Societat
Catalana de Comunicació Institut d’Estudis Catalans
VOLUM 43 (1) (MAIG 2026) · ISSN (ed. impresa ): 2014-0304 · ISSN (ed. electrònica ): 2014-0444
https://revistes.iec.cat/index.php/TC
Institut d’Estudis Catalans
Societat Catalana de Comunicació
Institut
de Recerca i d’Anàlisi
Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació
ComuniCaCió revista de reCerCa i d’anàlisi és una revista científica editada per la Societat Catalana de Comunicació que publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ciència social contribuint a difondre la tasca científica i d’anàlisi que es du a terme en el si de la comunitat acadèmica. La revista té una periodicitat semestral i es regeix d’acord amb la seva política editorial pel sistema d’avaluadors anònims i externs.
ComuniCaCió. revista de reCerCa i d’anàlisi és el resultat de la renovació de la revista Treballs de Comunicació, editada per la Societat Catalana de Comunicació des de l’any 1991 fins al desembre de 2009.
ComuniCaCió. revista de reCerCa i d’anàlisi està inclosa en les bases de dades següents: Journal Citation Report (Clariviate - Web of Science, dins de l’índex JCI), Carhus Plus, Dialnet, DOAJ, Latindex, MIAR, RACO, Jisc, Dulcinea, CIRC, EZB, TIB, Worldcat, Rebiun i ZDB. Així mateix, la revista ha obtingut el reconeixement de la FECYT pel que fa als criteris de qualitat del Diamond Discovery Hub (DDH). La revista ocupa la posició 321 del rànquing H Index Communication Journals According to Google Scholar Metrics (2008-2012), elaborat pel grup d’investigació Evaluación de la Ciencia y de la Comunicación Científica (EC3 Metrics) de la Universitat de Granada, que inclou les revistes de comunicació d’arreu del món. Aquesta presència se suma a la que ja tenia com a Treballs de Comunicació a Carhus Plus 2010 i IN-RECS.
La revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts, d’acord amb el compromís amb els valors de la ciència oberta, a través de l’URL https://revistes.iec.cat/index.php/TC, abans que siguin publicats en paper.
La revista està disponible en línia des dels webs: https://revistes.iec.cat i https://publicacions.iec.cat.
ComuniCaCió. revista de reCerCa i d’anàlisi no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.
ComuniCaCió. revista de reCerCa i d’anàlisi
Societat Catalana de Comunicació. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona
Tel.: 933 248 580 • Fax: 932 701 180
Adreça d’Internet: https://scc.iec.cat • Adreça electrònica: revistacomunicacio@correu.iec.cat
CDirecció:
Joan-Francesc Fondevila-Gascón, Universitat Ramon Llull i Universitat de Girona
Bertran Salvador i Mata, Universitat Pompeu Fabra
Secretària de Redacció:
Alejandra Campos, Universitat Autònoma de Barcelona
Comitè Editorial:
Núria Almiron Roig, Universitat Pompeu Fabra
Jordi Bèrrio Serrano, Universitat Autònoma de Barcelona
Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra
Laura Cervi, Universitat Autònoma de Barcelona
Maria Corominas Piulats, Universitat Autònoma de Barcelona
Rosa Franquet Calvet, Universitat Autònoma de Barcelona
Josep Gifreu Pinsach, Universitat Pompeu Fabra
Jaume Guillamet i Lloveras, Universitat Pompeu Fabra
Joaquín Marqués Pascual, EAE Business School
Josep Maria Martí Martí, Universitat Autònoma de Barcelona
Miquel de Moragas i Spà, Universitat Autònoma de Barcelona
Comitè Científic:
Natalia Abuín, Universitat Complutense de Madrid
Elisenda Ardèvol, Universitat Oberta de Catalunya
Almudena Barrientos Báez, Universitat Complutense de Madrid
Dulcília Buitoni, Faculdade Cásper Líbero (Brasil)
Joan Catà, Universitat Pompeu Fabra
Marta Civil, Universitat Autònoma de Barcelona
Sergi Cortiñas Rovira, Universitat Pompeu Fabra
Clàudia Diviu, Universitat Pompeu Fabra
Mònica Figueras-Maz, Universitat Pompeu Fabra
Josep Lluís Gómez, Universitat de València
Margarita Ledo, Universitat de Santiago de Compostel·la
Sheila Liberal, Universitat Francisco de Vitòria
Javier Marzal, Universitat Jaume I
Frederic Pahissa, Universitat Autònoma de Barcelona
Manuel Palacio, Universitat Carlos III de Madrid
Dolors Palau-Sampio, Universitat de València
Nel·lo Pellicer, Universitat de València
Jordi Pericot, Universitat Pompeu Fabra
Carles Pont, Universitat Pompeu Fabra
Emili Prado, Universitat Autònoma de Barcelona
Giuseppe Richeri, Universitat de la Suïssa Italiana (Suïssa)
Magdalena Sellés, Universitat Ramon Llull
Begoña Zalbidea, Universitat del País Basc
Aida María de Vicente, Universitat de Màlaga
Delegat de l’IEC:
Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra
© dels autors dels articles
© Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició
Text revisat lingüísticament per la Unitat d’Edició del Servei Editorial de l’IEC
Fotocomposició i impressió: Fotoletra, SL
ISSN: 2014-0444 (edició electrònica)
ISSN: 2014-0304 (edició impresa)
Dipòsit Legal: B 46328-2010
ISSN: 1131-5687 (Treballs de Comunicació)
Els continguts de comunicació revista de recerca i d’anàlisi estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 4.0 Internacional (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.
Articles
Alfabetització en IA com a pràctica comunicativa: disseny i implementació d’un programa de desenvolupament docent per a la integració de la IA en la docència universitària
ÀlexValverde-Valencia iArnau Erta-Majó 9
El cinema en català en l’era de les plataformes algorítmiques
Francesc Felipe Campillo 35
La verdad como horizonte: ¿es posible un periodismo poético?
Ricardo Marrero Gil 55
Estrategias discursivas de legitimación de las acciones militares israelíes en X en el conflicto de Gaza (2023-2024)
Anna López Ortega
Place branding y participación ciudadana en Leicester: la evolución del St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
Jennifer García Carrizo 95
La premsa catòlica i el turisme: un estudi de cas del periòdic Aires Lloretencs (1933-1936)
Ana Soliguer Guix
Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] https://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 43 (1) (maig 2026), p. 9-33
ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.260
Data recepció: 19/06/2025
Data acceptació: 06/11/2025
Alfabetització en IA com a pràctica comunicativa: disseny i implementació d’un programa de desenvolupament docent per a la integració de la IA en la docència universitària
AI literacy as a communicative practice: Design and implementation of a faculty development program for AI integration in university teaching
Àlex Valverde-Valencia
Estudiant de doctorat al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra alex.valverde@upf.edu
Arnau Erta-Majó
Professor substitut al Departament de Filologia i Comunicació de la Universitat de Lleida arnau.erta@udl.cat
Àlex ValVerde-Valencia i arnau erta-Majó
Alfabetització en IA com a pràctica comunicativa: disseny i implementació d’un programa de desenvolupament docent per a la integració de la IA en la docència universitària
AI literacy as a communicative practice: Design and implementation of a faculty development program for AI integration in university teaching
RESUM:
e s presenta una formació docent per a l’alfabetització en intel·ligència artificial ( ia ) i la seva integració pedagògica en processos d’ensenyament-aprenentatge que combina competència en ia , principis ètics i aprenentatge experiencial i participatiu. l a recerca es basa en un enfocament qualitatiu i una anàlisi de contingut dirigit. Participen vint-i-un docents en educació superior en una formació de vint hores sincròniques de fonaments teòrics i ètics i deu hores asíncrones de treball autònom. e ls resultats apunten a nivells alts de confiança i predisposició al final de la formació, a l’efectivitat de la connexió entre teoria i pràctica, i a la capacitat dels docents per integrar la ia de manera crítica i ètica en les assignatures. e l binomi sessions guiades i autonomia experiencial afavoreix el pas d’un ús tecnocèntric a una integració centrada en el procés d’aprenentatge. l’estudi descriu una proposta formativa reproduïble que pot reduir l’escletxa d’adopció de la ia a les universitats de l’àmbit català, sempre que les institucions garanteixin suport continu i espais de reflexió i experimentació crítiques i col·lectives.
PARAULES CLAU:
intel·ligència artificial (IA), alfabetització en IA, formació docent, educació superior, innovació educativa.
Alfabetització en IA com a pràctica comunicativa: disseny i implementació d’un programa de desenvolupament docent per a la integració de la IA en la docència universitària
ABSTRACT:
t his article presents a teacher training program for ai literacy and its pedagogical integration in teaching-learning processes that combines ai competence, ethical principles, and experiential and participatory learning. t he research was based on a qualitative approach and directed content analysis. twenty-one teachers in higher education participated in a training program involving 20 synchronous hours of theoretical, practical and ethical foundation and 10 hours of autonomous work. t he results point to high levels of confidence and predisposition at the end of training, an effective connection between theory and practice, and a definite ability of teachers to integrate ai critically and ethically in subjects. t he binomial guided sessions and experiential autonomy favor the transition from a technocentric use of ai to an integration focused on the learning process. t he study describes a replicable training
alFaBetit Z ació en ia cOM a Pr Àctica cOMunicatiVa proposal that can reduce the ai adoption gap in c atalan universities, as long as institutions provide continuous support and spaces for reflection and critical and collective experimentation.
KEYWORDS: artificial intelligence (AI), AI literacy, teacher development, higher education, educational innovation.
La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) generativa en tots els àmbits de la societat comporta qüestions importants sobre les nocions tradicionals d’aprenentatge i ensenyament i els canvis que aquesta tecnologia introdueix, i l’educació superior és una de les àrees clau per entendre com es connectaran aquests canvis amb les noves dinàmiques professionals del futur (Zhou i Schofield, 2024). Tot i l’increment en la producció científica i la recerca acadèmica al voltant de la IA en l’educació superior i les promeses transformadores que presenta, trobem encara moltes dificultats i barreres, com els problemes ètics, la dificultat d’accés i la necessitat de preparació del professorat (Sahar i Munawaroh, 2025). A aquestes dificultats se suma la poca evidència real de les possibilitats, pedagògiques i comunicatives, que la IA pot introduir en la docència universitària (O’Dea i O’Dea, 2023), per la qual cosa es requereix una capacitació crítica basada en un criteri sobre la necessitat i la finalitat real de la integració d’aquesta tecnologia a l’aula.
En aquest context, apareixen també reticències, temors i dubtes per part dels docents, que alguns estudis han catalogat com a «ansietat d’IA» i que es relaciona amb sentiments d’intimidació, dependència i temor sobre la tecnologia, por al desplaçament laboral o les preocupacions ètiques (Falebita, 2025). La falta de predisposició per integrar la IA en la docència també connecta amb un desconeixement generalitzat sobre aquesta tecnologia, baixa autoconfiança o els dubtes sobre l’aplicabilitat real en la docència que s’imparteix (Ruediger, Blankstein i Love, 2024; Baytas i Ruediger, 2025). La confiança, el reforç social i la percepció sobre la utilitat de la IA són factors que es relacionen directament amb el sentiment de preparació per utilitzar la IA en la docència (Shata i Hartley, 2025). L’altre gran condicionant és l’alfabetització en IA, ja que influeix de manera directa en la intenció d’aprendre sobre IA i, de manera indirecta, en la seva implementació professional (Du et al., 2024). La recerca s’emmarca, doncs, en el paradigma de l’alfabetització en IA com a domini que contribueix a la construcció de confiança i predisposició docent, relacionant pràctiques comunicatives i cultura participativa alhora que interconnecta dimensions d’aprenentatge per a estudiants i docents.
Aquesta investigació té un caràcter multidisciplinari que estableix ponts entre les àrees de la comunicació i l’educació per enfortir les propostes de formació docent en IA. Aquesta multidisciplinarietat s’articula a partir de conceptes procedents de la comunicació (com la cultura participativa o la intel·ligència col·lectiva) en diàleg amb aproximacions pedagògiques com l’aprenentatge experiencial i situat o la pràctica reflexiva. Tot procés educatiu té en el centre la relació i la comunicació: formar també implica establir vincles i generar espais d’intercanvi que donen sentit al coneixement. Des d’aquesta premissa, aquesta recerca adopta una mirada que integra la comunicació com a dimensió essencial de la formació i del desenvolupament docent, entenent-la com el medi didàctic a través del qual es construeixen els significats i les relacions d’aprenentatge. D’aquesta manera, el treball connecta les
alFaBetit Z ació en ia cOM a Pr Àctica cOMunicatiVa aportacions de la recerca en comunicació amb la recerca educativa per abordar la formació en IA des d’una perspectiva relacional, col·laborativa i comunicativa. L’estudi també vol establir un marc de referència per a futures recerques que explorin la necessitat de capacitació del professorat amb una mirada àmplia i transversal.
L’alfabetització en IA, com a disciplina, neix destinada a aproximar-se a la qüestió formativa en IA des d’una vessant integral, a través d’un enfocament múltiple en el coneixement, la comprensió, l’ús, la creació, l’avaluació i l’ètica de la IA (Ng et al., 2021), i proposa marcs competencials que cobreixen aquestes dimensions alhora que permeten la seva adaptació a situacions educatives concretes (p. ex. Southworth et al., 2023). D’aquestes dues experiències prèvies (Ng et al., 2021; Southworth et al., 2023) es deriven cinc àrees de competències: possibilitar la IA, conèixer i entendre la IA, utilitzar i aplicar la IA, avaluar i crear IA i l’ètica en IA. Aquestes primeres cinc àrees reflecteixen la connexió entre la formació amb, a través i sobre la IA, i presenten oportunitats significatives per abordar la necessitat de capacitació docent, i l’educació en general, de forma global i multidisciplinària (Holmes i Miao, 2024).
Aquesta relació entre les dimensions tècniques, avaluatives, pràctiques i ètiques permet connectar les competències de l’alfabetització en IA amb altres marcs de treball com el coneixement tecnològic i pedagògic dels continguts (TPACK, de l’anglès technological pedagogical content knowledge) (Mishra i Koehler, 2006) que relacionen la capacitació sobre IA amb l’experiència prèvia dels docents, buscant augmentar la confiança i la predisposició (Al-Abdullatif, 2024). La connexió de l’alfabetització en IA amb la competència digital docent i els marcs de treball europeus com el DigCompEdu (Redecker, 2017) també destaquen la necessitat de formar els docents en competències digitals com a factor determinant per a la seva predisposició a adoptar la IA en la docència (Alonso-García et al., 2025). La versatilitat del marc d’alfabetització en IA, que ja recull en la dimensió «possibilitar la IA» la necessitat de competència digital docent, esdevé un marc de treball amb potencial per desenvolupar programes de capacitació docent ajustats al context educatiu de les diferents universitats i institucions alhora que garanteix una aproximació integral (Georgiva, Kassorla i Papini, 2024). Seguint el caràcter multidisciplinari d’aquest estudi, a continuació s’explora breument la literatura recent que aborda l’espai entre tecnologia i pedagogia respecte a la IA en l’educació i que ha fonamentat el disseny metodològic i didàctic de la formació.
Alguns plantejaments predominants a la innovació educativa han estat orientats per un enfocament tecnocèntric i instrumental, sovint centrat a afegir eines al currículum sense una reflexió pedagògica profunda ni una crítica als valors que les tecnologies digitals comporten (Selwyn, 2016). Aquest enfocament tendeix a ignorar les relacions de poder, la gestió de dades i la governança algorítmica que con-
CÀlex ValVerde-Valencia i arnau erta-Majó
figuren les pràctiques educatives digitals i que poden tenir conseqüències estructurals en la manera com s’ensenya, s’aprèn i s’avalua (Williamson i Piattoeva, 2021). Tanmateix, la relació entre tecnologia i pedagogia exigeix una mirada crítica que sobrepassa el simple encaix tècnic entre eines i continguts. Redefinir una tasca mitjançant una eina digital com la IA no implica necessàriament afavorir el pensament crític ni promoure la competència digital. Com ja advertia Freire (1978), l’educació ha de fomentar la capacitat de qüestionar els sistemes que configuren el món, i això inclou també els sistemes digitals i algorítmics que operen dins l’aula.
Davant d’aquesta necessitat, es fa evident que no n’hi ha prou d’incorporar tecnologies com la IA a l’aula; cal transformar la pedagogia que guia aquesta mateixa incorporació de la IA. Si el marc d’alfabetització en IA explora de forma global la competència en IA a través de dimensions de coneixement, ús, avaluació i ètica, la pedagogia al voltant de la IA necessàriament ha de mantenir aquest enfocament global, més enllà de la dimensió operativa. Per tal que la integració de la IA contribueixi a una educació més significativa i rellevant socialment, els marcs pedagògics han de reconèixer la naturalesa situada, col·laborativa i sociotècnica del coneixement. Això implica dissenyar experiències de formació que no només ensenyin a utilitzar la IA, sinó que contribueixin al debat sobre el paper que aquesta tecnologia té en la construcció de significats, en les relacions educatives i en la conformació d’una universitat crítica i emancipadora.
En aquest sentit, diversos corrents pedagògics en connexió amb disciplines de la comunicació aporten perspectives per articular pràctiques formatives transformadores, que aborden simultàniament l’agència docent, la dimensió col·lectiva del coneixement i els impactes sociotècnics de les tecnologies digitals, que contribueixen als mencionats factors determinants de confiança, predisposició i capacitació docent. És en aquest entramat en què s’articulen enfocaments com l’aprenentatge experiencial i situat, la cultura participativa i la intel·ligència col·lectiva, la pràctica reflexiva i les pedagogies crítiques, que permeten donar resposta als desafiaments que planteja la IA a l’educació superior.
En primer lloc, l’aprenentatge experiencial i situat (Dewey, 1938; Kolb, 1984) connecta teoria i pràctica en contextos reals. Aquesta perspectiva entén que el coneixement sorgeix de l’experiència viscuda, de la reflexió sobre la pràctica i del contacte amb situacions complexes. Per tant, des d’aquesta perspectiva, l’aplicació real (acompanyada per formadors) dels docents amb sistemes d’IA els ha d’ajudar a comprendre el paper d’aquesta en entorns educatius canviants (Moon, 2004). En segon lloc, la cultura participativa i la intel·ligència col·lectiva (Jenkins et al., 2009; Lévy, 1997) transformen l’aula en un ecosistema de cocreació, en què l’ús de la IA no es limita a una aplicació instrumental, sinó que es converteix en objecte de discussió, negociació i apropiació col·lectiva. A través d’aquest marc, es reforça la dimensió dialògica i comunicativa de l’aprenentatge i es reconeix el valor de les contribucions plurals i descentralitzades per entendre i desenvolupar pràctiques educatives amb IA (Rheingold, 2012).
alFaBetit Z ació en ia cOM a Pr Àctica cOMunicatiVa
En aquest context col·laboratiu, la pràctica reflexiva (Borrego-Tarragó et al., 2025) esdevé un recurs per al desenvolupament professional docent, ja que promou cicles iteratius de corregulació i d’autoavaluació i reajustament pedagògic. Aquest procés de reflexió crítica, integrat a la pràctica i no com a exercici extern, afavoreix la consciència sobre com i per què es fa servir la IA a l’aula, i en quina mesura transforma o reforça patrons pedagògics previs (Gander i Wintle, 2020).
Finalment, les pedagogies crítiques i emancipadores (Freire, 1978; Giroux, 2011) ofereixen un marc ètic i polític que concep el fenomen sociotècnic de la IA com un factor que cal desnaturalitzar. Aquest marc teòric que connecta pedagogia, educació i comunicació ha fonamentat el disseny de la proposta formativa per a docents d’educació superior, buscant generar una comprensió profunda, contextualitzada i crítica de la IA en la pràctica docent universitària, tal com indiquen les recerques recents al voltant de l’alfabetització en IA i la integració d’aquesta tecnologia en dinàmiques d’ensenyament i aprenentatge. La relació i conjunció d’aquests enfocaments i àrees no només ha guiat els continguts i les metodologies de la formació, sinó que ha estat clau per assolir els objectius proposats, en tant que ha permès oferir un programa de capacitació docent contextualitzat però global, que atén el caràcter divers dels reptes, les consideracions i les oportunitats que presenta la IA en l’educació superior.
Aquesta recerca de caràcter exploratori es concep com un estudi de cas amb un enfocament qualitatiu de caire interpretatiu i crític (Saxena, 2021) que pren de base les experiències en el marc d’un programa de capacitació docent universitària. La descripció detallada d’aquest programa i de les evidències generades pels participants té la finalitat d’identificar patrons emergents i proposar línies de recerca futura en alfabetització en IA, així com verificar l’efectivitat d’aquesta proposta i els principals reptes que se’n deriven. L’objectiu de l’estudi és explorar l’evolució competencial durant una proposta formativa d’alfabetització en IA per a docents universitaris, fonamentada en la construcció de confiança, criteri i predisposició a integrar IA en la docència. Al mateix temps, aquesta recerca contribueix a la literatura existent proposant un exemple formatiu situat en l’àmbit universitari català que integra, de manera pràctica i col·laborativa, totes les dimensions de l’alfabetització en IA i, per tant, respon a la manca de referents en un context d’adopció accelerada i desigual de la IA en l’educació superior (Farooqi, Amanat i Awan, 2024).
La recerca es va dur a terme amb professionals de l’Escola Universitària de la Salut i l’Esport (EUSES) de Catalunya en el marc del seu pla d’innovació docent. L’estudi
CÀlex ValVerde-Valencia i arnau erta-Majó
es va dur a terme a través d’una formació virtual de deu setmanes (de vint hores de treball síncron i deu de treball autònom) orientada a capacitar el professorat en IA per transformar la seva pràctica docent. La mostra es va configurar mitjançant selecció intencional voluntària dels tres campus catalans (Tarragona, Girona i Barcelona): s’hi van inscriure vint-i-un docents universitaris dels àmbits de la salut, l’activitat física i l’educació, tots amb càrrega docent activa i interès explícit en integrar la IA en les seves assignatures (vegeu la taula 1).
Característiques
(n = 21)
Taula 1. Característiques de la mostra
Font: Elaboració pròpia.
2.2. Procediment
La investigació s’articula al voltant d’un programa virtual de deu setmanes que va alternar sessions síncrones (de dues hores) i treball autònom a través d’una aula virtual (vegeu la taula 2). La fase d’inici començà amb una trobada de benvinguda i presentació en la qual els docents van rebre les instruccions per desenvolupar autònomament l’activitat 0: triar una assignatura pròpia i redactar els seus principals dubtes, temors i preguntes sobre la IA. Aquesta primera evidència va servir d’avaluació diagnòstica i, simultàniament, fixà el context d’aplicació per a les activitats posteriors. A partir d’aquí es desplegaren quatre unitats didàctiques de dues setmanes cadascuna. Cada unitat seguia un mateix disseny: començava amb un taller síncron i l’encàrrec d’una activitat a desenvolupar de forma autònoma. Més enllà del treball sobre el contingut teòric i pràctic, les sessions síncrones també funcionaven com a espai per compartir reflexions i idees entre iguals. Cada resultat es lliurava a la bústia corresponent i era objecte d’avaluació i de retorn individualitzat per part dels investigadors. En algunes ocasions també es van dur a terme dinàmiques de corregulació a partir d’aquests resultats.
Unitat Tipologia
Seminari web inicial
alFaBetit Z ació en ia cOM a Pr Àctica cOMunicatiVa
Títol
Duració i setmana
Benvinguda. Presentació del curs de formació. 2 h (setmana 0)
Activitat 0 Triar una assignatura i recopilar dubtes, temors i preguntes sobre la intel·ligència artificial. 1 h (setmana 0)
Unitat 1 Seminaris web Fonaments teòrics de la intel·ligència artificial. 2 h (setmana 1)
Implicacions ètiques de la intel·ligència artificial en l’educació.
Activitat Esbossar una proposta de planificació docent tenint en compte la intel·ligència artificial i l’ètica.
2 h (setmana 2)
2 h (setmana 1 i 2)
Unitat 2 Seminaris web L’evolució del rol del docent en l’era de la intel·ligència artificial. 2 h (setmana 3)
L’avaluació de l’alumnat en l’era de la intel·ligència artificial. 2 h (setmana 4)
Activitat Creació d’una activitat d’aprenentatge que utilitzi la intel·ligència artificial generativa.
Unitat 3 Seminaris web Implementació d’intel·ligència artificial generativa en el disseny didàctic.
Competències d’ús de la intel·ligència artificial generativa per als docents.
Activitat Autoavaluar-se i elaborar un pla d’alfabetització en intel·ligència artificial en competència docent.
Unitat 4 Seminaris web
Experiències exitoses d’aplicació d’intel·ligència artificial generativa a l’aula.
Desenvolupament de recursos educatius amb intel·ligència artificial generativa.
Activitat Creació i integració de recursos educatius innovadors amb intel·ligència artificial generativa.
Seminari web final Cloenda. Reflexió conjunta i elaboració d’un decàleg de bones pràctiques.
2 h (setmana 3 i 4)
2 h (setmana 5)
2 h (setmana 6)
2 h (setmana 5 i 6)
2 h (setmana 7)
2 h (setmana 8)
3 h (setmana 7 i 8)
2 h (setmana 9)
Taula 2. Distribució de les unitats dins del programa formatiu i organització de les estratègies de recollida de dades (en negreta les activitats de treball autònom)
Font: Elaboració pròpia.
Les primeres unitats van introduir els fonaments teòrics i ètics de la intel·ligència artificial en l’educació, i es van treballar aspectes com la definició i la conceptualització de la IA, la seva evolució històrica i els principals dilemes ètics associats mitjançant debats guiats i simulacions. Posteriorment, la segona unitat va centrar-se en la transformació del paper del professorat universitari, explorant la col·laboració entre humans i sistemes intel·ligents. En la tercera unitat, es va abordar de manera pràctica la integració de la IA en el disseny didàctic i en la planificació d’activitats d’aprenentatge, utilitzant el model TPACK (Mishra i Koehler, 2006) i estratègies
CÀlex ValVerde-Valencia i arnau erta-Majó
d’optimització de comunicació amb models d’IA (vegeu la figura 1) per dissenyar situacions d’aprenentatge reals assistides amb IA. Aquesta dimensió creativa es va complementar amb una sessió dedicada al desenvolupament de recursos educatius amb IA generativa, en la qual els participants van experimentar amb la cocreació de materials docents, la redacció de rúbriques i la personalització de continguts segons contextos i nivells d’aprenentatge.
Estratègies d’optimització de la comunicació amb models de llenguatge grans (LLM)
Estic preparant un projecte artístic sobre la cartelleria soviètica i constructivista i m’agradaria que actuessis com un crític d’art rus, expert en cartelleria i propaganda soviètica. Necessito que m’ajudis a elaborar una llista de les característiques formals i estètiques dels cartells constructivistes soviètics, tenint en compte la influència de les tecnologies d’impressió a principis de segle XX. Evita utilitzar llenguatge bàsic i limita les fonts a crítics d’art europeus. Les característiques formals i estètiques haurien de seguir els 4 nivells d’anàlisis de la imatge proposats per Martine Joly: plàstic, figuratiu, comunicatiu i metacomunicatiu i el resultat hauria de mostrar-se en format taula, prioritzat pels nivells d’anàlisis que comentava.
Una vegada obtingut això, m’agradaria que redactessis 15 exemples d’d’indicacions (prompts) per a una IA de generació d’imatges que permeti replicar l’estil i l’estètica dels cartells soviètics. M’agradaria que cada indicació fos detallada tenint en compte les característiques que hagis delineat.
En la segona meitat de la formació, el focus es va desplaçar cap a l’avaluació en l’era de la IA, introduint un canvi de paradigma des d’una avaluació basada en continguts cap a una avaluació competencial, reguladora i reflexiva, incorporant simulacions, autoavaluacions i coavaluacions mediades per IA (vegeu la figura 2). Aquesta progressió va culminar amb dues unitats centrades en la transferència i la innovació docent, en què es van analitzar experiències internacionals d’aplicació de la IA generativa a l’aula (p. ex. Southworth et al., 2023). Finalment, es va desenvolupar col·lectivament un decàleg de bones pràctiques per a la integració ètica i pedagògica de la IA en la docència universitària, a partir d’un procés col·laboratiu i deliberatiu entre els participants (Erta-Majó i Valverde-Valencia, en premsa). Durant el desenvolupament de la formació, els investigadors van mantenir un rol doble de facilitació i observació: dirigint les sessions síncrones (garantint el suport necessari), moderant els debats i documentant les interaccions amb notes de camp. Totes les sessions síncrones van ser gravades i transcrites.
Figura 2. Material docent d’avaluació basat en la simulació per a estudiants de fisioteràpia
Font: Elaboració pròpia.
Les dades van ser recollides a través de diverses estratègies discriminades per etapes temporals que van permetre una visió més complexa de l’evolució de la competència en IA dels participants. El primer conjunt de dades es va recollir a través dels documents textuals elaborats pels participants: el registre inicial de dubtes i temors (activitat 0); la proposta preliminar de planificació docent amb consideracions ètiques (activitat 1); el disseny d’una activitat amb IA generativa (activitat 2); el pla personal d’alfabetització i autoavaluació competencial (activitat 3); el recurs educatiu innovador basat en IA (activitat 4), i els missatges publicats als fòrums de presentació i consultes. El segon conjunt de dades consisteix en les transcripcions de les deu sessions síncrones (a través de videoconferència) i les notes de camp a partir de l’observació participativa dels investigadors. Aquestes veus van permetre
CÀlex ValVerde-Valencia i arnau erta-Majó
conèixer la justificació subjacent i matisar els processos explicitats en els altres conjunts de dades. Finalment, un tercer conjunt de dades va ser el format per les aportacions dels participants en la construcció d’un decàleg de bones pràctiques.
Les dades es van sotmetre a una anàlisi de contingut qualitatiu dirigit, ja que les categories generals de codificació i l’anàlisi parteixen de la literatura i la recerca recent més rellevant, però admeten la incorporació de subcategories emergents (Mayring, 2000; Hsieh i Shannon, 2005). En aquest cas, es va realitzar un mapatge de la literatura recent mirant amb atenció estudis i revisions sistemàtiques (p. ex. Ng et al., 2021; Aljemely, 2024; Meylani, 2024; Wang i Wang, 2024; Tan, 2025) sobre capacitació docent en la integració de la IA en la docència. Una vegada contrastat el mapatge amb els objectius de la recerca, es van definir cinc categories principals: «confiança i predisposició», «alfabetització en IA», «integració pedagògica», «desenvolupament professional» i «ètica» (vegeu la taula 3). Si bé l’alfabetització en IA i l’ètica han estat àmpliament abordades en la literatura educativa, la formació docent requereix considerar també categories com la confiança, la pedagogia i el desenvolupament professional, tal com assenyalen Meylani (2024) i Tan (2025). D’aquestes primeres categories, es va descartar una sisena relativa a les polítiques institucionals, ja que escapava de l’àmbit d’aquesta recerca. Les qüestions sobre suport institucional a la capacitació docent es van incloure en la categoria «desenvolupament professional». Aquestes cinc categories són rellevants per a la recerca, ja que s’alineen amb els objectius proposats. A més, les categories es fonamenten en la literatura i els marcs competencials de referència que treballen amb definicions operatives d’aquestes mateixes categories (Miao i Cukurova, 2024; Zhou, Tondeur i Howard, 2025). Tancant la fase de preparació de l’anàlisi de contingut, es va emprar el programari d’anàlisi Atlas.ti, on es van importar i naturalitzar totes les dades.
Després de la fase preparatòria, la fase d’organització va consistir en la construcció consensuada d’una primera matriu de categorització amb les cinc categories principals. Per a cada categoria, es va establir una definició operativa, unes regles d’inclusió i exclusió i uns exemples prototípics de citacions textuals per garantir una assignació coherent de fragments a les diferents categories. La matriu es va testar inicialment sobre un 30 % del corpus de dades que els investigadors van codificar de forma independent per més endavant comparar i consensuar resultats. Les discrepàncies es van resoldre en una sessió de consens negociat, en què es van afinar definicions i límits entre categories d’acord amb les regles de codificació, es va gestionar la fusió o escissió de subcategories i es va actualitzar el llibre de codis definitiu. En aquest consens negociat, la «motivació», que inicialment estava inclosa dins de «confiança i predisposició», finalment es va fusionar amb la categoria de «desenvolupament professional».
alFaBetit Z ació en ia cOM a Pr Àctica cOMunicatiVa
Categoria Definició operativa Exemple de cita
Confiança/ predisposició
Alfabetització en IA
Percepció de seguretat, entusiasme o recel manifestat envers integrar la IA en la docència.
Comprensió, coneixement i desenvolupament competencial en les cinc àrees del marc d’alfabetització en IA.
«A més a més, el fet (que poder és cosa meva) que no ens podem fiar del resultat, que el text que genera l’has de ficar en dubte, això em crea una desconfiança que, sumat a la meva incapacitat tecnològica, fa que pugui prescindir de la IA.» (P06-A.0)
«Tinc bona habilitat per reconèixer interfícies i interpretar formats de contingut digital (possibilitar/permetre/facilitar la IA); de la mateixa manera, també acostumo a tenir facilitat per utilitzar les funcions bàsiques de sistemes d’IA (conèixer i entendre la IA) i aplicar diferents models en circumstàncies diferents (utilitzar la IA, aplicar-la i crear amb la IA).» (P03-A.3)
Integració pedagògica
Desenvolupament professional i motivació
Consideracions ètiques
Oportunitats i barreres per dissenyar, adaptar o plantejar activitats i recursos docents amb IA de forma contextualitzada en la seva docència.
Interès personal per ampliar el coneixement sobre aquesta tecnologia, acompanyat de factors de motivació intrínseca i extrínseca.
Reflexions sobre els principals reptes ètics que planteja aquesta tecnologia en l’educació.
Taula 3. Categories dirigides de codificació
Font: Elaboració pròpia.
«Introduir i treballar la IA en la matèria és una oportunitat, ja que permetrà a l’alumnat optimitzar el rendiment, perquè aquesta permet fer anàlisis de dades en l’àmbit esportiu i, per tant, pot servir per millorar resultats de les seves planificacions.» (P05-A.1)
«Mi viaje en el aprendizaje de la IA se encuentra en una etapa inicial, pero estoy comprometido a seguir desarrollando mis competencias en esta área.» (P01-A.3)
«Gràcies a la vostra formació, soc conscient de la importància de comprendre, aplicar i avaluar l’ètica en la IA. Aquesta consciència em permet adoptar un enfocament responsable i assegurarme que les eines utilitzades respectin les normatives ètiques.» (P09-A.3)
Finalment, en acabar la fase d’organització, es va dur a terme la fase d’anàlisi a través de la versió refinada de la matriu. Un investigador va procedir a la codificació del corpus complet, admetent subcategories emergents sota criteris explícits de recurrència en el corpus i diferenciació conceptual respecte d’altres subcategories. Les subcategories resultants es discuteixen a la secció de resultats d’acord amb les cinc categories principals.
2.5. Protecció de dades i ètica de la recerca
L’estudi s’ha ajustat als principis de la Declaració de Hèlsinki i al Reglament (UE) 2016/679 (RGPD). Tots els participants van rebre un full informatiu detallat sobre els objectius, les activitats i l’ús de les dades; van signar un consentiment informat en què es reconeixia la seva participació voluntària, la possibilitat de retirar-se en qualsevol moment sense cap repercussió i el dret d’accedir a les dades personals,
CÀlex ValVerde-Valencia i arnau erta-Majó
rectificar-les o suprimir-les. Per garantir la confidencialitat, totes les dades es van pseudonimitzar amb els codis P01-P21.
L’anàlisi del disseny i dels conjunts de dades va permetre identificar tres blocs de resultats principals, documentats amb les evidències corresponents: 1) la connexió entre teoria i pràctica; 2) l’evolució del desenvolupament competencial percebut pels participants i l’increment de la confiança i la predisposició a integrar la IA en la docència, i 3) barreres i facilitadors de les formacions docents d’alfabetització en IA.
El programa de la formació es va estructurar al voltant d’un disseny instruccional basat en l’aprenentatge a través de l’experiència i la participació. La formació va utilitzar un sistema bidireccional en què el treball teòric i dialògic participatiu de les sessions síncrones i la resolució d’activitats autònomes es nodrien mútuament. D’una banda, les sessions síncrones actuaven com a catalitzador teòric: cada bloc quinzenal s’obria amb una sessió orientada a delimitar els fonaments tècnics, els dilemes ètics o les implicacions pedagògiques de la IA, i es tancava amb la presentació d’estratègies i eines concretes que permetien als participants operacionalitzar aquests conceptes en la seva pràctica docent. Per altra banda, en els espais autònoms convertien aquests conceptes a la pràctica: els participants traslladaven la teoria a la seva assignatura de referència mitjançant tasques successives (planificació docent, situació d’aprenentatge, autoavaluació o recurs) que portaven a la propera sessió síncrona per sotmetre a discussió i a la millora col·lectiva.
Aquest entrellaçament va permetre que les nocions d’IA es ressignifiquessin connectades a necessitats docents concretes. Tanmateix, les dificultats trobades en l’execució de les activitats autònomes generaven interrogants que reorientaven els continguts teòrics de les sessions síncrones. La formació, per tant, no va funcionar com una seqüència lineal centrada en el contingut teòric. Més aviat va articularse com un engranatge progressiu centrat en el discent que va portar els participants des d’una aplicació tecnocèntrica de la IA fins a una pedagogia integradora de la IA (figura 3).
3.2. Evolució percebuda durant la formació: confiança, competència, pedagogia, motivació i ètica
La distribució de la recollida de dades al llarg de la formació va permetre obtenir una radiografia precisa de l’evolució percebuda dels participants, sobretot en clau de confiança, nivell de competència, predisposició i motivació. En termes generals, els participants partien d’un coneixement residual i sovint genèric sobre la IA i d’actituds prudents i cauteloses sobre la seva integració en la docència i, progressivament, van evolucionar cap a un vocabulari molt més ric en matisos, més concret, situat i específic sobre les diferents dimensions en relació amb la IA i una clara predisposició a explorar la implementació de la IA en la seva pràctica professional. De cada categoria de l’anàlisi de contingut, es deriven resultats que evidencien aquesta evolució dels participants cap a un docent amb més confiança, millor capacitat d’autoanàlisi i un criteri en construcció sobre l’ús educatiu de la IA.
3.2.1. Confiança i predisposició
El factor de la confiança del docent esdevé un factor determinant per mesurar el grau de predisposició a integrar la IA en la docència. En aquest sentit, els participants van evidenciar, sobretot en les reflexions col·lectives del final de les sessions sincròniques, un nexe entre la seva confiança i el seu nivell percebut de preparació. Al llarg d’aquesta exposició de resultats, s’observarà com aquestes dimensions s’interconnecten i es retroalimenten entre si.
Un factor que ha contribuït a una major sensació de confiança és la formació en IA a partir de coneixement previ del professorat, seguint el model iteratiu (figura 3) i sobretot treballant-ho de forma autònoma en les diferents activitats que animaven els participants a experimentar amb assignatures que ja impartien. Així doncs, trobem una major predisposició a integrar aquesta tecnologia i una major precisió en el context i el mètode per fer-ho.
CÀlex ValVerde-Valencia i arnau erta-Majó
Permet crear descripcions i imatges que s’utilitzarien amb un objectiu esportiu i educatiu dins l’àmbit de l’educació física, tal com s’ha plantejat l’activitat, i permet que l’alumnat conegui recursos i els utilitzi d’una manera avançada com a eina d’informació i al servei de l’aprenentatge. (P08-A.2)
L’anàlisi de l’activitat 2, destinada a desenvolupar situacions d’aprenentatge concretes amb IA, va demostrar un increment especial de la confiança i la percepció d’utilitat de la IA, relacionant models i aplicacions com Stable Diffusion 3.5 Turbo o Gemini 3 Pro amb assignatures concretes com noves tecnologies aplicades a l’educació física, a l’activitat física i a l’esport. En reflexions grupals, els participants van demostrar també una capacitat d’anàlisi i avaluació de les dinàmiques proposades pels companys, fet que connecta amb un increment del seu nivell d’alfabetització en IA.
3.2.2. Alfabetització en IA
En aquesta categoria es pot apreciar un canvi significatiu en la percepció sobre el nivell de competència en IA dels participants a l’inici i al final de la formació. Globalment, podem observar com, en la primera activitat de diagnòstic, els participants sovint fan referència al seu desconeixement de forma explícita o bé empren termes molt genèrics. En canvi, a mesura que avança la formació, i especialment a partir del pla d’autoaprenentatge (activitat 3), veiem com el vocabulari i la seva capacitat d’autoanàlisi són molt més elevats, cosa que dona pas a una detecció de les àrees que han millorat i un examen d’aquelles que cal millorar, que inevitablement es relaciona amb la motivació per desenvolupar aquest coneixement.
Com a exemple paradigmàtic, un participant admetia que la IA «és una eina nova que personalment conec poc i evidentment no domino» (P04-A.1), mentre que a les darreres unitats de la formació comentava que «fins ara he après molt des del vessant teòric (com funciona, l’ètica, què podem fer…), però també des del punt de vista pràctic (com fer-ho)» (P04-A.3), la qual cosa evidencia no només un increment en la seva percepció del nivell de competència en IA, sinó també una major comprensió sobre les diferents dimensions de l’alfabetització en IA, més enllà del funcionament tècnic.
Sobre l’increment del nivell d’alfabetització en IA percebut, trobem també com alguns participants interrelacionen les dimensions d’aprenentatge, tal com s’apunta a la literatura:
Un dels aspectes que més m’ha interessat ha sigut la comprensió del funcionament de la IA i les seves implicacions. Gràcies a aquesta comprensió, puc utilitzar diverses eines d’IA de forma efectiva i analitzar críticament la informació que generen, identificant possibles errors o biaixos. (P07-A.3)
Aquí podem observar com el participant és conscient de les relacions entre les dimensions competencials de conèixer i entendre la IA, utilitzar i aplicar la IA, ava-
alFaBetit Z ació en ia cOM a Pr Àctica cOMunicatiVa
luar i crear IA i l’ètica en IA, fet que dona legitimitat a una formació basada en aquestes àrees de competència. Aquesta sinergia entre competències també s’ha vist reflectida al llarg de les cinc dimensions d’anàlisi, en les quals s’ha vist com l’augment de la confiança va relacionat amb un major coneixement sobre la IA o com una major capacitat d’integració pedagògica va acompanyada d’una motivació intrínseca per continuar-se formant en IA.
3.2.3. Integració pedagògica
Un dels fonaments de la formació era la connexió amb disciplines de comunicació i pedagogia, i s’ha connectat l’alfabetització en IA amb marcs de referència com el TPACK o el DigCompEdu. Aquests marcs i l’èmfasi a situar la formació i contextualitzar-la dins de la pràctica docent real es van veure reflectits en reflexions i comentaris que posen de manifest una millora en la capacitat per dissenyar, plantejar i integrar de forma pedagògicament rellevant la IA en la docència. De fet, el propòsit de les activitats autònomes que implicaven els docents en el replantejament d’assignatures que ja impartien buscava precisament aquesta connexió entre el seu coneixement i expertesa i el coneixement tecnològic i pedagògic.
Aquest augment de la capacitat per integrar la IA amb criteris pedagògics es produeix en dos nivells. Per una banda, trobem declaracions sobre eines concretes en dinàmiques específiques que demostren un coneixement prou profund sobre els moments concrets en els quals integrar determinats models d’IA:
A través de l’ús d’eines com NotebookLM, els alumnes poden aprendre a formular també preguntes que invitin (sic) a la reflexió i a la curiositat sobre la incògnita generada, i poder debatre posteriorment d’una forma més profunda i reflexiva sobre els resultats obtinguts en les patologies presentades. Aquest sistema podria fomentar un aprenentatge més proactiu i autònom. (P.08-A.2)
L’anàlisi de funcionalitats d’eines en dinàmiques d’aprenentatge concretes es complementa amb una visió panoràmica i àmplia sobre les consideracions d’aquestes integracions en el conjunt de la didàctica, tant en l’anàlisi de costos-beneficis com en qüestions sobre l’avaluació de resultats i el procés d’aprenentatge en el seu conjunt:
Els principals beneficis de l’ús d’aquestes eines estan relacionats, des del meu parer, en l’eficiència i en l’estalvi de temps, així com la qualitat formal dels treballs. Els reptes estaran en la capacitat de l’alumnat per integrar aquestes eines en el dia a dia i en la seva capacitat i criteri per elegir les fonts primàries de manera adequada i amb la qualitat científica i rigor suficients. (P.03-A.2)
Aquests canvis en la capacitat d’integració pedagògica i en les possibilitats reals que els participants van descobrir progressivament també es complementen amb
CÀlex ValVerde-Valencia i arnau erta-Majó
un diagnòstic exhaustiu sobre les oportunitats i barreres principals que els docents detecten per integrar aquesta tecnologia de forma rellevant. Aquestes qüestions, que s’exploren a l’apartat 3.3, també destaquen la importància de dotar els docents d’un vocabulari específic amb més matisos, més ric i concret que els permet detectar i enunciar, de manera conscient i específica, la multiplicitat de consideracions ètiques i pràctiques que implica integrar la IA en la docència universitària.
3.2.4. Desenvolupament professional i motivació
Com s’ha exposat a la introducció d’aquesta recerca, la intenció per adoptar la IA en la docència està fortament modelada per factors relacionats amb el desenvolupament professional, el suport institucional i la motivació intrínseca i extrínseca (Hazzan-Bishar, Kol i Levy, 2025). Gairebé la totalitat dels participants ja partien de nivells alts de motivació per aprendre sobre aquesta tecnologia, tenint en compte que la participació en la formació era voluntària. Sovint aquesta motivació estava frenada pel seu poc coneixement de la tecnologia o la poca confiança en integrarla de forma efectiva. En aprofundir en les dimensions de coneixement, ús i avaluació, molts participants van declarar de forma explícita una motivació clara per seguir formant-se i aprenent.
El participant P07 és un exemple destacat d’aquest augment de la motivació, que es va anar concretant al llarg de la formació. En les primeres sessions, la frustració del participant, deguda al seu desconeixement, comportava una baixa motivació per experimentar i entrar en contacte amb eines i models d’IA. No obstant això, en les darreres sessions s’observa un increment en les ganes d’explorar noves possibilitats i d’ampliar aquesta experimentació a través de més formació:
He d’experimentar amb altres eines per tal de millorar, renovar les meves presentacions de classes, també per crear textos que els alumnes puguin treballar… Em queda per experimentar, per profunditzar, per implementar, hi tinc molta feina, però necessària per ajudar-me i seguir avançant. (P07-A.3)
Aquesta voluntat d’experimentació també es connectava amb una motivació intrínseca per millorar la seva pròpia competència i les habilitats en relació amb la docència:
Vull arribar a tenir habilitats amb IA a nivell d’usuari que es diu, vull arribar a tenir coneixement bàsic que em permeti integrar-lo al meu dia a dia, com una eina més. (P07-A.3)
Altres participants també van evidenciar aquesta motivació per continuar amb la formació:
alFaBetit Z ació en ia cOM a Pr Àctica cOMunicatiVa
Me ha generado la curiosidad necesaria para seguir aprendiendo, utilizando y favoreciendo el uso de este tipo de tecnologías entre mis alumnos y conmigo mismo. (P01-A.3)
La connexió entre motivació intrínseca amb altres factors com el suport institucional i la necessitat d’entorns d’experimentació i formació continuada ha estat un dels elements que més s’ha repetit en aquesta línia. Si bé la motivació dels participants es pressuposa elevada en formacions com la que es planteja, és fonamental conservar-la i fomentar-la per garantir que els resultats de la capacitació són sostenibles en el llarg termini i activen factors de canvi reals.
3.2.5. Consideracions ètiques
L’element de les consideracions ètiques és el més treballat de partida, tenint en compte la majoria de participants. A les primeres sessions ja va quedar palès que la mirada ètica estava molt present des del primer moment. Així doncs, no es van observar canvis significatius quant a un increment sobre les consideracions ètiques de la integració de la IA en la docència, ja que es partia d’una mostra bastant conscienciada. No obstant això, com s’ha observat en altres categories, la formació sí que va tenir un impacte en el vocabulari i l’especificitat d’aquestes consideracions. El participant P10 és un exemple interessant d’aquesta progressiva concreció en els reptes ètics que enfronta com a docent. Si bé era un participant amb un alt grau de sensibilitat per l’ètica de la IA i la tecnologia en general, observem com a mesura que avança la formació la descripció d’aquestes consideracions es realitza de forma molt més precisa, tenint en compte el domini específic de l’educació i la docència.
En un inici, P10 fa referència a assumptes com «la sostenibilitat, la desinformació o el colonialisme digital» (P10-A.1), però progressivament adopta un llenguatge molt més situat parlant de la relació dels alumnes amb la tecnologia i assenyala una «dependència excessiva de la tecnologia i manca de transparència en els seus processos» (P10-A.2), per finalment tractar qüestions d’implementació educativa a l’aula de forma justa i equitativa. En les darreres sessions, P10 i la gran majoria de participants van demostrar reflexions sobre no només la importància de comprendre aquestes qüestions, sinó també la seva necessitat d’aplicació: «Gràcies a la vostra formació, soc conscient de la importància de comprendre, aplicar i avaluar l’ètica en la IA.» (P10-A.3) Aquest increment de la capacitat d’avaluar l’ètica en IA i connectar-la amb usos i aplicacions demostra novament els beneficis d’un marc competencial que interconnecta competències i fomenta un criteri al llarg de tot el procés de capacitació.
3.3. Condicions per a la integració efectiva: barreres i facilitadors Seguint el caràcter reflexiu de la formació, al llarg de totes les sessions els docents van tenir espais per debatre i matisar no només el seu propi procés de capacitació,
CÀlex ValVerde-Valencia i arnau erta-Majó
sinó les barreres (vegeu la taula 4) i els facilitadors (vegeu la taula 5) que anaven identificant en el camí. Aquestes reflexions conformen un marc de referència interessant que apunta a instàncies superiors, més enllà del domini dels mateixos docents, i que permeten contextualitzar aquesta formació amb la forma de treballar de les institucions on desenvolupen la seva pràctica professional. El factor de la falta de temps esdevé la principal barrera detectada. La totalitat dels participants fan referència a aquest factor diverses vegades al llarg de la formació. També apareixen altres elements com la complexitat tècnica de les eines o la necessitat d’una guia institucional. Respecte als facilitadors, els participants feien referència principalment als beneficis d’un aprenentatge experiencial i contextualitzat en la seva assignatura, espais de col·laboració i diàleg intrainstitucionals o la importància de la comunitat docent com a reforç i estímul de la formació continuada.
Concepte
Manca de temps i càrrega docent
Complexitat tecnològica i habilitats tècniques
Suport institucional
Qualitat i innovació rellevant
Font: Elaboració pròpia.
Concepte
Espais de col·laboració entre iguals
Enfocament experiencial i construcció del coneixement situat
Motivació intrínseca i extrínseca
Font: Elaboració pròpia.
Definició operativa
Falta de temps per formar-se i experimentar en profunditat amb eines d’IA i incompatibilitat amb la càrrega docent actual.
Poc coneixement i suport tècnic per implementar solucions avançades d’IA.
Inseguretat institucional i necessitat d’una política guiada en l’accessibilitat, l’ús i l’avaluació de la IA.
Necessitat de preservar la qualitat de l’ensenyament per sobre del solucionisme tecnològic, conservant la mirada crítica.
Definició operativa
Comunitats de reflexió, diàleg i experimentació per qüestionar, testejar i avaluar possibles implementacions de la IA en la docència entre iguals.
Formació que combini teoria i pràctica amb experiències reals i situacions concretes d’assignatures que els docents coneixen i treballen.
Suport extern i impuls personal per continuar explorant i ampliar el coneixement d’aquestes tecnologies des d’una vessant pedagògica.
4. Discussió
La connexió entre les disciplines de la comunicació i la pedagogia, més enllà de la lògica instrumental i a través d’una cultura participativa, promou un desenvolupament competencial ampli dels participants, alhora que fomenta una major confiança i predisposició a integrar la IA en la docència. La interrelació entre competències d’aprenentatge en IA també s’ha vist reflectida en la connexió entre els diferents factors que s’han exposat als resultats com la confiança, el coneixement sobre la tecnologia, la integració pedagògica, la motivació i l’ètica. Així doncs, per fomentar la confiança en els docents, esdevé rellevant promoure els altres factors i viceversa. Això proporciona solidesa a formacions basades en el marc competencial de Ng et al. (2021) i Southworth et al. (2023) que afavoreixen un desenvolupament cognitiu, instrumental, ètic i social. Aquestes dues darreres dimensions també s’han vist reflectides en la capacitat dels participants per considerar i pensar la IA com a fenomen sociotècnic, situant així una pràctica docent i responsable, més enllà de l’educació tecnocèntrica. És significatiu que el factor de la confiança i la predisposició també han anat en augment a mesura que s’han proporcionat casos d’ús concrets i s’han obert processos específics d’implementació de la IA en situacions d’aprenentatge concretes, connectant amb estudis com Shata i Hartley (2025) que relacionen la confiança, la predisposició i la percepció de la utilitat de la IA amb un sentiment de preparació per integrar-la efectivament en la docència.
La relació amb altres marcs de tecnologia educativa com el TPACK o el DigCompEdu ha permès connectar l’ús de la IA amb l’exercici crític de la competència digital docent i l’expertesa del professorat. Aquest element, reforçat amb el disseny iteratiu, ha obert la porta cap a una formació contextualitzada que construïa coneixement de forma progressiva prenent de base situacions i dimensions de coneixement conegudes pels participants.
Les barreres i els facilitadors detectats apunten cap a la necessitat d’un suport i una guia externs importants dins les institucions universitàries que alhora mantingui la motivació intrínseca dels docents. Aquest suport es pot materialitzar en un alliberament de temps i càrrega de treball per poder fer formació continuada en la matèria, però també en el suport tècnic. Com a facilitadors, es destaquen la necessitat de construir entorns col·lectius de debat i experimentació on posar en pràctica els nous plantejaments pedagògics amb IA i rebre retroalimentació per part d’iguals. Aquestes barreres i facilitadors remarquen la necessitat d’una autonomia docent dins d’un marc de suport institucional que també validi les formacions de capacitació en aquesta àrea i els doni reconeixement.
A tall de conclusió, els resultats apunten al compliment dels objectius inicials, tant pel que fa a l’evolució competencial dels docents com a la validació del model formatiu proposat. La formació ha demostrat ser efectiva a desenvolupar la confiança, el criteri i la predisposició per integrar la IA en la docència, a través també d’afavorir l’alfabetització sobre aquesta tecnologia. El plantejament educatiu i comunicatiu de la formació ha generat un canvi de paradigma en la pràctica docent: la confiança, el coneixement i la reflexió ètica han esdevingut factors interdependents que es reforcen mútuament i que configuren la base del desenvolupament competencial. Tot i els reptes identificats, els resultats apunten que el model és transferible i escalable sempre que es combini amb suport institucional i amb espais col·lectius de debat i reflexió professional.
D’aquesta manera, l’alfabetització en IA i la seva aplicació en la capacitació docent universitària mostra potencial per millorar factors vinculats a la sensació de preparació cap a integrar aquestes tecnologies en l’educació. Aquests factors com la confiança, el coneixement i el context pedagògic serveixen per empoderar els docents. Particularment, l’enfocament participatiu i reflexiu afavoreix els processos d’apropiació de la IA i la integració contextualitzada, amb efectes potencials per a la innovació docent crítica i responsable. Aquesta lògica participativa esdevé una futura línia d’investigació sobre el desenvolupament de polítiques institucionals de forma col·laborativa i reflexiva amb l’equip docent.
Els resultats dels participants apunten a la necessitat d’entendre la IA no només com a contingut, sinó com a pràctica transversal i multidisciplinària, que ha d’introduir-se en el disseny, el desenvolupament i l’avaluació del procés d’aprenentatge. Aquesta necessitat d’un enfocament múltiple i divers dibuixa un patró emergent sobre el rol que ocupen els docents en aquests programes de capacitació, en una transició de la passivitat cap a un docent actiu, involucrat i motivat en la seva formació continuada. Aquesta transició de model de capacitació evidencia la necessitat de formar en criteri, sentit pedagògic i responsabilitat, més enllà de l’ús tècnic de les eines.
5.1. Limitacions
Aquest estudi presenta certes limitacions que cal tenir presents. Per una banda, es tracta d’un estudi de cas amb una mostra limitada i un context molt específic, tenint en compte l’enfocament disciplinari de la universitat de destí de la formació. Existeixen possibles biaixos derivats de la implicació dels investigadors com a formadors, en termes de subjectivitat i validació participativa parcial. La formació es va realitzar íntegrament en línia, fet que podria presentar variacions en contraposició a una formació presencial en qüestions de participació. L’absència d’avaluació directa sobre l’impacte en els estudiants dels docents formats apunta cap a una necessitat de complementar aquesta recerca i els resultats que se’n deriven amb una investigació a mitjà i llarg termini amb els docents participants i el seu alumnat per
alFaBetit Z ació en ia cOM a Pr Àctica cOMunicatiVa evitar un efecte de curt termini que després no es reflecteixi en canvis reals a la docència.
Al llarg de la discussió i les conclusions, han emergit algunes línies per a futures recerques, sobretot en relació amb l’aplicabilitat d’aquest model formatiu, basat en la participació i en la combinació de competències en IA, en altres nivells educatius. A més, pot ser interessant contrastar els resultats qualitatius amb escales quantitatives, amb informes d’autoavaluació (p. ex. Ng et al., 2024) i amb qüestionaris basats en el coneixement real (p. ex. Hornberger, Bewersdorff i Nerdel, 2023). Una altra línia de recerca interessant pot ser la de dur a terme estudis longitudinals a partir de formacions docents que considerin tant l’evolució sobre els factors comentats en els docents com la percepció i el nivell de competència en IA que reporten els estudiants. Això permetria establir conclusions sòlides sobre la relació entre el nivell de competència docent i l’impacte en l’alumnat. Seguint amb el caràcter ampli del marc competencial presentat, estudis futurs podrien dissenyar formacions de capacitació docent molt més específiques situades en àrees de coneixement concretes per comprovar l’aplicabilitat i la transferència d’aquest model a nínxols de docència particulars.
Aquest estudi s’ha dut a terme sense cap ajuda econòmica. No s’ha rebut finançament d’agències públiques, entitats privades ni organitzacions sense ànim de lucre.
Els autors volen expressar el seu agraïment als docents participants per la seva implicació i per compartir, amb rigor i entusiasme, les seves experiències durant la formació. S’agraeix igualment a l’equip directiu de l’EUSES la confiança dipositada en els autors per dissenyar i impartir aquesta iniciativa, així com les facilitats logístiques i institucionals que han fet possible la seva implementació i anàlisi.
8. Declaració sobre conflictes d’interès
Els autors declaren que no existeix conflicte d’interès que hagi pogut influir en el desenvolupament o la difusió d’aquesta recerca.
AguilAr gAvirA, S.; BArroSo oSunA, J. (2015). «La triangulación de datos como estrategia en investigación educativa». Pixel-Bit: Revista de Medios y Educación, 47, p. 73-88.
Al-ABdullAtif, A. M. (2024). «Modeling teachers’ acceptance of generative artificial intelligence use in higher education: The role of AI literacy, intelligent TPACK, and perceived trust». Education Sciences, 14 (11), 1209.
Aljemely, Y. (2024). «Challenges and best practices in training teachers to utilize artificial intelligence: A systematic review». Frontiers in Education, vol. 9, 1470853.
AlonSo-gArcíA, S.; AznAr-díAz, i.; cácereS-reche, m. P.; victoriA-mAldonAdo, J. J. (2025). «Relación entre las competencias digitales docentes y la aceptación y uso de la inteligencia artificial en el periodo de formación inicial docente». Revista Electrónica Interuniversitaria de Formación del Profesorado, 28 (2), p. 1-17.
ASSArroudi, A.; heShmAti nABAvi, f.; ArmAt, m r.; eBAdi, A.; vAiSmorAdi, m. (2018). «Directed qualitative content analysis: The description and elaboration of its underpinning methods and data analysis process». Journal of Research in Nursing, 23 (1), p. 42-55.
BAytAS, c.; ruediger, D. (2025). «Making AI generative for higher education: Adoption and challenges among instructors and researchers». Ithaka S+R (1 maig).
Borrego-tArrAgó, A.; gonzález-PASArín, l.; SegArrA-Ayllón, l.; BAlSellS, M. À. (2025). «Práctica reflexiva en la formación de profesionales: adecuación de programas basados en evidencia en contextos locales». PedagogíaSocial: Revista Interuniversitaria, 46, p. 119-132.
dewey, J. (1938). Experience and education. Nova York: Simon & Schuster. du, h.; Sun, y.; jiAng, h.; iSlAm, A. y m.; gu, X. (2024). «Exploring the effects of AI literacy in teacher learning: An empirical study». Humanities and Social Sciences Communications, 11, p. 1-10.
ertA-mAjó, A.; vAlverde-vAlenciA, À. (en premsa). Teaching best practices with artificial intelligence: A collaborative guide for faculty in higher education. 2nd International Congress on Educational Artificial Intelligence. Book Proceedings.
fAleBitA, O. (2025). «Evaluating artificial intelligence anxiety among pre-service teachers in university teacher education programs». Journal of Mathematics Instruction, Social Research and Opinion, 4 (1), p. 1-16.
fArooqi, m t. K.; AmAnAt, i.; AwAn, S. M. (2024). «Ethical considerations and challenges in the integration of artificial intelligence in education: A systematic review». Journal of Excellence in Management Sciences, 3 (4), p. 35-50. freire, P. (1978). Pedagogía del oprimido. Madrid: Siglo XXI. [1a edició en castellà]
gAnder, t.; wintle, P. (2020). «Dialogic reflection for social justice - He Anga Huritao». Teachers’ Work, 17 (1), p. 38-55. georgivA, m.; KASSorlA, m.; PAPini, A. (2024). «AI literacy in teaching and learning: A durable framework for higher education». Educause (17 octubre). [Informe tècnic]
giroux, H. A. (2011). On critical pedagogy. Dublín: Bloomsbury Academic. hAzzAn-BiShArA, A.; Kol, o.; levy, S. (2025). «The factors affecting teachers’ adoption of AI technologies: A unified model of external and internal determinants». EducationandInformationTechnologies, vol. 30, p. 15043-15069. holmeS, w.; miAo, F. (2024). Guía para el uso de IA generativa en educación e investigación. París: UNESCO Publishing. hornBerger, m.; BewerSdorff, A.; nerdel, C. (2023). «What do university students know about artificial intelligence? Development and validation of an AI literacy test». Computers and Education: Artificial Intelligence, 5, article 100165.
hSieh, h f.; ShAnnon, S. E. (2005). «Three approaches to qualitative content analysis». Qualitative Health Research, 15 (9), p. 1277-1288.
jenKinS, h.; PuruShotmA, r.; clinton, K.; weigel, m.; roBiSon, A. J. (2009). Confronting the challenges of participatory culture: Media education for the 21st century. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press.
KolB, D. A. (1984). Experiential learning: Experience as the source of learning and development. Nova Jersey: Prentice Hall.
lévy, P. (1997). Collectiveintelligence: Mankind’semergingworldincyberspace. Cambridge, Massachusetts: Perseus Books.
mAyring, P. (2000). «Qualitative content analysis». Forum Qualitative Sozialforschung / Forum: Qualitative Social Research, 1 (2), article 20.
alFaBetit Z ació en ia cOM a Pr Àctica cOMunicatiVa
meylAni, R. (2024). «Artificial intelligence in the education of teachers: A qualitative synthesis of the cutting-edge research literature». Journal of Computer and Education Research, 12 (24), p. 600-637.
miAo, F.; cuKurovA, M. (2024). AI competency framework for teachers. París: UNESCO. miShrA, P.; Koehler, M. J. (2006). «Technological pedagogical content knowledge: A framework for teacher knowledge». Teachers College Record, 108 (6), p. 1017-1054.
moon, J. A. (2004). A handbook of reflective and experiential learning: Theory and practice. Londres: RoutledgeFalmer.
ng, d t. K.; leung, j. K. l.; chu, S. K. w.; qiAo, m. S. (2021). «Conceptualizing AI literacy: An exploratory review». Computers and Education: Artificial Intelligence, 2, article 100041.
ng, d t. K.; wu, w.; leung, j. K. l.; chiu, t. K. f.; chu, S. K. W. (2024). «Design and validation of the AI literacy questionnaire: The affective, behavioural, cognitive and ethical approach». British Journal of Educational Technology, 55 (3), p. 1082-1104.
o’deA, x.; o’deA, M. (2023). «Is artificial intelligence really the next big thing in learning and teaching in higher education?: A conceptual paper». Journal of University Teaching and Learning Practice, 20 (5), p. 1-17.
redecKer, C. (2017). European framework for the digital competence of educators: DigCompEdu. JRC Science for Policy Report. Luxemburg: Publications Office of the European Union.
rheingold, H. (2012). Net smart: How to thrive online. Cambridge, Massachusetts; Londres: The MIT Press. ruediger, d.; BlAnKStein, m.; love, S. (2024). «Generative AI and postsecondary instructional practices: Findings from a national survey of instructors». Ithaka S+R [en línia] (20 juny). <https://sr.ithaka.org/publications/generative -ai-and-postsecondary-instructional-practices/> [Consulta: 3 juliol 2024].
SAhAr, r.; munAwAroh, M. (2025). «Artificial intelligence in higher education with bibliometric and content analysis for future research agenda». Discover Sustainability, 6 (1), p. 1-32.
SAxenA, D. (2021). «Guidelines for conducting a critical realist case study». International Journal of Adult Education and Technology, 12 (2), p. 18-30.
Selwyn, N. (2016). Education and technology: Key issues and debates. 2a ed. Nova York: Bloomsbury Academic.
ShAtA, A.; hArtley, K. (2025). «Artificial intelligence and communication technologies in academia: Faculty perceptions and the adoption of generative AI». International Journal of Educational Technology in Higher Education, 22 (1), article 14.
Southworth, j.; migliAccio, K.; glover, j.; glover, j n.; reed, d.; mccArty, c.; thomAS, A. (2023). «Developing a model for AI across the curriculum: Transforming the higher education landscape via innovation in AI literacy». Computers and Education: Artificial Intelligence, 4, article 100127.
tAn, Q. (2025). «Reimagining teacher development in the era of generative AI: A scoping review». Teaching and Teacher Education, 168, article 105236.
wAng, y.; wAng, X. (2024). «Artificial intelligence in physical education: comprehensive review and future teacher training strategies». Frontiers in Public Health, 12, article 1484848.
williAmSon, B.; PiAttoevA, N. (2021). «Objectivity as standardization in data-scientific educational governance: Grasping the global through the local». Research in Education, 101 (1), p. 69-91.
zhou, x.; Schofield, l. (2024). «Developing a conceptual framework for artificial intelligence (AI) literacy in higher education». Journal of Learning Development in Higher Education, 31. zhou, t.; tondeur, j.; howArd, S. (2025). «AI competency frameworks for teachers: A systematic review». A: BAStiAenS, t (ed ). Proceedings of EdMedia + Innovate Learning 2025. Waynesville, NC: Association for the Advancement of Computing in Education (AACE), p. 636-642.
Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] https://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 43 (1) (maig 2026), p. 35-54
ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.261
Data recepció: 26/06/2025
Data acceptació: 02/12/2025
Catalan-language cinema in the age of algorithmic platforms
Francesc Felipe Campillo
Unitat d’Investigació en Economia de la Cultura i Turisme de la Universitat de València francesc.felipe@uv.es
CFrancesc FeliPe caMPillO
Catalan-language cinema in the age of algorithmic platforms
RESUM:
a quest article analitza l’oferta i la recepció del cinema en català dins l’entorn digital actual en l’era de les plataformes audiovisuals i els algoritmes de recomanació. a partir de dades quantitatives sobre l’oferta de títols en les plataformes, el consum en versió original catalana (VO c ) en cinemes o el reconeixement institucional a festivals i premis, es proposa una anàlisi del cinema en català com a forma de diversitat cultural, com a eina de diplomàcia simbòlica i com un fenomen d’hibridació cultural i identitària. l’estudi situa aquesta cinematografia dins una tensió entre la diversitat i l’hegemonia algorítmica, i evidencia com el cinema en català actual s’insereix i es transforma dins el conjunt del cinema espanyol contemporani.
PARAULES CLAU:
cinema en català, plataformes digitals, algoritmes de recomanació, diversitat cultural, diplomàcia cultural.
El cinema en català en l’era de les plataformes algorítmiques
ABSTRACT:
t his article analyzes the offering and reception of c atalan-language cinema within the current digital environment in the era of audiovisual platforms and recommendation algorithms. Based on quantitative data on the availability of titles on platforms, the consumption of original c atalan versions (VO c ) in cinemas, and the institutional recognition at festivals and awards, it presents an analysis of c atalan cinema as a form of cultural diversity, a tool of symbolic diplomacy, and a phenomenon of cultural and identity hybridization. t he study determines that this cinema shows a tension between diversity and algorithmic hegemony, and highlights that contemporary c atalan films are both integrated and transformative within the broader context of contemporary s panish cinema.
KEYWORDS:
Catalan-language cinema, digital platforms, recommendation algorithms, cultural diversity, cultural diplomacy.
L’arribada de les plataformes d’estríming (streaming) ha transformat la manera com es produeix, distribueix i consumeix audiovisual. Aquest nou ecosistema, regit per l’algoritme, ha reorganitzat els fluxos globals i locals de continguts. En aquest context, el cinema en català lluny de desaparèixer emergeix com un espai en l’oferta i el consum de l’audiovisual. La seva condició de llengua minoritzada i el seu arrelament territorial plantegen preguntes clau sobre identitat, visibilitat i gust. En aquest sentit, el cinema en català no es pot entendre com una cinematografia circumscrita territorialment. És un espai de producció i expressió audiovisual vinculat, fonamentalment, a una comunitat lingüística i simbòlica. Aquesta especificitat implica que la seva definició no es pot basar en la procedència del finançament o la ubicació del rodatge, sinó en la llengua emprada: considerem cinema en català totes aquelles obres produïdes en versió original catalana (VOC), incloent-hi les varietats valenciana i balear de la llengua. D’aquesta manera, una obra rodada a Alacant, o a Palma o fins i tot fora dels territoris històricament catalanoparlants pot formar part d’aquesta categoria si respon a un rodatge fet en català. Haurien de quedar exclosos els productes doblats al català i els que només són subtitulats. Aquesta distinció és homòloga a la que es fa en literatura: un llibre traduït al català encara que forma part de la indústria catalana del llibre no és literatura en català, igual que una pel·lícula doblada no és stricto sensu cinema en català.
El marc institucional en què s’insereix aquesta producció és complex. El català és una llengua minoritzada dins dels sistemes espanyol, principalment, i francès, a la Catalunya del Nord, i el seu ús en l’àmbit audiovisual ha estat històricament limitat per múltiples factors: de la manca de suport normatiu a la dominació de mercat audiovisual hegemònic del castellà. Aquest desequilibri ha donat lloc a una producció cultural que combina estratègies de resistència simbòlica amb l’aprofitament d’espais de cooperació dins del marc més ampli del cinema espanyol. Aquesta situació es veu clarament reflectida en l’evolució del sector entre els anys 2000 i 2024. Durant aquest període, és important assenyalar la situació sociopolítica, fets com la sentència de l’Estatut (2006-2010), la crisi financera global (2008), el referèndum català del 2017 o la reconfiguració de les polítiques audiovisuals estatals i autonòmiques han tingut un impacte directe en el finançament, la difusió i la visibilitat del cinema en català. Paral·lelament, les iniciatives públiques de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA), així com plataformes com 3alacarta, IB3, À Punt, FilminCAT o posteriorment 3Cat han exercit un paper clau en el suport a la producció i la difusió de cinema en català. Aquest increment de producció i visibilitat del cinema en VOC no pot deslligar-se del marc polític i institucional del període. A escala estatal, el cicle expansiu de l’audiovisual a Espanya ha estat impulsat per l’augment del suport públic a la producció i per la reordenació regulatòria del sector digital (ICAA/Ministeri de Cultura, nova Llei general de comunicació audiovisual i l’estratègia Spain
CFrancesc FeliPe caMPillO
Audiovisual Hub), que ha obert espais de finançament i circulació per a obres en llengües no hegemòniques. En paral·lel, a Catalunya, les polítiques de foment de l’ICEC i les plataformes públiques han actuat com a infraestructura estable de producció, promoció i prescripció cultural. El bon moment actual del cinema en català s’explica, així, com a resultat d’una confluència de polítiques audiovisuals estatals i autonòmiques en un entorn de transició a un consum digital, dins del qual aquesta anàlisi incorpora també sèries i documentals.
Aquest cicle també coincideix amb un relleu generacional visible en autoria i llenguatge cinematogràfic. L’expansió d’escoles de cinema i programes universitaris, junt amb la democratització tecnològica de la producció digital, ha facilitat l’emergència d’una generació de cineastes que combina arrelament local, mirada autoral i capacitat de projecció internacional (Carla Simón, Neus Ballús, Elena Martín, Dani de la Orden o Albert Serra) i que, posteriorment a les generacions precedents, ha pogut connectar l’experiència local amb el llenguatge cinematogràfic global en el context algorítmic. Aquesta renovació ha contribuït a fer de la VOC un producte cultural competitiu dins l’ecosistema de festivals, plataformes i premis. En definitiva, el cinema en català actual s’ha de concebre com una cinematografia marcada per la tensió entre integració i diferenciació. És alhora expressió de resistència i eina de cohesió simbòlica dins un estat divers i sovint contradictori en termes culturals. En el nou entorn digital i algorítmic, aquestes tensions es reconfiguren, però no desapareixen. Ben al contrari: la llengua, el gust i la visibilitat esdevenen nous escenaris en el conjunt del cinema espanyol.
El marc conceptual que articula aquesta recerca es fonamenta en una doble perspectiva: d’una banda, l’anàlisi de la globalització audiovisual i la seva relació amb els mecanismes de distribució i recomanació digital en l’entorn algorítmic; de l’altra, l’estudi de la identitat i la diversitat en contextos de minorització lingüística. En primer lloc, cal situar el fenomen del cinema en català dins el que Mattelart (2002) descriu com a «geopolítica de la cultura», on els fluxos culturals globals tendeixen a consolidar una hegemonia audiovisual dominada pels Estats Units i, en menor mesura, per la producció europea, especialment anglosaxona. Aquest model és especialment rellevant en l’àmbit de les plataformes de vídeo sota demanda (OTT, de l’anglès over-the-top), en què l’oferta i la visibilitat de continguts es troba mediada per sistemes algorítmics de classificació, etiquetatge i recomanació (Dijck, Poell i Waal, 2018). Els algoritmes tenen una doble materialitat: digital en la seva constitució i cultural en la seva funcionalitat.
el cineMa en catal À en l’era de les PlataFOrMes alGOrÍtMiQues
El seu aspecte digital inclou rutines, estructures incrustades de comandos, fórmules matemàtiques i relacions estretes entre diversos algoritmes. El seu aspecte cultural està constituït per les formes en què els algoritmes s’arrelen tant en els seus productors com en els seus usuaris i són posats en acció en la interacció amb aquests. (Sued, 2022)
En aquest entorn, la «datificació» del gust (Gilmore, 2020) implica una segmentació dels públics en clústers o microcomunitats de consum, que reprodueixen o alteren les dinàmiques tradicionals de centralitat cultural. Segons Lobato (2019), les plataformes com Netflix poden mantenir la visibilitat de continguts locals sempre que aquests s’adapten a les lògiques globals de format, ritme i estètica. Així, allò local no desapareix, però sí que es veu transformat per les condicions d’accessibilitat i monetització imposades per l’algoritme.
La literatura científica destaca que la llengua és un element central de la construcció de la identitat nacional en aquesta «comunitat imaginada» (Anderson, 1983). La identitat juga un paper crucial en la configuració d’aquesta comunitat i en la percepció subjectiva del benestar, ja que facilita el reconeixement entre individus i genera sentiments de pertinença o diferenciació (Rausell Köster, 2006). La identitat es pot manifestar en dues formes principals: una identitat compartida, que cerca la integració dins un grup més ampli, i una identitat contra altres, que es defineix en oposició al seu entorn. En aquest context, el cinema en català i el cinema espanyol es poden entendre dins aquesta dualitat, funcionant tant com a espais de cohesió com de diferenciació cultural a Espanya. La cinematografia en català s’ha enfrontat al desafiament d’existir dins de la indústria cinematogràfica espanyola i alhora ha intentat mantenir una identitat pròpia, cosa que genera una tensió entre la resistència cultural i la integració en un mercat més ampli. La globalització ha generat un debat sobre la capacitat de les cultures minoritàries per resistir l’homogeneïtzació cultural (Mattelart, 2006) i el cinema en català efectivament se situa en aquesta cruïlla.
Hem d’entendre la diversitat cultural com una dimensió que no és estàtica, sinó un procés de lluita i negociació dins d’un sistema globalitzat en què certes cultures predominen sobre altres, i això passa també al cinema espanyol i amb el cinema espanyol. En aquest sentit, el cinema en català no representa només una producció fílmica en una llengua específica, sinó que és una eina clau per a la construcció d’identitat nacional espanyola que històricament ha promogut una identitat espanyola exclusivista i no una identitat plural (Castelló, 2006). En aquest sentit, el cinema en català i el cinema espanyol reforcen identitats compartides a través de les narratives. El nacionalisme banal (Billig, 2014) explica com les identitats nacionals són reforçades mitjançant símbols quotidians. El cinema espanyol ha utilitzat el castellà com a llengua hegemònica i aquest fet ha pogut consolidar, durant dècades a través de la cartellera cinematogràfica o de la programació televisiva, una visió del cinema espanyol que ha pogut ometre de forma predominant, excepte excepcions, la diversitat lingüística al cinema espanyol. Aquesta invisibilització del
CFrancesc FeliPe caMPillO
cinema en català al cinema espanyol, aquesta «normalitat de la cartellera» sostinguda en el temps, la podríem considerar, des d’un punt de vista simbòlic, nacionalisme banal. En realitat, el cinema en català ha generat al llarg de la història un conjunt de referències culturals, utilitzant la llengua catalana com a marcador d’identitat diversa dins del cinema espanyol, dins i fora d’Espanya. Aquesta estratègia també encaixa en els postulats sobre els significats dominants (Hall, 1980), ja que el cinema transmet i pot transformar una visió particular de la identitat espanyola. El cinema en català ofereix una relectura alternativa que amplia el cinema espanyol, i que pot ser rebuda de manera negociada o fins i tot de confrontació per diferents agents del sector audiovisual al conjunt del territori.
El cinema en català, des de la seva consolidació a la segona meitat del segle xx, ha operat en tots dos eixos d’integració i confrontació. En aquest sentit, el cinema en català actual actua de manera majoritària com un element d’identitat compartida, reforçant la llengua i la cultura dins una Espanya que es reconeix a les seves narratives. Aquest fenomen respon a allò que podem determinar economies en xarxa, en què la utilitat d’una identitat augmenta exponencialment en relació amb la quantitat d’individus que la comparteixen (Rausell Köster, 2006). Com més persones consumeixen i com més pel·lícules en català es produeixen, més gran és el seu reconeixement i la seva capacitat de generar un impacte cultural dins del marc del cinema espanyol i internacional. D’altra banda, el cinema espanyol també pot funcionar com una identitat en contra d’altres, especialment pel que fa als cinemes en català, gallec o èuscar, que històricament no havien representat el panorama cinematogràfic a Espanya. En aquest sentit, una identitat espanyola no exclusivista té la capacitat d’integrar al cinema espanyol, mitjançant l’ús de la diversitat lingüística, les temàtiques i la representació de les diferents veus de la realitat espanyola. El cinema espanyol sembla estar operant actualment sota aquesta identitat compartida que cerca integrar i representar tota la diversitat de l’Estat sota una narrativa comuna. Tot i això, dins d’aquest cinema hi ha tendències que intenten invisibilitzar les diferències culturals i lingüístiques, creant «un imaginari nacional proper a les versions oficials i hegemòniques on el conflicte ha quedat apartat per una visió de la nació consensuada en sintonia amb el discurs dominant» (Peris Blanes, 2017). La tensió entre aquests dos models d’identitat (compartida i integradora versus diferenciadora i de resistència) s’ha manifestat en debats, per exemple, sobre el finançament, la presència del cinema en català a televisions i plataformes o la presència irregular de la diversitat lingüística espanyola a les sales d’exhibició. Les plataformes tendeixen a reproduir jerarquies de visibilitat i de circulació cultural, fet que situa la diversitat lingüística en una posició estructuralment fràgil dins l’ecosistema digital (Albornoz i García Leiva, 2017; Albornoz i García Leiva, ed., 2019). El cinema en català i en general els diferents cinemes en llengües cooficials a Espanya es troben en una posició entre la necessitat d’integració en la indústria cinematogràfica espanyola i la voluntat de mantenir una identitat pròpia. Aquest equilibri es reflecteix en la producció cinematogràfica contemporània, en què algu-
el cineMa en catal À en l’era de les PlataFOrMes alGOrÍtMiQues
nes pel·lícules aconsegueixen assolir una distribució global sense perdre la seva especificitat lingüística i cultural. En definitiva, el cinema en català i el cinema espanyol representen dos models d’identitat que evolucionen. Mentre que el cinema en català actual cerca consolidar-se clarament tant dins com fora del marc del cinema espanyol, la seva capacitat de modular les identitats depèn de la manera com les seves pel·lícules es posicionen: ja siga dins una identitat compartida amb el cinema espanyol o com un cinema diferenciat que construeix la seva rellevància a través de la seva capacitat de resistència i afirmació cultural.
Des d’aquesta perspectiva, la llengua és un sistema de significació que produeix nació (Edwards, 2009). El cinema en català podria continuar, malgrat formar part del cinema espanyol, essent un acte de resistència lingüística dins un context en què el castellà ha estat històricament la llengua hegemònica a la indústria cinematogràfica espanyola. L’acte d’explicar històries és un mitjà per protegir-se i una manera d’arribar als altres. A través de la pràctica performativa de la narració es busca confirmar la pròpia existència per problemàtica que siga aquesta (Dietrich, 2023). Ara bé, «el nosaltres sempre està en canvi constant» (Rodrigo Alsina, 2000), i això és aplicable tant al cinema espanyol com al cinema en català. Mentre que el cinema espanyol ha començat a incloure narratives i veus més diverses, el cinema en català ha guanyat més presència dins del cinema espanyol. A més, el cinema en català coexisteix en un mateix espai, amb estratègies narratives i lingüístiques compartides, amb la resta de nous cinemes en llengües cooficials com el «novo cinema galego» (Romero Suárez, 2015) o el cinema en èuscar. Les xifres de producció reflecteixen aquesta desigualtat: la majoria de les produccions a Espanya són en castellà, amb pressupostos significativament més grans que les produccions en català, que depenen en gran manera de subvencions de la Generalitat de Catalunya o de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Aquesta asimetria econòmica sostinguda en el temps està estretament vinculada amb els consums audiovisuals, com del doblatge, i es tradueix en una menor presència del cinema en català en versió original als circuits comercials, malgrat el seu reconeixement artístic i l’aportació al cinema espanyol.
Pel que fa a l’era de l’algoritme en l’audiovisual, Dijck, Poell i Waal (2018) proposen tres conceptes clau per entendre les plataformes digitals: la datificació, la mercantilització i la selecció. La datificació implica la traducció de pràctiques socials en dades quantificables; la mercantilització, la conversió d’aquestes dades en actius econòmics, i la selecció, la configuració dels fluxos d’informació segons criteris algorítmics orientats al benefici. En aquest marc, la cultura audiovisual deixa de ser només una expressió simbòlica per a esdevenir també un conjunt de dades que pot ser explotat i redistribuït segons els patrons de comportament de les audiències. Aquesta lògica condueix a una reorganització del públic: com apunta Gilmore (2020), les audiències són segmentades en clústers, és a dir, grups homogenis formats a partir de patrons de consum similars. Aquests clústers generen microcomunitats de gust, que són alimentades per recomanacions personalitzades i continguts
CFrancesc FeliPe caMPillO
que responen a interessos específics. Això afavoreix una aparença de diversitat, però sota una estructura altament calculada i dirigida. Lobato (2019), en el seu treball Netflix Nations, sosté que la presència de continguts globals no desplaça allò local, sinó que aquests dos registres coexisteixen dins del gust dels públics. En lloc d’una hegemonia cultural, es produeix una convivència estratègica de formes locals i internacionals, en què l’algoritme actua com a curador. Aquesta coexistència es produeix en un entorn on, segons Valtysson (2010), la digitalització ha obert camins per a una major diversitat cultural en la recepció, tot facilitant l’accés a continguts produïts des de geografies i llengües diverses.
El concepte d’hibridació davant l’algoritme es pot entendre com la combinació, sovint estratègica, de valors, formats i identitats culturals dins d’un entorn digital regit per la lògica de la recomanació automatitzada. Meimaridis, Mazur i Rios (2021) afirmen que els fluxos televisius s’han tornat menys unipolaritzats: ja no són exclusivament dominats pels Estats Units o l’Europa occidental, sinó que emergeixen nous pols d’atracció cultural, com Corea del Sud o l’Índia, que esdevenen nodes destacats en l’ecosistema global de continguts. L’estudi d’Heredia-Ruiz, Quirós-Ramírez i Quiceno-Castañeda (2021) assenyala que, dins del catàleg de Netflix, més de la meitat del consum a Llatinoamèrica no corresponia a continguts d’origen nord-americà, sinó a produccions d’Espanya, el Regne Unit i Corea del Sud. Això posa en evidència una demanda creixent per continguts culturals híbrids, que integren narratives locals amb estètiques globals, o viceversa. Aquest desplaçament de la centralitat cultural també implica una reformulació dels imaginaris audiovisuals que poden circular en l’escena global, i que són alhora mercantilitzats i personalitzats per l’algoritme. En aquesta línia, Higueras-Ruiz i Baldi (2025) han constatat que entre 2020 i 2023 s’ha produït un creixement constant però heterogeni de les sèries de producció pròpia a les plataformes. Aquest creixement és especialment significatiu en països com Turquia, Mèxic, Alemanya o l’Índia, on es creen sèries amb components híbrids que poden ser alhora reconeixibles per a audiències locals i atractives per al mercat internacional. El paper de l’algoritme, en aquest cas, és clau per fer emergir aquests productes davant d’audiències potencials, més enllà de les seves fronteres d’origen.
La hibridació davant l’algoritme és un fenomen que posa en diàleg la diversitat cultural amb la lògica extractiva i segmentadora de les plataformes digitals. Si bé la datificació i la mercantilització generen dinàmiques de control i selecció, també obren espais per a la convivència de cultures diverses dins del mateix entorn de consum. L’algoritme no anul·la les identitats culturals, sinó que les reconfigura per tal d’optimitzar-ne la monetització. La coexistència de continguts globals i locals, la fragmentació del públic en microcomunitats de gust i la despolarització dels fluxos audiovisuals apunten cap a un escenari complex i dinàmic, en què la hibridació cultural és un element present. El repte de les polítiques culturals i de la recerca en comunicació és comprendre com aquestes dinàmiques poden afavorir una veritable diversitat cultural i no només una il·lusió de pluralitat programada per algoritmes.
el cineMa en catal À en l’era de les PlataFOrMes alGOrÍtMiQues
En paral·lel, les aportacions d’autors com Anderson (1983) permeten que entenguem la cultura i, per tant, també, el cinema en català com a pràctica de creació d’una comunitat imaginada que es construeix a través de la llengua, la memòria i la imatge. Aquesta comunitat no es defineix només per la seva existència territorial, sinó per la capacitat de crear referents comuns i de disputar els espais simbòlics de representació dins un context estatal sovint monocultural. El cinema en català, en aquest sentit, funciona com a dispositiu de mediació entre la cultura pròpia i l’expectativa global, assumeix un paper fonamental en la redefinició de la diversitat dins l’ecosistema audiovisual contemporani.
Aquest estudi adopta un enfocament metodològic mixt que combina l’anàlisi quantitativa de dades amb una perspectiva qualitativa de caràcter descriptiu i teòric. L’objectiu és poder identificar tendències mesurables en la distribució i recepció del cinema en versió original catalana (VOC), alhora que es contextualitzen aquestes dades dins una lectura més àmplia de caràcter simbòlic i cultural.
3.1. Fonts i dades
S’han utilitzat diverses fonts secundàries d’accés públic i acadèmic: les dades d’espectadors a sales VOC (2005-2024), proporcionades per l’ICEC; les estadístiques de títols disponibles en català a plataformes OTT, recollides pel repositori de l’estríming en català Desdelsofa.cat i publicades per Comunicació21 (2025); les dades d’oferta VOC en OTT internacionals a partir de l’estudi de la Universitat Carlos III (Albornoz et al., 2023); informes de consum cultural digital del Departament de Cultura de la Generalitat (ICEC, 2023); dades de reconeixement en premis com els Goya i els Gaudí (2003-2025), compilades per elaboració pròpia sobre la base de dades de l’Acadèmia del Cinema Espanyol; així com l’Anuari SGAE 2025, l’Informe Anual de l’Spain Audiovisual Hub, l’Entertaiment and Media Outlook España 2024-2028, i també l’informe de producció catalana de l’Observatori de la Producció Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (OPA-UPF) (Besalú et al., 2025).
3.2. Criteris de selecció
S’han inclòs únicament obres audiovisuals produïdes i distribuïdes en versió original catalana. No s’hi comptabilitzen les obres doblades ni subtitulades al català, a excepció de les dades agregades d’oferta en les plataformes. Aquesta distinció metodològica respon a la definició cultural de cinema en català com a expressió autònoma i no derivada. També s’ha delimitat l’anàlisi a llargmetratges i sèries documentals i de ficció amb distribució oficial, ja siga en sales comercials, festivals o plataformes OTT, entre els anys 2000 i 2025.
CFrancesc FeliPe caMPillO
3.3. Tècniques d’anàlisi
S’han emprat les tècniques d’anàlisi següents: anàlisi estadística descriptiva per interpretar les tendències d’espectadors, oferta i reconeixements i anàlisi comparativa de la presència de la llengua catalana en l’ecosistema OTT.
Aquest enfocament permet copsar tant la dimensió objectiva com simbòlica del cinema en català, i entendre com es configura, circula i és percebut en una època marcada per la datificació i la recomanació algorítmica.
A partir de l’anàlisi de dades i discursos exposats, es poden identificar una sèrie de tendències que configuren el panorama actual del cinema en català dins l’ecosistema audiovisual contemporani. Els resultats es presenten agrupats en quatre àmbits temàtics que aborden tant l’oferta i el consum com el reconeixement simbòlic, les estratègies de distribució i la relació amb altres cinematografies perifèriques.
4.1. Evolució del consum en sales de cinema
Les dades de l’ICEC mostren un recorregut discontinu en el nombre d’espectadors de cinema en VOC entre 2005 i 2024 en les sales d’exhibició. Tot i oscil·lacions marcades (amb mínims com 23.900 espectadors el 2021 i màxims com 987.700 el 2024), s’identifica un patró d’augment recent molt rellevant que coincideix amb l’impuls institucional i la visibilitat pública de produccions reconegudes (gràfic 1). Aquesta tendència positiva pot atribuir-se a diversos factors:
— La consolidació de la presència de cinema en català en festivals i premis com a espais de visibilització.
— L’efecte de grans títols com Pa negre, Alcarràs, Casa en flames o El 47, que han atret un públic més ampli.
— La incorporació de més cinema en VOC a les plataformes OTT, que pot estimular l’interès general.
Gràfic 1. Evolució dels espectadors de cinema en català (2005-2024)
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Agència Catalana de Notícies, 2024.
Aquest increment recent de producció i circulació en VOC s’inscriu dins una etapa d’expansió del conjunt del sector audiovisual espanyol que l’informe de l’Spain Audiovisual Hub del 2024 quantifica amb una recuperació del cinema i de la producció: la taquilla de 2024 va arribar a 12,9 milions d’espectadors específicament de cinema espanyol. En paral·lel a aquesta recuperació del cinema en VOC a Catalunya, el conjunt d’Espanya també mostra una reactivació del consum total de films en sales: el 2024 s’assoleixen 72,9 milions d’espectadors. Segons l’OPAUPF, els films qualificats amb participació catalana registren 3,7 milions d’espectadors, i arriben al 35 % del públic total del cinema espanyol, cosa que reforça la idea de centralitat creixent també del cinema en català dins l’ecosistema estatal (Besalú et al., 2025). Les previsions del PwC Entertainment & Media Outlook 2024-2028 reforcen aquesta lectura de transició estructural: el negoci d’entreteniment i mitjans a Espanya creixerà fins a 42.907 M€ en 2028 (amb un creixement anual mitjà del 2,6 %) i les subscripcions globals de vídeo OTT passaran de 1.600 milions en 2023 a 2.100 milions en 2028, fet que confirma l’OTT com a principal via de creixement audiovisual i, per tant, la necessitat d’analitzar la VOC dins l’entorn de recomanació algorítmica. Aquesta evolució del cinema en VOC s’inscriu també en el canvi general dels hàbits de consum a Espanya, on l’Anuari SGAE de les Arts Escèniques, Musicals i Audiovisuals constata la consolidació del consum digital com a eix central del mercat audiovisual. El màxim de 2024 es pot explicar sobretot per l’efecte tracció de Casa en flames i El 47, que van ampliar públic en VOC gràcies a una distribució comercial més extensa i a una elevada visibilitat mediàtica, acompanyada per l’interès de televisions d’àmbit estatal com RTVE en el cas d’El 47. També, arran de l’aplicació de la Llei de comunicació audiovisual, per part especialment de les televisions privades, amb exemples com Atresmedia Cine en el cas de la Casa en flames o Telecinco Cinema amb Wolfgang
CFrancesc FeliPe caMPillO
4.2. Amplificació de l’oferta en plataformes OTT
L’increment de títols en català a plataformes OTT és notable. El 2025, Filmin ja disposava de més de 3.100 títols en català, seguida de Prime Video (1.179), Movistar+ (714) i Netflix (289). Aquestes dades posen en relleu l’efecte directe de les polítiques públiques de foment lingüístic (quotes, subvencions, acords amb distribuïdores).
Ara bé, aquest augment quantitatiu no es tradueix necessàriament en visibilitat efectiva. Les obres en català continuen relegades sovint a categories secundàries o amagades per les recomanacions dominants. Això evidencia que l’algoritme no és neutre, sinó que reprodueix les jerarquies de visibilitat condicionades pel rendiment i la demanda. Aquesta tensió entre increment quantitatiu i visibilitat efectiva és coherent amb l’evidència aportada pel projecte UC3M sobre Netflix a Espanya, que mostra com l’expansió de catàleg no implica necessàriament una diversitat accessible o recomanada en condicions d’igualtat (Albornoz i García Leiva, 2021).
La distribució de l’oferta en català, segons dades de Desdelsofa.cat i Comunicació21 (2025), mostra (gràfic 2) que les plataformes amb més presència de continguts en VOC, doblats o subtitulats al català són principalment d’origen espanyol —com Filmin o Movistar+—, i Prime Video és la principal excepció rellevant d’origen internacional amb una presència notable de títols. Entre 2022 i 2025, l’oferta de continguts en català de forma agregada (doblatge i versió original) ha augmentat de manera significativa en plataformes molt concretes. Aquest creixement en l’oferta s’ajusta als objectius de les polítiques de foment impulsades per la Generalitat de Catalunya. Tanmateix, a Netflix (289), HBO Max (135) o Disney+ (85) és molt menor i tenen una presència encara més testimonial de títols en VOC. Els in-
el cineMa en catal À en l’era de les PlataFOrMes alGOrÍtMiQues
formes del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre l’audiovisual a Catalunya mostren que la disponibilitat de continguts en català en plataformes no sempre es tradueix en visibilitat efectiva, fet que concorda amb els patrons de jerarquia algorítmica observats en aquest estudi.
Gràfic 3. Obres en versió original en català (VOC) a les principals plataformes OTT (2023)
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’informe elaborat per Albornoz, García Leiva i Gallo, 2023.
L’augment de l’oferta de títols en versió original en català pel que fa a plataformes en les OTT privades com Netflix, HBO Max o Prime Video, entre 2022 i 2025 (gràfic 3), que coincideix temporalment amb l’entrada en vigor de la nova Llei general de comunicació audiovisual, és resultat del marc legal que podria estar facilitant l’accés a finançament per a obres en català dins l’àmbit de les OTT privades.
4.3. Reconeixement institucional i projecció
El paper dels premis i especialment els Premis Goya ha estat clau per a la legitimació del cinema en català dins l’àmbit del cinema espanyol. A partir de Pa negre (2010), que va assolir nou guardons, s’ha anat consolidant una presència regular. Els Premis Goya han anat incorporant cada vegada més títols en versió original en català. Films com Pa negre (2010, 9 premis), Estiu 1993 (2017, 3 premis), Alcarràs (2022), El 47 (2025, 5 premis), Casa en flames (2024) o Salve Maria (2024) han estat reconeguts com a representacions del cinema espanyol. Això indica una doble funció: d’una banda, reconeixement d’una diversitat interna; de l’altra, projecció externa d’una Espanya plural a través del cinema espanyol. El cas d’Alcarràs, guanyadora de l’Os d’Or a Berlín el 2022, és especialment rellevant perquè, encara que no va resultar guanyadora de cap Goya, exemplifica com una obra en català pot projectar-se internacionalment com a representació de la diversitat cultural d’Espanya. També és significativa, en aquest sentit, la filmogra-
CFrancesc FeliPe caMPillO
fia d’Albert Serra, especialment prolífic al Festival de Canes. Aquesta doble funció (resistència cultural i diplomàcia simbòlica) obre noves vies per entendre el cinema en català dins la geopolítica cultural global.
Gràfic 4. Reconeixements de pel·lícules catalanes en versió original en català als Premis Goya (2003-2025)
Font: Elaboració pròpia.
Entre 2003 i 2025 es revela un increment sostingut del reconeixement a pel·lícules rodades en català als Premis Goya, com ho demostren els casos de Pa negre, Estiu 1993 o El 47, fet que indica una integració progressiva del cinema en català dins el marc institucional del cinema espanyol (gràfic 4).
4.4. Identitat i microcomunitats de gust
La fragmentació en microcomunitats de gust és una conseqüència estructural dels sistemes recomanadors. En Netflix, el Netflix recommender system (NRS) personalitza quasi tota l’experiència d’ús i organitza l’accés als continguts mitjançant rutes de recomanació individualitzades; de fet, ja el 2015 aproximadament el 80 % de les hores visionades a la plataforma provenien del seu sistema recomanador (Pajkovic, 2021; Gómez-Uribe i Hunt, 2015). Açò mostra fins a quin punt el consum es configura dins clústers de preferència que l’algoritme identifica i reforça, i que són clau per a la retenció d’usuaris en un model de negoci basat exclusivament en subscripcions. En un entorn global en què l’NRS opera a escala transnacional, aquestes comunitats de gust no depenen del territori, sinó de patrons culturals i lingüístics segmentats algorítmicament.
el cineMa en catal À en l’era de les PlataFOrMes alGOrÍtMiQues
En aquest marc, el cinema en VOC tendeix a aparèixer i a ser consumit sobretot dins microclústers lingüístics i genèrics específics, amb una capacitat desigual de travessar nínxols i arribar a segments amplis del públic. Les dades de consum digital mostren que el gust audiovisual en català opera de manera segmentada: el consum agregat de contingut digital en català a Catalunya és rellevant, però no majoritari (44 %) (gràfics 5 i 6). Aquesta mitjana, però, amaga una bretxa generacional molt marcada: segons la distribució per edats del gràfic 6, el consum en català és mínim en els menors de 25 anys i augmenta de forma progressiva en els trams adults, amb el pic en els segments de més edat. Aquesta bretxa juvenil és coherent amb la davallada sociolingüística detectada per l’Enquesta d’usos lingüístics de la població
Gràfic 5. Consum audiovisual digital en català (2023)
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’informe de l’ICEC.
Gràfic 6. Distribució per franges d’edat dels consumidors d’audiovisual digital en català (2023)
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’informe de l’ICEC.
CFrancesc FeliPe caMPillO
de Catalunya (EULP) del 2023: en la població jove (15-29 anys), el català com a llengua habitual única se situa en el 17,3 % i el català com a llengua habitual compartida amb el castellà en el 19,3 %; en conjunt, això situa el català (sol o acompanyat) al voltant d’un terç llarg dels usos habituals juvenils.
Aquesta asimetria confirma que la VOC circula dins microcomunitats de preferència lingüística i d’hàbits culturals diferents, coherents amb la lògica algorítmica de segmentació del públic. En conseqüència, la identitat audiovisual en català no es construeix com un gust homogeni, sinó com una pràctica de negociació simbòlica dins itineraris de consum híbrids i globalitzats, amb un repte específic en la baixa inserció juvenil. Aquest fenomen afavoreix una hibridació identitària del gust: es poden consumir simultàniament continguts en català juntament amb sèries coreanes, nordic noir, cinema d’autor francès o comèdia romàntica nord-americana. Aquesta coexistència reforça la idea que les microcomunitats de gust no són unívoques, sinó relacionals i adaptatives en un escenari global més diversificat davant les hegemonies audiovisuals. És a dir, el cinema en català actual es consumeix dintre una oferta audiovisual altament segmentada.
Aquesta recerca permet constatar que el cinema en català, tot i la seva condició de cinematografia en una llengua minoritzada i les limitacions de mercat, ha anat consolidant una presència significativa en el panorama audiovisual contemporani en el període 2004-2025. Lluny de desaparèixer sota la pressió d’un sistema dominat per la producció en castellà i per les lògiques de l’algoritme global, el cinema en versió original catalana (VOC) ha trobat noves vies de legitimitat, projecció i hibridació. Els resultats exposats indiquen una evolució marcada per tres vectors principals:
1. La institucionalització cultural: el reconeixement per part d’organismes com els Premis Goya, l’augment d’inversions públiques (ICEC, ICAA, Institut Valencià de Cultura - IVC) i el suport explícit a la producció i difusió en català han contribuït a estabilitzar el sector i a oferir continuïtat a una nova generació de creadors i creadores.
2. L’ampliació de l’oferta audiovisual: les dades mostren un augment clar de títols en català a les principals plataformes OTT. Aquest increment quantitatiu, tot i no anar sempre acompanyat de visibilitat, representa un pas endavant en l’accessibilitat i el dret lingüístic dels espectadors catalanoparlants.
3. La transformació del gust i la identitat: el públic en el context algorítmic ja no consumeix una sola proposta programada i centralitzada. En plataformes en què la recomanació guia la major part del consum (Pajkovic, 2021; Gómez-Uribe i Hunt, 2015), el gust es construeix dins microclústers; per això la VOC circula en comunitats de preferència identificables algorítmicament i no com un consum
el cineMa en catal À en l’era de les PlataFOrMes alGOrÍtMiQues massiu homogeni. L’era digital permet a les audiències configurar itineraris personalitzats, combinant cinematografies locals i diverses amb continguts audiovisuals de l’hegemonia global. En aquest context, el cinema en català troba noves formes d’inscripció simbòlica dins les microcomunitats de gust generades per l’algoritme. El cas del cinema en català pot, així, ser entès com un fenomen en expansió en l’era de la datificació cultural mentre es mantinga la intensitat dels suports institucionals actuals de visibilització i de finançament. D’una banda, subsisteix la desigualtat estructural respecte a llengües dominants, la precarietat de la producció i la lluita per l’espai simbòlic dins un estat complex i centralitzat. De l’altra, emergeix una realitat en què la llengua pròpia pot esdevenir motor de diferenciació, prestigi i hibridació i transformació cultural sobre la identitat espanyola. En síntesi, les dades confirmen que la diversitat lingüística necessita no sols presència, sinó governança i polítiques de visibilitat davant plataformes transnacionals (Albornoz i García Leiva, 2017).
En aquest context, cal remarcar com la bretxa juvenil que mostren les dades digitals és coherent amb estudis sociolingüístics recents que assenyalen una davallada de l’ús habitual del català entre la població jove, fet que converteix la circulació algorítmica en un terreny especialment decisiu per al futur del gust audiovisual en VOC. El cinema en català és avui més que una expressió cultural: és un espai de negociació simbòlica dins l’ecosistema digital espanyol. Lluny de quedar marginat, troba aliats en les estratègies d’ampliació de catàleg de les OTT, en la política de reconeixement institucional i en les preferències d’audiències segmentades. La seva persistència i evolució apunten cap a una identitat audiovisual en construcció, dinàmica i híbrida, que reformula les coordenades del gust, la llengua i la pertinença cultural en el segle xxi. El repte de futur no rau només en la supervivència del cinema en català com a expressió d’una identitat col·lectiva, sinó en la seva capacitat d’interpel·lar un públic plural, global i canviant. El cinema en català pot ser vist com una excepció perifèrica, però també com un node central en la redefinició contemporània de la diversitat cultural. És, en definitiva, un espai en transformació on es posa en joc no només el dret a veure’s i sentir-se representat, és a dir, a imaginar-se col·lectivament des de la pròpia llengua, sinó també el dret a la diversitat cultural i lingüística en el context de l’audiovisual europeu i global.
Malgrat l’abast general i transversal de l’estudi, aquest treball presenta diverses limitacions que cal reconèixer i tenir en compte de cara a futures recerques. En primer lloc, l’accés restringit a dades internes de les plataformes OTT —com ara els mecanismes de recomanació algorítmica o les dades de visualització— representa una barrera significativa a l’hora d’analitzar la correlació entre oferta, visibilitat i
CFrancesc FeliPe caMPillO
consum efectiu del cinema en català. Una altra limitació rau en la concentració territorial de la informació analitzada. Si bé el cinema en català abasta diversos espais geogràfics —Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears—, aquest article ha centrat l’estudi en la realitat catalana per la seva major disponibilitat de dades. Una línia de recerca futura necessària per validar i aprofundir en la valoració positiva d’aquest estudi seria incorporar una dimensió qualitativa directa del sector, i es podria completar l’anàlisi amb una enquesta a productors, distribuïdors i agents de vendes vinculats al cinema en VOC. Aquesta aproximació permetria contrastar les tendències quantitatives detectades (oferta, consum i reconeixement institucional) amb la percepció professional sobre l’estat de la producció, les estratègies lingüístiques, les dificultats de distribució i la visibilitat real a les plataformes. A més, contribuiria a identificar expectatives sobre la sostenibilitat del cicle actual i sobre els factors institucionals i de mercat que poden afavorir o limitar el futur del cinema en català.
Aquestes limitacions, tanmateix, obren noves oportunitats i línies de recerca per al futur. D’una banda, caldria desenvolupar estudis comparatius amb altres cinematografies espanyoles i europees en llengües minoritzades —com ara el cinema en gallec, en èuscar, en bretó, en flamenc o en gaèlic escocès— per detectar estratègies comunes i adaptar bones pràctiques al context catalanoparlant. Aquest enfocament transnacional permetria dimensionar millor el paper del cinema en llengües no hegemòniques dins del sistema global audiovisual. A més, cal fomentar una investigació centrada en els públics: quines relacions mantenen els espectadors catalanoparlants amb el contingut en la seva llengua o quins gèneres prefereixen, amb quina freqüència consumeixen cinema en VOC, com valoren la qualitat d’aquestes produccions i com influeixen aquestes pràctiques en la seva identitat cultural.
En definitiva, aquest article és un punt de partida per a futures recerques més completes i transversals que contribueixen a visibilitzar, estudiar i potenciar el cinema en català com a part fonamental de la diversitat audiovisual europea i com a eina clau en la construcció simbòlica d’una cultura global i diversa.
Aquest article no ha rebut cap mena de finançament per a la seva elaboració ni desenvolupament. L’autor vol expressar el seu sincer agraïment a Àlvar Peris i a Pau Rausell, professors de la Universitat de València, per les seves recomanacions i comentaris al llarg del procés de recerca, així com als revisors de l’article per les valuoses valoracions i suggeriments.
Finalment, es manifesta que no existeixen conflictes d’interès que puguen haver influït en el contingut, resultats o interpretacions presentats en aquest treball.
AgènciA cAtAlAnA de notícieS (ACN) (2024). El cinema en català viu el seu millor any des del 2003 i s’apropa al milió d’espectadors a un mes d’acabar el 2024 [en línia]. <https://www.acn.cat/new/e372007d-a74b-4081-97b0 -8249e062e6a7/texts> [Consulta: 27 novembre 2024].
AlBornoz, l. A.; gArcíA leivA, m t (2017). Diversidad e industria audiovisual: El desafío cultural de las plataformas digitales. Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Económica. (2021). «Diversity patterns in Netflix’s original productions in Spain (2018-2019): An exploratory study». European Journal of Communication, 37 (1), p. 63-81.
AlBornoz, l. A.; gArcíA leivA, M. T. (ed.) (2019). Audiovisual industries and diversity: Economics and policies in the digital era. Nova York: Routledge.
AlBornoz, l. A.; gArcíA leivA, m t.; gAllo, P. (2023). Availability and prominence of Spanish audiovisual works in subscriptionvideo-on-demandservices: 2023 Edition. Getafe: Universitat Carlos III de Madrid. Grupo de Investigación Diversidad Audiovisual, p. 1-33.
AnderSon, B. (1983). Imagined communities: Reflections on the origin and spread of nationalism. Londres; Nova York: Verso.
BeSAlú cASAdemont, r.; corBellA, j m.; joSé i SolSonA, c.; Sánchez, N. (2025). LaproducciódecinemaaCatalunya,2024 Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Observatori de la Producció Audiovisual (OPA).
Billig, M. (2014). Nacionalismo banal. Traducció de R. García Pérez. Madrid: Capitán Swing Libros. cAStelló, E. (2006). Sèries de ficció i construcció nacional: La producció pròpia de Televisió de Catalunya (1994-2003) Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. comunicAció21 (2025). Títols en català (2022-2025) a les plataformes de streaming [en línia]. <https://comunicacio21. cat/a-fons/prop-dun-10-dels-continguts-a-les-plataformes-destriming-ja-tenen-laudio-o-els-subtitols-en -catala/> [Consulta: 28 abril 2025].
conSell de l’AudioviSuAl de cAtAlunyA (CAC) (2023). Informe sobre l’audiovisual a Catalunya 2023. Barcelona: CAC.
dePArtAment de PolíticA lingüíSticA; inStitut d’eStAdíSticA de cAtAlunyA (2023). Enquesta d’usos lingüístics de la població: EULP 2023. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
dietrich, M. (2023). «“Our cinema, our stories, our power”: The politics of narration in contemporary Andean cinema». New Techno Humanities, 3 (1), p. 49-55.
dijcK, j van; Poell, t.; wAAl, m de (2018). The platform society: Public values in a connective world. Nova York: Oxford University Press.
edwArdS, J. (2009). Language and identity: An introduction. 1a ed. Nova York: Cambridge University Press. fundAción SgAe (2025). Anuario SGAE de las artes escénicas, musicales y audiovisuales. Madrid: Fundación SGAE. gilmore, J. N. (2020). «To affinity and beyond: Clicking as communicative gesture». Communication, Culture & Critique, 13 (3), p. 333-348.
gómez-uriBe, c. A.; hunt, N. (2015). «The Netflix recommender system: Algorithms, business value, and innovation». ACM Transactions on Management Information Systems, 6 (4), p. 1-19. hAll, S. (1980). «Encoding/decoding in the television discourse. Culture, media, language». A: hAll, S.; hoBSon, d.; love, A.; williS, P. (ed.). Culture, media, language. Londres: Hutchinson, p. 128-138. herediA-ruiz, v.; quiróS-rAmírez, A.; quiceno-cAStAñedA, B. (2021). «Netflix: Catálogo de contenido y flujo televisivo en tiempos de big data». Revista de Comunicación, 20 (1), p. 117-136.
higuerAS-ruiz, m.-j.; BAldi, V. (2025). «Series de ficción iberoamericana en Netflix: Radiografía de un espacio audiovisual». Cuadernos.info, 60, p. 323-349.
inStitut cAtAlà de leS emPreSeS culturAlS (ICEC) (2023). El consumidor digital 2023 – Cataluña [en línia]. <https://icec. gencat.cat/web/.content/organisme/transparencia/pdfs_estudis/2023-Gfk-Contenidos-Digitales-Cataluna -2023.pdf> [Consulta: 8 maig 2024]. [Informe sobre consum de continguts digitals a Catalunya] «Demanda. Cinema a Catalunya». A: Observatori de les empreses culturals [en línia]. <https://icec.gencat.cat/ca/ observatori/dades/> [Consulta: 27 novembre 2024].
loBAto, R. (2019). Netflix nations: The geography of digital distribution. Nova York: New York University Press.
CFrancesc FeliPe caMPillO
mAttelArt, A. (2002). Geopolítica de la cultura. Santiago de Xile: LOM. (2006). Diversité culturelle et mondialisation. París: La Découverte. meimAridiS, m.; mAzur, d.; rioS, D. (2021). «De São Paulo a Seúl: estrategias de Netflix». Comunicación y Sociedad, 18, p. 1-26.
PAjKovic, N. (2021). «Algorithms and taste-making: Exposing the Netflix Recommender System’s operational logics». Convergence: The International Journal of Research into New Media Technologies, 28 (1), p. 214-235.
PeriS BlAneS, A. (2017). «La nació espanyola en els programes d’infoentreteniment televisiu». A: ArchiléS i cArdonA, F. (coord.). Inventar la nació: Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània. Catarroja: Afers, p. 297-329. PwC (2024). Entertainment and Media Outlook 2028 [en línia]. PwC España. <https://www.pwc.es/es/publicaciones/ entretenimiento-y-medios/assets/pwc-entertainment-media-outlook-espana-2024-2028.pdf> [Consulta: 25 novembre 2024].
rAuSell KöSter, P. (2006). «Economia de la identitat». L’Espill, 24, p. 26-34.
rodrigo AlSinA, M. (2000). Identitats i comunicació intercultural. València: Edicions 3 i 4. romero Suárez, B. (2015). «Idioma e identidad en el Novo Cinema Galego». Fonseca: Revista de Comunicación, 11, p. 9-31.
SPAin AudioviSuAl huB (2025). Informe anual sobre el sector audiovisual en España 2025. Madrid: Gobierno de España. [3r informe]
Sued, G. E. (2022). «Culturas algorítmicas: Conceptos y métodos para su estudio social». Revista Mexicana de Ciencias Políticas y Sociales, 67 (246).
vAltySSon, B. (2010). «Access culture: Web 2.0 and cultural participation». International Journal of Cultural Policy, 16 (2), p. 200-214.
Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] https://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 43 (1) (maig 2026), p. 55-76
ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.262
Data recepció: 16/06/2025
Data acceptació: 23/10/2025
La verdad como horizonte: ¿es posible un periodismo poético?
La veritat com a horitzó: és possible un periodisme poètic?
Truth as a horizon: Is poetic journalism possible?
Ricardo Marrero Gil Investigador predoctoral del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra ricardo.marrero@upf.edu
ricardO MarrerO Gil
La verdad como horizonte: ¿es posible un periodismo poético?
La veritat com a horitzó: és possible un periodisme poètic?
Truth as a horizon: Is poetic journalism possible?
RESUMEN:
l as pugnas por el control de la verdad son un eje estructural de las tecnocracias capitalistas. e l discurso oficial, la opinión pública y los intereses privados se disputan el relato hegemónico en una guerra simbólica en la que los medios de comunicación de masas actúan como dispositivos de cohesión y alienación. e n este marco, la prensa dominante no solo replica sin fisuras el modelo anglosajón, sino que erige su legitimidad en torno al dogma de la objetividad, disimulando así la dimensión ideológica inmanente al lenguaje y, por extensión, al mensaje periodístico. d esde el comparatismo periodístico-literario y la filosofía hermenéutica, este estudio conceptual propone el periodismo poético como alternativa a las narrativas mediáticas dominantes. s e trataría de un género híbrido que, además de confrontar el statu quo profesional y académico, construye representaciones de la verdad más laxas, abiertas y justas para con la realidad humana.
PALABRAS CLAVE:
periodismo poético, comparatismo periodístico-literario, hermenéutica, prensa hegemónica, posficción, poiesis
CLa veritat
La verdad como horizonte: ¿es posible un periodismo poético?
Truth as a horizon: Is poetic journalism possible?
RESUM:
l es disputes pel control de la veritat constitueixen un eix estructural de les tecnocràcies capitalistes. e l discurs oficial, l’opinió pública i els interessos privats es disputen el relat hegemònic en una guerra simbòlica en què els mitjans de comunicació de massa actuen com a mecanismes de cohesió i alienació. e n aquest context, la premsa dominant no només reprodueix de manera acrítica el model anglosaxó, sinó que erigeix la seva legitimitat al voltant del dogma de l’objectivitat, dissimulant així la dimensió ideològica inherent al llenguatge i, per extensió, al missatge periodístic. d es del comparatisme periodisticoliterari i la filosofia hermenèutica, aquest estudi conceptual proposa el periodisme poètic com una alternativa a les narratives mediàtiques dominants. e s tractaria d’un gènere híbrid que, a més de qüestionar l’ statu quo professional i acadèmic, construeix representacions de la veritat més obertes, flexibles i justes amb la realitat humana.
PARAULES CLAU:
periodisme poètic, comparatisme periodisticoliterari, hermenèutica, premsa hegemònica, postficció, poesi
la Verdad cOMO HOriZOnte: ¿es POsiBle un PeriOdisMO POÉticO?
La verdad como horizonte: ¿es posible un periodismo poético?
La veritat com a horitzó: és possible un periodisme poètic?
ABSTRACT:
s truggles over the control of truth are a structural axis of capitalist technocracies. Official discourse, public opinion, and private interests contend for hegemonic narrative authority in a symbolic war in which mass media act as instruments of cohesion and alienation. Within this framework, mainstream journalism not only replicates the a nglo- a merican model in all respects, but also legitimizes itself through the dogma of objectivity – thereby concealing the ideological dimension inherent in language and, by extension, in journalistic discourse. d rawing on journalistic-literary comparatism and hermeneutic philosophy, this conceptual study proposes poetic journalism as an alternative to dominant media narratives. t his would be a hybrid genre that, in addition to challenging professional and academic orthodoxy, offers representations of truth that are more flexible, more open and fairer to human reality.
KEYWORDS:
poetic journalism, journalism and literature comparative studies, hermeneutics, hegemonic press, post-fiction, poiesis.
CricardO MarrerO Gil
No son pocas las amenazas que acechan al periodismo en la actualidad. El desarrollo desregulado de la inteligencia artificial, la precarización del sector y el intrusismo laboral, el cruce de intereses, la censura, la desinformación o las mentiras mediatizadas1 son algunas de las lacras a las que se enfrentan los periodistas día tras día. Aunque la mayoría de estos desafíos no son recientes, el avance vertiginoso de las nuevas tecnologías no ha hecho más que acentuar la crisis económica, epistémica y moral que atraviesa el periodismo (Vidal Castell, 2002). Los distintos problemas, sin embargo, responden a una causa común: el afán de control de la verdad en las sociedades capitalistas.
Las «democracias emplazadas» de Occidente son regímenes tecnocráticos en los que el saber y el poder establecen relaciones de simbiosis. Gianni Vattimo y Santiago Zabala (2012 [2011]) dan este nombre a los sistemas sociopolíticos que se distinguen por una fuerte tensión interna: mientras defienden las libertades individuales y los derechos civiles, fomentan mecanismos que limitan la soberanía popular, excluyendo a la ciudadanía de la participación activa en la vida política. En ellas, el pensamiento realista, el positivismo y la metafísica miden sus fuerzas para imponer su voluntad de poder (Nietzsche, 2006 [1906]) y asegurar su perpetuación en el tiempo. Se trata de una guerra simbólica en la que el discurso oficial, la opinión pública y los intereses privados se disputan la legitimidad del relato. Es lo que Mark Fisher (2016), bajo las influencias de Fredric Jameson y Slavoj Zizek, ha denominado «realismo capitalista»: la imposibilidad de concebir una alternativa plausible al orden sociopolítico dominante.
En esta pugna silenciosa por conquistar no solo la realidad efectiva, sino también la vida onírica del pueblo, la comunicación de masas constituye un eje estructural. Desde los albores de la globalización, los medios han desempeñado un rol crucial como dispositivos de cohesión y alienación al servicio de las clases privilegiadas (Chomsky y Herman, 2013 [1988]; Ramonet, 1998; Castells, 2009; Jones, 2015 [2014]). Al replicar el modelo anglosajón, el periodismo occidental ha construido su idiosincrasia en torno al dogma de la objetividad y la univocidad del discurso fáctico. Nos encontramos, siguiendo a Laclau (2014), ante una prensa hegemónica que defiende los intereses de los poderosos y contribuye a la conservación del estado de cosas.
No obstante, siempre han existido periodistas que han actuado al margen de la corriente preponderante, incluso en el propio seno de los medios más tradicionales. Un claro ejemplo de ello son los autores de géneros híbridos, que se fundan en el mestizaje entre periodismo y literatura. Se trata de una modalidad textual que, además de dotar a la información de una dimensión estética, confronta el modus operandi del aparato mediático convencional.
El presente estudio conceptual persigue el objetivo de determinar las bases teóricas de lo que hemos convenido denominar periodismo poético. Con tal fin, nos servimos de las contribuciones epistemológicas de un campo de estudios relativamente joven sobre el que nos detendremos más adelante: el comparatismo periodísticoliterario. Gracias a la apertura a las disciplinas humanísticas, hemos abordado el rol de la imaginación poética en la prensa escrita desde un ángulo hermenéutico. Esta escuela, tal y como se viene concibiendo desde la segunda mitad del siglo xx, es una de las corrientes de pensamiento más relevantes de la filosofía continental y, en general, de la posmodernidad. Tras una exhaustiva revisión bibliográfica de los principales autores de este ámbito, hemos enarbolado una propuesta propedéutica que articula las aportaciones teoréticas —sobre interpretación, verdad y lenguaje, eminentemente— de Friedrich Nietzsche, Martin Heidegger, Hans-Georg Gadamer, Paul Ricœur y Gianni Vattimo, entre otros autores.
El artículo sigue una estructura tripartita que consta de una breve contextualización histórica del nuevo periodismo, una aproximación a los estudios comparativos y, finalmente, una defensa del periodismo poético desde el prisma de la hermenéutica y la estética literaria. Este despliegue especulativo nos será útil para identificar, en el futuro, exponentes históricos y contemporáneos de un género híbrido que hasta ahora había sido desatendido por los estudios periodísticos.
Pese a que las hibridaciones entre periodismo y literatura se remontan a los mismos orígenes de la prensa (Acosta Montoro, 1973), no es hasta los años setenta cuando este fenómeno alcanza su punto álgido. Es el conocido como new journalism o nuevo periodismo norteamericano, un movimiento capitaneado por Tom Wolfe que subvirtió las pautas de la comunicación de masas de la época.
Aunque también cultivado en los suplementos dominicales de las principales cabeceras del país, como The New York Times y The New York Herald Tribune, sería en las revistas donde esta nueva tendencia logró su máximo esplendor, tanto consolidadas —The New Yorker— como de reciente creación —Esquire, Rolling Stone— (Chillón, 2014: 352). Toda una pléyade de novoperiodistas encontraron en ellas el caldo de cultivo idóneo para llevar a cabo sus experimentaciones estéticas, dando lugar a una forma disruptiva de ver y ejercer la profesión. Firmas como las de Norman Mailer, Gay Talese, Rex Reed, Joan Didion, Barbara L. Goldsmith o Nora Ephron deben su popularidad a dicha época dorada de la prensa estadounidense. A pesar de que Truman Capote siempre renegó de esta etiqueta (Plimpton, 1966), tal vez A sangre fría sea el referente por antonomasia. Este libro, basado en
CricardO MarrerO Gil
una exhaustiva investigación periodística, cosechó una fama sin precedentes entre la crítica y el público. Su alcance fue tan arrollador que Capote se permitió bautizar un nuevo género: la non-fiction novel o novela de no ficción, que terminó calando en la comunidad editorial y en medio mundo académico. Los ingredientes que resultaron en la receta del éxito del nuevo periodismo son muy variados. La influencia más directa la reciben de la novela realista y naturalista del siglo xix, cuando Balzac, Flaubert y Zola se propusieron escribir historias que capturasen de manera explícita el alma de su país. No obstante, es imposible entender la consagración del nuevo periodismo sin tener en consideración la revolución editorial que supuso el boom latinoamericano, cuando autores del calibre de Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa o Gabriel García Márquez difuminaron la frontera entre realidad y ficción, apostando por historias (stories) que volvían porosas, incluso elásticas, las paredes de la historia (history).2 Por último, la década de los 70 es una época prolífica para las causas sociales. Las presiones de la Guerra Fría y la incursión de Estados Unidos en Vietnam conducen a la sociedad norteamericana al límite de la tensión sociopolítica. El auge de la contracultura y del movimiento hippie favorece el consumo de estupefacientes que rompen con las constricciones de la realidad dada y salen en busca de formas alternativas de habitar el mundo. Además de la lucha estudiantil, se desencadena una nueva oleada de conquistas feministas y se pone sobre la palestra la cuestión de los derechos raciales y de las minorías sexuales.
Con los muckrakers de principios de siglo como precedente (Chillón, 2014: 271), la nueva generación de periodistas empieza a cuestionar las restricciones formales y temáticas de la prensa hegemónica en beneficio de la anarquía estética. De este modo, tienden a orientar sus investigaciones hacia historias de gran calado humano o asuntos relevantes de la cultura pop, rompiendo con el normativismo que hasta entonces caracterizaba a la prensa anglosajona.
El nuevo periodismo, en palabras de Tom Wolfe (2006 [1973]: 22), «era el descubrimiento de que en un artículo, en periodismo, se podía recurrir a cualquier artificio literario, desde los tradicionales dialogismos del ensayo hasta el monólogo interior y emplear muchos géneros diferentes simultáneamente, o dentro de un espacio relativamente breve… para provocar al lector de forma a la vez intelectual y emotiva».
Metáforas, analogías, onomatopeyas, nuevos signos de puntuación y, en definitiva, cualquier clase de recurso poético: todo estaba permitido en la escritura ácida y contestataria del nuevo periodismo. Eran piezas amenas y complejas que invitaban al lector a seguir la lectura hasta el final como si se tratara de una novela, pues precisamente así habían sido concebidas (Wolfe, 2006 [1973]: 14).
Con todo, la fiebre de esta moda efervescente bajó rápido. La atomización y dispersión de los distintos autores impidió al grupo de novoperiodistas consolidarse como escuela. El movimiento fue perdiendo fuelle paulatinamente, los medios recuperaron sus viejos hábitos y las estrictas prescripciones formales de la prensa
la Verdad cOMO HOriZOnte: ¿es POsiBle un PeriOdisMO POÉticO?
hegemónica volvieron a su curso. Sin embargo, el alcance universal de su legado sigue alentando, todavía hoy, a jóvenes periodistas que no se conforman con el discurso oficial. Aquí radica la relevancia histórica del new journalism: por primera vez se demostró que no hay una manera unívoca de entender el oficio y que, con empeño y compromiso, es posible cultivar un periodismo disidente de alto impacto.
La difusión de textos híbridos no solo despertó el interés de los lectores y editores, sino también de los académicos. El nuevo periodismo, que empezó cultivándose en los géneros periodísticos del reportaje y la crónica, muy pronto dio el salto al formato libro. ¿Qué era, entonces, lo que tenían en común? Por un lado, se trataba de obras autónomas que arrojaban luz sobre hechos sociales desde el rigor informativo. Por otro, se servían de los recursos de la ficción para explorar aristas de la realidad que hasta ahora habían pasado desapercibidas. A los clásicos objetivos de la prensa —informar, formar y entretener—, se le suma un cuarto elemento propiamente estético: deleitar.
Norman Sims (1996 [1984]: 13) fue el primero en hablar de periodismo literario para referirse a esta modalidad textual a caballo entre la información y el arte. No obstante, las investigaciones en torno a esta tendencia no lograron una auténtica sistematización. El desarraigo de la materia de estudio, que no pertenecía exclusivamente a las jóvenes ciencias de la comunicación ni tampoco al canon de la teoría literaria, terminó frenando su despliegue en el ámbito científico.
En España tendríamos que esperar a los años noventa para empezar a hablar de comparatismo periodístico-literario. Pionero en este campo de estudios, el profesor Albert Chillón ha venido desarrollando desde entonces una amplia teoría acerca de este enfoque metodológico que marcó un punto de inflexión en la concepción académica y profesional del oficio. Desde este punto de vista, su mayor contribución consiste en sacar al periodismo del nicho cerrado de las ciencias sociales para devolverlo al saco amniótico de las humanidades, donde puede nutrirse de las aportaciones epistemológicas de disciplinas tan variopintas como la estética, la historia o la filosofía, entre otras muchas (Chillón, 1998: 68).
Con todo, los teóricos no han alcanzado un consenso claro a la hora de identificar el género. Aunque la denominación más común es la de periodismo literario, en América Latina se ha extendido ampliamente la noción de periodismo narrativo (Herrscher, 2009). Los países anglosajones, en cambio, han dado pábulo a la etiqueta «no ficción», ejerciendo su influencia en el panorama editorial del resto del mundo. Jorge Carrión (2012: 30), por su parte, prefiere hablar de «crónica». George Steiner (2003 [1976]: 105), en cambio, lo ha tildado de «alto periodismo». En la época del nuevo periodismo, también se popularizaron fórmulas como «paraperio-
CricardO MarrerO Gil
dismo» o «periodismo personal» (Sims, 1996 [1984]: 13). López Pan (2010: 100) recoge algunas voces más: arte de los hechos, ficción ensayística, ficción factual, literatura de hechos, literatura no imaginativa… Y Carrión (2012: 30) registra también faction, ficción verdadera y relato real. Las opciones se suceden ad infinitum, pero no todas gozan de la misma legitimidad epistemológica.
Si el debate aún no está saldado, ¿por qué añadir otra entrada más al —ya demasiado extenso— glosario? La respuesta es simple: los estudios comparativos nos permiten aproximarnos al periodismo de estatus artístico desde un enfoque interdisciplinar. Es aquí donde entra en juego la filosofía y, en particular, la hermenéutica. Los géneros híbridos no solo cobran sentido en el encuentro íntimo con el lector, sino que confrontan —de manera más o menos manifiesta— el statu quo de la prensa hegemónica. De ahí la necesidad de elaborar un estudio crítico y conceptual del periodismo poético en consonancia con las aportaciones teoréticas de la filosofía de la interpretación.
5.1. El periodismo como género literario
El ocaso de la modernidad pone punto y final a los grandes relatos: el saber y la historia no pueden estudiarse por la vía acumulativa del progreso, sino más bien como fenómenos que se articulan por medio de una performatividad concreta. En palabras de Jean-François Lyotard (1987 [1979]: 8), «la función narrativa [de la metafísica] pierde sus functores, el gran héroe, los grandes peligros, los grandes periplos y el gran propósito». El pensamiento posmoderno pone de relieve las costuras del relato y subraya la condición narrativa del ser y del mundo.
Si ya encontrábamos precedentes mestizos en Diario del año de la peste (Daniel Defoe, 1722) o La jungla (Upton Sinclair, 1906), el cambio de episteme (Foucault, 1968 [1966]) consumado en la segunda mitad del siglo xx va a favorecer la transgresión de la frontera que, desde el Siglo de las Luces, separaba lo real de lo ficticio. El propio Walter Benjamin (2003 [1936]: 28) vaticinó, en su momento, «un inmenso proceso de fusión de las formas literarias». A las escrituras anfibias surgidas al calor de la posmodernidad, George Steiner (2003 [1976]: 104) las bautiza como «posficción». Se trata de una tendencia marcada por la hibridación estética y la ambigüedad epistémica que, desde el punto de vista hermenéutico, se puede leer como un debilitamiento del orden racionalista en favor de una concepción más plástica y anárquica de la creación artística.
El francés Gérard Genette (1993 [1991]), que consagró su carrera investigadora a la narratología, distingue entre ficción y dicción. La primera, basada en invenciones imaginarias, es una literatura constitutiva. La segunda, en cambio, es una literatura condicional que logra su estatus por la forma de enunciación. A pesar de sus
la Verdad cOMO HOriZOnte: ¿es POsiBle un PeriOdisMO POÉticO?
valiosas aportaciones, esta teoría pasa por alto un detalle clave: ficción y dicción son una y la misma cosa, pues ambas afloran en el curso de toda comunicación en distintos grados y modos. Puesto que la literariedad es un concepto cultural e histórico, resulta imposible hallar en el texto estructuras literarias inmanentes. Por su parte, Albert Chillón rompe con esta visión autárquica del texto. Consciente del sustrato ficcional inherente al lenguaje humano, encuentra una alternativa al concepto de ficción: la facción. Derivado del latín factum (‘hecho’), esta noción designa aquellas escrituras que aspiran a referir lo real mediante una imaginación disciplinada por la razón y por un compromiso ético con la verdad (Chillón, 2006: 21). Los textos del periodismo, la biografía o incluso la historia —por poner un puñado de ejemplos— se pueden leer, por consiguiente, sub specie poiesis. Como explica el autor, no se trata tanto de dar cuenta de la realidad como de dar cuento de ella.
Siguiendo este razonamiento, el periodismo se inscribe, indudablemente, en el ámbito de la literatura. Los estudios comparativos resolvieron, de esta manera, un conflicto que la narratología decimonónica no supo afrontar. Lo ficcional y lo factual no son dos esferas opuestas que colisionan entre sí. Son, más bien, dos capas superpuestas, unidas por su raigambre lingüística y separadas por su condición ontológica. Claro que este descubrimiento no hubiera sido posible sin el giro lingüístico de la filosofía continental.
El siglo xviii estuvo dominado por la filosofía trascendental y el pensamiento ilustrado: fue, a todas luces, la edad de oro de la racionalidad instrumental (Gusdorf, 1988: 200). Los movimientos estéticos de la época trasladaron a su mismo centro la batalla entre el mundo de la ciencia y el de las letras. Convivieron, así pues, neoclásico y barroco, representando cada uno valores antitéticos. El primero encarnaba la razón y el orden, mientras que el segundo apostaba por la emoción y el exceso. Finalmente, la caída del Antiguo Régimen y la constitución de las primeras naciones burguesas trajo consigo nuevas preocupaciones sociales que transformaron una vez más las tendencias artísticas.
La primera mitad del siglo xix estuvo dominada por el Romanticismo, que ponía en valor la tradición, la identidad del sujeto y la memoria del pueblo. La historia se convierte en una materia viva y surgen, por primera vez, disciplinas aledañas como la museografía o la antropología, lo que demuestra una gran preocupación por comprender el pasado. Como reacción a este movimiento, el realismo abandona los valores trascendentales en favor del cuadro de costumbres: existe un genuino interés en retratar el espíritu de la vida cosmopolita y rural que poco a poco se iba forjando alrededor de la nueva era industrial.
A pesar del papel que jugó en las posteriores revoluciones liberales, el realismo y, en especial, el naturalismo terminaron por encarnar los valores de la metafísica. Desde este prisma, la realidad era una categoría fija y cerrada, que el artista solo
CricardO MarrerO Gil
podía describir o imitar. El Romanticismo, en cambio, siembra el germen de la filosofía de la interpretación. De esta época data un autor clave para la hermenéutica: Friedrich Schleiermacher.
Para los antiguos griegos, el hermeneuta era el encargado de interpretar el oráculo de los dioses (Bruns, 1992: 42). En uno de sus más célebres diálogos, Platón no solo expulsa a los sofistas y a los poetas de su República, sino también a los hermeneutas: todos ellos son charlatanes que se alejan del proyecto de la felicidad, entendida como la prevalencia del mundo de las ideas (Grondin, 1999 [1991]: 47). Con el paso de los siglos, la hermenéutica sobrevive como doctrina de interpretación de los textos, especialmente las sagradas escrituras (Palmer, 1980 [1969]: 34).
Desempeña, de este modo, un rol significativo en la escolástica medieval, que recibe fuertes influencias de Aristóteles. A la hermenéutica teológica se le va a sumar, durante la Edad Media, la hermenéutica jurídica, orientada a la correcta interpretación y aplicación de las leyes. En el siglo xix, Schleiermacher tiende un puente entre la herencia clásico-medieval y la modernidad. Entre sus grandes contribuciones destacan la recuperación del círculo de la comprensión, la rehabilitación de la tradición y la puesta en valor de la subjetividad (Ferraris, 2005 [1988]; Grondin, 2008 [2006]).
En cualquier caso, para la mayoría de historiadores de la filosofía, el auténtico fundador de la hermenéutica contemporánea sería Hans-Georg Gadamer con su obra cumbre, Verdad y método (D’Agostini, 2000 [1997]: 343). El alemán no solo va a actualizar los hallazgos decimonónicos, sino que realiza un despliegue teórico de la hermenéutica como filosofía de pleno derecho articulada sobre tres ejes: el arte, la historia y el lenguaje.
En primer lugar, Gadamer recurre a las humanidades y, en particular, a la experiencia estética para ilustrar un modo especial de conocimiento humano que la ciencia positiva, hasta el momento, se había limitado a despreciar. Desde su punto de vista, la obra de arte despliega un saber de índole humanista distinto al del empirismo, pero igual de legítimo (Gadamer, 1977 [1960]: 139). De este modo, rompe con el método científico para poner de manifiesto una verdad que surge del encuentro y que es, en términos heideggerianos, acontecimiento.
En Ser y tiempo, Martin Heidegger había formulado una de las grandes contribuciones de la filosofía continental de principios de siglo: los seres humanos están insertos en una corriente de lenguaje, lo que los sitúa en un determinado curso histórico. Por expresarlo con sencillez, somos palabras hechas de tiempo. Mientras que Schleiermacher y Dilthey habían tomado el círculo de la comprensión como una limitación humana, Heidegger (1993 [1927]: 171) entiende que esta es la condición sine qua non de toda interpretación. Guiado por la idea de la precomprensión de este autor, Gadamer postula una rehabilitación de los prejuicios. Para ambos, el intérprete nunca parte de tabula rasa, sino que se encuentra subsumido en el flujo de una tradición histórica y lingüística que le permite proyectar su bagaje previo al objeto que pretende interpretar y que, por regla general, identificare-
la Verdad cOMO HOriZOnte: ¿es POsiBle un PeriOdisMO POÉticO?
mos como «texto». Es aquí donde se pone en juego la fusión de horizontes: el horizonte de comprensión del lector entra en contacto con el horizonte del texto.3 Esta fusión, como es evidente, nunca es perfecta, sino que siempre es posible articular una nueva relación dialéctica. Así pues, lanzamos preguntas a partir de nuestro conocimiento previo, que trataremos de refutar o confirmar. A continuación, el texto nos devolverá algunas respuestas y otros interrogantes imprevistos. La rueda gira de la precomprensión a la interpretación, de la comprensión a la aplicación, de la aplicación a la precomprensión, y vuelta a empezar.
Para Heidegger, este modelo relacional requiere de la participación activa del intérprete. En Ontología. Hermenéutica de la facticidad, el alemán tematiza una de las cuestiones fundamentales de la filosofía occidental: el olvido del sí. Dado que entre la existencia y la vida fáctica existe una relación de comunicación, la única forma de combatir el olvido del ser es poniendo en valor el lenguaje. «Ἑρμηνεύς es el que comunica, el que notifica a alguien lo que otro “piensa”, es decir, el que reproduce la comunicación, la noticia», glosa Heidegger sobre la visión platónica del hermeneuta (2008 [1923]: 27-28). La hermenéutica de la facticidad supone tomar las riendas de la propia vida, volver consciente el ser-ahí y abrirse a la alteridad y a la extrañeza, es decir, a las posibilidades de ser en el mundo. «Todo comprender es un comprenderse», aclara Gadamer (1977 [1960]: 328).
Al tomar en perspectiva el carácter histórico y lingüístico del ser, la hermenéutica se convierte en un axioma de la existencia humana. Mientras que Dilthey quiso hacer de la hermenéutica la base metodológica de las ciencias del espíritu, Heidegger y Gadamer la entienden como una instancia ametódica y general del saber humano (Grondin, 2008 [2006]: 89-90). Por esta pretensión de universalidad, Vattimo se refiere a ella como la koiné de nuestro tiempo (Vattimo, 1991 [1989]: 55).
Queda un último elemento por dilucidar: ¿por qué el giro lingüístico cambió para siempre el curso del pensamiento universal?
Nietzsche fue el primer autor moderno en advertir la muerte de Dios, inaugurando así el proyecto de superación de la metafísica y de los grandes valores supratemporales (Vattimo, 1987 [1985]). En Sobre verdad y mentira en sentido extramoral, el filósofo apunta que «creemos saber algo de las cosas mismas cuando hablamos de árboles, colores, nieve y flores y no poseemos, sin embargo, más que metáforas de las cosas que no corresponden en absoluto a las esencias primitivas» (Nietzsche, 1996 [1903]: 23). Las palabras no son más que meros hipervínculos, cáscaras de nuez vacías. Para Juan Luis Vermal (2006: 89):
El lenguaje es originariamente metafórico y por lo tanto no hay fijación posible de un sentido último. Siempre está en obra una transposición, una fuerza poetizante que traslada lo que pertenece a un ámbito a otro ámbito, y solo así surge la significación.
En nuestra sociedad, «ser veraz», sostiene Nietzsche (1996 [1903]: 25), pasa por emplear «las metáforas usuales», tan desgastadas que hemos olvidado su ori-
CricardO MarrerO Gil
gen. El problema es que «el mentiroso utiliza las designaciones válidas, las palabras, para hacer parecer lo irreal como real» (Nietzsche, 1996 [1903]: 20). Aunque sus consecuencias morales son antagónicas, no existe una diferencia estética entre la verdad y la mentira.
Desde la visión nietzscheana (Nietzsche, 1996 [1903]: 25), lo que tomamos por verdad no es otra cosa que «una hueste en movimiento de metáforas, metonimias, antropomorfismos, en resumidas cuentas, una suma de relaciones humanas que han sido realzadas, extrapoladas y adornadas poética y retóricamente y que, después de un prolongado uso, un pueblo considera firmes, canónicas y vinculantes; las verdades son ilusiones de las que se ha olvidado que lo son».
Esta es la idea nuclear del giro lingüístico: la realidad no es un ente externo, independiente de nosotros, sino un constructo social fruto del consenso. Heidegger (2010 [1946]: 231) lo expresa de este modo: «El lenguaje es la casa del Ser». Gadamer (1977 [1960]: 595), por su parte, escribe: «El ser que puede ser comprendido es lenguaje». Los tres apuntan en una misma dirección: la verdad es un cuento que solo cobra sentido a la luz de la condición narrativa de los seres y las cosas.
Las implicaciones del giro lingüístico para el periodismo son evidentes. Si el lenguaje constituye la realidad, los medios de comunicación ocupan un lugar privilegiado en la configuración de los relatos que dominan el mundo.
Para Friedrich Nietzsche, todas las tentativas de una verdad mayúscula, absoluta y unívoca son fruto de la fijación de una idea preconfigurada, sometida a la objetivación por la fuerza del intelecto (Vermal, 2006: 96). Pero lo cierto es que la verdad humana es, de acuerdo con el alemán, «antropomórfica de cabo a rabo y no contiene un solo punto que sea “verdadero en sí”, real y universal» (Nietzsche, 1996 [1903]: 28). Los conceptos, categorías y ordenaciones de la ciencia no son más que una transposición del mundo físico al mundo lingüístico del sujeto.
Esta visión nihilista de la verdad, lejos de conducirnos a la desesperanza, nos invita a explorar nuevas formas de existencia. Con la muerte de Dios, caen también todos los mitos del viejo mundo, desde la filosofía trascendental y el conocimiento positivo hasta la objetividad. Lo falso y lo verdadero, por ende, no existen como valores absolutos, categóricos o inmanentes, sino como propiedades relativas.
Siguiendo este planteamiento, el olvido del lenguaje es también el olvido del ser «como sujeto artísticamente creador» (Nietzsche, 1996 [1903]: 29). A pesar de los innumerables actos de dicción en los que participamos a diario, nos hemos sumido en un estado de inconsciencia en el que tomamos las metáforas originales por las cosas mismas. Pero Nietzsche (1996 [1903]: 30), implacable, insiste en que la esencia de las cosas no se manifiesta en el mundo empírico.
La noción de poetización de Nietzsche nos retrotrae al concepto de empalabramiento que Albert Chillón hereda del filósofo y teólogo Lluís Duch (Chillón, 2010).
la Verdad cOMO HOriZOnte: ¿es POsiBle un PeriOdisMO POÉticO?
Se trataría de un poner-en-palabras caracterizado por una dimensión imitativa o mimética y otra creativa o poiética. El lenguaje no se limita a reflejar una realidad previa, sino que la re-crea en el momento mismo en que la enuncia.
Todo acto de elocución se encuentra imbuido en este proceso por el cual nombramos y comprendemos de manera simultánea (Chillón, 1998: 70). Las diversas clases de narración, desde la escritura periodística hasta el relato de ficción, se sirven de este mecanismo para dar forma, consistencia y sentido al mundo. Aquello que tomamos por descripciones o informaciones objetivas no es más que un producto de la simbolización de «lo real», su venir a la existencia.
Esta construcción del mundo es logomítica: se basa tanto en las narrativas lógicas como en los consensos míticos. Los sujetos somos constructores y habitantes de la realidad fabricada por el lenguaje. Por eso el empalabramiento es un procedimiento que se mantiene abierto, en permanente revisión. Como sintetiza Chillón (1998: 78), si el lenguaje se rige por la dinámica de la ficción, la verdad se encuentra entrelazada a ella.
Dado que la acción poética es el corazón del lenguaje, los periodistas y académicos debemos cuestionar la suficiencia de un paradigma comunicacional basado en la objetividad y en el orden de verdad impuesto por el realismo. El hermanamiento entre el periodismo y la filosofía por medio de los estudios comparativos nos permite sacar a la palestra algunas preguntas urgentes para el debate deontológico. ¿Qué formas alternativas de comunicación existen para construir verdades más fragmentarias y latentes, pero también más universales desde el punto de vista ontológico? ¿Por qué y cómo se interrelacionan el discurso fáctico y el relato ficcional? Y, finalmente, ¿en qué medida las prácticas híbridas subrayan la necesidad de un nuevo orden de verdad, desplazando la doctrina de la objetividad en favor de una teoría de la interpretación?
5.4. Verdad fuerte versus verdades débiles
Inspirado por la doctrina heideggeriana del ser y el nihilismo activo, el filósofo italiano Gianni Vattimo enarboló una teoría del pensamiento débil. En Comunismo hermenéutico, escrito junto a Santiago Zabala, la define así:
Mientras que la metafísica, o, lo que es lo mismo, la política de las descripciones, es la filosofía de los vencedores que aspiran a conservar el mundo como es, el pensamiento débil de la hermenéutica se convierte en el pensamiento de los débiles en busca de alternativas. (Vattimo y Zabala, 2012 [2011]: 12)
La hermenéutica posmoderna subvierte el orden de verdad que el pensamiento realista había impuesto casi sin fisuras en el mundo occidental, especialmente tras la caída del muro de Berlín. La vena anárquica de la interpretación pone en entredicho las categorías y definiciones estáticas del positivismo para centrar sus esfuerzos en la creación de consensos, esto es, de significados colectivos. Si la verdad de
CricardO MarrerO Gil
las tecnocracias capitalistas es una verdad fuerte, tendente al control y a la conservación, la de la hermenéutica será una verdad débil, más laxa y abierta. Se abandona, de esta manera, la idea de la verdad como adaequatio rei et intellectus, es decir, como correspondencia entre las cosas y el pensamiento. Tal cosmovisión, proveniente de la filosofía aristotélica y rescatada por Tomás de Aquino y sus herederos, es el punto de partida del método cartesiano y del racionalismo empírico que impera en buena parte de las ciencias exactas. No obstante, incluso las verdades que ratifican las cosas más simples obedecen al círculo hermenéutico y a la fusión de horizontes. Decir que llueve o que la nieve es blanca conlleva aceptar las reglas del juego interpretativo, pues esta también es una verdad intersubjetiva y comunicativa, construida socialmente. Según Paul Ricœur (1990 [1955]: 146), la adaequatio no es más que una consonancia formal entre el discurso y el dato:
Desde que salimos de estas verdades rutinarias y perezosas es evidente que el gesto de disponerse según…, tal como es la cosa, es solidario de todo un trabajo que consiste precisamente en elaborar el hecho como hecho, en estructurar lo real.
La concepción clásica de la verdad como correspondencia, en el fondo, esconde la hechura del hecho. Para Heidegger, en contraposición, la verdad es aletheia, es decir, desocultamiento. En palabras de Vattimo (2010 [2009]: 38), esto supone la «apertura de un horizonte (o de un paradigma) que hace posible toda verdad entendida como una conformidad hacia las cosas, verificación o falsificación de proposiciones». La adecuación, por ende, existe como un atajo retórico, inserto en el lenguaje mismo en cuanto interpretación. Se revela, entonces, como un mecanismo de supervivencia que nos ahorra el esfuerzo de interrogar constantemente el contenido de verdad de cuestiones tan anodinas como el parte meteorológico o el color de la nieve.
La realidad no es un fenómeno extrínseco, a la espera de ser descrito y definido, sino que se constituye por símbolos de mediación lingüística. Pero esto, por supuesto, no es una invitación a la política del libre albedrío. La hermenéutica nos ayuda a combatir la mentira perniciosa en todas sus formas, dotándonos de las herramientas necesarias para interpretar la realidad con espíritu crítico, sin renunciar a la alteridad.
Al intercambiar la objetividad positiva de la prensa hegemónica por la verdad débil del periodismo hermenéutico, el periodista toma conciencia de su papel en la construcción de la realidad social y es capaz de combatir activamente sus propios prejuicios. El periodismo, en suma, está abocado a una verdad parcial, conflictiva, fragmentaria, histórica y revisable. La objetividad se revela, por consiguiente, como una entelequia retórica, una estrategia discursiva e ideológica con el fin de legitimar el discurso oficial, sorteando las defensas críticas del lector. Por eso, según Vidal Castell (2002: 54), «solo desde la subjetividad explícita y comprometida se puede ser honestamente neutral o imparcial».
la Verdad cOMO HOriZOnte: ¿es POsiBle un PeriOdisMO POÉticO?
Reconocer el carácter interpretativo de todo ejercicio periodístico exige, por tanto, dos compromisos morales: la honestidad y la humildad. El primero de ellos implica asumir la dimensión poiética del oficio: la noticia no es jamás una reproducción de la realidad, sino una representación de la misma. El segundo, en cambio, significa reconocernos como seres mortales, con todas nuestras limitaciones. Ante las prácticas alienantes de la prensa industrializada, estas premisas deontológicas nos conducen a una ética de la bondad4 basada en la solidaridad, la cooperación y el entendimiento mutuo.
Los voceros del relato único están abocados a repetir la historia, que conducirá una y otra vez a la humanidad a enfrentamientos por la hegemonía. El pensamiento débil, por el contrario, entiende la verdad como una transformación edificante, una reapropiación de lo real, una nueva contribución al mundo.
5.5. Fundamentos ontológicos del periodismo poético
Son muy pocos los registros en torno al periodismo poético. La mayoría de ellos son usos aislados y arbitrarios para designar a un «alto periodismo» —en términos de Steiner— o para referirse a una figura célebre tan reconocida por su vertiente poética como por su trabajo periodístico.
Con todo, esta no es la primera vez que se lleva a cabo un intento de conceptualización de un género periodístico hermanado con la poesía. En 1945, nada menos que Gerardo Diego publicó un artículo titulado «Periodismo y poesía» en la Gaceta de la Prensa Española. Su tesis es muy concisa. «No se trata de la inclusión sistemática de originales poéticos en el cuerpo del periódico diario», apostilla. «Al referirme a la Poesía como ingrediente periodístico», aclara el montañés, «quiero aludir a una ósmosis más íntima» (Diego, 1945: 1345). Desde el primer momento, el autor se desliga de la tradición de la prensa romántica, que acostumbraba a reservar un espacio significativo para la divulgación literaria. En su lugar, aboga por una nueva visión del oficio periodístico de acuerdo con el sentir poético de los textos artísticamente concebidos.
En este breve artículo, Diego pone en jaque al conjunto de creencias que todavía hoy sustenta a la prensa hegemónica. Por un lado, ataca a los ritmos frenéticos que imponen las rotativas. Por otro, cuestiona las fórmulas fijas y sin alma del periodismo convencional.
Desde su perspectiva, la distancia que separa el periodismo y la poesía es más una ruptura aparente que un divorcio efectivo. Al reivindicar un espíritu poético, se posiciona a favor de un periodismo disidente, capaz de subvertir los patrones de la comunicación de masas, fundado en el tiempo y el cariño. El lenguaje poético conlleva, a su juicio, una «exigencia de perfección» y una «lentitud de paciente artesanía» (Diego, 1945: 1345). Igual que el orfebre, el poeta asiste al nacimiento de su obra en cuanto idea y luego la ve encarnarse en el verbo, dándole forma incansablemente hasta su culminación como monumento poético. Esta es la clave para poetizar el periodismo, la condición sine qua non:
CricardO MarrerO Gil
Si el periodismo, el humilde y cotidiano periodismo en prosa ha de merecer la dignidad de su nombre, no debe perder de vista la luz altísima de la Poesía. Poesía quiere decir ideal, generosidad, ansia de perfección, elegancia moral y estética, limpieza y esplendor. (Diego, 1945: 1346)
No hablamos de poesía, entonces, en el sentido fuerte del término —género literario comúnmente versificado—, sino más bien en su acepción débil —encarnación de lo poético—. De forma más o menos consciente, dentro de esa amalgama híbrida que suele llamarse periodismo literario, algunos exponentes centellean con un brillo aún más especial. Es la luz de la poesía tal y como aquí se nos revela. Ideal, generosidad, ansia de perfección, elegancia moral y estética, limpieza y esplendor… Cuando un texto reúne todas esas cualidades, la demarcación de periodismo literario se queda pequeña y es necesario acudir a la llamada del periodismo poético.
«Si la literariedad es una opción cultural convencionalizable, la poeticidad es un valor estético impredecible», explica Antonio García Berrio (1994: 73). Mientras que la literariedad es una construcción formal, fruto de la «manipulación deliberada y estéticamente consciente que el escritor hace de los usos sociales del lenguaje» (Chillón, 2014: 195), la poeticidad es un elemento imprevisible que solo surge en el encuentro con el lector. Si bien puede verse alentada por una voluntad poética, su efecto es anárquico y desobediente: se trata de un acontecimiento, un descubrimiento que tiene lugar en el nivel de la recepción estética.
La ambigüedad del adjetivo poético no es fortuita. Para los antiguos griegos, la poiesis refería tanto a la literatura en sentido amplio —sin distinción genérica— como al propio acto de creación.5 La modalidad textual que propugnamos se sirve de la acción poética inherente al lenguaje humano y, en consecuencia, propone formas alternativas de ser-en-el-mundo. En La metáfora viva, Paul Ricœur se apropia del concepto aristotélico de la mimesis y apunta que no se trata tanto de una imitación como de una recreación. En pocas palabras, el lenguaje nunca reproduce lo real, sino que lo produce. Según el francés, existe «una tensión en el mismo corazón de la mimesis, entre la sumisión a lo real, la acción humana, y el trabajo creador, la poesía» (Ricœur, 2001 [1975]: 60). Este es uno de los principios ontológicos del periodismo poético. Gracias al pensamiento metafórico, el discurso poético se orienta, no ya al ser-dado, sino al poder-ser (Ricœur, 2002 [1986]: 108). La realidad efectiva se abre, de este modo, a un nuevo horizonte de posibilidades, atenuando las fronteras entre lo real y lo imaginario. Si, como defendía Heidegger, «todo lenguaje es poesía en sentido esencial» (2010 [1946]: 53) y «todo arte es en esencia poesía» (2010 [1946]: 52), el periodismo poético —por su propia definición— eleva al periodismo al estatus artístico. Aunque su caracterización teórica no siempre resulta sencilla, se trata de un género fácilmente reconocible. Todos los lectores de prensa nos hemos cruzado, alguna vez, con un texto que nos sobrecoge y emociona, que nos interpela de una manera íntima y profunda. Basta con pensar en los relatos periodísticos de Gabriel García Márquez, tan a menudo situados en la frontera del realismo mágico. A caballo
la Verdad cOMO HOriZOnte: ¿es POsiBle un PeriOdisMO POÉticO?
entre lo cotidiano y lo mágico, sus crónicas y reportajes latían con el pulso acelerado de la mejor literatura hispanoamericana. Sucede también con el periodismo de trinchera de Elena Poniatowska. Además de erigirse como una magnífica entrevistadora, en La noche de Tlatelolco la mexicana recogió el testimonio de aquellos que no suelen ser escuchados, rescatando la voz de los márgenes, de los débiles y oprimidos. En este libro no solo realizó un encomiable trabajo de memoria colectiva, sino que reescribió la historia de un pueblo que el discurso oficial había silenciado. Por último, Ryszard Kapuscinski se alza como el exponente paradigmático de un periodismo comprometido, basado en los pilares éticos de la humildad y la honestidad. En sus reportajes poéticos, Kapuscinski nos transmite la crueldad y la belleza de sus vivencias en el continente africano. Conscientes de que el lenguaje ordinario no era suficiente, estos tres escritores-periodistas tendieron puentes hacia la poesía para evocar los matices sutiles de una realidad cambiante, volátil e inasible.
No obstante, esto es solo el principio de una extensa lista. Circunscribiéndonos tan solo a las letras hispanas, identificamos ejemplos diseminados a una y otra orilla del Atlántico. Rosa Montero, Manuel Vicent, Elvira Lindo, Manuel Rivas, Enrique Vila-Matas, Irene Vallejo, Manuel Jabois, Sabina Urraca, Alma Guillermoprieto, Leila Guerriero, Martín Caparrós… No son pocas las firmas que, desde los distintos subgéneros periodísticos, se pueden asociar al periodismo poético. A pesar de la diversidad estilística, todos son autores de textos híbridos que, por un lado, desafían el normativismo estético de la prensa hegemónica y, por otro, nos brindan representaciones más flexibles de lo real gracias a la fuerza de la poesía.
Pese a la imposibilidad de establecer una taxonomía objetivable —dado el enfoque hermenéutico del estudio, el espíritu anárquico de la poesía y el carácter de apertura de los géneros posficcionales—, es menester apuntar algunos rasgos comunes que permiten reconocer el periodismo poético empíricamente:
— Hibridación genérica. Combina estrategias narrativas propias de la literatura —descripción sensorial, monólogo interior, estructura simbólica…— con el rigor de la investigación periodística.
— Imaginación poética. Predomina una voluntad creadora que trasciende la mera descripción factual. La narración se abre a lo simbólico, lo metafórico y lo emocional sin abandonar su apego a lo real.
— Función reveladora. Su finalidad no es únicamente informar, sino desocultar (aletheia) las zonas invisibles de la experiencia humana, iluminando realidades silenciadas por el discurso dominante.
— Posficción e intertextualidad. Recurre con frecuencia a estrategias autoficcionales y metaficcionales que difuminan los límites entre el reportaje y el relato. La figura del autor se presenta como un periodista-escritor de identidad híbrida, cuya doble naturaleza permea el conjunto de su producción textual.
— Densidad simbólica. Los textos presentan una elevada carga semántica: la alta concentración de imágenes y figuras retóricas no responde a un uso exclusiva-
CricardO MarrerO Gil
mente ornamental, sino que amplían el sentido informativo y abren una dimensión metafórica.
— Ritmo y musicalidad. La prosa se modula con una cadencia interna que busca resonancia emocional y estética, convirtiendo el texto en una experiencia sensorial además de intelectual.
— Apología de la lentitud. Se concibe la palabra como artesanía: cultiva la precisión expresiva, el ritmo pausado y la atención plena. Muchas veces, desafía el tempo acelerado que imponen las rotativas y reivindica un periodismo lento, tanto en la confección del texto como en su lectura.
— Compromiso hermenéutico. Frente a la objetividad positivista, el periodismo poético cultiva las verdades débiles, de talante interpretativo, histórico y dialógico. La subjetividad es una forma de honestidad epistemológica.
— Ética de la bondad. La dimensión moral no se limita a la veracidad informativa, sino que se orienta hacia la comprensión, la empatía y el reconocimiento del otro como horizonte ético.
Estas categorías no conforman una tipología cerrada, sino un marco de análisis basal que nos ayuda a estudiar el periodismo poético como campo de confluencia entre la exigencia informativa y la experimentación artística. Esta sistematización permite, asimismo, reconocer en distintos autores una voluntad poética que reconfigura la noción de verdad en el discurso mediático y rehabilita el valor de la emoción estética.
Como género literario, como imaginación creativa, como función lingüística, como interpretación de la facticidad y, ante todo, como modo de ser en el mundo. La poesía está presente en el periodismo de muchas maneras. Late debajo de las fuentes, de los hechos y de los datos, de las historias. Tocados por su espíritu, son unos pocos los periodistas capaces de escribir iluminados. Pero son esos textos, reconvertidos en clásicos literarios, los que gracias a su aliento poético nos hablan con verdad de la condición humana. En el orden global de emergencias ausentes, ese periodismo —irremediablemente poético— fulgura como una nueva esperanza.
El periodismo no debe seguir ignorando las contribuciones de la escuela hermenéutica y del giro lingüístico (Chillón, 1998). Las ciencias sociales, en su acercamiento a las disciplinas exactas, se han dejado poseer por las dinámicas constrictivas del cientificismo. A la luz de las humanidades, sin embargo, el periodismo solo puede entenderse como un oficio intelectual estrechamente ligado al arte de escribir y, por tanto, de empalabrar el mundo. Todo ejercicio periodístico, independientemente de su cariz estético, responde a la voluntad hermenéutica de interpretar la suma de facticidades humanas.
la Verdad cOMO HOriZOnte: ¿es POsiBle un PeriOdisMO POÉticO?
En el caso del periodismo poético, la hibridación periodístico-literaria adquiere la forma de un deslumbramiento a la vez estético y ontológico. Al beber de la fuente de la poesía, el texto periodístico se transforma en una obra artística que nos ayuda a entender los entresijos de la condición propia. Es, también, una apuesta por el periodismo lento en tiempos de vorágine informativa. Frente a las amenazas de la infoxicación y del avance desaforado de la inteligencia artificial, se precisa de mucho coraje para defender la dimensión artesanal de un periodismo al servicio de los más vulnerables (Foucault, 2010 [1984]; De Moraes, Ramonet y Serrano, 2014 [2013]).
La poiesis es, a la vez, creación y desocultamiento y, como tal, despierta nuevos caminos de comprensión (Jauss, 1992 [1977]: 75). Aludir a la dimensión poética de la verdad significa pensar en el lenguaje como órgano creador y no como una simple extensión del pensamiento (Ricœur, 2001 [1975]). La verdad débil, a un tiempo hermenéutica y poética, reunifica —bajo un mismo horizonte— ontología, historicidad y lenguaje. Ante tal estado de cosas, el viejo mito de la objetividad se derrumba. Si encontramos algún resquicio de verdad no es porque nos situamos fuera del mundo, sino porque formamos parte de él (Heidegger, 1993 [1927]). La hermenéutica, por medio del círculo de comprensión y la fusión de horizontes, ha probado que no es necesario reificar la realidad para entenderla, puesto que no puede haber comprensión desde el desinterés (Vattimo, 2010 [2009]: 81).
A modo de síntesis, podríamos definir el periodismo poético como un género literario propio de la posficción que se nutre de las estrategias y recursos estéticos de la poesía para arrojar luz sobre una verdad débil. Frente a los patrones de dominación y violencia de la prensa hegemónica, el periodismo poético sale en busca de una verdad que no renuncia al rigor informativo, pero que va más allá de lo meramente factual. Una verdad, en definitiva, de orden simbólico y tropológico que apunta a un horizonte más democrático y humano.
Este estudio conceptual se inscribe en el marco de una tesis doctoral dirigida por el profesor doctor Santiago Zabala y cuenta con financiación del programa de formación de profesorado universitario (FPU) del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades del Gobierno de España.
CricardO MarrerO Gil
[1 Hablamos de «mentiras mediatizadas» para evitar la fuerte contradicción que implica la noción de noticias falsas o fake news
[2 Tal y como señala Paul Ricœur (1999 [1978]: 93-94), la relación entre la historia de los historiadores y las historias de los literatos es solo una dicotomía aparente.
[3 En el ensayo «Fundamentos para una teoría de la experiencia hermenéutica», Gadamer ofrece una definición concisa de este concepto: «El horizonte es más bien algo en lo que hacemos nuestro camino y que hace el camino con nosotros. El horizonte se desplaza al paso de quien se mueve. También el horizonte del pasado, del que vive toda vida humana y que está ahí bajo la forma de la tradición, se encuentra en un perpetuo movimiento» (2001 [1987]: 23).
[4 En Los cinco sentidos del periodista, Kapuscinski apunta que «para ejercer el periodismo, ante todo, hay que ser un buen hombre o una buena mujer. Buenos seres humanos. Las malas personas no pueden ser buenos periodistas» (2003: 38).
[5 «“Poiésis”, que viene de ποιειν —hacer— significaba primitivamente toda creación y “poietés” todo creador, no solo el de poemas» (Tatarkiewicz, 2004 [1962]: 32).
AcoStA montoro, J. (1973). Periodismo y literatura. Madrid: Guadarrama.
BenjAmin, W. (2001 [1916]). «Sobre el lenguaje en general y sobre el lenguaje de los humanos». En: Para una crítica de la violencia y otros ensayos. Traducción de I. Agoff. Barcelona: Taurus, p. 35-55. (2003 [1936]). Laobradearteenlaépocadesureproductibilidadtécnica. Traducción de B. Echeverría. Ciudad de México: Ítaca.
BrunS, G. L. (1992). Hermeneutics ancient and modern. New Haven: Yale University Press.
cArrión, J. (2012). Mejor que ficción. Barcelona: Anagrama. cAStellS, M. (2009). Comunicación y poder. Madrid: Alianza Editorial. chillón, A. (1998). «El “giro lingüístico” y su incidencia en la comunicación periodística». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, 22, p. 63-98. (2006). «Las escrituras facticias y su influjo en el periodismo moderno». Trípodos, 19, p. 9-23. (2010). «Lluís Duch, maestro heterodoxo». La Vanguardia (22 diciembre). (2014). Lapalabrafacticia: Literatura,periodismoycomunicación. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. chomSKy, N.; hermAn, E. S. (2013 [1988]). Los guardianes de la libertad: Propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas. Traducción de C. Castells. Barcelona: Austral. d’AgoStini, F. (2000 [1997]). Analíticos y continentales: Guía de la filosofía de los últimos treinta años. Traducción de M. Pérez Gutiérrez. Madrid: Cátedra. de morAeS, d.; rAmonet, i.; SerrAno, P. (2014 [2013]). Medios, poder y contrapoder: De la concentración monopólica a la democratización de la información. Buenos Aires: Biblos. diego, G. (1945). «Periodismo y poesía». Gaceta de la Prensa Española, 34, p. 1345-1346. ferrAriS, M. (2005 [1988]). Historia de la hermenéutica. Traducción de A. Perea Cortés. Ciudad de México: Siglo XXI. fiSher, M. (2018 [2016]). Realismo capitalista: ¿No hay alternativa?. Traducción de C. Iglesias. Buenos Aires: Caja Negra. foucAult, M. (1968 [1966]). Las palabras y las cosas: Una arqueología de las ciencias humanas. Traducción de E. C. Frost. Buenos Aires: Siglo XXI. (1993 [1964]). Historia de la locura en la época clásica I. Traducción de E. C. Frost. Bogotá: Fondo de Cultura Económica.
la Verdad cOMO HOriZOnte: ¿es POsiBle un PeriOdisMO POÉticO?
foucAult, M. (2010 [1984]). Elcorajedelaverdad. Traducción de H. Pons. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica. gAdAmer, H. G. (1977 [1960]). Verdad y método I. Traducción de A. Agud Aparicio y R. Agapito. Salamanca: Sígueme. (2001 [1987]). «Fundamentos para una teoría de la experiencia hermenéutica». En: rAll, d. (ed.). En busca del texto: Teoría de la recepción literaria. Ciudad de México: Universidad Nacional Autónoma de México. gArcíA Berrio, A. (1994). Teoría de la literatura: La construcción del significado poético. Madrid: Cátedra. genette, G. (1993 [1991]). Ficción y dicción. Traducción de C. Manzano. Barcelona: Lumen. grondin, J. (1999 [1991]). Introducción a la hermenéutica filosófica. Traducción de J. Navarro Pérez. Barcelona: Herder.
(2008 [2006]). ¿Qué es la hermenéutica?. Traducción de A. Ackermann. Barcelona: Herder. guSdorf, G. (1988). Les origines de l’herméneutique. París: Les Éditions Payot. heidegger, M. (1993 [1927]). Elseryeltiempo. Traducción de J. Gaos. Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica. (2008 [1923]). Ontología: Hermenéutica de la facticidad. Traducción de J. Aspiunza. Madrid: Alianza Editorial. (2010 [1935]). «El origen de la obra de arte». En: Caminos de bosque. Traducción de H. Cortés y A. Leyte. Madrid: Alianza Editorial.
(2010 [1946]). «¿Y para qué poetas?». En: Caminos de bosque. Traducción de H. Cortés y A. Leyte. Madrid: Alianza Editorial.
herrScher, R. (2009). Periodismo narrativo: Manual para contar la realidad con las armas de la literatura. Santiago de Chile: RIL editores.
jAuSS, H. R. (1992 [1977]). Experiencia estética y hermenéutica literaria: Ensayos en el campo de la experiencia estética. Traducción de J. Siles y E. M. Fernández-Palacios. Madrid: Taurus, 1992.
joneS, O. (2015 [2014]). El establishment: La casta al desnudo. Traducción de J. Calvo. Barcelona: Seix Barral.
KAPuScinSKi, R. (2003). Los cinco sentidos del periodista: estar, ver, oír, compartir, pensar. Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica.
lAclAu, E. (2014). Los fundamentos retóricos de la sociedad. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.
lóPez PAn, F. (2010). «Periodismo literario: Entre la literatura constitutiva y la condicional». Ámbitos: Revista Internacional de Comunicación, 19, p. 97-116.
lyotArd, J. F. (1987 [1979]). La condición postmoderna: Informe sobre el saber Traducción de M. A. Rato. Madrid: Cátedra.
nietzSche, F. (1996 [1903]). Sobre verdad y mentira en sentido extramoral. Traducción de L. M. Valdés y T. Orduña. Salamanca: Tecnos.
(2003 [1883]). Así habló Zaratustra. Traducción de A. Sánchez Pascual. Madrid: Alianza Editorial. (2006 [1906]). La voluntad de poder. Traducción de A. Froufe. Madrid: Edaf.
PAlmer, R. E. (1980 [1969]). Hermeneutics. Evanston: Northwestern University Press. PlimPton, G. (1966). «The story behind a nonfiction novel». The New York Times (16 enero). rAmonet, I. (1998). La tiranía de la comunicación. Madrid: Debate. ricœur, P. (1990 [1955]). Historia y verdad. Traducción de A. Ortiz. Madrid: Encuentro. (1999 [1978]). Historia y narratividad. Traducción de G. Aranzueque. Barcelona: Paidós. (2001 [1975]). La metáfora viva. Traducción de A. Neira. Madrid: Trotta. (2002 [1986]). Del texto a la acción. Traducción de P. Corona. Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica. SimS, N. (1996 [1984]). Los periodistas literarios o el arte del reportaje personal. Traducción de N. Suescún. Bogotá: El Áncora Editores.
Steiner, G. (2001 [1974]). Nostalgia del absoluto. Traducción de M. Ultorio, T. Fernández Aúz y B. Eguibar. Madrid: Siruela.
(2003 [1976]). Lenguaje y silencio: Ensayos sobre la literatura, el lenguaje y lo inhumano. Traducción de A. Castañón. Barcelona: Gedisa.
tAtArKiewicz, W. (2004 [1962]). Historia de la estética i: La estética antigua. Traducción de D. Kurzyca. Madrid: Akal. vAttimo, G. (1987 [1985]). El fin de la modernidad: Nihilismo y hermenéutica en la cultura posmoderna. Traducción de A. L. Bixio. Barcelona: Gedisa.
CricardO MarrerO Gil
vAttimo, G. (1991 [1989]). Ética de la interpretación. Traducción de T. Oñate. Barcelona: Paidós. (2010 [2009]). Adiós a la verdad. Traducción de M. T. D’Meza. Barcelona: Gedisa.
vAttimo, g.; zABAlA, S. (2012 [2011]). Comunismo hermenéutico. Traducción de M. Salazar. Barcelona: Herder. vermAl, J. L. (2006). «Nietzsche: Poesía y verdad». Convivium: Revista de Filosofía, 19, p. 85-100.
vidAl cAStell, D. (2002). «La transformació de la teoria del periodisme: una crisi de paradigma?». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, 28, p. 21-54.
wolfe, T. (2006 [1973]). El nuevo periodismo. Traducción de J. L. Guarner. Barcelona: Anagrama, 2006.
Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] https://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 43 (1) (maig 2026), p. 77-94
ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.263
Data recepció: 02/10/2025
Data acceptació: 18/12/2025
Estrategias discursivas de legitimación de las acciones militares israelíes en X en el conflicto de Gaza (2023-2024)
Estratègies discursives de legitimació de les accions militars israelianes a X en el conflicte de Gaza (2023-2024)
Discursive strategies for legitimising Israeli military actions in X during the Gaza conflict (2023-2024)
Anna López Ortega Universidad Internacional de Valencia annaisabel.lopez@universidadviu.com
Estratègies discursives de legitimació de les accions militars israelianes a X en el conflicte de Gaza (2023-2024)
Discursive strategies for legitimising Israeli military actions in X during the Gaza conflict (2023-2024)
RESUMEN:
e ste artículo examina las estrategias discursivas mediante las cuales las instituciones oficiales del e stado de i srael buscaron legitimar sus acciones militares en la plataforma x durante tres momentos clave del conflicto de Gaza (2023-2024). e l corpus está formado por sesenta y ocho publicaciones institucionales en inglés, analizadas desde un enfoque cualitativo basado en el análisis crítico del discurso. l os resultados muestran un repertorio legitimador organizado en torno a cuatro estrategias principales: autorización, mediante referencias al derecho internacional o al apoyo de aliados; apelación moral y emocional, que configura una oposición binaria entre un «nosotros» victimizado y un «ellos» presentado como amenaza; racionalización, que justifica las acciones militares mediante objetivos como la seguridad nacional o la neutralización de Hamás, y deslegitimación del adversario, expresada mediante representaciones negativas que deshumanizan a Hamás. e stas estrategias se combinan de manera distinta según el episodio analizado, adaptándose a la coyuntura comunicativa y a las posibilidades expresivas de la plataforma. e l estudio concluye que i srael utiliza x como herramienta de diplomacia digital estratégica, difundiendo un discurso polarizado y emocionalmente cargado que contribuye a justificar sus intervenciones y a gestionar la opinión pública global en un contexto de conflicto altamente mediatizado.
PALABRAS CLAVE:
análisis crítico del discurso, Israel, Gaza, X/Twitter, legitimación discursiva, comunicación política.
CEstratègies discursives de legitimació de les accions militars israelianes a X en el conflicte de Gaza (2023-2024)
Estrategias discursivas de legitimación de las acciones militares israelíes en X en el conflicto de Gaza (2023-2024)
Discursive strategies for legitimising Israeli military actions in X during the Gaza conflict (2023-2024)
RESUM:
a quest article examina les estratègies discursives mitjançant les quals les institucions oficials de l’estat d’israel van intentar legitimar les seves accions militars a la plataforma x durant tres moments clau del conflicte de Gaza (2023-2024). e l corpus està format per seixanta-vuit publicacions institucionals en anglès, analitzades des d’un enfocament qualitatiu basat en l’anàlisi crítica del discurs. e ls resultats mostren un repertori legitimador estructurat en quatre estratègies principals: l’autorització, mitjançant
estrateGias discursiVas de leGitiMación de las acciOnes Militares israelÍes en x referències al dret internacional o al suport d’aliats; l’apel·lació moral i emocional, que construeix una oposició binària entre un «nosaltres» victimitzat i un «ells» presentat com una amenaça; la racionalització, que justifica les accions militars amb objectius com la seguretat nacional o la neutralització de Hamàs, i la deslegitimació de l’adversari, expressada a través de representacions negatives que deshumanitzen Hamàs. a questes estratègies es combinen de manera diferent segons l’episodi analitzat, adaptant-se a la conjuntura comunicativa i a les possibilitats expressives de la plataforma. l’estudi conclou que i srael utilitza x com una eina de diplomàcia digital estratègica, difonent un discurs polaritzat i emocionalment carregat que contribueix a justificar les seves intervencions i a gestionar l’opinió pública global en un context de conflicte altament mediatitzat.
PARAULES CLAU:
anàlisi crítica del discurs, Israel, Gaza, X/Twitter, legitimació discursiva, comunicació política.
Estrategias discursivas de legitimación de las acciones militares israelíes en X en el conflicto de Gaza (2023-2024)
Estratègies discursives de legitimació de les accions militars israelianes a X en el conflicte de Gaza (2023-2024)
ABSTRACT:
t his article examines the discursive strategies with which official institutions of the s tate of i srael sought to legitimise their military actions on the platform x during three key moments of the Gaza conflict (2023–2024). t he corpus consists of 68 institutional posts in e nglish, analysed by following a qualitative approach informed by critical discourse analysis. t he findings reveal a legitimising repertoire organised around four main strategies: authorisation, through references to international law or allied support; moral and emotional appeal, constructing a binary opposition between a victimised “we” and a threatening “they”; rationalisation, which justifies military actions through objectives such as national security or the neutralisation of Hamas; and delegitimation of the adversary, expressed through negative representations that dehumanise Hamas. t hese strategies combine differently depending on the episode examined, adapting to the communicative context and to the expressive affordances of the platform. t he study concludes that i srael uses x as a tool of strategic digital diplomacy, disseminating a polarised and emotionally charged discourse that contributes to justifying its interventions and to managing global public opinion in a highly mediatised conflict.
KEYWORDS:
critical discourse analysis, Israel, Gaza, X/Twitter, discursive legitimation, political communication.
Canna lóPeZ OrteGa
La comunicación institucional en situaciones de conflicto armado constituye un elemento central para comprender cómo los estados gestionan la dimensión política, jurídica y simbólica de sus actuaciones. En un contexto internacional marcado por disputas narrativas y por una intensa circulación de información en tiempo real, las instituciones públicas recurren cada vez con mayor frecuencia a plataformas digitales para proyectar marcos interpretativos que orienten la recepción de sus acciones. Tras los acontecimientos del 7 de octubre de 2023 y la escalada posterior en Gaza, las instituciones israelíes incrementaron de forma notable su actividad en la plataforma X, configurándola como un espacio estratégico para explicar decisiones, justificar operaciones militares y disputar la interpretación pública de los hechos.
La relevancia de este fenómeno se inscribe en un proceso más amplio de transformación de la comunicación estatal, en el que la diplomacia digital se ha convertido en un componente estructural de las relaciones internacionales contemporáneas. La literatura reciente ha subrayado que plataformas como X moldean el discurso institucional mediante dinámicas propias: la brevedad del formato, la inmediatez de la interacción, el alcance transnacional y la combinación constante de recursos textuales y visuales condicionan tanto la forma como la función del mensaje. Desde esta perspectiva, el estudio de la comunicación oficial en X requiere atender a elementos que exceden el plano estrictamente lingüístico y remiten a la afectividad, la gestión de la atención y la construcción de marcos interpretativos (Papacharissi, 2015; Zappavigna, 2021). Numerosos trabajos han señalado, además, la capacidad de estas plataformas para generar adhesiones rápidas basadas en micronarrativas y patrones emocionales, así como para favorecer la difusión de encuadres orientados a guiar la lectura pública de los conflictos (Zeman, Soedarsono y Li, 2020).
En el caso del conflicto de Gaza, la plataforma X se ha consolidado como un espacio de competencia discursiva en el que actores estatales, organizaciones internacionales, medios de comunicación y audiencias globales intervienen simultáneamente. Esta multiplicidad de voces convierte el entorno digital en un escenario donde la legitimación de las acciones militares se disputa de manera continua. En este contexto, las instituciones israelíes han articulado un conjunto de estrategias que combinan argumentos legales, racionalizaciones operativas, apelaciones emocionales y recursos visuales con el objetivo de presentar sus actuaciones como necesarias, proporcionadas o ajustadas al derecho internacional. El examen de estas estrategias permite avanzar en la comprensión de cómo los estados construyen legitimidad en entornos altamente mediatizados y de qué manera las plataformas digitales influyen en la configuración de los debates públicos sobre conflictos armados.
A pesar de la creciente atención que la comunicación de crisis y la diplomacia digital han recibido en los últimos años, persisten vacíos de investigación en torno
estrateGias discursiVas de leGitiMación de las acciOnes Militares israelÍes en x a los mecanismos específicos mediante los cuales los actores estatales buscan legitimar sus acciones en tiempo real en plataformas abiertas como X. En particular, existen menos estudios centrados en episodios concretos que exigen respuestas diferenciadas por parte de las instituciones, lo que dificulta la identificación de patrones retóricos y variaciones tácticas en función del tipo de acontecimiento. La literatura sobre legitimación discursiva ha demostrado la relevancia de estrategias como la autorización, la racionalización o la narrativización; sin embargo, su manifestación en entornos digitales vinculados a conflictos contemporáneos requiere todavía una caracterización detallada.
Con el propósito de contribuir a este campo, el presente artículo analiza las estrategias discursivas empleadas por instituciones oficiales del Estado de Israel en X durante tres momentos significativos del conflicto de Gaza (2023-2024): el inicio de la operación terrestre, el episodio del 15 de diciembre en el que fallecieron tres rehenes y la vista preliminar celebrada ante la Corte Internacional de Justicia el 11 de enero de 2024. El estudio se basa en un corpus formado por publicaciones institucionales en inglés, seleccionadas por su relevancia informativa y su proximidad temporal a los acontecimientos. A partir de un enfoque cualitativo sustentado en el análisis crítico del discurso, se examina cómo se articulan los recursos retóricos, visuales y argumentativos empleados para construir legitimidad y disputar marcos interpretativos en un entorno comunicativo marcado por la inmediatez y la alta visibilidad internacional.
La identificación de estas estrategias permite comprender la lógica discursiva que orienta la comunicación institucional en situaciones de crisis, así como el modo en que los actores estatales movilizan recursos lingüísticos y multimodales para influir en la percepción pública de sus acciones. Asimismo, el análisis contribuye a ampliar el conocimiento sobre la diplomacia digital en conflictos contemporáneos y sitúa la plataforma X como un espacio relevante para el estudio de la legitimación política y militar en contextos de alta intensidad comunicativa.
El análisis del discurso en contextos de conflicto armado requiere un marco teórico capaz de vincular las prácticas lingüísticas con los procesos sociales, institucionales y geopolíticos en los que estas se producen. Entre los enfoques que permiten comprender dicha articulación destaca el análisis crítico del discurso (ACD), entendido no como un método único ni como un conjunto de procedimientos estandarizados, sino como un paradigma interdisciplinario que concibe el lenguaje como una práctica social atravesada por relaciones de poder (Fairclough, 1995; Dijk, 2006). Desde esta perspectiva, el discurso no se limita a describir hechos, sino que participa activamente en la constitución de realidades sociales, en la definición de identi-
Canna lóPeZ OrteGa
dades colectivas y en la producción de legitimidad política. En consecuencia, el estudio de la comunicación institucional en plataformas digitales durante un conflicto armado exige situar el análisis en un marco epistemológico que permita explorar los vínculos entre lenguaje, poder, acción estatal y disputas de sentido en el espacio público.
Dentro del ACD, uno de los conceptos más relevantes para este estudio es el de legitimación discursiva, entendida como el proceso mediante el cual un actor presenta acciones potencialmente controvertidas como necesarias, razonables o justificadas. La legitimación constituye un recurso central para los estados en situaciones de conflicto, especialmente cuando las operaciones militares están sometidas a un intenso escrutinio nacional e internacional. Leeuwen (2008) propone una tipología ampliamente utilizada en este ámbito, en la que distingue entre autorización —apelación a normas, leyes o autoridades—, evaluación moral —invocación de valores o principios—, racionalización —justificación mediante objetivos, funciones o consecuencias— y narrativización —inscripción de las acciones en relatos más amplios que dotan de sentido a los acontecimientos—. Investigaciones posteriores han ampliado este modelo, subrayando la relevancia de estrategias como la apelación emocional y la mitigación, particularmente presentes en contextos de crisis, ya que permiten modular la responsabilidad institucional y gestionar la dimensión afectiva de la recepción pública (Reyes, 2011; Pardo, 2013).
La legitimación opera siempre en un espacio de disputa por el significado, por lo que resulta necesario incorporar herramientas conceptuales que expliquen cómo los actores estatales orientan la interpretación pública de los acontecimientos. En este sentido, el concepto de encuadre (framing) resulta especialmente pertinente. Desde el trabajo seminal de Goffman (1974) y, posteriormente, en su formulación comunicativa por Entman (1993), el encuadre se entiende como el proceso mediante el cual un discurso selecciona ciertos elementos de la realidad y los hace más salientes con el objetivo de promover una definición particular del problema, una interpretación causal, una evaluación moral y/o una recomendación de tratamiento. En contextos de conflicto armado, esta competencia por establecer el marco dominante adquiere una relevancia particular, ya que influye directamente en la atribución de responsabilidades, en la interpretación de la proporcionalidad del uso de la fuerza y en la valoración jurídica de las acciones emprendidas. La disputa entre marcos alternativos —por ejemplo, «operación antiterrorista», «defensa nacional», «invasión», «ocupación» o «crimen internacional»— condiciona de manera significativa la recepción pública y mediática de los acontecimientos y la legitimidad percibida de los actores implicados. La creciente mediatización de los conflictos ha impulsado la necesidad de integrar en el análisis aportaciones procedentes de los estudios sobre comunicación digital. La literatura reciente ha mostrado que las plataformas sociales configuran entornos comunicativos con dinámicas propias que no pueden ser ignoradas. Entre las contribuciones más influyentes se encuentra el concepto de públicos afectivos,
estrateGias discursiVas de leGitiMación de las acciOnes Militares israelÍes en x desarrollado por Papacharissi (2015), que describe cómo los usuarios de redes sociales participan en espacios donde la circulación de emociones desempeña un papel central en la configuración de marcos interpretativos. En estos contextos, la legitimación no se construye únicamente mediante argumentos racionales, sino también a través de la movilización afectiva, un fenómeno especialmente visible en discursos institucionales que combinan expresiones de empatía, dolor o solidaridad con mensajes de carácter estratégico o jurídico.
De forma complementaria, Zappavigna (2021) introduce la noción de ambient affiliation para describir cómo, en plataformas como X, se generan comunidades discursivas efímeras mediante repertorios léxicos compartidos, el uso de etiquetas (hashtags) y patrones multimodales recurrentes. Estos recursos permiten a los actores institucionales producir efectos de alineación discursiva, reforzar determinados marcos interpretativos y consolidar vínculos simbólicos con audiencias específicas. La articulación de la legitimación en espacios digitales requiere, por tanto, atender a la combinación de recursos lingüísticos, visuales y narrativos, así como a las atmósferas interpretativas que facilitan la adhesión a ciertos posicionamientos.
La plataforma X constituye un entorno particularmente relevante para la comunicación institucional en situaciones de conflicto, ya que integra muchas de las dinámicas descritas: velocidad de circulación, brevedad del formato, replicabilidad del contenido y preeminencia de recursos multimodales. Esta combinación favorece lo que diversos autores han denominado una economía de la atención, en la que los mensajes compiten por visibilidad mediante elementos capaces de captar el interés de forma inmediata. En este marco, la legitimación discursiva tiende a adoptar formas condensadas, apoyadas visualmente y orientadas a activar respuestas afectivas rápidas, al tiempo que ofrecen argumentos coherentes con marcos jurídicos o estratégicos más amplios. La intersección de estas dinámicas convierte a X en un espacio privilegiado para observar cómo los actores estatales construyen legitimidad en tiempo real ante audiencias globales.
2.1. Contextualización del conflicto
El 7 de octubre de 2023, Hamás —grupo considerado organización terrorista por Estados Unidos y la Unión Europea— lanzó un ataque a gran escala contra Israel. Desde la Franja de Gaza se dispararon cohetes contra diversas ciudades israelíes y, de forma simultánea, numerosos militantes de Hamás cruzaron la frontera y asaltaron cuarteles militares, kibutz y el festival de música Nova. Según las autoridades israelíes, el ataque causó más de 1.200 víctimas mortales y el secuestro de más de 250 personas, trasladadas posteriormente a Gaza. La respuesta del Estado de Israel fue inmediata: al día siguiente se declaró el estado de guerra y se inició una operación militar a gran escala contra la Franja de Gaza (Bisset, Ledur, Shapiro y Javaid, 2026). No obstante, para comprender el contexto sociopolítico de los fenómenos analizados en este artículo, resulta necesario retroceder varias décadas. En 1948, el
Canna lóPeZ OrteGa
Comité Especial de las Naciones Unidas para Palestina propuso un plan de partición que debía implantarse tras la finalización del Mandato Británico. Durante los últimos días de dicho mandato, se produjo la Nakba (el ‘desastre’), episodio en el que cientos de miles de palestinos se vieron forzados a abandonar sus lugares de origen como consecuencia de los enfrentamientos y los ataques de milicias sionistas. Inmediatamente después de la retirada definitiva del Reino Unido, varios estados árabes —Egipto, Transjordania, Irak, Siria y Líbano— intervinieron militarmente, dando inicio a la Primera Guerra Árabe-Israelí (Westfall et al., 2023).
Desde entonces, la historia del Estado de Israel ha estado marcada por conflictos armados recurrentes con los países de su entorno. Entre los episodios más relevantes se encuentran la crisis del canal de Suez en 1956; la Guerra de los Seis Días en 1967, que derivó en la ocupación israelí de la Franja de Gaza, Cisjordania y los Altos del Golán, y la Guerra del Yom Kipur en 1973, tras la cual Israel se retiró de parte de los Altos del Golán. Junto a estos enfrentamientos, se produjeron también avances parciales hacia una mayor estabilidad regional. En 1979, tras un proceso de negociaciones, se firmaron los Acuerdos de Camp David, que pusieron fin al conflicto armado entre Egipto e Israel, vigente durante tres décadas (Westfall et al., 2023).
Sin embargo, dichos acuerdos no resolvieron la cuestión de la autodeterminación palestina. En 1987, tras casi veinte años de ocupación, estalló en Gaza la primera intifada, cuando amplios sectores de la población palestina se rebelaron contra la presencia israelí. En este contexto, una facción de los Hermanos Musulmanes se escindió de la organización matriz y fundó Hamás, grupo que posteriormente sería designado como organización terrorista por Estados Unidos y la Unión Europea (Rogan, 2009).
Durante la década de 1990 se intentó avanzar hacia una solución del conflicto árabe-israelí mediante los Acuerdos de Oslo de 1993 y 1995, que establecieron un marco para el reconocimiento mutuo y el autogobierno palestino (Rogan, 2009). No obstante, estos acuerdos no llegaron a materializarse plenamente. En el año 2000, se produjo el estallido de la segunda intifada, que se prolongó hasta 2005. Este periodo de violencia coincidió con el impacto global de los atentados del 11 de septiembre de 2001, lo que llevó a Israel a vincular las acciones de Hamás con el marco discursivo de la «guerra contra el terror» y a intensificar sus operaciones militares. Como consecuencia, se produjo la reocupación de varias ciudades de Cisjordania —que, según los Acuerdos de Oslo, se encontraban bajo control de la Autoridad Palestina—, la construcción de un muro a partir de 2002 y un incremento significativo de las tensiones regionales (Rogan, 2009).
En 2005, Israel se retiró unilateralmente de la Franja de Gaza y, junto con Egipto, impuso un bloqueo del territorio por tierra, mar y aire. Tras la retirada israelí, se celebraron elecciones en Gaza, en las que Hamás obtuvo el control político de la Franja. Desde entonces, las relaciones entre Israel y Gaza se han caracterizado por una dinámica de confrontación persistente (Simonsen, 2019). En la década siguien-
estrateGias discursiVas de leGitiMación de las acciOnes Militares israelÍes en x te se produjeron tres episodios de guerra —en 2008, 2012 y 2014— que se saldaron con un número de víctimas palestinas considerablemente superior al de víctimas israelíes. A pesar de ello, los principales líderes occidentales mantuvieron un apoyo firme a las acciones militares de Israel, justificándolas en su derecho a la autodefensa y atribuyendo el inicio de la violencia a Hamás. Este respaldo fue, no obstante, acompañado con frecuencia por llamamientos a la proporcionalidad y a la moderación, instando a Israel a ajustar su actuación a los principios del jus in bello (Simonsen, 2019).
En 2018, miles de palestinos participaron en manifestaciones en la frontera entre Gaza e Israel, exigiendo el fin del bloqueo y el reconocimiento del derecho al retorno de los refugiados palestinos, en lo que se conoció como la Gran Marcha del Retorno. Las protestas, mayoritariamente pacíficas, se prolongaron hasta 2019 y fueron duramente reprimidas: al menos 195 palestinos murieron y más de 29.000 resultaron heridos por la actuación de las fuerzas de seguridad israelíes (UNRWA, 2019). El último episodio de conflicto previo a 2023 tuvo lugar en mayo de 2021, tras una nueva ola de protestas vinculadas a órdenes de desahucio de familias palestinas en Jerusalén Este (Council on Foreign Relations, 2024). A modo de respuesta, Hamás lanzó miles de cohetes hacia Israel, lo que dio lugar a una campaña de bombardeos aéreos israelíes sobre Gaza. El enfrentamiento concluyó con un alto el fuego tras once días de violencia, que dejó más de 250 víctimas palestinas y 13 israelíes (Council on Foreign Relations, 2024).
Tras los ataques del 7 de octubre de 2023, Israel ordenó un asedio completo de la Franja de Gaza y se constituyó un gobierno de emergencia en torno a la figura del primer ministro Benjamin Netanyahu. Después de varias semanas de bombardeos aéreos, el 27 de octubre se inició la invasión terrestre de Gaza. Para el 22 de diciembre, el número de víctimas mortales superaba las 20.000. Paralelamente, aumentó la presión internacional y el escrutinio sobre las acciones militares israelíes. El 11 de enero de 2024, Sudáfrica presentó ante la Corte Internacional de Justicia una demanda contra Israel por presuntos actos de genocidio. Frente a estas acusaciones, las autoridades israelíes defendieron la legalidad y legitimidad de sus acciones, apelando a su derecho de autodefensa y a la lucha contra el terrorismo (Bisset, Ledur, Shapiro y Javaid, 2026).
En agosto de 2024, el Ministerio de Salud de Gaza informó de que el número de víctimas mortales superaba las 40.000, cifra que fue cuestionada por las autoridades israelíes (Knell, 2024). A pesar de la creciente presión por parte de organismos internacionales, en el momento de redacción de este apartado —agosto de 2024— no se había alcanzado un acuerdo de alto el fuego y el Estado de Israel continuaba defendiendo la legitimidad de sus acciones militares.
El estudio emplea un diseño cualitativo, exploratorio y descriptivo, compatible con la tradición del ACD partiendo de los objetivos e hipótesis siguientes:
Objetivos: (a) identificar y describir las estrategias discursivas de legitimación en el corpus; (b) comparar su presencia y función en los tres momentos seleccionados; (c) analizar el papel de X como espacio de diplomacia pública, y (d) señalar limitaciones y líneas para futuras investigaciones sobre recepción y efecto.
Se plantean estas hipótesis: H1, existe un repertorio estable de estrategias de legitimación institucional; H2, la combinación y predominio de dichas estrategias varía según la naturaleza de la crisis; H3, X favorece formas comunicativas breves y emocionales que intensifican la polarización y la adhesión afectiva.
La muestra de análisis se compone de publicaciones procedentes de seis perfiles oficiales del Estado de Israel en la red social X. La selección de estos perfiles responde al objetivo de garantizar una cobertura amplia del espectro de comunicación institucional, abarcando tanto la esfera política y diplomática como el ámbito militar. De este modo, se busca observar cómo las estrategias discursivas de legitimación se adaptan a diferentes audiencias y propósitos institucionales.
Los perfiles analizados son los siguientes:
— Primer ministro de Israel (@IsraeliPM): representa la voz política y estratégica de mayor rango dentro del Gobierno.
— Ministerio de Asuntos Exteriores de Israel (@IsraelMFA): responsable de la diplomacia pública y de la comunicación dirigida a la comunidad internacional.
— Fuerzas de Defensa de Israel (FDI) (@IDF): principal fuente institucional de información de carácter militar y operativo.
— Gobierno de Israel (@IsraelGov): canal destinado a la difusión de comunicados y decisiones gubernamentales de carácter general.
— Presidente de Israel (@PresidentIL): aunque su función es fundamentalmente ceremonial, su cuenta proyecta una imagen institucional de carácter unificador y moral.
— Embajada de Israel en Estados Unidos (@IsraelinUSA): perfil clave para la comunicación con un aliado estratégico y para la influencia en la opinión pública occidental.
Para capturar la evolución y la adaptación de las estrategias discursivas en momentos de alta tensión y escrutinio, el análisis se centra en los posts publicados durante tres momentos críticos específicos del conflicto, considerados puntos de inflexión que desafiaron la narrativa oficial y exigieron una respuesta comunicativa robusta:
estrateGias discursiVas de leGitiMación de las acciOnes Militares israelÍes en x
— Inicio de la invasión terrestre de la Franja de Gaza (23 de octubre de 202310 de noviembre de 2023): este periodo marcó la intensificación de las operaciones militares y generó una condena internacional significativa debido al aumento de víctimas civiles. La comunicación en este momento clave buscó justificar la necesidad de la operación y sus objetivos.
— Incidente de la muerte de tres rehenes israelíes a manos de las Fuerzas de Defensa Israelíes (15 de diciembre de 2023): este evento, trágico y delicado, supuso un golpe a la narrativa de «precisión» y «evitación de daños a civiles» de las FDI que obligó a una gestión de crisis comunicativa compleja y a la recalibración de los mensajes.
— Inicio de la vista ante la Corte Internacional de Justicia (CIJ) por acusaciones de genocidio (11 de enero de 2024): la presentación de Sudáfrica ante la CIJ por genocidio contra Israel representó un desafío legal y moral de enorme magnitud. Las cuentas oficiales se vieron obligadas a responder a una acusación de la más alta gravedad, revalidando su legitimidad y rechazando las imputaciones.
La selección de estos tres momentos permitió elaborar un corpus de 68 publicaciones en inglés emitidas por seis perfiles institucionales en X.
Los criterios de inclusión fueron: publicaciones originales del perfil (no retuits sin adición), contenido directamente vinculado a las operaciones o a la legitimación de las mismas, y presencia de material multimodal con valor argumentativo (texto, imágenes, vídeo). Se excluyeron mensajes en hebreo y publicaciones no relacionadas con los episodios estudiados.
El procedimiento analítico incluyó: lectura exhaustiva del corpus y registro de metadatos, codificación abierta para identificar unidades relevantes y categorización según una tipología.
Una vez seleccionados los posts, se procedió a su análisis cualitativo siguiendo los principios del ACD. Cada post se examinó individualmente y en relación con otros posts del mismo periodo y perfil. El proceso de análisis implicó:
— Identificación de los temas clave: ¿De qué trata el post? ¿Cuál es su mensaje principal?
— Análisis léxico y semántico: palabras y frases que se utilizan (por ejemplo, «terrorismo» «autodefensa», «precisión quirúrgica», «genocidio»).
— Análisis retórico: figuras retóricas que se emplean (metáforas, hipérboles, eufemismos).
— Análisis visual: si incluye imágenes o vídeos, cómo complementan o refuerzan el mensaje textual.
— Análisis de la construcción de actores: ¿Cómo se representa a Israel («nosotros») y a Hamás/palestinos («ellos»)? ¿Se deshumaniza al adversario? ¿Se victimiza a la propia parte?
Canna lóPeZ OrteGa
— Identificación de las estrategias de legitimación: clasificación de los posts según las categorías de Leeuwen (autorización, moralización, racionalización) y la deslegitimación del adversario.
— Análisis de la respuesta al contexto: ¿Cómo el post responde a los eventos específicos del momento? (invasión terrestre, muerte de rehenes, CIJ).
Se utilizó una tabla de análisis (tabla 1) para sistematizar la recolección de datos y facilitar la codificación y categorización de las estrategias. Este enfoque permitió una comprensión profunda de las narrativas dominantes y los mecanismos persuasivos empleados en X.
Objetivo 1: formas de legitimación
Autorización Por autoridad personal e impersonal. Apelación a la emoción/ moral Énfasis en el valor moral y la instrumentalización de emociones.
Racionalización Se destaca que las acciones «tienen sentido» en el contexto.
Narrativización Representación del contexto como una narración.
Mitigación
Objetivo 2: uso de los perfiles
Momento
Formato
Contenido
Objetivo 3: campos semánticos
Sustantivos
Adjetivos
Verbos
Tabla 1. Resumen de categorías
Fuente: Elaboración propia.
Reducción del agente y sus acciones.
1 – Día anterior a los hechos.
2 – Día de los hechos.
3 – Día posterior a los hechos.
• Publicación textual independiente.
• Publicación audiovisual.
• Hilos breves (1-4 publicaciones) y largos (más de 5 posts).
• Reacciones – se pronuncian sobre el hecho de forma directa.
• Explicaciones – aportan datos e información sobre el hecho.
• Declaraciones – elaboran un discurso de corte político en torno al hecho.
Qué es cada uno de los actores.
Cómo es cada actor.
Qué hace cada uno de los actores.
El análisis del corpus muestra que las instituciones israelíes emplearon un conjunto de estrategias discursivas relativamente estable, aunque articulado de manera diferenciada en función de la naturaleza de cada uno de los tres episodios analizados. La presencia y la combinación de recursos como la autorización, la racionalización, la narrativización, la apelación emocional, la mitigación y la deslegitimación no se distribuyen de forma homogénea, sino que responden a las exigencias comunica-
estrateGias discursiVas de leGitiMación de las acciOnes Militares israelÍes en x tivas específicas de cada momento. Este patrón sugiere la existencia de una lógica retórica orientada a mantener coherencia discursiva ante audiencias diversas, ajustándose simultáneamente a las condiciones de cada situación y a las características propias de la plataforma X.
Durante el primer episodio analizado, correspondiente al inicio de la operación terrestre a finales de octubre de 2023, la racionalización y la autorización se configuran como las estrategias predominantes. En las publicaciones institucionales, la operación se presenta como una acción necesaria para alcanzar objetivos militares definidos y se enmarca en principios jurídicos vinculados al derecho internacional. Este enfoque se materializa en textos breves acompañados de recursos visuales — como mapas o imágenes de carácter operativo— que refuerzan la idea de planificación, control y finalidad estratégica. La narrativización aparece como estrategia complementaria, al insertar la acción en un marco temporal más amplio que remite a los ataques del 7 de octubre, con el fin de dotar de continuidad causal y coherencia argumentativa a la intervención. En este episodio, la apelación emocional es menos frecuente y funciona principalmente como elemento contextual, sin constituirse en el eje central del discurso.
En el segundo episodio, correspondiente al 15 de diciembre de 2023, se observa un cambio significativo en la combinación de estrategias discursivas. La muerte de tres rehenes israelíes configura un momento comunicativo cualitativamente distinto, en el que la dimensión afectiva adquiere un protagonismo central. Las publicaciones institucionales se orientan a expresar condolencias, reconocimiento y duelo, mediante un léxico emocional que enfatiza la gravedad del acontecimiento y su impacto humano. En este contexto, la mitigación se articula con la apelación emocional a través de formulaciones que sitúan el suceso en un entorno de alta complejidad operativa, evitando afirmaciones categóricas o atribuciones directas de responsabilidad. La racionalización se emplea aquí para contextualizar las circunstancias del episodio, más que para justificar acciones ofensivas, mientras que la narrativización contribuye a mantener la continuidad del marco general de la operación, subrayando que sus objetivos estratégicos permanecen vigentes pese al acontecimiento adverso.
El tercer episodio, vinculado a la vista preliminar ante la Corte Internacional de Justicia del 11 de enero de 2024, muestra una reorientación clara hacia un registro jurídico y diplomático. En este caso, la autorización emerge como la estrategia central, a través de referencias explícitas a principios del derecho internacional, marcos legales y procedimientos judiciales. Las publicaciones adoptan un tono más técnico y se dirigen prioritariamente a una audiencia internacional, incluyendo organismos, medios de comunicación y actores diplomáticos. La deslegitimación aparece como estrategia complementaria, mediante mensajes que cuestionan la imparcialidad, la motivación política o la solidez jurídica de las acusaciones, sin recurrir a afirmaciones abiertamente categóricas. La racionalización contribuye a contextualizar las políticas y decisiones adoptadas, vinculándolas a argumentos de
Cnecesidad, proporcionalidad y protección de la población civil. A diferencia del primer episodio, la narrativización cumple aquí la función de situar la vista judicial dentro de una secuencia más amplia de disputas legales y diplomáticas en torno al conflicto (tabla 2).
Uso de los perfiles
Primer ministro de Israel
Autor @IsraeliPM
Momento crítico
CIJ
Fecha del post 11/01/2024
Contenido del post (extracto clave)
Tipo de recurso (texto, imagen, video)
Construcción del «nosotros»
Construcción del «ellos»
Estrategia 1: autorización (A)
Estrategia 2: moral/emocional (M/E)
Estrategia 3: racionalización (R)
Estrategia 4: deslegitimación del adversario (DA)
Comentarios / observaciones adicionales
«The aggressor here isn’t Israel, it’s the terror organization Hamas. [...] Reject baseless accusations at the International Court of Justice.»
Texto puro
Víctima legítima, defensor de la democracia y la civilización
Organización terrorista, genocida, equiparable a Jack el Destripador / Al Capone
Deslegitimación de la CIJ/acusaciones
Victimización, indignación, lucha contra el mal
Autodefensa legítima, cumplimiento derecho internacional humanitario (DIH)
Deshumanización de Hamás, criminalización, culpabilidad total por el conflicto
Refuerzo de la narrativa de «víctima que se defiende», uso de analogías para la deslegitimación
Tabla 2. Ejemplo de ficha de análisis del tercer episodio de análisis
Fuente: Elaboración propia.
A lo largo del conjunto del corpus se constata que la plataforma X condiciona tanto la forma como la función del discurso institucional. La brevedad del formato, la lógica de la visibilidad y la necesidad de captar la atención mediante recursos textuales y visuales favorecen la condensación argumentativa y el uso de categorías discursivas fácilmente reconocibles. El análisis de los hilos publicados muestra que esta estructura permite articular secuencias narrativas organizadas en etapas, facilitando la exposición de argumentos complejos sin abandonar la lógica sintética característica de la plataforma. Asimismo, la incorporación de recursos multimodales —especialmente imágenes y vídeos breves— refuerza determinadas estrategias de legitimación, ya sea mediante la visualización de objetivos militares, la presencia de autoridades institucionales o la documentación gráfica de acontecimientos específicos.
En conjunto, los resultados ponen de manifiesto que las estrategias discursivas desplegadas por las instituciones israelíes en X no responden únicamente a necesi-
estrateGias discursiVas de leGitiMación de las acciOnes Militares israelÍes en x dades inmediatas de comunicación, sino que se integran en un marco más amplio de diplomacia digital. El análisis evidencia un uso sostenido de recursos que combinan racionalidad instrumental, argumentación jurídica, narrativización y apelación afectiva, en proporciones variables según el episodio. Esta articulación estratégica permite observar cómo los actores estatales utilizan la plataforma X para intervenir en la disputa pública sobre la legitimidad de sus acciones en tiempo real, adaptando su discurso tanto al contexto del conflicto como a las condiciones comunicativas del entorno digital.
El análisis realizado permite situar las estrategias discursivas identificadas en el marco más amplio de la comunicación institucional en contextos de conflicto armado y, en particular, dentro de las dinámicas propias de la diplomacia digital contemporánea. A lo largo de los tres episodios examinados, las instituciones israelíes desplegaron un repertorio retórico que combina mecanismos de legitimación ampliamente descritos en la literatura —autorización, racionalización, narrativización, mitigación y apelación emocional—, aunque con variaciones significativas en función del tipo de acontecimiento y de las exigencias comunicativas de cada momento. Esta flexibilidad en el uso de las estrategias confirma que la construcción de legitimidad en entornos digitales no opera de manera rígida, sino como un proceso adaptativo que responde tanto al contexto inmediato como a la naturaleza transnacional de las audiencias de la plataforma.
En el primer episodio, relativo al inicio de la operación terrestre, predomina un registro discursivo orientado a justificar la acción militar mediante argumentos funcionales y referencias normativas. Esta combinación se corresponde con los planteamientos de Leeuwen (2008) sobre la centralidad de la racionalización y la autorización en situaciones en las que un actor institucional busca atribuir necesidad y proporcionalidad a una intervención armada. De acuerdo con los principios del encuadre (Goffman, 1974; Entman, 1993), el discurso selecciona y jerarquiza elementos vinculados a la defensa nacional, la neutralización de amenazas y el cumplimiento del derecho internacional, construyendo un marco interpretativo en el que la operación se presenta como una respuesta adecuada a los acontecimientos del 7 de octubre. La narrativización desempeña, además, un papel relevante al articular la acción dentro de una secuencia causal que refuerza la continuidad entre el ataque inicial y la respuesta militar.
El segundo episodio introduce una inflexión notable en el repertorio discursivo, al estar marcado por un acontecimiento de elevada sensibilidad: la muerte de tres rehenes israelíes durante una operación propia. En este contexto, la intensificación de la apelación emocional, materializada en expresiones de duelo, condolencia y
Canna lóPeZ OrteGa
reconocimiento, resulta coherente con la activación de lo que Papacharissi (2015) denomina públicos afectivos en entornos digitales. Este desplazamiento hacia un registro empático permite integrar el suceso dentro de la narrativa general sin cuestionar los fundamentos de la operación militar. La mitigación adquiere aquí una función clave al encuadrar el episodio dentro de un contexto operativo complejo, evitando atribuciones directas de responsabilidad y preservando la coherencia del marco discursivo previo.
El tercer episodio, centrado en la vista preliminar ante la Corte Internacional de Justicia, muestra un giro hacia un registro predominantemente jurídico y diplomático. En este caso, la autorización se configura como la estrategia dominante, mediante referencias explícitas a principios del derecho internacional y argumentaciones orientadas a defender la legalidad de las acciones estatales frente a las acusaciones formuladas. Este cambio en el tono discursivo se alinea con investigaciones previas sobre legitimación en escenarios judiciales internacionales, donde la defensa pública requiere un lenguaje más técnico y menos emocional. La deslegitimación del acusador se articula a través de cuestionamientos de carácter procedimental o motivacional, mientras que la racionalización mantiene el vínculo con la narrativa general del conflicto, apelando a criterios de necesidad operativa y protección de la población propia.
De manera transversal a los tres episodios analizados, se observa la influencia estructural de la plataforma X en la configuración del discurso institucional. La brevedad de los mensajes, la centralidad de la inmediatez y la incorporación sistemática de recursos multimodales favorecen una comunicación condensada que combina argumentos racionales, elementos narrativos y apelaciones afectivas. Esta convergencia puede interpretarse a la luz del concepto de ambient affiliation propuesto por Zappavigna (2021), que explica cómo los actores institucionales buscan generar afinidades discursivas mediante repertorios léxicos y visuales compartidos, facilitando la circulación del mensaje y la formación de comunidades semióticas efímeras. En este sentido, la plataforma no solo actúa como soporte del discurso, sino que condiciona su estructura, su estilo y su potencial de resonancia pública. Los resultados del estudio ponen de manifiesto, asimismo, que los procesos de legitimación y deslegitimación operan de forma interdependiente. En contextos de conflicto armado, la construcción de legitimidad propia suele implicar, de manera simultánea, la problematización de la credibilidad, la intencionalidad o la legitimidad del adversario o del acusador. Esta coexistencia de ambos mecanismos se observa con especial claridad en los episodios de carácter diplomático y judicial, donde la disputa por el significado de los acontecimientos se intensifica.
En conjunto, la investigación muestra que la comunicación institucional israelí en X durante los tres momentos analizados responde a un modelo discursivo adaptativo, estructurado y coherente con las aportaciones teóricas del análisis crítico del discurso, los estudios sobre legitimación y la literatura sobre diplomacia digital. Las estrategias empleadas permiten dotar de continuidad narrativa a episodios de na-
estrateGias discursiVas de leGitiMación de las acciOnes Militares israelÍes en x turaleza diversa y, al mismo tiempo, ajustar el discurso a las exigencias específicas de cada situación. Este equilibrio entre estabilidad y flexibilidad constituye un rasgo distintivo de la comunicación estatal en plataformas digitales abiertas, donde la disputa por la interpretación de los acontecimientos es inmediata, transnacional y altamente mediatizada.
Desde una perspectiva académica, el estudio contribuye a la comprensión de cómo los estados gestionan la legitimidad de sus acciones en tiempo real a través de plataformas digitales, integrando elementos jurídicos, emocionales y narrativos en un repertorio que se reconfigura en función del contexto. Entre las principales limitaciones de la investigación se encuentran la ausencia de análisis cuantitativos sobre la circulación e interacción de los mensajes, la restricción del corpus a publicaciones en lengua inglesa y la exclusión de perfiles no institucionales o de audiencias receptoras. Futuras líneas de investigación podrían ampliar el análisis a otros actores estatales y no estatales, incorporar métricas de interacción o desarrollar estudios comparativos entre plataformas, con el fin de profundizar en la comprensión de los procesos de legitimación discursiva en conflictos contemporáneos.
AdAmS, P. (2024). «South Africa’s genocide case against Israel: Both sides play heavy on emotion in ICJ hearing». BBC News (12 enero) [en línea]. <https://www.bbc.com/news/world-middle-east-67962302> [Consulta: 12 agosto 2025]. [Vídeo]
Benford, R. D.; Snow, D. A. (1988). «Ideology, frame resonance, and participant mobilization». International Social Movement Research, 1, pp. 197-217.
BiSSet, v.; ledur, j.; ShAPiro, l.; jAvAid, m (2026). «Hamas took 251 hostages from Israel into Gaza. What happened to them?». The Washington Post [en línea] (27 enero). <https://www.washingtonpost.com/world/interactive/ hamas-hostages-israel-war-gaza/> [Consulta: 20 marzo 2026].
council on foreign relAtionS (2025). Israeli-Palestinian conflict: Timeline [en línea] (24 junio). <https://education.cfr. org/learn/timeline/israeli-palestinian-conflict-timeline> [Consulta: 12 agosto 2025].
dijK, T. A. van (2006). «Discourse and manipulation». Discourse & Society, 17 (2), pp. 359-383.
entmAn, R. M. (1993). «Framing: Toward clarification of a fractured paradigm». Journal of Communication, 43 (4), pp. 51-58.
fAirclough, N. (1995). Critical discourse analysis: The critical study of language. Londres: Longman.
gAmSon, w. A.; modigliAni, A. (1989). «Media discourse and public opinion on nuclear power: A constructionist approach». American Journal of Sociology, 95 (1), pp. 1-37.
goffmAn, E. (1974). Frame analysis: An essay on the organization of experience. Boston: Northeastern University Press.
Knell, Y. (2024). «More than 40,000 killed in Gaza, Hamas-run health ministry says». BBC News [en línea] (15 agosto). <https// www.bbc.com/news/articles/cn49v0nzv3ko> [Consulta: 12 agosto 2025].
leeuwen, t van (2008). Discourse and practice: New tools for critical discourse analysis. Oxford: Oxford University Press.
PAPAchAriSSi, Z. (2015). Affective publics: Sentiment, technology, and politics. Oxford: Oxford University Press.
PArdo, M. (2013). Cómo hacer análisis crítico del discurso. Bogotá: Grupo Editorial OPR.
Peled-elhAnAn, N. (2010). Palestine in Israeli school books: Ideology and propaganda in education. Londres: I. B. Tauris.
reyeS, A. (2011). «Strategies of legitimization in political discourse: From words to actions». Discourse & Society, 22 (6), pp. 781-807.
rogAn, E. (2009). The Arabs: A history. Londres: Phoenix.
SimonSen, S. J. (2019). «Discursive legitimation strategies: The evolving legitimation of war in Israeli public diplomacy». Discourse & Society [en línia], 30 (5), pp. 503-520. <https://doi.org/10.1177/0957926519855786>.
UNRWA = united nAtionS relief And worKS Agency for PAleStine refugeeS in the neAr eASt (2019). Gaza’s «Great March of Return», one year on [en línea]. Amman: UNRWA. <https://www.unrwa.org/resources/reports/gaza%E2%80% 99s-%E2%80%9Cgreat-march-return%E2%80%9D-one-year> [Consulta: 12 agosto 2025].
weStfAll, S.; murPhy, B.; tAylor, A.; PietSch, B.; SAlcedo, A. (2023). «The Israeli-Palestinian conflict: A chronology». The Washington Post [en línea] (13 octubre). <https://www.washingtonpost.com/word/2023/israel-palestine -conflict-timeline-history-explained/> [Consulta: 14 agosto 2025].
wodAK, R.; Krzyz AnowSKi, M. (ed.) (2023). The Routledge handbook of critical discourse studies. Londres: Routledge. zAPPAvignA, M. (2021). Ambient affiliation: A linguistic perspective on social media interaction. Londres: Bloomsbury. zemAn, K.; SoedArSono, A.; li, M. (2020). «Emotion, social media and crisis communication». Media and Crisis Communication, 14 (2), pp. 221-239.
Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] https://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 43 (1) (maig 2026), p. 95-115
ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.264
Data recepció: 20/07/2024
Data acceptació: 26/05/2025
Place branding y participación ciudadana en Leicester: la evolución del St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
Place branding i participació ciutadana a Leicester: l’evolució del St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
Place branding and citizen participation in Leicester: The evolution of St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
Jennifer García Carrizo Professora ajudant doctora a la Universitat Rey Juan Carlos jennifergarciacarrizo@gmail.com
CjenniFer GarcÍa carriZO
Place branding y participación ciudadana en Leicester: la evolución del St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
Place branding i participació ciutadana a Leicester: l’evolució del St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
Place branding and citizen participation in Leicester: The evolution of St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
RESUMEN:
e sta investigación explora la importancia de la comunicación local en contextos culturales y creativos de ciudades pequeñas, centrándose en el distrito cultural y creativo de l eicester ( r eino u nido). l a gestión de su comunicación a través de la identidad de marca ha sido crucial, destacando estrategias materiales, como la construcción de edificios y eventos, y estrategias inmateriales para proyectar la esencia del área. l a identidad de este espacio está intrínsecamente ligada a la ciudad en la que se ubica: l eicester. e l objetivo principal es analizar la evolución de la comunicación desde la década de los 2000 hasta la actualidad. s e ahonda en cómo esta ha evolucionado de forma constante y se detectan problemas vinculados a su gestión, lo que ha resultado en una imagen de marca incoherente y mal definida.
PALABRAS CLAVE:
place branding, participación ciudadana, imagen de marca, identidad, cultura, industrias creativas.
CPlace branding i participació ciutadana a Leicester: l’evolució del St.
Place branding y participación ciudadana en Leicester: la evolución del St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
Place branding and citizen participation in Leicester: The evolution of St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
RESUM:
a questa investigació explora la importància de la comunicació local en contextos culturals i creatius de ciutats petites, i se centra en el districte cultural i creatiu de l eicester ( r egne u nit). l a gestió de la seva comunicació a través de la identitat de marca ha estat crucial i cal destacar estratègies materials, com la construcció d’edificis i esdeveniments, i estratègies immaterials per projectar l’essència de l’àrea. l a identitat d’aquest espai està intrínsecament lligada a la ciutat en la qual es troba: l eicester. l’objectiu principal és analitzar l’evolució de la comunicació des de la dècada dels 2000 fins a l’actualitat. s ’aprofundeix en com aquesta comunicació ha evolucionat de forma constant i es detecten problemes vinculats a la seva gestió, la qual cosa ha resultat en una imatge de marca incoherent i mal definida.
PLACE BRANDING Y PARTICIPACIÓN CIUDADANA EN LEICESTER
PARAULES CLAU:
place branding, participació ciutadana, imatge de marca, identitat, cultura, indústries creatives.
CPlace branding and citizen participation in Leicester: The evolution of St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
Place branding y participación ciudadana en Leicester: la evolución del St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
Place branding i participació ciutadana a Leicester: l’evolució del St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
ABSTRACT:
t his article explores the importance of local communication in cultural and creative contexts of small cities, focusing on s t. George’s c ultural Quarter in l eicester ( u nited Kingdom). Managing the cultural quarter’s communication through brand identity has been crucial, including both tangible strategies such as new buildings and events, and intangible strategies to project the essence of the area. t he identity of this area is intrinsically linked to l eicester, the city in which it is located. t he main objective of this study is to analyse the evolution of communication from the opening years of this century to the present. We delve into the constant evolution of this local communication and point out problems linked to its management, resulting in an inconsistent and poorly defined brand image.
KEYWORDS:
place branding, citizen participation, brand image, identity, culture, creative industries.
CjenniFer GarcÍa carriZO
En el tejido urbano de las ciudades pequeñas, la comunicación local emerge como un elemento vital en la promoción y la preservación de sus distritos culturales y creativos, entendiendo que un distrito cultural y creativo es aquel lugar de «alto nivel cultural» donde un conjunto de actores económicos, no económicos e institucionales deciden utilizar los recursos compartidos para desarrollar un proyecto común (Lazzeretti, 2008). Estos espacios, estos distritos culturales y creativos, son relevantes porque facilitan la regeneración urbana, la cohesión social, la igualdad y la inclusión social (Chapain y Comunian, 2010; Rosselló y Wright, ed., 2010; UNESCO, 2016). En este contexto, el estudio que aquí se presenta profundiza en la trascendencia de la comunicación en el vibrante distrito cultural y creativo de Leicester, en el Reino Unido. Este enclave, conocido como St. George’s Cultural Quarter, ha sido moldeado y definido a lo largo de los años por una compleja red de estrategias comunicativas, tanto tangibles como intangibles, que buscan proyectar su esencia única.
Desde los primeros años del siglo xxi hasta la actualidad, la gestión de la identidad de marca de este distrito ha experimentado una evolución marcada por colaboraciones institucionales, cambios de denominación y esfuerzos continuos por articular una imagen coherente del área (AlShaalan y Durugbo, 2024). La relación entre el Ayuntamiento de Leicester y la Cultural Quarter Business Association (CQBA) ha sido especialmente significativa, desempeñando un papel central en la comunicación del carácter distintivo del barrio de St. George. A lo largo del tiempo, esta colaboración ha estado acompañada por desafíos propios de cualquier proceso de construcción identitaria: desde la introducción de marcas como CQ Art hasta la consolidación del nombre St. George’s Cultural Quarter, se ha evidenciado una búsqueda constante por representar fielmente la esencia del distrito. Esta evolución, aunque compleja en algunos momentos, pone de manifiesto la relevancia de contar con una estrategia comunicativa clara y bien gestionada en un entorno urbano dinámico.
Este análisis subraya el papel fundamental que desempeña la comunicación local en la construcción y consolidación de la identidad de los distritos culturales y creativos, particularmente en contextos urbanos de menor escala (Mármol y Santamarina, 2023). En escenarios donde la conexión con la comunidad es determinante, la gestión efectiva de la identidad de marca se convierte en una herramienta clave para garantizar la coherencia y la solidez de la imagen del área.
El objetivo principal de esta investigación es analizar la evolución de la comunicación local en el distrito cultural y creativo de Leicester desde la década de los 2000 hasta la actualidad, centrándose en la gestión de la identidad de marca del área. Para ello, se pretende identificar las estrategias inmateriales utilizadas en la gestión de la comunicación en el St. George’s Cultural Quarter de Leicester y vinculadas a la construcción de su identidad e imagen de marca.
2.1. Imagen e identidad de marca y estrategias de comunicación de marca de ciudad
La gestión de la marca de ciudad, también conocida como city branding, es un proceso complejo que implica la creación y promoción de una identidad distintiva para una ciudad, con el objetivo de mejorar su reputación, atraer inversión, turismo y talento, y fomentar el desarrollo económico y social (García Carrizo, 2021). En este contexto, la imagen de marca juega un papel fundamental.
La imagen de marca de ciudad se refiere al conjunto de asociaciones, significados y percepciones que las personas tienen sobre una ciudad en particular. Esta imagen se construye a partir de una variedad de elementos, tanto tangibles como intangibles, que incluyen el logotipo de la ciudad, su identidad visual corporativa, su cultura, su paisaje urbano, sus servicios, su reputación, entre otros (Kavaratzis, 2009). Es importante destacar que la imagen de marca no se limita únicamente a la apariencia visual de la ciudad, sino que también abarca aspectos emocionales y experienciales.
En este sentido, la gestión de la imagen de marca de ciudad va más allá de simplemente promocionar la ciudad como un producto comercial. Se trata de un proceso integral que implica entender las necesidades y deseos de los diferentes públicos objetivo, y moldear la percepción de la ciudad en función de estos (Rodrigues y Schmidt, 2021). A través de estrategias de marketing y comunicación, se busca comunicar una serie de valores, atributos y experiencias asociadas a la ciudad, con el fin de generar una conexión emocional y una identidad única (Howes, 2007).
Es importante diferenciar la imagen de marca de ciudad de la identidad de marca. Mientras que la identidad de marca se refiere al posicionamiento que la ciudad desea para sí misma, la imagen de marca es cómo esta percepción se traduce en la mente de las personas (García Carrizo, 2024). Aunque idealmente la identidad y la imagen de marca deberían coincidir, en la práctica esto no siempre es así, ya que la imagen de marca puede estar influenciada por una variedad de factores externos (Jaffe y Nebenzahl, 2006).
El valor de marca de ciudad se define como el conjunto de activos y pasivos asociados a la ciudad, que pueden sumar o restar valor tanto a la ciudad misma como a sus residentes y visitantes. Este valor se basa en la percepción y las experiencias de los diferentes públicos objetivo, y puede influir en su lealtad y compromiso con la ciudad (Aaker, 1991).
La gestión efectiva de la imagen de marca de ciudad requiere una comprensión profunda de las necesidades y preferencias de los diferentes grupos de interés, así como una coordinación cuidadosa de las estrategias de marketing y comunicación. Además, es importante tener en cuenta las especificidades de la gestión de la imagen de marca de ciudad, que pueden diferir de la gestión de la marca de productos
CjenniFer GarcÍa carriZO
comerciales. Esto incluye considerar la diversidad de los públicos objetivo, negociar la legitimación de valores locales y respetar las identidades históricas y culturales de la ciudad (Jensen, 2007).
Por todo ello, la gestión de la imagen de marca de ciudad es un proceso complejo que implica la creación y promoción de una identidad distintiva para la ciudad, con el objetivo de mejorar su reputación y generar valor tanto económico como social. Mediante estrategias de marketing y comunicación, se busca comunicar una serie de valores, atributos y experiencias que hagan que la ciudad sea atractiva y memorable para sus diferentes públicos objetivo (Belloso et al., 2017).
Al desarrollar la imagen de un área urbana, se deben tener en cuenta tanto sus aspectos tangibles como intangibles. No basta con tener una infraestructura excelente si no se comunica adecuadamente, ni tampoco tiene sentido intentar proyectar una imagen de excelencia sin respaldo real. Esta consideración es fundamental al gestionar la marca de cualquier entorno urbano.
Insch (2011) argumenta que la identidad y los resultados esperados son elementos clave en cualquier estrategia de marca. La identidad se refiere a quiénes somos como ciudad y qué representamos. Según Insch, la comunidad utilizará los activos compartidos, la personalidad del espacio y los atributos deseables, enfocándose selectivamente en los aspectos identitarios relevantes para la ciudad. Los resultados esperados incluyen alcanzar los objetivos y las audiencias previstos, evaluar el progreso según criterios establecidos, comunicar la estrategia de gestión de la marca de manera interactiva y persuasiva, invitando a la participación de la audiencia en una comunicación bidireccional contemporánea, y asegurar la coherencia entre los programas de acción y comunicación, garantizando que todas las actividades sean consistentes con la estrategia general de gestión.
Al gestionar la marca de una ciudad, surgen estrategias urbanísticas que pueden clasificarse en materiales e inmateriales (Jansson y Power, 2006). Las estrategias materiales incluyen la creación de edificios emblemáticos, eventos destacados y proyectos de importancia, así como la planificación y el desarrollo urbano y el apoyo institucional. Dentro de estas estrategias materiales se han identificado tres técnicas principales que consisten en 1) la asociación de personalidades con la ciudad para potenciar su estilo de vida, 2) la construcción de edificios icónicos que impulsen la regeneración urbana y 3) la organización de eventos relevantes para destacar la ciudad a escala internacional.
En lo relativo a las estrategias inmateriales, estas se centran en la comunicación de la marca a través de diversos medios, como eslóganes, logos, publicidad en medios tradicionales y digitales, entre otros. Así, estrategias materiales e inmateriales se complementan para construir la imagen de marca de la ciudad.
Todo lo que sucede en una ciudad comunica, tanto a través de acciones materiales como inmateriales. Además, la gestión de la imagen de marca tiene impor-
PLACE BRANDING Y PARTICIPACIÓN CIUDADANA EN LEICESTER
tantes implicaciones económicas, sociales, culturales y políticas para la ciudad. Por ello, la gestión efectiva de la marca de una ciudad requiere un enfoque integral que abarque tanto sus aspectos tangibles —estrategias materiales— como intangibles —estrategias inmateriales—.
Finalmente, hay que destacar que todos estos conocimientos teóricos de gestión de la imagen de marca de una ciudad son trasladables a la gestión de la marca de un distrito cultural y creativo. La gestión de la imagen de marca de una ciudad puede adaptarse eficazmente a la gestión de la imagen de un distrito cultural y creativo, así como a espacios específicos dentro de la ciudad, aplicando principios y estrategias similares con algunas adaptaciones particulares (García Carrizo, 2021). Consiguientemente, a la hora de analizar la imagen de marca construida en torno a un distrito, es igualmente necesario considerar tanto las estrategias materiales como las inmateriales asociadas a él.
Leicester es una ciudad situada en el centro de Inglaterra, significativamente más pequeña que Birmingham o Londres. Con solo 73,3 km² y a unas tres horas en tren de Londres, Leicester alberga el distrito cultural y creativo conocido como St. George’s Quarter o Leicester Cultural Quarter. Este barrio es esencial para entender la regeneración urbana y el desarrollo cultural de Leicester.
Por su parte, la historia del barrio de St. George está entrelazada con la de Leicester. La construcción de la iglesia de St. George entre 1823 y 1827 marca el inicio del desarrollo del área. Diseñada por William Parsons, la iglesia contrasta con los edificios industriales de ladrillo que la rodean (Hulme, 2013).
Durante la Revolución Industrial, Leicester se destacó por la industria del calzado, triplicó su población y desarrolló otras industrias. El transporte y las infraestructuras también jugaron un papel crucial, con la llegada del ferrocarril en 1832 (Rodger y Madgin, 2016).
El área de St. George sufrió una desindustrialización entre 1960 y 1980, con el cierre y abandono de fábricas. La decadencia se agravó con actividades ilegales derivadas del ocio nocturno, transformando el barrio en una zona evitada por la población (Rodger y Madgin, 2016).
En 2002, el Ayuntamiento de Leicester reconoció el valor patrimonial del área de St. George e inició un plan de regeneración (Leicester City Council, 2010). Este plan incluía la revitalización del barrio como un nuevo distrito cultural, incrementando el espacio para industrias creativas y culturales (Fleming, 2015). Uno de los proyectos iniciales fue la reconversión de una antigua estación de autobuses en Rutland Street en el LCB Depot, un espacio incubador de talentos creativos. El desarrollo continuó con la construcción del nuevo Teatro Curve, diseñado por el arquitecto Rafael Viñoly e inaugurado en 2008, reemplazando al antiguo Teatro Haymarket. En 2009, se lanzó el Phoenix Square, ahora conocido como Centro de Medios Digitales Phoenix, que ofrece tres salas de cine, un estudio de televisión y
CjenniFer GarcÍa carriZO viviendas (Wilkinson, 2016). Así, este plan transformó antiguos espacios industriales en oficinas, viviendas, bares y restaurantes, revitalizando el área y atrayendo negocios creativos y culturales.
Con más de 100 millones de libras invertidas, el Ayuntamiento de Leicester promovió diversos proyectos culturales y creativos. Este enfoque atrajo a industrias culturales y creativas, gracias a precios accesibles y al apoyo gubernamental, configurando así un vibrante distrito cultural. El St. George’s Cultural Quarter Action Plan (2016-2020) buscó consolidar la zona como un espacio dinámico en la oferta cultural de Leicester. Para evitar la gentrificación, el Ayuntamiento adquirió propiedades para regular los precios de alquiler y asegurar que los objetivos del plan de regeneración se cumplieran.
Hoy, el distrito de St. George es uno de los espacios con mayor concentración de industrias creativas y culturales en Inglaterra, después de Londres. La economía de Leicester es diversa, con sectores logísticos, de distribución, alimentarios y de servicios, superando la dependencia del sector manufacturero. El legado industrial y victoriano de Leicester se refleja en la transformación de antiguas fábricas en espacios multifuncionales (Leicester City Council, 2020). La regeneración del barrio de St. George ha convertido esta área en un vibrante núcleo cultural, manteniendo su carácter histórico mientras se adapta a las necesidades contemporáneas de la ciudad (Rodger y Madgin, 2016).
Este estudio se ha desarrollado a través de una estrategia metodológica de carácter cualitativo, con un enfoque longitudinal que abarca el periodo comprendido entre 2017 y 2024. Esta temporalidad extendida ha sido clave para observar de forma sostenida los procesos de transformación sociocultural en el distrito cultural y creativo de Leicester, permitiendo captar cambios, consolidaciones y tensiones que se manifiestan a lo largo del tiempo. La adopción de un enfoque longitudinal responde a la necesidad de comprender fenómenos urbanos en evolución, donde la regeneración del espacio, las dinámicas interculturales y la apropiación ciudadana no pueden ser aprehendidas en un solo momento temporal.
La metodología empleada integra de manera articulada tres técnicas principales: la observación participante, el análisis de fuentes primarias y la realización de entrevistas en profundidad. Esta combinación responde a una lógica de triangulación metodológica orientada a fortalecer la validez interna de los hallazgos, así como a dotar al estudio de una estructura sólida que permita la trazabilidad de cada etapa del proceso investigativo.
En primer lugar, se llevaron a cabo veintidós sesiones de observación participante distribuidas en contextos variados del distrito cultural, incluyendo días labo-
PLACE BRANDING Y PARTICIPACIÓN CIUDADANA EN LEICESTER
rables, fines de semana y festivos. Estas observaciones se realizaron bajo la modalidad de «observador completo», donde el investigador no revela su identidad ni el objetivo de la investigación, evitando influir en las dinámicas del entorno. La diversidad de los horarios y fechas seleccionadas no fue arbitraria: se estableció un muestreo temporal estratégico con el fin de capturar la heterogeneidad de usos del espacio, las rutinas diferenciadas según los días y las distintas configuraciones de públicos que interactúan en el distrito. Este tipo de inmersión prolongada en el campo permitió documentar patrones recurrentes y registrar microinteracciones que dan cuenta de los significados atribuidos por los actores locales al espacio urbano regenerado.
Para asegurar la sistematización y trazabilidad de estas observaciones, se empleó una matriz de registro estructurada que recogía de forma ordenada variables clave como la fecha, el horario y la localización exacta; la tipología de la actividad observada; los perfiles de los actores presentes; el tipo y el nivel de interacción social detectada, así como eventos específicos o elementos espaciales relevantes. Además, se incorporaron columnas para anotaciones interpretativas del investigador, lo cual facilitó el análisis posterior y la codificación temática de los datos observacionales, alineándose con los principios de la teoría fundamentada. La matriz resultante de las observaciones participantes realizadas puede consultarse en abierto en Zenodo (véase https://doi.org/10.5281/zenodo.15537242).
Paralelamente, se recogieron y analizaron múltiples fuentes primarias generadas por instituciones públicas, entidades culturales y agentes privados vinculados al desarrollo del distrito. Entre los documentos recopilados se incluyen planos urbanísticos, folletos de promoción, planes estratégicos de regeneración urbana, memorias de proyectos culturales y materiales de difusión institucional. Estas fuentes proporcionaron un marco contextual indispensable para comprender las lógicas institucionales que subyacen al diseño y promoción del distrito cultural, así como los discursos oficiales que lo legitiman. La inclusión de estas fuentes permitió vincular las prácticas observadas con los imaginarios institucionales y detectar posibles disonancias entre la planificación y la experiencia vivida del espacio. Asimismo, se realizaron entrevistas anónimas y en profundidad a siete informantes clave, todos ellos académicos de prestigio o profesionales expertos en industrias culturales, regeneración urbana y planificación estratégica. Las entrevistas, de entre 45 minutos y 2 horas de duración, se desarrollaron bajo un formato no estructurado, siguiendo el modelo propuesto por Charmaz y Belgrave (2014) en el contexto de la teoría fundamentada. Este enfoque flexible y conversacional fue elegido deliberadamente para fomentar un relato abierto por parte de los entrevistados, permitiendo explorar en profundidad sus trayectorias, percepciones y conocimientos tácitos sobre el distrito y sus procesos de transformación. Tanto las cuestiones planteadas como el análisis de las entrevistas se estructuró en torno a tres bloques temáticos: 1) la dimensión temporal y espacial de la regeneración urbana, abordando la evolución histórica del distrito y los actores implicados; 2) el
CjenniFer GarcÍa carriZO
papel de las industrias culturales y creativas, considerando su influencia en la dinámica económica, social y simbólica del territorio, y 3) las percepciones subjetivas de los informantes sobre los efectos, oportunidades y contradicciones del proceso regenerativo. Estas categorías permitieron mantener una coherencia temática en el análisis, al tiempo que se dejó espacio para la emergencia de nuevas dimensiones analíticas.
La integración de los datos procedentes de las entrevistas, las observaciones participantes y el análisis documental se realizó mediante una estrategia de triangulación cruzada, que permitió comparar y contrastar evidencias desde múltiples perspectivas. Este proceso no solo favoreció la consistencia analítica de los hallazgos, sino que también facilitó la identificación de categorías emergentes y patrones transversales. Además, todas las actividades de campo fueron registradas en un cuaderno de investigación sistemático, en el que se anotaron tanto observaciones como interpretaciones preliminares, lo que garantiza la trazabilidad metodológica y facilita que el estudio sea capaz de ser replicado.
En conjunto, la metodología implementada ha buscado no solo recoger información empírica robusta, sino también construir una narrativa analítica que refleje la complejidad de los procesos urbanos y culturales estudiados. El enfoque adoptado permite, por tanto, comprender el distrito cultural y creativo de Leicester como una realidad en permanente construcción, atravesada por tensiones, adaptaciones y negociaciones simbólicas, institucionales y ciudadanas. Esta aproximación aporta una visión holística y situada, indispensable para la comprensión crítica de las transformaciones urbanas contemporáneas.
Gran parte de la gestión de la identidad de marca del distrito cultural y creativo de Leicester se ha centrado en el desarrollo de estrategias materiales (Kavaratzis y Ashworth, 2005), como la construcción o remodelación de edificios de referencia (LCB Depot, Curve, etc.) (Hall, 2006) y la realización de eventos en el área (el St. George’s Festival, el Last Friday, etc.) (Zhu y Zhang, 2025). A la par, el Ayuntamiento también ha desarrollado estrategias inmateriales (García Vázquez, 2004), las cuales van a ser analizadas en profundidad a continuación, pues las estrategias materiales ya han sido analizadas en detalle por estudios previos (véase García Carrizo, 2022; 2023).
No obstante, a modo de resumen, cabe señalar que, en lo relativo a las estrategias inmateriales de marca, se destacan la realización de varios eventos en el área que buscan fortalecer la identidad y el reconocimiento del distrito a través de la promoción cultural y artística (véase García Carrizo, 2022): el St. George’s Festival,
PLACE BRANDING Y PARTICIPACIÓN CIUDADANA EN LEICESTER
el Last Friday y diferentes eventos realizados por el Curve, un teatro ubicado en el distrito. Por un lado, el St. George’s Festival es un festival anual que celebra la cultura local mediante actuaciones, talleres y actividades, ofreciendo a residentes y visitantes la oportunidad de participar en la vida cultural del área. El Last Friday, un evento mensual que se celebra el último viernes de cada mes, promueve las galerías de arte y los estudios de artistas locales, creando un espacio de interacción constante entre los artistas y el público y fomentando el intercambio cultural.
Además, el Curve Theatre y otros espacios del distrito acogen una serie de conciertos y actuaciones musicales a lo largo del año. De hecho, este teatro se convierte en un punto central de la vida cultural del distrito, con una programación variada que incluye música, teatro y danza, atrayendo a una audiencia diversa y enriqueciendo la oferta cultural del área. Estos eventos, en conjunto, no solo promueven la cultura y el talento local, sino que también refuerzan la identidad comunitaria y atraen a turistas, contribuyendo al desarrollo cultural y económico del distrito. Sin embargo, es de reseñar que, tal y como se aprecia en la figura 1, cada uno de estos eventos tiene una identidad visual de marca configurada de forma independiente y poco coherente o vinculada a lo que sería la identidad del área de St. George.
Figura 1. Carteles promocionales de los diferentes eventos realizados en el área de St. George Fuente: a) Leicester Cathedral, <https://leicestercathedral.org/news/2024/04/st-georges-day -festival1>; b) LCB Workspace, <https://lcbdepot.co.uk/event/lastfriday-24/>; c) Curve, <www. curveonline.co.uk/>.
Dentro de las estrategias inmateriales de marca, también cabe destacar el desarrollo de diferentes edificios emblema en el área, como es el caso del Curve Theatre, o la recuperación y revitalización de edificios como el LCB Depot, Makers Yard, Leicester Print Workshop, el espacio de celebraciones Athena o el Phoenix Theatre (véase García Carrizo, 2023).
Partiendo de estas estrategias inmateriales desarrolladas en la comunicación y revitalización del espacio, cabe ahora entrar en un análisis de sus estrategias inmateriales de gestión de marca.
CjenniFer GarcÍa carriZO
4.1. La Cultural Quarter
(2008-2010)
Entre 2008 y 2010, el Ayuntamiento de Leicester se centró «en comunicar el carácter distintivo del área de St. George en conjunto con su asociación de empresas»1 (Leicester City Council, 2019: 48), la Cultural Quarter Business Association (CQBA). Entre ambos, crearon una identidad de marca para el distrito en la que, al igual que se hace con la marca de la ciudad, no se remarcaba un solo espacio como símbolo identitario del distrito, sino que se recogían sus hitos arquitectónicos, como la Iglesia de St. George, el Curve y otros espacios industriales (figura 2).
Figura 2. Identidad de marca diseñada entre 2008 y 2010 para el distrito por la CQBA en asociación con el Ayuntamiento de la ciudad
Fuente: Cultural Quarter Business Association, <https://cqba.wordpress.com/>.
Esta asociación, conformada entre 2007 y 2010 por Janice Gordon y un conjunto de negocios locales (LCB Depot, Curve, Phoenix y otras industrias creativas y culturales del área), pretendía fomentar el desarrollo del distrito y promover su papel como el distrito cultural de la ciudad de Leicester representando los intereses de las empresas ubicadas en el barrio y estableciendo relaciones con las autoridades y agencias locales y regionales mediante (CQBA, 2010): 1) la promoción de Leicester en su conjunto y del distrito cultural en particular; 2) el compromiso con la diversidad de comunidades de la ciudad, asegurando que el distrito cultural fuera promocionado como un área inclusiva para vivir, trabajar y jugar; 3) su contribución para hacer del St. George’s Quarter un espacio cultural, vibrante y exitoso, y 4) la facilitación de relaciones entre el distrito y otras áreas a escala local y regional. La asociación se convertía así en el punto de comunicación entre las industrias y las comunidades internas del área de St. George y los organismos, actores y ciudadanos externos (Leicester City Council, 2019), con el objetivo de desarrollar relaciones entre todos los públicos de interés del «Cultural Quarter» para convertirlo en una de las áreas más relevantes de la ciudad (CQBA, 2010). No obstante, a pesar de la inicial influencia de la asociación, a partir del 2010 su importancia fue difuminándose, hasta terminar por desaparecer (entrevistado 1, comunicación personal, 28 de noviembre de 2018), y la gestión de marca del distrito quedó casi en su totalidad en manos del Ayuntamiento.
Pese a que la idea inicial de regenerar el barrio de St. George se originó en torno al año 2000 (Begley, 2013), la gestión de su identidad de marca de manera organizada como estrategia de comunicación inmaterial no tuvo lugar hasta aproximadamente el 2009-2010. Fue entonces cuando el Ayuntamiento de Leicester desarrolló la marca CQ Art para designar al distrito cultural y creativo de Leicester, que vino precedida de una serie de acciones materiales y la instalación de diferentes intervenciones artísticas en el barrio a lo largo de 2008, como el Children’s Trail, Granite Floorscapes y los Bolardos Interactivos en Orton Square. Igualmente, fue en estos años cuando se desarrolló la aplicación para móviles Affective Digital Histories, vinculada al área de St. George y a la recuperación de parte de su patrimonio intangible (véase García Carrizo, 2019a).
Así, en estos momentos, el área experimentó una transformación significativa mediante diversas instalaciones artísticas que perseguían, además del objetivo de revitalizar el área, integrar el arte en la vida cotidiana urbana. Este esfuerzo buscaba crear un entorno vibrante e interactivo que involucrara tanto a residentes como a visitantes, fomentando una conexión más profunda con el patrimonio cultural e histórico de la ciudad.
Por su parte, el Children’s Trail, diseñado por la artista local Jo Dacombe en 2008, pretende cautivar la imaginación de los niños y de los transeúntes. Este sendero incluye varios objetos elaborados con resina transparente, cada uno vinculado a la historia cultural del distrito. Estos objetos están estratégicamente colocados a diferentes alturas a lo largo de edificios, postes de luz y calles, apareciendo casi como fantasmas para sorprender a los peatones. Las instalaciones incluyen una máquina expendedora de billetes de autobús de los años sesenta, una balanza de mercado, una cesta de flores, letras de imprenta, botas, bobinas y lanzaderas de textiles, y notas musicales. Así, el proyecto de Jo Dacombe está profundamente arraigado en la historia local y la participación comunitaria. Realizó talleres con niños, incluidos aquellos con discapacidades, para identificar objetos de museo que les intrigaban. Estos objetos fueron luego replicados e integrados en el sendero, creando una conexión significativa entre las ubicaciones y la comunidad.
Granite Floorscapes, otro proyecto de 2008, está dirigido a una audiencia con interés cultural, y está compuesto por ocho medallones decorativos hechos de baldosas de granito grabadas con arena. Estos medallones están estratégicamente colocados en las entradas del distrito de St. George, conectados por líneas de granito rosa que guían a los peatones a través de sitios históricos significativos. Los medallones representan elementos históricos locales importantes, como el Secular Hall, los baños Vestry Street Baths, y las influencias arquitectónicas internacionales del distrito. El artista keniano Bhajan Hunjan, en colaboración con el Leicester Print Workshop, creó estos medallones, enfatizando el patrimonio cultural local. La participación comunitaria fue integral, con talleres que permitieron a los residentes, incluidos los estudiantes, participar en el diseño de las baldosas.
CjenniFer GarcÍa carriZO
Además, en el mismo año, en Orton Square, frente al Curve Theatre, se instalaron treinta bolardos interactivos diseñados por Greyworld. Estos bolardos, presentes hoy en día, están diseñados para crear un parque sonoro dinámico, respondiendo a la presencia de personas mediante la rotación y emisión de fragmentos sonoros acompañados de luces. Esta instalación fomenta la interacción, transformando el espacio urbano en una experiencia participativa. Sin embargo, debido a problemas de mantenimiento, muchos bolardos ya no funcionan, y se ha propuesto su eliminación para aumentar la versatilidad de la plaza para eventos.
Finalmente, dentro de estas acciones materiales, hay que destacar que, en 2013, el distrito CQ Art adoptó la tecnología digital para expandir su alcance cultural mediante el proyecto Affective Digital Histories, desarrollado entre 2013 y 2015 y financiado por el Consejo de Investigación de Artes y Humanidades. Este proyecto desarrolló dos aplicaciones móviles: Sounds of the Cultural Quarter y Hidden Stories. Estas aplicaciones buscan recuperar y difundir la memoria histórica y el patrimonio intangible del distrito. Proporcionan materiales sostenibles y accesibles para el público, investigadores y profesionales, reduciendo la brecha entre la investigación académica y las industrias creativas.
En el plano de las estrategias inmateriales, después de que en 2008 se realizaran estas intervenciones artísticas, entre 2009 y 2010 el Ayuntamiento de Leicester desarrolló una identidad visual y una visión y misión para el CQ Art, las cuales fueron recogidas en una página web institucional vinculada al distrito (figura 3).
Figura 3. Página web corporativa gestionada por el Ayuntamiento de Leicester para integrar la gestión de la identidad de marca del distrito bajo la nomenclatura CQ Art. Arriba, a la derecha de la identidad, el logotipo diseñado
Fuente: Leicester City Council, <https://web.archive.org/web/20181101035234/http://cqart.leicester. gov.uk>.
PLACE BRANDING Y PARTICIPACIÓN CIUDADANA EN LEICESTER
No obstante, esta nueva nomenclatura o este nuevo naming designado para identificar al área fue cayendo progresivamente en desuso. A principios de 2019, solo el 17,65 % de los ciudadanos de Leicester reconocían el logotipo y el nombre de CQ Art (García Carrizo, 2019b) y, a mediados del mismo año, la web institucional desapareció, dejando paso a la nueva estrategia de marca del Ayuntamiento, bajo la cual el distrito pasaba a identificarse como el St. George Cultural Quarter.
A partir de 2016, la terminología oficial para designar el distrito pasó a ser la de «St. George’s Cultural Quarter» (figura 4), aunque, durante unos cinco años, la marca utilizada para designar el área fue confusa: ambas terminologías convivían sin especificarse cuál de las dos era la válida a nivel institucional (entrevistado 2, comunicación personal, 28 de septiembre de 2016). De hecho, a pesar de que teóricamente se utilizaba la nomenclatura de «St. George’s Cultural Quarter», la web diseñada bajo la marca CQ Art siguió estando activa hasta mediados de 2019. Esta confusión se afianzó aún más al considerarse, especialmente por parte de muchas de las empresas creativas asentadas en el área, que el barrio de St. George no era el distrito cultural de la ciudad, sino el creativo. En las entrevistas en profundidad realizadas con expertos en el área, se afirma reiteradamente esta idea justificando que, pese a la presencia de instituciones culturales, son las industrias creativas las que realmente mantienen activo el distrito (entrevistado 3, comunicación personal, 27 de noviembre de 2017, y entrevistado 4, comunicación personal, 28 de noviembre de 2018).
4. Mapa de la ciudad de Leicester en el que el Ayuntamiento cataloga el área de St. George como el St. George’s Cultural Quarter y marquesinas y banderolas orientativas con contenido contextual histórico instaladas en el St. George’s Cultural Quarter en las que se hace referencia a la nueva terminología adoptada
Fuente: Fotografías de la autora, 2019.
Además, cabe destacar que, a partir de 2022, se añadieron las palabras «character area» a la designación del barrio de St. George, pasando este a estar identificado a nivel institucional como «St. George’s Cultural Quarter Character Area»
CjenniFer GarcÍa carriZO
(Leicester City Council, 2022). Aunque el futuro de la identidad de marca es confuso, pues en los últimos documentos expedidos por el Ayuntamiento (Leicester City Council, 2022; The Fifth Sector, 2023) no queda claro cuál es la estrategia de comunicación inmaterial que se pretende seguir para el distrito. Si bien en el documento expedido en 2022 el Ayuntamiento hace hincapié en la necesidad de involucrar a la comunidad y a los usuarios del distrito cultural y creativo en su identidad y en dar relevancia a la sostenibilidad medioambiental y a la arquitectura en el futuro desarrollo del distrito, no se hace referencia alguna a cómo estos aspectos del barrio se van a gestionar a nivel inmaterial; es decir, a nivel de estrategia de marca e identidad de marca. Si bien se establece una visión para el área (Leicester City Council, 2022: 50), esta es solo a nivel material y desde un punto estrictamente vinculado al desarrollo urbanístico del área.
La gestión de la identidad de marca en contextos urbanos como el St. George’s Cultural Quarter de Leicester requiere un enfoque estratégico y multidimensional que combine tanto elementos tangibles como intangibles. En la actualidad, se reconoce ampliamente que la marca de lugar no puede limitarse únicamente a intervenciones físicas —infraestructuras, renovación urbana o programación cultural—, sino que debe incorporar de forma coherente los aspectos simbólicos, comunicativos y experienciales del territorio. Tal como plantea Kavaratzis (2004, 2009), una gestión eficaz de marca urbana se sustenta en la integración de tres niveles: las acciones físicas (comunicación primaria), la comunicación indirecta o inducida (comunicación secundaria) y las experiencias vividas por los usuarios (comunicación terciaria). Desde esta perspectiva, la construcción de una identidad de marca urbana no es solo un ejercicio de marketing, sino una tarea de articulación narrativa y simbólica de gran complejidad.
En este sentido, autores como San Eugenio Vela (2013) y Fernández-Cavia y Huertas-Roig (2009) coinciden en que las estrategias de marca de ciudad deben asumir una dimensión comunicativa profunda, en la que el relato identitario del lugar se construya mediante procesos de escucha activa, participación ciudadana y coherencia discursiva. La marca de un distrito como el St. George’s Cultural Quarter no debe entenderse únicamente como un logotipo o una campaña promocional, sino como un conjunto estructurado de significados compartidos, representaciones colectivas y valores percibidos por distintos públicos. Sin embargo, como se ha constatado en esta investigación, en el caso de Leicester existe una disociación evidente entre las estrategias materiales y las inmateriales. Mientras el Ayuntamiento ha impulsado políticas visibles en términos de renovación urbana y promoción cultural (Leicester City Council, 2022), no se ha desarrollado de manera
PLACE BRANDING Y PARTICIPACIÓN CIUDADANA EN LEICESTER
paralela una narrativa clara ni una estrategia de marca coherente que comunique el sentido, los valores y la personalidad del distrito. Esta desconexión genera múltiples problemas. Por un lado, la falta de una narrativa identitaria compartida provoca una percepción confusa entre los residentes, visitantes y agentes culturales. Por otro, la superposición de denominaciones —como el paso de CQ Art a St. George’s Cultural Quarter— sin una transición comunicativa clara ha contribuido a una fragmentación visual y discursiva, debilitando la capacidad de la marca para consolidarse y ser reconocida. En este punto, es fundamental recordar que los cambios en la identidad visual de una marca urbana deben ser gestionados con transparencia, coherencia y una lógica evolutiva comprensible para todos los actores implicados (Muzellec y Lambkin, 2006; Azizo, 2019). De lo contrario, se genera desconfianza, desorientación y un debilitamiento del vínculo emocional entre el lugar y su comunidad.
Simon Anholt (2007), uno de los referentes más influyentes en el campo del place branding, ha insistido en que una marca de lugar auténtica debe emerger de la esencia real del territorio y no de una imagen impuesta desde arriba. En otras palabras, no se trata de crear una ficción atractiva, sino de revelar, amplificar y comunicar lo mejor del lugar tal y como lo viven y sienten sus habitantes. La falta de una participación real de la ciudadanía en el diseño y la implementación de la marca del St. George’s Cultural Quarter es, por tanto, uno de los principales déficits observados. Como señala García Carrizo (2021), muchas estrategias de marca urbana fracasan porque adoptan un enfoque vertical o top-down, en el que las instituciones definen unilateralmente la identidad del lugar sin incorporar las voces, las historias y las emociones de quienes lo habitan.
La conexión emocional con el territorio es esencial en contextos urbanos de escala media o reducida (Carmona, 2021), como el caso de Leicester, donde el sentido de comunidad puede jugar un papel clave en la consolidación de la marca. San Eugenio Vela (2013) refuerza esta idea al afirmar que la construcción de marcas territoriales debe basarse en la autenticidad, la participación y la identidad cultural. En este sentido, una estrategia de marca participativa, transparente y enraizada en la experiencia local puede contribuir significativamente no solo a mejorar la imagen externa del distrito, sino también a fortalecer la cohesión interna y el sentido de pertenencia (Jong y Lu, 2022).
A partir de este análisis, es posible concluir que el St. George’s Cultural Quarter enfrenta actualmente importantes desafíos en términos de construcción y consolidación de su identidad de marca. Uno de los principales problemas detectados es la incoherencia entre sus diferentes dimensiones: la intervención material no se acompaña de una narrativa comunicacional sólida, y los cambios en la denominación y visualización del espacio han generado confusión en lugar de claridad. Esta situación compromete gravemente la capacidad del distrito para proyectar una imagen atractiva, diferenciada y competitiva tanto a nivel local como internacional.
CjenniFer GarcÍa carriZO
Superar esta problemática exige un giro estratégico hacia un modelo de gestión de marca más inclusivo, coherente y articulado. La construcción de una identidad de marca fuerte y sostenible debe apoyarse en una narrativa clara, en la consistencia visual, en la autenticidad del relato y en la implicación activa de la comunidad (Cañete y Martens, 2020). Es decir, no basta con definir un eslogan o desarrollar acciones de promoción aisladas: se requiere una visión integral, una arquitectura discursiva sólida y una gobernanza participativa que convierta a la ciudadanía en coautora del proyecto de marca.
En definitiva, el Ayuntamiento de Leicester, como entidad gestora del distrito, debe asumir el reto de reconstruir el relato identitario del St. George’s Cultural Quarter desde una lógica transversal y colaborativa. Para ello, es necesario diseñar una estrategia de branding que no solo atienda a las necesidades de marketing urbano, sino que también respete y refleje la identidad cultural, social y simbólica del territorio. Apostar por la transparencia, el diálogo y la participación no es solo una cuestión ética o política, sino una condición imprescindible para garantizar la eficacia, la legitimidad y la durabilidad de la marca urbana. Solo de esta manera, el St. George’s Cultural Quarter podrá consolidarse como un verdadero referente cultural y creativo, con una identidad clara, cohesionada y compartida por todos los actores que lo conforman.
Esta investigación ha sido financiada por el Ministerio de Ciencia e Innovación y la Agencia Estatal de Investigación de España en el marco del proyecto de investigación del Plan Nacional de I+D+i Generación del Conocimiento «Espacios culturales y prácticas artísticas contemporáneas: estrategias y dinámicas de renovación en periferias urbanas» (Convocatoria 2022. Ref. PID2022-140361NB-I00).
[1 Las citas directas en otros idiomas han sido traducidas por la autora.
AAKer, D. (1991). Managing brand equity: Capitalizing on the value of brand name. Los Ángeles: The Free Press.
AlShAAlAn, M. K.; durugBo, C. M. (2024). «City branding as innovation for tourism development: Systematic review of literature from 2011 to 2023». Management Review Quarterly [en línea] [Suiza]. <https://doi.org/10.1007/ s11301-024-00431-2>.
Anholt, S. (2007). Competitive identity: The new brand management for nations, cities and regions. Londres: Palgrave Macmillan.
Azizo, S. (2019). The art of the Rebrand: Utilizing strategic communications to obtain employee buy-in during a Rebrand [en línea]. Nueva York: City University of New York Academic Works. <https://academicworks.cuny.edu/ cgi/viewcontent.cgi?article=1089&context=bb_etds> [Consulta: 16 febrero 2026].
Begley, S. (2013). The story of Leicester. West Sussex: Phillimore & Co Ltd. BelloSo, j c.; quintAnAS, A.; ruedA, v.; elliS, A.; ferey, j.; tAShevA, E. (2017). «Branding cultural districts and destinations. A joint research by future places and the global cultural districts network» [en línea]. <www.gcdn.net/ product/branding-cultural-districts-and-destinations> [Consulta: 12 junio 2024].
cAñete, L.; mArtenS, S. (2020). «“Vecino” acaba de unirse a la partida: ludic city branding como herramienta participativa». En: ASociAción eSPAñolA de inveStigAción de lA comunicAción (ed.). Comunicación y diversidad: Libro de comunicaciones del VII Congreso Internacional de la Asociación Española de Investigación de la Comunicación [en línea]. Madrid: Asociación Española de Investigación de la Comunicación, pp. 2033-2059. <https://hdl.handle. net/11441/126904> [Consulta: 16 febrero 2026].
cArmonA, M. (2021). Public places urban spaces: The dimensions of urban design [en línea]. Abingdon: Routledge. <https://doi.org/10.4324/9781315158457>.
chAPAin, c.; comuniAn, R. (2010). «Enabling and inhibiting the creative economy: The role of the local and regional dimensions in England». Regional Studies [en línea] [Londres], 44 (6), pp. 717-734. <https://doi.org/10.1080/003 43400903107728>.
chArmAz, K.; BelgrAve, L. L. (2014). «Qualitative interviewing and grounded theory analysis». En: guBrium, J. F.; holStein, J. A.; mArvASti, A. B.; mcKinney, K. D. (ed.). The SAGE handbook of interview research: The complexity of the craft [en línia]. Nueva York: SAGE Publications, pp. 347-366. <https://doi.org/10.4135/9781452218403>.
CQBA (2010). «Página web oficial del Cultural Quarter Business Association» [en línea]. <www.cqbusinessassoc. blogspot.com> [Consulta: 12 junio 2024].
fernández-cAviA, j.; huertAS-roig, A. (2009). «City brands and their communication through web sites». En: gAScó, m.; torreS, T. (ed.). Information communication technologies and city marketing [en línea]. Hershey: IGI Global, pp. 26-49. <doi.org/10.4018/978-1-60566-134-6.ch002>.
fleming , T. (2015). Creative industries sector growht plan for Leicester and Leicestershire. Leicester: Leicester & Leicestershire Enterprise Partnership.
gArcíA cArrizo, J. (2019a). «Ciudad y comunicación: Análisis de la notoriedad de marca del distrito cultural y creativo “CQART” entre el público local de Leicester, Reino Unido». Actas Icono 14 [Madrid], 1 (1), pp. 352-373. <https:// hdl.handle.net/20.500.14352/13297> [Consulta: 16 febrero 2026]. (2019b). «Estudio de las categorías de análisis de la imagen de marca en distritos culturales y creativos desde la teoría fundamentada de Glaser y Strauss». Comunicación y Métodos [en línea] [Madrid], 1 (2), pp. 21-40. <https:// doi.org/10.35951/v1i2.32>. (2021). City-branding: Fundamentos y aplicaciones de marca en espacios culturales y creativos. Madrid: Fragua.
CjenniFer GarcÍa carriZO
gArcíA cArrizo, J. (2022). «Festivales y eventos como puntos de activación de la ciudadanía y de espacios culturales y creativos». En: liBerAl, S.; BonAleS, G. (coord.). La representación de la ciudad en la sociedad contemporánea Madrid: Mc Graw Hill, pp. 9-26. (2023). «La diversidad y los usos mixtos en los entornos culturales y creativos como impulsores de la participación ciudadana y la sostenibilidad: análisis del St. George’s Cultural Quarter (Leicester, Reino Unido)». Arte y Ciudad [en línea] [Madrid], 23, pp. 71-110. <https://doi.org/10.22530/ayc.2023.23.635>. (2024). «Cultural and creative quarters: An analysis of their problems from a communication perspective». Local Economy [en línea] [Newcastle Upon Tyne]. <https://doi.org/10.1177/02690942241257202>.
gArcíA vázquez, C. (2004). Ciudad hojaldre. Barcelona: Gustavo Gil. hAll, T. (2006). Urban geography. Londres: Routledge. hArtShorne, S. (2021). «Urban history ‘on the go’: Discovering and developing Leicester’s cultural quarter». Urban History [en línea] [Cambridge], 48 (2), pp. 320-333. <https://doi.org/10.1017/S0963926819001135>.
howeS, D. (2007). «Multi-sensory marketing in cross-cultural perspective. Part 1: From synergy to synaesthesia» [en línea]. <https://web.archive.org/web/20200214004335/http://perceptnet.com/> [Consulta: 12 junio 2020].
hulme, T. (2013). «The changing industries guide» [en línea]. <https://web.archive.org/web/20200220002502/http:// empedia.info/maps/170> [Consulta: 12 junio 2020].
inSch, A. (2011). «Branding the city as an attractive place to live». En: dinnie, K. (ed.). City branding: Theory and cases [en línea]. Londres: Palgrave Macmillan, pp. 8-14. <https://doi.org/10.1057/9780230294790>.
jAffe, E. D.; neBenzAhl, I. D. (2006). National image & competitive advantage: The theory and practice of place branding. Copenhague: Copenhagen Business School Press.
jAnSSon, J.; Power, D. (2006). Image of the city: Urban branding as constructed capabilities in nordic city regions. Oslo: Nordic Innovation Centre.
jenSen, O. B. (2007). «Culture stories: Understanding cultural urban branding». Planning Theory [en línea] [Londres], 6 (3), pp. 211-236. <https://doi.org/10.1177/1473095207082032>.
jong, M.; lu, H. (2022). «City branding, regional identity and public space: What historical and cultural symbols in urban architecture reveal». Global Public Policy and Governance [Shanghái], 2 (2), pp. 203-231. DOI 10.1007/ s43508-022-00043-0.
KAvArAtziS, M. (2004). «From city marketing to city branding: Towards a theoretical framework for developing city brands». Place Branding and Public Diplomacy [Londres], 1, pp. 58-73. (2009). «Cities and their brands: Lessons from corporate branding». Place Branding and Public Diplomacy [Londres], 5 (1), pp. 26-37.
KAvArAtziS, M.; AShworth, G. J. (2005). «City branding: An effective assertion of identity or a transitory marketing trick». Journal of Economic and Human Geography [en línea] [Oxford], 96 (5), pp. 506-14. <https://doi.org/10. 1111/j.1467-9663.2005.00482.x>.
lAzzeretti, L. (2008). «El distrito cultural». En: Soler, V. (coord.). Los distritos industriales. Almería: Fundación Caja Mar, pp. 327-351.
leiceSter city council (2010). Addendum to the July 2003 St George’s conservation area character appraisal and confirmation of special interest: Planning policy and design. Leicester: Leicester City Council. (2019). «Tourism Action Plan 2020-2025» [en línea]. <www.leicester.gov.uk/media/180622/tourism-action -plan-2020-2025.pdf> [Consulta: 12 junio 2024]. (2020). «Story of Leicester» [en línea]. <www.storyofleicester.info> [Consulta: 12 junio 2024]. (2022). «St. George’s Cultural Quarter character area. Townscape analysis & design guidance. Evidence document» [en línea]. <https://consultations.leicester.gov.uk/planning/local-plan-documents/user_uploads/ st-george-s-f3.pdf> [Consulta: 16 febrero 2026].
mármol, C.; SAntAmArinA, B. (2023). «‘We gave the city its image and put it on the map’: Intangible cultural heritage and city branding in Buenos Aires and Valencia». Journal of Heritage Tourism [en línea] [Bristol], 19 (2), pp. 243262. <https://doi.org/10.1080/1743873X.2023.2268737>.
muzellec, L.; lAmBKin, M. (2006). «Corporate rebranding: Destroying, transferring or creating brand equity?». European Journal of Marketing [en línea] [Bradford], 40 (7/8), pp. 803-824. <https://doi.org/10.1108/0309056061067 0007>.
rodger, R.; mAdgin, R. (2016). Leicester, a modern history. Lancaster: Carnegie Publishing. rodrigueS, C.; Schmidt, H. J. (2021). «How the creative class co-creates a city’s brand identity: A qualitative study». JournalofCreatingValue [en línea] [Thousand Oaks], 7 (1), pp. 19-43. <https://doi.org/10.1177/23949643211010594>.
roSSelló, P.; wright, S. (ed.) (2010). Guía práctica para mapear las industrias creativas. Londres: British Council.
SAn eugenio velA, J. (2013). «Place branding: A conceptual and theoretical framework». Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles [en línea] [Madrid], 62, pp. 189-211 y 467-471. <http://hdl.handle.net/10854/2295> [Consulta: 16 febrero 2026].
the fifth Sector (2023). «Leicester cultural and creative industries strategy. Interim summary report. Leicester City Council» [en línea]. <https://consultations.leicester.gov.uk/sec/cci/user_uploads/leicester-cultural-and-creative -industries-strategy-interim-summary-2.pdf> [Consulta: 16 febrero 2026].
UNESCO (2016). Cultura, futuro urbano: Informe mundial sobre la cultura para el desarrollo sostenible. París: Organización de las Naciones Unidas.
wilKinSon, J. M. (2016). «Investigating the impact of mobile phone apps on the emotional reaction and engagement of visitors to the Cultural Quarter, Leicester». En: higgett, N. (ed.). AHRC Connected Communities Heritage Network Symposium Proceedings 2016. Leicester: Connected Communities Heritage Network, pp. 25-41.
zhu, h.; zhAng, Z. (2025). «Revitalizing city branding through concerts? Fandom, passionate publics, and public relations of the TFBoys’ concert in Xi’an». Public Relations Review [Ámsterdam], 51 (2), p. 102567. DOI 10.1016/j. pubrev.2025.102567.
Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] https://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 43 (1) (maig 2026), p. 117-138 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.265
Data recepció: 21/10/2025
Data acceptació: 23/12/2025
The Catholic press and tourism: A case study of the newspaper a ires l loretencs (1933-1936)
Ana Soliguer Guix
Investigadora del Projecte TWINTUR del grup NOUTUR, adscrit als Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya asoliguer@uoc.edu
ana sOliGuer Guix
The Catholic press and tourism: A case study of the newspaper aires lloretencs (1933-1936)
RESUM:
a quest article analitza el quinzenal Aires Lloretencs (1933-1936) per examinar com la premsa catòlica local va modelar el turisme a l loret de Mar, integrant desenvolupament econòmic, transformació social i preservació dels valors culturals i morals. s ’ha aplicat una metodologia qualitativa basada en l’anàlisi de contingut sistemàtic dels seixanta-vuit exemplars disponibles a l’arxiu municipal, i s’ha codificat la informació segons els eixos de moralitat i ordre social, identitat i tradició, i model de desenvolupament turístic. e ls resultats mostren que el periòdic promovia un turisme elitista de «qualitat», defensava la llengua i les tradicions locals i exercia un control moral sobre les conductes públiques, incloses aquelles relacionades amb l’espai urbà i la platja. l’aportació principal resideix a demostrar que la premsa catòlica no va ser merament reactiva, sinó que va formular un model propi que qüestiona la dicotomia entre valors religiosos i desenvolupament econòmic, i es va anticipar a debats contemporanis sobre sostenibilitat, identitat cultural i gestió turística responsable.
PARAULES CLAU:
història de la comunicació, història del turisme, Lloret de Mar, mossèn Torrent, premsa catòlica, turisme de qualitat.
La premsa catòlica i el turisme: un estudi de cas del periòdic aires lloretencs (1933-1936)
ABSTRACT:
t his article analyses the fortnightly newspaper Aires Lloretencs (1933–1936) to examine how the local c atholic press shaped tourism in l loret de Mar, integrating economic development, social transformation and the preservation of cultural and moral values. We applied a qualitative methodology based on the systematic content analysis of the 68 issues available in the town’s archive, coding the information according to the topics of morality and social order, identity and tradition, and the model of tourism development. t he results show that the newspaper promoted elitist “quality tourism”, defended the local language and traditions, and exercised moral control over public behaviour, including conduct related to urban spaces and the beach. t his study’s main contribution lies in demonstrating that the c atholic press was not merely reactive, but rather that it formulated its own model, questioning the dichotomy between religious values and economic development. i n this way, it anticipated contemporary debates on sustainability, cultural identity and responsible tourism management.
KEYWORDS:
history of communication, history of tourism, Lloret de Mar, Mossèn Torrent, Catholic press, quality tourism.
ana sOliGuer Guix
1.1. Recuperació del llegat de la premsa catòlica de Lloret de Mar (1933-1936) abans de la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
El marc contextual se situa entre 1931 i 1936, un període en què Lloret de Mar, amb una comunitat fortament marcada per la fe i la tradició, percep el turisme com una oportunitat econòmica, però també com un repte moral i social. En aquest context neix el periòdic Aires Lloretencs (1933-1936), d’inspiració catòlica i catalanista, que sota la direcció de mossèn Pere Torrent esdevé el principal òrgan d’expressió de l’opinió pública local.
La motivació d’aquest estudi rau a recuperar la memòria de la premsa catòlica local, sovint ignorada per la historiografia centrada en el turisme fordista, per analitzar com una comunitat tradicional va afrontar l’arribada dels primers turistes a principis del segle xx. La rellevància de l’estudi resideix a traçar la genealogia dels discursos turístics actuals, posant de manifest la continuïtat de debats sobre civisme, preservació de la llengua i model de ciutat que encara condicionen la gestió turística i la convivència a Lloret de Mar.
L’article analitza la percepció del turisme a Lloret de Mar abans de la Guerra Civil (1936-1939), un període molt diferent del model posterior, i com les estructures tradicionals contribuïen a la identitat turística local. La premsa catòlica, en concret el periòdic Aires Lloretencs, documentava la vida social, religiosa i cultural, reflectint la convivència entre tradició i noves influències, en un context d’oferta turística limitada, caracteritzada per un ambient íntim i artesanal. Aquesta narrativa també captava l’impacte de transformacions imminents, com la repressió de la llengua catalana i l’esclat de la Guerra Civil.
D’acord amb aquest marc, la present investigació es proposa com a objectiu general analitzar la funció mediadora de la premsa confessional en la construcció de l’imaginari turístic de Lloret de Mar durant el període de la Segona República, prenent el periòdic Aires Lloretencs com a unitat d’anàlisi principal. Aquest propòsit s’articula mitjançant tres fites específiques: en primer lloc, la categorització dels eixos discursius de la publicació per identificar la gestió de la tensió entre el progrés econòmic i la preservació dels valors morals catòlics; en segon lloc, l’avaluació del paper del mitjà com a agent d’establiment de l’agenda (agenda-setting) (McCombs i Shaw, 1972) capaç de dictar pautes de civisme a la societat receptora; i, finalment, l’establiment d’una genealogia que permeti contrastar aquelles narratives d’ordre i «turisme de qualitat» dels anys trenta amb els debats contemporanis sobre la sostenibilitat i la convivència en destins madurs. Amb aquest plantejament, la recerca no només pretén documentar un passat comunicatiu, sinó oferir claus de lectura per comprendre l’evolució dels discursos que configuren el model turístic actual.
Aquesta investigació s’inscriu plenament en la historiografia de la comunicació, en diàleg interdisciplinari amb la història del turisme. El marc teòric se sustenta en
LA PREMSA CATÒLICA I EL TURISME
la funció dels mitjans com a agents de construcció de l’imaginari col·lectiu, aplicant el concepte d’establiment de l’agenda per analitzar com la premsa va mediar en la transició cap a la modernitat turística.
L’estudi de la premsa confessional a Catalunya compta amb referents consolidats com Torrent (1937) i, més recentment, Rodríguez Vilagran (2011), qui ha explorat l’evolució de la comunicació catòlica a la diòcesi de Girona. No obstant això, mentre que la historiografia tradicional ha tendit a analitzar el turisme des de la perspectiva del desenvolupament massiu de la dècada de 1960, autors com Zuelow i James (2022) subratllen la necessitat d’estudiar les etapes prefordistes per entendre la relació entre turistes i societats receptores. En aquest sentit, la recerca omple un buit acadèmic en connectar la preservació moral de la premsa d’Acció Catòlica amb la gestió de l’hospitalitat i el civisme, temes que encara avui ressonen en l’anàlisi dels impactes psicosocials en la comunitat turistificada de Lloret de Mar (Soliguer-Guix, 2024).
Per a aquest estudi s’ha revisat la totalitat dels seixanta-vuit exemplars d’Aires Lloretencs (1933-1936) del Servei d’Arxiu i Gestió Documental de Lloret de Mar i s’ha complementat amb literatura especialitzada i altres periòdics com Tramuntana, Lloret Gaceta i el Full Parroquial, per contextualitzar la publicació dins del seu marc social, cultural i religiós. L’estat de la qüestió mostra l’absència d’investigacions centrades en el desenvolupament turístic prefordista de Lloret de Mar des de la perspectiva de la comunicació i la premsa catòlica. Si bé la historiografia ha abordat el període des de l’economia o la història del turisme (Garay, 2007) i els mecanismes de representació territorial (Vidal-Casellas i Crous-Costa, 2012), manca una anàlisi específica del paper dels discursos mediàtics i de les institucions religioses en la configuració simbòlica del turisme emergent. Fonts clau per a aquest estudi inclouen el cronista local Esteve Fàbregas i Barri —redactor d’Aires Lloretencs— i Juan Torrent (1937), que recopila la premsa catalana secular i religiosa de diverses orientacions al llarg de més de tres segles.
La revisió d’Aires Lloretencs permet traçar la genealogia dels discursos turístics contemporanis i mostra com les aspiracions de turisme de qualitat dels anys trenta anticipen estratègies modernes de sostenibilitat i segmentació de mercat. L’estudi constata la continuïtat de tensions socials sobre civisme i ordre públic, així com la defensa de la identitat i la llengua, i aplica conceptes com establiment de l’agenda i control d’accés (gatekeeping) per analitzar com els mitjans confessionals actuen com a agents de control i transformació social, i consolida el llegat comunicatiu com a clau per comprendre la identitat turística de la Costa Brava.
L’estudi analitza els eixos discursius predominants d’Aires Lloretencs sobre el turisme i centra l’anàlisi en la promoció de Lloret de Mar com a destinació de qualitat i en la construcció d’una imatge distingida de la vila, conjuntament amb la funció de l’Església i de mossèn Torrent en activitats de mobilitat —excursions, viatges i pelegrinatges— que combinaven lleure, formació moral i cohesió comunitària.
Cana sOliGuer Guix
L’aportació científica d’aquesta recerca resideix en la identificació d’un model de comunicació confessional que, lluny d’ignorar el fenomen turístic, l’integra en el seu discurs per preservar l’hegemonia moral. Aquest enfocament contribueix a qüestionar la visió dicotòmica entre tradició i modernitat en la premsa de l’època.
La premsa en català entre els segles xvii i xix es trobava limitada per les circumstàncies polítiques, amb publicacions predominantment de caràcter administratiu i propagandístic, i va ser eclipsada per la premsa en castellà fins al Sexenni Democràtic (1868-1874). A partir d’aquesta etapa, amb periòdics com La Campana de Gràcia i La Renaixensa, la premsa catalana començava a consolidar-se, malgrat les suspensions derivades de la repressió. A finals del segle xix, la creació de diaris com La Veu de Catalunya i El Poble Català impulsaren el catalanisme i el republicanisme i afavoriren una creixent diversitat de publicacions. La premsa exercia un paper fonamental en la consolidació del catalanisme i en la reforma lingüística, amb la influència de Pompeu Fabra. A principis del segle xx, la premsa catalana va experimentar una fase d’expansió i pluralitat, tot i la repressió durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Aquesta dinàmica va concloure amb la Guerra Civil, que va posar fi a un període de màxima efervescència i diversitat de la premsa en català (Guillamet, 2023).
La premsa anterior a Aires Lloretencs es caracteritzava per la presència de diverses publicacions de rellevància local (Domènech, 2014). El Lloretense (1885-1886) va començar com un periòdic cultural i progressista, amb notable acollida entre els emigrants a Amèrica, però va cessar la seva activitat per problemes econòmics (Domènech, 1994). El Iris (1886), de caràcter moral i catòlic, només va publicar onze números per manca de subscriptors. Després d’un període sense mitjans locals, El Distrito Farnense (1893-1898) es va consolidar com un diari independent dedicat a temes polítics i socials, però finalment va suspendre la seva edició. El Porvenir (1896-1897), de tendència conservadora, competia amb El Distrito Farnense, i aquest enfrontament va repercutir en la qualitat del seu contingut (Domènech, 1984).
Durant la primera meitat del segle xx, la premsa d’esquerres i catalanista va créixer a Catalunya en un context de mobilització social i política. Publicacions com Salud y República (1907), El Libre Pensador (1908) i Justicia (1918-1919) reflectiren la lluita republicana i anticlerical. Altres, com Infancia (1919), apostaren per l’educació racionalista. Sindical (1906) va començar com un butlletí d’inspiració catòlica, però es va transformar posteriorment en una publicació anarquista, cosa que mostra la complexitat ideològica de l’època (Rabassa, 2009).
L’anàlisi del periòdic Aires Lloretencs (1933-1936) s’emmarca dins l’estudi més ampli de la premsa catòlica a Catalunya i del seu paper en la construcció d’identitats col·lectives, en el context de la vida social i cultural catòlica durant períodes de canvi. Històricament, la premsa religiosa ha estat una eina fonamental per a la di-
fusió de valors, la transmissió cultural i la documentació de la vida quotidiana de les societats (Hibbs-Lissorgues, 2010). En el cas de Lloret de Mar, aquesta funció s’articulava amb l’emergent turisme de l’època, creant un espai discursiu on coexistien la tradició i els canvis socials i culturals, fonamentats en l’oci religiós i profà, dins del marc comunicatiu de la diòcesi de Girona (Rodríguez Vilagran, 2011).
Diversos estudis han explorat el paper de la premsa confessional en la societat catalana prèvia a la Guerra Civil. Autors com Torrent (1937) analitzaren la premsa catalana i posaren en relleu com aquests mitjans esdevenien canals de cohesió per a les comunitats locals, especialment en moments de crisi o transformació. Foguet (2019) matisava la rellevància de la censura, destacant que sovint se centrava en aspectes religiosos, mentre s’obviava la censura institucional present en qualsevol mena d’institució, fins i tot en contextos democràtics o en el marc laic de la premsa integrista. En aquest sentit, Aires Lloretencs proporcionava informació sobre esdeveniments religiosos, articulava un discurs identitari centrat en personatges il·lustres i posava en relleu les tradicions locals en un moment de transició aperturista cap al turisme (Ferrandis i Escobedo, 2021).
L’Acció Catòlica, aprovada pel papa Pius IX i consolidada sota Pius XI, tenia com a objectiu implicar els seglars en l’expansió del regne de Déu mitjançant l’apostolat i la pràctica de virtuts.1 A partir de 1932, es va organitzar en branques masculina i femenina, amb seccions per grups d’edat, i va revitalitzar la vida religiosa en una societat en procés de descristianització. El Full Parroquial (1935) i el periòdic Aires Lloretencs destacaven la formació cristiana dels joves i el compromís actiu amb la fe,2 que els preparava per assumir responsabilitats en la comunitat. La missió del capellà consistí a revitalitzar l’Acció Catòlica durant la Segona República (Ordovás, 1993), tasca que mossèn Torrent dugué a terme amb notable determinació.
Lloret de Mar exemplifica com el discurs periodístic catòlic contribueix a configurar la identitat turística local, el paisatge i l’imaginari associat al turisme. Aquesta construcció discursiva de la imatge turística contrasta de manera significativa amb la realitat socioeconòmica republicana, basada en una economia de subsistència durant la Segona República. En el municipi, aquesta realitat ha estat reiteradament relegada o ignorada en els relats oficials, elaborats principalment des de la perspectiva de la burgesia emergent de l’època dels indians i fortament assentada en ins-
Cana sOliGuer Guix
titucions d’arrel catòlica amb una forta incidència en la vida civil i cultural, que encara avui concentren poder i actuen com a agents de mediació entre les estructures de poder i la gestió publicoprivada del turisme. Relats d’invisibilització com els descrits es mantenen vigents fins a l’actualitat, en un context en què es promou una marca turística potent, mentre se silencia o minimitza la precarietat dels residents, així com els diversos efectes adversos derivats de l’activitat turística.
Aquesta recerca adopta una aproximació qualitativa basada en l’anàlisi de contingut sistemàtic, fonamentada en teories de la comunicació com l’establiment de l’agenda i el control d’accés. Per facilitar la verificació i el seguiment de l’estudi, cal assenyalar que la totalitat dels seixanta-vuit exemplars d’Aires Lloretencs (19331936) han estat consultats a través de l’accés digital del Servei d’Arxiu i Gestió Documental de Lloret de Mar.3 Atès el caràcter inèdit de la recerca i la disponibilitat bibliogràfica restringida, s’ha recorregut a literatura especialitzada en premsa històrica i religiosa, com els treballs de Torrent (1937) i Rodríguez Vilagran (2011), per situar el periòdic dins el marc historiogràfic i interpretar les seves línies discursives com a agent de socialització doctrinal. El procés sistemàtic s’ha articulat en tres fases: primer, el buidatge integral de la col·lecció; segon, la selecció de temes turístics, socials, culturals i morals presents en editorials i cròniques com a unitats d’anàlisi, i tercer, la seva codificació temàtica mitjançant tres categories transversals: moralitat i ordre social (codi A), centrada en la resistència moral davant els nous costums; identitat i tradició (codi B), que analitza la percepció del turisme com a amenaça o oportunitat per a l’essència local, i model turístic (codi C), orientada a identificar la defensa d’un desenvolupament elitista davant la massificació. Aquesta matriu permet transformar les dades en resultats interpretables i oferir un marc conceptual capaç de recuperar narratives històriques marginades en un context de profundes transformacions sociopolítiques (taula 1).
Categoria Definició/contingut
A. Moralitat i ordre social
B. Identitat i protecció de la tradició
C. Model de desenvolupament turístic
Inclou referències al comportament dels visitants, la «modèstia cristiana», el vestuari a les platges i la crítica als costums que contravenien la doctrina catòlica.
Continguts relatius a la llengua catalana, història local, paisatge i festivitats religioses (p. ex. Aplec de Santa Cristina).
Referències com colònia d’estiuejants, promoció d’un turisme «refinat» o «elitista» i la visió econòmica del turisme.
Objectiu/propòsit
Mesurar el grau de resistència moral del mitjà davant el fenomen turístic.
Analitzar com el periòdic percebia el turisme: com a amenaça o oportunitat per preservar l’essència lloretenca.
Identificar el model de poble que els redactors defensaven: turisme ordenat i de qualitat, en contraposició a la massificació.
Subcategoria/notes
Impactes immorals, conceptualitzats com a subcategoria dels impactes psicosocials.
Impactes sobre la llengua i la identitat.
Vinculat amb els impactes psicosocials i immorals (subcategoria de la categoria A).
Taula 1. Procediment i categorització temàtica de l’anàlisi dels exemplars d’Aires Lloretencs
Font: Elaboració pròpia.
5.1. Mossèn Pere Torrent: comunicació, turisme i religió a Lloret de Mar
Mossèn Pere Torrent, rector de Lloret de Mar a partir de la segona dècada del segle xx, esdevingué una figura central en la vida religiosa, cultural i turística del municipi. Fundador del periòdic Aires Lloretencs (1933-1936) (figura 1), va emprar aquesta publicació com a instrument de difusió de valors religiosos, de foment de la vida social i cultural i de promoció turística de la vila.4
La seva activitat va transcendir l’àmbit estrictament espiritual i es va estendre a altres esferes d’interès públic, especialment en el camp de la promoció turística local. En aquest sentit, impulsava iniciatives d’un caràcter clarament pioner, com la introducció de cartells de propaganda turística, la col·laboració amb el Sindicat de Turisme i l’exercici de funcions d’intermediació amb Viatges & Turisme Esplai de Barcelona. Aquest conjunt d’actuacions contribuí de manera significativa al procés de consolidació de Lloret de Mar com a destinació turística emergent, amb una voluntat explícita de projecció de qualitat.5
En el context de la democràcia, Germinal Ros, líder del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), activista cultural i maçó anticlerical, afirmava a la revista Lloret Gaceta que mossèn Torrent exercia funcions de delegat local del Ministeri d’Informació i Turisme i s’encarregava de la censura de les publicacions i «segellava» les galerades gairebé sense llegir-les.6
CFigura 1. Aires Lloretencs, 1 de gener de 1935, pàgina 7
Font: Servei d’Arxiu i Gestió Documental de Lloret de Mar.
5.2. Aires Lloretencs: premsa, turisme i identitat a Lloret de Mar (1933-1936)
Aires Lloretencs (1933-1936) va ser un periòdic local creat amb l’objectiu de reflectir la vida social i cultural catòlica de Lloret de Mar, i s’adreçava tant als residents de la vila com a la colònia i als estiuejants, que durant els anys trenta constituïen una part important del municipi durant la temporada estival.7 Amb una periodicitat quinzenal, la publicació va exercir un paper clau com a mitjà de comunicació i plataforma per difondre notícies locals, promoure l’activitat turística i comercial i consolidar els valors religiosos i culturals de la comunitat.
La comunicació ha estat, al llarg de la història, una eina fonamental per a la construcció de discursos ideològics i per a la cohesió de comunitats, especialment en moments de canvi i conflicte. En aquest context, la premsa es consolidava com un vehicle essencial de transmissió cultural, social i política. Durant la Segona República espanyola (1931-1936), període marcat per les tensions entre tradició i modernitat, la premsa catòlica va jugar un paper destacat com a instrument de defensa dels valors religiosos i socials davant un panorama polític sovint percebut com a hostil. Així, en els darrers números d’Aires Lloretencs de l’any 1936, els redactors instaven la població a mantenir l’ús del català i alertaven sobre els atacs que patia la llengua. Per a la burgesia catòlica catalana, el català no només era un element identitari, sinó també un pilar fonamental del tradicionalisme religiós; la publicació defensava la llengua com a part essencial del patrimoni cultural i espiritual de la societat catalana.
Aquest periòdic estava vinculat a la Talia Lloretenca, un centre cultural impulsat per mossèn Torrent, es promocionava com un «periòdic quinzenal de literatura, art i humor i d’informació local» i es caracteritzava per la seva voluntat de difondre la cultura i la religió catòlica.8 L’any 1933, en el context del desenvolupament turístic de Lloret de Mar, Aires Lloretencs va actuar com un altaveu de les inquietuds socials, expressant l’orgull de la vila i promovent una imatge idíl·lica i refinada del municipi, especialment dirigida als estiuejants de classe mitjana i alta. En aquest sentit, prioritzava els beneficis del turisme i minimitzava les tensions socials derivades de la seva implantació, com les disparitats entre els interessos dels estiuejants i les dificultats de la població local, que encara depenia d’una economia agrària i pesquera de subsistència.
Malgrat les primeres preocupacions sobre els canvis socials i econòmics derivats del turisme, el discurs del periòdic es mantenia optimista i presentava el turisme com una oportunitat de prosperitat i desenvolupament per als habitants de Lloret de Mar. Aquesta perspectiva es va reflectir en esdeveniments com el ball de Carnestoltes organitzat a l’Hotel Ritz de Barcelona el 3 de febrer de 1934, que simbolitzava l’enfortiment dels vincles entre els lloretencs benestants i la burgesia barcelonina i consolidava la vila com un destí turístic distingit.9
Aires Lloretencs va participar activament en l’Exposició Mundial de la Premsa Catòlica a Roma, organitzada en commemoració del 75è aniversari de L’Osservatore Romano (figura 2). L’esdeveniment tenia com a objectiu destacar la rellevància de la premsa catòlica i promoure el seu desenvolupament. La publicació lloretenca hi va presentar una selecció d’exemplars i material gràfic que destacava la seva influència i difusió.10
El reconeixement vaticà a la premsa local religiosa va ser significatiu. A l’edició del 15 de març de 1935 d’Aires Lloretencs, es va comunicar amb gran orgull que, en resposta a les felicitacions de la publicació a la diada del papa Pius XI, Sa Santedat havia enviat una benedicció apostòlica a través del secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Pacelli (posteriorment papa Pius XII).11 Aquesta distinció tan especial va ser considerada un gran honor per a Aires Lloretencs i per a tot el seu equip, incloenthi redactors, col·laboradors i lectors. La benedicció era un reconeixement a la tasca de la publicació i un aval de l’alta dignitat papal a una obra local que representava Lloret de Mar i el seu dinamisme cultural i social (figura 3).
CFigura 3. Aires Lloretencs, 15 de març de 1935, pàgina 7
Font: Servei d’Arxiu i Gestió Documental de Lloret de Mar.
5.3. Enfocament editorial: defensa dels valors catòlics i de la moralitat en el discurs mediàtic
L’any 1935, el diari Aires Lloretencs va denunciar la creixent immoralitat pública a Lloret de Mar, especialment als carrers i al passeig de la vila, on l’incompliment de les normes locals era evident. Es va fer una crida a les autoritats municipals per garantir l’aplicació rigorosa de les disposicions legals, advertint que, sense la intervenció de l’autoritat, moltes lleis serien inefectives. La immoralitat, fins llavors circumscrita a la platja, s’havia estès a tot el municipi, afectant fins i tot els infants, que assimilaven aquest comportament sense poder-hi intervenir. Es criticava la passivitat de les autoritats locals, posant com a exemple positiu la gestió d’un alcalde de Tossa de Mar, qui havia aconseguit millorar notablement la situació gràcies a la seva fermesa.
Aires Lloretencs promovia la moral pública i la regulació de comportaments, i denunciava la pèrdua de costums i la immodèstia en espais públics. El juliol de 1935 informava sobre un ban municipal que imposava multes per infringir normes de vestimenta i comportament a les platges, i al setembre alertava sobre la pèrdua dels costums tradicionals i criticava pràctiques com vestir-se en espais no adequats, com ara la platja. Aquesta defensa de la moralitat responia a la por davant els canvis socials derivats del turisme incipient.12 Després de la Guerra Civil, aquests discursos es van incorporar a la moral oficial del franquisme.
Anys abans, el Full Parroquial de Lloret de Mar reflectia les preocupacions de l’Església local respecte a la moralitat pública i la influència de les pràctiques modernes a la vila. Des de 1926 fins a la postguerra, es va criticar la vestimenta considerada indecent, especialment entre les dones, en espais públics com les platges,
LA PREMSA CATÒLICA I EL TURISME
on es percebia una pèrdua de les normes de modèstia cristiana.13 La preocupació va ser especialment visible en les publicacions de 1932 i 1934, quan es va denunciar l’augment de la permissivitat social i es va defensar la necessitat de restaurar l’ordre moral a través de normes estrictes sobre la vestimenta i la conducta pública.14 També es van abordar temes com l’excursionisme i els costos socials de les sortides dominicals, amb una crida a l’austeritat i la caritat envers les famílies desafavorides. A partir de 1939, amb el règim franquista, les normatives es van reforçar amb l’objectiu de preservar la moral cristiana, prohibint determinades pràctiques i establint sancions per a aquells que no complissin amb les normes de conducta establertes.15 Aquestes preocupacions van continuar fins a l’any 1948, quan les referències a la moralitat pública van disminuir.16 Aquesta batalla es va perdre durant el turisme de l’Espanya franquista (Vallejo Pousada, 2015), gràcies a la imposició del nou ordre mundial turístic com a estratègia per unificar la secularització globalista (Pack, 2022).
5.4. El precursor
Durant els anys 30, el Full Parroquial va exercir un paper essencial en la promoció d’activitats lúdiques i religioses a Lloret de Mar, i es va constituir com l’antecessor de publicacions posteriors com Aires Lloretencs. Aquest mitjà informava sobre peregrinacions, excursions i altres esdeveniments d’arrel religiosa organitzats per l’Església. Un dels moments més rellevants d’aquesta implicació es va concretar en la visita multitudinària de les alumnes de les Escoles Parroquials al Santuari de Nostra Senyora de les Alegries l’any 1928, on se celebrava una cerimònia solemne dedicada a la mare de Déu, que inclogué cants de goigs i el tradicional besamans, tot en un ambient festiu i cultural. A més, es preveié que aquest mateix esperit de devoció continués l’any següent amb la participació de les alumnes del Col·legi de l’Immaculat Cor de Maria.17
Els viatges organitzats precediren Aires Lloretencs i el Sindicat de Turisme, donat que l’Església impulsava des de feia temps desplaçaments de caràcter religiós, com la participació en el Congrés Catequístic de Saragossa de 1930, que combinava actes litúrgics i activitats formatives. La diòcesi de Barcelona facilitava la participació mitjançant un itinerari des de Girona, amb parades a Barcelona i Reus. Les lloretenques i els lloretencs que manifestaven interès pogueren formalitzar la seva inscripció i beneficiar-se d’un viatge a preus assequibles, que comprenia transport, allotjament i àpats.18
Un altre exemple destacat va ser l’excursió organitzada l’any 1933 pel Casal de l’Obrera (una entitat cultural) a Montserrat, amb una àmplia participació d’alumnes, professores i acompanyants. Aquesta jornada es va consolidar com una activitat de convivència i devoció en aquest emblemàtic santuari.
El Full Parroquial de 1934 també va reflexionar sobre l’augment de les excursions dominicals, i va alertar que, tot i l’entusiasme, molts excursionistes no complien amb els deures religiosos, atès que no assistien a missa en arribar a la destinació.
Cana sOliGuer Guix
Aquest fenomen prefigurava els efectes emergents del turisme de sol i platja, que començava a consolidar-se prefordísticament, despertant la temptació de passar el dia a la sorra en lloc d’assistir a la missa. L’article va fer una crida a la responsabilitat religiosa, recordant que l’esbarjo no podia ser excusa per deixar de complir amb els deures espirituals.
El Full Parroquial (figura 4) també va fer una crítica als costos socials de les excursions. Es va destacar com les despeses associades a una jornada fora de casa, ja fos a la platja, la muntanya o un santuari, eren més altes que si la persona s’hagués quedat a casa. Els viatges incloïen no només el transport, sinó també àpats més elaborats. Aquesta crítica també va portar una reflexió sobre la desigualtat social, atès que moltes famílies no podien permetre’s aquests luxes, i el contrast amb les famílies riques es feia evident. L’article va suggerir que, tot i que no calia renunciar a les excursions, es podia destinar part d’aquestes despeses a ajudar els més necessitats.19
En aquest sentit, les pors inicials per la pèrdua de fidels a les misses, i la reducció d’almoines, varen evolucionar cap a una despreocupació al cap de pocs anys en veure els molts beneficis que les excursions i el turisme aportaven tant a fidels com a l’Església, especialment en els àmbits econòmic, social i cultural. Aquesta realitat es feu palesa durant la Guerra Civil quan la parròquia va patir un incendi. Posteriorment, la seva reconstrucció es va finançar amb els fons aportats pels turistes catòlics durant el període de creixement turístic.
L’any 1935, un grup de les filles de Maria de la parròquia de Lloret va realitzar una excursió religiosa i cultural al Santuari de la Salut de Terrades, a Figueres, altres ciutats de l’Empordà i Girona.20 També, el mateix any, l’Escola Nocturna va organitzar una excursió cultural a Barcelona i Montserrat, com a part de les activitats de socialització i enriquiment personal, importants per a la comunitat catòlica.21 En conjunt, aquestes activitats revelen com l’Església de Lloret de Mar es valia de les excursions i el turisme religiós com a instruments per afavorir la cohesió social i espiritual, alhora que prenia consciència dels primers efectes del turisme de masses sobre la vida religiosa local. En aquest context, el Full Parroquial proposava un estil narratiu clarament orientat a la preservació de la moral per sobre del turisme, que en aquell període es manifestava principalment com a excursionisme i estades curtes.
Figura 4. Full Parroquial 1926, pàgina 129
Font: Servei d’Arxiu i Gestió Documental de Lloret de Mar.
5.5. Viatges religiosos i colònies escolars a Lloret de Mar durant la dècada de 1930
Durant la dècada de 1930, les elits religioses i benestants de Lloret de Mar, especialment aquelles que havien fet fortuna a Amèrica, i els membres de la colònia van mantenir una tradició de turisme religiós que combinava la pietat i l’oci. Aquestes expedicions tenien com a destinació els principals llocs d’importància religiosa, com pelegrinatges i grans esdeveniments solemnes. Un exemple destacat d’aquesta pràctica va ser Rosa Conill, qui va viatjar a Roma per presenciar la beatificació de Don Bosco i la clausura de l’Any Sant, un esdeveniment de gran rellevància espiritual.22
L’agència Viatges & Turisme Esplai va organitzar al llarg de l’any 1934 una gran excursió a Roma amb motiu de la canonització de la beata Bernadette Soubirous.
El viatge incloïa un itinerari que abastava ciutats d’importància religiosa i cultural com Marsella, Gènova, Pisa, Assís, Florència, Niça, així com viatges a Mònaco i Montecarlo, abans de retornar a Barcelona. Aquesta ruta de gran envergadura mostrava la consolidació del turisme religiós com una pràctica habitual entre les classes econòmicament privilegiades de Lloret de Mar, que veien en aquests viatges una oportunitat per a la devoció, la socialització i la recreació.23
Els interessats a participar en aquests viatges podien obtenir informació detallada sobre preus i condicions a la redacció de l’agència, situada al passeig de Mossèn Jacint Verdaguer, número 5, seu d’Aires Lloretencs. Gràcies als joves entusiastes que lideraven el periòdic —com el visionari Esteve Fábregas—, es va animar els lloretencs que mai havien viatjat a perdre la por i explorar noves destinacions a preus populars.24
Cana sOliGuer Guix
Les colònies i les excursions dominicals constitueixen exemples de com el turisme i les activitats socials a Lloret de Mar s’entrelligaven amb la vida religiosa i promovien tant la recreació com la formació moral i espiritual en el marc de les tradicions catòliques locals, tal com es reflectia als fidels a través d’Aires Lloretencs Durant els anys trenta, les colònies escolars van representar una modalitat diferent de viatge, caracteritzada per la combinació d’objectius caritatius i lúdics. Aquestes estades permetien a infants de famílies amb dificultats econòmiques gaudir d’un temps fora de casa, amb la finalitat d’oferir-los convivència, esbarjo i enriquiment personal en un entorn solidari. Finançades per institucions religioses i particulars, aquestes colònies no mantenien cap vinculació amb les polítiques d’acolliment pròpies de la Guerra Civil, atès que estaven concebudes per oferir un benefici social a infants desafavorits, allunyats de qualsevol interès ideològic o polític.
L’estiu de 1933, diverses colònies escolars es van establir a Lloret de Mar gràcies a la caritat cristiana i a l’atenció dedicada de les religioses del Col·legi Francès. Entre elles destacaven les colònies per a nenes òrfenes, patrocinades pel doctor Roviralta —que ostentava el títol pontifici de marquès de Roviralta de Santa Clotilde, concedit pel papa Pius XII l’any 1951 en reconeixement de la seva obra social i benèfica a Lloret de Mar—, així com d’altres adreçades a nenes procedents de famílies amb recursos econòmics limitats o alumnes d’escoles gratuïtes, les quals estaven finançades per benefactors locals com els senyors Carreras i les filles de Maria del Sagrat Cor. A més, exalumnes del Col·legi Francès també van finançar una altra colònia per a nenes necessitades. Tot i que no es disposa de més informació sobre altres colònies, la implicació d’aquestes institucions subratlla l’esforç col·lectiu per proporcionar una experiència fora de l’entorn habitual als infants de les classes més desafavorides.25
En paral·lel a aquestes activitats, el Full Parroquial de 1934 va reflexionar sobre la creixent afició a les excursions dominicals. L’escrit posava en relleu el contrast entre la recerca de salut física per part de la població urbana, a través de les excursions i el gaudi de l’aire pur dels pobles, i la necessitat de mantenir la responsabilitat religiosa durant aquestes activitats. En aquest sentit, s’insistia que les excursions, fins i tot a santuaris, no dispensaven de l’obligació d’assistir a missa i reafirmaven la primacia del deure religiós per damunt de l’esbarjo.26
Les consideracions finals dels resultats destaquen que l’anàlisi del quinzenal Aires Lloretencs (1933-1936) posa de manifest com la publicació gestionava la modernitat davant l’expansió del turisme, actuant com a garant de la moralitat i de l’ordre social. Alhora, reafirmava la identitat cultural mitjançant la llengua, la fe i les festivitats, i promovia un model de turisme elitista que conciliava el progrés econòmic amb el control moral, projectant una imatge refinada de la vila adreçada als sectors burgesos.
L’anàlisi del periòdic Aires Lloretencs (1933-1936) permet recuperar el període prefordista del turisme a Lloret de Mar sovint ignorat per la literatura acadèmica. L’estudi de seixanta-vuit edicions testimonia que la premsa catòlica no només exercia la funció de cronista social, sinó que actuava com un agent actiu en la configuració de la identitat turística i moral de la vila, promovent activitats i valors que anticipen pràctiques contemporànies de turisme social i experiencial. La selecció de temes i la regulació de la conducta pública, aplicada mitjançant un discurs moral i religiós, establia paral·lelismes amb els debats actuals sobre civisme, sostenibilitat i gestió de la destinació (Antón Clavé i González Reverté, 2005).
L’anàlisi diacrònica revela una continuïtat estructural en el relat identitari de Lloret de Mar. No obstant la distància cronològica i les transformacions polítiques i socials, el discurs turístic contemporani ha sabut secularitzar i adaptar de manera subtil conceptes que ja es manifestaven als anys trenta. En conseqüència, els reptes contemporanis —gestió de masses, preservació de la singularitat i control de l’espai públic— s’inscriuen dins de tensions històriques que el periòdic ja havia posat en relleu. La taula 2 sintetitza aquesta evolució conceptual.
Concepte original Equivalència conceptual en el discurs turístic actual
Turisme de qualitat/ refinat
Immoralitat/ immodèstia
Defensa de la tradició i la llengua
Excursionisme i devoció
Turisme sostenible / turisme prèmium
Fonament històric i translació
Lloret era promocionat com un destí distingit per a la burgesia; avui es busca captar visitants amb alt valor afegit per evitar la massificació.
Incivisme / turisme de borratxera La denúncia de la «modèstia cristiana» a les platges es tradueix avui en regulacions de civisme i convivència.
Gestió del patrimoni / identitat de marca
Turisme d’experiències / turisme actiu
El català i els costums locals eren pilars identitaris; actualment, la cultura es converteix en actiu de diferenciació territorial (no aprofitat i en decadència).
Sortides organitzades per entitats religioses buscaven enriquiment personal i espiritual; avui prefiguren el turisme experiencial, inclusiu i religiós.
Taula 2. Evolució del paradigma turístic a Lloret de Mar: de la moralitat d’Aires Lloretencs a la gestió estratègica actual
Font: Elaboració pròpia.
Aquest estudi dialoga amb la historiografia existent, complementant les aportacions de Garay (2007) i altres autors que aborden el turisme prefordista des de perspectives econòmiques i territorials. L’anàlisi d’Aires Lloretencs evidencia que les
Cana sOliGuer Guix
reticències morals articulades pel periòdic no constitueixen un anacronisme religiós, sinó una formulació precoç de tensions que avui es reconeixen dins del camp de la sostenibilitat sociocultural i emocional. Encara que aquest concepte no es va institucionalitzar fins al darrer terç del segle xx (WCED, 1987), el discurs analitzat anticipa preocupacions actuals sobre la preservació de la identitat de la comunitat receptora davant la incorporació de pràctiques i valors exògens, en la línia del que Sharpley (2018) identifica com a salvaguarda de la cohesió social en contextos turístics.
Des d’aquesta perspectiva, les crítiques de mossèn Torrent als «estius i banyistes» i a la relaxació de la modèstia a les platges poden interpretar-se com una denúncia de la superació dels límits d’acceptabilitat social del turisme. La immoralitat assenyalada pel periòdic reflecteix una resistència envers patrons de comportament percebuts com a desestabilitzadors de l’ordre social local, i pot interpretar-se com una manifestació primerenca dels costos simbòlics i emocionals associats al desenvolupament turístic, aspectes que la literatura contemporània ha incorporat en la conceptualització ampliada de la sostenibilitat (González-Reverté, 2022).
Aquesta ambivalència entre oportunitat econòmica i amenaça simbòlica reforça la pertinència de la teoria de l’intercanvi social com a marc interpretatiu. Tal com suggereix Homans (1958), i posteriorment Ap (1992) en l’àmbit turístic, el suport dels residents al desenvolupament es manté mentre els beneficis percebuts no quedin superats pels costos socioculturals. En aquest sentit, Aires Lloretencs pot ser llegit com un dispositiu discursiu que legitima el turisme com a vector de prosperitat, alhora que n’assenyala els límits socials i morals.
A més, la defensa reiterada d’un turisme «refinat» i selectiu s’interpreta com una estratègia de diferenciació orientada a la contenció de la massificació mitjançant la qualitat. Aquesta posició connecta amb el model de competitivitat de Ritchie i Crouch (2003), que vincula la sostenibilitat de les destinacions amb la capacitat de generar valor afegit sense comprometre els seus recursos tangibles i intangibles. En aquest marc, la preferència per un perfil de visitant percebut com a compatible amb l’ordre social local pot entendre’s com un mecanisme de protecció simbòlica davant una transformació urbana i moral percebuda com a amenaçadora.
En conjunt, els resultats testifiquen una notable continuïtat històrica en eixos com la regulació moral, la defensa de la identitat local i la promoció d’un turisme de qualitat emergent, elements que contribueixen a comprendre la configuració simbòlica de Lloret de Mar com a destinació turística. Aquesta lectura amplia el debat sobre sostenibilitat incorporant una perspectiva històrica que permet identificar l’arrel de conflictes socials contemporanis en fases primerenques del desenvolupament turístic, i aporta una contribució rellevant als estudis sobre identitat i impactes negatius de l’activitat turística.
Aquest estudi contribueix a la historiografia del turisme i de la comunicació a Catalunya mitjançant l’anàlisi de la premsa catòlica local com a font primària per comprendre les formes inicials de construcció discursiva del turisme en contextos prefordistes. L’examen del periòdic Aires Lloretencs (1933-1936) permet identificar la comunicació religiosa no només com un instrument de transmissió doctrinal, sinó també com un actor significatiu en la configuració d’imaginaris turístics, de normes de convivència i de mecanismes simbòlics de regulació social en una comunitat en procés de transformació.
Des d’aquesta perspectiva, la recerca dialoga amb plantejaments recents sobre la construcció social del conflicte turístic i la governança de les destinacions, en la línia dels treballs de González-Reverté i Soliguer-Guix (2024), aportant una lectura històrica i reveladora de les arrels discursives. L’estudi mostra que moltes de les tensions actuals associades al turisme —com la regulació de l’espai públic, el civisme, l’ordre moral o la defensa de la identitat local— ja eren presents en les primeres etapes del desenvolupament turístic de Lloret de Mar, formulades aleshores en clau religiosa i moral a través de la premsa confessional.
Des d’un punt de vista metodològic, la recerca posa de manifest el valor de l’anàlisi de contingut aplicada a la premsa d’església de proximitat com a eina per reconstruir processos socials i culturals sovint absents de la narrativa acadèmica dominant. Aquesta aproximació permet ampliar els enfocaments clàssics dels estudis turístics, tradicionalment centrats en variables econòmiques o territorials, incorporant la dimensió mediàtica i simbòlica com a factor clau en la configuració de les destinacions. L’aplicació de conceptes com l’establiment de l’agenda i el control d’accés a una capçalera d’adscripció catòlica contribueix a comprendre el paper actiu dels mitjans locals en la construcció de l’imaginari col·lectiu i en la regulació simbòlica de la vida social.
Els objectius de la recerca poden considerar-se àmpliament assolits. L’objectiu general —analitzar la funció mediadora de la premsa confessional en la construcció de l’imaginari turístic de Lloret de Mar durant el període de la Segona República— s’ha desenvolupat a partir de l’examen exhaustiu d’Aires Lloretencs. Els objectius específics —categoritzar els eixos discursius, avaluar el paper del mitjà com a agent d’establiment de l’agenda i establir una genealogia que connecti els discursos dels anys trenta amb els debats contemporanis— s’han complert, mostrant la premsa catòlica com un actor actiu en la regulació simbòlica i moral de la vida social i en la configuració de la identitat turística local.
Tanmateix, convé assenyalar algunes limitacions de l’estudi. La recerca se centra en un únic cas d’anàlisi, la qual cosa restringeix la capacitat de generalització, i es fonamenta principalment en fonts hemerogràfiques, sense possibilitat de contrastar de manera sistemàtica la recepció social dels discursos ni la seva traducció en pràctiques concretes, malgrat que l’autora posseeix un coneixement aprofundit
Cana sOliGuer Guix
de la intensa polarització ideològica que caracteritzava Lloret de Mar en aquell període, incloent-hi la tolerància envers certes conductes més informals, com l’anomenada xavacaneria
Aquestes limitacions obren, alhora, diverses línies de recerca futures. D’una banda, seria pertinent ampliar l’anàlisi comparativa a altres municipis del litoral català i a altres publicacions confessionals per identificar patrons comuns en la construcció històrica del discurs turístic. De l’altra, la incorporació de fonts administratives, arxius eclesiàstics i testimonis orals permetria aprofundir en la relació entre discurs mediàtic i pràctica social. Finalment, una lectura longitudinal que connecti els discursos prefordistes amb les formes contemporànies de conflicte, protesta turística i regulació contribuiria a reforçar els plantejaments actuals sobre la governança i la sostenibilitat sociocultural de les destinacions.
En síntesi, les implicacions d’aquesta recerca transcendeixen l’àmbit estrictament local de Lloret de Mar i aporten una contribució científica estructurada en tres dimensions principals: historiogràfica, metodològica i transferible. Des d’una perspectiva historiogràfica, l’anàlisi d’Aires Lloretencs posa de manifest que la premsa vinculada a l’Acció Catòlica va exercir un paper rellevant en la configuració del relat turístic anterior al desenvolupament massiu dels anys seixanta, fet que obliga a reconsiderar el paper de l’Església no com un fre a la modernitat, sinó com un actor que va intentar integrar, regular i dotar de sentit moral els nous hàbits socials associats al lleure i a la mobilitat. En conjunt, aquesta recerca posa en relleu la importància d’incorporar una perspectiva històrica i comunicativa en l’anàlisi del turisme, en la mesura que permet constatar que molts dels debats actuals sobre convivència, identitat i regulació tenen antecedents profundament arrelats en els discursos locals del primer terç del segle xx
[1 Full Parroquial, 1932, p. 209.
[2 Full Parroquial, 1934, p. 194.
[3 <https://www.lloret.cat/ca/seccions/arxiu-municipal/els-fons/llibrerires-delsdiposits-virtual/diposit -virtual-premsa>.
[4 Tramontana (1 desembre 1964), p. 14.
[5 Tramontana (1 desembre 1964), p. 11.
[6 Lloret Gaceta (1 abril 1988), p. 17.
[7 Aires Lloretencs (1 agost 1933), p. 2.
[8 Servei d’Arxiu Municipal (2005). Aires Lloretencs: Periòdic quinzenal de literatura, art i humor i d’informació
local: Volum 1: 1933-1934. Lloret de Mar: Ajuntament de Lloret de Mar.
[9 Aires Lloretencs (15 gener 1934), p. 6.
[10 Aires Lloretencs (15 març 1936), p. 8.
[11 Aires Lloretencs (15 març 1935), p. 7.
[12 Aires Lloretencs (15 juny 1935), p. 5.
[13 Full Parroquial, 1926, p. 133.
[14 Full Parroquial, 1932, p. 148.
[15 Full Parroquial, 1939, p. 27.
[16 Full Parroquial, 1948, p. 116.
[17 Full Parroquial, 1928, p. 194.
[18 Full Parroquial, 1930, p. 143.
[19 Full Parroquial, 1934, p. 121.
[20 Aires Lloretencs (1 agost 1935), p. 7.
[21 Aires Lloretencs (15 abril 1934), p. 7.
[22 Aires Lloretencs (15 abril 1934), p. 7.
[23 Aires Lloretencs (1 desembre 1933), p. 8.
[24 Aires Lloretencs (1 desembre 1933), p. 8.
[25 Aires Lloretencs (1 octubre 1933), p. 7.
[26 Full Parroquial, 1934, p. 117.
Antón clAvé, Salvador; gonzález reverté, Francesc (2005). Planificación territorial del turismo. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.
AP, John (1992). «Residents’ perceptions on tourism impacts». Annals of Tourism Research [en línia], 19 (4), p. 665690. <https://doi.org/10.1016/0160-7383(92)90060-3>.
domènech i moner, Joan (1984). «El periòdic El Porvenir (1896-1897) i les seves aportacions a la història de la comarca de la Selva». Quaderns de la Selva, 1. (1994). «El Lloretense, el primer periòdic de Lloret». Quaderns de la Selva, 7. (2014). «La premsa a Lloret de Mar (1885-2014)». Quaderns de la Selva, 26, p. 121-155. ferrAndiS i eScoBedo, Montserrat (2021). «La Casa Egípcia de Lloret de Mar». Butlletí Sesmond, 20, p. 28-32.
Cana sOliGuer Guix
foguet i Boreu, Francesc (2019). «Història de la premsa catalana (1966), de Joan Torrent i Rafael Tasis. Censura i ressò». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics [en línia], xxx, p. 257-295. <https://doi.org/10.2436/ 20.1001.01.202>.
gArAy tAmAjón, Luis Alfonso (2007). El ciclo de evolución del destino turístico: Una aproximación al desarrollo histórico del turismo en Cataluña. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.
gonzález-reverté, Francesc (2022). «The perception of overtourism in urban destinations. Empirical evidence based on residents’ emotional response». Tourism Planning & Development [en línia], 19 (5), p. 451-477. <https://doi. org/10.1080/21568316.2021.1980094>.
gonzález-reverté, Francesc; Soliguer guix, Anna (2024). «The social construction of anti-tourism protest in tourist cities: A case study of Barcelona». International Journal of Tourism Cities [en línia], 10 (3), p. 842-859. <https:// doi.org/10.1108/IJTC-09-2022-0211>.
guillAmet i lloverAS, Jaume (2023). «Republicanisme i catalanisme en la formació del mercat de premsa». Plecs d’Història Local [en línia], 188, p. 2-7. <https://doi.org/10.34810/plecsn188id411125>. hiBBS-liSSorgueS, Solange (2010). La prensa católica catalana de 1868 a 1900 (III). Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
homAnS, George C. (1958). «Social behavior as exchange». American Journal of Sociology, 63 (6), p. 597-606.
lArrinAgA, Carlos (2021). De la fonda al hotel: Turismo y hotelería privada en España entre 1900 y 1959. Granada: Comares.
mccomBS, Maxwell; l. ShAw, Donald (1972). «The agenda-setting function of mass media». Public Opinion Quarterly [en línia], 36 (2), p. 176-187. <https://doi.org/10.1086/267990>.
ordováS, José Manuel (1993). «La misión del sacerdote en el relanzamiento de la Acción Católica en España durante la Segunda República (1931-1936)». Anuario de Historia de la Iglesia, 2, p. 179-195.
PAcK, Sasha D. (2012). La invasión pacífica: Los turistas y la España de Franco. Madrid: Turner. (2022). «Tourism and the international order after 1945». A: E. G. E. zuelow, Eric G. E.; jAmeS, Kevin J. (ed.). The Oxford handbook of tourism history [en línia]. Oxford Academic. <https://doi.org/10.1093/oxfordhb/9780190 889555.013.21>.
rABASSA i mArtí, Fèlix (2009). «Una aproximació al Sindicat Agrícol de Lloret de Mar a través del seu butlletí Sindical (1911)». Sesmond: Butlletí del Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar, 8, p. 16.
ritchie, J. R. Brent; crouch, Geoffrey I. (2003). The competitive destination: A sustainable tourism perspective Wallingford: CABI Publishing.
rodríguez vilAgrAn, Àngel (2011). La comunicació catòlica a la diòcesi de Girona. Girona: Institut d’Estudis Gironins: Ajuntament de Girona.
Servei d’Arxiu municiPAl (2005) Aires Lloretencs: Periòdic quinzenal de literatura, art i humor i d’informació local: Volum 1: 1933-1934. Lloret de Mar: Ajuntament de Lloret de Mar. (Es Frares; 8) (2006) Aires Lloretencs: Periòdic quinzenal de literatura, art i humor i d’informació local: Volum 2: 1935-1936 Lloret de Mar: Ajuntament de Lloret de Mar. (Es Frares; 9)
ShArPley, Richard (2018). Tourism, tourists and society. 5a ed. Londres: Routledge.
Soliguer-guix, Anna (2024). «Análisis de los impactos psicosociales en las comunidades locales turistificadas de Barcelona y Lloret de Mar». Estudios Turísticos [en línia], 228. <https://doi.org/10.61520/et.2282024.1243>. torrent fáBregAS, Juan (1937). La presse catalane, depuis 1614 jusqu’à 1937. Barcelona: Édité par le Commissariat de Propagande de la Généralité de Catalogne.
vAllejo PouSAdA, Rafael (2015). «¿Bendición del cielo o plaga? El turismo en la España franquista, 1939-1975». Cuadernos de Historia Contemporánea, 37, p. 89-113.
vidAl-cASellAS, Josep; crouS-coStA, Maria (2012). «La promoción de la Costa Brava: recuperación de la memoria histórica». Revista Iberoamericana de Turismo, 2 (1), p. 4-21.
WCED = world commiSSion on environment And develoPment (1987). Our common future. Oxford: Oxford University Press.
zuelow, Eric G. E.; jAmeS, Kevin J. (ed.) (2022). The Oxford handbook of tourism history. Oxford: Oxford University Press.
Societat Catalana de Comunicació Institut d’Estudis Catalans
Envieu els originals a: Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona
https://scc.iec.cat • https://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@correu.iec.cat Tel.: 933 248 580
nOrMes de Presentació dels articles
e s publicaran articles inèdits, que no estiguin en procés de publicació en altres revistes, escrits en català, altres llengües romàniques o anglès, la temàtica dels quals analitzi els múltiples aspectes i àmbits de la comunicació com a ciència social.
e ls originals es presentaran a través del web de la revista ( https://revistes.iec.cat/ index/TC ), amb el registre previ de l’autor.
e ls articles han d’anar acompanyats d’una carta de presentació en què l’autor se n’atribueix l’autoria, en certifica l’originalitat i dona permís a comunicació revista de recerca i d ’ anàlisi per fer-hi els canvis formals oportuns.
e ls originals seran examinats per dos experts (peer review), que en faran una revisió cega, i seran acceptats, refusats o acceptats amb revisions. e n aquest últim cas, els autors hauran d’atendre les revisions i retornar els originals degudament modificats.
títol de l’article en català, en anglès i en l’idioma de l’article al principi.
n om, càrrec o professió, departament o unitat d’adscripció, ciutat, país i correu electrònic de l’autor al final. e n el cas de l’autor de correspondència, també cal proporcionar una adreça de correu postal.
s ’ha d’incloure a la primera pàgina un resum en català, en anglès ( abstract ) i en l’idioma de l’article d’entre 100 i 150 paraules cadascun, i sis paraules clau en català, en anglès ( keywords ) i en l’idioma de l’article.
e ls articles han de tenir un mínim de 6.000 paraules i un màxim de 8.000.
l letra del cos 12 (de l’estil a rial o times n ew r oman).
i nterlineat d’1,5.
Pàgines numerades.
l es notes han d’anar al final del document amb numeració contínua al llarg de tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10.
l es citacions textuals han d’anar en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la manera següent: ( a utor, any: pàgines). e xemple: (Moragas, 1992: 25). s i la citació no és textual, sinó només una referència al tema o a l’obra en general, es pot prescindir de la pàgina.
l a bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat ha de seguir els criteris que habitualment s’apliquen a l’ i nstitut d’ e studis c atalans:
[1 totes les dades s’han d’escriure en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials).
[2 e ns estalviem « sa », « sl » i « c ia.» en relació amb les editorials i « e dicions», « e ditorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara « e dicions 62», « e dicions del País Valencià», etc.
[3 l a manera de citar un llibre és: i zuzquiza , i . (1990). La sociedad sin hombres . Barcelona: a nthropos.
CnOrMes de Presentació dels articles
[4 l a manera de citar un capítol de llibre és: d íaz n osty , B. (1989). « l a proyección multimedia en e spaña». a : t imoteo Á lvarez , j . (ed.). Historia de los medios de comunicación en España . Madrid: a riel. ( a riel c omunicación), p. 60-120.
i un article d’una revista: B ustamante , e . (1995). « e l sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25.
[5 l a manera de citar recursos electrònics o parts de recursos electrònics és: i nstitut d ’ e studis c atalans (1997). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona: iec . <https://dlc.iec.cat/> [ c onsulta: 28 abril 2010]. c odina , l. (2010). «diagrama y directorio sobre ciencia 2.0 / e-ciencia (v. 2010)» [en línia]. <http://www.mindomo.com/view.htm?m=d4d1f77be0d04af0804c719038144de8> [ c onsulta: 15 març 2010].
[6 Quan hi hagi més d’una obra o d’un article del mateix autor cal ordenar les referències cronològicament i, a partir de la segona, substituir l’autor per un guió llarg seguit d’un espai: z allo , r . (1988). Economía de la comunicación y de la cultura . Madrid: a kal. ( a kal, c omunicación; 3) (1992). El mercado de la cultura : Estructura económica y política de la comunicación d onostia: tercera Prensa. (Gakoa l iburuak; 15)
[7 s i, a més de l’autor, en les referències coincideix l’any de publicació, s’han d’ordenar alfabèticament pel títol, i afegir una lletra a l’any per poder-les distingir quan s’hi faci referència dins el text: z allo , r . (1989 a ). « e volución en la organización de las industrias culturales». a : t imoteo Á lvarez , j . (ed.). Historia de los medios de comunicación en España . Madrid: a riel. ( a riel c omunicación) (1989 b ). « l as formas dominantes de concentración en las industrias culturales». Telos [Madrid], núm. 18, p. 25-55.
[8 s i no coincideixen exactament tots els autors, s’ha de fer una nova entrada:
B ustamante , e . (1982). Los amos de la información en España . Madrid: a kal.
B ustamante , e .; z allo , r . (coord.) (1988) . Las industrias culturales en España. Madrid: a kal. ( a kal, c omunicación; 2)
Observeu que després de l’editorial hi va el nom de la col·lecció (« a kal, c omunicación», «Biblioteca a tot Vent», « a riel c omunicación», «GG MassMedia», etc.), seguit del número que l’obra hi ocupa (si en té).
[9 tal com es pot observar en els exemples exposats fins aquí, en alguns casos, després del nom de fonts, consta si és l’editor, el coordinador o el compilador de l’obra: B olòs , O. de [ et al. ] (comp.) (1998) . Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Barcelona: i nstitut d’ e studis c atalans. (O rca : a tlas c orològic; 8)
[10 s i l’obra que se cita té més d’un volum, es pot indicar després de l’editorial. s i volem citar específicament un dels volums, ho hem de fer després del títol de l’obra, i en el cas que aquest volum tingui algun títol concret, també l’hem d’indicar a continuació: t asis , r .; t orrent , j . (1966). Història de la premsa catalana . Barcelona: Bruguera. 2 v. m artínez s ancho , V. (1991). Fonaments de física . Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics . Barcelona: e nciclopèdia c atalana. (Biblioteca u niversitària; 9)
nOrMes de Presentació dels articles
[11 d esprés del títol de l’obra cal esmentar quina edició és, en el cas que no sigui la primera.
d ickens , c h. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom . 2a ed. Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca a tot Vent; 154)
[12 Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són:
ed. augm. edició augmentada
ed. corr. edició corregida
ed. rev. edició revisada
2a ed. (3a, 4a, etc.) segona (tercera, quarta, etc.) edició. l es reimpressions no cal esmentar-les.
[13 a ltres abreviatures freqüents són:
[s. n.] sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)
[s. ll.] sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)
[s. a.] sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).
la propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors. en el moment de lliurar els articles a comunicació revista de recerca i d’anàlisi per sol·licitar-ne la publicació, els autors accepten els termes següents: els autors cedeixen a la societat catalana de comunicació (filial de l’institut d’estudis catalans) els drets de reproducció, comunicació pública (incloent-hi la comunicació a través de les xarxes socials) i distribució dels articles presentats per a ser publicats a comunicació revista de recerca i d’anàlisi, en qualsevol forma i suport, i per qualsevol mitjà, incloses les plataformes digitals. el comitè editorial es reserva els drets d’acceptar o de refusar els treballs presentats i, igualment, es reserva el dret de fer qualsevol modificació editorial que consideri convenient. de ser acceptada pels autors, aquests hauran de lliurar l’article amb els canvis suggerits. els autors responen davant la societat catalana de comunicació de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats. És a dir, els autors garanteixen que els articles lliurats no contenen fragments d’obres d’altres autors, ni fragments de treballs propis publicats anteriorment; que el contingut dels articles és inèdit, i que no s’infringeixen els drets d’autor de tercers. els autors accepten aquesta responsabilitat i s’obliguen a deixar indemne la societat catalana de comunicació de qualsevol dany i perjudici originats per l’incompliment de la seva obligació. així mateix, han de deixar constància en els articles que enviïn a la revista de les responsabilitats derivades del contingut dels articles.
És responsabilitat dels autors obtenir els permisos per a la reproducció sense restriccions de tot el material gràfic inclòs en els articles, així com garantir que les imatges i els vídeos, etc., han estat realitzats amb el consentiment de les persones que hi apareixen, i que el material que pertany a tercers està clarament identificat i reconegut dins del text. així mateix, els autors han d’entregar els consentiments i les autoritzacions corresponents a la societat catalana de comunicació en lliurar els articles. la societat catalana de comunicació està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors. en tot cas, es compromet a publicar les correccions, els aclariments, les retraccions i les disculpes si escau. els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència reconeixement - no comercial - sense obra derivada 4.0 internacional (by-nc-nd) de creative commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca així doncs, s’autoritza el públic
CnOrMes de Presentació dels articles
en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. la revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.
l’institut d’estudis catalans (iec) compleix el que estableix el reglament general de protecció de dades de la unió europea (reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). de conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de comunicació. revista de recerca i d’anàlisi. aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’iec amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’institut d’estudis catalans (carrer del carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.
CSocietat Catalana de Comunicació
Institut d’Estudis Catalans
Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona
https://scc.iec.cat • https://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@correu.iec.cat Tel.: 933 248 580
PuBlicaciOns de la sOcietat catalana de cOMunicació
Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990). Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). e dició de la Fundació s egon c ongrés i nternacional de la l lengua c atalana, d’ e dicions 62 i de la scc ( iec ).
Actes del Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. e dició de la d irecció General de r adiodifusió i televisió de la Generalitat de c atalunya, del d epartament de c omunicació a udiovisual i Publicitat de la Facultat de c iències de la c omunicació de la u niversitat a utònoma de Barcelona i de la scc ( iec ).
Núm. 1 : Pioners de la recerca sobre comunicació a c atalunya. 25 anys d’ Informe sobre la informació , de Manuel Vázquez Montalbán. a rt/ c omunicació i tecnologies avançades (1991).
Núm. 2 : i c onferència a nual de la scc - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992).
Núm. 3 : ii c onferència a nual de la scc - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. l es noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). r icard Blasco, soci d’honor. i gnacio r amonet, conferència inaugural del curs (1992).
Núm. 4 : r égis d ebray, conferència inaugural de curs. j oan Fuster, homenatge pòstum. l lengua, comunicació i cultura. treballs d’història de la premsa a c atalunya: segles xvii - xviii (1993).
Núm. 5 : iii c onferència a nual de la scc - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell s tephens, conferència inaugural del curs. treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994).
Núm. 6 : i V c onferència a nual de la scc - Girona 1994 ( c omunicadors i comunicació). Homenatge en memòria de j oan c rexell i Playà. Maria a ntonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas, i nforme sobre l’estat de la comunicació 1995. treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995).
Núm. 7 : V c onferència a nual de la scc - Girona 1995 (Periodisme i cinema). avel·lí a rtís-Gener, Tísner , soci d’honor. r icard Muñoz s uay, conferència inaugural del curs. j osep Maria c asasús, i nforme sobre l’estat de la comunicació 1996. treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra c ivil.
Núm. 8 : V i i V ii c onferència a nual de la scc - Girona 1996 ( i nternet, el quart mitjà)Girona 1997 (les autoritats de la informació). informe sobre l’estat de la comunicació 1997. d ocumentació sobre j osep s erra e struch. l’editor i nnocenci l ópez Bernagossi. e l periodista a ntoni Brusi Ferrer. l es memòries de j oan Vinyas i c omas.
Núm. 9 : a lgunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a c atalunya. l a societat de la informació a c atalunya l’any 2000. u na mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. l’ensenyament del periodisme als e stats u nits. e ls sistemes interactius on-line : eines potenciadores de comunicació. l a ràdio privada a c atalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica.
Núm. 10 : V iii c onferència a nual de la scc - Girona 1998. i nforme sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? l a investigació a c atalunya. Presentació de tesis doctorals. s ecció oberta.
Núm. 11 : j ornada a nual dels Periodistes c atalans i la s ocietat c atalana de c omunicació: l a ràdio i la televisió públiques al segle xxi . l a premsa, documentació històrica en perill. El Punt al País Valencià. u n projecte de premsa.
Núm. 12 : ix c onferència a nual de la scc - Girona, 1999. i nforme sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. c omunicacions. l a investigació a c atalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic: 75 anys de ràdio. s ecció oberta.
CPuBlicaciOns de la sOcietat catalana de cOMunicació
Núm. 13 i 14 : c onferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. x c onferència a nual a Girona. e special d eu anys de conferències, deu anys d’investigació. s ecció oberta. ( d esembre 2000)
Núm. 15 : c onferència inaugural del curs 2000-2001. j ay r osenblatt i el cinema independent als e stats u nits. s essions científiques. s ecció oberta. ( j uny 2001)
Núm. 16 : xi c onferència a nual de la scc - Girona, 2001. x arxes i continguts. s essió científica. s ecció oberta. tesis. ( d esembre 2001)
Núm. 17 : c onferència inaugural del curs 2001-2002. u n nuevo medio de comunicación: i nternet. s ecció oberta. ( j uny 2002)
Núm. 18 : xii i xiii c onferència a nual de la scc s essió científica. s ecció oberta. V i c ol·loqui a ula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona. ( d esembre 2003)
Núm. 19 : xi V c onferència a nual de la scc i nformació, manipulació i poder. s ecció oberta. ( s etembre 2005)
Núm. 20 : V ii c ongrés de l’ a ssociació d’Historiadors de la c omunicació. ( d esembre 2005)
Núm. 21 : x V i c onferència a nual de la scc l’audiovisual públic en el context de la globalització. s ecció oberta. ( d esembre 2006)
Núm. 22 : l a recerca en comunicació en el País Valencià. ( j uny 2007)
Núm. 23 : x V ii c onferència a nual de la scc l’audiovisual públic en el context de la globalització. s ecció oberta. ( d esembre 2007)
Núm. 24 : Mitjans de comunicació i memòria històrica. ( j uny 2008)
Núm. 25 : x V iii c onferència a nual de la scc . Poder (polític, econòmic) i comunicació. s ecció oberta. ( d esembre 2008)
Núm. 26 : xix c onferència a nual de la scc l a comunicació en temps de crisi. c omunicació dels socis. Presentació de tesis doctorals. e l paper de la televisió pública al segle xxi . ( d esembre 2009)
Volum 27 : l es transformacions de les indústries culturals. ( n ovembre 2010)
Volum 28 (1) : l es transformacions en l’exercici de la comunicació: periodisme, publicitat, ficció i entreteniment. (Maig 2011)
Volum 28 (2) : l a comunicació política. ( n ovembre 2011)
Volum 29 (1) : e ls nous formats audiovisuals en cinema, ràdio, televisió i i nternet. (Maig 2012)
Volum 29 (2) : l a redefinició del servei públic dels mitjans audiovisuals. ( n ovembre 2012)
Volum 30 (1) : l a història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió. (Maig 2013)
Volum 30 (2) : Ètica i comunicació. ( n ovembre 2013)
Volum 31 (1) : n oves línies de recerca en publicitat i relacions públiques. (Maig 2014)
Volum 31 (2) : ( n ovembre 2014)
Volum 32 (1) : (Maig 2015)
Volum 32 (2) : ( n ovembre 2015)
Volum 33 (1) : (Maig 2016)
Volum 33 (2) : ( n ovembre 2016)
Volum 34 (1) : (Maig 2017)
Volum 34 (2) : ( n ovembre 2017)
Volum 35 (1) : (Maig 2018)
Volum 35 (2) : ( n ovembre 2018)
Volum 36 (1) : (Maig 2019)
Volum 36 (2) : ( n ovembre 2019)
Volum 37 (1) : (Maig 2020)
PuBlicaciOns de la sOcietat catalana de cOMunicació
Volum 37 (2) : ( n ovembre 2020)
Volum 38 (1) : (Maig 2021)
Volum 38 (2) : ( n ovembre 2021)
Volum 39 (1) : (Maig 2022)
Volum 39 (2) : ( n ovembre 2022)
Volum 40 (1) : (Maig 2023)
Volum 40 (2) : ( n ovembre 2023)
Volum 41 (1) : (Maig 2024)
Volum 41 (2) : ( n ovembre 2024)
Volum 42 (1) : (Maig 2025)
Volum 42 (2) : ( n ovembre 2025)
Volum 43 (1) : (Maig 2026)
Monogràfic dirigit per Gemma l arrègola i r osa Franquet. i nclou versió en català, castellà i anglès. (1999)
Primer c ongrés i nternacional: l a Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999. l a universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.
r evista acadèmica dirigida per j osep M. c asasús i Guri.
Núm. 1 : Història i metodologia dels texts periodístics (1989).
Núm. 2 : teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990).
Núm. 3 : la primera tesi doctoral sobre periodisme (leipzig, 1690), de tobias Peucer (1991).
Núm. 4 : Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992).
Núm. 5 : n oves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992).
Núm. 6 : e stratègies en la composició dels textos periodístics (1993).
Núm. 7 : r etòrica i argumentació en el periodisme actual (1994).
Núm. 8 : avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995).
Núm. 9 : n ous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000).
Núm. 10 : n oves recerques històriques i prospectives (2001).
Núm. 11 : a portacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (2008).
Núm. 12 : l’evolució del disseny periodístic: estudi especial de les aportacions de j osep e scuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle xx (2010).
Núm. 13 : n ous reptes de l’ètica i de la deontologia (2011).
Núm. 14 : c omunicació de risc i crisi: nova recerca (2012).
Núm. 15 : Objectivitat i rigor en la formació i la praxi periodístiques (2013).
Núm. 16 : Qualitat informativa i ètica periodística (2014-2015).
Núm. 17 : n ous mitjans : continguts i recepció (2016-2017).
Núm. 18 : a portacions internacionals (1989-1995) (2024).
r evista acadèmica dirigida per j oaquim r omaguera i r amió. Publicada amb la col·laboració de la Federació c atalana de c ine- c lubs.
Núm. 1 : Primeres j ornades sobre r ecerques c inematogràfiques: l a historiografia cinematogràfica a c atalunya (1992).
Núm. 2 : s egones j ornades sobre r ecerques c inematogràfiques: i nfrastructures industrials del cinema a c atalunya (1995).
Núm. 3 : terceres j ornades sobre r ecerques c inematogràfiques: e l cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra i ncivil (1936) (2001).
CPuBlicaciOns de la sOcietat catalana de cOMunicació
GAZETA r evista acadèmica dirigida per j osep M. Figueres i a rtigues.
Núm. 1 : a ctes de les Primeres j ornades d’Història de la Premsa (1994).
Núm. 2 : l a premsa d’ e squerra r epublicana de c atalunya, 1931-1975 (2010).
Articles
Alfabetització en IA com a pràctica comunicativa: disseny i implementació d’un programa de desenvolupament docent per a la integració de la IA en la docència universitària
ÀlexValverde-Valencia iArnau Erta-Majó
El cinema en català en l’era de les plataformes algorítmiques
Francesc Felipe Campillo
La verdad como horizonte: ¿es posible un periodismo poético?
Ricardo Marrero Gil
Estrategias discursivas de legitimación de las acciones militares israelíes en X en el conflicto de Gaza (2023-2024)
Anna López Ortega
Place branding y participación ciudadana en Leicester: la evolución del St. George’s Cultural Quarter (2000-2024)
Jennifer García Carrizo
La premsa catòlica i el turisme: un estudi de cas del periòdic Aires Lloretencs (1933-1936)
Ana Soliguer Guix
Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans
https://scc.iec.cat