Skip to main content

MLC, XXVII

Page 1

MISCEL·LÀNIA LITÚRGICA CATALANA - XXVII

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS LITÚRGICS

MISCEL·LÀNIA LITÚRGICA CATALANA XXVII

http: //revistes.iec.cat/index.php/MLC • ISSN (ed. impresa): 0213-0742 • ISSN (ed. electr.): 2013-4010

Institut d’Estudis Catalans


MISCEL·LÀNIA LITÚRGICA CATALANA - XXIX

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS LITÚRGICS

MISCEL·LÀNIA LITÚRGICA CATALANA XXIX

http: //revistes.iec.cat/index.php/MLC • ISSN (ed. impresa): 0213-0742 • ISSN (ed. electr.): 2013-4010

Institut d’Estudis Catalans


MISCELLÀNIA · LITÚRGICA CATALANA XXVII


SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS LITÚRGICS

· MISCELLÀNIA LITÚRGICA CATALANA

XXVII

BARCELONA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS 2019


© dels autors Editat per la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Primera edició: desembre del 2019 Text original revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per Accent Llibres SL Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. digital): 2013-4010 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 Dipòsit Legal: B 32092-1984

Els continguts de Miscel·lània Litúrgica Catalana estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.


DOMNO ALEXANDRO OLIVAR ET DAYDÍ O.S.B. FVNDATORI PRAESIDIQUE HONORIS HVIVS SODALITATIS QVI ANNIS VITAE SVAE NONAGINTA NOVEM OCTVAGINTA TRES SVB REGVLA SANCTI BENEDICTI CENTVM VERO POST CONCEPTIONEM ANIMAM CREATORI REDDIDIT CONSOCII DISCIPVLI AMICI MORTEM EIVS FLENTES PRO VITA EIVS AVTEM DEO GRATIAS AGENTES STVDIVM EORVM D. D. D.


TAULA Pàgina Membres de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics

11

Sebastià Janeras, «In Memoriam» Alexandre Olivar i Daydí, OSB (Barcelona, 1919 - Montserrat, 2018) ..............................

13

Sebastià Janeras, Nota sobre l’anamnesi de l’«Anàfora de Barcelona» (P. Monts. Roca inv. 128-178) ...............................

17

Miquel dels S. Gros i Pujol, L’Oracional festiu hispànic de Silos (Londres, Brit. Lib., Add. 30852) ..............................................

25

Ramon Ordeig i Mata, El culte de l’arcàngel sant Miquel a la seu episcopal de Vic (segles x-xi) ................................................

159

Jesús Alturo i Tània Alaix, El manuscrit més antic de la Vita et passio sancti Desiderii de Sisebut copiat pel sacerdot Isarn de Vic i altres còdexs realitzats pel mateix amanuense...................................................................................

193

Fernand Peloux, Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald, martyr d’Ax-les-Thermes, par les moines de Ripoll en 978. Édition et commentaire d’un texte fragmentaire.................

211

Josep Masnou Pratdesaba, La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària .................................................................................

239

Montserrat Pagès i Paretas, L’Església i la Sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (Emmaús) i de Sixena .............................

269

Lourdes De Sanjosé i Llongueras, Les cobertes del Missal de Sant Ruf de la catedral de Tortosa, una obra d’orfebreria singular de finals del segle xii......................................................

297


Ana Suárez González, Cuatro fragmentos litúrgicos plenomedievales en el archivo de Santa María de Oseira (Ourense).....................................................................................

331

Abel Rubió i Serrat, Vestigis de la tradició litúrgica narbonesa i de debitoris jueus en uns formularis medievals...........................

349

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB, El ms. 880 de la Biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv ..........................................................

369


MEMBRES DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS LITÚRGICS Jesús Alturo i Perucho Josep Amengual i Batle Narcís M. Amich Raurich Lily Arad Màrius Bernadó i Tarragona Gerardo Boto Varela Dominique de Courcelles Francesc Fité i Llevot Joaquim Garrigosa i Massana Cristina Godoy i Fernández, vocal Miquel dels Sants Gros i Pujol, president i responsable de publicacions Anna Gudayol i Torelló Sebastià Janeras i Vilaró, vocal Isabel Juncosa i Ginestà Julián Martín Abad Josep M. Masnou i Pratdesaba Montserrat Pagès i Paretas, vocal Francesc X. Parés i Saltor Juan Pablo Rubio Sadia Santiago Ruiz Torres Gabriel Seguí i Trobat Matthieu Smyth Manuel Sotomayor Muro Marc Sureda i Jubany, secretari Sergi Zauner Espinosa


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p.13-16 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.41

«IN MEMORIAM» ALEXANDRE OLIVAR I DAYDÍ, OSB (Barcelona, 1919 - Montserrat, 2018) per Sebastià Janeras El proppassat dia 1 d’octubre —tres mesos, dia per dia, abans d’arribar a centenari— moria a Montserrat el P. Alexandre Olivar i Daydí, fundador de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, que ens aplega, i que presidí des de l’inici i de la qual era actualment president honorífic. Sota el seu impuls naixia també la revista de la Societat, Miscel·lània Litúrgica Catalana, i, posteriorment, la col·lecció «Biblioteca Litúrgica Catalana». El P. Alexandre havia nascut el dia 1 de febrer de 1919, i en el baptisme rebé el nom de Lluís. Estudià al Col·legi Alemany, però l’any 1932, a l’edat de tretze anys, entrà al col·legi de postulants del monestir de Montserrat, on feu la professió temporal l’any 1935. En esclatar la Guerra Civil espanyola, l’any 1936, juntament amb altres monjos, anà al monestir de Maria Laach, a la Renània, Alemanya, on continuà els estudis. Sobre aquesta estada és molt interessant un article del mateix P. Alexandre, publicat a la revista Ecclesia Lacensis, l’any 1993, titulat «Warum ich mein erstes Buch der Laacher Klostergemeinde gewidmet habe». El P. Alexandre hi explica, amb un esperit d’agraïment profund, tot el que ell, jove profés, però que, sortosament, ja parlava alemany, va aprendre d’aquells monjos, que foren els seus mestres; en cita els noms, entre els quals alguns que —sobretot als que ens hem mogut en ambients monàstics i litúrgics— ens són molt familiars: l’abat Ildefons Herwegen (†1946), Viktor Warnach (†1970), Odilo Heiming (†1986), Burchard Neunheuser (†2003), etc. I resumeix el que ell, jove monjo, havia descobert a Maria Laach: «Aviat es van fusionar» —diu— «en el meu pensament els conceptes Crist, Pneuma,


14

Sebastià Janeras

Església i Misteri en una meravellosa relació que va simplificar la meva vida espiritual. Amb això vaig aprendre a considerar l’economia de la salvació en la seva totalitat». De fet, allà conegué, d’una manera vivencial, la «doctrina dels misteris», la Mysterienlehre, de dom Odo Casel (†1948). El P. Alexandre no hi coincidí, ja que Casel residia al monestir de benedictines de Herstelle, però hi mantingué després una relació epistolar. Pel que fa a l’orientació patrística, el marcà especialment, de cara al futur, dom Damasus Winzen (†1971), que li posà a les mans les obres de sant Pere Crisòleg en l’edició de la Patrologia de Migne. Després de dos anys a Maria Laach, l’any 1938, anà, amb altres monjos montserratins, a l’abadia de Maredsous, a Bèlgica, que tenia per abat, des de feia deu anys, el cèlebre liturgista dom Bernard Capelle. A Maredsous trobà la guia de dom Cyrille Lambot, endinsat en l’estudi i l’edició de les obres de sant Agustí. Des d’allà estigué en contacte epistolar amb el gran patròleg dom Germain Morin, que llavors residia a Munic. Tornat a Montserrat l’any 1939, va fer la professió solemne l’agost del 1940 i va rebre l’ordenació sacerdotal el 9 d’agost del 1942. És durant aquests anys que ell i dom Anscari Mundó, membre també de la nostra Societat, s’ensinistraven en el coneixement dels pares a còpia d’endevinar, per l’estil del llenguatge, la paternitat de textos patrístics. Recordo haverho sentit d’ells mateixos, i també ha estat assenyalat en un escrit del professor Alturo a La Vanguardia. Després de llicenciar-se i fer els cursos de doctorat en teologia a la Universidad Pontificia de Salamanca (1944-1946), el P. Alexandre ocupà el càrrec de bibliotecari del monestir fins l’any 1953. Justament aquest any publicà la seva primera gran obra: el Sacramentario de Vich. Durant els cinc anys (1953-1958) passats al monestir santuari del Miracle no va deixar les seves recerques patrístiques i litúrgiques, i el 1954 fou nomenat soci corresponent del Herwegen Institut. De fet, va mantenir sempre un lligam científic amb Maria Laach a través de la cèlebre revista Archiv für Liturgiewissenschaft. Durant la primera sessió del Concili Vaticà II (1962-1963) fou secretari i conseller del cardenal Anselm M. Albareda. Secretari general del II Congrés Litúrgic de Montserrat, de l’any 1965, n’edità els textos. Membre de la Societas Liturgica des dels seus inicis, l’any 1969 fundava la nostra Societat Catalana d’Estudis Litúrgics. Membre del Consell de l’Association Internationale des Études Patristiques, era també membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.


«In Memoriam» Alexandre Olivar i Daydí, OSB (Barcelona, 1919 - Montserrat, 2018)

15

En aquest cas, el seu discurs d’ingrés, l’any 1983, versà sobre Els auditoris cristians antics, preludi d’una gran obra seva posterior. L’Acadèmia li publicà, a més, l’any 2001, les homilies de les misses d’inauguració de curs a l’església dels Sants Just i Pastor entre els anys 1987 i 2000. El 17 de novembre de 2017, el P. Alexandre Olivar va ser investit doctor honoris causa per l’Ateneu Universitari Sant Pacià. En feu la laudatio el professor Joan Torra, i la lectio per part del P. Olivar versà sobre «La litúrgia a Catalunya ara fa mil anys». L’acte, molt emotiu i concorregut, tingué lloc al mateix monestir de Montserrat. El P. Alexandre va cultivar sobretot dos camps d’investigació, en els quals ha tingut un reconeixement internacional: la patrística i la litúrgia. En el camp de la patrística destaca sobretot la seva dedicació a sant Pere Crisòleg, que tingué com a primer fruit el volum Los sermones de san Pedro Crisólogo: Estudio crítico (1962), seguit de la publicació dels seus sermons al Corpus Christianorum, en tres volums (els anys 1975, 1981 i 1982), a més dels molts articles entorn del bisbe de Ravenna. Al mateix Corpus Christianorum, en la seva sèrie Instrumenta Lexicographica, publicava, l’any 1982, el registre lexicogràfic de Pere Crisòleg. Posteriorment els sermons del bisbe de Ravenna van ser traduïts al català pel bon llatinista que era mossèn Jaume Fàbregas, i publicats, acompanyant el text llatí, entre els anys 1985-2003, a la col·lecció de la Fundació Bernat Metge, en sis volums (233, 247, 266, 287, 318 i 323), però els dos darrers amb traducció del mateix P. Alexandre, després de la mort de mossèn Fàbregas, l’any 1999. L’altra gran obra patrística, única en el seu gènere, és La predicación cristiana antigua, del 1991. Com és sabut, Olivar hi examina els predicadors d’Orient i d’Occident, el seu estil, la reacció dels oients, la durada dels diversos sermons, especialment en sant Agustí, cosa que va poder establir pronunciant-los i cronometrant-ne el temps, etc. D’alguns d’aquests aspectes en va publicar articles separats. Com a liturgista, es fixà sobretot —sense oblidar aspectes més generals, tractats en una gran multitud d’articles— en la litúrgia a Catalunya, i publicà, a més de diversos fragments de manuscrits, dos sacramentaris: el de Vic (1953), ja esmentat, i el de Ripoll (1964), ambdós als «Monumenta Hispaniae Sacra». L’edició del Sacramentari de Vic la va dedicar al monestir de Maria Laach (Ecclesiae Lacensi), cosa que en el pròleg justifica per l’acolliment que hi van trobar alguns monjos de Montserrat, i això mateix fa extensament en l’article ja esmentat «Warum ich mein erstes Buch der Laacher Klostergemeinde gewidmet habe».


16

Sebastià Janeras

Fruit dels seus anys de bibliotecari de Montserrat, publicà: Catàleg dels incunables de la Biblioteca de Montserrat (1955), Els manuscrits litúrgics de la Biblioteca de Montserrat (1969), Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Montserrat (1977), amb un primer suplement, l’any 1991, i un segon suplement, l’any 2010, però abans, el 1990, Els incunables conservats a la Biblioteca de Montserrat. I encara, juntament amb el P. Xavier Altés, l’any 2000, el Catàleg dels incunables de la Biblioteca Episcopal de Vic. La seva producció és molt extensa. Se n’han publicat tres bibliografies. La primera, una de molt exhaustiva, de Xavier Altés, «Bibliografía de Dom Alexandre Olivar», a Studia Monastica, 25 (1983), p. 153-168. Altés hi recull també tota una colla d’articles d’enciclopèdies. Pel que fa als molts articles publicats a la Gran enciclopèdia catalana, que jo li encarregava, puc deixar constància de la promptitud i fidelitat amb què ell corresponia. Una altra bibliografia, més centrada en els dos grans camps del P. Alexandre, és la de Miquel dels Sants Gros, Bibliografia litúrgica i patrística de Dom Alexandre Olivar, a la nostra Miscel·lània Litúrgica Catalana, xix, de l’any 2011, en ocasió dels setanta-cinc anys de professió monàstica del P. Alexandre. Cal afegir-hi ara la lectio ja esmentada en ocasió del seu doctorat honoris causa: «La litúrgia catalana ara fa mil anys», publicada per l’Ateneu Universitari Sant Pacià l’any 2017. Una tercera bibliografia va ser publicada a Maria Laach, en ocasió dels noranta anys del P. Alexandre: Martin Klöckener, «Bibliographie Alexander Olivar OSB: anlässlich der Vollendung des 90. Lebensjahres», Archiv für Liturgiewissenschaft, 52 (2010), p. 338-387. Aquesta bibliografia recull també les nombroses recensions fetes pel P. Alexandre. D’altra banda, cal recordar que ell era un assidu col·laborador del Literaturbericht d’aquesta revista de Maria Laach. Una memòria del P. Alexandre Olivar seria incompleta si no es recordava la seva personalitat, definida molt bé i d’una manera concisa pel professor Alturo en dir: «El P. Alexandre, fill fidel de sant Benet, dissimulava amb senzillesa i humilitat la seva vasta i pregona ciència». Era remarcable la seva disponibilitat i actitud de servei i d’ajuda, que vaig poder constatar i experimentar els anys en què vàrem conviure sota el mateix sostre monàstic. Tenia també una certa ironia, d’una finor exquisida, amb aquella mirada com perduda cap amunt, que acabava amb un «eh?», enmig d’un somriure. D’un tracte exquisit i amable, el P. Alexandre era profundament espiritual i alhora profundament humà. Un home savi, sí, però potser millor: sapient, en el sentit ple del verb llatí sapere. Αἱωνία ἡ μνήμη αὐτοῦ! Memòria eterna!


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p.17-24 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.42

NOTA SOBRE L’ANAMNESI DE L’«ANÀFORA DE BARCELONA» (P. MONTS. ROCA INV. 128-178) per Sebastià Janeras Recordant el pare Alexandre Olivar, mestre i amic admirat Resum Es proposa una nova interpretació i traducció de l’expressió οσοκιν εαν συνερχοντες ποιουντες que apareix en l’anamnesi de l’anomenada Anàfora de Barcelona, continguda en els folis 154b-155a del còdex miscel·lani P. Monts. Roca inv. 128-178. Paraules clau: anàfora de Barcelona, papir, Montserrat. Note on the anamnesis of the “Anaphora of Barcelona” (P. Monts. Roca inv. 128-178) Abstract Proposed here is a new interpretation and translation of the expression οσοκιν εαν συνερχοντες ποιουντες, which appears in the anamnesis of the so called “Anaphora of Barcelona”, on folios 154b-155a of the miscellaneous codex P. Monts.Roca inv. 128-178. Keywords: Anaphora of Barcelona, papyrus, Montserrat.


18

Sebastià Janeras

L’anomenada Anàfora de Barcelona, continguda en el còdex miscel·lani P. Monts. Roca inv. 128-178, va ser editada pel seu descobridor, el doctor Ramon Roca-Puig, de primer gradualment per fragments, en petits fascicles (1979-1993), i finalment sencera en format llibre: Anàfora de Barcelona i altres pregàries (Missa del segle iv), Barcelona, 1994 (2a ed. 1996, 3a ed. 1999). Una edició pròpiament crítica va ser publicada, l’any 2008, per Michael Zheltov.1 L’anàfora estricta ocupa els folis 154b-155a del manuscrit, que és un còdex miscel·lani que conté altres textos litúrgics i literaris.2 Aquí voldria examinar un punt de l’anamnesi d’aquesta anàfora, que ha estat interpretat de diversa manera. Presento, en tres columnes, el text de l’anamnesi segons el papir de Montserrat, segons la interpretació i restitució de Ramon Roca-Puig i segons la interpretació i restitució de Michael Zheltov, i indico, en cursiva, el terme que constitueix l’objecte principal d’aquesta nota: Papir και ημεις το αυτο ποιουμεν εις την σην αναμνησιν οσοκιν εαν ουνερχοντες ποιουντες σην την αναμνησιν του αγιου μυστηριου διδασκαλου και βασιλεως και σωτηρος ημων Ιησου Χριστου.

1.

2.

Roca-Puig

Zheltov

Καὶ ἡμεῖς τὸ αυτὸ ποιοῦμεν εἰς τὴν σὴν ἀνάμνησιν, ὁσάκις ἐὰν συνερχόμενοι ποιῶμεν τὴν ἀνάμνησιν τοῦ ἁγίου μυστηρίου διδασκάλου καὶ βασιλέως καὶ σωτῆρος ἡμῶν Ἰησοῦ Χριστοῦ.

Καὶ ἡμεὶς τὸ αὐτὸ ποιοῦμεν εἰς τὴν σὴν ἀνάμνησιν, ὡς ἐκεῖνοι ἂν συνέρχοντες, ποιοῦντές σου τὴν ἀνάμνησιν, τοῦ ἁγίου μυστηρίου διδασκάλου καὶ βασιλέως καὶ σωτῆρος ἡμῶν Ἰησοῦ Χριστοῦ.

M. Zheltov, «The Anaphora and the Thanksgiving Prayer from the Barcelona Papyrus: An Underestimated Testimony to the Anaphoral History in the Fourth Century», Vigiliae Christianae, 62 (2008), p. 467-504. En un treball anterior, el mateix autor ja havia presentat el text del papir, la seva reconstrucció i una traducció russa: M. Zheltov, «Греческая литургия IV века в папирусе Барселон. Папир. 154В-157В», Вестник древней Истории, 9 (2002), p. 240-256. Posteriorment, estudiant les diverses anàfores alexandrines, n’oferia una nova traducció: M. Zheltov, «Древние александрийске анафоры», Богословские Труды, 36 (2003), p. 269-320; aquí p. 299-302 (Анафора Барселонского папируса). Més tard, i en col·laboració amb A. I. Vinogradov, publicava un estudi, que volia ser una recensió de l’edició de Roca-Puig, on estudiava, part per part, l’anàfora i presentava una reconstrucció del text grec seguit d’una traducció russa: M. Zheltov i A. I. Vinogradov, «Roca-Puig R. Anàfora de Barcelona i altres pregàries: Missa del segle iv. Barcelona, 1994; 19962, 19993. 151 p.», Христианский Восток, 4 (2006), p. 565-586. Sobre aquest còdex miscel·lani, cf. S. Torallas Tovar, «El códice misceláneo», a S. Torallas Tovar, S. (coord.), La mano del escriba: Recorrido por los tesoros manuscritos de la Abadía de Montserrat, Barcelona, 2015, «Scripta Orientalia», 2, p. 69-75.


Nota sobre l'Anamnesi de l’«Anàfora de Barcelona» (p. Monts. Roca inv. 128-178)

19

Aquí em fixo en el terme οσοκιν, que presenta el papir de Montserrat i que Roca-Puig interpreta per ὁσάκις. De fet, aquest adverbi és el que apareix en les anàfores, en el relat de la institució eucarística, d’acord amb el text de sant Pau: Τοῦτο ποιεῖτε, ὁσάκις γὰρ ἐὰν πίνητε, εἰς τὴν ἐμὴν ἀνάμνησιν· Ὁσάκις γὰρ ἐὰν ἐσθίητε τὸν ἄρτον τοῦτον καὶ τὸ ποτήριον πίνητε, τὸν θάνατον τοῦ κυρίου καταγγέλλετε, ἄχρις οὗ ἔλθῃ (1Co 11, 26). Valguin alguns exemples, sobretot de tradició alexandrina, atès el caràcter de l’anàfora de Barcelona: Anàfora de Marc Τοῦτο ποιεῖτε εἰς τὴν ἐμὴν ἀνάμνησιν ὁσάκις γὰρ ἐὰν ἐσθίητε τὸν ἄρτον τοῦτον, πίνητε δὲ καὶ τὸ ποτήριον τοῦτο, τὸν ἐμὸν θάνατον καταγγέλλετε...3 Papir de Dêr-Balyzeh ...τὸ ὑπὲρ ὐμῶν ἐκχυνόμενον εἰς ἄφεσιν ἁμαρτιῶν. Ὁσάκις ἐὰν ἐσθίητε τὸν ἄρτον τοῦτον, πίνητε δὲ τὸ ποτήριον τοῦτο τὸν ἐμὸν θάνατον καταγγέλλεται, τὴν ἐμὴν ἀνάμνησιν ποιεῖτε.4 Anàfora copta de sant Basili Τοῦτο ποιεῖτε εἰς τὴν ἐμὴν ἀνάμνησιν, ὁσάκις γὰρ ἀν ἐσθίητε τὸν ἄρτον τοῦτον, καὶ πίνητε τὸ ποτήριον τοῦτο, τὸν θάνατον τὸν ἐμὸν καταγγέλλετε...5 Anàfora de Ciril Do this in commemoration of me. For as often as ye shall eat of this bread and drink of this cup ye do show my death...6 Però el fragment paulí, amb l’adverbi ὁσάκις, apareix també en la majoria d’anàfores, per exemple en les Constitucions Apostòliques,7 en 3. 4. 5. 6. 7.

A. Hänggi i I. Pahl, Prex Eucharistica [= PE], Friburg, 1968, p. 112; també el fragment de papir de la John Rylands Library, PE, p. 120. PE, p. 126. S’hi poden afegir altres fragments de papir: Viena 8599b, Viena G.16.545, Brit. Mus. Nr. 54036, etc. J. Doresse i E. Lanne, Un témoin archaïque de la liturgie copte de S. Basile, Lovaina, 1960, «Bibliothèque du Muséon», 47, p. 19 (retroversió grega del copte). F. E. Brightman, Liturgies Eastern and Western, i, Oxford, 1986, p. 177. M. Metzger, Les Constitutions Apostoliques, iii, viii, 12, 37, París, 1987, SC 336, p. 198.


20

Sebastià Janeras

l’anàfora de sant Jaume,8 en l’anàfora bizantina de sant Basili,9 en l’anàfora siroantioquena dels dotze apòstols,10 etc. L’anàfora de Barcelona no té el precepte d’iteració en el relat de la institució eucarística; Roca-Puig, en un article del 1987,11 basant-se en una comparació amb l’anàfora sirooriental de Teodor de Mopsuèstia, l’hi introduïa: Τοῦτο ποιεῖτε ὁσάκις ἐὰν συνέρχεσθε εἰς τὴν ἐμὴν ἀνάμνησιν, i ho atribuïa a un possible descuit del copista; però en l’edició de l’anàfora (1994) ja no hi apareix. La frase, doncs, que conté l’adverbi ὁσάκις no forma part del precepte d’iteració, sinó que, com una resposta de la comunitat, forma ja part de l’anamnesi: Καὶ ἡμεῖς τὸ αὑτὸ ποιοῦμεν εἰς τὴν σὴν ἀνάμνησιν, ὁσάκις ἐὰν συνέρχοντες... «I nosaltres fem això mateix en memòria teva, cada vegada que, reunint-nos...».12 Pel que fa a la interpretació que fa Zheltov del terme οσοκιν com a ὡς ἐκεῖνοι (‘com aquells’), ell mateix explicita, en l’estudi de l’anàfora, que es refereix als apòstols: «like those [i. e. the apostles»].13 I tradueix, doncs, així tot aquest passatge: «And we also do the same in Your remembrance, like those —whenever we meet together, we make remembrance of You…» La mateixa lectura del terme οσοκιν presentava l’any 2003: «как и они», i el 2006: «словно они».14 En canvi, en el seu primer treball sobre l’anàfora, l’any 2002 («Греческая литургия»), Zheltov interpretava οσοκιν per ὁσάκις, com Roca-Puig, i traduïa per: всякий раз. En els treballs posteriors (2003, 2006 i 2008) Zheltov va canviar de criteri, amb la lectura d’οσοκιν Ἡ Θεῖα Λειτουργία τοῦ ἁγίου Ἰακώβου τοῦ Ἀδελφοθέου, Atenes, Apostolikí Diakonía, 1964, p. 30. 9. Ἱερατικόν, Atenes, Apostolikí Diakonía, 1968, p. 134. Com és sabut, a l’anàfora de sant Joan Crisòstom li manca el precepte d’iteració. 10. Edició i traducció d’A. Raes, Anaphorae syriacae, i, 2, Roma, 1940, p. 216-217 (ὁσάκις: ‫)ܠܩ ܝܬܡܐ‬. 11. R. Roca-Puig, «Congregati, agentes memoriam mysterii», a P. O. Scholz i R. Stempel (ed.), Nubia et Oriens Christianus: Festschrift für C. Detlef G. Müller zum 60. Geburtstag, Colònia, 187, p. 213-231. 12. Alguns autors veuen la frase καὶ ἡμεῖς τὸ αὐτὸ ποιοῦμεν εἰς τὴν σὴν ἀμάνησιν com una interpolació: P. F. Bradshaw, «The Barcelona Papyrus and the Development of Early Eucharistic Prayers», a M. E. Johnson (ed.), Issues in Eucharistic Praying in East and West: Essays in Liturgical and Teological Analysis, Collegeville, Minnesota, 2011, p. 129-138; aquí, p. 132; N. P. Chase, «The Antiochenization of the Aegyptian Tradition: An Approach to the Barcelona Papyrus and Anaphoral Development», Ecclesia Orans, 34 (2017), p. 319-367; aquí, p. 335. 13. The Anaphora, p. 480. 14. Aquí, en nota, explicita: апостолы. 8.


Nota sobre l'Anamnesi de l’«Anàfora de Barcelona» (p. Monts. Roca inv. 128-178)

21

per ὡς ἐκεῖνοι. Personalment, aquesta lectura de Zheltov: ὡς ἐκεῖνοι (‘com aquells’), no em sembla correcta, i sí, en canvi, la de Roca-Puig: ὁσάκις (‘cada vegada que’), perquè respon al sentit d’iteració de la cena. Quant als dos participis que segueixen després d’ὁσάκις γὰρ ἐάν, és a dir: συνέρχοντες ποιοῦντες, Roca-Puig els interpreta: συνερχόμενοι ποιῶμεν, que tradueix per: «[cada vegada que], havent-nos reunit,15 fem [la commemoració...]». Amb això, Roca-Puig canvia la forma activa συνέρχοντες del papir per la forma que seria correcta de la veu mitjana, συνερχόμενοι, ja que el verb és συνέρχομαι. I canvia el segon participi, ποιοῦντες, pel present de subjuntiu, ποιῶμεν, ja que ὁσάκις γὰρ ἐὰν demanaria un subjuntiu. Zheltov manté els dos participis: συνέρχοντες, ποιοῦντες, i tradueix: «whenever we meet together, we make [remembrance]...», on whenever potser voldria reflectir el participi de present, però, de fet, sembla que ha de correspondre a ὁσάκις.16 En la primera publicació (2002), Zheltov llegia, com Roca-Puig: συνερχόμενοι, però mantenia ποιοῦντες, i traduïa: когда собираемся вместе, творим [воспоминание]; el 2006 llegia: [ὡς ἐκεῖνοι ἂν] οὖν ἔρχοντες17 i, en l’edició definitiva de 2008, a Vigiliae Christianae, recuperava la forma de l’original: συνέρχοντες. El participi συνέρχοντες, en forma activa, pot semblar estrany, i per això Roca-Puig proposa συνερχόμενοι. En l’article de l’any 1987 deia taxativament: «La forma del papir συνέρχοντες és inadmissible, car no existeix una veu activa de ἔρχομαι ni dels seus compostos, només la veu deponent».18 Però la forma activa (ἔρχω) del verb ἔρχομαι és recollida, com a rara, pel diccionari de Liddel-Scott i apareix en diversos autors antics, sobretot gramàtics antics i bizantins,19 al costat d’altres verbs com εὐχω per ἐύχομαι o δέχω per δέχομαι, etc.20 Per tant, penso que es pot mantenir 15. Anàfora de Barcelona, p. 16; a la p. 67, en fer l’estudi de cada part de l’anàfora, tradueix: «reunint-nos». 16. En aquest cas tindríem dues interpretacions del terme οσοκιν: ὡς ἐκεῖνοι i ὁσάκις. 17. Lectura en lloc de συνέρχοντες. 18. Roca-Puig, «Congregati», p. 221. 19. Per exemple Timoteu (s. i aC), Fragmenta, 15, J. H. Hordern (ed.), The Fragments of Timotheus of Miletus, Oxford, 2002; Eli Herodià (s. ii), De prosodia catholica, A. Lentz (ed.), Grammatici graeci, vol. 3, Leipzig, 1867; Arcadi (s. iv), De accentibus, J. F. Barker (ed.), Leipzig, 1820, p. 176; Teognost (s. ix), Canones sive De Orthographia, sec. 89, J. A. Cramer (ed.), Anecdota Graeca e codd. manuscriptis Bibliothecarum Oxoniensium, Oxford, 1835; Eustaci (s. xii), Commentarii ad Homeri Iliadem, J. Stallbaum (ed.), vol. 3, Leipzig, 1824, etc. 20. Agraeixo a la doctora Montserrat Camps, de la Universitat de Barcelona, la seva valuosa col·laboració en aquest punt.


22

Sebastià Janeras

la lliçó del papir: συνέρχοντες. Pel que fa al segon participi, ποιοῦντες, ja he dit que Roca-Puig proposa de canviar-lo pel subjuntiu ποιῶμεν,21 al contrari de Zheltov, que manté la forma del papir: ποιοῦντες. Entre els diversos autors que han estudiat l’anàfora del papir de Montserrat, alguns n’ofereixen el text pràcticament sencer, ja sigui en grec o en traducció anglesa, en ambdós casos seguint l’edició i la traducció de Zheltov a Vigiliae Christianae (2008), seguint, per tant, la seva interpretació del terme οσοκιν per ὡς ἐκεῖνοι (‘like those’) i conservant els dos participis de present, en grec, amb la traducció de Zheltov;22 i no he vist que ningú posés en qüestió la lectura ὡς ἐκεῖνοι. Walter D. Ray, en canvi, ofereix una traducció de l’anàfora lleugerament diferent, que mostra la lectura d’οσοκιν per ὁσάκις, i tradueix literalment els dos participis de present: «We also do the same in Your remembrance of You, as often as meeting together, making the remembrance of You, of the holy mystery of our Teacher and King and Saviour Jesus Christ».23 Pel que fa als mots que segueixen: σὴν τὴν ἀνάμνησιν (papir), RocaPuig suprimeix el possessiu i, per tant, en aquest cas, la memòria és directament del sant misteri: ποιοῦντες (ποιῶμεν) τοῦ ἁγίου μυστηρίου... I tradueix: «cada vegada que, havent-nos reunit, fem la commemoració del sant misteri...». Zheltov, amb raó, no veu per què suprimir el possessiu, però proposa canviar σὴν τὴν ἀνάμνησιν per σοῦ τὴν ἀνάμνησιν. Penso també, com Zheltov, que no cal suprimir el possessiu, ja que explicita de qui es fa memòria, d’acord amb les paraules de Crist a la cena: τοῦτο ποιεῖτε εἰς τὴν ἐμὴν ἀνάμνησιν (Lc 22, 19). Però canviar σήν per σοῦ potser no és necessari; la forma del papir (σήν) recorda més la de l’evangeli: εἰς τὴν ἐμὴν ἀνάμνησιν. Potser la similitud entre σὴν i τὴν pot haver provocat una metàtesi. Crec que és millor proposar τὴν σὴν, d’acord amb la frase 21. A «Congregati», p. 230, interpretava els dos participis del papir per: συνερχώμεθα ποιοῦντες. 22. Així, Bradshaw, «The Barcelona Papyrus», p. 134-135; P. F. Bradshaw i M. E. Johnson, The Eucharistic Liturgies: Their Evolution and Interpretation, Londres, 2012, p. 42 (tots aquests autors reprodueixen la traducció anglesa de Zheltov); Chase, «The Antiochenization», p. 329. Chase reprodueix el text grec i la traducció de Zheltov. 23. W. D. Ray, «The Barcelona Papyrus and the Early Egyptian Eucharistic Prayer», Studia Liturgica, 41 (2011), p. 211-229; aquí, p. 222. En un estudi posterior («The Priority of the Strasbourg Papyrus’s Tripartite Structure in some Early Egyptian Eucharistic Prayers», Ecclesia Orans, 34 [2017], p. 47-94; aquí, p. 89) diu encara: «We also do the same thing in Your remembrance as often as meeting together, making the remembrance of You, of the holy mystery...».


Nota sobre l'Anamnesi de l’«Anàfora de Barcelona» (p. Monts. Roca inv. 128-178)

23

equivalent de l’inici de l’anamnesi: καὶ ἡμεῖς τὸ αὐτὸ ποιοῦμεν εἰς τὴν σὴν ἀνάμνησιν. En conclusió, doncs, proposo la lectura següent de l’anamnesi del papir de Montserrat: Καὶ ἡμεῖς τὸ αὐτὸ ποιοῦμεν εἰς τὴν σὴν ἀνάμνησιν, ὁσάκις ἐὰν συνέρχοντες ποιοῦντες τὴν σὴν ἀνάμνησιν τοῦ ἁγίου μυστηρίου διδασκάλου καὶ βασιλέως καὶ σωτῆρος ἡμῶν Ιησοῦ Χριστοῦ: «I nosaltres fem això mateix en memòria teva, cada vegada que, reunintnos, fem memòria teva, del sant misteri del mestre i rei i salvador nostre, Jesucrist». És a dir, que estic d’acord amb Roca-Puig pel que fa a οσοκιν = ὁσάκις, però, en canvi, penso, com Zheltov, que és millor mantenir els dos participis tal com apareixen en el papir. El participi συνέρχοντες, a més, representa una peculiaritat que no trobem en altres anàfores alexandrines o bizantines: la idea de reunió, de congregació: ὁσάκις γὰρ ἐὰν συνέρχοντες... (‘cada vegada que, reunintnos…’). Aquesta idea, però, apareix en la tradició siríaca oriental. En primer lloc en l’antiga anàfora d’Addai i Mari, que, com és sabut, no té la narració de la institució eucarística: «Et nos quoque, Domine, servi tui humiles, infirmi et miseri, qui congregati sumus et stamus coram te in tempore hoc accepimus per successionem formam quae a te est...».24 També en l’anàfora de Teodor de Mopsuèstia: «Accipite igitur vos omnes, edite ex hoc pane et bibite ex hoc calice, et ita facite quotiescumque congregamini in mei memoriam. Sicut praeceptum nobis est, ita congregati sumus [...] ut celebremus mysterium magnum...».25 També trobem aquesta idea en la tradició patrística, per exemple, en Afraat (s. iv): «Accepit (Iesus) panem, et benedixit, et dedit discipulis suis [...] Sic et vos faciatis in mei memoriam quando congregamini».26 O també en sant Efrem, igualment en paraules de Crist al moment de la cena: «Et quando congregati estis in nomine meo ad ecclesiam in omni loco, facite in meam memoriam ilud quod feci».27

24. W. F. Macomber, «The Oldest Known Text of the Anaphora of the Apostles Addai and Mari», Orientalia Christiana Periodica, 22 (1966), p. 335-371; aquí, p. 387-389. 25. PE, p. 383. 26. De Pascha, 6 (PO I, 517). 27. Sermo iv in Hebdomadam sanctam: Th. Lamy, Ephraem Syrius, Himni et sermones, i, Malines, 1882, p. 425-426.


24

Sebastià Janeras

Aquesta idea reposa en 1Co 11, on Pau, a més de transmetre el que ha rebut sobre la institució eucarística (11, 23-26), expressa la idea de reunió. Ho fa també per renyar els corintis: «El que ara us diré no serà per a felicitar-vos: quan us reuniu, no és en bé vostre, sinó en mal» (11, 17); «sento a dir que, quan us reuniu en comunitat, hi ha divisions entre vosaltres» (11, 18); «quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor» (11, 20). Com remarca Roca-Puig, aquests passatges de Pau són tots en un context eucarístic.28 I l’anàfora de Barcelona recull la idea de reunir-se per a celebrar l’eucaristia: Ὁσάκις γὰρ ἐὰν συνέρχοντες ποιοῦντες τὴν σὴν ἀνάμνησιν: «Cada vegada que, reunint-nos, fem la teva memòria».29

28. Anàfora, p. 67. Però Roca-Puig es limita a dir: «συνερχόμενοι remarca el caràcter comunitari de l’acte», sense més comentari. En canvi, en l’article «Congregati» (1987) havia fet una breu al·lusió als paral·lels siríacs (p. 222). Zheltov no fa cap comentari sobre aquest punt. 29. O «memòria de tu».


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p. 25-158 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.43

L’ORACIONAL FESTIU HISPÀNIC DE SILOS (Londres, Brit. Lib., Add. 30852) per Miquel dels S. Gros i Pujol Resum L’Oracional festiu hispànic del monestir de Santo Domingo de Silos és un volum compost l’últim quart del segle IX en àmbit aragonès, avui conservat a la British Library de Londres, que en termes generals continua essent un desconegut per als estudiosos de les litúrgies hispàniques. L’objectiu d’aquest estudi, amb la publicació de tots els inicis de les seves peces, és fer-lo conèixer més bé a fi de veure com l’oracional festiu evolucionà al llarg dels segles, i alhora conèixer com era la litúrgia hispana emprada a la Tarraconense abans d’introduir-hi els ritus romanofrancs en ús a l’antic Imperi carolingi. Paraules clau: oracional festiu, litúrgia hispànica, Silos, Aragó, Tarraconense, segle ix. The Hispanic festive liber orationum of Silos (London, Brit. Lib., Add. 30852) Abstract The Hispanic festive prayer book of the monastery of Santo Domingo de Silos is a volume composed in the last quarter of the 9th century in an Aragonese setting, conserved today in the British Library in London. In general, it remains little known to scholars of Hispanic liturgies. The purpose of this study, which includes the publication of all the beginnings of its pieces, is to make it better known with the aim of showing how the festive liber orationum evolved over the course of the centuries, and of determining what the Hispanic liturgy used in the Tarraconensis province was like before the Romano-Frankish rites used in the old Carolingian Empire were introduced there.


26

Miquel dels S. Gros i Pujol

Keywords: festive prayer book, liber orationum, Hispanic liturgy, Silos, Aragon, Tarraconensis, 9th century. El costum litúrgic hispànic de resar una col·lecta sacerdotal gairebé sempre després del res de cada salm, en l’ofici diví de matines i de les hores menors, ha fet que les antigues litúrgies hispanes siguin les úniques que, segons sembla, tinguessin un llibre especial per a aquests textos. D’aquest volum, l’Oracional festiu hispànic, només se n’han conservat dos manuscrits i alguns fragments.1 El més antic i conegut d’aquests manuscrits és el cèlebre Oracional de Verona, Biblioteca Capitular, ms. lxxxix, procedent de Tarragona i datable entorn de l’any 700, que ja ha estat objecte de nombrosos estudis.2 L’altre, el del monestir de Santo Domingo de Silos, ara a la British Library de Londres, és més tardà, i s’acostuma a datar-lo en l’últim quart del segle ix, uns 175 anys després del volum tarragoní. Aquest segon volum, malgrat haver estat utilitzat àmpliament en la gran edició de l’exemplar de Verona feta per Vives-Claveras, continua essent un desconegut per als estudiosos de les litúrgies hispàniques. L’objectiu d’aquest estudi, amb la publicació de tots els inicis de les seves peces, és fer-lo conèixer més bé a fi de veure com l’oracional festiu evolucionà al llarg dels segles, i alhora conèixer com era la litúrgia hispana emprada a la Tarraconense abans d’introduir-hi els ritus romanofrancs en ús a l’antic Imperi carolingi. L’Oracional de Silos ingressà en les col·leccions de la British Library l’any 1878, adquirit a París, en la subhasta dels manuscrits de Silos que figuraven en la col·lecció Bacheline-Deflorenne. Ja és esmentat, l’any 1884, en el catàleg dels més antics manuscrits llatins d’aquesta biblioteca. El seu autor, Thomson, el considera del segle ix i n’ofereix una molt bona descripció.3 Marius Férotin, el monjo de Solesmes i més tard de Farboroug, a Anglaterra, instal·lat a Silos, en la seva història del monestir n’ofereix una

1.

2. 3.

Són els fragments: Barcelona, Arxiu Capitular, ms. 187-14, d’inicis del segle ix, amb part de l’ofici de sant Vicenç, esmentat per J. Janini, Manuscritos litúrgicos de las bibliotecas de España, ii: Aragón, Cataluña y Valencia, Burgos, 1980, p. 41, n. 403; i Vic, Biblioteca Episcopal, ms. 260, de la segona meitat del segle xi, amb part de l’ofici de l’Epifania. Utilitzem l’edició de J. Vives, Oracional visigótico: Edición crítica, Barcelona, 1946, «Monumenta Hispaniae Sacra, Serie Litúrgica», 1. F. M. Thomson, Catalogue Ancient Manuscripts in the British Museum, part II: Latin, Londres, 1884, p. 58-60 i làmina 37, amb reproducció del f. 40.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

27

breu descripció, i seguint l’opinió de Thomson també el data del segle ix.4 El més interessant de la notícia és que recorda que els monjos del monestir, abans de l’exclaustració de l’any 1835, tenien els manuscrits escrits en lletra visigòtica en la cel·la transformada en capella on morí l’abat sant Domingo, i els consideraven com relíquies del sant.5 El mateix Férotin, més tard, l’any 1912, n’oferirà una altra descripció més completa, sense ser exhaustiva, i novament el data del segle ix sense precisar més.6 Més precisa i completa és la descripció que en dona H. Leclercq en el DACL.7 Leclercq, però, no concreta la datació i només diu que sembla posterior a l’exemplar de Verona. Caldrà esperar l’any 1945 perquè sigui publicat el primer estudi seriós sobre aquest Oracional. Fou Josep Vives, en preparar junt amb Jeroni Claveras l’edició de l’Oracional de Verona, qui l’estudià amb detall i en publicà els textos propis que no són a l’edició de l’esmentat Oracional veronès. Partint del santoral propi del manuscrit també arribà a la conclusió que és del segle ix, entorn de l’any 876, al moment de la invenció de les relíquies de santa Eulàlia de Barcelona.8 L’any següent, el 1946, Vives publicava l’edició crítica de l’esmentat Oracional de Verona i, en la introduc-

4. 5.

6. 7. 8.

M. Férotin, Histoire de l’Abbaye de Silos, París, 1897, p. 269. Férotin, Histoire…, p. 257-258. L’autor recorda que dos o tres manuscrits ja eren a Silos abans de l’arribada del sant, i que tots els anteriors al segle xii podien haver estat utilitzats per ell en les seves lectures. Això explica que els monjos els consideressin com a relíquies per haver estat santificats per les seves mans. Per això els tenien en la seva cel·la, la Cámara Santa, on perquè ningú els robés eren protegits amb l’excomunió papal. Igualment, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, en la carta del monjo Garcies al bisbe abat Oliba, escrita en els anys 1043-1046, en parlar de les nombroses relíquies del monestir, s’esmenta: «Sunt reliquiae beati Gregorii “Dialogi”, qui pontifex Romae ordinatus caelibem vitam duxit», que només s’entén si és que tenien el llibre dels «Diàlegs» del papa Gregori el Gran, íntegre o fragmentari, com una relíquia seva. Vegeu E. Junyent, Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, Barcelona, 1992, p. 376. També vers el 1800, al convent dels dominics de Santa Caterina de Barcelona, entre les relíquies tenien un manuscrit en pergamí del llibre iv de les Sentències de sant Tomàs d’Aquino, perquè el consideraven escrit per ell mateix. Vegeu J. Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, tom 18, p. 199-200. Agraeixo la notícia de Cuixà al doctor Ramon Ordeig i Mata. M. Férotin, Le Liber Mozarabicus Sacramentorum et les manuscrits mozarabes, París, 1912, col. 880-882. Dictionnaire d’Archéologie Chrétienne et de Liturgie, tom. IX/2, París, 1930, col. 23832387, i làmina 7180, que reprodueix el f. 40. J. Vives, «El Oracional mozárabe de Silos, British Museum, ms. Addit. 30852», Analecta Sacra Tarraconensia, 18 (1945), p. 1-25.


28

Miquel dels S. Gros i Pujol

Londres, British Library, add. 30852, fol.40


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

29

ció del volum, Claveras hi inseria un valuós estudi paleogràfic dels dos manuscrits conservats de l’Oracional. Acaba datant l’exemplar de Silos al segle ix sense més precisions.9 L’any 1963, Klaus Gamber l’inclourà en el seu catàleg dels manuscrits litúrgics llatins més antics, i el data també del segle ix.10 Novament, l’any 1979, el manuscrit de Silos serà objecte d’un estudi paleogràfic. En aquest any el professor Díaz y Díaz, gran investigador dels manuscrits visigòtics dels regnes de Lleó-Castella i Navarra, en tractar dels manuscrits visigòtics de La Rioja, de la llista n’exclourà l’Oracional perquè el considera «de claro origen pirenaico y, sin duda, del siglo ix muy avanzado».11 Seria, doncs, de l’últim quart del segle ix, i com que no és ni navarrès ni de la zona del Pirineu actualment català, llavors ja dependent de la seu de Narbona amb la seva litúrgia romanafranca, cal considerar-lo de la zona actualment aragonesa. Millares Carlo esmenta el manuscrit en el seu catàleg de manuscrits escrits en lletra minúscula visigòtica, obra pòstuma de l’any 1999, i també el considera del segle ix, sense precisar més.12 Ruiz Asencio, en presentar els antics manuscrits pirenaics de l’antiga biblioteca monàstica de Silos, l’any 2003, segueix l’opinió de Díaz y Díaz de considerar-lo del segle ix molt avançat, sense excloure que ja sigui del començament del segle x. Fins arriba a afirmar que sembla un manuscrit carolingi.13 Finalment, Susana Zapke, en la seva gran obra Hispania vetus en parla amb una nota de M. C. Vivancos, que també el considera del final del segle ix.14 El present estudi només cerca d’estudiar el manuscrit en l’aspecte litúrgic, comparant-lo amb l’Oracional de Verona, a fi de veure l’evolució 9. Vegeu la nota 2. 10. K. Gamber, Codices liturgici latini abtiquiores, Friburg (Suïssa), 1963, p. 59, m. 331. 11. M. C. Díaz y Díaz, Libros y librerías de La Rioja altomedieval, Logronyo, 1979, p. 234 i nota 10. Díaz y Díaz ja n’havia parlat amb detall anteriorment en l’article «La fecha de implantación del Oracional festivo visigótico», Boletín Arqueológico de Tarragona, època iv, fasc. 113-120 (1971-1972), p. 115-143. 12. A. Millares Carlo, Corpus de códices visigóticos, i: Estudios, Las Palmas de Gran Canaria, 1999, p. 88 i làmina 116, que reprodueix el f. 80v. 13. J. M. Ruiz Asencio, «Códices pirenaicos y riojanos en la biblioteca de Silos en el siglo xi», a Silos. Un milenio: Actas del Congreso Internacional sobre la Abadía de Santo Domingo de Silos, Burgos, 2003, vol. 2, p. 177-210. 14. S. Zapke, Hispania vetus: Manuscritos litúrgico-musicales: De los orígenes visigóticos a la transición francoromana (siglos ix-xii), Bilbao, 2007, p. 258-259.


30

Miquel dels S. Gros i Pujol

de l’antic Oracional festiu toledà a la Tarraconense, i alhora precisar més el seu lloc d’origen i els camins que el portaren a Silos. Descripció codicològica En el manuscrit s’utilitzà un pergamí força mal elaborat, de vegades gairebé transparent, que en els últims quaderns conservats ha deixat una cara del foli total o parcialment en blanc per no poder-hi escriure res. No és pas, doncs, un manuscrit luxós, sinó simplement funcional, escrit per una església amb cabals reduïts. Actualment té 16 quaderns, 15 de 4 bifolis i 1 de només 2 bifolis, que originàriament també en devia tenir 4. Els quaderns no porten senyals d’haver estat numerats ni amb xifres romanes ni amb lletres. Els folis són encarats així: < > < > | < > < >. El ratllat és fet a punta seca sobre la cara del pèl. Actualment té 115 folis de 33 × 26 cm i són numerats en l’angle superior dret amb xifres aràbigues del segle xviii. Gairebé tots els folis presenten senyals d’haver estat danyats per la humitat, especialment en els marges superior i lateral. Lletra minúscula visigòtica força regular sense arribar a ser perfecta, de 0,4 cm d’alçada, distribuïda en dues columnes de 22/26 línies, que ocupen 25 × 20 cm. Tenen 22 línies els folis 1-6 i 39-115, i 26 línies els folis 7-38. Això ha fet pensar a alguns investigadors que són escrits per dues mans diferents, cosa difícil de demostrar. La lletra dels inicis de les antífones, dels al·leluiàtics i dels responsoris és més reduïda, de 0,2 cm d’alçada; són posats al marge dels textos eucològics, i entre les dues columnes. Quan porten notació musical, s’indica en les notes. Tinta color marró fosc tirant a negre, rúbriques en lletra capital rústega, traçada molt irregularment en negre, vermell i verd. Caplletres més aviat senzilles, en les quals s’utilitzen els mateixos colors que en les rúbriques. No tenen cap figuració humana ni d’animals. Enquadernació amb tapes de fusta, que semblen ser les primitives, recobertes de pell de color marró. Al llom, sobre pell vermella, en lletres d’or, porta la inscripció «Orationes Sanctae. Brit. Mus. Add. 30852». L’any 1772, a Silos mateix fou enquadernat de nou, conservant segurament les tapes de fusta primitives, i afegint-li, al final, sobre paper, l’índex del seu contingut. Datació i escriptori Sobre la datació del manuscrit sembla que no hi ha discussió possible. Cal acceptar l’opinió del doctor Díaz y Díaz, el millor coneixedor


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

31

dels manuscrits visigòtics de la meitat nord de la península Hispànica, que com ja hem indicat el considera del segle ix molt avançat, és a dir, de l’últim quart d’aquest segle.15 Díaz y Díaz també proposa atribuir-lo a un escriptori aragonès, sense precisar més. Això és molt lògic. Els pocs manuscrits visigòtics d’origen aragonès que fins ara s’han identificat no permeten anar més enllà. Cal, doncs, fixar-se essencialment en el seu contingut litúrgic per intuir quelcom sobre l’església per la qual fou copiat. Com direm després en presentar el seu contingut i en comparar-lo amb el de l’Oracional de Verona, és en el santoral on es noten les principals diferències entre els dos manuscrits. De fet, el de Silos hi afegeix tres celebracions que li són pròpies. Són santa Engràcia i els 18 màrtirs de Saragossa, commemorats en els calendaris mossàrabs publicats per Férotin el dia 16 d’abril:16 sant Torquat de Guadix i els seus companys bisbes, anomenats els Set barons apostòlics, celebrats en els esmentats calendaris el dia 1 de maig,17 i la festa del Trasllat de les Restes de Sant Sadurní de Tolosa de Llenguadoc a la basílica on ara reposen, fet pel bisbe Exuperi (c. 405-411),18 commemorat en els citats calendaris el dia 1 de novembre.19 D’aquests dos últims no hem sabut trobar cap església que els fos dedicada en l’actual zona aragonesa, perquè l’església de Sant Torquat de Calatayud, ara derruïda, sembla de l’època de la reconquesta.20 Cal, doncs, fixar-se únicament en l’església de Santa Engràcia de Saragossa. Els 18 màrtirs saragossans i santa Engràcia són citats conjuntament, vers l’any 400, per Aureli Prudenci en el Peristephanon.21 Les seves restes continuen sent venerades en l’àrea de l’església que tenen dedicada en la zona funerària, al sud de la ciutat, fora l’antiga muralla romana. És molt possible que ja a la primera meitat del segle iv s’hi construís un Martyrium, ara desaparegut, d’on procedeixen els dos sepulcres paleocristians de marbre, de tallers romans, de mitjan segle iv, per a ús de famílies cris-

15. Vegeu la nota 11. 16. M. Férotin, Le Liber Ordinum en usage dans l’Eglise wisigothique et mozarabe d’Espagne, París, 1904, p. 460. 17. Férotin, Le Liber Ordinum..., p. 462. 18. L. Duchesne, Fastes épiscopaux de l’ancienne Gaule, vol. 1, París, 1894, p. 296. 19. Férotin, Le Liber Ordinum..., p. 484. 20. M. de Cos, Glorias religiosas de la ciudad de Calatayud, Calatayud, 1845, p. 198. 21. A. Prudentii, Peristephannon Hym. iv. PL 60/373-376.


32

Miquel dels S. Gros i Pujol

tianes de l’alta societat saragossana.22 Al primitiu Martyrium, succeí una església de la qual es té notícia al segon quart del segle vii per la inscripció que s’hi gravà, redactada per sant Eugeni arquebisbe de Toledo en els anys 646-657.23 Eugeni era d’origen saragossà, i sembla que en la seva joventut havia format part de la comunitat clerical responsable del culte en l’església martirial. El culte litúrgic als màrtirs hi devia tenir un lloc molt important com en l’Oracional de Silos, amb oracions sacerdotals per a les vespres i les matines, n. 877-878, de la present edició, col·locades entre els textos del mateix dia de Pasqua i els del dilluns de la seva octava. Hi ha encara un altre argument a favor d’aquesta atribució. Al final del foli 97v, posteriorment, en lletra minúscula quasi cursiva mig esborrada, hi ha aquesta nota: Sancta Trinitas qui est in celo et quatuor aubangelio quia salba meo kaballo colore bago sancte Damiane sancte Gensiale sancte Marsiale in frena teuscaner quia non poissan meu caballo benaret.24 És difícil captar bé el sentit d’aquest text. Sembla, però, que se’n pot deduir que algú que tenia un cavall bago, és a dir, de color opac i obscur, l’havia posat sota la protecció de la Trinitat, del Textus dels quatre evangelis, i dels sants Damià, Genesià i Marçal. El mot del final de la nota benaret, de venor (‘caçar’), sembla indicar que temia que el cavall fos caçat, en el sentit de mort. Potser per això fins l’havia posat al servei de l’església d’on procedeix el manuscrit. Si es pogués identificar el mot teuscaner, que sembla un topònim, la nota quedaria més entenedora. Sant Damià, junt amb sant Cosme, tenia culte en l’esmentada església perquè figura al manuscrit;25 de sant Gensià no en sabem res de cert; potser és un dels «innombrables» màrtirs de Saragossa; mentre que sant Marçal, que no es

22. P. de Palol, Arqueología cristiana de la España romana, Madrid, 1967, p. 302-304. Sobre els màrtirs saragossans vegeu J. Arce, Caesaraugusta, ciudad romana, Saragossa, 1979, p. 85-90, i P. Castillo, Los mártires hispanorromanos y su culto en la Hispania de la Antigüedad Tardía, Granada, 1999, p. 339-340. 23. V. Vollmer, Fl. Merobaudis reliquiae: Blossii Aemilii Dracontii Carmina: Eugenii Toletani episcopi Carmina et epistulae, 2a ed., Berlín, 1961. «Monumenta Germaniae Historica, Auctorum Antiquissimorum», XIV, p. 239-240. 24. Vegeu la peça n. 1011, nota 103. Agraeixo moltíssim al professor Jesús Alturo i Perucho la seva ajuda en la transcripció d’aquesta nota. 25. Vegeu n. 1200-1206.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

33

pot confondre amb el bisbe de Llemotges homònim, perquè no porta el títol de bisbe, figura en totes les llistes dels 18 màrtirs de Saragossa. Cal admetre que els arguments que tenim a mà per atribuir el manuscrit a l’església de Santa Engràcia de Saragossa són febles, però són els únics que el mateix Oracional ens ofereix. Partint d’aquesta hipòtesi, seria interessant saber com el manuscrit deixà Saragossa i arribà al monestir de Silos. Ens hi pot ajudar quelcom recordar, com ja hem dit, que a Silos, junt amb altres manuscrits de litúrgia hispana, era considerat com una relíquia de l’abat sant Domingo, perquè aquest l’havia utilitzat en el culte litúrgic del monestir. El sant se’l podia haver emportat del monestir de Sant Millán de la Cogolla, a La Rioja, d’on era el prior, quan, l’any 1041, a causa de les seves dificultats amb el poder civil navarrès, sota protecció del rei de Castella, passà a dirigir l’abadia de Silos.26 Però, per poder-ho afirmar amb un mínim de seguretat, caldria que el manuscrit portés senyals d’haver estat en l’abadia riojana, cosa que no té. Per exemple, no té cap text per a la celebració de sant Emilià, el titular de l’abadia, commemorat en els calendaris mossàrabs el dia 12 de novembre, l’endemà de sant Martí de Tours.27 El manuscrit commemora sant Martí als n. 1214-1233 de la present edició, i tot seguit, als n. 1234-1240, comencen els textos del comú de sants, normalment posats al final dels llibres litúrgics. Exclou, doncs, la celebració de sant Emilià. El volum podria ser l’Oracional lliurat al monestir, l’any 1067, per Sanç de Tabladillo, junt amb altres manuscrits litúrgics.28 Com que sant Domingo visqué fins l’any 107329 també l’hauria pogut utilitzar. Cal, però, no oblidar que el monestir, ja des de la seva fundació o restauració en els primers anys del segle x,30 ja devia tenir un oracional, i que aquest exemplar podria ser el nostre volum, que seguint l’autoritzada opinió de Díaz y Díaz cal datar a l’últim quart del segle ix. Encara pot haver-hi una altra explicació per justificar la presència d’un manuscrit litúrgic aragonès a Silos. Malgrat que no consti docu26. Férotin, Histoire..., p. 39. 27. Férotin, Le Liber Ordinum..., p. 486. 28. M. Férotin, Recueil des chartes de l’Abbaye de Silos, París, 1897, doc. 17. Sobre els inventaris antics de la biblioteca del monestir de Silos, vegeu A. Boylan, «The Library at Santo Domingo de Silos and its Catalogues (xith-xviiith Centuries)», Revue Mabillon, n. s., 3 (1992) p. 59-102. 29. Férotin, Histoire..., p. 62. 30. Férotin, Histoire..., p. 8-9.


34

Miquel dels S. Gros i Pujol

mentalment, no s’ha d’excloure la possibilitat del trasllat íntegre o parcial d’una comunitat de monjos o de clergues de l’església de Santa Engràcia de Saragossa, a mitjan segle x, als monestirs de Sant Millán de la Cogolla o bé al de Silos, sota la protecció dels reis de Navarra i de Castella, quan el califa Abderraman III recuperà el domini en la zona aragonesa. Ho permet suggerir el trasllat, entorn de l’any 940, de la comunitat monàstica de Sant Urbez del Nocito, al Sobrarb aragonès, amb les relíquies de sant Urbici, al Berguedà, pagus del comtat de Cerdanya, inici del monestir benedictí de Santa Maria de Serrateix.31 Resumint, cal dir que és probable que el manuscrit procedeixi de l’església de Santa Engràcia de Saragossa per a ús de la qual hauria estat copiat en l’últim quart del segle ix, que al monestir de Silos podia haver estat emprat en el culte litúrgic per l’abat sant Domingo, mentre que és incert com passà de Saragossa a Silos, sense excloure la possibilitat que el mateix Domingo l’hagués traslladat en deixar Sant Millán de la Cogolla. Contingut dels quaderns i possible contingut de les llacunes del manuscrit Llacuna 1a

Sembla que només manca el primer quadern. Devia tenir vuit folis i contenia les oracions dels dos primers diumenges d’advent, cada un seguit dels textos de les fèries de la seva setmana. El quadern també portava l’ofici de santa Cecília esmentat en la rúbrica de la peça 713.

Quadern 1r, f. 1-6v

El quadern té tres bifolis. Conté les cinc últimes oracions del diumenge iii d’advent (n. 1-5), els textos de les fèries de la setmana següent (n. 6-17), tot l’ofici de santa Leocàdia de Toledo (9-XII) (n. 18-53), els textos d’una altra fèria d’advent (n. 54-59)

31. Sobre aquest tema, vegeu E. Junyent, L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Montserrat, 1983, p. 66, i F. X. Altés, «El leccionari i col·lectari santoral de Santa Maria de Serrateix», Miscel·lània Litúrgica Catalana, 10 (2001), p. 225-227.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

35

i el títol i la primera oració de santa Eulàlia de Mèrida (10-XII) (n. 60). Quadern 2n, f. 7-14v

Continua l’ofici de santa Eulàlia (n. 61-81), seguit dels textos de tres fèries d’advent (n. 82-99), dels del iiii diumenge d’advent (n. 100-109), de tres altres fèries d’advent (n. 110- 1 2 7 ) i part de l’ofici de la festa de la Mare de Déu (18-XII), que queda truncat a la primera oració de la cinquena missa de les matines (n. 128-165).

Quadern 3r, f. 15-18v Només té santoral dels mesos d’octubre i de novembre. Per això l’hem passat al final de l’Oracional. Llacuna 2a

Devia contenir les oracions del final de l’ofici de la Mare de Déu, les últimes fèries d’advent, les CONP i BNO de les fèries d’advent i l’inici de l’ofici del dia de Nadal.

Quadern 4t, f. 19-24

Quadern mancat del primer bifoli comptant des de fora. Comença amb la primera oració de la tercera missa de les matines de Nadal, seguida de la resta de l’ofici (n. 166-213). Després hi ha l’ofici de sant Esteve (26-XII) fins a la CONP de matines (n. 214-240). En el foli perdut que era entre els folis 24 i 25 devia haver-hi el final de l’ofici de sant Esteve i l’inici de l’ofici de sant Joan Evangelista (27-XII).

Quadern 5è, f. 25-32v

Té quatre bifolis, i conté l’ofici de sant Joan Evangelista (27-XII), que s’inicia en la segona oració de les


36

Miquel dels S. Gros i Pujol

matines (n. 241-245), seguit de l’ofici de santa Coloma de Sens (31-XII) (n. 246-255). Després ve l’ofici de la Circumcisió (1-I) (n. 256-293), l’ofici penitencial In caput anni (2-I) (n. 294301) i el de l’Epifania (6-I) fins a la segona oració de la setena missa (n. 302-355). Quadern 6è, f. 33-38v

Quadern ara de només tres bifolis, per haver perdut el bifoli interior. Continua l’ofici de l’Epifania fins al final (n. 356-363). Després hi ha l’ofici de sant Julià i santa Basilissa (7-I) amb només la CONP i la BNO (n. 364-365), el dels Sants Innocents (8-I) (n. 366-402), el de santa Eugènia (9/20-I) (n. 403-410) i el de sant Fruitós de Tarragona (21-I) fins a la tercera oració de la tercera missa de les matines (n. 411-434).

Quadern 7è, f. 39-46v

Quadern de quatre bifolis. Continua l’ofici de sant Fruitós fins al final (n. 435-452), seguit del de sant Vicenç de Saragossa (22-I) (n. 453-488) i el de la càtedra de sant Pere (22-II), que queda truncat en la tercera oració de la primera missa de les matines (n. 489-496).

Llacuna 3a

En aquest quadern acabava l’ofici de la càtedra de sant Pere, hi havia tot l’ofici In carnes tolendas d’inici de la quaresma i els textos dels diumenges primers d’aquest temps fins al diumenge In Vicesima.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Quadern 8è, f. 47-54v

37

Quadern de quatre bifolis. Comença amb la BNO de les primeres vespres del diumenge In Vicesima i dels textos per a les matines (n. 497-507), segueix una oració pròpia d’aquest Oracional per a després de les antífones que es cantaven a l’inici de la missa en lloc del Prelegendum (n. 508). Tot seguit s’inicia el Libellus de Traditione Domini per a les fèries de després del diumenge In Vicesima. Va fins l’hora de vi de la fèria v de la setmana quarta de quaresma (n. 509596).

Quadern 9è, f. 55-62v Quadern compost per quatre bifolis. Comença amb els textos de la fèria vi de després del diumenge In Vicesima i va fins a la tercera oració de l’hora de iii de la fèria iii de la setmana següent (n. 597-699). Al mig té els textos del diumenge De Lazaro, anterior al Diumenge de Rams (n. 633-642), seguits d’una oració Ad Missam (n. 643) per a la celebració del començament de la missa, com són les col· lectes romanes. Llacuna 4a

El quadern devia contenir les oracions que falten de l’hora de iii de la fèria iii, les de les hores de vi i de ix, les de les fèries iv-vi i les del dissabte, junt amb les CONP i BNO de Traditione de les fèries ii-v.

Quadern 10è, f. 63-68v

Quadern mancat del primer bifoli. El foli ara perdut que era col·locat entre


38

Miquel dels S. Gros i Pujol

els folis 62 i 63 devia tenir les últimes CONP i BNO de la fèria v de Traditione. El quadern ara comença amb la BNO de vi de la fèria v i completa la sèrie fins a la iii del dissabte (n. 700710). Després segueixen els textos del Diumenge de Rams (n. 711-729), seguits de quatre oracions per a la benedicció dels rams (n. 730-733) i l’oració De antifonis per resar en l’inici de la celebració eucarística (n. 734). El contingut del quadern acaba amb la tercera oració de les matines de la fèria ii de la Setmana Santa. Els seus textos devien continuar en el foli ara perdut que hi havia entre els folis 68v i 69. Quadern 11è, f. 69-76v

El quadern té quatre bifolis i comença amb la CONP de l’hora de iii de l’esmentada fèria ii, seguida dels textos de vi, i dels propis de les fèries iii, iv i v In Cena Domini fins a l’inici de l’hora de iii d’aquesta diada (n. 741-819).

Quadern 12è, f. 77-84v

Quadern de quatre bifolis. El seu contingut continua amb els altres textos de l’hora de iii del Dijous Sant (n. 820-825), seguits d’una oració Post pedes lavatos, escrita posteriorment al marge del foli 77 (n. 826), i de dues oracions Post indulgencias explicitas i Super penitentes per als ritus de reconciliació del Divendres Sant (n. 827-828). L’Oracional continua amb set oracions per a la benedicció de la llàntia i del ciri en la vigília de


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

39

la nit de Pasqua (n. 829-835), les admonicions-col·lectes de l’Oratio fidelium de Pasqua, posades després de les lectures (n. 836-868), els textos de les matines de Pasqua (n. 869-875), l’oració de després del Gloria in excelsis deo de la celebració eucarística (n. 876) i la CONP i la BNO per a les vespres i les matines de la festa de Santa Engràcia de Saragossa (n. 877-878). Al final acaba amb la CONP de les matines del dia de Pasqua (n. 879). Quadern 13è, f. 85-92v

Quadern de quatre bifolis, que s’inicia amb la BNO de matines del dia de Pasqua, seguida de la CONP i la BNO de les vespres del mateix dia i de les CONP i BNO de les fèries següents des de la fèria ii fins a les vespres del dissabte (n. 880-906). Després segueixen les missae de les matines de les fèries del temps pasqual des de la fèria ii fins al dissabte següent (n. 907-950).

Quadern 14è, f. 93-99v

Quadern de quatre bifolis, mancat d’un foli entre els folis 97-98. Continua la sèrie de les missae matinals per a les fèries pasquals. N’hi ha per a nou fèries (n. 951-1005). Després venen els textos dels diumenges i, iii i iv de després de l’octava de Pasqua (n. 1006-1023). Els del ii diumenge eren en el foli ara perdut del quadern. Aquest acaba amb la BNO de les primeres vespres de l’ofici de sant Torquat de Guadix (n. 1024-1025).


40

Miquel dels S. Gros i Pujol

Quadern 15è, f. 100-107v

Quadern de quatre bifolis. Continuen els textos de la festa de Sant Torquat (n. 1026-1059), seguits de l’ofici de la Santa Creu de maig (n. 1060-1079). Després ja ve l’ofici de l’Ascensió (n. 1080-1110) i el títol del diumenge de després d’aquesta festivitat.

Quadern 16è, f. 108-115v

Quadern de quatre bifolis. Comença amb els textos del diumenge de després de l’Ascensió (n. 1111-1120). Segueixen els de la festa de la Pentecosta (n. 1121-1169), els de l’ofici de sant Adrià i santa Natàlia (n. 1170-1189) i l’inici de l’ofici de sant Joan Baptista, interromput al final de la primera missa de les matines (n. 1190-1199).

Llacuna 5a

Manquen dos o tres quaderns amb el final de l’ofici de sant Joan Baptista, el de sant Pere i sant Pau i els dels sants dels mesos de juliol-setembre.

El quadern només és format pels Quadern 3r, f. 15-18v dos bifolis interiors. El seu contingut s’inicia amb la BNO de les primeres vespres de l’ofici de sant Cosme i sant Damià (22-X), seguides de les oracions de les matines d’aquesta diada (n. 1200-1206). Després venen les oracions del trasllat de les restes de sant Sadurní de Tolosa del Llenguadoc (1-XI) (n. 1207-1213) i l’ofici de sant Martí de Tours (11-XI) (n. 1214-1233). L’últim ofici és el del comú de sants (n. 1234-1241), que devia continuar en els dos folis finals


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

41

del quadern, ara perduts, junt amb les antífones i oracions del salm 50, segons es pot deduir de la rúbrica del n. 50. Aquest sembla ser l’últim quadern de l’Oracional. Comentari litúrgic En comparar el contingut de l’Oracional de Silos (OSil) amb el de l’Oracional de Verona (OVer) cerquem identificar les innovacions que el primer presenta i que ens permeten seguir l’evolució que l’antic Oracional festiu de Toledo de l’arquebisbe Julià (670-680) tingué en les esglésies ara aragoneses de la província eclesiàstica de Tarragona. Cal tenir present que els volums, tot i estar cronològicament separats per uns 150 anys, foren usats en el culte d’esglésies tarragonines. Temps d’advent (n. 1-165) L’OVer presenta els textos de l’advent dividits en tres grans seccions. Són aquestes: textos propis dels cinc diumenges, amb les seves corresponents CONP i BNO; grups de textos per a les matines de les fèries d’advent, amb indicació seguida dels dies que cal utilitzar-los, amb els oficis intercalats de sant Romà (28-XI), santa Cecília (22-XI), sant Sadurní de Tolosa de Llenguadoc (29-XI), sant Andreu Apòstol (30-XI), santa Leocàdia de Toledo (9-XII), santa Eulàlia de Mèrida (10-XII), i la festa de la Mare de Déu (18-XII), i en tercer lloc les CONP i BNO pròpies d’advent, repartides en una setmana, ordre que cal repetir en les cinc setmanes d’advent. Després ja comencen les oracions del dia de Nadal. L’OSil, en la part conservada de l’advent, es presenta més modern. En primer lloc té els textos de les fèries i del santoral intercalats entre els diumenges, i en les fèries i el santoral ha suprimit les dades referents al dia en què han de ser celebrades. Només després porta la col·lecció de les CONP i BNO pròpies de l’advent, que cal repetir en les cinc setmanes que aquest temps litúrgic té. En la part conservada del santoral també hi ha alguns canvis. Així, en l’ofici de santa Leocàdia de l’OSil manquen les últimes oracions de l’OVer n. 138-147, i hi afegeix l’oració del salm 50, al final, abans de la CONP de matines, que l’OVer n. 1180 porta al final del volum. Com que les oracions del final de les matines en l’esmentat OVer no porten cants, es pot pensar


42

Miquel dels S. Gros i Pujol

que a Tarragona vers l’any 700 ja no eren utilitzades. Igualment, l’OSil ja no té les oracions de l’OVer n. 163-181 de l’ofici de santa Eulàlia de Mèrida, també sense antífones, i al final de matines afegeix l’oració del salm 50, que l’OVer n. 1184 té al final del volum. És lògic pensar que l’ofici de santa Maria sofrí els mateixos canvis, però una llacuna del seu final impedeix comprovar-ho. Temps de Nadal i santoral fins a l’inici de la quaresma (n. 166-496) L’ofici del dia de Nadal s’inicia amb la primera oració de la tercera missa de les matines. En la setena missa l’OSil n. 202-209 té els textos en ordre diferent que l’OVer i té l’oració n. 205, que li és pròpia, mentre que en l’OVer n. 309-313 ja no porten antífones, senyal que no eren utilitzades en l’ofici. Les diferències en el santoral dels dos manuscrits són aquestes: OVer OSil Esteve (26-XII) Esteve (n. 214) Eugènia (27-XII) Joan Apòst. (29-XII) Joan Apòst. (n. 241) Coloma (31-XII) Coloma (n. 246) Octava Nadal (1-I) Circumcisió (n. 256) Cap d’Any (2-I) Cap d’Any (n. 294) Aparició (6-I) Aparició (n. 302) Julià-Basilissa (7) Julià-Basilissa (n. 364) Innocents (8) Innocents (n. 366) Eugènia (n. 403) Fructuós (21-I) Fructuós (n. 411) Vicenç (22-I) Vicenç (n. 453) Càtedra sant Pere (22-II) Càtedra sant Pere (n. 489) El santoral dels dos manuscrits és el mateix, encara que potser el de l’OSil era més extens, però una llacuna després de la càtedra de sant Pere ens impedeix saber-ho. Una altra llacuna d’un sol foli entre els folis 24v i 25 sembla que impedeix suposar que entre sant Esteve i sant Joan Evangelista hi hagués la commemoració de l’apòstol sant Jaume el Major. De fet, feia pocs anys que el bisbe Teodomir (c. 800-847) havia obert el culte sobre


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

43

la tomba de l’apòstol.32 El canvi més important en les dues llistes és el trasllat de la commemoració de santa Eugènia de Roma, en l’OSil, del dia 27XII a una data desconeguda entre els dies 9 i 20 de gener. En l’OSil l’ofici de sant Esteve és mancat de les cinc últimes oracions de l’OVer, mentre que el de sant Joan Evangelista, que és molt més curt, en la part conservada és igual. El mateix passa amb el de santa Coloma de Sens, el de l’octava de Nadal, que, d’acord amb la tradició romanofranca, ja és anomenat De Circumcisione Domini i és mancat de l’oració del PS 3 de l’OVer n. 360. La resta de l’ofici és igual en els dos manuscrits, així com el breu ofici de Cap d’Any. Els oficis de la festa de l’Aparició també són iguals, amb l’única diferència que l’OSil té les oracions n. 335 i 359 intercanviades, potser per error del copista. De l’ofici de sant Julià i santa Basilissa els dos oracionals només tenen les CONP i BNO de vespres i de matines, que són les mateixes, i en l’ofici dels Sants Innocents hi manca l’última missa, n. 440-443 de l’OVer, que, com adverteix la rúbrica de l’OSil n. 440, és a l’ofici de sant Just i sant Pastor (6-VIII), cosa que no podem controlar per culpa d’una llacuna després del foli 115v, al final del manuscrit. Després l’OSil porta l’ofici de santa Eugènia, sense assignar-li cap data concreta, que en l’OVer és celebrat el dia 27-XII. Curiosament, mentre l’OVer n. 337-338 només té una CONP i una BNO per a les vespres i les matines, l’OSil n. 403-410 també només té les oracions de les matines amb la CONP i la BNO corresponents diferents de les de l’esmentat OVer. El santoral continua amb l’ofici de sant Sadurní de Tolosa del Llenguadoc (21-I), que és igual en els dos oracionals, i el de sant Vicenç de Saragossa (22-I), que es presenta retallat perquè li manquen les oracions de les missae 5-6 del final de les matines, peces OVer n. 487-493. La part conservada d’aquesta secció del santoral acaba amb la festa de la Càtedra de Sant Pere (22-II). El seu ofici queda interromput en la tercera oració de la primera missa de les matines. La mateixa llacuna ens impedeix saber si l’OSil portava altres celebracions del santoral abans d’iniciar la quaresma, cosa molt probable. Temps de quaresma (n. 497-710) L’OSil és mancat de les celebracions de l’inici de la quaresma In carnes tollendas i dels textos dels dos primers diumenges de quaresma. En l’ofici

32. Diccionario de historia eclesiástica de España, vol. iv, Madrid, 1975, p. 2192.


44

Miquel dels S. Gros i Pujol

In carnes tollendas no devia pas portar les interessantíssimes rúbriques de l’OVer sobre la processó que aquest dia es celebrava a Tarragona. L’Oracional, doncs, comença amb la BNO del final de les primeres vespres del diumenge In Vicessima, que és el tercer diumenge del temps quaresmal. Els textos són els mateixos en els dos oracionals, i tots dos afegeixen abans de la CONP l’antífona i l’oració del PS 50. L’OSil, a més, al final de les matines porta l’oració De missa ad antifonas, que li és pròpia (n. 508). Cal tenir present que en aquest dia la missa no tenia Prelegendum i que s’iniciava amb el cant de tres antífones, tal com es troba en l’ALeón p. 202. Aquesta oració es devia resar després del cant de les antífones com si fos una col·lecta romana. Deu ser una influència de la litúrgia romanofranca del regne franc. En acabar aquest ofici s’inicien les oracions del Libellus de Traditione Domini que cal resar en les fèries de les dues setmanes de quaresma anteriors al Diumenge de Rams. L’OVer les té seguides repartides en grups de tres i quatre oracions per ser recitades a les matines i a les hores menors de iii, vi i ix. En canvi l’OSil les té repartides en dues setmanes posant al mig els textos del diumenge De Lazaro, que és el diumenge anterior al de Rams, i sense els textos per a l’hora de ix. És possible que en l’església d’on procedeix l’Oracional en suprimir aquesta hora menor avancessin la celebració eucarística després de l’hora de vi. Una altra diferència entre els dos oracionals és que l’OVer n. 705-712, al final dels textos de la iii del segon dissabte, hi afegeix les oracions del libellus que no han estat emprades ne pereant, detall que permet reconstruir-lo tal com era abans d’inserir-lo en l’Oracional. Aquest suplement manca en l’OSil. Ambdós oracionals, a continuació, porten les CONP i BNO que cal utilitzar en les diferents hores de les dues setmanes De traditione, i l’OVer n. 747 encara hi afegeix els textos del diumenge De Lazaro, previ al Diumenge de Rams, que l’OSil, tal com hem dit, té col·locats al mig de les fèries d’aquestes dues setmanes. Amb això, com amb els canvis en temps d’advent, l’OSil mostra ser un llibre litúrgic quelcom més modern i ben estructurat que l’OVer. La Setmana Major (n. 711-868) Aquest és el nom que l’OVer n. 722 dona a la Setmana Santa. En els dos oracionals comença amb les primeres vespres del Diumenge de Rams, seguides de les matines d’aquesta diada, en les quals, al final, l’OSil n. 727 hi afegeix l’oració de la tercera antífona de la segona missa que manca en l’OVer. Després dels textos de les matines, just abans dels de la celebració


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

45

eucarística, l’OSil insereix les quatre oracions sacerdotals de benedicció dels rams. L’OVer, en canvi, no en té cap. Les dues primeres oracions de benedicció, n. 730-731, deuen ser de tradició toledana perquè, malgrat que figuren al místic de quaresma de la parròquia de Santa Justa i Santa Rufina de Toledo, propi de la tradició litúrgica de Sevilla,33 també es troben al Liber Ordinum episcopal de Silos, on unides formen una sola pregària.34 Les altres dues, n. 732-733 de la present edició, deuen ser textos de la tradició pròpia de Toledo, perquè el primer també es troba parcialment copiat en el Liber Ordinum episcopal de Silos.35 En l’OSil n. 734, al final, també afegeix una Oratio de antifonis pròpia per ser resada en l’inici de la missa, abans de començar les lectures bíbliques. Segueixen els textos de les fèries ii-iv, amb matines, iii i vi, i els del dijous In Cena Domini, amb dues missae a les matines i iii. Els textos són els mateixos en els dos oracionals. L’única diferència és que l’OSil ha suprimit el mot Antiqua que en l’OVer n. 810, 812 i 832 es troba en la rúbrica que precedeix l’oració corresponent. L’OSil n. 826, però, al marge esquerre del foli 77v, acabada l’hora de iii, hi afegeix una oració Post pedes lavatos, que sembla pròpia del manuscrit i que podria pertànyer a la tradició litúrgica de la Tarraconense. El Divendres Sant només compta amb dues oracions. Són l’OSil n. 827 Post indulgentias explicitas, que pertany al ritu de la reconciliació dels penitents realitzat a la tarda d’aquest dia, a l’hora de ix, i l’oració OSil n. 828 Super penitentes, que és una veritable fórmula de reconciliació redactada en l’estil de les oracions romanes. L’OVer també només té dues oracions per a aquest mateix ritu, de les quals només la segona és la mateixa en els dos oracionals. Les oracions per a la benedicció de la llàntia i del ciri en la vetlla pasqual també presenten diferències en els dos oracionals. Mentre l’OVer només té cinc oracions, l’OSil en té set, les cinc del primer més dues peces pròpies. L’OVer n. 839 comença amb la benedicció de la llàntia in sacrario, seguida de la benedicció del ciri també in sacrario, de la presentació de la llum ante altare, anomenada el lumen levatum, i la presentació de la llàntia i del ciri també davant l’altar, amb oracions que el sacerdot ha de resar després de cada un d’aquests cinc ritus. L’OSil segueix el mateix ritu, però hi 33. J. Janini, Liber Misticus de Cuaresma y Pascua, Toledo, 1980, n. 508-509. 34. J. Janini, Liber Ordinum Episcopal (Cod. Silos, Arch. Monástico, 4), Silos, 1991, n. 341. 35. Janini, Liber Ordinum..., n. 338.


46

Miquel dels S. Gros i Pujol

afegeix una oració abans de la benedicció de la llàntia i una altra després, que li són pròpies. Són els textos OSil n. 829 i 831, que podrien ser de la tradició litúrgica de la Tarraconense. La vetlla pasqual continua amb l’Oratio fidelium de Pasqua, amb les intencions, admonició-col·lecta, repartides i posades després de cada una de les onze lectures bíbliques de la vetlla. És una antiga oratio fidelium hispanogal·licana adaptada al temps pasqual que també es conserva en el Sacramentari gal·licà palimpsest de la Biblioteca Ambrosiana de Milà.36 Temps pasqual (n. 869-1169) Comença amb els textos de les matines del diumenge de Pasqua. Són seguides d’una oració per a després del Gloria in excelsis deo de la celebració eucarística que sembla pròpia de l’OSil n. 876, i tot seguit ja venen la CONP i BNO per a les vespres i les matines de la festa de Santa Engràcia i dels 18 màrtirs de Saragossa, OSil n. 877-878. Com que les dues peces no porten cap indicació sobre quan s’han d’utilitzar, és lògic pensar que han estat copiades aquí perquè siguin emprades en algun dia de la setmana de l’octava de Pasqua i que els màrtirs saragossans, tal com ja hem indicat anteriorment, tenien un lloc rellevant en el culte de l’església per la qual fou copiat el manuscrit, potser fins i tot perquè custodiava les seves relíquies. En ambdós manuscrits segueixen les CONP i BNO per a les matines i les vespres de tota la setmana de Pasqua, que cal repetir en altres setmanes del temps pasqual fins a la festa de l’Ascensió. Són les peces OSil n. 879-906. I després les oracions del diumenge de l’octava de Pasqua, peces n. 907-914. En elles no hi ha cap canvi important en relació amb l’OVer. Després hi ha els textos del libellus de les oracions pasquals que cal dir en les fèries de les altres setmanes, repartides en grups de tres oracions. Les de la primera setmana porten la rúbrica en quin dia han de ser dites, de dilluns a dissabte, n. 915-950. Les altres oracions pasquals segueixen després també repartides en nou grups d’oracions per a les matines, i en haver-les dit totes, d’acord amb la rúbrica que precedeix la peça n. 815, sunt et replicande, és a dir, cal repetir els grups fins al dia de l’Ascensió. En acabar el libellus pasqual, l’OSil, després d’una llacuna entre els folis 97v i 98, té els textos dels diumenges tercer i quart de després de 36. A. Dold, Das Sakramentar im Schabcodex M 12 SUP der Bibliotheca Ambrosiana, Beuron, 1952, p. 26-29. Sobre aquest manuscrit, datable vers l’any 700, vegeu M. Smyth, La liturgie oubliée: La prière eucharistique en Gaule antique et dans l’Occident non romain, París, 2003, p. 66-69.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

47

l’octava de Pasqua, n. 1018-1023, i els oficis de sant Torquat de Guadix (1-V), n. 1024-1059, desconegut de l’OVer, de la Invenció de la Santa Creu (3-V), n. 1060-1079, i el dia de l’Ascensió, n. 1080-1110. Tret de l’ofici de sant Torquat, són idèntics en els dos oracionals. El temps pasqual es tanca amb els textos del diumenge de després de l’Ascensió i els de l’ofici de la Pentecosta. Els primers són propis de l’OSil n. 1111-1120, i els altres, OSil n. 1121-1169, són comuns als dos oracionals. L’afegitó dels textos del diumenge mostra la modernitat de l’OSil enfront de l’antic OVer. Santoral del mes de juny (n. 1170-1199) Immediatament després de la festa de la Pentecosta els dos oracionals tenen els textos dels oficis de sant Adrià i santa Natàlia (16-VI), i de sant Joan Baptista (24-VI). Els textos són els mateixos i amb el mateix ordre en els dos manuscrits, però els de sant Joan queden truncats en l’última oració de la primera missa de les matines, en l’OSil n. 1199. Després devien seguir, com a l’OVer, els de les festes de Sant Pere i Sant Pau (29-VI), i de Santa Justa i Santa Rufina (17-VII), entre altres. Santoral del mes d’agost Per una nota inserida en les matines de l’ofici dels Sants Innocents (8-I), OSil n. 400, consta que el volum també tenia l’ofici dels sants Just i Pastor d’Alcalá de Henares (6-VIII), ara perdut. Aquest ofici, en l’OVer n. 1144-1145, només compta amb una CONP i una BNO per a les vespres i les matines, sense oracions pròpies per a les matines. Per això havien passat l’última missa del dia dels Innocents a l’ofici dels dos sants d’Alcalá. Tots, uns i altres, moriren màrtirs quan eren infants. Santoral dels mesos d’octubre i novembre (n. 1200-1241) Aquest és l’últim quadern conservat del manuscrit, del qual només queden els dos bifolis interiors, i ara es troben, com ja hem indicat, enquadernats gairebé al principi, entre els quaderns 2 i 4, folis 15-18. Comença amb la BNO de vespres i les matines de l’ofici de sant Cosme i sant Damià (22-X), n. 1200-1206. Els textos de matines són propis de l’OSil, perquè l’OVer només té la CONP i la BNO. Segueix l’ofici del trasllat de les restes de sant Sadurní (1-XI), n. 1207-1213, amb totes les oracions pròpies menys la BNO de les matines, que ja es troba en les primeres vespres de l’ofici que l’OVer té en el dia 29-XI. Després ve la festa de Sant Martí de Tours


48

Miquel dels S. Gros i Pujol

(11-XI), n. 1214-1233. És l’última festa del santoral perquè va seguida d’un comú de sants, n. 1234-1241, sense les antífones, format per la CONP i la BNO de vespres i sis oracions pertanyents a les matines, ara interrompudes, que manca en l’esmentat OVer. Aquest comú devia continuar en els dos últims folis que manquen al quadern i que devien ser els últims del manuscrit. La festa del Trasllat de Sant Sadurní de Tolosa del Llenguadoc deu ser una influència de la litúrgia romanofranca sobre les esglésies de l’actual zona aragonesa i permet pensar que el santoral dels mesos de juliol-octubre del manuscrit era molt més extens. Conclusions Resumint, es pot dir que l’OSil, comparat amb l’OVer, es presenta molt més organitzat en els temps d’advent i de quaresma, distribuint els textos de les fèries de cada setmana entre els corresponents diumenges, cosa que no es pogué fer en el temps pasqual per tenir els textos de les oracions de matines més escassos. En el santoral alguns oficis de matines es presenten quelcom retallats, s’hi noten influències locals, com la festa de Santa Engràcia i els 18 màrtirs de Saragossa, i potser sant Torquat de Guadix i els seus companys bisbes, i influències ultrapirinenques de les esglésies del regne franc, com la festa del Trasllat de Sant Sadurní de Tolosa del Llenguadoc. La seva modernitat com a llibre litúrgic també es manifesta en ja posseir un comú de sants al final del manuscrit. Malgrat tot això, l’OSil continua essent un oracional toledà perquè té les antífones i oracions en el mateix ordre que l’OVer i els altres manuscrits estrictament toledans. Aquest Antifonari oracional festiu és l’obra de l’arquebisbe Julià, que regí la seu toledana en els anys 680-690. Segons el seu successor i biògraf Fèlix (694 - c. 700), Julià, a més d’organitzar el Liber Missarum toledà, estructurà en un sol volum unitari —in unum congessit— el Liber Orationum de festivitatibus quas Toletana Ecclesia per totum circulum anni est solita celebrare. Ho va fer amb textos de creació pròpia —partim stylo sui ingenii depromptum— i utilitzant textos ja existents després d’esmenar-los amb tot detall —partim etiam inolita antiquitate vitiatum studiose correctum. La descripció que Fèlix, que sembla que abans pertanyia a la clerecia toledana, fa del volum no pot ser més clara i entenedora.37 Entre aquestes últimes afirmacions cal pensar que Julià tingué a mà

37. Felicis Epi., Sti. Iuliani toletani epi. vita seu elogium, PL 96/450.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

49

l’obra litúrgica de Conanci de Palència, bisbat de la Cartaginense llavors dependent de Toledo. Conanci (607-638) és lloat per Ildefons de Toledo (657-667) pels seus cants —melodias soni multas noviter ediit— i un libellus d’oracions sobre els salms.38 També devia comptar amb l’obra litúrgicomusical d’Eugeni de Toledo (646-657), del qual Ildefons afirma que revisà molts cants —cantus pessimis usibus vitiatos melodiae cognitione correxit—,39 i fins i tot, potser, l’antic libellus d’oracions sàlmiques compost pel bisbe Just d’Urgell (c. 531-546).40 Si les missae escrites pel seu antecessor Ildefons de Toledo (657-667) fossin missae d’oracions de matines i no textos de les celebracions eucarístiques, segur que Julià també les devia incorporar a la seva gran obra.41 Però, quan Julià compongué l’Oracional? No consta clarament si abans o després d’esdevenir arquebisbe. Díaz y Díaz, estudiant l’ordre en què té el santoral intercalat amb el temporal, afirma que l’exemplar va ser fet per a l’any litúrgic 682-683.42 És possible, però també es pot oferir una altra datació. Consta en el cànon 3 de l’XI Concili de Toledo, celebrat l’any 675, que és un concili provincial de la Cartaginense en el qual degué intervenir Julià encara clergue, que tots els bisbats d’aquest arquebisbat, en el culte, han d’utilitzar la mateixa i idèntica manera en el cant dels salms —unum eundemque in sallendo teneant modum quem in metropolitana sede cognoverint institutum.43 Aquest és un concili de reforma de tota la província eclesiàstica cartaginesa-toledana, i com és lògic legisla sobre la unificació del culte de les catedrals, de les parròquies i dels monestirs. Sembla evident que el text del cànon no es refereix només a la manera de cantar els salms, sinó a l’ordre en què s’han de cantar, és a dir, a l’Antifonari que contenia les antífones i els responsoris i alhora a l’Oracional que contenia les oracions posades en l’ordre de les antífones. Si ja no existien l’antifoner i l’Oracional toledà, calgué crear-los al més aviat possible per fer-ne les còpies necessàries per enviar-les a les esglésies de tot l’arquebisbat. Això permet posar entorn de l’any 675 l’obra de Julià.

38. Hildefonsi Epi., Liber de Viris illustribus, PL 96/203. 39. Hildefonsi Epi., Liber de Viris..., PL 96/204. 40. C. Codoñer, El «De Viris illustribus» de Isidoro de Sevilla, Salamanca, 1964, p. 37. 41. Iuliani Epi., Beati Hildefonsi epis. elogium, PL 96/44. 42. M. C. Díaz y Díaz, «La fecha de implantación del Oracional festivo visigótico», Boletín Arqueológico [de Tarragona], època iv, fasc. 113-120 (1971-1972), p. 115-143. 43. J. Vives, Concilios visigóticos e hispano-romanos, Barcelona i Madrid, 1963, p. 356.


50

Miquel dels S. Gros i Pujol

També seria interessant saber quan el model de l’Oracional festiu toledà del qual depèn l’OSil passà a l’actual zona aragonesa. Sobre això es pot fer una hipòtesi que sembla força lògica i segura. Si el model de l’Oracional de Verona ja era a Tarragona entorn de l’any 700 i amb ell Tarragona acceptà la versió toledana de la litúrgia hispana, res s’oposa que succeís el mateix en les esglésies de la Tarraconense actualment en terres aragoneses d’on procedeix l’exemplar de Silos. Cal tenir present que el mateix Julià, ja arquebisbe de Toledo, pel cànon 6 del XII Concili de Toledo, celebrat l’any 681, obtingué el dret de consagrar, a Toledo mateix, tots els bisbes del regne visigot nomenats pel rei, fins llavors privilegi dels corresponents arquebisbes.44 Amb aquest dret, Julià esdevingué el veritable primat de l’església hispana. D’aquesta manera, Julià arribà al màxim prestigi personal i les seves composicions litúrgiques, potser amb l’ajuda dels bisbes d’origen toledà que consagrava, s’expandiren a tots els altres arquebisbats del regne. Així, el decret d’unificació de l’Antifonari de l’XI Concili de Toledo de l’any 675 va fer que el model de l’Oracional de Julià, com mostren els dos exemplars conservats, pogués haver passat a tota la Tarraconense ja abans de l’any 700. Normes d’edició En la transcripció dels textos hem cercat la màxima fidelitat al manuscrit, conservant-hi les seves grafies errònies. Hi utilitzem aquests signes: [ ] mots i frases afegits per omplir llacunes; < > lletres i mots afegits per fer entenedors els textos; { } lletres i mots que cal suprimir, i [ ] les frases, mots i lletres afegides posteriorment entre línies i als marges, excepte quan es tracta dels inicis de les antífones, dels al·leluiàtics i dels responsoris, que van col·locats davant les oracions corresponents. Quan aquests textos porten notació musical, s’indica en nota. Les oracions pròpies del manuscrit s’indiquen amb un asterisc (*) posat davant la xifra que la peça porta en l’edició de l’OVer feta per Vives.

44. Vives, Concilios visigóticos..., p. 393.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

51

En l’edició utilitzem aquestes sigles: AF ALeón

antífona Antifonari de León (edició de L. Brou i J. Vives, Antifonario visigótico mozárabe de la catedral de León, Barcelona i Madrid, 1959). Citem les pàgines d’aquesta edició. ALLE alleluiaticus BNO benedictio COL collecta CONP conpleturia LOrdE J. Janini, Liber Ordinum Episcopal (Cod. Silos, Arch. Monástico, 4), Silos, 1991 MT matutinum OR oratio OSil Oracional de Silos (Londres, Brit. Lib., Add. 30852) OVer Oracional de Verona (edició de J. Vives i J. Claveras, Oracional visigótico. Edición crítica, Barcelona, 1946) P pressa PS psalmus RS esponsorium Tol. 35.5 J. Janini, Liber Misticus de Cuaresma y Pascua (Cod. Toledo, Bibl. Cap. 35.5), Toledo, 1980. VPR vespertinum VR versus


52

Miquel dels S. Gros i Pujol

LIBER ORATIONUM DE FESTIVITATIBUS PER TOTUM CIRCULI ANNI45 INCIPIUNT ORATIONES DE ADVENTU DOMINI ..................................................................................... INCIPIUNT ORATIONES IN III DOMINICO PER ADVENTU DOMINI ..................................................................................... AD MATUTINUM ..................................................................................... 1. 2. 3. 4. 5.

6. 7. 8. 9. 10. 11.

ALIA. Esto nobis domine coronam gloriae in die...post] /f. 1/ per[fecta gloriae libertate.] (OVer 18)46 <ALLE> Erit firmamentum in terra. (ALeón p. 47) ALIA. Christe deus noster qui firmamentum factus est terrae... (OVer 19) CONP. AD MT. Adventus tui domine gloriam devotione promtissima prestolantes... (OVer 20) BNO. Dominus Ihesus qui adventu suo subvenire dignatus est mundo... (OVer 21) ALIA AD MT. POST TERTIO DOMINICO AF. Regem cum claritate videbitis. (ALeón p. 49) ALIA. Te deum regem in claritate videre an<i>cxi a devotione... /f. 1v/... (OVer 115) <AF.> Mortificate nunc membra vestra. (ALeón p. 49) ALIA. Mortificat quaesumus domine membra nostra que sunt super terram... (OVer 116) <ALLE> In doctrinis glorificate dominum. (ALeón p. 49) ALIA. Glorificamus te Christe domine in doctrinis qui particeps... (OVer 117)

45. Aquest és el títol que l’arquebisbe Fèlix de Toledo, en la seva nota bibliogràfica de l’arquebisbe Julià, dona a l’Oracional. Vegeu la nota 37. 46. Els últims mots de l’oració queden tapats pel títol «Orationes Sancte», escrit sobre paper i afegit, a la segona meitat del segle xviii, en la part superior del foli 1.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

12. 13. 14. 15. 16. 17.

18. 19.

20. 21. 22. 23. 24. 25. 26. 27. 28. 29. 30. 31. 32. 33.

53

<AD> MATUTINUM <AF.> Iherusalem vide claritatem. (ALeón p. 58) ALIA. Magna est domine claritas quam illi sancte Iherusalem... (OVer 118) <AF.> Iherusalem aspice ad orientem. (ALeón p. 58) ALIA. Aspicimus domine et purgato fidei oculo iam videmus quod... /f. 2/... (OVer 119) <ALLE.> Si oblitus fuero tui Iherusalem. (ALeón p. 58) ALIA. Omnipotens deus qui Iherusalem illam nullo modo te oblibisci... (OVer 120) INCIPIUNT ORATIONES DE DIEM SANCTE LEOCADIE AD VESPERUM CONP. Domine Ihesu Christe qui es sponsus virginum et munere celesti... (OVer 121) BNO. Christus dominus qui beatissimam Leocadiam se digne confiteri... /f. 2v/... (OVer 122) ITEM AD MATUTINUM <AF.> Filia Syon ego dilexi te. (ALeón p. 50) <OR.> Beata dei virgo que in sponsi speculatione gloriosa consistis... (OVer 123) <AF.> Letare filia Syon. (ALeón p. 51) ALIA. Letare filia Syon quia gaudet unigenitus dei filius super te... (OVer 124) <ALLE.> Filia Syon usque ad te veniet. (ALeón p. 51) ALIA. Ecce filia Syon ad te usque dominator veniens Srahel potestas illa... /f. 3/... (OVer 125) RS. Exulta satis. (ALeón p. 51) ALIA. Exulta satis filia Syon quia ecce rex tuus veniet... (OVer 126) <AF.> Confitebor tibi domine in toto corde meo in concilio. (ALeón p. 51) ALIA. Beatam satis domine Leocadiam virginem et confessorem tuam... /f. 3v/... (OVer 127) <AF.> Confitebor tibi domine in toto corde meo narrabo. (ALeón p. 51) ALIA. Ecce [domine] in toto corde suo te solum virgo Leocadia confitetur... (OVer 128) <ALLE.> Ego in secula. (ALeón p. 51) ALIA. Deus qui confessorem Leocadiam in secula seculorum gaudere... (OVer 129)


54

34. 35. 36. 37. 38. 39. 40. 41. 42. 43. 44. 45. 46. 47. 48. 49. 50. 51. 52.

Miquel dels S. Gros i Pujol

RS. Confitebor tibi domine deus meus. (ALeón p. 51) ALIA. Deus dei filius quem Leocadia virgo in toto corde confessa nomen tuum... /f. 4/... (OVer 130) <AF.> Confitebor tibi domine in toto corde meo quoniam exaudisti omnia. VR. Adorabo ad templum. (ALeón p. 52)47 ALIA. Deus qui beatissime Leocadie confessionem acceptans ita... (OVer 131) <AF.> Deus meus es tu et confitebor tibi. VR. Letabo et exultabo. (ALeón p. 52) ALIA. Deus quem fidelium lingua confitendo conlaudat et confessorum... (OVer 132) <ALLE.> Alleluia. Magna opera domini. VR. Castigans castigavit me. (ALeón p. 52)48 ALIA. Omnipotens domine cuius magna sunt opera exquisita /f. 4v/ in omnes... (OVer 133) RS. Multiplicasti misericordiam. (ALeón p. 52) ALIA. Multiplica domine misericordiam tuam in vasis psalmorum... (OVer 134) <AF.> Egredere quasi aurora. (ALeón p. 52) ALIA. Gloriosa facta est virgo tua Christe Leocadia que consurgenti aurore... /f. 5/... (OVer 135) <AF.> Syon consurge. (ALeón p. 52) ALIA. Deus qui sancte Leocadie virgini et confessori tuae consurgere... (OVer 136) <ALLE.> Speciosa facta est alleluia. (ALeón p. 52) ALIA. Speciosa Christe dei filius in oculis fidelium virgo Leocadia... /f. 5v/... (OVer 137) <AF.> DE PS. L. Ad supra.49 <OR.> Deus qui scelera nostra figmentis operta denudas qui incerta... (OVer 1180)50 CONP. AD MT. Gloriose hac misericors domine qui beate Leocadie tibi nimis... (OVer 148)

47. L’inici de l’antífona porta notació musical. 48. L’inici de l’al·leluiàtic porta notació musical. 49. Aquesta rúbrica permet pensar que el manuscrit, al final, tenia una secció especial d’antífones i oracions del salm 50. 50. L’OVer 1180 té aquesta oració al final, formant part segons la interpretació de l’editor Vives de la secció De litanias canonicas.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

53. 54. 55. 56. 57. 58. 59.

60. 61.

62. 63. 64. 65. 66. 67. 68. 69. 70.

55

BNO. Deus qui confessione indutus Leocadie ad confessorum eam fecit... /f. 6/... (OVer 149) <AD MATUTINUM> <AF.> Veniam in Syon dicit dominus. (ALeón p. 59) ALIA AD MT. Veni domine sicut promisisti in seculo et habita in Iherusalem... (OVer 150) <AF.> Ego dominus primus et nobissimus. (ALeón p. 59) ALIA. Deus dei filius qui primus et nobissimus omnia a te creata infra... (OVer 151) <ALLE.> Ego sum dominus et non est alius. (ALeón p. 59) ALIA. Tu es dominus deus et non est alius preter te cuius ab ore egresum... /f. 6v/... (OVer 152) ORATIO<NES DE> SANCTA EULALIA AD VESPERUM <CONP.> Domine Ihesu Christe cui beata Eulalia et virgo placuit et martyr... (OVer 153)51 /f. 7/ <BNO.> Deus virtutum qui sanctam Eulaliam dum ad passionem vocat... (OVer 154) <AD MATUTINUM> AF. Veni de Libano sponsa. (ALeón p. 56) <OR.> Sponsa Christi virgo Eulalia quae a Libano a candore utique babtismatis... (OVer 155)52 AF. Surge propera sponsa. (ALeón p. 56) ALIA. Virgo Christi Eulalia quae ad vocem vocantis sponsi venis [til]... (OVer 156) <ALLE...>53 ALIA. Gaude et letare filia Syon quia abstulit dominus inimicos tuos... /f. 7v/... (OVer 157) RS. Invocavi proximum. (ALeón p. 56) ALIA. Deus [qui] beatissimam Eulaliam virginem excubiis apostolicis... (OVer 158) <AF.> Surge propera formosa. (ALeón p. 57)

51. Al final de la segona columna del foli 6v hi ha, gairebé esborrat, el text de la BNO. Domine Ihesus Christus qui sanctam Eulaliam constantia roboravit (OVer 183). 52. La rúbrica que precedeix aquesta oració és il·legible. 53. El copista oblidà de copiar l’inici d’aquest al·leluiàtic.


56

71. 72. 73. 74. 75. 76. 77. 78. 79. 80. 81.

82. 83 84. 85. 86. 87.

88. 89. 90.

Miquel dels S. Gros i Pujol

ALIA. Christe dei filius ad quem beata Eulalia desiderabili voto... (OVer 159) <AF...>54 ALIA. Ihesu dei filius qui [h] ortum electorum ingrediens inter lilia... /f. 8/... (OVer 160) ALLE. Rami mei rami odoris. (ALeón p. 57) ALIA. Mira satis domine arbor est radix tuae aecclesiae que proficit... (OVer 161) RS. Audi dilecta mea. (ALeón p. 57) ALIA. Audi et suscipe praecantium vota dilecta dei virgo Eulalia... (OVer 162) AF. DE PS. L. Libera me de vi<ris>. (ALeón p. 420) <OR.> Libera nos [domine] de viris sanguinum et a telis... /f. 8v/... (OVer 1184) CONP. AD MT. Domine Ihesu Christe qui sancte Eulaliae arcana possidens... (OVer 182) BNO. Dominus Ihesus Christus qui sanctam Eulaliam constantia roborabit... (OVer 183) AD MATUTINUM AF. Adiciet dominus. (ALeón p. 60) <OR.> Adice domine manum tuam et posside residuum populi tui ut incarnationis... (OVer 184) AF. Omnes gentes. (ALeón p. 60) ALIA. Deus dei filius ante quem omnes montes et colles humiliati sunt... /f. 9/... (OVer 185) ALLE. A<n>te luce prepar<atus est>. (ALeón p. 61) ALIA. Deus ante cuius luce preparatus est egressus egressionis tuae... (OVer 186) AD MATUTINUM AF. Veni ad liberandum nos. (ALeón p. 61) <OR.> Veni ad liberandum nos virtutum domine deus converte nos et hostende... (OVer 187) <AF...>55

54. Manca, per oblit del copista, l’inici del text. 55. Per oblit del copista, manca l’inici del text.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

91. 92. 93.

94. 95. 96. 97. 98. 99.

57

ALIA. Veni domine et noli tardare relaxa iam facinora plevis tuae ut dispersionem... (OVer 188) ALLE. Veniat super n[os] domine. (ALeón p. 61) ALIA. Veniat super nos domine donum misericordiae tuae ut qui faciaei... (OVer 189) AD MATUTINUM AF. Qui regis Srahel. (ALeón p. 62) <OR.> Qui regis Srahel intende qui deducis velut ovem Ioseph excita... (OVer 190) AF. Ostende nobis domine. (ALeón p. 62) ALIA. Ostende nobis domine misericordiam tuam ut salutare tuum quod nobis... /f. 9v/... (OVer 191) <ALLE...>56 ALIA. Deus virtutum converte nos et hostende facie tuae solare mestitias... (OVer 192)

INCIPIUNT ORATIONES DE IIII DOMINICO PER ADVENTU DOMINI SABBATO AD VESPERUM 100. CONP. Domine cuius regnum et potentia terribilem et precinctum virtute... (OVer 22) 101. BNO. Dominus Ihesus cuius adventum desiderabiliter expectamus ipse vos... (OVer 23) 102. 103. 104. 105. 106. 107. 108.

AD MATUTINUM AF. Timebunt quia. (ALeón p. 63) <OR.> Christe dei filius qui mundo per virginem natum nativitatis tuae... /f. 10/... (OVer 24) AF. Videbunt cum exultatione magna. (ALeón p. 12) ALIA. Deus pater ex quo genitum iustum per virginem utique natum filium... (OVer 25) ALLE. Timebunt gentes nomen tuum domine [...] (ALeón p. 63) ALIA. Christe deus cuius nomen gentibus in terrore <est> da nobis et timoris tui... (OVer 26) CONP. AD MT. Excita potentiam tuam et veni ad liberandum nos domine... (OVer 27)

56. El copista oblidà l’inici de l’al·leluiàtic.


58

Miquel dels S. Gros i Pujol

109. BNO. Unicus filius dei qui genitus de utero pratris (sic) incarnare veni... (OVer 28) /f. 10v/ <AD MATUTINUM> 110. AF. Quasi diluculo egres<sus>. (ALeón p. 65?) 111. ALIA. Diluculo egressum tuum Christe domine preparatum fuisse cognovimus... (OVer 193) 112. AF. Quibus non est nuntiatu. (ALeón p. 65) 113. ALIA. Inmane satis facimus iudeorum coram tuis deus pater oculis... (OVer 194) 114. ALLE. Alleluia. Auditum fa<ciet dominus>. (ALeón p. 65) 115. ALIA. Deus pater qui auditam fecisti gloriam vocis tuae dum verbi tui... (OVer 195) <AD MATUTINUM> 116. AF. Sileat omnis caro. (ALeón p. 66) 117. ALIA. Iuxta est domine dies adventus tui et iam in ianuis est terribilis hora... (OVer 196) /f. 11/ 118. ALIA AF. Nolite ante tempus. (ALeón p. 66) 119. ALIA. Deus qui nos ante tempus iudicare proibes magna nos cautela patientiae... (OVer 197) 120. ALLE. Qui da nibem sicut lan<am>. (ALeón p. 66) 121. ALIA. Deus qui nibem ut lanam tribuis quique mortalium corda et praedicatione... (OVer 198) <AD MATUTINUM> 122. AF. Aspiciebam et ecce in nubibus. (ALeón p. 66) 123. ALIA. Unigenite filius dei patris qui aspiciente propheta in caeli nubibus... (OVer 199) 124. AF. Ecce venerunt nova. (ALeón p. 67) 125. ALIA. Nova et inaudita sunt domine quae propheticus mundo sermo intonuit... /f. 11v/... (OVer 200) 126. <ALLE...>57 127. ALIA. Aspicientes ad te deum expectamus te dominum salvatorem nostrum... (OVer 201)

57. Manca l’inici de l’al·leluiàtic.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

59

INCIPIUNT ORATIONES IN DIE SANCTE MARIE 128. CONP. AD VPR. Virgo Christi genetrix et humani generis reparatrix... (OVer 202) 129. BNO. Dominus Ihesus Christus qui olim ex virgine dignatus est nasci... (OVer 203) 130. 131. 132. 133. 134. 135. 136. 137. 138. 139. 140. 141. 142. 143. 144. 145. 146. 147. 148.

ITEM AD MATUTINUM DE PS. III <AF.> Super populum. VR. Tu autem domine. (ALeón p. 68) <OR.> Vocem nostram ad te clamamus Ihesu redemptor et domine qui susceptor... /f. 12/... (OVer 204) <AF.> Audite domus David. VR (sic) (ALeón p. 68) ALIA. Deus qui domuy David profetali vaticinio praedixisti novum fieri... (OVer 205) <AF.> Davit vobis dominus. VR (sic) (ALeón p. 69) ALIA. Emanuel nobiscum deus Christe dei filius qui admiravile signum... (OVer 206) <ALLE.> Alleluia. Creavit dominus novum. (ALeón p. 69) ALIA. Decantet tibi dominus omnis creatura canticum novum qui in virgine... (OVer 207) RS. Missus est deo angelus Ganiel. (ALeón p. 69) ALIA. Salvator omnium Ihesu Christe qui nove operationis efficacia... /f. 12v/... (OVer 208) AF. Missus es Gabriel angelus. VR. (sic) (ALeón p. 69)58 ALIA. Sancta dei genitrix que salutata ab angelo aure concipis verbum... (OVer 209) AF. Angelus domini apparuit Iosep dicens. (ALeón p. 69) ALIA. Ineffavile genitum patris ingeniti verbum quo nascente pudor matris... (OVer 210) <ALLE.> Respexit dominus. VR. (sic) (ALeón p. 69) ALIA. Magnificat ecce te domine redemtorem nostrum beate genetricis voce... /f. 13/... (OVer 211) RS. Angelus domini venit ad eam dicens. (ALeón p. 70) ALIA. Ihesu dei filius qui beatissimam Mariam sibi virginem adprobas... (OVer 212) AF. Vide portam domini. (ALeón p. 70)

58. L’antífona porta restes de notació musical.


60

Miquel dels S. Gros i Pujol

149. ALIA. Verbum virtus et sapientia patris qui materni uteri portam... (OVer 213) /f. 13v/ 150. AF. Virgo Srahel revertere. (ALeón p. 70) 151. ALIA. Ihesu domine qui nasciturus ex virgine et caput antiquis serpentis... (OVer 214) 152. ALLE. Misericordiam et veritas. (ALeón p. 70) 153. ALIA. Cognoscentibus nobis miseriam nostram ostende domine misericordiam tuam... (OVer 215) 154. RS. Filia Syon conse<crabis>. (ALeón p. 70) 155. ALIA. Ihesu virtutum omnium deus qui per beate genitricis tuae... /f. 14/... (OVer 216) 156. AF. Vethlem domus Eufrata. (ALeón p. 70) 157. ALIA. Te caelestem principem Ihesum domine adoramus quem in civitatem... (OVer 217) 158. AF. Tu t[urris gregis] nebu[losa]. (ALeón p. 71) 159. ALIA. Ihesu domine qui nativitate divina precedis omnia et in fine seculorum... (OVer 218) 160. ALLE. Tu Vethlem domus Eufrata. (ALeón p. 71) 161. ALIA. Magna est domine Vethlem civitas illa incarnationis tuae... (OVer 219) /f. 14v/ 162. RS. Vethlem civitas dei sumi. (ALeón p. 71) 163. ALIA. Christe dei filius patris qui Vethlem civitatem dei sumi... (OVer 220) 164. AF. Esto filia fortissima. (ALeón p. 71) 165. ALIA. Domine Ihesu Christe qui sancte Marie arcana possidens incorrumpi [ut et tranquilli... (OVer 221)59 ............................................................................... ORATIONES IN DIEM NATIVITATIS DOMINI ............................................................................... AD MATUTINUM ............................................................................... 166. ALIA. Domine Ihesu Christe qui ante omnem creaturam... dignatus es] /f. 19/ ut sicut mundi conditor... (OVer 287) 167. AF. Ante colles ego parturiebam. (ALeón p. 90)

59. Entre els folis 14v i 19 manca un quadern que devia contenir el final de l’ofici de la Mare de Déu (18-XII), les últimes fèries d’Advent i l’inici de l’ofici de Nadal.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

61

168. ALIA. Domine deus omnipotens creator collium aeternorum qui verbo tuo... (OVer 288) 169. <ALLE.> Alleluia cum patrem eram cuncta con<ponens> (ALeón p. 90) 170. ALIA. Domine Ihesu Christe perfice in nos misericordias tua<s>... (OVer 289) 171. AF. Veniste domine. (ALeón p. 90) 172. ALIA. Venisti domine tua copiosius creatura laetatur ante cuius faciem... (OVer 290) 173. AF. Parvulus natus est nobis. (ALeón p. 90) 174. ALIA. Domine Ihesu Christe qui ex patre deus magnus pro nobis dignatus es... /f. 19v/... (OVer 291) 175. [AF. Vox domini] red[entis r]etribu<tionem>. (ALeón p. 90) 176. ALIA. Domine deus qui nullis naturarum temporumquae legibus circumscriberis... (OVer 292) 177. AF. Potestatis eius. (ALeón p. 90) 178. ALIA. Tu domine <Ihesu> vere es A et Ω initio et finis ante secula... (OVer 293) 179. RS. Gaudete et exultate. (ALeón p. 91) 180. ALIA. Domine Ihesu Christe qui es ineffabile gaudium christianis... /f. 20/... (OVer 294) 181. AF. Ante me non est forma<tus deus>. (ALeón p. 91) 182. ALIA. Domine Ihesu Christe ante quem nullus est formatus deus et post... (OVer 295) 183. AF. Ego sum primus et ego. (ALeón p. 91) 184. ALIA. Domine Ihesu quem dominus misit et spiritus eius qum hic ubi eras... (OVer 296) 185. ALLE. Verita[s de terra orta est, alleluia]. (ALeón p. 91) 186. ALIA. Veritas deus qui semper in caelo et in terra prodire dignatus... (OVer 297) 187. RS. <I>ste qui natus est. (ALeón p. 91) 188. ALIA. Domine Ihesu Christe qui es redemtio nostra esto et salus nostra... (OVer 298) 189. AF. Non ex voluntate viri. (ALeón p. 91) 190. ALIA. Christe salvator noster et domine qui —non— ex voluntate vel coitu virili... /f. 20v/... (OVer 299) 191. <AF.> Dedit ei dominus tronum David. (ALeón p. 91) 192. ALIA. Inmensa dei sapientia patris qui filius dominus qui David... (OVer 300)


62

Miquel dels S. Gros i Pujol

193. AF. Vidi lapidem. (ALeón p. 91) 194. ALIA. Domine Ihesu Christe qui sine manibus conplectentis de inviolata... (OVer 301) 195. RS. Ecce natus est nobis fili<us>. (ALeón p. 92) 196. ALIA. Ecce natum te Christe filium confitemur cuius principatus... /f. 21/... (OVer 302) 197. [Perexi in tertia oratione quia ipsas sunt proprias de istas antifonas]60 198. AF. Cum pararet caelos ad<eram>. (ALeón p. 92) 199. ALIA. Ihesu domine qui es aeterni patris filius quoeternus cuius divinitas... (OVer 303) 200. AF. Cum medium silentium. (ALeón p. 92) 201. ALIA. Homo verus et omnipotens deus cuius admirabile semper est nomen... (OVer 304) 202. 203. 204. 205. 206. 207. 208. 209. 210. 211.

[ITEM ALIAS ORATIONES DE ISTAS ANTIFONAS PROPRIAS]61 AF. Cum pararet celos adera<m>. (ALeón p. 92) ALIA. Omnipotens deus qui fabricam mundi verbo tuo cooperante tibique... /f. 21v/... (OVer 307) [AF.] Quum medium silentium. (ALeón p. 92) ALIA. Quum medium silentium teneret omnia et mox in suo cursu iter ageret... (OVer 308) <ALLE> Alleluia, odie facta est salus. (ALeón p. 92) ALIA. Eterni patris sapientia quoeterna qui quum illo permanens ante secula... (OVer 305) RS. Splendet odie celum et terra. (ALeón p. 92) ALIA.Te domine cuius verbum /f. 22/ caeli inhabitant ambitum et terra... (OVer 306) CONP. Requies angelorum omniumquae sanctorum domine Ihesu Christe da... (OVer 312) BNO. Unigenit[us] filius qui se humanitati miserando permiscuit vos... (OVer 313)

60. Rúbrica posada al marge del foli 21. Es deu referir a l’antífona n. 198, que es troba repetida al n. 202. 61. Rúbrica posada al marge dret del foli 21. Substitueix la rúbrica «Item orationes relique de eodem die» de l’OVer n. 303.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

63

AD VESPERUM 212. CONP. Vidimus gloriam tuam domine gloriam quasi unigeniti a patre... /f. 22v/... (OVer 314) 213. BNO. Dominus Ihesus Christus qui sua vos nativitate redemit ipse vos in fide... (OVer 315) INCIPIUNT ORATIONES IN DIEM SANCTI STEPHANI <AD VESPERUM> 214. CONP. Domine cui aeclesia tua sanctum Stephanum martyrem primum messis... (OVer 316) 215. BNO. Dominus Ihesus Christus qui primum suae passionis sequacem Stefanum... (OVer 317) 216. 217. 218. 219. 220. 221. 222. 223. 224. 225. 226. 227. 228. 229.

AD MATUTINUM /f. 23/ AF. Sederunt principes. (ALeón p. 96) <OR.> Adest domine illa martyris Stefani gloriosa sollemnitas in qua... (OVer 318) AF. Lapidabunt Stephanum. (ALeón p. 96) ALIA. Domine Ihesu Christe qui in concilio lapidantium beatissimi martyris tui... (OVer 319) <ALLE....>62 ALIA. Comportaverunt domine Stefanum testem tuum viri timorati et qui eum... (ALeón 320) RS. Elegi virum de plebem meam. (ALeón p. 96) ALIA. Electum Christe domine de plebe tua virum cognoscimus... /f. 23v/... (OVer 321) AF. Stephanus plenus gratia et verita<te>. (ALeón p. 96) ALIA. Christe deus et domine per quem Stefanus martyr tuus plenus gratia... (OVer 322) AF. Dum lapidaretur Stefanus. (ALeón p. 97) ALIA. Domine Ihesu Christe qui ita munere tuo beatissimi Stefani animam munerasti... (OVer 323) ALLE. Inpetum facerunt. (ALeón p. 97) ALIA. Inpetu facto persequentium turba non potuit Christe domine... /f. 24/... (OVer 324)

62. El copista oblidà d’escriure el text.


64

Miquel dels S. Gros i Pujol

230. RS. Super acervum lapidum. (ALeón p. 97) 231. ALIA. Domine Ihesu Christe qui animam beatissimi martyris tui Stafani tanta... (OVer 325) 232. AF. Gratias ago deo meo. (ALeón p. 97) 233. ALIA. Gratias tibi agimus domine Ihesu Christe qui beatissimum martyrem... (OVer 326) 234. AF. Gaudeo in passionibus m[e]is. (ALeón p. 97) 235. ALIA. Ihesu dei filius ad quem martyr Stafanus dum passionis dirigit votum... /f. 24v/... (OVer 327) 236. [ALLE. Alleluia, in l]abo[ribu]s multis fui. (ALeón p. 97) 237. ALIA. Christe dei filius qui beatissimum martyrem tuum Stefanum in multis... (OVer 328) 238. RS. Stefanus vidit celos apertos. (ALeón p. 97) 239. ALIA. Domine Ihesu Christe qui martyrum tuorum triumphos a propria passione... (OVer 329) 240. CONP. AD MT. Beatissime Stefane protomartyr vocabitur tibi nomen novum... in aula caeli ut [hic pro Christo... (OVer 335)63

241. 242. 243. 244. 245.

INCIPIUNT ORATIONES IN DIEM SANCTI IOHANNIS APOSTOLI ET EVANGELISTE ................................................................................................................... AD MATUTINUM ....................................................................................................... ALIA. Domine Ihesu Christe qui beatissimum Iohannem apostolum tuum... annue nobis preci]/f. 25/bus eius ut ita... (OVer 347) AF. Dilectus a domino testimonium. (ALeón p. 101) ALIA. Dilectus a te domine Ihesu Christe ineffabile tibi testimonium... (OVer 348) CONP. AD MT. Christe dei filius qui te principium quod ipse es in ore a te... (OVer 349) [BNO.] Unigenitus dei patris filius qui virtute dilecti discipuli confractos... (OVer 350)

ORATIONES IN DIE SANCTE COLUMBE 246. CONP. AD VPR. Deus qui beatissimam Columbam columbarum simplicitatem... /f. 25v/... (OVer 351)

63. Entre els folis 24v i 25 manca un foli que contenia el final de l’ofici de sant Esteve i l’inici del de sant Joan Evangelista.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

65

247. BNO. Deus qui beatissimam Columbam virginem victricem esse voluit flammae... (OVer 352) AD MATUTINUM 248. AF. Una et perfecta Iherusalem. (ALeón p. 104) 249. <OR.> Una et perfecta virgo Christi Columba que et unitate fidei... (OVer 353) 250. AF. Una est proxima mea una es columba mea. (ALeón p. 104) 251. ALIA. Una nec divisa proxima tua Christe aeclesia una est hec columba... (OVer 354) 252. ALLE. Bona est proxima mea. (ALeón p. 104) 253. ALIA. Bona est domine proxima tua virgo Columba que dum proxima tibi efficitur... (OVer 355) 254. CONP. Domine Ihesu Christe qui sermonibus Columbae beatissimae virginis... /f. 26/... (OVer 356) 255. BNO. Deus qui unitate et perfectione Columbe virginis gaudet inocentia... (OVer 357) ORATIONES DE CIRCUMCISIONE DOMINI 256. CONP. AD VPR. Ihesu domine cuius admiravile nomen angelus predixit mater... (OVer 358) 257. BNO. Dominus Ihesus Christus qui ad confirmandas promissiones patrum... (OVer 359) 258. 259. 260. 261. 262. 263. 264. 265. 266. 267.

AD MATUTINUM AF. Postquam consumati sunt dies octo. (ALeón p. 106) <OR.> Christe dei filius qui factus ex muliere factus sub lege... /f. 26v/... (OVer 361) AF. Simeon in templo elevavit vocem. (ALeón p. 106) ALIA. Beatam domine illam iusti tui Symeonis vocem fac in nobis quaesumus... (OVer 362) ALLE. Alleluia, positus est hic in ruina. (ALeón p. 106) ALIA. Christe dei filius qui aliis in ruina aliis in resurrectionem es positus... (OVer 363) RS. Nunc domine dabis populo tuo pacem. (ALeón p. 106) ALIA. Omnipotens deus pater et domine largire credenti tuo populo... (OVer 364) /f. 27/ AF. Viderunt oculi mei. (ALeón p. 106) <OR.> Fac nos domine ut salutare tuum quem oculo fidei vidimus placabilem... (OVer 365)


66

Miquel dels S. Gros i Pujol

268. AF. Quem scripsit Moyses. (ALeón p. 106) 269. ALIA. Ad praesepe tuum domine devotis cordibus accedentes invenimus... (OVer 366) 270. AF. Notum fecit dominus salutare. (ALeón p. 106) 271. ALIA. Deus qui notum fecisti in populis salutare tuum ante conspectu... (OVer 367) 272. RS. Hic qui advenit nemo novit nomen eius et omnis. (ALeón p. 107) 273. ALIA. Domine Ihesu Christe qui solis nominis tui scientiam habes et magnifice... (OVer 368) 274. AF. Cognosce popule meus. (ALeón p. 107) 275. ALIA. Cognoscimus salvator noster et domine nomen tuum in sto die... /f. 27v/... (OVer 369) 276. AF. Viderunt omnes fines terre. (ALeón p. 107) 277. ALIA. Domine quem in homine natum homines conspexerunt et praedictum... (OVer 370) 278. AF. Iubilate domino omnis terra. (ALeón p. 107) 279. ALIA. Iubilet te domino omnis terra psalmum cantet cantet nomini tuo... (OVer 371) 280. RS. Videbitis odie mirabilia mea dicit dominus. (ALeón p. 107) 281. ALIA. Mirabilia sunt testimonia tua domine deus quibus unigenitus filius tuus... (OVer 372) 282. AF. Cum circumcideretur puer. (ALeón p. 107) 283. ALIA. Domine Ihesu Christe qui figuris crebescentibus in lege veteri nuntiatur... (OVer 373) 284. AF. Tulerunt Ihesum in Iherusalem. (ALeón p. 107) 285. ALIA. Domine deus qui omne masculinum adaperiens vulbam sanctum esse testaris... /f. 28/... (OVer 374) 286. AF. Alleluia, dederunt hostiam. (ALeón p. 107) 287. ALIA. Deus qui in expugnatione parientium par turturum vel duos pullos... (OVer 375) 288. RS. Cognosce plebs mea. (ALeón p. 108) 289. ALIA. Tribue nobis domine scire et intelligere quoniam tu vere es qui... (OVer 376) 290. CONP. Notum factum est salutare domini virtutum praedictum profetarum... (OVer 377) 291. BNO. Dominus Ihesus Christus qui se pro nobis circumcidi permisit ipse... (OVer 378)


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

67

292. CONP. DE EODEM DIE <AD VPR.> /f. 28v/ Christe filius dei patris qui minister factus circumcisionis... (OVer 379) 293. BNO. Christus dei filius qui olim ad conplementum legis signum accepit... (OVer 380)

294. 295. 296. 297. 298. 299. 300. 301.

IN CAPUT ANNI AD MATUTINUM <AF.> Benedic domine. (ALeón p. 110) <OR.> Benedic domine coronam anni venignitatis tuae ut et montes copia doctrinae... (OVer 381) AF. Consolare domine contri<tos corde>. (ALeón p. 110) ALIA. Praebe nobis domine annum placabilem ut salvationis dies nos sine... (OVer 382) AF. Renoba domine. (ALeón p. 110) ALIA. Deus aeternae qui idem ipse est cuiusque anni non deficient renova annos... (OVer 383) CONP. AD MT. /f. 29/ Deus sine initio et sine fine a quo est totius mundanae... (OVer 384) BNO. Dominus Ihesus Christus qui est chorona totius a se eclesiae det vobis... (OVer 385)

ORATIONES DE APPARITIONE DOMINI 302. CONP. AD VPR. Alfa et Ω initium et finis deus et homo infinitus et praefinitus... (OVer 386) 303. BNO. Benedicat vobis A et Ω cognominatus omnipotentis dei patris unigenitus... (OVer 387) AD MATUTINUM 304. AF. In diebus Erodis. (ALeón p. 111) 305. <OR.> Rex omnium seculorum Christe deus altissime qui in diebus Erodis /f. 29v/ regis... (OVer 380) 306. AF. Erodes occulte vocavit magos. (ALeón p. 111) 307. ALIA. Deus qui magos errorum principes stelle fulgentis indicio subsequentes... (OVer 389) 308. AF. Precedens magos stella. (ALeón p. 115) 309. ALIA. Christe dei filius qui praecessione radiantis stellae te ipsum in... (OVer 390)


68

Miquel dels S. Gros i Pujol

310. RS. Iherusalem ecce apparuit in te rex regnum. (ALeón p. 115) 311. ALIA. Deus dei filius patris summi ineffavilis virtus qui novo sidere... /f. 30/... (OVer 391) 312. AF. Venit Ihesus a Galilea ad Iohannem. (ALeón p. 115) 313. ALIA. Domine Ihesu Christe qui Iordanis albeum et babtizandus et santificaturus... (OVer 392) 314. AF. Iohannes testimonium perhibuit. (ALeón p. 115) 315. ALIA. Christus rex noster et domine super babtizato perhibenti[s] Iohannis... (OVer 393) 316. AF. Iherusalem descenderunt. (ALeón p. 115) 317. ALIA. Deus omnipotens cuius continuo fili [i] efficimur dum tinctione salutaris... /f. 30v/... (OVer 394) 318. RS. Iherusalem erit tibi dominus. (ALeón p. 115) 319. ALIA. Fac nos domine beate illius Iherusalem visione letari et in gremio... (OVer 395) 320. AF. Interrogabat magos Erodes. (ALeón p. 116) 321. ALIA. Domine Ihesu Christe qui ad interrogationem Herodis ita magorum ora... (OVer 396) 322. AF. Reges Tarsis. (ALeón p. 116) 323. ALIA. Domine Ihesu Christe cui reges et insule munera offerunt qui invicta... /f. 31/... (OVer 397) 324. AF. Viri sublimes ad te transibunt. (ALeón p. 116) 325. ALIA. Adorabunt te domine Ihesu Christe omnes viri sublimes adque excelsi... (OVer 398) 326. RS. Fulget cae[lum et] terra splen[det]. (ALeón p. 116) 327. ALIA. Fulget domine caelum rutila serenitate astrorum terraque ipsa... (OVer 399) 328. AF. Dixit auditor sermonum domini. (ALeón p. 116) 329. ALIA. Tu es domine stella veritatis oriens ex Iacobh homoque consurgens... /f. 31v/... (OVer 400) 330. AF. Ego sum A et Ω. (ALeón p. 116) 331. ALIA. Alfa et Ω principium et finis radix ienus filius dominusque David... (OVer 401) 332. AF. Visitavit nos dominus regem. 333. ALIA. Domine Ihesu Christe qui horiente visitati sumus ex alto ambulantibus... (OVer 402) 334. RS. Sedet rex in throno. (ALeón p. 117)


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

69

335. ALIA. Rex regum immense qui in throno patris sedens patriumque solium... (OVer 415) 336. AF. Omnis terra exultavit. (ALeón p. 117) 337. ALIA. Omnis terra letetur exultatque multitudo credentium quia nova lux... (OVer 404) 338. AF. Dies sanctificatus inluxit. (ALeón p. 117) 339. ALIA. Deus sanctificator diei odierne /f. 32/ qui sancte huius festivitatis... (OVer 405) 340. AF. In isto diae. (ALeón p. 117) 341. ALIA. Adest domine dies illa in quo olim refulsisti in gloria super terram... (OVer 406) 342. RS. Stellam quam viderant. (ALeón p. 117) 343. ALIA. Stella illa domine que natum te in terris regem Magis stupentibus... (OVer 407) 344. AF. Gloriose est aspectus eius. (ALeón p. 117) 345. ALIA. Deus dei filius cuius inter homines et forma et aspectus est gloriosus... (OVer 408) 346. AF. Domine qui te nutriunt. (ALeón p. 118) 347. ALIA. Domine quem inclinato in terram plebes vultu adorant dum tuo subiciuntur... /f. 32v/... (OVer 409) 348. AF. Orietur in diebus eius, alleluia. (ALeón p. 118) 349. ALIA. Abundet quesumus domine in diebus nostris iustitia et multitudo pacis... (OVer 410) 350. AF. Sanctificavit dominus regem. (ALeón p. 118) 351. ALIA. Deus pater omnipotens qui nobis filium tuum suscitasti in regem... (OVer 411) 352. AF. In excelsis apparuit. (ALeón p. 118) 353. ALIA. Deus qui brevissimum sydus voluisti gratia repentina vestire fulgoris... (OVer 412) 354. <AF....>64 355. ALIA. Domine Ihesu Christe qui Magarum munera in misterio oblata deum te... /f. 33/... (OVer 413) 356. AF. Ecce in Iherusalem. (ALeón p. 118) 357. ALIA. Ecce in Iherusalem domine apparet gaudium dum in aeclesia tua fides enitet... (OVer 414)

64. El text de l’antífona manca.


70

Miquel dels S. Gros i Pujol

358. <RS...>65 359. ALIA. Fac nos domine tuis praeceptis obedientiam exibendis felices ut per portas... (OVer 403) 360. CONP. AD MT. Gloriose sancte omnipotens aeterne deus qui varios humani generis... (OVer 416) 361. BNO. Dominus Ihesus Christus qui odiae apparitionis suae mirabile signum... /f. 33v/... (OVer 417) CONP. IN EODEM DIE AD VESPERUM 362. Christe dei filius qui ostensione nobis syderis gloriosus in gentibus... (OVer 118) 363. BNO. Christus dei filius qui nobo est ostensus in sydere sui vos amoris... (OVer 119) ORATIONES IN DIEM SANCTI IULIANI 364. CONP. Domine Ihesu Christe qui beatis Iuliano et Vaselisse fida sibi caritate... /f. 34/... (OVer 420) 365. BNO. Christus dominus qui inter Iulianum et Vaselissam spirituale sanxit... (OVer 421) ORATIONES IN ALLISIONE INFANTUM 366. CONP. <AD VPR.> Christe inaenarravile lumen mundi qui adhuc in ipsis cunabulis... (OVer 422) 367. BNO. Unigenitus dei filius quo nascente in terris Bethlemiti|c|a |turba|66 occisorum... (OVer 423) 368. 369. 370. 371. 372.

AD MATUTINUM AF. Vidi in Syon turba magna. (ALeón p. 125) <OR.> Turba parbulorum in Syon albis vestibus decorata prefulgens emitte... /f. 34v/... (OVer 424) AF. Sub ara dei vidi animas. (ALeón p. 125) ALIA. Sub ara tua domine pro verbo tuo parbulorum animae interemte quibus... (OVer 425) AF. Alleluia, vindica deus. (ALeón p. 125)

65. El copista oblidà d’escriure el text. 66. Mot afegit posteriorment al marge dret del foli 34.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

71

373. ALIA. Vindica deus effusum pro te sanguinem parvulorum qui dum ipse ad necem... (OVer 426) 374. RS. Vox in Rama audita est. (ALeón p. 125) 375. ALIA. Consolatur ecce iam domine mater aeclesia de interemptis filiis lacrimosa... (OVer 427) 376. AF. Vocem sanguinis ad te clamantis. (ALeón p. 125) 377. ALIA. Memorare domine mortes invictissimas parvulorum tuorum pro tuo nomine... (OVer 428) 378. AF. Sancti omnes magno clamore. (ALeón p. 125) 379. ALIA. /f. 35/ Magno te domine clamore sancti omnes miraviliter inpetunt... (OVer 429) 380. AF. Sanguis filiorum vindicavitur. (ALeón p. 125) 381. ALIA. O filiorum dei beatissime sanguis qui iudicio tempore vindicaberis... (OVer 430) 382. RS. Vox filie Syon clamantis. (ALeón p. 125) 383. ALIA. Occurre nobis salvator ad liverationem qui condolentis filie Syon... (OVer 431) 384. AF. Vox in Rama audita est. (ALeón p. 126) 385. ALIA. Vox funeris in excelso de interemptis parvulis lugubri ululatu... (OVer 432) 386. AF. Sub ara dei vidi animas. (ALeón p. 126) 387. ALIA. Fac nos domine sub ara tua occisione vitiorum inmaculatos adsistere... (OVer 433) 388. AF. Candidati sunt Nazarei tui Syon. (ALeón p. 126) 389. ALIA. /f. 35v/ Indue nos domine candore iustitiae qui pro te occisis parvulis... (OVer 434) 390. RS. Vide domine quoniam tribulor. (ALeón p. 126) 391. ALIA. Vide domine et audi gemitus aeclesiae vocemque suorum deflet infantium... (OVer 435) 392. AF. Lavabo inter innocentes. (ALeón p. 126) 393. ALIA. Concede nobis domine vere innocentiae tramitem perpetuo retinere... (OVer 436) 394. AF. Innocentes et recti adeserunt mihi. (ALeón p. 126) 395. ALIA. Fac nos domine innocentes et rectos tibi semper adsistere quo... (OVer 437) 396. AF. Hi sunt qui non inquinaverunt. (ALeón p. 126) 397. ALIA. Isti sunt Christe domine qui non inquinaverunt vestem suam quos utique... (OVer 438)


72

Miquel dels S. Gros i Pujol

398. RS. Sanguis innocens et iustus. (ALeón p. 126) 399. ALIA. Sanguis innocens et iustis et in clamore te postulet pro nobis unigenite... (OVer 439) 400. Omnia qui hic non sunt in die sancti Iusti et Pastoris quere.67 401. CONP. AD MT. Turba innocentium par/f. 36/vulorum que pro tui redemptoris nomine... (OVer 444) 402. BNO. Christus dominus qui pro se morientium infantium animas aeterna conlocavit... (OVer 445) 403. 404. 405. 406. 407. 408. 409. 410.

411. 412. 413. 414. 415.

ORATIONES AD MATUTINUM IN DIE SANCTE EUGENIE AF. Sancti t[ui]. (ALeón p. 98) <OR.> Domine qui iustorum gaudium tuum facis praeceptum quorum te laudatio... (OVer 339) AF. Sancti tui domine velut. (ALeón p. 98) ALIA. Domine qui tuos non deseres sanctos set clementi bonitate conserbas... (OVer 340) <AF....>68 ALIA. Domine virtutum qui in Syon sanctus habitas in eius receptaculis... (OVer 341) CONP. Laudet te domine in sanctis tuis virtute auctore firmitate et secundum... /f. 36v/... (OVer 342) BNO. Omnipotens Ihesus Christus dominus qui hunc diem et partu martyris... (OVer 343) ORATIONES IN DIE SANCTI FRUCTUOSI EPISCOPI CONP. AD VPR. Probata s|a|tis domine tuorum trium est vita sanctorum... (OVer 446) /f. 37/ BNO. Christus dei filius qui tribus pueris in camino positis quartum se dignatus... (OVer 447) AF. Dum succenderetur fornax. (ALeón p. 131) <OR.> Mira satis domine tuorum trium est constantia sacerdotum Fructuosi... (OVer 448) AF. Hii tres missi sunt in medium fornacis. (ALeón p. 131)

67. Rúbrica posada entre les dues columnes de lletra al final del foli 35v. Per desgràcia, els folis que contenien l’ofici de sant Just i sant Pastor (6-VIII) s’han perdut. 68. El text manca.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

73

416. ALIA. Hii tres pro tuo nomine in fornacis medio constituti quaesumus domine... (OVer 449) 417. AF. Tres pueri iussu regis. (ALeón p. 131) 418. ALIA. Tres pueri babilonico camino probati laudis tibi hostiam /f. 37v/ Christe... (OVer 450) 419. RS. Hec dicit dominus visitabo sanctos meos. (ALeón p. 131) 420. ALIA. Domine Ihesu Christe qui sanctos tuos in medio ignis visitare dignatus... (OVer 451) 421. AF. Ananias Azarias. (ALeón p. 131) 422. ALIA. Ananias Azarias et Misahel tres illi pueri babilonico igne... /f. 38/... (OVer 452) 423. AF. Ananias Azarias et Misahel serbi dei excelsi. (ALeón p. 131) 424. ALIA. O beatissimi martyres Christi servi dei excelsi magnus es dominus qui... (OVer 453) 425. AF. Ananias Azarias et Misahel timentes dominum. (ALeón p. 131) 426. ALIA. Ecce ad instar trium illorum puerorum hii quoque martyres tui in igne... (OVer 454) 427. RS. Sancti qui per fidem vicerunt regna. (ALeón p. 132) 428. ALIA. Admirabile satis est domine christiane fidei sacramentum per quod... /f. 38v/... (OVer 455) 429. AF. Notum tibi facimus rex. (ALeón p. 132) 430. ALIA. Domine Ihesu Christe quem martyres tui in caelis se habere deum professi... (OVer 456) 431. AF. Ignem quem tu rex minaris nobis. (ALeón p. 132) 432. ALIA. Ignis qui sanctis tuis domine a persequentibus non solum minatus... (OVer 457) 433. AF. Tanquam aurem in formace. (ALeón p. 132) 434. ALIA. Unigenite dei filius qui iustos tuos tamquam aurum fornacis igne... (OVer 458) ALIA69 /f. 39/ 435. RS. Sti sunt sancti qui pro testamento dei. (ALeón p. 132) 436. <ALIA.> Domine Ihesu Christe pro cuius testamento sancti tui ad mortem... (OVer 459) 437. <AF.> Ut aurum igne probati sunt sancti. (ALeón p. 132) 438. ALIA. Christe filius dei qui martyres tuos ut aurum probatum igni ita tibi... (OVer 460)

69. És el títol ALIA de l’oració següent n. 436.


74

Miquel dels S. Gros i Pujol

439. AF. Descendit angelus dei de caelo. (ALeón p. 132) 440. ALIA. Deus qui ministerio descendentis e caelo angeli tui trium puerorum... (OVer 461) 441. ALIA.70 /f. 39v/ AF. Sanctis tuis domine magna erat lux. (ALeón p. 133) 442. <ALIA.> Magna domine sanctis tuis est lux dum te in nocte huius seculi... (OVer 462) 443. RS. Probasti nos deus. (ALeón p. 133) 444. ALIA. Deus qui probatione solita pietatis probare sanctos tuos voluisti... (OVer 463) 445. <AF.> Sancti ab omnibus tormenta passi sunt. (ALeón p. 133) 446. ALIA. Deus qui sanctos tuos multiplicibus tormentis hominum subdere voluisti... /f. 40/... (OVer 464) 447. <AF.> Sancti omnes per fide<m> vicerunt regna. (ALeón p. 133) 448. ALIA. Domine Ihesu Christe cuius potentia sancti martyres tui rotantem ignis... (OVer 465) 449. <ALLE.> Splendore repleti sunt sancti. (ALeón p. 133) 450. ALIA. Deus qui ineffavile pietate pia tuorum martyrum pectora replebisti... (OVer 466) 451. CONP. AD MT. Christe dei filius qui et tribus in camino positis pueris liverator... /f. 40v/... (OVer 467) 452. BNO. Christus dominus qui Fructuosum episcopum cum suis diaconibus examinatos... /f. 41/... (OVer 468) ORATIONES IN DIEM SANCTI VICENTI 453. CONP. AD VPR. Adest domine testis tui sollemne illum adque famosissimum... /f. 41v/... (OVer 469) 454. BNO. Christus dominus qui viriliter vincenti Vincentio tenebroso adsistenti... (OVer 470) AD MATUTINUM 455. AF. Livera me domine de luto ut non inerear. (ALeón p. 135) 456. <OR.> Deus qui multis passionum generibus mirifice vincentem Vincentium coronasti... /f. 42/... (OVer 471) 457. <AF.> Circumdederunt me aque usque ad animam. (ALeón p. 136)

70. És el títol de l’oració 442.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

75

458. ALIA. Christe dei filius qui beatissimum Vincentium martyrem tuum geminis... (OVer 472) 459. AF. Infixus sum in limo profundi. (ALeón p. 136) 460. ALIA. Deus qui consecratum tibi corpus Vincenti martyris tui in/f. 42v/fixum limo... (OVer 473) 461. RS. Ego in laboribus multis fui. (ALeón p. 136) 462. ALIA. Christe deus omnipotens qui multis in laboribus constitutum beatissimum... (OVer 474) 463. <AF.> Vincenti dabo coronam. (ALeón p. 136) 464. ALIA. Domine Ihesu Christe qui miraviliter Vincentium huic martyri tuo... /f. 43/... (OVer 475) 465. <AF.> Vincenti dabatur coronam vite. (ALeón p. 136) 466. ALIA. Deus qui vincenti Vincentio potentialiter semper in cunctis eius... /f. 43v/... (OVer 476) 467. AF. Vincenti dabo alleluia. (ALeón p. 136) 468. ALIA. Magnum satis domine adque ineffavile donum est quod a te Vincenti... (OVer 477) 469. RS. Infixus sum in limo profundi et non est substantia. (ALeón p. 136) 470. ALIA. Deus qui corpus beatissimi martyris tui Vincenti infixum limo profundi... (OVer 478) 471. <AF.> Qui abet aurem audiendi audiat. (ALeón p. 137) 472. ALIA. Domine Ihesu Christe qui beatissimo martyri tuo Vincentio obedientiae... /f. 44/... (OVer 479) 473. <AF.> Qui vicerit faciam illum columnam. (ALeón p. 137) 474. ALIA. Unigenite dei filius qui beatissimum Vincentium martyrem tuum dum... (OVer 480) 475. <ALLE.> Alleluia, omnis qui vicerit faciam illum sedere. (ALeón p. 137) 476. ALIA. Omnipotens unigenite filius dei qui vincenti Vincentio martyri sedere... /f. 44v/... (OVer 481) 477. RS. Domine qui das salutem regibus. (ALeón p. 137) 478. ALIA. Domine deus qui salutem regibus donas et martyrem tuum Vincentium... (OVer 482) 479. <AF.> Protector tuus ego sum. (ALeón p. 137) 480. ALIA. Christe dei filius protector beatissimi Vincenti martyris... /f. 45/... (OVer 483) 481. <AF.> Vincenti dabo manna absconditu. (ALeón p. 137) 482. ALIA. Deus qui mirabiliter vincenti Vincentio daturum te manna... (OVer 484)


76

Miquel dels S. Gros i Pujol

483. <AF.> Dedi te plebi murum ereum fortem. (ALeón p. 137) 484. ALIA. Deus qui beatissimum martyrem tuum Vincentium plebi tuae... (OVer 485) /f. 45v/ 485. RS. Haec dicit dominus meus es tu si transfretaberis aqua. (ALeón p. 137) 486. <ALIA.> Domine Ihesu Christe qui tuum esse Vincentium martyrem ex nomine... (OVer 486) 487. CONP. Domine clementissime deus tribue ut fortissimus... (OVer 494) 488. BNO. Dominus Ihesus Christus qui potenter Vincenti martyri suo... /f. 46/... (OVer 495) ORATIONES IN DIEM SANCTI PETRI HOC EST IN CATEDRA <AD VESPERUM 489. CONP.> Christe dei filius qui supra petram edificaturus aeglesiam tuam... (OVer 496) 490. BNO. Christus dei filius qui in beatissimo Petro apostolo sua... /f. 46v/... (OVer 497) <AD MATUTINUM 491. AF.> Beatus est Symon Bariona. (ALeón p. 145) 492. ALIA. Ihesus salvator noster et domine qui primatum apostolice... (OVer 498) 493. <AF.> Si diliges me Symon Petre. (ALeón p. 145) 494. ALIA. Christe dei filius qui obes tuas sub testimonio dilextionis... (OVer 499) 495. <AF.> Tu Petre cum esses iubenior. (ALeón p. 145) 496. ALIA. Domine Ihesu Christe qui [sancto apostolo Petro cui navem... (OVer 500)71 IN VICESIMA DIE SABBATO AD VESPERUM .................................................................................... 497. BNO. Christus dominus cuius passionis vulnera gratissim... crucifi]/f. 47/gi per divinitatis... (OVer 543) 71. Entre els folis 46v i 47 manca un quadern que contenia el final de l’ofici de la càtedra de sant Pere, l’ofici In carnes tollendas íntegre, d’inici de la quaresma, i els textos d’aquest temps fins al diumenge In Vicesima.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

498. 499. 500. 501. 502. 503. 504. 505. 506. 507.

77

AD MATUTINUM <AF.> Exurge domne preveni inimicos meos. (ALeón p. 201) <OR.> Exurge domine preveni inimicos tuos sanctae fidei dono... (OVer 544) <AF.> Exurge quare obdormis domine. (ALeón p. 201) ALIA. Exurge domine Ihesu qui pro nobis occisus es et dormisti... (OVer 545) <AF.> Exurge gloria nostra deus exurge. (ALeón p. 201) ALIA. Exurge gloria nostra deus exurge et libera ab hostis captivos ut parato... /f. 47v/... (OVer 546) DE PS. L AF. Libera me de viris sanguinum deus salutis me. (ALeón p. 420) <OR.> Christe deus nostre salutis qui passionibus tuis nostrorum criminum... (OVer 547) CONP. AD MT. Deus dei filius qui boluntariae decipula venantium... /f. 48/... (OVer 548) BNO. Christus dei filius qui holim mediante huius diei festi tempore... (OVer 549)

DE MISSA AD ANTIFONAS 508. <OR.> Domine Ihesu Christe qui pro nostra dira scelera... /f. 48v/... (OVer 550)

509. 510. 511. 512. 513. 514.

INCIPIUNT ORATIONES DE TRADITIONE DOMINI DE ANTIFONIS <FERIA II> AD MATUTINUM <AF.> Quare fremuerunt gentes. VR. Disrumpamus vincula. (ALeón p. 206) <OR.> Christe dei patris ineffavile verbum contra quem reges terrae... (OVer 551) <AF.> In tribulatione mea deus meus dilatasti me. VR. Cum invocarem te. (ALeón p. 206) ALIA. In tribulatione nostra deus noster citus consolator... (OVer 552) <AF.> Odisti domine omnes qui operantur iniquitatem. VR. Verba mea. (ALeón p. 207) ALIA. Deus qui odio habes omnes qui operantur iniquitatem caritatis... (OVer 553)


78

515. 516. 517. 518. 519. 520. 521. 522.

523. 524. 525. 526. 527. 528. 529. 530.

Miquel dels S. Gros i Pujol

AD IIIam RS. Ecce vir impius graditur. VR. Quum ceciderit iustus et erit. (ALeón p. 207) <OR.> Deus dei filius qui in carnis constitutus abiectione virum... /f. 49/... (OVer 554) <AF.> Adstiterunt reges terrae. VR. Quare fre<nuerunt>. (ALeón p. 207) ALIA. Deus pater unigeniti filii tui qui habitans in caelis inridendo... (OVer 555) <AF.> Quia non est in ore inimicorum veritas. VR. Verba mea. (ALeón p. 207) ALIA. In ore inimicorum tuorum domine veritas [non] est... (OVer 556) /f. 49v/ <AF.> Caligavit pre amaritudine. (ALeón p. 208) <ALIA.> Dei patris unigenite filius Christe cuius divinitatis oculum... (OVer 557) AD VI RS. A laqueo lingue iniqui livera me domine. <VR.> Salvum me fac domine. (ALeón p. 208) <OR.> Christe dei patris individua proles qui in adsumto homine laqueo... (OVer 558) <AF.> Sana me domine turbata sunt ossa mea. (ALeón p. 208) ALIA. Christe dei filius cuius ossa et anima in passione turbata sunt... (OVer 559) <AF.> Lavoravi in gemitu meo laboro. (ALeón p. 208) ALIA. Tu Ihesum pro nobis impiis laborasse... /f. 50/... (OVer 560) AF. Domine deus meus in te sperabi. (ALeón p. 208) ALIA. Domine deus sperantem in te aecclesiam tuam a persequentibus... (OVer 561)

III FERIA AD MATUTINUM 531. <AF.> Dominus orationem meam suscipit. (ALeón p. 209) 532. <OR.> Erubescant et confundantur omnes inimici tui domine qui et inrisores... (OVer 565) 533. <AF.> Domine deus meus in te speravi. (ALeón p. 209)


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

79

534. ALIA. Domine deus sperantem in te aeclesiam a persequentibus omnibus salva... (OVer 566) 535. <AF.> Dextrue inimicum et defensorem. (ALeón p. 209) 536. ALIA. Dextrue inimicum et defensorem /f. 50v/ qui dum ficte defensionis... (OVer 567) 537. 538. 539. 540. 541. 542. 543. 544.

545. 546. 547. 548. 549. 550. 551. 552.

AD III RS. Viri impii dixerunt opprimamus iustum dolo. (ALeón p. 210) <OR.> Christe dei filius cuius vitam viri impii et opprimendam definiunt... (OVer 568) <AF.> Psallam nomine tuo altissime. (ALeón p. 210) ALIA. Psallat semper aeclesia nomini tuo altissime deus qui per passionis tuae... (OVer 569) /f. 51/ <AF.> Peccatores tetenderunt arcum. (ALeón p. 210) ALIA. Adversus te Christe domine peccatores malignitatis pretendentes... (OVer 570) <AF.> Salvum me fac domine. (ALeón p. 210) ALIA. Salvum fac domine populum tuum qui gloriosam passionis tuae exeptione... (OVer 571) AD VIam RS. Sagitta vulnerans lingua inimici. (ALeón p. 210) <OR.> Deus cuiusque iam membra inimicorum vulnerantur sagitta tu aeclesiam... (OVer 572) <AF.> Domine deus meus salvum me fac. (ALeón p. 211) ALIA. Domine meus salvum fac populum tuum secundum acceptum a te... /f. 51v/... (OVer 573) <AF.> Miserere mei domine et vide humilitatem meam. (ALeón p. 211) ALIA. Miserere nostri domine et vide humilitatem nostram de inimicis nostris... (OVer 574) <AF.> In domino confidet anima mea. (ALeón p. 211) ALIA. Deus cuius oculi in pauperem respiciunt in te confidenti anime nostrae... (OVer 575)

IIIIa FERIA AD MATUTINUM 553. <AF.> Usquequo domine exaltabitur inimicus meus. (ALeón p. 212)


80

Miquel dels S. Gros i Pujol

554. <OR.> Usquequo domine exaltabitur inimicus anime nostrae qui nos... (OVer 579) 555. <AF.> Dixit insipiens in corde suo. (ALeón p. 212) 556. ALIA. Ihesu dei patris ineffabile verbum quem insipientium corda ideo... /f. 52/... (OVer 580) 557. <AF.> Inimici mei animam meam circumdederunt. (ALeón p. 212) 558. ALIA. Christe filius dei cuius anima circumdantes insatiabiles inimici... (OVer 581) 559. 560. 561. 562. 563. 564. 565. 566.

567. 568. 569. 570. 571. 572. 573. 574.

AD IIIam RS. Hec dicit dominus prevaricati sunt in me inimici mei. (ALeón p. 213) <OR.> Praevaricatos in te Christe mortalitatis nostrae vera redemtio... (OVer 582) <AF.> Disperdat dominus universa lavia iniqua. (ALeón p. 213) ALIA. Disperdet dominus universa labia dolosa et lingua magniloquam... /f. 52v/... (OVer 583) <AF.> Caro mea requiescet in spe. (ALeón p. 213) ALIA. Domine Ihesu Christe cuius caro crucis patibulo adfixa pertulit... (OVer 584) <AF.> Deus meus adiutor meus. (ALeón p. 213) ALIA. Deus adiutor et protector noster qui est invictissimum cornum salutis... (OVer 585) AD VIam RS. Conclusit inimicus viam. (ALeón p. 213) <OR.> Christe dei virtus et dei sapientia cuius vias dum anticus hostis persequendo... /f. 53/... (OVer 586) <AF.> In tribulatione mea invocabi dominum. (ALeón p. 214) ALIA. In tribulatione sua te deum liveratorem suum invocat aecclesia... (OVer 587) <AF.> Domine salva me a contradictionibus populi. (ALeón p. 214) ALIA. Christe deus noster qui contumacis populi contradictionibus es contentus... (OVer 588) <AF.> Fructum inimicorum domine de terra disperde. (ALeón p. 214) ALIA. Fructum inimicorum domine de terra perde et semen eorum a filiis hominum... (OVer 589) /f. 53v/


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

575. 576. 577. 578. 579. 580.

581. 582. 583. 584. 585. 586. 587. 588.

589. 590. 591. 592. 593. 594.

81

Va FERIA AD MATUTINUM <AF.> Exaudi domine. (ALeón p. 215) <OR.> Exaudi domine de templo sancto tuo vocem aeclesiae tuae ut qui... (OVer 593) <AF.> Inveniatur manus tua domine omnibus inimicis tuis. (ALeón p. 215) ALIA. Inveniatur manus tua domine omnibus inimicis tuis in vindictam... (OVer 594) <AF.> Ad defensionem meam domine. (ALeón p. 215) ALIA. Ad defensionem familiae tuae adtende domine et iam eripe animam... (OVer 595) AD IIIam RS. Caligavit ab indignatione oculus meus. (ALeón p. 216) <OR.> O dei patris verbum adversus quem falsilocus suscitatus erigitur... /f. 54/... (OVer 596) <AF.> Deus deus meus respice in me et ne derelinquas me. (ALeón p. 216) ALIA. Christe dei filius respice nos et ne nos derelinquas currentes in stadio... (OVer 597) <AF.> In pulbere mortis deduxerunt me. (ALeón p. 216) ALIA. Christe domine qui pro nobis carnem suscipiens in pulbere mortis... (OVer 598) <AF.> Livera me domine de ore leonis et. (ALeón p. 216) ALIA. Livera nos domine de ore leonis qui iniuriam perpessus es crucis... (OVer 599) ALIA AD VI RS. Omnes persequentes me tu confunde domine. (ALeón p. 217) <OR.> Omnes tuam Christe perse/f. 54v/quentes aeclesiam sub eius vestigiis... (OVer 600) <AF.> Ad defensionem meam respice. (ALeón p. 217) ALIA. Ad defensionem aeclesiae tuae respice pastor animarum domine Ihesu Christe... (OVer 601) <AF.> Lingua mea adesit faucibus meis et in pulvere. (ALeón p. 217) ALIA. Christe dei filius cuius virtus igne passionis decocta velut testa... (OVer 602)


82

Miquel dels S. Gros i Pujol

595. AF. Circumdederunt me domine vituli multi. (ALeón p. 217) 596. <ALIA.> Christe dei filius quem hominem purum non deum credentes vitulorum... /f. 55/... (OVer 603)

597. 598. 599. 600. 601. 602.

603. 604. 605. 606. 607. 608. 609. 610.

VIa <FERIA> AD MATUTINUM <AF.> Ne tradas me in manus persequentium me. (ALeón p. 218) <OR.> Ne tradas me in persequentium manus animas tibi confitentium populorum... (OVer 607) <AF.> Ne simul tradas me. (ALeón p. 218) ALIA. Christe deus noster qui inter peccatores cum latronibus scilicet crucis... (OVer 608) <AF.> Esto mihi in deum protectorem. (ALeón p. 218)72 ALIA. Esto nobis domine in deum protectorem qui solus pro nobis pertulisti... (OVer 609) AD IIIam RS. Ecce factus sum omnibuus inimicis meis in proverbium. (ALeón p. 219) <OR.> Ingeniti dei patris unigenite filius qui in vera carnis mortalitate... /f. 55v/... (OVer 610) AF. Cum operantibus iniquitatem ne perdas me domine. (ALeón p. 219) ALIA. Cum operantibus iniquitatem ne perdas nos domine et qui passionis... (OVer 611) <AF.> Erubescant impii et deducantur in infernum. (ALeón p. 219) ALIA. Erubescant domine impii et deducantur in infernum qui te Christum... (OVer 612) <AF.> Infirmatus est in paupertate vigor meus. (ALeón p. 219) ALIA. Domine Ihesus Christus non infirmetur quaesumus in peregrinationibus... (OVer 613)

<AD> VI 611. RS. Domine qui consoletur me nos est magnificatus. (ALeón p. 219) 612. ALIA. /f. 56/ Domine qui conoletur non est in terris nisi tu de sancto... (OVer 614)

72. L’antífona porta l’inici de la notació musical.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

83

613. <AF.> Dum congregantur omnes simul adversum me. (ALeón p. 220) 614. ALIA. Ineffabili domine Ihesu aenituisti patientia dum congregata omnes... (OVer 615) 615. <AF.> Tu mihi es refugium a pressura qui circumdedit me dominus. (ALeón p. 220) 616. ALIA. Tu nobis es domine refugium a pressura que circumdedit nos... (OVer 616) 617. <AF.> Iudica domine nocentes me. (ALeón p. 220) 618. ALIA. Iudica domine nocentes nos et expugnantes nos ipse expugna... (OVer 617)

619. 620. 621. 622. 623. 624.

625. 626. 627. 628. 629. 630. 631. 632.

DIE SABBATO AD MATUTINUM /f. 56v/ <AF.> Exsurgentes testes iniqui que ignorabant. (ALeón p. 221) <OR.> Deus dei filius super quem exurgentes testes iniqui qui dum ignoranda... (OVer 621) <AF.> Inimici mei adversum me convenerunt dissoluti sunt. (ALeón p. 221) ALIA. Inimici tui domine adversus te convenerunt non ut conpungerentur... (OVer 622) <AF.> Qui oderunt me gratis annuebant. (ALeón p. 221) ALIA. Christe salvator noster et domine quem inimici tui gratis oderunt... (OVer 623) AD IIIam RS. Omnes adversarii mei persecuti sunt me et non sunt saciati. (ALeón p. 222) <OR.> Ihesu fons et origo nostrae [salutis] qui sine tempore... /f. 57/... (OVer 624) <AF.> Verba inimici iniquitas et dolus. (ALeón p. 222) ALIA. Ihesu deus noster et domine qui iniquitatem et dolum redolentia... (OVer 625) <AF.> Stridebant in me dentibus suis. (ALeón p. 222) ALIA. Christe dei filius qui stridentium inimicorum dentibus non es commotus... (OVer 626) AF. Obserbavit peccator iustum et querit perdere eum. (ALeón p. 222) ALIA. Obserbat domine peccator iustum et in[si]dians fidelissimum... (OVer 627) /f. 57v/


84

Miquel dels S. Gros i Pujol

ORATIONES DE LAZARO 633. CONP. AD VPR. Christe deus noster qui pro nobis omnibus passionis sustulisti... (OVer 747) 634. BNO. Christus dominus qui morte sua quadriduanam humanitatis nostrae... (OVer 748) 635. 636. 637. 638. 639. 640. 641. 642.

AD MATUTINUM <AF.> Exurge domine et intende iudicio meu deus meus. (ALeón p. 223) <OR.> Exurge domine et intende iudicio aeclesiae tuae ut qui te in eam blasfemiis... (OVer 749) <AF.> Exurge in occursu mihi et vide. (ALeón p. 223) ALIA. Exurge domine in occur/f. 58/sum aeclesiae tuae ut videndo... (OVer 750) <AF.> Exurge domine et pereant inimici tui. (ALeón p. 224) ALIA. Exurge domine et pereant inimici tui et spirituales nequitiae vultus tui... (OVer 751) CONP. AD MT. Unigenite dei filius qui passiones mortalitatis nostrae in te suscipiens... (OVer 752) BNO. Unigenitus dei filius qui adsumtum hominem passus est /f. 58v/ adpendi in ligno... (OVer 753)

AD MISSAM 643. <OR.> Deus qui pascali festa mosayco vaticinio ad peragendum olim dignatus es... (OVer 754)

644. 645. 646. 647. 648. 649.

IIa FERIA AD MATUTINUM <AF.> Deus meus et dominus meus in causa mea domine deus meus. (ALeón p. 227) <OR.> Dominus noster et domine Ihesu Christe tu semper esto in causa... (OVer 628) <AF.> Inimici mei vibent et confortati sunt super me. (ALeón p. 227) ALIA. Inimici tui domine vibent im paenis quos dextruxisti potentia... /f. 59/... (OVer 629) AF. Ecce veteres pocuisti dies meos domine. (ALeón p. 222) ALIA. Ecce [domine] veteres [sunt] positi dies nostri quia in veterem adhuc... (OVer 630)


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

650. 651. 652. 653. 654. 655. 656. 657.

658. 659. 660. 661. 662. 663. 664. 665.

666. 667. 668. 669.

85

AD III RS. {E} Congregati sunt adversus iustum omnes principes. (ALeón p. 228) <OR.> Ihesu salvator noster et domine adversus quem omnes Iuda principes congregati... (OVer 631) <AF.> Dum consistit peccator adver<sum me>. (ALeón p. 228) ALIA. Consistenti peccator adversum nos domine /f. 59v/ tu pro nobis obsiste ac... (OVer 632) <AF.> Susurrabant omnes inimici mei adversum me. (ALeón p. 228) ALIA. Christe dei patris ineffavile verbum qui susurrantem contra te catervam... (OVer 633) <AF.> Qui edebat panes meos mecum. (ALeón p. 228) ALIA. Christe dei filius qui unum ex duodecim malum pateris magister... (OVer 634) /f. 60/ AD VIam RS. Misit dominus angelum suum et non me. (ALeón p. 228) <OR.> Deus cuius animam leonum fugentium voracitas nequivit adsumere... (OVer 635) <AF.> Anima mea conpleta est inlusionibus. (ALeón p. 229) ALIA. Christe deus noster qui in corpore nostro et inludi et verberari te... (OVer 636) <AF.> Inimici mei dixerunt mala mihi. (ALeón p. 229) ALIA. Inimici tui domine cupientes de terra perdere nomen tuum male de te... (OVer 637) <AF.> Discerne causam meam domine de gente non sancta. (ALeón p. 229) ALIA. Dei patris unigenite filius qui a passionibus nostris discernis causam... /f. 60v/... (OVer 638) III FERIA AD MATUTINUM AF. Quid gloriaris in malitia. (ALeón p. 230) ALIA. Deus qui gloriantem contra te in malitia discipulum pateris da nobis... (OVer 642) <AF.> Contristatus sum in exercitatione mea. (ALeón p. 230) ALIA. Deus qui in exercitatione nostra contristari nos inspicis da nobis... (OVer 643)


86

Miquel dels S. Gros i Pujol

670. <AF.> Miserere mei domine quoniam con<culcavit>. (ALeón p. 230) 671. ALIA. Miserere nostri domine ne conculcans inimicus homo nos usquequaque... (OVer 644) 672. 673. 674. 675. 676. 677. 678. 679.

680. 681. 682. 683. 684. 685. 686. 687.

AD IIIam <RS.> Anima meam dilectam. (ALeón p. 230) <OR.> Christe dei hominis quem admirabilis filium qui non conpulsione infidelium... /f. 61/... (OVer 645) <AF.> Contristatus sum a boce inimici. (ALeón p. 230) ALIA. Contristamur ecce domine a voce inimici dum feralia super nos cadunt... (OVer 646) AF. Tota die iniustitia cogitavit lingua inimicorum. (ALeón p. 231) ALIA. Tota die domine inimicorum lingua contra te meditata est iniustitiam... (OVer 647) <AF.> Deus vitam meam adnuntiabi tibi. (ALeón p. 231) ALIA. Deus vitam nostram adnuntiamus tibi qui inferna moriens... /f. 61v/... (OVer 648) AD VIam RS. Omnes amici mei. (ALeón p. 231) <OR.> Unigenite dei filius qui subeunde passionis in tempore non solum ab his... (OVer 649) <AF.> Ecce elongavi fugiens. (ALeón p. 231) ALIA. Ecce domine positi in perturbatione mundana quietem solitudinis... (OVer 650) <AF.> Contristatus sum in exercitatiomem meam domine. (ALeón p. 231) ALIA. Contristatur ecce domine aeclesia tua in exercitatione sua dum externorum... /f. 62/... (OVer 651) <AF.> Miserere mei domine quoniam conculcavit me homo. (ALeón p. 231) ALIA. Miserere nostri domine ne conculcari nos ab inimico homine patiari... (OVer 652)

IIIIa FERIA AD MATUTINUM 688. <AF.> Inruerunt in me fortes. (ALeón p. 232) 689. <OR.> Inruentes in te fortes Christe domine virtutis [tue] valere conoesce... (OVer 656)


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

87

690. <AF.> Eripe me de inimicis meis deus et ab insurgentibus in me. (ALeón p. 232) 691. ALIA. Eripe nos domine de inimicis nostris et quia tuam dignatus es... (OVer 657) 692. AF. Exaudi domine orationem meam. (ALeón p. 232) 693. ALIA. Exaudi deus orationem aeclesiae tuae quo[s] in sancte fidei rectitudine... (OVer 658)

694. 695. 696. 697. 698. 699.

700.

AD IIIam <RS.> Quare persequimini me aut non satiastis vos de carnibus meis. (ALeón p. 233) <OR.> Omnipotentis dei filius Christe cuius verbo stilo ferreo forti scilicet... /f. 62v/... (OVer 659) AF. Deus contere dentes inimicorum. (ALeón p. 233) ALIA. Deus qui admirabili responsionis obiectu dentes conteris inimicorum... (OVer 660) <AF.> Occupaberunt anima mea. (ALeón p. 233) ALIA. Occupantes animam tuam Christe domine fortes super te acriter inruerunt... predicari doctrinam. (OVer 661)73 ........................................................................................... INCIPIUNT CONPLETURIAS ET BENEDICTIONES DE TRADITIONE DOMINI PER SINGULOS DIES ........................................................................................... Va FERIA .......................................................................................... BNO. Dei filius qui in cruce positus patrem pro persequentibus... que sit] /f. 63/ crucis Christi altitudo et latitudo... (OVer 736)

VI FERIA AD MATUTINUM 701. <CONP.> In die tribulationis nostrae domine praesem quam effundimus suscipe... (OVer 737) 702. BNO. Mortis Christi admiravile sacramentum depellat a vobis omnium conluviones... (OVer 738)

73. Entre els folis 62v i 63, manca un quadern que contenia els textos de les últimes fèries De Traditione i part de les CONP i BNO d’aquest temps quaresmal.


88

Miquel dels S. Gros i Pujol

AD IIIam 703. <CONP.> Surge deus et iudica terram ut qui cunctis dominaris in gentibus... (OVer 739) 704. BNO. Verbum patris quod in suscepto homine pertulit mortem sua vos... /f. 63v/... (OVer 740) AD VIam 705. <CONP.> Respice domine in populum tuum et super odientes te exaltare... (OVer 741) 706. BNO. Christus dominus qui triduano dierum noctumquae spatio mortis pertulit... (OVer 742) DIE SABBATO AD MATUTINUM 707. <CONP.> Cognoscant gentes Christe quod nomen tibi sit dominus pro quibus... (OVer 743) 708. BNO. Christus qui tenet clabem David clabe crucis suae absconditos vobis... /f. 64/... (OVer 744) 709. 710.

711. 712.

AD IIIam <CONP.> Exaltare domine qui iudicas terram et qui ultionem reddis superbis... (OVer 745) BNO. Christus dominus qui morsu suo devellabit inferna potentia sua devincat... (OVer 746) ORATIONES DE RAMOS PALMARUM AD VESPERUM CONP. Deus qui manifeste ad iudicium cum sanctis omnibus venies et tamen... /f. 64v/... (OVer 755) BNO. Deus qui aeclesiam suam ditat multiplici fecunditate credentium et regeneratis... (OVer 756)

AD MATUTINUM 713. DE PS. III. Quere in diem sancte Caeciliae ad matutinum.74 714. <AF.> Hii sunt filii sicut novellam. (ALeón p. 242)

74. Els folis del primer quadern que contenien l’ofici de santa Cecília (22-XI) s’han perdut. L’OVer n. 56 té l’ofici entre les fèries d’Advent.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

89

715. <OR.> Hii sunt domine filii quos tibi parit vera mater aeclesiae velut novella... (OVer 758) 716. <AF.> Expectatio gentium ste est. (ALeón p. 242) 717. ALIA. Christe dei filius dux verus de Iuda qui expectatio factus es gentium... /f. 65/... (OVer 759) 718. <AF.> Hec est generatio. (ALeón p. 243) 719. ALIA. Hec est domine novelle generationis inclita fides quae te exquirit... (OVer 760) 720. RS. Obes me et obes gregis mei vos estis. VR. Et alias. (ALeón p. 243) 721. ALIA. Christe filius dei patris qui ad obes que perierant domus Israhel te... (OVer 761) 722. <AF.> Remihiscentur et convertentur ad dominum. VR. Afferte domino. (ALeón p. 243) 723. ALIA. /f. 65v/ Christe qui propter incredulitatenm relinquens populum sinagoge... (OVer 762) 724. <AF.> Adnuntiabitur domino. (ALeón p. 243) 725. ALIA. Ecce domine venturam quam praedixit olim generationem profeta que utique... (OVer 763) /f. 66/ 726. <AF.> Vos estis genus electum. (ALeón p. 246) 727. <ALIA.> Ecce domine Ihesu bone pontifex summe et magne plebs tua ex prevaricationis... (OVer 764) 728. CONP. AD MT. Ne obliviscaris domine vocem querentium te ut superbia eorum qui... /f. 66v/... (OVer 765) /f. 67/ 729. <BNO.> Christus dominus qui salutis sue signo humano generi dat salutem... (OVer 766) ORATIO PRO PALMAS 730. Domine Ihesu Christe qui ante mundi principio cum deo Patre et Spiritu Sancto... /f. 67v/... (OVer 767, Tol. 35.5/508, LOrdE 341) 731. BNO. Dominus Ihesus Christos qui se per legem et prophetas veniens adsumpsit... (OVer 768, Tol. 35.5/509, LOrdE 341) ITEM ALIA DE RAMOS BENEDICENDOS 732. Domine deus pater omnipotens qui veteris legis ad Moysen famulum tuum... /f. 68/... (OVer 769, LOrdE 338) 733. BNO. Benedic domine populum tuum qui hunc misterium videre desiderant... (OVer 770)


90

Miquel dels S. Gros i Pujol

ORATIO DE ANTIFONIS /f. 68v/ 734. Tibi in exelsis glorie ab angelis decantatur tibi in hac celebritate fidelis... (OVer 771)

735. 736. 737. 738. 739. 740.

741. 742.

743. 744. 745. 746. 747. 748.

DIE IIa FERIA AD MATUTINUM <AF.> Ne obduraveris aurem tuam. (ALeón p. 250) <OR.> Ne obdures domine aurem tuam ad orationem aeclesiae tuae in ausilium eius... (OVer 772) <AF.> De lacu inferni. (ALeón p. 250) ALIA. De lacu inferni vocem nostram Christe deus exaudi ut qui pro nobis... (OVer 773) <AF.> Dorsum meum posuit ad. (ALeón p. 250) ALIA. Admiravile satis est domine quod pro noxiis innocens... passus es [corpore... (OVer 774) 75 .................................................................................. AD IIIam .................................................................................. CONP. Deus dei filius qui in suscepta hominis carne... a morte] /f. 69/ perpetua... (OVer 780) BNO. Salvator noster et dominus qui voluntaria mortis suscepit iniuriam... (OVer 781) AD VIam RS. Scio domine quia morti me traditurus es odie. (ALeón p. 252) <OR.> Domine Ihesu Christe qui traditurum te morti ante mortem prescius praedixisti... (OVer 782) <AF.> Congrega domine inimicos meos. VR. Quoniam declinaverunt. (ALeón p. 252) ALIA. Congrega domine inimicos tuos quasi gregem ad victimam quo aut resipiscentes... (OVer 783) <AF.> Domine probator iuste. VR. Domine quando respi<cies>. (ALeón p. 252) ALIA. /f. 69v/ Deus probatur iusti qui revelatam tibi causam filii tui passionis... (OVer 784) {ALIA}

75. Entre els folis 68v i 69 manca un foli que contenia la resta de les matines d’aquesta fèria i l’inici de l’hora de iii de la mateixa fèria.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

91

749. CONP. Deus qui pro impiis passus es innocens placita tibi nos innocentiae... (OVer 785) 750. BNO. Christus dominus qui sustulit pro impiis iniuria passionis a cunctis... (OVer 786) IIIa FERIA AD MATUTINUM 751. <AF.> Omnes amici mei. VR. Omnes qui videbant. (ALeón p. 253) 752. <OR.> Christe dei filius qui ab omnibus amicis passionis tempore derelictus es... /f. 70/... (OVer 787) 753. <AF.> Confundantur omnes qui persecuntur. VR. Quoniam gratis absconderunt mihi. (ALeón p. 254) 754. ALIA. Confundantur omnes domine qui persecuntur in nos sanctum nomen tuum... (OVer 788) 755. <AF.> Si locutus fuero non quiescet. (ALeón p. 254) 756. ALIA. Multis te pro nobis vulneribus bone Christe confossum credimus et fatemur... /f. 70v/... (OVer 790) 757. CONP. Deus dei filius qui diligens oderis et parcens occidendus inpeteris... (OVer 790) 758. BNO. Christus dominus cuius latus vulneratum est lancea vulnere suo vestra piacula... (OVer 791) 759. 760. 761. 762. 763. 764. 765. 766.

AD IIIam RS. Ecce nunc cithara inimicorum. (ALeón p. 254) <OR.> Tu domine in cithara et in cantico inimicorum dignatus es verti dum linguas... (OVer 792) <AF.> Domine tu nosti. VR. Deus tu nosti in Si<on>. (ALeón p. 255) ALIA. Deus qui dies seculi creans diem hominis non concupisti eruae nos a... (OVer 793) <AF.> Tu {i}scis domine quia sustinui. (ALeón p. 255) ALIA. Quid tibi domine a te formata creatura restituae pro qua exprobantium... (OVer 794) CONP. Christe dei filius quaem atrox persequentium turba caeco furore persequitur... (OVer 795) BNO. Christus deus noster qui in humilitate iudicium sustulit passionis... /f. 71v/... (OVer 796)


92

767. 768. 769. 770. 771. 772. 773. 774.

775. 776. 777. 778. 779. 780. 781. 782.

Miquel dels S. Gros i Pujol

AD VIam RS. Ecce nunc venit in me dolor. (ALeón p. 255) <OR.> Ihesu domine qui dolorem aeclesiae tuae quo ad nihilum redacta sunt... (OVer 797) <AF.> Recordare domine paupertatis me. (ALeón p. 255) ALIA. Recordare domine Ihesu absintii et fellis quibus pro impiis amaro poculo... (OVer 798) <AF.> Vide domine quoniam tribulor subversum est. (ALeón p. 255) ALIA. Vide domine quoniam tribulatur corpus tuum in eo quod tu pro nobis... (OVer 799) CONP. Christe deus qui inuriam mortis et crucis pro nobis omnibus /f. 72/ sustulisti... (OVer 800) BNO. Ihesu dei filius qui inlate mortis passionem sustinuit aequanimiter... (OVer 801) IIIIa FERIA AD MATUTINUM <AF.> Non sedi i[n concilio] eorum [...] (ALeón p. 257) <OR.> Unigenite dei filius qui in carne moriturus apparens in concilio ludentium... (OVer 802) <AF.> Non fui contumax neque contradixi. (ALeón p. 257) ALIA. Ihesu dei filius qui passionis tempore dorsum ad flagella maxillas... /f. 72v-73/... (OVer 803)76 <AF.> Dominus mecum est quasi vellator fortis. (ALeón p. 257) ALIA. Redemtor humani generis domine deus vellator fortis qui torcular... (OVer 804) {ALIA} CONP. Iustus es domine qui pro nobis iniuste iudicatus es innocens... (OVer 805) BNO. Christus dei filius qui ductus est velut obis ad victimam emundet... (OVer 806)

AD IIIam 783. RS. Facta est Syon sicut obis volans de cuius loco ablatus est nidus. (ALeón p. 257) 784. <OR.> Christe deus cuius locus in Syon magnus est converte ad te corda... /f. 73v/... (OVer 807) 76. El foli 72v quedà en blanc per la transparència del pergamí.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

93

785. AF. Dixerunt apud se cogitantes. (ALeón p. 258) 786. ALIA. Christe dei filius qui adversum te cogitantes iniqua cruentaquae... (OVer 808) 787. <AF.> Sedebit singularis et tacebit. (ALeón p. 258) 788. ALIA. Ihesu deus noster qui maxillam prebuisti persecutoribus tuis saturatus... (OVer 809) 789. CONP. Exurge deus et misericorditer iudica terram qui es pro nobis... /f. 74/... (OVer 810) 790. BNO. Christus dominus qui pro totius mundi salute voluisti pati ab omni vos... (OVer 811) 791. 792. 793. 794. 795. 796. 797. 798.

AD VIam RS. Habitatores Iherusalem crucifigent iustum. (ALeón p. 258) <OR.> Fac nobiscum domine signum in bono ut crux tua que a pereuntibus... (OVer 812) <AF.> Faciem meam conspuere non verentur. (ALeón p. 258) ALIA. Christe dei filius cuius facies pro nobis sputis patuit infidelium da nobis... (OVer 813) <AF.> Versus sum in eorum canticum factus sum in probervium abomi<nantur>. (ALeón p. 259) ALIA. Christe deus qui mundum veniens /f. 74v/ liveraturus in cantico es infidelium... (OVer 814) CONP. Ihesu redemtor noster omnipotens qui humanitatis nostrae factus particeps... (OVer 815) BNO. Christus dominus qui pro vobis infidelium suscepit sputa infidelitatis a vobis... (OVer 816)

CONPLETURIA AD VESPERUM QUANDO CENA DOMINI INGREDITUR 799. Propinqua passionis tuae sollemnia Christe deus plebs devota suscipiens praeparari... / f. 75/... (OVer 817) 800. BNO. Passio vos Christi conserbet iure peraenni. Crimine vos hodie lavet... (OVer 818) IN CENA DOMINI AD MATUTINUM 801. DE PS. III. <OR.> Quamvis domine plurima malignantium abneget salutem nostram... (OVer 819)


94

Miquel dels S. Gros i Pujol

802. <AF.> Quare tristis es anima mea. (ALeón p. 261) 803. ALIA. Christe deus qui humanitatis nostrae particeps factus passionum nostrarum... (OVer 820) 804. <AF.> Concilium fecerunt in unum dicentes. (ALeón p. 261) 805. ALIA. Ihesu dei filius quem impia malignorum turba inaniter persequens dum... /f. 75v/... (OVer 821) 806. <AF.> Tractaverunt verbum in conpreensionem. (ALeón p. 262) 807. ALIA. Christe dei filius in cuius compraehensione verbum iniqum maligne... (OVer 822) 808. RS. Mane consurget omicida ad interficiendum. (ALeón p. 262) 809. ALIA. Nobimus domine quod traditoris tui perpessus iniuriam usque ad mortem... /f. 76/... (OVer 823) 810. <AF.> Maledictus homo qui in corde suo. (ALeón p. 262) 811. ALIA. Maledictus est utique domine omnis homo qui corde suo fabricat malum... (OVer 824) 812. <AF.> Quid gloriaris in malitia qui potens es. (ALeón p. 262) 813. ALIA. Salvator noster et domine qui gloriantes in malitia et potentes... (OVer 825) 814. <AF.> Venantes caeperunt me inimici mei. (ALeón p. 262) 815. ALIA. Christe dei filius qui sine causa delicti et morti es traditus et venantium... /f. 76v/... (OVer 826) 816. CONP. AD MT. Christe dei filius quem deus pater pro nobis omnibus tradit.. (OVer 827) 817. BNO. Christus qui se ab impiis tradi permisit nulla a vos se patiatur occasione... (OVer 828) 818. 819. 820. 821. 822. 823. 824.

AD IIIam RS. Qui mecum ait manum miserit. (ALeón p. 263) <OR.> Christe dei filius qui transiturus ex hoc mundo ad patrem speciali signo... /f. 77/... (OVer 829) <AF.> Ite ad civitatem quendam et dicite ei. (ALeón p. 263) ALIA. Domine Ihesu Christe qui tradictionis tuae prescius ore aput quem... (OVer 830) <AF.> Magister bone etiam si me oporteat mori. (ALeón p. 263) ALIA. O bone magister Ihesu deus noster et domine quem ter negando Petrus... (OVer 831) CONP. Christe qui de patibulo ad patrem ut quid te derelinqueret /f. 77v/ adclamasti... (OVer 832)


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

95

825. BNO. Christus dominus qui pro vobis crucis suscepit iniuriam ab omni futura... (OVer 833) [ORATIO POST PEDES LAVATOS 826. Domine Ihesu Christe qui nob?]is exemplum [r]eliquens precepisti uni alteri lavare...] (OVer 834)77 ORATIO POST INDULGENTIAS EXPLICITAS 827. Maiestati tuae omnipotens deus salutari obsecratione famulantes rationanabile... /f. 78/... (OVer 835) ORATIO SUPER PENITENTES /f. 78v/ 828. Exaudi domine supplicum praeces et tibi confitentium parce peccatis ut quos... (OVer 837) ORATIO ANTE BENEDICTIONEM LUCERNE IN SACRARIO 829. Cuncti dominum pariter devota mente praecemur etiam unanimes coniuncto... (OVer 838) ORATIO LUCERNE IN SACRARIO DICENDA 830. Exaudi nos lumen indeficiens domine deus noster unici luminis lumen fons... /f. 79/... (OVer 839) ORATIO POST LUCERNE BENEDICTIONEM 831. Desideratum lucerne splendorem obtutum corporeo conspicientes magnificas grates... (OVer 840) ORATIO CEREI IN SACRARIO 832. Offerimus tibi domine cerei huius rutilantis speciem /f. 79v/ divino igne succensam... (OVer 841) ORATIO POST LUMEN LEVATUM 833. Prima tibi et principalia deus pater omnipotens hec luminum munera in exordio... /f. 80/... (OVer 842) 77. El text és afegit en la part superior del marge esquerra del foli 77v, en la mateixa lletra de les antífones i responsoris. Com que l’oració, segons sembla, només es troba en aquest manuscrit i és mancada del seu inici, el que li afegim s’inspira en les altres pregàries hispanes coetànies.


96

Miquel dels S. Gros i Pujol

ORATIO QUE POST BENEDICTIONEM LUCERNE ANTE ALTARE DICITUR 834. Deus qui filios Israhel aeducis ex Egypto palpabiles Egypti tenebras relinquendo... (OVer 843) ORATIO QUE POST BENEDICTIONEM CEREI ANTE ALTARE DICITUR 835. Expectati temporis dilectissimi fratres festiva sollemnitas et annuum per secula... /f. 80v/... (OVer 844) ORATIONES QUE PER SINGULAS LECTIONES IN VIGILIA PASCE DICUNTUR Explicita lectione prima dicitur hec 836. <I> OR. Anniversaria fratres dilectissime festa votis sollemnibus inquoantes... (OVer 845) 837. Pro sollemnitate pascali precemur dominum.78 838. ALIA. Sanctifica domine famulos tuos sanctificate noctis huius dignis... (OVer 846) II OR. 839. Eclaesiastica unitate conexi deum patrem petamus ut eandem aeclesiam... /f. 81/... (OVer 847) 840. Pro pacem aeclesiarum et populo precemur dominum.79 841. COL. EIUSDEM. Deus qui aeclesiae tuae fide et utilitate letaris dona ei perfecte... (OVer 848) III OR. 842. Omnipotentem deum qui sacerdotes suos in suam aeclesiam presoles ordinabit... (OVer 849) 843. pro sacerdotibus et ministris precemur dominum.80 844. COL. EIUSDEM. Dona domine sacerdotibus tuis ut convenire facias fructum... (OVer 850)

78. Text escrit en color vermell com si fos una rúbrica. 79. Vegeu la nota 78. 80. Vegeu la nota 78.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

97

OR. DE IIII LECTIONE 845. Pacem dominicam pacem quoque nostram deum patrem omnipotentem qui pacis auctor... (OVer 851) 846. Pro prosperitate principum et tranquillitate temporum precemur dominum.81 847. COL. EIUSDEM. Deus qui fidelium pace letaris dona serbientibus tibi pacem... (OVer 852) OR. DE V LECTIONE /f. 81v/ 848. Deum patrem omnipotentem agentes ipsi gratias postulemus pro his quos... (OVer 853) 849. Pro his qui huic sancte festivitate interesse non possunt precemur dominum.82 850. COL. EIUSDEM. Deus cui ea que nobis sunt absentia deesse non possunt et que putantur... (OVer 854) OR. DE VI LECTIONE 851. Deum fructum largitorem aurarum moderatorem qui in supplementum humani usus... (OVer 855) 852. Pro abundantia frugum et tranquillitate aerum precemur dominum.83 853. <COL. EIUSDEM.> Deus creator omnium bonorum rogamus inmensa misericordiam tuam... /f. 82/... (OVer 856) OR. <DE> VII LECTIONE 854. Deum patrem omnipotentem pro sacris virginibus et continentibus depraecemur ut... (OVer 857) 855. Pro virginibus et continentibus precemur dominum.84 856. COL. EIUSDEM. Tribue his domine pater sancte pervenire ad sexagesimi fructus... (OVer 858) OR. DE VIII LECTIONE 857. Pie volumtatis retributor domino supplicemus ut aecclesiam suam bono largitatis... (OVer 859) 81. Vegeu la nota 78. 82. Vegeu la nota 78. 83. Vegeu la nota 78. 84. Vegeu la nota 78.


98

Miquel dels S. Gros i Pujol

858. Pro his qui elemosinas faciunt precemur dominum.85 859. COL. EIUSDEM. Deus qui elemosinis extingui peccata docuisti dona famulis tuis... (OVer 860) OR. DE VIIII LECTIONE 860. Certi de promissione divina que indigentia peccata deflentibus indulgendum... (OVer 861) /f. 82v/ 861. Pro penitentibus et confitentium precamur dominum.86 862. <COL. EIUSDEM.> Deus qui mutare sententiam per misericordiam tuam nosti... (OVer 862) OR. <DE> X LECTIONE 863. Caelestium et terrestrium deum fratres dilectissimi deprecemur ut fratribus... (OVer 863) 864. Pro peregrinantibus et navigantibus precemur dominum.87 865. COL. EIUSDEM. Supplices tibi domine fundimus preces ut qui per omnia deus es... (OVer 864) <DE> XI OR. LECTIONE 866. Deum iudicii aeterni fratres karissimi pro spiritibus pausantium deprecemur... (OVer 865) 867. Pro defunctorum requie et quiete precemur dominum.88 868. <COL. EIUSDEM.> Precamur te deus ut defunctorum anime in te credentes ac... (OVer 866)

869. 870. 871. 872. 873.

ORATIONES DE /f. 83/ RESURRECTIONE DOMINI AD MATUTINUM <OR.> DE PS. III. Domine [Ihesu Christe qui pro nobis soporem mortis ideo suscepisti... (OVer 868) <AF.> Christus surgens a mortuis. (ALeón p. 287) ALIA. Inconparabili Christe deus noster et domine gaudiorum serenatur ex luce... (OVer 867) <AF.> Resurrexit dominus. (ALeón p. 287) ALIA. Christe qui olim gloriose noctis huius diluculum resurrectionis tuae misterio... (OVer 869)

85. Vegeu la nota 78. 86. Vegeu la nota 78. 87. Vegeu la nota 78. 88. Vegeu la nota 78.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

99

874. <AF.> Noli flere Maria. (ALeón p. 287) 875. ALIA. Quantum Christe domine beate matris tuae ferbide devotionis incaluerit... /f. 83v/... (OVer 870) ORATIO DE RESURRECTIONE DOMINI POST ‘GLORIA IN EXCELSIS DEO’ 876. Domine Ihesu Christe qui post adpensionem crucis et susceptionem mortis glorificatus... (OVer 871) ORATIO VEL BENEDICTIO DE DIE SANCTE ENGRACIE TAM AD VESPERUM QUAM AD MATUTINUM 877. <CONP.> Domine Ihesu Christe qui pro nobis impiis spontanae te morti tradidisti... /f. 84-84v/... (OVer 872) 878. BNO. Christus dominus dei filius cuius resurrectionem perletanti animo... (OVer 873) <ORATIONES MATUTINE VEL VESPERTINE CONPLETURIE DE RESURRECTIONE DOMINI CONP. AD MATUTINUM> 879. Hec conpleturia in Pascha ad matutinum et usque in Ascensione domini per omnes dies dominicos ad matutinum dicenda est excepto in octabas Pasche ubi specialiter sua abet.89 Christe dei filius qui venerabilis dies huius excursum et prius a te... /f. 85/... (OVer 874)90 880. BNO. Christus dominus qui odierni dies cursum ipso prestante et in creationis... (OVer 875) CONP. AD VESPERUM 881. Hec conpleturia in Pasca ad vesperum die dominico et per omnes dies dominicos usque in Ascensione domini <dicenda est.>91 Deus cuius unum hunc ex omnibus duximus diem in quo creatis rebus omnibus... /f. 85v/... (OVer 876) 882. Christus qui diem stum resurrectionis sue consecravit misterio resurgendi... (OVer 877)

89. Rúbrica escrita en lletra capital rústega de color vermell. 90. Entre les dues columnes, al final del foli 84v, hi ha el mot duplex. 91. Vegeu la nota 89.


100

883. 884. 885. 886.

887. 888. 889. 890.

Miquel dels S. Gros i Pujol

II <FERIA> AD MATUTINUM <CONP.> Adest domine secundi illius diei luminosa species in qua matutina lux... /f. 86/... (OVer 878)92 BNO. Christus dei filius cuius resurrectionem ex mortuis omnis confitetur... (OVer 879) CONP. AD VPR. Christe deus noster qui secundi die firmamentum formans quasi... (OVer 880) BNO. Christus dei filius qui in sepulcro /f. 86v/ sustulit obprobrium cruci... (OVer 881) III FERIA AD MATUTINUM <CONP.> Lucidum diei tertii spiculum agnoscentes in quo per conditum firmamentum... (OVer 882)93 BNO. Dei patris filius qui tertio ab inferis suscitati est die ab omni vos... (OVer 883) CONP. AD VPR. Omnipotens deus pater qui die tertio ab infidelium cordibus quasi... /f. 87/... (OVer 884) BNO. Dei filius qui resurrectionis suae gloriam toto dilatavit in mundo... (OVer 885)

IIII FERIA <AD MATUTINUM 891. CONP.> Luminosa diei quarti lux matutina refulget in qua tu deus omnipotens... (OVer 886)94 892. BNO. Redemtor noster et dominus qui suam pro nobis ad mortem tradidit animam... /f. 87v/... (OVer 887) AD VESPERUM 893. <CONP.> Ecce domine vesperum quarti huius diei officiosis luminaribus frequentamus... (OVer 880) 894. BNO. Verus dei agnus qui pro nobis est ymmolatus in cruce ab omni vos conluvionis... (OVer 889) 92. L’oració, al marge esquerre, porta el mot Hecce. 93. L’oració, al marge esquerre del foli 86v, porta el mot extimum. 94. Aquesta oració, al marge esquerre del foli 87, porta l’inici del mot cla...


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

895. 896. 897. 898.

899. 900. 901. 902.

101

V FERIA AD MATUTINUM <CONP.> Lucidi exortus diei quinti primordium contuentes in quo vivarum... /f. 88/... (OVer 890) BNO. Christus dei filius [qui] devicta morte triumphavit ab inferis triumphare... (OVer 891) CONP. AD VPR. Deus qui in operatione quinti diei reptilia animarum vivarum... (OVer 892) BNO. Gratia qua vos per fidem <Christo> consepultos esse gaudetis mortificet... /f. 88v/... (OVer 893) CONPLETURIA VI FERIA AD MATUTINUM Adest fulgidum dies sexti curriculum sexte etatis constituens sacramentum... (OVer 894)95 BNO. Unigenitus filius dei patris qui venit salvare mundum in sanguine... (OVer 895) CONP. AD VPR. Deus dei filius qui hominem sexto die formasti ex nicilo... /f. 89/... (OVer 896) BNO. Deus dei filius qui patibulo pro impiis affixus est crucis suae vos salvificet... (OVer 897)

CONPLETURIA DIE SABBATO AD MATUTINUM 903. Christus dei filius qui exortum diei septimi in tua requiae consecrasti... (OVer 898) 904. BNO. Unigenitus dei filius qui iniuriam pro vobis sustulit crucis cor vestrum... (OVer 899) CONPLETURIA AD VESPERUM DIE SABBATO 905. Christe dei filius nostrorum requies animarum qui otium sabbati requiescens... /f. 89v/... (OVer 900) 906. BNO. Christus dei filius qui in hoc diae moriens requievit in tumulo det... (OVer 901)

95. L’oració, al marge esquerre del foli 88v, porta el mot Solbe.


102

907. 908. 909. 910. 911. 912. 913. 914.

915. 916. 917. 918. 919. 920.

Miquel dels S. Gros i Pujol

ORATIONES DE OCTABAS PASCE AD MATUTINUM <AF.> Angelus domini descendit de caelo. (ALeón p. 309) <OR.> Christe vera redemptio mundi qui revoluto per angelum lapide ab ostio... /f. 90/... (OVer 902) <AF.> Angelus domini dixit mulieribus. (ALeón p. 309) ALIA. Christe dei filius cuius resurrectionem ex mortuis querentibus te... (OVer 903) [AL. Venite et] vi[dete u]b[i] p[o]situs. (ALeón p. 309) ALIA. Christe deus ingeniti luminis lumen fac nos semper fructuoso in otio... (OVer 904) CONP. AD MT. Decurso Christe domine pascalis sollemnitatis officio et tuae... /f. 90v/... (OVer 905) BNO. Christus dominus qui clausis ad discipulos ingressus est ianuis omnem... (OVer 906) ORATIONES DE RESURRECTIONE DOMINI IUSTA QUOD ANTIFONAS <CONGRUENTES> IN ORDINE POSITE SUNT QUE AD MATUTINUM USQUE IN ASCENSIONE DOMINI DICENDE SUNT ET REPLICANDE <AF.> Si mortui sumus cum Christo. (ALeón p. 294) <OR.> Christe dei filius qui moriente obtata mundo vita salusque donata est... /f. 91/... (OVer 919) <AF.> Si consurrexisti cum Christo. (ALeón p. 294) ALIA. Tecum nos Christe iam per fidem consurrexisse exundanti ilaritate... (OVer 920) <AF.> Pro iustificationibus nostris Christus Ihesus. (ALeón p. 294) ALIA. Credimus te domine indevita pro nobis morte damnatum et virtute propia... (OVer 921)

AD MATUTINUM IIIa FERIA 921. <AF. ...>96 922. <OR.> Concede nobis domine ut mortis opera non agamus qui resurrectionis tue... (OVer 922) 923. <AF.> Absorta est mors in victoria. (ALeón p. 295)

96. El copista oblidà d’escriure l’inici del text de l’antífona.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

103

924. ALIA. Deus dei filius cuius mors mortem obsorbuit et maledictum abstulit... /f. 91v/... (OVer 923) 925. AL. Alleluia, quiebi. (ALeón p. 295) 926. ALIA. In te nos Christe domine et surgere et quiescere sine fine concede... (OVer 924)

927. 928. 929. 930. 931. 932.

IIIIa FERIA ORATIONES AD MATUTINUM AF. Quis est iste qui venit. (ALeón p. 296) <OR.> Redemtor noster et domine cuius vestimentum passionis cruore rubrum... (OVer 925) AF. Ego quasi de somno. (ALeón p. 296) ALIA. Christe deus noster qui virtutem patris tui de morte quasi e somno... (OVer 926) AL. Domine probasti me. (ALeón p. 296) ALIA. Deus dei filius qui a deo patre et probatus crederis esse et cognitus... /f. 92/... (OVer 927)

AD MATUTINUM V FERIA 933. <AF.> Deus pater eduxit pastorem magnum. (ALeón p. 297) 934. <OR.> Deus pater qui eduxisti pastorem magnum ovium dominum nostrum Ihesum Christum... (OVer 928) 935. <AF.> Deus pater qui dominum Ihesum Christum suscitavit. (ALeón p. 297) 936. ALIA. Omnipotens deus pater qui dominum nostrum Ihesum Christum suscitasti... (OVer 929) 937. <ALLE.> Lavavit vino stolam suam, alleluia. (ALeón p. 297) 938. ALIA. Ihesu dei filius qui vino illo passionis sanguine crucis stolam tuam... (OVer 930)

939. 940. 941. 942.

VI FERIA AD MATUTINUM <AF.> Tulerunt dominum [...] (ALeón p. 297) <OR.> Sabbatum te domine e sepulcro fructuosa Marie illius inquisitio fletuum... /f. 92v/... (OVer 931) <AF.> Christe surgens a mortu[i]s. (ALeón p. 298) ALIA. Christe qui resurgens a mortuis iam non moreris concede ut nulla... (OVer 932)


104

Miquel dels S. Gros i Pujol

943. <ALLE.> Alleluia, surrexit dominus in veritate cum gaudio. (ALeón p. 298) 944. ALIA. Spiritu tuo adnuntiante Christe cognovimus quod tamquam potans a vino... (OVer 933)

945. 946. 947. 948. 949. 950.

951. 952. 953. 954. 955. 956.

<SABBATO> ALIA AD MATUTINUM <AF. ...>97 <OR.> Letatur ecce domine Iherusalem fidelis in victoria crucis et potentia... (OVer 934) AF. Repletum est gaudio. (ALeón p. 298) ALIA. Repletum est domine gaudio os nostrum et lingua nostra exultatione... (OVer 935) ALLE. Gaudeamus et exultemus. (ALeón p. 298) ALIA. Gaudeamus domine et letamur devocione /f. 93/ fideli quia venerunt... (OVer 936) <AD MATUTINUM> AF. Deus qui dives es in misericordia. VR. Magnus dominus. (ALeón p. 299) ALIA. Convivifica nos deus pater unigenito Christo tuo per indulgentiae donum... (OVer 937) <AF.> Veni[te revertamur] ad dominum q[uia...] (ALeón p. 299) ALIA. Ad te Christe revertentes venimus in nobis ergo quesumus tuae pietatis... (OVer 938) <ALLE.> Dominus Ihesus Christus qui es testis fidelis. VR. Quis sicut dominus. (ALeón p. 299) ALIA. Domine Ihesu Christe qui est testis fidelis primogenitus mortuorum... (OVer 939)

<AD MATUTINUM> 957. <AF.> Ostendisti in populis virtutem. VR. Quis deus magnus. (ALeón p. 300)98 958. ALIA. Deus pater qui in populis /f. 93v/ mira per filium virtute coruscas... (OVer 940) 97. Manca l’inici d’aquesta antífona. 98. Porta notació musical.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

105

959. <AF.> Absorta est mors in victoria. VR. Deus deorum dominus. (ALeón p. 300)99 960. ALIA. Christe deus a quo mors in victoria absorta est qui in mortis victoriam... (OVer 941) 961. <ALLE.> Alleluia, redemit nos dominus et benedixit nos. VR. [Nos] benedixit domus Aaron. (ALeón p. 300) 962. ALIA. Christe dei filius cuius morte et resurrectione redempti sumus... (OVer 942) 963. RS. Letamini in domino. VR. Omnes gentes plaudite manibus. (ALeón p. 300)100 964. 965. 966. 967. 968. 969.

AD MATUTINUM <AF.> Fructificemus deo. VR. Quoniam rectus est sermo domini. (ALeón p. 301)101 <OR.> Fac nos deus pater ita fructificare tibi ut eius tantum simus quem ex mortuis... (OVer 943) <AF.> Nos omnes redemti sumus. VR. Quoniam ipsius es mare. (ALeón p. 301) ALIA. Nos omnes qui tuo Christe redempti sumus sanguine pretioso quesumus... /f. 94/... (OVer 944) <ALLE.> Disciplina pacis nostrae super eum. VR. Quis sicut dominus. (ALeón p. 301) ALIA. Christe dei filius qui volumtarie pro nobis carnis subiens mortem... (OVer 945)

AD MATUTINUM 970. <AF.> Dominus in nobis es et testis Christus eius. VR. Preocupemus faciem eius. (ALeón p. 301) 971. <OR.> Tu in nobis es domine et testis Christus tuus qui veram in nobis... (OVer 946) 972. <AF.> Dominus deus noster ipse pro nobis. VR. Omnes gentes. (ALeón p. 302) 973. ALIA. Domine deus noster qui pro nobis usque ad mortem decertans admirabili... (OVer 947) 99. L’inici de la peça porta notació musical. 100. La peça porta, a l’inici, notació musical. 101 . Peça amb notació musical.


106

Miquel dels S. Gros i Pujol

974. <ALLE.> Dominus memor fuit. (ALeón p. 302) 975. ALIA. Esto domine memor nostri per indulgentiae donum qui olim memor... /f. 94v/... (OVer 948) 976. 977. 978. 979. 980. 981.

982. 983. 984. 985. 986. 987.

AD MATUTINUM <AF.> Deus pacis qui eduxit de. VR. Deus qui glorificatur. (ALeón p. 302)102 ALIA. Deus pater domini nostri Ihesu Christi quem suscitasti a mortuis... (OVer 949) <AF.> Narrate laudes domini et mirabilia eius que fecit. VR. Omnes gentes. (ALeón p. 302) ALIA. Fac nos Christe domine laudes tuas diffuso horis officio narrare... (OVer 950) ALLE. Surrexit sicut dixit dominus, alleluia, euntes. VR. Laudate p{a}|u|eri. (ALeón p. 302) ALIA. Ihesu dei filius quem vox angelica a mortuis resurrexisse predixit... /f. 95/... (OVer 951) <AD MATUTINUM> <AF.> Consepulti estis Christo. VR. Confitemini. (ALeón p. 303) ALIA. Christe cui consepulti sumus in mortem ut resurgeremus tibi per fidem... (OVer 952) AF. Redemit nos deus de maledicto. VR. Subiecit populos nobis et gentibus sub pedibus nostris. (ALeón p. 303) ALIA. Salvator noster et domine qui nos redemisti de maledicto praevaricationis... (OVer 953) <ALLE.> Convivif[icati estis Christo.] VR. Sit nomen [...] (ALeón p. 303) ALIA. Convivificati Christe tibi facti sumus per fidem dona ergo nobis... (OVer 954)

AD MATUTINUM 988. AF. Vidi agnum quasi occissum. VR. Cantate ei canticum nobum. (ALeón p. 304) 989. <OR.> Te Christe domine pro totius mundi salvatione occisum agnum septem... /f. 95v/... (OVer 955)

102 . L’inici de la peça porta notació musical.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

107

990. <AF.> Vidi agnum quasi occisum abentem potestatem. VR. Quoniam deus magnus dominus. (ALeón p. 304) 991. ALIA. Christe dei filius qui occisus agnus resurgis in gloriam et habens potestatem... (OVer 956) 992. <ALLE.> Ego vidi in medio candelabrorum aureorum, alleluia. VR. Sit nomen domini... (ALeón p. 304) 993. ALIA. Unigenite filius dei patris cuius deitas adque humanitas unius personae... (OVer 957) 994. 995. 996. 997. 998. 999.

AD MATUTINUM <AF.> Audivi voces in caelo canticum novum. VR. Omnes gentes. (ALeón p. 305) <OR.> Fac nos domine perfrui vocibus caelestium gaudiorum qui solus dignus fuisti... /f. 96/... (OVer 958) <AF.> Facte sunt voces magne in caelo dicentes. VR. Quoniam deus magnus dominus. (ALeón p. 305) ALIA. Amaviles domine ille satis sunt voces que te in caelo infatigabili... (OVer 959) <ALLE.> Laudem dicite deo omnes servi eius. VR. Laudate nomen. (ALeón p. 305) ALIA. Te domine ab inferis resurgente in gloriam laudem tibi canit omnis... (OVer 960)

AD MATUTINUM 1000. <AF.> Ecce Ihesus postquam <resur>rexit occurrit mulieribus. VR. Qui ponit nubem. (ALeón p. 305) 1001. <OR.> Domine Ihesu Christe quem primum eate ille mulieres resurgentem... (OVer 961) 1002. <AF.> Si credimus quod Ihesus mortuus est. VR. Venite exultemus. (ALeón p. 306) 1003. ALIA. Domine Ihesu Christe quem ita mortuum fuisse et resurrexisse fides nostra... /f. 96v/... (OVer 962) 1004. <ALLE.> Confirmavit nos Christo. VR. Laudate dominum omnes gentes. (ALeón p. 306)


108

Miquel dels S. Gros i Pujol

1005. ALIA. Christe deus noster et domine qui confirmasti nos misterio crucis... (OVer 963)102 bis /f. 97/

1006. 1007. 1008. 1009. 1010. 1011.

ORATIONES DE RESURRECTIONE DOMINI IN PRIMO DOMINICO POST OCTABAS AD MATUTINUM DE ANTIFONAS <AF.> Livore eius sancti sumus. VR. (sic) (ALeón p. 312) <OR.> Omnipotens deus pater qui nos domini nostri Ihesu Christi fili tui precioso... (OVer 907) AF. Tradidit in morte animam. (ALeón p. 312) ALIA. Christe dei filius qui inter inicos deputatos tuam usque ad mortem... (OVer 908) ALLE. Iuste iudicans precepta nostra. (ALeón p. 313) ALIA. Iuste quidem domine iudicans peccata nostra in corpore tuo super... /f. 97v/... sine fine vibamus (OVer 909)103 ......................................................104 /f. 98/

ORATIONES IN TERTIO DOMINICO POST OCTABAS AD MATUTINUM 1012. <AF.> Gratias agamus deo patri. VR. Venite exul<temus>. (ALeón p. 317) 1013. <OR.> Gratias tibi agimus deus pater qui eripuisti nos de potestate tenebrarum... (OVer 913) 1

102bis. A la segona columna del foli 96v i a la primera del foli 97, en lletra minúscula visigoda molt esborrada, hi ha aquest text afegit posteriorment: «In dei nomine. Ego ille tibi dulcissime isponse me ille [cer]tum quidem et manifestum est enim quia te isponsalicium te in presentia multorum bonorum ominum...». És un formulari d’esponsalici i de dotació marital que sembla inèdit. 103. El foli 97v, en una sola columna, i en lletra minúscula visigòtica molt irregular i descuidada, porta afegits aquests textos: 1. «Agite omnes vera penitentia ut non per[datis pater]na cleme<n>tia sicut ego feci...». 2. «In dei nomine ego con[...] “nomen” tivi [“nomen” cer]tum quidem et manifestum est enim [quia] prestasti tu...». 3. «Sancta Trinitas qui est in celo et quatuor aubangelio...». Els textos íntegres han estat publicats per Vives, «El oracional mozárabe...», p. 25. El primer és una reflexió sobre el pecat i la clemència divina. El segon és un formulari de tipus més o menys notarial per signar quan es fa un préstec. I el tercer és la nota que hem comentat en la introducció en intentar identificar l’església d’on procedeix el manuscrit. 104. Entre els folis 97v i 98 manca un foli que contenia el final de les matines del primer diumenge de després de l’octava de Pasqua i tots els textos del segon diumenge.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

109

1014. <AF.> Gratias deo qui dedit nobis victoriam. VR. Cantate deo canticum. (ALeón p. 318) 1015. ALIA. Quas tibi domine gratias referre poterimus pro eo quia nobis victoriam... (OVer 914) 1016. <ALLE.> Gratias tibi [agimus...] VR. Laudate dominum. (ALeón p. 318) 1017. ALIA. Dominus deus noster qui es et qui eras et qui venturus es gratias... (OVer 915)105 /f. 98v-99)

1018. 1019. 1020. 1021. 1022. 1023.

ORATIONES DE QUARTO DOMINICO POST OCTABAS AD MATUTINUM <AF.> Venite revertamur ad dominum. VR. Venite exultent. (ALeón p. 320) <OR.> Ecce venimus ad te dominum revertentes qui pretium factus es nostrae salutis... (OVer 916) AF. Beati qui ad cenam nuptiarum agni vocati sunt. VR. Beati qui habitant. (ALeón p. 320) ALIA. Concede nobis domine per fidem resurrectionis tuae gaudium beatitudinis... (OVer 917) ALLE. Psallite deo nostro in voce psalmi, alleluia, in tubis [...] VR. Laudate dominum quoniam bonus. (ALeón p. 320) ALIA. Psallimus tibi domine in voce psalmi qui nos morte tua a mortis imperio... (OVer 918)106 /f. 99v/

ORATIONES IN DIE SANCTI TORQUATI 1024. CONP. AD VPR. Ecce domine nostrorum praesulum memoriam facientes quorum doctrinis... (OVer 964) 1025. BNO. Deus qui Torquati et sociorum eius itineri effectus est ductor ipse... /f. 100/... (OVer 965)

105. A la segona columna del foli 98, la mateixa mà que escrigué el text de la nota 103, hi copià: «In dei nomine. Ego ille tivi ille famulo meo, placuit animis meis et placet ut te vernaculo meo liverum facerem...». El text íntegre ha estat publicat per Vives, «El oracional mozárabe...», p. 25, n. 2. És el formulari d’alliberament d’un servent. El foli 98v quedà en blanc. 106. En la segona columna del foli 99 i en la primera del foli 99v, hi ha escrita, per la mateixa mà que copià els textos de les notes 102bis, 103 i 105, aquest text: «In dei nomine. Ego tivi dulcissime adque [...] concedo et dono tivi dulcisime ux<ori>...». Aquest text ha estat publicat íntegre per Vives, «El oracional mozárabe...», p. 25, n. 3. És el formulari de donació a l’esposa, entre altres béns, d’un cavall. Potser és el mateix cavall que, segons la notícia n. 3 de la nota 103, havia estat posat sota protecció divina.


110

1026. 1027. 1028. 1029. 1030. 1031. 1032. 1033. 1034. 1035. 1036. 1037. 1038. 1039. 1040.

Miquel dels S. Gros i Pujol

AD MATUTINUM AF. Hec dicit dominus: histi sunt qui exierunt. VR. Euntes ibant et flebant. (ALeón p. 323)107 <OR.> O virtutum domine hac martyrum tuorum ducator egregie suffragio sanctorum... (OVer 966) <AF.> Septem pastores erant in me[dio populorum]. VR. Ec[...]. (ALeón p. 323)108 ALIA. Hii sunt domine ad instar illorum septem prisce legis martyrum tuorum... (OVer 967) ALLE. Hec dicit dominus; celi dabunt rorem suum, alleluia, ab anno in anno. VR. Beati immaculati. (ALeón p. 323)109 ALIA. /f. 100v/ Christe dei filius princeps pastorum et prima resurrectio... (OVer 968) RS. Hii dicit dominus pertransibunt in mari freto. VR. Volabant in nabi et mare pariter predabantur. VR. Confortabo. (ALeón p. 323) ALIA. Deus dei filius qui sanctos tuos Torquatum et socios eius in huius mundi... (OVer 969) <AF.> Viri misericordie sunt histi et homines magni virtute. VR. Et eduxit eos in spe. (ALeón p. 323)110 ALIA. Deus qui sanctos tuos Torquatum et comitum eius magnanimes virtute... /f. 101/... (OVer 970) <AF.> Sapientia ipsorum enarrant populi. VR. Exaltate deo. (ALeón p. 323) ALIA. Verbum patris hac sapientia dei summi quem patulo oris sui oraculo... (OVer 971) <ALLE.> Exultationes dei in faucibus sanctorum, alleluia, et gladii. VR. Ambulabunt de virtutibus in virtute. (ALeón p. 324) ALIA. Vita fidelium exultatio[ne] sanctorum indefessa laudatio angelorum... (OVer 972) RS. Laudemos viros gloriosos et per nostros homines divites <in virtute> pulcritudinis studium habentes. VR. Euntes ibant et flebant mittentes semina et narran<tes>. (ALeón p. 324)111

107. L’antífona porta l’inici amb notació musical. 108. La peça porta, al començament, notació musical. 109. Peça que porta a l’inici notació musical. 110. L’antífona porta, a l’inici, notació musical. 111. Peça amb notació musical al començament.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

111

1041. ALIA. Christe dei filius cunctorum opifex rerum et ante mundi constitutionem... /f. 101v/... (OVer 973) 1042. <AF.> Beati viri tui domine. VR. Beata gens. (ALeón p. 324)112 1043. ALIA. Beati vere domine et nimio honore digni qui te iugiter aspiciunt... (OVer 974)113 1044. <AF.> Beati qui ad iustitiam erudiunt multos. VR. Quoniam deus amat iudicium. (ALeón p. 324)114 1045. ALIA. Deus dei filius lumen astrorum fulgor siderum stella splendida et matutina... (OVer 975) 1046. <ALLE.> Quam pulcri sunt pedes sanctorum qui ad<nuntiant> p<acem>. VR. Beati inmaculati. (ALeón p. 324) 1047. ALIA. O verbum patris altissimi cuius fortitudine Torquatus et socii eius... /f. 102/... (OVer 976) 1048. RS. Sti sunt lapides sancti dicit dominus elebabuntur super terram et erunt quasi fortes Efraym et letabitur cor eorum quasi a bino. VR. In die illo salbabo populum meum de terra orientis et occasu solis. (ALeón p. 324) 1049. ALIA. Hii sunt domine absque dubio lapides pretiosi lapides sanctuarii... (OVer 977) 1050. AF. Flores apparuerunt in terram nostram odor eorum. VR. Beatum dixerunt populum. (ALeón p. 324) 1051. ALIA. Radix et origo David flos purpureum {et} nectareus odor sanctorum... (OVer 978) 1052. <AF.> En lectulum Salomonis. VR. Ecce quam vonum. (ALeón p. 325) 1053. ALIA. Opax perennis o requies sancti laboris tu tela certaminis... /f. 102v/... (OVer 979) 1054. <ALLE.> Mandragore dederunt odorem in portis nostris po[...] VR. Beati qui custodiunt. (ALeón p. 325) 1055. ALIA. Deus cuius odorem suscitantur mortui cuius tactu convalescunt infirmi... (OVer 980) 1056. RS. Omnes iusti regem in decore suo videbunt clamorem pre exultatione cordis, alleluia, alleluia. VR. Omnes iusti videbunt Iherusalem abitationem opulenta. P. Et clamabant. (ALeón p. 325) 1057. ALIA. Deus dei filius quem omnes iusti in gloria divinitatis sicut es visuri sunt... (OVer 981) 112. L’antífona porta a l’inici notació musical. 113. Text amb notació musical al començament. 114. Antífona amb notació musical als primers mots.


112

Miquel dels S. Gros i Pujol

1058. CONP. AD MT. Adest domine clara et enitens tuorum illa septem pontificum... /f. 103/... (OVer 982) 1059. BNO. Trinitas alme ineffabile sacramentum suffragio sanctorum Torquati et comitum... /f. 103v/... (OVer 983) ORATIONES IN DIEM SANCTE CRUCIS 1060. CONP. AD VPR. Domine Ihesu Christe noster conditor et redemtor qui nosti... (OVer 984) 1061. BNO. Christus dei filius qui pacificavit omnia per sanguinem crucis sue... (OVer 985) 1062. 1063. 1064. 1065. 1066. 1067. 1068. 1069. 1070. 1071. 1072.

AD MATUTINUM /f. 104/ AF. Christus Iesus qui cum in forma dei esset non rapinam arbitratus est. VR. Dominus regnavit. (ALeón p. 326)115 <OR.> Christe Ihesu qui mortalitatis nostre forma suscepte mortis et crucis... (OVer 986) AF. Dominus deus patrum nostrorum resuscitavit filium suum Iesum. VR. Dicite in nacionibus. (ALeón p. 326)116 ALIA. Deus patrum nostrorum qui filium tuum interemptum ab impiis supplicio... (OVer 987) ALLE. Iuste iudicans peccata nostra portavit in corpore suo. VR. Quis sicut dominus deus noster. (ALeón p. 326)117 ALIA. Iuste quidem domine iudicans peccata nostra in corpore super lignum portasti... (OVer 988) RS. Ihesum Nazoreum quem hunxit deus. VR. Dominus Ihesus Christus qui est testis fidelis [...]. (ALeón p. 327) ALIA. O Ihesu Nazarene qui a Iudeis suspensus in ligno magna resurrectionis... (OVer 989) AF. In nomine domini omnes genu flectatur celestium. VR. Omnes gentes II. <P.> Audite hec omnes. (ALeón p. 327) ALIA. Christe dei filius in cuius nomine per crucis misterium omne flectitur... /f. 104v/... (OVer 990) <AF.> Redemisti nos domine. VR. Confiteantur tibi populi deus. (ALeón p. 327)

115. Text amb notació musical als primers mots. 116. El text porta notació musical en els primers mots. 117. Peça amb notació musical al principi.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

113

1073. ALIA. Redemtor noster et domine qui nos olim redemisti per sanguinem crucis... (OVer 991) 1074. <AF.> Testis fidelis primogenitus mortuorum et pater dilexit nos. VR. Quis sicut dominus deus. (ALeón p. 327) 1075. ALIA. Ihesu dei filius testis fidelis primogenitus mortuorum presta ut testimonium... (OVer 992) 1076. RS. Alleluia, erat tamquam lignum quod plantatum est. VR. Ad odorem aque germinavit. (ALeón p. 326) 1077. ALIA. Ihesu deus noster qui offensam ligni prevaricationis ligno tuae... (OVer 993) 1078. CONP. Ineffabile satis es domine misterium crucis tuae quo et mortis potestatem... (OVer 994) 1079. BNO. Crux domini nostri Ihesu Christi sit sublimitas vestra sanguis eius... /f. 105/... (OVer 995) ORATIONES IN DIE ASCENSIONIS DOMINI 1080. CONP. AD VPR. Ascensionis tue Christe domine festa suscipientibus adesto... (OVer 996) 1081. BNO. Christus dominus qui adsumptum hominem paternam ascendendo perduxit... (OVer 997) AD MATUTINUM 1082. <OR. DE PS. III>. Christe gloria nostra gloriam summam tibi soli devitam per nostram... (OVer 998) 1083. <AF.> Ascendit in altum cepit captivitatem. VR. (sic) (ALeón p. 329) 1084. ALIA. Domine qui ascendit in altum captibam ducens captibitatem nos a captivitate... /f. 105v/... (OVer 999) 1085. <AF.>Ascendit deus in iubilatione dominus in voce. VR. (sic) (ALeón p. 330) 1086. ALIA. Domine qui in cruce pro nobis humilis pependisti et ad caelum triumfali... (OVer 1000) 1087. <ALLE.> Regna terre cantate deo, alleluia. VR. (sic) (ALeón p. 330) 1088. ALIA. Domine Ihesu qui ascendisti super caelos caelorum ad orientem... (OVer 1001) 1089. RS. Iherusalem civitas sancta exaltabitur thronus super sidera. VR. (sic) (ALeón p. 330) 1090. ALIA. Domine Ihesu Christe qui letatur in ethera exaltasti thronum tuum... /f. 106/... (OVer 1002) 1091. AF. Viri galilei. (ALeón p. 330)


114

Miquel dels S. Gros i Pujol

1092. ALIA. Salvator noster et domine qui ascendens in celis intuentium clarificatus... (OVer 1003) 1093. AF. Vidi nubem candidam. (ALeón p. 330) 1094. ALIA. Christe dei filius qui et in nube gloriosus aspiceris et in caelis... (OVer 1004) 1095. <ALLE.> [Vidi virum ascendentem.] (ALeón p. 330)118 1096. ALIA. Unigenite dei patris filius qui devicta morte resurgis de terrenis... /f. 106v/... (OVer 1005) 1097. RS. Curvati sunt caeli dum calcaret capita nubium. (ALeón p. 330) 1098. ALIA. Domine Ihesu Christe creator astrorum qui inclinasti capita nubium... (OVer 1006) 1099. AF. Gaudete quia vici mundum. (ALeón p. 331) 1100. ALIA. Gaudemus domine quia mundum vicisti et ad patrem triumphaliter... (OVer 1007) 1101. <AF.> Ascendo ad patrem meum. (ALeón p. 331) 1102. ALIA. Ihesu dei patris filius qui te post vulnera crucis ascensurum... /f. 107/... (OVer 1008) 1103. <ALLE.> Si abiero paraclitu<s> veniet ad vos. (ALeón p. 331) 1104. ALIA. Salvator Christe domine dei filius qui consolationem paracliti tui... (OVer 1009) 1105. RS. Edificavit dominus in celo ascensum suum. (ALeón p. 331) 1106. ALIA. Deus qui et in celo ascensum tuum edificas et pollicitationem tuam... (OVer 1010) 1107. [CON]P. Domine rex gloriae qui patefactis et adimpletis prophetarum oraculis... (OVer 1011) /f. 107v/ 1108. BNO. Christus dei filius qui triumphali iubilo ascendit ad patrem celesti... (OVer 1012) CONP. IN EODEM DIE AD VESPERUM 1109. Christe dei virtus et dei sapientia qui propter nos et nostram salutem... (OVer 1013) 1110. BNO. Ihesus Christus dominus pacem quam ad celos remeans discipulis suis tradidit... (OVer 1014) ORATIONES IN DIE DOMINICO POST ASCENSIONE DOMINI 1111. CONP. <AD VPR.> /f. 108/ Redemtor noster domine qui in excelsis habitas et humilia... (OVer 1015) 118. Text afegit posteriorment, amb notació musical.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

115

1112. BNO. Christus dei filius qui ascendit super caelos caelorum auferat a vobis... (OVer 1016) AD MATUTINUM 1113. <AF.> Dominus ascendit in celos. VR. Ascendit deus. (ALeón p. 336) 1114. <OR.> Domine Ihesu Christe filius dei qui super celos ascendisti et super pinnas... /f. 108v/... (OVer 1017) 1115. <AF.> Regnavit dominus super omnes gentes deus. VR. Accedite ad dominum. (ALeón p. 336)119 1116. ALIA. Confitemus et credimus te o bone domine Iesu Christe super omnes gentes... (OVer 1018) 1117. <AF.> Exultare super celos. (ALeón p. 336) 1118. ALIA. Domine qui exaltas cornum Christi tui domini videlicet ac redemtoris... (OVer 1019) 1119. CONP. Virtus nostra domine Ihesu dei filius Christe quem in humilitatem... (OVer 1020) 1120. BNO. Benedicat vos dominus Ihesus Christus qui cabtibam duxit cabtivitatem... /f. 109/... (OVer 1021) ORATIONES IN DIEM SANCTUM PENTECOSTEN <AD VESPERUM 1121. CONP.> Fiat super nos domine manus tua et fulgor Spiritus tui interiora... (OVer 1022) 1122. BNO. Spiritus paraclitus qui olim in discipulis manifesto igni est declaratus... (OVer 1023) 1123. 1124. 1125. 1126. 1127.

AD MATUTINUM AF. In principio creavit deus caelum et terra. VR. Domini es terra. (ALeón p. 347) <OR.> Deus pater omnipotens qui in principio idest in filio tuo Ihesu Christo... (OVer 1024) <AF.> Verbo domini celi facti sunt spiritu oris eius. VR. Congregans sicut in utre. (ALeón p. 347) ALIA. Tuo domine verbo celi sunt facti et spiritus oris eius ornati quia aput... /f. 109v/... (OVer 1025) <ALLE.> Spiritus qui a patre meo procedet. VR. Sit nomen. (ALeón p. 347)

119. Text amb notació musical en els primers mots.


116

Miquel dels S. Gros i Pujol

1128. ALIA. O Spiritus Sancte qui a patre filioque procedis dona nos facere... (OVer 1026) 1129. RS. Disciplina et sapientia replevit illos dominus, alleluia. VR. Spiritus Sanctus descendit de caelo et implevit domum. Illam ubi erant discipuli sedentes. (ALeón p. 347) 1130. ALIA. Disciplina et sapientia reple nos omnipotens deus ut Spiritus Sanctus... (OVer 1027) 1131. <AF.> Dominus locutus es discipulis suis. VR. Deus deorum. (ALeón p. 347) 1132. ALIA. Deus qui in virtute Spiritus Sancti et demonia eici et infirmos posse... (OVer 1028) 1133. <AF.> Accipite Spiritum Sanctum quorum remiseritis. VR. Iubilate deo. (ALeón p. 347) 1134. ALIA. Christe dei filius qui per Spiritum Sanctum dimittere intra aeclesiam... /f. 110/... (OVer 1029) 1135. <ALLE.> Alleluia, repleti sunt omnes Spiritu Sancto. VR. Quis loquetur. (ALeón p. 347) 1136. ALIA. Domine Ihesu Christe qui Spiritu Sancto repletos apostolos [tuos]personare... (OVer 1030) 1137. RS. Adtende Israhel et audi mandata vite. VR. Effundam super vos aqua munda et mundabimini ab omnibus inquinamentis vestris. P. Amodo. (ALeón p. 347) 1138. ALIA. Adtendimus domine et desiderantes audire cupimus mandata vite... (OVer 1031) 1139. <AF.> Omnium rerum creator et dominus. VR. Magnum dominus. (ALeón p. 348) 1140. ALIA. Omnium rerum creator et dominus docuit sapientia in qua|est| Sanctus Spiritus... /f. 110v/... (OVer 1032) 1141. AF. A te creata sunt domine. VR. Emitte Spiritum tuum. (ALeón p. 348) 1142. ALIA. Deus Spiritus Sancte a quo creata sunt omnia et restaurata sunt universa... (OVer 1033) 1143. ALLE. Spiritum paraglitum quem. VR. Lauda Iherusalem. (ALeón p. 348) 1144. ALIA. Spiritum paraglitum desolatis Christe domine cordibus mitte qui a patre... (OVer 1034) 1145. RS. Alleluia, Spiritum meum dedi in te Iacob. VR. Ego rogabo patrem et dabit vobis Spiritum veritatis qui vobiscum maneat. (ALeón p. 348) 1146. ALIA. Deus [domine] omnipotens qui Spiritum tuum te in Iacob dedisse... (OVer 1035)


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

117

1147. AF. Spiritum paraglytum quem mittat pater. VR. Non sunt loquelle. (ALeón p. 348) 1148. ALIA. Consolare Ihesu per donum Sancti Spiritus desti[tu]tas bonis studiis fidelium... /f. 111/... (OVer 1036) 1149. <AF.> Spiritum tuum bonum dedisti eis. VR. Quoniam rectus est sermo. (ALeón p. 348) 1150. ALIA. Dona nobis domine Spiritum tuum bonum qui nos doceat bonitatem et auferat... (OVer 1037) 1151. <ALLE.> Spiritum meum ponam in medio vest[ri, alleluia,] et effundam. VR. Non nobis domine. (ALeón p. 348) 1152. ALIA. Pone domine Spiritum tuum in medio nostri qui mundis nos aquis... (OVer 1038) 1153. RS. Hec [dicit dominus: noli] te time[re quia ego. VR. Dabo] vobis cor [nobum et spiritum meum...]. (ALeón p. 349) 1154. ALIA. Domine deus suscita spiritum ducis Iuda quo tua fecundetur eclesia... (OVer 1039) 1155. <AF.> Spiritus domini spiritus vite est. VR. Verbo domini celo firma<ti sunt>. (ALeón p. 349) 1156. ALIA. Deus cuius gloria ineffaviliter non localiter benedicta est de loco... (OVer 1040) 1157. <AF.> Si diligitis me mandata mea servate. VR. Audi populem. (ALeón p. 349) 1158. ALIA. Da nobis deus omnipotens Spiritum veritatis per quem et te diligere... /f. 111v/... (OVer 1041) 1159. [ALLE. Effund]am de Spirito meo [super omnem] carnem et prophetabunt filii vestri[...]. VR. [...] (ALeón p. 349) 1160. ALIA. Effunde domine de Spiritu tuo super omnem carnem ut eius munere... (OVer 1042) 1161. RS. Spiritus Sanctus de celo descendens. VR. Apparuerunt illis dispertite lingue tamquam ignis seditque supra singulos eorum. P. Et ce<perunt>. (ALeón p. 349) 1162. ALIA. Accede ad nos Spiritus veritatis et imple domum cordis nostri igne... (OVer 1043) 1163. ALIA. Effunde caritatem tuam domine in cordibus nostris per Spiritum Sanctum... (OVer 1044) 1164. <ALIA.> Spiritu et intellectu reple cor nostrum omnipotens deus ut inspirati... (OVer 1045) 1165. <ALIA.> Reple nos domine virtute Spiritus Sancti tui ut idem infirmitatem... (OVer 1046)


118

Miquel dels S. Gros i Pujol

1166. CONP. AD MT. Domine Ihesu Christe infunde Spiritum Sanctum promissum... /f. 112/... (OVer 1047) 1167. BNO. Spiritus Sanctus qui repenti sonitu de caelo igneis super discipulos... (OVer 1048) 1168. CONP. IN EODEM DIE AD VESPERUM Spiritus tuus bonus domine deducat nos in viam rectam ut in nobis malitiam... (OVer 1049) 1169. BNO. Spiritus dei bonus deducat vos in viam rectam et a lapsu peccaminum... (OVer 1050) ORATIONES IN DIEM SANCTI ADRIANI AD VESPERUM 1170. <CONP.> Christe qui multiplici diversitate virtutum et copioso certamine... /f. 112v/... (OVer 1051) 1171. BNO. Christus dominus qui sanctos suos Adrianum atque Nataliam alterna decertandi... (OVer 1052) AD MATUTINUM 1172. <AF.> Radix iustorum proficiet. (ALeón p. 352) 1173. <OR.> Christe qui diversos beatorum certaminibus Adriani scilicet atque Nataliae... /f. 113/... (OVer 1053) 1174. <AF.> Pars bona mulier bona. (ALeón p. 352) 1175. ALIA. Deus qui gaudio beatorum adque certamini votum Adriani tui martyris... (OVer 1054) 1176. <ALLE. ...>120 1177. ALIA. /f. 113v/ Omnipotens sempiternae adque ineffavilis deus presta nobis ut... (OVer 1055) 1178. RS. Corona sanctorum timor dei gratia autem. (ALeón p. 352) 1179. ALIA. Magna est Christe domine Adriani tui mart[y]ris constantia passionis... (OVer 1056) 1180. <AF.> In exultatione. (ALeón p. 352) 1181. ALIA. Glorio[sa] est Christe memoria famulae tuae Natalie que virile decus... (OVer 1057) 1182. <AF.> Expectata iustorum. (ALeón p. 352) 1183. ALIA. Christe domine et sanctorum meritis gloriose qui tantam martyri Adriano... /f. 114/... (OVer 1058) 120. El copista oblidà d’escriure el text.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

119

1184. <ALLE.> Lux iustorum letificat eos. VR. (sic) (ALeón p. 353) 1185. ALIA. Non sinas domine plebem tuam errare nec devios calles itinere praborum... (OVer 1059) 1186. RS. Iusti omnes quasi virens. (ALeón p. 353) 1187. ALIA. Rex deus gloriose adque sanctissime absterge nostri criminis labem... (OVer 1060) 1188. CONP. AD MT. Ingeniti dei patris filius alme qui alternantem viri vel coniugis... /f. 114v/... (OVer 1061) 1189. BNO. Rex deus inmensus cui Adrianus atque Natalia coniugalis munditiae thalamum... (OVer 1062) ORATIONES IN DIEM SANCTI IOANNIS 1190. CONP. AD VPR. Adsunt domine principia christiane letitiae quibus olim nasciturum... /f. 115/... (OVer 1063) 1191. BNO. Omnipotens deus pater qui unigenite suo nascituro in carne Iohannem voluit... (OVer 1064) 1192. 1193. 1194. 1195. 1196. 1197. 1198. 1199.

1200.

AD MATUTINUM <AF.> Zaccarias sacerdos. (ALeón p. 354) <OR.> Deus qui [os] Zaccariae sacerdotis tui repleri Spiritu Sancto voluisti... (OVer 1065) <AF.> Innuebant Zaccarie. (ALeón p. 354) ALIA. Magnum Christe nomen est praecursoris tui Iohannis quod patris digitis... /f. 115v/... (OVer 1066) <AF.> Vox clamantis in eremo. (ALeón p. 354) ALIA. Vox verbi amicus sponsi qui Christum in heremo venturum esse pronuntians... (OVer 1067) RS. Misit me dominus. (ALeón p. 355) ALIA. Christe dei filius quem deus pater ad terris... dum vocis festum [incolimus... (OVer 1068) ..........................................................................121 ORATIONES IN DIE SANCTORUM COSE ET DAMIANI TAM AD VESPERUM QUAM AD MATUTINUM ............................................................................................. BNO. Christus dominus qui sanctos suos Cosmam et Damianum... sanita]/f. 15/tum proroget... (OVer 1170)

121. Aquí acaba el text de l’Oracional tal com ara es troba al manuscrit. A continuació posem el contingut dels folis 15-18v.


120

Miquel dels S. Gros i Pujol

AD MATUTINUM 1201. AF. Venientes in gaudio. (ALeón p. 400) 1202. <OR.> Magnifica domine facere nobiscum ut vera letitia te consolante... (OVer 1171) 1203. AF. Misit verbum suum in eis dominus. (ALeón p. 399) 1204. ALIA. Deus qui in omne seculum tuos prospicis iustos et de diversis... (OVer 1172) 1205. <ALLE. ...>122 1206. ALIA. Esto in nobis domine deus Srahel et intervenientibus sanctis tuis... (OVer 1173) /f. 15v/ ORATIONES IN TRANSLATIONE SANCTI SATURNINI AD VESPERUM 1207. <CONP.> Christe qui humani conserbator es corporis et conlatio dignitatis... (OVer 1174) 1208. BNO. Saturninus beatissimus martyr cuius translatorum cinerum dedicatis... (OVer 1175) AD MATUTINUM 1209. <OR.> Omnipotens domine qui sanctum Saturninum episcopum supra petram... (OVer 1176) 1210. ALIA. Domine Ihesu Christe qui corde sancti Saturnini episcopi testamentum... /f. 16/... (OVer 1177) 1211. ALIA. Omnipotens deus qui sancti martyris tui Saturnine episcopi gressus... (OVer 1178) 1212. CONP. AD MAT. Domine querentibus te manifesta propitiatione ostende et ne... (OVer 1179) 1213. BNO. Christe dei filius cuius fides iustificat impium iusti sui Saturnini... /f. 16v/... (OVer 78) ORATIONES IN DIEM SANCTI MARTINI 1214. CONP. AD VPR. Beatus est domine Martinus ille tuus confessor mirificus... (OVer 1190) 1215. BNO. Christus dominus qui beatissimum Martinum confessionis decoravit honore... (OVer 1191)

122. El copista oblidà d’escriure el text.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

1216. 1217. 1218. 1219. 1220. 1221. 1222. 1223. 1224. 1225. 1226. 1227. 1228. 1229. 1230. 1231. 1232. 1233.

121

ITEM AD MATUTINUM AF. Iucundus homo. VR. In aeternum servabo illi. (ALeón p. 410) <OR.> Iucundus satis est homo qui te Christe inspirante miseretur et... (OVer 1192) <AF.> Dispersit et dedit. (ALeón p. 410) ALIA. Illius domine iustitia manet in seculum seculi cuius misericor/f. 17/diam... (OVer 1193) ALLE. Tota die iustus miseretur. VR. Beatus vir qui timet dominum. (ALeón p. 410) ALIA. Tota die domine iustus miseretur et quomodat qui in toto huius mortalis... (OVer 1194) RS. Manum suam aperuit inopi. (ALeón p. 410) ALIA. Christe deus noster qui manus beatissimi Martyni confessoris tui... (OVer 1195) AF. Qui custodyt sapientiam. VR. Os iusti meditabitur. (ALeón p. 411) ALIA. Ihesu deus noster et domine qui inlustrem meritis Martynum confessorem... /f. 17v/... (OVer 1196) [AF. Bea]tus qui intel[ligit supe]r egenus. (ALeón p. 411) ALIA. Salvator noster et domine qui iubes nos super egenum et pauperem... (OVer 1198) ALLE. In lege domini, alleluia. VR. Potens in terra. (ALeón p. 411) ALIA. Fac nos domine intentis cordibus die hac nocte in legis tuae... (OVer 1198) RS. Inveni unum iustum. VR. In aeternum servabo. (ALeón p. 33) ALIA. Deus qui nos beatissimi Martyni tui ita sapientiae ubertate replesti... (OVer 1199) CONP. AD MT. Adspirat ecce domine dies illa multipli[ci] gaudiorum... /f. 18/... (OVer 1200) BNO. Dominus Ihesus Christus qui linguam beatissimi Martyni et sui... (OVer 1201)

INCIPIUNT ORATIONES DE SANCTIS 1234. CONP. AD VPR. Eternae omnipotens deus a quo omne bonum exoritur et meliori... (OVer 1202)


122

Miquel dels S. Gros i Pujol

1235. BNO. Benedicat vos dominus per intercessu sanctorum et dextera sua protector vos custodire dignetur. Liveret vos eorum meritis a cunctis vite presenti inlecebris et gratia Sanctu Spiritus infundat in cordibus vestris. Auferat a vobis o[mne]s maculas delictorum et [perducat v]os ad splen[dorem...] quia [...] (OVer 1203) 1236. 1237. 1238. 1239. 1240. 1241.

<AD MATUTINUM OR.> /f. 18v/ Deus omnipotens qui non quoerceris ut dominus set indulgentiam... (OVer 1204) ALIA. Sanctorum omnium decus et gloria deus quibus et certantibus praemium... (OVer 1205) ALIA. Deus qui creasti mundum ex nihilo et ex informi materia amove a nobis... interime vit[...]. Ut sanctorum tu[orum...] es vestigi[a...] m[... (OVer 1206) [ALIA.] Omnium regum rex deus hac domine qui clementi bonitate... (OVer 1207) ALIA. Hii sunt domine sancti tui quos in campo huius seculi armis aureis... (OVer 1208) ALIA. Deus qui ad gloriosa vella certamina adque... Et quorum... (OVer 1209)................................................................................123

123. Segurament només seguien dos folis, ara perduts, amb la resta de l’ofici del comú de sants i antífones i oracions del PS 50 tal com s’indica en la peça n. 50.


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

123

ÍNDEX DE PECES En aquest índex figuren els inicis de totes les peces que conserva l’Oracional de Silos. Són distribuïdes en aquestes tres seccions: 1. Oracions, completúries i benediccions; 2. Antífones, al·leluiàtics i responsoris, i 3. Versets de les peces de cant. 1. ORACIONS, COMPLETÚRIES I BENEDICCIONS Abundet quaesumus domine 349 Accede ad nos Spiritus 1162 Ad defensionem eclesiae 592 Ad defensionem familiae 580 Adest domine clara 1058 Adest domine dies illa 341 Adest domine illa 217 Adest domine secundi 883 Adest domine testis 453 Adest fulgidum dies 899 Adice domine manum 83 Admirabile satis est domine christianae 428 Admirabile satis est domine quod 740 Adorabunt te domine Ihesu 325 Ad presepe tuum 269 Adspirat ecce domine 1232 Adsunt domine principia 1190 Ad te Christe revertentes 954 Adtendimus domine 1138 Adventus tui domine 4 Adversus te Christe 542 Alfa et Ω initium 302 Alfa et Ω principium 331 Amabiles domine ille 997 Ananias Azarias et Misahel 422 Aniversaria fratres dilectissime 836 Ascensionis tuae Christe 1080 Aspicientes ad te deum 127 Aspicimus domine 15 Audi et suscipe precantium 77


124

Miquel dels S. Gros i Pujol

Beata dei Virgo qui 21 Beatam satis domine 29 Beati vere domine et nimis 1043 Beatissime Stephane 240 Beatus est domine 1214 Benedicat vobis Alfa et 303 Benedicat vos dominus Ihesus 1120 Benedicat vos dominus per 1235 Benedic domine coronam 295 Benedic domine populum 733 Bona est domine proxima 253 Caelestium et terrestrium 863 Certi de promissione 860 Christe cui consepulti 983 Christe dei filius ad quem 71 Christe dei filius cui morte 962 Christe dei filius cuius anima 558 Christe dei filius cuius fides 1213 Christe dei filius cuius ossa 526 Christe dei filius cuius resurrectionem 910 Christe dei filius cuius virtus 594 Christe dei filius cuius vitam 538 Christe dei filius cunctarum 1041 Christe dei filius dux 717 Christe dei filius in cuius comprehensione 807 Christe dei filius in cuius nomine 1071 Christe dei filius nostrarum 905 Christe dei filius patris 163 Christe dei filius princeps 1031 Christe dei filius protector 480 Christe dei filius quem atrox 765 Christe dei filius quem deus pater ad 1199 Christe dei filius quem deus pater pro 816 Christe dei filius quem homines 596 Christe dei filius qui ab omnibus 752 Christe dei filius qui adversum 786 Christe dei filius qui aliis 263


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Christe dei filius qui beatissimum martyrem 237 Christe dei filius qui beatissimum Vincentium 458 Christe dei filius qui et in nube 1094 Christe dei filius qui et tribus 451 Christe dei filius qui factus 259 Christe dei filius qui inter 1009 Christe dei filius qui moriente 916 Christe dei filius qui mundo 103 Christe dei filius qui occisus 991 Christe dei filius qui olim 507 Christe dei filius qui ostensione 362 Christe dei filius qui oves 494 Christe dei filius qui per 1134 Christe dei filius qui processione 309 Christe dei filius qui sine 815 Christe dei filius qui stridentium 630 Christe dei filius qui supra 489 Christe dei filius qui te 244 Christe dei filius qui transiturus 819 Christe dei filius qui unum 657 Christe dei filius qui venerabilis 879 Christe dei filius qui voluntarie 969 Christe dei filius respice 584 Christe dei hominis quem 673 Christe dei patris individua 524 Christe dei patris inefabile verbum contra 510 Christe dei patris inefabile verbum qui 655 Christe dei virtus et dei sapientia cuius 568 Christe dei virtus et dei sapientia qui 1109 Christe deus a quo 960 Christe deus cuius locus 784 Christe deus cuius nomen 107 Christe deus et domine per quem 225 Christe deus noster et domine 1005 Christe deus noster qui contumacis 572 Christe deus noster qui firmamentum 3 Christe deus noster qui in corpore 661 Christe deus noster qui inter 600

125


126

Miquel dels S. Gros i Pujol

Christe deus noster qui manus 1223 Christe deus noster qui pro 633 Christe deus noster qui secundi 885 Christe deus noster qui virtutem 930 Christe deus nostrae 505 Christe deus omnipotens 462 Christe deus qui humanitatis 803 Christe deus qui iniuriam 773 Christe deus qui mundum 796 Christe deus unigeniti 912 Christe domine et sanctorum 1183 Christe domine qui pro 586 Christe filius dei patris qui ad oves 721 Christe filius dei patris qui minister 292 Christe filius dei qui martyris 438 Christe gloria nostra 1082 Christe Ihesus qui mortalitatis 1063 Christe inenarrabile 366 Christe qui de patibulo 824 Christe qui diversis 1173 Christe qui humani 1207 Christe qui multiplici 1170 Christe qui olim 873 Christe qui propter 723 Christe qui resurgens 942 Christe salvator noster et domine quem 624 Christe salvator noster et domine qui 190 Christe vera redemtio 908 Christus dei filius cuius facies 794 Christus dei filius cuius resurrectionem 884 Christus dei filius qui ascendit 1112 Christus dei filius qui devicta 896 Christus dei filius qui ductus 782 Christus dei filius qui exortum 903 Christus dei filius qui in beatissimo 490 Christus dei filius qui in hoc 906 Christus dei filius qui in sepulcro 886 Christus dei filius qui novo 363


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Christus dei filius qui olim 293 Christus dei filius qui pacificavit 1061 Christus dei filius qui tribus 412 Christus dei filius qui triumphali 1108 Christus deus noster qui 766 Christus dominus cuius latus 758 Christus dominus cuius passionis 497 Christus dominus dei filius 878 Christus dominus qui adsumptum 1081 Christus dominus qui beatissimam 19 Christus dominus qui beatissimum 1215 Christus dominus qui clausis 914 Christus dominus qui Fructuosum 452 Christus dominus qui hodierni 880 Christus dominus qui inter 365 Christus dominus qui morsu 710 Christus dominus qui morte 634 Christus dominus qui pro se 402 Christus dominus qui pro totius 790 Christus dominus qui pro vobis crucis 825 Christus dominus qui pro vobis infidelium 798 Christus dominus qui salutis 729 Christus dominus qui sanctos suos Adrianum 1171 Christus dominus qui sanctos suos Cosmam 1200 Christus dominus qui sustulit 750 Christus dominus qui triduano 706 Christus dominus qui viriliter 454 Christus qui diem 882 Christus qui se ab impiis 817 Christus qui tenet 708 Christus rex noster 315 Cognoscant gentes Christe 707 Cognoscentibus nobis miseriam 153 Cognoscimus salvator noster 275 Comportaverunt domine Stephanum 221 Concede nobis domine per fidem 1021 Concede nobis domine ut mortis 922 Concede nobis domine vere 393

127


128

Miquel dels S. Gros i Pujol

Confitemus et credimus 1116 Congrega domine inimicos 746 Consistenti peccator 653 Consolare Ihesu per donum 1148 Consolatur ecce iam 375 Contristamur ecce domine 675 Contristatur ecce domine 685 Convivifica nos deus 952 Convivificati Christe tibi 987 Credimus te domine 920 Crux domini nostri Ihesu 1079 Cum medium silentium 205 Cum operantibus iniquitatem 606 Cuncti dominum pariter 829 Da nobis deus omnipotens 1158 Decantet tibi domine 137 Decurso Christe domine 913 Dei filius qui in cruce 700 Dei filius qui resurrectionis 890 Dei patris unigenite filius Christe 522 Dei patris unigenite filius qui 665 De lacu inferni vocem 738 Desideratum lucernae splendorem 831 Deum iudicii aeterni 866 Deum patrem omnipotentem agentes 848 Deum patrem omnipotentem pro 854 Deus adiutor et protector 566 Deus ante cuius luce 87 Deus creator omnium 853 Deus cuius ae quae 850 Deus cuius animam 659 Deus cuius gloria 1156 Deus cuius oculi 552 Deus cuius odorem 1055 Deus cuiusque iam 546 Deus cuius unum hunc 881 Deus dei filius ante 85


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Deus dei filius cuius inter 345 Deus dei filius cuius mors 924 Deus dei filius lumen 1045 Deus dei filius patris 311 Deus dei filius quem Leocadia 35 Deus dei filius quem omnes 1057 Deus dei filius qui a deo 932 Deus dei filius qui diligens 757 Deus dei filius qui hominem 901 Deus dei filius qui in carnis 516 Deus dei filius qui in suscepta 741 Deus dei filius qui patibulo 902 Deus dei filius qui primus 57 Deus dei filius qui sanctos 1033 Deus dei filius qui voluntarie 506 Deus dei filius super quem 620 Deus domine omnipotens 1146 Deus eterne qui idem 299 Deus fructus largitorem 851 Deus omnipotens cuius continuo 317 Deus omnipotens qui non 1236 Deus pater domini nostri 977 Deus pater ex quo 105 Deus pater omnipotens qui in 1124 Deus pater omnipotens qui nobis 351 Deus pater qui auditam 115 Deus pater qui eduxisti 934 Deus pater qui in populis 958 Deus pater unigeniti 518 Deus patris filius qui tertio 888 Deus patrum nostrorum 1065 Deus probator iusti 748 Deus qui ad gloriam 1241 Deus qui admirabili 697 Deus qui beatissimam Columbam columbarum 246 Deus qui beatissimam Columbam virginem 247 Deus qui beatissimam Eulaliam 69 Deus qui beatissime Leocadie 37

129


130

Miquel dels S. Gros i Pujol

Deus qui beatissimum martyrem 484 Deus qui brevissimum sidus 353 Deus qui confessione indutus 53 Deus qui confessorem Leocadiam 33 Deus qui consecratum tibi 460 Deus qui corpus beatissimi 470 Deus qui creasti 1238 Deus qui dies seculi 762 Deus qui domini David 133 Deus qui ecclesiae 841 Deus qui ecclesiam 712 Deus qui elemosinis 859 Deus qui et in caelum 1106 Deus qui fidelium lingua 39 Deus qui fidelium pace 847 Deus qui filios Israhel 834 Deus qui gaudio 1175 Deus qui gloriantem 667 Deus qui ineffabile 450 Deus qui in exercitatione 669 Deus qui in expugnatione 287 Deus qui in operatione 897 Deus qui in omne 1204 Deus qui in virtute 1132 Deus qui magos errorum 307 Deus qui manifeste 711 Deus qui mirabiliter 482 Deus qui ministerio 440 Deus qui multis 456 Deus qui mutare 862 Deus qui nivem 121 Deus qui nos ante tempus 119 Deus qui nos beatissimi 1231 Deus qui notum fecisti 271 Deus qui odio habes 514 Deus qui os Zaccariae 1193 Deus qui paschalia festa 643 Deus qui probatione 444


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Deus qui pro impiis 749 Deus qui sanctae Leocadiae 47 Deus qui sanctos tuos multiplicibus 446 Deus qui sanctos tuos Torquatum 1035 Deus qui scelera nostra 51 Deus qui sine initio et sine 300 Deus qui Torquati 1025 Deus qui unitate 255 Deus qui vincenti 466 Deus sanctificator diei 339 Deus Spiritus sancte 1142 Deus virtutum converte 99 Deus virtutum qui sanctam 61 Deus vitam nostram 679 Dextrue inimicum et defensorem 536 Dilectus a te domine 243 Diluculo egressum tuum 111 Disciplina et sapientia 1130 Disperdet dominus universa 562 Domine clementissime deus 487 Domine cui eclasia tua 214 Domine cuius regnum 100 Domine deus esperantem 530 Domine deus noster qui es et qui 1017 Domine deus noster qui pro 973 Domine deus omnipotens creator 168 Domine deus pater omnipotens 732 Domine deus qui nullis 176 Domine deus qui omne 285 Domine deus qui salutem 478 Domine deus salvum fac 548 Domine deus sperantem 534 Domine deus suscita 1154 Domine Ihesu Christe creator 1098 Domine Ihesu Christe cui beata 60 Domine Ihesu Christe cui reges 323 Domine Ihesu Christe cuius caro 364 Domine Ihesu Christe cuius potentia 448

131


132

Miquel dels S. Gros i Pujol

Domine Ihesu Christe filius dei 1114 Domine Ihesu Christe infunde 1166 Domine Ihesu Christe non infirmetur 610 Domine Ihesu Christe noster 1060 Domine Ihesu Christe perfice 170 Domine Ihesu Christe pro cuius 436 Domine Ihesu Christe quem ita 1003 Domine Ihesu Christe quem martyres 430 Domine Ihesu Christe quem primum 1001 Domine Ihesu Christe qui ad 321 Domine Ihesu Christe qui animam 231 Domine Ihesu Christe qui ante mundi 730 Domine Ihesu Christe qui ante omnem 166 Domine Ihesu Christe qui beatis Iuliano 364 Domine Ihesu Christe qui beatissimo 472 Domine Ihesu Christe qui beatissimum 241 Domine Ihesu Christe qui corde 1210 Domine Ihesu Christe qui es ineffabile 180 Domine Ihesu Christe qui es redemtio 188 Domine Ihesu Christe qui es sponsus 18 Domine Ihesu Christe qui est testis 956 Domine Ihesu Christe qui ex 174 Domine Ihesu Christe qui figura 283 Domine Ihesu Christe qui hodie 361 Domine Ihesu Christe qui in concilio 219 Domine Ihesu Christe qui Iordanis 313 Domine Ihesu Christe qui ita 227 Domine Ihesu Christe qui letatur 1090 Domine Ihesu Christe qui magorum 355 Domine Ihesu Christe qui mirabiliter 464 Domine Ihesu Christe qui nobis exemplum 826 Domine Ihesu Christe qui oriente 333 Domine Ihesu Christe qui post 876 Domine Ihesu Christe qui pro nobis impiis 877 Domine Ihesu Christe qui pro nobis soporem 869 Domine Ihesu Christe qui pro nostra 508 Domine Ihesu Christe qui sanctae Eulaliae 80 Domine Ihesu Christe qui sanctae Mariae 165 Domine Ihesu Christe qui sancto apostolo 496


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Domine Ihesu Christe qui sanctos tuos 420 Domine Ihesu Christe qui sermonibus 254 Domine Ihesu Christe qui sine 194 Domine Ihesu Christe qui solis 273 Domine Ihesu Christe qui Spiritu 1136 Domine Ihesu Christe qui tradictionis 821 Domine Ihesu Christe qui traditurum 744 Domine Ihesu quem dominus 184 Domine Ihesu qui ascendisti 1088 Domine quem inclinato 347 Domine quem in homine 277 Domine quaerentibus te 1212 Domine qui ascendit 1084 Domine qui consoletur 612 Domine qui exaltas 1118 Domine qui in cruce 1086 Domine qui iustorum 404 Domine qui tuos non 406 Domine rex gloriae 1107 Domine virtutum qui 408 Dominus Ihesus Christus genitrix 129 Dominus Ihesus Christus qui ad 257 Dominus Ihesus Christus qui est 301 Dominus Ihesus Christus qui linguam 1233 Dominus Ihesus Christus qui potenter 488 Dominus Ihesus Christus qui primum 215 Dominus Ihesus Christus qui sanctam 81 Dominus Ihesus Christus qui se per 731 Dominus Ihesus Christus qui se pro 291 Dominus Ihesus Christus qui sua 213 Dominus Ihesus cuius adventum 101 Dominus Ihesus qui adventu 5 Dominus noster et domine 645 Dona domine sacerdotibus 844 Dona nobis domine Spiritum 1150 Ecce ad instar 426 Ecce domine Ihesu bone 727 Ecce domine in toto 31

133


134

Miquel dels S. Gros i Pujol

Ecce domine nostrorum 1024 Ecce domine positi 683 Ecce domine venturam 725 Ecce domine vesperum 893 Ecce domine veteres 649 Ecce filia Sion 25 Ecce in Iherusalem 357 Ecce natum te Christe 196 Ecce venimus ad te 1019 Eclesiae unitate conexi 839 Effundam domine de Spiritu 1160 Effunde caritatem tuam 1163 Egredere quasi aurora 44 Electum Christe domine 223 Emmanuel nobiscum deus 135 Eripe nos domine 691 Erubescant domine impii 608 Erubescant et confundantur 532 Esto domine memor 975 Esto in nobis domine 1206 Esto nobis domine coronam 1 Esto nobis domine in deum 602 Eterne omnipotens deus a quo 1234 Eterni patris sapientia 207 Exaltare domine qui 709 Exaudi deus orationem 693 Exaudi domine de templo 576 Exaudi domine supplicum 828 Exaudi nos lumen 830 Excita potentiam tuam 108 Expectati temporis 835 Exsurge deus et misericorditer 789 Exurge domine et intende 636 Exurge domine et pereant 640 Exurge domine Ihesu 501 Exurge domine in occursum 638 Exurge domine praeveni 499 Exurge gloria nostra 503


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Fac nobiscum domine 792 Fac nos Christe domine 979 Fac nos deus pater 965 Fac nos domine beatae 319 Fac nos domine innocentes 395 Fac nos domine intentis 1229 Fac nos domine perfrui 995 Fac nos domine sub 387 Fac nos domine tuis 359 Fac nos domine ut salutare 267 Fiat super nos domine 1121 Fructum inimicorum 574 Fulget domine caelum 327 Gaudeamus domine et 950 Gaude et letare 67 Gaudemus domine quia 1100 Glorificamus te Christe 11 Gloriosa est Christe 1181 Gloriosa facta est 45 Gloriose ac misericors 52 Gloriose sancte omnipotens 360 Gratia qua vos per fidem 898 Gratias tibi agimus deus 1013 Gratias tibi agimus domine 233 Haec dicit dominus caeli 1030 Haec est domine novellae 719 Haec est generatio 718 Hii sunt domine absque 1049 Hii sunt domine ad instar 1029 Hii sunt domine filii quos 715 Hii sunt domine sancti 1240 Hii tres per tuo nomine 416 Homo verus et omnipotens 201 Ignis qui sanctis tuis 432 Ihesu dei filius ad quem 235 Ihesu dei filius quem impia 805

135


136

Miquel dels S. Gros i Pujol

Ihesu dei filius quem vox 981 Ihesu dei filius qui beatissimam 147 Ihesu dei filius qui hortum 73 Ihesu dei filius qui inlate 774 Ihesu dei filius qui passionis 778 Ihesu dei filius qui vino 938 Ihesu dei filius testis 1075 Ihesu dei patris filius qui te 1102 Ihesu dei patris ineffabile 556 Ihesu deus noster et domine qui illustram 1225 Ihesu deus noster et domine qui iniquitatem 628 Ihesu deus noster qui maxillam 788 Ihesu deus noster qui offensam 1077 Ihesu domine cuius 256 Ihesu domine qui dolorem 768 Ihesu domine qui es aeterni 199 Ihesu domine qui nasciturus 151 Ihesu domine qui nativitate 159 Ihesu fons et origo 626 Ihesu redemtor noster 797 Ihesu salvator noster 651 Ihesu virtutum omnium 155 Ihesus Christus dominus pacem 1110 Ihesus salvator noster 492 Illius domine iustitia 1219 Impetu facto persequentium 229 Incomparabile Christe deus noster 871 In die tribulationis 701 Indue nos domine 389 Ineffabile genitum patris 143 Ineffabile satis es 1078 Ineffabili domine Ihesu 614 Ingeniti dei patris alme 1188 Ingeniti dei patris unigenite 604 Inimici tui domine adversus 622 Inimici tui domine cupientes 663 Inimici tui domine vivent 647 Inmane satis facimus 113


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

In ore inimicorum 520 Inruentes in te fortes 689 In te nos Christe 926 In tribulatione nostra 512 In tribulatione sua 570 Inveniatur manus tua 578 Iubilet te domine omnis 379 Iucundus satis est homo 1217 Iudica domine nocentes 618 Iuste quidem domine iudicans 1011, 1067 Iustus es domine qui pro 781 Iuxta est domine dies 117 Laudet te domine in sanctis 409 Letare filia Sion 23 Letatus ecce domine 946 Libera nos domine de ore 588 Libera nos domine de viris 79 Lucidi exortus diei 895 Lucidum diei tertii 887 Luminosa diei quarti 891 Magna domine sanctis 442 Magna est Christe domine 1179 Magna est domine Bethlehem 161 Magna est domine claritas 13 Magnifica domine facere 1202 Magnificat ecce te domine 145 Magno te domine clamore 379 Magnum Christe nomen 1195 Magnum satis domine 468 Maiestati tuae omnipotens 827 Maledictus est utique 811 Memorare domine mortes 377 Mirabilia sunt testimonia 281 Mira satis domine arbor 75 Mira satis domine tuorum 414 Miserere nostri domine et vide 550

137


138

Miquel dels S. Gros i Pujol

Miserere nostri domine ne conculcans 671 Miserere nostri domine ne conculcari 687 Mortificat quaesumus domine 9 Mortis Christi admirabile 702 Multiplica domine misericordiam 43 Multis te pro nobis 756 Ne obdures domine aurem 736 Ne obliviscaris domine 728 Ne tradas me in persequentium 598 Non fui contumax 777 Non sinas domine plebem 1185 Nos omnes qui tuo 967 Notum factum est salutare 290 Nova et inaudita sunt 125 Novimus domine quod 809 O beatissimi martyres 424 O bone magister Ihesu 823 Observat domine peccator 632 Occupantes animam tuam 699 O dei patris Verbum 582 Offerimus tibi domine 832 O filiorum dei beatissime 381 O Ihesu Nazarene qui 1069 Omnes adversarii mei 625 Omnes tuam Christe persequentes 590 Omnipotens deus pater et domine 265 Omnipotens deus pater qui die 889 Omnipotens deus pater qui dominum 936 Omnipotens deus pater qui nos 1007 Omnipotens deus pater qui unigenite 1191 Omnipotens deus qui fabricam 203 Omnipotens deus qui Iherusalem 17 Omnipotens deus qui sancti 1211 Omnipotens domine cuius 41 Omnipotens domine qui sanctum 1209 Omnipotens Ihesus Christus 410 Omnipotens sempiterne atque 1177


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Omnipotens unigenite filius 476 Omnipotentem deum qui 842 Omnipotentis dei filius 695 Omnis terra letetur 337 Omnium regum rex 1239 Omnium rerum creator 1140 O pax perennis 1053 O Spiritus sancte 1128 Ostende nobis domine 97 O Verbum patris 1047 O virtutum domine ac 1027 Pacem dominicam pacem 845 Passio vos Christi 800 Piae voluntatis retributor 857 Pone domine Spiritum 1152 Praebe nobis domine 297 Praevaricator in te Christe 560 Precamur te deus ut 868 Prima tibi et principalis 833 Pro abundatia frugum 852 Probata satis domine 411 Pro defunctorum requie 867 Pro his qui elemosinas 858 Pro his qui huic sancte 849 Pro pacem ecclesiae 840 Pro paenitentibus 861 Pro peregrinantibus 864 Propinqua passionis tuae 799 Pro prosperitate principum 846 Pro sacerdotes et ministris 843 Pro sollemnitate paschali 837 Pro virginibus et 855 Psallat semper ecclesia 540 Psallimus tibi domine 1023 Quamvis domine plurima 801 Quantum Christe domine beatae 875 Quas tibi domine gratias 1015

139


140

Miquel dels S. Gros i Pujol

Quid tibi domine a te 764 Qui regis Israhel intende 95 Radix et origo 1051 Recordare domine Ihesu 770 Redemtor humani generis 780 Redemtor noster domine qui 1111 Redemtor noster et domine cuius 928 Redemtor noster et domine qui nos 1073 Redemtor noster et dominus qui suam 892 Reple nos domine virtute 1165 Requies angelorum omnium 210 Respice domine in populum 705 Rex deus gloriose 1187 Rex deus inmensus cui 1189 Rex omnium seculorum 305 Rex regum inmense 335 Salvator Christe domine 1104 Salvator noster et domine qui ascendens 1092 Salvator noster et domine qui gloriantes 813 Salvator noster et domine qui iubes 1227 Salvator noster et domine qui nos 985 Salvator noster et dominus qui volumtaria 742 Salvator omnium Ihesu 139 Salvatum te domine 940 Salvum fac domine populum 544 Sancta dei genitrix 141 Sanctifica domine famulos 838 Sanctorum omnium decus 1237 Sanguis innocens et iustis 399 Saturninus beatissimus martyr 1208 Speciosa Christi dei filius 49 Spiritus dei bonus 1169 Spiritus et intellectus 1164 Spiritus paraclitus desolatis 1144 Spiritus paraclitus qui olim 1122 Spiritus sanctus qui repenti 1167 Spiritus tuus bonus domine 1168


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Spiritu tuo adnuntiante 944 Sponsa Christi virgo 63 Stella illa domine 343 Sub ara tua domine 371 Supplices tibi domine 865 Surge deus et iudica 703 Te caelestem principem 157 Te Christe domine pro 989 Tecum nos Christe iam 918 Te deum regem 7 Te domine ab inferis 999 Te domine cuius Verbum 209 Tibi in exelsis gloria 734 Tota die domine inimicorum 677 Tota die domine iustus 1221 Tractaverunt verbum in 806 Tres pueri babilonico 418 Tribue his domine 856 Tribue nobis domine 289 Trinitas alma ineffabile 1059 Tu Bethlehem domus 160 Tu domine Ihesu 178 Tu domine in cithara 760 Tu es domine stella 329 Tu es dominus deus 59 Tu Ihesum pro nobis 528 Tu in nobis es domine 971 Tu nobis es domine refugium 616 Tuo domine verbo caeli 1126 Turba innocentium parvulorum 401 Turba parvulorum in Sion 369 Una et perfecta virgo 249 Una nec divisa proxima 251 Unicus filius dei qui 109 Unigenite dei filius qui beatissimum 474 Unigenite dei filius qui in carne 776 Unigenite dei filius qui iustos 434

141


142

Miquel dels S. Gros i Pujol

Unigenite dei filius qui passiones 641 Unigenite dei filius qui subeunde 681 Unigenite dei patris filius qui 1096 Unigenite filius dei patris cuius 993 Unigenite filius dei qui aspiciente 123 Unigenitus dei filius qui adsumtum 642 Unigenitus dei filius qui iniuriam 904 Unigenitus dei filius quo nascente 367 Unigenitus dei patris filius qui 245 Unigenitus filius dei patris qui 900 Unigenitus filius qui se 211 Usquequo domine exaltabitur 554 Veni ad liberandum nos 89 Veniat super nos domine 93 Veni domine et noli 91 Veni domine sicut 55 Venisti domine tua 172 Venite et videte 911 Verbum patris ac sapientia 1037 Verbum patris quod suscepto 704 Verbum virtus et sapientia 149 Veritas deus qui semper 186 Verus dei agnus qui 894 Vide domine et audi 391 Vide domine quoniam 772 Vidimus gloriam tuam 212 Vindica deus effusum 373 Virgo Christi Eulalia 65 Virgo Christi genitrix 128 Virtus nostra domine 1119 Vita fidelium exultatione 1039 Vocem nostram ad te 131 Vox funeris in excelso 385 Vox verbi amicus sponsi 1197


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

2. ANTÍFONES, AL·LELUIÀTICS I RESPONSORIS Absorta est mors in 923, 959 Accipite Spiritum Sanctum 1133 Ad defensionem meam domine 579 Ad defensionem meam respice 591 Adiciet dominus 82 Adnuntiabitur domine 724 Adstiterunt reges terrae 517 Adtende Israhel et audi 1137 A laqueo linguae 523 Alleluia. Adiutor faciet 114 Alleluia. Creavit dominus 136 Alleluia. Cum patrem eram 169 Alleluia. Dederunt hostiam 286 Alleluia. Erat tamquam lignum 1076 Alleluia. Hodie facta est 206 Alleluia. In laboribus multis 236 Alleluia. Magna opera 40 Alleluia. Omnis qui vicerit 475 Alleluia. Positus est hic 262 Alleluia. Quievit 925 Alleluia. Redemit nos 961 Alleluia. Repleti sunt 1135 Alleluia. Spiritum meum 1145 Alleluia. Surrexit dominus 943 Alleluia. Vindica deus 372 Ananias Azarias et Misahel servi 423 Ananias Azarias et Misahel timentes 425 Angelus domini apparuit 142 Angelus domini descendit 907 Angelus domini dixit 909 Angelus domini venit 146 Anima mea completa 660 Animam meam dilectam 672 Animas Azarias 421 Ante colles ego 167 Ante luce preparatus 86

143


144

Miquel dels S. Gros i Pujol

Ante me non es formatus 181 Ascendit deus in 1085 Ascendit in altum 1083 Ascendo ad patrem 1101 Aspiciebam et ecce 122 A te creata sunt domine 1141 Audi dilecta mea 76 Audite domus David 132 Audivi vocem in caelo 994 Beatam domine illam 261 Beati qui ad cenam 1020 Beati qui ad iustitiam 1044 Beati viri tui 1042 Beatus est Simon 491 Beatus qui intelligit 1226 Benedic domine 294 Bethlehem civitas dei 162 Bethlehem domus Eufrata 156 Bona est proxima 252 Caligavit ab indignatione 581 Caligavit pre amaritudine 521 Candidati sunt Nazarei 388 Caro mea requiescit 563 Christe surgens a 941 Christus Ihesus qui eum 1062 Christus surgens a 870 Circumdederunt me aquae 457 Circumdederunt me domine 595 Cognosce plebs mea 288 Cognosce popule meus 274 Concilium fecerunt in 804 Conclusit inimicus viam 567 Confirmavit nos Christe 1004 Confitebor tibi domine deus 34 Confitebor tibi domine in toto 28, 30, 36 Confundantur omnes domine qui persecuntur 753, 754


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Congrega domine inimicos 745 Congregati sunt adversus 650 Consepulti estis Christo 982 Consolare domine contritos 296 Contristatus sum a voce 674 Contristatus sum in 668, 684 Convivificati estis Christo 986 Corona sanctorum timor 1178 Cum circumcideretur puer 282 Cum medium silentium 200, 204 Cum operantibus iniquitatem 605 Cum pararet caelos 198, 202 Curvati sunt caeli 1097 Dabit vobis domine 134 Dedit ei dominus 191 Dedi te plebi 483 De lacu inferni 737 Descendit angelus dei 439 Destrue inimicum et 535 Deus contere dentes 696 Deus deus meus respice 583 Deus meus adiutor 365 Deus meus es tu 38 Deus meus et dominus 644 Deus pacis qui 976 Deus pater eduxit 933 Deus pater qui 935 Deus qui dives 951 Deus vitam meam 678 Dies sanctificatus inluxit 338 Dilectus a domino 242 Discerne causam meam 664 Disciplina et sapientia 1129 Disciplina pacis nostrae 968 Disperdet dominus universa 561 Dispersit et dedit 1218 Dixerunt aput se 785

145


146

Miquel dels S. Gros i Pujol

Dixit auditor sermonum 328 Dixit insipiens in 555 Domine deus meus in te speravi 529, 533 Domine deus meus salvum 547 Domine deus noster ipse 972 Domine Ihesu Christe ante 182 Domine Ihesu Christe qui tuum 486 Domine probasti me 931 Domine probator iusti 747 Domine qui consoletur 611 Domine qui das salutem 477 Domine qui te nutriunt 346 Domine qui tuos 405 Domine salva me a 571 Domine tu nosti 761 Dominus ascendit in 1113 Dominus deus patrum 1064 Dominus Ihesus Christus qui 955 Dominus in nobis es 970 Dominus locutus es 1131 Dominus mecum est 779 Dominus memor fuit 974 Dominus orationem meam 531 Dorsum meum posuit 739 Dum congregantur omnes 613 Dum consistit peccator 652 Dum lapidaretur Stephanus 226 Dum succenderetur fornax 413 Ecce elongavi fugiens 682 Ecce factus sum 603 Ecce Ihesus postquam 1000 Ecce in Iherusalem 356 Ecce natus est 195 Ecce nunc cithara 759 Ecce nunc venit in 767 Ecce venerunt nova 124 Ecce veteres posuisti 648


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

147

Ecce vir impius 515 Edificavit dominus in 1105 Effundam de Spiritu 1159 Ego domine primus 56 Ego in laboribus 461 Ego in secula 32 Ego quasi de somno 929 Ego sum A et Ω 330 Ego sum dominus 58 Ego sum primus 183 Ego vidi in medio 992 Elegi virum de 222 En lectulum Salomonis 1052 Erit firmamentum 2 Erubescant impii et 607 Esto filia fortissima 164 Esto mihi in deum 601 Exaltare super caelos 1117 Exaudi domine orationem 575, 690, 692 Expectata iustorum 1182 Expectatio gentium iste 716 Exulta satis filia 26, 27 Exultatione dei in 1038 Exurge domine et intende 635 Exurge domine et pereant 639 Exurge domine et preveni 498 Exurge gloria nostra 502 Exurge in occursu 637 Exurge quare obdormis 500 Exurgentes testes inique 619 Faciem meam conspuere 793 Facta est Sion 783 Facte sunt voces 996 Filia Sion consecrabis 154 Filia Sion ego dilexi 20 Filia Sion usque ad te 24 Flores apparuerunt in 1050


148

Miquel dels S. Gros i Pujol

Fructificemus deo 964 Fructum inimicorum domine 573 Fulget caelum et terra 326 Gaudeamus et exultemus 949 Gaudeo in passionibus 234 Gaudete et exultate 179 Gaudete quia vici 1099 Gloriose est aspectus eius 344 Gratias agamus deo 1012 Gratias ago deo 232 Gratias deo qui 1014 Gratias tibi agimus 1016 Habitatores Iherusalem 791 Haec dicit dominus: isti 1026 Haec dicit dominus: meus 485 Haec dicit dominus: noli 1153 Haec dicit dominus: prevaricati 559 Haec dicit dominus: visitabo 419 Herodes occulte vocavit 306 Hic qui advenit 272 Hii dicit dominus pertransibunt 1032 Hii sunt filii 714 Hii sunt qui non 396 Hii tres missi 415 Iherusalem aspice ad 14 Iherusalem civitas sancta 1089 Iherusalem descenderunt 316 Iherusalem ecce apparuit 310 Iherusalem erit tibi 318 Iherusalem vide claritatem 12 Ihesum Nazareum quem 1068 Ignem quem tu rex 431 Impetum fecerunt 228 In diebus Herodis 304 In doctrinis glorificate 10


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

In domino confidet 551 In excelsis apparuit 352 In exultatione 1180 Infirmatus est in 609 Infixus sum in 459, 469 Inimici mei adversum 621 Inimici mei animam 557 Inimici mei dixerunt 662 Inimici mei vivent 646 In isto die 340 In lege domine 1228 Innocentes et recti 394 In nomine domini 1070 Innuebant Zaccarie 1194 In principio creavit 1123 In pulvere mortis 585 Inruerunt in me 688 Interrogabat magos Herodes 320 In tribulatione mea deus 511 In tribulatione mea invocavi 569 Inveniatur manus tua 577 Inveni unum iustum 1230 Invocavi proximum 68 Iohannes testimonium 314 Iste qui natus est 187 Isti sunt lapides 1048 Isti sunt sancti 435 Ite ad civitatem 820 Iubilate domine omnis 278 Iucundus homo 1216 Iudica domine nocentes 617 Iuste iudicans precepta 1010 Iusti iudicans peccata 1066 Iusti omnes quasi 1186 Laboravi in gemitu 527 Lapidabunt Stephanum 218 Laudem dicite deo 998

149


150

Miquel dels S. Gros i Pujol

Laudemus viros gloriosos 1040 Lavabo inter innocentes 392 Lavavit vino stolam 937 Letamini in domino 963 Letare filia Sion 22 Libera me de viris 78, 504 Libera me domine de luto 455 Libera me domine de ore 587 Lingua mea adhesit 593 Livore eius sancti 1006 Lux iustorum letificat 1184 Magister bone etiam 822 Maledictus homo qui 810 Mandragore dederunt 1054 Mane consurget homicida 808 Manum suam aperuit 1222 Miserere mei domine et vide 549 Miserere mei domine quoniam 670, 686 Misericordia et veritas 152 Misit dominus angelum 658 Misit me dominus 1198 Misit verbum suum 1203 Missus es Gabriel 140 Missus est deo 138 Mortificate nunc membra 8 Multiplicasti misericordiam 42 Narrate laudes domini 978 Ne obduraveris aurem 735 Ne simul tradas 599 Ne tradas me in 597 Noli flere Maria 874 Nolite ante tempus 118 Non ex voluntate 189 Non sedi in concilio 775 Nos omnes redemti 966 Notum fecit dominus 270


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Notum tibi facimus 429 Nunc domine dabis 264 Observavit peccator iustus 631 Occupaverunt anima mea 698 Occurre nobis salvator 383 Odisti domine omnes 513 Omnes amici mei 680, 751 Omnes gentes 84 Omnes iusti regem 1056 Omnes persequentes me 589 Omnis terra exultavit 336 Omnium rerum creator 1139 Orietur in diebus 348 Ostende nobis domine 96 Ostendisti in populis 957 Oves meae et oves 720 Pars bona mulier 1174 Parvulus natus est 173 Peccatores tetenderunt 541 Precedens magos stella 308 Postquam consumati sunt 258 Potestatis eius 177 Probasti nos deus 443 Pro iustificationibus 919 Protector tuus ego 479 Psallam nomine tuo 539 Psallite deo nostro 1022 Quam pulchri sunt 1046 Quare fremuerunt gentes 509 Quare persequimini me 694 Quare tristis es 802 Quasi diluculo egressus 110 Quem scripsit Moises 268 Quia non est in 519 Quibus non est nuntiatum 112

151


152

Miquel dels S. Gros i Pujol

Qui custodit sapientiam 1224 Qui dat nivem sicut 120 Quid gloriaris in 666, 812 Qui edebat panes 656 Qui habet aures 471 Qui mecum ait 818 Qui oferunt me 623 Qui regis Israhel 94 Quis est iste qui 927 Quis sicut dominus 1066 Qui vincerit faciam 473 Radix iustorum proficiet 1172 Rami mei rami 74 Recordare domine paupertatis 769 Redemit nos deus 984 Redemit nos domine 1072 Regem cum claritate 6 Reges Tarsis 322 Regna terrae cantate 1087 Regnavit dominus super 1115 Reminiscentur et convertentur 722 Renova domine 298 Repletum est domine 948 Repletum est gaudio 947 Respexit dominus 144 Resurrexit dominus 872 Sagita vulnerans linguam 545 Salvum me fac 543 Sana me domine 525 Sancti ab omnibus 445 Sanctificavit dominus 350 Sancti omnes magno 378 Sancti omnes per fidem 447 Sancti qui per fidem 427 Sanctis tuis domine 441 Sancti tui 403


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Sanguis filiorum 380 Sanguis innocens et 398 Sapientia ipsorum ennarrant 1036 Scio domine quia 743 Sedebit singularis et 787 Sederunt principes 216 Sedet rex in 334 Septem pastores erant 1028 Si abiero paraclitus 1103 Si consurrexisti cum 917 Si credimus quod 1002 Si diligetis me 1157 Si diligis me Simon 493 Sileat omnis caro 116 Si locutus fuero 755 Simon in templo 260 Si mortui sumus cum 915 Si oblitus fuero tui 16 Sion consurge 46 Speciosa facta est 48 Spiritum meum ponam 1151 Spiritum tuum bonum 1149 Spiritus domini spiritus 1155 Spiritus paraclitus quem 1143, 1147 Spiritus qui a patre 1127 Spiritus sanctus de caelo 1161 Splendet hodie caelum 208 Splendore repleti sunt 449 Stellam quam viderunt 342 Stephanus vidit caelos 238 Stridebant in me 629 Sub ara dei vidi 370, 386 Super acervum lapidum 230 Super populum 130 Surge propera formosa 70 Surge propera sponsa 64 Surrexit sicut dixit 980 Susurrabant omnes inimici 654

153


154

Miquel dels S. Gros i Pujol

Tanquam aurum in 433 Testis fidelis primogenitus 1074 Timebunt gentes nomen 106 Timebunt quia 102 Tota die iniustitia 676 Tota die iustum 1220 Tradidit in morte 1008 Tres pueri iussu 417 Tulerunt dominum 939 Tulerunt Ihesum in 284 Tu mihi es refugium 615 Tu Petre cum esses 495 Tu scis domine quia 763 Tu turris gregis 158 Una est proxima mea 250 Una et perfecta 248 Usquequo domine exaltabitur 553 Ut aurum igne 437 Venantes ceperunt me 814 Veni ad liberandum 88 Veniam in Sion 54 Veniat super nos 92 Veni de Libano 62 Venientes in gaudio 1201 Veniste domine 171 Venite revertamur ad 953, 1018 Venit Ihesus a 312 Verba inimici iniquitas 627 Verbo domini caeli 1125 Veritas de terra 185 Versus sum in eorum 795 Videbitis hodie mirabilia 280 Videbunt cum exultatione 104 Vide domine quoniam 390, 771 Vide portam domine 148 Viderunt oculi mei 266


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

Viderunt omnes fines 276 Vidi agnum quasi 988, 990 Vidi in Sion turba 368 Vidi lapidem 192, 193 Vidi nubem candidam 1093 Vidi virum ascendentem 1095 Vincenti dabatur coronam 465 Vincenti dabo alleluia 467 Vincenti dabo coronam 463 Vincenti dabo manna 481 Virgo Israhel revertere 150 Viri galilei 1091 Viri impii dixerunt 537 Viri misericordiae sunt 1034 Viri sublimes ad te 324 Visitavit nos dominus 332 Vocem sanguinis ad te 376 Vos estis genus 726 Vox clamantis in eremo 1196 Vox domini reddentis 175 Vox filiae Sion 382 Vox in Rama audita 374, 384 Zaccarias sacerdos 1192 3. VERSETS Accedite ad dominum 1115 Ad odorem aquae 1076 Adorabo ad templum 36 Ambulabunt de virtutibus 1038 Apparuerunt illis dispertite 1161 Ascendit deus 1113 Audi populum 1157 Beata gens 1042 Beati immaculati 1030, 1046 Beati qui custodiunt 1054

155


156

Miquel dels S. Gros i Pujol

Beati qui habitant 1020 Beatum dixerunt populum 1050 Beatus vir qui 1220 Cantate deo canticum 1014 Cantate ei canticum 988 Castigans castigavit 40 Confiteantur tibi populi 1072 Confitemini 982 Confortabo 1032 Congregans sicut in 1125 Cum ceciderit iustus 515 Cum invocarem te 511 Dabo vobis cor 1153 Deus deorum dominus 959, 1131 Deus qui glorificatur 976 Deus tu nosti in 761 Dicite in nationibus 1064 Disrumpamus vincula 509 Domine quando respicies 747 Domini est terra 1123 Dominus Ihesus Christus qui 1068 Dominus regnavit 1062 Ecce quam bonum 1052 Effundam super vos 1137 Ego rogabo patrem 1145 Emitte spiritum tuum 1141 Et alias 720 Et eduxit eos in spe 1034 Euntes ibant et 1020, 1040 Exaltate deo 1036 In aeternum servabo 1216, 1230 In die illo salvabo 1048 Iubilate deo 1133


L’oracional festiu hispànic de silos (Londres, brit. lib., add. 30852)

157

Lauda Iherusalem 1143 Laudate dominum omnes 1004 Laudate dominum quoniam 1016, 1022 Laudate nomen 998 Laudate pueri 980 Letabo et exultabo 38 Magnus dominus 951, 1139 Non nobis domine 1151 Non sunt loquellae 1147 Nos benedixit domus 961 Omnes gentes 978, 994, 1070 Omnes gentes plaudite 963 Omnes iusti videbunt 1056 Omnes qui videbant 751 Os iusti meditabitur 1224 Potens in terra 1228 Preocumpemus faciem 970, 972 Quare fremuerunt 517 Qui ponit nubem 1000 Quis deus magnus 957 Quis loquetur 1135 Quis sicut dominus 955, 968, 1074 Quoniam declinaverunt 745 Quoniam deus amat 1044 Quoniam deus magnus 990, 996 Quoniam gratis absconderunt 753 Quoniam ipsius es mare 966 Quoniam rectus es 964, 1149 Salvum me fac 523 Sit nomen domini 986, 992, 1127 Spiritus sanctus descendit 1129 Subiecit populos nobis 984


Tu autem domine 130 Venite exultemus 1002, 1012, 1018 Verba mea 513, 519 Verbo domini 1155 Volabant in navi 1032


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p. 159-191 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.44

EL CULTE DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL A LA SEU EPISCOPAL DE VIC (SEGLES X-XI) per Ramon Ordeig i Mata Resum L’església de Sant Miquel Arcàngel de Vic fou dotada pel comte Sunyer l’any 948, amb motiu de la consagració duta a terme pel bisbe Guadamir. Tenia un caràcter funerari, dedicada com era a l’arcàngel que pesa les ànimes i les condueix al paradís i que s’havia aparegut l’any 492 en una gruta del mont Gargano, convertida en un cèlebre lloc de pelegrinatge. El relat de l’aparició consta en els martirologis copiats durant els segles x i xi a la catedral vigatana. Una donació de l’any 1009 «pro edificio» de l’església de Sant Miquel indica que s’hi feien obres. Això permet suggerir que s’hi aixecà una columnata, símbol del bosc gargànic, que el bisbe Oliba hauria reutilitzat per a la cripta romànica. Aquesta cripta substituí la cripta de Sant Miquel, representativa de la gruta de l’arcàngel, on fou sepultat el bisbe Borrell el 1018. Paraules clau: culte, arcàngel sant Miquel, seu de Vic, cripta, segles x-xi. The cult of Saint Michael the Archangel in the episcopal see of Vic (10th11th centuries) Abstract The church of Sant Miquel Arcàngel (Saint Michael the Archangel) in Vic was endowed by Count Sunyer in the year 948, on the occasion of


160

Ramon Ordeig i Mata

the consecration carried out by Bishop Guadamir. It was of a funerary character, dedicated as it was to the archangel who weighs souls and leads them to heaven – the same archangel who had appeared in the year 492 in a cave on Mount Gargano, subsequently a celebrated place of pilgrimage. The story of the apparition is recorded in the martyrologies copied in the 10th and 11th centuries in the Vic Cathedral. A donation of the year 1009 “pro edificio” of the church of Saint Michael shows that works were carried out there. This allows it to be suggested that a colonnade was erected in the church, as a symbol of the forest of Gargano, which Bishop Oliba would presumably have reused for the Romanesque crypt. This structure substituted the crypt of Saint Michael, representing the Archangel’s grotto, where Bishop Borrell was buried in 1018. Keywords: cult, Saint Michael the Archangel, Vic Cathedral, crypt, 10th11th centuries.    Un fragment de passioner escrit a la catedral de Vic cap als anys 975-1000 conté, per al dia 29 de setembre, la memòria de l’arcàngel sant Miquel per a ser llegida durant l’ofici de matines.1 Aquesta memòria ja devia constar en un dels dos passioners que posseïa la mateixa catedral l’any 957, segons l’inventari dreçat arran de la mort del bisbe Guadamir.2 També el 29 de setembre, en acabar l’hora menor de prima, durant l’anomenat officium capituli, el clergat de la catedral vigatana escoltava el text referent a l’aparició de l’arcàngel sant Miquel al mont Gargano que es trobava escrit en el martirologi d’Adó. El martirologi més antic conservat a la catedral de Vic, el Martyrologium i, fou escrit entre els anys 993 i 1010 a la mateixa catedral, en la qual es conserven fragments d’un martirologi de mitjan segle x.3 L’esmentat bisbe Guadamir és el que consagrà, probablement l’any 948, l’església funerària de Sant Miquel Arcàngel, una de les tres esglésies del grup episcopal de Vic, situada prop de les esglésies de Sant Pere i 1. 2. 3.

M. S. Gros, «Fragments de passioner i de leccionari del santoral de la Biblioteca Episcopal de Vic dels segles ix-xiii», Miscel·lània Litúrgica Catalana (Barcelona), vol. xxvi, núm. 8 (2018), p. 97-145. E. Junyent, Diplomatari de la catedral de Vic (segles ix-x), Vic, 1980-1996, doc. 303. M. S. Gros, «Els antics necrologis de la catedral de Vic (segles x-xiii)», Studia Vicensia (Vic), vol. 2 (2017), p. 7-174. S’hi presenten i daten els tres martirologis més antics de la catedral.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

161

de Santa Maria. És la més desconeguda de les tres esglésies perquè desaparegué amb la construcció de la catedral romànica del bisbe Oliba, però el culte de l’arcàngel continuà en la nova catedral romànica, en un altar que li fou dedicat dins un dels absis del creuer. En les pàgines que segueixen hi ha aplegades nombroses dades, interpretades i conjuminades amb més o menys d’encert, sobre el culte de l’arcàngel sant Miquel a la seu de Vic i, especialment, sobre l’església preromànica de la qual era titular i sobre l’altar que li fou dedicat dins la catedral romànica. Que aquestes pàgines serveixin per completar, justificar i precisar les dades que jo mateix he ofert sobre el tema en el capítol dedicat als inicis de la seu de Vic del llibre titulat La catedral de Sant Pere de Vic.4 I. El context històric del culte miquelià El martirologi d’Adó i el culte de l’arcàngel Tant el martirologi més antic, entorn de l’any 1000, com els altres dos martirologis de la catedral de Vic, l’un de l’any 1061 i l’altre del 1196, contenen el text del martirologi d’Adó, monjo benedictí, arquebisbe de Viena del Delfinat del 859 al 875.5 S’hi troba per al dia 29 de setembre, festa romana del sant, un text referent a l’aparició de l’arcàngel, el 8 de maig de l’any 492, en una «spelunca» o «crypta» del mont Gargano, dit després Monte Sant’Angelo, situat a la Pulla ―Puglia, en italià―, en un esperó de la península Itàlica, sobre l’Adriàtic, i a la dedicació de l’església del lloc duta a terme pel mateix arcàngel, que se’n declarà «custos» i hi deixà impresa la seva petja en el marbre, a més del seu «palliolum» o mantell, esdevingut una relíquia insígnia. Dins aquesta església rupestre, dedicada a sant Pere, príncep dels apòstols, degotava l’aigua: «dulcis et nimium lucida guttatim aqua delabitur quam incolae stillam vocant». Una aigua en la qual es veié l’acció terapèutica de l’arcàngel, en associarla a l’aigua d’aquella piscina de Jerusalem en la qual, segons l’Evangeli de sant Joan, el malalt que s’hi ficava després de ser remoguda per l’àngel de Déu es curava (Jo 5, 1-9). 4. 5.

R. Ordeig, «La seu de Vic des dels inicis fins a l’elecció d’Oliba», a M. Crispí, S. Fuentes i J. Urbano (ed.), La catedral de Sant Pere de Vic, Barcelona, 2019, p. 25-39. J. Dubois i G. Renaud, Le martyrologe d’Adon: Ses deux familles, ses trois recensions: Texte et commentaire, París, 1984.


162

Ramon Ordeig i Mata

Adó basà el seu relat, amb passatges transcrits literalment, en el Liber de apparitione sancti Michaelis in monte Gargano, anomenat més simplement l’Apparitio, escrit pocs anys abans.6 S’hi llegeix que dins l’església rupestre dedicada a sant Pere hi havia, a més de l’altar del príncep dels apòstols, dos altars més, l’un dedicat a santa Maria Verge i l’altre a sant Joan Baptista. Aquest text es troba copiat en un còdex de la catedral de Vic compost el 1063-1064 per ordre del canonge Ermemir Quintila, rector que fou, com veurem, de l’altar de Sant Miquel Arcàngel de la catedral romànica vigatana.7 Adó afegí al seu relat una notícia sobre la dedicació, per part del papa Bonifaci III (607) o Bonifaci IV (608-615), de la capella de Sant Miquel Arcàngel de Roma «in summitate circi, criptatim miro opere altissime porrectam, unde et isdem locus in summitate sui continens ecclesiam, inter nubes situs vocatur», identificada amb la del Castel Sant’Angelo, situada damunt el mausoleu construït per l’emperador Adrià com a panteó imperial, on el papa Gregori el Gran afirmà haver vist l’arcàngel vers l’any 600 en ocasió d’una pesta.8 Cal assenyalar que el 29 de setembre, dia en què Adó inclogué en el seu martirologi el relat de l’aparició de l’arcàngel a la gruta del Gargano i també la notícia de la dedicació de l’església del Castel Sant’Angelo, no correspon a cap dels dos successos. El 29 de setembre se celebrava a Roma l’aniversari de la dedicació de l’església de Sant Miquel Arcàngel de la via Salària, el testimoni més antic del culte miquelià a l’Europa occidental. L’aniversari de l’angelofania del Monte Sant’Angelo se celebrava el 8 de maig i per això en el martirologi més antic de la catedral de Vic algun clergue del segle xi afegí al marge de l’esmentada data la notícia següent: «Apud montem Garganum invencio spelunce Sancti Michaelis archangeli». Una tercera angelofania és la que tingué lloc l’any 708 a la Normandia, al Mont-Saint-Michel,9 sobre la qual s’escriví a mitjans del segle ix la Revelatio ecclesiae sancti Michaelis archangeli in Monte Tumba.10 Aquest text MGH: Scriptores rerum Langobardicarum et Italicarum saec. vi-ix, Hannover, 1878, p. 540-543. Vic, Arxiu Capitular, ms. 44 (xxxvi), f. 144v-146. M. Sensi, «Santuari e culto di S. Michele nell’Italia centrale», a P. Bouet, G. Otranto i A. Vauchez (ed.), Culto e santuari di san Michele nell’Europa medievale, Bari, 2007, p. 241280, esp. p. 249. 9. M. Déceneux, Le Mont-Saint-Michel pierre à pierre, Rennes, 1996. 10. PL, 96, col. 1387-1394. També P. Bouet i O. Desbordes, Chroniques latines du Mont SaintMichel (9e-12e siècle), Caen, 2009. 6. 7. 8.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

163

és una adaptació del relat relatiu al Monte Sant’Angelo al santuari de Saint-Michel-au-Péril-de-Mer, ara Mont-Saint-Michel, construït «in Monte Tumba», dins el mar, separat del continent per un istme que s’inunda amb les marees i que en aquell temps era ocultat per una «opacissima silva». S’hi diu que, a imitació del santuari italià, s’hi construí una església «in modum cryptae rotundam», la qual fou dedicada, segons la tradició, el 16 d’octubre de 709.11 Tipologia dels llocs miquelians Patrick Henriet, autor d’un estudi sobre el culte de sant Miquel, protector i defensor de tots, a la península Ibèrica a l’alta edat mitjana,12 ha indicat que a la ciutat d’Oviedo es construí en el segle ix una església amb dos nivells, formats per una cripta i una capella alta. La cripta, dita ara «cámara santa», era dedicada a santa Leocàdia, de la qual servava les relíquies procedents de Toledo, i servia també de panteó episcopal. La capella del damunt era dedicada a l’arcàngel sant Miquel. Recullo aquesta dada perquè a la cripta situada sota l’església de Sant Miquel Arcàngel de Vic hi fou enterrat, com veurem, el bisbe Borrell l’any 1018. Vincent Juhel i Catherine Vincent, estudiosos del culte i dels santuaris de sant Miquel a França, han fet notar que en la Vita de sant Vilfrid, composta el segle x, s’explica que el sant tingué una visió de l’arcàngel a la catedral de Meaux el 12 d’octubre de l’any 709. I han advertit també de l’associació de l’arcàngel sant Miquel, guardià del paradís, amb l’apòstol sant Pere, que en té les claus. Una associació que es reflecteix en el veïnatge d’esglésies dedicades als dos sants, com també d’esglésies dedicades a la Verge Maria, defensada per l’arcàngel de l’amenaça del drac o serpent bíblic (Ap 12,118).13 L’associació dels santuaris o esglésies dedicats a la Verge Maria i a sant Miquel ha estat remarcada també per André Bonnery, que veu l’origen històric de l’associació en el Monte Sant’Angelo i en el Mont Saint-Michel, aplicada més tard al monestir de Cuixà en construir-hi la capella del 11. H. Leclercq, «Michel (culte de saint)», Dictionnaire d’archéologie chrétienne et de liturgie, tom xi, París, 1933, col. 906. 12. P. Henriet, «Protector et defensor omnium. Le culte de saint Michel en péninsule ibérique (haut moyen âge)», a P. Bouet, G. Otranto i A. Vauchez (ed.), Culto e santuari di san Michele nell’Europa medievale, Bari, 2007, p. 113-131. 13. V. Juhel i C. Vincent, «Culte et sanctuaires de saint Michel en France», a P. Bouet, G. Otranto i A. Vauchez (ed.), Culto e santuari di san Michele nell’Europa medievale, Bari, 2007, p. 183-207.


164

Ramon Ordeig i Mata

Pessebre, dedicada a la Verge Maria.14 Val la pena de tenir-ho en compte perquè les tres esglésies de la seu de Vic, fins a la renovació del bisbe Oliba, eren dedicades precisament a sant Pere, santa Maria i sant Miquel. Giorgio Otranto, en un estudi dedicat a la tipologia dels llocs miquelians en l’Europa medieval,15 ha remarcat que en el culte de l’arcàngel sant Miquel intervenen, prenent per model el santuari del Gargano, l’aigua, la gruta, el bosc i la roca. I adverteix, respecte d’aquests components, de la ubicació d’esglésies miquelianes al costat d’hospitals per raó de les atribucions guaridores de l’arcàngel, sobretot per mitjà de l’aigua terapèutica; de la substitució de la gruta per la cripta, com en els casos del Castel Sant’Angelo de Roma i del Mont-Saint-Michel, sota les esglésies urbanes dedicades a l’arcàngel, que d’aquesta manera es troben situades «in summitate»; de la funció del bosc i del paisatge natural, que predisposen al contacte amb la divinitat, i de la presència de la roca, damunt la qual l’arcàngel deixà la seva petja. Els inicis del culte miquelià a Catalunya L’any 813 Carlemany feu aplegar sínodes regionals dins l’Imperi carolingi en els quals s’acordà la celebració obligatòria de la festa anual de l’arcàngel el dia 29 de setembre.16 Una festa que s’anà introduint, junt amb la legislació franca i la litúrgia narbonesa, en els bisbats catalans que s’anaven restaurant.17 A la ciutat de Barcelona, integrada a l’Imperi carolingi l’any 801, es dedicà a l’arcàngel sant Miquel l’església aixecada dins la sala del frigidarium de les antigues termes públiques de la ciutat, reconvertida al culte cristià des d’antic.18 Aquesta església barcelonina de Sant Miquel, però, no apareix documentada fins l’any 940.19 14. A. Bonnery, «Les sanctuaires associés de Marie et de Michel», Les Cahiers de SaintMichel de Cuxa (Codalet), vol. xxviii (1997), p. 11-20. 15. G. Otranto, «Note sulla tipologia degli insediamenti micaelici nell’Europa medievale», a P. Bouet, G. Otranto i A. Vauchez (ed.), Culto e santuari di san Michele nell’Europa medievale, Bari, 2007, p. 385-415. 16. A. Heinz, «Saint Michel dans le “monde germanique”. Histoire-culte-liturgie», a P. Bouet, G. Otranto i A. Vauchez (ed.), Culto e santuari di san Michele nell’Europa medievale, Bari, 2007, p. 39-55, esp. p. 41. 17. M. S. Gros, Estudis de litúrgia i patrística (segles ii-ix), Barcelona, 2018, p. 469-494. 18. J. Beltrán de Heredia, Barcelona a l’antiguitat tardana: El cristianisme, els visigots i la ciutat, Barcelona, 2015, p. 26. 19. À. Fàbrega, Diplomatari de la catedral de Barcelona: Documents dels anys 844-1260, Barcelona, 1995, vol. i, doc. 24, p. 217.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

165

L’església de Sant Miquel d’Ègara, a l’actual Terrassa, fou aixecada probablement dins la segona meitat del segle ix damunt el martyrium dels sants Celoni i Ermenter, el qual restà en el subsòl de l’edifici com a cripta.20 El grup de les tres esglésies d’Ègara, aixecades en l’antic emplaçament de la seu d’Ègara, és el més escaient per a l’estudi dels grups episcopals a Catalunya. Al monestir de Sant Germà de Cuixà, els anys 930 i 938 és documentada una església dedicada a sant Miquel, prou important perquè el monestir fos anomenat ja Sant Miquel. Pocs anys després, el 941, la comtessa Ava, vídua del comte Miró II de Cerdanya i Conflent, mort l’any 927, i els seus fills, els comtes Sunifred, Guifré i Oliba i el levita Miró Bonfill, donaven un alou a la basílica de Sant Miquel de Cuixà en sufragi de l’ànima del difunt marit i pare llur. Aquesta actuació de la família comtal ha fet deduir que els promotors de la construcció foren la comtessa Ava i els seus fills arran del traspàs del comte Miró, patró que havia estat del monestir. Cal assenyalar que el monestir de Cuixà posseïa, potser des que s’hi dedicà l’església miqueliana, una relíquia del mantell gargànic de l’arcàngel, segons el sermó del monjo Garsies, redactat vers 10431046: «reliquiae ipsius gloriosi archangeli Michaelis, ex pallio scilicet eius sanctae memoriae».21 L’any 977 l’esmentat Miró Bonfill, ja comte de Besalú i bisbe de Girona, establí una comunitat de canonges regulars a l’església de Sant Miquel i Sant Genís, situada dins els murs del castell de Besalú, la qual dotà generosament, la sotmeté al papa Benet VII i a l’església de Roma amb un cens anual i manà que s’hi celebrés la missa major de les principals festivitats; el mateix any consagrà l’altar de Sant Miquel del monestir de Ripoll.22 No estranya gens aquesta devoció de la família comtal de CerdanyaBesalú a l’arcàngel si tenim en compte que el cap de la nissaga fou el comte Bel·ló de Carcassona, pare de Sunifred I, i que en la capital del comtat, la ciutat de Carcassona, hi havia ja en època carolíngia una església de Sant Miquel Arcàngel en el seu «suburbium Sancti Michaelis».23

20. E. Junyent, Estudis d’història i art (segles ix-xx), Vic, 2001, p. 55-74. 21. E. Junyent, Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, Barcelona, 1992, text I-28, p. 369-386. 22. S. Sobrequés, S. Riera i M. Rovira, Catalunya carolíngia, vol. v, Barcelona, 2003, doc. 438; R. Ordeig, Catalunya carolíngia, vol. IV, Barcelona, 1999, doc. 1242. 23. E. Griffe, Histoire religieuse des anciens pays de l’Aude, vol. 1: Des origines chrétiennes à la fin de l’époque carolingienne, París, 1933, pl. iv.


166

Ramon Ordeig i Mata

Ben aviat s’iniciaren els pelegrinatges catalans als santuaris miquelians europeus. Pel que fa a pelegrins de la diòcesi de Vic, tenim una dada de l’any 981 inclosa en l’adveració del testament d’un difunt anomenat Guitart, fet públic i jurat pels testimonis a l’església de Santa Maria del Buc, a Castellnou de Bages, els quals feren constar que, entre molts altres llegats, disposà que lliuressin una moneda d’or «ad domum Sancti Michaelis monte Gargano», on cal suposar que ell mateix havia pelegrinat i on hauria d’anar algun altre pelegrí per fer arribar el llegat.24 II. L’església vigatana de Sant Miquel Arcàngel Les dades documentals Entre els papers del canonge Jaume Ripoll i Vilamajor,25 conservats a l’arxiu de la catedral vigatana, hi ha el regest d’un document datat el dia 11 de desembre de l’any 948 pel qual el comte Sunyer de BarcelonaOsona dotava l’església de Sant Miquel Arcàngel de la seu episcopal de Vic amb un alou situat prop d’aquesta seu, al lloc anomenat Puig de Ramió. Subscrigueren el document de dotació el comte Sunyer, la seva muller Riquilda, comtessa, i el seu fill Miró, comte, a més de diversos sacerdots i laics. Es tracta d’un regest del segle xviii tret d’un pergamí, probablement original, que estava en poder d’un canonge anomenat Riudecanas, segons que consta al peu del regest.26 El pergamí, però, no ingressà a l’arxiu catedralici i a hores d’ara no se sap on anà a parar. De manera que el regest, inèdit fins ara, conté la informació datada més antiga sobre l’existència de l’església vigatana de Sant Miquel Arcàngel. En el Martyrologium i de la catedral de Vic, copiat entorn de l’any 1000, hom afegí, al marge del text corresponent al dia 11 d’octubre, la nota següent: «Eodem die dedicatio Sancti Archangeli Michaelis in sede Vici sub ordinatione Guadamiri episcopi et Borelli [espai raspat] et Ansemundi archidiaconi, anno ab Incarnatione Christi [espai buit]». I al marge del text corresponent al 24 de febrer, aquesta altra nota: «Eodem die obiit domnus Borrellus, episcopus venerande memorie; sepultus est in cripta subtus ecclesiam Sancti Michaelis». 24. R. Ordeig, Catalunya carolíngia, vol. iv, doc. 1334. 25. R. Ordeig, «Jaume Ripoll i Vilamajor (Preixana, 1775 - Vic, 1843)», Ausa (Vic), vol. xxvii, núm. 177 (2016), p. 563-592. 26. Vic, Arxiu Capitular, Col·lecció Ripoll, vol. 61, p. 222: «Son tots lligats ab tafetà negra en un petit plec en poder del señor canonge Riudecanas».


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

167

En el Martyrologium ii, compost l’any 1061, la referència a la dedicació de Sant Miquel Arcàngel diu així: «Eodem die dedicatio Sancti Michaelis in sede Vico per manus Guadamiri episcopi et Borrelo comiti». Aquest darrer mot, abreujat «cmt», no es correspon amb el que consta en el Martyrologium iii, obra de l’any 1196, en el qual es llegeix: «Eodem die dedicatio Sancti Michaelis in sede Vico per manus Guadamiri episcopi et Borrello canonico». Els mots «et Borrello canonico» hi foren afegits posteriorment. Un dels pergamins conservats a l’arxiu capitular vigatà conté un document original del 9 de setembre de l’any 985 en què es parla de l’església de Sant Pere de la seu de Vic i de les seves esglésies súbdites: Santa Maria, Sant Miquel Arcàngel, Sant Joan Baptista i Sant Feliu.27 I en el cartulari de la mateixa catedral, l’anomenat Liber dotationum antiquarum, escrit a començ del segle xiii, hi ha copiat un document del 30 d’agost de 1009, en el qual consta que el difunt Dacó, sacerdot i jutge, llegà «ad Sancti Michaelis de sede Vico mancosos II pro edificio suo».28 Les dades historiogràfiques L’any 1774 fra Manuel Risco publicà el tom 28 de l’obra titulada España Sagrada, subtitulat Contiene el estado antiguo de la Iglesia Ausonense, hoy Vique, obra pòstuma de fra Enrique Flórez. El capítol cinquè conté l’episcopologi de Vic dels segles ix al xii i en ell s’inclou, per primera vegada, el bisbe Guadamir, ignorat pels episcopologistes anteriors. No s’hi diu res de l’església de Sant Miquel Arcàngel, però entre els apèndixs del tom n’hi ha un que porta el títol següent: «Necrologia ex veteribus Ausonensis ecclesiae Martyrologiis». S’hi troben transcrites les notícies referents a la dedicació de l’església de Sant Miquel Arcàngel dels martirologis i i ii. Anys més tard, el 1806 i 1807, fra Jaume Villanueva amplià les notícies sobre el bisbe Guadamir en l’episcopologi vigatà que redactà per al tom sisè del seu Viage literario, el qual, però, no fou publicat fins al 1821. Una de les notícies que recollí sobre el bisbe Guadamir és la de la dedicació de Sant Miquel Arcàngel: «Por último debo contar entre las memorias del obispo difunto la que nos conservó un martirologio de esta iglesia con estas palabras: “V Idus Octob. Dedicatio Sancti Michaelis in Sede Vico per manus Guadamiri episcopi”. Algo mas hay que decir de esta iglesia

27. E. Junyent, Diplomatari de la catedral de Vic (segles ix-x), doc. 517. 28. R. Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic (segle xi), Vic, 2000-2010, doc. 711.


168

Ramon Ordeig i Mata

o capilla de S. Miguel, que otro dia vendrá á cuento».29 En digué quelcom més dins la biografia del bisbe Borrell, en transcriure la notícia de la seva sepultura en la cripta de Sant Miquel, «una capilla», segons Villanueva, que estava «dentro de la catedral, con capellanía anexa á un canonicato, y el que la poseía se llamaba rector Sancti Michaelis».30 Domènec Jaumar, oficial de l’arxiu capitular fins al 1812, data de la seva defunció, redactà unes inèdites Notas para el Episcopologio de la Iglesia de Vich, completades pel canonge arxiver Jaume Ripoll, en les quals, dins l’apartat dedicat al bisbe Guadamir, es llegeix: «En tiempo de este obispo, según consta en Martirologia de letra B fº 294 y de letra C fº 88, fue dedicado el Altar de Sn. Miguel Arcangel: “ibi 6 Idus octobris Dedicatio S. Michaelis Archangeli in sede Vici sub ordinatione Guadamiri Epi. et Borrelli Comitis et Ansemundi Archidiaconi”».31 L’esmentat Jaume Ripoll, traspassat el 1843, en unes Notas para un Catálogo de los Prebendados de la Sta. Iglesia Ausonense o de Vich, inèdites, apuntà: «Ansemundo Arcediano concurrió a la dedicación de la capilla de S. Miguel hecha por el obispo Guadamiro, Mart. [Martirologio] i, fol. 294».32 Passaren els anys sense que cap més historiador s’ocupés de l’església de Sant Miquel Arcàngel de Vic. Fou el doctor Eduard Junyent qui, finalment, amb motiu de les excavacions arqueològiques de la catedral l’any 1943, apuntà la possibilitat que la cripta recuperada fos una construcció del segle x: «la primitiva cripta, quizá del siglo x, fue notablemente ampliada durante el siglo xii».33 I en un article publicat el 1944 deia que el presbiteri de la catedral romànica «se sobreeleva unos 2’30 m. por encima del plano de la nave sobre una cripta de área idéntica construída con elementos arquitectónicos aprovechados por el obispo Oliba de una construcción del siglo x, que bien pudo ser la capilla de San Miguel, consagrada por Wadimiro (948-957), o un templo de esta misma época que habría renovado o substituído el del siglo ix».34

29. J. Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, tom vi, València, 1921, p. 146-147. 30. Ibídem, p. 179-181. 31. Vic, Arxiu Capitular, Col·lecció Ripoll, vol. 67, p. 121. 32. Ibídem, vol. 68, p. 8. 33. E. Junyent, «Las excavaciones de la Catedral», Ausona (Vic), núm. 64 (3 abril 1943), p. 3. 34. E. Junyent, «Los descubrimientos arqueológicos en la catedral de Vich», Diario de Barcelona, núm. 153 (1944).


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

169

Junyent estudià les dades existents sobre l’església miqueliana en un article dedicat a la catedral de Vic dels segles ix i x que publicà el 1964.35 En aquest article formulà la hipòtesi que en restaurar-se la seu vigatana a les acaballes del segle ix ja s’aixecaren les tres esglésies del grup episcopal, és a dir, les esglésies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel, i que aquesta darrera fou renovada pel bisbe Guadamir vers 955-956, en temps del comte Borrell. També remarcà l’existència d’una cripta «subtus ecclesia», en la qual fou enterrat el bisbe Borrell. Pel fet de tenir cripta, considerà que devia ubicar-se en el terreny més proper al riu, però immediat a la catedral, com és el que ocupa la seva nau dreta actual o la galeria septentrional del claustre, cosa que confirmaria la seva desaparició el segle xi amb l’obra del bisbe Oliba i la construcció del claustre. L’any 1966 el mateix doctor Junyent publicà un article sobre la cripta romànica de la catedral de Vic i en ell es referí a la notícia de l’enterrament del bisbe Borrell en una cripta sota l’església de Sant Miquel, «una construcció aixecada en temps del bisbe Guadamir (948-957), que desaparegué amb les obres realitzades pel bisbe Oliba el 1038».36 El 1979 Xavier Barral, en el seu llibre sobre la catedral romànica de Vic, feu referència a l’església de Sant Miquel Arcàngel.37 Hi considera que formava part «del que avui s’anomena, en termes arqueològics, un grup episcopal, constituït per tres esglésies dedicades, respectivament, a sant Pere, a santa Maria i a sant Miquel, semblant al que coneixem com el grup de les tres esglésies de Terrassa», i que les notícies dels martirologis permeten situar la data de la seva consagració «l’any 955 o 956». Menciona també la cripta en què fou enterrat el bisbe Borrell. Fa referència a l’obra monumental de renovació de la catedral empresa pel bisbe Oliba i que l’església de Sant Miquel «desaparegué completament en aquell moment, probablement sota la nova catedral de Sant Pere, que fou consagrada el 31 d’agost del 1038». Això no obstant, considera que l’església de Sant Miquel, «com ja va fer notar monsenyor Junyent, atès que posseïa una cripta, hauria pogut ésser situada en el lloc on el terreny marca una baixada cap al riu, a la dreta de l’església de Sant Pere. Aquesta podria

35. E. Junyent, «La catedral de Vich en el período de la reconquista», Ausa (Vic), vol. v, núm. 50 (1964), p. 121-128. 36. E. Junyent, «La cripta romànica de la catedral de Vic», Anuario de Estudios Medievales (Barcelona), vol. iii (1966), p. 91-109. 37. X. Barral, La catedral romànica de Vic, Barcelona, 1979, p. 26-31 i p. 41-42.


170

Ramon Ordeig i Mata

haver estat la raó de la seva desaparició en el moment de la construcció de la nova església de Sant Pere, més gran que la precedent i amb un claustre, situat en aquest costat de migdia de la catedral». Les tres esglésies del grup episcopal El grup episcopal de Vic tenia els mateixos titulars que el d’Ègara.38 El de Vic, però, fou aixecat en un lloc distint al de l’antiga seu visigòtica, de la qual sabem que les santes titulars eren santa Eulàlia de Mèrida i santa Leocàdia de Toledo.39 La documentació relativa a la catedral del temps del bisbe Gotmar, el primer de la seu restaurada pel comte Guifré el Pelós vers l’any 879, ens informa de l’existència d’una sola església dedicada a sant Pere. No es pot tenir en compte l’esment de l’església «que est constructa in honore sancte et intemerate Virginis Marie atque Petri, apostolorum principis» en el precepte que el rei Odó atorgà a la seu de Vic el 889 perquè es tracta d’un text interpolat.40 En dos documents de l’any 898 es parla de les relíquies i de l’altar de Sant Pere «cuius basilica sita est in comitatum Ausona, in sede Vicho».41 Aquesta primera basílica de Sant Pere fou renovada i consagrada de nou vers l’any 925, en què el canonge Adanagild feu una donació a la «domus» de Sant Pere, «in eius sacracionem vel dedicacionem».42 No se n’ha conservat, però, l’acta de consagració, ni la dotalia, ni cap notícia en els martirologis vigatans. L’església de Santa Maria no apareix documentada fins l’any 952, en què uns esposos feren una donació a Sant Pere, «cuius baselica fundata est in comitatum Ausona, in sede Vico», i a Santa Maria Verge, «qui fundata est in eidem loco».43 Aquesta església de Santa Maria devia aixecar-se a la part de ponent de la catedral de Sant Pere, a l’actual plaça de Santa Maria, més o menys en el lloc que el bisbe Oliba aixecà l’edifici circular que la substituí.44

38. Sobre els antics grups episcopals a l’Occident cristià i el d’Ègara, així com llur funcionalitat litúrgica, vegeu M. S. Gros, Estudis de litúrgia i patrística (segles ii-ix), p. 73-89. 39. R. Ordeig, «Santa Eulàlia i Santa Leocàdia, una església altmedieval de Vic», Ausa (Vic), vol. xxv, núm. 168 (2011), p. 323-332. 40. E. Junyent, Diplomatari de la catedral de Vic (segles ix-x), doc. 12. 41. Ibídem, doc. 27 i doc. 28. 42. Ibídem, doc. 114. 43. Ibídem, doc. 272. 44. E. Junyent, Monuments romànics d’Osona, Vic, 1987, p. 51-61.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

171

Abans, l’any 948, com hem vist, el comte Sunyer havia dotat l’església funerària de Sant Miquel Arcàngel, dedicada pel bisbe Guadamir aquell mateix any o, com a màxim, el següent, després d’haver obtingut alguna relíquia relacionada amb l’arcàngel per dipositar-la dins l’altar, encara que no calia que fos de la categoria de la relíquia que obtingué l’abadia de Cuixà. El bisbe Guadamir i la dedicació de Sant Miquel Segons la nota del martirologi vigatà ja transcrita, l’església de Sant Miquel Arcàngel de Vic fou dedicada «sub ordinatione» del bisbe Guadamir, del comte Borrell i de l’ardiaca Ansemon. Traspassat el bisbe Jordi el 20 d’octubre de 947, l’ardiaca Guadamir fou l’escollit per a succeir-lo. Guadamir, amb el títol encara d’ardiaca, atorgà testament el 12 de març de 948, però el 9 de juny següent actuava ja amb el títol de bisbe.45 I el dia 11 de desembre del mateix any 948, com hem vist, el comte Sunyer dotava l’església de Sant Miquel Arcàngel de la seu episcopal de Vic amb un alou situat prop d’aquesta seu. Pel seu testament sabem que l’ardiaca Guadamir era germà del levita Ató, anomenat Jeremies, i d’Asenari, ja difunt, i que era oncle de diversos nebots. Tenia alous, cases i bestiar a Tona, Vilageriu, l’Aguilar, Múnter i Gavadons, és a dir, als actuals municipis de Tona, Balenyà, Muntanyola i Collsuspina. Disposà llegats a favor de les esglésies de Sant Andreu de Tona, Sant Miquel de Vilageriu, Sant Pere de Vic i Sant Fruitós de Balenyà, dels canonges vigatans, dels seus parents i d’altres persones. Interessa molt de saber, pel tema que ens ocupa, que a Vilageriu ja hi havia una església dedicada a l’arcàngel sant Miquel l’any 948. És possible que Guadamir, per raó especialment del seu nom, formés part de la nissaga vescomtal d’Osona, emparentada amb la casa vescomtal de Conflent, en l’arbre genealògic de les quals apareixen un primer vescomte Guadamir de Conflent, documentat l’any 900, avi del vescomte Isarn de Conflent (†974) i del seu germà Sala (†967-970), el fundador del monestir de Sant Benet de Bages, i besavi del bisbe Sala d’Urgell (†1010), fill del vescomte Isarn, i del levita Guadamir (†964), fill de Sala de Sant Benet de Bages.46 Cal remarcar-ho perquè en el comtat de Conflent hi havia el monestir de Sant Miquel de Cuixà. 45. E. Junyent, Diplomatari de la catedral de Vic (segles ix-x), doc. 246 i doc. 250. 46. M. Rovira, «Noves dades sobre els primers vescomtes d’Osona-Cardona», Ausa (Vic), tom ix (1980-1981), p. 249-260.


172

Ramon Ordeig i Mata

Guadamir, en ser promogut a l’episcopat, fou succeït en l’ardiaconat per Ansemon, el qual actuava amb el doble títol de levita i d’ardiaca el 16 d’agost de l’any 949.47 Durant el seu ardiaconat la seu de Vic rebé una important donació de la comtessa Goldregot, filla del difunt comte Miró II de Cerdanya i vídua del comte Llop de Pallars. En el document de donació, datat el 18 de maig de 953, la comtessa volgué consignar que donava a la catedral de Vic cases i terres situades a Planeses, dins el terme de l’actual municipi de Sant Sadurní d’Osormort, amb la condició que en tingués l’usdefruit el canonge Ansemon mentre visqués.48 Això, juntament amb la clàusula «quia pro hac rem cupio esse purgatum», feu deduir a Ramon d’Abadal que Ansemon devia ser un fill natural de la comtessa.49 Martí Aurell, estudiós dels matrimonis comtals a Catalunya, creu que era un fill legítim de l’esmentada comtessa i del seu marit, el comte Llop de Pallars.50 Un donatiu semblant al de la comtessa Goldregot feren, el 26 de setembre de 955, els esposos Giscafred i El·ló, els quals donaren a la catedral vigatana i a l’ardiaca Ansemon l’alou que tenien a Merlès, amb la condició que El·ló en tindria l’usdefruit i en pagaria l’impost anomenat tasca a l’ardiaca.51 La identitat de Giscafred no resta aclarida en el document, però potser no aniríem desencaminats si l’identificàvem amb el fill natural del comte Miró II de Cerdanya, esmentat en el testament que aquest dictà el 925,52 de manera que seria germà de la comtessa Goldregot i oncle de l’ardiaca Ansemon. La intervenció dels comtes Sunyer i Borrell L’ardiaca Ansemon és el tercer personatge citat en el martirologi en relació amb la dedicació de l’església de Sant Miquel Arcàngel de Vic. Abans que ell, en segon lloc, s’hi esmenta el comte Borrell, el títol del qual apareix raspat en el Martyrologium i. En el Martyrologium ii es

47. R. Ordeig, Catalunya carolíngia, vol. iv, doc. 645. Per això s’ha de descartar que Ansemon fos un dels fills de Madeix que l’any 954 feren una donació a la catedral de Vic, com consta en un document original en què ressalta que no era levita ni sabia escriure el seu nom (Ibídem, doc. 716). 48. Ibídem, doc. 702. 49. R. d’Abadal, Catalunya carolíngia, vol. iii, Barcelona, 1955, p. 135. 50. M. Aurell, Les noces del comte: Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213), Barcelona, 1998, p. 141 i p. 536. 51. E. Junyent, Diplomatari de la catedral de Vic (segles ix-x), doc. 287. 52. R. Ordeig, Diplomatari del monestir de Ripoll (segles ix-x), Vic, 2015, doc. 61.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

173

llegeixen amb dificultat, després del nom de Borrell, les lletres «cmt», abreviatura del mot comitis. En el Martyrologium iii hom afegí al nom el qualificatiu de canonge, però un Borrell canonge és desconegut en la documentació de l’època. En la supressió del títol de «comes» en el Martyrologium i cal veure-hi el zel d’algun clergue del segle xii, qui sap si el mateix que va afegir els mots «et Borrellus canonicus» en el Martyrologium iii, que devia considerar un error que una dedicació d’església s’hagués pogut fer «sub ordinatione» d’un comte. Els temps havien canviat i aquell suposat clergue no sabia que en el segle x, com encara en el segle xi, era ben normal que la construcció de les esglésies catedrals, de les esglésies monàstiques i de les esglésies de patronat comtal fos promoguda pel comte corresponent i que llur consagració fos duta a terme «sub ordinatione» del bisbe i del comte. La intervenció, doncs, dels comtes Sunyer i Borrell de Barcelona, que ho eren alhora d’Osona, en la dotació, la construcció i la dedicació d’una de les tres esglésies del grup episcopal de Vic entra dins de la normalitat d’una època en què el comte, en accedir al càrrec, prenia posseïa no sols del comtat sinó també del bisbat. Sobre això només cal examinar els esponsalicis de les comtesses o els testaments dels comtes, en els quals els comtes disposaven dels comtats i dels bisbats alhora. Així, per exemple, l’any 1032 el comte Berenguer Ramon I, net del comte Borrell, llegà a la seva esposa Guisla «ipsum comitatum Ausonensem cum ipso episcopatu».53 Com diu Martí Aurell, els dots nupcials i els llegats dels comtes «reflecteixen el control dels bisbats pels grans laics abans del renovament gregorià. En atribuir un comtat i un bisbat a la seva dona, el príncep li delegava un poder polític i religiós».54 El 22 d’agost del 943 morí en combat Ermengol I, titulat comte d’Osona, fill del comte Sunyer i de la comtessa Riquilda.55 Arran de la mort del fill, el comte Sunyer anà deixant el govern dels seus comtats a mans de l’altre fill, Borrell, el qual l’any 946 ja presidia un tribunal a Girona i donava el seu consentiment a una donació feta a Santa Cecília de Montserrat i l’any 947 també donava el seu consentiment a la dedicació

53. R. Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic (segle xi), doc. 906. 54. M. Aurell, Les noces del comte: Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213), Barcelona, 1998, p. 109. 55. P. de Bofarull, Los condes de Barcelona, 1836, vol. i, p. 114-116.


174

Ramon Ordeig i Mata

de Santa Maria de Finestres.56 Des del setembre del 943 fins al desembre del 948 els comtes Sunyer i Riquilda, per tal d’obtenir de Déu el perdó dels seus pecats i la salvació de les seves ànimes i de l’ànima de llur fill Ermengol, feren una sèrie de donacions a diversos establiments religiosos: als monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Rodes i Santa Cecília de Montserrat i a la catedral de Girona.57 I ara sabem que el comte Sunyer també dotà l’església de Sant Miquel Arcàngel de Vic. La data de la dedicació Les notícies dels martirologis vigatans només ens diuen que la dedicació de l’església de l’arcàngel Sant Miquel de Vic tingué lloc un 11 d’octubre, però sense indicació de l’any perquè en el Martyrologium i, al darrere dels mots «anno ab Incarnatione Christi» manquen les xifres, potser perquè el clergue que inscriví la notícia de l’aniversari s’adonà que no les sabia ni les podia esbrinar. Cal tenir en compte que el Martyrologium i no fou confeccionat fins vers els anys 993-1010, al cap d’uns cinquanta anys de la dedicació. Sembla que aquell 11 d’octubre ha de ser de l’any 948 perquè dos mesos més tard, el dia 11 de desembre de 948, el comte Sunyer ja dotava, com hem vist, l’església de Sant Miquel Arcàngel de la seu de Vic. El poc temps transcorregut entre la presa de possessió de la càtedra episcopal vigatana per part del bisbe Guadamir i la dedicació de l’església miqueliana fa deduir que la seva construcció s’havia iniciat abans, a les acaballes del pontificat del bisbe Jordi. Ja hem vist que el bisbe Guadamir, essent encara ardiaca, havia construït una església de Sant Miquel Arcàngel en la seva propietat de Vilageriu. És probable, per tant, que la construcció de l’església miqueliana de Vic fos també iniciativa d’ell, com a ardiaca, cosa que explicaria el protagonisme de l’ardiaca Ansemon, el seu successor, en la dedicació i dels successius ardiaques en el regiment de l’església. La data de la dedicació s’escaigué entre el 29 de setembre, festa de la dedicació de l’església de la via Salària de Roma, i el 16 d’octubre, festa de la dedicació de l’església abacial del Mont-Saint-Michel. El 12 d’octubre era, com hem vist, la data de l’aparició de l’arcàngel a sant Vilfrid. La dedicació de l’església miqueliana de la seu de Vic se celebrà, doncs, la vigília de la commemoració d’aquesta aparició. 56. R. Ordeig, Catalunya carolíngia, vol. iv, doc. 587; S. Sobrequés, Catalunya carolíngia, vol. v, Barcelona, 2003, doc. 270 i 274. 57. Ibíd., vol. iv, doc. 573; Ibíd., vol. v, doc. 265 i 266.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

175

La restauració de la canònica vigatana El 10 de juny de l’any 957, quatre dies abans de la seva defunció, el bisbe Guadamir signà el decret de restauració de la canònica vigatana. En ell el bisbe explicava que havia decidit de dur-la a terme comptant amb el consell i l’ajut del comte Borrell i del seu germà, el comte Miró, després d’haver-ho consultat a l’arquebisbe Eimeric de Narbona i d’haver obtingut el consentiment dels bisbes Guilarà de Barcelona i Arnulf de Girona i dels altres bisbes coprovincials, així com dels canonges de la seu de Vic i dels pròcers de la regió. Hi deia que l’ardiaca Ansemon i els altres dotze canonges de la catedral havien determinat de viure en comú, per la qual cosa, perquè ho poguessin fer, dotava la comunitat canonical amb béns a diversos llocs i amb la tercera part dels drets que el bisbe tenia a Osona. Per acabar, els exhortava a viure segons les disposicions dels sants pares, rebent els hostes, sostenint els pelegrins i rescatant els captius.58 Es dedueix, doncs, que el decret era la culminació d’un programa que comportà l’edificació d’una canonja per a la vida comunitària dels canonges i d’una albergueria per a l’acolliment dels hostes i dels pelegrins. La ubicació d’aquests edificis no podia ser altra que l’espai ocupat després per la canonja i el claustre romànics i per la veïna albergueria romànica, encara subsistent. Aquest espai era dins de la sagrera amb què, com totes les esglésies, havia estat dotada la catedral amb motiu de la seva consagració. Una sagrera que, pel cantó de migdia, devia arribar fins a la riba del Mèder. I en aquest programa constructiu encaixa perfectament l’edificació de l’església de Sant Miquel Arcàngel, protector dels malalts i dels pelegrins, prop de l’albergueria, situada al costat de l’entrada més important de Vic, a l’indret on, salvat el riu Mèder, desembocava la via romana procedent de Barcelona. L’existència d’una església dedicada a l’arcàngel prop d’una de les portes de les ciutats i dels monestirs, així com al costat dels hospitals o de les albergueries, és un fenomen conegut arreu de l’Europa occidental i ben estudiat per Vincent Juhel i Catherine Vincent a França.59 Aquests autors assenyalen també, com André Bonnery, com hem vist, l’associació de les esglésies dedicades a la Verge Maria i a l’arcàngel Miquel, amb el simbolisme tret del capítol 12 de l’Apocalipsi. 58. R. Ordeig, Catalunya carolíngia, vol. iv, doc. 788. 59. V. Juhel i C. Vincent, «Culte et sanctuaires de saint Michel en France», a P. Bouet, G. Otranto i A. Vauchez (ed.), Culto e santuari di san Michele nell’Europa medievale, Bari, 2007, p. 183-207.


176

Ramon Ordeig i Mata

La ubicació de l’església a Vic no podia ser entre el palau episcopal i l’albergueria perquè aquest lloc era ocupat per la canonja, sinó al darrere o al costat de la catedral preromànica de Sant Pere, una mica més amunt de l’albergueria, probablement en el lloc que actualment ocupen l’absis i el deambulatori de la catedral neoclàssica. De manera que les esglésies de Santa Maria, de Sant Pere i de Sant Miquel quedaven alineades per aquest ordre, de ponent a llevant. La disposició, per tant, havia de ser semblant a la de les tres esglésies de Terrassa. Obres en les tres esglésies del grup episcopal Un document de l’any 985, ja citat, recull una donació feta «Sancto Petro qui est situs in comitatu Ausona, in sede Vico, et ecclesias illi subditas hac vocitas: Sancta hac Dei genitricis Marie et Sancti Michaelis arcangeli et Sancti Iohannis babtiste et Sancti Felicis martiris».60 A començ del segle xi, un document de l’any 1007 presenta un jurament fet «per hunc locum venerationis Sancti Iohanis babtiste, precursoris Christi, cuius altare fundatus est iuxta Sancti Petri sedis Vicho», i un document de l’any 1010 presenta un jurament fet «per hunc locum venerationis Sancti Felicis, martiris Christi, cuius altare fundatum est in ecclesia sede Sancti Petri Vicensis».61 De manera que Sant Joan i Sant Feliu no eren esglésies independents, sinó santuaris situats dins l’església de Sant Pere, potser erigits durant el pontificat del bisbe Ató (957-971), el qual podria haver dut relíquies de sant Feliu per haver estat ardiaca de Girona abans de ser elegit bisbe de Vic.62 Que Sant Joan i Sant Feliu eren santuaris i no simples altars es dedueix del fet que en el document de l’any 985 eren anomenats esglésies súbdites de l’església de Sant Pere, com la de Santa Maria i la de Sant Miquel. I això vol dir que la primitiva capçalera de la catedral de Sant Pere, la consagrada entorn de l’any 925, formada per un sol santuari quadrat, hagué de ser transformada en una capçalera tripartida, és a dir, amb tres santuaris disposats a la capçalera, tot adoptant una tipologia del segle x prou estudiada.63 Els altars dels dos santuaris nous hagueren de ser consagrats, però no n’ha quedat rastre documental. N’hauria quedat, probablement, 60. E. Junyent, Diplomatari de la catedral de Vic (segles ix-x), doc. 517. 61. R. Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic (segle xi), doc. 697 i doc. 718. 62. R. Ordeig, Ató de Vic, mestre de Gerbert d’Orlhac (papa Silvestre II), Vic, 2009. 63. E. Junyent, L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Barcelona, 1983, p. 228-229.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

177

si en aquesta important renovació de la catedral preromànica s’hagués renovat també el santuari i l’altar major de Sant Pere. L’església preromànica de Santa Maria tenia prou capacitat per acollir una reunió de comtes, bisbes i nobles sota la presidència de l’arquebisbe Ermengol de Narbona, celebrada els dies 2 i 3 de juliol de l’any 1002.64 La seva ubicació a l’indret que ocuparen les successives esglésies de Santa Maria la Rodona aixecades el segle xi i el segle xii, a l’actual plaça de la catedral, fou detectada en el transcurs de les excavacions arqueològiques dutes a terme l’any 2004.65 Cal preguntarse, però, si l’església de Santa Maria de l’any 1002 era la mateixa església de l’any 952 perquè no sembla pas probable que aquella primitiva església tingués capacitat suficient per acollir la magna assemblea del 1002. De manera que cal deduir que l’església del 952 havia estat renovada abans del 1002 i que la nova església havia estat dedicada de nou, probablement aquell 2 de setembre que consta, sense indicació de l’any, en el Martyrologium i: «IIII nonas septembris. (...) Item eodem die dedicacio Beate Marie in sede Vico».66 Com que aquesta anotació es troba integrada en el text del martirologi, i no pas afegida en el marge, la dedicació hagué de tenir lloc abans de la confecció del còdex, sense que puguem precisar més. Sabem que Santa Maria tenia un «custos», el canonge Oliba, que el 30 d’agost de 1009 presidí dins la «baselica» de Santa Maria la publicació del testament del difunt canonge Dacó, sacerdot i jutge, del qual s’afirma que llegà part dels seus béns «ad Domino Deo et Sancto Petro sede Vico et eiusdem ecclesie Sancte Marie, cuius ille servus fuit et corpus suum precepit tumulare».67 S’entén que Dacó devia haver estat el «custos» antecessor del canonge Oliba. També l’església funerària de Sant Miquel Arcàngel del 948 fou renovada a començ del nou segle, però uns anys més tard que la de Santa Maria. Així es dedueix del llegat de dos mancusos «pro edificio suo» que rebé l’any 1009. En destinar el llegat a l’edifici i no pas a una ornamentació o a una peça de l’aixovar de l’església revela que es tractava d’una obra

64. R. Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic (segle xi), doc. 668. 65. C. Subiranas, «Les églises de Vic au temps de l’évêque Oliba. Santa Maria la Rodona», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa (Cuixà), vol. xl (2009), p. 187-203. 66. Vic, Arxiu Capitular, ms. 128-A (XLVII-A), f. 101v. 67. R. Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic (segle xi), doc. 711.


178

Ramon Ordeig i Mata

de renovació arquitectònica. Altres donatius o llegats devia rebre, però la documentació que ens ha pervingut és gasiva. No coneixem tan explícitament el regiment de l’església de Sant Miquel Arcàngel com el de l’església de Santa Maria. L’ardiaca successor d’Ansemon fou el seu nebot Ennegó, documentat com a sacerdot des del 959 i com a ardiaca i arxipreste des del 977, que heretà del seu oncle béns a Gaià i a Vic;68 vivia encara el 1002.69 Des de les acaballes del segle x el «custos» o rector de Sant Miquel devia ser el canonge i sacerdot Iquila, traspassat l’any 1033, perquè llegà els seus llibres a l’església de Sant Miquel i al canonge Ermemir Quintila, el qual sabem que el succeí en la rectoria de l’altar dedicat a l’arcàngel dins la nova catedral. Iquila, escrivà de nombrosos documents entre 996 i 1018,70 s’ha d’identificar amb el copista del Martyrologium i, un dels llibres que llegà a Ermemir Quintila. Les obres de renovació de les esglésies de Santa Maria i de Sant Miquel Arcàngel foren dutes a terme durant el pontificat del bisbe Arnulf (991-1010), membre de la casa vescomtal d’Osona-Cardona, abat de Sant Feliu de Girona i ardiaca de la catedral de la mateixa ciutat, captiu a Còrdova durant els anys 985-990.71 Ja bisbe de Vic, havia acudit a Roma l’any 998 per sotmetre al papa Gregori V la solució del cisma episcopal de la seu vigatana, ocasionat per la intrusió d’un bisbe anomenat Guadall, consagrat il·legítimament per l’arquebisbe d’Auch i deposat pel papa esmentat.72 L’any 1005 el bisbe Arnulf volgué emprendre un pelegrinatge fins a Jerusalem i obtingué que l’arquebisbe de Narbona li concedís el permís amb la condició que durant la seva absència la diòcesi fos regida per un bisbe designat pel metropolità.73 En el transcurs dels dos pelegrinatges, acompanyat del seu seguici, tingué ocasió de visitar les basíliques romanes i de veure el Castel Sant’Angelo.

68. E. Junyent, Diplomatari de la catedral de Vic (segles ix-x), doc. 315, 607, 625 i 626; R. Ordeig, Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles ix-xii), Vic, 1993-2004, vol. i, doc. 96. 69. R. Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic (segle xi), doc. 666 i 667. 70. E. Junyent, Diplomatari de la catedral de Vic (segles ix-x), doc. 599, 632 i 635; R. Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic (segle x), doc. 671, 672, 681, 685, 718 i 797. 71. A. Garcia, «Arnulfo, obispo de Vich (992-1010)», Ausa (Vic), vol. iii, núm. 33 (1960), p. 401-411. 72. Ens n’informa la butlla concedida pel papa Gregori V el 9 de maig de 998, editada per Junyent, Diplomatari de la catedral de Vic (segles ix-x), doc. 624. 73. Ens n’informa el text de l’«epistola formata» expedida per l’arquebisbe narbonès l’any 1005, editada per R. Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic (segle xi), doc. 690.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

179

L’obra de l’església miqueliana de Vic coincidí també amb els anys en què un dels ardiaques de la seu vigatana era aquell ardiaca Sunifred que, després d’una estada a Roma, pelegrinà fins al Monte Sant’Angelo i morí a la ciutat de Benevent l’any 1014. El testament que havia dictat el dia 15 de juliol de 1011 es feu públic, entre el juny i el novembre de 1014, en presència del bisbe Borrell, de la mare de l’ardiaca difunt i dels canonges de la seu, un dels quals era Iquila. L’adveració testamentària tingué lloc dins l’església vigatana de Santa Maria, on els companys de pelegrinatge explicaren que després de visitar les tombes dels apòstols a Roma «deinde peragravit usque Montem Garganum ad venerabilem Dei archangelum Michaelem».74 El 24 de febrer de l’any 1018 morí a Girona, en retornar d’una expedició a Hispània, el bisbe Borrell de Vic (1010-1018), abat alhora de Sant Feliu de Girona, el cadàver del qual fou traslladat a la seva seu per ser sepultat «in cripta subtus ecclesiam Sancti Michaelis», segons que s’anotà en el martirologi d’Iquila. El fet que l’any 1018 es parli per primera vegada de la cripta de l’església de Sant Miquel Arcàngel fa dubtar sobre si la construcció d’aquella cripta havia tingut lloc l’any 948 o durant l’obra de renovació del 1009. III. L’obra de renovació del bisbe Oliba La renovació total del grup episcopal El bisbe successor de Borrell fou Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà. A les seves abadies havia emprès la renovació de les esglésies i dels edificis monacals. A Ripoll, un dels altars de la nova església construïda per Oliba, consagrada el 1032, era dedicat a l’arcàngel sant Miquel, com ja consta que existia en l’església consagrada el 977; però, a més, Oliba aixecà un oratori dedicat a l’arcàngel sant Rafael.75 A Cuixà aixecà la capella de la Trinitat damunt la del Pessebre, edificada entre els altars dels arcàngels sant Gabriel i sant Rafael, enfront de l’església de l’arcàngel sant Miquel, en un model comparable al de la gran abadia carolíngia de Saint-Riquier.76 74. R. Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic (segle xi), doc. 751. 75. R. Ordeig, Diplomatari del monestir de Ripoll (segle xii), Vic, 2017, p. 76-78. 76. M. S. Gros, «Le culte des trois Archanges et de la Trinité à l’abbaye de Saint-Michel de Cuxa», Études Roussillonnaises (Perpinyà), vol. 21 (2005), p. 93-98.


180

Ramon Ordeig i Mata

A la seu de Vic, Oliba projectà una renovació total de les esglésies del grup episcopal. Erigí l’església circular de Santa Maria, dotada amb un petit absis, els fonaments de la qual sortiren a la llum durant les excavacions arqueològiques dutes a terme el 2004. En els martirologis consta que fou dedicada «sub ordinatione Olive pontifici» un 15 de desembre, però sense indicació de l’any.77 Enderrocà l’església preromànica de Sant Pere per aixecar-ne una altra, la romànica, de molta més capacitat. En l’excavació arqueològica duta a terme pel doctor Junyent el 1943 en el subsòl de l’actual catedral es pogué visualitzar que els murs de la nau romànica descansaven sobre els murs de la nau preromànica.78 De manera que l’orientació de la nau era de ponent a llevant i la seva amplària era la mateixa. L’ampliació duta a terme pel bisbe Oliba, doncs, hagué de fer-se per la capçalera, de manera que li calgué substituir la capçalera triple aixecada el segle x per un creuer amb cinc absis de més capacitat. I per obrar aquest creuer amb els absis li calgué enderrocar també l’església preromànica de Sant Miquel Arcàngel que s’aixecava en aquell indret. La nova església catedral de Sant Pere i Sant Pau fou dedicada el 31 d’agost de l’any 1038.79 Al seu arxiu capitular es conserven la dotalia original i el sacramentari redactats per a l’ocasió. No hi consten els altars que foren consagrats dins la catedral, a més de l’altar major, dedicat a l’apòstol sant Pere, que ocupava el nivell superior de l’absis central, alhora que el nivell inferior era ocupat per la cripta o «confessio». Un d’aquests altres altars era el de Sant Miquel Arcàngel, que apareix esmentat en un document de l’any 1058.80 L’altar de Sant Miquel Arcàngel ocupava un dels dos absis del cantó sud, concretament l’absis situat al costat mateix de l’absis central, on perdurà fins a l’enderroc de la catedral romànica, com mostra un plànol del seu interior traçat abans de l’enderroc.81 Els altres

77. R. Ordeig, Les dotalies de les esglésies, vol. ii, doc. 176. 78. E. Junyent, «Las excavaciones de la Catedral», Ausona (Vic), núm. 59 (27 febrer 1943), p. 1: «Han aparecido vestigios de obra de sillarejo que permiten identificar la presencia de la Catedral ausonense construida y consagrada por Godmaro, después del restablecimiento de la diócesis vicense y reconquista de su capital en el año 888. Sobre ellos aparecen los muros que formaron parte de la otra Catedral construida por el obispo Oliba y consagrada en 1038». 79. R. Ordeig, Les dotalies de les esglésies, vol. ii, doc. 159. 80. R. Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic (segle xi), doc. 1169. 81. M. S. Gros, «L’antic retaule romànic de la catedral de Vic», Studia Vicensia (Vic), vol. 1


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

181

altars eren, segons el plànol, els de Sant Joan i Sant Pau, que ocupaven els dos absis del cantó nord, i l’altar de Sant Feliu, situat dins l’absis del costat del de Sant Miquel. Són els altars que una mà anònima del segle xiii afegí al darrere de la notícia de la consagració de la catedral i de l’altar de Sant Pere el 1038, amb la precisió que també s’havien dedicat els quatre altars esmentats.82 La cripta de la catedral romànica i la seva columnata Segons les dades recollides fins ara, tot fa pensar que per a la construcció de la gran capçalera de la catedral romànica s’envaí l’espai que havia ocupat fins llavors l’església de Sant Miquel Arcàngel, renovada tot just l’any 1009. Tot i això, es pot suposar que el bisbe Oliba no feu desaparèixer del tot l’església preromànica, sinó que n’aprofità la cripta o l’àmbit que ocupava per transformar-la, convenientment ampliada i reconstruïda, en la cripta de la nova catedral. I n’aprofità segurament, com argumentaré tot seguit, la columnata que havia format part de l’església miqueliana. Ja hem vist que el doctor Junyent, arran del descobriment de la cripta de la catedral el 1943, apuntà en un article publicat el 1944 que la cripta romànica fou construïda amb elements arquitectònics aprofitats pel bisbe Oliba d’una construcció del segle x, que podria haver estat l’església de Sant Miquel consagrada pel bisbe Guadamir, una hipòtesi, la darrera, que abandonà en estudis posteriors. El 1966, en publicar el seu magnífic estudi sobre la cripta,83 comparà la cripta de Vic amb la de l’església de Sant Vicenç de Cardona, consagrada l’any 1040, però classificà sis dels seus capitells com a califals. En efecte, examinats detingudament els capitells de la cripta, arribà a la conclusió que el grup de «sis capitells que cimegen les columnes de suport de la coberta» són d’època distinta del «grup dels vuit mitjos capitells inscrits en els ressalts dels murs perimetrals», els quals «responen al moment de la construcció de la cripta». Sobre els altres escriví: «El primer grup, en canvi, fou aprofitat, provinent d’una altra construcció junt amb les columnes i l’única base conservada. Ho demostra la qualitat artística dels capitells, (1989), p. 99-126, figura 1. L’altar de Sant Pau havia substituït el de Sant Benet, segons M. Sureda (vegeu la nota 92). 82. M. S. Gros, «Els antics necrologis de la catedral de Vic (segles x-xiii)», núm. 735. 83. E. Junyent, «La cripta romànica», p. 103.


182

Ramon Ordeig i Mata

inconfusible dintre les característiques de l’art musulmà del període califal». Junyent distingia: «Del grup dels sis capitells, quatre, obrats en la mateixa qualitat de pedra de to verdós, s’acoblen a dos models idèntics i aparellats entre els quals no hi ha més diferència que la dels caulícols enrotllats o entrellaçats. Evidentment tots són obra d’una mateixa mà». Precisava: «Els altres dos capitells restants, obrats en una qualitat de pedra de to més groguís, també de les mateixes pedreres, posen l’interrogant de la possible intervenció dels escultors del país que haguessin imitat els precedents introduint-hi modificacions». I, en referència als dos capitells, parlava de «la intervenció d’artistes menys hàbils». Uns capitells, tots ells, que, esculpits amb fulles d’acant, «entren de ple dintre les analogies remarcades en els capitells conservats a Ripoll i Sant Benet de Bages amb els cordovesos d’època califal», segons els estudis publicats per Georges Gaillard el 1938 i per altres autors que cita, i que foren obrats, en el cas de Vic, amb pedra procedent de les pedreres de Folgueroles, molt propensa al desgast. Gaillard qualificava d’«omeiyades» els capitells de Santa Maria de Ripoll i de Sant Benet de Bages i els relacionava amb les esglésies dels dos monestirs dedicades els anys 977 i 972, respectivament.84 Pel que fa als de Vic, Junyent arribà a la conclusió que el grup dels sis capitells havia de correspondre a una «obra notable» que «no desdiria de veure-la acomplerta sota el pontificat del bisbe Ató (957-971)», en un temps d’obertura a les influències califals «iniciada per la política del comte Borrell encarada a les bones relacions amb el califat». Junyent, en la seva obra de maduresa sobre l’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, continuà mantenint l’adscripció dels capitells de Vic, com d’altres de Catalunya, a tallers d’escola cordovesa: «Les obres de gran envergadura van comptar encara amb el recurs dels tallers d’escultors d’orientació cordovesa que van treballar a Ripoll i a Cuixà. Si el fet de tenir capitells esculpits d’escola cordovesa pogués ser interpretat com a indici d’una arquitectura de qualitat rellevant, podríem afirmar que a més d’algunes altres esglésies monàstiques, com Sant Benet de Bages, va haver-hi d’altres construccions de caràcter no monàstic, com la catedral de Vic, o les esglésies de Cornellà de Llobregat o de Sant Feliu de Codines, que degueren assolir una dignitat remarcable».85 84. G. Gaillard, Premiers essais de sculpture monumentale en Catalogne aux xe et xie siècles, París, 1938. 85. E. Junyent, L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, p. 233.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

183

Una columnata procedent de l’església de Sant Miquel Arcàngel? Diversos especialistes en escultura altmedieval consideren, en estudis recents, que el grup català de capitells que s’havien considerat d’estil califal i de la segona meitat del segle x daten de la primera meitat del segle xi, de l’època de l’abat i bisbe Oliba.86 Xavier Barral ha escrit que, malgrat els sòlids arguments aportats pel doctor Junyent per datar-los vers el tercer quart del segle x, «no em sembla que s’hagi d’excloure sistemàticament la possibilitat que tots els capitells de la cripta siguin ben bé de l’època de la construcció de la cripta […] car no veig quin paper devien fer aquests capitells en un monument anterior, ni on devien estar situats, si jutjo a través del que sabem dels monuments del segle x a Catalunya».87 Que el grup dels quatre capitells «obrats en la mateixa qualitat de pedra de to verdós», amb les respectives columnes i l’única base conservada, fou aprofitat dins la cripta romànica traient-lo d’una construcció anterior sembla evident. Només cal reproduir alguns dels arguments del doctor Junyent: «Ho confirmen les mateixes columnes, amb l’astràgal o collarí inserit en la seva summitat, modalitat també pròpia de l’estil califal, les quals foren col·locades com a material de segona mà; una de cap per avall, altra obtinguda amb diversos trossos de fust, i una altra de fust més curt posada sobre una pedra per tal d’allargar-li l’alçada; les més enfonyades en el paviment perquè resultaven més llargues de la raó. L’única, i segurament escapçada i invertida, que s’assenta sobre una base, ofereix aquest element de suport resolt segons les modalitats que corresponen a l’època de l’estil dels capitells». Però, de quin monument podien provenir les columnes i els capitells reaprofitats dins la cripta romànica, unes columnes i uns capitells que ara cal datar, segons els experts, de la primera meitat del segle xi? Els indicis i les dades aportades en les pàgines precedents apunten que podrien provenir de l’edifici de Sant Miquel Arcàngel, com havia intuït el doctor Junyent en descobrir la cripta, però no pas segurament de l’església aixecada el 948, sinó de l’església renovada l’any 1009. La presència d’uns capitells corintis d’ornamentació vegetal

86. Vegeu, per exemple, amb la bibliografia que esmenten, I. Lorés, «La sculpture de Saint-Michel de Cuxa à l’époque de l’abbé Oliba», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa (Codalet), vol. xxxviii (2007), p. 183-191; J. Camps i J. Pey, «Capitell de tipus corinti», a M. Sureda (dir.), Oliba episcopus. Mil·lenari d’Oliba, bisbe de Vic, Vic, 2018, p. 147-148. 87. X. Barral, La catedral romànica de Vic, Barcelona, 1979, p. 95-96.


184

Ramon Ordeig i Mata

de fulles d’acant, amb les respectives columnes, esqueien perfectament a una església miqueliana com la de Vic perquè era una manera ben escaient de representar el bosc gargànic, és a dir, la «cornea silva» o l’«opacissima silva» dels relats de les aparicions de l’arcàngel al Monte Sant’Angelo i al Mont Saint-Michel. No consta que les obres del 1009 comportessin una nova consagració de l’església, cosa que hauria estat imprescindible si s’hagués remogut l’altar consagrat el 948 i que s’hauria fet constar en els martirologis de la catedral, en els quals només consta la consagració que havia duta a terme el bisbe Guadamir. No obstant això, es pot acceptar una remodelació de l’edifici que, sense afectar l’altar, permetés d’aixecar-hi una columnata, simulant els arbres del bosc gargànic. I, fins i tot, d’excavar-hi una cripta, en representació de la gruta, si tenim en compte que la cripta no apareix documentada fins al 1018. La columnata es podria haver aixecat a l’interior de l’edifici, potser com a tribuna, però no es pot pas descartar que s’aixequés al davant o entorn de l’església, a semblança del corredor perimetral de l’església funerària de Sant Miquel d’Ègara,88 per no esmentar exemples més llunyans, com ara el cèlebre porxo de l’església monàstica de San Miguel de la Escalada,89 visitada per molts pelegrins que seguien el camí de Santiago. Cal recordar que un pioner del pelegrinatge a Santiago, abans de l’any 970, fou l’abat Cesari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, pertanyent a la diòcesi vigatana.90 El desgast de la pedra dels capitells de la cripta de Vic, d’un d’ells més que dels altres, potser es podria atribuir precisament al fet d’haver estat exposats a la intempèrie, en un porxo, ni que hagués estat només entre vint i vint-i-cinc anys, atesa la mala qualitat de la pedra de Folgueroles, abans de ser integrats en l’edificació romànica. En construir-se la cripta romànica, s’haurien integrat els quatre capitells «obrats en la mateixa qualitat de pedra de to verdós» procedents de l’església de Sant Miquel i s’haurien obrat de nou els altres dos capitells «obrats en una qualitat de pedra de to més groguís» per artistes menys hàbils. És probable, a més, que a l’església vigatana de Sant Miquel hi hagués una cisterna o alguna mena de recipient d’aigua terapèutica per als malalts 88. M. G. Garcia, A. Moro i F. Tuset, «L’edifici funerari de Sant Miquel», Terme: Revista d’Història (Terrassa), núm. 30 (2015), p. 75-100. 89. J. Fontaine, L’art préroman hispanique, tom 2, París, 1973-1977, p. 81-136. 90. R. d’Abadal, Dels visigots als catalans, vol. ii, Barcelona, 1974, p. 25-55.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

185

que hi acudien, com la devia tenir l’església de Sant Miquel d’Ègara, no pas per a l’administració del baptisme, com va creure Puig i Cadafalch en descobrir una suposada «piscina d’immersió» al bell mig de la columnata de l’edifici, que per això qualificà erròniament de baptisteri.91 El doctor Junyent acabava el seu estudi de la cripta dient que «Les criptes no tingueren arrelament en l’arquitectura catalana del romànic». I hi afegí: «Calgué, doncs, que es produís un motiu prou eficient per tal que el bisbe Oliba, tant sobri en la nova arquitectura que impulsava, es decidís a admetre la presència de la cripta». El motiu no era altre, segons Junyent, que el d’estotjar i donar culte a les nombroses relíquies atresorades. I també, podem afegir ara, que el de substituir o aprofitar una cripta, la de l’església de Sant Miquel Arcàngel, que s’ubicava en el mateix indret on es decidí d’aixecar la nova capçalera romànica de la catedral, així com la columnata procedent del mateix edifici. L’altar i el culte de l’arcàngel a la catedral romànica Derruïda l’església de Sant Miquel Arcàngel per allargar la catedral de Sant Pere i ampliar-la per la seva capçalera, s’aixecà l’altar dedicat a l’arcàngel en un dels absis laterals del creuer de la nova església. Era, com hem vist anteriorment, el primer absis del cantó de migdia, al costat de l’absis central.92 Si la hipòtesi de la ubicació de l’església miqueliana exposada aquí és encertada, l’altar requeia en el mateix indret, si fa o no fa, que havia ocupat l’església i quedava en un pla superior de la cripta, situada sota l’absis major. Fou custodi o rector de l’altar el sacerdot Ermemir Quintila, canonge de la catedral des de 1017. Succeí en el càrrec al canonge Iquila, traspassat el 1033, que fou el darrer custodi de l’església de Sant Miquel Arcàngel, sense que pogués veure consagrat l’altar que la substituí dins la nova catedral. Ermemir Quintila conservà els llibres de l’església que li llegà Iquila i, al seu torn, els llegà, junt amb els confeccionats per ell mateix o sota les seves ordres, al canonge Guillem Ermengol, nebot seu, al qual traspassà també el govern de l’altar.93 91. J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J. Goday, L’arquitectura romànica a Catalunya, Barcelona, 1909, vol. i, p. 329. 92. Sobre la disposició dels altars dins la catedral del bisbe Oliba, vegeu M. Sureda, «Sant Pere de Vic en el siglo xi. La catedral del obispo Oliba», a S.-D. Daussy i N. Reveyron (dir.), L’église, lieu de performances: In locis competentibus, París, 2016, p. 245-264. 93. Sobre els canonges Iquila i Ermemir Quintila, vegeu R. Ordeig, Guibert de Lieja i Joan de Barcelona, dos europeus del segle xi, Vic, 2018, p. 55-68.


186

Ramon Ordeig i Mata

Un dels llibres d’Iquila, confeccionat per ell entorn de l’any 1000, és precisament el Martyrologium i, el qual conté les notícies miquelianes transcrites més amunt. Unes notícies que, amb les variants ressenyades, consten també en el Martyrologium ii, confeccionat l’any 1061 «sub ordinatione» d’Ermemir Quintila, rector de l’altar de Sant Miquel Arcàngel. I cap als anys 1050-1075 fou escrit a Vic un leccionari del santoral del qual es conserva només un foli, en el qual justament hi ha el text «De invencione ecclesie Sancti Michaelis archangeli», corresponent al 8 de maig.94 L’altar dedicat a l’arcàngel sant Miquel perdurà mentre existí la catedral romànica, bé que amb el creuer renovat el segle xv, quan es prescindí de la cripta i Pere Oller esculpí el retaule major presidit per la Verge Maria i sant Pere, però amb la presència també de l’arcàngel sant Miquel. Quan es construí la catedral neoclàssica, s’aixecà de nou l’altar de l’arcàngel en el mateix indret que havia ocupat en la romànica, dins una capella que passà a ser la del Santíssim.95 La construcció del deambulatori, en reconstruir-se la catedral després de la Guerra Civil espanyola, el feu desaparèixer, però en una de les capelles laterals de la catedral actual es conserva el quadre que havia presidit la capella neoclàssica. IV. Itinerari miquelià de Vic a Barcelona Un dels aspectes del culte de sant Miquel i de la seva difusió en l’Europa medieval és el referent als itineraris que seguien els pelegrins per anar d’un santuari miquelià a un altre o d’una església dedicada a l’arcàngel a una altra.96 Per això en aquest colofó, a tall de simple assaig, recullo unes dades referents a un possible itinerari miquelià entre Vic i Barcelona. El pelegrí que feia el camí de Vic a Barcelona, o a l’inrevés, a l’època que estem tractant, tenia l’oportunitat d’encomanar-se a la protecció de l’arcàngel sant Miquel en diferents llocs de l’itinerari escollit. Vegem el que es trobava el pelegrí que sortia de Vic després d’encomanar-se a l’arcàngel en l’església o en l’altar vigatans que li eren dedicats. 94. M. S. Gros, «Fragments de passioner i de leccionari del santoral», núm. 31. 95. E. Junyent, La ciutat de Vic i la seva història, Barcelona, 1976, p. 158 i p. 285-288. 96. G. Piemontese, Le vie dell’Angelo: Itinerari per la Terra Santa, il Gargano, Roma e Santiago di Compostella, Foggia, 1999.


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

187

L’itinerari més freqüentat, el del camí carreter, antiga via romana, que pujava cap a Collsuspina des de Tona,97 el feia passar arran de l’església de Sant Miquel de Vilageriu, esmentada ja, com hem vist, en el testament de l’ardiaca Guadamir, després bisbe de Vic, l’any 948. Després de passar per Santa Coloma Sasserra i Sant Andreu de Castellcir, arribava a Castellterçol, on la capella del castell era dedicada també a l’arcàngel. Continuant el camí cap a Caldes de Montbui tenia l’oportunitat de baixar fins a l’església troglodita de Sant Miquel del Fai, semblant a la de Sant Miquel del Monte Sant’Angelo, al Gargano. L’església del Fai, situada al límit dels bisbats de Vic i de Barcelona, ja existia el segle x perquè l’any 997 fou lliurada pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda al noble Gombau de Besora per tal que hi fundés un cenobi.98 Si el pelegrí optava per seguir la via romana des de Vic fins a Centelles i pujar pel camí de bast que per Sant Martí de Centelles s’enfilava cap a Sant Quirze Safaja, passava pel Pla de la Garga, on hom ha vist una possible referència al Gargano, pel Pla de Sant Miquel i per l’església de Sant Miquel Sesperxes, que ja existia abans de l’any 1030.99 Cal notar que la comtessa Goldregot, tan esmentada, tenia terres pels verals de la Garga.100 Des de Sant Miquel Sesperxes podia accedir a Sant Miquel del Fai abans de continuar el camí cap a Caldes de Montbui i Barcelona. Arribat a Barcelona, podia acudir a l’església de Sant Miquel Arcàngel, ubicada en unes antigues termes romanes, dintre el perímetre murallat, a l’actual plaça de Sant Miquel, veïna de la de Sant Jaume. L’església barcelonina de l’arcàngel apareix documentada des de l’any 940, com hem vist anteriorment. V. Conclusions Des que l’any 813, per mandat de l’emperador Carlemany, s’acordà la celebració obligatòria de la festa anual de l’arcàngel sant Miquel el dia 29 de setembre, aquesta festa s’anà introduint, junt amb la legislació franca

97. A. Pladevall, Tona: Mil cent anys d’història, Vic, 1990, p. 23-30. 98. A. Pladevall, Sant Miquel del Fay: Mil años de historia, Barcelona, 1970, p. 22. 99. A. Pladevall, «San Martín de Centellas, San Miguel Sesperxes y San Pedro de Bertí», Ausa (Vic), tom ii (1955-1957), p. 357-372. 100. E. Junyent, Diplomatari de la catedral de Vic (segles ix-x), doc. 485.


188

Ramon Ordeig i Mata

i la litúrgia narbonesa, en els bisbats catalans que s’anaven restaurant. Ja en el mateix segle ix es dedicà una església a l’arcàngel a la seu d’Ègara, com n’hi havia una també a la ciutat de Barcelona, i des del 930 és documentada l’església de Sant Miquel de Cuixà, entre d’altres que es podrien anomenar. Influí molt en l’extensió del culte de sant Miquel per tot l’occident cristià l’existència de relats hagiogràfics referents a les angelofanies ocorregudes en diferents llocs d’Europa que havien esdevingut reputats santuaris i centres d’atracció per als pelegrins. El clergat hi llegia que l’any 492 l’arcàngel s’havia aparegut en una «spelunca» o «crypta» del mont Gargano, dit després Monte Sant’Angelo; que vers l’any 600 s’havia aparegut al papa Gregori el Gran al damunt del panteó de l’emperador Adrià, anomenat per això Castel Sant’Angelo, a la ciutat de Roma, i que l’any 708 s’havia aparegut a la Normandia, a l’anomenat Mont-Saint-Michel. Altres santuaris i esglésies miquelians s’anaren aixecant arreu d’Europa en muntanyes o llocs elevats, en grutes i en boscos o, en el cas de les ciutats, en esglésies amb cripta i amb altres construccions representatives de la gruta i del bosc gargànics. També hi havia, com en la gruta italiana, aigua terapèutica per als malalts. El culte de sant Miquel a la seu de Vic estigué vinculat a l’església que s’aixecà l’any 948 en honor de l’arcàngel prop de la catedral de Sant Pere, alhora que es bastí també la de Santa Maria, esmentada per primera vegada en un document de l’any 952. Els tres edificis conformaren, des de mitjans del segle x, el grup d’esglésies de la seu de Vic. És una dada constatada en altres grups episcopals, com ara en el d’Ègara, l’associació de l’arcàngel sant Miquel, guardià del paradís, amb l’apòstol sant Pere, que en té les claus, i també amb la Verge Maria, defensada per l’arcàngel de l’amenaça del drac o serpent bíblic (Ap 12, 1-18). Els martirologis més antics de la catedral de Vic, copiats entre els segles x i xii, contenen el text del martirologi d’Adó, en el qual es troba el text referent a l’aparició de l’arcàngel, el 8 de maig de l’any 492, en la gruta del mont Gargano. El text es llegia el 29 de setembre, dia en què se celebrava a Roma l’aniversari de la dedicació de l’església de Sant Miquel Arcàngel de la via Salària, el testimoni més antic del culte miquelià a l’Europa occidental. L’església vigatana de Sant Miquel Arcàngel s’esmenta per primera vegada en un document, inèdit fins ara, datat el dia 11 de desembre de l’any 948, pel qual el comte Sunyer la dotà amb un alou. Aquest ha de ser l’any també de la seva consagració, duta a terme pel bisbe Guadamir el dia


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

189

11 d’octubre amb la intervenció del comte Borrell i de l’ardiaca Ansemon, segons que consta en el martirologi més antic de la catedral de Vic. El bisbe Guadamir, ardiaca de la mateixa seu fins a la seva promoció episcopal, fou el successor del bisbe Jordi, mort el 20 d’octubre de 947. El poc temps transcorregut entre l’elecció episcopal de Guadamir i la consagració de Sant Miquel fa deduir que aquesta església s’havia començat a bastir quan encara vivia el bisbe Jordi, probablement a iniciativa de l’ardiaca Guadamir, que ja havia aixecat una església en honor de l’arcàngel, la de Sant Miquel de Vilageriu, en terrenys propis. La intervenció del comte Sunyer i del seu fill Borrell en la dotació, la construcció i la dedicació d’una de les tres esglésies del grup episcopal de Vic entra dins de la normalitat d’una època en què el comte, en accedir al càrrec, prenia possessió no sols del comtat, sinó també del bisbat. Sunyer anà deixant el govern dels seus comtats a mans del seu fill Borrell arran de la mort en combat del seu fill primogènit, Ermengol, titulat comte d’Osona, l’any 943. El tercer personatge que intervingué en la construcció i la consagració de l’església fou l’ardiaca Ansemon, fill probablement de la comtessa Goldregot de Cerdanya i del seu marit, el comte Llop de Pallars. El protagonisme de l’ardiaca Guadamir i del seu successor Ansemon en el regiment de l’església miqueliana continuà amb l’ardiaca Ennegó, nebot d’Ansemon, i amb l’ardiaca Sunifred, el qual, després d’una estada a Roma, pelegrinà fins al Monte Sant’Angelo i morí a la ciutat de Benevent l’any 1014. La construcció de les esglésies de Sant Miquel i de Santa Maria a mitjans del segle x s’ha de situar dins un projecte de renovació dels edificis de la seu episcopal que culminà el 10 de juny de l’any 957 amb la promulgació, per part del bisbe Guadamir, del decret de restauració de la canònica. El bisbe hi deia que l’ardiaca Ansemon i els altres dotze canonges de la catedral havien determinat de viure en comú, per la qual cosa dotava la comunitat canonical i l’exhortava a rebre els hostes, sostenir els pelegrins i rescatar els captius. Això comportava l’edificació d’una canonja per a la vida comunitària dels canonges i d’una albergueria per a l’acolliment dels hostes i dels pelegrins. La ubicació d’aquests edificis no pogué ser altra que l’espai ocupat després per la canonja i el claustre romànics i per la veïna albergueria romànica, encara subsistent, tots ells situats a la sagrera de la catedral. I en aquest programa constructiu encaixa perfectament l’edificació de l’església de Sant Miquel Arcàngel, protector dels malalts i dels pelegrins,


190

Ramon Ordeig i Mata

prop de l’albergueria, situada al costat de l’entrada més important de Vic. La ubicació de l’església no podia ser entre el palau episcopal i l’albergueria perquè aquest lloc era ocupat per la canonja, sinó al darrere o al costat de la catedral preromànica de Sant Pere, una mica més amunt de l’albergueria, probablement en el lloc que actualment ocupen l’absis i el deambulatori de la catedral neoclàssica. De manera que les esglésies de Santa Maria, de Sant Pere i de Sant Miquel quedaven alineades per aquest ordre, de ponent a llevant. Fou en temps del bisbe Arnulf i de l’ardiaca Sunifred, el personatge que pelegrinà fins al Monte Sant’Angelo, que es feren obres a l’església vigatana de Sant Miquel, com se’n feren també poc abans a l’església de Santa Maria i se n’havien fet en temps del bisbe Ató a la catedral de Sant Pere, a la qual s’afegiren els altars de Sant Feliu i Sant Joan. L’obra arquitectònica de Sant Miquel consta l’any 1009 en l’adveració testamentària del difunt Dacó, sacerdot i jutge, el qual li feu un llegat «pro edificio suo». Eduard Junyent, que l’any 1943 descobrí la cripta romànica durant les excavacions arqueològiques fetes en el subsòl de la catedral, posà en evidència que les sis columnes i els capitells respectius, qualificats de califals, havien pertangut a un edifici anterior i plantejà la hipòtesi que podien procedir de l’església de Sant Miquel consagrada pel bisbe Guadamir o potser millor, segons ell, de la catedral de Sant Pere renovada en temps del seu successor, el bisbe Ató, creat arquebisbe el 971. Diversos especialistes en escultura altmedieval consideren, en estudis recents, que el grup català de capitells que s’havien considerat d’estil califal i de la segona meitat del segle x daten de la primera meitat del segle xi, de l’època de l’abat i bisbe Oliba. La conjuminació de dades permet suggerir que l’any 1009 s’hauria aixecat un porxo al davant de l’església de Sant Miquel, en representació del bosc gargànic, del qual haurien format part els quatre capitells «obrats en la mateixa qualitat de pedra de to verdós», amb les seves columnes, reutilitzats en la cripta romànica, als quals s’haurien afegit els dos capitells «obrats en una qualitat de pedra de to més groguís» per artistes menys hàbils, segons la classificació de Junyent, en aixecar-se la catedral del 1038. L’exposició dels capitells a la intempèrie, en formar part d’un porxo, explicaria el desgast de la pedra de Folgueroles en què foren esculpits. I no es pot descartar que durant l’obra del 1009 s’hagués excavat la cripta on fou enterrat el bisbe Borrell l’any 1018, en imitació de la gruta


El culte de l’arcàngel Sant Miquel a La Seu Episcopal de Vic (segles x-xi)

191

del Monte Sant’Angelo i de les altres criptes miquelianes. Una cripta que, convenientment ampliada i renovada, hauria estat adaptada per a la cripta romànica atesa la probable ubicació de l’església de Sant Miquel en el mateix indret on Oliba decidí d’aixecar l’absis major de la nova catedral. Derruïda l’església de Sant Miquel Arcàngel per allargar la catedral de Sant Pere, s’aixecà l’altar dedicat a l’arcàngel en el primer absis del cantó de migdia, al costat de l’absis central, en el mateix indret, si fa o no fa, que havia ocupat l’església. Fou rector de l’altar el sacerdot Ermemir Quintila, canonge de la catedral, successor en el càrrec del canonge Iquila, traspassat el 1033, que fou el darrer custodi de l’església de Sant Miquel Arcàngel. Ermemir Quintila conservà els llibres de l’església que li llegà Iquila i, al seu torn, els llegà, junt amb els confeccionats per ell mateix o sota les seves ordres, al canonge Guillem Ermengol, nebot seu, al qual traspassà també el govern de l’altar.


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p. 193-210 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.45

EL MANUSCRIT MÉS ANTIC DE LA VITA ET PASSIO SANCTI DESIDERII DE SISEBUT COPIAT PEL SACERDOT ISARN DE VIC I ALTRES CÒDEXS REALITZATS PEL MATEIX AMANUENSE* per Jesús Alturo i Tània Alaix Resum Identificació del manuscrit més antic fins ara conegut de la Vita et passio sancti Desiderii de Sisebut, conservada en un passioner copiat a final del segle x pel sacerdot Isarn per a ús de la catedral de Vic i actualment servat només en un bifoli incomplet entre la notable col·lecció de fragments de manuscrits de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, frag. XXIV-3. Hom presenta el text ofert per aquest passioner i hom assenyala les seves lectures variants respecte de les més modernes edicions. S’identifiquen, a més, altres còdexs copiats pel mateix Isarn, escrivà de diplomes i amanuense de còdexs; entre els quals unes Homiliae xl in Euangelia de sant Gregori i uns lliçoners per a la missa. Tots aquests fragments s’han recuperat de relligadures de Santa Maria de Moià, Sant Julià de Vilatorta, Santa Eugènia de Berga i Sant Boi de Lluçanès.

*

Aquest estudi ha estat realitzat dins el projecte HAR2016-77780-P, concedit pel Ministeri d’Economia i Competitivitat.


194

Jesús Alturo i Tània Alaix

Paraules clau: rei visigot Sisebut, Vita et passio sancti Desiderii, final del segle x, sacerdot Isarn, catedral de Vic, fragments de còdexs, sant Gregori el Gran, Homiliae xl in Euangelia, lliçoner de la missa, Santa Maria de Moià, Sant Julià de Vilatorta, Santa Eugènia de Berga, Sant Boi de Lluçanès, escribes de diplomes, amanuenses de còdexs. The oldest surviving manuscript of King Sisebut’s Vita et passio sancti Desiderii copied by the priest Isarn of Vic, and other codices made by this amanuensis

Abstract Identification of the oldest surviving manuscript of the Vita et passio sancti Desiderii written by Sisebut, King of the Visigoths, which was copied in the late 10th century by the priest Isarn and kept in a passionary for the use of the Vic Cathedral. This fragment, now an incomplete bifolio, is conserved in the notable collection of codex fragments at the Vic Episcopal Library, frag. XXIV–3. The text of this passionary is presented in this paper, pointing out its variant readings with respect to the most modern editions. Other codices copied by Isarn, a diploma scribe and codex amanuensis, are also identified, including some Homiliae XL in Euangelia by Saint Gregory the Great and some mass lectionaries. All these fragments have been recovered from bindings from Santa Maria de Moià, Sant Julià de Vilatorta, Santa Eugènia de Berga and Sant Boi de Lluçanès. Keywords: Sisebut, King of the Visigoths, Vita et passio sancti Desiderii, late 10th century, priest Isarn, Vic Episcopal Library, codex fragments, Saint Gregory the Great, Homiliae XL in Euangelia, mass lectionary, Santa Maria de Moià, Sant Julià de Vilatorta, Santa Eugènia de Berga, Sant Boi de Lluçanès, diploma scribes, codex amanuenses. La col·lecció hagiogràfica de textos referents a la vida i a la passió de Desideri, bisbe màrtir de Viena del Delfinat, ha estat reunida pel P. Jacques Dubois el 19651 i completada més recentment per José Carlos

1.

J. Dubois, «Le dossier historique d’un saint au haut Moyen Âge, Saint Didier évêque de Vienne et martyr (+606 ou 607)», Bulletin d’Histoire et d’Archéologie du Diocèse de Belley, 40 (1965), p. 33-57.


El manuscrit més antic de La vita et passio sancti desiderii

195

Martín Martín.2 I ben clar queda en aquests repertoris que, bàsicament, són tres les versions de la vita et passio d’aquell sant prelat.3 D’elles, la més rellevant és, sens dubte, la deguda al rei visigot Sisebut, que regnà entre els anys 612 i 621. Però, malgrat l’antiguitat de la composició d’aquesta obra, la tradició manuscrita que ens l’ha transmès és de testimonis força recents. Basti recordar que els de major vellúria dels fins ara coneguts remunten al segle xvi. Es tracta dels manuscrits següents: Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 13085, s. xviii (B), Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 590, s. xvii (J), Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 1346, s. xvi (M), El Escorial, Biblioteca del Real Monasterio de San Lorenzo, ms. b.III.14, s. xvi (O),  Toledo, Archivo y Biblioteca Capitular, ms. 27-24, s. xvi (T),  Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 18735/29, s. xviii (X).4    

Tanmateix, ens és grat de poder presentar ara un nou manuscrit, del qual s’ha conservat només un bifoli incomplet. Es tracta de la resta d’un passioner originari de la catedral de Vic que transmet l’esmentada vita et passio des del començament fins a l’inici del capítol 7. Aquest fragment de passionari també ens ofereix algunes engrunes textuals de la Passio sancte Agnetis uirginis et martiris, de la Passio sanctorum Fructuosi, Augurii

2. 3.

4.

J. C. Martín Iglesias, «Una posible datación de la Passio sancti Desiderii BHL 2149», Euphrosyne, 23 (1995), p. 449-450, nota 36. I podem donar la raó a dom Dubois quan diu que les altres «n’ont d’autre intérêt que de témoigner à leur façon de la popularité de saint Didier», «Le dossier», p. 57. Dubois, però, no coneix la versió de Berlín, identificada per J. C. Martín, sinó sols les dues publicades per l’humanista Bonino Mombrizio (1424 - ca. 1478) i el jesuïta belga Godfrey Henschen (16011681), respectivament. Vegeu la seva nota 50, on recorda que «elles on été publiées l’une (Bibliotheca hagiographica latina, nº 2151) par Mombritius, Sanctuarium, i, fol. 220v–221v, l’autre (Bibliotheca hagiographica latina, nº 2152) par Henschenius, Acta Sanctorum, Maii, v, p. 252-253». D’altra banda, de la segona versió, la deguda a un monjo anònim de Viena, hem identificat també el text més antic: un simple retall de foli que, en el seu dia, formà part d’un còdex copiat cap a l’any 900, amb tota probabilitat a Lió. J. Alturo i T. Alaix, «A New Codex Fragment Produced in Lyon in around AD 900, which Transmits the Anonymous Vita et passio sancti Desiderii episcopi et martyris», Hagiographica, 26 (2019), p. 47-65. J. C. Martín Iglesias, «Sisebutus visigothorum rex», a La trasmissione dei testi latini del medioevo = Mediaeval latin texts and their transmission, vol. 1, Florència, Edizioni del Galluzzo, 2004, p. 409-410.


196

Jesús Alturo i Tània Alaix

et Eulogii martirum i de la Passio sancti Vincentii leuite et martiris.5 Tot amb tot, no ens referirem en la present ocasió a aquestes altres passions, només a la de Desideri. Però, abans de passar a la descripció codicogràfica i paleogràfica del nou testimoni, i de presentar la seva versió textual, recordem que, en resum, les obres sobre sant Desideri expliquen la seva vida, passió i miracles, però també s’ocupen, en grau divers segons llur finalitat, de donar detalls sobre el càstig i la mort que patiren els causants del martiri del sant bisbe: la reina Bruniquilda i el seu net Teodoric II, rei de Borgonya, als quals el diocesà de Viena retreia llur mal govern i llur no millor conducta personal. En efecte, segons la tradició hagiogràfica, Desideri morí lapidat. Però tot seguit els esmentats monarques foren derrotats per Clotari II (613-629), que veié morir primer Teodoric per una disenteria i presencià després la mort violenta de Bruniquilda, la qual ell mateix feu torturar lligant-la a la cua d’un o de diversos cavalls desbridats. L’escena d’aquesta cruel i ignominiosa execució fou molt recordada en les miniatures medievals. No tant, curiosament, la lapidació de Desideri, que sembla relegada a un segon lloc. Cal tenir també present que la finalitat de totes tres vides no és completament idèntica. Almenys, en les dues primeres, hom diria que és doble. De fet, en el text escrit per l’erudit rei Sisebut, ultra l’objectiu pietós, consubstancial a tota obra hagiogràfica, alguns estudiosos hi han vist un pamflet antifranc.6 Per part nostra, hi entrelluquem sols un cert punt de posició antifranca, molt subliminar, en l’acarnissament verbal de Sisebut sobre Teodoric, el qual considera «totius hominem stultitie

5. 6.

Vegeu M. S. Gros i Pujol, «Fragments de passioner i de leccionari del santoral de la Biblioteca Episcopal de Vic, dels segles ix-xiii», Miscel·lània Litúrgica Catalana, 26 (2018), p. 110-111. E. Diehl, «Sisebutus», a Paulys Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft, Stuttgart, Alfred Druckenmüller, 1927, 3:A1, col. 365; J. N. Hillgarth, «Historiography in Visigothic Spain», a Visigothic Spain, Byzantium and the Irisch, Londres, Variorum Reprints, 1985, p. 286; M. C. Díaz y Díaz, «Passionnaires, légendiers et compilations hagiographiques dans le haut Moyen Âge espagnol», a Hagiographie, cultures et sociétés, ive-xiie siècles (actes du colloque organisé à Nanterre et à Paris, 2-5 mai, 1979), París, Études Agustiniéns, 1981, p. 53; i del mateix autor «Introducción general», a Isidor de Sevilla, Etimologías, edició a cura de J. Oroz Reta i M. A. Marcos Casquero, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 1982, p. 32. És també d’aquest parer M. Simonetti, La produzione letteraria fra romani e barbari (sec. v-viii), Roma, Istituto Patristico Augustinianum, 1986, p. 153.


El manuscrit més antic de La vita et passio sancti desiderii

197

dignum», diagnòstic que, al mateix temps, també podia satisfer Clotari, que diríem que era l’objectiu principal a aconseguir. Efectivament, ja altres autors, amb qui estem més d’acord, han cregut veure en l’obra de Sisebut un intent d’aproximació diplomàtica a la monarquia franca. No pot semblar inversemblant aquesta interpretació, perquè no debades la victòria final de Clotari II, rei de Nèustria, li permeté, després de la desaparició de Teodoric i de l’àvia d’aquest, Bruniquilda, de recuperar els regnes de Borgonya i d’Austràsia, i aconseguir així una reunificació amb la qual Clotari esdevingué un rei més poderós.7 Es tractaria, per tant, d’un intent per part de Sisebut de dur a bon terme una política conciliadora amb el nou sobirà franc, en un moment en què, en les encertades paraules de L. A. García Moreno, era «tanto más necesaria para la seguridad de Septimania ahora que las fuerzas francas se encontraban unificadas en manos de un solo monarca».8 Nogensmenys, no falten els estudiosos que han vist sols un propòsit religiós en l’obra de Sisebut, entre ells, F. Brunhöltz i un primer J. C. Martín.9 Aquest darrer estudiós, però, en publicacions més recents es retracta de la seva opinió anterior i accepta que «le récit hagiographique sur la vie et la mort de l’évêque Didier de Vienne (+ 607; CPL, 1298) a été vraisemblablement rédigé afin d’attaquer la politique des souverains mérovingiens Brunehaut et son petit fils Thierry de Bourgogne et par un désir de réconciliation entre Wisigoths et Francs».10

J. Fontaine, Culture et spiritualité en Espagne du ive au viie siècle, Londres, Variorum Reprints, 1986, p. 128; I. N. Wood, «Forgery in Merovingian Hagiography», a Fälschungen im Mittelalter: Internationaliter Kongress der Monumenta Germaniae Historica, München, 16-19 September 1986, vol. 5, Hannover, Hahnsche Buchhandlung, 1988, p. 369-384. 8. L. A. García Moreno, Historia de España visigoda, Madrid: Cátedra, 1989, p. 150. 9. F. Brunhölzl, Histoire de la littérature latine du Moyen Âge, Louvain-la-Neuve, Brepols, 1990, t. 1, vol. 1, p. 94, i J. C. Martín Iglesias, «Un ejemplo de influencia de la Vita Desiderii de Sisebuto en la hagiografía merovingia», Revista de Filología Clásica, 9 (1995), p. 185, creuen que no fou la intencionalitat política la causa primera de la composició de l’obra per part de Sisebut. Pel que fa a nosaltres, no veiem tan versemblant aquesta opinió, perquè res no impedeix que Sisebut se cenyís formalment a les pràctiques usuals del gènere hagiogràfic, es deixés guiar pel seu catolicisme i procurés alhora un atansament polític amb Clotari. Vegeu també J. C. Martín Iglesias, «Verdad histórica y verdad hagiográfica en la Vita Desiderii de Sisebuto», Habis, 29 (1998), p. 293, i la nota 10. 10. J. C. Martín Iglesias, «Sisebutus visigothorum rex», p. 409. 7.


198

Jesús Alturo i Tània Alaix

Pel que fa a la data de composició, s’ha situat entorn de l’any 61311 i, amb major precisió, en el 615.12 Atesa la finalitat principal que veiem en l’obra de Sisebut, és evident que una data de l’obra propera a l’inici del regnat de Clotari ens ha de semblar ben acceptable. El text del rei visigot també ha estat considerat, i es continua considerant majoritàriament actualment, la primera redacció de la vita et passio de sant Desideri. Però en aquest punt ens permetem de discrepar, perquè, al nostre parer, es realitzaren consecutivament dues redaccions de la versió anònima d’un eclesiàstic merovingi, i la primera d’aquestes ens sembla la més antiga de totes per les raons ja arguïdes en un altre lloc.13 Des del punt de vista codicogràfic, les particularitats del nostre fragment de còdex són les següents: bifoli incomplet, conservat sencer en el full de l’esquerra i amb només un tallicó del foli de la dreta. El foli íntegre presenta actualment una alçada de 45 cm per 35 cm d’amplària. El marge superior no passa ara dels 2 cm; l’inferior és de 5, 5 cm; l’exterior, de 6, 5 cm, i l’interior, de 2, 5 cm. La caixa d’escriptura, a dues columnes, fa 38 cm × 26, 5 cm. L’intercolumni és d’1, 5 cm. L’espai entre línies es manté constant en 1 cm, i la pàgina normal, no afectada per l’inici o el final d’un capítol o per la presència de caplletres, conté 42 línies d’escriptura. Les lletres fan 4 mm i, si tenen astes ascendents o descendents, arriben als 6 mm. Les marques de punxat, visibles a tots dos laterals del full conservat sencer, presenten el tipus rodó. Les línies de justificació i les directrius es veuen marcades a punta seca, però és una marca secundària feta damunt el costat carn del bifoli. El senyal directe devia fer-se damunt el costat pèl, i de dos bifolis en dos. El nostre, segurament, correspon al bifoli exterior del quadern. La classe d’escriptura és la nova continental anomenada minúscula carolina. Bàsicament és un sol l’amanuense que copià el text, però el paràgraf de la primera columna del recto del primer full comprès entre el final de la línia 11 (Nam quendam) fins al final de la 14 (littoris) correspon a una altra mà secundària i esporàdica. Basti observar el mòdul més gran de la seva lletra, o que l’esmentat mot littoris no té el nexe oR, que 11. J. Fontaine, «King Sisebut’s Vita Desiderii and the Political Function of Visigothic Hagiography», a E. James (ed.), Visigothic Spain: New Approaches, Oxford, Clarendon, 1980, p. 124. 12. J. C. Martín Iglesias, «Une nouvelle édition de la Vita Desiderii de Sisebut, acompagnée de quelques réflexions concernant la date des Sententiae et du De viris illustribus d’Isidore de Séville», Hagiographica, 7 (2000), p. 127-180. 13. Ens remetem de nou als arguments adduïts en J. Alturo i T. Alaix, «A New Codex».


El manuscrit més antic de La vita et passio sancti desiderii

199

usa habitualment la mà principal, o constatar l’ondulació del traç amb què indica la presència d’una abreviatura a diferència de l’amanuense ordinari que fa servir sempre un traç recte. D’altra banda, cal advertir que el títol que anuncia la passió de sant Desideri al començament de la segona columna de la mateixa pàgina correspon a un tercer professional, aquest un rubricador especialitzat, al qual el nostre amanuense deixà advertit a l’extrem superior del marge de la dreta el text que havia d’escriure, cosa que feu amb una escriptura de mòdul petit i ara mig esborrada, cosa lògica perquè, complerta la seva missió, no tenia raó d’ésser que aquesta anotació tècnica fos llegida ni tan sols advertida pel lector. A més, com és habitual, aquestes lletres i la caplletra que segueix amb la primera línia de text de la passió estan acolorides de vermell. La caplletra és de mena zoomorfa (presenta el cap del que sembla un gos), però va acompanyada d’elements fitomòrfics. Respecte a la morfologia de les lletres, cal destacar la marcada tendència a les formes rodones i una lleugera inclinació dextrogira; l’ús esporàdic de la eNa majúscula; el segon traç de la xeix no gaire llarg en general i sempre acabat amb un gir que es tanca cap a la dreta; l’ús, de tant en tant, de la I longa (In, Innotuit, Inimica); l’execució d’unes astes de les lletres tant ascendents (b, d, h) com descendents molt curtes (f, p, q); la essa sovint és sobreescrita en posició final de mot (sceleratis, annos, fortissimos), i la erra de vegades presenta un traç inclinat afegit artificiosament al seu damunt (ferre). L’enllaç et presenta l’ull superior de la e força més petit que no pas l’inferior i la te queda normalment a la mateixa altura que la e i sempre tanca aleshores el vèrtex cap a l’esquerra; alguna vegada, però, en què la te sobrepassa en altura la e, l’extrem superior de la te gira cap a la dreta; ct en general deixa separada la ce de la part superior de la te (subtractis), però alguna vegada també s’uneixen ambdues lletres en aquest punt (cunctis) o no formen enllaç (nocturnum). És característic també l’enllaç rt, que presenta un particular giravolt en la unió superior d’ambdues lletres (uirtutibus). El copista utilitza sempre el nexe oR, i hom testimonia una sola vegada el nexe triple UND. La segona mà, l’esporàdica, fa servir el nexe NS. El traç que indica abreviatura, com hem dit, és recte. Els finals -us s’indiquen per mitjà d’un semicercle acabat amb un puntet a la manera del nostre actual signe d’interrogació (corpus, Vincencius, acerrimus, omnibus, parentibus, eius, ipsius, cuius). No trobem testimoniat aquí el final -us usat en verbs.


200

Jesús Alturo i Tània Alaix

El pronom relatiu i la partícula enclítica que abreugen amb el semicolon, això és, un punt i una coma (adque, queque). El pronom qui s’abreuja amb la i sobreposada. L’adverbi non normalment s’escriu abreujat non, però esporàdicament també apareix non o escrit sencer. El genitiu temporum el trobem abreujat temporum i temporum. Particular és l’abreviatura de postmodum amb una mena de semicercle damunt la o per representar la essa omesa: postmodum. Altres abreviatures usuals són: condam, contra, cum, dum, enim, hinc, Inde, nam, nequam, numquam, terris. Els finals en -oRum i -aRum sempre fan servir la R rodona en nexe amb una línia obliqua que travessa el darrer traç de la R que s’executa en sentit paral·lel a la línia base de l’escriptura. Algunes vegades, la realització cursiva del traç oblic crea un llaç característic semblant a un 8 (gestoRum) i, de tant en tant, aquests finals estan hipercaracteritzats amb un traç horitzontal al damunt de oR o de aR ja abreujats prèviament segons les maneres adduïdes (eoRum, multoRum, aquaRum, scripturaRum). Només a final de línia també trobem l’abreviatura tenebrarum. L’escrivà utilitza, no sempre, però sí força sovint, els accents gràfics per indicar les paraules esdrúixoles (alícuius, cóntulit, éxtulit, prosápiem, órrido, rémiges, uelámine). Esporàdicament també usa les ratlletes diacrítiques damunt dues is seguides (transíít, uestigíís). Igualment recorre a la e caudada amb un propòsit simplement diacrític (aetas, esse, gramaticae); o compagina el valor diacrític amb el del nexe equivalent al diftong ae (aecclesiae). No manquen en aquest punt les hipercorreccions (aedoccatus, aelementa). El diftong ae i la forma monoftongada conviuen, amb preferència pel segon estil (haec, hec). Des del punt de vista ortogràfic cal destacar la tendència a la reduplicació consonàntica (aedoccatus, famma, oppinione, stillo, ymmitacione); o a la reducció per hipercorrecció (coruscauit, gramaticae, sico). També observem un ús no etimològic de la hac o la seva omissió (órrido), com era característic en l’anterior escriptura visigòtica (hactibus, honusto, hordinem). Davant pe prefereix la ena a la ema (conpares, inparem). El conjunt de particularitats morfològiques i braquigràfiques de l’escriptura del nostre bifoli, que procedeix de la relligadura d’un procés que enfrontà el monestir de Santa Maria de l’Estany amb la vila de Moià


El manuscrit més antic de La vita et passio sancti desiderii

201

segons una anotació del segle xvi,14 el creiem idèntic a la cal·ligrafia del sacerdot Isarn, de qui conservem, en versió original, un diploma del 9 de novembre de l’any 981 i un altre del 9 d’abril de 1007. És a aquest escrivà, doncs, a qui gosem atribuir l’autoria de la còpia del passioner, que realitzaria potser amb més probabilitat a final del segle x que no pas a inicis de l’xi. I és que en la nova centúria sembla desmillorar la cal·ligrafia, segurament a causa d’una edat ja avançada. El document de l’any 981 ens mostra, per contra, un escrivà amb empremta i curós, tendent a arrodonir la morfologia de l’escriptura. Inicia el text amb una caplletra C, d’un estil fàcil de trobar en els còdexs coetanis. Les as són grosses i arrodonides com les del còdex; esporàdicament usa la I longa (Iuramentum); els finals en nexe -oRum fan el típic enllaç identificat en el manuscrit; fa servir el nexe NT (iuraNT); també usa el traç oblic superposat a les erres minúscules (Ermetruites, iurando, ordiNauit, resonat); alterna el diftong ae i la e caudada (haec), també de vegades recorre al diftong ae o a la e caudada sols per hipercorrecció (inmouilae); duplica les consonants (poccula, ressidebat, Vicco) o les simplifica (caliditas, literas, solicitos); algun cop usa l’accent gràfic (fémina); l’enllaç ct es fa sense unió completa; l’enllaç rt presenta un giravolt a la part superior (mortuo); usa la i sobreposada per abreujar el pronom qui; fa servir la N a interior de mot (uiNum); prefereix usar ena abans que ema davant la pe (conprobandam). Els finals en -us, però, els fa aquí amb el signe que recorda una essa amb puntet a sota, també per als verbs (Alaricus, manibus, dicimus). Una O majúscula presenta la forma semblant a un 8 (Omne).

14. És realment una llàstima que actualment sembli extraviat el fragment d’un altre passioner procedent de Moià que va donar a conèixer Joan Ainaud de Lasarte. Era aquest, segons l’erudit historiador de l’art, un «folio en pergamino procedente de la tapa del volumen titulado Capbreu de Massanet (año 1606), en el Museo de Moyá. Mide 45, 5 x 33 cm. y en el recto lleva todavía el número xxxviii de la foliación del manuscrito original del que procede. Letra de hacia 1200, muy correcta». Però ja es veu que, ni per la datació proposada, ni pel nombre de línies d’escriptura indicades, no pot tractar-se d’un membrum disiectum del nostre passioner, tot i la quasi coincidència de format. Ainaud, que transcriu el text del foli desaparegut de Moià, ja assenyala, d’altra banda, que «su independencia respecto del Pasionario Hispánico debió ser completa», i el presenta com a un exemple «inédito hasta la fecha dentro del tipo de manuscritos usados en Cataluña con escasa o nula dependencia de los antiguos Pasionarios hispánicos». J. Ainaud de Lasarte. «Supervivencias del Pasionario Hispánico en Cataluña». Analecta Sacra Tarraconensia, 28 (1955), p. 19–20.


202

Jesús Alturo i Tània Alaix

Del diploma de l’any 1007, ens limitem a remarcar, a més de la susdita desmillora general de la cal·ligrafia, l’ús persistent de la R després de traç convex (coRtelio, memoRia, MoRgadus, pRimis, qRtas). Per una altra part, atesa l’època de fundació del monestir de l’Estany, semblaria que, si més no d’antuvi, el còdex fou produït per a la catedral de Vic, sense que calgui ni tan sols pensar que després passés al susdit cenobi. Prou bé hauria pogut sortir de Vic el mateix segle xvi per a ser reaprofitat com a simple relligadura. D’aquest Isarn disposem de pocs diplomes, però creiem que hom li pot atribuir també la còpia d’altres còdexs vigatans. Sense haver procedit, ara com ara, a un examen exhaustiu, també considerem sortits de la seva mà els següents:  Sant Gregori, Homiliae xl in Euangelia, lib. i, fragments textuals de les hom. 9, 10 i 11. Procedeix també de l’Estany. Frag. XXV-23.  Lliçoner de la missa, retalls. Procedeixen de Sant Julià de Vilatorta. Frag. IV-5 i IV-34.  Lliçoner de la missa. Procedeix de Sant Boi de Lluçanès. Frag. IV-7.  Lliçoner de la missa. Procedeix de Vic. Frag. IV-21.  Lliçoner de la missa. Procedeix de Santa Eugènia de Berga. Frag. IV-44. El text de Sisebut ha estat editat en distintes ocasions per E. Flórez, B. Krusch, J. Gil i J. C. Martín.15 Però la versió que ofereix el nostre manuscrit (V) presenta notables lectures divergents (que marquem en cursiva), sovint errònies, per la qual cosa, una vegada més, fa bona la màxima «recentiores non deteriores». El text de V és com segueix: PASSIO SANCTI DESIDERII EPISCOPI, QUI PASSUS EST SUB TEODERICO REGE ET BRUNICHILDE REGINA Xº KALENDAS FEBRUARII 1. Pro ymmitacione presencium, pro aedificacione hominum futurorum, prius sanctis exercendis studiis succedencium

15. També el pare F. Fita oferí algunes lectures a Krusch, que aquest incorporà a la seva edició.


El manuscrit més antic de La vita et passio sancti desiderii

203

temporum uita sancti martyris scribere Desiderii disposui, queque nostre condicionis fidelissima fidelis famma innotuit sico magis stillo quam uerbis honusto sceleratis innotuit, adesse nobis flagitans Dominum in futurum: qui facientibus uirtutibus se nec inmerito contulit potestatem, corpore mentis hac linguae nostre discuciens ad aennarrandum gestorum hordinem indignis nobis conferat facultatem. 2. Hic uir de scemate claro Romanis a parentibus ortis, ab ipsis cunabulis Deo sacratus, nobilissimam satis trahebat prosápiem. Qui cum annos quo fas est decori contigisset legitimos, traditur ad studia liberarum litterum. Nec multa morula, concrescente sensu sui uigore iam ductus transcendens, plenissime gramaticae aedoccatus, diuinas auctoritates mira sceleritate retinendo explicuit. Fuit enim capacitate strenuus, recorda cum memoriosus, ingenio nimis acerrimus et, quod hominibus maius est, in omni sensu accione prebuit firmi carceratoque solacium, peregrino ospicium, nudo uestiuit amictum. Non illum cunctis inimica elacio uirtutibus éxtulit, non languida temulenta sauciauit, non ciborum nimia presumpcio honorauit, non uorax libido consumpsit, non fallax mendacitas denunciauit, non cupiditas, non cupiditas nocitura persuasit. Cumque talibus diuino fauore uirtutibus polléret et, aetas temporum pubertatis elapsas, iuueniles annos non desideria carperet, famma bonum, oppinionem crescente, aspargit et opera luminis a uero lumine condonata multis in regionibus coruscauit. 3. Multarum denique urbium pro beneficiis populis capiendis eum sibimet episcopum poposcerunt. Qui reluctans tanti misterii, ut se habens humilitas, inparem fore indignum se fatebatur. Tandem non uoluntarium quam inpulsum, multis precibus exoptatum, pontificem aecclesiae Viennensis promeruit. Quam susceptam, prediccacio cautissima remouit ira litigiosum, a mendositate fallacem, a rapacitate cúpidum, a fflagiciis libidinosum. Temulencia sobrietate aedomuit, uoracitatem abstinencie superauit, discordia karitatis munera uicit, superbiam humilitatem sincera conpescuit, incertissimum uigilancia cernere excussit. Edoccuit in elemosinis esse largiores gratificos, in oracione conpunctos, in amicicia fixos, in rebus diuidicandis solicitos, in omni semper accione dissertos. Sed hec omnia exemplo magis quam uerbis edocuit, sciens Dominum ad futurum non tam eloquia quesiturum quam opera.


204

Jesús Alturo i Tània Alaix

4. Ista dum, Christo contendente, geruntur, auersus conuersis et conuersus auersis, inuentor amichi mortis ingemuit, adque contra militem Christi omni genere septus telorum se ipsum pugnaturus inuexit. Nichil sane caliditas aduersantis preualit, nichil uirum Dei calamitas a nequicia doccuit, quem gracia Redemptoris spiritualibus armis armauit. Tandem spiritus nequam quendam pestifere mentis hominem uirus sui per hos sauciauit et concinnaciones criminum in eius suis uisceribus poccula uenenáta transfudit, quatenus hos nephandum, quod malígnis sensibus auxit, adletam Domini aque mens infamaret. Persuasit quosdam in suo crimine conpares et aduersus famulum Saluatoris talia fraudis doccumenta fraudator adoptauit: regnante simul scilicet Teuderico, tocius hominem stulticie dignum, et fautrice pessimarum arcium, malis amiciciam Brunichildem, quendam pariter matronam conueniunt, que erat prosapiae nobilis, sed mente deformis. Iusta uocabulo, turpis iuncto, deccus in nomine, sed deccus in opere, bonis indigua, nimium de malis honusta, a ueritatis extranea, a crimine numquam discreta. Quem instructa in concilio quesita est a beatissimo uim stuprum Desiderio esse sibi condam inlatum; mirantibus cunctis, talibus in rebus fore Dei seruum inplicitum, criminationis eiecta conmercia aduersum eum ferre pensabat. Sed presidentes sentenciam contra insontem iuxta pridem machinaciones abtatas ausu temerario male sana dederunt. Quem tam homines punituri ab honore priuato exilio de monasterio in insula ligarunt. Cuius abiectio fuit summa felicitas, contumelia prespicua sanctitas, degradacio aeterna felicitas. Subrogatur ei pseudosacerdos Domnulus quidem nomine, seruus sane diabolis, et quantum uir Dei crescebat uirtutibus copiosis et contra hactibus ille fedebatur nephandis. 5. In eo sane monasterio cum beatam uitam beatus degeret martir, stipem mentis flagitans pauper aduenit, cuius ora ingencia silencii laus erat et articulata uocis officium perpetua taciturnitas obcelabat. Quem Pater omnipotens precem sui militis non obmittens munera simul et idoneum eloquium fecit. Haec enim per quod gestum est oppinione uulgata, famma bonum tacere non potuit, sed magis uniuersa perlustrans ad multorum noticiam duxit, unde factum est spes recuperande salutis ad eum multitudo languencium curreret. Nec desuerunt beneficia Domini ad sanandum pro quibus Dei famulus saluatorem exoratus est Dominum.


El manuscrit més antic de La vita et passio sancti desiderii

205

6. Sufficientem, ut opinor, de gracia sanitatum sermo generalis emicuit. Sed ne concineris oracio de nimia breuitate ianuam prescrutantis obseruando recludit, specialiter quedam, quacumque potui continuatione, hinc opere prenotandum studui. Quidam ueteres semper obfuscanti tenebris tempus obtinebat nocturnum et sine lumine uultum; quos miles dominicis órrido tenebrarum uelámine sagrato ad cupidum fulgidum lumen per Dei gracia orans reuoccauit. 7. Post alia egri[…] En el capítol 1, la lectura prius sembla un error per pro, tal com transcriuen els altres manuscrits i accepten tots els editors anteriors. Vita en comptes de uitam tampoc no és acceptable. També sembla preferible cognitioni a condicionis. No veiem tan clar, però, que l’afegit fidelissima de V sigui completament rebutjable. També pot deixar un punt de dubte la preferència de faleratis a sceleratis. No així la lectura de innotui en comptes de innotuit. La variant de V in futurum sembla que abona la probabilitat suggerida per J. Gil en favor de ad futurum. I el quae que en l’edició de Martín precedeix adesse no el veiem necessari. Facientibus, se i corpore s’han d’esmenar, en efecte, en faciendis, ei i torporem. Pràcticament totes les variants que ofereix V en el capítol 2 són millorades pels altres manuscrits. En efecte, ens sembla preferible stimate a scemate, ortus a ortis, doceri a decori, sensus a sensu, doctos a ductus, grammatica a gramatice, celeritate a sceleritate, recordatione a recorda cum, temulentia a temulenta, onerauit a honorauit, demutauit a denunciauit, metas a aetas, caperet a carperet, opinione a oppinionem i sparsit a aspargit. La seqüència sensu accione prebuit firmi és el text que queda després d’un salt en in omni sua actione compunctus : esurienti iuxta euangelium uictum, sitienti obtulit potum, prebuit infirmo. I la repetició non cupiditas sembla deguda a una diplografia. No és tan clar si s’ha de preferir litterarum a liberarum litterum, si interpretem que aquí es volia dir liberarum litterarum. Tampoc no sembla evident si és millor animi a nimis o his omnibus a hominibus. Les variants de V consumpsit en lloc de corrupit i mendacitas en lloc de mendositas són igualment admissibles. En el capítol 3, no hi ha cap variant de V que puguem preferir a les dels altres còdexs o a l’esmena dels editors precedents. Les lectures populi, habet, ecclesia, predicatione, ab ira, temulentiam, abstinentia, discordiam, munere, humilitate, inertissimum, torpore, diiudicandis, discretos són evidentment


206

Jesús Alturo i Tània Alaix

millors que no pas populis, habens, aecclesiae, prediccacio, ira, temulencia, abstinencie, discordia, munera, humilitatem, incertissimum, cernere, diuidicandis, dissertos. El capítol 4 no aporta tampoc gairebé res de millor. I és que considerem preferibles les variants concedente, amicus, preualuit, calamitosa, nocuit, uipereo, uisceribus, euomens, abtauit, fautricem, amicissimam, in acto, dedecus, ueritate, que instructa, criminatione sed obiecta commentitia aduersus eum ferre pensabat, sanam, quem statim, contumelium, quidem diabolis a les de V: contendente, amichi, preualit, calamitas a, doccuit, sui per hos, suis uisceribus, aque mens, adoptauit, fautrice, amiciciam, iuncto, deccus, ueritatis, quem instructa, criminationis eiecta conmercia aduersum eum ferre pensabat, sana, quem tam, contumelia, sane diabolis. Només potser podem donar preferència a V en crimine conpares en lloc de nomine compares, a ueritate (no ueritatis, és clar) extranea en lloc de a ueritate externa, i a quesita en lloc de questa. I ens quedem en la indecisió de si hom pot acceptar de monasterio in insula ligarunt en lloc de ad monasterium insula religarunt, i si s’ha de mantenir cuius abiectio fuit summa felicitas en lloc de la conjectura de Martín cuius abiectio fuit summa sublimitas. També veiem un punt de possibilitat en et contra enfront de e contra. Pel que fa al capítol 5 també ens semblen més adequades les lectures dels altres manuscrits en comptes de les de V en mente, ingenita silentia clauserant et articulatae, munere, eloquio, hoc nempe quod, spe, defuerunt en lloc de mentis, ingencia silencii laus erat et articulata, munera, eloquium, haec enim per quod, spes, desuerunt. En el capítol 6 ens hem de decantar igualment en favor dels altres manuscrits en sufficienter, concinnis, recludat, huic opere, obfuscati, obtinebant, dominicus, segregato, cupitum, gratiam en lloc de sufficientem, concineris, recludit, hinc opere, obfuscanti, obtinebat, dominicis, sagrato, cupidum, gracia. Finalment, el capítol 7, en V, comença amb un alia que, òbviament, s’ha d’esmenar en talia.


El manuscrit més antic de La vita et passio sancti desiderii

Figura 1. Sisebut, Vita et passio sancti Desiderii. Passioner, final del s. x. Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Frag. XXIV–3, detall. © Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

Figura 3. A. Detall d’un diploma escrit pel sacerdot Isarn el dia 9 de novembre de l’any 981. Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, cal. 6, núm. 685. © Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

Figura 3. B. Detall d’un diploma escrit pel sacerdot Isarn el dia 9 d’abril de l’any 1007. Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, cal. 9, episc. II, núm. 15. © Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

207


208

Jesús Alturo i Tània Alaix

Figura 2. Mestre de Boucicaut, La mort de la reina Bruniquilda, detall, 1413–1415. Los Angeles, The J. Paul Getty Museum, Ms. 63, fol. 282. © The J. Paul Getty Museum.

Figura 4. Gregori I, papa. Homiliae XL in Euangelia. Procedeix de Santa Maria de l’Estany. Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Frag. XXV–23.© Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.


El manuscrit més antic de La vita et passio sancti desiderii

Figura 5. Lliçoner de la missa, retalls. Procedeix de Sant Julià de Vilatorta. Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Frag. IV–34. © Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

Figura 6. Lliçoner de la missa. Procedeix de Sant Boi de Lluçanès. Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Frag. IV–7. © Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

209


210

Jesús Alturo i Tània Alaix

Figura 7. Lliçoner de la missa. Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Procedeix de Vic. Frag. IV–21. © Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

Figura 8. Lliçoner de la missa. Procedeix de Santa Eugènia de Berga. Vic, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Frag. IV–44. © Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p. 211-238 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.46

LE RÉCIT RETROUVÉ DU VOL DES RELIQUES DE SAINT EUDALD, MARTYR D’AX-LES-THERMES, PAR LES MOINES DE RIPOLL EN 978. ÉDITION ET COMMENTAIRE D’UN TEXTE FRAGMENTAIRE par Fernand Peloux Résumé Cet article donne l’édition commentée du récit du vol des reliques de saint Eudald par les moines de Ripoll, découvert dans un fragment de légendier du xie siècle conservé à Vic, et en provenance de Ripoll. Ce rare témoin de l’activité hagiographique du scriptorium de Ripoll contient la fin d’un texte dont on connaissait l’existence à travers un bréviaire de la fin du Moyen Âge et plusieurs résumés de l’époque moderne. Cet article est aussi l’occasion de faire le point sur le culte de ce saint en France méridionale et en Catalogne depuis la fin du xe siècle, moment où les moines de Ripoll construisent leur identité autour de ce martyr d’Ax-lesThermes, dont la passion en latin est toujours inconnue. Mots-clés : hagiographie, culte des saints, reliques, manuscrit, Ripoll, Axles-Thermes, Sorba.


212

Fernand Peloux

El relat recuperat sobre el robatori de les relíquies de sant Eudald, màrtir d’Acs, per part dels monjos de Ripoll l’any 978. Edició comentada d’un text fragmentari Resum Aquest article dona l’edició comentada del relat del robatori de les relíquies de sant Eudald per part dels monjos de Ripoll, descobert en un fragment de llegendari del segle xi conservat a Vic i procedent de Ripoll. Aquest rar testimoni de l’activitat hagiogràfica de l’scriptorium de Ripoll conté la fi d’un text del qual es coneixia l’existència a través d’un breviari de la fi de l’edat mitjana i de diversos resums d’època moderna. També s’aprofita l’avinentesa per avaluar l’estat de la qüestió a propòsit del culte d’aquest sant a la França meridional i a Catalunya des de la fi del segle x, moment en què els monjos de Ripoll construeixen llur identitat a l’entorn d’aquest màrtir d’Acs, del qual es desconeix encara la passió en llatí. Paraules clau : hagiografia, culte dels sants, relíquies, manuscrit, Ripoll, Acs, Sorba.

The discovered account of the theft of the relics of Saint Eudald, martyr of Ax-les-Thermes, by the monks of Ripoll in 978. Commented edition of a fragmentary text Abstract This paper presents a commented edition of the hagiographic story of the theft of Saint Eudald’s relics by the monks of Ripoll, which was discovered in a fragment of an 11th-century legendary preserved in Vic but originally from Ripoll Abbey. This rare witness to the hagiographic activity of Ripoll’s scriptorium contains the final part of a text known to exist from a breviary from the close of the Middle Ages and from several summaries from the early modern period. We also discuss Saint Eudald’s cult both in southern France and Catalonia from the end of the 10th century, when the monks of Ripoll built their identity on this martyr of Ax-les-Thermes, whose passion in Latin has yet to be discovered. Keywords : hagiography, cult of saints, relics, manuscript, Ripoll, Ax-lesThermes, Sorba.


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

213

Une enquête récente sur les vestiges manuscrits de la culture hagiographique dans la partie hispanique de la province ecclésiastique de Narbonne entre les viiie et xiie siècle nous a conduits à la découverte d’un fragment contenant un texte rare qui avait, semble-t-il, échappé tant aux spécialistes de la Catalogne qu’à ceux qui travaillent, en France, à l’histoire des Pyrénées au Moyen Âge central. Il s’agit du récit originel mais hélas fragmentaire du furtum sacrum qui a conduit les moines de l’abbaye de Ripoll à venir dérober les reliques de saint Eudald dans la basilique SaintVincent de la petite ville d’Ax-les-Thermes dans les Pyrénées ariégeoises. L’édition de ce texte est l’occasion d’attirer l’attention sur un rare vestige hagiographique de l’abbaye de Ripoll et de rassembler les éléments qui peuvent documenter la figure et le culte de cet obscur saint pyrénéen. Le fragment Vic, ABEV, XXIV/4 et la culture hagiographique à Ripoll au xie siècle La bibliothèque épiscopale de Vic possède une importante collection de fragments hagiographiques1 dont la partie la plus ancienne vient d’être inventoriée par Miquel Gros i Pujol2. Parmi ceux-ci, se trouve un bifeuillet d’un légendier à deux colonnes composées chacune de 38 lignes d’une belle écriture caroline très régulière du xie siècle. Il provient des archives ecclésiastiques de Vic et il porte le texte qui fait l’objet de cet article (figures 1, 2 et 3)3. Le dernier feuillet a beaucoup souffert de l’humidité, mais une lecture à la lampe de Wood a permis de transcrire l’intégralité du texte, à l’exception de deux groupes de lettres rendues invisibles par la découpe d’une partie du parchemin dans le coin inférieur gauche (figure 3). Miquel Gros i Pujol propose de dater ce manuscrit du dernier tiers du xie siècle et de localiser son origine dans le scriptorium de l’abbaye de Ripoll. Plusieurs inventaires des ornements de l’abbaye sont connus, dressés à la mort des abbés Guidiscle

1.

2. 3.

Sur l’histoire et l’importance de cette collection, je me permets de renvoyer à Fernand Peloux, « Les fragments de manuscrits hagiographiques de la bibliothèque épiscopale de Vic. Notes pour une étude et un inventaire », dans Congrés internacional EPISCOPUS. El bisbat de Vic i l’Església a Catalunya en el context europeu (Vic, 29 novembre 2017), à paraître, où j’annonçais le présent travail. Je remercie les premiers lecteurs de ce travail, Hélène Débax et Patrick Henriet. Miquel Gros i Pujol, « Fragments de passioner i de leccionari del santoral de la Biblioteca Episcopal de Vic dels segles ix-xiii », Miscel·lània Litúrgica Catalana, 26 (2018), p. 97-145. Ibid., p. 126-127, n° 32.


214

Fernand Peloux

(979), Sunifred (1008) et Oliba (1047)4 mais, s’ils donnent une idée du nombre exponentiel de livres dans le trésor (65 en 979 et 246 en 1047), il faut attendre 1047, avec la rédaction spécifique d’un breuis librorum Sanctae Mariae, pour avoir le détail de ces livres et donc mesurer l’ampleur de la bibliothèque hagiographique de l’abbaye à la mort du célèbre abbé Oliba : on y trouve alors l’indication de quatre passionnaires5. Comme a eu raison de le faire remarquer Miquel Gros i Pujol, il est possible que l’on ait conservé l’un d’eux parmi les fragments encore présents à l’abbaye de Montserrat6. En effet, le fragment 1104/IV est un feuillet mutilé de passionnaire du début du xie siècle en provenance du monastère de Saint-Pierre de La Portella qui contient les actes de saint Sébastien, écrits de la même main que la bible de Ripoll (Vat. Lat. 5729) selon Alexandre Olivar et Anscari Mundó7. Si l’on suit la datation donnée par le père Gros, il semblerait qu’il faille exclure que notre fragment soit un de ces passionnaires8. Se pose alors la question de savoir pourquoi a été confectionné alors à Ripoll un autre légendier, à la fin du xie siècle.

4.

5. 6. 7.

8.

Eduard Junyent, Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, éd. Anscari M. Mundó, Barcelone, 1992, p. 6-8, 43-45, 396-400, 414-415. Le dernier catalogue a été réédité par Miquel Gros i Pujol, « L’antic catàleg de la Biblioteca del Monestir de Ripoll », Miscel·lània Litúrgica Catalana, 24 (2016), p. 121-150. Junyent, Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, p. 399 ; Gros i Pujol, « L’antic catàleg de la Biblioteca del Monestir de Ripoll », p. 127. Ibid., p. 127, n. 5. Alexandre Olivar i Daydí, « Les supervivències litúrgiques autòctones a Catalunya en els manuscrits dels segles xi-xii », dans II Congrés Litúrgic de Montserrat, 3, 1967, p. 21-89 (ici, p. 47) ; Manuel Mundó, Les Bíblies de Ripoll: estudi dels mss. Vaticà, Lat. 5729 i París, BNF, Lat 6, Città del Vaticano, Biblioteca Apostolica Vaticana, 2002, p. 80 et 393. À part ces fragments, on ne conserve pas de légendier latin à Ripoll mais on connaît bien plus tard un légendier en langue catalane du xive siècle dans le sanctoral duquel Eudald est absent : Barcelone, ACA, ms. Ripoll, 113, sur lequel voir principalement José Vives Gatell, « Un llegendari hagiogràfic català (Ms. Ripoll 113) », Estudis Romànics, 10 (1967), p. 255-271 ainsi que les remarques de Pierre Cordoba, « Les saintes vautours. Avatars d’une légende mozarabe », dans La Légende. Anthropologie, histoire, littérature, Madrid, Casa de Velázquez, 1989, p. 211 ; Dominique de Courcelles, Les histoires des saints, la prière et la mort en Catalogne, Paris, Publications de la Sorbonne, 1990, p. 7-11, et Glòria Sabaté i Marín, Lourdes Soriano Robles et Gemma Avenoza, « Vides de sants en manuscrits incomplets i membra disiecta, o com completar el nostre coneixement del que foren les biblioteques antigues », Valence, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2012, p. 35-63. Sur la culture livresque à Ripoll aux xie-xiie siècles on retiendra parmi une abondante bibliographie le livre toujours essentiel de Rudolf Beer, Die Handschriften des Klosters Santa Maria de Ripoll, Wien, 1908, (traduction : « Los manuscrits del Monastir de Santa María de Ripoll», Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 40-5 (1910), p. 492520) et enfin l’importante étude de María Eugenia Ibarburu Asurmendi, « Estudis sobre l’escriptori de Ripoll i els seus manuscrits », dans De capitibus litterarum et aliis figuris: recull d’estudis sobre miniatura medieval, Barcelone, Universitat de Barcelona, 1999, p. 50-155.


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

Figure 1. Fragment XXIV/4 fol. 1r.

215

Figure 3. Fragment XXIV/4 fol. 2r.

Figure 2. Fragment XXIV/4 bifeuillet ouvert, le texte commence sur le feuillet de droite. On distingue la rubrique du miracle qui suit le récit de la translation proprement dit.


216

Fernand Peloux

Bien que le manuscrit de Vic soit très fragmentaire, on a très probablement affaire à un légendier per circulum anni. En effet, il contient tout d’abord la fin de la passion de saint Quiriacus ou Judas, évêque de Jérusalem au moment de l’invention de la sainte Croix par l’impératrice Hélène. Il est fêté le 1er mai. Pour ce texte, Miquel Gros i Pujol indique BHL 7023, soit le texte édité dans les Acta Sanctorum par les Bollandistes. Mais une vérification plus fine mériterait d’être faite dans ce dossier latin relativement complexe. Ce texte est ensuite suivi du début de l’inventio de la demeure de saint Michel au Mont-Gargan commémorée le 8 mai comme l’indique la rubrique du manuscrit. Pour Miquel Gros i Pujol, il s’agit de BHL 5948 mais l’incipit, même s’il n’est pas identique, permet plutôt de le rapprocher de BHL 5949. C’est aussi l’avis d’Ekaterina Novokhatko qui consacre actuellement ses recherches à l’introduction de cette fête dans le courant du xe siècle dans les martyrologes et dans différents manuscrits liturgiques de Catalogne9. Elle a noté qu’un fragment de la fin du xe ou du début du xie siècle en provenance justement de Ripoll (ACA, Ripoll, Ms. 74, fol. 156v) porte une version très proche. Un autre fragment de manuscrit hagiographique de Vic, daté du troisième quart du xie siècle et en provenance de Saint-Genis de Taradell (ABEV X/6) porte également l’apparition de saint Michel (mais bien dans la version BHL 5948, et avec un incipit différent de notre fragment), immédiatement après le récit de l’invention de la sainte Croix, dans une configuration qui n’est pas sans rappeler le fragment qui fait l’objet de cet article10. Enfin, après une lacune d’au moins un bifeuillet, on trouve le texte relatif à Eudald – que nous éditons ici –, privé de son début. Enfin, suit (ipso die), la Vie de sainte Marine la Déguisée. Pour Miquel Gros i Pujol, il s’agit du 8 mai, ce que rien ne prouve puisque le manuscrit n’indique pas à quelle date était rangé le texte relatif à Eudald et qu’on ignore le nombre de bifeuillets perdus. En outre, il propose d’identifier ce texte avec BHL 5528 bien que l’incipit diffère. Selon la BHL, la sainte est plutôt fêtée le 17 juillet mais une fête en mai se retrouve aussi en France méridionale : la découverte récente d’un fragment du légendier de Moissac de la première moitié du xie siècle portant ce texte entre les dates des 16 février et 13 mai est 9.

Ekaterina Novokhatko, « The Veneration of St. Michael in the Catalan Region: New Feast and New Texts in the 10th-11th c. », dans An Unknown Written Paradise: Rediscovering the Manuscript Heritage of Early Medieval Catalonia, Turnhout, Brepols, à paraître. 10. Gros i Pujol, « Fragments de passioner…», p. 97-145, ici, p. 125-126.


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

217

un premier indice11. Ensuite, dans un légendier franciscain de Toulouse, très nettement apparenté au légendier de Moissac, la sainte est rangée au 11 mai (BNF, latin 5306, fol. 101v)12. Le fait que non seulement le fragment de Vic la range après le 8 mai mais aussi qu’il porte exactement les mêmes variantes que le fragment du légendier de Moissac permet de constater une fois de plus les relations culturelles qui ont uni l’espace de la future Catalogne au Midi de la France. Dans le légendier de Moissac, la passion de Quiriace est bien située au 1er mai où elle constitue le dernier texte du premier volume anoure du légendier (BNF, latin 5304, fol. 59)13 tandis que l’autre volume du légendier commence au 16 juin avec les saints Cyr et Julitte de Tarse (BNF, latin 17002). Dans ce volume, la révélation de saint Michel se trouve au 29 septembre et avec un texte différent du fragment de Vic (fol. 98). Le fragment de Vic n’est donc semble-t-il pas directement apparenté au légendier de Moissac. En fait, la solution de la date de la fête d’Eudald pourrait se trouver dans un calendrier de Ripoll copié dans un manuscrit du début du xie siècle, qui porte au 15 mai la mention agitur festiuitas miraculorum beati Eudaldi martyris14. Dans ce cas toutefois, le texte du fragment aurait dû se trouver après la passion de Marine, si elle était bien situé au 11 mai, or ce n’est pas le cas. Était-il fêté à une autre date ? Il est aussi probable, comme cela arrive dans de tels projets éditoriaux, que l’agencement chronologique des textes ne soit pas des plus stricts15. Quoi qu’il en soit, on a donc bien avec ce fragment de Vic la trace d’un légendier per circulum anni d’une ampleur tout à fait importante s’il couvrait l’ensemble de l’année liturgique.

11. Fernand Peloux, « Le manuscrit vu de l’intérieur », dans Le légendier de Moissac et la culture hagiographique méridionale autour de l’An Mil, Turnhout, Brepols, 2018, p. 79. 12. Sur ce ms., voir Hiromi Haruna-Czaplicki, « Histoire et décoration de deux légendiers toulousains du xive siècle », dans ibid., p. 231-287 (ici, p. 266). 13. Pour cette raison, on ne peut pas comparer les deux textes de la passion de Quiriace car dans le cas de Vic on n’a que la fin du texte, et dans celui de Moissac seulement le début. 14. Barcelone, ACA, Ripoll 59, fol. 197 (non uidi), cité par Stefano Maria Cingolani, Els annals de la família rivipullense i les genealogies de Pallars-Ribagorça, Valence, Universitat de València, 2012, p. 37, n. 29. Le calendrier a été édité par José Vives Gatell et Àngel Fàbrega Grau, « Calendarios hispánicos anteriores al siglo xii », Hispania Sacra, 1 (1949), p. 119-146 et 229-380 (ici, p. 127) qui notent qu’il s’agit d’un ajout de seconde main. Sur la datation de ce ms. voir Ibarburu Asurmendi, De capitibus litterarum et aliis figuris…, 1999, p. 77-80. 15. Sur les légendiers latins, l’ouvrage fondamental est toujours celui de Guy Philippart, Les légendiers latins et autres manuscrits hagiographiques, Turnhout, Brepols, 1977, qui aborde ces questions.


218

Fernand Peloux

Les traditions hagiographiques relatives au vol des reliques d’Eudald L’existence de l’événement représenté par l’arrivée des reliques de saint Eudald à Ripoll n’est pas une nouveauté16. Les Annales de Ripoll, vers 1030, portent à l’année 978 la mention de l’aduentus S. Eudaldi, suivi de la dédicace de son église (dedicatio huius ecclesie)17. Tamayo de Salazar publiait lui au milieu du xviie siècle deux textes latins qui situaient aussi l’événement en 978 : un récit (BHL 2663) placé au 14 mai, repris ensuite par les Bollandistes dans le deuxième tome de mai des Acta Sanctorum en 168018 et une autre version de l’événement, cette fois au 9 août (BHL uacat)19. Jaime Villanueva donnait lui, au début du xixe siècle, le commencement d’un autre texte, abrégé et tiré d’un bréviaire de Ripoll du xive siècle (BHL 2662)20. Aucune des sources manuscrites de ces versions tardives n’est aujourd’hui conservée, d’où l’importance de ce fragment. Ces textes restent cependant toujours essentiels car le fragment découvert ne donne qu’une version incomplète du récit. Attachons-nous d’abord au texte transmis par Villanueva car il affirme avoir eu un bréviaire médiéval sous les yeux, dont il donne les huit leçons du sanctoral. L’événement est clairement daté de 978, durant l’abbatiat de Guidiscle dont un portrait élogieux est dressé (leçon 1). Ce dernier envoie en Gaule des moines (quosdam ex suis direxit in Gallias) afin d’y rechercher des reliques (leçon 2). Un habitant, qui avait fui la région où ils comptaient se rendre, convainc l’abbé de se joindre aux moines pour les conduire (leçon 3). Ils traversent les Pyrénées et, tandis qu’ils

16. Voir déjà les éléments rassemblés par Ramon Bonet i Llach, 978-1978: mil·lenari del trasllat de les relíquies de Sant Eudald a Ripoll, Junta d’Obra de Sant Eudald, 1978 et id., Vida i culte de Sant Eudald : patró de la comtal vila de Ripoll. La història, la tradició, la llegenda, Ripoll, 1984 ; Junyent i Subirà, Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, p. 368 et récemment Daniel Palomeras i Casadejús et Florenci Crivillé i Estragués, « Sant Eudald, un patró transpirinenc. D’Ax a Ripoll. Apunts d’història i llegenda », Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (2014), p. 83-98. 17. Cingolani, Els annals de la família rivipullense…, p. 41. On en trouve l’écho dans d’autres rédactions des Annales, à Ripoll (ibid., p. 86), mais aussi à Roda (ibid., p. 119). 18. Juan Tamayo de Salazar, Anamnesis, sive Commemoratio omnium sanctorum hispanorum ad ordinem et methodum martyrologii romani quo utitur catholica Ecclesia cum notis apodicticis tomis VI distincta, Lyon, 1655, p. 138 (la BHL donne elle 1651, II, p. 170-171). 19. Je reproduis les textes latins brièvement décrits ici en annexe, après l’édition du fragment. 20. Jaime Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, viii : Viage a las iglesias de Vique y de Solsona, 1821, p. 234-236.


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

219

arrivent dans une forêt, leur guide s’enfuit (leçon 4). Alors que les moines s’apprêtaient à rebrousser chemin, ils tombent sur une fort belle station thermale, Ax (leçon 5). Ils sont accueillis et, la veille de la Toussaint, sont invités à célébrer la messe et l’office avec leurs hôtes (leçon 6). Deux d’entre eux étaient des ecclésiastiques tout à fait aptes au service divin et ils accomplirent donc leur souhait (leçon 7). La nuit suivante, alors que les habitants dorment et à la faveur de Dieu, leur désir d’emporter avec eux des corps saints se fait jour (leçon 8). On a donc ici seulement le début d’un texte hagiographique découpé en leçons liturgiques qui narre les circonstances qui ont conduit les moines de Ripoll à Ax-les-Thermes. Le principal intérêt de ce texte est de donner une date et le nom d’un abbé, ce que le fragment de Vic, dont le début est manquant, ne livre pas. En ce qui concerne Tamayo de Salazar, son œuvre pose de nombreuses difficultés car comme l’a noté Patrick Henriet, « sous les habits d’une érudition qui se réclame de l’exemple bollandiste, pointe en fait une entreprise de falsification presque systématique, qui légitime des forgeries récentes, voire en crée de nouvelles »21. Le premier court texte qu’il consacre à la translation du corps saint donne également la date de 978 et cette fois la date du 14 mai, alors qu’on a vu qu’un calendrier donnait celle du 15 mai. L’événement est toujours daté de l’abbatiat de Guidiscle mais aussi du règne de Borrell (II), comte de Barcelone. Sans évoquer ce qui s’est passé lors de l’expédition à Axles-Thermes, c’est bien l’arrivée du saint dans le monastère qui importe pour lui. Il rapporte alors plusieurs miracles : le premier selon lequel l’abbé Guidiscle ordonna à l’économe du monastère de faire construire une châsse digne d’un tel saint. Ce dernier refusa en raison du prix que demanderait un tel ouvrage : il fut aussitôt frappé d’une terrible maladie dont il ne guérit qu’après avoir exaucé le souhait de son supérieur. Un second miracle rapporte qu’un familier du monastère osa dire que les ossements d’Eudald déposés dans l’autel de la Vierge n’appartenaient pas à un saint et ne devaient pas y être honorés. Immédiatement, des démons pénétrèrent son corps et il ne dut son salut qu’à la prière de ses frères et aux reliques d’Eudald, qui libéra ensuite quatorze possédés. Tamayo de Salazar poursuit son récit en indiquant qu’après un temps 21. Patrick Henriet, « Collection hagiographique et forgeries. La Commemoratio omnium sanctorum Hispanorum de Tamayo Salazar (1651-1659) et son arrière-plan de fausse érudition », dans Europa Sacra. Raccolte agiografiche e identità politiche in Europa fra Medioevo ed Età Moderna, Rome, 2002, p. 57-83.


220

Fernand Peloux

indéterminé, la dévotion envers le saint cessa et avec elle toute festivité. Voulant punir les habitants de la ville, Dieu imposa une terrible famine, si bien que le prieur et ses moines décidèrent de sortir le corps du saint pour l’emmener en procession et le montrer aux fidèles, ce qui entraîna à nouveau la prospérité à Ripoll. S’ensuit le récit de la guérison d’un aveugle, d’un jeune paralytique et la punition d’un parjure qui avait juré au nom du saint. Enfin, au 9 août, Tamayo de Salazar revient encore sur l’événement de 978 en donnant de nouveau le nom du comte Borrell mais en taisant celui de l’abbé et en rapportant le récit d’une translation des reliques du saint à l’intérieur de l’espace monastique. Il indique que le martyr apparut à l’abbé et aux moines du monastère, les exhortant à ériger une chapelle en son honneur pour y transférer ses reliques. La communauté monastique commença par procéder à la translation solennelle de ses reliques sur le lieu de la future basilique et plusieurs femmes et des paralytiques furent alors guéris, ce qui augmenta le flux des dons qui permirent de construire cette basilique. Le 9 août 1004, sous le principat du comte Ramon Borell, eut lieu l’installation des reliques dans leur nouvelle église qui attirait de nombreux fidèles lors des célébrations du saint. Les habitants de Vallfogona (actuelle commune à proximité de Ripoll) souffraient de terribles maux : un ange équestre venait massacrer chaque jour de son épée tous les habitants qu’il rencontrait. Les survivants vinrent célébrer la messe dans la basilique du saint, et alors que celle-ci commençait, l’un deux tomba à terre. Il fut guéri par les prières en l’honneur du saint et jamais plus un tel fléau n’arriva dans ce lieu22. Il existe en fait un récit vernaculaire avant le témoignage latin de Tamayo de Salazar : Antonio Domenec, dès 1602, évoque la translation du corps d’Eudald à Ripoll, qu’il place aussi en 978, sous le principat de Borell et l’abbatiat de Guidiscle23. Si le récit est proche de celui transmis par Tamayo 22. Selon Manuel Riu i Riu, « La rotonda sepulcral de Sorba (Montmajor, Barcelona), posible martyrium de San Eudaldo », Noticiario Arqueológico Hispánico, 17 (1983), p. 371, un cours d’eau de ce lieu porte le nom de riera de Sant Eudald depuis le xie siècle mais l’auteur ne donne aucune source. 23. Antonio V. Domenec, Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña, Garriel, (1602) 1630, p. 101. Sur cette œuvre et son contexte, sans être exhaustif, voir notamment Josep Maria Madurell i Miramon, « La edición de 1602 de la Historia de los Santos de Cataluña del P. Domènech », Analecta Sacra Tarraconensia, 40 (1967), p. 149-157 ; Martín Gelabertó Vilagran, « Culto de los santos y sociedad en la Cataluña del Antiguo Régimen (s. xvi-xviii) », Historia Social, 13


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

221

de Salazar, Domenec livre des détails qui en sont absents, notamment l’odeur suave qui se dégagea du corps saint. Il connaît également le miracle de l’économe, ici qualifié de mayordomo, et évoque également la procession organisée à la suite d’une baisse de la dévotion envers le saint et les miracles qui suivirent. Enfin, il évoque lui aussi la translation de reliques qui eut lieu selon lui le 11 août 1004 (non pas le 9, comme chez Tamayo) et le miracle relatif à Vallfogona. En fait, Tamayo de Salazar semble reprendre ce qu’il a lu chez son prédécesseur. Quoi qu’il en soit, ces deux auteurs permettraient de documenter une translation de reliques dont on n’a pas de traces contemporaines : elle aurait eut lieu en 1004, soit bien avant le moment même où on s’activait dans le scriptorium de Ripoll à la confection d’un légendier comprenant justement notre texte inédit24. Le récit retrouvé Le texte de notre fragment débute alors que les moines de Ripoll sont déjà à Ax-les-Thermes. Poussés par l’esprit divin, ils imaginent un stratagème (prestigium) : deux d’entre-eux partent et laissent le troisième dans la maison de leur hôte afin que si le bruit le réveille, ce dernier puisse constater qu’ils sont encore là. Ils traversent alors un pont et, alors que tout le monde dort, arrivent vers le sanctuaire. À leur arrivée devant les portes de la basilique, un miracle (prodigium) eut lieu. Une paroi impénétrable se dressait devant eux et, pour que le martyr permette d’exécuter ce pour quoi ils étaient venus, il fallut qu’ils prient, se prosternent à terre et lui promettent une grande vénération ainsi qu’un reliquaire en or et en argent pour abriter son chef. S’approchant alors des portes de l’église, ils parviennent à les ouvrir

(1992), p. 3‑20 ; Dominique de Courcelles, « Dire, écrire les saints en Catalogne ou la question d’une identité catalane », dans Relations entre identités culturelles : centre et périphérie, Paris, Presses de la Sorbonne Nouvelle, 1995, p. 61-72 ; Xavier Torres, « La nació i el temple. Patriotisme i Contrareforma a la Catalunya moderna », Pedralbes : Revista d’Història Moderna, 28 (2008), p. 85-102 ; José Luis Betrán Moya, « Culto y devoción en la Cataluña barroca », Revista de Historia Jerónimo Zurita, 85 (2010), p. 95132 ; Pep Valsalobre, « Elements per a una Catalunya sacra : sobre alguns aspectes de l’hagiografia de l’edat moderna catalana », Valence, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2012, et Ignasi Fernández Terricabras, « Catòlics i catalans: la religió en la identitat catalana als segles xvi i xvii », dans Anàlisi històrica de la identitat catalana, Barcelone, Institut d’Estudis Catalans, 2015, p. 67-76. 24. Cet événement n’est pas mentionné par Ramon Ordeig i Mata, El monestir de Ripoll: en temps dels seus primers abats (anys 879-1008), Vic, 2014.


222

Fernand Peloux

à l’aide d’une barre de fer, enlèvent la pierre déjà brisée qui recouvrait le tombeau d’Eudald et découvrent alors le corps du martyr. Ils emportent ses restes dans un linceul prévu à cet effet, ainsi que des pierres éclatantes qui se trouvaient dans le tombeau, au milieu des clous. « Conscient d’un vol louable » (laudabilis furti conscii), ils peuvent retourner chez eux, dans leur terre natale (natiuum solum) avec l’aide de Dieu, en passant par la Cerdagne (ad fines usque regionis Cerritanie). Là, l’hagiographe fait une pause dans son récit et date précisément le vol du corps saint dans l’église Saint-Vincent des calendes de novembre, soit du 1er novembre, et il précise immédiatement que le 6 du même mois, le corps saint est installé dans le monastère dédié à la Vierge, à Sainte-Marie de Ripoll donc. Dans le manuscrit, un rubricateur indique alors qu’on trouve copié à la suite un récit relatif à l’exceptio du corps du saint et ses miracles, mais tout porte à croire qu’il s’agit bien là de la suite du texte précédent puisque le texte débute avec un Igitur et qu’il est immédiatement fait mention d’un abbé susnommé. Cet abbé, dont le nom n’est pas transmis du fait de l’état lacunaire de notre manuscrit doit sans aucun doute être Guidiscle, qui, au témoignage de différentes sources, est bien celui qui envoya les moines de Ripoll dérober des reliques. Ici, l’abbé, accompagné des moines, accueille les précieuses reliques. Le corps du saint martyr est déposé au milieu du chœur de l’église, l’abbé ne souhaitant pas qu’il soit déposé sur l’autel de la Vierge en l’absence d’un miracle qui l’inclinerait à le faire. Celui-ci fut vite exaucé : topos hagiographique par excellence, l’ouverture du linceul dégagea une odeur admirable25. On mit alors le corps dans un sarcophage en bois qu’on installa sur l’autel de la Vierge. La suite du texte rapporte un miracle qui correspond à celui transmis à la fois par Domemenc et Tamayo à propos de l’économe du monastère, mais aucun parallèle textuel clair ne peut être établi entre les deux versions. L’abbé demande ici au prévôt (praepositus) de préparer un sépulcre (uas) afin que le corps puisse être vénéré à côté de l’autel de la Vierge. Ce dernier refusa en raison du coût et fut alors frappé de la vengeance divine et ne guérit qu’après avoir accompli ce qui lui avait été demandé originellement. Le texte s’achève ainsi sur ce récit de miracle. On note immédiatement la parfaite coïncidence, évidemment fortuite :

25. Sur ce type de miracle, voir le livre de Martin Roch, L’intelligence d’un sens : odeurs miraculeuses et odorat dans l’Occident du haut Moyen Âge, Ve-VIIIe siècles, Turnhout, Brepols, 2009.


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

223

là où le récit transmis par le bréviaire édité par Villanueva s’arrête, le fragment de Vic reprend la trame narrative. Le bréviaire de Ripoll a-til pour autant directement abrégé le texte qui se trouvait dans la partie manquante du manuscrit conservé à Vic ? Impossible de le dire. D’Ax à Ripoll. Notes pour l’histoire du culte du saint Ce nouveau récit est riche d’informations et ne manquera pas d’être commenté. On voudrait ici souligner quelques éléments. L’histoire du culte du saint débute donc à Ax-les-Thermes dans l’église SaintVincent. Le récit que nous venons de décrire est particulièrement précieux puisque cette église n’était jusqu’alors connue que par sa simple mention en 987 lorsqu’Arnaud donna à l’abbaye de Lagrasse un alleu comprenant justement la villa d’Ax-les-Thermes et son église SaintVincent26. On sait désormais grâce à ce récit hagiographique essentiel pour la connaissance de la topographie ancienne de cette agglomération que l’église paroissiale Saint-Vincent semblait bien être à l’origine une véritable basilique martyriale, tantôt qualifiée de basilica, tantôt d’ecclesia. Reste qu’on ignore presque tout d’Eudald, à l’exception de sa qualité de martyr. Si le récit de sa translation vient de refaire surface, on ne connaît véritablement aucune passion. Une enquête plus approfondie serait à mener mais Tamayo de Salazar propose un récit qui recoupe en partie le texte publié en castillan par Antonio Domenec quelques années auparavant27. Cependant, comme les Bollandistes l’ont bien noté, ce récit est tout à fait 26. Anne-Marie Magnou et Elisabeth Magnou-Nortier, Recueil des chartes de l’abbaye de La Grasse, tome 1 : 779-1119, Paris, CTHS, 1996, acte 84, p. 134-135. Cet acte est daté de 994 par Florence Guillot, Fortifications, pouvoirs, peuplement, en Sabarthès (Haute Ariège) du début du XIe siècle au début du XVe siècle, 1997, vol. 1, p. 194-198 et vol. 2, p. 61-68, qui recense toute la documentation relative à l’agglomération. Voir déjà les éléments rassemblés par Dominique Maury, Enquête archéologique et occupation du sol au Moyen Âge dans le canton d’Ax-les-Thermes, mémoire de maîtrise sous la direction de Gérard Pradalié, Toulouse, 1990. Plus récemment, il faut consulter les travaux d’Hélène Teisseire, « De la “villa de Acquis” au “castrum de Ags” : ébauche d’histoire », dans Châteaux pyrénéens au Moyen Âge, Cahors, La Louve, 2009, p. 337-364 et « Bribes d’archéologie : les sites fortifiés de la ville d’Acqs en comté de Foix (xiiie siècle - xve siècle). », dans Fortifications médiévales dans les Pyrénées. Comtés de Foix, Comminges, Couserans, Foix, In Extenso, 2013, p. 345-364. 27. Domenec, Historia general…, p. 96-103 et Tamayo de Salazar, Anamnesis, iii, 1655, p. 138 et sqq.


224

Fernand Peloux

tardif. Domenec déclare tirer ses informations d’un ancien manuscrit de l’église de Celrà près de Gérone où des reliques faisant de nombreux miracles sont conservées. Les reliques d’Eudald auraient été ensevelies à l’époque du fameux persécuteur Dacien, et furent retrouvées miraculeusement par un paysan28. Le saint vécut sous Attila, allié au roi des Goths qui décida de son exécution à Ax-les-Thermes, en 452. Ce n’est qu’en 581 que son corps fut ensuite transféré dans l’église Saint-Vincent. Chez Tamayo de Salazar, qui donne un récit plus fourni mais en partie similaire, Eudald est un païen d’une famille noble de Lombardie, fils de Lyrus et Théodora, qui une fois chrétien débarque à Port-Vendres29. On notera qu’un goig daté du xve siècle rapporte également ses origines lombardes30. Si cette tradition semble pour l’instant tardive, on remarque qu’Antonio Domenec, comme Tamayo de Salazar, placent la fête du saint au 11 mai, ce qui pourrait finalement correspondre à sa place dans le fragment de Vic, comme on a pu le voir. Peut-on retrouver un témoignage médiéval de la passion du martyr ? Cette partie des Pyrénées est réputée pauvre en récits narratifs, mais on ne peut exclure une heureuse surprise31. Aucun bréviaire ou lectionnaire médiéval n’a à ce jour été repéré où on pourrait trouver un éventuel texte hagiographique, même tronqué32. Il est pourtant très probable que ce 28. Sur la figure de Dacien dans l’hagiographie hispanique, voir l’article fondamental de Baudouin de Gaiffier, « Sub Daciano praeside. Étude de quelques passions espagnoles », Analecta Bollandiana, 72 (1954), p. 378-397. 29. C’est sur ces récits uniquement que se fondent sans critique Prosper Authier, Saint Udaut : prêtre-martyr, Nîmes, C. Lacour, (1886) 1999, et Bonet i Llach, 978-1978: mil·lenari del trasllat de les relíquies. 30. Josep M. Vila i Medinyà, « Uns goigs medievals i setcentistes sobre Sant Eudald, patró de la vila de Ripoll », Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (1996), p. 67-68. Sans donner clairement ses sources, Manuel Riu i Riu, « La rotonda sepulcral de Sorba (Montmajor, Barcelona), posible martyrium de San Eudaldo », Noticiario Arqueológico Hispánico, 17 (1983), p. 366 donne une longue version des traditions relatives à Eudald et affirme qu’une première étape de fixation aurait eu lieu au xiiie siècle, sous l’abbatiat de Dalmau Sagarriga (1234-1256). 31. Voir le dossier hagiographique de Volusien de Foix, redécouvert dans un manuscrit du xive siècle : Fernand Peloux, « La violence dans un dossier hagiographique inédit (ixe-xive s.) : le martyre de Volusien de Foix et ses miracles », dans Colloque de Fanjeaux, l’Église et la violence dans le Midi, Toulouse, 2019, p. 129-151. Sur l’hagiographie pyrénéenne et le manque de manuscrits (en particulier dans le diocèse de SaintBertrand de Comminges), voir aussi id., « Remarques sur la présence des juifs et des musulmans dans l’hagiographie méridionale », dans Les relations entre les religions dans le Midi, de l’Antiquité à nos jours, Congrès de la Fédération historique du Sud-Ouest (6-8 octobre 2017), Castres, 2019, p. 59-72. 32. Victor Leroquais ne signale pas le saint dans son ouvrage, Les bréviaires manuscrits des bibliothèques publiques de France, Paris, 1933. Sur les livres liturgiques de l’abbaye voir Miquel Gros i Pujol, « Els manuscrits litúrgics de l’antiga Biblioteca del Monestir de


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

225

texte ait existé puisque dans une version peut-être interpolée en 1066 du sermon sur les reliques qu’Oliba écrivit à l’occasion de la consécration de la nouvelle basilique de Ripoll en 1032, on trouve un certain nombre d’éléments que l’auteur déclare avoir lu : ut legimus. Après avoir listé les qualités et les vertus de thaumaturge de saint Eudald, il indique qu’il était originaire de la ville de Toulouse, qu’il s’était rendu en Hespérie, où sévissait la cruauté des Vandales et qu’il y était mort en martyr33. Si le Ripoll », Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (1983), p. 109-112. Le volume du xiie siècle étudié par Joseph Lemarié est le seul tome subsistant d’un bréviaire en deux volumes. Le sanctoral se trouvait dans le volume disparu, cf. Joseph Lemarié, Le bréviaire de Ripoll: Paris, B.N. lat. 742, Montserrat, L’Abadia de Montserrat, 1965. Le ms. Barcelone, ACA, Ripoll, 145, du xve siècle n’est pas, comme Joseph Lemarié l’a bien noté, un bréviaire monastique (Lemarié, Le bréviaire de Ripoll, p. 33, n. 2) car les textes sont découpés en 9 leçons, ce qui témoigne d’un usage canonial. Si ce manuscrit n’a pas pour origine Ripoll, il est bien catalan – on y trouve les saints Fructueux (fol. 11), Eulalie de Barcelone (fol. 19), Cucuphat (fol. 50), Félix de Gérone (fol. 53) et à plusieurs reprises des allusions à Barcelone (fol. 79, 105v et 114). Il a été identifié par Zacharias Garcia Villada, Bibliotheca Patrum Latinorum Hispaniensis, II, Vienne, 1915, p. 613. Pour ce qui est des lectionnaires, le saint est absent de celui de Serrateix (Francesc Xavier Altés i Aguiló, « El leccionari i col·lectari santoral de Santa Maria de Serrateix », Miscel·lània Litúrgica Catalana (2001), p. 211-293), de celui de la cathédrale de Barcelone (Barcelone, bibliothèque capitulaire, ms. 104) et de ceux de celle de Gérone (bibliothèque universitaire de Barcelone, ms. 1158, Gérone, ACG 8). Enfin, on en trouve nulle trace dans le manuscrit hagiographique (disparu) en deux volumes de l’abbaye de Saint-Michel de Cuxa, cf. Pere Pujol Tubau, « El breviari de Cuixà », Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 6 (1923), p. 329‑340 et Joseph Lemarié, « Le sanctoral de Saint-Michel de Cuxa d’après le manuscrit Perpignan B. M. 2 », Liturgica (Montserrat), 3 (1966), p. 85-100. Ce manuscrit comprenait des textes rares relatifs à des saints dont le culte est, comme celui d’Eudald, resté très localisé : saint Flamidius dont les reliques étaient chéries dans le monastère et saint Gaudéric, patron d’un village situé entre Fanjeaux et Mirepoix (un office de ce dernier est conservé dans un bréviaire imprimé d’Elne, cf. Robert Amiet, « Le bréviaire d’Elne, imprimé en 1500 », dans Études roussillonnaises offertes à Pierre Ponsich, 1987, p. 345-351). 33. Junyent, Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, p. 364-365 et Ramon Ordeig i Mata, Diplomatari del Monestir de Ripoll : (segle xi), Vic, 2016, p. 344 : « Uenerantur quoque ibi repositae reliquae ad tumulum maioris gloriae beati Eoualdi, atlete uenerabilis et preciosi martiris, qui est nostrum decus et gloria, honor et exultatio, et patriae defensio, et inuicta protectio, cuius recreamur beneficiis et adiuuamur meritis, et iocundamur prodigiis magnis et innumeris. Per quem nobis, ut speramus et credimus, fauente Christi gratia, salus prouenit corporum et praestolatur requies animarum. Qui clarus in uirtutibus, coruscat in miraculis, prebet salutem languidis, claudis gressum restituit, coecis reformat lumina, cuncta propellens noxia, laruarumque praestigia eminus fugat omnia, obtata praestans poscentibus commoda. Hic ergo ut legimus urbis indigena, rediens ad Speria pro nominis Christi confessione fortissima Wandalorum peremptus est saeuitia, sicque martiriali decoratus laurea, cum Christo perpetim regnaturus regna scandit etherea ». Une étude plus poussée de cette œuvre donnerait une idée tout à fait éclairante des sources hagiographiques à la disposition d’Oliba en 1032.


226

Fernand Peloux

terme d’Hespérie fut employé par les Grecs pour désigner l’Italie, il désigne clairement l’Espagne dans un contexte hispanique, et ce depuis Isidore de Séville. Quant à la mention des Vandales, si elle renvoie bien à la première moitié du ve siècle, en Gaule et en Espagne, il serait téméraire à partir de cette seule mention de vouloir faire entrer ce personnage légendaire dans l’histoire, et ce d’autant plus qu’une autre tradition, représentée dès l’époque d’Oliba par les Annales de Ripoll, fait mourir le saint en 581 ou 58234. On comprend alors que Domenec connaissait cette dernière tradition et a cherché à concilier les deux récits au début du xviie siècle. Entre le témoignage d’Oliba et celui de Domenec, on dispose encore d’une pièce de théâtre dédiée au saint35. Avec ses 856 vers, cette pièce datée de 1546 est la plus grande œuvre de ce type connue en langue catalane. Son auteur, dans de très riches didascalies, déclare adapter un texte latin mais donne une version encore différente des faits : le saint est d’abord proche d’un ermite du nom de Pancrace. À la suite d’une annonce angélique, le saint se rend à Toulouse, où il rencontre trois compagnons : saint Raimon, saint Jean et saint Vincent. Le roi Guilhem, après qu’Eudald ait refusé de sacrifier à ses Dieux, le jette en prison. Ce beau texte, incomplet, s’arrête ici, avant le martyre du saint. Il s’accorde bien peu avec les récits transmis au xviie siècle. Son contenu ne renvoie nullement à une passion ancienne mais à un monde imaginaire où se mêlent chevaliers, saints et ermites. À défaut de pouvoir identifier clairement une passion ancienne, revenons à Ripoll en 978. Pourquoi l’abbé Guidiscle, cinquième abbé du monastère fondé en 879, a-t-il envoyé ses moines chercher des reliques ? Comme l’ont très justement remarqué plusieurs auteurs, la solution se trouve dans une consécration antérieure à celle de 1032, celle du 15 novembre 977, soit quelques mois avant l’expédition à Ax-les-Thermes36. En fait, lors de cet événement, aucune relique de saint local n’est déposée et c’est semblet-il pour combler un déficit de sainteté martyriale locale que Guidiscle se lance dans une quête de reliques. Le sanctuaire d’Ax-les-Thermes était-il directement visé en raison de sa réputation dans la future Catalogne ? Le 34. Cingolani, Els annals de la família rivipullense, p. 37 et 77, cité par Ordeig i Mata, El monestir de Ripoll, p. 113. 35. Ed. Pere Nolasc del Molar, Consueta de Sant Eudald, Biblioteca Olotina, 1954, Josep Romeu i Figueras, Teatre hagiogràfic, Barcelona, Editorial Barcino, 1957, vol. i, p. 56-73 et ii, p. 7-120. 36. Voir notamment Miquel Gros i Pujol, « Eudald », dans Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, vol. 2, 2000, Editorial Claret, p. 128-129, et Ordeig i Mata, El monestir de Ripoll, p. 102-120, spéc. p. 113 pour cette hypothèse. Voir la publication des actes de cette consécration par id., Diplomatari del Monestir de Ripoll (segles IX-X), Vic, 2015, p. 272-276.


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

227

texte du bréviaire de Ripoll ne semble pas le préciser et l’arrivée des moines de Ripoll dans la station thermale est évoquée par l’hagiographe comme un signe divin, mais on est dans le cadre d’un type hagiographique bien particulier, le récit d’un furtum sacrum dont le but est justement de légitimer ce genre de vol. Il s’agit bien souvent, dans une concurrence entre les différents sanctuaires, de transformer des stratégies tout à fait conscientes et matérielles (volonté de construire un prestige sacré, d’attirer des pèlerins, et donc des transferts d’argent ou de biens) en grâce divine37. Il reste encore à dater ce récit : peut-on être plus précis qu’entre 978 et la fin du xie siècle ? Il semblerait qu’on soit face à une rédaction proche de l’événement du dernier quart du xe siècle puisque le texte s’arrête brutalement après le miracle du praepositus, sans copier les miracles supplémentaires auxquels les historiographes de la Contre-Réforme semblent faire allusion. On a aussi l’impression de se situer avant la nouvelle consécration de l’église par Oliba en 1032 puisque les seuls éléments rapportés sont relatifs aux aménagements ordonnés par l’abbé Guidiscle. Peut-être se trouve-t-on enfin avant 1004 puisqu’il n’est nullement fait allusion à la seconde translation rapportée à l’époque moderne. Des reliques du saint se trouveraient aussi à Sainte-Marie de Sorba dans un site exploré archéologiquement dans les années 1970 puis en 199438. On y a dégagé un martyrium de l’Antiquité tardive, suivi d’une 37. Sur ces textes, voir le stimulant ouvrage de Patrick J. Geary, Le vol des reliques au Moyen Âge : furta sacra, Paris, Aubier, 1993. Peut-être faudrait-il mettre en relation ce vol avec d’autres entreprises comparables en Catalogne à cette époque. Je pense notamment à l’arrivée des reliques des saints Abdon et Sennen à Arles-sur-Tech, cf. Fernand Peloux, « Les relations entre l’abbaye clunisienne Saint-Pierre de Moissac et le prieuré d’Arles-sur-Tech d’après les chartes et les livres liturgiques (1078-1316) : échanges, enrichissements et résistances », dans Géraldine Mallet (dir.), L’abbaye Sainte-Marie, Arles-sur-Tech. Redécouverte d’un monastère, à paraître. Voir aussi, dans le cas de Besalú : Josep Maria Salrach Marés, « El monestir de Sant Pere de Besalú i les relíquies de Sant Prim. Viatge pels misteris de la fe i de la política mil anys enrera »dans Relíquies i arquitectura monàstica a Besalú, Besalú, Ajuntament de Besalu, 2006, p. 9-34. 38. Voir notamment Manuel Riu i Riu, « Excavacions arqueològiques a Santa Maria de Sorba », Quaderns d’Estudis Medievals, 2 (1981), p. 323-344 ; Albert Bastardes i Porcel, « Les etapes edificatòries al conjunt d’edificis parroquials de Santa Maria de Sorba, ibid., p. 346-356 ; Jordi Bolòs Masclans, Montserrat Pagès Paretas et José Ignacio Padilla Lapuente, « Manifestacions eremítiques a les rodalies de la rotonda sepulcral de Sorba », ibid., p. 357‑363 ; Manuel Riu i Riu, « La rotonda sepulcral de Sorba (Montmajor, Barcelona), posible martyrium de San Eudaldo », Noticiario Arqueológico Hispánico, 17 (1983), p. 333‑410 ; id., « Santa Maria de Sorba », dans Catalunya romànica, xii, Barcelone, 1985, p. 331-335 ; Josep Pujades, « Santa Maria de Sorba. Montmajor », dans Catalunya romànica, xvii, Barcelone, 1996, p. 188-189 et Manuel Riu i Riu, « El martyrium de Sant Eudald, a Sorba », L’Erol, Revista Cultural del Berguedà, 63 (1999), p. 28-31.


228

Fernand Peloux

église wisigothique puis carolingienne. On a trouvé un autel avec une inscription en écriture caroline, datée des alentours de l’an mil qui mentionne la présence des reliques de saint Eudald39. Autour de ce lieu, et du squelette qui a été dégagé dans le martyrium durant la fouille, s’étaient agglomérées des tombes de l’Antiquité tardive dans un dispositif classique d’inhumation ad sanctos. Cette découverte et sa chronologie interrogent. Si les datations avancées sont exactes, il semblerait que le culte du saint pourrait être antérieur au vol des reliques de 978 et on pourrait alors croire que l’abbé Guidiscle a cherché à développer dans son monastère le culte d’un saint dont le nom était déjà attesté en Catalogne. Pour Manuel Riu i Riu, le corps du martyr à l’origine de ce dispositif est bien celui d’Eudald et pour lui, l’événement de 978 correspondrait au vol des reliques d’Eudald à Sorba par les moines de Ripoll, ce dont témoignerait une perturbation dans la stratigraphie40. Une telle proposition n’a aucun sens au regard de la documentation existante41. Par ailleurs, l’attestation d’un autel dédié à Eudald à Sorba ne remonte pas avant le xviiie siècle, et comme il semblerait que l’inscription en question (et son support) soit postérieure à 978 et donc à l’essor du culte à Ripoll, il est tout aussi probable que l’église de Sorba, par ailleurs dépendante de l’abbaye de Ripoll depuis 88842, ait revendiqué posséder également des reliques du

39. « Eubaldis relyquiarum martiris Christi. Amen » : Riu i Riu, « Excavacions arqueològiques a Santa Maria de Sorba », p. 334 (avec reproduction de l’inscription) ; Ordeig i Mata, El monestir de Ripoll, p. 102-120, spéc., p. 113. Tout le monde s’accorde pour y voir Eudald, malgré la graphie. 40. Riu i Riu, « Excavacions arqueològiques a Santa Maria de Sorba », p. 323-344 (ici, p. 329, 333) et id., « La rotonda sepulcral de Sorba… », p. 374-376 où l’auteur entend restituer le parcours des moines de Ripoll pour montrer qu’ils arrivent à Sorba et non pas à Ax-les-Thermes. 41. Manuel Riu i Riu a du reste ensuite abandonné une partie de son raisonnement après l’ouverture du reliquaire d’Eudald conservé à Ripoll et datant de 1671, car le reste de corps conservé (enveloppé dans un tissu andalou du xiiie siècle) n’est pas le même que celui qui se trouvait dans le martyrium : Manuel Riu i Riu, « El reliquiari de Sant Eudald de Ripoll », Quaderns d’Estudis Medievals, vol. 3, 7 (1982), p. 385-389 (ici, p. 388-389). Il s’appuie sur les analyses anthropologiques d’Elisenda Vives Balmaña, « Estudi antropològic de les restes òssies de Sant Eudald de Sorba », Quaderns d’Estudis Medievals, 2 (1981), p. 345‑346 et Ead., « Estudi antropològic de les suposades restes de Sant Eudald a Ripoll », Quaderns d’Estudis Medievals, 3 (1982), p. 390‑391. Sur le tissu andalou voir en dernier lieu Rosa M. Martín i Ros, « L’humeral de sant Eudald », Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (2013), p. 15-30. 42. Riu i Riu, « Excavacions arqueològiques a Santa Maria de Sorba », p. 324 ; id., « La rotonda sepulcral de Sorba…», p. 338.


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

229

saint de Ripoll43. Cela pourrait tout à fait correspondre à une campagne de travaux bien attestée sur ce site, avec la construction d’un édifice roman dans le premier tiers du xie siècle. Une reprise de l’ensemble des données archéologiques permettrait certainement d’y voir plus clair44. Après la mise en place du culte en 978, on a plusieurs traces de celui-ci dans la documentation catalane. L’inventaire dressé à la mort de l’abbé Sunifred en 1008, soit quatre ans après la potentielle translation des reliques d’Eudald, mentionne des reliques du chef du saint dans le trésor de Ripoll45. On sait aussi qu’un serment de 1031 est juré sur l’autel du saint dans la uilla Iovo46 et que dans la première moitié du xie siècle, Oliba installe des reliques dans l’autel de l’église Saint-Marcel de Planès47. Dès 1038, le saint se trouve dans les litanies du sacramentaire de Vic puis, logiquement dans le sacramentaire de Ripoll de 1040, qui comprend Eudald dans ses litanies et dans son sanctoral où il est précisé que ses reliques sont bien dans l’abbaye, à la date du 3 octobre, soit à une date différente de celle du fragment de légendier48. Tous les autres manuscrits liturgiques mentionnés ci-dessous portent ensuite le saint à cette date du 3 octobre, et non pas au mois de mai. Selon Miquel S. Gros et Ramon Ordeig i Mata, deux autres Eudald, ou plutôt Ewald, compagnons de Wilibrord et martyrs en 695, sont fêtés ailleurs ce jour-là49. Il s’agirait 43. Cette hypothèse est rejetée par Manuel Riu : Riu i Riu, « Excavacions arqueològiques a Santa Maria de Sorba », p. 336. 44. De nouvelles explorations ont eu lieu en 1994 dont seul un résumé a été publié : Pujades, « Santa Maria de Sorba. Montmajor ». Elles remettent en partie en cause la restitution stratigraphique proposée par Manuel Riu i Riu. 45. « Egrediente domno abbate a seculo iussit dare ad cooperiendum capud S. Eoualli uncias 3 et aureos 4 de auro et sunt in sacrario », Junyent, Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, p. 43-45 et Ramon Ordeig i Mata, Diplomatari del Monestir de Ripoll (segle xi), Vic, 2016, p. 114-116. 46. Junyent, Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, 1992, p. 369 et Ordeig i Mata, Diplomatari del Monestir de Ripoll (segle xi), p. 223-224. 47. Ordeig i Mata, El monestir de Ripoll, p. 113 et id., Diplomatari del Monestir de Ripoll (segle xi), p. 271. 48. Alexandre Olivar, El sacramentario de Vich, Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto P. Enrique Flórez, 1953, p. 350 et id., Sacramentarium Rivipullense, Madrid, 1964, p. 179. 49. Gros i Pujol, « Eudald », p. 128-129 et Ordeig i Mata, El monestir de Ripoll, p. 113. Un calendrier du xiiie siècle de Vic porte en effet au 3 octobre la mention sanctorum Euualdorum, cf. José Martínez Gázquez, « Santoral del calendario del s. xiii contenido en el Liber Regius del Museo Episcopal de Vic », Revista Catalana de Teologia, 6-1 (1981), p. 161-174 (ici, p. 171). On les trouve aussi fêtés au xiie siècle à Huesca : José Janini, « El calendario de Huesca del siglo xii », Hispania Sacra. Revista Española de Historia Eclesiástica, 29 (1976), p. 429-439 (ici, p. 9).


230

Fernand Peloux

donc d’une classique confusion et le fragment découvert ne permet pas d’étayer l’hypothèse qu’ils proposent selon laquelle, étant donné qu’en 1054 le culte d’Eudald est associé à celui de Maximin de Trèves, le lieu d’où viennent les reliques d’Eudald présentes à Ripoll pourrait être Cologne. En 1054 a lieu en effet la consécration à Ripoll d’une église dédiée à saint Eudald et saint Maximin, signe de l’ampleur qu’a pris le culte du saint au xie siècle, sous l’épiscopat d’Oliba50. Le saint est aussi présent dans le martyrologe de Vic de 1061, mais ajouté au texte initial, en marge51. En 1070, peu après la mort d’Oliba, l’abbaye de Ripoll passe sous la domination de Saint-Victor de Marseille52. En dehors du diocèse, on le trouve aussi dans un manuscrit de la seconde moitié du xie siècle, un liber misticus qu’Anscari Mundó a proposé d’attribuer au monastère d’Arles-sur Tech au moment où celui-ci est une dépendance de l’abbaye de Moissac (BNF nal 557)53. Plus tard, saint Eudald est inscrit dans les sacramentaires de Vilabertran et de Gérone du xiie siècle54, dans le diocèse d’Urgell à Sant Romà de les Bons au milieu du

50. Ordeig i Mata, Diplomatari del Monestir de Ripoll (segle xi), p. 311-312. Cette église est ensuite mentionnée en 1093 (ibid., p. 435). 51. Vic, ABEV, ms. 128B, fol. 100, au 3 octobre, comme dans le sacramentaire de Ripoll. Je remercie Ekaterina Novokhatko qui m’a transmis cette mention et m’indique que le saint est absent du martyrologe de Vic du xiie siècle. 52. Sur le contexte voir Éliana Magnani, « Saint-Victor de Marseille, Cluny et la politique de Grégoire VII au nord-ouest de la Méditerranée », dans Die Cluniazenser in ihrem politisch-sozialen Umfeld, Münster, Lit, 1998, p. 321-347. 53. Anscari Mundó, « La cultura artística escrita », dans Catalunya romànica, Barcelone, 1994, vol. 1, p. 139. Voir surtout Robert Amiet, « Le Liber Misticus de la chapelle de Combret, au diocèse d’Elne, xie siècle », Études grégoriennes, 20, 1981, p. 5-68. 54. Cf. Miquel Gros i Pujol et Marc Sureda, « El sacramentari de sant Feliu de Girona (Girona, Museu Diocesà, ms. 46) », Miscel·lània Litúrgica Catalana, 17 (2009), p. 83-210 et Miquel Gros i Pujol, « El Sacramentari de Santa Maria de Vilabertran (París, BnF, lat. 1102) », Miscel·lània Litúrgica Catalana, 19 (2011), p. 47-202 ainsi que Victor Leroquais, Les sacramentaires et les missels manuscrits des bibliothèques publiques de France, Paris, 1924, vol.1, p. 332. Dans les autres ouvrages de Victor Leroquais, notons dans Les psautiers manuscrits latins des bibliothèques publiques de France, Mâcon, 1940, I, p. 130-131 qu’il signale un psautier espagnol du xve siècle, conservé à Carpentras (BM, ms. 6) et appartenant aux Hiéronymites. Dans le calendrier, la seule sainte typiquement catalane est Eulalie de Barcelone au 12 février. L’origine catalane de ce ms. se devine d’après les litanies puisqu’on y trouve les saints Pons, Privat, Genès, Saturnin, Antonin, Félix, Cucuphat et surtout Eudald. À Gérone, le saint apparaît aussi dans un calendrier du xiiie siècle (Gérone, ACG, ms. 99, ce calendrier n’est pas répertorié par Josep Marquès, « Els calendaris de Girona », Miscel·lània Litúrgica Catalana (1978), p. 135‑166).


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

231

xiie siècle55, ou encore, dans le diocèse de Carcassonne dans les litanies de

l’ordinaire de Lagrasse du milieu du xiie siècle56. Enfin, le culte du saint ne cesse ensuite d’être attesté jusqu’à la fin du Moyen Âge57. Conclusion

Même si un examen exhaustif des manuscrits liturgiques catalans serait souhaitable, on peut d’emblée dire que le culte du saint fut très localisé58. La découverte du fragment de légendier de Ripoll permet bien de documenter un authentique vol de reliques et sa justification et fut probablement rédigé dès la seconde moitié du xe siècle à Ripoll même. À partir de ce moment, le culte du saint vint s’enrichir de nouveaux dispositifs, comme en témoigne le récit miraculeux copié immédiatement dans le fragment après le récit de l’arrivée du corps dans le monastère. On prêta ensuite à Eudald d’autres miracles dont Domenec et Tamayo de Salazar se firent l’écho successivement. Une étude plus fine de ces traditions hagiographiques modernes permettrait peut-être de mieux cerner les sources dont ils ont pu disposer59. Il est en tout cas certain qu’après le Moyen Âge central, où l’on connaît un vol de reliques, voire une translation, et où l’on trouve des allusions à un récit de martyre, le xviie siècle de la Contre-Réforme fut un moment important à la fois pour

55. Francesc-Xavier Altès, « El llibre místic de Sant Romà de les Bons (Andorra) », Miscel·lània Litúrgica Catalana, 13 (2005), p. 61. 56. Miquel Gros i Pujol, « El Col·lectari-Ordinari de l’Abadia de Santa Maria de la Grassa (París, BnF, ms. lat. 933) », Miscel·lània Litúrgica Catalana, 16 (2008), p. 349. Sur ce manuscrit voir aussi Gisèle Clément-Dumas, « Un jardin consacré au cœur de l’abbaye : le rituel de consécration de l’église de Lagrasse d’après le collectaire-rituel Paris, BnF, lat. 933 », Les cahiers de Lagrasse, 2011, p. 207‑232 et 263‑277. 57. Voir ainsi Barcelone, ACA, Ripoll, 41, fol. 142v qui mentionne au xiiie siècle la procession lors de la fête du saint, signalé par Higini Anglès, La música a Catalunya fins al segle xiii, Barcelone, Institut d’Estudis Catalans, 1935, n. 2, p. 43. Sur ce ms. voir dernièrement Marc Sureda Jubany, « Santa Maria de Ripoll : liturgie, identité et art roman dans une grande abbaye catalane », Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 49 (2018), p. 215-217. 58. Le saint est absent des calendriers relevés par Arno Borst, Der karolingische Reichskalender und seine Überlieferung bis ins 12. Jahrhundert, Hanovre, Hahn, 2001. 59. La collection hagiographique de leur prédécesseur jésuite Pedro Gil, toujours inédite, ne comprenait rien sur saint Eudald selon le relevé qu’en a fait Ángel Fábrega Grau, « El P. Pedro Gil, S.J. (1622) y su colección de Vidas de Santos », Analecta Sacra Tarraconensia : Revista de Ciències Historicoeclesiàstiques, 31-1 (1958), p. 5-25.


232

Fernand Peloux

le développement du culte du saint et pour la mise par écrit des traditions hagiographiques60. Édition du texte contenu dans le fragment Vic, ABEV, XXIV/4 La numérotation et la ponctuation sont de moi. Pour faciliter la compréhension, j’ai rétabli les majuscules aux noms propres et à Deus. Le mot entre <> n’est plus lisible : il s’agit donc d’une conjecture de ma part. Les <****> indiquent un groupe de lettre illisible en raison de la découpe du feuillet en bas en gauche. Les notes infrapaginales indiquent uniquement les divergences de lecture avec la transcription des incipit et des desinit proposée par le père Gros. 1. pateret uia. Tunc predicti Dei famuli tantis ad peragendum quod uolebant negocium difficultatibus non deuicti, sed animati diuino spiritu qui eorum nutantem confortabat animum, hoc meditantes iniere prestigium. Eorum duo probabiliores ceptum parantes perficere negocium, uas fictile secum ferunt prunis ardentibus plenum domique relincunt tercium, ut fortuitu hospes expergefactus per huius sonitum estimaret eorum deesse nullum. Ad pontem autem usque progredientes Deumque sibi adiutorem et beatum Eudallum martyrem exposcentes, ita omnes profundissima somni quiete sopitos aspiciunt, ut nullus superesset, qui de tanta multitudine uigilaret. Tunc spei sue perficiende iam presumptores effecti, Deum benedicunt, ac per medios dormiencium

60. On pense notamment à un manuscrit de 1671 conservé à l’ABEV (non uidi) sur lequel Josep Gudiol, Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle xviii del Museu Episcopal de Vich, Barcelone, 1934, p. 215 (n° 223) cité par Josep M. Vila i Medinyà, « Uns goigs medievals i setcentistes sobre Sant Eudald, patró de la vila de Ripoll », Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (1996), p. 65, note 2. Outre les goigs publiés dans ce dernier article, voir Ramon Bonet i Llach, 978-1978: mil·lenari del trasllat de les relíquies, p. 35-61 et id., Vida i culte de Sant Eudald. Pablo Parassols y Pi, Resúmen crítico de la Vida de San Eudaldo, Barcelona, 1886 s’appuie aussi sur un récit de ce siècle. Voir aussi le retable conservé au musée ethnologique de Ripoll qui représente le martyre du saint, cf. Caterina Capdevila i Werning et Pep Vila i Medinyà, « Les relíquies promotores del culte de sant Eudald », Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (2007), p. 127-160 et Palomeras i Casadejús et Crivillé i Estragués, « Sant Eudald, un patró transpirinenc… », p. 88-89. On signalera encore, dans le monde du théâtre, une pièce copiée dans le ms. Montserrat 1133 (Alexandre Olivar, Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca del monestir de Montserrat, Montserrat, 1977, p. 361). Enfin voir les éléments rassemblés par Riu i Riu, « La rotonda sepulcral de Sorba », p. 368 et sqq.


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

233

cuneos uersus ecclesiam gressum propere tendunt. Necdum fores baselice sacre contingerant et ecce apparuit quoddam mirandum prodigium. Uident enim impenetrabile quiddam obstaculum in parietis modum, quo ad ecclesiam fuerat adeundum. Denique, sibi adiutorem supliciter inclamantes Deum, tercio se solo prosternunt, eoque se uoto constringunt, ut si beatus martyr causa sui ceptum opus impleri permitteret. Eo illum procul dubio ferrent, quo ei celebriora uenerationum deferrentur obsequia, maiorique populorum glorificaretur frequentia, caputque ipsius in uase auro argentoque decorato, cum omni reconderetur honorificencia. His dictis, nulla obstante matheria uoti per complendi facultas est continuo reddita. Dehinc ad hostium properantes ecclesie, pessulum ianue paxillo ferreo quem tenebant tercio concussum excuciunt, serisque patefactis, libere ad locum quo sanctum corpus iacebat [col. 2] et libenter accedunt, ac super positum lapidem iamque confractum leui conatu eripiunt. Sicque uenerabile beati martyris corpus inuenientes, totumque pro posse cinerem cum sacris ossibus colligentes, in linteo mundissimo huius rei gratia preparato, desiderabiles tesauros nullo auri uel argenti precio comparandos imponunt. Aliquos etiam quos intus reppererant lapides splendidius argento lucentes, cumplurimis interiacentibus clauis secum defferunt. Et sic ualebant omnia restaurantes ut fuerant rebus cunctis Dei gratia prospere gestis, ad ospicium sunt regressi, diuina se manu ducente, nulloque custodum penitus senciente. Iam conticinii tempus excesserat ; et preco diei uoces exagerando iam sonuerat, cum laudabilis furti conscii, ospitem suum impigre exsuscitant, eumque sui itineris ductorem asciscunt. Domino autem gressus eorum dirigente, progressi sunt ea die, ad fines usque regionis Cerritanie. Ibique seriatim quod egerant ductori proprio refferentes, illum quidem cum confusione remittunt ad propria ; illi autem cum inmenso tripudio, tantoque felices tesauro natiuum penetrantes solum regrediuntur ad sua. Processit ergo uenerabile beati martyris corpus die kalendarum nouimbrium ab ecclesia beati Uincencii qua fuerat conditum. Extitit autem octauo61 idus eiusdem mensis in prefato cenobio dei genitricis Marie transuectum62.

61. octauo] octaua Gros, p. 127. 62. transuectum] transnactum Gros, p. 127.


234

Fernand Peloux

2. De exceptione corporis beati martyris ubi et incoat de miraculis Igitur predictus abbas prenominati cenobii63, procedens obuiam sanctis64 ossibus cum monachorum agmine et sacro plebis [fol. 2v] laudum deo preconia concelebrat, uniuersasque cum laudibus gratiarum actiones augmentat quam diuina pietas uotis eius, animi satisfecerat. Susceptum est autem uenerabile corpus gloriosi martyris atque in medio chori ecclesie matris Domini reuerenter positum. Non autem patiebatur predicti pater cenobii uenerandum pignus super sacrosanctum beate uirginis altare locari, nisi ostensione aliqua cuiuscumque miraculi, diuina uirtus ad hoc illum concederet animari. Sed pretaxatus abbas ut hec prelocutus est, confestim uoti compos effectus est. Nam reserato linteo necne perspectis ossibus tanta qui aderant miri odoris flagrancia sunt repleti, ut omnium putarentur bonorum suauitate reffecti. Totaque simul redolente ecclesia omnium hodoramentorum superabantur aromata. Tunc sanctissimum corpus ligneo sarchophago reconditum et cum omni est honorificentia super beate uirginis altare locatum. 3. De hinc postero die imperat predictus abbas preposito monasterii uas parare, quo posset uenerandum corpus recondi iuxta sanctum altare. Qui nichil pendens gloriam beati martyris et iussa simul abbatis respondit arroganter non se posse in uanum expendere impensas tam operis. Ilico autem diuine ultionis telo percussus et pene ad extrema perductus ante beatum martyrem aliorum diiectus est manibus ubi multa penitudine super hec que per excessum mentis locutus fuerat dolens, promisit se imperata perficere si gloriosus martyr dignaretur illum incolomitati proprie restituere. <****> hec protulit dicta dictum continuo <sanit>as est secuta. Moxque quod uouerat adimpleuit et uenerandum pignus iuxta beate uirginis altare locauit. Jaime Villanueva, Viage literario á las iglesias de España. viii, Viage á

las iglesias de Vique y de Solsona, 1821, p. 234-236 (à partir d’un bréviaire de Ripoll), BHL 2662.

Anno igitur nongentessimo septuagessimo octavo, quo pro redemptione generis humani ex Mariae Virginis utero processit Deus et

63. cenobii] coenobio Gros, p. 127. 64. sancti] sanctis Gros, p. 127.


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

235

homo. Erat quidam abbas nomine Guidisclus Rivipollensis coenobii in honore Dei Genitricis ac perpetuae virginis consecrati, qui gregis sibi comissi curam regulariter ac strenue gerens. Lectio II. Inter coetera bonorum operum studia, quosdam ex suis direxit in Gallias, ad asportanda, si forte reperirentur, Sanctorum pignora, per quae inter mundialis vitae discrimina provenirent sibi desiderata subsidia. Lectio III. Iunctus est autem eis quidam profuga, regionis, ad quam ire disponebant, indigena. Qui simulata fide praedicto abbati sepius suggerebat secum suos mittere, cuius ducatu atque praesidio possint votis eius animi respondere. Sed ipsius falsitatis in brevi patuere molimina. Lectio IIII. Transmissa etenim Pirenea iuga, post innumera pene devia, sibique poenitus incognita, iam inter spem metumque positos, dimisit in quadam silva, et ut erat profuga fugiit, et postea non comparuit. Illi vero se delusos comperientes, regredi ad propria parant. Lectio V. Divino autem nutu devenerunt in quadam villa termis habundantissima, fluminibus, et pontibus ad adeundum pene imparatissima, et perpetuis trabibus simul et viarum anfractibus undique circumsepta, et ab incolis actenus Aquis vocitata. Lectio VI. Qui benignissime illos excipiunt, eaque nocte, quae praecedebat festivitatem omnium Sanctorum, secum manere compellunt, rogantes ut in praedicta sollempnitate missas celebrarent, et divinum officium ibi peragerent, et eis praedictae incolae necessarium apparatum libenter subministrarent. Lectio VII. Siquidem duo ex praedictis legatis erant ecclesiastici ordinis viri satis ad hoc peragendum idonei. Quorum votis annuunt, et celebrem cum illis ducentes diem, rogata pro posse perficiunt. Lectio VIIII. Nocte vero sequenti omnes incolas ipsius loci alto sopore depressos aspiciunt. Tunc quod in recessibus altae mentis absconderant, iam secum revolvunt, si forte divinae pietati eorum praecibus annuere libeat, ut aliquod ex sanctorum corporibus secum asportari concedat.


236

Fernand Peloux

J. Tamayo de Salazar, Anamnesis, sive Commemoratio omnium sanctorum hispanorum ad ordinem et methodum martyrologii romani quo utitur catholica Ecclesia cum notis apodicticis tomis VI distincta, Lyon, 1655, tome

III, p. 138 : BHL 2663.

Anno Domini nostri Jesu Christi Servatoris currente DCCCCLXXVIII, æra MVI, pridie Idus Maji, regnante Barcinone Borrello Barcinonensium Comite, Idisclus Abbas Rivipollensis, auspiciis memorati Comitis, adduxit ex urbe Aquensi Galliæ corpus S. Eudaldi Martyris ad istud suum Rivipollense cœnobium, ubi per istius Beati merita Deus quotidie plurima ægrotis impertitur auxilia. Quæ ne in totum e memoria hominum dilaberentur, breviter, in compendium obedientiæ vigore perductus, & devotionis fervore protractus, deducere sum aggressus. Igitur eodem die XIV Maji anni memorati, quo sanctæ Reliquiæ in ecclesiam cœnobii pervenerunt, beatissimus Abbas Idisclus jussit œconomo monasterii, ut capsam peragi faceret elegantem, in qua reponerentur sanctæ Reliquiæ, ut honorificentius conderentur. Cui cum responderet œconomus in consulte, se non posse tot expendere sine fructu nummos; illico a Domino correptus, in lethalem incidit ægritudinem : a qua liber evasit, voto coram Reliquiis emisso, se capsam elegantiorem facturum, si a periculo S. Eudaldi intercessione liberaretur. Alius cœnobii famulus temere dicere cœpit, quod ossa, quæ in ara beatæ Virginis Mariæ, nomine S. Eudaldi, populo exponebantur, nec alicujus erant Sancti nec deberent ibidem honorari, ne forte fuissent alicujus hominis malefactoris. Quo dictu, statim dæmones sunt ingressi in corpus famuli, quem severissime vexabant. At vero ad S. Eudaldi reliquias illatus, iidem maligni spiritus confessi sunt sancti Martyris beatitudinem, & verum ibidem consistere illius corpus. Quo & orationibus Fratrum, famulus a dæmonum molestia sanus exsurgit. Postmodum alios quatuordecim obsessos liberavit S. Eudaldus. Post nonnulla temporum curricula, frigescente accolarum fervore, festivitas S. Eudaldi cessavit in totum, sic ut nulla jam videretur superesse memoria, imo nec devotio cognosceretur. Tantam ergo Deus civium ingratitudinem punire constituens, maximam in regionem illam siccitatem, famem & mortalitatem immisit. Quam ut a populo Deus avertere dignaretur, Prior & monachi hujus cœnobii corpus S. Eudaldi, de loco ubi erat repositum, in publicum processionaliter extrahentes, populis innumeris interessentibus ostenderunt. Qui devote a Deo propter sancti sui Martyris merita auxilium expetentes, voverunt, se imposterum ejus diem culturos, festum celebraturos devote, si pluviam agris, salutem


Le récit retrouvé du vol des reliques de saint Eudald

237

ægris, & panem famelicis misericorditer tribueret. Annuit votis Dei miseratio : & protinus cæli cataractæ apertæ sunt, & pluviam dederunt salutarem: innumeri cæci, claudi, & infirmi sanati sunt, mortalitas cessavit, & fames saturata est. Cum quidam homo lumine captus, ad visitanda limina Corporis S. Eudaldi e [longingua] regione venisset, & ad sancti tumulum Martyris pro adipiscendo visu pernoctasset assidue, in propria absque curatione commeans, ad usque populi sui terminos lacrymabundus accessit : qui lacrymas ab oculis abstergere festinans, continuo & visum recepit, & Deo & sancto Martyri gratias flexo utroque poplite peregit. Ad S. Eudaldi tumulum fuit quadam die delatus puerulus, gravissimo paralysis morbo laborans : nam manus ad cubitum adhærentes declinabant, distortis genibus & capite valde luxato : pro cujus salute preces ad Martyrem quam plurimæ sunt factæ, donec sanitatem integram recepit. Quidam homo nomen S. Eudaldi juramento interposuit falso : quem sic Deus inopinate punivit, ut illico exanimis in terram collapsus occumberet. J. Tamayo de Salazar, Anamnesis, sive Commemoratio omnium sanctorum hispanorum ad ordinem et methodum martyrologii romani quo utitur catholica Ecclesia cum notis apodicticis tomis VI distincta, 1656, Lyon, p.

425-426 (BHL uacat).

Postquam anno Domini DCCCCLXXVIII, regnante in Catalonia Borello Barcinonensium Comite, fuit venerabile corpus B. Eudaldi Martyris translatum ad cœnobium Benedictinorum Vallis Ripollensis, quo insignia Deus sancti Martyris intercessione miracula patrarat; evenit quod sanctus Martyr in somniis apparuit Abbati & aliis monachis præfati cœnobii, exhortans eos, quatenus illi capellam seu basilicam peculiarem erigerent, & ad illam ex eo loco ubi ejus pignora requiescebant transferrent. Tum inter monachos habito consilio & deliberatione præcedente, actum fuit & unanimiter decretum, quod Corpus sancti Martyris deduceretur ad locum ubi basilica erigenda esset, & esto quod ibidem collocatum recentiora patraret miracula, tunc ejus voluntatem firmam de novo erigendo templo cognoscerent & crederent. Igitur sacra pignora, ad locum delata magnifico processionis apparatu, vix situm tetigere, cum Deo disponente frequens miraculorum visebatur instantia. Nam quædam femina, quæ vix propter febrium continuarum gravedinem sacras exuvias insequi valebat, confestim in ipso itinere, sancti Martyris precibus sanata est. Eadem ægritudine aliæ duæ feminæ laborantes, concursum sequebantur


238

Fernand Peloux

in processione devote, quarum Deus pietatem intuitus, sancti Martyris precibus liberæ in domum reversæ sunt. Quidam adolescens pedibus & tibiis emortuis ad ferculum Reliquiarum adductus, cum tangeret illud, extemplo sanus deambulavit & credidit. Quinimo & alius paralyticus manu, deosculans thecam, in qua sancti Martyris exuviæ recondebantur, protinus sanitatem recepit. Quibus miraculis ad oculum conspectis, omnis populus continuo necessaria ad ædificium colligere cœpit : cujus fabrica sic crevit, ut die IX Augusti, anno Domini millesimo quarto, regnante in principatu Cataloniæ Raymundo Borello Barcinonensium Comite, sacra lipsana ad novam basilicam translata, ibidem honorifice collocarentur. Quæ sic venerantur oppidani, ut quotannis in ejus anniversario natalis die undecumque integri populi circumjacentes ad celebrationem festivitatis hujusmodi confluant, devotionis & voti causa. Sed per hoc tempus evenit quod accolæ territorii ValFogonæ insuperabilem & inexorabilem plagam paterentur : nam medio diei termino Angelus in forma equitis stricto ense apparebat, quo incolas obvios crudeliter percutiebat, ita ut nullus ex cæsis cum vita remaneret. Cui malo ceteri ut occurrerent, ad ecclesiam S. Eudaldi continuo humili contritione devoti processionaliter devenere. Tunc sacrificium Missæ cœpit celebrari, in cujus exordio unus ex incolis prædictæ vallis saucius in medio ecclesiæ cecidit : sed Abbas cœnobii dixit superstitibus, quod in oratione permanerent, & sanctum Martyrem in sui auxilium invocarent. Ita factum: & homo percussus absque læsione consurgens, gratias Deo & Martyri offerens, concivibus devotionem commendavit, & eos a periculo præterito liberos fore nuntiavit, ita ut in posterum nihil tale videretur in Valle : cujus præcipui homopoli, ob favorem acceptum, in gratiarum actionem sancto Martyri obtulerunt cædere & trahere omnem lignorum struem, ad calcem coquendam ad ædificium necessariam. Hinc illud splendide perfectum est.


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p. 239-267 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.47

LA CANÒNICA DE SANTA MARIA DE MANRESA (1093-1310): ORGANITZACIÓ LITÚRGICA I VIDA COMUNITÀRIA. per Josep Masnou Pratdesaba Resum: La canònica de Santa Maria de Manresa va ser reformada per l’arquebisbe Berenguer Seniofred de Lluçà des de Santa Maria de l’Estany i consolidada a partir de 1194 sota la direcció d’un paborde. Recollim diverses ordinacions de la canònica de Santa Maria de Manresa que van fer Espàreg de la Barca, arquebisbe de Tarragona, Bernat de Mur, bisbe de Vic, i el paborde de Manresa Dalmau de Solà per organitzar la vida comunitària. Paraules clau: Manresa, canònica, vida comunitària, ordinacions The

canonry

of

Santa Maria

de

Manresa (1093-1310):

liturgical

organisation and community life

Abstract: The canonry of Santa Maria de Manresa was reformed by archbishop Berenguer Seniofred de Lluçà from Santa Maria de l’Estany and consolidated since 1194 under the direction of a praepositus. This paper presents a collection of several ordinations from the canonry of Manresa, made by Espàreg de la Barca, archbishop of Tarragona, Bernat de Mur, bishop of Vic, i and the praepositus of Manresa Dalmau de Solà with the aim of organising the community life. Keywords: Manresa, canonry, community life, ordinations


240

Josep Masnou Pratdesaba

L’església de Santa Maria de Manresa és un dels temples gòtics més destacats que es troben al bisbat de Vic i del qual es té molt ben documentada la seva construcció. Aquesta església va acollir una comunitat canonical que s’organitzava segons la regla de Sant Agustí, alhora que tenia una important comunitat de beneficiats des de finals del segle XI, fins a la seva secularització l’any 1592.1 L’estudi sobre la seva organització i evolució no ha estat desenvolupat pel fet que hi ha poca documentació per poder aprofundir en aquests aspectes. El testimoni sobre l’activitat dels canonges de la seu de Manresa el tenim documentat a partir de l’any 1291 quan s’inicia la redacció del primer “Llibre del paborde” on s’hi recullen les actes capitulars. Del període anterior sols es conserven a l’Arxiu de la Seu de Manresa (ASM) dos pergamins del segle XI, dotze del segle XII i trenta-sis per tot el segle XIII.    Aquest fet ha portat a que no es pugui fer un estudi aprofundit sobre aquest període i es vagin repetint les dades que es coneixen, això ha portat a que hi hagin poques novetats sobre aquesta canònica agustiniana i els edificis del període romànic dels quals en resten uns quants testimonis. En aquest article volem recollir totes les informacions que ens han pervingut de forma aïllada sobre aquesta comunitat i estudiar l’evolució institucional que es va produir des de finals del segle XI quan es va convertir en una canònica agustiniana i sobretot, en el segel XIII, durant els anys 1262-1264 que van marcar importants canvis en l´organització institucional i litúrgica d’aquesta comunitat.    Publiquem en aquest article per la seva importància les ordinacions que el bisbe de Vic Bernat de Mur (1244-1264) va impulsar per reformar la comunitat. Aquest document no ha estat mai estudiat però ens dóna unes informacions de molt relleu sobre la vida interna de la comunitat, la seva litúrgia i la vida cultural. També hem recollit les informacions que ens proporciona el primer volum del “Llibre del Paborde” del 1291 fins l’any 1310 en que es produeix la mort del paborde Dalmau de Solà i l’elecció discutida del seu successor. La canònica de Santa Maria de Manresa sota la regla d’Aquisgrà    L’inici de l’organització religiosa de Manresa se situa a principis del segle X en el moment de l’organitzacio d’aquest sector del Bages per

1.

Continua essent fonamental l’obra de Gasol, Josep Mª, La seu de Manresa, Manresa, 1978.


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

241

part del comte Sunyer, quan el bisbe Jordi va consagrar la seva primera església parroquial dedicada a Santa Maria i dotada amb un important terme que serà confirmat l’any 978.2 Els atacs musulmans de finals del X i principis de segle XI van suposar la desorganització de la ciutat i comportà la destrucció de la documentació. No serà fins l’any 1020 quan es produirà la restauració sota el govern de Berenguer Ramon I, la comtessa Ermessenda i amb la intervenció directa del bisbe Oliba que dotarà de nou l’església de Santa Maria de Manresa i establirà una comunitat de canonges que disposaran de béns propis.3 Aquesta recreació de la comunitat de Manresa serà contemporànea a la de la canònica de Sant Vicenç de Cardona de l’any 1019 i es va organitzar amb similars característiques: seguint la regla canonical d’Aquisgrà i presidida per un abat, responsable de la comunitat. L’església estava construida al costat de la torre del castell de jurisdicció comtal en el cas de Manresa, acollint a prop seu el mercat.    Aquesta comunitat restava unida a la catedral de Vic a nivell disciplinar, tot i el seu funcionament autònom, com consta l’any 1038 en l’acta de consagració de la catedral de Vic. També consta que el bisbe de Vic tenia monetam publicam suae regionis, et toloneum de mercatis ipsius loci et Minorisae, ut semper obtineat.4 A més el comte de Barcelona va establir un veguer que tingués el control militar de la ciutat i del seu territori. El personatge escollit va ser el senyor de Balsareny, Ramon Guifré. Sota les seves ordres, guardant el castell de Manresa i situat al costat de l’església de Santa Maria, hi havia una familia de castlans. Ramon Guifré era nebot del bisbe Oliba i un seu germà, Guillem Guifré, era levita de la catedral de Vic i tindrà una participació molt important a la ciutat de Manresa. Aquesta nissaga va tenir un paper central en les crisi polítiques del segle XI i recolzarà a la comtessa Ermessenda fins a la seva mort.    Guillem Guifré va ocupar el càrrec d’ ardiaca del bisbat de Vic i un cop mort el bisbe Oliba, l’any 1046, va esdevenir el seu successor a la seu osonenca. És com a bisbe de Vic que controlarà la canònica manresana i augmentarà el seu poder sobre la vila, després de la mort del seu germà

2. 3. 4.

Editat per Eduard Junyent i Subirà, Diplomatari de la catedral de Vic. Segles ix-x, Vic, 1980-1996, doc. 445, pp. 371-373. Editat darrerament per Ramon Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic al segle xi, Vic, 2007-2010, doc. 809, pp. 143-146 Ramon Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic al segle xi, doc. 974, pp. 298-300.


242

Josep Masnou Pratdesaba

Ramon, aconseguint el domini sobre el castell de Manresa i altres castells vinculats a la seva família.5 El poder del bisbe Guillem es va veure incrementat pels conflictes que el comte Ramon Berenguer I tingué amb la noblesa feudal, així l’any 1067 el comte va permutar els béns que Ramon Guifré havia tingut com a veguer (”fevum laicalem”) amb la catedral de Vic i el bisbe Guillem de Balsareny a canvi dels castells de Veciana i Montfalcó situats a la zona de frontera empenyorant la meitat dels delmes que retenia el comte a tota la parròquia de Manresa.6    El bisbe Guillem Guifré es va convertir en el senyor de Manresa, assumint tant l’autoritat religiosa com civil. Un cop aquest va morir el comte de Barcelona va recuperar el domini. Així l’any 1080 el comte Berenguer Ramon II va encomanar la ciutat de Manresa a Ramon Folc, vescomte de Cardona, en les mateixes condicions que l’havia tingut el bisbe Guillem Guifre, és a dir, amb la tercera part dels plets, la tercera part del mercat i la quarta part de l’església de Santa Maria.7 Aquest els va infeudar a Ramon Amat, fill del senescal Amat Eldric, que va passar a controlar els béns de la canònica de Manresa i el delme parroquial. Aquesta identificació la debem a la dra. Ursula Vones-Liebestein que va establir-ne aquesta vinculació.8 Així els béns de la canònica de Manresa van quedar units al manteniment dels senescals i com a retribució per a Ramon Amat i la seva descendència.    És precisament el fill de Ramon Amat, Ponç Ramon que va esdevenir abat de la comunitat de Manresa i serà els gran protagonista del destí de la canònica de Manresa, entroncant amb la documentació que s’ha conservat tant als arxius de Vic, Manresa i Santa Maria de l’Estany. La decisió de convertir la comunitat de Manresa en una canònica agustiniana lliga perfectament amb l’acció del bisbe Berenguer Sunifred que va reformar les canòniques del bisbat de Vic i amb l’impuls que l’ardiaca Folc de Cardona va imposar a la canònica de Sant Vicenç de Cardona9.

5. 6. 7. 8. 9.

Ramon Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic al segle xi, doc. 940, pp. 268-270. Ramon Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic al segle xi, doc. 1304, pp. 604-605. Document fins avui inèdit i editat per Francesc Rodriguez bernal, Col·lecció diplomàtica de l’Archivo Ducal de Cardona (965-1230), Barcelona, 2016, doc. 259, pp. 406-407. Ursula Vones-Liebenstein, Saint-Ruf und Spanien, Brepols, 1996, pp. 131-139. Ursula Vones-Liebenstein, Saint-Ruf und Spanien, Brepols, 1996, pp. 84-91.


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

243

Introducció de la regla de Sant Agustí i resistències    Dins el corrent de difusió de la reforma gregoriana de finals del segle XI cal situar la creació de comunitats de canonges regulars en l’època del bisbe Berenguer Seniofred de Lluçà. Aquesta reforma no va estar exempta de resistències i de persones que s’hi oposaren frontalment, tant en l’àmbit dels canonges com també de les famílies que controlaven els béns d’aquestes comunitats. Sabem que la seva reforma va estar lligada a la creació de la canònica de Santa Maria de l’Estany.    L’any 1093 Ramon Amat junt amb el seu fill Ponç, per indicació del bisbe Berenguer i els seus clergues, va entregar l’església de Santa Maria de Manresa al prior Bernat de l’Estany per tal que els clergues seculars fossin substituïts per clergues regulars i que visquessin sota la regla de Sant Agustí. El document fa constar que Ramon Amat ho va fer per consell de Ponç Guerau, vicari comtal, Ramon Guifré castlà de Manresa, Ramon Geribert i Bernat Berenguer.10    Aquest document ens mostra que el bisbe Berenguer volia lligar la canònica manresana a la reforma a l’Estany, però va topar amb l’oposició de Ponç Ramon que reclamava els seus drets com abat de la comunitat i amb qui calia arribar a un acord. Així l’any 1095 l’arquebisbe Berenguer establia que aquesta comunitat fos regida com abat per Ponç Ramon amb els clergues que viurien segons la regla de Sant Agustí, a més garantint que Ponç fos clergue sòlid de l’arquebisbe i els seus successors i també canonge de Sant Pere de Vic, a canvi de prestacions feudals i tenint un clergue que fos present en totes les celebracions de la catedral de Vic en nom seu tal com havien tingut els seus predecessors.11 Els lligams feudals respecte al bisbe de Vic procedien del “fevum laicalem” que implicava el control sobre possessions i els drets sobre el mercat de Manresa que va tenir el bisbe Guillem Guifré.    El conveni va quedar trencat per la reforma que l’arquebisbe Bernat de Toledo va imposar a la catedral de Vic a partir de l’any 1098, establint el seu funcionament segons els criteris de la reforma gregoriana. La doble vinculació feudal i eclesiàstica de que gaudia l’abat Ponç Ramon no va ser acceptada per Roma i es va haver de procedir a un nou pacte 10. Josep Baucells et alii, Diplomatari catedral Barcelona. Segle XI, vol. V, nº 1588, pp. 2461-2462. 11. Ramon Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic al segle XI, doc. 1624, pp. 909-910


244

Josep Masnou Pratdesaba

on l’arquebisbe Berenguer es veia obligat a retornar al plantejament de l’any 1093, apartant a Ponç Ramon de l’abadiat i establint al prior Bernat de l’Estany com el superior de la comunitat, introduint definitivament a Manresa a clergues sotmesos a la regla de Sant Agustí i establint que un cop mort el prior la comunitat manresana podria elegir el seu successor entre els membres de la comunitat i, si no se’n trobava cap, el podien elegir d’un altra comunitat amb el consell del bisbe.12    La situació de la comunitat manresana durant la primera meitat del segle XII queda confusa i sabem que Ponç Ramon va actuar com abat de la comunitat i amb una relació tensa amb Santa Maria de l’Estany i el bisbe de Vic. Ell continuava tenint drets sobre els béns i regalies a la ciutat de Manresa i va acabar la seva vida com a laic. Afortunadament s’ha conservat a la catedral de Vic el testament de Ponç Ramon, fet l’any 1133, que aporta nous elements per saber com va evolucionar la situació.13 En aquest veiem que Ponç Ramon transmetia els seus drets a un parent seu que havia de ser clergue i els tindria al servei de la catedral de Sant Pere de Vic.    In primis dimito domino Deo et Sancto Petro ipsum honorem quem teneo per Sanctum Petrum sedes Vici, tali modo ut teneat unum ex parentibus meis qui fiat clericum ad servicium Sancti Petri. Et dimitto ad Sanctam Mariam cuius Minorise ad ipsa kannonica panem quem teneo et abeo. (...)Hoc totum dimitto pro anima patris mei et mea. In tali conventu ut nullus homo ex consanguineis meis non requirat iam dictum honorem per nullam rem de Sancta Maria.    La mort de Ponç Ramon i l’elecció del seu successor van posar en joc les normes d’elecció per les quals s’havia establert que serien els clergues de la canònica de Manresa els qui podrien escollir el seu successor d’entre els seus membres o bé d’un altre eclesiàstic que no estigués vinculat a la comunitat. Creiem que es va obrir un plet que va dur tota aquesta qüestió a Roma i es va obtenir una resolució en temps del papa Celestí II (11431144) que no s’ha conservat i de la qual en tenim referècia en una butlla papal de l’any 1194. Establiment de l’estatut jurídic de la comunitat    L’any 1194 marca una fita important en l’estabilització en l’estatut de la canònica de Santa Maria de Manresa com a comunitat de canonges regulars. L’elecció del bisbe de Vic Ramon de Castellterçol com arquebisbe 12. Ramon Ordeig, Diplomatari de la catedral de Vic al segle XI, doc. 1665, pp. 947-948. 13. ACV, cal. 6, nº 1591.


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

245

de Tarragona, després de l’assassinat de Berenguer de Vilademuls, va portar a aquest prelat a Roma on va obtenir diversos breus papals per a la seu de Tarragona, la catedral de Vic i la canònica de Manresa. Així el 15 de novembre de 1194 Celestí III establia que el paborde només podria ser elegit entre els membres de la mateixa comunitat, impedint que procedís d’una altre comunitat canonical com podia ser l’Estany o la catedral de Vic.14    La següent intervenció pontifícia és del 22 de març de 1228 en que el papa Gregori IX confirmava al paborde i a la comunitat de Santa Maria de Manresa els seus béns i el domini sobre tres esglésies que li quedaven subjectes directament: Sant Martí, Sant Miquel i Sant Iscle de Bages.15    Aquest moment ja podem dir que la canònica manresana va assolir el seu estatut permanent: una comunitat, regida per la figura del paborde que actuava com a cap i responsable de l’administració del patrimoni, els membres de la canònica eren dotze que portaven una vida comunitària segons la regla de Sant Agustí i es mantenien de les distribucions quotidianes que es rebien per la participació en les celebracions litúrgiques i en el res de l’ofici diví. Alguns d’aquests canonges tenien càrrecs de cara a la comunitat destacant a principis del segle XIII els de sagristà i cambrer.    Per altra banda la comunitat tenia cura del servei pastoral de la ciutat de Manresa amb les esglésies de Sant Martí al costat de la canònica i la de Sant Miquel al suburbi de la vila, a més de l’ampli terme de la seva parròquia on hi havia les esglésies de Salelles, Sant Joan de Vilatorrada, Viladordis i Sant Iscle de Bages de les quals en tindrà la col·lació dels rectors.    L’any 1229 l’arquebisbe de Tarragona Espàreg de la Barca va realitzar una visita a la comunitat de Manresa i uns dies després des de Vic va establir unes normatives sobre el funcionament intern de la comunitat. Es un text poc conegut i publicat al segle XVII pel pare Pasqual i que transcrivim pel seu interès.16 Les primeres notícies que tenim de l’organització interna són aquestes ordinacions d’Espàreg arquebisbe de Tarragona que coincideixen amb la reforma endagada pel concili Laterà IV i les disposicions del bisbe Joan de Santa Sabina que van afectar al funcionament de totes les catedrals inclosa la de Vic. Espàreg de la Barca a més actuava com a superior del bisbe de Vic Guillem de Tavertet que 14. Publicat en l’annex nº 1. 15. Publicat en l’annex nº 2. 16. Publicat en l’annex nº 3.


246

Josep Masnou Pratdesaba

en aquest temps ja era molt gran i estava sotmès a un procés de destitució que el portarà a la resignació del càrrec l’any 1232.    El bisbe fa una inquisició sobre l’estat espiritual i temporal de la canònica després d’un període convuls que segurament va afectar a la seva vida interna, apartant als comunitaris d’una vida regular. Per aquest motiu Espàreg farà constant apel·lació a la lectura, coneixement i aplicació de la regla agustiniana. L’arquebisbe decreta unes ordinacions que hauran d’aplicar-se per reformar la vida de la comunitat - Estableix que el cambrer i els altres que exercicin un ofici que comportés administració de béns donin comptes anuals de la seva administració davant el paborde i als altres comunitaris. Que els guanys que es produeixin siguin invertits en el que el paborde i el comú acordin. - També estableix que el paborde hagi de donar comptes anualment a la resta de comunitaris, utilitzant els guanys per allò que fós de profit per a tota la comunitat. - Estableix que pel que fa a la vida litúrgica segueixin el costum de l’església metropolitana de Tarragona. Que durant tres dies a la setmana (dilluns, dimecres i divendres), després que s’hagi celebrat la missa matutinal amb el poble, se celebri missa pels difunts i després, entorn de tercia, la missa conventual amb la presència de tota la comunitat constatant que això no es feia i hi havia absències. - Prohibeix que cap canonge pugui comprar ell mateix els seus vestits i que sempre ho faci el cambrer perquè siguin els que han de portar els canonges regulars. Pel que fa als vestits usats siguin donats a la mensa dels canonges pobres. - Recorda que el fet que hagin professat com a canonges regulars els obliga a renunciar als seus béns propis i havent d’entregarlos al paborde que els administra. Dona dos mesos perquè aquesta situació sigui regularitzada. - Finalment ordena que les ordinacions siguin seguides en virtud de l’obediència que deuen al paborde amb pena de suspensió.    Com podem veure la vida comunitària estava en uns moments de decadència i estava lluny de les normes de vida regular: la professió com a canonges guardant béns propis i les diferències entre ells en el vestit. L’arquebisbe es queixa de l’absentisme a les hores canòniques i a la missa conventual, alhora que estableix una nova obligació litúrgica


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

247

com és la celebració d’una missa pels difunts els dilluns, dimecres i divendres, després de la missa matutinal que se celebrava a trenc d’alba. A més estableix que els costums litúrgics de referència siguin els de la seu metropolitana de Tarragona, enlloc dels costums de la catedral de Vic.    L’atenció pastoral a Manresa es va veure modificada pel creixement urbà del segle XIII, fet que va generar diversos conflictes entre els prohoms de la ciutat i la canònica manresana. En el llibre Verd del municipi, on s’hi copien els privilegis de la ciutat, hi ha entre els documents més antics un privilegi de l’any 1262 que ens documenta les greus tensions que hi havia entre els ciutadans i el paborde junt als canonges manresans pel tema dels enterraments. Per posar solució a aquest conflicte van haver d’intervenir directament el bisbe de Vic Bernat de Mur i el rei Jaume I.    Així el dia 26 d’agost del 1262, el paborde Bernat i els canonges van eximir als ciutadans de Manresa de les peticions i demandes que s’havien fet fins aquell moment per raó dels llits i llegats de morts, a més dels donatius que es feien per motiu de casaments. La canònica manresana renunciava a aquests drets a canvi de 5000 sous que reberen dels homes de la ciutat en compensació.17 Per la seva banda la universitat de Manresa absolia i eximia al paborde i als canonges del costum de donar vi dolç i neules anualment per Nadal, Pasqua i la mare de Déu d’agost.    En el document a més de la signatura del rei Jaume I i del bisbe Bernat de Mur trobem la de tots els membres de la canònica manresana i la de la major part dels ciutadans de Manresa que quedaven exempts d’aquestes càrregues i que constituïen la universitat de Manresa. Són 124 persones, essent el cens més antic dels habitants de Manresa que es conserva. Per la seva banda a més del paborde Bernat signen Pere Company, cambrer, Berenguer, sagristà i els canonges Bernat Bonfill, Guillem de Moranta, Bernat Galceran, Romeu Brici, Pere d’Olzinelles i Miquel de Belloc. Com veiem no arriben a dotze els canonges que signen i només apareixen els càrrecs de sagristà i cambrer.    Aquesta concòrdia establerta pel rei i el bisbe Bernat de Mur en els seus darrers anys d’episcopat, abans de la seva mort l’any 1264 quan va prendre l’hàbit dominicà i ser enterrat al convent barceloní de Santa Caterina, es va signar a Barcelona en un moment de crisis i va ser portat a la ciutat de Manresa perquè fos ratificat per tots els interessats. Però sabem que la relació entre el paborde i els seus canonges no passava 17. Editat Torras, Marc, El llibre verd de Manresa (1218-1902), Fundació Noguera, Barcelona 1996, doc. 3, pp. 31-36


248

Josep Masnou Pratdesaba

per un bon moment i havien hagut denúncies al bisbe Bernat de Mur per part d’alguns canonges contra el paborde per la seva actuació en el funcionament intern. Organització de la vida comunitària (1264-1310)    A partir de l’any 1264 ja podem conèixer millor el funcionament de la vida interna de la comunitat per la resolució que el bisbe Bernat de Mur va fer el dia de 7 de juny del 1264 a través d’un manament episcopal signat per ell i posant el seu segell en el que resolia les queixes que enfrontaven al paborde Bernat i a la seva comunitat establint un seguit d’ordinacions per reformar la situació. 18    Aquest document en pergamí consta amb el títol de “Constitucions sobre les porcions dels canonges” i està malmès per la presència de dos grans forats que dificulten la lectura completa. És el testimoni més eloqüent de les tensions que es vivien a la canònica manresana des de feia temps i que va acabar amb una denúncia i l’intervenció episcopal. Tot i ser un document redactat l’any 1264 exposa situacions que duraven almenys, des de feia més de 10 anys i on es criticava la forma de regir la comunitat per part de Bernat paborde que s’hagué de defensar davant el bisbe de totes les acusacions que li feien els seus canonges.    En el document consten les acusacions que van fer els canonges manresans contra el paborde i que van ser investigades. Es va crear una comissió formada per canonges de la catedral de Vic, clergues i juristes vinculats a la canònica manresana i amb la presència d’un jurista, probablement dominic, mestre Joan de Clusa. A la segona part del document hi han les ordinacions que fa el bisbe sobre tots aquest punts i que impliquen canvis en la manera de funcionar i acaba amb la signatura autògrafa del bisbe Bernat i el seu segell episcopal que es conserva trencat i poc identificable. Aquest document ens dóna informacions de gran valor sobre la vida litúrgica, cultural i material en un moment de canvis profuns en el seu funcionament. Servei litúrgic i repartiment de porcions canonicals    Aquest és la problemàtica que dóna orígen a les protestes dels canonges que reclamen al paborde sobre les porcions d’aliments que han de rebre per la seva participació a les celebracions al cor i pel seu manteniment. La primera acusació és la reducció en una tercera part de 18. Publiquem a l’apèndix documental nº 4.


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

249

la carn que rebien al llarg de l’any, concretament la de porc i vedella. A més es queixaven que les que rebien eren de poca qualitat i estaven mal cuites. En les ordinacions que els fa el bisbe responent a aquestes qüestions, estableix que els dies que acostumaven a rebre carn de porc o vedella sigui substituïda pel pagament de dos diners i que les altres carns que serveixen siguin competents, ben cuites i preparades.   A més reclamen un acompanyament (“pulmentum”) que acostumaven a rebre els dilluns, dimecres i dissabtes i els dies de dejuni i que s’ha reduït. El bisbe estableix i ordena al paborde de restablir aquest “pulmentum” només els dilluns i que els dimecres mengin faves i el dissabte cigrons, que els dies de dejuni doni aquest “pulmentum” . Pel que fa a la resta de dies es segueixi fent tal com establia el costum.    Malauradament a Manresa no conservem una consueta com la que es va fer a la canònica de Sant Vicenç de Cardona i que permet un coneixement més aprofundit dels costums quotidians i de la manera en que estaven organitzats.19 Per altra banda veiem com les queixes dels canonges afectaven a la provisió de carn i els seus acompanyaments i que el paborde debia reduir-ne el consum per portar una vida més austera. El bisbe substitueix la carn de porc i vedella pel pagament en diners i introdueix com acompanyament a la dieta dels canonges les faves i els cigrons.    Uns anys més tard el desig dels canonges de poder millorar la seva dieta el van aconseguir per part del paborde Dalmau de Solà que en unes noves ordinacions va incrementar les porcions canonicals en les distribucions quotidianes.20 Hem transcrit aquestes ordinacions que ens fan veure que la riquesa del capítol va portar a certa secularització en la vida interna.    L’any 1304 Dalmau Solà, paborde de Manresa, reconeixent que la porció d’aliments que es distribuien era molt defectuosa, especialment en pa i sobretot en peix els divendres i els dies de dejuni, atenent que les rendes que administrava el paborde creixien va decidir incrementar-les. Així amb el consentiment dels canonges es va establir que cadascun dels canonges i els dos hebdomadaris rebessin una lliura i mitja de pa, enlloc de la lliure i quart que acostumaven a rebre. Es dóna l’equivalència de la

19. Joan Serra Vilaró, “Pretiosa sive Caputbrevium monasterii catri Cardonensis”, Estudis universitaris catalans, 8(1916), pp. 1-68. 20. Publiquem a l’apèndix documental nº 5.


250

Josep Masnou Pratdesaba

lliure de pa cuit que equival a 26 onces. Els divendres rebrien diners en comptes de peix i ous, mantenint-se aquesta mateixa ordinació durant tot l’advent; per quaresma els dilluns, dimecres, divendres i dissabte; també durant les témpores del mes de setembre. Funcionament dels càrrecs canonicals    En tota aquesta discusió els canonges proposen la creació i dotació de nous càrrecs. Demanen que es nomeni un subpaborde perquè sigui aquest el que tingui cura de les distribucions alimentàries i s’evitin les negligències, segurament, perquè les múltiples ocupacions del paborde no permetrien el regiment quotidià de la comunitat. En cas que no es pugui crear aquest càrrec demanen se’ls assigni un prior perquè tingui cura dels canonges i es doti de rendes a l’infermer. El bisbe i el mateix paborde Bernat estableixen que per cuidar els canonges necessitats no es pot dotar a un subpaborde ni a un infermer sinó que amb l’aplicació de les recomanacions de la regla agustiniana es pot proveir i tenir cura dels canonges malalts entre tots. Màxim accepta la possibilitat que es pugui crear la figura del prior claustral, però que no gaudiria de cap dotació.    Segons aquestes informacions l’any 1264 la comunitat estava formada pel paborde, el cambrer i el sagristà i la resta eren canonges. En aquest moment es demana la creació d’un prior i de l’infermer que com veurem si que es van crear amb posteritat. Els noms d’aquests càrrecs els trobem en el document del 1262 que hem comentat amb anterioritat. El paborde era Bernat d’Olzinelles, el cambrer Pere Company i el sagristà Berenguer de Manganell. Entre els canonges trobem a Bernat Galceran, Pere d’Olzinelles, nebot del paborde; Bernat Bonfill, Guillem de Moranta, Romeu Brici i Miquel de Belloc.    El paborde era el responsable de la comunitat i unia a les funcions de direcció les d’administració del patrimoni comunitari. Bernat d’Olzinelles va ser substituit entorn l’any 1284 per Dalmau de Solà que va morir l’any 1310. L’elecció del seu successor va ser problemàtica per la divisió entre la comunitat que va elegir a Guillem de Moranta, infermer, i una part de la comunitat i el bisbe de Vic que van imposar a Guillem de Palou que era el prior.21 Aquests problemes recorden els del segle XII, però el fet que havia de ser un membre de la comunitat canonical debia portar a la divisió entre els seus membres.

21. Publiquem a l’apèndix documental nº 6.


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

251

El cambrer era el càrrec que es preocupava de la distribució dels aliments i la manutenció dels canonges en el tema del vestuari, així com de les persones laiques que entraven a la comunitat per obtenir “victum et vestitum”. En aquest temps va ser cambrer Pere Company al qual va ser substituït per Ramon d’Archs com trobem testimoniat des del 1291 en les actes del “Libre del Paborde”.    Sobre el càrrec de sagristà hi trobem a Berenguer de Manganell que va substituir a Bernat Galceran que havia estat destituït del càrrec per haver dilapidat bona part dels béns de la sagristia com veurem més endavant. Uns anys després, quan es va crear el càrrec de preceptor va ser aquest Berenguer de Manganell el que el va assumir, substituint-lo com a sagristà Romeu d’Olzinelles que tenim testimoniat l’any 1294. Aquest degué entrar en la canònica susbstituint al canonge Pere d’Olzinelles que va ser nomenat bisbe de Tarazona l’any 1305. L’any 1308 trobem en el càrrec de sagristà a Dalmau de Vic.    Posteriorment a l’any 1268 es van crear el càrrec de prior, tal com el bisbe Bernat de Mur els hi va permetre, però sense gaudir de rendes. El primer prior va ser el canonge Romeu Brici que l’any 1306 serà substituït per Guillem de Palau. La tasca del prior era estar pendent de la vida dels canonges i les seves necessitats fen viure la regla agustiniana en la seva quotidianitat. La seva elecció com a paborde l’any 1310 es va fer amb el recolzament de part de la comunitat.    L’altre càrrec que es va crear amb les ordinacions del 1268 va ser el d’infermer si bé ja existia com a ofici, a aquest li degueren assignar unes rendes suficients per poder fer front a totes les dificultats expressades en el memorial de greuges. El canonge escollit va ser Guillem de Moranta que encara ho era l’any 1310 quan va ser escollit per una part de la comunitat com a paborde.    En una data imprecisa es va crear el càrrec de preceptor, coincidint amb la creació d’una escola dins l’àmbit de la canònica, que va fer necessari nomenar el seu responsable que com ja hem dit va ser Berenguer de Manganell i que encara l’any 1310 regentava l’escola. La presència d’escolars ens la testimonia les ordinacions fetes pel paborde Dalmau de Solà on en l’augment de les porcions alimentaries que fa als canonges n’exclou als escolars.    Sobre el nombre de canonges, comptant amb els càrrecs, en aquest període estudiat només n’hi havia 12. La seva entrada es feia quan la comunitat acceptava la professió religiosa d’algun membre format a la comunitat o bé procedent d’un altre canònica. Alhora que alguns canonges es


252

Josep Masnou Pratdesaba

promocionaren en d’altres comunitats deixant la seva plaça per ser proveïda. A partir de l’any 1291 quan s’inicia la sèrie dels “Llibres del paborde” es pot fer un seguiment més detallat dels membres de la comunitat. Administració dels béns i edificis comunitaris    La regla de Sant Agustí implicava una gestió comuna de les propietats en benefici de tots els comunitaris. Ja hem vist que en les ordinacions del 1229 s’establia l’obligació per part dels que tenien càrrec de donar compte a la comunitat i el mateix paborde de la seva administració. Aquest desig però no es complia i els canonges van denunciar amb molta duresa al paborde Bernat que des de la seva elecció per la comunitat no havia passat comptes de la seva administració i havia comès un seguit d’irregularitats, sobretot alienant béns sense el consentiment de la comunitat. A més els canonges es queixen explícitament de l’alienació que va fer als ciutadans de Manresa dels llits de morts i que no deuria comptar amb l’aprovació de tots els canonges.    El bisbe estableix que el paborde hagi de passar anualment comptes de la seva administració davant el bisbe per tal d’evitar cap discordia dins la comunitat, a més determina que no hagi de donar comptes del període anterior. Sobre el tema de les alienacions estableix que havent revisat totes les escriptures d’alienació fetes pel paborde i documentades les que s’han fet sense el consentiment de la comunitat es revisaran alguns casos i en un altre cas s’haurà de recuperar el patrimoni alienat. Deixa però de banda la revisió de tots els establiments fets al camp de Vilanova, ja feia molt temps que s’hi van construir cases i això comportaria molts conflictes i plets. S’estableix que a partir d’aquest moment no es pugui fer cap establiment sense el consentiment de la comunitat i si el paborde ho fes seria sancionat. Pel que fa a la alienació dels llits de mort el bisbe estableix que no es pot fer enrera en aquest afer i que a partir d’aquest moment els llits que siguin necessaris siguin aportats a càrrec del paborde.    Cap al final del memorial de greuges acusen al paborde de recollir el blat provinent de les rendes a casa de parents seus, enlloc de fer-ho als orris que té la comunitat. Podria ser que el paborde hagués arrendat a familiars seus aquest blat quedant fora del control de la comunitat. El bisbe obliga al paborde a utilitzar els orris de la comunitat.


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

253

Serveis parroquials    El que distingeix als canonges dels monjos és que aquests poden exercir funcions pastorals. Com va establir la butlla del papa Gregori IX els canonges exercien directament el servei pastoral a l’església de Sant Martí i de Sant Miquel, on amb el temps s'hi van establir dos hebdomadaris, clergues que exercien les funcions parroquials en aquestes esglésies i que participaven també de les distribucions comunitàries. L’església de Santa Maria era la el lloc on s’hi reunia la comunitat per celebrar l’ofici diví i les misses. El moment en que el poble podia participar de la litúrgia de la comunitat era en la missa matutinal. Per la resta de funcions parroquials, baptismes i enterraments al cementiri que estava situat entorn de l’església hi havia la capella de Sant Martí que era el lloc que assumia aquestes funcions. Pel que fa a l’església de Sant Miquel situada en un arrabal de la ciutat en la seva zona de creixement també exercia les funcions parroquials. En les ordinacions del 1304 els dos hebdomadaris reben la mateixa consideració que els altres canonges. Sabem que a partir del segle XIII es va crear algun benefici particular i que això va començar a cercar espais per poder construir nous altars per les noves fundacions.    Els canonges denuncien el mal estat dels edificis comunitaris que no permeten donar un bon servei a la comunitat i especialment als canonges malalts. Es demana explicitament que es facin reparacions al claustre, dormitori, letrinas i infermeria i es demana que es puguin cuidar dels malalts amb metges, medicaments i altres coses necessaries. El bisbe exhorta al paborde a fer el més aviat possible aquestes reparacions. L’augment de la població a la ciutat i la capacitat petita de l’església es van anar agreujant i a partir de finals del segle XIII el paborde va organitzar col·lectes de diners no solament entre els ciutadans de Manresa per construir un temple nou, sinó que va enviar als bisbats catalans, Mallorca i Elna per poder recollir almoines per sufragar aquestes despeses que havia de fer la comunitat.    El darrer document que hem recollit és l’acte de possessió del nou paborde Guillem de Palou feta pel notari Jaume d’Artés que a més de donar-nos la forma com entraven en possessió els pabordes ens descriu els diversos espais de la canònica manresana d’aquest període. Es un document que recrea l’espai, les paraules i els gestos d’una presa de possessió. L’església disposava d’un cor elevat i dins l’espai del claustre hi havia la casa del paborde que deu correspondre a l’actual sala gòtica.


254

Josep Masnou Pratdesaba

ANNEX DOCUMENTAL 1 1194, novembre, 15, Roma Breu del papa Celestí III, adreçat a la canònica regular de Santa Maria de Manresa, en que modifica el que el seu antecessor el papa Celestí II (11431144) va concedir i que permetia elegir com a rector de la comunitat una persona que no hi tingués relació amb aquesta, a partir d’ara s’estableix que el paborde ha de ser sempre un canonge regular de la comunitat.    [O]: Original desaparegut.    A*: ASM, Perg. XII-4. Còpia feta l’any 1197 per Rodlan, levita i notari públic de Manresa.    a: Editat: Eduardo Tamaro; Monografia de la Seo de Manresa, Manresa, Impremta de San José, 1884, apèndix 6, pp. 148-149    Celestinus episcopus servus servorum Dei, dilectis filiis conventui canonicorum regularium Minorisensis ecclesie, salutem et apostolicam benedictionem. Sicut antecessor noster papa Celestinus instituït, cum preficiendus est aliquis in rectorem ecclesie, primum est de ipso gremio ad hoc ydoneus requirendus; qui si forte inventus non fuerit, tunc alter de altera ecclesia eligatur, ne in aliena stipendia alter obrepat, et emeritis peregrini seu extranei preferantur, sed unusquisque habeat fructum sue milicie in ecclesia illa in qua suam transegit etatem. Quod circa vestris precibus inclinati, presenti pagina sine lesione, tamen aliene justicie prohibemus, nequis de aliena ecclesia in abbatem vel priorem vestrum preficiatur, quandiu in collegio vestre ecclesie ad hoc ydoneus inveniatur. Quod que secundum legem divinam non est arandum simul in bove et asino, id est, homines diverse professionis secundum exposicionem Hispalensis concilii, cui beatus Ysidorus interfuit, simul sociandi non sunt, cum coherere et conjungi non possint quibus et studia sunt et vota diversa; presenti similiter auctoritate statuimus ut cum sitis canonici regulares, vobis nullus preficiatur, nisi vitam iam professus fuerit regularem. Decernimus igitur ut nulli omnio hominum liceat hanc paginam nostre constitucionis infringere vel ei ausu temerario contraire. Siquis autem hoc atemptare presumpserit indignationem omnipotentis Dei et beatorum Petri et Pauli apostolorum eius se noverit incursurum.


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

255

Datum Rome apud Sanctum Petrum Xº VIIº kalendas december, pontificatus nostri anno quarto.    Rodlandus, levita, notarius publicus Minorise qui hoc transtulit IIIº kalendas marcii cum litteris suprapositis in Iº linea et rasis et emendatis et suprapositis in VIª in anno Dominici MC XC VII, die et anno quo supra sss. 2 1228, març, 22, Laterà Breu del papa Gregori IX adreçat al prepòsit i convent de Santa Maria de Manresa en que confirma els béns que té la canònica i especialment les esglésies de Sant Miquel, Sant Martí de la ciutat de Manresa i la de Sant Iscle de Bages.   O*: ASM. Perg. XIII-33.    Gregorius episcopus, servus servorum Dei, dilectis filiis preposito et conventui beate Marie Minorisensis ordinis Sancti Augustini, salutem et apostolicam benedictionem. Cum a nobis petitur quod iustum est et honestum tam vigor equitatis quam ordo exigit rationis ut id per sollicitudinem offici nostri ad debitum perducatur effectum. Ea propter dilecti in Domino filii vestris iustis postulationibus grato concurrentes, assensu personas vestras et locum in quo divino estis obsequio mancipati, cum omnibus bonis que in presentiarum irrevocabiliter possidetis aut in futurum iustis modis prestante Domino poteritis adipisci sub Beati Petri et nostra protectione suscipimus. Specialiter aut Sancti Michaelis et sancti Martini Minorisensis et Sancti Asiscli Vicensis diocesis ecclesias cum pertinentiis earundem quas canonice proponitis vos adeptos, sicut eas iuste ac pacifice possidetis vobis et per vos ecclesie vestre auctoritate apostolica confirmamus et presentis scripti patrocinio communimus. Nulli ergo omnino hominum liceat hanc paginam nostre protectionis et confirmationis infringere vel ei ausu temerario contraire. Si quis autem hoc attemptare presumpserit indignationem omnipotentis Dei et beatorum Petri et Pauli apostolorum eius se noverit incursurum.    Datum Lateranum, XI kalendas aprilis, pontificatus nostri anno secundo.


256

Josep Masnou Pratdesaba

3 1229, Vic Espàreg de la Barca, arquebisbe de Tarragona, després d’haver realitzat visita a la canònica de Santa Maria de Manresa envia una carta al prepòsit i al seu convent amb unes ordinacions sobre la litúrgia i l’organització interna de la comunitat.    [O]: Perdut a l’arxiu de la Seu de Manresa.   a: Editat: Pasqual, Jaume, El antiguo obispado de Pallars, apend. XV, pp 65-66    Sparagus, miseratione divina Tarraconensis archiepiscopus, dilectis filiïs preposito et universo conventui ecclesie Minorise, salutem in Domino. Ad monasterium vestrum visitationis causa personaliter accedentes de statu ipsi ex debito nostri oficii pastoralis tam in spiritualibus quam temporalibus, solicite inquirentes quedam ibidem invenimus que in utrisque correctionis et reformationis officio, super quorum reformatione ea duximus ordinanda, quae sub istis sunt capitulis annotata.    In primis siquidem statuimus et inviolabiliter a vobis praecipimus observari: Quod camerarius et alii qui inter vos officium obtinent dignitatis negotii curae, et solicitudinis sibi commissae ab ipso utiliter procuratis de redditibus, quos percipit nomine dignitatis seu administrationis suae annis singulis bis in anno praeposito et conventui computationem reddat plenariam pacifice et quiete, et si quid forte, deductis expensis legitimis superfuerit de proventibus dignitatis iuxta arbitrium et voluntatem prepositi et conventus in usus melius necessarios et utiles expendantur. Hoc idem simili statuendo praecipimus quod prepositus de proventibus suis computationem legitimam toti conventui reddat, saltem semel in anno, et si quid fortasis residuum fuerit, de assensu et voluntate ipsius conventus secundum Dominum et honestatem et salutares usus et necessarios expendatur pro ut provisioni totius conventus visum fuerit expedire. Ceterum quia quaelibet alia conventualis, suae Metropolitanae Ecclesie in piis et approbatis consuetudinibus debet vestigia salubriter imitari statuimus quod tribus diebus in septimana, die lunae, mercurii et veneris, post missam matutinalem populo, ut moris est celebratam a canonicis missa pro defunctis decantetur, circa tertiam missa majori iuxta consuetudinem Tarraconensis Ecclesiae singulis diebus ab universo conventu devote et solemniter celebrata, ut status ecclesiae vestrae, qui


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

257

in praemissis patiebatur defectum, mediante huiusmodi ordinatione, salubre Divinii Oficii sentiat incrementum. Statuimus quoque et sub attestationi divini juditii firmiter praecipimus observari ne quis canonicus de caetero denarios accipiat pro vestitu, sed de eadem camera de pannis eiusdem valoriis et pretii competenter provideatur eisdem, ita quod vestitus inopia eis congrue sublevetur, pro ut decet canonicos regulares, et vestes vetustate reiectas camerarius recuperet, qui ipsis canonicis vestes quas oportuerit ministrabit; fragmenta vero sive residuum quod superaverit in mensa canonicis pauperibus erogetur, de quibus caritative reficiat secundum ipsius residui quantitatem. Denique quia canonici regulares in voti sui promissione abdicationem proprii sunt professi, universis simplicibus canonicis, qui curam administrationis non adherent praecipiendo mandamus quod si proprietarii fuerint, praeposito suo proprium, quod damnabiliter possident, reddant et restituant alioquin post duos menses a susceptione praesentium noverint se suspensos. Haec autem universa et singula, sicut per seriem sunt expressa mandamus et districte praecipimus in virtute obedientiae et sub poena suspensionis in omnibus et per omnia inviolabiliter observari.    Datum apud Vicum, anno Domini M.CC.XXIX. 4 1264, juny, 7, Vic Ordinacions establertes per Bernat de Mur, bisbe de Vic, sobre el funcionament de la canònica de Santa Maria de Manresa després de rebre la causa que enfrontava als canonges amb el paborde Bernat.    O*: ASM Pergami XIII- 10    Oferim la transcripció íntegra del text on hem intentat restituir quan era possible les parts del text que s’han perdut i podem deduir-ne el seu contingut entre claudàtors [..].    Pateat cunctis. Quod causa fuit mota coram domino Bernardo, Dei gratia Vicensis episcopo, inter canonicos monasterii Minorisensis agentes ex parte una, et Bernardo preposito eiusdem monasterii deffendentem ex altera. Petebant siquidem dicti canonici dictum prepositum compelli ad porciones carnium salsarum porcinarum et vaccinarum integriter quas porciones diminuerat in tercia parte. Item petebant eundem prepositum compelli ipsis porcionibus integritatis ad emendum sive eis dandum


258

Josep Masnou Pratdesaba

predictas porciones non de quibuslibet carnibus sed de competentibus et bene coctis eis ministrari. Item petebant unum pulmentum quod consueverant recipere die lune, die mercurii et die sabbati eis restitui. Item petebant illum pulmentum et alia que recipiebant in diebus ieiuniorum eis assignati et etiam diversimodo sicut fieri consuevit et hoc ideo quarum sunt quasi totaliter per ipsum diminuta. Item petebant ipsum compelliri ad subprepositum recipiendum qui debat per ipsum eis necesaria distribuere. Item petebant ipsum compelliri ad reddendam racionem de omnibus fructibus sive redditibus quos percipit et percipiet omni anno et etiam quos iam percepit a tempore sue promocionis [...] et hoc cum scriptura qua scripsit omnes expensas et recepta. Item petebant ipsum compelliri ad reddendam ecclesiam indempnem de omnibus possessionibus et honoribus quos ipse alienaverat capitulo contradicente vel aliquo de capitulo vel ipso capitulo non consentiente videlicet, dando possessiones quas ecclesiam propriis sumptibus excolebat ad certas pensiones vel concedendo vel consentiendo que possessiones que dabant certam partem frumentium devolverantur ad certos censos vel pensiones. Item [petebant] ipsum compelliri ad convertendos lectos quos habuit ratione sepulture a probis hominibus Minorise et etiam ad illos [quos] habuit a canonicis et aliis clericis de[functorum ..]ut valeant ad honorem ecclesie reperiri. Item petebant ipsum compelliri ad convertendos omnes libros qui fuerunt [....] sacriste, videlicet Bernardus Galcerandi [...]. Item petebant ipsum compelliri ad restituendam omnia bona que erant in sacristia tempore que ipse dictum [sacriste] spoliavit. Item petebant [ipsum compelliri [...] pro remedio anime sue. Item petebant ipsum compelliri ad convertendum bladum in [...] domibus propinquorum suorum et que a modo non debet blada deponere estra orrea monasterii. Item petebant ipsum compelliri ad reparandum [claustrum, dormitorium] latrinas et etiam infirmatorium. Item petebant ipsum compelliri ad providendum infirmis [...] in medicis, xerrupipos et aliis [...] necesariis. Item petebant compelliri a turbacionem qua faciebat sacriste super rehedificando molendino quod fuit sacristie assignatum [...] lampadis. Item petebant eis assignari priorem qui haberet curam canonicorum per preposituram et sit redditus assignari. Item [petebant] dari infirmarium secundum modum pretaxatum. Cumque facta responsione super premissis a dicto preposito et super negociïs ad eodem preposito factis, testes produci et atestaciones publicate et quedam instrumenta hinc inde producta.    Nos Bernardus, Dei gratia Vicensis episcopus, attendentes que servos Dei non oportet litigare et que ex tractatu istius cause possit


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

259

magnum incomodum dicto monasterio tam in spiritualibus quam in temporalibus provenire volentis dicti monasterii indempnitati providere super premissis et super quibus dicta aliis de consensu capituli vestre ad honorem Dei ordinationem duximus faciendam pro ut inferius continetur. Primo super integratione carnium salsarum, vaccinarum et porcinarum, dicimus et mandamus quo die que conventus Minorise comedet carnes vacinas prepositus det tot (sic) denarios in carnibus vaccinis quod daturus esset in carnibus salsis et arietinis, illud idem faciat die quod conventus comedet porcinas carnes. Dicimus tamen que porcio cuiuslibet canonici carnium salsarum valeat ii denarios barchinonensis. Dicimus etiam que prepositus det canonicis carnes competentes, bene coctas et preparatas. In precipuis vero festivitatibus et duobus diebus dominicis carneprivi adventus et quadragesime recipiant canonici suas porciones pro ut actenus consueverunt. Item dicimus et ordinamus quod racione illius pulmenti quod dicti canonici petebant eis restitui die lune, die mercurii et die sabbati prepositus donet eis in duobus diebus predictis fabas et tercia vero die cicera. Et de dictis pulmentis et aliis que recipient in diebus ieiuniorum det prepositus eiusdem canonicis competentes porciones. Item dicimus et ordinamus quod prepositus provideat canonicis infirmantibus honeste et competenter secundum Deum et regulam beati Agustini et cum predictus prepositus teneatur ad predictam nolumus de subpreposito et infirmario ad presens monasterium honerare. Priorem vero claustralem habeant si voluerint, prepositus tamen non teneatur ei redditus asingnare. Item dicimus et ordinamus quod prepositus reddat computum conventui de ceteris, de receptis et expensis, semel in anno coram nobis vel successoribus nostris, ne inter ipsos possit de computo discordia exhonerare. Ad computum vero transacti tempo propter dificultatem que inde posset contingere nolumus cogere prepositum memoratum. Super capitulo vero alienacionum dicimus et ordinamus quod prepositus agat de consensu conventus contra illum qui possidet: campum que stabilivit Andreas Galcerandi contra possidentem dictum campum ad partem illam expletorum quam ibi recepiebat ecclesia Minorise cum dictus prepositus non stabiliverit partem suam dictorum expletorum pro ut aparet per formam instrumenti inde confecti. Computet <tamen> dictus prepositus in sua parte expletorum III solidos et IIII denarios quos de dicto campo facit ei Andreas Galcerandi predictus. Dicimus etiam et ordinamus que agat prepositus cum consensu conventus ad recuperandum campum de Berengariis contra detentorem. Stabilimenta vero domorum facta in campo de Villanova in quibus sunt constructa post ea domus et alia stabilimenta de quibus est actum cum


260

Josep Masnou Pratdesaba

non inveniamus in ipsis stabilimentis ecclesiam esse lesam et in aliquibus ipsorum stabilimentorum subscripserint aliqui de canonicis, pro bono pacis, non cogimus prepositum revocare. Statuimus tamen et ordinamus et inviolabiter observari mandamus quod prepositus a modo non stabiliat neque faciat alienaciones aliquas sine consensu conventus neque iuris ordine preter missos quod si fecerit ipsa stabilimenta et alienaciones tamquam contra ius factas irritas decernimus et inanes, et nichilominus ipsum inde prepositum contra qui puniremus. Super reddicionem lectorum actenus perceptorum, dicimus que dictus prepositus reddat si quos hec ad usus et servicium domus. Super consueveritis et super illis quo non hoc, pro bono pacis, ipsum relinquimus consciencie sue. Dicimus etiam et ordinamus que dictus prepositus restituat ecclesie Minorise omnes illos libros qui fuerunt Bernardi Galcerandi sacriste condam, quos idem prepositus confessus est se habuisse videlicet: Digestum vetus, codicem apparatum pro parte institutam et decretales sine aparatu, et Sumam magistri Iohannis et fratris Raymundi et usaticos Barchinonensis et quiddam breviarium. Qui quidem libri ad proprietatem et tesaurum dicte ecclesie [Minorise vel] per aliis bonis que fuerunt dicte sacriste qui proponeretur ipsum prepositum habuisse non cogimus ipsam eadem bona restituere cum constiterit magnam debitam dicte sacriste nomine persolutus. [Dicimus etiam] et ordinamus quod prepositus conveniat in utilitatem sacristie ecclesie Minorise vel in utilitatem ipsius ecclesie de consensu conventus que idem prepositus habuit et recepit [.....] de bonis que erant in dicta sacristia tempore quo removit dictum sacristam de sacristia. Super capitulo den Biffoga super demus ad presens donec pleniorem de [....] eo. Item dicimus et ordinamus que prepositus non congreget bladum monasterii extra monasterium sed teneat et congreget ipsum totum in monasterio. Item [dicimus et ordinamus] dicto preposito quod repararet claustrum, dormitorium latrinas et domos infirmarie et non fecerit. Dicimus et mandamus qui firmis [....] ad instans festum Sancti Andree reparet et aptet omnia supradicta. Item super capitulum molendini quod fuit [Bernardo Galceran]do damus lampadam super sedemus ad presens. Et quorum ex suscepti cura regiminis circa animarum salutem nos debemus vigiles reddere et intendere. [Dicimus et ordina]mus firmiter, tam preposito quam canonicis universis, quod talem se gerant et habeant circa observancias regulares et sue regule honestatem quod ad suarum animarum sa[lutem et de] aliis etiam bonum transeat in exemplum, et quod non oporteat nos a modo pro observandis huiusmodi aliqua infligere eis penam.


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

261

Facta est hoc ordinacio VIIIº idus iu[nii], anno Domini Mº CCº LXº quarto.    Sig+num Bernardus, Dei gratia Vicencis episcopus *    Presentibus Raimundus de Angularia, vicensis sacrista. Peyrono. Raimundus de Valleforti. Petrus de Pausa et Petrus de Sancto Ypolito ac Petrus de Torrentibus canonicis Vicensis. Magistro Iohanne de Clusa. Petrus de Sala, clerico Vicensis necnon preposito Minorise predicto camarario Bernardus Galcerandi, Bonifilio et Petrus de Ulzinellis canonicis dicte ecclesie Minorise et Bernardus de Artes et Francischo de Ulzinellis civibus Minorise necnon et pluribus aliis clericis et laycis. Et ut presens ordinacio mayorem obtineat firmitatem in ipsa manu propria subscribentes eandem nostri sigilli muniminus fecimus roborari. 5 1304, juliol, 3, Manresa Dalmau Solà paborde de Manresa fa unes ordinacions en les quals augmenta les porcions de menjar donades als canonges i als dos hebdomadaris de Santa Maria de Manresa alhora que institueix un aniversari per després de la seva mort.    ASM. Llibre del Paborde I (1292-1310) ff.53v-54v    Noverint universi. Quod cum nos Dalmacius, Dei gratia Minorisensis prepositus, attendentes que canonicale porcio in multis defectuosa existit et specialiter in pane, in piscibus in diebus veneris et in aliis diebus ieiuniorum; attendentes etiam que redditus nostre prepositure ex industria nostra , adiuvante Deo, sunt in tantum aucmentari que sine lesione et dampno nostre prepositure possumus dictam canonicalem porcionem in suis defectibus suplere, cum semper bona agere et meliora prespitere debeamus. Ideo etiam devoti et benemeriti conventus nostri ad hoc precibus inclinat dignum duximus predictus canonicalem porcionem in melius aucmentare habito igitur in comuni diligenti tractatu inter nos et consilio super predictis et aliis in quibus nobis visum extitit ipsam porcionem et [.... con]corditer duximus et ordinamus.    Nos Dalmacius , Dei gratia Minorisensis prepositus, cum [univer] sa voluntate tocius conventus nostri in simul in capitulo congregati infrascriptam facimus ord[ina]cionem qua nos et totus ipse conventus volumus et etiam ordinamus ipsam esse perpetuam et omni firmitate


262

Josep Masnou Pratdesaba

perpetuo esse constantem omni tempore. Ordinamus in quam in qualibet die omni tempore et in perpetuum quilibet canonicus noster et duo ebdomendarii nostri ex nunc recipiant unam libram et dimidiam panis cum tantum consueveret recipere, libram et quartonem que libra debet ponderare de pane cocto XXVI uncias de march. Item ordinamus que quodlibet die veneris omni tempore quilibet canonicus et duo ebdomedarii ex nunc in perpetuum recipiant denariatam pisciam vel ovorum omni tempus cum nichil nisi paucis diebus recipere consueverit. Item ordinamus que per totum adventum Domini etiam per totam quadragesimam, quolibet die lune et quolibet die mercurii, die veneris et die sabbati et quolibet die quatuor temporum mensis september quilibet canonicus et duo ebdomedarii ex nunc in perpetuum recipiant denariatam piscum cum nichil in hiis diebus recipere consueverint, hoc salvo que si festum ocurrerit in aliquo dierum predictorum que recipiant servicium que est consuetum et non amplius. Item ordinamus que tam omnibus vigiliis sanctorum per totum annum que in ecclesia ieiunari mandantur et in IIIIº vigilis beate Marie in perpetuum quilibet canonicus et duo ebdomendarii ex nunc in quolibet die predictorum recipiant duas denariatas piscium cum in aliqua vigilia exceptis paucis nichil consueverint recipere. Item ordinamus que in festivitatibus circumcisionis, apparicionis, asensionis Domini, sancti Iohannis Babtiste, sancti Petri, sancti Laurencii, sancti Agustini et in dominica in qua fit festum Trinitatis et in die innocentum et in festivitatibus purificacionis beate Marie nisi infra septuagesimam venerit, et annunciacionis, assumpcionis et nativitatis beate Marie quilibet canonicus et duo ebdomendarii ex nunc in qualibet dictorum festivitatum et recipiant ultra id quod recipere consueverit duas denariatas carnium inveturu. Et si contingeret que aliqua dictarum festivitatum occurerent in die veneris vel die sabbati dentur cuilibet canonico et duobus ebdomedarii duo denarii predicto inveturu. Item ordinamus que in festivitatem santce Marie Magdalane canonici et ebdomendarii recipiant ex nunc canonica carnium anecinarii cum carnibus salsis sicut consuetum est eis dari diebus quibus carnes recipiant duas denariatas carnium invetura. Volumus etiam et ordinamus que nullus infirmus vel etiam aliquis existens in scolis vel aliis, nisi ecclesia residenciam facint recipiat aliquid de predictis nec etiam aliquis presens in aventu nisi voluerit ieiunare. Sed circa infirmos et in studio seu aliis ibidem comorantes illud observetur que extitit actenus observare consuetudinem, gratie et benefici antedicti, gratis a nobis nostro conventui collati [...]. naturale ipse devotus conventus nobis reddere sit astrictus.


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

263

Ideo saluti nostre anime prospicere cupientes rogamus et exortamus presentem conventum nostrum et qui pro tempore fuerit ac etiam volumus statuimus et perpetuo ordinamus que prelibatus conventus teneatur semper per annuatim in die obitus nostri anniversarium facere et orare ad Dominum in remedium anime nostre ita que canonicus: itaque quilibet canonicus qui sacerdos est vel fuerit, die illa ac etiam ebdomedarii teneantur die predicta missam celebrari pro anima nostra alii etiam canonici qui in sacerdocio non fuerint constituti exorent pro nobis, pro ut in anniversariis aliorum orare consueverunt. Intendentes super hoc eorum consciencias honerare statuentes nichilominus et ordinantes que die predicta obitus nostri canonici omnes et ebdomendarii conventuali missa per prepositum qui pro eorum solempniter fuit celebrata teneantur exire processionaliter super sepulcrum nostrum pro ut in anniversariis aliorum est fieri consuetum ad hoc versavice nos conventus iam dictis attendentes que in oficiïs caritatis primo loco illis teneamur abnoxiri a quibus beneficium cognoscimus recipere, Deo concedentes vobis dicto domino preposito omnia supradicta et ascenciens vobis in predictis promittimus per nos et omnes successores nostros vobis dicto domino preposito et domino Deo nostro omnia predicta in salutem vestre anime ordinata, statuta attendere in perpetuum et complere pro ut per vos et nos superius sunt statuta hanc itaque ordinacionem facimus per nos et omnes successores nostros quam volumus omni tempore et in perpetuum valituram ut predicta ordinacio sit firmior et validior habeatur nos tam prepositus predictus quam etiam conventus ipsam nostri subscripcionem duximus roborandam.    Testes G. Bartholomei prebiter et Bonanatus de Gradu. Et sicut duo et dentur dicto preposito. 6 1310, agost, 7, Manresa Acta de possessió del canonge Guillem de Palau com a paborde de Santa Maria de Manresa, després del ser nomenament pel bisbe de Vic Berenguer Saguàrdia. El bisbe no va acceptar el candidat proposat per la comunitat l’infermer Guillem de Moranta per no considerar-lo digne.    ASM. Llibre del Paborde I (1292-1310) ff.97v-99    Noverint universi, quod die veneris que legitur septimo idus augusti, in hora scilicet paulo post ortum solis, in qua hora celebrabatur missa


264

Josep Masnou Pratdesaba

matutinalis seu popularis in ecclesia beate Marie de Minorisa anno Domini millesimo trecentesimo decimo. Venerabiles et discreti viri Berengarius Alamandi et Poncius de Lagostera, Vicensis canonici, Ferrarius de Turribus iurisperitus et Berengarius de Manganello, precentor dicte ecclesie Minorise, executores ad infrascripta deputati a reverendo in Christo patre ac domino Berengario, Dei gratia Vicensisi episcopo, cum littera sua papirea patente et in dorso sigillata sigillo suo cereo assueto, cuis datum est apud Vicum, octavo idus augusti anno predicto. Existentes ante altare beate Marie dicte ecclesie populo civitatis Minorise qui convenerant ibi ad audiendam missam in dicta ecclesia congregato, tradiderunt michi notario infrascripto litteram predictam de qua superius mentis habetur, que litteram mandaverunt per me eundem notario ibidem publice legi presente ibidem dicto populo qui ibi convenerat pro audienda missa et presentibus etiam multos clericos dicte civitatis cuius quidem littere tenor talis est:    Berengarius, misericordia Dei Vicensis episcopus, venerabilis in Christo dilectis Berengario Alamanni et Poncio de Lagostera, Vicensis canonicis, Ferrario de Turribus, iurisperito, et Berengario de Manganello, precentori ecclesie et monasterii Minorise, salutem et dilectionem. Cum ius providendi ipsi monasterio Minorise vaccanti pastore per mortem venerabilis Dalmacii quondam eiusdem monasterii prepositi, pro eo que ipsius monasterii canonici Guillelmum de Moranta, infirmorum eiusdem monasterii, indignum in sepedicte monasterii prepositum elegerunt, scienter ad nos de iure sit legitimum devolu-tum. Nosque de venerabili Guillelmo de Palacio, eiusdem monasterio priore, tamquam de persona ydonea et discreta eidem monasterii providimus de preposito et pastore cum eiusdem prepositure iuribus et pertinenciis universis, ipsamque investimus de eadem cum suis iuribus et pertinenciis universis precensialiter per directum nostrum ac in eadem preposituram eidem comi-serimus curam et regimine animarum vobis et unicuique vestrum dictum et mandatum quantius ad predictum monasterium personaliter accedentes, vos vel duo aut alter vestrum sive alter, dictum Guillelmum de Palacio in possessionem ipsius monasterium et universorum ad ipsum spectancium iurium inducatis et defendatis inductum sibique faciatis et mandetis de universis iuribus et fructibus dicte pepositure, integre respondere contradictores et rebelles auctoritate nostra per censuram ecclesiasticam competendo canonici, vero aliiis de dicto momasterio ex parte vestri mandetis ut eidem obediant tanquam eiusdem monesterio


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

265

preposito et pastori. Parrochianis etiam eiusdem ecclesie ex parte nostra iniungatis ut eidem similiter obediant in hiis que pro salute animarum suarum eis duxerint iniungenda ad premissa vero si necesse fuerit secularis braciis auxilium in vocetis. Datum Vici, VIIIº idus augusti anno Domini millesimo trecentesimo decimo.    Qua quidem littera per me dictum notario lecta dicti venerabiles executores rogaverunt et requisiverunt, et rogando et requirendo mandaverunt tam clericis quam proceribus Minorise ibi tunc existentibus, quam etiam aliis de populo dicte civitatis qui ibi erant, pro cetero habeant pro preposito dicte ecclesie Minorise venerabilem Guillelmum de Palacio predictum qui ibi presens erat, et que sibi responderent, satisfacerent et obeirent in hiis in quibus preposito dicte ecclesie respondere, satisfacere et obeire tenebantur et consueverunt quoniam ipsi executores sit ibi existentes ipsum Guillelmum de Palacio de presenti induce-bant in corporalem et vacuam possessionem vel quasi dicte ecclesie et prepositure eiusdem et omnium iurium ad ipsam preposituram spectancium et spectare debencium quoquomodo. Ad que aliqui etiam de clericis qui ibi erant et respondentes dixierunt que in provisionem quam dictus dominus episcopus fecerat de ipsa prepositura Guillelmo de Palacio predicto gratam habebant plurimum et acceptam tamquam factam de persona idonea, honesta et discreta, et que deinde responderent, satisfacerent et obedirent eidem pro ut prepositum eiusdem ecclesie respondere, satisfacere et obeire consueverunt.    Ad einde vero absque aliquo intervallo, predictus venerabiles executores recedentes de loco predicto qui est ante altare beste Marie, simul cum dicto Guillelmo de Palatio et testibus infrascriptis, ascenderunt ad corum dicte ecclesie et possuerunt dictum venerabilem Guillelmo de Palacio in stallo seu katedra dicti cori in qua prepositus dicte ecclesie sedere et stare consuevit in dicto coro. Deinde etiam dicti venerabiles executores inde recedentes simul cum dicto Guillelmo de Palacio et testibus infrascriptis iuverunt ad monasterium sive hospicium dicte prepositure, et introducentes ipsum monasterium intra-verunt in cameram prepositi Minorisensis et sit existens in dicta camera tradiderunt sibi claves dicti monasterii ert possessionem vel quasi ipsius monasterii et camere. Dicentes etiam: Nos auctoritate dicti domini episcopi et ex potestate vobis et unicumque nostrum ab eo in hanc parte commissa ponimus et inducimus vos in possessionem vel quasi prepositure Minorise et ecclesie et monasterii eiusdem et omnium etiam iurum ad ipsam preposituram spectantium.


266

Josep Masnou Pratdesaba

Quam quidem possessionem vel quasi dictus venerabilis Guillelmus de Palacio acceptavit et intravit. Et tam ipse venerabilis Guillelmus de Palacio quam executores predicte mandaverunt michi notario infrascripto qui omnibus et singulis supradictis presencialiter interfui ut de premissis publicum sibi facere instrumentum. Quibus etiam sit actis et ordinatis predicti executores manda-verunt Bernardo de Cura, presbitero, qui ibi presens erat, et cum dictus venerabilis Guillelmo de Palacio me dicto notario presente ad hoc locum suum comiserat que reciperet possessionem corporalem hostiorum sive portarum exteriororum dicte ecclesie et monasterii. Quo mandato recepto dictus Bernardus de Cura, nomine quo supra simulacrum testibus infrascriptis ad hoc etiam specialiter vocatis et rogatis, accesit ad hostium exterius dicti monasterii. Deinde intravit dictam ecclesiam et accesit ad hostia exteriora dicte ecclesie et claudendo et apriendo ianvas dictorum hostiorum dicte ecclesie et monasterii dixit que ipse ex dicto mandato a dictis executoribus sibi facto in nomine dicti venerabilis Guillelmi de Palacio a quo in hiis ut predictum locum habebat, acceptabat possessionem dicte ecclesie et monasterii, que etiam dictus Bernardus de Cura incontinenti mandavit michi dicto notario ut predicta quatenus de facto possessuerunt in presenti ponerem instrumento.    Postque etiam in continenti absque aliquo intervallo, ego dictus notarius rediens ad dictam cameram prepositi Minorise simul cum dictus Bernardus de Cura et testibus infrascriptis qui vocati et rogati ad omnia et singula supradicta interfuerant, invenimus in dicta camera executores predictos etiam alios tam clericos quam laicos. Et ipsis venerabiles executores ita cetero mandaverunt et facierunt per me eundem notario publice ibi legi litteram dominum episcopi supradictam. Qua lecta in continenti mandaverunt ex parte domini episcopi et auctoritate et potestate eis et unicuique eorum et a hac parte comissa supradicti videlicet, Berengarium Alamani, Poncius de Lagostera et Ferrarius de Turribus et precentor predicti venerabilibus Petro de Salellis et Nicholao de Solano canonicis ac Petro Caçardi et Petro Ceguerii ebdomedariis dicte ecclesie Minorise qui ibi presentes erant, que impenderent et prestarent dicto venerabili Guillelmo de Palacio canonicam obedienciam et debitam reverenciam et ipsum deinde pro preposito dicte eccclesie eique parerent et obeirent in omnibus tamquam eorum prepositi et pastori. Quo mandato audito et recepto supranominati preceptor Petrus de Salellis et Nicholaus de Solano canonici, ac Petrus Caçardi et Petrus Ceguerii ebdomedarii minorisensis in continenti flexis genibus et cum humilitate


La canònica de Santa Maria de Manresa (1093-1310): organització litúrgica i vida comunitària.

267

qui decuit tamquam filii obediencie unusquisque, videlicet eorum per se fecerunt et prestiterunt dicto venerabili Guillelmo de Palacio canonicam obedienciam et reverenciam debitam oris, videlicet manum osculamine tamquam eorum preposito et pastori. Quibus omnibus et singulis sit actis et ordinatis quod ut superius lacius et clarius exprimuntur cum dicti venerabiles executores quam etiam dictus venerabilibus Guillelmus de Palacio munc prepositus ecclesie supradicte mandaverunt. Inde per michi notarium infrascriptum publicum sibi fieri instrumentum    Romius Umberti, Bernardus de Rochafort, Jacobus de Colello et Guillelmus de Sala presbiteri. Petrus de Rocha, Jacobus de Solano, Jacobus Boveti, Romius de Casanova, Jacobus de Ulzinellis, Berengarius de Area iurisperitus, cives Minorise.


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p. 269-295 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.48

L’ESGLÉSIA I LA SINAGOGA ALS MURALS ROMÀNICS D’ABU GOSH (EMMAÚS) I DE SIXENA per Montserrat Pagès i Paretas La représentation de la mort du Christ, marquant la fin de l’ancienne Alliance et l’inauguration de la nouvelle par l’effusion de son sang, offrait aux artistes un schéma propre à expliciter le symbolisme des deux figures. Entre l’image de la croix et celle de la Vierge, l’Église recueille dans un calice ce sang de la nouvelle Alliance, tandis qu’à la gauche du Crucifié, la Synanogue s’éloigne en refusant de croire au Fils de Dieu. M.-L. Thérel, «L’origine du thème de la “synagogue répudiée”», Scriptorium, 1971.

Resum Als frescos romànics d’Abu Gosh (Emmaús), a Palestina, i de Sixena, en terres de la Corona catalanoaragonesa, hi apareix un model iconogràfic extraordinari per representar l’Església i la Sinagoga devora el Crucificat. Tots dos monestirs, Abu Gosh i Sixena, estaven vinculats a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i foren erigits en un i altre territori en moments d’esplendor. Molt pròximes estilísticament, unes i altres pintures són del darrer quart del segle xii. Les d’Abu Gosh anteriors al 1187 i les de Sixena plasmades vers el 1196. En aquest estudi aprofundirem en els


270

Montserrat Pagès i Paretas

orígens, ús i expansió del tema i en la singular i idèntica versió representada en aquests dos llocs. Paraules clau: frescos romànics, Església i Sinagoga, crucifixió, models iconogràfics, estil de l’any 1200. The church and the synagogue in the Romanesque murals of Abu Gosh (Emmaus) and Sigena Abstract In the Romanesque frescoes at Abu Gosh (Emmaus) in Palestine and at Sigena in the territory of the Crown of Aragon, there appears an extraordinary iconographic model, since it represents the church and the synagogue next to the crucified Christ. Both Abu Gosh and Sigena were monastic communities of the Order of Knights of the Hospital of Saint John of Jerusalem, built at the apogee of the order’s power. These two paintings, which are stylistically quite similar, date from the last quarter of the 12th century – those of Abu Gosh from before 1187 and those of Sigena from around 1196. This study focuses on the origins, use and expansion of the subject, and on its singular but identical depiction in the two monastic houses. Keywords: Romanesque frescoes, the church and the synagogue, Crucifixion, iconographical models, style of the year 1200. De dos antics monestirs de l’orde de l’Hospital de Sant Joan, Abu Gosh (Palestina) i Sixena (Osca),1 fundats a mitjans i finals del segle xii, prové una decoració mural pictòrica notabilíssima, amb un tema en comú idèntic en un lloc i l’altre i fins aleshores força excepcional en la manera en què hi és representat. És el de l’Església i la Sinagoga en 1.

Vull agrair l’ajuda de Lily Arad, que, el 13 de desembre de 2018, m’acompanyà a Abu Gosh i després m’acollí a casa seva, així com la seva amistat i suport incondicional des de sempre. I vull agrair, també molt especialment, l’ajuda del germà Olivier, de l’abadia benedictina de Santa Maria de la Resurrecció d’Abu Gosh, imprescindibles l’una i l’altra per a la redacció d’aquest treball. I al doctor Miquel dels S. Gros, vull agrair-li la confiança que sempre m’ha demostrat. I a Dulce Ocón, la primera a assenyalar per escrit la semblança de les imatges que ací s’estudiaran, la seva ajuda en la bibliografia.


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

271

l’escena de la crucifixió, personificades en figures femenines, però no pas soles i dretes al costat del Crucificat, com en l’art carolingi i otònic, sinó de mig cos i cadascuna acompanyada per un àngel el qual, en el cas de l’Església l’ajuda a atansar-se a la ferida del costat dret de Crist, imatge de profunda significació eucarística. El de la Sinagoga la foragita del seu costat, empenyent-la amb totes dues mans, a Sixena més subtilment que a Abu Gosh. Aquest tema ja era conegut de l’art bizantí, com ho testimonia la miniatura d’un evangeliari grec del segle xi de la Biblioteca Nacional de França.2 Justament, la diferència principal entre la iconografia occidental (carolíngia i otònica) del tema i la bizantina és la presència dels dos emissaris divins, dels dos àngels, creació d’aquesta en el segle xi.3 A Abu Gosh i Sixena, però, l’Església i la Sinagoga només hi apareixen de mig cos, però, com els àngels respectius, i justament sota els braços de la creu. A més, la semblança estilística molt estreta accentua el seu parentiu. La diferència principal és l’estat de conservació del color. Mentre l’incendi de Sixena de 1936 alterà els blaus i verds resplendents i els convertí en gradacions de marrons, a Abu Gosh, tot i els segles d’incúria i de destrucció, es conserva força bé i hom pot admirar-hi uns blaus resplendents i uns grocs daurats intensos. Totes quatre figures es representen de mig cos, sota el braç horitzontal de la creu, l’Església a la dreta de Crist i la Sinagoga a l’esquerra, com una visió simbòlica a l’esdeveniment, els testimonis històrics del qual són els homes i dones que hi assistiren i que es representen a sota, al peu de la creu. En totes dues crucifixions apareixen, a més, altres temes, com els lladres i un profeta a Abu Gosh. A Sixena, s’hi representen arquitectures que evoquen la ciutat de Jerusalem, com el temple de la Roca, sota la Sinagoga, on ella posa la mà dreta, com si s’hi sustentés, i una torre al costat dret de Crist. I a banda i banda, com sol ser habitual, les santes dones i el deixeble estimat, tots junts a la dreta de Jesús, i a la seva esquerra un grup de jueus i soldats. A Abu Gosh, la Crucifixió es troba al mur meridional de l’església, en un lloc destacat del tram més ample que equivaldria al transsepte, contraposada a la Koimesi o Dormició de la Verge, representada també amb gran notorietat a la paret septentrional. La Crucifixió de Sixena, que avui es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), prové de la 2. 3.

BnF gr. n. 74, foli 59. Gustav Kühnel, Wall Painting in the Latin Kingdom of Jerusalem, Berlín, 1988, p. 170.


272

Montserrat Pagès i Paretas

decoració de la sala capitular, on ocupava ben destacadament el centre de la paret meridional, a l’extrem oposat de la qual i en un lloc igualment rellevant hi havia el Naixement, que es perdé amb el foc de 1936. El que és excepcional a Abu Gosh i a Sixena és la iconografia particular en què apareixen, representades de mig cos, amb sengles àngels també de mig cos, en el cas de l’Església per ajudar-la a acostar-se al costat de Crist i, en el cas de la Sinagoga, per allunyar-la d’aquest. Que l’art pictòric d’un lloc i l’altre correspongui a la darrera fase de l’estil dels Comnens fa que, a més, siguin molt pròximes estilísticament. Aquest model particular, que es repeteix a tots dos indrets, probablement, devia haver-se originat als tallers de Constantinoble, ja que l’art pictòric dels dos llocs té una gran influència bizantina: en el cas de Sixena, amb fortes connexions amb l’art de Sicília, especialment amb els mosaics de la catedral de Monreale, i en el d’Abu Gosh, com ha posat en relleu Gustav Kühnel, amb el de Nerezi.4 Tanmateix, hi devia haver molts altres exemples a la mateixa Bizanci que no ens han pervingut. L’església de l’Hospital de Sant Joan a Abu Gosh (Abu Gosh) L’església, dedicada a Santa Maria de la Resurrecció i seu d’una abadia benedictina, és una de les més conservades de les erigides pels croats a Terra Santa. Ho fou pels hospitalers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem,5 que des del 1141 posseïen el lloc, identificat amb l’Emmaús bíblic, on, segons el Nou Testament, Jesús ressuscitat s’aparegué als seus deixebles (Lc 24,13-33).6 És 4. 5.

6.

Gustav Kühnel, Wall Painting in the Latin Kingdom of Jerusalem, Berlín, 1988, p. 149-180. J. Delaville Le Roulx (ed.), Cartulaire général de l’Ordre des Hospitaliers de Saint-Jean de Jérusalem (1100-1310), París, 1894-19056, i, núm. 309, p. 222-233; (i després del 1141): núm. 39 i 174, p. 113-114 i p. 135-136, «s’il ne s’agit pas là d’Emmaüs à Nicopolis, égalementun domaine des Hospitaliers». (Esther Grabiner, «L’iconographie du faux marbre, le cas de l’église franque à Abou Gosh», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, xxxviii (2007), p. 137-142, n. 3). El nom àrab antic del lloc, Qaryat al-’Inab, ‘la vila de la vinyaʼ, ha incentivat que s’identifiqués amb Quiriat-Jearim, el lloc on David prengué l’arca de l’aliança per dur-la a Jerusalem (2Sa 6,1-11; 1Cr 13,1-13). Un altre lloc identificat amb l’Emmaús bíblic és el que el 634, al temps que els àrabs ocuparen la plana occidental de Palestina, es coneixia per Anwâs, assolat per la pesta el 639 i després abandonat, a favor del pròxim lloc d’el-Atroun. A la Historia Hierosolymitanae expeditionis, Albert d’Aix, que escrivia des d’Aquisgrà, tot i que es basa en els textos de Willibal del 723 i de Bernat el Monjo el 870, en referir-se a Emmaús parla d’un lloc amb abundància d’aigua, la qual cosa s’esdevé a Abu Gosh. En qualsevol cas, els templers edificaren una nova església sobre les ruïnes de l’antiga d’Anwâs (L.-H. Vincent i F.M. Abel, Emmaü: Sa basilique et son histoire, París, 1932, p. 357-374).


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

273

situada a uns quinze quilòmetres de Jerusalem, al lloc on hi ha testimonis d’un hàbitat molt antic, atret sens dubte per l’existència d’una surgència d’aigua, sobre la qual es construí l’església. Entre altres restes d’època romana, al mur nord del temple es conserva una inscripció de la V Legio, la que atacà Jerusalem el 70 dC, que estigué allotjada aquí. Amb aspecte de fortalesa i parets ben gruixudes (de 2,80 m a 3,70 m), l’església d’Abu Gosh s’inscriu dins un rectangle, els tres absis inclosos, buidats en l’espessor del mur. És de tres naus, la central més ampla i més alta que les laterals. Pilars rectangulars divideixen les naus en quatre trams, cobertes per voltes per aresta, subratllades per arcs lleument apuntats. Sota els dos primers trams s’estén la cripta, també de tres naus i tres absis, construïda entorn d’una deu o surgència d’aigua. L’església no té transsepte, però el segon tram, més ample que els altres, en faria la funció. És al mur meridional d’aquest, més destacat, on es representa la Crucifixió, que forma part d’un cicle decoratiu complex, original i molt interessant del darrer quart del segle xii, que s’estén només als dos trams orientals de les naus i als absis, és a dir que els dos trams occidentals no s’arribaren a decorar. L’explicació més versemblant ho atribueix a la caiguda del regne llatí de Jerusalem el 1187, després de la qual el lloc fou abandonat.7 Les pintures estan força deteriorades, tant per l’abandonament de tants segles com pel vandalisme i l’iconoclasme islàmic, que malmeteren els caps de gairebé totes les figures. No obstant això i les pèrdues i erosió dels murals, el color està força ben conservat i el conjunt, restaurat recentment, permet de copsar la seva antiga esplendor. Com a documentació, es conserven una sèrie d’aquarel·les realitzades per un benefactor francès de Palestina, el comte de Piellat, el 1901, publicades per Kühnel i conservades al monestir. El programa pictòric s’estén només als dos primers trams, ja que, com hem dit, restà inacabat. Les cinc escenes historiades ocupen llocs privilegiats: les voltes dels tres absis i els murs perimetrals del segon tram, o sigui del pseudo transsepte. Entremig, als murs nord i sud del primer tram, com si fossin tríptics, s’hi representa com a figura central en cadascun un sant genet cavalcant cap als absis. El del mur nord és sant Jordi, que mata el drac; el de migdia segurament és sant Teodor. Un i altre 7.

El 1873, el soldà otomà Abed el Aziz donà el lloc al Govern francès, al qual encara pertany actualment. Els monjos benedictins hi habiten des del 1901.


274

Montserrat Pagès i Paretas

són flanquejats per figures dempeus estàtiques, devora el primer podria ser santa Àgata (S AGA...), tot i que la inscripció no és del tot clara perquè la quarta lletra mig esborrada, que sembla una n minúscula, podria ser una Z, amb la qual cosa ja no hi hauria cap dubte per identificar-la. La més pròxima a l’altar, que és una emperadriu amb una creu, ha de ser santa Helena. Enfront seu, a migdia i devora els absis, flanquejant sant Teodor, hi ha mig esborrat un sant emperador, que pensem que ha de ser Constantí.8 I la santa de l’altre costat, també amb una creu, ha de ser, com Agnès, una altra verge i màrtir. En la cara frontal de les pilastres (en les laterals, imitació de marbres de luxe), es representen grans figures de profetes, el Baptista a la nord i, potser, l’Evangelista a la de migdia. A les llunetes de la part superior dels murs, sota la volta i a banda i banda de la finestra central, es representen sengles figures hagiogràfiques, com sobre la Crucifixió, un àngel i un profeta. I en els arcs, els torals, els esplandits de les finestres i les cares laterals de les pilastres, tota superfície útil per menor que sigui és decorada amb una simulació de marbres de colors i aigües diversos, com si fossin rics materials constructius.9 A l’absis principal es representa l’Anàstasi, o baixada als inferns, és a dir, l’alliberament de les portes de la mort, que prefigura la resurrecció dels morts en el dia del judici, força mal conservada; al dessota, al semicilindre hi havia diversos registres de sants superposats, dels quals resten només vestigis. A l’absis septentrional es representa la Dèesi, amb el Crist entronitzat flanquejat per Maria i Joan el Baptista, en una clara escena d’intercessió, bé que força esborrada. I a la volta de l’absis meridional hi ha les ànimes al si d’Abraham, amb el patriarca Abraham, al mig, flanquejat per Isaac i Jacob, ostentant una multitud d’ànimes al seu si, iconografia del paradís. Als murs perimetrals del pseudotranssepte hi ha, al nord, la Koimesi, és a dir, la mort de la Verge desplegada amb una gran envergadura i tota la magnificència de l’art bizantí. A la part superior, en rengle, els apòstols vinguts sobre els núvols per assistir a la mort de Maria i, a sota, amb una fina i elegant rastellera d’arcades com a marc arquitectònic, els apòstols

8. 9.

La identificació d’aquests sants la fem a partir de la susdita inscripció i la seva iconografia. Només sant Jordi i sant Teodor havien estat identificats abans per Gustav Kühnel. Esther Grabiner, «L’iconographie du faux marbre, le cas de l’église franque à Abou Gosh», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, xxxviii (2007), p. 137-142.


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

275

aplegats a banda i banda i, com és habitual en iconografia bizantina, els sants bisbes vinguts, que també assisteixen a l’esdeveniment. Al centre hi havia la figura majestàtica de Crist que ve a endur-se l’ànima de la seva mare, voltat per la seva glòria i una miríada d’àngels i arcàngels. És justament aquesta la part més malmesa i esborrada. A la paret oposada, a la meridional, es representa la Crucifixió, que ocupa igualment tota l’amplada del mur i es presenta inusualment rica iconogràficament. El fresc està especialment perdut a la part central, sobretot la figura del Crucificat, el qual, segons es pot inferir de les poques restes conservades del perizoni i dels braços, tenia el cos inclinat cap al costat dret de la composició, com a la creu d’Ariberto da Intimiano, els murals de Riva San Vitale (c. 1010-1030), o els mosaics d’Hosios Loukas (c. 1025), Nea Moni, a Chios (mitjan segle xi) o Daphni (fi del segle xi), que segueixen el mateix patró mezzobizantí del Crist difunt, amb el cos penjant inclinat cap a l’esquerra, amb els peus clavats al supedani o reposapeus.10 La composició de la Crucifixió, de gran significat teològic i simbòlic, té com a eix la creu amb el Crucificat. A dalt l’acompanyen uns àngels i éssers còsmics i, al peu de la creu, dos grups de personatges, entre els quals hi ha Maria i Joan, les tres Maries, Longinos i Stephaton i altres, com veurem, entre els quals un centurió i un profeta. Els dos lladres els trobem als extrems, força grans, com columnes que enquadren la composició, emmarcant el que realment és important i que es representa al centre d’aquesta. Ací, sota mateix dels braços de la creu, a un costat i l’altre del Crucificat, hi apareixen sengles àngels que acompanyen les figures de l’Església i la Sinagoga, aquesta encara identificada per una inscripció en caràcters llatins que s’ha conservat, «SYNAGOGA». Com hem dit, a dalt, a banda i banda del braç longitudinal de la creu, hi apareixen dos àngels, que, amb el gest, fan al·lusió al que s’hi ha esdevingut, tot adreçant-se a uns altres éssers que hi havia al seu costat, dels quals queda molt poca cosa, però que, tot i així, pensem que probablement serien el sol i la lluna, els signes còsmics que se solen representar personificats en home i dona en plor, o en sengles quadrigues, plorant la mort de Crist, tot significant que és l’univers sencer el que en plora la mort.

10. Schiller, op. cit., p. 98-99.


276

Montserrat Pagès i Paretas

Als costats de Crist, a banda i banda, i de mida força gran, com si estiguessin en un primer pla, es representen els dos lladres que foren crucificats amb ell (Lc 23,33 i 39-43; Mt 27,38; Mc 15,27; Is 53,12), el bon lladre, que li demana que quan arribi al seu regne es recordi d’ell i a qui Jesús respon «avui seràs amb mi al paradís», i el mal lladre, que l’injuriava, el qual també sembla mirar el Crist. És ben interessant la manera com se’ls ha crucificat, amb els braços lligats al darrere del pal horitzontal de la creu. Aquesta iconografia respon a una antiga tradició que ja es troba, per exemple, en una icona del Sinaí de la primera meitat del segle viii, a l’ivori dit de la Passió, del Louvre, de l’escola de Metz, carolingi o otònic, inspirat en models bizantins anteriors al segle ix,11 al sacramentari de Fulda, de Göttingen, de c. 975; a la del beatus de Girona, de la mateixa data, o al còdex Egbert de Reichenau, a Trèveris, de c. 980, i també a l’evangeliari d’Ot II o III, també de Reichenau, a Aquisgrà, de c. 990. Figura també a la bíblia de Ripoll i als murals de Sant’Urbano alla Caffarella,12 a Roma, del temps d’Urbà II (10881099), i, encara, als de Santa Basilissa de Bagüés, relacionada amb l’art de la cort de Poitiers.13 No sabem si en podia haver estat el model la coberta d’ivori carolingi d’un evangeliari de la catedral de Metz, de mitjan segle ix, en què els lladres apareixen penjats en sengles arbres, el bon lladre mirant el Crist i amb els braços alçats clavats a les branques enforcades, i el mal lladre amb el cap baix i els braços avall darrere seu sobre l’enforcall de les branques.14 Sota el Crist crucificat, al peu de la creu, hi ha dos grups de personatges, el de la dreta de Jesús (a l’esquerra de l’observador) amb sant Joan i la Verge en primer terme, amb el gest adolorit i de plany característic, ell amb la mà a la galta i ella al pit i donant-se l’altra mà, com a compliment del mandat de Jesús, segons l’Evangeli de Joan: «Dona, aquí tens el teu fill» i, al deixeble, «Aquí tens la teva mare» (Jo 19,26-27). Al darrere, en un segon pla, hi apareixen les tres Maries, que segons els sinòptics serien Maria Magdalena, una altra Maria i Salomé.

11. Adolph Goldschmidt, Die Elfenbeinskulpturen aus der Zeit der karolingischen und sächsischen Kaiser, VIII.-X. Jahrhundert, vol. 1, Berlín, 1914, i, n. 80 a, b, pl. xxxii i xxxiii, p. 45; Danielle Gaborit-Chopin, «La plaque de la Passion du Louvre: ivoire ottonien ou carolingien?», Revue du Louvre: La Reveu des Musées de France, 2003, p. 42-51. 12. Kristin Noreen, «Lay Patronage and the Creation of Papel Sanctity during the Gregorian Eform: The Case of Sant’Urbano alla Caffarella, Rome», Gesta, XL/1 (2001), p. 39-59. 13. Per a la majoria d’exemples, vegeu G. Schiller, Iconography of Christian Art, vol. ii: The Passion of Jesus Christ, Londres, 1972. 14. Goldschmidt, op. cit., i, n. 73, pl. xxix, p. 40-41 (BnF lat. 9388).


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

277

El grup de l’altre costat conté sis personatges masculins, no pas cinc, com sembla a primera vista, sinó sis, un dels quals a primer terme ostenta una gran notorietat.15 Al seu costat i girat cap a la creu amb el braç enlaire, el cos de costat i el rostre esborrat, hi ha el centurió, que, amb les paraules «realment, aquest era el fill de Déu», reconegué la divinitat de Crist. El seu gest hi faria al·lusió. La figura d’aquest soldat fou introduïda en el tipus de crucifixió mezzobizantí quan la pràctica de representar el Crist difunt hi fou general. Un dels exemples més coneguts és el de la Pala d’Oro de Sant Marc de Venècia (segle xii), on el centurió ostenta el mateix posat que el d’Abu Gosh. Dels quatre personatges de segon terme d’aquest mateix grup, es diferencien només Longinos i Stephaton, el portallança i el portaesponja, que normalment es representen a banda i banda de la creu. Ací, però, estan junts, de costat. Tot i que són soldats romans, porten caputxa, com si fossin jueus. Stephaton, amb el pal de l’esponja al costat, ha de ser el que està de perfil, i el de darrere seu, doncs, Longinos, amb la llança vora seu. Al seu costat hi ha un personatge d’aspecte jovenívol i al davant seu, el cap d’un home, clenxinat amb ratlla al mig, que només es veu si s’amplia la imatge, si es veu de prop. La presència del portallança i el portaesponja evoca i sintetitza dos moments històrics: l’agonia i la mort de Crist. L’agonia al moment en què Stephaton li acosta l’esponja amb vinagre i la mort quan Longinos li clava la llança al costat, d’on brollarà la preciosa sang. S’ha dit que els dos soldats, Longinos i Stephaton, representen l’Església i la Sinagoga. Potser per això en algun cas, com ara a Santa Maria Antiqua, al fòrum de Roma, del temps del papa Zacaries (741-752), a Stephaton se’l representa d’esquena, per bé que en alguns ivoris carolingis són tots dos els que estan girats d’esquena o, fins i tot, només ho està Longinos. Ací estan tots dos de costat, al costat de la Sinagoga i de l’Antic Testament. Però, de tot aquest grup, qui ostenta un major protagonisme és el personatge que figura en primer terme, ben clarament diferenciat per la mida més gran del vestit, que és el d’un noble de l’Antic Testament,16

15. Kühnel discutia a Pialat que fossin sis, cosa que la restauració actual ha confirmat. El cap del sisè, amb cabell negre i clenxinat amb ratlla al mig, queda força amagat enmig de tots ells. 16. Kühnel, op. cit., p. 166, es limita a dir que «It is plausible that the figure is an Old Testament one» i diu que Weyl Carr l’identifica amb Melquisedec.


278

Montserrat Pagès i Paretas

els llargs cabells blancs i, sobretot, perquè és l’únic nimbat, l’únic sant. És clar, doncs, que hom en vol ressaltar la presència, clarament de profeta de l’Antic Testament. Amb la mà dreta, avui mig esborrada, aquest personatge destacat de tots els altres assenyalava el Crist. Ens preguntem si podria ser el profeta Zacaries, el del cant messiànic i el lament pel traspassat. Recordem les seves paraules profètiques: «Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat, ploraran com es plora la mort d’un fill únic [...] aquell dia la lamentació a Jerusalem serà tan gran [...] tot el país farà dol» (Za 12,10), de les quals el llibre de l’Apocalipsi es fa ressò (Ap 1,7). Segons Kühnel, la mida una mica més petita de la Sinagoga i el seu àngel respecte de l’Església i el seu crea la impressió que es retiren a les profunditats de la imatge. És de lamentar que s’hagi perdut justament la major part de la figura de l’Església, una figura femenina que té les mans cobertes per una preciosa estofa. Per comparació amb la de Sixena, sabem que ací, a Abu Gosh, també duria el calze per recollir la sang de Crist. La Sinagoga, a l’altre costat, es conserva força millor, fins i tot la inscripció, SYNAGOGA, damunt seu. Conserva també part del rostre i dels seus trets, bellíssims i de caràcter o inspiració força bizantins, el nas rotund i els ulls, dels quals només s’ha conservat el dret, grans i expressius, la boca closa. Foragitada per l’àngel i bé que mirant enrere, com a Sixena amb expressió tràgica, s’allunya del Crucificat. La toca o maphorion que li cobreix el cap i el tors, resplendent, és d’un ocre clar daurat amb traços rotunds i encesos de roig fosc que subratllen el volum i les formes del cos i el caient souple de la roba, només recta i enterca sobre el front. Sota aquest maphorion, a banda i banda del rostre de la dona, es veu la lligadura blanca, subratllada per fines línies negres, que li cobria els cabells. La Sinagoga té els braços estesos davant seu, tot subjectant el pal de la bandera vermella que ostentava, acabat amb punta de llança i trencat a l’alçada del seu cap. La seva expressió compungida és subratllada per aquest objecte que fa manifesta la seva derrota. La sala capitular de Sixena Del monestir de Santa Maria de Sixena, fundat per la reina Sança, muller d’Alfons el Cast el 1188, en procedeix un conjunt notabilíssim de frescos,


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

279

sobretot els que corresponen a la decoració de l’antiga sala capitular,17 de finals del segle xii i d’un bizantinisme intens i de gran qualitat pictòrica. Resultaren molt danyats pel foc del 6 d’agost de 1936, perpetrat poc després que esclatés la guerra d’Espanya. Els que sobrevisqueren, amb la policromia alterada per les altes temperatures, es conserven avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya, exposats en una arquitectura que grosso modo reprodueix l’original. El que avui són marrons i terrosos ennegrits, en origen eren blaus, verds i vermells de gran intensitat cromàtica, segons el testimoni d’antigues cròniques, còpies a l’aquarel·la anteriors al foc i a la restitució virtual d’un dels arcs, efectuada gràcies a aquests testimonis i a la informació aportada per l’anàlisi dels pigments. En aquest sentit, la comparació amb les pintures d’Abu Gosh, encara que sigui puntual i referida a un sol tema, permet d’ampliar la percepció i la informació sobre el color perdut. L’estil de les pintures de Sixena, com encara es pot observar actualment, és d’una qualitat excepcional, d’un humanisme bizantí molt proper a l’art musivari de l’illa de Sicília, de Palerm i, sobretot, de l’antiga catedral de Monreale i molt proper així mateix al d’altres obres fora de sèrie com la il·luminació de la bíblia de Winchester i del Saltiri anglocatalà,18 que podria haver estat un encàrrec del rei Guillem II de Sicília per a la seva catedral de Monreale.19 La Crucifixió de la sala capitular de Sixena culminava un programa de redempció que comprenia tres cicles distints que s’interrelacionen, de l’Antic i del Nou Testament, i de les genealogies de Crist, cadascun dels quals ocupa una topografia específica. El de l’Antic Testament, que anava des de la creació d’Adam i Eva fins a la unció de David per Samuel, ocupava les cares dels arcs que sostenien l’enteixinat. El del Nou Testament, que 17. Sobre les pintures de Sixena, vegeu W. W. S. Cook i J. Gudiol Ricart, Pintura e imaginería románicas, Madrid, 1950, p. 123-129, col·l. Ars Hispaniae, VI; W. Oakeshott, Sigena: Romanesque Paintings in Spain & the Winchester Bible Artists, Londres, 1972; K. F. Schuler, The Pictorial Program of the Chapterhouse of Sigena, New York University Institute of Fine Arts, desembre 1994, inèdit (Biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya). I el darrer estudi de conjunt, M. Pagès i Paretas, Pintura mural sagrada i profana, del romànic al primer gòtic, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012, p. 41-122. 18. Nigel Morgan, Rosa Alcoy i Klaus Reinhartd, Salterio anglo-catalán, Barcelona, 2006. 19. M. Pagès i Paretas, «Un saltiri de Guillem II per a Monreale? Sobre els orígens del Saltiri anglocatalà de París», Miscel·lània Litúrgica Catalana, xx, 2012, p. 287-308.


280

Montserrat Pagès i Paretas

anava des de l’anunciació fins a la resurrecció, i del qual la crucifixió era un dels temes centrals, ocupava les parets perimetrals de la sala. El tercer cicle, que permet relligar l’Antic i el Nou Testament, es representa a l’intradós dels arcs i conté els retrats dels antecessors de Jesús segons les genealogies de Mateu i de Lluc. Hi devia haver uns noranta retrats, el primer dels quals hauria estat el d’Abraham i el darrer, el de Josep, espòs de Maria.20 Situada al centre de la paret oriental de la sala capitular, 21 la Crucifixió, avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya, és flanquejada per les escenes de la flagel·lació i la visita de les Maries al sepulcre. Es contraposava al Naixement, que era situat al centre de la paret occidental, a l’altre costat de la sala, que es perdé el 1936. Quan Josep Gudiol feu la campanya fotogràfica de Sixena poc abans de la guerra de 1936, només la pogué explorar parcialment, perquè segurament ja devia estar força malmesa. Mentre la flagel·lació i la visita de les Maries al sepulcre, com les altres escenes del Nou Testament, ocupaven només un sol registre, el superior, la Crucifixió era tractada amb més entitat i grandària i n’ocupava dos. El lloc, d’altra banda, també era singularment significatiu. Quan les monges sortien de la sala capitular per anar cap a l’església el que veien era aquest mural de la Crucifixió. Per tant, igualment que en l’obra de redempció, dins del programa decoratiu se li atorgava una gran importància. La composició de Sixena és centrada per la creu amb el Crist mort, representat amb nimbe crucífer vermell sobre un fons groc. Malgrat la mida de la creu, que com hem dit sobrepassa el que en els compartiments laterals és la sanefa del marc inferior, el Crucificat no és gaire gran. Tant respecte de la creu com en relació amb les altres figures que formen part de l’escena, es veu petit, gairebé insignificant, la qual cosa sembla evidentment un contrasentit i, segurament, en part si més no, és una il·lusió òptica deguda a l’estat de conservació del mural. Sigui com sigui, però, no és un Crist imposant. I, contràriament a la impressió que fa si es mira de lluny, el Crucificat és mort, no té els ulls oberts, sinó tancats, 20. En l’actualitat més o menys complets i/o ben conservats es conserven quaranta-sis retrats, però en origen n’hi devia haver molts més, uns vuitanta segons Schuler (op. cit., p. 72-85), a raó de setze per arc, però haurien d’haver estat noranta, a raó de divuit per arc, ja que és impossible que a la genealogia de Mateu s’hagués omès el primer retrat, el d’Abraham (Pagès, Pintura mural sagrada i profana, p. 80-81). 21. «The Crucifixion painting could, for the moment, only be explored by the preliminary cleaning of details here and there; it this made it clear that it was a masterpiece» (Oakesshott, 1972, p. 9).


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

281

i el cap caigut sobre el pit. Sorprèn, d’altra banda, que en un conjunt tan profundament bizantí, tan grec en alguns punts, com és aquesta Crucifixió de Sixena, el model del Crist no és grec, sinó siríac, d’expressió més aviat ferrenya i contreta. Per causa d’una gran llacuna de pintura, del perizoni es veu només el nus, per dessota del llombrígol, i la part inferior, amb un plec central que ha conservat més intensament el color blau del fons, bé que força ennegrit. Excepte aquest plec, la resta del blau de la peça, que cau en plecs a banda i banda dels genolls, s’ha perdut. Les cames, que semblen primes si no se n’observa el pronunciat panxell, les té juntes, per la qual cosa i pels models vigents en aquests moments suposem que Jesús era clavat amb quatre claus, per bé que tota aquesta part s’ha perdut. A dalt de tot de la creu de Sixena hi havia el rètol, que té forma de gran imposta blanca, on hi devia haver escrita la inscripció NAZARENVS REX JVDEORVM, que no s’ha conservat. A banda i banda, ocupant tot l’espai disponible que deixen els braços de la creu, hi ha dos àngels gegantins, representats de mig cos, tret molt característic de l’art bizantí, amb unes precioses i grans ales policromes desplegades simètricament, les quals, tot i l’estat en què ens ha pervingut el mural, semblen tornassolades. Tots dos àngels tenen el rostre compungit de dolor i amb les mans buides esteses vers el Crist, mirant-lo i mostrant-lo. En la cara del de la dreta, molt més ben conservada, que és bellíssima, es pot observar l’art tan notable del pintor, tant en el pentinat de rínxols que li emmarquen l’òvul del rostre com sobretot en la dolça expressió dels ulls. El Crist de Sixena, amb el cap caigut sobre el pit i els ulls tancats, és mort. El seu rostre adolorit, amb bosses fosques sota els ulls i l’entrecella contreta, mostra el patiment que ha sofert. Malgrat el treball de clars i obscurs, de llums i ombres que en modula la fesomia i l’expressió, particularment notable, com en altres rostres molt més bizantins d’aquest mateix mural, el seu és un semblant occidental. Basti la seva contraposició amb el de l’àngel de la part superior, d’un bizantinisme grec, per comprendre-ho clarament. La forma de la cara, la dels ulls i la del nas, contundent, afinat i gens grec, però amb notable força, ho determinen. Els cabells els duu partits en dos, amb un greny sobre el front, caient sobre les espatlles. Un rostre siríac, per entendre’ns. El model del Crist no ha estat el grec, sinó el siríac. La barba i el bigoti, les galtes xuclades, tot sembla accentuar la sensació de dolor profund que ha patit abans de la mort.


282

Montserrat Pagès i Paretas

A sota els braços de la creu, a Sixena tot l’espai disponible és omplert de figures i, com a Abu Gosh, s’hi destrien dos grans blocs temàtics: el dels àngels amb l’Església i la Sinagoga, sota mateix del braç horitzontal de la creu, i, a la part inferior de la composició, dos grups de figures, a banda i banda de la creu, amb la Verge i sant Joan, i les Maries, a la dreta de Crist (a l’esquerra de qui ho mira), i a l’altre costat, sota un edifici amb cúpula central, que sembla una clara evocació del temple de la Roca de Jerusalem, un grup de soldats i jueus. Aquest nivell de representació també encloïa Longinos amb la llança, aquesta ben visible, i, ho suposem, perquè no s’ha conservat, Stephaton amb l’esponja. Tot és molt bigarrat, molt ple de figures, gairebé no hi ha cap racó buit. Aquesta és una de les diferències més grans amb la Crucifixió d’Abu Gosh, on entre els personatges el cel blau es respira, tot hi és més esponjat. Ací, diríem, les figures són de mida major i estan més juntes. El que ens interessa més és, però, el que es representa sota mateix dels braços de la creu, entre aquesta i la representació dels dos grups de figures. Ací, en aquest espai intermedi, es representen sengles àngels que acompanyen l’Església i la Sinagoga. L’Església, amb el cap i les mans velats amb un gran llenç blanc, duu un gran i preciós calze daurat, amb gemmes incrustades al peu, que acosta a la ferida del costat de Crist. Només la punta de la llança de Longinos s’hi interposa, la punxa afilada vora el cos de Crist. Malauradament, ni el seu rostre ni el de l’àngel s’han conservat. A l’altre costat, un altre àngel foragita la Sinagoga del costat de Crist. La dona es gira enrere, i amb l’expressió compungida mira cap al Crist, la seva mà, girada cap a aquest, topa amb la de l’àngel. Sembla que no vulgui marxar o que li dolgui haver de marxar, però que, tanmateix, obeeixi el determini de l’àngel, que l’empeny fora amb totes dues mans. L’Església i la Sinagoga en la crucifixió a l’art carolingi i otònic La presència de l’Església a la dreta del Crucificat es coneix des d’època carolíngia. Es representa com a figura femenina, vestida, com Maria, amb un maphorion o vel que li cobreix el cap i el bust, i de vegades fins i tot el cos. Porta un calze a la mà, que atansa a la ferida del costat de Crist, per recollir-ne la preciosa sang, en una imatge, ho repetim, de pregon significat eucarístic. La Sinagoga, també una figura femenina vestida amb un maphorion, es representa, per contra, a l’esquerra de Crist i allunyant-


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

283

se’n, en un gest simbòlic ben eloqüent.22 Una i altra representades de cos sencer i dretes. Així apareix en l’extraordinari ivori carolingi reutilitzat en la coberta de les perícopes d’Enric II per a l’església de Bamberg del 1014.23 De vers el 870, és germà de la coberta del saltiri de Carles el Calb escrit per Liuthard i d’un art relacionat amb el saltiri d’Utrecht,24 i podria haver estat la coberta de l’evangeliari de Carles el Calb de la Staatsbibliothek de Munic,25 també de Liuthard, i el seu autor de l’escola de Reims o Hautvilliers. La rica iconografia, emmarcada per randes d’acants i fullatge, ens mostra la mà de Déu a dalt de tot, entre les quadrigues del sol i de la lluna, i a sobre mateix de la creu tres àngels, el del centre amb un vel a la mà.26 El Crist ja és mort, Longinos li acaba de clavar la llança, i la sang que raja de la seva ferida la recull l’Església amb el calze. Darrere d’ells es veuen Maria amb les santes dones. A l’esquerra de Crist, Stephaton encara sosté el pal amb l’esponja; darrere seu hi ha Joan i darrere seu hi ha la Sinagoga, la qual, d’esquena al Crucificat i amb l’estendard alçat, posa la mà dreta sobre el disc que li mostra un personatge amb corona de torres i merlets assegut al davant d’un edifici cobert a doble vessant, que ens preguntem si podria ser el temple de Jerusalem.27 El sant sepulcre també hi figura, com a edicle monumental, a la dreta de Crist, amb la porta oberta, l’àngel de la resurrecció i les tres Maries, que s’hi adrecen. A sota es representa la resurrecció dels morts i més avall encara, l’oceà i la terra, entre els quals hi ha una figura entronitzada. Un altre ivori, aquest de la catedral de Metz i de la seva mateixa escola,28 ens permet de corroborar la identificació d’algunes imatges de

22. M.-L. Thérel, «L’origine du thème de la “synagogue repudiée”», Scriptorium: Revue International des Études Relatives aux Manuscrits, 25, 1971, p. 285-290. 23. Goldschmidt, op. cit., i, n. 41, pl. xx, p. 25-26 (München, Bayerische Staatsbibliothek cod. Lat. 4452 antea Bamberg 283). 24. Segons Goldschmidt, op. cit., p. 24-26, podria ser de la mateixa mà. 25. Ibídem, München Staatsbibliothek Cod. Lat. 14000 (Cim. 55). 26. El vel del temple esquinçat amb la mort de Crist? 27. Goldschmidt, op. cit., p. 26, creu que l’edifici a doble vessant és una església, la figura dona i es pregunta si el disc podria ser el món (der Erdkreis). Al sacramentari de Drogó de Metz (c. 830 o després de 844), abans esmentat, a l’esquerre de Crist, just enfront de l’Església, hi ha un vell assegut amb un disc a la mà, que Schiller descriu així: «The prophet Hosea sits in front of John holding the orbis terrarum in one hand and pointing to the Redeemer with the other» (op.cit., p. 106). 28. Goldschmidt, op. cit., n. 83, pl. xxxv, p. 46 (París BN, lat. 9383).


284

Montserrat Pagès i Paretas

l’ivori de les perícopes de Bamberg. Al de Metz, a més del rètol amb la inscripció IHS NAZARENVS REX IVDEORVM sobre la creu, hi apareixen el sol i la lluna i al damunt els evangelistes i els seus símbols. La creu amb el Crist crucificat ocupa la part central de la peça, Maria i Joan a la seva dreta i, a l’esquerra, la Sinagoga, la qual, estendard en mà i l’expressió tràgica, s’adreça a una dona entronitzada amb una muralla amb torres per corona i un estendard, la ciutat de Jerusalem. A sota, a més de Longinos i Stephaton, hi ha la resurrecció dels morts i l’oceà i la terra, enmig dels quals, sota el Crucificat, hi ha l’Església entronitzada, amb estendard i el mundus o disc de sobirania, i el rostre alçat cap al Crist. De la mateixa data i escola de Metz, la versió sintètica de les dues personificacions, l’Església amb el calze recollint la sang de Crist i la Sinagoga allunyant-se’n, amb el cap girat enrere per mirar-lo, la trobem en els ivoris d’un manuscrit del tresor de la catedral de Verdum,29 de l’església de la Santa Creu de Gannat,30 i de la catedral de Metz.31 Un altre exemple notable i famós és l’ivori de vers el 1000 d’Adalberó II de Metz.32 I, encara, el díptic de Nicasi de Tournai (c. 900).33 Ja del segle xi, les perícopes o evangeliari de l’abadessa Uta, del primer quart del segle xi;34 i els murals de Kleincomburg (c. 1108).35 De vegades la Sinagoga apareix amb els ulls embenats, com a la patena de Saxònia, de Tremessen (c. 1170), en un altar portàtil d’Augsburg (segona meitat del xii),36 i en la placa central, de coure repussat, de la coberta del Liber Sancti Godehardi in Hildensem collatus a Friderico primo abbate (c. 1153), en què a la Sinagoga, a més, li ha caigut la corona.37 29. Goldschmidt, op. cit., n. 85, pl. xxxvi. p. 47-48 (Victoria and Albert Museum n. 250,67). 30. Goldschmidt, op. cit., n. 89, pl. xxxviii. 31. Goldschmidt, op. cit., n. 86, pl. xxxvi, p. 48-49 (BnF lat. 9453) i n. 86, pl. xxxvi (París BN, lat. 9383); n. 88, pl. xxxvii (Victoria and Albert Museum, Londres, n. 251,67). 32. Goldschmidt, op. cit., n. 78, pl. xxxii, p. 43-44 (Metz, Städtisches Museum); vegeu també Schiller, Iconography of Christian Art, fig. 366, 371 i 373. 33. Goldschmidt, op. cit., fig. 21, p. 44. 34. Uta-Evangelistar (Uta-Codex), Munic, Staatsbibliothek, Clm 13601, [S.l.]. 35. Schiller, op. cit., fig. 432, al peu de la creu hi ha una premsa de vi i Crist trepitjant el raïm, així com un profeta que s’identifica amb Isaïes. No hem pogut verificar les inscripcions dels filacteris, però les pintures semblen molt restaurades. 36. Schiller, op. cit., fig. 424 i 446. 37. Adolph Goldschmidt, Die Elfenbeinskulpturen aus der romanischen Zeit xi.-xiii. Jahrhundert, vol. 3, Berlín, 1923, n. 55, pl. xvii, p. 21. En canvi, en els ivoris que hi ha encastats al marc niellat, la Sinagoga ja té els ulls embenats, i l’Església, sense corona, ostenta llança amb bandera i escut (Trier, Domschatz cod. 141, olim 136).


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

285

És ben insòlit i interessant, d’altra banda, l’exemple d’una creu d’ivori de Dinamarca (?), de vers el 1075, en què l’Església i la Sinagoga estan representades de mig cos dins de sengles medallons, la primera coronada i amb un pal amb la creu, i la segona amb el pit nu i estirantse els cabells.38 També és singular la d’un ivori bizantí del segle xi, amb l’Església amb el calze a la dreta de Crist, seguida d’una altra dona, i a l’esquerra, representat per una triple arcada el temple de Jerusalem, amb el vel, que s’esquinçarà amb la mort de Crist. Tot representat en un relleu més pla i de mida més petita que les figures del primer pla del peu de la creu, és a dir, en un doble registre figuratiu.39 Com a variant de la formulació del tema, assenyalaríem un luxós còdex de la Reichenau, el Càntic dels Càntics i llibre de Daniel, conservat a Bamberg,40 de vers 1010, en una doble pàgina miniada del qual es veu la glossa de l’amor entre Crist i l’Església, amb la processó dels elegits des del bateig fins a la creu guiats per la figura al·legòrica de l’Església, que, amb la creu, els acosta el calze als que hi arriben, la primera dels quals és una dona. A la pàgina del costat, dins la O inicial del Càntic dels Càntics, la seva glòria o màndorla, es mostra el Senyor entronitzat, amb serafins i arcàngels, voltat de cors d’àngels o milícies celestials. A la seva esquerra, és a dir, a la dreta de qui ho contempla, un àngel acompanya una dona, la qual es gira per mirar el Crist. Amb el nimbe blau mig esborrat i, segons la gesticulació dels personatges, seguint les indicacions de l’àngel, la dona sembla haver d’ocupar-se dels que caminen, clergues i laics, dones i infants, tots sense nimbe i sense mirar el Senyor, com si no el veiessin, i que s’encaminen cap a enfora, com si sortissin de la pàgina, és a dir, de la teofania, que ni tan sols han vist. Són, tal volta, els que no entraran al regne del cel? I, ella, no deu ser una prefiguració velada de la Sinagoga?

38. Al braç vertical de la creu hi figuren, a dalt i a baix, la vida, dona coronada amb la creu o arbre de la vida i el rètol que l’acredita (VITA), i la mort, MORS, persona dins un sepulcre. Al revers s’hi representa el judici final, amb el si d’Abraham al medalló superior (Goldschmidt, Die Elfenbeinskulpturen aus der romanischen Zeit..., n. 124, pl. xliii, xiv, p. 35: «Das Kreuz ist laut Inschriften von Liutger gefertigt für Gunhild, die Tochter des Königs Swend Estridsen und Nichte Knuts des Grossen, die im Jahre 1076 starb» (Kopenhagen, Nationalmuseum). 39. Adolph Goldschmidt i Kurt Weitzmann, Die byzantinischen Elfenbeinskulpturen des x.xiii. Jahrhunderts, vol. 2, Berlín, 1934, n. 201, pl. lxvi, p. 74 (Ermitage). 40. Staatsbibliothek Bamberg Msc. Bibl. 22, f. 4v-5r.


286

Montserrat Pagès i Paretas

El model d’Abu Gosh i de Sixena i la seva difusió El que és particular a Abu Gosh i Sixena és que a l’Església i la Sinagoga les acompanyen sengles àngels i que totes quatre figures hi siguin representades de mig cos, perquè, tot i que la missió primordial dels àngels sigui la de relacionar el Creador i la seva obra, Déu i l’home, en la iconografia de l’Església i la Sinagoga en l’escena de la crucifixió no hi apareix. El model artístic originari, a més, havia de ser molt semblant, perquè la identitat entre una representació i l’altra és molt clara. Totes dues imatges comparteixen la majoria de característiques, com el posat i l’actitud dels àngels amb l’Església o la Sinagoga, i també la representació d’aquesta, amb el cap i el cos coberts amb un maphorion semblant, i amb l’expressió afligida, el rostre girat enrere, cap al Crist. En tots dos casos, a més, el de l’àngel acostant l’Església al Crist i el de l’àngel foragitant-ne la Sinagoga, de les quatre figures només es veu el tors, la qual cosa és més evident a Abu Gosh, que només se’n representa aquesta part del cos, igualment que es fa amb els àngels de la part superior. Les figures apareixen així, d’una manera una mica estranya, sorgides sobre el blau del fons, com una aparició enmig del cel, talment la dels àngels a la part superior de l’escena. A Sixena, per l’estat de conservació del mural, especialment del color, no s’aprecia tan bé, tot i que si s’observa el maphorion blanc de l’Església es veurà que sí, que probablement la figura també era representada així, tallada. Tanmateix, el pintor s’allunyà una mica del model en plasmar la Sinagoga rere mateix de l’edifici que s’identifica amb el temple de la Roca, sobre el qual es repenja amb el braç dret, com si estigués efectivament al darrere i l’edifici li servís de suport, amb la qual cosa es trenca aquella sensació d’aparició simbòlica enmig del cel. D’altra banda, el fet que quatre figures siguin grosso modo de la mateixa mida que els personatges del peu de la creu i que no hi hagi espai entre unes i altres, que hom hagi compost l’escena amb tantes figures, sense buit entremig, reforça la sensació que els esdeveniments que veiem (els del primer i els del segon pla) són coetanis, esdevinguts al mateix temps, sense separació temporal, ni espacial. És a dir, tant com l’art, l’estil dels pintors de Sixena està impregnat de l’humanisme de l’estil del 1200, que fa més versemblants els volums dels cossos, la plasmació figurada de l’escena també, a partir de totes aquestes variants, es fa més real, més autèntica d’esdeveniment viscut. Per contra, a Abu Gosh, la presència del profeta a primer terme reforça la significació simbòlica de la representació.


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

287

És molt interessant, d’altra banda, que a Sixena hi aparegui representat el temple de la Roca, és a dir, la ciutat de Jerusalem, rere mateix dels jueus que figuren al peu de la creu, i, doncs, del judaisme, a primer terme. Tot el conjunt d’aquest costat esquerre del Crucificat té, doncs, la mateixa dimensió simbòlica, la qual cosa no és tan evident a Abu Gosh, on, més aviat, la presència del profeta recorda la promesa profètica i, fins i tot, en un significat afegit, es podria interpretar com la de l’antiga llei. La torre o edifici representat a l’altre costat de l’escena, segons la professora Dulce Ocón, representaria l’església del Redemptor, que s’erigia al costat del sant sepulcre,41 és a dir, la topografia cristiana i jueva de Jerusalem, exemplificada amb l’església on avui es dreça l’església evangèlica. Però, i per què no el mateix sant sepulcre, com a la coberta de les perícopes d’Enric II? A Sixena, tanmateix, no hi ha espai per desenvolupar res més, cap més iconografia. I, en qualsevol cas, el que convenia ressaltar, subratllar, d’acord amb el programa d’imatges de la sala, era el pas de l’antiga llei a la nova llei, que la imatge de l’Església que s’acosta al Crucificat i la Sinagoga que n’és foragitada sintetitza tan bé. Perquè aquesta ha de ser la raó fonamental de la creació iconogràfica dels àngels vora l’Església i la Sinagoga en aquesta escena de la crucifixió, els orígens de la qual no hem pogut resseguir per manca de testimonis antics. És que, tal volta, fou creada aleshores, al temps de les croades o poc abans? L’evangeliari grec del segle xi que hem esmentat abans en seria un testimoni primerenc.42 Aquesta idea la reforçaria el fet que a partir del segle xiii el tema reaparegui en la pintura bizantina més o menys respectuosa amb la tradició, però que incorpora innovacions de l’època, com a l’església de la Mare de Déu de Studenica, a Sèrbia, de 1208-1209. S’entén com una manera d’expressar la victòria del cristianisme sobre el judaisme,43 sobre la base dels comentaris patrístics de les prediccions de Jeremies (Je 3133-34), represos per la litúrgia de setmana santa. És plasmat també a la Panaghia Mavriotissa de Kastòria (anterior a 1259), a Macedònia; a Xipre 41. Dulce Ocón, «The Paintings of the Chapter-House of Sigena and the Art of the Crusader Kingdoms», Romanesque and the Mediterranean, BAA, 2015, p. 277-294, esp. p. 289. 42. BnF gr. n. 74, f. 59. 43. Tania Velmans i Vojislav Korac, Rayonnement de Byzance, la Pierre-qui-Vire i París, 1999, p. 183, pl. 71-72. Els autors ho entenen com una manera d’expressar la victòria del cristianisme sobre el judaisme, sobre la base dels comentaris patrístics de les prediccions de Jeremies (Je 31-33-34), represos per la litúrgia de Setmana Santa.


288

Montserrat Pagès i Paretas

a Agios Neophytos i a Paleochorio i a Probota, a Romania. L’existència de tots aquests exemples advocaria a favor de l’existència d’un model anterior i preeminent en una església bizantina important, segurament de Constantinoble, que es devia crear o plasmar poc abans dels nostres exemples d’Abu Gosh i de Sixena, els quals, per la seva monumentalitat i la seva notable qualitat artística, devien ser dels més pròxims al model. Mentrestant, a l’art d’Occident, el tema anava fent camí i transformantse, com a la llegenda de la santa Creu de Regensburg, del 1271, en què la dona coronada que amb un calze recull la sang de Crist ja no és l’Església, sinó la fe, FIDES, que va tota sola, mentre la SYNAGOGA continua essent foragitada per un àngel.44 Els pintors d’Abu Gosh i els de Sixena A Sixena hi treballaren uns artistes notabilíssims, que abans ho havien fet a Monreale i a Canterbury,45 com evidenciaren Otto Pächt i Walter Oakeshot, a partir de l’evidència estilística i iconogràfica dels frescos amb els mosaics sicilians, sobretot amb els de Monreale, amb la Bíblia de Winchester i amb el susdit Saltiri anglocatalà. El seu art, de gran qualitat artística, és molt bizantí, en alguns casos molt grec, la qual cosa permet inferir que ens preguntem si s’haurien format artísticament a la cort de Constantinoble o al costat de pintors grecs de Constantinoble. Sigui com sigui, que els pintors de Sixena primer treballaren a Sicília i després als escriptoris de Canterbury és incontestable, perquè, si l’estil és autènticament bizantí, de la darrera època dels emperadors Comnens, i la iconografia també és bizantina, la flora i la fauna dels marges, en canvi, prové indubtablement dels models d’il·luminació anglesos de finals del segle xii. El Saltiri anglocatalà, si s’admet la meva hipòtesi,46 hauria estat un encàrrec de Guillem II de Sicília per a la seva catedral de Monreale, justament l’obra que permet d’explicar de manera coherent la relació de totes les altres. La decoració pictòrica de l’església d’Abu Gosh correspon a la fase dinàmica de l’estil dels Comnens i, segons Gustav Kühnel, fou duta a terme 44. Schiller, op. cit., fig. 452. 45. Otto Pächt, «A Cycle of English Frescoes in Spain», The Burlington Magazine (Londres), vol. 103, núm. 698 (maig 1961), p. 166‑175; W. Oakeshott, Sigena: Romanesque Paintings in Spain & the Winchester Bible Artists, Londres, 1972; W. Oakeshott, The Two Winchester Bibles, Oxford, 1981. 46. Montserrat Pagès i Paretas, «Un saltiri de Guillem II per a Monreale? Sobre els orígens del Saltiri anglocatalà de París», Miscel·lània Litúrgica Catalana, xx, 2012, p. 287-308.


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

289

per artistes bizantins, al darrer quart del segle xii, més precisament en el seu darrer decenni,47 en el temps del rei Amalric de Jerusalem i de l’emperador Manuel Comnenus de Constantinoble.48 Per a aquest autor, els frescos més pròxims són els de Nerezi (1164) i no tant les creacions manieristes de la fi de segle com els murals de Kurbinovo (1191), per la qual cosa creu que la interrupció de les pintures no hauria estat la fi del regne llatí de Jerusalem (1187), sinó que s’hauria produït abans i per altres causes, potser per una mancança de finançament. Aquesta raó, però, resulta, si més no, sorprenent, perquè s’hauria esdevingut en el moment de màxima puixança de l’orde arreu d’Occident i a Terra Santa en particular. L’estreta afinitat artística i iconogràfica existent entre Monreale, la bíblia de Winchester i el Saltiri anglocatalà no existeix entre Abu Gosh i Sixena. Els pintors de la Crucifixió d’Abu Gosh, per comparació amb els de Sixena, ja no semblen tan intensament grecs. Sembla que, tot i l’enorme, predominant, influència de la pintura bizantina, s’hi traspua una mena de mestratge artístic d’arrel occidental, com si els pintors de la Crucifixió d’Abu Gosh, que haurien vingut amb els croats, fossin occidentals immersos en un univers grec, bizantí, del qual s’haurien imbuït, sense poder prescindir del tot, però, dels seus orígens. Tant el rostre de les Maries i de Joan, com sobretot els cossos estilitzats dels lladres, advocaria a favor d’aquesta opció, i també que la inscripció, SYNAGOGA, sigui en caràcters llatins, mentre que les de la Dèesi són en grec. Potser hi convisqueren i hi treballaren conjuntament pintors bizantins i occidentals, que s’haurien repartit els temes d’acord amb les seves aptituds o altres necessitats del programa. En síntesi, el caràcter netament grec, bizantí, dels frescos de Sixena, que es pot observar tan bé en el rostre de l’àngel de la Crucifixió, no s’observa en la Crucifixió d’Abu Gosh, si més no tan intens. Tanmateix, la comparació més fidedigna és entre els de les Sinagogues. Els ulls, l’expressió del rostre d’una i altra responen a una diferent concepció de la pintura. La souplesse dels plecs del maphorion de la d’Abu Gosh es torna línia recta sobre el cap i sobre els braços, mentre a Sixena hi apareix un pathos tràgic i una pintura densa.

47. Kühnel, Wall Painting in the Latin Kingdom..., p. 177. 48. Kühnel, Wall Painting in the Latin Kingdom..., p. 149-180; Gustav Kühnel, «Crusader Monumental Painting and Mosaic», a Knights of the Holy Land: The Crusader Kingdom of Jerusalem, The Israel Museum, Jerusalem, 1999, p. 203-215, esp. p. 211-213; Jaroslav Folda, Crusader Art: The Art of the Crusaders in the Holy Land, 1099-1291, Aldershot, Lund Humphries, 2008, p. xxx.


290

Montserrat Pagès i Paretas

La identitat del tema de l’Església i la Sinagoga en la Crucifixió d’Abu Gosh i de Sixena evidencia tant un mateix origen dels models iconogràfics emprats com la difusió d’un mateix estil, el dels darrers Comnens, de la cort dels quals, probablement, provindria aquell model emprat en un lloc i l’altre per artistes diferents i formant part de programes iconogràfics diversos, de gran envergadura tots dos i sorgits un i altre en un moment d’esplendor dels seus fundadors, la reina Sança, en el cas de Sixena, i l’orde de l’Hospital de Sant Joan a Abu Gosh, l’Emmaús bíblic, prop de Jerusalem.


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

Figura 1. La Sinagoga d’Abu Gosh foragitada per un àngel. © Abbaye Bénédictine Sainte Marie de la Résurrection, Abu Gosh

Figura 2. La Sinagoga de Sixena foragitada per un àngel. © MNAC Museu Nacional d’Art de Catalunya

291


292

Montserrat Pagès i Paretas

Figura 3. La Crucifixió de l’església d’Abu Gosh. © Abbaye Bénédictine Sainte Marie de la Résurrection, Abu Gosh

Figura 4. La Crucifixió de la sala capitular de Sixena. © MNAC - Museu Nacional d’Art de Catalunya


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

293

Figura 5. Ivori carolingi en la coberta de les perícopes d’Enric II per a l’església de Bamberg (Munic, Bayerische Staatsbibliothek, cod. lat. 4452)


294

Montserrat Pagès i Paretas

Figura 6. Càntic dels Càntics i llibre de Daniel, Reichenau. © Staatsbibliothek Bamberg Msc. Bibl. 22, f. 4v-5r

Figura 8. Un dels àngels de la Crucifixió de Sixena. © MNAC - Museu Nacional d’Art de Catalunya


L’església i la sinagoga als murals romànics d’Abu Gosh (emmaús) i de Sixena

Figura 7. Evangeliari grec. © BnF gr. n. 74, f. 59

295


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p. 297-330 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.49

LES COBERTES DEL MISSAL DE SANT RUF DE LA CATEDRAL DE TORTOSA, UNA OBRA D’ORFEBRERIA SINGULAR DE FINALS DEL SEGLE XII per Lourdes de Sanjosé i Llongueras Resum En aquest article estudiem les cobertes del Missal de Sant Ruf de la catedral de Tortosa (ms. 11) per determinar la seva filiació i datació. Analitzem els trets més significatius de les dues representacions, la Maiestas Domini i la Crucifixió, i els comparem amb obres de metall (cobertes i altres) de Llemotges, de la regió del Mosa, del taller català i de Silos. Analitzades les concomitàncies i discrepàncies amb les produccions d’aquests tallers, les conclusions a les quals hem arribat són que es tracta d’un unicum, obra d’un artífex que coneix indirectament o directament els tallers esmentats i que en fa una creació absolutament personal. Ens posicionem per un mestre forà que treballa a Catalunya cap a finals del segle xii. Paraules clau: Missal de Sant Ruf, cobertes de llibre, esmalt camp llevat (champlevé), Llemotges, regió del Mosa, taller català altmedieval. The covers of the Saint Rufus Missal of Tortosa Cathedral: A unique precious metalwork from the late 12th century Abstract In this paper we discuss the covers of the St Rufus Missal of Tortosa Cathedral (ms. 11) in order to determine their filiation and dating. To this


298

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

end, we analyse the most significant features of the two representations, the Maiestas Domini and the Crucifixion, comparing them with metal works (book covers and others) from Limoges, the Meuse region, the Silos workshop and the Catalan workshops. We analyse the coincidences and discrepancies in relation to the works of these workshops. The conclusion is reached that it is an unicum, the work of an artist who was directly or indirectly familiar with those workshops and produced a completely personal creation. Our hypothesis is that he was a foreign master who was working in Catalonia at the end of the 12th century. Keywords: St. Rufus Missal, book cover, champlevé enamel, Limoges, Meuse region, Early Medieval Catalan workshop. I. La historiografia L’any 1627 F. Martorell y de Luna1 descriví així, en l’apartat «Prueva como el cuerpo de S. Rufo está en esta Catedral» de la seva història de Tortosa, les cobertes del Missal de Sant Ruf: «Para que se tenga por certísimo que sus sagradas reliquias están en la Catedral de Tortosa, digo, que en un missal (que está entre las Reliquias de esta Iglesia antiquíssimo, y escrito de mano, con cubiertas de finíssima plata, y en ellas un Cristo pintado co[n] esmalte de finíssimos colores, clavados los dos pies en la Cruz con dos clavos, señal evidente de grande antigüedad, y a la otra parte un Salvador, y al derredor del muchas piedras finas […])». La descripció de Martorell aporta una dada significativa i és el perímetre de pedres fines de les quals s’ha perdut qualsevol rastre. El pare Villanueva2 en la visita que va fer a la catedral de Tortosa es feu ressò de les paraules de Martorell, tanmateix no esmenta la pedreria, sinó que descriu la inscripció dels marges: «en el bocelete del contorno se halla de relieve de plata este verso: Sum Deus, et vendor: sum Rex, et in hac cruce pendor...».

1. 2.

F. Martorell y de Luna, Historia de la Antigua Hibera con la milagrosa descensión de la madre de Dios…, Tortosa, G. Gil, 1627, p. 348. J. L. Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, vol. 5, Madrid, Imprenta Real, 1806, p. 5-6 i 120; M. Risco, España sagrada, 2a ed., vol. xlii, Madrid, Imprenta de J. Rodríguez, 1859, p. 59, es limita a anotar les paraules de Martorell.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 299

Més endavant altres estudiosos es van interessar per la filiació i datació. Els més significatius foren M. Ch. Ross3 (1941), el primer que les va assignar a un taller català d’origen ignot; més tard, W. L. Hildburgh4 (1945), que va aportar altres arguments i es va inclinar per filiar-les a un taller hispànic; per la seva part, M. M. Gauthier5 (1987) les va datar vers 1200 i les va filiar a Provença o a Catalunya, atribucions, però, amb dubtes; Gros6 va seguir Gauthier, va acceptar la filiació, però va dissentir de la datació, que considerava més avançada, de vers mitjan segle xiii. Quant a la historiadora francesa, feu una catalogació molt acurada, però no hem vist arguments suficientment esclaridors per acceptar sense reserves l’autoria catalana o provençal de les cobertes. L’estudi i l’anàlisi codicològics del Missal de Sant Ruf els van fer J. Janini7 (1962) i M. S. Gros8 (1999). L’estudi d’aquest últim autor és, sens dubte, el més complet que s’ha fet del missal. Gros opina que va ser copiat a la catedral d’Avinyó i no a l’abadia de Sant Ruf.9 Pel que fa a les cobertes d’orfebreria, que és el que tractem aquí, és de l’opinió que la iconografia està més relacionada amb la d’un evangeliari que no pas amb una bíblia. Considera que podrien correspondre a l’evangeliari, ms. 158,10 de la mateixa catedral de Tortosa, fet que dataria les cobertes a mitjan segle xiii, seguint la del còdex; d’altra banda, no descarta la possible execució catalana dels esmalts. Més recentment, s’han ocupat d’aquesta temàtica altres estudiosos, la major part dels quals accepten la datació de vers 1200 (Gauthier) i l’autoria d’un taller català per definir. Aquesta opinió l’han compartida,

M. Ch. Ross, «Esmaltes catalanes de los siglos xii-xiii», Archivo Español de Arte, xiv, n. 44 (1940-41), p. 181-184. 4. W. L. Hildburgh, «Concerning a Questionable Identification of Medieval Catalan Champlevé Enamels», The Art Bulletin, xxvii, n. 4 (desembre 1945), p. 246-259. 5. M. M. Gauthier, Émaux méridionaux: L’Œuvre de Limoges, vol. 1: L’époque romane, París, Éditions du CNRS, 1987, làm. ccxxxviii, il·l. 784-785, cat. 287a i b, p. 226-228. 6. M. S. Gros, «El Missal de Sant Ruf», Miscel·lània Litúrgica, ix, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1999, p. 199-308. 7- J. Janini, «Los sacramentarios de Tortosa y el cambio de rito», Analecta Sacra Tarraconensia (Barcelona), vol. xxxv (1962), p. 5-18 (esp. p. 8). 8. Gros, «El Missal de Sant Ruf», p. 211-212. 9. Ibídem, p. 210. 10. E. Bayerri Bertomeu, Los códices medievales de la catedral de Tortosa, Barcelona, Porter, 1962, p. 324. 3.


300

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

entre d’altres, Matas11 (1986), Ibarburu12 (1989 i 1999), Domenge13 (2001 i 2010), Mancho14 (2008), Vidal15 (2015) i Muñoz16 (2019). Aquest darrer autor aporta una dada relacionada amb l’inventari del mes de maig de 1561: «Ítem, hun test antich ab hun libre de pergamí dins, en una part y l’altra Crucifixi tot smaltat; pesa dotse marchs quatre onces»; sembla que, potser per oblit, no es feu la descripció de l’altra tapa. Abans d’entrar en l’estudi de les cobertes del Missal de Sant Ruf voldríem posar en context el valor de les imatges que ocupen sengles tapes, la Maiestas Domini i la Crucifixió. No es tracta d’imatges cultuals, sinó que són imatges que custodien un llibre litúrgic molt preuat. En l’important estudi de la Maiestas Domini, Poilpré17 diu que es tracta d’una «représentation dogmatique du principe divin qui habite l’Église, conçue par les clercs, elle a pour but se proclamer, par sa simple présence, la grandeur de l’Église et son lien avec Dieu». El simbolisme de la imatge que estudiarem és complex, té diferents aspectes i tota una llarga història cultual i simbòlica per a l’Església. L’hem analitzada des de diferents perspectives: iconogràfica,

11. T. Matas, «Missal de Sant Ruf», Thesaurus/estudis: L’art dels bisbats de Catalunya 1000/1800, Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1986, cat. 46, p. 89-90. 12. M. E. Ibarburu, «Missal de Sant Ruf», a Millenum: Història i art de l’Església Catalana, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1989, p. 176; M. E. Ibarburu, De capitibus litterarum et aliis figuris, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1999, p. 333-334. 13. J. Domenge, «Tapas de encuadernación del misal de san Rufo de Aviñón», a De Limoges a Silos, Madrid, SEACEX, 2001, p. 62-66; J. Domenge, Història de les Terres de l’Ebre, art i cultura, Tortosa, Fundació Privada llercavònia, 2010, p. 120-121. L’autor anota les cotes dels inventaris de 1420 i 1453. 14. C. Mancho, «Misal de San Rufo», a M. Castiñeiras i J. Camps (ed.), El Románico y el Mediterráneo: Cataluña, Toulouse y Pisa (1120-1180) (catàleg d’exposició), Barcelona, MNAC, 2008, p. 428-431 (esp. p. 430-431). Anota la possibilitat de revisar els lligams artístics i cronològics entre el ms. 158 i les cobertes. 15. J. Vidal Franquet, «Relíquies, béns, joyes, robes, argent, perles, pedres precioses, vestiments e altres coses... Introducció al tresor medieval de la catedral de Tortosa», Recerca, 16 (2015), p. 11-56 (esp. p. 32-33). 16. Inventari d’objectes litúrgics de la sagristia de la catedral. ACBEB. Fons mossèn Eduard Solé. Carpeta 18. Document 205, a J-H. Muñoz i Sebastià, Les arts decoratives del Renaixement a Tortosa (1500-1630), Tortosa, 2019, col·l. «Documents per a la història de Tortosa», 3, doc. 13, p. 45. Agraïm molt sincerament aquesta comunicació al professor Muñoz Sebastià. 17. A-O. Poilpré, Maiestas Domini: Une imatge de l’Église en Occident ve-ixe siècle, París, Les Éditions du Cerf, 2005, p. 17.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 301

compositiva i tècnica. Però, també, hem volgut considerar el valor que l’Església ha donat a aquesta imatge perquè és el rerefons que proporciona la utilització primitiva de les dues tapes. L’altra imatge és la crucifixió còsmica que tracta Ireneu de Lió, «La crucifixión [visible] del Hijo de Dios tuvo también lugar en esas [dimensiones, anticipadas invisiblemente] en la forma de cruz trazada [por Él] en el universo. Al hacerse en efecto visible, debió de hacer manifiesta la participación de este universo [sensible] en su crucifixión [invisible], a fin de revelar, merced a su forma visible, su acción [misteriosa y oculta] sobre lo visible…».18 Coincidim amb l’opinió de Gros (1999) que aquestes cobertes més aviat havien de pertànyer a un evangeliari que no pas a una bíblia. Palazzo indica que (els evangeliaris) «Ce sont des exemplaires complets, ayant souvent fait l’objet d’un soin particulier dans leur décoration intérieure et extérieure (la reliure) étant donné leur utilisation dans l’église, en fonction de leur affectation cultuelle».19 Com veurem més endavant, la conservació és excepcional per a la seva cronologia,20 i excepcional perquè la considerem un unicum sense cap altre exemple, que nosaltres coneguem, que se li aproximi. A diferència de les imatges de devoció, les d’aquestes tapes emfatitzen el valor eclesial del text que contenen. Les dues representacions, la Maiestas i la crucifixió, són les dues temàtiques que més es repeteixen en les enquadernacions d’aquests llibres litúrgics. L’esquema reitera una disposició clàssica en aquest tipus d’assumpte, però s’evidencien elements que denoten una creació particular de l’esmaltador que analitzarem més endavant. És molt

18. Ireneo de Lión, Demostración de la predicación apostólica, 2a ed., edició a cura d’E. Romero-Pose, Madrid, Editorial Ciudad Nueva, 2001, n. 34, p. 128-131. 19. E. Palazzo, Le Moyen Age: Des origines au xiiie siècle, París, Beauchesne, 1993, p. 115. 20. Josep M. Ramoneda del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya va restaurar les tapes l’any 2001. El seu dictamen fou que les tapes estaven impecables i només hi destacava la manipulació grollera del marc d’argent d’altres intervencions.


302

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

suggestiva la imatge per la seva personalitat, que la diferencia d’altres habituals de l’Œuvre de Limoges,21 de la regió del Mosa22 o de Silos. II. Les cobertes del missal

Figura 1. La Majestat de la coberta del Missal de Sant Ruf, Tortosa, Arx. Cap., ms. 11. Imatge: autora

Figura 2. La Crucifixió de la coberta del Missal de Sant Ruf, Tortosa, Arx. Cap., ms. 11. Imatge: autora.

21. Abbé Arbellot, «L’Œuvre de Limoges», Bulletin de la Société Archéologique et Historique du Limousin, vol. xxxv (1888), p. 237-250 (esp. p. 237). En els inventaris d’època se cita també com «travail de Limoges, opus Limogiæ, opus Lemovicense, labor Limogiæ»; vegeu L. de Sanjosé i Llongueras, Esments d’orfebreria litúrgica en la documentació catalana: (Segles ix-xiv), Vic, Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic, 2017, doc. 261, 270, 300, 304, 339, 344, 346 i 348. En la documentació catalana que hem expurgat hem trobat diferents noms per esmentar l’obra de Llemotges: opere lemonitico, opere lemonitio, operis de limoge, dobra de limoye, obra de limotges, opere de limoges, vocatam de limoge, opere limosisensi, obre de Limos i theca de Limotge. 22. Per evitar repeticions, quan ens referim a la regió del Mosa, ho simplifiquem: Mosa o l’adjectiu mosà, mosana.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 303

Descripció Les cobertes del Missal de Sant Ruf d’Avinyó,23 ms. 11 de l’Arxiu Capitular de Tortosa, datades vers 1200, provenien d’un altre còdex (figures 1 i 2). La diferència cronològica i artística amb les miniatures que conté la bíblia així ho confirma.24 D’altra banda, no s’ha pogut concretar quin fou el destí original de les cobertes ni quan es col·locaren en el missal.25 Estan formades per una estructura de fusta bisellada i rebaixada en el centre per encabir-hi una planxa de coure gravada (una a l’anvers i l’altra al revers), camp llevat, esmaltada i daurada, fixada cada una amb sis claus acabats en forma de flor, d’una intervenció més tardana; el marc està tallat en forma de talús i recobert amb planxes d’argent clavetejades amb claus amb cabota molt petita i plana, i a la zona del talús s’hi desenvolupa una inscripció en el marc d’argent que no té relació cronològica amb les cobertes, ja que és posterior. La inscripció de l’anvers diu: AS[TANS / ALTA]RI PI[A]MENS / GAUDE LA/CRIMARI. I la del revers diu: + SUM DEUS / ET VENDOR SUM REX / ET IN HAC / CRUCE PENDOR. IHC (amb accent). La tapa de l’anvers26 presenta la Maiestas Domini (19,5 × 11,7 cm) i la del revers, la Crucifixió (20 × 12,5 cm).27 Ambdues representacions són les més habituals en aquest tipus d’objecte litúrgic.28 La Majestat i la Crucifixió delaten la complexitat d’execució tant per la iconografia com per la tècnica esmerçada. Aquesta complexitat es refereix a la cerca del model, possiblement d’una il·lustració de manuscrit 23. Agraïm al reverend Josep Alanyà i Roig, canonge director dels arxius capitular i diocesà de la catedral de Tortosa, totes les facilitats que ens ha donat per poder estudiar i fotografiar les cobertes del Missal de Sant Ruf. 24. Estem d’acord amb l’opinió comunicada en una conversa que hem mantingut amb el doctor M. S. Gros i Pujol que es tracta d’unes cobertes d’evangeliari i no d’unes cobertes de missal. 25. Gros, «El Missal de Sant Ruf», p. 211. 26. Estudiem les cobertes segons la disposició actual, l’exterior Maiestas Domini i l’interior la Crucifixió. Els testimonis més antics les descrivien en l’ordre invers, que és el tradicional (entre els quals, Martorell i Villanueva). 27. Dades oficials de la catedral de Tortosa. Còdex il·luminat. Manuscrit: pintura sobre pergamí, taller francès, segle xii. Tapes: taller català o del sud de França (?), darrer terç del segle xii, 26,2 × 18,5 × 7 cm, 142 folis, Arxiu Capitular de la catedral de Tortosa, Tortosa (Baix Ebre), n. de reg. de l’ISRBM 8548. Any de restauració: 2001. Restauració de les tapes: Josep M. Ramoneda. Restauració del còdex, enquadernació i muntatge de les tapes: Domènec Palau. 28. D. Gaborit-Chopin, Corpus des émaux méridionaux, vol. 2: L’apogée: 1190-1215, París, Éditions du Comité des travaux historiques et scientifiques, 2011, p. 207.


304

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

que podia haver tingut present l’esmaltador, i de la tècnica, que transmet alguna influència o coneixement de l’opus lemovicense i l’esmalt mosà amb una dosi molt forta d’un component particular, d’un artista local que recull aquestes influències i les plasma d’una manera singular. El fet que s’hagi perdut bona part de la producció altmedieval ens impedeix de ferne un seguiment per esbrinar la seva filiació; malauradament la pèrdua generalitzada de la producció local d’obra de metall esmaltada dificulta qualsevol hipòtesi. Això explicaria la pervivència de peces magnífiques, de les quals s’ha perdut el context en què foren creades i resulta molt dificultós encabir-les en un taller concret dins una cronologia concreta per la manca de context adient a l’obra estudiada. És evident que l’artífex no va inventar la iconografia, però sí que en va fer una recreació original en la seva interpretació (tècnica). Analitzarem esmalts llemosins, mosans, hispànics i catalans per intentar trobar un punt de contacte amb els de Tortosa. També analitzarem si hi ha punts de confluència amb la il·lustració de manuscrits, i amb la pintura sobre taula, per poder establir possibles contactes artístics.29 Iconografia: Maiestas Domini Representació de Crist entronitzat dins la màndorla, assegut damunt un coixí, beneeix amb la mà dreta, a la manera occidental, i amb l’esquerra subjecta el llibre obert de les Sagrades Escriptures amb una inscripció en què hom llegeix: EG/O/ SVM/ QV/I /SU/M. A cada costat l’alfa i l’omega30 (Ap 21,6), separades per l’abreviatura et.31 Una senzilla línia de color blau fosc, per descriure la màndorla, envolta la Majestat i l’aïlla dins el camp;32 un segon emmarcament 29. L. de Sanjosé i Llongueras, Al servei de l’altar: Tresors d’orfebreria de les esglésies catalanes: Segles ix-xiii, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic i Patronat d’Estudis Osonencs, 2018. A falta d’obra de metall ha estat important fer un recorregut per la pintura i escultura altmedievals catalanes (o foranes si és el cas) per identificar models que poden haver estat copiats d’objectes litúrgics de metall, no conservats. Per exemple, calzes, creus, encensers, etc. 30. F. Van der Meer, Maiestas Domini: Théophanies de l’Apocalypse dans l’art Chrétien, Ciutat del Vaticà, Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana, 1938, p. 24: «De bonne heure l’Alpha et l’Oméga commencèrent à être employés comme la formule la plus nette de la divinité du Seigneur»; M. Churruca, Influjo oriental en los temas iconográficos de la miniatura española: Siglos x al xii, Madrid, Espasa Calpe, 1939, p. 52-53. 31. Gauthier, Émaux méridionaux, làm. ccxxxvi, fig. 781. La Majestat de Nuremberg: alfa et omega. 32. J. Wirth, «La restructuration de l’image», a L’image à l’époque romane, París, Éditions


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 305

rectangular, de traç llis i color turquesa, voreja tot el perímetre per acotar el camp dels quatre vivents. Aquests perímetres contrasten amb els de moltes miniatures i cobertes d’esmalt en què es reforcen les línies dels emmarcaments amb riques decoracions, encara que tenen la mateixa finalitat, la de separar o aïllar la història; aquesta austeritat contrasta amb el detall del tron i cert embelliment del coixí. Crist vesteix túnica i mantell ben diferenciats pel cromatisme dels colors, amb gammes de blaus i blanc, en contrast amb altres que conjuguen blaus, vermell, groc i blanc. L’efecte que produeix aquesta amalgama de colors en el drapejat de les robes és sorprenent i magnífic per la personalitat que atorguen a l’obra d’aquest artesà. Aquesta personalitat es tradueix en molts detalls; pel que fa a les figures humanes, tenen en comú el tractament del coll, d’esmalt de color blanc, que es repeteix en les dues tapes, la qual cosa és un tret característic i singular. La utilització peculiar dels colors dels esmalts, sense que respongui a un criteri que puguem identificar amb cap taller conegut, denota un arcaisme o més aviat una especificitat pròpia d’un mestre que recull influències i fa la seva pròpia creació. Això és així, segons la nostra opinió, perquè és obvi que coneix o té a l’abast obres de les quals extreu informació, i evidencia influències. La imatge de Crist respon a un concepte que considerem romànic per la frontalitat de la figura, la caiguda dels drapejats gairebé en línia recta i la construcció dels plecs que denoten immobilitat, trets que recorden certa duresa dels models propis de finals del segle xii o primers del xiii. S’ha de dir que no sembla lògic que cada rostre apunti diferències morfològiques com ara en l’execució dels trets del rostre o cabells, en contrast amb la miniatura o la pintura sobre taula en la qual el mestre s’identifica per la repetició de les característiques que el personalitzen en una mateixa obra. L’artífex ha volgut remarcar el valor del tron, dibuixat, gravat i esmaltat amb detall, en la base del qual reposen els peus sobre l’escambell; és un motiu «accessori» que pren importància en la composició, una reminiscència molt llunyana dels magnífics trons d’esmalt de procedència bizantina,33 complement sumptuós i de gran realç de la figura majestàtica.

du Cerf, 2008, p. 189: «Ces fons bien délimités, mais sans valeur mimétique et parties intégrantes du support, correspondent désormais parfaitement à ce qu’Adam le prémontré appelle le champ». 33. Ch. Amiranachvili, Los esmaltes de Georgia, Barcelona, Ediciones Polígrafa, S. A., 1976, p. 45 i 103 dels segles x i xi, respectivament; Ch. Amiranachvili, Medieval Enamels


306

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

Malgrat que la col·locació dels braços és desigual (asimètrica), enriqueix la imatge; els arquets de mig punt de les arcades poden ser una referència cronològica.34 A l’Alvèrnia (França) hi havia una gran tradició de majestats de fusta assegudes en un tron, enriquit amb columnetes i arcades de les quals es conserven molts exemples. D’altra banda s’han conservat algunes majestats de fusta cobertes amb làmines d’argent o de coure. Una de les mostres més significatives és la Majestat d’Orcival (Alvèrnia) datada de vers 1170. És molt factible que l’artífex de les cobertes conegués aquesta tradició (figures 3 i 4).35

Figura 3. Dibuix del tron de la coberta del missal. Dibuix: autora.

Figura 4. Detall del tron de la Verge d’Orcival (França). Imatge: autora.

Cloisonné at Georgian State Museum of Fine Arts, Tbilissi, Georgian State Museum of Fines Arts, 1984, n. 14, 32 del segle x i n. 41 del segle xi. Imatges esmaltades del tron de la Majestat. 34. Evangeliari de Helmarshausen, final del segle xii, Trèveris, Hohe Domkirche Trier, Domschatz, Hs 142/124/67. La Maiestas està asseguda en un tron decorat amb arcades de mig punt. No és comparable el nombre de trons amb arcs que hem localitzat en l’Alvèrnia i altres demarcacions del Massís Central (França). 35. Aquesta tradició s’originaria possiblement amb la Verge d’or de Clermont, segle xi, desapareguda, però coneguda per un dibuix de pergamí del ms. 145, f. 130v, ClermontFerrand, Bibliothèque municipale et interuniversitaire. La Verge del Louvre (inv. RF 987), datada de vers el segon quart o de meitat del segle xii és un bon exemple pel que fa a les columnes i arcades del tron de la Verge.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 307

La carta de fundació d’una confraria36 al monestir de Sant Martí del Canigó aporta una imatge magnífica de Crist en majestat, que està assegut damunt un tron decorat amb buits allargats a la manera d’arcades i a la part baixa una altra filera amb els mateixos buits més petits, damunt el tron hi ha un coixí que, com el de Tortosa, sobresurt pels costats amb una trama de color vermell que recorda el de l’esmalt, amb una diferència en l’execució tècnica favorable al manuscrit. La imatge que fa l’artífex torna a incidir en la seva visió particular del tractament de l’objecte. Sembla que no hi ha correlació entre els dos extrems del tron, el de la dreta,37 que sobresurt respecte a l’altre, s’ha d’adaptar a la curvatura que li deixa el genoll. El dibuix de la Majestat sobre la placa de metall condiciona la resta d’elements que són més accessoris. És un recurs que utilitzen els artífexs o artistes, i cadascú l’aplica segons la seva formació tècnica i els seus coneixements. En els quatre angles o carcanyols s’hi representa el tetramorf, la disposició del qual al voltant de la figura central és la canònica. Cada vivent ocupa l’espai assignat amb coherència, encara que per encabirlos el mestre fa concessions al seu imaginari. El nimbe del lleó (quadrant inferior dret) és deformat per tal de no sobrepassar la línia de la màndorla, però no ho aconsegueix amb la pota davantera que trenca el marc; una de les ales de l’àngel toca l’altra de l’àguila. Aquestes irregularitats són les solucions que aporta per disposar les figures en l’espai que li deixa la figura central (figura 5).

Figura 5. Lleó, detall de la Majestat del missal. Imatge: autora.

36. Sanjosé, Al servei de l’altar..., p. 143. 37. Sempre que fem referència a dreta o esquerra és la de la imatge (no la de l’espectador).


308

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

Les figures zoomòrfiques esmaltades dels vivents (els símbols dels evangelistes en forma de tetramorf) mantenen unes característiques constants. Pel que fa a la paleta de colors, hi ha un predomini del vermell aplicat als rostres, extremitats i ales; en els cossos del lleó i toro les més significatives són les coloracions blaves: blau fosc, turquesa, blau clar, i per al plomatge del cos de l’àguila incorpora el cromatisme de tota la paleta. Els alvèols del cos (plomatge), no dels colors, recorden els de l’àguila de la creu amb esmalts de Sant Joan de les Abadesses (Vic, MEV 766) (figures 6 i 7).

Figura 6. Àguila, detall de la Majestat del missal.

Figura 7. Àguila, detall de la creu d’esmalt de Sant Joan de les Abadesses. Imatges: autora.

La postura de l’àngel és singular, però la dels altres tres vivents és la tradicional. Il·lustració de manuscrit, pintura sobre taula La il·lustració de manuscrits dels escriptoris catalans aporta models i característiques que podrien ser una font d’inspiració per a l’esmaltador. La riquesa d’alguns manuscrits de la catedral de Tortosa amb les dues representacions són el mateix Missal de Sant Ruf ms. 11, ms. 41, ms. 56,


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 309

ms. 93 i el ms. 140.38 Alguns d’aquests magnífics llibres litúrgics amb miniatures, copiats i miniats a l’escriptori de la mateixa catedral, suggereixen la hipotètica existència d’un obrador/taller del metall vinculat també a la seu tortosina de finals del segle xii i primers del xiii. No acceptem, però, l’existència d’un taller tortosí que treballi l’esmalt en aquesta cronologia, ja que no hem trobat cap element que ho fonamenti, i menys si confrontem les imatges miniades amb les esmaltades (figures 8 i 9).

Figura 8. Crucifixió, Arxiu Capitular de Tortosa, f. 16v. del ms. 11. Missal de Sant Ruf.

Figura 9. Majestat, Arxiu Capitular de Tortosa, f. 17 del. ms. 11. Missal de Sant Ruf. Imatges: autora.

D’altra banda, l’anàlisi aprofundida de les miniatures tortosines indica que estilísticament cap d’aquestes il·lustracions són un referent per al mestre de l’esmalt. Més enllà d’algun element puntual no hi hem vist paral·lels significatius.

38. J. Gudiol i Cunill, La pintura medieval catalana, vol. iii: Els primitius, Barcelona, Llibreria Canuda, 1955, fig. 142-143 (ms. 11, f. 16v i 17), fig. 145 (ms. 41, f. 49v). Bayerri, Los códices medievales…, p. 145-147 (ms. 11), p. 180-181 (ms. 41), p. 209 (ms. 56), p. 243 (ms. 93), p. 302-303 (ms. 140). Catalunya romànica, xxvi, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1997: M. E. Ibarburu, Sacramentari gregorià o missal de Sant Ruf, p. 132-133 (ms. 11); Sacramentari gregorià, p. 134 (ms. 41); p. 135 (ms. 56, f. 65v); p. 137 (ms. 93, f. 52v-53); p. 138-139 (ms. 140, f. 74v-75). Catalunya romànica, xxvi: C. Mancho, Homiliæ quorundam sanctorum patrum, p. 141 (ms. 196, f. 61).


310

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

Les majestats que considerem més properes a les de la pintura sobre taula catalana quant al model es diferencien en molts aspectes. El tractament pictòric i la tècnica les allunyen. Un exemple és la Majestat del baldaquí de Tost (vers 1220, MNAC 3905), amb la qual evidencia diferències, però també alguna confluència respecte del model. La regularitat que mostra la pintura amb l’esquema del dibuix, dels colors i la magnífica creació que en fa, identifica un gran mestre.39 El bizantinisme de l’àngel (sant Mateu) descarta qualsevol paral·lelisme artístic (d’estil) amb el de metall. Maiestas Domini: el valor d’una imatge La iconografia que es representa és una evolució, llarga en el temps, d’origen oriental inspirada en la litúrgia i en Ireneu. La col·locació dels quatre vivents és la normativa. Les primeres representacions de majestats occidentals es troben en els evangeliaris.40 Poilpré afirma: «La représentation du Christ entouré des Vivants obéit a la volonté de représenter sous une forme dogmatique et synthétique l’Église à travers son modèle céleste».41 Hi ha un aspecte eclesial que recull la visió que donen els textos sagrats i que es fonen en les dues imatges. Els quatre vivents representen els evangelis; Crist és el fonament de l’Església, l’Absolut. «Cette représentation compose une vision du règne, du jugement actuel de Crist et de l’Église céleste, modèle de l’Église pérégrinante».42 La vàlua que té aquesta representació com a síntesi dogmàtica, que presenta el regne de Crist i l’Església triomfants ara i sempre més, reafirma la importància que en el context té la imatge sintetitzada amb els quatre vivents. Aleshores té tot el sentit que es col·loqui en un evangeliari pel fet que reafirma els textos dels quatre evangelis. Col·locada la il·lustració de la Majestat en l’interior del manuscrit, o com a tapa del llibre, reforçava aquesta lectura o, millor, aquest argumentari de l’Església. Així, en l’evangeliari representava la sacralitat dels textos i del mateix llibre.

39. M. Castiñeiras, «El baldaquí de Tost: una obra mestre de la pintura sobre taula» a El cel pintat: El baldaquí de Tost, Barcelona, Museu Episcopal de Vic, 2008, p. 33-54. Ens ha interessat aquest estudi com una possible referència, que hem descartat, de la Majestat d’esmalt. 40. Van der Meer, Maiestas Domini..., cap. v, p. 315-382. 41. A-O. Poilpré, Maiestas Domini: Une image de l’Église en Occident ve-ixe siècle, París, Éditions du Cerf, 2005, p. 273. 42. Ídem.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 311

Analitzant en profunditat la imatge, no sembla pas que pugui fer-se una lectura més enllà de la d’un encàrrec a un artífex que es preocupa més per l’aspecte formal i tècnic que no pas per transmetre un missatge addicional al text que custodiava. Si no fos així, seria difícil entendre algunes de les irregularitats iconogràfiques que anotem al llarg d’aquest treball. Tetramorf La col·locació dels símbols del tetramorf suggereix la formulació que feu Ireneu, que té el seu origen en una profecia d’Ezequiel (Ez 1,10): «Les seves cares tenien, la del davant, aspecte d’home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de toro; i la del darrere, aspecte d’àguila»; i en una altra del mateix profeta (Ez 10,14): «Cada un dels querubins tenia quatre cares: la cara del primer era de querubí; la del segon era una cara d’home; el tercer tenia cara de lleó, i el quart d’àguila». Aquesta font és la que recull Joan (d’Efes) en l’Apocalipsi (Ap 4,6-8): «I per terra s’estenia com un mar de vidre semblant al glaç. En el tron, al seu voltant, hi havia quatre vivents plens d’ulls davant i darrere. El primer vivent era semblant a un lleó; el segon vivent era semblant a un toro; el tercer vivent tenia aspecte d’home, i el quart vivent era semblant a una àguila en ple vol. Cada un dels quatre vivents tenia sis ales, i estaven plens d’ulls que miraven tot el voltant i cap al tron. Nit i dia no paraven de repetir: «Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers, al qui era, al qui és i el qui ve».43 La postura de l’home alat (Mateu) és el més destacat per la singularitat de la imatge, l’àngel recolza el cos de costat en la màndorla, mentre el seu rostre és frontal, lleugerament inclinat vers la Majestat, com els altres vivents. Aquesta postura ha estat analitzada per Hildburgh,44 qui va considerar-la una prova de la seva pertinença a un taller castellà i ho sostenia amb alguns exemples hispànics, que si bé s’apropen amb el gest, no incorporen cap figura que es recolzi en la màndorla. L’àngel de la Majestat de Sant Serní de Tolosa45 sí que adopta una actitud semblant. La nostra opinió és que els possibles models són diferents, però hi ha alguna coincidència formal pròpia de l’època. En tot cas són exemples interessants

43. La Bíblia, vol. iii, Bíblia catalana, traducció interconfessional, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, SAU, 2007. 44. Hildburgh, «Concerning a questionable…», p. 252. 45. Baix relleu de marbre amb la representació de la Majestat de Crist, deambulatori de la basílica de Saint-Sernin de Tolosa (Llenguadoc).


312

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

per la iconografia. La figura angèlica més propera que hem localitzat és la de l’àngel del frontal d’altar de la Mare de Déu del Coll dels tallers de Vic, datada de vers el darrer quart del segle xii. Però la resta de figuracions no té cap punt de contacte amb les de les cobertes (figures 10 i 11).

Figura 10. Àngel, detall del missal.

Figura 11. Àngel, detall del frontal d’altar de la Mare de Déu del Coll. Museu Episcopal de Vic. Imatges: autora.

Els altres tres símbols, els zoomòrfics, segueixen pautes iconogràfiques relacionades amb altres d’esmalt, amb una excepció referida al plomatge de l’àguila, que és més infreqüent. Novament, aquestes característiques ens fan suposar que l’àmbit d’actuació d’aquest artífex no està fixat per cap taller que controli les característiques de les obres, sinó que respon a una iniciativa personal. Al contrari no s’entenen totes les «irregularitats» o, millor dit, singularitats que es troben en l’execució de les tapes del Missal de Sant Ruf. La Crucifixió En el revers es representa la crucifixió, la Verge (a la dreta) i sant Joan (a l’esquerra) als laterals, i la personificació del Sol i la Lluna en els quadrants superiors. L’eix central de la composició és ocupat per Crist nimbat, clavat a la creu amb quatre claus i per bé que no hi ha cap senyal o empremta, la tradició de la imatge i la disposició de mans i peus així ho indica.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 313

L’anatomia del cos està dibuixada pels filets de metall que s’han deixat en reserva per a destacar el pit, el costellam, l’epigastri i els músculs dels braços. El perizoni va nuat a la dreta, la formació dels plecs i el drapejat en general mostren el domini del color per sobre del dibuix, a la banda esquerra inferior hi ha un manyoc de roba del perizoni que l’artífex no va saber resoldre millor i que interpretem com un arcaisme peculiar, de la mateixa manera que el tractament d’aquesta part del cos que sobresurt pels dos costats de l’emmarcament de la creu és resolt amb una certa tosquedat. Primer dibuixa el Crucificat i després la creu, ja que la mida dels dos braços, el superior i l’inferior, és diferent, i aquesta diferència condiciona els espais resultants. No hi ha dubte que l’artífex ha volgut contornejar la creu i la màndorla de la Majestat amb el mateix perfilat de color blau fosc, així com la base de recolzament dels peus de les dues figures del mateix color. La Verge va velada mentre recolza la mà esquerra en el rostre en senyal de patiment, i porta el maphorion de color blanc i blau que li cobreix el cap, la túnica i el mantell. L’esmaltador, potser per manca d’informació o, el que és més probable, per desconeixement tècnic, no s’entreté en els detalls ornamentals de les vestimentes com era habitual en les cobertes d’evangeliari o altres llibres litúrgics amb riques figuracions. No és el cas. Sant Joan, que també se significa pel seu sofriment, repeteix el mateix gest amb la mà dreta i amb l’esquerra mostra l’Evangeli. El Sol i la Lluna són personificacions humanes (angèliques) i s’identifiquen amb els raigs i la lluna creixent respectivament. Cada personatge o figuració porta una cartel·la o inscripció. Les peculiaritats iconogràfiques i les característiques compositives que anem analitzant difícilment poden fer enquadrar o homologar aquestes cobertes dins un taller altmedieval (utilitzem aquest mot en un sentit genèric) conegut; aquesta producció artística prové d’un mestre que té coneixement del món cultural del qual s’envolta i l’aplica d’una manera sui generis, però que no el condiciona a seguir unes regles pautades. No hi ha dubte que la composició de la crucifixió estava arrelada en la cultura pictòrica (miniada o pintada) d’àmbit català. Alguns exemples incideixen en aquesta trajectòria, la Crucifixió,46 de l’escriptori de Vic de 46. M. S. Gros i Pujol, La Biblioteca Episcopal de Vic, Vic, Biblioteca Episcopal i Patronat d’Estudis Osonencs, 2015, n. 40. La Crucifixió, Vic, Biblioteca Episcopal, ms. 15 (lxxxix), f. 8v.


314

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

vers 1170-1190, és una miniatura afegida a un còdex que recull els quatre evangelis, i un referent que hem tingut en compte malgrat que el seu llenguatge artístic és anterior al tortosí; també els manuscrits que hem citat de la catedral de Tortosa amb un repertori d’imatges de gran interès, malgrat que cap dels que hem analitzat mantenen punts de contacte significatius (figura 12). El desconeixement d’altres miniatures ens impedeix de fer-ne un seguiment més aprofundit, però creiem que és una font que s’ha de considerar, almenys per a aquesta representació. La representació del Sol i la Lluna ve de la tradició siríaca fonamentada en els evangelis de Mateu i Lucas, Mt 24, 29: «El sol s’enfosquirà i la lluna ja no farà claror, les estrelles cauran del cel». Lc 21, 25-27: «Després hi haurà senyals en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d’ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb gran poder i majestat». És un tema molt repetit en la crucifixió i una referència a l’obscuritat després de la mort de Crist a la creu. La Crucifixió del f. 58v del ms. 10847 de Valenciennes (Hauts-de-France) (figura 13), datada del segle xii, mostra en sengles quadrants superiors un àngel turiferari i el Sol i la Lluna. És una imatge singular: dins dos rectangles de la part superior, els dos astres responen a la mateixa formulació peculiar; a l’interior d’una semiesfera acabada en forma de mitja lluna s’identifica el Sol (un home) i a l’esquerra la Lluna (una dona), i aquesta és enfosquida. Dos àngels turiferaris, nimbats i amb les ales desplegades, encensen el cos de Crist amb dos encensers, és una traducció preciosa la que fa aquest manuscrit. El reliquiari d’argent daurat del papa Pasqual II de Conques, de vers 1100, transcriu la mateixa forma semiesfèrica amb la imatge d’un home o d’una dona i la inscripció Sol i Luna.48 Tot i l’estalvi de símbols en la crucifixió del missal que recolzin la iconografia i els elements ornamentals que l’enriqueixin, la presència dels

47. Sacramentaire à l’usage de l’abbaye de Saint-Amand, ms. 108, f. 58v., Bibliothèque municipale de Valenciennes. 48. W. Deonna, «Les crucifix de la vallée de Saas (Valais): Sol et Luna. Histoire d’un thème iconographique, I», Revue de l’Histoire des Religions, vol. 132, n. 1-3 (1946), p. 5-47 (esp. p. 44). Per a una extensíssima llista d’exemples on ha localitzat el Sol i la Lluna.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 315

astres és una elecció del mestre que, d’una banda, completa el simbolisme i, de l’altra, estructura la composició i l’equilibra. Trobem a faltar els nimbes o aurèoles de les figures angèliques, que «són atributs de la glòria de Crist».49 El foli 16v del Beat de Girona, de vers l’any 975 (inv. 7(11), del Capítol Catedral de Girona), il·lustra una magnífica crucifixió en la qual, dessota dos àngels turiferaris, el Sol és un home de mig cos i la Lluna, una dona. Aquesta iconografia s’aplica a altres representacions com ara les de vori, un exemple de la qual és la placa que prové del monestir de Santa Cruz de la Serós (Jaca), vers l’any 1000 (vori) (MET 1917, 17.190.134) (figura 14).

Figura 12. La Crucifixió, ms. 15 (lxxxix), f. 8v, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

49. G. Chauvet, «Sol et Luna. Notes d’iconographie religieuse, à propos d’un bas-relief du Musée d’Angoulême», a Bulletin et Mémoires de la Société Archéologique et Historiques de la Charente (1916), vol. vi, p. 74-96 (esp. p. 76-77). L’estudiós defensa que aquests dos símbols provenen de l’art clàssic i que reafirmaven la majestat i el poder, valors que va recuperar l’art cristià.


316

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

Més endavant tornarem a tractar aquesta temàtica en l’apartat de Llemotges. III. Llemotges i les cobertes del missal La menció més antiga d’una coberta d’evangeliari del taller de Llemotges és la d’un monjo anomenat Joan, d’un monestir anglès que, als voltants de 1165-1169, escriu al monjo Ricard de l’abadia de Sant Víctor de París i li recorda que li va mostrar una coberta d’evangeliari: «Cui promisi quad per manus vestras ei redderem. Ideo precor ut latori praesentium eos consignes, et hoc vobis signum, quod ostendi, vobis et infirmario tabulas texti de opere Lemovicino, quaos mittere volebam abbatiae de Witgam».50 Aquest esment històric ens introdueix al taller de Llemotges, del qual intentarem veure alguna possible connexió amb les cobertes del missal. Ens desconcerta la quantitat d’elements de diversa procedència que hem vist en l’estudi de les dues cobertes. Els arguments que la historiografia ha donat per a una possible filiació no han estat unitaris, i la dificultat de fixar un taller, ara per ara, no sembla anar més enllà de la formulació d’una hipòtesi de treball. La tècnica ens ha d’apropar o allunyar dels tallers d’esmalts altmedievals coneguts. Analitzarem l’esmalt i el cromatisme que l’artífex aplica. El taller de Llemotges, l’opus lemovicense, va produir una gran quantitat de cobertes de llibres, dels quals s’han conservat alguns exemplars que han permès estudiar-los i classificar-los atenent la seva cronologia. La Majestat La Majestat la compon seguint uns paràmetres que prèviament ha establert. Per als traços del rostre aplica l’esmalt de color vermell que a vegades s’empasta, aquesta és una singularitat més pròpia de les representacions mosanes. Les vestidures es configuren per colors, per al mantell utilitza el blau fosc, blau clar, blanc i turquesa; per a la túnica, el blau clar, turquesa, blanc, groc, vermell i blau fosc. Aquesta gamma s’aplica a l’àngel i l’àguila. En canvi, els cossos del lleó i el toro llueixen amb els blaus combinats amb el vermell dels rostres, les extremitats i les ales, i només un record del groc (brau) trenca aquesta harmonització. 50. Abbé Arbellot, «L’Œuvre de Limoges», p. 238-239.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 317

Figura 13. La Crucifixió, sacramentari de Sant Amand, f. 58v del ms. 108. © Bibliothèque municipale de Valenciennes.

Figura 14. Detall, placa de vori bizantina incorporada a la coberta de llibre de la reina Felícia, Nova York. © Metropolitan Museum of Art. Regal de J. Pierpont Morgan, 1917.

Els tallers d’esmalts de la segona meitat dels segles xii i xiii que actuaven amb gran solidesa eren els que hem citat, i principalment Llemotges, que tindrà una extraordinària influència en tot l’Occident, resultat de la qual van sorgir altres tallers que imitaven llurs esmalts i naturalment els artífexs que directament o indirectament foren influïts per aquest taller, entre els quals el català.51 Creiem que les cobertes estudiades són un reflex llunyà de Llemotges i, per tant, actua com un referent per a un taller o un artífex del qual desconeixem cap altra creació de metall i esmalt. La Crucifixió: el Crucificat És en el tractament del cos esmaltat del Crucificat on trobem més afinitats amb aquest taller, però no amb els crucificats de les cobertes de la segona etapa, datades vers 1190-1215, que són de metall, sinó amb els 51. Sanjosé, Al servei de l’altar..., cap. 5.


318

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

crucificats esmaltats de la primera etapa, de vers 1190 o abans. Aquest és un altre referent que pot incidir o ajudar en la datació de les cobertes de la catedral de Tortosa. Un altre paral·lelisme és la composició de la història representada. La creu amb el Crucificat i les altres quatre figures (Verge, sant Joan i els dos àngels) estan distribuïdes de forma equilibrada. Les més adients per a la comparació són els àngels, certament la il·lustració de manuscrits (i en altres disciplines artístiques com ara el vori, l’escultura...) també se’n fa ressò, però el cert és que la tipologia dels dos àngels és més pròpia de la tradició llemosina. Les figures que hem examinat gairebé totes estan situades dins un cercle o un rectangle. Són majoritàriament figures humanes molt estàtiques que porten els símbols característics del Sol o la Lluna. Citem, com a exemple, la placa de Nevers (Musée municipal, inv. OA 89), la del Museu de Lió, ambdues de 1175-1180 (inv. D 283), o la del Museu del Louvre (inv. OA 8205), de 1180-1190.52 La placa de l’Instituto Valencia de Don Juan (inv. 4251), de vers 1165-1175, del taller de Silos, també adopta aquesta solució. Quan són figures angèliques l’emmarcament és un rectangle o un quadrat. No hem trobat cap antecedent ni cap exemple en les cobertes que hem analitzat del taller de Llemotges, del Mosa o de Silos com el de les cobertes tortosines. La composició cromàtica de la paleta del Crucificat tortosí és la següent: blau fosc, blau clar, turquesa; verd mitjà, verd groc, groc, vermell i blanc. Les masses de color s’han disposat per tonalitats —els colors són compactes—, separades pels filets de metall deixats en reserva, o també dins una mateixa cavitat del camp llevat s’aplica el blau clar i el fosc, i blau fosc i blau mig per les zones ennuvolades dessota el Sol i la Lluna i altres que componen les vestidures de les figures santes. El color blanc

52. Gauthier, Émaux méridionaux, cat. 101-102 (Lió, Musée des Beaux-Arts), cat. 133-134 (Madrid, Instituto Valencia de Don Juan i París, Musée de Cluny i Musée national du Moyen Âge, respectivament), cat. 163-164 (Novgorod, Museu arqueològic de l’antiga catedral de Santa Sofia, inv. 191), cat. 171 (Londres, Victoria and Albert Museum, inv. 651-1898), cat. 172 (Berlín, Kunstgewerbemuseum, inv. núm. 17, 85) i cat. 301302 (dibuixos de dues plaques de 1185-1195, que s’han conservat en el ms. 11913, Bibliothèque nationale de France, f. 82). Cobertes de llibre datades de la segona meitat del segle xii.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 319

té un protagonisme visual que impacta, és per a la interpretació del cos del Crucificat, una característica força habitual en les representacions dels crucificats llemosines i de Silos que l’esmaltador té en compte53 (figura 15).

Figura 15. Crucificat, Llemotges, c. 1185, Nova York. © Metropolitan Museum of Art, 17.190.409A.

La creació del perizonium resulta peculiar, defuig la manera habitual dels crucificats llemosins (dels quals hi ha variants) amb protagonisme del color blau intens i les aplicacions a les vores, són creacions «canòniques» del taller de Llemotges (i de Silos) i molt diferents respecte del tortosí. Si s’especula amb aquest resultat cromàtic dels esmalts, podem suggerir que aquest cromatisme és una combinació del llemosí, mosà i de la il·lustració de manuscrits, en una interpretació, ja ho hem dit, molt sui generis de l’artífex. Una de les cobertes més antigues de Llemotges és la del Musée des Beaux-Arts de Lió (D 283-284) de vers 1175-1180, que podríem utilitzar com a paradigma per a la seva comparació, si no fos per les grans diferències artístiques i tècniques que s’hi observen (figures 16 i 17).

53. L. de Sanjosé i Llongueras, «La creu amb esmalts del Museu Diocesà d’Urgell», Urgellia, 19, (2015-2018), p. 687-734 (esp. p. 705-706).


320

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

Figura 16. La Crucifixió, Llemotges, vers 1175-1180, Lyon © MBA, D 284. Fotografia d’Alain Basset.

Figura 17. La Majestat, Llemotges, vers 1175-1180, Lyon © MBA, D 283. Fotografia d’Alain Basset.

D’aquest període s’ha de datar l’arqueta del calvari i l’Epifania del Museu Diocesà d’Osca, la qualitat artística de la qual és indubtable, però l’interès rau en les dues figures de mig cos de la crucifixió. No són éssers alats, sinó que són dues figures humanes de mig cos, l’home subjecta amb les mans un sol radiant vermell mentre que la dona agafa la lluna groga amb les mans velades, a diferència d’ell no la toca directament; el paral·lel més interessant és la figura femenina, les mans velades i damunt la lluna creixent, que recorden l’homònima de la Crucifixió de Tortosa. La Verge i sant Joan de la placa lionesa se signifiquen pel gest afligit, Maria va calçada i l’evangelista descalç, són una magnífica mostra del taller llemosí, raó per la qual es poden confrontar amb un resultat molt clar. Aquesta és una representació de finals del segle xii de l’opus lemovicense i l’altra no, però, ho repetim, manté punts de contacte que el mestre ha tingut en compte en la seva creació.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 321

Paral·lels La influència del taller llemosí (directa o indirecta) es percep en els dos assumptes de les tapes, el Crist en majestat i la crucifixió. En el tractament cromàtic del cos del Crucificat (esmalt blanc), que és molt evident, en el coixí, en la forma ametllada de l’encaix de la Majestat, de fet la línia ametllada que dibuixa és molt més complexa en els exemplars llemosins que creen una altra sanefa onejada i decorada amb flors i altres motius, acolorits amb l’esmalt. Els quatre vivents que subjecten el llibre, amb les mans (Mateu), o amb les potes de les cobertes tortosines, reprodueixen les que són habituals a les cobertes de Llemotges dels darrers decennis del segle xii i primer quart del segle xiii. Diferències D’altra banda, citarem que hi ha diferències que les allunyen d’aquest taller, com ara la de Crist assegut sobre un arc i no en un tron, damunt el qual recolzen els peus i no en un escambell, les proporcions que regeixen la geometria de la tapa i sobretot de la màndorla llemosina, dins la qual s’ordenen les figures i la decoració, no són les tortosines; l’absència d’ornamentació i de les característiques bandes llises de separació, a banda del tron, cap reminiscència de la influència bizantina (imitació de la pedreria en els baixos de les robes, de les mànigues, colls...), l’escala de colors no funciona com la del taller de Llemotges. S’han conservat més d’un centenar de cobertes de llibre de Llemotges (plaques), datades des de finals del segle xii fins als anys 1230-1240, i s’han pogut classificar per grups segons llurs característiques. La progressió és clara, els primers són més refinats pel tractament curós dels detalls, i amb una clara tendència a la seriació segons va avançant la cronologia. Els exemplars conservats, datats entre 1195 i 1205, es poden unificar en un sol grup atenent les seves característiques, això ha fet suposar que corresponen a un taller amb un mestre principal que treballa un model, amb algunes variants, i un cromatisme ric molt pautat, i en què els ajudants segueixen les seves directrius molt fidelment. Una de les característiques que destaquen de les tapes llemosines és la utilització del color blau cobalt amb dues variants, una propera al blau lapislàtzuli i l’altra al blau ultramar aplicat al fons de la placa,54 en canvi la que estudiem és llisa, sense cap element decoratiu. La forma paté de la creu no és la més habitual 54. M. M. Gauthier, «A Limoges Champlevé Book-Cover in the Gambier-Parry Collection», The Burlington Magazine, vol. 109 (1967), p. 151-157 (esp. p. 156).


322

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

entre les de la segona meitat del segle xii, i no l’hem vista en cobertes de producció llemosina de 1190 i 1215,55 que són de braços rectes (creu llatina). Inscripcions Les inscripcions llemosines gairebé no canvien, es limiten a IHS/XPS (a voltes invertides) i a l’alfa i l’omega abreujades. Les de les cobertes (Tortosa) són de dos tipus, les senzilles per als noms de les figures i la que se situa a la part superior de la creu i al llibre de les Sagrades Escriptures. MARIA / IOHANNES; SOL / LVNA; / EG/O / SV/M // QV/I / SU/M; α/ω/; + IHC / NAZ/ARE/NUS / R/EX / IVDEO[RUM]. Cada mot acaba amb un punt i l’alfa, l’omega i l’et, entre dos punts (altre detall peculiar). La fórmula EGO SUM QUI SUM (Ex 3,14) —la més utilitzada en aquest context és EGO SUM LUX MUNDI (Jn 8,12)— suposem que és una altra raresa o singularitat del mestre de l’esmalt, que li esqueia més bé per la composició del mateix llibre representat (figura 18).

Figura 18. Dibuix, inscripció en el marc del missal. Imatge: autora.

Cromatisme A Llemotges es fixen les gammes primàries que s’apliquen a les parts que es consideren més importants, posem pel cas una crucifixió. Bé que no és una norma general, sí que es respecta en una bona part d’aquestes representacions. L’esmalt de les carnacions és de color blanc en contrast amb el perizoni que és de color(s). Característica que es repeteix en els crucificats del taller llemosí i el de Silos i en el de les cobertes; per tant, en aquest sentit, es tracta d’una influència d’algun d’aquests tallers.

55. Gaborit-Chopin, Corpus des émaux méridionaux…, p. 208.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 323

L’aplicació dels colors de l’esmalt és una qüestió que planteja interrogants, ja que no segueix la manera tradicional de cap dels tallers que hem esmentat, es pot dir que és una creació del mestre que treballa aquestes cobertes. Però fins a quin punt és creació?, o bé denota desconeixement tècnic en l’aplicació de l’esmalt camp llevat? Es conserven cent vuitanta-una cobertes de llibre de l’opus lemovicense datades del 1200 en endavant, de les quals només deu són completes. Seguint el que hem dit, les que hem pogut examinar mostren una característica que és comuna a totes i que també ho era de les anteriors a aquesta data: el fons de la planxa està treballat amb decoració vermiculada i esmaltada,56 no n’hem trobat cap amb el fons completament llis.57 La curvatura tan aguda que separa el costellam del Crucificat del missal és un element que es troba en creus primerenques de les darreres dècades de la primera meitat del segle xii. En totes les que hem analitzat de la segona meitat del segle xii i segle xiii, la corba és més arrodonida; no ho considerem un element referencial, però sí una mostra més de l’arcaisme del mestre de l’esmalt. La comparació amb cobertes de llibre i altres objectes litúrgics del taller de Llemotges ha estat concloent per descartar la seva vinculació directa. Les cobertes de Lió, Novgorod o Victoria and Albert Museum, entre d’altres, datades vers final del segle xii, ho confirmen. Els colors dels esmalts s’apliquen dins els alvèols originats pel buidatge del metall, les reserves del metall són els filets que es veuen, són zones allargades en les quals ressalta l’esmalt, no hi ha una norma quant a l’aplicació, a vegades s’aplica un color, dos o més, sense que hi trobem uniformitat, sinó certa complexitat per l’aparent incoherència en el tractament pictòric de l’esmalt. Això no succeeix en unes plaques

56. Ídem. 57. L. de Sanjosé i Llongueras, Obras emblemáticas del taller de orfebrería medieval de Silos: «el Maestro de las Aves» y su círculo, Santo Domingo de Silos, Abadía de Silos, 2016, col·l. «Stvdia Silensia. Series Maior», vi, p. 67 i 107. Frontal amb esmalts, Burgos, Museo de Burgos, inv. 190. Els fons de les dues plaques que hem citat, de l’Instituto Valencia de Don Juan i del Musée de Cluny, i la Majestat del frontal amb esmalts, del taller de Silos, són llisos i daurats. En aquest aspecte, comparteixen la mateixa característica i s’allunyen de les de Llemotges. No obstant això, l’aplicació dels colors dels esmalts la separen d’ambdós tallers (Llemotges i Silos), sense que, en la nostra opinió, es pugui establir cap vincle directe amb les de Tortosa.


324

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

dels Museus Vaticans amb la representació del somni de Josep o la dels Mags davant Herodes. Els filets del metall són d’un gruix similar al de les cobertes i el cromatisme fet de pinzellades allargades podria ser un punt de contacte, ara bé, en aquestes plaques no hi ha distorsió visual, el cromatisme obeeix a una regla establerta, diferent del que hem vist en les cobertes. Gauthier indicava que «le maître des plaques romaines a, pour marque d’identité, l’originalité même dans son style».58 És el mateix que succeeix amb el mestre de les cobertes tortosines i que hem justificat amb cadascun dels trets que el diferencia de Llemotges (figura 19).

Figura 19. Mags davant Herodes, 1170-1180, taller anglo-sicilià, Roma, Museu Sacre del Vaticà. © Musei Vaticani.

IV. Altres tallers La regió del Mosa L’anàlisi d’algunes plaques de procedència mosana mostra algun punt de contacte amb el tractament dels cabells. L’artífex tortosí els cisella i esmalta amb pautes d’aquest taller. Hem comparat les diferents versions i el resultat sempre és favorable a Mosa vers Llemotges o algun taller hispà. La construcció del rostre constata altres aspectes, com ara la morfologia dels trets específics, que són diferents i que no es relacionen (figures 20, 21 i 22).59 Prenem com a exemple un Crist en majestat mosà en el qual s’identifiquen les singularitats d’aquesta potent imatge en què, a banda de la iconografia, les diferències quant al tractament de l’esmalt camp llevat són manifestes. La tècnica és molt diferent, mentre que el model iconogràfic va per una banda, l’especificitat o la personalitat de l’esmaltador van per una altra. 58. Gauthier, Émaux méridionaux, p. 117. 59. Els dibuixos d’aquest estudi són © de l’autora.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 325

Figura 20. Cap de la Majestat i dibuix.

Figura 22. Detalls del cap de la placa, vers 1185-1195, Nova York. © Metropolitan Museum of Art, 17.190.409a.

Figura 21. Detalls dels caps de la placa, vers 1150-1175, Nova York. © Metropolitan Museum of Art, 17.190.430.


326

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

El taller hispànic Quan Hildburgh va sostenir la filiació hispànica per a les cobertes del missal es disposava de menys informació de la que tenim actualment. Això fa que algunes afirmacions es puguin matisar i fins i tot discutir algun argumentari. Però, en tot cas, els pioners són aquells que ens iniciaren en el camí i, per tant, mai perdran el lloc que la historiografia els atorga. Dit això, creiem que l’afirmació de l’historiador anglès referida a la filiació hispànica de les cobertes és revisable. Els arguments que exposa per defensar la seva hipòtesi, contrària a la de Ross (que defensa la filiació catalana), són pertinents alhora que incomplets i alguns superats. D’altra banda, les irregularitats que observa formen part, en la nostra opinió, de la personalitat artística i tècnica de l’artífex. Les característiques esplèndides de la Majestat de plata de l’exterior del díptic del bisbe Gundisalvo Menéndez,60 del qual destaca un elaborat tron, formen part d’una altra cultura artística que no estaria a l’abast de l’artífex si és que no acceptem la filiació hispana (figura 23). El bizantinisme que esmenta i justifica amb imatges el considerem un aspecte discutible. Certament, les figures angèliques, o els gests de la Verge i sant Joan es poden reflectir en les cobertes, però no creiem que sigui una influència directa, sinó que les imatges o la gestualitat provenen d’una altra font més assequible i molt menys refinada que Bizanci. Remetem al capítol de Llemotges on parlem d’aquesta temàtica. Ara bé, ens posicionem amb Hildburgh en el sentit que l’obra estudiada és una amalgama d’influències, però amb matisos. Potser les fonts de què beu el mestre no són tantes, sinó que aquelles de què aprèn ja aporten en si mateixes influències de diferent procedència, tamisades pel seu propi taller o, si es vol, obrador. Una imatge potent de la Majestat és la del frontal de Silos (Museu de Burgos),61 la qual ens pot ajudar a refermar l’apropament o la distància amb la del Missal de Sant Ruf. Les diferències artístiques són notòries, tot i que coincideixen en algun aspecte formal puntual, però descartem, 60. Gundisalvo Menénez fou bisbe d’Oviedo entre 1162 i 1174. Agraïm al Cabildo Metropolitano de Oviedo l’autorització per a la publicació de les imatges del díptic romànic del bisbe Gundisalvo Menéndez, Crucifixió i Maiestas Domini; al canonge Agustín Hevia, arxiver de la catedral d’Oviedo, la seva gestió, i al Sr. Carlos de Posada Miranda la imatge fotogràfica. 61. Lourdes Sanjosé, Obras emblemáticas…(2016), p. 99 i p. 101, per a la recreació gràfica de la Majestat i els quatre vivents.


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 327

a partir d’aquesta imatge, la proximitat amb el taller de Silos, que es reafirma amb l’anàlisi dels esmalts d’ambdós objectes litúrgics. No hi ha relació amb la tècnica, la diferència entre ambdues obres impossibilita qualsevol apropament. Mentre que el taller de Silos es defineix per l’excel·lència en l’execució tècnica i l’aplicació de l’esmalt, d’arrel bizantina, els de Tortosa són eclèctics.

Figura 23. Anvers, Crucifixió; revers, Majestat. Díptic del bisbe Gundisalvo, a Museo de la Iglesia, Oviedo: Catálogo de sus colecciones, Oviedo, 2009, p. 78.

El taller català Ross62 va ser el primer a defensar l’autoria catalana, però alguns dels seus arguments han estat controvertits o superats, com hem vist. Algunes obres que incorporen l’esmalt i que es conserven a Catalunya datades de finals del segle xii i el segle xiii s’han considerat, perquè ho són, excepcionals, i d’altres ho són menys, però no es justifica que es vulguin adscriure al «taller català a la manera de Llemotges». Citem l’encenser del

62. Ross, «Esmaltes catalanes…», p. 183.


328

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de vers la primera meitat del segle xii (MNAC 4581), la placa del revers d’una creu de vers 1125-1150 (MEV 5130), el copó de la Cerdanya de vers 1195-1200 (MNAC 012106-000) i les cobertes de la catedral de Tortosa que estudiem. Algunes les hem posades en el context del «taller català a la manera de Llemotges», per esbrinar una possible filiació catalana, i el resultat no és clar en absolut. Es fa molt difícil acceptar aquesta autoria amb les obres que sí que han estat treballades a Catalunya seguint el model francès. La diferència és notòria, com ja hem assenyalat. Però les afirmacions categòriques no les podem sostenir, no és possible saber l’abast real de la producció catalana, però sí que en tenim una aproximació. D’entre les obres que hem esmentat, l’obra que tractem en aquest treball és difícil adjudicar-la a un taller català, però no és impossible. La iconografia repeteix d’alguna manera els models dels tallers que hem analitzat. Però hi ha singularitats que, de moment, només hem detectat en les cobertes tortosines. Identifiquem el mateix mestre per a la Majestat i la Crucifixió i, pel que fa als models, creiem que depenen de la il·lustració de manuscrits, de tradició local catalana. No és impossible que l’artífex hagués rebut formació vinculada al taller del Mosa segons que hem vist en elements de la seva creació. Un dels arguments de Ross en pro de la filiació catalana és molt suggestiu. Es tracta dels lligams del Sol i la Lluna amb els tallers de Vic. D’alguna manera hem incidit, en aquest estudi, en la relació de les imatges de la Verge i de sant Joan amb la cultura artística vigatana. V. Conclusions La conclusió més important que es deriva de l’estudi de les tapes és que es tracta d’un unicum, no n’hi ha cap altre que s’identifiqui amb les seves qualitats personalíssimes en la seva cronologia. Per tant, se li ha de reconèixer un valor litúrgic com a cobertes d’un llibre i un alt valor històric com a obra única i excepcional conservada. Hem analitzat cobertes d’esmalt llemosines, hem cercat caràcters específics en obres de la regió del Mosa, especificitats de tradició hispana i pintura catalana (il·lustració de manuscrits, mural i sobre taula) a la recerca d’algun element de pes de confluència, però no l’hem trobat, sinó només particularitats que no serveixen per establir relacions generals. Aquestes dues representacions són el resultat de diferents influències i de la personalitat pròpia de qui les va atresorar. Com es poden explicar


Les cobertes del missal de Sant Ruf de la Catedral de Tortosa, una obra de finals del segle xii 329

les diferències morfològiques i de llenguatge artístic que s’hi observen o la conjunció dels trets dels rostres en una mateixa representació? Vegeu, per exemple, els cabells de l’evangelista Mateu, els dels dos àngels contrarestats amb els de Crist a la creu, o la Majestat. Una altra observació pertinent és la construcció de les fesomies dels rostres, en els quals queda ben palesa la diferenciació de models de diversa procedència. Les primeres obres llemosines que han estat, fins ara, citades a Catalunya són les de l’inventari del monestir de Sant Joan de les Abadesses (Girona) de l’any 1217,63 abans d’aquesta data i amb la informació de què disposem, no podem afirmar que hi hagués constància de l’obra de Llemotges a Catalunya, raó per la qual suposem que l’artífex havia estat format en una altra tradició aliena a la catalana. Ara per ara no podem establir una filiació concreta perquè no hi hem trobat cap element suficientment de pes per prendre una decisió definitiva de filiació, però, ho repetim, nosaltres ens posicionem per un mestre forà al servei d’alguna església, possiblement catedralícia, o d’algun monestir de l’àmbit català. Descartem els tallers de Llemotges, Mosa o Silos per la llunyania artística amb les cobertes del missal. La pregunta que ens hem plantejat és si aquest mestre beu de moltes fonts, cosa que suposaria un nivell cultural mitjà o alt, o bé les (poques) fonts que té a l’abast aporten per elles mateixes la diversitat d’influències tamisades pel propi taller. El nus que és impossible desenredar és quin model o quins models tenia davant. Les irregularitats iconogràfiques o la desmesura tècnica en la interpretació de les dues històries representades conflueixen en un artista d’una personalitat única. Les fonts que hem suposat que l’influeixen són el taller de Llemotges, el del Mosa, la il·lustració de manuscrits catalana i ell mateix amb la seva interpretació, molt distanciada de qualsevol coberta de llibre que coneguem. Pel que fa a l’autoria, és impossible saber qui va fer les cobertes. La tècnica i el cromatisme dels esmalts asseguren un artesà amb una formació llunyana dels tallers capdavanters que treballaven l’esmalt. I aquest mestre, amb la informació que hem utilitzat, podria procedir d’un lloc forà instal·lat a terres catalanes, i aquesta és l’opció que té més força per a nosaltres. 63. J. Masdeu, «Un inventari de l’any 1217 de Sant Joan de les Abadesses», Butlletí del Centre Excursionista de Vich, vol. iv (1921-1924), p. 141-146.


330

Lourdes de Sanjosé i Llongueras

Pel que hem anat dient i pel context històric, podem apuntar la possibilitat que l’obra es confeccionés en el monestir de Sant Joan de les Abadesses en temps del seu abat Ponç de Monells, bisbe que fou de Tortosa del 1165 al 1193.


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p. 331-347 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.50

CUATRO FRAGMENTOS LITÚRGICOS PLENOMEDIEVALES EN EL ARCHIVO DE SANTA MARÍA DE OSEIRA (OURENSE) per Ana Suárez González Resumen En el archivo del monasterio cisterciense de Santa María de Oseira (Ourense) se conservan cuatro fragmentos manuscritos de pergamino que pueden datarse, teniendo en cuenta su escritura, entre finales del siglo xii y el primer tercio del xiii. Sin información alguna sobre su origen y trayectoria, el estudio de su materialidad y contenido permite saber que proceden de un leccionario para el oficio nocturno apto, parece, para ser utilizado en una casa de «monjes blancos». Palabras clave: fragmentos de manuscrito, leccionario del oficio, siglos xii ex. - xiii in., Santa María de Oseira, orden cisterciense. Quatre fragments litúrgics plenomedievals a l’arxiu de Santa maría de Oseira (Ourense) Resum A l’arxiu del monestir cistercenc de Santa María de Oseira (Ourense) es conserven quatre fragments manuscrits de pergamí que es poden datar, tenint en compte la seva escriptura, entre finals del segle xii i el primer terç del segle xiii. Sense cap informació sobre el seu origen i trajectòria, l’estudi de la seva materialitat i contingut permet saber que procedeixen d’un leccionari per a l’ofici nocturn apte, sembla, per ser utilitzat en una casa de «monjos blancs».


332

Ana Suárez González

Paraules clau: fragments de manuscrit, leccionari de l’ofici, segles xii ex. xiii in., Santa María de Oseira, orde cistercenc. Four high medieval liturgical fragments in the archive of Santa María de O seira , O urense Abstract In the archive of the Cistercian monastery of Santa María de Oseira (Ourense Prov.) there are four fragments of a parchment manuscript which, on the basis of their calligraphy, can be dated to somewhere between the last few years of the 12th century and the first three decades of the 13th century. Given the total absence of any information concerning the origins or history of the manuscript, on the basis of a study of the physical details and contents of the remaining fragments alone we conclude that the fragments come from a night office lectionary of the type normally used in a house belonging to the “white monks”. Keywords: manuscript fragments, office lectionary, late 12th century to early 13th century, Santa María de Oseira, Cistercian Order. De historia breve, pues su origen se sitúa en 1966, el archivo actual del monasterio cisterciense de Santa María de Oseira (Ourense) guarda una pequeña colección de pergaminos medievales. Entre ellos se encuentran cuatro fragmentos litúrgicos latinos que, teniendo en cuenta su escritura, pueden fecharse entre finales del siglo xii y el primer tercio del xiii.1

1.

Este trabajo se inscribe en el proyecto de investigación «Libros, memoria y archivos: cultura escrita en monasterios cistercienses (siglos xii-xiii) (LEMACIST)», financiado por la Agencia Estatal de Investigación y el Fondo Europeo de Desarrollo Regional (FEDER) en el marco del Programa Estatal de Fomento de la Investigación Científica y Técnica de Excelencia, Subprograma Estatal de Generación de Conocimiento (convocatoria 2017), Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades, ref. HAR2017-82099-P. El estudio no habría sido posible sin la colaboración del hermano Joaquín López Serra, archivero del monasterio de San Isidro de Dueñas y archivero en funciones de Santa María de Oseira, y el padre Alfonso Lora, superior de la comunidad ursariense hasta noviembre de 2018.


Cuatro fragmentos litúrgicos plenomedievales en el archivo de Santa María de Oseira (Ourense)

333

El deterioro de las piezas —consecuencia de su edad, sus vicisitudes y su utilización para fines muy distintos a los previstos cuando se confeccionaron— no encubre una calidad material primigenia que atestiguan la cuidada mise en page, la letra —regular y armoniosa— y la decoración. Instalados ahora del modo más apropiado para garantizar su conservación, es momento de dar a conocer estos testigos a la comunidad científica, abriendo así la puerta a otros investigadores y a nuevos estudios. Cuatro piezas de pergamino viejo La presencia de fragmentos librarios de pergamino en los archivos de cenobios de origen medieval tiene fácil explicación. Procedentes de ejemplares excesivamente deteriorados para su uso o de volúmenes considerados ya inútiles por sus propietarios, estas piezas, denominadas en inventarios y memorias de época moderna pergamino viejo, son muy adecuadas, debido a la resistencia, durabilidad y flexibilidad de la membrana, para proteger, encuadernar, reforzar —formando tapas, guardas, nervios, cierres, cartivanas, etc.— o identificar —tejuelos, etiquetas— productos escritos más jóvenes y de muy distinto carácter. Que en el archivo de un monasterio fundado a mediados del siglo xii aparezcan restos de libros plenomedievales no llama la atención, pues es habitual que las comunidades hayan destinado a las funciones antes mencionadas vestigios maltrechos de sus propias bibliotecas.2 Sin embargo, el caso de los cuatro fragmentos a los que se dedica este estudio es diferente. En primer lugar, el «archivo actual» ursariense no es el heredero del que se originó de manera natural hace más de ocho siglos, 2.

La «recuperación», identificación y estudio de fragmentos de códices de los siglos

xii-xiii es una de las líneas de trabajo del proyecto de investigación mencionado en

la nota anterior. Por lo que se refiere a pergaminos de contenido litúrgico, hasta el momento se han dado a conocer algunos procedentes de tres casas cistercienses (Oscos, Asturias; Oia, Pontevedra, y Montederramo, Ourense): M. T. Carrasco Lazareno, «In vulneratis libris memoriam et reditus asservare. Notas sobre la biblioteca perdida del monasterio de Villanueva de Oscos», ISIMU, Revista sobre Oriente Próximo y Egipto en la Antigüedad, 18-19 (2015-2016), p. 279-290; A. Suárez González, «Pergamino viejo en el archivo de Santa María de Oia: un leccionario a dos letras», Lope de Barrientos: Seminario de Cultura, 7 (2014), p. 255-266, y EAD, «La otra biblioteca de Montederramo (notas fragmentarias)», en Actas del VII Congreso Internacional de Latín Medieval Hispánico (en prensa).


334

Ana Suárez González

cuando tuvo lugar la fundación de la abadía, sino que su historia comenzó en 1966.3 En segundo lugar, a pesar de su denominación, por el proceso de formación, estructura y naturaleza dispar de los componentes, es más bien una colección heterogénea de materiales reunidos por iniciativa del padre Damián Yáñez, archivero y bibliotecario de Santa María de Oseira alrededor de cincuenta años, que un archivo propiamente dicho.4 Como consecuencia, resulta imposible determinar si los membra disjecta proceden de un ejemplar perteneciente en algún momento a la librería litúrgica medieval de la casa y tampoco hay constancia de que provengan, ya reutilizados, del archivo monástico de época moderna que desapareció con la exclaustración de la comunidad en 1835.5 De las noticias que proporciona Yáñez sobre la historia y vicisitudes del fondo anterior al ochocientos y de los asientos del inventario que publicó entre 1989 y 2008 se desprende que, desmantelado el antiguo archivo, desaparecida buena parte de la documentación y desperdigada la superviviente, el conjunto actual se fue construyendo con sus propios materiales de trabajo, algunas adquisiciones de la comunidad,6 archivos 3. 4.

5.

6.

D. Yáñez Neira, «El archivo actual del Monasterio de Oseira (I)», Porta da Aira: Revista de Historia del Arte Orensano, 2 (1989), p. 213 (en adelante, El archivo actual I). El «archivo» aglutina manuscritos e impresos, documentos propiamente dichos y libros, separatas de revistas científicas y divulgativas, artículos periodísticos, fotografías, fotocopias, apuntes a mano y mecanografiados, bocetos de artículos, conferencias sobre temas muy diversos, etc. Tienen gran peso en el conjunto los materiales de trabajo reunidos por D. Yáñez para sus investigaciones y publicaciones. Fue archivero desde 1966 hasta su fallecimiento en 2015. Para un acercamiento a su historia, composición y organización véanse D. Yáñez Neira, El archivo actual I, p. 205-221; Íd., «El archivo actual del Monasterio de Oseira (II)», Porta da Aira: Revista de Historia del Arte Orensano, 3 (1990), p. 257-267; Íd., «El archivo actual del Monasterio de Oseira (III)», Porta da Aira: Revista de Historia del Arte Orensano, 4 (1991), p. 289303; Íd., «El archivo actual del Monasterio de Oseira (IV)», Porta da Aira: Revista de Historia del Arte Orensano, 8 (1997-1998), p. 203-220 (en adelante, El archivo actual IV); Íd., «Archivo actual del Monasterio de Oseira (V)», Porta da Aira: Revista de Historia del Arte Orensano, 12 (2008), p. 371-400 (en adelante, Archivo actual V). «No sabemos la fecha exacta en que los monjes de Oseira se vieron expulsados del monasterio. Hay indicios de que sucedió a fines de octubre del citado 1835», D. Yáñez Neira, «Santa María de Oseira», en Monasticón cisterciense gallego, vol. i, León, Edilesa, 2000, p. 79. Caso de la «Documentación del monasterio de Santa Ana de Madrid», formada por piezas adquiridas «en Burgos en 1998», D. Yáñez Neira, El archivo actual IV, p. 371, o del manuscrito «Monstruosa vida del Rey Dn. Pedro de Castilla llamado el Cruel, por Antonio Pérez [...] costeado por la comunidad en 150.000 pts.», Íd., Archivo actual V, p. 382.


Cuatro fragmentos litúrgicos plenomedievales en el archivo de Santa María de Oseira (Ourense)

335

personales y otras aportaciones de particulares —«Marcelo Macías», «una familia desconocida del Salnés», «algunas familias de la comarca», «Luis Campo Fernández», «Hipólito de Sá Bravo», «Magdala Pardo Rodríguez», «Avelino Gómez Ledo», etc.—,7 benefactores que, en algunos casos, devolvieron al monasterio escritos originarios o custodiados con anterioridad en él y, en otros, entregaron piezas ajenas a Oseira. Como estos fragmentos de pergamino no se mencionan en el citado inventario, no disponemos de información relativa a su último uso y a cuándo, cómo y a través de quién llegaron a la abadía. Carecen, asimismo, de signatura. Con el fin de facilitar la descripción y referencias, a lo largo de este trabajo se designarán mediante numerales romanos (i-iv), ordenados teniendo en cuenta la sucesión del texto que guardan. Se trata de testigos desiguales en tamaño y fortuna. Dos —i y ii— son folios incompletos. La relación entre ambos y su procedencia de un mismo ejemplar es evidente ya a primera vista, y el análisis externo e interno demuestra que en origen fueron solidarios, es decir, integrantes de un bifolio, y no consecutivos. También es patente la vinculación entre iii y iv, mucho más pequeños que los anteriores. El estudio de su materialidad y su contenido demuestra que son recortes de un solo folio. El fragmento i mide 367 mm × 248 mm y el ii, 354 mm × 248 mm. El pergamino es de buena calidad, flexible y claro en origen, y apenas se advierte diferencia de color entre la cara del pelo —iv y iir— y la de la carne. El pautado es manual, a mina negra. Los dos folios tienen pinchazos guía en el margen de pliegue y conservan parte de los maestros: cinco en el margen de cabeza de i y otros cinco en el de pie de ii. Aunque la caja de escritura está mutilada en ambas piezas, ha sobrevivido la mayor parte del texto, dispuesto a dos columnas. La columna más próxima a la línea de pliegue —la única completa— tiene anchura de 104 mm en los dos fragmentos y aparece delimitada externamente por dos verticales separadas 11 mm. Se conserva la mayor parte de la segunda: 90 mm de ancho. El intercolumnio, partido, mide 24 mm (12 mm + 12 mm) en ir y 23 mm (12 mm + 11 mm) en iir. En los dos pergaminos perdura una porción del margen de pliegue (20 mm),

7.

Los entrecomillados proceden de los artículos citados en la nota 4.


336

Ana Suárez González

en el ir, además, 34 mm del de cabeza y en el iir 34 mm del inferior. Las líneas verticales se prolongan hasta los bordes de los folios. En cuanto a las horizontales, que atraviesan el intercolumnio, se ven 29, con UR de 11 mm, y en i se aprecian, además, restos de la escritura en una trigésima rectora. Las pequeñas lagunas de texto entre las dos columnas de cada página y entre el recto y el vuelto de un mismo folio indican que los renglones de texto eran en origen 31. Teniendo en cuenta esto, el cuadro de justificación completo medía más de 341 mm de alto. Resulta evidente que se trata de una mise en page cuidada, tanto en lo que atañe a la proporción entre las distintas partes en las que se ha compartimentado la superficie de la página como en la materialización de la plantilla auxiliar sobre el pergamino. Sumando la información proporcionada por los dos testigos, es posible saber que el libro del que proceden tenía tamaño grande, altura de más de 410 mm y anchura no inferior a 290 mm, por lo que su talla o medio perímetro superaba los 700 mm. La primera directriz recibió escritura y se recurrió a tinta parda oscura, bien elaborada y homogénea, para la copia de la mayor parte del texto. Los epígrafes que identifican una determinada festividad y los que individualizan las distintas piezas del oficio —lecciones, colectas— se realizaron en rojo. La letra, de transición entre la carolina evolucionada, final, y la gótica caligráfica inicial, es obra de un solo amanuense que aún emplea e caudata para suplir el diptongo æ, pero prefiere realizar la r llamada redonda — en este caso, sin embargo, con forma quebrada— cuando la consonante se pospone a una o y a otras letras con panza a la derecha. El conjunto resultante —pausado, regular y armonioso— evidencia la habilidad y alta competencia gráfica de su artífice. Sobresale en los fragmentos la escritura decorativa. Predominan los caracteres a dos tintas —azul y roja— decorados con motivos vegetales y destaca por su tamaño —altura equivalente a 8 UR—, colorido —ocre, verde, azul, rojo, amarillo— y complejidad de la ornamentación, la S (Sanctum) que abre la primera lectura del oficio In natale sancti Laurentii martyris (fragmento iir). La inicial, enmarcada, se construye con el cuerpo de un dragón alado de cabeza humana —que parece tonsurada— cuya cola se divide en numerosos vástagos que forman un follaje de roleos florales y en el que sobresalen dos grandes hojas («acanto inglés»).8 8.

Aborda las características de este tipo de ornamentación en manuscritos leoneses E.


Cuatro fragmentos litúrgicos plenomedievales en el archivo de Santa María de Oseira (Ourense)

337

Teniendo en cuenta la escritura y la iluminación, los fragmentos pueden datarse entre finales del siglo xii y el primer tercio del xiii. Sin saber con seguridad en qué territorio tuvo lugar la confección del libro —¿en el oeste peninsular, teniendo en cuenta algunas peculiaridades gráficas?— no es posible —ni prudente— precisar más. Lo que sí puede afirmarse es que se trataba de un producto cuidado y encomendado a especialistas, una alta calidad que podría pasar desapercibida a simple vista debido a los desperfectos que presentan los testigos y consecuencia tanto de las vicisitudes de una larga vida como de los usos a los que fueron destinados una vez desgajados del códice del que provienen. Son folios recortados, con perforaciones de costura, algunos agujeros causados por xilófagos y sustancias corrosivas, arrugas y roturas. Estuvieron ambos plegados en dos a lo ancho y presentan orificios de costura en la línea de doblez. El mayor deterioro se advierte en la mitad inferior de ir y la superior de iir, porciones especialmente sucias y oscurecidas, rozadas y desgastadas de las que ha desaparecido parte del texto. Aparecen, asimismo, adheridos, dos pequeños fragmentos con texto impreso en letra de summa ¿del siglo xvi? en el cuarto superior de iir. Si los pergaminos sirvieron para construir, en todo o en parte, una encuadernación —lo que no puede asegurarse—, estas porciones con peor aspecto serían las exteriores y, por tanto, más expuestas a los daños. Una nota moderna, en escritura humanística desmañada, en el margen de cabeza de ir, e invertida con respecto al texto medieval, dice «Misal del santo Christo», ¿se trata de una alusión al volumen protegido? Los fragmentos iii (226 mm × 118 mm) y iv (222 mm × 110 mm), de pergamino bien elaborado, son, como ya se ha señalado, recortes de un mismo folio. Se doblaron a lo largo y se advierten varios agujeros de costura —simétricos con respecto a la línea de doblez— y restos de haber estado pegados. El encolado, arrugas, suciedad y desgaste son la causa de que hayan desaparecido muchos caracteres gráficos, sobre todo en el tercio derecho de iiiv e izquierdo de ivv (cara pelo de la membrana). Tal vez se utilizaron conjuntamente como cartivana o como refuerzo de lomo.

Fernández González, «Comentario sobre las mayúsculas decoradas y bestiario», en Abecedario-bestiario de los códices de santo Martino, León, Isidoriana Editorial y Ediciones Leonesas, 1985, p. 51-52. Las dos hojas de mayor tamaño corresponden al tipo denominado hojas-cuenco por F. Galván Freile, La decoración de manuscritos en León en torno al año 1200, tesis doctoral, Universidad de León (1997), p. 396.


338

Ana Suárez González

El pautado, a mina negra, se aprecia parcialmente. Cada uno de los pedazos atestigua, mútila, una columna de texto. Pervive parte de la columna exterior en iv y en iii la más próxima a la línea de pliegue del folio —primera de texto en el recto y segunda del vuelto— conserva su anchura completa (100 mm). Son veintiuno los renglones conservados — con UR de 11 mm— y, considerando el texto que falta entre iiir y ivr y entre iiiv y ivv, cabe suponer que han desaparecido entre ocho y diez. La escritura es del mismo tipo y edad, aunque no de la misma mano, que la de los fragmentos i y ii. Se observa mayor predominio del ángulo sobre la curva y no hay ejemplos de e con cedilla. El artífice demuestra también alta competencia gráfica. La mayor parte del escaso texto conservado se llevó a cabo en tinta parda oscura/negra, se empleó el color rojo para una identificación de lectura en iiir y, acompañado de azul, en la misma pieza, para realizar la única inicial decorada superviviente. De ¿un? leccionario ¿cisterciense? para el oficio nocturno Los fragmentos i-ii pertenecieron a un leccionario completo para el oficio nocturno, con las lectiones largas —bíblicas y patrísticas— y la colecta del día. El número de lecturas, doce, cuatro por nocturno, indica ya que el ejemplar de origen era apropiado para su utilización por una comunidad monástica de regla benedictina.9 Guardan textos del propio de santos, correspondientes a las festividades de Santiago Apóstol (25 de julio) y san Pedro Encadenado (1 de agosto), en i, y de la inventio de san Esteban (3 de agosto) y san Lorenzo (10 de agosto) en ii.10 Del oficio nocturno In natale sancti Iacobi apostoli se conservan el final de la duodécima lectura —parte de una de las homilías sobre los evangelios de Beda (Hom. II, 21)—,11 el pasaje Mt. 20, 20-23 seguido del inicio del 9. A. G. Mortimort, Les lectures liturgiques et leurs livres, Brepols, Turnhout, 1992, p. 83. 10. Para un primer acercamiento al contenido ha sido muy útil el trabajo de R. Grégoire, «L’Homéliaire cistercien du manuscrit 114(82) de Dijon», Cîteaux: Commentarii Cistercienses, 28 (1977), p. 133-207. Relación e identificación de las lectiones bíblicas y homiléticas del leccionario cisterciense tipo también en C. Waddell y D. J. Reilly (ed.), «The Cistercian Night Office Lectionary in the Twelfth Century», Cîteaux: Commentarii Cistercienses, 66 (2015), p. 99-153. 11. Lo conservado en el fragmento corresponde a Bedae Venerabilis, Homeliarum evangelii libri ii, D. Hurst (ed.), Turnhout, Brepols, 1955, col·l. «Corpus Christianorum: Series Latina» [en adelante, CC], CXXII, p. 337, renglones 77-84.


Cuatro fragmentos litúrgicos plenomedievales en el archivo de Santa María de Oseira (Ourense)

339

himno Te decet laus12 y la colecta del día (CO 2445d).13 Del oficio «ad uincula sancti Petri», con pequeñas mutilaciones, las lecturas primera a quinta de los Hechos de los Apóstoles (Act. 3, 1-5 y 6-10, Act. 9, 32-37 y 38-42 y Act. 12, 1-5) y, ápoda, la sexta, pasaje del mismo libro (Act. 12, 6-10).14 Abre el fragmento ii la duodécima lectura —acéfala— de la inuentio sancti Stephani prothomartyris, extraída de Jerónimo, In Matheum IV, 23,15 a la que sigue Mt. 23, 34-39 y la colecta (CO 939).16 A continuación, tras el epígrafe «In natale sancti Laurentii martyris», perduran completas las dos primeras lecturas del primer nocturno y, mútila, la tercera.17 Las tres provienen de la Homilía 74 de ¿Máximo de Turín II?18 Determinar el tipo de libro del que provienen los fragmentos iii y iv resulta menos sencillo. El texto que ha perdurado es muy escaso, pero, teniendo en cuenta su naturaleza y la presencia de una rúbrica indicativa de su compartimentación en lecciones, es posible vincularlo o a un breviario o a un leccionario. Recogen una pequeñísima representación del común de santos, con piezas de un oficio in natale martyrum.19 En el recto de las piezas se encuentran el final de la tercera lectura y la mayor parte de la cuarta, extraídas de la Homilía 28 —De martyribus quod aut imitandi aut non laudandi sunt sermo— atribuida a Juan Crisóstomo.20 En los vueltos se conservan porciones de las lectiones quinta y sexta, procedentes del Tratado 95 de León Magno.21 12. Solo las palabras «Te decet», en módulo muy pequeño. U. Chevalier, Repertorium Hymnologicum ii: L-Z (nos 9936-22256), Louvain, Imprimerie Polleunis & Centerick, n.º 20075, p. 641. 13. Corpus Orationum, tomus iv (E-H), Turnhout, Brepols, 1994, p. 32. 14. Véase el repertorio de R. Grégoire, L’Homéliaire cistercien, p. 189-190, n.º 61 y n.º 62-67. 15. En el pergamino perdura fragmentariamente el texto correspondiente a S. Hieronymi presbyteri Commentariorum in Matheum libri iv, ed. al cuidado de D. Hurst y M. Adriaen, Turnhout, Brepols, 1967 (CC 77), p. 222, renglones 353-369. 16. Corpus orationum, tomus ii (D. Pars prima), Turnhout, Brepols, 1993, p. 37-38. 17. Cf. R. Grégoire, L’Homéliaire cistercien, p. 180 y 191, n.º 3 y n.º 73. 18. El texto conservado en PL 57, 408D-410B. Sobre la identificación del autor de esta homilía — Maximus episcopus Taurinensis ii (?)—, J. Machielsen, Clavis Patristica Pseudepigraphorum Medii Aevi: Opera homiletica, pars B. Beda-Zeno: Indices, Turnhout, Brepols, 1990, p. 78, n.º 219b. 19. Identificadas en R. Grégoire, L’Homéliaire cistercien, p. 200-201, n.o 143-144. 20. Crisóstomo latino. «Sermo beati Iohannis episcopi» es la rúbrica que encabeza la primera lectura de este oficio en el ms. 114 de la Bibliothèque Municipale de Dijon, f. 97r. Sobre este códice, procedente de Cîteaux, véase lo que se indica más adelante en este mismo apartado y en las notas 22 y 23. El texto superviviente en los fragmentos ursarienses en PL Suplementum iv, 4, 739. 21. Sancti Leonis Magni Romani Pontificis, Tractatus septem et nonaginta, ed. al cuidado de A. Chavasse, Turnhout, Brepols, 1973 (CC 138A), 95, renglones 99-111 y 121-133, p. 586-587.


340

Ana Suárez González

Con las oportunas reservas, teniendo en cuenta la pequeñez de los testigos, considero posible que estos recortes hayan formado parte del mismo leccionario, en uno o, con mayor probabilidad, varios volúmenes, al que remiten los fragmentos i y ii. Aunque, como ya se ha apuntado, el artífice de la escritura de iii-iv no es el mismo que copió el texto de i-ii, ambos copistas no solo son expertos coetáneos que realizan la misma modalidad gráfica de transición, su obra denota un ámbito, ambiente o escuela gráfica común. Además, en lo que atañe a la preparación de la página, coincide el procedimiento de pautado, la UR y difiere poco la anchura de la columna de texto más próxima al pliegue, la única completa en iii. La inicial decorada de ivv no es obra de la mano que realizó las letras de función equivalente en i y ii, pero los colores empleados —rojo y azul— son los mismos. Las piezas bíblicas y homiléticas que sobreviven en los cuatro fragmentos se ajustan a las adscritas a las mismas conmemoraciones en el leccionario del oficio nocturno que contiene el ms. 114 de la Bibliothèque Municipale de Dijon (BMD, ms. 114).22 Este cuidado manuscrito, del último cuarto del siglo xii —c. 1180—23 y procedente de Santa María de Cîteaux, es el «exemplar inuariable ad conseruandam uniformitatem et corrigendam in aliis diuersitatem»24 que recoge el corpus de los textos sancionados por la orden para garantizar la uniformidad litúrgica en las casas del Císter. Apunta R. Grégoire que, en lo que atañe a los textos homiléticos, el leccionario cisterciense se basa en la compilación de Paulo Diácono —muy modificada, en opinión de C. Waddell—,25 adaptada al sistema monástico, con lecturas muy largas y destaca, asimismo, una particularidad: con frecuencia se emplea una determinada homilía para las lecturas novena a duodécima (tercer nocturno) y la continuación de la misma pieza es la que conforma —total o parcialmente— lecciones de los dos primeros nocturnos.26

22. Digitalizado y accesible en http://patrimoine.bm-dijon.fr/. 23. Propuesta de datación argumentada por C. Waddell y D. J. Reilly (ed.), «The Cistercian Night Office Lectionary», p. 88, 90-91 y 95. Fechable entre 1175 y 1185 para R. Grégoire, L’Homéliaire cistercien, p. 135). Son, asimismo, interesantes las observaciones sobre su génesis de P. Guignard, Les monuments primitifs de la règle cistercienne, Dijon, Imprimerie Darantière, 1878, p. iii-iv. 24. BMD, ms. 114, f. 1v. 25. C. Waddell y D. J. Reilly (ed.), «The Cistercian Night Office Lectionary». 26. Otras características, origen de las lecturas seleccionadas, etc., en C. Waddell y D. J. Reilly, (ed.), «The Cistercian Night Office Lectionary».


Cuatro fragmentos litúrgicos plenomedievales en el archivo de Santa María de Oseira (Ourense)

341

El lectionarium —denominado Breuiarium—27 se dispone en los folios 2r-102v de BMD, ms. 114. Lo conservado en los fragmentos ursarienses forma parte de la «Pars tercia»,28 la dedicada al santoral («in nataliciis sanctorum per totum annum»).29 La correspondencia es la siguiente:30 Fragmentos de Oseira

BMD, ms. 114

Fragmento i

f. 80r, col. a (renglón 57.º) - 80v, col. a (renglón 5.º)

Fragmento ii

f. 66r, col. a (renglones 2.º-31.º) f. 81r, col. a (renglones 1.º-37.º)

Fragmentos iii-iv

f. 97v, col. a (renglones 10.º-32.º, 40.º-48.º, 59.º-60.º) y col. b (renglones 1.º-8.º)

En resumen, los cuatro testigos de Oseira guardan textos litúrgicos aptos para su utilización por una comunidad de la misma orden a la que pertenece el monasterio que ahora los custodia.

27. Denominación que figura tanto en la tabla inicial del códice (f. 1v) como en el titulus currens de los folios en los que se encuentra este liber y que P. Guignard, Les monuments primitifs, p. viii, ya considera inapropiada teniendo en cuenta el contenido. 28. Salvo el incipit del himno Te decet laus, que aparece tras el pasaje evangélico del oficio In natale sancti Iacobi apostoli en el fragmento i. Ausente del códice de Cîteaux, sí está presente, sin embargo, en el mismo lugar, en otros leccionarios de la orden coetáneos al testigo de Oseira, como el alcobacense Lisboa, Biblioteca Nacional, Alc. 433, f. 181v (166v). 29. BMD, ms. 114, f. 1v. La coincidencia en los textos seleccionados para las distintas conmemoraciones no implica que los fragmentos provengan de una copia de este códice de Cîteaux. Sobre la composición, antecedentes y tradición del leccionario cisterciense tipo para el oficio nocturno, C. Waddell y D. J. Reilly, (ed.), «The Cistercian Night Office Lectionary», p. 78-97. 30. En BMD, ms. 114, las lecciones novena a duodécima, la perícopa evangélica y la colecta de la inuentio sancti Stephani prothomartyris no se copiaron inmediatamente antes de las piezas adscritas a la festividad de san Lorenzo, porque se encontraban ya en otro lugar del códice (f. 65v-66r), como advierte una nota dispuesta tras la novena lectura y el incipit del pasaje de Mt: «Require in natale sancti Stephani» (f. 80v). Ha de tenerse en cuenta que la duplicación era innecesaria en un volumen concebido para servir de exemplar. La colación entre los textos homiléticos de los pergaminos de Oseira —cuya transcripción se ofrece en el siguiente apartado— y el recogido en las ediciones críticas de las obras de las que provienen, arroja un conjunto de variantes que, salvo excepción (véanse las notas 32, 34 y 37-39), se encuentran también en BMD, ms. 114.


342

Ana Suárez González

Nada se sabe, por el momento, de su origen y trayectoria. Tal vez este primer acercamiento facilite la identificación de otros membra disjecta emparentados que permitan conocer mejor el aspecto, contenido e historia del volumen o volúmenes litúrgicos plenomedievales que atestiguan. Lo escrito Fragmento i31 [In natale sancti Iacobi apostoli] [Lectio XII] /ir, col. a/ [...] et hominibus lux indefectiua donatur; in sinistra illius diuitie et gloria quia et in hoc exilio peregrinationis diuitiis uirtutum et gloria fidei, donec ad eternam perueniamus reficimur. De qua uidelicet gloria dicit apostolus: «Et gloriamur in spe glorie filiorum Dei non solum autem sed et gloriamur in tribulationibus»; de diuitiis autem dicitur: «Quia in omnibus», inquit, «diuites facti estis in illo in omni uerbo et in omni scientia».32 Secundum Matheum.33 In illo tempore accessit ad Ihesum mater filiorum Zebedei cum filiis suis, adorans et petens aliquid ab eo (...) sed quibus paratum est a Patre meo. Te decet. Collecta. Esto, domine, plebi [tue sanctifi]cator et cu[stos, ut, apostoli beati Ia]cobi munita p[residiis, et] conuersatione tibi placeat et secura deseruiat. Ad uincula sancti Petri. Lectio Iª. [Petrus et Iohannes] ascendebant in templum (...) /col. b/ (...) accepturum ab eis

31. El texto desaparecido o no legible debido al deterioro de las piezas, y que se incorpora en la transcripción, tomando como base las ediciones de referencia, se introducirá entre corchetes. Cuando, debido a su excesiva extensión, no se reconstruye, se advertirán las lagunas por medio de [...]. Las letras o palabras añadidas en los pergaminos aparecerán entre paréntesis angulares < >. Se respetará la grafía de los testigos, se diferenciarán —con el recurso a cursivas— las letras incorporadas en el desarrollo de abreviaturas y se distinguirá la e caudata mediante subrayado. Se editará solo incipit y explicit de los pasajes bíblicos, indicando la omisión de texto en la transcripción por medio de (...). 32. hoc: huius CC 122, p. 337, l.79 | eternam: aeterna CC 122 337 80 | de diuitiis autem dicitur: de quibus item diuitiis CC 122 337 83 | et in omni scientia: et scientia CC 122 337 84. 33. Todos los pasajes del Nuevo Testamento se trasladaron íntegros. Ahora, sin embargo, como consecuencia del recorte del folio, aparecen incompletos varios de Act. Han desaparecido los dos últimos renglones de ambas columnas en las dos páginas —lecturas primera, tercera, quinta y sexta— y los caracteres más próximos al margen de canal.


Cuatro fragmentos litúrgicos plenomedievales en el archivo de Santa María de Oseira (Ourense)

343

Lectio IIª. Petrus dixit claudo: argen[tum] et aurum (...) [con]tigerat illi. Lectio IIIª. Factum est Petrum dum pertr[ansi]ret (...) /iv, col. a/ eam in cenaculo. Lectio IIIIª. Cum prope esset Lidda (...) et crediderunt [mul]ti in Domino. Lectio Vª. Misit Herodes rex manus (... /col. b/...) ad Deum pro eo. Lectio VIª. Cum autem producturus (...) que ultro aperta est eis. Et exeun[tes ...] Fragmento ii [In inuentione prothomartyris Stephani] [Lectio XII] /iir, col. a/ [... Iu]deorum domum, id est, templum illud, quod ante fulgebat augustius, oculis comprobamus: [quia] habitatorem Christum perdiderunt, et hereditatem preripere gestientes, occiderunt heredem. «Dico enim uobis: non uidebitis me amodo, donec dicatis: Benedictus qui uenit in nomine Domini». Ad Iherusalem loquitur et ad populum Iudeorum. Versiculum autem istum, q[uo et paruuli et] lactentes in ingressu Iherusalem Domini saluatoris usi sunt, quando dixerunt: «Benedictus qui uenit in nomine Domini, osanna in excelsis»; [sumpsit] de centesimo septimo decimo psalmo, qui ma[nifeste de aduentu Domini] scriptus est; et quod dicit, hoc [uult intellegi:] Nisi penitentiam egeritis et confessi fueritis ipsum esse me, de quo prophete cecinerunt filium omnipotentis Patris, meam faciem non uidebitis. Habent Iudei datum sibi penitentie tempus, confiteantur benedictum qui uenit in nomine Domini nostri,34 et Christi ora conspicient. Matheum. In illo tempore dicebat Ihesus turbis Iudeorum et principibus sacerdotum: Ecce ego mitto ad uos prophetas et sapientes (...) /col. b/ (...) [benedictus qui uenit in nomine Domini].35

34. perdiderunt: perdidit CC 77, p. 222, l.355 | gestientes: gestiens CC 77 222 356 | occiderunt: occidit CC 77 222 356 | uidebitis me: me uidebitis CC 77 222 357 | Iherusalem: Hierusalem CC 77 222 359 Ierusalem BMD, ms. 114, f. 66r, col. a, renglón 6.º | et: atque CC 77 222 360 | Iherusalem: Hierusalem CC 77 222 361 Ierusalem BMD, ms. 114, f. 66r, col. a, renglón 8.º | septimo decimo: decimo septimo CC 77 222 363 | esse me: me esse CC 77 222 365 | penitentie tempus: tempus paenitentiae CC 77 222 367-368 | Domini nostri: Domini CC 77 en 222 368. 35. La perícopa Mt. 23, 34-39 se copió completa, pero parte del texto se ha visto afectado por el desgaste del pergamino. Es posible, asimismo, que, a continuación, se hubiese dispuesto, de nuevo, el inicio del himno Te decet laus, como en Alc. 433, f. 190r (175r).


344

Ana Suárez González

Collecta. Da nobis, q[uesumus], domine, imitari, quod [colimus], ut discamus [et inimicos dili]gere, [quia eius natalitia celebramus, qui] nouit etiam pro perse[cutoribus exorare]. In natale sancti Laurentii martyris. Sermo b[eati Maximi episcopi.36 Lectio Iª]. Sanctum est, fratres, ac [Deo] pla<ci>tum, [ut] natal[em beati] Lauren[tii pre]cipua [deuo]tione [uene]remur, c[uius] radiantibus flammis uictrix in h[unc] quoque diem toto orbe Christi chor[uscat] ecclesia; qui cum in sede gloriosissi[mi /iiv, col. a/ patriarche diaconatus fungeretur officio, puritate innocentis uite, fortissimeque mortis] triumpho apostolico se consortio co[pula]uit. Nec immerito eum apostolorum [supp]arem predicamus; cui et castitas [ani]mi leuiticum ministerium dedit, [et pl] enitudo fidei martyrii contulit di[gnit]atem. Quem uenerabilis Syxtus, Romane urbis antistes, cum impie[tate]m seuientis mundi per tormenta [supera]ret, et regnis esset celestibus iam ui[cinu]s, uideretque eum paterna de mor[te tr]istissimum, ita illum spiritu prescien[tie co]mpellasse narratur: Noli, inquit, [fili m]estus esse, post triduum me seque[ris. U]nde apparet, karissimi, beatum Laurenti[um] non de sacerdotis sui uictoria [hab]uisse tristiciam, sed doluisse, quia [non] etiam ipse mundum cum suo pa[riter] sacerdote uincebat. Lectio IIª. Noli, fili, mestus esse, post triduum me sequeris, hoc est, noli tristis esse, uelut apud [seculum] derelictus; nam nec te fides, uitaque [tua] tali morte priuabit; nulla te de [meo] transitu, quo ego gaudeo, perturbet [a]nxietas; quia mox habiturus es de [tua p]assione leticiam. Uere beati Lau[rent]ii gloria singularis, qui tantum de Deo [suo] consequutus37 est gratie, ut ei martyr de [martyri]o prophetaret, quem pro suorum prerogatiua / col. b / [meritorum ante uictoria letificauit, quam pugna terreret. Ergo, ut comperit, ore] sacerdotis et martyris, se quoque omnimodis assumendum, congregatis inopum turbis ecclesiasticum censum religiosa liberalitate diuisit. Quam profundum spiritalis uiri etquam celeste consilium, ut egenis consuleret, et multitudine consumente que dederat, inuenire non posset, quod raperet persequutor;38 illam nimirum sequutus39 sententiam: «Dispersit, dedit pauperibus: iusticia eius manetin eternum». 36. Se completa el epígrafe tomando como base BMD, ms. 114, f. 81r. 37. consequutus: consecutus BMD, ms. 114, f. 81r, col. a, renglón 19.º. 38. persequutor: persecutor BMD, ms. 114, f. 81r, col. a, renglón 26.º. 39. sequutus: secutus BMD, ms. 114, f. 81r, col. a, renglón 26.º.


Cuatro fragmentos litúrgicos plenomedievales en el archivo de Santa María de Oseira (Ourense)

345

Misericordie fuit, quod alimoniam pauperibus dedit; iusticie autem, quod uir prudentissimus procurauit ne sanctorum substantiam auaris manibus sacrilegus occuparet. Iusticia, inquit, eius manet in eternum. Quomodo non hec eius in eternum manet iusticia, quam et sancto impleuit opere, et gloriosissimo martyrio consecrauit? Lectio IIIª. Dolore furor gentilis accensus per consilium diaboli craticulam parat ignitam, super quam cremandum Laurentium per membra discinderet, ut indignationis sue flammas impiis ignibus uindicaret. Ardet profecto totis uisceribus fortissimus martyr, et uritur; sed regnum celi promissaque Dei fideli mente pertractans refrigerio conscientie uictricis exultat, nec penali flexus [...] Fragmentos iii y iv iiir - ivr [In natali martyrum] [Lectio IIIª] / iiir/[...ue]nena. Tibi angeli plaudunt, illi formidinem adhibent. Tibi fortitudo tribuitur, illius malicia infirmatur. Quibus tu foueris, ille opprimitur; quibus tu erigeris, ille prosternitur. In tua pugna dominus congreditur, dominus dimicat, dominus preliatur, et uictoria tibi asscribitur (sic). Certamen tuum Dei certamen est, prelium tuum Christi prelium est. Quid trepidas, [q]uid formidas, quasi tua uirtute deuincas? Prende arma tua, procede in bellum, fortiter dimica, ut dimicanti adsit ille qui uinci non nouit. IIIIª. Non nouit imperatorem promereri q[ui] hostem a se noluerit superari. Non potest regi esse acceptus, q[ui] hosti fuerit lenocinatus. Nec enim hostem poterit uincere, nisi qui atrociter uoluerit dimicare. Victoria [...] [...]/ ivr/ Feliciter [uincit qui et diabolum et] mundum post uictoriam reliquit. Feliciter uincit, qui pro[ficiscens] et mundo diabolum quem in presenti deui[cit], in futuro [cum domino iudicab]it. Al[i]os enim post [unum certam]en ad alias palmas [dominus] seruat, alios c[on]summato m[artyrio ia]m coronat. Alio[s] uictor[i]e retinet in exemplum, alio[s] iam perfectos transmit[tit ad c]elum. [A]lios frequenter des[iderat] uidere certantes, alios passione iam meritos imponit regnis celestibus triumphantes; [ut] imperatoris Christi ab omnibus dig[natio] coll[ade]tur, qu[i] in suis et semel et frequenter hostem deuincit, et quem quomodo pugnare uiderit, munerabit. Tantum contra hostem excitetur animus,


346

Ana Suárez González

exerceatur uirtus, deuotio preparetur, ut procedens miles ad bellum, in primo prel[io...]. ivv-iiiv

[Lectio Vª] /ivv/ [...] preparatis possi[denda terra promi]ttitur. Nec parua esti[manda est] hec aut uil[i]s [hereditas, tamq]uam celesti habita[tione discreta sit, cum] regnum [celorum non alii inte]lligantur [intrare. Terra ergo promissa mitibus, et in possessio]nem [danda mansuetis, caro sanctorum est, quae ob humilitatis meritum felici resurrectione] mutabitur et [inmortalitatis glo]ria uestietur, in nullo [iam spiritui futu]ra contraria, et cum [uolunt]ate animi perfecte unitatis [habitur]a consensum. Tunc enim [exterior homo] interioris hominis erit [quieta et] intemerata possessio; tunc [mens ui]dendo Deo intenta nullis [corpo]ree infirmitatis impedietur [obstaculi]s, nec iam dici necesse erit: [“Corpus] quod corrumpitur […].40 1. [Lectio VI] /iiiv/[... siti]s ista terrenum, [sed iustiti]e bono desiderat saturari, [et in] omnium occultorum introducta secretum, ipso Domino optat impleri. [Felix mens que] hunc concupiscit c[ibum, et ad ta]lem estuat potum, [quem utique] non expeteret, si n[ihil de eius] suauitate gustasset. A[udiens autem] dicentem sibi propheticum [spiritum: «G]ustate et uidete quoniam suauis [est Dominus», accepit] quandam superne dulce[dinis portionem, et] in amorem castissi[me uolup]tatis41 exar[sit, u]t spretis omnibus temporalibus, ad [edend]am bibendamque iusticiam tot[o accenderetur] affectu, et illius primi man[dati adpre]henderet ueritatem dicen[tis]: «Diliges Dominum Deum tuum ex [toto] corde tuo, et [ex] tota mente tua, [et ex] tota uirtute [tua]», quoniam [nihil] est [aliud] diligere42...

40. celesti: a caelesti CC 138A, p. 586, l. 101 | intelligantur: intellegantur CC 138A 586 102 | impedietur: inpeditur CC 138A 586 110. 41. A continuación, tachado «uoluntatis». 42. quandam: quamdam CC 138A 587 127 | iusticiam: iustitiam CC 138A 587 130.


Cuatro fragmentos litúrgicos plenomedievales en el archivo de Santa María de Oseira (Ourense)

Figura 1. Archivo Monasterio de Oseira, fragmento [ii]r (fotografía de Ignacio Mascuñán Freijanes para Lemacist).

347


348

Ana Suárez González


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p. 349-367 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.51

VESTIGIS DE LA TRADICIÓ LITÚRGICA NARBONESA I DE DEBITORIS JUEUS EN UNS FORMULARIS MEDIEVALS per Abel Rubió i Serrat Resum Presentem l’estudi d’un pergamí medieval que conté formularis notarials utilitzats prop de Manresa. Hi ha una imatge de la crucifixió que presideix els quatre inicis dels evangelis, anotacions comptables, debitoris jueus, un mostrari de lletres medievals i un formulari d’establiment. Els principis dels evangelis van ser utilitzats en la consagració d’esglésies a Catalunya segons la litúrgia narbonesa fins al segle xiii. També podem veure com els jueus van tenir presència en aquest període en què la documentació notarial té un ascens important a Manresa. El pergamí ens ha arribat a través de la família Fàbregas, que l’ha conservat en el seu arxiu patrimonial. Paraules clau: consagració, formularis notarials, debitoris jueus, crucifixió, Manresa. Vestiges of the Narbonese liturgical tradition and of Jewish debitoria in some medieval forms

Abstract This paper presents the study of a medieval parchment containing notarial forms used near Manresa. There is an image of the Crucifixion presiding the four beginnings of the Gospels, accounting annotations, Jewish debitoria, a sampling of medieval letters and an establishment form. The


350

Abel Rubió i Serrat

beginnings of the Gospels were used in the consecration of churches in Catalonia according to the Narbonese liturgy until the 13th century. It may also be seen that there was a Jewish presence in this period in which notarial documentation came to acquire considerably more importance in Manresa. This parchment has come down to us through the Fàbregas family, which has conserved it in their family archive. Keywords: consecration, notarial form, Jewish debitorium, Crucifixion, Manresa. Creiem que és d’interès posar en coneixement públic el pergamí que presentem i que ens ha pervingut a través d’un fons patrimonial privat, l’Arxiu Històric Familiar Fàbregas. El manuscrit, d’origen bagenc, està vinculat a unes relíquies d’un oratori de la família a Manresa. Malgrat el seu reaprofitament posterior —que per això ens ha estat transmès—, en el moment de la seva gènesi havia de tenir una funció molt especifica: servir com a formulari d’un petit pergamí que s’introduïa a l’altar quan es consagrava una església, anomenat carta de consagració i que no hem de confondre amb la dotalia.1 L’ordre litúrgic narbonès seguit a les nostres terres entre els segles ix i xii hi incorporava els inicis dels quatre evangelis, que és el que veurem fonamentalment en l’anàlisi del nostre pergamí. Hem d’emmarcar el seu ús en aquesta tradició litúrgica i entendre que es tracta d’un formulari que serví als escrivans, amb tota probabilitat manresans, que actuaven a principis del segle xiii. Suposem, per tant, que estava destinat a consagracions d’esglésies bagenques o de la part occidental del bisbat de Vic en aquest temps. La seva utilitat ben poca transcendència degué tenir, atès que ens trobem en l’impàs que hi ha en la substitució de la litúrgia narbonesa per la romana. El mateix pergamí va ser utilitzat coetàniament per a formularis notarials —just en el moment d’expansió a Catalunya— i com a model de diferents tipus de lletra o caplletres. Posteriorment serví com a coberta d’algun petit volum i, més tard, per venerar unes relíquies. El dibuix de la crucifixió que acompanyava els textos inicials li dona una magnificència i solemnitat que degué ser fonamental per atribuir-li aquest ús posterior i salvar-lo d’una possible pèrdua o destrucció. 1.

Ramon Ordeig, Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles ix-xii), volum iv, Vic, Estudis Històrics, 2004, p. 55-67.


Vestigis de la tradició litúrgica Narbonesa i de debitoris jueus en uns formularis medievals

351

La peça, doncs, ens il·lustra molt bé per tal d’acostar-nos a aquesta petita part del ritual pròpiament narbonès en la consagració d’esglésies. Ens permet veure l’exemple d’un formulari utilitzat pels escrivans de la Catalunya interior a principis del segle xiii, tant en aquesta funció específica com també en altres aspectes propis de l’ofici de l’escrivania. I ens serveix encara per adonar-nos com en molts arxius particulars estesos arreu del territori podem trobar petites mostres de documentació antiga d’ús ben divers, també litúrgic, que han arribat fins als nostres dies fora del seu context de producció original i que han passat per vicissituds ben diverses. Descripció del pergamí El manuscrit que presentem és un pergamí de forma rectangular, irregular, d’uns 190 × 330 mil·límetres aproximadament. Observem com havia estat plegat per la meitat, cosa que ha provocat diferents arrugues en la zona de plegament. La part on hi ha el text quedava a l’interior. Va ser utilitzat com a coberta d’algun volum de mida de quart i veiem també els petits forats a la zona del plec que serviren per a l’enquadernació, on encara hi ha alguna resta de cordill. Hi trobem també dos petits cosits amb cordill —al marge esquerre del primer debitori (n. 9) i entre est i agusti on hi ha les lletres majúscules (n. 5)— que subjecten per la part exterior dos trossets rodons de pergamí de 13 mil·límetres de diàmetre que serviren per lligar la coberta amb alguna tira de pell de la qual no trobem rastre. S’observa com el plec no és per la meitat del pergamí, per la qual cosa veiem també com la part més desgastada —sobre l’Evangeli de Marc (n. 2)— servia per acabar de tancar el volum i és la que ha patit més esvaïment de tintes pel fregament al qual estava sotmès. El pergamí presenta vuit grans perforacions allargades d’unes dimensions d’entre 20 mil·límetres i 42 mil·límetres de llarg i 4 mil·límetres i 11 mil·límetres d’ample i un altre gran forat en forma triangular els costats del qual fan uns 16, 22 i 25 mil·límetres. Aquest forat triangular és el més antic, previ al text, i està delimitat per una línia en tinta a uns 2 mil·límetres per tal que l’escrivà no s’hi acostés massa, amb el perill que suposava que en un futur es malmetés. També hi ha altres perforacions menors en diverses parts del manuscrit, algunes de les quals anteriors al text que l’escrivà evita en escriure. El pergamí està «presidit» per la representació gràfica de la crucifixió de Jesús. L’escena de Jesús a la creu ocupa la part central, amb la


352

Abel Rubió i Serrat

personificació de la Lluna a la part superior esquerra de la creu, la del Sol a la part superior dreta, la Mare de Déu a l’esquerra i sant Joan Evangelista a la dreta. La major part de l’escriptura del pergamí està orientada vers aquesta imatge, especialment els principis dels quatre evangelis que l’envolten i ocupen poc més de la meitat del pergamí. En l’altra meitat, potser ja de manera casual, una part dels formularis que hi trobem també hi estan orientats. N’hem d’exceptuar el formulari d’establiment (n. 12) i el mostrari de majúscules i altres lletres de mòdul més reduït (n. 5 i 6), que tenen altres orientacions. Aquest dibuix està envoltat pels inicis dels quatre evangelis. El formulari corresponent a l’inici de l’Evangeli de Mateu —que és l’únic evangelista que no se cita explícitament— ocupa la part esquerra de la imatge (n. 1). Continua a la part superior amb l’Evangeli de Marc (n. 2) i una part del de Lluc (n. 3), que continuarà a la dreta. Finalment ve el de Joan (n. 4), que comença a la dreta i continua a la part inferior de la imatge, orientat vers ella. Els quatre inicis estan separats entre ells mitjançant línies que faciliten distingir-los; l’escrivà obvia la línia a la part inferior de l’Evangeli de Lluc que limita amb la iconografia. Tot i que la imatge i aquests formularis han de ser coetanis, observem com l’escena de la crucifixió és prèvia als inicis dels evangelis; ho veiem bé si ens fixem com les lletres de l’Evangeli de Lluc eviten superposar-se amb la part superior de la imatge del Sol personificat. Amb posterioritat, tot i que gairebé coetanis, hauríem de situar la resta de formularis i anotacions. El primer que degué escriure’s fou l’encapçalament de lletres majúscules que devien servir com a model de caplletres dels inicis dels paràgrafs dels manuscrits (n. 5). Les anotacions que hi ha a sota, que servien com a model per a diferents mòduls de lletra, poden ser immediatament posteriors (n. 6). Seguidament, dos formularis notarials per ser utilitzat en negocis de jueus (n. 9 i 11), que estan encarats vers la imatge. Després devia venir el formulari de l’establiment (n. 12), orientat en el sentit contrari, i potser també la part sobre l’Evangeli de Marc, de molt difícil lectura per la pèrdua de les tintes. Aquesta última part hagué de patir posteriorment els fregaments associats al tancament de la coberta, per la qual cosa hi ha hagut aquesta pèrdua de tinta, que sembla una mica més esvaïda que la del text que té a sota. Finalment trobaríem les anotacions comptables (n. 7 i 10), intercalades entre els formularis notarials.


Vestigis de la tradició litúrgica Narbonesa i de debitoris jueus en uns formularis medievals

353

Per la part del dors hi trobem dibuixada una petita creu i també anotacions soltes de parts de formulari del mateix temps i lletra que els de l’interior, a manera de proves de tinta, i contenen petites frases de difícil lectura.2 A la zona de plegament del mig, que serví de llom de coberta en un temps posterior, hi ha tot de petits forats que serviren per passar-hi el cordill de l’enquadernació i, fins i tot, encara n’hi queda alguna resta. Contingut del pergamí La part que destaca més és la imatge de la crucifixió que ocupa la part central del pergamí. És molt habitual en l’època medieval veure representacions de la crucifixió amb els mateixos elements que hi observem. Recordem que en els evangelis es fa referència a la foscor que hi hagué en el moment que expirà Jesús.3 D’aquí ve, doncs, el Sol i la Lluna que hi apareixen, en clara referència a aquest episodi i també per donar-hi una significació cosmològica en el sentit que tot l’univers gira entorn d’ell. Durant els temps medievals trobem moltes representacions en què apareixen personificats, com és el nostre cas. Acompanyen Jesús, tal com relaten els evangelis, la Mare de Déu i sant Joan Evangelista.4 L’escena de la crucifixió és un tema que apareix molt sovint en la pintura romànica conservada a Catalunya.5 El nostre dibuix no té la pretensió de ser d’alt valor artístic, però denota una il·lustració sobre l’art religiós del moment, cap als segles xii i xiii.6 2. 3. 4.

5.

6.

Hem cregut que no valia la pena transcriure aquestes anotacions, atès que el seu contingut és irrellevant. Són parts de fórmules d’encapçalament de documents, de l’estil Notum sit cunctis quod ego etc. Mt 24,45; Lc 23,44-45; Mc 24,45. Louis Hautecoeur, «Soleil et la lune dans les crucifixions», Revue Archéologique, ser. 5, xiv (1921), p. 13-32. Helmut Nickel, «The Sun, the Moon, ant an Eclipse: Observations on The Crucifixion with the Virgin and Saint John, by Hendrick Ter Brugghen», Metropolitan Museum Journal, 42 (2007), p. 121-124. Podeu veure’n diferents exemples enumerats a Catalunya romànica, vol. xxii, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 135, en què també hi ha publicat el Calvari de Mont-ral (p. 134). A la Catalunya romànica, vol. xxiii, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 225, hi ha un fragment de la crucifixió d’Estaon. Altres exemples d’imatges de la crucifixió les trobem també al Missale Parvum (ms. 71 (cxix), f. 2v) o a La Crucifixió (ms. 15 (lxxxix), f. 8v) conservades a la Biblioteca Episcopal de Vic i reproduïdes a Miquel S. Gros i Pujol, La Biblioteca Episcopal de Vic: Un patrimoni bibliogràfic d’onze segles, Vic, Biblioteca Episcopal i Patronat d’Estudis Osonencs, 2015, n. 37 i 39, p. 56 i 59. Veiem algunes influències en aquest sentit a Manresa i al seu entorn, d’on veurem a la resta de l’article que prové el pergamí. Per exemple, ens il·lustra el manuscrit dels


354

Abel Rubió i Serrat

Si seguim l’exposició que fa mossèn Gros sobre la litúrgia catalanonarbonesa en la consagració d’altars entre els segles ix i xii,7 podem veure quin era l’ús que tenien els formularis dels inicis dels evangelis (n. 1-4). Una de les parts més importats del ritu de consagració d’un altar consisteix a posar al «sepulcre» del centre de l’altar la lipsanoteca que conté les relíquies que s’hi deixen, juntament amb tres fragments de l’eucaristia i tres grans d’encens, ritu romà que simbolitza la transformació del «sepulcre» de l’altar en tomba de Jesucrist a imatge de la tomba del sant sepulcre de Jerusalem. En l’ordre catalano-narbonès s’hi afegeix, a més, un petit pergamí que conté els deu manaments de la llei de Déu i l’inici dels quatre evangelis, considerats com la verdadera llei del Nou Testament, lliurada per Jesucrist. Aquest document, que certifica la consagració de l’altar, pot contenir també el nom del bisbe que consagra, la data i els noms dels màrtirs de les relíquies. Mossèn Gros explicita que «la presència d’aquest pergamí dels deu manaments de la llei de Déu i de l’inici dels quatre evangelis és una pràctica litúrgica clarament narbonesa, ja que cap altre ordre occidental de consagració d’altars no el menciona». Si contrastem aquesta litúrgia amb què en diu el Pontifical de Vic,8 datat entre 1125 i 1150, podem veure com el libellus per a l’església que ha de ser consagrada —n. 306-416— ens detalla aquest ordre i, concretament, la part que aquí ens interessa sobre l’ús als inicis dels quatre evangelis, n. 385-386: «Ponat etiam cartam continentem X precepte legis, et principia IIIIor aevangeliorum, et nomen suum et diem et annum, et nomina sanctorum quorum reliquie reconduntur». Segueixen aleshores els deu manaments i els inicis dels quatre fragments evangèlics seguits d’un «et reliqua» que ens porta a entendre que en el pergamí que es posava a l’altar eren un xic més extensos, tal com veiem en el formulari que aquí

7.

8.

quatre evangelis conservat a Terrassa i provinent de Manresa. Anscari M. Mundó, «Manuscrits i miniatures romànics a Barcelona», Serra d’Or, any iii, núm. 10 (octubre 1961), p. 18: «El manuscrit dels quatre Evangelis conservat a l’Arxiprestat de Terrassa ens ha proporcionat una sorpresa ben agradable, que confirma la irradiació artística de Vic. Per dos documents històrics del 1098, copiats al final, hom dedueix que aquest còdex, a la fi del segle xi era de Santa Maria de Manresa. L’estil i el colorit del Crist en creu són els mateixos dels Evangelis de Vic». Miquel S. Gros, «Symbolismes bibliques des autels romans en Narbonnaise», Autour de l’autel roman catalan, París, Institut Cambó & Centre d’études catalanes de l’Université de Paris-Sorbonne, 2008. I també Miquel S. Gros, «El ordo romano-hispánico de Narbona para la consagración de iglesias», Hispània Sacra, 19 (1966), p. 321-401. Miquel S. Gros, «El Pontifical de Vic», Miscel·lània Litúrgica Catalana, xii (2004), p. 101-238.


Vestigis de la tradició litúrgica Narbonesa i de debitoris jueus en uns formularis medievals

355

presentem. Com a diferència, sí que fem notar que en l’Evangeli de Marc el Pontifical de Vic cita el primer versicle i part del segon —«Initium evangelii Ihesu Christi filii David, sicut scriptum est in libro Isaye prophetae, et reliqua»—, mentre que el nostre obvia precisament aquest inici i comença directament amb «Ecce mito angelum», etcetera. El Pontifical de Narbona,9 que era el referent del de Vic, també ens il·lustra sobre aquest ordre a l’antiga narbonesa. Veiem com la litúrgia, en el moment que ens interessa, era pràcticament igual a la vigatana: «Tunc pontifiex accipiat tres portiones Corporis Domini, et reclaudat in capsa cum tria incensi grana, ponatque cartulam haec continentem». [Segueixen els deu manaments.] «Haec verba legis X. in omni altari sunt recondenda cum quatuor evangeliorum capitula». [Segueixen els inicis dels quatre evangelis.] «Si autem pontifex, aut clerus, vel populus suorum nomina, aut etiam fidelium defunctorum inserere voluerint, non prohibeatur». Aquest afegit en el Pontifical de Narbona ens dona aquesta especificació final, que no trobàvem en el de Vic, i que podem veure en els pergamins que tingueren aquesta funció, com el de Sant Marcel de Planès10 o el de Sant Julià de Vilatorta,11 en què també es pot incloure la signatura del bisbe o d’altres persones. En canvi, el Pontifical de Roda d’Isàvena12 obvia aquesta pràctica litúrgica i únicament es refereix a les tres porcions de l’eucaristia i les tres d’encens —«Deinde ponit tres porciones corporis domini et tres de incenso»— i continua amb els cants amb què es tanca l’altar.13 El de Roda d’Isàvena, que detalla més cants que els de Vic i Narbona, té alguna variant en les oracions i no fa referència explícita a les relíquies.

Edmond Martène, De antiquis ecclesiae ritibus: Tomus secundus, Anvers, 1736, p. 733747. 10. Miquel S. Gros, «Symbolismes bibliques...», p. 75. 11. E. Junyent i Subirà, «La consagració de Sant Julià de Vilatorta l’any 1050», a Estudis d’història i art (segles ix-xx), Vic, Patronat d’Estudis Osonencs, col·l. «Monografies», 21, 2001, p. 133-144. Veiem ben bé com en aquest cas, p. 138, el pergamí de Sant Julià de Vilatorta conté, gairebé paraula per paraula, els inicis que esmenta el Pontifical de Narbona. S’introduí també a l’altar un altre pergamí amb els noms de diverses persones. L’article cita diversos exemples de notes introduïdes en altars. 12. J. R. Barriga, El sacramentari, ritual i pontifical de Roda: Cod. 16 de l’arxiu de la Catedral de Lleida, c. 1000, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, col·l. «Publicacions de la Fundació Salvador Vives Casajuana», 37, 1975, p. 514 i següents. 13. Miquel S. Gros, «El ordo romano-hispánico de Narbona...», p. 391. 9.


356

Abel Rubió i Serrat

Així doncs, observem com aquesta primera part dels formularis que presentem foren redactats en origen per a ús de consagració d’altars segons la litúrgia narbonesa dels segles ix-xii, que a partir d’aleshores va ser reemplaçada per la litúrgia romana. Si analitzem paleogràficament el document, podem considerar que el tipus d’escriptura carolina amb influències gòtiques coincideix amb el període final d’aquest ritu i podríem situar aquests formularis entre finals del segle xii i el primer terç del segle xiii. Quant a les lletres capitals (n. 5), la mateixa referència o datació de 1237 és versemblant per datar-les. Si donem aquesta informació com a fiable, doncs, podem veure un model de lletra que els escrivans tenien en aquest temps per copiar o escriure manuscrits als quals es volgués donar una certa notorietat. Entenem, per tant, que aquestes lletres servien o podien servir com a model, però també podria tractar-se simplement d’una anotació d’una data —27 de juliol de 1237; segsto kalendas agusti MºCCºXXXºVII— sense més importància, com a model o esborrany d’algun altre document. De la mateixa manera, observem sota d’aquesta data com les anotacions «audivit dominus, misertus est» i «munda cor meum» (n. 6) tenen senzillament la funció de servir de model de lletra; per això veiem les mateixes lletres en un mòdul més gran o més petit. En diferents arxius14 s’han conservat petites mostres de caplletres i estils de lletres per il·lustrar manuscrits, alguns dels quals de gran majestuositat; en el nostre cas, la pretensió és més modesta. Pel que fa a la resta del contingut, veiem com algun cognom que apareix en les anotacions comptables (n. 7 i 10) del pergamí —Puigsalamir o Viladeran— ens acosta molt probablement al camp de Bages o el seu entorn geogràfic més proper. Així doncs, hem de pensar que va ser aquí on havien de tenir un ús tots aquests formularis, ja que l’escrivania de Manresa és l’única plenament activa en aquesta zona i aquest període. Precisament el notariat manresà arrenca amb força en la mateixa època en què datem el manuscrit. I cal que tinguem present que els fragments de manuals notarials manresans i vigatans dels anys vint del segle xiii són

14. Per exemple, Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, fragment XV/75.


Vestigis de la tradició litúrgica Narbonesa i de debitoris jueus en uns formularis medievals

357

dels més antics que trobem a Catalunya.15 Ben probablement el pergamí s’acabà de reaprofitar en aquests anys vint i trenta i potser ja havia de servir d’origen a l’escrivania manresana. Sobre el notariat a Manresa, la primera notícia que tenim de l’escrivania és la restitució a perpetuïtat que el 1194 el rei Alfons en fa al paborde de la canònica de Santa Maria, qui des de temps antics posseïa el dret de nomenar escrivans per a la vila i parròquia de Manresa. A finals del segle xii actua Roland, levita i notari públic de Manresa, i el 1210 hi ha l’establiment vitalici de l’escrivania a Robert. També sabem que un Berenguer, levita, actuava com a notari a Manresa el 1215, el 1223 ho feia Berenguer d’Artés i el 1225 l’escrivania és concedida a Ramon de Sala.16 Així doncs, hauríem de pensar que fou en l’entorn d’aquests últims personatges on els formularis que presentem tenien o havien de tenir un ús. Per tal de remarcar també la rellevància dels formularis notarials, ens fixarem en la data de 1237 que apareix en el document. Com que entenem que els formularis són d’aquests mateixos anys, podem veure com els únics llibres notarials identificats que coneixem a Catalunya anteriors a 1237 són quatre a l’Arxiu de la Seu de Manresa, tres a l’Arxiu de la Cúria Fumada,17 un de la notaria d’Alcover i un de la notaria de Siurana. En aquest mateix any comença la documentació de la notaria de Terrassa. Per tant, ens trobem davant d’una incipient activitat notarial a Catalunya —amb precedents pràcticament només al nord d’Itàlia— que introdueix de ple el dret comú i que requeria que els escrivans canviessin la seva manera de treballar. Per contextualitzar-ho una mica més, i si ens centrem en els formularis notarials pròpiament dits, el més antic conservat a Catalunya és el formulari

15. Rafel Ginebra i Molins, «Un fragment del llibre notarial de 1221 a l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols (Barcelona), xix (2001), p. 7-22; Rafel Ginebra i Molins, Llibres notarials del segle xiii a Catalunya: Un estudi comparatiu, treball inèdit sota la direcció del doctor Laureà Pagarolas i Sabaté del IV Màster d’Arxivística, Gestió dels Documents i dels Arxius, Universitat Autònoma de Barcelona, 1998. Exemplar consultable a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, T-105. 16. M. Torras, B. Masats, R. Valdenebro, R. i L. Virós, Catàleg dels protocols notarials de Manresa, Barcelona, Fundació Noguera, col·l. «Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya», 16, 1993, p. 10-12. 17. Afegim al còmput que en feia Ginebra en el citat treball de màster de 1998 el fragment de 1221, aleshores no identificat i estudiat el 2001. Vegeu la nota 15.


358

Abel Rubió i Serrat

de Ripoll, del segle x,18 i en segueix un del segle xii de Santes Creus.19 Les tipologies documentals que s’hi mostren són les més habituals de l’època i no s’hi inclou cap formulari de debitori ni d’establiment, que són els que estan redactats al nostre manuscrit. Del segle xiii no en coneixem cap i ja saltem al segle xiv, quan l’activitat notarial ja està completament desenvolupada i implantada a Catalunya amb la plena incorporació del dret comú.20 Així doncs, partint de les dades objectives de què disposem, podem apuntar que l’activitat notarial que es desenvolupa a partir del segle xiii és més rica en tipologies documentals que les utilitzades pels escrivans que els precedien —i, diguem-ho de passada, que estaven circumscrits molt més en l’àmbit eclesiàstic— i requeria una homogeneïtzació molt més completa d’aquestes tipologies documentals —com el debitori— que passen d’un segon pla a ser instruments de primer ordre en els manuals notarials. Un altre aspecte a destacar i considerar és la referència que es fa en el manuscrit sobre els formularis de debitoris: són per a jueus (n. 9 i 11). És a dir, podem referir-nos també a la necessitat d’escripturar el mercat del deute, gairebé monopolitzat pels jueus en aquesta època, en els inicis de la documentació notarial. Amb la condemna de l’Església a la usura,21 quan

18. Arxiu de la Corona d’Aragó, ms. 74, f. 145v-156. Publicat i estudiat per Michel Zimmermann, «Un formulaire du xe siècle conservé à Ripoll», Faventia, vol. 4, núm. 2 (1982), p. 25-86, i també Michel Zimmermann, Écrire et lire en Catalogne (ixe-xiie siècle), dos volums, Madrid, Casa de Velázquez, 2003, col·l. «Bibliothèque de la Casa de Velázquez», 23, p. 1129. 19. Biblioteca de Tarragona, ms. 71 (antic ms. 104), f. 183-190, editat per Ferran Valls i Taberner, «Un formulari jurídic del segle xii», Anuario de Historia del Derecho Español (1926), p. 508-517. 20. Per tenir una referència dels formularis notarials més antics coneguts, podeu veure Zacarías García Villada, «Formularios de las bibliotecas y archivos de Barcelona (s. x-xv)», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans: mcmxi-xii, Barcelona, IEC, 1913, p. 533-552. Hi afegim: Maria Josepa Arnall i Juan, «Fragment d’un formulari notarial del segle xiv conservat a l’Arxiu Històric de Girona», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, núm. 22 (2001), p. 435-457. 21. Josep Hernando Delgado, «De la usura al interès. Crédito y ética en la Baja Edad Media», a Aragón en la Edad Media: Sociedad, culturas e ideologías en la España bajomedieval, Saragossa, Universidad de Zaragoza, 2000, p. 55-74; Josep Hernando Delgado, «Les controvèrsies teològiques sobre la licitud del crèdit a llarg termini», Barcelona Quaderns d’Història (Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), núm. 13 (2007): El món del crèdit a la Barcelona medieval, p. 213-238; Margaret Grice-Hutchinson, El pensamiento económico en España (1177-1740), Barcelona, Crítica, 1982, p. 13-80; Diana Wood, El pensamiento económico medieval, Barcelona, Crítica, 2003, p. 223-285.


Vestigis de la tradició litúrgica Narbonesa i de debitoris jueus en uns formularis medievals

359

les persones o institucions necessitaven diners sovint acudien al col·lectiu jueu, entre elles gent de tant renom com els reis d’Aragó. Precisament en l’època en què ens centrem en l’estudi del manuscrit tenen lloc diversos fets que ens poden ajudar a contextualitzar una mica més aquests formularis i la presència jueva en els inicis del notariat. La situació religiosa viscuda als comtats catalans i occitans a finals del segle xii i principis del segle xiii, amb l’oposició a la croada albigesa i enfrontament al Papat, contrastava amb les decisions preses en el Concili del Laterà IV, de 1215, contra jueus, càtars i musulmans. Recordem que els jueus havien estat expulsats de França el 1182 i que el Casal de Barcelona tenia jueus al seu servei. Les terres catalanes, doncs, serviren d’acollida per a refugiats càtars i jueus i estaven en contacte, no pas pacífic en aquest cas, amb els musulmans.22 En aquest context hem de tenir en compte com els jueus van intervenir decisivament en el mercat de crèdit a Catalunya i van afavorir una forta expansió econòmica. En aquests anys augmenta significativament la velocitat de circulació dels diners i es renoven les tècniques de crèdit, ja que els préstecs prenen la forma contractual de debitori o reconeixement de deute. Veníem dels préstecs amb penyora als segles xi i xii i durant el segle xii es generalitza la penyora d’usdefruit.23 És lògic, doncs, que aquesta activitat notarial que comença servís per garantir documentalment aquest deute jueu i que es redactessin els instruments específics que vèiem —debitoris i reconeixements de deutes— per assegurar-ne el marc jurídic. És a partir d’aquest moment quan el debitori es converteix en un document molt habitual en els manuals notarials,24 més especialment encara en aquells llibres propis de 22. José Hinojosa Montalvo, «Los judíos de España y sus lazos con el Mediodía de Francia», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 22 (2001), p. 311-326. 23. Jordi Fernández-Cuadrench, «El crèdit jueu a la Barcelona del segle xiii», Barcelona Quaderns d’Història (Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), núm. 13 (2007), El món del crèdit a la Barcelona medieval, p. 157-196; Stephen Paul Bensch, Barcelona i els seus dirigents, 1096-1291, Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat i Proa, 2000, p. 176-187; Stephen Paul Bensch, «La primera crisis bancaria de Barcelona», Anuario de Estudios Medievales, 19 (1989), p. 311-328. 24. Per exemple, els debitoris són prop d’una quarta part del total dels instruments que trobem al primer manual notarial català que conservem complet. Rafel Ginebra i Molins, Manual primer de l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic (1230-1233), volum i, Barcelona, Fundació Noguera, 1998, col·l. «Acta Notariorum Cataloniae», 6, p. 37. També són molt nombrosos a Pere Puig i Ustrell, Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa (1237-1242), volums i i ii, Barcelona, Fundació Noguera, 1992, col·l. «Acta Notariorum Cataloniae», 2 i 3.


360

Abel Rubió i Serrat

jueus25 i la seva activitat creditícia. Durant el segle xiii les Corts intentaran regular l’interès i condicions del préstec jueu.26 Hi afegim encara que en els anys en què degueren utilitzar-se els nostres formularis de debitoris hi ha un canvi en la seva redacció, més desenvolupada, almenys en el cas de la notaria de Terrassa, on també constatem activitat de Vidal, jueu manresà.27 Reutilització tardana Com hem vist, doncs, podem donar un ús útil als diferents formularis a la primera meitat del segle xiii. La seva vigència no podia allargar-se massa, atès que la litúrgia narbonesa fou substituïda per la romana i l’activitat notarial arrencà amb força i es consolidà ràpidament a l’entorn geogràfic manresà, on creiem que s’utilitzà el manuscrit. Ben probablement caigué en desús poc temps després d’haver-se redactat i, després d’un arraconament inicial, se li buscà un nou ús. El pergamí fou aleshores reaprofitat com a coberta d’algun volum, cosa que s’aprecia molt bé amb els forats que hi ha a la zona que serví de llom, amb rastres d’enquadernació, i també amb el fregament de la zona de tancament. S’hi van cosir també les dues peces rodones de pergamí que anteriorment hem descrit i que amb tota probabilitat subjectaven una tira de pell cada una per poder tancar millor el volum. Potser és en aquest moment —si no abans— quan canvia de mans i passa de l’escrivania de

25. Per exemple, Imma Ollich, «Aspectes econòmics de l’activitat dels jueus de Vic segons els “Libri Iudeorum” (1266-1278)», Miscel·lània de Textos Medievals, 3 (1985), p. 1-118. A l’Arxiu de la Seu de Manresa també es conserva un llibre particular de jueus de 1230-1232 (ASM, ud 522). Podeu consultar les sèries notarials pròpies de jueus a Manresa a M. Torras, B. Masats, R. Valdenebro i L. Virós, Catàleg dels protocols... 26. Jordi Fernández-Cuadrench, «El crèdit jueu...». 27. Pere Puig i Ustrell, Capbreu primer..., p. 34. No obstant això, els canvis que veiem que es produeixen en la redacció de capbreus a Terrassa no coincideixen en cap cas amb el desenvolupament dels formularis que presentem. Mentre que en els formularis el verbum aptum és convenio persolvere, el cas egarenc passa de les conjugacions verbals de debeo i paccare a fórmules més desenvolupades com concedo mutuo recipisse a te i a clàusules més desenvolupades, tot i que no deixa en desús les notes més simplificades. En alguns documents de 1241 i 1242 actua Vidal, jueu, que en alguns casos s’explicita que és de Manresa i en d’altres d’Anglesola; en un parell de notes ¾1184 i 1311¾ diu ser d’Anglesola i de Manresa, per la qual cosa ha de tractar-se de la mateixa persona.


Vestigis de la tradició litúrgica Narbonesa i de debitoris jueus en uns formularis medievals

361

Manresa a algun particular, potser ja als Fàbregas, on restà durant l’època moderna.28 La imatge de la crucifixió, tanmateix, motivà un nou ús pel pergamí.29 El 1820 Josep de Fàbregas i Testagorda, de Manresa, va casar-se amb Ignàsia Jorba, vídua Jolis, qui tenia unes relíquies de la vera Creu que li havien pervingut a través de la família Glòria, del poble barceloní d’Horta. Degué ser aleshores que la família utilitzà aquesta coberta majestuosament decorada per guardar-les. D’aquí venen els nou grans forats que descrivíem anteriorment —el triangular previ al text i els altres fets deliberadament— i que serviren per lligar les relíquies al pergamí. Els sis que hi ha en la imatge i els dels principis dels evangelis servien per passar-hi una cinta de seda brodada amb or, d’un centímetre d’amplada aproximadament, disposada de manera que formava una creu de cinc puntes, orientada en el mateix sentit que la imatge. En els tres de la part inferior la cinta subjectava una creu que contenia les relíquies de la vera Creu. El pergamí continuava plegant-se per la meitat per protegir les relíquies i anava embolcallat en un drap brodat del segle xviii que era de la mateixa mida que el pergamí. Aleshores tingueren una funció litúrgica privada en un oratori particular de la casa Fàbregas, situada a la plaça Major de la ciutat bagenca. En aquest petit oratori hi havia també relíquies de santa Eulàlia que provenien de la capella manresana dels Comtals, d’on també procedien altres relíquies familiars de sant Salvador i santa Susanna, i anaven lligades amb una cinta de seda vermella. Totes aquestes relíquies es conservaven en una capsa juntament amb altres objectes adquirits per la família a finals del segle xix. L’avi de l’actual propietari, amant del continent africà, comprà una clau atribuïda als guerrers àrabs de la jihad i també tres pedres de vidre, de diferents colors, que portaven inscripcions en àrab. En aquesta capsa també s’hi guardava una petita creu. Per la

28. Potser als Tord, de Castellnou de Bages. Miquel de Fàbregas fa notar que Josep Fàbregas era escrivà a Casserres i morí el 1540 sense descendència a la torre dels barons de la Quadra de Montdarn i Sant Pau de Casserres (els Tord que eren castlans del castell de Castellnou de Bages). Es conserva un manual seu (formulari d’actes notarials, sense numerar, d’aproximadament noranta folis, de vers 1530). Potser el pergamí va ser utilitzat com a coberta en aquests temps. 29. Seguim a partir d’aquí les explicacions que en fa Miquel de Fàbregas, propietari del manuscrit, que el coneix tant per tradició oral com també a través d’alguna documentació patrimonial.


362

Abel Rubió i Serrat

festivitat de Tots Sants s’hi feia algun tipus de pregària fins a finals del segle xix o principis del xx, quan s’hi encenien diverses llànties al seu voltant. També eren venerades per les festivitats de Sant Antoni del Pa dels Pobres i de la Divina Pastora, advocacions que la família tenia en molta estima. Alguns membres de la família Fàbregas foren als segles xix i xx molt propers a la maçoneria i sembla que també s’utilitzaren aquestes relíquies en alguns rituals maçons. Actualment la família Fàbregas conserva el pergamí desvinculat de les relíquies i com a part del seu fons patrimonial a l’Arxiu Històric Familiar Fàbregas.30 Transcripció31 1 In illo tempore. Liber generationis Ihesu Christi Domini nostri filii David filii Abra. Abra autem ienuit Ysaac. Ysaac genuit Iacob. Iacob autem genuit Iudam et fratres eius. Iudas autem etiam genuit Psares et Zaram de Tamar. Fares vero genuit Esrom. Esrom atque genuit Aram[ ]32. Aram autem genuit Aminadab. Aminadab autem genuit Nasom. Naason autem genuit Salamon. Salamon autem [ ]33 genuit Bohos de Rahab. Bohos autem genuit Obet ex Ruth. Obet autem genuit Iesse. Jesse autem genuit David regem. D[ ]34avit autem rex genuit Salamonem ex ea que fuit Hurie. Salamon autem genuit Roboam. Roboam autem genuit Habia. Habia autem genuit Asa. Asa autem genuit Saphoat. Yosaphat autem genuit Iosam. Yoras autem genuit Oziam. Ozias autem genuit Iohatham. Yohatas autem genuit Achaz. Ahachas autem genuit [E]zechiam. Ezechias autem [genuit] Manasse. Manassess autem genuit Amon. Amon autem genuit Iosiam. Iosias [autem] genuit Iechoniam et fratres eiu[s] in transmigracione Babilonis. Et \post/35 trasmigrationem Babilonis Yecho[nias] genuit Salatiel. Salatiel [autem] genuit Zorobabel. Zorobabel autem genuit Abiut. Abiuht autem 30. L’Arxiu Històric Familiar Fàbregas està inscrit al Censo-Guía de Archivos de España e Iberoamérica amb l’identificador ES.8113.AHFF. 31. Hem cregut que no valia la pena transcriure les poques paraules, gairebé soltes, que es poden llegir sobre l’Evangeli de Marc. En ser la zona de tancament de la coberta és també la part que més fregament hagué de suportar, per la qual cosa les tintes estan esvaïdes i la seva lectura és molt difícil. Les paraules més o menys soltes es fan difícils d’associar a una tipologia documental i hem cregut que no aportaven cap informació prou rellevant. 32. Forat previ al text. 33. Forat previ al text. 34. Forat previ al text. 35. Afegit al marge dret, amb prèvia crida al text.


Vestigis de la tradició litúrgica Narbonesa i de debitoris jueus en uns formularis medievals

363

genuit Eliac[him]. Eliachim autem genuit A[zor]. Azo rautem genuit Sadoc. Sadoc autem genuit Achim. Achim autem genuit Eliu[d. E]liud autem genuit Eleaza[r.] Eleazar autem genuit Mathan. Mathan autem genuit Yachob. Yacob autem genuit [I]osep virum Marie de [qua] natus est Ihesus qui vocatur Christus. 2 Secundum Marchum. Ecce mito angelum meum ante faciem tuam qui preparabit viam tuam ante te. Vox clamantis in deserto parate viam Domini rectes facite semites eius fuit idem Iohannes Babtista et predicans babtismum penitentie in remissionem peccatorum. Et egrediebatur ad eum omnis Iude regió et Ierosolimite universe et babtizabantur ab illo in Iordane flumine confitentes peccata sua. Erat Iohannes vestitus pilis cameli et zona pellicia circa lumbos eius et locustas et mel silves[t]36re edebat. Et predicabat dicens Veniet fortior me cuius non sum dignus procumbens solvere co[r]rigiam calciamenti eius. Ego babtizavi vos aqua; ille vero babtizavit vos Spiritu Sancto. 3 Secundum Lucham. Fuit in [diebus Herodis regis Iudeae] sacerdos quidam nomine Sacarias de vici Abia et uxor illius de filiabus Aaron et nomen eius Helisabe[t. Erant autem iusti] ambo ante Deum incedentes in omnibus mandatis et iustificacionibus Domini sine querela. Et non erat ille filius [eo quo desset Elisab]et sterilis et ambo processicent in diebus suis. Factum est autem cum sacerdotio fungeretur Sacharias in ordine vicis sue ante Deum secundum consuetudinem sacerdocii sorte exiit ut incensum poneret ingresus in templum Domini, et omnis multitudo erat populi orans foris ora incensi. Aparuit autem illi angelus Domini37 stans ad dextris altaris incensi et Zacharias turbatus est videns et timor irruit super eum. Ait autem38 ad illum angelus Ne timeas Zacharia quoniam exaudita est deprecatio tua et uxor tua Helisabet pariet tibi filium et vocabis nomen Ihoannem. Et gaudium tibi et exultatio et multi in nativitate eius gaudebunt. Erit enim Magnus coram Domino vinum et siceram non bibet et Spiritu Sancto replebitur ad huc ex utero matris sue et multos filiorum Israel convertit ad Dominum Deum ipsorum. Et ipse precedet ante [il]lum in spiritu et virtute Helis ut convertat corda patrum in filios et incredulos ad prudenciam iustorum parare Domino plebem per[fect]am. 36. Petit forat en el pergamí. 37. En aquest punt els formularis continuen a la dreta de la imatge. 38. Segueix «àngelus» ratllat.


364

Abel Rubió i Serrat

4 Secundum Iohannem. In principio erat ver[bum et verbum] erat apud Deum et Deus erat verbum. Hoc erat in principio apud Deum. O[mnia per i]psum facta sunt et sine ipso factum est ni[hi]l quod factum est; in ipso vita e[rat et vi]ta erat lux hominem et lux in tenebris luceat [et tenebre] eam non comprehenderunt. Fuit homo m[issus] a Deo cui nomen erat Iohannes hic venit in teste ut [teste] perhiberet de lumine. Non era[t] ille lux, set ut testimonium perhiberet de lumine. E[rat] lux vera que il·luminat omnem hominem venientem in hunc mund[um]. In mundo erat et mundus per ipsum factus est et m[ ]39undus eum non cognovit. In pro[pria] venit et sui eum non receperunt. Quotquot autem receperunt eum de[dit] eis potestatem filios Dei fieri his qui credunt in nomine eius, qui non ex sanguinibus neque volumptate carnis neque ex voluptate viri sed ex Deo nati sunt. Et verbum caro factum est40 et habitavi in nobis et vidimus gloriam eius, gloriam quasi Unigeniti a Patre plenum gratie et veritatis. 5 [Lletres capitals] ACTUM EST HOC SEGSTº KALENDAS AGUSTI ANNO DOMINI Mº CCº XXXº VII41 6 [Lletra de mòdul petit] Audivit dominus et misertus est. Munda cor meum42 [Lletra de mòdul gran] Audivit dominus. Munda cormeum43 [Lletra de mòdul mitjà] Munda cormeum. 7 Hec sunt debita scolaria et patres sive amici eorum debent persolvere medietatem in festo Sancti Michaelis et aliam in festo Pasche. Bernardus de Viladeran VI solida. Guillelmus de Grad V solida. Zabaterra VII solida. Bernardus de Podiosalamir fideiussor Todela VII solida. Berengarius Derta fideiussor. Petrus de Sancto Martino VI solida. Rosus V solida. Frater eius fideiussor. Bernardus Bonadona V solida. Habitur Raimundus Riera et eius socium XIII solida. Nicolaus V solida.

39. Forat previ al text. 40. En aquest punt els formularis continuen a la part inferior de la imatge. 41. El mòdul de la lletra és d’uns 12-13 mm. 42. El mòdul de la lletra és d’1 mm. 43. El mòdul de la lletra és de 3 mm. La primera part és una mica més gran i gruixuda.


Vestigis de la tradició litúrgica Narbonesa i de debitoris jueus en uns formularis medievals

365

8 \Ego [...] ego fideiussor/ 9 De iudeo debito christiani Ego Bernardus convenio persolvere tibi Vitali et ceteri volueris de isto primo venturo festo tale ad unum annum I solidum barchinonensem valentem moneta argenti LXXX VIII solida de quibus sum a te bene paccatus. Renunciando omni exceptioni non numerate peccunie. Et si forte dampnum aliquo vel gravam tibi acciderit de dicto termino in antea pro falimento ista anais. Totum tibi et ceteri volueris convenio reficem et emendare. Sic quod semper ecdetro tuo plano verbo sine pena placito sacramento et de hoc omni doli tibi fideiussorem S G quemque nostrum [...]44 sine me hoc totum faciant tibi et ceteri volueris attende. Penitus et compleri he [...]45quisque nostrum pro toto. Ita quod vius pro altero in hoc se non valeat exusire [...]46 epistole divi Adriani et omni viri et consuetudini. Et damus tibi hoc totum in nobis et in omnibus rebus nostris mobilibus et in qua habitas et habendis in quibus melius accipere volueris. Actum est hoc. 10 Bernardum de Viladeram III solida paccata. Zabatera III solida paccata. Todelia III solida et demide paccata. Petrus de Sancto Martino IIII solida paccata. Rosus III solida paccata. Bernadum Bonadon II solidus et dimide paccata. Raimundus Riera III solida et dimide paccata. Costafrigida III solida et dimide paccata. Nicolaus II solida paccata. \Et quantum ad hec renunciamus epistole divi./47 11 De iudeo Tibi Bernardus convenio persolvere tibi Vitali et ceteri volueris usque ad unum annum X solida barchinonensia valente marcha large LXXX VIII solida de quibus a te sumus bene pacatus. Renunciando exceptioni non numerate peccunie. Et si ultra dictum tibi michi diem que prolongari volueris convenio tibi dare proluo in unoquem capite mensis III de prol[...]48 sempre plenum et de hoc omni dono tibi fideiussorem Bernardum qui

44. Espai per a unes dotze lletres. 45. Espai per a unes divuit lletres. 46. Espai per a unes vuit lletres. 47. Nota marginal afegida posteriorment. 48. Espai per a unes quinze lletres.


366

Abel Rubió i Serrat

mei et sine me hoc totum sicut [...]49 faciant tibi attenderi penitus et compleri et ego dictus debitor et ego fideiussor quisque nostrum pro toto sicut quod nullus nostrum proaltero et hoc se valeat excusari. Et quantum ad hoc renuntiamus epistole divi Adriani et moni iuri et consuetudini et hoc totum damus tibi in nobis et in omnibus rebus nostris mobilia et immobilia et quibus melius habere velle. Actum est hoc. 12 Stabilimenti Sicut affrontatur et determinatur ab omnibus partes cum introitibus et exitibus et melioramentis que ibis unt vel facere vobis et adedo in volevis facere. Ita damus tibi et tuis et omni proieniei tue et cui volueris omni tempore. Sub tali modo et tu et pro [...] actua posteritas datis me nobis processu et omni proieniei nostre omni tempore in festo Nativitate Domini VI de annuatim cuiuscumque te cuvene Barchinone et si vendo vel inpignorare volueris prius in nobis infra spacium XXX dierum fatiges prius vero de v[...] licentia habeas vendendi et alienandi tuo consimili. Salvo iure et dominiis domini regis et nostra et nostrorumque successorum et salva dècima et primícia. Recepimus a te per introitum X solida barchinonensia v moneta a LXXX VIII solida de quibus sumus autem bene pacatus. Renunciamus omni excepcioni non numerate peccunie. Actum est hoc.

49. Espai per a unes tres lletres.


Vestigis de la tradició litúrgica Narbonesa i de debitoris jueus en uns formularis medievals

367


Miscel·lània Litúrgica Catalana [Societat Catalana d’Estudis Litúrgics], núm. xxvii (2019), p. 369-411 ISSN (ed. impresa): 0213-0742 / ISSN (ed. electrònica): 2013-4010 http://revistes.iec.cat/index.php/MLC/index / DOI: 10.2436/20.1002.01.52

EL MS. 880 DE LA BIBLIOTECA DE MONTSERRAT: UN BREVIARI ROMANOTOLEDÀ DEL SEGLE XIV per Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB Resum La Biblioteca de l’Abadia de Montserrat registra amb la signatura ms. 880 un breviari romanotoledà del segle xiv de procedència desconeguda. Fou descrit per primera vegada el 1969 pel pare Alexandre Olivar, i la seva importància es deu, en bona mesura, al fet de ser el breviari plenari més antic de la diòcesi de Toledo que es coneix fins avui. En aquest article s’ofereix una descripció del manuscrit i s’analitzen de forma comparada alguns dels seus elements més representatius per tal de fer conèixer les particularitats de l’exemplar, així com la codificació litúrgica duta a terme en la seu castellana en aquell moment històric. Paraules clau: breviari, Toledo, Biblioteca de Montserrat, ritu romà. Ms. 880 of the Montserrat library: A 14th-century Romano-Toledan breviary Abstract The library of Montserrat Abbey has a 14th-century Romano-Toledan breviary of unknown provenance registered under the signature Ms. 880. It was first described in 1969 by Revd. Alexandre Olivar, and its importance is due to a large extent to its being the oldest known plenary breviary of the diocese of Toledo. This paper describes the manuscript and


370

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

offers a comparative analysis of some of its most representative elements with the aim of presenting the features of this exemplar and the liturgical codification carried out in the Castilian see at that time in history. Keywords: breviary, Toledo, Montserrat Library, Roman rite. Introducció L’any 1969 el pare Alexandre Olivar descrivia, amb la signatura ms. 880 i el títol Breviarium Romano-Toletanum, un manuscrit del segle xiv format per «2 folis en blanc, més 334 folis de pergamí, alguns d’ells molt perjudicats, cosa que fa sovint difícil o impossible la lectura». El nostre autor continuava afirmant, abans de fer la descripció del contingut, que «l’estat del manuscrit és, en general, lamentable i espera una total restauració, en la qual el còdex potser es podria dividir en dos volums (a partir del foli 141, el segon); sembla que és la divisió ja suposada originalment».1 Posteriorment, el 1977, en un catàleg general dels manuscrits montserratins,2 el mateix pare Olivar tornava a fer referència al ms. 880. Durant els anys que havien transcorregut entre els dos catàlegs, aquest manuscrit havia sofert alguns canvis. S’havien separat ja els dos volums i s’havien deixat alguns quaderns solts, potser perquè havien estat objecte d’una neteja molt bàsica. Per això Olivar escrivia en aquest catàleg el següent: «Al moment d’escriure aquesta nota, el còdex ha estat descosit i els pergamins netejats». I insistia en el tema dels dos volums: «El nou muntatge està previst en dos volumsque és —sembla— la divisió prevista originalment».3 Més tard José Janini es feia ressò del ms. 880 en el seu conegut iter hispanicum, a partir de l’esment d’Olivar del 1969, i especificava la datació a la segona meitat del segle xiv.4 A finals de 2018 es va presentar l’ocasió de fer-ne una restauració a fons. Era el moment oportú per dur a terme un estudi més detallat i

A. Olivar, Els manuscrits litúrgics de la Biblioteca de Montserrat, Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1969, col·l. «Scripta et Documenta», núm. 18, p. 110. 2. A. Olivar, Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca del Monestir de Montserrat, Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977, col·l. «Scripta et Documenta», núm. 25, p. 235-236. 3. A. Olivar, Catàleg dels manuscrits, p. 236. 4. J. Janini, Manuscritos litúrgicos de las bibliotecas de España, t. 2: Aragón, Cataluña y Valencia, Burgos, Aldecoa, 1980, col·l. «Publicaciones de la Facultad de Teología del Norte de España, Sede de Burgos», núm. 38/2, p. 165. 1.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

371

una descripció exhaustiva del manuscrit.5 Això sol ja seria suficient per justificar aquest article, que vol honorar la memòria del pare Alexandre. Hi ha, però, un element nou d’interès i és que es tracta del breviari toledà de tipus plenari més antic que coneixem, ja que els exemplars de la Biblioteca Capitular de Toledo són del segle xv.6 El pla d’estudi que ens hem fixat en aquestes pàgines comença amb la descripció morfològica del còdex, en la qual plantejarem la problemàtica de la seva foliació primitiva en relació amb la configuració actual. Tot seguit ens centrarem en el contingut, tot indicant les seccions principals i identificant de forma comparada alguns dels seus elements constitutius, és a dir, el responsorial del propi del temps, el salteri, el santoral i el calendari, que transcrivim in extenso al final de l’article. Descripció externa El breviari ms. 880 de la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat (= Mt880) és un còdex de caràcter homogeni que, amb el pas del temps, ha sofert algunes alteracions en la disposició de les seves seccions. Copiat al segle xiv, la morfologia de la seva escriptura convida a fer-lo remuntar, potser, fins a la primera meitat d’aquest segle.7 De tota manera, la rúbrica relativa al Corpus Christi considera «nova» aquesta festa,8 la qual cosa suggereix un desplaçament cap a la segona meitat, si tenim en compte

5.

6.

7.

8.

No hem abordat la comparació dels sistemes pericopal i homilètic, cosa que, en canvi, recomanava de fer el pare Alexandre el 1969; A. Olivar, Els manuscrits litúrgics, p. 112. Resta com un dels diferents àmbits d’investigació al qual es pot sotmetre, en un futur, el manuscrit que ara presentem. En concret, es tracta dels ms. 33.6, 33.7 i 33.9; J. Janini i R. Gonzálvez, Catálogo de los manuscritos litúrgicos de la Catedral de Toledo, Toledo, Diputación Provincial, 1977, col·l. «Publicaciones del Instituto Provincial de Investigaciones y Estudios Toledanos, Serie tercera, Estudios, catálogos, repertorios», núm. 11, p. 64-67. Jordi Pinell el fa arribar fins al segle xiii, a J. Pinell, «Vestigis del lucernari a Occident», a Liturgica 1, Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1956, col·l. «Scripta et Documenta», núm. 7, p. 146. Sobre aquest punt cal considerar, a més, que l’estudi de l’escriptura del llibre gòtic en l’àmbit ibèric pateix la manca de catàlegs de manuscrits datats, tal com afirma A. Derolez, The Palaeography Gothic Manuscript Books: From the Twelfth to the Early Sixteenth Century, Cambridge, Cambridge University Press, 2003, p. 111. La rúbrica diu textualment: «Incipit officium nove sollempnitatis corporis domini nostri IhesuXristi celebrande singulis annis feria quinta post octavas penthecostes edite a papa Urbano quarto» (f. 111rα).


372

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

que la primera notícia de la seva celebració a Toledo és de 1372,9 tot i que Ramón Gonzálvez situa la seva introducció al pontificat de don Jimeno de Luna (1328-1338).10 En qualsevol cas, s’emmarca en una fase de canvi a la seu toledana, caracteritzada per la producció notable de llibres jurídics i litúrgics, sobretot a les últimes dècades d’aquell segle.11 Pel que fa a l’origen, es pot formular la hipòtesi que el còdex fou copiat en algun scriptorium de Toledo. De fet, es tracta d’un breviari per a ús d’aquesta església, tal com es desprèn de l’encapçalament de les rúbriques: «Hoc modo fiunt festa in Ecclesia Toletana» (f. 196rα).12 No sabem res del destinatari, tot i que la modesta factura convida a pensar que es devia tractar d’un clergue amb pocs recursos econòmics. Mt880 consta en l’actualitat de 334 folis en pergamí, més 2 folis en blanc sense numerar al començament. La foliació del manuscrit presenta un cert grau de complexitat, que revela un reajustament en la configuració de les seccions. En total, detectem fins a quatre foliacions diferents: una d’antiga i tres de modernes. La primera està escrita en números romans i es troba al centre del marge superior visible del recto del foli. Malgrat que la tinta negra està una mica esvaïda i en alguns casos els folis han estat guillotinats, encara és perceptible clarament en diversos folis del temporal, del salteri i del santoral amb numeracions independents, com veurem tot seguit. Concretament es conserva en els folis 6 (vi), 9 (ix), 14 (xiiii), 16 (xvi), 18-23 (xviii-xxiii), 26 (xxvi), 28 (xxviii), 38-44 (xxxviii-xliiii), 92-104 (xcii-ciiii) números tallats parcialment, 119 (cxix), 126 (cxxvi), 132 (cxxxii) molt clar, 136 (cxxxvi), 149 (iii), 150 (iiii?), 151 (v), 152 (vi), 153 (vii), 159 (xiii), 164 (xviii), 172 (xxvi) tallat, 173-174 (xxvii-xxviii) molt clars, 196 (cxlii), 212 (clvii), 290 (ccxxxv), 309 (ccliiii?), 312 (cclvii) molt clar, 318 (cc...). Noteu que en els folis centrals (f. 147-195) la numeració és independent, mentre que a la resta del volum tot fa pensar que era una foliació contínua. En tornarem a parlar més endavant.

J. E. López Gómez, El Corpus de Toledo, Toledo, Ayuntamiento de Toledo, 1999, p. 14 i 21. Vegeu també l’estudi de R. Gonzálvez Ruiz, «El Corpus en Toledo en los siglos xiv-xv», a Memoria Ecclesiae, vol. 20: Religiosidad popular y archivos de la Iglesia, Oviedo, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España, 2002, p. 211-240. Una fórmula similar la trobem en el breviari conservat a la catedral de Pamplona (Biblioteca Capitular, ms. 18, f. 196) que fou copiat l’any 1332. 10. R. Gonzálvez Ruiz, «El Corpus en Toledo», p. 230. 11. M. López-Mayán, «À propos de la production de manuscrits liturgiques à Tolède au xive siècle: nouveaux témoins, nouvelles réflexions», Pecia: Le Livre et l’Écrit, vol. 18 (2015), p. 57. 12. Trobem la mateixa expressió en el breviari ms. 33.9 de la Biblioteca Capitular de Toledo (f. 332r). 9.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

373

Entre les foliacions modernes, citarem, primer de tot, la que esmenten Olivar i Janini en els seus respectius catàlegs, i que es troba al marge superior dret del recto d’alguns folis. Comença amb el número 1 en el primer foli escrit i continua als folis 7, 10, 20, 25, 100, 119, 140, 144, 146, 147, 193, 196 i 300. Convé assenyalar, aquí, que el foli 100 està numerat erròniament, ja que correspon al foli 101. En segon lloc, cal esmentar també una altra foliació que es troba, sobretot, en els folis 1-140, i que corresponen al que Olivar considerava el primer volum. Es troba al centre del marge interior al recto de cada foli, és contínua i numera amb l’1 el segon foli en blanc del començament, amb la qual cosa excedeix en una unitat la numeració que dona Olivar. Aquesta foliació continua en els tres primers quaderns del que Olivar considerava el segon volum (f. 141-166). En darrer lloc, la més moderna ha estat fixada just abans de la restauració i comença numerant també amb el foli 1 el primer foli escrit; els únics canvis, per tal de corregir errors evidents, són al foli 7 d’Olivar que ara passa a ser el foli 5 i el foli 100 d’Olivar que passa a ser el foli 101. Els altres folis citats en el catàleg del 1969 es mantenen amb la mateixa numeració.13 La problemàtica que presenta la foliació antiga planteja qüestions interessants pel que fa a la composició original del còdex. De fet, en els folis del temporal aquesta foliació és correlativa amb la més recent; en canvi en el salteri i el santoral hi ha diferències importants. D’una banda, el quadern que correspon al calendari no té foliació. Tot seguit, des del foli 147 fins al foli 195, és a dir, en la part del salteri i les lletanies, la numeració romana és correlativa de l’i-xlix, si bé el darrer foli en el qual es pot percebre clarament la numeració és el foli 174 (xxviii). Tot seguit, amb l’inici del santoral en el foli 196 (cxlii) es reprèn, pràcticament, la numeració del temporal (que acaba en el foli 140); de fet això correspon amb els números romans que encara podem identificar.14 El que sembla deduir-se de tot plegat és que el calendari no es troba al seu lloc, suposant que originàriament sempre hagués format part del Mt880. D’altra banda, a partir de la foliació també semblen fora de lloc els quaderns que contenen el salteri i les lletanies (núm. 17-21), ja que porten la seva pròpia numeració. Així, doncs, calendari i salteri-lletanies podrien haver estat incorporats en un moment en el qual el volum s’hauria tornat a enquadernar.

13. Concretament, es tracta dels folis 1, 111, 119, 141, 147, 193, 196 i 197. 14. N’hi ha prou de restar 55 unitats a la numeració actual, i així, per exemple, el foli 290 està numerat com a ccxxxv, o el foli 312 com a cclvii.


374

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

Al seu torn, Mt880 presenta unes dimensions de 195 × 135 mm.15 Pel que fa a la composició dels quaderns, malgrat que hi ha alguns fascicles irregulars, trobem un predomini clar dels quinions, com es pot comprovar en el quadre que segueix: quadern

tipus

folis

observacions

1

2/2

1a4

2 3 4 5 6

5/5 5/5 5/5 5/5 5/5

5 a 14 15 a 24 25 a 34 35 a 44 45 a 54

restes mínimes d’un bifoli a l’extrem superior i dos bifolis en blanc amb pestanya

7 8 9

5/5 5/5 5/5

55 a 64 65 a 74 75 a 84

10 11 12 13 14 15

5/5 5/5 5/5 2/2 5/5 5/7

85 a 94 95 a 104 105 a 114 115 a 118 119 a 128 129 a 140

16 17 18 19 20

3/3 5/5 5/5 5/5 4/4

141 a 146 147 a 156 157 a 166 167 a 176 177 a 184

pestanya abans del foli 48 i una altra abans del foli 53 pestanya abans del foli 79 i una altra abans del foli 82

pestanya abans i una altra després del foli 130

falta un bifoli entre els folis 180 i 181

15. La seva alçada inferior als 200 mm permet incloure’l en la categoria de breviari «portàtil», segons la convenció de S. J. P. Van Dijk i J. Hazelden Walker, The Origins of the Modern Roman Liturgy: The Liturgy of the Papal Court and the Franciscan Order in the Thirteenth Century, Londres, Darton, Longman & Todd, 1960, p. 530.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

21 22 23 24

5/6 5/5 5/5 5/5

185 a 195 196 a 205 206 a 215 216 a 225

25 26 27 28 29 30

5/5 5/5 5/5 5/5 5/5 5/5

226 a 235 236 a 245 246 a 255 256 a 265 266 a 275 276 a 285

31

5/5

286 a 295

32 33 34 35

5/5 5/5 5/5 5/4

296 a 305 306 a 315 316 a 325 326 a 334

375

pestanya abans del foli 185 pestanya abans del foli 218 i una altra abans del foli 223

pestanya abans i una altra després del foli 281 pestanya abans del foli 288 i una altra abans del foli 293

falta un foli després del foli 334

Tot seguit presentem el gràfic dels quaderns irregulars:


376

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

377


378

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

Com es pot veure clarament, hem detectat una llacuna entre els folis 180v-181r, on falta el bifoli central del quadern 20, que sembla arrencat perquè en queden restes al marge inferior. D’altra banda, la distribució de pells compleix regularment la regla de la coloració uniforme de la doble pàgina o regla de Gregory,16 si bé en certs casos, com en els folis 7v-8r, 11v-12r, 32v-33r, sembla tenir excepcions, que podrien ser conseqüència de la humitat. La caixa d’escriptura és de 145 × 108 mm; en termes generals, es compten 36 línies de text, si bé constatem algunes variants. De fet, en els quatre primers folis arriba a les 44 línies, mentre que en el temporal alguns folis arriben a les 42. El text està disposat en dues columnes. Els reclams són força regulars i estan escrits horitzontalment en el marge inferior per sota de la columna de la dreta; només hem detectat un cas de reclam emmarcat en tinta vermella (f. 176v). El mal estat dels folis 141156 no permet verificar els reclams en aquest indret. Crida l’atenció que en el foli 194v hi ha el reclam del foli 195r, però no pas perquè canviï de quadern, sinó perquè en el foli 195r s’acaba el salteri-lletanies. En canvi, en el foli 195v no hi ha reclam, tot i que s’acaba el quadern 21, i en el foli 196r comencen les rúbriques del bisbat de Toledo, i en el foli 197r comença el santoral. Tot això podria tenir relació amb el que hem comentat en l’apartat sobre la foliació més antiga? Mt880 està escrit en lletra gòtica textualis amb un espai interlineal ajustat, la decoració es basa en inicials simples i filigranades alternant en blau i vermell, amb filigrana sòbria en capitals, de les quals esmentem només les dues més prominents. En el foli 20rβ hi trobem una gran inicial «P», en blau i vermell, que ocupa 16 línies i que pertany a la lliçó de Nadal Primo tempore, i al foli 302rα hi ha la inicial «A» d’Aprobate consuetudinis que correspon a la primera lliçó de matines de la Nativitat de la Mare de Déu, escrita en negatiu en blanc, sobre requadre de fons vermell i blau, que ocupa 10 línies. Tal com indica Victor Leroquais,17 algunes inicials més ornamentades, sempre però amb l’estil sobri que hem descrit per a les més grans, subratllen la distribució dels salms entre els dies de la setmana.18

16. G. R. Gregory, «Les cahiers des manuscrits grecs», Comptes rendus des séances de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, vol. 29/3 (1885), p. 261-268. 17. V. Leroquais, Les psautiers manuscrits latins des bibliothèques publiques de France, t. 1, Macon-Protat, París, 1940-1941, p. liv. 18. És el cas, per exemple, del foli 147rß amb inicial B (9 línies) de Beatus vir (Ps 1), primer


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

379

De l’enquadernació que el protegia no en queda res. Això potser ha provocat la pèrdua d’alguns folis inicials i finals. No hem pogut localitzar cap notícia o colofó que reveli el nom d’algun copista. D’altra banda, no queda rastre de segells que indiquin algun propietari antic ni tampoc signatures que puguin ajudar a reconstruir la història d’aquest còdex. A l’Arxiu de Montserrat s’ha conservat una fitxa escrita pel mateix pare Olivar on consta que el manuscrit fou donat a l’Abadia el 1954 pel senyor Jonquères d’Oriola.19 Descripció del contingut El model de descripció interna que aplicarem al nostre breviari s’ajusta en part al del Catalogue des manuscrits notés du Moyen Âge.20 Això fa possible detallar les parts principals del còdex i proporcionar els initia textuals en alguns elements representatius, com és ara els responsoris d’advent i del tridu pasqual, la distribució del salteri, alguns sants de les lletanies i totes les festes i commemoracions del santoral. A més, donada la seva importància, transcrivim íntegrament el calendari a l’annex. La disposició de les seccions principals és aquesta: Temporal Calendari - Salteri - Propi dels sants. Aquesta estructura correspon a la categoria 3 descrita per Andrew Hughes.21 Gairebé totes les fonts que

salm de matines del diumenge, del foli 185vβ amb inicial D (9 línies) de Dixit Dominus Domino meo (Ps 109), primer salm de vespres del diumenge, del foli 159vα amb inicial D (8 línies) de Dominus illuminacio mea (Ps 26), primer salm de matines del dilluns, del foli 173rβ inicial S (8 línies) de Salvum me fac Deus (Ps 68), primer salm de matines del dijous, del foli 153v inicial D (7 línies) de Deus meus respice in me (Ps 22), primer salm de prima del diumenge, del foli 178rβ inicial E (7 línies) d’Exultate Deo adiutori nostro (Ps 80), primer salm de matines del divendres, del foli 187vβ inicial D (7 línies) de Dilexi quoniam exaudiet Dominus (Ps 114), primer salm de vespres del dilluns, del foli 189vβ inicial M (7 línies) de Memento Domine David (Ps 131), primer salm de vespres del dijous, del foli 191rα inicial C (7 línies) de Confitebor tibi Domine (Ps 137), primer salm de vespres del divendres. 19. Amb tota probabilitat es tracta d’Henry Jonquères d’Oriola (1877-1962), propietari rural i industrial de Saint Papoul (Rosselló), ben connectat amb els cercles intel·lectuals i polítics catalans de la postguerra. Ramon d’Abadal el cita com una de les persones consultades per aclarir els topònims del Rosselló que apareixen en els manuscrits medievals; vegeu R. D’Abadal, Catalunya carolíngia, vol. 2/2: Els diplomes carolingis a Catalunya, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007, p. 478. 20. Cf. <http://www.musmed.fr/CMN/CMN_directives.pdf> (accés: 20-12-2018). 21. A. Hughes, Medieval Manuscripts for Mass and Office: A Guide to their Organization and Terminology, Toronto, University of Toronto Press, 1982, p. 241.


380

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

presenten aquesta disposició són de procedència anglesa. No coincideix en cap cas amb l’estructura dels breviaris toledans que coneixem, que segueixen, en canvi, l’organització següent: calendari - temporal - salteri - himnari - santoral (propi i comú).22 Això podria donar suport a la teoria que s’hagin incorporat a Mt880 seccions que originàriament no formaven part del mateix còdex. En el propi del temps, els responsoris (R/) i els seus versets (V/) són identificats mitjançant el número de referència del volum 4 del Corpus Antiphonalium Officii (núm. 6001-7922)23 i, si no és possible, del catàleg en línia Cantus Index,24 que numera les peces de l’ofici amb una xifra de sis dígits. La norma de transcripció dels textos llatins és la que fa servir Réné-Jean Hesbert, excepte J/j que transcrivim com a I/i, tant amb valor vocàlic com consonàntic. En cada foli distingim les columnes esquerra i dreta amb les lletres α i β, respectivament. 1r-4v Canticum gradum cantatur per totum annum praeter in omnibus festis praecipuis et in octavis eorum. 5r-140r Propi del temps (Des del diumenge 1 d’advent fins al diumenge 25 després de Pentecosta). Conté la festa del Corpus Domini. 5vα Dominica 1 Adv.: R/ Aspiciens a longe... V/ Quique terrigenae... V/ Qui regis Israel... V/ Excita Domine... (6129), 5vβ R/ Aspiciebam in visu... V/ Potestas eius... (6128), R/ Missus est Gabriel... V/ Dabit ei Dominus... (7170), R/ Ave Maria... V/ Quomodo fiet istud... (6157), 6rα R/ Quomodo in me fiet hoc... V/ Ne timeas Maria... (601975), R/ Salvatorem expectamus... V/ Sobrie et iuste... (7562), 6rβ R/ Audite verbum... V/ Annuntiate et auditum... (6149), R/ Ecce virgo concipiet... V/ Super solium David... (6620), R/ Confortate manus..., 6vα V/ Civitas Ierusalem... (6321). 7rβ Feria 2: R/ Obsecro Domine... V/ Qui regis Israel... (7305), R/ Laetentur caeli... V/ Orietur in diebus... (7068), 7vα R/ Alieni non transibunt... V/ Tunc exsultabunt... (6066). 8rβ Dom. 2 Adv.: 9vα R/ Ierusalem cito veniet... V/ Ego

22. J. Janini i R. Gonzálvez, Catálogo de los manuscritos litúrgicos, p. 64-67. 23. Corpus Antiphonalium Officii, vol. 4: Responsoria, versus, hymni et varia: Editio critica, edició a cura de R.-J. Hesbert, Roma, 1970, col·l. «Rerum Ecclesiasticarum Documenta, Series Maior: Fontes», núm. 10. 24. Cantus Index: Online Catalogue for Mass and Office Chants, < http://cantusindex.org >.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

381

enim sum... V/ Qua<re> dicis Iacob... V/ Popule meus... (7031), 9vβ R/ Ecce Dominus veniet et omnes... V/ Ecce cum virtute... (6586), R/ Ierusalem surge... V/ Leva in circuitu... (7034), R/ Civitas Ierusalem... V/ Ecce in fortitudine... (6290), 10rα R/ Ecce Dominus veniet protector... V/ Ecce dominator... (6613), R/ Sicut mater consolatur... V/ Dabo in Sion salutem... (7660), 10rβ R/ Ierusalem plantabis... V/ Exsulta satis... (7033), R/ Egredietur Dominus de Samaria... V/ Et praeparabitur... (6639), R/ Montes Israel... V/ Florete quasi flores... (7177). 10vβ Feria 2: R/ Ecce ab austro... V/ Aspiciam... (6570), R/ Alieni non transibunt... V/ Ego veniam... (6066), 11rα R/ Gloriosus apparebit... V/ Veniens veni... (600968).25 11rα Feria 3: R/ Rex nostre adveniet... V/ Super ipsum... (7547). 12rα Dom. 3 Adv.: 12rβ R/ Ecce apparebit Dominus... V/ Apparebit in finem... (6578), R/ Bethlehem civitas... V/ Loquetur pacem... (6254), R/ Qui venturus est26 (7485), 12vα R/ Suscipe verbum... V/ Paries quidem... (7744), R/ Aegipte noli flere... V/ Ecce veniet Dominus... (6056), 12vβ R/ Descendet Dominus... V/ Et adorabunt eum... (6408), R/ Prope est ut veniat... V/ Revertere virgo... (7438), R/ Egredietur virga... V/ Et requiescet... (6641), 13rα R/ Gaudete in Domino... V/ Non cito moveamini... (6764). 13rβ Feria 2: 13vα R/ Veni Domine... V/ Excita Domine... (7824), R/ Docebit nos Dominus... V/ Venite ascendamus... (6481), R/ Ecce veniet Dominus princeps... V/ Veniens veniet... (6612). 14rβ Feria 3: 14vα R/ Ecce radix Iesse... V/ Dabit ei Dominus... (6606). 14vβ Feria 4 Quatuor Temporum Adv.: R/ Clama in fortitudine... V/ Super muntem... (6292), 15rα R/ Orietur stella... V/ De Iacob erit... (7338), R/ Egredietur Dominus et... V/ Et elevabitur... (6640). 15vβ Feria 6 Q.T. Adv.: 16rα R/ Praecursor pro nobis... V/ Ipse est rex iustitiae... (7421), R/ Videbunt gentes... V/ Et eris corona... (7854), R/ Emitte agnum... 16rβ V/ Ostende nobis... (6656). 16vα Sabbato Q.T. Adv.: R/ Rorate caeli... V/ Emitte agnum... (7553), 16vβ R/ Germinaverunt campi... V/ Ex Sion species... (6772), R/ Ecce Dominus veniet... V/ Ecce Dominus in fortitudine... (6587). 25. Aquesta peça és coneguda només en el ms. 44.2 de la Biblioteca Capitular de Toledo, amb la variant a l’incipit: «Gloriosus apparuit» (f. 6v). 26. El responsori amb el verset Deponet omnes figura in extenso en les primeres vespres (f. 12rα).


382

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

17rβ Dom. 4 Adv. R/ Canite tuba... V/ Annuntiate in finibus... (6265), R/ Paratus esto Israel... 17vα V/ Ecce dominator... (7351), 17vα R/ Non auferetur sceptrum27 (7224), R/ Me oportet minui... V/ Ego quidem baptizavi... (7137), R/ Ecce iam venit... 17vβ V/ Propter nimiam... (6596bis), R/ Virgo Israel... V/ In caritate perpetua... (7903), 18rα R/ Non discedimus... V/ Memento nostri... (7227), R/ Iuravit dicit Dominus... V/ <Iuxta>28 est salus mea... (7045), R/ Nascetur nobis parvulus... V/ Multiplicabitur... (7195). 18rβ Feria 2: 18vα R/ Intuemini quantus sit... V/ Praecursor pro nobis... (6983), R/ Modo veniet... V/ Et dominabitur... (7172), R/ Radix Iesse... V/ Ecce virgo concipiet... (7508). 18vβ Vigilia Natalis Domini. 23vβ Stephani. 25vα Ioannis apostoli. 27rβ Innocentium. 29rα Thomae Cantuarensis. 30vβ Translatio Iacobi. 33rα Silvestri. 33rα Columbae. 33vβ Circumcisio Domini. 36rα Dominica 1 post octavas Natalis Domini. 38rα Epiphania Domini. 43rβ Dom. 1 p. oct. Epiphaniae. 50rβ Dom. Septuagesimae. 53rβ Dom. Sexagesimae. 55vα Dom. Quinquagesimae. 57rβ Feria 4 in capite ieiunii. 59vα Dom. 1 Quadragesimae. 66vβ Dom. 3 Quadragesimae. 70rβ Dom. 4 Quadragesimae. 77vβ Dom. in ramis palmarum. 81vβ Feria 5 in Caena Domini: 82rα R/ In monte Oliveti... V/ Vigilate et orate... (6916), R/ Tristis est anima..., 82rβ V/ Ecce appropinquavit... (7780), R/ Ecce vidimus eum... V/ Vere languores... (6618), 82vα R/ Amicus meus... V/ Melius illi fuerat... (6083), R/ Unus ex discipulis... V/ Qui intingit... (7809), 82vβ R/ Ego quasi agnus... V/ Omnes inimici... (6660), 83rα R/ Una hora... V/ Quid dormitis... (7807), R/ Ecce turba... V/ Et confestim... (6611), R/ Revelabunt caeli... V/ In die perditionis... (7543). 83vβ Feria 6 in die parasceve: 84rα R/ Omnes amici mei... V/ Et dederunt... (7313), 84rβ R/ Vinea mea electa... V/ Sepivi et lapides... (7887), R/ Tamquam ad latronem... V/ Cumque iniecissent... (7748), 84vα R/ Animam meam... V/ Insurrexerunt in me... (6101), R/ Tradiderunt me... V/ Astiterunt reges... (7773), 84vβ R/ Barabas latro... V/ Verax datur... (6159), 85rα R/ Caligaverunt oculi... V/ O vos omnes... (6261), R/ Iesum tradidit... V/ Adduxerunt autem... (7035), R/ Velum templi... V/ Amen dico tibi... (7821). 85vα Sabbato in vigilia 27. El responsori amb el verset Pulchriores sunt es troba en les primeres vespres (f. 17rα). 28. El copista ha escrit «Data» al començament del verset.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

383

Resurrectionis: R/ Sepulto Domino... V/ Accedentes principes... (7640), 85vβ R/ Ierusalem luge... V/ Deduc quasi... (7032), 86rα R/ Plange quasi virgo... V/ Ululate pastores... (7387), 86rβ R/ Recessit pastor... V/ Destruxit quidem... (7509), R/ O vos omnes... V/ Attendite universi... (7303), 86vα R/ Ecce quomodo moritur... V/ Et dabit impios... (6605), R/ Aestimatus sum... V/ Posuerunt me... (6057), R/ Agnus Dei Christus..., 86vβ V/ Lustra sex... (6065), R/ Sicut ovis... V/ Tradidit in mortem... (7661). 87rβ Dom. Resurrectionis. 92rα Dom. in albis. 101rα In Ascensione Domini. 104vα Vigilia Pentecostes; 109rα Dom. de Trinitate; 111rα Corpus Christi. 119rα Dom. 1 p. oct. Pentecostes. 132rβ Dom. 1 kalendis novembris. 134rβ Dom. 1 oratio.29 139vβ Dom. 25. 141r-146v Calendari de Toledo (cf. annex) 147r-193r Salteri ferial 147rα Dominica 1 ad matutinos: Beatus vir... (Ps 1), Quare fremuerunt... (Ps 2), 147vα Domine quid multiplicati sunt... (Ps 3), Cum invocarem... (Ps 4), 147vβ Verba mea auribus percipe... (Ps 5), 148rα Domine ne in furore tuo... (Ps 6), Domine Deus meus in te... (Ps 7), 148rβ <Domine Dominus noster>... (Ps 8), 148vα Confitebor tibi Domine... (Ps 9), 149rα In Domino confido... (Ps10), 149rβ Salvum me fac... (Ps 11), Usquequo Domine oblivisceris... (Ps 12), 149vα Dixit insipiens in corde suo... (Ps 13), Domine quis habitabit... (Ps 14), Conserva me Domine... (Ps 15), 150rα Exaudi Domine iustitiam meam... (Ps 16), 150rβ Diligam te Domine... (Ps 17), 151rα Caeli enarrant gloriam... (Ps 18), 151rβ Exaudiat te Dominus... (Ps 19), Domine in virtute tua... (Ps 20), Canticum ang<elorum> Te Deum. 151vβ Dom. in laudibus: Dominus regnavit... (Ps 92), 152rα Iubilate Deo omnis terra... (Ps 99), Deus Deus meus... (Ps 62), 152rβ Deus misereatur nostri... (Ps 66), Canticum trium puerorum Benedicite omnia opera Domini Domino... (Dan 3, 57-88.56), 152vα Laudate Dominum de caelis... (Ps 148), 152vβ Cantate Domino canticum novum... (Ps 149), Laudate Dominum in sanctis eius... (Ps 150). 153rβ Ad Primam <Dom. et diebus feriis>: 153vα Deus Deus meus respice in me... (Ps 21), 154rα Dominus regit me... (Ps 29. La rúbrica va precedida de l’aclariment següent: «Hic incipiunt orationes, omelie et antiphonae ad benedictus et ad magnificat quae dicuntur omnibus diebus dominicis ab octavis penthecostes usque ad adventum Domini».


384

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

22), Domini est terra... (Ps 23), 154rβ Ad te Domine levavi... (Ps 24), 154vα Iudica me Domine... (Ps 25), 154vβ Deus in nomine tuo... (Ps 53), Laudate Dominum omnes gentes... (Ps 116), Confitemini Domino quoniam bonus... (Ps 117), 155rα Beati inmaculati in via... (Ps 118, 1-16), 155rβ Retribue servo tuo... (Ps 118, 17-32), 155vα Incipit fides catholica. Quicumque... 156rβ Miserere... (Ps 50). Ad Primam preces. Kyrie eleison iii vicibus Christe eleison iii vicibus Kyrie eleison iii vicibus. Pater noster... 157rα Ad Tertiam <Dom. et diebus feriis>: Legem pone mihi... (Ps 118, 33-48), 157rβ Memor esto verbi... (Ps 118, 49-64), 157vα Bonitatem fecisti... (Ps 118, 6580). 157vβ Ad Sextam <Dom. et diebus feriis>: Deffecit in salutare tuum... (Ps 118, 81-96), 158rα Quomodo dilexi legem... (Ps 118, 97-112), 158rβ Iniquos odio habui... (Ps 118, 113-128). 158vα Ad Nonam <Dom. et diebus feriis>: Mirabilia testimonia... (Ps 118, 129-144), Clamavi in toto corde... (Ps 118, 145-160), 159rα Principes persecuti... (Ps 118, 161-176). 159vα Feria 2 ad matutinos: Dominus illuminatio mea... (Ps 26). 163rα <Feria 2> in laudibus: Miserere mei Deus... (Ps 50), 163rβ Verba mea... (Ps 5), Confitebor tibi Domine... (Is 12, 1-6). 163vβ Incipit suffragia sanctorum ad matutinos et ad vesperas.30 166rβ Feria 3 ad matutinos: Dixi custodiam vias meas... (Ps 38). 169rβ <Feria 3> in laudibus: Iudica me Deus... (Ps 42), Canticum <Ezechiae> Ego dixi in dimidio dierum... (Is 38, 10-20). 169vβ Feria 4 ad matutinos: Dixit insipiens in corde suo (Ps 52). 172vα <Feria 4> in laudibus: Te decet hymnus Deus in Sion... (Ps 64), 172vβ Canticum <Annae> Exultavit cor meum in Domino (1S 2, 1-10). 173rβ Feria 5 ad matutinos: Salvum me fac Deus... (Ps 68). 177vα <Feria 5> in laudibus: Domine refugium factus es nobis... (Ps 89), 177vβ Canticum <Moysi> Cantemus Domino gloriose... (Ex 15, 1-19). 178rβ Feria 6 ad matutinos: Exultate Deo adiutori nostro... (Ps 80), 178vα Deus stetit in synagoga deorum... (Ps 81), 178vβ Deus qui similis erit tibi... (Ps 82), 179rα Quam dilecta tabernacula tua... (Ps 83), Benedixisti Domine terram tuam... (Ps 84), 179rβ Inclina Domine aurem tuam... (Ps 85), 179vα Fundamenta eius in montibus sanctis... (Ps 86), Domine Deus salutis mee... (Ps 87), 179vβ Misericordias Domini... (Ps 88), 180vα Deus ulcionum

30. Segueix una col·lecció d’oracions i antífones ad matutinos et ad vesperas.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

385

Dominus... (Ps 93), 180vβ Venite exultemus Domino... (Ps 94) (mutilat), 181rα <Sabbato ad matutinos> (Ps 101,2) tuam a me: in quacumque die tribulor..., 181rβ/ Benedic anima mea domino (Ps 102), 185vα Dom. die ad vesperas: 185vβ Dixit Dominus Domino meo... (Ps 109). 186vβ Ad completorium <Dom. et diebus feriis>. 187vβ Feria 2 ad vesperas: Dilexi quoniam exaudiet Dominus... (Ps 114). 188vα Feria 3 ad vesperas: Laetatus sum... (Ps 121). 189rβ Feria 4 ad vesperas: Nisi Dominus aedificaverit domum... (Ps 126). 189vβ Feria 5 ad vesperas: Memento Domine David... (Ps 131). 190vβ Feria 6 ad vesperas: 191rα Confitebor tibi Domine... (Ps 137). 192rα Sabbato ad vesperas: Benedictus Dominus Deus meus... (Ps 143). 193r-195r Salms penitencials i lletanies 193vβ Alexander, Saturnine, Poncii, Felix, Laurenti, Vincenti, Mauricii cum s<ociis> t<uis>, Dionisi cum s<ociis> t<uis>, Antonine, Iuliane, Iuste et Pastor, Fabiane, Sebastiane... Egidii, Geralde... 194rα Margarita, Quiteria, Leocadia, Eulalia, Catherina, Marina, Fides, Caritas, Sapientia... 194vβ Pro pace oratio. Pro tempestate oratio. 196r-197r Rúbriques 196rα Hoc modo fiunt festa in Ecclesia Toletana. In festivitatibus quae per totum annum eveniunt nos usum ecclesiae nostrae servantes facimus sic... Festa autem sex caparum facimus isto modo... In nullis enim vigiliis dicimus Te deum laudamus nisi (?) forte eveniant in diebus dominicis vel in diebus ix lectionum... Ad vesperas duo cantores incipient antiphonas... 196rβ Festa iiiior caparum facimus sic... 197vα Festa autem duarum caparum sic facimus... Festa autem ix lectionum simplicium facimus sic... 196vβ Festa vero quae sunt in ecclesia toletana vel vi caparum vel iiiior vel duarum vel etiam ix lectionum... 197rα Et si festivitas iiiior caparum vel duarum vel et ix lectionum evenerit in die dominica etiam si proprietatem non habeat de festivitate dicatur... Et si historia de novo intraverit et si festivitas praecipua intervenerit... 197r-334r Santoral 197rα Iuliani, Basilissae. 197vα Pauli primi eremitae. 197vβ Hilarii. 198rα Commemoratio Felicis. 198vα Mauri. 198vβ Marcelli papae; 199rβ Antonii. 201rα Comm. Priscae. 201rβ Marii, Marthae, Audifacis, Abachum. 201vα Vigilancii pp.; Fabiani, Sebastiani.


386

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

203rβ Comm. Fructuosi, Eulogii, Augurii; Agnetis. 204vβ Vincentii. 206rα Ildefonsi. 208rβ Gaudentii; Conversio Pauli. 209vβ Polycarpi; Ioannis Chrysostomi. 210rβ Agnetis. 210vα Valerii; oct. Ildefonsi; Brigidae. 210vβ Ignatii. 211rβ Purificatio Mariae. 213rβ Blasii. 215rβ Agathae. 216vα Sotheris. 216vβ Scholasticae; Eulaliae barchinonensis. 217rβ Translatio Eugenii. 217vα Valentini. 217vβ Simeonis Ierosolimitani. 218rα Cathedra Petri. 219rβ Matthiae. 219vβ Albini. 220rα Emeterii, Celedoni. 220vα Nongentorum martyrum; Thomae de Aquino. 220vβ Perpetuae, Felicitatis. 221rα Quadraginta martyrum. 221vα Gregorii pp. 223rα Leandri. 223rβ Gabrielis archangeli. 225rα Transitus Benedicti. 226vβ Anuntiatio Mariae. 228rβ Mariae Aegyptiacae. 229rα Isidori. 230rβ Ambrosii. 230vβ Leonis pp.; Victoris; Euphemiae. 231rα Tiburtii, Valeriani, Maximi. 231vα Turibii (Astorga). 233rβ Sotheris pp. 233vα Georgii. 233vβ Marci evangelistae. 234vα Cleti pp.; Vitalis. 234vβ Petri martyris (Orden de Predicadores). 236rα Eutropii. 236rβ Torquati, sociorum. 236vα Philippi et Iacobi. 237vα Athanasii. 237vβ Inventio Crucis. 239rα Alexandri, Eventii, Theoduli. 239rβ Ioannis ante portam latinam. 240rα Domitillae. 240rβ Revelatio Michaelis. 240vα Basilii; Translatio Nicolai. 240vβ Gregorii Nazanzeni. 241rβ Gordiani, Epimachi. 241vα Pontii. 241vβ Maioli. 242rα Nerei, Aquillei, Pancratii. 242rβ Victoris, Coronae. 242vα Potentianae; Ivonis. 244rβ Quiteriae. 244vα Urbani. 245rα Augustini; Nicomedis, Reveriani; Marcellini, Petri. 245vα Bonifatii pp. 245vβ Primi, Feliciani. 246rα Barnabae apost. 246vα Basilidis, Cyrini, Naboris, Nazarii; Antonii de Padua. 248rα Cyriaci, Iulitae. 248rβ Martii, Marcelliani. 248vα Gervasii, Protasii. 248vβ Vig. Nativitatis Ioannis Baptistae. 251vβ Ioannis, Pauli. 252vα Dominica infra oct. Nativ. Ioannis Bapt. 252vβ Vigilia Petri, Pauli. 253rα Leonis pp. 257rα Oct. Ioannis Bapt. 257vβ Zoili, Felicis. 258rβ Translatio Martini. 259rα Oct. Petri, Pauli. 260rα Marcialis. 260rβ Leonis pp. 260vα Septem Fratrum. 260vβ Translatio Benedicti. 261rβ Margaritae. 262vα Triumphum Crucis. 263vα Iustae, Rufinae. 263vβ Marinae. 264rα Alexii. 264vα Victoris, Alexandri, sociorum; Praxedis. 264vβ Mariae Magdalenae. 266vα Apollinaris. 266vβ Vig. Iacobi; Christinae. 267rα Iacobi. 269rα Crystophori, Cucufati. 270rα Nazarii, Celsi, Pantaleonis. 270rβ Annae. 272rα Marthae. 273vβ Abdon, Sennen. 274rα Mariae Virginis; oct. Iacobi; comm. Germani Antisiodorensis. 274rβ Vincula Petri. 275rα Felicis.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

387

275vα Inventio Stephani pp. 276vβ Petri (Burgo de Osma). 277rβ Dominici (Orden de Predicadores). 279rβ Mariae de Nivibus. 280vα Transfiguratio Domini. 283rα Iusti, Pastoris. 283rβ Sixti; comm. Felicis, Agapiti. 283vα Mametis. 284rα Vig. Laurentii. 286rα Tiburtii. 286rβ Clarae. 287vβ Comm. Hippolyti. 288rα Comm. Eusebii. 288rβ Vig. Assumptionis Mariae. 292vα Ludovici. 292vβ Bernardi. 293vα Oct. Assump. Mariae. 294rβ Timothei, Symphoriani. 294vα Bartholomaei. 295vβ Genesii. 296rα Augustini. 297vα Decollatio Ioannis Bapt. 298vβ Felicis, Audacti; Vincentii, Laeti. 299rα Egidii. 299vβ Antonini. 300rα Comm. Egidii. 301rβ Hadriani. 301vβ Nativitas Mariae. 303rα Comm. Gorgonii, Dorothei. 304rα Comm. Proti, Hyacinthi. 304vβ Cornelii, Cypriani. 305r Exaltatio Crucis. 306rβ Oct. Nativitatis Mariae; Comm. Nicomedis, Reveriani. 306vα Euphemiae. 306vβ Comm. Luciae, Geminiani; Vig. Matthaei. 307vβ Mauritii, Exsuperii, sociorum. 308rα Fausti, Ianuarii, Marcialis. 308rβ Ianuarii pp.; Theclae. 308vβ Cosmae, Damiani. 309rα Oct. Matthaei; Michaelis archangeli. 310vβ Hieronymi. 311rβ Comm. Remigii, Vedasti, Frontonis. 311vα Leodegarii. 312rα Francisci. 313vα Fidis. 313vβ Oct. Michaelis; Lini pp. 314rα Marci pp.; 314rβ Dionysii, Rustici, Eleutherii. 314vβ Geraldi. 315rβ Callisti pp. 315vα Leonardi. 315vβ Lucae evang. 316vβ Caprasii. 317rα Nunilonis, Alodiae. 317rβ Ursulae, undecim millium virginum. 318rβ Servandi, Germani. 318vα Crispini, Crispiniani. 318vβ Frontonis. 319rα Vincentii, Sabinae, Christetae. 319rβ Simonis, Iudae. 319vβ Claudii, Luperci, Victorici. 320rα Quintini; Vig. Omnium Sanctorum. 323rα Oct. Omnium Sanctorum; Quatuor Coronatorum. 323rβ Passio Imaginis Christi. 324vα Theodori; Mennae. 324vβ Martini. 326rβ Emiliani. 326vα Bricii. 327rβ Vig. Eugenii. 329vα Victoris; Oct. Martini; Aciscli, Victoriae. 329vβ Dedicatio ecclesiae. 331vα Romani. 332rα Odonis; Elisabeth. 333rβ Oct. Eugenii; Caeciliae. 334rβ Comm. Felicitatis; Clementis pp. 334vβ Chrysogoni. Aspectes litúrgics de Mt880 Les fonts comparades En el nostre estudi hem tingut en compte algunes fonts litúrgiques manuscrites i impreses, que representen fonamentalment l’església de


388

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

Toledo i les seves diòcesis sufragànies, així com els testimonis de dos antifonaris, considerats d’origen aquità, i que es conserven a la Biblioteca Capitular de Toledo.31 Aqu1

Antifonari aquità, s. xi 1a meitat. Toledo, Biblioteca Capitular, ms. 44.1.

Aqu2

Antifonari aquità (?), s. xii in. Toledo, Biblioteca Capitular, ms. 44.2.

Cue

Breviari de Cuenca, 1558. Madrid, Real Academia de la Historia, 3/5632.

Mt880

Breviari de Toledo, s. xiv. Montserrat, Biblioteca, ms. 880.

Os

Breviari d’Osma, 1454-1475. Burgo de Osma, Biblioteca Capitular, ms. 2A.

Pal

Breviari de Palència, 1565. Toledo, Biblioteca Capitular, 74-18.

Seg

Breviari de Segòvia, s. xiv. Segòvia, Archivo Capitular, ms. B-288.

Sig

Breviari de Sigüenza, 1561. Sigüenza, Biblioteca Capitular, 245.

To1

Breviari copiat a Toledo, s. xii-xiii. Toledo, Biblioteca Capitular, ms. 35.9.

To2

Breviari de Toledo, s. xv. Toledo, Biblioteca Capitular, ms. 33.6.

To3

Breviari de Toledo, s. xv. Toledo, Biblioteca Capitular, ms. 33.7.

To4

Breviari de Toledo, s. xv 2a meitat. Toledo, Biblioteca Capitular, ms. 33.9.

Uclés

Breviari de Toledo adaptat al convent d’Uclés, s. xv. Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 8902.

El propi del temps Dins del propi del temps, la nostra atenció es focalitza en el responsorial de matines, d’una manera especial en els cicles d’advent i del tridu pasqual. No cal insistir en el fet que les seqüències dels responsoris formen un corpus en el qual hi ha hagut un procés de selecció, ordenació i fixació de les peces, la qual cosa els confereix un alt grau d’estabilitat,32 i això les converteix en un instrument idoni per identificar tradicions litúrgiques locals i establir els punts de contacte amb altres esglésies.33 31. Pel que fa a l’origen del ms. 44.2 de Toledo remetem a J. P. Rubio Sadia, «El oficio cuaresmal de Lázaro de Betania en las iglesias catalano-narbonenses (s. xii-xv)», Miscel·lània Litúrgica Catalana, vol. 24 (2016), p. 172-174. 32. P. M. Gy, «Les répons de matines des trois nuits avant Pâques et la géographie liturgique du Moyen Âge latin», a D. Saulnier (ed.), Requirentes modos musicos: Mélanges offerts à Dom Jean Claire, Solesmes, Publications de l’Abbaye Saint-Pierre, 1995, p. 33. 33. Hesbert ha constatat l’existència d’una «continuité remarquable de la tradition dans chaque église ou monastère. Si, d’une église à une autre église, à plus forte raison d’un monastère à un autre, des divergentes apparaissaient —très précieuses d’ailleurs pour caractériser chaque tradition— par contre, dans une même église, la fidélité était


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

389

Encara més, aquesta estabilitat permet fer servir amb prou garanties les fonts dels segles xv i xvi quan no disposem d’altres testimonis.34 El responsorial de Mt880 mostra una equivalència quasi perfecta amb el breviari To3.35 Això es veu clarament si comparem el conjunt de sèries del temporal. Només detectem diferències mínimes en alguns versets. Concretament, en el diumenge de passió Mt880, coincidint amb Aqu1, copia el verset Amici mei et proximi per al responsori Tota die contristatus, a diferència d’Aqu2 i To3. Passa el mateix el dilluns de la primera setmana d’advent amb el responsori Obsecro Domine: To3 prescriu el verset A solis ortu, mentre que Mt880 copia Qui regis Israel. El dissabte de témpores d’advent, Mt880 copia el verset Ex Sion species per a Germinaverunt campi, a diferència de To3 que inserta Tunc exsultabunt. En aquest cas, ambdós versets es troben a l’antifonari Aqu2, en el qual no és estrany trobar més d’un verset per a cada responsori, degut al seu caràcter antològic.36 Finalment, el diumenge iv d’advent, el vuitè responsori, Iuravit dicit Dominus, incorpora en Mt880 el verset Data (Iuxta) est salus mea, a diferència d’Aqu2 i To3 que donen Memento nostri; també aquí observem una altra vegada que el breviari de Montserrat coincideix amb Aqu1. Un altre punt on es diferencien el trobem en el temps que segueix l’octava de l’Epifania. Per a aquestes setmanes es prescriuen els responsoris anomenats de psalmis. El dissabte d’aquesta sèrie, Mt880 proporciona

remarquable. Quand plusieurs des manuscrits collationnés provenaient d’une même église, l’ensemble des collations faites sur chacun se recouvraient exactement»; R. J. Hesbert (ed.), Corpus Antiphonalium Officii, vol. 5: Fontes earumque prima ordinatio, Roma, Herder, 1975, col·l. «Rerum Ecclesiasticarum Documenta, Series Maior: Fontes», XI, p. viii. 34. En darrera instància, com ja va indicar Martimort en el seu dia, els llibres impresos manifesten una continuïtat de tradició que els atorga un valor inestimable de cara a omplir les llacunes de la documentació medieval; A. G. Martimort, «Sources, histoire et originalité de la liturgie Catalano-Languedocienne», a Liturgie et musique (ixe-xive s.), Tolosa, Privat, 1982, col·l. «Cahiers de Fanjeaux», núm. 17, p. 29. La mateixa idea és assumida per R. Amiet, «Les livres liturgiques du diocèse d’Elne», Revista Catalana de Teologia, vol. 7 (1982), p. 297. 35. J. P. Rubio Sadia, La recepción del rito francorromano en Castilla (s. xi-xii): Las tradiciones litúrgicas locales a través del Responsorial del Proprium de Tempore, Ciutat del Vaticà, Libreria Editrice Vaticana, 2011, col·l. «Monumenta Studia Instrumenta Liturgica», núm. 61, p. 196-269. 36. R. T. Olexy, The Responsories in the 11th Century Aquitanian Antiphonal Toledo, Bibl. Cap. 44.2, tesi doctoral inèdita, Washington, The Catholic University of America, 1980, p. 52.


390

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

tres peces: Misericordiam et iudicium, Domine exaudi i Velociter exaudi me, coincidint amb Aqu2, To1, Os i Seg. En canvi, To3 deixa aquesta fèria sense responsoris, probablement perquè l’ofici se celebrava ja de beata Virgine. Aquestes petites diferències de Mt880 pel que fa a To3 revelen la distància cronològica que separa els dos testimonis de l’ofici diví i, al mateix temps, el fet que el procés de transmissió i còpia dels breviaris plenaris diocesans no sempre es va cenyir estrictament a un únic model. En qualsevol cas, és bo d’assenyalar que les fonts litúrgicament més properes a Mt880 són Aqu2, To3, Seg i Cue, mentre que l’antifonari Aqu1 ha exercit el seu influx sobre To1, Os i Sig.37 És evident que la font del breviari romanotoledà que ens ocupa és l’antifonari Aqu2. La discrepància més palpable entre Aqu2 i Mt880 es localitza en els diumenges anteriors a la quaresma, un cicle de l’any litúrgic que evoluciona precisament entre els segles x i xii. Aqu2 descarta l’ofici al·leluiàtic de septuagèsima i situa en lloc seu la història de la Creació i el pecat original, que al seu torn fa repetir a sexagèsima,38 mentre que reserva tots junts per a quinquagèsima els responsoris de Noè i Abraham. En canvi, la tradició toledana, representada per Mt880, To2, To3 i To4, igual que To1, Pal, Os, Sig i Cue, va mantenir la septuagèsima com Aqu2, però va separar els responsoris corresponents a les dues historiae de Noè i Abraham i els va assignar un diumenge diferent a cada una, això és: sexagèsima i quinquagèsima. Una altra diferència entre Aqu2 i Mt880 consisteix en el fet que el primer inclou els tres responsoris de Llàtzer de Betània en les matines del divendres iv de quaresma, igual que Pal, un fet significatiu, sens dubte, perquè es tracta d’un element distintiu de la família litúrgica narbonesa i catalana.39

37. J. P. Rubio Sadia, La recepción del rito francorromano, p. 270. 38. Està indicat així amb la rúbrica següent: «In quibusdam ecclesiis dicitur in ista dominica Historia de Noe, et in sequenti de Abraham. Nos vero usum nostræ ecclesiæ sequentes, dicimus omnia ut in præcedenti dominica, excepto quod nono loco dicitur IX responsorium Cum turba plurima» (f. 64v). Una mà posterior ha ratllat la rúbrica i hi ha afegit: «Dominica in LX de Noe dicitur». 39. J. P. Rubio Sadia, «El oficio cuaresmal de Lázaro», p. 170-172; G. Gilányi, «Lenten Chants on the Raising of Lazarus in Early Mediterranean Antiphoners», a B. H. Haggh et al. (ed.), Papers Read at the 15th Meeting of the IMS Study Group Cantus Planus: Dobogókö/Hungary, 2009, Aug. 23-29, vol. 2, [Ottawa], Lions Bay BC, 2013, p. 531-547.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

391

Per acabar, observem una dependència directa de Cue respecte de Mt880.40 I això fins al punt de poder afirmar que la diòcesi de Cuenca va adoptar el costum toledà sense gairebé cap modificació. L’única excepció a aquest principi consisteix en la introducció de l’himne Te Deum en el lloc del novè responsori, quan ho permet el temps litúrgic, la qual cosa implica suprimir el 8è responsori i traslladar el 9è en lloc seu. El calendari El calendari, que transcrivim a l’annex, ens permet tenir una visió completa del culte dels sants tot al llarg de l’any a la Toledo del segle xiv. Facilita, a més, l’ús del santoral, perquè les rúbriques no fan esment de la data de les festes. D’entrada, cal fer notar, com ja hem dit, que Mt880 no segueix el costum habitual dels breviaris romanotoledans de la baixa edat mitjana, en els quals el calendari encapçala el manuscrit. D’acord amb la praxi de l’època, cada mes comença amb el nombre de dies solars i lunars, així com amb les hores del dia i de la nit. A continuació, trobem el número auri, la lletra dominical o del dia de la setmana (de la a a la g); ambdós elements serveixen per calcular la data de la Pasqua i, com a conseqüència, la de les festes mòbils del temporal. Tot seguit hi ha la indicació del calendari, segons la manera romana, amb la divisió en kalendae, idus i nonae, i els números romans corresponents en ordre decreixent. En el cos central de cada línia s’especifica la celebració litúrgica i al final la seva categoria, que està indicada per «capes» i «lliçons».41 Al Mt880 trobem celebracions de vi, iv, ii i i capes, així com de ix i iii lliçons. Al seu torn, nou festes porten la indicació «dupplex»,42 que suposava, en 40. En una nota molt breu, que forma part d’un aplec de papers sota el títol «Mss. de Montserrat inventari breu», amb lletra d’Anscari Mundó i anterior al catàleg d’Olivar, diu el següent sobre el nostre manuscrit: «880. Breviari toledà (regal Jonqueras) Cuenca s. xiv». Crida l’atenció la referència a Cuenca, sense més afegits, que a la llum del nostre estudi pren un relleu evident. 41. La indicació de les capes fa referència al nombre de canonges que, revestits de capa pluvial, participaven en la celebració litúrgica, ajudant al celebrant; M. J. Lop Otín, El cabildo catedralicio de Toledo en el siglo xv: aspectos institucionales y sociológicos, Madrid, Fundación Ramón Areces, 2003, col·l. «Monumenta Ecclesiae Toletanae Historica, Series V: Studia», núm. 2, p. 272. Les lectures, al seu torn, indiquen el nombre de lectures que es feien a l’ofici de matines. 42. Es tracta de l’Epifania, la Purificació, el Naixement de Sant Joan Baptista, els Apòstols Sant Pere i Sant Pau, l’Assumpció i la Nativitat de la Mare de Déu, Sant Mateu Apòstol, Tots Sants i Sant Eugeni.


392

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

termes generals, que les antífones de matines i de laudes eren cantades senceres abans i després del salm, del càntic o de la sèrie de salms.43 Es poden identificar vint-i-nou celebracions marcades amb una creu de color vermell que assenyala els dies festius. No podem descartar del tot que es tracti en alguns casos d’addicions posteriors. Si comparem la llista de celebracions marcades al Mt880 amb les festivitats de precepte assenyalades pels sínodes diocesans de Toledo de 1336 i 1356,44 advertim que no hi ha una correspondència total amb cap dels dos sínodes, tot i que presenten una gran semblança. Constit. de 1336

Constit. de 1356

Mt880

Circumcisió del Senyor

=

=

Epifania del Senyor

=

=

Sant Vicenç

Ø

Ø

Sant Ildefons

=

=

Purificació de la B. V. M.

=

=

Càtedra de Sant Pere

=

Ø

Sant Maties Apòstol

=

=

Anunciació de la B. V. M.

=

=

Resurrecció (amb fèries ii i iii)

=

absent del calendari

Sant Marc Evang.

=

=

Sants Felip i Jaume Apòstols

=

=

Invenció de la Santa Creu

Ø

=

Ascensió del Senyor

=

absent del calendari

Pentecosta (amb 2 dies següents)

=

absent del calendari

43. J. B. Lebigue, Initiation aux manuscrits litúrgiques [en línia], París, Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, 2007, col·l. «Ædilis, Publications Pédagogiques», núm. 6, p. 154, < https://cel.archives-ouvertes.fr/cel-00194063 > (accés: 08-02-2019). 44. A. García y García (dir.), Synodicon hispanum, vol. 10: Cuenca y Toledo, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 2011, p. 551-552 i p. 572-573.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

Corpus Christi

=

absent del calendari

Ø

Ø

Santa Quitèria

Sant Bernabé Apòstol

=

=

Nativitat de Sant Joan Baptista

=

=

Sants Pere i Pau Apòstols

=

=

Triomf de la Santa Creu

=

=

Maria Magdalena

=

=

Sant Jaume Apòstol

=

=

Sant Pere ad vincula

=

Ø

Transfiguració

=

=

Sant Llorenç

=

=

Assumpció de la B. V. M.

=

=

Sant Bartomeu Apòstol

=

=

Nativitat de la B. V. M.

=

=

Exaltació de la Santa Creu

Ø

Ø

Sant Mateu Apòstol

=

=

Dedicació de Sant Miquel

=

llacuna

Sant Lluc Evangelista

=

=

Sants Simó i Judes Apòstols

=

=

Tots Sants

=

=

Sant Martí

Ø

=

Sant Eugeni

=

Ø

Santa Catalina

Ø

llacuna

Sant Andreu Apòstol

=

llacuna

Sant Nicolau

=

Ø

Sant Tomàs Apòstol

=

=

393


394

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

Expectació de la B. V. M.

=

Ø

Nativitat del Senyor

=

=

Sant Esteve

=

=

Sant Joan Evangelista

=

llacuna

Sants Innocents

=

llacuna

En línies generals, el calendari de Mt880 presenta una semblança estreta amb les llistes de les constitucions sinodals. En relació amb la de l’any 1336, observem vuit casos de disparitat, sense comptar les cinc llacunes del breviari. Pel que fa a la llista de 1356, la manca de coincidència es torna a donar en vuit casos, però difereixen en algunes festes, entre les quals cal destacar la Invenció de la Santa Creu i Sant Martí, indicades per Mt880.45 Els dies de precepte que no assenyala el nostre breviari i que, en canvi, es troben en els documents sinodals són la Càtedra de Sant Pere, Sant Pere ad vincula, Sant Eugeni,46 Sant Nicolau i l’Expectació de Santa Maria. Convé assenyalar que a Toledo hi havia una parròquia llatina dedicada a sant Nicolau, citada en un document de 1146, i que aquest sant també tenia una capella a la catedral mateixa.47 És curiós, a més, que el nostre còdex assenyala la festa de Santa Quitèria, que no figura en cap de les dues llistes sinodals. Es podria tractar d’un afegit més tardà, ja que la seva festa fou introduïda en un sínode celebrat a Alcalá de Henares el 12 de maig de 1481, en temps de

45. Pot ser interessant recordar que la festa de Sant Martí era un dels dies en els quals, per concessió papal des de 1088, l’arquebisbe de Toledo podia fer servir el pali en la celebració de la missa, segons J. F. Rivera Recio, La Iglesia de Toledo en el siglo xii (1086-1208), vol. i, Roma, Instituto Español de Historia Eclesiástica, 1966, p. 248-249. A la catedral hi havia, a més, una capella que li estava dedicada; R. Gonzálvez i F. Pereda (ed.), La Catedral de Toledo 1549, según el doctor Blas Ortiz: Descripcion graphica y elegantissima de la S. Iglesia de Toledo, Toledo, Antonio Pareja, 1999, p. 234. Des de 1121 està documentada una parròquia urbana dedicada a ell; J. F. Rivera Recio, La Iglesia de Toledo, vol. i, p. 97-98. 46. Sant Eugeni, a més d’aparèixer com de precepte el 1336 i 1356, es troba en el calendari de Toledo de començaments del segle xv amb octava; J. Janini, «El rito romano en Toledo», a J. Janini i R. Gonzálvez, Catálogo de los manuscritos litúrgicos, p. 36. 47. J. F. Rivera Recio, La Iglesia de Toledo, vol. i, p. 90; R. Gonzálvez i F. Pereda (ed.), La Catedral de Toledo 1549, p. 219.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

395

don Alonso Carrillo,48 si bé no apareix escrita amb creu en el calendari del missal de 1499.49 En el calendari d’aquest missal romanotoledà hi apareixen també amb una creu vermella les celebracions de Sant Joan ante portam latinam (6-VI) i la Concepció Immaculada de Maria (8-XII). Val a dir, tanmateix, que Mt880 prescriu celebracions amb una capa, quelcom que ja no existia en el missal esmentat. D’altra banda, el calendari de Mt880 inclou un bon nombre de commemoracions, que reflecteixen normalment casos d’ocurrència perpètua, en els quals l’ofici considerat de rang inferior és reduït a una memòria. En el mes de maig hi trobem Sant Iu, la festa del qual s’introdueix com a celebració de iv capes en el sínode d’Alcalá de maig de 1379, quan era arquebisbe don Pedro Tenorio.50 Notem, en canvi, l’absència a Mt880 de Sant Ferran, celebrat en el mes de juny. Aquest mateix mes, la celebració de Sant Joan Baptista constituïa un dels dies més solemnes a la catedral de Toledo, on es custodiaven, en una imatge del sant precursor, tres fragments del seu crani, tal com explica Blas Ortiz el 1549.51 S’ha de tenir present també que, després de la reconquesta, la catedral de Toledo, en passar a ser església cristiana, fou dedicada a santa Maria sempre Verge, als sants apòstols Pere i Pau, a la santa Creu i a sant Esteve Protomàrtir,52 la qual cosa pot explicar que Mt880 assenyali amb la creu vermella tant la inventio com el Triomf de la Santa Creu; aquesta segona festa, instituïda per Jiménez de Rada (1209-1247) i celebrada el 16 de juliol, és pròpia de Toledo i commemora la victòria cristiana a Las Navas de Tolosa (1212).53 El 5 d’agost Mt880 situa la festa de Santa María de les Neus, que fou introduïda a Toledo arran del sínode d’Alcalá de 1379.54 El setembre, Mt880 no inclou Santa Obdúlia (5-IX), una màrtir natural de Toledo,

48. A. García y García (dir.), Synodicon hispanum, vol. 10, p. 674-675. 49. J. M. Sierra López, El misal toledano de 1499, Toledo, Instituto Teológico San Ildefonso, 2005, p. 250. 50. A. García y García (dir.), Synodicon hispanum, vol. 10, p. 599. 51. R. Gonzálvez i F. Pereda (ed.), La Catedral de Toledo 1549, p. 198. 52. R. Gonzálvez i F. Pereda (ed.), La Catedral de Toledo 1549, p. 145. 53. J. M. Sierra López, El misal toledano de 1499, p. 280. El seu ofici litúrgic ha estat estudiat recentment per M. Castillo Ferreira, «Música y política: el oficio en canto llano para la conmemoración de la batalla de Las Navas de Tolosa», a P. Cressier i V. Salvatierra Cuenca (ed.), Las Navas de Tolosa 1212-2012: Miradas cruzadas, Jaén, Universidad de Jaén, 2014, p. 43-52. 54. A. García y García (dir.), Synodicon hispanum, vol. 10, p. 599.


396

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

present en el missal de 1499.55 En el mes d’octubre, Mt880 disposa la festa de Santa Úrsula i les Onze Mil Verges, que segons Juan Manuel Sierra fou instituïda per l’arquebisbe Carrillo en el sínode diocesà de 1481 celebrat a Alcalá.56 Una llacuna en el mes d’octubre ens impedeix constatar si el calendari de Mt880 prescrivia el 25 la dedicació de l’església catedral, testimoniada en aquest dia ja des del segle xiii.57 Amb tot, és molt probable que hi fos present, ja que la data del 18-XII, en la qual havia començat un ús provisional com església segons Juan Francisco Rivera Recio, està reservada a l’Anunciació de Santa Maria.58 Després de confrontar el contingut del calendari amb fonts sinodals coetànies, disposem-nos ara a analitzar-lo en dues fases: primer en relació amb el santoral del còdex mateix i, després, amb el calendari de To4, que pertany a la segona meitat del segle xv. En relació amb la primera fase, és possible confrontar des del 7 de gener (santes Juliana i Basilissa) fins el 24 de novembre (sant Crisògon), i la correspondència és pràcticament total, incloses les commemoracions. Per tant, podem dir que calendari i santoral són de la mateixa època. Es tracta d’una dada rellevant del nostre estudi, si tenim en compte que fins ara es creia que no s’havia conservat cap calendari de Toledo anterior a principis del segle xv.59 El calendari de Mt880 és, doncs, el més antic que coneixem d’aquesta església. Això es posa en relleu quan comparem els calendaris de Mt880 i To4, ja que descobrim diferències notables que reflecteixen l’evolució del santoral toledà entre mitjans del segle xiv i el xv. D’una banda, detectem la introducció a To4 d’unes quantes festivitats noves: Santa Columba (11I), Santa Maria de la Pau (24-I), que substitueix al màrtir Gaudenci, el Papa Sant Esteve (2-VIII), Santa Obdúlia (5-IX) i els Sants Sergi i Bacus (8-X). Val a dir que el 30-IX consta Sant Antoní Prevere al To4, la qual cosa probablement es tracta d’un error del copista, perquè aquest dia se celebra Sant Jeroni. Crida molt més l’atenció la llista de festes que figuren a Mt880 i en canvi han estat suprimides a To4: Màrtirs Maur i Marta i Vigilantii pape

55. J. M. Sierra López, El misal toledano de 1499, p. 315. 56. J. M. Sierra López, El misal toledano de 1499, p. 329. 57. J. M. Sierra López, El misal toledano de 1499, p. 335. 58. J. F. Rivera Recio, La Iglesia de Toledo en el siglo xii (1086-1208), vol. 2, Toledo, Diputación Provincial, 1976, p. 15. 59. J. Janini, «El rito romano en Toledo», p. 35.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

397

(19-I), Valeri (29-I), Sotera (7-II), Eulàlia de Barcelona i Apolònia (11-II), Simeó Jerosolimità (18-II), Albí (1-III), Noranta Màrtirs (4-III), Quaranta Màrtirs (9-III), Maria Egipcíaca (2-IV), Lleó Papa (11-IV), el Màrtir Víctor (12-IV), Eufèmia (13-IV), Toribi (16-IV), Quitèria (22-V), Agustí de Canterbury (26-V), el Papa Bonifaci (6-VI), Aleix (19-VII), Mamés (9-VIII), Adrià Màrtir (6-IX), Tecla (24-IX), el Papa Màrtir Gener (Ianuarius) (26IX), Leodegari (1-X), els Màrtirs Faust i Gener (3-X), Úrsula i les Onze Mil Verges (22-X), la Passió de la Imatge de Crist (9-XI), Victorí (16-XI) i la Dedicació de l’Església (18-XI). En tercer lloc, hem d’assenyalar el trasllat de la data d’algunes festes. En el mes de març, Tomàs d’Aquino passa del dia 6 a Mt880 al dia 7 a To4. L’abril detectem la inversió de les festes d’Isidor i d’Ambròs: a Mt880 figuren el 4 i 5 respectivament, mentre que a To4 apareixen just al revés. Al seu torn, el Màrtir Ponci o Ponç ha passat del 10 a l’11 de maig; mentre que Fèlix Màrtir s’ha traslladat del 2 a l’1 d’agost. En aquest mateix mes, Sixte i Agapit han passat del 8 al 6, tal vegada potser perquè el dia 8 To4 situa els Sants Ciríac, Llarg i Esmaragde. Al setembre, Corneli i Cebrià, que coincideixen amb l’Exaltació de la Santa Creu, s’avancen al dia 13 a Mt880, a diferència de To4. A l’octubre, els Sants Bisbes Germà, Remigi i Vedast han passat del 2 a l’1. Aquest mateix mes, Santa Fe es trasllada del 5 al 6. Mt880, a diferència de To4, prescriu el trasllat de Santa Isabel d’Hongria, celebrada el 19 de novembre, al dia 20, ja que coincideix amb la festa d’Odó de Cluny. Finalment, Santa Anastàsia, que figura a Mt880 el dia 25 de desembre, s’ha avançat al 2 d’aquest mes a To4. En aquest mateix mes també és diferent la data de la celebració de Santa Bàrbara: el dia 16 a Mt880, el dia 4 a To4. Del conjunt de canvis detectats en podem treure, com a mínim, dues conclusions: d’una banda el notable grau d’inestabilitat que manifesta el santoral toledà a la baixa edat mitjana; de l’altra, la distància cronològica que separa Mt880 dels breviaris plenaris del segle xv conservats a la Biblioteca Capitular de Toledo. El salteri Tal com ja s’ha dit, Mt880 és un breviari que reflecteix l’ofici catedral romà. En conjunt, per tant, el salteri correspon al del breviari romà. Comencem pels elements que coincideixen plenament. A les completes trobem els salms característics de l’ofici romà: 4, 90 i 133, més el salm 30,


398

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

que es repeteixen cada dia.60 A vespres la distribució dels salms també és idèntica a la del breviari romà, i van, a raó de cinc salms cada dia, des del salm 109 a les vespres del diumenge fins a arribar als salms 143-147 per a les vespres del dissabte (o primeres del diumenge), deixant de banda, naturalment, els salms 117 i 118 (reservats per a les hores menors), el 133 (per a les completes) i el 142 (per a les laudes del divendres). Passa el mateix amb l’ofici de laudes,61 on trobem cada dia el mateix esquema de quatre salms, un càntic de l’AT i els salms Laudate (Ps 148-150). En el grup dels quatre primers salms, cada dia es repeteixen el 62 i el 66, seguits, el 50 encapçala les laudes de dilluns a dissabte (el diumenge és substituït pel Ps 92) i el segon salm és diferent cada dia (de diumenge a dissabte trobem els salms: 99, 5, 42, 64, 89, 142 i 91). La coincidència amb el breviari romà es manté, igualment, per a les hores de tèrcia, sexta i nona, idèntiques per a cada dia, amb fragments del salm 118. A prima i a matines, en canvi, és on trobem alguns detalls significatius que mereixen un breu comentari. A Mt880 trobem els salms 21 al 25, més el 53, el 116, el 117, els dos fragments 118, 1-6 i 118, 17-32 tots seguits a prima del diumenge, mentre per als dies ferials consta només la capítula. Ens trobem, per tant, davant d’un testimoni de l’organització del salteri romà com a mínim ja al segle ix per a aquesta hora,62 que donava a la prima del diumenge una llargada i una entitat especials respecte als dies ferials.63 Tant és així que, com és ben sabut, la reforma manada pel Concili de Trento, que donà lloc al breviari romà de 1568, estableix el salm 53 per a cada dia i distribueix els salms 21 al 25 de dilluns a divendres en l’ordre següent: 23, 24, 25, 22 i 21, i deixa per al dissabte el salm 118, 1-32, mentre

60. Un detall curiós el constitueix una nota al marge interior del foli 187r, escrita a mà amb lletra cursiva, just al costat del text del salm 90. Es tracta del v. 12 d’aquest salm («In manibus portabunt te, ne forte offendas ad lapidem pedem tuum»), que el copista va oblidar en escriure el manuscrit. 61. Mt880, com ja hem dit, presenta una llacuna al foli 180 que afecta el final de les matines del divendres, les laudes del divendres i el començament de les matines del dissabte. Amb tot, donada la continuïtat de l’esquema romà pel conjunt del salteri en totes les altres hores, creiem que és raonable pensar que les laudes del divendres també corresponien al mateix ofici. 62. S. Bäumer, Histoire du bréviaire, vol. 1, París, Letouzey et Ané, 1905, p. 364-365. 63. De fet, en el Breviarium secundum consuetudinem sanctae Ecclesiae Toletanae, Lugduni, 1551, folis 204v-205v, que és un breviari romanotoledà imprès, aquesta hora del diumenge conserva la mateixa estructura i apareix sota l’epígraf «Prima maior». Aquest breviari deixa per als dies ferials els salms 53 i 118, 1-32.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

399

que per al diumenge reserva el salm 117 (o el 92 de septuagèsima fins a Pasqua) i el 118, 1-32.64 Respecte a les matines, ens ha semblat útil elaborar la taula següent, amb la comparació dels salms entre el salteri romà dels segles v-vi,65 Mt880, el salteri que acompanya el llibre d’hores per a ús de la Capella Reial de París de finals del segle xiv (BnF, lat. 1082)66 i el breviari romà de 1586.67 A primer cop d’ull, la distribució dels salms en Mt880 és idèntica al BnF lat. 1082 i al breviari romà, de dilluns a dijous. Com ja hem dit, falta un bifoli al foli 180, que afecta l’últim salm de les matines del divendres i els primers salms de les del dissabte. El problema és que els salms del divendres corresponen a l’ofici romà en la major part: 80-88 i 93, però Mt880 copia tot just després del 93 el salm 94, que és el salm invitatori de cada dia. En fer això, seguiria l’ordre del salteri romà dels segles v-vi, contràriament al que ha fet fins aquest moment. Es planteja la qüestió de saber quin era el darrer salm de matines del divendres i quins eren els quatre primers de matines del dissabte. Val a dir que a partir del moment que es recupera el text del Mt880, és a dir, a partir del cinquè salm de matines del dissabte, la distribució torna a correspondre amb la de BnF lat. 1082 i la del breviari romà. Com es pot explicar la presència del salm 94 en les matines del divendres? L’altra petita diferència entre Mt880 i el breviari romà es troba en els salms del primer nocturn de matines del diumenge. Mentre el breviari romà salta els salms 4 i 5 (perquè el 4 és típic de completes i el 5 ho és de laudes del dilluns), el nostre manuscrit els copia seguits entre el 3 i el 6, i a més afegeix al final d’aquest nocturn els salms 13 i 14, de manera que, en comptes dels dotze salms habituals, ens

64. S. Bäumer, Histoire du bréviaire, vol. 2, París, Letouzey et Ané, 1905, p. 202. 65. Pres de R. Taft, La liturgia delle ore in oriente e occidente: Le origini dell’ufficio e il suo significato per oggi, Roma, Lipa, 2001, p. 182. 66. Hem escollit aquesta font perquè és un salteri de la mateixa època que Mt880. Leroquais presenta el BnF, lat. 1082 com a referència en la seva introducció a l’obra: V. Leroquais, Les psautiers manuscrits latins, t. 1, p. liii. A les p. liii-liv d’aquesta obra, dona un resum del salteri ferial contingut en el BnF lat. 1082, però, comparant-ho amb l’original (f. 80r-81r), <https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b84516336> (accés: 2002-2019), es detecta un error evident de tipografia en les completes, per a les quals cita els salms iv, lxx, xv i cxxxiii, quan haurien de ser, naturalment, els salms iv, xxx (x per l), xc (c per v) i cxxxiii. 67. Breviarium Romanum: Editio princeps (1568), ed. a cura de M. Sodi i A. M. Triacca, Ciutat del Vaticà, Libreria Editrice Vaticana, 1999, col·l. «Monumenta Liturgica Concilii Tridentini», núm. 3.


400

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

en surten catorze. En canvi, per al segon i tercer nocturn de matines del diumenge, amb tres salms cada un, tornem a trobar la correspondència amb el breviari romà. Quina pot ser la raó d’aquesta diferència en els salms del primer nocturn? Potser, el copista transcriu els primers salms tots seguits, tenint


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

401

present que a l’hora de resar el lector ja triarà els salms corresponents,68 tot i que aquest criteri s’observa només el diumenge i, en canvi, el dilluns salten els salms 21-25 (que apareixen a prima); o el dimarts, el 42 i el 50 (que apareixen a laudes), el dimecres, el 53 (que trobem també a prima) i el 62 i 66 (salms típics de laudes cada dia) i el 64 (que trobem a laudes del mateix dimecres), el divendres, el 89 (que apareix a laudes del dijous), el 90 (típic de completes), el 91 (que trobem a laudes del dissabte) i encara el 92 (que trobem a laudes del diumenge)? El santoral El santoral de Mt880 és un bon exponent del procés d’assimilació de les devocions francoromanes i hispàniques dut a terme a Castella durant la plena i la baixa edat mitjana. Les primeres van irrompre en l’escenari ibèric procedents, sobretot, del Migdia francès durant els segles xi i xii, en el moment de la transició del ritu hispànic al romà. Més tard, des de mitjans del segle xii i tot al llarg del segle xiii les diòcesis castellanes van anar inserint i adaptant more romano les festes dels seus antics sants, que gaudien d’un arrelament popular molt sòlid.69 Així, doncs, a Mt880 podem distingir els estrats següents: els sants del calendari romà universal del fons gregorià-gelasià, alguns sants regionals del sud francès, els sants de la tradició hispana i els d’àmbit local. Deixant de banda els dos primers grups, centrem ara la nostra atenció en el santoral hispànic, que està àmpliament representat. D’acord amb la classificació de Josep Vives,70 a Mt880 detectem les festes següents de màrtirs d’època romana: Fructuós i Companys (21-I), Vicenç (22-I), Just i Pastor (7-VIII, en lloc del 8), Eulàlia de Mèrida (10-XII), Iscle (17-XI), Cugat (25-VII), Faust i Gener (3-X, en lloc del 13), Fèlix de Girona (2-VIII, en lloc de l’1), Emeteri 68. En el Breviarium secundum consuetudinem Ecclesiae Toletanae de 1551, ja citat, passa el mateix amb els salms del primer nocturn de matines del diumenge, només que en aquest cas, just abans del salm 4, hi trobem la rúbrica següent: «Isti duo psalmi sequentes non dicuntur q<ua>n<do> fit officium de dominica», la qual cosa aniria a favor de la nostra hipòtesi. 69. Sobre les etapes d’aquest procés assimilatiu, remetem a P. Henriet, «Sanctoral clunisien et sanctoral hispanique au xiie siècle, ou de l’ignorance réciproque au syncrétisme. À propos d’un lectionnaire de l’office originaire de Sahagún», a Scribere sanctorum gesta: Recueil d’études d’hagiographie médiévale offert à G. Philippart, Turnhout, Brepols, 2005, col·l. «Hagiologia», núm. 3, p. 209-259. 70. J. Vives, «Santoral visigodo en calendarios e inscripciones», Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 14 (1941), p. 54-56.


402

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

i Celedoni (3-III), Zoil (27-VI), que figura en el santoral, però no en el calendari per llacuna, Leocàdia (9-XII, en lloc del 3), Justa i Rufina (17-VII), Eulàlia de Barcelona (11-II, en lloc del 12), Torquat i els seus Companys figuren només en el santoral (f. 236rβ), Servand i Germà (23-X), Facund i Primitiu (27-XI), Vicenç, Sabina i Cristeta (27-X, en lloc del 28). El segon grup està format per quatre festes visigòtiques: Millan (12XI, en lloc de l’11), Ildefons (23-I), Leandre (13-III) i Eugeni (15-XI, en lloc del 29-V). Dos d’aquests sants, Ildefons i Eugeni, tenen caràcter local per tractar-se de bisbes de la seu toledana. Així ho indica, per exemple, Mt880 en el primer cas a qui la rúbrica es refereix com «Illefonsi archiepiscopi tholetani» (f. 206rα). El segon cas és encara més rellevant ja que era venerat com a màrtir i primer bisbe de Toledo i s’hi van dur les relíquies el 1156.71 A més de ser celebrat amb vigília i octava el novembre, compta amb traslatio el 12 de febrer (f. 217rβ).72 D’altra banda, una absència significativa, tant en el calendari com en el santoral, és la de sant Julià, un dels bisbes destacats de Toledo del segle vii, que tenia un altar dedicat a la catedral, tal com ho descriu Blas Ortiz.73 De fet, en l’estatut de don Blas Fernández de 1357, la seva festa consta el 6 de març, amb sis capes,74 mentre que en el missal de 1499 hi apareix traslladat al 8 del mateix mes, amb idèntic rang litúrgic.75 Finalment, les festes mossàrabs es redueixen a tres: Nunil i Alòdia (21-X), Trasllat de Sant Isidor (22-XII) i Eugènia/Eufèmia (13-IV).

71. J. F. Rivera Recio, San Eugenio de Toledo y su culto, Toledo, Diputación Provincial, 1963, p. 60-63. 72. La translació es troba també en el breviari del convent d’Uclés (f. 200r), que segueix en gran mesura la tradició romanotoledana; J. Janini i J. Serrano, Manuscritos litúrgicos de la Biblioteca Nacional, Madrid, Dirección General de Archivos y Bibliotecas, 1969, núm. 78, p. 100. 73. R. Gonzálvez i F. Pereda (ed.), La Catedral de Toledo 1549, p. 256-258. 74. M. J. Lop Otín, El cabildo catedralicio de Toledo, p. 267. 75. J. M. Sierra López, El misal toledano de 1499, p. 224.


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

403

ANNEX El calendari del ms. 880 de la Biblioteca de Montserrat (f. 141r-146v) A diferència dels textos de la descripció interna de Mt880, el contingut del calendari es reprodueix tot procurant de mantenir la màxima fidelitat al document original, per la qual cosa s’han conservat fins i tot algunes lectures errònies. Els fragments afegits al text per tal de millorar-ne la comprensió apareixen entre parèntesis angulars < >; les llacunes i seccions il·legibles s’indiquen amb punts suspensius posats entre parèntesis (...). Les abreviatures habituals, tant si són de signe general com específic, han estat resoltes d’acord amb l’edició dels textos llatins medievals, excepte en el cas de les calendes (kls, klas), les capes (cp, cps, caps) i les lliçons (l). Fem servir «V/v» en comptes de «U/u» amb valor consonàntic; «U/u» per «V/v» en funció vocàlica. Els noms propis i els nomina sacra són transcrits amb la inicial en majúscula.


404

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

a XVIII

d XV

februarii

marcii


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

405


406

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB

xiiii

d II


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

407


408

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

409


410

Ignasi M. Fossas Colet, OSB, i Juan Pablo Rubio Sadia, OSB


El ms. 880 de la biblioteca de Montserrat: un breviari romanotoledà del segle xiv

411


MISCEL·LÀNIA LITÚRGICA CATALANA - XXIX

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS LITÚRGICS

MISCEL·LÀNIA LITÚRGICA CATALANA XXIX

http: //revistes.iec.cat/index.php/MLC • ISSN (ed. impresa): 0213-0742 • ISSN (ed. electr.): 2013-4010

Institut d’Estudis Catalans


MISCEL·LÀNIA LITÚRGICA CATALANA - XXIX

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS LITÚRGICS

MISCEL·LÀNIA LITÚRGICA CATALANA XXIX

http: //revistes.iec.cat/index.php/MLC • ISSN (ed. impresa): 0213-0742 • ISSN (ed. electr.): 2013-4010

Institut d’Estudis Catalans


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
MLC, XXVII by Institut d'Estudis Catalans - Issuu