Comunicació, 33 (1)

Articles Els monòlegs de Capri. Amb l’aigua al coll (1990) o la temptativa de portar els monòlegs de Joan Capri a la televisió Teresa Serés Seuma i Joaquim Capdevila Capdevila Anàlisi de la influència dels think tanks interns dels partits polítics catalans a través de la presència mediàtica Francesc Ponsa Herrera Pioners de l’animació audiovisual de la postguerra a Catalunya Teresa Martínez Figuerola, Xavier Cubeles Bonet i Maria Pagès The media portrayal of Queen Sofia of Greece in Spanish newspapers. Analysis of the press coverage of Queen Sofia in El País and El Mundo, May 2011 to August 2012 Ewa Widlak, Carles Pont i Jaume Guillamet El impacto de la conceptualización de la «voluntad de expresar la opinión en público» en la investigación sobre la espiral del silencio (1990-2010) Felipe Alonso-Marcos

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

C

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

C

33 (1)

Los medios sociales como fuente de información para corresponsales en el extranjero.

Aproximación al estado de la cuestión Martin Elena i Mariona Gómez Nadal

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

cob_nov_2015_32-2.indd 1

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

33

VOLUM 33 (1) (maig 2016) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

21/04/16 10:07

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 158

06/05/16 13:47

C

OMUNICACIO

REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

C

33

VOLUM 33 (1) (MAIG 2016) · ISSN (ed. impresa): 2014-0304 · ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 1

06/05/16 13:33

C

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és una revista científica editada per la Societat Catalana de Comunicació que publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ciència social. La revista té una periodicitat semestral i es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i externs.

Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és el resultat de la renovació de la revista Treballs de Comunicació, editada per la Societat Catalana de Comunicació des de l’any 1991 fins al desembre de 2009.

La revista està referenciada en les bases de dades següents: Latindex (complerts tots els criteris), MIAR, DICE, RESH, ISOC-CSIC, RACO, Dialnet, CCUC, DOAJ i e-Revistas. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi ocupa el lloc 321 al rànquing EC3 de revistes de comunicació i figura com a Treballs de Comunicació a Carhus Plus 2010 i IN-RECS. La revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través de l’URL http://revistes. iec.cat/index.php/TC, abans que siguin publicats en paper.

La revista està disponible en línia des dels webs: http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat.

Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi Societat Catalana de Comunicació. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 580 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://scc.iec.cat • Adreça electrònica: revistacomunicacio@iec.cat

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Fotocomposició i impressió: Fotoletra, SA ISSN: 2014-0444 (edició electrònica) ISSN: 2014-0304 (edició impresa) Dipòsit Legal: B. 46328-2010 ISSN: 1131-5687 (Treballs de Comunicació)

Els continguts de COMUNICACIÓ estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il· lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 2

06/05/16 13:33

C

Direcció: Sergi Cortiñas Rovira, Universitat Pompeu Fabra Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra

Consell de Redacció: Jordi Bèrrio i Serrano, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra Maria Corominas Piulats, Universitat Autònoma de Barcelona Rosa Franquet Calvet, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Gifreu Pinsach, Universitat Pompeu Fabra Jaume Guillamet Lloveras, Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Martí Martí, Universitat Autònoma de Barcelona Miquel de Moragas i Spà, Universitat Autònoma de Barcelona

Secretari de Redacció: Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra

Comitè Científic: Elisenda Ardèvol, Universitat Oberta de Catalunya Dulcília Buitoni, Universitat Cásper Líbero (Brasil) Enrique Bustamante, Universitat Complutense de Madrid Marta Civil, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Lluís Gómez, Universitat de València Margarita Ledo, Universitat de Santiago de Compostel·la Javier Marzal, Universitat Jaume I Pere Masip, Universitat Ramon Llull Manuel Palacio, Universitat Carlos III de Madrid Nel·lo Pellicer, Universitat de València Jordi Pericot, Universitat Pompeu Fabra Carles Pont, Universitat Pompeu Fabra Emili Prado, Universitat Autònoma de Barcelona Giuseppe Richeri, Universitat de la Suïssa Italiana (Suïssa) Magdalena Sellés, Universitat Ramon Llull Begoña Zalbidea, Universitat del País Basc

Revisió lingüística: Júlia Prat Bosch

Disseny: Pepa Badell

Maquetació: Fotoletra, SA

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 3

06/05/16 13:33

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 4

06/05/16 13:33

Sumari

Articles Els monòlegs de Capri. Amb l’aigua al coll (1990) o la temptativa de portar els monòlegs de Joan Capri a la televisió Teresa Serés Seuma i Joaquim Capdevila Capdevila

9

Anàlisi de la influència dels think tanks interns dels partits polítics catalans a través de la presència mediàtica Francesc Ponsa Herrera

27

Pioners de l’animació audiovisual de la postguerra a Catalunya Teresa Martínez Figuerola, Xavier Cubeles Bonet i Maria Pagès

53

The media portrayal of Queen Sofia of Greece in Spanish newspapers. Analysis of the press coverage of Queen Sofia in El País and El Mundo, May 2011 to August 2012 Ewa Widlak, Carles Pont i Jaume Guillamet

75

El impacto de la conceptualización de la «voluntad de expresar la opinión en público» en la investigación sobre la espiral del silencio (1990-2010) Felipe Alonso-Marcos

93

Los medios sociales como fuente de información para corresponsales en el extranjero.

Aproximación al estado de la cuestión Martin Elena i Mariona Gómez Nadal

119

Novetats bibliogràfiques Reinald Besalú 139

Normes de presentació dels articles 147 Publicacions de la Societat Catalana de Comunicació 153

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 5

5

06/05/16 13:33

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 6

06/05/16 13:33

C

ARTICLES

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 7

06/05/16 13:33

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 8

06/05/16 13:33

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (1) (maig 2016), p. 9-26 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.140 Data recepció: 27/05/15 Data acceptació: 14/07/15

Els monòlegs de Capri. Amb l’aigua al coll (1990) o la temptativa de portar els monòlegs de Joan Capri a la televisió1 Joan Capri’s monologues. Amb l’aigua al coll (1990) or the attempt to broadcast Capri’s monologues on TV

Teresa Serés Seuma Professora i investigadora del Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida. tseres@filcat.udl.cat

Joaquim Capdevila Capdevila2 Professor i investigador del Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida. jcapdevila@filcat.udl.cat

C 9

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 9

06/05/16 13:33

T. Serés Seuma I J. Capdevila Capdevila

Els monòlegs de Capri. Amb l’aigua al coll (1990) o la temptativa de portar els monòlegs de Joan Capri a la televisió Joan Capri’s monologues. Amb l’aigua al coll (1990) or the attempt to broadcast Capri’s monologues on TV RESUM: Aquest article estudia la temptativa televisiva amb els monòlegs de Capri concretada en

Amb l’aigua al coll (1990) de TV3, i ho fa tenint en compte els monòlegs de Joan Capri dels seixanta i setanta editats en disc. S’hi estudien, en primer lloc, les motivacions del programa i el context de la seva gravació. En segon lloc, el caràcter satíric dels monòlegs, la naturalesa d’aquest humor satíric i, relacionat amb això, la funció de censura moral dels monòlegs i els seus motius. En tercer lloc, el caràcter tipificat —d’acord amb un tipisme psicomoral i costumista— amb què és representada la realitat social i malgrat que en els monòlegs televisius augmenten les referències al context social del moment i creix el prisma personalitzador associat al monologuista. I finalment, el format del programa, la comunicació paralingüística que s’hi activa i la configuració narrativa dels monòlegs.

PARAULES CLAU: monòleg, sàtira, censura moral, tipificació costumista i psicomoral, discurs televisiu, comunicació paralingüística.

C Joan Capri’s monologues. Amb l’aigua al coll (1990) or the attempt to broadcast Capri’s monologues on TV Els monòlegs de Capri. Amb l’aigua al coll (1990) o la temptativa de portar els monòlegs de Joan Capri a la televisió ABSTRACT: The purpose of this paper is to study the attempt made to broadcast Joan Capri’s monologues on the TV3 television programme Amb l’aigua al coll (1990), based on Capri’s monologues from the 1960s and 70s released on an album. First we analyse the motivations of the programme and the circumstances of its recording. Secondly, the satirical traits in his monologues, the nature of this satirical humour and, related to this, its role of moral censorship and its reasons are considered. Thirdly, we deal with the typified character − reflecting a psychomoral and customs- and manners-based typicality − in which the social reality is mainly represented, although in the television monologues one finds a larger number of references to the social context of the moment and the personal angle of the monologist is more emphasised. Lastly, we discuss the television format of the programme, the paralinguistic communication involved and the narrative configuration of the monologues.

KEYWORDS: monologue, satire, moral censorship, manners-based and psychomoral typification, television discourse, paralinguistic communication.

C 10

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 10

06/05/16 13:33

ELS MONÒLEGS DE CAPRI. AMB L’AIGUA AL COLL (1990)

1. El monòleg com a gènere Sens dubte el monòleg ha esdevingut un gènere popular gràcies a la televisió. Segons Baulenas (2011: 14-15) aquest èxit és afavorit per la recepció del format del late-night, que assigna al presentador l’obertura del programa amb comentaris humorístics sobre l’actualitat en forma de monòleg. Si bé Baulenas considera que a Europa els espectacles de còmics unipersonals van de la televisió al teatre, a diferència del que ocorre als Estats Units, on la comèdia stand-up sorgeix en petits clubs, cal fer avinent no obstant això que a Catalunya, com en altres indrets pròxims, el monòleg compta amb precedents rellevants en l’esfera teatral des d’abans de la Guerra Civil. Així, Andreu Buenafuente, que inicia la popularització del monòleg a casa nostra amb Sense Títol (1995-1998), de TV3, i que després exporta el format a altres televisions, ha reconegut que el seu mestratge més important prové d’aquest àmbit, i n’ha destacat la figura de Capri. I és per això que pensem que no pot obviar-se l’ascendència de Joan Capri en tot el procés de renovació i revaloració experimentat pel monòleg, una influència que segurament no ha estat prou reconeguda.3

1.1. Definicions del gènere Baulenas (2011: 15-16) recull un parell de definicions que ens semblen prou vàlides per definir els monòlegs que Capri representa durant la dècada dels setanta, ateses les seves correspondències amb la comèdia stand-up i el monòleg televisiu. La primera, extreta de Schwarz (2010: 17) i per referir-se a la comèdia stand-up, resulta rellevant perquè recull tots els elements que conformen el gènere: Stand-up comedy is the term for a special genre of comedy in which the performer, who is called the stand-up comedian, stands on the stage and speaks directly to theaudience. In general, stand-up comedian sare individual performers who plant themselves in front of their listeners witht heir microphones and start telling a succession of funny stories, one-liners or short jokes, and anecdotes, which are often called «bits», in order to make their audience laugh.

D’altra banda, la segona, una proposta d’Heraclia Castellón (2008), resulta útil perquè evidencia els orígens teatrals del format televisiu.

Se trata de textos, generalmente breves, interpretados en un estudio televisivo, o en un escenario, en los que se presenta una visión humorística sobre variados aspectos (sociales, cotidianos…) dirigidos a una audiencia cercana, lo que hace que mantengan también en un medio televisivo la cálida inmediatez del teatro.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 11

11

06/05/16 13:33

T. Serés Seuma I J. Capdevila Capdevila

2. Amb l’aigua al coll (1990). La temptativa de portar els monòlegs de Capri a la televisió Els monòlegs inicials de Capri s’editen en disc entre els seixanta i els setanta, i el 1997 se’n fa una reedició en format digital. Amb el programa Amb l’aigua al coll (1990), s’intenta portar els monòlegs de Capri a la televisió.

Amb l’aigua al coll és un programa de tretze capítols d’entre 9 i 14 minuts que comença a emetre’s per TV3 el 7 de juliol de 1990, protagonitzat per Capri, dirigit per Ricard Reguant i realitzat per Jordi Frades, i que duu aquests títols: «Ja hi tornem a ser» 00.09.37 03/07/1990 «La tele» 00.12.25 10/07/1990 «Els medicaments» 00.12.54 17/07/1990 «El mal somni» 00.11.01 24/07/1990 «El petó» 00.10.18 31/07/1990 «La circulació» 00.11.52 07/08/1990 «Els concursos» 00.11.48 14/08/1990 «Els pentinats» 00.12.46 21/08/1990 «Els viatges organitzats» 00.09.52 28/08/1990 «Els clinicalis» 00.11.18 04/09/1990 «El forat»

00.13.16 11/09/1990 «Els enterraments» 00.10.41 18/09/1990 «Els ous» 00.13.33 25/09/1990 Capri hi interpreta un conferenciant que opina sobre temes d’interès general.

Ho fa amb el seu humor habitual i hi aborda temàtiques que ja havien caracteritzat els monòlegs inicials. I això no obstant, els textos s’han adaptat a la televisió i se n’han revisat els continguts, atès el període transcorregut.

El projecte d’Amb l’aigua al coll parteix de l’èxit assolit dècades enrere pels monòlegs de Capri. I si això és així, no ho és menys que és esperonat també per l’èxit aconseguit per la comèdia Doctor Caparrós. Aquesta, protagonitzada per Capri i emesa pel circuït català de TVE els anys 1979 i 1982, esdevé un programa emblemàtic de l’imaginari televisiu de la Catalunya de la Transició. Efectivament, és a partir d’aquests precedents que s’assaja un programa al voltant dels monòlegs de Capri.

I amb tot, la sèrie Amb l’aigua al coll no obté els resultats esperats. I no els assoleix tot i que s’aposta per un director proper a Capri, Ricard Reguant. En aquest fet hi concorren segurament factors d’ordre ben divers. Sigui com sigui, però, el fet és que Capri afronta, aleshores, dificultats que entorpeixen la realització del programa i que contribueixen probablement a aquest resultat. Així, d’una banda, l’actor, que ronda els setanta-cinc anys, té dificultats per recordar els textos, de manera que, malgrat que els assaja tota la setmana, en el moment de la gravació —que

C 12

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 12

06/05/16 13:33

ELS MONÒLEGS DE CAPRI. AMB L’AIGUA AL COLL (1990)

es fa a l’Orfeó de Gràcia— li costa recordar què ha de dir. Això obliga Reguant a pensar en solucions com pinganillos o cartrons escrits, i tanmateix només tallant cada tres o quatre frases l’enregistrament s’aconsegueix tirar endavant el rodatge.

A més, a causa de la gran quantitat de talls, sorgeix la necessitat d’un segon personatge, l’hostessa, que permet el canvi de pla. Aquest recurs té, però, l’inconvenient de la certa abruptesa amb què es produeixen sovint els canvis de plans. I és així, d’altra banda, que Capri viu un moment econòmic delicat. Li han bloquejat els diners guardats en caixes de seguretat. I tal circumstància, afegida a la seva propensió gasiva, comporta problemes a l’hora d’iniciar el rodatge atès que l’actor demana cobrar per endavant; i esdevé que, si els diners no arriben abans de començar la gravació, aquesta no pot fer-se per la desesperació de Capri. Tot plegat fa que l’actor se senti molt malament durant l’enregistrament, fins al punt que necessita que alguna persona de confiança l’hi acompanyi. I amb tot, el resultat final no és prou satisfactori.4 Reguant mateix recorda com va patir i com el programa finalment es va emetre, però amb la plena consciència que la qualitat no era la desitjada.

3. Sàtira i ètica en els monòlegs de Joan Capri.

Censura moral d’una societat en canvi 3.1. Fonaments antropològics i tradició expressiva dels monòlegs de Capri Sens dubte, un dels aspectes que denoten més clarament la continuïtat bàsica dels monòlegs d’Amb l’aigua al coll respecte dels monòlegs caprians dels seixanta i setanta és l’ètica que posen de manifest. Aquesta, com en els monòlegs de dècades enrere, pot definir-se com a marcadament conservadora; no, és clar, en virtut de sistemes ideològics elaborats, sinó quant a unes concepcions, de caràcter proto­ teòric, sobre el món i com cal actuar-hi.

Aquesta ètica capriana —és quelcom que cal remarcar— posa en relleu una consciència moral comunitària; o, més exactament, una pervivència última en les nostres terres d’un tipus de consciència moral que ha estat característic de l’experiència col·lectiva en les societats tradicionals i protomodernes. És oportú recordar que aquesta consciència ha informat durant segles el cançoner satíric i altres manifestacions de la cultura popular adreçades a censurar allò que era vist com a greuge a l’interès comú; o, dit altrament, orientades a preservar uns equilibris o equitats bàsiques en pro de la conservació i reproducció de la comunitat, o de la societat entesa en termes comunitaris.

La manifestació essencial d’aquest tipus d’ètica és la sàtira; o si ho volem, la reprovació de suposades faltes o greuges a la col·lectivitat d’acord amb un humor de tipus satíric. Aquest humor es caracteritza per l’excitació dionisíaca en l’esfera

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 13

13

06/05/16 13:33

T. Serés Seuma I J. Capdevila Capdevila

psíquica, i, a partir d’aquesta, per una patent càrrega de malícia que s’adreça de manera més o menys dreturera cap a l’objectiu de la censura (Berger, 1997: 285313) i per l’extremització paradoxal d’allò que es critica. I cal dir, amb tot, que com correspon al monòleg com a gènere, la sàtira, en Capri adopta un biaix irònic i lúdic. S’hi manifesta, així és, una ironia popular —un tipus d’ironia que conserva encara en els monòlegs en disc, una forta tradició social— i un sentit del joc. Es tracta d’uns aspectes que són correlatius, d’altra banda, amb la tendència narrativa del monòleg i especialment amb la seva propensió a la ficció; i tot plegat no pot deslligar-se, al capdavall, del cert distanciament (lúdic) amb què és mirada la realitat en els monòlegs.

Val a dir, respecte de Catalunya però amb paral·lelismes en molts altres indrets de l’Europa contemporània, que entre les últimes dècades del segle xix i les primeres dècades del segle xx es produeix una potent eclosió de manifestacions satíriques. Aquesta emergència no pot dissociar-se del tipus de consciència moral comunitària referida, del tipus de canemàs ètic que li és inherent; i no pot entendre’s, més concretament, sense un conjunt de canvis associats a la modernització de la societat —la construcció de l’estat liberal i el caciquisme, les noves modes femenines, la ciutat i els seus neguits, etc.— que interpel·len i afecten aquesta consciència moral comunitària i els seus ressorts ètics (Capdevila, 2012: 143-240).

Aquestes expressions són sobretot produccions orals, literàries i plàstiques. Es tracta d’un conjunt d’expressions caracteritzades per la narrativitat —l’explicació d’històries—, l’oralitat —estrictament, o com a principi que informa significativament els textos escrits—, la inclinació satírica i el caràcter popular o popularista —l’ús d’un conjunt de recursos formals i simbòlics que faciliten el gust i la identificació des d’un prisma popular. Destaca, en aquest ordre, una pròdiga tradició de poesia i teatre costumista i humorístic, estrictament vuitcentista (Pitarra, Llanas, Roure, Josep Verdú, Abelard Coma…) o renovada sobre aquesta base. Semblantment, una dilatada tradició d’articles de combat polític i moral difosos sobretot per la premsa satírica i local, s’inscriuen en aquesta esfera. Ho fa així mateix el cuplet. I també corresponen a aquest conjunt d’expressions, tot i que amb una incidència menor, els monòlegs. Aquests, a Catalunya es consoliden com a forma d’espectacle entre els anys vint i trenta del segle xx, amb Pepe Marquès,5 Josep Santpere i Alady com a actors principals. D’altra banda, com a manifestacions artístiques rellevants que es produeixen tardanament en el marc d’aquesta tradició, poden adduir-se moltes de les cançons dels primers «jutges» de la Nova Cançó (Espinàs, Porter, Abella, Elies, etc.), alguns dels temes de la Trinca i els monòlegs del mateix Capri (Capdevila, Serés i Rubió, 2014: 199-266).

Els monòlegs de Capri s’insereixen, doncs, en aquesta tradició satírica i beuen, per tant, de les formes de consciència moral comunitària que l’esperonen. I això no obstant, aquest substrat, en Joan Capri, experimenta, com hem apuntat, una reelaboració d’acord amb un palès biaix conservador. Tot plegat ho veiem en els monòlegs de Capri de les dues èpoques, per bé que especialment en els de la primera.6

C 14

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 14

06/05/16 13:33

ELS MONÒLEGS DE CAPRI. AMB L’AIGUA AL COLL (1990)

Atès aquest tipus de consciència moral i les formes d’expressió humorística que li són naturals, en els monòlegs d’una època i de l’altra hi trobem dues esferes bàsiques de censura: d’una banda, uns patrons humans, morals i de definició del món típics de les societats tradicionals o dels primers estadis de la modernització social; i de l’altra, i sovint a partir d’aquests, uns models humans7 i morals i una concepció de la realitat percebuts com a característics de la modernització de la societat. Uns blancs i altres esdevenen ben concurrents en els textos de Capri. I això, per bé que en els de la primera època la crítica a models socials de base tradicional hi té un pes més marcat que en els de la segona. I a l’inrevés: en aquests, el blasme a models socials moderns hi té una dimensió prou més extensa.

Quant a la crítica de motius del món tradicional o protomodern, sobresurten àmpliament la «sogra» —en primer terme—, la «dona», la «tia», «la mama»…; en definitiva, les dones de la família extensa i totes aquestes en virtut, és clar, d’uns arquetips tradicionals de la seva posició familiar. I més enllà, també en són objecte la dona o les dones en general, concebudes sempre d’acord amb una feminitat tradicional. També, d’altra banda, són objecte del blasme de l’humorista principis ètics tradicionals com la gasiveria, l’avarícia desmesurada de certs tipus de la classe mitjana menestral o un cert zel desmesurat d’aquests envers la propietat.

D’altra banda, cal fer avinent que la major part dels motius de censura de la societat moderna que trobem en els monòlegs de Capri de l’any 1990 ja havien aparegut en els dels seixanta i setanta. És quelcom que demostrem a continuació i que posa en relleu la relació de continuïtat bàsica entre els uns i els altres. I val a dir, complementàriament, que alguns d’aquests motius compten ja amb una fecunda tradició dirimida a través de creacions satíriques com les al·ludides més enrere. És el cas, per exemple, de les noves modes pel que fa sobretot a noies i dones (Capdevila, 2008: 68-69; Capdevila, 2009: 3-20; Capdevila, 2012: 173-211; Vilches i Dougherty, 1990: 95-96; Calleja, 1908); de la ciutat moderna —i de Barcelona en concret— com a marc de neguits, i, en relació amb això, dels cotxes i la seva circulació (Montero, 1921: 28;8 Capdevila, 1995: 63; Abella, 1962);9 de nous ocis massius com el futbol (Escribà, 1967: 27-30; Capdevila, Serés i Rubió, 2013: 199-266); de l’estiueig (Montero, 1921: 12; Escribà, 1967: 197-205), o de les dificultats d’accedir a un pis i de les condicions d’aquest (Capdevila, Serés i Rubió, 2013: 199-266).

Capri rebla sovint les censures a realitats noves com les ara referides, amb expressions de perplexitat; amb manifestacions de desconcert davant d’aquestes i amb relació sovint, també, a un món nou. Ho explicita sovint amb afirmacions del tipus «no sé on anirem a parar», «no sé on arribarem», «la vida és un serial», «la vida és així», «estem amb l’aigua al coll»… Es tracta d’unes actituds i unes afirmacions que entronquen amb un humor de tradició popular, empeltat d’escepticisme, d’un escepticisme «nihilista», que es manifesta especialment en la literatura oral —o de base oral— de les dècades de canvi dels segles xix i xx (Capdevila: 2012) i que s’intensifica amb l’assentament de la societat moderna i les percepcions o avaluacions d’estructuralitat —o immutabilitat— de les noves realitats.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 15

15

06/05/16 13:33

T. Serés Seuma I J. Capdevila Capdevila

3.2. Els motius dels monòlegs d’Amb l’aigua al coll (1990) analitzats amb relació als monòlegs dels seixanta i setanta Com hem dit, els neguits ètics quant a determinats aspectes de la modernització social —i pel que fa a aquesta en general— que trobem a Amb l’aigua al coll ja es manifesten en els monòlegs de dècades enrere. I tanmateix, és clar, en els monòlegs televisius solen aparèixer-hi conforme a l’evolució esdevinguda en els fenòmens en qüestió. Vegem-ho tot seguit. Abans cal que precisem, però, que aquests neguits, les crítiques amb què s’expressen, es manifesten a partir d’un conjunt d’estructures simbòliques: arquetips i estereotips, mons possibles —marcs fixats d’experiència col·lectiva configurats de manera narrativa— i relats ideològics i definicions bàsiques de la realitat també fixats socialment.

Si en els monòlegs «No som res» (1968) i «L’enterramorts» (1971) Capri censura la mercantilització de la mort i ho fa amb relació a l’ofici d’enterramorts i al negoci de les pompes fúnebres, aquesta censura reapareix a «Els enterraments» d’Amb l’aigua al coll de manera que ara els blancs són el tanatori i la incineració.

L’excés de preocupació per la pròpia salut i la medicació desmesurada conformen un altre ordre de crítiques que, aparegudes ja en els primers monòlegs —«Acabarem ximples», «Les pastilles» o «El maniàtic»—, es reprodueixen a «Els medicaments» d’Amb l’aigua al coll,10 monòleg en el qual es qüestionen la sobremedicació, la dependència i l’afecció respecte dels medicaments —s’afirma que «la gent està drogada»— i la preocupació excessiva per la salut.

D’altra banda, la manifestació pública de la sexualitat és un altre dels aspectes abordats per Capri en les dues èpoques. No debades, si a «El món és així» (1975) censura ja la desinhibició corporal i l’exhibició pública del sexe, a «El petó» (Amb l’aigua al coll) dedica tot el monòleg a aquesta qüestió, de manera que «el conferenciant» remarca i censura, en clau de sàtira irònica i lúdica, la visibilitat pública assolida per les relacions sexuals i la compara amb les dificultats que, per a aquest tipus d’actes, ell tenia en la seva joventut.

Així mateix, la ciutat —i el neguit que se’n deriva— és un altre motiu tractat a Amb l’aigua al coll que ja ho havia estat en alguns textos dels seixanta. Es tracta de «La guerra del Sis-cents» (1963), «La ciutat» (1964), «Acabarem ximples» (1964) i «El taxista» (1976).11 I si en aquests monòlegs dels seixanta i setanta això és així, a «La circulació» i «Els clinicalis», emesos per TV3, es reincideix en els termes d’aquesta crítica. Quant al primer, que tracta la temàtica monogràficament, resulta un passatge eloqüent quan el protagonista assevera que «el problema circulatori és un problema de bojos […], el cotxe ens ha fet que tots estiguéssim sonats…»; i respecte al segon, la crítica apareix quan la saturació del trànsit urbà serveix de símil d’un altre tipus d’aglomeracions: les produïdes als passadissos dels hospitals amb manta malalts enllitats que hi dificulten caòticament el pas.

Relacionat amb aquesta darrera temàtica, un altre aspecte blasmat en monòlegs de les dues èpoques és l’abstracció de la gent a causa dels nous fenòmens de la comunicació i l’oci massius. Així, si «La tele» (1970) critica l’abstracció de les

C 16

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 16

06/05/16 13:33

ELS MONÒLEGS DE CAPRI. AMB L’AIGUA AL COLL (1990)

persones respecte del seu medi immediat i el seu potencial comunicatiu com a conseqüència de la televisió, «La vida és un serial» (1967) blasma l’afecció de les dones als serials radiofònics i la catarsi melodramàtica que en sobrevé, i «Les pastilles» qüestiona la pruïja dels fotògrafs de fer fotografies en els casaments, «La tele» (Amb l’aigua al coll) apunta a les disputes matrimonials induïdes per la televisió, en responsabilitza la diversitat de canals i les dissensions que això provoca i censura l’addicció provocada pel mitjà («La televisió és una droga»).

D’altra banda, el turisme massiu també havia estat blasmat en diversos dels monòlegs anteriors. Ho havia estat, concretament, a «El nàufrag» (1961), «El pobre González» (1963), «La guerra del Sis-cents» i «La ciutat».12 Si això és cert, més d’un quart de segle més tard Capri en reprèn la crítica. Ho fa a «Els viatges organitzats», monòleg de l’agost de 1990. Així, en aquest hi blasma el consum massificat de viatges organitzats, el màrqueting que en fan les agències de viatges i la il·lusió d’exotisme que els envolta, i hi critica, així mateix, la seva moda i la seva popularització com a patró de distinció. D’acord amb això, el protagonista, al final, i després que ha explicat l’experiència de la seva dona i de la seva sogra en un viatge organitzat, proclama: «No, no, no, no, agències de viatges no, no hi vull sapiguer re(s). […] tot el dia d’un cantó a l’altre, voltant a Tailàndia, al Japó, a la Xina, tot això…».

Els monòlegs de Capri d’una època i de l’altra també coincideixen en altres aspectes del consumisme massiu. D’una banda, en el consum massificat de cotxes.

Aquesta qüestió va ser tractada a «La circulació»13� d’Amb l’aigua al coll, i ja ho havia estat a «La guerra del Sis-cents» i a «Acabarem ximples», del 1963 i del 1964, respectivament.14 Val a dir, d’altra banda, que la crítica al consumisme la trobem en dos monòlegs més d’Amb l’aigua al coll: «Ja hi tornem a ser» i «Els concursos». Si el primer d’aquests blasma l’obsessió —femenina— per les rebaixes i el consumisme en general —el narrador evoca el cas d’una dona que, obcecada amb les rebaixes, quan hi va sol perdre la seva filleta sense adonar-se’n—, el segon arremet contra els concursos televisius, i en especial contra la seva especulació amb l’avidesa consumista i la bona fe i la ignorància de la gent.

I volem finalment reportar un últim aspecte de la moderna cultura de consum de masses en què va incidir Capri en les dues èpoques. Es tracta dels pentinats moderns i, més enllà, dels patrons d’estètica moderna. Les primeres referències a aquesta qüestió apareixen en tres textos de la primera meitat dels seixanta: «El casament» (1961), «Acabarem ximples» (1964) i «El desorientat» (1965). Mentre que els dos darrers remeten als cabells llargs com a atribut del nou cantant pop —«ara un cantant ha de ser un noiet d’aquells que agraden […]. Ha de tenir molt pèl…», diu Capri a «Acabarem ximples»—, el primer atribueix el fet d’estar «plens de pèl» als joves en general. I amb aquests precedents, «Els pentinats» i «El forat», de la sèrie Amb l’aigua al coll, recuperen la crítica als pentinats moderns. Així, el primer d’aquests monòlegs dedica tota la narració als cabells com a patró de moda i objecte de consum massiu.15

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 17

17

06/05/16 13:33

T. Serés Seuma I J. Capdevila Capdevila

Per acabar, volem remarcar que alguns motius —la menor part— tractats significativament a Amb l’aigua al coll no havien estat tractats així en els primers monòlegs, i no ho havien estat per factualitat històrica. Es tracta de la consciència ecològica, abordada a «El forat»; la desnaturalització de l’alimentació, el motiu central d’«Els ous», i la saturació dels hospitals, el tema principal d’«Els clinicalis».

4. La configuració simbòlica. Entre la tipificació costumista i la personalització Sens dubte, un fenomen essencial de la psicologia i l’expressivitat popular en les societats tradicionals i protomodernes és la representació de la realitat social en termes marcadament tipificadors; en virtut d’una tipificació psicomoral o costumista, que s’adreça sobretot a individus —que malda per definir-ne i fixar-ne tipus— i a definicions del món.

Si l’humor és el canal per excel·lència de manifestació d’aquesta orientació tipificadora, la sàtira, l’humor satíric, ho és de manera particular. I és així que aquesta tipificació costumista amb un ascendent popular premodern es fa particularment patent entre els segles xix i xx a través de la literatura satírica, popular i popularista, encarregada de vehicular els malestars i les dissonàncies en general suscitats pels fenòmens associats a la modernització social.

Els monòlegs de Capri d’una època i l’altra parteixen d’aquesta tipificació psicomoral o costumista de la realitat social. I això no obstant, ho fan sobretot els de les dècades dels seixanta i setanta. No debades en aquests hi sobresurten les instàncies més propenses a ser tipificades d’acord amb aquesta tradició psicosimbòlica i expressiva. Es tracta, d’una banda, dels tipus humans. Els són dedicats la major part dels textos, com és palès en els mateixos títols: «Els savis», «El desmemoriat», «L’enterramorts», «El mandrós», «El desorientat», etc. I es tracta, d’altra banda, de marcs primordials de societats poc complexes, tradicionals o amb un pòsit important en aquest ordre: la família tradicional, figures d’aquesta esfera com la dona, la sogra i la tia —absolutament centrals en aquests monòlegs—, episodis del cicle tradicional de la vida —el naixement de fills i la criança, la comunió, el casament i la mort i amb el benentès que aquest darrer episodi concita en particular l’atenció de Capri— i altres realitats nuclears en aspectes com ara el menjar, el treball, la salut, el dispendi…

Especialment en aquests monòlegs, hom hi endevina una ascendència significativa d’altres gèneres de la literatura popular caracteritzats també per la tipificació moral o costumista: el sainet, la poesia popular, el sermó…; i també, i relacionat amb aquesta circumstància, un influx de la tradició de teatre popular feta sovint per quadres escènics d’afeccionats.

I si bé aquesta pràctica tipificadora persisteix essencialment en els monòlegs

C 18

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 18

06/05/16 13:33

ELS MONÒLEGS DE CAPRI. AMB L’AIGUA AL COLL (1990)

del 1990, s’hi manifesta més relaxadament. L’evolució social esdevinguda entre un moment i l’altre i les exigències inherents al medi televisiu contribueixen segurament a una certa desactivació del costumisme com s’havia expressat abans, i faciliten, d’altra banda, una major contextualització social dels monòlegs i una major personalització del seu prisma a partir de l’actor. Com es manifesten aquestes circumstàncies? D’una banda, a través de la representació del monòleg; amb Capri, que hi fa de conferenciant, d’expert que de tant en tant s’adreça directament al públic; amb unes hostesses que interactuen amb el conferenciant, i amb la intervenció de personatges virtuals que tenen noms i cognoms malgrat que es tracti de personatges tipus. De l’altra, en virtut que aquests monòlegs remeten a qui-sap-los fets concrets de la realitat social immediata —programes televisius més o menys contemporanis (Filiprim, No passa res, El precio justo), els Jocs Olímpics del 92, problemes ambientals concrets, el tipus de la Juani (perruquera castellanoparlant a «El forat»), etc.— i atès finalment que els motius tractats en general tenen més vinculació amb aquesta mateixa realitat social immediata.

5. Format televisiu, comunicació paralingüística i configuració narrativa 5.1. El format televisiu El monòleg, com hem dit, forma part d’una llarga tradició de gèneres orals —teatralitzats, alguns— adreçats a la censura dels vicis o greuges morals d’ordre col· lectiu. No és gens agosarat, així, establir una dilatada associació de continuïtat entre el bufó medieval i els monologuistes, i especialment els pioners d’aquest gènere, com Santpere o Capri pel que fa a Catalunya. En les manifestacions d’aquesta tradició —quant als Països Catalans: balls parlats, versots, arguments, parlaments, cançó satírica popular, moderna poesia satírica populista…, monòlegs—, la característica més bàsica és el verisme ètic associat a la força de realitat de qui proclama el discurs. Aquests trets parteixen d’un pòsit dionisíac —ben potent a voltes— que dóna força de veritat i orientació satírica a les expressions. Pel que fa als monòlegs i altres gèneres teatralitzats, els trets referits confereixen una centralitat absoluta als seus actors i requereixen, de base, un públic immediat que els escolti i que, eventualment, hi pugui també interactuar.

La difusió televisiva del monòleg feta segons la seva concepció de gènere parateatral comporta inevitablement una pèrdua de força de realitat del monologuista i del seu discurs, i, correlativament, la devaluació simbòlica del conjunt. Aquest fenomen propicia l’espectacularització de la qual, de manera progressiva, es revesteix el monòleg amb la seva conversió televisiva. Aquesta reorientació del monòleg, que de maneres diverses en potencia l’espectacularitat —l’espectacularitat televisiva—, de manera que hi resulta important la potenciació espectacular del context,

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 19

19

06/05/16 13:34

T. Serés Seuma I J. Capdevila Capdevila

el fa més d’acord amb les exigències comunicatives de la televisió com a mitjà (González Requena, 1999: 97), i comporta, d’altra banda, que l’actor monologuista perdi la seva centralitat i esdevingui «espill del desig visual de l’espectador» (González Requena, 1999: 106-108).

El programa Amb l’aigua al coll introdueix certs elements d’espectacularització.

Poden adduir-se els següents. D’una banda, el concurs d’un petit conjunt de personatges: un de principal, el conferenciant, interpretat per Capri, i uns d’auxiliars —uns personatges escenogràfics—, que són les hostesses i l’assistent. D’altra banda, les interaccions directes mantingudes pel conferenciant: les que manté —imaginàriament— amb l’audiència i amb personatges dels mateixos monòlegs i les que sosté amb les hostesses. I pot adduir-se, també, l’autoreferencialitat: la utilització de monitors d’imatge16 o la televisió com a temàtica d’alguns textos. Tot plegat cerca l’acomodació dels monòlegs a l’exigència d’espectacularitat de la televisió, i esdevé un factor bàsic —alhora que el caràcter poc definit del format televisiu— perquè, en principi, el programa pugui atreure un ventall ampli de públic. I això no obstant, el cert deseiximent del programa en termes de format i els problemes d’audiència que afronta poden tenir a veure, entre altres raons de pes, amb dèficits en la conversió del monòleg als requeriments comunicatius de la televisió com a mitjà.

I tot amb tot, cal destacar que un tret d’acomodació efectiva dels monòlegs a la televisió és el fet que s’adapten a la fragmentació i la continuïtat de programa televisiu: cada monòleg correspon a un capítol de tota una sèrie, que, a més, podria anar-se prolongant a mesura que es tractessin noves qüestions.

5.2. La comunicació paralingüística En els monòlegs teatrals hi predominen dues funcions del llenguatge: l’expressiva o emotiva i la conativa. El sentit d’aquesta darrera és mobilitzar la conducta col·lectiva en un determinat sentit i va molt lligada a la funció moralitzadora del monòleg com a gènere. En aquests monòlegs, l’eficàcia d’aquestes funcions rau primordialment en la naturalesa expressiva de la veu i del gest, o, dit altrament, del parallenguatge fònic —dicció (amb els falsets o artificis vocals característics del monòleg), to, velocitat, ritme, intensitat, etc.— i del parallenguatge cinèsic —del llenguatge corporal— i en aquest ordre: especialment de la (micro)gestualitat de la cara i de les mans, i de la mirada. I encara, per ser més exactes, tal eficàcia depèn en bona mesura de com l’esfera dionisíaca que embolcalla el tipus de censura i humor dels monòlegs s’expressa a través dels elements paralingüístics al·ludits.

En els monòlegs editats en disc o radiats, Capri explota intensament els recursos del parallenguatge fònic. Altrament, la temptativa de portar els seus monòlegs a la televisió que correspon a Amb l’aigua al coll fa que l’humorista se serveixi també dels factors més incisius del llenguatge cinèsic, com les expressions facials —la mirada, expressions del rostre, oscil·lacions del cap, etc., especialment indicatives d’emocions—, la gestualitat —el moviment de mans i braços— i les inclinaci-

C 20

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 20

06/05/16 13:34

ELS MONÒLEGS DE CAPRI. AMB L’AIGUA AL COLL (1990)

ons del cos. Tot i que en aquest moment Capri ja és gran i ha minvat la seva energia, aquesta esfera cinèsica potencia el gruix i el matís expressiu del discurs i n’augmenta la contribució informativa. Si, segons el que ja va suggerir McLuhan, la televisió amb el seu desenvolupament tecnològic i civilitzatori intensifica l’aportació informativa —«s’escalfa»—, els trets adduïts faciliten l’adequació dels monòlegs a aquest mitjà (McLuhan, 1964: 22 i s. i 308 i s.).

Ens hem referit a la comunicació expressiva en els monòlegs de Capri, a la manera com aquesta evoluciona des dels difosos en disc als emesos per la televisió. I si bé l’expressivitat en aquest sentit és un aspecte rellevant del discurs televisiu, la funció primordial del llenguatge televisiu és la fàtica (González Requena, 1999: 97). Aquesta, orientada a mantenir activada la interacció virtual amb l’audiència, esdevé central en un mitjà com la televisió, que durant les últimes dècades s’ha vist empès especialment a potenciar la comunicació amb l’audiència, i la d’aquesta amb el mitjà. Capri, a Amb l’aigua al coll, posa en joc aquesta funció comunicativa.

Ho fa —a través del «conferenciant»— adreçant-se a l’audiència en diversos moments: en comentar el tema de la «conferència» abans de «dictar-la»; en presentar i caracteritzar els personatges que apareixen en els monòlegs, i a propòsit de l’atractiu de les hostesses. I tot i aquests recursos fàtics, els monòlegs es ressenten de certa pesantor escènica com a conseqüència en bona mesura de la passivitat global en aquest ordre, hereva de la tradició teatral dels monòlegs de Capri.

5.3. La configuració narrativa dels monòlegs Els monòlegs d’Amb l’aigua al coll es caracteritzen per una focalització temàtica i, en relació amb aquesta, per una certa linealitat temàtica. Aquest aspecte no pot dissociar-se tampoc de les exigències de la televisió, de la naturalesa dels seus discursos. En canvi, els monòlegs dels anys seixanta i setanta es configuren típicament a partir de temes que emmenen a altres temes; en virtut, això és, de temes principals, que recursivament —segons lògiques recursives: causa-efecte, equiparació de motius, aposició anecdòtica…— porten a altres (sub)temes. No cal dir que aquest tipus de narrativitat és més pròxim a les formes de la narració oral. En el cas de Capri, a més, és facilitat en aquest moment per la seva propensió a la improvisació,17 una inclinació que recolza en la seva memòria, molt declinada altrament en el moment del rodatge d’Amb l’aigua al coll. Val a dir que el règim narratiu dels monòlegs de la primera època, de caràcter recursiu i policèntric, requereix d’entrada menys atenció per part del receptor, atesa tot just aquesta diversitat de pols i la seva autonomia.

Mirem, tot seguit, d’il·lustrar breument aquesta diferència de lògiques narratives. Fem-ho, primer, a partir d’escatir les diferències que, pel que fa a la configuració narrativa i temàtica, mostren dos monòlegs, un de cada època, que tracten la mateixa temàtica i que coincideixen en el títol: «La tele». Mentre que en el de l’any 1970 poden distingir-s’hi sis temes, poc subsidiaris o molt del de la televisió —el blasme de la tia amb una passió sobrevinguda per la tele, la capacitat d’aquest

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 21

21

06/05/16 13:34

T. Serés Seuma I J. Capdevila Capdevila

mitjà d’abstreure la gent del seu medi immediat, la boxa, la sobrevaloració de l’esport en la vida moderna (que remet alhora al ioga i a la pruïja de practicar esport per part de vells), el consumisme i la capritxositat de les dones—, en el de l’any 1990 la temàtica de la televisió es desenvolupa amb relació a dos subtemes: les discòrdies matrimonials aguditzades per la seva diversitat de canals i l’addicció provocada per aquest mitjà; i val a dir que aquests temes hi són tractats amb el doble de temps que el monòleg anterior. D’altra banda, és indicatiu que en un monòleg de la primera època com «La guerra del Sis-cents» puguin diferenciar-s’hi més o menys clarament set temes enllaçats amb el motiu de base, que és l’adquisició d’un cotxe, d’un Sis-cents. De manera que, en relació amb aquest motiu, que opera com a pretext narratiu anecdòtic, hi apareixen els temes de la família tradicional amb les seves dones, la família de classe mitjana catalana de base menestral, el nou consumisme de cotxes, la burocràcia del franquisme, el nou turisme diumenger, els nous rics i l’actual pretenciositat del servei domèstic.18 Alhora que una apreciable focalització i progressivitat temàtica, un tret d’Amb l’aigua al coll és un cert recurs al diàleg. Ja ens hem referit als diàlegs que Capri sosté en aquests monòlegs. Tot plegat suposa una tipologia textual més coneguda per a l’espectador i, per tant, els mecanismes argumentatius que s’hi vinculen són més fàcils de comprendre. D’altra banda, si, segons McLuhan, l’homogeneïtzació de registres i gèneres és una altra característica dels «mitjans calents», pot afirmar-se que la certa uniformització com a gènere dels monòlegs televisius de Capri, en un moment en què la televisió ha esdevingut ja un mitjà ubic, n’afavoreix l’habilitat per al medi televisiu.

6. Conclusions Els monòlegs de Capri —tant els del programa de TV3 Amb l’aigua al coll com els editats en disc als seixanta i setanta— parteixen d’una tradició secular d’expressivitat satírica, que, emanació d’una consciència moral de caràcter comunitari, censura el percebut com a greuge als interessos comuns. Aquesta tradició, a cavall dels segles xix i xx, coincidint amb els processos de modernització social, experimenta una potent expansió expressiva i alhora una reformulació fonamental que n’afecta els registres formals, els motius i els canals de comunicació.

Els monòlegs de Joan Capri, de les dues èpoques, participen de la tradició satírica que sorgeix de la reconfiguració esmentada. De fet, el monòleg com a gènere és un producte d’aquesta tradició. Els monòlegs caprians, algunes cançons dels primers «jutges» de la Nova Cançó i qui-sap-les cançons de la Trinca són expres­ sions tardanes i, això no obstant, ben eloqüents d’aquesta tradició de narració satírica. I val a dir, tanmateix, que els monòlegs de Capri posen en relleu una patent orientació conservadora en termes de mentalitat.

C 22

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 22

06/05/16 13:34

ELS MONÒLEGS DE CAPRI. AMB L’AIGUA AL COLL (1990)

Tant els monòlegs d’Amb l’aigua al coll com els dels anys seixanta i setanta censuren aspectes identificats com a característics de la societat moderna. De fet, la major part dels motius d’aquest ordre criticats en els monòlegs de TV3 ja havien estat criticats en els monòlegs d’anys enrere. Es tracta, concretament, de la mercantilització de la mort, de la preocupació desmesurada per la salut, de la manifestació pública de la sexualitat, de la ciutat i dels seus neguits, de les conseqüències de la televisió, del turisme i del consumisme massius i de les noves modes.

Quant a la configuració simbòlica —o als marcs de representació social— dels monòlegs, cal dir que aquests, els d’una època i de l’altra, es regeixen principalment per una lògica tipificadora; d’acord amb un sentit tipificador aplicat a persones i a costums. Es tracta de manifestacions d’un tipisme psicomoral i costumista característic de la psicologia cognitiva i de l’expressivitat de les societats tradicionals i protomodernes i distintiu de la seva literatura popular o populista. I, tanmateix, cal fer avinent que en els monòlegs d’Amb l’aigua al coll també hi trobem alguns mecanismes que els confereixen un sentit personalitzat més enllà de la tipificació.

El monòleg és un gènere d’origen i base teatral. Perquè funcioni hàbilment en la televisió, esdevé necessària l’espectacularització. Aquesta suposa, com a aspecte central, l’increment per part de l’humorista de la seducció narcisista cap a l’espectador, com correspon al discurs televisiu, i, altrament, una pèrdua d’autonomia expressiva per part d’aquest. Així, l’adaptació televisiva dels monòlegs de Capri incorpora algunes fórmules d’espectacularització, com la introducció d’un conjunt de personatges, els diàlegs entre aquests o entre el personatge principal i humorista i el públic, etc., i a més el programa és conformat com a sèrie humorística. I tot amb tot, els monòlegs d’Amb l’aigua al coll es ressenten d’una certa pesantor escènica a causa d’una adaptació no prou reeixida al discurs televisiu d’un tipus d’espectacle.

Un aspecte bàsic relacionat amb les representacions dels monòlegs i el seu format són les funcions del llenguatge. Les primordials del llenguatge televisiu són l’expressiva, la conativa i sobretot la fàtica, que activa la identificació entre actors televisius i audiència i contribueix al caràcter espectacular de la televisió. Capri es val de recursos adreçats a activar aquesta funció —intepel·lacions a l’audiència, principalment—, i amb tot resulten insuficients per a generar una activació dinàmica, «televisiva», de la il·lusió d’interacció i identificació entre actors televisius i espectadors. D’altra banda, quant a la funció expressiva, aquesta és afavorida per la incorporació del parallengutage cinèsic —gests, mirades, postures…— al parallenguatge fònic que Capri havia explotat eficaçment en els monòlegs en disc. Aquesta circumstància permet conferir més gruix i matís expressiu i, alhora, una major aportació informativa.

Encara respecte de la conformació discursiva d’Amb l’aigua al coll, cal incidir en la configuració narrativa dels monòlegs. Aquesta es caracteritza per una certa focalització i linealitat temàtiques, pel recurs a diàlegs i per la reproducció general d’aquests trets, cosa que contribueix a l’homogeneïtzació del format televisiu. Tot

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 23

23

06/05/16 13:34

T. Serés Seuma I J. Capdevila Capdevila

plegat contrasta amb els monòlegs de dècades enrere, que s’articulen segons una lògica de derivació temàtica de manera que uns temes, segons lògiques recursives diverses, emmenen a altres temes. No cal dir que aquesta última és una lògica afí a la narrativa oral.

Finalment, cal tenir present que des dels monòlegs televisius de Capri fins a la presència d’aquest tipus de textos en la televisió actual ha plogut molt. De fet, la volada presa pel gènere els últims temps —com ho demostren les graelles de televisions en general— pot haver estat el motiu que ha mogut TV3 a emetre El foraster, un programa en què el protagonista és un monologuista ambulant que es proposa fer un monòleg a mida dels habitants del poble que visita. Cal subratllar que, a diferència d’Amb l’aigua al coll, aquest ha estat un èxit televisiu. Per tant, seria interessant veure quina adaptació s’ha fet del gènere per tal que funcioni com a format televisiu. Encara que, sense cap mena de dubte, des dels monòlegs de Capri fins als de Quim Masferrer hi ha un esforç d’adaptació al mitjà molt destacable.

Si bé en els dos casos podem identificar un «actor fix» (Bassols i Torrent, 1997: 169), res té a veure el conferenciant que protagonitzava Capri amb el reporter dinàmic que encarna Masferrer, ja que a El foraster l’objectiu final és convidar el poble protagonista al teatre i, per tant, el teleespectador no assisteix tan sols a un monòleg sinó també al procés previ que en Masferrer i els càmeres han realitzat per descobrir quins en seran els personatges protagonistes. En conseqüència, la primera transformació que es produeix es realitza al moll de l’os del gènere com a tal. En aquest sentit entenem que seria interessant d’analitzar, per contraposar-ho a Amb l’aigua al coll, quins elements constitutius del gènere es conserven a El foraster i com s’aconsegueix convertir-lo en més efectiu televisivament parlant.

C 24

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 24

06/05/16 13:34

ELS MONÒLEGS DE CAPRI. AMB L’AIGUA AL COLL (1990)

Notes [1 Partim de la tesi doctoral de Teresa Serés Seuma (2014), Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera.

Entre la tipificació i la personalització, Universitat de Lleida (director: Joaquim Capdevila).

[2 Adreça de correspondència: Joaquim Capdevila. Pl. Víctor Siurana, 1. E-25003, Lleida, UE. [3 En l’àmbit espanyol, només es reconeix el mestratge de Gila i Rubianes, però el menysteniment de la crítica de l’època és també remarcable (Farreras, 1977).

[4 Ni la premsa ni la crítica analitzen la recepció del programa ni la seva qualitat. Només trobem algun article en què s’anuncia la gravació de la sèrie o la reaparició de l’actor després d’anys d’absència a la televisió. Tanmateix, en una entrevista que vam fer a Reguant el 20 de setembre de 2012, el realitzador ponderava l’emissió del programa protagonitzat per Capri.

[5 Sobre els seus orígens en l’escena barcelonesa, Cabañas Guevara [Màrius Aguilar] (1944).

[6 El caràcter moralitzador esdevé un blanc de la seva crítica. Així, Frederic Roda (1977) en rebutja la «càrrega moralista» alhora que parla de «monòlegs de predicador» perquè busquen «instruir deleitando».

[7 La tipificació dels personatges és vista positivament per la crítica per tal com aconsegueix «crear un tipus de ciutadà mitjà que l’espectador sap identificar de seguida» (Fàbregas, 1977).

[8 El primer cuplet de Cuplets de repetició comença així: «Entre motos, camions i automòbils, / pel carrer no s’hi pot transitar…».

[9 Vegeu «L’home al volant», a Delfí Abella canta les seves cançons (Edigsa, 1962).

[10 Veiem, així, que a «El maniàtic» (1961) se censuren la preocupació exagerada per la salut, l’afecció a les pastilles i el seu consum desmesurat i la mercantilització de la salut; que a «Les pastilles» (1963) el text acaba amb el consell: «Vostès tranquils, i si algun dia veuen que no poden dormir, pastilla que te crío i cap al cine… »; i que a «Acabarem ximples» (1964) s’hi blasma el zel excessiu i superflu pel propi jo, la propensió a les pastilles i la fixació en la pròpia salut.

[11 Vegem-ho breument. Capri inicia «La ciutat» amb aquesta ponderació: «La ciutat. Sí, senyors, la ciutat, com diria Hamlet: —Aquí està el problema. La ciutat, tothom vol viure a la ciutat. I no sé què passarà. […] Amb lo bé [que] s’està a fora…, amb aquella tranquil·litat…». D’altra banda, a «La guerra del Sis-cents» ja assevera que «jo no agafo mai el cotxe, perquè hi ha massa trànsit pels carrers, és horrorós…». Semblantment, a «Acabarem ximples» (1964) l’actor es queixa que «estem vivint amb un nerviosisme continu, mireu, […] d’aquí a dos anys no solsament no es podrà aparcar, sinó que no es podrà circular amb cotxe…». I encara a «El taxista», més de deu anys més tard, es queixa que «amb la circulació que hi ha avui a Barcelona, això és parar boig…».

[12 Si en el primer Capri censura la massificació del turisme a l’estranger com a moda i com a patró de distinció que es popularitza, a «El pobre González» apunta a la vinguda massiva de turistes estrangers a la Costa Brava, a «La guerra del Sis-cents» i «La ciutat» l’objecte de les referències paròdiques és el turisme diumenger i de vacances que duen a terme els qui tenen cotxe a les ciutats, i a «La ciutat» afirma que «aquells únics dies en què a la ciutat s’hi pot estar, com els dies de Se[t]mana Santa, aleshores són tan ximples […] la majoria de la gent, tothom se’n va fora!…».

[13 A «La circulació», les consideracions s’adrecen a l’excés de cotxes, a l’afecció desmesurada cap a aquests i al màrqueting modern de finançament de béns de consum que pretén desprevenir-ne i apressar-ne la compra.

[14 No debades, a «La guerra del Sis-cents» el protagonista diu que «això de tenir cotxe és una gran ventatja, la prova és que uns amics nostres, per cert són aquests nous rics, ja en tenen cinc, un per cada fill…»; i a «Acabarem ximples» el narrador versa: «Demanar cotxes, no paren de peticions, la gent volen tenir cotxes contínuament, per què?…».

[15 A «Els pentinats» el relator comença amb la pregunta: «vostès s’han fixat mai en la mena de pentinats que porten els xavals d’ara, aquesta quitxalla?». D’altra banda, la part inicial d’«El forat» gira al voltant del pentinat estrafolari amb què la Quimeta ha tornat a casa a causa que la Juani —la seva perruquera, ara persuadida dels problemes ecològics— no li ha aplicat cap lacat per no perjudicar el «forat» de la capa d’ozó.

[16 A «El petó» s’utilitzen imatges visionades a través d’un monitor de televisió.

[17 Quant a aquesta capacitat d’improvisació, vegeu el text de Jordi Carbonell imprès en la contraportada de l’edició dels primers monòlegs en disc.

[18 En un altre monòleg, «El nàufrag», s’enllacen amb la peripècia del protagonista, un naufragi, temes com la família tradicional i el paper de la dona i la sogra en aquest marc, la classe mitjana catalana menestral, les festes de societat, el nou turisme massificat envers l’estranger i la navegació.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 25

25

06/05/16 13:34

T. Serés Seuma I J. Capdevila Capdevila

Bibliografia Baulenas, M. (2011). El monólogo humorístico: fuente de referentes culturales en el aula E/LE. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Berger, P. (1997). La rialla que salva: La dimensió còmica de l’experiència humana. Traducció de Joan Estruch. Barcelona: La Campana.

Cabañas Guevara, L. (1944). Cuarenta años de Barcelona: 1890-1930. Barcelona: Memphis.

Calleja, R. (1908). Las bribonas. Madrid: R. Velasco Imp. Calsamiglia, H.; Tusón, A. (2007). Las cosas del decir: manual de análisis del discurso. Barcelona: Ariel.

Capdevila, J. (2012). Modernització i crisi comunitària. Estudis d’etnohistòria rural. Lleida: Publicacions de la Universitat de Lleida.

Capdevila, J.; Serés, T.; Rubió, S. (2014). «Literature and shows of modern customs in Catalan. Ethnotypism and the creation of some modern imaginary of popular catalanity». A: Sabaté, F. (ed.). Identities on the move. Berna: Peter Lang, p. 199-266. (Identities) Castellón, H. (2008). «Los monólogos. Algunas notas para su análisis». A: Moreno Sandoval, A. (ed.). Actas del VIII Congreso de Lingüística General. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid.

«La confessió» [enregistrament sonor]. Recitat per Josep Santpere amb acompanyament de piano. Cuplets humo­ rístics. Barcelona: Parlophon. [Post. a 1927] Escribà, M. (1967). Cinemà targarí. Tàrrega: Imp. Camps Calmet.

Gómez, P. J. (2005). «Estructura retórica del monólogo televisivo». Icono 14: Revista de Comunicación y Nuevas Tecnologías [Madrid], vol. 3, núm. 1 (gener), p. 42-58.

González Requena, J. (1999). El discurso televisivo: espectáculo de la posmodernidad. Madrid: Cátedra.

Laver, J. (1980). The phonetic description of voice quality. Cambridge: Cambridge University Press.

McLuhan, M. (1964). Understanding media: The extensions of man. Nova York: McGraw-Hill Book Company.

Mitchell, H. H.; Graesser, A. C.; Louwerse, M. M. (2010). «The effect of context on humor: A constraint-based model of comprehending verbal jokes». Discourse Processes, vol. 47, núm. 2, p. 104-129.

Montero, J. (1921). Per Catalunya: Col·lecció de postals catalanes, amb anècdotes intercalades, dividides en tres quaderns i lligats amb un fil argumental arbitrari. Barcelona: La Escena Catalana.

Pepicello, W. J. (1987). «Pragmatics of humorous language». International Journal of the Sociology of Language, núm. 65, p. 27-35.

Raskin, V. (1987). «Linguistic heuristics of humor: A script-based semantic approach». International Journal of the Sociology of Language, núm. 65, p. 11-25.

Roda, F.; Fàbregas, X.; Farreras, M.; Sagarra, J. «Capri sí, Capri, no». Tele/Estel, núm. 77, p. 30-33.

Schwarz, J. (2010). Linguistic aspects of verbal humor in stand-up comedy. Saarbrücken: Universität des Saarlandes.

Philosophischen Fakultäten.

Serés, T. (2014). Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització. Tesi doctoral. Lleida: Universitat de Lleida. [Director: Joaquim Capdevila]

El telèfon automàtic [enregistrament sonor]. Recitat per Pepe Santpere. Barcelona: Parlophon. [Post. a 1927] Vallescà, A. (1931). Santpere: l’home i l’artista. Barcelona: Francesc Alum.

Vatch, T. C. (1998). «A theory of humor». International Journal of Humor Research, vol. 11 (2), p. 161-215.

Vilches, M. F.; Dougherty, D. (1990). La escena madrileña entre 1918 y 1926: análisis y documentación. Madrid: Fundamentos.

C 26

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 26

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (1) (maig 2016), p. 27-51 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.141 Data recepció: 04/06/15 Data acceptació: 06/07/15

Anàlisi de la influència dels think tanks interns dels partits polítics catalans a través de la presència mediàtica Analysis of the influence of Catalan political party think tanks on the basis of media presence

Francesc Ponsa Herrera1 Professor associat del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i consultor de Lobbisme i grups d’influència i de Comunicació política i d’institucions públiques de la Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona. francescmiquel.ponsa@upf.edu

C 27

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 27

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera

Anàlisi de la influència dels think tanks interns dels partits polítics catalans a través de la presència mediàtica Analysis of the influence of Catalan political party think tanks on the basis of media presence RESUM: Els laboratoris d’idees, els anomenats think tanks, desenvolupen un rol essencial a l’hora de produir i proposar polítiques públiques. En el cas català (i també espanyol), les fundacions dels partits polítics han esdevingut la tipologia dominant per raons de cultura política. Això es tradueix en un finançament específic per part de les administracions. No obstant això, la prevalença de les fundacions no es correspon amb la seva presència mediàtica, un dels principals indicadors de la influència dels think tanks.

D’acord amb això, aquest article analitza, en el marc del sistema mediàtic pluralista polaritzat, la presència mediàtica de les fundacions dels partits polítics en la premsa seleccionada amb l’objectiu de determinar el seu nivell d’influència.

PARAULES CLAU: fundacions dels partits polítics, laboratoris d’idees, presència mediàtica, influència, comunicació política, premsa.

C Analysis of the influence of Catalan political party think tanks on the basis of media presence Anàlisi de la influència dels think tanks interns dels partits polítics catalans a través de la presència mediàtica ABSTRACT: The so-called think tanks play an essential role in the production of public policies. In Catalonia (and Spain at large) the political party foundations have become the dominant type of think tank for reasons of political culture. This translates into specific financing from the public administrations. However, the prevalence of political foundations is not reflected in their media presence, one of the main indicators of think tank influence.

Accordingly, in order to determine their level of influence, this article analyzes the media presence of party tanks in selected print media based on the polarized pluralist model.

KEYWORDS: party think tanks, think tanks, media presence, influence, political communication, press.

C 28

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 28

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS

1. Introducció i marc teòric Els laboratoris d’idees —els anomenats think tanks— són institucions investigadores amb la missió d’assessorar governs, proposar polítiques públiques i influenciar en el clima d’opinió. D’acord amb això, la comunicació ha esdevingut un àmbit important i estratègic pels think tanks tant per influir en l’agenda pública com per millorar el seu finançament. La presència mediàtica dels laboratoris d’idees és un dels indicadors més rellevants a l’hora de determinar la influència d’aquest tipus d’organitzacions (Danielian, 1992; Covington, 1997; Rich i Weaver, 2000; Castells, 2009).

A Catalunya existeix un model de think tanks on predominen, per raons de cultura política, les fundacions dels partits polítics (Ponsa, 2014).2 Per aquest motiu, l’article present vol analitzar la naturalesa i el grau d’exposició mediàtica de les fundacions dels partits polítics catalans amb l’objectiu de valorar si realment són institucions amb caràcter influent, com en el cas dels think tanks nord-americans.

Abelson (2002) assenyala que els estudiosos dels think tanks s’han apropat a aquest fenomen des de tres perspectives diferenciades. En primer lloc, l’aproximació pluralista (Truman, 1951; Dahl, 1989) sobre els grups d’interès concep els think tanks com un actor més del mercat de les idees que competeix amb altres grups per influenciar els governs a l’hora de prendre decisions públiques. D’acord amb això, els grups d’interès es consideren els principals mecanismes de mobilització política ciutadana entre els llargs períodes sense concurrència electoral i, gràcies a la seva activitat, contribueixen a renovar l’agenda política.

En segon lloc, l’enfocament institucionalista proposa una sèrie de qüestions centrades en la interacció entre les institucions i el seu entorn. Les transformacions socials, polítiques i econòmiques han aportat més dinamisme i complexitat als conflictes socials i han disminuït la previsibilitat dels problemes, n’han globalitzat les conseqüències, han limitat l’eficàcia dels clàssics instruments estatals d’intervenció i regulació, han augmentat el nombre d’actors implicats en els processos i han reclamat respostes comunes i coordinades entre els nivells territorials (Jessop, 2002).

Aquestes exigències han provocat noves formes de governar i un desenvolupament tècnic de com han de funcionar les institucions per permetre la governabilitat del sistema (Rhodes, 1996). Sota aquesta perspectiva, cada política, en el marc de l’estructura d’oportunitats/restriccions institucionals, genera el seu propi entramat d’actors. D’acord amb això, els think tanks són uns actors essencials en l’elaboració i la implementació de propostes polítiques en un context de pèrdua de centralitat de l’Estat en benefici d’estructures supraestatals i dels mercats.

Finalment, l’aproximació elitista sosté que els laboratoris d’idees estan en contacte permanent amb les elits i exerceixen així un efecte directe en les polítiques públiques (Domhoff, 1978; Peschek, 1987; Dye, 2002). D’acord amb això, els think tanks són analitzats segons les seves relacions amb les fonts del poder polític i econòmic, el bagatge social i les interconnexions existents entre les elits.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 29

29

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera

En el cas català, l’entramat institucional de think tanks que per estructura, pressupost, poder o història pot influir sobre l’Administració és molt escàs i, generalment, depèn del finançament públic. En canvi, els partits polítics disposen d’un elevat grau d’integració estructural, referent a l’extensió de les xarxes formals de poder i influència. En aquest sentit, el procés polític s’ha descrit freqüentment des d’una perspectiva en la qual les elits polítiques ocupen un paper preponderant (Subirats i Gomà, 1998).

La democràcia de partits, constituïda per oligarquies partidistes i basada en una «cartel·lització»3 política consolidada, ha assumit la sobirania efectiva i ha reduït la voluntat política dels ciutadans als partits ja existents (Katz i Mair, 1994). Klingemann, Hofferbertt i Budge (1994) van interpretar de manera contundent que la política moderna és, en essència, una política de partits. En relació amb això, aquesta investigació es basa en l’aproximació elitista com a metodologia per analitzar el cas de les fundacions dels partits polítics a Catalunya en el context de la democràcia de partits (García Pelayo, 1986). Aquest tipus d’organitzacions gaudeix, per finançament, normativa legal i accés al poder, d’una posició privilegiada en la constel·lació d’institucions productores de coneixement (Ponsa i Xifra, 2012).

Pel que fa a l’anàlisi de la presència mediàtica, aquesta recerca s’ha basat en els postulats de Hallin i Mancini (2008) sobre el sistema mediàtic dels països del sud d’Europa: el model pluralista polaritzat. Aquest es caracteritza per la integració dels mitjans de comunicació en la política de partits. D’acord amb Hallin i Mancini, els continguts dels mitjans espanyols —i per extensió dels catalans— estan polititzats, implicats en un procés horitzontal de debat i negació entre les distintes faccions de les elits polítiques, presenten poca pluralitat interna i incrementen la representació ideològica més enllà de l’actuació dels partits polítics. Com a conseqüència d’això, els mitjans de comunicació esdevenen actors polítics que participen activament en el debat ideològic. Per tant, el sistema mediàtic té un paper essencial a l’hora d’afavorir o dificultar la visibilitat dels laboratoris d’idees, com també el té la idiosincràsia del model de think tank de cada cultura política.

2. Estat de la qüestió Davant de les afirmacions que consideren que només actuen com a think tanks les institucions d’essència nord-americana (Dror, 1984), ha pres força la idea de Gellner (1998), que parteix d’una conceptualització més flexible. Aquest autor proposa que, en lloc de buscar entitats que actuïn a imatge i semblança dels think tanks nord-americans, s’estudiïn les institucions existents que desenvolupen la recerca política. Així doncs, mitjançant els anomenats equivalents funcionals, Gellner incorpora a la seva anàlisi dels laboratoris d’idees alemanys les fundacions dels partits polítics i dels sindicats i els centres de recerca públics i privats. En aquest context,

C 30

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 30

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS

les fundacions dels partits polítics s’han incorporat a l’estudi dels think tanks amb una gran diversitat de denominacions.

McGann (2005) es refereix a les fundacions dels partits polítics com a party affiliated think tanks o party tanks i afirma que aquest tipus d’institució és pràc­ ticament inexistent als Estats Units, mentre que és el model predominant a Europa.

En el seu retrat dels think tanks d’Espanya i Portugal, Christian Freres, Maria Joao Seabra i Maria do Rosario Moraes (2000) utilitzen l’expressió partisan think tanks per referir-se als laboratoris d’idees propers als partits polítics que van col· laborar en la modernització del sistema institucional durant la transició democràtica. Els autors situen aquest concepte en la democratització d’ambdós països ibèrics.

A l’Estat espanyol s’ha estudiat el fenomen dels think tanks des dels punts de vista identificatiu (Requejo, 1999; Tello, 2008; Ponsa i Xifra, 2012), estructural (Ponsa i González-Capitel, 2015) i de la capacitat d’influència (Barberà i Arregui, 2011). Però malgrat la preponderància de les fundacions dels partits polítics fonamentada en un finançament públic continuat, no s’ha analitzat aquest cas concret.

La literatura llatinoamericana especialitzada anomena think tanks interns les fundacions dels partits polítics, denominació que ha estat àmpliament utilitzada a l’hora de vincular-los a les formacions polítiques (Baier i Bakvis, 2001; Tello, 2008; Garcé, 2009; Ponsa i Xifra, 2012). Adolfo Garcé (2009) engloba sota aquesta etiqueta els centres d’elaboració d’idees i propostes de govern que formen part de l’estructura dels partits polítics. Després d’analitzar l’experiència dels diferents partits polítics, Garcé comprova que aquest tipus d’organitzacions és infreqüent a l’Amèrica Llatina: hi ha moltes institucions similars, però poques s’ajusten a la definició. Per aquest motiu, proposa utilitzar un marc més ampli que reculli els centres de formació dels quadres polítics i les estructures de promoció de debats i de generació d’alternatives polítiques independents dels partits però fundats per dirigents polítics o per persones properes a aquests.

El model francès de think tanks presenta una figura molt pròpia, els anomenats clubs polítics, que s’ajusta a aquesta darrera accepció. Tot i no correspondre’s amb la conceptualització estricta dels laboratoris d’idees, aquestes organitzacions presenten algunes de les seves característiques, com la coherència ideològica, l’impacte polític i una mínima recerca (Fieschi i Gaffney, 1998).

En un altre ordre de coses, Baier i Bakvis (2001) sostenen que és possible representar la relació entre think tanks i partits polítics des de la màxima independència fins a la màxima associació. Aquests autors argumenten que als Estats Units i al Canadà els laboratoris d’idees tenen un alt grau d’independència respecte dels partits polítics. El pol oposat l’ocupen països com Alemanya, Espanya i Holanda, en els quals els partits han constituït fundacions molt poderoses. Els esforços més grans per descriure i comprendre el fenomen dels think tanks s’han realitzat als Estats Units, bressol d’aquestes institucions i país, segons els autors, en el qual

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 31

31

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera

hi ha pocs vincles entre laboratoris d’idees i partits polítics. Això explica per què hi ha tan poca literatura específica en aquest àmbit.

Finalment, és imprescindible abordar aquest tema des de l’àmbit comunicatiu.

Qualsevol investigació que vulgui aprofundir en els mecanismes d’influència política dels think tanks ha de tenir en compte la funció política dels mitjans de comunicació. Molts investigadors sostenen que existeix una tendència important cap a una influència més gran dels mitjans de comunicació, principalment respecte del sistema polític. El convenciment que els mitjans s’han convertit en una variable exògena que afecta altres institucions polítiques és una de les raons per les quals els investigadors de les ciències polítiques comparades han començat a tenir-los en compte (Hallin i Mancini, 2008). Abans, però, havien passat bastant desapercebuts.

Els partits polítics i els think tanks comparteixen la presència mediàtica com a via per influir en l’agenda política. Per aquest motiu, una anàlisi exhaustiva dels laboratoris d’idees no pot obviar la dimensió comunicativa d’aquestes institucions.

Als Estats Units aquesta relació s’ha abordat mitjançant l’anàlisi de les estratègies per guanyar visibilitat mediàtica (Goldenberg, 1975; Danielian, 1992; Convigton, 1997; Rich i Weaver, 2000; CEPR, 2012).

Tanmateix, aquesta vinculació no ha estat recollida en els estudis realitzats a l’Estat espanyol sobre els think tanks. Per aquest motiu, l’anàlisi sobre les estratè­ gies d’influència de les fundacions dels partits polítics catalans i la naturalesa dels seus impactes mediàtics4 representa un aspecte pioner d’aquest treball.

3. Objecte d’estudi La majoria de fundacions dels partits polítics es van constituir a la dècada del 1990, com una mesura d’aprofundiment democràtic promoguda per l’Administració.

Com a conseqüència de la creació —per part de l’Estat i posteriorment d’altres administracions— d’ajudes específiques per a fundacions amb dependència orgànica dels partits polítics, es va produir un «efecte creador» de think tanks interns amb la finalitat d’accedir a aquestes línies de subvencions (Ponsa i Xifra, 2012).

En aquest context, trobem que la immensa majoria de partits polítics amb representació parlamentària tenen les seves pròpies fundacions polítiques. En el cas de la mostra objecte d’estudi, s’han seleccionat les fundacions dels principals partits polítics catalans en el marc de la novena legislatura al Parlament de Catalunya (novembre 2010 - octubre 2012). L’anàlisi se centra en les fundacions consolidades; és a dir, les que presenten una llarga trajectòria institucional. Per aquest motiu, s’ha prescindit de les fundacions dels partits polítics que formaven el Grup Mixt durant aquella legislatura: Egara-Civitas (Ciutadans - Partit de la Ciutadania) i el Cercle d’Estudis Sobiranistes (Solidaritat Catalana per la Independència). De la mateixa manera, en la confecció de la mostra objecte d’estudi també s’ha prescindit

C 32

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 32

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS Fundació

Partit

Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas (CatDem)

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)

Institut Humanístic Miquel Coll i Alentorn (Inehca)

Unió Democràtica de Catalunya (UDC)

Fundació Rafael Campalans

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)

Faes - Institut Catalunya Futur

Partit Popular de Catalunya (PPC)

Fundació Nous Horitzons

Iniciativa per Catalunya (ICV)

Fundació Josep Irla

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Figura 1. Fundacions dels partits polítics catalans incloses en aquest estudi

de la Fundació L’Alternativa, vinculada a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), partit que es presenta en coalició amb Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). En aquest cas, l’exclusió no es deu a la manca de trajectòria (L’Alternativa es va crear el 2003) sinó a la poca dimensió pressupostària, activitat i estructura.

Amb relació a l’ordre d’aparició de les fundacions dels partits polítics en aquest treball, s’han tingut en compte els resultats electorals del 28 de novembre de 2010, data que correspon al primer període que s’analitza. La correlació de forces va ser la següent: CiU (63 escons), PSC (28), PPC (18), ICV-EUiA (10), ERC (10), SI (4) i C’s (3). D’acord amb els criteris de selecció, l’ordre és: CatDem, Inehca, Fundació Rafael Campalans, Faes-ICF, Fundació Nous Horitzons i Fundació Josep Irla.

4. Metodologia L’anàlisi de la presència mediàtica de les fundacions dels partits polítics s’ha realitzat mitjançant el tractament de les aparicions de les fundacions dels partits polítics en cinc unitats de mostreig durant dos períodes mostrals diferents. Per una banda, s’han seleccionat les notícies aparegudes durant el segon semestre del 2010 (de l’1 de juliol al 31 de desembre) i el primer semestre del 2012 (de l’1 de gener al 30 de juny). El primer correspon a un període electoral, marcat per les novenes eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el 28 de novembre de 2010. I, en contraposició, el primer semestre del 2012 representa el període de desenvolupament de l’estratègia política, ja que se situa a les portes de l’equador de la legislatura.5 Aquesta diferenciació temporal permet analitzar la influència de les fundacions dels partits polítics catalans durant un període electoral i un de legislatura.

Les unitats de mostreig escollides a l’hora d’analitzar els impactes mediàtics en premsa han estat els diaris La Vanguardia, El Punt Avui, Ara, El País i El Periódico de Catalunya. Els cinc diaris ofereixen visions, tractaments i «fílies» diferents i complementàries.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 33

33

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera

En referència a les característiques dels diaris seleccionats, La Vanguardia ofereix una visió conservadora de la realitat i alhora representa la tradició i el prestigi de la premsa catalana, atesa la longevitat de la seva història. En aquest sentit, el diari del Grup Godó s’ha caracteritzat històricament per ser un acèrrim defensor de la monarquia, l’estabilitat, l’espanyolitat de Catalunya i el pujolisme (Giró, 2002) i, com a conseqüència d’aquest darrer punt, se l’ha situat a l’òrbita de CiU.6 En relació amb això, més del 90 % dels diputats de CiU al Parlament de Catalunya enquestats assegura llegir l’edició catalana de La Vanguardia com a principal font informativa (Cano i Rodón, 2012).

Amb relació a El Punt Avui, la fusió entre les capçaleres Avui i El Punt es va fer efectiva el 31 de juliol de 2011. Això comporta que en el primer període seleccionat en aquest estudi els dos rotatius actuessin com a mitjans independents. En aquest sentit, s’han comptabilitzat els impactes de manera conjunta sense que això suposi una duplicitat, perquè la majoria de registres corresponien a l’Avui. Aquest mitjà s’havia caracteritzat per mostrar una ideologia més clara, a causa no només d’una dependència política més gran sinó també de tenir una difusió més petita i una audiència molt més homogènia que la dels grans mitjans (Jones, 2001). D’acord amb això, la fusió editorial va reforçar aquesta posició, molt sensible davant dels temes referents a la sobirania.

El diari Ara representa la novetat en el panorama de la premsa catalana, fet que es tradueix en un estil innovador. La seva creació el 28 de novembre de 2010 implica que durant el primer període mostral només comptabilitzés un mes en l’anàlisi de notícies sobre les fundacions dels partits polítics catalans. En els seus inicis, l’Ara va estar impulsat per Cultura 03, un grup que es considera proper a ERC. D’acord amb això, el 100 % dels diputats d’ERC al Parlament enquestats asseguren llegir el diari Ara com a primera opció de font informativa, seguit d’El Punt Avui (87,5 %) (Cano i Rodón, 2012).

Pel que fa a El País, aquest mitjà respon a una cosmovisió progressista propera a l’esquerra espanyola (Imbert i Vidal Beneyto, 1986). L’editor d’aquest rotatiu és Prisa, un grup de gran influència mediàtica, política i social a l’Estat espanyol (Serrano, 2010). Aquest diari aporta a la mostra una visió espanyola sobre la política catalana.

Finalment, El Periódico —propietat del Grup Zeta— presenta una orientació autonomista asimètrica i progressista, propera al PSC (Giró, 2002). D’acord amb això, els diputats del PSC al Parlament de Catalunya consumeixen majoritàriament com a premsa de referència El País (86,36 %) i El Periódico (77,27 %) (Cano i Rodón, 2012).

Amb relació al protocol d’anàlisi, s’ha creat un llibre de codis que determina la segmentació del corpus, els codis alfanumèrics utilitzats, la composició de les fitxes d’anàlisi i la construcció de la base de dades per processar dades de segon ordre.

Una vegada recollits els impactes mediàtics apareguts en els diaris i períodes esmentats, s’han registrat en una fitxa d’anàlisi amb la informació següent: fundació,

C 34

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 34

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS Diari

Àmbit

Grup editor

Visió nacional

Proximitat ideològica

La Vanguardia

Catalunya

Godó

Autonomista

CiU

El Punt Avui

Països Catalans

Hermes

Sobiranista

CiU-ERC

Ara

Catalunya

Ara

Sobiranista

ERC

El País

Espanya

Prisa

Autonomista

PSOE

El Periódico

Catalunya

Zeta

Federalista

PSC

Figura 2. Característiques dels diaris seleccionats per l’anàlisi de notícies Font: Elaboració pròpia.

mitjà, data, aparició en el titular de la notícia, secció, impacte (menció o protagonista), tipus d’impacte (acte/premi, estudi/publicació, raó de càrrec o altres), categoria (notícia, article d’opinió, agenda, tuit, peu de foto, ressenya, breu, editorial, reportatge o infografia), valoració (positiva o negativa),7 mida de la notícia (pàgina sencera, mitja pàgina, quart de pàgina, columna o breu), fotografia i breu descripció. En total, s’han obtingut 151 fitxes d’anàlisi.

Posteriorment, les fitxes d’anàlisi amb totes les variables han estat incorporades a una matriu de dades Excel per realitzar l’anàlisi de distribució de freqüències i explotar les dades de manera descriptiva.

5. Anàlisi Atesa la missió de proposició de polítiques públiques per part dels think tanks interns, es podria pensar que quan s’apropa un període electoral aquestes organitzacions incrementen la seva activitat. Tanmateix, aquest extrem no es confirma pel

Diari

N

%

La Vanguardia

19

12,6

El Punt Avui

51

33,8

Ara

18

11,9

El País

26

17,2

El Periódico

37

24,5

Figura 3. Volum de la mostra Font: Elaboració pròpia.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 35

35

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera Període eleccions 73

No període eleccions 78

Total 151

Figura 4. Nombre total d’impactes mediàtics de les fundacions dels partits obtinguts Font: Elaboració pròpia.

que fa a l’exposició mediàtica. No existeixen diferències considerables en la presència mediàtica de les fundacions segons si es tracta o no d’un període electoral. La mínima diferència entre ambdós períodes (vegeu la figura 3) s’explica per la pràcticament nul·la incidència del diari Ara durant el període d’eleccions. Aquest mitjà va publicar el primer número el 28 de novembre de 2010 i, per aquest motiu, només va comptabilitzar un mes dels sis que comprenia el període.

30 26 25 20

19 17

15

13

10 5

9

9

7

7

17

11 7

1 0

Mes 1

Mes 2

Període electoral Mes

Mes 3

Mes 4

Mes 5

Mes 6

Període no electoral Període electoral

Període no electoral

Mes 1

Juliol

Gener

Mes 2

Agost

Febrer

Mes 3

Setembre

Març

Mes 4

Octubre

Abril

Mes 5

Novembre*

Maig

Mes 6

Desembre

Juny

Figura 5. Distribució d’aparicions de les fundacions per mesos durant ambdós períodes Font: Elaboració pròpia. * 28 de novembre: eleccions al Parlament de Catalunya corresponents a la novena legislatura.

C 36

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 36

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS

En els períodes de comicis els think tanks dels partits no augmenten la seva presència mediàtica, a causa de la proliferació d’actes o de publicacions en clau electoral. Cal tenir en compte que en època electoral els partits volen monopolitzar l’espectre mediàtic i cuiden fins a l’últim detall els impactes dels seus dirigents. Això resta visibilitat a les fundacions dels partits, perquè tot el protagonisme ha de recaure en el partit i els candidats (Canaleta, 2010). Això no vol dir que els party tanks no desenvolupin cap paper important durant aquest procés. Ans al contrari: moltes fundacions estan imbricades en el procés d’elaboració de programes, una tasca bàsica de treball intern sense repercussió mediàtica. Tanmateix, sí que s’aprecia un augment de la seva presència coincidint amb l’arribada de la campanya electoral; però, com veurem més endavant, aquesta presència no es correspon amb notícies sobre propostes programàtiques.

La distribució per mesos de les aparicions de les fundacions dels partits a la premsa ens permet extreure algunes conclusions. Pel que fa al període electoral, les diferents puntes d’aparicions ens indiquen que les fundacions no desenvolupen polítiques de comunicació lineals, sinó que estan subjectes a l’actualitat. Per exemple, la gran majoria de les dinou notícies del juliol tenen a veure amb les repercussions de la comissió d’investigació sobre el cas Palau8 que el Parlament de Catalunya va constituir el mes anterior. D’acord amb això, la pujada gradual dels mesos d’octubre (mes 4) i novembre (mes 5) té a veure amb la proximitat de les eleccions.

La campanya electoral va transcórrer del 12 al 26 de novembre i va comportar un increment notable de les aparicions en premsa de les fundacions dels partits. Una

60

60

50 40 33 30 23 20

17 11

10 1 0

CatDem

1

Inehca

Període electoral

1 Campalans

0

3

Faes-ICF

0 FNH

1 Irla

Període no electoral

Figura 6. Nombre total d’aparicions de les fundacions per períodes Font: Elaboració pròpia.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 37

37

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera 35 31

30

27

25 20

20 15

17 13

12

14 10

10 6 5 1 0

La Vanguardia Període electoral

El Punt Avui

Ara

El País

El Periódico

Període no electoral

Figura 7. Total de mencions de les fundacions per diaris durant els dos períodes Font: Elaboració pròpia.

vegada van passar els comicis, els impactes mediàtics van tornar als nivells d’agost i setembre.

Pel que fa al període no electoral, s’aprecia un creixement progressiu del nombre d’aparicions a la premsa; es passa d’una notícia durant el gener (mes 1) a vinti-sis durant el juny (mes 6). Això es deu bàsicament a dos factors. En primer lloc, l’aparició d’un dictamen de la Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals (UDEF) del Cos Nacional de Policia sobre el cas Palau, que exposava que part dels fons abonats al Palau de la Música per la constructora Ferrovial havia anat a parar a la fundació de CDC, va tornar a encendre la polèmica. I en segon lloc, el nomenament de Miquel Iceta com a nou president de la Fundació Rafael Campalans el febrer del 2012 i les seves aportacions en el context de debat intern del PSC sobre els nous lideratges del partit van generar impactes mediàtics —per raó de càrrec del seu president— referents a la fundació socialista. És interessant destacar que La Vanguardia i El Periódico són els únics diaris que publiquen més notícies relacionades amb les fundacions dels partits polítics en el període electoral que en el de legislatura. Això es deu a la imbricació dels mitjans de comunicació espanyols en la política de partits i, en el cas de la premsa, a la participació en els conflictes com a narradora o comentarista (Borrat, 1989). Cal apuntar que aquest fenomen no és exclusiu dels party tanks, però es manifesta amb més intensitat en aquest àmbit. En aquest sentit, destaca sobretot el rol de desgast del diari El Periódico, una capçalera considerada històricament «antagonista» respecte dels interessos de CDC (Jones, 2007). Durant el període electoral va publicar vint-i-set notícies relacionades amb les fundacions dels partits polítics (da-

C 38

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 38

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS

vant les deu del període de legislatura), de les quals vint van ser classificades amb una valoració negativa. És a dir, que erosionaven els interessos de la CatDem i, per extensió, de CDC. Aquesta pràctica s’inscriu en la dinàmica de negativisme informatiu (Castromil, 2008; García Luengo, 2008) pròpia dels sistemes mediàtics pluralistes polaritzats. Més que informar sobre les fundacions dels partits propers a la línia ideològica del mitjà, els diaris opten per publicar informacions negatives de les fundacions antagòniques.

Amb relació a l’aparició segons les seccions, la presència mediàtica de les fundacions dels partits es concentra bàsicament en l’àmbit polític. Aquesta secció concentra més del 80 % dels impactes mediàtics que generen les fundacions a la premsa. Atesa la naturalesa de les fundacions, aquesta no és una dada sorprenent, perquè el seu àmbit connatural és el polític. No obstant això, xoca que el percentatge d’aparicions en la secció d’opinió sigui del 6 % (en el període electoral) i del 9 % (en el període de legislatura). Una de les missions elementals dels think tanks és crear corrent d’opinió sobre determinats temes i, en el cas específic de les fundacions dels partits, crear ideologia (Botella, 2010).

Autors com Meadow (1980) o Thierry Saussez (2004) consideren que la preeminència dels mitjans de comunicació ha convertit la política en un procés comunicacional. En vista d’aquesta afirmació, l’anàlisi dels impactes mediàtics generats per les fundacions dels partits ens permet assegurar que els party tanks catalans no desenvolupen polítiques comunicatives eficients en aquest context de «democràcia catòdica» (Saussez, 2004) marcada per la importància dels mitjans de comunicació en l’exercici de la política. Algunes de les fundacions presenten una incapacitat aguda a l’hora de comunicar mediàticament les seves activitats o publicacions.

Bàsicament, aquests són els casos de l’Inehca, la Faes-ICF i la Nous Horitzons. Si atenem a la resta de fundacions ens adonem que apareixen amb una certa continuïtat, sobretot la CatDem. No obstant això, aquesta freqüència és força baixa —si es compara amb la d’altres institucions internacionals dedicades a la producció d’idees— i, sobretot, de signe negatiu.

La figura 8 mostra el total d’aparicions de les fundacions dels partits polítics durant els dos períodes mostrals al diari La Vanguardia. La CatDem és, amb diferència, la fundació que més hi apareix, mentre que la resta hi té un paper merament testimonial. D’acord amb la línia editorial del mitjà, aquesta dinàmica no representa cap sorpresa.

Pel que fa a les aparicions de les fundacions dels partits a El Punt Avui, aquest rotatiu prioritza l’anomenat «eix nacional» durant el període electoral, en el qual només apareixen les fundacions de CDC i ERC. En el període de legislatura incorpora informació de la fundació del PSC. Aquesta presència més gran de la CatDem i la Fundació Irla respon a la línea sobiranista del diari. També és interessant destacar el positivisme d’aquest mitjà entorn de les informacions d’aquestes tres fundacions.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 39

39

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera

a) La Vanguardia 10

10 9 8 7 6 5 4

3

3

2

2

2 1

1

1 0

0

0

Inehca

CatDem

0

Campalans

Període electoral

0

Faes-ICF

Irla

Període no electoral

Figura 8. Nombre d’aparicions de les fundacions a La Vanguardia Font: Elaboració pròpia.

b) El Punt Avui 12 10

11

11 9

9

8

7

6 4 2

2 0

1 0 CatDem

Inehca

Període electoral

1 0 Campalans

0 Faes-ICF

0 FNH

Irla

Període no electoral

Figura 9. Nombre d’aparicions de les fundacions a El Punt Avui Font: Elaboració pròpia.

C 40

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 40

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS

c) Ara 6

6

5

5

5

4 3 2 1

1

0

0

0

Campalans

CatDem Període electoral

Irla

Període no electoral

Figura 10. Nombre d’aparicions de les fundacions a l’Ara Font: Elaboració pròpia.

Amb relació al diari Ara, aquest mitjà publica de manera proporcionada informacions referents a les fundacions de CDC, PSC i ERC. És interessant destacar l’equiparació de la fundació republicana a les dels dos grans partits catalans durant aquella època. Nascut en ple esclat de les xarxes socials, aquest mitjà va ser dels primers a publicar missatges a Twitter dels dirigents de les fundacions dels partits polítics en una secció específica.

d ) El País 12

11

10 8

8

6

6 4 2 0

1 CatDem Període electoral

Campalans Període no electoral

Figura 11. Nombre d’aparicions de les fundacions a El País Font: Elaboració pròpia.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 41

41

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera

Per la seva part, El País reprodueix el bipartidisme històric entre CDC i PSC en la distribució de les seves notícies sobre les fundacions dels partits polítics. D’acord amb això, només hi apareixen la CatDem i la Fundació Rafael Campalans, i la fundació convergent és la que aglutina més mencions. Aquesta àmplia presència es deu a una estratègia de desgast polític, ja que més del 90 % dels impactes de la CatDem en aquest diari són negatius i no buscats.

El Periódico concentra la majoria de notícies vinculades a les fundacions dels partits polítics en la fundació de CDC durant el període electoral. De la mateixa manera que succeïa amb El País, El Periódico actua com un instrument de desgast polític de CDC a partir d’informacions catalogades amb una repercussió negativa.

Més del 87 % de les notícies sobre la CatDem publicades en aquesta capçalera presenten una valoració negativa. Finalment, també hi apareixen de manera testimonial durant el període no electoral les fundacions del PSC i d’ERC (tres impactes mediàtics positius la Fundació Campalans i un de negatiu la Fundació Irla).

El País i El Periódico són els diaris que més informació publiquen sobre la CatDem, amb una clara voluntat d’erosionar els interessos de CDC. Aquesta pràctica se sustenta en una dilatació discursiva d’informacions d’àmbit judicial. D’aquesta manera, opten pel negativisme mediàtic en lloc, per exemple, de tendir al positivisme amb informacions sobre la Fundació Campalans.

e) El Periódico Si analitzem amb deteniment els registres de les respectives fundacions ens adonem que més impactes mediàtics no és sinònim d’una política comunicativa més 30 27 25 20 15 10 6 5 0

3 0 CatDem Període electoral

Campalans

1

0 Irla

Període no electoral

Figura 12. Nombre d’aparicions de les fundacions a El Periódico Font: Elaboració pròpia.

C 42

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 42

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS 60 51 50 40 30 24 20 10

16 17

16

9

8 1

0

CatDem

0

1

Inehca

0

0

1

0

Campalans

Notícies positives període electoral Notícies positives període no electoral

0

2 1 0 Faes-ICF

0

0

1

3

0

FNH

1

Irla

Notícies negatives període electoral Notícies negatives període no electoral

Figura 13. Valoració de les notícies de les fundacions durant ambdós períodes Font: Elaboració pròpia.

eficient. D’acord amb això, una exposició mediàtica més gran —sobretot en el cas de la CatDem— correspon a la narració a la premsa de l’escàndol polític (Canel i Sanders, 2005). Pel que fa a les notícies de les fundacions dels partits polítics classificades com a positives, la gran majoria són mencions secundàries que no deriven d’una comunicació estratègica. La Fundació Irla és la que presenta la millor proporció entre impactes generats i valoració positiva. Certament, la fundació republicana genera pocs impactes mediàtics, però la gran majoria d’aquests són positius.

Convé assenyalar que els impactes mediàtics generats per les fundacions no són d’una gran qualitat. De tots els impactes generats durant el període electoral (segon semestre del 2010), les fundacions només apareixen en el titular en un 6 %, mentre que durant el període de legislatura (primer semestre del 2012) el percentatge creix lleugerament fins al 8 %. Aquestes dades demostren la poca visibilitat i protagonisme que tenen els think tanks interns en les notícies. En relació amb això, entre un 55 % i un 60 % dels impactes mediàtics de les fundacions contenen fotos, però d’aquestes només en un 15 % hi apareixen les fundacions dels partits polítics, ja sigui un dirigent o un dels seus actes. Pel que fa a la mida dels impactes mediàtics generats per les fundacions, un 47 % són de pàgina sencera; un 17,8 %, de mitja pàgina; un 23,8 %, de quart de pàgina; un 2 %, de columna, i un 9,4 %, de breu. Si analitzem els tipus d’impactes, ens adonem que la pàgina sencera no pressuposa una importància específica de la fundació en la notícia.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 43

43

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera

5.1. Tipus d’impactes mediàtics La gran majoria d’impactes mediàtics de les fundacions respon a mencions. S’ha considerat una «menció» la citació d’una fundació en una notícia sense que hi aparegui com a protagonista.

Fundació

CatDem

Inehca

Campalans

Faes-ICF

FNH

Irla

Menció

56

1

1

0

0

9

Protagonista

4

0

0

0

0

2

Figura 14. Tipus d’impacte de les fundacions durant el període electoral Font: Elaboració pròpia.

Com es pot apreciar en el quadre, la CatDem és la fundació que obté —amb gran diferència— més impactes mediàtics (56 mencions i quatre aparicions com a protagonista) durant el període electoral. No obstant això, les quatre notícies on apareix com a protagonista presenten una valoració negativa. D’aquestes, tres són d’El Periódico i una, d’El País. De la mateixa manera, 46 de les 56 mencions són negatives. Però, en aquest cas, està més repartit: vuit, de La Vanguardia; sis, d’El Punt Avui; una, de l’Ara; deu, d’El País, i vint-i-una, d’El Periódico. La destacada presència negativa de la CatDem s’emmarca en l’esclat del cas Palau i la constitució de la comissió d’investigació parlamentària sobre aquest afer el juny del 2010.

Més enllà de les particularitats de cada cas, podem afirmar que, en general, la permissivitat de la legislació9 sobre el control de les fundacions dels partits polítics ha cobert amb un tel de dubte la gestió i la missió d’aquestes institucions. Això s’ha traslladat a l’àmbit comunicatiu, on un gran nombre d’impactes mediàtics generats per les fundacions tenen a veure amb episodis polèmics de gestió econòmica. Tot i que la CatDem és la que genera amb gran diferència més impactes negatius, no es pot dir que aquesta sigui una pràctica exclusiva de la fundació de CDC. Altres fundacions, com la Campalans, la Irla o fundacions vinculades a UDC, també s’han vist afectades per polèmiques. I si a més hi afegim la poca capacitat real de les fundacions per comunicar les seves activitats —actes, debats, llibres, estudis…— obtenim una política comunicativa de baixa intensitat i reputació negativa.

Pel que fa a la presència mediàtica de les fundacions durant el segon període —època sense comicis—, és interessant remarcar que disminueix la tensió en les notícies publicades. Això, en gran mesura, es deu a la pèrdua d’actualitat del cas Palau, tot i que El País i El Periódico mantenen —tot i que amb menys intensitat— el desgast contra la fundació convergent. Les notícies classificades amb valoració positiva augmenten considerablement respecte del període electoral, i passen de divuit a seixanta. En relació amb això, la Fundació Rafael Campalans i la CatDem són les principals beneficiades, ja que passen de zero notícies positives a vint-iquatre i de nou notícies positives a setze, respectivament.10

C 44

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 44

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS Fundació

CatDem

Inehca

Campalans

Faes-ICF

Nous Horitzons

Irla

Menció

31

1

23

2

1

15

Protagonista

2

0

0

1

0

2

Figura 15. Tipus d’impacte de les fudacions durant el període no electoral Font: Elaboració pròpia.

Com passava en el període electoral, les mencions són els tipus d’impactes mediàtics més freqüents en les fundacions dels partits. Només tres fundacions (CatDem, Irla i Faes-ICF) han estat les protagonistes d’una notícia. En el cas de la fundació del PP, aquesta va ser notícia puntual a causa de la presentació de Col· labora, la nova fundació del PPC, que es va crear el 2012 i que ja ha estat clausurada.

El registre d’impactes mediàtics on les fundacions dels partits són les protagonistes de la notícia és pràcticament irrellevant. Per aquesta raó, ens centrarem a analitzar les característiques de les mencions. Tot i que existeixen impactes mediàtics relatius a estudis o a actes de les fundacions, en termes generals el gran gruix correspon a la categoria «Escàndols». Aquesta categoria recull tots els registres relacionats amb presumptes casos de corrupció i finançament irregular dels partits mitjançant les respectives fundacions. Com hem vist amb anterioritat, la vaguetat de la legislació espanyola sobre el control de les fundacions ha tenyit d’ombres la

60 52 50 40 30

30 19

20

20

12

9

10

7

2 0

Acte/premi Període electoral

Estudi/publicació

Raó de càrrec

Escàndols

Període no electoral

Figura 16. Comparació de mencions de les fundacions durant ambdós períodes Font: Elaboració pròpia.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 45

45

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera

gestió i el paper d’aquest tipus d’institucions (GRECO, 2011). Els mitjans de comunicació no han estat aliens a aquestes polèmiques i han contribuït a difuminar la reputació dels think tanks interns dels partits.

Amb relació al tipus d’impacte, es percep un increment de la categoria «Raó de càrrec» respecte de la mostra del segon semestre del 2010. Això bàsicament respon a la designació de Miquel Iceta com a president de la Fundació Campalans i a l’augment de les citacions dels dirigents de les fundacions (en major mesura de la CatDem i en menor de la Fundació Irla). De la mateixa manera, s’aprecia un augment tímid de les citacions dels dirigents de les fundacions, sobretot dels que són més actius a les xarxes socials.

Amb relació a la figura 17, és interessant comparar els resultats generals amb el cas particular de la CatDem, ja que només aquesta fundació conté gran part de les mencions durant els dos períodes. D’acord amb això, la majoria d’impactes mediàtics de la fundació de CDC té a veure amb els presumptes casos de finançament irregular, mentre que durant el període electoral no es comptabilitza cap registre derivat de les seves publicacions o estudis. Com s’ha apuntat amb anterioritat, durant el període no electoral disminueixen les mencions catalogades amb valoració negativa. Més enllà d’una interrupció del desgast polític produïda per la llunyania dels comicis electorals, aquesta davallada s’emmarca en la pèrdua d’actualitat del cas Palau.

En període no electoral s’observa un lleuger marge de millora en la naturalesa dels impactes mediàtics generats. La proporció de la categoria «Escàndols» baixa,

50

48

45 40 35 30 25 18

20 15 10

8

5 0

5

4

4

6

0 Acte/premi Període electoral

Estudi/publicació

Raó de càrrec

Escàndols

Període no electoral

Figura 17. Tipus de mencions de la CatDem durant ambdós períodes Font: Elaboració pròpia.

C 46

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 46

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS

mentre que creixen les mencions referents als actes organitzats per la CatDem. Complementant les característiques de les mencions de la fundació de CDC, convé assenyalar que més del 70 % de les mencions són negatives i el 85 % són impactes no buscats. Això ens indica que, tot i que la CatDem és la fundació que més apareix a la premsa, els impactes que genera són majoritàriament involuntaris i negatius.

Tanmateix, la fundació CatDem experimenta una millora notable en el percentatge de mencions positives, i passa d’un 18 % durant el període electoral a un 48 % durant el període no electoral. De la mateixa manera, també es percep una disminució important dels impactes no desitjats. Així doncs, si durant el període electoral els impactes mediàtics no buscats superaven el 90 %, durant el període de legislatura se situen en el 74 %. El desenvolupament d’estratègies comunicatives —butlletins electrònics, organització d’actes i premis— ha contribuït a revertir aquesta situació i ha generat impactes mediàtics positius.

6. Conclusions Com s’ha apuntat, la presència mediàtica de les fundacions dels partits polítics és escassa. Tanmateix, això no seria un gran problema si els impactes mediàtics que generessin fossin d’una gran qualitat. És a dir: identificació de la fundació amb la producció d’idees i debats, transcendència dels actes i activitats que realitzen i capacitat per formar opinió pública. Però la naturalesa de la majoria de les aparicions de les fundacions dels partits a la premsa seleccionada correspon a episodis al marge de la tasca de laboratori d’idees polítiques.

Les característiques del sistema mediàtic espanyol no afavoreixen la presència mediàtica de les fundacions dels partits polítics. Aquestes són utilitzades com a elements de desgast polític. És a dir, com una eina per perjudicar els interessos del partit polític corresponent. Per aquesta raó, les fundacions polítiques acostumen a aparèixer d’una manera pejorativa en els mitjans de comunicació oposats a la ideologia del seu partit. D’aquesta manera, es prioritzen les informacions de desgast sobre l’adversari polític abans que lloar les bondats de l’opció ideològica més afí.

El País i El Periódico són els mitjans que més practiquen el negativisme mediàtic i ho fan amb la fundació de CDC. Per contra, El Punt Avui opta pel positivisme i dóna prioritat a les fundacions de CDC i ERC en ambdós períodes de mostra, i a la fundació del PSC en el període no electoral.

La majoria d’impactes mediàtics que generen tenen a veure amb presumptes casos de corrupció. Això suposa que aquestes informacions desplacin a un segon pla residual el treball global que desenvolupen. Els think tanks interns acostumen a ser notícia més per aquests escàndols que per les activitats que organitzen periòdicament. En època electoral s’intensifica la negativitat dels impactes mediàtics ge-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 47

47

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera

nerats i la gestió de les fundacions dels partits es converteix en una arma de desgast polític destinada a malmetre les opcions electorals de l’adversari.

Atenent els pocs impactes mediàtics registrats, podem afirmar que les funda­ cions dels partits tenen un important problema de visibilitat. Les que assoleixen un cert grau de reconeixement sol ser per notícies i episodis negatius. En aquest context, s’identifiquen tres tipus de polítiques comunicatives en les fundacions dels partits polítics catalans: la invisibilitat mediàtica (Inehca, Faes-ICF i Nous Horitzons), la política comunicativa esporàdica (Campalans i Irla) i la política comunicativa volàtil (CatDem).

Tenint en compte el baix registre d’impactes mediàtics obtinguts, podem afirmar que la Faes-ICF, l’Inehca i la Fundació Nous Horitzons mostren una passivitat comunicativa important que evidencia que no han estat capaces de crear i desenvolupar una política de comunicació eficient. En canvi, la Fundació Irla i la Campalans es caracteritzen per tenir pocs impactes mediàtics però generalment positius.

Finalment, la CatDem va a remolc de l’actualitat i no aconsegueix desenvolupar una estratègia planificada de comunicació.

De la mateixa manera, la poca incidència dels think tanks interns en les seccions d’opinió es pot percebre com una mancança a l’hora d’acomplir l’objectiu de reforçar públicament la ideologia dels partits polítics respectius. Aquest fet, sumat a la poca qualitat dels impactes generats per les fundacions, palesa la necessitat d’articular una política de comunicació eficient que permeti situar les propostes i les reflexions dels think tanks dels partits a l’agenda pública i política per assolir, d’aquesta manera, influència i lideratge en el debat de les idees.

Tanmateix, aquesta pràctica resultarà estèril si no va acompanyada de més definició i concreció dels continguts i activitats desenvolupats per les fundacions dels partits. És a dir: de propostes i reflexions profundes, innovadores i d’un gran valor afegit.

C 48

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 48

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS

Notes [1 Adreça de correspondència: Francesc Ponsa. C/ Roc Boronat, 138. E-08018, Barcelona, UE. [2 La literatura especialitzada també es refereix a les fundacions dels partits polítics com think tanks interns o party tanks. Per tant, ambdues expressions s’utilitzen en l’article present com a sinònim de l’objecte d’estudi.

[3 Concepte que fa referència a la teoria del «partit-càrtel» encunyada per Richard Katz i Peter Mair per explicar l’adaptació, per part dels partits polítics de les democràcies occidentals, a la disminució dels nivells de participació i implicació dels ciutadans en les activitats polítiques mitjançant l’augment de la dotació de recursos per part de l’Estat.

[4 En aquesta investigació s’entén per impacte mediàtic les informacions que fan referència a les fundacions objecte d’estudi publicades a la premsa seleccionada durant els períodes establerts. Aquesta expressió engloba les diferents categories de registres que s’han recopilat: notícia, article d’opinió, agenda, tuit, peu de foto, ressenya, editorial, reportatge, breu i infografia.

[5 A l’hora de plantejar aquesta investigació no es comptava que a finals de setembre del 2012 el president Mas convocaria unes noves eleccions al Parlament de Catalunya pel novembre del mateix any. Com a conseqüència d’això, el semestre seleccionat no ha acabat representant l’equador de la legislatura; però, tanmateix, això no ha afectat els resultats de la investigació, perquè al final del segon període mostral encara no s’havia plantejat l’escenari d’unes noves eleccions.

[6 Diferents sectors argumenten aquesta afinitat mitjançant les subvencions directes que els governs convergents han concedit al Grup Godó.

[7 La valoració de la notícia s’ha dividit en positiva i negativa, obviant la neutra perquè sovint presenta decisions subjectives. Per aquest motiu, s’ha partit de la premissa que qualsevol menció que no és negativa automàticament es classifica com a positiva, entenent que tenir visibilitat en un diari —encara que sigui una simple menció— és positiu. En canvi, la valoració negativa fa referència a tots aquells impactes que afecten negativament la reputació de la fundació del partit polític, que bàsicament són els relacionats amb la corrupció.

[8 L’anomenat cas Palau fa referència al suposat desfalc realitzat pel llavors president del patronat de l’Associació Orfeó Català - Palau de la Música, Fèlix Millet, que incloïa el finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya.

[9 Institucions com l’Oficina Antifrau o la Sindicatura de Comptes han demanat en diverses ocasions que es regulin les donacions a les fundacions dels partits (que poden ser anònimes o d’empreses i sense límits) per evitar possibles casos de finançament irregular dels partits polítics.

[10 La categorització de notícies de valoració positiva també incorpora les mencions per raó de càrrec d’algun dels dirigents de la fundació. Per tant, aquest increment no es tradueix automàticament en una millora de la percepció de les fundacions dels partits com a institucions de promoció de debats i idees.

Bibliografia Abelson, D. (2002). Do think tanks matter? Assessing the impact of public policy institutes. Montreal: McGill-Queen’s University Press.

Baier, G.; Bakvis, H. (2001). «Think tanks and political parties: competitors or collaborators?». ISUMA, Canadian Journal of Policy Research, vol. 2, núm.1, p. 107-113.

Barberà, P.; Arregui, J. (2011). Naturaleza e influencia de los «think tanks» en el proceso político en España. Barcelona: Institut de Ciències Polítiques i Socials. (Working Papers; 292) Borrat, H. (1989). El periódico, actor político. Barcelona: Gustavo Gili.

Botella, J. (2010). «Les fundacions i els partits polítics». Nous Horitzons [Barcelona], núm. 198, p. 44-48.

Canaleta, P. (2010). L’estratègia electoral. Barcelona: UOC.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 49

49

06/05/16 13:34

F. Ponsa Herrera Canel, M. J.; Sanders, K. (2005). «El poder de los medios en los escándalos políticos: la fuerza simbólica de la noticia icono». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura [Barcelona], núm. 32, p. 163-178.

Cano, F.; Rodon, A. (2012). La informació al Parlament de Catalunya. Vies d’accés a la informació dels diputats i diputades: premsa, ràdio, televisió i mitjans digitals. Barcelona: Fundació CatDem. Casals Carro, M. J. (2004). «La opinión en la prensa: retrato de España en el primer año del siglo xxi». Estudios sobre el mensaje periodístico [Madrid], núm. 10, p. 9-66.

Castells, M. (2009). Comunicación y poder. Madrid: Alianza.

Castromil, A. R. (2008). «El negativismo mediático en las elecciones generales de 2008 en España». Revista On Line del Grupo de Trabajo «Walter Lippman», estudi 2008/01.

Center for Economic and Policy Research (2012). Cost effectiveness of the most widely cited think tanks in 2011.

Washington: CEPR. Covington, S. (1997). Moving a public policy agenda, the strategic philanthropy of conservative foundations. Washington: National Committee for Responsive Philanthropy.

Dahl, R. (1989). Democracy and its critics. New Haven: Yale University Press.

Danielian, L. H. (1992). «Interest groups in the news». A: Kennamer, J. D. (ed.). Public opinion, the press, and the public policy. Westport: Praeger, p. 63-79.

Domhoff, G.W. (1978). Who really rules?: New Haven and community power reexamined. New Brunswick: NJ, Transaction Publishers.

Dror, Y. (1984). «Requiered breakthroughs in think tanks». Policy Sciences, núm. 16, p. 199-225.

Dye, T. (2002). Who’s running America?: The Bush restoration. Nova Jersey: Prentice Hall.

Fieschi, C.; Gaffney, J. (1998). «French think tanks in comparative perspective». A: Stone, D.; Denham, A.; Garnett, M. (ed.). Think tanks across nations. Manchester: Manchester University Press, p. 42-58.

Freres, C.; Seabra, M. J.; Moraes, M. (2000). «Think tanks in Spain and Portugal: Searching for relevance». A: McGann, J.; Weaver, R. K. Think tanks & civil societies: Catalysts for ideas and action. New Brunswick, N.J.: Transaction Publishers.

Garcé, A. (2009). «Panorama de la relación entre think tanks y partidos políticos en América Latina». A: Mendizabal, E.; Sample, K. (ed.). Dime a quién escuchas…: Think tanks y partidos políticos en América Latina. Lima: Idea Interna­ cional, p. 23-58.

García Luengo, Ó. (2008). «Negativismo y confrontación en Televisión». A: Sampedro, V. Medios y elecciones 2004.

Madrid: Editorial Universitaria Ramón Areces, p. 73-87.

García Pelayo, M. (1986). El Estado de partidos. Madrid: Alianza.

Gellner, W. (1998). «Think tanks in Germany». A: Stone, D.; Denham, A.; Garnett, M. (ed.). Think tanks across nations.

Manchester: Manchester University Press, p. 82-106.

Giró, X. (2002). «Periódicos y construcción nacional». Zer: Revista de Estudios de Comunicación, vol. 7, núm. 12, p. 79-97.

Goldenberg, E. (1975). Making the papers: Acces of resource poor groups to the metropolitan press. Lexington: L. Books.

GRECO (2011). Compliance report on Spain: Incrimination (ETS 173 and 191, GPC 2). Transparency of party funding.

Strasbourg: Group of States against Corruption.

Hallin, D.; Mancini, P. (2008). Sistemas mediáticos comparados. Barcelona: Hacer.

Imbert, G.; Vidal Beneyto, J. (1986). ‘El País’ o la referencia dominante. Barcelona: Mitre.

Jessop, B. (2002). The future of the capitalist state. Cambridge: Polity.

Jones, D. E. (2001). «Democràcia, comunicació i negoci: el creixement desmesurat de la concentració econòmica».

Trípodos [Barcelona], núm. 10, p. 85-104.

— (2007). «Pujol y la construcción de un espacio catalán de comunicación. Interacciones entre instituciones políticas y empresas mediáticas (1980-2003)». Ámbitos, núm. 16, p. 499-524.

Katz, R.; Mair, P. (ed.) (1994). How parties organize: Change and adaptation in party organizations in Western democracies. Londres: Sage.

Klingehmann, H.; Hofferbertt, R.; Budge, I. (1994). Parties, policies and democracy. Colorado: Westriew Press.

C 50

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 50

06/05/16 13:34

ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DELS THINK TANKS INTERNS DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS McGann, J. (2005). Think tanks and policy advice in the US. Filadèlfia: Foreign Policy Research Institute.

Meadow, R. (1980). Politics as communication. Nova Jersey: Ablex Publishing Corporation.

Peschek, J. (1987). Policy-planning organizations: Elite agendas and America’s rightward turn. Filadèlfia: Temple University Press.

Ponsa, F. (2015). Evolució històrica i models de think tanks a Catalunya. El cas de les fundacions dels partits polítics.

Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Disponible en línia a: <http://www.tdx.cat/handle/10803/ 132695>.

Ponsa, F.; Gonzalez-Capitel, J. (2015). Radiografía de los think tanks en España. Madrid: Funciva.

Ponsa, F.; Xifra, J. (2012). Guia de think tanks a Catalunya. Barcelona: Sehen.

Requejo, F.; Jordana, J.; Ramió, C.; Gil, E. (1999). Els think tanks a Catalunya. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

Rhodes, R. A. W. (1996). «The new governance: governing without government». Political Studies, núm. 44, p. 652667.

Rich, A.; Weaver, K. (2000). «Think tanks and the U.S. media». The Harvard International Journal of Press/Politics, vol. 5, núm. 4, p. 81-103.

Saussez, T. (2004). Le style réinvente la politique. París: Editions de la Renaissance.

Serrano, P. (2010). Traficantes de información: La historia oculta de los grupos de comunicación españoles. Madrid: Akal.

Subirats, J.; Gomà, R. (1998). «La dimensión del estilo de las políticas públicas en España: entramados institucionales y redes de actores». A: Subirats, J.; Gomà, R. (ed.). Políticas públicas en España. Barcelona: Ariel, p. 388-406.

Truman, D. (1951). The governmental process: Political interests and public opinion. Nova York: Knopf.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 51

51

06/05/16 13:34

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 52

06/05/16 13:34

T. Martíne

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (1) (maig 2016), p. 53-74 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.142 Data recepció: 10/06/15 Data acceptació: 14/07/15

Pioners de l’animació audiovisual de la postguerra a Catalunya Animation pioneers in the post Spanish Civil War period in Catalonia

Teresa Martínez Figuerola Doctora en disseny per la Universitat de Barcelona i coordinadora del Grup de Recerca en Disseny i Transformació Social (GREDITS), Bau, Centre Universitari de Disseny de Barcelona. teresa.martinez@baued.es

Xavier Cubeles Bonet Professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i membre d’EURECAT, Centre Tecnològic de Catalunya, Barcelona. xavier.cubeles@upf.edu

Maria Pagès1 Llicenciada en comunicació audiovisual i col·laboradora de la línia Memòria Històrica i Identitat Cultural en el Disseny del Grup de Recerca en Disseny i Transformació Social (GREDITS), Barcelona. pages.waste@gmail.com

C 53

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 53

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès

Pioners de l’animació audiovisual de la postguerra a Catalunya Animation pioneers in the post Spanish Civil War period in Catalonia RESUM: Aquest article recull els resultats de la recerca realitzada sobre l’origen i evolució de la indústria cinematogràfica de l’animació a Catalunya durant els anys de la postguerra.

Concretament, el treball se centra en el període comprès entre el 1942 i el 1951, època de gran esplendor creativa i emprenedora en aquesta indústria al país. Es van impulsar diferents projectes en aquest camp a la ciutat de Barcelona, la qual, tot i les circumstàncies extraordinàriament difícils del moment, va esdevenir centre de referència de la producció d’obres d’animació cinematogràfica a Espanya, algunes de les quals van aconseguir una certa projecció i reconeixement a escala internacional.

El text s’estructura en els quatre apartats següents: 1) context polític, econòmic i cultural; 2) projectes empresarials; 3) talent creatiu, i 4) consideració final.

PARAULES CLAU: pioners, indústria cinematogràfica, animació, Catalunya, postguerra, política cultural.

C Animation pioneers in the post Spanish Civil War period in Catalonia Pioners de l’animació audiovisual de la postguerra a Catalunya ABSTRACT: This paper presents the results of the research carried out on the origin and development of the animation industry in Catalonia during the post Spanish Civil War period. More specifically, it focuses on the period of 1942-1951, a golden age in terms of creativity and enterprising spirit in the Catalan animation industry. Several different projects were carried out in the city of Barcelona despite the adverse conditions and the complicated context. Some of the works produced during this period were distributed and applauded internationally.

The text is divided in four sections: 1) political, economic and cultural context; 2) business projects; 3) creative talent, and 4) final considerations.

KEYWORDS: pioneers, film industry, animation, Catalonia, post Spanish Civil War period, political culture.

C 54

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 54

06/05/16 13:34

PIONERS DE L’ANIMACIÓ AUDIOVISUAL DE LA POSTGUERRA A CATALUNYA

1. Context polític, econòmic i cultural El notable desenvolupament de la indústria de l’animació de Catalunya esdevingut del 1942 al 1951 es produí durant una dècada de dura repressió política, d’estancament econòmic i de misèria ciutadana. Aquests primers anys de la dictadura franquista es caracteritzaren per l’extrema duresa de les restriccions polítiques (entre d’altres, sobre la llibertat d’expressió mitjançant la censura o també sobre l’ús de la llengua catalana) i van ser uns temps de fam i de dificultats per a una gran part de la població: «l’economia espanyola era l’única d’Europa que el 1950 tenia un producte per cap inferior al de 1929, de manera que si el 1932 el producte per cap era a Espanya del 72 % de la mitjana europea, el 1950 només arribava al 47 %» (Fontana, 2014: 374-375).

Tot indica que aquest entorn advers va dificultar —fins a arribar a impedir-ho— que la indústria d’animació de Catalunya seguís una evolució de creixement —iniciada abans de la guerra— més enllà de l’any 1951. Les dificultats de finançament i de comercialització de les obres realitzades van generar pèrdues en els resultats econòmics, de manera que les empreses que lideraven aquest procés van haver de reorientar les seves activitats, tancar o, fins i tot, desplaçar-se a Madrid. Així mateix, tot i l’esforç realitzat, les iniciatives endegades no van ser capaces de fer front al desafiament que representava l’emergència de la poderosa indústria d’animació nord-americana durant aquells mateixos anys.

Davant d’aquest fet i en aquestes circumstàncies, cal preguntar-se d’entrada pels factors que contribuïren al sorgiment d’aquestes iniciatives de producció d’animació a Catalunya. En aquest sentit, hi ha dues consideracions per fer que s’exposen a continuació: d’una banda, la capacitat d’emprenedoria i el potencial creatiu i innovador existent aleshores al país en l’àmbit de l’animació i, d’altra banda, l’aposta de certes iniciatives compromeses amb la resistència política i l’activisme cultural de Catalunya per la producció d’animació.

1.1. Capacitat d’emprenedoria i potencial creatiu i innovador En primer lloc, l’eclosió de la producció d’animació a Catalunya l’any 1942 es produí per la capacitat d’emprenedoria i el potencial creatiu i innovador existents aleshores al país: específicament en el sector de l’animació, però també en el de les tecnologies auxiliars de producció cinematogràfica. D’una banda, la motivació i determinació de certs empresaris va permetre donar continuïtat a projectes endegats els darrers anys de la dècada dels trenta, amb la creació l’any 1941 de Dibujos Animados Chamartín, l’empresa que promogué la major part de les obres d’animació més rellevants de l’època. Aquests projectes comptaren amb la participació d’artistes i creadors com Josep Escobar, Joan Ferrándiz o Rafael Ferrer. D’altra banda, també cal remarcar que per a la producció de certes obres s’utilitzaren tecnologies autòctones, com el cinefotocolor (per acolorir les còpies dels films cinematogràfics), creat i des­ envolupat a Barcelona per Daniel Aragonès, al laboratori Cinefoto.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 55

55

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès

Cal tenir present que, aleshores, aquestes activitats tenien un clar caràcter emergent en l’economia i en el desenvolupament de la indústria del cinema: a mitjan anys trenta la nova indústria de l’animació creixia vigorosament als Estats Units al voltant del que més endavant serien les majors cinematogràfiques, les quals —ja aleshores— començaven a ostentar una posició de domini en aquests mercats a escala internacional.

Concretament, el 1937 s’havia estrenat la producció de Walt Disney La Blancaneu i els set nans, que va ser el primer llargmetratge d’animació en so i en color produït al món i que assoliria un gran èxit comercial. El llargmetratge de Disney fou el tret de sortida d’una indústria que s’havia anat forjant a les primeries del segle xx gràcies als avenços tècnics engegats pels pioners del cinema. De fet, els primers curtmetratges, com ara la sèrie Alice Comedies (1923), de Disney, barrejaven animació i personatges reals perquè el llenguatge de l’animació no estava prou madur per fer recaure sobre les seves espatlles tot el pes de la narració. És per aquesta raó que abans de La Blancaneu i els set nans hi va haver altres llargmetratges d’animació, però no és fins al clàssic de Disney que podem parlar d’un film nascut completament de la perícia dels animadors, sense la presència de la imatge real filmada.

La situació econòmica i política d’Espanya aquells anys condicionà fortament el desenvolupament d’aquestes activitats. En la difícil societat de postguerra, fet que ja s’ha esmentat anteriorment, hi havia grans dificultats de finançament dels projectes cinematogràfics, i les possibilitats de generació de recursos per mitjà de la recaptació a les sales de cinema eren molt limitades en una societat tan empobrida.

Així mateix, la intervenció del règim franquista en l’àmbit del cinema restringia, més que no pas afavoria, el desenvolupament d’aquestes activitats. En aquest sentit, cal destacar tres àmbits d’acció governamental amb efectes clarament negatius: — La censura exercida per la Comisión de Censura Cinematográfica i la Junta Superior de Censura Cinematográfica reprimí la creativitat artística i la llibertat d’expressió en tots els àmbits de la producció, distribució i exhibició cinematogràfiques (i de la cultura en general).

— L’obligatorietat d’exhibir els Noticiarios y Documentales Cinematográficos (No-Do), introduïda el 1942, «va ser un cop mortal per als dibuixos animats».

«Mentre que als Estats Units els curts d’animació tenien una gran sortida com a complement de les sessions de cinema, aquí no hi havia aquest costum i, quan va començar a desenvolupar-se, va quedar suprimit pel No-Do» (Manzanera, 1991: 49).

— L’obligatorietat del doblatge, establerta en l’Ordre de 23 d’abril de 1941, prohibí qualsevol projecció cinematogràfica en un altre idioma que no fos l’espanyol, excepte si es comptava amb l’autorització del Sindicato Nacional del Espectáculo, d’acord amb el Ministerio de Industria y Comercio i sempre que les pel·lícules haguessin estat prèviament doblades. Com és sabut, amb aquesta prohibició s’impedí el normal desenvolupament del cinema en llengua catalana.

C 56

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 56

06/05/16 13:34

PIONERS DE L’ANIMACIÓ AUDIOVISUAL DE LA POSTGUERRA A CATALUNYA

Paral·lelament, també s’introduïren instruments que, de manera tímida, tenien per objectiu promoure l’activitat cinematogràfica espanyola. Per exemple, mitjançant la Declaració d’interès nacional (una categoria de qualificació dels films creada el 1944), que, entre d’altres, atorgava condicions favorables per a l’explotació de les pel·lícules en el mercat espanyol.

1.2. Compromís cultural i polític En segon lloc, s’ha assenyalat que certes iniciatives compromeses amb la resistència política i l’activisme cultural del país també van apostar pel desenvolupament de la producció d’animació aquells anys difícils. Les accions orientades a assolir un redreçament cultural de Catalunya no es van limitar a l’impuls de les arts i de la cultura tradicional, sinó que també es projectaren en la «nova» indústria cultural de masses que en aquells moments era el cinema.

Aquest compromís s’evidencià amb la resposta que va tenir la dissolució, el 1949, de Dibujos Animados Chamartín, l’empresa que —com s’ha dit— havia realitzat la major part de les obres d’animació més rellevants durant els anys anteriors. Davant les dificultats de l’empresa, i amb la finalitat de donar un nou impuls a la indústria de l’animació de Catalunya, la majoria dels dibuixants de Dibujos Animados Chamartín passaren a formar part d’un equip encapçalat per Josep Benet i Morell, aleshores secretari de Fèlix Millet i Maristany. La societat creada per fer-ho fou Estela Films i la primera pel·lícula produïda, Érase una vez…, basada en un guió elaborat a partir del conte de la Ventafocs que els germans Baguñà ja havien registrat l’any 1948, però que no havien pogut portar a la pràctica per problemes de finançament.

Fèlix Millet (nebot de Lluís Millet, cofundador de l’Orfeó Català), que havia estat president de la Federació de Joves Cristians els anys de la Segona República i director del diari democratacristià El Matí, ja s’havia convertit «en una figura notable del món financer espanyol i implicada en el mecenatge que permetria mantenir encesa, tímidament, la flama de la cultura catalana a l’interior» (Amat, 2015: 102).

L’any 1943 va crear el patronat Benèfica Minerva, en col·laboració amb l’advocat Pere Puig Quintana. Aquest patronat agrupava els ingressos que oferien desinteressadament diversos industrials catalans per, clandestinament, donar suport econòmic a figures «intel·lectuals que malvivien sotmeses a un sever enterrament civil» (Amat, 2015: 103). Josep Benet, advocat, polític, historiador i una de les figures més destacades del catalanisme polític, esdevingué secretari particular de Fèlix Millet el 1944. Al llarg dels anys que varen col·laborar, Millet i Benet van dur a terme nombroses iniciatives per defensar la llengua i la cultura catalanes.

Durant aquella dècada, i malgrat les dificultats existents, es promogueren progressivament iniciatives de caràcter divers encaminades a impulsar la represa cultural del país. D’aquestes, cal destacar «tres esdeveniments que actuaren com a revulsius en els anys crítics de la postguerra mundial, quan es corria el risc que es perpetués l’estat d’ànim —de recel i de desesperança— en què la guerra i la der-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 57

57

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès

rota havien sumit la societat catalana. Ens referim a l’Esbart Verdaguer, a la Comissió Abat Oliva i a Miramar, tres notables episodis que vertebraren l’esforç de resistència» aquells anys (Samsó, 1991: 47): — L’Esbart Verdaguer fou una entitat artística dedicada a la recuperació i difusió de la dansa i les tradicions folklòriques de Catalunya i dels Països Catalans.

Salvador Millet i Maristany (germà de Fèlix Millet) en fou el president i Manuel Cubeles, el primer director. En paraules d’Alexandre Cirici, amb aquest projecte «aspiràvem a crear per a Catalunya una companyia de ballet que pogués portar al món el nom del país unit a l’avantguarda artística, com allò que va fer Diaghilev amb els ballets russos» (Suàrez i Vidal, 1984: 24). L’origen de la iniciativa va sorgir, a l’inici de la dècada dels quaranta, de Josep Benet i Manuel Cubeles, els quals van coincidir en la necessitat de fer una aposta per la dansa en aquells moments difícils: «ja que no podem cantar ni escriure en català, ballarem en català» (Garcia, Gruix i Vila, 2010). L’abril del 1948 es féu la presentació oficial al Palau de la Música Catalana, amb un gran èxit d’assistència, fet que es repetí en les successives funcions que l’esbart realitzà en temporades posteriors en el mateix escenari i a diverses localitats dels Països Catalans. El mateix Alexandre Cirici deixà escrit en el seu dietari personal (dimarts 15-III-1949) l’emoció sentida durant una intensa jornada de treball a l’Esbart Verdaguer: «Tots estem tremolant. Enlloc més de Barcelona hi deu haver esperits tan tensos com ara ací» (Cirici, 2014: 94).

— La Comissió Abat Oliba fou constituïda a instàncies de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané, per promoure els actes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947. Va ser un procés de llarga preparació que es començà a gestar el 1944. Fèlix Millet en fou secretari general i Josep Benet, secretari; «dos montserratins, dos homes que orbitaven entorn de la resistència democristiana» (Amat, 2015: 140). Una vegada acabada la Segona Guerra Mundial i quan ja se sabia que els aliats no intervindrien a Espanya, el projecte va forjar-se amb l’objectiu d’avançar vers «una reconciliació entre els catalans que permetés tancar les ferides que s’havien obert en la recent confrontació civil», ja que «es pensava que només d’aquesta manera es podria arribar a fer alguna cosa i no sucumbir, arribar a articular una resistència cultural que reeixís davant la dictadura franquista» (Cubeles, 1998: 60).

— Finalment, el grup Miramar, creat el 1947 i presidit per Maurici Serrahima i Bofill. Miramar esdevingué un «espai de lliure debat i convivència entre els joves», en el qual «es congrià una unitat basada en la diferència i en l’educació per la democràcia». «L’objectiu precís que l’havia fet néixer va ser gestar una generació, forçar-ne el conscient per mitjà de la relació personal dels elements més desperts, dels futurs possibles dirigents, acostumant-los a conviure, a organitzar i a produir-se en públic». Miramar «contribuí a reunir i a lligar les persones i les iniciatives, a superar els compartiments estancs que la suspicàcia tendia a mantenir» (Samsó, 1991: 56-57).

C 58

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 58

06/05/16 13:34

PIONERS DE L’ANIMACIÓ AUDIOVISUAL DE LA POSTGUERRA A CATALUNYA

Figura 1. Manuel Cubeles dirigint dansaires de l’Esbart Verdaguer per a una escena d’Érase una vez… (1949) Font: Fons Manuel Cubeles.

L’equip que conformaren Fèlix Millet i Josep Benet per a la realització del film Érase una vez… comptà amb la participació decisiva de certes persones que havien intervingut activament en tots aquests esdeveniments o en alguns d’ells (a més dels dibuixants de Dibujos Animados Chamartín, com s’ha dit anteriorment). Entre aquestes persones cal destacar Alexandre Cirici, que fou el director artístic de la pel·lícula, i Manuel Cubeles i Jaume Picas, que foren responsables de la contribució que l’Esbart Verdaguer féu al film (figura 1). Tots ells van ser protagonistes destacats de l’Esbart Verdaguer, de la Comissió Abat Oliva i del Grup Miramar o hi varen col·laborar, segons el cas.

2. Projectes empresarials Les principals iniciatives de producció d’obres d’animació realitzades del 1942 al 1951 a Catalunya foren impulsades per dues empreses ja esmentades anteriorment: Dibujos Animados Chamartín i Estela Films. A continuació es descriuen alguns dels antecedents que n’expliquen la creació i certes qüestions clau relatives a la seva activitat durant el període.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 59

59

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès

2.1. Dibujos Animados Chamartín No podem parlar de Dibujos Animados Chamartín sense esmentar la revista El Patufet, creada el 1904 pel folklorista Aureli Capmany i continuada per l’editor Josep Baguñà quan va haver d’afrontar els primers problemes econòmics. L’etapa daurada de l’animació a la Catalunya de la postguerra no es pot entendre sense els vasos comunicants que hi va haver entre el mitjà imprès i l’audiovisual.

Primerament, hi va haver un gran nombre de professionals que van canviar el pinzell pels acetats. Dibuixants de l’època de la República com Josep Escobar o Artur Moreno expressaven lliurement el seu talent, no exempt de crítica social, en revistes d’adults com Papitu o L’Esquella de la Torratxa, així com en les revistes infantils de l’editorial Baguñà. Després de la conflagració, els dos fills del fundador d’aquesta editorial heretaren l’empresa paterna i, mentre que l’hereu —en Jaume— provà sort amb el cinema d’animació, el segon fill —en Josep Maria— continuà amb l’editorial. Amb aquell planter de dibuixants inquiets i creatius en cartera, Jaume Baguñà va seguir la línia d’experimentació en el camp de l’animació que ja havia engegat el 1938 juntament amb Salvador Mestres a través de l’empresa Hispano Grafic Films.

Pocs anys més endavant, aquesta iniciativa es va fusionar amb Dibsono Films, constituïda el 1940 per Alejandro F. de la Reguera, i es creà Dibujos Animados Chamartín l’any 1941 (Candel, 1993: 32) (figura 2).

Figura 2. L’equip d’animadors treballant a la seu de Dibujos Animados Chamartín a la Casa Batlló (1942) Font: Federica Sevillano.

C 60

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 60

06/05/16 13:34

PIONERS DE L’ANIMACIÓ AUDIOVISUAL DE LA POSTGUERRA A CATALUNYA

Figura 3. Fotograma del curtmetratge Los tambores de Fu-Aguarrás (1945), protagonitzat pel brau Civilón

A més de canviar el llenguatge il·lustrat pel de l’animació, els dibuixants també manllevaren els personatges de més èxit de les obres editorials per portar-los a la gran pantalla de cinema. Així, en Joan Milhomes del Salvador Mestres de la premsa il·lustrada passaria a ser en Juanito Milhombres (d’Hispano Grafic Films). Paral· lelament, el productor Baguñà va traslladar al món del cinema l’estratègia de se­ rialització practicada en el món editorial. Atès que el públic tendia a mantenir-se fidelment interessat pels personatges més coneguts, aquests es creaven i desenvolupaven per a sembrar expectatives d’un curtmetratge a l’altre. D’aquesta estratègia en van sorgir els personatges protagonistes de les sèries dels anys quaranta, com ara el brau honest Civilón (figura 3), l’aventurer insubstancial Don Cleque o el gat murri Zapirón.

Entre els dibuixants que ja treballaven pels germans Baguñà i que passarien a ser animadors trobem creadors de la talla de Josep Escobar, José Peñarroya i Federico Sevillano i fins i tot el director del primer llargmetratge d’animació europeu, el valencià Artur Moreno. Aquest darrer realitzà, l’any 1945, el film d’animació en color Garbancito de la Mancha, després d’haver dibuixat durant molts anys per a la revista Sigronet, propietat dels germans Baguñà.

2.2. Estela Films El 13 de febrer de 1949 el director general del Ministerio de Educación Nacional obrí una diligència que autoritzà la transferència del permís de rodatge atorgat

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 61

61

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès

l’any 1948 als germans Baguñà per rodar la Ventafocs a la casa Estela Films (Heitz, 2007: 201). El document també esmenta la substitució del títol de La Cenicienta pel d’Érase una vez… La imposició d’aquest canvi s’explica per la coincidència amb Walt Disney en l’elecció del tema i el títol (La Cenicienta). La multinacional nord-americana ja havia registrat el títol del film a escala mundial i en diverses llengües (inclòs el castellà). A més, el règim totalitari vigent a l’Espanya d’aleshores no volia dissidèn­ cies i estava molt interessat en l’entrada de capital americà al país, per la qual cosa mostrava bones intencions amb els projectes de l’altra banda de l’Atlàntic.

Estela Films ja podia començar a dibuixar els primers fotogrames de la seva opera prima. El dossier de censura del film, actualment a l’Archivo General de la Administración, diu que la producció va començar uns mesos abans de rebre el permís de rodatge, el dia 8 de juny de 1948, i que s’acabà el 27 del mateix mes de l’any 1950. La realització del film s’inicià per iniciativa de Josep Benet, que va ser nomenat director general de l’empresa el 21 d’abril de 1949 juntament amb Jordi Tusell, cunyat de Fèlix Millet.

Estela Films, SA apareix al Registre Mercantil amb un capital social de cinc mi­ lions de pessetes (Riambau i Torreiro, 2008: 282), i va ser aproximadament aquest el cost final que va tenir la producció del film de la Ventafocs, tot i que les expectatives inicials rondaven els quatre milions de pessetes. Com s’ha dit anteriorment, Fèlix Millet impulsà diferents iniciatives de mecenatge i finançament de la cultura, entre les quals s’inclou aquesta. Per la naturalesa de l’activitat cinematogràfica, l’aportació feta en aquest cas tenia una vocació —i una expectativa— clarament comercial en el seu inici. El mecenatge de Millet es va poder desenvolupar, sobretot, a partir de la derrota de les tropes de l’Eix l’any 1945, la qual va fer rebaixar el control obsessiu que s’exercia des de l’Administració central del règim (Riambau, 1995: 70).

La societat Estela Films tenia la seva seu social a Madrid. Per tant, cal preguntar-se si els òrgans de decisió de l’empresa eren a Madrid o bé a Barcelona. Davant d’aquesta qüestió, Benet afirmarà uns anys després que el finançament del film el va exercir Fèlix Millet i que ell era qui s’entenia amb Estela Films (Riambau, 1995: 19). Més enllà d’aquestes consideracions, les evidències permeten afirmar que l’equip tècnic i artístic que participà en la producció d’Érase una vez… era de Barcelona, que la localització de la producció fou a Catalunya i, a més, que aquesta fou gestionada per Josep Benet. Certament, resultava del tot coherent que la localització de les seves activitats fos a la ciutat que aleshores ostentava un clar lideratge en la indústria de l’animació de l’Estat.

Des d’aquesta perspectiva, cal posar en relleu el remarcable interès històric i artístic que aquesta obra té en el desenvolupament del cinema i de la cultura de Catalunya, ateses les persones i institucions que van participar en la realització: — D’una banda, per la intervenció de persones directament compromeses amb la represa cultural del país, entre les quals —i a més de Fèlix Millet i Josep Benet—

C 62

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 62

06/05/16 13:34

PIONERS DE L’ANIMACIÓ AUDIOVISUAL DE LA POSTGUERRA A CATALUNYA

Figura 4. Desenvolupament en fotogrames de sis de les vint cartel·les dels títols de crèdit del film Érase una vez… (1950)

hi hagué Alexandre Cirici (direcció artística), Josep Escobar (direcció d’animació) i Rafael Ferrer (música i codirecció musical).

— D’altra banda, per la directa participació de l’Esbart Verdaguer en la realització del film, amb la intervenció de Manuel Cubeles (direcció coreogràfica), Lluís Moreno Pallí (codirecció musical) i Jaume Picas (assessoria plàstica). A més, cal remarcar que Érase una vez… conté els únics enregistraments cinematogràfics existents d’aquest grup de dansa.2 — A més del Verdaguer, com es fa explícit en els títols de crèdit del film (figura 4), també hi participaren altres institucions artístiques de la ciutat de Barcelona, com l’Orquestra Simfònica de Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona, la Cobla Barcelona, la Cobla Molins, la Capella Clàssica Polifònica del FAD i el quartet vocal Orpheus (amb membres de l’Orfeó Català).

La directa participació de l’Esbart Verdaguer en un film d’animació, com també d’altres institucions artístiques, com les esmentades, s’explica fonamentalment per la voluntat de canalitzar a través del cinema «una tasca similar de recuperació cultural catalana» que s’estava fent per mitjà d’altres iniciatives (Porter, 1998: 268).

Igualment, la producció del film constituïa una oportunitat per donar a conèixer un dels projectes culturals més exitosos d’aleshores i que aportava uns continguts fortament arrelats a la seva identitat cultural.

Tot això va donar a la cinta un caràcter genuí i unes aspiracions soterrades que tots els seus participants ja defensaven des de feia temps: «els directius d’Estela Films van intentar amb aquest projecte, per primera vegada amb consciència política en tota la història del cinema comercial a Catalunya, fer obres que responguessin de veritat a les realitats i necessitats del país. Era un pla ambiciós» (Porter, 1998: 268).

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 63

63

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès

Figura 5. Programa de mà per a l’estrena del film en la XI Mostra Cinematogràfica de la Biennal de Venècia (28/08/1950) Font: Fons Josep Benet.

El reconeixement més meritori de la pel·lícula arribà en la XI Mostra de Venècia, el setembre de 1950, en què es presentà en la secció infantil i juvenil i guanyà una menció d’honor del jurat (figura 5). Com a conseqüència d’aquest guardó, Érase una vez… va aconseguir «finalment» la declaració d’interès nacional l’octubre de 1950. El film s’estrenà el desembre del mateix any a Barcelona (figura 6) i tres dies més tard, a Madrid (figura 7). Amb la seva explotació comercial van assolir-se un total de 3.929 espectadors i una recaptació acumulada de prop de 300.000 pessetes (ICAA, Base de datos de películas calificadas).

Miquel Porter Moix assenyala que «malgrat tot, no van ser pocs els exhibidors que, a Catalunya, acoquinats pels antecedents polítics nacionalistes de la majoria de col·laboradors de la pel·lícula, els van fer el buit; d’altra banda, l’aparició coetània de la versió de Disney va acabar per arraconar una cinta que havia estat el major esforç del cinema d’animació que havia fet no només el cinema espanyol sinó també l’europeu» (Porter, 1998: 269). En aquest sentit, el dia de la presentació de la pel·lícula als periodistes de Madrid, Alexandre Cirici escriví les següents paraules en el seu dietari (dilluns 18-XII-1950): «Benet enfonsat. Sembla a punt de morir perquè el governador, que havia d’organitzar l’estrena benèfica del nostre film, no va vendre res» (Cirici, 2014: 152).

C 64

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 64

06/05/16 13:34

PIONERS DE L’ANIMACIÓ AUDIOVISUAL DE LA POSTGUERRA A CATALUNYA

Figura 6. Díptic de promoció de l’estrena del film al Publi Cinema de Barcelona (1950)

Figura 7. Programa de mà per al dia de l’estrena del film (1950)

3. Talent creatiu En aquest apartat es considera la participació de quatre dels principals creatius o artistes en la producció de les obres d’animació fetes a Catalunya durant el període objecte del present article: Alexandre Cirici (director artístic d’Érase una vez…),

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 65

65

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès

Josep Escobar i Joan Ferrándiz (dibuixants en múltiples obres d’animació) i Rafael Ferrer-Fitó (compositor i director musical en diferents produccions).

3.1. Alexandre Cirici La relació politicocultural que Alexandre Cirici mantenia amb Josep Benet des de l’any 1944 es va intensificar quan, un any després de la creació de l’Esbart Verdaguer, a finals del 1949, aquest li proposà ocupar-se de la direcció artística d’un nou projecte: un llargmetratge de dibuixos animats. Des d’un principi, Benet va tenir molt clar que l’única persona capacitada per tenir una visió de conjunt de qüestions tan dissemblants com el guió, la música, l’escenografia, els enquadraments o els moviments de càmera, així com per aconseguir que la gràfica convergís en una unitat perfecta, era l’esperit modern i endreçat de Cirici (Martínez, 2010: 73).

Alexandre Cirici era en aquell moment un jove i prestigiós pintor i tractadista d’art que ja havia publicat un bon nombre d’obres,3 i que també havia impartit cèlebres conferències al Reial Cercle Artístic de Barcelona i a Foment de les Arts Decoratives (FAD).

Cirici va dissenyar els vestuaris dels personatges —i en va tenir cura fins al darrer detall—, com també els decorats de les ciutats i les arquitectures del país de la Ventafocs. També va dibuixar a mà amb aiguada i tinta xinesa les diferents escenes, ambients, estances i paisatges de la pel·lícula, inspirats en la pintura italiana renaixentista, en miniatures dels llibres d’obres franceses i en edificis històrics catalans (figura 8).

Per als plans de la primera part del llargmetratge, les escenes corresponents a la vida infantil de la futura Ventafocs, que s’esdevenen en un ambient de llum fresca i transparent, Cirici es va inspirar en les miniatures quatre-centistes del llibre Les molt riques hores del duc de Berry, de Paul de Limbourg, i en les miniatures del pintor francès Jean Fouquet. En canvi, per a les escenes de l’arribada de l’amor, corresponents a la meitat de la pel·lícula i que transcorren en un ambient càlid d’estètica mediterrània, va recórrer als paisatges i les arquitectures de Vittore Carpaccio i Il Pisanello, a les vistes

Figura 8. Alexandre Cirici mostrant els figurins del vestuari dels personatges d’Érase una vez…

(1949)

C 66

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 66

06/05/16 13:34

PIONERS DE L’ANIMACIÓ AUDIOVISUAL DE LA POSTGUERRA A CATALUNYA

dels turons arbrats i rocosos dels llenços de Giovanni Bellini i Andrea Mantegna, a Masaccio, a Piero della Francesca i a Jan van Eyck (Cámara, núm. 174, 1/4/1950).

No cal dir que, a diferència del tradicional clima nòrdic de Disney, hereu de Grimm, Andersen i els il·lustradors anglesos, l’escenografia d’Érase una vez… es va dur a terme en un ambient mediterrani afí als gustos d’Alexandre Cirici. Finalment l’execució dels decorats es va encarregar a Enric Ferran, Diban, el qual va construir quatre grans escenografies al mateix plató de rodatge, als desapareguts estudis cinematogràfics Orphea Films de Montjuïc.

Els personatges del film constitueixen un valuós testimoni sobre els costums, grups socials, vestimentes i gustos de l’època. Cal destacar que, encara que en un principi fou Cirici qui va dissenyar la Ventafocs i el Príncep, finalment va ser l’il· lustrador català Joan Ferrándiz l’encarregat de dibuixar-los. Pel que fa a la resta de personatges, van ser obra de Josep Escobar i Saliente.

Un altre aspecte que cal tenir en compte són els llocs on succeeix el film. Es poden distingir plans que reprodueixen el pont d’Alcántara de Toledo, la plaça del Rei de Barcelona, el Pórtico de la Gloria de Santiago de Compostel·la, les Torres dels Serrans de València, la Torre del Oro de Sevilla, la casa segoviana de Contreras i l’interior de l’ajuntament de Barcelona.

3.2. Josep Escobar En l’àmbit amateur, Josep Escobar havia fet un curt abans de la guerra, La rateta que escombrava l’escaleta (1934) (figura 9), però la data fundacional de l’Escobar animador a sou fou l’octubre del 1937, quan entrà a formar part de l’equip d’Hispano Grafic Films.

A Dibujos Animados Chamartín, durant l’època daurada dels curtmetratges animats, es consolidà una divisió del treball en tres equips de dibuixants. Un primer equip dirigit per Francesc Tur feia l’animació del personatge cedit per Dibsono Films en el moment de fusionar-se l’any 1940: Don Cleque. Un altre, sota la direcció d’Enric Ferran, s’encarregava de la revista d’humor amb acudits i caricatures que

Figura 9. Josep Escobar i un fotograma de La rateta que escombrava l’escaleta (1934) Font: José María Candel.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 67

67

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès

Figura 10. Josep Escobar, primer per la dreta, a la Casa Batlló (1942) Font: Federica Sevillano.

duia per títol Garabatos. El tercer equip, sota la batuta de Josep Escobar (figura 10), confeccionava la sèrie del brau Civilón i més tard dels personatges de Pituco i Zapirón (Candel, 1993: 32).

Quan Estela Films va rescatar l’any 1949 el projecte de la Ventafocs que els germans Baguñà no havien aconseguit tirar endavant, la tripartició dels dibuixants que fins llavors s’havia fomentat des dels estudis Chamartín els era beneficiosa, així que es va mantenir, es va segmentar la pel·lícula de la Ventafocs en tres parts i es va encarregar cadascuna de les parts a un dels equips (Cámara, núm. 176, 1/5/1950). Tot i això, aquesta divisió del treball a l’estil Disney no era tan taxativa de portes endins. Segons es desprèn de l’entrevista de Jordi Artigas a Josep Escobar l’any 1981, Escobar va passar a ser el director dels tres segments per tal d’unificar la feina (enregistrament sonor, Fons Jordi Artigas, 1981).

Segons consta a l’hemeroteca Josep Móra de Granollers (Manzanera, 1992: 48), Josep Escobar va animar personalment 173 dels 557 plans de la pel·lícula, de manera que es convertí en l’animador més prolífic. A aquestes dades cal afegir-hi la total llibertat de què va gaudir per modificar el guió i afegir-hi escenes còmiques i enginyoses, amb una facilitat que ja li venia de la seva tasca de dibuixant, la qual mantenia de manera paral·lela amb l’editorial Bruguera i Baguñà.

L’exageració caricaturesca dels personatges dibuixats per Josep Escobar per a Érase una vez… contrasta fortament amb el realisme de la parella protagonista creada per Joan Ferràndiz, que, fruit de la rotoscòpia i d’un verisme que canvia a cada generació, no va saber-se acoblar al context del cartoon que regia l’univers creat per Estela Films.

C 68

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 68

06/05/16 13:34

PIONERS DE L’ANIMACIÓ AUDIOVISUAL DE LA POSTGUERRA A CATALUNYA

Entre els personatges creats per Escobar trobem Scariot, un oportunista rodanxó sorgit de la commedia dell’arte que és el contrapunt grotesc i còmic de les germanastres. El Mag Murgo és l’etern home afamat dels còmics de la Bruguera creat per Escobar com a reflex de la gana de postguerra, Carpanta. Per dissimular-ho, se li dibuixà una capa i un barret estrellat, la qual cosa afegia comicitat al personatge, que ja és de per si una caricatura de l’arquetip universal del savi despistat. Per a Françoise Heitz no es tracta d’una simple reutilització d’uns trets que funcionen, sinó d’un clin d’oeil a l’espectador adult, que podia gaudir reconeixent la simultaneïtat del personatge en mitjans tan diferents com el cinema i la revista il·lustrada (Heitz, 2007: 128).

Les confusions amb la Ventafocs de Walt Disney van ser nombroses i perduren fins als nostres dies, ja que ambdues van ser presents a la Mostra de Venècia del mateix any 1950. Si comparem les dues versions, hi ha curioses coincidències entre els dramatis personae de Disney i Estela que no trobem al conte de Perrault, com per exemple la presència d’un felí que ronda la protagonista. La creació d’Escobar, de nom Ulises, és un desdoblament benigne de la fada padrina, mentre que en la cinta de Disney el gat Lucifer té tan bones intencions com connotacions positives té el seu nom. Josep Escobar estava força avesat a caricaturitzar felins: un dels seus personatges que gaudiren de sèrie pròpia en l’època de Dibujos Animados Chamartín anterior al No-Do era Zapirón, un gat entremaliat que se les empescava totes per aconseguir el que es proposava.

Pels seus trets exagerats i per l’historial d’Escobar en l’ús del personatge de la sogra en les seves historietes, la madrastra del film assumeix els trets negatius que la cultura popular ha tendit a subratllar en la mare d’un dels cònjuges. Els trets comuns entre la madrastra de la Ventafocs i la sogra més famosa de les vinyetes de Bruguera, Doña Tula, refermen una visió matriarcal que exclou taxativament el patriarca de la vida familiar, cosa que produeix nombrosos moments de sàtira social.

Després de l’estrena del film va quedar clar que els animadors a Barcelona s’havien de reciclar. Escobar va sortir-ne prou ben parat, pel fet que ja es dedicava paral·lelament a col·laborar amb editorials. Les seves aportacions regulars al món de la historieta daten del moment en què la importació de curts americans i l’obligatorietat del No-Do auguraren un mal futur a l’animació estatal. Josep Escobar va continuar fent dibuixos animats en petit format i va ser un precursor de joguines cinematogràfiques com el Cine NIC o el Cinexín. L’any 1942 inventà un sistema de projecció propi: el Cine Skob, que va entrar a les llars del país per formar part de l’oci infantil fins al final dels anys cinquanta. Ell mateix n’escrivia el guió, n’animava els dibuixos i en feia la promoció. Eren històries molt curtes a partir de contes tradicionals, als quals posteriorment afegiria els seus propis personatges, com Zipi i Zape o Carpanta, i altres d’aliens, com Babalí de Benejam. Per tant, Josep Escobar fou un dels pocs que van poder continuar fent animació durant el període de sequera animada dels anys cinquanta.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 69

69

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès

3.3. Joan Ferrándiz Josep Escobar no va trigar gaire a adonar-se que el seu estil caricaturesc i d’histo­ rieta no casava gaire bé amb els dos protagonistes de la Ventafocs, que per les seves característiques d’exemplaritat i versemblança havien de tenir un estil molt diferent del seu. Així ho va fer saber a Alexandre Cirici, el director d’art del film.

Aquest va pensar en el dibuixant Joan Ferrándiz, que provenia de l’època daurada de Dibujos Animados Chamartín i que a partir de llavors es va encarregar de l’animació del príncep i la Ventafocs (Manzanera, 1991: 51).

No s’ha d’oblidar que, no obstant la seva reticència, Josep Escobar va ser un gran coneixedor i il·lustrador de la figura femenina amb els seus treballs per a la revista Papitu, un tipus de publicació característica de l’època de la República que naixia de la confluència entre la sàtira política i la temàtica eròtica. Les revistes d’aquest tipus reberen el nom de psicalítiques, un mot que actualment es troba en desús i que és fruit d’un cultisme inventat per Joan Coromines que prové de psykon (‘figa’) i aleiptikós (‘estimulació’) (Soldevilla, 2004: 11).

L’estil de Ferrándiz era molt més realista i quadrava perfectament amb la transposició rotoscòpica de la realitat que exigia la introducció d’aquesta tècnica en el si de la gestació d’Érase una vez… Joan Ferrándiz era molt famós en aquella època per unes postals nadalenques que es van vendre durant molts anys i que avui en dia encara es poden encarregar per Internet. Va ser un il·lustrador d’avantguarda, ja que va saber crear un dibuix amb un marcat sentit d’autor, que va substituir les típiques reproduccions de quadres famosos amb paisatges hivernals, epifanies o obres d’art clàssiques de temàtica nadalenca.

Potser menys conegudes però no menys importants són les seves altres facetes en el camp de la il·lustració i l’animació. Al llarg de la seva dilatada carrera va il·lustrar nombrosos contes populars per diferents editorials i revistes infantils (El Patufet, Virolet, etc.) i també fou un dels principals animadors a les ordres dels germans Baguñà. A partir dels anys quaranta i fins a la dissolució dels estudis Chamartín, va formar part del seu equip d’animadors per participar en la sèrie Garabatos, una revista animada d’humor que va constar de catorze episodis creats entre els anys 1942 i 1945. Paral·lelament, l’any 1944 animà el segon episodi de la sèrie Pituco, amb «Los Reyes Magos de Pituco». Aquest curtmetratge es va projectar per als treballadors de Dibujos Animados Chamartín el Nadal d’aquell mateix any. Amb l’animació del príncep i la Ventafocs a Érase una vez… per a Estela Films Joan Ferrándiz s’acomiadà l’any 1950 del món dels dibuixos animats.

3.4. Rafael Ferrer-Fitó La banda sonora d’Érase una vez… es va encarregar a Rafael Ferrer-Fitó, un famós compositor de l’època que estudià al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on cursà tècnica musical amb Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català, i composició amb Enric Morera.

C 70

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 70

06/05/16 13:34

PIONERS DE L’ANIMACIÓ AUDIOVISUAL DE LA POSTGUERRA A CATALUNYA

Director d’orquestra i intèrpret de violí d’anomenada, Rafael Ferrer-Fitó ja formava part de l’equip de Dibujos Animados Chamartín, on havia compost música per a curtmetratges, començant per Don Cleque va de pesca (1941) (Candel, 1993: 32). De manera natural, va continuar treballant a les ordres de Josep Benet quan el projecte de la Ventafocs fou adquirit per Estela Films. En aquella època, era el director de l’Orquestra Nacional de Ràdio Espanyola a Barcelona, la qual cosa va facilitar la presència dels intèrprets d’aquesta formació musical en el rodatge de la banda sonora del film. La música la va compondre tota Rafael Ferrer-Fitó, amb l’excepció de la instrumentació d’alguna dansa, com ara la tirotitaina o l’espunyolet, i algun fragment de J. S. Bach.

En el dossier de censura del film, dipositat a l’Archivo General de la Administración, hi ha una memòria del projecte on es menciona que per a la banda sonora del film es van fer servir tots els recursos de la música clàssica, que tan bé dominava Ferrer-Fitó, ja que havia estat deixeble d’Enric Morera. També hi ha composicions provinents del jazz, creades especialment per a animar el ritme percutiu dels martells dels sabaters que fan el calçat a la Ventafocs. De fet, els animadors van crear l’animació d’aquesta escena a partir de la música prèviament enregistrada. La memòria també suggereix la presència d’elements hispànics, que Rafael Ferrer-Fitó continuaria explotant en posteriors composicions orquestrals, com ara Impresiones de Andalucía (1953).

4. Consideració final L’esforç de més d’una dècada per impulsar una indústria d’animació a Catalunya durant la postguerra arribà a un final d’etapa amb la producció d’Érase una vez…

Així, es tancà aquest breu i intens període de producció cinematogràfica al país, que tractava d’aprofitar una oportunitat emergent en la indústria del cinema que havia començat amb pas ferm a Catalunya els anys anteriors a la guerra.

Estela Films, l’empresa que es creà per donar una nova oportunitat a l’equip i als projectes de Dibujos Animados Chamartín, tampoc aconseguí consolidar-se.

Conseqüentment, Estela Films «no va poder portar a terme el següent llargmetratge de dibuixos (Viaje fantástico) i va haver de desmantellar els seus estudis d’animació a Barcelona» (Porter, 1998: 269).

Els projectes realitzats, i molt especialment Érase una vez…, van tenir en contra no solament factors intrínsecs del mercat interior i del moment polític i cultural de l’època, sinó també la dura competència d’una poderosa indústria d’animació emergent als Estats Units. Érase una vez… va canalitzar les esperances d’un jove advocat, un crític d’art i arquitecte de vocació, un coreògraf ferit de guerra i uns magnífics dibuixants forjats en el món de les revistes il·lustrades que esdevindrien animadors professionals

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 71

71

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès

i exercirien el seu art durant més d’una dècada en un intent d’oblidar la duresa de la postguerra. Encara que després d’Érase una vez… tots ells van haver d’obrir-se camí en altres camps de la vida cultural i política del país, el film resta com a testimoni d’aquella epopeia que ha resistit el pas del temps i a la qual cal acostar-se com a producte d’una època en què es lluitava per convertir els somnis en realitat.

El treball fet per a l’elaboració del present article, junt amb altres iniciatives que s’han promogut paral·lelament, ha contribuït que es facin uns primers passos de cara a la restauració del film Érase una vez… Les cintes originals de la pel·lícula van desaparèixer, i l’any 2015 només en restaven dues còpies d’exhibició en mal estat i en blanc i negre, fruit d’un tiratge posterior per a circuits minoritaris com escoles i centres parroquials. Davant d’això, la Filmoteca de Catalunya començà a assignar recursos per a la confecció d’un projecte de recuperació del color del film. Apropar-se a aquesta obra en unes condicions més afins a les que la van veure néixer seria un merescut homenatge a tots aquells que van promoure-la, ateses les altes expectatives que aquests tenien dipositades en el film, i considerant també el talent pictòric i artístic de l’equip que s’hi va implicar.

Durant el 2015 s’esdevingueren múltiples iniciatives que posaren en valor la indústria de l’animació durant la postguerra a Catalunya i Espanya. Com el projecte «Del trazo al píxel», realitzat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sota el comissariat de Carolina López, consistent en una exposició itinerant i una col·lecció de tres DVD i que fa un recorregut per l’animació espanyola. Aquest projecte fou presentat al Festival d’Annecy del 2015. Igualment, nombrosos actes van commemorar durant el mateix any el setantè aniversari de l’estrena de Garbancito de la Mancha, com l’exposició que li dedicà el Museu del Cinema de Girona.

En resum, el present article evidencia els fets i les raons que justifiquen un necessari reconeixement del valor cultural i històric de l’obra realitzada pels pioners de l’animació audiovisual de la postguerra a Catalunya. I també per les persones compromeses amb la represa de la cultura catalana que van intervenir-hi i formaren part del que Jordi Amat ha denominat «l’altra resistència» o «la resistència civil» (Amat, 2015: 99). Això s’ha fet amb el propòsit de recuperar una part de la nostra memòria històrica, la d’aquell temps en què es va lluitar per obrir camins de desenvolupament cultural en un context econòmic, social i polític molt advers. Uns objectius que tenen un ple sentit en el moment democràtic actual.

C 72

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 72

06/05/16 13:34

PIONERS DE L’ANIMACIÓ AUDIOVISUAL DE LA POSTGUERRA A CATALUNYA

Notes [1 Adreça de correspondència: Maria Pagès. C/ Pujades, 118. E-08005, Barcelona, UE. [2 A més dels enregistraments fets de l’Esbart Verdaguer i que apareixen a la versió final de la pel·lícula Érase una vez…, es té constància de l’existència de la filmació (en color) d’una dansa interpretada pel mateix grup que finalment no es va incloure en el film i que es conserva a la Filmoteca Española de Madrid.

[3 Entre les quals hi ha Mil obras maestras del arte universal (1946), Mil joyas del arte español (1947-1948), El surrealismo (1949), Miró y la imaginación (1949) i La estampa japonesa (1949).

Bibliografia i documentació Amat, J. (2015). El llarg procés: Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014). Barcelona: Tusquets.

Archivo General de la Administración. «Expediente de Censura de “Érase una vez…”», referència 36-3385-09833. Alcalà d’Henares.

Cámara [Barcelona], núm. 174 (1 abril 1950).

Cámara [Barcelona], núm. 176 (1 maig 1950).

Candel, J. M. (1993). Historia del dibujo animado español. Múrcia: Filmoteca Regional de Murcia: Editora Regional de Murcia.

Cirici, A. (2014). Diari d’un funàmbul: Les llibretes d’Alexandre Cirici Pellicer. Barcelona: Comanegra. Edició de Glòria Soler.

Cubeles, A. (1998). «Les festes d’entronització de la Verge de Montserrat». L’Avenç: Revista d’Història i Cultura [Barcelona], núm. 222.

Fontana, J. (2014). La formació d’una identitat: Una història de Catalunya. Vic: Eumo.

Garcia, J.; Gruix, S.; Vila, T. (2010). Els esbarts, fem història: L’Esbart Verdaguer, 1a etapa [en línia]. <http://www.xiptv. cat/endansa/capitol/els-esbarts-fem-historia-l-esbart-verdaguer-1a-etapa> [Consulta: 5 juliol 2010]. [Documental per a l’Associació per a la Innovació a la Cultura Catalana] Guiral, A.; Soldevilla, J. M. (2008). El mundo de Escobar. Barcelona: Ediciones B. Heitz, F. (2007). Le cinéma d’animation en Espagne (1942-1950). Arras: Artoise Presses Université.

ICAA. Base de datos de películas calificadas [en línia]. <http://www.mecd.gob.es/bbddpeliculas/buscarDetallePeliculas. do?brscgi_DOCN=000002904&brscgi_BCSID=1015c482&language=es&prev_layout=bbddpeliculasResultados&layout= bbddpeliculasDetalle> [Consulta: 9 setembre 2013].

Manzanera, M. (1991). «“Érase una vez…” de la versión oral a la cinematografía animada». Cuadernos Cinematográficos [Valladolid: Universidad de Valladolid], núm. 7.

— (1992). Cine de animación en España. Múrcia: Editum: Universidad de Murcia.

Martínez, T. (2010). Alexandre Cirici Pellicer: Pionero en la dirección de arte. València: Campgràfic.

Porter i Moix, M. (1998). «Érase una vez…». A: Pérez Perucha, J. Antología del cine español. Madrid: Cátedra: Filmoteca Española.

Riambau, E. (1995). La producció cinematogràfica a Catalunya (1962-1969). Universitat Autònoma de Barcelona. Tesi doctoral. Disponible en línia a: <http://hdl.handle.net/10803/4133> [Consulta: 15 març 2013].

Riambau, E.; Torreiro, M. (2008). Productores en el cine español: Estado, dependencias y mercado. Madrid: Cátedra: Filmoteca Española.

Rosa, E. de la; Vivar, H. (1993). Breve historia del cine de animación en España. Terol: Animateruel.

Samsó, J. (1991). «Josep Benet i la recuperació nacional: l’Esbart Verdaguer, la Comissió Abat Oliva i Miramar». A: Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 73

73

06/05/16 13:34

T. Martínez Figuerola, X. Cubeles Bonet i M. Pagès Soldevilla, J. M. (coord.) (2004). Psicalítics: Erotisme i transgressió a les revistes il·lustrades de principi del segle xx.

Sabadell: Museu d’Art de Sabadell.

Suàrez, A.; Vidal, M. (1984). «Notes biogràfiques». A: Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici (1914-1983). Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Universitat de Barcelona.

Enregistraments sonors Entrevista a Josep Escobar. Fons Jordi Artigas, 1981.

C 74

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 74

06/05/16 13:34

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (1) (maig 2016), p. 75-92 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.143 Data recepció: 22/10/15 Data acceptació: 17/11/15

The media portrayal of Queen Sofia of Greece in Spanish newspapers.

Analysis of the press coverage of Queen Sofia in El País and El Mundo, May 2011 to August 2012 La narració sobre la reina Sofia de Grècia als diaris espanyols.

Anàlisi de la cobertura de premsa de la reina Sofia a El País i El Mundo entre maig de 2011 i agost de 2012 Ewa Widlak1 Doctoranda en comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. ewa.widlak@gmail.com

Carles Pont Professor i investigador del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i membre dels grups de recerca UNICA i GRP, Barcelona. carles.pont@upf.edu

Jaume Guillamet Professor i investigador del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i coordinador del Grup de Recerca en Periodisme, Barcelona. jaume.guillamet@upf.edu

C 75

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 75

06/05/16 13:34

E. Widlak, C. Pont i J. Guillamet

The media portrayal of Queen Sofia of Greece in Spanish newspapers.

Analysis of the press coverage of Queen Sofia in El País and El Mundo, May 2011 to August 2012 La narració sobre la reina Sofia de Grècia als diaris espanyols.

Anàlisi de la cobertura de premsa de la reina Sofia a El País i El Mundo entre maig de 2011 i agost de 2012 ABSTRACT: This paper focuses on the narrative presented of Queen Sofia of Greece in Spanish dailies during the last years of the reign of King Juan Carlos I. The King’s wife occupies a prominent yet legally undefined place in Spanish public life. Consequently, this position depends strongly on how the media represent her. The main objective of this study is to highlight the characteristic elements of the Queen’s image and to analyze the role that the media assigned to her, taking into consideration the evolution which may have taken place in this image and role due to the series of scandals which broke out in 2012, marking the beginning of the so-called annus horribilis. The research is based on the analysis of a selection of articles from two dailies, El País and El Mundo, published between May 2011 and August 2012. The authors applied the methods of content analysis and semiotic analysis.

KEYWORDS: Spanish Crown, Queen Sofia of Greece, Spanish newspapers, press, political communication, political celebrity.

C La narració sobre la reina Sofia de Grècia als diaris espanyols.

Anàlisi de la cobertura de premsa de la reina Sofia a El País i El Mundo entre maig de 2011 i agost de 2012 The media portrayal of Queen Sofia of Greece in Spanish newspapers.

Analysis of the press coverage of Queen Sofia in El País and El Mundo, May 2011 to August 2012 RESUM: L’article se centra en la narració realitzada als diaris espanyols sobre la reina Sofia durant els darrers anys del regnat de Joan Carles I. L’esposa del rei ocupa una posició prominent però a la vegada indefinida dins la vida pública espanyola. Per tant, aquesta posició depèn de la representació que els mitjans fan de la reina. L’objectiu principal d’aquest estudi és posar en relleu els elements que caracteritzen la imatge de la reina i analizar el paper que els mitjans de comunicació li han assignat, tenint en compte la possible evolució d’ambdós en vista del començament del període d’escàndols anomenat Annus Horribilis. La recerca es basa en l’anàlisi d’una selecció d’articles publicats a El País i El

C 76

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 76

06/05/16 13:34

THE MEDIA PORTRAYAL OF QUEEN SOFIA OF GREECE IN SPANISH NEWSPAPERS Mundo entre maig de 2011 i agost de 2012. Els autors hi apliquen els mètodes de l’anàlisi de contingut i de l’anàlisi de la semiòtica.

PARAULES CLAU: Corona d’Espanya, reina Sofia de Grècia, diaris espanyols, premsa, comunicació política, celebritat política.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 77

77

06/05/16 13:34

E. Widlak, C. Pont i J. Guillamet

1. Introduction In modern Europe, where republicanism is the dominant political system, mon­ archies are rather an exception than a rule. The First and Second World Wars brought about far-reaching changes in the borders of Europe and a large number of empires and kingdoms vanished from the map. The few remaining monarchies had to adapt to the new reality and face some major challenges.

The greatest change involved the paradigm of power. As European kingdoms progressively adopted the political form of constitutional and democratic mon­ archies, generally culminating in the aftermath of the Second World War, the center of power shifted from crowns to the people represented by Parliaments. It created a new situation in which monarchs were obliged to seek the approval of the public eye. This loss of political supremacy limited the role of the crowns and in­ creased their representative function as symbols of states and nations (Balmer et al., 2006; Blain and O’Donnell, 2003). The main function of royal families thus became the staging of national symbolics.

The second important evolution took place in the process of mediatization of the European royal families. Due to the development of the media culture and consumption cultures in the beginning of the second half of the 20th century, European crowns became a part of the mass media landscape. In order to face and to control, at least partially, this “consumption of royalty” (Blain and O’Donnell, 2003), European monarchies started to create their own “mythologies” (Blain and O’Donnell, 2003) or “brands” (Balmer et al., 2006), which mainly consisted of the creation of a coherent narrative, legitimizing the existence of the Royal Household in the State.

When Spain adopted the constitutional monarchy system in 1978, Juan Carlos I as the head of the renovated Spanish monarchy had to deal with these new param­ eters. In the complicated political context of the years immediately following the death of the dictator Francisco Franco, the young king concentrated his efforts on the legitimization in the public eye of the return of the monarchy to the political scene. Thanks to his attitude in favor of democracy during the Spanish Democratic Transition, he finally succeeded in building the public image of a protector of dem­ ocratic values and rights, thereby ensuring public approval of the monarchic institution (Blain and O’Donnell, 2003; Herrero de Miñón, 2006; Preston, 2004a, 2004b; Powell, 1995). As the years went by and the memory of the King’s role in the implantation of democracy in Spain started to fade, Juan Carlos I took up the role of a “professional” king: a political actor whose presence on the political stage guaranteed national stability and a worthy international representation.

As in the majority of modern states, King Juan Carlos I, in his capacity as Head of State, was supported by his wife, Queen Sofia of Greece. During his entire reign (1975-2014), Sofia assisted the King in official ceremonies and acted in the fields of social aid and culture. This public involvement as well as the social status of the King’s spouse attracted media attention and gave her position a great public vis­

C 78

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 78

06/05/16 13:34

THE MEDIA PORTRAYAL OF QUEEN SOFIA OF GREECE IN SPANISH NEWSPAPERS

ibility. Public interest was reflected in extensive media coverage, especially in the press. Although the Queen undeniably reigned over the women’s and gossip press, she was also present in the general information newspapers, considered in Spain as the most trustworthy medium (Hallin and Papathanassopoulos, 2002). Such pub­licity could be positive as it helped to spread the official message of the Queen and, indirectly, that of the Crown of Spain. However, the complex relations be­ tween politics and the fourth estate do not allow public persons to control their public image completely and it becomes clear that the media have a large impact on the perception of politicians in the public eye (Stromback, 2008; Walgrave, 2008). The intensity of the spotlight cast on the Queen thus raises the question of how Span­ish newspapers shape her image and of how they contribute to deliv­ ering narrative messages regarding the Royal Household.

2. Scope of investigation and methodology This study was undertaken to analyze the Queen’s public image in the Spanish newspapers in a time of progressive turmoil for the Royal Family. The investigative line was defined by two main objectives. The first was to identify the characteristic elements of the Queen’s public image and the second was to analyze the role assigned by the media to Sofia of Greece on the basis of the narrative discourses of the newspapers under study.

The main method of investigation consisted of analyzing press clippings of articles from two Spanish dailies, El País and El Mundo. The selected articles were pub­lished between May 2011 and August 2012 and contained the key expression “Queen Sofia” (or its variations such as “Doña Sofia”, “the Monarchs”, etc.).

As regards the choice of the media to be analyzed, the general information newspapers fit optimally into the investigative scope due to their large influence on the social and political perception of the public eye (Kiousis, 2001; Schudson, 2002). According to Schudson (2002), “the media are an increasingly important and autonomous force in politics, independent of political parties”. Even Hallin and Papathanassopoulos (2002) confirm the high confidence level which they enjoy, despite the fact that they are more skeptical about the autonomy of the Spanish newspapers, which they place within the journalistic tradition of the Southern European and Latin American press.

The decision to analyze articles from El País and El Mundo was mainly based on the prominent positions held by these papers in the Spanish newspaper market.

Both are leaders of the Spanish general-information press market2 as the flagship titles of, respectively, the political left (Imbert and Vidal, 1986; Hallin and Papathanassopoulos, 2002; Seoane and Sueiro, 2004) and right (Ramírez and Robez, 1991; Hallin and Papathanassopoulos, 2002). In consequence, the mix of a large audi­

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 79

79

06/05/16 13:34

E. Widlak, C. Pont i J. Guillamet

ence and divergent political ideologies allows a genuine impact on the Spanish public opinion to be attributed to their particular focuses. They may also be consid­ ered to offer a broader scope for analysis of the Queen’s portrayal in newspapers.

As to the timeline considered, the period of fifteen months between 1 May 2011 and 31 July 2012 provided an extensive range of press clippings, offering rich and solid material for the investigation. Moreover, this particular time span com­ prises two stages of the picturing of the Spanish Royal Household. The first stage corresponds to the period from May 2011 to March 2012, when the Spanish Royal Family enjoyed an overall positive press coverage and could influence the press focus (Zugasto, 2007). The second stage, from April 2012 to the end of July 2012, was characterized by a significant change in the focus and agenda of Spain’s Royal Household due to the outburst of scandals and image-damaging situations. Those four months were the beginning of what the media commonly called the annus horribilis, namely the first image crisis of the Spanish Crown in democratic Spain.3 Two scientific methods, content analysis (Taylor and Bogdan, 1984; Wimmer and Dominick, 2010) and semiotic analysis (Barthés, 1964; Eco, 1978), were applied to the examination of the press clippings. The complementarity of the qual­ itative and quantitative approaches offered by these two methods led to the creation of a database focused on the frequency of the articles’ appearance (pub­ lication dates), the position of the articles in the newspapers (section) and their appearance in geographical editions (national or local), agenda-setting (determination of the primary and secondary subject of each article), emphasis placed on the Queen (measured on a scale of 1 to 4, 1 being an article featuring the Queen and 4 being a mere mention of the Queen’s name in the text) or on other members of the Royal Family mentioned in the articles (adopting the same system as applied to the Queen), political and social context, visual complementarity (analysis of pictures accompanying texts), role attributed to the Queen (use of names, description of her functions and actions), and the attitude of the newspapers toward Queen Sofia (tone of the article, use of connotations, names, adjectives, verbs and rhetoric).

The main investigation methods were complemented by documentary re­search.

The greatest interest was given to books and scientific articles presenting and analyzing different aspects of the reign of King Juan Carlos I (Herrero de Miñón, 2006; Powell 1995; Preston, 2004a, 2004b; Vilallonga, 1993; etc.). On reading these texts, special attention was given as well to the Queen and to her public actions and interactions that had interfered with her private and public affairs.

The documentary investigation also included popular literature, especially bi­ ographies of the Queen (Carol, 2012; Eyre, 2012; Peñafiel, 1994, 2008; Urbano, 2009; etc.). Despite a lack of scientific rigor, these books were valuable testimonies on the Crown and the Queen, as they were often written by journalists who had direct access to La Zarzuela. They therefore offered an interesting, albeit sometimes controversial, outlook on royal affairs.

C 80

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 80

06/05/16 13:34

THE MEDIA PORTRAYAL OF QUEEN SOFIA OF GREECE IN SPANISH NEWSPAPERS

The last part of the documentary research tended to expand the understanding of the modern European monarchies, their relations with the media and the public opinion (Balmer et al., 2006; Blain and O’Donnell, 2003; Van Dalen, 2012; Macia and Herrera, 2009) and democracy (Bogdanor, 1998; Ünaldi, 2012), and the way of understanding the modern role of the wives of heads of State, commonly called first ladies (Beasley, 2005; Burns, 2008; Le Bras-Chopard, 2009).

3. Results 3.1. Thematic structure of the press coverage of Queen Sofia The press clippings analyzed for this paper comprised 245 articles, including 68 articles published in El País and 177 articles in El Mundo (for the number of articles per month, see table 1). This large number of articles covering Queen Sofia shows that the Spanish press, like the press in other monarchic countries in Europe, considered Sofia of Greece, in her capacity as a member of the Royal Household and as the wife of the Head of State, to be a “marketable” subject (Blain and O’Donnell, 2003).

The analysis of the articles allowed a categorization of subjects. Three groups were considered on the basis of the subjects’ features: structural, traditional and 35 30 25 20 15 10 5

05 /2 01 06 1 /2 01 07 1 /2 01 08 1 /2 01 09 1 /2 01 10 1 /2 01 11 1 /2 01 12 1 /2 01 01 1 /2 01 02 2 /2 01 03 2 /2 01 04 2 /2 01 05 2 /2 01 06 2 /2 01 07 2 /2 01 2

0

El País

El Mundo

Table 1. Number of articles in El País and El Mundo on Queen Sofia (on a monthly basis) Source: Prepared by the authors on the basis of data collected from the press clippings analyzed.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 81

81

06/05/16 13:34

E. Widlak, C. Pont i J. Guillamet

transitory. The first group, corresponding to structural subjects, refers to events that the newspapers cover regularly, on an annual basis. Their extent is limited to the holidays of the Bourbon family in Palma de Mallorca and to their official or unofficial participation in national holidays. Structural subjects can concern both private and public affairs.

Traditional subjects are those usually covered by the press when reporting on Queen Sofia. These themes appeared in the newspapers for many years and formed the core of the press coverage on the Queen. Generally, they are related to the Queen’s public duties, such as her participation in cultural and social projects or the diplomatic representation of the Crown of Spain abroad. This is the most frequent category, yet articles that are classified here are usually shorter and more descriptive.

Transitory subjects include those that were covered during a limited period of time. They represent a disruption in the agenda dominated by traditional subjects.

In most cases, transitory subjects concern private affairs, such as the first communion ceremony of one of the royal grandsons or the Queen’s legal battle against a webpage that had used her image abusively. Nevertheless, at times they concern public events that do not relate to the Queen’s traditional duties, for example the lowering of the Royal Household’s budget at the beginning of 2012.

Unsurprisingly, both newspapers favored traditional subjects, especially in the case of El Mundo, which extensively covered the Queen’s participation in local events in its regional editions. Nevertheless, as from the end of 2011 the press coverage started to be dominated by transitory subjects, mainly related to various scandals damaging the Crown’s public image and leading finally to the annus horribilis. The first scandal, which was a prelude to the image crisis that affected the Royal Household of Spain in 2012, came to light when the Spanish media started to inform about the possible involvement of the royal son-in-law, Iñaki Urdangarin, in a corruption affair (called by the press the “Institute Nóos case”). The media information about various details concerning the financial scandal and the legal decision to investigate the involvement of the Duke of Palma de Mallorca finally started to impact negatively the public image of the Royal Family. In December 2011 the media informed about the Royal Household’s difficulties in facing the situation. Although the King said pub­licly that everyone was equal before the law, the Queen refused to break off contact with her daughter’s family. Moreover, the corruption accusation made against Urdangarin, combined with a difficult economic situation in a Spain still struggling with a financial crisis, drew public attention to the budget of the Royal Household.

Under social pressure, for the first time in history the King made public the royal ­accounts and limited the expenditure of La Zarzuela for the following year.

After four months of relative calm, April 2012 was marked by an almost simultaneous outburst of two scandals involving other members of the Royal Family. On 9 April, the press informed that Felipe Froilán de Marichalar y Borbón, one of the Monarchs’ grandsons, had been hospitalized for a wound in his foot. It was discovered afterwards that Froilán had shot himself while playing with a firearm belon-

C 82

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 82

06/05/16 13:34

THE MEDIA PORTRAYAL OF QUEEN SOFIA OF GREECE IN SPANISH NEWSPAPERS

ging to his father. The accident stirred controversy as the use of firearms is forbidden in Spain to people under the age of 14 (Froilán was 12 years old at that time).

However, a true media storm arose less than a week later when the information about the King’s operation after his accident on a private trip to Botswana electrified the media in Spain. On the following days, new details of this affair produced controversy: the King’s costly expedition was paid for by a Saudi businessman; during that trip Juan Carlos I had hunted legally protected animals, which countered his official image as an animal protector and as the president of honor of an organization for the protection of wildlife; lastly, he had been accompanied on this trip by Corinna zu Sein-Wittgenstein, at that time his adviser. This latter information fueled rumors about the King’s purported love affair with Corinna. Consequently, the media started to publish articles giving intimate details about the King’s personal life. Alongside the significance of this change, in strictly quantitative terms May 2012 marked an absolute peak of information, as shown in table 1.

Date

Event

Subject

Number of articles in El País

Number of articles in El Mundo

2011 and 2012

Royal holidays in Palma de Mallorca

Structural

4

9

2011 and 2012

Appearance during national holidays

Structural

7

7

June 2011

Opening of Balenciaga Museum in Getaria

Traditional

0

4

October 2011

Ibero-American Summit in Asunción, Paraguay

Traditional

3

0

November 2011

World Microcredit Summit in Valladolid

Traditional

0

10

Since the end of 2011

Corruption scandal involving Iñaki Urdangarin and its consequences for the private affairs of the Royal Family

Transitory

6

10

December 2011, January 2012

Budget of the Royal Household of Spain

Transitory

5

6

January 2012

Celebration of the European Green Capital Award for Vitoria

Traditional

2

8

April 2012

Firearm accident of Felipe Froilán de Marichalar

Transitory

1

7

April and May 2012

King’s accident in Botswana and marital problems of the Monarchs

Transitory

15

13

April and May 2012

Dispute over Gibraltar and deterioration of Spanish-British diplomatic relations

Traditional

8

12

Table 2. Among the 245 articles under analysis from 1 May 2011 to 31 July 2012, most of the events covered related to Queen Sofia Source: Prepared by the authors on the basis of data collected from the press clippings analyzed.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 83

83

06/05/16 13:34

E. Widlak, C. Pont i J. Guillamet

During this period, El País devoted 28% of all its coverage (19 articles) to this subject as opposed to 17% for El Mundo, despite the fact that El Mundo published one-third more articles than El País (30 articles).

3.2. Portrayal of the Queen by El País and El Mundo: struggling between public duties and personal affairs The portrayal of Queen Sofia in the newspapers was characterized by a clear di­ chotomy based on differences between the spheres of monarchy (connected to the political institution) and of royalty (relative to the dynasty). The Queen was present­ ed in a twofold role: that of “a great professional”,4 a stakeholder on the Spanish political scene, and that of a royal wife and mother. Both roles are strongly influ­ enced by the emotions.

The role corresponding to the monarchic paradigm portrayed Queen Sofia in her official responsibilities as the Spanish Queen and a member of the Royal House­ hold of Spain. Although no law defines the public duties of the Spanish Queen, as in the case of American first ladies (Burns, 2008), the media coverage of her activities defines de facto her field of action in the public eye. El País and El Mundo thus participated in this definition of the Queen of Spain’s role. Numerous articles illustrating her everyday official activities created a public image of this function.

Through their media coverage, they centered the Queen’s role on representative functions, such as participation in various social and cultural events, especially in the fields of music, youth and sport promotion, and the representation of the Bourbon dynasty on the international scene, for instance by participating in meetings organized by other royal families in Europe.

In terms of political power, it may be observed that El País presented the Queen as a public person lacking any genuine political power. Her presence was perceived as being limited to mere presence, as may be deduced from the general use in the articles of the verb “to attend” or the expression “to be present”. The articles relating to the representative actions of the Queen were generally short and descriptive and there was no particular interest in analyzing her role on the public scene.

They were generally published in the “Society” section, indicating the relatively small importance attributed to the Queen’s public activity.

Nevertheless, the image crisis affecting the Spanish Crown stimulated El País’s journalists to revamp Queen Sofia’s role in Spanish politics. Articles became longer and more analytical. Several feature stories were published between May and July 2012. They analyzed the role of the Queen in past events such as the coup of 1981, and her influence on the relation between Juan Carlos I and General Franco or on the preparation of Prince Felipe for his role as the future King of Spain. Lastly, it was affirmed that Queen Sofia had a positive influence on the stability of the monarchic institution. Moreover, the daily also recognized her “soft power” based, on the one hand, on her ability to assuage situations and to foster dialogue and, on the other, her sensitivity, illustrated by her engagement in social and cultural projects.

C 84

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 84

06/05/16 13:34

THE MEDIA PORTRAYAL OF QUEEN SOFIA OF GREECE IN SPANISH NEWSPAPERS

By contrast, El Mundo adopted a more ambiguous attitude towards the matter of the Queen’s power on the public scene, an attitude that varied according to the national or regional editions involved. The Queen was covered more frequently in regional editions (97 articles relating to representative duties of the Queen were published in regional editions as opposed to only 38 articles on the same subject in the national edition), although she was given little emphasis. Her name appeared often in titles or in the opening sentences of articles, without any further mention being made of her in the rest of the article. She was thus treated as a sort of “lure” since she could draw the attention of readers and her presence at any event en­ hanced its prestige. On the contrary, the national edition gave her greater im­ portance on the public scene and covered significant events, such as official trips abroad. Although the daily did not directly analyze the importance of the Queen’s diplomatic actions, events such as her trip to the Philippines in 2012 within the framework of a cooperation program between the two countries or her absence from the ceremony of the 60th anniversary of the accession of the British Queen, Elisabeth II, during that same year, obtained thorough coverage in El Mundo. This may indicate that the right-wing daily attributes Sofia of Greece considerable international importance. Moreover, the analysis of linguistic aspects of El Mundo’s articles supports this conclusion. The common use of connotative verbs such as “to preside”, “to inaugurate” and “to decide” stressed the Queen’s leadership and helped to create an image of an independent and powerful stakeholder. More often than in El País, articles in El Mundo relating to the Queen’s public actions were published in the “Spain” or “International” sections.

The role corresponding to the royal paradigm, which defined the Queen by her position within the Spanish reigning family, is the second facet of her public image.

Despite being the essential part of the Queen’s image, the role of royal wife and mother was secondary in the general information newspapers. However, since the outburst of scandals involving various members of the Royal Household of Spain and the change in the media coverage of the Queen, this secondary aspect of the Queen’s public image has been emphasized.

The recent significance of this role, belonging traditionally to the women’s and gossip press, indicates major changes in the discourse of El País and El Mundo. First of all, a process of tabloidization, in which hard news is replaced by soft news such as entertainment and scandal (Esser, 1991; Peters, 2011), marked the Queen’s portrayal in both newspapers. The predominance of scandals over the traditional subjects also modified the tone of articles. The dominating neutrality of articles faded because of the introduction of emotional elements. El País and El Mundo centered on the Queen’s frustration, loneliness and love for her family.

Moreover, the focus on the Queen during the scandals as a victim rather than as a person responsible for the negative public image of the Crown (table 3) creates an impression of compassion addressed to the Queen. Such a trend is far from anecdotal but rather it allows a further observation: the way the newspapers

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 85

85

06/05/16 13:34

E. Widlak, C. Pont i J. Guillamet

focus on women in politics is inextricably connected to a generalized gender bias.

There is an abundance of literature showing that women are underrepresented in news coverage (Kroon Lundell and Ekstrom, 2008; Norris, 1997) and that, even when they finally achieve coverage, women are presented more in their private life than in the parliament, more attention is paid to their appearance and age, and they are often mentioned by their first name (Trimble, Wagner, Sampert, Raphael and Gerrits, 2013; Lachover, 2012). Nowadays this trend is strengthened all the more by the process of personalizing politics so typical of today’s political life and by the appearance of celebrity politics (Wheeler, 2013; Marshall, 1997).

Even if it is common to both men and women, this personalization has a specifically negative effect on the latter. As personalization concentrates especially on the values and attributes of womanhood such as appearance, age, motherhood and other gender stereotypes, the resulting focus increases the pre-existing distance between the idea of womanhood and public life (Van Zoonen, 2006).

However, when set against the focus of celebrity politics, in which we can include Queen Sofia, the gap is widened even more. Indeed, “while individual male and female politicians may have to come to terms with the same kind of pressures, on the level of gender discourse celebrity politics seems to produce a stronger symbolic distance than before between hegemonic ideas of femininity and the polit­ ical sphere” (Van Zoonen, 2006: 297).

The second phenomena that is visible through the changes in the discourse on the Queen in El País and El Mundo was the change in the relations between La Zarzuela and journalists, and the King’s loss of control over the agenda. During his reign, Juan Carlos I benefited from a certain complicity of the media based on the role he played during the transition to democracy (Preston, 2004a; Powell, 1995; Zugasto, 2007). The media, wishing to protect the Spanish democracy, decided to protect the symbol of Spanish political change as well. This protection, which took the form of a partial self-censorship, mainly translated into avoiding the publication of private news that could be annoying for La Zarzuela. This attitude was not unrelated to El País and El Mundo, whose coverage never included controversial events. Private affairs occupied a small place and their focus was controlled by La Zarzuela; for instance, the Royal Family’s holidays in Palma de Mallorca, a subject that was generally covered by all the media, were a traditional aspect of the communication strategy of Spain’s Royal Household. Likewise, private affairs that should theoretically not be covered by the press, such as the first communion of one of the royal grandsons, were covered with a professional photograph of the respective child with his grandparents, leading one to conclude that La Zarzuela helped the media to disseminate this information. Although reports were never published on the matrimonial life of the Monarchs, Queen Sofia was presented as a loving and caring mother and grandmother. The return of Juan Carlos I from his safari trip to Botswana profoundly destabilized the balance of power between the Crown and the fourth estate in favor of journalists (Widlak and Pont, 2015). In this

C 86

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 86

06/05/16 13:34

THE MEDIA PORTRAYAL OF QUEEN SOFIA OF GREECE IN SPANISH NEWSPAPERS

new context, the media started to cover themes that had been protected by the self-censorship policy until then.

In this particular context of tabloidization and liberalization of the press coverage of Queen Sofia, the focus on the Queen’s role as a royal wife and mother became more emotional and more subjective. El País decided to portray the Queen in her private role by adopting an institutional angle of analysis. The paper recognized unbreakable bonds between the monarchy and royalty and confirmed that the stability of the monarchic institution is based above all on the internal stability of the Royal Family. Consequently, Queen Sofia started to be seen as the essential stakeholder within Spain’s Royal Household with a genuine influence on the preservation of the monarchic institution. Her capacity to deal with her personal pro-

Event

Portrayal of the Queen in El País

Portrayal of the Queen in El Mundo

The budget of Spain’s Royal Household in the context of the economic crisis and the Institute Nóos case

Indirect representation in the press coverage of the presentation of the Royal Household’s budget and of La Zarzuela’s decision to lower it in comparison to the previous years

Indirect representation in the press coverage of the presentation of the Royal Household’s budget and of La Zarzuela’s decision to lower it in comparison to the previous years

The King’s knee operation in the context of his health problems (January 2011)

A wife, always close to her husband

A wife, close to her husband, who gives good news (positive information about Juan Carlos I’s health condition)

The Nóos case and its negative influence on the Royal Family’s unity

A person divided between her official role as a queen obliged to follow La Zarzuela’s official decision to break off contact with the Duke and Duchess of Palma de Mallorca, and as a mother who cannot easily separate herself from her daughter’s family

A mother, but above all a grandmother, who refuses to leave behind her daughter’s family even if her son-in-law is a suspect in a corruption case

The firearm accident of Felipe Froilán de Marichalar

A grandmother often visiting the hospital during Froilán’s stay A public person criticized for extending a chauvinist tradition according to which women try to repair mistakes made by men

A grandmother, the first to arrive at the hospital (with the mother) A public person who tries to downplay the seriousness of the situation

The Botswana safari and the Monarchs’ marital problems

A person who lives in a contractual marriage and only keeps up appearances for the sake of her family and the institution she represents

A woman hurt by her husband’s infidelity and who suffers because of the position she finds herself in because of her husband

Table 3. Portrayals of the Queen by El País and El Mundo in events damaging the Crown’s public image Source: Prepared by the authors on the basis of data collected from the press clippings analyzed.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 87

87

06/05/16 13:34

E. Widlak, C. Pont i J. Guillamet

blems and to act for a greater good thus became the main focus of attention for El País’s journalists.

In a different way, El Mundo adopted a societal angle in which the Royal House­ hold was seen as a family which should serve as an example for the Spaniards because of its prominent position, rather than being seen as a political institution. The scandals involving different members of the Royal Family were thus seen in this case not as a crisis of the institution but as a crisis of values. The general discourse about the Crown became more moralistic and negative, but even so the Queen succeeded in maintaining a positive image. A large concentration of personal affairs led to an emphasis on feelings and emotions and to a focus on her image as a victim, suffering in silence from her family’s breakdown and the loneliness in her marriage. Even if the right-wing newspaper noted some minor mistakes on the part of the Queen (for instance El Mundo criticized her for her lack of interest towards her husband after his accident in Botswana or for her attempts to dismiss the gravity of the use of a firearm by her grandson), in the final balance the discourse on the Queen in El Mundo was marked by the newspaper’s approval of her moral conduct during the annus horribilis.

4. Conclusions As a final conclusion it should be noted that the portrayal of the Queen by the newspapers using both monarchic and royal paradigms offers the press the possibility to embrace the duality of the Queen’s role. Overall, the coverage of the public activities of the Queen helped to delineate the Queen’s official function. However, the newspapers’ discourse also supported the Crown’s narrative. Indeed, the frequent coverage of the Queen’s public actions created a public image of the Queen who conscientiously fulfilled her duties. Consequently, she contributed to the validation of the image of the Bourbon’s dynasty as a modern reigning family that was concentrated on working for the Spanish democracy. However, despite this image of “professional Monarchs” (Blair, 2002), the newspapers did not acknowledge that Queen Sofia had any genuine political power. Her public role was limited to the traditional representative functions of a typical first lady (Beasley, 2005; Burns, 2008) and her public function was clearly presented as a complement to the King’s role.

An outburst of scandals involving the Royal Household of Spain had negative consequences for the public image of the Crown and the King. It also influenced the public image of the Queen, although it may be affirmed that during the annus horribilis she managed to maintain a positive press coverage and, paradoxically, even to improve it. In the case of Sofia of Greece, the information about her pri­vate problems allowed her image to be “humanized”. Indeed, for many long years the

C 88

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 88

06/05/16 13:34

THE MEDIA PORTRAYAL OF QUEEN SOFIA OF GREECE IN SPANISH NEWSPAPERS

Queen was perceived only in the light of her official role: she was a “great professional” with “royalty in her blood” (Vilallonga, 1993: 195), but her ability to get close to the public opinion was impeded by her discretion. The new press coverage showing a woman who, on the one hand, struggled to keep her family united and, on the other, became a guarantor of institutional stability, created an emotional resonance in the discourse, which generally has a positive impact on the perception of a public person in the public eye (Dakhlia, 2008). The deconsecrating of the Queen’s image and the tabloidization of her press coverage put a more intensive spotlight on her and gave rise to a new kind of a political celebrity on the Spanish public scene (Street, 2004; Babock and Whitehouse, 2005).

Despite the differences between the two newspapers, it may be observed that the depiction of the role of Queen Sofia as both a member of the Royal Household and an actor in Spanish political life does not easily adapt to the narrative parameters of a quality print medium which, by its close relationship to the public sphere, traditionally “reinforced the norm of politicians being men and portrayed women as novel exceptions” (Wright and Holland, 2014).

However, a different perception of the role of the Royal Household determined the focus that each paper adopted in its treatment of the Queen. El País centered its attention on the institutional aspect, whilst El Mundo concentrated on the royal facet.

In consequence, the left-wing newspaper focused on the Queen in terms of her ac­ tions on the political scene and their influence on the stability of the institution. The right-wing daily, on the other hand, singled out her role as a mother and wife.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 89

89

06/05/16 13:34

E. Widlak, C. Pont i J. Guillamet

Notes [1 Correspondence address: Ewa Widlak. C/ Roc Boronat, 138. E-08018, Barcelona.

[2 According to the Circulation Audit Office (Oficina de la Justificación de la Difusión) and information on readership in Spain in 2013 presented in the Marco general de los medios en España 2014 and published by the Media Research Association (Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación), in 2013 El País had an average daily circulation of 172,400 copies and reached 4.6 million readers during the year. During the same period, El Mundo had an average daily circulation of 133,140 copies and its readership in 2013 totaled 2.8 million people.

[3 As regards “a crisis”, the definition of Seeger, Sellnow and Ulmer (1998) was set out: “A specific, unexpected, and nonroutine event or series of events that create a high level of uncertainty and threaten or are perceived to threaten an organization’s high-priority goals” (p. 233). In the case of the Spanish Crown, the public image got damaged, as the media coverage became more controversial and the public opinion started to express its mistrust in polls. (The significance of the rise in public dissatisfaction can be seen from an analysis of the results of annual surveys on the trust of Spaniards toward their public institutions conducted by the Center for Sociological Research or Centro de Investigaciones Sociológicas. The Spanish Crown, for decades perceived as the most trustworthy political institution in Spain, suffered its first significant drop at the end of 2011 and continued to follow this negative trend in the subsequent years).

[4 The expression “great professional” was popularized by the book based on an interview with the King, El Rey: conversaciones con D. Juan Carlos I de España by Vilallonga (1993). Juan Carlos I used those words in the interview with the author to describe his wife.

Bibliography Babock, W.; Whitehouse, V. (2005). “Celebrity as a postmodern phenomenon, ethical crisis for democracy, and media nightmare”. Journal of Mass Media Ethics, Vol. 20, No. 3-4, p. 176-191.

Balmer, J. [et al.] (2006). “The Crown as a corporate brand: Insights from monarchies”. Journal of Brand Management, No. 14, p. 137-161.

Barthes, R. (1964). “Rhétorique de l’image”. Communications [Paris, Seuil], Vol. 4, No. 4, p. 40-51.

Beasley, M. (2005). First ladies and the press: The unfinished partnership of the Media Age. Evanston: Northwestern University Press.

Blain, N.; O’Donnell, H. (2003). Media, monarchy and power. Bristol: Intellect.

Bogdanor, V. (1998). The monarchy and the Constitution. Oxford: Clarendon Press.

Burns, L. (2008). First ladies and the fourth estate. Framing of presidential wives. DeKalb: Northern Illinois University Press.

Carol, M. (2012). Un té en el Savoy: Juan Carlos y Sofía, 50 años de servicio a España. Madrid: La Esfera de los Libros.

Dakhlia, J. (2008). “La représentation politique à l’épreuve du people: élus, médias et peopolisation en France dans les années 2000”. Le Temps des Médias, Vol. 10, No. Printemps. Available from: <http://www.histoiredesmedias. com/-10-Peopolisation-et-politique-.html>.

Dalen, A. van (2012). “The people behind the political headlines: A comparison of political journalists in Denmark, Germany, the United Kingdom and Spain”. International Communication Gazette, Vol. 74, No. 5, p. 464-483.

Eco, U. (1978). A theory of semiotics. Bloomington: Indiana University Press.

Esser, F. (1999). “‘Tabloidization’ of news: A comparative analysis of Anglo-American and German press journalism”.

European Journal of Communication. Vol. 14, No. 3, p. 291-324.

Eyre, P. (2012). La soledad de la Reina. Madrid: La Esfera de los Libros.

Hallin, D.; Papathanassopoulos, S. (2002). “Political clientelism and the media: Southern Europe and Latin America in comparative perspective”. Media, Culture & Society, Vol. 24, No. 2, p. 175-195.

C 90

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 90

06/05/16 13:34

THE MEDIA PORTRAYAL OF QUEEN SOFIA OF GREECE IN SPANISH NEWSPAPERS Herrero de Miñón, M. (2006). “Símbolos políticos y transiciones políticas”. Athenea Digital, Vol. 10, p. 172-184.

Imbert, G.; Vidal, J. (1986). El País o la referencia dominante. Barcelona: Mitre.

Kiousis, S. (2001). “Public trust or mistrust? Perceptions of media credibility in the information age”. Mass Communication & Society, No. 4, p. 381-403.

Kroon Lundel, A.; Ekstrom, M. (2008). “The complex visual gendering of political women in the press”. Journalism Studies, Vol. 9, No. 6, p. 891-910.

Lachover, E. (2012). “Just being a woman isn’t enough any more”. Feminist Media Studies, Vol. 12, No. 3, p. 442-458.

Le Bras-Chopard, A. (2009). Première dame, second rôle. Paris: Seuil / Presses de Sciences Po. Maciá, C.; Herrera, S. (2009). “El acoso mediático a los personajes públicos desde la perspectiva ética de los periodistas madrileños”. Revista Latina de Comunicación Social, Vol. 64, p. 880-893.

Marshall, P. D. (1997). Celebrity and power: Fame in contemporary culture. Minneapolis: University of Minnesota Press.

Norris, P. (1997). Women, media and politics. New York: Oxford University Press.

Peñafiel, J. (1994). ¡Dios salve a la reina!: Pequeña historia de una gran profesional. Madrid: Temas de Hoy. — (2008). Juan Carlos y Sofía: Retrato de un matrimonio. Madrid: La Esfera de los Libros.

Peters, C. (2011). “Emotion aside or emotional side? Crafting an ‘experience of involvement’ in the news”. Journalism, Vol. 12, p. 297-316.

Powell, C. (1995). Juan Carlos, un rey para la democracia. Barcelona: Planeta.

Preston, P. (2004a). Juan Carlos: El rey de un pueblo. Barcelona: Debolsillo.

— (2004b). “The monarchy of Juan Carlos: From dictator’s dreams to democratic realities”. In: Balfour, Sebastian (ed.). The politics of contemporary Spain. London: Routledge.

Ramírez, P.; Robles, M. (1991). “El Mundo” en mis manos. Barcelona: Grijalbo.

Schudson, M. (2002). “The news media as political institutions”. Annual Review of Political Science, Vol. 5, p. 249-269.

Seeger, M.; Sellnow, T.; Ulmer, R. (1998). “Communication, organisation, and crisis”. In: Roloff, E.. Communication yearbook 21. New York: Routledge.

Seoane, M. C.; Sueiro, S. (2004). Una historia de El País y del Grupo Prisa. Barcelona: Plaza & Janés.

Street, J. (2004). “Celebrity politicians: Popular culture and political representation”. The British Journal of Politics & International Relations, Vol. 6, No. 4, p. 435-452.

Stromback, J. (2008). “Four phases of mediatization: An analysis of the mediatization of politics”. International Journal of Press/Politics, Vol. 13, No. 3, p. 228-246.

Taylor, S. J.; Bogdan, R. (1984). Introduction to qualitative research methods. The search for meanings. New York: John Wiley and Sons.

Trimble, L.; Wagner, A.; Sampert, S.; Raphael, D.; Gerrits, B. (2013). “Is it personal? Gendered mediation in newspaper coverage of Canadian National Party leadership contests, 1975-2012”. The International Journal of Press/Politics, Vol. 18, No. 4, p. 462-481. Ünaldi, S. (2012). “Modern monarchs and democracy: Thailand’s Bhumibol Adulyadej and Juan Carlos of Spain”.

Journal of Current Southern Asian Affairs, No. 32, Vol. 2, p. 5-34.

Urbano, P. (2009). La reina muy de cerca. Barcelona: Planeta.

Vilallonga, J. L. (1993). El Rey: Conversaciones con D. Juan Carlos I de España. Barcelona: Plaza & Janés.

Walgrave, S. (2008). “Again, the almighty mass media? The media’s political agenda-setting power according to politicians and journalists in Belgium”. Journal of Communication, Vol. 25, p. 445-459.

Wheeler, M. (2013). Celebrity politics. Cambridge: Polity.

Widlak, E.; Pont, C. (2015). “‘Annus Horribilis’ and its impact on the royal image: How scandals influenced Queen Sofía of Spain’s press coverage in newspapers El País and El Mundo from 2012 to 2014”. Estudios sobre el Mensaje Periodístico, Vol. 21, No. 1, p. 207-221.

Wimmer, R.; Dominick, J. (2010). Mass media research: An introduction. Hampshire: Cengage Learning.

Wright, K.; Holland, J. (2014). “Leadership and the media: Gendered framings of Julia Gillard’s sexism and misogyny speech”. Australian Journal of Political Science, Vol. 49, No. 3, p. 455-468.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 91

91

06/05/16 13:34

E. Widlak, C. Pont i J. Guillamet Zoonen, L. van (2006). “The personal, the political and the popular. A woman’s guide to celebrity politics”. European Journal of Cultural Studies, Vol. 9, No. 3, p. 287-301.

Zugasto, R. (2007). La forja de una complicidad: Monarquía y prensa en la transición española (1975-1978). Madrid: Fragua.

C 92

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016 (001-092).indd 92

06/05/16 13:34

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (1) (maig 2016), p. 93-118 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.144 Data recepció: 06/10/14 Data acceptació: 28/10/14

El impacto de la conceptualización de la «voluntad de expresar la opinión en público» en la investigación sobre la espiral del silencio (1990-2010) L’impacte de la conceptualització de la «voluntat d’expressar l’opinió en públic» en la investigació sobre l’espiral del silenci (1990-2010) The impact of the conceptualization of “willingness to speak out in public” on spiral of silence research (1990-2010)

Felipe Alonso-Marcos1 Investigador contractat del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. felipe.alonso@upf.edu

C 93

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 93

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos

El impacto de la conceptualización de la «voluntad de expresar la opinión en público» en la investigación sobre la espiral del silencio (1990-2010) L’impacte de la conceptualització de la «voluntat d’expressar l’opinió en públic» en la investigació sobre l’espiral del silenci (1990-2010) The impact of the conceptualization of “willingness to speak out in public” on spiral of silence research (1990-2010) RESUMEN: Formulada en el año 1974 por la socióloga alemana Noelle-Neumann, la espiral del silencio está considerada como una de las teorías más influyentes en el ámbito de la comunicación. Sin embargo, la investigación empírica no ha obtenido resultados que permitan su validación definitiva como herramienta de estudio. El presente artículo nace de una tesis doctoral que, mediante un análisis de 43 investigaciones empíricas publicadas en revistas académicas indexadas en inglés entre los años 1990 y 2010 sobre la teoría, ha intentado comprobar en qué grado es la propia formulación de la espiral del silencio, o la manera en que ésta ha sido investigada, la causa de su estado indefinido. A partir de la metavariable «voluntad de expresar la opinión en público» se articula una doble problemática basada en el carácter hipotético de la investigación y en la naturaleza absoluta de la teoría a la hora de predecir el comportamiento humano.

PALABRAS CLAVE: espiral del silencio, Noelle-Neumann, miedo al aislamiento, clima de opinión, teorías de la comunicación, metateoría.

C L’impacte de la conceptualització de la «voluntat d’expressar l’opinió en públic» en la investigació sobre l’espiral del silenci (1990-2010) El impacto de la conceptualización de la «voluntad de expresar la opinión en público» en la investigación sobre la espiral del silencio (1990-2010) The impact of the conceptualization of “willingness to speak out in public” on spiral of silence research (1990-2010)

RESUM: Formulada l’any 1974 per la sociòloga alemanya Noelle-Neumann, l’espiral del silenci està considerada com una de les teories més influents en l’àmbit de la comunicació. No obstant això, la recerca empírica no ha obtingut resultats que permetin validar-la definitivament com a eina d’estudi. El present article neix d’una tesi doctoral que, mitjançant una anàlisi de 43 recerques empíriques publicades en revistes acadèmiques indexades en anglès entre els anys 1990 i 2010 sobre la teoria, ha intentat comprovar en quin grau és la mateixa formulació de l’espiral del silenci, o la manera com aquesta ha

C 94

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 94

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO» estat investigada, la causa del seu estat indefinit. A partir de la variable «voluntat d’expressar l’opinió en públic» s’articula una doble problemàtica basada en el caràcter hipotètic de la investigació i en la naturalesa absoluta de la teoria.

PARAULES CLAU: espiral del silenci, Noelle-Neumann, por a l’aïllament, clima d’opinió, teories de la comunicació, metateoria.

C The impact of the conceptualization of “willingness to speak out in public” on spiral of silence research (1990-2010) El impacto de la conceptualización de la «voluntad de expresar la opinión en público» en la investigación sobre la espiral del silencio (1990-2010) L’impacte de la conceptualització de la «voluntat d’expressar l’opinió en públic» en la investigació sobre l’espiral del silenci (1990-2010)

ABSTRACT: Formulated in 1974 by the German sociologist Noelle-Neumann, the spiral of silence is considered one of the most influential theories in the field of communication. However, empirical research has not obtained results allowing its definitive validation as a study tool. This article is based on a doctoral dissertation that – through an analysis of 43 empirical studies published on the theory in indexed English-language journals between 1990 and 2010 – sought to test the extent to which the cause of the spiral of silence’s undefined state is the theory itself or the manner in which it has been researched. From the metavariable “willingness to speak out in public” arises the main problems of the Spiral of Silence: the hypothetical nature of the research carried out and the solely theoretical nature of its prediction of reactions.

KEYWORDS: spiral of silence, Noelle-Neumann, fear of isolation, climate of opinion, communication theories, metatheory.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 95

95

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos

1. Introducción En el año 1974, la socióloga alemana Elizabeth Noelle-Neumann desarrolló la teoría de la espiral del silencio (EDS)2 basándose en la premisa de que todo ser humano está sujeto a un miedo al aislamiento innato. Para evitar la exclusión social, el individuo monitoriza su entorno captando aquellas opiniones y/o actitudes que son aceptadas o no por la opinión pública, gracias a un órgano cuasi estadístico que le permite situarse en la mayoría o la minoría respecto a los temas con fuerte carga emocional del momento (Noelle-Neumann, 1974, 1984, 1977 y 1995). Si bien aquellos que perciban su opinión como mayoritaria se verán arropados por el cuerpo social, aquellos que se perciban como minoría desarrollarán una serie de comportamientos asociales: 1) permanecer en silencio, 2) simular una opinión o conducta mayoritaria en público o 3) pagar con el ostracismo social el hacer pública su opinión (Noelle-Neumann, 1974, 1984, 1977 y 1995). La teoría de la EDS se deriva de la concepción que tiene Noelle-Neumann (1977: 2) de la opinión pública, entendida como «una presión hacia la conformidad». Noelle-Neumann define la opinión pública «en términos operacionales» (1994: 98) como el conjunto de opiniones que tienen un fuerte carácter moral acerca de aquello que es aprobado, o no, por el resto de la sociedad y que un individuo puede, o debe, en determinados momentos, expresar en público sin aislarse.

Pese a estar considerada como una de las teorías más influyentes de los últimos tiempos en el ámbito de la comunicación (Glynn et al., 1999; Hayes, 2007; Kennamer, 1990; Matthes et al., 2010; Petric y Pinter, 2002; Shamir, 1995; Tokinoya, 1996), el gran número de investigaciones que se han llevado a cabo alrededor de todo el mundo no presenta datos empíricos concluyentes que validen la teoría de manera definitiva (Donsbach y Stevenson, 1984; Roessing, 2009 y 2010; Ross, 2007; Scheufele y Moy, 2000). Las dudas sobre la validación de la teoría, por lo tanto, permanecen, y algunos autores optan por decir que, en la EDS, simplemente, «sometimes the predicted association is found; sometimes it is not» (Glynn et al., 1997: 453).

Noelle-Neumann (1974, 1977, 1984, 1994 y 1995) señala que toda investigación sobre la EDS ha de versar sobre una temática que cumpla dos requisitos fundamentales: 1) poseer un fuerte componente emocional y 2) tener una importante presencia en los medios de comunicación. Por lo que respecta al primero de los requisitos, la importancia radicada en ese componente emocional se debe al hecho de que el tema tiene que ser capaz de generar la suficiente presión social como para producir en los individuos el miedo al aislamiento que pone en marcha los procesos que dan cuerpo a la EDS (Noelle-Neumann, 1974, 1977, 1984, 1994 y 1995). A su vez, el segundo requisito implica que el tema ha de tener presencia en el clima de opinión de una sociedad, hecho que facilita al individuo percibir la distribución de opiniones al respecto, es decir, que la mayoría encuentre en el clima de opinión el apoyo suficiente que no encuentra la minoría para articular su discur-

C 96

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 96

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO»

so (Noelle-Neumann, 1974, 1977, 1984, 1994 y 1995). Además, esta presencia en el clima de opinión implica también una alta posibilidad de que el tema en cuestión aparezca en la dinámica cotidiana de los encuentros sociales. Noelle-Neumann (1973, 1974, 1977, 1984, 1994 y 1995) contempla los medios de comunicación como entes poderosos capaces de estructurar la realidad social mediante la imposición de su discurso. En el marco de la EDS, los medios de comunicación se encargan de mostrar qué opiniones y conductas son aceptadas y cuáles no, además de proporcionar una función de articulación para la mayoría (Noelle-Neumann, 1974, 1977, 1984, 1994 y 1995). Es decir, los medios de comunicación suministran a los individuos el acceso compartido al pensamiento dominante, con el fin de que éstos puedan adoptarlo como herramienta para encajar con mayor facilidad en el sistema y no sufrir el riesgo de la exclusión.

El presente artículo deriva de la investigación metateórica sobre la EDS que ha dado lugar a la tesis doctoral titulada Análisis de la investigación contemporánea sobre la Espiral del silencio (1990-2010). El objetivo principal del trabajo ha sido comprobar en qué grado el estado inconcluso de la investigación empírica sobre la EDS se debe a la propia teoría o a cómo ésta ha sido abordada por la investigación aplicada. Para ello, el análisis consta de una doble aproximación, teórica y metasintética, lo que da lugar a una primera esfera de conocimiento, formada por el conjunto de investigaciones empíricas sobre la EDS, y a una segunda esfera intrínseca derivada, formada por la propia teoría de Noelle-Neumann.

El presente artículo se centra en una de las metavariables3 analizadas en la investigación; más concretamente, en la presentación de los datos obtenidos sobre una de las decisiones más importantes que han de tomar los investigadores a la hora de plantear una investigación sobre la EDS y que tradicionalmente ha pasado desapercibida: las implicaciones y efectos que tienen las diferentes variaciones de la operacionalización del concepto expresar la opinión en público.

1.1. Variaciones en el concepto expresar la opinión en público La fase final de la EDS, aquella que marca su consolidación en torno a una determinada temática, viene dada por cómo responde un sujeto perteneciente a la minoría cuando ha de decidir entre expresar su opinión personal en público o mantenerse en silencio. La teoría predice que, si bien los individuos que comparten la opinión mayoritaria serán más propensos a expresar su opinión personal en público, los miembros de la minoría tenderán a silenciar sus opiniones personales por el miedo a la exclusión social (Noelle-Neumann, 1974, 1977, 1984 y 1994).

Es precisamente en la exposición violenta al otro desconocido cuando la autocensura aparece en el sujeto. Por miedo al aislamiento como castigo social impuesto por la mayoría, la minoría tiende hacia la conformidad y opta por silenciar sus opiniones en público (Noelle-Neumann, 1974, 1977, 1984, 1994 y 1995). La voluntad de expresar la propia opinión en público se ha convertido en la variable dependiente de la investigación sobre la EDS (Lee et al., 2004; Matthes et al., 2010;

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 97

97

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos

Donsbach y Stevenson, 1984; Spencer y Croucher, 2008), puesto que es donde impactan el resto de elementos de la teoría según la formulación original de No­ elle-Neumann (1974, 1977, 1984, 1985 y 1995).

Sin embargo, no todas las investigaciones entienden el concepto voluntad de expresar la voluntad en público de la misma manera, y las decisiones metodológicas al respecto son numerosas y difieren considerablemente entre ellas, y pueden influir de manera notable en los resultados. El escenario al que se enfrenta el sujeto en la investigación de la EDS ha de ser clave para simular en la medida de lo posible la interacción social y sus riesgos potenciales. Es necesario remarcar que el carácter de la investigación empírica sobre la EDS es básicamente hipotético, al presentar una serie de posibles escenarios ante los cuales los sujetos autorreportan datos sobre su comportamiento (Scheufele y Moy, 2000), y, por lo tanto, la proyección de un determinado diseño del escenario social es extremadamente importante. Es necesario preguntarse por el significado que tiene el concepto voluntad de expresar la opinión en público para cada una de las investigaciones que forman nuestro análisis, y si este hecho influye de alguna manera en el apoyo que dichas investigaciones obtienen para la EDS.

2. Metodología La hipótesis central de este trabajo, por lo tanto, sería la siguiente: la configuración y las características del escenario social que presenta una investigación sobre la EDS influye de una manera determinante en los resultados que obtiene la propia investigación sobre la voluntad de expresar la opinión en público como variable dependiente de la teoría.

El presente artículo recoge la metodología utilizada por la investigación mayor de la que forma parte. La metasíntesis es una técnica de investigación que supone la aproximación a un conjunto de datos con la capacidad de producir un conoci­ miento generalizable por extensión a un conjunto mayor de datos similares. Como conjunto de métodos, ha sido apoyada como una manera de mejorar la capacidad de los estudios cualitativos de provocar impacto en su campo de ámbito de estudio (Bondas y Hall, 2007). La aproximación metasintética ha sido elegida por su capacidad de producir procesos analíticos por los cuales los estudios que forman el trabajo son combinados, comparados y contrastados para generar un significado que va más allá de cualquier estudio individual. En este sentido, tal y como apuntan Amend y Secko (2012: 247), «la voluntad es ampliar los resultados de múltiples estudios, de manera opuesta a la reducción a datos».

Siguiendo lo que afirman Sandelowski y Barroso (2003) al señalar los puntos básicos de una metasíntesis cualitativa, podemos decir que una metasíntesis es un producto interpretativo que consta de cuatro fases básicas diferenciadas: 1) una

C 98

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 98

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO»

búsqueda y recolección sistemática de estudios relacionados con el objeto de estudio; 2) la lectura intensiva y la toma de decisión de unos patrones de exclusión/inclusión de los estudios recolectados; 3) la concentración y extracción de los resultados útiles de los estudios incluidos en la metasíntesis, y 4) la utilización de una hermenéutica interpretativa para sintetizar los datos identificados.

Hemos creído necesario modificar las fases básicas de Sandelowski y Barroso (2003), puesto que en nuestro caso no hemos realizado una metasíntesis puramente cualitativa. Por lo tanto, hemos añadido una segunda fase entre la recolección de documentos y la extracción de resultados, basada en la lectura de fuentes primarias y secundarias y la consecuente toma de decisiones, y hemos sustituido del original su uso de «métodos cualitativos» por una hermenéutica interpretativa apoyada por una estadística descriptiva no inferencial. Con ello, pese a perder una lectura inferencial de las relaciones entre los efectos de las variables y su magnitud, ganamos una lectura hermenéutica no cerrada en resultados numéricos.

La gran cantidad de información relevante que existe sobre la EDS nos ha obligado a tomar una serie de decisiones respecto a los criterios de exclusión/inclusión que debían cumplir los textos que finalmente formaran nuestro cuerpo de estudio.

De esta manera, el cuerpo de estudio lo forman aquellos trabajos 1) empíricos sobre la EDS, 2) publicados en inglés en 3) revistas académicas indexadas en 4) el período de tiempo comprendido entre 1990 y 2010.

El primer y principal filtro lo ha constituido el carácter empírico de la investigación. Aquellos textos centrados en cuestiones teóricas, epistemológicas o metodológicas se han incorporado como bibliografía de referencia pero no formarán parte del cuerpo de estudio. En segundo lugar, se ha restringido la inclusión de los trabajos empíricos sobre la EDS en revistas académicas con revisión ciega por pares. Se ha descartado, por lo tanto, la amplia literatura existente sobre el tema producto de congresos, jornadas, tesis doctorales o tesinas, por dos razones principales: 1) se entiende que a priori no cumple los mismos requisitos de calidad que sí garantizan, o al menos así se les presupone, las publicaciones académicas, y 2) no generan tanto impacto en los círculos académicos puesto que su distribución es menor y, por lo tanto, es mucho más difícil que su influencia pueda rastrearse. En tercer lugar, el idioma de los textos es el inglés. Hemos desestimado varios escritos en chino y japonés y algunos en alemán. La razón que nos ha llevado a seguir este criterio ha sido el hecho de que el inglés es por excelencia el idioma de la investigación, en un mundo cada vez más global, y el que permite una mayor difusión.

El conjunto de criterios de selección/inclusión descritos ha generado un corpus de 43 investigaciones prácticas que replican los tests originales, de manera fidedigna o bien notablemente modificada, de Noelle-Neumann. Esas 43 investigaciones incluyen un total de 61 tests independientes, que finalmente son aquellas investigaciones empíricas que forman nuestro cuerpo de estudio. En la tabla A, anexada a la bibliografía, figura el listado de investigaciones que constituyen nuestro cuerpo de estudio.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 99

99

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos

Una vez delimitado el cuerpo de estudio se procedió a analizar el conjunto de las metavariables en cada uno de los 61 tests, poniendo en relación sus diferentes características y variaciones con el apoyo obtenido para la teoría. El apoyo para la teoría se codificó bajo cuatro etiquetas excluyentes: 1) «sí», 2) «limitado», 3) «no» y 4) «parcial». La primera etiqueta hace referencia a aquellas investigaciones que validan los puntos básicos de la teoría; la segunda hace referencia a aquellas investigaciones que validan la mayoría de puntos básicos de la teoría pero no el resto; la tercera hace referencia a aquellas investigaciones que no validan ninguno de los puntos básicos de la teoría, y la cuarta hace referencia a aquellas investigaciones que, independientemente de si validan o no algunos puntos de la teoría, invalidan algún punto básico de la teoría al obtener resultados contrarios a los presupuestos de la EDS.

3. Resultados 3.1. Variaciones en el concepto voluntad de expresar la opinión en público La voluntad de expresar la opinión personal en público es el momento clave de la teoría como punto final del proceso que la forma y, a su vez, como punto de partida de una EDS en torno a un determinado tema. Su importancia queda reflejada en las investigaciones que forman nuestro cuerpo de estudio, ya que su estudio, a diferencia de otros elementos secundarios, se ha incluido en el 95 % de las ocasiones.

Hemos agrupado las distintas concepciones de «voluntad de expresar la opinión en público» presentes en las investigaciones analizadas en cinco grupos en función de en qué área del término se focaliza la conceptualización (tabla 1). Los tres primeros grupos hacen referencia al tipo de público que presenta el escenario descrito por los investigadores: 1) una única persona desconocida; 2) un grupo de personas desconocidas, y 3) miembros del grupo de referencia. Cada uno de estos grupos se subdivide a su vez en otros tres grupos en función del clima de opinión que desprenden, por lo que pueden ser catalogados como a) hostiles, b) amigables y c) sin especificar. El público es hostil cuando mantiene abiertamente una opinión contraria a la del sujeto, amigable cuando comparte dicha opinión y «sin especificar» cuando los investigadores no han descrito la relación de las opiniones entre sujeto y público.

El cuarto de los cinco grupos hace referencia a la expresión «en público», es decir, a la situación social que supone expresar la opinión en público. Una vez definido el público, un gran número de investigaciones detalla específicamente a los sujetos dónde y cómo se realiza esa potencial expresión de la propia opinión. Finalmente, el quinto grupo focaliza su conceptualización en el comportamiento inherente de la frase «expresar la opinión», es decir, presenta una serie de escenarios hipotéticos en los que el sujeto ha de manifestar su opinión a través de una deter-

C 100

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 100

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO» Voluntad de expresar la opinión en público Foco

Significado

1. «Público»

Un único desconocido ante el cual tiene lugar la expresión de la opinión

2. «Público»

Un grupo de desconocidos ante el cual tiene lugar la expresión de la opinión

3. «Público»

Miembro/s del grupo de referencia ante el cual / los cuales tiene lugar la expresión de la opinión

4. «En público»

Espacio social en el que se desarrolla la acción

5. «Expresar la opinión»

Modo de expresar la opinión y la actitud a través de determinadas acciones

Tabla 1. Foco de interés en la conceptualización de la expresión «voluntad de expresar la opinión en público» Fuente: Elaboración propia.

minada acción, como puede ser acudir a una manifestación o llevar una pegatina con mensaje político en el coche.

A continuación se exponen cada uno de los cinco grupos en los que se subdivide el foco de atención, así como los resultados que han obtenido las investigaciones que utilizan cada uno de ellos.

3.1.1. «En público» como una única persona Este primer grupo opera con la expresión «público» como la exposición del sujeto ante un único desconocido. Veintiún tests incluyen este escenario (35 %), combinando las diferentes posibilidades que se exponen acto seguido. Las cifras que pueden verse en la figura 1 se exponen a continuación.

Un total de diez tests han utilizado la figura del desconocido hostil para evaluar la voluntad de expresar la propia opinión en público del sujeto. En esas diez ocasiones, el test ha ofrecido los siguientes valores de validación de la teoría: 60 % «limitada», 20 % «sí» y 20 % «no». La figura del desconocido amigable para determinar la voluntad de expresar la propia opinión en público del sujeto ha sido utilizada simplemente en dos ocasiones, con una validación total de la teoría. Debido al ­reducido número de tests que han utilizado esta concepción de público, los datos no aparecen en la figura 1. Los investigadores no han especificado la postura sostenida por la figura del desconocido en un total de trece ocasiones. De esas trece ocasiones, el test en su conjunto ofrece los siguientes valores de validación: 38 % «no», 31 % «sí», 23 % «limitado» y 8 % «parcial».

3.1.2. «En público» como un grupo de desconocidos Este segundo grupo entiende la expresión «público» como la exposición del sujeto ante un grupo de desconocidos, lo que presumiblemente aumentaría de forma considerable la presión social ejercida en el grupo anterior. Un total de veintiocho

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 101

101

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos 100 90 80 70 60

60 50 40

38

31

30

20

20

23

20

8

10

0

0

Desconocido sin especificar

Desconocido hostil Sí

Limitado

No

Parcial

Figura 1. Validación porcentual de la espiral del silencio en función de las distintas concepciones del público como un único desconocido Fuente: Elaboración propia.

tests utilizan este escenario, combinando a su vez las diferentes posibilidades que se exponen a continuación en la figura 2.

Un total de diecinueve tests han utilizado como público a un grupo de desconocidos hostiles para evaluar el grado de respuesta del sujeto en tal escenario. De las diecinueve ocasiones, la validación de la teoría ofrece los diferentes valores: 48 % «parcial», 37 % «limitada», 10 % «no», 5 % «sí». La figura del grupo de desconocidos amigables ha sido utilizada en ocho ocasiones. Los valores de validación de la teoría para esos tests son los siguientes: 50 % «limitado», 38 % «parcial» y 12 % «sí». Finalmente, un total de nueve tests han utilizado la figura del grupo de desconocidos como «público» ante el cual expresar la opinión personal sin especificar ninguna postura que defina la relación entre opiniones. La validación de la teoría de la EDS en estos nueve tests ofrece los siguientes registros: 33 % «no», 33 % «limitado», 23 % «sí» y 11 % «no».

3.1.3. «En público» como grupo de referencia Este tercer y último grupo relativo a la composición del público ante el cual manifestar la predisposición a exponer la propia opinión se centra en los grupos de referencia. Los grupos de referencia y su importancia en la vida social del individuo no están reflejados en la formulación original de la EDS, por lo que su inclusión viene a llenar ese vacío. El grupo de referencia como público ha sido utilizado en un total de siete ocasiones, combinando también diferentes posturas en relación a las opiniones sostenidas por el propio grupo y el individuo. Debido al reducido

C 102

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 102

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO» 60 50

50

48

40

37

38

33 33

30 23 20 12

10

10

11

5 0

0

Grupo hostil Sí

Limitado

Grupo amigable No

Grupo sin especificar Parcial

Figura 2. Validación porcentual de la espiral del silencio en función de las distintas concepciones del público como un grupo de desconocidos Fuente: Elaboración propia.

número de tests que incluyen esta concepción de «público», los datos no se han presentado mediante ninguna figura.

Tan sólo en una ocasión el grupo de referencia se ha presentado como hostil al encuestado. En esa ocasión el test no ha validado la teoría de la EDS. Curiosamente, la figura del grupo de referencia en su perfil amigable no ha sido utilizada en ninguno de los tests que incluyen las investigaciones que forman nuestro cuerpo de estudio. Por último, los investigadores no han especificado la postura del grupo de referencia en relación a la opinión mantenida por el sujeto en seis tests de ­nuestro cuerpo de análisis. De esas seis ocasiones, los resultados de la validación de la teoría son los siguientes: «limitado» en cinco ocasiones y «no» en una.

3.1.4. «En público» como situación específica Algunas investigaciones diseñan un escenario concreto en el que tiene lugar el hipotético encuentro social en el que el individuo ha de decidir si mostrar en público su opinión personal. Concretamente son treinta y cinco tests, es decir, un 58 % del total, mientras que el resto de investigaciones, el 42 % restante, no perfila ninguna situación determinada para esta fase final de la EDS. Como puede verse en la figura 3, si atendemos a las cifras de validación de la teoría que arrojan los tests en función de la inclusión de un determinado escenario o de su ausencia, éstas cambian sus porcentajes considerablemente.

Dentro del subgrupo de tests que presentan un escenario social determinado al sujeto de la investigación, un 23 % de ellos valida la teoría de la EDS, mientras que

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 103

103

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos 60 50 40

37

35

35

30

26 23

20 14

13

17

10 0

Sí Escenario social

Limitada

No

Parcial

Ausencia de escenario

Figura 3. Validación porcentual de la espiral del silencio en función de la inclusión de un escenario concreto para valorar la voluntad de exposición pública Fuente: Elaboración propia.

esa cifra baja hasta un 13 % en ausencia de escenario. Respecto al rechazo de la teoría, aquellos tests que incluyen una especificación de la naturaleza del encuentro con el otro social la rechazan en un 14 % de ocasiones, cifra que crece hasta un 35 % entre los tests que no especifican ningún escenario concreto de inte­ racción. La validación limitada de la teoría presenta unas cifras similares tanto en aquellos tests que tratan de situar al sujeto en un escenario concreto como en aquellos que lo obvian. La diferencia entre las cifras de la categoría «parcial» llama la atención puesto que, como vemos, es mayor (26 %) en los tests que utilizan un escenario concreto que en aquellos que no lo hacen (17 %). Recordamos que la validación parcial, a diferencia de la validación limitada, encuentra algunos puntos a favor de la teoría y otros que directamente la invalidan por ir en la dirección contraria de lo que postula la EDS. Es posible que algunos escenarios sean más propicios a ejercer un ambiente de presión social en el que el individuo sienta el riesgo de la exclusión social, y que otros lo sean en el sentido contrario, es decir, que faciliten la ruptura de esa misma presión que ejerce la mayoría sobre el individuo. Para comprobar si las variaciones entre categorías de validación de la teoría se pueden deber a ello, a continuación se ofrece una lista detallada (tabla 2) de los escenarios utilizados por las investigaciones que forman nuestro cuerpo de estudio en función del resultado de los tests.

En cursiva aparecen aquellos escenarios que dan lugar a diferentes resultados en la validación de la teoría y que, por lo tanto, quedan descartados como elementos de impacto directo en dicho resultado.

C 104

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 104

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO»

Escenarios que validan la teoría

Escenarios que validan la teoría de manera limitada

Escenarios que rechazan la teoría

Escenarios que invalidan la teoría de manera parcial

Laboratorio

Laboratorio

En la calle

Laboratorio

Fiesta

En la calle

Viaje largo en autobús

En la calle

En casa propia

Fiesta

Fiesta

Banquete de boda

En la calle

Focus group

Banquete de boda

Sala de espera

Viaje largo en tren

En un viaje largo en avión Comida anual de empresa Restaurante

Banquete de boda Tabla 2. Validación de la espiral del silencio en función de los escenarios utilizados para expresar la opinión en público Fuente: Elaboración propia.

Tras analizar los diferentes escenarios en función del resultado de los tests, y dado el amplio número de ellos que se repiten en los diferentes resultados, podemos creer que, conforme con nuestro cuerpo de estudio, si bien la existencia de un escenario específico atenúa el carácter hipotético de la investigación sobre la EDS y ofrece resultados acordes a su formulación, un escenario social determinado donde tiene lugar el contacto del individuo con la figura del otro y la presión pública no impacta en su voluntad de expresar la opinión personal en público. Aquellos pocos escenarios no repetidos, como la sala de espera o la comida anual de una empresa, no presentan por sí mismos diferencias radicales que hagan pensar lo contrario.

3.1.5. «Expresar la opinión» mediante un determinado comportamiento De la misma manera que en el apartado anterior hemos diferenciado los diferentes tests que han investigado la EDS en función de la presencia o la ausencia de un determinado escenario social para la expresión pública de opiniones y su impacto en los resultados, en este apartado haremos lo propio con la inclusión o no de la expresión de opiniones mediante el comportamiento.

Un total de veintinueve tests, lo que supone un 50 % del total de aquellos que han contemplado la voluntad de expresión de opiniones en público, han diseñado su investigación de manera que la expresión de la opinión personal se realice mediante una acción, lo que comporta una puesta en primer plano no solo de la opinión, sino también del comportamiento. Obviamente, expresar una opinión tam­ bién puede ser entendido como una acción propiamente dicha, pero los casos que se expondrán a continuación tienen un componente relacionado con la interacción social mediante el comportamiento en comunidad que no tiene en tanta medida la

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 105

105

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos 45

42

40 34

35

34 31

30 25

25

20 14

15

10

10

10 5 0

Sí

No

Limitada

Opinión a través de la acción

Parcial

Ausencia de interacción

Figura 4. Validación porcentual de la espiral del silencio en función de la inclusión de la valoración de la voluntad de expresarse en público mediante acciones Fuente: Elaboración propia.

simple expresión de una opinión. De esta manera, el individuo todavía está más expuesto si cabe al juicio público, al hacer visible su opinión personal acompañándola de actos que así lo corroboran.

Como puede verse en la figura 4, por lo que respecta a este 50 % de tests, es decir, aquellos que han incorporado a la expresión pública elementos de comportamiento e interacción social, encontramos los siguientes datos de validación: 25 % «sí», 34 % «limitada», 31 % «no» y 10 % «parcial». En cambio, para el 50 % restante, el que engloba todos aquellos tests que no han contemplado la expresión de la opinión mediante el comportamiento, los datos de validación de la EDS son los siguientes: 14 % «sí», 10 % «limitada», 42 % «no» y 34 % «parcial». Queremos averiguar si los datos mostrados anteriormente en la figura 4 pueden obedecer al tipo de acción incluida en el escenario diseñado por los investigadores, por lo que se muestra a continuación un listado, en la tabla 3, de las diferentes acciones inclui­ das en nuestro cuerpo de estudio en función del resultado del test al que pertenecen. En cursiva figuran aquellas acciones que pertenecen a dos o más tests con resultados diferentes.

Si bien la incorporación del comportamiento como agente de la opinión muestra resultados que validan en mayor medida la teoría, parece que no existen diferencias substanciales entre los resultados en función de una acción u otra. Si bien aquellas más comprometidas al pertenecer a una minoría, a priori, como «hablar de lo votado» o «ser entrevistado por un reportero de TV en directo», figuran entre los tests que validan la teoría, ya sea de manera total o parcial, otras acciones com-

C 106

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 106

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO» Acciones que validan la teoría Ser entrevistado por la TV en directo

Acciones que validan la teoría de manera limitada Firmar un comunicado

Acciones que rechazan la teoría

Acciones que invalidan la teoría de manera parcial

Firmar un comunicado

Aparecer en un reportaje de TV Participar en una investigación

Rellenar una encuesta

Ir a una manifestación

Llevar pegatinas en el coche

Hablar de lo votad en unas elecciones

Recoger firmas

Asistir a un mitin como público

Participar en una investigación

Intervenir en un programa de radio

Llevar merchandising político

Enviar una carta al director

Donar dinero a una causa

Abordar a un extraño para que deje de fumar

Enviar una carta al director

Aparecer en un reportaje Aparecer en un reportaje de TV de TV Participar en una investigación

Ir a una manifestación

Hablar de lo votado en unas elecciones

Distribuir panfletos políticos

Tabla 3. Validación de la espiral del silencio en función de las acciones propuestas para expresar la opinión en público mediante el comportamiento Fuente: Elaboración propia.

prometidas, como acudir a una manifestación o participar en una investigación, pertenecen a aquellos tests que rechazan o invalidan la teoría.

4. Discusión Noelle-Neumann impone dos condiciones a un tema para poder estudiar su teoría a través de él: contener una fuerte carga emocional y tener una importante presencia en los medios de comunicación. La adecuación del tema elegido en las investigaciones sobre la EDS está fuertemente ligada a los tres elementos básicos de la teoría, como son 1) el miedo al aislamiento, 2) el clima de opinión y 3) su impacto sobre la voluntad de expresar la propia opinión en público. El primero y el tercero hacen referencia al requisito impuesto por Noelle-Neumann sobre la necesidad de tener asociada una fuerte carga emocional, puesto que el tema tiene que poder generar la suficiente presión social como para producir en los individuos el miedo

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 107

107

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos

al aislamiento, además de poder generar sanciones sociales a aquellos que se desvían de la opinión mayoritaria y, por lo tanto, influir en la expresión pública de opiniones o conductas. El segundo hace referencia al requisito de tener presencia en el clima de opinión, puesto que es necesario que el tema esté presente por sí mismo en la opinión pública del momento, de tal manera que todo individuo pueda estar en contacto con las diferentes opiniones que se manifiestan sobre el tema.

Un tema que no cumpla los dos requisitos fundamentales invalida su adscripción a la investigación sobre la EDS, puesto que no permite aprehender fenómenos como el miedo al aislamiento, la presión hacia la conformidad, la dificultad que puede suponer expresarse en público o la frecuencia y la posibilidad que surja en una conversación casual.

De estos requisitos se deriva 1) la importancia en el fenómeno de la capacidad de generar la amenaza de la exclusión y 2) la necesidad de que esa capacidad sea perceptible en el día a día de una sociedad. Aquellas investigaciones que no son capaces de trasladar al sujeto la sensación de presión normativa y riesgo de exclusión muestran incoherencias graves con los principios teóricos de la EDS, puesto que no serán capaces de aprehender la dinámica del fenómeno. Es lógico pensar que en un escenario donde el individuo siente que la exclusión no le puede afectar no se pongan en marcha los mecanismos que activan el proceso de silenciamiento.

El miedo al aislamiento, la percepción del clima de opinión, los efectos de los medios de comunicación, el carácter normativo de la opinión pública, e incluso los factores que se han incluido en el estudio de la teoría con el fin de perfeccionarla, como los rasgos individuales de personalidad o las alternativas al miedo al aislamiento, influyen positivamente o negativamente en esa voluntad de expresarse en público.

Así pues, esa voluntad se presenta como el escenario final de la investigación, y por lo tanto cada uno de los investigadores decide en qué consiste ese escenario, es decir, en qué consiste para cada una de las investigaciones que forman nuestro cuerpo de estudio el concepto voluntad de expresar la opinión en público. Como hemos visto en el apartado dedicado a los resultados, hemos agrupado los escenarios en cinco grupos.

Los tres primeros se basan en el tipo de público ante el que se pone a prueba la voluntad de expresión. Entre los resultados obtenidos encontramos algunos casos que son contrarios a los que la EDS esperaría.

En primer lugar, cuando la exposición pública sucede ante un único desconocido la validación de la teoría es más alta que cuando la exposición sucede ante un grupo de desconocidos. En función de los postulados de la EDS, podríamos suponer que debería ser a la inversa, es decir, un grupo de individuos causaría más presión normativa, más riesgo de exclusión y castigos sociales y, por lo tanto, un mayor miedo al aislamiento para las opiniones minoritarias.

En segundo lugar, la hostilidad del grupo de desconocidos que constituyen el público no implica una mayor validación de la teoría. La EDS no puede explicar la

C 108

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 108

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO»

dirección que toman estos resultados a partir de sus postulados teóricos, donde el público amigable produce una mayor validación de la teoría que el grupo hostil.

En tercer lugar, los resultados relacionados con la utilización del grupo de referencia como público deben tomarse con precaución. Debido a la ausencia de éstos en la formulación original de la teoría, Noelle-Neumann no presupone qué tipo de presión pueden ejercer en el individuo. Podemos presuponer que, si bien los grupos de referencia suelen ser más cercanos al sujeto y pueden estar orientados a compartir las mismas opiniones en mayor grado, también son capaces de ejercer una presión mayor que la sociedad como ente abstracto al sujeto, puesto que su capacidad de castigo es inmediata y su contacto es directo. La presión por encajar, por lo tanto, sería mayor, puesto que representan aquellos grupos y esferas a los cuales estamos más unidos y cuyo aislamiento sería más perjudicial. Ampliamente estu­ diado por la psicología social, el ostracismo mina el sentimiento de pertenencia, control y autoestima (Zadro et al., 2004), hasta el punto de hacer sentir «menos humano» al que lo sufre (Bastian y Haslam, 2010), aumenta la agresividad (Twenge et al., 2001), reduce el comportamiento prosocial (Twenge et al., 2007) e incluso puede conducir a la autolesión y el suicidio (Williams y Zadro, 2001). El impacto de la exclusión social produce importantes y automáticos efectos negativos incluso cuando procede de grupos distantes o despreciados (Gonsalkolare y Williams, 2007). Estos autores comprobaron que incluso la exclusión social proveniente de un grupo social como el Ku Klux Klan hería los sentimientos de los individuos, por lo que es lógico pensar que el grupo de referencia en vez de arropar y servir de inhibidor del miedo al aislamiento puede potenciarlo hasta límites de los que la sociedad como ente abstracto no es capaz. Sin embargo, Scheufele y Moy (2000: 15) optan directamente por no incluirlos en el estudio de la EDS puesto que «las situaciones esencialmente privadas», como pueden ser las conversaciones con amigos y familia, «no encajan con los estudios empíricos sobre la voluntad de expresar la opinión personal en público».

Por otra parte, hemos agrupado los tests que se incluyen en las investigaciones que forman nuestro cuerpo de estudio en referencia a la inclusión de un escenario concreto en el que presentar las diferentes concepciones de «público» anteriormente expuestas. La inclusión de un escenario social determinado aumenta los resultados favorables a la validación de la teoría. Creemos que la razón para esta validación mayor se basa en la capacidad de la investigación para provocar una sensación más cercana a la situación real cuando presenta un escenario determinado que cuando esa descripción está ausente. Si bien el carácter hipotético se mantiene en los dos casos, todavía es mayor en aquellas investigaciones que no presentan ningún escenario determinado, lo que causa una menor experimentación de la exposición pública. No es la inclusión de un escenario concreto la causa de una mayor validación de la teoría, sino la propia inclusión de un determinado escenario.

Finalmente, hemos agrupado los tests analizados en función de la incorporación del comportamiento en la exposición pública. Aquellos tests que añaden la

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 109

109

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos

necesidad de realizar una acción que exprese la opinión personal presentan unos índices de validación de la EDS mucho mayores que aquellos que se centran únicamente en la expresión de una opinión.

Las diferencias entre el ratio de validación/rechazo en función de la incorporación de la expresión de la opinión mediante el comportamiento son amplias. En todos los casos, los resultados que validan la EDS, sea de manera total o limitada, descienden considerablemente en ausencia de un escenario que demande una acción que exponga la opinión personal. Por otra parte, todos los resultados que rechazan o invalidan parcialmente la teoría aumentan al desaparecer este aspecto de exposición pública a través del comportamiento. Se podría pensar que determinadas acciones pueden suponer una exposición mayor en público y, por lo tanto, llevar asociado un riesgo de exclusión mayor. O que las acciones, simplemente, potencian los diferentes rasgos de la personalidad, como pueden ser la timidez o la indiferencia. Realizar una acción, por muy simple que sea, siempre es más difícil o costoso que no hacerla.

Que la EDS encuentre más resultados favorables en esos escenarios en que la opinión ha de ser expresada a través de acciones debe tomarse con precaución, y no debe vincularse ese patrón únicamente a la minoría. Puede que se trate simplemente de una cuestión de exposición pública o de pudor. A nadie, forme parte de la minoría o de la mayoría, le es agradable dirigirse a un extraño y pedirle, por ejemplo, que deje de fumar en determinado lugar. Independientemente del miedo al aislamiento, muy poca gente envía una carta al director de un diario durante su vida. Además, rasgos de personalidad como la timidez pueden afectar en gran medida a la decisión de todo sujeto antes de realizar acciones de este tipo, en las que se expone al resto de ciudadanos. Finalmente, lo que para un individuo puede suponer un gran esfuerzo puede que para otro sea una pequeña molestia, o incluso una acción divertida, por lo que no podemos encontrar patrones que afecten a la voluntad de exponer la propia opinión en público mediante las acciones que figuran en las investigaciones que analiza este trabajo.

5. Conclusiones A partir de los datos obtenidos mediante el análisis de las investigaciones empíricas sobre la EDS que forman nuestro cuerpo de estudio podemos establecer las si­ guientes conclusiones.

La investigación empírica sobre la EDS posee un marcado carácter hipotético. La encuesta es la técnica de obtención de datos más utilizada en las investigaciones analizadas, y es la técnica que recomienda Noelle-Neumann (1977, 1984, 1994 y 1995). Sin embargo, las propias características de la encuestas (datos autorreportados, escenarios hipotéticos, sesgos de proyección, confianza en las respuestas), si

C 110

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 110

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO»

bien afectan a todas las investigaciones que las utilizan por igual, son especialmente problemáticas con la teoría de la EDS. La teoría se basa, en primer lugar, en la obtención de la opinión real del sujeto para, una vez se ha posicionado como minoría, estudiar cómo percibe la presión social que proviene de la mayoría dominante y cómo reacciona ante ella. Debido a ello, es necesario reclamar la aproximación empírica a la EDS desde temáticas, técnicas o escalas de medición que puedan hacer experimentar al sujeto la violencia del encuentro social con el otro hostil, en la medida de lo posible, con el fin de simular mejor la situación real que se muestra como hipotética.

La investigación de la EDS, una vez que las críticas a la teoría han demostrado que la ausencia de los grupos sociales obvia la capacidad del ser humano de formar y mantener lazos y supone la concepción del sujeto como ente aislado indefenso ante la gran maquinaria social, debe profundizar en el impacto que estos grupos tienen en el fenómeno de la EDS. Los datos de los que disponemos tras realizar nuestro análisis no permiten saber la dirección de este efecto. Si los grupos sociales potencian el miedo al aislamiento por su capacidad de aplicar sanciones sociales inmediatas o por el contrario disminuyen su fuerza para arropar al individuo, o si por estos motivos la percepción del clima de opinión del grupo es más importante que el de la sociedad como ente abstracto, deben ser abordados como cuestiones centrales de la teoría. La futura investigación sobre la EDS podría incorporar estas cuestiones para determinar el alcance de la influencia de los grupos sociales en la EDS. La inclusión en la investigación de un escenario social definido concreto, en relación con lo que decíamos en un punto anterior sobre lo hipotético de la investigación empírica sobre la EDS, y la inclusión en la investigación de acciones que obliguen a mantener un comportamiento determinado en público como forma de expresión, en relación a lo que hemos expuesto sobre la necesidad de acentuar las presiones sociales de la vida real, han demostrado ofrecer resultados que validan en mayor medida los presupuestos teóricos de la EDS. Por el contrario, aquellas investigaciones que no especifican ningún escenario social ni proyectan una mayor exposición en público obtienen datos desfavorables a la teoría. La razón subyacente a estos hechos se encuentra en el mayor grado de experimentación del miedo al aislamiento en la investigación por parte del sujeto. En relación con lo expuesto en el resto de los puntos anteriores, sería interesante realizar estudios comparativos sobre la EDS haciendo hincapié en las diferencias que suponen la inclusión y la ausencia de un escenario específico en una misma investigación que compartiera el resto de características metodológicas.

La inclusión de un escenario concreto para investigar la EDS requiere un esfuerzo extra de diseño del mismo, es decir, requiere la incorporación a ese escenario de un lugar y un público concreto. Los resultados muestran que la composición del público provoca variaciones en el comportamiento de los sujetos. No es lo mismo tener que expresar la opinión en público cuando este lo conforma una única per-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 111

111

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos

sona que cuando lo compone un grupo, de la misma manera que la presión normativa y el potencial miedo al rechazo no son los mismos ante un público hostil que ante un público amigable, y tampoco se disparan de la misma manera los mecanismos psicosociales que postula Noelle-Neumann ante un público de desconocidos que ante un público formado por individuos de nuestra familia, nuestro trabajo u otro entorno igualmente cotidiano. La investigación sobre la EDS, para poder sacar a la luz el fenómeno, ha de trabajar con escenarios en los que el público esté formado por uno o más individuos desconocidos que presenten una opinión hostil a la propia. De esta manera, las presiones y las fuerzas que se ponen en marcha en la teoría emergen y son experimentadas por el sujeto, para que así puedan ser observadas y analizadas.

La teoría presenta al individuo en una doble dimensión sujeto/objeto que elimina el carácter relativo de las interacciones cotidianas entre semejantes. Como objeto, la EDS sitúa al individuo como lugar donde confluyen las presiones sociales, y como sujeto, como lugar donde nace la acción de la expresión o el silencio público.

La teoría de Noelle-Neumann presupone la misma respuesta para todo individuo en función de su pertenencia a la minoría o a la mayoría. Con el fin de potenciar una apertura relativa en dicha respuesta, los rasgos psicológicos y las motivaciones personales han sido integrados en la investigación sobre la teoría. Sin embargo, es necesario incluir ese abanico de variables en la importancia que tiene el propio público en la voluntad de expresar la opinión en público. Dicho de otra manera, es posible que los factores demográficos absolutos del individuo o sus rasgos psicológicos no sean un factor determinante en su voluntad de expresar la opinión en público por sí mismos, sino que lo sean al cruzarse con los propios factores y rasgos del público que interpela al sujeto en la violencia cotidiana de la exposición pública.

En otras palabras, sería interesante analizar hasta qué punto son las características y rasgos del público aquello que influye en la voluntad de expresar la propia opinión del sujeto.

La futura investigación debería profundizar en el impacto que tiene la composición del público y sus características en la voluntad de expresar la propia opinión en público, ampliando así las variables que afectan a los procesos de EDS. Debido al gran número de variables que se han de tener en cuenta a la hora de investigar empíricamente la EDS, los elementos mostrados en esta comunicación, por sí solos, no garantizan resultados acordes con la formulación de la teoría, simplemente se trata de recomendaciones basadas en el análisis de nuestro cuerpo de estudio. Uno por uno, permiten una coherencia mayor que no se traduce en resultados más positivos para la teoría, pues no se trata de salvarla sino de que la investigación sobre ella sea más coherente con sus presupuestos.

Esto nos lleva a una de las limitaciones más importantes del presente trabajo: la ausencia de estadística inferencial que permita hablar en términos de magnitud de los efectos y sus valores significativos. Debido a la voluntad del trabajo, de revisión de la teoría y análisis descriptivo, por un lado, y a causa de los pequeños subgrupos

C 112

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 112

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO»

en los que se divide la muestra, por otro lado, no se ha realizado estadística inferencial. La futura investigación, si consigue suficientes datos para cada variable, se dedicará a analizar estadísticamente las sinergias entre variables, es decir, no cómo las variables inciden directamente en el resultado obtenido por las investigaciones sino cómo se relacionan entre ellas. Por otro lado, y de manera lógica, la principal limitación del presente trabajo viene dada por la muestra de investigaciones que forman nuestro cuerpo de estudio. La discusión de los resultados, así como las conclusiones que de ellos se derivan, vienen dados por los datos analizados, si bien creemos que son extrapolables al resto de investigaciones de la EDS.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 113

113

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos

Notas [1 Dirección de correspondencia: Felipe Alonso. C/ Roc Boronat, 138. E-08018, Barcelona, UE. [2 Schweigespirale en el alemán del original; spiral of silence en inglés. En el texto, de ahora en adelante, se hará referencia a la teoría por sus siglas en español, EDS, menos en los títulos, subtítulos y nombres de tabla o figura.

[3 Entendemos metavariable como las propias características de la investigación empírica analizada y sus decisiones metodológicas que pueden influir en los resultados obtenidos. En la tesis original de la que es fruto este artículo, el conjunto de metavariables analizadas son las siguientes: 1) zona geográfica; 2) momento temporal; 3) temática; 4) técnica de recolección de datos; 5) muestra; 6) tipo de escenario, y 7) variaciones del concepto voluntad de expresar la opinión en público.

Bibliografía Amend, E.; Secko, D. M. (2012). «In the face of critique: a metasynthesis of the experiences of journalists covering health and science». Science Communication, vol. 34 (2), p. 241-282.

Bastian, B.; Haslam, N. (2010). «Excluded from humanity: The deshumanizing effects of social ostracism». Journal of Experimental Social Psychology, núm. 46, p. 107-113.

Bondas, T.; Hall, E. (2007). «Challenges in approaching metasynthesis research». Qualitative Health Research, núm.

17, p. 113-121.

Donsbach, W.; Stevenson, R. (1984). «Challenges, problems and empirical evidence of the theory of the Spiral of silence». Comunicación presentada en el congreso de la International Communication Association, 24-28 de mayo, San Francisco.

Glynn, C.; Herbst, S.; O’Keefe, G.; Shapiro, R. (1999). Public opinion. Boulder, CO: Westview Press.

Gonsalkorale, K.; Williams, K. (2007). «The KKK won’t let me play: ostracism even by a despised outgroup hurts». European Journal of Social Psychology, núm. 37, p. 1176-1186.

Hayes, A. (2007). «Exploring the forms of self-censorship: On the spiral of silence and the use of opinion expression avoidance strategies». Journal of Communication, núm. 57, p. 785-902.

Kennamer, D. (1990). «Self-serving biases in perceiving the opinions of others». Communication Research, vol. 17 (3), p. 393-404.

Lee, W.; Detenber, B.; Willnat, L.; Aday, S.; Graf, J. (2004). «A cross-cultural test of the spiral of silence theory in Singapore and the United States». Asian Journal of Communication, vol. 14 (2), p. 205-226.

Matthes, J.; Rios Morrison, K.; Schemer, C. (2010). «A spiral of silence for some: attitude certainty and the expression of political minority opinions». Communication Research, vol. 37 (6), p. 774-800.

Noelle-Neumann, E. (1973). «Return to the concept of powerful mass media». Studies of Broadcasting, vol. 9, p. 67112.

— (1974). «The spiral of silence: A theory of public opinion». Journal of Communication, vol. 24 (2), p. 43-51.

— (1977). «Turbulences in the climate of opinion: Methodological applications of the spiral of silence theory». The Public Opinion Quarterly, vol. 41 (2), p. 143-158.

— (1984). The spiral of silence: Public opinion-our social skin. Chicago: University of Chicago.

— (1994). «Are we asking the right questions? Developing measurement from theory: the influence of the spiral of silence on media effects research». En: Hammelink, C.; Linne, O. (ed.). Mass communication research: On problems and policies: The art of asking the right questions. Nueva Jersey: Ablex Publishing.

— (1995). La espiral del silencio: Opinión pública: nuestra piel social. Barcelona: Paidós.

Petric, G.; Pinter, A. (2002). «From social perception to public expression: a structural equation modelling approach to the spiral of silence». International Journal of Public Opinion Research, vol. 14 (1), p. 37-53.

Roessing, T. (2009). «Milestones in spiral of silence research». Comunicación presentada en el congreso WAPOR «Public Opinion and Survey Research in a Changing World», Lausana, Suiza.

C 114

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 114

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO» Roessing, T. (2010). «Challenges in spiral of silence research». Comunicación presentada en el 63º congreso anual de la World Association for Public Opinion Research in Chicago, Illinois, 11-13 de mayo.

Ross, C. (2007). «Considering and communicating more world views: new directions for the spiral of silence». Comunicación presentada en el encuentro anual de comunicación nacional, Chicago, 15 de noviembre.

Sandelowski, M.; Barroso, J. (2003). «Toward a metasynthesis of qualitative findings on motherhood in HIV-positive women». Research in Nursing & Health, núm. 26, p. 153-170.

Scheufele, D.; Moy, P. (2000). «Twenty-five years of the spiral of silence: A conceptual review and empirical outlook».

International Journal of Public Opinion Research, vol. 12 (1), p. 3-28.

Shamir, J. (1995). «Information cues and indicators of the climate of opinion: the spiral of silence theory in the Intifada». Communication Research, vol. 22 (1), p. 24-53.

Spencer, A.; Croucher, S. (2008). «Basque nationalism and the spiral of silence. An analysis of public perceptions of ETA in Spain and France». International Communication Gazette, vol. 70 (2), p. 137-153.

Tokinoya, H. (1996). «A study on the spiral of silence theory in Japan». Keio Communication Review, núm. 18, p. 33-45.

Twenge, J.; Baumeister, R.; Dewall, C.; Ciarrocco, N.; Bartels, J. (2007). «Social exclusion decreases prosocial behavior».

Journal of Personality and Social Psychology, núm. 92, p. 56-66.

Twenge, J.; Baumeister, R.; Tice, D.; Stucke, T. (2001). «If you can’t join them, beat them: Effects of social exclusion on aggressive behavior». Journal of Personality and Social Psychology, núm. 81, p. 1058-1069.

Williams, K.; Zadro, L. (2001). «Ostracism: On being ignored, excluded and rejected». En: Leary, M. (ed.). Interpersonal rejection. Nueva York: Oxford University Press, p. 21-53.

Zadro, L.; Williams, K.; Richardson, R. (2004). «How long can you go? Ostracism by a computer is sufficient to lower self-reported levels of belonging, control, self-esteem and meaningful existence». Journal of Experimental Social Psychology, núm. 40, p. 560-567.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 115

115

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos

Anexo Autor/es Título del artículo Baldassare, M.; Katz, C. «Measures of attitude strength as predictors of willingness to speak to the media». Journalism & Mass Communication Quarterly, vol. 73 (1), p. 147-158.

C 116

Año 1996

Eveland, W.; McLeod, D.; Signorelli, N.

«Actual and perceived U.S. public opinion: the spiral of silence during the Persian Gulf War». International Journal of Public Opinion Research, vol. 7 (2), p. 91-109.

1995

Filak, V.; Price II, T.

«The value of group identity in preventing the spiral of silence: An examination of freelance photographers and usage rights». Visual Communication Quarterly, vol. 12 (1), p. 46-57

2005

Glynn, C.; Park, E.

«Reference groups, opinion intensity, and public opinion expression». International Journal of Public Opinion Research, vol. 9 (3), p. 213-232.

1997

Gonzenbach, W.

«The conformity hypothesis: empirical considerations for the spiral of silence’s first link». Journalism Quarterly, vol. 69 (3), p. 633-645.

1992

Gonzenbach, W.; King, C.; Jablonski, P.

«Homosexuals and the military: An analysis of the spiral of silence». Howard Journal of Communications, vol. 10 (4), p. 281-296.

1999

Hayes, A.

«Exploring the forms of self-censorship: On the spiral of silence and the use of opinion expression avoidance strategies». Journal of Communication, núm. 57, p. 785-902.

2007

Hayes, A.; Shanahan, J.; Glynn, C.

«Willingness to express one’s opinion in a realistic situation as a function of perceived support for that opinion». International Journal of Public Opinion Research, vol. 13 (1), p. 45-58.

2001

Hornig, S.

«Public discourse and scientific controversy: A spiral-ofsilence analysis of biotechnology opinion in the United States». Science Communication, núm. 28, p. 195-215.

2006

Hornsey, M.; Terry, D.; McKimmie, B.

«Willingness to speak out about gay law reform». Journal of Homosexuality, vol. 47 (2), p. 47-61.

2004

Huang, H.

«A cross-cultural test of the spiral of silence». International Journal of Public Opinion Research, vol. 17 (3), p. 324-345.

2005

Jeffres, L.; Neuendorf, K.; Atkin, D.

«Spirals of silence: Expressing opinions when the climate of opinion is unambiguous». Political Communication, vol. 16 (2), p. 115-131.

1999

Katz, C.; Baldassare, M. «Using the ‘L-Word’ in public: A test of the spiral of silence in conservative Orange County, California». The Public Opinion Quarterly, vol. 56 (2), p. 232-235.

1992

Katz, C.; Baldassare, M. «Popularity in a freefall: Measuring a spiral of silence at the end of the Bush presidency». International Journal of Public Research, vol. 6 (1), p. 1-12.

1994

Kim, S.; Han, M.; Shanahan, J.; Berdayes, V.

2004

«Talking on ‘Sunshine in North Korea”: a test of the spiral of silence as a theory of silence of powerful mass media».

International Journal of Public Opinion Research, vol. 16 (1), p. 39-62.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 116

06/05/16 13:46

LA CONCEPTUALIZACIÓN DE LA «VOLUNTAD DE EXPRESAR LA OPINIÓN EN PÚBLICO» Lasorsa, D.

«Political outspokenness: Factors working against the spiral of silence». Journalism Quarterly, vol. 68 (1/2), p. 131-140.

1991

Lee, W.; Detenber, B.; Willnat, L.; Aday, S.; Graf, J.

«A cross-cultural test of the spiral of silence theory in Singapore and the United States». Asian Journal of Communication, vol. 14 (2), p. 205-226.

2004

Lin, C.; Salwen, M.

«Predicting the spiral of silence on a controversial public issue». Howard Journal of Communications, vol. 8 (1), p. 129-141.

1997

Lin, W.; Pfau, M.

«Can inoculation work against the spiral of silence? A study of the public opinion on the future of Taiwan».

International Journal of Public Opinion Research, vol. 19 (2), p. 155-172.

2007

Louis, W.; Duck, J.; Terry, D.

«Speaking out on inmigration policy in Australia: identity threat and the interplay of own opinion and public opinion». Journal of Social Issues, vol. 66 (4), p. 653-672.

2010

Manaev, O.; Manayeva, N.; Yuran, D.

«‘Spiral of silence’ in election campaigns in postcommunist society: (A case of Belarus)». International Journal of Market Research, vol. 52 (3), p. 319-338.

2010

Matera, F.; Salwen, M.

«Support for Radio Marti among Miami’s cubans and non-cubans». International Journal of Intercultural Relations, vol. 16 (2), p. 135-144.

1992

Matthes, J.; Rios Morrison, K.; Schemer, C.

«A spiral of silence for some: attitude certainty and the expression of political minority opinions». Communication Research, vol. 37 (6), p. 774-800.

2010

McDevitt, M.; Kiousis, S.; Wahl-Jorgensen, K.

«Spiral of moderation: Opinion expression in computermediated discussion». International Journal of Public Opinion Research, vol. 15 (4), p. 454-470.

2003

McDonald, D.; Glynn, C.; Kim, S.; Ostman, R.

«The spiral of silence in the 1948 presidential election».

Communication Research, vol. 28 (2), p. 139-155.

2001

Moreno-Riaño, G.

«Experimental implications for the spiral of silence». The Social Science Journal, núm. 39, p. 65-81.

2002

Moy, P.; Domke, D.; Stamm, K.

«The spiral of silence and public opinion on affirmative action». Journalism and Mass Communication Quarterly, vol. 78 (1), p. 7-25.

2001

Neuwirth, K.

«Testing the spiral of silence model: the case of Mexico».

International Journal of Public Opinion Research, vol. 12 (2), p. 138-159.

2000

Neuwirth, K.; Frederick, E.

«Peer and social influence on opinion expression: Combining the theories of planned behavior and the spiral of silence». Communication Research, vol. 31 (6), p. 669-703.

2004

Neuwirth, K.; Frederick, E.; Mayo, C.

«The spiral of silence and fear of isolation». Journal of Communication, vol. 57 (3), p. 450-468.

2007

Oshagan, H.

«Reference group influence on opinion expression».

International Journal of Public Opinion Research, vol. 8 (4), p. 335-354.

1996

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 117

117

06/05/16 13:46

F. Alonso-Marcos Perry, S.; Gonzenbach, W.

«Inhibiting speech through exemplar distribution: Can we predict a spiral of silence?». Journal of Broadcasting & Electronic Media, vol. 44 (2), p. 268-281.

2000

Petric, G.; Pinter, A.

«From social perception to public expression: a structural equation modelling approach to the spiral of silence».

International Journal of Public Opinion Research, vol. 14 (1), p. 37-53.

2002

Salmon, C.; Neuwirth, K.

«Perceptions of opinion “climates” and willingness to discuss the issue of abortion». Journalism Quarterly, vol. 67 (3), p. 567-577.

1990

Scheufele, D.; Shanahan, J.; Lee, J.

«Real talk: Manipulating the dependent variable in spiral of silence research». Communication Research, vol. 28 (3), p. 304-324.

2001

Shamir, J.

«Information cues and indicators of the climate of opinion: the spiral of silence theory in the Intifada».

Communication Research, vol. 22 (1), p. 24-53.

1995

Shamir, J.

«Speaking up and silencing out in face of a changing climate of opinion». Journalism and Mass Communication Quarterly, vol. 74 (3), p. 602-614.

1997

Shanahan, J.; Scheufele, D., Yang, F.; Hizi, S.

«Cultivation and spiral of silence effects: The case of smoking». Mass Communication and Society, vol. 7 (4), p. 413-428.

2004

Shoemarker, P.; Breen, M.; Stamper, M.

«Fear of social isolation: Testing an assumption from the spiral of silence». Irish Communication Review, núm. 8, p. 65-78.

2000

Spencer, A.; Croucher, S.

«Basque nationalism and the spiral of silence. An analysis of public perceptions of ETA in Spain and France».

International Communication Gazette, vol. 70 (2), p. 137-153.

2008

Tokinoya, H.

«A study on the spiral of silence theory in Japan». Keio Communication Review, núm. 18, p. 33-45.

1996

Willnat, L.

«Mass media and political outspokenness in Hong Kong: linking the third-person effect and the spiral of silence».

International Journal of Public Opinion Research, vol. 8 (2), p. 187-212.

1996

Willnat, L.; Lee, W.; Detenber, B.

«Individual-level predictors of public outspokenness: A test of the spiral of silence theory in Singapore».

International Journal of Public Opinion Research, vol. 14 (4), p. 391-412.

2002

Tabla A. Listado de las investigaciones que forman el cuerpo de estudio Fuente: Elaboración propia.

C 118

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 118

06/05/16 13:46

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 33 (1) (maig 2016), p. 119-137 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.145 Data recepció: 27/06/15 Data acceptació: 08/09/15

Los medios sociales como fuente de información para corresponsales en el extranjero. Aproximación al estado de la cuestión Els mitjans socials com a font d’informació per a corresponsals a l’estranger. Aproximació a l’estat de la qüestió Social media as a source of information for foreign correspondents. Approach to the state of the art

Martin Elena1 Doctorand en comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. martin.elena@upf.edu

Mariona Gómez Nadal Màster en comunicació social per la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. mariona.gomez01@estudiant.upf.edu

C 1 19

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 119

06/05/16 13:46

M. Elena i M. Gómez Nadal

Los medios sociales como fuente de información para corresponsales en el extranjero. Aproximación al estado de la cuestión Els mitjans socials com a font d’informació per a corresponsals a l’estranger. Aproximació a l’estat de la qüestió Social media as a source of information for foreign correspondents.

Approach to the state of the art RESUMEN: El presente artículo ofrece un estado de la cuestión sobre las tendencias académicas en investigación centradas en los medios sociales (social media) (como Twitter, Facebook o Youtube), cuando estos últimos son utilizados como fuente de información por corresponsales en el extranjero. Metodológicamente destacan los estudios de caso centrados en el emisor, concretamente en prensa y televisión. Encontramos metodología predominantemente cualitativa, con entrevistas en profundidad, ya que el objeto de estudio son periodistas. Por otro lado abunda la investigación centrada en los medios sociales. En este caso, la metodología predominante es el análisis de contenido cuantitativo sobre los mensajes publicados. Los resultados de numerosas investigaciones demuestran una preferencia del profesional de la información por las fuentes tradicionales u oficiales, en detrimento de estas nuevas fuentes, como los medios sociales.

PALABRAS CLAVE: medios sociales, social media, fuentes de información, corresponsal en el extranjero, prensa, televisión, verificación.

C Els mitjans socials com a font d’informació per a corresponsals a l’estranger. Aproximació a l’estat de la qüestió Los medios sociales como fuente de información para corresponsales en el extranjero. Aproximación al estado de la cuestión Social media as a source of information for foreign correspondents.

Approach to the state of the art RESUM: El present article ofereix un estat de la qüestió sobre les tendències acadèmiques en investigació centrades en els mitjans socials (social media) (com Twitter, Facebook o Youtube), quan aquests últims són utilitzats com a font d’informació pels corresponsals a l’estranger. Metodològicament destaquen els estudis de cas centrats en l’emissor, concretament en premsa i televisió. Trobem metodologia qualitativa, amb entrevistes en

C 120

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 120

06/05/16 13:46

LOS MEDIOS SOCIALES COMO FUENTE DE INFORMACIÓN profunditat, ja que l’objecte d’estudi són periodistes. D’altra banda és abundant la recerca centrada en els mitjans socials. En aquest cas la metodologia predominant és l’anàlisi de contingut quantitatiu sobre els missatges publicats. Els resultats de nombroses investigacions demostren una preferència del professional de la informació per les fonts tradicionals o oficials, en detriment d’aquestes noves fonts, com els mitjans socials.

PARAULES CLAU: mitjans socials, social media, fonts d’informació, corresponsal a l’estranger, premsa, televisió, verificació.

C Social media as a source of information for foreign correspondents.

Approach to the state of the art Los medios sociales como fuente de información para corresponsales en el extranjero. Aproximación al estado de la cuestión Els mitjans socials com a font d’informació per a corresponsals a l’estranger. Aproximació a l’estat de la qüestió ABSTRACT: This is a state-of-the-art paper on academic research trends regarding the use of social media (Twitter, Facebook or YouTube) as sources of information for foreign correspondents. Methodologically, the studies reviewed are case studies focused on the transmitter, mainly involving press and television journalists. The authors chose a predominantly qualitative methodology with in-depth interview techniques, as journalists themselves are the object of study. As regards research in the field of social media, the predominant methodology appears to be quantitative content analysis. The results of most studies show a professional preference for traditional or official information sources, as opposed to alternative sources such as social media.

KEYWORDS: social media, information sources, foreign correspondent, press, television, verification.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 121

121

06/05/16 13:46

M. Elena i M. Gómez Nadal

Introducción El presente artículo contempla las investigaciones académicas que tienen por objeto de estudio el uso de medios sociales (social media), por parte de los corresponsales en el extranjero, como fuente de información. De este modo, nuestro tema tiene unos protagonistas bien diferenciados que en ocasiones se investigan combinados y en otras por separado, como son las fuentes de información, los corresponsales y los medios sociales, cuya aparición ha ido acompañada de la irrupción del fenómeno del periodismo ciudadano. El procedimiento seguido para la revisión de la literatura académica publicada ha consistido en una búsqueda en las bases de datos académicas Google Scholar e ISOC, el portal de Ciencias Sociales y Humanidades del CSIC. Las palabras clave utilizadas fueron source information, social media y correspondent, limitando los resultados a cinco años (2010-2014). La selección de los resultados se realizó por criterio de relevancia y adecuación a nuestro objeto de estudio, es decir, desechando aquellos resultados que mostraban coincidencias con las palabras clave de la búsqueda pero no se ajustaban al objeto de estudio. A partir de estos primeros artículos, accedimos a nuevas referencias citadas en sus bibliografías. Por otro lado se realizaron búsquedas específicas en centros especializados como el Oxford Reuters Institute for the Study of Journalism o la European Communication Research and Education Association (ECREA), y en revistas especializadas como Journalism o Journalism Practice, entre otras. Cabe destacar que es una temática en auge que sigue generando una producción bibliográfica importante, en la que podemos destacar obras recientes como Mapping foreign correspondence in Europe (Terzis, 2014) o Social media as information source. Recency of updates and credibility of information (Westerman, Spence y Heide, 2014).

Tendencias teóricas y metodológicas Desde una perspectiva teórica encontramos dos tendencias predominantes en los estudios revisados. Por un lado, las investigaciones que analizan los corresponsales y los medios sociales como fuentes son estudios de producción que, aunque no lo citan explícitamente, se encuadran en los paradigmas de la producción de noticias (news-making) y las fuentes de información (news-sourcing). Como teoría dominante destaca el constructivismo, procedente de la sociología interpretativa, donde se cita a Gaye Tuchman, una de las autoras más referenciadas en este campo. Según Tuchman la construcción de la noticia se realiza a partir de la interpretación individual (periodista) y colectiva (medio) de la realidad (Tuchman, 1987). En el presente estado de la cuestión es citada en numerosas ocasiones (Pablos, 2005; Hedman y Djerf-Pierre, 2013; Hermida, Lewis y Zamith, 2014; Hermida, 2010 y 2013; Jha, 2008; Kristensen y Mortensen, 2013). Destacan por su ausencia las re-

C 122

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 122

06/05/16 13:46

LOS MEDIOS SOCIALES COMO FUENTE DE INFORMACIÓN

ferencias al encuadre (framing) como teoría (Goffman, 1974); Tuchman es una autora destacada en la aplicación de esta teoría a la investigación en comunicación (Sádaba, 2001). Si bien es cierto que el encuadre suele aplicarse a análisis de contenido, mientras que las investigaciones aquí analizadas se centran en la producción del mensaje y no en el análisis de su contenido.

Otra corriente teórica con presencia destacada tiene como autor de referencia a Castells, sobre todo en investigaciones orientadas a medios sociales, en relación a la sociedad de la información y las tecnologías de la información y la comunicación (TIC), y en estudios sobre corresponsales, al definir el modelo de sociedad como sociedad red, en la cual ciudadanos y profesionales de la información aparecen interconectados, con flujos de información multidireccionales o many to many, en los cuales se difuminan las fronteras entre información local y global. Al aplicar estos conceptos al campo del periodismo, se origina el paradigma del periodismo en red (network journalism) (Flores y Aguado, 2006; Hermida, 2012 y 2013; Livingston y Asmolov, 2010; Monroy-Hernández, 2013; Redondo, 2007; Sambrook, 2010; Leuven, Heinrich y Deprez, 2015; Verweij y Noort, 2014).

También encontramos referencias al debate sobre la influencia de los medios sociales en la agenda Setting. El uso de los medios sociales como fuente podría sugerir que modifican la agenda, aunque las investigaciones precedentes demuestran que no es así y describen una preferencia de los periodistas por las fuentes oficiales o de élite en detrimento de los medios sociales. Es lo que se conoce como el síndrome de las fuentes oficiales, por lo que la capacidad de influencia de los medios sociales en la agenda mediática es limitada (Bruno, 2011; Lotan et al., 2011; Meraz y Papacharissi, 2013; Messner y Distaso, 2008; Tulloch, 2004; Leuven et al., 2015).

La influencia de los medios sociales se extiende a otras teorías de la comunicación relevantes, como la teoría de usos y gratificaciones. Encontramos ejemplos en las investigaciones que abordan el fenómeno del periodismo ciudadano, donde se enfatiza el carácter voluntarista de los nuevos periodistas amateurs (Agudiez, Príncipe y Real, 2007; Maciá, 2007; Murillo, 2009; Noguera y Correyero, 2008; Salvat y Paniagua, 2007; Vidal, 2011). Un estudio destacado de este encuadre teórico es la investigación de Cozma y Chen, centrada en el uso de Twitter (Cozma y Chen, 2013).

Metodológicamente, las investigaciones que más se acercan a nuestro objeto de estudio son estudios de caso, centrados en prensa y televisión. Como metodología predominante encontramos la técnica cualitativa de la entrevista en profundidad, ya que el objeto de estudio principalmente son periodistas y corresponsales.

Predominan los estudios sobre medios de Estados Unidos (Diakopoulos, Choudhury y Naaman, 2012; Jha, 2008; Monroy-Hernández, 2013; Newman, 2009).

Por otro lado encontramos una tendencia diferenciada de la anterior, con mucha presencia. Se trata de investigaciones más centradas en los medios sociales, pero no siempre como fuente de información sino también como canal de difusión, por lo que analizan el medio y el mensaje. Como objeto de estudio destaca

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 123

123

06/05/16 13:46

M. Elena i M. Gómez Nadal

de manera sobresaliente Twitter, y la metodología utilizada ha sido el análisis de contenido de tipo cuantitativo.

Dentro de esta tendencia es interesante cómo cada investigación desarrolla su propia técnica de recogida y análisis de datos. Generalmente se desarrollan aplicaciones informáticas diseñadas especialmente para cada caso. Entre ellas destacan las investigaciones sobre la Primavera Árabe (Hermida, 2012; Lotan et al., 2011).

La metodología cualitativa en las investigaciones con los medios sociales como objeto de estudio tiene cabida —aunque en menor medida que la metodología cuantitativa— mediante la técnica de la observación o netnografía, que consiste en la aplicación de la observación etnográfica aplicada a las redes sociales (Cozma y Chen, 2013; Diakopoulos et al., 2012; Jha, 2008; Monroy-Hernández, 2013).

A continuación presentamos una contextualización más general de nuestro objeto de estudio, para entender su evolución y la relación que ha existido entre fuentes, corresponsales, medios sociales y periodismo ciudadano.

Estado del arte En los últimos veinte años las sociedades postindustriales han experimentado una revolución tecnológica, tras la cual han sido rebautizadas con el nombre de sociedad de la información o era de la información (Castells, 1999). Castells introduce el informacionalismo como paradigma tecnológico. Con el informacionalismo, la información pasa de ser comunicación de conocimiento, como lo había sido siempre, a convertirse en la base social, cultural y económica de nuestra sociedad. Si venimos de una sociedad industrial, donde era la industria la que marcaba los cambios sociales, ahora nos encontramos en una sociedad informacional, donde es la información la que marca los cambios sociales.

La revolución tecnológica empieza a ser evidente a partir de 1993 con el desarrollo de la World Wide Web por parte de Tim Berners-Lee. Es la tercera y última fase del nacimiento de Internet, caracterizada por la accesibilidad de la red gracias al uso de protocolos y lenguajes aptos para usuarios sin formación tecnológica (Orihuela y Santos, 2004). Se inicia una nueva etapa donde la información y el acceso a ella son los protagonistas. Todos los ámbitos sociales y laborales se ven afectados por esta nueva tecnología, pero una de las profesiones más afectadas en el ámbito de la información es el periodismo.

De igual modo, la investigación en periodismo ha abordado ampliamente estos cambios. La base de la información periodística continúa siendo la noticia y su construcción se realiza mediante fuentes verificables (Gans, 1979; Rodrigo, 2005; Tuchman, 1978). La producción de noticias y las fuentes de información se mantienen como paradigmas de investigación. Pero en este nuevo contexto de sociedad de la información, la revolución tecnológica afecta de pleno al periodista. Nuevas

C 124

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 124

06/05/16 13:46

LOS MEDIOS SOCIALES COMO FUENTE DE INFORMACIÓN

herramientas y nuevas fuentes están a su alcance para investigar, obtener y producir información; es lo que conocemos como periodismo digital, investigado bajo los paradigmas de ciberperiodismo o cloud journalism (Fondevila Gascón, 2010).

Los estudios sobre ciberperiodismo se basan fundamentalmente en la producción, en el paso del papel al digital. Se investiga cómo se abordan estos cambios desde el paradigma de la producción de noticias, y se obtiene como resultado un nuevo paradigma, la convergencia mediática. Se multiplican los formatos de producción y se estudia cómo son los portales digitales de información, los cambios tecnológicos en las redacciones y la adaptación de los profesionales a las nuevas tecnologías. En este sentido cabe destacar los estudios que analizan estos cambios en las redacciones (Boczkowski, 2004; Noci y Salaverría, 2003; Paterson y Domingo, 2011).

En los inicios del ciberperiodismo las fuentes se limitan a contenidos web 1.0 de agencias de noticias, medios de comunicación en línea e instituciones (Redondo, 2005). El debate sobre la fiabilidad de las nuevas fuentes digitales continúa siendo el mismo que el ya existente sobre las fuentes tradicionales, ya que en este periodo las fuentes digitales tienen origen y firma. La producción de contenidos está limitada por aquellos con capacidad de generar y transmitir, es decir, agencias y profesionales de la información. El flujo de información es vertical, de arriba abajo o one to many (Deuze, 2008).

Medios sociales: una fuente a verificar Es a partir de 2004, con la creación de Facebook, Blogger, Twitter y Youtube, entre otras plataformas, que las redes sociales que usan tecnología web 2.0 popularizan la creación de contenidos. Nacen los medios sociales o social media, definidos como un «grupo de aplicaciones basadas en Internet que se desarrollan sobre los fundamentos ideológicos y tecnológicos de la web 2.0, y que permiten la creación y el intercambio de contenidos generados por el usuario» (Kaplan y Haenlein, 2010: 61).

Cada vez es más común que un periodista cite a un bloguero, un tuit de un político o un vídeo denuncia de Youtube entre sus fuentes de información. El uso de estas fuentes y el posicionamiento del periodista ante ellas genera una creciente producción científica al respecto. Según Noguera y Correyero, «la “información sobre la información” no es sólo un reflejo de cierta fascinación hacia nuevos actores mediáticos, sino sobre todo nuevos roles demandados en los periodistas de un entorno mediático diferente» (Noguera y Correyero, 2008: 251).

Destacan las investigaciones que tratan sobre el rol cada vez más importante del periodista como filtro o gatekeeper ante las nuevas fuentes (Bruns, 2005; Pavlik, 2005). La legitimación o deslegitimación de los medios sociales como fuente de información se convierte en un tema recurrente (Agudiez y Real, 2007; Bar-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 125

125

06/05/16 13:46

M. Elena i M. Gómez Nadal

ber, 2007). En definitiva al periodista se le abre un universo de fuentes de información inabarcable, donde el problema no será su obtención sino su selección, verificación o capacidad de ser contrastadas (Franklin y Carlson, 2010).

El nuevo escenario afecta a las rutinas profesionales del periodista. Inicialmente estos cambios de roles y rutinas pueden suscitar resistencias, pero no se oponen a modificar la rutina diaria o a actualizarse tecnológicamente; básicamente se trata de una reticencia a aceptar un cambio de rol en el periodista como profesional de la información. Ryfe define estas resistencias como ontológicas, basadas en los cambios de rutinas que sufre el profesional de la información. El periodista se ha formado en su oficio tras años de experiencia, y en el actual escenario esta experiencia ha perdido valor y se siente perdido ante los cambios estratégicos que le vienen impuestos (Ryfe, 2013).

De este modo la principal tendencia de investigación en este campo es la capacidad de verificación de estas nuevas fuentes de información, procedentes de medios sociales. El rol de los periodistas, que, como profesionales, son quienes deciden qué noticias publicar, está cuestionado. En la era de los móviles, las redes sociales y los blogs, la autoridad del profesional se encuentra en entredicho.

Por un lado las nuevas fuentes no tienen la credibilidad ni el prestigio de las fuentes tradicionales, pero son frescas y veloces, y por otro lado el periodista ya no es el único capaz de generar información, le ha salido un competidor (Sambrook, 2010). Se pone bajo revisión el concepto de jurisdicción profesional ideado por Schudson y Anderson. El término hace referencia a la habilidad del profesional para representar la realidad y que permite a los periodistas tener una autoridad especial sobre las noticias (Schudson y Anderson, 2008).

La obra de Franklin y Carlson Journalists, sources, and credibility. New perspectives (2010) también desarrolla los conceptos de verificación y credibilidad, y los relaciona directamente con la práctica de citar las fuentes. La citación o la omisión de citar medios sociales toma protagonismo ya que la citación está relacionada con la legitimidad que le da el periodista a la fuente que está citando. Al respecto Franklin y Carlson sostienen: «The latter occurs on three levels: being present in news texts highlights the legitimacy of the quoted source, tying assertions to identifiable sources signals the credibility of the news item, and having access to sources underscores the authority of the individual reporter and her news outlet» (Franklin y Carlson, 2010: 4).

En relación a este tema, la aceleración del ciclo de noticias y la proliferación masiva de la información han levantado preocupaciones sobre la erosión de la disciplina de verificación y, en consecuencia, sobre la legitimidad de la profesión periodística (Hermida, 2013). Kovach definió estos temores con la aparición de los primeros canales de televisión de noticias 24 horas: «From the moment 24/7 digital news was introduced the process of verification —the beating heart of credible journalism in the public interest— has been under challenge» (Kovach, 2006).

Así como las fuentes alternativas no están obligadas a compartir la ética perio-

C 126

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 126

06/05/16 13:46

LOS MEDIOS SOCIALES COMO FUENTE DE INFORMACIÓN

dística ni siempre conocen las reglas de la profesión, sí suelen tener acceso directo a los hechos noticiosos. De este modo las fuentes profesionales quedan en un segundo lugar, lo que valida y legitima la información producida por las fuentes no profesionales. Kristensen y Mortensen se refieren a esta práctica de verificación de información como metasourcing, definido como «[…] a sourcing pattern, whereby elite sources are included in the news coverage to comment on, validate and grant legitimacy to non elite, amateur sources as a form of explicit source criticism» (Kristensen y Mortensen, 2013: 353).

El concepto de metasourcing propuesto por Kristensen y Mortensen (2013) es tratado por otros autores como credibilidad periodística. Verweij y Van Noort (2014) afirman que la credibilidad es un factor clave para juzgar la calidad de las noticias. En redes sociales, como por ejemplo Twitter, podemos ver cómo un periodista crea su propia marca independientemente del medio de comunicación para el que trabaja.

De este modo la credibilidad periodística que le otorga su profesión es reconocida en el campo de los medios sociales. Dan Gillmor afirmaba sobre la credibilidad periodística de los medios sociales: «Con el tiempo, aprenderemos a diferenciar cuáles son las fuentes y los sitios en los que podemos confiar y en los que no. Se trata de que se establezcan diferentes grados de confianza para los distintos medios que consultemos. Siempre nos podremos fiar más de unos que de otros. Va a ser complicado, pero ya encontraremos buenas maneras de comprobar esas informaciones» (Apaolaza, 2006). Victoria Carvallo, periodista del diario chileno La Tercera, coincide sobre los medios sociales: «En La Tercera online no los utilizamos como medio informativo, porque la fuente no es creíble al ser desconocida. Como política editorial solo recurrimos a blogs de medios consolidados, cuyo soporte es su principal carta credencial.

El periódico El Mundo de España, por ejemplo, posee un blog de su corresponsal en Irak, transformándolo en una fuente internacional válida porque está respaldado por la firma de su periodista» (Flores y Aguado, 2006: 158).

Estudios sobre la oficialidad de las fuentes nos indican que las fuentes oficiales han acabado aceptando los medios sociales y han creado sus propios perfiles para diferenciarse de las no oficiales. Vinader y De la Cuadra proponen una diferenciación con el concepto redes 2.O (letra O de oficial) versus las redes 2.0, que serían las alimentadas por fuentes no oficiales (Vinader y Cuadra, 2012).

Los ejemplos más claros de redes 2.O son los perfiles en redes sociales de medios de comunicación y agencias y también los apartados habilitados por los medios en sus portales web para facilitar la entrega de contenidos generados por usuarios, como por ejemplo el portal iReport de la CNN, abierto en 2006 (Newman, 2009).

Como apunta Murillo: «No hay periódico tradicional que en su edición digital no haya abierto una sección dedicada a la participación ciudadana.» (Murillo, 2009) Las agencias de noticias fueron escépticas ante este fenómeno, pero finalmente acabaron sumándose a la nueva tendencia, buscando transparencia. Es el caso de Reuters, la agencia internacional de noticias, que en 2007 abrió una ventana especial a la participación ciudadana en todo el mundo bajo el título de You Witness

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 127

127

06/05/16 13:46

M. Elena i M. Gómez Nadal

News (Vidal Coy, 2011). Estos apartados de colaboración entre medios y ciudadanos en ocasiones son definidos como periodismo crowdsourcing, entendido como: «la externalización, por parte de una empresa o institución, de una función realizada por un empleado a un grupo indefinido (y normalmente grande) de personas mediante una convocatoria abierta. Esta externalización puede tomar la forma de una producción de iguales (peer-production) cuando el trabajo se realiza de forma colaborativa, pero también puede llevarse a cabo de forma individual» (Howe, 2006).

El periodismo crowdsourcing no consiste en ciudadanos que producen noticias, a veces incluso sin la presencia de editores y comunicadores profesionales (Maciá Barber, 2007), sino que su intención es la colaboración de ciudadanos amateurs de la información en la creación de contenidos periodísticos por parte de profesionales. Es por ello que el crowdsourcing se suele diferenciar del término periodismo ciudadano (Gillmor, 2006).

Debido a la gran accesibilidad que presentan las nuevas fuentes de información digitales, algunos autores destacan su fácil manipulación incluso aplicando protocolos de verificación. Bowman y Willis hablan de algunos peligros presentes en la información en línea: «anyone that has participated in online communities knows that not all participants play fairly. People will abuse these forms by performing pranks, manipulating the rules, spreading false information and rumors, engaging in flaming —indeed, just about any mischief imaginable— and the results can be serious» (Bowman y Willis, 2003: 41).

Pero más allá de los criterios de verificación, autenticidad o veracidad, De Pablos duda sobre qué puede ser considerado fuente periodística: «La fuente es posibilidad de preguntarle. Sin fuente hay muy poco periodismo; sin fuente no habrá mensaje periodístico, aunque puede haber propaganda. Las fuentes han de ser consultadas por el redactor, que es algo diferente a las “fuentes encontradas” en un sitio web, cuando, como en los casos que vamos a analizar, el periodista se ha limitado a ser “porteador” de contenidos, para lo cual no hace falta ser periodista… ni hacer periodismo […]. Las fuentes no son mudas: se les pregunta y contestan. La web usada como fuente es muda: no se le pregunta y su “contestación” está publicada antes de la visita del reportero. Por lo tanto, no es fuente, tal y como la hemos entendido hasta ahora. Es una pseudofuente, que solo podrá producir pseudoperiodismo; peor, prensa con propaganda por periodismo» (Pablos, 2006: 133).

Según De Pablos, el periodista deja de buscar fuentes con las que puede interactuar directamente para pasar a recibir textos escritos que pasan a ser publicados directamente. Los autores que son escépticos ante el uso de fuentes digitales como fuentes de información ven en las fuentes mudas un retroceso en la calidad periodística. Por otro lado, para aquellos autores que podríamos definir como entusiastas o pragmáticos respecto al uso de las redes sociales como fuente, lo consideran un avance tecnológico, ya que se encuentran en un medio donde la bidireccionalidad de la información está implícita (Deuze, 2008), por lo que sí pueden ser consultadas. Otra ventaja de estas nuevas fuentes es que facilitan la labor periodística

C 128

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 128

06/05/16 13:46

LOS MEDIOS SOCIALES COMO FUENTE DE INFORMACIÓN

y que ofrecen al profesional un aprovechamiento de su tiempo para dedicarlo al trabajo en otro tipo de fuentes (Redondo, 2007).

Periodismo ciudadano: ¿de fuente a periodista?

En las publicaciones revisadas en el presente estado de la cuestión hemos encontrado una preocupación sobre el fenómeno del periodismo ciudadano (Agudiez, Príncipe y Real, 2007; Maciá, 2007; Murillo, 2009; Noguera y Correyero, 2008; Salvat y Paniagua, 2007; Vidal, 2011). Más allá de la problemática sobre el uso de fuentes de información procedentes de medios sociales, los estudios sobre periodismo también se han centrado en el asentamiento de los medios sociales y la creación de la cultura wiki, es decir, la capacidad de cualquier persona para difundir información. Este cambio de dinámica informativa —que conocemos alternativamente como periodismo ciudadano o i-journalism— permite, según los defensores de esta escuela, que un ciudadano ejerza de periodista.

En 2004, Dan Gillmor, defensor principal de este movimiento, publicó un ensayo titulado We the media. Grassroots journalism by the people, for the people, donde afirmaba que entrábamos en la era de un periodismo de base por y para el pueblo (Gillmor, 2006). Con ello, el autor indica que estamos viviendo una metamorfosis profunda de las estructuras de los medios de comunicación, en progresiva descentralización y democratización. Esta participación activa de la audiencia, definida como cultura de la participación (participatory culture) (Jenkins, Puroshotma, Clinton, Weigel y Robinson, 2005), es el paso del ciudadano pasivo al activo, del consumidor (consumer) al prosumidor (prosumer).

La participación de la ciudadanía en los medios creando contenidos afecta de modo directo a diferentes campos de la actividad periodística: la naturaleza del periodismo, la capacitación profesional del reportero, la labor con las fuentes de información, la estructura y organización de la empresa informativa y la percepción de los géneros periodísticos (Maciá, 2007; Bowman y Willis, 2003; Gillmor, 2006; Zelizer y Allan, 2011).

A partir del 2004, con la popularización de los medios sociales, proliferan investigaciones en las cuales se analiza la información generada por ciudadanos no periodistas. Esta información es conocida como UGC (user generated content, ‘contenido generado por el usuario’), UCC (user-created content, ‘contenido creado por el usuario’) o UContent. La comunicación pasa a ser bidireccional e incluso multidireccional, many to many, y el usuario ya no se conforma con reaccionar ante la información servida. Ahora quiere ya tomar el protagonismo y convertirse él también en emisor (Salvat y Paniagua, 2007).

Basándonos en la clasificación de Hedman y Djerf-Pierre (2013) sobre el posicionamiento del periodista ante los medios sociales, podemos establecer tres ca-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 129

129

06/05/16 13:46

M. Elena i M. Gómez Nadal

tegorías para clasificar las tendencias académicas en relación al periodismo ciudadano: — El posicionamiento escéptico: con poca representación, esta tendencia defiende que el periodismo ciudadano no es periodismo. El periodismo ciudadano no tiene ni el rigor ni la profesionalidad exigidos. Años antes de la llegada del periodismo ciudadano, Martínez Albertos ya defendía esta postura en su libro El ocaso del periodismo tradicional, publicado a finales de los noventa (Martínez Albertos, 1997). En la misma corriente, De Pablos advierte del peligro que comporta hacer periodismo sin periodistas, hecho que puede acabar con el fin de la profesión (Pablos, 2006).

— El posicionamiento entusiasta: enmarcado en el concepto de democracia digital (Martínez y Madariaga, 2005) o democracia deliberativa (Habermas, 1994).

El periodismo ciudadano publica de manera libre e independiente. Es un medio de comunicación per se. Es la alternativa al periodismo tradicional, deslegitimado y alejado de la sociedad por la concentración mediática en grandes corporaciones (Bowman y Willis, 2003; Gillmor, 2006).

— El posicionamiento pragmático: el periodismo tradicional tiene que acercarse a la sociedad abriendo canales de colaboración con el periodismo ciudadano, enmarcado en un medio de comunicación. Es la tendencia mayoritaria (Hermida, 2013; Maciá, 2007; Salvat y Paniagua, 2007).

En el presente estado de la cuestión estudiamos a los medios sociales como fuente de información, por lo que nos interesan aquellas publicaciones enmarcadas en la corriente pragmática. No negamos el poder informativo de los medios sociales, pero tampoco consideramos su contenido como periodismo por sí solo. Cuando se enmarca dentro de un medio de comunicación lo consideramos como fuente de información, no como medio de comunicación. Según Hermida, es necesaria una relación entre los medios sociales y el periodista como profesional para construir informaciones representativas de la realidad, autentificando, interpretando y contextualizando la información: «The aim is to provide a basis for further research into the interplay between social media and the central construct of the journalist as the verifier of information, in particular the effect of an iterative and collaborative approach on ac­ curacy and credibility» (Hermida, Lewis y Zamith, 2012: 665).

Corresponsales: del CNN effect al Twitter effect El corresponsal en el extranjero ha de afrontar también los nuevos retos de la so­ ciedad de la información, por lo que se ha vuelto a reavivar su figura como objeto de estudio en investigación periodística. Además de la verificación de fuentes, su

C 130

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 130

06/05/16 13:46

LOS MEDIOS SOCIALES COMO FUENTE DE INFORMACIÓN

relación con los medios sociales, con el UGC, y su autoridad como profesional de la información han modificado sus rutinas de trabajo (Hannerz, 2012). Las nuevas tecnologías de la información y comunicación (TIC) han supuesto una cierta revolución en el modo de trabajar del corresponsal, como lo fueron en su momento otras novedades tecnológicas en el campo de la comunicación, como el teléfono, el fax o el teléfono móvil. Como todo cambio importante, han suscitado debate, para finalmente ser aceptadas como una herramienta de trabajo más. En el caso de las TIC, sus defensores pueden llegar a sugerir que los corresponsales no serían necesarios y que la información es instantánea y accesible desde cualquier rincón del mundo. En este sentido Bruno sostiene: «The Twitter effect is not only changing the way in which people communicate during crisis events, but also how big news organizations cover them. If the CNN effect required your own correspondents being on the ground in order to broadcast live footage, then the Twitter effect allows you to provide live coverage without any reporters on the ground, by simply newsgathering user-generated content available online» (Bruno, 2011: 8). De este modo el periodista deja de ser un productor de información y se reduce a un recopilador de información (Tulloch, 2010).

Pero esta afirmación de Bruno deja de lado el valor añadido de estar sobre el terreno, de las relaciones interpersonales que se establecen entre corresponsal y fuente, y entre corresponsal y audiencia, donde encontramos valores culturales, credibilidad o empatía, por ejemplo. Sin corresponsal se puede correr el riesgo de reproducir la información producida por otros y recurrir a la pseudofuente y al pseudoperiodismo definido por De Pablos al referirse a las fuentes mudas (Pablos, 2006). Por ello, la tendencia actual sugiere colaboración entre corresponsal y nuevas fuentes de información. En este sentido, no se entiende el uso de UGC sin la participación del profesional en el proceso, de modo que: «the increasingly important role of foreign correspondents as “sense makers” within the huge tide of information available. While foreign journalists have to a large extent always fulfilled this function, they appear more needed than ever in a deeply interdependent world» (Archetti, 2012: 847).

Entre las dos tendencias anteriores encontramos a Richard Sambrook, director del Centre for Journalism de la Universidad de Cardiff y antiguo director de la BBC Global News, quien defiende la importancia del corresponsal pero lo sitúa en la actual época de transición, a la cual tendrá que enfrentarse con el reto de adaptarse. Según Sambrook: «Social media are leading, supplementing and complementing what professional news organisations offer, providing fresh source material for reporters, but also competing with them for public attention» (Sambrook, 2010: 2).

Para afrontar dicho reto Sambrook (2010) propone tres reglas básicas: — Cobertura de las noticias y eventos en directo.

— Buen posicionamiento y experiencia para analizar en profundidad.

— La incorporación y verificación de otras fuentes de información.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 131

131

06/05/16 13:46

M. Elena i M. Gómez Nadal

Las investigaciones enmarcadas en el periodismo en red analizan cómo la relación entre tecnologías y corresponsal no afecta simplemente a sus rutinas de trabajo. En los últimos años hemos visto cómo el modelo de corresponsal del siglo xx, asociado a una cadena y a un país, ha evolucionado. Hoy en día, su trabajo no tiene como audiencia su cadena y su país de origen únicamente y sus contenidos son susceptibles de llegar a una audiencia global (Livingston y Asmolov, 2010).

Discusión En las investigaciones consultadas podemos observar que actualmente la investigación sobre periodismo presenta una fuerte tendencia a analizar el uso de redes sociales, sobre todo el uso de Twitter, por parte de periodistas (Hermida, Lewis y Zamith, 2014; Lotan et al., 2011; Verweij y Noort, 2014) y la incorporación de esta información a los medios tradicionales (Bruno, 2011; Diakopoulos, Choudhury y Naaman, 2012; Heinrich, 2012; Newman, 2009). Pero los medios sociales principalmente se analizan como medio de difusión, no como fuente de información. En este sentido encontramos una vía de investigación en la cual puede ser productivo adentrarse.

Por lo que respecta a las investigaciones sobre fuentes y corresponsales, se trata de una temática fundamental en la investigación en periodismo, que en mayor o menor medida siempre ha mantenido cierto interés. Ha sido con la llegada de los medios sociales al escenario informativo que se ha iniciado el debate sobre la utilidad del corresponsal. El desarrollo de las TIC y la aparición del periodismo ciudadano, canalizado vía medios sociales, hacen que la información fluya instantáneamente por todo el planeta, de modo que la figura del corresponsal parece ser cuestionada (Archetti, 2012; Heinrich, 2012; Kristensen y Mortensen, 2013; Leuven, Heinrich y Deprez, 2015; Veenstra, Iyer, Hossain y Park, 2014).

Pero como hemos visto en las investigaciones sobre medios sociales como fuente de información, la principal preocupación de los profesionales es su verificación.

De este modo el periodista, o el corresponsal en este caso, pasa a ser clave y de gran utilidad en el proceso de selección y verificación ante la abundancia informativa producida por los medios sociales (Bruno, 2011; Pablos, 2006; Hermida, 2010; Newman, 2009; Sambrook, 2010; Tulloch, 2004).

Cabe destacar los resultados de la mayoría de investigaciones, en las cuales se observa una preferencia del profesional de la información por fuentes tradicionales u oficiales, frente a fuentes alternativas como pueden ser los medios sociales, ya que escribir a partir de fuentes oficiales dota al trabajo del periodista de una credibilidad superior (Al Maskati, 2012; Flores y Aguado, 2006; Kristensen y Mortensen, 2013; Tulloch, 2010; Leuven, Heinrich y Deprez, 2015; Verweij y Noort, 2014). Un claro ejemplo de esta tendencia a favor de fuentes tradicionales lo encontramos en

C 132

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 132

06/05/16 13:46

LOS MEDIOS SOCIALES COMO FUENTE DE INFORMACIÓN

la investigación de Kristensen y Mortensen (2013), Amateur sources breaking the news, metasources authorizing the news of Gaddafi’s death, en la cual se analiza el comportamiento de la prensa ante las primeras fotografías de teléfono móvil recibidas sobre la muerte de Gaddafi. Estas fotografías no son validadas hasta que las agencias de información internacionales confirman su autenticidad. Aunque en las investigaciones se reafirma el papel del periodista ante la competencia generada por el periodismo ciudadano, los resultados revelan cierta resistencia de los profesionales a aceptar estos medios como fuentes informativas.

Analizada la problemática sobre la verificación de los medios sociales como fuente, también debemos hacer patente la escasez de artículos relacionados con recursos, metodologías, protocolos y herramientas para solventar este problema.

Solo una investigación de las revisadas en el presente estado de la cuestión nos propone un protocolo de verificación de fuentes procedentes de medios sociales para periodistas. Se trata del SRSR (Seriously Rapid Source Review), una aplicación que ordena la abundancia informativa de los macrodatos (big data) y las redes sociales (Diakopoulos, Choudhury y Naaman, 2012).

Aun así, es posible encontrar algunos protocolos o metodologías para verificar la información en línea pero en artículos publicados fuera de un contexto académico, aunque firmados por profesionales ampliamente reconocidos. Rosenberg propone trece pasos para validar las fuentes de información y obviamente la información recibida por éstas (Rosenberg, 2010). Esta metodología es ampliada por Craig Silverman, que propone un nuevo protocolo diferenciando un análisis de la fuente de un análisis del contenido, así como también un análisis del canal en el que ha sido publicada la información (Silverman, 2010). A partir de estas propuestas metodológicas de verificación de fuentes en línea proponemos la siguiente tabla resumen (tabla 1).

Para finalizar, hemos observado en este estado de la cuestión una vía interesante en la que adentrarse en futuras investigaciones. Proponemos profundizar el análisis en recursos, metodologías, protocolos y herramientas para el tratamiento de los medios sociales cuando son utilizados como fuente de información. Es decir, diseñar herramientas y aplicaciones que faciliten el trabajo de los profesionales de la información cuando se enfrenten a las problemáticas derivadas de tratar con dichas fuentes.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 133

133

06/05/16 13:46

M. Elena i M. Gómez Nadal Monitorizar

Comprobar

Comunicar

Necesidad de estar presente en distintas plataformas: Youtube, Facebook, Twitter, SoundCloud…

Triangular la información de las distintas plataformas

Verificación de la fuente I: intentar contactar con la fuente que ha escrito la información

Considerar si se debe pedir permiso o no a las fuentes para publicar información

Capacidad de encontrar y entender tendencias y modas. Se recomienda utilizar herramientas como Trendsmap (http://trendsmap. com/ ), que nos permiten saber de qué está hablando la gente

Verificación de la fuente II: buscar el nombre de la fuente para comprobar su trayectoria en las redes sociales

Indicar en el artículo o noticia las fuentes utilizadas y el nivel de verificación de la información que se ha realizado

Construir una red de contactos y fuentes de información fiables en la red antes de que aparezca la noticia

Usar Whois para verificar páginas web

Si la información se ha publicado en un medio de comunicación en línea, ir actualizando o informando de posibles errores

Utilizar herramientas en línea de verificación de imágenes, como TinEye (http://www.tineye.com/) Comprobar si se ha utilizado algún programa de manipulación de imágenes Comprobar la información recibida a través de herramientas de crowdsourcing Tabla 1. Protocolos de verificación de fuentes Fuente: Elaboración propia.

C 134

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 134

06/05/16 13:46

LOS MEDIOS SOCIALES COMO FUENTE DE INFORMACIÓN

Notas [1 Dirección de correspondencia: Martin Elena. C/ Reverend Joan Lloveras, 31B. E-08870, Sitges, UE.

Bibliografía Agudiez, P.; Príncipe, S.; Real, E. (2007). «Periodismo ciudadano versus Periodismo profesional: ¿somos todos pe­ riodistas?». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, núm. 13, p. 189-212.

Al Maskati, N. A. (2012). «Newspaper coverage of the 2011 protests in Egypt». International Communication Gazette, vol. 74 (4), p. 342-366.

Apaolaza, F. (2006). «Con Internet, cada ciudadano podrá ejercer como periodista al menos una vez en la vida». La Voz Digital [en línea]. <http://www.lavozdigital.es/cadiz/prensa/20061022/sociedad/internet-cada-ciudadano -podra_20061022.html> [Consulta: 30 marzo 2014].

Archetti, C. (2012). «Which future for foreign correspondence?». Journalism Studies, vol. 13 (5-6), p. 847-856.

Boczkowski, P. J. (2004). «The processes of adopting multimedia and interactivity in three online newsrooms». Journal of Communication, vol. 54 (2), p. 197-213.

Bowman, B. S.; Willis, C. (2003). We media: How audiences are shaping the future of news and information. Reston: The Media Center.

Bruno, N. (2011). Tweet first, verify later? How real-time information is changing the coverage of worldwide crisis events. Oxford: Reuters Institute for the Study of Journalism.

Bruns, A. (2005). Gatewatching: Collaborative online news production. Nueva York: Peter Lang.

Calderón, C. A.; Noci, J. D. (2008). Comunicación digital y ciberperiodismo: Nuevas prácticas de la comunicación en los entornos virtuales. Caracas: Universidad Católica Andrés Bello.

Castells, M. (1999). La era de la información: economía, sociedad y cultura. México: Siglo XXI. Clayfield, M. (2012). «Tweet the press: How social media is changing the way journalists do their jobs». Metro Magazine: Media & Education Magazine, núm. 171, p. 92-97.

Cozma, R.; Chen, K.-J. (2013). «What’s in a tweet?». Journalism Practice, vol. 7 (1), p. 33-46.

Deuze, M. (2008). «Toward a sociology of online news?». En: Paterson, C.; Domingo, D. (ed.). Making online news: The ethnography of new media production. Nueva York: Peter Lang, p. 45-60.

Diakopoulos, N.; Choudhury, M. de; Naaman, M. (2012). «Finding and assessing social media information sources in the context of journalism». En: Proceedings of the SIGCHI Conference on Human Factors in Computing Systems.

Nueva York: ACM, p. 2451-2460.

Flores, J.; Aguado, G. (2006). «Claves de los weblogs y su influencia en la prensa tradicional». Doxa Comunicación, núm. 4, p. 141-160.

Fondevila Gascón, J. (2010). «El cloud journalism: un nuevo concepto de producción para el periodismo del siglo xxi».

Observatorio (OBS) Journal, vol. 4 (1), p. 19-35.

Franklin, B.; Carlson, M. (2010). Journalists, sources, and credibility: New perspectives. Nueva York: Routledge Chapman & Hall.

Gans, H. J. (1979). Deciding what’s news: A study of CBS Evening News, NBC Nightly News, Newsweek, and Time.

Nueva York: Pantheon.

Gillmor, D. (2006). We the media: Grassroots journalism by the people, for the people. Newton: O’Reilly Media.

Goffman, E. (1974): Frame analysis. Nueva York: Harper & Row. Habermas, J. (1994). Tres modelos de democracia: sobre el concepto de una política deliberativa. Valencia: Episteme.

Hannerz, U. (2012). Foreign news: Exploring the world of foreign correspondents. Chicago: University of Chicago Press.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 135

135

06/05/16 13:46

M. Elena i M. Gómez Nadal Hedman, U.; Djerf-Pierre, M. (2013). «The social journalist». Digital Journalism, vol. 1 (3), p. 368-385.

Heinrich, A. (2012). «Foreign reporting in the sphere of network journalism». Journalism Practice, vol. 6 (5-6), p. 766775.

Hermida, A. (2010). «Twittering the news». Journalism Practice, vol. 4 (3), p. 297-308.

— (2012). «Social journalism: Exploring how social media is shaping journalism». En: The handbook of global online journalism. Nueva Jersey: Wiley-Blackwell, p. 309-328.

— (2013). «#Journalism». Digital Journalism, vol. 1 (3), p. 295-313.

Hermida, A.; Lewis, S.; Zamith, R. (2014). «Sourcing the Arab Spring: A case study of Andy Carvin’s sources during the Tunisian and Egyptian revolutions». Journal of Computer-Mediated Communication, vol. 19 (3), p. 479-499.

Howe, B. J. (2006). «The rise of crowdsourcing». Wired Magazine, núm. 14, p. 1-5.

Jenkins, H.; Puroshotma, R.; Clinton, K.; Weigel, M.; Robison, A. J. (2005). Confronting the challenges of participatory culture: Media education for the 21st Century. Chicago: MacArthur.

Jha, S. (2008). «Why they wouldn’t cite from sites: A study of journalists’ perceptions of social movement web sites and the impact on their coverage of social protest». Journalism, vol. 9 (6), p. 711-732.

Kaplan, A. M.; Haenlein, M. (2010). «Users of the world, unite! The challenges and opportunities of social media».

Business Horizons, vol. 53 (1), p. 59-68.

Kovach, B. (2006). «Toward a new journalism with verification». Nieman Reports [en línea]. <http://www.nieman. harvard.edu/reports/article/100292/Toward-a-New-Journalism-With-Verification.aspx> [Consulta: 30 marzo 2014].

Kristensen, N. N.; Mortensen, M. (2013). «Amateur sources breaking the news, metasources authorizing the news of Gaddafi’s death». Digital Journalism, vol. 1 (3), p. 352-367.

Leuven, S. van; Heinrich, A.; Deprez, A. (2015). «Foreign reporting and sourcing practices in the network sphere: A quantitative content analysis of the Arab Spring in Belgian news media». New Media & Society, vol. 17 (4), p. 573591.

Livingston, S.; Asmolov, G. (2010). «Networks and the future of foreign affairs reporting». Journalism Studies, vol. 11 (5), p. 745-760.

Lotan, G.; Graeff, E.; Ananny, M.; Gaffney, D.; Pearce, I.; Boyd, D. (2011). «The revolutions were tweeted: Information flows during the 2011 Tunisian and Egyptian revolutions». International Journal of Communication, 5, p. 31.

Maciá Barber, C. (2007). «No todos somos ya periodistas. Un análisis de la utopía del periodismo ciudadano desde la perspectiva del reportaje interpretativo». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, vol. 13, p. 123-144.

Martínez, M.; Madariaga, J. M. (2005). «Democracia digital: nuevos medios y participación ciudadana. Experiencias en la red de la población inmigrante en España». Portularia: Revista de Trabajo Social, núm. 5, p. 21-34.

Martínez Albertos, J. L. (1997). El ocaso del periodismo. Barcelona: Cims 97.

Mattelart, A. (2007). Historia de la sociedad de la información. Barcelona: Paidós.

Maxwell Hamilton, J.; Lawrence, R. G. (2010). «Bridging past and future». Journalism Studies, vol. 11 (5), p. 683-699.

Meraz, S. (2009). «Is there an elite hold? Traditional media to social media agenda setting influence in blog networks».

Journal of Computer-Mediated Communication, vol. 14 (3), p. 682-707.

Meraz, S.; Papacharissi, Z. (2013). «Networked gatekeeping and networked framing on #Egypt». The International Journal of Press/Politics, vol. 18 (2), p. 138-166.

Messner, M.; Distaso, M. W. (2008). «The source cycle». Journalism Studies, vol. 9 (3), p. 447-463.

Monroy, A.; Boyd, D.; Kiciman, E.; Choudhury, M. de; Counts, S. (2013). «The new war correspondents: The rise of civic media curation in urban warfare». Proceedings of the 2013 Conference on Computer Supported Cooperative Work, p. 1443-1452.

Murillo, M. (2009). «Periodismo ciudadano: dudas e interrogantes». En: Estudios de periodística, XIV: Periodismo ciudadano, posibilidades y riesgos para el discurso informativo. [Comunicaciones y ponencias del X Congreso de la Sociedad Española de Periodística, Salamanca] Newman, N. (2009). The rise of social media and its impact on mainstream journalism. Oxford: Reuters Institute for the Study of Journalism.

Noci, J. D.; Salaverría, R. (2003). Manual de redacción ciberperiodística. Barcelona: Ariel.

C 136

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 136

06/05/16 13:46

LOS MEDIOS SOCIALES COMO FUENTE DE INFORMACIÓN Noguera, J. M.; Correyero, B. (2008). «El periodismo ciudadano en la cobertura de la masacre de Virginia». Textual & Visual Media, núm. 1, p. 237-254.

Orihuela, J. L.; Santos, M. L. (2004). «Los weblogs como herramienta educativa: experiencias con bitácoras de alumnos». Quaderns Digitals, núm. 35, p. 1-7.

Pablos, J. de (2006). «Fuentes mudas (en la web): periodismo transitpropaganda». Estudios sobre el Mensaje Pe­ riodístico, núm. 12, p. 115-144.

Paterson, C. A.; Domingo, D. (2011). Making online news: The ethnography of new media production. Nueva York: Peter Lang.

Pavlik, J. V. (2005). El periodismo y los nuevos medios de comunicación. Barcelona: Paidós.

Redondo, M. (2005). Internet como fuente de información en el periodismo internacional. Madrid: Universidad Complutense de Madrid.

— (2007). «Un análisis de contenido dual. Propuesta metodológica para el estudio de Internet como fuente». Empiria: Revista de Metodología de las Ciencias Sociales, núm. 13, p. 35-58.

Rodrigo, M. (2005). La construcción de la noticia. Barcelona: Paidós.

Rosenberg, S. (2010). «In the context of web context: How to check out any Web page». Wordyard [en línea]. <http:// www.wordyard.com/2010/09/14/in-the-context-of-web-context-how-to-check-out-any-web-page/> [Consulta: 21 noviembre 2014] Ryfe, D. M. (2013). Can journalism survive?: An inside look at American newsrooms. Cambridge: Polity Press.

Sádaba, T. (2001). «Origen, aplicación y límites de la “teoría del encuadre” (framing) en comunicación». Comunicación y Sociedad, vol. 14 (2), p. 143-175.

Salvat, G.; Paniagua, P. (2007). «¿Es esto periodismo, ciudadano?». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, vol. 13, p. 227-246.

Sambrook, R. (2010). The changing face of international news. Oxford: Reuters Institute for the Study of Journalism.

Schudson, M.; Anderson, C. (2008). «Objectivity, professionalism, and truth seeking in journalism». En: Handbook of Journalism Studies, p. 88-101.

Silverman, C. (2010). «How to lose your gut : The journalist’s guide to gutless online verification». Columbia Journalism Review [en línea]. <http://cjr.org/behind_the_news/how_to_lose_your_gut.php?page=all> [Consulta: 27 noviembre 2014].

Terzis, G. (2014). Routledge studies in European communication research and education. Vol. 4: Mapping foreign correspondence in Europe. Londres: Routledge.

Tuchman, G. (1978). Making News. Nueva York: Free Press.

Tulloch, C. (2004). Corresponsales en el extranjero: mito y realidad. Pamplona: EUNSA. — (2010). «Cuando las noticias llegan del extranjero». En: Camacho, I. (ed.). La especialización en el periodismo. Sevilla: Comunicación Social, p. 193-211.

Veenstra, A. S.; Iyer, N.; Hossain, M. D.; Park, J. (2014). «Time, place, technology: Twitter as an information source in the Wisconsin labor protests». Computers in Human Behavior, núm. 31, p. 65-72.

Verweij, P.; Noort, E. van (2014). «Journalists’ twitter networks, public debates and relationships in South Africa».

Digital Journalism, vol. 2 (1), p. 98-114.

Vidal Coy, J. L. (2011). «Reporteros, documentación y ciudadanos periodistas». Anales de Documentación, vol. 14 (1), p. 1-15.

Vinader, R.; Cuadra, E. de la (2012). «Televisión 2.0: las estrategias comunicativas en la web social». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, núm. 18, p. 909-918.

Westerman, D.; Spence, P.; Heide, B. van der (2014). «Social media as information source: Recency of updates and credibility of information». Journal of Computer-Mediated Communication, vol. 19 (2), p. 171-183.

Zelizer, B.; Allan, S. (2011). Journalism after September 11. Nueva York: Taylor & Francis.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 137

137

06/05/16 13:46

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 138

06/05/16 13:46

C

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES Reinald Besalú Secretari de Redacció

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 139

06/05/16 13:46

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 140

06/05/16 13:47

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

L’entorn comunicatiu d’Andorra FITXA: UNIVERS BERTRANA (COORD.), JOSEP M. ALTARRIBA, ANTONI CAUS I RICARD POY Sant Julià de Lòria: Universitat d’Andorra, 2015.

RESSENYA: La Universitat d’Andorra estrena una nova col·lecció de llibres amb aquest títol sobre l’estructura de mitjans del país, sovint poc coneguda. L’obra, que es publica coincidint amb el 25è aniversari de la creació del servei públic nacional de ràdio i televisió, no es limita a explicar l’entorn comunicatiu d’Andorra (premsa escrita, mitjans audiovisuals i periodisme digital), sinó que també aborda la seva evolució històrica en relació amb els diferents marcs jurídics i polítics del país, així com la situació i l’ús de la llengua catalana als mitjans de comunicació andorrans.

C Industrias de la comunicación y la cultura en España y Cataluña FITXA: DANIEL E. JONES Barcelona: Universitat Ramon Llull, 2016.

RESSENYA: Gairebé nou anys després de la seva mort, aquest llibre recull una selecció d’escrits de Daniel Jones, en els quals estudia i analitza l’estructura i les polítiques de comunicació a Espanya i Catalunya. Entre d’altres, s’hi aborden qüestions com la globalització comunicativa a Catalunya i els reptes de la premsa als Països Catalans, i es fa una aproximació als estudis sobre economia de la comunicació a Espanya i una aproximació teòrica al concepte d’estructura de la comunicació social. Tots els textos han estat seleccionats per les professores de la Universitat Autònoma de Barcelona Isabel Fernández i Maria Corominas.

C

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 141

141

06/05/16 13:47

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Historia mundial de la comunicación FITXA: JOSÉ MARÍA PERCEVAL Madrid: Cátedra, 2015.

RESSENYA: En aquest llibre Perceval explica la història de la comunicació en totes les seves etapes, des de l’oral-gestual fins a la digital, passant per la impremta i la comunicació de masses.

L’autor parteix d’una aproximació basada en l’anàlisi de la influència que ha tingut la comunicació en el desenvolupament de les societats. Així, la comunicació s’ha anat fent més immediata, rica i distant, i això ha afavorit l’aparició de societats més complexes, heterogènies i interrelacionades. Alhora, però, s’han generat nous perills, derivats de la voluntat de control d’aquestes noves formes de comunicació.

C Tendencias en comunicación. Cultura digital y poder FITXA: RAMÓN ZALLO Barcelona: Gedisa, 2016.

RESSENYA: Zallo desgrana en aquest nou llibre les seves idees sobre les relacions socials i de poder que sustenten i configuren el món digital. Així, l’autor defineix, descriu i analitza les diferents esferes socials que condicionen la comunicació, a les quals anomena noosfera, mediasfera, ciberesfera, sociosfera, econosfera, geosfera i cratosfera. Entre altres qüestions, s’hi aborden temes com la societat del coneixement desigual, la diversitat cultural, la comunicació a les nacions històriques d’Espanya o les polítiques de comunicació a l’Amèrica Llatina. El llibre compta també amb dos annexos de descàrrega gratuïta sobre les indústries creatives i sobre les radiotelevisions autonòmiques.

C

C 142

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 142

06/05/16 13:47

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Broadcast hysteria. Orson Welles’s War of the worlds and the art of fake news FITXA: A. BRAD SCHWARTZ Nova York: Hill and Wang, 2015.

RESSENYA: El famós experiment radiofònic que Orson Welles va dur a terme el 1938 a partir de la dramatització de La guerra dels mons s’ha convertit en il·lustració paradigmàtica de la capacitat persuasiva dels mitjans de comunicació de masses, i com a tal és tractat i recordat encara avui a les facultats de comunicació. En aquest llibre Schwartz tracta d’avaluar l’impacte real que va tenir aquesta dramatització, i constata que en realitat pocs oients van creure’s el pretès informatiu de Welles. Tot i això, el fenomen va servir perquè a la societat nord-americana de l’època es produïssin intensos debats sobre la capacitat manipulativa dels mitjans, debats que ressorgeixen encara avui amb la creixent popularitat de les fake news.

C El món, un escenari. Shakespeare, el guionista invisible FITXA: JORDI BALLÓ I XAVIER PÉREZ Barcelona: Anagrama, 2015.

RESSENYA: En aquest llibre Balló i Pérez recorren les traces shakespearianes en la ficció televisiva i cinematogràfica actual per tal de mostrar com són presents en molts dels seus components dramàtics; per exemple, en la violència explícita, en la fascinació per allò maligne, en l’espectador com un còmplice dins la història, en el coautor invisible, en la hibridació de gèneres o en la importància dels personatges secundaris. Així doncs, l’obra no se centra a detectar i analitzar trames i arguments de Shakespeare en la ficció actual, sinó més aviat a estudiar les estratègies shakespearianes a través de les quals es despleguen els arguments en una gran diversitat de ficcions.

C

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 143

143

06/05/16 13:47

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Ventura Pons. Una mirada excepcional desde el cine catalán FITXA: CONXITA DOMÈNECH I ANDRÉS LEMA-HINCAPIÉ (ED.) Madrid: Iberoamericana; Frankfurt am Main: Vervuert, 2016.

RESSENYA: Amb un pròleg de contextualització escrit pel mateix homenatjat, aquest llibre fa un repàs a l’obra d’un dels cineastes catalans amb més recorregut i prestigi: Ventura Pons.

La major part dels capítols corresponen a investigadors d’universitats de fora d’Espanya que es fixen en aspectes centrals de la cinematografia de Pons, com les identitats performatives, el primer pla metonímic o la mirada homoeròtica, tot emfatitzant-ne els components polítics, sexuals, històrics, filosòfics i formals. El llibre compta també amb diverses il·lustracions en color corresponents a 25 de les 27 pel·lícules que ha dirigit Pons fins avui.

C Pensar és triomfar. La publicitat a través de la història FITXA: LLUÍS COSTA Barcelona: UOC, 2015.

RESSENYA: Lluís Costa, professor a la Universitat de Girona, explica en aquest llibre la publicitat des d’una perspectiva històrica, i amb un propòsit reeixit d’interpretar-la amb criteris comparatius respecte a l’evolució del pensament dominant i a un concepte de la cultura que inclou des de la política fins a les modes, els costums i els avenços tècnics i industrials. L’autor vincula el desenvolupament de la publicitat al progrés social dels valors de la llibertat i la democràcia. Posa també l’accent en la necessitat professional i acadèmica de respondre amb eficàcia i responsabilitat al repte constant de la publicitat: pensar i expressar les idees amb un compromís ètic per la feina acurada. (Ressenya realitzada per Josep Maria Casasús, Universitat Pompeu Fabra.)

C

C 144

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 144

06/05/16 13:47

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Revitalising audience research. Innovations in European audience research FITXA: FRAUKE ZELLER, CRISTINA PONTE I BRIAN O’NEILL (ED.) Nova York: Routledge, 2015.

RESSENYA: Dividit en dues parts —l’una dedicada a qüestions metodològiques i l’altra, als nous camps d’estudi de la recerca en audiències— i amb contribucions d’investigadors d’arreu d’Europa, aquest llibre es proposa oferir reflexions sobre la necessitat d’establir nous paradigmes, mètodes i conceptes pel que fa a l’estudi de les audiències, tot presentant recerques innovadores en aquest àmbit. Així, per exemple, s’hi descriuen investigacions autoetnogràfiques, entrevistes performatives o anàlisis lingüístiques dels processos de recepció, així com estudis sobre les pràctiques de l’audiència en un entorn multiplataforma o sobre la manera com les dades massives (big data) introdueixen canvis en la recerca sobre audiències.

C Quality journalism: Is there a future? The evolution of the reference press in the Basque Country and Europe (2001-2014) FITXA: TXEMA RAMÍREZ DE LA PISCINA, ALAZNE AIESTARAN YARZA, ANTXOKA AGIRRE MAIORA I BEATRIZ ZABALONDO LOIDI Bilbao: Universidad del País Vasco, 2015.

RESSENYA: Investigadors de la Universitat del País Basc presenten una recerca sobre el present i el futur del periodisme en un context de canvis interns en la professió que han desembocat en una pèrdua de qualitat i en més sensacionalisme. L’estudi se centra tant en la premsa europea de referència com en la premsa en èuscar, i consisteix en l’anàlisi de la qualitat de peces informatives i també en enquestes a usuaris d’Internet i a professionals dels mitjans. El llibre es complementa amb un capítol dedicat a la definició teòrica del periodisme de qualitat, un altre en el qual es detallen els resultats d’un congrés sobre qualitat periodística que es va organitzar en relació amb la recerca i un darrer sobre les experiències de convergència dels mitjans públics europeus.

C

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 145

145

06/05/16 13:47

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 146

06/05/16 13:47

C

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

Envieu els originals a:

Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 147

06/05/16 13:47

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 148

06/05/16 13:47

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES

PRESENTACIÓ D’ORIGINALS Es publicaran articles inèdits, que no estiguin en procés de publicació en altres revistes, escrits en català, altres llengües romàniques o anglès, la temàtica dels quals analitzi els múltiples aspectes i àmbits de la comunicació com a ciència social.

Els originals es presentaran a través del web de la revista (http://revistes.iec.cat/ index/TC), amb el registre previ de l’autor.

Els articles han d’anar acompanyats d’una carta de presentació en què l’autor se n’atribueix l’autoria, en certifica l’originalitat i dóna permís a recerca i d ’ anàlisi

comunicació . revista de

per fer-hi els canvis formals oportuns.

Els originals seran examinats per dos experts (peer review), que en faran una revisió cega, i seran acceptats, refusats o acceptats amb revisions. En aquest últim cas, els autors hauran d’atendre les revisions i retornar els originals degudament modificats.

CARACTERÍSTIQUES FORMALS DELS ARTICLES  Títol de l’article en català, en anglès i en l’idioma de l’article al principi.  Nom, càrrec o professió, departament o unitat d’adscripció, ciutat, país i correu electrònic de l’autor al final. En el cas de l’autor de correspondència, també cal proporcionar una adreça de correu postal.  S’ha d’incloure a la primera pàgina un resum en català, en anglès (abstract) i en l’idioma de l’article d’entre 100 i 150 paraules cadascun, i sis paraules clau en català, en anglès (keywords) i en l’idioma de l’article.  Els articles han de tenir un mínim de 6.000 paraules i un màxim de 8.000.  Lletra del cos 12 (de l’estil Arial o Times New Roman).  Interlineat d’1,5.  Pàgines numerades.

CARACTERÍSTIQUES DE LES NOTES, LES CITACIONS I LA BIBLIOGRAFIA Les notes han d’anar al final del document amb numeració contínua al llarg de tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10.

Les citacions textuals han d’anar en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la manera següent: (Autor, any: pàgines). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o a l’obra en general, es pot prescindir de la pàgina.

La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat ha de seguir els criteris que habitualment s’apliquen a l’Institut d’Estudis Catalans: [1 Totes les dades s’han d’escriure en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials).

[2 Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc.

[3 La manera de citar un llibre és: Izuzquiza, I. (1990). La sociedad sin hombres. Barcelona: Anthropos.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 149

149

06/05/16 13:47

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES [4 La manera de citar un capítol de llibre és: Díaz Nosty, B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.).

Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120.

I un article d’una revista: Bustamante, E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25.

[5 La manera de citar recursos electrònics o parts de recursos electrònics és: Institut d’Estudis Catalans (1997). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed.

Barcelona: IEC. <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 28 abril 2010].

Codina, L. (2010). «Diagrama y directorio sobre Ciencia 2.0 / E-Ciencia (v. 2010)» [en línia]. <http://www.mindomo.com/view.htm?m=d4d1f77be0d04af0804c719038144de8> [Consulta: 15 març 2010].

[6 Quan hi hagi més d’una obra o d’un article del mateix autor cal ordenar les referències cronològicament i, a partir de la segona, substituir l’autor per un guió llarg seguit d’un espai: Zallo, R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura. Madrid: Akal.

(Akal, Comunicación; 3) — (1992). El mercado de la cultura: Estructura económica y política de la comunicación. Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15) [7 Si, a més de l’autor, en les referències coincideix l’any de publicació, s’han d’ordenar alfabèticament pel títol, i afegir una lletra a l’any per poder-les distingir quan s’hi faci referència dins el text: Zallo, R. (1989a). «Evolución en la organización de las industrias culturales». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel.

(Ariel Comunicación) — (1989b). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales».

Telos [Madrid], núm. 18, p. 25-55.

[8 Si no coincideixen exactament tots els autors, s’ha de fer una nova entrada: Bustamante, E. (1982). Los amos de la información en España. Madrid: Akal.

Bustamante, E.; Zallo, R. (coord.) (1988). Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2) Observeu que després de l’editorial hi va el nom de la col·lecció («Akal, Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc.), seguit del número que l’obra hi ocupa (si en té).

[9 Tal com es pot observar en els exemples exposats fins aquí, en alguns casos, després del nom de fonts, consta si és l’editor, el coordinador o el compilador de l’obra: Bolòs, O. de [et al.] (comp.) (1998). Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8) [10 Si l’obra que se cita té més d’un volum, es pot indicar després de l’editorial. Si volem citar específicament un dels volums, ho hem de fer després del títol de l’obra, i en el cas que aquest volum tingui algun títol concret, també l’hem d’indicar a continuació: Tasis, R.; Torrent, J. (1966). Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera. 2 v.

Martínez Sancho, V. (1991). Fonaments de física. Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9)

C 150

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 150

06/05/16 13:47

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES [11 Després del títol de l’obra cal esmentar quina edició és, en el cas que no sigui la primera.

Dickens, Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom. 2a ed.

Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154) [12 Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són:  ed. augm.

edició augmentada

 ed. corr.

edició corregida

 ed. rev.

edició revisada

 2a ed. (3a, 4a, etc.)

segona (tercera, quarta, etc.) edició.

Les reimpressions no cal esmentar-les.

[13 Altres abreviatures freqüents són:  [s. n.] sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)  [s. ll.] sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)  [s. a.] sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 151

151

06/05/16 13:47

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 152

06/05/16 13:47

C

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 153

06/05/16 13:47

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 154

06/05/16 13:47

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990).

Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). Edició de la Fundació Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, d’Edicions 62 i de la SCC (IEC).

Actes del Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. Edició de la Direcció General de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la SCC (IEC).

TREBALLS DE COMUNICACIÓ Núm. 1: Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’Informe sobre la informació, de Manuel Vázquez Montalbán. Art/Comunicació i Tecnologies Avançades (1991).

Núm. 2: I Conferència Anual de la SCC - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992).

Núm. 3: II Conferència Anual de la SCC - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). Ricard Blasco, soci d’honor. Ignacio Ramonet, conferència inaugural del curs (1992).

Núm. 4: Régis Debray, conferència inaugural de curs. Joan Fuster, homenatge pòstum.

Llengua, comunicació i cultura. Treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles

xvii - xviii

(1993).

Núm. 5: III Conferència Anual de la SCC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell Stephens, conferència inaugural del curs. Treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994).

Núm. 6: IV Conferència Anual de la SCC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació).

Homenatge en memòria de Joan Crexell i Playà. Maria Antonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas, Informe sobre l’estat de la comunicació 1995. Treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995).

Núm. 7: V Conferència Anual de la SCC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). Avel·lí Artís-Gener, Tísner, soci d’honor. Ricard Muñoz Suay, conferència inaugural del curs.

Josep Maria Casasús, Informe sobre l’estat de la comunicació 1996. Treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil.

Núm. 8: VI i VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1996 (Internet, el quart mitjà) Girona 1997 (Les autoritats de la informació). Informe sobre l’estat de la comunicació 1997.

Documentació sobre Josep Serra Estruch. L’editor Innocenci López Bernagossi.

El periodista Antoni Brusi Ferrer. Les memòries de Joan Vinyas i Comas.

Núm. 9: Algunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. La societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. L’ensenyament del periodisme als Estats Units. Els sistemes interactius on-line: eines potenciadores de comunicació. La ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica.

Núm. 10: VIII Conferència Anual de la SCC - Girona 1998. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? La investigació a Catalunya.

Presentació de tesis doctorals. Secció oberta.

Núm. 11: Jornada Anual dels Periodistes Catalans i la Societat Catalana de Comunicació: La ràdio i la televisió públiques al segle

xxi .

La premsa, documentació històrica en

perill. El Punt al País Valencià. Un projecte de premsa.

Núm. 12: IX Conferència Anual de la SCC - Girona, 1999. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. Comunicacions. La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic: 75 anys de ràdio. Secció oberta.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 155

155

06/05/16 13:47

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Núm. 13 i 14: Conferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. X Conferència Anual a Girona. Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació. Secció oberta. (Desembre 2000) Núm. 15: Conferència inaugural del curs 2000-2001. Jay Rosenblatt i el cinema independent als Estats Units. Sessions científiques. Secció oberta. (Juny 2001) Núm. 16: XI Conferència Anual de la SCC - Girona, 2001. Xarxes i continguts. Sessió científica. Secció oberta. Tesis. (Desembre 2001) Núm. 17: Conferència inaugural del curs 2001-2002. Un nuevo medio de comunicación: Internet. Secció oberta. (Juny 2002) Núm. 18: XII i XIII Conferència Anual de la SCC. Sessió científica. Secció oberta.

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona. (Desembre 2003) Núm. 19: XIV Conferència Anual de la SCC. Informació, manipulació i poder. Secció oberta. (Setembre 2005) Núm. 20: VII Congrés de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació. (Desembre 2005) Núm. 21: XVI Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2006) Núm. 22: La recerca en comunicació en el País Valencià. (Juny 2007) Núm. 23: XVII Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2007) Núm. 24: Mitjans de comunicació i memòria històrica. (Juny 2008) Núm. 25: XVIII Conferència Anual de la SCC. Poder (polític, econòmic) i comunicació.

Secció oberta. (Desembre 2008) Núm. 26: XIX Conferència Anual de la SCC. La comunicació en temps de crisi.

Comunicació dels socis. Presentació de tesis doctorals. El paper de la televisió pública al segle

xxi .

(Desembre 2009)

COMUNICACIÓ. REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI Volum 27: Les transformacions de les indústries culturals. (Novembre 2010) Volum 28 (1): Les transformacions en l’exercici de la comunicació: periodisme, publicitat, ficció i entreteniment. (Maig 2011) Volum 28 (2): La comunicació política. (Novembre 2011) Volum 29 (1): Els nous formats audiovisuals en cinema, ràdio, televisió i Internet.

(Maig 2012) Volum 29 (2): La redefinició del servei públic dels mitjans audiovisuals. (Novembre 2012) Volum 30 (1): La història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió. (Maig 2013) Volum 30 (2): Ètica i comunicació. (Novembre 2013) Volum 31 (1): Noves línies de recerca en publicitat i relacions públiques. (Maig 2014) Volum 31 (2): (Novembre 2014) Volum 32 (1): (Maig 2015) Volum 32 (2): (Novembre 2015) Volum 33 (1): (Maig 2016)

COMUNICAR EN L’ERA DIGITAL Monogràfic dirigit per Gemma Larrègola i Rosa Franquet. Inclou versió en català, castellà i anglès. (1999) Primer Congrés Internacional: La Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999.

La universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.

C 156

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 156

06/05/16 13:47

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ

PERIODÍSTICA Revista acadèmica dirigida per Josep M. Casasús i Guri.

Núm. 1: Història i metodologia dels texts periodístics (1989).

Núm. 2: Teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990).

Núm. 3: La primera tesi doctoral sobre periodisme (Leipzig, 1690), de Tobias Peucer (1991).

Núm. 4: Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992).

Núm. 5: Noves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992).

Núm. 6: Estratègies en la composició dels textos periodístics (1993).

Núm. 7: Retòrica i argumentació en el periodisme actual (1994).

Núm. 8: Avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995).

Núm. 9: Nous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000).

Núm. 10: Noves recerques històriques i prospectives (2001).

Núm. 11: Aportacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (2008).

Núm. 12: L’evolució del disseny periodístic: estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle

xx

(2010).

Núm. 13: Nous reptes de l’ètica i de la deontologia (2011).

Núm. 14: Comunicació de risc i crisi: nova recerca (2012).

CINEMATÒGRAF Revista acadèmica dirigida per Joaquim Romaguera i Ramió. Publicada amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-Clubs.

Núm. 1: Primeres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: La historiografia cinematogràfica a Catalunya (1992).

Núm. 2: Segones Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: Infrastructures industrials del cinema a Catalunya (1995).

Núm. 3: Terceres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: El cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra Incivil (1936) (2001).

GAZETA Revista acadèmica dirigida per Josep M. Figueres i Artigues.

Núm. 1: Actes de les Primeres Jornades d’Història de la Premsa (1994).

Núm. 2: La premsa d’Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-1975 (2010).

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, VOL. 33 (1) (MAIG 2016)

comunicacio_33-1_maig_2016_(093-156).indd 157

157

06/05/16 13:47

Articles Els monòlegs de Capri. Amb l’aigua al coll (1990) o la temptativa de portar els monòlegs de Joan Capri a la televisió Teresa Serés Seuma i Joaquim Capdevila Capdevila Anàlisi de la influència dels think tanks interns dels partits polítics catalans a través de la presència mediàtica Francesc Ponsa Herrera Pioners de l’animació audiovisual de la postguerra a Catalunya Teresa Martínez Figuerola, Xavier Cubeles Bonet i Maria Pagès The media portrayal of Queen Sofia of Greece in Spanish newspapers. Analysis of the press coverage of Queen Sofia in El País and El Mundo, May 2011 to August 2012 Ewa Widlak, Carles Pont i Jaume Guillamet El impacto de la conceptualización de la «voluntad de expresar la opinión en público» en la investigación sobre la espiral del silencio (1990-2010) Felipe Alonso-Marcos

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

C

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

C

33 (1)

Los medios sociales como fuente de información para corresponsales en el extranjero.

Aproximación al estado de la cuestión Martin Elena i Mariona Gómez Nadal

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

cob_nov_2015_32-2.indd 1

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

33

VOLUM 33 (1) (maig 2016) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

21/04/16 10:07