Ítaca, 42 by Institut d'Estudis Catalans

Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

https://revistes.iec.cat/index.php/ITACA ISSN (ed. impresa): 0213-6643 ISSN (ed. electrònica): 2013-9519

Quaderns Catalans de Cultura Clàssica Núm. 42 2026

Comitè Assessor / Advisory Commitee

Angelo Casanova (Università degli Studi di Firenze), Catherine Darbo-Peschanski (CNRS, Paris), Riccardo di Donato (Università di Pisa), Jürgen Hammerstaedt (Universität zu Köln), Carlos Lévy (Université Paris IV - Sorbonne), Emilio Suárez de la Torre (Universitat Pompeu Fabra), Isabel Rodà (Universitat Autònoma de Barcelona), Morena Deriu (Università degli Studi di Cagliari).

Director / General Editor

Carles Garriga (Universitat de Barcelona).

Consell de Redacció / Editorial Board

Jaume Almirall (Universitat de Barcelona), Àlex Coroleu (ICREA - Universitat Autònoma de Barcelona), Montserrat Jufresa (Universitat de Barcelona), Marc Mayer (Universitat de Barcelona), Jaume Pòrtulas (Universitat de Barcelona), Josep Lluís Vidal (Universitat de Barcelona), Mariàngela Vilallonga (Universitat de Girona).

Editora de Gestió / Managing Editor

Francesca Mestre (Universitat de Barcelona - fmestre@ub.edu).

Assistent Editorial / Editorial Assistant

Cristian Tolsa (Universitat de Barcelona - ctolsa@ub.edu).

Objectius i temàtica / Goal and themes

Ítaca és la revista anual de recerca en estudis clàssics que des de 1985 publica la Societat Catalana d’Estudis Clàssics (SCEC), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), adscrita a la Secció Filològica (SF). Ítaca pretén col·laborar en la redimensió de tota la cultura clàssica des d’una òptica interdisciplinària i amb rigor filològic. Aplega estudis i materials relatius a aquest camp del coneixement. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim.

Ítaca is a journal published once a year by the SCEC (Catalan Society of Classical Studies), a subsidiary section of the IEC (Institute of Catalan Studies) belonging to its SF (Philological Section). Ítaca wants to contribute to a higher dimension of the whole classical culture from an interdisciplinary perspective and taking much care of the necessary philological rigor. It covers studies and all sort of documents related to this field. All papers submitted undergo a double-blind peer review process.

Versió electrònica / Electronic version https://revistes.iec.cat/index.php/ITACA

Compost per gama, sl

Imprès a Service Point FMI, SA

ISSN (ed. impresa): 0213-6643

ISSN (ed. electrònica): 2013-9519

Dipòsit Legal: B. 35209-1986

Els continguts d’ítaca quaderns catalans de cultura clàssica estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 4.0 Internacional (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Índex

Heracles, Paros y Apolo Delio: el fragmento 140a Maehler – G8 Rutherford de Píndaro, Emilio Suárez de la Torre 7

Objectivitat i discurs mític a les Històries d’Heròdot, Jordi Redondo ..................... 21

Versos per a un metge. Nova lectura d’un poema epigràfic fragmentari de Roma, Sandra Muñoz Martínez 39

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària: Imagines de Llucià i Leucipe i Clitofont d’Aquil·les Taci, Roser Homar 51

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les (Her. 53.8-23): història intermitent d’un culte heroic, Marta Oller Guzmán 77

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín a partir del catalán junto con noticias de su biblioteca, Alejandro Coroleu –Julián Solana Pujalte 103

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 42 (2026), p. 7-19

ISSN (ed. impresa): 0213-6643

ISSN (ed. electrònica): 2013-9519

DOI: 10.2436/20.2501.01.128

https://revistes.iec.cat/index.php/ITACA

Heracles, Paros y Apolo Delio: el fragmento 140a Maehler –G8 Rutherford de Píndaro

Emilio Suárez de la Torre

Universitat Pompeu Fabra

abstract

The author comments fr. 140a Maehler-G8 Rutherford of Pindar following this structure: 1. Paean in Pindar’s poetry; 2. The selected fragment; 2.1 The text; 2.2 Contents; 3. Remarks; 3.1 Heracles and Paros: Problems of interpretation of the fragment; 3.2 The song of the chorus: the oracular component; 3.3 The ritual context: Paros or Delos?; 3.4 Beyond the oracular component: Heracles’ exaltation and the local tradition; 4. The importance of this fragment. The author defends its generic classification as a Paean, composed to be probably song at the Apolline sanctuary of Delos, and underlines Pindar’s ability to link Parian and Delian divine and heroic cults.

Keywords: Paeans, cult, poetry, prophecy.

El peán en la poesía pindárica1

Junto a los epinicios, las numerosas composiciones pindáricas correspondientes a modalidades de canto coral destinadas a interpretaciones en fiestas públicas (himnos, ditirambos, peanes, etc.) revelan la gran popularidad del tebano en los más diversos territorios griegos y su notable productividad poética. En lo que se refiere al culto apolíneo, como es sabido, conservamos composiciones destinadas al santuario délfico 2 , al de

1. Agradezco a los anónimos revisores del artículo su atenta lectura y sus útiles observaciones. Lógicamente la responsabilidad del conjunto es sólo mía.

2. Peanes 8, 10, 3 y aquellos en los que aparecen claramente los destinatarios: 6 (delfios), 15 (eginetas), 1, 7, 9, 7c y 20 (Tebas), 2 (Abdera), 18 (Argos); a ellos se añade el fr. 20 (con

Emilio Suárez de la Torre

Delos 3, al Ismenio de Tebas4 etc. Como sucede con los epinicios, Píndaro muestra una gran habilidad para ajustar la composición a las expectativas de los comitentes y al contexto de interpretación, sin que falte la llamada a la reflexión sobre el ser humano y su conducta, junto con una notable perspectiva teológica5 y una sutil capacidad de reconducir la tradición mítica, ajustada a la oda en cuestión. El fragmento aquí comentado no permite un tratamiento amplio de todos esos aspectos, pero contiene elementos que, en mi opinión, dejan suficiente margen de valoración genérica y de su ajuste al entorno cultual, aunque la determinación de cuál es ese entorno es uno de los interrogantes que se nos plantean.

2. Sobre el fragmento seleccionado

Empiezo por expresar mi opinión de que este fragmento corresponde a un peán6. En cualquier caso, hay que destacar el hecho de que, a pesar de su brevedad, de su difícil reconstrucción y de las dudas que plantea, estamos ante un claro ejemplo de canto poético destinado a una comunidad en que la tradición heroica (representada por Heracles7) y los aspectos más destacados del culto apolíneo (profecía, purificación, protección de la ciudad) quedan perfectamente agrupados en esta composición, que sirve además como enlace poético-religioso entre las islas de Paros y Delos8. Se trata de un texto que pone de manifiesto el modo en que los descubrimientos papiráceos van enriqueciendo nuestro conocimiento de los autores antiguos y demuestra

mito de Heracles). Un estudio importante de las características, evolución genérica (pero cf. infra, nota 4), textos y testimonios de peanes en general es el de Käppel 1992. Sin embargo, no hay en este estudio ninguna mención al presente fragmento pindárico. Para los peanes délficos puede verse suárez de la torre 2013. En el presente artículo utilizaré la numeración de la edición de Maehler 1987, salvo en lo referente al fragmento estudiado.

3. 7b, 5 (52e), 4 (52d), 12 (52m).

4. El 9 (52k).

5. Para la perspectiva religiosa de las composiciones pindáricas, véase suárez de la torre 1993.

6. rutherford 2001, p. 382, considera que el género es dudoso, pero que, al dedicarse a Apolo, sería razonable considerarlo un peán. El perfil del peán como género ha sido tratado, con diferentes perspectivas, especialmente por harvey 1955 (junto con otros géneros líricos), Käppel 1992 y schröder 1999 (con una crítica radical, algo excesiva, de Käppel). No entraré ahora en esta discusión: mi inclinación por la clasificación como peán parte de la adecuación a un contexto apolíneo, perfectamente combinado con tradiciones locales y las razones que más abajo indico, a pesar, por ejemplo, de la ausencia del epifonema. Además, el peán pindárico muestra una homogeneidad notable, entre cuyos rasgos sobresale precisamente la orientación apolínea en todas sus dimensiones.

7. En esta contribución me limitaré a poner de relieve el tratamiento que el poeta hace del mito en el contexto de interpretación del peán. Es evidente que la figura de Heracles tiene un carácter panhelénico, que trasciende lo local, pero no procede ahora una disquisición desde esta perspectiva. Para el tratamiento de la figura de Heracles en Píndaro remito a nieto 1995 (cf. infra, n. 18).

8. La relación entre ambas islas ha sido analizada por constantaKopoulou 2007, pp. 38-57, si bien no hace referencia al presente fragmento.

Heracles, Paros y Apolo Delio 9

cómo un breve texto puede reforzar y ampliar nuestra visión de esos autores y de la cultura griega.

2.1. Transmisión del texto

El fragmento se encuentra en el Π11 (P. Oxy. 3, 408, P. Yale 18), junto con el fragmento 140b Maehler – G9 Rutherford, que no parece corresponder a la misma composición9. Además, se considera que el Π26 (P. Oxy. 26, 2442), fr. 16 podría contener el encabezamiento de la presente composición (Π]ΑΡΙΟΙΣ[)10. Desde luego el contexto pario es el adecuado para el contenido del fragmento, como ahora veremos. Desgraciadamente, la parte mejor conservada correspondería sólo a la primera antístrofa y al comienzo del epodo.

2.2. Contenido

Los estudios y ediciones11 dedicados a los peanes pindáricos hacen ya difícil añadir algo que pueda contribuir a la interpretación de los mismos. En lo que se refiere al presente fragmento, partiré de la descripción efectuada por Rutherford12 para añadir algunas sugerencias complementarias. En la parte más completa, correspondiente, como he señalado, a la antístrofa de la segunda tríada y al comienzo de su epodo, encontramos la evocación de dos intervenciones de Heracles, separadas por una breve invocación del coro a Apolo. La primera de las actuaciones podría corresponder13 al episodio de los trabajos de Heracles (narrado brevemente por Apolodoro)14 en que aquél, embarcado en busca del cinturón de la amazona Hipólita (del que se había encaprichado Admete, hija de Euristeo), llega con su nave a la isla de Paros, en la que vivían los hijos de Minos (Eurimedonte, Crises, Nefalión y Filolao), los cuales dan muerte a dos de los compañeros de Heracles al desembarcar.

9. Cf. rutherford 2001, pp. 382-387.

10. Cf. Maehler 1989, p. 122. Probablemente seguiría la indicación ΕΙΣ ἈΠΟΛΛΩΝΑ. Sería el comienzo del texto que a veces se ha editado como Peán 19. bona 1988, p. 283, se limita a una referencia al fr. 140a, pero descarta unirlo con lo anterior, porque “in verità quanto ci resta è troppo esiguo”. Es cierto, pero considero que, incluso sin la unión con el inicio indicado, el presente fragmento tiene un valor apreciable como peán en el entorno de Paros y Delos.

11. Destaco ahora las ediciones de schroeder 1908, 1914, 1923, turyn 1948, snell-Maehler 1975, 1987, bona 1988, Maehler 1989, race 1997 y rutherford 2001. Para el presente fragmento, además de las ediciones mencionadas, véase ferrari 1990 y 2000.

12. rutherford 2001, pp. 377-387. Las partes que establece para la parte conservada (pp. 380382) son: 1. El ataque de Heracles a Paros, 2. La fundación del Delion de Paros, 3. La traición de Laomedonte, y 4. La parte final, que, en su opinión, puede volver a la historia del ataque de Heracles a Paros o continuar la historia de Laomedonte.

13. No estoy tan seguro como Rutherford, pero es verdad que no hay alternativas conocidas.

14. II 5, 98-99.

Emilio

Suárez de la Torre

Entonces Heracles mata a los hijos de Minos y asedia la isla, hasta que sus habitantes acceden a sustituir por dos de ellos (Alceo y Esténelo) a los que habían sido asesinados. Ahora bien, a diferencia del relato de Apolodoro, Píndaro no menciona estos episodios, sino que atribuye a Apolo la orden de castigar al rey de la isla (cuyo nombre no se indica), descrito con el expresivo epíteto de ξενοδαΐκτας (“asesino de extranjeros”). Estos hechos serían los evocados hasta la línea 59. En ese momento el coro parece introducir una referencia al festejo en que se entona este canto y le recuerda además al dios que Heracles instituyó en Paros el culto a Apolo y Zeus cuando pasó por aquel territorio camino de Troya: Laomedonte había cometido una doble ofensa, primero cuando no recompensó, según lo prometido, a Apolo y Posidón, los cuales, bajo forma humana, le habían ayudado a construir los muros de Troya; y luego cuando no cumplió su promesa de conceder a Heracles como esposa a su hija Hesíone, a la que el héroe había salvado de ser devorada por el monstruo marino enviado en castigo por Posidón15. Llegamos así al epodo, en el que de nuevo hay una mención de una antigua profecía referente (según parece) a la familia de Laomedonte. Al final del epodo se vuelve a la actualidad de la fiesta.

3. Observaciones

Aunque nos falta una buena parte de la composición, lo conservado nos permite apreciar la perfecta técnica de Píndaro para conseguir una fusión del componente oracular16, el enaltecimiento de la figura de Heracles y la armonización de la tradición cultual de Paros con la del entorno insular (que incluye la isla de Delos 17), a través de ese tratamiento de Heracles 18 y de la orientación apolínea del pasaje. Una combinación perfecta para un peán. Veamos ahora en detalle cómo se van entrelazando estos elementos y los problemas que plantea la interpretación del poema.

3.1. Heracles en Paros. Problemas de interpretación del fragmento

El comienzo de la antístrofa podría hacer referencia a una antigua profecía (vid. τοὶ πρόϊδ[ο]ν ἀΐσαν) de destrucción que Heracles llevará a cumplimiento

15. Apollod. II 103-105.

16. Para la importancia del componente mántico en las odas de Píndaro, véase Suárez de la torre 1990.

17. Sobre la “insularidad” Delia en su entorno geográfico, desde un punto de vista históricoarqueológico, véase Magadán 2023-2024.

18. Como señala nieto hernández 1995, Heracles es la figura heroica preferida de Píndaro (la autora establece diversos paralelismos entre el héroe y el poeta), de la que el poeta destaca el origen divino, su valentía y resistencia o la fundación de los Juegos Olímpicos, a la vez que silencia ciertos aspectos menos positivos de su biografía.

Heracles, Paros y Apolo Delio 11

(τότ’…Ἡρακλέης). Es probable que se incluya una intervención en estilo directo19 acerca de la indicación de Apolo de que proteja la vida de los habitantes indefensos frente a la conducta de un rey criminal ( ξενοδα[ΐ]κτα βασιλῆ[-] ), dominado por la ἀτασθαλία , lo que desata la ira de Apolo (κοτέω[ν]). Heracles obedece a Apolo (cuyo poder parece subrayarse: πάντων γὰρ ὑπέρβιος20) y acaba con la conducta ignominiosa del rey. De modo que, con esta breve descripción, Heracles queda retratado como un héroe justiciero obediente a los dictados de Apolo. Un breve relato muy adecuado para las tradiciones locales.

El problema que plantea esta interpretación es que no sabemos quién es ese rey de reprobable conducta. Si el pasaje hiciera alusión al episodio relatado por Apolodoro, la discrepancia sería notable, ya que en él se habla sólo de los hijos de Minos sin destacar a ninguno. Desde luego, Paros (como el resto de las Cíclades) estuvo bajo el dominio cretense, pero aquí se menciona a un gobernante específico de la isla, cuyo castigo no corresponde a la biografía de Minos. De todas formas, no hay alternativas conocidas21, por lo que, con independencia de la identidad del ξενοδαΐκτας, lo que se pone de manifiesto es el logro de Heracles de acabar con el criminal soberano de Paros22

3.2. El coro que relata. El componente oracular23

El coro nos sitúa a continuación en el presente de la interpretación y recuerda a Apolo que Heracles erigió un altar en su honor en Paros con ocasión de la expedición del héroe, camino de Troya, adonde fue como “heraldo” del destino nefasto que aguardaba a Laomedonte. De modo que en el final de la antístrofa y al comienzo del epodo de nuevo se pone de relieve el componente oracular: véanse las expresiones πεπρωμένοι’(ο)… μόροιο (67-68) y παλαίφατον (69), con insistencia en lo que estaba predestinado por los dioses y revelado. El episodio narrado, como es frecuente, es bien conocido por otras fuentes o por pasajes del mismo autor, pero queda dotado aquí por Píndaro de una nueva perspectiva, que se justifica precisamente en razón del tipo de poema. Ya en Homero se da una breve referencia de la antigua conquista de Troya por Heracles y de la muerte de Laomedonte, evocadas precisamente en el enfrentamiento entre un heraclida, Tlepólemo, y el licio Sarpedón 24. Después de Homero, es el propio Píndaro quien hará un uso más

19. Propuesta de ferrari 1990, recogida por rutherford 2001, p. 380.

20. Surge la duda de que el epíteto se refiera aquí al dios. En la Olímpica 10, 15 se aplica a Heracles, mientras que en Baquílides 3, 37 se refiere a Apolo.

21. En su edición, race 1997, p. 373 resume el contenido como si la única referencia mítica fuera la de Laomedonte. Esto facilitaría la identificación con un solo personaje, pero el problema es que las acciones descritas en la antístrofa no se acomodan al episodio troyano.

22. Sobre una posible perspectiva de colonización, véase rutherford 2001, p. 380, n.5, con referencias.

23. Sobre la importancia del componente mántico en Píndaro remito a suárez de la torre 1990. 24. Il. 5, 640-651.

Emilio Suárez de la Torre

extenso de este mito, ya que el eácida Telamón participó en esta conquista de Troya junto con Heracles25. Con algunas variantes, encontraremos luego resúmenes en autores como Apolodoro26, Diodoro Sículo27 o Tzetzes28, sin que falten versiones de Ovidio29 o Higino30. La razón habitual del castigo a Laomedonte, como ya se ha señalado, es su falta de palabra: primero no dio a Posidón y Apolo la paga prometida por construir las murallas, cuando éstos le ayudaron bajo forma humana31 para poner a prueba su hybris; después, no recompensó a Heracles con las yeguas prometidas, cuando éste liberó a su hija Hesíone del ataque del monstruo marino al que había sido expuesta, siguiendo un oráculo que exigía esta víctima como liberación de las calamidades enviadas por Apolo y Posidón (precisamente en castigo por la falta anterior).

Hay que poner este pasaje en conexión con el tratamiento que Píndaro hace en la Olímpica 8, dedicada a Alcimedonte de Egina, de la construcción de la muralla de Troya por Apolo, Posidón y Éaco32. Allí se recuerda que la destrucción de Troya era algo también predestinado, πεπρωμένον, y que, en cuanto estuvieron levantadas las murallas, tuvo lugar un prodigio enviado por Zeus: tres serpientes intentaron pasarla, pero sólo la última lo consiguió. En ese momento Apolo, en funciones de mantis, exclama dirigiéndose a Éaco:

“Pérgamo será capturada, héroe, por donde tus manos trabajaron. Así me lo dice la visión enviada por el Crónida, Zeus gravitonante. No ocurrirá sin la presencia de tus descendientes: será dominada con la primera y con la tercera generación”. Así dijo el dios con claras palabras…33

En el fragmento analizado tendríamos, pues, la expresión del cumplimiento de esa antigua profecía en lo que se refiere a la primera generación después de Éaco, ya que Telamón es hijo de aquél y de Endeide. Por tanto, es posible que la expresión συγγόνους τρεῖς de las líneas 70-71 del epodo se justifique en el contexto de la antigua profecía. El término σύγγνονος se utiliza para designar a los miembros de una misma familia, en línea ascendiente o descendiente34, por lo que sería adecuado en este caso.

25. N.3, 36; I. 6, 26-30; cf. las observaciones siguientes sobre O. 8, 42 ss.

26. II, 6, 4.

27. IV, 32.

28. Chil. 2, 443 s.

29. Met. 11, 213-217; 13, 22s.

30. Fab.89. Añádase también schol.ad Lyc. Al. 34.

31. Apollod. II, 5, 9.

32. ll. 31-46; cf. notas en la traducción de suárez de la torrre 1988, p. 107.

33. ‘Πέργαμος

… ll. 42-46.

34. Cf. W. slater, Lexicon to Pindar, Berlin, De Gruyter, 1969, s.v

Paros y Apolo Delio

3.3. El contexto ritual: ¿Paros o Delos?

Apolo es una de las grandes divinidades de Paros 35. La tradición sobre el poeta Arquíloco36, las inscripciones del archilocheion, etc. hablan por sí solas. También nos revelan el fuerte influjo délfico en el culto apolíneo de la isla, en aumento desde el período arcaico, lo que no es de extrañar dada la datación de estas inscripciones, pero no contradice la importancia de la influencia delia desde fecha más antigua. En relación con el fragmento (y fuera de las variedades más “poéticas”, como la de Apolo Musagetes) cabe destacar la importancia de los cultos de Apolo Prostaterio, es decir, en su faceta de protector de las puertas de la ciudad37 (atestiguado por primera vez en la inscripción de Mnesíepes) y, sobre todo, la de Apolo Delio. Algunas estelas marmóreas e inscripciones de Paros 38 repiten la fórmula ὅρος χωρίο ἱερô ᾿Απόλλωνος Δηλιο . Puede localizarse la existencia incluso de un Del io n al NO de la isla, cerca de la costa, donde, igual que en Delos, el dios era venerado como señor de la población jonia, con gran influencia de Delos39. Podríamos plantearnos entonces la posibilidad de que el peán se compusiera para el culto local40. De hecho, se dedican varias líneas a subrayar la construcción del altar de Apolo en Paros (calificada de divina) con un notable énfasis (… ζαθέας

, ll. 63-65)41. Sin embargo, la forma de referirse al altar erigido por Heracles es más propia de una localidad alejada y de la que se quiere dar algún detalle, y no del lugar en que se entona el canto42. En efecto, no parece lógico que, si la interpretación es en el santuario apolíneo de Paros, haya que recordarle al dios la fundación del mismo en los términos en que se hace. Parece, por tanto, más razonable pensar en un peán compuesto para ser cantado en Delos. Sería, pues, un ejemplo de ‘zeugma eulogístico’ desde la perspectiva del lugar de entonación. Ya hace tiempo que Gallet de Santerre observó el importante papel que los parios desempeñaron en las fiestas delias, compartido con los naxios43. Hay que subrayar la peculiaridad de que en este poema el dios delio figure como inductor de toda la actuación de Heracles (cf. ll. 58-59, ἀρχαγέτᾳ τε [Δ]άλου / πίθετο); dicho de

35. Puede consultarse rubensohn, RE XVIII 4, 1949, cols. 1839 y s. y lanzillotta 1987.

36. véase clay 2004, con un completo análisis de fuentes y documentación.

37. Cf. lanzillotta 1987, p. 181.

38. Cf. lanzillotta 1987, p. 179, con n. 31 y referencias. Cf, por ejemplo, IG XII, 5 43 y 214.

39. La historia del santuario delio en época clásica y su evolución político religiosa ha sido analizada por chancowsKi 2008.

40. Como dato adicional sobre la tradición de canto apolíneo en Paros, se puede citar el fragmento 121 West de Arquíloco, en que el poeta menciona su interpretación de un peán acompañado de la flauta, si bien en este caso el contexto podría no ser necesariamente cultual.

41. Kowalzig 2007, p. 96 sugiere que estas indicaciones podrían corresponder a una ubicación hacia el oeste de la ciudad de Paros, pasando el promontorio que cubre la bahía (actual) de Paroikia, en dirección al Delion.

42. Es decir, sería una referencia al espacio apolíneo de Paros hecha desde Delos.

43. gallet de santerre 1958, p. 244.

Emilio Suárez de la Torre

otro modo, se subraya su papel de dios oracular (en plena consonancia, pues, con el mito correspondiente). Por lo tanto, este fragmento tiene un valor testimonial especial, ya que son escasos los datos de que disponemos sobre la faceta profética del dios delio, al menos de datación antigua, lo que ha provocado cierto escepticismo respecto a la existencia de aquélla en época arcaica44. En efecto, antes de Píndaro la única prueba de un oráculo delio la aportaba el Himno homérico a Apolo, cuando en las líneas 80-82 Delos pide a Leto la erección de un templo oracular que sea famoso entre todos los mortales. Gallet de Santerre había observado que no teníamos que caer en un exceso de escepticismo y que el testimonio del himno homérico, junto al de Virgilio (que hace consultar a Eneas el oráculo de Apolo Delio45) y el de los autores tardíos (como Luciano o Pausanias46) debía tomarse en consideración47. Más recientemente, otros autores han insistido en la función profética delia, como Den Adel 48 o Dillon 49, quien no ha dudado en describir el santuario de Delos como “an oracular shrine for mankind”, lo que apoya con un repaso a los testimonios que apuntan a esa actividad. Es cierto que no conservamos oráculos emitidos por Apolo en Delos, pero esto no excluye la posibilidad de que existiera alguna modalidad de actividad oracular local. En cualquier caso, el presente fragmento tiene bien presente esa faceta apolínea y podría contribuir a neutralizar el escepticismo ya mencionado.

3.4. Más allá de lo oracular: la exaltación de Heracles y de la tradición local

Con independencia de la ubicación, el texto demuestra el interés pindárico por ensalzar la figura heroica local e incluso otras tradiciones, no sólo apolíneas50. Heracles erige un altar en Paros a Apolo y Zeus juntamente. La inscripción de Mnesíepes51 permite completar el panorama de las divinidades locales con diversas advocaciones de carácter protector. A la ya mencionada de Apolo Prostaterio debe unirse la de Zeus Hiperdexio (῾Υπερδέξιος). Antes de la publicación de la inscripción de Mnesíepes ya se había observado la coincidencia de la existencia, tanto en Delos como en Paros, de lugares de culto dedicados simultáneamente a Zeus y Hera teleia, como protectora del

44. gallet de santerre 1958, pp. 249-250 y ref. passim

45. Aen. 3, 84 ss.; cf. Ovid., Metam. 13,677.

46. Luc. Alex. 8 ; Paus. 10, 12, 5.

47. gallet de santerre 1958, p. 250.

48. den adel 1983.

49. dillon 2017, pp. 351-353.

50. lavecchia 1994, p. 88 señaló la posible referencia a ritos orgiásticos al final del epodo (cf. l. 78 ὀργίοις), dada la importancia local del culto de Dioniso y Deméter. No obstante, la interpretación del término como “ritos orgiásticos” no es la única. El problema es que es la única aparición del término ὄργια en Píndaro. Podría aludir también a ritos en general o a ritos mistéricos.

51. Ed. princeps de Kontoleon 1954 (cf. SEG XV 1958, nº 517 y XVI 1959, nº 481). Entre los estudios posteriores debe destacarse el de rivoli 2020.

Heracles, Paros y Apolo Delio 15

matrimonio52. Junto a ellos se mencionan también en la inscripción los de Atenea Hiperdexia, Posidón Asfaleo, Ártemis Euclea y, lo más importante, el propio Heracles. Por otra parte, Heracles levanta el altar a Apolo como ἄναξ y a Zeus como πατὴρ Κρόνιος

Las tradiciones sobre Heracles debían de estar bien arraigadas en la isla 53 . Arquíloco vuelve a ser testimonio de ello. El héroe era mencionado en varios poemas54, entre ellos algunos de los pocos que tienen temas mitológicos (a propósito de Deyanira y Neso)55, probablemente con finalidad paradigmática respecto a la conducta de las personas. No hay que olvidar que a Arquíloco se le atribuía un célebre Himno a Heracles , destinado a festejar victorias olímpicas, del que se hace eco el propio Píndaro56 y del que se conservan estos conocidos versos: τήνελλα

καἰόλαος, αἰχμητὰ δύω. No obstante, su autenticidad como composición arquiloquea ha sido discutida por West, quien lo incluye en su edición entre los spuria57, aunque cuenta con numerosos defensores58

A este testimonio debemos sumar entonces el de Píndaro, ya que nos transmite una especie de aition de la tradición local heraclea, con un mito que precisa la ocasión en que Heracles pasó por la isla, que él vincula al ciclo glorioso de sus hazañas. Esta tradición es compartida por la isla de Tasos, que tiene numerosos vínculos con Paros y en la que se ha observado la influencia de sus cultos. Me refiero, entre otras cosas, a la existencia en Tasos de un culto a Heracles 59 y de unas fiestas Heracl eas que incluían un ἀγὼν ἐπιτάφιος. Es decir, que hay testimonios de un culto formalizado del hijo de Zeus, quizá superpuesto a otro más antiguo, dadas las características funerarias del mismo60 .

4. El valor testimonial del presente fragmento

Como puede apreciarse, a pesar de las dificultades de interpretación del texto, este fragmento tiene un valor notable como testimonio del vínculo entre

52. gallet de santerre 1958, p. 263.

53. Véase, con referencia a este fragmento, papadopoulou 2018.

54. Frs. 178, 259, 286-289 y 324 West. Además, en el fragmento de Télefo Heracles, su padre (con Auge), muestra su apoyo a Télefo. Y Píndaro precisamente retoma el mito de Télefo: cf. suárez de la torre 2013 (fragmento de Télefo en Arquíloco) y 2020 (Télefo en Píndaro). Acerca del mito de Télefo en Píndaro y las relaciones de Paros con otros territorios mediante la figura de Heracles, véanse las observaciones de aloni 2007, pp. 79-80.

55. Frs. 286-289 West.

56. O. 9, 1-4.

57. Fr. 324 West.

58. Cf. bibliografía en lanzillotta 1987, p. 28.

59. Cf. des courtils 2020.

60. Cf. lanzillotta 1987, p. 201. Para la ubicación del santuario cuya fundación se atribuye a Heracles, véase rubensohn 1962 y la discusión en papadopoulou 2018, así como el escepticismo de angliKer 2022, p. 253 respecto a la propuesta del autor de la identificación de los santuarios locales.

Emilio Suárez de la Torre

poesía, religión, tradición cultual y papel del poeta en la transmisión mítica. Los elementos que considero más notables son: la orientación apolínea del conjunto (algo que parece elemental en un peán, pero que no siempre se da); la importancia del componente oracular y del valor de la profecía en el acontecer histórico; la forma en que Píndaro pone de relieve el papel del héroe local, Heracles; la habilidad para establecer un vínculo entre la isla de los comitentes y el culto de Delos. Todo ello es apreciable en este fragmento a pesar de que sólo tenemos una parte de lo que debía de ser un notable ejemplo de peán representativo de la función del poeta en la dinámica religiosa local, en un mundo en el que dioses y héroes estaban en el centro de los cultos públicos.

texto y traducción61

61. Sólo reproduzco el bloque de antístrofa y epodo mejor conservado a partir de la edición de snell-Maehler. La métrica corresponde a períodos eolo-coriámbicos, utilizada abundantemente (junto con los dáctilo-epítritos) en otros peanes.

62. ferrari 2000, p. 320, defiende la lectura πεπρωμένος (es decir, aplicado a Heracles), con argumentos razonables.

Heracles, Paros y Apolo Delio 17

τε μαχα [ ἡ-

75 ρώων α[

λάχον κ[

νον ἐγὼ [

ὀργίοις α[

αὐξανε[

80 αἰολ[

Ant. B

Ep. B

Éstos previeron su destino… … entonces…

Heracles; con marina nave llegando… …huyeron… pues, superior en fuerza a todos… la vida de…hombres inútiles… protegió, lleno de rencor con frecuencia contra la maldad del rey asesino de extranjeros; obedeció al fundador de Delos y puso fin a esos actos ignominiosos… …pues a ti, Flechador (…) la voz sonora de las crepitantes forminges. Recuerda que en los valles de la divina Paros te erigió un altar como soberano, y a tu honorable padre el Crónida, tras cruzar al otro lado del istmo63 , cuando fue como heraldo de la suerte predestinada a Laomedonte.

Existía, en efecto, un antiguo oráculo… alcanzaba a sus tres parientes… … cabeza … batalla (?)… de héroes obtuvieron…yo… para los ritos… crecer…

63. Es difícil precisar a qué ‘istmo’ se hace aquí referencia. Una hipótesis verosímil se encuentra en ferrari 2000, p. 319: sería una forma de describir el brazo de mar o estrecho entre Delos y Paros.

obras citadas

Emilio Suárez de la Torre

a aloni2007, «Storie di Telefo a Paro», in Paola Angeli Bernardini (ed.), L’epos minore, le tradizioni locali e la poesia arcaica. Atti dell’incontro di studio, Urbino, 7 giugno 2005, Pisa – Roma, pp. 73-90.

E. angliKer 2022, «Insights into the Cult of Apollo and Artemis at the Parian Sanctuaries», in Th. G allopin et alii (eds.), Naming and Mapping the Gods in the Ancient Mediterranean, vol. 1, Berlin-Boston, pp. 247-270.

G. bona 1988, Pindaro. I Peani Testo, traduzione, scoli e commento, Cuneo.

V. c han K ows K i 2008, Athènes et Délos à l’Époque classique: recherches sur l’administration du sanctuaire d’Apollon délien, Paris.

D. c lay 2004, Archilochos Heros.The Cult of Poe ts in the Gree k Polis, Cambridge, Mass.

Ch. constantaKopoulou 2007, The Dance of the Islands. Insularity, Networks, the Athenian Empire and the Aegean World, Oxford.

R. den adel 1983, «Apollo’s Prophecies at Delos», CW 76.5, pp. 288-290.

J. des courtils 2020, «The ‘Cupules’ of the Herakleion of Thasos», Kernos 33, pp. 141-156.

M. dillon 2017, Omens and Oracles. Divination in Ancient Greece, LondonNew York.

F. ferrari 1990, «Restauri testuali a P. Yale 18 (Pindaro, fr. 140a e 140b Maehler)», Maia 42, pp. 229-234.

F. Ferrari 2000, «Minima pindarica II», en M. Cannatà – S. Grandolini (eds.), Poesia e religione in Grecia. Studi in Onore di G. Aurelio Privitera, I, Perugia, pp. 311-320.

H. gallet de santerre 1958, Délos primitive et archaïque, Paris.

A. E. harvey 1955, «The Classification of Greek Lyric Poetry», CQ 5, pp. 157-175.

L. K äppel 1992, P ai an. Stud ie n zur Geschichte einer Gattung , Berlin/New York.

N. M. K ontoleon 1954, « Νέαι επιγραφαί περί του Αρχίλοχου εκ Πάρου », Αρχαιλογικὴ Ἐφημερίς, pp. 32-95.

B. Kowalzig 2007, Singing for the Gods. Performances of Myth and Ritual in Archaic and Classical Greece, Oxford.

E. lanzillotta 1987, Paro dall’età arcaica all’età ellenistica, Roma.

S. lavecchia 1994, «Il ‘Secondo Ditirambo’ di Pindaro e i culti tebani», SCO 44, pp. 33-93.

C. M. lucarini 2011, «Per l’interpretazione di Pind. fr. 140a S.-M. (= G8 Ruth.)», Philologus 155, 3-13.

H. Maehler 1989, Pindarus. Pars II. Fragmenta. Indices, Leipzig.

M. T. Magadán 2023-2024, «Treure profit de la insularitat», Ítaca 39-40, pp. 81117.

M. P. Nieto hernández 1993, «Heracles in Pindar», Metis 8, 1-2, pp. 75-102.

Z. p apadopoulou 2018,

in D. Katsonopoulou (ed.),

, pp. 161-176.

Heracles, Paros y Apolo Delio 19

W. H. r ace 1997, Pindar. Nem ea n Odes, Isthm ia n Odes, Fragments , Cambridge, Mass. (Loeb Classical Library, Pindar II).

M. rivoli 2020, «l’iscrizione di Mnesiepes dall’Archilocheion di Paro», Axon 4, pp. 141-164.

A. r otstein 2014, «The Parian Marble and the Mnesiepes Inscription», ZPE 190, pp. 3-9.

O. rubensohn 1962, Das Delion auf Paros, Wiesbaden.

I. rutherford 2001, Pindar’s Paeans. A Reading of the Fragments with a Survey of the Genre, Oxford.

S. s chröder 1999, Geschichte und Th eo rie der Gattung P ai an , StuttgartLeipzig.

B. snell; h. Maehler 1975, 1987, Pindarus II Fragmenta. Indices, Leipzig.

E. siMon 1997, «Pindar und Delos», Jahrbuch des Deutschen Archäologischen Instituts 112, pp. 247-260.

E. suárez de la torre 1988, Píndaro. Obra completa (introducción, traducción y notas), Madrid.

E. suárez de la torre 1990, «Parole de poète, parole de prophète : les oracles et la mantique chez Pindare», Kernos 3, pp. 347-358.

E. suárez de la t orre 1993 , «Píndaro y la religión griega», CFC (egi) n. s. 3, pp. 67-97.

E. suárez de la torre 2009, «‘Nunca te resistas a los dioses y sus designios’. Reflexiones sobre la nueva elegía de Arquíloco», Bandue 3, pp. 263269.

E. suárez de la torre 2013, «Poesía y ritual en la Grecia arcaica: observaciones sobre los peanes délficos», in J. Virgilio, A. Ruiz (eds.), Poetic Language and Religion in Greece and Rome, Newcastle upon Tyne, pp. 146-182.

E. suárez de la torre 2020, «Notas sobre el mito de Télefo en Píndaro (con Arquíloco al fondo)», in Il potere della parola. Studi di letteratura greca per Maria Cannatà Fera (a cura di G. B. D’Alessio, L. LoMiento, C. Meliadò, G. Ucciardello), Alessandria, pp. 335-352.

A. turyn 1948, Pindari Carmina cum Fragmentis, Krakaw (reimpr. Oxford 1952).

M. L. west 19982 , Iambi et elegi graeci ante Alexandrum cantati, Oxford.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 42 (2026), p. 21-37

ISSN (ed. impresa): 0213-6643

ISSN (ed. electrònica): 2013-9519

DOI: 10.2436/20.2501.01.129

https://revistes.iec.cat/index.php/ITACA

Objectivitat i discurs mític a les Històries d’Heròdot

Jordi Redondo Universitat de València

abstract:

Historiography is par excellence a nonfiction genre, exactly that which from the beginning of the work till its end must look for truth and avoid anything that could hide, transform or alter it. Mythology, just in the opposite way, has its place where irreality, under the forms of an oniric vision, a trip to the underworld or an astral trip, gives room to all kind of fictions. The Herodotean Histories offer a literary model in which reality and myth share a same narrative text all along a sample of events. In this model the information objectivated by means of the actors or witnesses of every action, as well as the tale orally transmitted through many generations, deserve equal attention as both truly expose verity.

Keywords: Herodotus, historigraphy, fiction, myth, objectivity.

El discurs mític a les Històries

L’aporia dels elements constitutius de les Històr ie s ha dut els crítics a una multiplicitat d’aproximacions hermenèutiques amb l’objectiu de definir per què Heròdot les va concebre de la manera com les llegim. Des del primer quart del segle xix, amb l’obra d’Adolf Schöll1, s’ha obert pas entre els investigadors la teoria que les Històries d’Heròdot no varen ésser concebudes com una obra, sinó que són la conseqüència de l’afaiçonament d’uns relats prèviament compostos i centrat cadascun d’ells en la descripció de l’espai, la societat i la cultura d’un poble bàrbar. Després de les breus observacions de

1. schöll 1829, 7-8.

Jordi Redondo

Schöll, la teoria fou desenvolupada per Kirchhoff, Dahlmann, Bauer i Jacoby2. Als temps més recents, continuen aquesta línia interpretativa Corcella i Kelley3. Dins de la mateixa teoria analítica, Costanzi fa notar com el d’Halicarnàs no hauria pogut culminar una revisió a fons del conjunt de la seua obra, la qual cosa n’explica les contradiccions i imperfeccions4 . És cert que Heròdot no només va crear una obra policèntrica, gens lineal, i que sovint obre nous eixos narratius5; també va integrar dins el seu discurs historiogràfic la veu de la narració mitològica, potser perquè, com el seu oncle Paníasis6, fa del món simbòlic de l’èpica un referent central dins la creació d’una obra literària. A les Històries conviuen, doncs, el discurs historiogràfic amb el mític, el que ha ocasionat sovint una crítica negativa, que situa Heròdot al costat dels logògrafs dins d’una literatura pre-historiogràfica, mancada encara del component central racional que hauria, sembla, d’abastar la totalitat de la producció del gènere. Anima aquesta interpretació un mite modern, el que separa les generacions humanes, d’acord amb un esquema evolutiu més aviat simple, entre aquelles que creuen en l’irracional i aquelles que aposten, en canvi, per la raó. Es tracta del conegut pas del mite al logos, representat per la molt difosa monografia de Nestle7, i que es pot qualificar de mite modern. En realitat, la filologia mostra com els termes μῦθος i λόγος eren en certs casos intercanviables ja des d’Homer8, el que òbviament obria la porta a llur consideració posterior com a perfectes sinònims, i l’intent d’especialitzar-ne els continguts a la cultura de l’època clàssica — un fet comprovable i que no deixa lloc al dubte— no va impedir que posteriorment tornés a donar-se l’equivalència pràctica de tots dos termes en incomptables ocasions. Si el mite forma part del discurs com un tipus especial de relat9, s’entén que Heròdot en fes ús sense cap mena de reticència, com tampoc no la varen tenir, posem per cas, els pre-socràtics. I el mateix es pot dir de l’oratòria, al si de la qual el discurs mític es va fer un lloc que al món antic ningú no va discutir10 .

2. Kirchhoff 1868 proposava l’existència de dos períodes de redacció; dahlMann 1823, 48-52, situa la redacció de l’obra, iniciada vint anys abans, al sojorn d’Heròdot a Túrios, entre els anys 444 i aproximadament 425 a.C.; vegeu també bauer 1878; Jacoby 1913, 285 ss.

3. corcella 1984; Kelley 1998, 20: «The extent to which it is a unified work of art rather than a collection of logoi (stories) to be read to audiences is debattable; but overall structures, as in the treatment of East versus West, are apparent, even if conscious authorial design has been exaggerated by formalist literary scholars». Kelley pensa en iMMerwahr 1966.

4. costanzi 1891.

5. aly 1921.

6. Paníasis representa el cas singular d’un autor literari que conrea dos gèneres aparentment tan oposats com l’èpica i la historiografia. Vegeu al respecte Matthews 1974.

7. nestle 19422

8. Vegeu lópez eire 1971: pel valor neutre del terme no marcat, que és ἔπος, aquest pot reemplaçar μῦθος, però no a la inversa, cf. Hom. Il. I 552 i IV 25 ποῖον τὸν μῦθον, però Il. IV 350 i XIV 83 ποῖον (...) ἔπος

9. lópez eire 2002.

10. Vegeu gotteland 2001, tot i que les seues conclusions (cf. p.e. pàg. 352) dibuixen una realitat que dista molt de ser-ne una de plenament satisfactòria. És cert que el marc més favorable al mite és el de la retòrica epidíctica, cf. redondo 2006, 205: «En realitat, l’ús del mite és consubstancial a tota l’oratòria epidíctica — n’hi ha prou de pensar en títols com

Objectivitat i discurs mític a les Històries d’Heròdot 23

Ara bé, més enllà del que ens suggereix la metodologia historiogràfica del nostre autor, hi ha l’anàlisi teòrica dels moderns, i que també apunta a una natural incardinació del mite dins l’obra dels historiadors. I doncs, per al cas concret que ens interessa, el de l’halicarnassenc Heròdot, Dewald veu indefinibles els límits entre història i mite, arran de la mútua interferència d’ambdues categories 11, i una observació semblant es llegeix a la contribució de Saïd12. Una sèrie d’autors han reivindicat també la interpretació que dels mites estrangers fa Heròdot, com una eina hermenèutica que pot arribar a reemplaçar determinades mancances des del punt de vista de l’historiador13 Per la nostra banda, anys enrera ja definíem la naturalesa de l’autor de les Històries des de la perspectiva de la religió grega14 . Certament, l’òptica de la crítica dels darrers decennis jutja la historiografia antiga amb una visió molt més mesurada i ampla que en èpoques precedents. Kelley, per exemple, accepta per al món antic un doble discurs historiogràfic, el de la història política i el de la història cultural i social15, o bé, en altres termes, una història analítica i una de sintètica, respectivament 16. De fet, l’ús del mite per part d’Heròdot no depèn, com havia pensat la crítica del segle xix i bona part del xx, de la dependència d’aquest autor d’uns usos literaris antics, propis d’una mentalitat arcaïtzant, incapaç de deslliurar-se dels cànons narratius de l’èpica; ben al contrari, el mite constitueix un element hermenèutic de primera magnitud dins la concepció historiogràfica d’Heròdot, i com a tal l’haurem de considerar.

l’Hèlena de Gòrgias, l’Odisseu i el Palamedes d’Alcidamant, etc.». Al nostre parer, tanmateix, una visió diacrònica permetria d’entendre millor el recurs al mite a l’oratòria forense, cf. redondo 2006, 207: «La nostra impressió és que el recurs a la dicció mítica s’obre pas amb el temps, i que es fa més present a mesura que l’evolució mateixa del gènere retòric va encabint l’expressió d’aquesta mena de continguts, en principi reservats a d’altres àmbits. Per exemple, al seu discurs sobre Delos, un dels més notables oradors de les darreries del segle iv a.C., Hiperides, va fer servir nombrosos mites, sempre amb la intenció de confirmar la pertinença de l'illa als atenesos».

11. dewald 2012

12. saïd 2012.

13. linforth 1926; griffiths 1955; de baKKer 2012; thoMas 2012; vannicelli 2012.

14 redondo 2006, 199-200: «La polèmica ha afectat més que més la figura d’Heròdot, segons que es consideri rellevant o no el caire religiós d’aquest autor. En un principi, si Heròdot havia dut a terme una ruptura amb la logografia, l’adopció de criteris científics per a l’objectivació del discurs historiogràfic devia haver estat acompanyada del foragitament de qualsevol impuls interpretatiu de signe religiós. Però la lectura de les Històries fa evident que el mite hi juga un paper, fins al punt que s’ha reivindicat la presència d’un gènere mitogràfic al si de l’historiogràfic. Per al conjunt del gènere historiogràfic, Bermejo ha assenyalat també les seues concomitàncies i diferències amb el discurs mític (…). Més encara, Burkert ha remarcat com Heròdot no es limita a prendre notes a propòsit d’un culte concret, ans com a observador del fet religiós demostra tenir una sòlida formació i un criteri propi. El mateix Gould indica com les indicacions d’Heròdot el delaten com a iniciat en certs ritus mistèrics».

15. Kelley 1998, 12-14.

16. Kelley 1998, 14: «There is another way of looking at this polarization, one that attends to the different strategies of narrative and analytical history —history which tells a story, with or without a point, and history which poses a question, whether answerable or not».

Jordi Redondo

És probablement dins d’aquesta perspectiva arcaïtzant com s’ha plantejat que el diàleg entre història i mite, alhora que la seua mútua influència, respon a una concepció cíclica del temps i de l’evolució de les societats humanes17 Tanmateix, no creiem que Heròdot respongui a aquesta idea del món, quan en canvi el veiem sempre alineat en favor del progrés com a eina de canvi històric. És cert que sobre la idea de progrés al món antic hi ha dues teories contraposades, la de Finley, que la veu com una noció conceptualitzable, però en realitat aliena al sistema de valors de les societats antigues 18, i la d’Edelstein, que a partir d’evidències textuals irrefutables defensa que el concepte de progrés era efectivament aplicat com a mecanisme polític de canvi social 19. Tot tornant, però, a Heròdot, si la idea de progrés va associada a l’escepticisme davant del llegat de la mitologia i la religió, el nostre autor mostra un pensament progressista i utilitarista alhora, en la mesura que fa servir el relat mític en tot el que té d’eficacíssima eina de comunicació i d’ensenyament, i per tant de gran profit per a l’exigència que té l’historiador d’educar la societat mitjançant l’exemple, però en limita els efectes, en pondera la gènesi i l’essència i hi aplica mecanismes de racionalització.20 Així ho ha reconegut la crítica moderna, en apreciar el caràcter selectiu amb què el d’Halicarnàs tracta la matèria mítica21 .

De la mateixa manera com no creiem que hom pugui atribuir a Heròdot una concepció cíclica del temps —més adient al pensament oriental que no al grec, excepció feta de corrents com el pitagòric—, tampoc no ens sembla justa l’afirmació que el nostre autor respon al paradigma d’una societat arcaica quan no fa una distinció precisa entre les fonts orals i les escrites22. Aquesta crítica és tant o més injusta quan precisament s’ha apuntat l’extensió de la consulta de fonts documentals com una de les aportacions herodòties a la metodologia historiogràfica23 .

Un altre aspecte d’importància és el del tractament del mite per part d’Heròdot, i que implica la possibilitat de sotmetre’l a crítica i fins i tot rebutjar-lo. De fet, el naixement del gènere historiogràfic va associat, des de la logografia jònia, amb una crítica de l’herència cultural rebuda al si de la tradició24. En

17. gentili & cerri 1975, 20, apunten a «una concezione sostanzialmente cíclica, che raffigura la storia dell’uomo nei suoi significati e nei suoi fini attraverso il rapporto costante fra mondo mitico delle origini e società attuale. Una polarizzazione che, pur nella pluralità degli indirizzi e delle tendenze, era destinata ad informare il pensiero storiografico greco» etc.

18. finley 1971

19. edelstein 1967, 31, n. 22, defensa que el testimoniatge transmès per Tucídides (Th. I 71, 2-3) s’ha d’entendre com un tòpic polític i no pas com una innovació ideològica pròpia només dels debats retòrics. Així ho va entendre també dodds 1973, 11.

20. harris 2018.

21. brown 1967, 262-263: «Herodotus was a pioneer in Homeric ‘higher criticism’, the purpose of which was to rationalize the epic in order to make it acceptable workaday history. Each historian can then use the legendary materials to suit his own needs».

22. luraghi 2001, 99.

23. lateiner 1989.

24. pearson 1939; díaz teJera 1993

Objectivitat i discurs mític a les Històries d’Heròdot 25

aquest sentit, no podem estar d’acord amb Finley quan atribueix a aquesta revolució ideològica, moral si en volíem dir així, tant o més que no epistemològica, l’inici de l’estudi de la filosofia i de les ciències de la naturalesa, però no pas el de la historiografia25. La raó de la seua argumentació és que el mite i la tradició oral, que serien del tot insuficients per a proporcionar un coneixement real del passat històric, continuaven gaudint de tota la seua rellevància social26. Ara bé, si el 1965 Finley es permetia la llicència de reduir la rellevància del mite, el 1997 Shrimpton arriba a formular observacions sobre la cultura grega que menystenen absolutament l’anàlisi filològica27. El mateix Shrimpton redueix a l’anècdota l’ús de fonts escrites, com si Heròdot hagués estat una mena de caçador d’opinions28. Per tot el que hem apuntat, doncs, no errarem pas si destaquem el paper central del mite a la historiografia herodòtia, a més de l’administració d’aquest important recurs mitjançant un ús modulat. L’equilibri entre discurs mític i cerca historiogràfica és el que confereix a les Històries la credibilitat que en fa una referència vàlida. I és d’aquest aspecte, el de l’objectivitat de l’obra, del que tot seguit anem a tractar.

L’objectivitat d’Heròdot segons la crítica d’antics i

moderns

Heròdot d’Halicarnàs, el primer gran historiador del nostre denostat Occident, ha sigut injustament estigmatitzat arran de les crítiques de Plutarc a l’opuscle Sobre l’avolesa d’Heròdot29. Nat a Queronea, Plutarc no perdonava a Heròdot que hagués pregonat el suport que bona part de la noblesa beòcia

25. finley 1965, 299. Més endavant, finley 1965, 300, enuncia l’aportació d’Heròdot a l’evolució del gènere: «What is new in Herodotus is not only the systematic inquiry he pursued in seeking answers, which produced an historical narrative, but the extent to which his explanations are human and secular and, in particular, political».

26. finley 1965, 300: «Even in the fourth century, after Herodotus and Thucydides, Athenian orators still clung to their traditional myths and their popular history, utterly indifferent to the new knowledge and the new conceptions. Demosthenes could be as precise as anyone about current affairs, citing customshouse records and treaties and court proceedings to support his facts and figures, but about the past he was as ignorant, perhaps deliberately so, as his hearers, restricting himself to the same commonplaces references —and inaccuracies— as his opponents, and his audience». Cita en suport d’aquesta opinió pearson 1941; perlMan 1961. En realitat, la manca de rigor dels oradors es deu a llurs personals interessos polítics i no pas a un coneixement maldestre de la història, cf. nouhaud 1982; worthington 1994; iglesias zoido 2000.

27. shriMpton 1997, 190, quan estableix l’equivalència dels termes història i memòria, diu del terme guerra que tant és sinònim dels esdeveniments com de l’obra historiogràfica que en tracta, etc.

28. shriMpton 1997, 186: «Early history preserved the memory of the past rarely tempting to re-construct it from documents. It was communication». Hi ha importants paral·lels entre l’opinió de Shrimpton i la de hunter 1973, en la mesura que aquesta darrera troba a la metodologia tucidídia la mera transposició de mecanismes ja presents al model historiogràfic d’Heròdot.

29. Plu. Mor. 854e-856d. Vegeu al respecte hoMeyer 1967; boaKe 1975; hansen 1979; philipp 1982; J.M. Marincola 1994; C. pelling 2007.

Jordi Redondo

va donar als perses al temps de la segona guerra mèdica30. Plutarc en deia, ras i curt, un mentider, per bé que ho feia amb interessos ben particulars, els de reivindicar el poble beoci, o potser, més ben dit, l’aristocràcia beòcia, davant l’exposició del seu col·laboracionisme amb els invasors perses, esdevingut motiu recurrent a les Històries del d’Halicarnàs31. Però l’acusació de Plutarc no depenia tan sols del seu origen, ans recolzava en una sesquicentenària tradició. Crític d’Heròdot fou en primer lloc Tucídides, el qual contraposava la cerca de la veritat a l’obtenció de l’aplaudiment dels assistents a audicions 32. Més directe i inclement fou Ctèsias de Cnidos, el primer a titllar el d’Halicarnàs de mentider33, el que va esdevenir un autèntic tòpic, al mateix temps que es forjava el corresponent concepte antitètic, el de la veracitat inherent a l’obra de Tucídides. No és així encara com ho presenta, per exemple, un crític literari de l’alçada de Dionisi d’Halicarnàs, el qual prefereix Heròdot a Tucídides per la seua capacitat de construir una obra coherent:

Heròdot d’Halicarnàs, que va viure poc abans de les guerres Mèdiques i va estendre la seua existència fins a la del Peloponnès, va desplegar fins al màxim i de la manera més lluïda una elecció temàtica, en escollir de redactar una història no pas d’una sola ciutat ni d’un sol poble, ans de reunir en un recull d’un sol tractat els innumerables i variats fets tant d’Europa com d’Àsia ‘tot començant, de fet, per la dinastia dels reis lidis, va fer progressar la seua història fins a la guerra Mèdica, alhora que comprenia en un sol amàs tots els fets destacats de grecs i bàrbars en un període de dos-cents vint anys’, i va afegir al seu estil les excel·lències llegades pels escriptors precedents34

L’elogi inequívoc de Dionisi d’Halicarnàs a l’obra d’Heròdot en fa l’únic autor apreciable d’entre els predecessors de Tucídides:

30. bucK 1979, 132-134.

31. Vegeu com a mostra Hdt. VII 132, 1-2; VII 205, 2-3.

32. Th. I 20, 2-23.

33. Ctes. FGrH 688.

34. D.H. Th. 5. Totes les traduccions són pròpies.

Objectivitat i discurs mític a les Històries d’Heròdot

Aquest autor, doncs, pel que fa a la selecció dels mots i a la composició i a la varietat de les figures d’estil sobrepassava molt els altres, perquè va armar la llengua de la prosa amb la poesia més potent per tal que hi fos semblant mercès a la persuasió i als seus encants i a aquell plaer que arriba a l’extrem; no s’ha quedat gens curt pel que fa a les més excelses i resplendents virtuts, llevat d’aquelles pròpies de les conteses oratòries, tant si ho va fer per no haver estat naturalment dotat per elles com si perquè de manera conscient les va menystenir per alguna mena de càlcul, en tant que no s’adeien al discurs historiogràfic. De fet, el nostre autor no fa servir ni gaires parlaments públics ni discursos judicials, ni exhibeix tampoc vigoria narrativa mitjançant l’art de dramatitzar i presentar de manera colpidora els fets35

Les paraules de Dionisi reivindiquen, doncs, la qualitat de l’estil de les Històries com a obra artística, i distingeixen el seu autor dels que el varen precedir a la tradició del gènere. Ara bé, i segons que veiem, tot i l’esforç d’Heròdot per tal de dotar la seua prosa d’aquells ornats propis de la poesia, la desatenció envers els recursos de la retòrica el deixava en situació d’inferioritat respecte de Tucídides.

Gairebé contemporàniament, Flavi Josep adoptava el punt de vista contrari, tot i que aquest cop, i ben bé com aquells mateixos anys farà Plutarc, mitjançant arguments extraliteraris. Aquest testimoniatge de Josep al seu Contra Apió destaca pel seu caire epigramàtic, lapidari potser, en conjuminar brevetat i acidesa:

Resultaria exagerat si donava explicació als qui saben més que jo de quantes dissonàncies té Hel·lànic amb Acusilau al voltant de les genealogies, de quantes correccions fa Acusilau a Hesíode, o de quina manera Èfor fa evident que la major part de vegades Hel·lànic menteix, i Timeu ho fa amb Èfor, i els qui vingueren després d’ell amb Timeu, i tots alhora amb Heròdot36

35. D.H. Thuc. 23. 36. J. Ap. I 3.

Jordi Redondo

Llucià situa Tucídides del costat dels historiadors que cerquen la veritat, Heròdot del costat dels narradors que entretenen una audiència amb llurs faules i llegendes:

Tucídides va establir tot això amb molt d’encert, per tal com va diferenciar la bona de la mala tasca de l’historiador, en veure com Heròdot era objecte d’una més gran admiració, fins al punt que els seus llibres varen rebre els noms de les Muses: car diu que la seua obra historiogràfica és un bé més aviat per a sempre que no pas per a una exhibició conjuntural, i que no fa festes al relat mític, ans al llegat a les generacions venidores de la veritat dels fets esdevinguts. I encara afegeix la utilitat i la finalitat si algú de bon enteniment es plantejava una obra d’història, de manera que si mai una altra vegada el sorprenguessin les mateixes circumstàncies, podrien, afirma, tot adreçant l’esguard als escrits, servir-se’n per a llur profit aquells que els tinguessin a l’abast37

De l’opinió de Flavi Josep —i no pas de la de Llucià— hauríem de concloure que Heròdot no era gens apreciat pels lectors de l’època imperial, però el cert és que la polèmica que els nostres testimonis evidencien no amaga el fet que el d’Halicarnàs fou molt llegit des de l’època hel·lenística38, i el simple esment de la vasta difusió de la seua transmissió manuscrita mostra com als segles posteriors no va decaure l’interès per les Històries, bo i començant per les evidències papiràcies39. En canvi, sobre la recepció d’Heròdot a l’època medieval, almenys a Europa occidental, hi ha encara molta feina a fer40 Per tal de no estendre més del compte aquest repàs als judicis sobre les Històries, per al Renaixement els reduirem al del nostre Joan-Lluís Vives, al seu monumental De tradendis disciplinis. Vives es va significar, precisament, pel seu rebuig a la metodologia d’Heròdot, que contra l’antic criteri de Ciceró va qualificar de pare dels mentiders:

Herodotus, quem uerius mendaciorum patrem dixeris, quam quomodo illum uocant nonnulli, parentem historiae

37. Luc. Hist.Conscr. 42.

38. MoMigliano 1958; rieMann 1967; Murray 1972; hornblower 2006; priestley 2014.

39. saerens 1990: bravo 2012; west 2011.

40. Hdt. III 123, 2 està a l’origen d’un conegut passatge del Cantar de mío Çid, recolllit probablement mitjançant la Disciplina clericalis XIII per Pedro Alfonso.

Objectivitat i discurs mític a les Històries d’Heròdot 29

Heròdot, el qual més vertaderament anomenaries pare dels mentiders que no com alguns l’anomenen, pare de la història41 .

Entre els moderns Heròdot tampoc no ha gaudit d’una indiscutida apreciació. Considerat per molts el representant d’un estadi intermedi entre els logògrafs i la historiografia de Tucídides 42, hom acusava Heròdot de deixar-se seduir per les bones històries —llegendes, mites, contalles, anècdotes— i de no verificar de manera responsable i regular les fonts emprades43. La posició dels moderns, doncs, no ha sigut en principi gaire benvolent. Des de la perspectiva de la teoria de la història, Droysen, Bernheim i llurs deixebles havien establert, al segle xix, que els fets històrics no eren directament observables44 , sinó que s’havien de jutjar sempre a partir fonamentalment de la documentació escrita que havien generat, i secundària dels resultats que havien ocasionat. Més encara, a la seua obra pòstuma, Historik, Droysen lamenta la dramatització dels episodis històrics duta a terme per Heròdot, davant de l’estimable asèpsia emprada per Tucídides, per la qual cosa el d’Halicarnàs mereixia la consideració de precursor del mètode historiogràfic, però no pas d’un autèntic representant del mateix 45. En termes molt semblants Hartog ha negat a Heròdot la condició d’historiador46, i Buxton, tot seguint Stinton, ha aplicat al d’Halicarnàs la voluntat d’amagar el seu mal ús de les fonts mitjançant una tècnica d’aparent rigor47 .

Part d’aquesta dialèctica ha tendit a establir, també entre molts dels moderns com ho havia sigut entre molts dels antics, una diametral oposició entre Heròdot i Tucídides, fins al punt que Collingwood feia d’aquest un refundador del gènere, atesa la incapacitat del d’Halicarnàs per a crear una eina útil per a la interpretació de la realitat48. Molt recentment, Mühlack s’ha expressat en

41. J.L. Vives, De disciplinis tradendis libri V, XII. Vives es refereix a Ciceró, De legibus I 1, 5. 42. creuzer 1798 planteja les diferències entre els dos grans historiadors més des del punt de vista de les respectives matèries, on destaca el caire més concret de les Històries de Tucídides, centrades en la lluita per l’hegemonia de dues concepcions de l’estat oposades, que no en una evolució del gènere. Tanmateix no deixa de descriure l’obra de Tucídides com una de creada dins l’esfera dels assumptes humans (127), mentre que l’obra d’Heròdot, més propera al món de l’èpica, traspuaria encara la indeterminació i la ingenuïtat pròpies d’una cultura prepolítica (124-125). Encara posteriorment creuzer 1803, 110-112 insistia en com les Guerres Mèdiques imposaven a l’historiador l’exposició detallada de les particularitats de cadascun dels pobles que hi apareixien. Sí que adopta una perspectiva diacrònica més clara, sense abandonar els arguments derivats de la diferència de la matèria tractada pels dos historiadors, roscher 1842, 286-290. Més recentment, schepens & delcroix 1996 consideren Heròdot una baula més dins la configuració del gènere paradoxogràfic.

43. fehling 1989. Segueix la teoria de Fehling stott 2008, 19-28. Vegeu també evans 1968; pritchett 1993, monografia que contesta la de Fehling. Vegeu també les ressenyes a Fehling de lateiner 1990 i bowden 1992.

44. scJhepens 1980, 10.

45. leyh & blanKe 1977, 246-247.

46. hartog 1988, 379-380: (...) «He is not really a historian. (...) He is both the father and the liar».

47. buxton 1994, 157; stinton 1976.

48. collingwood 1946, 30: «Thucydides is not the successor of Herodotus in historical thought but the man in whom the historical thought of Herodotus was overlaid and smothered beneath antihistorical motives».

Jordi Redondo

termes encara més contundents49. Una gran part de l’argumentació a propòsit d’aquesta hipotètica i alhora incontrovertible oposició entre Heròdot i Tucídides rau en l’ús de fonts documentals, els famosos Urkunden de la crítica alemanya. Tanmateix no és precisament la consulta regular d’aquestes fonts, i menys encara el seu paper central dins la metodologia respectiva, el que caracteritza tant el d’Halicarnàs com el d’Atenes. Momigliano va reivindicar amb termes contundents com tant l’un com l’altre havien limitat l’abast del recurs a la documentació, tot privilegiant el testimoniatge dels assistents als esdeveniments50. A tall de veritat, però, no és certa l’atribució a Heròdot d’una absoluta descurança pel que fa a la selecció de les fonts; ben al contrari, Butti de Lima mostra com Heròdot tria les seues fonts, en selecciona les més fiables i les organitza d’una manera que es correspon amb les exigències de la cerca historiogràfica51 . L’estadi actual de la recerca sobre Heròdot tendeix, just a la inversa, a una més acurada valoració de la seua aportació al gènere de la historiografia. Ja a Schepens es deu l’observació que és mèrit d’Heròdot l’apreciació positiva de l’autopsia com a mètode fonamental de la investigació historiogràfica 52 Plácido i López Eire han incidit en la seqüència que duu del d’Halicarnàs a Tucídides, dins una evolució que no s’ha d’entendre com el diàleg impossible entre dues propostes antinòmiques, ans com la continuació d’uns interessos metodològics que tan sols divergeixen per la intrínseca diferència entre les respectives matèries objecte d’estudi53. Des d’aquest punt de vista no sembla acceptable de traçar una línia divisòria que deixés Heròdot del costat d’una logografia amiga del sensacionalisme i mai no compromesa amb l’exposició de la veritat, i Tucídides del d’una cerca historiogràfica responsable i conseqüent, governada pels mateixos principis ètics i científics de la medicina.

49. MühlacK 2011, 205: «The succession from Herodotus to Thucydides represents a progression from a transcendental to an immanent conception of history».

50. MoMigliano 1966, 15: «Erodoto ha dovuto costruire un suo metodo di raccolta, di ordinamento e di unificazione di eventi. Egli ha diretto il suo sforzo di raccoglitore verso la tradizione orale di Greci e barbari, ha preferito ai documenti scritti i racconti dei viventi; 16: I documenti scritti sono marginali per Tucidide come lo sono per Erodoto. Lo storico doveva essere stato presente ai fatti o aver vagliato i rapporti di coloro che erano stati presenti; 18: Tucidide dunque porta alla vittoria una esigenza di veridicità più rigorosa di quella di Erodoto e incoraggia i suoi successori a limitare i propri interessi alla sfera della política, ma non cambia la base della documentazione storiografica che rimane nell’antichità principalment di carattere orale e solo secondariamente di carattere archivistico».

51. butti de liMa 1996, 181.

52. schepens 1980, 196. Vegeu també schepens 2007.

53. plácido 1986; lópez eire 1990

Objectivitat i discurs mític a les Històries d’Heròdot 31

L’opinió d’Heròdot respecte de la tria de les fonts

Veurem ara l’opinió del mateix Heròdot sobre no només el mite, sinó sobre tots aquells materials subjectes a una credibilitat limitada, i que va exposar en més d’una ocasió. Ja al llibre segon va fer la declaració següent:

D’aquestes explicacions fornides pels egipcis que se’n serveixi aquell a la consideració del qual són convincents; en la meua opinió, però, al llarg de tota la meua obra està exposat aquell testimoni oral en boca dels uns i els altres que jo consigno per escrit54

El d’Halicarnàs és força clar, en el sentit que ell no es fa en cap de cas responsable del que lliurement i reflexiva cadascú vulgui acceptar o desaprovar. Queda per tant desmentida, si atenem al que ens en diu l’autor, la figura d’un manipulador. Però més endavant hi ha un segon passatge més clarificador encara, ara al llibre setè:

Jo estic obligat a exposar tot allò que em conten, però no pas a fer-ne absolutament cas, i aquesta manifestació meua ha de valer per a tota l’obra55

No cal el més mínim comentari a l’assert d’Heròdot. Només ens queda demanar-nos si ell va romandre tothora fidel a aquest compromís de no intervenir en l’exposició, completa i asèptica, dels relats recollits. Sí que fa, certament, observacions constants, però centrades en la pròpia valoració de les fonts i en la plausibilitat dels fets reportats.

D’altra banda, cal també fer constar com Heròdot va blasmar no pas la memòria d’Homer i Hesíode com a referents culturals de l’Hèl·lada, a diferència del que havia fet un segle abans el seu paisà Heraclit d’Efes, però sí el paper de la poesia dins la feina de l’historiador. Thomas arriba a comentar com el d’Halicarnàs es distancia dels objectius de l’èpica 56 . Com a professional d’aquest mester, Heròdot opera mitjançant l’ὄψις o en el seu defecte l’ἀκοή, no pas el testimoniatge dels poetes57. La posició del nostre historiador, deci-

54. Hdt. II 123, 1.

55. Hdt. VII 152, 3.

56. thoMas 1988, 267-268

57. Vegeu butti de liMa 1996, 131-132, a propòsit d’Hdt. IV 29, únic cas en què es recorre al testimoniatge d’Homer, tot i que la força probatòria és inferior a la d’una autèntica evidència; Kelley 1998, 20-21.

Jordi Redondo

dit a superar els seus predecessors i a esdevenir el referent per a tota la cultura grega, queda palesada al passatge següent:

Només d’aquest riu i del Nil no puc enunciar les fonts, i crec que tampoc cap ni un dels grecs58 .

L’observació d’Heròdot voreja la provocació i s’entén bé en un context de competència, més encara quan la rivalitat entre els autors té com a conseqüència l’aconseguiment d’una audiència més gran, i de retruc d’uns beneficis econòmics i de prestigi personal més profitosos. En aquest sentit, les lectures públiques que Heròdot oferia es poden comparar amb els ensenyaments dels sofistes, els honoraris d’alguns dels quals representaven ingressos rellevants59

Si per raons d’espai prenem com a mostra un sol passatge — per bé que d’una certa extensió—, ara procedent del llibre primer60, observarem com en

58. Hdt. IV 53, 5.

59. Sobre els honoraris percebuts pels sofistes hi ha un total desacord. dillon & gergel 2003, XII, neguen per increïbles les xifres indicades pels antics, que arribarien a les cent mines per un curs complet. Just al contrari, Kerferd 1981, 25-29, després de repassar tots els testimoniatges al respecte conclou que es tracta de salaris adequats al prestigi dels sofistes, a la riquesa d’alguns dels seus clients, i a la durada i freqüència de les classes. Avala aquesta opinió la concordança entre els testimoniatges de diversos autors antics sobre els honoraris de Protàgoras —Diògenes Laerci IX 52—, Gòrgias — Diodor Sícul XII 53, 2; Suda, s.u.— i Zenó —Plató, Alcibíades I 119a—.

60. Hdt. I 182-183:

. («Ells mateixos afirmen —tot i que al meu parer no expliquen res digne de crèdit— que el déu en persona acut al temple i descansa sobre el llit, talment de la mateixa manera com a la Tebes d’Egipte, segons que diuen els egipcis: allà, i tant, dorm al temple de Zeus el Tebà una dona, i de totes dues dones es diu que no acudeixen a l’encontre de barons; i de la mateixa manera fa a Pàtaros, a Lícia, l’endevina del déu quan hi arriba: de fet, allà no hi ha pas consulta dels oracles de manera permanent; però quan n’hi ha, aleshores es tanca a pany i forrellat a dins del temple durant les nits. Del recinte sagrat que hi ha a Babilònia hi ha un altre temple soterrani, on hi ha una gran estàtua sedent de Zeus, feta d’or, i davant d’ell hi ha parada una gran taula d’or, i tant el

Objectivitat i discurs mític a les Històries d’Heròdot 33

dues ocasions Heròdot recorda que ell només reprodueix el que els babilonis li han dit (I 182, 1 «ells mateixos afirmen —tot i que al meu parer no expliquen res digne de crèdit—»; I 183, 3 «jo no l’he vista, però refereixo tot allò que és explicat per part dels caldeus»), i a una tercera insisteix en la procedència de la font I (183, 1, «segons que deien els caldeus»). No és aquest el moment de tractar, a més a més especulativament, del grau de revisió del conjunt de l’obra per part del seu autor. Se n’ha parlat més amunt arran de les teories sobre si les Històries han rebut o no una revisió definitiva.

Conclusions

Del conjunt del que hem fins ara explicat hem de concloure que a les Històries reconeixem determinats errors de plantejament; mancances metodològiques per la migradesa de certes fonts i per la possibilitat que part d’aquestes fossin contaminades per la reticència dels informants; insuficiència de determinades traduccions obtingudes de texts originals egipcis, perses, escites, etc.; a més de la necessitat de procedir d’una manera sumària, tot reduint la informació obtinguda a una notícia llegidora, i per tant d’una extensió escaient. Tanmateix hi registrem també, com ha mostrat la tradició investigadora, la voluntat de comprovació de les notícies mitjançant l’ús de fonts fidedignes, d’origen oficial i escrites en la mesura de la possibilitat d’accedir-hi, i, creiem nosaltres, només en el seu defecte subministrades per testimonis autoritzats. Per aquesta voluntat de clarificació les Històries, que tant la recerca arqueològica com l’estudi de la geografia antiga revelen com una poderosa eina de coneixement, mereixen un crèdit que contesta la vella desqualificació que fa d’Heròdot un simple mentider delerós de l’aplaudiment fàcil d’una audiència que volia entretenir-se i no pas aprendre res.

Les Històries mostren els problemes de l’autor davant d’informacions que no ha pogut contrastar o que no li semblen prou fiables. Les estratègies de l’autor per a aclarir la seva posició palesen la seva incomoditat davant de tota mena de notícies que ell considera discutibles: no només les derivades de les tradicions mítica i religiosa, ans també les que provenen de cultures sense una historiografia consolidada.

pedestal com el tron són també d’or; i segons que deien els caldeus, tot això està construït per un valor de vuit-cents talents d’or. A fora del temple hi ha un altar d’or, i hi ha un altre gran altar, damunt del qual hom sacrifica les ovelles adultes; damunt de l’altar d’or no és permès de sacrificar si no eren només ovelles que prenguin llet, mentre que damunt de l’altar més gran els caldeus consagren mil talents d’encens cada any en aquell temps en què celebren la festa en honor d’aquest déu. A aquest santuari encara en aquella època hi havia una estàtua de dotze colzes, d’or massís. Jo no l’he vista, però refereixo tot allò que és explicat per part dels caldeus. Darios, fill d’Histaspes, per molt que va maquinar contra aquesta estàtua no va gosar de prendre-la, però va condemnar a mort el sacerdot que el vetava de moure l’estàtua. Aquest temple està adornat, doncs, segons que s’ha dit, però també hi ha ofrenes particulars»).

Jordi Redondo

bibliografia

W. aly 1921, Volksmärchen, Sage und Novelle bei Herodot und seinen Zeitgenössen, Göttingen.

A. b auer 1878, Die Entstehung des herodot ei schen Geschichtswerkes , Wien.

M. de baKKer, «Herodotus’ Proteus: Myth, History, Inquiry and Storytelling”, in E. baragwanath; M. de baKKer (edd.), Myth, Truth, and Narrative in Herodotus, Oxford 2012, pp. 107-126.

J.W. boaKe 1975, Plutarch’s Historical Judgment with Special Reference to the De Herodoti malignitate, tesi doctoral, Toronto.

H. bowden 1992, JHS 112, pp. 182-184.

B. b ravo 2012 , «Per la storia del testo di Erodoto e di quello di Tucidide nell’antichità. Le testimonianze dei papiri», Eos 49, pp. 23-63.

T.S. brown 1962, «The Greek Sense of Time in History as Suggested by their Accounts of Egypt», Historia 11, pp. 257-270.

R.J. bucK 1979, A History of Boeotia, Alberta.

P. butti de liMa 1996, La inchiesta e la prova. Immagine storiografica, pratica giuridica e retorica nella Grecia classica, Torino.

r buxton 1994, Imaginary Greece. The contexts of mythology, Cambridge.

R.G. collingwood 1946, The Idea of History, Oxford.

A. corcella 1984, Erodoto e l’analogia, Palermo.

V. costanzi 1891, «Ricerche au alcuni punti di controversia intorno alla vita e all’opera storica di Erodoto», Memorie e randiconti dell’Istituto Lombardo, 1891, pp. 181-239.

G.F. creuzer 1798, Herodot und Thukydides, Leipzig.

G.F. c reuzer 1803, Die historische Kunst der Gr ie chen in ihrer Entstehung und Fortbildung, Leipzig.

C.F. dahlMann 1823, Herodot. Aus seinem Bücher sein Leben, Ultona.

C. dewald 2012, «Myth and Legend in Herodotus’ First Book», in E. baragwanath ; M. de b a KK er (edd.), Myth, Truth, and Narrative in Herodotus, Oxford, pp. 59-85.

A. díaz teJera 1993, «Los albores de la historiografía griega. Dialéctica entre mito e historia», Emerita 61, pp. 357-374.

J. dillon; t gergel 2003, The Greek Sophists, London.

e.r. dodds 1973, The Ancient Concept of Progress, Oxford.

L. edelstein 1967, The Idea of Progress in Classical Antiquity, Baltimore.

J.A.S. e vans 1968, «Father of History and Father of Lies: The Reputation of Herodotus», CJ 64, pp. 11-17.

D. fehling 1989, Herodotus and His Sources: Citation, Inventation and Narrative Art , Leeds (= Die Q ue llenabgaben bei Herodot. Stud ie n zur Erzählkunst Herodots, Berlin 1971, amb afegitons).

M.I. finley 1965, «Myth, Memory, and History», History and Theory 4, pp. 281302 (= Use and Abuse of History, 11-33; «Mito, memoria e storia», Uso e abuso della storia, Torino 1981, pp. 5-38).

Objectivitat i discurs mític a les Històries d’Heròdot 35

M.I. f inley 1971, «Utopianism Ancient and Modern», The Use and Abuse of History, London, pp. 178-192.

B. gentili; e cerri 1975, Le teorie del discorso storico nel pensiero greco e nella storiografia romana arcaica, Roma-Bari.

S. gotteland, 2001, Mythe et rhétorique. Les exemples mythiques dans le discours politique de l’Athènes classique, Paris.

J.G. griffiths 1955, «The Orders of Gods in Greece and Egypt (According to Herodotus)», Journal of Hellenic Studies 75, pp. 21-23.

P.A. hansen (ed.) 1979, De Herodoti malignitate, Amsterdam 1979.

R. harris 2018, «Myth and authority in Herodotus’ narrative: true stories and false stories», in E. bowie (ed.), Herodotus: narrator, scientist, historian, Berlin, Munich & Boston, pp. 265-284.

f. hartog 1988, The Mirror of Herodotus, Berkeley & Los Angeles (= Le miroir d’Hérodote: Essai sur la représentation de l’autre, Paris, 1980).

h hoMeyer 1967, «Zu Plutarchs De Herodoti malignitate», Klio 49, pp. 181187.

S. hornblower 2006, «The Influence of Herodotus in Antiquity», in C. dewald; J. M arincola (edd.), The Cambridge Compan io n to Herodotus , Cambridge, pp. 306-318.

V.J. hunter 1973, Thucydides, the Artful Reporter, Toronto.

J.C. iglesias zoido 2000, «El ejemplo histórico en Andócides», Anuario de Estudios Filológicos 23, pp. 229-242.

H.R. iMMerwahr 1966, Form and Thought in Herodotus, Cleveland.

F. Jacoby 1913, «Herodot», RE II, coll. 205-520.

D.R. Kelley 1998, Faces of History. Historical Inquiry from Herodotus to Herder, New Haven & London.

G.B. Kerferd 1981, The Sophistic Movement, Cambridge.

D. lateiner 1989, The Historical Method of Herodotus, Toronto.

D. lateiner 1990, Review of Herodotus and His Sources: Citation, Invention and Narrative Art, by D. Fehling, Classical World, 84.1, pp. 75-76.

P. l eyh ; H.W. b lan K e (edd.) 1977, Historik. Historik-kritische Ausgabe I: Rekonstrukt io n der ersten vollständigen Fassung der Vorlesungen (1857). Grundriß der Historik in der ersten handschriftlichen (1857/1858) und in der letzten gedruckten Fassung (1882), Stuttgart.

I.M. linforth 1926, «Greek Gods and Foreign Gods in Herodotus», Classical Philology 9, pp. 1-25.

A. lópez eire 1971, «Ἔπος y μῦθος en Homero», RSEL 1, pp. 413-414.

A. lópez eire 1990, «De Heródoto a Tucídides», Studia historica 8, pp. 75-96.

A. lópez eire, 2002, «Mito, retórica y poética», Logo 2, pp. 51-84.

N. luraghi 2001, The Historian’s Craft in the Age of Herodotus, Oxford.

J.M. Marincola 1994, «Plutarch’s Refutation of Herodotus», The Ancient World 25, pp. 191-203.

V.J. Matthews 1974, Panyassis of Halikarnassos: text and commentary, Leiden.

A. M o M igliano 1958, «The Place of Herodotus in the History of Historiography», History 43, pp. 1-13.

Jordi Redondo

A. MoMigliano 1966, «Storiografia su tradizione scritta e storiografia su tradizione orale. Considerazioni generali sulle origini della storiografia moderna», Terzo contributo alla storia degli studi classici e del mondo antico, Roma, pp. 13-22.

U. M ühlac K 2011, «Herodotus and Thucydides in the View of Nineteenthcentury German Historians», in A. l ianeri (ed.), The Western Time of Ancient History: Historiographical Encounters With the Greek and Roman Past, Cambridge, pp. 179-209.

D. Murray 1972, «Herodotus and Hellenistic Culture», Classical Quarterly 22, pp. 200-203.

W. n estle 1942 2 , Vom Mythos zum Logos . Die Selbstentfaltung des gr ie chischen Denkens von Homer bis auf die Sophistik und Sokrates, Stuttgart.

M. nouhaud 1982, L’utilisation de l’histoire par les orateurs attiques, Paris.

L.L. pearson 1939, Early Ionian Historians, Oxford.

L.L. pearson 1941, «Political Allusions in the Attic Orators», Classical Philology 36.3, pp. 209-229.

C. pelling 2007, «De Malignitate Plutarchi: Plutarch, Herodotus, and the Persian Wars», in E. bridges, e hall, J.p rhodes (edd.), Cultural Responses to the Persian Wars, Oxford, pp. 145-166.

S. perlMan 1961, «The Historical Example. Its Use and Importance as Political Propaganda in the Attic Orators», Scripta Hierosolymitana 7, pp. 150166.

G.B. philipp 1982, «Ἄλλος οὗτος Ἡρακλῆς, zu Plutarchus, De Herodoti malignitate 13/14. 857 c-e», Gymnasium 89, pp. 67-83.

D. plácido 1986, «De Heródoto a Tucídides», Gerión 4, pp. 17-46.

J. priestley 2014, Herodotus and Hellenistic Culture: Literary Stud ies on the Reception of the ‘Histories’, Oxford & New York.

W.K. Pritchett, 1993, The Liar School of Herodotus, Amsterdam.

J. redondo 2006, Introducció a la religió i la mitologia gregues, València.

A. rieMann 1967, Das herodoteische Geschichtswerk in der Antike, München 1967.

W. roscher 1842, Leben, Werk und Zeitalter des Thukydides, Göttingen.

C. saerens 1990, «Papyrus d’Hérodote et la tradition manuscrite», Studia varia Bruxellensia 2, pp. 177-192.

S. saïd 2012, «Herodotus and the ‘Myth’ of the Trojan War«, in E. baragwanath ; M. de b a KK er (edd.), Myth, Truth, and Narrative in Herodotus, Oxford, pp. 87-105.

G. schepens 1980, L’autopsie dans la méthode des historiens du V siècle av. J.-C., Bruxelles.

G. schepens 2007, «History and Historia: Inquiry in the Greek historians», in J. Marincola (ed.), A Companion to Greek and Roman Historiography, Oxford & Malden, pp. 39-55.

G. schepens; K. delcroix 1996, «Ancient Paradoxography: Origin, Evolution, Production, and Reception», in O. pecere; a. straMaglia (ed.), La letteratura di consumo nel mondo greco-latino, Cassino, pp. 375-460.

Objectivitat i discurs mític a les Històries d’Heròdot 37

A. schöll 1829, Herodot’s von Halikarnass Geschichte, Stuttgart.

G.S. shriMpton; K.M. gilis, 1997, History and Memory in Ancient Greece, Montreal.

T.C.W. stinton 1976, «Si credere dignum est: some expressions of disbelief in Euripides and others», Proceedings of the Cambridge Philological Society 22, pp. 60-89.

K.W. s tott 2008, Why Did They Write This Way? Reflect io ns on References to Written Documents in the Hebrew Bible and Anc ie nt Literature , Bloomsbury 2008, pp. 19-51.

R. thoMas 1988, «Truth and authority in Herodotus’ narrative: false stories and true stories», in E. bowie (ed.), Herodotus - Narrator, Scientist, Historian, Berlin & Boston, pp. 265-284.

R. thoMas 2012, «Herodotus and Eastern Myths and Logoi: Deioces the Mede and Pythius the Lydian», in E. baragwanath; M. de baKKer (edd.), Myth, Truth, and Narrative in Herodotus, Oxford, pp. 233-253.

P. vannicelli 2012, «The Mythical Origins of the Medes and the Persians», in E. Baragwanath & M. De BaKKer (edd.), Myth, Truth, and Narrative in Herodotus, Oxford, pp. 255-26

S.R. west 2011, «The Papyri of Herodotus», in D. obbinK, r. rutherford (edd.), Culture in Pieces: Essays on Ancient Texts in Honour of Peter Parsons, Oxford, pp. 69-83.

I. worthington 1994, «History and Oratorical Exploitation», in I. worthington (ed.), Persuasion. Greek Rhetoric in Action, London & New York, pp. 109-129.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 42 (2026), p. 39-49

ISSN (ed. impresa): 0213-6643

ISSN (ed. electrònica): 2013-9519

DOI: 10.2436/20.2501.01.130

https://revistes.iec.cat/index.php/ITACA

Versos per a un metge. Nova lectura d’un poema epigràfic fragmentari de Roma1

Sandra Muñoz Martínez

Universidad Autónoma de Madrid

abstract:

This article examines a fragmentary Roman inscription of a metrical and funerary nature preserved in the Basilica dei Santi Giovanni e Paolo al Celio One of its most notable features is that the epitaph is composed of nearly verbatim quotations from Homer. Epigraphic comparison with other Roman inscriptions allows the identification of the deceased praised in this carmen epigraphicum as a physician. Furthermore, an in situ examination of the piece has revealed previously unrecorded letters, thereby enabling the proposal of original readings for certain sections of the text.

K eywords : carmen epigraphicum, medici, Homer, Rome, funerary, textual witnesses.

La inscripció objecte del present estudi correspon a una placa de marbre fragmentària, trencada per tots els costats, que conserva un text funerari redactat en llengua grega. El fragment presenta unes dimensions de 14 x 16 x 4,5 cm, mentre que l’alçada mitjana de les lletres és d’uns 2 cm. Cal assenyalar, tanmateix, que algunes grafies superen aquesta mesura —com ara phi ,

1. Aquest article s’emmarca en els projectes PID2023-147994NB-I00 «Hacia una Epigrafía Comparada: formas, textos y funciones de las inscripciones ante coctionem del occidente romano» (EpiCom), en el si del Grup de Recerca Consolidat LITTERA de la Universitat de Barcelona (2021SGR00074); PID2021-124635NB-C32 «Los dioses de Anatolia y sus nombres en textos griegos de época helenística y romana» (GOAP); i IEC-PR2023-11-PAT «El Corpus Inscriptionum Latinarum dels Països Catalans» (projecte CIL), finançats pel Ministerio de Ciencia a Innovación i l’Institut d’Estdis Catalans.

Sandra Muñoz Martínez

mentre que d’altres queden lleugerament per sota —especialment epsilon i omicron. La peça es conserva actualment a l’Antiquarium de la Basilica dei Santi Giovanni e Paolo al Celi; no disposem de cap informació relativa a les circumstàncies ni al context de la seua troballa, dada que en dificulta una contextualització precisa.

La inscripció fou publicada per primera vegada al tercer volum d’Inscriptiones Graecae urbis Romae (IGUR III 1468) En aquesta edició, Luiggi Moretti, després d’examinar la peça a l’Antiquarium, en proposà la següent lectura i restitució del text:

[---]Μ̣ΗCΛ̣Ο̣[---]

[---] πολὺ φέρτ̣[ατος ---]

[---] γὰρ ἀνὴρ πολ[λῶν ἀντάξιος]

[--- ἄλ]λων θε[---]

[---]ήμ[η] φιλαδελφ[---]

A banda de la descripció del suport i del lloc de conservació, Moretti, en presentar la seua edició, insereix la nota «versus Homerum redolent» i fa referència a IGUR III 1309, un sarcòfag procedent de Roma que conserva un altre carmen epigraphicum grec, aquest cop dedicat a Pompeu Diocles (s. ii dC), en el qual es llegeix la seqüència ἀνὴρ πολλῶν ἀντάξιος ἄλλων2. En l’entrada corresponent a aquest segon epitafi (IGUR III 1309), Moretti cita, al seu torn, les paraules de Kaibel (IG XIV 1951): «Diocles ni fallor medicus fuit, quot docte Homerico versu (Λ 514) significavit».

Efectivament, fou Kaibel qui aportà la clau interpretativa per identificar la professió de Pompeu Diocles (IGUR III 1309), tot i que aquesta no apareix explicitada en l’epitafi. En Homer, tenim documentat un exemple de la seqüència ἀνὴρ πολλῶν ἀντάξιος ἄλλων («un home que val per molts altres») emprada com un epítet característic dels medici : ἰητρὸς γὰρ ἀνὴρ πολλῶν ἀντάξιος ἄλλων (Hom. Il. 11, 514). Aquesta correspondència literària tan clara permet entendre l’expressió a la inscripció com una al·lusió culta a la condició mèdica del difunt, formulada mitjançant un eco homèric perfectament recognoscible, a més de permetre’ns restituir la lacuna de l’inici de la línia, un tema que tractarem més endavant en aquest estudi, quan desglossem línia per línia el text poètic del fragment de marbre. Si seguim aquest mateix raonament, el difunt a qui és dedicat l’epitafi fragmentari que estudiem en l’ article (IGUR III 1468) hauria de ser igualment un metge, atès que a les línies 3 i 4 es podria recontruir la seqüència γὰρ ἀνὴρ πολ[λῶν ἀντάξιος]/[ἄλ]λων, precisament la restitució de la lacuna proposta per Moretti. La proposta de restitució amb aquesta seqüència es veu reforçada per l’existència d’un altre paral·lel epigràfic, aquest cop d’Asia minor, en 2.

. Principals edicions de l’epitafi de Pompeu Diocles: IG XIV 1951, IGRRP I 333, GV 368, IGUR III 1309.

Versos per a un metge 41

què la mateixa fórmula apareix associada de manera explícita amb l’ofici mèdic: εἰητρὸς / ⌜γ⌝ὰρ ἀνὴρ / πολλῶν / ἀντάξιος / ἄλλω[ν] (TAM V.2 1254, Hierocaesarea). Cal assenyalar, tanmateix, que en aquest cas oriental la inscripció no correspon a un epitafi, sinó a un cippus votiu dedicat al déu Asclepi, com indica l’editor de TAM V.2 1254, el qual inclou la peça dintre de la categoria ‘res sacrae, donaria’ Malgrat la diferència de tipologia epigràfica, el paral·lel resulta especialment rellevant per a confirmar el valor semàntic i literari de la seqüència en contextos vinculats als medici. Després d’haver dut a terme l’autòpsia de la inscripció el novembre de 2025 a l’Antiquarium de la Basílica, i tenint en compte tant la informació transmesa per Moretti a IGUR III 1468 (i 1309) com els resultats d’una comparació epigràfica i literària sistemàtica, proposem a continuació una nova edició del text, que introdueix algunes modificacions respecte de la lectura de Moretti. Aquests canvis seran justificats detalladament línia per línia en els paràgrafs següents.

[---]Μ̣ΗCΛ̣Ο̣[---]

[--- ἰατὴ]ρ πολὺ φέρτ[ατος ---] [ἰητρὸς] γὰρ ἀνὴρ πολλ̣[ῶν ἀντάξιος]

[ἄλ]λων (uac) θε[---] [---]+ΗΜ[.] φιλαδελφ[---]

«[...] / [... metge] excel·lentíssim [...]./ Car [el metge es] un home que [val per molts / altres]. ΘΕ[...]/[...]HM fraternal [...]».

Fig. 1 Epitafi mètric fragmentari IGUR III 1468. Antiquarium de la Basilica dei Santi Giovanni e Paolo al Celi. Autoria de la fotografia: Sandra Muñoz Martínez (09/11/2025).

Sandra Muñoz Martínez

Dediquem les primeres línies a l’anàlisi de les particularitats gràfiques del carmen epigraphicum fragmentari. Tal com es pot observar, el text està escrit en scriptura actuaria, molt pròxima a la libraria, amb un predomini clar de formes arrodonides. En aquest sentit, destaquen les formes llunades d’epsilon i omega i, amb tota probabilitat, sigma, grafia que no es conserva de manera clarament llegible a la peça, però la presència de la qual es pot inferir a la primera línia.

Convé assenyalar igualment que la grafia de mu però no de nu presenta una forma marcadament libraria. Pel que fa a lambda, s’oberva una variació significativa: mentre que a les línies 2-4 la lletra adopta una forma libraria (especialment la de la línia 3), a l’última línia presenta una morfologia més quadrada. Aquesta mateixa variació formal és visible també en el cas d’alpha, amb una grafia més libraria a la línia 3 i una de clarament quadrada a la línia 5.

Resulta igualment destacable la forma de rho, amb el lòbul obert, sense tancament complet. Finalment, noteu que, en les grafies de phi, el traç vertical sobrepassa significativament la línia guia imaginària del text, fins al punt d’envair la línia superior, especialment evident en el cas de la phi de la línia 5.

Les particularitats gràfiques i el marbre amb què està feta la tabula ens permeten datar la inscripció entre la segona meitat del segle ii dC i el segle iii dC.

Aquesta mateixa datació és la que proposa Giulia Sacco a l’entrada d’Epigraphic Database Roma (EDR129809)3, l’autor de l’entrada a Epigraphik-Datenbank Clauss-Slaby (EDCS-42900185)4 i també el responsable de la fitxa corresponent a Trismegistos (TM 637130)5. A Searchable Greek InscriptionsThe Packard Humanities Institute, però, la inscripció consta com ‘undated’ (PH189117)6

Pel que fa a la primera línia, conservada només de manera molt fragmentària i formada per una seqüència de lletres que no permet una lectura segura, hem optat per seguir la proposta de Moretti (IGUR III 1468): [---]Μ̣ΗCΛ̣Ο̣[---]. Cal assenyalar que la manera en què la peça està exposada actualment en l’Antiquarium (fixada a la paret mitjançant dos suports metàl·lics) no facilita la lectura de totes les restes gràfiques conservades; Moretti ofereix, però, una fotografia de menys qualitat però sense aquests elements metàl·lics (Fig. 2). Dit això, és posible formular algunes hipòtesis de caràcter general. Si, efectivament, aquesta línia constituïa l’inici de l’epitafi —circumstància que no es pot determinar amb plena certesa a causa de l’estat fragmentari del suport7 ,

3. http://www.edr-edr.it/edr_programmi/res_complex_comune.php?do=book&id_nr= EDR129809

4. https://edcs.hist.uzh.ch/en/document?edcs-id=EDCS-42900185

5. www.trismegistos.org/text/637130

6 https://epigraphy.packhum.org/text/189117

7. Tot i que la inscripció està composta en hexàmetres dactílics —fet que, en principi, facilita la restitució del contingut a les lacunae , no és possible determinar amb certesa ni el nombre originari de línies ni l’extensió del text perdut. Per aquest motiu, en el present estudi hem optat per no fer propostes originals de restitució de versos sencers.

Versos per a un metge 43

és versemblant que hi figurara el nom del difunt, possiblement acompanyat d’alguna fórmula funerària habitual en composicions mètriques, com ara ἐνθάδε κεῖται («ací jau») o, si la persona loquens és el difunt, ἐνθάδε κεῖμαι («ací jaic»), entre altres possibilitats.

2 Fotografia d’IGUR III 1468 publicada per Moretti al volum III d’Inscriptiones Graecae

La principal novetat que aportem pel que fa a les possibles restitucions de les lacunae d’aquesta inscripció se situa a l’inici de la segona línia. Mentre que Moretti va editar πολὺ φέρτ̣[ατος ---] i, certament, en la fotografía que ell publica la primera lletra sembla correspondre a la pi de πολὺ, l’autòpsia in situ de la peça ha permès constatar amb claredat —a més de la tau de φέρτ[ατος] la presència d’una altra grafia a prop de la fractura lateral de la tabula , la qual pot identificar-se com una rho amb el lòbul obert (vegeu Fig. 1). La nostra proposta de lectura original per a l’inici de la segona línia és [--- ἰατὴ] ρ πολὺ φέρτ[ατος ---] «el metge més vàlid» o «el metge excel·lentíssim», seqüència que serà analitzada i justificada detalladament en els paràgrafs següents. Abans d’encetar el catàleg de possibles vocables en grec acabats en rho que podrien encaixar en la lacuna de la línia, convé contextualitzar i analitzar les paraules que el segueixen per tal d’assegurar-ne una interpretació coherent. En la mateixa línia que ἰητρὸς

ἀντάξιος ἄλλων (Hom. Il. 11, 514; en epigrafia: TAM V.2 1254, IGUR III 1309 i 1468), el sintagma πολὺ φέρτ[ατος ---] el trobem també a Homer en diferents formes8. Hom pot llegir exactament πολὺ φέρτατος a Hom. Il. 1, 581 i 2, 769 i Od. 8, 1299; la variant μέγα φέρτατος a Hom. Il. 16, 21 i 19, 216 i Od. 11, 478, sempre fent referència

8. En aquest article, posarem una atenció especial als exemples d’Homer, atès que l’epitafi fragmentari està compost gairebé íntegrament per cites homèriques.

9. Hom. Il. 1, 581 ὃ γὰρ πολὺ

ἐστιν; Hom. Il. 2, 769 ὃ

ἦεν; Hom. Od. 8, 129

Fig.

urbis Romae

Sandra Muñoz Martínez

a Aquil·les10; o simplement φέρτατος, del qual tenim 4 exemples (Hom. Il. 7, 289; 15, 526; 17, 105; Od. 12, 24611), així com la forma φέριστος, testimoniada en 7 ocasions (Hom. Il. 6, 123; 9, 110; 15, 247; 23, 409; 24, 387; Od. 1, 405; 9, 26912). Convé també tenir en ment els 18 exemples en què a Homer apareix, el grau comparatiu de l’adjectiu, πολὺ φέρτερος (Hom. Il. 1, 169; 4, 56 i 307; 6, 158; 7, 105; 8, 144 i 211; 10, 557; 15, 165 i 181; 20, 135 i 368; 22, 40; Od. 9, 276; 12, 109; 16, 89; 21, 154; 22, 28913), sempre precedit per ἐπεὶ, i l’absència de testimonis homèrics de la variant μέγα φέρτερος . Tanmateix, podriem plantejar-nos si al nostre epitafi l’autor va voler escriure πολὺ φέρτατος o simplement πολυφέρτατος, conservat en l’obra de Flegó de Tral·les (De mirabilibus 3, 8, 15; Fr. 36, 237), que escriu precisament durant el s. ii dC, apropant-se així a la cronologia de la inscripció14

Un mot grec que presenta rho en posició final i que es troba atestat en epigrafia mètrica funerària és la preposició ὑπέρ, concretament en expressions com ὑπὲρ τάφον/τύμβου 15 «sota la tomba» o ὑπὲρ γαίης 16 «sota la terra». Tot i que la restitució d’un vocable d’aquest tipus podria semblar, en principi, formalment adequada, les paraules que el segueixen (πολὺ φέρτ[ατος]) i, sobretot, la raresa sintàctica que comportaria una seqüència com aquesta en què hi haja una inversió en l’ordre de les paraules (per exemple, τύμβου ὑπὲρ) fan poc versemblant aquesta solució.

Un altre terme que versemblant podria encaixar amb la lletra conservada immediatament després de la lacuna i que es troba àmpliament testimoniat en els carmina epigraphica en llengua grega és la partícula γάρ17. A més a més, convé recordar que en alguns dels versos homèrics citats en el paràgraf dedicat a l’anàlisi de φέρτατος apareix precisament la seqüència ὃ γὰρ πολὺ

10. Hom. Il. 16, 21

11.

; Hom. Il. 17, 105

12. Hom. Il. 6, 123 τίς δὲ σύ ἐσσι

ἀνθρώπων; Hom. Il. 9, 110 εἴξας ἄνδρα φέριστον; Hom. Il. 15, 247 τίς δὲ σύ ἐσσι

δ’ ἔξεσσι τοκήων; Hom. Od. 1, 405 ἀλλ’ ἐθέλω σε, φέριστε, περὶ ξείνοιο ἐρέσθαι; Hom. Od. 9, 269 ἀλλ’ αἰδεῖο, φέριστε, θεούς· 13. Hom. Il. 1, 169 i Od. 12, 109 ἐπεὶ ἦ

Hom. Il. 4, 307 ἐπεὶ

; Hom. Il. 8, 144 i 211 i 22, 40, Od. 21, 154

; Hom. Il. 4, 56

; Hom. Il. 6, 158 i 7, 105

ἐστι; Hom. Il. 10, 557 i 20, 368 ἐπεὶ

; Hom. Il. 15, 165

; Hom. Il. 15, 181

; Hom. Od. 16, 89 i 22, 289 ἐπεὶ

14. Agraïm als revisors anònims aquest comentari.

; Hom. Il. 20, 135 i Od. 9, 276 ἐπεὶ ἦ

15. Vegeu GV 238 (Atenes, Grècia, època imperial) v. 1 Ἀχνυόεν

GV 1321 (Bitínia, Àsia Menor, s. ii dC) v. 8

16. Per exemple, GV 1145 (Odessa, Tràcia, s. ii dC) v. 9 [---]

, a banda de GV 319 (Antologia Palatina 7, 340) v. 4

17. GV 257 (Illa de Megiste, Lícia, s. i dC) v. 3

GV 666 (Roma, s. iii dC) v. 3

, entre altres exemples.

Versos per a un metge 45

φέρτατός (Hom. Il. 1, 581; 2, 769). Tanmateix, aquesta restitució ha de ser igualment descartada, ja que a la línia immediatament següent del nostre epitafi es llegeix al marbre [---] γὰρ ἀνὴρ πολλ̣ [---]. La presència de dues frases consecutives amb un cert matís causal i donat per la mateixa partícula suposa un escenari poc versemblant tant des del punt de vista sintàctic com estilístic en un poema epigràfic grec.

Una altra possibilitat, formalment factible, seria la restitució del pronom relatiu ὅσπερ «el qual precisament», que tant per qüestions gràfiques com pel sentit de l’oració podria encaixar adequadament en el context. No obstant això, aquest pronom apareix habitualment precedit per un adjectiu, element la presència del qual hauria de ser necessàriament postulada dins la lacuna. Amb la voluntat de no excedir els límits d’una restitució excessivament conjectural en un carmen epigraphicum conservat de manera fragmentària, considerem preferible descartar aquesta hipòtesi.

Un cop analitzada —i descartada— una restitució amb ὅσπερ, hom podria, però, pensar en una proposta de lectura més simple amb la partícula enclítica περ, que apareix habitualment associada a adjectius o participis i que, en el context de l’epitafi que estudiem, hauria de ser πολὺ φέρτ[ατος], amb el sentit «de lluny el més excel·lent». En aquest cas, περ funcionaria com un segon element d’intensificació, afegit a πολύ, per reforçar el superlatiu φέρτατος

Tanmateix, malgrat la idoneïtat d’una restitució [πε]ρ, no disposem de parallels epigràfics en què la partícula aparega associada a πολύ o μέγα, raó per la qual tampoc considerem aquesta proposta.

Sembla que l’única possibilitat versemblant de restitució amb l’element περ és l’adverbi modal [ὥσπε]ρ «tal com», documentat en altres carmina epigraphica grecs 18. No obstant això, cal remarcar que, segons els exemples epigràfics conservats, ὥσπερ tendeix a aparèixer més cap al final de la composició poètica que no a l’inici, la qual cosa limita la seua presència en el context del nostre epitafi.

Passem ara a analitzar els possibles substantius amb què podríem restituir la paraula de la lacuna. L’adjectiu més evident, tant per la presència de la rho final com pel context semàntic, seria ἀνήρ , donant lloc a la lectura [ἀνὴ]ρ

πολὺ φέρτ[ατος ---] «un home excel·lentíssim». No obstant això, trobem el mateix problema que en el cas de l’intent de restitució amb γάρ: a la línea següent ja apareix ἀνήρ ( IGUR III 1468 l. 3 [---] γὰρ ἀνὴρ πολλ̣[ῶν ἀντάξιος]). A més, no hem trobat cap epitafi mètric que documente la repetició del mot ἀνήρ en un espai tan reduït.

Un altre substantiu amb rho final que, des d’un punt de vista semàntic, encaixaria perfectament en aquest context és πατήρ, formant així «un pare excellentíssim». Tanmateix, tot i la coherència d’aquesta restitució, una revisió dels corpora epigràfics temàtics de metges, com els de Gummerus (1932), Sama-

18. GV 1035 (Tomis, Tràcia, ss. II-III dC ) v. 5 κάτθανον

; GV 1724 (Olbasa, Cilísia, ss. II-III dC ) v. 3

; GV 1943 (Lícnidos, Il·líria, ss. II-III dC) v. 10 ὥσπερ

Sandra Muñoz Martínez

ma (2003) o Alonso Alonso (2018), mostra que, entre les qualitats habitualment ressaltades en els metges difunts, rarament apareix una lloança a les seues habilitats com a pare. Per aquesta raó, és probable que πατήρ no siga la restitució més adequada. Ara bé, aquesta proposta no s’hauria de descartar si tenim en compte el funcionament de les escoles de medicina i el fet que al jurament hipocràtic s’indica que cal tractar el mestre ‘com un pare’; en aquest context, πατήρ tindria el sentit de ‘mestre de metges’19 El tercer substantiu sobre el qual plantegem una hipòtesi de restitució és [σωτή]ρ «salvador», un mot amb una semàntica especialment adequada per a un epitafi dedicat a un metge. De fet, el trobem en l’anomenat «monument de Serapió» [SEG 28 (1978), 225], inscripció composta per texts de diversa índole, entre els quals hi ha un poema sobre els deures d’un metge (ll. 14-33), en el marc del qual apareix la seqüència θεὸς οἷα [σ]αωτὴρ (l. 25), que Samama (2003, nr. 22) interpreta com «com un déu salvador». Ara bé, cal reconèixer que aquesta és l’única inscripció del corpus de Samama (2003) on el terme σωτήρ apareix en un text no votiu i, a més, en un context sintàctic i semàntic distint al que observem en IGUR III 1468. Per aquesta raó, convindria descartar també la restitució [σωτή]ρ πολὺ φέρτ[ατος ---] Davant aquest escenari, proposem que el terme que s’amaga al final de la lacuna de la segona línia hauria de ser [ἰατὴ]ρ «metge», un vocable que, com és evident, es troba àmpliament testimoniat en epigrafia mètrica —i també en prosa— vinculada al col·lectiu mèdic. Amb aquesta restitució es formaria la seqüència [--- ἰατὴ]ρ πολὺ φέρτ[ατος ---] «un metge excel·lentíssim», que s’ajusta perfectament tant des del punt de vista sintàctic com semàntic a un epitafi d’aquestes característiques, encara més si la situem al —suposat— començament de la inscripció. Ara bé, si es contrasta aquesta proposta amb la nostra edició original d’edició, s’observarà que incorporem un recurs que hem evitat deliberadament en altres restitucions plantejades, com ara [γά]ρ o [ἀνὴ]ρ: la repetició d’un mateix terme en dues línies consecutives, un recurs poc habitual en epigrafía mètrica. En aquest cas concret, la restitució resultant és [--- ἰατὴ]ρ πολὺ φέρτ[ατος ---] / [ἰητρὸς]

ἀνὴρ πολλ̣[ῶν ἀντάξιος] «un metge excel·lentíssim [...] car [el metge] és un home que [val per molts]». En efecte, la presència gairebé indiscutible —atès que es tracta d’una cita literal d’Homer (Il. 11, 514)— del mot [ἰητρὸς] en la lína següent (l. 3) podria fer pensar que, com en altres casos analitzats, caldria rebutjar aquesta restitució per tal d’evitar la repetició lèxica en un espai textual tan reduït. No obstant això, hi ha dos arguments que permeten justificar l’edició [--- ἰατὴ]ρ a la línia 2 i [ἰητρὸς] a la línia 3: un paral·lel epigràfic i la natura del text que testimonien les línies 3-4.

D’una banda, en un epitafi mètric de finals del segle ii dC dedicat a la metgessa Eutychiane, trobat en la ciutat de Dion (Macedònia), i conservat íntegrament, es pot llegir al primer vers ἰατρὸς i, tot seguit, al segon vers, ἰητήρ ( SEG 61, 494): ἥδε

19. Agraïsc a la professora Francesca Mestre aquest apunt.

Versos per a un metge 47

μαῖα δὲ | θηλυτέρων «La que ací jau fou la metgessa de gran renom Eutiquiane, guaridora d’homes i llevadora de dones»20. A més, de la mateixa manera que en l’epitafi mètric per a la metgessa Eutychiane, en IGUR III 1468 hi hauria una var ia tio en la repetició del terme: primer en forma amb alpha (ἰατρὸς/ἰατὴρ) i, posteriorment, en forma jònico-èpica (ἰητρὸς). D’altra banda, com ja hem assenyalat, a les línies 3 i 4 l’autor de l’epitafi va inserir una cita literal del llibre onze de la Ilíada en què es fa referència explícita als metges. En aquest sentit, atesa la natura conscient de l’elecció de l’autor del text i tenint en compte que en aquest vers d’Homer la primera paraula és precisament ἰητρὸς, no hauria de sorprendre que, en optar per inserir una cita exacta d’Homer, la «poca elegància» derivada de la repetició lèxica quedara en un segon pla. Allò essencial, en aquest context, és que el difunt és un metge i és elogiat mitjançant un vers que Homer dedica als membres d’aquesta professió.

Queden així justificades les dues restitucions proposades per a les lacunae inicials de les línies 2 i 3 del nostre epitafi fragmentari amb els mots [ἰατὴ]ρ i ἰητρὸς, respectivament. Abans d’encetar un breu anàlisi d’alguns aspectes de la tercera línia d’IGUR III 1468 que no s’han comentat prèviament, convé dedicar unes línies a comentar algunes particularitats epigràfiques de l’últim terme conservat en la segona línia, φέρτατος, que no han estat abordades en els paràgrafs precedents.

És rellevant tindre en compte que φέρτατος només es troba documentat en dues altres inscripcions: IG XIV 683 = AE 2018, 558 (Bríndisi, Apulia et Calabria – Regio II) i AE 1946, 181 = AE 1949, 242 (Véria, Macedònia). La primera inscripció —actualment perduda— correspon a un epitafi amb evidents reminiscències mètriques —concretament ritme dactílic— dedicat, segons Casimiro, a un bisbe no identificat (favi 2018, 549). La segona —d’acord amb l’autor de l’entrada d’AE 1946, 181— és un epitafi dedicat a un home versat en dret romà. En canvi, en grau comparatiu el terme es documenta en quatre inscripcions, totes procedents de la part oriental de l’Imperi romà: SEG 39, 220 (Eleusis, Grècia, 176-192 dC, mètrica), NSER 19 (Rodes, Grècia, s. ii aC, concretament en la part mètrica de l’epígraf), Didyma 580 (Jònia, Àsia menor, mètrica) i Gerasa 328 (Gerasa, Aràbia, s. vi dC). Es desprén, així, que aquest terme es troba estretament vinculat a l’àmbit de la poesia epigràfica. Pel que fa a la tercera línia del text fragmentari, tal com ja hem avançat, la lacuna inicial hauria de poder restituir-se amb [ἰητρὸς] per paral·lelisme amb la cita homèrica (Hom. Il. 11, 514), fet que permet, a més, la presència d’una variatio entre l. 2 ἰατὴρ i l. 3 ἰητρὸς. D’altra banda, una altra diferència respecte de l’edició de Moretti (IGUR III 1468) és que ha sigut possible discernir els traços corresponents a la segona lambda de πολλ̣[ῶν] Cal assenyalar igualment que, atès que el vers d’Homer és ἰητρὸς γὰρ ἀνὴρ πολλῶν ἀντάξιος ἄλλων, hem optat per editar en la lacuna de la línia 4 [ἄλ]

20. Per a més detalls d’aquesta inscripció i d’altres semblants, relacionades amb els medici docti, llegiu lougovaya 2019, esp. p. 148.

Sandra Muñoz Martínez

λων i no [--- ἄλ]λων, en entendre que no hi havia en IGUR III 1468 cap altra paraula entre [ἀντάξιος] (l. 3) i [ἄλ]λων (l. 4). Que el vers d’aquest epitafi fragmentari concloïa precisament amb [ἄλ]λων ho confirma, a més, l’espai (uacat) que la persona encarregada de gravar-lo sobre el marbre va deixar intencionadament entre ΛΩΝ i ΘΕ en la quarta línia.

Tornant a la tercera línia, convé assenyalar breument que el mot ἀντάξιος està testimoniat en altres inscripcions funeràries de caràcter mètric, com ara IG XIV 803 v. 5 κηδεύσας ἀρετῇσ’ ἀντάξιος ἡμετέρῃσιν (Nàpols, Regio I, 101250 dC). D’altra banda, una consulta al ThLG mostra que ἀντάξιος, a més del vers 514 del llibre 11 de la Ilíada, apareix també en altres dos passatges de la mateixa obra homèrica: Hom. Il. 1, 136 ἄρσαντες κατὰ θυμὸν ὅπως ἀντάξιον ἔσται i Hom. Il. 9, 401 οὐ γὰρ ἐμοὶ ψυχῆς ἀντάξιον οὐδ’ ὅσα φασὶν

Finalment, pel que fa a la cinquena línia, la nostra autòpsia in situ ens ha portat a modificar l’edició proposada per Moretti a IGUR II 1468, [---]ήμ[η] φιλαδελφ[---] , i a proposar, en canvi, [---]+ΗΜ[.] φιλαδελφ[---] . Els motius d’aquesta esmena són els següents. D’una banda, hem pogut identificar restes d’una altra grafia a la lacuna de l’inici, raó per la qual hem col·locat un + després del [---]. D’altra banda, hem constatat que, després de la mu de la primera paraula, on Moretti restituïa [---]ήμ[η], hi ha en efecte indicis d’una lletra que, tanmateix, no s’adequa a la morfologia d’una eta, atès l’espai existent entre la mu i la phi de φιλαδελφ[---]. Per aquest motiu hem optat per editar aquesta seqüència de grafies com [---]+ΗΜ[.].

A tall de conclusió, podem afirmar que una nova autòpsia in situ de la peça ha permès constatar la presència de grafies fins ara no identificades, les quals han fet possible proposar noves lectures. Aquestes s’han formulat sempre a partir de la comparació epigràfica amb altres inscripcions de característiques similars i del contrast amb les fonts literàries, que en aquest cas s’han cenyit fonamentalment a Homer, donada la naturalesa del text. La comparació epigràfica i literària ha permès, igualment, confirmar que es tracta d’un epitafi dedicat a un metge. Quant a l’ús de la llengua grega en l’epitafi, aquest pot explicar-se des de diverses perspectives: que el difunt fos originari de la meitat oriental de la Mediterrània; que, tot i ser occidental, s’hagi emprat el grec com a llengua de cultura també a Roma; que l’elecció del grec responga al fet que el text sembla haver estat format per una sèrie de cites homèriques; o, finalment, que es pressupose una relació estreta entre la llengua grega i l’ofici de metge.

bibliografia:

AE = AA. VV. 1888-actualment, L’Année épigraphique. Paris.

M. a. alonso alonso 2018, Los médicos en las inscripciones latinas de Italia (siglos ii a.C. – iii d. C.). Aspectos sociales y profesionales. Santander.

Didyma = D. F. Mccabe 1985, Didyma Inscriptions. Texts and Lists. Princeton. EDCS = Epigraphische-Datenbank Clauss-Slaby. Recurs electrònic: https:// edcs.hist.uzh.ch/es/

Versos per a un metge 49

EDR = Epigraphic Database Roma. Recurs electrònic: http://www.edr-edr.it/ default/index.php

EG = g. Kaibel 1878, Epigrammata Graeca ex lapidibus conlecta. Berlin.

F. favi 2018, «Un ‘nuovo’ apografo di IPuglia 58 (IG XIV, 682)», Epigraphica 80, pp. 539-550.

Gerasa = C. B. welles; C. H. Kraeling 1938, Gerasa: City of the Decapolis. An Acc ou nt Embodying the Record of a J oi nt Excavat io n Conducted by Yale University and the British Sch oo l of Arch ae ology in Jerusalem (1928-1930), and Yale University and the American Schools of Oriental Research (1930-1931, 1933-1934). New Haven.

h. guMMerus 1932, Der Ärztestand im römischen Reiche nach den Inschriften. Helsinki.

GV = w. peeK 1955, Griechische Vers-Inschriften. Berlin.

IG XIV = g. Kaibel 1890, Inscriptiones Graecae. Vol. XIV. Inscriptiones Italiae et Siciliae. Berlin.

IGRRP = r. cagnat 1901-1927, Inscriptiones Graecae ad res Romanas pertinentes, 4 vols. Paris.

IGUR III = l. Moretti 1979, Inscriptiones Graecae uribis Romae. Volumen III Roma.

J. lougovaya 2019, «Medici Docti in Verse Inscriptions», Archiv für Papyrusforschung 40, pp. 139-159. DOI: 10.1515/9783110536409-012.

NSER = A. Maiuri 1925, Nuova silloge di epigrafia di Rodi e Cos. Firenze.

PHI = Searchable Greek Inscriptions – The Packard Humanities Institute. Recurs electrònic: https://epigraphy.packhum.org

e. saMaMa 2003, Les médecins dans le monde grec. Spurces épigraphiques sur la naissance d’un corps medical. Genève.

SEG = AA. VV. 1923-actualment, Supplementum Epigraphicum Gr ae cum. Amsterdam.

TAM V,2 = P. herrMann 1981-1989, Tituli Asiae Minoris, V. Tituli Lydiae linguis Graeca et Latina conscripti – vol. 2 nos. 826-1414, Regio septentrionalis, ad occidentem vergens. Vienna

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 42 (2026), p. 51-75

ISSN (ed. impresa): 0213-6643

ISSN (ed. electrònica): 2013-9519

DOI: 10.2436/20.2501.01.131

https://revistes.iec.cat/index.php/ITACA

La

mirada eròtica com a generadora de ficció literària: Imagines de Llucià i Leucipe i Clitofont d’Aquil·les Taci1

Roser Homar Universitat de Barcelona-ICAC

abstract

The act of looking presupposes the existence of an object to be contemplated. In the prose of the imperial period, authors seek to convey, through language, the object represented in the narrative— whether a scene, a landscape, or a person— so that it may be mentally visualized by the reader. Through various rhetorical strategies, the reader is transformed into a spectator, a process closely associated with ekphrasis, the descriptive technique that is pervasive in this literary tradition and has been the subject of extensive scholarly analysis.

The centrality of the gaze has been explored throughout ancient Greek literature. This study focuses on the erotic dimension of looking as represented in Lucian’s Imagines and Pro Imaginibus, and in Achilles Tatius’ Leucippe and Clitophon, while also considering other contemporaneous works that illuminate specific aspects of this phenomenon. Beyond the literary domain, cognitive approaches—such as Blending Theory—investigate how mental representations interact through conceptual integration, a fundamental cognitive operation that combines distinct mental spaces to generate meaning. This framework also introduces the notion of «fictive interactions», whereby the mind constructs imagined exchanges based on prior experience, as in the case of mentally continuing a conversation after it has ended.

1. Aquest article es realitza en el marc del Projecte de Recerca ‘TOPOI: El repertorio de la paideia en la literatura griega de época imperial y tardoantigua’ (PID2022-137964NB-I00) subvencionat pel Ministerio de Ciencia e Innovación, i del Projecte de Recerca ‘Tópicos literarios en la narrativa imperial: de la tradición grecolatina a la literatura cristiana’ (CIGE/2023/22), subvencionat per la Generalitat Valenciana.

Roser Homar

This article examines these dynamics in the works of Achilles Tatius and Lucian of Samosata, integrating perspectives that have rarely been addressed in conjunction. It argues that the erotic gaze functions as a creative force, emphasizing the role of desire and love in key passages that stimulate imaginative and literary production. Furthermore, it considers how the act of reading itself becomes an imaginative process, wherein desire fosters fictive interaction with the object created inside the narrative.

Keywords: desire, creation, reading, Lucian of Samosata, Achilles Tatius.

Introducció

L’acció de mirar implica que d’alguna manera hi ha alguna cosa per contemplar, és a dir, un objecte. En el cas de la prosa d’època imperial, els autors a què ens referim en aquest treball, però també molts d’altres, malden per traslladar al lector, a través de paraules, l’objecte que en la narració es presenta com una escena, paisatge o persona física, perquè el pugui contemplar. D’aquesta manera, amb diversos mecanismes converteixen el lector en subjecte que mira, que contempla. Aquests passatges són especialment rellevants en tot allò que concerneix l’exercici de l’ècfrasi —la descripció— abundant en aquesta mena de literatura i que compta amb estudis sòlids que han sistematitzat els mecanismes amb què els autors operen2 Pel que fa a la novel·la d’amor i d’aventures, la mirada abasta diferents àmbits. En la dimensió teatral de l’acció de mirar, els personatges que miren són sovint descrits com a espectadors3. En relació amb aquesta dimensió de la mirada, les descripcions d’obres d’art especialment, però també d’altres curiositats animals i paisatgístiques, són molt rellevants per al desenvolupament dels esdeveniments de la narració4. La descripció detallada d’aquests objectes pretén generar en el lector la contemplació mental d’un objecte; per tant, la vivacitat de la descripció és important. També adquireixen una gran importància les reaccions o les emocions que dins mateix de la narració es descriuen per a l’acció de mirar, especialment dels enamorats que contemplen la bellesa de les protagonistes femenines, com si d’un objecte d’art es tractés5

2. Resulta impossible citar tota la bibliografia existent a propòsit de l’ècfrasi. Citem sols estudis que resulten molt pertinents per a l’objectiu d’aquesta contribució. Pel que fa a estudis de caire més genèric a propòsit de l’ècfrasi, vegeu KoopMan 2018; zeitlin 2013; goldhill 2007; elsner 2002. Quant a estudis a propòsit de l’ècfrasi en què s’analitzen aspectes relacionats amb els temes tractats en aquest article, vegeu: Mestre & góMez 2020; holzMeister 2014; webb 2009; dubel 1997, goldhill 1994.

3. bowie 2006; laplace 2001; dworacKy 1996; Montes cala 1992.

4. Citem tan sols alguns estudis rellevants en relació amb la funcionalitat de les descripcions en les novel·les: baKer 2018; reeves 2007; nilsson 2000; ziMMerMann 1999; bartsch 1989; hägg 1971; harlan 1965.

5. A propòsit de l’acció de mirar com a experiència eròtica, vegeu goldhill 2002. Pel que fa a la novel·la, vegeu Konstan 1987. A propòsit de les relació entre sofística i art, vegeu dubel 2014.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 53

Precisament pel que fa a la centralitat de la mirada, existeixen estudis en relació amb la novel·la d’Aquil·les Taci6. Tant és així que el protagonista, Clitofont, s’ha qualificat de voyeur7. En aquest sentit, la mirada masculina esdevé una mirada cosificadora en la mesura que la mirada de l’enamorat envers la noia desitjada pot entendre’s com una acció que la converteix en objecte mitjançant l’assimilació que s’estableix sovint entre noia i escultura d’una divinitat, o noia i pintura8

Al marge de l’àmbit de la literatura i en relació amb la capacitat imaginativa del subjecte, s’ha estudiat la representació mental d’un objecte i la interacció que s’hi produeix des de l’anomenada Blending Theory 9, la teoria lingüístico-cognitiva de la integració conceptual que defineix l’habilitat cognitiva per combinar realitats mentals diferents que donen un significat a la situació present. Segons aquests estudis, la integració conceptual és una operació cognitiva per la qual es crea una xarxa d’espais mentals que estan relacionats entre ells de diferents maneres. En relació amb aquesta teoria, s’han definit també les anomenades interaccions fictícies. És a dir, l’habilitat cognitiva per combinar realitats mentals diferents que ens permeten inventar interaccions que no estan tenint lloc, però que estan basades en el coneixement que el subjecte té de coses que han succeït10. Per exemple, com quan, a partir d’una conversa mantinguda, un cop ja no estem conversant amb aquella persona, el nostre cervell continua la conversa i interactua amb la persona en qüestió in absentia.

Si traslladem aquesta operació a determinats passatges de la literatura d’època imperial11, aquesta interacció pot limitar-se a una contemplació de l’objecte mental creat o pot estendre’s a una interacció més complexa. Així, es poden distingir tres fases que intervenen en la capacitat de la integració conceptual:

Fase 1. La percepció en termes físics —a través del sentit de la vista principalment— d’allò que el subjecte té al davant, la persona desitjada.

Fase 2. L’acció creativa per la qual es reprodueix d’alguna manera la forma de l’objecte contemplat (Blending Theory).

6. En aquest sentit, pel que fa a la novel·la d’Aquil·les Taci el llibre de Morales 2004 és indispensable. Vegeu també whitMarsh 2003; goldhill 1994.

7. Marinč ič 2007.

8. dubel 2001.

9. pagán & valverde 2017.

10. En l’article de pagán; valverde 2017 es poden trobar referències a estudis recents a propòsit de la Blending Theory i la teoria de les interaccions mentals fictícies. Vegeu, per exemple, pascual 2014; MarKMan; Klein; suhr 2012; fauconnier 2002.

11. pagán & valverde 2017 ressegueixen diversos passatges de la literatura grega en què es descriu, com a tòpic, l’operació per la qual el subjecte crea una imatge de l’objecte i el contempla. Tanmateix, no s’hi descriuen els termes clau i no s’estableix una relació explícita entre aquesta acció imaginativa i l’acte de creació literària, entesa en la dimensió artística. Tampoc connecten acte imaginatiu i lectura com a procés artístic i creatiu, en què el desig és també clau. Per a una introducció a propòsit del desig i la lectura en el món antic, vegeu nilsson 2009, 9-15.

Roser Homar

Fase 3. La contemplació interior —interacció— de l’objecte de la imatge que hom ha reproduït (interacció fictícia).

En aquest treball es ressegueixen aquestes qüestions en relació amb dos autors, Aquil·les Taci i Llucià de Samòsata, tot integrant diferents perspectives que, si bé han estat estudiades, al nostre parer no s’han fet de manera integrada i conjunta.

Es parteix, doncs, de la centralitat d’Eros en termes cosmogònics com una força creadora, segons es presenta en la literatura grega antiga12, es revisa la mirada eròtica com a mirada creativa tenint en compte13 la importància del desig i l’enamorament que impel·leix a una acció designada com a creativa, imaginativa i literària; i s’aborda l’operació per la qual llegir esdevé, al seu torn, un acte imaginatiu, en què el desig és també present i propicia una interacció fictícia amb l’objecte creat14 .

Aquil·les Taci i Llucià: connexions temàtiques i cronològiques

Resulta convenient justificar la tria dels autors que revisarem, atès que no es tracta d’una tria aleatòria si tenim en compte que en diversos estudis s’han identificat ja relacions i paral·lelismes entre l’un autor i l’altre.

D’una banda, Bompaire15 va establir ja algunes connexions i Schwartz16 va dedicar-hi diversos estudis. En aquests treballs els estudiosos identificaven els paral·lelismes i provaven de determinar si són conseqüència de l’accés a fonts comunes o bé si Llucià havia influït d’alguna manera Aquil·les Taci. Així, Schwartz proposava que el novel·lista seguia Llucià. Afirmava que, molt possiblement, Aquil·les Taci havia realitzat els seus estudis a Efes, on podria haver conegut Llucià personalment o a través dels llibres, que figuraven a la biblioteca de Cels17

Cal tenir en compte que, quan aquests estudis van publicar-se, la cronologia de Leucipe i Clitofont era encara incerta. Segons la communis opinio del moment, la novel·la pertanyia al final del segle ii dC, sense gaire concreció més. Tanmateix, en les darreres dues dècades, les descobertes de papirs18 i les posteriors anàlisis del contingut de l’obra van portar a precisar-ne la cronologia. Així, Bowie proposava com a data més concreta el 164 o fins i tot el

12. A propòsit de l’Eros com a demiürg, vegeu calaMe 1999, 177-191, i pel que fa a la relació d’Eros amb la imaginació, vegeu valverde 2011.

13. Per a un estudi de les novel·les gregues antigues en relació amb l’Eros platònic, vegeu provencal 2015.

14. Recollim en aquesta formulació la idea expressada per létoublon (1993, 157) segons la qual la literatura tendeix a reflectir-se en ella mateixa tot posant-se en escena, igual com la pintura es representa en l’interior de la pintura mateixa per reflexionar-hi.

15. boMpaire 1958, 618-619; 676.

16. schwartz 1967 i 1976.

17. schwartz 1976, 626.

18. Per a un repàs de les datacions del papirs i de la novel·la mateixa, vegeu bowie 2003, 60.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 55 16019, una cronologia que l’acostaria —i fins i tot precediria— Imagines i Pro Imaginibus de Llucià20. Encara més recentment, Baker21 ha examinat allò que anomena ‘natural histories’ de la novel·la com a possibles referències a l’emperador Adrià. I en el comentari de l’edició dels dos primers llibres, Whitmarsh22 es decanta per datar-la entre 131 i el 13823. Encara més recentment, d’Alconzo va publicar un article en què examinava els Erotes atribuïts a Llucià i la recepció en aquest diàleg de la novel·la d’Aquil·les Taci24 Evidentment, si els Erotes es consideren falsament atribuïts a Llucià25, cal allunyar-ne la cronologia de la figura de Llucià de manera que no demostra que Aquil·les Taci fos anterior. Amb aquesta revisió a propòsit de les diferents datacions possibles no es pretén determinar una data concreta de la novel·la, que la communis opinio situa cap a mitjan segle ii dC, sinó fer evident que tots dos autors pertanyen a un marc cronològic molt proper, d’una banda, i ressaltar, de l’altra, que existeixen — i ja s’han identificat— motius comuns en les obres de tots dos autors 26 . D’aquesta manera, sembla del tot pertinent continuar el camí en aquesta direcció: detectar i explicar motius comuns que responguin a un mateix ambient retòrico-liretari.

Imagines i Leucipe i Clitofont: bellesa sobrenatural, desig i creativitat

En el diàleg Imagines Llucià proposa un retrat literari d’una dona a dues veus. Licí i Polístrat posen en pràctica, d’una manera molt particular, l’exercici retòric de l’ècfrasi. Es tracta d’una recreació artística en què Licí descriu l’aparença de la dona i Polístrat les qualitats interiors de la dona. Gómez i Vintró resumeixen de manera molt clara i concisa l’exercici que du a terme l’autor:

Luciano no aborda una descripción de la hermosa mujer de forma directa ni su descripción explica una pieza de arte, sino que, en realidad, la reseña parcial de algunas obras de arte clásico y la comparación con estas permiten a Licino una nueva composición: la creación, mediante la palabra, de la imagen

19. bowie 2003, 60-61

20. schwartz (1965, 17) les data entre el 162 i el 164 dC.

21. baKer 2018.

22. whitMarsh 2020, 5.

23. Tant és així que whitMarsh (2020, 139), en fer referència a llocs paral·lels entre un i altre autors —un passatge dels quals prové d’Imagines , es refereix a Llucià com «Achilles’ younger contemporary».

24. d’alconzo 2021.

25. Per a un estudi en què es revisen els arguments a propòsit del caràcter espuri de l’obra i s’analitza el seu encaix en el context de les obres de Llucià, vegeu von Möllendorf 2024.

26. Per a un estudi molt recent en què s’analitzen conjuntament passatges de tots dos autors, vegeu Kannavou 2025.

Roser Homar

de una mujer real que lo ha cautivado por su extraordinaria belleza. ( góMez; vintró 2021, 173)

Licí, igual com els pintors o els escultors, crea la imatge d’una dona que se situa fora del marc literari del diàleg, una figura que, a més, sembla ser històrica, l’amant de l’emperador27. Tanmateix, ho fa a través de paraules i no amb materials. Si la considerem, per tant, una figura històrica, l’exercici de Llucià consisteix en una recreació literària de la dona, de la mateixa manera que els escultors i els pintors transformen figures històriques, com els emperadors, en obres d’art.

De fet, aquesta (re)creació literària sorgeix a partir de la contemplació de la dona com a objecte de desig. En efecte, el diàleg comença amb una conversa entre els dos interlocutors en què Licí esmenta els efectes que ha experimentat recentment en veure la dona. Segons explica, l’impacte que va patir és molt similar al que pateixen els que veuen la gorgona (1.1-3)28. I encara una mica més endavant, fa referència una altra vegada a la petrificació que provoca Medusa en el mite per cridar l’atenció del seu interlocutor a propòsit de la bellesa extraordinària de la dona (1.18-20). Polístrat respon a aquesta comparació tot referint-se també a Medusa (1.13-14). Així doncs, les al·lusions a la petrificació reflecteixen més directament l’efecte que experimenta l’observador en relació amb l’objecte observat. Cal notar, però, que en un primer moment, l’accent no es posa en l’efecte petrificant de la mirada de la dona, sinó en allò que provoca contemplar-la29. Més endavant, però, Licí afirma que la mirada de la dona té un impacte encara més profund. Així, quan la dona esdevé el subjecte de la mirada i qui contempla es converteix en l’objecte, l’efecte es descriu en els següents termes:

Però si fos ella qui clavés la mirada en tu (προσβλέψειε), ¿com te les enginyaries per desenganxar-te’n ( ἀποστῆναι)? Perquè t’atrauria i t’estiraria ( ἀπάξει ἀναδησαμένη) cap on ella volgués, com la pedra magnètica fa amb el ferro 30 . (Luc. Im. 1.22-25).

D’altra banda, Polístrat defineix en els següents termes la imatge que Licí evoca de la dona: «parles d’una visió sobrenatural i terriblement violenta (ὑπερφυές

1.6-7)». D’aquesta manera, l’al·lusió a la gorgona i les referències semàntiques a l’àmbit d’allò que és sobrenatural i a la força de l’atracció concentren una primera impressió dels efectes que provoca la bellesa que, cal tenir en compte, encara no ha estat descrita.

27. góMez; vintró 2021, 174; billault 2010; boMpaire 1958, 275. Sobre la possibilitat que la lloança de la dona que es fa en Imagines sigui paròdica o irònica, vegeu sidwell 2002.

28. Per a aquest passatge, vegeu Mestre; góMez 2020, 161.

29. A propòsit de l’ekplexis i la paràlisi, vegeu van ecK 2016 i 2021. A propòsit de l’ekplexis com a reacció a la lectura, vegeu perez 2019.

30. Les traduccions al català dels passatges citats d’Imagines i Pro Imaginibus són fetes ad hoc per a l’article.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 57

Pel que fa a la novel·la, Clitofont explica a l’inici que el seu pare, després de rebre una carta del germà, va dirigir-se de seguida cap al port i que, quan va tornar-ne, anava acompanyat d’un reguitzell de servents. Clitofont veu el següent:

el seguien un gran nombre d’esclaus i criades (πλῆθος οἰκετῶν καὶ θεραπαινίδων) que Sòstrat havia enviat amb les seves dones. Enmig hi havia una dona imponent abillada amb sumptuositat ( μεγάλη καὶ πλουσία τῇ στολῇ ) 31 . (Ach.Tat. 1.4.1)

Aquesta dona que va acompanyada de tants servents és la mare de Leucipe, Pantea, que comparteix nom amb la dona descrita per Licí i Polístrat a Imagines, presentada en uns termes semblants32:

No podria dir pas qui és. Això sí, al seu voltant tot eren atencions esplèndides (παρασκευὴ λαμπρὰ), perquè l’acompanyava una munió d’eunucs i de cambreres de confiança (θεραπεία πολλὴ). (Luc. Im. 2.5-8)

Tots dos passatges centren l’atenció en la munió de servents i el seguici de la dona, i en la sumptuositat i distinció. I es revela molt significatiu, en relació amb les fonts comunes esmentades a la introducció, el fet que la mare de Leucipe i la dona del diàleg de Llucià comparteixin nom.

Pel que fa a la primera aparició de Leucipe, la protagonista de la novel·la, Clitofont s’expressa en els següents termes:

Just quan dirigia la mirada cap a ella [Pantea], se’m va aparèixer a la seva esquerra una noia, i el seu rostre em va enlluernar els ulls [...] tenia una mirada deliciosament colpidora (ὄμμα γοργὸν ἐν ἡδονῇ). (Ach.Tat. 1.4.2-3)

Així, igual com en Imagines, la primera referència a la noia la transforma en un objecte de contemplació; Clitofont apunta cap a aquesta mateixa direcció, però descriu de seguida la mirada de la noia amb el sintagma ὄμμα γοργὸν ἐν ἡδονῇ. Com Morales assenyala33, l’adjectiu γοργόν remet a la Gorgona34 i es connecta amb el símil emprat en Imagines per indicar que l’observador queda paralitzat. La incapacitat per apartar la mirada, igual com el magnetisme que es descriu en Imagines 1.24-2535, i la violència amb què és

31. Les traduccions de la novel·la d’Aquil·les Taci són d’hoMar 2021.

32. Luc. Im. 10. Sobre els testimonis literaris del personatge de Pantea, vegeu góMez; Jufresa 2007. Pel que fa a la Pantea de la novel·la, bowie (2003, 60) la relaciona amb la tradició literària de la Pantea de Xenofont.

33. Morales 2004, 159-164.

34. A les Efesíqaques (X.Eph. 1.2.6), el passatge dedicat a la descripció de la protagonista inclou una referència a la seva mirada en els mateixos termes ( ὀφθαλμοὶ γοργοί). Sobre les heroïnes de la novel·la com a Medusa, vegeu doody 1996, 66-67.

35. Aquest mateix símil també és utilitzada per Clitofont quan ofereix tot tipus d’històries sobre l’atracció entre elements de la natura i els animals per despertar l’atenció i la predispo-

Roser Homar

obligat a quedar-se mirant fixament els seus ulls són resumides per Polístrat amb l’adjectiu βίαιον (1.6-7). Clitofont desenvolupa aquesta qüestió de manera similar:

Em forçava (ἐβιαζόμην) a apartar els ulls de la noia, però ells no ho volien i, arrossegats ( ἑλκόμενοι ) per l’atracció ( πείσματι ) de la seva beutat, estiraven (ἀνθεῖλκον) amb força cap a ella. (Ach.Tat. 1.4.5)

En tots dos casos, els ulls de l’observador són obligats, contra la seva voluntat, a dirigir la mirada cap a l’objecte-Medusa. Igual com Polístrat empra la forma ἐξέπληξε ( ἐκπλήσσω : ‘estabornir’) per designar l’efecte que ha patit l’amic (Im. 1.7), també Clitofont (Ach.Tat. 1.4.5) empra la mateixa forma del verb per referir-se a l’efecte que experimenta en contemplar la noia (ἐκπεπλήγμην τὸ κάλλος)36 . Així doncs, els contextos en què s’emmarca la descripció de la bellesa sobrenatural i el desig que suscita són molt similars. L’única diferència és que en el diàleg de Llucià la descripció física de la dona encara no ha començat quan se’n descriuen els símptomes o els efectes en el subjecte que contempla, mentre que en la novel·la la descripció de la bellesa i els seus efectes es descriuen simultàniament.

Desig i creativitat: la fixació dels termes tècnics

Tant el verb πλάττω (‘modelar’) com ἀναπλάττω (‘remodelar’) són termes tècnics de la crítica literària antiga. Apareixen en contextos en què es fa referència a la capacitat creativa d’un poeta, i tots dos estan relacionats amb el substantiu πλάσμα, vinculat al concepte de ficció37 . Així ἀναπλάττω, igual com πλάσμα, està estretament connectat amb l’artesania i la creativitat. Per al present estudi, resulta molt rellevant l’associació de l’arrel amb l’acció de modelar; al capdavall, amb l’artesania i la creació artística, ja que els contextos en què el verb apareix estableixen connexions semàntiques amb altres artesans, com ara escultors i pintors. En aquesta secció, s’examinen els termes clau que apareixen en les obres que ens ocupen tot establint relacions amb passatges d’altres novel·les en què els mateixos termes s’empren per referir-se a la recreació de l’objecte de desig.

El verb ἀναπλάττω, que en aquests contextos defineix l’acció de recrear la imatge d’un objecte, apareix sols dues vegades en Leucipe i Clitofont, però diverses vegades no sols en Imagines sinó també en altres diàlegs de Llucià, sició amorosa de la noia (Ach. Tat. 2.19). Sobre les curiositats naturals i la seducció en Aquil·les Taci, vegeu Morales 1995

36. Per a la relació entre φαντασία i ἔκπληξις en el camp de la retòrica, vegeu goldhill 2007.

37. Per a plasma en la teoria literària, vegeu papadopoulou 1999. Per a plasma com a ficció, vegeu KauffMan 2015; halliwell 2011 i 2015; flinterMan 2000; cassin 1986.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 59 de manera que la freqüència d’aparició del verb en obres de Llucià permet copsar la profunditat i el significat d’aquest terme en la novel·la d’Aquil·les Taci.

Així, en el Prometeu de Llucià ἀναπλάττω apareix diverses vegades per fer referència a l’acció del tità a l’hora de crear éssers semblants en aspecte a les divinitats. El verb denota l’acció com a artística i, al mateix temps, artesanal, en què un model, el de l’aparença dels déus, s’empra com a referència per a crear un altre objecte que comparteix les característiques físiques del seu model38

En Imagines el terme apareix per primera vegada en boca de Polístrat, que interromp Licí quan s’exclama de la bellesa espectacular de la dona i de l’efecte que li ha causat. Polístrat l’interromp tot dient: «Au va, Licí, deixa de modelar una bellesa portentosa (τεράστιόν τι κάλλος ἀναπλάττων), i fes el favor de dir-me qui és aquesta dona (2,1)».

Com s’explica a l’apartat anterior, quan Polístrat interromp Licí, el segon encara no ha iniciat l’ècfrasi, sols ha provat de recrear la sensació aclaparadora que el subjecte va experimentar en contemplar la bellesa prodigiosa39 L’evocació d’un món prodigiós o meravellós també apareix en la novel·la per descriure la bellesa de la noia, i el context és força semblant. Quan Sòstenes40 fa referència a la descripció que ha fet de la noia al seu amo, empra un verb amb la mateixa arrel que trobem en l’adjectiu τεράστιον, tot explicant que li ha contat moltes meravelles a propòsit de la bellesa de la noia (ἐγὼ γάρ σου πρὸς

6.11.4). Cal, però, tenir en compte dos detalls molts rellevants. D’una banda, igual com en el cas d’Imagines, l’objecte descrit no és físicament present durant l’acció evocadora i, de l’altra, en el moment en què Sòstrat veu Leucipe i, després, en parla al seu amo, l’aspecte físic de la noia ha patit grans canvis: va vestida com una esclava i du el cabell rapat. Tanmateix, sembla que l’evocació de prodigis per recrear la bellesa femenina converteix l’objecte de la descripció en una meravella, un prodigi.

D’altra banda, en Imagines ἀναπλάττω es connecta explícitament amb la literatura, les arts plàstiques i altres menes de recreacions artístiques. Així, la resposta al retret de Polístrat (2.1) queda formulada de la següent manera:

38. Luc. Prom. 3; 6; 13; i 17. En V.H. 2.44 ἀναπλάττω designa l’acció de representar la forma del Minotaure. En Ach.Tat. 2.21 l’acció de modelar els animals per part de Prometeu és designada amb el verb πλάττω. Per a la relació entre Prometeu i Llucià com a creadors literaris, vegeu cooper 2019; bauMbach 2017; roMM 1990. Per a Llucià com a artesà, vegeu dobrov 2002.

39. Els mites a propòsit de personatges que pateixen la petrificació són el recurs per manifestar la bellesa sobrenatural de la dona. Segons Mestre; góMez (2020, 162), «la réalité (τίς ἡ γυνή ἐστιν) s’oppose au τεράστιον (ce qui est prodigieux, donc irréel).» En efecte, d’acord amb l’opinió de Polístrat, Licí ha recreat un prodigi més que no pas la dona que es troba fora del marc literari del diàleg. Sembla, per tant, que el τεράστιον evoca els motius mítics de la petrificació i connota la bellesa de la dona com a un objecte que pertany al món de les meravelles.

40. Sòstenes és el servent de confiança de Tersandre, l’antagonista de la novel·la.

Roser Homar

«¿Per què suposes que les meves paraules són una exageració (ὑπερβαλέσθαι41 τῷ λόγῳ 2.3)?». Licí respon amb una nova pregunta en què es fa evident que la forma verbal que ha utilitzat Polístrat fa referència a una imatge —o objecte— construït per la paraula; no es tracta, doncs, d’un mer producte de la imaginació que queda en la ment del subjecte. Que el verb ἀναπλάττω està relacionat amb l’àmbit de les arts, amb la literatura però també amb l’escultura, queda confirmat per un altre passatge en què Licí, en iniciar la descripció de la dona (3.17), explica: «I em sembla que serà més segur que em posi mans a l’obra invocant alguns dels antics artesans perquè representin per a mi la dona (ἀναπλάσειάν μοι τὴν γυναῖκα).» Si es llegeix aquest passatge fora de context, sembla que el verb fa referència sols a l’art escultòric, però cal tenir en compte que la bellesa que recrea Licí a través de la paraula és força complexa. En primer lloc, evoca i descriu les parts de diferents obres d’escultors famosos; després, inclou referències a figures que ell anomena γραφεῖς, entre els quals compta Homer, Eufrànor i Apel·les de Cos (8.16). Tot i que el primer nom pertany a un artista de l’àmbit de la poesia, la resta són pintors de renom 42. A continuació, Licí esmenta altres poetes, de manera que el verb manté el sentit de recreació artística en termes generals, ja sigui plàstica o literària.

Aquest mateix sentit es troba en Pro Imaginibus 18, quan Licí torna a fer referència a la descripció que ha bastit en Imagines: «...vaig recrear la teva forma a imatge i semblança ( τὴν μορφὴν ἀναπλάττων εἴκασα) de l’Afrodita de Cnidos i la dels jardins, i d’Hera i Atenea.» En aquest passatge el verb designa el mètode emprat en Imagines: tot fent referència, de paraula, a les creacions artístiques de diversos escultors i pintors, igual com de poetes i escriptors, realitza una recreació literària de la bellesa de la dona.

I si Polístrat és el primer d’emprar aquest terme per fer referència a l’exercici de Licí quan encara no ha recreat la bellesa de la noia de la manera que acabem d’assenyalar, també és el darrer que l’usa quan defineix l’exercici que tots dos han acomplert: empra ἀναπλάττω per referir-se a la mena de creació artística que ha generat Licí i γράφω per a l’exercici que ell mateix ha dut a terme en encarregar-se de la descripció de l’ànima de la dona. L’objecte de tots dos verbs són les imatges (εἰκόνας) (23.2)43 . Un tema central d’Imagines són les conseqüències de la recreació artística de la bellesa de la dona perquè, gràcies a les habilitats descriptives de Licí, Polístrat és capaç de reconèixer de qui es tracta44. Identificada amb l’amant de

41. El terme ὑπερβαλέσθαι recull la idea de τεράστιον

42. Sobre γραφεύς aplicat a Homer i a Sòcrates a Imagines, vegeu góMez; vintró 2021, 177. Sobre l’ambigüitat de γράφειν, vegeu Jouanna 2001. Sobre la tradició ecfràstica de la descripció de l'escut a la Ilíada i la transformació de la descripció verbal en objecte visual, vegeu squire 2014, 6-8.

43. A Efesíaques (X.Eph. 3.2.13), un personatge confegeix un epitafi en record d'un jovenet mort i l'inscriu en pedra. L'acte de creació literària i alhora artesanal —inscripció en pedra— s'expressa de la següent manera:

44. Luc. Im. 10.1-2.

. I, a continuació, es reprodueix l'epitafi.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 61

l’emperador, el personatge es fa coincidir amb una figura que existeix en el món factual. Així, Licí aconsegueix convertir un personatge històric en un objecte artístic —un personatge pictòric i escultòric—, però, al capdavall, literari. Tanmateix, l’existència factual de la dona fora del marc literari no sembla que sigui tan rellevant com ho és la capacitat transformadora inherent a la descripció verbal, observació que Squire fa a propòsit de les Imagines de Filòstrat45

En Leucipe i Clitofont, ἀναπλάττω apareix sols dues vegades. Com és ben sabut, en les novel·les d’amor i d’aventures la bellesa de la protagonista és reconeguda tant pel protagonista com per la resta de personatges masculins, que confirmen com n’és d’atractiva. En la d’Aquil·les Taci, a banda de Clitofont, protagonista i narrador de les aventures, els admiradors més destacats de la noia són el general Càrmides46 i Tersandre47. En el cas del segon pretendent, no sols se n’enamora en veure-la, sinó que, abans fins i tot de veure-la, experimenta el desig a partir de la recreació que li’n fa el seu servent de confiança, Sòstenes. Trobem també, entre els pretendents de Leucipe, Callístenes, un personatge que apareix en el llibre segon i del qual no sabem res fins al final de la novel·la (8.17 i 19.2)48. És un jove de Bizanci que s’enamora de Leucipe sense haver-la vista, només perquè n’ha sentit a parlar. Es descriu així la manera com se n’enamora:

Ell havia sentit que Sòstrat tenia una filla bonica i, tot i que no l’havia vista, volia fer-la la seva esposa. N’estava enamorat d’oïda (ἦν ἐξ ἀκοῆς ἐραστής). [...]

S’havia format la seva pròpia imatge de la bellesa de la noia (ἀναπλάττων γὰρ ἑαυτῷ τῆς παιδὸς τὸ κάλλος) i s’imaginava allò que no havia vist (φανταζόμενος τὰ ἀόρατα). (Ach.Tat. 2.13.1-2)

Cal·lístenes reconstrueix en la seva ment l’aparença de la noia tot servint-se de les paraules que ha sentit49. Tanmateix, la seva reconstrucció és poc acurada i acaba confonent Leucipe amb una altra noia, Cal·lígona (2.16.2) 50. En aquest sentit i a propòsit de Cal·lístenes i Tersandre, Kauffman afirma:

45. Sobre les Imagines de Filòstrat i l’existència factual de les imatges descrites, vegeu squire 2014, 16-17.

46. Ach.Tat. 4.

47. Tersandre apareix per primera vegada al llibre 6, on s’explica com s’enamora de Leucipe.

48. A propòsit d’aquest personatge, vegeu KauffMan 2015, 51-52, 58-59 i 63; repath 2007.

49. A propòsit de les teories dels atomistes en relació amb la visió mental de coses no vistes físicament, vegeu taylor 2010, 206-208.

50. En relació amb aquest personatge Morales va estudiar les relaciones entre ècfrasi i fantasia, d’una banda, i entre fantasia i mimesi de l’altra (Morales 2004, 89-93). Sobre phantasia i ekphrasis, d’una banda, i phantasia i logos, de l’altra, vegeu goldhill 1994, 208-210 i 214216. Morales contextualitza l’error en la identificació de la noia a partir de la manera com Cal·lístenes és introduït en la narració, com un jove ἀκόλαστος. També webb (2009, 121122 i 183) va estudiar aquest passatge tot relacionant l’ècfrasi amb la fantasia i comparant el procés que du a terme Cal·lístenes amb el de Tersandre.

Roser Homar

But for Callisthenes, as for Thersander, the physical characteristics of the woman, and even her identity, are beside the point. For they are not in love with Leucippe, but with a preconceived image of her. […] Where Callirhoe’s beauty needs no introduction, and is beyond the power of words to describe, Leucippe’s depends on verbal construction. (KauffMan 2015, 51)

Sembla, doncs, força clar que el verb ἀναπλάττω s’ha d’interpretar en el sentit de remodelar, reconfigurar, a la manera dels escultors, que és precisament el que fa Licí en Imagines. De fet, l’operació de Cal·lístenes es pot relacionar molt directament amb un altre passatge de Llucià en què Licí censura Hermòtim perquè s’ha enamorat d’una noia de qui ha sentit parlar:

Perquè això que ara fas i conceps (ἔπραττες καὶ ἐπενόεις) no és gens diferent dels hipocentaures, les quimeres i les gorgones, perquè totes les creacions que els somnis i els poetes i els pintors/escriptors en la seva llibertat representen (ὅσα ἄλλα

ἀναπλάττουσιν) no han existit mai ni és possible que existeixin51. (Luc. Herm. 72).

En el context de discussió filosòfica d’aquest passatge, el verb ἀναπλάττω s’aplica als somnis, als pintors/escriptors i als poetes, i les seves creacions (hipocentaures, quimeres i gorgones) són producte de la llibertat52. El Licí de l’Hermòtim adverteix dels perills d’aquestes creacions i ho fa amb un exemple instructiu: les conseqüències desastroses d’enamorar-se d’oïda, sense comprovar l’existència de la dona a la terra (μὴ πρότερον

), i els perills de formar una imatge a partir de les paraules d’un narrador a propòsit d’una bellesa sobrenatural (

73) 53. Cistaro proposa precisament comparar aquest passatge en relació amb Imagines i Pro Imaginibus, i exposa que la referència pot ser la recreació de Pantea 54 Aquesta hipòtesi és plausible ja que Polístrat defineix la bellesa esmentada per Licí en aquests termes (ὑπερφυές

55), molt semblants a τις γυνὴ ὑπερφυὴς τὸ κάλλος. Però aquest passatge també podria referir-se, d’una manera més genèrica, a totes aquelles descripcions literàries i creacions artístiques de la bellesa divina i sobrenatural dels personatges femenins.

La interpretació d’aquest passatge en relació amb el personatge de Callístenes a la novel·la d’Aquil·les Taci sembla molt pertinent. Cal·lístenes pateix

51. Traducció pròpia.

52. Sòcrates, al Fedre de Plató, també compara l’escriptura amb la pintura. Sobre la relació entre escriptura i pintura en el Fedre, vegeu svenbro 1988, 36. Pel que fa a les reflexions sobre la lectura en aquest mateix diàleg platònic, vegeu svenbro 1988, 219-233. A propòsit de la relació entre Eros i Bellesa en les lectures neoplatòniques del Simposi i el Fedre, vegeu van den berg 2020.

53. Com explica létoublon (1993, 161), «le texte engendre l’amour objet du texte, le lecteur de romans d’amour devient amoureux...».

54. cistaro 2009, 19.

55. Luc. Im. 1.6-7.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 63

les conseqüències de realitzar la mateixa operació que Hermòtim: enamorant-se d’oïda i no contrastant la imatge recreada, d’una banda experimenta emocions doloroses56, i, de l’altra, s’erra en identificar la noia. Les connexions entre el Cal·lístenes de la novel·la i les advertències de Licí a Hermòtim també semblen confirmar la idea que les recreacions literàries, els productes resultants de l’acció d’ἀναπλάτττω, tenen un estatus ontològic especial: l’artístic.

Com que aquestes creacions artístiques pertanyen només al marc creat per l’artista-enamorat, per la mirada eròtica del subjecte, habiten i interactuen sols en l’espai mental de l’amant. D’aquesta manera, el desig intervé en les diverses fases de la integració conceptual, això és, en la generació mental de l’objecte de desig i en la contemplació/interacció de l’objecte mental generat.

Sembla pertinent connectar les operacions descrites amb el fet que, tal com explica Squire57, en època imperial els artistes experimenten tot transformant la descripció que Homer fa de l’escut d’Aquil·les (Il. 18.478-608) en un objecte físic, artístic. Així, Cal·lístenes du a terme la mateixa operació, però en la seva imaginació. L’operació de Licí en Imagines és encara més sofisticada ja que transforma la dona en un objecte literari, tot citant de paraula i descrivint obres d’art que representen divinitats. En definitiva, com Mestre afirma, els autors d’època imperial es dedicaven a «mettre en images la pensée, de créer une pensée visible, une visibilité qui s’appuie sur les arts58.»

La segona vegada que apareix aquest terme en Leucipe i Clitofont també s’associa clarament amb el desig i l’enamorament, d’una banda, i amb l’art, de l’altra. Aquesta vegada l’objecte de desig és Clitofont i el verb s’empra per descriure l’experiència de contemplar l’objecte de desig tal com es contempla una obra d’art. El personatge que contempla és Mèlite, enamorada del protagonista59:

El plaer de contemplar (ἡ δὲ τῆς θέας ἡδονὴ) flueix a través dels ulls i s’instal·la en el pit; estira cap a ella contínuament la imatge de l’estimat (ἕλκουσα δὲ τοῦ ἐρωμένου τὸ εἴδωλον ἀεί ) i en reprodueix la forma ( ἀναπλάττει τὴν μορφήν). D’altra banda, l’exhalació de la bellesa, arrossegada fins al cor enamorat a través de raigs lluminosos i invisibles, hi deixa impresa l’ombra. (Ach.Tat. 5.13.4)

56. Ach.Tat. 2.13.2.

57. squire 2014, 8.

58. Mestre 2022, 62. En efecte, la connexió entre paraula i imatge es percep clarament en un passatge en què Polístrat demana a Licí que li mostri l’aspecte de la dona, amb paraules, de la millor manera que pugui per mirar d’identificar de qui es tracta, ja que Licí afirma que no sap de qui es tracta (3.3-5): «Ni que sigui, mostra-me’n la figura de paraula. Potser així podré reconèixer-la (

59. Sobre la cosificació de Clitofont a través de la mirada de Mèlite, vegeu Morales 2004, 222224.

Roser Homar

El plaer de la contemplació imprimeix en el mirall de l’ànima la imatge (εἴδωλον), la reproducció de l’estimat60 i, d’aquesta manera, la contemplació de l’objecte de desig esdevé, al seu torn, una acció creativa i artística en què el subjecte que contempla, a través de l’acció de mirar, genera un εἴδωλον en la seva ànima. Una altra vegada, el desig genera una recreació mental explicada en termes artístics. I la contemplació d’aquesta recreació és com la contemplació d’una obra d’art, en la mesura que genera un plaer estètic61. Però aquest εἴδωλον es troba sols en la ment o l’ànima del subjecte del desig. A més, l’expressió ἀναπλάττει τὴν μορφήν és equivalent a l’estructura emprada per Licí en Pro Imaginibus 18 (τὴν μορφὴν ἀναπλάττων) quan defineix la seva operació creativa: la recreació literària de Pantea. I la mateixa estructura (ἀναπλάσαι τὰς μορφὰς) apareix en boca de Prometeu per referir-se a la seva acció creadora: el modelatge dels éssers vius 62. Per tant, la mirada eròtica i l’acció duta a terme per Prometeu se situen a un mateix nivell creatiu, artístic. Però no sols en el Leucipe i Clitofont es relaciona d’aquesta manera la mirada eròtica i la creativitat, sinó que Xenofont d’Efes explica així què fan Xàntia i Habròcomes, els dos protagonistes de la novel·la, un cop s’han vist l’un a l’altre i s’han enamorat63, com expliquen Pagán i Valverde, «By remembering, the character connects the present moment, in which the beloved is absent, to the past moment in which she was present64 .»

Plutarc també fa referència a les imatges que els enamorats creen de l’objecte de desig i serven dins seu. Tanmateix, pel que fa a la terminologia, tot i que recull els termes εἴδωλον, εἰκών, ζωγράφω, no apareix el verb que aquí ens interessa65. Considerem, doncs, això un fet significatiu en la mesura que la novel·la i la prosa de ficció de Llucià comparteixen una terminologia molt específica que, en canvi, no recull Plutarc quan es tracta de descriure un mateix procés66 .

A la novel·la de Caritó, els homes que ja han contemplat la bellesa de Callírroe67 també l’evoquen quan no la tenen al davant, ja sigui per a si mateixos o per a altres. Aquesta evocació es designa amb el verb ἀναμιμνήσκω ‘recor-

60. Sobre la vivacitat i durabilitat d’aquestes imatges representades i la relació amb les arts plàstiques, d’una banda, i el desenvolupament en el Fedre de Plató i en el Simposi de Xenofont, vegeu pagán; valverde 2017, 103.

61. Per a un comentari del passatge en relació amb les teories atomistes de la visió, vegeu bychKov 1999.

62. Prometeu afirma explícitament que els ha creat tot remodelant, tot reproduint les formes dels déus. Luc. Prom. 12: ἐνενόησα

63. X.Eph. 1.5.1: «Amb aquestes queixes passaren tota la nit; cada un tenia davant els ulls la imatge de l’altre i l’anaven perfent en llur cor (

)». Traducció de Miralles 1967. Per a altres passatges de la literatura grega on es descriu aquesta mateixa operació creativa dels amants, vegeu valverde 2009, 92-93 i pagán; valverde 2017.

64. pagán; valverde 2017, 101.

65. Plu. Moralia 759b-c.

66. A propòsit d’un estudi en relació amb aquest passatge, vegeu valverde 2009.

67. Per al concepte de bellesa objectiva en la novel·la de Caritó, vegeu KauffMan 2015.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 65

dar’. Dionisi, per exemple, després de veure Cal·lírroe, a qui confon amb Afrodita, i quedar-ne enamorat, aquella mateixa nit la reprodueix en la seva ment68. Dionisi recorda, doncs, totes les imatges presenciades en la primera trobada amb la dona i en el seu record predominen els elements que es perceben visualment, és a dir, l’aspecte físic69. A més, Artaxates, l’eunuc del rei de Babilònia, parla a Cal·lírroe i li comunica que, gràcies a ell, el rei se n’ha enamorat70. L’eunuc en té prou d’evocar el record de Cal·lírroe per encendre encara més el desig del gran rei. I, de fet, el rei experimenta el mateix que Dionisi71. En aquesta novel·la, el record —l’evocació— de la bellesa de Callírroe, que, com el seu nom indica, vessa de bellesa, és un mecanisme que fa present la bellesa que s’ha percebut anteriorment mitjançant el sentit de la vista. Per posar la bellesa de la noia als ulls de la ment, només cal recordar-la, fer una cosa semblant a una anamnesi platònica. Però en aquesta novel·la apareix també ἀναπλάττω en un context que il·lustra la diferència entre aquest verb i ἀναμιμνήσκω, i dona una idea molt clara de la interacció fictícia entre subjecte i objecte recreat mentalment. Després de veure Cal·lírroe i enamorar-se’n, el rei de Babilònia, quan ja no la té a prop, recrea en la seva ment una imatge que no ha succeït mai i que, per tant, l’home no ha presenciat: Cal·lírroe de caça al seu costat. Es descriu així:

Quin espectacle no seria Cal·lírroe, aquí, amb el vestit a mitja cama i els braços al descobert, la cara tota enrojolada, el pit panteixant. [...] Recreant i imaginant aquesta escena ( ἀναζωγραφῶν καὶ ἀναπλάττων), s’inflamava fortament. (Charito 6.4.7.)

En aquest passatge, el rei modela en la seva ment, com un pintor o un artesà, el que no ha succeït ni vist: Cal·lírroe, amb les cames i els braços nus, vermella i amb la respiració marcada al pit72. Per a aquesta escena imaginada pren com a punt de partida elements que sí que ha vist —la dona vestida i parlant— i els recrea artísticament utilitzant elements no vistos. Que l’operació designada amb el verb ἀναπλάττω pertany a una esfera molt pròxima a l’àmbit artístic s’evidencia per la coordinació d’aquest verb amb ἀναζωγραφῶν, en una construcció en què ambdues formes verbals porten el mateix preverbi

68. «Tot ell, en canvi, estava al santuari d’Afrodita i de tot se’n recordava (ἀνεμιμνήσκετο): el rostre d’ella, els seus cabells, com es va girar, com se’l va mirar, la seva veu, la seva figura, les seves paraules» (2.4.3). Trad. alMirall 2024.

69. Vegeu valverde 2009, 93-94, que posa aquest exemple com un més de l’operació artística dels amants. Tanmateix, cal insistir en la rellevància de la tria del verb que indica matisos diferents: en el cas d’aquest passatge es tracta d’un record, molt viu, però d’un record, mentre que en el cas en què apareix el verb ἀναπλάττω es defineix una activitat més creativa.

70. Charito 6.5.5: «Per això t’han portat aquí, quan han trobat en el judici l’excusa perquè el reis posés els ulls en tu (θεάσηται). I aquesta és la primera de les bones noves que et porto: t’ha vist de bon grat. I a més jo li faig memòria de tu (ἀναμιμνήσκω) i n’hi parlo amb paraules d’elogi».

71. Charito 6.7.1.

72. Cal notar la forta connotació eròtica i sexual d’aquesta imatge en què el rei es recrea.

Roser Homar

( ἀνα -), que, al seu torn, evoca la forma ἀναμιμνήσκω . Es tracta, per tant, d’una escena en què el personatge combina la integració conceptual, primer, amb la interacció in absentia, després.

En definitiva, si ens fixem en tots els passatges citats de les diferents novel·les i dels diàlegs de Llucià, podem concloure que en una i altra novel·la els enamorats adquireixen certs dots artístics i imaginatius mitjançant els quals, en recrear la bellesa objecte del seu desig, s’inflamen encara més d’amor.

La lectura com a mirada eròtica73

El grau més alt de l’anomenada interacció fictícia es pot veure desenvolupat en Pro Imaginibus. En el marc de la ficció literària, Licí interactua amb el personatge de Pantea, la recreació que Polístrat i ell han fet.

Com s’ha explicat, a Imagines Licí s’encarrega de la recreació literària de l’aparença de la dona, mentre que Polístrat en recrea l’ànima (τινα εἰκόνα τῆς ψυχῆς 12.3-5). Al final del diàleg, després d’acomplir aquesta recreació, Polístrat expressa el següent:

Si et sembla, barregem les imatges (τὰς εἰκόνας), la que tu has confegit del cos (ἀνέπλασας) i la que jo he pintat (ἐγραψάμην) de l’ànima; agrupem-les en una de sola i posem-les en un llibre (εἰς βιβλίον) de manera que estigui a l’abast de tots, no sols de les generacions presents sinó també de les futures, perquè l’admirin (θαυμάζειν). (Im. 23.1-6)

Com Gómez i Vintró han assenyalat, Llucià confia la pervivència de la representació de Pantea a la materialitat de la paraula escrita74 i cal afegir que, fixant-la en un llibre, en un objecte, converteix la recreació artística i literària de Pantea en un objecte que pot admirar-se a través de la vista, però també de l’oïda, si pensem en una lectura en veu alta; en definitiva, la transforma en un objecte que pot llegir-se, contemplar-se. De fet, Polístrat, a l’inici del diàleg, en la seva primera intervenció empra el terme θέαμα per referir-se a la dona de qui Licí parla. El verb θαυμάζω75 fa referència a una mena de contemplació en què el subjecte experimenta admiració o meravella. Es tracta, com explica Lightfoot76, d’un concepte central en la teoria estètica antiga. Licí i Polístrat, tot convertint la seva operació creativa — la descripció de Pantea— en un llibre, la converteixen en un objecte per a ser admirat77, de ma-

73. Ja svenbro (1988) en el clàssic llibre Phrasikleia, va proposar una interpretació de la lectura en clau eròtica.

74. góMez; vintró 2021, 177.

75. El mateix verb apareix en la descripció de l’escut a la Ilíada (Hom. Il. 18.466-67). Vegeu squire 2014, 6.

76. lightfoot 2021, 17-18.

77. Per a una reflexió a propòsit de la veu com l’element que completa el text escrit en la cultura del κλέος, vegeu svenbro 1988, 53. A propòsit de Llucià en relació amb l’admiració pel llibre, vegeu Johnson 2000: 613-614.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 67

nera que aquesta obra esdevé un objecte associat a la imaginació eròtica78 El fet de convertir la dona en un objecte de contemplació i admiració és encara més interessant si tenim en compte un altre passatge que dona la clau per entendre l’operació de Llucià. Tan aviat com Polístrat és capaç d’identificar la dona que Licí descriu amb una figura que se situa fora del marc literari, Licí li’n demana el nom. Polístrat li fa saber que comparteix nom amb l’esposa d’Abradatas (10), la Pantea de la Ciropèdia de Xenofont. Reproduïm el passatge perquè és programàtic pel que fa a l’experiència de la lectura:

polístrat: Prou que en saps el nom perquè has sentit moltes vegades (ἀκούσας) com Xenofont la lloa com a dona prudent i bonica. licí: I tant! Cada vagada que em trobo llegint (ἀναγιγνώσκων) aquest passatge tinc la sensació que l’estic veient (ὁρῶν αὐτὴν ) i no sols això, puc sentir-la mentre parla (ἀκούω λεγούσης αὐτῆς)… (Luc. Im. 10.11-16).

Un cop Polístrat ha identificat la dona que Licí ha recreat amb un objecte extern al marc del diàleg, l’interlocutor l’associa, al seu torn, amb un altre objecte literari, la Pantea de Xenofont. En primer lloc, Polístrat pot fer la primera associació perquè coneix i ha vist la dona. Després, Licí i Polístrat poden fer una segona associació perquè tots dos han llegit Xenofont. La manera com es descriu el procés de la lectura en aquest passatge inclou, d’una banda, el reconeixement o la visualització comprensiva d’allò que està escrit i, de l’altra, la visualització de l’objecte representat en l’escriptura: Pantea i les seves paraules79. A més, intervé el sentit de l’oïda. Es fa referència, per tant, no sols a una lectura silenciosa, sinó a alguna mena de lectura que, com a mínim, evoca la veu. Tots dos interlocutors coincideixen a reconèixer les habilitats literàries de Xenofont, capaç de generar una imatge, a través de la lectura, d’allò que s’ha recreat literàriament. També Plutarc reconeix les habilitats de Xenofont a l’hora de mostrar els fets com si estiguessin succeint (8.1). Tanmateix, l’element acústic de la lectura no és emfasitzat80 . Una explicació semblant del procés de lectura es desenvolupa al llibre cinquè de la novel·la d’Aquil·les Taci81. Per segona vegada Clitofont creu que Leucipe és morta i, finalment, es casa amb una altra dona, Mèlite. Precisament a la finca de l’actual esposa rep una carta escrita per Leucipe82 mateixa en què li explica que és viva i que és ben a la vora de Clitofont. El protagonista, abans de reproduir la carta, explica el següent:

78. dupont; parKer 2009, 148.

79. Per a estudis a propòsit de les percepcions sensorials més enllà del sentit de la vista en obres de Llucià, vegeu solé 2019 i 2021.

80. A propòsit d’aquest passatge veieu valverde 2009, 90-91.

81. Per a les relacions entre aquesta novel·la i el Fedre de Plató pel que fa a la tensió entre textualitat i pseudo oralitat, vegeu ní Mheallaigh 2007.

82. Sobre la funció d’aquesta carta, vegeu repath 2013; Marin č i č 2007, 189-190; létoublon 2003, 281-282.

Roser Homar

Jo vaig agafar-la i, abans de llegir-la (πρὶν ἀναγνῶναι), vaig quedar estupefacte ( κατεπλ ά γην ): reconeixia la lletra de Leucipe ( ἐ γν

γράμματα)! (Ach.Tat. 5.18.2).

Les grafies fetes per Leucipe permeten a Clitofont identificar-les i associar-les amb la seva estimada83. A més, cal fer notar que la reacció de Clitofont al fet de veure les grafies 84 de Leucipe es descriu amb la mateixa arrel verbal (κατεπλάγην) que s’empra per definir què sent quan la veu per primera vegada (ἐκπεπλήγμην τὸ κάλλος)85 Després de reproduir la carta, Clitofont fa la següent observació:

Quan vaig arribar a la part dels flagells i de les tortures que Sòstenes li havia infligit, plorava igual com si estigués presenciant (βλέπων) com la torturaven. Perquè el pensament, girant els ulls de l’ànima cap al que anunciaven les lletres (πέμπων

γραμμάτων), em mostrava el que hi havia reproduït com accions dutes a terme (Ach. Tat. 5.19.6)

En aquest passatge s’associa llegir — percebre visualment les grafies— amb veure-hi a través de les grafies86 d’una manera molt similar al passatge en què es descriu l’experiència de llegir en relació amb Pantea en la Ciropèdia de Xenofont. La lectura propicia aquí una interacció in absentia amb el personatge87 .

En el cas del diàleg de Llucià, a banda d’assimilar el text escrit a un objecte que pot ser contemplat, fins i tot percebre’s amb l’oïda, la figura recreada passa a formar part del món de la creació literària precisament a través de l’assimilació amb la Pantea de Xenofont. Pel que fa a la novel·la, les lletres són l’element gràfic que actualitza els esdeveniments descrits igual com el relat de Xenofont fa possible que el subjecte vegi i senti Pantea. Els textos de Leucipe i de Xenofont comparteixen les mateixes potencialitats. En el cas de la carta de Leucipe, el discurs escrit produeix en el lector una contemplació dels esdeveniments descrits88. La visualització física de les lletres implica la visualització de la noia i de tot el que pateix.

Així, en el primer passatge que introdueix la carta (5.18.2) Leucipe es converteix en un objecte que pot ser copsat per la mirada, com una obra d’art, igual

83. A propòsit d’aquest passatge, vegeu repath 2013,242-243.

84. Recordem el passatge ja citat (Luc. Im. 8.16) en què es fa un joc amb γραφεύς que vicula literatura i arts plàstiques.

85. Ach.Tat. 1.4.5. Aquesta és la mateixa forma que empra Polístrat en Imagines 1 quan fa referència a l’efecte que experimenta Licí en presenciar la bellesa de la dona (ἐξέπληξε).

86. Sobre la lectura com a una contemplació o visió doble, vegeu battezzato 2019: 1. A propòsit de la relació entre text, imatge i imaginació, vegeu dross 2013 i francis 2009.

87. A propòsit de la dicotomia entre discurs viu i paraula escrita en aquesta novel·la, vegeu Marinč ič 2007.

88. A propòsit de la lectura silenciosa de cartes i de llibres de filosofia, vegeu Konstan 2009, 1. Sobre les connotacions negatives de la lectura silenciosa d’una carta en Plu. Brut. 5.2-3, vegeu Mccutcheon 2015, 12.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 69

com la Pantea de Licí i Polístrat, i igual com l’εἴδωλον de Clitofont modelat per Mèlite. I cal recordar que el primer significat de γράμμα és ‘traç’. Perquè les protagonistes de les novel·les d’amor i d’aventures són sempre comparades a estàtues de divinitats o pintures (γραφαί)89. I el mateix es pot dir de la Pantea d’Imagines, quan s’estableix una associació entre paraula i traç (3.1314): «¿Però quin aspecte té? Perquè no seria un atreviment gaire gros que en mostressis la imatge, tant se val com n’ha quedat el traç (ἐπιδείξαις τὴν εἰκόνα, ὅπως ἂν τῆς γραμμῆς ἔχῃ), a un home i amic.» Al seu torn, Licí elogia el retrat de l’ànima que Polístrat ha realitzat (16.22-23): «Doncs és preciosa (καλλίστη), Polístrat, i molt acurada i precisa en tots i cadascun dels traços (πάσαις ταῖς γραμμαῖς)90.»

Així doncs, llegir genera una acció idèntica a l’activitat creativa que provoca la mirada eròtica: en llegir, la ment del lector genera en la seva ment una imatge, una forma. Aquesta imatge, aquesta forma, que les paraules del text fan fluir dins del lector, es mou i, si tenim en compte la dimensió oral de la lectura que es destaca en alguns passatges citats, fins i tot és capaç de fer-se sentir. Sembla com si la dimensió artística i creativa de l’obra literària fos de la mateixa mena que l’acció creativa de Prometeu que, a partir d’unes formes, va generar una obra capaç de moure’s i d’emetre sons, els éssers vius.

Així creació literària i lectura conflueixen a través de l’experiència del desig, de manera que el desig es presenta com una força creativa i imaginativa 91 . Però la lectura també pot propiciar una interacció in absentia amb el personatge a través de la lectura del text escrit, com en el cas de la carta que Clitofont llegeix. En el cas de la lectura, el desig és igualment rellevant.

Conclusions

En els passatges revisats es fa referència explícita a la mirada eròtica com a mirada creativa en la qual el subjecte que experimenta el desig és capaç de recrear dins seu la forma, la imatge, de l’objecte de desig. La mirada de l’amant no és passiva, sinó activa i artística. Com s’ha explicat, un terme clau que designa aquesta dimensió artística de la mirada eròtica és ἀναπλάττω;

89. A propòsit de la interpretació de les descripcions d’obres d’art com a elements relacionats amb el text escrit, vegeu Marinč ič 2007, 186.

90. En relació amb l’assimilació de la creació literària amb l’art de la pintura, cal notar que Longus assimila de manera explícita la seva obra amb una pintura. Longus 1.2: ἀντιγράψαι τῇ γραφῇ. Vegeu ruiz Montero 2021; holzMeister 2014, 415-416; webb 2009, 178-185; Kestner 1974. Sobre l'espai metaliterari en aquesta novel·la, vegeu Morgan 2012. Aquesta associació també es fa de manera implícita, però, a l'inici de la novel·la d'Aquil·les Taci, en què la descripció d'una pintura (γραφή) dona peu al relat de les aventures. Sobre les interpretacions a propòsit de la pintura d’Europa, vegeu reeves 2007; cueva 2006; niMis 1998, 103104; bartsch 1989.

91. Per a un estudi a propòsit de la mena de lectura que practicava l’elit educada del segle ii dC, vegeu Johnson 2000, 606-610; cavallo 1999.

Roser Homar

perquè es tracta de crear una forma a partir, evidentment, d’un model, el de l’objecte que es contempla.

La mirada eròtica fa que l’enamorat modeli en el seu interior la imatge de l’objecte de desig de manera que pugui satisfer el desig contemplant-la dins seu una vegada i una altra; és a dir, interactuant-hi in absentia. En alguns casos, com en el de Licí i Polístrat, aquesta mirada artística, creativa, comporta un segon pas que implica plasmar, modelar per escrit en un llibre, aquesta imatge, aquesta forma modelada primer a través de paraules. I pot succeir, al seu torn, que, gràcies a l’art de qui compon una obra literària, aquells que la llegeixen experimentin una mirada creativa i eròtica a través de la lectura, com en els passatges que fan referència a la Pantea de Xenofont. L’experiència de la lectura es revela, llavors, com una experiència activa, creativa i eròtica. Aquil·les Taci ofereix al lector una creació artística semblant a la de la Pantea de Xenofont, d’una banda, i a la Pantea de Licí i Polístrat, de l’altra. Perquè totes dues dones són, gràcies a l’art, a la paraula, una (re)creació artística. De la mateixa manera que les recreacions pictòriques o escultòriques ocupen físicament un lloc en el món factual, tot i que no pertanyen a aquest món, igual que, en paraules de Squire, «ecphrastic sight exists between the realms of the real and the fictitious92»; així també la recreació literària, com a llibre o carta —com a objecte— ocupa un lloc en el món factual i, alhora, com a recreació artística feta de paraules, no pertany a aquest món. I, per tant, tal com recorda Hermòtim (Luc. Herm. 72-73), cal anar alerta amb les obres que evoquen aquestes belleses meravelloses. En definitiva, a través de l’observació de l’objecte —a través de la lectura—, el subjecte que llegeix pot interactuar-hi. Aquest procés complex és potser més subtil en el cas de Leucipe i Clitofont, però sembla més clar en Imagines

bibliografia

J. alMirall 2024, Caritó. Cal·lírroe, Martorell.

a baKer 2018, «Theama kainon. Reading natural history in Achilles Tatius», in M. P. F. p inheiro ; D. K onstan ; B. D M ac q ueen (edd.), Cultural crossroads in the ancient novel, Berlin-Boston, pp. 51-62. s bartsch 1989, Decoding the Ancient Novel, Princeton. l . b attezzato 2009, «Techniques of reading and textual layout in ancient Greek texts», The Cambridge Classical Journal 55, pp. 1-23.

M. bauMbach; P. von Möllendorff (edd.) 2017, Ein literarischer Prometheus. Lukian aus Samosata und die Zweite Sophistik, Heidelberg.

r. M. van den berg 2020, «Experiencing Beauty: Reading the Symposium and Phaedrus in the Neoplatonic Academy of Athens», in S. wallace, (ed.), Platonic and N eoplatonic Th ought – and Act ion Essays in Hon our of Andrew Smith, Dublin, pp. 78-97.

92. squire 2014, 17.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 71

A. billault 2010, «Lucien, Lucius Vérus et Marc Aurèle», in F. Mestre; P. góMez (edd.), Lucian of Samosata. Greek Writer and Roman Citizen, Barcelona, pp. 145-159.

J. boMpaire 1958, Lucien écrivain. Imitation et création, Paris.

e. bowie 2003, «The chronology of the earlier Greek novels since B.E. Perry: revisions and precisions», AncNarr 2, pp. 47-63.

e bowie 2006, «Viewing and Listening on the Novelist’s Page», in S. N. byrne; E. P. cueva; J. alvares (edd.), Authors, Authority, and Interpreters in the Ancient Novel, Groningen, pp. 60-82.

o. bychKov 1999, «Ἡ Τοῦ Κάλλους Ἀπορροή: A Note on Achilles Tatius 1.9.45, 5.13.4», CQ 49, pp. 339-341.

c calaMe 1999, The Poetics of Eros in Ancient Greece, Princeton.

B. cassin 1986, «Du faux ou du mensonge à la fiction. De ‘pseûdos’ à ‘plásma’», in Le plaisir de parler: études de sophistique comparée, Paris, pp. 3-29.

g c avallo 1999, «Between Volumen and Codex: Reading in the Roman World», in G. cavallo ; R. chartier ( edd .), A History of reading in the West, Amherst (Mass.), pp. 64-89.

M. cistaro 2009. Sotto il velo di Panthea. Imagines e Pro imaginibus di Luciano, Messina.

s d cooper 2019, «The ‘modern’ Prometheus in Antiquity: Aristophanes and Lucian», AJP 140, pp. 579-611.

E. P. cueva 2006, «Who’s the Woman on the Bull?», in S. byrne; E. cueva; J. alvares (edd.), Authors, Authority, and Interpreters in the Ancient Novel: Essays in Honour of Gareth L. Schmeling, Groningen, pp.131-146.

N. d’alconzo 2021, «Decoding the Erōtes: Reception of Achilles Tatius and the Modernity of the Greek Novel», AJPh 142.3, pp. 461-492.

G. W. dobrov 2002, «The sophist on his craft: art, text, and self-construction in Lucian», Helios 29.2, pp. 173-194.

M. A. doody 1996, The True Story of the Novel, London.

J. dross 2013, «Texte, image et imagination: le développement de la rhétorique de l’évidence à Rome», Pallas 93, pp. 269-279.

S. d ubel 1997, «Ekphrasis et enargeia: la description antique comme parcours», in C. lévy; L. pernot (edd.), Dire l’évidence. Philosophie et rétorique antiques, Paris, pp. 249-264.

S. dubel 2001, «La beauté romanesque ou le refus du portrait dans le roman Grec d’époque impériale», in B. p ouderon (ed.), Les personnages du roman grec: Actes du Colloque de Tours, 18-20 novembre, 1999, Lyon, pp. 29-58.

S. dubel (ed.) 2014, Portrait du sophiste en amateur d’art, Paris.

F. dupont; H. N. parKer 2009, «The Corrupted Boy and the Crowned Poet: or, The Material Reality and the Symbolic Status of the Literary Book at Rome», in W. A. Johnson; H. N. parKer (edd.), Ancient Literacies: The Culture of Reading in Greece and Rome, New York, pp. 143-163.

S. dworacKy 1996, «Theatre and drama in Heliodorus Aethiopica», Eos 84.2, pp. 355-361.

Roser Homar

C. van ecK 2016, «The Petrifying Gaze of Medusa: Ambivalence, Ekplexis, and the Sublime», JHNA 8.2 (DOI: 10.5092/jhna.2016.8.2.3.)

C. van ecK 2021, «Agency, ekplèxis et pétrification dans la sculpture et le discours artistique gréco-romains», in F. Klein; R. webb (edd.), Faire voir: études sur l’enargei a de l’Antiq ui té à l’époque moderne , Villeneuved’Ascq, pp. 227-254 (DOI: 10.4000/books.septentrion.127035).

J. elsner (ed.) 2002, The verbal and the visual. Cultures of Ekphrasis in Antiquity. Ramus 31, Cambridge.

G. fauconnier; M. turner 2002, The Way We Think: Conceptual Blending and the Mind’s Hidden Complexities, New York.

J. J. flinterMan 2000, «‘… largely fictions…’: Aelius Aristides on Plato’s Dialogues», AncNarr 1, pp. 32-54.

J. A. francis 2009, «Visual and verbal representation: image, text, person, and power», in ph. rousseau, A Companion to Late Antiquity, Malden Mass., pp. 285-305.

s. goldhill 1994, «The naïve and knowing Eye: Ecphrasis and the Culture of Viewing in the Hellenistic world», in S. goldhill; R. osborne (edd.), Art and text in the Ancient Greek Culture, Cambridge, pp. 197-233.

s. goldhill 2002, «The Erotic Experience of Looking: Cultural Conflict and the Gaze in Empire Culture», in M. nussbauM; J. sihvola (edd.), The sleep of r ea son: erotic exper ie nce and sex ua l ethics in anc ie nt Gr ee ce and Rome, Chicago, pp. 374-399.

s goldhill 2007, «What Is Ekphrasis For?», CPh 102.1, pp. 1-19.

P. góMez; M. Jufresa 2007, «Un siri seduït per la tradició: imatges i paraules a Llucià de Samòsata», in P. gilabert et alii (edd.), Estudis clàssics: imposició, apologia o seducció?, Lleida, pp. 277-287.

P. góMez; e. vintró 2021, Luciano. Obras VII, Madrid.

T. hägg 1971, Narrative Technique in Ancient Greek Romances. Studies of Chariton, Xenophon Ephesius, and Achilles Tatius, Stockholm.

S. halliwell 2011, Between Ecstasy and Truth: Interpretations of Greek Poetics from Homer to Longinus, Oxford.

S. halliwell 2015, «Fiction», in P. destrée; P. Murray (edd.), A Companion to Ancient Aesthetics, Malden & Oxford, pp. 341-353.

E. C. harlan 1965, The Description of Paintings as a Literary Device and Its Application in Achilles Tatius. Ph.D. Dissertation, Columbia.

A. holzMeister 2014, «Ekphrasis in the Ancient Novel», in E. cueva; S. byrne (edd.), A Companion to Ancient Novel , Malden & Oxford, pp. 411423.

R. hoMar 2019, Aquil·les Taci. Leucipe i Clitofont, Barcelona.

W. A. Johnson 2000, «Toward a Sociology of Reading in Classical Antiquity», AJPh 121.4, pp. 593-627.

J. Jouanna 2001, «ΓΡΑΦΕΙΝ, “écrire’’ et “peindre” : Contributions à l’histoire de l’imaginaire de la mémoire en Grèce ancienne», in La littérature et les arts figurés de l’Antiquité à nos jours. Actes du XIVe Congrès de l’Association Guillaume Budé, Paris, pp. 55-70.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 73

N. Kanavou, 2025. «Satirizing Christianity in Lucian’s Peregrinus and Achilles Tatius’ L eu cippe and Clitophon », Novum Testamentum 67.1, pp. 99123.

N. KauffMan 2015, «Beauty as Fiction in Leucippe and Clitophon», AncNarr 12, pp. 43-69.

J. K estner 1973-1974, «Ekphrasis as Frame in Longus’ Daphnis and Chloe», CW 67.3, pp. 166-171.

d. Konstan 1987, «La rappresentazione dei rapporti erotici nel romanzo greco», MD 19, pp. 9-27.

d. Konstan 2009, «The active reader and the ancient novel», in M. paschalis; G. s ch M eling ; S. p anayota K is (edd.), R ea ders and Writers in the Anc ie nt Novel, Groningen, pp. 1-17.

N. KoopMan 2018, Ancient Greek ekphrasis: between description and narration, Leiden & Boston.

M. laplace 2001, «Théâtre et romanesque dans les Ethiopiques d’Héliodore. Le romanesque antitragique d’un discours panégyrique», RhM 144.3-4, pp. 373-396.

F. létoublon 1993, «L’amour vient du text ou la Littérature en miroir dans le roman», in Les lieux communs du roman: stéréotypes grecs d’aventure et d’amour, Brill, pp. 156-174.

F. létoublon 2003, «La lettre dans le roman grec ou les liaisons dangereuses», in S. panayotaKis ; M. ziMMerMan ; W. Keulen (edd.), The Anc ient Novel and Beyond, Leiden & Boston, pp. 271-288.

J. lightfoot 2021, Wonder and the Marvellous from Homer to the Hellenistic World. Cambridge.

K.D. MarKMan; W.M.P. Klein; J.A. suhr 2012, Handbook of Imagination and Mental Simulation, New York.

M. Marinč ič 2007, «Advertising One’s Own Story. Text and Speech in Achilles Tatius’ L eu cippe and Clitophon », in V. r i M ell (ed.), S ee ing Tong ue s, Hearing Scripts: Orality and Representation in the Ancient Novel, Groningen, pp. 168-200.

R. W. Mccutcheon 2015, «Silent reading in antiquity and the future history of the book», Book History 18.1, pp. 1-32.

F. Mestre, 2022, «Tableaux et statues de nus dans quelques textes grecs de l’époque impériale», in E. séris (ed.), Le nu dans la litérature de la Renaissance, Tours, pp. 61-70.

F. Mestre & P. góMez 2020, «De l’ekphrasis des manuels aux Portraits de Lucien», Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica 35-36, pp. 153-170.

C. Miralles 1967, Xenofont d’Efes. Efesíaques, Barcelona.

P. von M öllendorff 2024, «Die Ἔρωτες und ihre Stellung in Lukians Gesamtwerk», in F. Mestre; P. Gómez; C. Tolsa (edd.), Lucianea et Pseudo-Lucianea. Studies on pseudepigrapha of Lucian and works by Lucian sometimes considered spurious. Barcelona, pp. 121-150.

J. G. Montes cala 1992, «En torno a la impostura dramática en la novela griega», Habis 23, pp. 217-235.

Roser Homar

H. Morales 1995, «The Taming of the View: Natural Curiosities in Leukippe and Kleitophon», Groningen Colloquia on the Novel 6, pp. 39-50.

H. Morales 2004, Vision and Narrative in Achilles Tatius’ Leucippe and Clitophon, Cambridge.

J. r. Morgan 2012, «Space in Ancient Greek Literature», in: J.F. de Jong (ed.), Studies in Ancient Greek Narrative, Boston & Leiden, pp. 537-555.

K. ní Mheallaigh 2007, «Philosophical framing: the Phaedran setting of Leucippe and Cleitophon», in J. R. Morgan; M. Jones (edd.), Philosophical Presences in the Ancient Novel, Groningen, pp. 231-244.

I. nilsson 2000, Erotic pathos, rhetorical pleasure. Narrative Technique and Mimesis in Eumathios Makrembolites’ Hysmine and Hysminias. Uppsala.

I. nilsson 2009, Plotting with Eros. Essays on the Poetics of Love and the Erotics of Reading, Copenhague.

S. niMis 1998, «Memory and description in the Ancient Novel», Arethusa 31.1, pp. 99-122.

C. P. pagán; M. valverde 2017, «Interactions with the beloved in Greek literature: Conceptual blending and levels of representation», Trends in Classics 9.1, pp. 85-112.

Th. papadopoulou 1999, «Literary Theory and Terminology in the Greek Tragic Scholia: The Case of πλάσμα», BICS 4, pp. 203-210.

E. p ascual 2014, Fictive Interact io n: The Conversat io n Frame in Th ou ght, Language, and Discourse, Amsterdam.

C. P. perez 2019, «Lecture et sidération. Actualité/inactualité de l’ekplexis», in E. B ou J u ; Y. P arisot ; C P luvinet (edd.), P ou v oi rs de la littérature. De l’energ ei a à l’empowerment ( https://books.openedition.org/pur/ 249016).

V. provencal 2015, «The Platonic Eros and the Ancient Novel», in M. P. futre pinheiro (ed.), Philosophy and the Ancient Novel, Groningen, pp. 109124.

B. T. reeves 2007, «The Roles of the Ekphrasis in Plot Development: The Painting of Europa and the Bull in Achilles Tatius’ Leucippe and Clitophon», Mnemosyne 60, pp. 87- 101.

I. D. repath 2007, «Callisthenes in Achilles Tatius’ Leucippe and Cleitophon: Double Jeopardy?», AncNarr 6, pp. 101-130.

I. D. repath 2013, «Yours truly? Letters in Achilles Tatius», in O. hodKinson; P. rosenMeyer; E. bracKe (edd.), Epistolary narratives in ancient Greek literature, Leiden & Boston, pp. 237-262.

R. roMM 1990, «Wax, Stone, and Promethean Clay: Lucian as Plastic Artist», ClAnt 9.1, pp. 74-98.

C. ruiz Montero 2021, «El proemio de los Relatos pastoriles de Longo y sus modelos épicos», in M. Jufresa; F. Mestre (edd.), Àpoina. Estudis de Literatura Grega dedicats a Carles Miralles, Barcelona, pp. 503-519.

J. s chwartz 1967, «Quelques observations sur des romans grecs», AC 36.2, pp. 536-552.

J. schwartz 1976, «Achille Tatius et Lucien de Samosata», AC 45.2, pp. 618-626.

La mirada eròtica com a generadora de ficció literària 75

K. sidwell 2002, «Damning with Great Praise : paradox in Lucian’s Imagines and Pro Imaginibus», in K. sidwell (ed.), Pleiades setting. Essays for Pat Cronin on his 65th birthday, Cork, pp. 107-126.

D. Solé 2019, «La percepción sensorial como recurso narrativo en los ‘Relatos Verídicos’ de Luciano de Samosata», Estudios Clásicos 5, pp. 149-155.

D. Solé 2021, «Percibiendo el espacio ficticio: la audición de un locus amoenus en la prosa lucianesca», Forum Classicorum. Perspectivas y avances sobre el Mundo Clásico 1, pp. 603-610.

M. squire 2014, «Ecphrasis: visual and verbal interactions in Ancient Greek and Latin literature», Oxford Handbook Topics in Classical Studies (online ed. https://doi.org/10.1093/oxfordhb/9780199935390.013.58).

J. svenbro 1988, Phrasikleia : anthropologie de la lecture en Grèce ancienne, Paris.

C. C. W. taylor 2010, The atomists, Leucippus and Democritus. Fragments. A text and translation with a commentary, Toronto.

M. valverde 2011, «Eros e imaginación: a propósito de Plu., Mor. 759B-C», in J. M. candau Morón; F. J. gonzález ponce; A. L. chávez reino (edd.), Plutarco transmisor, Sevilla, pp. 81-96.

R. webb 2009, Ekphrasis, Imagination and Persuasion in Ancient rhetorical Theory and Practice, Oxford.

T. whitMarsh 2003, «Reading for pleasure: narrative, irony, and erotics in Achilles Tatius», in S. panayotaKis; M. ziMMerMan; W. Keulen (eds.), The ancient novel and beyond, Leiden & Boston, pp. 191-205.

T. whitMarsh 2020, Achilles Tatius. Leucippe and Clitophon books I-II. Cambridge.

F. zeitlin 2013, «Figure: Ekphrasis», Greece & Rome 60.1, pp. 17-31.

B. ziMMerMann 1999, «Zur Funktion der Bildbeschreibung im griechischen Roman», Poetica 31, pp. 61-79.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 42 (2026), p. 77-102

ISSN (ed. impresa): 0213-6643

ISSN (ed. electrònica): 2013-9519

DOI: 10.2436/20.2501.01.132

https://revistes.iec.cat/index.php/ITACA

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les (Her. 53.8-23): història intermitent d’un culte heroic* Per al meu pare μνείας

Marta Oller Guzmán

Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana

Universitat

Autònoma de Barcelona

abstract

In a lengthy section of the Heroicus (53.8-23), Philostratus goes into detail about the history of the Thessalian theoroi’s embassies to the grave of Achilles in the Troad. The author claims that these embassies were repeatedly cancelled and restored over time depending on the historical and political circumstances of Thessaly, which determined whether Achilles was a hero worthy of honour or forgotten. By analysing this passage, we will attempt to argue that the instability of the Thessalian embassies at the hero’s tomb can be attributed to Achilles’ challenging integration into the collective memory of the Thessalians. Indeed, Achilles belonged to a distant Achaean past that the Thessalians only seldom and for political reasons recalled. The significance of the Achaean hero for Thessalian identity may be better understood by looking at some Thessalian coins featuring the image of Achilles. These coins are a good parallel to the history of the Thessalian embassies to the Troad as described by Philostratus.

Keywords: cult of Achilles, theoroi, Thessaly, Troad, Thessalian coinage.

* L’elaboració d’aquest article ha estat llarga i, com les ambaixades tessàlies, intermitent, de manera que són moltes les persones que, d’una manera o altra, ens hi han ajudat. Tanmateix, volem agrair explícitament la Dra. Anna Ginestí per la seva hospitalitat en aquell llunyà estiu de 2014, a Múnic, on aquesta recerca va prendre una primeríssima forma, i al Dr. Joannes Nollé per la seva ajuda en la localització i anàlisi de les monedes que seran tractades més avall. També al Dr. Borja Antela, amb qui hem discutit llargament sobre tessalis, macedonis, molossos, epirotes i altres pobles del nord.

Marta Oller Guzmán

1. Introducció

L’Heroic és una obra singular i de difícil classificació, en què convergeixen temes de naturalesa molt diversa, des de qüestions lligades al mite i a la recepció de l’obra homèrica fins a aspectes històrics i de religiositat tardana1 . L’interès que ha suscitat en els darrers decennis ha estimulat la publicació de nombrosos estudis que són una prova clara de les múltiples lectures i aproximacions que se’n poden fer2. El nostre treball s’afegeix a aquestes recerques, en la línia d’indagar en el rerefons històric d’un episodi relatiu a l’heroi Aquilles, a qui es dedica la part més extensa del relat. En efecte, a través de la veu d’un vinyataire, se’n ressegueix la biografia mítica amb tot detall, des del seu naixement fins a la seva vida en el més enllà, oferint un complement o contrapunt no només als poemes homèrics, sinó també a l’èpica cíclica posterior. Atès que l’obra es presenta com una iniciació al culte heroic, s’hi inclouen també dades rellevants sobre la veneració d’Aquil·les, molt particularment a la Tròada i a l’illa de Leuce, al Mar Negre, on se suposava que hi havia les dues tombes de l’heroi3

L’objectiu d’aquest article, en concret, és analitzar el llarg passatge de l’Heroic (Her. 53.8-23) en què s’explica la història de les ambaixades de teors 4 tessalis a la Tròada, unes ambaixades que haurien estat cancel·lades i restaurades diverses vegades en funció de les circumstàncies històriques i, sobretot, polítiques de Tessàlia. Mitjançant la contextualització de les dades proporcionades per Filòstrat, es pretén demostrar que la inestabilitat d’aquestes ambaixades es deu al difícil encaix d’Aquil·les en la memòria col·lectiva dels tessalis: Aquil·les formava part d’un passat aqueu llunyà que els tessalis no -

1. whitMarsh 2009, 206-207.

2. Vegeu, a tall d’exemple, el volum monogràfic editat per aitKen & Maclean 2004, i les traduccions i els comentaris de l’obra a càrrec de Maclean & aitKen 2002, en anglès, i de grossardt 2006, en alemany, que supera amb escreix el treball de beschorner 1999; més recentment, follet 2017 n’ha fet l’edició i la traducció en francès. Val a dir que, en castellà i en italià, es disposava de traduccions anotades des de molt abans gràcies al treball de Mestre 1996, basat en l’edició de lannoy 1977, i de rossi 1997, respectivament. Entre els estudis pioners de l’obra, cal destacar també la monografia de Mantero 1966, que en molts aspectes continua sent útil.

3. Vegeu oller guzMán 2014a, amb bibliografia específica per a cada regió.

4. El mot ‘teor’ (θεωρós) es refereix, literalment, a ‘una persona que observa un espectacle’, d’acord amb l’etimologia proposada per b ee K es 2010, s.v. : * θεᾱ-(ϝ)ορός , * θεη-(ϝ)ορός > *θε(ε)ωρός, amb metàtesi de quantitat i hifèresi; tanmateix, alguns lingüistes sostenen que el primer element deriva del terme θεός i que, per tant, el mot vindria a significar ‘persona que observa la divinitat’; vegeu-ne la discussió en diMitrova 2008, 9-14 i rutherford 2013, 5-6, amb bibliografia prèvia. En els textos antics, se sol aplicar a una persona que actua com a delegada en nom d’una ciutat per a assistir a activitats de caràcter religiós com ara consultar un oracle, celebrar un ritual o participar en un festival lluny de la mateixa pàtria. Els teors eren també els representants oficials d’una ciutat que viatjaven per a anunciar l’inici dels grans festivals i sol·licitar una treva per tal de garantir la seguretat dels pelegrins. Els teors solien desplaçar-se en delegacions de dos o tres membres i eren acollits per particulars (θεωρόδοκοι) que assumien les despeses de la seva manutenció. Això no obstant, en cas de circumstàncies extraordinàries (per exemple, dificultats econòmiques), la ciutat també en podia organitzar i assumir l’acollida, cf. helly 1973, 93-95 i dillon 1997, 11-18.

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 79

més van reivindicar com a propi en moments concrets, empesos per interessos polítics. Algunes encunyacions tessàlies que inclouen representacions de l’heroi també apunten en aquesta direcció i, per la seva naturalesa material, són un testimoni molt valuós per a situar el relat de Filòstrat en unes coordenades històriques i, en últim terme, per a comprendre quin paper va jugar Aquil·les en la configuració de la identitat tessàlia a l’Antiguitat.

2. Breus apunts sobre Filòstrat i l’Heroic

Per a poder analitzar adequadament aquest passatge és imprescindible situar correctament l’Heroic en el seu eix de producció. Encara que no hi ha dubte que es tracta d’una obra d’època imperial, la identitat de l’autor i la data de composició han estat molt discutides pels especialistes, perquè a l’Antiguitat, amb el nom de Filòstrat, es coneixen fins a tres personatges diferents, probablement emparentats, les vides dels quals se situarien entre els segles i i iii dC5 .

Descartant les datacions més altes, actualment els estudiosos tendeixen a considerar l’Heroic com una obra de Flavi Filòstrat d’Atenes, autor també de la Vida d’Apol·loni de Tiana6 , i solen datar-ne la redacció en la primera meitat del segle iii dC, més concretament entre el 217 i el 2357 Aquest marc cronològic ampli es correspon al govern de fins a tres emperadors romans: Caracal·la (211-217), Heliogàbal (218-222) i Alexandre Sever (222-235). Tot i que no hi ha proves concloents, hi ha indicis interns que assenyalen el regnat d’Alexandre Sever com a datació més probable8 . Pel que fa al contingut de l’obra, l’acció es desenvolupa a la localitat d’Eleünt (actual Eçeabat), en el Quersonès traci, i consisteix en un diàleg entre un estranger fenici i un vinyataire filòsof, que conrea unes terres situades al costat del santuari de l’heroi Protesilau. Preguntat pel fenici, el vinyataire es disposa a instruir-lo sobre els herois, de qui ell és un devot, de manera que les seves paraules es converteixen en una mena d’iniciació persuasiva al culte heroic. La incredulitat inicial de l’estranger va cedint a poc a poc davant els relats meravellosos del vinyataire, que descriuen múltiples epifanies heroiques i accions extraordinàries atribuïdes als herois del passat — en particular, als herois del cicle troià—, de manera que, al final de l’obra, el fenici es mostra clarament convençut del poder real dels herois i de la importància de retre’ls culte com és degut.

5. Sobre la identitat de Filòstrat, vegeu de lannoy 1997 i bowie 2009.

6. grossardt 2006, 3-4 situa la data del seu naixement entre el 160 i el 170 dC, i la de la seva mort en un moment indeterminat del regnat de l’emperador Felip Àrab (244-249 dC). Es tractaria d’un membre destacat del cercle intel·lectual de l’emperadriu Júlia Domna, al qual hauria accedit probablement a través del seu mestre Eli Antípatre de Hieràpolis, tutor al seu torn dels fills de l’emperador Septimi Sever, Geta i Caracal·la.

7. Un resum de la qüestió en Jones 2001, 142-143 i grossardt 2006, 16-17.

8. aitKen 2004, passim, qui defensa que la composició de l’Heroic va tenir lloc en el context de les campanyes d’Alexandre Sever contra la incursió sassànida a la Mesopotàmia i a Síria.

Marta Oller Guzmán

Un moment clau en l’argumentació del vinyataire es troba, precisament, en el relat de la història de les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les a la Tròada, perquè és en aquest passatge on s’exemplifica millor la pervivència del poder de l’heroi i es reivindica la vigència del culte heroic, des del passat llegendari fins al temps de l’autor. Aquest passatge també és fonamental per al nostre coneixement del culte d’Aquil·les a l’Antiguitat per tres raons: 1r) proporciona el primer i únic testimoni textual sobre l’existència d’un culte en honor a Aquil·les per part dels tessalis; 2n) defineix un ritual de naturalesa complexa, en què es combinen elements propis d’un culte diví amb altres propis d’un culte heroic, clarament definits i diferenciats; 3r) ofereix una síntesi de les ambaixades tessàlies a la Tròada a partir de set episodis cronològicament successius que, com es veurà, semblen reflectir la fràgil i inestable integració de la figura del Pelida en la memòria col·lectiva dels tessalis. En aquest article, l’interès es focalitzarà en l’últim aspecte, encara que també es tractaran de manera més general els altres dos.

3. La història de les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les

El passatge de Filòstrat s’obre amb una referència a l’establiment de les ambaixades tessàlies a la tomba d’Aquil·les per ordre de l’oracle de Dodona i se centra en la descripció detallada del ritual que els va ser imposat, caracteritzat per la doble advocació d’Aquil·les com a heroi i com a déu. Aquesta seria la primera fase de les ambaixades, corresponent a la fundació del culte:

Els sacrificis fúnebres tessalis en honor a Aquil·les que periòdicament arriben des de Tessàlia, van ser ordenats als tessalis per l’oracle de Dodona. En efecte, l’oracle els va ordenar que cada any naveguessin fins a Troia i sacrifiquessin i immolessin un animal en honor a Aquil·les, de vegades com a un déu, d’altres com a un mortal. [9] Al principi, les coses passaven de la manera següent: una nau procedent de Tessàlia, que duia hissades unes veles negres, navegava fins a Troia duent teors en un nombre de dues vegades set, dos bous, un blanc i un altre negre, tots dos domesticats, i fusta del Pèlion, per tal que no necessitessin res de la ciutat. Portaven també foc de Tessàlia, libacions i aigua extretes de l’Esperqueu. Per això, els tessalis també van ser els primers a utilitzar corones d’amarant als funerals, perquè, en cas que els vents retinguessin la nau, no oferissin corones pansides i músties. [10] Havien d’atracar durant la nit i, abans de fer peu a terra, des de la nau, cantar un himne en honor a Tetis [...]9

9. Philostr. Her. 53.8-10:

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 81

Sens dubte, cal entendre l’esment de l’oracle de Dodona com una referència indirecta als versos de la Ilíada (16.233-248) en què Aquil·les fa una pregària a Zeus Dodoneu perquè Pàtrocle torni del combat victoriós i estalvi. Aquest passatge homèric no només suggereix una vinculació especial de l’heroi amb aquest santuari, sinó que també aporta un indici de l’antiguitat de l’oracle, d’altra banda confirmada per l’arqueologia10. Ara bé, cal tenir present que Dodona també va tenir una gran rellevància històrica en la configuració de la identitat de tres pobles de la Grècia septentrional, epirotes, tessalis i macedonis, en la mesura que les seves elits dirigents hi estaven relacionades a través de dos dels seus avantpassats heroics: Hèracles i Neoptòlem, fill d’Aquil·les. Segons Plutarc, a Dodona es va consumar una primeríssima unió entre els Heraclides i els Eàcides mitjançant el matrimoni de Neoptòlem, descendent d’Èac11, i Lanassa, descendent d’Hèracles12. Aquesta unió mítica va ser utilitzada amb finalitats polítiques, entre d’altres, per Alexandre el Gran; així, l’any 336 aC, quan va voler ocupar el lideratge suprem en la lliga tessàlica13, com havia fet el seu pare, va buscar congraciar-se el favor dels tessalis tot reivindicant els seus orígens eàcides i heraclides per igual14 sordi (1956 i 1958, 68-69 i 303-304) ha relacionat aquest episodi històric amb la iconografia d’una moneda de Larisa, molt poc freqüent, on es pot veure el cap del mític rei tessali Alevas, identificat amb la llegenda ΑΛΕΥ, a l’anvers, i una àguila damunt d’un llamp, símbol de Dodona, al revers, amb les llegendes ΕΛΛΑ i ΛΑΡΙΣΑΙΑ (fig. 1); segons l’estudiosa, l’encunyació hauria estat promoguda amb l’objectiu de refermar els vincles entre Alexandre i la dinastia local dels Alèvades —que, com ell, es vantaven de tenir Aquil·les com avantpassat—, tot invocant el paper de Dodona en la creació de la identitat macedònia i tessàlia per igual15. Alexandre, doncs,

[...].

10. Les troballes arqueològiques més antigues han estat datades pels volts del 2000 aC, lhôte 2006, x. Sobre Aquil·les i l’oracle de Dodona, vegeu parKer 1967, 157-158.

11. Èac és el pare de Peleu, pare al seu torn, d’Aquil·les. D’ell vindrà la designació d’Eàcides.

12. Plut. Pyrrh. 1.2: χρόνῳ

més tard, però, Neoptòlem, fill d’Aquilles, conduint un poble, es va apoderar de la regió i hi va deixar, com a descendents seus, una seqüència de reis que van ser anomenats Pírrides, perquè ell, de jove, duia el sobrenom de Pirros. Dels fills legítims que va tenir amb Lanassa, la filla de Cleodeu, fill al seu torn d’Hil·los, un va ser anomenat Pirros.»

13. A l’antiga Tessàlia, les ciutats estaven organitzades en una confederació (κοινόν) sota l’autoritat suprema (ταγεία) d’un cabdill polític i militar, que era escollit per consens i rebia el títol de ταγός. Sobre el significat discutit del mot ταγός, vegeu helly 1995, 19-38.

14. L’ascedència eàcida li venia de part de la mare, Olimpíada de l’Epir (Plut. Alex. 2.1), mentre que l’ascedència heraclida li venia de part del pare, Filip. Alexandre es va servir tant dels Eàcides (Iust. 11.3.1-2) com dels Heraclides (Diod. 17.4.1) per a convèncer els tessalis que li atorguessin el títol de cabdill del κοινόν tessali.

15. Tanmateix, seltMan 1933, 161, situa la sèrie en un moment anterior, pels volts del 361 aC, en el marc d’una revolta de la ciutat de Larisa contra l’hegemonia política de Feres, i considera que la representació d’Alevas, fundador de la dinastia dels Alèvades, buscava pro-

Marta Oller Guzmán

hauria buscat el favor dels tessalis, però molt particularment dels Alèvades de Larisa, que en aquell moment ocupaven un lloc hegemònic en el κοινόν16 .

Tornant al text de Filòstrat, el vinyataire no proporciona cap explicació sobre les causes que haurien dut els tessalis a consultar l’oracle; ara bé, si es tenen en compte les laminetes oraculars conservades, l’oracle de Dodona rebia sobretot consultes de caràcter privat (problemes familiars, salut, negocis, etc.), mentre que les consultes públiques eren proporcionalment menys freqüents17

Aquestes últimes, segons es desprèn dels textos conservats, provenien de ciutats o de confederacions i sovint tenien per objectiu preguntar a quin déu o a quin heroi calia venerar per tal d’aconseguir prosperitat per a la comunitat consultant 18. A parer nostre, l’enviament anual d’ambaixades tessàlies a la tomba d’Aquil·les s’ajusta bé al que podria ser la resposta a una consulta d’aquest tipus, l’existència de la qual malauradament no està documentada. D’altra banda, els rituals tessalis són descrits, en un primer moment, com ἐναγίσματα, un terme que evoca el sacrifici per a un mort o per a un heroi19. El fet que la nau tessàlia dugui veles de color negre confirma el caràcter luctuós de la comitiva, ja que sabem per altres mites que aquest era un senyal de dol clarament reconeixible20. Tanmateix, segons s’exposa seguidament, aquests rituals comprenien, en realitat, un doble sacrifici: un de caràcter diví, identificat amb el verb θύειν, i un altre de caràcter heroic, al qual correspondria el verb σφάττειν21. Cadascun dels dos toros que portaven estava destinat a un dels sa-

moure la legitimitat d’Hel·lòcrates, un Alèvada ell mateix; en favor d’aquesta proposta, l’autor addueix la llegenda del revers, ΕΛΛΑ, que interpreta com una abreviatura del nom d’Hel·lòcrates. Mendoza 2022, 78, seguint sordi 1956 [2002], 164, relaciona la llegenda amb Dodona, a partir d’Hesiqui, s.v. ἕλλα latte, que inclou l’accepció καὶ Διὸς ἱερὸν ἐν Δωδώνῃ «també (designa) el temple de Zeus a Dodona.»

16. Mendoza 2022, 78-79.

17. En el corpus de laminetes oraculars, editat per lhôte 2006, només n’hi ha 17 sobre un total de 167 inscripcions.

18. Així, en les tauletes 1 a 4, 7, 8 i 17 de lhôte 2006, la fórmula d’interrogació que es repeteix és τίνι κα θεῶν ἢ

«a quin dels déus o herois sacrificant o adreçant pregàries...».

19. rudhardt 19922, 129 i 251-253.

20. Les veles negres apareixen també en la nau que transporta el cadàver d’Àiax (Philostr. Her. 31.9), però són particularment rellevants en el mite de Teseu: segons la versió de Plutarc (Thes. 14.1), el vaixell en què l’heroi es va dirigir a Creta per a enfrontar-se al Minotaure portava, inicialment, «una vela negra» (μέλαν ἱστίον), perquè creien que no hi havia cap esperança que ningú tornés viu de l’expedició. Sobre la base d’aquestes semblances amb el mite de Teseu i altres ‘anomalies’, com ara el caràcter ctònic del ritual per a l’heroi i la manca de contacte amb les autoritats locals, rutherford 2009, 239-245 i 2013, 346-348 considera que la theoria tessàlia descrita per Filòstrat és en bona part fictícia, una creació literària en què convergeixen elements de diferent procedència. Això no exclou, diu l’estudiós, que algunes ciutats tessàlies enviessin delegacions sagrades a l’Aquil·lèon de la Tròada, almenys durant alguns períodes històrics concrets.

21. rudhardt 19922, 243-280 descriu els rituals que s’associen a cadascun d’aquests dos verbs, que incloïen sempre un sacrifici sagnant. Sobre la doble naturalesa, heroica i divina, d’Aquil·les, vegeu oller guzMán 2014a, 83-84. Val a dir que el d’Aquil·les no és pas un cas aïllat: també Hèracles era venerat amb una doble advocació, heroica i divina, a l’Antiguitat, verbancK-pierard 1989 i eKroth 2002, 85-86.

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 83

crificis: el blanc, per al déu, i el negre, per a l’heroi. L’oracle també havia imposat restriccions en relació amb els altres elements sacrificials (fusta, foc, libacions, aigua i corones d’amarant22), ja que tots havien de ser procedents de Tessàlia, potser perquè la Tròada encara era considerada una terra enemiga o impura i utilitzar-ne els recursos hauria pogut ser una ofensa per a Aquil·les. Així mateix, l’oracle havia establert el nombre de teors que havien d’acompanyar l’ambaixada, un total de catorze23, i la periodicitat anual dels sacrificis, que es desenvolupaven d’acord amb un programa clarament fixat, començant per la necessitat d’arribar a la costa troiana «durant la nit» (νυκτός) i cantar un himne en honor a Tetis des de la nau. No entrarem en l’anàlisi de l’himne24 , que Filòstrat reprodueix, però convé esmentar que la veneració conjunta de Tetis i Aquil·les està ben documentada en diferents llocs de la geografia antiga, com proven algunes inscripcions d’Apol·lònia d’Il·líria, Èritres i Òlbia Pòntica, totes elles d’època hel·lenística i imperial. Tal com hem argumentat en altres publicacions25, és probable que, en tots aquests casos, el ritual tingués un caràcter fúnebre semblant al que es documenta en el santuari d’Hera Lacínia de Crotona i a la ciutat d’Elis, on un grup de dones simulaven el lament de Tetis i les Nereides per la mort d’Aquil·les, reproduint l’episodi èpic del dol per l’heroi evocat a l’Odissea (24.47-61). Una escena similar degué formar part de l’Etiòpida d’Arctí de Milet, a jutjar pel resum de Procle que ens n’ha arribat26. És, doncs, coherent amb la tradició èpica prèvia el fet que les am-

22. Nagy 2013, 408 relaciona la característica resistència de les flors d’amarant amb l’afany d’Aquil·les d’obtenir una «glòria immortal» (Hom. Il. 9.413).

23. El nombre de teors és sorprenentment elevat, tal vegada per la complexitat dels rituals que havien de realitzar. Un paral·lel d’interès es troba en la theoría d’Enians a Delfos, descrita per Heliodor a les Etiòpiques (2.34, 3.1-11.4): els enians, encapçalats per Teàgenes com a arquiteor, reivindicaven Aquil·les com el seu heroi nacional i, per això, van enviar una ambaixada a Delfos per a fer un sacrifici a la tomba del seu fill, Neoptòlem; formaven part de la comitiva un nombre indefinit de camperols, encarregats de guiar els animals sacrificials, grups de noies que executaven danses i cants, i cinquanta nois a cavall, formats en esquadró, vegeu suárez de la torre 1997, 157 i 173-174. Malgrat que aquestes ambaixades tan nombroses fossin molt probablement excepcionals, no es tracta d’una invenció literària: en una inscripció de Delfos (daux 1949), es documenta una ambaixada sagrada enviada des de l’illa d’Andros, en què participen tres arquiteors (ἀρχιθέωροι) encarregats de la comitiva, un endeví, un arcont, un herald, un flautista, un sacerdot principal i altres sacerdots, nens —probablement, per a un cor—, tres oficials del vaixell (timoner, contramestre i cap dels remers) i cinc homes escollits per la boulé per a supervisar l’actuació de cadascun dels membres de l’ambaixada. Atès el volum de la comitiva, és possible que es noliegés un vaixell per a transportar la theoría, com suggereix dillon 1997, 22, exactament igual com ocorre en el text de Filòstrat.

24. Se’n pot llegir un comentari detallat en grossardt 2006, 721-726. També són d’interès les consideracions de burgess 2009, 101-103 i burton 2016, 11-13 al voltant de la naturalesa mortal i divina d’Aquil·les, que explicaria les tradicions, aparentment contradictòries, sobre el destí final de l’heroi, tan aviat cremat i enterrat en un túmul a la Tròada com transportat a l’illa de Leuce, al Mar Negre.

25. Per a l’estudi d’aquestes inscripcions i dels rituals dedicats a Tetis i Aquil·les, vegeu oller guzMán 2007, 1056-1057; 2008, 76-77 i 2014b, 548-549.

26 Procl. Chr. 172 seve. (= bernabé PEG 67-69): ἔπειτα

Marta Oller Guzmán

baixades tessàlies a la Tròada tinguessin un fort component luctuós amb un protagonisme destacat per a la mare d’Aquil·les.

El passatge continua amb l’explicació detallada del doble sacrifici i dels altres rituals que realitzaven els teors tessalis:

[11] Avançaven cap a la tomba després de l’himne i feien ressonar l’escut com en un combat, i corrent compassadament, amb un clam conjunt, invocaven Aquil·les. Després de coronar el cim del turó i cavar-hi uns forats, degollaven el toro negre com en el sacrifici per a un mort. [12] Invocaven també Pàtrocle perquè acudís al festí i complaure així Aquil·les. [13] Quan havien degollat i sacrificat la víctima, baixaven ja cap a la nau i, a la platja, sacrificaven el segon dels bous, de nou en honor a Aquil·les, i en aquest sacrifici oferien com a primícia la cistella de les vísceres, perquè aquest sacrifici era com per a un déu. Al voltant de l’alba salpaven, emportant-se l’animal sacrificat per no gaudir del festí en terra enemiga27

En la primera part, s’identifiquen clarament els elements rituals propis d’un culte heroic: les curses al voltant de la tomba de l’heroi estan molt ben documentades en el culte d’Aquil·les, per al qual aquest tipus de celebracions devien ser considerades particularment adequades, ja que era conegut per la rapidesa dels seus peus 28. Seguidament, l’autor posa un èmfasi especial a descriure el sacrifici heroic o fúnebre ( ὡς τεθνεῶτι) i el diví ( ὡς θεῷ)29, dos rituals que es diferencien tant pel que fa al terme exacte amb què es defineix l’acció del sacrifici ( ἔσφαττον , ἐντεμόντες i ἐναγίσαντες per a l’heroi, vs. θύσαντες, ἐπ᾿ ἐκείνῃ τῇ

per al déu), com pel lloc on es realitza (βόθρους

[i.e.

] per a l’heroi, vs. ἐπὶ

per al déu). La participació o no dels tessalis en l’àpat posterior al sacrifici és un altre element diferenciador: Aquil·les i Pàtrocle són invocats en el festí de caràcter heroic, mentre que, per al ritual diví, els tessa-

«Després, enterren Antíloc i exposen el cadàver d’Aquil·les. Tetis arriba amb les Muses i les seves germanes i es lamenta pel seu fill. Seguidament Tetis agafa el cos del seu fill de la pira i el transporta a l’Illa Blanca.»

27. Philostr. Her. 53.11-13: [11]

28. En efecte, ja en la Ilíada se’l reconeix com l’heroi dels peus lleugers amb els epítets

. Aquests rituals de caràcter agonístic es documenten en altres cultes heroics, però resulten particularment destacats en el cas d’Aquil·les. En concret, sabem que tant Alexandre com Caracal·la van visitar la tomba de l’heroi a la Tròada i van fer curses al voltant del seu túmul, vegeu oller guzMán 2014a, 84-86.

29. L’oposició ὡς θεῷ / ὡς

està ben documentada en les fonts literàries i té paral·lels interessants en l’epigrafia, cf. scullion 2000 i eKroth 2002, 206-212.

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 85

lis s’allunyen de la Tròada i celebren un banquet a alta mar. No és l’objectiu d’aquest article discutir el ritual aquí documentat ni la naturalesa divina i heroica de la figura cultual d’Aquil·les a la Tròada, però convé recordar que el passatge de Filòstrat és un testimoni completament aïllat, de manera que, si bé el text ens proporciona una informació valuosíssima per al coneixement de l’evolució del culte d’Aquil·les, cal ser prudents a l’hora de valorar-ne la historicitat.

Segons explica Filòstrat, l’enviament de les ambaixades tessàlies i aquest ritual doble en honor d’Aquil·les van ser respectats només en un primer moment (κατ᾿ ἀρχάς), però ben aviat es va interrompre tant la freqüència de les delegacions com el rigor en el compliment dels requisits imposats per l’oracle. La suposada història de les ambaixades de teors tessalis s’explica, llavors, com una llarga seqüència d’abolicions i restabliments que s’emmarquen en moments precisos de la història de la Tessàlia. Si considerem la instauració del culte, a la qual ens hem referit més amunt, com la primera i més antiga etapa d’aquestes ambaixades, l’evolució del ritual seria aquesta:

– 2a etapa (abolició): La primera supressió de les ambaixades s’atribueix als tirans successors dels Eàcides i, darrere d’ells, moltes ciutats tessàlies també van deixar d’enviar-ne:

[14] Aquestes ofrenes, foraster, tan esplèndides i antigues, diuen que van ser suprimides pels tirans que van governar els tessalis després dels Eàcides, però la mateixa Tessàlia també les va descuidar: mentre que algunes ciutats van continuar enviant-les, altres ja no els donaven importància, altres deien que les enviarien l’any següent i altres van deixar estar l’assumpte30

En aquest passatge és important discernir a qui es refereix Filòstrat amb l’expressió «els tirans que van governar els tessalis després dels Eàcides». grossardt (2006, 728) considera que es podria tractar dels principals clans que van governar els tessalis entre els segles vi i v aC, com la família dels Escòpades a Crannó, els Equecràtides a Fàrsal i els Alèvades a Larisa. Altres estudiosos prefereixen identificar-los amb els Alèvades únicament31. Cap d’aquestes propostes és plenament satisfactòria, però no tenim una explicació alternativa convincent. En qualsevol cas, sota aquests nous lideratges les ambaixades es convertien en un assumpte gestionat des dels diferents governs locals,

30. Philostr. Her. 53.14:

31. radet 1925, 85-86, seguit per rutherford 2009, 235. L’hegemonia dels Alèvades cal situarla en època arcaica, particularment a finals del segle vi i principis del segle v aC. La seva influència era tan gran que Heròdot (7.6.2) els anomena fins i tot «reis de Tessàlia» (Θεσσαλίης βασιλέες), per bé que no eren pròpiament monarques, sinó ταγοί de la confederació tessàlia.

Marta Oller Guzmán

afavorint el desenvolupament de pràctiques rituals no rigoroses i, en darrer terme, la distracció dels enviaments.

La negligència tessàlia ens sembla una mostra de l’escàs interès per la figura d’Aquil·les, després d’un període inicial de veneració que no es pot precisar amb exactitud, però que es presenta com a molt antic, ja que es fa remuntar al casal mític dels Eàcides. Això suposaria un contacte perllongat entre els tessalis i la regió de la Tròada, quelcom, des del nostre punt de vista, poc versemblant, tot i que no impossible. En efecte, es pot adduir com a paral·lel el cas de les dues joves lòcries que l’oracle de Delfos va ordenar enviar com a serventes al temple d’Atena, a Troia, per tal d’expiar el crim comès per Àiax Oileu32; aquest enviament s’esmenta en nombrosos textos literaris i fins i tot està documentat en una inscripció d’Eantea, a la Lòcrida occidental, datada pels volts del 280 aC, en què es confirma l’existència d’aquesta pràctica cultual almenys a l’època hel·lenística33. No és el cas per a les ambaixades tessàlies a la Tròada, per a les quals, com s’ha dit abans, només disposem del text de Filòstrat34 .

– 3a etapa (restabliment): El primer restabliment de les ambaixades va arribar a conseqüència d’una sequera, després de la qual els tessalis van consultar l’oracle que els va ordenar venerar Aquil·les “com cal” (ὡς θέμις):

[15] Però quan la terra va patir una terrible sequera i l’oracle va ordenar retre honors a Aquil·les “com és de llei”, llavors van suprimir dels actes allò que van considerar propi d’un déu, perquè així van comprendre el “com és de llei”, i van continuar sacrificant amb el ritual per a un mort i degollaven els animals que se’ls presentaven35

32 Es tracta de la violació de Cassandra dins del temple d’Atena, a Ílion.

33. IG IX 1² 3.706. Una anàlisi de les fonts textuals sobre aquest ritual, tant literàries com epigràfiques, es pot llegir en fontenrose 1978, 131-137.

34. Tanmateix, dos decrets de Larisa, datats entre el 160 i el 150 aC, recullen la concessió de privilegis a dos personatges procedents d’Alexandria de Troia: Bombos, fill d’Alceu, i Luci, fill de Nicasos. El primer, Bombos, és honorat per haver fet presentacions (l. 14 ἐπιδείξις) al gimnàs de Larisa en què rememorava personatges il·lustres de la ciutat tessàlia (el text no n’esmenta cap en concret); la seva performance «va renovar els lligams de parentiu i amistat entre ambdues ciutats, així com la benevolença dels eolis envers la ciutat de Larisa» (l. 17-19:

). El segon, Luci, rep privilegis per proporcionar assistència i ajut als lariseus que arribaven a Alexandria de Troia, tant en un viatge privat com en una missió pública (l. 36-37:

ίαν). Aquests decrets han estat considerats, amb encert, un testimoni directe de les relacions estretes i duradores entre la Tessàlia i la Tròada; helly 2006, 196, va més enllà i considera que serien una prova de la participació de teors de Larisa a les ambaixades esmentades per Filòstrat, una idea molt suggerent, però que no es pot demostrar sobre la base de les dades disponibles. Cf. aston 2009, 88 i graninger 2011, 149-150.

35. Philostr. Her. 53.15:

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 87

La nova etapa, que va consolidar el caràcter exclusivament heroic del culte d’Aquil·les, s’ha de situar, versemblantment, en algun moment imprecís abans de la Segona Guerra Mèdica (480 aC), ja que el conflicte amb Xerxes va suposar novament una interrupció en les ambaixades, com es veurà tot seguit. Aquest renaixement del culte heroic d’Aquil·les tal vegada es pot relacionar amb la difusió del mite de Neoptòlem a Tessàlia i, en particular, a Delfos per part dels Alèvades a finals del segle vi aC36. L’apropiació del llinatge eàcida mitjançant la figura del fill d’Aquil·les hauria servit als Alèvades doblement: en clau interna, era útil per a fomentar la legitimitat del seu poder, tot atribuint-se un avantpassat heroic d’estirp aquea, mentre que, en clau externa, esdevenia un instrument més per a consolidar la seva expansió política i territorial a la Grècia central.

– 4a etapa (abolició): Amb l’expedició de Xerxes, el 480 aC, va arribar la segona abolició de les ambaixades, motivada també per raons exclusivament polítiques:

fins que es va produir l’expedició de Xerxes contra Grècia, durant la qual els tessalis van col·laborar amb els perses i van tornar a descuidar els sacrificis habituals en honor a Aquil·les, perquè una nau va navegar des d’Egina fins a Salamina portant a l’aliança grega el llinatge dels Eàcides37

El text es refereix al fet que, durant la Segona Guerra Mèdica, els tessalis van ‘meditzar’; és a dir, es van posar a favor dels perses38. Aquest nou posicionament polític feia difícil, si no impossible, mantenir el culte a Aquil·les, ja que era un descendent d’Èac i els Eàcides havien estat reivindicats com a aliats pels grecs contraris a la invasió persa. Això és el que es desprèn de la darrera frase del passatge, que es refereix a un episodi històric succeït just abans de la batalla de Salamina: explica Heròdot que, després de prendre la decisió de presentar combat naval a Salamina, es van produir diferents signes adversos. Els grecs van decidir, llavors, invocar els Eàcides com a aliats militars: de Salamina, van demanar ajuda a Àiax i a Telamó, i van enviar una nau a Egina a la recerca d’Èac i la resta dels Eàcides. Tot i que Heròdot no ho diu explícitament, podria tractar-se d’estàtues que representaven els principals membres

36. sordi (1958, 67-84) atribueix aquest auge del culte eàcida a Alevas, fill de Simos, el qual hauria estat al capdavant del κοινόν tessali en algun moment entre el 510 i el 500 aC. Ell hauria estat, en opinió de l’estudiosa, el responsable de l’organització territorial de Tessàlia en quatre tètrades, que Aristòtil atribueix al rei mític Alevas Pirros, “el Pèl-roig” (p. 68). En contra d’aquesta opinió, vegeu helly 1995, 16.

37. Philostr. Her. 53.15: [...] ἔστε

38. Sobre el medisme de Tessàlia i molt particularment dels Alèvades de Larisa, vegeu Hdt. 7.130.3, 7.132.1 i 7.174. És interessant destacar que les primeres encunyacions de Larisa, del 500 aC, es van fer d’acord amb l’estàndar persa, una prova indirecta que els Alèvades es van alinear a favor de la causa bàrbara, com argumenta westlaKe 1936.

Marta Oller Guzmán

de la casa egineta i a les quals s’atorgava un poder protector. Tal com volien, la nau va arribar d’Egina a Salamina el dia que va començar el combat i va aportar, efectivament, l’ajuda que se n’esperava brindant la victòria als aliats grecs39. Com que els tessalis van ‘meditzar’, sembla lògic que es neguessin a venerar Aquil·les per considerar-lo un aliat dels seus enemics.

– 5a etapa (restabliment): Tanmateix, la conquesta de Grècia per part d’Alexandre el Gran va canviar la situació política novament i va propiciar un segon restabliment de les ambaixades:

[16] Quan Alexandre, fill de Filip, en una època posterior, va sotmetre tota la Tessàlia, però va deixar lliure Ftia en honor a Aquil·les, i, en la seva expedició contra Darius, va nomenar-lo el seu aliat a Troia, els tessalis van tornar a prestar atenció a Aquil·les. Van col·locar la cavalleria que Alexandre havia conduït des de Tessàlia al voltant de la tomba de l’heroi i es van enfrontar els uns amb els altres com en un combat a cavall. Després d’elevar pregàries i oferir sacrificis en honor seu, es van allunyar i l’invocaven en el combat contra Darius, juntament amb els seus cavalls Bàlios i Xantos, amb grans crits, des de dalt dels cavalls40 .

Com es pot deduir del passatge, aquesta nova revifalla del culte d’Aquil·les està en estreta relació amb l’ascensió al tron d’Alexandre i l’inici de la seva expedició oriental contra Darius. Ja hem esmentat anteriorment l’ús polític que va fer Alexandre del seu origen mixt, heraclida i eàcida, per a obtenir la ταγεία tessàlia, l’any 336 aC. D’altra banda, és sabut que l’any 334 aC Alexandre va visitar algunes de les tombes dels herois aqueus a la plana de la Tròada i que va realitzar diferents rituals al voltant de la d’Aquil·les com a mostra de la seva devoció i estima davant el que considerava el seu il·lustre avantpassat41. Tanmateix, Filòstrat fa un èmfasi particular en el paper de la cavalleria tessàlia en aquest ritual, una dada interessant en la mesura que l’ascendència eàcida hauria pogut afavorir o facilitar l’acceptació d’Alexandre entre els soldats epirotes i tessalis que el van acompanyar en la travessia cap a l’orient 42. Convé afegir que la cavalleria tessàlia era el contingent grec més nombrós i probablement el més famós entre els batallons de l’exèrcit d’Alexandre, el qual va tenir un paper decisiu en algunes de les batalles del rei

39. Hdt. 8.64 i 8.83-84. Cf. Plut. Them. 15.2, en què s’afirma que, durant la batalla de Salamina, van aparèixer

d’homes armats que els grecs van associar amb els Eàcides vinguts des d’Egina per a prestar ajuda a les naus gregues.

40. Philostr. Her. 53.16: ἐπεὶ

41. Sobre la visita d’Alexandre a la tomba d’Aquil·les, vegeu oller guzMán 2014a, 84-85.

42. gouKowsKi 1978, 19.

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 89

macedoni43. Per tant, no deu ser gratuït que se’ls atorgui un lloc destacat en el ritual, que aquí pren un to clarament marcial i propiciatori de la victòria.

– 6a etapa (abolició): Aquesta situació va durar poc, ja que els tessalis van tornar a descuidar l’enviament d’ambaixades tan aviat com Alexandre es va allunyar en la seva expedició oriental. En un primer moment, enviaven només ovelles negres i més tard els sacrificis ni tan sols arribaven o ho feien sense complir rigorosament amb el ritual degut:

No obstant això, quan Darius va ser vençut i Alexandre es trobava a l’Índia, els tessalis van reduir els sacrificis i anaven enviant ovelles negres. Atès que els sacrificis no arribaven a Troia, i, si arribaven, ho feien tots de dia i sense cap ordre, Aquil·les es va enfurismar i, si t’expliqués amb detall tot el que va llançar contra Tessàlia, el meu relat seria pura xerrameca44

Aquesta nova negligència per part dels tessalis hauria acabat definitivament amb la paciència d’Aquil·les, que, des de la seva tomba, va decidir prendre mesures serioses de represàlia. La ‘falta’ comesa pels tessalis també es troba esmentada en un passatge de la Vida d’Apol·loni de Tiana en què Aquil·les en persona s’apareix davant d’Apol·loni i li demana que faci d’ambaixador de les seves queixes davant dels tessalis. Apol·loni transmet les demandes de l’heroi a l’Amfictionia de Delfos i els tessalis, espantats davant les amenaces de l’heroi, decideixen per votació restablir els rituals a la tomba d’Aquil·les45 tot donant pas a l’última fase de la història.

– 7a etapa (restabliment): Aquesta darrera represa de les ambaixades, com dèiem, no està explicada a l’Heroic, ni tan sols s’hi esmenta; sí que s’hi explica, en canvi, quin va ser el càstig brutal que Aquil·les, amb l’ajuda de Tetis, va disposar per als tessalis i que, versemblantment, va motivar el restabliment del culte:

Aquil·les i Tetis van resoldre prendre altres mesures, mitjançant les quals destruir els tessalis: ja que els càstigs relatius al mol·lusc del qual els homes extreien la porpra eren molt durs, els tessalis van ser acusats d’incomplir en algun aspecte la llei sobre aquest tint46

43. Vegeu sordi 1958: 305 i Mendoza 2002, 79-81.

44. Philostr. Her. 53.17:

45. Philostr. V.A. 4.16.3; 23.

46. Philostr. Her. 53.22:

Marta Oller Guzmán

Com subratlla el vinyataire del diàleg, aquest tipus de represàlies econòmiques per part d’un heroi són poc habituals, però per això són particularment interessants. De fet, són molts els estudiosos que han volgut veure-hi una referència directa a un episodi històric, mal conegut, relatiu a la producció de porpra a la regió de la Tessàlia47. La porpra tessàlia s’esmenta en fonts literàries llatines d’època imperial48 i en una inscripció de l’imperi d’Alexandre Sever (222-235) es documenta l’existència d’un prouinciae Achaiae et Epiri et Thessaliae rat(ionis) purpurarum proc(urator)49 . D’altra banda, és sabut que Alexandre Sever tenia particular interès a fomentar l’ús de la porpra de qualitat entre les dones romanes de les elits i, per això, va exercir un major control sobre la seva venda (ad vendendum gravissimus exactor50), cosa que ha portat a concloure que la represàlia de què parla l’Heroic devia formar part d’algunes de les mesures fiscals sobre la producció i distribució de la porpra introduïdes per aquest emperador Amb aquest càstig i les terribles conseqüències sobre Tessàlia acaba la història de les ambaixades de teors a la tomba d’Aquil·les. Si es dona credibilitat al passatge, les ambaixades respondrien a una tradició cultual molt llarga, des de l’arcaisme fins a època imperial, però caracteritzada per una gran inestabilitat: el culte d’Aquil·les, lluny d’ocupar un lloc destacat i inamovible al panteó tessali, és presentat com un culte llevadís, que depèn en gran manera del context polític. El més interessant de tot és que, en realitat, Filòstrat —o la seva font51 sembla tenir raó, perquè no disposem d’altres testimonis que documentin el culte d’Aquil·les a Tessàlia i els únics indicis indirectes que l’heroi va ser efectivament venerat pels tessalis procedeixen de la iconografia monetària, com es veurà més avall. No passa el mateix amb altres personatges estretament vinculats amb el mite de l’heroi, com ara la seva mare Tetis o el centaure Quiró, els cultes dels quals estan ben documentats en localitats tessàlies des d’antic52. Aquesta constatació re-

47. Vegeu reinhold 1970, 58, beschorner 1990, 205, follet 2004, 227 i grossardt 2006, 733-734.

48. Verg. Aen. 5.250-251, qui esmenta la «porpra de Melibea» (purpura Meliboea), una ciutat tessàlia, i Lucret. 2.500-501, on es parla de la «porpra refulgent» extreta del múrex tessali (fulgens | purpura Thessalico concharum tacta colore).

49. CIL III 536, vegeu radet 1925, 92.

50. H.A. Alex. 40.6.

51. El passatge té visos de ser el resum d’una història tessàlia local de font desconeguda. En aquest sentit, convé recordar que Filòstrat va ser deixeble del sofista Hipòdrom de Tessàlia a Atenes (grossardt, 2006, 3), de qui tal vegada va tenir coneixement de les tradicions i els cultes tessalis de primera mà. Hipòdrom, segons diu el mateix Filòstrat (V.S. 2.27), era nascut a Larisa, la ciutat dels Alèvades, els quals van tenir un paper rellevant en la promoció del mite i el culte de Neoptòlem, com hem vist més amunt.

52. El culte de Tetis està documentat a la muntanya de Sèpias, tal com es pot llegir en Hdt. 7.191 (vegeu el comentari de Stählin 1924, 52 i borgeaud 1995), i en el territori de la ciutat de Fàrsal, on hi havia un Θετίδειον (Eur. Androm. vv. 20, 161-162, 246, 253, 565; Steph. Byz. s.v. Θεστίδειον), tal vegada identificable amb els vestigis trobats a l’església d’Agios Athanasios, al nord de Kato Dasolophos-Orman Magoula, segons Decourt 1990, 94 i 205208. L’any 1906, a la comissaria de policia de Fàrsal, es va localitzar una base de pedra negra amb una inscripció de principis del segle iv aC, en molt mal estat de conservació, que A.S. Arvanitopoulos va interpretar com una dedicatòria en honor a Tetis. Aquesta

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 91

sulta summament paradoxal i es deu, a parer nostre, al fet que Aquil·les mai no va estar ben integrat en el passat míticollegendari de Tessàlia. Intentarem tot seguit explicar-ne els motius.

4. Sobre els orígens del poble tessali

En la historiografia clàssica els tessalis són considerats un poble sobrevingut, que va ocupar la plana tessàlia seixanta anys després de la guerra de Troia53 Heròdot i Tucídides coincideixen en aquesta qüestió54. El seu heroi epònim, Tèssal, en un primer moment no tenia cap relació amb Aquil·les ni amb la família dels Eàcides. Aquil·les, per la seva banda, es considerava originari de la regió de l’Acaia Ftiòtida, situada a l’interior de les muntanyes que envoltaven la plana tessàlia i que estaven habitades, en època històrica, pels anomenats περίοικοι, poblacions que van ser sotmeses (ὑπήκοοι) pels tessalis55. Més enllà de la historicitat d’aquesta invasió, que hauria representat la submissió o el desterrament de les poblacions autòctones, és evident que, en la construcció del passat llunyà de Grècia, hi havia una ruptura entre els llinatges heroics que ocupaven la plana tessàlia abans de la Guerra de Troia — que podríem anomenar “aqueus”— i les poblacions que s’hi establiren després, pròpiament tessàlies56

Aquesta ruptura també és visible en les tradicions mítiques sobre el retorn de Neoptòlem a Ftia després de la presa de Troia. En la versió més antiga, la dels Retorns d’Àgias de Trezè (finals del s. vii aC), Neoptòlem, seguint els consells de Tetis, pren un camí per terra, a través de la Tràcia, fins a arribar al país dels Molossos, on fixa la seva residència sense tornar mai més a la llar paterna57. Tampoc en Píndar Neoptòlem aconsegueix arribar al litoral tessali

inscripció es va convertir en l’única prova epigràfica de l’existència d’un culte de la Nereida a la Tessàlia. La interpretació d’Arvanitopoulos, tanmateix, va ser refutada per decourt 1995, 97-99 (= SEG XLV, 1995, 637), el qual va realitzar una nova lectura de la inscripció i va concloure que: «on ne peut, en fait, savoir à qui était dédiée». Pel que fa al centaure Quiró, el seu culte està documentat en una gruta situada en la vessant septentrional de la muntanya del Pèlion, stählin 1924, 43. Sobre les coincidències entre el mite i el culte de Tetis i Peleu a Tessàlia, remetem a aston 2009 i 2024, 82 i 157.

53. Sobre les diferents versions que explicaven els orígens dels tessalis, vegeu l’anàlisi a sordi 1958, 1-31 i, més recentment a Mili 2015, 220-225 i aston 2024, passim

54. Hdt. 7.176.4 i Thuc. 1.12.3, segons qui els tessalis arriben a la Tessàlia seixanta anys després de la Guerra de Troia.

55. graninger 2011, 13-19.

56. helly 1995, 95-96 compara la informació dels cabdills aqueus al Catàleg de les naus amb l’organització política a la Tessàlia d’època arcaica i clàssica i conclou: «Cette dernière est en opposition d’autant plus nette avec la précédente sur tous les points [...]. La naissance des cités thessaliennes est conditionnée par un mouvement de conquête militaire et par conséquent amorce un processus d’organisation d’un espace nouveau par des communautés qui se veulent égales entre elles.»

57. PEG 95 b ernabé

Marta Oller Guzmán

i ocupar el buit de poder provocat per la mort d’Aquil·les. Encara que en aquesta ocasió la ruta utilitzada per l’heroi sigui marítima, perd el rumb i, impel·lit per vents adversos, fa cap al port d’Èfira, a la Tespròtia, des d’on es dirigeix cap a la Molòssia i n’esdevé el rei; poc temps després, mor a Delfos víctima d’una emboscada58 . En tots dos casos, el llinatge d’Èac a Ftia arriba al seu final amb l’exili i la mort de Neoptòlem, però a partir de l’Andròmaca d’Eurípides (429 aC?) s’introdueix una variant mítica de gran interès, ja que, per primera vegada, Neoptòlem aconsegueix tornar a la seva terra natal i convertir-se en rei de Fàrsal. Un cop allà, té un fill d’Andròmaca, la princesa troiana que s’havia emportat com a botí de guerra, encara que pren per esposa Hermíone, filla de Menelau. Durant una ambaixada de l’Eàcida a Delfos, Hermíone, amb l’ajuda del seu pare, planeja l’assassinat d’Andròmaca i del seu fill, però la troiana es presenta com a suplicant davant de l’estàtua de Tetis i reclama la presència de Peleu. El temor a les represàlies que l’arribada de l’Eàcida poden comportar, empeny Hermíone a fugir amb Orestes. Aleshores, Peleu acudeix al santuari de la deessa marina, on rep la notícia de l’assassinat de Neoptòlem en una emboscada. La mort del seu net el sumeix en una profunda desesperació perquè veu el seu llinatge extingir-se, però apareix Tetis com una dea ex machina i el consola presagiant un nou futur per al fill d’Andròmaca com a fundador de la dinastia molossa59 No hi ha dubte, doncs, que les tradicions mítiques i històriques sobre el passat llegendari de Tessàlia identifiquen el final de la dinastia eàcida a Ftia després de la Guerra de Troia60, just abans de la invasió tessàlia, cosa que podria explicar molt bé per què els tessalis no van mostrar un particular estima envers Aquil·les, llevat de les ambaixades a la tomba de la Tròada, que, com hem vist, són clarament intermitents i estan condicionades per factors externs. En efecte, els enviaments dels teors tessalis responen a dos motius: a

Πηλεῖ. «Neoptòlem, aconsellat per Tetis, fa el camí per terra. Arribat a la Tràcia, troba Odisseu a Maronea. Fa la resta del camí i, quan mor Fènix, l’enterra. Ell arriba fins als molossos, on és reconegut per Peleu». El retorn fallit de Neoptòlem a Ftia sembla una conseqüència de la mort de Pàtrocle, ja que en la versió homèrica ( Il. 19.330-333), Aquil·les, conscient que probablement no tornaria viu a casa, li havia confiat la missió de rescatar Neoptòlem d’Esciros i conduir-lo fins al regne patern.

58. Pind. N. 7.34-37:

«(Neoptòlem) en la seva navegació, va errar la ruta cap a Esciros i, després de vagarejar, van arribar a Èfira. Tanmateix, a Molòssia, hi va regnar poc temps.»

59. Eur. Androm. 1243-1249:

. «Aquesta dona captiva —a Andròmaca, em refereixo—, ha d’establir-se a la terra molossa, ancià, després d’unir-se amb Helen en un matrimoni legítim; i també aquest nen d’aquí, l’únic que queda dels descendents d’Èac, car d’ell han de néixer els reis que, l’un rere l’altre, governaran la Molòssia benaurada.» Sobre aquesta innovació euripídia i el seu significat en la política exterior atenesa, vegeu perret 1946, 25-27.

60. Mili 2015, 266.

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 93

un mandat diví —sigui de l’oracle de Dodona o del mateix Aquil·les— o bé a un interès polític circumstancial.

Sobre les motivacions polítiques, convé fer un esforç per a contextualitzar-les amb precisió. Seguint el relat de Filòstrat, es poden identificar tres moments àlgids per a la promoció del culte d’Aquil·les entre els tessalis: 1r) entre finals del segle vi i principis del v aC, just abans de la Segona Guerra Mèdica (fase 2), quan la reivindicació del llinatge eàcida com a avantpassat comú dels tessalis s’ha volgut explicar com a part del programa polític dels Alèvades; 2n) durant el regnat d’Alexandre el Gran (fase 4), que era descendent d’Aquil·les per part de la seva mare Olimpíada i va demostrar en moltes ocasions la seva particular admiració per l’heroi; i 3r) en el segle iii dC (fase 7, només documentada en la Vida d’Apol·loni), probablement durant el regnat d’Alexandre Sever, quan s’hauria reprès el culte amb l’objectiu de posar fi a la represàlia de l’heroi sobre la producció de porpra tessàlia. Com es pot veure, els tessalis veneraven Aquil·les com a resposta a un estímul polític majoritàriament extern i n’oblidaven el culte tan aviat com aquest estímul s’afeblia o despareixia. Sembla, doncs, que no hi va haver una veneració genuïna dels tessalis envers Aquil·les, sinó una de condicionada per les circumstàncies històriques i pels vaivens de la política exterior de les ciutats i la confederació tessàlies.

Un testimoni indirecte del record intermitent d’Aquil·les entre els tessalis es troba en les encunyacions monetàries que van utilitzar la imatge de l’heroi com a tipus. Tot i que la iconografia d’aquestes monedes en cap cas demostra l’existència d’una veneració real de l’heroi, sí que posa de manifest la reivindicació del paper d’Aquil·les en la història miticollegendària d’aquestes localitats i, sobretot, en la definició de la seva identitat ètnica i política.

5. Aquil·les en les encunyacions tessàlies

La figura d’Aquil·les es troba representada amb força probabilitat en monedes d’època hel·lenística de les ciutats tessàlies de Fàrsal, Larisa Cremaste i Peuma, i amb tota certesa en algunes de les emissions de la Confederació tessàlia durant l’imperi d’Adrià. Anem a veure-les.

5.1. Fàrsal. La ciutat de Fàrsal estava situada a la Ftiòtida (fig. 6), la tètrada que s’ha volgut associar amb l’antic reialme de Ftia 61. La ciutat va viure un període de particular esplendor cap a la meitat del segle iv aC gràcies al favor que va obtenir de Filip II com a recompensa per l’ajut que Dàoc i Trasideu de Fàrsal li havien brindat62. En aquest mateix moment, la ciutat va encunyar monedes de bronze amb la representació d’un grup eqüestre en el revers,

61. stählin 1924: 136 i spanos 2025 62. pause-dreyer 1975, 51.

Marta Oller Guzmán

que ha estat identificat com una estàtua d’Aquil·les i Pàtrocle (fig. 2)63. A la imatge, s’hi pot veure, dalt d’un cavall, un guerrer vestit amb casc i cuirassa que branda un flagell —o una altra mena d’arma ofensiva— a la mà dreta; darrere de l’animal, es distingeix el perfil d’un soldat d’infanteria que també porta un flagell damunt l’espatlla. A més d’aquestes tres figures, en algunes monedes el genet envesteix un segon soldat d’infanteria situat dempeus al davant del cavall. Per a la identificació d’aquesta imatge, els estudiosos remeten a un passatge de Pausànias on s’esmenta l’ofrena d’una estàtua per part de la ciutat de Fàrsal al santuari de Delfos en què es veia Aquil·les dalt d’un cavall i Pàtrocle corrent al seu costat, un conjunt escultòric molt semblant al tipus monetari analitzat64 . Val a dir que la ciutat de Fàrsal estava particularment relacionada no pas amb Aquil·les, sinó amb Tetis. Molt a la vora, al nordest de la ciutat, hi havia un Tetidèon que Eurípides esmenta en diverses ocasions a la tragèdia Andròmaca65. A més a més, Fàrsal era considerada la pàtria d’Aquil·les66, de manera que resulta versemblant que hi hagués una veneració conjunta de l’heroi i la seva mare Tetis. Ja hem dit més amunt que en tenim altres exemples ben documentats a Apol·lònia d’Il·líria, Òlbia Pòntica i Èritres 67. La iconografía d’aquestes monedes seria un testimoni indirecte de la rellevància que va assolir en aquest període l’heroi Aquil·les, reivindicat com a il·lustre avantpassat de la ciutat68

5.2. Larisa Cremaste. En temps de Demetri Poliorcetes (302-286 aC), Larisa Cremaste, situada a la regió meridional de l’Acaia Ftiòtida, va encunyar monedes de bronze amb la representació del perfil del cap d’un jove, a l’anvers, i una Nereida sobre un hipocamp, al revers (fig. 3). Els estudiosos69 han proposat identificar aquestes figures amb Aquil·les i Tetis. En el rostre d’Aquilles, fins i tot s’ha volgut veure una influència de la iconografia d’Alexandre

63. pause-dreyer 1975, 51-52 i MoustaKa 1983, 61. En un estudi recent, lavva (2001, 46, 211, 220-234, làm. xiii-XVI) documenta totes les sèries que tenen aquest tipus en el revers i en situa l’inici entre el 424 i el 405/4 aC.

64. Paus. 10.13.5:

{καὶ} τῷ ἵππῳ. «Els farsalis van consagrar-hi una estàtua d’Aquil·les a cavall i Pàtrocle corrent al seu costat.»

65. Fàrsal és la localitat on es desenvolupa la trama. En la tragèdia, el recinte sagrat del Θετίδειον s’esmenta en diferents ocasions, tot incidint en l’altar i el temple dedicats a la Nereida (Eur. Androm., vv. 20, 161-162, 246, 253, 565). També Estrabó (9.5.6) identifica el Tetidèon en un lloc proper a Fàrsal. Esteve de Bizanci, s.v. Θεστίδειον, explica que el topònim va canviar d’una forma inicial Testidèon, amb sigma, a Tetidèon, sense sigma, a partir del nom de Tetis ( ἀπὸ Θέτιδος). Sobre el canvi de nom i el seu possible significat polític, vegeu sordi 1958, 70-77.

66. Luc. 6.350: regnum Pharsalos Achillis. Vegeu també Mili 2015, 175-176.

67. Vegeu la nota 25 en aquest mateix article.

68. En aquest sentit, és pertinent esmentar la troballa de fins a dues inscripcions dedicades a Homer per part de la ciutat de Fàrsal i datades del mateix segle iv aC, vegeu rönnlund 2024.

69. pause-dreyer 1975, 54-57 i MoustaKa 1983, 62-63.

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 95 (nas recte, front ample, llavis carnosos, ulls grans i cabells abundants), cosa que suposaria un veritable triomf propagandístic per al rei macedoni en la seva buscada identificació amb l’heroi70. Pel que fa a la representació de Tetis, el motiu d’una Nereida cavalcant sobre un hipocamp és un tema recurrent en l’art grec71, però l’escut que la deessa sosté a les mans remet a l’episodi del transport de les armes d’Aquil·les, un tema que va ser tractat per Homer i que Èsquil va reprendre a la trilogia Mirmídons, Nereides i Frigis72. La inscripció AX de l’escut podria referir-se al nom d’Aquil·les, el destinatari de les armes 73 , però resulta més versemblant que es tracti del monograma per Ἀχ(αίων), en relació amb l’Acaia Ftiòtida74, a la qual pertanyia Larisa Cremaste (fig. 6). La tria d’aquest tipus monetari sembla posar en relleu els llaços històrics que unien el Pelida amb aquesta regió tessàlica, que també es reivindicava com a hereva del llegendari regne de Ftia75. El moment era realment propici, ja que l’any 302 aC la ciutat, que havia estat un fort macedoni durant el període dels Diàdocs, va ser presa per Demetri Poliorcetes i va recuperar la seva autonomia76. Tot i que no hi ha dades que ho corroborin, és probable que l’emissió tingués per objectiu legitimar aquesta autonomia, recentment conquerida, mitjançant dues figures mítiques fortament arrelades al passat llegendari de la regió però amb un evident significat identitari tant per a la dinastia argèada macedònica com, una mica més tard, per a Pirros, rei de l’Epir. Larisa Cremaste es presentaria, doncs, com una ciutat tan o més genuïnament emparentada amb el llinatge d’Aquil·les que les altres.

5.3. Peuma. La ciutat de Peuma, situada també a l’Acaia Ftiòtida, va encunyar a partir del 302 aC una sèrie de monedes de bronze, molt rares, en què es pot apreciar, a l’anvers, el cap d’una persona jove, a la dreta, amb els cabells curts i engalanats amb una corona (fig. 4). S’ha proposat que es tracti d’una imatge d’Aquil·les, però no es pot descartar que es tracti de Tetis o d’una nimfa. Al revers, es pot llegir la llegenda ΠΕΥΜΑΤΙΩΝ i el mateix monograma AX que es troba en les encunyacions de Larisa Cremaste77 .

5.4. Confederació tessàlia. Entre els anys 117 i 138 dC, sota l’imperi d’Adrià, la Confederació tessàlia va encunyar monedes de bronze amb la representació del cap d’Aquil·les, sota una aparença marcadament marcial i severa (fig. 5). Sobre la identitat de la figura no hi ha cap dubte, ja que la llegenda reprodueix el seu nom (ΑΧΙΛΛΕΥΣ). En algunes sèries, juntament amb la imatge de l’heroi, pot constar-hi un antropònim masculí que ha estat inter-

70. heyMan 1968 i ghedini 1994, 302-304.

71. gang 1907.

72. Sobre la trilogia, vegeu MichelaKis 2002, 53-57.

73. gang 1907, 26.

74. pause-dreyer 1975, 55.

75. graninger 2011, 19.

76. pause-dreyer 1975, 56-57.

77. pause-dreyer 1975, 57-59.

Marta Oller Guzmán

pretat com el nom de l’estrateg epònim del κοινόν, aleshores amb seu a la ciutat de Larisa 78. Es desconeix per quin motiu va ser utilitzada la imatge d’Aquil·les en aquestes sèries de monedes, per bé que alguns estudiosos proposen relacionar-ne l’emissió amb la visita de l’emperador Adrià a la Tessàlia, durant una de les seves múltiples estades a Grècia 79. Adrià sempre va manifestar la seva admiració per la civilització grega —inclinació que li va valdre fins i tot el sobrenom de Graeculus “petit grec”— i, encara que, segons sembla, apreciava mitjanament Homer, la fascinació que sentia pels fets descrits a l’epopeia troiana el va portar a visitar la tomba d’Aquil·les a Sigèon 80 i fins i tot a compondre un epigrama en el seu honor81. En aquest context, resulta versemblant considerar l’encunyació d’aquestes monedes com una estratègia política dels tessalis orientada a assolir el favor de l’emperador filohel·lè.

El conjunt d’aquestes monedes demostren, a parer nostre, l’oportunisme amb què la imatge d’Aquil·les i de la seva biografia mítica van ser utilitzats per part de les ciutats tessàlies, sobretot a partir del segle iv aC. Quatre personatges històrics semblen emmarcar les emissions: Filip II i, més probablement, el seu fill, Alexandre III, en el cas de Fàrsal; Demetri Poliorcetes, per a les ciutats de Larisa Cremaste i Peuma; i Adrià, per a la Confederació Tessàlia. Novament, veiem com són les circumstàncies històriques externes les que empenyen els tessalis a rescatar la figura d’Aquil·les del seu passat llegendari per tal de reivindicar i legitimar una ancestral identitat aquea al servei de les estratègies polítiques del moment.

6. Breus reflexions finals

La història de les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les és un episodi central en l’Heroic de Filòstrat, en la mesura que fonamenta l’argumentació del vinyataire en relació amb el poder real dels herois i la necessitat de continuar venerant-los com en els temps passats. Així, el duríssim càstig que, segons Filòstrat, Aquil·les va infligir als tessalis per haver desatès el seu culte s’alça com un advertiment seriós envers tots aquells que, com el fenici, han perdut la fe en els herois. L’exemple dels tessalis, amb la seva inconstant veneració envers el Pelida, il·lustra perfectament la importància de preservar els cultes heroics i, molt particularment, el d’Aquil·les, un heroi iracund i perillós fins i tot més enllà de la mort.

La recerca de l’exemplaritat és, sens dubte, l’objectiu principal amb què Filòstrat rememora la història de les ambaixades, però secundàriament, a través del seu relat, percebem el difícil encaix que va tenir l’heroi aqueu en la

78. pause-dreyer 1975, 67-68.

79. pause-dreyer 1975: 68.

80. oller guzMán 2004, 154. Per a les visites a Ílion, verMeule iii 1995.

81. Vegeu bühler 1978.

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 97

memòria col·lectiva dels tessalis: en efecte, hem intentat demostrar que les ciutats tessàlies, per separat o confederades, van reivindicar la figura d’Aquilles només en moments puntuals, quan les circumstàncies polítiques afavorien o propiciaven la seva identificació amb un passat aqueu molt llunyà, quan la plana Tessàlia estava habitada no pas per tessalis, sinó pels herois de la Guerra de Troia i els seus llinatges gloriosos.

Certament, Filòstrat assenyala alguns d’aquests moments: just abans de la Segona Guerra Mèdica, durant el regnat d’Alexandre el Gran i durant l’imperi d’Alexandre Sever. L’anàlisi de les emissions monetàries tessàlies amb la figura de l’heroi coincidiria pel que fa al període de l’expansió macedònia, però encara hi afegiria dos moments més: sota el regnat de Demetri Poliorcetes i, amb tota certesa, durant l’imperi d’Adrià. En tots aquests contextos els tessalis s’haurien projectat com a descendents legítims d’Aquil·les en el marc d’una estratègia política orientada a aconseguir una posició avantatjosa en l’escaquer polític internacional. Les ambaixades a la Tròada, si realment van existir, haurien format part d’aquesta reivindicació oportunista d’Aquil·les i, precisament per això, són descrites com a inestables i intermitents. Les fonts literàries i numismàtiques ens duen a pensar que els tessalis, més que no pas sentir una veritable i genuïna veneració envers Aquil·les, es van servir d’aquest heroi de renom panhel·lènic com un instrument de propaganda i legitimació política en les seves relacions exteriors, presentant-lo ara sí, ara no, com una figura clau en la configuració de la seva identitat ancestral.

bibliografia

e.b. aitKen 2004, «Why a Phoenician? A Proposal for the Historical Occasion for the Heroikos», in aitKen; Maclean 2004, pp. 267-284.

e.b. aitKen; J.K.b. Maclean (eds.) 2004, Philostratus’s Heroikos. Religion and Cultural Identity in the Third Century C.E., Atlanta.

e aston 2009, «Thetis and Cheiron in Thessaly», Kernos 22, pp. 83-107.

E. aston 2024, Blessed Thessaly. The Identities of a Place and Its People from the Archaic Period to the Hellenistic, Liverpool. r beeKes 2010, Etymological Dictionary of Greek, Leiden & Boston.

a. beschorner 1999, Helden und Heroen, Homer und Caracalla. Übersetzung, Kommentar und Interpretationen zum Heroikos des Flavios Philostratos, Bari.

p. borgeaud 1995, «Notes sur le Sépias. Mythe et histoire», Kernos 8, pp. 23-29.

E. bowie 2009, «Philostratus: the life of a sophist», in e bowie; J. elsner (eds.), Philostratus, Cambridge & New York.

a. brelich 1958, Gli eroi greci. Un problema storico-religioso, Roma.

W. b ühler 1978, «Ein inbekanntes, Kaiser Hadrian zugeschriebenes Epigramm», ZPE 31, pp. 55-60.

J. S. burgess 2009, The Death and Afterlife of Achilles, Baltimore, MD.

Marta Oller Guzmán

d burton 2016, «Immortal Achilles», G&R, Second Series, 63/1, pp. 1-28.

g. d aux 1949, «Un règlement cultuel d’Andros: (V ème s. av. J-C.)», Hesperia 18/1, pp. 58-72.

l de lannoy 1977, Flavius Philostratus, Heroicus, Leipzig

l. de lannoy 1997, «Le problème des Philostrate (État de la question)», in W. h aase ; h t e M porini (eds.), Aufst ie g und N ie dergang der Römischen Welt, II, 34.3, 2363-2449.

J.-c. decourt 1990, La vallée de l’Énipeus en Thessalie. Étude de topographie et de géographie antique. Suppl. BCH 21, Paris.

J.-c. decourt 1995, Inscriptions de Thessalie. I. Les cités de la vallée de l’Énipeus, Athènes.

M. dillon 1997, Pilgrims and Pilgrimage in Ancient Greece, London.

n. M. diMitrova 2008, Theoroi and Initiates in Samothrace. The Epigraphical Evidence, Princeton, New Jersey.

g eKroth 2002, The Sacrificial Rituals of Greek Hero-cults in the Archaic to the Early Hellenistic Periods. Liège.

s follet 2004, «Philostratus’s Heroikos and the Regions of the Northern Aegean», in AitKen; Maclean 2004, pp. 221-235.

s. follet 2017, Philostrate. Sur les héros, Paris.

J. fontenrose 1978, The Delphic Oracle. Its Responses and Operations with a Catalogue of Responses, Berkeley, Los Angeles & London.

w. gang 1907, Nereiden auf Seetieren. Weimar.

f ghedini 1994, «la fortuna del mito di Achille nella propaganda tardo republicana ed imperiale» Latomus 53/2, pp. 297-316.

p . g ou K ows K i 1978, Essai sur les origines du mythe d’Alexandre (336-270 a.C.). I: Les origines politiques, Nancy.

d. graninger 2011, Cult and Koinon in Hellenistic Thessaly, Leiden & Boston.

p. grossardt 2006, Einführung, Übersetzung und Kommentar zum Heroikos von Flavius Philostrat, 1-2, Basel.

b. helly 1973, Gonnoi. I. La cité et son histoire, Amsterdam.

B. Helly (2006a), L’état Thessalien. Aleuas le Roux, les tétrades et les tagoi, Lyon.

B. H elly (2006b), «Décret de Larisa pour Bombos, fils d’Alkaios, et pour Leukios, fils de Nikasias, citoyens d’Alexandrie de Troade (ca 150 av. J.-C.)», Chiron 36, pp. 171-203.

c heyMan 1968, «Achille-Alexandre sur les monnaies de Larissa Cremaste en Thessalie», Studia Hellenistica 16, pp. 115-125.

c p Jones 2001, «Philostratus’ Heroikos and its setting in reality», JHS 121, pp. 141-149.

s. lavva 2001, Die Münzprägung von Pharsalos, Saarbrücken.

é lhôte 2006, Les lamelles oraculaires de Dodone, Genève.

J.K.b. Maclean; e.b. aitKen 2002, Flavius Philostratus: On Heroes, Atlanta.

T. Mantero 1966, Ricerche sull’ Heroikos di Filostrato, Genova.

M. Mendoza 2022, «The Thessalian Lobby», in M. Mendoza; b antela-bernárdez (eds.), The Impact of Alexander’s conq ue st. Subjects, conq ue red and chroniclers, Alcalá de Henares, pp. 75-96.

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 99

F. M estre 1996, Filóstrato Heroi co, Gimnástico, Descripcio nes de cua dros Calístrato. Descripciones, Madrid.

p. MichelaKis 2002, Achilles in Greek Tragedy, Cambridge.

M. Mili 2015, Religion and Society in Ancient Thessaly, Oxford.

a. MoustaKa 1983, Kulte und Mythen auf Thessalischen Münzen, Würzburg. g nagy 2013, The Ancient Greek Hero in 24 hours, Cambridge & London.

M. oller guzMán 2004, Orígenes y desarrollo del culto de Aquiles en la Antigüedad. Recopilación y estudio de fuentes, Tesis Doctoral, UAB, Bellaterra.

M. oller guzMán 2007, «El culto de Aquiles en Eritras a la luz de la documentación epigráfica y literaria», in M. Mayer; g. baratta; a. guzMán (eds.), XII Congressus Internationalis Epigraphiae Graecae et Latinae: Provinciae Imperii Romani inscriptionibus descriptae: Barcelona, 3-8 Septembris 2002. Monografies de la Secció Historico-Arqueològica 10, Barcelona, pp. 1055-1060.

M. o ller g uz M án 2008, «Quelques remarques à propos de deux nouvelles dédicaces à Thétis et Achille trouvées à Apollonia d’Illyrie», ZPE 167, pp. 75-80.

M. oller guzMán 2014a, «Fantasmas de Aquiles: epifanías heroicas entre el mito y el culto», Minerva 27, pp. 77-96.

M. oller guzMán 2014b, «Recherches sur la prosopographie des magistrats d’Olbia du Pont d’après les inscriptions pour Achille Pontarchès», in V. coJocaru; a coşKun; M. dana (eds.), Interconnectivity in the Mediterran ea n and Pontic World during the Hellenistic and Roman Perio ds , Cluj-Napoca, pp. 533-555.

h w parKer 1967, The Oracles of Zeus. Dodona. Olympia. Ammon, Oxford.

u. pause-dreyer 1975, Die Heroen des Trojanischen Krieges auf Griechischen Münzen, München.

J. perret 1946, «Néoptolème et les Molosses», REA 48, pp. 5-28.

g. radet 1925, «Les théores thessaliens au tombeau d’Achille», REA 27, pp. 81-93.

M. reinhold 1970, History of Purple as a Status Symbol in Antiquity, Bruxelles.

R. rönnlund 2024, «A tale of two Homers. The discovery and significance of dedications to Homer in Farsala (ancient Pharsalos), Thessaly», ΑURA 7, pp. 217-246.

V. rossi 1997, Filostrato. Eroico, Venezia.

J. rudhardt 19922 , Notions fondamentales de la pensée religieuse et actes constitutifs du culte dans la Grèce classique, Paris.

i. rutherford 2009, «Black sails to Achilles: the Thessalian pilgrimage in Philostratus’ Her oi cus », in e b owie ; J. e lsner (eds.), Philostratus, Cambridge & New York,, pp. 230-247.

i. rutherford 2013, State Pilgrims and Sacred Observers in Ancient Greece: A Study of Theōriā and Theōroi, Cambridge.

s. scullion 2000, «Heroic and Chthonian Sacrifice: New Evidence from Selinous», ZPE 132, pp. 163-171.

100

Marta Oller Guzmán

M. sordi 1956, «La drachma di Aleuas e l’origine di un tipo monetario di Alessandro Magno», AIIN 3, pp. 9-22 [Reimpr. 2002: Scritti di storia greca, Milano, pp. 159-173].

M. sordi 1958, La Lega Tessala fino ad Alessandro Magno, Roma.

v. spanos 2025, «Ancient Phthia & modern Pharsalus: lives parallel or opposite? », Journal of Ancient History and Archaeology 12/1, pp. 3-15.

f stählin 1924, Das Hellenische Thessalien. Landeskundliche und Geschichtliche Beschr ei bung Thessal ie ns in der Hellenischen und Römischen Zeit, Stuttgart.

E. suárez de la torre 1997, «Neoptolemos at Delphi», Kernos 10, pp. 153-176.

a. verbancK-pierard 1989, «Le double culte d’Héraklès: légende ou réalité? », in A.F l aurens (ed.), Entre hommes et d ie ux. Le convive, le héros, le prophète, París, pp. 43-65.

c.c. verMeule III 1995, «Neon Ilion and Ilium Nouum: Kings, Soldiers, Citizens and Tourists at Classical Troy», in J.b carter; s p. Morris (eds.), The Ages of Homer. A Tribute to Emily Townsend Vermeu le , Austin, pp. 467-482.

h d westlaKe 1936, «The Medism of Thessaly», JHS 56/1, pp. 12-24.

t. whitMarsh 2009, «Performing heroics: language, landscape and identity in Philostratus’ Heroicus», in e bowie; J. elsner (eds.), Philostratus, Cambridge & New York,, pp. 205-229.

Figures

Fig. 1: Tessàlia, Larisa. AR Dracma (5.89g, 1h). Anvers: cap d’Alevas, lleugerament inclinat cap a l’esquerra, amb un casc cònic; una destral de doble tall (labrys) al seu darrere; llegenda ΑΛΕΥ. Revers: àguila damunt d’un llamp, cap a la dreta, amb el cap girat cap a l’esquerra; llegendes: ΛΑΡΙΣΑΙΑ i EΛΛΑ. [Imatge cortesia de CNG, Classical Numismatic Group, disponible a: https://www.cngcoins.com/Coin.aspx?CoinID=90668]

Filòstrat i les ambaixades de teors tessalis a la tomba d’Aquil·les 101

Fig. 2: Tessàlia, Fàrsal, principis del segle iv aC. AE Tricalc (21mm, 8.16g, 12h). Anvers: cap d’Atena amb casc, lleugerament a l’esquerra. Revers: cavaller tessali amb casc i quitó curt, brandant un flagell dalt d’un cavall encabritat a la dreta; darrere del cavall, soldat d’infanteria amb un flagell damunt l’espatlla; llegenda: ΦΑΡ[Σ]Α. [Imatge cortesia de CNG Classical Numismatic Group, disponible a: https://www.cngcoins.com/Coin.aspx?CoinID=336863]

Fig. 3: Tessàlia, Larisa Cremaste, ca. 302-286 aC. AE (17mm, 5.60g, 12h). Anvers: Cap d’Aquilles (?) a l’esquerra. Revers: Tetis sobre un hipocamp portant un escut amb la inscripció AX. [Imatge cortesia de CNG Classical Numismatic Group, disponible a: https://www.cngcoins. com/Coin.aspx?CoinID=96594]

Fig. 4: Tessàlia, Peuma, principis del segle iii aC. AE calc (13.5mm, 1.66g, 12h). Anvers: cap de jove (Aquil·les, Tetis, nimfa?) coronat a la dreta. Revers: Monograma AX al bell mig, amb llegenda ΠΕΥΜΑΤΙΩΝ envoltant-lo. [Imatge cortesia de CNG Classical Numismatic Group, disponible a: https://cngcoins.com/Coin.aspx?CoinID=199175#]

Marta Oller Guzmán

Fig. 5: Confederació tessàlia, 117-138 dC, imp. d’Adrià. Æ as (13mm, 3.49 g, 5h). Anvers: cap d’Aquil·les a la dreta, amb un casc àtic amb cresta, decorat amb un Pegas; llegenda: AXIΛΛЄVC. Revers: cavall pasturant; llegenda: ΘΕCCΑΛΩ-Ν. [Imatge cortesia de CNG Classical Numismatic Group, disponible a: https://www.cngcoins.com/Coin.aspx?CoinID=199563#]

Fig. 6. Mapa de l’antiga Tessàlia amb les quatre tètrades: de nord a sud, Hestieòtida, Pelasgiòtida, Tessaliòtida i Ftiòtida. [Imatge extreta de Wikipedia]

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 42 (2026), p. 103-137

ISSN (ed. impresa): 0213-6643

ISSN (ed. electrònica): 2013-9519

DOI: 10.2436/20.2501.01.133

https://revistes.iec.cat/index.php/ITACA

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín a partir del catalán junto con noticias de su biblioteca*

Alejandro Coroleu ICREA–Universitat Autònoma de Barcelona

Julián Solana Pujalte Universidad de Córdoba

In memoriam J.F. Alcina

abstract

This article discusses the contents of Ms. 189 of the Library of the Monastery of Poblet. The document includes translation exercises from Catalan into Latin, which may have been the work of a grammar teacher, perhaps Francesc Marcià, who also lists the holdings of his private library.

K eywords : Teaching, Latin and Catalan, Renaissance, Books and libraries, Erasmus.

* Este trabajo se ha realizado en el marco del proyecto de investigación Los Trastámara de Aragón (1412-1516): circulación libraria y traducciones en su contexto románico y latino (Ministerio de Ciencia e Innovación) con referencia PID2023-146375NB-I00. Queremos expresar nuestro agradecimiento a fray Xavier Guanter por la rapidez con que nos proporcionó una reproducción del manuscrito que estudiamos y por la amabilidad con que ha atendido nuestras consultas relativas a la procedencia y autoría del texto. Le agradecemos también que nos haya permitido reproducir dos imágenes del documento. Damos asimismo las gracias por su inestimable ayuda a los profesores Joan Bellsolell, Manuel Peña y Montserrat Ferrer y a los dos revisores anónimos por sus atinadas observaciones.

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

INTRODUCCIÓN

El documento que presentamos aquí es un libro blanco, libro de notas o codex excerptor iu s , como los que tantos humanistas del Renacimiento recomendaban confeccionar a estudiantes o profesores ( nelles 2007). No faltan testimonios de dicha práctica en la Corona de Aragón, como los volúmenes estudiados por alcina rovira (2016) o el breve libro blanco incluido en los nueve folios iniciales del manuscrito 18 de la Biblioteca Universitaria de Barcelona, que contiene frases en catalán con su correspondiente traducción latina, útiles «per fer bona obra als jóvans affectats en lletres» (f. 2r). De procedencia desconocida, el manuscrito 189 de la Biblioteca del Monasterio de Poblet representa otro ejemplo de la presencia de dichos libros en las tierras de expresión catalana en la primera mitad del siglo xvi. Aunque no se trate de un documento desconocido, el códice no ha suscitado el interés de la crítica, más allá de su inclusión en los catálogos de las diferentes colecciones que configuran la biblioteca del monasterio cisterciense1 .

El manuscrito, en papel y encuadernado en cartulina, mide 150 x 100 mm y consta de 24 folios numerados a lápiz, numeración esta, lógicamente, moderna. Pese a haber sido restaurado, el estado de conservación del manuscrito es dispar: muchas de las páginas pueden leerse sin dificultad, pero el efecto corrosivo de la tinta ha convertido en prácticamente ilegibles algunos folios del documento (14r-v y 19r-v, especialmente).

El códice se divide en dos partes claramente diferenciadas: así los folios 1r23v contienen ejercicios de traducción catalán-latín mientras que las dos últimas páginas (f. 24r-v) albergan el inventario de la biblioteca de Francesc Marcià, de quien solo conocemos su nombre y no hemos podido recabar noticia alguna2 .

En ningún lugar del manuscrito se aporta dato alguno que permita establecer su autoría. Existen, no obstante, a nuestro entender, algunos detalles que pueden servirnos para circunscribirla:

a.- Nos movemos en un ámbito catalanohablante. Es una obviedad que el libro blanco está destinado a un público lector que habla esa lengua, que es también la lengua del autor del libro.

b.- Mención a la ciudad de Barcelona en el texto.

Datos que apuntan a Marcià como autor:

a.- La lengua de Marcià es el catalán, como se evidencia en el íncipit del inventario de su biblioteca.

1. Véanse a este respecto las descripciones de Torné Cubells (1995, 178) y, sobre todo, de Maria Toldrà i Eulàlia Miralles ( duran 2008, 255-56), que puede también consultarse en línea en https://mcem.iec.cat/veure.asp?id_manuscrits=652 (registro núm. 823).

2. La grafía ‘strolotgia’ (f. 7v) podría apuntar a un origen valenciano (o del sur de Cataluña) de una de las manos del manuscrito. Que Marcià emplee el adjetivo ‘xica’ en su inventario («Diornal de forma xicha») y en los ejercicios gramaticales se emplee la forma ‘debaes’ (= ‘debades’, f. 16r), propia del catalán occidental, con la pérdida de la 'd' intervocálica, podría confirmar dicha hipótesis (DCVB s.v. xic, xica 1 y s.v. debades).

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 105

b.- El contenido de la biblioteca de Marcià nos permite identificar a su propietario como un lector de libros fundamentalmente relacionados con la enseñanza de la gramática y la retórica de la lengua latina, actividad estrechamente relacionada con los ejercicios que contiene el libro blanco.

c.- La letra del inventario de Marcià parece ser de la misma mano que la del resto del manuscrito.

d.- Estas tres características de la biblioteca: que su propietario sea un gramático, que se exprese en catalán y que la mano con la que se ha escrito sea la misma que la del libro blanco, hace plausible la hipótesis por la que nos inclinamos: que Marcià sea el autor del libro blanco. Si bien no hay una evidencia directa de ello, todas las evidencias indirectas, a las que acabamos de aludir, apuntan a Marcià, sin que ningún dato lo contradiga. Dicho con otras palabras, la autoría de Marcià nos parece la hipótesis más plausible.

¿Es también Marcià quien ha escrito materialmente el texto? Es difícil establecer con seguridad la autoría material de los textos incluidos en el códice. La letra es humanística cursiva en todo el documento, de la que encontramos dos variantes, una es de trazo laxo y de ductus muy irregular, característica de notas o apuntes como los que nos encontramos en la mayor parte del manuscrito (ff. 1-14v y 19r-23r) y otra es de un trazo más controlado y de un ductus bastante más regular que la anterior (ff. 15r-18v y 24r-v). A pesar de sus diferencias, hay letras de trazo muy similar y a veces idéntico en ambas partes del documento, lo que nos lleva a inclinarnos más bien por la hipótesis de una sola mano que presenta dos variantes que dependen de la pluma y la tinta manejadas y, sobre todo, de la atención y del cuidado con el que se escribe, claramente mayor, por ejemplo, en el último folio del códice, en el que se transcribe el contenido de la biblioteca de Marcià. Podemos encontrar dos ejemplos significativos de lo que decimos en los ff. 23v y 24r-v, reproducidos más abajo. Las líneas 2 a 5 del f. 23v, con su trazo grueso y ductus irregular, se diferencian del f. 24r, que reproduce ese mismo texto con un ductus mucho más regular y controlado, pero aparecen en ambos folios letras de trazo muy similar o casi idéntico («Jo Francesch Marcia», p.e.). Por otra parte, la escritura del fol. 24r, que se inicia con el ductus regular antes mencionado, va transformándose hasta presentar en las últimas siete líneas del f. 24v un aspecto muy similar al del f. 23v.

A falta de una identificación de la escritura de Marcià, parece lo más factible que fuera él quien copiara tanto el libro blanco como la relación de ejemplares que componían su biblioteca.

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

fol. 23v

fol. 24r

fol. 24v

El propósito de este artículo es doble. En la primera parte de nuestro estudio presentamos la edición y el análisis de una selección de los ejercicios gramaticales contenidos en el manuscrito. La segunda sección de nuestro trabajo tiene como objetivo el estudio de la biblioteca privada de Francesc Marcià, para la que proponemos una datación a partir de la identificación de las ediciones de los diversos volúmenes que la integran.

I. UN LIBRO BLANCO DE FRANCESC MARCIÀ CON EJERCICIOS PARA EL APRENDIZAJE ELEMENTAL DEL LATÍN A PARTIR DEL CATALÁN (1540-1550)

Salvo alguna excepción que el lector ya advertirá, ofrecemos aquí una selección de aquellas frases de la primera parte del manuscrito cuya transcripción nos ha parecido completamente segura. La edición catalana separa palabras, puntúa, acentúa y regulariza el uso de mayúsculas según el uso moderno. En el texto latino resolvemos las abreviaturas, puntuamos de acuerdo con los criterios actuales y suplimos las tildes inexistentes. Pasamos también los nombres propios a mayúsculas y regularizamos el uso de i y v, tanto vocálicas como consonánticas. Los diptongos aparecen con frecuencia monoptongados. Siempre que ello sucede, conservamos la forma del manuscrito, sin reconstruir la grafía clásica. Hemos dispuesto el texto marcando entre [...] los saltos y los cambios de foliación.

TEXTO DE LOS EJERCICIOS GRAMATICALES

f. 1 r

Verbum activum prime speciei

Los toros sforsats porten lo carro ponderós rossegant. Gravem currum robusti tauri trahunt.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 107

Los criats adornats acompànyan la sora a la sglésia. Ornati alumni heram in templum ducunt.

[...]

Secunda

Lo deixebla de Anthoni ha omplit lo seu libra de glosas. Anthonii alumnus glosulis codicem implevit.

f. 1v

Lo veguer acussa los ladres de molts crims. Innumeris criminibus praetor fures incusat.

[...]

f. 2r

Un homa de la terra stima més una pardiu que no sa muller.

Hortulanus idem homo pluris perdicem quam coniugem fert.

[...]

Tertia

Los arbres florits donaran bona holor alls qui passèjan entre las flos. Inter flores deambulantibus fronde arbores ingentem spirabunt redolentiam.

[...f. 2v...]

f. 3r

[...]

Quarta

Las didas ensenyaran alls infants les paraules imperfetas. Blesa verba nutrices infantibus docent.

[...]

f. 3v

[...]

En las guerras troyanas lo sforsat Eneas senyia lo seu cos en les armes loents. Magna virtute Eneas in bello Troiano corpus suum miranda tella [sic] cingebat.

[...]

Quinta

[...f. 4r...]

f. 4v

Jo he cambiats los meus guants ab un libra nou. Recenti libro maniculas meas mutuavi [sic].

Sexta

[...]

De verbis passivis prima species

f. 5r

La verginitat és amada en gran manera per las donzellas castas.

A puellis castis eximie amatur virginitas.

Los ciutadans ab gran alegria abitan las ciutats. Urbes magna iocunditate a civibus incoluntur.

Secunda

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

[...]

Los camps cultivats seran complits de flos en lo temps de la primavera.

f. 5v

Culti agri tempore veris floribus implebuntur Aprilis mensis apricitate.

Ab major preu és tinguda la bondat vuy en dia per los pobres que no per los richs.

Plus odie a pauperibus apreciatur probitas quam a divitibus.

Tertia

[...]

f. 6r

Los dinés éran prestats alls menestralls per los mercadés.

Pecunie mutuabantur opificibus a mercatoribus.

Quarta species

Los minyons són ensenyats los preceptas de grammàtica per lo mestra.

Grammatice precepta pueris docentur a preceptore.

La ciència dells órdens serà demanada al bisba per molts scolars.

Ordinum facultates episcopum [sic] postulabuntur a multis scolaribus.

[...]

f. 6v

[...]

Eneas va esser armat ab las armas resplandents per los criats.

Eneas arma lucida a suis alumnis affictus fuerat.

[...]

Quinta species

[...]

f. 7r

Los animalls silvestras són previts per los pastós ab lo bastó.

Silvestria animalia baculo a pastoribus providentur3 .

Molts affronts són fets alls jóvans per las malas donas. Variis favoribus a meratricibus [sic] officiuntur iuvenes.

[...]

f. 7v

Los arbres son stats desfullats delas fullas per lo fret dell hiver.

Arbores a frigore hiberno frondibus spoliate fuerunt.

Sexta

La art de la strolotgia és hoïda per los metges de doctós excel·lens. Astronomiai ars a medicis auditur ab inclitis doctoribus.

[...]

f. 8r

3. En este caso el verbo latino ‘providere’ puede entenderse con el significado de ‘atender, cuidar de’, acepción que el original catalán (DCVB, s.v. preveure) no parece recoger.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 109

Les pomes verdas són stades collidas per les mans dells minyons. Prematura poma manibus puerorum ex arbore collecta fuerunt.

[...]

Verba reciproca

Los bandolés de la montanya són tinguts per hommas sforsats. Montani pirati [sic] viri habentur fortissimi.

Jo só scrit ric en lo libra dells mercadés.

Ego scribor dives in libro mercatorum.

La germana del Joan era anomenada religiosa entre las monjas.

f. 8v

Ioannis soror appellabatur religiosa inter moniales.

[...]

Verbum neutrum et prima species

Lo pobla menut donarà lor alls més potents alls quals sos criats servèixan.

Vulgus redet potentioribus quibus alumpni [sic] serviunt.

[...]

f. 9r

Los dexeblas ganosos de doctrina obehiran al mestra quant los amonestarà que studian.

Discipuli doctrina avidi preceptori eos studere admonenti obtemperabunt.

[...]

f. 9v

[...]

Los càrmens sonarosos agradaven molt a les orellas dells poetas.

Vatum auribus canora carmina eximie placebant.

Grans difficultats vénan a l’encontra en aquells qui regiran lo dret civill. Ius civile revolventibus ingentes occurrunt difficultates.

Secunda

f. 10r

La fortuna enganyosa affavoreix algunas voltes als mals hòmans perquè enaprés se puga burlar d’ells.

Interdum cupit malis fortuna favere ut illis fallax deinde illudere valeat.

Les didas agricioses complauran alls infants patits amb moltas [ sic] affalagaments.

Lepide nutrices infantulis aduc [sic] teneris variis lenoniciis indulgebunt.

[...]

f. 10v

La pobresa inimiga de virtut ha envestit los vells los qualls no han fet bondat en la joventut.

Virtutis inimica egestas senibus invasit qui olim probitati neutiquam invaserunt.

110

[...]

f. 11r

[...]

Tertia species f. 11v

[...]

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

Los ànimos inflamats dells jòvens moltes vegades cremaran per lo desig de alguna cosa.

Alicuius rei aviditate iuvenum inflamati animi sepissime ardent.

Les fullas verdas dell arbre se sèquan per lo vent fret. Arborum frondes virides frigido vento arescunt.

L’aygua calenta de la font se refredarà per lo gel dell hiver. Hiemis gelu fontis aqua calida frigebit.

Los sagadós cansats suaran per la calor del soll. Ardentis solis calore defessi messores sudabunt.

f. 12r

Los altars segrats de Apol·lo se scalfaran cad·any per lo ensens de Aràbia. Apollinis altaria sacrata ture Sabeo quolibet anno calebunt.

[...]

Quarta

Los ladres famosos seran bandejats del regna per los officialls de l’emperador. Imperatoris ab officialibus celebres fures ex regno exulabuntur.

[...]

Quinta species

f. 12v

Los animalls qui volen alegrament viuran en la regió de l’ayra. Letanter volantia in aeris regione animalia vivent.

f. 13 r

[…]

Los fadrins doctas han mester totas las hobras que ha compostas Herasmo. Cunctis adolescentibus omnibus operibus que Erasmus scripsit opus est.

[…]

[…f. 13v…]

f. 14 r

[…]

Los anamorats ardentment aman les donzellas. Vehementer amatores ardent puellas.

f. 14 v

Dintra pochs dias lo rey de [Fr]ansa arriberà a Barçelona. Intra breves dies Gallicus rex Barcinonem adveniet.

[...]

f. 15r

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 111

[...]

Los qui ténan hostal acúllan moltas maneras de gent.

Cauponam exercentes varia hominum genera recipient.

[Al margen: exercere cauponam pro tenere hospitium]

Lo confessor netega les ànimes dells pecadós ab la penitèntia.

f. 15v

Pecatores mentes confessarius penitentia mundat.

[...]

Altra compta farem dessí en la que no havem fins assí pus festas són pasades.

Aliam posthac habebimus rationem quam antehac habuimus postquam festa tempora abierunt.

f. 16r

Contièntia tinc de alguns studians qui pèrdan lo temp[s] endebaes.

Religio est mihi quorundam scolasticorum qui tempus inaniter conterunt.

[Al margen: religio est mihi pro ego facerem contientiam]

Ab duas paraules jo·t diré lo meu desliber.

Propositum meum paucis ipse revelabo.

[...]

f. 16v

[...]

Més saborosos són a la boca los animals dels boscatges que no de l’aygua.

Animantia silvestria dulcius ori sapiunt quam aquatilia.

[...]

[...f. 17r...]

f. 17v

[...]

Quant lo barber te feyia la barba ab lo rasor, tu seyias en la cadira.

Dum tonsor navacula mentum tibi radebat, tu in sella sedebas.

Vuy abans de dia jo en mal·ora só partit de casa y he perduts los libras per al camý.

Ante lucem hodie non augurato domum [sic] exivi atque inter eundum libros amisi.

f. 18r

Undecima species

Què és axò que portes deval la xella que fa tan gran tomó?

Quid illud quod aufers sub axilla quod tantum ostendit ostentat tumorem?

Hen quin pas de la Sagrada Scriptura as notat aquestos preceptas?

In quo Sacre Pagine loco hec annotasti precepta?

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

Si tu volls, jo t’amostraré en quina manera auràs uns gans per no res. Quo pacto maximas grates habebis, si vis, ipse docebo.

f. 18v

Cert cosa lega és de ésser hoïda considerar la tua perfídia. Turpe auditu [ut audiatur supra lin .] est profecto tuam perpendere tenacitatem.

Tu per cert ja és àbill de hoir la licó de [pr...].

Capax enimvero es auditu [sic] lectionis [parti...].

N’Anthoni s’és aixit del gove regimen de la ciutat. Rei publice ex gubernatu Anthonius recessit.

Les tuas peraules no són acostades a les mias orelles. Verba tua procul ab auditu meo fuerunt.

[...f. 19r-v...]

[...f. 20r...]

f. 20v

[...]

Lo emparador tantost despadirà tots los soldats. Omnes milites dictator statim exautorabit [sic].

[...]

De tots los animals que volen ninguny fa tant diligent com és l’abella.

f. 21r

Omnium volucrum nulla est perinde officiosa atque apis.

Nou anys stiguí en la guerra que may aguí milor temps. Bellum novem annos incolui porro felicius inque ullo tempore vixi.

Cada volta que los soldats ponen combat, se fa gran mortandat de gents. Toties milites in prelio concurrunt, multa gentium fit strages.

Tu quasi tostemps feràs remor entre los altres; no és marevella si tots te volen mal.

Propemodum semper in alios multaris nimis, cum omnes te odio habent. [Al margen: Multor aris vol dir feràs remor ita de multator multatoris] f. 21v

[...]

Si vols ésser bo, aparta’t de las companyias dells dolents. Si cupis studiosus evadere, sceleratorum comestes [sic] caveto.

Deligentment guardaràs la tua ànima del pecat. Anime tue vigilanter a peccato cavebis.

[...f. 22r-v...]

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 113

f. 23r

[...]

Del cell devàllan totas las gràcias, per ço davem ésser devots envés Déu. Cuncta bona a celo emanant, proinde in Deum mentem convertamus.

COMENTARIO

Los ejercicios gramaticales aquí editados tienen toda la apariencia de un borrador, en el que no faltan las tachaduras y alguna nota al margen. A lo largo del documento el grado de dificultad de los ejercicios va en aumento, partiendo de frases muy sencillas (apenas con sujeto, verbo y complemento directo) hasta llegar a oraciones más complejas. En una primera secuencia de ejercicios (ff. 1r-14v) la terminología gramatical utilizada coincide rigurosamente con la empleada por Antonio de Nebrija en el libro cuarto de sus Introduct io nes latinae , dedicado a la construcción de las ocho partes de la oración4. Así la primera serie de ejercicios bilingües corresponde al capítulo primero nebrisense, centrado en los verbos activos («Verbum activum prime speciei» y ‘species’ sucesivas, sánchez salor et al. 2022: 569-95). Le siguen las seis ‘species’ del capítulo segundo, sobre los verbos pasivos («De verbis passivis prima species», sánchez salor et al 2022: 595-98) y los verbos recíprocos («Verba reciproca», sánchez salor et al. 2022: 598-99). Cierra esta serie de ejercicios una extensa sección que se ocupa de los verbos neutros («Verbum neutrum et prima species» y sucesivas, sánchez salor et al. 2022: 599-621). Las correspondencias con la gramática de Nebrija son, en muchos casos, exactas. Consignamos aquí varios ejemplos de dicha práctica. Según Nebrija, en la cuarta categoría de los verbos activos (aquellos que rigen doble acusativo) se encuentra también ‘cingo’, aunque es más frecuente que el complemento instrumental con el que se ciñe una parte del cuerpo requiera un ablativo. En el f. 3v los ejercicios gramaticales siguen a Nebrija y se aduce un ejemplo en el que el verbo ‘cingere’ se combina con un doble acusativo («Magna virtute Eneas in bello Troiano corpus suum miranda tella cingebat.»). Por otra parte, en el capítulo segundo del libro IV de las Introductiones latinae de Nebrija, los verbos pasivos comprenden también los verbos recíprocos, «quae dicuntur vocativa» (sánchez salor et al 2022: 597). De acuerdo con el criterio y la nomenclatura nebrisenses, los ejercicios gramaticales de nuestro manuscrito aclaran el uso de formas como ‘habeor’, ‘scribor’ o ‘appellor’ (f. 8r-v), verbos todos ellos que recoge también Nebrija ( sánchez salor et al. 2022: 599). En los ff. 10r-11r la segunda categoría de los verbos neutros se ilustra con frases en las que se emplean verbos como ‘faveo’, ‘indulgeo’ o ‘invado’, que, como señala el propio Nebrija, «post se construuntur cum dativo» (sánchez salor et al. 2022: 610). Las parejas de frases que cierran la sección dedicada a los ver-

4. A lo largo de nuestro trabajo citamos la gramática de Nebrija según la edición de sánchez salor et al 2022. En dicha edición el libro IV ocupa las pp. 563-726.

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

bos neutros (f. 14r-v) corresponden a casos especiales del acusativo (por ejemplo, en combinación con el verbo ‘ardeo’ o en los casos en los que pueden utilizarse indistintamente un acusativo de duración o un ablativo). Resulta significativo que Nebrija cierre el capítulo tercero del libro IV de sus Introductiones latinae precisamente con ejemplos semejantes5. Una vez repasada la morfología verbal, a partir del f. 15r la mano vuelve a cambiar y las parejas de frases catalán-latín ya no parecen ceñirse rigurosamente al orden de la gramática de Nebrija. La materia en estas páginas resulta más variada y encontramos ya oraciones subordinadas de relativo, condicionales o temporales, aunque todas ellas sean de estructura más bien sencilla. En algunos casos resulta fácil determinar cuál es el fenómeno gramatical que se quiere ilustrar, toda vez que los grupos de binomios aparecen separados con el símbolo +. Así, por ejemplo, en los ff. 18 r y 18v a un grupo de parejas que ayuda a entender la formación de oraciones interrogativas directas e indirectas le sigue una serie de frases bilingües sobre el uso del supino. Las frases parecen ser invención original del autor y el proceso de traducción procede siempre de la lengua catalana a la latina. Aun así, por lo menos en dos casos concretos podemos deducir que una fuente latina ha servido de modelo para la frase catalana, que, a su vez, ha sido versionada en latín. En la frase «Los minyons són ensenyats los preceptas de grammàtica per lo mestra.» (f. 6r) se calca la construcción de doble acusativo latino (que a continuacuión se traduce por «Grammatice precepta pueris docentur a preceptore.»), generándose así una frase que no es gramaticalmente correcta en catalán. En el f. 12r las palabras virgilianas «…centumque Sabaeo / ture calent arae…» (Aen. I, 416-17) son, sin duda alguna, las que inspiran la frase catalana «Los altars segrats de Apol·lo se scalfaran cad·any per lo ensens de Aràbia.», cuya traducción latina reza «Apollinis altaria sacrata ture Sabeo quolibet anno calebunt.».

La retroversión tiende a la literalidad. Por regla general el traductor latino procura recoger los matices léxicos de las palabras originales, de acuerdo con los repertorios lexicográficos de la época, como el Vocabularius de Nebrija, en la traducción catalana de Gabriel Busa (Barcelona, 1507), que aquí citamos6. Se distingue, por ejemplo, entre «infants patits» (‘infantuli’), ‘infants’ (‘infantes’), ‘minyons’ (‘pueri’), ‘fadrins’ (‘adolescentes’) y ‘iuvenes’ (‘jóvans’), y la palabra ‘strolotgia’ (‘astrologia’), que en catalán antiguo designaba también la ciencia que estudia las posiciones y movimientos de los astros (DCVB, s.v. astrologia 1), se traduce correctamente por ‘astronomia[i]’. De acuerdo con los reperto-

5. sánchez salor et al 2022, 620: «Praeterea nullum esse verbum quod non cum accusativo vel ablativo significanti tempus indifferenter construi possit, ut “doceo te grammaticam tres annos” vel “tribuis annis”. Praeterea complura esse verba neutra absoluta quae figurate accusativo iungi possunt, ut “Depereo virginem” (cf. Ter. Heaut. 525) et quod Vergilius dixit “Corydon ardebat Alexin” (cf. Verg. Ecl. 2, 1)». En la nota a este último pasaje virgiliano Nebrija aclara el significado del verbo ardeo («Vergilius in Bucolicis: “Formosum pastor Corydon ardebat” Alexin. pro ardenter amabat»), sentido éste que recogen también los ejercicios gramaticales, tanto en el original catalán como en la traducción latina.

6. Hemos consultado el ejemplar de la Biblioteca de Catalunya, 10-VI-8.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 115 rios lexicográficos de la época, los sustantivos ‘opifices’ y ‘praetor’ recogen el sentido de las palabras originales ‘menestralls’ y ‘veguer’, término este propio del lenguaje administrativo de la Corona de Aragón (DCVB, s.v. veguer). En ocasiones el traductor se permite, sin embargo, algunas licencias. Así, por ejemplo, no se respetan siempre los tiempos verbales (‘ensenyaran’ y ‘cremaran’ en futuro, pero traducidos por los presentes ‘docent’ y ‘ardent’). A lo largo de los ejercicios parece imperar un cierto eclecticismo. Unas veces el latín reduce la variedad semántica del catalán («Ab major preu» por ‘plus’, «donara lor» por ‘redet’ y «uns gans per no res» por «maximas grates») y, en otros casos, el criterio que parece predominar en la elección de las palabras latinas es el de la búsqueda de una cierta elegancia: «malas donas» por ‘meratricibus’ [sic], ‘molt’ por ‘eximie’ o «per al camý» por «inter eundum». No faltan casos en los que una misma palabra catalana se traduce de manera diversa: ‘sforsat[s]’ por ‘robusti’ o «magna virtute», ‘deixebla[s]’ por ‘alumnus’ o ‘discipuli’, ‘molts’ por ‘innumeris’ o ‘variis’ y ‘emperador’ por ‘imperator’ o ‘dictator’. En la pareja «La pobresa inimiga de virtut ha envestit los vells los qualls no han fet bondat en la joventut. / Virtutis inimica egestas senibus invasit qui olim probitati neutiquam invaserunt.» (f. 10v) el complemento circunstancial «en la joventut» se recoge con el adverbio ‘olim’ a la vez que se añade el término ‘neutiquam’, inexistente en el original catalán. No es este el único ejemplo de adición por parte del traductor: en el binomio «Los camps cultivats seran complits de flos en lo temps de la primavera. / Culti agri tempore veris floribus implebuntur Aprilis mensis apricitate.» (f. 5v) el latín «Aprilis mensis apricitate» carece de correspondencia en el texto catalán; en las frases «Les pomes verdas són stades collidas per les mans dells minyons. / Prematura poma manibus puerorum ex arbore collecta fuerunt.» (f. 8r) el complemento circunstancial «ex arbore» no aparece tampoco en el original catalán; en la frase latina «Lepide nutrices infantulis aduc [sic] teneris variis lenoniciis indulgebunt» se añade un adverbio que falta en el texto catalán («Les didas agricioses complauran alls infants patits amb moltas [sic] affalagaments.», f. 10r); y en la pareja «Los sagadós cansats suaran per la calor del soll. / Ardentis solis calore defessi messores sudabunt.» (f. 11v) el adjetivo ‘ardentis’ no figura en la fuente catalana. Sorprende la elección de determinadas palabras latinas para las voces originales catalanas: «homo hortulanus» (y no «vir hortulanus» o simplemente ‘hortulanus’) para «Un homa de la terra», tal vez por influencia del ‘homa’ del original catalán; y «Montani pirati» (y no ‘piratae’, término, en cualquier caso, restringido al ámbito marítimo para designar a los corsarios) por «Los bandolés de la montanya», tal vez por confusión con ‘praedatores’ (bandidos). En la frase «Grammatice precepta pueris docentur a preceptore.» (f. 6r) parece optarse por ‘praeceptore’ (y no ‘magistro’, que sería la traducción literal de ‘mestra’) posiblemente por influencia del vocablo ‘precepta’ en la misma frase7 .

7. El término ‘praeceptor’ (y no ‘magister’, que aquí también podría haberse escogido para traducir ‘mestra’) parece ser del agrado del traductor, que también lo emplea en la frase «Discipuli doctrina avidi praeceptori eos studere admonenti obtemperabunt.» (f. 9r).

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

Algunos errores diáfanos en la traducción podrían interpretarse como indicio de una posible autoría estudiantil de algunos de los ejercicios: en el binomio «Jo he cambiats los meus guants ab un libra nou. / Recenti libro maniculas meas mutuavi.» (f. 4v) se confunde el verbo latino «muto» por «mutuo», que, en cambio, se utiliza correctamente en la pareja «Los dinés éran prestats alls menestralls per los mercadés.» / «Pecunie mutuabantur opificibus a mercatoribus.» (f. 6r); en la construcción «Ordinum facultates episcopum postulabuntur a multis scolaribus.» (f. 6r) —traducción, con el cambio del sujeto de singular a plural, de la oración original «La ciència dells órdens serà demanada al bisba per molts scolars.» — el caso correcto debería ser «ab episcopo», en ablativo y no en acusativo, que sería la traducción más literal del original; en la frase latina «Interdum cupit malis fortuna favere ut illis fallax deinde illudere valeat.» (f. 10r) habría sido más correcto colocar el adjetivo ‘fallax’ en la oración principal para verter con más claridad las palabras «La fortuna enganyosa» del original; en la oración «Cunctis adolescentibus omnibus operibus que Erasmus scripsit opus est.», que se corresponde con el original catalán «Los fadrins doctas han mester totas las hobras que ha compostas Herasmo.» (f. 13r), no se traduce el calificativo ‘doctas’ y, en cambio, se vierte dos veces el adjetivo ‘totas’ (por ‘cunctis’ y ‘omnibus’); finalmente, en la construcción «Ante lucem hodie non augurato domum exivi atque inter eundum libros amisi.» (f. 17v) advertimos un solecismo, toda vez que ‘domum’ debería haberse construido en ablativo («ex domo») para traducir correctamente el original «Vuy abans de dia jo en mal·ora só partit de casa y he perduts los libras per al camý.».

En conclusión, parece claro que el objetivo de los ejercicios aquí incluidos, obra muy probablemente del propio Marcià, es el manejo del latín a partir del catalán. Se trata, al fin y al cabo, de un ejercicio de retroversión, no demasiado diferente a los que, hasta hace poco tiempo, era frecuente encontrar en la práctica docente de la lengua latina. Ello se aprecia nítidamente en el binomio «Los ciutadans ab gran alegria abitan las ciutats. / Urbes magna iocunditate a civibus incoluntur.» (f. 5r), donde la finalidad del ejercicio es que la frase catalana se traduzca en pasiva, dado que la materia que se desea ilustrar es el uso de los verbos en esa voz. Las frases incluidas en los ejercicios gramaticales son de contenido universal, en algunas ocasiones de naturaleza casi paremiológica. Escasa información se incluye en los textos que nos ayude a esbozar un perfil del autor de las frases: todo se limita a una mención de las obras de Erasmo, de un «deixebla de Anthoni [que] ha omplit lo seu libra de glosas.» (f. 1r), que podría tratarse de un lector de las Introductiones latinae de Nebrija, de unas inconcretas referencias a ladrones y bandoleros, que quizás aludan a la problemática del bandolerismo en la Cataluña del siglo xvi, y a una alusión a la ciudad de Barcelona. Precisamente, la referencia a la llegada de un rey francés a la capital catalana (f. 14v) llevó a torné (1995: 178) a datar el documento en torno a 1525, basándose en una posible alusión al encarcelamiento de Francisco I de Francia tras la batalla de Pavía. Sin embargo, como explicaremos más adelante, no pudo realizarse el

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 117

inventario de la biblioteca de Marcià recogida en este manuscrito con anterioridad a 1540-43, pues algunas de las obras mencionadas en él se publicaron por primera vez en estos años.

II. LA BIBLIOTECA DE FRANCESC MARCIÀ8

En el último folio de este pequeño manuscrito, Francesc Marcià, el desconocido propietario del mismo y también, a nuestro entender, compilador del libro blanco, quiso dejar constancia de los ejemplares que componían su biblioteca, que pasamos a analizar. f. 24r

Memorial de tots los libres que jo, Francesch Marcià, tinch9 . 1.- Primo, Antoni ab coments.

Se trata, sin duda, de alguna obra comentada de Elio Antonio de Nebrija. ‘Antonio’ era la forma habitual con la que se le identificaba tanto en ámbitos académicos como librarios10, en los que es habitual encontrarnos con expresiones como «Vocabulario del Antonio» o «Arte del Antonio» 11. La obra de Nebrija más leída en Barcelona en los siglos xv y xvi fueron las Introductiones latinae, editadas en la ciudad en 18 ocasiones a lo largo de ambos siglos12 y de la que se han localizado en las bibliotecas particulares barcelonesas 72 ejemplares procedentes de 49 inventarios, que aparecían bajo la rúbrica de «Antoni Brixa», 30 de ellos anteriores a 1550. Le seguía en interés su Dictionarium (30 ejemplares)13. Parte importante de su difusión se debe a que fue libro de texto en el Estudi General14. También los libreros tenían un gran número de ejemplares en sus tiendas15. Es muy probable, pues, que el libro que poseyera Marcià fuera una edición comentada de las Introductio-

8. Los estudios sobre las bibliotecas particulares de la Edad Moderna gozan ya entre nosotros de una amplia tradición, que nos parece innecesario reiterar aquí. Para un análisis de los objetivos, la metodología y la bibliografía de esta línea de investigación puede consultarse peña díaz; ruiz pérez; solana puJalte 2020.

9. La mención de los libros que componen la biblioteca comienza, en realidad, en el f. 23v en el que aparecen el íncipit y las dos primeras entradas de la misma: «Memorial de tots los libres que jo, Francesch Marcià, tinch. Primo, Antoni ab coments. Item, Donat y De octo partibus Erasmi». Se interrumpe a continuación la redacción, que se retoma ab initio en el folio siguiente. Seguimos en la transcripción de la biblioteca los mismos criterios que en el resto del documento. La numeración de las entradas es nuestra.

10. bassols de cliMent 1945, 60, 63; closa 1977, 62.

11. Entradas bibliográficas de la Compañía de libreros (Salamanca, 1530-1534), bécares 2003, 129, 228.

12. Martín baños 2022, 83-84, entradas 30 (1497); 42 (1500); 47 (ca. 1501-05); 61 (1505); 62 (1505); 98 (1511); 221 (1523); 273 (1529-30); 315 (ca. 1539); 332 (ca. 1542-1545); 343 (ca. 1545); 396 (1563-64); 397 (1564); 416 (1568-70); 457 (1586); 461 (1587); 469 (1590); 475 (1595).

13. peña 1997a, 422-426.

14. closa 1977, 58-61; fernández luzón 1995, 221-222; 2003: 52-56; raMis 2022, 1063, 1073.

15. Joan Guardiola, Estampades: 1000 Antonis, tenint 12 fulls ½, són 25 raymas a raó 37 sous rayma, paper y stampa, val 46 lliura, 5 sous; peña 1995, 774.

118

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

nes latinae, una de las impresas en Barcelona antes mencionadas o de las 232 que se imprimieron en el resto de España16 .

2-3.- Item, Donat y De octo partibus Erasmi.

2.- Donat.

Elio Donato, De partibus orat ionis o Ars minor . Libro muy frecuente en la enseñanza universitaria de Barcelona en el siglo xv17. En 1498 se publica en la imprenta barcelonesa de Fredericus Basiliensis18 y en 1500 en la de Diego Gumiel19. En 1543 formaron compañía editorial los libreros Jaume Manescal y Jaume Cortey con los impresores Joan Amorós y Pere Montpezat para imprimir el Methodus Donati y el De octo orationis partium constructione libellus (Sintaxis) de Erasmo20. Es muy probable que esta fuera la edición poseída por Marcià. También encontramos su Methodus en las librerías de Joan Guardiola (1561)21, de Antoni Oliver (1590)22, de Francesc Cabrit (1563), de Pau Cortey (1590) y de Jerònima Manescal (1590) 23. Aparece Donato en 13 bibliotecas particulares de la ciudad en el siglo xv24 y en el siglo xvi mayoritariamente en las del clero y los médicos25 . 3.- De octo partibus Erasmi. Erasmus, De octo orationis partium constuctione libellus. La primera redacción de este pequeño tratado gramatical fue tarea de William Lilye a instancias de John Colet, deán de la catedral de S. Pablo, en Londres, que deseaba contar con una gramática de nuevo cuño para los alumnos de la escuela catedralicia. Erasmo, también a instancias de Colet, revisó el libro e introdujo numerosos cambios y ampliaciones, pero no queriendo aparecer como su único autor, editó la obra anónimamente (Londini: per Richardum Pinson, 1513), edición a la que siguieron otras muchas a lo largo del siglo, ya bajo la autoría de Erasmo, la primera de ellas en Colonia: apud Cornelium Zyrick-

16. Martín baños 2022, 59- 64.

17. closa 1977, 51-54.

18. closa 1977, 54.

19. closa 1977, 51-54.

20. Madurell; rubió 1955, 72; peña 1997a, 399, n. 21.

21. 53 ejemplares; peña 1995, 752, 760; 1997a, 214.

22. 72 ejemplares; peña 1995, 783, 787, 788.

23. 4, 7 y 20 ejemplares respectivamente; peña 1997a, 214.

24. Joan Roca, año 1416; Raimon Cellarer, 1422; Escuelas mayores de Barcelona, libros de texto, 1431; Bernat Bartomeu, mestre d’escolars 1439 (2 ejemplares); Bartomeu Falgars, estudiant d’arts, 1449; Joan Ramor Ferrer, estudiant d’arts, 1461; Jaume Ros, estudiant d’arts i teologia, 1461; Antoni Serra, estudiant d’arts, 1462; Andreu Teixidor, estudiant d’arts, clergue, 1466; Libros de texto de maestros y lectores de las Escuelas Mayores, 1477; Joan Ferrer, mestre d’escolars, 1485; Gaspar Mir y Antoni Bernet, libreros, libros comprados para enseñanza,1498; Facultad de Artes liberales de la ciudad de Barcelona, libros para las clases de la Facultad de Artes, fin del s. xv Vid. hernando i delgado 2011, 21, 2628, 30, 32, 33, 35-37, 39.

25. Clérigos: Miquel Casademunt (1518); Pere Busquets (1521); Gerard Recoir (1548); Jaume Salvet (1572). Médicos: Claudi Mas, 1567 (5 ejemplares); Esteve Guardet (1582); Iscle Compte (1594). Gramáticos: Antoni Jolís (1600). Nobles: Simó Benet de Clariana (1520); Miquel Benet de Gualbes (1535). Estudiante en artes: Antoni Salvador (1590). Artillero: Jeroni Pinyarella (1570). Vid. peña 1995, 213; 1997a, 399-400.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 119

zee, 1514 26. Tuvo esta obra mucha difusión también en Cataluña, hasta el punto de convertirse en «la gramática por antonomasia de las escuelas de latinidad»27. Se conocen 6 ediciones barcelonesas: Claudi Bornat 1557; 156928; Sansó Arbús 1575; 1578 29 ; Huber Gotard 1586 30 y Jaume Cendrat 1591 31

Como dijimos antes (2) es muy probable que la edición poseída por Marcià fuera la barcelonesa conjunta de ambas obras de 1543, de la que no ha quedado rastro32. Avalaría esta hipótesis el que en el inventario no se haga mención a que se trata de dos ejemplares de ediciones diferentes ‘religats’, como en las entradas 11-13 y 20-22. La primera biblioteca española en la que aparece el De octo es la de Ribera, maestro de escuela de Palma en 154333. A pesar del éxito editorial antes mencionado, solo hemos detectado su presencia en otras tres bibliotecas particulares barcelonesas: Jaume Gual (mercader, 1562: «Un Sintaxi Erasmi») 34; Claudi Mas (doctor en artes y medicina, 1577: «Erasmus De octo orationis partibus»)35; Antoni Jolís (catedrático de Gramática de la Universidad de Barcelona, 1600: «Libellus de constructione dicti Arasmi, en octau»)36. El ejemplar de Marcià sería, por tanto, el más antiguo de esta obra localizado en bibliotecas barcelonesas.

4.- Item, altre De octo partibus Erasmi ab coments. Algunas de las múltiples ediciones del De octo aparecieron enriquecidas con comentarios de otros eruditos en la década de los 30: Henricus Primaeus37 y especialmente Iunius Rabirius (Junien Rabier)38

5.- Item, De conscribendis epistolis Erasmi. Erasmus, De conscribendis epistolis libellus. El primer bosquejo de este manual de epistolografía se remonta a los años parisienses de Erasmo, en los que era frecuente la elaboración de materiales destinados a sus alumnos39. La

26. VD16 E 2543. Para los avatares textuales y editoriales de la obra, vid. cytowsKa 1973, 107-116.

27. guilleuMas 1967, 213; fernández luzón 1995, 234-237; 2003, 87-90. Para una visión de conjunto del erasmismo en la Barcelona del Quinientos, más próximo a la vertiente gramatical del Roterodamo que a la de renovador de la espiritualidad cristiana, vid. batllori (1990).

28. guilleuMas 1967, 223, 1, 2; Madurell 1973, 63; laMarca 2015, 332, 482.

29. guilleuMas 1967, 223-224, 3; laMarca 2015, 591. GiMénez Zálvez (2023) ha dado noticia de una nueva edición barcelonesa del De octo: Barcinone: Ex typographia Samsonis Arbus, 1578.

30. guilleuMas 1967, 224, 4; laMarca 2015, 732.

31. guilleuMas 1967: 224, 5; peña 1997a, 615; laMarca 2015, 823.

32. peña 1995, 399, n. 21; laMarca 2015, 43.

33. hillgarth 1991, 842, inventario 917, entrada 220.

34. Barcelona. 26.VI.1562. AHPB, Pau Gomar, 389-102, Plec d’inventaris i encants 1557-1564, pliego suelto sin foliar. Debemos la noticia de esta biblioteca al profesor Joan Bellsolell.

35. Barcelona. 14.III.1567. AHPB, Pau Mallol, leg. 19, pliego de inventarios sueltos, 15521587; peña 1997a, 421. Debemos la literalidad de la entrada al profesor Joan Bellsolell.

36. Madurell 1980-81, 74.

37. aa et al. 1872, 466. La primera edición con los comentarios de Primaeus es la de Antuerpiae: Ex Officina Viduae M. Caesaris, 1536; niJhoff; Kronenberg ii, 1940, 2905.

38. Jöcher 1751, 1858. La primera edición que incluía sus comentarios fue la de París impresa por Robert Estienne en 1534, Renouard (ICP) IV, 1992, 1056. Puede verse el análisis de una edición del De octo de Étienne Dolet con los comentarios de Rabirius en carnicero; Martínez alcorlo; solana 2020.

39. Se fecha en torno a marzo de 1498 una carta dirigida a su alumno Robert Fisher, que es en realidad una epístola nuncupatoria, que vio la luz más adelante en la primera edición de

120

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

primera edición (no autorizada por Erasmo) es el Libellus de conscribendis epistolis, [Cantabrigiae]: Apud praeclaram Cantabrigiensem Academiam [per Ioannem Siberch], 1521 40. La segunda edición, y primera autorizada por el autor, modifica el título, que pasará a ser el definitivo: Opus de conscribendis epistolis, Basileae: apud Ioannem Froben, 152241. Los primeros libreros españoles en los que hemos localizado la obra son el sevillano Sebastián de Lavezaris (1532, 8 ejemplares)42 y la salmantina Compañía de Libreros (1534, 144 ejemplares)43. Los libreros barceloneses también contaron con esta obra en sus tiendas: Miquel Cabrit (1538) poseyó 5 ejemplares de la obra 44 y Joan Guardiola (1561) 50 de los 159 ejemplares de obras de Erasmo que llegó a reunir en su negocio45. La hemos localizado en las siguientes bibliotecas particulares barcelonesas de la centuria: Joan Ribes (mercader, 1536, ejemplar vendido en su almoneda a Miquel Montgay: «Un Erasmo De conscribendis epistolis»)46; Serafí de Masdovelles (1538, canónigo de la catedral de Barcelona: «Erasmus de conscribendis Epistoles [sic]»)47; Andreu Miquel Mir (1541, notario: «Erasmus De ratione conscribendorum [ sic] epistolarum») 48; Claudi Mas (1567, catedrático de Hipócrates y rector del Estudi General de Barcelona: «Erasmus De conscribendis epistolis»)49; Esteve Guardet (1582, doctor en medicina: «Erasmus De conscribendis epistolas [sic]»)50 . 6.- Item, [ ] de Erasmo.

El que no aparezca el título de la obra de Erasmo, nos lleva a defender la posibilidad de que Marcià intentase ocultar aquí deliberadamente su título, por tratarse de una obra ya prohibida en el momento de redactar el inventario. Dado que la obra de Erasmo más tempranamente perseguida por la Inquisición fueron los Coloq ui os 51, es muy verosímil que se tratara de ellos, habida cuenta, además, de su carácter marcadamente escolar, plenamente compatible con la biblioteca de Marcià.

la obra. Una edición crítica, junto con un completo estudio sobre su elaboración, ediciones, fuentes y texto, puede encontrarse en Margolin 1971b, 157-579.

40. USTC 501641.

41. VD16 E 2505; sebastiani 2018, 216.

42. álvarez Márquez 2009, II-1, 317-328.

43. bécares 2003.

44. peña 1995, 612.

45. peña 1995, 752, 759. Todos los ejemplares eran lioneses y en formato 8º.

46. Es la primera biblioteca particular española en la que se encuentra la obra. Debemos la literalidad del registro al profesor Joan Bellsolell.

47. Madurell – rubió 1955, 724, doc. 413.

48. Debemos la literalidad del registro al profesor Joan Bellsolell.

49. peña 1995, 614. Debemos la literalidad del registro al profesor Joan Bellsolell.

50. Debemos la literalidad del registro al profesor Joan Bellsolell.

51. Las primeras disposiciones en las que se propone su retirada son de 6 de noviembre de 1535 (la Suprema al Inquisidor General: «Agora hauemos recebido cartas del Inquisidor de Barcelona en que dize que visitando al Arçobispado de Tarragona ha hallado muchos herrores que han dependido de los dichos Colloquios, especialmente de los que están traduzidos en romance…») y de 29 de enero de 1536, y de 13 de septiembre de 1537 la circular del Consejo de la Inquisición en la que se prohíben tanto en latín como en romance. vid. bataillon 1966, 501, notas 1 y 3.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 121

7.- Item, Novum Testamentum Erasmi. La edición del Nuevo Testamento de Erasmo aportó, por vez primera, un texto bilingüe griego-latín, con la novedad absoluta del texto griego, la traducción latina del mismo, obra también de Erasmo y el texto de la Vulgata. La primera edición (1516) recibió el título de Novum Instrumentum y todas las posteriores el de Novum Testamentum. A pesar de las deficiencias que pueden achacarse a la edición erasmiana, se convirtió en el textus receptus neotestamentario griego hasta el s. xix y el segundo más editado tras el de la Vulgata. Según los datos de F. Vander Haeghen, entre los siglos xvi a xviii vieron la luz 236 ediciones neotestamentarias de Erasmo: 102 ediciones de la traducción latina erasmiana, 82 con los textos latino y griego, 29 con el texto griego, y 23 ediciones más con traducción a las lenguas modernas, 19 de ellas acompañadas del texto latino52. No es posible saber qué edición poseía Marcià. Entre los libreros barceloneses, solo hemos encontrado la edición erasmiana del Nuevo Testamento en la librería de Joan Guardiola (1561, 1 ejemplar), y en las siguientes bibliotecas particulares de la ciudad: Antoni Fonoll (beneficiado de la catedral, 1530, 2 ej.)53; Miquel Mai (humanista y embajador, 1546, 1 ejemplar de los Omnia opera de 1540)54; Claudi Mas (catedrático del Estudi General, 1564, 1 ej.) 55 y Pere Rull (eclesiástico, 1599, 1 ej.)56. El ejemplar de Antoni Fonoll es el más antiguo localizado en las bibliotecas españolas de la centuria.

8-9.- Item, dos Parafrasis de Erasmo.

Puede tratarse de dos de las distintas partes de las Paráfrasis al Nuevo Testamento, de dos ejemplares de la Paraphrasis in Elegantias Laurentii Vallae o de un ejemplar de cada una de ellas. Aunque no son descartables, en absoluto, las dos últimas opciones, dada la naturaleza eminentemente gramatical y retórica de la biblioteca de Marcià, nos inclinamos por la primera, dado que las paráfrasis neotestamentarias siempre se dividían en varios volúmenes que solían coleccionarse juntas. Importa aquí también el lugar del inventario en el que aparece la noticia bibliográfica, a continuación de la edición del Nuevo Testamento . Las Paráfrasis a las distintas partes del Nuevo Testamento fueron publicadas a partir de 1517 hasta la mitad del siglo. Los primeros ejemplares localizados en bibliotecas españolas son los que pertenecieron a Alonso Martel (1536, deán de la catedral de Badajoz)57. Se localizan ejemplares en las siguientes librerías barcelonesas: Joan Guardiola (1561, 9 ej. que pudieron ser tanto de Paráfrasis al Nuevo Testamento como a las Elegancias

52 solana 2011.

53 Madurell; rubió 1955 711, doc. 406; peña 1994, 158, n. 37; 1995, 611, n. 47 y 931; 1997a, 419, n. 26.

54. bellsolell 2011, 141-149, libros de Erasmo; 516-606, transcripción de la biblioteca.

55. peña 1994, 156, n. 26; 157; 158; 1995, 611, 614, 618; 1997a, 244, 418, 419, 421, 424, 425, 427.

56. peña 1994, 1588, n. 37; 1995, 611, n. 47, 926; 1997a, 435, n. 26.

57. solís 1996, 366-367: «Paraphrases in epistolas pauli pequeñas quadernado en papelón; Paraphrases de Erasmo en dos cuerpos pequeños con dos papelones».

122

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

de Valla)58; Antoni Oliver (1590, 4 ej.)59. Y en las siguientes bibliotecas particulares: Antoni Vembau (1568, 1 ej.)60; Aldonza Vila (1586, 3 ej.)61 y Antoni Jolís (1600, 3 ej.)62

10.- Item, [ ] de Erasmo.

Vid. entrada 6: Coloquios.

11-13.- Item, Terenci, ab lo qual ha religat gramàtica de Melanton y De ratione studii Erasmi.

11.- Terenci.

Terencio fue el comediógrafo latino preferido del medievo y también de los siglos xv y xvi. Esa preferencia es perfectamente rastreable en Barcelona a lo largo de esos siglos, pues la primera edición española del comediógrafo es la de Joan Rosembach (Barchinone: Per magistrum Johannem Rosenbach Almanum, 1498)63, a la que siguieron 6 ediciones latinas y una castellana: Comoediae sex (1571; 1577; 1579; 1585; 1594; 1600); Las seis Comedias (trad. de P. Simón Abril): 159964. Esta difusión privilegiada tiene que ver con su amplio empleo en las aulas65. En la Sociedad para la enseñanza de estudios humanísticos de Barcelona, constituida en 1532 por los maestros Martín Ivarra, Cosme Mestre, Arnau de Sant Joan y Jeroni Ardèvol, se utilizaban textos de la obra de Terencio66. También en el posterior Estudi General a partir del año 155667. Las librerías y bibliotecas particulares reflejan este interés por su obra. Poseían algún ejemplar terenciano los libreros Joan Bages (1524, 9 ej.); Miquel Cabrit (1538, 37 ej.); Joan Guardiola (1561, 113 ej.); Francesc Cabrit (1563, 7 ej.); Pau Cortey (1572, 7 ej., 2 de ellos en vulgar); Valentí Montfort (1585, 6 ej.); Jerònima Manescal (1590, 14 ej., 5 de ellos bilingües); Hubert Gotard (1590, 2 ej.); Antoni Oliver (1590, 61 ej., 29 impresos en Barcelona y 12 en Lyon); Lluís Rovira (1595, 32 ej.)68. 84 ejemplares de las comedias de Terencio han sido localizados en las bibliotecas barcelonesas de la centuria.

Las profesiones liberales son el grupo social que más se interesa por su lec-

58. «Parafrasis de Erasmo»; peña 1995, 761, 770, 771.

59. No sabemos si se trata de ejemplares de las Paraphrases o de las Annotationes: «4 Erasmus in novum testamentum»; peña 1995, 787.

60. Podría tratarse también de la Paraphrasis in Vallam. En el inventario solo aparece «Parafrasis»; peña 1997a, 418, 435, n. 26.

61. La inconcreción de los inventarios impide que sepamos si se trata de ejemplares de las Annotationes in Novum Testamentum o de la Paraphrasis in L. Vallam: «Paraphrasis Erasmi»; peña 1997a, 413-414.

62. En este caso son Paráfrasis, pero no se concreta si se trata de las Paraphrasis in Novum Testamentum o de las Paraphrasis in L. Vallam: «Perafrasis dicti Erasmi»; Madurell 1980, 208, entrada 71.

63. GW, M4536; CICLE0039; díaz burillo 2017.

64. laMarca 2015, 520, 624, 651, 723, 888, 1054, 1021. Para las ediciones de Terencio en el resto de España, vid webber 1957-58, 33-35; palau 1971, 82-83; gil 1984, 105-107; 2006: 441-442; díaz burillo 2017; roMán 2009.

65. coroleu 2022, 136-137.

66. Madurell; dalMases 1968, 380, 381, 384; fernández luzón 1995, 225; 2003, 80; coroleu 2022, 136-139.

67. fernández luzón 1995, 234, 235, 236; 2003, 80, 81, 88, 89, 90, 231, 238, 244, 246, 251, 259.

68. peña 1997a, 461; 1997b, 291.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 123

tura (40 ej.), siendo dignos de mención los 8 ejemplares que reunía el catedrático Antonio Jolís (1600) y los 5 del profesor de gramática Pere Camarasa (1558)69. No es posible precisar, obviamente, qué edición poseía Marcià.

12.- Gramàtica de Melanchton.

Grammatica latina Philippi Melanchthonis. La aportación de Melanchthon a la didáctica de las lenguas clásicas y al humanismo fue extraordinaria 70, y dentro de ella ocupa un lugar fundamental esta gramática, que fue escrita por Melanchton para que la usaran los alumnos que asistían a las clases que impartía en su propia casa71, cuya editio princeps es de 152572, aunque la más temprana que hemos localizado en catálogos es esta de 1526, que por su título señala que, en efecto, había otra anterior 73. La obra tuvo más de 200 ediciones hasta el siglo xviii74. Pau Cortey tuvo en su librería un ejemplar de los Opera omnia de Melanchton75. No aparece ninguna otra huella en bibliotecas o librerías barcelonesas del siglo, pues todas sus obras fueron prohibidas a partir del Índice de 155176 13.- De ratione studii Erasmi. Erasmus, De ratione studii ac legendi interpretandique auctores liber. Este libro sobre cómo estudiar, leer y traducir a los autores es una de las aportaciones de Erasmo al campo de la didáctica de las lenguas clásicas77. Fue preparado durante su estancia en Cambridge y dedicado, junto con otras obras pedagógicas suyas, a John Colet, para que pudiera ponerse en práctica en la Saint Paul’s School, su escuela catedralicia. Su primera edición, no autorizada, apareció en 1511 con el título Ratio studii ac legendi interpretandique auctores (Parisiis: J. Granion)78 y la primera con el título De ratione studii es la de Lovanii: Theod. Martinus, 151279. Según Fernández Luzón80, el texto de los Estatutos del Estudi General barcelonés de 1544 presentaba reminiscencias con el sistema propuesto por Erasmo en esta obra. La imprenta barcelonesa no conoce ninguna edición del De ratione studii, ni hemos localizado

69. Vid. el desglose de posesores en peña 1997a, 462; 1997b, 292, notas 23-28.

70. pelzer wagener 1929; Monreal 2017.

71. Sobre la vertiente gramatical de la producción de Melanchthon, vid. Jensen 1988; Kössling 1999.

72. pelzer wagener 1929, 157.

73. Grammatica Latina Philippi Melanchthonis, ab auctore nuper aucta & recognita. Eiusdem Dialectica. Item Rhetorica…- Haganoe: per Iohan. Secerium, 1526; VD16 M 3340.

74. Monreal 2017, 211.

75. peña 1997a, 420.

76. buJanda 1984, 263, entrada 93; 429, entrada 367; 1993, 465, entrada 1264; 508, entrada 1456.

77. Un estudio detallado sobre su composición, fuentes, ediciones y pervivencia puede encontrarse en Margolin 1971a, 83-109.

78. Formaba parte de esta miscelánea: Augustini Dathi Senensis Pancarpie Epistolae In quibus maxime obseruantur eius elegantiarum praecepta nuper et nunquam ante Parrhisiis impressae. Vita Augustini Dathi A Tito Suttino habita. Tabula Epistolarum continens argumenta earundem. Praeterea Herasmi Roterdami Ratio studii ac legendi interpretandique auctores Iuuenibus apprime vtilis, vid. Margolin 1971a, 89-90.

79. niJhoff; Kronenberg 1923, 863.

80. fernández luzón 1995, 226; 2003, 86-87.

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

ningún ejemplar de esta obra en las librerías barcelonesas de la centuria. Solo la hemos encontrado en la biblioteca del notario Andreu Miquel Mir (notario, 1541)81 14-15.- [Al margen 2] Item, De duplici copia rerum et verborum, dos. Erasmus, De duplici copia rerum et verborum. El término copia es un vocablo latino común que significa ‘abundancia’, pero tiene, a su vez, una acepción técnica usada en los campos de la Gramática y la Retórica, desde la Antigüedad al Renacimiento. Con este término se designa «la abundancia de recursos formales y de ideas que ha de tener prontos en la mente y en la boca aquel que se dispone a hablar»82. Aunque la editio princeps del De duplici copia es de 151283, su elaboración se remonta a los años finales del siglo anterior, en los que Erasmo vivía en París y escribía materiales para sus clases particulares. Esos materiales fueron profundamente reelaborados en años sucesivos y en 1512 apareció el nuevo tratado De duplici copia verborum ac rerum commentarii duo, publicado en París por Badius Ascensius y dedicado al Colegio de San Pablo de Londres que había fundado en 1510 John Colet84. La obra tuvo una gran acogida y conoció, al menos, 160 ediciones a lo largo del siglo xvi85. No se editó el De copia en Barcelona en el siglo xvi, pero tenían ejemplares suyos los libreros Miquel Cabrit (1538, 15 ej.)86; Joan Guardiola (1561, 20 ej. en 8º de Lyon)87; y Antoni Oliver (1590, 7 ej.)88. Encontramos 1 ejemplar en cada una de las siguientes bibliotecas particulares de la ciudad: Climent Bosch (1533, canónigo)89; Joan Ribes (1536, mercader)90; Miquel Montgay (1536, notario)91; Serafí de Masdovelles (1538, canónigo)92; Andreu Miquel Mir (1541, notario)93; Claudi Mas (1567, catedrático de Hipócrates y rector del Estudi General de Barcelona) 94 ; Gabriel Franc (1580, presbítero)95; Pere Vila (1586, doctor en Derechos)96; Antoni Jolís (1600, cate-

81. «Erasmus De ratione congruandi» [i. e. De ratione studii, ac legendi, interpretandique auctores]; peña 1995, 601.

82. sánchez salor 2011, 9.

83. [Parisiis]: in aedibus Ascensianis, ad Idus Iulias 1512; renouard (IL), 1969, 2, 182.

84. Knott 1988, 7-15.

85. rix 1946

86. «Dotse copia verborum Erasmi»; «Tres copia verborum ligats»; Madurell; rubió 1955, 791792 (99, 128); peña 1997a, 419, 422.

87. «17 copia verborum Erasmi Lió 8º. 2 lliures, 11 sous»; «1 Epitome copia verborum 8º. 10 diners»; «2 copia verborum 8º Lió. 6 sous»; peña 1995, 752, 760, 769.

88. «7 copia verborum vella 8º. 7 sous»; peña 1995, 782.

89. «Copia verborum Erasmo». Mención literal del inventario proporcionada por el profesor Manuel Peña.

90. «Un Copia verborum Erasmi, a Miquel Montgay». Mención literal del inventario proporcionada por el profesor Joan Bellsolell.

91. Vid. nota anterior.

92. «Copia verborum Erasmi»; peña 1995, 819.

93. «Erasmus De duplici copia verborum et rerum». Debemos la literalidad del registro al profesor Joan Bellsolell.

94. «Erasmi De copia verborum». Debemos la literalidad del registro al profesor Joan Bellsolell.

95. «Un Copia Erasmi». Debemos la noticia de esta biblioteca al profesor Joan Bellsolell.

96. «De copia verborum». peña 1997a, 415.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 125

drático de Gramática de la Universidad de Barcelona)97. Encontramos el De copia por primera vez en la biblioteca de Rodrigo Díaz de Vivar y Mendoza, primer marqués de Cenete (1523)98 16.- Item, altro Antoni ab coment. Vid. entrada 1. 17.- Item, Adrianus cardinalis De sermone Latino. Adriano Castellesi, De sermone Latino, et modis Latine loquendi. El cardenal Adriano Castellesi (ca. 1460- ca. 1521) es el autor de este opúsculo en el que siguiendo los preceptos de Cicerón y Quintiliano busca recuperar la latinitas clásica que se había perdido con el paso de los siglos. La editio princeps de este tratado fue la llevada a cabo en Roma por Marcellus Silber en torno a 151499, a la que siguió un gran número a lo largo del siglo en imprentas italianas, alemanas, francesas e incluso en España 100 . La edición española de esta obra es la que llevó a cabo Francesc Joan Mas en la imprenta valenciana de Antoni Sanahuja en 1554101. En Barcelona, lo hemos localizado únicamente en la librería de Joan Guardiola102 .

18.- Item, Observationes in Terencii comedias.

Observat io nes in Terentii com oe d ia s, nempe Andr ia m et item Eunuchum. Steph. Doleto Gallo Aurelio autore, Lugduni: apud eundem Doletum, 1540103 . Étienne Dolet (1509-1546) fue un humanista muy relevante en el mundo editorial lionés por sus facetas de autor, traductor e impresor104. Este comentario de Dolet a las Comed ia s de Terencio y las dos ediciones terencianas que poseía (entradas 11 y 28) evidencian el gran interés de Marcià por el comediógrafo latino.

19.- Item, De emendata structura latini sermonis Thome Linacri.

Thomae Linacri Britanni de emendata structura Latini sermonis libri sex. Gramática latina para alumnos avanzados escrita por el médico y humanista inglés Thomas Linacre (c.1460-1524). Combina la tradición gramatical basada en los modelos clásicos de Cicerón, Quintiliano, Donato y Prisciano con los planteamientos de los humanistas, especialmente de Valla. Editio princeps : Londini: apud Richardum Pynsonum, 1524) USTC 501785. Fue reeditado especialmente en Alemania y Francia hasta la mitad del siglo 105. No hemos localizado ningún ejemplar de esta obra en bibliotecas barcelonesas, aunque sí de otra obra suya, los Rudimenta grammatices, que Pere Camarasa, profesor del Estudi General utilizaba en sus

97. «Comentaria de duplici copia verborum dicti Arasmi, en octau»; Madurell 1980-81, 208, entrada 73.

98. sánchez cantón 1942, 52-53, entrada 73; 80, entrada 344; góMez ferrer 2010, 2 y 38.

99. CNCE 9987; IT\ICCU\CNCE\009987.

100. grewing (1999, 28-29) dio noticia de 38.

101. bosch 1989, II, 713-4, n. 355.

102. «2 Adrianus de sermone llatino 8º Lió, 8 sous»; peña 1995, 759.

103. gültlingen 2002, VIII, 212, 14. Hay también ed. de 1543, gültlingen 2002, VIII, 226, 85.

104. Vid. una actualización bibliográfica sobre su obra en carnicero; Martínez alcorlo; solana 2020, 64.

105. Vid. el minucioso estudio de Jensen 1986.

126

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

clases en 1556106 y que poseían los libreros Joan Guardiola (1561, 50 ej.)107; Pau Cortey (1572, 5 ej.)108; Jerònima Manescal (1590, 5 ej.)109 y Antoni Oliver (1590, 4 ej.)110 f. 24v

20-22.- Item, Colloquia Vives y De conscribendis epistolis Vives y ab De conscribendis epistolis Erasmo, tot religat.

20.- Colloquia Vives.

La primera edición de esta obra con el título de Linguae latinae exercitatio es la de Basileae: per Robertum Winter, marzo 1539. La primera que incorpora la palabra Colloquia en el título es la de Antuerpiae: per Guilhelmum Montanum, julio de 1539111. Este manual de conversación, destinado a que los jóvenes pudieran aprender latín dialogando, tuvo un éxito fulminante, gozó de una amplísima difusión a lo largo del siglo xvi112 y tomó el relevo de los Coloquios de Erasmo en esa función, cuando estos últimos fueron incluidos en el Index113. Los encontramos en las librerías barcelonesas de Joan Guardiola (1561, 47 ej.)114, Francesc Cabrit (1563, 10 ej.), Pau Cortey (1572, 9 ej.), Jaume Pla (1583, 32 ej.), Valentí Montfort (1585, 12 ej.), Antoni Oliver (1590, 65 ej.), Jerònima Manescal (1590, 287 ej.), Damià Bages (1590, 16 ej.), Jerónima Gorri (1590, 55 ej.), Lluís Rovira (1595, 51 ej.)115. Las bibliotecas particulares, en cambio, no reflejan su excepcional presencia en las librerías. Tan solo se han localizado en las de los notarios Andreu Miquel Mir (1541) Miquel Joan Riera (1547) y en la del presbítero Jaume Fàbrega (1599)116 .

21.- De conscribendis epistolis Vives.

Junto con el libro del mismo título de Erasmo, fueron los dos manuales de epistolografía más leídos en el siglo. Vives concibió el suyo como un complemento o ampliación del erasmiano117. Su éxito editorial fue también extraordinario: 70 ediciones hasta 1620 118. M. Peña no identifica ningún ejemplar de esta obra en librerías ni bibliotecas barcelonesas de la centuria.

22.- De conscribendis epistolis Erasmi. Vid. entrada 5.

106. peña 1997a, 229.

107. «50 Rudimenta Tomas Linacro 8º Lió. 2 lliures, 10 sous»; peña 1995, 753.

108. peña 1997a, 229.

109. peña 1997a, 229.

110. «4 Rudimenta Linacio, 12 sous»; peña 1995, 788.

111. calero 1994, 134-135, 137, nos. 1 y 3; gonzález; gutiérrez 1999, 125 y 137, nos. 4 y 31.

112. 252 ediciones según gonzález; gutiérrez 1999, 479-486.

113. En el plan de estudios de 1558 del Estudi General de Barcelona, los Coloquios de Erasmo fueron sustituidos por los de Vives (peña 1997a, 221, 410-411). Sobre la fortuna de los Coloquios, vid Moreno gallego 1995; solana puJalte; Moreno gallego 1999; Moreno gallego 2006, 551-598; gonzález; gutiérrez 2007, 167-238.

114. La librería de Guardiola era la que disponía de un surtido más abundante de obras de Vives, peña 1997a, 426.

115. peña 1997a, 426.

116. peña 1997a, 426.

117. fantazzi 1989, 16.

118. MacK 2008, 240-241; 2011, 247-249.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 127

23.- Item, un libra blanch de formas ab las cobertas vermellas. Estamos, probablemente, ante un volumen manuscrito que contenía diferentes modelos para la redacción de cartas, contratos o documentos oficiales, dado que, en la lengua de la época, ‘forma’ significaba: «forma de hablar, y forma de escribir, especialmente en los papeles y escrituras públicas»119 . 24.- Item, un De corruptis [sic] sermonis.

Cordier, Mathurin, De corrupti sermonis emendat io ne. Mathurin Cordier (1474/79-1564) dedicó su vida a la enseñanza, especialmente en las escuelas de ‘secundaria’ de diferentes ciudades francesas y suizas. Este libro es una especie de Antibarbarus destinado a corregir las faltas en la expresión latina de sus alumnos120. Una de las originalidades de Cordier fue introducir junto a las frases latinas las traducciones francesas que solían hacer de ellas los escolares, con todas sus imperfecciones. El libro tuvo grandísima difusión y se editó de forma incontrolada y repleto de errores121, lo que obligó a Cordier a emprender una nueva edición revisada (1533). A pesar de ello, por la propia experiencia de Cordier y por la crítica de otros profesores, suprimió finalmente del texto los solecismos de sus alumnos, porque los escolares solían recordar más fácilmente las expresiones erróneas que las correctas. De ahí la edición de nueva planta preparada con el título Exempla de latino declinatu part iu m orat io nis, Parisiis: ex officina Rob. Stephani, 1540 122. Hemos localizado una obra suya, sin determinar, en la librería de Joan Guardiola123 . 25.- Item, un Diornal de forma xicha.

El diurnal es un libro litúrgico que reúne las oraciones, lecturas bíblicas y salmos que deben ser rezados en las diferentes horas del día y según el periodo del año. La imprenta incunable catalana imprimió 4 ediciones: Diurnale Vicense. Barcelona: Joan Gherlinc para Pere Miquel, [después del 30.I.1489] 8º. (Odriozola 367; GW 08562)124 .

Diurnale. Barchinonense [Barcelona: Joan Gherlinc, 1489].(Odriozola 362)125

Diurnale Barchinonense [Barcelona: Joan Rosembach, 1498] (Odriozola 363)126

Diurnale Terraconense [Tarragona: Joan Rosembach, c. 1499] (Odriozola 365; GW 08560)127 .

119. covarrubias 1611, 457v.

120. furno 2014, 347.

121. Editio princeps: [Parisiis]: P. Vidouaeus, 1530. Identificadas 35 ediciones hasta 1550, según Anthonominalie https://www.anthonominalie.fr/mot1.html?debut_articles=-1

122. BP16_109699. Análisis de la obra y su fortuna editorial en le coultre 1926; furno 2014; 2025a, 257-267. Cordier compuso también unos exitosos Colloquiorum scholasticorum libri IV, vid. Massebieau 1878, 205-243; furno 2025b, 495-523.

123. «1 Maturinus Corderius 8º Lió, 4 sous»; peña 1995, 770. Existe edición comentada de la obra: cordier 1989.

124. Biblioteca Episcopal de Vic, Inc. 14 (se conservan solo 8 hojas).

125. No se conoce ejemplar.

126. No se conoce ejemplar.

127. No se conoce ejemplar.

128

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

La única edición catalana del s. xvi es el Diurnale secundum consuetudinem observantie monachorum congregat io nis sancti Benedicti de Vall eo leti (Montserrat: Joan Rosembach, 1518 o 1519) 16º (Odriozola 369; Martín Abad 2001, 591)128, que probablemente es el que poseía Marcià, como vendría a confirmar el formato 16º, «de forma xicha». Los diurnales tuvieron una notable presencia en librerías y bibliotecas barcelonesas contemporáneas. Aparecen en los almacenes de Bartomeua Riera129, Joan Guardiola130 y Antoni Oliver131, y especialmente en las bibliotecas de clérigos y, en menor medida, de nobles132 26-27.- [Al margen 2] Item, uns Officis de Ciceró, uns ab coment y altres sensa coment, de stampa del Grif. Cicero, Marcus Tullius, De offic iis libri III , Lugduni: apud. Seb. Gryphium. Entre 1535 y 1564 hemos identificado 25 ediciones del De officiis en la imprenta de Sébastien Gryphe y sus herederos, 13 comentadas133 y 12 sin comentarios134. Gryphe editaba el De officiis habitualmente con estas otras cuatro obras del Arpinate: De amicitia, De senectute, Paradoxae Stoicorum y De somnio Scipio nis . Los comentarios eran de Erasmo, Philipp Melanchton y Bartholomaeus Latomus. El interés por el De officiis en Cataluña se remonta a la temprana traducción de Nicolau Quilis en el s. xv135. Aunque no es el título de Cicerón más habitual en las librerías barcelonesas, sí aparece en las de Joan Bages (1524, 1 ej.), Joan Guardiola (1561, 42 ej.), Francesc Cabrit (1563, 12 ej.), Pau Cortey (1572, 8 ej.), Valentí Montfor (1585, 6 ej.), Hubert Gotard (1590, 1 ej.), Antoni Oliver (1590, 13 ej.) y Jerònima Manescal (1590, 33 ej.)136. Lo encontramos mayoritariamente en bibliotecas de juristas, nota-

128. El único ejemplar conservado se encuentra en la Biblioteca de la Abadía Benedictina de Montserrat, XVI-39.

129. 2 Diornals de Venecia letra grossa; 3 Diornals petits romans; 2 Diornals del bisbat de Barcelona; 1 Diornal 2º gran; 1 Diornal de Sistels petit; 5 Diornals de petits de Venecie (peña 1995, 721, 735).

130. 1 Diurnale çicterçiençis 16º París, 4 sous; 3 Diurnale 2º 9 liçons sant Pere, 12 sous; 3 Diurnale 2º 3 lisons Lió 12 sous; 2 Diurnale 2º 3 lisons 16º Lió, 4 sous; 3 Diornale 2º Lió 32º, 16 sous; 2 Diornale 2º 3 licons 16 morats, 8 sous; 1 Diornal 2º 3 liçons daurat sençe cobrir, 4 sous; Estampades: 840 Diornals de Urgell, 101 lliures, 3 sous, 2 (peña 1995, 749, 772, 773, 774).

131. 2 Diornals predichadors in 24e, 16 sous; 3 Diornals de Lió setzè, 1 lliura, 3 sous; 3 Diornals vint y quatre de Lió, 17 sous (peña 1995, 784, 794).

132. peña 1997a, 350.

133. Editiones cum commentis: 1535: gültlingen 1997, V, 295; 1536: gültlingen 1997, V, 335; 1538: gültlingen 1997, V, 438; 1539: gültlingen 1997, V, 491; 1541: gültlingen 1997, V, 601; 1542: gültlingen 1997, V, 691; 1544: gültlingen 1997, V, 827; 1545: gültlingen 1997, V, 872; 1547: gültlingen 1997, V, 973; 1548: gültlingen 1997, V, 1025; 1549: gültlingen 1997, V, 1079; 1551: baudrier 1964, VIII, 250; 1562: gültlingen 1997, V, 1466.

134. Editiones sine commentis: 1532: gültlingen 1997, V, 176; 1540: gültlingen 1997, V, 549; 1545: gültlingen 1997, V, 873; 1546: gültlingen 1997, V, 920; 1549: gültlingen 1997, V, 1078; 1550: gültlingen 1997, V, 1116; 1553: USTC 199693; 1555: gültlingen 1997, V, 1316; 1557: gültlingen 1997, V, 1367; 1558: gültlingen 1997, V, 1381; 1561: gültlingen 1997, V, 1451; 1564: gültlingen 1997, V, 1480.

135. wittlin 1974.

136. peña 1997a, 304.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 129

rios, clérigos, nobles y mercaderes, y preferentemente en la primera mitad de siglo137 .

28.- Item, un Terenci del Grif.

Terentius Afer, Publius, Comoediae sex, Lugduni: apud Seb. Gryphium. Terencio fue editado por Sébastien Gryphe al menos en 35 ocasiones, la primera en 1531138 y la última, por sus herederos, en 1563139 Vid. entrada 11.

29.- Item, Joannis Brucherii Trecensis Adagiorum epitome.

Ioannis Brucherii Trecensis Adagiorum, ad studiosae iuuentutis vtilitatem, ex Erasmicis Chil ia dibus excerptorum Epitome..., Parisiis: Apud Simonem Colinaeum, 1523140. De las 184 ediciones del siglo xvi de los Adagia de Erasmo, 41 son epítomes141. El segundo más antiguo y primero ordenado no por centurias, sino temáticamente, es este del poeta y humanista francés Jean Brouchier142 .

30.- Item, epístolas de Ciceró.

Según M. Peña, tras el De offic iis, las Epistolae es el título de Cicerón más presente en las bibliotecas particulares barcelonesas de la centuria. Se han contabilizado 65 ejemplares, prevaleciendo la segunda mitad del siglo (40 ej.) frente a la primera (25 ej.). Las profesiones liberales (28 ej.) y el clero (15 ej.) son los grupos sociales en los que predomina su lectura. Se han contabilizado 365 ejemplares de las Epístolas en las librerías de la ciudad143

31.- Item, un Summari artis notarie.

Rolandino Passaggeri (1207-1300) es el autor de la Summa artis notariae , uno de los libros fundamentales en la historia de la redacción y técnica notariales. Fue escrito en 1255 y recibió un gran número de ediciones tanto incunables como del siglo xvi144 .

32.- Item, un libre de scrits de comparatius y de superlatius y de verbis inpersonalibus.

Probablemente un libro blanco (¿obra del propio Marcià?) con ejercicios sobre los temas mencionados.

33.- Item, Titi Gaii Institutionum liber primus.

Se trata sin duda de: Titi Gaii Institutionum Juliique Pauli Sententiarum cum titulorum omnium, indice in easdemque prę fatione recens opus…- Parisijs: Petrus Vidovęus excudebat Lutetie impensis Conradi Reschi, 1525, Calendas

Martias 145, la editio princeps del epítome de las Institutiones de Gayo y las

137. peña 1997a, 304.

138. gültlingen 1997, V, 158.

139. gültlingen 1997, V, 1477. No tomamos en cuenta las de Antoine Gryphe que son posteriores a 1567.

140. BP16_104655; renouard (Colines) 43.

141. vanautgaerden 2010, 264.

142. EH 85.

143. Destaquemos, entre ellos, los 199 ejemplares de la librería de Jerònima Manescal. No podemos reproducir aquí el detalle completo, que puede encontrarse en peña 1997a, 307.

144. taMba 2002; pérez Martín 2002.

145. renouard (ICP) III, 1985, 827; BP16_105001

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

P au li sentent ia e visigóticas 146. El incipit de esta edición (fol. 1, sign. a) es exactamente el que reproduce Marcià en esta entrada: Titi G ai i Institut ionum Liber Primus

34.- Item, Sintaxis J[oann]is Despauterii.

Syntaxis Joannis Despauterii Ninivite. In qua per quaestiones, rationes, citra Sophisticarum nugas, distrinctissime & facillime omnia digerunt, que ad grammaticen, atque ad artem bene dicendi pertinent. Hay ediciones de 1523 y 1527147. La encontramos en la librería de Joan Guardiola148 .

35.- Item, Artis gramatice dicti Joannis Despauterii liber primus.

Despautère, Jean, Contextus universae grammatices , Lugduni: Apud Seb. Gryphium, 1543149. La página 4 de esta edición, en la que se inicia el texto, comienza con el mismo encabezamiento que esta entrada: Artis grammaticae Ioannis Despauterij liber primus. Las obras gramaticales de Despauterius150 tuvieron una enorme difusión en toda Europa, especialmente en Francia y los Paises Bajos y su presencia es apreciable tanto en las librerías 151 como en las bibliotecas barcelonesas de la centuria152. También era libro de texto en los colegios jesuitas153. Existe constancia de que en el programa de estudios preparado por Jeroni Ardèvol para el Estudi General en 1532 figuraba la Gramática de Despauterio junto a las obras de Nebrija y Valla154 .

La biblioteca de Marcià cuadra perfectamente con la que Víctor Infantes ha denominado «biblioteca profesional», aquella en la que «el libro se registra como instrumento de la profesión de su poseedor y, evidentemente, tiene una función eminente de consulta y manejo vinculada al aprendizaje o al ejercicio de esa actividad» y consta entre 10/15 y 50/60 ejemplares155 . Nos encontramos ante una biblioteca de un sesgo filológico-gramatical muy pronunciado, pues 22 ejemplares de un total de 35 versan sobre estas materias (62%). Por otra parte, los libros que poseía Marcià están en perfecta consonancia con los que se manejaban en el Estudi barcelonés en la primera

146. coMa 2014, 171-173.

147. VD16 ZV 16889. VD16 D 620; VD16 D 621.

148. «17 Sintactis Dispanterii 8º Lió, 1 lliura, 14 sous»; peña 1995, 770.

149. gültlingen 1997, V, 780.

150. Para un acercamiento a las ideas centrales de su Gramática, vid. padley 1976, 31-32, 3437, 47-48

151. Joan Guardiola (1561) tenía 54 ejemplares de sus Rudimenta grammatices y 6 de sus Commentarii grammatici; Miquel Cabrit (1538; 1 ej.); Francesc Cabrit (1563; 1 ej.); Pau Cortey (1590; 2 ej.); Hubert Gotard (1590; 8 manos); Antoni Oliver (1590; 18 ej. de los Commentarii, 1 ejemplar de la Gramática); vid peña 1997a, 228.

152. 8 ejemplares localizados en 6 bibliotecas: Serafí de Masdovelles (1538, canónigo); Pere Camarasa (1558, profesor); Claudi Mas (1567, profesor de Medicina); Esteve Guardet (1582, profesor de medicina, 3 ej.); Antoni Salvador (1590, estudiante); Antoni Jolís (1600, profesor); vid. peña 1997a, 228.

153. luKács 1986, 187-188; peña 1997a, 228.

154. closa 1977, 59-60. Sobre Johannes van Pauteren, que latinizó su apellido como Despauterius, vid. padley 1976, 14-15; 19-20.

155. infantes 1997, 283.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 131

mitad del s. xvi. Esta coincidencia es válida tanto para los autores leídos en las aulas (Cicerón, Terencio, Erasmo y Vives), como para las obras gramaticales estudiadas (Nebrija, Donato, Erasmo y Despauterio). La presencia de Erasmo en la biblioteca de Marcià es excepcional (12 de los 35 ejemplares, 34% de la biblioteca), destacando sobre las demás las obras de carácter gramatical: al menos 7 sobre 12 (58%) 156. Esta marcada preferencia de Marcià por los libros de Erasmo otorga a este modesto y desconocido maestro de latinidad un lugar absolutamente privilegiado en lo que a la recepción de Erasmo en las bibliotecas españolas de la centuria se refiere, pues de las 277 que tenemos censadas con obras de Erasmo en ese periodo solo otra alcanza una proporción similar157 . La datación de la biblioteca de Marcià recogida en este manuscrito no puede ser anterior a 1540, pues ese es el año de la editio princeps de las Observationes in Terentii comoedias de Étienne Dolet, obra recogida en la entrada 18; ni tampoco anterior a 1543, año de la edición barcelonesa conjunta de Donato y Erasmo, recogida en la entrada 2. Proponemos como término ante quem el año 1551. Dado que todas las obras de Melanchton fueron prohibidas desde el Índice de ese año, es razonable pensar que Marcià no habría incluido en la relación de libros que formaban su biblioteca, aunque fuera un documento privado, la mención a la Gramática del humanista germano (entrada 12) prohibida por el Santo Oficio. Corrobora esta hipótesis el que en dos entradas de obras de Erasmo (6 y 10) Marcià dejó el título en blanco, por tratarse, muy probablemente, de los Colloquia, obra destinada a su manejo en el aula, pero perseguida por la Inquisición española desde la década de los 30 (vid. entrada 6 y nota 51). Es decir, habría que situar el inventario entre 1540-43 y 1550.

bibliografía

A. J. van der aa; K. J. R. van harderwiJK; G. D. J. schotel 1872, Biographisch w oo rdenb oe k der Nederlanden, bevattende levensbeschrijvingen van zoodanige personen, die zich op eenigerlei wijze in ons vaderland hebben vermaard gemaakt ..., Haarlem.

J. F. a lcina r ovira 2016, «Un llibre blanc d’un professor de llatí de c. 1566 (Barcelona, BC Ms. 4130)», en M. a . p radilla (ed.), Miscel·lània d’homenatge a Joan Martí i Castell, 2 vols., Tarragona, I, pp. 17-24.

156. Como hemos visto, las dos Paráfrasis pueden ser al Nuevo Testamento o a las Elegancias de Valla. La importancia de Erasmo para Marcià se refleja en una de las frases utilizadas como ejercicio: «Los fadrins doctas han mester totas las hobras que ha compostas Herasmo» (f. 13r).

157. Es la de Diego Méndez de Segura (†1536) alguacil mayor y vecino de Santo Domingo, que estuvo al servicio de Cristóbal Colón y de su hijo Diego. Su biblioteca se componía de al menos 12 ejemplares, de los que 5 eran obras de Erasmo, 41,66%. Dato procedente de solana (en prensa).

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

C. álvarez Márquez 2009, Impresores, libreros y mercaderes de libros en la Sevilla del quinientos, Zaragoza, 3 vols.

anthonoMinalie: Inventaire analytique et chronologique des dictionnaires, des glossaires, des lexiq ues, des listes de mots classés alphabétiq uement et des recueils de mots centrés sur un thème, rédigés en langue française ou pour partie en langue française, imprimés, des incunables à 1600. <https://anthonominalie.fr/>.

M. bassols de cliMent 1945, «Nebrija en Cataluña», Emerita 13, pp. 49-64.

M. bataillon 1966, Erasmo y España. Estudios sobre la historia espiritual del siglo xvi, México, (2ª ed. en español, corregida y aumentada).

M. batllori 1990, «Cenacles lullians i cenacles erasmistes a la Barcelona del Renaixement», Anthropos Boletín de información y documentación 23 (extra), pp. 71-80.

h. l. baudrier; J. baudrier 1964, Bibliographie Lyonnaise. Recherches sur les imprimeu rs, librai res, relie urs et fondeu rs de lettres de Lyon au XVIe siècle. Volume 8, Lyon & Paris.

V. bécares botas 2003, La compañía de libreros de Salamanca (1530-1534), Salamanca.

J. bellsolell Martínez 2011, Miquel Mai (c.1480-1546). Art i cultura a la cort de Carles V. Tesi doctoral, Universitat de Girona.

M. bosch cantallops 1989, Contribución al estudio de la imprenta en Valencia en el siglo xvi. Tesis doctoral, UCM, Facultad de Filología, 2 t. BP16, bibliothèque nationale de france, Bibliographie des éditions parisiennes du 16e siècle. <https://bp16.bnf.fr/>.

J. M. de b u J anda 1984, Index de L’Inqui sitio n espagnole 1551, 1554, 1559, avec l’assistance de r davignon et E. staneK, Sherbrooke & Genève.

J. M. de b u J anda 1993, Index de l’Inq uisition espagnole, 1583-1584 , avec l’assistance de rené davignon, e. staneK, M. richter, Sherbrooke & Genève. f calero 1994, Los diálogos (Linguae latinae exercitatio) de Juan Luis Vives, Valencia.

J. carnicero Méndez aguirre; r. Martínez alcorlo; J. solana puJalte 2020, «Notas sobre la edición lionesa de Étienne Dolet de 1541 del De octo partium orationis constructione libellus de Erasmo de Rotterdam», Titivillus 6, pp. 63-81.

CICLE: Corpus de Incunables de Clásicos Latinos en España, Equipo BECLaR: <http://www.incunabula.uned.es/cicle.php>.

J. closa farrés 1977, «La difusión hispana de la Ars Minor de E. Donato en los siglos xvi y xvii», Anuario de Filología 3, pp. 47-80.

CNCE: EDIT16. Ministero per i beni e le attività culturali. istituto centrale per il catalogo unico delle biblioteche italiane e per le inforMazioni bibliografiche , Censimento naz io nale delle ediz io ni ital ia ne del XVI secolo , [Roma]. <http://edit16.iccu.sbn.it/web_iccu/ihome.htm>.

J. M. coMa fort 2014, Codex Theodosianus: historia de un texto, Madrid. M. cordier 1989, De corrupti sermonis emendatione. Texte et commentaire linguistique par L. löfstedt et B. löfstedt, Lund.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 133

a c oroleu 2022, «Terenci i Eurípides a la Catalunya renaixentista», Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica 38, pp. 135-144.

s de c ovarrubias o rozco 1611, Tesoro de la lengua castellana o española, Madrid.

M. cytowsKa (ed.) 1973, Opera Omnia Desiderii Erasmi Roterodami, Ordinis Primi, Tomus Quartus … Libellus de constructione octo partium orationis, Amsterdam, pp. 105-143.

DCVB: A. M. Alcover; F. de B. Moll 2002, Diccionari català-valencià-balear, Barcelona (versión electrónica) <https://dcvb.iec.cat/>

r. M. díaz burillo 2017, «La edición incunable de las Comedias de Terencio impresa por Johann Rosenbach (Barcelona, 1498)», Euphrosyne 45, pp. 161-181.

e. duran (dir.); M. toldrà (coord.) et al. (2008), Repertori de manuscrits catalans (1474-1620), IV, Barcelona.

EH: J. f. Maillard; J. KecsKeMéti; M. portalier 1995, L’Europe des humanistes (XIVe- XVIIe siècles), Paris.

ch fantazzi (ed.) 1989, J. L. Vives De conscribendis epistolis. Critical edition with Introduction, Translation and Annotation, Leiden.

A. fernández luzón 1995, «Los estudios clásicos en Barcelona durante la primera mitad del siglo xvi», Manuscrits 13, pp. 219-246.

a fernández luzón 2003, La Universidad de Barcelona en el siglo xvi, Barcelona.

M. furno 2014, «Du cours volé au testament pédagogique: Mathurin Cordier et le choix de l’imprimé», in g. holtz (ed.), Nouveaux aspects de la culture de l’imprimé. Questions et perspectives, XVe-XVIIe siècle, Genève, pp. 344-361.

M. furno 2025a, «Enseigner par l’usage ou enseigner par la règle. L’éradication des fautes de latin dans l’imprimé pédagogique au XVIe siècle», en l. claire, M. furno, a.-h. Klinger-dollé, À l’école des humanistes. Pédagogies de la Renaissance, entre manuscrit et imprimé, Genève, pp. 257-278.

M. furno 2025b, «Le sourire de Mathurin Cordier. Texte et traductions de quatre dialogues extraits de Colloquia ou comment pratiquer une pédagogie inventive, ferme et tendre envers les enfants», en l. claire, M. furno , a .- h . K linger - d ollé , À l’école des humanistes. Pédagogie s de la Renaissance, entre manuscrit et imprimé, Genève, pp. 495-523. l. gil 1984, «Terencio en España: del Medievo a la Ilustración», en Estudios de humanismo y tradició n clásica, Madrid, pp. 95-125 (= a p ociña , b rabaza, M. de f. silva (edd.) (2006), Estudios sobre Terencio, Granada & Coimbra, pp. 431-460.).

R. G iMénez Z álvez 2023, «Una edición no identificada de la obra Libellus de octo orationis partium constructione de Erasmo de Rotterdam atribuida a John Colet (Barcelona 1578)», Minerva. Revista de Filología Clásica 36, pp. 197-216.

M. góMez ferrer 2010, «La almodeda de los libros del marqués de Zenete en 1529 y 1535 en Valencia», Lemir 14, pp. 231-246.

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

e gonzález gonzález; v gutiérrez rodríguez 1999, Los diálogos de Vives y la imprenta, Valencia.

e gonzález gonzález; v gutiérrez, rodríguez 2007, Una república de lectores. Difusión y recepción de la obra de Juan Luis Vives, México.

f. grewing 1999, Lateinische Grammatik und Stilistik in der Renaissance. Zu Adriano Castellesi, De sermone latino et modis Latine loquendi, Trier.

r g uilleu M as 1967, «Sobre les edicions gramaticals erasmianes impreses a Barcelona els segles xvi i xvii», en Homenaje a Jaime Vicens Vives, Barcelona, II, pp. 213-230.

s. von gültlingen 1992-2015, Bibliographie des livres imprimés à Lyon au seizième siècle, Baden-Baden & Bouxwiller, 14 vols.

GW: Gesamtkatalog der W ie gendrucke . Hrsg. von der Kommision für den Gesamtkatalog der Wiegendrucke. 2. Aufl. Stuttgart…, 1968- . [En publicación], <https://www.gesamtkatalogderwiegendrucke.de>.

J. hernando i delgado 2011, «El llibre escolar i la presència dels autors clàssics i dels humanistes en l’ensenyament del segle xv», Estudis històrics i documents dels arxius de protocols 29, pp.7-42.

J. n hillgarth 1991, Readers and books in Majorca 1229-1550, Paris.

ICCU: Ministero per i beni e le attività culturali. istituto centrale per il catalogo unico delle biblioteche italiane e per le inforMazioni bibliografiche, OPAC SBN. Catalogo del Servizio Biblio tecario Naz io nale , [Roma]. < http:// www.iccu.sbn.it>.

v i nfantes 1997, «Las ausencias en los inventarios de libros y bibliotecas», Bulletin Hispanique 99,1, pp. 281-292.

K. Jensen 1986, «De emendata structura Latini sermonis: The Latin Grammar of Thomas Linacre», Journal of the Warburg and Courtauld Institutes 49, pp. 106-125.

K. Jensen 1988, «The Latin Grammar of Philipp Melanchthon», in s. p. revard, f rädle, M. a di cesare (eds.), Acta Conuentus Neolatini Guelpherbyta ni (Wolfenbüttel 12-16 August 1985). Medieval and Renaissance Texts and Studies 53, Binghamton, New York, pp. 513-519.

ch g Jöcher 1751, Allgemeines Gelehrten-Lexicon, Darinne die Gelehrten aller Stände sowohl männ- als weiblichen Geschlechts, welche vom Anfange der Welt bis auf die jetzige Zeit gelebt, und sich der gelehrten Welt bekannt gemacht ... in alphabetischer Ordnung beschr ieben werden , Dritter Theil, M-R, Leipzig.

b i. Knott (ed.) 1988, Opera omnia Desiderii Erasmi Roterodami recognita et adnotatione critica instructa notisque illustrata. Ordinis primi. Tomus sextus. De copia verborum ac rerum, Amsterdam; Oxford.

r . K össling 1999 , «Philipp Melanchthon als Grammatiker der lateinischen Sprache», en g. wartenberg (Hg.), Werk und Rezeption Philipp Melanchthons in Universität und Schule bis ins 18. Jahrhundert. Tagung anläßlich seines 500. Geburtstages an der Universität Leipzig, Leipzig, pp. 71-82.

M. laMarca 2015, La impremta a Barcelona (1501-1600), Barcelona.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 135

J. le coultre 1926, Maturin Cordier et les origines de la pédagogie protestante dans les pays de langue française: 1530-1564, Neuchâtel.

l luKács (ed.) 1986, Ratio atque Institutio Studiorum Societatis Iesu (1586 1591 1599), en Monumenta Paedagogica Societatis Iesu, Nova editio penitus retractata, V, Romae.

p. MacK 2008, «Vives’s contributions to Rhetoric and Dialectic», in ch fantazzi (ed.), A Companion to Juan Luis Vives, Leiden; Boston, pp. 227-276.

p. MacK 2011, A History of Renaissance Rhetoric 1380-1620, Oxford.

J. M. Madurell i MariMón 1973, Claudi Bornat, Barcelona.

J. M. Madurell i MariMón 1980-81, «Antoni Jolís, catedràtic de gramàtica de la Universitat de Barcelona (1588-1600)», Analecta Sacra Tarraconensia 53-54, pp. 187-215.

J. M. Madurell; c. de dalMases 1968, «Jeroni Ardèvol, maestro de San Ignacio, y la enseñanza de las humanidades en Barcelona de 1508 a 1544», Archivum historicum Societatis Jesu 37, pp. 370-407.

J. M. Madurell MariMón; J. rubió y balaguer 1955, Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553), Barcelona.

J.-c. Margolin (ed.) 1971a, Opera omnia Desiderii Erasmi Roterodami. Ordinis primi Tomus secundus … De ratione studii, Amsterdam, pp. 79-109.

J.-c. Margolin (ed.) 1971b, Opera omnia Desiderii Erasmi Roterodami. Ordinis primi Tomus secundus … De conscribendis epsistolis, Amsterdam, pp. 175-579.

J. Martín abad 2001, Post-incunables ibéricos, Madrid (con Adenda de 2007 y 2016).

p. Martín baños 2022, Antonio de Nebrija: V Centenario (1522-2022). Vol. I. Nueva caracola del bibliófilo nebrisense. Repertorio bibliográfico de la obra impresa y manuscrita de Antonio de Nebrija, Salamanca.

J. l. Monreal pérez 2017, «La contribución de Philipp Melanchthon, praeceptor Germaniae, a la lengua y a la enseñanza. Entre la cultura humanista europea y la reforma alemana», Historia de la Educación 36, pp. 207-228.

v. Moreno gallego 1995, «La huella impresa de Luis Vives en el Quinientos: Index Hispaniae», Cuadernos de Historia Moderna 16, pp. 345-375.

v. Moreno gallego 2006, La recepción hispana de Juan Luis Vives, Valencia.

A. NebriJa 1507, Vocabularius Aelii Antonii Nebrissensis (trad. Gabriel Blusa), Barcinone: per Carolu[m] Amorosis: impe[n]sis fratris Gabrieli Busa.

P.F. Nelles 2007, «Libros de papel, libri bianchi, libri papyracei: Note-Taking Techniques and the Role of Student Notebooks in the Early Jesuit Colleges», Archivum historicum Societatis Iesu 76 (2007), pp. 75-112.

w. niJhoff; M. e. Kronenberg 1923-40, Nederlandsche bibliographie van 1500 tot 1540, The Hague, 2 vols.

a. odriozola 1996, Catálogo de libros litúrgicos, españoles y portugueses, impresos en los siglos xv y xvi. Han preparado esta edición J. Martín abad y f x altés i aguiló, Pontevedra.

g. a. padley 1976, Grammatical theory in Western Europe, 1500-1700. The Latin Tradition, Cambridge.

Alejandro Coroleu - Julián Solana Pujalte

a palau y dulcet 1971, Manual del librero hispanoamericano…, tomo XXIII, Barcelona & Oxford..

a pelzer wagener 1929, «Melanchthon: A German Humanist», The Classical Weekly 22, no. 20, pp. 155-160.

M. peña díaz 1994, «Erasmo en las librerías y las bibliotecas privadas barcelonesas del siglo xvi», Analecta Sacra Tarraconensia 67.2, pp. 151-160.

M. peña díaz 1995, Libro y lectura en Barcelona: 1473-1600. Tesis doctoral dirigida por Ricardo García Cárcel. Universitat Autònoma de Barcelona.

M. peña díaz 1997a, El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos, Madrid.

M. peña díaz 1997b, «La difusión de obras de teatro clásico en Barcelona en el siglo xvi », en J. M. M aestre M aestre ; J. p ascual b area ; l . c harlo b rea (edd.), Humanismo y pervivencia del mundo clásico: Actas del II Simposio sobre humanismo y pervivencia del mundo clásico (Homenaje al Profesor Luis Gil), 3 vols., Cádiz, I, pp. 287-296.

M. peña díaz; p ruiz pérez; J. solana puJalte (2020). (coords.), Historia de la edición y la lectura en Andalucía (1474-1808), Córdoba.

a. pérez Martín, 2002, «La difusión de la obra de Rolandino en España», in G. taMba (ed.) (2002), Rolandino e l’ «ars notaria» da Bologna all’Europa. Atti del convegno internazionale di studi storici sulla figura e l’opera di Rolandino, organizzato dal Consiglio notarile di Bologna sotto l’egida del Consiglio nazionale del notariato (Bologna 9-10 ottobre 2000), Milano, pp. 761-789.

r. raMis-barceló 2022, «La enseñanza universitaria de la Gramática en Cataluña y Mallorca (1598-1717): una perspectiva comparada», C au r ie nsia 17, pp. 1055-1076.

renouard (Colines): ph. renouard 1894, Bibliographie des Éditions de Simon de Colines 1520-1546, Paris.

renouard (ICP): ph. renouard; b. Moreau 1972-2004, Inventaire chronologique des éditions parisiennes du XVIe siècle [1501-1540], Paris, 5 vols.

r enouard (IL): p h r enouard 1964-91, Imprim eu rs et libr ai res paris ie ns du XVIe siècle, d’après les manuscrits de Philippe Renouard, Paris, 5 vols.

H. D. rix 1946, «The Editions of Erasmus’ De Copia», Studies in Philology 43, pp. 595-618.

J. roMán bravo 2009, «Terencio Afro, Publio», en f . lafarga y l . pegenaute , Diccionario Histórico de la Traducción en España <https://phte.upf. edu/dhte/latin/terencio-afro-publi/>.

f. J. sánchez cantón 1942, La biblioteca del Marqués de Cenete, iniciada por el cardenal Mendoza (1470-1523), Madrid.

e . s ánchez s alor (trad.) 2011, Desiderio Erasmo de Rotterdam , Recursos de forma y de contenido para enriquecer un discurso, Madrid.

e s ánchez s alor ; s l ópez M oreda ; M. l h arto t ru J illo ; J. v illalba á lvarez (edd.) 2022, Elio Antonio de Nebrija, Introductiones Latinae, Recognitio, Cáceres, 2 vols.

Un libro blanco de Francesc Marcià para el aprendizaje del latín 137

v sebastiani 2018, Johann Froben, printer of Basel. A biographical profile and catalogue of his editions, Leiden & Boston.

J. solana puJalte 2011, «Las ediciones y traducciones griegas de Erasmo» in i Muñoz gallarte; r bonilla cerezo; r fernández Muñoz (edd. y coord.), Cuenca capta. Los libros griegos del siglo xvi en el seminario Conciliar de San Julián, Cuenca, pp. 307-317.

J. solana puJalte (en prensa), Erasmo en las librerías y bibliotecas particulares españolas del siglo xvi, Zaragoza.

J. solana puJalte; v. Moreno gallego 1999, «Notas bibliográficas en torno a las ediciones de los Diálogos de Juan Luis Vives publicadas en España en el siglo xvi », Alfinge 11, pp. 221-235 < https://doi.org/10.21071/arf. v11i11.774>.

c. solís 1996, «La Biblioteca de D. Alonso Martel, deán de la Catedral de Badajoz», Memorias de la Real Academia de Extremadura 3, Badajoz, pp. 343-386.

g. taMba (ed.) 2002, Rolandino e l’«ars notaria» da Bologna all’Europa. Atti del convegno internazio nale di studi storici sulla figura e l’opera di Rolandino, organizzato dal Consiglio notarile di Bologna sotto l’egida del Consiglio nazionale del notariato (Bologna 9-10 ottobre 2000), Milano.

J.-a torné cubells 1995, «Inventario-catálogo de manuscritos del Monasterio de Poblet», Memoria Ecclesiae 7, pp. 133-185.

USTC: University of St Andrews, Universal Short Title Catalogue. An open access bibliography of early modern print culture <https://www.ustc.ac. uk/>.

a vanautgaerden 2010, «L’index thématique des Adages d’Érasme», in J.-F. g il M ont ; A. v anautgaerden (edd.), Les instruments de trav ai l à la Renaissance, Turnhout, pp. 241-280.

VD 16: Verzeichnis der im deutschen Sprachbereich erschienenen Drucke des 16. Jahrhunderts. Herausgegeben von der Bayerischen Staatsbibliothek in München in Verbindung mit der Herzog August Bibliothek in Wolfenbüttel (Stuttgart, 1983-2000), 25 vols. < https://www.bsbmuenchen.de/sammlungen/historische-drucke/recherche/vd-16/>.

e. J. webber 1957-58, «Manuscripts and Early Printed Editions of Terence and Plautus in Spain», Romance Philology 11, pp. 29-39.

c. J. wittlin 1974, «Sens lima e correcció de pus dols estill: fra Nicolau Quilis traduint el llibre De officiis de Ciceró», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 35, pp. 125-156.

NORMS OF LAYOUT OF ORIGINALS FOR EDITION

The articles will be reviewed for approval by external examiners

Manuscripts should be sent as an e-mail attachment both as Microsoft Word and PDF texts to fmestre@ub.edu.

FONTS, SIZE, PARAGRAPHS, CHAPTERS, etc.

The text should be justified. Do not use a hyphenation tool. The use of UNICODE fonts is required.

Title of the article: in bold 14 pt. Times New Roman, single-spaced. Author (12pt.)

Workplace (12pt.)

abstract in English, 500 words max. 10 pt. Times New Roman, single spaced. Keywords: font size 12; 5 words max.

Main text: 12 pt. Times New Roman, 1.5 spaced. Greek: Unicode.

Latin: in italics, with no quotation marks ever.

Paragraphs without indentation; without tab.

Titles of chapters (if any) in bold 12 pt. Times New Roman, single-spaced. All titles of chapters should not use punctuation marks at the end, except for the question mark.

FOOTNOTES

Footnotes should be placed at the bottom of the page and should be numbered consecutively throughout the text. Footnote numbers in the running text should be Arabic numbers set superscript and should appear before punctuation, with no blank space. Only in quoted passages, the footnote number follows the quotation mark.

Footnotes: 10 pt. Times New Roman, single-spaced.

QUOTATIONS

Long quotations, both prose and verse (more than 2 lines): 11 pt. Times New Roman, single spaced, indentation left 0.8cm.

Long quotations must be preceded and followed by a white interlinear space. Do not use quotation marks to enclose the quotation.

Short quotation (shorter than 2 lines) should be incorporated into the text and enclosed by French quotation marks: «…». If the quotation itself contains quotations, these should be enclosed by double inverted commas: “…”.

‘Single quotation marks’ should be used for single words; for translations.

ABBREVIATIONS IN LITERARY REFERENCES

-in italics: ibidem / ibid., vid. / uid., supra, infra, loc. cit. / op. cit., s.v., contra, passim -do not italicize: cf., e.g., etc., et al., i.e., vs.

ABBREVIATIONS ANCIENT AUTHORS AND WORKS

Greek: LSJ

Latin: ThlL

Exceptions:

Aesch. (not A.) Suppl. Sept. Pers. PV Ag. Ch. Eum. Aristoph. (not Ar.) Ach. Eq. Nub. Vesp. Av. Pax Lys. Thesm. Ran. Eccl. Pl. Bacch. (not B.)

Dem. (not D.)

Eur. (not E.) Cycl. Alc. Med. Her. Hipp. Andr. Hec. Suppl. HF Ion Tro. IT El. Hel. Pho. Or. Ba. IA Rh.

Pind. (not Pi.) Pyth. Ol. Isth. Nem. Soph. (not S.) Ai. El. OT Ant. Tr. Phil. OC Thuc. (not Th.)

Xen. (not X.)

BIBLIOGRAPHY

Anglo-Saxon system: authors’ names in sMall caps in the text of the article, or footnotes, when it is a bibliographical reference, year of publication, page (s); examples: west 2014, 92-94.

In case of 2 authors: author; author year, page(s). gentili; cerri 1983, 50-55.

In case of more than one title of the same author and the same year: author year a, b, c,…:

Miralles 1996a

Miralles 1996b

At the end of the article: bibliography

12 pt. Times New Roman, 1.5 spaced. French indentation: 1,2 cm.

Examples:

b. gentili; g. cerri 1983, Storia e biografia nel pensiero antico, Roma-Bari. f. graf 1993, «Dionysian and Orphic Eschatology: New Texts and Old Questions», in t h h c arpenter ; c a f araone (edd.), Masks of Dionysus , IthacaLondon, pp. 239-258.

c. Miralles 1996a, «I coliambi di Persio», Lexis 13, pp. 213-232.

c. Miralles 1996b, «De philologiae causis. Naixement del filòleg», Serra d’Or 38.441, p. 43.

M. parry 1929, «The Distinctive Character of Enjambement in Homeric Verse», TAPhA 60, pp. 200-220.

M.l. west 2014, The Making of the Odyssey, Oxford.

M.l west 19982 [1990], Aeschyli Tragoediae: cum incerti poetae Prometheo, Stuttgart-Leipzig.