Santa Barbara, Califòrnia, EUA 14 d’abril de 1999 CID-CSIC. Barcelona Biología de GAS6 (Growth Arrest Specific Gene 6), un guardián del endotelio vascular PABLO GARCÍA DE FRUTOS, Department of Clinical Chemistry, Lund University, Suècia 15 d’abril de 1999 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. Barcelona Diabetis tipus MODY: Heterogeneïtat clínica i genètica ÀNGELS COSTA i MÓNICA BESCOS, Servei d’Endocrinologia, HCP, Barcelona

SESSIONS CIENTÍFIQUES 313

16 d’abril de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Interaccions entre receptors d’adenosina i de dopamina en el sistema nerviós central. Implicacions en el tractament de la malaltia de Parkinson i de l’esquizofrènia SERGI FERRÉ, IIBB-CSIC, Barcelona

23 d’abril de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Importancia fisiológica de la regulación alostérica de PFK-2 de Escherichia coli VICKY GUIXÉ, Universidad de Chile, Santiago, Xile

16 d’abril de 1999 ICM, CSIC. Barcelona Experiments lagrangians per a l’estudi de la variabilitat de processos biogeoquímics: el cas del DMS (sulfur de dimetil) a l’Atlàntic Nord RAFEL SIMÓ, ICM, CSIC, Barcelona

28 d’abril de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Functional analysis of the paraneoplastic neurological disease antigen Nova: an essential role for Nova in neuronal RNA processing KIRK JENSEN, Rockefeller University, Nova York, EUA

20 d’abril de 1999 Campus de Bellvitge, UB. L’Hospitalet de Llobregat El fenotipo mutador de microsatélites en cáncer de colon: la segunda vía mutadora hacia el cáncer. MANUEL PERUCHO, The Burnham Institute, La Jolla, Califòrnia, EUA

28 d’abril de 1999 CID-CSIC. Barcelona The Light-Switch Mechanism of Ara C Action ROBERT SCHLEIF, The John Hopkins University, Baltimore, Maryland, EUA

21 d’abril de 1999 CID-CSIC. Barcelona Control del transporte a la superficie celular de factor de crecimiento transformante alpha (TGFalpha) JOAQUIM ARRIBAS, Laboratori de Recerca Oncològica, Hospital de la Vall d’Hebron, Barcelona 22 d’abril de 1999 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. Barcelona Valoració hormonal i metabòlica en les pacients amb hiperandrogènia ovàrica funcional (ovari poliquístic) M. JOSÉ MARTÍNEZ, Servei d’Hormonologia, HCP, Barcelona XAVIER NAVARRO, Servei de Bioquímica, HCP, Barcelona

30 d’abril de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Role of the mTOR signaling pathway in insulin action. JOHN C. LAWRENCE, Jr., Dept of Pharmacology, University of Virginia, Virginia, EUA. 30 d’abril de 1999 ICM, CSIC. Barcelona El Niño: observacions i prediccions amb un model acoblat oceà/atmosfera JOAQUIM BALLABRERA, Lab. for Hydrospheric Processes, Greenbelt, MD, EUA 30 d’abril de 1999 DCMB, Facultat de Medicina, UdL, Lleida Origen i evolució dels ecosistemes procariòtics RICARD GUERRERO, Dept. de Microbiologia, Fac. de Biologia, UB

314 SESSIONS CIENTÍFIQUES

5 de maig de 1999 CID-CSIC. Barcelona Señalización y represión transcripcional en el embrión de Drosophila GERARDO JIMÉNEZ, IIBB-CSIC, Barcelona 6 de maig de 1999 Servei de Ginecologia, Servei d’Hormonologia. HCP. Barcelona Metilació en gens supressors de tumoració JOSEP ORIOLA, Servei d’Hormonologia, HCP, Barcelona 7 de maig de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Transducció de senyal en resposta a l’estrès osmòtic en llevats FRANCESC POSAS, Dept. de Bioquímica i Biologia Molecular, UAB, Bellaterra 12 de maig de 1999 CID-CSIC. Barcelona Estudis ecofisiològics i canvi global JOSEP PEÑUELAS, CREAF, UAB, Bellaterra 12 de maig de 1999 Museu de la Ciència. Barcelona El mar Mort: història de la vida i història dels humans AHARON OREN, The Hebrew University of Jerusalem, Israel Presentació: RICARD GUERRERO En col·laboració amb el Museu de la Ciència de la Fundació «la Caixa» dins el programa «Els vespres del Museu» 14 de maig de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Función y estructura de los proyectos genoma XAVIER DE LA CRUZ, University College of London, Anglaterra

14 de maig de 1999 ICM, CSIC. Barcelona Estima de la producció fitoplanctònica de POC i DOC mitjançant experiments de cinètica d’incorporació de C-14 XOSÉ A. G. MORÁN, ICM, CSIC, Barcelona 17 de maig de 1999 Facultat de Biologia, UB. Barcelona A deep look into eye morphogenesis and the evolution WALTER GEHRING, Dept. of Cell Biology, Biozentrum, Univ. of Basel, Suïssa 21 de maig de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Prenilación y localización subcelular de proteínas: el caso de CaM53, una calmodulina de plantas MANUEL RODRÍGUEZ, Univ. of California at Berkeley, EUA 21 de maig de 1999 Àrea del Mar, UPF. Barcelona El paper dels zoològics en la conservació de primats MARIA TERESA ABELLÓ, Parc Zoològic de Barcelona, Barcelona 26 de maig de 1999 DCMB, Facultat de Medicina, UdL, Lleida Gens reguladors del desenvolupament en els platihelmints: un exemple de la conservació funcional al llarg de l’evolució EMILI SALÓ. Dept. de Genètica, UB, Barcelona 28 de maig de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona The role of IGF, IGF receptors, and IGF-binding proteins in skeletal myogenesis LEBRIS S. QUINN, University of Washington, Seattle, EUA

SESSIONS CIENTÍFIQUES 315

2 de juny de 1999 DCMB, Facultat de Medicina, UdL. Lleida El proto-oncogén Ret y las neoplasias endocrinas múltiples de tipo II M.ª JESÚS LORENZO BENAYAS, Depto. de Bioquímica y Biologia Molecular, Universidad de Alcalá, Alcalá de Henares 4 de juny de 1999 Aula Magna, Fac. de Biologia, UB. Barcelona Xarxes de senyalització cel·lular: Integració de vies Smad, Stat i Ras JOAN MASSAGUÉ, Memorial Sloan-Kettering Cancer Center, Nova York, EUA 9 de juny de 1999 IEC. Barcelona Estudi de dietes antigues a partir de l’anàlisi d’elements traça en restes òssies MARIÀNGELS GALLEGO, Dept. de Biologia Animal, Vegetal i Ecologia, UAB, Bellaterra, i SCB 10 de juny de 1999 Museu de la Ciència. Barcelona Els bacteris magnetotàctics: el principi d’una personalitat magnètica DENNIS A. BAZYLINSKI, Iowa State University, EUA En col·laboració amb el Museu de la Ciència de la Fundació «la Caixa», dins el programa «Els vespres del Museu» 11 de juny de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Ezrin and ERM proteins in cell adhesion and cortical morphogenesis PAUL MANGEAT, Université Montpellier II i CNRS, Montpeller, França 11 de juny de 1999 Campus de Bellvitge, UB. L’Hospitalet de Llobregat Mecanismos moleculares que regulan la muerte celular programada (apoptosis)

GABRIEL NÚÑEZ, University of Michigan Medical School, EUA 16 de juny de 1999 CID-CSIC. Barcelona El papel de las quimioquinas en la migración leucocitaria y la prevención de la infección por el virus VIH-1 CARLOS MARTÍNEZ, Centro Nacional de Biotecnología, CSIC, Madrid 16 de juny de 1999 DCMB, Facultat de Medicina, UdL. Lleida Anàlisi computacional de genomes RODERIC GUIGÓ, IMIMB, Barcelona 17 de juny de 1999 Museu de la Ciència. Barcelona L’Antàrtida: una porta als estudis de la vida en ambients extrems LYNDA GOFF, University of California-Santa Cruz, EUA En col·laboració amb el Museu de la Ciència de la Fundació «la Caixa», dins el programa «Els vespres del Museu» 18 de juny de 1999 Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Fac. de Química, UB. Barcelona Proteasa líder del virus de la febre aftosa ALBA GUARNÉ, CID-CSIC, Barcelona 18 de juny de 1999 DCMB, Facultat de Medicina, UdL. Lleida Proteoglucans i senyalització cel·lular SENEN VILARÓ, Dept. de Biologia Cel·lular, UB 29 de juny de 1999 Fac. de Farmàcia, UB. Barcelona Metabolic engineering: a strategy to increase plant secondary metabolite production ROBERT VERPOORTE, Universitat de Leiden, Holanda

316 SESSIONS CIENTÍFIQUES

2 de juliol de 1999 ICM, CSIC. Barcelona Hidroacústica en ciencias marinas: posibles aplicaciones y ejemplos prácticos PATRICK SCHNEIDER, Dept. de Recursos Marins Renovables, ICM-CSIC

6 de juliol de 1999 CID-CSIC. Barcelona Modulación de la localización subcelular de proteínas mediante su modificación postraduccional con intermediarios metabólicos en plantas MANUEL RODRÍGUEZ CONCEPCIÓN, University of California-Berkeley, EUA

Treballs de la SCB. Vol. 51 (2000) 317

ALTRES ACTIVITATS

CONGRESSOS I SIMPOSIS 14 i 15 de desembre de 1999 Palau de les Heures, passeig de la Vall d’Hebron, s/n. Barcelona II SIMPOSI DE NEUROBIOLOGIA EXPERIMENTAL Organitzat per la secció de Neurobiologia Experimental de la SCB Temes de les sessions (comunicacions orals i pòsters): Mecanismes d’alliberament i recaptació de neurotransmissors Receptors i transducció de senyals en cèl·lules nervioses Desenvolupament i regeneració tumoral Mort neuronal: regulació i protecció Coordinadors: JORDI ALBERCH, UB; JOAN COMELLA, UdL; TINA GARCÍA, UAB; CRISTINA SUÑOL, CSIC; TERESA VILARÓ, CSIC

CURSOS Del 25 al 29 de gener de 1999 Facultat de Farmàcia. Barcelona ASSAIGS BIOLÒGICS EN INVESTIGACIÓ DE PRODUCTES NATURALS Curs teòric i pràctic Coordinador: CARLES CODINA

De l’1 al 5 de febrer de 1999 Facultat de Biologia. Barcelona ACTUALITZACIÓ DE LES BASES BIOLÒGIQUES DE L’ESQUIZOFRÈNIA I LA DEPRESSIÓ Coordinadora: LOURDES FAÑANAS. Organitzat per la Secció d’Antropologia de la SCB, IEC i CIRIT Del 25 de febrer al 5 de març de 1999 Fac. de Medicina i Ciències de la Salut. URV. Reus CURS D’ACTUALITZACIÓ EN BIOLOGIA MOLECULAR Organitzat per la Unitat de Bioquímica, DCMB, URV, Reus Amb la col·laboració de la SCB Del 12 al 23 d’abril de 1999 X CURS SOBRE AVENÇOS EN L’ESTUDI DEL METABOLISME Coordinadors: R. BARTRONS, E. ITARTE, M. PALACÍN, X. TESTAR i A. ZORZANO Del 14 al 17 de juny de 1999 L’Aldea (Baix Ebre) 9è CURS AVANÇAT D’ECOLOGIA MICROBIANA Coordinador: RICARD GUERRERO, UB Professors: LYNN MARGULIS, University of Massachusetts-Amherst, EUA; LYNDA GOFF, University of California-Santa Cruz, EUA; DENNIS A. BAZYLINSKI, Iowa State University, EUA; ISABEL ESTEVE, UAB; MARIE-ODILE GOBILLARD, Laboratori Aragó, CNRS, Banyuls de la Marenda, França

318 ALTRES ACTIVITATS

SEMINARIS 29 d’octubre de 1998 Facultat de Biologia, UB. Barcelona SEMINARI DE NEUROCIÈNCIES Los receptores de neutrofinas y su función en la supervivencia de neuronas asociadas a una modalidad sensorial específica IMMACULADA SILOS-SANTIAGO, Department of Neurobiology, Millenium Pharmaceuticals Inc., Cambridge, Regne Unit Coordinador: EDUARDO SORIANO, Fac. de Biologia, UB De març a juny de 1999 Sant Jordi 1999 Aula Magna de la Facultat de Biologia de la UB. Diagonal, 645. Barcelona 19 d’abril de 1999 ELS MISSATGES BIOSANITARIS I LA PUBLICITAT MERCÈ DURFORT, Dept. de Biologia Cel·lular, Universitat de Barcelona 20 d’abril de 1999 HISTÒRIES NATURALS IMPOSSIBLES. UNA LECTURA ZOOLÒGICA DEL BESTIARI MEDIEVAL XAVIER BELLÉS, CSIC, Barcelona 21 d’abril de 1999 SÍRIA. UNA CRUÏLLA DE CIVILITZACIONS JOAQUIM MONTURIOL, Fac. de Geologia, Universitat de Barcelona 2 i 3 de juny de 1999 Palau Maricel. Sitges 7è SEMINARI CONJUNT DE LES SECCIONS DE BIOLOGIA MOLECULAR I DE BIOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT

9 de juny de 1999 Fac. de Biologia, UB. Barcelona TRACTAMENT ANTITUMORAL: PROBLEMES DERIVATS DE LA RESISTÈNCIA A FÀRMACS 9 de juny de 1999 Hospital Clínic. Barcelona SEMINARI DE BIOLOGIA CEL·LULAR Separating sister chromatids KIM NASHMYTH, IMP, Viena, Àustria Organitzat pel Departament de Biologia Cel·lular, Facultat de Medicina, UB

JORNADES 20 de desembre de 1999 Auditori Novartis. Barcelona XII JORNADA D’ACTUALITZACIONS I AVENÇOS EN IMMUNOLOGIA Organitzat per la Societat Catalana d’Immunologia i Secció d’Immunologia Experimental de la SCB 11 i 12 de març de 1999 Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. URV. Reus JORNADES DE NEUROBIOLOGIA: UNA APROXIMACIÓ CLÍNICA I EXPERIMENTAL Organitzat per la Secció de la SCB a les comarques de Tarragona

ALTRES ACTIVITATS 319

2, 3 i 4 de maig de 1999 Facultat de Biologia, UB. Barcelona JORNADES SOBRE SÍNTESI I TEORIA EN ECOLOGIA I EVOLUCIÓ Coordinadors: MAR CABEZA-JAIMEJUAN, Universitat de Helsinki; FEDE BARTUMEUS, JAUME PIERA i SALVADOR PUEYO, UB; DAVID ALONSO (Grup de Sistemes Complexos), UPC Amb el suport de la Societat Catalana de Biologia, el Grup de Sistemes Complexos (UPC) i els departaments de Genètica i d’Ecologia de la UB

15 de juliol de 1999 Facultat de Ciències, Universitat de Girona, Girona 6a JORNADA DE BIOLOGIA DE LA REPRODUCCIÓ Coordinador: SERGI BONET 21-25 d’agost de 1999 Prada de Conflent (Catalunya Nord) UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU – VIII JORNADA DE BIOLOGIA GENS I SOCIETAT, progressos i aplicacions per al segle XXI Coordinadors: RAMON BARTRONS i JAUME BERTRANPETIT

Sessió organitzada per la SCB

ÍNDEX D’AUTORS

BARTRONS, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CAMARASA, J. M. . . . . . . . . . . . . . . . . . CAMÍ, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CASASSAS, O. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CASSANY, D. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CLARAMUNT, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . COMA, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . COMELLES, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CORNUDELLA, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . DOMÍNGUEZ, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . DURAN, X. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ELCACHO, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . GARCÍA RAMOS, L. A. . . . . . . . . . . . . . . GUERRERO, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . JACOB, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . LEMKOW, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

17 149 137 195 189 179 137 201 267 185 167 173 87 127 11 295

LEÓN, B. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . LOUËT, S. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . MATHEU, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . NIETO, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . OVEJERO, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . PARDO AVELLANEDA, R. . . . . . . . . . . . . PASTOR DURAN, X. . . . . . . . . . . . . . . . . PIQUERAS, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . RAMAZZINI, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . RIBERA BANÚS, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . ROMERO, J. C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ROVIRA, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . SAÑUDO, J. R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . SHARP, D. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . VENDRELL, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

261 290 235 159 23 35 273 207 219 119 247 137 247 109 159

.......................................................................................................

DOMICILIAT/ADA A ......................................................................................................................

CARRER ................................................................................... NÚM.

ELS SOCIS

N’AVALEN LA CANDIDATURA

LLOC I DATA

LLOC I DATA

SIGNATURA

ESTUDIANT (2.500 PTA/ANY)

SIGNATURA

AMB LES CONDICIONS ESTABLERTES PER L’ENTITAT

NUMERARI/ÀRIA (5.000 PTA./ANY)

VOL ESDEVENIR SOCI/SÒCIA DE LA SCB AMB LA QUOTA DE

AUTORITZA L’ENTITAT BANCÀRIA .........................................................

.................................................................................................................................................

......................................

NÚM. ......................

.................................................................................................................................................

....................... , ............... D............................................

PRESENTI LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA

DE .......................

LA SEVA LLIBRETA D’ESTALVIS NÚM. ....................................................

EL SEU C/C NÚM. (20 dígits) .................................................................

A PAGAR LES QUOTES QUE CONTRA

CP ..................... TEL. ..............................

NIF................................. DOMICILIAT/ADA A .................................... CARRER ...........................................................................................

(QUALIFICACIÓ I ADREÇA PROFESSIONALS) ....................................................................................

SR./SRA. .........................................................................................

NASCUT/UDA A ............................................................................... EL DIA ................................

Telèfon: 933 248 584 • Fax: 932 701 180

Carrer del Carme, 47 • 08001 Barcelona •

SR./SRA. .................................................................................... NIF .......................................

SCB

Carrer del Carme, 47 • 08001 Barcelona • Telèfon: 933 248 584 • Fax: 932 701 180

S O C I

SCB - S o c i e t a t C a t a l a n a d e B i o l o g i a

F E S - T E ’ N

Si t’agrada organitzar sessions i seminaris

Si tens interès per conèixer els darrers avenços

Si vols mantenir-te informat de les activitats científiques

INFORMATION FOR CONTRIBUTORS TO TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA Treballs de la Societat Catalana de Biologia (Treballs de la SCB) publishes: a) review articles on topics of general interest especially commisioned by the Society; b) communications presented at regular or extraordinary sessions held by the Society and its constituent sections; c) contributions of invited lecturers or monographs; d) reports of scientific sessions held by the Society. Submission of manuscripts Manuscripts should be written in clear, concise Catalan. The use of any other language would require the consent of the Executive Committee. The Editorial Board will seek independent reviewers for evaluation, who will report whether a paper conforms to the general criteria for publication. Authors will be notified of the Editorial decissions. When it appears that a manuscript could be improved by revision, it will be returned to the authors with the referee’s comments in writing. If a manuscript is rejected, only the original copy, together with all the figures, will be returned to authors. Submission of a paper implies that it reports unpublished work and is not under consideration for publication elsewhere. Papers should be submitted as word-processor files on a 3 1/2” disk or by e-mail to scb@iec.es, using a Microsoft Word program (Macintosh or PC). Figures, tables and illustrations should also be submitted in a hard copy. Use the name of the author as a file name. Indicate on the disk: author’s name, address and operating system used. Manuscripts submitted on paper can be accepted only under exceptional circumstances. Illustrations should be of good quality and fitting within jounal size. Articles, including illustrations, cannot exceed 20 typed pages. Commissioned review articles or monographs are not subjected to the above restrictions although their authors should consult the Editorial Board of Treballs de la Societat Catalana de Biologia. Manuscripts and general editorial correspondence should be addressed to the Editor of Treballs de la Societat Catalana de Biologia, Carme, 47. E-08001 Barcelona. Spain. Organizations of manuscripts The manuscript should be headed by the full title, followed by complete names of all authors in capitals and location of the institutions at which the work was performed. Footnotes should be avoided. All pages should be numbererd consecutively starting with the title page. Summary The abstract and the title should be written in English and Catalan, and not exceed 200 words. Up to five key-

words in English should be given at the end of the abstract.

Tables and illustrations Black and white photographic prints should be of good quality and contrast; in the back there must be indicated the name of the author, the number of the figure and the top with an arrow. Authors must indicate the original figures for publication and the copies. Tables should include a descriptive title and be numbered consecutively with Roman characters.

References Manuscripts should include references arranged in alphabetical order according to the first author’s name and should be referreed to in the text in chronological order by the author’s names and the date of publication. If more than two authors are mentioned in a reference, the first name followed by «et al» should be used. References should be assembled in the following order; authors in small caps, year in parenthesis, title of article, name of journal, abbreviated and italic, volume number and inclusive page numbers. References to chapters and monographs should include the title of the work followed by the name of editor, the title book, city of publication and publisher. Inclusive pagination should be indicated at the end of the citation.

Note carefully the follogwing examples: CODINA, C.; F. VILADOMAT; J. BASTIDA; J. M. LLABRÉS (1989). «Potencial biotecnològic del cultiu de cèl·lules vegetals per a l’obtenció de productes farmacèutics». Treb. Soc. Cat. Biol., núm. 40, pàg. 47-70. GLICK, T. F. (1989). «Biologia i context social: la nova historiografia del Darwinisme». Treb. Soc. Cat. Biol., núm. 40, pàg. 7-18. MELLADO, R. P. (1987). «Vectores utilizados para la manipulación y expresión de genes». A: Vicente, M.; Renart, J. Ingeniería genética. Madrid: CSIC, núm. 215, pàg. 2136. YUNIS, J. J.; O. PRAKASH (1982). «The origin of man: a chromosomal pictorial legacy». Science, núm. 215, pàg. 1525-1530.

Proofs Proofs of accepted articles will be sent to the first author, for correction. Proofs should be returned to the secretary SCB. Corrections other than printer’s errors are not acceptable. After publication 20 reprints will be sent free of charge to the author.

ÍNDEX

COMUNICAR CIÈNCIA

II. EMISSORS: DE LA RECERCA AL PAPER Formal structure of scientific journals and types of scientific paper. D. SHARP . . . . . . Redacción de trabajos para revistas biomédica. C. RIBERA BANÚS . . . . . . . . . . . . . . . . . Glòria i misèria de les revistes científiques. R. GUERRERO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Producció científica (SCI, SSCI i AHSCI) a la Catalunya del període 1981-1998 . . . . . J. CAMÍ, L. COMA I L. ROVIRA El paper de les institucions acadèmiques catalanes en la comunicació de la ciència . J. M. CAMARASA III. RECEPTORS Els gabinets de premsa com a mediadors entre els científics i els mitjans . . . . . . . . . . J. NIETO I M. VENDRELL La divulgació científica: el com i el per què. X. DURAN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Conèixer com funcionen els mitjans de comunicació (per a treure’n profit) . . . . . . . . J. ELCACHO Paper dels departaments de comunicació d’empreses que investiguen . . . . . . . . . . . . M. CLARAMUNT

11 17 23 35 87 109 119 127 137 149

159 167 173 179

IV. MISSATGE L’estil fa la ciència. M. DOMÍNGUEZ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Fer entendre la ciència als qui ho necessitin. D. CASSANY . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Lexicografia científica. O. CASASSAS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La coherència estilística, les fonts i la informació. M. COMELLES . . . . . . . . . . . . . . . . . . La traducció com a eina de comunicació científica. M. PIQUERAS . . . . . . . . . . . . . . . . .

185 189 195 201 207

V. CANAL El paper de la cartografia en la difusió de la ciència. G. RAMAZZINI . . . . . . . . . . . . . . . Un sentit poc explorat en ciència?: Gravacions de la natura. E. MATHEU . . . . . . . . . . . Audiovisuals: ciència a través d’imatges en moviment. J. R. SAÑUDO i J. C. ROMERO . . Divulgación científica y documental televisivo. B. LEÓN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ciència tridimensional. L. CORNUDELLA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Recursos i restriccions de la xarxa en ciències biomèdiques. X. PASTOR I DURAN . . . . Can you trust on line information? S. LOUËT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La representación de la ciencia a través de la ciencia-ficción. L. LEMKOW . . . . . . . . . .

219 235 247 253 267 273 285 295

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA COMUNICAR CIÈNCIA VOLUM 51, 2001

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA

I. DIFUSIÓ DE LA CIÈNCIA: QUE LA CIÈNCIA ES CONEGUI From night bustle to printed quietness. F. JACOB . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Noves tendències en la comunicació científica. R. BARTRONS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Razones de la divulgación o razones de la ciencia. F. OVEJERO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La cultura científico-tecnológica de las sociedades de la modernidad tardía . . . . . . . R. PARDO AVELLANEDA Comunicación, ciencia, desarrollo y Tercer Mundo. L. GARCÍA RAMOS . . . . . . . . . . . . .

7

2001

Propòsit C. JUNYENT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

VOLUM 51, 2001

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA VOLUM 51, 2001

FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

BARCELONA 2001

13:37

PÆgina 1

ANTIMICROBIANS

21/12/2005

Il·lustració de la sobrecoberta Sífilis, de Ramon Casas Original per a cartell; llapis conté i pastel; 46 × 28 cm; Barcelona, 1900 Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona [MNAC/GDG 108770]

TREB. SOC. CAT. BIOL., VOL. 55, 2004

SobreCub. Volum 55.qxd

ANTIMICROBIANS JOAQUIM RUIZ EDITOR

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA VOLUM 55, 2004

Aquest dibuix és l’original per al cartell de Casas Sífilis, que anunciava el sanatori del doctor Abreu, que tenia la seu al carrer Major de la Bonanova de Barcelona, dedicat a la curació de malalties de transmissió sexual. El cartell, imprès per la Casa Thomas, incloïa les llegendes següents: «Sífilis», amb les esses en forma de serp, a la part superior, i «Curación absoluta y radical en el Sanatorio para sifilíticos» a la inferior, i, en lletres més petites, les dades de l’establiment. L’artista fa servir una figura d’una dona tapada amb un mantó de Manila, com en altres cartells d’anuncis seus, però aquí li dóna un sentit diferent en introduir-hi elements clarament simbòlics al·lusius a la malaltia i a la perillositat del contacte sexual. La dona ofereix un lliri blanc amb la mà esquerra, però amaga la malaltia, representada per la serp que té agafada amb la mà dreta i s’enfila pel mantó. Casas no podia saber que la sífilis està produïda per Treponema pallidum, una espiroqueta petitíssima que podria recordar una serp microscòpica. Atès que la sífilis era una malaltia que els homes contreien principalment a través del contacte amb prostitutes, Casas va triar la imatge colpidora d’una d’aquelles dones, que va representar demacrada i amb aspecte de malalta. A començament del segle XX, la sífilis era la malaltia de transmissió sexual més temuda, no únicament pels efectes i les complicacions que podia causar en les persones afectades, sinó perquè el reconeixement públic de la malaltia era un estigma social.

13:37

PÆgina 1

ANTIMICROBIANS

21/12/2005

Il·lustració de la sobrecoberta Sífilis, de Ramon Casas Original per a cartell; llapis conté i pastel; 46 × 28 cm; Barcelona, 1900 Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona [MNAC/GDG 108770]

TREB. SOC. CAT. BIOL., VOL. 55, 2004

SobreCub. Volum 55.qxd

ANTIMICROBIANS JOAQUIM RUIZ EDITOR

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE BIOLOGIA VOLUM 55, 2004

Aquest dibuix és l’original per al cartell de Casas Sífilis, que anunciava el sanatori del doctor Abreu, que tenia la seu al carrer Major de la Bonanova de Barcelona, dedicat a la curació de malalties de transmissió sexual. El cartell, imprès per la Casa Thomas, incloïa les llegendes següents: «Sífilis», amb les esses en forma de serp, a la part superior, i «Curación absoluta y radical en el Sanatorio para sifilíticos» a la inferior, i, en lletres més petites, les dades de l’establiment. L’artista fa servir una figura d’una dona tapada amb un mantó de Manila, com en altres cartells d’anuncis seus, però aquí li dóna un sentit diferent en introduir-hi elements clarament simbòlics al·lusius a la malaltia i a la perillositat del contacte sexual. La dona ofereix un lliri blanc amb la mà esquerra, però amaga la malaltia, representada per la serp que té agafada amb la mà dreta i s’enfila pel mantó. Casas no podia saber que la sífilis està produïda per Treponema pallidum, una espiroqueta petitíssima que podria recordar una serp microscòpica. Atès que la sífilis era una malaltia que els homes contreien principalment a través del contacte amb prostitutes, Casas va triar la imatge colpidora d’una d’aquelles dones, que va representar demacrada i amb aspecte de malalta. A començament del segle XX, la sífilis era la malaltia de transmissió sexual més temuda, no únicament pels efectes i les complicacions que podia causar en les persones afectades, sinó perquè el reconeixement públic de la malaltia era un estigma social.