Ll&L, 29

SUMARI

Llengua & Literatura

ESTUDIS I EDICIONS

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 143 CRÒNICA

Oriol Ponsatí-Murlà: Any Prudenci i Aurora Bertrana: més enllà de l’efemèride Manuel Guerrero Brullet: L’Any Palau i Fabre Jordi Ginebra: L’Any Fabra 2018 (I) Sebastià Serrano: Joaquim Capdevila en el record

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Llengua & Literatura

Amanda Ulldemolins-Subirats: Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu 7 Jordi Redondo: Les informacions de Muntaner sobre pobles i ètnies a la secció grega de la Crònica 31 Francesc J. Gómez: La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM: aportació a un nou stemma codicum 59 Joan Giner Monfort: Apunts sobre Rafel Andrada, presumpte autor del «Sermó de la invenció de la creu» 101 Joaquim Espinós Felipe: La pervivència de la postmemòria en la narrativa hispànica actual: Un home que se’n va de Vicenç Villatoro i El monarca de las sombras de Javier Cercas 123

29 2019

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

29 2019

257 261 265 269

Directors: August Bover (UB/IEC), Josep Moran (IEC).

Secretari: Arnau Vives (UB).

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis Catalans 00_Cob Llengua_literatura_29.indd 1

3/6/19 11:55

01_Llengua_literatura_29.indd 6

3/6/19 13:14

Llengua & Literatura

01_Llengua_literatura_29.indd 1

3/6/19 13:14

Directors: August Bover (UB/IEC), Daniel Casals (UAB).

Secretari: Arnau Vives (UB).

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Josep Moran (IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

Objectius i temàtica L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim.

Política d’accés lliure L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

01_Llengua_literatura_29.indd 2

25/6/2019 12:47:06

Llengua & Literatura Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

29 2019

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

01_Llengua_literatura_29.indd 3

3/6/19 13:14

Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat Disseny de la coberta: Ferran Cartes © els autors dels treballs © 2019, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tf.: +34 93 552 91 04 Fax: +34 93 270 11 80 scll@iec.cat Compost per Fotoletra, SA Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9527 ISSN (ed. impresa): 0213-6554 Dipòsit Legal: B 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/ 3.0/es/legalcode.ca.

01_Llengua_literatura_29.indd 4

3/6/19 13:14

ESTUDIS I EDICIONS

01_Llengua_literatura_29.indd 5

3/6/19 13:14

01_Llengua_literatura_29.indd 6

3/6/19 13:14

INTEGRACIÓ DELS DIALECTES OCCIDENTALS A L’ESTÀNDARD FORMAL TELEVISIU* The Western Catalan standard model in Telenotícies from TV3

Amanda Ulldemolins-Subirats

Universitat Autònoma de Barcelona Dept. de Filologia Catalana, Facultat de Lletres, Edifici B, 08193 Bellaterra Tf.: 97 773 12 32 Amanda.ulldemolins@gmail.com ORCID ID: 0000-0003-0445-2664 Resum El pes econòmic, polític, cultural i demogràfic de Barcelona, en territori del bloc oriental, contribueix al fet que es vincule el català central amb l’única varietat apta per a tots els registres, amb l’estàndard, i que es relegue l’occidental a un dialecte limitat a usos informals. Consegüentment, les poques ocasions que podem sentir els dialectes occidentals en un registre formal i per televisió —recordem que la presència de veus occidentals en sèries i pel·lícules és baixa o inexistent— és a través dels corresponsals situats a l’àrea occidental i dels periodistes que, des de la zona central, informen sobre notícies d’àmbit més general. Per tant, el fet que hi haja, d’una banda, des dels inicis de TV3, poques veus occidentals i, de l’altra, que el model planificat occidental no s’haja estès entre els ensenyants, té com a conseqüència que, a hores d’ara, l’estàndard oral difós per periodistes d’aquella zona dialectal tinga trets fonètics i morfològics orientals. En el següent article abordem aquesta qüestió amb l’estudi del model de llengua de sis periodistes occidentals que participen en els Telenotícies de TV3.

Paraules clau estàndard oral, mitjans de comunicació, occidental, nord-occidental, tortosí, valencià

* Aquesta recerca s’ha dut a terme en el marc del projecte FFI 2016-80191-P, «Extensión social de la norma lingüística en los medios de comunicación», dirigit per Daniel Casals i finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat (2017-2021). Igualment, s’inclou en el Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània (2017 SGR 1696). Agraeixo a Daniel Casals els comentaris que ha fet a una primera versió d’aquest article. El present text té el seu origen en el projecte elaborat dins del Màster d’Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalana (UABUB) del curs 2013-2014 com a Treball de Fi de Màster, defensat a la UAB el dia 18 de juliol de 2014 i avaluat amb la màxima qualificació.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30 DOI: 10.2436/20.2502.01.87 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 3-3-17Acceptat el 1-5-17.

01_Llengua_literatura_29.indd 7

3/6/19 13:14

8

Llengua & Literatura, 29, 2019

Abstract The economic, political, cultural and demographic influence of Barcelona on the other Catalan regions contributes to the confusion between Central Catalan —the dialect spoken in Barcelona and its region— and the standard mo­ del for the media. Consequently, the Western Catalan standard model is rele­ gated to informal usage. Keeping in mind that the presence of Western voices in TV series and movies is nearly inexistent, the few times this variety of Catalan appears as a formal model in the media is through correspondents reporting from Western regions and journalists native to the area but based in Barcelona. Therefore, given that since TV3 was founded, Eastern voices have been a majority throughout its broadcasting history, coupled with the fact that the educational system does not teach Western standard forms, the oral standard spoken by reporters from the Western regions exhibits Eastern phonetic and morphological features. The main objective of this article is to analyze the linguistic model of six Western Catalan journalists that work in the TV3 news broadcast, Telenotícies.

Key Words media, broadcast, Western Catalan, Northwestern Catalan, Valencian, Language implementation

1. INTRODUCCIÓ A la societat catalana hi ha consens a l’hora de reconèixer que TV3 ha estat, des de la seua posada en marxa el 10 de setembre de 1983, la plataforma que, juntament amb el sistema educatiu, més ha contribuït a la normalització de la llengua i la cultura catalanes. La funció pública de la televisió catalana queda resumida en la Llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i en l’article 22.3 s’estableix que «la llengua institucional per a prestar el servei públic de comunicació audiovisual de la CCMA és el català».

Per tant, TV3 ha estat un dels focus d’estandardització del català, és a dir, un referent lingüístic per a la població. Així, aquesta cadena pública de Catalunya té el deure de difondre la llengua catalana, però cal preguntar-se quina presència tenen les diferents varietats diatòpiques Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 8

3/6/19 13:14

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

9

del català en els espais de la graella, tant pel que fa a les veus (model difós), com als llibres d’estil (model planificat).1 En aquest article ens centrem en la primera qüestió, el model difós, amb l’objectiu de presentar els resultats sobre l’anàlisi del model de llengua de Televisió de Catalunya. En concret, prenent com a objecte d’estudi els textos de sis periodistes occidentals que intervenen en els Telenotícies de TV3. Aquest treball estudia el grau de manteniment dels trets de la varietat geolectal dels periodistes analitzats i el grau d’adequació a l’estàndard occidental en cadascuna de les seues modalitats: nord-occidental, tortosí2 i valencià. En un primer moment, ens vam plantejar com a hipòtesi —establida a partir de la influència lingüística de l’àrea de Barcelona a la resta de Catalunya— que, en les gravacions seleccionades, hi ha una barreja de particularitats orientals —sobretot centrals— i d’occidentals, és a dir, els genuïns dels professionals que són objecte d’estudi. També vam suposar que els periodistes mantenen, en l’estàndard difós, només el sistema de vocalisme del seu dialecte, que conformen les isoglosses que diferencien, a grans trets, el bloc occidental de l’oriental.

El fet que les diferents edicions del Telenotícies (TN) de TV3 siguen, des de fa anys, entre els cinc programes més vistos del dia a Catalunya3 avala la nostra recerca perquè posa de manifest l’impacte i la importància que tenen per a la població catalana. Per tant, els locutors que hi participen esdevenen un model de referència lingüística per als ciutadans, ja que posen en antena l’estàndard oral formal.

El present article s’estructura en tres blocs: en primer lloc, a la introducció, es presenta l’objectiu, l’objecte d’estudi i la hipòtesi inicial. A més, s’hi exposen les obres de referència que es tenen en compte a l’hora de dur a terme la interpretació de les dades i l’actualització del cens de periodistes occidentals que depenen dels serveis informa1. Per a un estudi detallat sobre els trets nord-occidentals presents a l’ésAdir, el llibre d’estil de la CCMA, consulteu Casals (2001).

2. Prenem la categorització adoptada, entre d’altres autors, per Colomina (1999) i Beltran Calvo & Segura-Llopes (2017), que consideren que el català occidental es pot dividir en tres varietats: nord-occidental, tortosí i valencià.

3. Segons dades de l’empresa Kantar Media, de l’1 de setembre de 2015 al 30 de juny del 2016, extretes de <http://www.ccma.cat/tv3/telenoticies/programa/> [Consulta 19-2-2018].

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 9

3/6/19 13:14

10

Llengua & Literatura, 29, 2019

tius de TV3. Tot seguit, s’explica la mostra escollida, se situa geolectalment cada locutor i es detalla la metodologia seguida. En segon lloc, es presenta l’estudi de les dades analitzades i es classifiquen en els següents apartats: primerament, es llisten els trets occidentals que han estat substituïts per les variants del català central. A continuació, s’enumeren les formes que presenten vacil·lacions entre les solucions occidentals i orientals i, per a acabar, es detallen els fenòmens occidentals que els periodistes analitzats conserven. Finalment, en el tercer, s’extrauen unes conclusions.

1.1. Model planificat en les obres de referència Si ens fixem en el model planificat, prenem com a referència els criteris del portal lingüístic en línia ésAdir4 (<http://esadir.cat>), i també seguim el marc establit per l’Institut d’Estudis Catalans al document Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1990-1992 [1999]3). Creiem que és pertinent afegir-hi dos obres que es presenten com a manuals d’ús per a professionals dels mitjans de comunicació i que fixen el model de llengua de les varietats que analitzem. En primer lloc, La llengua del Baix Ebre i del Montsià. Un model de llengua estàndard oral (1995), i, en segon lloc, el Llibre d’Estil per als Mitjans Audiovisuals en Valencià (2011), acceptat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Quant a les obres descriptives, ens servirem de la síntesi de dialectologia Els parlars catalans (1978 [2002]13) i del manual Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans (2015).

Així és que, per a saber el grau d’adequació a l’estàndard, tenim les directrius marcades per la màxima autoritat acadèmica catalana (IEC), que tenen caràcter normatiu, i també les indicacions de l’ésAdir, amb valor prescriptiu per als professionals de la CCMA. A banda, per a conèixer el grau de manteniment del parlar dels locutors,

4. L’«ésAdir» és una de les tres parts del Llibre d’estil de la CCMA. Les altres dos són la «Guia editorial» i el «Manual d’ús».

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 10

3/6/19 13:14

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

11

ens servim de Veny & Massanell (2015), en què es descriuen les peculiaritats de cada geolecte.

A més, cal fer una altra precisió sobre el model de llengua dels telenotícies. Per un cantó, trobem connexions en directe, en què, tot i que hi ha un guió planificat, els professionals s’expressen en un estil de llengua més espontani —sense perdre el to formal que requereix el telenotícies— i, per tant, hi ha més possibilitats que hi haja trets genuïns considerats com a no recomanables en un noticiari d’àmbit nacional.

Per l’altre, en les peces informatives hi ha les intervencions de veus en off que apareixen com a suport en els vídeos de les notícies, en els quals els periodistes lligen un guió que, si el temps ho permet, hauria d’haver estat corregit prèviament pels assessors lingüístics de TV3.

Si ens fixem en el Llibre d’estil de la CCMA, en l’ésAdir s’explicita el compromís de difondre un estàndard plural en tots els registres lingüístics, és a dir, es procura que «els professionals que intervinguin per antena reflecteixin la diversitat dialectal dels diferents territoris del domini lingüístic». Tenint en compte això, tant el corresponsal —des dels llocs dels fets—, com el presentador o col·laborador —des dels estudis centrals de TV3 a Sant Joan Despí—, han d’emprar la modalitat estàndard adaptada a la varietat que els és pròpia sense desvincular-se del registre formal que exigeix un noticiari. De fet, un dels propòsits dels mèdia —sobretot públics— és difondre la varietat estàndard codificada per l’ens normatiu5 —l’Institut d’Estudis Catalans—, això és, actuar com a agent d’estandardització. Sobre la importància del sector audiovisual en aquest procés d’extensió de la varietat codificada, Bastardas (1996: 102) exposa que en els casos d’estandardització lingüística més contemporanis els mitjans de comunicació de massa poden tenir un paper tant o més important que el sistema escolar. Paral·lelament, doncs, a l’exposició a les formes lingüístiques tradicionals del grup o comunitat en què viuen els individus, aquests entren en contacte habitual i continuat amb noves i

5. Segons el model de planificació lingüística de Haugen (1987), aquesta seria la tercera fase, anomenada implementation. Lamuela (1987: 66) tradueix aquest terme com a vehiculació.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 11

3/6/19 13:14

12

Llengua & Literatura, 29, 2019

diferents formes lingüístiques provinents […] de la premsa, de la ràdio i de la televisió, amb una alta valoració i atracció simbòlica.

En el cas que ens ocupa, i tenint en compte el que sosté Bastardas, els professionals que estudiem s’haurien de dirigir a l’audiència potencial del Telenotícies fent servir l’estàndard de la varietat occidental amb tots aquells trets del seu dialecte, subdialecte o parlar que són admesos en un registre formal. És important remarcar aquest punt atès que, en els seus inicis, el model planificat i difós pels professionals de TV3 va prendre com a base exclusivament el català oriental central (Casals 2001).

Pel que fa al model difós, tot i que s’ha augmentat la presència de veus de tot el territori6, la preponderància del dialecte central en tots els formats7 de TV3 continua sent a hores d’ara un fet objectiu i demostrable. Per tant, el Telenotícies és un dels pocs espais en què els parlants del bloc occidental poden rebre una mostra d’estàndard oral formal en la seua varietat.

1.2. Cens de periodistes occidentals dels serveis informatius de TV3 En el marc d’aquesta recerca, presentem també l’actualització del cens de periodistes occidentals que depenen dels serveis informatius de TV3.8 En Casals (2009) hi ha la llista de professionals d’aquest bloc dialectal que treballen a TV3, bé des de la redacció central a Sant Joan Despí —on hi ha la majoria de periodistes—, bé des de les corresponsalies que la cadena té arreu del país i del món. Així, pel que fa la metodologia, en primer lloc, hem actualitzat el cens de periodistes no orientals de la redacció i de les delegacions dels informatius de TV3 per a saber el lloc de procedència del professional i la seua adscripció geolectal. Ens hem centrat en els periodistes que participen al TN Migdia i Vespre, i, per tant, no hem tingut en compte, tot i que tindrien 6. Sobre la presència de les diferents varietats del català a la CCMA consulteu Casals (2009) i Camps & Casals (2009).

7. Per exemple, sobre el nord-occidental col·loquial difós en sèries deTV3, vegeu Massanell i Messalles (2009) i Ferrer-Huch (2017).

8. Aquest cens es va dissenyar durant el curs 2013-2014.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 12

3/6/19 13:14

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

13

Taula 1. Geolectes dels periodistes que analitzem, els seus noms i la relació laboral amb el Centre d’Emissió d’Informatius de TV3.

Geolecte

Periodista

Relació amb el Centre TV3

d’Emissió d’Informatius

Ribagorçà

Artur Peguera

Conductor Esports - TN Vespre

Pallarès

Lluís Caelles

Redacció central - Internacional

Pallarès

Albert Elfa

Corresponsal al Pròxim Orient

Pallarès

Anna Ferrero

Redacció central - Economia

Part central del nordoccidental

Carolina Gili

Delegació de Lleida

Part central del nordoccidental

Marina Solà

Delegació de Lleida

Part central del nordoccidental

Teresa Macià

Delegació de Lleida

Part central del nordoccidental

Eva Pelegrí

Delegació de Lleida

Part central del nordoccidental

Oriol Vidal

Delegació de Lleida

Part central del nordoccidental

Àlex Oró

Delegació de Lleida

Part central del nordoccidental

Jovita Ané

Delegació de Lleida

Part central del nordoccidental

Mariona Piqué

Redacció central - Societat

Part central del nordoccidental

Eric van Hofft

Redacció central - Societat

Part central del nordoccidental

Montse Castany

Redacció central - Societat

Part central del nordoccidental

Jordi Grau

Redacció central - Esports

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 13

3/6/19 13:14

14

Llengua & Literatura, 29, 2019

Taula 1. Geolectes dels periodistes que analitzem, els seus noms i la relació laboral amb el Centre d’Emissió d’Informatius de TV3. (Cont.)

Geolecte

Periodista

Relació amb el Centre TV3

d’Emissió d’Informatius

Part central del nordoccidental

Sergi Mulero

Redacció central - Societat

Nord-occidental (Sant Martí de Maldà)

Judit Balcells

Delegació de Lleida

Nord-occidental (Cervera)

Jaume Freixas

Redacció central - Cap de Societat

Nord-occidental (Falset)

Anna Masip

Delegació de Tarragona

Tortosí

Glòria Boquizo

Redacció central - Societat

Tortosí

Fàtima Llambrich

Redacció central - Societat

Tortosí

Víctor Sorribes

Corresponsal de les Terres de l’Ebre

Valencià central

Empar Marco

Corresponsal del País Valencià

un tractament anàleg, ni els conductors que expliquen les notícies dels blocs informatius del canal 3/249 ni els dels programes informatius d’especialitat com l’Espai Terra.

Pel que fa a l’objecte d’estudi, en aquesta recerca ens hem centrat en els següents sis locutors occidentals de Televisió de Catalunya com a mostra representativa dels professionals occidentals que intervenen regularment en els Telenotícies.

En el cas de Marina Solà, Víctor Sorribes i Empar Marco —cor­ responsals de Lleida, de les Terres de l’Ebre i del País Valencià, respectivament—, les notícies d’aquelles contrades són explicades des del lloc dels fets amb la varietat geolectal pròpia de cada regió. Per això, els espectadors podem vincular la modalitat dialectal amb la 9. De fet, algunes peces informatives s’emeten tant per TV3 com pel 3/24.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 14

3/6/19 13:14

15

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

Taula 2. Nom dels periodistes escollits, els seus subdialectes, els llocs de naixement, la vinculació laboral amb TV3 i la localitat actual de residència.

Periodista

Lloc de

Subdialecte

naixement

Relació amb el Centre

Lloc de

d’Emissió d’Informatius

residència

TV3 Lluís Caelles

Isona

Pallarès

Redacció central Internacional

Barcelona

Marina Solà

Lleida

Lleidatà11

Corresponsal de Lleida

Lleida

Mariona Piqué

Cervera

Lleidatà

Redacció central Societat

Barcelona

Fàtima Llambrich

Ametlla de Mar

Tortosí

Redacció central Societat

Barcelona

Víctor Sorribes

Deltebre

Tortosí

Corresponsal de les Terres de l’Ebre

Deltebre

Empar Marco

Godella

Valencià central

Corresponsal del País Valencià

Godella

zona en què hi ha l’esdeveniment objecte d’informació. Segons Sorribes, hem de diferenciar entre els corresponsals, «que són la cara visible d’un territori», dels periodistes que s’encarreguen de cobrir les notícies d’interès més general, en qualsevol punt de l’àrea d’atenció informativa, com els relacionats amb la política.10 D’altra banda, hi ha el cas de Fàtima Llambrich i Mariona Piqué, nascudes, per ordre, a l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) i a Lleida. Totes dos formen part de la secció de societat de la Redacció d’Informatius de TV3, ubicada als estudis de Sant Joan Despí. Per tant, les dos periodistes es dirigeixen a l’audiència, des de circumscripció central, amb la seua varietat, el tortosí i el lleidatà, respectivament. També 10. Emprem aquesta denominació per a designar, dins del bloc occidental, la varietat que es parla a les comarques centrals de Lleida (el Segrià, el Pla d’Urgell, les Garrigues i la Noguera), o siga, a l’àrea central del nord-occidental. Aquest nom és usat per experts amb la matèria com Joan-Julià Muné, Sílvia Romero o Imma Creus.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 15

3/6/19 13:14

16

Llengua & Literatura, 29, 2019

estudiem el model de llengua del pallarès Lluís Caelles (nascut a Isona i Conca d’Allà), membre de la secció internacional dels informatius i exdirector i presentador del Telenotícies.11 Com veiem, doncs, les veus occidentals en els Telenotícies de TV3 les trobem en dos situacions diferenciades. Per una banda, hi ha els corresponsals —Solà, Sorribes i Marco—, que lliguen la veu amb el territori i, per l’altra, els periodistes que, o bé des de la redacció central —Piqué i Llambrich— o des de les corresponsalies de l’estranger —Caelles—, informen utilitzant la seua varietat geogràfica en àrea no occidental. Del total de la plantilla occidental hem escollit els sis periodistes esmentats amb la intenció de representar al màxim el col·lectiu de locutors d’aquesta adscripció geolectal, és a dir, els seus diferents dialectes, subdialectes o parlars.12 A continuació, s’ha fet un seguiment de les dos edicions del TN per a detectar les aparicions d’aquests professionals.

Ans d’escollir les peces que analitzem hem tingut en compte dos factors. En primer lloc, ens hem fixat en la durada dels vídeos de les peces informatives —entre 60 i 180 segons—, que depèn de la importància del tema. En segon lloc, hem procurat que hi haja, per una banda, una gravació de la veu en off i, per l’altra, una connexió en directe, amb l’objectiu de diferenciar les primeres intervencions —en què hi ha un guió planificat generalment redactat— de les segones, on hi ha possibilitat de trobar més trets genuïns, atès que el discurs és menys planificat i més espontani. En total, hem seleccionat sis peces de cada periodista del primer semestre del 2014, aproximadament uns deu minuts de gravació. Amb això, volem saber si hi ha tensió, dins de l’estàndard oral difós, entre les peces que tenen una base redactada i les peces més espontànies i menys planificades.

A més, es va entrevistar els sis professionals, tant per a conèixer la posició que prenen enfront el paper que tenen com a agents d’es­tan­ 11. Caelles va presentar i dirigir el TN Nit el segon semestre del 1996, i durant el 2001 i el 2002. A més, va conduir el TN Migdia el 2003 i el TN Vespre del setembre del 2005 al març del 2007.

12. Així, no hi ha periodistes de l’àrea ribagorçana, ni de la del valencià septentrional (tot i que té moltes afinitats amb el tortosí), ni, tampoc, de la del valencià meri­ dional.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 16

3/6/19 13:14

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

17

dardització de l’occidental com per a assegurar-nos l’ús de determinats fenòmens i variants que, en les dades que hem recollit, tenen una presència vacil·lant i, per tant, no sabem quina de les formes és la genuïna del periodista.

2. SUBSTITUCIÓ DELS TRETS OCCIDENTALS PELS ORIENTALS: ABDICACIÓ En l’àmbit fonètic, hem documentat la incorporació de la pronúncia oriental dels mots jo i ja, amb la fricativa prepalatal sonora ([ʒ]a) en detriment de la realització occidental amb la semiconsonant ([j]a) en Caelles, Solà, Piqué i Sorribes. Al capdavall, s’ha bandejat la forma occidental, o bé per influència dels mitjans o bé per creure —erròniament— que s’assembla massa a la solució castellana i, per tant, és considerada una interferència que cal eliminar, és a dir, un cas d’hipercorrecció.

Seguidament, en el camp de la morfologia nominal, hem detectat la substitució, en Solà, de les formes del possessiu amb wau (seua) a favor de les solucions orientals amb aproximant bilabial (seva) en un registre formal, ja que, com va confirmar en el qüestionari, en el seu dia a dia manté les del bloc occidental. També formaria part d’aquest grup l’ús invariable del numeral dos, solució occidental, que en les peces de Caelles i Solà s’ha substituït per dues.13 Quant a la hipòtesi establida, a partir de l’estudi de les dades hem constatat que, sobretot en morfologia verbal, s’han reemplaçat les variants occidentals per les respectives orientals. La característica que ens ha permès verificar la hipòtesi inicial és l’increment dels verbs incoatius que, segons Massanell i Messalles (2012: 148), és «un dels trets més rellevants per a la distinció entre els dialectes orientals i occidentals». Tradicionalment, la forma de l’increment era -ix- en el bloc occidental i -eix- en l’oriental. No obstant això, per mitjà del 13. Creus & Romero (1999) analitzen el model lingüístic difós pels locutors de les ràdios de Lleida. Apunten que els periodistes d’aquestes emissores també han substituït la variant tradicional —i estàndard— dos per la forma dues.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 17

3/6/19 13:14

18

Llengua & Literatura, 29, 2019

nostre estudi notem com les variants orientals arraconen les occidentals en Solà, Caelles i Piqué, que diuen repeteix, atreveix o exerceix.

Hi ha, doncs, una substitució lingüística en la representació de l’increment que és conseqüència, d’una banda, del model de llengua difós en els mitjans de comunicació, tant a nivell oral com escrit, i, de l’altra, del sistema educatiu, que al Principat només ensenya l’increment -eix- (Aragonés 2006). De fet, Caelles i Piqué diuen que les seues formes genuïnes són les típiques de la zona oriental, és a dir, el canvi lingüístic ja s’ha produït. Aquesta modificació s’explica pel temps que fa que viuen i treballen a Barcelona, és a dir, pel contacte diari amb el dialecte oriental central.

En darrer lloc, hem estudiat el paradigma del present de subjuntiu de Caelles, Solà, Piqué, Llambrich i Sorribes, que segueix el model oriental en detriment de les formes occidentals normatives. A tall d’exemple, hem sentit confirmi, traslladi o compleixin en lloc de confirme, trasllade o complisquen, les úniques formes occidentals acceptades a la normativa. En conseqüència, les variants orientals han substituït les occidentals en aquests periodistes en un registre formal. En els registres informals, Solà, Llambrich, Piqué i Sorribes mantenen la flexió del seu geolecte, que, en el cas de les dos primeres, no té cabuda en l’estàndard. Piqué i Sorribes renuncien a les seues formes genuïnes o bé perquè no saben que són acceptades —desconeixement de la normativa i inseguretat lingüística— o bé, com reconeix Sorribes, perquè el model conegut i del qual no es dubta és el central: «crec que per no complicar-me la vida vaig tirar més cap a l’estàndard dels llibres, que és el que sents més pels mit­ jans de comunicació, tens més obres de referència i és on menys possibilitat tindré d’equivocar-me». D’aquest comentari es desprèn que, tot i que les variants tortosines siguen previstes en l’estàndard codificat, no poden ser considerades formes estandarditzades —això és, no han estat vehiculades pels agents d’estandardització.

Per consegüent, els usuaris occidentals no les han sentit en contextos formals14 i, per tant, adopten les solucions del català central, que 14. En aquest cas, les marques estàndard occidental per als verbs de la 2a i la 3a conjugació (puga, vinga) difereixen de les tortosines (pugue, vingue).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 18

3/6/19 13:14

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

19

sí que han estat vehiculades amb èxit. Així mateix, Lamuela (1994: 116) evidencia que, a diferència de les variants que únicament han estat codificades,15 les formes estàndards tenen, a més a més, una funció de direcció de l’evolució de les llengües. Sent formes difoses al màxim i associades d’una manera especial a la funció discriminant, tenen una posició de dominància. Tendeixen, doncs, a substituir les altres formes lingüístiques resolent a favor seu les vacil·lacions en l’ús de formes concurrents.

És més, la morfologia és l’àmbit del llenguatge on hem detectat més substitucions per solucions orientals —tot i que l’estàndard planificat és polimòrfic. Si busquem l’arrel d’aquest desajustament, notem que ve de lluny. En primer lloc, les variants usades en la llengua escrita pels agents d’estandardització han estat, des del començament de TV3, les orientals. Aquest és el motiu pel qual molta gent confon16 l’estàndard amb la varietat oriental, com fa Caelles: «crec que el meu català escrit és estàndard (si és que aquest estàndard existeix). No hi ha meues ni teues ni tindre ni vindre…». El que vol dir, de fet, és que en el llenguatge escrit només empra les variants centrals, és a dir, segueix l’estàndard oriental que, per a ell, és l’únic que existeix i que coneix. A més, els ensenyants de la zona occidental i els llibres de text que s’hi empren només vehiculen aquestes solucions en l’escriptura.17 Tanmateix, aquesta inclusió de formes al·lòctones és més alta, tant en morfologia com en fonètica, en els periodistes Caelles, Solà i Piqué que en Llambrich, Sorribes i Marco. Això s’explica per la zona geogràfica on pertanyen. D’una banda, Solà i Piqué provenen de les comarques centrals de l’occidental, sota la competència de Lleida, i la 15. Remarquem la diferència entre variant codificada i variant estandarditzada (Lamuela 1987: 66).

16. Segons Casals (2017: 154) aquest equívoc provoca que els parlants d’altres territoris «to shy away from using the standard that is most closely adapted to their variety».

17. Vg. Aragonés 2006 per a un estudi del tractament de la diversitat lingüística en els llibres de text. Per a més informació sobre el tema, consulteu Gimeno (1999), Pont (2003) o Pradilla (2011). Per a un estudi sobre el model de llengua que aprenen els alumnes tortosins, vegeu Ulldemolins-Subirats (2018).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 19

3/6/19 13:14

20

Llengua & Literatura, 29, 2019

conclusió és que és més permeable als trets orientals (Massanell i Messalles 2011). A més, Piqué és de Cervera, població limítrofa amb el bloc oriental, això és, zona d’acumulació d’isoglosses. Respecte a les comarques centrals dels nord-occidental (Segrià, Pla d’Urgell, les Gar­ rigues i la Noguera), la llengua ha patit una forta pressió del dialecte central que ha comportat l’anivellament lingüístic, sobretot en morfologia.18 El procés de normalització lingüística amb l’escola i els mèdia ha comportat l’assimilació de trets al·lòctons que, avui en dia, no es fan estranys als parlants d’aquestes comarques atès que, com expliquen Creus & Romero (1999: 35), el model de llengua difós pels professionals de la zona en els mèdia del territori es basa en el seguiment de les solucions orientals de la normativa «on pràcticament no hem documentat casos de formes verbals patrimonials». D’altra banda, hi ha Llambrich, Sorribes i Marco, locutors d’àrees —Terres de l’Ebre i País Valencià— que no són tan permeables a les inclusions orientals.

Com veiem, la fonètica és l’element més resistent del llenguatge, mentre que la morfologia és el més permeable i, per consegüent, es presta més a la substitució de formes. En canvi —com apunta Martí i Castell (2014: 250) — els trets fonètics i, per tant, les pronúncies típiques de cada dialecte costen més de modificar, tot i que la pressió del dialecte central en l’entorn laboral, com hem vist en Caelles, Piqué i Llambrich, afavoreix l’adopció o la interferència de trets fonètics orientals. És més, segons Bibiloni (1997: 134), «la fonètica es el ter­ reny on una llengua estandarditzada es pot permetre més variació».

Tanmateix, però, en el present estudi es posa de manifest que l’ortoèpia dels periodistes occidentals es comença a convertir en una mimesi —sobretot en els fenòmens consonàntics— dels locutors orientals.

3. VACIL·LACIÓ ENTRE TRETS OCCIDENTALS I ORIENTALS L’ús oscil·lant d’una forma denota tant la pressió del dialecte central sobre els altres geolectes del català com la falta de seguretat en el par18. Vg. Sistac (1998) i Massanell i Messalles (2011).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 20

3/6/19 13:14

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

21

lant a l’hora d’emprar la variant occidental, ja siga perquè a l’escola ha après la solució central o perquè mai ha sentit el mot propi en un àmbit formal. La majoria de les vacil·lacions l’hem trobat quan hem comparat l’estàndard oral difós (veus en off i base redactada) amb les intervencions en directe dels periodistes (amb menys planificació).

A propòsit de la realització del vocalisme àton, Llambrich barreja la pronúncia occidental, és a dir, conserva les o àtones (c[o]missió), amb d’altres formes on la o s’ha tancat en u (eur[u]s, c[u]ntracte) i, a més, hem localitzat en diverses gravacions la pronúncia de la vocal neutra en l’article [ə]l en comptes de pronunciar [e]l. En el cas que hem estudiat, tot i que no hi ha una substitució total d’aquestes formes, cal apuntar l’ús vacil·lant —en les locucions de Caelles i Llambrich— i, per tant, barrejat, de dos variants que es van tindre en compte per a definir els límits entre el català oriental i el català occidental. D’una banda, la pronúncia africada de la sibilant palatal sorda en posició inicial i postconsonàntica ([tʃ]ifra, mar[tʃ]a) s’alterna amb la realització fricativa, pròpia de la zona oriental ([ʃ]ecs, mar[ʃ]xa).

De l’altra, l’ús de les formes amb la sibilant palatal sonora, que, típicament, té la pronúncia africada en occidental ([dʒ]ent), es barreja amb la realització fricativa al bloc oriental ([ʒ]ent) en les peces de Llambrich i Sorribes, on sentim, no sols [ʒ]unta o pro[ʒ]ecte, sinó també [dʒ]udici i ma[dʒ]istrada. S’ha de tindre en compte, com apunten Sistac (1992, 1998) i Pradilla (2006), que la convivència de variants pot comportar, en un període més o menys llarg de temps, la substitució definitiva de les solucions genuïnes. És el cas de Caelles, ja que en les seues peces només hem localitzat les variants amb el so fricatiu [ʒ]oies, [ʒ]oves o [ʒ]ornada en detriment del so africat. Aquí, doncs, ja s’ha produït el canvi lingüístic.

4. CONSERVACIÓ DE TRETS OCCIDENTALS Finalment, hi ha una sèrie de particularitats occidentals, genuïnes del seu subdialecte, que els periodistes estudiats mantenen. La corresponsal del País Valencià, Marco, és la periodista que preserva més peculiaritats de la seua varietat, o siga, és la locutora que té més imperLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 21

3/6/19 13:14

22

Llengua & Literatura, 29, 2019

meabilitat al central. Aquesta periodista no es veu afectada per les circumstàncies que afecten els locutors que emeten des de Catalunya perquè el model lingüístic del País Valencià està confegit a partir de formes occidentals. A més, la distància geogràfica entre València i Barcelona redueix la pressió del català central en territori occidental del País Valencià. Així, conserva les solucions dels demostratius (este) i els tres graus de dixi del valencià (eixe), els possessius amb wau (seua) i els numerals (dèsset, huit, huitanta) en tots els contextos. En relació amb la morfologia verbal, el manteniment de les formes estàndard valencianes és absolut. En les gravacions de Marco apareix sempre l’increment amb i en els verbs incoatius (reunix, perseguixen) i el present de subjuntiu el fa amb les solucions valencianes estàndard (retiren, complisca). L’audiència de TV3, doncs, té contacte amb les variants del sud del domini lingüístic a través d’aquesta corresponsal. En aquest marc d’estàndard composicional i polimòrfic, pren rellevància la noció de transdialectalització, presentada per Bibiloni (1997: 41), entesa com el fet que les opcions adoptades per a l’estàndard, si són pròpies d’una part de la comunitat lingüística, siguin difoses i emprades a la resta de la comunitat. I és necessari, per descomptat, que la transdialectalització tingui un caràcter multidireccional, no l’unilateral propi dels models unitaristes.

Per contra, no trobem aquest ús de les formes pròpies proposades en l’estàndard en tots els locutors. Per exemple, si comparem Marco amb Solà, notem com la segona substitueix, en registres formals, l’increment amb i (cenyix) dels verbs incoatius per les expressions amb e (cenyeix), perquè no creu que el primer s’ajuste a l’estàndard, és a dir, el connota negativament com un tret dialectal. En canvi, Marco —i Sorribes— usa amb normalitat la variant pròpia (cenyix) atès que és la forma imperant en la seua zona. Així és que els periodistes es troben en la disjuntiva d’escollir la variant tradicional estàndard del seu entorn o d’adoptar la solució del català central. En aquest sentit, Lamuela (1987: 51-52) reflexiona al voltant del component identificador de la llengua estàndard: Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 22

3/6/19 13:14

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

23

En un pol del problema tenim un principi indefugible d’eficàcia: només una llengua unitària pot ser difosa pels mitjans de massa. […] En l’altre pol del problema hi ha la voluntat legítima dels parlants d’identificar-se en grups més petits que el grup nacional i de mantenir i potenciar l’originalitat cultural dels àmbits de referències corresponents a aquests grups.

Aleshores, Marco i Sorribes difonen la variant que distingeix el seu grup —la del bloc occidental. Després de Marco, els periodistes que conserven més trets característics de la seua zona són Sorribes i Llambrich, tots dos de les Terres de l’Ebre. Entre les particularitats que conserven destaquem, en la morfologia nominal, la presència sistemàtica del demostratiu sense reforçament, els possessius amb wau i l’ús invariable de dos.

Sobre la morfologia verbal, Sorribes manté l’increment -ix- dels verbs incoatius. De fet, Massanell i Messalles (2012: 199) ha estudiat la conservació d’aquestes formes amb i en l’àrea nord-occidental i conclou que l’àrea tortosina «ha obtingut el percentatge més elevat fora d’Aragó» de la marca -ix-. Explica aquest fet dient que «el manteniment dels trets propis és superior […] en aquelles regions en què s’ha definit l’existència d’un subdialecte amb unes característiques individualitzadores dins del conjunt nord-occidental, com la tortosina o la ribagorçanopallaresa». Per tant, cal tindre en compte la procedència dels periodistes: Llambrich i Sorribes van nàixer a les terres més meridionals del Principat de Catalunya; i Marco, en canvi, en una de les comarques centrals del País Valencià. Cal fer aquesta distinció sobre el territori administratiu, ja que les fronteres polítiques —que no lingüístiques— comporten diferents plans d’estudis i, alhora, diferents models de llengua.

Llambrich i Sorribes són de les Terres de l’Ebre, la contrada més al sud de Catalunya limítrofa amb el País Valencià, al sud, i amb l’Aragó a l’oest. En els dos periodistes hem localitzat una major concentració de variants genuïnes, superior a la dels locutors Caelles, Solà i Piqué. Podem explicar aquesta qüestió a partir de diversos factors lligats, d’una banda, al fet que siguen corresponsals i que informen des de la mateixa zona dialectal i, de l’altra, a les particularitats de Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 23

3/6/19 13:14

24

Llengua & Literatura, 29, 2019

la llengua d’aquella regió. Pel que fa al territori, les connexions deficitàries amb les dos grans capitals i centres del poder —Barcelona i Tar­ ragona— i el seu caràcter agrari aïllen la zona, que esdevé menys permeable. A més, ser terra limítrofa amb el País Valencià comporta un anada i vinguda de gent, cosa que esborra les fronteres administratives i corrobora el contínuum lingüístic català.

A propòsit de la consciència sociolingüística, a les Terres de l’Ebre hi ha un estret vincle entre llengua i entorn. Els habitants de la zona saben que la varietat que parlen els defineix i, doncs, els diferencia com a grup social dels parlants de la resta de geolectes. El fet que Sor­ ribes conserve molts trets de la seua varietat ajuda que l’audiència —dialectalment heterogènia— relacione el tortosí amb les Terres de l’Ebre i, per tant, el parlar esdevé un dels trets diferenciadors —si no el que més— de la comunitat. A més, a les Terres de l’Ebre, a diferència de les comarques occidentals del nord del Principat, algunes solucions com ara el demostratiu simple no tenen cap connotació negativa, tot i que el model que es promociona des de l’ensenyament siga, també, de base oriental.

5. CONCLUSIONS De la interpretació dels diferents materials que hem estudiat n’extraiem diverses conclusions. En primer lloc, de l’anàlisi de més amunt es desprèn que la fonètica és l’element més resistent del llenguatge, mentre que la morfologia és el més permeable i, consegüentment, es presta més a la substitució de formes. En canvi, els trets fonètics costen més de modificar, tot i que la pressió del dialecte central en l’entorn laboral, com hem vist en Caelles, Piqué i Llambrich, afavoreix l’adopció o la interferència de trets fonètics orientals. D’aquestes anotacions obtenim el grau d’adequació a l’estàndard occidental dels locutors, que ens ha permès establir una gradació, de menys a més, on Caelles i Piqué se situen en l’extrem de menys manteniment, i Marco i Sorribes en el de més conservació de trets idiosincràtics.

Una altra conclusió que es deriva d’aquest treball és la diferent concepció de l’estàndard dels periodistes estudiats, tant a partir del Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 24

3/6/19 13:14

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

25

seu ús lingüístic com de la seua actitud lingüística. Així, alhora que Caelles, Solà i Piqué decideixen adoptar les formes orientals —tot i que puguen parèixer alienes a la seua zona—, Sorribes i Marco tenen una actitud més militant amb les variants pròpies, que ha traspuat en les entrevistes quan han relacionat llengua i territori com un nexe indissoluble. Les diferents actituds lingüístiques coincideixen en les diferents zones occidentals: la del nord (Caelles, Solà i Piqué), més propera geogràficament a l’àrea central, i la del sud (Llambrich, Sor­ ribes i Marco), on preserven la majoria de peculiaritats que els defineixen. Com a conseqüència, la distància geogràfica es converteix en distanciament en l’ús lingüístic, en el model de llengua que difonen.

A més, aquests tres últims periodistes vehiculen trets que l’IEC considera no recomanables19 en un registre formal, però que són característics de la seua varietat, com per exemple l’apitxament i l’ensordiment en Marco ([ʧ]uga o sen[s]ill) o el demostratiu per a Sorribes (este).

Podem enllaçar aquesta consciència amb les diferents actituds lingüístiques que es reflecteixen en el present treball. Cal remarcar, però, l’endodiglòssia com a situació general entre els periodistes de l’àrea central del nord-occidental, és a dir, atribueixen al dialecte central la preeminència sobre el seu, l’occidental, i li atorguen un prestigi social que ja té, és a dir, el reafirmen com a varietat majoritària en els mèdia. És, doncs, una situació de desigualtat entre dos varietats de la mateixa llengua, on la varietat A, la del periodista, queda relegada a espais comunicatius familiars i menors, mentre que la B és present en tots els registres formals i en l’estàndard i l’adopten parlants d’A que creuen que en aquestes situacions comunicatives és preferible emprar B. Dins d’aquest àmbit, cal posar de manifest l’estreta relació entre escola, mitjans de comunicació i model de llengua de la població.

Aquests tres factors s’interrelacionen fins a convertir-se en un cercle viciós. En altres paraules, els parlants occidentals coneixen les variants genuïnes que han après en el seu entorn més immediat —família i cercles d’amistat— i, també, les formes que han adquirit a l’escola, 19. Segons la Proposta (1992 [1999:3 11]), les formes no recomanables no són estàndard.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 25

3/6/19 13:14

26

Llengua & Literatura, 29, 2019

que queden validades, alhora, pels mèdia orals i escrits. Això dona lloc, massa sovint, a la identificació —errònia— entre estàndard i varietat central. En alguns casos, com exemplifiquen Caelles i Piqué, la influència del català central és tan potent que els parlants occidentals abandonen les variants morfològiques pròpies per a adoptar les de la varietat que és present en la majoria dels àmbits del seu dia a dia. Per tant, l’exclusió d’una forma de l’estàndard pot comportar l’abandonament d’aquella variant en tots els registres del parlant, un exemple seria, com diu Caelles, el cas de l’ús invariable de dos: «crec que ho he incorporat. Ja em surt dir dues, tot i que no sempre».

Hem de prendre en consideració, també, que els assessors lingüístics del Centre d’Emissions d’Informatius de TV3 corregeixen tots els textos que s’han d’emetre en els Telenotícies, però es fixen, sobretot, en les qüestions d’estil per a millorar la comprensió i l’agilitat del discurs, en aspectes d’ortotipografia i en interferències o matisos lèxics.

No tenen en compte si la varietat de l’estàndard que usa el locutor és la que geolectalment li correspondria, atès que això és decisió de qui redacta la notícia, en aquest cas, del periodista occidental. Tot i això, si un text ve de zona occidental els assessors lingüístics d’informatius paren esment a les variants que usa.20 A més, homogeneïtzen el discurs, és a dir, si hi ha un seva i un seua trien la forma que fa servir més el locutor i canvien l’altra.

Pel que fa a les directrius aplegades en la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, l’IEC condemna l’ús indiscriminat de variants, és a dir «el locutor […] no ha de barrejar, per exemple, trets fonètics i morfològics propis dels parlars occidentals amb d’altres propis dels orientals». En efecte, si ens cenyim a aquest postulat, els sis periodistes analitzats han fet un ús promiscu de les formes, malinterpretant la flexibilitat que permet l’estàndard. L’ésAdir, en canvi, és menys restrictiu a l’entrada de particularitats occidentals, ja siga, possiblement, perquè no esmenta els trets i, per tant, deixa la porta oberta. Per exemple, l’ésAdir recomana i incita a l’ús de l’obertura en a 20. «Ep, aquest article ve de Lleida, deixem caragols». Exemple del respecte per les variants occidentals. Comentari sentit durant l’estada de pràctiques a la Unitat d’Assessorament Lingüístic de TV3 (maig-juliol 2014), a la secció d’informatius.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 26

3/6/19 13:14

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

27

dels mots començats per en-, em- i es- ([a]sperar) o l’obertura de la e final pròpia del nord-occidental (polici[ɛ]) en els parlants que els tinguen com a característic. Dit d’una altra manera, considera que són trets molt arrelats en la llengua dels periodistes i que són genuïns dels seus parlars. En canvi, la Proposta els considera admissibles només en els registres informals. A més, el portal lingüístic de TV3 té en compte fenòmens que no apareixen en la Proposta com el tancament de la vocal o en u davant de la síl·laba tònica (p[u]drit), i accepta, a diferència de l’IEC, la pronúncia i l’escriptura de mots com mascletà o plantà, amb la caiguda de la -d- intervocàlica, realització característica del valencià.

BIBLIOGRAFIA Aragonés (1995): Albert Aragonés, La llengua del Baix Ebre i del Montsià. Un model de llengua estàndard oral, Tortosa: Consorci per a la Normalització Lingüística - Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l’Ebre.

— (2006): «La llengua vehicular dels llibres de text d’ESO de català i valencià», dins: Segon Congrés Cultura i Territori a les Comarques de la Diòcesi de Tortosa (Amposta, 30 de març de 2006). [Inèdit]. En línia a: <http://usuaris.tinet.org/aragones/llibrestexteso. htm> [Consulta: 23-9-2018] Bastardas (1996): Albert Bastardas, Ecologia de les llengües, Barcelona: Proa.

Beltran Calvo & Segura-Llopes (2017): Vicent Beltran Calvo i Carles Segura-Llopes, Els parlars valencians, València: Publicacions de la Universitat de València.

Beltran (2010): Andreu Beltran, «Unitat o diversitat en el model de llengua dels llibres de text valencians», dins: Articles de didàctica de la llengua i de la literatura, núm. 50, ps. 57-68.

Bibiloni (1997): Gabriel Bibiloni, Llengua estàndard i variació lingüística, València: Editorial 3 i 4.

Camps & Casals (2009): Oriol Camps i Daniel Casals, «Límits per a la consecució d’un estàndard plural als media. El procés de proLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 27

3/6/19 13:14

28

Llengua & Literatura, 29, 2019

ducció de textos a la ràdio com a factor d’anivellament geolectal», dins: Kabatek, Johannes; Pusch, Claus D. (eds.), Variació, poliglòssia i estàndard. Processos de convergència i divergència lingüístiques en català, occità i basc, vol. 7, Aachen: Shaker; «Biblioteca Catalànica-Germànica», 7, ps. 231-256.

Casals (2001): Daniel Casals, «Contribució dels media orals a la construcció d’un estàndard de masses plural: presència del dialecte nord-occidental en el llibre d’estil de les emissores radiofòniques de la CCRTV», dins: Zeitschrift für Katalanistik, núm. 14, ps.151-161.

— (2009): «Equilibri geolectal als media públics del Principat de Catalunya. Els casos de TV3 i Catalunya Ràdio», dins: Kabatek, Johannes; Pusch, Claus D. (eds.), Variació, poliglòssia i estàndard.

Processos de convergència i divergència lingüístiques en català, occità i basc, vol. 7, Aachen: Shaker; «Biblioteca Catalànica-Germànica», 7, ps. 209- 230.

— (2017): «Ensuring the quality of language standardization: The trai­ning of advertising announces in Catalan», Catalan Journal of Communication & Cultural Studies, núm. 9, 1, ps. 145-161.

Catalunya Ràdio i Televisió De Catalunya (2006): ésAdir <http:// esadir.cat/>. [Consulta: 23-9-2018] Colomina (1999): Jordi Colomina, Dialectologia catalana. Introducció i guia bibliogràfica, Alacant: Universitat d’Alacant.

Creus & Romero (1999): Imma Creus i Sílvia Romero, «Els mitjans de comunicació orals a Lleida», Llengua i ús, núm. 14, ps. 31-36.

Ferrer-Huch (2017): Laura Ferrer-Huch, «El nord-occidental a la ficció de TV3», Llengua & Literatura, núm. 27, ps. 31-55.

Gimeno (1999): Lluís Gimeno, «Fronteres lingüístiques i fronteres administratives: La cruïlla catalanovalenciana», dins: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Tortosa (4 i 5 de juny de 1999), Barcelona-Tortosa: Institut d’Estudis Catalans Ajuntament de Tortosa, ps. 65-71.

Haugen (1987): Einar Haugen, Blessings of Babel. Bilingualism and language plannings: problems and pleasures, Berlín: Mouton de Gruyter.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 28

3/6/19 13:14

Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu

29

Institut d’Estudis Catalans (1990 [1999]3): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana I. Fonètica, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

— (1992 [1999]3): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana II. Morfologia. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Lamuela (1987): Xavier Lamuela, Català, occità i friülà: llengües subordinades i planificació lingüística, Barcelona: Quaderns Crema.

— (1994): «L’estandardització de les llengües subordinades», dins: Estandardització i establiment de llengües, Barcelona: Edicions 62, ps. 131-142.

Martí i Castell (2014): Joan Martí i Castell, «Normativització (I): L’IEC, unitat i variació, una qüestió ideològica i política», dins: Aportacions als estudis de filologia i lingüística catalanes, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Massanell i Messalles (2009): Mar Massanell i Messalles, «El col·loquial mediatitzat nord-occidental», dins: Bassols, Margarida i Segarra, Mila (eds.), El col·loquial dels mitjans de comunicació, Vic: Eumo, ps. 159-168.

— (2011): Permeabilitat del català nord-occidental a l’estàndard mediàtic i educatiu: el cas de l’Alt Urgell, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; «Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística», xvi.

— (2012): «Feve temps que no diva tants verbs!» Manteniment i transformació de paradigmes verbals en el català nord-occidental del tombant de segle, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Pont (2003): Màrius Pont, «Model de llengua a l’aula», dins: Domingo, Anna (ed.), Una radiografia social de la llengua catalana. Actes de les Jornades sobre la Llengua a les Comarques de Tarragona, Tarragona: Departament de Cultura - Generalitat de Catalunya, ps. 551-557.

Pradilla (2006): Miquel Àngel Pradilla, «De fronteres administratives i límits geolectals. La cruïlla lingüística valencianocatalana (i aragonesa)», dins: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Morella (16 i 17 de desembre de 2005), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, ps.19-34.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 29

3/6/19 13:14

30

Llengua & Literatura, 29, 2019

— (2011): «La gestió normativa de la llengua catalana. Unitat en la diversitat o diversitat d’unitats?», Revista de Llengua i Dret, núm.

56, ps. 115-141.

Sistac (1992): Ramon Sistac, «El dialecte nord-occidental en els àmbits d’actuació formals», dins: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida (1 i 2 de juny de 1991), Barcelona-Lleida: Institut d’Estudis Catalans - Institut d’Estudis Ilerdencs - Universitat de Lleida, ps. 39-43.

— (1998): «L’impacte de la normalització lingüística sobre la variació.

Un cas concret: el català nord-occidental», dins: Boix, Emili et. al (eds.), El contacte i la variació lingüístics. Descripció i metodologia, Barcelona: PPU, ps. 161-176.

Ulldemolins-Subirats: Amanda Ulldemolins Subirats, «La presència del tortosí al TN Comarques de Tarragona», dins: Actes del Col·loqui “Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua” [en premsa].

— (2018): «“Lo color vermell serà lo roig”. Ús dels geosinònims en la població escolar d’Alcanar», beCEroLes. Veny & Massanell (2015): Joan Veny i Mar Massanell, Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans, BarcelonaAlacant-València: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona - Publicacions de la Universitat d’Alacant - Publicacions de la Universitat de València.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 7-30

01_Llengua_literatura_29.indd 30

3/6/19 13:14

LES INFORMACIONS DE MUNTANER SOBRE POBLES I ÈTNIES A LA SECCIÓ GREGA DE LA CRÒNICA Muntaner’s comments on nations and ethnical groups in the Greek section of the Chronicle

Jordi Redondo

Universitat de València Dept. de Filologia Clàssica Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació Blasco Ibáñez 32, 46010 València, País Valencià Jordi.Redondo@valencia.edu ORCID: 0000-0002-5347-5830

Resum A la Crònica de Ramon Muntaner hi ha una diversitat de gèneres literaris, entre els quals el de la crònica de viatges destaca per la seua novetat a l’època.

L’article tracta dels continguts etnogràfics inclosos a la secció grega de l’obra.

Una primera tasca consisteix a situar l’obra dins del seu context literari, amb una breu síntesi de les característiques de les obres historiogràfiques centrades en aspectes etno- i antropològics. Tot seguit, passem a exposar els punts de contacte de l’autor amb aquesta perspectiva, que era aliena als objectius dels cronistes precedents. Finalment, procedim a destriar el perfil etnogràfic d’a­ quells passatges que l’exemplifiquen, a partir d’un corpus concret dins la Crònica, el de la secció grega.

Paraules clau Muntaner, Crònica, historiografia, etnocentrisme antropològic, contrast Abstract Ramon Muntaner’s Chronicle displays a multiplicity of literary genres.

Among them, the travel chronicle is worth high lighting, in that it was something new in that period. This paper examines the ethnographic contents found in the Greek section of the Chronicle. First of all, the chronicle must be placed within its literary frame, in which other historiographical works also pay considerable attention to ethnographic and anthropological aspects. Se­ condly, Muntaner’s relationship with this perspective is worth examining, as it was not inherited from the tradition of the genre. Finally, a set of passages of ethnographic interest is taken from a specific section of the chronicle related to the Greek campaigns of the Catalan Company.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58 DOI: 10.2436/20.2502.01.88 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 24-6-17 Acceptat el 24-9-17.

01_Llengua_literatura_29.indd 31

3/6/19 13:14

32

Llengua & Literatura, 29, 2019

Keywords Muntaner, Chronicle, historiography, anthropological ethnocentrism, contrast

El cronista Ramon Muntaner, un historiador de pedra picada que algun cop hem comparat amb els pares grecs del gènere, Heròdot i Tucídides,1 no es nega en determinades ocasions a reservar un cert espai a reflexions de caire personal, no exemptes tanmateix d’una voluntat d’objectivació que l’acosten a l’asèpsia del científic.2 Dins d’aquestes observacions, algunes de molt breus i d’altres a la manera d’excursus, a la secció grega de la Crònica n’hi ha un bon nombre de caràcter que actualment definiríem com a antropològic que volem comentar aquí de manera monogràfica.

1. LA CRÒNICA DE MUNTANER COM A GÈNERE LITERARI D’acord amb les convencions pròpies dels manuals de literatura, Muntaner és autor d’una obra inclosa dins del gènere de la historio1. Redondo (2016b: 69): «Muntaner fou capaç de dotar d’una perfecta coherència els blocs amb què va bastir la seva obra, com segles abans havien fet Heròdot i Tucídides, i sense que amb aquesta observació vulguem cap relació de dependència del cronista català respecte dels historiadors grecs. En qualsevol cas, tots tres són autors d’una única i extensa obra, i articulada de manera que no impedeix la lectura autónoma de seccions de la mateixa. Tant pel rigor del mètode com per la integració de gèneres diferents de l’historiogràfic, Muntaner s’atansa més a Heròdot que no a Tucídides.»

2. Redondo (2016a: 41): «Juntament amb l’ojectiu d’adreçar-se a un públic ampli i heterogeni, on es comptaven tots els estaments i classes, hem de tenir present que Muntaner va dotar la seva obra d’un component personal que ultrapassa l’antic sentit d’autopsia de la historiografia clàssica; no només es tractava de conferir al relat un segell d’autenticitat basat en el testimoniatge personal de qui havia assistit com a actor, i no pas simple espectador, als esdeveniments narrats. Des d’aquest punt de vista, la diferència amb la Crònica del rei En Pere, narrada en tercera persona, és diametral.

Muntaner parla en primera persona i no s’està de repetir de manera constant que és ell qui valida i justifica allò que Tucídides, l’historiador grec que tant estimava Paquimeris, anomenava ἡ ἀλήθεια τῶν πραγμάτων, ço és, la veritat dels fets.»

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 32

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

33

grafia, tot i que Riquer hi reconeix característiques peculiars;3 la realitat, tanmateix, imposa una lectura molt més matisada.4 Una lectura detinguda de l’obra ens diu que el nostre cronista s’allunya en molts aspectes dels paràmetres habituals, car no es limita a una mera exposició dels fets5 a l’estil dels annalistes llatins, que en certa manera representen el precedent metodològic dels cronistes medievals. Ben al contrari, Muntaner és sempre disposat a oferir la seua particular opinió, l’autoritat de la qual descansa en el seu paper com a protagonista dels fets. D’altra banda, s’ha remarcat també com des del punt de vista del sistema literari de l’època la crònica s’atansa a altres gèneres amb els quals en part competia. Una vegada superada la crònica clerical, composta en llatí i reservada a una molt limitada difusió escrita, circumscrita a cercles abacials i curials, la crònica laica feia ús de la llengua vulgar i combinava la difusió escrita amb una de més àmplia, de signe oral, que compartia amb la poesia joglaresca molts factors: el de la persona del recitador, per exemple; el de l’espai de recitació; el del públic receptor; el dels recursos propis de la poesia oral, tant pel que 3. Així ho fa Riquer (1964: 456-457): «Hi advertim, doncs, el doble aspecte de la Crònica de Muntaner: d’una banda, constitueix unes memòries personals de qui està convençut que ha viscut esdeveniments històrics dignes d’ésser consignats per escrit, i de l’altra, un ensenyament per a reis futurs, els quals en el que ell relatarà trobaran una lliçó a seguir. (…) El llibre és un ‘mirall de prínceps’, i per això Muntaner, sobretot quan vol donar consells de govern o de guerra, s’adreça als ‘senyors’ que escoltaran la lectura de la seva crònica. No res menys, Muntaner sempre destina la seva crònica a uns ‘oidors’ i no pas a uns lectors, la qual cosa aproxima l’autor a nosaltres perquè nosaltres mateixos som requerits per ell». Les molt escaients observacions de Riquer reapareixen a la recent monografia d’Aguilar (2015: 34): «Des del principi, doncs, el cronista es presenta com el testimoni d’excepció d’uns fets extraordinaris, algú que d’altra banda, sap reconèixer l’ajuda que la Providència li ha prestat al llarg d’una vida curulla d’experiències. La memòria autobiogràfica s’entrelliga amb els fets dels reis, i per això la redacció de la Crònica s’interpreta també com una acció de gràcies parti­ cular». Vegeu també Badia (1993: 23): «Muntaner ens explica unes coses que van succeir de veritat i, en canvi, els esdeveniments passen davant dels nostres ulls com si es tractés d’un roman protagonitzat per un heroi modèlic. Com més protestes de ve­ ra­citat insubornable profereix Muntaner, més novel·lesc ens sembla tot el que ens ex­plica».

4. Varvaro (1984).

5. Cingolani (2007: 165) arriba a afirmar de Muntaner allò que Plutarc ja digué d’Heròdot: que era un gran manipulador o mentider. No és aquest el lloc per a opinar sobre la qüestió, per a la qual demanaríem en tot cas una anàlisi més objectiva.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 33

3/6/19 13:14

34

Llengua & Literatura, 29, 2019

fa a la composició com pel que fa a la recitació; i, finalment, el de molts dels continguts dels respectius gèneres, l’èpica i la lírica d’una banda, i la crònica de l’altra. La comunitat formal i temàtica ens permet d’atansar el gènere de la crònica al de les narracions en vers hereves de l‘èpica, i de les quals han romàs alguns exemples, tot i que la crítica més recent les qüestiona fins a negar-les.6 Sense cap dubte la nova crònica devia molt a aquesta antiga tradició joglaresca, i totes dues hagueren d’influir-se i d’enriquir-se mútuament.

Ara bé, tot i l’aproximació de Muntaner a la forma i el contingut de l’èpica, la Crònica no s’hauria de veure com una mena de mixtificació d’aquest gènere i l’historiogràfic. Podríem adduir que d’una manera paral.lela a la curiositat intel.lectual de Muntaner —o al seu realisme, si en volem dir així— per les diverses llengües que sentia, ço és provençal, francès, italià de Sicília, àrab, grec i turc, el nostre autor va sentir també un fort interès per gèneres literaris diferents del de la crònica. Només a la secció grega —a altres parts de l’obra es troben altres interessants exemples—7 es registren manlleus a l’èpica,8 a la dramatització en general i de manera específica a la tragèdia,9 a la paròdia a mig camí entre la sàtira i la deformació còmica i a la comicitat ja d’una manera explícita,10 a la literatura didàctica lato sensu, a la dicció gnòmica,11 a la literatura de viatges, i a la llegenda hagiogràfica i mitològica.12 No creiem, tanmateix, que la Crònica respongui a un interès autobiogràfic,13 aspecte en què destaca molt més, per exemple, la Crò 6. Soldevila (1954, 1957). Ambdós treballs es troben recollits a Molas & Mas-

sot i Muntaner (eds.) (1996: 303-306, 307-309, respectivament). Tot amb tot, hi ha un

replantejament recent del tema per part d’Asperti (1993), on es nega la teoria que hi hagués uns poemes èpics que les cròniques haguessin prosificat, com havien suposat Montoliu, Soldevila i Coll i Alentorn.

7. Ben conegut és el cas del poema èpic en provençal que declama l’infant Alfons al capítol CCLXXII. Vegeu al respecte Armangué i Herrero (2003: 14-16). Pel que fa a la integració dins l’obra dels temes de la tradició artúrica vegeu Wild (1990).

8. R. Muntaner, Crònica, cap. CCXIX. 9. R. Muntaner, Crònica, cap. CCXIII. 10. R. Muntaner, Crònica, cap. CCXXXVI. 11. R. Muntaner, Crònica, cap. CCIII. 12. R. Muntaner, Crònica, cap. CCVI, CCXIV, CCXVII. 13. Així ho fa Cingolani (2007: 182-183). Sí que és admissible de reconèixer certs elements autobiogràfics —que no arriben, però, a esdevenir una tècnica generalitzada, ni menys encara regular—, com ho fa Aurell (2012: 9, 98, 133 i 142).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 34

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

35

nica de Pere III, amb les nombroses acotacions de caire molt personal que el monarca hi va introduir.

2. LA REVIFALLA DE LA CRÒNICA DE VIATGES A LA BAIXA EDAT MITJANA No podríem abordar la qüestió del tractament de la crònica de viatges a l’obra de Muntaner sense situar el seu autor dins una línia historiogràfica que va desenvolupar-se a partir del 1330 amb l’obra de Fra Odoric de Pordenone, però que ja a mitjan segle xiii havia tingut el precedent de Pian del Carpine i la seua Ystoria Mongalorum quos nos Tartaros appel­ lamus, i encara als inicis del mateix segle xiv el de La flor de les Històries d’Orient del príncep armeni Aitó de Gorigós, i del qual hi havia versió catalana.14 No hi ha cap dubte que una historiografia de base antropològica iniciava aleshores una època d’auge,15 i que no hem de deslligar Muntaner d’aquest corrent, que volem examinar més en detall.

El framenor Giovanni de Pian del Carpine (ca. 1185-1252) fou el legat papal que el 1242 va iniciar a Lió un viatge fins a la cort del kan mongol Güyük. A la seua Ystoria Mongalorum quos nos Tartaros appellamus ens exposa tot un programa etnogràfic, quan articula el seu tractat en els capítols següents: de terra; de hominibus; de ritu; de moribus; de ipsorum imperio; de bellis; de terris; i quomodo bello occurratur eisdem,16 que és l’únic que semblaria que escapava, juntament amb el primer i setè a tot estirar, al marc de l’etnografia; i tampoc, perquè l’atenció al marc físic constitueix un dels elements propis de l’etnografia clàssica ja des d’Heròdot. De fet, a la seua breu crònica del viatge trobem força motius que ja es llegien a l’etnografia dels antics,17 i per l’acumulació d’aquests ítems creiem que Pian del Carpine coneixia la tradició clàssica i se’n va servir.

14. Es tracta del manuscrit Z.I.9 de L’Escorial, recentment editat per Hauf (ed.)

(1989).

15. Alonso Bravo (2016).

16. G. Pian del Carpine, Ystoria Mongalorum I, dins Beazley (ed.) (1903: 44).

17. Beazley (ed.) (1903), a 44, ll. ps.33-39, amb el tòpic del fred i la tenebra; 46, ll.

23-25, amb el tòpic que les dones joves vesteixen com els homes, de bo i manera que Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 35

3/6/19 13:14

36

Llengua & Literatura, 29, 2019

Dins aquest seguit d’obres de contingut etnogràfic hi ha també el Llibre de les meravelles de Marco Polo, l’origen del qual sembla derivar d’una narració oral recollida per un redactor. Amb independència del debat sobre la veracitat de part del contingut, la rellevància dels continguts de caire etnogràfic està fora de tot dubte. La datació és anterior d’alguns decennis a la Crònica, el que possibilita que en alguna de les seues versions fos coneguda pel nostre autor. Una traducció aragonesa, parcialment conservada, hauria pogut estar a l’abast de Muntaner.18 Té també el seu origen en una exposició oral La flor de les Histò­ries d’Orient del príncep armeni Aitó de Gorigós,19 datada el 1307. Però és evident que al relat del narrador s’afegeix l’elaboració literària del redactor, Nicolas Faulcon —autor també de la traducció llatina, Flos Historiarum Terre Orientis—, i que va saber inserir dins el text notícies manllevades a Pian del Carpine i a Polo. El gran nombre de manuscrits existent, així com les traduccions catalana i aragonesa, suggereixen que Muntaner podia haver tingut accés a l’obra.

El nostre següent autor és el framenor Odorico de Pordenone, contemporani estricte de Muntaner, i que ens ha llegat el relat del seu viatge a Orient, dictat a un altre monjo el 1330. Per la datació de l’obra es fa molt difícil que el nostre autor en tingués coneixement. Finalment, John of Mandeville fou també autor d’un conegudíssim llibre de viatges, la difusió del qual, amb versió aragonesa inclosa,20 és, però, posterior al decés de Muntaner.

L’etnografia, doncs, associada a la crònica de viatges, vivia un moment, si no d’eclosió, almenys de revifalla. Hem de tenir present que no se’n poden distingir; 47, ll. 7-17, on Pian del Carpine ens diu que els mongols tant creuen en un sol déu com en els ídols; 49, ll. 7-8, amb la notícia que els encanten els oracles i els encanteris; 51, ll. 2-5, on se’ns en diu que desconeixen la mentida, el robatori, l’homicidi, les baralles, i ll. 33-37, on en canvi se’ns recorda que tanmateix són amics de l’engany i indignes de cap crèdit; 52, l. 5, amb el tòpic que en cas de necessitat mengen carn humana; i 53, ll. 22-25, amb la notícia que les dones munten a cavall i disparen l’arc igual que els homes.

18. Gallina (1956); Nitti (1972).

19. L’edició del text llatí per J. Dardel es troba a Kohler (ed.) (1906: 254-363).

20. Liria Montañés (ed.) (1979); Santonja (ed.) (1984, edició facsímil). Vegeu també Lemarchand (2002).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 36

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

37

la crònica de viatges és un gènere que mai no es va deixar de conrear, des d’Egèria al segle IV fins a Marco Polo al segle xiii.

Resta, però, dedicar atenció si més no breument a la perspectiva adoptada pel nostre cronista pel que fa a la selecció i presentació de les dades etnogràfiques que el varen interessar. En principi els ítems clàssics del discurs etnogràfic dels autors antics eren tres: en primer lloc, el medi natural, on la geografia física es conjuminava amb l’atenció a aspectes econòmics; segonament, l’organització política d’aquella societat, des de les tribus de cultura més modesta fins als grans imperis; i terçament, els costums de la gent, sovint associats als processos propis de la cultura material. Muntaner, però, amb alguna excepció que al seu moment comentarem no mostra un interès particular per cap d’aquests aspectes, amb la qual cosa trenca amb la tradició etnogràfica clàssica, i potser no pas per desconeixement, ni que fos per via indirecta.

A partir de les evidències analitzades a la secció grega de la Crònica i que veurem tot seguit, els comentaris etnogràfics del nostre autor s’inscriuen dins una línia de caire moralista, que identifica arquètips ètnics i els projecta a despit de les característiques personals de l’individu. Si la realitat dels fets contradiu l’arquètip Muntaner fa omissió de tota referència etnogràfica. Altrament dit, la rellevància de l’etnografia és una de molt intensa, cosa que suggereix que Muntaner hauria tingut en compte la seua aparició a historiadors precedents. En alguns casos l’aparició de les digressions d’aquest caire podrien deure’s en part a la influència d’una propaganda política adreçada a la configuració d’una determinada imatge respecte d’un poble sencer; aquesta operació ideològica no només hauria estat possible en el cas dels grecs, per bé que fins i tot aquí hi veiem traces d’una opinió dictada per la pròpia experiència, ans també en el dels genovesos. Malgrat aquesta consideració, creiem que el nostre autor, doncs, participa d’un interès per l’etnografia que ha sigut oportunament remarcat per la investigació recent.21 21. Així ho recullen revistes que han desenvolupat una certa tradició d’estudis al voltant de la relació entre historiografia, antropologia i etnografia, com són els casos, a Europa, d’Annales de l’École Libre des Sciences Politiques, Exemplaria, Mediävistik, Médiévales i a Amèrica d’A Journal of Theory in Medieval and Renaissance Studies.

Per a una aproximació a la qüestió vegeu Berlioz & Le Goff (1991) i Schmitt (2010).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 37

3/6/19 13:14

38

Llengua & Literatura, 29, 2019

Juntament amb aquesta perspectiva moralista, el nostre autor adopta també una visió providencialista, pròpia d’un servidor de la Corona d’Aragó que justifica i entén la política reial sota els auspicis d’uns interessos divins en primer lloc; dels del cristianisme després, i en acabat dels de la cristiandat —que no són pas idèntics—; i en darrer terme, i en justa correspondència amb la seua influència sobre l’estratègia del Casal d’Aragó, dels del Papat.

3. EL RELAT ETNOGRÀFIC A LA SECCIÓ GREGA DE LA CRÒNICA Ens ocuparem ara de com aborda Muntaner el discurs de l’etnografia, per la qual cosa hem procedit a tractar dels diversos pobles per separat. El corpus que farem servir és un de prou ampli, el configurat per la secció grega de l’obra, que va del capítol cent noranta-quatre al dos-cents quaranta-quatre, inclosa la campanya siciliana que dóna origen al trasllat dels almogàvers a Constantinoble com a conseqüència de la seua contractació per part de l’imperi grec. Queden, per tant, exclosos alguns pobles, com ara el dels francesos, tot i que Muntaner els esmenta diverses vegades, per exemple arran de les campanyes dels Anjou contra Sicília, els del Magrib, els provençals, els espanyols, els italians llevat dels genovesos, i qualssevol altres.

Hauria estat desitjable de contrastar les informacions fornides per Muntaner amb les que els pobles descrits —grecs i turcs, fonamentalment— formulen a llur torn sobre els catalans.22 Tanmateix, aquesta cerca implica un ús de fonts que ultrapassa les nostres possibilitats actuals. Per les ocasions que hem tingut de constatar part d’aquestes informacions, el desconeixement dóna lloc a hipòtesis, analogies i comparacions no sempre encertades.23 22. N’hi ha algunes mostres a Aguilar (2003-2004: 66-67), en concret en relació amb alguns testimoniatges genovesos sobre els catalans. També es pot consultar a aquest efecte Vinas & Vinas (2017).

23. Bekker (ed.) (1835: 416): «πᾶσα δ᾿ἐκείνων περιουσία οὐ μᾶλλον τοῦ κεκτημένου ἢ τοῦ καταλαβόντος τῶν Ἀλμογαβάρων ἐφαίνετο· οὕτως γὰρ ἰδιωνυμεῖτο τὸ ἔθνος, τῷ ἐξ Ἀβάρων, οἶμαι, κατάγεσθαι» (‘Tota llur riquesa no feia Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 38

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

39

3.1. Els grecs Encetarem aquesta sèrie de textos amb els relatius als grecs, respecte dels quals els almogàvers tingueren una relació més aviat difícil.24 Fóra injust de dir que això es degué tan sols a les intrigues dels Paleòlegs, tant Andrònic II com el seu fill Miquel, autor material de la conxorxa que va resultar en l’assassinat del megaduc Roger de Flor i la major part del seu seguici. Per part catalana hi va haver també mancances de molts tipus: unes pel que fa a la comunicació, atès que els grecs varen interpretar el comportament dels capdavanters de la Companyia com a una mostra de supèrbia, un component de l’arquètip dels occidentals;25 unes altres per la manca d’una estratègia regida per la claredat, bo i començant pel malentès en relació amb les forces que l’emperador volia contractar, d’acord amb les seues limitacions de despesa, i el nombre real dels participants a l’expedició. El contracte subscrit —potser de manera verbal, tot i que aquesta hipòtesi resulta del tot inversemblant— entre l’emperador de Bizanci i els almogàvers posava, doncs, en contacte directe dues cultures fins aleshores no gaire relacionades socialment i personal.26 Hi havia, certament, un parer d’ésser més propietat del seu amo que d’aquell dels almogàvers que se n’havia emparat; així rebia aquest poble el seu nom propi, pel fet de derivar-se, crec, del dels àvars’). Els àvars eren un poble de l’àrea del Caucas, el coneixement dels quals va dur Paquimeris a formular aquesta paretimologia.

24. Les desavinences entre l’emperador i la Companyia varen començar arran de les diferents interpretacions del conveni pactat. Andrònic II s’havia compromès a pagar el sou de mil infants i cinc-cents genets, i no pas més, almenys segons l’historiador bizantí Paquimeris, cf. Bekker (ed.) (1835: VI 5, 486). El segon motiu d’enfrontament va ser el conjunt de saquejos a què els catalans varen sotmetre, la primavera de l’any 1303, les ciutats de Filadèlfia, Magnèsia i Efes, les pèrdues de les quals a aquestes accions de rapinya ja haurien ultrapassat els deutes que al seu torn la Companyia exigia pels endarreriments de la tresoreria imperial. Com és lògic, un poderós motiu de fons era la propaganda anticatalana desplegada pels genovesos, que eren els autèntics gestors de l’economia bizantina, inclosa la de la casa imperial.

25. La imatge del guerrer occidental altiu, que tracta fins i tot els membres de la casa imperial grega amb un menyspreu que en el millor dels casos té la forma de la condes­ cendència, és una de molt arrelada a la societat grega de l’època. Tanmateix, la comparació dels passatges de Muntaner amb els que paral.lelament ens narra Paquimeris té l’inconvenient que l’historiador grec era del tot contrari a la unió de les esglésies i un decidit antioccidental, per tant.

26. Laiou (2008: 806-808).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 39

3/6/19 13:14

40

Llengua & Literatura, 29, 2019

vincle recent entre els respectius casals,27 a més de relacions comercials que remuntaven a alguns segles enrere,28 però no pas el tracte regular entre individus, del qual deriva el coneixement mutu. Per aquesta raó als nostres cronistes hi ha notícia de Grècia, i per cert no pas escassa, però no pas dels grecs,29 llevat del nostre Muntaner. Altrament dit, les observacions del de Peralada sobre el poble grec són les primeres dins la cultura de llengua catalana.

Ja hem esmentat les dificultats inherents a la interrelació de grecs i catalans, i que la tradició d’aquell país conserva associada a la venjança dels almogàvers, amb episodis tan foscos com el saqueig de la muntanya sagrada, el Mont Athos.30 La historiografia grega situa la fi de la relació entre l’imperi i la Companyia quan Andrònic II va acusar els catalans de fer contínues requestes de millores pecuniàries, alhora que causaven més danys que els mateixos turcs.31 Però mentre que els historiadors grecs subratllen la supèrbia i la cobdícia dels occidentals, catalans en aquest cas, i considerats en molts casos autèntics heretges, la Crònica posa l’accent sobre la perfídia i deslleialtat dels emperadors grecs, pare i fill. I d’acord amb la perspectiva etnogràfica, Muntaner va estendre la seua pèssima opinió dels emperadors grecs al conjunt del seu poble, com es desprèn dels dos passatges següents. Al primer es remarca la covardia i manca de bel.licositat dels soldats grecs: 27. Maier (1973: 340 i ss.); Rubió i Lluch (1927: 16).

28. Longnon (1949: 172-173); Bensch (1997); Duran i Duelt (1999, 2004, 2008, 2013). Per al consolat català a Constantinoble, proveït des del 1296 en la persona de Dalmau Sunyer, vegeu Marinescu (1925); Lock (1995: 116). Vegeu també (Laiou 1972: 44): «In this Aragonese expansion in the Western Mediterranean, Sicily, with its unique strategic position, would surely be next. Since the Angevins ruled Sicily, it was good diplomacy and good sense for the Aragonese and the Byzantines to get together.»

29. Marcos (2013).

30. Una notícia de l’atac català ens ha arribat mercès a la crònica del monjo serbi Danilo, prior del monestir de Hilandar i futur arquebisbe, cf. Hafner (ed.) (1976: 3234). Danilo arriba a comparar el setge de la Companyia amb el que va patir Jerusalem per part de les tropes romanes de Vespasià i Titus. Muntaner tampoc no parla d’una notícia —una hipòtesi gens inversemblant seria la d’atribuir-ne la circulació a la propaganda anticatalana, tot i tractar-se d’una falsedat— que llegim a Iorgos Paquimeris, dins Bekker (ed.), (1835: VI 25, 527), segons el qual la resposta dels catalans acantonats a Gal.lípoli davant l’assassinat de Roger de Flor i el seu seguici fou la de matar tots els bizantins que hi eren, inclosos els infants.

31. Bekker (ed.) (1835: VI 5-6, 485-489).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 40

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

41

E axi vejats Grechs quina gent son, ne Deus com los ha ayrats; que Xor Miqueli, fill del emperador major, passa al Artaqui be ab xii milia homens a cauall, e be ab C milia de peu, que hanch ab los Turchs nos gosaren combatre, si que sen hach a tornar ab gran vergonya.32

Fins a cert punt ens hem de demanar si no hi ha aquí una clara voluntat de ridiculització del que era aleshores el principal adalill grec, el coemperador Miquel, fill d’Andrònic II i hereu del tron i que regnaria amb el nom de Miquel IX. L’acusació de Muntaner no és la pròpia d’un historiador, per tal com els fets d’armes del coemperador eren ben coneguts i el distingien precisament pel seu coratge.

Per consegüent, si el nostre cronista qualifica el coemperador de covard, amb independència de les circumstàncies de la fallida campanya de l’Artaquí, ho fa per passar comptes i no pas perquè es tractés d’un guerrer mancat de valor. Miquel havia estat el responsable de l’assassinat de Roger de Flor, i havia centrat bona part de la seua estratègia dels anys 1304 i 1305 a anorrear la influència de la Companyia en qualsevol mena d’afers d’estat, bo i que això comprometés els esforços per garantir la integritat territorial de l’imperi davant l’amenaça turca.

El segon passatge, més extens, té uns components de dramatisme que el fan més seductor des del punt de vista literari: Mas sobre los Grechs ha Deus tramesa tant de pestilencia, que tot hom los confondria. E aço esdeue per dos pecats senyalats qui en ells regna: ço es la hu, que son les pus argulloses gents del mon, que no ha gent el mon que ells preen res, sino ells mateixos, e res no valen; e daltra part, que han la menys charitat de llur prohisme que gents qui sien el sigle. Que com nos erem en Constantinoble, les gents qui fugien del Natuli per los Turchs, estauen e jayen per los fems en Constantinoble, e cridauen fam; e per amor de Deus no hi hauia Grech que res los volgues donar, e si hi hauia gran marcat de totes viandes.

E los almugauers de pietat quen hauien mig partien ab ells ço que deuien menjar; si que per aquesta charitat que les nostres gents feyen, com en lloch hostejauen, mes de dos milia pobres Grechs que Turchs

32. R. Muntaner, Crònica, cap. CCIII. Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 41

3/6/19 13:14

42

Llengua & Literatura, 29, 2019

hauien desaretats los anauen darrera, e tuyt venien ab nos.33 E axi podets entendre, Deus com ha ayrats los Grechs; que diu lexempli del saui, que com Deus vol mal al hom, la primera cosa en quel punix es, que li tol lo seny. E axi los Grechs han la yra de Deus, que res no valen, e cuyden mes valer, que les altres gents del mon; axi mateix, que no hajen charitat ab llur prohisme, be par, que de tot los ha tolt lo seny.34

D’acord amb Muntaner, les angúnies dels grecs es deuen a un càstig diví.35 No es tracta en aquest cas del vell mitema indoeuropeu de la torna pel crim comès per un rei o senyor, que en desencadenar la fúria dels déus estén al seu poble els efectes de la condemna.36 Aquí no hi ha hagut cap crim, ans si els grecs han merescut de rebre en tot el seu pes la ira divina és perquè per natura són criatures odioses. Els pecats de la supèrbia i l’avarícia —manifestada en la incapacitat per a la caritat— estan reconeguts com a capitals, i si per al primer les víctimes són els altres pobles de la terra, que els grecs consideren inferiors a ells, per al segon en són víctimes fins i tot els mateixos grecs, quan per la creixent pressió dels turcs es veien reduïts a la pèrdua de tot el que tenien i a viure d’almoina. La ceguesa d’aquest capteniment es deu al càstig diví, en llevar-los Déu el seny per haver desfermat la seua ira.

La rotunditat de la condemna muntaneriana es veu refermada per la figura de la repetició:

33. El testimoniatge de Muntaner coincideix amb els que se’ns han transmès per part grega. Així, el patriarca Atanasi I va organitzar una assistència de menjar per a aquesta gernació de desposseïts —alhora que li demanava a Andrònic II que el proveís de fusta per a cuinar—, i per a llur atenció va fundar l’hospital de Sant Samsó, cf. Talbot (ed.) (1975: 194-197) (carta LXXVIII). També l’historiador Paquimeris, dins Bekker (ed.) (1835: III 8 i 11, 208 i 258, i VI 1, 11, 461) contesta Muntaner en denunciar l’especulació d’alguns individus benestants, tant grecs com forasters, que emmagatzemaven el cereal i el vi per tal de vendre’ls quan els preus fossin encara més alts.

34. R. Muntaner, Crònica, cap. CCIII, dins Kioridis (ed.) (2016: 165-167).

35. L’amable i oportuna indicació de l’anònim revisor(a) apunta a la desfeta dels francesos al coll de Panissars, el 1285, com un cas del tot semblant. De fet, el colofó muntanerià és ben explícit, en presentar la gent de Barcelona lloant e glorificant Deus de la gracia quels hauia feyta (R. Muntaner, Crònica, cap. CXL).

36. Redondo (2013: 159-160). Per a la recepció de la trifuncionalitat dins la cultura medieval, vegeu Le Goff (1979); Grisward (1981).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 42

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

43

que son les pus argulloses gents del mon, que no ha gent el mon que ells preen res, sino ells mateixos, e res no valen (…) E axi los Grechs han la yra de Deus, que res no valen, e cuyden mes valer, que les altres gents del mon.

No es tracta tan sols d’un reflex de l’oralitat del text. El que aquí trobem és la reiterada voluntat de l’autor de subratllar la misèria moral del que ell veu com un poble envilit i fanàticament asservit per les seues pròpies fantasies.

La condemna genèrica del nostre cronista guarda interessants paral·lelismes amb les notícies i comentaris que se’ns han conservat sobre aquest moment històric des de la pròpia òptica grega. L’his­ toriador Paquimeris, tantes vegades comparat amb Muntaner, reflecteix també la denúncia del que per a l’historiador grec són només actituds individuals; endemés, Paquimeris indica com els especuladors d’aliments —cereals, vi— que treien profit de la manca de proveïments de Constantinoble, sempre gent benestant, són grecs i estrangers.37 D’altra banda, per una carta del patriarca Atanasi I a l’emperador Andrònic II sabem que els menesterosos de la ciutat havien de confiar-se a la caritat d’institucions benèfiques que no comptaven amb la protecció del poder.38 La historiografia grega contemporània ha carregat els neulers a la Companyia,39 però el cert és que la penúria a què es veien sotmeses les classes humils al Constantinoble de l’hivern del 13061307 es devia en primer lloc a la nefasta política econòmica de l’emperador Andrònic II.40 Muntaner torna a mostrar sentiments de pietat i commiseració envers la gent humil, l’alçada moral dels quals li mereix un elogi creiem que sincer: E com lo camp fo lleuat, yo hagui presos IV Grechs e marce, que trobe en una casa; e eren homens pobres qui eren estats de Galipol. E digui los, quels faria molt de be, sim volien esser espies. E ells ab gran goig 37. Bekker (ed.) (1835: III 8 i 11, 208 i 258, i VI 1, 11, 461).

38. Talbot (ed.) (1975: 194-197) (carta LXXVIII), amb la petició expressa que faciliti a l’hospital fusta per tal de poder cuinar el menjar dels qui hi van a cercar-ne.

39. Zachariadou (1980).

40. Laiou (1967).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 43

3/6/19 13:14

44

Llengua & Literatura, 29, 2019

otorgaren mo, e yo vestils a la Greguesca molt be, e els done a cascu un rosi dels nostres que nos nhauiem ja; e juraren, que be a lleyalment me seruirien.41

Aquests quatre grecs contradiuen l’arquètip que ens havia oferit prèviament Muntaner, el que l’obliga a no recórrer a consideracions etnogràfiques de cap tipus. Més encara, hi ha un passatge on el nostre autor sembla evocar el mite de l’Arcàdia feliç quan ens explica com Tràcia regalava als membres de la Companyia tot allò que els hi calia per viure: E al Redisco e al Panido estaua en Rochafort ab tota laltra companya, e tots estauen richs e basts, que res no sembrauem ne llaurauem, ne cauauem vinya ne podauem, e si culliem cascu any aytant vi com soliem, e aytant forment com ciuada.42

Aquest passatge destaca també pel fet que és l’únic on Muntaner es deté per un instant, i gairebé d’esquitllentes, en l’atenció al mitjà físic on tenien lloc els esdeveniments de la seua crònica. Tanmateix, la manca de relació entre el país i els seus pobladors naturals fa imperfecta l’adopció d’un relat de caire etnogràfic per part del de Peralada.

3.2. Els genovesos Després dels grecs anem a ocupar-nos dels genovesos, la gran potència comercial estrangera del tombant del segle xiii,43 que s’havia emparat, als bells inicis del segle xiv, de la major part dels recursos econòmics de l’imperi. Des que Miquel Paleòleg va obrir de bat a bat les portes al comerç occidental el 1261, els genovesos varen reemplaçar els venecians com a principals gestors i per tant beneficiaris de l’explotació comercial dels béns de l’imperi, a més d’assegurar-se el control de la ruta que duia a través de la Mar Negra a Orient. A la litera41. R. Muntaner, Crònica, cap. CCXX. 42. R. Muntaner, Crònica, cap. CCXXIII. 43. Vegeu Anderson (1974: 193), sobre com ja el 1293 l’arribada d’ingressos a Gènova suposava una immensa font de riquesa.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 44

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

45

tura catalana havia fet forat el tema de la mesquinesa dels genovesos, dels quals precisament la historiografia havia elaborat una etopeia del tot negativa.44 No és pas estrany, doncs, que aquesta sigui l’única vessant etnogràfica de la Crònica que ha sigut objecte d’estudi fins ara.45 Vegem el text on Muntaner ens presenta el caràcter dels genovesos: E com foren en Bocadauer, vengren a ells X galees de Genouesos per tractament del emperador e digueren, quels passarien lo bras de Bocadauer, que no ha danple pus de quatre milles en aquell lloch. E axi auengrense ab ells, e juraren los sobre los sancts euangelis, que saluament e segura los passarian lo bras de Bocadauer; que no ha dample pus de quatre milles en aquell lloch; axi que passaren un viatge de la pus menuda gent que hi era. E com aquells honrrats vaeren, que be hauien passada aquella gent, meterense en les galees. E com foren a les galees, al entrant lleuarenlos totes las armes, que axi era en conuinença, quels Turchs lliurassen totes les armes als Genouesos, e los Genouesos metien les totes en una galea. E puys com los Turchs foren recullits en les galees, qui eren menys darmes, los mariners lexaren se correr sobrells, e mataren ne be la meytat, e los altres meterense de sota; e axi hagren ne la major part daquells qui bons eren, e menarenlos sen a Genoua, e els anauen venent per Pola e per Calabria e en Napols e en tot lloch; e daquells qui eren romasos en la part de Galipol non escapa negu, que lemperador hi hach molta gent feyta venir de Constantinoble, que tots los mataren.

E axi los Turchs veus, ab qual falsia e ab qual desleyaltat foren consumats per Genouesos, que non escaparen mas aquells qui en la primera vegada passaren. E daço foren molt despagats aquells de la companya, com ho saberen. E axi veus los Turchs quina fi han feyta, ne com mala a llur ops se partiren de la companya.46

El text exposa amb tota claredat la malvestat dels genovesos, que no pas per casualitat comença pel gravíssim pecat del perjuri, objecte del qual és la persona de Déu: «e juraren los sobre los sancts euangelis, que saluament e segura los passarian lo bras de Bocadauer»; s’hi afegei44. Badia (1993: 19-91). Com a textos relatius a la proverbial avolesa dels genovesos vegeu Bruguera (ed.) (1991: cap. 237: 204, i cap. 363: 276). Vegeu també Ferrer i Mallol (1996).

45. Ruiz-Domènec (1987).

46. R. Muntaner, Crònica, cap. CCXLI, dins Kioridis (ed.) (2016: 379-381).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 45

3/6/19 13:14

46

Llengua & Literatura, 29, 2019

xen els càrrecs de la covardia, l’avarícia, la falsedat i la traïció. Els genovesos són covards perquè ataquen un enemic desproveït d’armes: «E puys com los Turchs foren recullits en les galees, qui eren menys darmes», etc. La justificació d’aquest crim no responia al raonament d’algú que actua per venjança, sinó al càlcul de qui vol aconseguir un benefici material immediat: «e menarenlos sen a Genoua, e els anauen venent per Pola e per Calabria e en Napols e en tot lloch». Ara bé, aquí Muntaner passa per alt una circumstància realment important: el comerç d’esclaus era una de les fonts d’ingressos de la Companyia, i les seues víctimes eren per damunt de tot grecs i turcs; aquesta horrenda activitat, que per cert va enriquir algunes de les famílies més distingides de Barcelona, Palma i València, es va iniciar amb la presència de la Companyia Catalana a Grècia, i la venda va tenir com a primer escenari el de Sicília.47 Per consegüent, l’acusació de Muntaner es revela dictada per prejudicis que no casen amb les observacions que hauria fet un etnògraf, i es veu desmentida per la hipocresia del nostre autor. Ara bé, des del punt de vista de la literatura —i no només del del gènere etnogràfic— Muntaner s’inscriu ben d’hora dins la nòmina dels qui han blasmat la gent genovesa per l’avarícia que en caracteritza el retrat literari.48 El conjunt del relat muntanerià dibuixa una crítica ben acerba, encara més despietada que l’adreçada als grecs. Aquests, en acabat uns infidels des de la perspectiva del Muntaner cristià, no eren ben bé responsables de llur abjecta condició, per tal com al capdavall havien estat confosos per Déu, que els havia tolt el seny. Els genovesos, en canvi, si actuaven amb aquesta extrema perfídia, que posava en qüestió fins i tot el crèdit dels autèntics fidels a la fe de Crist, ho feien 47. Laiou (1972: 191): «The Catalans sold many of their Greek prisoners as slaves, especially in Sicily, but also in Aragon. The first material notices of such Greek slaves in Sicily appear in 1307»; Luttrell (1989: 148): «Slaves were taken from Samos, Leros, Santorin, and Patmos, for example, and Naxos and the larger island were centres of the traffic»; Backman (2002: 63). A Gaudioso (1926: 20-24), aquests esclaus reben el noms de tracis, el que revela l’origen d’aquesta infame mercaderia.

48. Els textos de Quevedo —el poema d’art menor Poderoso caballero…, el sonet Las no piadosas martas ya te pones, la dècima Musas, si la pluma mía, les al.lusions a la Vida del Buscón llamado Don Pablos II 3 i a Sueños y discursos II— no són, doncs, ni de bon tros els primers dins la tradició paròdica de la cobdícia atribuïda als genovesos.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 46

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

47

lliurement i responsable. El perfil etnogràfic traçat, doncs, per Muntaner roman subordinat a consideracions ideològiques predeterminades, que el condicionen per complet.

3.3. Els alans Més que no els turcs, els grans enemics de la Companyia Catalana foren els alans, una ètnia indoeuropea i provinent del nord de l’Iran, que des de l’Antiguitat Tardana s’havia establert vora l’imperi romà, a les campanyes del qual havia prestat serveis com a tropa auxiliar als conflictes amb els parts, els armenis i els medes. Des de finals del segle xiii una part havia passat a l’Europa oriental arran de la destrucció mongola dels territoris que havien poblat vora el Baix Volga. Els alans ja en aquells temps havien patit una forta influència de les ètnies tàrtaro-turques. I així ho palesa Muntaner, que dóna inici als seus comentaris sobre els alans amb un inequívoc punt de partença: Quels Alans ho fan a manera de Tartres, que ab tot ço del llur van tostemps, e james no posen en ciutat ne en vila ne en poblat. E com los nostres foren de prop, ells aturarensen un jorn, que no se acostaren a ells, per refermar e endresar llurs feyts de la batalla; quels Alans son tenguts per la millor caualleria que sia a lleuant.

Queus dire? Que de tots los Alans non escaparen, qui de cauall qui dapeu, CCC homens; qui perço muriren axi tuyt, com los dolia lo cor de llurs mullers e llurs infants.

E comptar vos he, quen esdeuench a un caualler ala que sen menaua sa muller. E ell caualcaua en un bon cauall, e sa muller en altre, e tres homens a cauall dels nostres anauen los apres. Queus en dire? Lo cauall de la dona flaquejaua, e ell ab la espasa en la ma donaua li de pla, e a la fi los nostres homens de cauall aconseguiren lo caualler. E ell vae, quel aconsequien, e que la dona sauia a perdre, broca un poch auant, e la dona gita un gran crit, e ell torna envers ella, e ana la abraçar e besar. E com ho hach feyt, dona li tal colp de la espasa pel coll, quel cap lin mena en un pich. E com aço hach feyt, torna enuers los nostres homens a cauall qui ya prenien lo cauall de la dona, e ab la espasa va tal colp donar a hu daquells qui hauia nom G. de Belluer, quel bras sinistre lin aualla en un colp, e caech en terra mort. E los altres dos qui vaLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 47

3/6/19 13:14

48

Llengua & Literatura, 29, 2019

eren aço lexarensen correr sobrell, e ell a ells, e la hu hauia nom A. Miro adalil, qui era bon hom darmes, e laltre Berenguer de Ventayola.

Queus dire? Fas vos saber, que hanch nos volch lleuar de prop la dona entro lagen tot pecejat. Veus lo caualler com se tench fort, que hach mort aquell G. de Belluer, e hach nafrat los altres dos malament.

E axi podets veure, com muri be com a bon caualler, e ab gran dolor feya ço que feya. E axi muriren per aquella raho la major part dels Alans, e axi com ya dauant vos he dit, non escaparen CCC homens darmes, que tots muriren.49

El nostre cronista no dissimula gens la seua admiració pels alans, «la millor cavalleria que sia a Llevant», però que a més del seu valor com a tropa de combat demostra unes virtuts socials ben encomiables: la força dels vincles familiars, «com los dolia lo cor de llurs mullers e llurs infants»; i l’honrament als usos de la cavalleria, almenys pel que fa al protagonista del passatge, «com muri be com a bon cavaller».

Curiós i paradoxal contrapunt al fet que els alans varen parar la trampa que va conduir a l’assassinat de Roger de Flor i a la mort de la major part dels vuitanta homes d’armes que formaven el seu seguici.

Aquí, doncs, Muntaner mostra una independència de criteri que no ha aparegut, en canvi, quan tractava de grecs i genovesos.

Hi ha una segona observació que creiem valuosa. Per dues vegades Muntaner ens narra que tots els alans sucumbiren, amb la mateixa tècnica de repetició que hem anotat més amunt a propòsit de l’extrem orgull dels grecs; en un primer moment hi fa referència abans d’entrar a la narració del motiu que exemplifica la conducta d’aquests guerrers: Que de tots los Alans non escaparen, qui de cauall qui dapeu, CCC homens; qui perço muriren axi tuyt.

Però el nostre autor fa servir un altre cop aquest motiu com a colofó del capítol: E axi muriren per aquella raho la major part dels Alans, e axi com ya dauant vos he dit, non escaparen CCC homens darmes, que tots muriren.

49. R. Muntaner, Crònica, cap. CCXXVI. Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 48

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

49

Es tracta, doncs, del motiu de l’host que sucumbeix en massa, i que es compta entre els tòpics de la historiografia antiga, per bé que referit a circumstàncies especials, com ara les d’un setge que impedeix alternatives estratègiques al bàndol en situació compromesa. Aquí, però, trobem un motiu diferent, el de la inacceptabilitat de la derrota per part de qui prefereix la mort a la fuita. El motiu ja havia aparegut a la crònica de Pian del Carpine, quan observava que els mongols no permetien que es produís cap deserció.50 A parer nostre, tanmateix, el de Peralada no hauria manllevat res al seu predecessor, sinó que tots dos haurien reflectit l’ús bèl.lic dels alans.

3.4. Els turcs Passarem ara a ocupar-nos dels pobles no cristians, entre els quals els més notables són evidentment els turcs. A parer de la crítica actual, la gent catalana tenia un escàs o fins i tot nul coneixement de la gent turca, atès que el contacte amb els pobles de l’Europa oriental s’hauria reduït a aquells de religió cristiana.51 Tanmateix aquest contacte hi fou, com ho demostren els manlleus lingüístics d’una i altra banda, i sobre els quals hem volgut cridar l’atenció fa algun temps.52 La historiografia grega actual s’ha complagut a mostrar la natural identificació entre catalans i turcs, derivada del fet que ambdós pobles haurien mostrat una inclinació al menyspreu de la llei divina i humana, acompanyada de l’amor pel pillatge i del foment dels bàndols.

El primer esment que Muntaner fa dels turcs depèn amb tota claredat de la propaganda grega, per bé que el que descriu recolza en fets reals: E encara que era major dolor, que si un Turch volgues per muller la filla del millor hom de aquella ciutat e vila o castell qui a ells eren sub50. Beazley (ed.) (1903: 62, ll. 14-17): «Cum autem omnes sunt in bello si de decem hominibus fugit unus vel duo vel tres vel etiam plures, omnes occiduntur. Et ut breviter dicam, nisi communiter cedant, omnes qui fugiunt occiduntur».

51. Longnon (1949: 295-301); Korobeinikov (2008: 726-727).

52. Redondo (2012).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 49

3/6/19 13:14

50

Llengua & Literatura, 29, 2019

jugats, que la li hauien a donar per muller lo pare o la mare o els amichs. E si infants nexien, si eren mascles, feyen los Turchs e els feyen retallar, axi que eren Sarrahins; e si fos fembra, podia tenir, pubilleig se volia. Veus, en quina dolor e en quin subjugament estauen a gran desonor de tota la chrestiandat.53

Quan turcs i catalans segellen una voluntat de col.laboració i mútua lleialtat, Muntaner ens dóna a conèixer una altra perspectiva, diametralment oposada a la que traspuava el text precedent: E axi senyorejam tota la terra, e caualcauem limperi a nostra guisa, que com los Turchs e els Turcoples anauen en caualcades, anauen hi dels nostres aquells qui anar hi volien, e feyen los molta donor, e feyen en guisa, que tota hora venien ab dos ab tant de guany que ells no feyen.

E axi james nos poch trobar, que entre nos e ells hagues negu contrast.54 Si que dels Turchs vench a Galipol un cap per nom Ximelich e demana parlament, e dix que, sins playa, volia passar a Galipol a parlar a nos. E yo tramis li un leny armat, e axi ell vench ab X cauallers qui eren sos parents, e aqui ell passa dauant en Rochafort e en Ferran Eximenis e mi, que ell era aparellat ab sa companya e ab sa muller e ab sos infants de passar a nos; e quens faria sagrament e homenatge, que seria ab nos com a frare, e ell e tota sa companya; e quens valria contra totes les gents del mon, e que metrien en poder nostre llurs mullers e llurs infants; e que volien estar en tot e per tot al nostre comandament, axi com los pus sotils de la companya; e quens darien la quinta de tot ço que guanyarien. E daço haguem nostre acord e consell ab tota la companya, e tuyt tengren per be, quels reebessem. Ab tant reebem aquell Ximelich qui passa ab nos ab DCCC homens a cauall e ab dos milia dapeu. E si hanc negunes gents foren obedients a senyor, ells ho foren a nos; e si hanch nuls homens foren lleyals e vertaders, ells ho foren a nos tostemps, e foren molt bons homens darmes, e de tot feyt. E axi estegren ab nos com a frares, e tota hora ells estauen host feyta per ells mateixos prop de nos.55 53. R. Muntaner, Crònica, cap. CCII, dins Kioridis (ed.) (2016: 157-159).

54. R. Muntaner, Crònica, cap. CCXXVIII, dins Kioridis (ed.) (2016: 303).

55. Segons Zachariadou, 821, els catalans només varen mostrar fidelitat als turcs i àrabs en general; Zachariadou admet, tanmateix, 825-826, que els catalans eren envoltats per poders hostils.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 50

5/6/19 8:15

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

51

(…) e axi mateix foren bons e lleyals tostemps a nos, e obedients.

E axi nos nos fom crescuts de DCCC homens de cauall de Turchs, e haguem morts e lleuats al emperador tots quants soldats hauia.56

Les observacions de Muntaner, nascudes d’una experiència assolida al llarg dels anys i sota unes condicions de dificultat extrema, tenen encara més valor des del moment que es tractava de la primera ocasió en què un contingent turc relativament nombrós s’instal.lava a terra europea, per bé que ja abans hi havia hagut una presència escadussera de tropes turques al servei dels bizantins.57 Cal remarcar la referència als turcoples, els Τουρκόπουλοι de les fonts gregues, ço és, mercenaris d’origen turc que havien estat incorporats als exèrcits cristians després d’ésser batejats.58 Muntaner sempre els diferencia dels turcs, per bé que en certes ocasions s’arrenglerin en comú: E els Turchs e els Turcoples anarensen ajustar tots en un lloch, que nos volgren mesclar ab la companya, pensant, que nos faes ab acordada pensa dels uns e dels altres, per destroyr ells; e axi volgren estar tots plegats a la vista. (…) E els Turchs e els Turcoples que vaeren que adeuer[e]s se feya, pensaren de brochar e de ferir en ells.59

Advertim, doncs, la cura de Muntaner en diferenciar tots dos grups, de la mateixa manera com quan parla dels tres contingents que ara formaven la host, catalans, turcs i turcoples: E aço era acord den Rochafort e daquells qui ab ell eren, axi Chrestians com Turchs, com Turcoples.60

56. R. Muntaner, Crònica, cap. CCXXVIII. 57. Laiou (1972: 231-232); Zachariadou (1980: 821-838).

58. Savvides (1993).

59. R. Muntaner, Crònica, cap.CCXL. 60. R. Muntaner, Crònica, cap. CCXXXI. Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 51

3/6/19 13:14

52

Llengua & Literatura, 29, 2019

4. CONCLUSIONS El fet que ens haguem limitat a la secció grega de la Crònica no invalida la presentació d’unes conclusions —forçosament provisionals—, però sí que en limita força la lectura. Ja hem exposat més amunt les característiques del relat de viatges a Muntaner, i n’hem vist exemples clars. Dins el calidoscopi literari de l’obra, la crònica de viatges s’ha de comptar com un gènere més, i un de destacable per la seua intrínseca novetat, al qual Muntaner aporta un particular tractament, derivat dels paràmetres ideològics que governen la Crònica. Això en fa una adaptació ben original del discurs geogràfic i etnogràfic, davant el que era habitual a l’època del nostre autor.

De la mateixa manera com la Crònica té unes característiques que la distingeixen de les altres compilacions historiogràfiques de l’època, tant les catalanes com les d’altres cultures, també el perfil etnogràfic de l’obra presenta les particularitats conferides per l’autor. Entre elles hem d’esmentar la manca d’interès de Muntaner pel medi natural, que no ocupa a les pàgines de la Crònica cap paper rellevant, ans al contrari.61 Podria dir-se’n que el marc geogràfic té per al nostre cronista l’interès que hi tindria el militar d’un estat major, preocupat per les distàncies i per determinades particularitats dels indrets ressenyats.

Tampoc l’organització política o si més no social dels pobles descrits no mereix per part de Muntaner cap comentari específic i ni tan sols un mínim esment. En aquest aspecte el nostre cronista s’allunya de les característiques de l’etnografia clàssica. La visió de l’autor és una d’etnocèntrica, que es correspon amb el seu paper com a representant d’un poder en expansió, a la cerca de la construcció d’un imperi o almenys d’una certa hegemonia.

61. El parer contrari es llegeix a Rubió i Lluch (1937 [= 1891]: 163): «Cap crònica de l’Edat Mitjana, fora dels llibres de viatges, no conté més riquesa d’indicacions geogràfiques, més descripcions de terres, costums i tradicions, més judicis i coneixements de pobles estrangers que la d’en Muntaner». Tot i que Rubió i Lluch (18911892) recull el conjunt d’esments muntanerians a la toponímia major i menor de l’Hèllada, manquen gairebé per complet tant la descripció del paisatge —inclòs l’urbà— com l’atenció als trets identificatius més notables de l’economia i la societat.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 52

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

53

El Muntaner etnògraf que hem volgut presentar aquí no és un autor regular i constant, però tampoc un d’inconsistent i ocasional.

I amb aquesta vessant innovadora el de Peralada adquireix un notable i llampant relleu dins del context de la historiografia tardomedieval.

BIBLIOGRAFIA Aguilar (2003-2004): Josep Antoni Aguilar, «Les expedicions a l’Orient i la Crònica de Muntaner», Butlletí de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 49, ps. 11-76.

— (2015): La Crònica de Ramon Muntaner: edició i estudi (pròlegcapítol 146), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Alonso Bravo (2016): Mercedes Alonso Bravo, «Translatio y compilatio en la Flor de las Ystorias de Orient de Juan Fernández de Heredia», Scriptura 23-25, ps. 11-41.

Anderson (1974): Perry Anderson, Passages from Antiquity to Feudalism, Londres & Nova York: New Left Books.

Armangué i Herrero (2003): Joan Armangué i Herrero, «Formes de literatura catalana a Sardenya al segle xiv», Llengua & Literatura 14, ps. 7-44.

Asperti (1993): Stefano Pietro Luigi Asperti, «La qüestió de les prosificacions en les cròniques medievals catalanes», in Rafael Alemany, Antoni Ferrando & Lluís B. Meseguer (edd.), Actes del novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes I, Barcelona: PAM, ps. 85-137.

Aurell (2012): Jaume Aurell, Authoring the Past: History Autobiography, and Politics in Medieval Catalonia, Chicago: Chicago UP. Backman (2002): Clifford R. Backman, The Decline and Fall of Medieval Sicily: Politics, Religion, and Economy in the Reign of Frederick III, 1296-1337, Cambridge UP. Badia (1993): Lola Badia, «Veritat i literatura a les cròniques medievals catalanes: Ramon Muntaner», Tradició i modernitat als segles xiv i xv: estudis de cultura literària i lectures d’Ausiàs March, València & Barcelona: PAM, ps. 19-91.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 53

3/6/19 13:14

54

Llengua & Literatura, 29, 2019

Beazley (ed.) (1903): C. Raymond Beazley, The texts and versions of John de Plano Carpini & William de Rubriquis, Londres.

Bekker (1835): Immanuel Bekker, Georgii Pachymeris De Michaeli et Andronici Palaeologis libri tredecim, Bonn: Weber.

Bensch (1997): Stephen P. Bensch, «El comerç català a la Romània en el segle xiv», L’Avenç 213, ps. 26-29.

Berlioz & Le Goff (1991): Jacques Berlioz & Jacques Le Goff, amb la col.laboració d’A. Guerreau-Jalabert, «Anthropologie et histoire», in L’histoire médiévale en France. Bilan et perspectives, Paris, Le Seuil, ps. 267-304.

Bruguera (ed.) (1991): Jordi Bruguera, Les quatre grans Cròniques I. Llibre dels feits del rei en Jaume, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Cingolani (2007): Stefano Maria Cingolani, La memòria dels reis.

Les quatre grans Cròniques, Barcelona: Base.

Duran i Duelt (1999): Daniel Duran i Duelt, «Monarquia, consellers i mercaders. Conflictivitat en el Consolat català de Constantinoble en la primera meitat del segle xv», in M.T. Ferrer i Mallol & D. Coulon (eds.), L’expansió catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona: CSIC, ps. 27-51.

— (2004): «El comercio entre España y Bizancio en los siglos xiii al xv», dins I. Pérez Martín & P. Bádenas de la Peña (eds.), Bizancio y la Península Ibérica. De la Antigüedad Tardía a la Edad Moderna, Madrid: CSIC, ps. 323-347.

— (2008): «Els mallorquins a la Romània (segles xiii- xvi)», dins Maria Barceló Crespí (ed.), El Regne de Mallorca: cruïlla de gents i de cultu­ res (segles xiii- xv), Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, ps. 241-255.

— (2013): «Consolats nàutics, consolats ultramarins i altres formes d’organització nàuticocomercial en l’àmbit català», dins M.T. Fer­rer i Mallol (ed.), Any Jaume I. Commemoració del VIII Centenari del Naixement de Jaume I. Volum II: L’economia rural. L’articulació urbana. Les institucions eclesiàstiques. L’expansió territorial. El comerç, Barcelona, ps. 747-761.

Ferrer i Mallol (1996): Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Catalans i genovesos durant el segle xiii. El declivi d’una amistat», Anuario de Estudios Medievales 26, ps. 783-823.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 54

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

55

Gallina (1956): Anna Maria Gallina, «Di un’antica traduzione aragonese del Milione», Filologia romanza 3, 1956, ps. 296-314.

Gaudioso (1926): Matteo Gaudioso, La schiavitù domestica in Sicilia dopo i Normanni, Catania: Musumeci.

Grisward (1981): Joël H. Grisward, Archéologie de l’épopée médiévale. Structures trifonctionnelles et mythes indo-européens dans le cycle des Narbonnais, París: Payot.

Hafner (ed.) (1976): Stanislav Hafner, Danilo II, Erzbischof von Serbien. Danilo II und sein Schüler: Die Königsbiographien, Graz, Vienna & Colònia: Styria.

Hauf (ed.) (1989): Albert Guillem Hauf, Aitó de Gorigós. La flor de les Històries d’Orient, Barcelona: Edicions del Mall.

Jacoby (1974): David Jacoby, «Catalans, Turcs et Vénitiens en Romanie (1305-1332): un nouveau témoignage de Marino Sanudo Torsello», Studi Medievali 15, ps. 217-261.

Kioridis (ed.) (2016): Ioannis Kioridis, Ramon Muntaner. La secció grega de la Crònica. Ραμον Μουντανερ. Το Ελληνικό τμήμα του Χρονικού, Serres & València.

Kohler (ed.) (1906): Charles-Alfred Kohler, Recueil des historiens des Croisades II. Documents arméniens, París: Académie des Inscriptions et Belles-Lettres.

Korobeinikov (2008): Dimitri A. Korobeinikov, «Raiders and neighbours: the Turks», en J. Shepard, The Cambridge History of the Byzantine Empire, Cambridge: Cambridge University Press, ps.

692-728.

Laiou (1967): Angeliki Laiou, «The Provisioning of Constantinople during the Winter of 1306-1307», Byzantion 37, ps. 91-113.

— (1972): Constantinople and the Latins: The Foreign Policy of Andronicus II, 1282-1328, Cambridge (Ms.): Harvard UP. — (2008): «The Palaiologoi and the world around them (1261-1400)», en J. Shepard, The Cambridge History of the Byzantine Empire, Cambridge: Cambridge University Press, ps. 803-833.

Le Goff (1979): Jacques Le Goff, «Les trois fonctions indo-européennes, l’historien et l’Europe féodale», Annales ESC 1979, ps.

1187-1215.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 55

3/6/19 13:14

56

Llengua & Literatura, 29, 2019

Lemarchand (2002): Marie-José Lemarchand, «La recepción del manus­crito francés del Libro de las maravillas del mundo: ¿un dato nuevo sobre la identidad del autor?», in Rafael Beltrán Llavador (ed.), Maravillas, peregrinaciones y utopias: literatura de viajes en el mundo románico, València: Universitat de València, ps. 307-313.

Liria Montañés (1979): Pilar Liria Montañés (ed.), ‘Libro de las maravillas del mundo’ de Juan de Mandevilla, Saragossa.

Lock (1995): Peter Lock, The Franks in the Aegean: 1204-1500, Londres & Nova York.

Longnon (1949): Jean Longnon, L’empire latin de Constantinople et la principauté de Morée, París, Ed. Payot.

Luttrell (1989): Anthony Luttrell, «The Latins and Life on the smal­ler Aegean Islands, 1204-1453», in B. Arbel, B. Hamilton & D. Jacoby (eds.), Latins and Greeks in the Easthern Mediterranean after 1204, Londres & Nova York, ps. 146-157.

Maier (1973): Franz Georg Maier, Bizancio, Madrid: Ed. Siglo xxi.

Marcos (2012): Ernest Marcos, «La Grècia medieval en els cronistes catalans», in Josep Antoni Clua & Flocel Sabaté (eds.), Usos i tradició de les literatures clàssiques a les literatures medievals, Lleida: Pagès, ps. 135-154.

Marinescu (1925): Constantin Marinescu, «Notes sur les catalans dans l’empire byzantin pendant le regne de Jacques II (12911327)», Mélanges F. Lot, París: Champion, ps. 501-517.

Molas & Massot i Muntaner (1996): Joaqum Molas & Josep Massot i Muntaner (eds.), Cronistes, joglars i poetes, Barcelona: PAM. Morfakidis (1987): Moschos Morfakidis, «La presencia catalana en Grecia: relaciones entre griegos y catalanes según las fuentes», Erytheia 8, ps. 217-231.

Nitti (1972): John Nitti, An Edition, Study and Vocabulary of the Unique Aragonese Book of Marco Polo translated by Juan Fernández de Heredia, tesi doctoral, Madison.

Redondo (2012): Jordi Redondo, «Sobre catalanismes al turc baixmedieval», Zeitschrift für Katalanistik / Revista d’Estudis Catalans 25, ps. 321-336.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 56

3/6/19 13:14

Pobles i ètnies a la Crònica de Muntaner

57

— (2013): La tradición clásica en la literatura castellana medieval.

Cuatro estudios, Madrid: Ediciones Clásicas.

— (2016a): «L’estructura literària de la Crònica», dins I. Kioridis (ed.), Ramon Muntaner. La secció grega de la Crònica. Ραμον Μουντανερ. Το Ελληνικό τμήμα του Χρονικού, Serres & València: Rhemata, ps. 39-47.

— (2016b): «La posició de la secció grega dins la Crònica», dins I. Kioridis (ed.), op. cit., ps. 69-73.

Riquer (1964): Martí de Riquer, Història de la literatura catalana I, Barcelona: Ariel.

Rubió i Lluch (1891-1892): Antoni Rubió i Lluch, «Notícia geogràfica de l’Orient, segons Muntaner», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya 1-2, 139-147; 1-3, 14-17, 31-40.

— (1937): «Consideracions sobre En Muntaner com a historiador català, com a viatger i com a excursionista», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya 47, ps. 157-172 (= LaVeu de Catalunya 4, 5, 6, 7, 9 i 10, 1891).

— (1927): Paquimeres i Muntaner, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Ruiz-Domènec (1987): José-Enrique Ruiz-Domènec, «La parola dell’altro: Muntaner parla dei Genovesi», Storia di Genova 7, ps.

105-118.

Santonja (1984): Gonzalo Santonja (ed.), Juan de Mandavila: Libro de las maravillas del mundo, Madrid: Visor.

Savvides (1993): Alexis Savvides, «Late Byzantine and Western Historiographers on Turkish Mercenaries in Greek and Latin Armies: The Turcoples/Tourkopouloi», en R. Beaton i C. Roueché (eds.), The Making of Byzantine History: Studies Dedicated to Donald M. Nicol, Aldershot: Centre for Hellenic Studies, ps.

122-136.

Schmitt (2010): Jean-Claude Schmitt, «L’anthropologie historique de l’Occident médiéval. Un parcours», L’Atelier du Centre de recherches historiques 6. En línia a <http://acrh.revues.org/1926>; DOI : 10.4000/acrh.1926 Soldevila (1954): Ferran Soldevila, «Un poema joglaresc català sobre la batalla de Muret», Homenatge a Carles Riba, Barcelona: Janés, Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 57

3/6/19 13:14

58

Llengua & Literatura, 29, 2019

322-325 (= J. Molas & J. Massot i Muntaner (eds.), Cronistes, joglars i poetes, Barcelona: PAM, 1996, ps. 303-306).

— (1957): «Un poema joglaresc sobre l’assalt de Mallorca», Miscellanea R. Menéndez Pidal, Madrid: Espasa-Calpe, 71-80 (= J. Molas & J. Massot i Muntaner (eds.), Cronistes, joglars i poetes, Barcelona: PAM, 1996, ps. 307-309).

Talbot (1975): Alice M.-M. Talbot, The Correspondence of Athanasius I, Patriarch of Constantinople: Letters to the Emperor Andronicus II, members of the imperial family, and officials, Washington: Dumbarton Oaks Center for Byzantine Studies.

Tolan (2007): John V. Tolan, Sarracenos: el Islam en la imaginación medieval europea, València: Universitat de València.

Varvaro (1984): Alberto Varvaro, «Il testo storiografico come opera letteraria: Ramon Muntaner», Symposium in honorem prof. M. de Riquer, Barcelona: Quaderns Crema, ps. 403-415.

Vinas & Vinas (2017): Agnès Vinas & Robert Vinas, La Companyia Catalana a Orient, Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

Wild (1990): Gerhard Wild, «Ausgrenzung und Integration arthurischer Themen im katalanischen Mittelalter (von Muntaners Crònica, Blandín de Cornualla und Torroellas La Faula zu Martorells Tirant lo Blanc)», Zeitschrift für Katalanistik. Revista d’Estudis Catalans 3, ps. 67-89.

Zachariadou (1980): Elisabeth A. Zachariadou, «The Catalans of Athens and the Beginning of the Turkish Expansion in the Aegean Area», Studi Medievali 21, ps. 821-838.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 31-58

01_Llengua_literatura_29.indd 58

3/6/19 13:14

LA TRADICIÓ TEXTUAL D’AUSIÀS MARCH EN ELS MANUSCRITS ALM: APORTACIÓ A UN NOU STEMMA CODICUM* Ausiàs March’s Textual Tradition in ALM Manuscripts: A contribution to a new stemma codicum

Francesc J. Gómez

Universitat Autònoma de Barcelona Dept. de Filologia Catalana Edifici B Facultat de Filosofia i Lletres 08193 Bellaterra (Barcelona) Tf. 699 67 05 92 FrancescJosep.Gomez@uab.cat Orcid ID: 0000-0003-0250-2277

Resum Aquest article estudia en profunditat l’estreta relació dels testimonis barcelonins ALM de la poesia de March des d’una perspectiva codicològica i ecdòtica. La majoria dels poemes compartits pels testimonis AL davallen d’un antecedent comú, consistent en una antologia (λ) d’unes quaranta peces conforme a l’ordre canònic. Aquesta antologia, emparentada amb el cançoner de Nova York (N), no fou l’única font dels testimonis ALM, que presenten altres indicis de relació amb el cançoner de Saragossa (H): un subarquetip κ per als poemes 92-100 del cançoner de París (A) i un altre subarquetip μ per a un petit grup de poemes restants de ALM, entre els quals es detecten vestigis de tradició extravagant. Una anàlisi d’aquesta mena porta a suggerir algunes importants correccions als stemmata codicum d’Amadeu Pagès i Robert Archer.

Paraules clau Ausiàs March, tradició textual, antologia λ, stemma codicum Abstract This essay thoroughly examines the close relationship between the Barcelona witnesses ALM of March’s poetry from both a codicological and ecdotic pers­ pective. Most poems in MSS AL hark back to a common archetype, consisting of an anthology (λ) of around forty pieces in the established order. This an* Projecte FFI 2014-53050-C5-4-P finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat (2015-2018).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99 DOI: 10.2436/20.2502.01.89 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 10-4-18 Acceptat el 6-7-18.

01_Llengua_literatura_29.indd 59

3/6/19 13:14

60

Llengua & Literatura, 29, 2019

thology, which is related to the New York MS N, was not the only source of ALM, which show other signs of relationships with the Zaragoza MS H: firstly, a subarchetype κ for Poems 92-100 in Paris MS A; secondly, another subarchetype μ for a group of remaining poems in ALM, among which vestiges of an ‘extravagant’ tradition can also be detected. An analysis of this sort suggest relevant corrections to Amadeu Pagès’ and Robert Archer’s stemmata codicum.

Keywords Ausiàs March, textual tradition, anthology λ, stemma codicum

1. L’ANTOLOGIA λ EN EL CONJUNT DE LA TRADICIÓ MANUSCRITA En un article publicat recentment dins el primer número de la reapareguda Revista Valenciana de Filologia (Gómez 2017) he argumentat que els testimonis A i L de les poesies d’Ausiàs March, corresponents als cançoners de París (Bibliothèque nationale de France, ms. esp.

225) i de Barcelona (Biblioteca de Catalunya, ms. 9), són els descendents més significatius d’una antologia marquiana (diguem-ne λ) que es difongué a Barcelona durant els anys seixanta del segle xv, estretament relacionada amb la família textual del testimoni N o cançoner de Nova York (Hispanic Society of America, ms. B. 2281). No totes, però, les poesies d’Ausiàs March recollides en els testimonis A i L davallen d’aquella antologia. Discutir la filiació textual d’aquestes altres poesies i delimitar l’abast de l’antologia λ és el principal objectiu d’aquesta segona incursió en el corpus marquià transmès per aquests dos cançoners i, més parcialment, pel testimoni M o cançoner de l’Ateneu (Barcelona, Ateneu Barcelonès, ms. 1).

La millor manera de reprendre la qüestió és tornar a comparar la seqüència de poemes marquians que transmeten, d’una banda, el cançoner L i, de l’altra, les diverses seccions del testimoni A:1 1. Els trets més rellevants dels testimonis ALM es resumeixen en Gómez 2017: 62-70, però les descripcions més detallades són les de Beltran 2006b, que cal contrastar amb Rodríguez Risquete 2003: lxxix-lxxxiv, i 2010 (per al cançoner de l’Ateneu).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 60

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

61

Testimoni L I. Plec 1 (fs. 1-23) + llacuna d’un plec o més + plecs 4-6 (fs. 78-132) + llacuna d’un plec o més. Miscel·lània de poetes dels segles xiv-xv.

D’Ausiàs March inclou els poemes 6 (fs. 14r-15v), 7 (fs. 106r-107v) i 1-2 amb correccions (fs. 117v-119r).

II. Plecs 2-3 (fs. 24-77) i 7 inici (fs. 133-137r). Antologia de Joan Berenguer de Masdovelles (els darrers folis del plec 7, després de 137v, restaren en blanc).

III. Plec 7 cont. (fs. 137v-153v) + llacuna d’un plec o més. Antologia d’Ausiàs March, copiada per la mateixa mà en un moment posterior: 3, 5, 9, 11, 14, 16, 17, 19, 21, 27, 28, 29, 33, 34, 36, 37, 44, 45 [truncat per la pèrdua d’un quadern o més: en manquen els vs. 41-100].

Testimoni A secció I: 7525r-26r, 1726r-v, 1627r-v, 1427v-28r, 1128r-v, 929r-v, 10029v-33r, [Jaume March, «Dos són los alts»33r-v,] 9934r-35r, 9835v-36v, 97-9436v-41v, 9241v-43v, [Jaume March, «Un sobrespler»44r-v,] 4544v-46r, 5546r-v, 5447r-v, 347v, [Lluís de Vila-rasa, Balada II («Sobresdamor»), vs. 9-24 (om. primera cobla), atribuïda a Ausiàs March48r; Jaume March, «Las, treballat»48r-v,] 149r-v, 249v-50r, 350v, 450v-51v, 551v-52r, 652v-53r, 753r-54r, 9354v-55v.

[83150v … 82157v] secció II: 87177v-183r, 51183r-v, 83183v, 46184r-v, 44184v-185r, 37185r-v, 36185v-186r, 34186v-187r, 33187r-v, 28187v, 27188r-v, 21188v-189r, 19189r-v, 29189v, 80189v, 76190r-v, 78190v-191r, 81191r, 88191v-192v, 89192v-193v, 90193v-194v, 23194v-195r, [add. esparsa de Vallmanya, «Los d’amar fals»195r,] 38195v-196r, 49196r-196v, [add. esparsa de Vallmanya, «No·m plau lo tall»196v,] 50197r-v, 53197v-198r, 56198v-199r, 58199r-v, 69200r-v, 71201r-202v, 64202v-203r, 77203r-v, 13203v-204r, [add. esparsa de L. de Sors, «Cell qui mal diu»204r,] 39204v-205r, 18205r-206r, 42206r-v, 32206v-207r [vs. 1-8 rep. 209v], [add. esparsa de Pere d’Abella, «Pux així·t plau»207r,] 30.1-16207v, 26.25-60207v-208r, 24208r-v, 10208v-209r, 31209r-v.

Com podeu comprovar, els vint-i-dos poemes d’Ausiàs March conservats en el testimoni L es retroben tots en el testimoni A (en negreta). Divuit d’aquests poemes comuns (3-45) configuren una sèrie saltuària, conforme a l’ordre canònic, que fou copiada a posteriori al final del cançoner L. En aquest cançoner la sèrie s’interromp actualLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 61

3/6/19 13:14

62

Llengua & Literatura, 29, 2019

ment després del vers 40 del llarg poema teòric «Los ignorants Amor e sos exemples» (45) per la pèrdua accidental d’un o més quaderns que devien contenir no solament els seixanta versos restants, sinó també un nombre indeterminat d’altres composicions.

Entre la setantena de poemes d’Ausiàs March recollits en el testimoni A s’hi reconeix molt fàcilment el reflex invertit de dos fragments d’aquesta sèrie saltuària: en la secció I, els poemes 17, 16, 14, 11, 9; en la secció II, la llarga sèrie 44, 37, 36, 34, 33, 28, 27, 21, 19, 29.2 L’escrutini de les variants d’aquests quinze poemes (Gómez 2017: 75-79) confirma, en primer lloc, el parentiu entre A i L —els quals han heretat de llur antecedent comú (λ) no solament la tria i l’ordre de la sèrie, sinó també uns quants errors conjuntius (27, 9; 28, 2, 9; 33, 16; 37, 1, 33)—, i, en segon lloc, aporta tota una llista d’errors (11, 1-2, 39; 17, 26; 29, 6, 8; 33, 4; 36, 27-28; 37, 22) que emparenten l’antologia λ amb la família de testimonis que Amadeu Pagès designà amb la sigla 1X2 (diguem-ne β). El testimoni N o cançoner de Nova York és el més representatiu d’aquest grup, que també inclou els testimonis B (París, Bibliothèque nationale de France, ms. esp. 479) i K (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 2025), és a dir, els dos cançoners copiats per Pere Vilasaló al servei de l’almirall Ferran Folc de Cardona el 1541 i el 1542. Recordeu que el testimoni F o cançoner de Salamanca (Biblioteca Universitaria, ms. 2244) és el més representatiu del subarquetip 1X1 (diguem-ne α), que segons Pagès també inclou el miscel·lani G1 (València, Biblioteca Universitària, ms. 210 [1a part]) i el testimoni H o cançoner de Saragossa (Biblioteca Universitaria, ms. 210).3 Haver establert el parentiu entre l’antologia λ i els testimonis NBK resulta molt útil per a discutir la possibilitat que altres poemes 2. L’esparsa 29 no ocupa en A el lloc que li correspondria entre les cançons 33 i 28 perquè, seguida de l’esparsa 80, totes dues s’han destinat a completar el foli 189v després de la cançó 19.

3. Recordeu que Pagès (1912-1914) designà amb la sigla 1X l’arquetip del cançoner marquià transmès, amb escasses alteracions, pels manuscrits més antics i representatius, és a dir: un cançoner que no incloïa els poemes 86 ni 101-128 —descendents, hipotèticament, de l’arquetip 2X— i que presentava els poemes 1-100 (menys 86) en l’ordre restaurat i canonitzat per l’edició de Pagès.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 62

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

63

de A i L davallin també de λ. Cal tenir ben en compte que molts dels poemes de A que avui no retrobem en L podrien haver figurat en els folis presumiblement perduts després del truncament del poema 45.

Remarqueu que gairebé tots els poemes de la secció I del testimoni A no transmesos per L són de numeració superior a 45. I, encara més, observeu que, malgrat el possible desplaçament d’alguns poemes extensos o singulars (87, 75, 45) i la llibertat de col·locació de les esparses (29, 80, 81, 82, 83), en la secció II del testimoni A s’entreveuen tres sèries saltuàries però conformes a l’ordre canònic (51-19 invertida, 76-90, 49-77), constituïdes per poemes comuns a AL o bé posteriors al poema 45. Les úniques obres de numeració inferior no compartides amb L són el poema 4 i dotze poemes més que, molt significativament, s’acumulen cap al final de la secció II, sense cap traça d’ordenació (23, 38 […] 13 […] 39, 18, 42, 32 […] 30, 26, 24, 10, 31). Així, mentre que les tres sèries anteriors semblen un possible reflex de la seqüència de λ, avui truncada en el cançoner L per la pèrdua d’un quadern o més, aquests darrers poemes ofereixen més aviat l’aparença d’un suplement acumulatiu, del tot aliè a la tradició de λ. En tot cas, per a argumentar la probabilitat que un poema del testimoni A no transmès per L pugui davallar de l’antologia λ, els únics indicis disponibles són (a) l’aparició en una sèrie conforme a l’ordre canònic, especialment saltuària, i (b) la detecció de variants que demostrin —o que, almenys, no desmenteixin— l’existència d’un parentiu textual amb la família dels testimonis NBK. La mateixa argumentació s’aplica a L en els pocs casos de discrepància notòria amb el cançoner de París. D’acord amb aquestes premisses, és força probable que els poemes 3, 5 i 45 del cançoner L, integrats en la seqüència final, remuntin a λ, tot i que ofereixen pocs errors comuns amb N (5, 12 i 30; 45, 7 i 14) i no gaire significatius (Gómez 2017: 80-81 i 86-89). Per contra, tot apunta que els poemes 6, 7 i 1-2 del cançoner L, sense indicis clars de parentiu amb els cançoners NBK —tampoc amb A, excepte el poema 7—, i no copiats a posteriori, com la seqüència final, sinó integrats en altres seccions del nucli inicial del manuscrit, podrien no davallar de l’antologia λ, sinó d’una altra font.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 63

3/6/19 13:14

64

Llengua & Literatura, 29, 2019

El testimoni M o cançoner de l’Ateneu reforça aquesta sospita. M només transmet sis composicions d’Ausiàs March: la cançó 6 (f. 73r-v), afegida en un quadern heterogeni; les esparses 80 (f. 146v), 29 (f. 147r) i 81 (f. 147r); el maldit 42 (f. 155r-v), i la cançó 7 (fs. 184r-185r), integrada en una secció miscel·lània. El parentiu entre L i M és evident i molt estret; però, mentre que l’esparsa 29 presenta variants i errors comuns significatius (vs. 6 i 8) que en garanteixen la pertinença a l’antologia λ, les variants de les dues cançons són poc significatives i, en el cas de la 7, més aviat obliguen a excloure cap parentiu amb λ (Gómez 2017: 76-77 i 81-83).

La sèrie 1-7 del cançoner de París també resulta reveladora. D’una banda, a diferència de L i M, A conté els poemes 1-7 en successió canònica recta; de l’altra, recull una segona versió del poema 3 amb l’íncipit correcte «Alt e amor» en comptes de l’error «Per molta amor» que transmeten no solament els testimonis ALNBK, sinó també F abans de la intervenció d’una mà correctora (Gómez 2017: 8081). Aquesta doble versió del poema 3 és un indici de confluència de tradicions diverses, i no és pas l’únic; com és sabut, en el poema 1 el testimoni A també presenta un bon nombre de lliçons singulars que la crítica ha considerat, si més no, plausibles.

En els poemes 1-6 els testimonis A i L no presenten errors comuns clars, però sí moltes lliçons singulars d’una banda i de l’altra; per contra, en el poema 7 es verifiquen nombrosos errors comuns de ALM i de ALM amb HDG2 (vs. 16, 21, 65), però no pas amb N (Gómez 2017: 79-86). Malauradament, el cançoner de Saragossa (H) ha perdut accidentalment els poemes 1-6 i la primera cobla del 7, així com F ha perdut el poema 1. Però les cobles del poema 7 conservades en H fan pensar que una de les fonts que conflueixen en els testimonis ALM té relació amb H —probablement el més antic dels testimonis conservats— i també amb D (Madrid, Biblioteca Nacional, ms.

2985) i G2 (València, Biblioteca Universitària, ms. 210 [2a part]).

La varia lectio del poema 45 mena a conclusions similars: el cançoner L ens certifica que formava part de λ, però el cançoner A testimonia una probable contaminació amb aquesta altra branca de la tradició, relacionada amb HDG2 (Gómez 2017: 86-89).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 64

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

65

En el cas dels poemes atribuïbles a l’antologia λ resulta evident la separació dels grups HDG2 i λNBK, però, en canvi, a parer meu manquen errors comuns que evidenciïn l’adscripció de HDG2 a la família α o que permetin, si més no, d’excloure una subdivisió hipotètica de la família β en dos grups (HDG2 i λNBK). Un segon objectiu que ens hem de proposar, doncs, és de precisar millor la ubicació dels testimonis HDG2 dins el conjunt de la tradició textual (Gómez 2017: 91-92).

Una llacuna de vuit cobles i una tornada (30, 17-60; 26, 1-24) en el testimoni A i en el seu apògraf I (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 10), deguda probablement al salt d’un foli en la còpia dels poemes 30 i 26, fa pensar que A és còpia d’un antígraf A’ que contenia les obres de March si fa no fa en la mateixa disposició que presenten avui en el cançoner de París. Sense negar tota possibilitat d’intervenció textual al copista de A —que pogué actuar sobre A’ així com actua sobre A la mà que ha inserit les esparses d’Antoni Vallmanya, Lleonard de Sos i Pere d’Abella en els espais en blanc de la secció II—, tot indica que fou el compilador de A’ qui incorporà l’antologia λ al seu cançoner miscel·lani, fragmentant-la i alterant-ne lleugerament la disposició, així com pogué recollir material d’altres fonts. El poema 7 demostra que alguns d’a­ quests materials també confluïren en els cançoners L i M. 2. ELS POEMES 46-100 DEL CANÇONER DE PARÍS: REFLEX DE DUES FONTS TEXTUALS D’acord amb la hipòtesi que acabem d’enunciar, el cançoner de París (A) conté trenta-tres poemes (46, 49, 50, 51, 53, 54, 55, 56, 58, 64, 69, 71, 75, 76, 77, 78, 80, 81, 82, 83, 87, 88, 89, 90, 92, 93, 94, 95, 96, 97, 98, 99, 100) que haurien pogut figurar en l’antologia λ després del poema 45 amb què s’interromp accidentalment el cançoner L. La majoria d’aquests poemes conformen en A diversos fragments de sèries ordenades en sentit recte o invers, però cal recórrer a l’escrutini de les variants per a saber si s’hi verifiquen els mateixos indicis d’afinitat amb NBK que hem pogut constatar en les dues seqüències compartides per A i L (17, 16, 14, 11, 9; 44, 37, 36, 34, 33, 28, 27, 21, 19, 29) i, en general, en tots els poemes de la sèrie final de L, Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 65

3/6/19 13:14

66

Llengua & Literatura, 29, 2019

incloent-hi els poemes 3, 5 i 45. Tot seguit discutirem les variants més significatives i la possible filiació de cada poema en particular.4 46, «Veles e vents han mos desigs complir» (manquen H[1-12]LMG2) A coincideix amb NBK en la reducció de la rima -ats > -at en els vs. 22 lligats, 23 voluntats, 26 anul·lats, 27 sobrats, però aquesta reducció, que evita un cert arcaisme occitanitzant —D també la practica en els vs. 26-27— es pot considerar poligenètica. A part d’això, els manuscrits només aporten dues variants comunes d’algun valor ecdòtic; les variants del v. 20 suggereixen l’oposició FG1D : HANBK. 20 descoberts no seran FG1D] no hauran HANK : no s’hauran B 59 lo qui sens vós està AFG1NBK] cell HD

49, «A mal estrany és la pena estranya» (manquen H[17-44]LMG2) Variants de poc valor ecdòtic.

50, «Sí com aquell qui per sa infinitat» (manquen H[5-44]LMG2) En absència de H, una variant separa els grups FG1D : ANBK. 13 No em maravell si jo ame vós tant FG1D] perquè jo us ame tant ANBK

51, «Tal só com cell qui pensa que morrà» (manquen LMG2) Dues variants separen HFG1D i ANBK (vs. 6 i 15). Una segona mà ha substituït les lliçons de F per les variants alternatives en els vs. 6, 7 (coincidint amb N) i 11.

6 que fermament no els gosa esperar HFacG1D : e (que N) no tem prou (preu A) ne ferm pot esperar ANFpcBK 7 sens por vos desijar HAFacG1BKD : a vós ferm desijar NFpc 4. Cal recordar que en el manuscrit N manquen les darreres cobles del poema 98 i també els poemes 99 i 100; en aquests casos, doncs, K i el poc fiable B resten els únics testimonis d’aquest grup comparables amb A. Com vaig advertir en el meu estudi anterior (Gómez 2017: 74 n. 5), he tingut molt en compte l’aparat crític de Robert Archer (1997), tot i que he tornat a col·lacionar els testimonis, excloent-ne expressament —tot i aportar-ne lliçons, si convé— les cinc edicions del segle xvi (abcde) i els manuscrits I (descriptus de A), C (descriptus de c) i E (que contamina bc amb testimonis manuscrits). Per a la possible influència de l’edició a sobre els manuscrits tardans, especialment G2, vegeu Martos (2014) i Poveda (2015). El registre de variants és volgudament selectiu: prescindeixo de variants gràfiques o clarament poligenètiques, sense valor per a la filiació; també prescindeixo, en general, d’innovacions i variants singulars, especialment abundants en el testimoni B. Per claredat —i també per evitar la temptació d’atribuir cap valor a variants merament gràfiques— aplico a les lliçons un criteri de regularització gràfica, tret que l’anàlisi d’algun cas particular recomani de conservar-ne la grafia antiga.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 66

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

67

11 conhort HANFpcG1BKD : record Fac 15 Lo meu esper HFG1D] esforç ANBK

53, «Ab tal dolor com l’esperit s’arranca» (manquen LMG2) Variants de poc valor ecdòtic.

54, «Qui, sinó foll, demana si m’enyor» (manquen HLMG2) Hi abunden les lliçons singulars de A (vs. 5, 7, 16, 25, 31, 36, 40), però els errors comuns, escassos i de poca entitat (vs. 8 i 42), confirmen l’oposició entre FG1 i ANBK. Tot i la dificultat de determinar la lliçó correcta, en el v. 8 l’error sembla de ANBK; en el v. 42, de FG1K. 8 de l’esperant lo bé tan desijat FG1D] sol esperant (esperat A) ANBK 41-42 passions d’Amor fan / Tembre i Fiar estar dins un (son A) hostal ANBD] estant FG1K

55, «Per molt amar ma vida és en dubte» (manquen LMG2) Variants de poc valor ecdòtic. A presenta nombroses lliçons singulars (vs. 11, 14, 16, 18, 21, 29, 31), com també H (vs. 11, 16). HD aporten una variant interessant en el v. 44, després de l’afirmació que el bé d’amor «està prop del contentament»: 44 D’aquell ho dic (Dic-ho d’aquell ANBK) qui mor, desig finit ANFG1BK : e que morrà si el (si H) desig és complit HD

56, «Ma voluntat, amant-vos, se contenta» (manquen H[1-12]LMG2) Variants de poc valor ecdòtic.

58, «Sí com l’hom ric que per son fill treballa» (manquen LMG2) Variants de poc valor ecdòtic, tot i que es constata una coincidència no casual entre H i D en el v. 36 i en la tornada, diferent de la que transmeten els altres còdexs.

7 entendre HNFK : atendre AB : compendre G1D 36 qui li dóna mesura (puntura B) ANFG1BK : del qual és sa factura HD 41-44 Dues tornades alternatives: ANFG1BK : HD

64, «Lo temps és tal que tot animal brut» (manquen LMG2) Variants de poc valor ecdòtic.

69, «Clar és e molt a tots los amadors» (manquen HLMG2) Variants de poc valor ecdòtic.

71, «Què m’ha calgut contemplar en Amor» (manquen LMG2) Hi ha algunes variants, encara que adiàfores i de poca entitat (vs. 44 i 78), que perfilen l’oposició HFG1 : ANBK. D’altra banda, sol verificar-se la coincidència de D amb H i/o G1.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 67

3/6/19 13:14

68

Llengua & Literatura, 29, 2019

13 En tot aquest HANFBK : En aquest temps G1D 44 on Déu mai no ho consent FD] mai no HG1 : no n’hi (mi N) ANBK 78 Mourà apetit HFG1D : Mou l’apetit ANBK 82 membrant aquell abús ANFG1BK : ab la pensa sens pus HD

75, «Qui és aquell qui en Amor contemple» (manquen HLMG1) En absència de H i G1, les variants més significatives confirmen l’oposició FDG2 : ANBK, malgrat el comportament singular de B i, sobretot, la dificultat de destriar errors i lliçons correctes. Per exemple, en el v. 50 la identificació de Bacus, déu de les vinyes i el vi, com a «marit» de Ceres, deessa de les messes i el pa, no té tradició mitogràfica, però no desdiu de l’ús de la tríada Ceres, Bacus i Venus en la literatura medieval.

1 Qui és aquell FBDG2 : Qual serà aquell ANK 28 a llur poder Juno i Venus dan mida FBDG2] vida ANK 50 e son marit, qui Bacus se fa escriure FDG2] i déu aquell A : e aquell déu NB : aquell déu K

76, «On és lo lloc on ma pensa repose?» (manquen LM) G2 (com també E) recull variants peculiars de H (per ex., 4 on aturar-me gose] ne on aturar gose HG2E), però la resta de variants són poc significatives.

77, «No pot mostrar lo món menys pietat» (manquen LMG2) Variants de poc valor ecdòtic. Cal observar la preferència dels editors per la variant singular de F en el vers final de la tornada. Si fos correcta, la lliçó dels altres testimonis constituiria un error comú significatiu: 28 quan sobre mi és posat F : quan sobre mi és estat AHNG1BKD

78, «No guard avant ne membre lo passat» (manquen LMG2) D recull nombroses variants peculiars de H (vs. 13, 16, 32, 33); les altres tenen poc valor ecdòtic.

80, «Tot llaurador és pagat del jornal» (manquen HLG2) En A aquesta esparsa completa el foli 189v després del poema 19 i l’esparsa 29. En absència de HL, AM comparteixen una variant mínima (v. 8) i es configura també el grup AMNK (v. 10) contra FG1BD. 8 que lo guardó esper NFG1BKD] n’esper AM 10 per (un D) altre hom com jo fer tant amar FG1BD : per fer un hom aitant com jo amar AMNK

81, «Així com cell qui es veu prop de la mort» (manquen HLG2) Sense variants significatives.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 68

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

69

82, «Quan plau a Déu que la fusta peresca» (manquen HLMG2) Sense variants significatives.

83, «Sí co·l malalt qui llong temps ha que jau» (manquen HLMG2) Sense variants significatives. En A se’n recullen dues versions: la primera, dins una miscel·lània de poetes, com l’esparsa 82; la segona, dins la secció marquiana II. 87, «Tot entenent amador mi entenga» (manquen B[301-310]G1[1160]H[21-130]LM) En aquest cas, la llacuna de H és deguda a un salt de còpia o a la pèrdua de folis en un antecedent, no pas en el manuscrit H. El testimoni tardà G2 (sovint també E) recull moltes variants exclusives de H entre els testimonis més antics (vs. 7-8, 16, 19-20, 144, 147, 154, 156, 158, 162, 163, 169, 171, 176, 184, 185, 192); a partir de la vintena cobla, D també sol llegir amb HG2 (200-204, 221-225, 248, 301-304, 310, 318-319), mentre que en les cobles anteriors sol incorporar les innovacions habituals de B (vs. 19-20, 31, 37-40, 41-44, 46, 4860, 66, 68, 80, etc.). Per a tots aquests casos, remeto a l’aparat d’Archer 1997.

Pel que fa als testimonis més antics, en absència de HG1 hi ha oposició entre les lliçons singulars de F i les del grup ANBK + DG2 (vs.

53-54, 85). No són variants mecàniques, sinó innovacions, però no és fàcil de determinar la lliçó autèntica: probablement, la de F. En presència de H, hi ha un error comú a ANK + G2 (v. 157), tot i que es podria considerar poligenètic. En presència de HG1 es verifica el grup ANK(B) en tres errors contra lliçons probablement correctes de HFG1 + (B) DG2 (vs. 210, 250, 317). En un cas (v. 300), H + D coincideixen amb ANK contra FG1 + G2.

En conclusió, és evident que A davalla d’un antecedent comú amb NK (incloent-hi B, molt innovador), mentre que H remunta a un model molt peculiar, i no ofereix errors comuns que permetin d’emparentar-lo del cert amb cap branca: les lliçons comunes amb F i G1 no són pas errors, mentre que la coincidència de H amb ANK en el v. 300 no és pas un error conjuntiu evident.

53 que del tot s’avorresca F : que tot de si·s partesca ANBKDG2 54 son estament és entre mort e vida F : si·n (en G2) part no·s (no BD) mor mas és cosa (quasi G2) adormida ANBKDG2 85 L’arma pel cos a son delit s’enclina F] per lo delit del cos l’arma ANBKDG2 157 nom de ferma li’n sobra HFBD] fer mal ANKG2 210 l’amor de la persona HFG1BDG2] la mort ANK Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 69

3/6/19 13:14

70

Llengua & Literatura, 29, 2019

250 que amor perdre poria HFG1BDG2] amar no la ANK 300 havent tant lloc FG1G2] e ha HANKD : B innova 317 en cert cas mor nostra amor sensitiva HFG1DG2 : en cert pas mor aquesta amor lexiva ANBK

88, «Malament viu qui delit perd de viure» (manquen LMG2) D recull variants peculiars de H, tot i que poc significatives. De la resta de variants, és remarcable la difracció del v. 67, en què els editors solen acceptar la lliçó de A com a esmena —per conjectura?— d’un possible error d’arquetip (vs. 65-68): Quan delit naix, la dolor jau mig morta, i en poc instant aquesta met sa força; desig, qui és passió d’hom, l’esforça, e por de mal venidor la conforta.

67 dom lesforça A : dolasforça F : dolent la sforça (força G1) HG1NBKD

Si la lliçó de A és correcta, la lliçó de F (dolasforça) podria reflectir l’error de l’arquetip —una simple omissió de la titlla en dō la sforça, interpretat dol asforça—, mentre que la variant dolent fóra un intent d’esmenar la incoherència del substantiu masculí dol; per tant, G1 compartiria un error conjuntiu, i potser separatiu, amb HNBKD. Cal remarcar la dificultat que un copista hagi estat capaç de detectar l’error i conjecturar l’esmena dolent > d’om que trobem en A. 89, «Cervo ferit no desija la font» (manquen LMG2) D recull variants peculiars de H (vs. 42, 45) i es verifica el grup ANBK (vs. 18 i 29).

18 per a mon contentar HFG1D] al meu ANBK 29 E si ho compleix HFG1D : Si tal cas ve ANBK 42 dels pensaments meus ab varietat ANFG1BK : mos pensaments ab tal varietat HD 45 Si punt d’enuig ANFG1BK] gens HD

90, «No es meravell algú perquè m’enyor» (manquen LMG2) El grup ANBK es verifica en els vs. 3 i 17: 3 tant com major part d’aquell jo sentí HFG1D] major d’aquell part ANK, d’aquell major part B 17 Si cas semblant a degú veig passar HFG1D] veig a degú (a dalgú K) ANBK

Però l’agrupació dels testimonis és encara més evident en el v. 19, en què potser caldria reconsiderar la lliçó comunament acollida pels editors (vs. 17-20): Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 70

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

71

Si cas semblant a degú veig passar, jo em dolc pus fort, e, planyent, he delit; planc ell e mi, e am l’oi e despit del que jamés sentí lo mal d’amar.

19 am lo ye HF : ab loi he G1 : am loy e D : trobe gran ANBK 20 que F : qui HANG1BKD :

Els editors han acceptat fins ara la proposta de divisió de D (corrompuda en G1 am > ab), la qual genera una paradoxa («am l’oi») sens dubte interessant: el poeta es complau en l’odi que li inspiren els qui no estimen. Ben mirat, però, sembla que la divisó més coherent amb el context és la transmesa per HF, que ortogràficament regularitzada diu: «planc ell e mi, e am-lo, i he despit / del qui (que F) jamés sentí lo mal d’amar». La simpatia del poeta envers el seu semblant es tradueix no solament en compassió, sinó també en un afecte («am-lo») contraposat al rebuig («he despit») que li inspiren els altres. L’error de divisió de G1 i D es pot considerar poligenètic, però la innovació del grup ANBK és una banalització clarament monogenètica i constitueix un error conjuntiu i separatiu.

92, «Aquelles mans que jamés perdonaren» (manquen LMG2) Cal remarcar que en el cançoner A les cobles vii-xii (vs. 61-120) s’han copiat al marge, probablement per la mateixa mà, que ha saltat per error un foli en el procés de còpia; és probable, doncs, que la font d’aquestes cobles sigui el mateix antígraf A’. També en H s’ha copiat al marge la cobla xxii (vs. 211-220).

El grup NBK es confirma sobretot en la innovació del v. 48, que A no comparteix; tampoc no es troben errors significatius que vinculin exclusivament A amb NBK i, per tant, la possible pertinença d’aquest poema a λ. L’antic testimoni H presenta un gran nombre de variants, sovint compartides amb D, que l’oposen a la resta de manuscrits (vs.

12, 18, 47, 59-60, 68, 196, 198, 204, 209, 228). No obstant això, AH coincideixen en cinc llocs rellevants: en quatre, contra F (vs. 109, 181, 214, 247); en un cas, no separatiu, contra NF (v. 124). Es perfila, doncs, amb la cautela deguda, una relació hipotètica [([HD]A) (NBK)], amb la possibilitat que D se separi de H en alguns casos significatius per contaminació.

48 e d’un costat és apetit sensible HAFG1D : e par a mi que·s pot dir irascible NK : B innova 109 Son espirit ab lo cos jo contemple F] sens lo cos jo HANBK : absent lo cos (seguit de raspat G1) G1D Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 71

3/6/19 13:14

72

Llengua & Literatura, 29, 2019

124 e sent dolors que amb si delits comporten HAG1BpcK] dolors NFBacD 181 Tot ver amic a son ver amic ama FG1] bon HANBKD 214 Fallint lo sant, defall la sua festa FG1D] falleix HANBK 247 Ferí’ls amor de no curable plaga FG1D : Amor e mort feriren (ferien A) d’una plaga HANBK

L’error de NFBacD en el v. 124 no té gaire valor ecdòtic: no és clarament conjuntiu, perquè les repeticions dels vs. 123-124 el faciliten («adés me dolc, puixs dolor no sent gaire, / e sent dolors que ab si delits comporten») i, sobretot, no és pas separatiu, perquè resulta molt fàcil d’esmenar a la llum del context i de l’oposició dolor/delit, extremament tòpica. Per tant, encara que es tractés d’un descuit imputable a l’arquetip, els copistes més atents l’haurien pogut esmenar independentment.

En el v. 48 NK presenten probablement una innovació inspirada per la precisió escolàstica del v. 45 («Ell pot ser dit voler concupiscible»); el testimoni B també incorpora aquest concepte en una innovació al v. 46 (puix molt de l’arma toca] car l’irascible toca B). A llegeix amb els altres testimonis contra NBK. En el v. 109 sembla que el context recomana d’excloure la lliçó ab … jo de F, mentre que una de les altres dues lliçons hauria de constituir una conjectura (sens … jo HANBK : absent DG1 sense el pronom jo, probablement raspat en G1). Per a explicar la gènesi dels possibles errors i conjectures, cabria especular amb la possibilitat que l’arquetip, o un subarquetip, contingués una lliçó problemàtica, com ara absent … jo (hipermètric), o un error ab … jo amb el primer mot corregit poc clarament en sens.

Les variants del v. 181 són adiàfores, tot i que la fórmula sentenciosa sembla abonar la de FG1. En el v. 247 sembla que FG1D transmeten la lliçó autèntica; com en molts altres casos —si no parlem de variants redaccionals—, es fa difícil d’entendre l’origen de la variant de HANBK. 93, «Qui serà aquell del món superior» (manquen F[25-72]LMG1G2) La majoria de les variants són poc significatives o poligenètiques. H presenta lliçons singulars. Almenys en els vs. 3 i 81 és remarcable la coincidència de A amb HD contra NF, mentre que no tenim cap indici de relació de A amb NBK. A parer meu, en el v. 63 (en absència de FG1) és probable que la lliçó tolt de HD i N sigui un error poligenètic per colt (participi de colre), testimoniat per AK i per l’error calt (i. e. cald) de B. 3 on serà aquell afront NFBK] aquella font HAD Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 72

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

73

63 e que lo dol, si és tolt, ix d’om tard HND] colt AK : calt B 81 Un gran delit en ma pensa·s nodreix NFBK] Algun HAD

94, «Puixs me trob sol en amor, a mi sembla» (manquen H[1-96]LM) En els llocs crítics significatius, A llegeix amb HD (o amb D en absència de H) contra NF. Les variants del v. 75 es poden considerar poligenètiques, però en els vs. 72, 104, 126 i 127 AD o HAD trasmenten innovacions clarament monogenètiques.

72 perquè de goig la sabor jamés taste NFG1BKG2] no haja franc arbitre AD 75 si res començ, jo·n (jo·m A) corromp lo principi ADG2] jon torromp F : jo enterromp G1NBK 104 d’ells naix fill bord als (om. D) engendrants (engendrats G1BG2) contrari NFG1BKG2Dac] als engendrats dessemble AH : en contrari desemble Dpc 126 l’esperit sol NFG1BKG2 ] seu H : nuu AD 127 E res de mi ne del món jo (no F) cobege NFG1BKG2] fora mi AHD

La lliçó de D en el v. 104 és poc clara: ratlla gendrants i copia desemble al final del vers, i no sembla que ho faci en un moment posterior. En resulta el vers «d’ells naix fill bord en contrari dessemble». En tot cas, coneix les variants dels altres grups, i contamina.

95, «Què val delit puixs no és conegut» (manquen H[9-76] LMG1K[9-16]) En l’única cobla transmesa per H hi ha un tret d’afinitat entre A i HD (v. 3), però molt poc significatiu. En absència de H, l’afinitat es manté amb D (vs. 23-24), mentre que no es constaten errors comuns entre A i NBK. AF conserven probablement un error d’arquetip en el v. 10, que ha generat diverses innovacions en els altres grups. En el v. 26, el context paradoxal dificulta la discussió de les variants: a parer meu, els copistes de F i A haurien pogut introduir l’esmena dolor independentment (cf. v. 27: «ne d’on ma dolor ve»); en direcció contrària, la coincidència entre NKDG2 hauria estat més fàcil en delit que no pas en plaer, aquesta és, doncs, probablement (i d’acord amb Archer) la lliçó correcta.

3 vos haureu atraçat (atracat, atrasat) NFBG2] atractat HAKD 10 ab molt extrema ardor] ab molt estremador AF : ab molt estremamor NB : ab molt estremat cor D : ab estremat ardor G2 23-24 ne (no N) planc lo dan per on ma dolor ve, / mes l’aspra mort NFBKG2 : e no·m dolc molt com delits perduts he, / mes planc la mort AD 26 ja (jo A) sent dolor com mon cor mal sosté AF] plaer NKDG2 : B in­ nova

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 73

3/6/19 13:14

74

Llengua & Literatura, 29, 2019

96, «Si per null temps creguí ser amador» (manquen H[1-24] LMF[41-60]G1) La majoria de les variants són singulars o poligenètiques. El grup NBK es mostra constant excepte en el v. 28 (podrir FBKDG2 : pudir HAN), però no és segur que es tracti d’un error conjuntiu ni separatiu. A presenta algunes possibles innovacions o errors comuns amb HD o amb D en absència de H (v. 22); en canvi, no comparteix cap possible error amb NBK. 22 com pecejat NFBKG2 : que peces tot AD 28 e fas podrir les carns FBKDG2] pudir HAN 51 de sa vida HADG2] la NBK; membrant ANBKG2: pensant H : acordant D 59 o que almenys del món (d’amor A) AHDG2 : o que del món almenys NBK

97, «La gran dolor que llengua no pot dir» (manquen LMF1[1-24] G1) Copiat dues vegades en F: primer (F1) només tres cobles (vs. 25-44) intercalades dins el poema 96; després (F2), al final de la secció marquiana del cançoner (fs. 154v-155v). Variants graficolingüístiques i errors singulars o clarament poligenètics de poc valor ecdòtic.

98, «Per lo camí de mort he cercat vida» (manquen H[9-76]A[65-72] LMN[41-76]G2) La majoria de les variants són singulars o poc significatives. En el v. 9, la lliçó de N és ambigua (més aviat complaxenca que no pas complayenca) i, en tot cas, BK no comparteixen l’error de A. En el v. 13, A presenta un error que deriva clarament de la variant testimoniada per D i NK (B innova): és el reflex d’un antecedent comú a aquests còdexs, si no és que l’error s’ha d’imputar a un hipotètic antecedent de FG1.

9 Gran és mon dan, segons ma complacença FG1KD : complanyença A : complaxenca N : lo primer plaure B 13 en mi no pusch trobar àls sinó perdre FG1] tolre A : dolre NKD : B innova

99, «Aquesta és perdurable dolor» (manquen H[1-24]LMNG2) En absència de N, BK són els únics representants, poc fiables, del grup.

Les variants són molt poc significatives i adiàfores, i no permeten de treure’n conclusions segures. S’observa que A no comparteix una variant exclusiva de BK (v. 51) i que, amb o sense BK, sol llegir amb HD (vs. 26, 51, 54, 70) contra FG1, tot i que es tracta de variants d’escàs valor ecdòtic.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 74

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

75

26 abans que en paradís FG1] primer HABKD 51 Tu, Pietat, no vulles parlar tant HAFG1D] plorar BK 54 lo per què am FG1BK] ço HAD 70 perdut l’onest voler, no vol que am HABKD] l’am FG1

100, «Entre Amor só portat e Fortuna» (manquen LMNF[161-208]G2) En absència de N, BK són els únics representants, poc fiables, del grup, però es confirma que A no llegeix amb BK en els vs. 46, 76, 152, i que, en canvi, llegeix amb HD en els vs. 76 i 112. També es constata l’oposició HABKD : FG1 en els vs. 32, 57, 101, 110, 132, i potser el grup HD (v. 225). Hi ha variants dubtoses que podem considerar adiàfores (57, 95, 101) i/o poligenètiques (vs. 25, 95). La triple difracció del v. 32 podria reflectir una omissió d’arquetip resolta diversament per G1, la mà correctora de F i l’antecedent de HABKD; o bé, si la lliçó de HABKD fos autèntica, l’omissió seria imputable a l’antecedent de FG1.

Vegeu un altre cas de difracció triple en el v. 76.

1 só portat] posat G1D 8 caure deu l’hom guiat per via cega HAFG1acB] guia G1pcKD 25 tals delits emprengueren FG1DK] aprengueren HAB 32 lo seu desig contentar se defensa HABKD] om. Fac : de haver Fpc : per l’altre G1 46 car l’hom (hom HAD) és dit més per la part de l’arma HAFG1D] definit és l’hom BK 57 com grosser herbolari HABKD] lo grosser FG1 76 o canvi pren qui·ls pren ab mà estreta FG1] rep ab HAD : per BK 95 de lluny mirat (mirant A), lo camí és plasent costa HAFG1] pla sens costa BKD 101 a les honors grans pensaments segueixen HABKD] vans FG1 110 en poc temps cau e molt poc la se’n porta HABKD] molt poc temps FacG1 : poc temps Fpc 112 la sanitat, mal poc la’ns (la B) té defesa FG1BK] és per xic mal defesa (ofesa Apc) HAD 132 on en dolor la virtut no se’n guasta FG1] cap HABKD 152 ne han alegres vides HAFG1D : n’atenyen plaents vides BK 225 Si Déu a l’hom grosser lo plau defendre AFG1BK] no HD

A parer meu, d’aquest escrutini de variants se’n poden treure algunes conclusions remarcables. Dels trenta-tres poemes que acabem d’analitzar, pràcticament la meitat no aporten variants significatives; en canvi, n’hi ha vuit que certifiquen el grup ANBK (50, 51, 71, 75, 80, 87, 89, 90) i set que no solament s’hi oposen, sinó que perfilen un parentiu entre A i HD (92, 93, 94, 95, 96, 99, 100). El hiat que s’obre Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 75

3/6/19 13:14

76

Llengua & Literatura, 29, 2019

entre els poemes 90 i 92 és molt evident, i fa pensar que l’antologia λ es cloïa amb el poema 90 i no contenia ni els «Cants de mort» (92-97) ni els poemes 98-100, que el compilador de A’ degué trobar en una altra font, molt afí a H, D i G2.

Projectar aquests resultats sobre la seqüència del cançoner de París ajuda a entreveure’n l’organització: Secció I: 75, | 17, 16, 14, 11, 9, | 100 […] 99, 98, 97, 96, 95, 94, 92 […] | 45, 55, 54, 3 | […] 1, 2, 3, 4, 5, 6, | 7, | 93 […]; Bloc a part: 83 […] 82; Secció II: 87, | 51, 83, 46, 44, 37, 36, 34, 33, 28, 27, 21, 19, 29, 80, | 76, 78, 81, 88, 89, 90, | 23 […] 38, | 49 […] 50, 53, 56, 58, 69, 71, 64, 77, | 13 […] 39, 18, 42, 32 […] 30, 26, 24, 10, 31 Negreta: errors comuns ANBK i sèries compartides per AL Subratllat: errors comuns A(LM) + H(D) Cursiva: poemes de numeració inferior a 45 no compartits amb L Barra vertical (|): separació hipotètica de les sèries constituents de la compilació Ombrejat: abast hipotètic de l’antologia λ (els poemes 54, 55, 82 i 83 són dubtosos)

Tot indica que, en la secció I, el compilador de la miscel·lània hi recollí una part força reduïda de l’antologia λ: certament, dels primers poemes de la sèrie (3, 5) potser ja en disposava gràcies a un altre testimoni que li proporcionà la sèrie contínua 1-6;5 però no hi ha dubte que de l’antologia λ en va copiar, en ordre invers, els cinc poemes successius (9, 11, 14, 16, 17) i una composició tan singular com és ara l’extens poema mitològic «Qui és aquell qui en Amor contemple» (75), que inaugura la secció. Gràcies a L sabem que l’antologia λ tam5. Per tant, el compilador pogué contaminar entre aquests dos testimonis. Això podria explicar algunes coincidències puntuals entre A i LNBK contra FG1D en el poema 5 (vs. 12 i 30): 12 mai lo Satan lo pog ben discernir FG1D] aquell pog ALNK : lo pogue B; 30 só restat malmirent F] só estat ALNBK : seré estat G1D. D’altra banda, recordeu que el compilador disposà encara d’un tercer testimoni del poema 3, amb l’íncipit correcte «Alt e amor», en oposició a la variant «Per molta amor» de la versió inclosa dins la sèrie canònica dels testimonis A2LNFacBK. Sobre les coincidències entre A1 i DG2E en aquest íncipit —en H manquen accidentalment els poemes 1-6—, vegeu més avall les conclusions dels apartats 3 i 4.1.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 76

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

77

bé incloïa el llarg poema teòric «Los ignorants Amor e sos exemples» (45), però és possible que el nostre compilador ja el conegués a partir d’una altra font. Les variants de les cançons 54 i 55 no aporten indicis prou segurs. Per contra, és ben segur que la resta de poemes de la secció I no procedeixen pas de λ: la sèrie contínua 92-100 —amb el poema 93 desplaçat al final de la secció— davalla molt probablement d’un antecedent emparentat amb H, D i G2. El poema 7 apunta vers la mateixa agrupació textual (Gómez 2017: 79-86), però aquesta afinitat no és pas provada en el cas de la sèrie contínua 1-6, en què, a més a més, manca el testimoniatge de H. La secció II es nodreix fonamentalment de l’antologia λ: en davallen amb certesa l’extensa composició teòrica «Tot entenent amador mi entenga» (87), que obre la secció, i probablement tots o la majoria dels poemes que conformen les tres sèries saltuàries 51-29, 76-90 i 4977, amb les esparses 29, 80, 81 i 83 redistribuïdes per a completar espais buits de pàgines diverses —en un bloc a part s’han copiat també les esparses 82 i 83. La tercera d’aquestes sèries s’emmarca entre dotze poemes de numeració inferior a 45 que, com hem dit, ofereixen d’entrada tot l’aspecte d’un apèndix o suplement aliè a l’antologia λ.

Podem assumir, doncs, que conservem dos testimonis de l’antologia λ: un de truncat en el cançoner L i un de complet, tot i que lleugerament desfigurat, en el cançoner de París. Tot fa pensar que es tractava d’una selecció saltuària però conforme a l’ordre canònic, emparentada amb els testimonis NBK, i que abastava una quarantena de composicions marquianes entre els poemes 3 i 90. En canvi, la sèrie 92-100 del testimoni A davalla probablement d’una altra font, emparentada amb els testimonis H, D i G2. Les sèries 1-7 i 45, 55, 54, 3 del cançoner de París encara plantegen diversos interrogants.

3. ELS POEMES SUPLEMENTARIS: REFLEX D’UNA TERCERA FONT? Els dotze poemes que, presumiblement, s’afegeixen als materials de l’antologia λ cap al final de la secció II (23, 38, 13, 39, 18, 42, 32, 30, 26, 24, 10, 31) plantegen algunes dificultats d’anàlisi: són peces breus, Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 77

3/6/19 13:14

78

Llengua & Literatura, 29, 2019

amb poques variants significatives, i no podem garantir que totes davallin d’un mateix antecedent i que se’n pugui fer cap deducció conjunta, atès que no presenten l’aspecte d’una sèrie ordenada. A més a més, cal lamentar, com de costum, les llacunes freqüents del testimoni H. No obstant això, els pocs indicis que proporcionen són prou homogenis per a poder treure’n també algunes conclusions.

10, «Sí com un rei, senyor de tres ciutats» (manquen LMG1) A presenta un gran nombre de variants singulars (vs. 3, 13, 14, 15, 28, 31) o emparentades exclusivament amb E (vs. 4, 21). En el v. 21 s’insinua una possible relació entre A i HDG2.

4 Mai lo vencés HNFKDG2 : vencés aquell B : Lexa [= lleixà?] vençut A : La ja [L’haja?] vençut E 21 tot m’ha (mal F) vençut NFBK ] ell HDG2 : er AE

13, «Colguen les gents ab alegria festes» (manquen HLMG1) A presenta alguns errors singulars (vs. 4, 30) o emparentats amb E (v. 20). L’única variant significativa assenyala un possible error conjuntiu, no transmès per A, que relaciona NBK i DG2pc.

28 Lo meu cos nu, qui de plaer no pensa AFG2ac] paor NBKDG2pc

18, «Fantasiant, Amor a mi descobre» (manquen HLMG1) A presenta algunes variants singulars o emparentades només amb G2 i E (vs. 17, 48). L’esmena del v. 48 sembla atribuïble a la primera mà, però feta en un moment posterior, en què hauria pogut tenir accés a un altre testimoni més proper a la lliçó canònica (amb el qual també hauria recuperat el v. 44, omès en la primera còpia i després copiat al marge dret, amb un signe de crida).

17 si fos Amor substança raonable NFBKD] alguna cosa estable AG2 : cossa per si estable E 48 aquell plaer que en (que Apc) fastig volant passa ApcNFBKD : aquell desig del momentat (momenta EG2) delicte AacEG2 59 Ço fai (Açò fa A) Amor ANFKG2 : Amor ho fa BD

23, «Lleixant a part l’estil dels trobadors» (manquen HLMG1) Variants de poc valor ecdòtic.

24, «No sec lo temps mon pensament immoble» (manquen H[1-28] LMG1) A presenta un nombre extraordinari d’innovacions o variants singulars (vs. 1, 6, 9, 10, 11, 12, 14, 24, 27, 28, 31, 34, 38, 40), algunes recollides Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 78

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

79

per testimonis tardans com B (vs. 2, 25, 39) i E (vs. 8, 17, 21, 39). La resta de variants tenen un valor ecdòtic molt escàs i no confirmen ni desmenteixen altres relacions de parentiu.

26, «Jo crid lo bé si en algun lloc lo sé» (manquen A[1-24]LMG1) Per a les cobles omeses en A, vegeu el comentari del poema 30. El text presenta poques variants significatives. El grup NBK coincideix amb H contra F i DG2 en el v. 24; en el v. 25 també es confirma el grup NBK i una coincidència parcial amb H, mentre que A llegeix amb FDG2. En el v. 42, un antecedent de A pot haver substituït deliberadament Orígenes, pare de l’Església, pel pagà Hermògenes, considerant-lo més coherent en una llista que inclou Aristòtil, Plató i Sèneca com a exemples d’«enginy» excel·lent (vs. 41-42: «On és l’enginy d’Aristòtil trobat, / d’Origenès, Sèneca e Plató); la proposta és seguida per G2 i E. A presenta alguna variant singular (v. 55).

24 qui d’honor no s’aombren (o nos aombren?) FDG2] se desombren HNBK 25 Als (Los A) hòmens morts d’actes bons no desombren AFDG2] honests aombren NBK : honests descombren H 42 d’Origenès HNFBKD : d’Hermogenès AEG2

30, «Vengut és temps que serà conegut» (manquen HA[17-60] LMD1[57-60]D2[57-60]G2) Cal observar que en NBK i en D1 el poema 30 apareix com a continua­ ció de l’esparsa 29; això propicià en D una segona còpia del poema (D2) sense aquest fals íncipit.

Després del v. 16, en A manquen cinc cobles i la tornada, i tot seguit s’ha copiat el poema 26 sense les tres primeres cobles: sembla, doncs, que tots dos poemes ja anaven seguits en l’antígraf A’ i que un copista degué saltar un foli per error o pèrdua material.

Aquests pocs versos de A proporcionen algunes dades significatives, coherents amb les que s’observen en el poema 26. A no llegeix amb el grup NBK (vs. 6, 16); en dos casos (vs. 9, 16) llegeix amb D —en absència de H i G2— i també amb E contra els altres testimonis.

1 Vengut és temps NFG1BKD1D2 : Junt és lo temps A 6 Lladoncs no·l val AFG1 D1D2 : no li valrà NBK 9 Ans del perill se deu fer lo cor fort NFG1K] metre·l conhort AD1D2 : B innova 16 més (pus AD1D2) prop de si és (e D2) les dones veer AFG1D1D2 : a (e K) contra si pratica tal mester NK : B innova

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 79

3/6/19 13:14

80

Llengua & Literatura, 29, 2019

31, «Molts hòmens oig clamar-se de Fortuna» (manquen H[1-11] LMG1) El grup NBK es confirma en els vs. 3-4 i també en el v. 22, tot i que B ha pogut esmenar fins i tot per conjectura. A presenta nombroses variants singulars (vs. 1, 12, 15, 16, 18, 19, 21, 24, 26, 30, 31, 37) i es confirma que no llegeix amb NBK, sinó més aviat amb G2 i HG2 (v. 23). No obstant això, en el v. 4 consigno una altra coincidència exclusiva amb E en una lliçó que una mà correctora ha esmenat d’acord amb FDG2 (en absència de H i G1).

3 volents ab lei (leis AD, lleis G2) fer amigables pactes AFDG2 : volents fermar ab ella uns tals pactes NBK 4 donant-los bé e que FDG2 : tant (tals E) qu·en lur bé en per (per om. A) AacE : donant-lurs bé e que Apc : que·ls donàs bé e que (per B, e K) NBK 22 que tan gran pes ab llur força retinguen HAFBDG2] ab lur … tan gran NK 23 ne ginys no fan NFBKD : ne ginys ne arts HAG2; que d’alt en baix no vinguen HNFBKD : no faran que no vinguen AG2

32, «L’home pel món no munta en gran valer» (manquen LM) En A hom tornà a copiar-ne la primera cobla (A2) després del poema 31 (f. 209v), potser recollit d’un model ordenat segons l’ordre canònic.

En D se’n copien dues versions completes (D1 i D2) amb íncipits diferents, i és també per això que, tot i que ja era present en G1, s’ha tornat a copiar en G2 amb l’altre íncipit.

Els testimonis BD2 solen llegir conjuntament (vs. 15, 31, 33), cosa que explica la separació puntual de B respecte de NK (v. 31). El cançoner A presenta nombroses variants singulars (vs. 14, 30, 32) o compartides només amb el manuscrit tardà E (vs. 4, 12, 13, 15, 21, 24, 33, 3638), no incloses en l’escrutini: en un poema tan breu, són coincidències molt significatives. També ho és la coincidència de A i E amb l’esmena que la primera mà de G2 practica en el v. 12, indici de contaminació.

Tant l’íncipit «Pujar no pot…» com el v. 16 defineixen el grup HAD1G2 (també E en tots dos casos), i encara s’hi perfila el subgrup HD1 (v. 27).

Aquests indicis autoritzen a esbossar, per a aquest poema, l’esquema de relacions següent: F G1 [(HD1)G2(AE)] [NK(BD2)].

1 L’home pel món no munta NFG1BKD2 : Pujar no pot negú (algú A1D1G2) HA1A2D1EG2 12 mas l’esturment sonant bé (ben NBKD2) acordar HNFG1BKD1D2 : mas (menys E) de saber (l’esturment sonant ratllat G2ac) l’estrument acordar AEG2pc 15 arreus HANFG1KD1G2 : mijans BD2 Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 80

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

81

16 en la virtut que·s nomena moral NFG1BKD2] que l’haver d’hom hi cal HAD1EG2 27 no és hom per bo tengut ANFG1BKD2G2 : no consec (consegueix D1) hom virtut HD1 31 per actes s’han (fan G1) a pendre (o apendre) HAFG1D1G2 : deven prendre NK : poden prendre BD2 33 No·s conquerran (conquiren D1) HANFG1KD1G2 : No conquer hom BD2

38, «Si bé mostrau que mi no avorriu» (manquen LMG2) Variants poligenètiques o singulars i de poc valor ecdòtic.

39, «Qui no és trist, de mos dictats no cur» (manquen LMG2) A presenta nombroses lliçons singulars (vs. 16, 26, 29, 35, 36) o emparentades amb les del testimoni E (vs. 31, 40). E també recull l’única variant de AB mínimament significativa: 18 d’amor les festes colre HNFKD] les festes d’amor G1 : les penses d’amor ABE

42, «Vós qui sabeu de la tortra el costum» (manquen LFG2) Manca en F juntament amb les cobles ii-vi del poema 41 i la cobla i del 43. La tradició d’aquest maldit, de datació molt primerenca, potser 1424 (Gómez & Pujol 2008: 24-25), ofereix algunes particularitats: per començar, es conserva en el cançoner de l’Ateneu (M); pel que fa a H, cal advertir que no s’inclou pas en la primera secció marquiana, la més extensa, sinó en una segona secció (H2), afegida posteriorment (Torró 2010: 384-390); finalment, cal recordar que la cobla v (vs. 33-40) és citada en Lo conhort de Francesc Ferrer (A2M2, manca en L per la pèrdua d’un foli).

Un nombre molt elevat de variants comunes revelen un antecedent comú a AM (vs. 6, 8, 9, 19, 20, 21, 22, 24, 32, 34, 35, 36), mentre que alguns petits errors singulars —de M (v. 8) i de A (v. 17, 24)— fan pensar que l’un no és còpia de l’altre. A diferència dels poemes anteriors, en aquest cas el testimoni E no sol coincidir amb AM. En la triple difracció del v. 32 es confirma el grup NK, i en la del v. 38 (ha-hi : voleu) trobem H2NBK en oposició a tots els altres testimonis. AM no presenten errors comuns amb H2 ni amb NBK. Ferrer (A2M2) cita la cinquena cobla amb dues variants comunes amb AM (v. 34, 39), però no en recull d’altres (vs. 35, 36) i n’ofereix moltes de pròpies (vs. 37-40). Encara que Ferrer —o la seva tradició— podria haver innovat, també és probable que hagués conegut una versió primerenca del poema, lleugerament diferent de la transmesa per Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 81

3/6/19 13:14

82

Llengua & Literatura, 29, 2019

l’arquetip i testimoniada per manuscrits antics com ara G1, H2 o N. Això confereix un interès especial tant a les seves lliçons particulars com a les seves coincidències amb AM. 6 ne·s posa mai en verd arbre fullat H2NG1BKD] lo AM 8 per gran desig H2NG1BKD] voler AM 9 E no cuideu H2NG1BKD] penseu AM 17 E coneixent H2NG1BKD : Vós coneixeu AM 19 en ver H2NG1BKD : en pler AM 20 en (a B) vós amar, se tengra (té H2) H2NG1BKD : de vós amar se dara AM 21 l’ensutzeada H2NG1BKD (amb diverses variants formals) : molt sutzeada AM 22 les pagues del peccat H2NG1BKD] plagues AM 24 vostre servir H2NG1BKD] servei AM 32 e tortra o becada H2G1BD : tortra o cogulada NK : o tortres sens (sen M) tardada AM 34 responeu tost H2NG1BKD] prest AMA2M2 35 cridaran H2NG1BKDA2M2 : nomenaran AM 36 ja no us mostreu (no us mostreu gens A2M2) en l’oir empatxada H2NG1BKD : en lo respost no us mostreu empatxada AM 37 enterrogant: «Amics, e què voleu? H2AMNG1BKD : dient: «Senyors, e què és lo que voleu? A2M2 38 En dret (fets AM) d’amor ha-hi (voleu H2NBK) res que jo fer pusca?

H2AMNG1BKD : Ha-hi res a fer que en servei d’amor puixa? A2M2 39 Tracte (D’acte B) semblant H2NG1BKD : en (que en A2M2) tracte tal AMA2M2; cusca H2AMNG1BKD : fluixa A2M2 40 presta seré a quant demanareu H2AMNG1BKD : si us n’informau, així ho trobareu A2M2

Encara que aquests dotze poemes no se succeeixen segons l’ordre canònic (23, 38, 13, 39, 18, 42, 32, 30, 26, 24, 10, 31) —i encara que la llacuna entre els poemes 30 i 26 sembla deguda al salt d’un foli a partir d’un antígraf (A’) que presentava la mateixa disposició—, la repetició de la primera cobla del poema 32 al final del poema 31 fa pensar que, si més no, aquest darrer poema procedeix d’una font que contenia els poemes 31 i 32 en l’ordre canònic.

Pel que fa a la filiació, la conclusió més evident és que aquests dotze poemes no tenen res a veure amb l’antologia λ. Certament, A no presenta aquí variants o errors comuns amb NBK, sinó que més aviat se’n separa (vegeu 30, 6, 16; 31, 3-4, 22; 42, 32); per contra, sí que ofereix algunes coincidències significatives amb H i/o D i/o G2 (vegeu Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 82

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

83

10, 21; 18, 17, 48; 26, 42; 30, 9; 31, 23; 32, 16, en què també coincideixen amb E); malauradament, les nombroses llacunes de H dificulten molt l’anàlisi. En el poema 42 es confirma clarament l’estreta proximitat entre els cançoners de París i de l’Ateneu (AM).

Però la característica més remarcable de la fesomia textual de A en aquest grup de poemes és el nombre extraordinari de variants singulars que ofereix (vegeu també l’anàlisi dels poemes 54 i 55), així com de variants compartides exclusivament amb testimonis tardans com ara B (24, 2, 25, 39; 39, 18) o, més sovint, (D/G2 +) E (10, 4, 21; 13, 20; 18, 17, 48; 24, 8, 17, 21, 39; 26, 42; 31, 4, 23; 32, 4, 12, 13, 15, 16, 21, 24, 33, 36-38; 39, 18, 31, 40) —dues d’aquestes lliçons (18, 48; 31, 4) han estat esmenades pel mateix copista de A o per una altra mà molt semblant.

Aquesta afinitat tan particular i localitzada amb el testimoni E demana una atenció particular. Com és sabut, el cançoner E (Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 3695 [olim M 58]), acabat de copiar a València l’1 de maig de 1546 per Jeroni Figueres, conté una epístola dedicatòria de don Lluís Carròs de Vilaragut, batlle general de València, a la noble dona Àngela Borja de Carròs de Vilaragut, en què assegura d’haver restituït l’«original scripció» de les obres del poeta col·lacionant diversos manuscrits del segle xv i les dues edicions barcelonines de 1543 (b) i 1545 (c).6 Albert Lloret (2013) ha demostrat amb tota mena de detalls que el testimoni D fou el manuscrit sobre el qual treballaren els impressors de l’edició b, cosa que bastaria a explicar les nombroses coincidències textuals de E amb Dbc. No obstant això, E testimonia sovint, no solament una notable preferència per l’arcaisme morfològic occitanitzant —conforme a la voluntat de restitució de la pretesa «original scripció»—, sinó també un gran nombre de lliçons extravagants, del tot singulars o bé coincidents amb molt 6. «essent Jnformada ‹que› yo don luys carroç de vilaragut Batle general per la Ces.a Md. del Emp.or e Rey n‹ost›re señor en lo regne de Valencia, hauria vist molt y Jnquirit […] en tenir la verdadera y original Scripcio deles obres de aquell, hauent legit, vist y regonegut molt libres antichs scrits de ma per los contemporals ab lo dit auctor, verifficant y comprobant los vns ab los altres y ab les dos Jmpresions fetes en Barcelona per manament del Ille Admirant de Napols don Ferrando de Cardona la vna a xxij de Dehembre Any M.D.XXXXIIJ y laltra en lo mateix dia y mes, Any M.D.XXXXV» (apud Lloret 2013: 267).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 83

3/6/19 13:14

84

Llengua & Literatura, 29, 2019

pocs testimonis, com ara el tardà G2 o, sobretot, els antics A, L, M i H. D’entrada, l’explicació que sembla més òbvia, tenint en compte l’epístola dedicatòria, és que l’editor de E pogué col·lacionar, entre d’altres, aquests testimonis antics i espigolar-ne algunes variants singulars, aparentment preferibles a les lliçons comunes de la resta de la tradició. També cabria pensar, però, en un possible antecedent comú, avui perdut. Aquesta segona hipòtesi no implicaria pas multiplicare entia praeter necessitatem, atès que ja sabem del cert que els testimonis ALM es nodreixen de diversos antecedents comuns, algun dels quals relacionat probablement amb H, D i G2.

El testimoni E no llegeix particularment amb els testimonis A i L ni en la quarantena de poemes procedents de l’antologia λ ni en els poemes 92-100 de A. Les coincidències particulars de E amb L (o LM) són, en canvi, abundants en els poemes 2 i 6, i més escadusseres en els altres dos poemes inicials, 1 i 7. Ja hem vist que A presenta nombroses lliçons singulars i coincidències amb E en els poemes diguem-ne suplementaris (excepte el 42), però també se’n detecten en els poemes 7 i 45 (fins al v. 40 testimoniat per L sense afinitats amb E), mentre que en els poemes 1, 2 i 6 A no presenta coincidències ni amb L ni amb E. Considero, doncs, convenient d’examinar en aquests casos les variants particulars de A, L, M, H i E. 1, «Així com cell qui en lo somni·s delita» (manquen HFG1M) E llegeix bàsicament amb Dbc, malgrat alguna lliçó extravagant (v. 25).

Cal remarcar que E no recull cap de les principals lliçons singulars —nombroses i força satisfactòries— que A oposa a tota la resta dels testimonis conservats (vs. 8, 9, 10) o a Dbc (v. 5), i la coincidència en el v. 28 pot ésser clarament poligenètica. L també presenta nombroses lliçons singulars (vs. 5-6, 10-12, 15-16, 21, 32 i 35), però de molta menys qualitat, probablement innovacions davant lliçons corrompudes (vegeu, per exemple, l’error d’anticipació en els primers hemistiquis dels vs. 5-6), però E en recull almenys una lliçó significativa (v. 15). No hi ha indicis de parentiu entre A i L. 5 Sentint (Veent B) estar en aguait ANBK : Sabut de cert l’aguait de L : Sentint venir l’aguait de DbcG2E 6 sabent de cert] e no ignor L Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 84

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

85

8 ço que és no res] aquell passat A : B innova 9 Al (Del N) temps passat me trobe (trob en N) gran amor] Del temps present no·m trobe amador A 10 amant (ez am L) no res, puix és ja tot (tot ja LDbcG2) finit] mas del passat, que és no res e finit A 11 D’aquest pensar] Aquest pensar L; me sojorn e·m delit] m’és sojorn e delit L, jo sent molt gran delit B 12 s’esforça ma] doble és (o dobla’s) ma gran L 15 e creure·l fan] e li és dit LE : B innova 16 sense un punt] jorn L 19 son pensament] lo A 20 report] aport LBE 21 e] ans L 27 giten de saber] fan Déu cartener E 28 pensat plaer NBKacDbcG2 : passat plaer AKpc : plaer passat E : plaser pensat L 32 tot son menjar en dolor se nodreix] tot lo dinar al ventrell li podreix L 35 essent ANBK : tant ha LDbcG2E; lloc poblat] los poblats L

2, «Pren-me’n així com al patró que en plaja» (manquen HMG1) L presenta moltes lliçons singulars. Una mà correctora posterior (Lpc) ha afegit el v. 6, que mancava, i ha fet algunes esmenes (vs. 3, 5, 7, 16), però no ha eliminat totes les lliçons singulars, sinó potser només les que li han semblat defectuoses. No hi ha cap relació entre A i L (v. 9).

E no recull pas totes les lliçons singulars de L, però hi presenta nombroses coincidències (vs. 13, 17, 18, 25, 39), algunes clarament monogenètiques.

1 Pren-me’n així] Atressí·m pren L 3 Veent] veent Lac : e veu Lpc; lo cel] lo temps A 5 E sent] Sentint Lac : E sent Lpc 6 om. Lac 7 si molt és ALpcFK : si és molt NBDbcG2E : si és ges Lac 9 Moltes veus és que·l vent és fortunal AFBK : Mes a les veus és lo vent fortunal LNDbcG2E 13 trobant-me enamorat] car sui L : car fui E 16 mas un sol pas meu] menys Lac : meu Lpc 17 és en lo bosc] serà en los boscs L : serà en lo bosc E 18 han] hauran LE 19 La mia amor] Ma gran L 25 he dat mal] no us he dat LE 37 magresa] margor L 39 Lo cos molt gras] car lo cos gras LE

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 85

3/6/19 13:14

86

Llengua & Literatura, 29, 2019

6, «Molt he tardat en descobrir ma falta» (manca H) No hi ha cap indici de relació entre A i L. El grup LM és evident, i també que L no davalla de M (vs. 10, 17, 35). E recull almenys cinc variants monogenètiques de LM (vs. 3, 8, 14, 24, 48).

3 és mal coneixent] no és LME 8 deu ésser nomenat] vol LMBE 10 vol sojorn] vol gran pler M : delit vol B 14 mon ferm voler per altre tal amant] l’enteniment en amor contemplant LME 17 en qui·l] en tal L : que en tal M 24 quals veritat desfà] que un infant poc desfà LME 35 pensa] cuida M 39 del (de F) mal del companyó] de son bon LM 44 l’ase ranc] blanc A 45 nulla dona] nulla dona Mac : dona alguna BMpc 47 no sofir] no consent LM 48 i en sentiment] e de son seny LMG2 : i de bon seny E

7, «Sí com rictat no porta béns ab si» (manquen H[1-8]G1) Contràriament als casos anteriors, nombroses variants agrupen AL(M) (vs. 5, 12, 23, 25, 32, 40, 46, 47, 60), a més de LM (vs. 7, 8, 27, 40). S’insinua un possible parentiu de H amb ALM, G2E i Dbc en el vs. 16 i 21, i sense Dbc en el v. 65. El testimoni E presenta variants singulars en els vs. 4, 5 i 7, i algunes de les seves coincidències amb LM són discutibles, perquè DbcG2 també coincideixen amb LM en els vs. 7-8; noteu, però, que E també coincideix amb LacM o ALacM en el v. 40.

4 Manxa bufant, orgue fals no ret fi] e mai degú forçadament regí E 5 en (dins AKLM) son pits fals enclosa] en llur armari closa E 7 o és ajunt (lligat LMDbcG2) ab una tal esposa] o soterrats són de feixuga llosa E 8 son] lo LMDbcG2E 11 no pot ser fin amant] poc LM 12 ne lo subtil] ne subtil gens ALM 16 axí Amor NFBK : tan poc amor HALMDbcG2E 21 son dit NFK : sos dits HALMDbcG2E : B innova 23 mas en est cas] aquest ALM : B innova 26 amor amant se conqueria] encorria AL 27 maestria] manestria LM 32 car viure ab mals] ells ALM 40 car] com ALMG2pcE; muir] muir LpcG2ac : mort só LacM : mort sui G2pcE; no sabent on] no sé on LacME : no sé a on ALpc 46 sent grans dolors] sens ALM; folls moviments] forts AM : fort L Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 86

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

87

47 e vós haveu] e vós haveu Apc : e [ ] adeu AacLM 60 me trobe] m’he trobat ALM 65 tot mon seny vull despendre] temps HALMBG2pcE

45, «Los ignorants Amor e sos exemples» (manquen HL[41-100] MG1) Sabem que el poema 45 formava part de l’antologia λ, perquè figura, tot i que truncat, en la sèrie saltuària del testimoni L amb variants comunes amb NK. Sembla, però, que el text del testimoni A podria no davallar principalment de λ: s’hi copia exempt de la sèrie ordenada i sense variants comunes amb L i NBK (tret que calgui considerar-ne una del v. 94). Com en els poemes suplementaris, A presenta variants singulars (vs. 8, 11, 25, 26, 45, etc.) i algunes coincidències evidents amb DbcG2E (vs. 24, 37, 58, 63), algunes de les quals sorprenen per la seva qualitat, tot i semblar innovacions (Gómez 2017: 87-89). Les variants peculiars de E, amb o sense Dbc, són compartides amb G2.

8 e que en dolor d’amor delit se mescle] que en gran A 11 ira dins pau, e turment molt alegre] turment és A 14 dins en un temps] en un poc temps G2E; Amor dins ells alloga] allega LNK : alloja Ebc 18 separables] invencibles DbcG2E 24 i en son voler son decret l’arma posa LNFBK : ans al seu [cec DbcG2E] foc complidament se lliura ADbcG2E 25 Aquella amor que·s (qui·s N) diu voluntat bona] qui és A 26 esguarda] reguarda A : resguarda G2E 31 ma arma e cos per ell prenen ses armes] menys de saber [sentir G2E] dins mi aport ses armes DbcG2E 33 per nostres senys nos entra] per los senys forans entra B : per un dels senys dins entra G2E 37 Mes perquè en grau (grau om. L) delitós l’amant puge LNFBK : Mes perquè·l cos en grau delitós munte ADbcG2E 45 Qui vol trobar amor qui null temps folgue] cansa A : falga B 54 e més la part de l’arma] delitant-se en la forma (pensa G2ac) G2E 58 prop de forçat] quasi Dbc : és mig AG2 : i és mig E; és entre ells lo complaure] és aquests dos Dbc : aquests abdós (abduis E) G2E 63 mas los volers] Les voluntats ADbcG2E 64 són més punyents] ardents DbcG2E 65 exempta] exemple G2E 89 Oh bona amor] tu DbcG2E 94 per la virtut F : pel (per N) gran delit ANBK : la vida llur DbcG2E; que d’amistat s’engendra] en un esperit penja DbcG2E 96 no sap de tu] qui est B : quant pots E 100 natural ignorança ANFBK] general DbcG2E Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 87

3/6/19 13:14

88

Llengua & Literatura, 29, 2019

54, «Qui, sinó foll, demana si m’enyor» (manquen HLMG2) No tenim la certesa que aquest poema formés part de l’antologia λ.

Més amunt hem constatat la vaguetat dels indicis d’afinitat entre A i NBK (vs. 8 i 41-42), dos casos en què E tampoc no llegeix amb FG1.

Ultra l’abundància de lliçons singulars de A (vs. 5, 7, 16, 25, 31, 40), cal remarcar una coincidència puntual amb E (v. 23).

5 transportat] traspassat A 7 no té] reté A 16 tement que por ma esperança confona] par A 23 Seria al món una gran meravella] seria molt al món AE 25 Viure en (ab B) delit] Viure plasent A 31 Cascuna prec que mudeu (muden NKDbcE, mude B)] que estima poc que munde A 40 per los qui mal o bé] per los qui en mal obra A

Finalment, en el poema 55 no s’hi constaten coincidències particulars significatives de E amb A ni amb H, mentre que en el poema 3 —que A copia exempt després de 45, 55 i 54— E proporciona una versió clarament innovadora dels primers quatre versos, recollint la lliçó alt de l’íncipit «Alt e amor» de A1DbcG2: Vençut per alt, d’on gran desig s’engendra, vinent amor per aquests dos graons me fa sentir estranyes passions, sí que mes carns han pres color de cendra.

El balanç d’aquesta anàlisi és el següent: 1) A no llegeix amb L(M) en els poemes 1, 2 i 6, però sí en el 7; 2) DbcG2E i G2E presenten coincidències particulars amb A i L(M) en el poema 7; 3) E llegeix sovint amb L(M), però no pas amb A, en els poemes 1, 2 i 6, tot i que A presenta algunes lliçons singulars força plausibles, almenys en el poema 1; 4) DbcG2E i, de vegades també G2E o E, presenten coincidències particulars amb A en el poema 45 —potser també en els poemes que A copia a continuació (55, 54, 3)— i en molts dels poemes del suplement final.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 88

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

89

Suposar que l’editor de E col·lacionà els testimonis A i L no és necessàriament la manera més econòmica d’interpretar aquestes coincidències. A parer meu, és possible que la majoria dels poemes suplementaris de A (excepte el 42), i fins i tot altres poemes de filiació dubtosa com ara 7, 45, 55, 54 i 3, davallin del mateix antecedent (diguem-ne μ) que els poemes 1, 2, 6, 7 de L(M), i que sigui aquest el testimoni que l’editor de E tingué l’ocasió de col·lacionar.

D’acord amb aquesta hipòtesi, L i M es degueren beneficiar molt escassament de μ; més endavant, però, el copista de L incorporà l’antologia λ al final del cançoner, mentre que el copista de M només en copià alguna esparsa, com ara la 29, la 80 i potser també la 81. En la compilació transmesa pel cançoner de París també hi confluïren materials de procedència diversa: no solament l’antologia λ i fragments del subarquetip hipotètic μ, com en LM, sinó també alguna altra font (diguem-ne κ) de la qual hauria pogut davallar la sèrie contínua 92100 —més dubtosament, també la sèrie 1-6. Encara cabria presumir altres orígens per a alguns casos particulars, com ara el maldit 42. I cal comptar, evidentment, amb nombroses possibilitats de contaminació entre els materials coincidents d’aquestes diverses fonts, en bona part comunes a tots tres cançoners.

4. PROPOSTES DE FILIACIÓ Mentre que l’existència de λ i el seu parentiu amb NBK es poden considerar a hores d’ara ben establerts, els antecedents hipotètics κ i μ resten pendents d’una anàlisi que hauria d’interessar molt especialment el testimoni H i la seva posició, encara no ben definida, dins la tradició.

En el meu primer estudi sobre l’antologia λ (Gómez 2017: 9192) vaig apuntar algunes de les incerteses que suscita la ubicació de H al costat de FG1 en els stemmata d’Amadeu Pagès i de Robert Archer: certament, H no comparteix els errors que defineixen el grup λNBK, però tampoc no sol compartir errors conjuntius amb F i G1, sinó que hi sol coincidir en lliçons presumiblement correctes; per tant, no és gens clar que pertanyin a la mateixa branca de l’arbre Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 89

3/6/19 13:14

90

Llengua & Literatura, 29, 2019

textual. Malgrat les nombroses llacunes que en dificulten l’estudi, H presenta un nombre molt elevat de variants singulars o bé compartides amb D i/o G2E (9, 25; 16, 40; 17, 13, 16, 30, 40; 21, 31; 29, 3; 44, 19); en cas de llacuna, és probable que algunes de les nombroses variants de D i/o G2E (7, 3; 19, 10, 11, 26, 30; 28, 11, 16; 33, 20, 23, 24, 40; 45, 18, 31, 58, 64, 89, 94, 100) també fossin lliçons del text perdut en H. 4.1. L’antecedent hipotètic μ Després de l’anàlisi completa del cançoner de París, comencem a intuir la possibilitat d’una relació entre H i l’antecedent hipotètic μ dins una família independent de FG1. Ho fan pensar, per exemple, les coincidències de H amb ALM (a més de D i/o G2E) en el vs. 16, 21 i 65 del poema 7. Malauradament, les llacunes de H ens priven de l’ocasió de contrastar-hi els poemes 1-6, 45 i 54; però en la sèrie diguem-ne suplementària de A sí que hem pogut constatar algunes variants que relacionen AHDG2E (10, 21; 30, 9; 31, 23; 32, 1, 16) i particularment HD (32, 27) i AE o AG2E (10, 4; 24, 8, 17, 21, 39; 26, 42; 31, 4; 32, 4, 12, 13, 15, 21, 24, 33, 36-38; 39, 18, 31, 40).

Amb la màxima prevenció, sobretot per la contaminació més que probable d’alguns testimonis, podem resumir les relacions d’afinitat del subarquetip hipotètic μ en l’esquema següent: F G1 [HD μ(A[LM]G2E)] [NBK] Recordeu que μ designa l’antecedent hipotètic comú a L (1, 2, 6, 7), M (6, 7) i A (7, 45, 54?, 55?, 3? i sèrie suplementària menys el maldit 42), estretament relacionat amb E i G2E, a més de HD. L’únic poema de la sèrie suplementària de A que presenta un comportament clarament diferenciat és el maldit «Vós qui sabeu de la tortra el costum» (42), en el qual es verifica la relació AM sense coincidències particulars amb E. Cal recordar que aquest maldit no era inclòs en el corpus inicial del cançoner H i que hi fou afegit a posteriori (H2) dins la sèrie 12, 25, 42, 64, 105, 104, 103, 102, 43, 106, 107 Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 90

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

91

(Torró 2010: 384-390); potser caldria deduir-ne que tampoc no figurava en l’antecedent hipotètic μ. En el cas d’aquest maldit sembla que H2 llegeix amb NBK (38 ha-hi] voleu H2NBK) i que AM no hi tenen relació, mentre que presenten algun contacte (vs. 34, 39) amb la citació inclosa per Francesc Ferrer en Lo conhort.

Aquesta coincidència ens obliga a obrir un interrogant sobre la possible aportació al grup ALM —especialment entre els textos procedents de l’hipotètic μ— de materials marquians extravagants, és a dir, transmesos abans de la constitució de l’arquetip 1X o al marge de la seva tradició. Ultra les coincidències de AM amb Lo conhort de Francesc Ferrer, cal recordar l’íncipit «Alt e amor» del poema 3, testimoniat no solament per A1DG2 i E —contra «Per molta amor» de A2 (dins la sèrie 1-6), Fac i LNBK—, sinó també per la citació de Pere Torroella en «Tant mon voler» (Gómez 2017: 79-80). A també presenta en el poema 45 algunes lliçons minoritàries però de gran qualitat, tant pel sentit com per la qualitat fonètica del rim estramp (Gómez 2017: 86-89), coincidint amb branques diverses de la tradició (adés DG2E, adés NBK, adés F + NBK): 24 i en son voler son decret l’arma posa LNFBK : ans al seu [cec DG2E] foc complidament se lliura ADG2E 37 Mes perquè en grau (grau om. L) delitós l’amant puge LNFBK : Mes perquè·l cos en grau delitós munte ADG2E 94 per la virtut que d’amistat s’engendra F : pel (per N) gran delit que d’amistat s’engendra ANBK : La vida llur en un esperit penja DG2E 100 natural ignorança ANFBK : general ignorança DG2E

El poema 45 i la versió «Alt e amor» del poema 3 es copien en la secció marquiana I del cançoner de París, en la qual també s’insereixen les tres cançons de teoria amorosa de Jaume March («Dos són los alts», «Un sobrespler» i «Las, treballat») i els versos 9-24 de la segona balada de Lluís de Vila-rasa —atribuïda, però, a Ausiàs March. Tot plegat conforma un breu recull de teoria amorosa, centrada en la fenomenologia de l’enamorament. El cançoner de París —amb el seu descriptus barceloní (Biblioteca de Catalunya, ms.

10)— és el testimoni únic d’aquestes tres cançons de Jaume March (Pujol 1994: 185-202), a part d’una citació de la primera cobla Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 91

3/6/19 13:14

92

Llengua & Literatura, 29, 2019

d’«Un sobrespler» dins «Tant mon voler» de Pere Torroella. Aquest Jaume March ha estat identificat recentment amb mossèn Jaume March i Marquet (Barcelona, 1407/10-1466), majordom de Joan de Navarra des de 1436 i també documentat al servei de Carles de Viana i de Ferran de Nàpols (Pujol 2007: 331-332; Rodríguez Risquete 2002 i 2011: 11-35 i 55-84; Torró 2009: 15-29). El valencià Lluís de Vila-rasa i Cabanyelles degué néixer abans de 1420, fou patge de l’infant Enric d’Aragó (1438-1445) i coper de Joan de Navarra (Torró 2009: 199-250). Francesc Ferrer, autor de Lo conhort, també ha estat identificat fa ben poc (Torró 2009: 120-125) amb el valencià Francesc Ferrer, uixer d’armes de Joan de Navarra (1453) i Carles de Viana (1460). Pere Torroella, Jaume March, Lluís de Vila-rasa i Francesc Ferrer pertanyen a la primera generació de poetes que imitaren Martí Garcia, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March a la cort de Joan de Navarra des de mitjan dècada dels quaranta o pels volts de 1450; «mossèn Avinyó» i Antoni Vallmanya pertanyen ja a la segona. I sembla que podem intuir alguns vestigis d’aquella tradició marquiana primerenca, prearquetípica, entre els materials de ALM que no pertanyen a λ ni a κ.

Una darrera observació, de la qual no cal treure conclusions precipitades, és que tots els poemes de la sèrie final de A que porten senyal, així com els poemes 45, 54 i 55, pertanyen al cicle «Llir entre cards» —fins i tot el poema 10, que la resta de la tradició atribueix a «Plena de seny».

4.2. L’antologia λ L’antologia que hem designat amb la sigla λ consistia en una sèrie d’unes quaranta obres conforme a l’ordre canònic: 3, 5, 9, 11, 14, 16, 17, 19, 21, 27, 28, 29, 33, 34, 36, 37, 44, 45, 46, 49, 50, 51, 53, 54?, 55?, 56, 58, 64, 69, 71, 75, 76, 77, 78, 80, 81, 82?, 83?, 87, 88, 89, 90 (en negreta, els poemes que pertanyen a sèries compartides per AL o que, si més no, aporten errors comuns amb el grup NBK). El copista de L l’afegí probablement sencera al final del cançoner, però avui Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 92

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

93

ha quedat truncada per la pèrdua accidental d’un o dos quaderns.7 El copista de M només n’espigolà les esparses 29, 80 i potser 81, probablement gràcies a un antecedent comú amb L. El cançoner A testimonia probablement l’antologia sencera, però repartida en quatre segments, en ordre recte o invers, amb anticipació de dos poemes singulars: tres d’aquests segments conformen el gros de la secció II, encapçalada pel llarg poema teòric 87; un altre segment obre la secció I, inaugurada per llarg poema mitològic 75. Totes aquestes operacions són atribuïbles al compilador de la miscel·lània més que no pas al copista del cançoner.

En aquesta quarantena de poemes, els testimonis A, AL o A(LM) s’agrupen amb NBK i no presenten gaires lliçons singulars ni tampoc coincidències significatives amb E o amb H que no siguin comunes a tota una possible branca β de la tradició (HDG2E + λNBK), oposada a una possible branca α integrada per F i, potser, G1. La relació de H amb D i/o G2E es pot constatar, per exemple, en el llarg poema teòric «Tot entenent amador mi entenga» (87). Per tant, l’esquema de relacions que es perfila en aquest grup de poemes podria representar-se de la manera següent: F G1 β([HD(G2E)] [λ(A[LM])NBK]) Des d’una perspectiva històrica, cal recordar que el testimoni més representatiu del grup λNBK és el cançoner de Nova York, probablement encarregat, i parcialment copiat, pel poeta tarragoní Lluís d’Avinyó (Ramos et al. 2014), uixer d’armes de Carles de Viana, adobat a cavaller pel mateix príncep el 24 de juny de 1461 (Galí et al. 2010) i mort abans del 8 de juliol de 1477. D’altra banda, el cançoner de París i el seu apògraf de Barcelona són testimoni únic de les deu poesies catalanes de «mossèn Avinyó» que s’hi contenen, a part de les vuit en castellà i quatre en català incloses en el Cancionero de Vindel (Martín 7. D’acord amb el mòdul d’impaginació del cançoner L —tres octaves o dues i tornada per pàgina; potser, doncs, dues dècimes per pàgina en el cas del poema 87—, les obres de λ que hi manquen després del truncament del poema 45 haurien requerit 68 pàgines (34 folis), o algunes menys si n’excloem les peces dubtoses; en tot cas, uns setze o disset bifolis distribuïts en un o dos quaderns.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 93

3/6/19 13:14

94

Llengua & Literatura, 29, 2019

Pascual & Garcia Sempere 2006), potser compilat per Avinyó mateix (Ramos et al. 2014). Per tant, hi ha prou fonament per a situar Lluís d’Avinyó dins el cercle poètic que originà l’antologia λ i que la féu arribar, juntament amb els poemes de «mossèn Avinyó», al compilador dels materials transmesos pel cançoner A. El cançoner de París i el seu apògraf han estat relacionats repetidament amb el poeta i notari barceloní Antoni Vallmanya, així com el cançoner de l’Ateneu amb Joan Fogassot, en contacte amb Joan Berenguer de Masdovelles i amb la cort del lloctinent i de seguida rei Joan II (Beltran 2006b: 109-111, 123-126 i 173).

Resten pendents d’explicació els motius i els criteris de selecció de l’antologia λ. Què pogué moure el responsable de λ a prescindir de més de la meitat de les obres que li devia proporcionar el seu antígraf?

Podem formular diverses especulacions: entre d’altres, que la intenció de l’antòleg fos de copiar les obres que trobava a faltar en un manuscrit previ, com fou el cas del tardà G2 respecte de G1. Fins i tot podríem pensar en un manuscrit incomplet relacionat amb el subarquetip μ, cosa que explicaria la relativa complementarietat de les dues sèries hipotètiques (μ: 1, 2, 6, 7, 10, 13, 18, 23, 24, 26, 30, 31, 32, 38, 39…; λ: 3, 5, 9, 11, 14, 16, 17, 19, 21, 27, 28, 29, 33, 34, 36, 37…). En aquest supòsit, la sèrie final de A no seria pròpiament suplementària, com hem considerat fins ací, sinó el reflex —potser parcial— d’un recull marquià previ (μ o un descendent incomplet de μ) al qual prestaren un interès desigual el responsable de la tria λ i els compiladors de A, L i M. De moment, però, no podem oferir una resposta satisfactòria a aquesta qüestió.

4.3. L’antecedent hipotètic κ A diferència del que hem pogut constatar en els poemes adscrits a l’antecedent hipotètic μ, en els poemes 92-100 el cançoner de París presenta molt poques variants singulars. En aquesta sèrie és segur que A no llegeix amb NBK sinó amb HD (93, 3, 81; 94, 72, 104, 126, 127; 95, 3, 23-24; 96, 22; 100, 76, 112), i també són nombroses les variants que relacionen particularment HD (92, 12, 18, 47, 59-60, 68, 204, 209; Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 94

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

95

100, 225). Encara més, podem certificar que A(HD) i NBK constitueixen dues branques d’una família β definida per variants monogenètiques de AHNBK (92, 214, 247; 99, 26) o de A(HD)NBK (92, 181; 100, 32, 57, 101, 110, 132). És clar, doncs, que el compilador tingué accés a un testimoni κ molt afí a H, amb molt escasses peculiaritats i sense coincidències amb G2E (es per això que no els incloc en el següent esquema de relacions): F G1 β[κ(A[HD])(NBK)] La ubicació del cançoner de París en la sèrie 1-6 resta molt més incerta. En aquests poemes A ofereix nombroses variants singulars, però no pas les mateixes que presenten L o LM en els poemes 1, 2 i 6 coincidint molt sovint amb E, i no s’hi detecta cap indici segur de relació entre A i LM com els que sí que es detecten en el poema 7; sembla, doncs, que la sèrie 1-6 del cançoner de París no es pot relacionar amb el subarquetip hipotètic μ. D’altra banda, en absència de F en el poema 1, i de H en els poemes 1-6, resulta arriscat relacionar aquests poemes amb el subarquetip hipotètic κ.

4.4. Per a una nova proposta de stemma codicum Una conclusió que es desprèn inesperadament de l’estudi dels testimonis ALM és la necessitat de reconsiderar la posició que els stemmata de Pagès i Archer assignen al testimoni H en el conjunt de la tradició manuscrita, dins la mateixa família que FG1 (diguem-ne α).

Tant l’antologia λ, conjuntament amb NBK, com els subarquetips hipotètics κ i μ, separats de NBK, presenten variants significatives comunes —en alguns casos probablement errònies— amb H, HD o HDG2 en oposició a F (i, generalment, G1). Això implica que la família β, separada de FG1 (α) no inclou solament el grup λNBK (a partir d’ara δ), sinó també un altre grup (γ) que inclou, entre d’altres, el testimoni H. Sense cap pretensió d’exhaustivitat, l’esquema de relacions que s’insinua es podria representar gràficament en forma de stemma: Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 95

3/6/19 13:14

96

Llengua & Literatura, 29, 2019

1

materials extravagants?

X

α F

β G1 γ

H κ

D

δ

μ

G 2E

λ A’

N + BK

L(M)

Jaume Torró (2010: 380-381) ha argumentat de manera convincent que el cançoner de Saragossa (H) fou copiat per algú relacionat amb Lleida i amb la cort del príncep Carles el 1461 o, en tot cas, abans del juliol de 1462. Originàriament no era pas una antologia ni una miscel·lània, sinó que s’obria amb un cançoner monogràfic marquià, gairebé tan complet com els testimonis F i N. Com acabem de veure, el cançoner de Nova York (N) deu ésser anterior a la mort de Lluís d’Avinyó (1477), mentre que l’antologia λ deriva d’un cercle proper i probablement s’inserí en la compilació transmesa per A juntament amb les poesies catalanes de «mossèn Avinyó», necessàriament després del dia de Sant Joan de 1461, en què fou adobat a cavaller. La família hipotètica β es configura, doncs, com una branca septentrional en la difusió del cançoner canònic d’Ausiàs March des de final de la dècada dels cinquanta. Els cançoners de Saragossa i de Nova York en són els representants més complets, però l’existència d’un corpus canònic no impedí la difusió de col·leccions antològiques com ara λ, testimoniada principalment per A i L. No sabem si l’hipotètic μ era un recull fragmentari o un transmissor relativament complet del cançoner canònic —i font extensa de G2E— del qual ALM es beneficiaren parcialment. Pel que fa a l’hipotètic κ, sabem del cert que recollia almenys una sèrie canònica Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 96

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

97

com 92-100. D’altra banda, el cançoner de Salamanca (F), probablement d’origen valencià, és el millor representant de la família α i el més acostat a l’arquetip 1X, mentre que G1 sembla que representa un altre cas de dissolució antològica del corpus canònic, les raons de la qual convindria estudiar.

Aquesta reformulació de l’stemma codicum no posa en qüestió la tria de F com a testimoni base per a l’edició del cançoner marquià, però sí que afecta profundament tant la interpretació històrica de l’aparat crític com la seva utilitat ecdòtica, és a dir orientadora del iudicium de l’editor. La distinció i la filiació dels diversos antecedents (κ, λ, μ) del grup ALM, i sobretot la reubicació del testimoni H —i, de retruc, també de D, G2 i E— dins una família β separada de FG1 i constituïda per dues branques emparentades, γ (HDG2Eκμ) i δ (λNBK), alteren el valor relatiu de les variants comunes. Expressant-ho en termes generals, l’stemma que proposo implica reforçar el valor de les lliçons comunes de αγ o αδ i, per contra, considerar equipol·lents les lliçons de β (=γδ) i α. És a dir: aquest nou stemma no suggereix que les lliçons de H coincidents amb A o N siguin preferibles a les de F, a diferència del que implicaven els stemmata de Pagès i Archer.

Per a refermar o desmentir aquesta proposta convindria, doncs, reexaminar les relacions entre F, H i N com a testimonis principals de les branques α, γ i δ, així com verificar la filiació de G1 i el comportament, molt més complex, dels manuscrits tardans D, G2 i E, entrellaçat amb les edicions de mitjan segle xvi. Evidentment, també caldria confirmar o rectificar l’anàlisi dels subarquetips hipotètics que he distingit —especialment μ, el més problemàtic—, mirant d’aclarir també la ubicació de la sèrie 1-6 del cançoner de París i la tradició d’alguns casos particulars, com ara el maldit 42 o la versió «Alt e amor» del poema 3 —sense oblidar la possible influència de la tradició marquiana anterior a la constitució de l’arquetip canònic.

Desbrossar pacientment les vies de transmissió del cançoner marquià resulta encara un requisit indispensable per a interpretar històricament l’aparat de variants i sospesar filològicament la qualitat de casdascuna.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 97

3/6/19 13:14

98

Llengua & Literatura, 29, 2019

BIBLIOGRAFIA Alberni et al. (2010): Anna Alberni, Lola Badia i Lluís Cabré (eds.), Translatar i transferir: la transmissió dels textos i el saber (12001500), Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum - Universitat Rovira i Virgili.

Archer (1997): Robert Archer (ed.), Ausiàs March, Obra completa, 2 vols., Barcelona: Barcanova.

Beltran (2006a): Vicenç Beltran, El cançoner de Joan Berenguer de Masdovelles, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

— (2006b): Poesia, escriptura i societat: els camins de March, Castelló de la Plana - Barcelona: Fundació Germà Colón Domènech - Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Galí et al. (2010): Montserrat Galí, Rafael Ramos i Jaume Torró, «De mossèn Avinyó a Lluís d’Avinyó, uixer del príncep de Viana», dins Alberni et al. 2010: 475-508.

Gómez (2017): Francesc J. Gómez, «Una antologia marquiana a la Barcelona del tercer quart del segle xv», Revista Valenciana de Filologia, 1, ps. 61-94. En línia a: <http://revistavalencianadefilologia.net/index.php/rvf/article/view/21> [Consulta: 5 abril 2018].

Gómez & Pujol (2008): Francesc J. Gómez i Josep Pujol (eds.), Ausiàs March, Per haver d’amor vida. Antologia comentada, Barcelona: Barcino; «Biblioteca Barcino», 3.

Lloret (2013): Albert Lloret, Printing Ausiàs March. Material culture and Renaissance poetics, Madrid: Centro para la Edición de los Clásicos Españoles.

Martín Pascual & Garcia Sempere (2006): Llúcia Martín Pascual i Marinela Garcia Sempere, «Les poesies catalanes de Mossén Avinyó del ms. B2280 de la Hispanic Society of America», Cultura Neolatina, 66/1-2, ps. 105-140.

Martos (2014): Josep L. Martos, «El cançoner G² d’Ausiàs March i l’edició de Baltasar de Romaní», Estudis Romànics, 36, ps. 273301.

Pagès (1912-1914): Amadeu Pagès, Les obres d’Auzias March, 2 vols., Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Poveda 2015: Vicent R. Poveda Clement, «La font de l’editio princeps Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 98

3/6/19 13:14

La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM

99

d’Ausiàs March», Revista de Cancioneros Impresos y Manuscritos, 4, ps. 78-109.

Pujol (1994): Josep Pujol (ed.), Jaume March, Obra poètica, Barcelona: Barcino; «Els Nostres Clàssics, A», 133.

— (2007): «L’atribució de les cançons amoroses de Jaume March», dins Sadurní Martí (coord.) i Miriam Cabré et al. (ed.): Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Girona, 9-12 de setembre de 2003), 3, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 323-336; «Biblioteca Abat Oliba», 276.

Ramos et al. (2014): Rafael Ramos, Francisco Javier Rodríguez Risquete i Jaume Torró, «Mossèn Avinyó, the Cancionero de Vindel and the Cançoner llemosí del siglo xv», Digital Philology, 3/1 (primavera), ps. 142-161. En línia a: <https://muse.jhu.edu/article/549675> [Consulta: 5 abril 2018].

Rodríguez Risquete (2002): Francisco Javier Rodríguez Risquete, «Pere Torroella i les corts dels infants d’Aragó al segle xv», Llengua & Literatura, 13, ps. 209-222. En línia a: <http://www.raco. cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/view/151239/203139> [Consulta: 5 abril 2018].

— (2003): Vida y obra de Pere Torroella, 2 vols., tesi doctoral, Girona: Universitat de Girona.

— (2010): «El Cançoner de l’Ateneu (Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona, ms. 1)», dins Alberni et al. 2010: 425-473.

— (2011): (ed.), Pere Torroella, Obra completa, 2 vols., Barcelona: Barcino; «Els Nostres Clàssics, B», 31-32.

Torró (2009): Jaume Torró (ed.), Lluís de Requesens, Bernat Miquel, Martí Garcia, Rodrigo Dies, Lluís de Vila-rasa, Francesc Sunyer, Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim, Barcelona: Barcino; «Els Nostres Clàssics, B», 29.

— (2010): «El Cançoner de Saragossa», dins Alberni et al. 2010: 379423.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 59-99

01_Llengua_literatura_29.indd 99

3/6/19 13:14

01_Llengua_literatura_29.indd 100

3/6/19 13:14

APUNTS SOBRE RAFEL ANDRADA, PRESUMPTE AUTOR DEL «SERMÓ DE LA INVENCIÓ DE LA CREU» Notes on Rafel Andrada, presumptive author of «Sermó de la invenció de la Creu»

Joan Giner Monfort

Pda. dels Miralbons 96, bústia 20 03740 Gata (la Marina Alta) Tf.: 669 23 49 01 joanginerm@gmail.com ORCID ID: 0000-0001-5906-6010

Resum El «Sermó de la invenció de la creu», atribuït a Rafel Andrada, ha suscitat interpretacions divergents entre els estudiosos, especialment sobre la finalitat, moralitzant o humorística. El fet de no conéixer res sobre la identitat del suposat autor ha afavorit aquests dubtes. L’article confirma l’existència de Rafel Andrada amb dades abundants que permeten conéixer la seua professió religiosa, detalls sobre la seua família o sobre la relació amb Dénia i Gata, els dos pobles que s’esmenten en el sermó. Tot i això, l’aparició d’un altre text torna a plantejar incògnites sobre qui l’ha posat per escrit i amb quina finalitat ho ha fet.

Paraules clau sermó, Rafel Andrada, literatura popular, literatura religiosa, literatura catalana del segle xvii Abstract Researchers are divided on whether the purpose of the «Sermó de la invenció de la creu», attributed to Rafel Andrada, is moralistic or humorous. The lack of knowledge about the presumptive author’s identity has only magnified these doubts. This paper confirms the existence of Rafel Andrada, his religious work, details about his family and his relationship with Dénia and Gata —the two towns named in the sermon. However, the discovery of yet another text reopens the mystery of who really wrote the sermon and what his intention was.

Key words sermon, Rafel Andrada, popular literature, religious literature, 17th-century Catalan literature Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121 DOI: 10.2436/20.2502.01.90 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 16-4-17 Acceptat el 2-7-17.

01_Llengua_literatura_29.indd 101

3/6/19 13:14

102

Llengua & Literatura, 29, 2019

1. INTRODUCCIÓ I OBJECTIUS El «Sermó de la invenció de la creu», atribuït a Rafel Andrada, és un text original que ha despertat l’interés dels estudiosos en els darrers segles. Va encapçalat pel títol següent: «Sermó de la invenció de la creu, predicat per Mn. Rafel Andrada, regint la cura de la parroquial de Gata en lo dia 3 de maig de l’any 1654», però, tot i això, ha inspirat teories variades sobre la possible autoria, la datació i la intencionalitat del text. Els factors que han provocat tantes interpretacions contradictòries són, d’una banda, el fet que no s’haja pogut documentar el seu presumpte autor, Rafel Andrada; i, d’una altra, la mescla d’aspectes seriosos i burlescs (lleugerament diferents en algunes versions) que genera una sensació inquietant en el lector, ja que es troba a mig camí entre un sermó amb un excés d’atacs a l’auditori i d’elements col·loquials i un altre burlesc fet a propòsit per fer riure.

A més, es tracta d’un dels pocs sermons valencians del xvii que s’han conservat escrits en català (vg. en Fuster 1994: 195-203 i Pitarch 2001: 231-233 la tendència creixent a l’època a utilitzar el castellà a les trones), en un llenguatge col·loquial i alhora eclesiàstic, que alterna mots grollers amb llatinismes i lèxic especialitzat de la litúrgia.

Això ha fet pensar que és l’única mostra que conservem dels sermons populars excessivament divertits, grotescs, que va prohibir el sínode diocesà de Tortosa de 1637 (Pitarch 2001: 305-306). Els estudiosos han assenyalat, també, que deu ser paregut als que va escriure fra Pere Esteve i Puig (1582-1658), frare franciscà contemporani del poble veí de Dénia que es va fer cèlebre com a predicador i com a personatge proper a les classes populars, però de qui no s’ha conservat cap sermó complet.

En aquest article faré un repàs de tot el que s’ha dit sobre aquest sermó, especialment sobre la intencionalitat i l’autoria. Tot seguit, demostraré l’existència de Rafel Andrada a partir d’un conjunt de documents referits a Gata i Dénia, les localitats on presumptament va predicar i on s’afirma en el text que treballava de rector. També mostraré alguns apunts sobre la seua vida que coincideixen amb les dades que dona el sermó sobre aquest personatge. Per acabar, presentaré un altre text atribuït al mateix autor que planteja enigmes nous.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 102

3/6/19 13:14

Apunts sobre Rafel Andrada

103

2. EDICIONS DEL TEXT L’excepcionalitat del text ha motivat que se n’hagen fet diverses còpies. Totes comencen esmentant el nom del presumpte autor, el títol del sermó, el lloc i la data en què es va predicar. Emili Casanova (1992: 421) n’anomena dues i en publica una completa i l’altra en forma de notes que arrepleguen les diferències més importants amb la versió transcrita. La primera, datada paleogràficament i pel llenguatge utilitzat de la segona meitat del xvii o primers anys del xviii (Biblioteca Serrano Morales de València, núm. 7.289), forma part «d’un lligam de sermons, posseït al segle xix per Salvador Pasqual i Carsí, pare de Folls de l’Hospital de València, de 8 pàgines». L’altra, datada de mitjan xviii (Biblioteca particular de Cipriano Moliner), forma part «d’un lligam amb l’obra La infanta Tellina y el rey Matarot, atribuïda al pare Mulet» i va ser publicada també, amb lectures deficients, per l’Almanaque de Las Provincias de 1950 (Marqués Segarra 1950: 9395). Posteriorment Soler (2007: 269) n’edita una altra, propietat de la família Ferrer-Llinàs d’Albaida, que data d’al voltant de 1754, però no explicita com n’ha fet la datació. Lo Rat Penat, en el Calendari llemosí corresponent al any de 1877, en va publicar una versió molt pareguda a la de Casanova però amb un final un poc més extens i hilarant. En nota a peu de pàgina s’indica que va facilitar aquest text «lo jove é inspirat poeta En Francesch T. Vives Liern, lo qual es molta l’afició que ne té a conservarne estes coses». El transcriptor la data per la cal·ligrafia de mitjan xviii. En total, compte cinc versions publi­ cades que corresponen a quatre texts originals diferents, cosa que evidencia com se’n van fer diverses còpies al llarg dels segles xvii- xviii, posteriorment publicades des de final del xix fins a l’actualitat. L’acarament dels quatre texts fa pensar que el que transcriu Casanova és anterior a la resta, que corregeixen de forma divergent els errors d’aquest i en modernitzen formes lingüístiques; aquest, alhora, pressuposa un text anterior del qual fa males lectures («sehua» per «sombra»), que també corregeixen de formes variades els altres.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 103

3/6/19 13:14

104

Llengua & Literatura, 29, 2019

3. TEORIES SOBRE L’AUTORIA Tot i que hem vist que el sermó està encapçalat per una referència clara a un autor, una data concreta i un lloc de predicació, cap estudi ha considerat que això poguera ser una referència real i no part d’una ficció que abraçara tota l’obra com a sermó satíric.

Marqués Segarra (1950) l’atribueix al pare Mulet «en atención a la semejanza de estilo, que guarda el Sermó con otras obras de este dominico, todas ellas festivas y satíricas», també perquè en el volum en què té copiat el sermó hi ha La infanta Tellina i el rei Matarot del pare Mulet. Bellveser (1989: 26), en nota a peu de pàgina, afirma que ha consultat el manuscrit que va publicar Marqués Segarra i no qüestiona aquesta hipòtesi d’autoria. Casanova (1992: 421, 425), això no obstant, descarta aquesta teoria, perquè no compta amb cap prova més enllà de la semblança d’estils: opta per presentar el sermó com a obra d’autor anònim tot i que en planteja reserves, ja que el cognom, la llengua del text i l’existència d’uns hereus de mossén Rafel Andrada a Dénia en 1705 podrien avalar l’autoria de Rafel Andrada: Tot i això, que no hàgem trobat fins ara cap Rafel Andrada com a rector, vicari o beneficiat de Dénia o Gata, ni coneguem cap sermonejador d’aqueix nom ens fa ajornar la decisió sobre l’autoria: tant pot ser, doncs, un predicador d’eixe nom desconegut fins ara, com altre que usa un pseudònim o atribueix el sermó a un Andrada, suposadament capellà a fi d’aconseguir una major eficàcia burlesca (Casanova 1992: 421)

Soler (2007: 99-100) fa un repàs a la família dels Andrada i comença a desgranar el procés de 1652 que analitzaré més avall; fins i tot anomena la partida de naixement de Rafel Andrada que consulten els excursionistes de Lo Rat Penat. Ara bé, posteriorment afirma que: la data [del sermó] no es correspon amb l’existència de cap rector Andrada. Tampoc no hi hagué cap rector de Gata de llinatge Andrada. Es tracta, en realitat —i com més avall veurem— d’un capellà del segle xviii, de llinatge Andrada i fill de Gata, però que tampoc no s’anomenava Rafel (Soler 2007: 100) Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 104

3/6/19 13:14

Apunts sobre Rafel Andrada

105

Pàgines més avant, concreta: la burgesia i el clergat d’Albaida, en el segle xviii, eren afeccionats als escrits burlescos en valencià. Destaca en això sobretot mossén Bertomeu Tormo, capellà i germà del bisbe d’Oriola. El manuscrit de Gata aparegué en un plec de papers juntament amb el manuscrit de ‘La gatomàquia valenciana’ de Tormo. Potser siga seu també aquest sermó, que no data del 1654, sinó molt probablement de 1754, i és una burla de la manera tancada i arcaica —pròpia del segle passat— que tenien de parlar els de Gata; sobretot mossén Francesc Andrada (1696-1768), canonge ‘gatero’ de la Seu de València (Soler 2007: 269)

Al contrari que Casanova, no justifica en què es basa la datació que fa del sermó ni dona cap prova de la hipòtesi sobre l’autoria més enllà de dues suposicions no contrastades: que el manuscrit que ell transcriu degué pertànyer a Bertomeu Tormo i que aquest autor i FrancescEsteve Andrada es podrien haver conegut a la Seu de València com a eclesiàstics, cosa que no necessàriament comporta l’autoria que proposa: Aquest últim capellà [Francesc-Esteve Andrada Mulet], al nostre parer, deu ser el ‘rector de Gata’ fictici, mossén Rafel Andrada, que inspirà un cèlebre sermó satíric […] un manuscrit de la qual [obra] hem localitzat nosaltres a Albaida, juntament amb uns papers que degueren ser de Bertomeu Albert [sic, per Tormo]. Aquest capellà albaidí, beneficiat de la Seu, escriptor de textos humorístics en valencià, i amic segurament de mossén Andrada, podia haver sigut perfectament autor d’aquell anònim sermó de Gata (circa 1754) (Soler 2007: 115)

Sorprenentment, no hi ha res en el sermó que es puga interpretar com a burla del valencià gater, que tot just començava a configurar-se com el coneixem en l’actualitat amb l’arribada de valencians i mallorquins (vg. Giner 2014). L’acarament del text del xvii que edita Casanova i que data paleogràficament amb la versió del xviii que anota en l’apartat crític, la publicada per Lo Rat Penat i la de Soler, fa pensar que aquesta última és posterior a les altres, ja que elimina i afig fragments que en la resta es mantenen inalterats. Soler (2007: 115) no té en compte la datació feta prèviament per Casanova i, a més, necessita explicar, per defensar una datació tardana, la inclusió «d’alguns arcaLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 105

3/6/19 13:14

106

Llengua & Literatura, 29, 2019

ismes artificiosos per a crear sensació d’antiguitat en el lector, o per a ‘riure’s’ del llenguatge arcaïtzant, mallorquí i gater».

Pitarch (2001: 312) també desconfia de l’existència de mossén Andrada: «com a mostra del gènere comptem amb l’exemple del tal mossèn Andrada, i prou. Un nom, val a dir-ho que bé podria ser un pseudònim i, en tot cas, no ajuda gens a identificar-ne l’autor, del qual absolutament tot ens és desconegut». També Martines (2012: 218) desconfia de la datació i de l’autoria: «el sermó que va predicar un tal mossén Andrade a Gata de Gorgos; duu data de 1654, encara que deu ser posterior (potser ja del segle xviii). És un text viu i directe, farcit d’expressions del llenguatge popular».

4. LA INTERPRETACIÓ DEL SERMÓ Els dubtes sobre l’autoria i la finalitat del sermó han anat de la mà: la possibilitat que haja existit un Rafel Andrada predicador ha afavorit la hipòtesi d’un sermó real amb un excés d’elements populars; mentre que la suposició que el nom pot ser un pseudònim ha acompanyat la teoria d’un sermó fictici i humorístic. Ja ho hem vist més amunt en la cita de Casanova, que a continuació del fragment transcrit abans afig: «Tanmateix, vull apressar-me a indicar que l’atmosfera de l’obra i la llengua no estan lluny de les obres del pare Esteve ni de la tradició satírica i oratòria del segle» (Casanova 1992: 424).

I poc més avant: el tema i el to que poden xocar a primera vista en boca d’un capellà, són normals a l’època. La intercalació de troços grollers i escatològics en la predicació en valencià a fi de captar l’atenció del personal analfabet i poc preocupat pels matisos morals o religiosos es veu en tots els predicadors populars del moment com en els dominics Soler i Mulet (Casanova 1992: 424)

Pitarch (2001: 305-306, 309-310) segueix aquesta mateixa teoria. De fet, identifica aquest sermó com a únic model conservat de la tendència prohibida per un sínode diocesà de Tortosa de 1637: Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 106

3/6/19 13:14

Apunts sobre Rafel Andrada

107

hem detectat l’existència de l’abús que fan dels seus sermons els predicadors, tant seculars com regulars, sobretot a la fi de la quaresma i justament al sermó del dia de pasqua de Resurrecció, un abús consistent a llançar-hi expressions divertides i grotesques per tal de fer riure els assistents, tot incitant-los a cridar a dins l’església. Prohibim, doncs, aquesta mena d’actuacions sota pena d’excomunicació i ordenem als rectors, sota la mateixa pena, que no permeten tal abús (Pitarch 2001: 305-306)

Tot i això, manifesta certes reserves sobre la possibilitat que siga un sermó real: el seu autor, real o anònim, que al text publicat es fa anomenar «Mn. Rafel Andrada», què devia pretendre?: redactar una peça satírica, clarament profana, o més aviat, hi feia emergir tot un corrent de predicació pregonament popular, feta des d’uns criteris radicalment oposats a la predicació de gala? (Pitarch 2001: 306)

Pitarch, també deixa constància de la semblança que hi devia haver entre l’estil d’aquest sermó i els del pare Pere, dels quals no es conserva res més que diversos fragments (Esteve 2005: 85-96).

Va en la mateixa línia l’aportació que fan Prats et al. (1999: 592), que s’hi refereixen com a un sermó anònim «entre la oratoria popular y la literatura satiricoburlesca»; i Valsalobre & Rossich (2008: 66-67): «és una sàtira d’un personatge real? És una paròdia d’un sermó? En tot cas, segur que no deu ser gaire distint d’un sermó real dels del tipus més popular de l’època».

Soler (2007: 99-100, 269), com hem vist, creu que l’autor és «mossén Bertomeu Tormo, capellà i germà del bisbe d’Oriola», que hi fa una burla del parlar gater.

5. DADES SOBRE LA VIDA DE RAFEL ANDRADA I SOBRE LA SEUA FAMÍLIA Un dels fets que ha complicat la identificació de Rafel Andrada ha sigut la destrucció de l’arxiu parroquial de Gata durant la guerra civil: Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 107

3/6/19 13:14

108

Llengua & Literatura, 29, 2019

no s’hi conserva cap document referit al segle xvii. Ara bé, a través d’unes altres fonts he pogut documentar el personatge, la seua relació amb Gata i amb Dénia i el fet que era clergue, entre altres. Tot encaixa, com veurem, amb les referències que ofereix el sermó sobre la vida de Rafel Andrada.

L’atzar ha fet que coneguem l’existència de la seua partida de naixement. Ja hem vist que es va editar una versió del Sermó de la invenció de la creu en el Calendari Llemosí de 1877 de Lo Rat Penat.

Segurament per això el coneixien els excursionistes d’aquesta societat que van visitar Gata en 1897 (vg. Codina 1991: 30 i Roca 2011: 441): en la ressenya que van publicar d’aquesta eixida afirmaven que «vimos la partida de bautismo de Mosén Rafael Andrada, llamado el “cura de Gata”, tan popular y famoso por su conocido sermón».

Aquesta partida es deu haver perdut amb la destrucció dels registres parroquials de Gata. Sí que s’ha conservat, però, en l’arxiu parroquial de Dénia (Quinque libri de 1700-1712, f. 178r), la seua partida de defunció. En el marge ja consta «Mo[ssén] Rafael Andrada» i en el text: «dilluns a vint-y-sis de juliol de l’any mil set-sents sotar­ raren en lo vas del reverent clero a Mo[ssén] Rafael de Andrada, pre[vere] beneficiat en esta iglésia». Cinc anys després es documenta en el llibre de la peita de 1705 una referència als «herederos de Mossén Raphel Andrada» censats a Dénia a què referia Casanova (1992: 424; vg. Ivars 1995: 134), esment que aquest filòleg no donava com a fiable perquè era l’única referència que es coneixia de l’existència d’aquest religiós.

Diversos documents ajuden a corroborar que Andrada era clergue beneficiat a l’església parroquial de Dénia, com s’afirma en el sermó. Roc Chabàs (1886: 102) en va deixar constància en un apartat d’efemèrides a El Archivo, Revista literaria semanal: «Día 1.

Agosto 1645. Mosén Rafael Andrada, (el célebre Mosen Rafel de Gata) toma posesión del Beneficio de San Pedro en esta Parroquia».

Efectivament, ho confirmaven els llibres de les visites parroquials de l’església de Dénia (Arxius Parroquial i Municipal de Dénia).

El de 1648 (f. 60v-61r), en l’apartat de «capítulos de St. Pedro Apóstol», apareix «mosén Rafael Andrada, clérigo» com a beneficiat d’aquesta església: «possehe de presente dicho benefficio mossén Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 108

3/6/19 13:14

Apunts sobre Rafel Andrada

109

Rafael Andrada, clérigo tonsurado por la fin y muerte de Mosén Luis Palmir, presbítero, y como consta con colasión dada por el ordinario de Valencia en veinte y ocho días del mes de julio del año mil seyscientos cuarenta y cinco». En l’anotació corresponent del llibre de 1654 (f. 19v), any de la presumpta predicació del sermó, continua figurant amb el mateix benefici: «Mos. Raphael Andrada.

San Pedro y en su capilla […] Possee de presente dicho beneficio [de la capella de sant Pere] Mos. Rafael Andrada, clérigo tonsurado natural del lugar de Gata». Continuem trobant-lo en els llibres de visita de 1663 (f. 33v: «Mosén Raphael Andrada, diácono, natural del lugar de Gata»), 1667 (f. 52v: «mossén Rafael Andrada, pres­ bytero natural de la presente ciudad de Dénia»), 1671 (f. 59r-59v), 1676 (f. 52v-53r), 1687 (f. 118r-119v) i 1699 (f. 62v-63r), en els quatre últims com a prevere.

La resta de dades biogràfiques que he trobat procedeixen de l’Arxiu de Diputació Provincial de València (ADPV), del fons de la Duquessa d’Almodóvar, que conserva la documentació senyorial dels Íxer i dels seus successors referida a Gata.

Gata era un lloc de moriscs fins a 1609 (vg. Giner 2014). Sorprenentment els Andrada ja s’hi documenten amb anterioritat a l’expulsió dels moriscs i la repoblació posterior amb cristians: en un document de 1603 («Sindicat fet y fermat per la universitat del lloch de Gata e Miquel Chapollet», ADPV, sign. e.2.6, caixa 1, f. 5r) apareixen com a testimonis «Franciscus de Andrada et Bartholomeus Cruañes, agricole loci de Gata habit[atores]». En una «informaçió de testimonis» del mateix any (sign. e.2.4, llibre 38, f. 137r) es pren declaració a «Francisco Andrada, donzell, vehí del lloch de Gata, testimoni», arran d’uns conflictes ocorreguts durant el consell general de Gata: «lo dit procurador general manà ajuntar tot lo dit concell general dins de casa del señor del dit e present lloch de Gata […]. Ell, dit testimoni, estava també en dit conçell per aver-lo cridat lo dit procurador general». Quan acaba la seua declaració, la signa.

En un altre document de 1607 (ADPV, sign. e.2.4, llibre 38, f.

134r) es pren declaració a «Dionís de Andrada, habitador del lloch de Gata, de eda[t que di]x ésser de vint-y-huit anys, poch més o menys, testimoni», sobre l’assassinat d’una morisca jove presumptament a Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 109

3/6/19 13:14

110

Llengua & Literatura, 29, 2019

mans dels acompanyants del procurador general de Dénia. Al final de la declaració, «feu lo senyal de la sancta creu» per no saber escriure.

Francesc Andrada és el pare de Rafel Andrada i Dionís, germà de Francesc.

En el capbreu de Gata de 1635 (ADPV, sign. e.2.4, llibre 44, f.

23v-28v; hi ha una còpia anterior conservada a l’Arxiu municipal de Xaló, f. 118r-120v) només declara que hi té propietats un membre de la família, Joan Enric, germà de Francesc i Dionís, que en posseïa un bon nombre i va fer una declaració diferent de les dels altres gaters: hi esmentava topònims de procedència àrab que no es documenten enlloc més del capbreu ni en altres documents del xvii o posteriors (Asnep, Montojet/Mantojet, Amer, Museila), terres que havien pertangut a moriscs («corral que solia ser de Fulfel, moro», f. 25v) i donacions anteriors a 1609, cosa que en el manuscrit de l’arxiu de Xaló apareix barrada i en el document de l’arxiu de Diputació de València no s’ha copiat: «Pertangué-li ab declaració de successió ab intestat feta per lo justícia del lloch de Gata en lo any 1595 ab la qual ell, dit confessant, Francisco Andrada, y Dionís Andrada, germans, se partiren la hasienda equis partibus et portionibus» (f. 118v). En aquest document se l’anomena com a «Joan Andrada, llaurador».

Sorprenentment, cap Andrada és present en les cartes de poblament de 1611 ni de 1645 (ADPV, sign. e.4.1, caixa 11 i e.4.1, caixa 9; Arxiu del Regne de València, Manaments i Empars de l’any 1690, mà 23, f. 1r-9v; Arxiu del Regne de València, signatura 2493, full solt).

Tot plegat mostra que van ser una família afavorida pels senyors, com confirmaré més avall, i que assumien responsabilitats com a cristians que vivien en un lloc de moriscs. En aquest sentit van les referències anteriors a «donzells» (que alternen amb altres de «llauradors») o les que trobem en un document del 29 de setembre de 1679 («Possessions de la Baronia de Xaló y Llíber y lugar de Gata preses per Don Joseph Escrivà de Yxar per a después dels dies del egregi conde de la Alcúdia, son pare», ADPV, sign. e.2.6, caixa 1) que esmenta «Antoni Andrada, generós» i «Luís Andrada, generós».

Amb diferència, el document que més informació aporta sobre els Andrada i sobre Rafel és el procés titulat «La condesa de la Fera, señora de Xaló y Gata c[ontr]a Joan Batiste y Blay Andrada» (sign.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 110

3/6/19 13:14

Apunts sobre Rafel Andrada

111

e.4.1, caixa 9). Aquests dos germans actuen en nom de les viudes de Francesc Andrada i Joan Enric Andrada i dels seus fills mascles (inclòs Rafel) per tal de no complir les obligacions pròpies dels llauradors (pagar imposts i taxes i ocupar càrrecs de govern, entre altres).

Addueixen, per tal de no fer-ho, que són cavallers i descendents de cavallers. El procurador de la comtessa Jerònima d’Íxer, Montagut i Escrivà, comtessa de la Fera, senyora de Gata, en canvi, vol demostrar que són llauradors i que no tenen privilegis. Aquest procés aporta informació abundant sobre la família, ja que necessiten recórrer tres generacions arrere per provar que són cavallers, i han d’anomenar tots els Andrada de la generació de Rafel i les viudes dels seus pares, perquè pretenen que l’exempció afecte a tots. El procés comença el 26 de gener de 1652 (f. 2r-2v): lo dit supplicant y principals de aquell y tots los seus són militars, y com a tals gosen de totes les preheminències y prerogatives de què semblants militars y persones generoses gosen en lo present Regne segons furs y privilegis de aquell, conforme així fonch declarat en favor de Joan de Andrada, avi de dits supplicants y demés sos germans, ab Real Sentència eo declaració publicada per Francés Pau Abreus, escrivà de manament, en tretse de nohembre mil cinch-cents huitanta-dos, no obstant lo qual, lo procurador general del Marquesat de Dénia, en la ciutat de Dénia, y els justícia y jurats del lloch de Gata y els que estan per los señors de dits pobles, respectivament, volen fer contribuhir a dit supplicant y sos principals en pagar taches, guardes y altres imposicions que se acostumen possar en dits llochs, de les quals estan exempts los militars y cavallers

Per aconseguir el seu objectiu, els Andrada presenten tres documents (f. 6r-7r). El primer (f. 7r-11v) és una sentència del Reial Consell Criminal de 1582 en què es reconeix, després de rebre unes cartes del regne de Castella, que Joan d’Andrada, de Dénia, fill de Joan de Gómez d’Andrada (i avi de Rafel), després de ser acusat de l’assassinat d’un morisc de Pedreguer, «fonch tractat com a persona militar, declarant que no havia pogut estar denunciat davant lo Marqués de Dénia, de ahon era vehy y natural lo dit Andrada, sinó davant los officials reals» (f. 6r-6v), ja que Joan d’Andrada i Joan Gómez, Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 111

3/6/19 13:14

112

Llengua & Literatura, 29, 2019

naturals de la vila de Burguillos, del Regne de Castella, y que per sentències reals dades y promulgades així en la Real Audiència de la ciutat y present Regne de València com també en la Real Cancelleria dels Hijos de Algo de la ciutat de Granada, fonch sentenciat y declarat que lo dit Joan de Andrada, pare dels dits Francisco y Joan Enrrich de Andrada, agüelo de dits comparents, era ydalgo y cavaller y que com a tal gosava dels privilegis y immunitats y excemcions que los ydalgos dels Regnes de Castella tenen y gozen (f. 21r)

El segon document, de 1628 (f. 12r-20r), prova que aquest Joan d’Andrada, l’avi de Rafel, va contraure matrimoni amb Àngela d’Íxer i va tindre tres fills legítims (Francesc, Joan Enric i Dionís). Donen fe d’això diversos testimonis en una declaració en què també afirmen que Joan d’Andrada «fue el mesmo en favor del qual se dió la sentencia Real de ydalguía en la Audiencia de la ciudad de Valencia». Hi declaren quatre persones, dos de Xàbia i dos de Dénia, totes les quals identifiquen els Andrada com a gaters i donen fe que «Joan de Andrada, padre del dicho Joan Enrique de Andrada, el qual, siendo vayle y procurador general en el dicho lugar de Gata, contractó de matrimonio en fas de Santa madre yglesia y casó con Ángela d’Íxer» (f. 14v) i que d’aquest matrimoni descendeixen els tres fills. Segons Soler (2007: 99) Àngela és filla del comanador d’Íxer, és a dir, era la senyora de Rafelbunyol i filla de Gonçal d’Íxer i d’Isabel de Vera, que també eren pares de Gaspar (senyor de Gata), Joan (de Xaló), Elionor (de Gilet) i Jerònima (d’Alaquàs; vg. ADPV, sign. e.2.1, llibre 4, f. 195r). Si això és cert, explicaria l’arribada dels Andrada a Gata i els privilegis de què gaudien a final del xvi i principi del xvii.

El tercer document (f. 20r-27r) és la declaració feta en 1652 davant el justícia de Xàbia per tots els fills de Francesc (Joan Batiste, Blai i Antoni, fills d’Isabel Anna Bolufer de Xàbia, primera esposa de Francesc; Rafel i Gregori, fills d’Anna Palmir de Dénia, segona muller), identificats com a «cavallers, germans, naturals y oriündos de la vila de Xàbea y al present habitadors del lloch de Gata», per tal de «verificar y provar que són fills legítims y naturals de Francisco Andrada, quondam cavaller», tant en primeres noces com en segones. Des­ taquen que un dels fills de Francesc, «Francisco Andrada», «morí servint a sa magestat en les parts de Itàlia». Demanen de nou que «sia Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 112

3/6/19 13:14

Apunts sobre Rafel Andrada

113

rebuda una sumària informació de testimonis» amb la qual es verifique aquesta descendència. Els tres que hi declaren, tots de Xàbia, informen que Anna Palmir era natural de Dénia, que els fills majors d’aquest matrimoni (entre els quals Rafel) eren nascuts a Xàbia «y per haver ohït dir que los dits cònjuges después que se n’anaren a viure al lloch de Gata han tengut y procreat en dit lloch a la dita Vicenta Andrada», germana menuda de Rafel.

El procurador de la comtessa de la Fera s’oposa a les pretensions exposades pels Andrada, tant pel contingut («té […] la principal pasífica possessió de tractar-los com a vasalls de aquella sens excepsió alguna») com per la forma («la declaració que es presenta sub litera B. es pot tenir consideració alguna, per estar com està aquella en llengua castellana y no conforme a l’estil y plàtica del present Regne»).

En febrer de 1652 els Andrada nomenen Joan Batiste Queito procurador de la seua causa. En aquest document s’enumeren tots els Andrada i només en un s’indica la professió: «Raphaelis Andrada, clerici». Sebastià Borrull, procurador de la comtessa de la Fera, respon a tot allò plantejat pels presumptes cavallers: la real provisió en què es funda la part no declara formiter la milícia que pretén […], per lo que los dits Andrades no gosen dels privilegis y excepsions que gosen tots los militars, ni són tractats ni reputats com a tals, ans bé són pechers y los han tractat com a plebeyos y en esta possessió està la dita condesa segons la ferma de dret que té allegada, a la qual en manera alguna satisfà (f. 30r-30v)

Tot seguit demana prendre declaració a testimonis per provar que: Batiste Andrada, Antoni Andrada, Vicent Andrada y tots los demés Andrades que vihuen y habiten, han vixcut y habitat en lo lloch de Gata, se han tractat y tracten com a llauradors que són, y sempre se han tengut y reputat per tals, y aquells han tengut y regit officis públichs de dit lloch com són los de justícia, jurat y altres, de la mateixa manera que els han servit y serveixen tots los demés vehïns del dit lloch y així és ver (f. 32v-33r)

També per demostrar, entre molts altres, que sempre han pagat «ta­ ches y càrrechs vehïnals que han pagat y paguen tots los demés vehïns Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 113

3/6/19 13:14

114

Llengua & Literatura, 29, 2019

y llauradors de dit lloch sens que aquells se hajen eximit enjamés» i que los dits Andrades y, en particular, Antoni, Batiste, Vicent y demés sos germans, no solament han treballat y treballen de llauradors fent fahena de ses mans en ses terres pròpries, sinó que se han llogat y lloguen a jornal per a qualsevol fahena de llaurador, y han treballat y treballen en terres de altri de la mateixa manera que tots los demés llauradors de dit lloch de Gata (f. 33r)

La declaració de testimonis sol·licitada es fa amb veïns de Gata el cinc de maig de 1654 (f. 40r-57v). Tots declaren que Joan Enric Andrada, oncle de Rafel, morí el 1649 a Gata i els seus set fills han viscut i viuen a Gata; que Francisco Andrada, lo qual vingué de la vila de Xàbea, ahon habitava, haurà díhuit anys poch més o menys, a habitar al present lloch de Gata, y morí en lo present lloch en lo mes de juliol de l’any mil sis-cents quaranta-y-nou […] deixà set fills, ço és, cinch hòmens y dos dones, que són Batiste Andrada, Blay Andrada, Antoni Andrada, Rafel Andrada, y Gregori Andrada, y Anna Andrada y Vicenta Andrada, tots los quals ha conegut y coneix, ço és, los cinch hòmens y la una dona, des de lo dia que vingué de dita vila de Xàbea, als quals portà de dita vila, fins huy, y a la altra dona, que és Vicenta Andrada, des de lo dia que naixqué fins huy […] y tots los damunt dits, nomenats, excepto los dits Joan Enrrich Andrada y Francisco Andrada, al present, en lo dia de huy, vihuen, estan y habiten en lo present lloch de Gata (f. 42r-42v)

Les declaracions són contundents: els veïns afirmen que es desconeix «que los dits Andrades sien persones generoses més de haver-ho sentit dir a ells propris» i, a més, que són una família que ha ocupat diversos càrrecs locals (justícia, jurat, conseller, alfarrassador, mustassaf), que paguen taxes com tots, que tenen ramat, viuen i visten com la resta de llauradors gaters («es tracten aquells com a llauradors, així en vestir com en calsar y en totes les fahenes») i realitzen les mateixes activitats agrícoles que aquests («treballar en ses heretats y traure fem, fer cordes, llata, y tot lo demés que los demés llauradors vehïns del present lloch solen y acostumen fer», «s’han llogat en atri» per «podar, Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 114

3/6/19 13:14

Apunts sobre Rafel Andrada

115

batre y xercolar», etc.). Anomena, entre altres, Francesc Andrada, pare de Rafel, i Gregori Andrada, germà: dix que és ver que Joan Enrrich Andrada tenia bestiar cabriu y llanar y també Francisco Andrada, germà de aquell, y bestiar de serda, lo qual bestiar, així llanar com de serda y cabriu, ha vist guardar al dit Francisco Andrada y a sos fills, y lo dit Francisco tingué bestiar llanar fins a que morí y, entonces, lo guardava Gregori Andrada, son fill, y també ha vist que en los anys mil sis-cents trenta-set, trenta-huit y trenta-nou lo dit Francisco Andrada fonch arrendador y tingué arrendat lo forn del present lloch de Gata y los fills de aquell tiraven lleña y el palejaven y servien a la boca del forn (f. 55v)

Curiosament, en cap de les declaracions s’anomena Rafel Andrada, tot i que és un dels membres que reclamen els privilegis: no ix com a exemple de persona que paga imposts, que treballa al forn, que es lloga per a altri, etc. Sí que s’anomena el seu germà Gregori, que hi té propietats, no és casat i a qui diversos gaters declaren haver vist guardant el bestiar.

A partir d’aquesta declaració podem endevinar que Rafel Andrada i Palmir va nàixer a Xàbia abans de 1636 (desconec per què hi havia còpia de la seua partida de naixement a l’església de Gata). Per l’arxiu parroquial de Dénia (QL 1623-1632, f. 153v) sabem, a més, que el matrimoni entre els seus pares, Francesc Andrada i Anna Palmir, es va contraure el dos de desembre de 1625, cosa que situa el naixement de Rafel entre 1626 i 1636. En el registre de matrimonis figura «Francés de Andrada, generós, habitador en la vila de Xàbea, viudo». En tot el procés judicial, Rafel és anomenat en primer lloc entre els germans del segon matrimoni de Francesc, cosa que podria significar que fora el major.

6. UN ALTRE TEXT ATRIBUÏT A RAFEL ANDRADA I MÉS INCÒGNITES Obtinc, a través d’un gater, un text mecanografiat en un foli (33,5 × 22 cm, marca d’aigua de Papelera española que evidencia que el paper era Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 115

3/6/19 13:14

116

Llengua & Literatura, 29, 2019

la meitat dreta del foli complet) encapçalat pel títol «Anèc-dotes que se conten de Mosén Rafel Andrada de Gata rechentand aquella parròquia el añ 1650». Segons el propietari del full, el seu avi, treballador de l’ajuntament de Gata, el va trobar quan es va destruir l’arxiu parroquial o consistorial, ja que els documents anaven pel carrer. Efectivament, el paper deu tindre unes quantes dècades. La transcripció és prou defectuosa.1 Només em consta que s’ha publicat un fragment d’aquest text, intercalat en un conte d’Eugeni-Adolf Monjo inspirat en Rafel Andrada (Monjo 2010: 52). Aquest autor tenia una fotocòpia del text que he descrit.

De nou, la data que figura en el títol encaixa amb la biografia de Rafel i el text manté el to popular del sermó que se li atribueix. Ja consta en l’encapçalament que es tracta d’un anecdotari: són fragments de sermons intercalats amb unes altres parts en què apareix una veu narrativa que explica els fets ocorreguts entre predicació i predicació. El transcric com l’he arreplegat però ajustant l’accentuació, l’ús de majúscules, la separació de paraules (són meus els apòstrofs, cometes, guionets i punts volats) i la puntuació.

Sermó del dia del chuí Fills meus: Vindrà el dia del chuí, dia en què nos reunirem tots els hòmens y dones, chics y chiques, en un punt que se diu el vall de Josafat, y allí el nostre Siñor obrirà el seu tribunal y nos chusgarà a tots, y arribarà a mi y em dirà: «Mosén Rafel»… «Mosén Rafel»… «Mosén Rafel»… Yo callaré com un puto, però al fi em dirà: «Mosén Rafel de Gata» y yo diré: «Merda! que ya m·as trobat».

Com que em farà anar en la seua presènsia y em dirà: «Done’m cónter de aquelles cabretes que yo vas posar en ton poder allà en Gata». Y yo diré: «Cabretes!… Cabrons… Cabrons… y bons cabrons…».

Pràctica de un dumenche Anem!… Tres coses tinch que dir-os: La primera, la sabeu vosa1. Corregisc en el text els errors de picatge següents: «en dirà» per «em dirà», «al fi em durà» per «al fi em dirà», «el de Gata» per «els de Gata», «al sensillés» per «la sensillés», «absolué» per «absolgué», «tost els que» per «tots els que», «fe» per «feu» i «contra ami» per «contra mi». Segurament en el moment de mecanografiat es van produir més errors de transcripció, com «le» per «li», entre altres.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 116

3/6/19 13:14

Apunts sobre Rafel Andrada

117

tros y yo no, la segon la sé yo y vosatros no y la tersera ni vosatros ni yo. La que sabeu vosatros y yo no, és: els drets que em lleveu de les primísies. La que yo sé y vosatros no són els cabrons que y·a en el poble y la que no sabeu vosatros ni yo, és: la doctrina cristiana.

En vista de este sermonet y atres coses, els de Gata li feren una representasió al siñor arzobispo; y este el cridà a València, y al vore la sensillés y candor, l’absolgué; però li llevà la llisènsia de confesar dones, le manà que demanara perdó a tots els que·via agraviad y le regalà algunes cosetes, entre atres una camisa.

Arribà a Gata y vingut el dumenche es digué la misa machor, y en ella es feu una pràctica y es digué: Anem… esperàveu vosatros aver fet una gran cosa, avent fet una representasió contra mi al siñor arsobispo; pués sapieu que el Siñor Arsobispo eu a fet molt bé en mi y no m·a fet ningun càrrech, m·a regalat moltes coses y també m·a regalat una camisa, y si no eu voleu creure ara la voreu.

En seguida se alsà les vestidures sagraes, es desabrochà, es treu el faldó de la camisa y la mostra a tots dient: «Esta és la camisa regalada».

Y en seguida diu: també m·a manat el siñor arsobispo que demane perdó a tots los que hacha agraviat y axí vos dic que aquell que siga cabró ara en exir de misa que s’aspere a la porta de la iglésia que li vullc demanar perdó.

Ningú s’esperà.

És un fet que el Rafel Andrada a qui s’atribueixen els dos texts va existir en la data indicada i que aleshores ja era beneficiat a l’església de Dénia. Hi ha algunes semblances entre els dos texts: estructuralment, la presència dels títols i la informació que contenen; estilísti­ cament, les paraules malsonants i lèxic eclesiàstic, si bé és mínim en l’anecdotari. El final de l’anecdotari és quasi idèntic al de la versió del sermó publicada per Lo Rat Penat.

Ara bé, l’aparició del text mecanografiat planteja incògnites noves: hi ha més texts que s’atribueixen a Rafel Andrada? D’on es va copiar en el moment de ser mecanografiat? Hi ha alguna còpia del xvii o xviii d’aquest text? Són texts contemporanis i del mateix autor? Si donem plena fiabilitat al text mecanografiat com a text del mateix autor i del mateix moment que el sermó, hauríem de pensar en la hilaritat com a factor pel qual el sermó i l’anecdotari van meréixer ser esLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 117

3/6/19 13:14

118

Llengua & Literatura, 29, 2019

crits. Sorprén l’existència d’un narrador extern que es refereix a Rafel Andrada en tercera persona, de forma burlesca, i dona un fil narratiu als fragments en estil directe de presumptes sermons grotescs. Això diferencia aquest text transcrit (en realitat sembla un fragment d’un sermó i un text narratiu amb trossos d’uns altres dos sermons) dels fragments conservats de sermons del Pare Pere, molt més seriosos, treballats i menys vulgars.

Lingüísticament, el text nou presenta algunes característiques arcaiques (tinch, pronoms nos i os) al costat d’unes altres posteriors a les de l’altre sermó atribuït a Andrada (vosatros, ús sistemàtic de ‹ch› per representar [d͡ʒ] tret del mot Josafat, formes d’imperfet de subjuntiu només en -ara, vore, sufixos -em, -eu i no -am, -au en lleveu i anem).

Hi ha alguna marca també del valencià de la Marina, com ara el present «treu» amb una e tònica i no una a i l’elisió de la a- àtona inicial en contacte amb -e àtona final («que·via», vg. Giner 2018 i Beltran 2011).

Ni en aquest text ni en el sermó no hi ha marques lingüístiques que es puguen identificar amb les peculiaritats actuals del parlar gater i siguen alhora diferents del valencià general (també són escasses, a pesar de l’afirmació d’Abel Soler, en l’altre sermó conservat).

L’explicació l’hauríem de trobar en el fet que el parlar local, com el coneixem, tot just s’estava formant amb l’arribada de valencians, mallorquins i eivissencs (els illencs arriben majoritàriament després de 1620, vg. Giner 2014). A més, Rafel Andrada és un descendent de valencians i, segurament, la hibridació de parlars que ha donat lloc a bona part de les característiques del parlar gater es va assentar en les generacions següents. Cal no oblidar, però, quant a l’anàlisi lingüística del text anterior, que ha sigut modificat, com hem vist, en el procés de mecanografiat.

7. CONCLUSIONS 1. Rafel Andrada va ser clergue beneficiat a l’església de Dénia, rebia el càrrec de mossén, tenia un germà que feia faenes agrícoles i va viure en primer lloc a Gata i posteriorment a Dénia. Són les dades que reflecteix el sermó sobre la vida d’aquest personatge i són totes certes. Amb això, Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 118

3/6/19 13:14

Apunts sobre Rafel Andrada

119

prove que Rafel Andrada va existir, cosa que havien posat en dubte tots els estudis anteriors, i que les referències del sermó a la vida de Rafel coincideixen amb el que testimonien els documents del XVII. 2. Aquestes dades ajuden a interpretar el sermó, ja que descartem el pseudònim i el nom inventat. Fan referència a un personatge real i tot fa pensar que la predicació va poder existir. El que queda per resoldre és si va ser ell mateix qui va escriure per primera volta el sermó i l’anecdotari o algú que els va recrear per immortalitzar-los.

3. La família Andrada va tindre alguns privilegis que devien conservar en la primera i segona generació arribades a Gata (Joan Andrada, Francesc Andrada, Dionís Andrada, Joan Enric Andrada). Prova d’això són el càrrec de batle i procurador general de Gata, el fet que visqueren en un poble de moriscs, l’absència de la família en les cartes de població de 1611 i 1645, les possessions nombroses que tenien, les concessions de la gestió de forn i altres o els càrrecs que van ocupar.

Sembla que la clau que explica l’arribada dels Andrada a Gata fou Àngela d’Íxer, possiblement germana del senyor de Gata d’aleshores.

La tercera generació, de la qual formava part Rafel Andrada, era una més de llauradors del poble, però van intentar reclamar uns privilegis perduts. Rafel Andrada sembla que va ser l’únic (amb el Francesc Andrada mort «servint a sa magestat») dels de la seua parentel·la que va trencar d’alguna forma amb aquest ofici.

4. La família havia confessat en algunes ocasions la naturalesa de «generosos», cosa que coneixien els veïns, tot i que els identifiquen com uns vassalls més en els costums i oficis realitzats. La declaració dels amics de la família Andrada de Xàbia i Dénia avala aquest origen, mentre que el testimoni dels veïns gaters a petició dels senyors confirma la vida que portaven de llauradors. Aquest fet, dos anys anterior al sermó, podria haver influït en la rivalitat de Rafel Andrada amb els veïns de Gata.

5. El 1654 Rafel Andrada ja no devia viure a Gata. Les declaracions de 1652 no l’esmenten, al contrari que als seus germans, germanastres i cosins. Rafel no hi deixa rastre: no és present al capbreu de 1685, tampoc en llistes d’habitants datades entre l’arribada de la família a Gata i la seua mort. Sí que consta en 1705 una propietat dels seus hereus a Dénia.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 119

3/6/19 13:14

120

Llengua & Literatura, 29, 2019

6. Descarte definitivament les hipòtesis de la possible autoria del pare Mulet; també l’atribució que fa Abel Soler a un autor de la Vall d’Albaida que fa burla del parlar dels gaters i en particular d’un Andrada cent anys posterior.

BIBLIOGRAFIA Bellveser (1989): Ricard Bellveser, El «pare» Mulet (1624-1675). Un enigma desvelado: edición crítica de sus «Comedias bribonas», València: Edicions Alfons el Magnànim.

Beltran (2011): Vicent Beltran, Estudi geolingüístic dels parlars de la Marina Alta. L’empremta mallorquina, Ondara-Pedreguer: Mancomunitat Cultural de la Marina Alta - Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

Casanova (1992): Emili Casanova, «Sermó de la invenció de la Creu, predicat per mossén Rafel Andrada en 1654: edició i estudi», dins: Actes del III Congrés de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, Dénia-Alacant: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta - Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, ps. 421-425.

Chabàs (1886): Roc Chabàs, «Miscelánea», El Archivo, Revista literaria semanal, núm. 13 (29-7-1886), p. 102.

Codina (1991): Juan Bautista Codina, «Gata de Gorgos en 1897», dins: Gata, festes majors 91, p. 30.

Esteve (2005): Pere Esteve i Puig, Escrits valencians, València: Edicions Alfons el Magnànim.

Fuster (1994): Joan Fuster, «Heretgies, revoltes i sermons. Tres assaigs d’història cultural», dins: Obres Completes VII, Barcelona: Edicions 62, ps. 7-229.

Giner (2014): Joan Giner, «Els pobladors gaters del segle xvii: dels últims moriscs als repobladors mallorquins», dins: Mudèjars, moriscs i cristians a la Marina i la Safor. 400 anys de l’expulsió, 2, Pedreguer-Alacant: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta - Institut de Cultura Juan Gil-Albert, ps. 393-433.

— (2018): «Alguns mallorquinismes a la parla de la Safor», dins: Estudis Romànics, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 120

3/6/19 13:14

Apunts sobre Rafel Andrada

121

Ivars (1995): Joan Ivars, Els noms de lloc i de persona de Dénia, Dénia-Alacant: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta - Institut de Cultura «Juan Gil-Albert» - Ajuntament de Dénia.

Lo Rat Penat (1876): «Sermó de la Invenció de la creu», dins: Lo Rat-Penat, calendari llemosí, corresponent al any 1877, València: Estampa de Joseph M. Blesa, ps. 92-95. En línia a: <http://bivaldi. gva.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1014147> Marqués (1950): Manuel Marqués Segarra, «Un sermón satírico del siglo XVII», dins: Almanaque de Las Provincias, 70, ps. 93-96.

Martines (2012): Josep Martines, El valencià del segle XIX: el lèxic.

L’aportació del Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Monjo (2010): Eugeni-Adolf Monjo, Entre llops, Pedreguer: Gràfiques Grimalt.

Pitarch (2001): Vicent Pitarch, Llengua i església durant el Barroc valencià, València-Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Prats et al. (1999): Antoni Prats, Tomàs Llopis i Carles Mulet, «La literatura del Renacimiento hasta la Renaixença», dins: Moreno Sáez, Francisco (coord.), Historia de la Marina Alta, 2, ValènciaAlacant-Pedreguer: Editorial Prensa Valenciana SA - Editorial Prensa Alicantina SA - Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

Roca (2011): Rafael Roca, La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de lo Rat Penat (18801911), Paiporta: Editorial Denes.

Soler (2007): Abel Soler, «Història. De la prehistòria a la societat global» i «Apèndix documental», dins: Soler, Abel; Jordà, Rafa i Yago, Ramon, Gata de Gorgos, geografia, història, patrimoni, Gata: Ajuntament de Gata de Gorgos, ps. 45-171 i 259-274.

Valsalobre & Rossich (2008): Pep Valsalobre i Albert Rossich, Literatura i cultura catalanes (segles xvii i xviii), Barcelona: Editorial UOC.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 101-121

01_Llengua_literatura_29.indd 121

3/6/19 13:14

01_Llengua_literatura_29.indd 122

3/6/19 13:14

LA PERVIVÈNCIA DE LA POSTMEMÒRIA EN LA NARRATIVA HISPÀNICA ACTUAL: UN HOME QUE SE’N VA DE VICENÇ VILLATORO I EL MONARCA DE LAS SOMBRAS, DE JAVIER CERCAS The survival of postmemory in the current hispanic narrative: Un home que se’n va

by Vicenç Villatoro, and El monarca de las sombras by Javier Cercas

Joaquim Espinós Felipe

Universitat d’Alacant Dept. de Filologia Catalana, C. Romeu Palazuelos, 10, 5é esq., 03013 Alacant Tf.: 965 14 17 97 ximo.espinos@ua.es ORCID ID: 0000-0003-4388-7636

Resum El concepte de postmemòria, encunyat per Marian Hirsch, al·ludeix al procés d’elaboració de la memòria traumàtica de l’Holocaust per part de les generacions posteriors. Aquest concepte ha demostrat ser d’una gran eficàcia analítica, aplicant-se en àmbits diferents, com les dictadures Sud-americanes o la guerra civil espanyola. En aquest paper volem aplicar-lo a dues obres recents produïdes en el marc del polisistema literari hispànic. Una, procedent del sistema català —Un home que se’n va (2014), de Vicenç Villatoro—, i una altra del sistema castellà —El monarca de las sombras (2017), de Javier Cercas. Tots dos són autors pertanyents a la generació dels nets dels que van patir directament l’efecte de la guerra civil espanyola i la posterior dictadura. Aspectes fonamentals de la postmemòria, com ara la necessitat de maduració del trauma heretat, la seua mediació i manipulació artística o la instrumentalització de les fotografies com a mitjà de projecció emocional i de reconeixement del passat, hi ocupen un lloc rellevant. La manera com les recreacions literàries dels autors estudiats subjectivitzen els llocs de memòria dels avantpassats ens parla de la capacitat de la literatura per a sublimar artísticament una herència traumàtica per a possibilitar, així, la seua assimilació.

Paraules clau postmemòria, polisistema hispànic, memòria històrica, llocs de memòria, Vicenç Villatoro, Javier Cercas Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141 DOI: 10.2436/20.2502.01.91 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 12-6-17 Acceptat el 12-12-17.

01_Llengua_literatura_29.indd 123

3/6/19 13:14

124

Llengua & Literatura, 29, 2019

Abstract The concept of postmemory, coined by Marian Hirsch, refers to the process of subsequent generations elaborating the traumatic memory of the Holocaust. This concept has proven to be very analytically effectiven when applied to different areas, such as South American dictatorships and the Spanish Civil War. In this paper, we seek to apply it to two recent works produced within the Hispanic literary polysystem: one, from the Catalan system, Un home que se’n va by Vicent Villatoro, and another from the Castilian system, El monarca de las sombras, by Javier Cercas. Both authors belong to the generation of the grandchildren of those who directly suffered from the effects of the Spanish Civil War and the subsequent dictatorship. Fundamental aspects of Postmemory, such as the need for the inherited trauma to mature, the mediation and artistic manipulation of this trauma, and the exploitation of photographs as a means of emotional projection and recognition of the past, occupy an important place. The way these autor’s the literary recreations subjectivise their ancestor’s memory speaks about literature’s ability to artistically sublimate a traumatic inheritance in order to allow it to be assimilated.

Key words Postmemory, Hispanic polysystem, Historical memory, memory places, Vicenç Villatoro, Javier Cercas

1. LA RESISTÈNCIA A LA MEMÒRIA Fa uns anys vaig dedicar un article a estudiar la poesia hispànica de postguerra des de la perspectiva de la teoria dels polisistemes (Espinós 2006). Hi defensava la idea que les literatures hispàniques constitueixen un clar exemple de polisistema, segons el model proposat per Itamar Even-Zohar (1979). Els sistemes que el componen —el castellà, català, gallec i basc— comparteixen una sèrie de trets comuns a causa de la seua inclusió en un mateix context historicopolític, però conserven un grau variable d’autonomia basada en la seua particular tradició literària. Cert que la meua perspectiva no pretenia descobrir cap mediterrani, sinó evidenciar la necessitat d’una visió més integradora i plurinacional de l’estat espanyol, on massa sovint els poders polítics, mediàtics i acadèmics impulsen una visió excessivament uniformista i Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 124

5/6/19 8:15

Postmemòria en la narrativa hispànica actual

125

castellanocèntrica. Pensem que en aquest context, la línea d’estudis que proposem pot obrir una via de diàleg d’indubtable eficàcia pedagògica per al conjunt dels estudis hispànics.1 En aquell paper vaig aplicar aquesta hipòtesi de treball a la poesia de postguerra. En aquest voldria seguir aquesta línia d’anàlisi aplicant-la a la novel·lística hispànica recent, i, més en concret, al tema de la postmemòria de la guerra civil espanyola i el franquisme. Caldrà, primer de tot, definir les línies generals del concepte de postmemòria. És Marianne Hirsch qui en diversos estudis (Hirsch 1993, 1997, 2008) ha encunyat i popularitzat el concepte de postmemòria, que dona compte de la manera com les generacions posteriors a la que ha patit una experiència traumàtica assimila i elabora la memòria dels seus progenitors. En paraules de la mateixa Hirsch: Postmemory describes the relationship that the generation after those who witnessed cultural or collective trauma bears to the experiences of those who came before, experiences that they «remember» only by means of the stories, images, and behaviors among which they grew up. But these experiences were transmitted to them so deeply and affectively as to seem to constitute memories in their own right (Hirsch 2008: 106-107)

Tal com continua dient Hirsch, aquesta memòria mediatitzada necessita sovint de la mediació artística per a ser expressada. Ficcions, memòries i testimoniatges són vies habituals d’al·ludir a la pèrdua innombrable que pateixen els descendents. Pèrdua de la família, de la casa, del sentiment de pertinença i de seguretat (Hirsch 2008: 112).2 1. Antonio Rivero Machina (2016) addueix el meu article com a indici d’un canvi en l’estudi de la poesia hispànica. Després de la consolidació de l’estat de les autonomies, la institució acadèmica es mostraria més receptiva a reconéixer el caràcter plurinacional de l’estat espanyol: «Estamos ante un marco hermenéutico sugerente para los nuevos retos planteados en el discurso historiográfico de nuestro país en un momento —los primeros años del siglo xxi— en que su carácter “uninacional” parece haber entrado definitivamente en crisis» (Rivero Machina 2016: 31).

2. «Second generation fiction, art, memoir, and testimony are shaped by the attempt to represent the long-term effects of living in close proximity to the pain, depression, and dissociation of persons who have witnessed and survived massive historical trauma. They are shaped by the child’s confusion and responsibility, by the Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 125

3/6/19 13:14

126

Llengua & Literatura, 29, 2019

Són idees que ens parlen, alhora, de la necessitat i de la dificultat de recordar una herència traumàtica.

Tot i que ha estat un concepte aplicat en primer terme a l’experiència de l’Holocaust, ha gaudit després d’una gran acceptació entre els estudiosos de les petjades traumàtiques presents en la transmissió intergeneracional d’altres guerres o dictadures, com ara les d’Amèrica del Sud en la segona meitat del segle xx o la guerra civil espanyola. És en aquest darrer context on pretenem situar-nos, ja que voldríem aplicar el concepte de postmemòria a dues obres recents produïdes en el marc del polisistema literari hispànic. Una, procedent del sistema català —Un home que se’n va (2014), de Vicenç Villatoro—, i una altra del sistema castellà —El monarca de las sombras (2017), de Javier Cercas. Tots dos són autors que s’integren dintre de la generació dels nets dels que van patir directament l’experiència de la guerra civil —Villatoro naix el 1957, Cercas el 1962—, és a dir, aquella que en l’àmbit hispànic va posar en marxa, a finals del segle xx, el procés de recuperació de la memòria històrica que el pacte de silenci de la transició havia reprimit. Les onades causades per aquell boom reivindicatiu, arriben encara, tot i que afeblides, fins l’actualitat.

Cal remarcar que aquest afebliment s’ha produït potser en l’àmbit artístic, no així en el sociopolític. La plètora de novel·les, obres teatrals i pel·lícules produïdes entre finals del segle xx i inicis del xxi ha minvat a hores d’ara, tot i que segueixen apareixent aportacions rellevants —les dos que comentem en serien un exemple, no l’únic certament. Tanmateix, la demanda de canvis significatius en la gestió política de la memòria franquista continua ben viva. La problemàtica resignificació del Valle de los Caídos o la polèmica a l’hora d’eliminar els monuments o el nom de carrers franquistes demostra que la mala gestió política de la memòria de l’enfrontament bèl·lic s’ha perpetuat en una inacabable guerra de símbols.

Tant Un home que se’n va com El monarca de las sombras són la resposta artística a la transmissió de la memòria traumàtica de la desire to repair, and by the consciousness that the child’s own existence may well be a form of compensation for unspeakable loss. Loss of family, of home, of a feeling of belonging and safety in the world “bleed” from one generation to the next».

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 126

3/6/19 13:14

Postmemòria en la narrativa hispànica actual

127

guerra civil espanyola i la posterior dictadura en les famílies dels respectius autors. Això resta patent en el lloc que les obres ocupen en la trajectòria creadora dels autors. No és la primera vegada que Villatoro i Cercas aborden el tema de la memòria històrica al llarg de les seues carreres, però fa la sensació que les seues obres anteriors eren una mena de preparació, aprenentatge o rodeig del tema que realment els interessava: el de la memòria familiar. Així, en el cas de Villatoro, les novel·les La claror del juliol (1997) i La ciutat del fum (2001) apunten ja alguns dels temes que ara desenvoluparà de manera més extensa i madura, i entre ells, preferentment, la voluntat de comprendre les raons de tots els personatges implicats i d’indagar en els seus orígens.

En el cas de Cercas, Soldados de Salamina (2001) i El impostor (2014) són les obres prèvies. Ens detindrem en la primera, per la gran relació que guarda amb El monarca de las sombras. Soldados de Salamina constituí un important èxit editorial, i marcà un punt d’inflexió pel que fa a la popularitat del moviment de recuperació de la memòria històrica, en ser assimilat pel discurs de la dreta espanyola, hereva del franquisme, que la instrumentalitzà per a modernitzar les seues postures revisionistes, tot modulant-les vers una certa «equidistància» dels bàndols en conflicte. No podem ara detindre’ns en el tema, però cal recordar, si més no, que Soldados de Salamina conta com l’escriptor i ideòleg falangista Rafael Sánchez Mazas sobrevisqué al seu afusellament quan l’exèrcit republicà, a les acaballes de la guerra, marxava ja cap a l’exili. La recerca del soldat republicà —Miralles— que presumiblement li salvà la vida en no denunciar-lo i la narració del procés d’escriptura de la novel·la completen el seu argument. Aquest esquema narratiu es repeteix en El monarca de la sombras, sols que la creació d’un heroi republicà és ara substituïda per un de falangista —Manuel Mena, besoncle de Cercas. Aquesta idea apareix explícitament en El monarca de las sombras, formulada pel personatge de David Trueba, el director de la versió cinematogràfica de Soldados de Salamina: «ahora comprendo que en Soldados de Salamina inventaste un héroe republicano para esconder que el héroe de tu familia era un franquista» (Cercas 2017: 43).

La lectura d’Un home que se’n va i El monarca de la sombras dona moltes pistes sobre les reticències dels autors a afrontar el tema.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 127

3/6/19 13:14

128

Llengua & Literatura, 29, 2019

La seua indagació en el passat familiar els resulta una experiència dolorosa i a la vegada indefugible, que sols poden emprendre en la maduresa, quan és arribat el moment de fer balanç del que ha estat la seua vida.

Així, a l’inici d’Un home que se’n va, el narrador ens confessa que vol escriure el seu llibre per donar resposta als motius que empenyeren el seu avi a abandonar el seu poble, Castro del Río, l’estiu de 1950: Per què ara, precisament, entre els cinquanta i els seixanta, intento reconstruir la vida del meu avi? Perquè encara són vius els que recorden. Perquè encara són vius els que ho poden voler llegir, els que el volen recordar com una part de la seva vida, el meu pare, sobretot.

Perquè m’explicaran coses, encara. Perquè així l’entendré i potser m’entendré: hi ha una edat que t’adones que ets moltes coses que no has triat, que has rebut en herència, i vols saber d’on has heretat (Villatoro 2014: 60)

Aquest fragment sintetitza el sentit darrer de la seua escriptura: la voluntat d’entendre l’herència del seu avi li resulta essencial per a entendre’s a ell mateix. I si existeix aqueix buit en la transmissió de la memòria, que l’autor mira d’omplir, és perquè el caràcter traumàtic dels fets viscuts havia produït que l’avi, protagonista dels fets, tal com resulta habitual en les víctimes directes dels fets traumàtics, s’hi va mantindre en silenci. Fou el pare qui gosà i pogué parlar-ne, i és ell el receptor implícit de la novel·la —com ho és la mare en el cas de Cercas. Els fets externs d’Un home que se’n va estan clars. En essència, l’avi se’n va anar perquè es comptava entre els perdedors de la guerra. A causa d’haver format part del Comité del Front Popular de Castro del Río, va ser condemnat a mort, i quan després de cinc anys tancat a la presó, hi va tornar, l’ambient de rancúnia i la misèria física i moral se li van fer insuportables. La família va decidir emigrar a Terrassa, on va tindre l’oportunitat de començar una nova vida. Però Vicenç Villatoro vol saber la veritat que s’amaga darrere de l’aparença, conéixer les motivacions íntimes de l’avi. I com que això és impossible a causa del seu silenci, ara ja definitiu, la seua recerca esdevé obsessiva. Villatoro aporta un altre argument important, ja apuntat, sobre l’impuls que el du a escriure sobre el seu avi: l’edat. Quan va comenLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 128

3/6/19 13:14

Postmemòria en la narrativa hispànica actual

129

çar el llibre que ens ocupa tenia cinquanta anys, una edat en què molta gent «necessitem fer un mite de les nostres arrels» (Villatoro 2014: 58).

Cercas no diu res tan explícit sobre la maduració personal requerida per a abordar la genealogia familiar, però l’inici del seu llibre se situa en 2012, quan ha complert ja cinquanta anys. Així que l’afirmació de Villatoro s’hi compleix. D’altra banda, el procés d’acceptació de la seua responsabilitat davant del passat familiar vertebra tot el relat. La motivació personal de Cercas presenta, però, un component que la diferencia de la novel·la familiar de Villatoro. Ens referim al sentiment de culpa. Des de l’inici del llibre, Cercas manifesta la seua resistència a afrontar la història familiar per la mala consciència que li produeix la seua adscripció franquista, de la qual la figura de l’oncle n’és la màxima representació. La seua mort prematura, als 19 anys, en la batalla de l’Ebre, el va convertir en l’heroi oficial de la família i del seu poble. El narrador, fins i tot, recorre a l’autoritzada opinió de Hanna Arendt per mitigar aquest sentiment de culpa. «Hanna Arendt diría que no debería sentir-me culpable, pero sí responsable» (Cercas 2017: 50). La culpabilitat atenuada en responsabilitat és doncs la motivació originària del llibre de Cercas. La resistència de Cercas es manifesta, d’altra banda, en la tècnica narrativa adoptada, que alterna els capítols conduïts per un narrador heterodiegètic, que actua com un presumpte historiador, i on Javier Cercas apareix com un personatge més; amb als capítols presidits per un narrador autodiegètic, que coincideix, de manera autoficcional, amb la figura de Javier Cercas, centrats en el procés de documentació i les seues implicacions personals.

La necessitat d’aquest desdoblament resulta altament significativa dels filtres que Javier Cercas necessita adoptar per a poder abordar la història del seu besoncle.

Tot i la insistència de Cercas a remarcar que Manuel Mena es va alinear en el bàndol equivocat i a defensar la causa republicana, sovint insisteix en la puresa dels seus ideals, i al capdavall, el converteix en un heroi —ni més ni menys que en Aquil·les, el de la mort bella. El seu intent de comprendre quan no de justificar la seua ideologia i la participació en el bàndol feixista, així com alguna inexactitud o parcialitat històrica, li ha valgut crítiques contundents per part d’especialistes en Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 129

3/6/19 13:14

130

Llengua & Literatura, 29, 2019

l’estudi de la memòria històrica, semblants a les rebudes per Soldados de Salamina.3 2. MEMÒRIA, HISTÒRIA, FICCIÓ Un altre aspecte important que comparteixen les dues obres és la problematització dels límits entre ficció i història, habituals en obres com aquestes, situades en un terreny liminar. És aquest un fet que podem relacionar amb una important característica de la postmemòria apuntada anteriorment: la seua connexió amb el passat no està vinculada directament al record personal, i això provoca que l’acció imaginativa, la projecció i la reelaboració estètica hi juguen un paper determinant.

Aquesta porositat entre els procediments ficcionals i historicistes resulta patent a l’hora de narrar alguns episodis rellevants de les respectives biografies. Així, en el cas de Villatoro, ho podem observar en la vigília del judici del seu avi (Villatoro 2014: 302), o en la decisió de marxar del poble cap a Terrassa (Villatoro 2014: 567). Són moments excepcionals, perquè habitualment Villatoro manté el pacte biogràfic i se situa en els límits de la ignorància a què la seua condició de biògraf l’obliga. En el cas de Cercas, uns bons exemples de vulneració del pacte biogràfic els trobaríem en els moments previs a l’episodi de la batalla de Terol, en què Manuel Mena fou ferit per primera vegada (Cercas 2017: 142-143), o en els darrers moments de la seua vida (Cercas 2017: 238-241).

Així doncs, malgrat que el motlle genèric triat per tots dos autors s’emmarque dintre del memorialisme, i que ambdós malden per minimitzar la importància dels elements ficcionals, el grau d’elaboració artística hi és rellevant, especialment en el cas de la novel·la de Cercas, estructuralment molt més pròxima, com hem observat adés, als jocs narratorials propis del gènere novel·lesc. L’obra de Villatoro, en canvi, segueix més de prop els procediments acumulatius característics dels 3. Pel que fa a El monarca de las sombras, l’historiador Francisco Espinosa Maestre (2017) ha elaborat una rigurosa crítica, el títol de la qual resulta ja significatiu de les seues tesis: «Javier Cercas blanquea de nuevo el fascismo». Ana Luengo (2004: 233256) ha valorat en termes semblants Soldados de Salamina.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 130

3/6/19 13:14

Postmemòria en la narrativa hispànica actual

131

textos memorialístics. Això té conseqüències també en el camp de l’estil. Mentre que Villatoro es mostra sempre contingut, Cercas tendeix, com ja han apuntat d’altres estudiosos com Ana Luengo (2004: 255) respecte a Soldados de Salamina, a l’efectisme i estetització de la memòria històrica de la guerra civil, expressats essencialment en la mitificació dels protagonistes (Sánchez Maza i Miralles en Soldados de Salamina, Manuel Mena en El monarca de las sombras). A Cercas li interessa més crear herois que no analitzar en profunditat els complexos condicionants històrics i polítics que s’hi dirimien. I fascinat per la vessant humana d’aquests herois, tendeix a banalitzar la seua responsabilitat moral, especialment la dels falangistes. En la voluntat d’exculpar Sánchez Mazas i, sobretot, el seu besoncle, Manuel Mena, s’endevina la voluntat d’autoexculpar-se ell mateix.

En aquest sentit, resulta simptomàtica la insistència de Cercas en negar l’evident manipulació ficcional de la seua obra. Així, quan intenta esbrinar les causes de la conversió de Manuel Mena a l’ideari falangista ho fa amb una frase —«pero yo no soy un literato»— que repetirà al llarg del text, expressió paradoxal del seu escepticisme sobre la possibilitat d’arribar a la veritat darrera dels fets i de la pretesa objectivitat de la seua aproximació al personatge: Pero yo no soy un literato y no puedo fantasear, solo puedo atenerme a lo hechos, y el hecho es que no sabemos si así fue, y que es casi seguro que nunca lo sabremos. Porque el pasado es un pozo insondable en cuya negrura apenas alcanzamos a percibir destellos de verdad (Cercas 2017: 79)

3. LA PULSIÓ DOCUMENTAL: LES FOTOGRAFIES L’acumulació compulsiva de dades, documents històrics i fotografies en ambdues obres serveix per a reforçar la veracitat dels fets narrats, alhora que manifesta la voluntat obsessiva dels respectius narradors per omplir, amb tantes dades com puguen, el buit cognitiu que els personatges objecte de les seues recerques han deixat enrere. En el cas de Villatoro, els expedients judicials cobren especial rellevància, Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 131

3/6/19 13:14

132

Llengua & Literatura, 29, 2019

en tant que li serveixen per a resseguir les peripècies carceràries del seu avi. També les seues cartes. En el de Cercas, els informes mèdics i l’acta de defunció són les principals fonts informatives. També, una sèrie de declaracions que involucraven el seu avi en una denúncia poc clara, així com un paper autògraf de Manuel Mena —l’únic que se’n conserva.

El problema sorgeix quan les dades documentals entren en contradicció amb la memòria familiar, tal com s’esdevé puntualment en les dues obres. Això crea en els dos autors una gran confusió i desconfiança, en tant que no saben a què atenir-se. Significativament, en tots dos casos és la memòria familiar la que s’acaba imposant.

A més de la informació escrita, Cercas i Villatoro duen a terme una gran quantitat d’entrevistes a gent que els puga aportar informació relacionada amb la seua recerca. En el cas de Villatoro les entrevistes són molt més abundants, ja que el seu interés desborda la biografia del seu avi, i palesa la voluntat de copsar la problemàtica social de Castro del Rio d’abans i de després de la guerra.

Aquesta pulsió documental es manifesta també en la important presència de material fotogràfic en ambdues obres. Marian Hirsch (1993, 1997, 2008) ha destacat en els seus estudis el paper primordial que la fotografia juga com a transmissora generacional de la memòria dels drames col·lectius. La història de l’Holocaust ha arribat a les generacions posteriors, d’una manera important, a través de les fotografies que se’n conserven, i els descendents les incorporen a les seues creacions artístiques com una forma d’assimilar el dolor heretat. El cas de Sebald i el seu Austerlitz resulta paradigmàtic. El mateix es pot dir, naturalment, de la postmemòria de la guerra civil espanyola.

D’entre els dos autors, el que inclou una major quantitat de fotos i dedicà un espai més dilatat a la seua anàlisi és Villatoro. Així, en una de les seus visites a Castro relata la troballa a casa de la seua tia d’una capsa de sabates plena de fotos familiars. És aquesta una escena arquetípica en els processos d’indagació sobre la genealogia familiar: totes les famílies guarden la seua memòria en una capsa plena de fotos.

En la de la tia de Vicenç Villatoro en destaquen tres del seu avi, preses en la Prisión Central de Burgos. El llibre les mostra i les descriu detalladament, intentant extraure la màxima informació possible sobre el Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 132

3/6/19 13:14

Postmemòria en la narrativa hispànica actual

133

seu estat d’ànim i el dels seus companys de reclusió. També sobre les condicions materials de la seua existència en la presó. Tanmateix, malgrat l’esforç interpretatiu, reconeix a la fi la impossibilitat d’arribar al fons del seu sentit.

Qui són? Per què aquests quaranta i no uns altres? Qui feia la fotografia? Qui són els qui s’ho miren des de darrere els vidres? Quan la van fer? Què passava immediatament abans i immediatament després de fer la foto? No en sabem les respostes. En moltes famílies, com la meva, l’única cosa que ha quedat del que va viure amb intensitat, tràgicament, tota una generació de vides excepcionals que després va callar i no va voler explicar res, són les fotografies. Algunes, ben poques.

Fotografies sense peu de foto (Villatoro 2014: 368)

Malgrat aquesta dificultat per a penetrar el sentit de les fotos, l’autor n’extrau important informació. Per exemple, sobre l’evolució anímica de l’avi. En una foto posterior, de la mateixa presó de Burgos, observa com els anys d’incertesa i patiment esperant el compliment de la sentència de mort l’han convertit en una ombra del que havia sigut. En la reflexió que acompanya el comentari d’aquesta foto, la relaciona amb les que els dirigents nazis feien per a testimoniar, amb una arrogància perversa, la seua barbàrie: El misteri de les fotos de gent que ja és morta. Les fotos que emergeixen del passat, inquietants. Totes, en blanc i negre o en color, fan venir esgarrifances. Com si veure gent que ja no hi és tingués alguna cosa antinatural. Fotos per fingir, per mentir. Fotos per testimoniar el mal, per enorgullir-se’n: en els anys quaranta, aquells mateixos anys, algú fa fotos de gent morint en els camps de l’Est d’Europa; no les feien els reporters per informar ni les víctimes per donar testimoni, sinó els botxins per proclamar la impunitat del mal, l’orgull del mal. Són això les fotos de Burgos? Tampoc no ho sembla. Fotos misterioses. Fotos de fantasmes (Villatoro 2014: 435)

Vicenç Villatoro també documenta fotogràficament la nova etapa de la vida familiar que començà a Terrassa. La foto que il·lustra la portada del llibre n’és un bon exemple. Un altra foto significativa, per la important difusió que tingué a l’època, és la de la visita que el dictador Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 133

3/6/19 13:14

134

Llengua & Literatura, 29, 2019

féu a Terrassa amb motiu de les inundacions patides el 26 de setembre de 1962. Aquesta foto fou hàbilment utilitzada pel règim per a mostrar una imatge amable de Franco. Esdevingué, com la de Capa, la foto emblemàtica d’una tragèdia.

En El monarca de las sombras les fotografies juguen també un paper important, tot i la seua escassesa. La més important, la que presideix i en certa manera desencadena la investigació de Cercas, és la de Manuel Mena. Fou presa quan tenia 19 anys, uns mesos abans de morir. Aquesta relíquia —així l’anomena, significativament, el narradorautor—, penjada en un vestidor de la casa dels avis en Ibahernando, va causar-li un fort desassossec en la seua adolescència i joventut, i va esdevenir el símbol del trauma familiar. Temps després la foto presidirà el procés d’escriptura del llibre al despatx a Barcelona. De la seua anàlisi, resulta especialment significatiu el final, centrat en els ulls del seu avantpassat, on s’expressa de nou, de manera emfàtica, la seua profunda identificació amb el personatge.

Yo llevo mucho tiempo mirándolos, pero no he alcanzado a ver en ellos orgullo ni vanidad ni inconsciencia ni temor ni alegría ni ambición ni esperanza ni desaliento ni horror ni crueldad ni compasión ni júbilo ni tristeza, ni siquiera la inminencia agazapada de la muerte.

Llevo mucho tiempo mirándolos y soy incapaz de ver nada en ellos. A veces pienso que esos ojos son un espejo y que la nada que veo en ellos soy yo. A veces pienso que esa nada es la guerra (Cercas 2017: 25-26)

La segona foto que s’inclou a El monarca de las sombras és una en què apareix Manuel Mena amb els seus companys de l’escola d’Ibahernando. El fet que se situe en un capítol narrat pel narrador en funció d’historiador —amb l’obligació, doncs, de mantindre una certa objectivitat— provoca que el seu comentari siga superficial. Bàsicament la posa en relació amb la seua foto anterior. El més interessant, però, del comentari que el narrador li dedica, rau en la suposició que tots els nens que hi apareixien estarien morts (Cercas 2017: 36). Tanmateix, de manera sorprenent, uns mesos després un cosí de Cercas li revela que un dels nens encara era viu. Passa llargues temporades al poble, té el sobrenom d’El Pelaor, i la seua entrevista, en què per primera i Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 134

3/6/19 13:14

Postmemòria en la narrativa hispànica actual

135

única vegada en la seua vida parlarà de l’assassinat de son pare a mans dels franquistes, ocupa un lloc important en la trama del llibre.

La tercera i última foto present al llibre és la de Sara García, assassinada pels franquistes per ser la núvia d’un líder de les Joventuts Socialistes. L’espai que dedica a la seua anàlisi no és tan extens com el que dedica a l’anterior, però el fet de situar-se de nou en un capítol conduït pel narrador autodiegètic propicia una nova identificació en què el trauma heretat s’esbrava amb una intensa descàrrega emo­ cional: La imaginé muerta de un tiro en un terraplén. Tuve ganas de llorar, pero pensé en mi madre y en el Pelaor, que ya no podían llorar, y pensé que yo no tenía ningún derecho a llorar y me contuve. O lo intenté.

Miré por la ventana. Amanecía (Cercas 2017: 202)

4. LA SUBJECTIVITZACIÓ DELS LLOCS DE MEMÒRIA Devem a Pierre Nora (2001) la popularització d’un concepte, el de lieux de mémoire, que com el de postmemòria ha resultat extraordinàriament fecund. Segons l’historiador francés, la memòria d’una col· lectivitat no és en absolut espontània, sinó que es basteix al voltant de determinats espais, símbols, celebracions, etc., que contribueixen a l’afirmació d’una identitat cultural en el present, contínuament renovada segons les directrius polítiques adoptades. La història d’una col· lectivitat esdevé memòria viva gràcies a aquests espais simbòlics. Tal com han afirmat molts estudiosos de la literatura de la memòria històrica espanyola (Colmeiro 2005; Luengo 2004, Ferran 2007), la literatura, com els monuments commemoratius, els museus, les banderes o les festivitats, juga un paper molt important en la reafirmació i recreació de la memòria col·lectiva. En el cas de la memòria traumàtica de la guerra civil i la dictadura franquista, les novel·les i pel·lícules esdevenen potents llocs de memòria a partir dels quals elaborar-la, i doncs, assimilar-la.

Es dona el cas, a més, que en les novel·les que estem tractant els llocs de memòria estrictes juguen un paper determinant, perquè totes Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 135

3/6/19 13:14

136

Llengua & Literatura, 29, 2019

dues estan fortament ancorades en l’espai. Això és així per la condició d’emigrants de les respectives famílies, que revesteix els pobles d’origen d’un gran valor simbòlic. Inevitablement, les seues recerques duen els respectius narradors a resseguir els mateixos espais que els avantpassats objecte del seu interés. En Un home que se’n va la importància d’aquests espais s’evidencia fins i tot en el mateix disseny del llibre, emmarcat pels plànols de Castro del Río i Terrassa. Cinquanta-set anys després de la marxa de l’avi a Terrassa, el seu net recorre el camí invers, fugint també d’un ambient hostil. Castro del Río ha esdevingut per a Vicenç Villatoro, com per a tots els emigrants, un indefugible lloc de memòria familiar. Una memòria, en aquest cas, traumatitzada pels fets dramàtics d’una guerra civil. És la de Villatoro una recerca elegíaca, i doncs condemnada al fracàs. Busca en el Castro d’avui indicis del Castro del seu avi i del seu pare, però no els troba. Els carrers són els mateixos, però no així la gent ni l’atmosfera. I el mateix esdevé als nombrosos emigrants que entrevista. Per a alguns dels que van marxar, Castro esdevindrà un paradís perdut, per d’altres, un infern. Tot depén de la sort que la justícia franquista els haguera deparat: Alguns dels qui marxaran de Castro l’enyoraran tota la vida, com un paradís perdut. D’altres n’odiaran la memòria, no en voldran saber res, com qui fuig d’un infern. Segons. Segons quins records vencen la batalla sobre el passat, a quina carpeta queda tot plegat, si a la dels condemnats o a la dels indultats (Villatoro 2014: 287)

Hi ha llocs on la memòria del poble es condensa. És el cas de l’església de la Madre de Diós. Cremada durant la revolució del trenta-sis, les seues ruïnes eren un afront per als nous dirigents. L’alcalde franquista era partidari d’enderrocar-la, però les autoritats eclesiàstiques s’hi oposaren. Calia reparar el mal causat per «la horda roja». I així es va fer: el 1946 s’iniciava la seua reconstrucció. Els vencedors tenien clara la importància dels llocs de memòria (Villatoro 2014: 472-473). Un altre espai rellevant és el Liceo, lloc de reunió dels señoritos durant la postguerra. Ni el pare de Villatoro ni el seu amic historiador van voler acompanyar el narrador durant la seua visita. Continuava sent, per a ells, un espai de memòria hostil (Villatoro 2014: 520-521).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 136

3/6/19 13:14

Postmemòria en la narrativa hispànica actual

137

A més de Castro, l’autor resseguirà el pelegrinatge de l’avi per les presons on estigué confinat, en Còrdova i Burgos. Les presons són, sens dubte, espais prenyats de memòria. En Còrdova, l’antic edifici ha estat enderrocat. En resta, tan sols, la façana i poca cosa més. La reflexió de Villatoro davant d’aquell espai desert s’apropa molt a la de Pierre Nora: «He vingut pensant que potser l’espai tindria memòria.

I no té memòria. Hi projectem memòria, com si fos un llençol blanc estès. Quan s’apaga el projector, no hi ha res» (Villatoro 2014: 360).

El desistiment de dotar de significat el que fou un espai carregat de sentit històric esdevé un símbol perfecte de l’amnèsia general instal·lada a l’estat espanyol arran de la transició democràtica. La visita a la presó de Burgos, en canvi, potser perquè l’edifici resta incòlume i a ple rendiment, li fa opinar el contrari: «la memòria es diposita en les coses, com un sediment. Tant que menyspreem les coses inanimades, les pedres, i resulta que ens sobreviuen» (Villatoro 2014: 445). Pedres i paraules —la literatura, al capdavall— esdevenen, tal com afirma un poc més endavant, les «àncores de la memòria» (Villatoro 2014: 450).

De la mateixa manera que s’esdevenia en l’obra de Villatoro, en la de Cercas els viatges als escenaris on va transcórrer la vida del familiar objecte de la seua recerca resulten fonamentals en el procés de documentació i escriptura. Especialment rellevants hi són també les visites al poble d’origen, Ibahernando.4 En la trama del llibre són dos els viatges que el narrador-autor hi fa. El primer, a l’inici del llibre, el du a terme durant la primavera de 2012, en companyia del seu amic David Trueba, que l’acompanya per tal de rodar l’entrevista que vol mantindre amb El Pelaor. El viatge ocupa una extensió dilatada en el llibre, ja que alterna amb capítols centrats en la narració de la vida del besoncle de Cercas. Resulta significatiu que abans d’entrevistar El Pelaor visiten la casa familiar, on Cercas li ensenya al seu amic la cambra on estava penjat el retrat de Manuel Mena, sancta santorum de la memòria familiar. El segon viatge al poble, ja avançada la novel·la, es fa amb motiu del rodatge del capítol d’una 4. No n’hi ha documentació fotogràfica en el cos del llibre, però sí en l’opuscle amb l’entrevista a l’autor que l’acompanya.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 137

3/6/19 13:14

138

Llengua & Literatura, 29, 2019

sèrie documental sobre catalans nascuts a la resta d’Espanya. Ara som a finals de juny de 2015. L’autor, en comparar aquest viatge amb l’anterior, molt més discret, sent que el tabú sobre els seus orígens queda exposat de manera pertorbadora (Cercas 2017: 155).

Mentre camina pel poble i respon a les preguntes de l’entrevistador, no deixa de pensar en Manuel Mena ni de posar-se en la seua pell, tot projectant el seu estranyament en el que devia sentir el besoncle en els dies de permís que hi passà després que el feriren al front.

Tanmateix, el tabú continua actiu: no l’esmentà en cap moment de la filmació, ni tan sols quan passen per davant del carrer que encara du el seu nom (Cercas 2017: 158).

A més d’al seu poble, el procés de documentació de Cercas el condueix de manera obsessiva a llocs de memòria vinculats a la biografia del seu avantpassat, tot resseguint-ne el rastre «por la evanescente geografía de la guerra, intentando pisar exactamente donde él había pisado, oler exactamente lo que había olido y sentir exactamente lo que había sentido» (Cercas 2017: 154-155). És a dir, pels escenaris de les batalles on havia participat: els voltants de Terol, Lleida, la vall de Bielsa i els territoris de la batalla de l’Ebre, en la comarca de la Terra Alta. Un d’aquests darrers, el poble de Bot, adquireix una importància crucial al final del llibre. A Bot hi havia instal·lats diversos hospitals de campanya de l’exèrcit nacional. Gràcies a un estudiós local —Antoni Cortés—, descobreix la casa —Ca Paladella— i fins i tot la cambra on Manuel Mena va morir, i acudeix a visitar-la amb sa mare i la seua muller. La visita a la casa es revesteix d’una enorme significació simbòlica, fins a esdevenir un veritable descens als inferns on regna «el monarca de las sombras» a què al·ludeix el títol, l’heroic Aquil·les en què Cercas ha convertit el seu besoncle. Després d’haver romàs amb sa mare a la cambra on va morir Manuel Mena, i mentre recorre el vell casalici a fosques, l’alter ego de Javier Cercas experimenta una epifania:5 es veu a ell mateix com la representació, en una mena de present etern, de tots els seus avantpassats.

5. Paral·lela al viatge en tren de Soldados de Salamina després de la darrera visita a Miralles, el soldat republicà.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 138

3/6/19 13:14

Postmemòria en la narrativa hispànica actual

139

en aquel antiguo quirófano de aquella mansión abandonada de aquel pueblo perdido en la Terra Alta, junto a mi madre y mi mujer y Cortés y Josepa Miró, sentí que estaba en la cima del tiempo, en la cumbre infinitesimal y fugacísima y portentosa y cotidiana de la historia, en el presente eterno, con la legión incalculable de mis antepasados debajo de mi, integrados en mi (Cercas 2017: 280)

En la seua exaltació arriba a dir que aquest descobriment és la millor raó per escriure sobre Manuel Mena, i que era en aquell regne de les ombres on havia d’acabar la seua novel·la, com efectivament ocorre.

Aquesta mistificació de l’herència rebuda és, en definitiva, provocada per un espai de memòria que es revesteix de poders numinosos. És aquesta una qualitat que certament Pier Nora no havia contemplat, i que entra ja dins de la capacitat de la literatura per a sublimar artísticament una herència traumàtica, i fer possible així la seua assimilació.

5. CONCLUSIONS Després d’estudiar comparativament les novel·les Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro, i El monarca de las sombras, de Javier Cercas, pensem que hi hem evidenciat l’eficàcia hermenèutica d’abordar comparativament les diverses manifestacions del polisistema literari hispànic, i en concret, pel que ací ens interessa, del sistema literari castellà i català. Més encara en un context, com el del segle xx, en què els fets històrics han determinat d’una manera tan profunda i dramàtica la política i la cultura de l’estat espanyol. En aquest sentit, la guerra civil i la subsegüent dictadura han marcat la vida d’almenys tres generacions: la dels que la van viure, la dels fills i la dels nets. Són aquests darrers els primers que es trobaven en condicions d’abordar de manera decidida les conseqüències de la tragèdia viscuda pels seus avis, i és en aquesta generació on s’encabeixen els autors que hem analitzat.

Les seues obres expressen les dificultats i la necessitat d’elaborar el trauma produït per la guerra i la repressió de la postguerra. A través del concepte de postmemòria, encunyat per Marian Hirsch, hem explicitat la importància que en l’elaboració de la memòria traumàtica Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 139

3/6/19 13:14

140

Llengua & Literatura, 29, 2019

tenen recursos com la manipulació ficcional de la memòria familiar, duta a terme, paradoxalment, a través de la recerca obsessiva de documents, i especialment, de fotografies. Els límits entre els recursos ficcionals i memorialístics hi esdevenen difusos. Una altra important estratègia d’elaboració del trauma es vincula amb la mitificació literària dels espais per on va transcórrer la vida dels avantpassats, que esdevenen així, tot reformulant el cèlebre concepte popularitzat per Pierre Nora, llocs de memòria.

BIBLIOGRAFIA Cercas (2001): Javier Cercas, Soldados de Salamina, Barcelona: Tusquets.

— (2014): El impostor, Barcelona: Literatura Random House.

— (2017): El monarca de las sombras, Barcelona: Literatura Random House.

Colmeiro (2005): J. F. Colmeiro, Memoria histórica e identidad cultu­ ral. De la postguerra a la postmodernidad, Barcelona: Anthropos.

Espinós (2006): Joaquim Espinós, «La poesia hispànica de postguerra com a polisistema», Catalan Review, XX, ps. 101-116.

Espinosa (2017): F. Espinosa Maestre, «Javier Cercas blanquea de nuevo el fascismo», El Digital, 15 de març.

Even-Zohar (1979): Itamar Even-Zohar, «Polisystem Theory», Poetics Today, I, 1-2, ps. 287-310.

Ferran (2007): Ofelia Ferran, Working through Memory. Writing and Remembrance in Contemporary Spanish Narrative, Lewisburg: Bucknell University Press.

Hirsch (1993): Marian Hirsch, «Family pictures: Maus, Mourning and Post-Memory», Discourse: Journal for Theoretical Studies in Media and Culture, 15, 2.

— (1997): Marian Hirsch, Family Frames: Photography, Narrative, and Postmemory, Cambridge-Londres: Harvard University Press.

— (2008): «The Generation of Postmemory», Poetics Today; 29, 1, ps. 103-128.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 140

3/6/19 13:14

Postmemòria en la narrativa hispànica actual

141

Luengo (2004): Ana Luengo, La encrucijada de la memoria. La memoria de la Guerra Civil Española en la novela contemporánea, Berlín: Edition tranvía - Verlag Walter Frey.

Nora (2001): Pierre Nora, «Entre mémoire et histoire», dins Pierre Nora (ed.), Les lieux de mémoire, t. 1, La République, 2a ed., París: Gallimard, ps. 23-43.

Rivero Machina (2016): Antonio Rivero Machina, «La poesía española de posguerra a la luz de la hermenéutica contemporánea.

Tres catas críticas», Prosema, Revista de Estudios Poéticos, 2, ps.

9-34.

Villatoro (1997): Vicenç Villatoro, La claror del juliol, Barcelona: Ed. 62.

— (2001): La ciutat del fum, Barcelona: Ed. 62.

— (2014): Un home que se’n va, Barcelona: Proa.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 123-141

01_Llengua_literatura_29.indd 141

3/6/19 13:14

01_Llengua_literatura_29.indd 142

3/6/19 13:14

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

01_Llengua_literatura_29.indd 143

3/6/19 13:14

01_Llengua_literatura_29.indd 144

3/6/19 13:14

RESSENYES COL·LECTIVES

Estudis sobre pragmàtica de la literatura medieval Joan Mahiques Climent

Universitat Jaume I, Dept. de Filologia i Cultures Europees jmahique@uji.es

Avenoza, Simó & Soriano Robles (2017): Gemma Avenoza, Meritxell Simó i M. Lourdes Soriano Robles (eds.), Estudis sobre pragmàtica de la literatura medieval / Estudios sobre pragmática de la literatura medieval, València: Universitat de València.

«Pragmàtica i història de la literatura» s’intitula el pòrtic que obre aquest volum col·lectiu, on Vicenç Beltran sintetitza les diferents tendències que han marcat la crítica i la historiografia literàries. L’enfocament pragmàtic, que indaga en l’ús de la literatura i en les relacions socials dels seus usuaris, és l’eix vertebrador que, d’una manera o d’altra, comparteixen els quinze treballs que segueixen al pòrtic.

Els seus autors són filòlegs i medievalistes vinculats a diferents universitats i centres de recerca d’Europa i dels Estats Units d’Amèrica. Sis dels treballs sorgeixen directament de membres del grup de recerca consolidat Pragmàtica de la literatura medieval (AGAUR 2014SGR1), dirigit per Gemma Avenoza, mentre que els nou estudis restants han sigut escrits per altres investigadors, la qual cosa propicia un intercanvi d’idees més enllà del nucli originari del projecte. Els exemples analitzats posen de manifest «fins a quin punt interessen els marges de la literatura si volem veritablement entendre el seu centre, el restringit grup d’obres que conformen el cànon» (p. 14), tal com demostra un cas adduït per Tomàs Martínez Romero: els v. 13-16 del poema i d’Ausiàs March («sí com aquell qui és jutgat a mort») segueixen un ensenyament propi de les artes moriendi («non detur infirmo nimia spes corporalis salutis consequendae», Gerson, De scientia mortis).

L’esmentat treball de Martínez Romero, més un altre de Joan M. Perujo Melgar, se centren específicament en l’anàlisi de textos catalans medievals. Martínez Romero constata que no totes les artes moriendi deriven directament del Tractatus artis bene moriendi o de la versió breu d’aquesta mateixa obra, que són considerats com a textos canònics del gènere: «Qualsevol text, major o menor, indeLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

01_Llengua_literatura_29.indd 145

3/6/19 13:14

146

Llengua & Literatura, 29, 2019

pendent o subordinat, capaç d’ajudar al moribund a preparar-se per al moment de la mort era potencialment una ars moriendi» (p. 211). Un dels aspectes més rellevants del procés compositiu de les artes moriendi és el fet de combinar i recontextualitzar obres breus que també van circular de manera exempta, com és l’Admonitio Anselmi. Tot plegat exigeix fer una caracterització menys rígida de l’ars moriendi, tenint en compte el seu caràcter funcional (preparar-se per a la mort) i també els elements comuns a diferents tipus de textos (devocionaris, confessionaris, oracionals, llibres d’hores, etc.).

Perujo indaga la relació que les Històries troianes de Jaume de Conesa tenen amb l’original llatí, és a dir la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne, que només compta amb una única edició moderna publicada el 1936 per Nathaniel Griffin. El fet que en determinats passatges la versió catalana s’allunye del text establert per Griffin hauria pogut fer pensar que Conesa hi afegia aportacions personals seues. Però sovint el trasllat català concorda amb l’arromançament castellà de Pedro de Chinchilla (1443), amb la versió italiana de Filippo Ceffi (1324) i amb una anònima traducció napolitana trecentista. Perujo analitza sis passatges que van estrenyent el cercle de les versions romàniques que comparteixen determinades lliçons fins a deduir que tant Conesa com Chinchilla haurien seguit una mateixa branca de la tradició llatina. El darrer d’aquests sis casos individualitza el text de Conesa. A partir de la consulta de diversos manuscrits llatins, Perujo n’ha pogut localitzar un del segle xiv, conservat a la Catedral de Toledo, que incorpora totes les sis lliçons divergents. L’acarament d’aquest còdex sovint permet determinar quina és la millor lectura entre les variants del text català; també facilita la interpretació de passatges foscos i basteix les dades fonamentals per a ponderar el punt de vista de Conesa, les solucions que hi aporta i la seua competència com a traductor. La localització del model llatí més proper constitueix, doncs, una base imprescindible per a fer una bona edició crítica i també per a minimitzar el risc de distorsions a l’hora de valorar algunes qüestions d’abast pragmàtic, com podria ser el suposat coneixement o desconeixement del llatí per part dels traductors. Ací podríem recordar un cas similar: Ramon Miquel i Planas i Martí de Riquer qüestionaven que Antoni Canals tingués un bon coneixement del llatí clàssic, perquè al seu Valeri Màxim hi havia alguns errors absents a l’original de l’autor romà. Doncs bé, Avenoza (1994) ha demostrat que algunes de les errades atribuïdes a Canals ja es trobaven al manuscrit llatí que consultà.

Set dels estudis que ressenyem tracten sobre poesia trobadoresca. Vicenç Beltran aplica la teoria de la ideologia a un sirventès de Bonifaci Calvo (inc. «Un nou sirventes ses tardar») escrit en galaicoportuguès, occità i francès, on incita Alfons X de Castella a enfrontar-se contra Teobald II de Navarra i Jaume I d’Aragó. Les llengües utilitzades configuraven el registre poètic característic de cada una de les faccions que entraven en conflicte. Els esdeveniments històrics que marcaren la política internacional de la Corona d’Aragó també són analitzats per Gilda Caiti-Russo en relació amb el cançoner E (París, BNF, ms. Fr. 1749), que segons Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 146

3/6/19 13:14

Ressenyes

147

aquesta investigadora cal situar a la regió de Besiers-Montpeller cap al tercer quart del segle xiii: les vides i razos d’aquest manuscrit tendeixen a ampliar la trama narrativa, tot posicionant-se ideològicament a favor del casal aragonès i contra el domini angeví. Un dels casos comentats és la vida de Perdigó.

Un dels aspectes que analitza Roberta Capelli és de quina manera Dante i Petrarca influïren en el posterior coneixement i percepció de la lírica trobadoresca. Entre altres coses, contribuïren a consolidar el conreu de la sextina i establiren un cànon reduït dels trobadors més citats, com Bertran de Born, Jaufré Rudel o Arnaut Daniel. El segell de Petrarca es nota també a Les Vies des plus célèbres et anciens poètes provençaux de Jean de Nostredame (Lyon, 1575). Si focalitzem el nostre interès al context català dels segles xvi-xvii, podríem afegir altres casos no estudiats per Capelli que vindrien a confirmar les seues conclusions: la sextina fou un gènere prou conreat a la Catalunya d’època moderna; a més, les mistificacions de Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March com a suposats predecessors de Petrarca fonamenten els seus arguments en la influència dels trobadors sobre aquest gran clàssic italià; i els escolis manuscrits a les edicions d’Ausiàs March quasi sempre demostren un coneixement de la lírica trobadoresca a través de Petrarca (Romeu 1991: 7-35; Valsalobre 2007; Mahiques 2007).

Anna M. Mussons i Meritxell Simó estudien la cançó de croada des de perspectives diferents. Amb la finalitat de definir millor aquesta forma i de distingir-la d’altres gèneres afins com el sirventès, Mussons analitza des del punt de vista històric la Primera i la Segona Croada, posant èmfasi en alguns textos que les documenten. També analitza la vida i l’obra de trobadors que foren croats o que escrigueren cansons de crosada, com Marcabrú, Guilhem de Peitieu i Jaufré Rudel; i conclou que aquest gènere reitera bàsicament els mateixos arguments que trobem als sermons sobre les croades. Altrament, Simó analitza la funció de dues cançons de croada del Châtelain de Coucy inserides en el Roman de la Rose de Jean Renart, el Roman de la Violette de Gerbert de Montreuil, el Roman du Châstelain de Coucy de Jakemés i La Chastelaine de Vergi. Les dues poesies franceses hi són citades per representar un quadre amorós o per il·lustrar un estat psicològic, la qual cosa palesa que la cançó de croada incorporà al domini d’Oïl elements propis de la fin’amors.

Dos treballs, l’un d’Edgardo Dobry i l’altre de Víctor Escudero, relacionen la poètica dels trobadors amb altres manifestacions literàries afins. Dobry apunta com el caràcter lúdic de la lírica trobadoresca i el seu lligam amb la música tenen paral·lelismes amb les poètiques modernes de Verlaine, Rimbaud, Apollinaire, Mallarmé o el dadaisme. Víctor Escudero constata que les etiquetes amb què els mateixos trobadors van definir el seu estil propi —trobar clus, ric, prim, car, sotil— no permeten sistematitzar fàcilment una poètica, per la qual cosa proposa un mètode analític que combina la noció de camp de Bordieu i la tipologia de foscor que Steiner va aplicar a altres manifestacions literàries.

Gema Vallín analitza els problemes d’autoria de dues cançons franceses atribuïdes a Philippe II de Nanteuil. Antonio Contreras examina sis esdeveniments Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 147

3/6/19 13:14

148

Llengua & Literatura, 29, 2019

sobrenaturals que a la Vita Karoli IV representen des d’una perspectiva providencialista aquest monarca de Bohèmia. Dos treballs més, l’un d’Elvira Fidalgo i l’altre d’Antonia Vínez & Juan Sáez, incideixen de diferent manera en la voluntat propagandística que tenia Alfons X el Savi quan ubicà l’espai narratiu de molts dels miracles de les Cantigas de Santa Maria en zones frontereres del Sud de la Península recentment repoblades. Els treballs de Santiago Gutiérrez i de Luis M. Girón estudien el Yossipon i la bíblia del rabí Moshe Arragel, dues traduccions castellanes que demostren un interès de les elits cristianes per conèixer la cultura jueva de l’època.

Aquests quinze estudis, escrits en català, castellà o italià, demostren que els medievals entenien la literatura com una eina al servei dels bons costums, la ideologia i la propaganda. En definitiva, hi ha molts elements extraliteraris que ens permeten determinar la gènesi i el significat de les obres, així com els punts de vista d’autors i lectors.

BIBLIOGRAFIA Avenoza (1994): Gemma Avenoza, «Antoni Canals i la traducció de Valeri Màxim.

Una primera aproximació», dins Carlos Romero i Rossend Arqués (eds.), La cultu­ ra catalana tra l’Umanesimo e il Barroco, Padova: Programma, ps. 89-102.

Mahiques (2007): Joan Mahiques Climent, «Escolis i versos manuscrits a les edicions d’Ausiàs March», dins Josep Solervicens et al. (eds.), El (re)descobriment de l’Edat Moderna, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Universitat de Barcelona, ps. 282-295.

Romeu (1991): Josep Romeu i Figueras, Poesia en el context cultural del segle xvi al xviii, II, Barcelona: Curial.

Valsalobre (2007): Pep Valsalobre, «Història d’una superxeria: el cas Jordi de Sant Jordi», dins Josep Solervicens et al. (eds.), El (re)descobriment de l’Edat Moderna, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Universitat de Barcelona, ps.

297-335.

Joan Solà, una memòria viva Vicent Pitarch Almela

Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica vpitarch@iec.cat

Bonet, Nogué & Salvat (2017): Sebastià Bonet, Neus Nogué i Eulàlia Salvat (eds.), Joan Solà, una memòria viva, Barcelona: Universitat de Barcelona; «Lingüística UB».

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 148

3/6/19 13:14

Ressenyes

149

Al cap de nou anys de la desaparició del professor Joan Solà, ha esdevingut general el criteri que el considera integrant de la tríada de lingüistes catalans eximis del nostre temps, juntament amb Pompeu Fabra i Joan Coromines. Per descomptat, aquesta no és una opinió gratuïta sinó que reflecteix amb encert una figura humana de condicions exemplars i una producció científica ingent i original, constituïda per una quarantena d’obres i per diversos centenars d’articles, entre científics i de divulgació lingüística. Els dos volums d’Estudis de sintaxi catalana mantenen, a trenta-cinc anys vista, la condició de treballs de referència, alhora que constitueixen el punt de partida de la trajectòria docent i investigadora del malaguanyat professor. A tall de mostra, notem les tres obres cabdals, en les quals el protagonisme de Joan Solà ha estat decisiu: la Gramàtica del català contemporani, les Obres completes de Pompeu Fabra i la Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans.

Dissortadament, Solà no va arribar a veure acabada la Gramàtica de l’IEC (GIEC), en la qual havia esmerçat el seu potencial de dedicació, saviesa i entusiasme. De fet, la seva incorporació, l’any 2002, a la Comissió de Gramàtica, de la Secció Filològica, marcà el trànsit a la segona i definitiva etapa de la GIEC. Aquesta nova condició en la trajectòria de Solà admet de ser interpretada com l’inici del reconeixement públic, oficial i definitiu, de la seva autoritat intel·lectual i civil i de l’excel·lència de la seua obra, un reconeixement que assolia la fita màxima l’any 2009, durant el qual fou distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb el doctorat honoris causa per la Universitat de Lleida, era l’any del seu discurs emblemàtic al Parlament de Catalunya i del seu nomenament de vicepresident de l’IEC. Poc més tard una malaltia caparruda escapçava una vida en la plenitud de la seva capacitat intel·lectual i energia productiva.

Com a homenatge en el cinquè aniversari de la mort de Joan Solà, el Departament de Filologia Catalana de la seva Universitat de Barcelona va dur a terme una jornada d’estudi, que, dos anys més tard, fou editada —tret d’una ponència— per S. Bonet, N. Nogué i E. Salvat. La publicació, doncs, consta de cinc ponències, més la presentació que els editors intitulen «Joan Solà. Cinc anys».

Joan Solà, una memòria viva és un volum més aviat breu, però d’un contingut concís i substanciós, ric en anàlisis i dades innovadores. Certament, l’edició constitueix una nova mostra que la memòria de Solà és viva, alhora que testimonia l’admiració profunda amb què el recorden la munió d’amics, col·legues i companys, alumnes seus i simpatitzants. A través de les cinc ponències, el lector hi descobreix nous intents d’aproximació a l’obra del nostre gramàtic, una obra que els editors no s’estan de reconèixer modèlica, «sense la qual la lingüística catalana dels darrers cinquanta anys no hauria estat el que és», amb el benentès que l’altre objectiu del volum és recuperar la figura d’«una persona entranyable, molt intel· ligent i cordialíssima, un mestre exemplar i un company segur».

Un entre tants col·legues i amics incondicionals de Solà, en Sebastià Bonet, dedica la seva ponència a l’«Estudi dels Estudis» (naturalment, Estudis de sintaxi catalana), l’obra del Solà jove, respecte de la qual hi reivindica la condició de «fita Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 149

3/6/19 13:14

150

Llengua & Literatura, 29, 2019

decisiva» no sols dins la producció de l’autor sinó també en el conjunt de «la història de la gramaticalització de la llengua» catalana. Per a Bonet, l’actitud radicalment renovadora amb què Solà enfocava el llegat fabrià es fonamentava en quatre constants. D’una banda, el coneixement directe, exhaustiu i crític de les referències lingüístiques catalanes; d’una altra, l’atenció màxima als progressos internacionals de la lingüística, susceptibles d’ésser aplicats al català; en tercer lloc, per damunt de la submissió tradicional a l’autoritat lingüística, hi preval la llibertat de pensament; i finalment, no considerava com a solució definitiva cap de les qüestions que tractava. A partir d’aquestes quatre constants, Bonet traça una síntesi original dels vuit títols dels Estudis, que li «sonen mítics».

Naturalment, la referència al fabrisme tornava a guiar la ponència «Quan la forma és descripció: de Pompeu Fabra a Joan Solà», amb què J. Ginebra contribuí a la jornada que comentem. Sens dubte, Solà, com Fabra, fou un lingüista que elaborava la seva obra «en el marc de la gramàtica normativa», amb el compromís de contribuir a perfeccionar —a reformular, quan calia— la normativització de la pròpia llengua nacional. En conseqüència, situat dins d’unes tals coordenades, Solà «no concebia la descripció sense prescripció», de la mateixa manera que la prescripció havia d’estar fonamentada en la descripció.

Aquesta peculiaritat de l’obra de Solà, que representa un ruptura notòria en la tradició catalana, és abordada per Ginebra a través de sis apartats —que complementa amb uns comentaris addicionals, en els quals es planteja nocions i actituds, dins el camp de la llengua, tals com la genuïnitat i la incorrecció, la metodologia i els dubtes en la descripció i en la reformulació.

Ares Llop Naya, fidel al llegat del mestre —per a qui un dels criteris de la realització d’una nova gramàtica ha d’ésser «la integració dels grans dialectes»—, vindica, en la ponència «Els parlars nord-occidentals. Detalls de sintaxi», l’interès que conté la recerca sobre el nord-occidental per a l’estudi del català general.

Recordem que a partir de la conferència «Detalls de sintaxi nord-occidental», que Solà va dictar a Lleida, l’any 1989, els seus estudis evidencien que les dades dialectals no solament són claus per a la gramàtica normativa sinó que també esdevenen «una font de coneixement de les propietats generals i dels límits de la varia­ ció en el conjunt de les llengües naturals», tal com apunta Ares Llop.

Així doncs, i d’acord amb la microsintaxi dialectal que progressa a Europa, un cop es coneixen les propietats generals de la llengua, cal analitzar-ne detalladament els fenòmens concrets (els «detalls», que en deia Solà). També en aquest camp ell fou un capdavanter dins la lingüística catalana, gràcies als estudis seus que representen les primeres aproximacions a la microsintaxi del català.

Neus Nogué i Lluís Payrató, que també es reconeixen deixebles i admiradors de Joan Solà («una persona que ha estat el nostre mestre i a qui admirem», proclamen), a través de la ponència «Joan Solà, escriptor», obren una nova via d’estudi de l’obra solaniana, tot centrant-se en dues qüestions rellevants: la relació entre els textos de Solà i els aspectes normatius, d’una banda, i, d’una altra, la fixació dels estils que regeixen aquests textos. D’entrada, comparteixen amb Ginebra i Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 150

3/6/19 13:14

Ressenyes

151

molts altres col·legues el criteri que Solà «escrivia molt bé, era molt bon escriptor». Amb les cauteles pròpies d’un treball que necessàriament s’ha de dur a terme amb unes limitacions notòries, es proposen l’anàlisi de cinc qüestions en quatre obres (dues de gènere acadèmic i dues de gènere periodístic) i, a més, hi suggereixen l’estudi d’altres quatre característiques.

De les «impressions» que en treuen Nogué i Payrató, paga la pena de remarcar-ne unes quantes, algunes de les quals són especialment suggeridores i a fe que suscitaran futures indagacions. Per exemple, Solà mostra un ús molt segur de les estructures sintàctiques i, a més, «el seu criteri era optar per construccions que, dintre del que admetia la norma, li resultaven normals i naturals». Un cas especial, en aquest punt, el constitueix el canvi de criteri amb què va actuar davant les tematitzacions. D’altra banda, en els escrits de Solà hi predomina l’estil telegràfic i sintètic, així com la tendència cap a l’expressivitat; també n’és típica la combinació intel·ligent i ben expressiva d’elements col·loquials i cultes.

Tot plegat porta els autors de la ponència a postular que Solà tenia un forta consciència d’estil, corroborada fins i tot pel rigor amb què treballava i s’autocorregia. Al capdavall, «jo donaria la minsa coneixença tècnica que pugui tenir de res per una línia ben escrita, graciosa, simpàtica o estimulant», fa una confessió seva, que reprodueix la ponència.

Tanca el volum que ressenyem el treball «De l’experiència viscuda a l’anàlisi gramatical», original de M. Pérez Saldanya i G. Rigau, també amics i col·legues de Solà, a la universitat i a la Secció Filològica. Precisament, a la ponència exposen les pròpies vivències compartides amb el mestre a l’IEC i, en concret, en l’elaboració de la Gramàtica de la llengua catalana de l’acadèmia nacional.

Insisteixen en el Solà vindicador del català nord-occidental, en la seva excel· lència com a professor, investigador i divulgador —activitats que entenia com a servei a la comunitat—, a qui la feina no espantava, davant la qual reaccionava amb una capacitat de treball equiparable a la tòpica de Coromines. De fet, «passava de la vida a la llengua, de l’experiència viscuda a la reflexió lingüística», una reflexió complicada, atès que «la llengua sovint se’ns esmuny». Fidel a les seves consignes de rigor científic i d’honestedat, no defugia les qüestions àrdues ni les amagava; més aviat, les compartia i sovint les traslladava a la Comissió de Gramàtica, de la SF. De la seva perspicàcia i de l’amplitud de les seves recerques emergien uns plantejaments sintàctics ben orientats, alhora que reconeixia els límits de les propostes que hi formulava; és aleshores que «ens engrescava a continuar amb el camí traçat». Al capdavall, allà on era portava la preocupació per la gramàtica al cap i al cor, una indicació que addueixen de grat en Manel i la Gemma.

Finalment, des del primer homenatge (Joan Solà. 10 textos d’homenatge) de què fou objecte Solà, al límit de la vida, fins ara mateix, un seguit d’iniciatives en format de jornades d’estudi, articles, llibres, ressenyes, enregistraments videogràfics i notes de premsa, editats en paper o en versió digital, coincideixen a confirmar l’actualitat de la figura i l’obra del lingüista insigne, en la línia de l’admirable publicació Joan Solà, una memòria viva.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 151

3/6/19 13:14

152

Llengua & Literatura, 29, 2019

Rem tene, verba sequentur Marta Marfany

Universitat Pompeu Fabra marta.marfany@upf.edu

Guadagnini & Vaccaro (2017): Elisa Guadagnini i Giulio Vaccaro (eds.), Rem tene, verba sequentur. Latinità e medioevo romanzo: testi e lingue in contatto. Atti del convegno conclusivo del progetto DiVo - Dizionario dei Volgariz­ zamenti. Firenze, 17-18 febbraio 2016, Alexandria: Edizioni dell’Orso; «Bollettino dell’Opera del Vocabolario Italiano. Supplementi», 6.

Rem tene, verba sequentur. Latinità e medioevo romanzo: testi e lingue in contatto és una de les publicacions del projecte de recerca DiVo (Dizionario dei Volgarizzamenti), dirigit per Elisa Guadagnini (Istituto Opera del Vocabolario Italiano Consiglio Nazionale delle Ricerche de Florència) i Giulio Vaccaro (Scuola Normale Superiore de Pisa). El projecte consisteix en l’estudi del lèxic de les traduccions medievals italianes del llatí —d’aquí la denominació volgarizzamenti— i comprèn els textos clàssics i tardoantics fins a finals del segle xiv. Perquè hom es faci una idea de la magnitud, l’interès i l’abast del projecte, recomanem la consulta dels instruments que s’hi han elaborat, atès que es poden consultar en línia: dos corpus textuals bilingües, el Corpus DiVo (<http://divoweb.ovi.cnr.it>) i el Corpus CLaVo (<http://clavoweb.ovi.cnr.it>); una base de dades de les versions en llengua vulgar, el DiVo DB (http://tlion.sns.it/divo); i un diccionari que amplia amb més de 3.000 entrades el Tesoro della Lingua Italiana delle Origini (<http://tlio.ovi.cnr.it>).

La frase llatina que encapçala el títol del volum és una sentència atribuïda a Cató, i aquí s’aplica —forçant una mica els termes, tal com ens adverteixen els curadors a la introducció—, d’una banda, a les res llatines, les obres objecte de traducció i les seves paraules, i, de l’altra, als verba que adoptaren els traductors medievals en llengua romànica. El volum recull les aportacions presentades al col· loqui final del projecte DiVo, celebrat a Florència el febrer del 2016, en el qual es volgué obrir el camp de recerca a tota l’àrea romànica i hi participaren altres projectes europeus amb línies de recerca similars o afins.

El primer treball del volum, «Clásicos latinos y clásicos castellanos: un patrimonio textual en su contexto románico» (ps. 7-33), de Juan Miguel Valero Moreno, pertany al projecte de recerca Alfonso de Cartagena. Obras completas. L’autor fa un estat de la qüestió ampli i detallat de diversos aspectes historiogràfics sobre el cànon hispànic de clàssics llatins, també pel que fa a les relacions entre Itàlia i Espanya, i presenta un panorama dels principals artífexs de les traduccions al castellà, entre els quals Alfons X, Juan Fernández de Heredia, Pero López de Ayala, Enrique de Villena, el marquès de Santillana i, especialment, Alfonso de Cartagena: l’objectiu del projecte de recerca és editar i estudiar el corpus senequià de l’autor burgalès.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 152

3/6/19 13:14

Ressenyes

153

La segona aportació és a càrrec de Lluís Cabré, Montserrat Ferrer i Josep Pujol, de la Universitat Autònoma de Barcelona, «Il projetto TRANSLAT (e le duplici traduzioni nei volgarizzamenti catalani del Trecento e del Quattrocento)» (ps. 35-47). S’hi detallen els materials elaborats (un cens i una base de dades) i sobretot el balanç del projecte TRANSLAT, dedicat a les traduccions al català del 1300 al 1500. Cal destacar tres resultats principals d’aquest projecte de recerca: en primer lloc, la localització de textos desconeguts —o gairebé—, fonts importants per al coneixement del català medieval, com ara les regles i els estatuts dels ordes monàstics —a més de l’obtenció de dades noves sobre obres poc conegudes—; en segon lloc, informacions històriques rellevants sobre les traduccions catalanes (de quines llengües originals, a banda del llatí, es tradueix, quan i per què, quina mena de textos, etc.); i, finalment, un panorama detallat de les dobles traduccions (per què hi ha dues o més traduccions d’una mateixa obra), amb l’exposició de diversos casos, entre els quals és il·lustratiu, per exemple, el de les dues traduccions catalanes existents de De officiis de Ciceró (ps. 44-46).

Al tercer treball del recull, Frédéric Duval, «Décrire les traductions françaises du Corpus juris civilis: du textuel au lexical et vice versa» (ps. 49-63), del projecte de recerca Biblissima, presenta el camp d’estudi encara verge de les traduccions franceses del Corpus juris civilis i insisteix en l’interès que aquests textos tenen per a la història de la traducció, del dret, de les idees polítiques, de la recepció de l’antiguitat romana durant l’edat mitjana i, sobretot, per a la història de la llengua francesa. El projecte, encara en una primera fase, s’organitzarà en diferents etapes: en primer lloc, la individualització de les traduccions i una descripció detallada dels manuscrits (amb l’anàlisi de la tradició textual); i, en segon lloc, es realitzaran estudis de les traduccions, sobretot lexicològics, i se’n farà l’edició.

A través d’alguns exemples, Duval il·lustra els principis metodològics d’aquesta recerca i ens demostra la importància de l’anàlisi lèxica per a l’inventari de les traduccions i, al seu torn, la classificació de les traduccions com a requisit indispensable per a l’estudi lèxic.

Els tres treballs següents versen sobre llatinismes. L’article d’Oana Salisteanu, «Alcune considerazioni sui fenomeni allotropici nel lessico italiano: voci ereditarie, voci dotte, voci semidotte» (ps. 65- 101), és un estudi minuciós sobre el gran nombre d’al·lòtrops en el lèxic italià, amb una recerca d’explicacions possibles per al fenomen; el segon article, de Gloria Clavería, «Latinismos, traducción y lexicografía» (ps. 103- 124), ofereix una visió general dels llatinismes i els cultismes a l’edat mitjana a partir d’estudis recents sobre la llengua espanyola, i indaga sobretot en el vincle que tenen amb la traducció; finalment, Luca Serianni, a «Per una tipologia dei latinismi nei testi dei primi secoli» (ps. 125141), il·lustra l’estudi dels llatinismes basat en l’ús medieval i en la comparació entre la llengua antiga i la moderna amb uns exemples de lèxic dantesc, i descriu una classificació de llatinismes entre virtuals absoluts, virtuals relatius, actuals rars i actuals corrents.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 153

3/6/19 13:15

154

Llengua & Literatura, 29, 2019

A continuació, Claudio Galderisi, amb «Le rôle du latin comme langue de médiation dans les traductions gallo-romanes du Moyen Âge» (ps. 143- 156), presenta les conclusions que es poden extreure de les dades del projecte Transmédie relacionades amb les traduccions llatines, sobretot de textos grecs i àrabs, que en realitat són l’original que segueixen les traduccions gal·loromàniques (francès i occità) d’aquestes obres. S’hi esbossa un panorama general però detallat de cada període i de cada llengua original d’aquestes traduccions llatines intermèdies.

Cosimo Burgassi i Elisa Guadagnini, de DiVo, el projecte amfitrió, són els autors de «L’integrazione lessicale di facile nel vocabolario italiano» (ps. 157177), un treball que forma part d’un estudi molt més ampli sobre la trajectòria romànica de la família del llatí facil. Aquí presenten l’anàlisi del mot en italià antic partint de les dades que ofereixen els instruments del projecte DiVo esmentats més amunt, que confegeixen un corpus representatiu que fa d’instrument per a la recerca. Així, facile és un cas emblemàtic de persistència de diacronia del significant, associada a un canvi de connotació, és a dir, de posició del lexema a l’interior del vocabulari. És un estudi innovador perquè té en compte els volgarizzamenti i altres paràmetres d’anàlisi diferents dels de la metodologia tradicional.

L’últim treball del volum, que signen Cristiano Lorenzi Bioni i Giulio Vaccaro, titulat «Firme e copie. I volgarizzamenti nel secondo Trecento» (ps. 179- 232), analitza els volgarizzamenti italians del període. L’article comença presentant el manuscrit Gaddi reliqui 18 de la Bilbioteca Medicea Laurenziana de Florència, que es pot datar a finals del segle xiv, com a mostra representativa de què volia dir volgarizzare en aquells anys a Florència. A partir d’aquí, els autors despleguen un ampli ventall de dades per construir el panorama de les fases i la tipologia textual de les traduccions italianes de la segona meitat del segle xiv, a través d’exemples concrets que les emmarquen i les caracteritzen.

Clouen el volum unes breus notes de Pietro G. Beltrami (ps. 233-235) a tall d’epíleg, un apartat de bibliografia (ps. 237-275), un índex d’obres i autors antics citats (pp. 280-284), un índex de morfemes, formes i lexemes citats (ps. 285-294) i, finalment, un índex de manuscrits citats (ps. 295- 296).

En resum, Rem tene, verba sequentur. Latinità e medioevo romanzo: testi e lingue in contatto ens ofereix una visió de conjunt de la recerca filològica més destacada i innovadora que s’està fent ara mateix a Europa sobre lèxic i traduccions medievals, i ens presenta també les contribucions més notòries d’aquests projectes de recerca a la història de les llengües romàniques i a la història de la cultura.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 154

3/6/19 13:15

Ressenyes

155

Els catalans i Llatinoamèrica (s. xix i xx). Viatges, exilis i teories Núria León Mercader nleonmer24@hotmail.com

Albert, Friedlein & Martí (2017): Corinna Albert, Roger Friedlein i Imma Martí Esteve (eds.): Els catalans i Llatinoamèrica (s. xix i xx). Viatges, exilis i teories, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Textos i Estudis de Cultura Catalana», 217.

L’intercanvi cultural entre catalans i Llatinoamèrica ha estat possible gràcies al moviment de persones de banda a banda de l’Atlàntic, ja sigui temporal i amb retorn previst (viatges), amb retorn poc previsible (exilis) o sense retorn (migracions). Els textos que en deriven giren entorn del propi desplaçament, de les experiències que s’hi associen i del contacte intercultural en general. Relats de viatge, diaris personals i altres escrits factuals, com ara textos ficcionals narratius, dramàtics o lírics, no només deixen entreveure l’impacte social entre els dos mons, sinó també l’estètic (teories literàries).

La intensificació dels intercanvis catalanoamericans es constata a partir del segle xix arran de l’assentament progressiu de l’emigració catalana de resultes del reglament del lliure comerç amb Amèrica (1778) promulgat per Carles III. Durant el vuit-cents, la literatura catalana d’Amèrica comença a articular un discurs autònom que, tot i seguir els models vigents de la pàtria d’origen, també queda vinculat al sistema cultural de la nova pàtria. El segle xix també serà el d’estades a Barcelona de personalitats llatinoamericanes de primer ordre com Rubén Darío, el del catalanisme polític a la Cuba colonial, el de l’inici de la premsa catalana a Buenos Aires, i el del pes d’alguns catalans en la vida intel·lectual americana (Santiago Rusiñol, Pompeu Gener, Eugeni d’Ors).

A partir del 1939, a causa de l’exili republicà a Llatinoamèrica, es dóna la segona onada d’intercanvi, d’importància major. Els exiliats foren acollits, principalment, a Mèxic, seguit de Xile i la República Dominicana. En aquesta segona època, la literatura catalana a Amèrica inicia el seu moment de màxima esplendor, gràcies a l’esforç de les plataformes creades pels escriptors catalans de la diàspora (Josep Carner, Pere Calders, Lluís Ferran de Pol, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca): es potencia la xarxa de centres catalans, s’incrementa la seva activitat, es creen noves revistes, es renoven els models literaris i emergeix una imponent xarxa editorial.

La investigació sobre la presència catalana a Llatinoamèrica va agafar una especial embranzida amb les activitats al voltant del cinquè centenari del viatge colombí, que va generar, també, una significativa implicació institucional de la Generalitat de Catalunya. Fins aleshores, l’enfocament de la recerca s’havia dirigit sobretot al fenomen de la literatura d’exili, i sobretot amb vista a la seva crucial importància per a la continuació de la cultura catalana de postguerra; n’és el senyal més visible La literatura catalana a l’exili (1976), d’Albert Manent.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 155

3/6/19 13:15

156

Llengua & Literatura, 29, 2019

Als anys 90, però, s’aborda el contacte catalanoamericà de manera més global, sistemàtica i des dels seus inicis. Aquí caldria recordar, en primer lloc, els cinc volums del Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992-1993) i el volum representatiu Les Amèriques i Catalunya. Cinc segles de presència catalana (1992). En aquest mateix context, també van arrencar les Jornades d’Estudis Catalano-Americans (1984-1993), amb cinc volums d’actes publicats, el darrer dels quals, a cura de Joaquim Molas (1997), recull les contribucions sobre l’àmbit cultural.

I entre d’altres senyals d’institucionalització en aquest sentit, caldria destacar el I Congrés Catalunya-Amèrica (2004) —organitzat per la Casa CatalunyaAmèrica de Barcelona—, els Casals catalans americans de llarga història, l’establiment de lectorats de català a Llatinoamèrica, i la fundació de centres de recerca a Jalisco (Mèxic) i Cuba, que ha culminat en la creació de l’Associació de Catalanistes de l’Amèrica Llatina (ACAL).

Pel que fa al present recull, es podria dir que cadascuna de les cinc seccions que el conformen reflecteix un nucli d’investigació: la literatura de viatges, la literatura d’exili, la premsa i el món editorial, la història de la traducció i, per últim, els fenòmens relacionats amb les teories literàries.

La primera secció, de literatura de viatges, s’enceta amb un estudi de Margarida Casacuberta que observa com la ruta «Del Born al Plata» de Rusiñol es convertirà en un camí iniciàtic que el portarà a explorar l’«Amèrica furienta» que engoleix l’individu i el deshumanitza. La perspectiva agredolça i malenconiosa del viatger provoca que la seva recepció del discurs de «civilització i barbàrie» es revalori, quan el Buenos Aires de Rusiñol ja s’ha convertit en el símbol del cosmopolitisme i de la modernitat.

En el segon estudi, Pilar Godayol ens mostra com, al llarg de l’obra, canvien les actituds d’Aurora Bertrana com a viatgera pel tròpic, evolucionant, si ens apropiem dels termes encunyats per Edward W. Said, de «king and potentate» a «traveller» i, doncs, modificant el seu jo per a apropar-lo a l’altre. Talment ocorre amb els relats de viatge de Josep Pla al Brasil, que Roger Friedlein situa en relació amb els models que hi són al·ludits: el discurs optimista inaugurat per Stefan Zweig i el «lusotropicalisme» del sociòleg brasiler Gilberto Freyre.

El segon apartat, dedicat a la literatura d’exili, comprèn quatre estudis. L’article de Martí Soler analitza l’apropament a la cultura mexicana d’Agustí Bartra a través del procés de creació del mite bartrià en l’obra poètica Quetzalcóatl (1960) a partir de les influències del Popol Vuh i Anales de Cuauhtitlán, i de les reminiscències de la poesia nahua en la novel·la La lluna mor amb aigua (1968). D’altra banda, Montserrat Corretger, en el seu treball, tracta les obres narratives de Vicenç Riera Llorca, Odó Hurtado i Domènec Guansé arrelades en l’exili americà i en destaca el seu valor testimonial.

Al seu torn, Imma Martí Esteve se centra en la imbricació dels contes d’exili de Ramon Vinyes amb la tradició literària de Colòmbia dins el context del procés de renovació de la narrativa colombiana iniciat pel «Grupo de Barranquilla» als anys 40. Altrament, Lluís Quintana dedica el seu estudi al malentès en Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 156

3/6/19 13:15

Ressenyes

157

l’obra mexicana de Pere Calders: les dificultats de recepció i la desconnexió cultu­ ral respecte d’obres com L’ombra de l’atzavara (1964) i Aquí descansa Nevares (1967).

El tercer bloc, que tracta la premsa i el món editorial, s’inicia amb un article de Lluís Costa que planteja de quina manera la premsa editada pels emigrants catalans a Cuba transmetia i interpretava la identitat catalana i com, alhora, es relacionava amb el procés nacional cubà de tombant de segle. Per la seva banda, Josep Maria Figueres parteix de la labor periodística de Josep Carner a San José de Costa Rica (1924-1926), activitat que complementà amb la seva tasca de cònsol espanyol. Altrament, Manuel Llanas i Ramon Pinyol, en el seu article, aborden la trajectòria editorial a Llatinoamèrica d’Antoni López Llausàs.

Associat al món editorial que li serví de plataforma, el fenomen de la traducció forma el quart apartat del recull. Teresa Julio exposa l’estat de la qüestió sobre les traduccions que la periodista barcelonina Irene Polo realitzà per a editorials argentines quan es trobava de viatge a Sud-Amèrica en la companyia de Margarida Xirgu. D’altra banda, la sensibilitat envers la traducció de les revistes d’exili més importants a Buenos Aires —Ressorgiment i Catalunya— és el tema de l’article de Montserrat Bacardí.

Alhora, Eusebi Coromina Pou estudia la gènesi, les traduccions i les vicissituds de l’única obra de ficció escrita originàriament en espanyol per Josep Carner, Misterio de Quanaxhauta, concebut com a peça de teatre en homenatge a Mèxic i traduït de l’espanyol al francès i al català pel mateix autor i el seu entourage. Ramon Farrés tanca aquesta secció resseguint el procés d’elaboració i publicació, a Brasil, de l’antologia bilingüe (portuguès-català) Quinze poetas catalães de João Cabral de Melo Neto; n’analitza el contingut i en valora la seva repercussió.

En darrer terme, aquest volum dedica un bloc als plantejaments vinculats amb les teories literàries que es produeixen a dos nivells: el dels autors i el de la crítica o investigació literària. Montserrat Galí presenta Rafael de Rafael, un barceloní de naixement, crític d’art, escriptor, tipògraf, llibreter, editor i narrador, que difon i adapta a Mèxic el romanticisme natzarè que tant d’èxit tingué a Catalunya.

Marco Th. Bosshard proposa l’experiment d’aplicar el concepte d’heterogeneïtat —tal com el va entendre Antonio Cornejo Polar per descriure les disparitats del sistema literari, sobretot el llatinoamericà— per a l’estudi de la literatura catalana, en aquest cas d’expressió castellana (tant per descriure, per exemple, la situació de Jordi Soler a Mèxic com la de Juan Marsé a Espanya). Semblantment, Corinna Albert, en el seu article, pren el concepte de transculturació narrativa d’Ángel Rama com a marc teòric per a analitzar el conte «Naufragis» de La ciutat i el tròpic de Lluís Ferran de Pol. El present llibre, francament acurat, és el fruit d’una trobada d’investigadors que va tenir lloc el setembre de 2014 a la Ruhr-Universität de Bochum. Les jornades de treball van realitzar-se en el marc del 24è Col·loqui Germanocatalà, que Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 157

3/6/19 13:15

158

Llengua & Literatura, 29, 2019

se celebrà sota el títol Cultures en contacte. Entre les diverses institucions que van col·laborar a fer-lo possible, cal comptar-hi la Deutsche Forschungsgemeinschaft (DFG), l’Institut Ramon Llull, la delegació de la Generalitat de Catalunya a Berlín i la Deutscher Katalanistenverband (DKV).

En aquests moments, l’objectiu de la recerca catalanoamericana hauria de continuar essent, en primer lloc, un treball de base: per a molts autors, i a vegades de primer ordre, encara cal establir trajectòries i corpus textuals —aquest volum en demostra la necessitat, ja que hi havia llacunes en casos tan importants com Josep Carner o Josep Pla. En segona instància, caldria continuar amb l’anàlisi textual, sigui en els seus aspectes estètics generals o en els més específicament vinculats amb desplaçaments i contactes. I, en un tercer pas, caldria que la investigació catalanoamericana s’obrís més a la incorporació de les teories culturals, postcolonials en general, però sobretot llatinoamericanes, que reflexionen, en gran part, sobre el fet intercultural. Fins ara, aquest importantíssim flux de teories no s’ha integrat del tot a la recerca, i el present volum no pot fer més que donar-ne unes petites mostres, per bé que tenen el mèrit de fressar el camí.

Edicions i estudis recents sobre Rafael Tasis Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats jcampsar@uoc.edu

1. Camps (2010): Josep Camps i Arbós, L’espantós és el buit, el desert. La correspondència entre Rafael Tasis i Ramon Xuriguera, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

2. Tasis (2011): Rafael Tasis, Diari íntim, Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Barcelona: Acontravent.

3. Calders (2012): Pere Calders, Fe de vida. Cartes a Rafael Tasis, Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Barcelona: Acontravent.

4. Tasis (2012): Rafael Tasis, Les raons de l’exili, Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Valls: Cossetània.

5. Synge (2012): John Millington Synge, El joglar del món occidental, Rafael Tasis (trad.), Dolors Udina (ed.), Lleida: Punctum.

6. Tarradellas & Tasis (2014): Josep Tarradellas i Rafael Tasis, Estrictament confidencial, Francesc Foguet (ed.), Barcelona: Viena.

7. Huxley (2014): Aldous Huxley, Carretera enllà, Rafael Tasis (trad.), Dolors Udina (ed.), Barcelona: Adesiara.

8. Martín Escribà (2015): Àlex Martín Escribà, Rafael Tasis, novel·lista policíac, Barcelona: Alrevés.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 158

3/6/19 13:15

Ressenyes

159

9. Tasis (2015): Rafael Tasis, El revulsiu del catalanisme, Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Valls: Cossetània.

10. Tasis (2015): Rafael Tasis, Muntaner 4, Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Muro: Ensiola.

11. Tasis (2015): Rafael Tasis, A reculons, Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Valls: Cossetània.

12. Tasis (2016): Rafael Tasis, Lectures de postguerra, Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

13. Bacardí, Foguet & Martín (2016): Montserrat Bacardí, Francesc Foguet i Àlex Martín (eds.), Rafael Tasis (1906-1966), cinquanta anys després, Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans.

14. Tasis (2017): Rafael Tasis, Diari (1922), Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Sens dubte, Rafael Tasis (Barcelona, 1906-1966) és un dels noms que cal retenir de les lletres catalanes del segle xx. A més de ser un autor prolífic (va conrear amb solvència gèneres tan diversos com la novel·la, el teatre, la història, el periodisme, la traducció, la crítica i l’assaig) fou llibreter, impressor i activista cultural. Al llarg dels darrers anys s’ha rescatat d’un immerescut oblit la seva figura amb la publicació de diversos treballs dels quals donarem notícia en aquesta ressenya.

Dues novel·les inèdites de Rafael Tasis han vist la llum, cal afegir-les al conjunt d’una producció iniciada el 1931 amb Vint anys. Datada a París el 1941 i inacabada, Muntaner 4 vindria a ser la continuació de Tres, la seva obra mestra, publicada a Mèxic el 1962, i que abraça el període 1917-1936; una obra amb què l’autor havia volgut reflectir el fracàs de la generació nascuda amb la República.

La novel·la inèdita ofereix un retrat de la societat barcelonina, sempre present en els textos tasians, abans de l’inici de la guerra i durant els primers mesos, en una finca del carrer Muntaner a través de nombroses trames entrellaçades, que esdevenen un microcosmos de les classes mitjanes. Ben distinta és A reculons; si amb La Bíblia valenciana Tasis havia reprès la novel·la policíaca, amb A reculons volia fer el mateix en el gènere de la ciència ficció. Enllestida i revisada el 1957 —val a dir que l’editor Santiago Albertí va rebutjar-la al·legant la seva escassa qualitat— exposa la història d’un fabricant barceloní, Martí Pratdesaba i Forriols, des del traspàs fins al naixement i té com a teló de fons esdeveniments històrics europeus i catalans que abasten la primera meitat del segle passat fins a les darreres dècades del xix. Com bé apunten els curadors, Montserrat Bacardí i Francesc Foguet, «és com llegir La febre d’or, de Narcís Oller, però escrita a l’inrevés» (p. 16).

Les raons de l’exili i El revulsiu del catalanisme són dues recopilacions d’articles de caire polític. El primer és una selecció dels que va publicar Rafael Tasis durant el seu exili a París, entre 1939 i 1948, a El Poble Català, Catalunya, Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials i La Nostra Revista, un període en què va practicar l’activisme polític des de la secretaria d’Acció Catalana RepubliLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 159

3/6/19 13:15

160

Llengua & Literatura, 29, 2019

cana. Els textos tracten, preferentment, de la situació de la diàspora catalana en relació amb el panorama internacional i amb l’èxode de 1939, vist com un desastre de major magnitud que el de 1714, però tampoc s’hi deixa de banda temes candents com la relació entre catalanisme i nacionalisme espanyol, la implantació del nou règim que hauria de substituir la dictadura franquista o la col·laboració entre l’exterior i l’interior de Catalunya per tal de superar els problemes partidistes. El volum es completa amb l’assaig inacabat «Carta a un exiliat català», en què es defensa la tesi d’inutilitat de la diàspora durant els anys seixanta i, en conseqüència, s’advoca pel retorn dels exiliats a Catalunya per a contribuir a la seva reconstrucció. Altrament, El revulsiu del catalanisme és la continuació cronològica del volum anterior, ja que aplega articles a publicacions de l’exili (a la llista del període parisenc cal afegir Pont Blau, Veu Catalana i Mai no morirem) escrits després de tornar a Catalunya; uns textos marcats pel frustrat retorn de la democràcia i per la perpetuació del règim feixista espanyol després de la Segona Guerra Mundial. El franquisme, per tant, ocupa bona part dels articles (la hipocresia en qüestions de moralitat i justícia social, la censura a la llengua i la cultura catalanes o la crítica als col·laboracionistes amb el setmanari Destino al capdavant) però també hi apareixen temes com l’encaix de Catalunya amb Espanya o la situació d’Europa després de la postguerra mundial.

Lectures de postguerra ens apropa a un altre vessant de Rafael Tasis: la tasca de crític literari, que ja havia desenvolupat abans de la Guerra Civil a Mirador i a La Publicitat, preferentment. Una selecció de les col·laboracions a La Nostra Revista, Pont Blau, Vida Nova i Xaloc és el material que integra el volum en què s’apunta un balanç crític de la literatura catalana entre 1939 i 1966, sempre amb el contrapunt de la francesa i l’anglosaxona; uns articles escrits en paral·lel als assaigs La novel·la catalana —una reelaboració de l’estudi de 1935, Una visió de conjunt de la novel·la catalana— i Un segle de poesia catalana (1833-1953), aparegut pòstumament el 1968. Els textos s’estructuren en quatre seccions: «Perspectives», panoràmiques sobres temes concrets: revistes, la novel·la policíaca, la llengua literària, la represa de la literatura catalana i les traduccions; «Mestratges», cenyit a les figures de Prudenci Bertrana i Josep Pous i Pagès; «Afinitats i divergències», que engloba autors i obres de corrents culturals ben diferents: Víctor Català, Josep Carner, Josep Pla, Joan Sales o Manuel de Pedrolo; i «Situacions», títol de ressonàncies sartrianes, en què es repassa l’obra de cinc autors (Josep M. de Sagarra, Josep Pla, Gaziel, Ferran Soldevila i Joan Fuster) alhora que s’esbossen alguns trets de la seva personalitat. L’aplec es clou amb una relació, gairebé exhaustiva, de les col·laboracions de Tasis sobre literatura a les revistes de l’exili.

També aquests anys han aparegut dues peces del dietari de Rafael Tasis que permeten aprofundir o, fins i tot, conèixer aspectes vitals del personatge i que, en certa manera, completen les biografies de Josep M. Poblet, Rafael Tasis, conducta i exemple, i de Miquel Arimany, Símbol vivent. Biografia de Rafael Tasis, aparegudes poc després del traspàs del biografiat. Els materials que conformen Diari íntim. Escrits autobiogràfics es divideixen en cinc blocs: «Diari íntim», unes meLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 160

3/6/19 13:15

Ressenyes

161

mòries juvenils en què es perceben paral·lelismes amb la primera novel·la de Tasis, Vint anys, amb textos datats el 1922 (juny-desembre), 1923 (dues anotacions del setembre), 1928-1929 (de setembre a novembre) i 1932 (una nota de l’octubre); «Diari de guerra i d’exili», amb anotacions, sense excessiva regularitat, de 1936, 1938, 1939 i 1944, i que provenen d’un diari més extens i, tal vegada, destruït; «De l’edat poètica i sensual. Memòries dels 14 als 18 anys», textos escrits entre 1923 i 1924; «Mentre encara me’n recordo», un «intent d’autobiografia sincera», de 1951; i «Esqueixos autobiogràfics», que inclou articles, cartes i un discurs d’un marcat tot personal, però també passatges de les biografies esmentades de Poblet i d’Arimany. Diari (1922) completa les anotacions sobre aquest any aplegades al volum anterior (abasta des de l’1 de gener fins al 18 de juny) i va ser redactat al mateix temps que els articles apareguts a La Mainada i a L’Estevet; un diari iniciàtic —no oblidem que Tasis encara no havia complert setze anys quan el comença— però que no només se cenyeix als seus pensaments i ideals (destaca pel seu catalanisme abrandat i per unes lectures variades i disperses) i al món que l’envolta (festes, teatre, cinema, assistència a missa com a bon fill de la petita burgesia) sinó que també s’hi efectua el retrat d’una Barcelona en ple procés cap a la seva modernització.

Rafael Tasis també va destacar com a traductor. A inicis dels anys trenta ja havia traduït El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, i La nimfa constant, de Margaret Kennedy, i ho va continuant fent al llarg de la seva vida: durant el seu exili parisenc va traduir, per poder sobreviure, nombroses novel·les policíaques de George Simenon al castellà, i a la dècada dels seixanta, amb motiu d’haver-se endegat la col·lecció policíaca «La cua de palla», dirigida per Manuel de Pedrolo, va donar a conèixer versions de novel·les com La clau de vidre, de Dashiell Hammet, o Amb la por al cos, de Margaret Millar. Les dues traduccions que ressenyem són inèdites i han anat a cura de Dolors Udina. La primera, la peça teatral El joglar del món occidental, de John Millington Synge, va ser estrenada a Dublín el 1907 i, com apunta Udina a l’estudi preliminar, va tenir una resposta tan violenta per part del públic que s’ha convertit en l’esdeveniment més famós del teatre irlandès del segle xx. La versió de Tasis va ser acabada a finals de la dècada dels 50 o principis dels 60; desconeixem, tanmateix, les seves motivacions per a traduir l’obra. Uns motius que sí que sabem pel que fa a la segona traducció, la de la novel·la d’Aldous Huxley, Carretera enllà. No en va, ja havia traduït del mateix autor el 1938, en plena guerra civil, El somriure de la Gioconda, per a les Edicions de la Rosa dels Vents; una prova fefaent de l’admiració que sentia Tasis pel novel· lista anglès la trobem a l’assaig publicat el 1938 a la Revista de Catalunya, i reportat per Udina, en què destacava «la barreja, inèdita fins ara, de ciència i poesia, que caracteritza els seus llibres». La traducció és datada a París el 1941; val a dir, però, que es tracta només d’un primer esborrany, cosa que implica que Tasis no va poder (o no va voler) repassar-lo i esmenar-ne els errors d’interpretació.

Com és sabut, la correspondència entre els intel·lectuals exiliats i els que romanien a l’interior de la Catalunya franquista és una font bàsica per a conèixer de Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 161

3/6/19 13:15

162

Llengua & Literatura, 29, 2019

primera mà no tan sols la personalitat dels seus autors —i la seva activitat creadora— sinó també per a il·luminar zones ombrívoles de la literatura, la cultura, la política i la història del nostre país. I els tres epistolaris tasians publicats no en són cap excepció. L’espantós és el buit, el desert. La correspondència entre Rafael Tasis i Ramon Xuriguera recull les 111 cartes conservades de la correspondència emesa per Tasis i per Xuriguera, que abracen el període 1945-1962, de les quals 61 són de l’escriptor barceloní i 50 del lleidatà, exiliat a París i a Bergerac, on morí l’agost de 1966. El gruix de l’epistolari es concentra entre 1948 i 1955 i, simbòlicament, estableix un altre diàleg epistolar entre l’exili i l’interior del país. A banda d’informació sobre les pròpies textos, Xuriguera i Tasis ens proporcionen judicis sobre les novetats editorials, autors i obres que veuen la llum durant aquest període, cosa que també ens permet resseguir la seva recepció entre els lectors de l’època. Així, Xuriguera comenta a Tasis el recull Paliers, de Josep Carner, o les novel·les L’impenitent, de Prudenci Bertrana, L’home dins el mirall, de Xavier Benguerel, Laberint, de Domènec Guansé, o Primera part, de Cèlia Suñol. Tasis, a diferència de Xuriguera, se circumscriu a autors —sobretot narradors— que començaven a despuntar: Maria Aurèlia Capmany, Jordi Sarsanedas o Manuel de Pedrolo. De tota manera, els textos més debatuts a la correspondència són els dos primers volums del cicle El pelegrí apassionat, de Joan Puig i Ferreter. I els dos literats coincideixen a valorar-los negativament. L’epistolari és, igualment, una pedrera sobre altres aspectes del món cultural de la postguerra i l’exili: editorials com les Edicions Proa, refundades a Perpinyà per Josep Queralt amb l’ajut de Xuriguera i de Puig i Ferreter, revistes, premis literaris i col· leccions («El Pi de les tres branques», «Lletres», «Catalònia»), els diferents certàmens dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, les sessions clandestines de poesia celebrades al Passatge Permanyer o la candidatura de Josep Carner al Premi Nobel de Literatura. D’altra banda, la correspondència entre Pere Calders i Rafael Tasis, aplegada a Fe de vida. Cartes a Rafael Tasis, consta de 48 cartes del primer al segon (la majoria d’entre 1954 i 1966) i 4 del segon al primer (3 de 1957 i la darrera de 1962). Aquesta descompensació en el nombre de lletres conservades de cada corresponsal s’explica perquè bona part dels papers de l’autor d’Antaviana gestats en el seu exili a Mèxic, d’on va retornar el 1962, s’ha perdut. Es tracta d’un recull en què si bé hi apareixen dos temes recurrents, el sentit de l’exili —Tasis, en els anys cinquanta, hi tenia més fe que Calders, que expressava sovint el seu desig de retornar a Catalunya—, i el paper de la llengua literària —i de les varietats dialectals— en el redreçament cultural català, també hi ha espai per a les qüestions literàries i, més en concret, per a les valoracions sobre la pròpia obra. Marcadament distint als dos epistolaris que hem comentat és Estrictament confidencial, el que van creuar Tasis i Josep Tarradellas, integrat per 118 documents datats entre 1944 i 1966. Es tracta d’una correspondència de caire polític i que té com a fil conductor el paper de la Generalitat a l’exili, cosa que provoca, entre els dos corresponsals, disputes dialèctiques —a les quals no era aliena la voluntat messiànica del president de la Generalitat—; per tal de posar-hi Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 162

3/6/19 13:15

Ressenyes

163

remei Tasis va buscar —i va aconseguir trobar— el nexe que els unia: el patriotisme, l’amor envers Catalunya.

Cloem la ressenya donant notícia dels estudis dedicats a l’intel·lectual barceloní. L’assaig d’Àlex Martín Escribà, Rafael Tasis, novel·lista policíac, respon a l’intent de recuperar un dels múltiples vessants del prolífic escriptor: el de narrador d’històries policíaques. Pel que fa a la seva estructuració, Martín el divideix en dues parts ben diferenciades: la primera ens apropa a l’obra policíaca de Tasis mentre que la segona és un aplec de textos que hi fan referència. Així, a la primera s’opta, amb bon criteri, per contextualitzar el gènere policíac amb la finalitat d’analitzar-hi l’aportació de Tasis però també per a reivindicar-lo més enllà de la simple literatura de consum. Els capítols centrals estan dedicats al comentari, en ordre cronològic de publicació i no d’escriptura, de les tres novel·les policíaques, en bona part redactades per l’autor durant el seu exili a París: La Bíblia valenciana, És hora de plegar i Un crim al Paralelo, que reflecteixen la Barcelona de la República i la immediata postguerra, i de les quals se’ns ofereixen unes sintètiques notes de lectura. La conclusió que es desprèn del discurs interpretatiu de Martín és diàfana: no hi ha dubte del paper de pioner de Tasis pel que fa al gènere policíac en llengua catalana en tant que va saber-ne adaptar els models estrangers i en va veure les seves enormes possibilitats. Ara bé, Tasis no es va limitar a escriure novel·les sinó que la seva contribució al gènere policíac també va englobar, com ja hem apuntat, traduccions. La segona part de l’assaig, a partir de fonts inèdites i publicades, completa l’aportació de Tasis a la literatura policíaca en tant que s’hi reprodueixen els seus articles programàtics sobre el tema, unes mostres de l’epistolari, on els corresponsals opinen sobre les seves novel·les policíaques, i les ressenyes de què van ser objecte.

De cabdal importància és Rafael Tasis (1906-1966), cinquanta anys després, que aplega les ponències presentades a la primera edició del «Seminari Rafael Tasis», celebrat el 9 de març de 2016 a l’Institut d’Estudis Catalans i organitzat pel Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània i pel Grup d’Estudi de la Traducció Literària Contemporània, tots dos pertanyents a la Universitat Autònoma de Barcelona, i que esdevé la primera anàlisi globalitzadora de les diverses facetes creatives de l’autor. Fem només una descripció sumària del seu contingut: Albert Jané, a «En el cinquantenari de la mort de Rafael Tasis», esbossa la seva personalitat i l’obra a partir de records autobiogràfics; Montserrat Corretger, a «Rafael Tasis, periodista», efectua un balanç d’aquest vessant entre 1929, quan inicia les seves col·laboracions a La Publicitat, i 1966, any del seu traspàs; Antoni Isarch, a «Rafael Tasis en els debats novel·lístics del seu temps», analitza la seva tasca com a crític literari, preferentment durant els anys de la República i la Guerra, en què es fa palès l’interès que tenia per la novel·la i per la temàtica urbana; Magí Sunyer, a «Les novel·les de Rafael Tasis: crònica d’unes il·lusions estroncades», estudia cinc dels textos narratius de l’autor, Abans d’ahir, Tres, Vint anys, Muntaner 4 i A reculons, amb els quals es conforma una mena de «comèdia humana» balzaquiana; Jordi Lladó, a «El teatre de Rafael Tasis, entre l’exiLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 163

3/6/19 13:15

164

Llengua & Literatura, 29, 2019

li i la represa», valora la seva dramatúrgia des de la perspectiva actual, amb uns resultats —malgrat que Tasis no sempre era prou hàbil a l’hora de construir les peces— prou apreciables; Maria Dasca, a «Rafael Tasis, traductor», interrelaciona la seva tasca traductora amb el mercat editorial i els canvis en el model de llengua literària alhora que ressegueix la gènesi de cada traducció; Enric Pujol, a «L’historiador Rafael Tasis. Una aproximació», ens acosta a una obra historiogràfica prou notable i fruit d’una innegable recerca (les monografies dedicades a Pere III el Cerimoniós) però que també sabia combinar la síntesi i la divulgació (els volums destinats a la col·lecció «Episodis de la història»); i Josep Camps, que, a «L’epistolari de Rafael Tasis: un nus de comunicacions entre la Catalunya franquista i el món de l’exili», descriu tant la correspondència publicada (amb Ramon Xuriguera, Pere Calders, Joan Fuster, Josep Tarradellas i Salvador Espriu) com inèdita però d’un remarcable interès (amb Avel·lí Artís-Gener, Agustí Bartra, Domènec Guansé, Mercè Rodoreda i Joan Oliver). El volum es completa amb uns emotius records autobiogràfics de Maria Teresa Tasis Ferrer, filla de l’escriptor, i una útil bibliografia tasiana a càrrec de Cristina Riera.

Nous lliuraments de l’epistolari de Jordi Arbonès Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats jcampsar@uoc.edu

1. Mas (2016): Jordi Mas López (ed.), Epistolari Jordi Arbonès & Francesc Parcerisas, Lleida: Puctum & Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània, «Visions», 6.

2. Sanz (2017): Pep Sanz Datzira (ed.), Epistolari Jordi Arbonès & Antoni Clapés, Lleida: Puctum & Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània, «Visions», 9.

En els números 23 (2013) i 26 (2016) de Llengua & Literatura vam ressenyar la publicació dels epistolaris de Jordi Arbonès amb Manuel de Pedrolo i Albert Manent i amb Matthew Tree i Joaquim Carbó, respectivament. L’edició de dos nous blocs de correspondència del dinàmic home de lletres barceloní (traductor, escriptor i activista cultural) trasplantat a Buenos Aires des de 1956, i on va morir el 2001, amb Francesc Parcerisas i Antoni Clapés, permeten qualificar-la com una de les més significatives de les que s’han publicat els darrers anys en tant que ens permet conèixer, amb major precisió, el món literari català de l’últim terç del segle passat. Unes publicacions que cal emmarcar en la tasca que desenvolupa la Càtedra Jordi Arbonès, creada el 2003, a la Universitat Autònoma de Barcelona i Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 164

3/6/19 13:15

Ressenyes

165

des de la Facultat de Traducció i d’Interpretació, amb el propòsit de vetllar per la conservació, la difusió i l’estudi del seu llegat i, al mateix temps, promoure la recerca sobre traducció i literatura catalana.

La correspondència entre Jordi Arbonès i Francesc Parcerisas consta de 155 missatges escrits (preferentment cartes però també postals, faxos, i correus electrònics) tramesos entre el 12 de juliol de 1986 i el 7 d’agost de 2000. Precedit d’un pròleg del mateix Parcerisas en què rememora la seva relació amb Arbonès, l’epistolari mostra el pas d’unes qüestions estrictament laborals en els seus inicis per acabar derivant cap a aspectes personals que retraten una amistat sincera i sentida. Al llarg de la correspondència, és fàcil detectar-hi una sèrie de temes.

Potser el més recurrent fa referència a les qüestions laborals relacionades amb els encàrrecs de traducció (hem de tenir present que Arbonès va especialitzar-se com a traductor de l’anglès al català, després d’abandonar el seu treball a l’editorial Marymar per dedicar-se, exclusivament, a aquesta feina, mentre que Parcerisas era el director de la col·lecció de traduccions al català d’Edhasa) i a les quals no eren aliens els endèmics problemes econòmics d’Arbonès, derivats de la complicada situació existent a l’Argentina, fins al punt de demanar-li que li enviés «per via aèria algun llibre per traduir, car en aquests moments estic sense feina i saps com depenc d’aquest ingrés extra per tal de poder subvenir les meves necessitats» (p. 30). Així ens assabentem dels terminis de lliurament de les traduccions (Arbonès se’ns presenta com un treballador complidor i infatigable), del cobrament de les tasques, de la sol·licitud de noves traduccions o de la conveniència d’acceptar encàrrecs d’altres editorials, però també de l’agreujament de la situació econòmica d’Arbonès quan Parcerisas deixa el 1993 les tasques editorials quan Edhasa va decidir donar menys pes a la producció en català. Uns problemes que no arribarà a solucionar; perquè fixem-nos, si més no, en el que afirma en una de les darreres cartes, el 1999: «Creu-me que és molt fotut que a la ratlla dels setanta anys encara hagis d’estar angoixat per aconseguir feina!, no una almoina» (p. 251). Un altre tema que recorre la correspondència és l’organització de seminaris de traducció per part de Parcerisas, esdevingut professor a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, tot aprofitant les estades d’Arbonès a Catalunya. I convidarà l’amic a impartir-los malgrat no tenir uns estudis diguem-ne acadèmics, ja que es considerava «més aviat un traductor intuïtiu» (p. 40). I, fins i tot, l’anima a plasmar per escrit la seva experiència traductora, cosa que farà a l’article «Reflexions sobre aspectes pràctics de la traducció» aparegut a la Revista de Catalunya, i el primer d’una sèrie dedicada a la traductologia. L’epistolari també es fa ressò de la polèmica que van despertar les crítiques negatives a les traduccions d’Arbonès per part de Lluís Bonada i de Joan Josep Isern, que l’acusaven d’usar un model de llengua massa artificiós i que definien, sarcàsticament, amb el verb «pedrolejar»; el traductor es va defensar del que considerava un atac personal i afirmava plantejar-se «no traduir més al català. M’esborro. Plego. No jugo més. En endavant, traduiré al castellà» Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 165

3/6/19 13:15

166

Llengua & Literatura, 29, 2019

(p. 242). Els temes exposats s’entrecreuen amb d’altres com la situació del món editorial, les lectures (com les de Henry Miller, del qual Arbonès era un especialista, es fa palès amb la seva obsessió per traduir The Rosy Crucifixion) o les publicacions poètiques de Parcerises (L’edat d’or, Triomf del present). Però també amb temes més personals com la recança del país que sentia Arbonès, escindit entre el desig de tornar i el de romandre al país d’acollida on tenia els pares, els fills i els nets. El volum es completa amb tres interessants apèndixs. El primer és la versió primitiva de l’article «Reflexions sobre aspectes pràctics de la traducció», d’un marcat caràcter memorialístic; el segon és l’entrevista que va fer Parcerisas a Arbonès publicada al diari El País, el 14 de febrer de 1991 amb el títol «El traduir m’ha fet perdre l’escriure»; el tercer és el pròleg que va escriure Parcerisas amb motiu de la reedició de la traducció d’Arbonès de la novel·la Una història de dues ciutats, de Charles Dickens, i aparegut, l’abril de 2015, a la revista L’Avenç.

Altrament, la correspondència entre Jordi Arbonès i Antoni Clapés comprèn 95 documents escrits entre el març de 1984 (a la primera carta hi falta el dia) i el 20 de juny de 2000. Les cartes, semblantment a les de Parcerisas, s’inicien per qüestions professionals i derivaran també cap a una ferma amistat (no en va, Clapés durà a terme des de Barcelona les gestions que li encomana l’amic des de l’Argentina com són cobrar una traducció o bé demanar una subvenció). Com bé escriu Arbonès a Clapés el maig de 1988: «les cartes dels amics del terrer són com l’oxigen que necessito per respirar; són el vincle vital amb la meva enyorada (i mitificada, ai las!) terra; són l’hàlit que aviva l’emoció i el record dels moments viscuts a casa nostra…» (p. 48). L’epistolari també ens dona informació de primera mà sobre alguns dels projectes de Clapés, poeta i editor vocacional però no professionalitzat: les Edicions dels Dies, amb la col·lecció Plecs des de la qual va donar a conèixer obres i traduccions de Miquel Bauçà, Jordi Coca o Feliu Formosa però també un text de Miller traduït per Arbonès, En tombar la vuitantena; o Cafè Central, des dels seus modestos inicis, amb l’elaboració d’unes plaquetes que només es venien el dia de la presentació i sense cap mena d’ajut institucional, fins a la seva consolidació gràcies a col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda, amb la col·laboració del també poeta Víctor Sunyol. Una comunitat, la dels «cafetaires», de què formarà part Arbonès (les lletres són testimoni de les freqüents peticions de novetats, des de l’Argentina, per tal d’estar al dia amb el que es publicava). Els annexos del volum inclouen, amb bon criteri, una relació dels títols, ordenats per col·leccions, d’Edicions dels Dies i de Cafè Central. Òbviament al llarg de la correspondència amb Clapés apareixen temes que travessen els epistolaris fins ara publicats d’Arbonès: com és sabut, malgrat estar jubilat continuava traduint a un ritme altíssim, o bé la incertesa econòmica i la preocupació pels encàrrecs de traducció, «tan aviat no tens res, com et trobes colgat de feina, i has de tenir en compte que les traduccions les faig en les hores de lleure, quan surto de l’editorial on treballo, i els caps de setmana» (p. 29-30). Per tot plegat, Arbonès s’arriba a plantejar la necessitat de traduir al castellà per tal d’obtenir ingressos, cosa que Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 166

3/6/19 13:15

Ressenyes

167

arribarà a fer; ara bé, «el que no he fet ni faré mai és obra de creació en castellà.

Abans aniria a collir papers» (p. 52). Igualment hi trobem les opinions dels interlocutors sobre algunes de les polèmiques lingüístiques de l’època com la discussió entre els models que encarnaven el català ligth i el català heavy, que consideren estèril i que caldria reconduir cap a un major ús de la llengua; o bé els atacs contra l’idioma per part del recentment creat Foro Babel. Per últim, traspuen a les cartes les opinions sobre la política que els envoltava: Arbonès era crític amb el règim a Argentina (els presidents Raúl Alfonsín o Carlos Menem) mentre que Clapés ho era amb la figura de Jordi Pujol.

El resultat final de l’edició dels dos epistolaris és, sens dubte, més que notable. I hi ajuda la presència d’un utilíssim índex onomàstic. Quant a l’anotació, imprescindible en aquesta mena de treballs, hi ha una evident disparitat de criteris entre els dos volums: mentre que la correspondència entre Arbonès i Parcerisas conté 376 notes, la d’Arbonès amb Clapés, en canvi, només en presenta 45. Per últim, voldríem remarcar la cura i la professionalitat amb què l’Editorial Punctum, en coedició amb el Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GTCC), ha assumit el repte de publicar aquests epistolaris.

Epistolari Sebastià Juan Arbó - Joan Sales (1966-1982) Jordi Malé

Universitat de Lleida jmale@filcat.udl.cat

Ramis (2018): Josep Miquel Ramis, Epistolari Sebastià Juan Arbó - Joan Sales (1966-1982), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Textos i estudis de literatura catalana», 221.

En un article publicat al núm. 16-17 de La Revista dels Llibres, d’agost-setembre de 1926 (ps. 99-109), Jordi Rubió i Balaguer escrivia: «Avui comencem a tenir una aristocràcia d’editors. […] Aquests homes són els qui, a casa nostra, han començat a desfer el tradicional tòpic de la incompatibilitat entre l’autor i l’editor, i mostren fins quin punt llur mútua col·laboració pot ésser fecunda, quan s’exercita en un ambient de sensibilitat desperta i encuriosida» (p. 100). El motiu de l’article, titulat «D’autors i editors», era la publicació recent d’una selecció de l’epistolari entre l’editor alemany Johann Friedrich Cotta (1764-1832) i alguns dels més importants escriptors de la seva època (Briefe an Cotta, Stuttgart-Berlín, 1925).

L’edició d’aquestes cartes va impulsar l’interès per l’estudi de les relacions entre autors i editors, com un element rellevant i gens negligible del sistema liteLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 167

3/6/19 13:15

168

Llengua & Literatura, 29, 2019

rari. I d’aleshores ençà la publicació d’epistolaris dels uns amb els altres ha anat creixent de forma progressiva. Dins la nostra literatura, Joan Sales ha estat un dels editors que darrerament més interès ha suscitat en aquest sentit. Al marge de les seves Cartes a Màrius Torres publicades per ell mateix el 1976, ha estat objecte de tres publicacions epistolars: l’any 2004 la Fundació Pere Coromines va publicar l’Epistolari Joan Coromines & Joan Sales, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas; el 2008, Club Editor va donar a llum el volum Cartes completes (1960-1983), a cura de Montserrat Casals, amb tota la correspondència entre Mercè Rodoreda i Sales; i ara apareix l’Epistolari Sebastià Juan Arbó - Joan Sales (1966-1982), a cura de Josep Miquel Ramis.

A diferència de Sales, Sebastià Juan Arbó no és un personatge que hagi merescut gaire atenció per part dels crítics, tot i la seva indiscutible vàlua literària.

Per això cal agrair a investigadors com Ramis el seu esforç per reivindicar i fer ressorgir l’autor de Terres de l’Ebre: d’una banda, amb la seva tesi doctoral Autotraducció i Sebastià Juan Arbó. El cas de Terres de l’Ebre (2011, UPF); d’altra banda, coordinant el monogràfic del núm. 7 de la revista Beceroles. Lletres de llengua i literatura (2018), dedicat a l’escriptor de Sant Carles de la Ràpita; i ara, amb l’edició de les seves cartes amb Sales.

D’entrada, cal dir que aquest no és un gran epistolari. No ho és quantitativament: el volum inclou només 103 cartes entre Juan Arbó i Sales al llarg de setze anys, que contrasten, per exemple, amb les 567 de què consta l’esmentada correspondència entre l’editor i Mercè Rodoreda (que dura set anys més). I tampoc no ho és qualitativament, en el sentit que el ventall de temes que s’hi tracten, i la informació que aporten les cartes tant en relació amb tots dos escriptors com respecte a l’època, malgrat la seva rellevància tenen un abast limitat.

I, tanmateix, aquest epistolari resulta ser un document de gran interès. Si s’ha parlat de «la cuina de l’escriptura» —manllevant el títol del llibre de Daniel Cassany— per referir-se al procés de creació i redacció d’una obra literària, aquí es podria parlar de «la cuina de l’edició» d’una obra, perquè a través del gruix de les cartes entre Arbó i Sales esdevenim testimonis de totes les etapes per què passava un text original des del moment que sortia de les mans de l’autor fins que arribava a les llibreries en forma de volum. I això als anys seixanta, en què els mitjans de producció dels llibres eren completament diferents dels actuals i eren uns altres, doncs, els factors que integraven el procés a través del qual un text literari escrit per un autor (manuscrit o mecanoscrit) esdevenia finalment un producte de consum cultural, això és, un llibre que podia ser comprat i llegit per un públic lector. Amb el benentès que tots aquells factors de producció condicionaven el text original —el text escrit per l’autor—, fins al punt que el text final imprès podia contenir, respecte a l’original, modificacions, ja fossin lleus o substancials.

I sense oblidar que bona part de les obres literàries de la nostra literatura de postguerra ha estat, en major o en menor mesura, el resultat d’un procés semblant.

La novel·la de Juan Arbó L’espera és l’obra a la «cocció» editorial de la qual assistim: des de la primera al·lusió que hi fa Arbó a la carta del 26 de maig de 1966 Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 168

3/6/19 13:15

Ressenyes

169

fins a la darrera de Sales en una carta del 21 d’agost de 1968 (deixant de banda alguna escadussera referència posterior), quan l’obra ja fa mesos que havia estat publicada pel Club Editor de Sales.

L’esment de la primera carta ens assabenta de la fase inicial que travessa el text un cop surt manuscrit de la mà de l’autor i, doncs, de la primera persona que intervé en el procés: el mecanògraf que passa el manuscrit a màquina. De fet, en són dos: la senyoreta Ametller i el senyor Morera. I aquí comencen les vicissituds de L’espera —títol ben premonitori—: el 26 de maig de 1966 Arbó ja tenia 150 folis passats a màquina i al novembre va acabar de lliurar l’obra sencera manuscrita a la mecanògrafa, però aquesta trigarà mesos a enllestir la feina; concretament, fins al juny de 1967, amb la consegüent desesperació de l’escriptor. Com que, a més, en revisar el mecanoscrit Arbó hi trobava errades, enviava els fulls amb més correccions —endimoniadament difícils d’entendre— a l’altre mecanògraf, que és amb qui acostumava a treballar i que vivia a Barcelona, perquè els tornés a picar.

No queda clar, d’altra banda, si és abans o després que el text sigui picat que intervé un altre actor en el procés d’edició: un corrector que Juan Arbó esmenta en la carta del 17 de setembre de 1967, amb qui, diu, «vaig barallar-me» i, «no obstant, em va influenciar» (p. 58-59).

Un cop la novel·la mecanografiada ha estat revisada per l’escriptor (que no ha deixat de fer correccions sobre els fulls picats), el següent pas és enviar-la a l’editor. Sales, sense encara llegir el text, de seguida el passa a la següent persona involucrada en el procés de producció del llibre: el linotipista. I la pressa obeïa a un altre factor del sistema literari: un premi al qual volien presentar la novel·la (tot i que al final desistiran de fer-ho per un canvi en les seves bases).

La feina del linotipista esdevé treballosa per les dificultats per entendre els fulls amb correccions d’Arbó. Mentrestant, intervé un nou agent en el procés: el mateix Sales, que, alhora que comprova la feina feta a la linotípia, reordena els fulls de l’original quan cal (que és força sovint), revisa el text de l’autor i sovint hi fa canvis per esmenar errors que hi detecta (per exemple, en els noms dels personatges, que a vegades canviaven). Arbó justifica el desgavell en l’original per les múltiples revisions que havia fet del text abans de lliurar-lo i el munt de canvis que hi havia introduït. La conseqüència van ser tot d’incongruències (de personatges, llocs i temps) que a ell li van passar per alt però que Sales anava detectant i mirant d’esmenar. Aquí comença la intervenció de l’editor en la composició de la novel·la, que serà motiu de controvèrsia amb l’autor.

La següent fase de la producció del llibre són les primeres proves, les galerades (on el text es mostra tot seguit). Sales, però, per evitar que Arbó hi faci més correccions, li diu que li enviarà directament les segones proves, les compaginades. I aquí intervé un nou actor del procés: el caixista, que és qui maqueta el text i l’encaixa en pàgines. Aquestes seran les proves que rebrà Arbó. I les que li provocaran un gran disgust en comprovar tots els canvis que Sales ha introduït al text, no sempre amb motiu d’esmenar-hi alguna incongruència. En les cartes disLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 169

3/6/19 13:15

170

Llengua & Literatura, 29, 2019

cuteixen sobre algun d’aquests canvis. I també intercanvien comentaris sobre un altre dels factors que intervenien en el procés d’edició d’un llibre en aquella època i que en condicionava el contingut: la censura. Algunes referència històriques inserides en la novel·la feien patir Arbó.

Les noves correccions en les proves, moltes per desfer els canvis de Sales, comporten de nou la intervenció del linotipista i el caixista. I finalment arriba la següent fase de la producció: la impressió del llibre, que no es fa a Barcelona sinó a Esplugues de Llobregat, amb les dificultats de desplaçament que li comporta a Sales el fet d’anar-hi duent l’obra a trossos.

Després de l’impressor o premsista, han d’intervenir l’enquadernador i el gravador (que ha de fer el gravat de la sobrecoberta). En l’endemig, Sales i Arbó han treballat en el pròleg a quatre mans de la novel·la, han triat una foto per a la sobrecoberta i el text per a la faixa, i han fet arribar un capítol de l’obra a una de les poques revistes catalanes de l’època, Tele/Estel, per donar-ne un tast i fer-ne difusió —un altre element del sistema literari.

Finalment, el llibre veurà la llum el 3 o el 4 de gener de 1968. Però no s’acaba aquí el procés. D’entrada, Arbó escriurà a Sales el dia 5 expressant-li el seu profund disgust en començar a llegir el llibre i comprovar que no s’havien respectat la majoria de les seves esmenes (que desfeien les de Sales). Això ocasionarà l’intercanvi entre ells d’unes quantes cartes força extenses.

I encara manca una darrera fase del procés de producció del llibre: la seva distribució, que també resultarà dificultosa a l’hora de fer arribar els exemplars a les llibreries. En aquest moment és quan s’inicia la recepció de l’obra, de la qual Sales comenta alguns aspectes: des de l’encara reduït nombre de lectors catalans a finals dels anys seixanta, passant per la crisi econòmica del moment, fins a l’escassa repercussió que edicions com la de la novel·la tenien a la premsa de l’època.

De tot aquest procés, des que el text surt de les mans de l’autor fins que arriba a les del lector, dona compte l’epistolari Arbó-Sales.

L’edició que n’ha fet Josep Miquel Ramis inclou, a banda del breu pròleg d’Enric Gallén, una introducció relativament extensa en què situa tots dos autors —l’un com a escriptor i l’altre com a editor— i ressegueix i contextualitza els principals temes que apareixen en les cartes.

Respecte a l’edició dels textos epistolars, Ramis els acompanya d’algunes notes que resulten útils a l’hora d’aclarir alguna referència o explicar el context d’algun fet. Com també és útil l’índex onomàstic i conceptual, sempre d’agrair.

Quant als criteris de transcripció, al curador se li presentava una decisió difícil: en les cartes originals d’Arbó, autodidacte de mena —circumstància que el va fer patir tota la vida i que li generava inseguretat—, hi sovintegen les incorreccions, no sols ortogràfiques sinó també sintàctiques i lèxiques. Una opció hauria estat editar-les corregides, si més no quant a l’ortografia i la sintaxi. Una altra seria transcriure-les amb completa fidelitat. Ha optat, finalment, per copiar-les «tal com varen ser escrites originalment», tot respectant «la llengua dels escriptors», però, això sí, havent-ne «regularitzat l’ortografia per facilitar-ne la lectuLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 170

3/6/19 13:15

Ressenyes

171

ra». És una opció ben defensable. Ara: caldria tenir present que «la descura lingüís­tica i estilística» que, segons remarca Ramis, es posa així de manifest amb relació a Arbó, és la d’uns textos que per a ell tenien un valor bàsicament utilitari i que en cap cas hauria cregut que, anys després, serien objecte d’edició.

Una edició que, com insinuàvem més amunt, paga molt la pena de llegir.

Bagatges literaris i identitat cultural Oriol Izquierdo

Universitat Ramon Llull izquierdo@partal.cat

Espinós & Picó (2017): Joaquim Espinós i Lliris Picó (eds.), Literatura catalana contemporània: memòria, traducció i noves tecnologies, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; «Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura», 13.

Després de dues edicions celebrades a la seu de l’IEC a Barcelona, el maig del 2017 va tenir lloc a Alacant la tercera Jornada LitCat de grups d’investigació de literatura catalana contemporània. Aquest volum aplega les deu ponències que s’hi van presentar, en paraules de Joaquim Espinós, coordinador de l’edició amb Lliris Picó, com «una bona mostra de les línies d’investigació que estan duent-se a terme en els grups de recerca especialitzats» de bona part de les universitats dels Països Catalans.

Anna Perera Roura (UdG) presenta «El portal patrimoniliterari.cat, una cartografia literària dels Jocs Florals (1868-1939)». Les eines digitals canvien el panorama que ens envolta, i la recerca acadèmica no n’és una excepció: aquest portal aplega convenientment indexada la informació de què disposem sobre els Jocs Florals durant el període indicat. Parera en destaca que, «en un context globalitzat i hiperconnectat com el del segle xxi, és a través de la recuperació de la memòria, col·lectiva i local alhora, que podem entendre i valorar el nostre present històric i la nostra societat coetània». El portal deixa a la vista un aspecte significatiu de les relacions entre literatura i territori, i ho fa de tal manera que en endavant els investigadors d’arreu hi podran acudir. La socialització de la recerca és, probablement, el viratge clau que faciliten els recursos digitals.

Jordi Jané-Lligé (UAB) reflexiona sobre «La llengua literària en les traduccions de “La Cua de Palla” (1963-1970). A la recerca d’un model d’anàlisi». Es planteja si és gaire enfocada l’opinió general que ens hem format sobre la llengua d’aquesta col·lecció, vist que potser no es fonamenta prou «en una tria de textos justificada i que reflecteixi la variació existent». A partir de la màxima que traduLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 171

3/6/19 13:15

172

Llengua & Literatura, 29, 2019

ir és trair però sobretot triar, insinua que «les traduccions de “La Cua de Palla” no són altra cosa que un reflex de la situació que vivia la llengua literària catalana en aquell moment històric».

Alexandre Bataller Català (UV) fa un recorregut gairebé panoràmic sobre la «Poesia oral improvisada: revifalla de la glosa, diàleg intercultural i transposició didàctica». Posa la glosa, fenomen que té manifestacions per tots els Països Catalans, en context amb la tradició viva de la poesia oral arreu del món. Constata que «la glosa incideix en la millora de la competència comunicativa oral i en la millora de la cohesió social». I, a partir d’aquí, en reivindica el potencial d’atracció davant els joves, ja sigui en un context escolar o més enllà.

Anna Esteve (UdA) llegeix «Els diaris d’Emili Gómez Nadal», i amb ells rei­ vindica el dietarisme com a instrument de recuperació de la memòria col·lectiva, especialment quan es tracta de diaris de publicació pòstuma, on «hi ha una autenticitat, un vigor, una veritat incomparable, que commou i fascina el lector», potser perquè són, almenys els de Gómez Nadal, «papers inèdits escrits al compàs dels dies […] que, a més del valor literari, continuen oferint lliçons de vida.»

A «Teatre aplicat: una dramatúrgia per a l’educació de la memòria», Isabel Marcillas (UdA) analitza les obres de Joan Cavallé i Helena Tornero guanyadores de dues edicions del Premi 14 d’abril de teatre convocat pel Memorial Democràtic. I a partir d’elles defensa «el fet teatral, text o representació, com a eina de coneixement que, a través de mecanismes literaris, és capaç de desvetllar la consciència social». Perquè, conclou, «tant Peus descalços sota la lluna d’agost com Apatxes acompleixen aquesta missió de custòdia a través de la literatura, una tasca delicada si tenim en compte la magnitud dels fets que es pretenen transmetre i la possibilitat de caure fàcilment en la banalització en intentar expressar-los en paraules, de forma que ètica i estètica caminen de la mà».

Montserrat Corretger (URV) descobreix «Odó Hurtado, novel·lista d’exili», un novel·lista que, des de Mèxic però amb la mirada posada a Catalunya, «volia donar testimoni de l’entorn i crear un món literari on trobava una evasió, però alhora, un compromís amb un públic i una literatura mancats d’obres i de llibertat». Corretger llegeix Hurtado en el seu context i en fa una valoració contundent: «La banalitat aparent de les trames es fonamenta paradoxalment en el dolor de viure, en la insatisfacció o en la incapacitat per a aconseguir la plenitud dels protagonistes, fet que n’elimina la superficialitat tot just apuntada —vistent en el luxe, el cosmopolitisme, la bellesa dominant— i suggereix, ben altrament, una reflexió existencial sovint amarga».

M. Victòria Parra Moyà (UIB) ressegueix «La poètica visual de J.M. Calleja: activisme, internacionalitat, socialització i tradició». Ofereix alguns exemples de com Calleja reescriu la tradició heretada, en recorre la dimensió activista i de presència internacional i apunta com de la pràctica poeticovisual en naixeria una hipotètica «llengua supranacional».

Ricard Giramé-Parareda i Mia Güell Devesa (UVic) fan una descripció molt sumària del portal de Llorenç Soldevila «Endrets.cat: un espai virtual tamLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 172

3/6/19 13:15

Ressenyes

173

bé per a la memòria i la interculturalitat», on proposen una definició àmplia del concepte d’indret literari de la qual es podria desprendre tota una tipologia dels llocs.

Sílvia Coll-Vinent (UPF) documenta les relacions entre «Valery Larbaud i la literatura catalana (1915-1927)», que hi van ser sobretot a través de Junoy, Eugeni d’Ors i Estelrich. La seva aportació deixa perles com la valoració que Larbaud fa de La Ben Plantada o les analogies que descobreix entre Bèlgica i Catalunya. I, sobretot, aquestes paraules de Jules Romains: «Beaucoup de nations on été fondées par l’epée. La nouvelle Catalogne a été fondée par des livres».

Eusebi Coromina Pou i Laura Vilardell (UVic) presenten «La traducció de Vol de nit d’Antoine de Saint-Exupéry: entre la censura i la recerca d’un model de llengua narratiu». En una primera part fan un breu apunt d’història editorial sobre la col·lecció «L’Isard», de Josep M. Boix i Selva, i l’impacte de la censura en l’edició catalana dels anys 50 i 60. A la segona part, veuen en el cas concret d’aquesta traducció de Jaume Bofill i Bofill, deutora del Noucentisme, un bon exemple de fins a quin punt «calia trobar encara un model de llenguatge literari, especialment narratiu, que s’acostés també a la llengua viva tot reflectint-ne la varietat de registres lingüístics».

Essent com són aquestes ponències els testimonis de deu projectes de recerca entre més, il·lustren certament l’epígraf trinitari de les jornades. N’hi ha que parlen de memòria i patrimoni (la glosa o poesia oral, els Jocs Florals, el dietarisme de Gómez Nadal com a testimoni memorial, la poesia visual de Calleja com a relectura de la tradició, el teatre «aplicat»), d’altres de traducció (explícitament les aportacions sobre «La Cua de Palla» i «L’Isard», bé que no són menys rellevants en relació, més general, amb la llengua literària o amb la història de l’edició) i dues més de noves tecnologies (patrimoniliterari.cat i endrets.cat).

Ara bé, hi ha encara dos eixos d’interès que vertebren bona part dels textos per bé que enlloc no se’n remarqui la recurrència. D’una banda la preocupació per la visibilitat global de les nostres lletres: la poesia oral, inclosa la nostra glosa, com un fenomen transnacional; la presència internacional de Calleja; la finestra en preparació a endrets.cat per a veus literàries en altres llengües; o l’intent de fer de Larbaud un dels nostres ambaixadors cutlurals. De l’altra, no menys programàticament, la insistència en els usos didàctics de la literatura (s’hi fa referència almenys en el cas dels treballs sobre la glosa, sobre el teatre «aplicat», i sobre endrets.cat). Que, no cal ni dir-ho, subscric del tot, ja que, com Marcillas, estic convençut que «el bagatge literari que adquirim modela el nostre pensament i ens permet construir-nos com a individus integrants d’una cultura». I, al capdavall, és sempre d’això que parlem.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 173

3/6/19 13:15

174

Llengua & Literatura, 29, 2019

Festa popular, territori i educació Francesc Rodrigo Segura

Florida Universitària (Centre adscrit a la Universitat de València) frodrigo@florida-uni.es

Bataller, Gassó & Martín (2017): Alexandre Bataller, Héctor H. Gassó i Antonio Martín, (eds.), Festa popular, territori i educació, València: Publicacions de la Universitat de València.

Aquesta obra és una contribució al debat i a la reflexió sobre la importància didàctica dels elements festius i de la vivència compartida del territori. Es tracta d’un conjunt de reflexions i experiències que, des d’una perspectiva pràctica i integradora, aglutinen diversos plantejaments: de la geocrítica (Lévy; Tally; Westphal), de les geografies literàries (Bataller; Soldevila; Giramé) o de la sociologia i l’antropologia (Ariño; Janer Malina; Delgado). Doncs, tal com apunten diferents investigadors (Soldevila, Bataller), l’educació literària vinculada als espais resulta un camp extraordinàriament ric per a la innovació docent, per diferents raons: per una banda, referma l’aprenentatge significatiu de la literatura (Reyzábal i Tenorio), aprofundeix en la formació lectoliterària dels estudiants (Mendoza; Ballester; Colomer) i, al mateix temps, permet la integració de propostes derivades de la didàctica de les ciències socials (Parra i Segarra; Estrela i Bonafé; Vilarrasa), les quals aposten per contemplar la ciutat o el territori com a espai viscut que contribueix a la construcció de la identitat ciutadana i cultural.

Així doncs, aquest volum col·lectiu ofereix eines pràctiques per aprofundir en els aspectes anteriorment destacats i per afrontar el repte metodològic de la formació literària i ciutadana, amb l’establiment de connexions entre el territori i el fet literari, a través d’experiències realitzades en diverses etapes (educació infantil i primària, secundària, graus de Magisteri, etc.). Perquè, tal com s’indica al pròleg, «la festa és una de les formes d’expressió simbòlica del poble o de la comunitat humana que la protagonitza. I, com més identificada o com més articulada estiga com a societat un poble o comunitat, més genuïnes, més irrepetibles i inimitables seran les seues festes i celebracions» (pàg. 10).

Cal comentar que els estudis que s’hi inclouen sorgiren a l’empara del VI Curs de Cultura Popular i II Jornades Literatura, Territori i Educació, que es van celebrar a Ontinyent i Bocairent a l’abril de l’any 2015. La unió dels esforços conjunts de la Xarxa d’Innovació Geografies Literàries i del Grup d’Estudis Etnopoètics demostra la vigència dels estudis relacionats amb aquesta branca del coneixement. I, per això, aquest volum naix amb l’objectiu de «mirar profundament cap al nostre territori des del component folklòric i simbòlic de la festa i amb una finalitat educativa» (pàg. 11). Els dos grups abans esmentats, compten amb una àmplia trajectòria investigadora i han difós els seus treballs en diverses jornades, i encontres. Per exemple, en les cinc edicions del Curs de Cultura PoLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 174

3/6/19 13:15

Ressenyes

175

pular, gestat pel GEE; o en el 1r Congrés de Geografies Literàries i en les tres edicions realitzades de les Jornades LiTE (Literatura, Territori i Educació).

Cal assenyalar que Geografies Literàries agrupa investigadors i docents d’una àmplia trajectòria en els camps de la didàctica de la llengua i la literatura, de diverses universitats del territori lingüístic català, com Glòria Bordons i Margarida Prats de la Universitat de Barcelona, Caterina Valriu de la Universitat de les Illes Balears o Joan Borja de la Universitat d’Alacant, entre d’altres. A més, tres dels seus membres, pertanyents a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València, han estat els encarregats de coordinar, com a editors, aquest volum.

Si ens centrem ara en l’anàlisi de l’estructura de l’obra, cal dir que aquesta s’inicia amb un pròleg, on se situa la temàtica i l’abast de l’estudi. A continuació, el llibre està estructurat en quatre seccions que, a continuació, analitzarem amb profunditat. En la primera secció, que porta com a títol «La dimensió literària», s’aborda la relació entre la literatura, la festa i la cultura popular, mitjançant quatre col·laboracions que, tot seguit, citem: Joan Borja, «Festa i poètica popular»; Tatiana Jordà, «Els elements literaris i teatrals de les festes populars valencianes com a recursos didàctics»; Salvador Palomar, «Teatre popular a l’entorn de la festa de Sant Antoni», i Llorenç Soldevila, que presenta un estudi sota l’epígraf «La Patum, la Muixiganga i els Castellers: centres de la festa a Endrets.Cat». Tots quatre articles tenen en comú que analitzen les relaciones entre festa i poètica popular i descriuen els elements literaris i teatrals presents en moltes d’aquestes manifestacions. A més, subratllen el valor literari de la paraula oral o escrita, com a element central d’aquestes festivitats que formen part del patrimoni de la nostra literatura popular.

En la segona secció s’integren tres col·laboracions centrades en «l’expressió carnavalesca»: un article de Jaume Guiscafré sobre la «simbombada» (la festa de Carnestoltes del llevant mallorquí), una proposta titulada «Le Caranaval de Guadeloupe dans la littérature antillaise», plantejada per Ángel Narro i, per últim, un article de Caterina Valriu en què es descriu l’antiga festa de Carnaval o Darrers Dies de Mallorca.

En la tercera secció, titulada «El component ciutadà i identitari», s’aborden aquests dos elements que són presents en moltes festes, i el seu interès sociològic i antropològic. I s’hi inclouen els treballs següents: «La alteridad y el descubrimiento de lo propio. Propuesta de una lectura dialógica de los Diarios de George Ticknor» d’Antonio Martín; on es realitza una comparació entre la mirada del foraster i la de l’autòcton, per a reflexionar sobre determinats estereotips «nacionals» presents en algunes manifestacions festives populars, com per exemple, les corregudes de bous. En «Festes i tradicions historicoculturals en l’escola: potencialitats i reptes per a una educació ciutadana», David Parra i Josep Ramon Segarra analitzen l’educació per a la ciutadania a partir del tractament escolar de la festa del Nou d’Octubre, i denuncien la banalització d’aquesta celebració que provoca l’empobriment de l’educació cívica dels infants i joves. Doncs constaten que, en els centres educatius, la celebració d’aquesta festa, d’inqüestionables imLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 175

3/6/19 13:15

176

Llengua & Literatura, 29, 2019

plicacions històriques i identitàries, sovint queda reduïda a la realització d’activitats lúdiques tot oblidant les seus implicacions sociopolítiques. Emili Samper, en «La Baixada de l’Àliga de Tarragona: l’èxit d’un acte festiu espontani», aborda el tema de la Baixada de l’Àliga, una cercavila nocturna que té lloc a Tarragona la nit del 21 de setembre. Acte festiu que va sorgir l’any 1986 per espontaneïtat popular i que s’ha institucionalitzat amb el pas dels anys. Per últim, Tomàs Vibot en «La Festa de l’Estendard. Diada Nacional de Mallorca», planteja la necessitat de recuperar el caràcter reivindicatiu de la festa, front a la seua progressiva banalització, i planteja augmentar la projecció didàctica d’aquesta celebració, ja que aglutina diversos elements que fan possible treballar els eixos curriculars de manera transversal. Com veiem, totes les aportacions d’aquesta secció coincideixen a destacar les grans potencialitats i els reptes que, per a una educació ciutadana, representen el conjunt de festes i tradicions historicoculturals i que resulta necessari abordar des de l’escola.

La quarta i última secció, «Projectes i experiències educatives», està constituïda per un conjunt de cinc articles al voltant de la dimensió educativa de la festa i del territori. El primer article és d’Alexandre Bataller «Festa a l’escola: projectes i experiències didàctiques per a l’àrea de llengua i literatura», el segon és una col· laboració de Glòria Bordons on es planteja «La implicació de l’alumnat en projectes de literatura i territori». La tercera col·laboració es tracta d’una experiència realitzada en les aules d’infantil i primària: «From Bonfire Night to Hawaiian Lei day: festivities as a way to develop the intercultural competence in the EFL classroom in pre-primary and primary levels», de Cynthia Couriel, Amparo Fernández i Leonor Medina. A continuació, apareix la proposta d’Anna Gispert, que porta per títol «De la paraula a la Festa. Una interpretació de Santa Tecla a Tarragona». I finalitza aquesta secció el treball de Margarida Prats, una aproximació al Nadal barceloní a través d’«Un projecte per treballar les festes de Nadal a Educació Infantil basat en la il·luminació nadalenca de Barcelona». Com es pot comprovar, en les cincs experiències o projectes apareixen —de manera interrelacionada— els temes de la festa i del territori i la seua dimensió educativa i plantegen maneres pràctiques per treballar tots aquests elements en les aules de distintes etapes i nivells educatius.

Tot plegat, l’obra la componen setze col·laboracions que exploren les festes populars del nostre territori des de la seua vessant educativa: tretze en català, una en espanyol, una en francès i una en anglès.

Pel que fa a la importància de l’obra, cal destacar que un dels seus ingredients més interessants és que les propostes que s’hi plantegen contribueixen a millorar l’educació literària i ciutadana d’infants i joves. Una educació que, des de la seua dimensió formativa, va més enllà de la lectura i la comprensió de textos literaris, i el seu abast inclou també, tal com assenyalen Badia i Cassany, una dimensió cultural, ja que la literatura és un dels grans exponents del saber humà i de l’expressió cultural del seu territori. Així doncs podrem comprovar com aquestes propostes per vincular festa, territori i educació literària ajuden a explorar les Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 176

3/6/19 13:15

Ressenyes

177

potencialitats culturals de l’entorn, a trencar les fronteres de l’aula i a dissenyar nous espais educatius al nostre abast en el món que ens envolta (la ciutat o el poble). Es tracta, en definitiva, de dissenyar noves formes d’educar des d’una perspectiva integradora i compromesa amb la llengua i el territori.

Amb aquest volum es confirma la vitalitat del grup d’investigació LiTE que, coordinat des de la Facultat de Magisteri de València, planteja un treball rigorós i conjunt per part de docents de diverses disciplines i de diversos nivells educatius (primària, secundària i universitat), d’investigadors, tècnics culturals, etc.; preocupats per la dimensió educativa del territori, la literatura i les expressions populars. Una xarxa d’innovació teixida arreu dels territoris de parla catalana. Alguns dels resultats, produïts per aquest grup de treball, es poden trobar en: <http:// geografiesliteraries.com/>.

Lectures sobre la novel·la catalana del segle xxi Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats jcampsar@uoc.edu

Broch & Cornudella (2017): Àlex Broch & Joan Cornudella (eds.), Novel·la catalana avui 2000-2016, Juneda: Fonoll, «Quaderns de Bellaguarda», 2.

El llibre que ressenyem és el segon de la col·lecció «Quaderns de Bellaguarda», iniciada amb Poesia catalana avui 2000-2015 (2016), i aplega les actes de la jornada sobre la novel·la que es va celebrar a Bellaguarda, el 8 d’octubre de 2016, en el marc del 3r Encontre d’escriptors i crítics a les Garrigues; un projecte que, segons Àlex Broch, la seva alma mater, ha de permetre «poder arribar a ser part de la raó interpretativa que doni claus que ajudin a configurar millor el que és i ha estat la literatura catalana de bona part de les dues primeres dècades del segle» (p. 14). Val a dir que el tema d’estudi comptava amb els notables precedents de La literatura catalana a la cruïlla (1975-2008) (2009), un aplec de treballs, no només sobre novel·la i conte sinó també sobre la resta de gèneres que integren el sistema literari, coordinats per Isabel Graña i Teresa Iribarren; i l’assaig Narrativa catalana de la postmodernitat (2015), de Jordi Marrugat. Seguint la línia de la col·lecció, Novel·la catalana avui 2000-2016, es divideix en tres seccions: «Itineraris», articles panoràmics sobre el gènere i la seva implementació en els diversos territoris de parla catalana; «Tangents», anàlisis d’un tema rellevant i concret; i «En primera persona», sobre el sentit i la finalitat del procés creatiu. El volum ha estat publicat per l’editorial Fonoll, de Juneda, amb la professionalitat i la cura amb què ens tenen acostumats els seus responsables.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 177

3/6/19 13:15

178

Llengua & Literatura, 29, 2019

«Itineraris» s’inicia amb «Antecedents de la novel·la d’avui (1990-2010)», d’Àlex Broch, en què es mira de posar de relleu els punts de contacte entre literatura i societat. Tot i que l’eix temporal parteix de 1975, l’atenció se focalitza en els autors que es donen a conèixer al llarg dels setanta i que eclosionen en els anys del canvi de segle i que representen una ruptura respecte a la narrativa hereva del realisme i que abastava des de l’experimentació textual fins a la geografia mítica.

Des del punt de vista temàtic, i sense desmerèixer les propostes de caire feminista i històric o, fins i tot, la singularitat de les novel·les de Miquel de Palol, segons Broch els nous escriptors —amb noms tan coneguts avui dia com els de Jaume Cabré, Jordi Coca o Joan Francesc Mira— tracten, preferentment, episodis del passat recent, ambientats a la postguerra i a la transició i que els serveixen per a reconstruir uns orígens lligats a uns indrets concrets: el món rural i les seves transformacions o el medi urbà i la seva relació amb la memòria personal. D’altra banda, l’extens treball «Línies de força en la narrativa catalana contemporània: 2000-2016», de Borja Bagunyà, presenta, des de la provisionalitat, unes trajectòries encara inacabades però ja interessants. A partir d’uns apunts contextualitzadors (la creació de noves editorials i llibreries), es mostren els diversos models que impregnen la novel·la de l’època, no sempre fàcils de definir: el creat entorn del grup dels «imparables», sorgits arran de la polèmica sobre Josep Carner, que des de l’excés s’oposa a la mediocritat de la vida diària (Héctor Bofill, Sebastià Alzamora); el que uneix novel·la i experiència, en què, a partir de la ficció, es treballa l’autobiografia amb uns episodis que la narració reprodueix amb les manipulacions pertinents (Jordi Lara, Sebastià Portell); el que parteix del realisme biogràfic amb el tractament de la identitat (Najat El Hachmi) o de la crisi generacional (Llucia Ramis, Marta Rojals); l’anomenat «costumisme de la crisi», que prioritza l’observació per sobre de la fabulació (Empar Moliner, Tina Vallès); l’autoficcional (Manuel Baixauli, Albert Forns); i el realisme, sigui postmodern (Vicenç Pagès Jordà) o al·legòric (Martí Rosselló).

Passant a territoris concrets del domini lingüístic català, a «Les narratives i la cultura actuals del País Valencià», de Lluís Messeguer, s’hi esbossen qüestions de sociologia literària: la paradoxa entre l’èxit de les novel·les valencianes i la seva publicació a editorials de Barcelona, les misèrrimes xifres de lectura en valencià (el 2% de lectors) malgrat que la narrativa és el gènere que sustenta el mercat editorial, la manca d’autors joves, o el migrat grau de coneixement dels autors valencians més enllà de la seva terra nadiua. A manera de colofó, Messeguer comenta les similituds temàtiques entre novel·les escrites en català i en castellà per autors valencians (Manuel Vicent, Joan Francesc Mira, Rafael Chirbes i Ferran Torrent). Altrament, a «Narrativa valenciana del segle xxi», Adolf Piquer Vidal passa revista a un conjunt d’autors que van iniciar-se en el terreny literari als anys noranta i a les seves novel·les més representatives: Pascual Mas, Vicent Usó, Josep Igual, Vicent Josep Escartí, Toni Cucarella, Joan Garí o Francesc Bayarri. L’anàlisi de les seves novel·les —i les d’altres narradors coetanis— serveix a Piquer per a comentar les referències d’espai i temps que hi apareixen (amb especial dedicaLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 178

3/6/19 13:15

Ressenyes

179

ció a la figura de Ferran Torrent) o bé la utilització que es fa de formes narratives singulars (com les que trobem a L’home manuscrit, de Manuel Baixauli). L’article es completa amb un repàs als narradors més joves (Joanjo Garcia, Jovi Lozano, Xavi Sarrià) i als que van començar la seva carrera literària a la dècada dels setanta (Joan Francesc Mira, Josep Lluís Seguí o Josep Lozano) i amb un útil inventari de la narrativa valenciana entre 2005 i 2016.

La literatura insular és objecte de tractament a «Paral·lels que no s’ajunten.

Narrativa mallorquina del principi de mil·lenni», de Sebastià Portell. L’estudiós distingeix, en el període analitzat, tres tendències que, a voltes, s’incardinen. En primer lloc, la literatura que qualifica de «popular», fàcilment assimilable per al gran públic: en formen part Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila i Carme Riera, els referents indiscutibles; les generacions més joves, que conformen Maria de la Pau Janer, Neus Canyelles o Llucia Ramis; i les darreres novel·les de Sebastià Alzamora, Pere Antoni Pons o Melcior Comes. Segonament, la literatura que pretén innovar en els textos —amb una evident voluntat artística, que es reflecteix en una major dialectalització lingüística— sense, però, trencar-ne la comprensió: en són partícips Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Hilari de Cara, Antoni Vidal Ferrando i les primeres novel·les dels esmentats Alzamora, i Pons i Comes.

Per últim, la que mostra una actitud transgressora, tant pel que fa al contingut i a la forma, fins al punt que es pot parlar més de textos, que no pas de novel·les o contes, per la seva voluntat d’experimentar amb el codi literari: Antònia Vicens, Biel Mesquida, Xesca Ensenyat, Sebastià Perelló, Marc Cerdó, Joan Miquel Oliver, Carles Rebassa, Lucia Pietrelli o Jaume C. Pons Alorda, en serien els seus principals representants.

El darrer dels articles d’«Itineraris» és «Escriure a Ponent», de Francesc Pané. S’inicia amb un repàs dels antecedents de la narrativa i, per extensió, de la literatura actual ponentina: les revistes L’estrof i Quaderns de Ponent, les generacions vuitanta-noranta i el paper de les editorials lleidatanes Pagès i Fonoll en la divulgació del patrimoni. Encara que hi ha un bon nombre d’escriptors de Ponent que han construït la seva obra lluny del seu indret de naixença (Joan Margarit, Maria Mercè Marçal o Maria Barbal), l’estudi se centra només en els autors que hi fan vida i hi escriuen. I se’ns presenten els temes i arguments de què se serveixen en les seves novel·les: la reivindicació del territori (sense intencions folklòriques), la història (especialment els esdeveniments referits al món medieval i al franquisme), el crim i la maldat com a instrument de crítica social, la passió i l’erotisme o el memorialisme. També Pané dona notícia d’alguns autors i la seva obra, siguin amb una consolidada trajectòria (Pep Coll, Emili Bayo o Francesc Puigpelat) o bé incipient (Montse Sanjuán o Josep de Moner), tot classificant-los en funció del territori de pertinença: la Franja de Ponent, la Val d’Aran, el Pallars i Andorra o les terres del Sud (el Segrià, les Garrigues o el Pla d’Urgell).

La segona secció, del llibre «Tangents», aplega articles escrits per especialistes en la literatura de gènere en tant que combinen les facetes d’estudiós i la de creador. En el primer, «La novel·la històrica, en risc de fatiga?», d’Antoni Dalmau i Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 179

3/6/19 13:15

180

Llengua & Literatura, 29, 2019

Ribalta, s’hi assaja una definició del gènere (hi pertanyen les obres escrites amb la intenció d’evocar o reconstruir un temps passat) i un sintètic recorregut del seu conreu a Catalunya, des de la publicació el 1862 de L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant, d’Antoni de Bofarull, fins a la darrera dècada; també s’intenten explicar els motius actuals de l’èxit del gènere històric (uns lectors que creuen que el que s’hi narra és la veritat històrica, els nombrosos premis o la pressió de les editorials) alhora que es dona un crit d’alerta per evitar la seva banalització i la conseqüent saturació del mercat. Un altre gènere que es troba en un moment àlgid similar a l’històric és el que tracta Anna Maria Villalonga a «La novel·la negra catalana del segle xxi: un camí transversal des de la postmodernitat». A partir d’un estat de la qüestió (estudis, festivals, premis, editorials especialitzades), s’hi du a terme un itinerari pel gènere des d’una doble perspectiva: els trets que el caracteritzen i que comparteix amb l’europeu (complexitat tècnica provinent de la multiplicitat de veus narratives, jocs intertextuals, finals oberts, relacions amb el cinema, absència de la figura del policia-investigador); i les obres i autors més representatius, encapçalats pels sèniors Andreu Martín i Ferran Torrent, i que inclouen, entre d’altres noms, els d’Agustí Vehí, Marc Pastor, Mireia Llinàs, Jordi de Manuel o Montse Sanjuán. Tanmateix, Villalonga no deixa d’advertir, com Dalmau, l’excés de publicacions que podria afectar, a curt termini, la qualitat del gènere. El darrer article, «La ciència-ficció al segle de la ciència-ficció», d’Antoni Munné-Jordà, és un acurat repàs a les novetats més significatives del gènere —incloses les que pertanyen a l’àmbit juvenil— a partir del canvi de mil·lenni: la llista integra les recuperacions de pioners (Frederic Pujulà, Manuel de Pedrolo, amb les constants reedicions del Mecanoscrit del segon origen), els autors nascuts als 50 i 60 (Miquel de Palol, Albert Sánchez Piñol, Jordi de Manuel) i els valors més recents (Salvador Macip, Carles Terès).

L’última secció del volum, «En primera persona», aplega tres textos d’escriptors de Ponent: «Escriure per viure, reviure i accedir a altres vies», de Miquel Àngel Estradé, sobre el procés de redacció de les novel·les L’home impassible i L’assassí que llegia Vidal Vidal, de gènere històric i policíac, respectivament; «Processos de creació i gèneres narratius», de Marta Alòs, al voltant dels seus llibres Cartes a la meva mare, El dia que vaig oblidar el meu nom i Amb X de sexe; i «Sobre les mentides que potser diuen la veritat (apunts de rereguarda)», de Miquel Maria Gibert, sobre la novel·la històrica La victòria de la creu, ambientada a la Granadella, la seva vila nadiua.

El resultat final de la lectura dels diversos treballs és, en conjunt, excel·lent.

Els deures que ens hauríem de posar, els lectors amants del gènere de la novel·la, no són altres que els de llegir (o rellegir) bona part de les obres que s’hi comenten, prenent com a punt de partida els dotze títols de referència que proposa l’autor de cada article. Potser llavors, i per si encara restés encara algun dubte, ens adonaríem de la indiscutible riquesa i varietat que ha assolit la novel·la, en llengua catalana, al llarg del segle en què vivim.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 180

3/6/19 13:15

Ressenyes

181

La poesia catalana al segle xxi. Balanç crític (2018) Margalida Prats Ripoll Universitat de Barcelona mprats@ub.edu

D. A. (2018): Diversos autors, La poesia catalana al segle xxi. Balanç crític, Olívia Gassol i Òscar Bagur (eds.), Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura, Filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

El volum sobre la poesia catalana al segle xxi aplega les intervencions dutes a terme durant la Jornada celebrada el 28 d’octubre de 2016 a l’IEC per iniciativa de la Societat Catalana de Llengua i Literatura amb el propòsit d’oferir un balanç sobre la poesia catalana més recent. Segons s’anuncia al pròleg del llibre, se celebraran biennalment jornades dedicades a novel·la, teatre i assaig, sota coordinació de Francesc Foguet i Boreu. Amb aquesta iniciativa es pretén oferir l’oportunitat de concórrer en el debat crític contemporani.

Cal felicitar els organitzadors d’aquestes jornades que decidissin dedicar la primera al gènere poètic, i a tots els participants l’enfocament dels temes escollits.

Des de la interessant conferència inaugural de Víctor Obiols fins a les perspicaces, realistes i complementàries intervencions a la Taula Rodona que tanca el volum, el lector es pot endinsar en un univers complex i divers, en el qual es mostra la riquesa d’un diàleg intergeneracional i els principals trets de la generació més jove que reinterpreta la tradició i s’expandeix en diverses direccions.

Víctor Obiols, en la documentada i reflexiva conferència inaugural, ressegueix les veus poètiques que conflueixen al segle xxi; hi distingeix els veterans amb ofici, alguns dels quals han publicat la seva obra completa o estan en camí de fer-ho, els poetes de mitjana edat, alguns en vies de consagració i d’altres que publiquen episòdicament, i les generacions joves. En aquesta presentació de veus poètiques, l’autor defuig la presentació de catàlegs i llistats, «els crits de cofoisme i les jeremiades rebentistes»; i opta per endinsar-se en la complexitat del tema a partir de mostrar «angles morts, racons desapercebuts, direccions múltiples i esclats i fluències».

Entre les aportacions interessants d’aquesta conferència hi ha la presentació de les principals fortaleses i mancances del panorama poètic actual, les tendències de la poesia escrita i l’opinió sobre la poesia jove i la política editorial. Com a fortaleses del panorama poètic actual assenyala la coexistència de generacions, estètiques contraposades, formes i tradicions; l’auge de la poesia recitada, la presència de veus poètiques de tot el territori català, la proliferació de dones poetes en la nova poesia i la presència d’autors i editorials, que creen els seus públics. I com a mancances l’autor n’esmenta dues: la falta de crítics que orientin els lectors, sense manipular-los ideològicament o estètica, i la migrada atenció a fer viure i gaudir de la poesia des de l’escola primària.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 181

3/6/19 13:15

182

Llengua & Literatura, 29, 2019

Dintre de la poesia escrita assenyala dues grans tendències: la que sembla que vol trencar, transgredir, i la dels neoformalistes, i considera que hi ha poetes molt competents que no segueixen aparentment corrents d’avantguarda. Pel que fa la jove poesia d’inicis del nou segle, remet a l’estudi de Lluís Calvo, en el qual se la classifica en tres tendències generals —els cripticistes, els neoformalistes i els qui reformulen la seva relació poètica amb la realitat—; Obiols adverteix que aquestes tendències exigeixen precisions i matisos per copsar-les amb claredat, tanmateix en reconeix el seu servei per a l’establiment d’una visió crítica panoràmica.

Pel que fa a la poesia jove, considera que no es pot fer cap balanç, si bé es poden aportar opinions més o menys articulades i obligadament provisionals.

N’esmenta dues: la de Marta Font i Espriu al llibre de l’Encontre de Juneda (2016), on afirma que la poesia catalana gaudeix avui d’una presència múltiple, rica i singular, i la de Lluís Calvo, que parla d’un esclat de noves veus creatives d’arreu del territori català que han contribuït a enriquir el panorama literari.

Quant a la política editorial, l’autor defensa la necessitat d’ajuts per poder oferir edicions crítiques i edicions a l’abast de tots els públics i traduccions de poesia universal, clàssics i contemporanis. Sobre el controvertit tema de l’excés o la migradesa de publicacions, Obiols demana un control de qualitat, car considera que la proliferació no hauria de ser negativa si existís una xarxa i una plataforma de difusió mediàtica dedicada al tema i una legió de crítics que tingués prou en compte la riquesa i varietat de noms i tendències, l’amplitud, el coratge i la mestria tècnica de la poesia catalana del segle xxi.

En suma, el text de la conferència inaugural aporta prou informacions, reflexions i arguments perquè els lectors puguin trobar la resposta a l’interrogant que planteja el seu autor: Som a les envistes d’un nou segle d’or de poesia catalana?

Jordi Florit Robusté tracta de la poesia de l’experiència a partir d’un recorregut diacrònic que abasta des de 1959 fins avui; en presenta una retrospectiva terminològica com a pas previ per preguntar-se quina experiència de la lectura poètica és possible actualment i quina concepció fenomenològica rau rere aquesta nomenclatura. En base a diversos testimonis, presenta diferents concepcions de la poesia de l’experiència, com la de Francesc Parcerisas, segons el qual la poesia de Gabriel Ferrater es basava en dissoldre l’experiència particular en una consciència comuna en la qual l’autor del poema s’atribueix el paper de lector, o la de Margalida Pons que refusa l’oposició taxativa entre poesia de l’experiència i poesia experimental. L’autor recull l’opinió de Josep M. Sala Valldaura i considera inadequat en el context de la fi del segle xx i inicis del xxi encasellar la poesia en conceptes com «realisme», «poesia de l’experiència», «formalisme» i proposa com a substituts «realisme», «retoricisme» i «poesia sígnica», termes equivalents a la tríada de conceptes que defensen diversos crítics: «nova cripticitat», «neoformalisme» i «reformulació dels vincles amb la realitat».

Segons Florit és significativa la distinció de Martin Jay, autor d’estudis sobre l’evolució del terme experiència i els seus diversos estadis, entre dos mots alemanys: erlebnis (vivència, segons la traducció d’Ortega): experiència interna i Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 182

3/6/19 13:15

Ressenyes

183

immediata, unívoca i que suposa ruptura amb allò quotidià, i erfahrung: experiència basada en un procés d’aprenentatge amb un bagatge provinent de la història o de la tradició popular. Com a conclusió planteja una lectura nova de la poesia catalana del segle xx allunyada de taxonomies triàdiques.

Simona Škrabec en el seu interessant discurs sobre la traducció presenta quatre mostres de poetes de dues generacions: Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Jaume C. Pons Alorda i Arnau Pons, que han traduït poetes de diverses èpoques i cultures: Giacomo Leopardi, Walt Whitman, Ezra Pound i Paul Celan. A partir d’aquesta mostra, l’autora defensa l’espai poètic com un espai únic i en mostra les interconnexions entre tradicions, llengües i cultures, així com la complicitat entre la creativitat pròpia i les influències foranes: «tant la lectura de textos literaris de la pròpia cultura com la traducció» eixamplen la concepció mateixa del món: «el món es torna més insegur, però també gairebé infinit.» Škrabec afirma que «Llegir poesia significa voler viure entre llengües, en aquest espai compartit per tots els poetes de tots els temps; instal·lar-se en llocs no segurs, però treballar sempre perquè es facin més habitables», i al llarg del seu text va aportant respostes a la pregunta que planteja a l’inici: A partir de quina tradició ha de treballar l’intel· lectual del segle xxi a Catalunya?

Les aportacions de Carles Morell i Maria Sevilla coincideixen a tractar com se serveixen de la tradició literària algunes veus poètiques de la jove generació. Morell analitza tres llibres: Vell País Natal de Misael Alerm, Quanta aigua clara als ulls de la veïna de Jaume Coll Mariné, i A dalt més alt de Carles Dachs, i mostra la diferent manera d’incloure elements de la tradició esmentada en la construcció de les seves obres. Així, mentre en l’obra de Dachs hi queda més aviat absorbida, en la de Coll Mariné es mostren més obertament els intersticis de l’obra, encara que hi ha elements soterrats que només afloren després d’atentes lectures o relectures.

Maria Sevilla a partir de la ressenya de dues obres, La matinada clara de Maria Cabrera i Quincalla del segle de Guim Valls, mostra la diferent manera d’emprar el recurs de la intertextualitat; mentre en Quincalla del segle aquest recurs no és explícitament remarcable, en La matinada clara hi conflueixen la tradició literària culta i els recursos i formes mètriques de la tradició popular. Sevilla també aporta respostes a significatius interrogants: Què vol dir poesia jove? És l’heterogeneïtat el tret homogeneïtzador d’aquesta mena de generació? Quins són els seus referents i quina relació estableixen amb els seus predecessors?

Les intervencions a la taula rodona moderada per Jordi Florit i amb presència de tres poetes que han treballat en el món editorial: Antoni Clapés, Jordi Cor­ nudella i Francesc Parcerisas, aporten informacions interessants sobre l’impacte dels canvis en el mercat i la indústria editorial en les darreres dècades, la importància d’editorials independents en la difusió de la poesia catalana i la fractura entre l’èxit de públic en els recitals i la migradesa de venda de llibres de poesia.

Les aportacions incloses en la publicació de la Primera Jornada de Literatura Catalana al Segle xxi estimulen la reflexió crítica sobre el fenomen poètic pres en Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 183

3/6/19 13:15

184

Llengua & Literatura, 29, 2019

la seva complexitat, defensen el paper del món educatiu en la formació de lectors competents per gaudir de la diversitat de veus poètiques, no defugen aspectes controvertits del tema, i recorden la importància de disposar d’una oferta editorial que contempli la riquesa de tendències i cultures i la diversitat de lectors. A més, sense ser exhaustives en la tria de temes o d’autors tractats, el fet que apleguin visions més panoràmiques i estudis centrats en obres i que ofereixin diverses mirades sobre el mercat editorial contribueix, sens dubte, a obrir noves perspectives sobre la poesia catalana actual, a suscitar nous interrogants i a estimular nous estudis sobre el tema.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 184

3/6/19 13:15

Ressenyes

185

RESSENYES INDIVIDUALS

Sälzer, Sonja: Der Sprachwandel im metasprachlichen Diskurs auf der Iberi­ schen Halbinsel im 16. und 17. Jahrhundert, Heidelberg: Universitätsverlag Winter, 2016; «Reihe Siegen. Beiträge zur Literatur-, Sprach- u. Medienwissenschaft», 173.

Yvonne Kiegel-Keicher

Justus-Liebig-Universität Gießen, Institut für Romanistik Yvonne.Kiegel-Keicher@romanistik.uni-giessen.de

La monografia es va presentar com a tesi doctoral en la Universitat de Siegen a l’any 2014. El tema central del llibre és el discurs metalingüístic sobre l’origen i el canvi de les llengües que es va desenvolupar en la Península Ibèrica al llarg dels segles xvi i xvii. L’autora es proposa analitzar els conceptes característics i relacionar-los, d’una banda, amb el context extralingüístic i, de l’altra, amb les idees precursores de l’antiguitat i de l’edat mitjana. En el cap. 1 dona una introducció al tema i descriu l’estructura del treball i les seves metes principals. El cap. 2 ofereix un resum de la bibliografia específica i adverteix de les llacunes que existeixen quant al portuguès i al catalano-valencià. En el cap. 3 Sälzer classifica el seu treball com a historiogràfic. A més, anuncia adoptar de manera equilibrada tant l’enfocament extern (que es centra en el context extralingüístic) com la perspectiva interna (des de l’interior de l’obra mateixa), després d’haver optat, en el cap. 1, per una perspectiva particularment externa. En el cap. 4 l’autora determina el marc històric del seu treball i introdueix els conceptes de segle d’or, Renaixement i humanisme fent referència a l’espanyol i a l’italià, mentre que no parla de Portugal ni dels Països Catalans. A continuació Sälzer tracta la situació lingüística del castellà —les altres llengües s’exclouen explícitament com mostra el títol d’aquest cap. 5. Després de donar informacions sobre la situació política en la segona meitat del s. xv l’autora tracta detingudament la dualitat llatí / llengua vulgar des de l’edat mitjana i el desenvolupament del castellà d’una mera llengua de la proximitat a una llengua de la distància. El cap. 6 ofereix una visió de conjunt dels autors tractats i de les seves obres. Mitjançant l’avaluació de diverses biografies Sälzer esbossa un interessant quadre de l’autor prototípic de l’època que descendeix d’una família noble i pertany a una minoria social d’àmplia formació acadèmica, Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 185

3/6/19 13:15

186

Llengua & Literatura, 29, 2019

moltes vegades dependent d’un mecenes, exercint, al mateix temps, un càrrec administratiu o universitari. Després Sälzer es dedica a resumir el desenvolupament de la lexicografia, gramaticografia i ortografia castellanes.

Els cap. 7 i 8, que comprenen l’anàlisi de les doctrines lingüístiques, constitueixen la part central del llibre. No obstant això, es constata un desequilibri nítid entre els dos capítols: el cap. 7, dedicat a les doctrines espanyoles, conté el doble de pàgines que el cap. 8, que analitza tant les obres portugueses com les catalanovalencianes.

En el cap. 7 es descriuen i es documenten tres teories lingüístiques. La primera defensa el concepte del canvi lingüístic —i del sorgiment del castellà— per corrupció (del llatí). Als seus representants més famosos (Nebrija, Valdés i Aldrete) es dediquen els paràgrafs més extensos d’aquest capítol. A més d’ells, l’autora analitza, en paràgrafs addicionals, les gramátiques anònimes de Lovaina del 1555 i del 1559 i els textos de Juan Robles, Alejo Venegas de Busto, Juan de Villar i de Jacinto de Ledesma y Mansilla. La segona teoria considera el basc com a una de les 72 llengües de Babel portada a la Península Ibèrica per Túbal, que constitueix, per això, la llengua preromànica per excel·lència. Com a representants d’aquesta tesi s’esmenten les obres de Lucio Marineo Sículo, Rafael Martí de Viciana, Esteban de Garibay i Andrés de Poza. La tercera teoria, «antihistòrica», que Sälzer presenta és la de Gregorio López Madera. Té el seu fonament en el descobriment dels ploms del Sacromonte i en el debat que aquest esdeveniment va desencadenar. López Madera afirma que va ser la llengua castellana, la qual havia sorgit com a una de les 72 llengües de Babel i que Túbal la va portar a la Península. Sälzer contrasta aquesta teoria del castellà com a llengua original de la Península amb la teoria de la corrupció i les interpreta com a fonamentalment oposades quant a la seva concepció del canvi lingüístic —la primera negant el canvi lingüístic i propagant la immutabilitat de les llengües, i la segona concebent el canvi de les llengües com al seu tret intrínsec. A continuació l’autora discuteix les tesis d’altres representants de la teoria antihistòrica: Luis de la Cueva, Francisco Bermúdez de Pedraza, Bartolomé Ximénez Patón, Gonzalo Correas i Francisco de Quevedo. Ells concorden en l’existència del castellà abans de l’arribada del llatí i en què aquest no va aconseguir mai desplaçar ni canviar aquell. Sälzer funda els seus arguments, com en tot el capítol, en una gran quantitat de citacions originals de les fonts històriques.

En el cap. 8 es presenten les idees que es van desenvolupar en aquella època pel que fa al portuguès i al catalano-valencià. Comença el capítol amb una síntesi de la situació lingüística a Portugal (8.1). En el paràgraf següent (8.2) s’estudia el discurs metalingüístic portuguès, inclou la presentació d’obres i autors i el seu anàlisi respecte a les teories sobre l’origen de la llengua i el canvi lingüístic.

Els autors, que es tracten cadascun en un paràgraf separat, són Fernão de Oliveira, João de Barros, Pero de Magalhães Gândavo, Duarte Nunes de Leão, Manuel Severim de Faria i Álvaro Ferreira de Vera. En la segona meitat del capítol, estructurada de la mateixa manera, segueixen els paràgrafs dedicats al domini catalano-valencià. Es descriu la situació lingüística (8.3) començant per l’expansió del Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 186

5/6/19 8:16

Ressenyes

187

català durant l’edat mitjana i el seu desenvolupament fins a constituir una llengua «oficial» i literària. El debat metalingüístic catalano-valencià es tracta en el paràgraf següent (8.4), on es constata que no existeix un discurs que equivalgui al de Castilla; com que en els segles xvi i xvii les activitats dels autors es limiten més aviat a la defensa del català contra l’ús predominant del castellà, això causa, d’una banda, un autèntic corrent apologètic en els textos i, d’altra banda, provoca constants justificacions per part dels autors —en gran part formulades en llengua castellana— per usar la llengua catalana en les seves obres. A continuació es presenten dos autors del domini catalano-valencià que contribueixen al discurs sobre l’origen de la llengua i el canvi lingüístic: primerament, el ja esmentat Rafael Martí de Viciana, representant de la tesi basca combinada amb la tesi del castellà com a resultat de la corrupció del llatí per l’àrab. Viciana nega, al mateix temps, tot contacte del valencià amb l’àrab i considera el valencià com la llengua més propera al llatí. Segonament, Andreu Bosc, que defensa un vessant de la teoria de la corrupció suposant la bipartició de les llengües romàniques en un primer grup —al qual pertany el castellà— que descendeix directament del llatí, i un segon grup —incloent tant el català com el portuguès— que procedeix, al seu torn, del castellà per mitjà de la corrupció d’aquest últim a força de diverses influències substràtiques i adstràtiques. No obstant això, Bosc atribueix la subordinació sociolingüística del català al castellà, que observa en la seva època, a factors exclusivament extralingüístics i reclama l’elaboració del català.

En el cap. 9.1 es descriuen diverses teories desenvolupades des de l’antiguitat fins a l’edat mitjana que podien haver influït en els enfocaments suara presentats, com per exemple, la teoria del cicle o el concepte de la translatio imperii, tots dos documentats per l’autora mitjançant diverses citacions en llengua llatina. A més, en aquest capítol s’estudien les posicions oposades de naturalistes i convencionalistes i es documenta, en les gramàtiques del Renaixement, la seva repercussió en la tesi de la immutabilitat de les llengües i en la tesi de la corrupció, respectivament.

En la segona part del cap. 9 Sälzer discuteix els antecedents medievals iberoromànics, en què van poder basar-se les doctrines dels segles xvi i xvii (Alfons X el Savi, Diego García, Mosé Arragel de Guadalfajara, Juan de Lucena i dos textos anònims); també es fa referència als models de l’humanisme italià (Dante, Lorenzo Valla, Leonardo Bruni, Flavio Biondo).

En el cap. 10, que concep com a excurs, Sälzer esbossa les posicions que s’adopten sobre el canvi lingüístic en la Península Ibèrica després de l’època estudiada. L’autora es centra en Mayans i Siscar, que sintetitza les idees dels segles anteriors, atribuint el naixement del castellà a la corrupció del llatí. Fent referència a altres autors del s. xviii Sälzer demostra com la situació política a Espanya es reflecteix en la mirada dels autors sobre la llengua. El capítol acaba amb la presentació de tres textos portuguesos del s. xix, que argumenten a favor de l’origen preromànic del portuguès, i un cop d’ull a algunes doctrines metalingüístiques que són —des de fora de la Península (Comenius, Leibniz, Vaugelas, entre uns altres)— paral·leles a les anteriorment exposades.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 187

3/6/19 13:15

188

Llengua & Literatura, 29, 2019

En relació amb l’estructura del llibre es poden criticar —a més del desequilibri en el tractament de la situació espanyola d’una banda, i la portuguesa i catalano-valenciana d’altra banda— tan sols alguns detalls formals en la microestructura de certs capítols, com per exemple la igualació estructural del capítol teòric sobre el concepte de la corrupció (7.2.1) amb els capítols en què es presenten els autors corresponents (7.2.2-7.2.9) o la inexistència d’un capítol 8.4.2 que segueixi al capítol 8.4.1. A més, es podria discutir la utilitat d’un sistema de numeració de les notes que es recomença en cada capítol.

En el cap. 11 l’autora ofereix un resum dels resultats obtinguts en els capítols anteriors, abans de presentar la seva bibliografia, que consta de 17 pàgines d’obres consultades (tant textos recents com ja «clàssics») i de tres pàgines de fonts històriques —minuciosament avaluades al llarg del llibre. El gran mèrit d’aquest treball resideix tant en la cura particular a documentar cada detall de les tesis exposades, com a comprovar les relacions que existeixen, d’una banda, entre el més mínim aspecte de les doctrines analitzades i l’aportació de certes doctrines antecedents i, d’altra banda, entre l’actitud dels autors i el context cultural, social i polític en què van redactar les seves obres.

Carbonell, Jordi: Elements d’història de la llengua catalana, A. Ferrando (ed.), València: Universitat de València, 2017; «Biblioteca lingüística catalana», 33.

Maria Paredes Baulida

Institut Menorquí d’Estudis mariabaulida@gmail.com

Jordi Carbonell ja parlava, durant els anys setanta, d’un projecte il·lusionant que finalment no va poder dur a terme: l’elaboració d’una història social de la llengua catalana, que oferís una visió diacrònica de la llengua fixant l’atenció en les causes de l’evolució de la comunitat lingüística que ell anomenà sempre, seguint Joan Fuster, Països Catalans. Fou per aquesta raó que no només durant aquells anys sinó al llarg dels vuitanta, centrà les seves intervencions acadèmiques i publicacions en aspectes relacionats amb aquest tema, el qual, de fet, havia incoat en un seguit d’articles publicats a Estudis Romànics i al Bulletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona durant els seixanta.

Davant la impossibilitat de fer realitat aquell somni en vida, aquest volum és un digne homentage in memoriam, un més que notable substitut d’aquell que Carbonell, degut a les moltes activitats derivades del seu compromís amb la cultu­ra i la política del país, no va poder publicar finalment: «No tindríem la somiada Història social i política de la llengua catalana, però sí uns Elements d’història de la llengua catalana» tal com assenyala Antoni Ferrando en el pròleg que el precedeix (p. 10). El volum recull divuit textos, publicats entre els anys 1964 i 2007, fins Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 188

3/6/19 13:15

Ressenyes

189

ara dispersos i difícils de consultar, cedits pels seus hereus, impecablement transcrits i editats pel Servei de Publicacions de la Universitat de València i finalment ordenats en cinc blocs cronològics i temàtics per Ferrando. En el primer hi trobem dos articles en què Carbonell exposa el seu projecte; en el segon, cinc textos centrats en la presència catalana a l’illa de Sardenya, fruit dels anys en què fou professor a la Universitat de Càller. El tercer, agrupa cinc estudis fonamentals sobre el català a l’Edat Moderna, el primer dels quals constitueix una panoràmica de la literatura catalana en els anys del tombant del segle xviii al xix i els quatre restants estan centrats en la llengua, la literatura i la cultura a l’illa de Menorca. En el quart, Carbonell es posiciona sobre les característiques del català actual i en el cinquè valora el llegat de quatre mestres i col·legues compromesos, com ell, amb la defensa de la cultura i la llengua del país: Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchís Guarner, Ramon Aramon i Max Cahner.

En el primer article del primer bloc, «Elements d’història social i política de la llengua catalana» (1979) Carbonell estableix el marc conceptual de l’anàlisi sociolingüística que es proposa. Tot seguint el model de Fishman (p. 15), es tracta d’esbrinar primer «qui parla, quina llengua, a qui i quan» i «per què ho fa». Afirma que en el cas de la llengua literària moderna, el català no és el resultat de la imposició d’un dels dialectes, sinó el resultat d’una síntesi de tots ells (p. 16) i, a partir de l’anàlisi de les interferències dels factors externs en el procès històric de la llengua, estableix una cronologia: el català com a llengua nacional (segles xiiixv), el primer període d’interferències exògenes (1516-1713), la repressió a partir del 1713 i la reacció endògena contra aquesta repressió fins al segle xx. En el segon text, «La història lingüística catalana com a expressió d’una unitat cultural» (1984) aporta testimonis de la identificació entre llengua i nació des de l’Edat Mitjana a la Renaixença, fent especial èmfasi en els efectes de la persecució del català en el territori a partir de la Nova Planta: «La repressió, tot intentant dividir, uneix. La reconstrucció de la llengua i de la cultura es fa sota el signe unitari» (p. 41).

El segon bloc es centra en la presència catalana a Sardenya: aplega cinc textos publicats entre 1984 i 2000 (ps. 47-136). El primer, dedicat a la llengua, n’exposa les característiques de l’ús social i territorial, la durada i el rastre que ha deixat el català a l’illa des de l’expedició incoada per Jaume II l’any 1323 a Girona, que tingué com a primera conseqüència la catalanització d’alguns topònims sards. Es tracta d’un text erudit, en què Carbonell aporta nombroses dades històriques a fi d’oferir una contextualització necessària per entendre la petja dels catalans a l’illa i l’evolució del català, que va esdevenir llengua hegemònica en documents notarials entre els segles xv i xvii, tot i que, en l’actualitat, la llengua i la cultura catalanes només continuïn vives a l’Alguer, havent-ne desaparegut l’ús en el cos social del conjunt de l’illa malgrat la persistència d’antropònims i topònims. El segon text, que conté la transcripció d’un pergamí del 19 de maig de 1337 conservat a l’Arxiu capitular de la catedral de Càller escrit en llatí i en català, seria una mostra d’aquesta presència inicial. El tercer, intitulat «La llengua i la literatura medieval i moderna» (ps. 71-90) es centra en l’ús del català en les estructures polítiques i Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 189

3/6/19 13:15

190

Llengua & Literatura, 29, 2019

eclesiàstiques, en documents notarials, dels artesans i privats, i ofereix una panoràmica de la literatura catalana produïda a l’illa: poesia tradicional i culta, hagiografia i altres obres en prosa. S’acaba aquest segon bloc amb dos estudis puntuals: «L’ús del català a l’Arquebisbat d’Arborea (s. xvi-xviii)» i el darrer, sobre l’ús del català en algunes diòcesis sardes, que incorpora en apèndix la transcripció de diversos documents.

El tercer bloc, centrat en l’època moderna, està encapçalat per un estudi de referència: «La literatura catalana durant el període de transició del segle xviii al segle xix» (ps. 137-172). Carbonell no té la pretensió aquí de fer un «inventari d’obres, d’autors ni de gèneres» (p. 137) sinó que intenta copsar la incidència dels esdeveniments sociopolítics en la producció literària de l’àmbit català en el tombant de segle. Parla, en aquest sentit, de pressions exògenes damunt de cadascun dels territoris: «un procés d’imperialisme polític encaminat a incorporar la Catalunya del Nord primer dins el regne de França, de predomini aristocràtic, després dins la República francesa, estat de la burgesia; i un procés del mateix tipus encaminat a incorporar la resta dels Països Catalans primer al regne de Castella, després al regne d’Espanya, en el qual l’oligarquia agrària castellana és la classe dominant. El tercer procés imperialista, el britànic, desapareix després de la pau de Versalles» (ps. 138-139). Diferencia, però, entre en caràcter assimilador de les polítiques francesa i espanyola al Principat, la Catalunya Nord, València i Mallorca i la permissivitat de la dominació británica a Menorca, un fet que explicaria, sobretot, la superioritat de les manifestacions literàries en llengua autòctona a l’illa respecte dels altres territoris. Avala un tractament unitari de la literatura popular a tots els Països Catalans i un estudi separat de la literatura culta. En l’apartat que dedica a la primera, destaca els goigs com un exemple d’un gènere que manté una unitat literària en tot l’àmbit català, que va atraure fins i tot autors cultes com el rossellonès Miquel-Joan-Josep Jaume, l’alguerès Agustí Siré, els menorquins Joan Ramis i Antoni Febrer i el valencià Carles Ros; també el teatre satíric breu, en especial els entremesos o sainets adaptats a partir de models italians i castellans, dels quals s’han localitzat mostres a tot el territori i, finalment, les cançons religioses, corrandes, la poesia profana i les Passions. Pel que fa a la literatura culta, analitza separadament les manifestacions a la Catalunya Nord, les del Principat, el País Valencià, Mallorca i Eivissa i, després, les de Menorca, sempre a partir de les possibilitats de reacció que deixaren a cada zona les pressions políticosocials que l’afectaren. En un balanç final, posa Menorca en el centre de la literatura il·lustrada en català, amb l’obra dels seus tres màxims representants: Joan Ramis, Antoni Febrer i Vicenç Albertí, sorgida en el marc de la normalitat cultural de les dominacions angleses i francesa de l’illa. No obstant això, assenyala la insuficient força demogràfica i econòmica de l’illa per atraure culturalment altres territoris i, sobretot, la davallada cultural que suposà la incorporació a la corona borbònica a principis del xix, de signe contrari a la transformació econòmica i social del Principat que propicià, a partir d’aquells anys, la indiscutible capitalitat cultural de Barcelona, referència a tot l’àmbit català.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 190

3/6/19 13:15

Ressenyes

191

Potser un dels articles més coneguts de Jordi Carbonell és «La cultura a Menorca», publicat a Serra d’Or el novembre de 1964, dins un número monogràfic dedicat a l’illa. En ell fa gala de la seva capacitat de combinar divulgació i erudició en la justa mesura, ja que ofereix una visió diacrònica de la història cultural de Menorca des de l’edat mitjana fins a la primera meitat del segle xx i, alhora, incorpora noves dades, fruit de les seves estades d’estudi a Menorca. Destaca, sobretot, l’apartat dedicat al segle xviii i primers anys del xix, que intitula «un període brillant», o «període menorquí de la cultura catalana», dins el qual tracta la consciència lingüística en la Societat Maonesa, creada el 1778; les manifestacions teatrals i literàries, la historiografia, els epistolaris i els escrits religiosos, científics i tècnics. A les «Notes sobre els Principis de la lectura menorquina de 1804» (1966), estudi sobre un opuscle anònim imprès a Maó, signat per «un Mahonês», Carbonell, a banda d’estudiar-ne el contingut i de proposar inicialment l’autoria d’Antoni Febrer i Cardona (finalment, en unes addenda, aclarirà que s’ha pogut demostrar l’autoria de Joaquim Pons i Cardona) ofereix una biografia i un primer catàleg dels manuscrits de Febrer que ell mateix va localitzar a Maó, a la Casa Victory de Febrer i publica en apèndix els dos prefacis de les seves gramàtiques (1804 i 1821), dues cartes de Febrer al Comte d’Aiamans (1821 i 1824) i afegeix, a posteriori, dues cartes localitzades a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en què es demostra l’autoria de l’obra (sobre aquest tema, vegeu també Ginebra, Pons & Paredes 1998). Es clou el tercer bloc amb «Els gramàtics i els lexicògrafs menorquins anteriors a Francesc de Borja Moll» (ps. 277-298), publicat el 1994. Carbonell ofereix un seguit de consideracions, amb una completa informació sobre autors i obres cabdals, referent a la tradició gramatical i lexicogràfica menorquina a partir de l’obra d’Antoni Febrer, que estructura de la manera següent: un primer període (segona meitat del xviii fins ben entrat el xix) en què es fomenta l’ús escrit del català de Menorca i se’l considera punt de partença per a l’estudi d’altres llengües; un segon període, a partir de la segona meitat del xix, en què el menorquí està supeditat a ser només una eina d’aprenentatge del castellà, i un tercer període, des de principis del segle xx (en especial a partir del Primer Congrés de la Llengua Catalana del 1906), en què «es reprèn l’estudi de la llengua en ella mateixa» (p. 278), que culmina amb la figura de Francesc de Borja Moll.

El quart bloc, intitulat El català hodiern, aplega dos textos: «El català com a llengua de cultura moderna» i «Escriure en castellà a Catalunya» (ps. 299- 322).

En el primer, un discurs inaugural del curs 1983-84 a l’Institut d’Estudis Catalans, Carbonell intenta situar en el context dels anys vuitanta l’efecte de les iniciatives dutes a terme pels catalans els cent cinquanta anys anteriors a fi de retornar la llengua pròpia a la categoria d’idioma de cultura. Del to apologètic d’alguns discursos pronunciats a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona a finals del xviii, les polèmiques a la premsa i la gramàtica de Ballot de les primeres dè­ cades del xix i la identificació de llengua i pàtria dels autors de la Renaixença, s’arriba a les Normes ortogràfiques de 1913, un pas de gegant per a la codificació de la llengua, que es consolidaria el 1918 amb l’aparició del Diccionari ortogràfic Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 191

3/6/19 13:15

192

Llengua & Literatura, 29, 2019

i la Gramàtica catalana de Fabra. Referint-se a la normalització lingüística, fa esment de l’atenció que requereixen els diversos registres de la llengua i a la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans que, com a acadèmia de la llengua, ha de vetllar per la gramàtica i la lexicografia, per l’elaboració sistemàtica i continuada de la terminologia científica i per la sedimentació d’un estàndard als mitjans de comunicació. En el segon text, publicat a Serra d’Or el 1977, ofereix unes lúcides consideracions sobre la diversitat de criteris i actituds d’alguns escriptors catalans o residents a Catalunya que han escrit en castellà.

Per acabar, el cinquè i últim bloc aplega quatre homenatges a amics i mestres, entre els quals cal destacar el dedicat a Ramon Aramon, que inclou dos textos: un, publicat a Estudis Romànics l’any 2000, i l’altre, que reprodueix el discurs que Carbonell pronuncià el 19 de juliol del mateix any en l’acte de comiat a Aramon, en el qual destaca la seva capacitat de ser el «motor» de la resistència cultural durant els anys de la clandestinitat, des que, el 17 d’abril de 1942, participés en la reiniciació de les activitats de l’extingit Institut d’Estudis Catalans i en fos nomenat Secretari General. Destaca que, a més de crear la revista Estudis Romànics el 1947, va promoure la creació dels Estudis Universitaris Catalans, «on es van formar en la catalanitat, la llibertat i la democràcia tot de joves estudiants desencisats de la Universitat oficial, decadent i espanyolitzada» (p. 348), entre els quals, el mateix Jordi Carbonell.

Tal com assenyala Antoni Ferrando al final del seu pròleg, amb la publicació d’aquest volum s’acompleix, tot i que sigui parcialment, un somni permanent de Jordi Carbonell. Però aquests Elements d’història de la llengua catalana, més enllà de les notables aportacions en els àmbits de l’estudi de la codificació i de l’ús social de la llengua, ofereixen reflexions, propostes i análisis acurades en els àmbits de la literatura i de la cultura, desvelant autors i textos de tots els territoris de l’àmbit lingüístic que, gràcies a Carbonell, estan a disposició dels estudiosos i han entrat en la nostra història literària i cultural. En la majoria d’aquests textos hi trobem un mateix afany: cercar com es concreten les reaccions endògenes front a les interferències exògenes i la repressió de la llengua catalana, un senyal ben clar que l’erudició, la profunditat i la capacitat divulgadora de la seva prosa entenedora i clara són indestriables del compromís i afany de servei al país de Jordi Carbonell.

BIBLIOGRAFIA Ginebra, Pons & Paredes (1998): Jordi Ginebra, Antoni Joan Pons, Maria Paredes, «Dos documents sobre els Principis de la lectura menorquina (1804) de Joaquim Pons i Cardona», dins Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny, I, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Biblioteca Abat Oliba», 187, ps. 109-118.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 192

3/6/19 13:15

Ressenyes

193

Duque, Eladio: Las relaciones de discurso, Madrid: Arco/Libros, 2016; «Cuadernos de Lengua Española», 127.

Josep Besa Camprubí

Universitat de Barcelona jbesa@ub.edu

També denominades relacions retòriques o relacions de coherència, Eladio Duque ens ofereix en aquest llibre una proposta d’ordenació de les relacions de discurs, és a dir, dels tipus de connexió semàntica entre els enunciats del text, i que són responsables del que se n’ha dit coherència textual. Duque segueix de prop la Teoria de l’Estructura Retòrica, o TER (Mann & Thompson 1988), potser la línia de recerca en aquest camp que ha tingut més impacte, però la sotmet a una revisió profunda. De la TER en manté: (a) la distinció entre relacions multinuclears i relacions mononuclears (amb un canvi de nomenclatura: Duque les denomina, de manera més transparent, relacions lineals i relacions jeràrquiques, respectivament) i (b) la definició de les relacions. Per contra, (a) conserva de la llista de relacions només aquelles que són més freqüents en el corpus de relacions en espanyol RST Spanish Treebank (Da Cunha, Torres Moreno & Sierra 2011) —així, de vint-i-quatre relacions passem a setze—, (b) agrupa les relacions en categories o famílies, i (c) identifica les relacions afins, és a dir, aquelles amb les quals es pot confondre cada relació. Les dues darreres operacions constitueixen sens dubte la innovació més important del llibre: gràcies a elles tenim no una llista additiva de relacions, sinó un mapa de relacions molt útil a l’hora d’afrontar l’anàlisi de l’estructura semàntica dels textos. A més, seguint la línia de treballs previs (Duque 2011 i 2014), en el tercer i darrer capítol l’autor estudia els senyals lingüístics que ens permeten identificar els diferents tipus de relacions.

Les famílies de relacions que considera Duque es basen en els principis tradicionals que regeixen la connexió entre les idees, els quals es remunten al Tractat de la naturalesa humana (1739) de David Hume, i són, com és sabut, la semblança, la contigüitat i la causalitat. Per fer-nos entendre l’especificitat de cada principi, Duque ens presenta diferents situacions que il·lustren aquests tres trajectes que pot seguir el «tren de les idees» (se serveix també, així mateix, d’un símil cinematogràfic). D’aquesta manera, hi ha semblança si pensem en un objecte, com ara un llibre, i passem a pensar en un objecte de la mateixa classe, és a dir, en un altre llibre (en termes de llenguatge cinematogràfic, tenim una successió de plans diferents que indueixen l’espectador a comparar, és a dir, a trobar punts de semblança i de diferència entre ells). Hi ha contigüitat o ampliació si pensem en una habitació d’una casa i passem a pensar en els quadres de les parets o en la següent habitació de la casa (un únic pla seqüència que progressa o bé mitjançant desplaçament lateral, mostrant noves entitats contigües en l’espai o en el temps, o bé mitjançant acostament i allunyament, aprofundint en els detalls d’entitats introduïdes prèviament o presentant el context en què es troben aquestes entitats). I hi ha causalitat si penLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 193

3/6/19 13:15

194

Llengua & Literatura, 29, 2019

sem en la mort d’un ésser estimat i passem a pensar en el dolor que aquesta mort ens produeix (tant podem tenir un únic pla com una successió de plans diferents: el que importa és que l’espectador ha de reconstruir la trama del discurs amb plans absents, però implícits, que relacionen els esdeveniments presentats).

Duque sembla ordenar les tres famílies de relacions en un continu de menys a més informativitat (i diem «sembla» perquè no és explícit en aquest punt), raó per la qual la seqüència semblança-contigüitat-causalitat que acabem de veure esdevé, en el capítol central del llibre —en què l’autor explica amb detall les característiques de cada família de relacions (i de cada relació particular en el si de la seva família)—, contigüitat-semblança-causalitat. En efecte, les relacions de contigüitat «presentan sus miembros como conectados en el orden natural de las cosas. No hay discontinuidades entre ellos y la operación perceptiva que proponen es una progresión espacial o temporal» (p. 23); en canvi, les relacions de semblança «no se basan en el orden natural de las cosas y en ellas no interviene la progresión espacial o temporal, sino la interrupción y comparación», i són, «por norma general, relaciones más informativas que las de contigüidad» (p. 33). Per la seva banda, les relacions de causa «requieren la participación activa del receptor y son muy informativas» (ps. 39-40).

I defensa que, dins de cada família, hi ha relacions més prototípiques o centrals que altres. Així, són prototípiques, a la família de les relacions de contigüitat, l’elaboració i la seqüència (i són perifèriques la resta: la circumstància, el fons, la preparació i la interpretació); a la família de les relacions de semblança, són prototípiques la llista i el contrast (i no ho són, en canvi, la reformulació i l’antítesi); i a la família de les relacions de causalitat ho són la causa, el resultat i la condició (i no l’evidència, el mitjà i el propòsit). Partint d’un mateix enunciat inicial, els tres segments següents il·lustren relacions de discurs prototípiques de cada una de les tres famílies: 1. El Joan neteja la boca del nen amb un mocador. Té els ulls brillants. (Elaboració) 2. El Joan neteja la boca del nen amb un mocador. La Maria dona menjar al gat. (Llista) 3. El Joan neteja la boca del nen amb un mocador. El nen es posa a plorar.

(Causa) Com hem dit abans, un dels encerts del llibre és la identificació de les relacions afins i, doncs, de les relacions amb les quals es podria confondre cada relació.

Així, per posar només un exemple, de la relació de llista se’ns en diu que és propera a les relacions d’elaboració i de seqüència; l’autor, però, indica les pistes que ens poden ajudar a distingir-les: Tanto la relación de Lista como la de Elaboración están especializadas en la progresión temática, pero mientras que la Lista introduce entidades indepenLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 194

3/6/19 13:15

Ressenyes

195

dientes en cada uno de sus miembros, la relación de Elaboración recupera entidades previamente introducidas. Igualmente, la relación de Lista es cercana a la de Secuencia, ya que las dos son relaciones lineales que introducen múltiples elementos para construir un conjunto. Sin embargo, en la relación de Secuencia, frente a la de Lista, estos elementos están siempre ordenados temporalmente.

La sistematització dels senyals que permeten identificar les relacions que Duque fa en el darrer capítol és també d’allò més encertada, i és un complement ben útil: el viatge, que ha començat amb la coherència, acaba de manera natural i lògica amb allò que la manifesta i que ens ajuda a detectar-la: la cohesió. Duque distribueix el terreny en senyals no anafòrics i senyals anafòrics: dins el primer camp inclou els marcadors del discurs (sovint denominats també connectors parentètics), les estructures paral·leles, els canvis de tòpic, els marcs temporals, els adverbis de l’enunciat i de l’enunciació, els gerundis i participis absoluts, el temps i l’aspecte verbal, la modalitat enunciativa, el lèxic, i el gènere i el format textual; dins el segon, les anàfores coreferencials, les anàfores amb valor proposicional i les etiquetes discursives (López Samaniego 2014), els adverbis demostratius, els díctics textuals i les expressions metadiscursives, les anàfores associatives i les catàfores.

Fent llum en l’esmunyedissa qüestió de les relacions de discurs, doncs, Duque contribueix al coneixement de la construcció de la coherència textual i posa al nostre abast un estudi d’una gran utilitat. Sempre amè i clar, i mai dogmàtic, en traurà profit tota persona interessada en la gramàtica interoracional, ja sigui de l’espanyol o del català, que en aquest àmbit són molt semblants.

BIBLIOGRAFIA Da Cunha, Torres Moreno & Sierra (2011): I. Da Cunha, J.M. Torres Moreno i G. Sierra, «On the Development of the RST Spanish Treebank», dins Proceedings of the 5th Linguistic Annotation Workshop. 49th Annual Meeting of the ACL, ps.

1-10.

Duque (2011): E. Duque, «Integración de conocimiento en las relaciones de discurso», Tonos. Revista Electrónica de Estudios Filológicos, 21. En línia a: <https:// www.um.es/tonosdigital/znum21/index.htm> Duque (2014): E. Duque, «Signaling causal coherence relations», Discourse Studies, 16.1, ps. 25-46.

López Samaniego (2014): A. López Samaniego, Las etiquetas discursivas: cohesión anafórica y categorización de entidades del discurso, Pamplona: Eunsa.

Mann & Thompson (1988): W. Mann i S. Thompson, «Rhetorical Structure Theory: Toward a Functional Theory of Text Organization», Text, 8.3, ps. 243-281.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 195

3/6/19 13:15

196

Llengua & Literatura, 29, 2019

Ginebra i Serrabou: Jordi Ginebra i Serrabou, La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Guia pràctica, Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2017; «Biblioteca Digital», 13.

Xavier Marzal Doménech

Tècnic lingüístic del Servei Lingüístic de la Universitat Oberta de Catalunya jmarzald@uoc.edu

La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Guia pràctica és una obra absolutament necessària dins el context sociolingüístic de la llengua catalana. La publicació de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC) va deixar lingüistes, professors, traductors, correctors, escriptors —val a dir, tot el sistema social més o menys encarregat de treballar amb la llengua i de vetllar per l’ús lingüístic eficient— davant l’obligació de conèixer, jutjar i assumir els canvis que pogués haver-hi en aquesta gramàtica. I aquí topem amb l’escull monumental que fa tan oportú l’opuscle de Ginebra: la GIEC és una obra complexa, llarga (quasi 1.500 pàgines), feixuga (35 epígrafs, 204 apartats, 421 subapartats i encara 286 subsubapartats), tècnica i molt especialitzada (la terminologia lingüística emprada renova considerablement les etiquetes ja tradicionals i conegudes).

Atesa, doncs, la dificultat d’arribar a conèixer el contingut de la gramàtica, el que els especialistes i un públic una mica més ampli necessitaven era fonamentalment saber quins canvis normatius contenia la nova gramàtica. Sabent que l’obra de l’IEC no funda, és clar, una nova normativa, sinó que és una continuació i ampliació de la normativa fabriana amb alguns canvis, el que els usuaris conscients de la llengua necessitaven era un compendi d’aquests canvis: tenir clar allò que abans no era permès i ara ho és —casos de restricció normativa menor—, o allò que potser s’esperava que canviés i no ha canviat. És justament tot això el que intenta resoldre La nova normativa de Jordi Ginebra. L’obra era una necessitat social, per a ajudar a «baixar» el contingut de la GIEC de les altes esferes dels redactors de l’obra al nivell dels especialistes que treballen directament amb el català. S’ha repetit sovint que la GIEC no és per al públic general i que és per a especialistes: i podria pensar-se que Ginebra ha fet aquest treball de difusió per al públic general. Creiem, però, que en la GIEC i en l’opuscle de Ginebra cal veure-hi una estratificació social distinta: més aviat diríem que la GIEC és per a doctors i lingüistes hiperespecialitzats i l’obra de Ginebra és per a especialistes i tècnics. Cap de les dues no és per a un públic ampli.

L’aspecte més positiu —i útil i pràctic— del treball de Ginebra és que sintetitza justament els canvis: allò que cal saber per a «anar fent», per a continuar treballant amb la llengua aplicant la normativa (i sense haver-se d’empassar íntegres les 1.500 pàgines de la GIEC). És una obra d’extracció i síntesi dels canvis normatius, que havia de ser escrita per algú amb un coneixement altíssim de la normativa anterior i dels comentaristes d’aquell estat de la normativa, per a Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 196

3/6/19 13:15

Ressenyes

197

poder fer-ne la comparació amb la GIEC. És important, també, explicar el que no és aquesta obra: no és una valoració de la GIEC ni una reflexió sobre la posició d’aquesta gramàtica en la història de la llengua catalana; com diu el mateix Ginebra, no és «una anàlisi crítica de la nova normativa».

El llibret s’estructura en vuit apartats: l’índex, per error, n’esmenta sis; i lamentablement no és l’únic error tipogràfic, cosa que demostra que l’obra va ser editada massa de pressa o amb una certa precipitació, potser per la voluntat de respondre tan aviat com fos possible a la necessitat social de què parlem. Els apartats són: propòsit de l’obra; introducció, sobre el model de gramàtica que ha escrit l’Institut i sobre la intenció de l’obra de Ginebra; els quatre apartats que constitueixen el gruix de l’obra: un per als usos gramaticals fins ara condemnats i ara admesos, un altre per als usos que no canvien però que alguns autors o sectors d’usuaris demanaven o esperaven que canviessin, un sobre informacions noves de la GIEC i punts poc resolts, i un sobre les novetats de l’ortografia; un apèndix dedicat, ben oportunament, a explicar el sentit d’algunes de les noves etiquetes gramaticals que fa servir la GIEC (un dels aspectes que dificulta més la comprensió d’aquesta nova gramàtica); finalment, un apartat de bibliografia.

L’apartat més important per als lectors és, sens dubte, el d’usos fins ara condemnats i ara admesos: són els canvis efectius sobre la normativa el que la gent vol saber. Qui vulgui conèixer quins són aquests canvis, en tindrà prou de llegir aquest apartat.

Com a aspectes qüestionables del llibre de Ginebra, cal dir que els problemes que mostra són clarament deutors de la mateixa GIEC: les dificultats tant expositives com interpretatives que conté són conseqüència del fet que la GIEC és excessivament abstrusa, complexa i difícil d’interpretar. La qüestió més delicada és, potser, saber què és vàlid i què no és vàlid en els diferents usos i registres. És sabut que la GIEC ha optat deliberadament per eliminar les etiquetes de correcte/ incorrecte en el redactat de tota l’obra: s’ha recorregut, en canvi, a un reguitzell d’expressions per a intentar exposar la validesa de segons quins usos en els diferents registres. Però aquestes expressions de la GIEC són excessives en nombre i confusionàries en el sentit: fa la impressió que hi ha massa etiquetes que poden voler dir el mateix (i si no volen dir el mateix, el matís diferenciador no és clar).

Ginebra extreu de la GIEC fins a tretze d’aquestes expressions: preferible en els registres formals, propi dels registres formals, més habitual en els registres formals, l’habitual en registres formals, més habitual en llengua escrita, més corrent i preferible, s’usa preferentment, preferentment, se sol mantenir en registres formals, tendència en els registres formals, forma tradicional, tradicional i preferible en els registres formals, més habitual. La GIEC, no hauria d’haver reduït el nombre d’aquestes expressions? No hauria convingut delimitar-ne l’abast i el valor? Davant d’aquesta casuística tan complexa, és normal que l’obra de Ginebra tampoc no pugui aclarir amb precisió l’abast normatiu i de registre de cada ítem comentat. És més: com que Ginebra, contràriament a la GIEC, sí que decideix de fer servir correcte/incorrecte, el lector pot intuir o témer que la decisió de Ginebra de Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 197

3/6/19 13:15

198

Llengua & Literatura, 29, 2019

qualificar de correcte o incorrecte un ítem inclogui un matís interpretatiu seu.

Potser en aquest punt hauria estat més realista i fiable que Ginebra es limités a reproduir les etiquetes de la GIEC, sense arriscar-se a fer servir correcte/incorrecte. Davant d’aquesta possible subjectivitat, el lector no té més remei que recórrer a les pàgines originals de la GIEC per saber amb exactitud què hi diu l’Institut.

Un exemple sobre aquesta qüestió: el verb haver-hi i la concordança o manca de concordança amb el seu argument intern quan va en plural. La forma fins ara considerada correcta és Hi ha cadires, sense concordança. D’acord amb la GIEC, és ara correcta la forma Hi han cadires, amb concordança? L’assumpte és tractat a la pàgina 850, on s’explica (en lletra petita) quins dialectes fan aquesta concordança i quins no, i es diu que «la manca de concordança és l’ús consolidat en els registres formals». D’això, Ginebra en trau la conclusió que Hi han cadires és «solució incorrecta»… però Nogué (2018: 126-128) afirma que «la GIEC no diu que la concordança no sigui acceptable, i per tant de l’explicació que dona se n’ha de deduir que en valencià i en català central és normativa». Si dos grans especialistes com Ginebra i Nogué arriben a conclusions contràries, és que alguna cosa falla a la GIEC a l’hora de manifestar la seva potestat normativa.

D’aquí arribem a una conclusió important: l’obra de Ginebra no eximeix de la consulta directa de la GIEC. Ginebra recull els canvis i les novetats i en sintetitza el valor normatiu últim; però l’abundància d’informació, matisos i punts conflictius dins la GIEC fa que la persona que consulta l’obra de Ginebra necessiti finalment anar a les pàgines directes de la GIEC. Ginebra ofereix una bona porta d’entrada a les novetats de la GIEC i facilita la trobada dels punts de la gramàtica en què es comenten aquestes novetats (cada ítem porta els números de les pàgines de la GIEC en què es tracta el tema); però la consulta de la GIEC es fa inevitable i pràcticament cal fer sevir totes dues obres alhora. Potser caldria entendre el treball de Ginebra així: com un índex amb caràcter de brúixola per a atrevir-se a navegar per les espessors de la nova Gramàtica de la llengua catalana.

BIBLIOGRAFIA Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Nogué (2018): Neus Nogué Serrano, La nova normativa a la butxaca, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 198

3/6/19 13:15

Ressenyes

199

Nogué Serrano, Neus: La nova normativa a la butxaca. L’Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana: principals novetats, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018. 1a reimpressió.

Joan Costa Carreras

Universitat Pompeu Fabra, Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge joan.costa@upf.edu

Neus Nogué és una veu amb autoritat moral en l’àmbit de la reestandardització del català. L’avalen molts anys d’assessora lingüística, de formadora d’assessors lingüístics, de treballadora de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i, ara, de professora dels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, on participa en el Postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials. Aquesta dilatada carrera ha donat uns quants fruits acadèmics, dels quals ara destacarem Les principals novetats de l’Ortografia Catalana (2017) i de la Gramàtica de la Llengua Catalana (2016) de l’Institut d’Estudis Catalans (2016). I continua donant fruits a través del seu blog «En altres paraules» (<http://en-altres-paraules.blogspot.com/>).

Ja han aparegut altres ressenyes de la «1a edició»1 d’aquest llibre. Estem d’acord amb la d’Albert Pla («Explicar la norma des d’un respecte flexible i didàctic», a Ara, 8/9/18), que afirma que aquest llibre és «importantíssim per poder digerir el canvi substancial que suposa per a la normativa del català l’aparició, a finals del 2016, de la gramàtica de l’IEC» i que és «una altra lectura imprescindible per als professionals de la llengua». En destaca l’«utilíssim índex analític» i afirma que «reflecteix també una mirada sobre la GIEC […] còmplice ([no] asèptica [ni] escèptica). Agradarà més i serà més útil a qui es vulgui limitar a conèixer la norma». I continua: «la professora de la UB. […] mirant sempre de legitimar [l’autoritat de l’IEC], intenta fer-ne una lectura flexible i oberta». Entrant en un punt molt controvertit, la concordança del verb haver-hi amb el SN que el segueix, Pla afirma: «Nogué assegura que en català central i valencià la concordança és normativa (fins i tot això ja ho dedueixo jo­en registres formals). [Nogué] relativitza [la frase de la GIEC que diu que «la manca de concordança és l’ús conso1. Sorprèn que en la versió del llibre que ressenyem, del juny de 2018, s’inclogui a la portada, destacat, un botó amb la inscripció «2a edició», mentre que en els crèdits hi consta que és la «primera reimpressió de la primera edició». Segons el Termcat (<http://www.termcat.cat/ca/Cercaterm>), una edició és «qualsevol de les reproduccions successives d’una obra, feta pel mateix editor o no, quan el text ha estat revisat o modificat» i una reimpressió (<http://www.termcat.cat/ca/Cercaterm/>) és un «tiratge que pot incorporar alguna modificació menor respecte d’un tiratge precedent de la mateixa publicació». Feta una comprovació de les notes que vam anar prenent en la 1a edició, la conclusió és que se n’ha fet una «reimpressió»: si no anem errats, només s’han esmenat un error de picatge de la p. 64 i una badada de redacció de la p. 91.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 199

3/6/19 13:15

200

Llengua & Literatura, 29, 2019

lidat en els registres formals»] assegurant que es tracta d’una simple constatació i que el paràgraf on apareix és de lletra menuda («prescindible per a l’aplicació de la norma») i no pot invalidar la lletra grossa precedent.»

Aprofitarem aquesta ressenya de Pla per bastir la nostra per a un públic acadèmic. Desenvoluparem el «canvi substancial» que és la GIEC, l’al·lusió a l’estructura de l’obra de Nogué i el comentari que fa de la «mirada» de la professora de la UB. Pel que fa a la innovació que és la GIEC, creiem que no podia ser d’una altra manera: l’Institut d’Estudis Catalans (Gramàtica de la llengua catalana, 2016: xxi) afirma que «totes les gramàtiques […] reflecteixen l’estat de la lingüística de la seva època». Si mirem els manuals que havien intentat desenvolupar la normativa fabriana fins al 2016, no destaquen per reflectir cap teoria explícita de la lingüística. El que ha passat a l’IEC és que la «comissió de l’R+D gramatical» de la Filològica va elaborar el prototip de gramàtica aprofitant la teoria lingüística del segle xxi i els plens de la Secció i de l’IEC la van aprovar. El resultat és un producte innovador que sobrepassa, no sols els usuaris finals, sinó la majoria dels intermediaris (professorat i assessors lingüístics): hi ha actualment massa distància entre els teòrics i els parlants. ¿Havien de renunciar els elaboradors de la gramàtica al fabulós cabal de coneixements que es tenen ara de la llengua? Per tant, amb aquesta gramàtica calen obres com les de Nogué. Però, a més, seria molt convenient que la mateixa Secció Filològica publiqués, com feia Pompeu Fabra o fa el mateix Termcat, el raonament que hi ha darrere, si més no, de les decisions més controvertides.

Quant a l’estructura de l’obra de Nogué, a part de l’utilíssim índex analític, l’obra consta d’una «Introducció» que situa el lector pel que fa a la GIEC, 48 de «les novetats normatives més recents» i una breu bibliografia usada per l’autora.

En la introducció de 5 pàgines, l’autora parla de l’Ortografia i la Gramàtica: del contingut, de l’autoritat, dels objectius, de l’adopció d’un plantejament bàsic de diferenciació funcional i de l’alternança entre descripció i prescripció. Finalment, presenta el seu llibre: «una selecció de novetats normatives» exposades «d’una manera clara i assequible per a un públic no expert en llengua». El que hauria de ser el capítol 6 és un recull de definicions de termes lingüístics que poden ser desconeguts per al lector (on només trobem a faltar la definició de enunciatari, usat a la p. 119). Cada comentari acaba amb l’apartat «Potser et preguntes…», que, o anticipa respostes a possibles preguntes del lector, o el remet als apartats de la GIEC on es tracta l’aspecte comentat, amb la clara voluntat d’acostar-se al lector amb el tuteig i fer-li perdre la mandra de consultar la gramàtica.

La complicitat (no asèptica ni escèptica) de la mirada de la professora de la UB, buscant sempre legitimar la GIEC, es reflecteix en el comentari sobre la concordança de haver-hi. Però, malgrat la relativització de l’afirmació de la GIEC, a la pàgina 48 hi trobem escrit «Hi ha noms…»: ¿és una mostra de disciplina coherent amb la relativització de l’autora? També són mostres de disciplina «ha estat» (p. 13) ­forma prioritària per a la GIEC (§ 9.9.2), però que Nogué (<http://en-altres-paraules.blogspot.com/search?q=sigut>) dona com a secundàLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 200

3/6/19 13:15

Ressenyes

201

ria respecte de sigut) i «es dona» (p. 67). En canvi fa servir esclar (p. 90), grafia no acceptada per la GIEC (§ 22.2.2, 34.7.3c i 35.2.3), i l’interrogant inicial (pràctica «desaconsellada» per la Secció Filològica).

No podem evitar d’aturar-nos en l’afirmació nogueriana sobre la concordança de haver-hi. Diu a la p. 128 que «la GIEC […] diu que “la manca de concordança és l’ús consolidat en els registres formals” […]», assegurant que es tracta d’una simple «constatació». Si és una simple constatació o no, no depèn del text de la GIEC: és cert que la frase és una oració declarativa que estableix una identificació entre el que hi ha a l’esquerra del verb i el que hi ha a la dreta. Però en la interpretació dels textos, a més de la força locutiva, hi ha la il·locutiva: el que vol dir qui parla o escriu, cosa que només sap ell. Aquesta gramàtica es defineix com a descriptiva i prescriptiva, i és cert que no és fàcil saber quan passa d’una il·locutivitat a l’altra: però és evident que la descripció està al servei de la prescripció; si no, ja teníem la Gramàtica del català contemporani en tres volums. En tercer lloc, en tot acte de parla, hi ha la força perlocutiva: què aconsegueix qui parla o escriu, com s’interpreta el seu text. Nogué interpreta aquesta frase com un passatge descriptiu, com una mera informació. Però és igualment legítim preguntar-se per què i per a què la GIEC il·lustra el lector amb aquesta informació. Nosaltres ens inclinem a pensar que dona arguments al lector perquè decideixi si adopta la concordança o no: ‘sàpigues que si fas la concordança t’inscrius en una llarga tradició ben establerta; si no la fas, te n’apartes’. Ha arribat l’hora, doncs, que parlants a­ mb la destresa que reclamava la presidenta de la Secció Filològica a la GIEC­resolguin dubtes i facin efectiva la sentència clàssica: l’ús decideix. Seria molt estrany que aquesta gramàtica, un text orientador de més de 1.400 pàgines, es dediqués a donar informacions sobreres o curioses.

Si passem a altres aspectes concrets, comentarem el que en podríem dir dues omissions, l’una parcial i l’altra sobre una descripció-prescripció revolucionària de la GIEC. Pel que fa a la primera, en el capítol 12 Nogué aborda les orientacions sobre les preposicions per i per a davant d’infinitiu. Hauria ajudat el lector saber que, dels tres «sistemes» exposats per la GIEC, la gramàtica fa servir el «tradicional»: si qui codifica en tria un, es pot interpretar que és el que avala amb la seva pràctica. Pel que fa a la revolució a la GIEC, ens referim a una informació sobre el relatiu què. A la tardor de 2017 vam descobrir que la gramàtica (quadre 27.2 i § 27.4.2.3) accepta les frases La persona amb què parlàvem coneix el teu pare, Li presentaré la família a què vostè al·ludeix, El malnom permetia destriar millor la persona de què es tractava i Està en pugna contra la gent amb què no fa gaire havia fet negocis, en què els mots persona, família i gent, referits a persones, són antecedents del relatiu què. La nostra sorpresa va ser compartida, a través de comunicacions personals, per sis col·legues universitaris, entre ells Jordi Ginebra i Nogué, tots dos autors de sengles manuals divulgatius de la GIEC. El primer va admetre conèixer aquesta descripció però haver-la descartada davant del desconcert que podria causar en un lector poc format. Nogué va dir que no se n’havia adonat. No en parla en aquest llibre ­com tampoc, si no ens equivoquem, al seu Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 201

3/6/19 13:15

202

Llengua & Literatura, 29, 2019

blog «En altres paraules» (28/10/18)­: cal suposar, doncs, que segueix el criteri de Ginebra de no difondre aquesta novetat. Però algú ho haurà de fer, ja que el DIEC2 escriu: «tot -a: […] 3 2 pron. [LC] Totes les persones de què es tracta. » (Ve del diccionari Fabra.) «família: 1 7 [AN] família monoparental Família en què només conviuen o bé el pare o bé la mare amb un o més fills.» (En aquesta frase qui seria agramatical.)

Malgrat les informacions discutibles i les omissions ­que tota obra humana conté­, és evident que cal celebrar la publicació d’aquest llibre, no sols perquè va néixer de la petició d’un col·lega literari dels Estudis de Filologia Catalana de la UB que trobava molt aclaridors els comentaris de l’autora al seu blog i dignes de ser publicats com a llibre, sinó també perquè una reimpressió al cap de tres mesos indica que té un públic que l’espera.

Nicolau d’Olwer, Lluís: Pere Abelard. Un humanista del segle xii, edició a cura de Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum 2017; «Exemplaria Scholastica», 7. Óscar de la Cruz

Universitat Autònoma de Barcelona oscar.delacruz@uab.cat

La «nota del curador de l’edició» ens situa perfectament en els antecedents d’aquest llibre (ps. 13-16), unes circumstàncies que, en si mateixes, resulten apassionants. El llibre que el lector té a les mans és una obra inèdita del gran hel· lenista Nicolau d’Olwer (1888-1961), tot i ser justament més reconegut pels seus estudis medievals. Es tracta d’un manuscrit inacabat que D’Olwer hauria anat composant durant un llarg període de vint anys —segons es dedueix per l’existència de diversos estudis publicats pel mateix D’Olwer a partir de 1945. Tot i així, l’estudi sobre la biografia intel·lectual de Pere Abelard resultà finalment força avançat i només mostra la manca d’un breu capítol final i una revisió completa.

El títol també és deduït entre la seva correspondència amb Rafael Tasis (p. 15), ja que l’original n’està mancat. El manuscrit mecanografiat es troba actualment dipositat a l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, després que Jordi Rubió i Balaguer i que Manuel Mundó i Marcet varen acaronar la idea de veure’l publicat, i on l’ha trobat Josep Batalla encomanat pel mateix desig. El manuscrit, doncs, ha acabat en bones mans, ja que el mateix Batalla és un bon expert en Pere Abelard, com demostra amb l’aparició del seu llibre, publicat fa més d’una dècada, Lletres d’amor i consolació entre Abelard i Heloïsa (Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, «Exemplaria Scholastica» s.n., 2005).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 202

3/6/19 13:15

Ressenyes

203

Davant, doncs, d’un llibre inconclús, el lector no ha de recelar del grau d’intervenció que hi ha aplicat el seu editor. Les seves decisions resulten encertades i discretes: intervé sobre la puntuació i ortografia del text, inclou actualitzacions bibliogràfiques en forma de notes a peu de pàgina, afegeix les fonts llatines d’edicions més recents dels textos que Nicolau d’Olwer va donar traduïts —car llegia encara les edicions de Victor Cousin—, elabora uns acurats índexs de noms i llocs i, el que sembla més arriscat, Josep Batalla acaba la redacció de l’últim capítol (ps.

458-463) dedicat a la mort i l’episodi de l’enterrament de Pere Abelard —certament novel·lesc, com quasi tota la seva apassionant biografia. En suma, Batalla aconsegueix faixar el text original de D’Olwer, salvar-lo de l’oblit i també garantir la seva actualització i validesa científica.

Tot i el valor acadèmic que assoleix, aquesta edició no entra mai en conflicte amb una lectura divulgadora, entretinguda i estimulant. Volem subratllar les delicioses i fluïdes traduccions de Nicolau d’Olwer, que farceixen la biografia d’Abelard (1079-1142) amb amples passatges de textos diversos. I és que Pere Abelard i la seva estimada Heloïsa han merescut gran fama entre el públic europeu per la seva turmentada relació personal —un hapax en el panorama cultural medieval— i el seu intens epistolari, amarat de lliçons filosòfiques i poètiques.

L’atemptat de castració física que patí Abelard i la dialèctica sostinguda amb Bernat de Claravall —després sant Bernard, tot i que, en realitat, no és més que un exemple de les dificultoses relacions entre Abelard i les autoritats eclesiàstiques—, són també episodis arreu coneguts. Però no són menys apassionants les crítiques que rebé per les seves poesies —incorporades posteriorment al corpus de textos goliàrdics1 i on trobem evidències incontestables de l’Humanisme de Pere Abelard—, crítiques que palesen les relacions llargament conflictives amb Bernat de Claravall (el seu enemic vital, l’abad de Císter en el moment històric que aconsegueix substituir l’hegemonia de Cluny, contemporàniament en mans de l’abat Pere el Venerable, qui tindrà un paper rellevant i conciliador al final dels seus dies). En suma, la biografia de Pere Abelard es pot tornar a prendre com un fil d’Ariadna que ens condueix pel mapa històric i cultural de la primera meitat del s. xii, moment de canvis transcendents per motius diversos —tots ells atesos al llibre—, i que permet que ens en sortim amb una certa sensació d’haver entès, d’haver-nos mogut per un món real i que la vivesa de les passions fa que no resulti tan llunyà, car hem estat sempre a prop de la figura humana de Pere Abelard i no d’una abstracció més o menys reconstruïda.

1. Podem recordar que Nicolau d’Olwer va ser el descobridor i primer editor del poemari anònim titulat Carmina Rivipullensia o bé Cançoner de Ripoll («L’escola poètica de Ripoll en els segles x-xii», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 6 (19151920), ps. 3-84), de manera que el marc interpretatiu de la poesia de tall goliàrdic de Pere Abelard resulta especialment ben entesa i relacionada amb aquesta tradició llatina de Catalunya.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 203

3/6/19 13:15

204

Llengua & Literatura, 29, 2019

Aquest llibre sobre Pere Abelard, doncs, malgrat haver estat fet fa més de sis dècades, és vestit de nou per Josep Batalla, resultat útil per a l’estudi no només de la figura intel·lectual de Pere Abelard —innovador per tants motius—, sinó també com a introducció a l’estudi de la Baixa Edat Mitjana, en el moment que diverses renovacions culturals propicien, per exemple, l’aparició dels primers testimonis de les noves llengües, com ara el català. L’extraordinària biografia de Pere Abelard i, no en menys grau, les insondables notícies sobre la jove Heloïsa fan que —no només en aquest llibre, però especialment en aquest llibre— hi hagi garantia que el lector estudiï el tema delectando i se li obrin les ganes d’apropar-se a la irreverent poesia goliàrdica (que pot reconèixer també en els contemporanis Carmina Burana) i en l’atapeïda filosofia escolàstica.

Aragüés Aldaz, José: Ramon Llull y la literatura ejemplar, Alacant: Publicacions Universitat d’Alacant, 2016.

Carme Arronis

Universitat d’Alacant arronis@ua.es

La commemoració de l’Any Llull (2015-2016), amb motiu del seté centenari de la mort del beat, va brindar l’ocasió idònia per celebrar novament la genialitat del filòsof i escriptor, i va afavorir, en conseqüència, que estudis, tan necessaris com el que ara tenim a les mans, vegeren la llum. Ramon Llull y la literatura ejemplar, de José Aragüés, resulta al meu parer una obra imprescindible per valorar des d’una nova perspectiva la creativitat literària del mallorquí, com és ara des de l’ús personalíssim que fa de la literatura exemplar en les seues diferents produccions. Si bé és cert que la presència de l’exemple, en el sentit més ampli del terme, és un aspecte ja atés i analitzat, especialment en les obres més novel· lesques, la novetat i l’originalitat d’aquest manual resideix en el propòsit d’oferir per primera vegada una visió global del fenomen en el conjunt de la seua producció. I és que, com justifica el mateix Aragüés a la presentació, malgrat la diversitat de formes i usos presents, la literatura exemplar lul·liana resisteix i exigeix una anàlisi de conjunt, atent a la variació i evolució que va reflectint i, alhora, als principis sòlids que la regeixen.

Qui coneix els treballs d’Aragüés, tant en el camp de la literatura exemplar o l’hagiogràfica, com en l’edició i l’ecdòtica, no se sorprendrà ni de l’ambició del propòsit, ni de la rigorositat amb què ha dut a terme aquest estudi. És només d’agrair que en aquesta ocasió l’autor haja posat el focus sobre el corpus lul·lià, perquè el resultat és un manual profitós, que va desglossant els diferents aspectes tractats amb exhaustivitat i sistematicitat, i amb la claredat expositiva que caracteritza els seus treballs, fins i tot en les qüestions retòriques més subtils. En aquest Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 204

3/6/19 13:15

Ressenyes

205

darrer vessant, són lloables les troballes terminològiques que ha hagut de proposar per singularitzar les innovacions lul·lianes en el camp de l’exemplarisme, tals com el «milagre fictici», el «conte efímer», o l’«exemple artístic», que il·lustren la incessant inventiva de Llull per transgredir els límits de la literatura exemplar tal com la coneixia, per convertir-la en un dels mecanismes més idonis per satisfer la seua ambició didàctica i catequètica.

Tot i que l’obra reuneix alguns treballs publicats parcialment amb anterioritat, el resultat no és un aplec d’estudis, sinó un manual coherent i cohesionat que guia el lector —fins i tot el poc avesat— en la descoberta progressiva de l’ús de la literatura exemplar en l’univers lul·lià. A la introducció del volum es dóna compte de la necessitat d’estructurar el manual en dos grans blocs: el primer d’ells, més breu, «Contextos, formas, funciones», serveix per situar la producció exemplar lul·liana en el context medieval (cap. 1) i en la seua filosofia particular (cap. 2), per valorar en conseqüència tant la dependència de les formes tradicionals com l’originalitat amb què les farà servir. A més, assenta, amb encert, les bases termino­ lògiques i conceptuals de la seua poètica exemplar (caps. 3-5), que resulten molt útils, quan no imprescindibles, en la lectura del segon bloc. En aquest sentit, el capítol tercer, «La materia ejemplar: la creación de un corpus», és especialment revelador, ja que mostra com Llull construeix el seu corpus partint de la tradició, però experimentant en diferents nivells d’imitació i variació. El quart, «Las formas: tipologia y terminología», sistematitza les categories exemplars que empra, tant les ja existents en la tradició com les inventades pel beat. I el cinquè, «Contextos discursivos y evolución del ejemplo luliano», ens parla dels diferents mecanismes d’inserció dels exemples en la narració marc, i de com aquests evolucionen segons avancem en la seua trajectòria literària, sembla que a mesura que el mallorquí va prenent consciència de la necessitat i idoneïtat de l’exemplarisme per comunicar les seues intencions.

Una vegada establertes les bases de la poètica exemplar lul·liana, arribem a la segona part del llibre, «Un itinerario ejemplar», al meu parer la més ambiciosa. En aquest bloc Aragüés analitza tota la producció exemplar de Llull, i a més, estableix alhora l’evolució progressiva en l’experimentació amb què el beat busca satisfer millor els seus propòsits. Si ja és meritori l’esforç dut a terme per sistematitzar el variable corpus lul·lià, més encara és justificar l’itinerari creatiu de manera cronològica, aportant les claus que el mouen a l’experimentació incessant i a l’adopció o invenció de noves formes. El treball d’Aragüés, per tant, excedeix la mera descripció tipològica per endinsar-se en la complexa i variant personalitat literària del beat i aporta noves claus interpretatives en relació amb l’ús de l’exemple.

Els huit estudis que conformen aquesta part bé poden ser llegits de manera independent, perquè se centren en diferents obres del mallorquí, o millor dit, en diferents períodes creatius, tot i que només la lectura global ofereix la visió de conjunt de l’excepcional corpus lul·lià. Així, el capítol sisé analitza les obres més primerenques, caracteritzades per l’ús, encara poc ambiciós, del símil i l’analogia.

El seté aborda els temptejos narratius ja presents en la novel·la del Blaquerna. El Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 205

3/6/19 13:15

206

Llengua & Literatura, 29, 2019

huité i el nové donen compte d’estratègies més creatives de Llull en inventar noves formes exemplars, com ara el «miracle fictici», present en el Llibre d’Ave Maria i el Llibre de Santa Maria, o els «contes efímers», emprats al Llibre de meravelles. No pot faltar en un estudi sobre la literatura exemplar lul·liana un capítol específic dedicat al Llibre de les bèsties, tal volta l’obra més analitzada des d’aquesta perspectiva, però sobre la qual, tanmateix, Aragüés també revela algunes claus interpretatives noves que el singularitzen en relació amb la tradició faulística en què s’insereix. Els darrers tres capítols analitzen els nous usos de l’exemplaritat al marge de l’ambició novel·lesca, com ara els proverbis «artístics» de l’Arbre exemplifical (cap. 11); els mecanismes per crear nous exemples que s’articulen a la Rethorica nova (cap. 12); i, en darrer lloc (cap. 13), les formes exemplars presents en les obres tardanes, com ara els sermons i els tractats (Liber de praedicatione, Summa sermonum, etc.)

Paga la pena destacar, com a apunt final, que a l’estudi es fa un ús exhaustiu de la bibliografia més actualitzada en relació amb la matèria (trobem fins i tot referències a ítems publicats el mateix 2016). S’agraeix, en conseqüència, poder comptar amb un apartat bibliogràfic exhaustiu sobre la qüestió, que aborde tant aspectes formals i retòrics de literatura exemplar, en general, com sobre el corpus lul·lià, en particular.

Comptat i debatut, l’estudi d’Aragüés reuneix tots els elements essencials per esdevenir un tractat de referència en la qüestió, i només ens resta que celebrar la seua aparició que de segur generarà noves reflexions sobre el geni lul·lià. I és que és aquest, encara que semble obvi, el principal mèrit de l’autor que cal posar en relleu: haver contribuït amb les seues anàlisis a oferir noves mostres de la genialitat literària del beat mallorquí.

Gordon, Bernat de: La traducció catalana medieval del Lilium medicine de Bernat de Gordon. Estudi i edició del fragment conservat (llibre VII, antidotari), introducció i edició d’Antònia Carré i Lluís Cifuentes, London: Queen Mary, University of London, 2017; «Papers of the Medieval Hispanic Research Seminar», 76.

Raimon Sebastian

Universitat de Barcelona raimonsebastiantorres@gmail.com

L’estudi i edició que ressenyem versa sobre l’únic testimoni conservat d’un fragment de la traducció en català del Lilium medicine de Bernat de Gordon, localitzat a la Biblioteca Colombina de Sevilla (ms. 7-4-27). Tot i que només preservem els darrers cinc capítols del llibre setè, aquesta edició és de gran importància i necessària, ja que testimonia que els passatges editats estan extrets d’una traducLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 206

3/6/19 13:15

Ressenyes

207

ció catalana completa no conservada del Lliri de medicina, tal com asseveren Carré i Cifuentes. Aquests dos especialistes en literatura medieval catalana d’una llarga trajectòria en la recerca sobre les obres tècniques d’aquest període duen a terme un excel·lent treball previ a l’edició del text amb un estudi del Lilium medicine, format per vuit apartats que contenen des del context de producció mèdica dels segles xiii al xv a la Corona d’Aragó a l’anàlisi exhaustiva i minuciosa del text català conservat.

Al primer bloc de l’estudi els editors presenten l’ús de les llengües vernacles en els tractats de medicina i ciència a la Corona d’Aragó durant el segle xiii. És de gran interès apreciar com s’insisteix en el públic lector d’aquest tipus d’obres —anàlisi moltes vegades oblidada per la filologia. Tot i que al segle xiii les primeres traduccions catalanes estan relacionades amb les corts reials catalanoaragonesa i mallorquina, ja a finals d’aquesta centúria i durant el segle xiv el públic d’aquests tractats vinculats a la medicina pràctica són o bé professionals de la medicina o bé ciutadans que obtenen aquests manuals per a ús particular.

A partir sobretot dels treballs de Luke Demaitre, Carré i Cifuentes resumeixen les poques dades biogràfiques que consten de l’autor del Lilium medicine.

No obstant això, gràcies a la gran producció literària de Bernat de Gordon i la seva tasca com a docent a la Universitat de Montpeller poden traçar-ne la vida.

Cal destacar la fama posterior de l’obra, en què prevalgué el nom de Gordonius com a títol per al Lilium medicine. Amb el nom de lo Gordó és com apareix en els inventaris i registres notarials catalans l’obra llatina i la traducció catalana. L’èxit d’aquesta obra dins del gènere de les practicae fou «abordar les malalties i la terapèutica amb una ordenació lògica i una relativa senzillesa i concisió» i fou «destinat més a la pràctica que a l’estudi» (ps. 30-31). Amb aquesta claredat narrativa els editors prossegueixen amb l’anàlisi del contingut dels set llibres del Lilium, cabdal per entendre l’obra en el seu conjunt. Al següent bloc destaquen la importància de l’antidotari del llibre setè del Lilium, capítol habitual en aquest tipus de manuals i que moltes vegades podien circular de manera autònoma a l’obra. Cal destacar l’anàlisi escrupolós sobre els repertoris de simples, antidotaris i experimenta que foren les eines dels metges universitaris medievals per prescriure medicaments. A més, expliquen la formulació de les receptes per així poder comprendre millor el text editat. Exemples com la R inicial, abreviatura de la forma imperativa llatina de recipe (pren), o l’explicació de les unitats de mesura i els seus equivalents actuals ajuden a una millor comprensió posterior del text.

A continuació, posen de manifest la difusió del Lilium medicine tot constatant els cinquanta-tres manuscrits llatins conservats, de bona part dels quals podem consultar-ne la localització a l’índex de còdexs i d’edicions antigues de les pàgines 159 i 160 de la present edició. També podem trobar en aquest mateix índex les onze edicions impreses llatines més antigues. Seguidament, els estudiosos analitzen les traduccions conservades en set llengües diferents (alemany, francès, irlandès, anglès, castellà, català i en hebreu), tot demostrant que la difusió d’aquesta obra va més enllà dels cercles acadèmics de l’època.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 207

3/6/19 13:15

208

Llengua & Literatura, 29, 2019

Els editors analitzen els inventaris post-mortem en què apareix el Lilium medicine a la Corona d’Aragó, tot aportant una taula (p. 47) en què es posa de manifest la difusió de l’obra tant en llatí com en català per part d’un públic especialista, principalment d’apotecaris, físics, barbers-cirurgians i cirurgians, tot i que en destaquen dos casos en què no es troben vinculats a aquest món com són l’abat de Montserrat i un jurista. S’ha de destacar el treball del professor Cifuentes en què documenta per primera vegada, en un inventari del barber-cirurgià Joan Vicenç, una traducció catalana del Lilium medicine. A més, el mateix estudiós trobà dos testimonis catalans de Bernat de Gordon, un d’atribució falsa, i el segon que és el que estudien Carré i Cifuentes en aquesta edició. El capítol setè del Lilium es troba dins d’un manuscrit miscel·lani (el ms. 7-4-27 de la Biblioteca Colombina de Sevilla) copiat per un barber-cirurgià, Vicenç de Colunya —probablement oriünd de Colònia—, del qual en podem reconstruir parcialment la vida gràcies als estudis sistemàtics de Carré i Cifuentes.

Al següent punt duen a terme una anàlisi del contingut de les tretze peces del manuscrit miscel·lani 7-4-27 de la Biblioteca Colombina de Sevilla, que tracten sobre medicina pràctica i terapèutica. La precisió en la descripció codicològica de Carré i Cifuentes fa que al lector no li sigui necessària la consulta del manuscrit (ps. 54-55). Hem de destacar que en obres miscel·lànies com aquestes té un gran valor fer un estudi del contingut i no obviar-lo com acostuma a ocórrer a l’hora d’editar obres concretes dels manuscrits. El còdex està constituït per tretze peces de les quals tres no són identificades. La dificultat rau en què no són molt extensos, hi ha una manca de fonts citades i es troben en una llengua vernacla i no pas en el seu original llatí o àrab. A més, hem de tenir en compte el gran nombre d’obres mèdiques en circulació durant l’Edat Mitjana. Per una banda, algunes d’aquestes no ens han arribat fins avui i, per l’altra, en posseïm un gran nombre que no han estat editades no només per no haver despertat l’interès d’alguns filòlegs, sinó per la dificultat que representen. És interessant observar com Carré i Cifuentes senyalen el fet que intervingueren quatre mans en la confecció del manuscrit i que una d’aquestes hi introdueix gal·licismes. Apunten —tot i que ens movem en el terreny de l’especulació— que probablement podria ser un dels aprenents del barber-cirurgià d’origen francès. A més, expliquen com és que el text del Lilium es troba disposat en dos apartats diferents del text.

Analitzar les característiques de la traducció catalana del Lilium medicine és d’un gran mèrit, ja que s’enfronten a un text tècnic amb construccions gramaticals molt estrictes juntament amb llargues enumeracions de plantes i medicaments que en dificulten un estudi lingüístic. A més, hem de comptar que no existeixen edicions crítiques modernes de l’obra i, per tant, empren les primeres edicions impreses del segle xv —un total de quatre— juntament amb un manuscrit llatí copiat a Montpeller en el primer quart del segle xiv (p. 66). Tal com acostuma a succeir en aquest tipus d’obres, es troben alguns salts interlineals i es confonen en alguns casos els pesos i les mesures. A l’hora d’establir un text com a base són sorprenents les discrepàncies que es troben entre les primeres edicions, Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 208

3/6/19 13:15

Ressenyes

209

que dificulten encara més el fet de poder jutjar correctament la traducció catalana, ja que en alguns casos tant ens podem trobar amb una variant del text com amb un error del traductor. Gràcies a una sèrie d’exemples, Carré i Cifuentes senyalen que l’edició de Nàpols podria ser propera a la branca del text català editat. Cal destacar que apareixen formes catalanitzades no documentades a diccionaris com el DCVB o el DECAT. Demostren que alguns elements de la traducció són propis de la scripta librària primitiva del català, fet pel qual es podria datar la traducció a les primeres dècades del segle xiv, durant el regnat de Jaume II. A més, el fragment conservat provindria d’una traducció completa de l’obra, que sabem que va existir gràcies als estudis de Cifuentes. A continuació, analitzen les traduccions ibèriques i franceses i en descarten qualsevol filiació possible amb la tra­ ducció catalana.

La valoració que es pot extreure de l’edició és d’una gran correcció, ja que en primer lloc reordenen de manera lògica i consecutiva el contingut del Lilium medicine i, a més, corregeixen amb un gran escrúpol filològic els errors de la traducció no sempre fàcils de percebre per no posseir una edició crítica llatina del text.

A més, hem de tenir en compte que, com que es tracta d’un antidotari, moltes vegades es troben llargues enumeracions de vocables no sempre fàcils de corregir, ja que no hi ha un context prou reeixit per poder restablir el terme correcte. Són de gran interès els índexs que es troben al final de l’obra, tot posant especial atenció al farmacològic, ja que no només recull els vocables, sinó que Carré i Cifuentes senyalen les formes i variants no documentades de termes catalans juntament amb llatinismes tampoc documentats en glossaris. Finalment, els altres dos índexs —noms i obres i l’índex de còdexs i edicions antigues impreses— són de gran ajuda per localitzar no només les obres que surten al llarg de l’estudi i l’edició, sinó per tenir un coneixement més òptim de les edicions i còdexs conservats del Lilium medicine.

Així doncs, l’estudi i edició d’aquest fragment de l’obra de Bernat de Gordon és imprescindible, ja que no només surt a la llum l’únic testimoni fragmentari conservat en català del Lilium medicine, sinó que demostra la pervivència d’una traducció catalana completa perduda. El fet que només posseïm aquest testimoni dins d’un manuscrit miscel·lani demostra que l’obra, i en especial l’antidotari, tenia una gran difusió entre el món mèdic i la burgesia urbana que volien accedir a aquests coneixements. Provinent d’un antígraf llatí, aquest fragment és analitzat des d’una visió filològico-històrica més àmplia. Per tant, Carré i Cifuentes no l’estudien com un simple text aïllat d’una traducció catalana del Lilium medicine, sinó dins del contingut del manuscrit miscel·lani i de la producció mèdica de l’època. A més, tenen en compte com l’obra de Bernat de Gordon interessava un nou públic lector —anàlisi de vegades absent en els estudis filològics actuals, però imprescindible per conèixer millor aquest patrimoni cultural.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 209

3/6/19 13:15

210

Llengua & Literatura, 29, 2019

Soler, Abel: La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context del Curial e Güelfa, pròleg d’Antoni Ferrando, 3+1 volums, València: Institució Alfons el Magnànim - CVEI - Institut d’Estudis Catalans - Publicacions de la Universitat de València, 2017, 1182 + 1590 + 466 + 1943 ps.

Lola Badia

Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Catalana i Lingüística General lola.badia@ub.edu

Imitant l’Anònim del Curial el prologuista d’aquesta vasta obrada es descarrega de la seva dedicació al Curial e Güelfa —Nunc dimittis—, tot deixant en mans d’Abel Soler la tasca de glossar-ne la natura renaixentista, fruit de la cultura i de la política de la cort del Magnànim. El desenvolupament d’aquesta tasca es desplega en el tres volums que segueixen, precedits d’una declaració de principis de l’autor, la «Introducció», ps. 23-37, on la metodologia emprada pren com emblema una citació d’Umberto Eco, segons la qual «davanti a un libro non dobbiamo chiederci cosa dica ma cosa vuole dire». Abel Soler sap molt bé d’entrada què vol dir-nos el Curial. Sap que és escrit en valencià de València (hi ha els termes «alqueries», «marjals» i «raboses»), que és una obra humanísticorenaixentista i que és fruit de l’entorn políticocoltural del Magnànim; per això l’autor ha de ser un parlant de valencià, humanista i documentat a Nàpols entre 1442 i 1458 en l’entorn reial, i d’aquí la descoberta de la figura d’Enyego d’Àvalos, un toledà que, havent passat la primera joventut a València, va adquirir-ne la llengua per usar-la a la seva maduresa com a vehicle literari quan es trobava a la Nàpols alfonsina.

Allí és on d’Àvalos s’expressa en una «llengua d’estat» —és a dir el català—, malgrat el «supremacisme lingüístic» dels castellans, documentat en el propi rei Alfons, ps. 95-139 i 438-439. Per donar suport a aquesta lectura del Curial es buida un enorme cabal de bibliografia secundària, que se cita amb generositat d’acord amb tries encaminades a fortificar els punts de vista de la «Introducció», i es creuen dades d’arxiu publicades en monografies amb informacions d’ordre molt divers, sempre amb el mateix designi il·lustratiu.

El primer volum tracta d’«Enyego d’Àvalos i el Nàpols Alfonsí» en tres blocs titulats «Alfons el Magnànim, rei de Nàpols: context polític i cultural» (ps. 41-140), «L’humanisme italià, i els buròcrates i cortesans hispànics» (ps. 141-882) i «Un cavaller bibliòfil i lletraferit: Enyego d’Àvalos» (ps. 881-1141). El segon volum exhibeix el títol de «Les fonts literàries de la novel·la» i té un únic gran apartat, «Llengua, fonts i referents d’una novel·la amb projecció europea», que s’articula en els següents set epígrafs: «Un “lenguatge cathalà” exquisidament construït» (ps. 11-145), «Interferència lingüística: castellà, italià, llombard, etc.» (ps. 146-285), «Referents catalans i castellans, i tradició trobadoresca» (ps. 286-486), «Literatura francesa i biblioteques llombardes» (ps. 486-595), «Dante, Petrarca, Boccaccio, i altres fonts italianes» (ps.

596-817), «Commenti de la Commedia i influxos humanístics» (ps. 818-1027), «Fonts de l’Antiguitat grecoromana i altres referents» (ps. 1028-1590).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 210

3/6/19 13:15

Ressenyes

211

El tercer volum porta el títol de «L’Europa cavalleresca i la ficció literària» i s’ofereix en dues parts. La primera, «L’ambientació del relat: el temps de la ficció i el temps de l’escriptura» ocupa un volum independent i està organitzat en tres seccions: «Toponímia, geografia, geopolítica i simbolisme» (ps. 15-102), «Un segle xiii actualitzat: cavalleria, música i luxe» (ps. 103-221) i «“Un falcó encapellat”. Heràldica i al·legoria» (ps. 221-466). La segona part del tercer llibre tracta de «Personatges literaris i referents històrics» en tretze capítols: «Curial el llombard: “lo millor cavaller del món”» (ps. 509-686), «La Güelfa, viuda protectora i senyora de Milà» (ps. 687-764), «Melchior: la caixa del tresor i la filosofia moral» (ps. 765-812), «La cort de Montferrat i els vells envejosos (ps. 813-861), «El mite dinàstic i la duquessa d’Ostalriche» (ps. 861-957), «Làquesis, Tura i els llaços seductors de l’amor» (ps. 957-1014), «“Mala y són venguts”. Italians contra catalans» (ps. 1015-1110), «Curial, cavaller errant: el viatge a París» (ps.

1111-1208), «“Don Pedro” el Gran i els cavallers d’Aragó» (ps. 1209-1334), «El torneig de Melú i la guerra dels Cent Anys» (ps. 1335-1490), «Sanglier i el començ d’una odissea mediterrània» (ps. 1491-1622), «El captiveri a Tunis i el tresor de Camar» (1623-1804) i «De la batalla antiturca al “principat d’Orange”» (ps. 1805-1860).

Entre les ps. 1861 i 1944 A. Soler ofereix una «Recapitulació», on es recuperen les seves propostes: el Curial com a text català en context italià, la projecció europea i la datació de l’obra, els cortesans del Magnànim i la llengua del Curial, el «retrat robot de l’autor» que casa amb Enyego d’Àvalos, la vida d’aquest personatge projectada sobre el Curial i la seva capacitat d’escriure en llengua catalana tot i ser català d’adopció, la «cavalleria umanistica» i les fonts clàssiques d’una novel·la cavalleresca.

Les conclusions en 6 punts només ocupen les ps. 1945-1946: el manuscrit únic del Curial és copiat a la Itàlia del nord entorn de 1447 i l’autor és Enyego d’Àvalos (Toledo?, ca. 1414-Nàpols, 1484). Aquesta destil·lació última de la proposta d’A. Soler —5.181 ps. en una i mitja— topa frontalment amb el que han observat els codicòlegs i els paleògrafs a propòsit del manuscrit únic del Curial, el 9.750 de la Biblioteca Nacional de Madrid, és a dir que és un producte ibèric des de tots els punts de vista i que la lletra recorda les de l’escribania del mestre racional de la Corona d’Aragó.1 Al començament de l’acció del Curial es diu que Melcior, que assumeix la figura de l’autor dins de la ficció, tenia cinquanta anys (Badia & Torró 2011: 122): ho han argumentat bons lectors de la novel·la des de Comas (1968: 61-65) i Soler ho abona.2 Segons les conclusions finals, però, l’any 1447, quan s’hauria dut a terme la còpia del manuscrit de Madrid, el presumpte autor, Enyego d’Àvalos, nascut cap al 1414, en tenia uns trenta-tres.

1. Gimeno (1993 i 1994), Perarnau (1992), Hernández i Ruiz (1992), Avenoza (2012) i Sánchez (2012).

2. Bohigas (1982: 318-319); Saludes (1998a: 201-2); Badia & Torró (2011: 1719); Espadaler (2012).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 211

3/6/19 13:15

212

Llengua & Literatura, 29, 2019

L’enorme quantitat de materials presos en consideració fa que l’obra que comentem resulti estimulant per a lectors a la recerca de dades sobre la cultura del segle xv i dels ambients napolità i milanès en particular: es tracta, com s’ha vist, d’un treball enciclopèdic de dimensions imponents. De tota manera és recomanable una verificació acurada de les informacions que hom en pugui extreure, perquè, atès el que passa amb les conclusions, podria resultar que no fossin del tot operatives. Malauradament l’onus probandi recau pesadament sobre l’usuari, perquè els volums d’A. Soler ni porten bibliografia final ni estan dotats d’índex de noms i d’obres citades, que són requisits de cortesia i honestedat intel·lectual, avui dia quasi a tot arreu imprescindibles per a l’homologació d’un producte de l’ambició del que se’ns ofereix. Tampoc no respon a la normativa de tesis doctorals —els volums que ressenyem reprodueixen, sembla que intocada, la tesi que A. Soler va defensar a la Universitat de València el 28 de novembre de 2016—, la metodologia descrita a la «Introducció» citada més amunt no formula cap hipòtesi a provar, sinó que assumeix unes coordenades interpretatives que reorienten les dades preses en consideració. Les conclusions immediatament objectables de les ps. 1945-1946 desmereixen la feinada descomunal que les precedeix i contravenen, per tant, la normativa bàsica de les tesis doctorals i de la recerca en humanitats en general.

Abans de la publicació de la monografia completa La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context del «Curial e Güelfa», A. Soler va difondre els seus arguments per l’atribució del Curial a Enyego d’Àvalos a Soler 2017a, 2017b, 2017c i 2017d. Heus ací una mostra de les ressenyes crítiques que en van elaborar Badia & Torró (2017a i 2017b), relativa a la medalla de Pisanello d’on procedeix l’efígie d’Enyego d’Àvalos reproduïda emblemàticament a la coberta del primer volum de l’obra que comentem.

Segons Soler, en la medalla dissenyada per Pisanello [vol. I, ps. 1069-1104] per a Enyego d’Ávalos, la qual conté al revers l’escut d’Aquil·les, hi ha representat un paisatge descrit en un capítol crucial del Curial: el somni al Parnàs. Hom ho presenta com una prova coadjuvant de l’autoria del Curial. L’escut d’Aquil·les és el primer i més famós exemple d’ècfrasi poètica d’una obra d’art: al cant 18 de la Ilíada Hefest forja per a Aquil·les un escut que evoca una visió completa del cosmos. Els estudiosos de Pisanello estan d’acord que en la medalla hi ha una representació simplificada de l’escut d’Aquil·les homèric. El cant 18 de la Ilíada descriu una obra d’art imaginària. El que Hefest forjà exactament en l’escut és, en últim terme, impossible de visualitzar. Pisanello tingué l’audàcia de reduir aquest univers representat en l’escut d’Aquil·les en l’espai d’una medalla. Tothom pot veure-hi el cel i les constel·lacions, la terra i l’oceà; en el paisatge central, un parell de muntanyes separades per una vall boscosa amb muntanyes de forma cònica al fons. Els edificis en primera línia semblen una ciutat emmurallada a l’esquerra i un altre edifici de grans dimensions a la dreta, que tant podria ésser un castell com una església, els quals evoquen el motiu de les dues ciutats: la ciutat en pau i la ciutat en guerra.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 212

3/6/19 13:15

Ressenyes

213

Soler interpreta que la ciutat de l’esquerra és Tebes, que les dues muntanyes separades són el Parnàs de doble cim, residència de les Muses, i la construcció de la dreta és el temple d’Apol·lo, d’acord amb el paisatge del capítol del somni al Parnàs del Curial. Encara més, el revers de la medalla del Pisanello conté dos escuts. En la part superior tothom pot veure l’escut dels d’Ávalos, ornamentat amb dues branques de roses que repliquen la punta corbada de l’escut, exactament el mateix escut d’armes sobre la llosa del vas sepulcral de la capella d’Ávalos, on fou sebollit Íñigo d’Ávalos, a l’església de Sant’Anna dei Lombardi de Nàpols. El conjunt crea l’efecte visual que l’univers representat a través d’una reproducció de l’escut d’Aquil·les penja de l’escut dels d’Ávalos. A la vora de les medalles es llegeixen la firma de Pisanello («opus Pisani pictoris») i el mot «per vui se fa», on «vui» —és a dir «vós»— designa Íñigo d’Ávalos representat a l’anvers de la medalla i al revers per l’escut familiar. El subjecte passiu és la medalla amb l’es­cut d’Aquil·les convertit en un penjoll de l’escut d’armes dels d’Ávalos. Si Íñigo d’Ávalos correspon a Aquil·les, Pisanello correspon a Hefest. En canvi, Soler pel mateix procediment que veu «el doble cim del Parnàs, la Tebes emmurallada per Cadme, el temple d’Apol·lo, llorers de sapiència i vinyes de Bacus», interpreta que el mot «per vui se fa» s’adreça a les Muses, representades (no sabem per què) per les dues branques de roses. Al capítol del somni al Parnàs del Curial, Apol·lo i les Muses s’apareixen en somnis a Curial. Aquesta interpretació personal i no homologable es presenta com a prova concloent que l’autor del Curial i el comitent de la medalla són la mateixa persona.

La lleugeresa amb què se seleccionen, combinen i interpreten les dades per confirmar una proposta de lectura oferta com a segura des del començament del treball condiciona severament el valor probatori dels arguments que sostenen l’aspecte més trencador del treball d’Abel Soler, l’autoria del Curial atribuïda a d’Enyego d’Àvalos. És un problema que el lector haurà de sospesar a l’hora d’acceptar les moltes i diverses aportacions contingudes en una obra tan ambiciosa i de dimensions tan insòlites dintre del panorama acadèmic contemporani.

BIBLIOGRAFIA Avenoza (2012): Gemma Avenoza, «De nou sobre el ms. del Curial e Güelfa. Una aproximació codicològica», dins Ferrando (ed.) 2012: I, 3-19.

Badia & Torró (2011): Lola Badia i Jaume Torró (eds.), Curial e Güelfa, edició crítica i comentada, Barcelona: Quaderns Crema.

— (2017a): Informe sobre la hipòtesi d’atribució de «Curial e Güelfa» a Íñigo d’Ávalos / Informe sobre la hipótesis de atribución de «Curial e Güelfa» a Íñigo d’Ávalos / A Report on the Hypothesis of Attribution of «Curial e Güelfa» to Íñigo d’Ávalos.

En línia a: < http://www.narpan.net/documents/InformeCurial.pdf> [Consulta 28-6-2018].

Badia [& Torró] (2017b): Lola Badia i Jaume Torró, «No sabem qui va escriure el Curial e Güelfa», Serra d’or, 695 (novembre de 2017, ps. 26-28 [762-764]).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 213

3/6/19 13:15

214

Llengua & Literatura, 29, 2019

Bohigas (1982): Pere Bohigas, «Curial e Güelfa», dins Aportació a l’estudi de la literatura catalana, Barcelona: PAM, ps. 295-319. [Refosa de: «Notes sobre l’estructura del Curial e Güelfa», dins Homenatge a Antoni Rubió i Lluch.

Miscel·lània d’estudis literaris, històrics i lingüístics, III, ps. 607-619 i «Curial e Güelfa», dins Actes del Tercer Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Cambridge, 1973), R. B. Tate-Alan Yates (ed.), Oxford: The Dolphin Book, ps. 219-234].

Comas (1968): Antoni Comas, «Escolis a Curial e Güelfa», dins Assaigs sobre literatura catalana, Barcelona: Taber, ps. 63-64.

Espadaler (2012): Anton M. Espadaler, «Curial e Güelfa. El jo de l’autor i la història», dins Ferrando (ed.) 2012: I, 277-286.

Ferrando (2012): Antoni Ferrando (ed.), Estudis lingüístics i culturals sobre «Curial e Güelfa», 2 vols., Amsterdam-Philadelphia: John Benjamins Publishing Company.

Gimeno (1994): Francisco M. Gimeno, «Notes d’un paleògraf a propòsit del matritensis 9.750 de la Biblioteca Nacional (Curial e Güelfa)», Caplletra, 15, ps. 75-88.

Hernández García & Ruiz de Elvira (1992): Carmen Hernández García i Isabel Ruiz de Elvira, «Estudio sobre la encuadernación del Ms. 9750 de la Biblioteca Nacional de Madrid: Curial e Güelfa», Arxiu de Textos Catalans Antics, 11, ps.

373-377.

Perarnau Espelt (1992): Josep Perarnau Espelt, «El manuscrit medieval del Curial e Güelfa», Arxiu de Textos Catalans Antics, 11, ps. 363-377.

Saludes Amat (1998a): Ana Maria Saludes Amat, «Ricerca paradigmatica o trionfo delle letterarietà nelle strategie narrative del Curial e Güelfa», dins Echi di memoria. Scritti di varia filologia, critica e linguistica in ricordo di Giorgio Chiarini, Florència: Alinea Editrice, ps. 197-211.

Sánchez Hernanpérez (2012): Arsenio Sánchez Hernanpérez, «Nuevas observaciones sobre la encuadernanción del Ms 9750 Curial e Güelfa de la Biblioteca Na­ cional de España», dins Ferrando (ed.) 2012: I, 105-110.

Soler (2017a): Abel Soler, «Enyego d’Àvalos, autor de Curial e Güelfa?», Estudis Romànics, 39, ps. 137-165.

— (2017b): «L’atribució hipotètica de Curial e Güelfa a Enyego d’Àvalos (Consideracions sobre un “informe” de L. Badia i J. Torró)», Scripta, 9, ps. 165-193.

— (2017c): «L’autor del Curial e Güelfa al descobert», Serra d’or, 690, ps. 49-52.

— (2017d): «Inico d’Avalos, la “caballería humanística” y el Nápoles de Alfonso I: Curial e Güelfa», Archivio Storico per les Province Napoletane, CXXXV, ps. 3359.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 214

3/6/19 13:15

Ressenyes

215

Canadell Rusiñol, Roger: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat, Barcelona, Editorial Comanegra, 2016.

Joan Martori

Universitat Autònoma de Barcelona, Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània (GELCC) martori.joan@gmail.com

Josep Anselm Clavé i, més concretament, el seu activisme cultural, han estat sotmesos a consideracions molt diverses al llarg de la història. Com també s’ha anat produint amb figures com les de Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà, amb les especificitats de cada cas. Pel que fa a Clavé, uns el convertiren en un mite, altres, amb l’afany de fer-se amb el seu llegat, el sotmeteren a un procés d’assimilació i anostrament fins a desvirtuar la seva significació històrica, i encara uns altres s’encarregaren de desnaturalitzar-lo perquè la seva trajectòria vital no s’adeia a la concepció de l’artista i del gestor cultural que defensaven. És en aquest punt que esdevingué necessària una recuperació crítica de la figura o, si més no, acadèmica.

En el tractament de Clavé per part de l’Acadèmia s’ha produït un altre joc d’imatges que, en alguns casos, esdevenen complementàries. El materialisme històric practicant indefectiblement havia de sentir-se atret per l’estudi de la significació de l’obra de Josep Anselm Clavé. Ricard Vinyes (Vinyes 1989) aportà una de les visions més sintètiques i precises que s’hagin establert sobre aquesta qüestió. La seva visió de Clavé, però, pagava la servitud d’haver-se posat al servei d’una tesi general sobre la cultura comunista a Catalunya. Així Vinyes hi tendí a ressaltar el component revolucionari i innovador de l’obra claveriana. Que entengué com un programa d’intervenció político-cultural, tot establint les filiacions ideològiques que el fonamentaven. Hi remarcà les estratègies que va seguir Clavé, encaminades a la renovació moral de les classes subalternes. Una moral que calia entendre com l’adquisició d’hàbits culturals destinats a fer prendre consciència de la pròpia dignitat de classe. Joaquim Molas, d’acord amb el seu tarannà, tres anys abans, havia donat una visió de l’activisme claverià un tant programàtica, i també menys monolítica. Considerà l’activitat de Clavé com un programa que el seu propi impulsor s’hauria prefixat de ben jove, orientat a la «redempció artística de la classe treballadora» (Molas 1986: 44). Però al mateix temps oferia una imatge de Josep Anselm Clavé oberta a la necessitat de considerar les diverses dimensions del personatge: com a director i empresari i com a poeta i compositor, diferenciades, la qual cosa no volia dir desconnectades. A més de suggerir una necessària anàlisi del seu vessant més específicament polític, que presentava, segons Molas, «interrupcions i clarobscurs» que convenia explicar.

Roger Canadell, en la seva tesi doctoral sobre Josep Anselm Clavé i l’escriptura, que, pel que sé, es troba en procés de revisió i publicació, estableix una nova imatge de Clavé, més evolutiva. Considera el que anomena «projecte cultural claverià» com una «unitat de plantejaments, d’objectius, d’idees, etc.» (Canadell Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 215

3/6/19 13:15

216

Llengua & Literatura, 29, 2019

2012, vol. III: 1601), com no podia ser d’altra manera. Però el seu rastreig per la trajectòria del personatge, plena d’encerts, fracassos i de vicissituds de tot ordre, especialment en la seva dimensió d’empresari i política, el porten a remarcar les diferents estratègies que Clavé hagué d’adoptar per a la consecució dels seus propòsits. Fa l’efecte, doncs, que amb Roger Canadell la visió de Ricard Vinyes s’hagués ajustat encara més a la realitat a partir de les insinuacions que havia fet Joaquim Molas.

Al cap d’uns anys de presentada la tesi de Canadell, a propòsit de la celebració dels vint anys de la fundació del TNC, la temporada 2016-17 s’obrí amb l’estrena de L’Aplec del remei (29-9-16) de Josep Anselm Clavé. Per tal de complementar l’esdeveniment, entre altres activitats, s’havia encarregat la publicació del llibre de Roger Canadell que comentem, que corria paral·lela a l’edició de L’Aplec del Remei a cura d’Albert Arribas (Clavé 2016).

El mèrit del text de Roger Canadell, una derivada divulgativa d’una petita part de la seva recerca doctoral prèvia, rau en el fet que el seu autor ha sabut trobar el registre, el to i l’extensió adequada a un text divulgatiu, de divulgació acurada, com ho és aquest. Com si, en el millor dels sentits, es tractés d’una biografia de butxaca.

El lector, a partir de la descripció de l’itinerari de Clavé que té en compte tots els seus vessants incardinats cronològicament (personal, poètic, d’articulista, empresarial i polític) hi trobarà descrita la materialització de la passió i el coratge d’un self-made man, autodidacte, —forjats des de baix, com diríem ara. Que aconseguí implantar des de la iniciativa privada una política cultural adreçada a les classes populars, que, entre altres qüestions, acabà constituint una alternativa als signes identitaris que la institució del Jocs Florals estava construint a través d’un programa adreçat a les elits del país. L’activisme cultural de Clavé comportà que amb el temps es convertís en un home d’empresa. A partir d’una lectura atenta del llibre de Roger Canadell descobrim com Clavé desplegà iniciatives que el portaren a utilitzar les estratègies de màrqueting més avançades del moment que tenien per finalitat oferir un «producte» de contingut «filantròpic», amb un component decididament regenerador dels costums de les classes treballadores, que impactà en la indústria de l’espectacle orientada al consum cultural de masses, però també en l’espai públic. En aquest sentit, Josep Anselm Clavé utilitzà els canals de distribució més avançats i efectius que tenia al seu abast i orientà la gestió de la seva producció a aconseguir un radi d’acció cada cop més ampli. Amb el seguiment d’estratègies comercials ambicioses però amb una producció molt condicionada per l’ambient polític enrarit, canviant i, sovint convuls, que a moments es respirava en el país i, encara més, per les vicissituds derivades del compromís polític que Clavé adoptà com una divisa (recels de les autoritats cap a la seva feina, deportacions a Maó-Palma i Madrid, acusació d’implicació amb l’assassinat del General Prim, càrrecs polítics que ostentà, etc.).

Aquesta biografia, que té com a eix vertebrador l’evolució de l’obra escrita de Clavé, poètica i periodística, ajuda a comprendre com el projecte associatiu de Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 216

3/6/19 13:15

Ressenyes

217

Clavé va contribuir a l’afermament del que Roger Canadell (Canadell 2016) ha anomenat en uns altres papers com el «mite republicà».

Tot plegat em fa pensar que en un altre país, i no precisament els EUA, Josep Anselm Clavé hauria esdevingut una icona del progrés, no del progrés aparellat a la consecució del somni americà, sinó del progrés cultural i emancipador, és clar.

I potser a aquestes alçades a Roger Canadell ja li haurien plogut ofertes per posar-se a treballar en el guió d’una vida tan interessant i significativa per a la cultura de masses com ho és la de Josep Anselm Clavé. Si més no, la contribució de l’estudiós, com, per altra banda, la iniciativa del TNC, han ajudat a dedicar-li més atenció. El que no tinc tan clar és si el projecte claverià, fonamentat en uns principis sòlids i conduït per la força de les conviccions del seu creador, amb fermesa i perseverança, haurà actuat de mirall per remoure la consciència dels responsables de la política cultural d’avui dia, tot tenint en compte les moltes adversitats que Clavé hagué de superar i els minsos recursos amb què comptà per tal de culminar els seus assoliments, els efectes dels quals s’allargaren més enllà de la seva mort. Tant de bo el llibre de Roger Canadell fos en la tauleta de nit dels representants de la classe política. Seria desitjable que el seu contingut actués d’inspiració per superar l’ostracisme a què ben sovint sembla que es condemnin les bones reflexions històriques, alliçonadores, com aquesta. Tan necessàries per a la construcció d’un món més «vivible»!

Per acabar: em ve a la memòria el llibre El gran Borràs. Retrat d’un actor de Francesc Foguet i Isabel Graña (2007) o una altra iniciativa del museu de Badalona sobre Margarida Xirgu (Foguet 2010), com uns exemples de divulgació, entre d’altres. I editats, en aquell cas, amb més esplendidesa quant al paper, al disseny i a les il·lustracions (més costosos, per tant), que el de Roger Canadell.

Crec que d’una manera o altra s’hauria d’aprofundir en el seguiment d’aquesta via per tal de facilitar que la informació sobre els referents de la cultura del país arribin al gran públic.

BIBLIOGRAFIA Canadell (2012): Roger Canadell, Josep Anselm Clavé i l’escriptura: obra poètica i periodisme cultural, [Tesi doctoral inèdita], Dept. de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona. També a Dipòsit digital de la Universitat de Barcelona: <http:// diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/41627> — (2016): La construcció de mites republicans en l’obra de Josep Anselm Clavé, A fons, L’aplec del Remei, TNC. En línia a: <https://www.tnc.cat/ca/laplec-del-remei> (Títol original: «The construction of Republican myths in the work of Josep Anselm Clavé», publicat a Magí Sunyer i Emili Samper (eds.), The Myths of the Republic: Literature and Identity, Kassel: Edition Reichemberger, 2016. Traducció: Roger Canadell).

Clavé (2016): Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, Edició i pròleg a cura d’Albert Arribas, Barcelona: Arola Editors.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 217

3/6/19 13:15

218

Llengua & Literatura, 29, 2019

Foguet (2010): Francesc Foguet, Margarida Xirgu, cartografia d’un mite. De Barcelona a Punta Ballena, Badalona: Museu de Badalona; «Col·lecció Biografies Badalonines» 3. En línia a: <https://issuu.com/maeartsesceniques/docs/margarida_xirgu_cartogrfia_d_un_mite> Foguet & Graña (2007): Francesc Foguet i Isabel Graña, El gran Borràs. Retrat d’un actor, Badalona: Museu de Badalona; «Col·lecció Biografies Badalonines» 2.

Molas (2009): Joaquim Molas, «La literatura popular. Josep Anselm Clavé. Frederic Soler i el seu cercle», dins Panorama Crític de la Literatura Catalana. Segle xix, IV, Barcelona: Vicens Vives, ps. 110-115. Extret de Joaquim Molas (1986), amb la col·laboració de Xavier Fàbregas i Josep Massot, «La nova literatura popular; tradició i modernitat», dins Joaquim Molas (dir.), Història de la literatura catalana, Part Moderna, VIII, Barcelona: Ariel, ps. 9-22.

— (1986): Joaquim Molas amb la col·laboració de Xavier Fàbregas i Josep Massot, «Josep Anselm Clavé», dins «La nova literatura popular; tradició i modernitat», dins Joaquim Molas (dir.), Història de la literatura catalana, Part Moderna, VIII, Barcelona: Ariel, ps. 41-49.

Vinyes (1989): Ricard Vinyes, La presència ignorada. La cultura comunista a Catalu­ nya (1840-1931), Barcelona: Edicions 62.

Briz, Francesc Pelai: Lo llibre de ma vida, introducció, edició i notes de Ramon Panyella, Lleida: Punctum, 2017: «El Vuit-cents», 13.

Margalida Tomàs

Societat Verdaguer mtomasvidal@gmail.com

Lo llibre de ma vida, de Francesc Pelai Briz, era una obra llargament esperada des que el responsable de l’edició, Ramon Panyella (autor també de la imprescindible monografia, Francesc Pelai Briz: entre la literatura i l’activisme patriòtic, 2013) ens en va donar a conèixer la seva existència en unes ja llunyanes jornades d’estudi celebrades el 2011. El volum s’inscriu en la col·lecció El Vuit-cents, de l’editorial Punctum, una col·lecció en què han aparegut una sèrie de títols que posen a l’abast material d’època fins ara inèdit o dispers i de dificultosa consulta, sigui obra literària (Cor infinit i altres poemes, de Joaquim Bartrina), correspondència (Correspondència. Àngel Guimerà i Jaume Ramon i Vidales, 1865-1898) i, molt especialment, material autobiogràfic (Escrits autobiogràfics, 1872-1889, de Josep Yxart; Records, de Pere Aldavert; Cartes sobre el renaixement, de Marià Aguiló), grup en què s’inscriu també Lo llibre de ma vida.

Briz, com explica Panyella a la introducció, anuncià les seves memòries a finals de 1882, i aquestes començaren a aparèixer per capítols a les pàgines de La Ilustració Catalana dirigida per Francesc Matheu dos anys després. La publicació quedà interrompuda després d’aparèixer-hi tretze lliuraments (març-novembre Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 218

3/6/19 13:15

Ressenyes

219

de 1884), als quals seguí només el dedicat a Milà («Lo Pros Bernat»), escrit arran de la seva mort però que no veié la llum fins el 15 de març de 1886. La resta de capítols, vuit més, quedaren inèdits; després d’anys de desaparició, finalment es pogueren recuperar i ara tenim a les mans el llibre complet. Un llibre redactat entre 1882 i 1885 i que, malgrat el títol que tingué des del principi, Lo llibre de ma vida, no és pròpiament una autobiografia, sinó més bé un llibre de records, un llibre de memòries, i encara, molt escorat a uns anys determinats, la dècada dels seixanta, «el seu temps mític», en paraules de Panyella. En aquest sentit, és significatiu que els dos únics capítols dedicats a la dècada dels setanta se centrin en dos moments de conflicte entre els literats catalans, en els quals Briz estigué implicat: les lluites per controlar els Jocs Florals de Barcelona i el procés d’establiment de l’acadèmia dels felibritges a Catalunya.

Francesc Pelai Briz fou un personatge peculiar. Un «home d’acció», ben cert, i, per tant, amb una prolífica tasca pública; però també un home replegat en si mateix, secret en moltes de les seves parcel·les vitals. I la lectura del que ell presentava com a llibre de la seva vida ens el continua mantenint en una considerable penombra, per més que sí que ens il·lustra en un punt important: com li interessava a ell mateix dibuixar-se, quina imatge es treballava per a la posteritat. I això, en un moment determinat, la dècada dels vuitanta: en aquest sentit, cal tenir en compte que el projecte de Briz és precisament coetani a altres intents d’intel· lectuals catalans per fixar, per reivindicar, el seu paper en el renaixent moviment literari, com són la Breve reseña del actual renacimiento de la llengua y literatura catalanas de Joaquim Rubió i Ors (1877), o les notes sobre el renaixement de Marià Aguiló publicades en aquesta mateixa col·lecció, per no esmentar que és també llavors quan començà a aparèixer la Historia del renacimiento literario de Francisco M. Tubino. I cal tenir encara en compte un altre punt: quan redactava aquestes memòries fragmentàries Briz, encara que no era un home massa gran (fins i tot pels paràmetres de l’època, es trobava en plena quarantena), sí que era ja un home malalt i reclòs a la casa familiar, aparentment allunyat de la vida literària i cultural. Morí dos mesos abans de complir els cinquanta. Segurament és per això que el conjunt respira, més que to polèmic o reivindicatiu, aires de rememoració i d’evocació: «reviure per i des de l’escriptura alguns dels moments de la vida passada que han quedat associats en la seva consciència a un sentiment de plenitud i/o felicitat», en paraules de Panyella.

Els dos primers capítols del volum, que formen part dels que havien quedat inèdits, són els més directament personals: el primer, dedicat al pare i a la mare, i el segon als anys d’infantesa. Els capítols següents, tant els que aparegueren a La Ilustració Catalana com els que restaren manuscrits, segueixen sempre el mateix format: situats en un any determinat, se centren en un esdeveniment destacat d’aquest any, pràcticament sempre de tipus cultural. Ara bé, contra el que podríem esperar en un llibre d’aquestes característiques, les pròpies tasques de Briz queden en un segon pla o, fins i tot, no hi apareixen. Així, si pot dedicar un extens text a la «Reimpressió de les obres d’Ausiàs March», no se’ns diu res de les seves Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 219

3/6/19 13:15

220

Llengua & Literatura, 29, 2019

empreses periodístiques, tan fonamentals. I és que sembla que el Briz de la dècada dels vuitanta, el que reivindica del seu paper cultural, allà on insisteix, és sobretot en dos punts: per una banda, el de descobridor i impulsor de noves vocacions (els cunyats Francesc i Maria del Pilar Maspons i Labrós; Ubach i Vinyeta i, evidentment, Antoni Careta, entre altres); també, més que l’obra feta, com dèiem, el que vol deixar ben clar és la seva manera de fer-la, la seva manera de ser: franc, sincer i sense embuts. La insistència sobre aquest punt és molt gran i és indicatiu que ja aparegui al primer capítol, en fer la descripció del seu pare. I de manera quasi determinista («Un bon metge, abans de fer lo diagnòstic d’una malaltia […] es fa càrrec dels temperaments dels pares del malalt a fi d’explicar-se certs fenòmens d’aquella que, sens aquests antecedents, foren per ell inexplicables»), afirma que la seva manera de ser, les seves «genialitats que, al dir d’alguns, campegen i tenen en mi despòtic imperi; genialitats e inclinacions aplaudides per pocs i combatudes per molts» són fruit directe de l’herència familiar, «filles directes de la saba que em donà vida i de l’exemple amb què voltaren ma infantesa los sers que més so estimat en lo món». La nota més personal de l’autor brilla precisament en l’admiració entusiasta cap al pare (dirigent del partit Progressista, amic incondicional de Prim) i, molt especialment, en l’amor cap a la mare: un poema dedicat a ella, no incorporat en cap dels seus volums ni en cap publicació, tanca el capítol.

El llibre de memòries de Briz, a més del coneixement del personatge, ofereix també nombroses informacions sobre diversos aspectes del moment. En aquest sentit, el capítol dedicat a la infantesa és interessant per les indicacions sobre els centres escolars, una de les moltes assignatures pendents que tenim en l’estudi dels nostres escriptors del xix. Briz anà en primer lloc al «millor col·legi de Barcelona», el de Carles Carreras, i després al que aviat, diu, «tingué fama de ser lo millor de Barcelona», l’institut Barcelonès; finalment, al col·legi de Josep Figueres «un dels millors, si no el millor, centre d’educació que ha tingut Barcelona».

Un a la Baixada de Sant Miquel, l’altre a la plaça Bonsuccés, l’últim al carrer dels Gegants. Aquesta és una part de la geografia on es va moure Briz, que va viure sempre al carrer dels Cecs de la Boqueria i que, una i altra vegada al llarg del llibre, es dibuixa com a «decididament barceloní», com a persona que no pot viure lluny de la seva ciutat.

Ara bé, com ens recorda el curador de l’edició en moltes de les notes, les informacions que ens dona Briz són les que corresponen a uns fets que han passat pel sedàs de trenta anys, pel sedàs del record. Així, en el cas dels centres d’ensenyament, per exemple, ni les dates que dona Briz s’ajusten totalment als fets ni ens mostren tota la seva realitat (Briz anà també a l’institut provincial, del qual no se’ns en diu res). I és això que ens porta a un aspecte que cal tenir molt en compte en els capítols que se centren en el moviment literari català, és a dir, el gruix del llibre. Perquè sempre hem de considerar que el que tenim davant no són pròpiament uns fets, sinó el record d’aquests fets: el que tenim al davant és el pensament de Briz dels anys vuitanta i, en aquest sentit, quasi tan important com el que hi apareix és el que no hi apareix, tant els noms que hi són destacats com els que Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 220

3/6/19 13:15

Ressenyes

221

hi són silenciats. Això, per exemple, és ja ben present a un capítol de molt interès, el que dedica a l’aparició de l’antologia Los trobadors nous de 1858. És vivíssima la descripció de l’ambient que generà l’aparició de l’antologia entre els joves estudiants barcelonins, i la informació dels «milers» de subscriptors que arribà a tenir, molt important; Antoni de Bofarull és reconegut com a autor d’aquesta obra cabdal (tan cabdal, segons Briz, que a ella es degueren els Jocs Florals de Barcelona), però l’escriptor que centra el capítol és Joaquim Rubió. Pal de paller de la renaixença, el veritable origen del moviment. Segueix la mateixa línia el capítol dedicat als primers jocs, on Briz explicita aquest caràcter subjectiu de les seves memòries, més tendent a valorar el passat i el futur que no el present («Jo no sé si és que el passat i el pervindre ho endauren tot amb les boires de la llunyania o si és que realment lo d’ara val menys»); amb una prosa àgil, descriu brillantment l’ambient social i literari dels dies previs a la celebració del primer certamen del 59, així com la primera festa, amb una atenció especial a les escriptores que hi tingueren paper: Maria de Mendoza, com a primera reina, i les dues poetes premiades, Isabel de Villamartín i Victòria Peña. El Briz més jove, el de l’època d’estudiant, es retrata, i amb ell l’ambient, en dos capítols més, els dedicats als carnestoltes i a la rebuda als voluntaris de la guerra d’Àfrica. Després, malgrat la seva joventut i que els seixanta siguin la dècada dels grans projectes i entusiasmes, el personatge Briz, a través del seu propi retrat, és ja molt més reconcentrat.

Una part destacada del conjunt correspon a la relació de Briz amb els poetes occitans, a partir de l’enlluernament que li provocà el Mireio de Frederic Mistral el 1859: «Ma primera anada a Provença» (el 1864, quan conegué personalment Roumanille a Avinyó i Mistral, el «gran poeta del segle», a Mallana); «William Ch. Bonaparte Wyse» (1865, arran de l’estada d’aquest a Barcelona) i, sobretot, «Lo felibritge a Barcelona», que, emmarcat en el període 1876-1885, és el capítol més reivindicatiu i de defensa personal, arran de la conflictiva creació de l’Acadèmia del Felibritge (un tema que ja fou tractat extensament i amb un gran desplegament documental per Panyella en la biografia de Briz) i de la marginació que hi patí l’autor. És també l’únic capítol en què hi apareix, explícitament, amb nom i cognoms, un adversari, Albert de Quintana. En aquest sentit, el grau d’amargor continguda i de decepció és molt més gran que no el de l’altre apartat dedicat a un succés del setanta, «Los Jocs Florals de la Llengua Catalana», sobre la crisi de canvi de nom i de reglament dels jocs el 1874, segurament perquè en aquest cas Briz formà part del bàndol vencedor. Quan ja havien passat deu anys dels fets, aquest justifica (i ens ofereix informacions de detall de primera mà) la seva acció, però va molt alerta a atacar directament la persona que hi havia darrere tots els canvis, Marià Aguiló. Ens parla de «persones que sempre ens mereixeran respecte i admiració pel seu talent i experiència», les quals, amb la millor bona fe del món, «se cegaren, donant un pas que, al dir d’ells, havia de donar més esplendor a la festa, quan en realitat lo que hauria fet al cap i a la fi hauria sigut matar-la».

Sí que hi ha, i és ben significatiu, una punyida directa al president dels jocs del 74, que era, precisament, Albert de Quintana.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 221

3/6/19 13:15

222

Llengua & Literatura, 29, 2019

D’entre els capítols dedicats a altres escriptors (Verdaguer, Ubach, Soler), són destacables els dedicats al seu cercle íntim: el del seu fidel amic Antoni Careta, on deixa anar part de la seva amargor present: «Moltes vegades he vist pagats mos favors amb negres ingratituds, he sentit al meu vol lo calitjós alè de les males passions, de persones que abans me posaven als núvols i que ara, perquè no m’he doblegat a satisfer sa injustificada e insaciable ambició, me fan una guerra hipòcrita, vergonyant i desenfrenada»; també a Francesc Maspons i Labrós i la seva obra Lo Rondallaire.

Podríem anar enumerant la resta de capítols perquè és difícil no trobar en cada un d’ells algun punt d’interès: de la seva capacitat de recreació literària paisatgística (les anades a Lleida, 1864; a Provença, 1864; o a Riells del Fai, 1865), a la seva participació en esdeveniments públics concrets (a més dels esmentats, són especialment interessants els dedicats a la reial ordre de prohibició de posar en escena obres exclusivament escrites en català el 1866 i l’últim i més tardà, del 1880, sobre l’obsequi d’una luxosa mostra de llibres catalans a Maria Cristina d’Àustria en motiu del seu casament amb Alfons xii: «L’arqueta de l’Arxiduquessa»).

En definitiva, Lo llibre de ma vida constitueix una peça molt valuosa per al coneixement de Francesc Pelai Briz, evidentment, però també del seu moment.

Una peça més per entendre la nostra literatura del vuit-cents, amb els seus grans projectes i petites i personals misèries. Necessitem tenir-ne més, d’aquestes obres.

Ara, però, agraïm ben sincerament a Ramon Panyella que ens hagi posat aquesta a l’abast.

Martí i Castell, Joan: Josep Pin i Soler: el personatge i la competència lingüística, Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 2017.

Magí Sunyer

Universitat Rovira i Virgili magi.sunyer@urv.cat

Alguns dels millors i més determinants escriptors catalans no acaben de trobar l’espai que els correspon en la història literària, perquè prejudicis heretats pesen massa. Pot semblar injust que circumstàncies que s’han de llegir en el context d’una època condicionin el judici de la posteritat però sovint la fama es fabrica a partir d’uns prestigis que no es rectifiquen amb facilitat. Aquesta és una de les raons per les quals adquireix un relleu especial la publicació de la versió sencera del discurs llegit en l’acte de recepció de Joan Martí i Castell a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Josep Pin i Soler: el personatge i la competència lingüística. El nou acadèmic, a més de ser catedràtic de llengua catalana, fou el primer rector de la Universitat Rovira i Virgili i president de la Secció Filològica Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 222

3/6/19 13:15

Ressenyes

223

de l’Institut d’Estudis Catalans. Hem d’interpretar que la vindicació, amb la necessària ponderació, de la figura de Josep Pin i Soler i de la seva llengua literària per part de Joan Martí i Castell representa el tancament de més d’un segle de reticències cap al personatge des de l’àmbit de l’acadèmia lingüística catalana, sobretot perquè Pin s’hi va enfrontar de manera oberta.

El discurs s’inicia amb el preceptiu elogi de l’acadèmic a qui substitueix, el seu mestre i després company Antoni Maria Badia i Margarit, i es tanca amb la pertinent contestació de l’acadèmic numerari que fa la funció de padrí en l’ingrés en la institució, Manuel Jorba, el qual no es limita a escriure un parlament formulari sinó que incideix en l’assumpte de la lliçó de l’apadrinat amb coneixement de causa.

Només Narcís Oller, amb avantatge, pot disputar a Josep Pin i Soler la condició de millor narrador català del segle xix. Tanmateix, en l’últim moment, Oller va tenir una sort, no calculada per ell, que ens el presenta amb un aspecte molt més actual que no pas Pin i Soler, la normativització de la llengua de les seves narracions en les obres completes publicades quan li quedaven pocs anys de vida.

La llengua de Pin, en canvi, és, amb les particularitats personals, la dels escriptors del seu temps —la d’Oller en les primeres edicions, la que hauria estat definitiva si Emili Guanyavents, en col·laboració amb el novel·lista, no l’hagués adaptat a la normativa de l’IEC. El lector actual no especialitzat en aquella època, per al qual l’univers prefabrià resulta desconegut, la troba una mica estranya, potser fins i tot la considera arcaica i, des d’un desenfocament històric, pot arribar a pensar que, en alguns aspectes, és incorrecte allò que correspon amb les formes de català culte de l’època. Els escriptors que van escriure abans de la normativa actual no podien preveure quines serien les regles que regirien a partir de la segona dècada del segle xx.

La fortuna pòstuma de l’obra de Josep Pin i Soler ha estat marcada, en l’actualitat de la literatura que va escriure, per la reedició periòdica, sobretot, de les novel·les del cicle dels Garriga i la publicació, per Arola Editors, de la major part de l’obra literària. En el camp de la crítica, les fites bàsiques han estat el discurs de Manuel de Montoliu quan el va substituir en el seient de l’Acadèmia, la reivindicació universitària de Jaume Vidal Alcover en els anys setanta i vuitanta, el Simposi Pin i Soler de 1992, la tesi doctoral de Josep Maria Domingo i, ara, aquest llibre de Joan Martí Castell. Les accions dels darrers quaranta anys han estat decisives per capgirar una opinió contrària a l’escriptor afavorida per la seva posició antinormista i per la publicació pòstuma del peculiar llibre Comentaris sobre llibres i autors, ple d’observacions sagaces i de boutades. Amb el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia, Joan Martí no tan sols connecta amb dos il·lustres predecessors tarragonins en la institució, Pin i Montoliu, sinó que també contribueix de manera decisiva a la recol·locació de Pin en la galeria literària catalana.

En la primera part, que examina el personatge, la ideologia, l’actuació i la competència lingüística, les valoracions, sempre matisades amb esperit crític, són molt favorables a la imatge de Pin i Soler. Joan Martí i Castell no cau en les tramLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 223

3/6/19 13:15

224

Llengua & Literatura, 29, 2019

pes que Pin mateix parava contínuament en la seva obra a qui no disposés d’un criteri molt assentat. No es deixa endur pels llocs comuns sinó que, a partir del coneixement de la bibliografia, exposa conclusions pròpies. L’epígraf «Pin i Soler, un home controvertit» plasma una imatge de l’home públic i de l’escriptor que ell mateix va conrear, i prou que s’hi devia divertir. Joan Martí contradiu el tòpic que presentava la llengua de Pin com a popular i costumista i conclou que, sense contradicció amb el posicionament antinormista, contribuí notablement al projecte d’assolir una llengua nacional. Quan examina aspectes de la ideologia de Pin i Soler, que altres havien simplificat fins a la falsificació, com la posició davant la religió o la tensió entre el catalanisme i l’espanyolisme, distingeix adequadament els aspectes substancials dels accidentals, els que corresponen a uns determinats moments històrics i els que venen condicionats per l’extracció social i per la formació intel·lectual del novel·lista, dramaturg i traductor. No s’ha d’oblidar mai que Josep Pin i Soler, des dels vint-i-pocs anys, va viure immergit en el clima intel·lectual de la cultura francesa i que això li va proporcionar una perspectiva molt diferent de la dels altres escriptors vuitcentistes, que es movien en els ambients barcelonins o d’altres poblacions del país i, com a molt, respiraven els aires parisencs en un viatge o en una estada més o menys llarga però limitada. Aquesta circumstància explica que la primera novel·la, ni que es publiqués l’any 1887, vagi signada el 1870, quan la narrativa realista ni es plantejava en el context lingüístic català. Aquesta mateixa peculiaritat va condicionar altres caires d’aquell self made man que fou Josep Pin i Soler. Joan Martí i Castell no es deixa enganyar per les conseqüències provocades per aquesta diferència de formació i per la rica i complexa personalitat del novel·lista tarragoní i destria, amb calma i seguretat, el gra de la palla. D’aquesta manera evita els sotracs de les qüestions més controvertides i acaba trobant il·lustracions que recondueixen allò que hauria pogut derivar cap a l’escàndol. Així, la posició lingüística de Pin i Soler s’acaba resumint en la resposta contudent, elegant, nítida, del narrador al director d’una revista que li proposava de col·laborar-hi en espanyol: «no escribo en castellano mas que por amistad o cortesía».

Podria continuar analitzant els equilibris, que per mesurats poden resultar poc advertits, de la primera part del llibre, però convé explicar que més de tres quartes parts del llibre estan constituïdes per l’anàlisi lingüística de l’obra de Josep Pin i Soler. No sóc la persona més adequada per judicar-la, però puc afirmar que la morfologia, la sintaxi, el lèxic, el llenguatge infantil, les locucions, les frases fetes, els proverbis i altres característiques de la llengua pinisoleriana, a partir d’un corpus establert, són rigurosament i prolixament examinats, amb l’estudi de cada un dels molt nombrosos testimonis tractats. Hi aplica, és clar, a més del que es deriva de la bibliografia, una llarga experiència en aquest tipus d’exercicis que només pot aflorar en una obra de maduresa. Els diccionaris de referència serveixen de base però les informacions que Pin mateix va proporcionar sobre alguns dels termes o el coneixement propi de l’estudiós sobre la llengua viva tarragonina, per exemple, enriqueixen un repertori extens i molt treballat.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 224

3/6/19 13:15

Ressenyes

225

Les conclusions, sintètiques i clares, reclamen una mirada neta de prejudicis sobre la figura i l’obra de Josep Pin i Soler, que abandoni les inèrcies i que superi «els tòpics basats en una actitud negativa respecte al costumisme, el populisme, el ruralisme, etcètera, d’un home que, paradoxalment, demostrà ésser profundament i convençudament obert i universalista: urbà». Un epíleg d’Antoni Rovira i Virgili, que destaca aquestes mateixes qualitats de Josep Pin i Soler, rebla el clau del seu «sentit humanista i cosmopolita».

Al començament constatava que redreçar una fama confusa resulta difícil, requereix molts esforços. Aquest detallat estudi de la llengua de Josep Pin i Soler, per les dimensions de l’anàlisi, per la ponderació del judici i per la personalitat del seu autor certifica que les reticències de les acadèmies catalanes cap al personatge i la seva obra han caducat. Tan de bo això n’afavoreixi una lectura nova, sense prejudicis.

Dasca, Maria: Entenebrats. Literatura catalana i bogeria, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016.

Magí Sunyer

Universitat Rovira i Virgili magi.sunyer@urv.cat

Un estudi esplèndid, aquest de Maria Dasca. Deriva d’una tesi doctoral que probablement, atès que ja fa anys que es va llegir, ha deixar reposar, madurar. Tant si és així com si no, el resultat final és magnífic. Des d’un profund coneixement de bibliografia de disciplines molt diverses, hi examina amb solvència un dels tòpics vertebrals de la modernitat. Tal com anuncia en la introducció, parteix d’un «enfocament literari i lingüístic —amb manlleus de la retòrica, la semiologia, l’estètica de la recepció, la crítica estructuralista, postestructuralista i psicoanalítica, la historiografia de la literatura i la literatura comparada» i «amb aportacions de la sociologia, la filosofia, la medicina i els estudis jurídics». Des d’aquest molt obert plantejament, desplega un discurs científic i fluïd. S’ha de destacar que, exceptuant la part introductòria sobre la consideració de la bogeria en la història, que —era forçós que fos així— té caràcter de síntesi d’uns determinats textos, els coneixements adquirits en la preparació de l’estudi no s’aboquen en forma de resums d’aprenentatge sinó que s’apliquen de manera mesurada i precisa en el moment adequat, tal com només és possible si es parteix d’una sòlida interiorització conceptual.

El resum inicial sobre la conceptualització de la bogeria en la història, a partir de Plató i Hipòcrates, serveix d’introducció al tema en els segles xix i xx, en què se centra l’estudi. Se subratlla la rellevància que adquireix a partir del Romanticisme, relacionat amb l’emergència del «jo» i amb els trastorns derivats de l’adaptaLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 225

3/6/19 13:15

226

Llengua & Literatura, 29, 2019

ció de l’individu a la societat urbana industrial. El discurs sobre la bogeria, en les diferents manifestacions, parteix de la noció d’identitat, medul·lar en el món contemporani. El Romanticisme el connecta amb conceptes tan importants per a la modernitat com el sublim, la figura del geni i la de l’heroi i la teoria de l’entusiasme. Apareix el gust per l’experimentació en l’àmbit de l’anormalitat a través de la hipnosi, l’haixix, els exorcismes o la metempsicosi. És també a partir del segle xix que, amb la creació de la psiquiatria, s’evoluciona contínuament en la concepció de l’«anormalitat», en el tractament mèdic i en les derivacions legals. D’especial rellevància resulta la delimitació terminològica dels estats anímics amb què, en un o altre grau, es relaciona: demència, neurosi, deliri, desequilibri, al·lucinació, quimera, spleen —ennui, tedi, mal del segle—, il·luminació i un llarg etcètera.

Maria Dasca segueix un mètode estricte i rigorós: cada mostra literària examinada s’analitza en el context corresponent, atesos tant els progressos de disciplines com la psiquiatria i la frenologia com la fundació de centres d’assistència mèdica i, sobretot, les diverses concepcions sobre la bogeria que se succeeixen, en la mesura que condicionen el tractament literari. De vegades l’estudi va més enllà dels límits autoimposats per assenyalar la importància que adquireix el tòpic en els anys seixanta del segle xx, per la confluència d’elements tan diversos com el desenvolupament de la farmacologia i la contracultura.

L’exposició introductòria es trava amb molt d’ofici, però l’aportació real del llibre està continguda en els cinc capítols que contenen l’anàlisi dels textos literaris catalans en què el tòpic té una presència més o menys destacable publicats entre els darrers anys del vuit-cents i 1939. L’ordenació és cronològica: «El segle xix», «El Modernisme», «Els anys del Noucentisme», «El període d’entreguerres» i «L’avantguarda». En cada un, el teixit de l’argumentació procedent de la bibliografia general amb els resultats literaris concrets és sòlid i no deixa cap mena de dubte sobre la interiorització de conceptes adquirida, exterioritzada en un discurs ric i ple de matisos, no tan sols per la contínua exhibició de domini terminològic que s’explicita sinó, sobretot, per la particularització en cada text que s’analitza.

En la part de segle xix, se subratlla que en els anys noranta el tema incideix en la idea d’anomalia de l’escriptor, a partir d’unes teoritzacions favorables: «a l’expressió del subconscient —Hartmann—, a l’evasió intuïtiva —Schopenhauer— o a la defensa de la volició individual —Nietzsche». El «cas Verdaguer» en visualitza una sèrie d’aspectes però és La bogeria, de Narcís Oller, la novel·la que desenvolupa la discussió sobre el tema. L’estudiosa declara, ja al principi del llibre, la significació que aquesta novel·la té en el context que treballa: «El punt de partida de l’estudi ha estat la novel·la La bogeria (1899) de Narcís Oller, que situa el concepte modern de boig en el centre del discurs literari i posa en relació alguns dels elements constitutius de la bogeria que seran desenvolupats en novel·les posteriors». En el Modernisme, i sobretot en el corrent simbolista i decadentista, o bé expressa una identitat escindida o l’alliberament de la voluntat. Es lliga, explícitament —fins i tot popularment, a través de la caricatura— a la consideració de Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 226

3/6/19 13:15

Ressenyes

227

l’artista com a geni o boig. Santiago Rusiñol, al discurs de la tercera festa modernista de Sitges, reivindicava la condició de desequilibrat o de boig en oposició al seny atribuït al país. Allí la bogeria és l’element positiu que es correspon amb la poesia i l’art. Respecte al Noucentisme, se subratlla la institucionalització de l’assistència al malalt duta a terme per la Mancomunitat i que el motiu és negligit en literatura. Les manifestacions literàries, molt variades, del motiu en el període 1923-1939 s’expliquen a partir del conflicte del «jo» i del vincle amb l’espai social. És quan s’acusa l’impacte de les formulacions psicoanalítiques, sobretot en la literatura d’avantguarda.

Dues observacions sobre detalls que delaten el seu origen acadèmic. En el desplegament, amb tanta potència, d’un tema d’aquesta entitat, l’autora s’hauria pogut permetre faltar una mica el respecte a les classificacions de la història literària, útils, necessàries, pero engavanyadores. No és que no les hagués hagut de tenir en compte, sinó més aviat que les hauria pogut oblidar quan no li convenien prou. Sobretot quan fa referència a textos d’escriptors que depassen la classificació en què els historiadors els han encauat o a aquells que en realitat no s’ajusten a cap etiqueta. El tòpic de la bogeria no té per què sotmetre’s a classificacions alienes a la naturalesa pròpia. També, impulsada per un admirable domini de la literatura catalana del període —i de la bibliografia sobre cada autor i sobre cada text— de vegades s’esplaia en lliçons d’història literària i en petites anàlisis de contes i novel·les, documentades, magnífiques, però que, segons com, poden distreure el lector de l’argumentació central. Minúcies en un llibre que és una font d’estímul intel·lectual.

L’examen que s’hi realitza no es conforma amb les valoracions globals, sinó que desplega una pacient, minuciosa, revisió de cada text narratiu on la bogeria té algun protagonisme. A més de sobre els escriptors mencionats, elabora petites —i de vegades no tan petites— monografies sobre textos d’escriptors com Marià Vayreda, Caterina Albert, «Víctor Català», Joaquim Ruyra, Salvador Dalí, Francesc Trabal i molts altres, entre els quals, un Joan Puig i Ferreter que apareix i reapareix, sobretot per les novel·les de maduresa —i encara hauria obtingut un nou protagonisme si l’estudi s’hagués estès a la postguerra, amb personatges com l’inquietant Marcel Rombier d’El pelegrí apassionat. Amb els textos, s’evidencia la relació particular que el tòpic estableix amb cada corrent literari, amb gèneres com el fantàstic i amb tendències com el relat autobiogràfic dels anys vint i trenta. Cada peculiaritat és atesa en les circumstàncies que l’afecten, des de la sensibilitat de qui les ha treballat sense pressa, dedicant a cadascuna el temps que ha reclamat. Som davant d’un llibre intens, d’un estudi, tal com destaca Josep Murgades en el pròleg, resultat d’una «llarga sedimentació» sobre un tema essencial per comprendre la complexitat espiritual dels dos darrers segles. Maria Dasca ho sintetitza en les conclusions: amb la bogeria, «la literatura crea un espai que permet expressar una realitat convulsa, integrada per elements contradictoris i incomprensibles».

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 227

3/6/19 13:15

228

Llengua & Literatura, 29, 2019

Figuerola, Judit: Andreu Nin, militant de la cultura, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017; «Textos i Estudis de Cultura Catalana», 218.

Ivan Garcia Sala

Universitat de Barcelona, Secció d’estudis eslaus ivangarcia@ub.edu

No és gens exagerat afirmar que Andreu Nin és un dels mites de la cultura i la història catalana del segle xx. Part d’aquest mite s’ha trenat al voltant de la personalitat polifacètica del personatge, que destacà en àmbits ben diversos, però que és recordat, sobretot, per haver dirigit el POUM, haver estat secretari general de la Internacional Sindical Roja a l’URSS i membre del soviet de Moscou, i per haver traduït obres clàssiques i contemporànies de la literatura russa al català.

Tanmateix, si des dels anys seixanta la seva activitat política i tràgica mort (i, en menor grau, la seva dimensió intel·lectual i literària) han estat objecte de diversos estudis de caràcter històric i biogràfic de mans d’autors com Pelai Pagès, Pepe Gutiérrez-Álvarez, José María Zavala, Juan Carlos Arce i Lluís Juste, la seva aportació a les lletres catalanes com a traductor, malgrat ser abastament reconeguda, no ha estat estudiada de forma detallada. La primera gran aproximació a la qüestió la féu Judit Figuerola a la seva tesina Andreu Nin, traductor fa una desena d’anys, i ara ella mateixa presenta un nou estudi molt més complet, en dues parts, a Publicacions de l’Abadia de Montserrat, resultat de la seva tesi doctoral. La primera, que s’acaba de publicar, dedicada principalment al Nin intel·lectual, és una introducció imprescindible a la dimensió traductora, que, com indica l’autora, es tractarà específicament a la segona part.

El primer volum de l’estudi s’atansa a la figura de Nin qüestionant, en primer lloc, el mite a partir de les diverses perspectives i interpretacions, sovint contradictòries, que s’han fet de la seva vida i del seu llegat polític i intel·lectual. En segon lloc indaga sobre la dimensió intel·lectual de Nin a partir de fonts periodístiques i bibliogràfiques diverses, completades amb l’interessantíssim contrapunt de les entrevistes que Figuerola féu a tres amics i companys poumistes de Nin: Víctor Alba, Wilebaldo Solano i Ignacio Iglesias. La primera part del volum, doncs, és un repàs d’aquelles qüestions biogràfiques i ideològiques més tractades pels estudiosos. Així, el recorregut comença amb una reflexió sobre el parador desconegut de la tomba del protagonista, per passar després a tractar la seva formació i primeres activitats pedagògiques i polítiques. Es parla també d’aspectes personals com són la malaltia hepàtica crònica, les relacions amb la seva primera esposa i fills, amb qui trencà abans de marxar a l’URSS; l’activitat política que desenvolupà en el país dels soviets, la nova família que hi féu i les dificultats per fugir-ne un cop l’estalinisme començà la persecució contra els trotskistes; l’enigmàtica relació amb Mercè Rodoreda; el paper de conseller de Justícia de la Generalitat durant la guerra civil espanyola, on Nin destacà per la seva eficiència i capacitat organitzativa; el lideratge dins del POUM i les desavinences amb altres membres del partit.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 228

3/6/19 13:15

Ressenyes

229

Totes aquestes qüestions són tractades per Figuerola amb una estratègia dialògica, fent entrexocar les diverses veus que s’han aproximat a Nin, per tal de posar de relleu les diferències i contradiccions del mite i aconseguir, finalment, extreure allò que tenen en comú la majoria d’interpretacions i que, per tant, es pot considerar intrínsec de la personalitat del personatge: el seu apassionament, l’interès per buscar l’entesa amb les noves generacions i la voluntat de fer-se comprendre.

A continuació, Figuerola refà altra volta el camí oferint un apunt biogràfic, basat, principalment, en textos del propi Nin. Explora especialment el període rus, del que ofereix alguns episodis curiosos com la possible participació de Nin en l’organització dels sindicats xinesos l’any 1927.

A la segona part, «L’home de lletres», Figuerola analitza les diverses facetes que conformen el Nin intel·lectual. En primer lloc, la seva activitat com a mestre i pedagog. Basant-se en els mètodes vigents més moderns que volien afavorir l’actitud activa dels alumnes, el Nin pedagog considerava central la neutralitat de l’ensenyament, és a dir, reivindicava una escola lluny de qualsevol dogmatisme polític, religiós o social, i defensava l’educació en llengua catalana. La vocació pedagògica no l’abandonà mai, i tant en els seus articles com discursos polítics, sempre s’hi entreveia una voluntat d’ensenyar i fer-se entendre. En segon lloc, Figuerola estudia la seva activitat periodística, que des dels catorze anys, quan publicà els seus primers articles a la premsa del Vendrell, conreà en molts moments de la vida. El periodisme no només li serví de guanyapà, sinó també de mitjà per integrar-se en el món intel·lectual i polític barceloní. En tercer lloc, l’autora se centra en la teorització política de Nin, que s’expressà a través de l’oratòria i l’escriptura. Especialment quan retornà de l’URSS esmerçà part del seu temps en conferències de caràcter polític, on, més que recórrer a les emocions per fer-se seu l’auditori, com feien altres oradors, s’esforçava en convèncer amb els seus arguments i explicacions didàctiques. Pel que fa a l’escriptura política, destaquen dos llibres, Les dictadures dels nostres dies i Els moviments d’emancipació nacional. Figuerola, que reconeix com altres especialistes que aquests assaigs no suposen una aportació original al marxisme i que tenen certes mancances des del punt de vista teòric, matisa que cal entendre’ls en relació amb l’època. La possible maduració teòrica de Nin, que feren posteriorment companys seus que sobrevisqueren a la guerra, es veié estroncada per la seva abrupta mort. Finalment, Figuerola completa la imatge del Nin intel·lectual fent referència a la dimensió de crític literari, decididament menys prolífica que les altres, però no per això menys important. Des de ben jovenet havia mostrat interès per la literatura i la lectura, però els primers treballs significatius de crítica els escrigué després del seu retorn de Rússia, en un article per a la premsa i en els pròlegs de les seves traduccions. En l’article, dedicat a la novel·lística soviètica, malgrat estar molt influenciat per la visió i opinions trotskistes sobre els escriptors russos, Nin mostrà el coneixement extens i profund que havia adquirit a l’URSS sobre la literatura soviètica. Pel que fa als pròlegs, tot i ser força heterogenis uns dels altres, tenen com a denominador comú l’enfocament marxista, i permeten intuir el bon crític que hauria estat.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 229

3/6/19 13:15

230

Llengua & Literatura, 29, 2019

Després d’aquest recorregut pel mite, la vida i l’activitat intel·lectual de l’il· lustre vendrellenc que ofereix l’assaig apassionat de Figuerola, es pot concloure, mentre esperem que surti el segon volum, dedicat a la faceta de traductor, que Nin fou, abans que res, un home de lletres, i que, si es dedicà a la política, fou més per un sentit del deure que per vocació, com també succeí amb altres intel·lectuals de l’època.

Guardiola, Carles-Jordi: Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle xx, València: Tres i Quatre, 2017.

Jordi Malé

Universitat de Lleida jmale@filcat.udl.cat

Carles-Jordi Guardiola té una amplíssima trajectòria dins el món del llibre: principalment, com a fundador d’Edicions de la Magrana, editorial creada el 1975 i que dirigí durant vint-cinc anys, amb un catàleg que reflecteix bona part de la vida literària catalana del darrer quart del segle xx; i també com a president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (1982-1985) i com a president del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (1982-1983). N’ha deixat testimoni en dos llibres: Per la llengua. Llengua i cultura als Països Catalans, 1939-1977 (1980) i Ofici d’editar (1996).

Això no obstant, per a molta gent Guardiola és, sobretot, l’editor de les cartes de Carles Riba: quatre gruixuts volums, profusament anotats, publicats entre 1990 i 2005, la feina per confeccionar els quals arrenca de mitjan anys setanta, amb la seva tesi de llicenciatura sobre l’epistolari entre Carles Riba i l’artista Josep Obiols, presentada el 1976 a la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de Joaquim Molas.

Com que el 2007 Guardiola va publicar una selecció de cartes de Riba, De casa a casa, algú podria creure que el present volum és també una tria de cartes ribianes adreçades a uns quants destinataris concrets. Però, de la mateixa manera que l’antic editor de La Magrana ha fet molt més sobre Riba que editar-ne l’epistolari, perquè li ha dedicat altres llibres i textos, aquest Retrat de grup va molt més enllà d’una mera recopilació de passatges epistolars.

El títol sencer del llibre, Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultu­ ra catalana del segle xx, n’explicita l’objectiu: prenent com a referència la figura de Riba, Guardiola vol oferir una panoràmica, o millor, un retaule de la vida cultural del país, a través d’uns quants dels seus protagonistes, des de principis de segle fins a finals de la dècada dels cinquanta. I ho vol fer principalment a partir de la reproducció dels seus testimonis escrits: les cartes de Riba, certament, en tant que figura central de molts capítols d’aquest retaule, però també les dels seus corresponsals, Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 230

3/6/19 13:15

Ressenyes

231

a més d’un gran volum de documentació: articles, memòries, estudis crítics, etc.

L’autor va enllaçant els textos mitjançant un cert discurs narratiu i, a vegades, interpretatiu, que li permet de reconstruir, fins on és possible, els diversos episodis que ens vol posar davant dels ulls. I malgrat que explica, a la nota introductòria, que «he prescindit volgudament de l’erudició i de molta informació» a fi d’escriure un text «de lectura seguida», la bibliografia específica de cadascun dels capítols, a la qual l’autor no deixa constantment de remetre malgrat haver prescindit de les notes, revelen l’esforç i el rigor amb què ha estat confegit el llibre.

Val a dir que el concepte de grup potser no hi és del tot escaient, al títol, si es pren en el sentit amb què l’emprà Joaquim Molas al pròleg al primer volum de l’Obra completa de Joan Crexells, i que Guardiola explícitament recull, això és, el del «grup de joves postulants que, pels volts del 18, va iniciar l’assalt de la vida pública catalana». Perquè no tots els personatges «retratats» dins el volum pertanyen a aquesta generació, la de Riba i Crexells.

La qual cosa no vol dir que la tria que n’ha fet l’autor —que determina els capítols del llibre— no sigui ben pertinent per construir l’esmentat retaule. D’una banda, Joan Crexells i Josep M. de Sagarra, nascuts a la mateixa dècada de Riba.

D’altra banda, dos escriptors anteriors que van influir Riba: Joan Maragall i Josep M. López-Picó. També quatre autors una mica més joves que ell i amb els quals mantindrà contacte durant la guerra i també a la postguerra, mentre estaran exiliats a Xile: Joan Oliver, Xavier Benguerel, Francesc Trabal i Domènec Guansé (tots quatre aplegats en un mateix capítol). Cal afegir-hi, encara, un polític i mecenes, Francesc Cambó, i un editor, Josep Janés, que van mantenir una estreta relació amb Riba, el primer especialment durant el període d’entreguerres i el segon sobretot els anys de l’exili (1939-1943). I l’exili és, precisament, el protagonista del capítol que falta, el quart, integrat per les vivències de Riba i la seva muller, Clementina Arderiu, en terres franceses.

Aquesta diversitat de protagonistes condiciona la diferent naturalesa dels capítols. Els dedicats a Josep M. López-Picó, Joan Crexells i Josep M. de Sagarra, tots ells amics de Riba, constitueixen uns retrats parcials d’aquests escriptors a través de la seva relació personal amb el poeta i humanista. Una relació que, en el cas de Sagarra, fou polèmica, com és ben sabut: amics íntims durant la joventut, la seva amistat va anar evolucionant i canviant paral·lelament a les seves trajectòries personals i literàries, amb més divergències que no convergències. Guardiola, conscient del caràcter problemàtic d’aquesta relació, malda per aportar tants testimonis textuals i documentals com li és possible per mirar de reconstruir-la. No perd de vista, però, que alguns d’aquests testimonis a vegades no s’han de prendre al peu de la lletra; com, per exemple, les anotacions dels Dietaris de Ferran Soldevila escrites durant l’exili, de ben segur condicionades per les relacions tibants entre les famílies de l’historiador i del poeta, anotacions que, ens diu oportunament, «cal prendre-les amb cautela» (p. 212).

Ara: aquest mateix judici caldria aplicar-lo, també, a algunes de les cartes ribianes; com aquella en què, ens diu Guardiola, «per primera vegada Riba deiLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 231

3/6/19 13:15

232

Llengua & Literatura, 29, 2019

xa per escrit la seva opinió sobre l’obra sagarriana i el personatge», una opinió ben poc falaguera (ps. 203-204). Fa referència a la carta adreçada al seu amic Josep Obiols des de Munic el 9 de desembre de 1922; però caldria tenir present l’estat d’ànim des del qual està escrita i el moment de crisi vital i poètica que Riba travessava, el qual el duia a mostrar-se obertament crític envers bona part dels seus coetanis, no sols Sagarra. Potser es podria aplicar a aquestes epístoles escrites des d’Alemanya, com també a les d’Itàlia de 1920, el judici que Carles Soldevila va formular respecte a les cartes de joventut de Maragall adreçades al seu amic Antoni Roure (judici que va recollir Riba a l’article que va dedicar a aquest epistolari): «Són excessivament espontànies per ésser sinceres.» Una idea que Soldevila (al pròleg al quart volum de les Obres completes de Maragall, de 1930) justificava així: «I no sé si amb aquesta frase explico ben bé el meu pensament. Al meu entendre, tota opinió digna d’aquest nom és la resultant d’un mínim d’operacions mentals que Maragall, en el complet abandó d’aquesta correspondència, no sempre es prenia el temps necessari per fer. En aquestes tres cartes que ara comento, per exemple, es veu ben bé que registrava amb una fidelitat maquinal totes les seves impressions, sense provar poc ni molt de jerarquitzar-les.» Si ho traslladem als judicis negatius sobre Sagarra formulats en aquella carta de 1922, i al marge que no deixa de ser possible que Riba en subscrigués la majoria a posteriori, implica que hauríem de prendre’ls si més no «amb cautela».

Aquests capítols sobre Sagarra, Crexells i López-Picó, a més d’esbossar-nos les respectives figures, reflecteixen diversos moments de la vida literària i cultural de la Catalunya d’abans i després de la guerra.

Els dedicats a Cambó i a Janés retraten, complementàriament, un dels àmbits més destacats del món literari català en el període d’entreguerres, en el qual Riba va tenir un paper més que destacat: el de la traducció. D’una banda, la dels clàssics grecs i llatins a través de la creació de la Fundació Bernat Metge a principis dels anys vint, gràcies al mecenes Francesc Cambó. Guardiola ens presenta l’evolució d’aquesta entitat al llarg de la dècada dels trenta i la seva difícil pervivència a principis de la dels quaranta. I aprofita l’avinentesa, a més, per resseguir documentalment la difícil relació entre Riba i el destacat i controvertit polític català, i, quan convé i justificadament, discutir alguns dels judicis que s’havien formulat al respecte. El capítol sobre Janés, d’altra banda, se centra en les relacions entre Riba i l’editor —per al qual realitzà, des de l’exili francès, diverses traduccions entre 1941 i 1943— i ens permet de comprovar les peripècies de l’activitat editorial en un dels períodes més durs de la postguerra.

Els anys de l’exili, tant el de Riba com el d’altres intel·lectuals catalans, són el marc dels capítols «Carles & Clementina a l’exili» i «“Veniu; simplement serem un més”. Joan Oliver, Xavier Benguerel, Francesc Trabal i Domènec Guansé». El primer, de caràcter biogràfic, reconstrueix, principalment a través dels testimonis epistolars del matrimoni Riba-Arderiu i dels seus fills, i també d’amics propers, totes les peripècies viscudes a França entre poc abans del final de la Guerra Civil Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 232

3/6/19 13:15

Ressenyes

233

i el retorn a Catalunya l’abril de 1943. El caràcter sovint personal i familiar de les cartes ens apropa al dia a dia de la vida dels exiliats i a les seves dificultats, temors i penúries. L’altre capítol mostra les relacions de Riba, ja retornat a Barcelona, amb quatre dels escriptors catalans expatriats a Xile i permet de comprovar com es desenvolupaven les relacions, no sempre fàcils, entre els que es trobaven en l’anomenat exili interior i els de l’exterior.

El darrer capítol del llibre, «Per què he votat Joan Maragall?», resulta el més atípic. És l’únic que no té com a eix un personatge estrictament coetani de Riba: nascut trenta-tres anys abans, el 1860, i mort el 1911, el jove poeta de les Estances tot just va tenir l’ocasió de parlar amb ell tres vegades. L’objectiu de Guardiola no és, però, reconstruir la incidència de la figura i l’obra maragallianes en Riba, sinó de documentar la polèmica que va suscitar l’antologia de poemes de Maragall que va publicar el 1954 i també la provocada pel text amb què l’acompanyà, «Maragall, català representatiu» (títol que posteriorment esdevindria «Per què he votat Joan Maragall?»); una polèmica, la d’aquest text, protagonitzada sobretot per Riba i Ramon Guardans, el gendre de Francesc Cambó, i que girava al voltant de la relació entre Maragall i el polític de la Lliga Regionalista i, en darrera instància, de les relacions entre polítics i intel·lectuals —un tema sobre el qual el crític d’Els marges va escriure més d’un cop.

La primera polèmica va originar-la l’antologia poètica de Maragall confegida per Riba i la tria de poemes que hi feia, que no va plaure a força maragallians.

Guardiola, com comentava, tot i prendre com a referència l’antologia i reconstruir les conseqüències de la seva publicació, no pretén aclarir el tema controvertit de la possible incidència de Maragall en l’autor de les Elegies de Bierville.

Però sí que, per exemple, podria haver resseguit els comentaris ribians sobre la poesia maragalliana en l’epistolari, per mostrar, justament, la complexitat d’aquesta qüestió. Amb cartes com la que adreçava a Paulina Crusat el 29 d’agost de 1954 —poc després de publicada l’antologia i en plena polèmica—, en què li deia que Maragall, com a poeta, li servia i l’acompanyava «cada vegada més poc» i que «si practiqués aquell absolut ascetisme d’un Valéry, el rebutjaria sense apel·lació».

No vol ser pas, això, una crítica a Carles Riba. Retrat de grup, ans una invitació a perseverar en aquest tipus d’obres. I a plantejar-se si, per exemple, serien viables nous capítols sobre personatges centrals de la vida cultural catalana de la primera meitat del segle xx, també estretament relacionats amb Carles Riba, com ara Eugeni d’Ors, Josep Carner o Josep Pla. Queda fet l’envit.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 233

3/6/19 13:15

234

Llengua & Literatura, 29, 2019

Zaballa, Bel: Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable, València: Sembra llibres, 2018.

Xavier Ferré Trill

Universitat Rovira i Virgili xavier.ferre@urv.cat

No es tracta d’una biografia. Zaballa interrelaciona recerques elaborades amb anterioritat a la present narració, confegida amb una visió novel·lística (i.e: ps. 11, 17 i ss, 107-111, 139-141, 163), per bé que recolzada —en ocasions sense precisió de referència— en fonts primàries, testimonis familiars i documents epistolars.

L’aportació del relat de la periodista consisteix en la presentació del text dividit en parts que remeten a àmbits vitals i intel·lectuals de l’escriptor de L’Aranyó: introducció biogràfica, orígens i codi del món narratiu pedrolià, espai escadusser a l’apartat sobre el concepte fonamental de «novel·la total» (ps. 68-72), que, a més, no té en compte el treball central d’Antoni Munné-Jordà «Temps obert» de Manuel de Pedrolo entre les dues cultures (1995). Els capítols restants tracten l’actitud política i ideològica de l’escriptor, la projecció de la darrera etapa de la seva narrativa acompanyats d’un annex —descontextualitzat— al voltant de la poesia visual. En aquest punt l’obra de Joan Ortís Aproximació a l’obra poètica de Manuel de Pedrolo (2001) podria haver introduït elements per a donar sentit a aquest aplec documental poètic, que també hauria pogut constituir un capítol en la seqüència del volum.

El fet que no sigui una biografia a l’ús —és a dir, una recerca al voltant del fil conductor que aprofundeix estructuradament en els caires que defineixen i desenvolupen la relació entre una vida i una obra— pot induir a concloure que La llibertat insubornable retorna a elements ja coneguts de la trajectòria humana i ètica de Manuel de Pedrolo. Per bé que Zaballa esmenti una relació d’entrevistes, d’estudis i d’articles que han servit per a dur a terme aquest treball divulgatiu (ps. 163-164), caldria haver anotat en forma de crida aquests textos i escandir-los en el decurs del llibre, així com citar exactament les obres de Pedrolo a què es refereix. Pel que fa a aquesta manca de citació de referents poso com a exemple l’epígraf adreçat a escatir l’autoria dels Quaderns d’en Marc: «Enric Borràs […] qui li havia publicat un recull d’articles» (p. 120). Per què no se n’especifica el títol, Cròniques colonials (1982)? També cal fer notar que existeixen apartats que es retroalimenten —com el del pensament polític de l’autor— que demanarien una concreció a l’apartat escaient. Em refereixo, com a dada, a «La literatura com a eina de combat» (ps. 118-120), que podria haver-se situat, com a conclusió, al tercer capítol, «L’intel·lectual i referent independentista».

D’altra banda, cal no confondre el registre periodístic amb la imprecisió o manca de citació de dades (existeixen excel·lents recerques que fan convergir el procediment historiogràfic amb el periodístic), fet que projecta l’ombra de la desLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 234

3/6/19 13:15

Ressenyes

235

honestedat intel·lectual. Com a exemple, l’absència de referències concretes en la reproducció d’epístoles, anteriorment publicades. És el cas de la lletra d’Eugeni Xammar (ps. 90-91) reproduïda en una altra recerca, la de Xavier Ferré Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982) (2016), (ps. 117-118). Amb això dit, concloc, d’entrada, que existeix un gran decalatge metodològic i d’orientació entre aquest Manuel de Pedrolo i la biografia —aquesta, sí— d’August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra (2017), publicada a la mateixa editorial (Sembra Llibres), escrita per David Fernàndez i Anna Gabriel.

La meva objecció principal a aquest text és, doncs, de caire metodològic, però també ho és el fet que el llibre s’hagi publicitat com una «biografia autoritzada», un concepte que, ves per on, és un principi antipedrolià.

Què aporta, en conseqüència, aquest volum? Dades que ja sabíem —mercès a la recerca dels orígens biogràfics de l’escriptor segarrenc aportades, amb rigor, per Maria Ginés (esmentada a la bibliografia)—, amb algunes referències epistolars noves: les tres lletres —prou reveladores d’una idea de política editorial— intercanviades entre Pedrolo i Joaquim Molas (p. 70) i l’epístola de Manuel de Pedrolo a Joan Sales (p. 74). Ambdues referències constitueixen, al meu judici, les dues principals aportacions d’aquesta narració, que permeten pensar —més notòriament en el cas de Joan Sales— en criteris —i polèmiques— de fons al voltant de la publicació d’obres de determinats escriptors.

No desmereixo, en absolut, el treball dut a terme per Bel Zaballa i espero que aquest llibre sigui útil, juntament —encara que amb una altra concepció, que podríem qualificar com «Pedrolo de butxaca»— amb la guia de lectura-reportatge de Sebastià Benassar, Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (2018), per aproximar als lectors un escriptor que, com defensa l’autora, no era pas partidari —ni ho va dur a terme a la seva obra— de la literatura de l’absurd, sinó de bastir —potser com a testament viscut dels anys cinquanta i seixanta— una obra literària definida, en essència, a partir del plantejament dels laberints i descloses de la condició humana. Ara bé, la biografia de Manuel de Pedrolo encara s’ha d’escriure. I, en aquest sentit, encara continuem essent deutors de la millor síntesi ideològica de què disposem, elaborada per Jordi Arbonés —i ara oportunament reeditada per Pagès editors—, Pedrolo contra els límits [1980 (2018)].

Com Zaballa mateix reconeix, en citar Pedrolo en cloure el volum, «la biografia és un dels gèneres literaris més difícils» (p. 165). I —afegeixo— que no es pot improvisar.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 235

3/6/19 13:15

236

Llengua & Literatura, 29, 2019

Guillamon, Julià: Joan Perucho, cendres i diamnats. Biografia d’una generació, Barcelona: Galàxia Gutemberg, 2015.

Enric Gallén

Universitat Pompeu fabra enric.gallen@upf.edu

I Julià Guillamon, crític de literatura catalana del suplement Cultura/s de La Vanguardia i Llicenciat en Filologia Catalana (1985) per la Universitat de Barcelona, completa la seva faceta com a professional de la cultura amb l’estudi d’una sèrie de manifestacions de la cultura catalana en format de llibre i/o d’exposició que per norma han culminat en la publicació de llibres i/o catàlegs il·lustrats.1 És autor també de La ciutat interrompuda. De la contracultura a la Barcelona post­ olímpica (2002), un brillant assaig sobre la transformació de Barcelona amb motiu de l’organització dels Jocs Olímpics de 1992, guardonat amb el Premi Serra d’Or d’assaig 2002, i El dia revolt, sobre la literatura catalana a l’exili (2008)2, que va obtenir l’any següent els premis Ciutat de Barcelona d’assaig i Lletra d’Or, respectivament. Ha reivindicat l’escriptora Rosa Maria Arquimbau amb l’estudi i l’edició d’una part de la seva obra,3 i s’ha interessat especialment per l’obra de Palau i Fabre,4 de qui prepara la seva biografia. Quant a la creació literària ha publicat El barri de la Plata (2018) i El tren de la bruixa (2018), sobre la relació entre l’emigració castellanoparlant i el catalanisme menestral, una obra autobio1. El món de Joan Perucho: L’art de tancar els ulls (1998); Josep Palau i Fabre, l’alquimista (2000); Literatures de l’exili (2005); Monzó. Com triomfar a la vida (2009); L’estil Quaderns Crema: trenta anys d’edició independent, 1979-2009 (2010); Continuar el combat. L’aventura de Club Editor (1955-2011) (2011); La revolta poètica 1964-1982 (2012, amb Vicenç Altaió); El compromís pop. Els primers anys d’Edicions 62 (2012); Espriu. L’escriptor compromès, el místic, el gran sarcàstic (2014); La propera festa del llibre serà de color taronja. Cinquanta anys del rellançament d’Edicions Proa (2015); Baltasar Porcel. Mallorca, Barcelona, el món (2015); Enric Cluselles.

Ninots i llibres (2016); Edicions de 1984. La ciutat dels llibres (2017); Patufet en guerra.

La il·lusió de la normalitat (2017); Les Edicions Aymà. L’art de sobreviure (2018).

2. El llibre va merèixer el premi Octavi Pellissa a projectes de creació literària el 2007.

3. L’enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a la Barcelona republicana (2016). Cor lleuger i altres narracions de l’era del flirt (2016); Quaranta anys perduts (2016) i Prostitució. Des d’allò de la poma fins als nostres dies (2017).

4. Palau i Fabre i Barcelona (2018); l’edició de Picasso 1927-1939. Del minotaure al Gernika (2011), i la direcció gràfica de Jo sóc el meu propi experiment.Tretze poemes de l’Alquimista il·lustrats per Arnal Ballester (2018, en col·laboració amb Albert Planas).Vegeu altres publicacions sobre la nostra cultura: Jamás me verá nadie en un ring.

La historia del boxeador Pedro Roca (2014); Leopoldo Pomés Flashback (2015) i Els mitjons Molfort’s i la publicitat racional (2018).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 236

3/6/19 13:15

Ressenyes

237

gràfica que basteix amb El sifon de Can Sitra. Cent trenta-cinc cromos i dos recordatoris (2017) i Travessar la riera (2017), un món sobre la memòria més personal.5 II Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació, premi Crítica Serra d’Or d’estudis literaris 2016, té com a origen la tesi de llicenciatura (1986) sobre l’obra de l’escriptor publicada com a Joan Perucho i la literatura fantàstica (1989).

La monografia que comentem és el resultat d’un llarg procés d’elaboració i creació, iniciat el juliol de 2010 i clos el desembre de 2014. L’extens estudi impressiona per l’àmplia documentació realitzada en arxius i biblioteques, completada amb les entrevistes als protagonistes i testimonis supervivents d’un període que arrenca en els anys trenta i es tanca amb la mort de Joan Perucho el 29 d’octubre de 2003.6 Organitzat en quinze capítols,7 un cop assenyalats els orígens menestrals no gens ben assumits per Perucho (caps. 1 i 2), el que es proposa Guillamon és inscriure la seva biografia amb la d’un grup d’escriptors i artistes catalans pregonament marcats per la guerra civil i les conseqüències sobre el desenvolupament de la cultura de postguerra. Una «generació» d’escriptors i artistes, constituïda pels més grans —Guillem Díaz-Plaja (1909), Salvador Espriu (1913), Joan Teixidor (1913), Martí de Riquer (1914) o Joan Vinyoli (1914)—,8 i pels més joves —Carles Fisas (1919), Francesc Farreras (1920), Josep Maria de Martín (1920), Manuel Valls i Gorina (1920) i Nèstor Luján (1922), o Josep Palau i Fabre (1917), Josep Romeu (1917), Francesc Pau Verrié (1920) i Joan Triadú (1921). Es tracta d’un grup d’escriptors (sobretot els de més edat) que en els anys republicans van poder ser testimonis del ple funcionament de la literatura catalana, la literatura universal i la literatura espanyola d’entreguerres, especialment. En la trajectòria de Perucho s’observa un cert paral·lelisme amb la de Díaz-Plaja o Riquer: l’existència prèvia d’un ambient cultural en castellà en una de les branques familiars.

5. Anna Ballona: «Entrevista a Julià Guillamon». En línia a <https://metode.cat/ noticies/entrevistes/julia-guillamon-travessar-riera-util-perque-llibre-esperancat. html> [Consulta: 5 novembre 2018] 6. Sobre els fons i les fonts de la recerca emprats, vegeu l’apartat «Agraïments», ps. 709- 713.

7. «1. Els àngels de Red Bull», «2. La infantesa i la guerra», «3. La Universitat, Alerta i el camarada Espriu», «4. El surrealisme sense el subconscient», «5. Les revistes Poesia i Ariel: Perucho, poeta en català», «6. Anne Shelton canta I’ll be seeing you a l’estany de Banyoles», «7. El mèdium, premi Ciutat de Barcelona 1954», «8. Llibre de cavalleries: via imperial», «9. Les històries naturals: fantasia i política», «10. Els anys daurats de Destino», «11. Cunqueiro, Luján, el vi albariño i La Vanguardia», «12. La casa de la vida», «13. Polígrafa, la fallida de Tàber i la crisi dels anys setanta», «14. Un vell cavaller bizantí conservador» i «15. Els anys finals».

8. Vegeu la tesi doctoral inèdita de Josep M. Balaguer, Joan Teixidor. Representant del «grup universitari». Poesia i crítica (1931-1951) (1993), que va ser dirigida pel doctor Jordi Castellanos i Vila.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 237

3/6/19 13:15

238

Llengua & Literatura, 29, 2019

Com Riquer, tanmateix en situacions distintes, Perucho, de la lleva del biberó, va ser un «soldat de dos exèrcits» que, a diferència de Díaz-Plaja, onze anys més gran i amb un prometedor currículum professional en els anys trenta, no va sofrir cap tipus de depuració pel nou règim,9 i va poder iniciar la carrera de Dret el setembre de 1939. En els primers anys quaranta, Perucho col·labora a Alerta, la revista del S.E.U. que el 1943 dirigeix Josep Espriu, germà del poeta, amb la participació de Nèstor Luján, Antoni Vilanova, Josep Maria de Martín o Carles Fisas. Contràriament al que s’ha dit sobre l’absoluta subordinació política de la publicació,10 per a Guillamon, la colla d’Espriu pretenia convertir-la en «una revista cultural crítica i una revista d’humor, una mena de be negre falangista (cap.

3, p. 106). El reconeixement d’El Be Negre ratifica el lloc comú d’altres iniciatives editorials i periodístiques de la immediata postguerra, el deute amb manifestacions culturals en llengua catalana molt apreciades de l’etapa republicana.11 Abans de publicar el poemari Sota la sang (1947), Perucho escriu poesia en castellà,12 però no es relaciona amb els seus ambients bohemis i no acaba de «tancar un llibre», perquè busca un espai «on poder desenvolupar la seva personalitat literària» que aviat troba «com a poeta en català» (cap. 4, p. 162). L’anàlisi de les revistes clandestines Poesia i Ariel (cap. 5) mostra les relacions amistoses i/o discrepants entre el grup d’Alerta i Ariel, i la dificultat de Perucho d’encaixar amb la colla de Triadú. De fet, en tots els ambients «que va freqüentar, en els anys quaranta i cinquanta, de la revista Alerta a Ariel, de la tertúlia del Guinea a les trobades de Carles Riba el diumenge a la tarda, Perucho hi va ser sempre una figura singular però secundària» (p. 187). Amb Aurora per vosaltres (1951) la seva obra poètica pren un nou rumb en exposar-hi la preocupació social i el compromís polític, que afloren en l’ambient. Uns anys abans, havia guanyat les oposicions de jutge i iniciat la carrera judicial a La Granadella, més endavant ho serà de Banyoles, Móra d’Ebre i Gandesa. Amb Diana i la mar morta (1953) es consolida com a escriptor en llengua catalana, amb un text sobre Joan Miró, i dos poemaris més, 9. Vegeu Enric Gallén: «Guillermo Díaz-Plaja, director de l’Institut del Teatre durant el primer franquisme», Franquisme & Transició, 3, 2015. En línia a <https:// www.raco.cat/index.php/franquismeitransicio/article/view/305425suia> [Consulta: 5 novembre 2018] 10. Vegeu Fernando Valls: «Cultura y política en los primeros años de posguerra: la revista Alerta (1942-1943)», Anuario de Filología, 6, 1995, ps. 107-134. Per a Guillamon, «des del primer moment els continguts culturals d’Alerta es van desenvolupar al marge del discurs polític del falangisme.» (capítol 3, p. 116).

11. Vegeu, com a mostra, Manuel Llanas: «Dues col·leccions de poesia a banda i banda de l’abisme de 1939» i Jaume Pont: «Una revista poètica de la inmediata postguerra: Entregas de poesía (Barcelona, 1944-1947). Trajectòria, programa i funció», dins Literatura comparada catalana i espanyola al segle xx: Gèneres, lectures i traduccions, Lleida: Punctum & TRILCAT, 2007, ps. 39-47 i 49-63, respectivament.

12. Dolores Manjón-Cabeza Cruz: «Un silencio olvidado: La poesía de Joan Perucho», Epos, XX-XXI (2004-2005), ps. 285-290.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 238

3/6/19 13:15

Ressenyes

239

El mèdium (1954) i El país de les meravelles (1956). A El mèdium, premi Ciudad de Barcelona 1954, Perucho es visibilitza com a escriptor en un context en què, tot i ser un premi atorgat per un ajuntament franquista, alguns escriptors catalans desafectes amb el règim hi concorrien, com ara Manuel de Pedrolo amb el poemari Simplement sobre la terra, o Joan Sales amb Viatge d’un moribund.13 Literàriament, El mèdium connecta amb la generació del 27, sobretot amb l’obra de Luis Cernuda.14 Els capítols 8 i 9 són dedicats a dues fites de la narrativa original de Perucho: Llibre de cavalleries (1957) i Les històries naturals. En relació amb Llibre de cavalleries, Perucho havia publicat l’any abans Amb la tècnica de Lovecraft, en què incorpora el clima dels contes de terror, tot reconeixent l’obra de H. P. Lovecraft. Mitjançant la figura de Tomàs Safont, Perucho crea un alter ego idealitzat en una novel·la que combina l’erudició amb l’actualitat, el passat amb el present, i hi incorpora el llenguatge de l’art contemporani, la literatura experimental i el cinema.15 La publicació és paral·lela a la de Merlin e familia (1955), d’Álvaro Cunqueiro: dues reaccions narratives al corrent del realisme social d’aquell temps. Els capítols 10 i 11, centrats en l’etapa de crític artístic a Destino i les seves col·laboracions a La Vanguardia Española, mostren la trajectòria de l’home, l’escriptor, i el jutge també, que procura actuar amb la màxima independència de criteri en tots els àmbits i situacions. Perucho sempre va a la seva, no participa del moviment intel·lectual antifranquista. Es mostra, però, proper a la modernitat artísticas,16 estreny la seva relació mimètica amb Cunqueiro (cap. 9, ps. 362-363) i esdevé un escriptor bilingüe, que canvia de temàtica i estil. En el capítol 12, de caràcter més familiar, es destaca la seva passió pels libres antics, la bibliofília i les obres d’art, i referma els seus contactes amb artistes com Modest Cuixart, Antonio Saura, Xavier Corberó, Leopoldo Pomés o Salvador Aulestia.

Darrere l’aparent benestar personal i professional de Perucho, s’hi amaga, però, un rerefons que es va acabar projectant sobre el seu futur.17 El capítol 13 resse13. El rebuig al premi Ciudad de Barcelona de determinats poetes catalans d’entreguerres i, concretament, del grup d’Ariel era total.

14. Joan Teixidor, un dels homes de Destino, no ben vist per la resistència cultural catalanista, assenyala també els punts de connexió amb l’obra d’Antoni Tàpies.

15. L’obra va ser ben acollida per la gent d’Ariel, per Antoni Vilanova a Destino, per Juan Ramón Masoliver a La Vanguardia Española, i per Salvador Espriu, lector de Lovecraft, en privat.

16. «La literatura fantàstica, l’art màgic, el surrealisme, l’art pop, el grafisme publicitari, el cinema de terror, la moda de l’erotisme, el còmic: un món de coses noves que reflectia la sensibilitat del moment.» (cap. 10, p. 425).

17. «Des de l’època de Diana i la mar morta Perucho havia volgut poetitzar la seva vida. L’art i la literatura havien anat guanyant espai a la casa, fins al punt que res no hi era aliè. Però mentre poetitzava la seva vida, Perucho havia creat una ficció que s’allunyava cada cop més de la realitat: un món refinat i hedonista amb un costat domèstic que quan el coneixes bé, desactiva el que tot plegat podia tenir d’exhibició culturalista. Entre els seus quadres, llibres antics, els mobles i els objectes de col·lecció Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 239

3/6/19 13:15

240

Llengua & Literatura, 29, 2019

gueix el paper de Perucho com a director de la Biblioteca de Arte Hispánico de l’Editorial Polígrafa i com a editor de Tàber (1968-1971), on introdueix els llibres de cultura pop, de Luis Gasca i Terenci Moix. Continua mantenint-se, però, al marge de l’antifranquisme militant, alhora que la servitud periodística a La Vanguardia, i a Destino, en la nova etapa dirigida per Baltasar Porcel, afavoreix el seu decantament cap al bilingüisme (p. 577), mentre títols en català —Botànica oculta (1969) i Els balnearis (1975)— assenyalen que el seu model narratiu «estava esgotat» (p. 610). La crisi artística anirà de bracet de la familiar. Els dos últims capítols (14 i 15) ofereixen la imatge d’una persona malalta, autodestructiva, arrossegada per la supèrbia i l’orgull que, malgrat els premis18 i el reconeixement d’Àlex Susanna, Jaume Vallcorba Plana, Pere Gimferrer, Carlos Pujol, el grup de Pasajes o Jaume Sastre, es mostra díscol i crític. Manté una relació intermitent amb el catalanisme polític que governa a Catalunya, mentre és acollit, en tant que escriptor bilingüe i conservador, per la cultura espanyola en l’etapa de José Mª Aznar. Tot plegat aboca a la trista trajectòria final de Joan Perucho. Guillamon relata la cara i la creu d’un home, un escriptor i una obra, lligats a la modernitat artística, que no casen amb les interpretacions posteriors de Valentí Puig o Andrés Trapiello.

Des de la perspectiva literària: «el Perucho final és més deixatat que l’autor de Llibre de cavalleries i Les històries naturals.» (p. 679). Escriu a l’ABC de Luis Mª Ansón, trenca les relacions amb Destino (cap. 15. ps. 695-688), és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Rovira i Virgili, rep el Premio Nacional de las Letras Españolas (2002) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2002). La projecció internacional dels últims anys de la seva obra contrasta amb l’escàs reconeixement de la crítica literària catalana dels anys seixanta i setanta. Guillamon analitza com Perucho, traumatitzat pels seus orígens modestos i la guerra, abandona l’entusiasme i les energies transformadores dels primers anys i es deixa seduir per l’immediatisme irredempt de la postmodernitat. En suma, Guillamon ha realitzat un treball encomiable, original i inèdit en els estudis literaris catalans.

No estem acostumats a enfrontar-nos a una biografia crítica amb pèls i senyals sobre un autor de referència inexcusable de la segona meitat del segle vint, amb un ús tan excel·lent com acurat de la documentació aportada (oral i escrita). Amb un estil persuasiu i indagador, Guillamon convida el lector a resseguir la història d’un home i un escriptor inestimable fins a convertir-lo en un personatge literari fascinant.

comprats per quatre rals, Perucho era un nàufrag, perdut en les seves fabulacions i les seves obsessions, en el pas del franquisme a la Transició.» (p. 544).

18. A Les aventures del cavaller Kosmas, premi Ramon Llull 1981, que dedica a Álvaro Cunqueiro, torna a tractar el tema de la reconciliació com també a Pamela (1983), «però ara aquesta reconciliació representa el triomf dels valors de la tradició enfront de les idees liberals, considerades un mal que ve de fora.» (p. 660).

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 240

3/6/19 13:15

Ressenyes

241

Biosca, Marc: Jesús Moncada, mosaic de vida, Lleida: Pagès Editors, 2017.

Laura Farré Badia

Universitat de Barcelona laurafarrebadia@gmail.com

Coincidint amb el setanta-cinquè aniversari del naixement de Jesús Moncada, el setembre del 2017 Pagès Editors va publicar un assaig sobre l’escriptor de Mequinensa. Aquest és el tercer llibre que l’editorial lleidatana ha publicat en relació amb la figura de Moncada: el primer, Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada (2011), és un recull de dibuixos de dedicatòries que va elaborar Mercè Biosca; i el segon, Aportacions de Jesús Moncada a la fraseologia catalana (2016), els autors del qual són Mercè Biosca, Maria-Pau Cornadó i Károly Morvay, consisteix en una compilació de les frases fetes que emprava l’escriptor.

L’assaig que ha elaborat Marc Biosca pretén «fer més proper qui ha estat, indubtablement, una de les figures literàries més potents de la literatura catalana contemporània» (p. 11). Pel que fa a la biografia de Moncada, a banda de la informació que va compartir ell mateix en les entrevistes que va concedir, no hi ha gaires textos que se centrin a resseguir la història de la seva vida: una de les obres més celebrades és Retrats (2005), un text que Xavier Moret va dedicar a l’escriptor mequinensà a través de l’Associació d’Escriptors en Llengua Cata­ lana (AELC).

Pel que fa a l’estructura, el llibre es divideix en cinc blocs, que es corresponen amb els períodes més rellevants de la vida de Moncada; més un epíleg de «to lliure», que constitueix una valoració del llegat de l’escriptor des del punt de vista social i cultural. El llibre també inclou un recull de fotografies a la part introductòria i una bibliografia completa al final.

A la «Nota d’autor» s’expliquen les particularitats que, des del punt de vista formal, presenta l’assaig: sobta que s’hagin exclòs els peus de pàgina i les citacions literals, amb el pretext «d’agilitzar la lectura i restringir un to excessivament acadèmic» (p. 9) i que, en canvi, s’hagi afegit una bibliografia tan completa al final.

A l’«Inici» s’afirma que Moncada, que anava «per lliure», era un escriptor «poc exposat públicament» (p. 11). Potser per això Biosca no se n’amaga, del fet d’haver elaborat una «aproximació força lliure» a la figura i l’obra del mequinensà. D’una manera molt honesta, l’autor del llibre reconeix haver-se pres «llicències arriscades, relacionant elements a vegades massa distants i a vegades prou propers» (p. 11). Així, justifica la idea de mosaic que apareix al títol i que, segons Biosca, «compromet menys que el concepte de biografia» (p. 11).

En aquest apartat l’autor fa referència a alguns aspectes de la biografia de Jesús Moncada, els quals van ser força comentats en les diverses entrevistes que l’escriptor va concedir,1 com ara el seu pas per Saragossa, la influència que van tenir Pere 1. Vegeu, per exemple, l’entrevista que li va fer Josep M. Muñoz, que es va publiLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 241

3/6/19 13:15

242

Llengua & Literatura, 29, 2019

Calders i Edmon Vallès en la seva trajectòria professional, l’edat que tenia quan va publicar el primer recull de contes, entre molts altres aspectes.

Amb relació a l’organització de la informació, Biosca no segueix un ordre cronològic ascendent: en paraules de l’autor, el llibre és un «exercici de condensació desordenada d’èpoques, noms i espais» (p. 13). La pensada de combinar la biografia de Moncada amb alguns episodis de les seves obres és una idea molt productiva que, tanmateix, no s’acaba d’explotar: oferir aquesta mena de connexions podria esdevenir una aportació força innovadora.

Ara bé, si es volen «posar el màxim de cartes sobre la taula» (p. 13), potser caldria aprofundir una mica més en alguns aspectes de la personalitat i la quotidianitat de Moncada, per tal de presentar més confluències i oferir una visió més àmplia i més completa de la trajectòria de l’escriptor. Per exemple, es podria fer referència a l’enrenou amable que és propi de Mequinensa, un territori d’excepcionalitats contínues, on el dia a dia és fet d’història, de rituals íntims i de propòsits assequibles.

Al primer capítol, «Segon capítol de la prehistòria de Jesús Moncada escriptor», es desenvolupa, d’una manera prou extensa, la història de l’editorial Montaner y Simón, una de les editorials més importants de Barcelona, on va treballar Moncada durant catorze anys, de 1967 a 1981. El segon capítol, que es desprèn del primer, consisteix en un repàs de la biografia d’algunes de les persones que van treballar a l’editorial i que hi van coincidir amb el mequinensà. Concretament, Biosca destaca la figura de l’escriptor Pere Calders, de qui Moncada ja havia parlat en diverses ocasions i de qui havia reconegut la influència, el mestratge i l’acompanyament en el moment d’escriure els primers textos en català i en el moment d’elaborar el primer recull de contes: Històries de la mà esquerra (1981).2 El tercer capítol, «Primer capítol de la prehistòria de Jesús Moncada escriptor», que se centra en l’etapa prèvia a l’arribada a Barcelona, conté un apartat dedicat a l’entorn familiar de l’escriptor, on es parla de la importància de les figures del pare (p. 79) i de la mare (p. 82) i se subratlla la voluntat dels progenitors de procurar que Moncada estudiés. A més, Biosca emfatitza l’interès per la cultura en general i per la literatura en particular de la família de Moncada —tant el pare com la mare sabien llegir i escriure. Un altre encert d’aquest apartat és la idea de posar en relació els interessos culturals de la família de Moncada amb el fet que alguns personatges de les seves obres sabien de lletra, com és el cas d’Amàlia Calsina, un personatge d’Estremida memòria (p. 79).

El capítols quatre i cinc estan relacionats amb l’època de maduresa de Moncada. Els fragments en els quals s’explica la seva activitat en el món editorial tenen car a L’Avenç l’1 de febrer del 2004. Vegeu també l’entrevista que li va fer Xavier Moret, que es va publicar a El País el 13 de febrer del 1992.

2. Vegeu, per exemple, l’entrevista que li va fer Mercè Biosca, «Aproximació a l’obra de Jesús Moncada», que es va publicar l’any 1989 al número 351 de la revista Serra d’Or. Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 242

3/6/19 13:15

Ressenyes

243

un interès especial: els tombs que va donar Moncada pel món editorial és un tema que no s’ha abordat tant com la resta d’aspectes que tracta Biosca en aquests capítols.

Al cinquè capítol hi ha un detall que convindria esmenar: Biosca assegura que Moncada volia recuperar el personatge de Severiana de Segarra, d’Estremida memòria, que era «jove a Estremida i d’edat avançada a Camí» (p. 159). Això no és així: a la novel·la queda clar que aquest personatge va morir jove uns anys més tard, a l’època en la qual tenen lloc els fets que es narren a Estremida memòria, de manera que no pot ser que Moncada tingués la intenció de recuperar aquest personatge més endavant.

Pel que fa a les entrevistes que apareixen al final, potser se n’hauria pogut treure més suc, sobretot de l’entrevista a Joaquim Cucurull. Tenint en compte que Cucurull va ser un dels tres joves que formaven l’equip tècnic de la segona i última etapa de l’editorial, juntament amb Jesús Moncada i Toni Bartomeus, s’haurien pogut incloure alguns detalls relacionats amb la seva experiència al costat del mequinensà, per tal d’aportar un punt de vista diferent de l’època en la qual Moncada va treballar a la Montaner y Simón. Amb aquesta mena de detalls, menys coneguts i més relacionats amb la personalitat i la quotidianitat de l’escriptor, l’assaig esdevindria encara més interessant per als lectors de Moncada que ja coneixen els aspectes més comentats de la seva trajectòria.

En general, al text de Biosca s’hi troba a faltar un punt de vista més personal o més quotidià. Pel que fa a les dades més generals, com ara la cronologia exacta i les etapes principals de la biografia, ja hi ha molta informació a l’abast de tothom.3 En canvi, pel que fa al paisatge humà de Mequinensa, sobre el qual també va escriure Moncada, no hi ha tanta informació. Potser caldria que a l’assaig hi apareguessin una altra mena de detalls, anècdotes quotidianes, per poder acostar-nos a la figura de l’escriptor d’una manera diferent de com ho hem fet fins ara.

En altres paraules, està bé que al text hi hagi informació més general, sobre el tipus d’educació que va rebre, la descoberta de la literatura en català, les persones amb qui es va relacionar en l’àmbit laboral; però aquesta informació s’hauria de combinar amb detalls que aportessin un punt de vista nou. De la mateixa manera que en el tercer capítol s’explica l’episodi de la ferida al tou de la cama amb la falç (ps. 83-85), s’haurien pogut incloure més anècdotes d’aquesta mena.

De fet, Biosca inclou a l’assaig algunes anècdotes semblants a l’anterior: en primer lloc, a banda de resseguir la rutina que seguia durant l’etapa posterior a la Montaner y Simón (ps. 111-113), també parla de la importància de la música en la vida de Moncada i del tipus de música que escoltava (ps. 112-113). En segon lloc, exposa una curiositat relacionada amb Mercè Biosca i el títol d’Estremida memòria: la novel·la s’havia de titular Sudari de boira, però Biosca li va aconsellar de canviar el títol i Moncada li va fer cas (p. 159). En tercer lloc, explica que Mon3. Es poden consultar, entre moltes altres fonts d’informació, les diverses entrevistes que va concedir i el llibre Retrats (2005) de Xavier Moret dedicat a Moncada.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 243

3/6/19 13:15

244

Llengua & Literatura, 29, 2019

cada sempre mirava de mantenir en secret els títols de les seves obres fins a l’últim moment, de fet, només els compartia amb el seu nebot, Xavier Colom.

En conclusió, pel que fa a l’execució de l’obra, més que evitar «un to excessivament acadèmic», potser caldria trobar la manera que els títols dels capítols, que es corresponen amb els períodes més rellevants de la vida de Moncada, contribuïssin a clarificar la informació que s’exposa. Pel que fa al contingut, al text de Biosca s’hi troba a faltar l’explicació d’anècdotes quotidianes, que, combinades amb la informació de tipus més general, permetrien presentar més confluències i oferir una visió més àmplia i més completa de la trajectòria de Moncada.

La pensada de combinar la biografia de Moncada amb alguns episodis de les seves obres és una idea molt productiva que, tanmateix, no s’acaba d’explotar.

Així i tot, l’assaig compta amb alguns encerts, sobretot en el capítol 3, on hi ha un apartat dedicat a l’entorn familiar de l’escriptor. Així i tot, hi ha alguns detalls que caldria esmenar: la voluntat de recuperar el personatge de Severiana de Segarra i l’extensió dels capítols dedicats a la Montaner y Simón i a la biografia dels qui van coincidir amb Moncada a l’editorial barcelonina.

Ballester, Josep: Diàspores. Paraules i geografies d’exili, Alzira: Bromera, 2017.

Jeroni Méndez

Florida Universitària jmendez@florida-uni.es

19 d’octubre de 1932. El tren para a la vora d’un immens camp de civada nevat i fronterer. A través de la finestra, entre la boira, apareixen unes figures armades d’uniforme grisenc, palplantades enmig del paisatge blanc i al costat del que sembla ser un tanc. Monsieur Gustave i Zero, el seu benvolgut vailet de porteria, s’estranyen. De sobte, uns homes que semblen militars irrompen en el compartiment i sense dilació els demanen la documentació. «Serà un plaer», i amb un gest elegant Monsieur Gustave es treu uns papers de la butxaca interior i els ofereix al paio circumspecte que porta brodades les sigles de Cap F. Muller. «No és un retrat molt afavoridor» —continua Gustave amb certa jocositat amable. Quan l’home amb cara de pomes agres requereix la documentació del jove Zero, el silenci es tensa. «És un visat d’immigració amb estatus de treballador de nivell 3. Franz, benvolgut, el xic viatja amb mi», li apunta Gustave. El militar mira el paper esgrogueït fent cas omís del comentari, es capgira i consulta un moment els seus acompanyants. «Isca, per favor», sentencia amb sequedat dirigint-se al jove lobby boy.

Monsieur Gustave ordena al xic que s’assega i, sense perdre les formes, assegura que els papers del seu jove acompanyant estan en regla, que ell mateix ho va comprovar abans del viatge. «No poden detenir-lo solament per ser un maleït immigrant. No ha fet cap mal». Mirades intenses entre ell i el vailet, uns segons de Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 244

3/6/19 13:15

Ressenyes

245

pausa dramàtica i, amb violència, F. Muller agarra el xic del braç i fa per emportar-se’l. Gustave s’hi interposa, provocant que el caporal i la resta d’uniformats es llancen sobre ells i comencen a bregar en l’estret compartiment del tren. Empentes, força bruta i cares contra la paret del vagó. «Miserables necis feixistes de cara marcada!», crida Monsieur Gustave, iracund i digne, amb dos filets de sang que li regalimen dels narius i li taquen de roig l’impol·lut bigotis ros. «Deixeu estar ara mateix el meu mosso de porteria!». Mirades d’amistat inconfessa, barrejada amb preocupació certa. La cosa no pinta bé. De sobte, se sent un xiulit. L’inspector en cap de la Lutz Police Militia puja al tren. «Què passa ací?». «Açò és un ultratge —contesta Gustave—; aquest jove treballa per a mi al Gran Hotel Budapest, a Nebelsbad». «Monsieur Gustave?», l’inspector sembla que el reconeix, es lleva el barret i es presenta educadament com a Henkels, fill del Dr. Wolfgang HenckelsBergersdörfer. «Es recorda de mi?», li pregunta al conserge del prestigiós hotel de la República de Zubrowka. Monsieur Gustave respon amatent, encara sotmès pels atacants: «Clar que sí, perfectament. És increïble, és vostè el petit Albert».

«Em sento terriblement avergonyit» —fa l’inspector Albert Henckels. «Solteu-los!», ordena als seus homes. Agafa el visat del vailet i l’examina. Amablement, explica que el xic és apàtrida i, per tant, ha de sol·licitar un salconduit especial per a poder viatjar, molt difícil d’aconseguir. Pren la ploma i en signa un de provisional, que li expedeix diligentment. «Què tal tot? Com està sa mare?», aprofita Monsieur Gustave per preguntar. «Està molt bé, gràcies». «Dones-li records». «De la seua part». Per últim, Henckels ordena disculpar-se als seus homes i s’acomiaden amb un assentiment de cap i un somriure gentil. Després, Monsieur Gustave es recompon una mica i s’adreça de nou al jove Zero: «Ho veus? Encara queden lleus besllums de civilització en aquest brutal escorxador que en el seu dia fou conegut com a Humanitat. De fet —referint-se al seu estimat i luxós hotel— és el que nosaltres proveïm en el nostre modest, humil i insignificant…» Aleshores, fa una pausa i, mirant per la finestra, abans de fer un glop, mussita amb franca resignació: «A la merda…».

Encara que tot fa pensar en fets històrics i llocs reals (com la República Txeca i el Palau Hotel Bristol de la ciutat balneari de Carlsbad), l’esmentada República de Zubrowka i l’hotel regentat per Monsieur Gustave són espais imaginaris, i això d’abans era una escena memorable de la pel·lícula The Grand Budapest Hotel (2014), del director nord-americà Wes Anderson. Un film inspirat en l’obra de l’escriptor vienès Stefan Zweig, jueu, antibel·licista i exiliat a Suïssa durant la Primera Guerra Mundial i posteriorment a Londres, París (després que el règim nazi prohibís els seus llibres) i finalment al Brasil, on després d’una carrera d’èxit literari, es va suïcidar amb la seua muller un 22 de febrer de 1942, sense esperança pel futur d’Europa.

Tant la vida de Zweig com la reescriptura en clau de comicitat irònica que planteja la pel·lícula d’Anderson venen molt al tomb si volem parlar de l’últim llibre de Josep Ballester: Diàspores. Paraules i geografies d’exili. Un llibre que ens ofereix un recorregut incisiu per la vida i obra de tots aquells autors que, d’una manera o Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 245

3/6/19 13:15

246

Llengua & Literatura, 29, 2019

una altra, són exemple reeixit de perseverança obligats per la fugida, amb final feliç o sense. El volum, finalista del Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, comença amb «Les profundes arrugues de l’èxode», que n’és el pòrtic, la consigna, la divisa, l’avís introductori. En travessar el llindar, el lector s’endinsa en un seguit de propostes de lectura amb certes expectatives, però no sap encara si cal abandonar tota esperança. La diàspora, física o metafòrica, n’és la premissa central. Premissa que tanmateix evoluciona a través de les pàgines per parlar del sentiment de pèrdua, de la mort, de la injustícia, de la família, de la malaltia, de l’amor, de l’art i, sobretot, de la literatura com a resistència. Perquè tots som, en certa mesura, exiliats. I la batalla contra la repressió, a hores d’ara, continua. En aquest sentit, l’escriptura de Ballester (mixtura de prosa minuciosa, pinzellades encertades d’ironia, adjectiu just i alguna metàfora recurrent) implica una pugna deliberada contra l’oblit.

Així, en la part central del llibre, «Les pèrdues», trobem un compendi de fragments a mig camí entre les notes biogràfiques i la reflexió assagística, unes escenes bellament descrites que ficcionen moments clau de l’èxode —interior o exterior— de diversos autors; instants que ressonen a través d’un contínuum pràcticament infinit d’associacions temàtiques amb altres autors i obres, inclús amb fets recents d’una corprenedora actualitat política de desterraments ideològics, imputats que governen i refugiats que s’ignoren i moren a la intempèrie.

Assistim a aquestes breus escenes, finestres indiscretes, i contemplem amb certa morbositat (tot lector és una mica voyeur) i sentim les veus, i observem els gestos, i reflexionem a través de la memòria dels protagonistes del llibre, creadors i creadores, en qualsevol àmbit, que s’han vist condemnats a l’exili, foragitats del que per a ells significava la vida. Ací —s’ha de reconèixer— el plaer de la lectura sorgeix sobretot d’aquest tast divers, de condensat sabor agredolç, configurat per les breus fotografies literàries d’homenots i donotes enfrontats a l’adversitat.

Autors com Ignazio Silone (Secondino Tranquilli); Sandor Márai i el respectable Freud, qui va replicar als nazis amb la ironia; el salvatge de Kipling («tot paradís és un paradís perdut», en diria potser Villalonga); François Marie Arouet, exemple d’escriptura i humor contra el poder i la injustícia; Nabokov i Maiakovski; Czeslaw Milosz, poeta polonès, nascut a Lituània; Thomas Mann i el conflicte entre art i vida; Stanislaw Jerzy Lec, satíric i aforístic, anihilat per les urpes nazis, compatriota de Soma Morgenstern, germanòfil emigrat a Israel, presentat per Ballester i reprès en l’últim capítol del volum, entre altres. Tots són exemples magnífics de l’art d’escriure com a últim reducte enfront de l’estupidesa del poder, la irracionalitat i la violència. Sense oblidar veus de dona, com la d’Emily Dickinson o la frenètica Djuna Barnes. Trobem també Poe, un altre exiliat intern, en el delirium tremens previ a la seua mort, la influent producció literària del qual no haguera estat la mateixa sense el patiment i la vida obagosa; passant per una breu descripció del Jardí de les delícies del Bosco, l’infern del qual és probablement el destí de tots aquells que s’han vist condemnats a algun tipus d’èxode i han esdevingut refugiats. Cal afegir que especialment divertits i alhora emocionants són els capítols dedicats a Dostoievski i Cioran.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 246

3/6/19 13:15

Ressenyes

247

També hi trobem cineastes com John Huston, i exemples paradigmàtics de l’equació que iguala l’art a l’autosuficiència, com ara Rubens o el gran Gustave Courbet, destre manierista de la lletjor, revolucionari de la pintura, autor del sublim Origen del món, acaçat per la repressió, «l’home més lliure i orgullós de la Terra», qui ens serveix per a entendre que la independència personal a ultrança és sinònim de provocació i llibertat.

Però Ballester també fa país i es detura a parlar de casos que ens toquen de més a prop: tenim un capítol dedicat a l’exili d’una tradició festiva com les falles arran de l’assimilació feixista de les esferes culturals valencianes. Llegim igualment sobre figures nostrades com Blasco Ibáñez, qui considerava l’escriptura «una absoluta imposició biològica»; la figura històrica de Joan Baptista Basset, estimat pel poble i odiat pels poderosos («sense memòria no hi ha existència»); assistim al recorregut de Vicent Martín i Soler, «il Mozart di Valencia», per les corts europees del segle xviii; i arribem al record d’un altre Joan Baptista, el Dr. Peset Aleixandre, conegut protagonista d’un episodi oprobiós a casa nostra, exterminat per discrepàncies ideològiques. Hi trobem també un capítol dedicat als autors valencians de la diàspora, que fugiren de la bèstia negra del franquisme, on es parla del fenomen del mecenatge cultural, i es reflexiona sobre la literatura com a fet social i la costosa professionalització dels escriptors en temps de crisi humanitària —econòmica, en diríem ara. Com afirma l’autor, ens juguem l’ànima si tot açò acaba en simple omissió i oblit, perquè guanyarien aquells que han orientat la història d’Europa, Espanya i del País Valencià cap a la intolerància i la injustícia.

I és que llegint Diàspores confirmem que en totes les èpoques trobem l’exili com a constant, com a condemna, causa de dolor, equivalent de la mort i de la pena; però també l’èxode com aguant, com a context terrible que promou, paradoxalment, la perseverança en l’acte creatiu per a donar sentit a l’existència. Un sentit que naix de la contradicció abraçada no per l’amor o el sexe, sinó per la ironia. Ballester no solament repassa les escenes emblemàtiques de la vida d’autors contemporanis sinó que, esperonat per aquest afany per constatar la resistència després de la desfeta, ens trasllada a altres temps i ens perfila moments de la biografia d’autors com Erasme de Rotterdam i altres figures que, per circumstàncies políticament adverses —per injustes i repressores— es configuren com a autèntics desterrats. El lliure albir, tanmateix, possibilita la lluita contra la intransigència. Viatgem així al Bagdad medieval per a trobar-nos amb Xahrazad com a símbol de la creació literària, de la puixança de la literatura enfront del desgavell i l’assetjament. Ballester ens trasllada a l’Orient i ens parla de Salah Hassan, poeta i dramaturg iraquí exiliat el 1992 a Holanda; i llegim sobre Nínive i Bàssora, en una denúncia dels excessos geopolítics de les potències occidentals sobre el territori (sobre la cultura dels pobles sotmesos per la guerra). Apareixen, doncs, velades i necessàries acusacions polítiques: «Aquesta vasta geografia entre el Tigris i l’Eufrates, ara sols és horror, tragèdia, sofriment, sang i odi». L’autor exerceix així, com fan els homes i dones de què parla, el paper testimonial i de denúncia de l’escriptor compromés. Perquè Diàspores també és una reivindicació aferrissada Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 247

3/6/19 13:15

248

Llengua & Literatura, 29, 2019

de la llibertat individual de tot creador i de la tasca intel·lectual com a gaudi i refugi en temps de tempesta.

Totes aquestes reflexions i episodis desemboquen en el capítol «La formació lectora i literària en contextos plurilingües», que configura la conseqüència didàctica lògica: un al·legat a favor de l’educació intercultural com a mitjà per garantir la diversitat com a font d’enriquiment en el món actual; un capítol que es constitueix com a lectura necessària per a tots aquells que es dediquen o volen dedicar-se a la docència, en què es reivindica les possibilitats de la lectura literària i l’escriptura, més enllà de les meres destreses d’alfabetització funcional, per al desenvolupament holístic de l’ésser humà. Aquest plantejament enllaça amb una reflexió sobre el preocupant auge de la xenofòbia a l’Europa dels nostres dies i la crisi humanitària dels refugiats de la guerra a Síria, posant de rellevància el compromís intercultural del fet literari.

Com a colofó, en l’últim capítol del llibre, «Extraterritorial i exili», a partir d’un article de George Steiner, Ballester ens parla de Soma Morgenstern, un autor que mostra en la seua trajectòria vital i literària «un dibuix ben nítid d’allò que ha tingut de terrible el segle xx».

Aquesta barreja d’assaig, píndoles narratives, notes judicioses i aplec de divagacions sobre els clàssics de l’exili té quelcom —o molt— de viatge en el temps. Es tracta d’una lectura que juga amb el tempo fragmentat, «alhora multidimensional i ple de forats», dels testimonis i les reflexions sobre l’expatriació, el foragitament i la pèrdua. Sempre a favor de la literatura com a experiència que ens permet assaborir l’agredolç moll de l’os de la condició humana. Però els clàssics de l’exili són també els clàssics de la lluita i representen la constància enfront de la massacre i la iniquitat. Homes i dones que a través dels segles, gràcies a l’escriptura, l’art o la música han plantat cara als gossos rabiosos de l’ostracisme, la coerció i la força bruta. Perquè, malgrat tot, «és possible la poesia després d’Auschwitch». El llibre de Ballester forma, de fet, part del testimoniatge d’aquesta possibilitat: «Com oblidar la repressió, l’extermini, l’exili, la neteja ètnica, la desmemòria dels llocs de felicitat?». Diàspores suposa una resposta sense embuts a aquesta pregunta retòrica que, per salut col·lectiva, en ple segle xxi, més val que ens fem.

Munmany, Mireia: La gestió del patrimoni literari, Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2017; «Patrimoni Literari Català», 1.

Mia Güell Devesa Universitat de Vic mia.guell@uvic.cat

Amb l’aparició d’aquesta obra el patrimoni literari català comença a deixar enrere l’espai de frontera per a encaminar-se vers una centralitat semblant a l’ostentada Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 248

3/6/19 13:15

Ressenyes

249

pel patrimoni cultural. Les reminiscències derridianes de la terminologia no són fruit de l’atzar, puix que darrere el text que ens ocupa, que és una adaptació de la tesi de Mireia Munmany, figura el mestratge i la direcció de Pilar Godayol juntament amb Montserrat Comas. Es tracta de la primera aportació monogràfica sobre patrimoni literari emmarcada dins el Grup d’Estudis de Gènere: Traducció, Literatura, Història i Comunicació de la Universitat de Vic en un doctorat industrial en l’àmbit de les Humanitats. L’obra constitueix, així mateix, el punt de partida d’una col·lecció inspirada per Magí Sunyer i la Universitat Rovira i Virgili amb voluntat de difondre amb rigor científic els estudis generats en aquest camp. Cal celebrar aquesta doble primícia i felicitar una iniciativa que ajudarà a normalitzar l’estat del patrimoni literari català.

El llibre es divideix en set apartats precedits per un pòrtic, en què es presenta la col·lecció i se n’expliciten les línies mestres; un pròleg amb les raons per les quals l’autora decideix investigar i escriure sobre la gestió del patrimoni literari i una breu introducció amb l’exposició dels orígens, l’estructura i els objectius de l’estudi.

La primera part, dedicada al concepte de patrimoni literari, s’inicia amb la constatació d’una manca de consens a l’hora de definir-lo, motivada en gran mesura per llur jovenesa: tot just fa quinze anys que la UNESCO el va reconèixer com a patrimoni immaterial dins la categoria de patrimoni intangible. Perquè pugui assolir el prestigi reclamat a bastament al llarg de l’exposició, cal considerar-lo tanmateix com a tangible, i és a través de la gestió que es converteix en bé material. La gran innovació és la conceptualització del bé literari com a procés, basada en la teoria polisistèmica d’Itamar Even-Zohar, el producte resultant de la qual es tradueix en una xarxa viva de factors (obra, autor, lector, acadèmia) que es relacionen, canvien i interaccionen en un espai i temps determinats. La base sistèmica permet plantejar un enfocament dinàmic a l’entorn de conceptes tan prefixats com el del cànon, a tall d’exemple, que esdevindria factible en funció de la gestió que es dugués a terme. Però un replantejament en la gerència del patrimoni no derivarà en l’acompliment de cap dels objectius proposats si l’autoritat educativa no hi creu, no lluita perquè pugui assolir i mantenir la potestat cultural que li pertoca, i no defensa ni protegeix el professorat transmissor del gust i la passió per aquella literatura que, amb el temps i les condicions necessàries, és susceptible d’esdevenir patrimoni literari de la comunitat. Munmany reclama més atenció de l’acadèmia per a les institucions que vetllen per la seva pervivència, atesa la «inexistent resposta política», i té raó, però es tracta, a parer nostre, d’una cura pal·liativa. En vista del moment i del context concrets que acabem d’exposar, l’acadèmia hauria d’ocupar dins l’engranatge actiu descrit per l’investigador israelià una zona menys perifèrica, sense cap pretensió de dividir conceptes però sí d’establir dins la relació un criteri de prioritat transitòria. Si no, l’empoderament del patrimoni literari no passarà del «vol gallinaci», amb paraules de Josep Pla. Cal una acadèmia sòlida que no només estableixi els cànons literaris, sinó que exposi prioritats i marqui les Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 249

3/6/19 13:15

250

Llengua & Literatura, 29, 2019

pautes perquè el Govern se la cregui i la defensi, com en el cas del patrimoni anglès, que comentarem més endavant.

L’apartat que clou aquest primer bloc, el de l’estat actual de la literatura a l’ensenyament, se’ns ha fet curt. Hauria estat bé una reflexió, també, sobre les mancances del sistema de difusió cultural o el paper dels mitjans de comunicació a l’entorn de la cultura dins l’engranatge sistèmic.

Al segon bloc, en què aborda la gestió del patrimoni, es palesa l’expertesa de l’autora que, des del 2010, forma part d’Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català, la importància de la qual queda suficientment reflectida al llarg de l’obra.

Parteix de l’anàlisi de dos recursos cabdals en la gestió, que encarnen allò tangible del patrimoni, el turisme (i la marca que en deriva) i l’educació, i en conceptualitza dos elements representatius que demanen d’una gerència ferma al darrere: les cases museu i les rutes literàries. La proliferació de les rutes divulgatives a casa nostra és un fenomen més aviat recent, a diferència d’altres cultures amb una tradició literària més arrelada. Tot i que hi ha constància durant la dècada dels 80 de rutes verdaguerianes per la Plana de Vic, la Garrotxa i el Canigó dirigides per Llorenç Soldevila, no és fins a la dècada dels 90 que es comencen a practicar amb una certa periodicitat.

Es fa referència, també, als centres de gestió i a les xarxes literàries, concretament al Comitè Internacional dels Museus Literaris (ICLM), una xarxa internacional museística, i, al nostre país, a Espais Escrits. Des del 2012 existeix, també, la Xarxa d’Innovació Educativa. Geografies Literàries 3.0, que volem destacar, tot i tractar-se d’un projecte finançat de la Universitat de València, territori no inclòs en la investigació, perquè hi ha una important implicació de professorat de la UVic, UdG, UB i URV (a més a més de la UIB i la UA) i també de secundària.

Des de la seva creació es celebren cada any jornades sobre literatura, territori i educació i s’han organitzat dos congressos internacionals de Geografies literàries, a València (2012) i a Vic (2014).

El tercer bloc és un estudi comparatiu entre la gestió del patrimoni literari anglès, basat en tres models representatius de tres períodes diferents encarnats per William Shakespeare, les germanes Brönte i Virginia Wolf, i la del català a partir de dos exemples emblemàtics i pioners com són la Fundació Jacint Verdaguer i la Fundació Josep Pla. Aplaudim amb entusiasme la iniciativa d’acarar ambdós patrimonis en un exercici de normalitat empírica. Val a dir que és un capítol ben travat, en què es posa en relleu un patrimoni anglès esplendorós gràcies a una bona gestió promoguda per una autoritat i una acadèmia que li donen suport i a una col·lectivitat que s’hi implica. Finalment descriu l’estat de la qüestió del patrimoni català, en procés de reconeixement.

Les valoracions, tant de la gestió del patrimoni literari com personals, ocupen els capítols quart i cinquè. Munmany exposa una estratègia de gestió general del patrimoni, bo i reclamant a les autoritats un pla estratègic consensuat i amb visió de país, per a situar-lo en un lloc prominent dins el sistema cultural. Perquè sigui factible, cal una relació més estreta del bé literari amb l’educació, el turisme i la societat, reivindicació a la qual ens adherim.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 250

3/6/19 13:15

Ressenyes

251

La bibliografia, el sisè bloc, és molt exhaustiva, tot i que hi trobem a faltar alguns títols de referència, com per exemple Endrets, una magna eina digital a l’entorn de la geografia literària catalana, o les actes dels dos congressos de Geografies literàries que ja hem esmentat anteriorment. Valorem molt favorablement les entrevistes de l’apèndix, amb reflexions a l’entorn del patrimoni de set perfils d’experts ben diferents i tanmateix complementàries, que proporcionen un ventall d’opinions altament instructiu i constitueixen el colofó d’una obra important i necessària. Una obra que proposa el replantejament del sistema cultural a fi d’evidenciar la importància d’un patrimoni literari que cohesiona la comunitat, n’estimula el pensament crític i en promociona la memòria històrica.

Jané, Albert: Calidoscopi informal, Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2018; «Trivium», 17.

Carles Riera Fonts

Universitat Ramon Llull carlesrf@blanquerna.url.edu

Surrealisme, llenguatge i… moltes coses més. El gramàtic Albert Jané acaba de veure publicada una obra literària singularíssima i, en certa manera, inclassificable. Es tracta de múltiples relats servits en un únic text de 1.412 pàgines, sense ni un sol subtítol (per l’amor de Déu!). S’ha dit que és una novel·la. Potser sí, ja que certament som davant una narració en prosa, d’una extensió més que considerable, que fa servir o integra molts recursos de composició i diverses modalitats expressives, amb una temàtica que abraça un ingent nombre d’aventures fantàstiques.

Però nosaltres, aquí, ens centrarem en el llenguatge. Albert Jané, com a bon gramàtic (i, doncs, gran coneixedor del diccionari), escriu molt bé. Ho fa, en aquest cas, servint-se d’un recurs com és el de l’humor o la comicitat. Som davant el Jané més desinhibit, el que escriu ad libitum, amb ganes de passar-s’ho bé, el que ens ofereix un divertimento valent-se d’una imaginació desbordant, amb una violenta associació d’imatges incoherents, o absurdament incongruents, i amb un innocent instint de revolta (avisa: «Qui transgredeix obre una porta tancada, qui trenca motlles amplia l’horitzó», p. 564). Vet aquí un breu florilegi d’aforismes, sentències, idees de l’autor: «No hi ha ningú que es mori la vigília de morir-se», «Contra l’esquizofrènia no hi ha res millor que l’ortografia», «Es poden escriure versos que no s’entenen i pagar puntualment totes les factures», «hi ha qui… és casat pel civil i es voldria divorciar per l’Església», «L’esquelet i la rutina se’n van de festa major», «Una vegada, Buda es va voler reencarnar en un obrer de la FIAT, a Torí», «la pluja de maig feia faltes d’ortografia», «El bisturí i l’eutanàsia ara juguen a parxís», etc. Hi ha qui trobarà en el Calidoscopi informal «concomiLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 251

3/6/19 13:15

252

Llengua & Literatura, 29, 2019

tàncies força clares» amb la prosa de Foix, «concordances prou evidents» amb el Fuster dels aforismes i «concurrències evidents i innegables» (cf. p. 468) amb l’humor de Pere Calders.

De tant en tant, o força sovint, l’autor combina la narració amb comentaris lingüístics. Hi apareixen reflectits (o, més aviat, escarnits), indirectament, molts dels mals usos d’un català que aparentment vol ser «actual», «modern», però que cau en l’estereotip, la incoherència, la ridiculesa, etc. Per exemple, a propòsit del controvertit tema del gènere gramatical i el sexisme lingüístic, Jané fa dir a un dels seus personatges: «—Doncs m’han dit que les poetes, les metges, les jutges i les advocades han demanat oficialment que de Sant Joan de les Abadesses se’n digui Sant Joan de les Abades» (p. 52; també cf. 277, 888). Es riu del costum foraster de preguntar, el cambrer, quan algú demana un cafè, «sol?» («Ara, quan demano un cafè i em diuen “sol?” opto per fer una cara d’idiota, de venir d’una altra galàxia, i no dic res, com si no entengués què em volen dir», p. 131); es riu també del costum d’invertir l’ordre normal del determinant i el determinat («Salipebre Edicions» en comptes del més normal «Edicions Salipebre», p. 136) o de la tendència excessiva a voler escriure junts grups de mots que han d’anar separats («Però era clar (o eraclar, tal com ara ho escriuen) que això…», p. 407); fa broma amb l’excessiva pruïja d’alguns a voler distingir conceptes si fa no fa sinònims (mató, brossat, recuit, ps. 150, 369, 385), o amb l’ús d’adjectius que s’han posat de moda, però que resulten abusius o desproporcionats («un boletaire compulsiu» per «un gran boletaire», p. 208), amb la tendència exagerada a usar formes en plural («els Nadals» per «el Nadal», «els Mundials» per «el Mundial», p. 176, cf. p. 801), o amb la substitució de la forma tradicional d’un concepte per una altra («xocolata calenta» en comptes de «xocolata desfeta», ps. 161, 564, 877), o amb l’ús exagerat de la barra inclinada (ps. 102, 152, 283, 336, 443, 802, 900), etc.

Apareix qui-sap-les vegades, al llarg de la narració, un concepte del qual l’autor fa ús: la logomàquia (ps. 46, 194, 190, 568), o sigui la discussió en què s’atén a les paraules i no al fons de la qüestió. Així, Jané es rabeja en els jocs de paraules (elàstics-eclesiàstics, el cardenal Valeri Balari, un dimoni que era taquígraf i patia taquicàrdia, la felicitat o la facilitat, el doctor Ballabriga-Ballagrava, heretge mal de fetge, Joan de la Ceba - bisbe de la Seu, el paradís terrenal - el tornavís personal, Quim de les Roques - Roc de les Miques, la raó no diu res perquè tem el raor, en Jordi Solsona de Cervera i en Jordi Cervera de Solsona, [conversa entre] el Big Bang i el Big Ben, sant Pau surt del cau i sant Agustí vine cap aquí, linotípia-lipotímia, aigua del Karma, homeopatia psiquiàtrica - psiquiatria homeopàtica, la Montserrat no el va voler acompanyar a Núria - la Núria no el va voler acompanyar a Montserrat, macarreus i fidons [= macarrons i fideus], un apreciadíssim muralista moralista; una vegada, el caos, l’osca, la cosa i la soca es van aplegar i van fundar una societat anagramàtica; l’apotecari del Clot - el vicari d’Olot, baixar a les golfes - pujar al soterrani; però el cas és que va desaparèixer, no rebent, sinó havent rebut i rabent com el vent, etc.). Semblantment, un altre enginyós recurs de què es val consisteix a incorporar fragments amb rima dintre el Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 252

3/6/19 13:15

Ressenyes

253

text narratiu, endut per un mot o una idea que suggereixen a l’autor un expandiment líric (heus-ne aquí un petit florilegi: «Anna Balbina, Balbina, no t’has de desanimar, que de la teva farina se’n podria fer un bon pa», p. 21; «Qui té boca s’equivoca, i qui té nas es moca», p. 49; «Paganini, Paganini, gran marquès del violí, si l’arcàngel diu que no, el diable diu que sí», p. 76; «Cantarem una havanera i beurem un rom cremat, i convindrem un poc tristos que l’estiu ja s’ha acabat», p. 330; «Tornaran les orenetes, tornaran tant sí com no, tant si tots els caps de suro se n’adonen com si no», p. 611; «seca com un bacallà, duc el nom del meu marit, no faig res en tot el dia, ell treballa dia i nit», p. 814; «Magdalena, Magdalena, no ploreu ni estigueu trista, tothom parla bé de vós, cada cop sou més ben vista», p. 898; «La cara i la creu se’n van a ballar, l’una diu a l’altra: A tu qui et traurà? El rei de la neu, el duc del quitrà, el noi de la llet, el vailet del pa, l’amo de Can Puig, l’hereu de Can Pla, un poeta obscur, un versaire clar», p. 918).

On el gramàtic Albert Jané i el narrador Albert Jané conflueixen harmònicament és en l’abundància pel que fa a l’ús de les frases fetes, els modismes, els girs, les expressions d’un llenguatge genuí, autèntic, usats sempre amb precisió i rigor gramatical. Aquest llibre servirà, entre altres coses, per a tenir constància de com el gramàtic utilitza una determinada expressió, una locució determinada, un gir.

La riquesa de vocabulari és enorme. Jo hi he après, ja que hi apareixen un cop i un altre, molts mots i expressions que desconeixia (entre altres, eutrapèlia ‘virtut que modera els divertiments’; el verb retre per «cundir», ps. 74, 112, 210, 411, 519, 562, 642, 907; manigua ‘bosquina espessa’; dienda ‘allò que es diu entre la gent, especialment allò que es diu murmurant dels altres’; ardat ‘colla’; salsufragi ‘herba, Silene saxífraga o Peucedanum ostruthium; àvol ‘dolent’, adjectiu que els diccionaris entren com a forma invariable, però que Jané empra també amb la forma àvoles, p. 880; anar a la dula ‘sense control’; de quina carta arribar-se’n a anar, etc.). La prosa de Jané destaca igualment per l’ús de comparacions originals, de collita pròpia (creuríem), com ara fer anar més dret que la torre de guaita, o que una partisana de reglament, o que un trinquet o un arbre major, més estúpid que una escarola llombarda; els vestits de l’àvia, tristos i grisos com la misèria; més ruc que una maça d’estellar, etc.

Un altre aspecte de llenguatge a destacar, de l’obra Calidoscopi informal, és l’enginy o agudesa que demostra l’autor a l’hora d’inventar noms (en Miralacinta, Erasme de les Masies, Ceferí dels Alls, fra Recared dels Enciams, el vicari Mandonguilla, en Quirc dels Encenalls, Kalamanda Panxatanta, sor Interpretació del Sintagma Nominal, Associació d’Amics dels Pronoms Adverbials, etc., sardaisalvanyencs ‘de Sardà i Salvany’, endebàdic i endebàdicament ‘de endebades’) i topònims (Clarianella dels Alzinellons, Sant Cebrià dels Alls, etc. ). Altres recursos humorístics de què es val l’autor són posar en correlació una sèrie d’elements el darrer dels quals és un estirabot, un element que no lliga amb els altres, que fa escudella, sobta («Plató, sant Pau i el Musclaire ja coincidien a afirmar que…», p. 611; «El clarinet o l’oboè, o la trompeta, o el fagot, o el corn anglès, o la bandúrria magnètica, o el cornetí de pistons, o la trompa d’Eustaqui», ps. 658-659; Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 253

3/6/19 13:15

254

Llengua & Literatura, 29, 2019

«reservar entrades per al TNC, MNC i el KGB», p. 664; «I qui diu els carlins diu els jaumins, els cristins, els isabelins, els alfonsins, els serafins, els babuïns, els beduïns els querubins i els ultramarins», p. 665), o bé fer servir un nom científic d’un animal per a designar un lloc («van anar a dinar al Strix Aluco, un restaurant», p. 683, Strix aluco = el gamarús), o canviar per un sinònim un mot d’una frase feta (enviar [algú] a pastar argila, fent servir argila en comptes de fang, p. 567; a tot arreu se’n fan, de pebrassos i rovellons [bolets], quan plou, p. 570), o afegir un element a un nom que forma part d’una frase feta o locució («malgrat la invasió dels ordinadors i tota la pesca salada», p. 571; «qui té gana… somia pa torrat amb oli i sal», p. 577; «qui té gana somia pa de Viena», p. 598; p. 648 «aquest esbart de comentaristes que, interpretant com els passa per la barretina musca…», p. 648; «de quin pa de pessic fa rosegons…», p. 657; «formatge de cabra boja», p. 745; «més eixerit que un pèsol primerenc», p. 760).

Finalment, una crítica amical. Potser l’obra és massa prolixa, o sigui indegudament llarga, amb excessives repeticions (que si el campanar d’Esparreguera és el més alt de Catalunya, que si la simbòlica i la simbologia, que si els mòbils de Calder, que si el tres fadrins digodins, que si el Noi de Tona i el Met de Ribes i el Negre de Banyoles, que si el caramel i la xocolata («el que no empastifa l’un, ho embruta l’altra»)… si bé, és clar que «val més repetir-se que deixar de dir» (p. 478), «val més repetir-se que deixar morir les idees» (p. 630). Potser hauria calgut no abusar de sinonímies o quasi-sinonímies a dojo («… havia de merèixer un estudi detingut i meditat, una consideració singular i especial, a fi de trobar una solució satisfactòria, correcta i digna, honorable, conforme i convenient, adequada, justa i oportuna, equànime, plausible i acceptable», p. 741; «… tot va anar sobre rodes, tot va funcionar la mar de bé, tot va rutllar de primera», p. 746; «un detectiu irrisori, de pa sucat amb oli, de fireta, de nyigui-nyogui», p. 752, cf. «savis de fireta, de nyigui-nyogui, de pa sucat amb oli», p. 852).

Res. Sigui com sigui disposem de la prosa extensa d’un molt distingit i acreditat gramàtic de qui, com diu Joan Ferrer Costa en el pròleg, molts hem après —i continuem aprenent— moltíssims aspectes relatius a la nostra llengua.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 145-254

01_Llengua_literatura_29.indd 254

3/6/19 13:15

CRÃ&#x2019;NICA

01_Llengua_literatura_29.indd 255

3/6/19 13:15

01_Llengua_literatura_29.indd 256

3/6/19 13:15

ANY PRUDENCI I AURORA BERTRANA: MÉS ENLLÀ DE L’EFEMÈRIDE Oriol Ponsatí-Murlà

Comissari de l’Any Bertrana oriol.ponsati@udg.edu

La Comissió de Commemoracions de la Generalitat de Catalunya va decretar la commemoració, durant l’any 2017, del 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i Compte (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941) i del 125è aniversari del naixement d’Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 - Berga, 1974), integrant d’aquesta manera tots dos escriptors, pare i filla, en una sola commemoració sota el nom genèric d’«Any Bertrana». L’equip de la Institució de les Lletres Catalanes, dirigida aleshores per l’actual consellera de Cultura, l’Honorable Laura Borràs, va assumir la secretaria tècnica de la commemoració, així com el pressupost de bona part dels actes que es durien a terme.

No és gaire habitual que, sota una mateixa commemoració, es rememorin dos escriptors alhora. Convé no amagar que el caràcter doble de la commemoració representava un repte per al comissariat, ateses les diferències (cronològiques, biogràfiques, estilístiques, etc.) que separen Prudenci i Aurora Bertrana. És obvi que aquest plantejament doble ha implicat un sobreesforç per garantir que cap de les dues figures commemorades no es veiés afectada per un tractament desigual.

Arribats al terme de la commemoració, però, constatem que, tot i les dificultats i la complexitat que plantejava aquest caràcter doble, s’ha aconseguit amb escreix l’objectiu de reforçar mútuament les dues figures, de tal manera que, especialment, el coneixement de la vida i l’obra d’Aurora Bertrana (que partia d’una posició menys avantatjada que Prudenci Bertrana en termes de coneixement i reconeixement públic) s’ha aconseguit consolidar fins a tal punt que es fa difícil d’imaginar que s’haguessin pogut obtenir resultats més eficaços mitjançant commemoracions separades.

Més enllà de la seva vinculació familiar, Prudenci Bertrana i Compte i la seva filla Aurora Bertrana i Salazar reflecteixen, de manera complementària, un enorme ventall d’aspectes de la cultura i la literatura catalanes del segle xx. El modernisme, la genuïnitat de la vida rural contraposada a l’ofec de la ciutat, la profusió de vocabulari extret de la parla viva i convertit en material literari, el binomi pintura-literatura, en Prudenci Bertrana; el cosmopolitisme, la literatura de viatges, la ruptura amb els motlles de gènere, la guerra i l’exili, el binomi música-literatura, en Aurora Bertrana són només alguns dels aspectes que la commemoració ens ha permès recuperar.

No hem d’oblidar que Prudenci Bertrana és a bastament conegut com a autor de Josafat (1906), una de les obres que ha gaudit de més reedicions en català duLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

01_Llengua_literatura_29.indd 257

3/6/19 13:15

258

Llengua & Literatura, 29, 2019

rant el segle xx i que compta amb traduccions a l’alemany, a l’italià, al castellà, a l’occità, al francès, a l’anglès i al rus. Això no obstant, la major part de la resta d’obra seva havia caigut pràcticament en l’oblit. Quant a Aurora Bertrana, en el moment d’iniciar-se la commemoració, només existien tres obres seves vives en catàlegs editorials: els dos volums de les seves Memòries («Biblioteca Josep Pla» de la Diputació de Girona) i les dues novel·les del cicle de post Segona Guerra Mundial Tres presoners i Entre dos silencis (El Club Editor). En aquest sentit, la commemoració havia de posar-se com un dels seus principals objectius la reactivació editorial de tots dos autors. Ja el 2013, Edicions de la Ela Geminada va emprendre, sota la direcció editorial de Xavier Pla i Oriol Ponsatí-Murlà, el projecte «Biblioteca Prudenci Bertrana», que contemplava la publicació, en cinc anys (2013-2017), de la narrativa completa, tots els contes i totes les novel·les, de Prudenci Bertrana. Com a resultat d’aquest projecte, a inicis de 2017, s’havien publicat, ja, les novel·les de Bertrana Violeta, Josafat, Nàufrags, Tieta Claudina, Jo! Memòries d’un metge filòsof, L’hereu i un volum de gairebé mil pàgines que recollia tots els contes de Bertrana. Al llarg de 2017 van aparèixer L’illa perduda, L’impenitent i El vagabund, que completaven el projecte. En aquest sentit, disposàvem, de bell antuvi, d’una garantia bàsica per a qualsevol commemoració: que la seva obra es trobava a l’abast del públic lector, en edicions recents, assequibles i d’una gran qualitat filològica. A tot aquest gruix d’edicions d’obres de Prudenci Bertrana s’hi ha pogut afegir, a més, la primera biografia publicada sobre l’autor, encarregada per la Institució de les Lletres Catalanes a Xavier Sanjuan i publicada dins la col·lecció «Lletres Catalanes» de la ILC. La situació editorial de partida d’Aurora Bertrana, en canvi, era força diferent i es feia necessària la complicitat del sector editorial per donar un nou impuls a les seves obres. La primera fita, en aquest sentit, ha estat la doble reedició de Paradisos oceànics, en català i en castellà, publicat pel segell Rata Books. Aquesta edició no només ofereix el text complet de l’obra, sinó també un ampli extracte dels fragments de les Memòries d’Aurora Bertrana que parlen de la Polinèsia, així com diversos paratextos a càrrec de Josep M. Fonalleras, Iolanda Batallé, Oriol Ponsatí-Murlà i Jenn Díaz. És de justícia ressaltar que una edició tan completa ha estat possible només gràcies a la convicció i la implicació de l’editora Iolanda Batallé. El compromís editorial de Rata Books amb Aurora Bertrana, però, va més enllà d’aquesta obra i ens hem de felicitar que tingui previst publicar, també, l’altre gran llibre del cicle de viatges de l’escriptora, El Marroc sensual i fanàtic, que apareixerà també en doble edició catalana i castellana.

Durant l’any 2017, l’editorial Club Editor ha donat, també, un nou impuls a la novel·la de guerra Tres presoners. Ho ha fet en la seva col·lecció «Club Editor Jove», amb un nou postfaci, encarregat expressament per a l’ocasió a la Dra. Marta Pasqual. Aquest reedició representa una peça clau de la commemoració, no només pel nou impuls editorial que representa d’una obra clau d’Aurora Bertrana, sinó perquè la seva inclusió en una col·lecció adreçada principalment al públic lector de batxillerat complementa una de les línies de treball en les quals el comisLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 258

3/6/19 13:15

Crònica

259

sariat ha estat insistint al llarg dels últims mesos: la necessitat d’incloure Aurora Bertrana en el catàleg de lectures de primer de batxillerat.

D’altra banda, l’editorial Males Herbes ha adquirit els drets de la novel·la de ciència ficció La ciutat dels joves, publicada per primera vegada el 1971 i que no havia conegut cap reedició des d’aleshores. Aquesta obra coneixerà també una edició en castellà (traducció de Sílvia Roig) que serà publicada per l’editorial nord-americana StockCero (Florida). Tant una com l’altra edició podran incorporar, per primera vegada, totes les supressions introduïdes en l’original per la censura franquista.

Encara en el capítol de reedicions d’obres d’Aurora Bertrana, l’editorial especialitzada en literatura de viatges Tushita Edicions ha adquirit els drets del llibre de narracions Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics, l’última edició de la qual era de l’any 1980.

Més enllà de les publicacions aparegudes de i sobre Prudenci i Aurora Bertrana, la commemoració ha suposat la programació de desenes d’actes arreu del territori. L’èxit de qualsevol commemoració és directament proporcional a la quantitat d’agents culturals (ajuntaments, biblioteques, museus…) que la fan seva i incorporen en la seva programació actes directament vinculats a l’efemèride. En aquest sentit, convé destacar el programa d’actes desplegat tot al llarg de l’Any Bertrana per la vila natal de Prudenci Bertrana, Tordera, i la ciutat natal d’Aurora Bertrana, Girona, però també de poblacions amb les quals els dos escriptors van tenir vinculació directa, com Barcelona, Riudarenes, Berga, Vilada, o Sant Pere Pescador.

Resultaria impossible, aquí, proporcionar una relació detallada de tots els actes que es van portar a terme durant l’Any Bertrana. Convé destacar, però, les dues grans exposicions que van tenir lloc a Girona. En primer lloc «Prudenci Bertrana, pintor» (Museu d’Art de Girona, de l’11 de maig a l’1 d’octubre del 2017), de la qual va ser comissària Carme Clusellas, que va representar la retrospectiva més important mai duta a terme d’obra pictòrica de Prudenci Bertrana i de la qual ha quedat un immillorable catàleg. L’exposició va rebre un total d’11.958 visitants.

Clausurada la mostra del Museu d’Art, el Museu d’Història de Girona inaugurava «El desig de viure i d’escriure: Prudenci i Aurora Bertrana», una exposició de gran format sobre la vida i l’obra dels dos escriptors, el comissariat de la qual es va encarregar a Blai Gasull, Glòria Granell, Xavier Pla i Neus Real, que es va poder visitar entre el 28 d’octubre del 2017 i el 22 d’abril del 2018, i que van rebre 2.479 visitants. És igualment obligat mencionar el Simposi Internacional Prudenci i Aurora Bertrana, que va tenir lloc el 23 de març del 2018 a l’Institut d’Estudis Catalans, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, la Universitat de Girona i l’Institut d’Estudis Catalans, sota la direcció científica dels doctors Laura Borràs, Xavier Pla, Oriol Ponsatí-Murlà i Mariàngela Vilallonga, i que va permetre recollir, des d’una perspectiva acadèmica, els fruits madurs de les investigacions dutes Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 259

3/6/19 13:15

260

Llengua & Literatura, 29, 2019

a terme al llarg dels mesos precedents amb motiu de la commemoració. Les intervencions d’aquest simposi seran properament publicades per la ILC. Les biblioteques públiques són un aliat central en la commemoració de qualsevol escriptor. La col·laboració efectiva de biblioteques d’arreu de Catalunya en l’Any Bertrana ha tingut, principalment, dos eixos: d’una banda, els clubs de lectura dedicats a Prudenci Bertrana (26) i a Aurora Bertrana (14). I, de l’altra, l’acollida per part de 52 biblioteques de la doble exposició itinerant «Prudenci Bertrana: l’ideari bàrbar» i «Aurora Bertrana: el virus de l’aventura», produïda per la ILC i de la qual va ser comissari Blai Gasull.

Com qualsevol altra commemoració literària, l’Any Bertrana ha perseguit l’objectiu —i estem convençuts que l’ha assolit— de sembrar la llavor del coneixement, el reconeixement i la plena incorporació al nostre patrimoni literari de les figures de Prudenci i Aurora Bertrana. Una commemoració dura oficialment un any, però els seus efectes han de perdurar i estendre’s al llarg dels anys següents.

Tota la tasca desenvolupada s’ha dut a terme des d’aquesta visió a llarg termini i la perspectiva que ja en tenim a dia d’avui ens permet afirmar, amb satisfacció per la feina acomplerta, que l’esforç esmerçat ha valgut la pena.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 260

3/6/19 13:15

Crònica

261

L’ANY PALAU I FABRE Manuel Guerrero Brullet

Comissari de l’Any Palau i Fabre manuelguerrero64@gmail.com

Els grans autors, els clàssics, ho són perquè són de permanent actualitat. No cal que se celebri cap efemèride per tal que valgui la pena de rellegir-los, de revisar-los. Un escriptor, un artista, esdevé un clàssic quan la seva obra passa a formar part del cànon, o mereix un reconeixement general, que fa que la seva obra sigui mereixedora d’interès permanent. Ara bé, sabem per les teories de la recepció que una obra no la fan només els autors sinó que també la fan present els lectors, els estudiosos, els coneixedors, que la interpreten. Així, la recepció de les obres oscil· la en el temps i en l’espai. Hi ha autors, pocs, que arriben a un reconeixement universal i d’altres, molts, que, en canvi, poden tenir un reconeixement local però que no traspassa el propi d’un territori concret, d’una llengua o d’una cultura determinada. Llull, Shakespeare, Cervantes, Dante, Goethe, Baudelaire, són indiscutiblement autors d’un reconeixement universal. Són pocs els autors que arriben a aquesta consideració. Fernando Pessoa, per exemple, el gran poeta i escriptor portuguès, fou un autor poc conegut fora de Portugal fins que les traduccions de la seva poesia i l’èxit mundial del Livro do Desassossego (1982) no el van convertir en un autor universal ja ben entrada la segona meitat del segle xx.

Josep Palau i Fabre (1917-2008) és un autor universal? Sens dubte, és un escriptor l’obra del qual s’adreça a tota la humanitat i conté uns valors que poden interessar a qualsevol lector amant de la bona literatura. Ara bé, té l’obra de Palau i Fabre un reconeixement universal? Probablement haurem de concloure que no.

Encara que, ben segur, com a estudiós i coneixedor de Picasso sí que té un reconeixement internacional. Partint d’aquests interrogants ens proposem de pensar i de revisar el que ha estat l’Any Palau i Fabre.

Com tot gran autor, Palau i Fabre desborda les classificacions i els constrenyiments de la crítica, de les modes i de les polítiques culturals habituals. Les commemoracions culturals dels centenaris, aniversaris, dels naixements o morts dels autors, escriptors, pensadors o artistes, formen part des de fa uns anys de les polítiques culturals a Catalunya a semblança del que succeeix en moltes de les grans cultures. Són habituals als Estats Units, a França, Anglaterra, Itàlia, les commemoracions culturals de tota mena. Naturalment, es tracta d’un recurs cultural marcat per l’actualitat i el màrqueting, especialment visible en el cas dels artistes més populars, com Dalí, Miró o Picasso. Però, també, per la política. Tots interessos, d’altra banda, ben legítims si s’expliciten clarament. No cal dir que la proliferació de les commemoracions, i el caràcter sovint autocomplaent, o excessivaLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 261

3/6/19 13:15

262

Llengua & Literatura, 29, 2019

ment comercial, o propagandístic, en molts casos ha creat un estat d’opinió contrari a les celebracions que glorifiquen el passat i tendeixen a la mitificació, al revisionisme o a «viure del passat», una expressió que ja van emprar d’una manera crítica els modernistes.

Però cal destacar, també, la dimensió cultural, educativa, crítica, creativa que poden tenir i han de tenir les commemoracions i les celebracions culturals que val la pena de pensar. I aquest és l’aspecte que ens interessa de desenvolupar.

En el cas de Palau i Fabre, poeta, assagista, narrador, dramaturg, traductor, crític, historiador i col·leccionista d’art, sembla clar que l’interès comercial o polític de la seva obra és més aviat limitat. Amb l’Any Palau i Fabre ens trobem davant d’una celebració de marcat caràcter cultural i literari amb recursos limitats però amb grans possibilitats d’incidència en diverses disciplines com són l’art, el teatre, el cinema o el pensament, i, és clar, amb una gran potència pel que fa a l’imaginari, al desenvolupament de la imaginació poètica.

Com sabem, per raons prou conegudes, les dificultats per difondre, divulgar i donar a conèixer la literatura catalana entre el gran públic són nombroses, és per això que, malgrat tot, tot esforç per dignificar, prestigiar i donar valor a la literatura catalana és més que necessari en el temps d’Internet, en la nostra societat postindustrial dominada bàsicament per la cultura audiovisual i la indústria cultu­ ral anglosaxona.

Per bé que Palau i Fabre va trigar a rebre el reconeixement dins la pròpia cultura catalana, no hi ha dubte que al llarg de les últimes dècades la seva obra ha obtingut una acollida i un prestigi cada vegada més gran entre els estudiosos i les noves generacions de lectors i creadors.

Un dels fets destacats que es van remarcar al Simposi Internacional Josep Palau i Fabre. L’Alquimista, que tingué lloc a l’Institut Francès de Barcelona (9-1117), i a l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona i a la Fundació Palau, de Caldes d’Estrac (2 i 3-3-18), és que encara que una part de l’obra més important de Palau i Fabre està escrita i publicada als anys 40 i 50 del segle xx, com és el cas de Poemes de l’Alquimista (1952), l’obra dramàtica Mots de ritual per a Electra (1955) o el cicle dedicat a Don Joan (1952-1957), no va ser fins a finals dels 70 i 80 que la seva obra va començar a ser revisada, publicada i celebrada per les noves generacions. La seva obra tardana, com és la narrativa, no rebrà el reconeixement que mereix fins a la publicació del volum Contes de capçalera (1995). Si hem de concretar un moment en què Palau i Fabre esdevé ja un autor consagrat pel cànon potser seria amb la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1999, i amb la celebració de l’exposició Josep Palau i Fabre. L’Alquimista, comissariada per Julià Guillamon, a l’Arts Santa Mònica, l’any 2000.

Sens dubte, la inauguració de la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac, el 2003, on el poeta va poder fer realitat el desig de preservar tot el seu arxiu documental i la seva col·lecció d’art, juntament amb la del seu pare Josep Palau i Oller, marca un abans i un després en la presència i la visibilitat de Palau i Fabre com un dels grans autors de la cultura catalana de la segona meitat del segle xx. La publicació dels dos Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 262

3/6/19 13:15

Crònica

263

amplis volums de l’Obra literària completa, a Galàxia Gutenberg/Cercle de Lectors, el 2005, acaba de fixar l’obra que l’autor considerava part fonamental de la seva producció literària. Per bé que deixava al marge, per exemple, una part molt important de l’obra sobre Picasso, les traduccions o nombrosos textos inèdits escrits en català o francès.

Així, doncs, nou anys després de la mort del poeta, els objectius de l’Any Palau i Fabre se centraven a continuar aquest procés de reconeixement, a intensificar la divulgació, revisió i estudi de la seva obra, a fer-la encara més present en tot el territori català, a internacionalitzar-la, en el possible, i a consolidar la Fundació Palau com a epicentre cultural i centre irradiador del seu llegat.

Tot i que les dates formals de l’Any Palau i Fabre van anar del 21 d’abril del 2017, dia de la commemoració del centenari del seu naixement, fins al 21 d’abril del 2018, ja abans van realitzar-se alguns actes significatius, com l’homenatge que va tenir lloc a La Seca Espai Brossa (28-2-18). I els actes més importants celebrats a París (la presència de Palau i Fabre amb un espai propi a la mostra Picasso. Chefs d’oeuvre, al Museu Picasso de París; la presentació de l’exposició Palau regarde Picasso al Centre d’Estudis Catalans de París, i el Colloque International Josep Palau i Fabre, confluences poètiques et artístiques a la Sorbonne Université van desenvolupar-se a partir del setembre del 2018.

L’Any Palau i Fabre que va ser una iniciativa de la Fundació Palau i del Departament de Cultura de la Generalitat, mitjançant la Institució de les Lletres Catalanes, no haguera estat possible sense la col·laboració de nombroses institucions públiques i privades. Justament és gràcies a la implicació d’innombrables institucions que va tenir una àmplia incidència cultural i social. Sense el suport de la Diputació de Barcelona, la Diputació de Girona, l’Ajuntament de Barcelona, l’Ajuntament de Caldes d’Estrac, el Museu Picasso de Barcelona o la Fundació Banc de Sabadell, entre moltes d’altres institucions públiques o privades, no haguera estat possible la producció de les exposicions programades o l’extensió dels actes per tot el territori.

D’altra banda, sense la implicació de molts creadors de diferents disciplines, la literatura, les arts visuals i audiovisuals, les arts escèniques, entre d’altres, no haguera tingut el ressò, la qualitat i la difusió que va tenir. En aquest sentit, cal destacar la generositat de l’artista Miquel Barceló que va fer i cedir un dibuix per a crear el logotip de la celebració i va protagonitzar l’exposició Pregon desig.

Miquel Barceló a Josep Palau i Fabre, que es va poder contemplar a la Fundació Palau (17-2-18 al 9-9-18).

Per tal de poder donar una visió completa i complexa de l’obra del poeta, l’Any Palau i Fabre es va desplegar en cinc àmbits temàtics: Els llocs; L’Alquimista; Palau i Picasso; El teatre i El llegat.

Han estat innombrables les conferències, lectures, festivals de poesia, concerts, espectacles, activitats diverses a centres culturals, escoles i biblioteques, que s’han dedicat a l’obra de Palau i Fabre. Entre les noves aportacions bibliogràfiques podríem esmentar L’Àlbum Josep Palau i Fabre, a cura d’Helena Pol (PEN Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 263

3/6/19 13:15

264

Llengua & Literatura, 29, 2019

Català i Fundació Palau, 2017); l’estudi i recull d’articles d’Oriol Pi de Cabanyes, Foc secret de Josep Palau i Fabre (Curbet edicions, 2018) o el llibre il·lustrat Palau i Fabre i Barcelona, a cura de Julià Guillamon (Galàxia Gutenberg i Ajuntament de Barcelona, 2018).

Entre les exposicions cal destacar Jo soc el meu propi experiment. Tretze lectures dels Poemes de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre, comissariada per Julià Guillamon, que s’ha pogut visitar a la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac; al Palau Robert de Barcelona, i a l’Espai Santa Caterina de Girona. Així com la mostra Palau mira Picasso, comissariada per Víctor Fernández, que al llarg del 2017 i del 2018, s’ha pogut veure a la Casa Natal de Picasso de Màlaga; a la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac; a Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona; al Centre Cultu­ ral Blanquerna de Madrid; al Museu de Mataró, i al Centre d’Estudis Catalans de París.

Ben segur, així com la seva poesia, el seu assaig i la seva narrativa han obtingut una merescuda recepció, cada vegada més gran entre nosaltres, convindrà insistir en l’interès de la seva obra dramàtica per tal que Palau i Fabre arribi també als teatres i la seva obra escènica pugui ser presentada i representada com cal. Un altre repte de futur serà aconseguir que l’obra de L’Alquimista es tradueixi encara més a altres llengües importants i sigui més reconeguda internacionalment. La pròxima publicació de la gran biografia de Palau i Fabre que està preparant Julià Guillamon serà un bon moment per tornar a reviure i reivindicar l’aventura vital i intel·lectual d’un dels nostres grans escriptors.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 264

3/6/19 13:15

Crònica

265

L’ANY FABRA 2018 (I) Jordi Ginebra

Universitat Rovira i Virgili jordi.ginebra@urv.cat

1. Introducció El 2018 s’ha escaigut el 150è aniversari del naixement de Pompeu Fabra (18681948) i el centenari de la publicació de la gramàtica normativa que va ser oficial fins al 2016. Per aquestes dues raons la Generalitat de Catalunya el va declarar formalment Any Fabra. Això ha implicat l’organització d’una sèrie d’actes oficials, coordinats per la Direcció General de Política Lingüística, i la invitació a les institucions, entitats i al conjunt de la societat a promoure activitats de reconeixement de la figura de Fabra. L’Any Fabra, a més, ha estat acollit per tota la comunitat lingüística: també pels territoris catalanoparlants que no depenen administrativament del Govern de Catalunya.

L’objectiu de l’Any Fabra era doble. D’una banda, honorar la figura de Fabra i fer-la més coneguda. De l’altra, aprofitar l’esdeveniment com a estímul per reforçar la vitalitat de la llengua i projectar-la amb força cap al futur. El primer objectiu s’ha complert amb escreix. El segon és més difícil de valorar. Fem en aquest lliurament una presentació de les activitats que han tingut lloc durant els primers mesos de l’any (fins a l’agost), i en el pròxim número de Llengua & Literatura ressenyarem els esdeveniments corresponents als darrers mesos (setembre-desembre).

2. El primer objectiu L’objectiu d’honorar la figura de Fabra i fer-la més coneguda s’ha complert amb escreix, com s’ha dit (i això no significa que el misssatge de l’Any Fabra hagi arribat a tothom a qui podia arribar). L’Any es va inaugurar oficialment el 21 de febrer, al teatre Zorrilla de Badalona, amb un acte excel·lent, Pompeu Fabra: quan arrela el llenguatge clar, dirigit per Xavier Albertí, i en el qual van participar actors coneguts de l’escena catalana. La Direcció General de Política Lingüística, a més, ha promogut l’exposició itinerant «Pompeu Fabra. Una llengua completa» —en dues modalitats: lones desplegables i columnes—, que, amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística, ha visitat un gran nombre de localitats catalanes. També ha desplegat per tot el territori un macrocicle de conferències per divulgar la figura de Fabra —60 conferències a càrrec de 12 conferenciants—, ha promogut el monòleg Pompeu Fabra: jugada mestra!, un brillant Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 265

3/6/19 13:15

266

Llengua & Literatura, 29, 2019

espectacle dirigit per Maria P. Pla i interpretat per Òscar Intente, que també ha recorregut una bona part del país, i ha donat suport a l’espectacle de titelles Mestre Fabra, caçador de paraules, de Clara Soler, que també ha voltat arreu.

Com a activitats de perfil menys tradicional cal esmentar l’ampliació de les rutes Pompeu Fabra (a la de Barcelona s’hi han sumat les de Bilbao i Prada —totes tres a càrrec de David Paloma i Mònica Montserrat— i la de Badalona —promoguda per l’Ajuntament de la ciutat), el Kahoot Fabra (joc interactiu) i el concurs de Sant Jordi de l’Optimot dedicat a Fabra. També el MapaFabra, un gran mosaic digital en línia que vol visualitzar tots els espais del territori català de­ dicats al gramàtic (carrers, places, escoles, etc.). I altres activitats de mena diversa: caminades, concursos fotogràfics, dictats, lectures de textos, jocs lingüístics, sopes de lletres, concursos literaris, concerts, etc. És important assenyalar que l’organització d’activitats no ha estat iniciativa exclusiva de la Direcció General de Política Lingüística i el Consorci per a la Normalització Lingüística, sinó que també ha estat el resultat de la voluntat i la participació de tota mena d’entitats públiques i privades, i que en una ressenya com aquesta és impossible indicar tots els actes que han tingut lloc. Amb la seguretat que no les esmentem totes, té interès referir-se —perquè el lector es pugui fer una idea de l’adhesió que l’Any Fabra ha suscitat— a l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut Ramon Llull, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Badalona —amb programació pròpia—, l’Ajuntament de Pollença, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat de Barcelona, la Universitat Catalana d’Estiu, Òmnium, l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, Amics de la Unesco, el Centre Excursionista de Castelló, el Cercle Català de Madrid, l’Ateneu Barcelonès (amb exposició pròpia, «Pompeu Fabra, el lingüista modern»), el Centre de Lectura de Reus, la Federació d’Ateneus de Catalunya, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (també amb exposició pròpia, «Pompeu Fabra, el científic de la llengua», itinerant), l’Institut d’Estudis Vallencs, la Societat d’Onomàstica, Acció Cultural del País Valencià, la Bressola, Amics de la Cerdanya, el Grup d’Estudis Sitgetans, l’Associació Llengua Nacional, l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat, el Centre Cívic Llevant de Reus, la Fira d’Espectacles Literaris Litterarum, l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, nombroses biblioteques, escoles i instituts, etc. Cal destacar la iniciativa del Govern d’Andorra, que va organitzar al juny una exposició que mostrava per primera vegada una còpia íntegra del testament de Pompeu Fabra (que, com se sap, va formalitzar el 27 de novembre del 1947 a la notaria de Rossend Jordana, d’Andorra la Vella).

Quant a la bibliografia apareguda durant els primers mesos de l’any, cal esmentar —en l’àmbit de la divulgació— l’obra Tant de gust de conèixer-lo, senyor Fabra (PAM), de M. Carme Bernal i Carme Rubio, elaborada en format de lectura fàcil; la novel·la gràfica Pompeu Fabra, l’aventura de la llengua (Rafael Dalmau), d’Oriol Garcia (dibuixos) i Gemma Pauné (guió); l’evocació biogràfica Pompeu Fabra: el menhir i els arbres, de Mònica Boixader (Núvol, e-llibre), i la Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 266

3/6/19 13:15

Crònica

267

reedició de la Petita història de Pompeu Fabra (Editorial Mediterrània), amb textos d’Albert Jané i dibuixos de Pilarín Bayés. En l’àmbit acadèmic, cal referir-se als llibres Escrits sobre Fabra (Pagès), de Josep Murgades —recopilació d’estudis publicats prèviament—; Els principis fonamentals en la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra (Publicacions URV), de Joan Martí i Castell; Comunitat lingüística i norma (IEC), a cura de Miquel Àngel Pradilla (volum que recull les contribucions al IV Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra»); Pompeu Fabra i Poch, enginyer (1868-1948), editat per l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya —que recull les contribucions a la jornada organitzada al maig per la mateixa entitat—; Pompeu Fabra i la codificació del català (UOC), de Jordi Ginebra, i Fabra i Coromines. Amistat i cartes d’exili (Ara Llibres), a cura de Josep Ferrer i Josep Pujades.

Finalment, una de les novetats de l’Any Fabra 2018, en contrast amb altres «anys» Fabra (1968, 1998), és, lògicament, la que té a veure amb els recursos en xarxa. Esmentem, així, el web institucional mateix de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, que ofereix la informació general de la commemoració i materials sobre la vida i obra de Fabra (com el didàctic i amè L’abecé de Pompeu Fabra, de David Paloma i Mònica Montserrat). I el Portal Pompeu Fabra, una iniciativa de la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans, que ofereix en accés obert la majoria dels textos que conformen les Obres completes de Fabra, a més d’altres materials nous, com ara una bibliografia dels estudis sobre l’obra i la figura del gramàtic, a càrrec de Xavier Rofes (la més completa fins ara). Esmentem també la preparació de la Viquimarató (la V Nit de la Llengua al Món Digital), dedicada enguany a Pompeu Fabra.

El comportament dels mitjans de comunicació ha estat receptiu. Tots els grans diaris de Catalunya han informat de l’inici de l’efemèride, i en alguns han aparegut entrevistes amb el comissari de l’Any Fabra. Algunes publicacions —El Temps, Serra d’Or, Llengua Nacional, etc.— han editat dossiers o monogràfics especials.

3. El segon objectiu El segon objectiu de l’Any Fabra, convertir-lo en estímul per reforçar la vitalitat de la llengua i projectar-la amb força cap al futur, és, com s’ha dit, més difícil de valorar. I això perquè l’any 2018 ha estat a Catalunya un any políticament convuls, i per tant la vida administrativa i institucional del país no ha pogut funcionar amb normalitat. No sabem, doncs, com s’haurien desenvolupat les oportunitats de reforçar i projectar la llengua que la convulsió política ha impedit que es despleguessin. (En qualsevol cas, és innegable que totes les activitats ressenyades en l’apartat anterior han contribuït a difondre el valor social de la llengua catalana.)

De fet, el que sí que es pot afirmar és que, en relació amb la figura de Pompeu Fabra, el moment polític ha fet girar els ulls cap als episodis de la seva vida que Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 267

3/6/19 13:15

268

Llengua & Literatura, 29, 2019

presenten paral·lelismes amb la situació que s’ha viscut: Fabra va ser destituït de la seva càtedra de Llengua Catalana fins a tres vegades, va ser empresonat, es va haver d’exiliar, va ser jutjat per un tribunal polític i va ser condemnat. En cap cas havia comès cap delicte. Aquest paral·lelisme pot servir per tenir present que l’extensió de l’ús del català és una tasca que continua requerint molt d’esforç, ja que, als problemes que tenen avui totes les llengües de demografia reduïda, s’hi afegeix l’oposició constant de determinats àmbits i grups de la societat espanyola.

Cal treballar amb alegria i de manera positiva perquè el català sigui llengua de cohesió social —i de fet entre els assistents que han seguit amb interès les conferències sobre Fabra hi ha hagut alumnes estrangers del Consorci per a la Normalització Lingüística—, però això no vol dir que calgui actuar com si els obstacles no existissin.

Certs catalans pensen que referir-se avui a aquests episodis de la vida de Fabra que mostren la capacitat de repressió gratuïta de l’Estat espanyol i assenyalar-ne el paral·lelisme amb la situació política actual és negatiu. Potser creuen que dificulta que determinats sectors socials que podrien sentir-se empesos a adherir-se a la llengua i la cultura catalanes —però que no se senten interpel·lats per l’agressivitat política, judicial i policial de l’Estat— se sumin al que significa l’Any Fabra. Sigui com sigui, la realitat és com és, i endolcir-la o ignorar-la de cara a l’obtenció d’una suposada harmonia és difícil que doni fruits. Les llengües i les cultures —sobretot després de Croce i de Gramsci— no són gerros de porcellana per decorar vestíbuls d’edificis buits, sinó que tenen les implicacions que tenen —com mostra, precisament, la trajectòria biogràfica de Fabra.

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 268

3/6/19 13:15

Crònica

269

JOAQUIM CAPDEVILA EN EL RECORD Sebastià Serrano farrera

Catedràtic emèrit de lingüística de la Universitat de Barcelona

Confesso que encara avui, deu mesos després de la seva mort, se’m fa ben estrany i feixuc d’escriure una nota necrològica en record del meu estimat, i enyorat, Quim, el professor. Dr. Joaquim Capdevila i Capdevila. Va ser alumne meu, a finals dels vuitanta, un estudiant excepcional que compaginava estudis de filologia catalana i psicologia amb un aprofitament singular. El vaig acompanyar en el camí de l’elaboració d’una tesi doctoral esplèndida. Per a mi era molt estimulant veure com desplegava tota una varietat de capacitats intel·lectuals que li permetien de moure’s per diferents marcs teòrics com els de les ciències cognitives, la sociologia del coneixement, la psicologia o la lingüística, i d’enlairar-se des de les dades empíriques més ben recollides fins a les abstraccions més absolutes de la lògica o de la lingüística matemàtica.

Li vaig fer costat en les primeres passes de la seva docència universitària, tant a la Universitat de Lleida com a la de Barcelona. A la UB en conferències i seminaris per als estudiants de teoria de la comunicació. D’algunes d’aquestes sessions a les quals jo havia assistit encara avui em ve a la memòria la rapidesa, el rigor, la seguretat i l’encert en la seva manera de raonar i d’enraonar. Sabia tantes coses i les sabia tan bé que encarava els problemes complexos sense por i oferia plantejaments originals per a fer-ho. I ho expressava en el llenguatge més adient, i amb una gran fluïdesa en la major part de situacions. Tenia aquella rara capacitat de prendre el pols al raonament mitjançant una mena de «mètrica emocional» i era un vertader mestre en l’art d’usar les emocions per maximitzar la força del raonament. Sentir-lo defensar unes propostes o refutar-ne unes altres era una delícia.

El professor Capdevila, tal com acostuma a passar amb les persones altament creatives, ja sigui en el món del l’art o de la ciència, tenia, alhora, un caràcter introvertit i extravertit. Sabia treballar sol i gaudir d’una bona dosi de solitud i no era, de cap manera, allò que en diem un «geni solitari». És bo saber estar sol i potser hauríem de considerar que només aquelles persones que saben estar soles, treballar sols, sense por de la solitud, seran capaces de dominar el contingut simbòlic de qualsevol camp d’estudi, d’enlairar-se en els processos d’abstracció i de generar models adaptables a la realitat.

Tanmateix, les persones creatives com el Quim insisteixen contínuament en la importància de veure i escoltar —i sovint discutir— amics, col·legues o alumnes, intercanviar idees i contrastar-les i és per això que els seus alumnes l’adoraven i els seus doctorands i les seves doctorandes encara el ploren. En la seva estaLlengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 269

3/6/19 13:15

270

Llengua & Literatura, 29, 2019

da a Barcelona participà de manera molt activa en moltes de les trobades de professors a l’Ateneu de Barcelona, amb companys i companyes de totes les nostres universitats. Ell fou l’ànima —la pauta que ho connectava tot- del GECIEC, Grup d’Estudis de la Cultura i les Identitats a l’Europa Contemporània, espai en què treballàvem a la recerca d’un bon marc per a la creació de l’imaginari català tan fonamental per a l’estudi del catalanisme contemporani.

Vaig gaudir molt de les converses que manteníem mentre passejàvem pel camí de la seva tesi, com després mentre elaborava els programes de les seves assignatures o dissenyava pràctiques i seminaris. El Quim dedicava hores i més hores a la configuració i al bon funcionament del grau de Comunicació de la Universitat de Lleida. Hi estava ben compromès. I amb la seva gent, en especial amb aquells i aquelles a qui dirigia la tesi, sempre tenia una conversa a punt. Una reflexió i un estímul. Jo notava, i comprovava sovint, com se’n sentia d’orgullós del seu grup de treball, de les tesis que feien el seu camí. En els darrers deu anys he conversat molt amb el Quim i sobre els temes més diversos i ell m’ha animat a fer moltes de les coses que he fet i jo he viscut i he sentit de la seva veu l’origen i el desenvolupament de molts dels seus treballs, dels quals han emergit estudis fonamentals sobre la festa, sobre el joc o sobre la identitat dels pobles, de col· lectius especials, o de la construcció dels imaginaris. En són un bon exemple, La Festa a Catalunya. La festa com a vehicle de sensibilitat i d’expressió política (2004), Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari (2008), Modernització i crisi comunitària (2012), Temptats per l’atzar La narrativa del joc en la Catalunya de la Restauració (2013) o bé la «Introducció» i un treball col·lectiu en el llibre que coedita amb Mariona Lladonosa, Narracions Mediàtiques. Del catalanisme de l’Estatut del 1979 al Procés Sobiranista (2017).

Crec que el professor Capdevila harmonitzava a la perfecció un aspecte lúdic del seu caràcter amb un altre de summament disciplinat. Era una persona molt alegre que fàcilment s’engrescava amb la reflexió sobre qualsevol mena de joc —era un expert en la cultura del videojoc— lligat a la festa. De vegades li deia que representava molt bé l’altra cara de la termodinàmica! Era una persona que gaudia dels aspectes més plaents i divertits del joc de la ciència. Els seus amics, i els seus alumnes, admiraven el seu somriure sorneguer. Era una bona mostra de com el bon humor fomenta l’ingeni. De fet, en els darrers anys augmenten els estudis que confirmen que l’estat d’ànim repercuteix de forma decisiva en les nostres estratègies de pensament, i en la nostra creativitat. Les persones com en Quim, amb un continuat estat d’ànim positiu, sabem que experimenten més sovint aquells moments eureka que condueixen a una idea innovadora, meravellosa moltes vegades, un resposta encertada, una analogia inusitada o una proposta molt original.

Aquestes persones, com el Quim, tendeixen a usar amb molta més freqüència el pensament divergent a l’hora de cercar estratègies per a resoldre qualsevol tipus de problema. Combinen a la perfecció l’heurística amb l’al·lorítmia. Ens encantava del Quim la seva fluïdesa o capacitat per generar una gran quantitat d’idees. La seva enorme flexibilitat, la capacitat per canviar d’una perspectiva a una altra, i la Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 270

3/6/19 13:15

Crònica

271

seva originalitat a l’hora de triar associacions inusitades d’idees. En Quim estimava les metàfores. Això el duia a oferir contínuament idees innovadores que feien les delícies de la gent que l’escoltava.

Tanmateix, era ben conscient que en la seva manera de treballar hi havia una singular combinació entre idees fascinants i meravelloses i, després, molt de picar pedra, molt d’esforç, de feina ben dura, d’hores i hores de dedicació. Ell era tot tenacitat, resistència i perseverança. Aquesta rara barreja d’enjogassament i de disciplina hauria de funcionar com a principi configurador de l’activitat científica de la qual tant la docència com la recerca del Quim n’eren un model. De més a més, ell combinava molt bé una imaginació i una fantasia remarcables amb un sentit ben arrelat de la realitat. Sí, sempre tocava de peus a terra.

També em fa goig de remarcar, com una altra barreja una mica paradoxal de, per una banda, valorar molt els aspectes tradicionals, i conservadors, en el sentit de la conservació de la informació, necessària en la lluita titànica contra la termodinàmica, la cara conservadora de la cultura, i, d’altra banda, el caràcter rebel i de vegades iconoclasta a l’hora de construir models que abracin els diferents universos culturals. Si atenem només a la tradició i a la recollida de dades correm el perill de deixar el camp només ben endreçat però sense modificar i així no podem esperar massa novetats notables, en canvi el rebel assumeix una bona disposició a córrer riscos a fi de millorar el nivell de coneixement del camp, i això és la ciència.

En molts moments cal trencar amb la seguretat de la tradició, i enfrontar-se al desequilibri. Si no haguessin existit avantpassats que estimaven el desequilibri, gegants i gegantes del coneixement, la cultura no hauria evolucionat. El Quim haurà estat un d’aquests gegants i tenia coneixements i coratge i ambició i de tant en tant tenia la gosadia de jugar a jocs poc segurs, arriscats, però que fan avançar el coneixement del món.

Les persones molt creatives com el Quim gaudeixen no només amb el seu treball sinó amb les altres activitats que formen part de la vida. En els darrers temps havíem tingut moltes converses relacionades amb la Laia, la seva filla, i veia com li agradava de jugar amb ella i li reia les gràcies a l’hora que podíem enlairar-nos i parlar de memòria, de llenguatge, de cervell o d’aprenentatge. Havíem conversat moltes hores, la Laia, la Sònia, el seu poble, Maldà, els pares i el germà, el treball de pagès, les tradicions dels pobles de l’Urgell, del Pla, de la Segarra o del Segrià, de les xarxes socials, dels polítics, i del seu País, Catalunya, des de la geologia a la cultura política. No he conegut mai cap persona que harmonitzés millor totes aquestes dimensions. Quim, estimat, et trobem molt a faltar! Això sí, gràcies per tot el que ens has donat!

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 257-271

01_Llengua_literatura_29.indd 271

3/6/19 13:15

01_Llengua_literatura_29.indd 272

3/6/19 13:15

SUMARI

01_Llengua_literatura_29.indd 273

3/6/19 13:15

01_Llengua_literatura_29.indd 274

3/6/19 13:15

ESTUDIS I EDICIONS Amanda Ulldemolins-Subirats: Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu 7 Jordi Redondo: Les informacions de Muntaner sobre pobles i ètnies a la secció grega de la Crònica 31 Francesc J. Gómez: La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM: aportació a un nou stemma codicum 59 Joan Giner Monfort: Apunts sobre Rafel Andrada, presumpte autor del «Sermó de la invenció de la creu» 101 Joaquim Espinós Felipe: La pervivència de la postmemòria en la narrativa hispànica actual: Un home que se’n va de Vicenç Villatoro i El monarca de las sombras de Javier Cercas 123

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES RESSENYES COL·LECTIVES Estudis sobre pragmàtica de la literatura medieval (Joan Mahiques Climent) 145 Joan Solà, una memòria viva (Vicent Pitarch Almela) 148 Rem tene, verba sequentur (Marta Marfany) 152 Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories (Núria León Mercader) 155 Edicions i estudis recents sobre Rafael Tasis (Josep Camps Arbós) 158 Nous lliuraments de l’epistolari de Jordi Arbonès (Josep Camps Arbós) 164 Epistolari Sebastià Juan Arbó - Joan Sales (1966-1982) (Jordi Malé) 167 Bagatges literaris i identitat cultural (Oriol Izquierdo) 171 Festa popular, territori i educació (Francesc Rodrigo-Segura) 174 Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 275-280

01_Llengua_literatura_29.indd 275

3/6/19 13:15

276

Llengua & Literatura, 29, 2019

Lectures sobre la novel·la catalana del segle xxi (Josep Camps Arbós) 177 La poesia catalana al segle xxi. Balanç crític (2018) (Margalida Prats Ripoll) 181

RESSENYES INDIVIDUALS Sonja Sälzer: Der Sprachwandel im metasprachlichen Diskurs auf der Iberischen Halbinsel im 16. und 17 (Yvonne Kiegel-Keicher) 185 Jordi Carbonell: Elements d’història de la llengua catalana (Maria Paredes Baulida) 188 Eladio Duque: Las relaciones de discurso (Josep Besa Camprubí) 193 Jordi Ginebra i Serrabou: La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans (Xavier Marzal Doménech) 196 Neus Nogué Serrano: La nova normativa a la butxaca (Joan Costa Car­ reras) 199 Lluís Nicolau d’Olwer: Pere Abelard. Un humanista del segle XII (Óscar de la Cruz) 202 José Aragüés: Ramon Llull y la literatura ejemplar (Carme Arronis) 204 Bernat de Gordon: La traducció catalana medieval del Lilium medicine de Bernat de Gordon: estudi i edició del fragment conservat (llibre VII, Antidotari) (Raimon Sebastian) 206 Abel Soler: La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de Curial e Güelfa (Lola Badia) 210 Roger Canadell Rusiñol: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat (Joan Martori) 215 Francesc Pelai Briz: Lo llibre de ma vida (Margalida Tomàs) 218 Joan Martí i Castell: Josep Pin i Soler: el personatge i la competència lingüística (Magí Sunyer) 222 Maria Dasca: Entenebrats. Literatura catalana i bogeria (Magí Sunyer) 225 Judit Figuerola Peró: Andreu Nin, militant de la cultura (Ivan Garcia Sala) 228 Carles-Jordi Guardiola: Carles Riba. Retrat de grup (Jordi Malé) 230 Bel Zaballa: Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable (Xavier Ferré Trill) 234 Julià Guillamon: Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació (Enric Gallén) 236

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 275-280

01_Llengua_literatura_29.indd 276

3/6/19 13:15

Sumari

277

Marc Biosca: Jesús Moncada, mosaic de vida (Laura Farré Badia) 241 Josep Ballester: Diàspores. Paraules i geografies d’exili (Jeroni Méndez) 244 Mireia Munmany Muntal: La gestió del patrimoni literari (Mia Güell Devesa) 248 Albert Jané: Calidoscopi informal (Carles Riera Fonts) 251

CRÒNICA Oriol Ponsatí-Murlà: Any Prudenci i Aurora Bertrana: més enllà de l’efemèride 257 Manuel Guerrero Brullet: L’Any Palau i Fabre 261 Jordi Ginebra: L’Any Fabra 2018 (I) 265 Sebastià Serrano: Joaquim Capdevila en el record 269

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 275-280

01_Llengua_literatura_29.indd 277

3/6/19 13:15

278

Llengua & Literatura, 29, 2019

CONTENTS

STUDIES AND EDITIONS Amanda Ulldemolins-Subirats: The Western Catalan standard model in Telenotícies from TV3 7 Jordi Redondo: Muntaner’s comments on nations and ethnical groups in the Greek section of the Chronicle 31 Francesc J. Gómez: Ausiàs March’s Textual Tradition in ALM Manuscripts: A contribution to a new stemma codicum 59 Joan Giner Monfort: Notes on Rafel Andrada, presumptive author of «Sermó de la invenció de la Creu» 101 Joaquim Espinós Felipe: The survival of postmemory in the current hispanic narrative: Un home que se’n va by Vicenç Villatoro, and El monarca de las sombras by Javier Cercas 123

REVIEWS AND CRITICAL NOTICES COLLECTIVE REVIEWS Studies on pragmatism of medieval literature (Joan Mahiques Climent) Joan Solà, a living memory (Vicent Pitarch Almela) Rem tene, verba sequentur (Marta Marfany) Catalans and Latin America (19th and 20th centuries). Trips, exiles and theories (Núria León Mercader) Recent editions and studies on Rafael Tasis (Josep Camps Arbós) New delivers of the epistolary Jordi Arbonès (Josep Camps Arbós) Epistolary Sebastià Juan Arbó - Joan Sales (1966-1982) (Jordi Malé) Literary baggage and cultural identity (Oriol Izquierdo) Popular festival, territory and education (Francesc Rodrigo-Segura) Lectures on the Catalan novel of the 21st century (Josep Camps Arbós) Catalan poetry in the 21st century. Critical balance (2018) (Margalida Prats Ripoll)

145 148 152 155 158 164 167 171 174 177 181

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 275-280

01_Llengua_literatura_29.indd 278

3/6/19 13:15

Contents

279

INDIVIDUAL REVIEWS Sonja Sälzer: Der Sprachwandel im metasprachlichen Diskurs auf der Iberischen Halbinsel im 16. und 17 (Yvonne Kiegel-Keicher) 185 Jordi Carbonell: Elements d’història de la llengua catalana (Maria Paredes Baulida) 188 Eladio Duque: Las relaciones de discurso (Josep Besa Camprubí) 193 Jordi Ginebra i Serrabou: La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans (Xavier Marzal Doménech) 196 Neus Nogué Serrano: La nova normativa a la butxaca (Joan Costa Car­ reras) 199 Lluís Nicolau d’Olwer: Pere Abelard. Un humanista del segle XII (Óscar de la Cruz) 202 José Aragüés: Ramon Llull y la literatura ejemplar (Carme Arronis) 204 Bernat de Gordon: La traducció catalana medieval del Lilium medicine de Bernat de Gordon: estudi i edició del fragment conservat (llibre VII, Antidotari) (Raimon Sebastian) 206 Abel Soler: La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de Curial e Güelfa (Lola Badia) 210 Roger Canadell Rusiñol: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat (Joan Martori) 215 Francesc Pelai Briz: Lo llibre de ma vida (Margalida Tomàs) 218 Joan Martí i Castell: Josep Pin i Soler: el personatge i la competència lingüística (Magí Sunyer) 222 Maria Dasca: Entenebrats. Literatura catalana i bogeria (Magí Sunyer) 225 Judit Figuerola Peró: Andreu Nin, militant de la cultura (Ivan Garcia Sala) 228 Carles-Jordi Guardiola: Carles Riba. Retrat de grup (Jordi Malé) 230 Bel Zaballa: Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable (Xavier Ferré Trill) 234 Julià Guillamon: Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació (Enric Gallén) 236 Marc Biosca: Jesús Moncada, mosaic de vida (Laura Farré Badia) 241 Josep Ballester: Diàspores. Paraules i geografies d’exili (Jeroni Méndez) 244 Mireia Munmany Muntal: La gestió del patrimoni literari (Mia Güell Devesa) 248 Albert Jané: Calidoscopi informal (Carles Riera Fonts) 251

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 275-280

01_Llengua_literatura_29.indd 279

5/6/19 8:17

280

Llengua & Literatura, 29, 2019

REPORTS Oriol Ponsatí-Murlà: Prudenci’s and Aurora Bertrana’s Year: beyond the efemeride Manuel Guerrero Brullet: Palau i Fabre Year Jordi Ginebra: Fabra Year 2018 (I) Sebastià Serrano: Joaquim Capdevila on memory

257 261 265 269

Llengua & Literatura. Núm. 29 (2019), ps. 275-280

01_Llengua_literatura_29.indd 280

3/6/19 13:15

021-107

Instruccions per als autors

281

INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1.

2.

3.

4.

5.

6.

Enviament dels treballs Citacions bibliogràfiques Citacions textuals Dedicatòries i referències a premis Encapçalament de treballs i ressenyes Abreviatures i símbols

1. Enviament dels treballs Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (arnau.vives.pi@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS).

L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original —que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat 1. Podeu veure la versió ampliada d'aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 391 01_Llengua_literatura_29.indd 281

07/02/13 10:57 3/6/19 13:15

392 282

Llengua & Literatura, 23, 29, 2013 2019

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat.

Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L. 2. Citacions bibliogràfiques Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia.

2.1. La citació Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al.

Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball.

(Gulsoy 1961: 214) (Knuth 1986a) / (Knuth 1986b) 2.2. La bibliografia No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès.

• El cognom de l’autor en versaleta.

• L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts.

• El nom i el cognom de l’autor, en rodona.

• El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes.

• Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 392 01_Llengua_literatura_29.indd 282

07/02/13 10:57 3/6/19 13:15

13 10:57

Instruccions per als autors autors

393 283

especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol.

• Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.).

• Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm.

Pellicer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15.

Bastardas (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva.

• El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol.

• El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta.

• En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues.

• El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues.

Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalu­ nya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final.

• En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta.

Gómez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 393 01_Llengua_literatura_29.indd 283

07/02/13 10:57 3/6/19 13:15

394 284

Llengua & Literatura, 23, 29, 2013 2019

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals • Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua.

• Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació.

• Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11.

• Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’).

4. Dedicatòries i referències a premis • Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)).

5. Encapçalament de treballs i ressenyes 5.1. Treballs • El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès.

• El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant.

A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats.

• A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor.

• A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 394 01_Llengua_literatura_29.indd 284

07/02/13 10:57 3/6/19 13:15

021-107

Instruccions per per als als autors autors Instruccions

285 395

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim.

• Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim.

Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

5.2. Ressenyes 5.2.1. Ressenyes col·lectives • Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva).

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta.

• Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat).

• La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor.

— Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma.

— Ciutat: editorial (separats per dos punts).

— La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número.

— No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre.

J. Gulsoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 395 01_Llengua_literatura_29.indd 285

07/02/13 10:57 3/6/19 13:15

396 286

Llengua & Literatura, 23, 29, 2013 2019

5.2.2. Ressenyes individuals • Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra.

• L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts.

— Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma.

— Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma).

— La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número.

— No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre.

Gulsoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta.

• Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat).

Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

6. Abreviatures i símbols Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 396 01_Llengua_literatura_29.indd 286

07/02/13 10:57 3/6/19 13:15

13 10:57

DRETS D’AUTOR I RESPONSABILITATS La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors.

Els autors en el moment de lliurar els articles a la revista Llengua & Literatura per a sol·licitar-ne la publicació accepten els termes següents: — Els autors cedeixen a la Societat Catalana de Llengua i Literatura els drets de reproducció, comunicació pública i distribució dels articles presentats per a ser publicats a revista Llengua & Literatura.

— Els autors responen davant la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats.

— És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en els articles.

— La Societat Catalana de Llengua i Literatura està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors.

— Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/ deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

— La revista Llengua & Literatura no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

PROTECCIÓ DE DADES PERSONALS L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms,

01_Llengua_literatura_29.indd 287

5/6/19 8:17

dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el cor­ responent volum de la revista Llengua & Literatura.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista Llengua & Literaturai no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Llengua & Literatura, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors.

Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

01_Llengua_literatura_29.indd 288

3/6/19 13:15

SUMARI

Llengua & Literatura

ESTUDIS I EDICIONS

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 143 CRÒNICA

Oriol Ponsatí-Murlà: Any Prudenci i Aurora Bertrana: més enllà de l’efemèride Manuel Guerrero Brullet: L’Any Palau i Fabre Jordi Ginebra: L’Any Fabra 2018 (I) Sebastià Serrano: Joaquim Capdevila en el record

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Llengua & Literatura

Amanda Ulldemolins-Subirats: Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu 7 Jordi Redondo: Les informacions de Muntaner sobre pobles i ètnies a la secció grega de la Crònica 31 Francesc J. Gómez: La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM: aportació a un nou stemma codicum 59 Joan Giner Monfort: Apunts sobre Rafel Andrada, presumpte autor del «Sermó de la invenció de la creu» 101 Joaquim Espinós Felipe: La pervivència de la postmemòria en la narrativa hispànica actual: Un home que se’n va de Vicenç Villatoro i El monarca de las sombras de Javier Cercas 123

29 2019

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

29 2019

257 261 265 269

Directors: August Bover (UB/IEC), Josep Moran (IEC).

Secretari: Arnau Vives (UB).

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis Catalans 00_Cob Llengua_literatura_29.indd 1

3/6/19 11:55

SUMARI

Llengua & Literatura

ESTUDIS I EDICIONS

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 143 CRÒNICA

Oriol Ponsatí-Murlà: Any Prudenci i Aurora Bertrana: més enllà de l’efemèride Manuel Guerrero Brullet: L’Any Palau i Fabre Jordi Ginebra: L’Any Fabra 2018 (I) Sebastià Serrano: Joaquim Capdevila en el record

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Llengua & Literatura

Amanda Ulldemolins-Subirats: Integració dels dialectes occidentals a l’estàndard formal televisiu 7 Jordi Redondo: Les informacions de Muntaner sobre pobles i ètnies a la secció grega de la Crònica 31 Francesc J. Gómez: La tradició textual d’Ausiàs March en els manuscrits ALM: aportació a un nou stemma codicum 59 Joan Giner Monfort: Apunts sobre Rafel Andrada, presumpte autor del «Sermó de la invenció de la creu» 101 Joaquim Espinós Felipe: La pervivència de la postmemòria en la narrativa hispànica actual: Un home que se’n va de Vicenç Villatoro i El monarca de las sombras de Javier Cercas 123

29 2019

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

29 2019

257 261 265 269

Directors: August Bover (UB/IEC), Josep Moran (IEC).

Secretari: Arnau Vives (UB).

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis Catalans 00_Cob Llengua_literatura_29.indd 1

3/6/19 11:55